Anarcoefem�rides

[09/03] Manifestaci� a Par�s - Vict�ria de Mera - Deverly - Fueyo - Rose - Tresca - Massot - Delorme - Tommasini - Nan - Jullien - Guill�n - Fontser� - Wilbur - Bouchet - Douyau - Alonso - Ginestet - Marcos - Pons - Moreau - Parra - Salvo - Conejos - Capdevila - Papiol - Puigvert - Vicente Castells - Maso - Casta�os - Coste

Mon, 09 Mar 2026 13:24:00 +0100

[09/03] Manifestació a París - Victòria de Mera - Deverly - Fueyo - Rose - Tresca - Massot - Delorme - Tommasini - Nan - Jullien - Guillén - Fontserè - Wilbur - Bouchet - Douyau - Alonso - Ginestet - Marcos - Pons - Moreau - Parra - Salvo - Conejos - Capdevila - Papiol - Puigvert - Vicente Castells - Maso - Castaños - Coste

Anarcoefemèrides del 9 de març

Esdeveniments

Louise Michel: El Pa o la Mort (1883)

- Manifestació de desocupats: El 9 de març de 1883 a París (França) una gran manifestació de més de 600 desocupats –des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert on és dispersada per la policia– que demanen pa, assalta tres fleques del recorregut i s'enfronta a les forces de l'ordre al crit de «Pa, treball o plom». Hi participen Louise Michel, amb un mocador negre fermat al pal d'una granera, i Émile Pouget, instigador de la manifestació; aquest darrer és detingut i Michel, tot i que de tot d'una pogué escapar, ho fou setmanes després. Acusats d'«incitació al pillatge»; Pouget serà condemnat a vuit anys de presó i Michel a sis. Hi ha autors que pensen que en aquesta manifestació va ser la primera vegada que es va fer servir la bandera negra en comptes de la bandera roja, tradicional en el moviment anarquista.

Manifestació de desocupats (París, 9 de març de 1883)

***

Cipriano Mera, cap de la 70a Brigada, fotografiat per Albero y Segovia

- Victòria de Cipriano Mera: El 9 de març de 1939 a Madrid (Espanya) l'anarquista Cipriano Mera, tinent coronel del IV Cos d'Exèrcit del Centre de la II República espanyola, derrota les tropes comunistes colpistes que assetgen el Consell Nacional de Defensa. Aquest consell va ser creat a iniciativa dels partits polítics i dels sindicats, en resposta al Decret de 3 de març de 1939 que consagrava tots els posts de comandament militars a l'hegemonia del Partit Comunista d'Espanya (PCE), per negociar la fi de la guerra amb garanties per als antifeixistes. Durant una setmana els comunistes a Madrid combateren amb uns 30.000 soldats, que venien automàticament en gran part del front que, en teoria, havien de vigilar, mentre en altres zones encara republicanes les unitats comunistes no es movien en absolut. El mateix 9 de març els comunistes aixecats a Madrid publicaren un número de Mundo Obrero amb una nota oficial del coronel Lluís Barceló Jover, que havia fet promesa de lleialtat al Consell Nacional de Defensa, però que finalment s'havia autoproclamat «Cap accidental de l'Exèrcit del Centre», en la qual es parlava de la defensa de la legalitat afirmant que el govern de Juan Negrín encara restava a Espanya: «Manca a la veritat qui digui el contrari», deia la capçalera. En realitat, Negrín havia fugit a França el 8 de febrer. La lluita entre les forces comunistes i llibertàries va ser dura, però hagué presos i ostatges recíprocs que, en certa mesura, frenaren els ànims. Hagué treves i represes dels combats. La xifra total de baixes és difícil de quantificar, però com a mínim un milenar entre morts i ferits.

Naixements

Notícia de la detenció de Victor Deverly apareguda en el diari parisenc Le Journal del 4 de març de 1906

- Victor Deverly: El 9 de març de 1861 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) l'anarquista Victor Désiré Deverly –el seu llinatge citat sovint erròniament com Daverly–, conegut com Le Père Désiré. Era fill de François Samuel Deverly, depurador d'oli, i de Geneviève Adélaïde Wallon. Es guanyà la vida de diferents maneres (obrer de filatura, tintorer, pintor en la construcció, etc.). En 1886 formà part del grup «La Défense des Travailleurs», que agrupava socialistes i anarquistes, i vivia al número 30 del carrer Trois Piliers de Reims (Xampanya-Ardenes, França). Qualificat per la policia de «borratxo, peresós i proxeneta», el 14 d'abril de 1886 va ser condemnat a tres mesos de presó i cinc anys de prohibició de residència per «proxenetisme i vagabunderia». L'abril de 1890, amb altres companys (Bachelard, Bandler, Demazure, Faucher, Gabel, Johann, Leprêtre, etc.), s'encarregà d'aferrar a Reims cartells del pamflet «Le Père Peinard au populo», on es feia una crida a participar en el Primer de Maig. El març de 1891 va ser denunciat per haver tapat en un urinari de l'Esplanade de Reims un cartell de l'Exèrcit amb un cartell vermell on s'anunciava una conferència de l'anarquista Auguste Courtois (Liard-Courtois) sobre diversos temes (la guerra, la Comuna de París i el Primer de Maig), a celebrar el 14 de març a la «Salle du Bal de Romains» de Reims. El 29 de març de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes de Reims de la Prefectura de Policia. El 21 de novembre de 1893, ben igual que molts altres anarquistes de Reims, el seu domicili va ser escorcollat i la policia va trobar un exemplar del cartell «Le Père Peinard au populo», alguns exemplars de Le Père Peinard i una carta d'un companys soldat en el 2 Regiment de Zuaus a Algèria. El febrer de 1894 va ser qualificat com a «perillós», a més d'acusat de prostituir una noia anomenada Clément, en el registre d'anarquistes i novament el seu domicili va ser perquisicionat. Aleshores la policia sospitava que pertanyia al grup anarquista «Les Vengeurs de Vaillant», creat per Charlemagne Leprêtre. En 1902 va ser esborrat del control d'anarquistes; no obstant això, el 27 de setembre de 1903, participà en la creació del grup llibertari «Les Iconoclastes» en una reunió de 24 companys (Boucher, Bourguer, Dhooghe, Grimbert, Lossing, Maillard, Prudhomme, Quinin, etc.) celebrada al cafè Coromines. En aquesta època vivia al número 15 del carrer Maillefer de Reims i treballava de pintor en la construcció. En 1906 vivia al número 3 de l'Impasse Guépine del IV Districte de París i treballava de pintor en la construcció. El 3 de maig de 1906 va ser detingut durant una vaga a París per «entrebancar la llibertat de treball». Afectat pel síndrome de Diògenes, vivia en un cinquè pis del número 28 del carrer Vertbois del III Districte de París i el 3 de juny de 1939 el seu habitatge es calà foc per mor del munt d'immundícies que hi havia, fet que indignà el veïnatge. Victor Deverly va morir el 3 de juny de 1941 a l'Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França).

***

Bautista Fueyo

- Bautista Fueyo Gutiérrez: El 9 de març de 1875 neix a Villoria (Laviana, Astúries, Espanya) el llibreter i editor anarquista Bautista Fueyo Gutiérrez. En 1889 emigrà a Buenos Aires (Argentina) i en 1901 muntà una llibreria («Librería y Cigarrería de Bautista Fueyo»), desenvolupant una intensa tasca de llibreter, d'importador i d'editor de publicacions anarquistes. En aquesta època fou l'administrador dels periòdics anarquistes La Protesta i Vía Libre. En 1905, durant l'estat de setge que seguí a la Revolució Radical de febrer d'aquell any, va ser deportat a Montevideo (Uruguai), juntament amb altres companys (Francisco Jaquet, Dante Silva, etc.). Quan retornà a Buenos Aires, reemprengué, amb dificultats, la seva tasca editora. En 1908 assumí la representació de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia a Buenos Aires. També representà les publicacions Salud y Fuerza, de Luis Bulffi de Quintana; El Productor, de Barcelona (Catalunya); Boletín El hombre y la Tierra; Tierra y Libertad, de Madrid (Espanya); i Les Temps Nouveaux, de París (França). Fou membre de la Lliga Espanyola Neomaltusiana. El 15 de maig 1910 calaren foc el seu establiment, al número 1.342 del Paseo de Julio, davant l'estació Retiro de Buenos Aires, i ell es va defensar a trets, ferint diversos atacants abans de ser detingut per la policia sense que se sabés res d'ell durant una setmana. Descontent amb algunes pràctiques anarquistes, quan el 10 de febrer de 1912 el Congrés de la Nació Argentina sancionà l'anomenada «Llei Sáenz Peña», que establí el vot universal secret i obligatori per als ciutadans (només homes) argentins natius o naturalitzats majors de 18 anys, amb Santiago Locascio, intentà crear, sense abandonar les seves idees anarquistes, un partit obrer per a participar en les eleccions generals, projecte que mai no arribà a port. En 1913 creà a Buenos Aires l'empresa editora «B. Fueyo», que publicà un gran nombre d'obres d'escriptors anarquistes. Gran aficionat al teatre, la seva llibreria destacà pel nombrós número d'obres d'aquest gènere literari, edità la col·lecció «Biblioteca Fomento del Teatro Asturiano», amb publicacions en bable, i a partir de l'1 d'agost de 1913 publicà, com a administrador, la revista quinzenal Nuestro Teatro, dirigida per Santiago Locascio. El 15 de gener de 1923 començà a publicar la revista Sembrando Ideas. Revista quincenal de divulgación sociológica, que deixà d'editar-se dos anys després, i creà la col·lecció «Librería Sociológica», en record de l'editor anarquista Fortunato Serantoni. Va ser molt amic de l'editor Joaquín Alejo Falconnet (Pierre Quiroule), de qui va publicar els seus llibres. Entre els autors dels quals va editar obres podem destacar Joaquín Abati, Alpe, Mikhail Bakunin, Honoré de Balzac, Rafael Barret, Besséde, Roberto Bracco, Luis Bulffi, Buranelli, Caccuri, Cachero, Carlo Cafiero, Juan Carulla, R. Chaughi, Teresa Claramunt, Jorge San Clemente, Coppée, Cordón, Manuel Costa-Iscar, Antonio Curzo, Joaquín Dicenta, Denis Diderot, José Famadas, Sébastien Faure, Máximo Fernández, Agustín Fontanela, Galio, Enrique E. García, Eduardo G. Gilimón, Mario Gino, González de Castro, Gorki, Pietro Gori, Jean Grave, Alfonso Grijalvo, Pepita Guerra, Àngel Guimerà, Federico A. Gutiérrez, Max Halbe, Havaux, Huidobro, Ibsen, Ignacio Iglesias, Jacquinet, Pietr Kropotkin, Kuhne, Delisle de Lachevetiére, Paul Lafargue, Larra, Palmiro de Lidia, Santiago Locascio, Enrique Lustonó, Errico Malatesta, Maginot, Marchese, Vicente Martínez Cuitiño, Ricardo Mella, Francesco Saverio Merlino, Octave Mirbeau, Manuel Montero, Mota, Max Nettlau, Onrubia, Palermo, Pi Arsuaga, Pedro E. Pico, Josep Prat, Pierre Quiroule, Miguel Rey, Roba, Z. Ruiz de Albornoz, Santiago Rusiñol, Vicente Salaverri, Florencio Sánchez, Shakespeare, E. Sue, Sutor, Dante Silva, Federico Urales, Vacarezza, Adrián del Valle, Veyan, Klara Vidas, Vital Aza, Georges Yvetot, Émile Zola, etc. Bautista Fueyo Gutiérrez va morir el 14 de juliol de 1934 a Buenos Aires (Argentina).

Bautista Fueyo (1875-1934)

***

Seu de la CGT-U al carrer Grange aux Belles de París (1922)

- François Rose: El 9 de març de 1879 neix a Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i sindicalista Carloman François Rose. Pintor d'edificis, pren part en la redacció del setmanari anarquista d'Amiens Germinal i va vendre Le Libertaire pels carrers molts anys. Militant sindical de la Confederació General del Treball (CGT), després de la Gran Guerra, serà durant el període de reconstrucció de la postguerra el delegat regional de la Construcció. Entusiasmat per la revolució bolxevic, es va acostar als comunistes, però sense adherir-se al Partit. Entre 1920 i 1921 prendrà part en la campanya en favor de l'alliberament dels amotinats del Mar Negre. En 1921 es produeix l'escissió sindical en la CGT i sorgeix una nova Confederació General del Treball Unificada (CGT-U) que reagruparà els elements comunistes i anarquistes, i en 1922 Rose en serà el secretari de la Unió Departamental. François Rose va morir el 3 de gener de 1961 a París (França).

***

Carlo Tresca

- Carlo Tresca: El 9 de març de 1879 neix a Sulmona (Abruços, Itàlia) el periodista i, d'antuvi socialista i després, propagandista anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca, que va fer servir el pseudònim de Renato Morgante. Sos pares es deien Filippo Tresca i Filomena Fasciani. A causa de la mala situació econòmica de sa família, s'hagué de conformar amb assistir l'Institut Tècnic sense aconseguir la titulació. Quan la insurrecció de Creta (1897-1898) contra el domini otomà, sembla que intentà unir-se com a partisà de la «Legió Cipriani» o amb els voluntaris de Ricciotti Garibaldi, però no ho va aconseguir a causa de la seva minoria d'edat. En 1900 organitzà amb èxit la manifestació del Primer de Maig a la seva ciutat. El trasllat per càstig a Sulmona d'alguns membres destacats del personal ferroviari, maquinistes sobretot, a la zona central dels Abruços, va fer que el juliol de 1900 es creés el Sindicat de Conductors de Locomotores (SCL), fet que va ser aprofitat pel jove Tresca per entrar en contacte amb les idees socialistes. S'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), desenvolupà una intensa propaganda entre els joves obrers i prengué part en manifestacions públiques. El juny de 1902 va ser detingut per primera vegada i va ser condemnat per primer cop a tres mesos de presó per «crits sediciosos» durant una desfilada monàrquica. Com a col·laborador d'Il Germe, periòdic socialista sortit el 1901 a Sulmona, destacà per la vehemència dels seus articles i pel to polèmic i d'enfrontament contra les autoritats, el clergat, els notables locals i la Camorra, aconseguint amb això una nova condemna el novembre de 1902 i una més de 70 dies de presó en la primavera de 1903. En aquesta època fou secretari de l'SCL, estretament lligat a la Mútua de Maquinistes i Fogoners de Milà (Llombardia, Itàlia). El 20 de setembre de 1903 es casà amb Helga Guerra. L'octubre de 1903 assumí la gerència d'Il Germe i la publicació d'articles que van ser denunciats per difamació per alguns notables del poble li portaren, tot i la defensa de l'advocat Enrico Ferri, a patir dures condemnes, com ara una de dos anys i mig i altra de 17 mesos de reclusió. A conseqüència d'aquesta repressió, decidí emigrar als Estats Units, on residia son germà Ettore Tresca, però la seva esposa decidí restar a Itàlia. Els diners per al viatge van sortir dels lectors italians d'Il Germe residents a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) que crearen el «Circolo Risveglio Giovenile Italiano» (Cercle Despertar Juvenil Italià) per a recaptar fons per a facilitar l'exili dels perseguits a Amèrica. Viatjà als EUA, via Lugano (Ticino, Suïssa), on conegué Benito Mussolini, aleshores socialista d'extrema esquerra, antimilitarista i desertor, i Le Havre (Alta Normandia, França), i el 26 de juliol de 1904 desembarcà al port de Nova York (Nova York, EUA). S'establí a Filadèlfia, on s'afilià a la Federació Socialista Italiana (FSI), fundada en 1902 per Giacinto Menotti Serrati, i dividida per la polèmica entre els membres dels dos partits socialistes –el Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Laborista) d'Amèrica i el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica)– i els treballadors que es mantenien neutrals a les dues tendències. El setembre de 1904 assumí la direcció d'Il Proletario, òrgan oficial de l'FSI, que deixà de publicar-se a Nova York i reprengué l'edició a Filadèlfia. Després de distingir-se en diverses activitats anticlericals, a començament de 1905 jugà un paper important en la vaga dels obrers de la fàbrica de barrets John B. Stanton Co. Amb el naixement, en 1905, del sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), cada vegada més convençut de la necessitat de l'ús de l'acció directa anarcosindicalista, acostà les seves posicions al pensament anarquista i el juny de 1906 abandonà l'FSI i la direcció d'Il Proletario i, després de passar un temps per La Voce del Popolo, dirigit per Giovanni Di Silvestro a Filadèlfia, l'agost de 1908 fundà a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) el seu propi periòdic, La Plebe, que va ser definit per la policia com «periòdic anarcoide setmanal» i que es caracteritzà per la propaganda subversiva i l'antimilitarisme, però sense deixar de banda les crítiques als mediadors en les contractacions, els patrons, les autoritats consulars, l'exèrcit, la casa reial, el clergat i tot el que ensumés a poder. Aquesta publicació li va portar detencions, un intent d'assassinat i l'excomunió pública. El gener de 1909 va ser jutjat sota l'acusació d'haver difamat un sacerdot catòlic que tenia una relació amorosa amb la seva mestressa de claus en un article il·lustrat en La Plebe; condemnat a sis mesos de presó, també es va prohibir la publicació. Un cop lliure abandonà Pittsburgh i es traslladà a Steubenville (Ohio, EUA), on donà vida a L'Avvenire. El juny de 1910 va ser novament empresonat amb una condemna de nou mesos i de 300 dòlars de multa per «difamació» a un altre sacerdot, però sota el pseudònim de Renato Morgante publicà en el seu periòdic l'article «L'Ammazzatoio», que contenia una apologia del regicidi d'Humbert I a mans de l'anarquista Gaetano Bresci. El maig de 1912 va ser detingut novament a Lawrence (Massachusetts, EUA), on els wobblies dels IWW havien engegat una gran vaga dels obrers tèxtils de l'American Woolen Company (AWC, Companyia de Llana Americana) que va triomfar el març d'aquell any, quan portaven una campanya per l'alliberament dels militants Joseph James Ettor i Arturo Giovannitti, acusats de complicitat moral en la mort de la manifestant Anna LoPizzo per haver incitat els piquets i la vaga. En aquesta circumstància fou quan conegué la sindicalista wobbly Elizabeth Gurley Flynn, coneguda com The Rebel Girl (La Noia Rebel), que esdevingué sa companya fins el 1925 –la seva esposa li va demanar el divorci el març de 1913 per «abandonament de la llar conjugal». Encara que mai no es va afiliar als IWW, després de l'alliberament d'Ettor i Giovannitti, continuà amb Flynn en la tasca propagandística, organitzant vagues, com ara la de Little Falls (Nova York, EUA), la dels treballadors dels hotels i cambrers de Nova York, la dels barbers novaiorquesos o la llarga vaga de Paterson (Nova Jersey, EUA) de 1913, que desencadenà noves detencions, nous processos i noves sentències absolutòries. Les autoritats consulars italianes el consideraven com el promotor, mitjançant el seu periòdic, d'una «atroç campanya difamatòria setmanal contra la Casa de Savoia, contra el Reial Exèrcit i contra la pàtria» i «un dels propagandistes més perillosos del moviment anarquista», ja que contínuament estava fent gires de conferències. Des de mitjans de 1914 a principis de 1915 es dedicà a reivindicar la llibertat de reunió i d'expressió a Paterson, on la policia reprimia sistemàticament totes les iniciatives dels IWW. En 1915 participà en la marxa dels desocupats novaiorquesos i el juliol de 1916 va ser detingut als turons de ferro de Mesabi (Mesabi Iron Range), a Minnesota (EUA), on portava a terme una vaga dels treballadors de l'Oliver Iron Mining Company (OIMC, Companyia de la Mena de Ferro Oliver), i va ser acusat, amb el perill de ser condemnat a cadena perpètua, de complicitat en homicidi per haver atiat la violència amb els seus discursos. Tant als Estats Units com a Itàlia, encara que ambdós Estats patien la Gran Guerra, es desencadenà una intensa mobilització pel seu alliberament. Fins i tot els polítics intervencionistes, com ara Leonida Bissolati, del Partit Socialista Reformista Italià (PSRI), o el sindicalista Giuseppe Giulietti (Capitan Giulietti), participaren en una campanya encapçalada per anarquistes i socialistes, com ara el diputat Arturo Caroti, que visqué als EUA entre 1905 i 1913. El desembre de 1916 l'acusació va ser retirada i fou excarcerat; però la polèmica amb el sindicalista wobbly William Dubley Haywood (Big Bill Haywood) sobre la gestió del procés, portà Tresca, i amb ell Ettor i Flynn, que havien organitzat la defensa sobre el terreny, a trencar les relacions amb els IWW. Després de l'entrada dels EUA en la Gran Guerra l'abril de 1917, fou un dels que portà la campanya contra la guerra i contra el reclutament militar. El 30 de setembre de 1917, en el marc d'una gran operació contra els wobblies de Chicago (Illinois, EUA) que incriminà 168 persones, acusades per les autoritats federals d'haver promogut vagues i agitacions contra els EUA, d'«afavorir directament o indirectament les potències centrals» i de «conspiració contra l'Estat», va ser detingut, juntament amb Flynn, Ettor, Giovannitti i Giovanni Baldazzi. Contraris a la tàctica de Haywood de centralitzar el procés a Chicago, Tresca, Flynn, Ettor i Giovannitti exigiren la llibertat sota fiança i obtingueren la separació de les causes, i finalment no van ser processats. Baldazzi, però, en 1918 va ser condemnat a 10 anys de presó i posteriorment va ser expulsat del país. En aquest interí, però, el seu periòdic L'Avvenire va ser obligat a tancar acusat de difondre «propaganda pacifista». A finals de 1917 comprà la capçalera del periòdic novaiorquès Il Martello. Giornale politico letterario artistico, fins aleshores dirigit per Luigi Preziosi, i la transformà en un dels periòdics més vius del moviment obrer italoamericà, de la tendència anarcocomunista en particular i del moviment anarquista internacional en general. Després de la I Guerra Mundial la seva activitat periodística es desenvolupà en diferents fronts: denúncia de les expulsions i deportacions dels subversius als seus països d'origen (Luigi Galleani a Itàlia, Emma Goldman i Alexander Berkman a Rússia, etc.), campanya a favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, oposició a la penetració feixista en les organitzacions dels emigrants, suport als intents de creació d'organitzacions sindicals autònomes entre els treballadors, etc. L'abril de 1923 fou un dels promotors més actius de la creació d'un «front únic» dels antifeixistes italians als EUA, l'Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), i els seus atacs contra el feixisme portaren a les autoritats nord-americanes, sota la pressió de l'ambaixada italiana, a intentar posar-lo fora de lloc. El 14 d'agost de 1923 va ser detingut argumentant la Federal Obscenity Law (FOL, Llei Federal d'Obscenitat) per haver publicat en Il Martello publicitat del control de natalitat. Jutjat, el 10 de desembre de 1923 va ser condemnat a un any i un dia de presó, va ser enviat a la penitenciaria d'Atlanta (Georgia, EUA), on obtingué una reducció de la pena a quatre mesos signada pel president Calvin Coolidge, gràcies a la pressió d'una gran mobilització i de la intervenció de Fiorello La Guardia, futur alcalde de Nova York. Mentrestant, en 1921, després de la fase inicial d'entusiasme per la Revolució russa, començà a criticar el govern soviètic, prenent distàncies del leninisme i posteriorment condemnant obertament l'estalinisme. Fins i tot en els cercles anarquistes, les seves relacions amb determinats sectors van ser cada vegada més tenses. En 1926, el feixistes van atemptar contra la seva vida fent esclatar una bomba en un congrés. En 1928 l'anarquista Osvaldo Maraviglia organitzà des de les pàgines del periòdic antiorganització del moviment llibertari L'Adunata dei Refrattari una campanya contra la seva persona. El maig d'aquell any, alguns anarquistes es reuniren a Hartford (Connecticut, EUA) i emeteren un veredicte desqualificant la seva persona, que va ser publicat en L'Adunata dei Refrattari. Segons un informe de la policia italiana d'agost de 1928, es devia principalment a Armando Borghi el conflicte amb Tresca, que acusava de convertir-se en el cavall de Troia de l'anarquisme nord-americà. En 1932 Il Martello suspengué la seva publicació per manca de fons, però la reprengué en 1934. Quan esclatà la Revolució espanyola i la guerra civil, va fer costat el «front únic antifeixista» i la participació dels anarquistes en els governs de la II República espanyola, però els fets posteriors van fer que la dissensió amb els comunistes esclatés. Molts durs van ser els seus atacs contra els comunistes arran de la repressió exercida contra els anarquistes i els membres del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) el maig de 1937 a Catalunya i després dels processos estalinistes (cas Julient Stuart Poyntz, cas Robinson-Rubens, etc). Entre 1937 i 1938 participà en l'American Committe to Defend Leon Trotsky (ACDLT, Comitè Americà de Defensa de Lev Troski) i el 19 de març de 1938 participà, al costat de Suzanne LaFollette, Eugene Lyons i Bertram David Wolfe, en el gran míting contra els processos de Moscou organitzat per l'ACDLT a Nova York. Després d'abandonar l'AAFNA, en mans dels comunistes, esdevingué una persona força influent en la «Mazzini Society», juntament amb Alberto Tarchiani que, curiosament, en 1916, quan la mobilització a favor de Tresca, havia enviat al subsecretari d'Assumptes Estrangers una carta acusatòria contra ell per les seves «activitats antipatriòtiques». Durant la II Guerra Mundial col·laborà amb l'Office of War Information (OWI, Oficina d'Informació de Guerra) en la creació d'un Italian-American Victory Council (IAVC, Consell Italo-Americà per a la Victòria), que hauria d'haver acollit tots els grups antifeixistes. Però la seva oposició a la inclusió dels comunistes i de persones com Generoso Pope, editor d'Il Progresso Italo-americano, que en el passat havien sostingut la dictadura feixista, només li van portar enemics. El clergat, la hipocresia i la corrupció seran altres dels seus objectius, i sempre va estar en el punt de mira de l'FBI –el seu expedient té 1.358 pàgines. Des de les pàgines del seu setmanari Il Martello va engegar una campanya en contra de la Màfia durant els últims anys de sa vida. El 9 de gener de 1943, aleshores en llibertat vigilada i a tota hora controlat per la policia, un automòbil va intentar atropellar-lo. Dos dies més tard, l'11 de gener de 1943, Carlo Tresca va ser assassinat a la Quinta Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) a trets de pistola. Tot d'una es desencadenaren diverses hipòtesis sobre els autors de l'assassinat (comunistes, feixistes, els baixos fons, la Màfia), però la comissió especial d'investigació que es creà mai no va donar una resposta definitiva. Sembla que l'assassí va ser un pistoler anomenat Carmine Galante, a les ordres del mafiós feixista Vito Genovese, sicari de Mussolini; però ni Galante ni Genovese no van ser mai incriminats. Altra versió, també amb molt de pes, apunta que l'assassí fou l'estalinista Vittorio Vidali, conegut sota nombrosos pseudònims (Vittorio Vidale, Enea Sormenti, Jacobo Hurwitz Zender, Carlos Contreras, Comandante Carlos). En morir, una plaça de Sulmona que es deia Vittorio Emanuele II, per disposició municipal, va ser rebatejada amb el seu nom. En 2003 Nunzio Pernicone edità i publicà The Autobiography of Carlo Tresca, obra que retocà en 2005 i que publicà sota el títol Carlo Tresca. Portrait of a Rebel.

Carlo Tresca (1879-1943)

***

Notícia de la detenció de Jules Massot apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 3 de febrer de 1923

- Jules Massot: El 9 de març de 1880 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jules Massot. Sos pares es deien Jean Claude Massot, torner metal·lúrgic, i Marie Louise Berthenet. Obrer torner metal·lúrgic, el 16 de maig de 1903 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Dijon (Borgonya, França) a dos mesos de presó amb llibertat provisional per «violències i cops». Cap el 1908 s'instal·là a París (França) i en 1912 estava adherit al «Foyer Populaire» (Llar Popular) de Bellville, afiliat a la Federació Comunista Anarquista (FCA) i era membre del consell d'administració del periòdic Le Libertaire. L'abril de 1912 cosignà el cartell «À M. Georges Berry, pourvoyeur de bagnes», editat pel Comitè d'Entesa per a l'Acció Antimilitarista (CEAA). El 28 de juliol de 1912, com a membre del Consell Sindical del Sindicat dels Metalls del departament del Sena, cosignà el manifest contra la «Llei Berry-Millerand» –tothom que fos condemnat a penes de presó de més de tres mesos per qüestions de vaga, per rebel·lió a l'autoritat o per propaganda antimilitarista, seria enviat als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af)–, on s'afirmava que el sindicat sortiria en suport dels joves companys que escollissin la deserció per a fugir-ne de la llei; també aquest manifest feia una crida a la «vaga de ventres» de les dones. Entre gener i abril de 1913, alberga son germanastre Charles Gandrey, un dels animadors de l'FCA. En aquesta època vivia al número 52 del bulevard de Bellville del XX Districte de París. Com a militant del Sindicat dels Metalls del Sena, aprovà l'11 de gener de 1914 l'exclusió d'Alphonse Merrheim en l'assemblea general d'aquest sindicat. Posteriorment aquest sindicat es va fer autònom i es constituí com a Unió Sindical dels Treballadors dels Metalls de la Regió Parisenca i el 6 de juny de 1914 en va ser elegit tresorer. Sobre això publicà el 21 de febrer de 1914 en Le Libertaire l'article «Un conflit syndical». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat, inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i destinat el 24 d'octubre de 1914 com a torner al taller de precisió de la Secció Tècnica d'Artilleria, a la plaça Saint-Thomas-d'Aquin, del VIII Districte de París. El 2 de juny de 1915 el coronel director del taller l'assenyalà com a sospitós i va ser posat sota vigilància, sense cap resultat. En 1916 freqüentà les reunions dels «Amis du Libertaire», del periòdic Ce qu'il faut diré i dels exmembres del «Foyer Populaire» de Belleville. El 28 de juliol de 1916 s'adherí al Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals (CRRI) i era membre del Sindicat del Personal dels Establiments Militars del Sena. El març de 1919 signà, en nom del Sindicat dels Metalls, amb altres companys (Jean-Sellenet Boudoux, Dondon, Pierre Le Meillour, Remeringer, Henri Sirolle, etc.) una protesta contra els escorcolls a la seu de Le Libertaire, arran de l'atemptat comès per Louis-Émile Cottin contra Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès. Després de la guerra fou un dels principals animadors de la minoria revolucionària de la Federació dels Metalls. El juliol de 1921, amb Jean-Louis Berrar, fou cosecretari del Sindicat dels Metalls del Sena, adherit als Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR). Després de l'escissió confederal, participà en la creació i la posada al punt de la Federació Unitària dels Metalls. Durant el I Congrés Federal, celebrat entre el 24 i el 25 de juny de 1922 a Sain-Étienne (Arpitània), s'oposà amb èxit a Théo Argence i Henri Raitzon, que proposaren que la seu de la Federació s'establís a Lió (Arpitània). Consagrà els seus esforços a la reorganització dels sindicats del departament del sena, però no va ser elegit secretari federal sinó Lucien Chevalier; malgrat tot, va obtenir 17 vots i va ser designat per a portar l'oposició a Alphonse Merrheim en el Congrés dels Metalls d'Alsàcia-Lorena, i va ser també nomenat tresorer de la Federació Unitària dels Metalls. Durant el I Congrés de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), celebrat entre el 25 de juny i l'1 de juliol de 1922 a Saint-Étienne, votà, amb Jean-Louis Berrar, la moció de Gaston Monmousseau, partidari aleshores de la independència del sindicat del Partit Comunista Francès (PCF), i va ser elegit membre de la Comissió Executiva de la CGTU. Entre 1922 i 1923 intervingué freqüentment a París i en províncies en les reunions sindicals i en les vagues, i sobretot en la campanya contra l'impost sobre els salaris. El gener de 1923 assistí, com a delegat de la CGTU, a Essen (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya), a un míting contra l'ocupació del Ruhr organitzat pel Comitè d'Acció Contra l'Imperialisme i la Guerra. El 10 de gener, de bell nou a França, va ser detingut a Saint-Quentin (Picardia, França) i inculpat per «atemptat contra la seguretat interior i exterior de l'Estat». Durant el seu tancament a la presó parisenca de la Santé, tingué diverses discussions amb Gaston Monmousseau sobre orientació sindical i prengué consciència que aquest, a partir d'aquell moment, seria favorable a l'aliança orgànica entre el PCF i la CGTU. Alliberat el 7 de maig, el seu cas va ser sobresegut el 13 de juny de 1923. Entre el 29 i el 31 de juliol d'aquell any va ser delegat en el II Congrés de la Federació Unitària dels Metalls, on s'arrenglerà amb la minoria, juntament amb Théo Argence, Henri Bott, Benoît Broutchoux i Lucien Chevalier, i durant les sessions denuncià la infiltració de les «comissions sindicals» del PCF en els sindicats; en acabar el congrés, la minoria rebutjar participar en la Comissió Executiva Federal. L'octubre de 1923, quan s'havia de celebrar el Congrés de Bourges (Centre, França), els Grups Sindicalistes Revolucionaris (GSR) el presentaren en la seva llista de candidats a la Comissió Executiva Federal de la CGTU. El 27 d'octubre de 1923, durant l'assemblea general del Sindicat dels Metalls del Sena, de cara al congrés federal, va caure en minoria. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 fou delegat en el Congrés de la CGTU que se celebrà a Bourges; arrenglerat fins el moment amb els GSR, es radicalitzà en el curs dels debats i entrà a formar part dels grup dels anarcosindicalistes del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i votà les seves mocions. Després de Congrés de Bourges, va pertànyer a la Minoria Sindicalista Revolucionària (MSR), que reagrupava els GSR i els CDS. Després de l'assassinat de Nicolas Clos i Adrien Poncet, l'11 de gener de 1924, nombrosos sindicats minoritaris trencaren amb la CGTU, ell, però, resta en la CGTU i continuà militant durant un any. No obstant això, després del Congrés de Fàbriques Metal·lúrgiques del 30 de març de 1924, se sentí insultat, abandonà el seu càrrec, dimití del sindicat i no se'n va tornar a parlar d'ell. El juny de 1924, en nom del Sindicat Unitari dels Metalls, sostingué la creació del Grup de Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia, el secretari del qual fou Jacques Reclus. Cap el 1929 participà, amb Victor Labonne i Charles Salembier, en la creació de l'Amical de Vells Sindicalistes de la Metal·lúrgica, grup format per una seixantena de membres i que tenia com a finalitat la solidaritat entre els seus membres, reunint-se un cop al mes i celebrant un banquet fraternal anual al bulevard de Bellville. El 3 d'agost de 1931 va ser esborrat del «Carnet B». En 1936 es casà a Champigny-sur-Marne amb Marie Vigneulle. Després d'això deixà la militància i les activitat polítiques. Jules Massot va morir el 5 d'abril de 1952 a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França).

***

Benoît Delorme, primer per l'esquerra de la primera fila, amb altres membres del grup socialista del Consell General del Pas-de-Calais (octubre de 1937)

- Benoît Delorme: El 9 de març de 1881 neix a Montchanin-les-Mines (Borgonya, França) –alguns fonts citen erròniament Montceau-les-Mines (Borgonya. França)– el miner anarquista i anarcosindicalista, i posteriorment socialista, Benoît Delorme. Sos pares es deien Jean Delorme, fuster, i Claudine Vindiolet. Membre del grup anarquista de Montceau-les-Mines, deixà els seus documents d'identitat al company Benoît Broutchoux mentre acomplia el servei militar, d'aquí la segona identitat de Broutchoux. Militant anarcosindicalista, durant els primers anys del segle XX fou un dels fundadors de la Federació Sindical dels Obrers Miners del Pas-de-Calais, «jove sindicat» encapçalat per Benoît Broutchoux, oposat al «vell sindicat» d'Émile Basly. El 17 d'octubre de 1902, durant la vaga de la conca minera de Pas-de-Calais, Benoît Delorme (en realitat Benoît Broutchoux) va ser detingut per temptativa de destrucció de forns de coc a les mines de Lens; jutjat, va ser condemnat a 40 dies de presó. El 29 d'agost de 1903 es casà a Montceau-les-Mines amb Marie Doufou. El 14 de juny de 1908 presidí el Congrés Regional Extraordinari de la Federació Sindical dels Obrers Miners del Pas-de-Calais. El 13 de juny de 1909, després d'un Congrés Regional de Miners, celebrat a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França), participà en una conferència pública contradictòria amb Eugène Fallot i François Plouvier. Entre 1909 i 1910 col·laborà en L'Action Syndicale, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT) del Pas-de-Calais i del Nord. Posteriorment, arran de la reunificació socialista, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i esdevingué un dels administradors del Sindicat de Miners de Pas-de-Calais. Després de la Gran Guerra, s'encarregà especialment dels serveis jurídics del citat sindicat. Secretari de la Secció Sindical dels Miners de Liévin, en 1919 va ser nomenat regidor municipal en la llista encapçalada per Léon Degréaux d'aquesta població, però en 1925 no va ser renovat en el càrrec. Fidel a la CGT després de l'escissió, continuà servint a la comissió administrativa del Sindicat de Miners. L'octubre de 1933 signà, amb Désiré Coine, Julien Priem, Paul Sion i Kléber Legay, un manifest de protesta contra la concessió del grau de cavaller de la Legió d'Honor de la República francesa al militant socialista Henri Mailly. El desembre de 1935 va ser nomenat secretari del Sindicat Reunificat de Miners del Pas-de-Calais durant el Congrés Departamental d'Unitat. El 10 de setembre de 1936, amb Kléber Legay, Julien Priem, Désiré Coine, Alfonse Leroy, Edourd Duparcq i François Delartre, representants de la classe obrera del Nord-Pas-de-Calais, dirigí una carta d'homenatge a Léon Blum. El 29 de juliol de 1937, en qualitat de candidat, participà en un gran míting socialista a Bully-les-Mines (Nord-Pas-de-Calais, França). En les eleccions cantonals de Lens-Ouest de 1937, va ser elegit regidor de districte. Durant l'Ocupació formà part de la delegació especial encarregada d'administrar Liévin arran de la detenció del seu alcalde comunista Henri Thiébaut. El juny de 1943 va ser nomenat membre del Consell departamental del Pas-de-Calais. Després de la II Guerra Mundial va ser exclòs de la Secció Local de l'SFIO de Liévin. Benoît Delorme va morir el 6 de febrer de 1956 a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França).

---

Continua...

---

[08/03] Gran Festa Familiar - Borsa de Treball - Atemptat contra Dato - Xerrada de Geuffroy - Rogliano - Reynard - Soulage - Corna - Vila - Mazzoleni - Calandri - Filiberto - Aubin - Anciaux - Naranjo - Schiff - Torres - Monz� - Fournier - Prat Coll - Atar�s - Fayolle - Karl - Sanz - Gr�ndahl - Monsant - Joubert - Villanneau - Viel - Rogliano - Sadier - P�an - Beylie - Abad Donoso - Pallar�s - Rueda - Ponce de Le�n - Tur�n

Sun, 08 Mar 2026 12:20:31 +0100

[08/03] Gran Festa Familiar - Borsa de Treball - Atemptat contra Dato - Xerrada de Geuffroy - Rogliano - Reynard - Soulage - Corna - Vila - Mazzoleni - Calandri - Filiberto - Aubin - Anciaux - Naranjo - Schiff - Torres - Monzó - Fournier - Prat Coll - Atarés - Fayolle - Karl - Sanz - Gröndahl - Monsant - Joubert - Villanneau - Viel - Rogliano - Sadier - Péan - Beylie - Abad Donoso - Pallarès - Rueda - Ponce de León - Turón

Anarcoefemèrides del 8 de març

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Gran Festa Familiar: El 8 de març de 1903 se celebra als Salons du Printemps de París (França) una Gran Festa Familiar en profit de la premsa llibertària. L'acte va ser organitzat per la Unió de Grups Anarquistes (UGA) i pels periòdics L'Ére Nouvelle i Le Réveil de l'Esclave. La festa consistí en al·locucions d'E. Armand i de Georges Butaud; una lectura dels assaigs pràctics del comunisme a Holanda per Hamburger; un concert-espectacle en diversos artistes (Buffalo, Delsol, Frédéric de Montmartre, Paul Paillette, Paulin-Latour, Le Père La Purge, Quatour de Chanteurs des Cours, Mme Régina, Réval, Savanole, etc.); recitacions d'obres de Libair i Henri Zisly; i la representació de l'obra en un acte Le gerdarme est sans pitié, de Georges Courteline, a càrrec de la companyia «La Rouge Églantine».

***

Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista

- Atac feixista a la Borsa de Treball: El 8 de març de 1920 a Siena (Toscana, Itàlia) feixistes i carrabiners assalten la Borsa de Treball que és defensada per un centenar de militants anarquistes i socialistes. Són nombrosos els treballadors ferits durant l'enfrontament, entre ells l'anarquista Regoli Giuseppe, qui morirà a causa de les ferides. Es realitzarà una vaga general com a protesta.

***

L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat

- Assassinat d'Eduardo Dato: El 8 de març de 1921 el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier és assassinat a Madrid (Espanya) per Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'Estat era el responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Des de gener de 1921 començà a aplicar-se la «Llei de fugues», que consistia a alliberar un detingut per abatre'l instants després amb l'excusa que fugia: tres anarcosindicalistes en van ser víctimes el 20 de gener. El Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format per Ramon Archs Serra (secretari), Joan Pey, Andreu Nin Pérez, Gener Minguet i Alberti, havia decidí assassinar Dato com a resposta fulminant de l'anarcosindicalisme barceloní a la duresa repressiva de Martínez Anido. L'acció la finançà Evarist Fàbregues Pàmies, important i acabalat empresari reusenc simpatitzant del moviment anarquista, el qual lliurà 5.000 pessetes per a les despeses. Joan Pey, Medí Martí Augé, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver van ser membres d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació. La comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. García Oliver en dibuixà el croquis. El 20 de febrer de 1921, l'escamot anarquista que havia d'executar l'acció, va comprar per 5.100 pessetes una motocicleta Indian amb sidecar gris amb un motor de 7 cv matrícula 84-M-846 –que canviaren per M-410 per realitzar l'atemptat– en una botiga del carrer Trafalgar de Barcelona i es va posar en contacte amb altres anarquistes a Madrid, on es va desplaçar per cometre l'acció, ciutat que desconeixien. De camí a Madrid, els activistes van tenir un accident a la Muela (Saragossa) del qual van sortir sans i estalvis, però la moto tingué una avaria que va ser reparada per Pere Mateu, mecànic de professió. Van rebre el suport de Veremundo Luis Díez (Luis Bataille Díaz), Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra Morán –qui ja havia estat implicat en dos intents de magnicidi contra Alfons XIII– per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid; de José Miranda Lorenzo, qui els va allotjar a la capital de l'Estat; Tomás de la Llave López Laguna, per guardar la moto; i d'Adolfo Díaz Herráez i de Mauro Bajatierra per preparar la fugida. El 3 de març es va preparar un assaig, una vegada estudiats els recorreguts i comprovat que no duia escolta. A les 20.15 hores del 8 de març, des de la moto amb sidecar conduïda per Ramón Casanellas –Nicolau hi anava al seient posterior i Mateu al sidecar–, els tres anarquistes van disparar, al crit de «Visca l'anarquia!», més de vint trets –amb tres pistoles diferents: una Mauser, una Bergman i una Star, totes tres de calibre 7.65– contra Dato, quan aquest passava amb el seu automòbil, un vehicle militar Hudson matrícula ARM-121, per la plaça de la Independencia del carrer d'Alcalá, en ple centre de Madrid, que venia del Congrés de Diputats. Va resultar mort el polític conservador i ferits el conductor Manuel Ros, sergent d'Enginyers, i l'ajudant Juan José Fernández Pascual. Pere Mateu es va quedar a Madrid i va ser capturat per la policia el 14 de març. Amb l'ajuda dels companys madrilenys, Lluís Nicolau Fort va fugir amb sa companya a Alemanya, però la policia teutona el va detenir a Berlín i el van extradir amb la condició que no fos executat –l'Estat alemany va rebre 850.000 marcs de recompensa que oferia el Senat espanyol–; Ramon Casanellas va fugir a Moscou (URSS), des d'on va escriure una carta inculpant-se dels fets i exculpant els seus companys que anaven a ser jutjats. Entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser jutjats i finalment condemnats a mort, però van rebre l'indult per Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Tots dos foren amnistiats durant la II República espanyola en 1931.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic parisenc Terre Libre, òrgan de la FAF, de març de 1939

- Xerrada de Geuffroy: El 8 de març de 1939 se celebra a la Sala de la Federació Anarquista Francesa (FAF) de París (França) la xerrada i debat-contradictori «Ce qu'est l'anarchisme» (Allò que és l'anarquisme) feta pel militant de la FAF i de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) Henri Charles Geuffroy. L'acte va ser organitzat pel pels Grups del IX i X Districte de París del Cercle d'Estudis Socials (CES).

Naixements

Notícia d'una conferència de Joseph Rogliano apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 12 de setembre de 1902

- Joseph Rogliano: El 8 de març de 1857 neix a Bastia (Còrsega) l'anarquista i sindicalista Josep Rogliano –algunes fonts citen erròniament Rocliano. Era fill de Jean Baptiste Rogliano, sabater, i de Léonida Franzini. Es guanyava la vida treballant com son pare, de sabater, a Marsella (Provença, Occitània). A partir de 1894 començà a freqüentar les reunions anarquistes i en 1895 participà en les conferències donades per Sébastien Faure. Vivia al número 27 del carrer Saint-Laurent i, a partir de 1897, al número 5 del carrer Timon de Marsella. El setembre de 1897 va ser inscrit en el registre d'anarquistes de la policia com a «anarquista perillós». El 14 de setembre de 1902, amb l'anarquista Augustin Isidore Sartoris (Boulogne), va fer la conferència «Les crimes de l'Église» (Els crims de l'Església) al jardí del bar Blanc, al número 22 del carrer Clotilde, del barri marsellès de Les Catalans. En 1904 va ser nomenat delegat dels sabaters a la Unió de Cambres Sindicals Obreres (UCSO). El 4 de maig de 1905 es casà a Marsella amb la domèstica Marie Marthe Joséphine Perimonti i amb aquest matrimoni la parella legitimà tres infants: Homère Démosthène Ciceron Rogliano (1887), Léonides Socrate Spartacus Rogliano (1890) i Baptistine Léonide Rogliano (1892). En aquesta època vivia amb sa mare ja vídua al número 74 del bulevard de Paris de Marsella, que serà el seu domicili definitiu. El desembre de 1912 figurava en els llistats d'anarquistes i la seva vigilància es recollia en informes mensuals. Joseph Rogliano va morir el 8 de març de 1913, el dia del seu aniversari, al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia de la baralla de Jean-Baptiste Reynard publicada en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute Loire del 20 de maig de 1906

- Jean-Baptiste Reynard: El 8 de març de 1862 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i pacifista Jean-Baptiste Reynard, conegut com Le Père Reynard. Sos pares es deien Jean Reynard, armer, i Mariette Vallant, modista. Es guanyava la vida ben igual que son pare d'armer i en els anys vuitanta participà activament en els lluites obres de la regió (Le Chambon, Firminy, La Ricamarie, etc.). A partir de la dècada dels noranta milità a Saint-Étienne. En 1892, arran d'una escissió del grup «L'Alliance Anarchiste», esdevingué animador d'un dels grups, el que es reunia al carrer de l'Hôpital; l'altre grup, animat per Claude Chapoton, es reunia al carrer Mouliniers. En aquesta època s'encarregava de la difusió del periòdic lionès L'Insurgé. A finals d'abril de 1892, com altres companys, va ser detingut preventivament abans de la manifestació del «Primer de Maig» i processat per «associació criminal», però el juny d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. En 1895 participà en la fundació del periòdic Le Libertaire, de Sébastien Faure, i col·laborà en Le Père Peinard, d'Émile Pouget. En aquesta època participà activament en tots els moviments vaguístics de la conca del Loira. En 1896 fou un dels responsables de la biblioteca del grup literari i artístic «Le Cénacle Plébéien», establert al número 11 del carrer Chambon. El 18 de maig de 1906, a resultes d'una reunió antimilitarista a Le Chambon-Feugerolles (Forez, Arpitània), va participar en una baralla entre partidaris i adversaris. Abandonà l'ofici d'armer i es dedicà a fer de firaire a Saint-Jean-Bonnefonds (Forez, Arpitània) a partir de mitjans de la dècada dels vint, participant en la creació del Sindicat de Firaires, del qual va ser nomenat secretari l'estiu de 1925. En 1928 fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives per a la III Circumscripció de Saint-Étienne i va obtenir dos vots a la primera volta. Pacifista convençut, en els anys trenta distribuí el periòdic anarquista La Patrie Humaine. Durant els seus últims anys es dedicat a l'enfortiment del Sindicat de Firaires. Sa companya fou Marie Brun. Jean-Baptiste Reynard va morir el 12 de febrer de 1937 al seu domicili d'Andrézieux-Bouthéon (Forez, Arpitània).

***

Foto policíaca d'Alphonse-Charles Soulage (1 de març de 1894)

- Alphonse-Charles Soulage: El 8 de març de 1863 neix al II Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Ernest-Alphonse-Charles Soulage, conegut Périan. Sos pares es deien Charles Julien Soulage, fuster, i Marie Périan, cotillaire. Es guanyava la vida treballant de fuster com son pare. El 12 de desembre de 1884 començà el servei militar en el 6 Regiment d'Artilleria i entre el 26 d'agost de 1885 i el 8 de gener de 1888 treballà d'obrer de la fusta a l'exèrcit. A començament dels anys 1890 va ser fitxat per la policia del departament del Sena com a «perillós». A finals de febrer de 1893 el seu domicili, al número 12 del carrer Pernelle de París (França), va ser escorcollat per la policia i detingut per «associació criminal». Entre l'11 i el 12 d'abril de 1893 va ser testimoni en el judici celebrat a l'Audiència del Sena als anarquistes Fernand Bricout, Marie Delange i Jean Pierre François. El 22 d'abril de 1893 assistí a una vetllada familiar d'un centenar de persones celebrada al número 52 del carrer Chapon en ocasió del retorn de Jean Pierre François, que havia estat condemnat. El 6 de maig de 1893 participà en un míting de tres-centes persones celebrat a la Sala Commerce. L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 12 del carrer Pernelle, va ser escorcollat i la policia li va trobar una foto de Ravachol, però no va ser detingut. L'1 de març de 1894 va ser detingut, amb altres 27 companys en una gran agafada antianarquista, a casa seva, al número 22 del carrer Saint-Claude de París. En 1894 figura en el llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. L'estiu de 1894 s'exilià a Londres (Alemanya), va ser albergat per l'anarquista Ernest Delebecque. El setembre de 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària de fronteres i també en la recapitulació d'anarquistes d'aquell any. Posteriorment va ser detingut, en 1896, al número 66 del carrer Turenne de París. El 29 d'abril de 1897 es casà al III Districte de París amb la modista Marie Angèle Assier i amb aquest matrimoni legitimaren sa filla Suzanne Rose Emilie Soulage, nascuda l'11 de gener d'aquell any al III Districte de París. En 1898 assistia a les reunions a favor del capità Alfred Dreyfus. En 1901 vivia al número 54 del carrer Compans. Al final de sa vida treballà de capatàs en una fusteria. Alphonse-Charles Soulage va morir el 17 d'octubre de 1902 al seu domicili del carrer Cayrade de La Sala (Llenguadoc, Occitània).

Alphonse-Charles Soulage (1863-1902)

***

Foto policíaca de Pietro Corna (febrer de 1895)

- Pietro Corna: El 8 de març de 1866 neix a Masino (Caravino, Piemont, Itàlia) l'anarquista Pietro Corna, conegut com Jacob Ange. Era fill de Domenico Corna i Vittoria Forsani. Es guanyava la vida treballant de fuster en la construcció. El 7 de febrer de 1895 va ser expulsat per «anarquista» del Principat de Mònaco; lliurat aquest mateix dia a la Gendarmeria francesa a la frontera del Carnier de Bèusoleu (Provença, Occitania), es va decretar la seva expulsió del departament dels Alps-Marítims per «vagabunderia» (sense domicili fixe, sense feina i sense mitjans de subsistència) i portat tres dies després per dos gendarmes a la frontera francoitaliana de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del processament de Jacques Antonin Vila apareguda en el diari lionès Le Progrès del 21 de novembre de 1888

- Jacques Antonin Vila: El 8 de març de 1867 neix a Tarare (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista Jacques Antonin Vila –algunes fonts oficials citen erròniament el segon nom com Antoine. Era fill de Jean François Vila, negociant de fusta, i d'Agnès Horace. Entre 1881 i 1883 patí diverses condemnes per diferents delictes (infracció de la policia ferroviària, robatoris i vagabunderia). En 1887 treballava d'empleat i vivia amb sa mare al número 122 del carrer Cuvier de Lió (Arpitània), mentre son pare feia 18 mesos que estava desaparegut. El 21 de novembre de 1888 va ser condemnat per l'Audiència d'Isèra a vuit anys de treballs forçats i 10 anys de prohibició de residència per «robatoris qualificats». Enviat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa el 20 de gener de 1889, entre 1890 i 1903 va ser condemnat pel Tribunal Marítim Especial a diferents penes per robatori i set evasions, però sempre era capturat. El 31 de juliol de 1895 aconseguí evadir-se i retornà a París. En 1898 publicà unes memòries (Les mémoires d'un forçat) en lliuraments en el periòdic Le Libertaire. Capturat, el 8 d'agost de 1899 va ser condemnat per l'Audiència de l'Erau a 20 anys de treballs forçats i a la relegació per «robatoris qualificats i temptativa de robatori qualificat» realitzats entre maig i octubre de 1898 i enviat de bell nou a la Guaiana Francesa. L'última evasió es produí el 26 de maig de 1903 i va ser capturat el 16 de juny d'aquell any. Jacques Antonin Vila va morir tres dies després, el 19 de juny de 1903 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).

***

Pasquale Luigi Mazzoleni

- Pasquale Luigi Mazzoleni: El 8 de març de 1869 neix a Stezzano (Llombardia, Itàlia) el rellotger anarquista Pasquale Luigi Mazzoleni. Sos pares es deien Giovanni Rocco Mazzoleni i Angela Ronzoni. Era amic de l'advocat Federico Maironi, cap dels socialistes de Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i posteriorment diputat. El 22 de novembre de 1898 el Ministeri de l'Interior va enviar una carta reservada i urgent al prefecte de Bèrgam on informava que en una carta segrestada a Errico Malatesta figuraven els nom de dos habitants d'aquesta ciutat, Pasquale Luigi Mazzoleni i Pietro Caleffi, sobre els quals demanava informació. Els dies 6, 14 i 20 d'abril de 1899 l'oficina de correus de Torí (Piemont, Itàlia) segrestà tres paquets postals dirigits al seu nom prevenients de Paterson (Nova Jersey, EUA) amb exemplars del periòdic anarquista La Questione Sociale. El 6 de juny de 1899 un inspector de la policia informà al jutge d'instrucció del Tribunal de Bèrgam que era «un apassionat de la lectura, especialment de llibres que tracten temes socials i de periòdics subversius, que sovint rep», però la població del barri de Colognola de Bèrgam, principalment «agrícola, tranquil·la i religiosa», no permet que Mazzoleni i Caleffi facin propaganda. Per tot això, va ser acusat de difondre escrits subversius al seu poble i als limítrofes, alhora que el Tribunal de Bèrgam li va obrir quatre processos arran d'una denúncia del procurador reial, que tingueren lloc els mesos de juny, juliol, agost i novembre de 1899, i instruïts basant-se en el material interceptat (cartes, postals, periòdics, gravats, etc.) al seu domicili. De tots aquests processos va ser absolt, ja que no va quedar provat el delicte de difusió de La Questione Sociale, donat que en realitat no existí cap delicte ja que els periòdics havien estat segrestats abans. El desembre de 1900 el seu nom apareix en els registres segrestats a la seu del periòdic anarquista L'Agitazione d'Ancona (Marques, Itàlia), fet que obligà a la prefectura de Bèrgam a continuar amb les seves investigacions per a relacionar-lo directament amb Errico Malatesta. Una nota de la prefectura de l'1 de març de 1904 diu que, segons alguns rumors, tenia la intenció de buscar refugi a l'estranger, però que finalment havia renunciat a tal propòsit. El juliol de 1926 es traslladà al barri de Redona de Bèrgam, on sempre havia treballat de rellotger. En aquesta època estava subscrit als periòdics L'Avanti i Quarto Stato, a més d'altres «publicacions subversives». El maig de 1927 es traslladà de bell nou a Bèrgam i en 1928 vivia de rendes com a propietari d'una casa, però, segons la policia de Bèrgam, no havia res a dir en contra seva. Durant els anys trenta es desinteressà per la política i a partir de juny de 1936 la seva salut no va ser bona i es va veure obligat a portar una vida retirada. L'1 d'agost de 1936 va ser esborrat de la llista dels subversius «per haver donat proves de penediment». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ressenya del fullet d'Henri Poulaille sobre Jean Calandri publicada en el periòdic tolosà Espoir del 7 de novembre de 1971

- Jean Calandri: El 8 de març de 1883 neix a Mondovi (Piemont, Itàlia) l'anarquista, sindicalista revolucionari, lliurepensador i músic Giovanni Calandri, més conegut com Jean Calandri –a vegades el llinatge citat Calendri. Sos pares es deien Spirito Calandri, obrer fonedor, i Anna Olivero, bugadera. Arribà a França amb sa família quan encara era un infant i son pare va morir amb les cames cremades en un accident de treball. S'educà de manera autodidacta i ben aviat començà a militar en el moviment llibertari, mantenint estretes relacions amb els cercles anarcoindividualistes de Romainville i Les Lilas (Illa de França, França). Quan es desencadenà el cas de la «Banda Bonnot», aconseguí que Florence Trinquet (Anna Dondon), companya de René Valet, pogués fugir de la policia. A principis de la dècada dels deu, entrà a formar part de la Lliga Antialcohòlica i a finals de 1912 acompanyà Gustave Cauvin, aleshores conferenciant oficial d'aquesta, en unes gires propagandístiques per les regions parisenca i lionesa, encarregant-se de les projeccions que acompanyaven les xerrades. Abans de la Gran Guerra, col·laborà en les «Xerrades Populars» que se celebraren a Romainville i a Les Lilas. En aquests anys participà activament en la campanya del Comitè de Defensa Social (CDS) a favor del terrelloner anarquista empresonat Émile Rousset i contra les companyies disciplinàries i colònies penitenciàries establertes a les possessions franceses d'Àfrica del Nord (Biribi), i acompanyà René de Marmande en una gira a Algèria per a denunciar el cas. Va estar una temporada a Londres (Anglaterra), sembla que durant la Gran Guerra, i conegué Errico Malatesta. Posteriorment s'establí a Canha de Mar (Provença, Occitània), on treballà de lampista especialitzat en galvanització i participà en les activitats del moviment llibertari francès i en les dels seus companys italians exiliats a la Costa Blava. També milità en la Confederació General del Treball (CGT), en «La Libre Pensée» de Niça (País Niçard, Occitània), en el grup «Élisée Reclus» de la Federació Anarquista (FA) i en l'Association des Vieux Travailleurs (AVT, Associació de Vells Treballadors), i col·laborà amb les «Universitats Populars». En 1917 va fer costat els revolucionaris russos. Entrà a formar part del que es va anomenar «cultura proletària» i es relacionà molt amb l'escriptor llibertari Henri Poulaille. En la seva faceta musical, va compondre cançons i va escriure poemes musicals, com ara Oraison funèbre à mon charreton, Les cloches, Chanson bachique, etc. Entre 1956 i 1959 col·laborà en el periòdic anarquista de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei Refrattari. Sa companya fou Lucia Porrera. L'abril de 1970 Henri Poulaille publicà el llibret Mon ami Calandri en homenatge al seu amic. Jean Calandri va morir l'1 de desembre de 1972 al seu domicili de Menton (Provença, Occitània) i va deixar el seu cos a la Facultat de Medicina de Niça.

***

Juan de Dios Filiberto

- Juan de Dios Filiberto: El 8 de març de 1885 neix al número 200 del carrer Necochea del popular barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el compositor, director d'orquestra, instrumentista (piano, guitarra, violí i harmònium) i anarcosindicalista Oscar Juan de Dios Filiberti Rubaglio, més conegut com Juan de Dios Filiberto. Fill de Juan Filiberti, Mascarilla, d'origen sicilià i propietari d'un local nocturn molt famós a l'època, va ser el major de vuit germans. De nin va començar a treballar en diversos oficis (enllustrador, calderer, confiter, venent loteria, paleta, estibador, carregador, mecànic...) i en 1904 va començar a treballar als tallers Navales Mihanovich fins 1910. La seva afició per la música el va portar a aprendre a tocar d'oïda l'harmònica i la guitarra –la primera que va tenir la va robar a un mariner anglès–, i en 1915 durant un viatge a Mendoza va compondre el seu primer tango (Guaymallén); anys després en va escriure més: Suelo argentino, Cura segura, De mi tierra, Se recomienda solo i La planchadorita. En 1923 assoleix popularitat amb El ramito i El besito i es consagra amb el popularíssim tango Caminito l'any següent. Entre la seva magnífica obra es troben tangos tan famosos com Malevaje o Quejas de bandoneón. Vinculat de sempre a grups anarquistes, va ser un dels organitzadors de les vagues de les drassanes en 1907. Va fundar una orquestra «Orfeón Los del Futuro» amb militants anarquistes. Va ser un gran admirador de l'escriptor Bonifacio Palacios Almafuerte. En 1933 crearia la Societat d'Autors Nacional per defensar els drets d'autor dels artistes i que després seria la Societat Argentina d'Autores i Compositors de Música (SADAIC). En 1932 va crear una nova modalitat orquestral, l'«Orquesta Porteña» i va dirigir infinitat d'orquestres populars, folklòriques i de cambra durant tota la seva vida. Juan de Dios Filiberto va morir l'11 de novembre de 1964 a ca seva, al carrer de Magallanes número 1.140, de Buenos Aires (Argentina). Carlos Gardel va enregistrar 16 tangos seus.

***

Émile Aubin (1923)

- Émile Aubin: El 8 de març de 1886 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista, i després polític socialista, Émile Aubin, conegut com Marat. Era fill natural de la jornalera i bugadera Marie Léontine Julie Roy i l'infant, juntament amb son germà Georges, va ser recogut pel matrimoni d'aquesta amb Antoine Jean Aubin, treballador dels Ferrocarrils de l'Oest, celebrat el 14 de gener de 1888 al XII Districte de París. Entre juny i juliol de 1908, quan feia el servei militar com a mariner al cuirassat Vérité, es rebel·là en agües escandinaves durant el viatge del president de la República Francesa Armand Fallières quan el tsar de Rússia arribà al vaixell i es negà a crida «Visca la República!». Un escorcoll revelà que, sota el pseudònim Marat, era l'autor de nombroses cançons revolucionàries i se li van trobar fullets i publicacions anarquistes i antimilitaristes. Processat, reconegué ser antimilitarista i seguir les idees de Sébastien Faure i de Gustve Hervé, però finalment el seu cas va ser sobresegut; no obstant això, durant la tardor de 1908 va ser enviat des de la Presó Marítima de Brest (Bro Leon, Bretanya) a les companyies disciplinàries africanes («Biribi»). En recobrar la llibertat en 1910, va ser nomenat secretari adjunt del Sindicat de Treballadors de les Indústries Elèctriques (STIE) de París i, en absència d'Émile Pataud, organitzà les manifestacions. L'11 de febrer de 1910 va ser detingut, després deixar a les fosques el Teatre de la Renaissance, durant una vaga de maquinistes i attrezzistes. El 10 de maig de 1910 cofundà el «Grup d'Alliberats dels Presidis Militars», que comptà amb una quarantena d'afiliats, entre ells Gandon, Lefranc, Pêne, Arcole Vauloup, i que es reunia cada dimarts al número 206 del carrer Saint-Maur de París. Membres d'aquest grup (Bechezle, Corbet, Fernand, Grandjean, Hanouet, Prêtre, Titeux i Vennet) signaren una crida als soldats per a defensar-se físicament dels oficials que els atacaven, que va ser publicada el 21 de setembre de 1910 en La Guerre Sociale. El 26 de novembre de 1910 edità el cartell «Liberté, égalté, fraternité. Armée territoriale. Soldats morts pour la patrie». El desembre de 1910 dimití del càrrec de secretari d'aquest grup, però el febrer de 1911 en va ser novament elegit secretari i publicà el cartell «Galonnés assassins». Va participar activament en la campanya de suport al «Cas Aernoult-Rousset» i reivindicà l'abolició del «Biribi». Processat per un discurs antimilitarista pronunciat l'1 d'octubre de 1910 a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França), va ser jutjat per l'Audiència de Melun (Illa de França, França) i el 4 de maig de 1911 va ser condemnat a 18 mesos de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses del judici; no obstant això, el judici va ser anul·lat el 19 de maig en cassació. El 7 d'octubre de 1911 va ser condemnat per l'Audiència de Yonne a cinc mesos de presó i a 500 francs de multa per «injúries a l'exèrcit». El 4 de novembre de 1911 va ser novament condemnat pel mateix tribunal a sis mesos de presó i 100 francs de multa per «difamació i injúries a l'exèrcit». En aquest judici tingué el suport de destacats militants i organitzacions, com ara la Lliga dels Drets de l'Home i el Comitè de Defensa Social (CDS). El 16 de juliol de 1912 va ser posat en llibertat, juntament amb Gustave Hervé. L'1 de setembre de 1912 fundà Le Cri du Sodat, el gerent del qual fou Arcole Vauloup. En 1913 publicà el fullet Hervéisme et militarisme. El març de 1913, en una reunió de l'Escola de Propaganda de la Federació Comunista Anarquista (FCA), va ser nomenat, amb Jacques Long, per reemplaçar definitivament Édouard Boudot com a «professor d'energia i d'eloqüència», mentre Havane, de la Joventut Anarquista (JA), s'encarregà de la formació d'oradors; aquests cursos tenien lloc al «Foyer Populaire» (Llar Popular) del barri parisenc de Belleville, al número 5 del carrer Henri Chevreau. Arran d'un altercat amb reclutes en una desfilada celebrada el 20 de maig de 1913 a Boulogne, el 2 de juny d'aquell any va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional a dos mesos de presó per «cops, ferides i violències». En aquesta època vivia al carrer Sept-Arpents de Pantin (Illa de França, França). El 18 d'abril de 1913 presidí la tercera jornada del Congrés Anarquista Nacional que se celebrà a París. El juliol d'aquell any, reemplaçà Silvaire en la secretaria de redacció de Le Libertaire, càrrec que exercí fins l'esclat de la Gran Guerra. En aquests anys també fou un dels responsables de l'Impremta Comunista «L'Espérance». El novembre de 1913 va ser gerent del número únc de Liberiamo Masetti, periòdic editat pels llibertaris italians de París, i amb el suport del CDS, en suport del soldat anarquista Augusto Masetti, qui disparà un oficial per protestat per la guerra imperialista a la Tripolitana. En aquesta època era membre de «Les Amis du Libertaire», del «Foyer Anarchiste» del XIX Districte de París i del grup anarquista del XIX Districte adherit a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). En l'últim número de Le Libertaire, publicat l'1 d'agost de 1914, fou autor del text «Silence, les gueulards!». Mobilitzat com a caporal en el 236 Regiment d'Infanteria, en 1915 va ser ferit al front –Pierre Martin, quan s'assabentà de la notícia, desitjà la mateixa sort a tots els anarquistes que feien costat la «Unió Sagrada». El 21 d'octubre de 1915 es casà al XVIII Districte de París amb Louise Ismérie Ernestine Point, amb qui tingué dos infants i amb qui es va divorciar cap el 1924. Transformat en polític socialista, en 1919 va ser elegit regidor municipal a Aubervilliers (Illa de França, França) per la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Esdevingué ferroviari de la xarxa «État-Rive Droite» i en 1920 participà activament en la vaga del sector. El 7 de maig de 1920 prengué la paraula en un míting de vaguistes per protestar contra destitucions i exigir la tornada del personal revocat. L'1 de juliol de 1920 prengué la paraula en un míting celebrat a Pantin a favor de l'amnistia dels soldats amotinats durant la Gran Guerra. Després del Congrés de Tours (Centre, França) de l'SFIO de desembre de 1920, passà a militar en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC). En aquesta època era secretari de la Secció de Drancy (Illa de França, França) de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El desembre de 1924 s'afilià al Partit Socialista Francès (PSF), el qual el 30 d'abril de 1926 es fusionà amb el Partit Republicà-Socialista (PRS). El 25 d'abril de 1925 es casà a Drancy amb Yvonne Augustine Denis. El 30 de juny de 1926 participà en un míting del CDS, celebrat a la Sala Cinéma, a la plaça de l'Ajuntament de Drancy, en favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1926 era secretari adjunt de l'Ajuntament de Drancy i vivia al número 3 de l'avinguda Jean Jaurès. El 16 de maig de 1931 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. A començament dels anys trenta, comminà el consistori socialista de Drancy a fer costat la creació d'una cooperativa de desocupats, organitzada per l'anarquista Louis Dorlet. Émile Aubin va morir el 5 d'agost de 1949 al seu domicili de Drancy (Illa de França, França).

***

Marie-Adèle Anciaux

- Marie-Adèle Anciaux: El 8 de març de 1887 neix a Le Grand Béart de Prisches (Nord-Pas-de-Calais, França) la militant i pedagoga llibertària Marie-Adèle Anciaux, també coneguda com Mary Smiles. Sos pares es deien Jean Baptiste Anciaux, obrer especialitzat en entaular sostres de palla, i Marie Eulalie Lesne, tavernera. Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre 1906 i 1910 a «La Ruche», escola llibertària creada per Sébastien Faure. Juntament amb el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la Vivisecció. Marie-Adèle Anciaux va morir el 9 de febrer de 1983 a Chartres (Centre, França), 11 anys després que el seu company.

***

Necrològica de Juan Naranjo Muñoz apareguda en el periòdic tolosà España Libre del 27 de setembre de 1953

- Juan Naranjo Muñoz: El 8 de març de 1891 neix a Izaba (Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Naranjo Muñoz. Sos pares es deien Juan Naranjo i Magdalena Muñoz. Milità en el Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón (Astúries, Espanya) i, a partir de 1937, en el grup «Solidaridad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els anys de la guerra civil fou suplent, en representació de la FAI, en el Tribunal Popular i formà part del Comitè Local d'aquets organització anarquista. Quan Astúries va ser ocupada per les tropes feixistes, va ser capturat en un vaixell en alta mar pel cuirassat franquista Cervera i portat a un camp de concentració. Després de molts d'anys d'empresonament, que el deixaren molt capolat, un cop lliure s'establí a Barcelona. Malalt de càncer, Juan Naranjo Muñoz va morir el 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 29 d'agost– de 1953 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc d'aquesta ciutat.

---

Continua...

---

[07/03] �L'Audace� - �A Lanterna� - �La Batalla� - Confer�ncia de Mart� Ib��ez - M�ting de la FAI - Acte contra l'assassinat de Puig Antich - Loth - Gaberel - Simonin - Duhain - Carpentier - Ernest - Frigerio - La Chiesa - Cociancich - Souplet - Larroca - Garc�a Pacheco - Malet - Vimes - �Ramon�n� - Casas�n - Arrieta - Schindler - Rouge - Perron - Pinel - Lavi�a - Coissac - Parsons - Hell�n - Garrig�s - Bur�n - Carod - Montoya - Lavilla - Massagu� - Frager - Walter - Fern�ndez Canto

Sat, 07 Mar 2026 12:23:13 +0100

[07/03] «L'Audace» - «A Lanterna» - «La Batalla» - Conferència de Martí Ibáñez - Míting de la FAI - Acte contra l'assassinat de Puig Antich - Loth - Gaberel - Simonin - Carpentier - Ernest - Frigerio - La Chiesa - Cociancich - Souplet - Larroca - García Pacheco - Malet - Vimes - «Ramonín» - Casasín - Arrieta - Schindler - Rouge - Perron - Pinel - Laviña - Coissac - Parsons - Hellín - Garrigós - Burón - Carod - Montoya - Lavilla - Massagué - Frager - Walter - Fernández Canto

Anarcoefemèrides del 7 de març

Esdeveniments

Capçalera de L'Audace

- Surt L'Audace: El 7 de març de 1885 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Audace. Organe communiste anarchiste, que substituïa el periòdic Terre et Liberté, l'administrador del qual, Antoine Rieffel, havia estat condemnat a dos anys a la presó, 200 francs de multa i cinc anys de vigilància. El gerent en va ser V. Leperchey i els articles sortiran sense signar. Només aparegueren tres números, l'últim en paper vermell en commemoració de la Comuna de París del 21 al 28 de març. En la capçalera d'aquesta publicació hi havia dues cites de dos dels protagonistes de la Revolució francesa: «Per vèncer que cal? Audàcia, audàcia i més audàcia.» (Danton), i «Si cal, mata, però digués la veritat.» (Marat).

***

Portada d'un número d'A Lanterna

- Surt A Lanterna: El 7 de març de 1901 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) el primer número del periòdic anarquista i anticlerical A Lanterna. Orgam da Liga anticlerical. D'antuvi fou el portaveu de les Lligues Anticlericals de l'Estat de São Paulo i es distribuí gratuïtament amb un tiratge de 10.000 exemplars. Aquesta longeva publicació, de la qual sortiren més de quatre-cents números, tingué tres èpoques ben marcades: la primera, dirigida per l'advocat anarquista i maçó Benjamin Motta, durà fins el 1904; la segona, dirigida pel propagandista anarquista Edgar Leuenroth, va del 17 d'octubre de 1909 –com a reacció a l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia quatre dies abans– al 19 de novembre de 1916; i la tercera, també dirigida per Edgar Leuenroth, va del 13 de juliol de 1933 fins a octubre de 1935. En tot aquest temps la publicació portà diversos subtítols: «Anticlerical i de combat», «Periòdic de combat al clericalisme», etc. La periodicitat passà de setmanal, a diària i a quinzenal, segons els períodes, els problemes financers i les pressions del clergat. Dos periòdics anticlericals (O Livre Pensador i L'Asino) se li van fusionar. Aquesta publicació denuncià, sobretot, l'opressió i els privilegis de l'Església catòlica, i dels seus sectors més integristes, des d'una perspectiva anticlerical i llibertària, sense deixar de banda les influències que exercia la religió en els poders polític i econòmic i en els diversos sectors socials (educació, cultura, etc.). A més d'articles anticlericals i de crítica religiosa, trobem de molts altres temes, com ara convocatòries, cròniques, informes socials, notes orgàniques dels grups anarquistes (Federação Operária de São Paulo, Salão das Classes Laboriosas, Centro de Cultura Social, etc.), temes sindicals, articles antimilitaristes, crítiques literàries, temes pedagògics, ressenyes, fulletons per lliuraments, poemes, etc.; i tot amb bones il·lustracions. En 1912 denuncià, juntament amb el periòdic anarcocomunista La Battaglia, els crims sexuals comesos pel pare Faustino Consoni, acusat de violar i assassinar Idalina, una nina que havia acabat d'arribar a l'Orfenat de São Cristóvão, al barri d'Ipiranga de São Paulo. En 1934, un festival artístic i teatral al seu benefici fou denunciat per la Policia de Costums per l'obscenitat de les seves peces. Els articles eren anònims o signats amb pseudònims, però hi van col·laborar Carlos de Andrade, Pedro Atallo, Tito Batini, Olavo Bilac, Miguel Bombarda, Florentino de Carvalho, J. Cristão, Jaime Cubero, Gigi Damiani, Rodolfo Felipe, Antonio Avelino Foscolo, Luca Gabriel, Giménez Moreno, Edgard Leuenroth, Helio Negro, José Oiticica, Edgar Rodrigues, L. Rogerio, Oswaldo Salgueiro, Marino Spagnolo, Gil Souza Passos, Venancio Pastorini, Adelino Tavares Pinho, Emilio Vandelvarde, Neno Vasco i P. R. Walter, entre d'altres. A Portugal i França s'editaren periòdics amb el mateix nom i amb el mateix objectiu.

A Lanterna (1901-1935)

***

Capçalera de La Batalla

- Surt La Batalla: El 7 de març de 1910 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del diari vespertí anarquista La Batalla. Diario anarquista de la tarde. Era el diari de la tarda del periòdic anarquista La Protesta i, d'aquesta manera, esdevingué el primer diari anarquista del món que editava dues publicacions diàries en el mateix país i en la mateixa ciutat. La tirada era d'uns 20.000 exemplars. La redacció la portaren Teodoro Antilli i Rodolfo González Pacheco i l'administrador fou Carlos Balsan. Aquesta publicació organitzà l'abril de 1910 un plebiscit per a conèixer la opinió dels lectors sobre una possible organització d'una vaga general per al centenari de la Revolució de Maig argentina que s'estava organitzant i sobre diverses qüestions referides als presos socials. En sortiren 63 números, l'últim el 13 de maig de 1910, quan va ser clausurat i la redacció destruïda i incendiada aquell mateix dia arran de la repressió desencadenada per a protegir els actes de celebració del centenari de la Revolució de Maig. Els redactors d'aquesta publicació van ser deportats a la colònia penitenciària d'Ushuaia.

***

Portada del fullet de la conferència (1937)

- Conferència de Martí Ibáñez: El 7 de març de 1937 se celebra al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) la conferència «Grandezas y miserias de la revolución social espanyola» del metge anarquista i anarcosindicalista Félix Martí Ibáñez, aleshores director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya. Aquesta conferència era la setena d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Jacinto Toryho, secretari de les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI i director de Solidaridad Obrera, presentà l'acte. En aquesta conferència Martí Ibáñez tractà nombrosos temes, com ara l'individu i la col·lectivitat, la justificació científica de les revolucions, els perills del sectarisme, la CNT davant la polític, les crítiques al procés revolucionari, la reconstrucció econòmica, el paper dels sindicats, el nacionalisme, la justificació de la participació llibertària en les institucions estatals, etc. La conferència es va transmetre en directe per les emissores ECN 1, Radio CNT-FAI, Ràdio Barcelona i Radio Associació de Catalunya per a tota la Península. Aquell mateix any s'edità la conferència en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.

Conferència de Martí Ibáñez (7 de març de 1937)

***

Un moment del míting

- Míting de la FAI: El 7 de març de 1938 se celebra al Monumental Cinema de Madrid (Espanya) un míting de la Federació Local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte va ser presentat per Melchor Rodríguez García, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la FAI, i hi van parlar Gregorio Gallego García, en nom de les Joventuts Llibertàries; José García Pradas, membre del Comitè de Defensa del Centre; i Suceso Portales, en representació de «Mujeres Libres». En aquest míting se celebrà la unitat aconseguida en l'Aliança de Joves Antifeixistes i es va fer una crida a aconseguir la unitat entre tots els sectors en un Front Popular Antifeixista i en una Aliança Obrera Revolucionària. També es va celebrar l'enfonsament el dia anterior del creuer de l'armada franquista Baleares. L'acte acabà amb la intervenció d'Antonio Agraz, que recità poesies, i la interpretació de diversos himnes confederals i revolucionaris.

***

Cartell anunciador de l'acte

- Acte contra l'assassinat de Puig Antic: El 7 de març de 1974 se celebra al Union Hall de l'Aston University de Birmingham (West Midlands, Anglaterra) un acte de denúncia contra l'execució cinc dies abans a Barcelona (Catalunya) del militant anarquista Salvador Puig Antich. En aquest acte, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) sota el títol Who Killed Salvador Puig? (Qui ha matat Salvador Puig?) i en el qual intervingueren el militant anarcosindicalista Miguel García García, exiliat a Anglaterra des del 1969, i Albert Meltzer, de la Creu Negra Anarquista, es va passar el film Amanecer sobre España (Dawn over Spain o The Will of the People, en anglès), film documental de 1938 dirigit per Louis Frank sobre la Revolució espanyola.

Naixements

Foto policíaca de Clotilde Loth (27 d'abril de 1894)

- Clotilde Loth: El 7 de març de 1851 neix a Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Clotilde Caroline Joseph Loth. Era filla d'Auguste Loth, algutzir, i d'Adolhine Henriette Josephine Massart, propietària. Es guanyava la vida treballant de lletera. El 22 de març de 1883 es casà a Valenciennes amb l'advocat anarquista Edmond Alphonse Léon Bossaut, sovint citat Bossant. El juliol de 1893 la parella i sa filla, provinents de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), s'establí a París (França), al número 31 del carrer Cadet. A començament d'abril de 1894 la família s'instal·là al número 15 del carrer Tour-d'Auvergne. El 25 d'abril de 1894 la policia va detenir l'anarquista Armand Matha al seu domicili del carrer Tour-d'Auvergne, on s'allotjava des de feia uns dies, i l'endemà ella va ser detinguda, la qual, des de l'exili de l'anarquista Ernesta Forti a Londres (Anglaterra), regentava la lleteria de l'anterior, al número 3 de carrer Jocquelet de París. El 27 d'abril va ser detingut son company i ambdós, sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», van ser fitxats aquell dia com a «anarquistes» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i el seu domicili escorcollat sense cap resultat. El 31 de desembre de 1894 el seu nom figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes i aleshores vivia amb son company al número 33 del carrer 3 Frères de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Louis Gaberel

- Louis Gaberel: El 7 de març de 1868 neix a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa) el lliurepensador socialista, i després anarquista, Louis Gaberel. Era fill d'una família procedent de Savagnier (Neuchâtel, Suïssa). En 1886 obtingué la titulació de mestre, que exercí entre 1887 i 1898 a Le Locle, i el 22 de novembre de 1900 obtingué la llicenciatura de ciències matemàtiques per l'Acadèmia de Neuchâtel i continuà estudis a la Universitat de Lausana (Vaud, Suïssa). Va ser professor de matemàtiques al Col·legi de Primària, després a l'Escola Superior de Senyoretes i a la Secció Científica del Liceu Cantonal i a la Universitat de Neuchâtel, on ocupà la càtedra de geometria superior. En 1891 va ser nomenat vicepresident del «Club Jurassien» de Locle. En 1895 publicà Les ennemis des francsmaçons. Com a lliurepensador defensà amb ardor els principis de laïcitat i la separació de les esglésies i de l'Estat al cantó de Neuchâtel, i va ser president de la Federació del Jura de la Libre-Pensée. A principis de segle va ser un dels responsables del Grup d'Estudis Socials (GES) de Neuchâtel. En 1904 col·laborà en Lumière. Revue socialista de la Libre-Pensée Suisse de Ginebra (Ginebra, Suïssa). El 13 de febrer de 1906 va llegir la conferència «Biens d'Église» al Temple Français sota els auspicis del «Comitè Séparatiste» de La Chaux-des-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). En 1906 col·laborà en periòdic Le Cosmopolite. El 16 de setembre de 1908 presidí una conferència de l'anarquista Nelly Roussel sobre la condició i el paper de la dona en l'educació celebrada al Chalet du Jardin Anglais de Neuchâtel. El 20 d'octubre de 1909 participà en un gran míting de protesta per l'afusellament del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia celebrat al Chalet de la Promenade de Neuchâtel. El 17 d'abril de 1910 assistí al Congrés Regional de la Libre-Pensée celebrat a Saint-Imier (Berna, Suïssa), on presentà la ponència sobre «La laïcització de l'escola». L'octubre de 1910 publicà Géometrie analytique en nombres conjugées. El juny de 1912, com a membre de la Comissió Escolar de Neuchâtel, proposà suprimir els actes religiosos de les cerimònies de graduació escolars. En 1914 col·laborà en La Sentinelle. L'abril de 1915 va ser un dels 19 universitaris que signaren una crida dissident («L'Université et la guerre») al «Manifeste des Universités», signat per més de tres-cents universitaris suïssos, on els primers criticaven l'«abstenció moral» dels segons davant el conflicte bèl·lic. Entre 1915 i 1919 col·laborà en el quinzenal intervencionista de Lausana La Libre Fédération, editat per Jean Wintsch. El desembre de 1917, per la qüestió de les «responsabilitats de la guerra i sobre la defensa nacional», abandonà el Partit Socialista de Neuchâtel (PSN), del qual havia estat un dels fundadors, i passà a militar en les files anarquistes. En 1922 publicà Christianisme et Socialisme. Entre 1923 i 1939 formà part de la Société Romande de Philosophie (SRP, Societat Romanda de Filosofia). Amic personal de Benito Mussolini quan aquest era socialista, publicà la traducció al francès («L'homme et la divinité»), en el número de febrer de 1929 de la revista L'Idée Libre d'Herblay (Illa de França, França), la conferència «L'uomo e la divinità» (L'home i la divinitat) que Mussolini va llegir el 25 de març de 1904 a la Casa del Poble de Lausana, que havia estat publicada en italià l'agost de 1904 per la Biblioteca Internazionale di Propaganda Razionalista de Lugano (Ticino, Suïssa), per criticar els Pactes del Laterà signats l'11 de febrer de 1929 entre el Regne d'Itàlia, representat per Mussolini, i la Santa Seu, representada pel cardenal Pietro Gasparri. En 1930 publicà Construction d'une surface d'approximation pour l'étude des fonctions sphériques. En 1932 mantingué una polèmica sobre «L'esperit religiós i el sentiment de llibertat» amb l'anarquista Aldo Aguzzi. També col·laborà en Le Révil Anarchiste, especialment durant els anys de la guerra d'Espanya, per a protestar contra la no intervenció de França i del Regne Unit. Estava casat amb Rose Augusta Huguenin-Dumittant, amb qui tingué dos infants. Malalt, en 1937 es va jubilar com a professor universitari. Louis Gaberel va morir el 28 de febrer de 1940 a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) i va ser incinerat el 2 de març el cementiri de Serrières de Neuchâtel envoltat de professors, estudiants i militants anarquistes.

***

Notícia de Célestin Duhain apareguda en el periòdic La Bataille Syndicaliste del 31 d'octubre de 1913

- Célestin Duhain: El 7 de març de 1872 neix a Escaudain (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista, i després comunista i sindicalista, Célestin Duhain. Era fill de François Duhain, miner, i de Constance Legrand, domèstica. Es guanyava la vida treballant de sabater ataconador. En 1892 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt per la seva coixesa a la cama esquerra, estatus que es va mantenir en la revisió militar del 25 de març 1915 en plena Gran Guerra. El 5 de setembre de 1904 es casà a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la domèstica Angèle Bourgeois. El juliol de 1906 era tresorer del Comitè de Defensa dels Miners de Denain. Arran de la detenció dels anarquistes André Roulot (André Lorulot) i Pierre Coupez el 2 de maig de 1907 a Derain, acusats de «provocació a l'assassinat», va ser nomenat tresorer del «Comitè de Defensa en favor de Lorulot i Coupez» de Denain. A finals de març de 1907 presentà la seva dimissió, juntament amb altres 16 regidors del Partit Obrer (PO), del Consell Municipal de Denain del qual era regidor, decebut de la política del consistori socialista i en protesta per l'obertura de l'església del Sacré-Coeur de Denain. El 28 d'octubre de 1907 va ser detingut per «embriaguesa» i per haver insultat un cap d'obres públiques i el 19 de novembre d'aquell any va ser condemnat per aquest delicte a 20 francs de multa. El 27 d'octubre de 1908 presentà davant el Tribunal de Comerç de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) la fallida del seu negoci de reparació de sabateria. El juliol de 1911 va ser nomenat secretari del Grup d'Estudis Socials (GES) de Denain. Cap el 1912 s'instal·là a París (França), al número 2 del carrer Berthollet del V Districte, i va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Entre 1912 i 1915 va fer costat econòmic al periòdic La Bataille Syndicaliste i en 1913 era secretari del grup «Les Amis de La Bataille Syndicaliste» del V Districte de París. En 1914 mantenia contactes amb el tipògraf anarquista Francis Demarcq. En aquesta època tenia el seu taller de sabateria al número 7 del carrer Berthollet del V Districte de París. En 1922 era un dels responsables del Comitè d'Assistència per a Rússia del V Districte de París. A mitjan dels anys vint retornà a Denain, va ser un dels primers a afiliar-se a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou secretari de la secció de Denain del Socors Roig (SR) i gerent de la Casa del Poble. El març de 1930 ja estava exclòs del Partit Comunista (PC), dedicant-se des d'aquell moment a la dura crítica del moviment comunista. El juny de 1930 era un dels encarregats de la comptabilitat del Sindicat Unitari de la Confederació General del Treball (CGT) de Denain. Vidu de Angèle Bourgeois, es casà amb Marie Catherine Bourbouze. Célestin Duhain va morir el 20 d'abril de 1931 al seu domicili, al número 67 del carrer Thiers, de Denain (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Foto policíaca de Joseph Simonin (6 de març de 1894)

- Joseph Simonin: El 7 de març de 1868 neix a Saint-Maurice (Illa de França, França) l'anarquista Joseph Simonin. Sos pares es deien Ferjeux Simonin, empleat a l'Asil Imperial de Vincennes, i Anastasie Allaux, cuinera. Es guanyava la vida fent de faixaire. En 1888 vivia al número 37 del carrer Rigoles del XX Districte de París (França). Cridat a files, el 13 de novembre de 1889 va ser destinat al 2 Batalló d'Artilleria de Fortalesa de La Fère (Illa de França, França), on va romandre fins el 19 de setembre de 1892. Passà a viure al número 9 de l'Impasse Ménilmontant del XX Districte de París. A començament de 1893 va ser sospitós per part de la policia d'haver participat en l'enganxament de manifests antipatriòtics en ocasió del sorteig de quintes. El 9 de març de 1893 participà, amb una cinquantena de companys, en les anomenades «Corredisses anarquistes» en favor de l'abstenció, organitzades per Eugénie Collot a la plaça de la République de París. El desembre de 1893 (o el gener de 1894) va ser detingut juntament amb una desena de companys de la regió parisenca. El 6 de març de 1894 va ser fitxat a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, després d'haver estat detingut al seu domicili del número 144 del carrer Oberkampf de París. Un altre germà seu també va ser fitxat com a anarquista i un dels germans Simonin va ser controlat com a assistent en 1887 de reunions anarquistes i com a membre del grup «La Sentinelle». El 16 de desembre de 1899 es casà al X Districte de París amb Marie Françoise Courtois. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les condemnes d'Edmond Carpentier apareguda en el diari Le Guetteur de Saint-Quentin et de l'Aisne del 23 d'abril de 1901

- Edmond Carpentier: El 7 de març de 1873 neix a Montreuil-sur-Mer (Picardia, França) l'anarquista Auguste Julien Edmond Carpentier, conegut com Edmond Carpentier. Sos pares es deien Denis Edmond Carpentier, paleta, i Marie Fannie Théophanie Savreux. Sabater de professió, vivia al número 14 del carrer Marissons d'Amiens (Picardia, França). En 1893 va ser cridat a files, però a causa de «palpitacions» va ser destinat a serveis auxiliars. A finals de la dècada dels noranta la policia el donà com a «desaparegut» a Amiens. Entre gener i setembre de 1900 visqué al número 49 del carrer de l'Aventure d'Amiens, al domicili del company Jules Lemaire, i posteriorment s'establí al número 2 de la plaça del Marché-aux-Chevaux. El 4 de juliol de 1900 va ser jutjat amb Benjamin Crépel per «violències». En 1901 fundà un grup anarquista a Amiens. L'11 de gener de 1901 va ser desnonat del seu habitatge per manca de pagament i va escriure a l'exterior de la seva habitació «La propiété c'est le vol» (La propietat és un robatori) i al sòcol de la xemeneia «Vive l'anarchie» (Visca l'anarquia). El 10 de març de 1901 participà en el carnaval en el curs del qual diversos anarquistes (Bastien, Ferdinand Calazel, Dubourguet, Ducamp, Foullin, Gosselin, Goullencourt, Alice Marcellin, Péchin, Edmond Pépin, Ségard, Émilien Tarlier i Camille Tarlier) llançaren des d'un carro que representava «El Capital esclafant el Treball» pamflets amb textos revolucionaris, anarquistes, feministes i antimilitaristes. Organitzà diferents reunions polítiques, com ara la conferència de Ferdinand Calazel sobre la «Revolució obrera» del 17 de març de 1901 o la de Julie Pajaud (Séraphine) celebrada a la Sala Alcazar d'Amiens. El 3 d'abril de 1901 va ser denunciat per haver exhibit una pancarta amb el text «Vive la Liberté» i el 16 d'abril de 1901 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 15 dies de presó per haver xiulat, el 15 de març anterior, des de la finestra del seu domicili, al número 56 del bulevard Jardin des Plantes, el pas del VIII Batalló de Caçadors a Peu. El 30 de maig de 1901 va ser desnonat per un algutzir del seu habitatge del bulevard Jardin des Plantes i una colla de companys de la «Lliga dels Antipropietaris» el van ajudar al desallotjament dels mobles, portant-los a mà pels carrers de la ciutat tot cantant cançonetes contra els propietaris. El 2 de juny de 1901 s'instal·là al número 8 del carrer Saint-Germain, juntament amb altres anarquistes (Jules Lemaire, Edmon Pépin, Émilien Tarlier i Camille Tarlier), on muntaren un taller de sabateria, decorat a la façana amb propaganda anarquista i una gran pancarta «Ligue des Anti-Proprios» (Lliga dels Antipropietaris), i on cantaven durant tot lo dia cançons anarquistes, alhora que xiulaven i insultaven els membres del clergat que hi passaven per la porta. El 8 de juny de 1901 Le Journal d'Amiens li va dedicar un article i Le Progrès de la Somme un altre on li donava la paraula. Vigilats per la policia, va ser denunciat per un gravat de Ravachol on posava «Si tu veux être heureux, nom de dieu, pends ton propiétaire» (Si vols ser feliç, redéu, penja el teu propietari). El 2 de juliol de 1901, després d'haver aferrat a l'interior d'un local ocupat com a seu de la «Lliga dels Antipropietaris», al número 8 del carrer Saint-Germain, un cartell que deia «L'Armée est l'école du crime» (L'Exèrcit és l'escola del crim), va ser condemnat, juntament amb Jules Lemaine i Émilien Tarlier, a dos mesos de presó per «provocació a l'assassinat amb la finalitat de propaganda anarquista»; però, en l'apel·lació de l'Audiencia del 24 d'octubre de 1901 el seu cas va ser sobresegut. El 20 de juny de 1902, en un nou desnonament del seu domicili, al número 34 del carrer Grand-Vidame, va ser detingut i denunciat per «escàndol nocturn i rebel·lió». El 14 de juliol de 1902 vivia al carrer Corps-Nus-Sans-Tête i des de la finestra del segon pis penjà una bandera negra, la qual va ser decomissada pel comissari central i el van processar. El setembre de 1902, amb Edmond Pépin i Tarlier, van ser denunciats a Épernay (Xampanya-Ardenes, França), on havien anat a fer la verema, per distribuir el fullet La peste religieuse. L'octubre de 1902 va ser interceptat, amb Jules Lemaire, per circular a peu sense cap finalitat per la zona de Xampanya. En 1904 el seu nom figurava com a «nòmada» en un registre d'anarquistes «desapareguts i/o nòmades». Posteriorment visqué maritalment amb la costurera Marie Antoinette Maloigne i els dos infants d'aquesta al número 16 del carrer Perreau i el 24 de març de 1904 l'acompanyà al domicili del seu marit on, després d'una discussió, ella trencà set vidres de les finestres; jutjat el 20 d'abril de 1904 per aquest fet, ell va ser condemnat a 15 dies de presó per «complicitat». El juny de 1917 va ser mobilitzat. Després de la Gran Guerra vivia al número 3 del carrer Petite Rue de la Veillère d'Amiens. Edmond Carpentier va morir el 13 d'octubre de 1930 al seu domicili d'Amiens (Picardia, França) i va ser enterrat dos dies després al Cementiri Nou de Saint-Pierre d'aquesta ciutat.

***

Notícia de l'alliberament de Victor Ernest publicada en el periòdic parisenc Le Parti Ouvrier del 2 de setembre de 1895

- Victor Ernest: El 7 de març de 1875 neix a Brussel·lès (Bèlgica) l'antimilitarista llibertari, neomaltusià, i després polític socialista, Victor Charles Julien Joseph Ernest. Sos pares es deien Joseph Ernest i Annette Mas. En 1895 era membre de les Joves Guàrdies Socialistes (JGS). Entre 1895 i 1898 fou corresponsal de Bèlgica del periòdic parisenc Le Parti Ouvrier. En 1895 va ser condemnant per unes declaracions antimilitaristes per un tribunal belga a 16 mesos de presó, però recobrà la llibertat el setembre de 1895 després romandre sis mesos empresonat. Membre de la Lliga Neomaltusiana de Bèlgica, mantingué correspondència amb l'anarquista Paul Robin. Col·laborà en el periòdic neomaltusià anarquista Génération Consciente (1908-1914), dirigit per Eugène Humbert. A principis de segle fou redactor del Journal de Charleroi. Entre 1911 i 1938 va ser regidor municipal del Partit Socialista Belga (PSB) i entre 1912 i 1920 regidor adjunt al burgmestre de Charleroi i en 1922 de Jumet. Durant la Gran Guerra s'encarregà d'una important missió d'espionatge per a l'autoritat militar consistent a cartografiar els combois ferroviaris alemanys i transmetre aquesta informació, via Països Baixos, al servei d'intel·ligència britànic «Cameron»; detingut, aconseguí evadir-se i passar als Països Baixos i després a Jumet (Charleroi, Valònia), obtenint la Creu de Guerra francesa amb mencions honorífiques. Entre 1918 i 1940 va ser diputat de Charleroi. Combaté el flamenc a la Universitat de Gand (Flandes Oriental, Flandes) i el bilingüisme dels sotsoficials i oficials de l'exèrcit i en l'administració; pronunciant-se a favor d'una Bèlgica federal de nou Estats provincials, única forma, al seu parer, de compaginar els interessos valons i la unitat de Bèlgica. En 1930 patrocinà el I Congrés de la Concentració Valona. Entre les seves obres podem destacar L'Almanach Socialiste (1897, amb altres), Socialisme et malthusianisme (1901) i La Commune de Paris (1931). El seu últim domicili va ser a Jumet. Sa companya fou Marie Joséphine Clémentine Lampert. Victor Ernest va morir el 14 d'agost de 1940 a Canes (Provença, Occitània).

***

Carlo Frigerio

- Carlo Frigerio: El 7 de març de 1878 neix a Berna (Berna, Suïssa) l'impressor, comptable, periodista, traductor, editor i propagandista anarquista Carlo Frigerio, també conegut com Charles Frigerio. Sos pares, l'italià Giuseppe Frigerio i suïssa alemanya Erichetta Selhofer, l'abandonaren aviat i fou criat per l'àvia materna que en 1886 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia). A partir de 1891 formarà part del moviment anarquista milanès i freqüentarà el cercle de Pietro Gori. Fou amic de Sante Caserio, que l'hostatjà a ca seva, i mantingué correspondència amb Errico Malatesta exiliat a Londres. En 1898 fou expulsat d'Itàlia i s'establí de bell nou a Berna. El desembre de 1899, amb Luigi Bertoni i Émile Held, publica L'almanacco socialista-anarchico per l'anno 1900, dins del qual es reprodueix la crida de Malatesta «Contra la monarquia». Per pressions del govern italià, van ser processats pel Tribunal Federal de Lausana el maig de 1900 per l'edició d'aquesta obra. En 1901 emigrà a Londres i participà activament en el cercle malatestià (Malatesta, Attilio Panizza, Carlo colombo, Enrico Carrara, etc.) i en les iniciatives editorials dels anarquistes italians, esdevenint redactor de Lo Sciopero Generale / La Grève Générale (1902) i de La Rivoluzione Sociale (1902-1903) i col·laborant en l'únic número editat de La Settimana Sanguinosa (1903). En maig de 1905 marxà a París, d'on fou expulsat, i partirà cap a Bèlgica. L'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam com a membre de la delegació britànica. Expulsat de Bèlgica, el juliol de 1908 tornà a Londres, però en 1909 marxà a Suïssa, on col·laborà en Risveglio / Réveil i en periòdics italians com La Protesta Umana i Il Grido della Folla. Entre el 20 de març de 1911 i el 30 d'agost de 1914 treballà com a director comercial de l'empresa «Cuiros i Pells M. Tedeschi» a Laval-en-Brie, a prop de París. En aquesta època col·laborà en Risveglio de Ginebra i en el setmanal sindicalista revolucionari La Voix du Peuble de Ginebra-Lausana. En 1915 s'instal·là novament a Londres, on signa, el març d'aquell any, amb Malatesta, Bertoni, Emma Goldman, i altres, el «Manifest internacional anarquista contra la guerra». L'abril de 1919 fou expulsat, després d'haver estat sis setmanes detingut, per no haver declarat el canvi de direcció i com a sospitós d'imprimir passaports espanyols falsos. De bell nou a Ginebra, el maig de 1919, amb els companys de Risveglio / Réveil, prendrà posicions contra la Rússia bolxevic, qualificada d'«immensa caserna». El novembre de 1919 tornà a Milà, esdevenint redactor d'Umanità Nova, ocupant-se especialment de la política exterior. Detingut amb Malatesta, fou alliberat després. En 1921 se'l va implicar en un procés per «conspiració contra el poder de l'Estat» obert contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanità Nova. Absolt el març d'aquell any, fou novament detingut com a sospitós de complicitat amb els responsables de l'atemptat al teatre Diana de Milà del 21 de març de 1921 i no fou alliberat fins al juny. Quan la redacció d'Umanità Nova es traslladà a Roma, s'establí també a la capital italiana. No obstant l'arribada del feixisme, romangué a Itàlia i a partir de 1924 fou redactor de la revista malatestiana Pensiero e Volontà. Amb la intensificació de la repressió, s'amagarà clandestinament a Torí i, després d'un temps a Marsella, tornarà a Ginebra en 1927, on, a més de col·laborar intensament amb Luigi Bertoni i d'ajudar els exiliats, editarà L'Almanacco libertario pro vittime politiche, editat anualment des del 1919 i fins al 1941. En 1926 acabà la traducció del francès a italià –que ho havia estat de l'alemany al francès per Otto Karmina–, i amb el consentiment de l'autor, de l'obra L'anarchismo, de Paul Eltzbacher. Amb Paolo Flores tradueix el llibre de Max Nettlau Bakunin e l'Internazionale in Italia, que serà editat en 1928 per l'editorial de Risveglio a Ginebra. En 1935 participarà en representació dels companys suïssos en una conferència secreta d'aliança entre els anarquistes italians emigrats a Europa tinguda a Sautrouville, i fou nomenat membre del Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), amb Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Gusmano Mariani, Umberto Marzocchi i Bernardo Cremonini. Entre 1933 i 1937 fou president de la secció ginebrina de la Federació Suïssa de Tipògrafs. Com a membre de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) redactà un manifest con criticà durament la Societat de Nacions per la debilitat demostrada contra l'atac imperialista de l'Itàlia feixista contra Etiòpia. Sempre actiu en les relacions amb el moviment anarquista francès, s'encarregà dels contactes orgànics durant la Revolució espanyola i en 1938 edità el fullet Gli anarchici e la rivoluzione spagnola, de Luce Fabbri i de Diego Abad de Santillán. Després de la guerra, en 1947, arran de la mort de Bertoni, serà l'editor del periòdic mensual Risveglio / Réveil anarchiste, juntament amb Alfred Amiguet. Suspesa la publicació en 1950, la capçalera –sempre bilingüe, i amb Carlo Frigerio, Pietro Ferrua i Claudio Cantini com a responsables de la secció italiana– reapareixerà a començaments de 1957 per deixar de publicar-se definitivament en 1960. Carlo Frigerio va morir el 18 de gener de 1966 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Notícia de l'expulsió de Damiano La Chiesa, i d'altres companys, apareguda en el diari socialista parisenc Le Populaire del 22 de novembre de 1935

- Damiano La Chiesa: El 7 de març –algunes fonts citen l'11 de març– de 1883 neix a Tàrent (Pulla, Itàlia) el ferroviari anarquista Damiano La Chiesa. Sos pares es deien Pietro La Chiesa i Maria Celeste Inquieto. El juny de 1921 era el secretari de la secció tarentina de l'organització «Arditi del Popolo» (Esquadrons del Poble), constituïda sobretot per la Lliga Anarquista i el Cercle dels Joves Anarquistes per defensar els locals de les organitzacions obreres contra els atacs feixistes. El novembre de 1923 emigrà a França i s'instal·là a Saint-Cloud (Illa de França, França); l'octubre de 1926 s'establí a Bèusoleu (Provença, Occitània). A començament dels anys trenta retornà a la regió parisenca on, segons la policia, establí contactes amb els anarquistes Domenico Nanni, Eugène Simonetti, Carlo Girolimetti i Randolfo Vella. Després marxà a Canes (Provença, Occitània) on regentà una gelateria napolitana al bulevard d'Itàlia i que el febrer de 1934 traspassà a un tal Manzoni. El 6 de novembre de 1935 se li va decretar l'expulsió de França i, gràcies a la campanya portada a terme pel Comitè del Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT), el 12 de gener de 1937 n'aconseguí una pròrroga i una autorització d'estada de sis mesos. Després de la caiguda del feixisme formà part del grup de Tàrent de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i, entre 1944 i 1945, assistí, amb Franco Greco, a diversos congressos i reunions d'aquesta organització. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Pietro Cociancich

- Pietro Cociancich: El 7 de març de 1884 neix a Umag (Ístria, Imperi Austrohonagares; actualment Croàcia) l'anarquista i resistent antifeixista Pietro Cociancich, també conegut com Pietro Canziani i Il Triestino. Sos pares es deien Antonio Cociancich i Maria Vouk (o Vocek). Fuster de professió, esdevingué anarquista quan era molt jove, al voltant del moviment obrer llibertari de les drassanes de San Rocco (Muggia, Friül) i entrà a formar part dels grups anarquistes de Trieste (Friül), molt actius, però també molt controlats per la policia imperial. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la Marina austrohongaresa i després del conflicte bèl·lic es va dedicar a recuperar armes i municions abandonades a les trinxeres a prop de Monfalcone (Friül) per a incrementar els petits arsenals anarquistes locals. Participà en diversos enfrontaments amb els escamots feixistes i participà en la defensa de la Cambra del Treball de Trieste. La seva casa familiar d'Istria va ser cremada per aquests escamots. El setembre de 1925 va ser denunciat per possessió d'una granada trobada en un escorcoll policíac a casa seva. El maig de 1926 va ser detingut per la policia d'Oneglia (Ligúria, Itàlia), probablement durant un intent d'expatriació clandestina. En 1927, per un decret d'italianització dels noms eslaus, el seu llinatge passà a ser Canziani. El juny de 1928, quan buscava feina, o una via de fugida, va ser detingut al Fiume sota l'acusació de «falsificació de moneda». Un informe de la Comandància de la Milícia Voluntària de Seguretat Nacional de Torí (Piemont, Itàlia) de juliol de 1928 el considerà com «l'anarquista de Trieste més actiu». Després d'una breu estada laboral a Trieste, on treballà de peó, aconseguí l'abril de 1930 passar a França, però deixà sa companya i son infant a Trieste. A Marsella (Provença, Occitània) treballà per a l'empresa Coder i, un cop va ser acomiadat, per al constructor Romeo Tonarelli. En aquesta època va fer contacte amb els anarquistes italians exiliats i amb la maçoneria local. Amb altres companys, entre ells Fiorello Del Conte (Fiore), entrà en la lluita violenta contra les estructures i els capitosts del règim feixista. El 14 de gener de 1932, després de comprovar que a l'edifici no hi havia gent, llançà, juntament amb el republicà Dante Fornasari, una bomba contra la «Casa dels Italians» d'Aubanha (Provença, Occitània), seu l'Associació d'Excombatents, cau dels feixistes enviats des de Roma per a controlar i provocar l'exili antifeixista. Detingut per aquest fet, juntament amb son company, va ser jutjat l'any següent i reivindicà tota la responsabilitat política i moral de l'acció, excloent totalment Dante Fornasari. Aquest procés, que començà el 26 de gener de 1933 a l'Audiència d'Ais de Provença (Provença, Occitània), es convertí realment en un judici contra la dictadura feixista, gràcies a les accions dels comitès que es crearen en el seu suport, però ell va ser condemnat a cinc anys de presó i a cinc anys de prohibició de residència –Dante Fornasari va ser absolt. Un cop complida la pena, dos dies després del seu alliberament de la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), el 17 de juny de 1937, arribà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en la Revolució llibertària. Gràcies a la seva experiència militar de la Gran Guerra, s'integrà en el servei de guardacostes a bord del Francisco, enquadrat en la Columna «Tierra y Libertad», on va romandre fins el febrer de 1939, que passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Aconseguí fugir-ne i, amb el suport d'alguns companys, arribar clandestinament a Brussel·les (Bèlgica) per evitar ser extradit. El novembre de 1940 va ser detingut, jutjat, condemnat per «residència il·legal i falsificació de passaport», i empresonat. Quan l'ocupació de Bèlgica pels alemanys, va ser detingut per la Gestapo i extradit a Itàlia. El maig de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene, on va conèixer altres anarquistes, però va ser traslladat a la presó romana de Regina Coeli coimputat, en un procés reobert feia poc per la magistratura militar, per la massacre del 12 d'abril de 1928 a la plaça Giulio Cesar de Milà, on moriren 18 persones. Malgrat la situació crítica del feixisme, el 27 de juliol de 1943 va ser interrogat sobre les seves relacions amb Giobbe Giopp, Emilio Lussu i altres antifeixistes italian. Va ser transferit a la presó de Castelfranco Emilia, on conegué el jove militant antifeixista Claudio Pavone. Pietro Cociancich va morir el 17 de setembre de 1944 a resultes d'un bombardeig aeri de la presó de Castelfranco Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

Pietro Cociancich (1884-1944)

***

Notícia sobre la detenció de Georges Souplet aparegut en el diari parisenc Le Matin del 4 de maig de 1905

- Georges Souplet: El 7 de mars de 1884 neix al I Districte de París (França) el pintor en esmalt i fotògraf anarquista Georges Souplet, també conegut com Armand Lebrun. Sos pares es deien Pierre Marie Souplet, sastre, i Françoise Julie Simon, modista. En 1905 vivia al carrer Godefroy-Cavaignac de París i l'abril d'aquest any va ser detingut, juntament amb el pintor en vidre Lucien Mignotte, a prop de Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França), sota l'acusació de fabricació de moneda falsa. Posteriorment s'instal·là a Amiens (Picardia, França), on vivia al número 109 del carrer des Corroyers. En 1935 figurava fitxat com «anarquista militant» en la llista de la policia del departament del Somme. Georges Souplet va morir el 4 d'abril de 1980 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Chartres (Centre, França).

---

Continua...

---

[06/03] �La Vengeance Anarchiste� - Vaga de sabaters - Festa pro Escola Moderna - Vaga general a C�rdova - Gira escocesa de Goldman - �guila Aguilera - Homenatge a Puig Antich - Prenant - Chabard - Humbert - P�rot - Collazo - Domeque - Ledrappier - Boyer - Ferrer - Huguet - Jeanson - Lodovici - Gurn�s - Royo - Lamberet - Hiraldo - Gallego - Flores - Garemi - Teresa - Skirda - Bocquet - Arrieta - Insabato - Ponce - Calafell - Gonz�lez Pardo - Granero - Silva - Mancuso - Reverter - Campion - Meckert - Rumney - Escudero - Maraia

Fri, 06 Mar 2026 12:48:28 +0100

[06/03] «La Vengeance Anarchiste» - Vaga de sabaters - Festa pro Escola Moderna - Vaga general a Còrdova - Gira escocesa de Goldman - Águila Aguilera - Homenatge a Puig Antich - Prenant - Chabard - Humbert - Pérot - Collazo - Domeque - Ledrappier - Boyer - Ferrer - Huguet - Jeanson - Lodovici - Gurnés - Royo - Lamberet - Hiraldo - Gallego - Flores - Garemi - Teresa - Skirda - Bocquet - Arrieta - Insabato - Ponce - Calafell - González Pardo - Granero - Silva - Mancuso - Reverter - Campion - Meckert - Rumney - Escudero - Maraia

Anarcoefemèrides del 6 de març

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Vengeance Anarchiste

- Surt La Vengeance Anarchiste: El 6 de març de 1883 surt a París (França) el primer número del setmanari La Vengeance Anarchiste. Organe hebdomadaire. Es va presentar com el successor parisenc del periòdic lionès L'Étendard Révolutionnaire. Per finançar la publicació una cinquantena de companys de diferents grups de París i de la regió parisenca es reuniren en una plenària on s'acordà que cada grup aportaria 10 francs per al sosteniment del setmanari i l'anarquista François-Louis Duprat s'encarregà, com a tresorer, de recaptar-ne els fons. El gerent fou Prosper Legrand. Hi van col·laborar Émile Gautier, Marguerite Leloup i Louise Michel, entre d'altres. En sortiren només dos números, el segon l'1 d'abril de 1883.

***

Una colla de sabaters

- Vaga de sabaters a Palma: El 6 de març de 1912 el sindicat de sabaters «La Igualdad» realitza una important vaga a Palma (Mallorca, Illes Balears). Els sabaters demanen a la patronal «ses bestretes», és a dir, el pagament del material emprat en la confecció de les sabates (fil, punta, cera, etc.), fins llavors a càrrec dels treballadors, i l'establiment d'uns preus mínims per parell i classe de sabates amb l'objectiu d'aconseguir una anivellació a Palma. La comissió que havia de negociar amb la patronal estava formada pels socialistes Llorenç Bisbal i Julià Ferretjans, per l'anarcosindicalista Cosme Salvà, i pels independents Josep Ferrà i Antoni Negre. Com a complement de la vaga es realitza un míting davant de més de 600 sabaters. Aquesta situació d'estira i arronsa entre la patronal i el treballadors durarà fins a l'estiu.

***

Publicitat de la festa pro Escola Moderna apareguda en el setmanari anarquista milanès Coerenza del 25 de febrer de 1915

- Festa pro «Escola Moderna F. Ferrer»: El 6 de març de 1915 se celebra al teatre Arte Moderna, a la Via Campo Lodigiano de Milà (Llombardia, Itàlia), una festa familiar en suport de l'«Escola Moderna F. Ferrer» de la capital llombarda. Hi va haver actuacions, jocs, premis, balls i altres entreteniments. Per a finançar l'Escola Moderna milanesa s'editaren 200.000 segells que es venien al preu de 10 cèntims. El Comitè pro «Escola Moderna F. Ferrer» havia estat creat el novembre de 1912 al voltant del pedagog anarquista Luigi Molinari, de la seva Universitat Popular i de la seva revista L'Università Popolare. Amb l'excusa de la Gran Guerra, aquesta escola va ser clausurada poc després per un decret del 21 d'agost de 1915.

Festa pro «Escola Moderna F. Ferrer» (6 de març de 1915)

***

Forces de la Guàrdia Civil pels carrers de Còrdova durant la vaga general de 1919

- Vaga general a Còrdova: El 6 de març de 1919 esclata la vaga general a Còrdova (Andalusia, Espanya), promoguda tant pels anarquistes com pels socialistes, per protestar contra la crisi de feina (paletes, jornalers, etc.) a causa de la inflació sorgida arran de la Gran Guerra. Fou tan intensa que l'Exèrcit ocupà militarment la ciutat i es perllongà tot el mes, sobretot des del sector anarcosindicalista. Des de Còrdova s'escampà el moviment als pobles: Almodóvar, Fernán-Núñez, La Carlota, Castro del Río, Baena, Espejo, etc. Quan gairebé s'havia assossegat al camp, la revolta s'estengué a la serra. A Velalcázar a la vaga li seguí un motí, i l'alcalde imposà a les botigues la baixa de preus. A finals d'abril l'ona de vagues afectava més de trenta pobles de la regió. Una explosió de vagues generals o parcials, d'atemptats, d'operacions de sabotatge i de campanyes de boicots s'escampà a tota Andalusia i a Extremadura durant aquell 1919. Assolirà la seva màxima intensitat entre maig i juny amb la proclamació de l'Estat de guerra a la província de Còrdova i es desencadenarà una forta repressió governamental.

***

Propaganda de la gira escocesa de Goldman apareguda en el periòdic londinenc Spain and the World del 4 de març de 1938

- Gira escocesa de Goldman: Entre el 6 i el 13 de març de 1938 la propagandista anarquista Emma Goldman realitza una gira informativa sobre la Revolució espanyola a Escòcia. Organitzada pel grup de Glasgow de l'Anarchist Communist Federation (ACF, Federació Anarquista Comunista), la gira consistí en quatre conferències: tres amb el títol The Betrayal of the Spanish People (La traïció al poble espanyol), que se celebraren el 6 de març al St. Andrew's Hall de Glasgow, el 7 de març al Oldfellows Hall d'Edinburgh i el 13 de març al Hamilton Co-op Hall de Glasgow; i una amb el títol The Constructive Achievements of CNT-FAI (Els èxits constructius de la CNT-FAI), que se celebrà al Shettleston Public Hall de Glasgow. L'ACF s'havia creat l'agost de 1937 amb els anarquistes dissidents de l'Anti Parliamentary Communist Federation (APCF, Federació Comunista Anti Parlamentària) i mantingué una estreta col·laboració amb el periòdic londinenc Spain and the World i l'Anarcho-Syndicalist Union (ASU, Unió Anarcosindicalista), que s'havia fundat l'abril de 1937. La gira escocesa d'Emma Goldman es va realitzar quan les relacions entre l'ACF i els marxistes de l'APCF i de l'United Socialist Movement (USM, Moviment Socialista Unit) eren menys cordials arran dels fets de «Maig de 1937» a Barcelona i a la resta de Catalunya.

***

Desfilada feixista pels carrers d'Almeria

- Afusellament dels germans Águila Aguilera: El 6 de març de 1941 són afusellats a Almeria (Andalusia, Espanya) per la dictadura franquista els germans Francisco, Juan i Rafael del Águila Aguilera. Francisco del Águila Aguilera va néixer a Almeria el 1916 i era paleta. En 1935, juntament amb Abel Paz, Cueto i altres, militarà en les Joventuts Llibertàries, a les quals va representar en el Comitè de Guerra d'Almeria a finals de setembre de 1936 i en el Comitè Central Antifeixista d'Almeria, i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Comitè Permanent del Front Popular d'Almeria a finals de 1936. Juan del Águila Aguilera va néixer a Almeria en 1913, xofer de professió, també militarà en les Joventuts Llibertàries; després de la derrota feixista de 1936 representarà la FAI en el Comitè Central Antifeixista d'Almeria i en el Comitè del Front Popular fins al 1937; va presidir el Comitè de Presos i el seu òrgan substitut, la Delegació de Presos, dissolta el gener de 1937, i també va ser inspector de la Comissaria de Vigilància, encarregant-se de l'ordre públic i de la gestió de les presons. Fou autor de nombroses execucions sumàries de religiosos i de dretans. De Rafael del Águila Aguilera res no sabem.

***

Cartell de l'acte

- Homenatge a Puig Antich: El 6 de març de 2014 se celebra al restaurant-llibreria Anònims de Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) un acte d'homenatge a l'anarquista Salvador Puig Antich en el 40 aniversari del seu assassinat. Organitzat per l'Assemblea Llibertària del Vallès Oriental (ALVO), comptà amb les intervencions de Jann Marc Roullian i Ricard de Vargas Galarons, exmembres del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament) i amb la presentació de Lluís Guix Moreno, membre de l'ALVO. Durant l'acte es va palesar el context social en el que va néixer el MIL (lluites obres, autònomes i anticapitalistes; vagues; etc.) i es va denunciar el paper jugat per alguns partits antifranquistes en l'assassinat de Puig Antic que van fer tot el possible per desmobilitzar la població en la seva solidaritat. A l'acte assistiren una seixantena de persones.

Homenatge a Puig Antich (6 de març de 2014)

Naixements

Portada en solidaritat amb César Prenant del periòdic marsellès La Calotte del 6 d'abril de 1902

- César Prenant: El 6 de març de 1845 neix a Dontilly (Illa de França, França) l'anarquista César Victor Prenant. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Louis Isidore Prenant, ferrador, i Eléonore Augustine Goix. Entre 1870 i 1871 lluità en la guerra francoprussiana i fou ferit i fet presoner. El març de 1871, quan esclatà la Comuna de París, es trobava en la capital francesa i participà en els fets revolucionaris. Després de la caiguda de la Comuna, va ser jutjat pel XV Consell de Guerra i el 9 de gener de 1872 va ser condemnat a la deportació simple i enviat a l'Île des Pins (Nova Caledònia). Durant la seva deportació va ser castigat per mesures disciplinàries a 19 meses i sis dies a pa i aigua, entre el 5 de febrer de 1875 i l'11 de setembre de 1876. Amnistiat juntament amb 187 deportats, arribà al port de Brest (Bretanya) el 4 d'abril de 1880. A París s'arrenglerà en les files blanquistes i esdevingué anarquista, declarant-se «exdeportat i col·lectivista revolucionari». Molt impressionat pel que passava a Nova Caledònia i per les injustícies que va patir, volgué atreure l'atenció del govern i un dia, amb una carta a la mà, abordà Charles de Freycinet, ministre d'Obres Públiques, que inaugurava un port a Occitània; acusat d'haver intentat assassinar-lo, va ser jutjat i condemnat a presó i a l'estada prohibida en determinades ciutats, entre elles París. Restà 20 mesos a la presó de Sainte-Anne d'Avinyó (Provença, Occitània) i va ser alliberat gràcies a la campanya de suport que es realitzà. Un cop lliure es dedicà a enviar cartes al president de la República i als seus ministres per denunciar les injustícies que havia patit durant la seva deportació. En 1882 aferrà al carrer Saint-Maur de París un cartell, signat amb el seu nom i llinatge, on amenaçava de mort Jules Grévy, president de la República francesa, i als seus ministres; dies després, el 4 de març de 1882, va ser detingut al seu domicili del carrer de Saint-Maur. Jutjat el 25 de març de 1882 pel IX Tribunal Correccional del Sena, que el considerà «dèbil psíquicament i anèmic, però responsable dels seus actes», va ser condemnat a un any de presó, a 100 francs de multa i a vigilància policíaca especial durant cinc anys. El 5 de juny de 1883 va ser alliberat, no sense abans apallissar-lo de valent, i fins el setembre de 1885 treballà de manobre a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Posteriorment treballà en diferents poblacions de la zona (Nimes, Aigüesmortes, Tolosa de Llenguadoc, etc.) i patí diferents detencions. En 1888, amb Constant Martin, també exblanquista, i altres companys, formà part del comitè de redacció del periòdic parisenc Ça Ira (1888-1889), però aquesta publicació hagué de cessar víctima de la repressió judicial. El 25 d'octubre de 1888 va ser detingut a la Cambra de Diputats francesa després de llançar des de les tribunes un gran full tot cridat «Justícia!». En 1891 era secretari de redacció de Le Père Peinard i, segons la policia, havia estat condemnat en 12 ocasions per «ultratges als agents o als magistrats». El 29 de juny de 1891 va ser detingut a París, ciutat en la qual tenia prohibida la residència; jutjat el 3 d'agost de 1891, va ser condemnat pel XII Tribunal Correccional a sis mesos de presó per infracció de la prohibició de residència i reclòs a la presó parisenca de Mazas. El 22 de desembre de 1895 entrà a treballar com a oficinista en el periòdic Renaissance i, després de dos mesos sense cobrar, denuncià en els jutjats aquesta publicació. El 28 de març de 1896 es presentà al domicili de Charles de Freycinet, aleshores senador, per lliurar-li una carta i davant la seva negativa a ser rebut, entrà en còlera i finalment va ser novament detingut. En el judici contra el periòdic Renaissance no només no li van donar la raó, sinó que el van condemnar a pagar les despeses i indignat replicà els magistrats i per aquest motiu va ser detingut el 29 de juliol de 1896. Declarat malalt mental, restà reclòs en aplicació d'una llei de 1838 («Règim dels alienats»), que permetia perllongar preventivament els empresonaments dels declarats folls. Va estar tancat a l'hospici parisenc de Bicêtre, després a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i finalment a Sainte-Anne, i no va ser posat en llibertat fins el 12 de juliol de 1902, arran d'una important companya de suport portada a terme per Charles Malato des de les pàgines del diari L'Aurore, a la qual se sumà la Lliga dels Drets de l'Home i del Ciutadà i diverses lògies maçòniques, i després que un equip de metges (Jouffroy, Brouardel i Raymond) el declaressin «sa d'esperit». En sortir, algunes organitzacions demanaren la necessitat que fos indemnitzat pel seu injustificat empresonament. El 9 d'agost de 1902 participà en la gran vetllada artística i literària a benefici de la gira de conferències d'Émile Girault, on també van participà Laurent Tailhade, el cantautor Montéhus, el grup teatral «Antoine et Galilée» i diversos poetes montmartrians, i que es va celebrar a la Sala Alhambra de París. El 5 d'octubre de 1902 va fer la conferència Ce que sont les asiles d'aliénés a la Universitat Popular «Germinal» de Nanterre (Illa de França, França) i el 9 d'abril de 1903 la titulada Les cages de fer en France au XXe siècle a la Sala Vermillet de l'XI Districte de París. A començament de 1911, atacat de paràlisi, César Prenant va ser admès a l'Hospital Tenon de París i declarat incurable, va ser traslladat a Ivry (Illa de França, França), on morí el 4 de maig de 1911.

***

Notícia de la confiscació de la correspondència de Paul Chabard apareguda en el diari parisenc L'Éclair de l'11 de gener de 1894

- Paul Chabard: El 6 de març de 1869 neix a Vichy (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Paul Vincent Gabriel Chabard –algunes fonts citen erròniament el seu llinatge com Chabart– conegut com L'Architecte i Paul Vincent. Era fill de Louis Chabard, fuster, i de Louise Petot. En 1890 era secretari del Cercle d'Estudis Socials del VII Districte de París, lligat a la Federació de Treballadors Socialistes de França (FTSF). En aquesta època va fer costat econòmic els vaguistes dels departaments del nord. Posteriorment milità en el moviment anarquista de la regió parisenca i destacà com a oradors en les reunions. Tingué un germà que milità en el moviment anarquista del barri parisenc de Genelle i un altre germà va morir en 1892, després de sortir de la presó per «robatori». Signà com Paul Vincent diversos cartells llibertaris. Tingué com a companya l'anarquista Éliska Coquus (Brugière), vivint ambdós al número 118 del bulevard Montparnasse de París. En 1892 vivia al número 19 de l'avinguda Breteuil. També amb sa companya assistí regularment a les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI) a la Sala Horel de París. En 1893 estudiava arquitectura, d'aquí el seu malnom de L'Architecte. El 10 de gener de 1893 va ser detingut, juntament amb altres 14 persones (Martial Bucher, Jules Dejoux, Pierre Garnes, Ernest Humbert, Laroche, Edmond Leboucher, Alexandre Magnin, Eugène Moucheraud, Eugène Renard, Eugène Richard, Étienne Robineau, Eugène Sabatier, Edmond Souday i Louis Varennes), a prop del Palais Bourbon, seu de la Cambra de Diputats francesa, per «negativa a circular». Entre juliol i octubre de 1893 va realitzar amb sa companya dos viatges a Londres (Anglaterra) i sempre per a una estada de pocs dies. Durant la tardor de 1893 va fer una gira de conferències a la zona nord francesa. Quan les grans agafades d'anarquistes de gener i de febrer de 1894, el seu correu va ser confiscat per l'administració de correus que el va lliurar a la policia. En 1894 vivia al número 179 del carrer Vaugirard de París. Segons algunes fonts, Paul Chabard va morir a finals de 1897, però el febrer de 1898 l'administració de Le Libertaire buscava la seva adreça. En 1908 un arquitecte del mateix nom era oficial de l'ensenyament públic a Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Eugène Humbert fotografiat per Sabourin (París, abril de 1921)

- Eugène Humbert: El 6 de març de 1870 neix a Metz (Lorena, França) el militant llibertari, pacifista i neomaltusià Eugène Jean Baptiste Humbert. Era fill natural de la cigarrera Marie Humbert. Sabater de professió, descobrí de ben jove l'anarquisme. Durant la tardor de 1890 substituí Charles Lapique al front del cercle «L'Essor Socialiste» de Nancy (Lorena, França). A partir d'aquest any fou el distribuïdor de La Révolte a Nancy i des de 1891 un dels animadors del grup llibertari «Guerre aux Préjugés» d'aquesta ciutat, grup que a partir de juny de 1891 prengué el nom de «Liberté». Entre juliol i agost de 1891 publicà tres números de L'Indépendent. Journal des travailleurs, editat pel grup anarquista de Commercy (Lorena, França). Per totes aquestes activitats, va ser fitxat per la policia com a «anarquista perillós». Durant la tardor de 1895, amb Timothée Joubert, fundà a Nancy el grup «L'Éducation Sociale», que organitzava conferències per als cercles obreristes. En 1896 s'instal·là a París (França) i participà en la Lliga de Regeneració Humana, fundada per Paul Robin el 31 d'agost d'aquell any, esdevenint posteriorment l'administrador del seu òrgan d'expressió, la revista neomaltusiana Régéneration (1904-1908). Entre 1897 i 1898, amb Manuel Devaldès, va ser redactor de la revista literària, artística i científica Le Libre, que també va informar sobre el cas Dreyfus. El desembre de 1905, en un congrés celebrat a Lieja (Valònia), va ser nomenat secretari administrador de la Unió Internacional de les Lligues Neomaltusianes. En 1908 conegué la taquígrafa anarquista Henriette Jeanne Rigaudin, amb qui acabà casant-se el 26 de juny de 1924 al XX Districte de París, i que col·laborà en les seves publicacions de son company. Perseverant en el vessant neomaltusià, edità a partir de l'abril de 1908 el periòdic Génération Consciente –amb Sébastien Faure, Gabriel Giroud, Fernand Kolney i Victor Méric. Organitzà nombroses conferències amb altres companys (Auguste Courtois, Sébastien Faure, Nelly Roussel, etc.) i distribuí mitjans anticonceptius, fets pels quals va ser denunciat, jutjat i condemnat en diferents ocasions. En 1911 va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. En aquesta època era membre del Grup Revolucionari del XVIII Districte de París, adherit a la Federació Revolucionària Comunista (FRC). Quan esclatà la Gran Guerra es declarà insubmís i es refugià a Barcelona (Catalunya), on participà activament en la lluita contra la guerra, i fou un dels organitzadors del «Congrés Internacional contra la guerra» entre el 30 d'abril i el 2 de maig de 1915 a Ferrol (Galícia). En 1919 va tornar a França clandestinament. Detingut, va ser jutjat el 4 de maig de 1921 a París i condemnat l'endemà en un consell de guerra a cinc anys de presó per insubmissió. El 5 de novembre de 1921 va ser de bell nou condemnat, juntament amb sa companya Jeanne, a dos anys de presó suplementària i a 3.000 francs de multa cadascun per propaganda neomaltusiana i «provocació d'avortament». Ell va ser finalment alliberat el 13 de gener de 1924 i continuà la seva tasca, alhora que començà a treballar en el servei de publicitat dels periòdics Paris-Soir i Le Merle Blanc. En aquests anys col·laborà en L'En Dehors. En 1928 va dirigir la «Llibreria del progrés i dels llibres per tothom» de Montmartre i en 1929 va fundar la «Lliga Mundial per la Reforma Sexual». A partir de 1931, i fins 1939, edità La Grande Réforme, que esdevingué òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana, organització de la qual va ser nomenat en 1932 secretari. Entre 1931 i 1938 col·laborà en Simplement. Va col·laborar en l'únic número del periòdic L'Amnistie (París, 14 de gener de 1933), del qual es van editar 120.000 exemplars per demanar un projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920, que condemnava els militants neomaltusians pels avortaments provocats. En aquesta època va col·laborar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va ser membre del buró de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes (UIP), el president de la qual era Gérard de Lacaze-Duthiers i que publicava el periòdic La Clameur (1932-1936). En 1939, quan esclatà la guerra, deixà París i amb sa companya marxà cap a Lisieux (Baixa Normandia, França), per reunir-se amb sa filla. L'11 de març de 1943 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Vervins (Picardia, França) a 18 mesos de presó per distribuir un llibre vetat per la Llei de 1920, que prohibeix qualsevol propaganda antinatalista, pena que va ser confirmada a la de dos anys el 7 de maig de 1943 pel Tribunal d'Apel·lació d'Amiens. Purgà la pena a Amiens (Picardia, França), però, malalt, fou traslladat a un hospital civil. El 25 de juny de 1944, un dia abans de ser alliberat, Eugène Humbert va morir durant un bombardeig aliat a l'Hospital d'Amiens (Picardia, França) on recobrava la salut. El seu arxiu documental es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1947 sa companya Jeanne Humbert publicà la biografia Eugène Humbert, la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien i 1970 Émile Bauchet publicà el fullet Deux grandes figures du moviment pacifiste libertaire: Eugène Humbert et Sébastien Faure.

Eugène Humbert (1870-1944)

***

Foto policíaca de Gaston Pérot (4 de març de 1894)

- Gaston Pérot: El 6 de març –algunes fonts citen erròniament el 16 de març– de 1872 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Gaston Auguste Pérot –el llinatge a vegades citat erròniament Perrot. Sos pares es deien Auguste Vincent Pérot, guardià de la pau, i Joséphine Félicité Scheck, cosidora. Jornaler de professió, la seva natura malaltissa i la seva tuberculosi feien que treballés de manera irregular. Vivia amb sos pares, al número 9 del carrer Chaudron del X Districte de París. Des de 1889 freqüentà les reunions socialistes i anarquistes i esdevingué lector de Le Père Peinard. En 1893, segons informes policíacs, assistí a nombroses reunions anarquistes, especialment a les de la «Lliga dels Antipatriotes» i l'estiu d'aquell any participà en la campanya abstencionista en les eleccions legislatives, assistint com a esvalotador en mítings electorals. A començament del gener de 1894, quan les agafades anarquistes, va ser detingut juntament amb 12 companys més i durant l'escorcoll de casa seva la policia trobà nombrosos escrits i correspondència; entre aquestes cartes hi havia dirigides a Anne de Rochechouart de Mortemar, duquesa d'Uzès, que intentà acostar-la al moviment anarquista i a qui sol·licità l'enviament de fons econòmics. El 4 de març de 1894 va ser detingut i fitxat en l'anomenat «Fitxer Bertillon», encara que la policia el considerava incapaç d'«actes reprensibles», i tancat a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació d'haver assistit a les reunions anarquistes al domicili del comerciant de vins Philippeau, al carrer Lepic de París, i de llegir periòdics anarquistes com Le Père Peinard. El 10 de març de 1894 vaser posat en llibertat. El 16 de novembre de 1894 va ser incorporat al 153 Regiment d'Infanteria, però va ser llicenciat dies després, el 24 de novembre, per «tuberculosi pulmonar». El 19 de desembre de 1901 es casà al XIX Districte de París amb la cartonera Pauline Marie François. El seu últim domicili va ser al número 39 del carrer Petit i al final de sa vida treballava de fotògraf. Gaston Pérot va morir el 2 de desembre de 1902 al seu domicili del XIX Districte de París (França).

***

María Collazo parlant als congregats en l'enterrament de Miguel Pepe, mort durant la Vaga dels conventillos (26 d'octubre de 1907)

- Maria Collazo: El 6 de març de 1884 neix a Montevideo (Uruguai) la pedagoga, periodista i activista feminista i anarquista Maria Collazo, coneguda com Abuelita del Pueblo. Havia nascut en una família d'emigrants espanyols catòlica i propietària d'un magatzem. Era la cinquena de nou germans. Passà la seva infància al barri de La Aguada de Montevideo i s'educà en un col·legí de monges, del qual sempre rebutjà el seu règim autoritari. D'adolescent es va veure influenciada per les idees llibertàries de son germà Luis, establert a Buenos Aires (Argentina), idees que implicaren la ruptura amb sa família. En 1902 es casà i tingué cinc fills, que batejà amb noms mitològics i literaris (Themis, Espartaco, Hebe, Leda i Venus). De Montevideo passà a Buenos Aires i en aquesta ciutat es relacionà amb els centres anarquistes i participà en multitud de lluites socials i sindicals. En 1907 organitzà, al costat de Juana Rouco Buela, Virginia Bolten, Elisa Letour, María Reyes, Violeta García, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, el «Centre Femení Anarquista», primer local llibertari exclusivament de dones del país, que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros. Durant la popular «Vaga d'Inquilins», també coneguda com «Huelga de las Escobas», en protesta per l'apujada dels lloguers i pels desallotjaments dels conventillos, amb Juana Rouco, destacà en les manifestacions i en els mítings. Detingudes en una manifestació, van ser deportades segons la Llei de Residència; Juana Rouco a Espanya i ella a l'Uruguai. A començaments del segle XX, durant els períodes de 1904 a 1907 i de 1911 a 1915, gràcies a les polítiques liberals del president José Batlle y Ordoñez, es pogueren desenvolupar les idees llibertàries i sindicalistes amb certa tranquil·litat, i milità en les Societats de Resistència de les dones treballadores (bugaderes, planxadores, venedores de fòsfors i cigars, etc.). En 1908, pocs mesos després de néixer sa quarta filla, va quedar vídua i pocs anys després es casà i tingué sa quinta filla. En 1909 cofundà, amb Virginia Bolten, Juana Rouco Buela i alguns anarquistes homes, el periòdic anarquista La Nueva Senda. Aquest mateix any, amb Juana Rouco i Belén de Sárraga, participa en la campanya en suport del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. El 26 de març de 1911, amb Virginia Bolten, María Casal y Candas, i altres companyes, creà el Centre Feminista «Emancipación». En 1915, a Montevideo, fundà i dirigí el periòdic La Batalla, publicació anarquista que tractà molt el tema pedagògic i on, clarament antiparlamentària, es mostrà contrària al sufragisme femení. Durant els 12 anys que durà la publicació, aparegueren nombrosos articles en defensa dels obrers, i especialment de les dones, i on es denunciaven les dures condicions del treball, a més de col·laboracions de tota mena (art, poesia, literatura, música, etc.). A partir de 1918, amb la creació de l'Organització Internacional del Treball (OIT), incrementà els seus esforços en la lluita contra la discriminació salarial de les dones i contra els «anarcobatllistes», militants llibertaris que s'emmotllaven als sectors oficialistes del poder. Participà activament en la sagnant vaga general d'agost de 1918. En 1921 fou una dels fundadors de la Unió Sindical Uruguaiana (USU). Entre 1933 i 1938, durant la dictadura de Gabriel Terra Leivas a l'Uruguai, es convertí en un referent de les mobilitzacions contra el govern. María Collazo va morir el 22 de març de 1942 a Montevideo (Uruguai).

María Collazo (1884-1942)

***

Necrològica de Miguel Domeque Nadal apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 de gener de 1972

- Miguel Domeque Nadal: El 6 de març de 1885 neix a Gurrea de Gallego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Domeque Nadal. Sos pares es deien Alejandro Domeque Suz, llaurador, i Valera Nadal Sarraseca. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936, després de la presa del seu poble natal per les tropes franquistes, fugí a les muntanyes amb sos fills i altres companys, i, amb el suport d'altres militants, passà a zona republicana. Sa companya, Felisa Til Montori, de família confederal, que no pogué fugir de Gurrea de Gallego, va ser detinguda i afusellada aquell mateix 1936. Amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial treballà com a obrer tècnic als camins i pantans de l'Alta Viena i de Cantal. Membre del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la CNT en l'exili, s'instal·là posteriorment a Fleurance. Miguel Domeque Nadal patí un atac d'apoplexia el 12 de novembre de 1971 i morí dos dies després a Florença (Llenguadoc, Occitània). Els seus fills, Alejandro i Miguel Domeque Till, també militants confederals, lluitaren durant la guerra civil en una unitat guerrillera a Aragó i el juny de 1944 aconseguiren fugir de la presó d'Osca i creuar els Pirineus. Miguel Domeque Nadal va morir el 14 de novembre de 1971 a Florença (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Albert Ledrappier apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 de novembre de 1966

- Albert Ledrappier: El 6 de març –algunes fonts citen erròniament el 5 de març– de 1885 neix al XIV Districte de París (França) el tipògraf i corrector d'impremta anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Albert Charles Léon Ledrappier, conegut com Vuacheux o Visacheux. Sos pares es deien Léon Joseph Ledrappier, mecànic als ferrocarrils, i Marie Jéronima Adam. Era fill d'una família nombrosa de 10 infants. Durant la primavera de 1914, després d'haver estat cridat per a realitzar la instrucció militar, es declarà insubmís i fugí amb sa companya Madeleine Pauline Delacroix a Suïssa. Mesos després, quan esclatà la Gran Guerra, publicà la revista pacifista L'Aube, la qual va ser denunciada alguns números després i es va veure obligat a refugiar-se a Itàlia. Quan aquest país entrà en guerra, retornà a Suïssa, on treballà de tipògraf a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i fou l'administrador de la revista pacifista Les Tabletes (1916-1919), editada per Cécile Noverraz i Jean Salives i il·lustrada per Frans Masereel. El 10 de desembre de 1919 es va casa a Bex (Vaud, Suïssa) amb sa companya Madeleine Pauline Delacroix. En 1919 va ser detingut per «trastorns a la pau pública» i va ser expulsat a Alemanya. Retornà immediatament a França amb la documentació del company Vuacheux, identitat sota la qual va viure fins a la prescripció del seu delicte d'insubmissió. Treballà a La Cootypographie de Courbevoie (Illa de França, França) i l'1 de setembre de 1935 va ser admès al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT), organització de la qual va ser membre del seu comitè sindical en 1941. En 1939 fou membre, amb Louis Anderson, Maurice Chambelland, Victor Godonèche, Louis Lecoin, Julien Rémy i Henry Poulaille, del grup «Amics de Piller», en suport a l'insubmís detingut Pierre Piller. Traduí de l'italià al francès els fullets de Giovanna Berneri La Société sans État i de Luigi Fabbri Qu'est-ce que l'anarchie?, publicats conjuntament en 1947, i de l'anglès al francès el de Maurice Cramston Dialogue imaginaire entre Marx et Bakounine, publicat en 1965. Albert Ledrappier va morir el 26 d'octubre de 1966 al seu domicili de Cachan (Illa de França, França) i fou incinerat cinc dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Notícia de la condemna de Maurice Boyer apareguda en el diari parisenc L'Homme Libre del 14 d'agost de 1913

- Maurice Boyer: El 6 de març de 1892 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista Maurice Antoine Boyer, conegut com Dubois. Era fill natural de la Marie Élisa Laval, modista, i de Charles Antoine Boyer, expert comptable, i l'infant va ser reconegut per la parella el 13 d'agost de 1892, però sense matrimoni. Es guanyava la vida treballant d'electricista; posteriorment de lampista i, sembla, finalment de corrector. En 1912 va ser cridat a files, però no es presentà. Abans de la Gran Guerra vivia al número 16 del carrer Montreuil de Vincennes (Illa de França, França) i militava en les Joventuts Anarquistes (André Carré, Jules Chazoff, Albert Dremière, Michel Morin, Pierre Mualdés, etc.). També formà part del «Foyer Populaire» (Llar Popular) del barri de Belleville. En 1913 treballava d'empleat comercial. El 3 de juny de 1913 va ser detingut, juntament amb Maden i Alphonse Marcel Royer, després d'haver llançat fullets antimilitaristes («Soldat, lis ceci!»), signats per la Federació Comunista Anarquista (FCA), per damunt dels murs de la caserna d'Infanteria de Les Tourelles de París; per aquest fet, el 13 de desembre de 1913 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència». El 4 de setembre de 1914 va ser cridat a files i incorporat en el 6 Regiment d'Infanteria Colonial. El 26 de febrer de 1915 va ser ferit de metralla a la cama dreta al bosc de Balante de l'Argonne de les Ardenes quan reparava una línia telefònica i per aquest motiu va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze. El 10 de juliol de 1915 es casà al XX Districte de París amb la domèstica Germaine Jeanne Louise Lemarchand i amb aquest matrimoni legitima una filla, Odette Suzanne Boyer, que havia nascut el 5 de febrer d'aquell any. L'1 de maig de 1916 va ser nomenat caporal i l'1 d'octubre de 1916 sergent. El 9 de gener de 1918 va ser destinat per «astènia» als Serveis Auxiliars de l'exèrcit. Posteriorment passà per diverses unitats militars (9 Batalló d'Indoxina, 69 Regiment d'Artilleria a Peu i 68 Regiment d'Artilleria) fins el 29 d'abril de 1919, data en la qual va ser llicenciat. Molt afectat pels pulmons, obtingué una invalidesa permanent el 21 de juny de 1922. En 1922 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts de la policia del departament del Sena. Entre 1933 i 1940 visqué a Gagny (Illa de França, França). El 15 de febrer de 1940 se li va lliurar la «Carte de Combattant» (Targeta de Combatent). Vidu de Germaine Lemarchand, el 10 de desembre de 1960 es casà a Montreuil (Illa de França, França) amb Clotilde Louise Vielard. El seu últim domicili va ser al número 225 del carrer Crimée del XIX Districte de París. Maurice Boyer va morir l'11 de juliol de 1969 a l'Hospital Fernand-Widal del X Districte de París (França).

***

Necrològica de Josep Ferrer Ferreres apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de març de 1968

- Josep Ferrer Ferreres: El 6 de març de 1893 neix a Morella (Els Ports, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Ferrer Ferreres. Sos pares es deien Felip Ferrer i Magdalena Ferreres. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i acabà exiliat. Establert a Privas, milità en la Federació Local de La Vòuta-Privas de la CNT. Sa companya fou Julia Prats. Josep Ferrer Ferreres va morir el 27 de novembre de 1967 al seu domicili de Privas (Roine-Alps, França) i va ser enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Ramon Huguet Cañelles apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 24 d'octubre de 1989

- Ramon Huguet Cañelles: El 6 de març de 1897 neix a Sant Martí de Maldà (Sant Martí de Riucorb, Urgell, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Huguet Cañelles. Sos pares es deien Francesc Huguet i Carme Cañelles. Pagès de professió, de ben jovenet es traslladà al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb Demetrio Beriain Azketa, organitzà des del Comitè Antifeixista la defensa contra l'aixecament al Prat de Llobregat. Va ser nomenat tinent d'alcalde de l'ajuntament d'aquesta localitat i fou un dels responsables de la col·lectivitat agrícola local. Sa companya, Josefina Rofes, dirigí en els anys bèl·lics l'Escola Racionalista del Prat de Llobregat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de Montalban (Guiena, Occitània) de la CNT. Ramon Huguet Cañelles va morir el 3 d'agost de 1989 al seu domicili de Bellegarde (Sent Naufari, Guiena, Occitània).

***

Henri Jeanson

- Henri Jeanson: El 6 de març de 1900 neix al XIII Districte de París (França) el periodista, guionista de cinema, pacifista i propagandista llibertari Henri Jules Louis Jeanson. Sos pares es deien Jules Jean Baptiste Jeanson, professor, i Marie Perret, barretaire de senyores. En 1917, després de diverses petites feines, entrà a fer feina en el periòdic La Bataille, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Caracteritzat per ser una ploma terrible, treballarà en diversos periòdics, com ara Journal du peuple, Hommes du Jour, Le Canard Enchaîné, etc. El 16 de juny de 1928 es casà al I Districte de París amb l'artista dramàtica Germaine Marie Ernestine Debo, de qui es va separar el 2 de febrer de 1962 a París. Apassionat pel teatre, va escriure nombroses obres, però com a guionista per al cinema és com va trobar notorietat amb films com Pépé le Moko i Carnet de bal en 1937, L'entrée des artistes i Hôtel du Nord en 1938, etc. Antimilitarista, els seus articles publicats en el periòdic Solidarité International Antifasciste i la seva signatura en l'opuscle de Louis Lecoin, Paix immédiate, faran que sigui arrestat el 6 de novembre de 1939 a Meaux, encara que havia respost l'ordre de mobilització. El 20 de desembre de 1939 és condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó per «provocació als militars a la desobediència». Però gràcies al suport de diverses personalitats del cinema i de la literatura, és alliberat després de cinc mesos. Durant l'ocupació intentarà treure el periòdic independent Aujourd'hui, però a principis de 1941 es detingut i empresonat pels alemanys. Un pic fora de la presó, restarà en la clandestinitat fins a l'Alliberament. Aleshores reprendrà el seu ofici de periodista (L'Aurore, Le Canard Enchainé, Combat, Le Crapouillot) i de guionista pel cinema (Boule de suif, 1945). El 31 de gener de 1967 es casà a Équemauville amb Marcienne Odette Vaudrey. Henri Jeanson va morir el 6 de novembre de 1970 al seu domicili d'Équemauville (Baixa Normandia, França) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

---

Continua...

---

[05/03] Acci� de Gallo - Confer�ncia de Roussel - �L'Etna� - Exposici� de cartells - Detenci� de Pelissero - Cana - Coindre - Desgranges - Gama - Bossard - Angelozzi - Deville - Caminita - Marsden - Sabat� - Raitzon - Doucet - Fornasari - Mart�nez Cabrera - Eulogi - Mu�oz - Gin� - Gibanel - Valles - Tilli - Garc�s - Mart�nez Pausa - Baissat - Perrare - Fern�ndez Garc�a - Binazzi - Broto - Canudas - Stanchi - Olivares - Cebri�n - Salda�a

Thu, 05 Mar 2026 13:14:54 +0100

[05/03] Acció de Gallo - Conferència de Roussel - «L'Etna» - Exposició de cartells - Detenció de Pelissero - Cana - Coindre - Desgranges - Gama - Bossard - Angelozzi - Deville - Caminita - Marsden - Sabaté - Raitzon - Doucet - Fornasari - Martínez Cabrera - Eulogi - Muñoz - Giné - Gibanel - Valles - Tilli - Garcés - Martínez Pausa - Baissat - Perrare - Fernández García - Binazzi - Broto - Canudas - Stanchi - Olivares - Cebrián - Saldaña

Anarcoefemèrides del 5 de març

Esdeveniments

Borsa de París

- Acció de Charles Gallo: El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, l'anarquista Charles Auguste Gallo llança des de les galeries superiors un flascó de 200 grams d'àcid prúsic en mig de la Borsa de París (França). L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament Gallo va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté. Jutjat el 26 de juny de 1886 i el 15 de juliol de 1886 serà condemnat a 20 anys de treballs forcats i constret a relegació com a reincident.

***

Cartell de la conferència neomaltusiana

- Conferència de Nelly Roussel: El 5 de març de 1903 se celebra al Salon de l'Harmonie de París (França) una conferència «pública i contradictòria» sota el títol «Le néo-malthusianisme et la révolution» (El neomaltusianisme i la revolució). Organitzada per la Lliga de la Regeneració Humana, va ser presidida per l'anarcofeminista Nelly Roussel i hi van participar el pedagog anarquista Paul Robin i el llibertari neomaltusià Auguste Courtois (Liard-Courtois). Segons l'informe policíac assistiren unes 400 persones de les quals 150 n'eren dones.

***

Capçalera de L'Etna

- Surt L'Etna: El 5 de març de 1921 surt a Palerm (Sicília) el primer i únic número del periòdic L'Etna. Numero unico degli anarchici sicialiani. El director i gerent d'aquesta publicació fou Paolo Schicchi. Era continuació de La Scure. Numero unico degli anarchici siciliani, publicat el 30 de gener d'aquell any a la mateixa ciutat també per Schicchi.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de març de 1955

- Exposició de cartells: Entre el 5 i el 6 de març de 1955 se celebra als locals del Confederació Nacional del Treball (CNT) de París (França) una exposició de cartells de la guerra d'Espanya organitzada per les Joventuts Llibertàries. L'exposició, que comptà a més de cartells amb periòdics i altres documents, va ser presentada, entre altres, per René Lamberet.

***

Un escorcoll d'aquest muntatge policíac

- Detenció de Pelissero, Massari i Rosas: El 5 de març de 1998 són detinguts a Torí (Piemont, Itàlia) els anarquistes italians Silvano Pelissero i Edoardo Massari, i l'anarquista argentina Maria Soledad Rosas, acusats de realitzar sabotatges amb explosius a les obres del tren d'alta velocitat a Val Susa. El 28 de març, a la presó d'homes de Torí, se suïcidarà Edoardo Massari i més tard, l'11 d'abril, ho farà Maria Soledad Rosas al pavelló de dones. El gener de 1999 Silvano serà condemnat per «ecoterrorisme» a més de sis anys de presó. En 2002 és alliberat i l'Estat ha de reconèixer la inconsistència de les proves contra ell. El periodista Martín Caparrós escriurà un llibre editat a l'Argentina sobre aquests episodis titulat Amor y Anarquía. La vida urgente de Soledad Rosas (2003).

Naixements

Foto policíaca de Pierre Eugène Cana (2 de març de 1894)

- Pierre Eugène Cana: El 5 de març de 1847 neix al VIII Districte de París (França) l'anarquista Pierre Eugène Cana –a vegades el seu nom escrit erròniament Canat. Sos pares es deien François Marie Cana, fuster, i Adèle Pauline Legou. Es guanyava la vida com a muntador de peces de coure i de bronze. El 2 d'octubre de 1869 es casà al XI Districte de París amb la bugadera parisenca Augustine Delpuech, amb qui va tenir set infants. En aquesta època vivia amb sos pares al número 190 del bulevard de Charonne del XX Districte de París. En 1871 nasqué son fill Eugène Louis Cana, que treballarà en el mateix ofici que son pare i també esdevindrà anarquista. En aquesta època Pierre Eugène Cana vivia al número 31 del carrer Amelot de París. El 13 de juny de 1884 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes i formava part dels grups llibertaris del XX Districte (Amandiers i Alarme). L'abril de 1892 freqüentà amb son fill el grup «Cercle Internacional», que es reunia tots els diumenges a la tarda a la Sala Horel de París. En 1894 pare i fill figuraven en un llistat d'«anarquistes perillosos» i ambdós treballaven al mateix taller, especialitzat en la confecció de vitrines i aparadors de coure i de bronze, al número 135 del carrer Ménilmontant, i ell vivia al número 24 d'aquest mateix carrer. El 2 de març de 1894 en el marc d'una gran batuda de les Brigades d'Investigació de la Prefectura de Policia dels comissaris Fédée i Boy, que detingueren una trentena de militants anarquistes, el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser portat a comissaria i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Cinc dies després, el 7 de març, va ser posat en llibertat ben igual que son fill. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre general d'anarquistes i vivia al número 56 del carrer Sedaine. Durant els anys següents figurà en els registres policíacs i en 1898 vivia la número 2 del carrer Keller. Pierre Eugène Cana va morir el 20 de setembre de 1900 al seu domicili de Draveil (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Jean-Antoine Coindre apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 13 de desembre de 1882

- Jean-Antoine Coindre: El 5 de març de 1850 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Jean-Antoine Coindre, conegut com Joanny. Sos pares es deien Jean Marie Coindre, teixidor, i Julienne Morand. Es guanyava la vida com a envernissador de fusta i fou membre de la secció del barri de La Guillotière de la Federació Revolucionària de Lió (FRL); aquesta secció, de tendència anarquista, s'havia fundat cap el 1881 i es reunia al domicili de Toussait Bordat. El 9 de novembre de 1882 participà en una manifestació de teixidors organitzada pels grups llibertaris lionesos i fou un dels organitzadors de la gran reunió del 18 de novembre de 1882 a la Salle de l'Èlysée i de la col·lecta de fons per al periòdic L'Étendard Révolutionnaire, periòdic anarquista lionès successor de Le Droit Social, que tingué com a responsables Claude Crestin, Antoine Cyvoct i Jean Marie Bourdon, i que, perseguit per les autoritats, hagué de deixar de publicar-se. A finals de novembre de 1882, arran de les primeres detencions d'anarquistes, abandonà Lió i es refugià a Suïssa fins el 6 de desembre. De bell nou a Lió, el 10 de desembre de 1882 va ser detingut, amb Michel Sala, i jutjat per un Tribunal Correccional el gener de 1883 juntament amb altres anarquistes acusats de reconstituir l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT); aquest sumari judicial va ser conegut com «Procés dels 66». El 19 de gener va ser condemnat a sis mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars, pena confirmada el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació de Lió. La presó li va resultà molt dura i, penedit d'haver-se llançat en «aquesta política innoble», demanà al director de la presó la llibertat provisional. Després del seu alliberament, trencà amb l'anarquisme i s'adherí al grup del III Districte del Partit Obrer Francès (POF), seguidor de Jules Guesde, i a la Federació Nacional de Sindicats (FNS). En 1890 fou un dels organitzadors del Primer de Maig. Segons la policia que el vigilava era un «socialista revolucionari convençut i actiu». El 14 de setembre de 1901 es casà a Lió amb Antoinette Blanc, vídua de Claude Chorlet. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre Antoine Desgranges apareguda en el periòdic lionès Le Réveil Lyonnais del 7 d'octubre de 1881

- Antoine Desgranges: El 5 de març –algunes fonts citen erròniament el 5 de maig– de 1852 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista revolucionari Antoine Desgranges. Sos pares es deien Jean Claude Desgranges, sabater, i Marie Berlande. Després de perdre la feina de sabater esdevingué tintorer. L'abril de 1877 va ser nomenat secretari d'una secció de la Cambra Sindical de la Tintoreria de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) que s'acabava de crear, i entre 1878 i el març de 1881 fou secretari general d'aquesta organització. El novembre de 1879 va ser elegit regidor municipal de Villefranche, però l'any següent, renovat en el carrer, el rebutjà. El setembre de 1881, arran del fracàs i de la dura repressió de la vaga de tintorers de Villefranche, de la qual va ser secretari de la seva comissió executiva, esdevingué anarquista i fou un dels creadors del grup llibertari d'estudis econòmics «Le Glaive». Com que no trobava treball, s'instal·là a Lió (Arpitània), on visqué al domicili del company anarquista Toussaint Bordat. El 21 d'octubre de 1882, durant una reunió pública a Villefranche, va fer una apologia dels atemptats dels grups anarquistes de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), tot dient que la burgesia tenia els dies comptats i que per trobar burgesos només calia anar al restaurant Assommoir del teatre Bellecour de Lió. Vint-i-quatre hores més tard, una bomba explotà a l'Assommoir. Encartat en l'anomenat «Procés dels 66», sumari instruït arran de les manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre d'aquell any a Lió, el 8 de gener de 1883 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Lió en la Primera Categoria i condemnat per «afiliació a una associació internacional de treballadors amb la intenció de provocar la suspensió del treball, l'abolició del dret de propietat, de la família, de la pàtria, de la religió i d'haver comés un atemptat contra la pau pública» a tres anys de presó, 500 francs de multa, 10 anys de vigilància i cinc anys de prohibició d'exercir els drets civils, cívics i familiars. El 13 de maig de 1883 aquesta pena va ser confirmada pel Tribunal d'Apel·lació de Lió. Sa companya, Mathilde Manasses, planxadora anarquista, va ser acusada d'haver participat en l'atemptat d'octubre de 1882, però finalment les investigacions se suspengueren. Un cop purgada la pena, retornà a Villefranche on continuà animat grups anarquistes. El 14 de novembre de 1885 va ser condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó per ultratges vers l'alcalde de Villefranche, però el 31 de març de 1886 va ser detingut. En 1892 el grup anarquista de Villefranche, format per una trentena de membres, es reunia al seu domicili i en 1893 participà en les reunions preparatòries per a la publicació del setmanari anarcocomunista lionès L'Insurgé, del qual fou el seu dipositari a Villefranche. En 1894 encara era vigilat per la policia i el 29 d'agost d'aquell any en un escorcoll de casa seva es van trobar periòdics anarquistes. En aquests anys va ser membre de la Libre Pensée de Villefranche. El 10 d'octubre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del Roine, però el maig de 1914 en va ser esborrat en una revisió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Joseph Gama (6 juliol de 1894)

- Joseph Gama: El 5 de març de 1853 neix al I Districte antic (actual IX Districte) de París (França) l'anarquista Joseph Constant Hippolyte Gama. Sos pares es deien Jean Hippolyte Gama, cotxer, i Marie Allard. Es guanyava la vida treballant de gravador en joies. En 1873 va ser sortejat al VIII Districte de París i va ser declarat exempt de fer el servei militar perquè un germà seu ja servia a l'exèrcit. El 9 d'octubre de 1886 va ser condemnat a tres mesos de presó per complicitat en robatori. El 4 de juliol de 1894 el comissari de policia de Levallois-Perret (Illa de França, França) escorcollà el seu domicili, al número 21 del carrer Valentin, controlat com a refugi habitual de dones prostituïdes i proxenetes. Juntament amb 12 homes, vuit d'ells anarquistes, i tres dones, va ser detingut quan es trobava al llit amb Marie Legrand, a la qual tenia prostituïda al seu càrrec. Detingut, va ser portat a comissaria i interrogat. A més de reconèixer-se anarquista, declarà que es dedicava des de feia set anys a la venda d'antiguitats pels mercats pel seu compte, que no tenia estoc, que treballava a comissió i que aquesta activitat li reportava cinc francs diaris de mitja. Reconegué que coneixia des de feia molts d'anys Marie Legrand i que es prostituïa des de feia un any –ella confessà que ho feia des de feia nomes 15 dies i que no era anarquista. Dos dies després, 6 de juliol de 1894, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i presentat davant el jutge d'instrucció sota l'acusació d'«associació criminal i vagabunderia especial (proxenetisme)». Segons informes policíacs, freqüentava destacats anarquistes, com ara Émile Bocquet, Jean Bouchet, Jules Chatillon i Louis Léveillé. La instrucció del cas no arreplegà càrrecs suficients per mantenir-lo tancat i el 13 d'agost de 1894 va ser posat en llibertat. El 30 de juliol de 1895 aquest cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia policíaca de Célestin Bossard (2 de juliol de 1894)

- Célestin Bossard: El 5 de març de 1861 neix a La Gaubretière (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista Célestín Félix Onésime Marie Bossard. Sos pares es deien Célestin Auguste Bossard, transportista, i Marie Antoinette Planchot. Sabater de professió, des del 1891 treballava a domicili a compte del fabricant de sabates Guitaux, al número 23 del Fauburg Saint-Honoré de París. L'1 de març de 1892 es casà amb Antoinette Rigaud, però a partir del 21 de novembre de 1892 vivia tot sol al segon pis del número 13 del carrer Lavieuville del XVIII Districte de París. Considerat un bon treballador, tot els diners que aconseguia els gastava en ajudar els companys anarquistes més necessitats i en cotitzacions a diversos grups. Anarcocomunista, rebia al seu domicili nombrosos companys i formà part de la Cambra Sindical de Sabaters de la Borsa del Treball. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i de detenció al seu nom sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de juliol de 1894 el comissari de policia del barri parisenc de la Chapelle es presentà al seu domicili on treballava amb un altre sabater i li trobaren L'Almanach de la Question Sociale de 1893, cinc actes de reunions de la Cambra Sindical de Sabaters, dos números de La Révolote del febrer i març de 1894 i dos carnets electorals de l'any 1893 al seu nom. Dos dies després va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però va ser posat en llibertat provisional el 9 de juliol d'aquell any. Durant la tardor de 1900 formà part, amb François Liegeois, Pierre Louvet, Noël i altres, d'un petit grup de sabaters anarquistes que es reunien setmanalment al cafè «Aux Lions Caulaincourt», al número 17 del carrer Caulaincourt de París. Més tard, en 1902 fou membre, amb altres companys (Boulun, Liegeois, Louvet i Saulnier), de la Cooperativa de Producció de Sabateria, que es trobava al número 18 del carrer Molière de París. El 5 d'abril de 1902 es casà al XVIII Districte de París amb Eugenie Robinat. Potser es tracti del mateix Bossard, militant anarquista que en 1907 substituí Auguste Delalé al front de la secretaria del Sindicat de Sabateria de París, lloc que ocupà anteriorment en alternança amb ell. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alberico Angelozzi

- Alberico Angelozzi: El 5 de març de 1874 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alberico Angelozzi, conegut sota el pseudònim de Leonidas. Sos pares es deien Armando Angelozzi i Maria Elisa Parmiani. En 1892 i 1897 va ser processat per activitats anticlericals i arran dels avalots de 1898 entrà en contacte amb el moviment anarquista, lligant-se posteriorment amb destacats llibertaries locals, com ara Augusto Giardini, Ferrucio Mariani, Nicola Farinelli, Felipe Felici, Enrico Ricciardelli o Raniero Cecili. Membre del grup «Carlo Cafiero», mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Errico Malatesta i Felice Vezzani. El 17 de juliol de 1900, durant un escorcoll a la seu del periòdic clandestí L'Agitazione, nombrosos documents i correus seus van ser confiscats. L'octubre d'aquell any, reemplaçà Arturo Belleti en la gerència de L'Agitazione, abans de ser substituït per Augusto Crinelletti. A començaments de desembre de 1900, durant una manifestació pública per a retre homenatge a Oreste Regni, paleta anarquista assassinat en un aldarull setmanes abans, va ser detingut portant una corona amb cintes roges i negres i empresonat cinc dies. Poc després, el 19 de desembre, el Tribunal d'Ancona el condemnà a 15 mesos de presó a resultes des documents descoberts en l'escorcoll del juliol anterior; després de l'apel·lació, però, va ser posat en llibertat provisional. El 22 de gener de 1901 va ser declarat culpable d'haver participat en una concentració anarquista durant l'enterrament d'Aristodemo Traghini i algunes setmanes després va ser condemnat a nou mesos de presó per «incitació a l'odi de classes»; alhora, va ser acusat d'haver participat en un complot per a assassinar el president del Tribunal de Gènova i va ser finalment empresonat per purgar una pena de 15 mesos. A la presó continuà rebent la premsa anarquista, especialment La Tribuna Libera, de Alexandria, i La Nuova Civilta, de Buenos Aires. En sortir de la garjola l'estiu de 1902, participà activament en les activitats de la Cambra del Treball i durant aquest mateix any en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir després de veure l'apatia dels treballadors locals. Durant els anys de 1910 realitzà una important tasca sindical, mentre mantenia una diligent correspondència amb els moviments anarquistes italià i internacional. Va ser un dels fundadors dels periòdics d'Ancona La Vita Operaia i Lo Sprone. En 1911 fou un dels redactors, amb Casimiro Accini, Luigi Bertoni, Luigi Fabbri, Charles Malato i Libero Merlino, del setmanari anarquista d'Ancona Germinal. El 28 de setembre de 1911 participà en una reunió a la Cambra del Treball on es pronuncià contra la guerra a Líbia. En aquesta època la policia el considerava un dels principals propagandistes anarquistes de la regió i membre fundador dels grups «Picconieri», «Paolo Chiarella» i «Katuko». L'abril de 1912, juntament amb sa companya i sos quatre infants, abandonà les Marques i s'instal·là buscant feina a París (França). Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista de l'Ombria i de les Marques, que es va celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, es va veure obligat el setembre de 1914 a retornar a Ancona, on s'integrà en el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). En 1915 treballà de porter a la Cambra del Treball i el maig d'aquell any va ser detingut per «activitats sedicioses». En 1917 la policia requisà una carta signada Leonidas dirigida a Armando Borghi on explicava la seva estada a París, el seu obligat retorn a Itàlia i el desenvolupament del moviment llibertari a Ancona. En 1919 per les seves activitats va ser novament detingut. A començament dels anys vint obrí una petita llibreria, la qual finalment va fer fallida. Durant el feixisme deixà de banda tota activitat política i en 1940 va ser esborrat dels fitxers de vigilància policíacs dels «subversius comunistes». Després de la II Guerra Mundial s'adherí a la Federació Anarquista de les Marques (FAM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Alberico Angelozzi va morir l'11 d'octubre de 1948 a Ancona (Marques, Itàlia).

***

Notícia de la detenció d'Antoine Deville apareguda en el diari Journal de Roanne del 2 de juliol de 1893

- Antoine Deville: El 5 de març de 1875 neix a Roanne (Forez, Arpitània) l'anarquista Antoine Deville. Era fill d'Étienne Marie Deville, teixidor, i de Louise Marie Magdinier. Es guanyava la vida treballant com son pare, de teixidor. Militant del grup anarquista de Roanne, entre el 16 i el 17 de gener de 1892 assistí, amb altres companys (Philibert Chalumet, Francisque Antoine Puissant, Antoine Sirot, A. Thomasson, Louis Thomasson, etc.), al Congrés Anarquista de Lió (Arpitània). A finals d'abril de 1892 va ser detingut preventivament, amb 14 companys, davant la convocatòria de manifestació per al Primer de Maig. Un cop lliure, s'exilià un temps a Londres (Anglaterra). El desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes amb la qualificació de «perillós». El 28 de juny de 1896 va se condemnat pel Tribunal Correccional de Roanne a dos mesos de presó per «ofenses a agent». Cridat a files, va ser incorporat el 16 de novembre de 1896 en el 153 Regiment d'Infanteria; el 14 de juliol de 1897 va ser nomenat caporal i el 18 de setembre de 1898 sergent. En 1898 assistia, segons la policia, a les reunions anarquistes celebrades al domicili de Pierre Rimaud a Roanne. El 20 de setembre de 1899 passà a la reserva militar activa. El 12 de desembre de 1903 es casà a Roanne amb la teixidora Fernande Jeanne Marguerite Tonnel. En aquesta època continuava treballant de teixidor i vivia al número 13 del carrer Saint-Antoine de Roanne. El 17 de juliol de 1905 tingué un infant, René Deville. En 1906 patí un accident amb el resultat d'una fractura de l'avantbraç esquerre i l'amputació del dit petit. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser destinat com a infermer als Serveis Auxiliars de l'exèrcit i enviat a les foneries de Lió i de Grenoble i el 9 de febrer de 1919 va ser desmobilitzat. Antoine Deville va morir el 10 de febrer de 1953 a Roanne (Forez, Arpitània).

***

Foto policíaca de Ludovico Caminita (1908)

- Ludovico Caminita: El 5 de març de 1878 neix a Palerm (Sicília) el periodista, poeta, dramaturg, dibuixant i propagandista anarquista Michele Caminita, més conegut com Ludovico Caminita, Duvico Caminita o Ludwig Caminita, i que signava Ludovico M. Caminita. Sos pares es deien Vincenzo Caminita i Giovanna Pizzo. Freqüentà els cercles socialistes de Palerm abans d'emigrar en 1902 als Estats Units, amb son germà Ludovico, insubmís al servei militar. En arribar a Nord-Amèrica es posà a fer feina de miner a Jessup (Pennsilvània, EUA) i es decantà per l'anarquisme després d'un debat amb el català Pere Esteve, seguidor d'Errico Malatesta. Posteriorment, va ser un dels animadors de la vaga dels tintorers de seda de Paterson (Nova Jersey, EUA). Després residí a Barre (Vermont, EUA), on treballà d'impressor en la publicació anarquista de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva, en la qual també col·labora. En 1904 era portaveu de la Secció Socialista del Nucleo dell'Arte Ediliria Italiano (NAEI, Nucli de l'Art Editorial Italià) de Barre. El 31 de desembre de 1904 estrenà a l'Opera House de Barren el drama L'Idea cammina, publicat en 1905 en aquesta ciutat, amb un prefaci de Raimondo Fazio, i del qual es tiraren 1.200 exemplars. El 8 d'abril de 1905 organitzà una festa de ball al Pavillon Hall de Barre a benefici dels condemnats polítics i per a l'edició de L'idea cammina. En 1905 va ser fitxat per la policia com a «actiu propagandista anarquista». En aquesta època també publicà el llibre de poemes Versi. Però el vertader Ludovico no només no figura en el registre de subversius, sinó que resulta que va morir el 13 de març –el 12 de febrer, segons Michele– de 1903 a l'Hospital General de Mont-real (Quebec) –a Winnipeg (Manitoba, Canadà), segons la versió de Michele– a causa d'una fractura en una cama després de caure d'un tren en marxa. L'enigma es resol mitjançant una carta que Michele mateix dirigeix, l'octubre de de 1906, al prefecte de Palerm, responsable d'haver interrogat sa inassabentada mare. Per evitar comunicar als pares la mort de Ludovico, Michele havia pres com a pseudònim el nom de son germà. Profundament anticlerical –anomenà son fill Lucifero–, en 1906 l'impressor anarquista Camillo Di Sciullo li va publicar el fullet Che cosa è la religione, amb un prefaci de Guido Podrecca, i Free country! Gli Stati Uniti sono un paese libero. El 4 de febrer de 1906 tingué una conferència contradictòria amb Nicola Barbato al Malnati's Hall de Barre. Fou un dels oradors, amb Trueba i Cavalazzi, en la festa-conferència celebrada en ocasió del Primer de Maig de 1906 als locals del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Barre. El 25 d'octubre de 1906 es representà al Circolo Filodrammatico «Enrico Ibsen» de Nova York la seva obra L'idea cammina. També en 1906 col·laborà en The Emancipator i Il Lavoratore Italiano. En aquest mateix 1906, els informes nord-americans el situen com a un dels anarquistes italians «més reputats i perillosos» i membre del «Gruppo Diritto all'Esistenza» (Grup Dret a l'Existència). Actiu conferenciant, va fer intervencions a Rhode Island, Massachussetts, Connecticut. S'instal·là a Paterson i esdevenint redactor, amb Pere Esteve, del periòdic anarquista La Questione Sociale, on publicà articles amenaçadors contra el president dels Estats Units Theodore Roosevelt i la reina mare italiana o glorificant el regicidi d'Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci. El setembre de 1907 fou un dels tres delegats per Paterson per assistir al III Congrés Nacional dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), reivindicant la vaga com a mitjà de lluita. El 24 d'abril de 1908 va ser detingut a Buffalo (Nova York, EUA), on segons les autoritats atacà les «institucions nord-americanes i al president Rooselvelt». Dos dies després, el 26 d'abril de 1908, va ser novament detingut a Syracusa (Nova York, EUA) després de fer una conferència en nom dels IWW, però va ser posat en llibertat dos dies després amb la condició que mai no tornès a la regió; un mes després, va ser acusat a Nova Jersey d'«incitació a la revolta» arran d'uns articles publicats en La Questione Sociale. En 1908 tingué una sonada relació amb una dona casada, Amalia Canova (Amalia Fontanella, de fadrina), que esdevingué sa companya, donant lloc a un gran escàndol local; ella va ser repudiada per sa família i va perdre la custòdia de sa filla de tres anys –en 1917 encara la mare demanava al pare poder veure la filla. En 1908 publicà Il diritto d'amare i L'educazione dè fanciulli. Perseguit per les autoritats, el maig de 1908 desaparegué de Paterson amb sa companya i es reuní amb Emma Goldman i Alexander Berkman amb la finalitat de treballar en les oficines de Mother Earth. A començament de 1909 començà a publicar a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) la revista quinzenal anarquista L'Internazionale. També col·laborà en Cronaca Sovversiva, de Lynn (Massachussetts, EUA), i dirigí, amb Franz Widmar i Camillo Rosazza Riz, L'Era Nuova, de Paterson. A Chicago (Illinois, EUA), promogué el suport al moviment revolucionari mexicà entre els membres de la comunitat italiana i formà part de la Chicago Mexican Liberal Defense League (CMLDL, Lliga Mexicana de Defensa Liberal de Chicago), de la que Honoré Jaxon era secretari i Voltairine de Cleyre tresorera. En 1910 es traslladà a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), on promogué la integració dels jornalers italians i mexicans en l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), i per això participà, com a orador en italià, en el «Gran Míting Internacional», celebrat el 14 de desembre de 1910 a l'Italian Hall. El maig de 1910 participà en la formació del Comitè Internacional del Partit Liberal Mexicà (PLM), integrat per treballadors italians, nord-americans, alemanys, russos, polonesos i mexicans. Aquest comitè es proposà difondre internacionalment les posicions del PLM davant el govern de Francisco Ignacio Madero i la seva primera acció fou publicar una «Crida als Treballadors del Món». En aquest mateix 1910 el «Gruppo La Demolizione», de Latrobe (Pennsilvània, EUA), li va publicar I delinquenti. Entre juliol i octubre de 1911 edità la columna italiana del periòdic mexicà magonista Regeneración i posteriorment també col·laborà amb articles i il·lustracions en aquesta publicació. El desembre de 1911 el PLM l'envià a realitzar una gira propagandística entre els treballadors italians arreu els EUA. El 4 de febrer de 1912 participà, amb Filippo Perrone, en una conferència contradictòria sobre la Revolució mexicana al Roosevelt Hall de Chicago. El març de 1912 va ser detingut a Paterson a causa d'un antic procés cinc anys abans per uns articles publicats en La Questione Sociale. En sortir de la presó el primer que va fer fou una conferència a Nova York (Nova York, EUA) sobre el caràcter llibertari de la Revolució mexicana. L'octubre de 1912 va ser detingut, i posteriorment alliberat sota fiança, juntament amb Firmino Gallo: Caminita «per haver dibuixat i Gallo per haver exposat al mostrador de la seva llibreria [Llibreria Sociològica de Paterson] del carrer Straight una figura que volia ser una sàtira contra l'obra civilitzadora d'Itàlia a Líbia»; la caricatura («El Triunfo de Italia sobre Turquía»), que va ser publicada en primera plana de Regeneración i l'octubre de 1912 en Mother Earth, havia suscitat el «ressentiment» d'alguns italians residents a Paterson i va ser acusada d'«atiar una guerra entre els Estats Units i Itàlia». En 1913 col·laborà amb il·lustracions en el periòdic Land and Liberty. El 14 d'abril de 1917 agents federals envaïren l'oficina de L'Era Nuova a Paterson i el van detenir com a editor responsable, prohibint l'edició d'aquesta publicació. Ente 1917 i 1918 col·laborà amb articles i dibuixos en The Blast, revista editada per Alexander Berkman a San Francisco (Califòrnia, EUA). En 1919, de tornada a Paterson, edità el periòdic clandestí La Jacquerie, que va treure pocs números a causa de la repressió. En aquest mateix any dirigí a Paterson Il Boletino de l'Era Nuova. La creació de la Cambra del Treball de Nova York, més radical que els IWW, va provocar dures crítiques d'aquest sindicat cap a Caminita, acusant-lo d'«espia pagat per la burgesia». Les acusacions llançades per l'òrgan propagandístic de la Federació Italiana del Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica) provocaren una gran batuda a Paterson. El 14 de febrer de 1920 John Edgar Hoover, com a cap de la General Intelligence Division (GID, Divisió General d'Intel·ligència) de la Bureau of Investigation (BI, Oficina d'Investigació) nord-americana, amb el suport de dotzenes de voluntaris de l'American Legion (AL, Legió Americana), realitzaren una gran batuda a Paterson que portà a la detenció de 29 «perillosos terroristes» anarquistes locals, entre ells Ludovico Caminita i altres destacats militants (Pietro Baldisserotto, Firmino Gallo, Serafino Grandi, Alberto i Paulo Guabello, Beniamino Mazzotta, Franz Widmar, etc.). Empresonat a Ellis Island, va ser condemnat a la deportació a Itàlia, però la mesura es va suspendre uns mesos i finalment va ser revocada, probablement per les admissions que va fer durant l'interrogatori davant John Edgar Hoover, portat a terme el 8 de març de 1920. Posat en llibertat sota una fiança de 10.000 dòlar el maig de 1920, va ser novament detingut el setembre de 1921 i el gener de 1922, essent novament interpel·lat. La informació treta de tots aquests interrogatoris portaren a la detenció dels anarquistes Andrea Salsedo, Roberto Elia i Gaspare Cannone, acusats d'uns atemptats de 1919. Per aquest motiu, en 1922 L'Avvenire Anarchico parlarà de la seva col·laboració amb la policia i Carlo Tresca serà un dels seus detractors. En 1922 va escriure les seves memòries Twenty Years of Experience in the Radical Movement, que resten inèdites. En 1924 publicà el llibre autobiogràfic Nell'isola delle lagrime: Ellis Island, sobre el seu empresonament en una cel·la aïllada en aquesta illa. L'única cosa certa, però, és que en 1926, per evitar la deportació, va prometre al cònsol de Nova York que «mai no havia militat en el partit anarquista». Després de l'afer de 1920, abandonà completament l'anarquisme i es dedicà al «periodisme burgès». El 16 de maig de 1921 la representació del seu drama en quatre actes Sonata elegiaca, al Teatre Olimpic de Nova York i interpretada per Mimì Aguglia, obtingué un gran èxit de públic i va ser publicat finançat per sa companya Amalia Fontanella. En 1922 es «retractà completament» del seu passat anarquista en articles publicats en els diaris New York World i New York Herald. En 1924 col·laborava en Corriere d'America i en 1926 era redactor d'Il Bolletino della Sera, declarant que professava «sentiments patriòtics». En 1930 la policia d'Scranton (Pennsilvània, EUA), on publicava el periòdic Il Minatore, va ser informada per les autoritats de Palerm del seu passat «sense pàtria i desertor», però que segons les investigacions de les autoritats consulars «exerceix una apreciable obra d'italianitat» i que a hores d'ara era «un gran admiradors del Duce i del Feixisme». Per tot això, es va proposar que fos esborrat del registre de subversius. No obstant tot això, el novembre de 1931 va ser detingut acusat d'estar implicat en la col·locació d'una bomba al domicili de Fortunato Tisca, vicecònsol italià a Scranton, i només posat en llibertat després de pagar una fiança de 2.500 dòlars. L'abril de 1933, amb Angelo Fiorani, creà a Scranton l'empresa radiofònica «Italian Reveries Broadcasting Company», però l'abandonà el juny d'aquell any. En 1936 publicà el llibre In Nuova York i en 1943 una biografia del multimilionari Amedeo Obici (Peanut King) sota el títol Obici. Biografia. Traslladat a Virginia, Ludovico Caminita va morir cap a la segona meitat dels anys cinquanta.

Ludovico Caminita (1878-?)

***

Dora Marsden

- Dora Marsden: El 5 de març de 1882 neix a Marsden, petit poble a prop de la ciutat industrial de Huddersfield (Yorkshire, Anglaterra), l'anarquista individualista i militant sufragista Dora Marsden. En 1890 son pare abandona la família després del fracàs econòmic de la fàbrica tèxtil que els mantenia. Va aconseguir amb dificultats estudiar a la Universitat de Manchester i va haver de treballar obligatòriament com a professora cinc anys en aquesta ciutat per poder pagar els seus tres anys d'estudis. Mentre estudiava va participar en el moviment de les sufragistes, que lluitaven pels drets de les dones. En 1909 va ser detinguda per les seves activitats polítiques. Va formar part de la Women's Social and Political Union (WSPU), organització feminista que va abandonar en 1911 per considerar-la moderada, i va participar en la fundació de la Women's Freedom League (WFL). Va editar un important nombre de publicacions llibertàries: The Freewoman (1911-1912), amb Mary Gawthorpe; The New Freewoman (1913); The Egoist (1914-1919), etc., sufragades per acabalades mecenes, com ara Harriet Shaw Weaver. A més del seu feminisme radical, entre 1912 i 1914 va estar molt influenciada per l'anarquisme individualista i la filosofia egoistaexistencial de Max Stirner. Va estar en contacte amb Benjamin R. Tucker, editor del periòdic anarcoindividualista Liberty. També va editar entre 1911 i 1919 publicacions de literatura avantguardista, on van publicar primícies Wyndham Lewis, Herbert Read, Ezra Pound, T. S. Eliot, D. H. Lawrence, James Joyce –va editar el seu Portrait of the artist as a young man–, etc. En 1920 abandona els ambients literaris i polítics, aïllant-se amb sa mare en un llogaret de la regió dels Llacs i dedicant-se a escriure la seva inacabada opera prima sobre filosofia, matemàtiques, física, biologia i teologia, de la qual serien publicat per Harriet Shaw Weaver dos volums del sis projectats, The Definition of the Godhead, en 1928, i Mysteries of Christianity, en 1930; any que tindrà una etapa de fortes depressions que s'aguditzaran a partir de 1935, arran de la mort de sa mare. Dora Marsden va morir el 13 de desembre de 1960 d'un atac de cor en un sanatori mental de Dumfries (Dumfries and Galloway, Escòcia), on va viure els últims 25 anys de sa vida. El seu arxiu es troba dipositat a la biblioteca de la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA).

Dora Marsden (1882-1960)

***

Pau Sabaté i Lliró (El Tero)

- Pau Sabaté Lliró: El 5 de març de 1884 neix a Algerri (Noguera, Catalunya) el militant anarcosindicalista Pau Sabaté i Lliró –moltes fonts citen erròniament el primer llinatge com Sabater–, conegut com El Tero. Sos pares es deien Antoni Sabaté Rubies i Maria Lliró Ramells. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, marxà a l'Àfrica, on es dedicà a caçar cocodrils. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a la tintoreria «Canilla» del Poble Nou. En 1916 fou nomenat secretari president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT i destacà durant la vaga de «La Canadenca» (1919). Era assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. En el moment de la seva mort, com a president de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua, portava una vaga en marxa. Com que figurava en la llista negra de la patronal, no podia trobar feina i subsistia gràcies a un petit comerç que portava sa companya Josepa Ros Lleugé, amb qui tingué tres fills. A la una de la nit del 18 de juliol de 1919, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals de Barcelona (Catalunya), i una banda de pistolers formada per quatre individus de l'anomenat «Sindicato Libre», finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Manuel Bravo Portillo –dos en van ser reconeguts: Luis Fernández García i Joan Serra, fill d'un empresari– van anar al domicili de Pau Sabaté (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros del seu assassinat. Durant el seu enterrament, el 24 de juliol, més de vuit mil obrers seguiren el seguici des de l'Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc. Va circular entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat el seu assassinat i el fill d'aquest, Arturo Luis Elizalde, patí un atemptat per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any del qual resultà il·lès, però en el qual morí el seu xofer Florencio Palomar Valero. El judici per l'assassinat de Sabaté, ple d'irregularitats, se celebrà entre el 10 i l'11 de maig de 1992 i l'únic acusat, Luís Fernández García, va ser absolt. Pau Sabaté va ser, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i el cap de policia Miguel Arlegui Bayones. El «Fitxer Lasarte», conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama. Alfonso Vidal y Planas novel·là la mort de Sabaté en la seva obra Bombas de Odio. Des del 2001 un carrer de Barcelona porta el seu nom.

---

Continua...

---

[04/03] �Avenir� - Vetllada solid�ria - Confer�ncia de P�rez Combina - Homenatge a Puig Antich - Rabouin - Fernekes - Teissier - Terry - Tannenbaum - Theureau - Melli - Gialluca - Gimeno - Piolatto - Girardin - Lozano - Moreno - Amat - Montoya - Castells - Cerezo - Galindo - Arrufat - Duquesne - Rubio - Alberola - Delgado - Bragantini - Parodi - Boulet - Agudo - Lhuillier - L�pez Tur�n - Vallejo - Aldave - Garc�a Grima - Mantovani - Leroy - Tar�n - Belli - Benaiges - Ventura

Wed, 04 Mar 2026 13:20:50 +0100

[04/03] «Avenir» - Vetllada solidària - Conferència de Pérez Combina - Homenatge a Puig Antich - Rabouin - Fernekes - Teissier - Terry - Tannenbaum - Theureau - Melli - Gialluca - Gimeno - Piolatto - Girardin - Lozano - Moreno - Amat - Montoya - Castells - Cerezo - Galindo - Arrufat - Duquesne - Rubio - Alberola - Delgado - Bragantini - Parodi - Boulet - Agudo - Lhuillier - López Turón - Vallejo - Aldave - García Grima - Mantovani - Leroy - Tarín - Belli - Benaiges - Ventura

Anarcoefemèrides del 4 de març

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'Avenir amb una nota manuscrita de Cortiella: "Periòdic anarquista, el primer i únic, fins al present, en català, segons creu el seu fundador i director Felip Cortiella. Barcelona, juny de 1920" (Biblioteca de Catalunya)

- Surt Avenir: El 4 de març de 1905 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció. Fundada i promoguda per l'escriptor i dramaturg llibertari Felip Cortiella i Ferrer arran de fracassar en l'intent de crear un centre cultural obrerista (Centre Fraternal de Cultura). La publicació sortia en català, amb alguns articles en castellà i en francès, i els col·laboradors (Felip Cortiella, Jaume Bausà, Josep Mas-Gomeri, Claudio Jóvenes, Pere Papiol, Maria Vila, Josep Yxart, J. Pérez Jorba, Valentí Giménez, J. Uson, Josep C. Noguera, Pere Esteve, Ernest Vendrell, etc.) formaven una barreja entre anarquisme, sindicalisme, naturisme, intel·lectualitat noucentista i catalanisme progressista. Publicà textos d'autors no catalans, com ara Kate Austin, Jean-Marie Guyau, Élisée Reclus, Henrik Ibsen, Charles Albert, Jean Grave, etc. La revista volia succeir i superar les revistes modernistes des del punt de vista de la militància obrerista. Va criticar durament el politicisme dels medis obrers i el catalanisme burgès, a més de l'autoritat, l'Estat, l'Església i el capitalisme. Se'n van editar cinc números, l'últim l'1 d'abril de 1905. Aquesta publicació també edità fulletons sota el títol «Biblioteca d'Avenir», amb textos de Felip Cortiella, Maria Vila, Octave Mirbeau, Henrik Ibsen, Lucien Descaves i Paul Hervieu.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Enric Gallén: «Felip Cortiella i Ferrer», en Història de la literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp. 427-429

Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya

Enric Olivé i Serret: «Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet nacional català (1900-1907)», en Mayurqa, 18 (1978-1979), pp. 21-27

***

Pamflet anunciant l'acte

- Vetllada solidària: El 4 de març de 1922 se celebra al Prospect House de Yonkers (Westchester, Nova York, EUA) una vetllada extraordinària en solidaritat amb les víctimes polítiques, organitzat pel Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP). L'acte consistí en la representació del drama social en tres actes Amore e giustizia, a càrrec de La Filodrammatica Aurora de Nova York, i altres entreteniments (cants, declamacions i ball).

***

Convocatòria de la conferència apareguda en el diari barcelí Solidaridad Obrera del 4 de març de 1933

- Conferència de Pérez Combina: El 4 de març de 1933 se celebra a l'Ateneu Racionalista de Barcelona (Catalunya) la conferència «La persecución de los anarquistes en Rusia» de Vicente Pérez Viche (Vicente Pérez Combina), aleshores membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Cartell de l'acte

- Homenatge a Puig Antich: El 4 de març de 2016 se celebra al Centre Cultural «Casa del Reloj» de Madrid (Espanya), sota el títol «La impunidad permanece», un homenatge a l'activista anarquista Salvador Puig i Antich, executat el 2 de març de 1974 per la dictadura franquista. Hi van parlar Luisa Gavasa, Gutmaro Gómez, Carlos Olalla, Elena Ortega, Jaime Pastor, Merçona Puig i Antich i Carlos Slepoy, i comptà amb les actuacions de Coro de Mujeres Endredós, Cuca Escribano, Bernardo Fuster, Luis Mendo, Rojo Cancionera i Eduardo Velasco.

Naixements

Fotografia policíaca de Pierre Émile Rabouin (28 de febrer de 1894)

- Émile Rabouin: El 4 de març de 1853 neix a Ouzouer-sur-Loire (Centre, França) l'anarquista Pierre Émile Rabouin –en ocasions citat erròniament com Raboin. Sos pares es deien Donatien Rabouien i Victoire Varry. Destil·lador de professió, a començament dels anys noranta vivia, amb sa mare i son germà Paul Rubouin, al número 15 del carrer de l'Épinette de Choisy-le-Roy (Illa de França, França). Amb sos germans Paul i Victor i sa germana Émile, animà un grup de joves anarquistes a Choisy-le-Roy. Considerat per la policia com «anarquista perillós», el 22 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament, juntament amb altres companys de la regió parisenca, abans de la manifestació del Primer de Maig. El 28 de febrer de 1894 va ser novament detingut sota l'acusació d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Émile Rabouin (1853-?)

***

Notícia sobre Jules Fernekes apareguda en el diari ginebrí La Tribune de Genève del 18 de setembre de 1912

- Jules Fernekes: El 4 de març de 1876 neix a Porrentruy (Berna, Suïssa; actualment Jura, Suïssa) l'anarquista i sindicalista Jules Antoine Albert Fernekes. Originari d'una família de Germersheim (Baviera, Imperi Alemany; actualment Alemanya), sos pares es deien Antoine Fernekes i Victorine Godat. Es guanyava la vida treballant de fuster. En 1902 residia a Porrentry i era membre del grup obrer «Les Amis de la Pédale». En 1907 residia a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) i va ser nomenat delegat d'estadística del moviment obrer de la «Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande» (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa Romanda), que s'encarregava de les vagues i altres esdeveniments. En 1908 treballà a la «Menuiserie Coopérativa» (Fusteria Cooperativa), a l'avinguda Béthusy de Lausana (Vaud, Suïssa) i formava part del Grup Comunista Anarquista (GCA) de la ciutat. Participà en la «Comissió de Propaganda a favor de la jornada de nou hores» i fou administrador del setmanari La Voix du Peuple, tot presidint el Sindicat de Fusters, adherit a la FUOSR. S'oposa força als intents de la Unió Sindical Suïssa (USS) de destruir la FUOSR. El 30 de maig de 1903 es casà a Porrentruy amb Caroline Léa Schneider, la qual participà en les vetllades teatrals, representant peces com ara La Grève, i amb qui tingué quatre infants. En 1910, amb altres companys (Giulio Bignasci, Henri Ernest Bornand, etc.), ajudà al condicionament de l'Escola Ferrer. El 18 de setembre de 1912, amb François Reichmann, participà com a orador en una assemblea de treballadors de la indústria de la fusta i de la tapisseria celebrada a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) sota el títol «L'organisation syndicale et le patronat». El juliol de 1913 va ser nomenat secretari de la Comissió de Propaganda de la «Fédération Romanda des Ouvriers du Bois» (FROB, Federació Romanda d'Obrers de la Fusta). L'octubre de 1915 passà a Alemanya, on va ser mobilitzat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Éleonore Teissier apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de setembre de 1969

- Éleonore Teissier: El 4 de març de 1886 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista Marie Louise Régina Teissier –a vegades el seu llinatge citat erròniament de diverses maneres (Tessier, Teyssier, etc.)–, coneguda com Éleonore Teissier o simplement Nonore. Era filla de l'obrer calderer Claude Marius Teissier i de l'ocultista anarcoindividualista Marie Andrieux (Marie de Saint Rémy). El 23 de febrer de 1905 es casà a Toló amb Louis Alexandre Eugène Coulomb, funcionari de contribucions indirectes, de qui es divorcià el 5 de gener de 1928. El 5 de novembre de 1907 va ser detinguda a Marsella (Provença, Occitània) per encobriment després d'haver cobrat unes lletres de canvi dubtoses a l'agència marsellesa del Comptoir d'Escompte de París. En aquesta època vivia a la Villa Rose, al barri de Brunel de Toló. En 1914 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), al número 14 del bulevard Mac Mahon, i en aquesta població obrí un comerç de cotilleria. Mantingué un estret contacte amb els anarquistes Sébastien Faure i Frédéric Stackelberg. Durant els anys trenta fou membre del Grup d'Estudis Socials (GES) de Niça, animat per Jean i Yvonne Lhuillier i adherit a la Unió Anarquista (UA). En 1936 s'uní sentimentalment al militant sindicalista revolucionari Robert Louzon. A finals de 1937, després de la sortida d'Henri Roques de l'UA i el seu ingrés al grup «Nouvel Âge», que s'encarregava de la difusió de Le Libertaire a la seva llibreria, es dedicà a la venda d'aquest periòdic pels carrers. En 1938, ben igual que son company Robert Louzon, entrà a formar part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup local creat el 21 de desembre de 1937 a la llibreria regentada per la parella formada per Nelly Meylan i Henri Roques i del qual fou secretària. Arran de la primera festa organitzada per SIA a principis de febrer de 1938, es responsabilitzar d'anar a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per a lliurar a una delegació espanyola un carregament de queviures i de roba, a més de 1.500 francs recol·lectats per a la compra d'aliments, especialment llet per als infants de la Granja Escola «Sebastián Faure» de Llançà (Alt Empordà, Catalunya). El 13 de maig de 1938 va ser una de les organitzadores de la conferència de Maurice Duwiquet (Maurice Doutreau) «Pourquoi nous ne tendrons pas la main aux catholiques», organitzada per l'UA i a la qual assistirien, segons la policia, unes cent-cinquanta persones. Cada diumenge organitzà trobades amb els vells companys a la seva residència de prop de Niça i albergà nombrosos companys de pas (Paul Delasalle, Sébastien Faure, Louis Lecoin, Jean Marestan, May Picqueray, etc.). Fins a la seva jubilació en 1965, recollí la correspondència de nombrosos companys. Éleonore Teissier va morir el 6 de febrer de 1969 al seu domicili, a la Villa L'Auracaria, del barri de Pertuades de Valàuria (Provença, Occitània).

***

Notícia orgànica de Gaston Terry apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 7 de setembre de 1929

- Gaston Terry: El 4 de març de 1887 neix a Saint-Claude (Franc Comtat, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Célien Gaston Louis Terry –algunes fonts citen erròniament Tery. Sos pares es deien Louis Terry, torner, i Marie Louise Chavériat. Es guanyà la vida treballant d'obrer fabricant de pipes i vivia al número 64 del carrer de la Poyat de Saint-Claude. El 6 de setembre de 1908 representà els metal·lúrgics de Saint-Claude en el congrés fundacional de la Unió Regional de Sindicats Obrers de l'Ain i del Jura celebrat a la Borsa del Treball de la Casa del Poble de Saint-Claude. Va ser un dels fundadors del Sindicat Unitari de Marqueteria. El setembre de 1921 era el portaveu del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) de Saint-Claude i aquest any col·laborà en La Vie Ouvrière. El febrer de 1922 va ser nomenat delegat suplent al Consell Nacional Federal. El 28 de maig de 1922, com a secretari general de la Unió de Sindicats del Jura de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), presidí el congrés constitutiu de la Unió de Sindicats Unitària de l'Ain, celebrat a l'Aurore Sociale de Oyonnax (Roine-Alps, França). El juliol de 1923 era secretari de la Unió Departamental Unitària del Jura. A finals dels anys vint militava en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). A partir de l'1 de juliol de 1929 es mostrà especialment actiu durant la vaga de més de dos mesos dels obrers fabricants de pipes de Saint-Claude de la CGT-SR. Sembla que l'agost de 1933 llogà per administrar una botiga de venda de cafè a Villeurbanne (Forez, Arpitània). En 1935 figurava en un llistat d'anarquista del departament del Jura. En 1936 era secretari del Sindicat Autònom dels Obrers de la Pipa de Saint-Claude. En 1937 va fer costat econòmic Le Libertaire. El seu últim domicili va ser al número 64 del carrer de la Poyat de Saint-Claude. Gaston Terry va morir el 14 de maig de 1941 a l'Hospital de Saint-Claude (Franc Comtat, França).

***

Frank Tannenbaum (1915)

- Frank Tannenbaum: El 4 de març de 1893 neix a Brody (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Lviv, Ucraïna), en una família jueva pagesa, l'historiador, sociòleg, economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank Tannenbaum. En 1904 emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i Estelle) als Estats Units d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills (Great Barrington, Massachusetts, EUA) passà la infància i assistí a l'escola elemental, alhora que estudià les bases teològiques del judaisme. Quan tenia 13 anys marxà a la ciutat de Nova York, treballant durament en diferent feinetes (mosso, ascensorista, cobrador d'autobusos, etc.). Durant les nits estudià a l'Escola Moderna Ferrer de Manhattan i entrà en contacte amb el moviment anarquista, coneixent a diferents activistes i intel·lectuals llibertaris (Emma Goldman, Alexander Berkman, Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de 1910 s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del qual esdevingué ràpidament un destacat militant. L'1 de març de 1914 encapçalà una marxa de l'Exèrcit dels Desocupats, grup format per uns tres-cents treballadors sense feina, que ocupà pacíficament l'església de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de Manhatttan, demanant pa i sostre; dies després a aquesta iniciativa es van anar sumant altres concentracions a altres esglésies, demanant una jornada laboral màxima de vuit hores diàries i un salari mínim de tres dòlars al dia. Detingut per aquest fet, va ser portat a la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en el seu judici es defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de presó i a 500 dòlars de multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les refineries petrolíferes de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el juny de 1915 va ser detingut com a «agitador» –Emma Goldman va escriure sobre la seva detenció i empresonament en les seves memòries Living my life (1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal en el periòdic Masses, òrgan wobblie, on col·laborà durant tres mesos i on va escriure tres articles sobre les condicions i les precarietats de la vida carcerària. Amb aquest punt de partida, s'interessà per l'anàlisi sociològic del crim i per l'organització de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries. Gràcies al seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué, amb identitat falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de Sing Sing i amb aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne of Sing Sing (1933) i Crime and the community (1938). L'estiu de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué l'editor jueu Joseph Freeman, que més tard publicarà les revistes The Liberador i The New Masses. En 1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919 realitzà el servei militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps pogué observar de prop les plantacions de cotó, el racisme i la violència del Ku Klux Klan, experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En 1921 es graduà amb menció honorífica en Economia i Història al Columbia College i aconseguí entrar en la prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921 publicà la seva primera obra, The Labor movement. Its Conservative Functions and Social Consequences, que dedicà al professor anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923 col·laborà en la revista Century i viatjà a Mèxic per conèixer de base la seva problemàtica política i social. En 1924 aquesta revista canvià el nom per Survey i passà a ser dirigida per Thomas Mott Osborne, col·laborant intel·lectuals esquerrans de primera línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel Guy Inmman, etc.). Com a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista, realitzà nombroses entrevistes a personatges en ple procés revolucionari (Plutarco Elías Calles, Felipe Carrillo Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez Ureña, José Vasconcelos, Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més de escriure articles sobre diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa, l'estabilitat política, la reforma agrària, les associacions agràries i laborals, les relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent els Estats Units de Mèxic de punta a punta. En aquesta època formà part de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924 fou testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i Adolfo de la Huerta (Rebel·lió delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel Gompers com a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de Mèxic per assistir a la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el 30 de novembre. Realitzà diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i fou assessor del president Lázaro Cárdenas, que esdevingué un dels seus millors amics. En aquests anys va estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington ingressà en el primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia de Brookings Institution i escrigué la tesi The mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En 1932 ensenyà criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com a professor d'Història d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i en 1944 fundà la càtedra «Latin American Seminar» en aquest centre universitari. En 1965 es retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The Mexican agrarian revolution (1930), Peace by revolution (1933), Whither Latin America? (1934), Slave and citizen. The Negro in the Americas (1947), Mexico: the struggle for peace and bread (1950), Crime and the Community (1951), A philosophy of labor (1951), The United States and Latin America (1959) i Ten Keys to Latin America (1962), entre d'altres. Frank Tannenbaum va morir l'1 de juny de 1969 a Nova York (Nova York, EUA). El seu arxiu es conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia.

Frank Tannenbaum (1893-1969)

***

Notícia de la detenció de Marius Theureau apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 21 de juliol de 1926

- Marius Theureau: El 4 de març de 1893 neix al IV Districte de París (França) el pintor decorador anarcoindividualista i antimilitarista Marius Ferdinand Theureau. Sos pares es deien Ferdinand Theureau, guardià de la Pau, i Jeanne Legaud. Des de 1923 mantingué correspondència amb E. Armand a fi i efecte de trobar una comunitat per veure-hi. El novembre de 1924, durant el V Congrés de la Unió Anarquista (UA), va ser nomenat membre del consell d'administració del diari Le Libertaire. El 20 de juliol de 1926 va ser detingut a París, juntament amb André Daudel, Léon Rollet i Roger Bodeven, per repartir pamflets en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En la primavera de 1927 partí, amb sa companya Fernande Miquet i l'escriptor Georges Vidal, cap a Costa Rica per a organitzar-hi una comunitat anarquista. Entaulà una estreta relació amb Miguel Palomares, un dels animadors de la Colònia de Mastatal (Puriscal, San José, Costa Rica), fundada per Charles Simoneau (Pedro Prat). Durant l'estiu de 1927, en el diari El Sembrado. Le Semeur de Santiago de Puriscal (Puriscal, San José, Costa Rica), llançà amb Palomares un projecte d'associació de suport a les persones que es volien instal·lar a Costa Rica, però per diverses raons el projecte fracassà, retornà a França i se separà de sa companya. A París fundà, amb altres companys (Lucien Barbedette, Sébastien Faure, Victor Margueritte, Victor Méric, etc.), la «Lliga dels Refractaris a totes les Guerres», que publicà entre octubre de 1927 i desembre de 1932 13 números de Le Réfractaire, el seu òrgan d'expressió. El febrer de 1931 va ser nomenat administrador d'aquesta lliga en substitució de A. Martin. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Vicq-d'Azir, al X Districte de París, seu de la seva Cooperativa d'Edicions Franco-Espanyola, que publicà traduccions al castellà d'obres d'anarquistes francesos, com ara Sébastien Faure. Partidari de l'anomenada «síntesi anarquista» ‒formulada per Sébastien Faure i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme‒, abandonà l'UA i entrà a formar part de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Faure. En 1928 representà l'AFA en el Comitè de Defensa Social (CDS) i l'any següent va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). En 1929, quan vivia al número 84 del bulevard de Port-Royal, al V Districte parisenc, participà en la constitució de la colònia infantil llibertària «Nos enfants à la campagne» (Els nostres infants al camp), grup format per Pierre Lentente, Maurice Langlois, Gaston Rolland i Jane Morand, els quals acollirien a casa seva durant l'estiu cinc infants de companys. Des d'aleshores i fins el 1939 participà activament en el grup editor de La Voix Libertaire, periòdic publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) en el qual també col·laborà. En aquests anys, a més de les publicacions citades, publicà articles en L'Anarchie (París, 1926-1929), Le Réveil du Bâtiment (Lió, 1927-1932) i L'Éveil Social (Aulnay-sous-Bois, 1932-1934), a més de L'Encyclopédie Anarchiste. En 1935 el seu nom figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. El 22 de juliol de 1939 es casà al IX Districte de París amb Yvonne Pourtoy. Durant els anys cinquanta signà nombrosos articles en Le Monde Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), i posteriorment fou membre de «La Ruche Culturelle et Libertaire», formada al voltant de May Picqueray i que agrupava conferenciants i artistes llibertaris. L'1 de juny de 1962 se separà d'Yvonne Pourtoy i el 4 de maig de 1964 es tornà a casar a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) amb Marie Demeure, assistenta social molt més jove que ell. És autor dels llibres L'Église et la guerre (1928), Les crimes du militarisme (1930?), L'objection de conscience et l'idéal anarchiste (1930?) i Heureux les pauvres d'esprit! (1966). Marius Theureau va morir l'1 de febrer de 1969 al seu domicili d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) ‒algunes fonts citen erròniament Les Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França)‒ i fou enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise quatre dies després.

***

Maria Amalia Melli

- Maria Amalia Melli: El 4 de març de 1895 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Maria Amalia Melli. Sos pares es deien Rodolfo Melli i Cristina (o Giustina) Paglia, i sa germana Elena va ser la companya d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915 emigrà, amb con marit Isidoro Prati, a França i s'establí a Ate (Provença, Occitània), on el 24 de gener de 1918 nasqué sa filla Armida, que també arribarà a ser una destacada militant anarquista. Més tard s'uní amb l'anarquista Edel Squadrani i ambdós desenvoluparen una intensa activitat revolucionària a Marsella (Provença, Occitània), freqüentant Ugo Boccardi, Emilio Giammattei, Gino Belli i Léopold Faure. En 1931 va ser inclosa en el registre de la policia de fronteres amb l'anotació «escorcoll, fitxatge i vigilància» i en 1932 en el butlletí de recerca policíac amb l'ordre de ser detinguda. A França visqué amb moltes penalitats. Com a membre del Comitè Anarquista Pro Perseguits Polítics (CAPPP), va ser una de les que s'encarregà del cas d'Angelo Sbardellotto, proporcionant-li l'advocat Mario Trozzi entre d'altres coses, després de la seva detenció el 4 de juny de 1932 a Roma (Itàlia) acusat de voler atemptar contra la vida de Benito Mussolini. En 1935 encara vivia a Marsella i militava activament en el moviment llibertari, fent d'enllaç postal amb nombrosos companys refugiats a França. El 26 d'octubre de 1936 creuà amb sa filla a Perpinyà la frontera amb Espanya, juntament amb altres destacats anarquistes i antifeixistes (Lucette Bled, Giovanni Dettori, Camillo Lanzillotta, Karl Ernst Teuffel, etc.), per a trobar-se amb son company Edel Squadrani, que s'havia enrolat en la «Columna Italiana», majoritàriament anarquista. El 10 de desembre de 1936 ella també s'enrolà en la columna. El desembre de 1937 retornà a França. A finals de 1938 va ser detinguda, juntament amb Edel Squadrani, i condemnada pel Tribunal d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a dos mesos de presó per haver hostatjat son company, que tenia ordre d'expulsió; ell va ser condemnat a un any de presó. En 1939 la seva inscripció en el registre de fronteres va ser confirmada amb l'ordre de detenció i els seus intents de obtenir el permís de residència a França per a la seva germana Elena no reeixiren. Després de la II Guerra Mundial romangué a Marsella, des d'on mantingué correspondència amb sa germana. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Renato Gialluca

- Renato Gialluca: El 4 de març de 1900 neix a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia) –algunes fonts citen Pescara (Abruços, Itàlia)– l'anarquista i resistent antifeixista Renato Gialluca. Sos pares es deien Alderico Gialluca, empleat de banca, i Giovina De Amicis. Amb la mort de son pare, abandonà els estudis després de fer el primer nivell d'estudis tècnics i aconseguí una bona cultura política autodidacta llegint els fullets que l'anarquista Camillo Di Sciullo li deixava. Cridat a files, va servir en els batallons d'assalt durant la Gran Guerra. Obrer ferrer en els Ferrocarrils Estatals, participà activament en els agitacions del «Bienni Roig» (1919-1920) i destacà especialment en la vaga antifeixista de d'agost de 1922. En 1923 va ser acomiadat de la feina per la seva militància política i, amb son germà Giuseppe Gialluca, va estar treballant en un taller fins al maig de 1926, data en la qual emigrà clandestinament a França, fitxant la seva residència a La Ciotat (Provença, Occitània). Posteriorment passà a viure a Marsella (Provença, Occitània), on milità en el moviment llibertari i freqüentà la Cambra del Treball de la ciutat. En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola, es va traslladar a Barcelona (Catalunya) amb son germà Mario Gialluca. Poc després també va arribar son germà Giuseppe Gialluca i els tres germans freqüentaren els anarquistes italians i catalans més combatius, participant en accions subversives. El 29 de setembre de 1931 la Prefectura de Policia de Pescara proposà al Ministeri de l'Interior sotmetre'l a mesures policíaques tant bon punt es repatriés, alarmat pel seu activisme anarquista. De bell nou a Marsella, després de passar cinc mesos a Catalunya, amb una companya espanyola i decebut de la política republicana espanyola, continuà amb la seva tasca de propaganda anarquista. En 1932, amb Luca Bregliano i Angelo Girelli, va se un dels promotors del Comitè Pro Víctimes Polítiques creat per a defensar l'anarquista Pietro Cociancich i el republicà Dante Fornasari, detinguts després un atemptat amb explosius a la Casa dels Italians d'Aubanha (Provença, Occitània). En els anys següents freqüentà el socialista maximalista, antic anarquista i ara republicà, Alfredo Tinacci, a més d'Antonio Chiodini i altres exiliats, i continuà militant activament en els grups llibertaris marsellesos, tot mostrat la seva hostilitat cap el règim feixista. El novembre de 1936 va ser present en la conferència sobre la Revolució espanyola que va fer el socialista maximalista Giuseppe Bogoni, que havia combatut al front d'Aragó. El gener de 1937 marxà cap a Barcelona i s'enrolà en una unitat militar no identificada. Restà a la Península fins a la caiguda de Barcelona, el 26 de gener de 1939, i pogué arribar als Pirineus després de moltes penalitats. El 7 de febrer de 1939 passà a França, sortejant els camps de concentració i trobant refugi a Marsella, al costat de Pietro Sini i altres companys llibertaris. L'octubre de 1939 va ser identificat a Campagne Brun (Bauduen, Provença, Occitània) i en 1941 encara era a l'estranger. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i s'establí a Montesilvano. Renato Gialluca va morir el 10 d'octubre de 1969 a Montesilvano (Abruços, Itàlia) arran d'un accident de trànsit.

***

Necrològica de Pablo Gimeno Valero apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 17 de juny de 1976

- Pablo Gimeno Valero: El 4 de març de 1900 neix a Paniza (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pablo Gimeno Valero. Sos pares es deien Francisco Gimeno i Carmen Valero. Ocupà càrrecs en el Sindicat de la Telefònica de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a Portbou (Alt Empordà, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació va ser internat en diversos camps de concentració, entre ells de Cerelhac. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Llemotges, on milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser tresorer. Pablo Gimeno Valero va morir el 13 d'abril de 1976 a Llemotges (Llemosí, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Caterina Piolatto

- Caterina Piolatto: El 4 de març de 1900 neix a Vische (Piemont, Itàlia) la costurera i obrera tèxtil anarquista Caterina Piolatto –citada a vegades com Silvana Piolatto–, coneguda com Rina i que va fer servir el pseudònim de Maria Gaiazzo. Sos pares es deien Carlo Piolatto, pagès i anarquista, i Caterina Anarò. Sa família es traslladà a Milà quan son pare aconseguí feina de conserge al cadastre. Son pare la introduí en el moviment anarquista i es formà a l'Escola Moderna, on a més de classes de costura i de màquina de cosir estudià literatura, història, esperanto, teoria anarquista, higiene social i laboral, sistemes anticonceptius, amor lliure, etc. Es diplomà en l'Escola Comercial de Maria Laetitia i durant un temps treballà d'ajudanta d'un notari. Es va veure molt influenciada per Pietro Gori i per les accions de la francesa «Banda Bonnot». La Prefectura de Policia de Alessandria (Piemont, Itàlia) la definí com a «fervent anarquista i perillosa» i formà part d'un grup llibertari molt actiu durant el Bienni Roig (1919-1920) al barri de Barriera di Milano de Torí (Piemont, Itàlia), on també participà en les activitats del Circolo «Francisco Ferrer», al carrer Palermo i després al número 63 del carrer Vercelli d'aquesta barriada. El 29 de desembre de 1919 acollí Errico Malatesta que havia vingut del seu exili londinenc i va fer un míting a la Cambra del Treball i a la tarda es realitzà una gran festa al seu honor al Circolo «Francisco Ferrer». Companya de l'anarquista expropiador Giuseppe De Luisi (Gigi), el 7 de gener de 1922 participà amb ell en un tiroteig al Caffè Reale del carrer Regina Margherita de Torí on l'anarquista Raffaele Milesi resultà mort i un policia ferit de gravetat. Per aquest fet, aquest mateix any va ser condemnada a dos anys i un mes de reclusió, però fugí cap a París (França) abans de ser capturada. En aquest 1922 entrà a formar part de la banda il·legalista de Sante Pollastro (o Pollastri) i esdevingué companya de Luigi Peotta, membre del grup. En 1926 retornà a Itàlia, establint-se amb Luigi Peotta, que aleshores feia servir el nom de Garibaldi Pedrocco, a Rho, a prop de Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué a casa de l'actor Michele De Rosa sota la falsa identitat de Maria (o Rosa) Gaiazzo, fins que va ser detinguda el novembre de 1926 a Milà. El 20 de novembre de 1929, durant el judici a la «Banda Pollastro» a Milà, va ser condemnada a tres anys i quatre mesos de reclusió per complicitat en l'assassinat de dos suboficials de la Seguretat Pública, que tingué lloc a Milà durant un robatori realitzat per Sante Pollastro. En 1930 va ser alliberada i s'ocupà de l'assistència als detinguts de la banda de Pollastro i de De Luisi, dissenyant plans d'evasió i distribuint el suport econòmic que els anarquistes italians emigrats als Estats Units enviaven a través de L'Adunata dei Refrattari i d'Osvaldo Maraviglia i des de França o des d'Il Risveglio de Suïssa. Durant el règim feixista, el seu domicili al número 92 del carrer Vercelli de Torí, on vivia amb son germà Francesco, esdevingué centre de correspondència i propaganda del moviment anarquista clandestí. En 1931 va ser amonestada formalment per les autoritats i posteriorment fitxada en el registre de «terroristes». En 1938 es casà amb l'anarquista Amleto Moiso i, denunciada per un confident, en 1940 va ser detinguda i internada a la colònia penitenciària de Ventotene i a Pisticci, però fou alliberada en 1941 i s'exilià. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Caterina Piolatto (1900-?)

---

Continua...

---

[03/03] �Der Eigene� - �Der Mistral� - Confer�ncia de Bertoni - �L'Amico del Popolo� - Atemptat de l'OAS - Grup Primer de Maig - Fets de Vit�ria - �Vig�ncia de l'anarcosindicalisme� - Godwin - Iwanowski - Bordes - Nic - Marcellin - Solier - Longhi - Chambon - Florentino de Carvalho - Gilles - Lambin - Gordin - Gonz�lez Caldevilla - Callea - Rosa - Fern�ndez Alonso - Ballestero - Ginestet - Lozano - Laude - Peukert - Thibivilliers - Pengam - Aguggini - Coudereau - Schwartzbard - H�ro - Mazade - Gim�nez Ferrer - Masetti - Llop - Bouffanais - Vicente - Hern�ndez Gil - Merino - Malet

Tue, 03 Mar 2026 12:29:35 +0100

[03/03] «Der Eigene» - «Der Mistral» - Conferència de Bertoni - «L'Amico del Popolo» - Atemptat de l'OAS - Grup Primer de Maig - Fets de Vitòria - «Vigència de l'anarcosindicalisme» - Godwin - Iwanowski - Bordes - Nic - Marcellin - Solier - Longhi - Chambon - Florentino de Carvalho - Gilles - Lambin - Gordin - González Caldevilla - Callea - Rosa - Fernández Alonso - Ballestero - Ginestet - Lozano - Laude - Peukert - Thibivilliers - Pengam - Aguggini - Coudereau - Schwartzbard - Héro - Mazade - Giménez Ferrer - Masetti - Llop - Bouffanais - Vicente - Hernández Gil - Merino - Malet

Anarcoefemèrides del 3 de març

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Der Eigene

- Surt Der Eigene: El 3 de març de 1896 surt a Berlín (Imperi Alemany; actual Alemanya) el primer número de la revista anarcoindividualista de cultura homosexual Der Eigene (L'Únic). Dirigida per l'escriptor anarquista Adolf Brand, està considerada la primera publicació homosexual de la història. Els 10 primers números sortiren trimestralment i després la revistà tingué una periodicitat mensual. Portà diverses subtítols, com ara «Ein Blatt für Alle und Keinen» (Diari per a tothom i per a ningú), «Monatsschrift für Kunst und Leben» (Revista mensual sobre l'art i la vida), «Ein Blatt für männliche Kultur, Kunst und Literatur» (Full de la cultura, l'art i la literatura masculines), «Zeitschrift fûr Freundschaft und Freiheit» (Revista al servei de l'amistat i de la llibertat), etc. El títol de la publicació està tret de l'obra Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat) del filòsof anarcoindividualista Max Stirner. A més de tractar temes masculins i alguns de femenins, engegà debats d'idees, tant polítics (filosofia de Max Stirner, anarquisme, etc.) com culturals (art, literatura, etc.), a més dels que aleshores estaven en voga (naturisme, cultura física, ocultisme, teosofia, paganisme, etc.). La revista arribà a tenir uns 1.500 subscriptors. A partir del gener de 1898, per por a la censura, especialment al paràgraf 175 del Codi Penal alemany que criminalitzava des del 1871 l'homosexualitat masculina, posà el seus personatges obertament gais en el pla de la ficció. Des de finals de 1898 fins a 1902 la revista va ser il·lustrada amb gravats, lleugerament eròtics i de temàtica homosexual. El gener de 1899 sortí una nova sèrie amb nova numeració i maquetat segons l'estil art nouveau. En 1903, arran de la publicació d'un poema titulat «Die Freundschaft» (L'amistat), l'Estat prussià atacà directament la revista; denunciada, durant el procés Adolf Brand revelà que el poema era del poeta nacional Friedrich Schiller i, evidentment, la causa va ser sobreseguda. A part del número únic enquadernat que sortí en 1906, la revista continuà publicant-se de manera irregular i entre 1907 i 1909, arran de l'anomenat «Afer Harden-Eulenburg» (processos militars i civils d'importants membres del Govern de l'emperador Guillem II de Prússia acusats de comportament homosexual) de manera clandestina. Interrompuda la publicació durant la Gran Guerra, en 1919 es reprengué l'edició fins el 1932. En aquesta nova època la revista abandonà la línia llibertària i passà a fer costat la democràcia liberal de la República de Weimar i especialment el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). A partir de 1920 s'introduïren fotografies de joves nus. Adolf Brand mantingué estretes relacions amb el metge investigador de la sexualitat humana Magnus Hirschfeld, però se n'allunyà quan els seus treballs científics deixaren de ser «estètics». En 1933, suspesa la publicació, el domicili de Brand va ser escorcollat i assaltat en diverses ocasions pels escamots nazis i tots els seus arxius van ser confiscats pel dirigent nacionalsocialista homosexual Ernst Röhm. Hi trobem articles d'Erwin Bab, Hans Bethke, Adolf Brand, Erich Bruckner, Ernst Burchard, Moritz von Egidy, Hans Heinz Ewers, Maximilian Ferdinand, Benedict Friedlaender, Wilhelm von Gloeden, Johannes Guttzeit, Peter Hamacher, Eduard von Hartmann, Karl Herman, Kurt Hiller, Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), Ewald Horn, Eugenie Jacobi, Elisar von Kupffer, Theodor Lessing, R. Ed. Liesegang, John Henry Mackay, Klaus Mann, Thomas Mann, Ernst Manuel, Karl Merz, Eric Mühsam, Franz Oppenheimer, Robert Reitzel, Emil F. Rüdebusch, Saxnot, Eugen Heinrich Schmitt, Sascha Schneider, Heinrich Vormann i Bruno Wille, entre d'altres. En 1981 l'editorial Foerster en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció.

***

Capçalera de Der Mistral

- Surt Der Mistral: El 3 de març de 1915 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer número del periòdic expressionista predadaista de caire anarquista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). Els editors responsables van ser Hugo Kersten, Walter Serner, Konrad Milo i Emil Szittya, i fou imprès per Julius Heuberger. Hi van col·laborar Guillaume Apollinaire, Hugo Ball, Johannes R. Becher, Max Herrmann-Neisse, Lajos Kassák, Filippo Tommaso Marinetti i Walter Serner (Wladimir Senakowski), entre d'altres. Immersa en el conflicte bèl·lic mundial, criticà la «gramàtica de la guerra», fonamentada en les estructures lingüístiques burgeses i blasmà contra la religió, la llei, la política i la indústria cultural d'aleshores. Romain Rolland atacà durament la sortida de Der Mistral, acusant-la de «cubista» i considerant-la una de les «malalties intel·lectuals» del seu temps. En sortiren tres números, l'últim el 26 d'abril de 1915, que portà com a subtítol «Zeitschrift für Literatur und Kunst» (Revista de Literatura i Art). En 1977 es reedità en facsímil.

***

Octaveta anunciant la conferència

- Conferència de Luigi Bertoni: El 3 de març de 1917 se celebra a la sala del Restaurant «Zur Sonne», al barri d'Aussersihl de Zuric (Zuric, Suïssa), una conferència contradictòria del propagandista anarquista Luigi Bertoni sota el títol Come farla finita? (Com acabar-la?), fent referència a la Gran Guerra. En l'acte, organitzat pel Grup Llibertari local, es va fer una crida als treballadors a oposar-s'hi al conflicte bèl·lic.

***

Capçalera de L'Amico del Popolo [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Amico del Popolo: El 3 de març de 1946 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) el primer número del periòdic L'Amico del Popolo. Edito dalla Federazione Comunista Libertaria Ligure. Fundat per Aladino Benetti –que feia menys d'un mes que havia mort–, en figura com a responsable Vincenzo Toccafondo i el seu primer director fou Virgilio Mazzoni. Era l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària Lígur (FCLL), organització fundada l'any anterior i adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Encara que el primer número d'aquesta publicació porta la especificació «Número únic», en sortiren bimensualment, però de manera irregular, números fins el 30 de maig de 1950, en que fou substituït de qualque manera per Guerra di Classe, l'òrgan de la reconstituïda Unió Sindical Italiana (USI). A partir del número de l'11 de novembre de 1946 el subtítol serà «Periòdic de la Federació Anarquista Lígur», sense referència al comunisme. Trobem articles d'Umberto Marzocchi, Virgilio Mazzoni, Lorenzo Parodi i Cesare Guilio Zanetti, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera va ser emprada sovint pel moviment anarquista italià.

***

Seu de Le Monde Libertaire després de l'atemptat

- Atemptat de l'OAS: El 3 de març de 1962, quan la guerra d'Algèria era a punt d'acabar, la seu social i la llibreria de Le Monde Libertaire del carrer Ternaux, número 3, de París (França), són totalment destrossades per un atemptat amb bomba de l'Organització Armada Secreta (OAS). L'OAS, creada pels ultradretans després del cop d'Estat fracassat dels generals facciosos el 21 d'abril de 1961, aleshores va multiplicar els atemptats tant a França com a l'Algèria contra tots aquells que militaven pel final de la guerra i per la independència algeriana. De fet aquest atemptat es va produir un mes després de la «Matança del metro Charonne», del 8 de febrer de 1962, on nou manifestants van ser assassinats per la policia quan participaven en un manifestació contra les accions de l'OAS. El 18 de març de 1962 van signar-se els acords d'Evian que posaven fi al conflicte i declaraven la independència d'Algèria.

***

Fotomuntatge propagandístic del Grup «Primer de Maig»

- Ona d'atemptats a Europa: El 3 de març de 1968 sis bombes fan malbé edificis de les seus diplomàtiques espanyola, grega i portuguesa i de centres militars nord-americans a Londres, a l'Haia i a Torí. Aquestes accions van ser reivindicades per l'anarquista Grup «Primer de Maig», sota el nom de Moviment Solidari Internacional Revolucionari (MSIR).

***

Manifestació de Vitòria (2 de març de 1976)

- Fets de Vitòria: El 3 de març de 1976, a Vitòria (Àlaba, País Basc), la repressió policíaca contra la tercera vaga general convocada des de gener de 1976 provoca la mort de cinc treballadors –Francisco Aznar Clemente, treballador de Panificadora Vitoriana de 18 anys, d'un tret; Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forges Alaveses de 27 anys, tres trets; Romualdo Barroso Chaparro, treballador d'Agrator de 19 anys; José Luis Castillo García, treballador de Basa de 32 anys; i Bienvenido Perea, treballador de «Grupos Diferenciales» de 30 anys, que moriria dos mesos després–, més de 150 persones pateixen ferides de bala, 20 d'elles greus, i una mala fi de detinguts. Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors van començar una vaga en contra del decret de límits salarials i en defensa de millors condicions de feina. Dos mesos més tard convocaven per tercera vegada una vaga general que va ser seguida en massa el 3 de març. Aquest dia la Policia Armada va entrar a l'església de Sant Francesc d'Assís, al barri de Zaramaga de Vitòria, on estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, fen cas omís de la decisió del capellà i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i farcit de gent creant indignació i sobretot pànic. Els que van sortir primer mig asfixiats i amb mocadors a la boca van ser apallissats i cosits a trets de pistola i de metralleta. El responsable directe dels fets va ser Manuel Fraga Iribarne, ministre de la Gobernació i cap màxim de les forces d'ordre públic. La versió oficial, recollida en la sentència d'un tribunal militar, és que la policia va fer ús de la «legítima defensa per respondre a una agressió dels treballadors»; la justícia militar va reconèixer que es tractava d'«homicidis», però va arxivar el cas en no trobar culpables. La lluita a Vitòria va sorgir de plataformes i assemblees obreres, al marge de les organitzacions i dels sindicats que van pactar la Transició amb la dictadura. La mateixa nit dels esdeveniments, el cantautor català Lluís Llac va compondre la cantata Campanes a morts en memòria dels treballadors assassinats.

***

Cartell de l'acte

- Sopar-Debat «Vigència de l'anarcosindicalisme»: El 3 de març de 2012 se celebra als locals de l'«Espai Obert» de Barcelona (Catalunya) el Sopar-Debat «Vigència de l'anarcosindicalisme». En aquest acte, organitzat per la revista llibertària La Rosa dels Vents, hi participaren membres dels sindicats Confederació Nacional del Treball (CNT) i Solidaritat Obrera (SO).

Naixements

William Godwin

- William Godwin: El 3 de març de 1756 neix a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra), el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una «abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin –Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. Godwin serà víctima de la premsa conservadora i, enfonsat en la misèria, morirà el 7 d'abril de 1836 a Londres (Anglaterra). El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà.

***

Foto policíaca de Casimir Iwanowski (6 de març de 1894)

- Casimir Iwanowski: El 3 d'abril de 1837 neix a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) l'anarquista Casimir Iwanowski –també citat erròniament Ivanowski–, conegut com Pierre Kasnin. Era fill del polonès Stanislas Iwanowski, professor de llengües al Col·legi de Chalon-sur-Saône, i d'Agathe Julienne Langlois. Fou alumne, fins a 1849, de l'Escola Polonesa del barri de Batignoles de París (França) i posteriorment membre de l'Associació d'Antics Alumnes de l'Escola Polonesa. El 18 de març de 1871 es casà a Vanves (Illa de França, França) amb la modista Geneviève Ginisty (Rose). En aquesta època treballava de mecànic i vivia al carreró Canuel de Vanves. En els anys vuitanta milità en el moviment anarquista de París, on vivia al número 16 del carreró Vandal del XIV Districte de París. En 1887 fou un dels fundadors del grup anarquista del XIV Districte de París, també conegut en 1891 per «La Revanche de Fourmies», que es reunia al Cafè Apollon, al número 25 del carrer Gaité, i del qual formaven part Barbier, Delesalle, Guyot i Villeval, entre d'altres. També en aquesta època assistia a les reunions del grup anarquista del XV Districte de París. El 24 de febrer de 1892 el seu domicili va ser escorcollat arran del robatori d'un dipòsit de dinamita a Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França). El 18 de març de 1892, en un control de domicilis d'anarquistes, va ser declarat «en fuita». El 26 de desembre de 1893 el seu nom figura en un registre de recapitulació d'anarquistes. El 6 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 16 del carreró Vandal de París, i va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; vidu des de feia 15 dies i amb una filla de 20 anys, va ser posat en llibertat sis dies després. A finals de 1894 figurava en un registre confidencial d'anarquistes estrangers no expulsat residents fora de França. En el registre de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 s'anotà que vivia al número 253 del carrer Fourneaux de París. Al final de sa vida treballava d'ortopedista i vivia al número 127 del carrer Castagnary del XV Districte de París. Casimir Iwanowski va morir el 26 de maig de 1898 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França).

***

Foto policíaca d'Auguste Bordes (29 de febrer de 1894)

- Auguste Bordes: El 3 de març de 1853 neix a Entraigas (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Guillaume Auguste Bordes, conegut com Sedob o Sedrot, i també citat com Léon Bordes. Sos pares es deien Hippolyte Bordes, sastre, i Catherine Calvet. Figura en els arxius policíacs que treballava de sastre de dones i com a gravador. Desertà de l'exèrcit i en 1884 es refugià a Londres (Anglaterra). A finals de 1884 creà, amb altres companys (Émile Gautier, Raoux, Heydeaux, Lucca, etc.), el «Cercle Anarquista Francès de Londres». A partir de 1885, amb altres anarquistes francesos (els germans Henri i Martial Bourdin, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.), col·laborà, sense afiliar-se, amb la Socialist League (SL, Lliga Socialista). El 12 de juny de 1885 parlà, juntament amb altres companys (Harry Quelch, Victor Dave, Henry M. Hyndman, Frank Kitz, Joseph Lane, Charles Mowbray, J. MacDonald, William Morris, Edward Aveling, Belfort Bax, Keir Hardie i J. E. Williams, en un míting en commemoració de la Comuna de París. En 1888, amb Piotr Kropotkin, Saverio Merlino i la flor i nata del socialisme britànic, prengué la paraula en un acte sobre el mateix tema organitzat per la Social Democratic Federation (SDF, Federació Socialdemòcrata). El maig de 1890 creà, amb Luigi Parmeggiani, Henry Dupont i Jean Molas, el periòdic mensual anarquista clandestí francès L'International, òrgan «oficiòs» del grup «La Libre Inicitive», que actuava al si del «Club Autonomie» de Londres, i del qual va ser un dels seus principals redactors; aquest grup es caracteritzava pel seu anarquisme il·legalista i contrari a tota mena d'organització. També formà part del Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa (CRILF) del «Club Autonomie» i del grup antiorganitzacional «L'Anonymat». Entre 1890 i 1891 col·laborà en el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Mineurs. El novembre de 1893, arruïnat i gràcies al suport econòmic de la Société de Bienfaisance Française (SBF, Societat Benèfica Francesa), abandonà amb sa família la capital anglesa i retornà a França. En 1894 el seu nom figura en un registre d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Novament marxà cap a Anglaterra i en 1896 residia al Charlotte Street de Londres. A Anglaterra destacà pels seus intents de relacionar els cercles internacionals entre si. En 1899 encara residia a la capital anglesa i volia publicar un periòdic anomenat Le Droit au Bonheur, que no sabem si finalment sortí. Son fill també era anarquista i també es deia Auguste Bordes. En 1886 existia un Bordes que era membre del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille», però no sabem si es tracta de la mateixa persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Auguste Bordes (1853-?)

***

Foto policíaca de Célestin Nic (26 de febrer de 1894)

- Célestin Nic: El 3 de març de 1873 neix a Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França) l'anarquista Célestin Nic. Sos pares es deien Jean Baptiste Nic, pedraire i empresari de la construcció, i Marie Jouanin. Es guanyava la vida com a embalador. En 1893 va ser sortejat i declarat apte per a fer el servei militar. El 26 de febrer de 1894 el comissari Garnot de la Prefectura de Policia escorcollà el seu domicili, al número 22 del carrer Norvins de París, però només va trobar un article retallat del periòdic L'Éclair, on parlava de l'execució d'Auguste Vaillant. Detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 2 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 16 de novembre de 1894 va ser destinat al VIII Regiment d'Artilleria i el 19 de setembre de 1897 tornà a la vida civil. L'1 de juliol de 1899 es casà al XVII Districte de París amb la modista parisenca Marie Henriette Pizello, de qui es va divorciar. En aquesta època treballava d'empleat. Durant la Gran Guerra, lluità als fronts entre el 24 de març de 1915 i el 8 de gener de 1919. En 1919 vivia a Montigny-Beauchamp (Illa de França, França). En 1925, sembla, era empleat municipal a París. Célestin Nic va morir el 15 de desembre de 1946 al seu domicili de Taverny (Illa de França, França).

***

Notícia de la mort d'Alice Marcellin apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 27 d'abril de 1923

- Alice Marcellin: El 3 de març de 1874 neix a Angulema (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Alice Blanche Marcellin, també coneguda com Alice Calazel, pel llinatge de son company. Era filla de François Laurent Marcellin, barretaire, i de Marie Louise Bertelière. Amb son company, l'anarquista Ferdinand Joseph Calazel, es guanyava la vida fent de firaire, treball que aprofitava per a fer propaganda llibertària arreu França. L'octubre de 1892 va ser interceptada per la policia a Reims (Xampanya-Ardenes, França), juntament amb son company, venint de Chaumont-la-Ville (Xampanya-Ardenes, França), on havien partit sense pagar l'allotjament i on havien deixat una caixa amb roba, utensilis i periòdics, fullets i cartells anarquistes. En aquesta època vivien venent de manera ambulant guixos, colorants, pols per encerar els mobles i netejar els metalls, esmoladors de dalles i altres eines. El 13 de juliol de 1894 va ser detinguda a Angers (País del Loira, França) i portada per dos gendarmes a Montluçon (Borbonès, Occitània), on estava reclamada per un jutge d'instrucció per «associació criminal». A Nimes (Llenguadoc, Occitània) ambdós van ser fitxats com a «anarquistes molt perillosos» per la policia i posats sota vigilància, de la qual van poder fugir el març de 1895. A finals de 1896 ja vivien a Marsella (Provença, Occitània) i se n'establiren al número 8 de l'avinguda Cours Belsunce. Va ser fitxada en diversos llistats d'anarquistes establerts per les autoritats. Sembla que va formar part amb son company del grup «La Jeunesse Internationale» (Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue Jouvarin, Alexandre Jacob, Frédéric Gros, Émile Rampal, Victor Rapallo, etc.) i que edità el febrer de 1897 la tercera època del periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. El 10 de març de 1901 a Amiens (Picardia, França), població on residia aleshores, participa, amb son company i altres anarquistes (Carpentier, Dubourgute, Gosselin, Goullencourt, Lemaire, Péchin, Pépin, els germans Camille i Émilien Tarlier, etc.), en una petita manifestació on recorregueren la població amb un carro que representava «Le Capital écrassant le Travail» (El Capital humiliant el Treball) i des d'on es llançaren paperets multicolors amb textos revolucionaris («Fora el Capital! Ni amo ni criat!», «Fora l'autoritat! Visca l'anarquia!», «L'Exèrcit, escola del crim», «La dona és igual a l'home», «La propietat és un robatori. Fora la propietat!»). L'estiu de 1901 va ser processada, amb Carpentier, Lemaire, Marie Mécrent i els germans Camille i Émilien Tarlier, per «injúries a l'exèrcit», però finalment tots van ser exonerats. Posteriorment recorregué amb son company tot el Migdia com a venedora ambulant. El 9 d'octubre de 1910 es casà in extremis per un metge amb Ferdinand Joseph Calazel, ja que ell es trobava malalt al llit, al seu domicili, a la Caseta Núm. 7 del número 42 del carrer parisenc de la Goutte d'Or; matrimoni que va ser ratificat dos dies després a l'Ajuntament del XVIII Districte de París. En 1914 va morir son company. El seu últim domicili va ser al número 15 de Villa Poissonnière de París. Alice Marcellin va morir el 4 d'abril de 1923 a l'Hospital Lariboisière de París (França) i va ser incinerada quatre dies després al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Foto policíaca de Fernand Solier (12 de gener de 1894)

- Fernand Solier: El 3 de març de 1875 neix a Cernay-la-Ville (Illa de França, França) l'anarquista Fernand Louis Émile Solier. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Jean Pierre Solier, comissionista de mercaderies, i Louise Honorine Ursule Buchère, que vivien a París (França), però que decidiren tenir l'infant a casa dels avis materns a Cernay-la-Ville. Després d'abandonar els seus estudis de clàssiques, entra a l'Escola d'Arts Decoratives, on va fer disseny. Delineant de professió, treballava amb l'arquitecte Boyart i vivia a casa de sos pares, al número 69 de l'avinguda d'Orléans. Examinant la documentació requisada a casa d'anarquistes fruit dels escorcolls que a partir de l'1 de gener de 1894 es desencadenaren en els cercles anarquistes, el jutge d'instrucció Meyer trobà un cert nombre de cartes de Fernand Solier que contenien «incitacions a la violència», esbossos d'articles dirigits als periòdics Le Père Peinard i La Révolte, i una carta dirigida a Élie Reclus on es declarava anarquista. En una d'aquestes missives havia jurat matar el primer agent que el detingués. El 12 de gener de 1894 el comissari Bernart, sota ordre del jutge d'instrucció Meyre, el va detenir quan tornava a casa. En l'escorcoll de la seva habitació, segons la premsa, la policia va trobar periòdics il·lustrats relatant diverses detencions d'anarquistes, nombrosos números de Le Père Peinard, de La Révolte i de La Revue Anarchiste, l'Almanach du Père Peinard de 1894, fullets revolucionaris, nombroses fórmules d'explosius i una barba postissa. Segons la Prefectura de Policia, era una anarquista solitari que no militava en cap grup i que s'havia exaltat molt arran de la detenció de l'anarquista Auguste Vaillant, qui havia atemptat contra la Cambra dels Diputats francesa. Segons el periòdic catòlic La Croix, era un habitual de les reunions anarquistes. El 25 de gener de 1894 va ser posat en llibertat. Fernand Solier va morir el 10 de gener de 1949 al seu domicili de Cernay-la-Ville (Illa de França, França).

Fernand Solier (1875-1949)

***

Ricciotti Longhi

- Ricciotti Longhi: El 3 de març –algunes fonts citen el 30 de març– de 1878 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Ricciotti Napoleone Giuseppe Longhi. Fill d'una família nombrosa formada per set germans, sos pares es deien Antonio Sarafino Longui, ferroveller, i Amalia Francesca Carolina Sampietro. Després de l'escola primària, treballà ajudant son pare en el comerç de ferralla. Durant els disturbis del maig de 1898, participà en les barricades aixecades a la Porta Ticinese; jutjat per aquest fet, va ser condemnat a cinc anys de presó, però va ser posat en llibertat el juny de 1899 arran d'una amnistia. El 7 de novembre de 1899 es casà a Milà amb la planxadora Angela Maria Fedela Beltrami. Durant la primera dècada del segle, participà activament en el moviment anarquista milanès des de les files antiorganitzadores, destacant en la propaganda de carrer i en la recaptació de fons per a la premsa llibertària (Il Grido della Folla i La Protesta Umana). Empresonat sovint, no va escriure a la premsa, però es comprometré força en l'administració dels periòdics i en la seva difusió. El maig de 1903 participà, amb Gaetano Abbiatti, Carlo Colombo, els germans Felici i Guido Mazzocchi, Giovanni Straneo i altres, en els anomenats «Fets del carrer Legnano», esdevinguts arran de la commemoració de les víctimes de 1898. Formà, amb Nella Giacomelli, Giuseppe Manfredi Ettore Molinari, l'anomenada «tetrarquia», la qual en 1906 trencà amb Giovanni Gavilli, fundant i mantenint La Protesta Umana (1906-1909). Acusat en diverses vegades de violència contra la policia, com ara el 1907 amb Edmondo Mazzuccato a Roma (Itàlia), va ser condemnat a diverses penes de presó de curta durada en diverses ocasions. Sempre en primera fila en les manifestacions subversives, estava disposat a recórrer a la violència fins i tot per motius no polítics, com va passar en 1910 en un prostíbul del carrer Vetraschi. Mantingué una relació amb l'anarquista Leda Rafanelli. Entre 1911 i 1912 minvaren les seves activitats polítiques, però, no obstant això, sempre va estar vigilat, ell i el seu negoci de ferralla. En 1920 recaptà fons per al periòdic Umanità Nova i en 1921 la policia sospità que havia estat còmplice dels anarquistes que atemptaren contra el Teatre Diana i per aquest fet va ser tancat unes setmanes, encara que va ser exonerat en les investigacions preliminars. En 1926 va fer costat econòmic el periòdic anarquista Pensiero e Volontà. En 1928, després dels «Fets de Piazzale Giulio Cesare», quan una bomba va explotar quan el rei d'Itàlia Víctor Manuel III hi passava durant una visita a la fira de mostres, va ser detingut, empresonat i trigà dos mesos a recobrar la llibertat. En 1929 va escriure a Benitot Mussolini on el definia com a «Duce sense parangó», tot demanant la seva «completa rehabilitació». Després d'anys de vigilància sense cap resultat, Ricciotti Longhi va morir el 21 d'agost de 1942 a Fano (Llombardia, Itàlia), població on residia; incinerat, les seves cendres reposen al Cementiri Monumental de Milà.

***

Jean-Louis Chambon

- Jean-Louis Chambon: El 3 de març de 1879 neix a Gouise (Alvèrnia, Occitània) el jornaler agrícola, apicultor i militant anarquista i anarcosindicalista Jean-Louis Chambon. Sos pares, masovers de Les Roux de Guoise, es deien François Chambon i Louise Charpin. Era membre de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT) del Borbonès, organització independent de la Confederació General del Treball (CGT) fundada en 1905 per Michel Bernard. De tendència anarcosindicalista, amb Antoine Dumont, va ser un dels militants més favorables a l'adhesió de l'FTT a la CGT, però en el VIII Congrés de la FTT, celebrat el 9 d'octubre de 1908, aquesta proposició va ser rebutjada ja que els seus membres no volien restar diluïts dins del gran sindicat, però també perquè, arran d'una manifestació a la regió de la CGT contra l'augment dels preus dels productes alimentaris, els pagesos van vendre els seus productes al mercat. En 1909, amb Antoine Dumont, projectà la creació d'una comunitat comunista llibertària. En 1910 col·laborà en Le Travailleur Rural, on va escriure contra les eleccions. El 19 d'agost de 1911 es casà a Neuilly-le-Réal (Alvèrnia, Occitània) amb Angeline Philomène Garguilo. Durant la Gran Guerra lluità als fronts com a caporal en el 89 Regiment Territorial d'Infanteria. Llicenciat, Louis Chambon va morir de peritonitis bacteriana el 6 de maig de 1915 a Neully-le-Réal (Alvèrnia, Occitània) a resultes de les ferides patides al front de guerra.

***

Foto policíaca de Florentino de Carvalho

- Florentino de Carvalho: El 3 de març de 1883 –algunes fonts citen erròniament 1871 i 1879– neix a Campomanes (Astúries, Espanya) el propagandista i pedagog anarquista Primitivo Raimundo Suárez Alves, també citat per la seva versió en portuguès de Primitivo Raymundo Soares, però més conegut sota el nom de Florentino de Carvalho. Sos pares es deien José Suárez i Francisca Alves. Quan tenia sis anys emigrà amb sa família a São Paulo (São Paulo, Brasil). Son pare era un comerciant i mestre catòlic que el matriculà al col·legi religiós del Sagrat Cor de Jesús d'aquella ciutat amb la perspectiva que acabés ordenant-se sacerdot. Sense cap vocació, en 1898 s'allistà, fugint del seminari, en la Força Púbica (policia) de São Paulo, però, després de llegir A conquista do pão de Piotr Kropotkin, abandonà en 1901 el cos amb el grau de sergent. Poc després s'instal·là a Santos (São Paulo, Brasil) –aleshores anomenada la «Barcelona brasilera»–, on va fer feina carregant i descarregant al port i, més tard, a causa de la seva fràgil salut, de tipògraf, alhora que militava en el grup local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Fugint de les persecucions per la seva militància, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires fundà una escola segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser expulsat de l'Argentina i posat en un vaixell amb destí a Espanya, però aconseguí evadir-se gràcies a un grup d'estibadors del port de Santos i s'instal·là en aquesta ciutat sota el nom de Florentino de Carvalho. Juntament amb León Antonio Vidal, Carlos Zaballo i Garrido Gutiérrez fou un dels propagandistes llibertaris més destacats al Brasil d'aleshores. En 1911 va ser expulsat amb destí a Portugal i l'any següent també arran de la vaga d'estibadors portuaris. Fou assidu dels congressos obrers i impartí nombroses conferències. Fundà i dirigí diverses escoles a diferents Estats brasilers (Rio Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo) i creà la Universitat Popular de Cultura Racional i Científica de São Paulo. Publicà articles en diferents periòdics (A Plebe, O Libertario, Germinal! - La Barricata, A Obra, Nova Era, Arte e Vida, O Comentario, Prometeu, Renascença, A Rebelião, La Guerra Sociale, Revista Liberal, A Voz do Trabalhador, etc.), alguns dels quals dirigí. Fou partidari de la creació d'una organització purament anarquista, però s'oposà a l'anarquisme exaltat. En 1917 formà part, amb Edgard Leuenroth i Gigi Damiani, del Comitè de Defensa Proletària (CDP). En 1920 fou un dels primers anarquistes a denunciar la dictadura bolxevic i s'oposà durament a la creació del Partit Comunista del Brasil (PCB). En la dècada dels vint fundà amb Fábio Luz, José Oiticica, Carlos Dias i altres, el col·lectiu de propaganda anarquista «Os Emancipados». El seu domicili es transformà en una mena de posada anarquista de fugitius i exiliats, on es feien cursets, reunions i vetllades de teatre social, amb el suport de sos germans Maria Antonia, Matilde, Manolo i Pilar, sa madrastra Paulina Soares i son nebot Arsénio Palácio, tots militants llibertaris. Durant la dictadura d'Artur Bernardes fou detingut amb altres companys i ficats en un vaixell de càrrega amb ordre de desembarcar-los al primer país que els acceptessin, però com que aquest fet no es donà, visqueren durant uns mesos en alta mar. És autor de Da escravidão à liberdade (1927), A guerra civil de 1932 em São Paulo (1932) i Anarquismo e sindicalismo (2008, pòstum); i deixà nombroses obres inèdites (Crise do socialismo, Filosofia do sindicalismo, Revolución española, A revoluçao de 24, Sintese de una filosofia anarquista –fou destruït el manuscrit a la impremta per la policia–, Constituçao socialista libertaria –idem–, Os anarquistas e os movimentos politicos, etc.). Florentino de Carvalho va morir el 24 de març de 1947 en una petita hisenda de Marília (São Paulo, Brasil) on encara feia de mestre racionalista. En 2000 Rogério H. Z. Nascimento publicà la biografia Florentino de Carvalho, pensamento social de um anarquista.

Florentino de Carvalho (1883-1947)

***

Manifest abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer número de La Révolte d'Alger de l'1 de maig de 1906

- Maurice Gilles: El 3 de març de 1883 neix a Le Pont de Las Olièras (Vivarès, Occitània) el propagandista anarquista Maurice Zéphirin Gilles, conegut com Judex. Sos pares es deien Zéphirin Jean Pierre Guilles, ferroviari a París (França), i Alixe Léa Serre. Emigrà a Alger (Algèria) i es guanyava la vida com a fotògraf retratista i publicista, regentant la botiga fotogràfica «Société Artistique Algérienne», al carrer Tànger d'Alger. Entre maig i novembre de 1904 fou un dels editors i col·laboradors de la primera etapa del periòdic anarquista La Révolte, d'Alger, del qual va ser gerent. El maig de 1906 fou candidat abstencionista per a les eleccions legislatives a Alger. Fou membre del grup anarquista algerià «Les Précurseurs». Entre 1908 i 1910 col·laborà en el periòdic satíric, humorístic i antipolític Papa-Louiette, d'Alger. Entre el juliol de 1909 i el gener de 1910 fou gerent de la nova sèrie del setmanari anarquista La Révolte. L'agost de 1909 va ser detingut arran de la publicació d'un article; processat per «incitació a l'assassinat», després de tres mesos de presó preventiva, va ser finalment absolt. A partir del número 9 (4 de setembre de 1909) d'aquesta publicació, va ser substituït en la seva gerència per Jules Labonne i F. H. Emeric. Entre 1909 i 1914 col·laborà en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux. Cap el 1911 retornà a la metròpoli i s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1911 publicà el fullet Bagnes d'enfants. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire (1895-1914). Durant els anys de la Gran Guerra, va estar estretament vigilat per les autoritats. Durant la postguerra col·laborà en Le Libertaire i Le Raffût. Entre el març de 1919 i el maig de 1920 edità a Montpeller el setmanari Le Poilu Déchaîné, òrgan dels soldats desmobilitzats, que feia costat les tesis revolucionàries del la Confederació General del Treball (CGT); col·laborà en aquesta publicació signant com Judex, i desaparegué poc després arran d'un procés que interposà De Baichis, dirigent realista de l'Erau i director de L'Éclair, a més de ser condemnat a quatre mesos de presó, per no pagar la multa de 911 francs a la qual havia estat condemnat. El 12 de març de 1921 va fer la conferència «Les bagnes militaires et les bagnes d'enfants» al Teatre de Montmartre de París. El desembre de 1921 fundà a Montpeller el periòdic Le Fouet, que defensà les tesis del sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i del qual fou gerent fins el febrer de 1922. En desacord amb alguns companys, fundà el periòdic Esprit de Tous, que publicà quatre números i s'oposà a tota mena de política i a tota mena de sindicalisme. El 4 de gener de 1923, al Théatre de la Fourmi de París, realitzà la conferència «Le gran mystère: Avons-nous déjà existé? La réincarnation.». L'1 de maig de 1923 es va casar a Vincennes (Illa de França, França) amb Blanche Marin. El 28 d'abril de 1924 prengué part en un debat contra les colònies penitenciàries militars (Biribi), al Théâtre de la Fourmi de París, on intervingueren Albert Londres, Émile Rousset, el comandant Balland, Margue, Camoscasse i exdeportats (Malheurthy, Cochon, Laurent,etc.). El 15 de gener de 1925 participà en nom de Le Journal du Peuple, amb altres companys d'altres periòdics (Noël Garnier, Louis Roubaud, Jacques Dhur, Pierre Plessis, Louis Loréal, etc.), al Club du Faubourg del Théâtre de la Fourmi de París, en el debat «La verité sur les bagnes d'enfants. Le scandale des colonies correctionnelles. Comment on martyrise des gosses! Les solutions». El 23 de febrer de 1931 participà en un acte de protesta a la Salle des Sociétés Savantes de París, presidit per Émile Rousset, contra la detenció d'uns militars a la presó de Cherche-Midi, on van intervenir destacats intel·lectuals esquerrans (Fernand Corcos, Gaston Guiraud, Zyromski, Georges Augé, Georges Pioch, Victor Méric, Ernest Lafont, Le Meillour, Pierre Odéon, Germaine Decaris, etc.). Membre de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau (LICP), el 20 de gener de 1932 participà, amb altres companys (Georges Pioch, Bernard Lecache, Victor Méric, Marc Sangnier, Jean Piot, Pierre Odeon, Sirolle, Charles Lussy, Victor Basch, etc.), en un acte contra les provocacions feixistes organitzat per la LICP a la Salle des Sociétés Savantes de París i el 25 de gener d'aquell any participà, amb Victor Méric i Louis Loréal, en un acte per la pau a Angers (País del Loira, França), organitzat per la LICP, on parlà sobre els problemes financers de la Gran Guerra. Amb Roger Monclin, el març de 1932 participà en una gira propagandística de la LICP contra la guerra a l'Avallonnais (Guillon, Isle-sur-Serein, Coulanges, Châtel, Censoir i Saint-Léger-Vantan). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

---

Continua...

---

[02/03] Expulsi� dels germans Praet - �Le Tocsin� - �La Calle� - �La Revista An�rquica de Juventudes Libertarias� - Multatuli - Colombo - Gross-Fulpius - Augendre - Delesderrier - H�ro - Spivak - Kaiser - Salvador - Relgis - Ferrer - Ribolini - Baeza - Abad�a - Berbegal - Escart�n - Llum� - Lorente - Meler - Leggio - Sancho Subirats - Biel - Bologna - Bachero - Palagos - Benet - Fournier - Vidal - Fern�ndez Ag�ero - Puig Antich - Faure - Civerchia - Fern�ndez Pi�ero - Vinazza - Vorobieff

Mon, 02 Mar 2026 12:01:38 +0100

[02/03] Expulsió dels germans Praet - «Le Tocsin» - «La Calle» - «La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias» - Multatuli - Colombo - Gross-Fulpius - Augendre - Delesderrier - Héro - Spivak - Kaiser - Salvador - Relgis - Ferrer - Ribolini - Baeza - Abadía - Berbegal - Escartín - Llumà - Lorente - Meler - Leggio - Sancho Subirats - Biel - Bologna - Bachero - Palagos - Benet - Fournier - Vidal - Fernández Agüero - Puig Antich - Faure - Civerchia - Fernández Piñero - Vinazza - Vorobieff

Anarcoefemèrides del 2 de març

Esdeveniments

"Sans patrie"

- Expulsió de França dels germans Praet: El 2 de març de 1894 són expulsats de França Laurent Van Praet, nascut el 30 de gener de 1859 a Vilvoorde (Flandes, Bèlgica), i son germà Jules François Praet, nascut el 9 de novembre de 1861 a Gand (Flandes, Bèlgica). Tots dos eren membres del grup anarquista antimilitarista «Els Sense Pàtria», creat a Charleville (Ardenes, França) el 1891. Van ser víctimes de l’aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), en trobar la policia a ca seva exemplars de la premsa llibertària.

***

Capçalera de Le Tocsin

- Surt Le Tocsin: El 2 de març de 1934 surt a Antony (Illa de França, França) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunista Le Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la liberté! El responsable d'aquesta publicació dedicada especialment a la lluita contra el feixisme fou Pierre Perrin (Pierre Odéon) i l'administrador Charles Durand. En sortiren quatre números, l'últim l'11 de maig d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de La Calle

- Surt La Calle: El 2 de març de 1936 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic obrerista La Calle. Semanario popular. Era l'òrgan oficiós del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez i estava obert a totes les tendències esquerranes (anarquistes, anarcosindicalistes, republicans, galleguistes, etc.). Tractà temes locals i molt variats (qüestions municipals, treball, activitats polítiques, problemes de barris, esports, etc.) i alguns articles es publicaren en gallec. Trobem articles de P. Boleo, Plácido R. Castro, Victoriano Crémer Alonso, Manuel Fernández, Manuel Martínez Pérez, Gonzalo Pantín, Carlos Pereira (Karper), Pérez Hervada, Manuel Porto Casás, B. Varela do Campo i José Villaverde (Juan José), entre d'altres. L'il·lustrador fou Cebreiro. En sortiren set números, l'últim el 13 d'abril de 1936. Una col·lecció completa fou conservada per l'anarcosindicalista José Villaverde Velo que actualment es conserva a la Reial Acadèmia Gallega.

***

Capçalera del número 0 de La Revista Anárquica

- Surt La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias: El 2 de març de 1978 surt a Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès, Catalunya) el número 0 del periòdic La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias. Órgano de expresión de la FL de Sta. Coloma de las JJLL. Portà l'epígraf «Ni Dios, Ni Amo, JJLL». Cap article va ser signat. Tractà temes molt diversos: organització anarquista, repressió, presos (COPEL), feminisme, delinqüència, esperanto, poesia, acció directa, antimilitarisme, violència estatal, antiparlamentarisme, pedagogia, marxisme, etc. El número 3 és un especial monogràfic contra la Llei antiterrorista. En sortiren cinc números, l'últim el 4, que portà el subtítol «Portavoz de la FIJL» (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries), de l'11 de desembre de 1978 i deixà de publicar-se per problemes econòmics.

Naixements

Multatuli fotografiat per C. Mitkiewicz (Brussel·les, 1864)

- Multatuli: El 2 de març de 1820 neix al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a les Índies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar amb èxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins els àmbits socialista i llibertari. Multatuli va morir el 19 de febrer de 1887 a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) i fou el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la «Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.

***

Foto policíaca de Giovanni Colombo (ca. 1894)

- Giovanni Colombo: El 2 de març de 1855 –algunes fonts citen el 27 de març– neix a Borgosesia (Piemont, Itàlia) el lampista anarquista Giovanni Ottavio Colombo, també conegut per la seva transcripció francesa Jean-Octave Colombo. Sos pares es deien Giuseppe Colombo i Teresa Franchoni. Casat i amb sis infants, emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió d'aquest país per les seves activitats anarquistes. Refugiat a Londres (Anglaterra), freqüentà Charles-Jean Capt, destacat membre del grup anarquista «Club Autonomie». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa, que citava que es refugiava a Suïssa. En 1896 residia al Charlotte Street de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]

- Jacques Gross-Fulpius: El 2 de març de 1855 neix a Mülhausen (Alsàcia) el bibliòfil, lliurepensador, maçó i militant anarquista Jacques Gross-Fulpius, conegut sota els pseudònims d'André, Jean Guise i Jean-qui-marche. Sos pares es deien André Gross i Suzanne Julienne Muller. Viatjant de comerç per a la fàbrica de tabacs Burrus de Boncourt (Jura, Suïssa), d'antuvi participà en el moviment antibonapartista. En 1870 s'adherí a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat, sota el nom d'André, per les seccions obreres de Porrentruy i de Boncourt al VIII Congrés General de l'AIT antiautoritària celebrat a Berna. El 18 de març de 1877 participà en la manifestació de commemoració de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja») celebrada a Berna. Gràcies a la seva feina, pogué passar de contraban periòdics i llibres clandestins, com ara L'Avant-Garde, de Paul Brousse, i Freiheit, de Johann Most. Amic d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Jean Grave, James Guillaume, Luigi Galleani i Max Nettlau –ajudà aquest en les seves investigacions històriques–, entre d'altres, organitzà clandestinament l'ajuda als companys empresonats o expulsats, com ara Errico Malatesta o Zamfir Arbore (Z. Ralli). Finançà discretament publicacions anarquistes, com ara Le Révolté, i destacà com a bibliòfil. Subscrit a Les Temps Nouveaux, col·laborà en Le Réveil Anarchiste sota el pseudònim de Jean-qui-marche. En 1905 entrà en la francmaçoneria (lògies «Grand-Orient» i «La Fraternité») i realitzà nombroses conferències i publicà llibres sobre el tema, com ara La Franc-Maçonnerie sous la Commune (1871). Conférence (1908) i La franc-maçonnerie exposée aux profanes (sd). Sa companya, Elisabeth Fulpius, filla del lliurepensador Charles Fulpius i escultora, redactà l'article «Sculture» per a l'Encyclópedie Anarchiste. En 1920 una part important de la seva col·lecció bibliogràfica va ser venuda al Frankfurt Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social de Frankfurt). Jacques Gross-Fulpius va morir el 4 d'octubre de 1928 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Els seus arxius constituïren un dels primers fons del Centre Internacional de Recherches sur l'Anarquisme (CIRA) fundat en 1957 a Ginebra. Una important correspondència seva amb nombrosos anarquistes (Nettlau, Reclus, Ettore Molinari, etc.) es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Foto policíaca d'Ernest Augendre (1 de març de 1894)

- Ernest Augendre: El 2 de març de 1856 neix a Saint-Pierre-le-Moûtier (Borgonya, França) l'anarquista René Augendre, més conegut com Ernest Augendre. Sos pares es deien Charles Augendre, jornaler, i Simone Brodat. Des de gener de 1893 treballava de paleta per a l'empresari Guillemot, del carrer Joufrroy d'Abbans de París (França). L'1 de març de 1893 el seu domicili, al número 11 del carrer Simart, va ser escorcollat per la policia; detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», protestà enèrgicament argumentant que no era anarquista. El desembre de 1893 el seu nom figurava com a anarquista militant en el registre d'anarquistes departamental de la Prefectura de Policia. També figurava en una llista d'anarquistes fadrins o separats de menys de 40 anys, indicant que estava separat de sa companya i que tenia dos infants, del 20 de febrer de 1894 i en aquesta època vivia al número 6 del carrer Simart. A més a més, també estava inscrit en un llistat d'anarquistes que havien fet propaganda. L'1 de març de 1894 va ser detingut sota la inculpació d'«associació criminal» i el comissari Labat, del barri de la Goutte d'Or, escorcollà sense èxit el seu domicili, al número 6 del carrer Eugène Sue; aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i va ser posat en llibertat el 7 de març d'aquell any. L'1 de juliol de 1894 patí un nou escorcoll al mateix domicili sense cap resultat. El 10 de setembre de 1894 figurava en un llista d'anarquistes controlats per la III Brigada de la Prefectura de Policia de París i en un llistat d'anarquistes del XVIII Districte. El 31 de desembre de 1896 el seu nom estava inscrit en un estat de recapitulació d'anarquistes. En 1900, segons la Prefectura de Policia, vivia al número 51 del carrer Mont-Cenis. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Louis Delesderrier (16 de març de 1894)

- Louis Delesderrier: El 2 de març de 1860 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Lois Delesderrier, conegut com Le Ciseleur. Sos pares es deien Jean Delesderrier, joier, i Eugénie Rottembourg, venedora de roba i abillaments de segona mà. Es guanyava la vida com a cisellador i gravador. El 3 d'abril de 1886 es casà al XI Districte de París amb la jornalera Arsène Eugénie Dubois i amb aquest matrimoni legitimaven dos infants nascuts de la parella: Louis (1882) i Georges Louis (1885). En aquesta època vivia al número 14 del passatge Vaucouleurs. El 16 de març de 1894 va ser detingut juntament amb altres 11 anarquistes i el seu domicili, al número 25 del carrer Haxo, va ser escorcollat. Els 12 anarquistes van ser portats a la Prefectura de Policia i, després de ser fitxats en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i interrogats l'oficial de Pau de la III Brigada d'Investigació Fédée, van ser tancats. El 29 de març de 1894 va ser posat en llibertat sota l'acusació d'«associació criminal». El 26 de desembre de 1894 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes de la policia i vivia la número 25 del carrer Haxo. També figurava en diversos registres d'anarquistes establerts per la policia en anys posteriors i en domicilis diferents. El 27 de setembre de 1901 es va divorciar a París d'Arsène Eugénie Dubos i es va quedar amb la custòdia dels infants. En aquesta època vivia al número 22 del carrer Tourelles de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Raoul Héro apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 15 de setembre de 1901

- Raoul Héro: El 2 de març de 1882 neix a Orleans (Centre, França) l'anarquista i anarcosindicalista Raoul Eugène Héro. Sos pares es deien Joseph Héro, muntador de fusteria en la construcció, i Amélie Alisse Hivert, domèstica. Es guanyà la vida treballant d'obrer tapisser i després d'obrer en la construcció. El setembre de 1901 va ser detingut, juntament amb Jules Gérard i Désiré Huny, venedors tots tres del periòdic La Libre Parole, després de causar escàndol a la caserna de la gendarmeria de Clermond-en-Argonne (Lorena, França). El 16 de novembre de 1907 es casà al XX Districte de París (França) amb la cosidora a màquina parisenca Marie Louise Gilliard. En aquesta època vivia, amb sa mare ja vídua, al número 118 del carrer d'Avron de París i treballava de mecànic. En 1926 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Construcció de Grenoble (Delfinat, Arpitània) de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Oposat a la ingerència dels comunistes en els sindicats, entrà en conflicte amb els quadres del Partit Comunista Francès (PCF) i acabà dimitint. En els anys trenta entrà a formar part de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), de la qual va ser un dels grans animadors amb Alfred Lobel. El desembre de 1937 participà amb el metal·lúrgic Isidore Dauthun i Alfred Lobel en la fundació del grup llibertari i pacifista «Les Amis de la Patrie Humaine». En plena Ocupació, el 14 de desembre de 1943, va ser detingut arran d'una manifestació celebrada l'11 de novembre anterior i deportat a Alemanya el 22 de gener de 1944 des del camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Raoul Héro va morir el 3 de març –el certificat de naixement cita en nota marginal el 3 de gener– de 1944 al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya).

***

De dreta a esquerra: Jacob Abrams, Mary Abrams, Joseph Spivak i la companya d'Spivak

- Joseph Spivak: El 2 de març de 1882 neix a Uman (Txerkassy, Ucraïna, Imperi Rus) el militant anarquista Joseph Spivak. En 1902 emigra als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, però torna a Rússia quan esclata la revolució de 1905, participant en l'agitació antitsarista i en la defensa contra els pogroms antijueus que assolaren la regió. Va retornant Nova York en 1906, quan la revolució es va transformar en reacció. Va treballar en una fàbrica de cigars mentre estudiava química els vespres a Cooper Union, on es va llicenciar en 1915 i acabant després llicenciat en farmàcia i treballant com a d'apotecari a Nova York, Cleveland i Niagara Falls. Durant la Primera Guerra Mundial participa activament en els cercles anarquistes i en la campanya antimilitarista contra el reclutament duta per Emma Goldman i Alexandre Berkman. Va prendre part en la campanya d'agitació en pro de Tom Mooney i Warren Billings, falsament acusats de posar una bomba durant la desfilada per la mobilització a San Francisco el 22 de juliol de 1916. Malgrat les persecucions, detencions i amenaces d'expulsió, continuarà amb la militància. Va traslladar-se a Los Ángeles en 1921, on es va adherir a la secció Kropotkin del Workmen's Circle, així com a la secció local dels Industrial Workers of the World (IWW). Amb l'anarquista escocès Tom Bell va organitzar el Libertariam Forum, que programava conferències i debats setmanals sobre temes diversos, i un Free Worker's College (Col·legi Lliure Obrer), espècie d'universitat obrera, pel 1925. Col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, especialment en The Road to Freedom, d'Hippolyte Havel, i en Fraye Arbetr Shtime. Amb l'establiment de la dictadura bolxevic va perdre la fe en la revolució de masses i es va fer stirnerià, alhora que participava en activitats anarcocomunistes i anarcosindicalistes. En 1927, va retornar a Nova York, es va adherir a la secció Francisco Ferrer del Workmen's Circle, a la Jewish Anarchist Federation i al grup New Trends, organitzat a finals de la Segona Guerra Mundial per Alexander Shapiro. Però on va desenvolupar la tasca de sa vida va ser en el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), publicant La revolució desconeguda, de Volín (1954-1955); Men against the State, de James J. Martin (1957); L'anarquisme, de Paul Eltzbacher; L'únic i la seva propietat, d'Stirner (1963), i altres obres fonamentals del pensament anarquista. Militant actiu fins al final –algunes setmanes abans de finar encara va fer una conferència sobre El moviment cooperatiu–, Joseph Spivak va morir amb 90 anys el 7 de novembre de 1971 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Notícia de l'alliberament de Louise Kaiser apareguda en el diari parienc La Liberté del 2 de març de 1912

- Louise Kaiser: El 2 de març de 1890 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarquista individualista Louise Kaiser –a vegades citada erròniament Kayser. Sos pares es deien Pierre Kaiser, paleta empleat en el manteniment d'infraestructures públiques, i Marie Anne Élisabeth Vidal, i tingué dos germans majors, Marie Isabelle Kaiser i Pierre Kaiser. Es guanyava la vida com a planxadora i cosidora. Entre 1906 i 1908 fou assídua de les conferències anarquistes i socialistes que es portaven a terme a Nancy i en una d'aquestes conegué el fuster ebenista anarquista Camille Eugène Marie Dieudonné, amb el qual es casà el 20 de juliol de 1907 a Nancy. L'11 de desembre de 1907 la parella tingué un infant, Charles Pierre Dieudonné. En 1911 abandonà son company i s'instal·là a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França), i esdevingué companya de l'anarquista André Roulot (André Lorulot). El 28 de febrer de 1912 va ser detinguda, juntament amb son marit Eugène Dieudonné, amb qui havia tornar a reprendre vida conjugal, sota l'acusació de complicitat amb la «Banda Bonnot». Dos dies després va ser posada en llibertat i no va ser imputada. La premsa la va qualificar com La Vénus Rouge. Eugène Dieudonné va ser condemnat a la deportació perpètua. El 18 de març de 1919 el Tribunal Civil de Primera Instància del Sena declarà el divorci de la parella. L'octubre de 1927, després de beneficiar-se d'una gràcia presidencial, fruit d'una campanya portada a terme pel moviment anarquista que comptà amb el suport de Louise Kaiser –va escriure una llarga carta on proclamava la innocència de son company que va ser publicada en diferents diaris parisencs el novembre de 1926–, Eugène Dieudonné retornà de la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa) i s'instal·là com a ebenista al número 75 del carrer Faubourg de Saint-Antoine de París, vivint de bell nou amb sa companya. El 31 de gener de 1928 la parella es tornà a casar al XI Districte de París, però es va tornar a divorciar el 7 de desembre de 1934 al VIII Districte de París. Louise Kaiser va morir el 19 de desembre de 1971 a l'Hospital Jacques Parisot de Bainville-sur-Madon (Lorena, França).

***

Necrològica d'Eugenio Salvador Mollá apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'abril de 1971

- Eugenio Salvador Mollá: El 2 de març de 1894 neix a Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Eugenio Salvador Mollá –a vegades el segon llinatge citat Malla. Sos pares es deien José Salvador i Dolores Mollá. Llaurador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'abril de 1934 va ser condemnat a 10 anys de presó per la seva participació en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933, pena que purgà a les presons de Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), Terol (Aragó, Espanya) i, a partir de maig de 1934, a Saragossa (Aragó, Espanya). En 1936 fou secretari de la Junta de la CNT i membre del Comitè Revolucionari local. Durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures i quan l'avanç franquista passà amb nombroses famílies a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Local de la CNT de Condat-Fumèl. Sa companya fou Serafina Prospera Fons. Eugenio Salvador Mollá va morir el 10 de desembre de 1970 al seu domicili de Limouzy de Fumèl (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Fumèl.

***

Eugen Relgis

- Eugen Relgis: El 2 de març de 1895 neix a Iasi (Moldàvia, Romania) l'escriptor, poeta, pacifista, eugenista i militant llibertari Eugen Sigler Watchel, més conegut com Eugen Relgis. Apassionat per la poesia, va publicar, a partir de 1912, nombrosos reculls (Follia, El triomf del no ésser, etc.). A Bucarest, a partir de 1914 va començar a estudiar arquitectura i en 1916 va fer estudis a la Facultat de Lletres i de Filosofia; estudis que va haver d'abandonar a partir de la Gran Guerra quan Alemanya ocupa Romania. En aquesta època viatjarà a Constantinoble, illes del Mar de Màrmara, Àsia Menor i Atenes. Marcat pel primer conflicte mundial, esdevindrà un ardent militant pacifista. En 1920 va fundar la revista Umanitatea (Humanitat), que serà prohibida per la censura. Admirador de Rabindranath Tagore, després va fer amistat amb dos famosos escriptors europeus pacifistes exiliats a Suïssa durant la Gran Guerra, el francès Romain Rolland i l'austríac Stefan Zweig; també es va veure molt influït per l'obra de Georg Nicolai Biologia de la guerra (1917), de qui va traslladar les seves idees del terreny biològic al camp social en l'obra Principis humanitaristes, publicada en romanès en 1922 amb pròleg de Nicolai. En aquesta època va llançar un projecte d'Internacional dels Intel·lectuals de caire anticapitalista però allunyada també de la III Internacional Comunista, a la qual s'havien acostat Henri Barbusse i el grup «Clarté», en el qual va col·laborar Blasco Ibáñez. En 1922 va ser nomenat director de la Biblioteca de la Societat Cultural «Libertatea» (Llibertat), on coneixerà l'anarquista Panait Mosoiu. El gener de 1923 va llançar una «Crida als intel·lectuals i als treballadors il·luminats», signat per diversos escriptors i intel·lectuals llibertaris (Henri Barbusse, Manuel Devaldès, Philéas Lebesgue, Stefan Zweig, Pierre Ramus, Upton Sinclair, Rabindranath Tagore, Fabio Luz, Campio Carpio, etc.) i que va ser traduït a diversos idiomes; aquest mateix any va crear a Bucarest el Primer Grup Humanitarista, al qual s'adherirà Han Ryner, qui després trobarà a París el setembre de 1930. En 1925 és membre de la Internacional de Resistents a la Guerra (War Resisters International) i participa en la conferència pacifista d'Hodeston (Londres) i en la de Sonntagsberg (Àustria) entre el 27 i el 31 de juliol de 1928. En aquest anys editarà les revistes Cugetul Liber (Lliure Pensament, 1928-1929) i Umanitarrismul (Humanitarisme, 1929-1930). Perseguit tant pel règim feixista com pel comunista, fugirà clandestinament de Romania en 1947, passant temporades a París, Gènova i Venècia. Finalment passarà a residir, amb l'ajuda d'Alfredo Palacios i Justino Zavala Muniz, primer a l'Argentina, on sos fils estaven refugiats des de 1942, i després a l'Uruguai, on s'instal·larà amb sa companya Ana Taubes. A Montevideo, va començar a publicar les seves obres en castellà, gràcies a les traduccions de Vladimiro Muñoz, i va començar a col·laborar en la premsa uruguaiana i a fer conferències. Membre del grup d'Abraham Guillen, Gerard Gatti i altres, es va encarregar de la preservació dels arxius llibertaris enviats des d'Europa, però la policia en descobreix l'amagatall, assalta el local i roba tot el que troba. Malgrat tot Eugen Relgis aconsegueix, després de moltes dificultats, fugir de la policia. A finals dels anys quaranta va publicar dos importants fullets en l'editorial anarquista «Ediciones Universo» de Tolosa de Llenguadoc: Las aberraciones sexuales en la Alemania nazi (1949) i Humanitarismo y eugenismo (1950), on molts es van veure sorpresos pel fet que un anarquista humanitarista i pacifista defensés i reivindiqués l'eugenèsia, entesa com a higiene de l'espècia humana que «aparti de la vida pública degenerats, folls, invertits físics i intel·lectuals». En 1953 va viatjar al Brasil i a Rio de Janeiro va fer amistat amb l'anarquista José Oiticica. En 1955, a l'Uruguai, en ocasió del seu seixantè aniversari, va ser proposat per un «Comitè Nacional d'Adhesió a la Candidatura d'Eugen Relgis al Premi Nobel de la Pau» a aquesta distinció, però aquell any no es va concedir. En 1962 va estar-se amb sa companya quatre mesos a Israel, abans de passar per Suïssa, Itàlia i l'Argentina, comissionat per la Universitat de la República de l'Uruguai. Durant els seus darrers anys es va mantenir gràcies a una pensió que li havia concedit el Senat i la Cambra de Representants de la República Oriental de l'Uruguai. Eugen Relgis va morir el 22 de març de 1987 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a la Jewish National and University Library de Jerusalem.

Eugen Relgis (1895-1987)

***

Necrològica de Domingo Ferrer Chordi apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 4 de desembre de 1972

- Domingo Ferrer Chordi: El 2 de març de 1897 neix a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Ferrer Chordi. Sos pares es deien Domingo Ferrer i Casilda Chordi. Des de jove emigrà a Catalunya, on s'integrà en el moviment llibertari i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per la seva activitat revolucionària fou condemnat abans de la guerra civil a 80 anys de presó a Barcelona. En 1939 s'exilià a França, on fou tancat als camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya fou deportat als camps de concentració nazis. En 1946 s'instal·là a Rodés i l'any següent fou nomenat secretari de la CNT d'aquesta localitat, càrrec que ocupà durant la resta de sa vida. En 1947 fou delegat de Caors en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Gumersinda Ardanuy. Domingo Ferrer Chordi va morir l'11 de novembre de 1972 al seu domicili de Rodés (Roergue, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Aristide Ribolini

- Aristide Ribolini: El 2 de març de 1899 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Aristide Carlo Ribolini, que va fer servir els pseudònims Batista Leonardi i Battista Izze. Sos pares es deien Carlo Ribolini i Teresa Faggiani. Assistí a l'escola elemental i de molt jove s'adherí al moviment anarquista. Pedraire a les pedreres de marbre de Carrara, desenvolupà una intensa tasca propagandística a la feina i tingué una certa influència dins del moviment llibertari local ja que sempre era present a totes les reunions. En 1919 era secretari del Cercle Juvenil «Germinal» i l'any següent de la Lliga Proletària dels Invàlids de Guerra. Fou gerent i col·laborador de la redacció dels periòdics de Carrara Il Cavatore (1911-1921) i Il '94 (1911-1920), bimensual anarcocomunista dirigit per Alberto Meschi. També assistí a les reunions de la Cambra del Treball. El 21 d'octubre de 1920 va ser detingut sota l'acusació de ser l'autor de l'explosió d'una bomba a la Banca d'Itàlia de Carrara en senyal de protesta per l'arrest d'Errico Malatesta i d'Armando Borghi, però va ser absolt per manca de proves. Immediatament va ser acusat de ferir un feixista, però també va ser absolt. Després d'aquests episodis repressius, marxà de Carrara fugint de les represàlies dels escamots feixistes i s'instal·là a Vilafranca de Mar, a prop de Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En 1925 vivia amb sa companya Giuseppina Morelli a Marsella (Provença, Occitània), acollit al domicili de l'anarquista Gino Lucetti. El maig de 1926, a petició de les autoritats italianes, arran de l'atemptat de Lucetti contra Benito Mussolini, s'ordenà la seva detenció, però pogué fugir i marxà cap a Amèrica, instal·lant-se a Baltimor (Maryland, EUA). En 1929 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. En 1933 va ser fitxat com a antifeixista a Bèlgica. Entre els anys 1934 i 1935 residí a Marsella sota el nom fals de Batista Leonardi –també va fer servir el de Battista Izze–, on treballava de marbrista i sempre destacant com a anarquista militant. En 1935 va se inscrit pel Ministeri de l'Interior italià en el registre de persones a detenir. Entre 1936 i 1937 lluità en una columna anarquista durant la Revolució espanyola. En 1938 va ser descobert per les autoritats franceses, jutjat i condemnat a dos anys de reclusió, que finalment se'n reduïren a 18 mesos, per «violació del decret d'expulsió» i per «incitació a l'odi de classes», pena que acomplí a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1940, quan estava tancat a la presó marsellesa de Chave, en aplicació de l'acord d'armistici entre Itàlia i França, les autoritats italianes exigiren a les franceses l'alliberament i lliurament dels ciutadans italians detinguts a França, però ell es negà retornar a Itàlia i en 1942 encara residia a França. Aquest mateix any es traslladà a Califòrnia (EUA). En 1952 obtingué la ciutadania nord-americana i en 1958 treballava en una botiga de menjars exquisits i altres delicadeses a San Mateo (Califòrnia, EUA). El 25 d'agost de 1970 era a Carrara de viatge. Aristide Ribolini va morir el 18 de març de 1994 –algunes fonts citen el 19 de novembre de 1973– a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA).

***

Juan Baeza

- Juan Baeza: El 2 de març de 1902 neix a Almería (Andalusia, Espanya) l'anarquista Juan Baeza, conegut per la seva transcripció al francès Jean Baeza o com Jean l'Espagnol. Emigrà a França i s'instal·là, d'antuvi a Bois-Colombes (Illa de França, França), i des de 1929 a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França), on treballà de lampista i participà en els cercles llibertaris parisencs. En 1935, quan es trobava desocupat des de feia mig any, prengué part en les vasectomies voluntàries realitzades a companys anarquistes de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània) al domicili de la parella formada per André i Andrée Prévotel, juntament amb Louis-Émile Harel, com a assistent del doctor Norbert Bartosek. Denunciats, els protagonistes d'aquest episodi («Afer de les Esterilitzacions o de les Mutilacions») van ser detinguts. No obstant això, ell aconseguí fugir el 31 de març de 1935, però hagué de deixar abandonats sa companya i sos dos infants. Durant l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista i neomaltusiana. Activament buscat per la policia francesa i estrangera, mai no va ser trobat. Jutjat el 2 de maig de 1936 amb la resta de companys, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 100 francs de multa i a 10 anys de prohibició de residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Afusellats republicans, per Torsten Jovinge

- Celedonio Abadía Arrastia: El 2 de març de 1903 neix a Lodosa (Navarra) el jornaler cenetista Celedonio Abadía Arrastia. Va ser assassinat pels feixistes el 1936 juntament amb el seu germà anarquista Marco Bruto. Son altre germà Mateo, membre de la junta de Sindicat Únic de CNT, va ser assassinat el 24 de setembre de 1936 a Dicastillo (Navarra).

***

Daniel Berbegal Rico (París, 1960)

- Daniel Berbegal Rico: El 2 de març de 1911 neix a la Canyada (Alt Vinalopó, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Villena (Alt Vinalopó, País Valencià)– l'anarquista i anarcosindicalista Daniel Berbegal Rico. Sos pares es deien Juan Bautista Berberal i Margarita Rico. Barber de professió, en 1934 ja militava en les Joventuts Llibertàries i col·laborava en Tierra y Libertad de Barcelona (Catalunya). El març de 1934 va ser detingut per repartir fulls clandestins. A partir de setembre de 1936 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i del Comitè Regional de Catalunya de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Entre el 5 i el 6 de desembre de 1936 representà la Federació Local de Barcelona de la CNT en la I Jornada de la Nova Economia, celebrada al Palau Nacional de l'Exposició de Montjuïc per explicar la importància del decret de col·lectivització en la Revolució. En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. El gener de 1937 demanà la seva integració en el grup anarquista «Eliseo Reclus», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. El febrer de 1937 assistí com a delegat de Catalunya al Ple de l'FIJL que se celebrà a València (València, País Valencià). El juny d'aquell any dimití del Comitè Regional de Catalunya de l'FIJL per integrar-se l'1 de juliol d'aquell any, arran del Ple Nacional de Regionals de l'FIJL, en el Comitè Peninsular de l'FIJL com a delegat del Comitè Nacional de la CNT. El setembre de 1937 va ser nomenat president del Consell Nacional de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA), que reagrupava les Joventuts Llibertàries, les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), les Joventuts Republicanes i la Unió Federal d'Estudiants Hispans (UFEH). Durant aquest any va fer nombrosos mítings al País Valencià (Russafa, València, Mislata, etc.). En 1938 va ser reemplaçat per Serafín Aliaga Lledó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on trobà feina de planxador. En 1941 vivia a Bordeus (Aquitània, Occitània) i, amb Pedro Mas Valois i Germinal Sentís Biarnau, defensà les posicions «col·laboracionistes». Membre de la Comissió de Relacions de la CNT, s'encarregà dels contactes amb la Zona Lliure (Marsella), especialment amb Diego Camacho Escámez (Abel Paz). En 1944 era membre del Comitè Regional clandestí de París i amb altres companys (Manuel González Marín, Olegario Pachón Muñoz, Liberto Ros Garro, etc.) participà en la reconstrucció de la CNT a la zona ocupada. Després de participar en els combats per l'alliberament de París entre el 19 i el 24 d'agost de 1944, s'enrolà voluntari en la II Divisió Blindada del general Philippe Leclerc de Hauteclocque, però sense fer-ho de manera oficial, com altres companys (José Mariño Carballada, Liberto Ros Garro, etc.). Després de l'escissió del moviment llibertari en 1945, s'arrenglerà amb les posicions del Subcomitè Nacional de tendència «col·laboracionista», en el Comitè Nord (Aurelio Pernia Álvarez, Liberto Ros Garro, etc.), i col·laborà en el seu òrgan d'expressió tolosà España Libre. A finals dels anys quaranta fou membre, amb altres companys (Carlos Calpe Pastor, José Mariño Carballada, Lorenzo Roig, Matías Suñer i Juan Zafón Bayo), del petit grup animat per Horacio Martínez Prieto i el 23 de gener de 1948 fou un dels signants del manifest pro creació d'un Partit Llibertari. En 1957, sota els consell de Horacio Martínez Prieto, retornà a les posicions ortodoxes de la CNT. En aquesta època vivia amb sa companya Monserrat Rodríguez en un edifici noble al carrer de la Huchette del Barri Llatí de París; posteriorment es traslladà a Bagnolet (Illa de França, França). Després de prohibir-li qualsevol responsabilitat orgànica dins de la CNT «ortodoxa» i una mica enemistat amb Horacio Martínez Prieto, Daniel Berbegal Rico va morir el 22 de maig de 1965 a l'Hospital Cochin de París (França) a resultes d'una malaltia als ronyons.

Daniel Berbegal Rico (1912-1965)

***

Antonio Escartín Gracia (1936)

- Antonio Escartín Gracia: El 2 de març de 1911 neix a Los Arañones (Canfranc, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Escartín Gracia. Sos pares es deien Antonio Escartín Guillén, ferrer, i Julia Gracia. Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán (Loporzano, Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà gran el portà a Saragossa i el posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona ben mudada li lliurà un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre el que és teu, t'ho diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son germà, que aleshores s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la companyia en vaga, però ell refusà l'oferiment i abandonà el domicili de son germà per no tornar a veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina que exercia de manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat, es va veure obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un subministrament d'armes al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i arribà a una zona controlada pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los Cuervos»). Trobà aquest grup força indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió, creada el juny de 1937 sota comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità, però va rebutjar els graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar l'ordre fugí amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A França participà durant la II Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup Osiris, que operà a la zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels estalinistes. Treballà d'obrer agrícola i en 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT de Bordeus, on milità fins el seu final. Durant els seus últims anys visqué a Cuers (Provença, Occitània). Sa companya fou Julia Concepción Buil. Antonio Escartín Gracia va morir el 9 de juliol de 1969 al barri de la Tour Sainte-Anne de La Crau (Provença, Occitània).

---

Continua...

---

[01/03] �L'Agitateur� - Tremiti - �Le Naturien� - Ocupaci� de f�briques - �Lucifer� - Confer�ncia de Goldman - Baicry - Salvochea - Ponchia - Quiroule - Bagaglino - Russo - Godard - Antiglio - Witkop - Burckl� - Samblancat - Castell� - Catal�n - ��nxelu� - Labara - Continente - Wolf - Brualla - Vignoli - Ru�z de Pinedo - Berneri - Zarza - Vilarte - Salucci - Rivera - Gunscher - Bi�filo Panclasta - Strohbeil - Salanova - Lef�vre - Donnay - �Vileta� - Solomon - Aubron - Coutant

Sun, 01 Mar 2026 12:29:08 +0100

[01/03] «L'Agitateur» - Tremiti - «Le Naturien» - Ocupació de fàbriques - «Lucifer» - Conferència de Goldman - Baicry - Salvochea - Ponchia - Quiroule - Bagaglino - Russo - Godard - Antiglio - Witkop - Burcklé - Samblancat - Castelló - Catalán - «Ánxelu» - Labara - Continente - Wolf - Brualla - Vignoli - Ruíz de Pinedo - Berneri - Zarza - Vilarte - Salucci - Rivera - Gunscher - Biófilo Panclasta - Strohbeil - Salanova - Lefèvre - Donnay - «Vileta» - Solomon - Aubron - Coutant

Anarcoefemèrides de l'1 de març

Esdeveniments

Capçalera de L'Agitateur

- Surt L'Agitateur: L'1 de març de 1892 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del setmanari L'Agitateur, subtitulat «Òrgan anarquista» a partir del número 4. El periòdic va tenir diversos responsables (Louis Morel, Victor Louis, Louis Breysse), però el més important va ser Sébastien Faure, qui finançarà la publicació gràcies als beneficis trets de les seves conferències antireligioses –el seu principal antagonista va ser mossèn Bourrier, que serà durament criticat en el periòdic. Alguns dels articles es publicaran en italià. Els articles contràriament a l'ús de l'època aniran signats i entre els col·laboradors podem destacar Albert Abeille, Achard, P. Amilcare, A. Antignac, L. Benard, Charles Cival, Sébastien Faure, P. Kropotkin, Victor Louis, Charles Malato, Charles Maury, S. Merlino, Alphonse Montant, Paul Paillette, Marius Raphael, Élisée Reclus, Daniel Roche, Adrien i Marie Salel, Jean Tourn, André Veidaux, entre d'altres. Després dels atemptats de Ravachol el periòdic serà víctima de la repressió policíaca i obligat a cessar la publicació el maig de 1892 –l'últim número serà el 12 del 15 al 22 de maig. Va reaparèixer el 14 de gener de 1893 i es van publicar sis números –l'últim el 18 de febrer de 1893–, però en diferents llocs de publicació (Marsella, Avinyó, Toló, Dijon i també a la ciutat suïssa de La Chaux-de-Fonds). Els responsables en van ser A. Senes, Maurice Manuel, E. Lavisse i Louis Aiguier. Contràriament al precedent, els articles no anaven signats, llevat dels poemes i cançons (Théodore Jean, E. Pottier i André Veidaux), però els redactors del primer número van ser Joseph Barnouin, Baudy, J. Dumas, Ernest Lavisse i Maurice Manuel (Perrier). La incessant persecució judicial (multes, citacions, requisitòries, judicis) va obligar el periòdic a suspendre la publicació.

***

Colonia penal de Tremiti

- Enfrontaments a Tremiti: L'1 de març de 1896, a l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti (Itàlia), on són aïllats els confinats polítics, durant uns enfrontaments entre militants anarquistes i la policia sorgits arran de les protestes contra les infrahumanes condicions de vida del penal, mor el militant llibertari Argante Salucci –nascut en 1868 a Santa Croce sull'Arno (Toscana, Itàlia)– i 10 dels seus companys i 12 guàrdies carceraris són ferits greument. En 1996 Bartoloni Valerio publicarà I fatti delle Tremiti. Una rivolta di coatti anarchici nell'Italia umbertiana, on explica aquests fets. Durant el feixisme, un grup dels «Arditi del Popolo» del barri romà de Testaccio portarà el seu nom.

***

Capçalera del primer número de Le Naturien

- Surt Le Naturien: L'1 de març de 1898 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Naturien. Revendiquant l'indépendance absolue par le retour à la nature (et non à l'état primitif). L'administrador en va ser Honoré Bigot i el gerent Gustave Mayence, i els principals col·laboradors Émile Gravelle i Henri Zisly, a més de J. Barian, Beaulieu, Honoré Bigot, H. de la Blanchere, Fouques, Alfred Marne, J. Moris, Spirus-Gay, entre d'altres. El periòdic tenia distribució a Bordeux, Dijon, La Havre, Llemotges, Marsella, Montpeller, Roubaix, Saint-Nazaire, Toló i Tours. Només en sortiren quatre números, l'últim de l'1 de juny, ja que es va fusionar amb La Nouvelle Humanité.

***

Fàbrica ocupada a Torí (1920)

- Ocupació de fàbriques: L'1 de març de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia), durant la vaga general convocada arran dels esdeveniments del dia anterior que van dur com a conseqüència la mort de dos obrers a mans dels carrabiners, Errico Malatesta formularà la idea d'ocupar les fàbriques, ja que la vaga general és considerada ineficaç en aquells moments pel pensador anarquista. Armando Borghi i els sindicalistes revolucionaris de la Unió Sindical Italiana (USI) esdevindran immediatament partidaris d'aquest mètode d'acció directa. En un article aparegut en Umanità Nova el 17 de març d'aquell any, Malatesta concretarà la seva idea, remarcant que les vagues de protesta havien esdevingut amb el temps armes esmussades, que no motivaven ningú, ni obrers, ni patrons; calia fer una passa endavant i aquesta passava per l'ocupació de fàbriques, «una gimnàstica de preparació per a l'expropiació general i definitiva». La proposta serà un èxit i a Itàlia, durant agost i setembre de 1920, centenars de fàbriques seran ocupades i autogestionades per uns 500.000 treballadors.

***

Capçalera de Lucifer

- Surt Lucifer: L'1 de març de 1929 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic mensual Lucifer.Organe de Pensée Libre et de Culture Individuelle. Fou promogut per l'anarquista Aristide Lapeyre, qui redactà la major part dels articles i els quals signà sota el pseudònim de Lucifer. També hi van col·laborar Pierre Allie, Émile Armand, L. Barbedette, Boussinot, Sébastien Faue, R. Garnier, Jeanne Humbert, Paul Lapeyre, H. Mariave, Joseph Remaut, Henri Zisly, etc. Serge Grassiot realitzà alguns dibuixos. Publicà 11 números fins al setembre de 1930, després dos números més (juny i agost de 1931) i una nova sèrie de 13 números entre l'1 de gener de 1934 i l'1 de gener de 1935. El número 4, de juny de 1929, es publicà en paper vermell amb un cartell titulat «Déu no existeix!» i el número 11, de setembre de 1930, es redactà enterament en castellà amb articles d'Apolo, Tirto i Diego Abad de Santillán. Fou continuat el febrer de 1935 per La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest.

***

Full volant de l'acte

- Conferència de Goldman: L'1 de març de 1932 se celebra a la Musikersälen de Berlín (República de Weimar; actualment Alemanya) la conferència de la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman «Das kind un seine feinde» (L'infant i els seus enemics). L'acte, emmarcat en una gira de conferències a Alemanya, va ser organitzat per l'Anarcho-Syndikalistischer Frauenbund (ASF, Lliga Anarcosindicalista de Dones).

Naixements

Achille Baicry

- Achille Baicry: L'1 de març de 1832 neix al VIII Districte de París (França) el socialista, i després anarquista, Achille Joseph Baicry, conegut com Le Chouette Zigue. Era fill d'Henri Baicry, ferrer, i de Marie Anne Troublet. A finals dels anys vuitanta vivia a Sedan (Ardenes, França), on treballava de mecànic. El 13 de juliol de 1887 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Sedan a un mes de presó per «injúries i difamacions públiques» i per aquesta condemna, per un decret presidencial, va ser privat definitivament de portar la medalla commemorativa que havia guanyat com a militar a la campanya de Crimea. Entre juliol i novembre de 1888 dirigí, redactà i vengué el setmanari socialista La Révolution Démocratique et Sociale. Organde des revendications socialistes et ouvrières des Ardennes. En 1888 el Cercle Social «L'Étincelle» de Charleville (Ardenes, França) demanà la gerència dels seu periòdic dies abans de les eleccions i va fer costat la candidatura de Jean-Baptiste Clément. En els seus articles reivindicava la laïcitat, afirmava que la revolució socialista era possible a través de les urnes, desconfiava dels treballadors estrangers i de les vagues, i demanava una reforma constitucional. El 3 de juliol de 1889 el Tribunal Correccional de Sedan el condemnà a tres dies de presó per «cops». Durant 35 anys vota a les eleccions, però el 26 de febrer de 1890 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Sedan a vuit dies de presó per «ultratges a un ciutadà encarregat d'un ministeri de servei públic» i per aquest motiu va ser donat de baixa de les llistes electorals. Esdevingut anarquista, i inscrit en la llista negra dels patrons, es guanyà la vida venent diaris revolucionaris (Le Père Peinard, La Révolte, etc.) pels carrers. Entre maig de 1890 i abril de 1892 publicà a Sedan el setmanari Le Révolté Sedanais, del qual sortiren 51 números, i pel qual patí diverses condemnes, com ara el 6 de juny de 1890 (sis francs de multa per «infracció per enganxada de cartells»), el 15 de maig de 1891 (15 francs de multa per «enganxada en paper blanc»), el 27 de maig de 1891 (10 dies de presó per «ultratges a un brigadier de policia»), el 28 d'octubre de 1891 (un més de presó per «ultratges a agent»), el 15 de juny de 1892 (50 francs de multa per «publicació de premsa sense peu d'impremta»), etc. El 29 d'abril de 1892 va ser detingut preventivament davant la convocatòria de manifestació del Primer de Maig. El 20 de juliol de 1892 va ser condemnat a dos mesos de presó per «ultratge a agent i absència de dipòsit legal» de la citada publicació i aquest mateix dia va ser detingut per aferrar cartells injuriosos en diferents carrers de la ciutat. L'agost de 1892 publicà un nou periòdic Le Pilori Sedanais, que comptà almenys tres sèries fins el 1893. El 10 d'agost de 1892 el Tribunal Correccional de Sedan el condemnà a dos mesos de presó per «ultratge a agents». El 3 de maig de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Sedan a sis mesos de presó per «ultratge a un procurador de la República». L'estiu de 1893 va ser posat en llibertat de la presó de Mouy (Picardia, França) amb l'obligació de trobar feina i domicili ràpidament sota l'amenaça de ser internat immediatament per «vagabunderia». El 21 de novembre de 1893 el seu domicili va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. Segons un llistat d'anarquistes de la policia de 1894, regentava una botiga a Givonne (Ardenes, França). El 4 de gener de 1894, per una rogatòria del Jutge d'Instrucció del Sena, el seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta trobà papers, periòdics i fullets anarquistes. Vidu d'Anne Élisabeth Jeunehomme, es casà amb Sophie Robert. Al final de sa vida treballava d'obrer mecànic. Achille Baicry va morir el 28 de gener de 1894 al seu domicili, al número 44 del Faubourg du Fond de Givonne, de Sedan (Ardenes, França) i va ser enterrat l'endemà.

***

Fermín Salvochea, pintat per Federico Godoy de Castro (Museu Històric Municipal de Cadis)

- Fermín Salvochea y Álvarez: L'1 de març de 1842 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) Fermín Salvochea y Álvarez, una de les figures més importants de l'anarquisme hispà del segle XIX, que va arribar a ser alcalde de la seva ciutat natal i president del seu cantó. Va néixer al primer pis del número 32 de la plaça de las Viudas (avui carrer Fernando García de Arboleya), en una família de la burgesia liberal gaditana d'origen navarrès; el seu avi patern s'havia establert a Cadis procedent de Navarra per dedicar-se a l'exportació de vins de la comarca (Jerez, Sanlúcar de Barrameda, Puerto de Santa María) i la seva mare, Maria del Pilar Álvarez, era cosina del polític i economista Juan Álvarez Mendizábal. Quan tenia 15 anys, son pare, Fermín Salvochea Terry, seguint les tradicions de la burgesia mercantil gaditana a la qual pertanyien, l'envia al Regne Unit perquè es familiaritzi amb les tècniques comercials i aprengui idiomes; hi roman cinc anys, repartits entre Londres i Liverpool. Però es va dedicar a estudiar més els problemes socials de l'època –entrà en contacte amb cercles radicals, progressistes i humanistes– que els pròpiament mercantils, sense deixar l'estudi de Robert Owen, de Thomas Paine, de Charles Berdlow –a qui va conèixer personalment– i de Charles Fourier. Retorna a Cadis en 1864 i amb ànsies de reformar la societat, ben influït per les doctrines del «socialisme utòpic» i de l'ateisme. És conegut per tothom per la seva tolerància i generositat. En 1866 adquireix notorietat per la seva participació en un projecte d'alliberament d'un presos polítics tancats a les casamates gaditanes de San Sebastián i de Santa Catalina. El seu activisme s'incrementa en la Revolució de 1968 («La Gloriosa»), com a home de confiança dels conjurats i enllaç del general Prim: membre de la Comuna de Cadis, vocal del Comitè Democràtic l'octubre, eix de l'aixecament gadità del 5 de desembre de 1868, nomenat segon comandant d'un dels batallons de «Voluntaris de la Llibertat» amb el qual defensà Cadis fins a l'11 de desembre, quan es va lliurar i fou tancat a la fortalesa de Santa Catalina. El gener de 1869 fou elegit diputat a Corts Constituents, sense que el Govern provisional reconegués aquesta elecció, i el febrer de 1869 el nou parlament li aplica l'amnistia. Reempren la seva campanya andalusa d'agitació pel federalisme i fa costat el moviment d'octubre de 1869. Organitza, juntament amb Cristóbal Bohórquez, José Paúl y Angulo i Rafael Guillén Martínez, escamots armats contra el govern a la Serra de Cadis, prenent Alcalà de los Gazules, però són derrotades per les tropes governamentals i l'obliguen a buscar refugi a Gibraltar, París –on el 12 de gener de 1870 encapçala una manifestació antibonapartista arran de l'enterrament del periodista Victor Noir– i Londres. En 1871, gràcies a l'amnistia promulgada per Amadeu de Savoia, torna a Cadis; és en aquesta època quan s'introdueix en la Internacional anarquista, establint una bona amistat amb els bakuninistes Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, encara que segueix donant suport a les idees republicanofederals. Amb l'establiment de la I República, el 23 de març de 1873 fou nomenat alcalde de Cadis. Líder indiscutible del revolucionari Cantó de Cadis, sense deixar de banda el fusell, va ser triat president del seu comitè administratiu. Fou detingut per les tropes del general Pavía quan la desfeta de l'episodi cantonal gadità, jutjat a començaments de 1874 per un Consell de Guerra a Sevilla i condemnat a cadena perpètua, romanent dos anys empresonat al Peñon de la Gomera i a Ceuta a partir de 1876, però novament fou traslladat a La Gomera. Els anys passats a les presons li van permetre conèixer a fons el pensament anarquista i comprendre la insuficiència del republicanisme federal, alhora que va conèixer nombrosos independentistes cubans. Renuncia a l'indult que l'ajuntament gadità li aconsegueix en 1883, ja que no abraçava tothom. En 1884 aconsegueix fugir del presidi i amb un veler magribí arriba a Gibraltar; després d'una temporada a Lisboa i Orà, s'establirà a Tànger. Va retornar a la Península, després de l'amnistia que seguí a la mort d'Alfons XII, i es va lliurar a una intensa campanya de propagació de les idees anarcocomunistes. El febrer de 1886 fundà el periòdic El Socialismo, on reivindica la vaga general com a eina de lluita, i que serà força perseguit per les autoritats, fet pel qual haurà de romandre diverses vegades a la presó. En 1891 participà en el Congrés del Pacte a Madrid i feu un míting, amb Ricardo Mella i Juan José García, a Còrdova. Quan el febrer de 1891 es van convocar, per primera vegada a l'Estat, eleccions generals per sufragi universal masculí, va preconitzar l'abstenció, ja que pensava que només la revolució social podia salvar el proletariat. El 29 d'abril de 1891 fou detingut, amb José Ponce i Juan José García Ríos, jutjat el 7 de desembre per la col·locació de bombes a Cadis i empresonat en aquesta ciutat. Quan estava tancat es produí l'aixecament de Jerez del 8 de gener de 1892; considerat un dels caps, fou condemnat el 12 de febrer de 1893 a 12 anys de presó. L'agost d'aquell any fou tancat a la presó de Valladolid sota règim d'incomunicació, per negar-se a escoltar missa, i les condicions eren tan penoses que va intentar suïcidar-se tallant-se les venes; després d'un temps a l'hospital, el 21 d'agost de 1898 fou traslladat a la presó de Burgos, on la seva situació millorà. En 1899 fou excarcerat juntament amb els presos del procés de Montjuïc i 8.000 gaditans el va rebre clamorosament a la seva ciutat. Amb la vista molt dèbil, es va establir a Madrid amb Pedro Vallina Martínez, on viu pobrament amb els ingressos d'una representació de vins i escrivint per a diversos periòdics (El Liberal, El Heraldo, El País). Durant aquests anys madrilenys freqüentarà el Centre Federal del Horno de la Mata, el Casino Federal, la Societat de Lliurepensadors, la redacció de La Revista Blanca i Tierra y Libertad –apreciava força Soledad Gustavo. En 1900 participà activament en l'organització de l'enterrament de Pi i Margall, en l'estrena d'Electra de Pérez Galdos i en la preparació del Congrés d'aquell any. Des de Madrid participà en l'organització de la vaga general de Barcelona de 1902. En 195 a La Línea es reuní amb Vallina per preparar un atemptat contra el rei com a esperó d'un moviment insurreccional. En aquests anys traduirà i editarà fullets, activitat que li va obligar a fugir cap a Tànger acusat de delictes d'impremta. A començaments de 1907 va tornar a Cadis. Va escriure en nombrosos periòdics de la premsa anarquista i republicana, com ara Acción Libertaria, La Alarma, La Anarquía, Bandera Social, Boletín de la FRE, El Corsario, El Cosmopolita, La Huelga General, La Idea Libre, El Heraldo, El Látigo, El País, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Progreso, El Pueblo, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Obrero del Mar, etc. És autor de La contribución de sangre. Al esclavo (1900), Cantos de la Escuela Moderna (1905, en col·laboració) i de diverses traduccions (Milton, Louise Michel, Kropotkin, Flammarion, etc.). Conegué multitud d'anarquistes i fou molt amic de Blasco Ibáñez, Nicolás Estévanez, de la família Urales i de Sánchez Rosa. Fermín Salvochea va morir el 27 de setembre de 1907 a Cadis (Andalusia, Espanya) d'una lesió de columna produïda quan va caure de la taula on dormia –oficialment «meningomielitis aguda»– i amb situació econòmica desesperada. El seu enterrament va ser una gran manifestació de dol popular amb més de 50.000 persones. Durant el seu enterrament, va començar a ploure a bots i barrals quan la comitiva passava per l'ajuntament; l'alcalde va ordenar que el fèretre entrés a la casa consistorial tot dient: «Aquesta és casa seva. Que no en surti fins que no acabi la pluja.» A Cadis hi ha una dita popular que diu: «Plou més que el dia que enterraren Bigote.», nom afectuós amb el qual era conegut Salvochea. La seva figura fou novel·la per Blasco Ibáñez en La bodega i per Valle-Inclán en Baza de espadas, i és el protagonista de molts tanguillos populars gaditans.

Fermín Salvochea y Álvarez (1842-1907)

***

Foto policíaca d'Albino Ponchia (2 de juliol de 1894)

- Albino Ponchia: L'1 de març de 1862 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el fuster anarquista Carlo Albino Ponchia, també conegut per la seva transcripció al francès com Charles-Albino Ponchia. Sos pares es deien Pietro Ponchia i Mariana Vacca. Emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país i el 2 d'abril va ser traslladat a la frontera belga. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Albino Ponchia (1862-?)

***

Pierre Quiroule

- Pierre Quiroule: L'1 de març de 1867 neix a Vilafòrt (Llenguadoc, Occitània) el periodista, escriptor, dramaturg, pensador utopista i propagandista anarquista Joachim Falconnet –en la matrícula militar figura com a segon nom Alexis, però no en el certificat de naixement–, també conegut com Joaquín Alejo Falconnet i, sobretot, com Pierre Quiroule –el seu pseudònim prové del refrany francès Pierre qui roule n'amasse pas mousse (Pedra que roda no amuntega molsa). Era fill del lionès Mathieu Falconnet, primer empleat de l'oficina del cap de la secció de la companyia ferroviària estatal, i de Marie Laroche. Després de viure a Lió (Arpitània), cap el 1871 sos pares emigraren a l'Argentina amb sos fills (Joachim, Jean Joseph i Claude). Son germà petit Jean Joseph es dedicà a l'enginyeria industrial, mentre ell es decantà per la filosofia, el periodisme i la literatura. Ben aviat començà a llegir els clàssics del moviment anarquista (Mikhaïl Bakunin, Piotr Kropotkin i Élisée Reclus) i entrà a formar part dels grups anarcocomunistes de Buenos Aires (Argentina). Cap el 1890 començà a col·laborar en el periòdic anarquista El Perseguido i en 1893 fundà el setmanari en llengua francesa d'inspiració kropotkiana La Liberté, en el qual col·laborà C. Moreau, Émile Piette, J. Roux, Alex Sadier i Auguste Vaillant, entre d'altres. En aquesta publicació defensà l'anarquisme individualista, comunista i antiorganitzador, enfrontat als anarquistes organitzadors seguidors d'Errico Malatesta, alhora que reivindicava l'acció directa violenta («propaganda pel fet»). En aquesta època conegué Andrea Brasseur, que esdevingué sa companya i amb qui tindrà dues filles, Marcela i Eva. El seu grup d'amics estava format per intel·lectuals, literats i estudiosos de les ciències, com ara l'escriptor i periodista Paul Groussac, el qual, durant la seva gestió com a director de la Biblioteca Nacional de la República Argentina, li donà feina com a tipògraf de la impremta de la biblioteca, treball en el qual romandrà molts d'anys. Cap el 1906 començà a col·laborar amb La Protesta, òrgan oficiós de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i en la seva redacció va fer una gran amistat amb Bautista Fuello, administrador, redactor i encarregat de la llibreria d'aquesta publicació, i que serà l'impressor de la gran majoria dels seus llibres. Entre 1907 i 1912 col·laborà com a corresponsal d'Argentina de Les Temps Nouveaux, publicant cròniques sobre el moviment obrer d'aquest país. En aquests anys també col·laborà en altes publicacions anarquistes, com ara La Mêlée, La Revista Blanca o Sembrando Ideas. En 1909 va escriure la seva primera utopia llibertària Sobre la ruta de la anarquía. Novela libertaria, que fou publicada en 1911 per Fuello. En 1914 l'editorial de La Protesta publicà la seva nova narració utòpica La ciudad anarquista americana. Obra de construción revolucionaria con el plano de la ciudad libertaria. En aquests anys dictà conferències i classes en nombrosos ateneus populars («El Porvenir», «Via Libre», «Liga de Educacion Racionalista», etc.) i nombroses obres de teatre que va escriure –El fusilamiento de Francisco Herrero o sea la infamia negra (1910), El gran crimen europeo (1917), La institución sacrosanta. Drama (1922), etc.– van ser representades per l'agrupació teatral «Arte y Natura». També es dedicà a investigacions geogràfiques, geològiques i astronòmiques, com ara Una nueva hipótesis sobre la formación del Universo (1917). Publicà nombrosos fullets de divulgació i de filosofia llibertàries que van ser editat per diferents grups anarquistes «específics o d'afinitat» («Los Comunistas», «Espartaco», «Agrupación Anarquista Regeneración y Sociedad de Resistencia Porteros y Ordenanzas del Estado», «Ateneo Libertario del Sur», «El Combate» de Paraguai, etc.), com El malestar social. ¿Cómo ponerle fin? (1918), Justicia social. Trabaje el que quiera comer (1919), Orientación social para alcanzar la suma máxima de bienestar y libertad individuales (1920), Para meditar al obrero y obrera huelguista (1920), La teoría social constructiva del campesinado argentino (1921), A mi hermano el obrero del campo (1921?), ¡Unificación! (1921), Entre obreros. Tesis social (1921), etc. En 1923 publicà Un Espartaco negro. Tragedia de la «Teach», on desenvolupa la seva teoria de la «minoria consciente», necessària, segons ell, per al triomf revolucionari; pensava que tasques creadores de la revolució les realitzarien un petit grup d'esperits escollits, revolucionaris més capacitats per adonar amb una solució provisional als problemes plantejats amb la transformació social, idea no compartida per destacats militants anarquistes (Emilio López Arango, Diego Abad de Santillán, etc.) que no veien la necessitat d'una «avantguarda directriu» en les accions revolucionàries, que deixés per al poble una actitud passiva. En 1924, quan es complien 10 anys de la publicació de La ciudad anarquista americana, presentà En la soñada tierra del Ideal, obra amb la qual completa el seu tríptic d'utopies, i on parla del paper que han de jugar els sindicats en el procés revolucionari. El seu interès pels temes de l'emancipació de la dona i el amor lliure es van palesar en l'edició en 1925 del fullet Ella y el. Preludiando al libre amar. En 1925 morí sa companya i això implicà un canvi important en sa vida; deixà la seva casa del carrer Canalejas, al barri de San José de Flores, de Buenos Aires i decidí fer un viatge per la província argentina de Misiones. S'instal·là tot sol en una caseta de fustes davant del riu Paranà per a observar el comportament de la Natura; en Un filósofo en Posadas (1931) es possible detectar les seves experiències viscudes allà i el resum de les seves preocupacions ecologistes d'aleshores. De bell nou a Buenos Aires, abandonà la militància llibertària i col·laborà com a corrector en el diari La Nación. En aquesta nova època es dedicà a la novel·lística i a la publicació de fulletons de suspens i d'aventures, com ara El extraño drama del ferrocarril del norte (1930), La voz del vacío (1930), La maldición del monje sin nombre al hogar ancestral de Lord Byron (1930), Los jinetes del desierto (1934) o El diario del muerto (1934). A més de les obres citades podem destacar Problemas actuales. Sistemas sociales y filosofía anarquista (1922), Los culpables. Controversia filosófica en un salón burgués a la hora del té (1923), La nueva ilusión mental. Huésped, fantasma y espíritu tangible (1926) i Ocio filosófico. El alma y el cuerpo (punto de vista antibergsoniano) siguiendo otras varias reflexiones respecto a la materia-espíritu (1927), entre d'altres. Pierre Quiroule va morir el 30 de novembre de 1938 a la seva casa del barri de San José de Flores de Buenos Aires (Argentina). En 1940 l'Editorial Tor publicà una col·lecció de novel·les policíaques seves sota el títol «Magazine Sexton Blake».

***

Foto antropomètrica d'Alfredo Bagaglino

- Alfredo Bagaglino: L'1 de març de 1868 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarquista Alfredo Bagaglino. Orfe, vivia a Mathi (Piemont, Itàlia). En 1904 va ser expulsat de França. El 20 de desembre de 1906 emigrà als Estats Units des del port de Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del vaixell Cedric. S'instal·là al comtat de LaSalle County (Illinois, EUA), on visqué amb sa companya, Domenica Cariglio, i sos fills. Partidari del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista en la línia de Luigi Galleani, estava subscrit al periòdic Cronaca Sovversiva. Mantingué una estreta correspondència amb anarquistes italians emigrats als EUA. Després de nombrosos anys d'activisme llibertari, especialment a les mines de carbó d'Spring Valley (Illinois, EUA) on treballava, el març de 1921 va ser deportat pel govern nord-americà, juntament amb Virgilio Foli, Cacsare Saccoro i J. Lorenzin, a Itàlia per mor del seu anarquisme. En 1926 va ser detingut, amb Giuseppe Russo i Vittorio Messerotti, pel règim feixista italià; jutjat, va ser condemnat a la deportació en colònia penitenciària, on romandrà alguns anys. En 1928 estava confinat a l'illa siciliana d'Ustica. Alfredo Bagaglino va morir el 13 de maig de 1936 a Torí (Piemont, Itàlia).

Alfredo Bagaglino (1868-1936)

***

Fitxa policíaca de Giuseppe Russo (Bolletino delle Richerche de l'1 de desembre de 1921)

- Giuseppe Russo: L'1 de març de 1873 neix en un vaixell a l'Atlàntic l'anarquista individualista Giuseppe Russo, també conegut com Joe Russo, L'Unico i Augustus Antonio Leon. Sos pares es deien Antonio Russo i Andromeda De Bernice. Segons les seves declaracions, el seu naixement, en ple mar a bord del vaixell que portava sos pares als Estats Units, no s'hauria notificat a cap municipi, però en altres ocasions declarà haver nascut a Chiaravalle Centrale (Calàbria, Itàlia). En 1908 treballava a les mines de carbó de Diamond i de Hammond (Indiana, EUA) i posteriorment, també de miner, a Colorado, Pennsilvània, Illinois, Bisbee (Arizona, EUA) i a la Federal Mine de Superior (Montana, EUA), entre altres indrets. També va fer feina d'obrer niquelador i va viure a Califòrnia (Los Angeles, Sacramento, Oakland, Engelmine, etc.). En 1911 formava part del «Circolo di Studi Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Los Angeles (Califòrnia, EUA) i engegà una campanya contra la repressió desencadenada a Catalunya arran dels fets de la «Setmana Tràgica». En 1913 col·laborà econòmicament des de Sacramento (Califòrnia, EUA) per a la construcció d'un monument a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia organitzat per la Universitat Popular de Luigi Molinari. Col·laborà en Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, fent servir els pseudònims L'Unico i Augustus Antonio Leon. En 1913 l'anarquista Luigi Parenti, des de les pàgines del periòdic Prolettario de Nova York (Nova York, EUA), l'acusà de ser un agent provocador i un espia i la polèmica que es desencadenà en la premsa llibertària nord-americana durà anys. Després d'una estada als EUA de 25 anys, en 1921 va ser expulsat del país. En 1922 s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia) i va ser condemnat a set mesos i quinze dies de presó per «ultratges i amenaces als agents de la força pública». Considera un «irreductible enemic del regim feixista», va ser inclòs en el llistat de persones a detenir en determinades circumstàncies. En 1926 va ser detingut per «activitat antifeixista», juntament amb els anarquistes Alfredo Bagaglino i Vittorio Messerotti, i condemnat a cinc anys de confinament a purgar a Favignana (Sicília) i a l'illa de Lipari. En acabar la pena retornà a Torí i s'integrà en un grup anarquista (Giuseppe Baroni, Ilio Baroni, Spartaco Bastoni, Giuseppe Bollin, Eugenio Botto, Carlo Cacciolato, Antonio Garino, Giovanni Gravela, Ferdinando Milani, Mario Neggia, Giuntini Telemaco, Tilio Ticciati, etc.) especialitzat en organitzar expatriacions il·legals del país, en reclutar milicians per lluitar a Espanya i en la propaganda a fàbriques. El desembre de 1937 va ser detingut de bell nou per «activitat antifeixista i propaganda anarquista» i condemnat a confinament durant cinc anys a les illes de Ponça i Tremiti. Condemnat en quatre ocasions per negar-se a fer la salutació anarquista, en acabar la condemna va ser novament detingut i només aconseguí la llibertat en 1943 amb la caiguda del règim feixista. Durant l'època de la resistència, distribuí a les fàbriques de la regió el periòdic clandestí torinès Era Nuova (1944-1945). Després de la II Guerra Mundial va ser el promotor del «Fons per a l'Obra de Luigi Galleani», amb la intenció de publicar l'obra completa d'aquest propagandista anarquista. Giuseppe Russo va morir en 1957.

Giuseppe Russo (1873-1957)

***

Foto policíaca d'Armand Godard (6 de gener de 1894)

- Armand Godard: L'1 de març de 1875 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista Armand Alexandre Godard. Sos pares es deien Alexandre Félix Godard, pintor de la construcció, i Léontine Joséphine Lainé, cosidora. Es guanyava la vida com a electricista. El juny de 1893 sa mare el va sorprendre amb altres joves, entre ells Étienne Large, a la plaça de Clichy amb un home d'uns quaranta anys que repartia exemplars del periòdic anarquista Le Père Peinard i els incitava a participar en reunions anarquistes i a la revolta; en arribar sa mare el venedor s'esfumà i segons el periòdic llibertari La Libre Parole es tractava d'un agent provocador de la Prefectura de Policia i fins i tot aquesta es va veure obligada a publicar una nota desmentint la pertinença d'aquest individu a la policia. En 1893 un tal Godard assistí a nombroses reunions anarquistes, però com que els informes policíacs no citen el nom és difícil de saber si es tracta de la mateixa persona en ser Godard un llinatge força comú. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i en aquesta època vivia amb sa mare i sa germana al número 20 del carrer Lepic de París. El 5 de gener de 1894 va ser detingut amb altres companys sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i només va recobrar la llibertat el 20 de març d'aquell any. En el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 figurava com a exiliat a Londres (Anglaterra). En 1895 va ser sortejat a Clichy (Illa de França, França), però va ser llicenciat de l'exèrcit per «alienació mental». El desembre de 1896 vivia amb l'anarquista Clotilde Adnet a Lieja (Valònia) a casa del llibertari belga Jacques Berré, implicat en 1892 en l'anomenat «Cas dels dinamiters de Lieja»; fabricava, amb aquest grup, monedes falses. El 4 d'octubre de 1897 s'instal·là amb Clotilde Adnet al número 175 de la plaça de la Station d'Uccle (Brussel·les, Bèlgica). Dedicats a la fabricació de moneda falsa, pocs dies després van ser detinguts, juntament amb Jacques Berré, i tancats a la presó de Saint-Gilles. El 25 d'abril de 1897 tots tres van ser jutjats per l'Audiència de Brabant (Flandes) i ell condemnat a 12 anys de presó (Adnet a sis anys i Berré a vuit anys). El 3 de desembre de 1914 es casà a Clichy amb la professora de música belga Marie Hélène Raes i en aquesta època vivia amb sa mare vídua al número 100 del bulevard National de Clichy. El seu últim període va viure al número 9 del passatge de Saint Michel de París. Armand Godard va morir el 4 de febrer de 1929 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París (França).

Armand Godard (1875-1929)

***

Fitxa de Primo Antiglio de la policia de Niça (5 de setembre de 1896)

- Primo Antiglio: L'1 de març de 1877 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Primo Antiglio –també citat Primo D'Antiglio o Primo Dantiglio. Sos pares es deien Alfonso Antiglio i Adelaida Corchiana. Marbrista de professió, d'antuvi seguí les idees col·lectivistes de Giuseppe Mazzini. Destacà per les seves tasques propagandístiques i es dedicava a la venda de periòdics i fullets anarquistes. El 20 de desembre de 1892 va ser detingut a Carrara quan escrivia als murs «Visca l'anarquia! Visca la Revolució social! Mort al Rei!». Va estar molt unit a l'anarquista Mario Larzoni. El 22 de febrer de 1896 va ser condemnat pel Tribunal de Massa i Carrara a dos mesos i mig de presó per «violències i rebel·lió contra els agents de la força pública». L'1 de mars –l'1 de maig segons altres fonts– de 1896 va ser detingut per «incitació a la vaga». Segons informes policíacs, que el consideraven «perillós», freqüentà els anarquistes posats en llibertat arran de l'amnistia del 14 de març de 1896. A principis de juliol de 1896 passà a Niça (País Niçard, Occitània) i s'establí al número 12 del carrer Emmanuel Philibert. Va ser contractat com a obrer per l'empresari marbrista Annibal Pesenti, establert a la plaça de la République de Niça, on treballà només tres dies. Abandonà el taller, juntament amb Filippo Bava, i marxaren cap a Marsella (Provença, Occitània). El 5 de setembre de 1896 va ser fitxat per la Comissaria Central de Niça. El 19 de setembre de 1896 el seu nom figurava en un registre d'anarquistes amb residència fixa. En aquesta època vivia al camí de Ròcabilhiera (Provença, Occitània). El 20 de desembre de 1896 marxà amb tren cap a Carrara. El 17 de gener de 1897 va ser acusat per la policia italiana de complicitat, amb Carmelindo Bedaglio (Chioni), de temptativa d'assassinat del comissari de policia de Carrara Saltano, que dies abans havia detingut nombrosos anarquistes els quals havien assaltat i desarmat dos carrabiners; aquest comissari va patir quatre ganivetades i dos trets de revòlver. La policia italiana pensava que podia fugir cap a França via Còrsega. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

***

Milly Witkop fotografiada per Senya Fléchine

- Milly Witkop: L'1 de març de 1877 neix a Slotopol (Ucraïna) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Milly Vitkopski, més coneguda com a Milly Witkop. Nascuda dins la comunitat jueva de la localitat, era la major d'una família de quatre germanes –la més petita, Rose, també militarà en el moviment anarquista. Fugint dels pogroms russos, va marxar a Londres en 1894, on va militar activament en el moviment llibertari jueu, especialment amb el grup que editava el periòdic en jiddisch Arbayter Fraynd. En 1895 coneix l'intel·lectual llibertari Rudolf Rocker qui esdevindrà son company. El maig de 1898 la parella va marxar a Nova York en busca de feina, però no van ser admesos al país ja que no van voler casar-se legalment i van haver de tornar al Regne Unit amb el mateix vaixell amb el qual havien entrat als EUA; l'afer va tenir un gran ressò mediàtic («la parella de l'amor sense matrimoni»). A partir d'octubre de 1898, Witkop i Rocker van coeditar Arbeyter Fraynd, i a partir de març de 1900 van començar a publicar Zsherminal, també en jiddisch i centrat en temes culturals. En 1907 va néixer el fill de la parella, Fermín, que esdevindrà amb el temps un artista de renom. La parella va oposar-se a la Gran Guerra d'ençà que va esclatar en 1914, a diferència d'alguns anarquistes, com Kropotkin, que van fer costat la causa aliada. Per alleugerir la pobresa i les privacions causades per la guerra, Witkop i Rocker van obrir un menjador popular. El desembre de 1914, Rocker, com molts altres alemanys i austríacs al Regne Unit, van ser internats en qualitat d'«estranger enemic». Witkop va continuar les seves activitats antibel·licistes fins que va ser detinguda per les mateixes en 1916 i va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, va marxar a Holanda a reunir-se amb Rocker i son fill. El novembre de 1918 la parella va instal·lar-se a Berlín, on van participar en la creació de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure dels Treballadors d'Alemanya). En 1920 Witkop va fundar, amb altres companyes anarquistes, la Unió de Dones de Berlín. El 15 d'octubre de 1921 les militants dels sindicats de dones, entre les quals es trobava Witkop, van celebrar un congrés nacional a Düsseldorf i es va fundar a nivell estatal la Syndikalistische Frauenbund (SFB, Unió Sindicalista de Dones), que tindrà molta empenta durant els anys 20 i que realitzarà accions «escandaloses» com la «vaga de ventres» o demostracions d'«amor lliure». A partir de 1921 l'SFB publicarà Frauenbund, com a suplement de l'òrgan d'expressió de la FAUD Der Syndikalist, i Witkop en serà una de les principals redactores. Poc després publicarà Was will der Syndikalistische Frauenbund? (1922), com a text programàtic d'SFB. En febrer de 1933 l'incendi del Reichstag obliga la família Rocker a exiliar-se als Estats Units –a través de Suïssa, França i Regne Unit–, on continuaran la lluita, organitzant, entre altres campanyes, el suport a l'Espanya llibertària durant la Guerra Civil. En 1937 es van instal·lar a la comunitat anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York). Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial Witkop i Rocker, ben igual que Max Netllau i Diego Abad de Santillán, van fer costat els aliats, perquè segons ells el nazisme no podia ser derrotat per mitjans pacífics. Després de la guerra, Witkop va mostrar certa simpatia pel moviment sionista, però molt escèptica pel que feia a la creació d'un «Estat nacional jueu», secundant la idea llançada per Martin Buber i Achad Haam de «nacionalitat binacional araboisraeliana». Milly Witkop va morir el 23 de novembre de 1955 a Peekskill (New York, EUA) a conseqüència de problemes respiratoris.

Milly Witkop (1877-1955)

---

Continua...

---

[29/02] Repressi� a Mil� - Reconstituci� de la CNT - Esteve - Rodrigues Franco - Arpinati - Peinced� - Ma�as - Rojo - Zabala - Cabral - F�n�on - Bordes - Dumas - Radowitzky - Lara

Sat, 28 Feb 2026 19:13:22 +0100

[29/02] Repressió a Milà - Reconstitució de la CNT - Esteve - Rodrigues Franco - Arpinati - Peincedé - Mañas - Rojo - Zabala - Cabral - Fénéon - Bordes - Dumas - Radowitzky - Lara

Anarcoefemèrides del 29 de febrer

Esdeveniments

Errico Malatesta

- Repressió a Milà: El 29 de febrer de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia) en sortir d'un gran míting de protesta, celebrat a prop del gimnàs de l'Escola de Porta Romana i organitzat per la Lliga Proletària de Mutilats i Invàlids de Guerra (LPMIG), al qual han participat diversos oradors, entre ells Errico Malatesta i Pasquale Binazzi, i Armando Borghi en representació de la Unió Sindical Italiana (USI), els carrabiners intervenen per impedir qualsevol manifestació, encara que fos pacífica, i obren foc contra la gentada a la plaça Missori matant dues persones que viatjaven en un tramvia –un invàlid de guerra i un tramviaire– i ferint-ne cinc. Els escamots feixistes també actuaren i atuparen diverses persones, entre elles el diputat socialista Luigi Repossi. A resultes d'això la Cambra del Treball de Milà va convocar una vaga general en protesta d'aquesta fets per a l'1 de març.

***

Convocatòria clandestina de l'assemblea de Sant Medir

- Reconstitució de la CNT: El 29 de febrer de 1976 a la sala d'actes de l'església parroquial de Sant Medir, al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) es realitza una assemblea clandestina de reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb la participació d'unes 500 persones –de 700 convocades– de diversos sectors productius (arts gràfiques, construcció, metall, ensenyament i sanitat), de grups estudiantils i de cercles llibertaris i contraculturals sorgits d'ençà el Maig del 68 –segons la mesa que coordinava l'assemblea, 373 persones van deixar constància de la seva activitat laboral, sindical o militant: activitats diverses, 82; arts gràfiques, 14; banca, 15; construcció, 14; ensenyament, 29; espectacles, 12; metall, 16; sanitat, 33; tèxtil, 11; comarques, 83; grups llibertaris, 13; i estudiants, 51. L'assembleisme en la presa de decisions i l’acció directa com a força de lluita per a la resolució dels conflictes sense cap tipus d'intervenció de l’Estat eren els elements fonamental d'unió de tots aquests grups, a més de l'autogestió com a norma i el federalisme com a estructura orgànica. Però es trobaven gent de dos grups d'edat ben diferenciats: els menors de 30 anys i els majors de seixanta. A l'abisme generacional s'afegí un conglomerat de projectes de les diverses tendències (anarcosindicalistes, anarquistes, sindicalistes, consellistes, marxistes llibertaris, trotskistes...) tan diversos que generaria fortes tensions internes i conflictes al si de l’organització anarcosindicalista. El sector de la CNT de l'Exili dominava les estructures orgàniques del sindicat en part per l'admiració i el respecte que se'l tenia. En aquells dies existien a Catalunya quatre comitès regionals que es disputaven les segles de l'anarcosindicat. La majoria dels grups convocants després de l'assemblea de Sant Medir es van autodissoldre, ja que entenien que el que es tractava era de crear a cada població i a cada empresa estructures (comitès, federacions locals, federacions comarcals, sindicats, publicacions confederals) sota les sigles de la CNT. En aquesta assemblea es va nomenar el primer Comitè Regional de Catalunya de la CNT.

Naixements

Pere Esteve

- Pere Esteve: El 29 de febrer de 1866 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) l'intel·lectual i propagandista anarquista Pere Esteve. Tenia pensat estudiar medicina, però quan tenia 14 anys son pare morí i hagué de posar-se a fer feina. Aprengué l'ofici de tipògraf a «L'Acadèmia», al costat d'Anselmo Lorenzo i d'Antoni Pellicer Paraire, i formà part de «La Societat Tipogràfica», fundada a Barcelona l'agost de 1879 i que era l'equivalent de la madrilenya «El Arte de Imprimir». En aquesta època estava lligat al grup d'impressors anarquistes de Gaietà Oller Minguella i de Jaume Torrens Ros, de clara tendència antisocialista. Cap a mitjan de 1882 abandonà «La Societat Tipogràfica», junt amb Pellicer, Josep Llunas i d'altres, per ingressar en «La Solidària», societat de caire anarquista adherida a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). En 1883 assistí a Sabadell al Congrés Comarcal Català; aquest mateix any fou membre de la comissió d'iniciativa del periòdic La Asociación. Órgano de los obreros tipógrafos de Barcelona. Durant aquest temps participà en la reorganització de l'FTRE, lluità en les principals campanyes del moviment anarquista barceloní, especialment, per la consecució de les vuit hores de treball. En 1887 fou redactor, administrador i director d'El Productor de Madrid, i secretari de la Comissió Federal de l'FTRE. Aquest mateix any fou nomenat secretari de la Federació Local de Barcelona i, poc després, va començar a manifestar públicament la seva opinió crítica enfront de l'autoritarisme de l'FTRE, i va consagrar-se com a un dels principals representants del corrent intel·lectualista de l'anarquisme; la síntesi de les seves idees es troba en una sèrie de quatre articles («Una evolución socialista»), apareguts en El Productor entre juny i juliol de 1888, en què manifestà que l'organització de l'FTRE, controlada per un nombre limitat d'individus, feia el joc al socialisme autoritari i ocasionava la ruïna del socialisme llibertari; aquests articles van donar lloc a una important polèmica amb el seu amic Ricardo Mella, que defensava l'organització com a mitjà per a enfortir la federació i començar un nou període d'agitació mitjançant la resistència. A la tardor d'aquell 1888 participà en el Congrés Regional extraordinari de València, on va triomfar el seu criteri d'establir les bases per a l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE) que reemplacessin els estatuts i reglaments de l'FTRE; aquesta decisió ocasionà la dissolució gradual de l'FTRE. El 10 de novembre de 1889 fou membre del jurat del II Certament Socialista de Barcelona. En aquesta època participà activament en les activitats del centre obrer barceloní «Regeneració». En 1890 va fer un míting a l'Ateneu Barcelonès i jugà un important paper en la celebració del Primer de Maig a Barcelona. Entre el 22 i el 25 de març 1891 representà els tipògrafs en el Congrés del Pacte d'Unió i Solidaritat a Madrid, en el qual es va fer costat la lluita antipolítica i s'acordà donar suport una vaga general per al Primer de Maig d'aquell any. També aquest any signà el Manifiesto del Círculo de Trabajadores de Madrid, dirigit a tots els proletaris d'Espanya i resposta d'un nucli del moviment obrer a les primeres eleccions amb sufragi universal, que refusava l'organització política i prestava suport a l'organització de la classe obrera, la celebració del Primer de Maig i l'obtenció de la jornada de vuit hores. L'agost de 1891 formà part de la delegació anarquista, amb Fernando Tarrida del Mármol, al II Congrés de la II Internacional celebrat de Brussel·les i on practicà l'obstruccionisme. Pel novembre del mateix any, conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà i la que serà la seva companya, l'anarquista stirneriana italiana Maria Roda Balzarini, amb qui tindrà vuit fills, tots nord-americans i dels quals només un serà anarquista, l'escriptor Sirio Esteve. Entre novembre de 1891 i febrer de 1892 acompanyà Malatesta en una gira propagandística per la Península, que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes, fins a l'aixecament anarquista de Jerez. Perseguit per les autoritats, amb Adrián del Valle, fugí cap Europa (París, Brussel·les, Oostende, Londres), sortida gràcies a la qual conegué destacats militants anarquistes (Jean Grave, Charles Malato, Émile Pouget, Piotr Kropotkin, Malatesta). Després entrà clandestinament a Barcelona i immediatament, durant el mateix 1892, per mor de les persecucions governamentals, emigrà als Estats Units. A Paterson dirigí el periòdic anarquista El Despertar. Instal·lat a Nova York, mantingué fructíferes relacions amb els moviments anarquistes de Cuba, Florida i l'àrea metropolitana novaiorquesa, especialment en qüestions relatives a la premsa. El setembre de 1893 fou delegat, amb Vicente García i representant el moviment anarquista espanyol, a la Conferència Anarquista Internacional de Chicago, on presentà l'informe Apuntes sobre la situación española, on va fer un repàs de la situació de l'anarquisme peninsular des de la dissolució de l'FTRE fins al moment de la seva delegació. En 1894 passà tres mesos a l'Havana on publicà el setmanari Archivo Social, va fer amistat amb Enrique Creci i es mostrà contrari a l'independentisme cubà, ja que, en la seva opinió, no solucionava cap problema. Durant els anys posteriors el seu prestigi com a periodista, orador, congressista, conferenciant i polemista va créixer notablement. Després passà a residí a Filadèlfia, on va estar a punt de ser linxat pel seu activisme llibertari. Entre 1901 i 1911 s'establí a Tampa (Florida), on va treballar de lector en una fàbrica de tabac, participant en el moviment sindical (vaga de tabaquers), publicant un petit periòdic anarquista a Ybor City i formant part del «Grup Ferrer Guàrdia» –en aquesta ciutat conegué Manuel Pardiñas Serrato, que en 1912 assassinaria el president del Govern espanyol Canalejas–, però hagué de fugir a causa de la pressió patronal i de la persecució policíaca que l'empaitaven per penjar-lo. En 1910 fundà la revista Cultura Proletaria. En 1911 mantingué correspondència amb Ricardo Flores Magón sobre la revolució llibertària mexicana. En 1912 de bell nou s'instal·là a l'àrea metropolitana novaiorquesa, on serà l'ànima del prestigiós periòdic Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925), continuador de l'anterior Cultura Proletaria, i durant un breu temps serà secretari dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova York per ajudar, juntament amb Jaume Vidal, els mariners i estibadors hispans, però l'autoritarisme dels wobblies l'obligà a dimitir per evitar debats púbics. En 1917, durant la Gran Guerra, fou detingut, amb Frank González, per mostrar-se contrari a la contesa; Cultura Obrera fou prohibit, però no fou expulsat. El 29 de juliol de 1923 dissertà en castellà, amb Urberto Martignago, Arturo Galvani, Ghetti i altres, en un picnic a Detroit per commemorar el regicidi de Gaetano Bresci. Col·laborà, dirigí i redactà nombroses publicacions llibertàries i gremials, moltes vegades fent servir pseudònims (Lirio Rojo, Gráfico, Avizor, etc.) com ara Boletín de la Sociedad de Impresores, El Despertar, Doctrina Anarquista Socialista, El Esclavo, Mother Earth, El Productor, La Questione Sociale, etc., i en les quals mostrà la seva tendència antimaltusiana i contrària al reformisme socialista. A la seva casa de Weehawken organitzà reunions dominicals de militants hispans i italians, ja que parlava molt bé la llengua de sa companya. Entre les seves obres destaquen A los anarquistas de España y Cuba. Memoria de la Conferencia Anarquista Internacional, celebrada en Chicago en septiembre de 1893 (1893, 1899 i 1900), A proposito de un regicidio (1900), I Congressi socialisti internazionali (1900, amb altres), Socialismo anarquista: la ley, la violencia, el anarquismo, la revolución social (1902 i 1927), La legge (1911), Reflexiones sobre el movimiento obrero en México (1911), Emancipaçao social (1915), Reformisme, dictadura, federalismo (1922) i La Revolución en la práctica. Réplica (1935, pòstum, amb Errico Malatesta i Gaston Leval). Pere Esteve va morir d'una congestió cerebral el 14 de setembre de 1925 a Weehawken (New Jersey, Estats Units), una setmana abans havia pronunciat la seva primera conferència en anglès.

***

Francisco Rodrigues Franco i Sabina Lopes Condeça Franco

- Francisco Rodrigues Franco: El 29 de febrer de 1879 neix a Faro (Farro, Algarve, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Rodrigues Franco, conegut com Chico Franco. Cap el 1910 s'instal·là a Setúbal (Setúbal, Lisboa, Portugal), on treballà de pescador i s'afilià a l'Associação de Classe dos Trabalhadores do Mar (Associació de Classe dels Treballadors del Mar), adherida a l'anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT). Participà activament en la fundació del local sindical dels seu ram, conegut com «Casa dos Pescadores» (Casa dels Pescadors), a la Rua dos Trabalhadores do Mar, i fou un dels iniciadors de la pràctica de batejar les embarcacions de la Cooperativa de Pescadors amb els noms de militants anarquistes coneguts. Fou un dels principals militants que contribuïren a donar al sindicalisme local l'orientació anarquista que es consolidà fortament a Setúbal, que arribà a ser coneguda com la «Barcelona portuguesa». Durant sa vida animà tres importants i multitudinàries vagues, entre elles una de dones, que acabaren reprimides amb obrers morts. En 1918, en plena dictadura de Sidónio Pais, va ser detingut, juntament amb altres militants (Manuel Rebelo, Alftrdo Bilha, Norberto Valedo, José dos Reis Couto, Antonio Casimiro, José Quaresma, etc.), i torturat pel policia Ferraz. Després d'un temps a les masmorres del Govern Civil de Lisboa, va ser empresonat al Fort de Monsanto (Benfica, Lisboa, Portugal). En 1931, amb Jaime Rebelo, animà la gran vaga marítima, que passà a la història amb el nom de «Vaga dels 92 dies». Francisco Rodrigues Franco va morir cap el 1953 a Pedrouços (Maia, Porto, Portugal). Estava casat amb Sabina Lopes Condeça Franco i sa filla, Luísa Carmo Franco Elias Adão, també va ser una destacada militant anarquista.

***

Leandro Arpinati

- Leandro Arpinati: El 29 de febrer de 1892 neix a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarcoindividualista i després dirigent feixista Leandro Arpinati. Abans de la Gran Guerra milità en el moviment anarcoindividualista i fou amic de Benito Mussolini, amb qui col·laborà en La Lotta della Classe. A partir d'agost de 1914 es convertí en un ardent intervencionista. Més tard s'establí a Bolonya on treballà com a electricista ferroviari i a començaments dels anys vint fou un dels creadors del «II Fascio di Combatimento» a Bolonya. El 21 de novembre de 1920 fou el cap d'un dels escamots que prengueren part en la baralla entre socialistes i feixistes a la Piazza Nettuno i a la Piazza Maggiore de Bolonya, episodi que a passat a la història com la «Matança del Palazzo d'Accursio», on resultaren 10 morts i 58 ferits, tots socialistes, la majoria per arma de foc. En 1921 esdevingué diputat i, després de la «Marxa sobre Roma», vicesecretari general del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1926 fou elegit alcalde de Bolonya. Entre 1929 i el 4 de maig de 1933 fou secretari d'Estat del ministre de l'Interior. Després ocupà diversos càrrecs en el sector esportiu: com ara president del Comitè Olímpic Nacional Italià i de la Federació Italiana de Futbol. A començaments dels anys trenta, les relacions amb el secretari del PNF, Achille Starace, es malmenen i es acusat d'organitzar l'atemptat contra Mussolini el dia de la inauguració de l'Estadi de Bolonya el 31 d'octubre de 1926, ja que l'autor material del complot, el jove anarquista Anteo Zamboni, era fill d'un amic seu. Etiquetat com a enemic del règim, fou detingut durant la nit del 26 al 27 de juliol de 1934, jutjat i condemnat a cinc anys de confinament d'antuvi a Lipari entre 1934 i 1937 i després a la seva finca de Malacappa, a prop de Bolonya, en arrest domiciliari. Rebutjà la invitació personal de Mussolini d'adhesió a la República Social Feixista de Saló (1943-1945) i fins i tot es posà en contacte amb grups de la Resistència. Leandro Arpinati fou executat per un grup de partisans antifeixistes el 22 d'abril de 1945 a Malacappa (Argelato, Emília-Romanya, Itàlia), l'endemà de l'alliberament de Bolonya.

***

Necrològica de Serge Peincedé apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 30 de desembre de 1976

- Serge Peincedé: El 29 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 15 de febrer– de 1896 neix a Poissy (Illa de França, França) l'anarquista Serge Peincedé. Sos pares es deien Jules Peincedé i Léontine Marie Roger. En 1939, quan la Retirada, acollí nombrosos refugiats que fugien de l'Espanya franquista al seu domicili de Passy-lès-Tours. Durant la II Guerra Mundial va ser deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament passà a residir a Le Bertins (Narcy, Borgonya, França) i milità en la V Regió de la Federació Anarquista (FA) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), mantenint la subscripció a diverses publicacions llibertàries (Le Monde Libertaire, Le Réfractaire, Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc.). En els anys seixanta col·laborà en Le Combat Syndicaliste. En 1970 establí contactes amb l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i fou subscriptor del seu òrgan d'expressió Front Libertaire des Luttes de Classes. Es guanyà la vida com a empleat d'assegurances i visqué amb sa companya Renée –s'havia divorciat de Paulette Germaine Olme– un temps a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França). Serge Peincedé va morir el 14 d'octubre de 1976 al seu domicili de Passy-lès-Tours de Varennes-lès-Narcy (Borgonya, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Varennes-lès-Narcy.

***

Necrològica de Miguel Mañas Santiago apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de març de 1976

- Miguel Mañas Santiago: El 29 de febrer de 1904 neix a Oliete (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Mañas Santiago. Sos pares es deien José Mañas i Isabel Santiago. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923, per la seva participació en la vaga de transports de Barcelona, va ser acomiadat de la feina i retornà al seu poble, on va fer propaganda anarcosindicalista fins que, pressionat, en 1924 marxà cap a França. Establert a Marsella (Provença, Occitània), formà par dels grups anarquistes d'exiliats espanyols de la ciutat. En 1929, arran d'un accident laboral, perdé una cama. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. Al seu poble va ser detingut en diverses ocasions i s'establí a Madrid (Espanya), on es mostrà força actiu a l'Ateneu Llibertari de Vallecas. Durant la Revolució espanyola formà part de la col·lectivitat d'Oliete, localitat que hagué d'abandonar arran de la reacció estalinista, trobant refugi en la «Columna Los Aguiluchos». Amb el triomf franquista passà a França. En 1946 fou secretari adjunt de la Federació Comarcal d'Origen de la CNT d'Híjar (Terol, Aragó, Castella) en l'exili. Sa companya fou Margarita Aceña. Miguel Mañas va morir el 7 de juliol de 1975 al seu domicili de Legavin (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat sota la bandera confederal.

***

Necrològica de Josep Rojo Pegueroles apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 9 d'octubre de 1975

- Josep Rojo Pegueroles: El 29 de febrer de 1904 neix Alcover (Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Rojo Pegueroles. Sos pares es deien Josep Rojo i Fidela Pegueroles. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià amb sa companya Josepa Vilaubí a França, on treballà de pagès. Josep Rojo Pegueroles va morir el 6 de juliol de 1975 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Consuelo Zabala, tercera per l'esquerra, juntament amb Lily Litvak i dos companys de la Fundació Anselmo Lorenzo

- Consuelo Zabala Martínez: El 29 de febrer de 1920 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Consuelo Zabala Martínez. Nascuda al madrileny carrer de Tribulete, va créixer al castís barri de Lavapiés. Sa mare, Consuelo Martínez, era muy religiosa i son pare, Francisco Zabala, militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar de juliol de 1936 estudiava batxillerat amb una beca de 10 pessetes que li havia aconseguit el dramaturg Alejandro Casona. El febrer de 1937 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i va fer de mecanògrafa al local del madrileny barri de Chamartín d'aquesta organització. També va col·laborar en el periòdic Frente Libertario. En la segona meitat de 1937 va llegir tres conferències a la madrilenya «Unión Radio» que van tenir molt ressò (Labor a realitzar de los ateneos libertarios, Méjico nación hermana i Sacrifiquémonos por los niños). Després del triomf franquista, va ser empresonada per les seves activitats, especialment per aquelles conferències radiades i per haver ocupat el càrrec de secretària de les Joventuts Llibertàries de Chamartín el setembre de 1938. Empresonada a la massificada presó madrilenya de dones de Las Ventas, i encausada inicialment en el mateix sumari que les militants comunistes conegudes com «Las Trece Rosas», ella es va salvar de morir afusellada per les autoritats franquistes perquè va negar ser comunista, tot remarcant el seu pensament llibertari. El juny de 1940 va ser condemnada a sis mesos de presó per «ajuda a la rebel·lió» i alliberada a finals de 1940. En sortir va participar en activitats de solidaritat amb els presos, essent la intermediària entre ells i el Secretariat Intercontinental (SI) a l'Exili. Així una companya li va donar el nom d'un jove anarquista condemnat a mort perquè li escrigués i, d'aquesta manera, va conèixer qui seria son company de tota la vida, Ángel Urzáiz Simón –la pena de mort li va ser commutada després de tres anys de presó. Ambdós van treballar en el moviment anarquista clandestí i Ángel va ser detingut i empresonat a finals de 1947. Acusat d'intentar reorganitzar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va ser condemnat per un consell de guerra a 30 anys de presó, a complir al penal valencià de Sant Miquel dels Reis. Es va instal·lar amb els seus dos fills, José Ángel i Paco, a València (País Valencià) per estar més a prop de son company, treballant en un restaurant, fins que va ser alliberat en 1959. Van donar refugi Cipriano Mera fins que va poder fugir a França quan aquest va sortir de la presó i estava amenaçat de mort pels comunistes. Després de la mort de Franco va participar en la reorganització confederal i després de l'escissió de la CNT, va col·laborar amb la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL). En 1998 va morir Ángel Urzáiz Simón i ella va patir problemes de salut durant els seus últims anys. Va prologar el llibre de María A. García-Maroto La mujer en la prensa anarquista. España (1900-1939) (1996). Consuelo Zabala Martínez va morir el 21 de març de 2004 al seu domicili de Móstoles (Madrid, Espanya) i va ser enterrada al cementiri d'aquesta localitat.

***

Tristan Cabral

- Tristan Cabral: El 29 de febrer –oficialment l'1 de març– de 1944 neix a Arcachon (Aquitània, Occitània) l'escriptor, poeta, traductor, professor i militant marxista llibertari i antimilitarista Yann Max Houssin, conegut com Tristan Cabral –detestava el seu nom oficial. Va ser fill il·legítim de R. Heinz, metge militar alemany durant l'Ocupació, i de Juliette Delavis, casada en un matrimoni de conveniència familiar i sense amor amb André Claude Houssin, aleshores presoner a Alemanya, el qual, en acabar la II Guerra Mundial, retornà a França i legitimà l'infant. Després de fer els estudis secundaris al Col·legi Henri IV de Bergerac (Aquitània, Occitània), estudià quatre anys a la Facultat de Teologia Protestant a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i, després d'abandonar la carrera pastoral –acabà declarant-se ateu, encara que admirador de Jesús de Natzaret–, va fer estudis de filosofia, amb Gilles Deleuze, entre d'altres. Ensenyà filosofia durant una trentena d'anys al Liceu Alphonse-Daudet de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Militant trotskista, durant els fets de «Maig del 68» va fer costat l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i va ser detingut. Després es dedicà fins a 1971 a viatjar (Turquia, Iran, Iraq, Palestina, Amèrica Central, Perú, Bolívia, Kurdistan, Irlanda del Nord, etc.), on, a més d'aprendre idiomes, entrà en contacte i participà amb tots els moviments revolucionaris que hi trobà. En 1974 es publicà el llibre Ouvrez le feu! (1964-1972), recull de poemes d'un tal Tristan Cabral, jove poeta suïcidat en 1972, amb un prefaci de Yan Houssin, que posteriorment se sabrà que aquest darrer era el veritable autor. Prengué el nom de Tristan Cabral en homenatge al polític independentista de Guinea i de Cap Verd Amílcar Cabral (Abel Djassi) i de Tristan, de la llegenda literària medieval de Tristany i Isolda. Ben actiu en els moviments de protesta, en els anys setanta formà part del Comitè Anti-Militarista (CAM), en suport dels Comitès de Soldats (CS), fet pel qual va ser condemnat a mig any de presó i tancat uns mesos a partir de desembre de 1975 a la presó parisenca de La Santé. Com a insubmís al servei militar, va ser suspès un temps de l'ensenyança. Fou íntim amic dels poetes anarquistes André Chenet i André Laude. En les eleccions municipals de 1995 va ser candidat en la llista encapçalada per l'empresari taurí Bernard Domb (Simon Casas). Va ser membre del Centre Ascaso Durruti (CAD) de Montpeller. En 2004, després d'un intent de suïcidi, va ser internat un temps en psiquiatria i en 2010 publicà el seu llibre H.D.T. (Hospitalisation à la Demande d'un Tiers) sobre aquesta experiència. En 2005 s'integrà, amb altres poetes, en el moviment «Insurrection Poétique». Va traduir diversos autors, com ara Nazim Hikmet, Octavio Paz, Yannis Ritsos, Georg Trakl, etc. Trobem poemes i textos seus en diferents publicacions periòdiques (Faire-part, Le Fou Parle, Hors Jeu, Poésie 1 - Vagabondage, La Voix des Autres, etc.). Entre les seves obres poètiques podem destacar Ouvrez le feu! (1964-1972) (1974 i 1979), Du pain et des pierres (1977), Demain, quand je serai petit (1979), Et sois cet océan! (1981 i 1983), La lumière et l'exil. Anthologie des poètes du Sud de 1914 à nos jours (1985, editor), Le passeur de silence. Poèmes (1981-1985) (1986), Sonnets (1989, amb altres), États d'urgence (1990), Le quatuor de Prague (1968-1990) (1990), Les Paris imaginaires (1990), Chasseurs d'Aube (1991), Le passeur d'Istanbul. Poèmes (1992), Le Désert-Dieu (1996), L'enfant d'eau. Journal d'un égaré (1940-1950) (1997), Mourir à Vukovar. Petit carnet de Bosnie (1997), La messe en mort (1999), L'enfant de guerre (999-1999) (2002), Al Marjasem Ella Gloriam (2006), La belle et la fête (2008), Le cimetière de Sion. De Yad Vashem à Chatila-Gaza (2010), H.D.T. (Hospitalisation à la Demande d'un Tiers) (2010), Les chants de la sansouïre (2011, amb Michel Falguières), Dernier tango à Salta. Quand deux femmes s'aimaient dans l'Argentine de Videla (2012 i 2016), Dernier tango à Salta (2013), Juliette ou le chemin des immortelles (2013), Si vaste d'être seul (2013), Requiem en Barcelona (2014), La petite route (mes années buissonnières) (2015) i Poèmes à diré (2019); també és autor dels assaigs Manifestes pour la sixième République (1987, amb Jack Oriac) i Le désert-Dieu. Journal de Jérusalem sous l'Intifada (1996). Sa companya fou Fabienne Claude Viala. Molt malalt, Tristan Cabral va morir el 22 de juny de 2020 al Centre Hospitalari Universitari Bellevue de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on portava hospitalitzat cinc anys. La ballarina i editora d'art Sarah Houssin-Dreyfuss és sa filla.

Defuncions

Félix Fénéon fotografiat per Paulhan (París, 1886)

- Félix Fénéon: El 29 de febrer de 1944 mor a Châtenay-Malabry (Illa de França, França) el periodista, crític literari i artístic, esteta, galerista d'art i militant anarquista Louis Félix Jules Alexandre Élie Fénéon. Havia nascut el 29 de juny de 1861 a Torí (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Pierre Marie Jules Fénéon, viatjant de comerç borgonyó, i Louise Jacquin, suïssa. Va fer els estudis secundaris intern a l'Institut Lamartine de Mâcon, aconseguint un excel·lent nivell en estudis clàssics. Després de fer el servei militar en Infanteria, el març de 1881 va guanyar una plaça de funcionari com a redactor en el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París –van ser col·legues seus en el Ministeri el poeta Louis Denise i l'escriptor Jules Christophe. Fou funcionari entre 1881 i 1894 i en aquestes anys col·laborava en la premsa anarquista sota pseudònims. En 1883 va ser nomenat secretari de redacció de La Libre Revue, on publicà els seus primers articles literaris i de crítica artística, i l'any següent va fundar, amb Georges Chevrier, La Revue Indépendante, de la qual serà redactor en cap. Va ser en aquest any de 1884 quan descobrí al Saló dels Artistes Independents el quadre de Georges Pierre Seurat Une baignade à Asnières i des d'aquell moment defensà els pintors impressionistes i neoimpressionistes a mort, publicant en 1886 l'opuscle Les Impressionnistes, que ràpidament esdevingué el manifest d'aquest moviment artístic. Va ser molt conegut sobretot com a descobridor de talents i en aquests anys esdevingué amic de molts pintors impressionistes anarquistes, com ara Maximilien Luce, Georges Seurat o Paul Signac. En 1885 col·laborà en La Revue Wagnérienne, de Téodor de Wyzewa, i entre 1885 i 1890 animà La Vogue, publicació dirigida per Gustave Kahn. A partir de 1886 es va comprometre totalment amb el moviment anarquista i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors –on assumirà el paper de director durant l'exili de Zo d'Axa–, Le Père Peinard, La Renaissence, La Revue Anarchiste, La Revue Libertaire, etc.; també va col·laborar en el periòdic socialista de Narbona L'Émancipation Sociale. Fénéon va ser acusat de ser l'autor de l'atemptat al restaurant Foyot, el 4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu despatx ministerial es va descobrir material per fabricar explosius (mercuri i detonadors), que pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile Henry i que Louis Matha li havia passat per amagar-lo. Arran d'això, va ser detingut, tancat a la presó parisenca de Mazas, destituït el 2 de maig de 1894 de la seva feina en el Ministeri de la Guerra i jutjat en el «Procés dels Trenta» entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any a l'Audiència del Sena. Gràcies els nombrosos artistes i escriptores (Gustave Kahn, Bernard Lazare, Stéphane Mallarmé, Louise Michel, Octave Mirbeau, Henri Rochefort, Séverine, etc.) que li van fer costat, va ser absolt. En sortir de la presó va ser contractar per Thadée Natanson com a secretari de redacció de La Revue Blanche, de la qual esdevingué redactor en cap en 1896, fet que «acratitzà» aquesta publicació. En 1896 col·laborà en La Renaissance i Lar Revue Rouge de Littérature et d'Art. El 17 de juny de 1897 es casà amb Stéphanie Adéle Gombaux (Fanny), una amiga de sa família divorciada. Convençut per Bernarde Lazare, aquest any esdevingué un dels partidaris més engrescats en la reivindicació de la revisió del procés del capità Alfred Dreyfus i La Revue Blanche en fou centre d'aquest combat. Després de la desaparició de La Revue Blanche, l'abril de 1903, trobà una plaça d'administratiu en Le Figaro. A partir de 1906 va escriure les «Nouvelles en trois lignes» per Le Matin. Altres revistes on va escriure, sempre signant com F. F., van ser: L'Art Moderne, Le Chat Noir, La Cravache, Entretiens politiques et littéraires, La Libre Revue, La Plume, La Revue Blanche, La Revue Indépendante La Revue Moderniste, Symboliste, La Vogue, etc. Va descobrir i publicar autors que després van ser famosos, com ara Jules Laforgue, Jarry, Mallarmé, Apollinaire, Rimbaud, Huysmans, etc. Interessat en tots els moviments culturals i artístics de l'època, ajudà a la difusió de joves pintors i artistes, com ara Cross, Marquet, Pissarro, Seurat, Signac, Van Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Entre 1906 i 1925 va ser un dels directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune. En 1908 un informe de la policia anotava que «continua militant en els cercles anarquistes de la capital i col·labora en nombrosos òrgans de propaganda llibertària». En 1912 organitzà la primera exposició futurista, titulada «Les peintres futuristes italiens». Durant la Gran Guerra realitzà diversos viatges a l'estranger (Regne Unit en 1915, Suïssa en 1917, etc.) i albergà un desertor. En 1917, arran de l'esclat de la Revolució russa, s'allunya del moviment llibertari i es declarà comunista, redactant un testament on anunciava que llegava al poble rus tota la seva col·lecció artística. Després de la Gran Guerra succeí Blaise Cendras en la direcció literària de les edicions de La Sirène i entre 1920 i 1926 dirigí Le Bulletin de la Vie Artistique. En 1923 va publicar el Dedalus, de James Joyce. En 1936, amb la pujada del Front Popular al poder, hissà la bandera roja a la teulada de l'immoble on vivia, al número 10 de l'avinguda de l'Opéra de París. En 1943 intentà de bell nou, sense èxit, llegar la seva col·lecció pictòrica a un museu moscovita. Els seus escrits complets, per ordre expressa seva, només es van editar un cop mort, en 1970, sota el títol d'Oeuvres plus que complètes. Félix Fénéon va morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que Chateaubriand habitava a Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry (Illa de França, França), reconvertida en llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys abans. Un premi, creat per la seva vídua Stéphanie Gonbaux en 1949 arran d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la seva important col·lecció de quadres que l'Estat francès refusa acceptar, porta avui el seu nom (Prix Fénéon) i permet descobrir els autors considerats més prometedors. Una part important dels seus manuscrits, correspondència i arxius iconogràfics es troben dipositats al Fons Paulhan de l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen (Normandia, França).

Félix Féné on (1861-1944)

***

Necrològica de Vicent Bordes apareguda en el periòdic novaiorquès Cultura Proletaria del 20 de març de 1948

- Vicent Bordes: El 29 de febrer de 1948 mor a Phoenix (Arizona, EUA) l'anarquista Vicent Bordes. Havia nascut cap el 1896 a València (València, País Valencià). Emigrà als Estats Units i s'establí a l'Estat de Connecticut, on fundà agrupacions i nuclis de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt del pit, cap el 1944 els metges l'aconsellaren establir-se a Phoenix per si podia millorar la salut.

***

Notícia de la detenció de Francis Dumas apareguda en el diari L'Écho d'Alger del 31 d'agost de 1935

- Francis Dumas: El 29 de febrer de 1952 mor a Masamet (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista Francis André Jean Dumas, també citat com François Dumas. Havia nascut el 6 de juny de 1898 al III Districte de Lió (Arpitània). Era fill natural de la cosidora Adélaïde Nourrisson i va ser legitimat el 25 d'abril de 1899 pel matrimoni amb Jean André Dumas celebrat al III Districte de Lió. Obrer torner ajustador, va ser mobilitzat el 16 d'abril de 1917 com a mecànic i destinat a l'arma d'aviació. Posteriorment s'instal·là a Toló (Provença, Occitània) i fou membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL). En 1935 era secretari del grup de Toló de la Federació Anarquista Provençal (FAP) i responsable del Bulletin Intérieur de la FAF, que edità 11 números a Toló entre octubre de 1935 i agost de 1936, butlletí que es decidí publicar arran del congrés regional celebrat el 22 de setembre de 1935 a La Ciutat (Provença, Occitània), en el qual assistiren 13 grups. Durant la nit del 29 d'agost de 1935 va ser detingut a Toló quan aferrava pels arbres i els pals elèctrics de l'Avinguda del XVème Corps, a prop de l'arsenal de vaixells de guerra de Castagneau, el pamflet anarquista «Bas les masques» (Sota les màscares). En el moment de la detenció portava encara 121 exemplars d'aquest pamflet i a finals d'aquell mateix any va ser condemnat a una multa per haver aferrat un pamflet sense el timbre reglamentari. També era membre del grup «Jeunesse Libre» (Joventut Lliure). Després de la II Guerra Mundial s'instalà a Masamet (Llenguadoc, Occitània), fou membre de la Federació Anarquista (FA), secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i pel seu activisme va ser inscrit en les llistes negres de la patronal. Francis Dumas va morir el 29 de febrer de 1952 al seu domicili de Masamet (Llenguadoc, Occitània). Existí un F. Dumas, militant de la FA i que el juny de 1947 publicà a Cormoranche-sur-Sâone (Roine-Alps, Arpitània) un número de Cahiers de la Libération Sociale.

---

Continua...

---

[28/02] Reial Ordre (28-02-1839) - Kronstadt - �O Anarquista� - Xerrada de Goldman - The Angry Brigade - Cyvoct - Clerc - Durieux - Laussinotte - Labat - Gomichon - Chapey - Girelli - Fandi�o - Gorelik - Garrof� - Donoso - Remiro - Regal - Heredia - L�pez Urzanqui - Colomar - Castej�n - Carballeira - Garc�a Mart�nez - Lecorre - Scarselli - Gaberel - Jorquera - Resta - Camba - Rueda - Borrego - Covelo - Moliner - Ballobar - Morros - Liebling - Germain - Moisan - Dalmau - Faugerat - Rubel - Gin� - Gonzaga - Despras

Sat, 28 Feb 2026 19:08:05 +0100

[28/02] Reial Ordre (28-02-1839) - Kronstadt - «O Anarquista» - Xerrada de Goldman - The Angry Brigade - Cyvoct - Clerc - Durieux - Laussinotte - Labat - Gomichon - Chapey - Girelli - Fandiño - Gorelik - Garrofé - Donoso - Remiro - Regal - Heredia - López Urzanqui - Colomar - Castejón - Carballeira - García Martínez - Lecorre - Scarselli - Gaberel - Jorquera - Resta - Camba - Rueda - Borrego - Covelo - Moliner - Ballobar - Morros - Liebling - Germain - Moisan - Dalmau - Faugerat - Rubel - Giné - Gonzaga - Despras

Anarcoefemèrides del 28 de febrer

Esdeveniments

La teixidora, de Joan Planella i Rodríguez (1882)

- Reial Ordre de 28 de febrer de 1839: El 28 de febrer de 1839 es publica a Barcelona (Catalunya) una Reial Ordre per la qual el govern concedeix autorització per a la fundació d'associacions d'ajuda i de socors de caràcter mutualista i de cooperatives, encara que deixava als caps polítics locals o regionals el seu reconeixement. La petició d'autorització l'havia realitzat una comissió del «Montepío de Nuestra Señora de la Ayuda» de Barcelona. Un any abans, els obrers comencen a organitzar-se i demanen al baró Ramón de Meer y Kindelán, capità general de Catalunya i representant de la «Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats del Principat de Catalunya», permís per a associar-se. La «Comissió de Fàbriques» era l'associació patronal que s'havia creat en 1933 per pressionar les institucions estatals i aconseguir avantatges enfront de la classe obrera. L'autorització per associar-se fou negada als obrers sistemàticament fins aquesta Reial Ordre que suposà l'antecedent immediat dels futurs sindicats. L'estiu d'aquest mateix any de 1839 es creà la «Societat de Teixidors de Cotó»; partidària de la resistència activa, arribarà a tenir 3.000 associats, però no fou autoritzada pel governador civil Josep Maria Gisbert, perquè en un article dels seus estatuts reivindicava la vaga.

***

Kronstadt

- Esclata la Revolta de Kronstadt: El 28 de febrer de 1921 esclata la revolta dels marins de Kronstadt, ciutat portuària base de la flota bàltica russa situada a l'illa de Kotlin, al Golf de Finlàndia, a prop de Petrograd (Rússia). La rebel·lió es va desencadenar contra el poder dels comissaris bolxevics i contra la manca d'aliments i de subministraments diversos. La insostenible situació econòmica que patia Rússia va portar aixecaments al camp (Rebel·lió de Tambov), així com vagues a les fàbriques de les ciutats. A finals de febrer Petrograd es trobava al caire de la vaga general. Així el 26 de febrer, davant els esdeveniments a Petrograd, la tripulació dels vaixells Petropavlovsk i Sevastopol van mantenir una reunió d'emergència i van acceptar enviar una delegació a la ciutat per investigar i informar sobre el moviment vaguístic. Quan el delegat va tornar el 28 de febrer i va informar sobre les vagues, els marins va fer costat els obrers i van rebutjar la repressió del govern comunista contra els vaguistes. Els marins, capdavanters de la Revolució russa, es van pronunciar pels «Soviets Lliures», deslligats totalment de la tutela política dels comissaris comunistes, pel dret a la lliure expressió i per la total llibertat d'acció i de comerç. Des de gener de 1921, 5.000 mariners s'havien deslliurat del Partit comunista. Les seves reivindicacions per les millores de les condicions de vida es van barrejar amb fortes aspiracions llibertàries. Després de fracassar en la petició de les seves demandes, els marins de Kronstadt es va aixecar en rebel·lió en contra del govern bolxevic el març de 1921.

Resolució del Petropavlovsk (28 de febrer de 1921)

***

Portada del primer número d'O Anarquista

- Surt O Anarquista: El 28 de febrer de 1926 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic bimensual O Anarquista (L'Anarquista). Era l'òrgan d'expressió de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). Estava dirigit, i majoritàriament redactat, per Fracisco Nobrega Do Quintal (Francisco Quintal) i editat per Fernando de Almeida Marques (F. Almeida Marques). Hi trobem articles de Mauro Bajatierra Morán, Adriano Botelho, Silva Campos, André Colomer, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, Séverin Férandel, Agustín Gibanel, Emma Goldman, Jean Grave, Arnaldo Simôes Januário, Gérard de Lazace-Duthiers, Louise Michel, Artemis Minerva, José Agostinho Neves, Roberto das Neves, Benoît Perrier, Ángel Pestaña Núñez, Francisco Pi y Arsuaga, Pinto Quartim, Francisco Valadas Ramos, Emidio Santana, R. Santos, Miquelina Sardinha, Alexandre Schapiro, Lev Tolstoi, Hugo Trene i Charo Zindi, entre d'altres. En sortiren almenys nou números, l'últim el 8 d'agost de 1926.

***

Cartell anunciador de la xerrada

- Xerrada d'Emma Goldman: El 28 de febrer de 1934 la destacada militant anarquista Emma Goldman fa una xerrada al Broadwood Hotel Auditorium de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) organitzada per l'«Emma Goldman Committee» de la ciutat. El govern nord-americà li havia donat permís per fer una gira de conferències pels Estats Units amb la condició que parlés només de teatre i de la seva autobiografia Living my life, però no de la situació política d'aleshores. L'acte va ser presentat pel periodista socialista Heywood Broun.

***

Logotip de "The Angry Brigade"

- Atemptats a París: El 28 de febrer de 1970 es produeixen atemptats amb bomba contra la sucursal del Banc de Bilbao i les oficines de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE) a París (França). Les accions són reivindicades pel grup anarquista «The Angry Brigade» (La Brigada de la Còlera) i tenen la finalitat de cridar l'atenció sobre la repressió franquista a l'Estat espanyol.

Naixements

Antoine Cyvoct (novembre 1883)

- Antoine Cyvoct: El 28 de febrer de 1861 neix al IV Districte de Lió (Arpitània) el militant anarquista Antonius Marie Cyvoct, conegut com Antoine Cyvoct. Sos pares, teixidors, es deien Paul Cyvoct i François Véronique Blanchard. Es guanyava la vida com a comercial llibreter. Va ser declarat sospitós, sense cap raó, de ser l'autor de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, que costà la vida del cambrer Louis Miodre. Cyvoct havia estat nomenat gerent el 13 d'agost d'aquell any del periòdic anarquista L'Étendard Révolutionnairei la policia li reprotxava ser l'autor d'un article incitador de l'atemptat. Cyvoct, que es trobava a Suïssa, no va presentar-se a Lió per justificar-se. El 6 de desembre de 1882 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per les seves declaracions de diverses reunions públiques. Després va ser implicat en el «Procés dels 66» de Lió i el Tribunal Correccional el va condemnar el 8 de gener de 1883 a cinc anys de presó en rebel·lia, ja que encara es trobava a Suïssa i després va fugir a Bèlgica, acusat de ser l'instigador de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió. El 23 de febrer de 1883 és ferit en l'explosió accidental d'una bomba a Ganshoren (Bèlgica) i detingut, és extradit a França en 1883. L'11 de desembre de 1883 va ser processat davant l'Audiència de Rhône per l'atemptat del 22 d'octubre de 1882 i, tot i que no se'n trobà la responsabilitat, va ser condemnat a mort. La pena va ser commutada el 22 de febrer de 1884 a treballs forçats al penal de Nova Caledònia. Malgrat la campanya portada pels anarquistes en 1895 pel seu alliberament, no serà amnistiat fins al març de 1898. Dos mesos més tard es va presentar a les eleccions legislatives del XIII districte parisenc, centrant la seva campanya en denunciar la situació dels presos anarquistes a Nova Caledònia –en va treure 862 sobre 14.692 vots. Es va posar a fer feina com a representant de llibreteria i féu conferències en els cercles llibertaris sobre les condicions de vida a les presons, alhora que va ampliar la seva educació llegint a la biblioteca de l'Île de Nou. Va fundar la lògia maçònica «L'Idéal Social». Antoine Cyvoct va morir el 5 d'abril de 1930, en la misèria, a l'Hospital de Saint-Antoine de París (França).

***

Foto policíaca d'Henri Clerc (ca. 1894)

- Henri Clerc: El 28 de febrer de 1864 neix a Lausana (Vaud, Suïssa) el perruquer anarquista Henri Clerc, també citat com Henry Clerc. Sos pares es deien François Clerc i Lucie Brun. Emigrat a París (França), el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries i es va refugiar a Londres. En 1894 vivia amb sa companya i sa filla al costat del Portland Road de la capital anglesa. Refugià a casa seva l'anarquista Louis Auguste Grandidier. Aquest mateix any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1898 retornà París, on fou condemnat a dos anys de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Alexi Durieux (24 de gener de 1894)

- Alexis Durieux: El 28 de febrer de 1874 neix a Stains (Illa de França, França) l'anarquista Alexis-Albéricq Durieux. Sos pares es deien Antoine Désiré Durieux i Zélia Cauvin, jornalers. Es guanyava la vida com a vidrier. El 26 d'abril de 1892 i el 30 d'abril de 1893 la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia anotà que la seva adreça era al número 17 del carrer Canal de Saint-Denis (Illa de França, França), i el desembre de 1893 vivia al número 8 de la carretera d'Aubervilliers. El 26 de desembre de 1894 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes. El 24 de gener de 1894 va ser detingut i fitxat per «robatori» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 28 de març de 1894 figurava en el llistat d'anarquistes de Saint-Denis de la policia i el 31 de desembre de 1896 en un llistat d'anarquistes de la regió parisenca. Entre el 12 de setembre de 1985 i el 22 de setembre de 1986 va fer el servei militar al III Batalló de Caçadors i passà a la reserva l'1 de novembre de 1898. El 18 de febrer de 1899 es casà al XV Districte de París amb la parisenca Alphonsine Luçon; en aquesta època vivia al número 11 del carrer Lakanal de París. El 22 d'abril de 1904 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per «atemptat al pudor» i tancat a la presó parisenca de Fresnes i el 16 de novembre de 1904 el mateix tribunal a un mes de presó per «ultratge públic al pudor». El 22 d'octubre de 1909 va ser sentenciat pel Tribunal Correccional de Blois (Centre, França) a 200 francs de multa per «possessió d'arma prohibida i embriagament públic». El 13 de gener de 1910 el Tribunal Correccional d'Épernay (Xampanya-Ardenes, França) el condemnà a un mes de presó per «vagabunderia i ús de certificat fals». El 3 de juny de 1912 el Tribunal d'Apel·lació d'Orleans (Centre, França) el sentencià a dos mesos de presó per «mendicitat grupal». Quan esclatà la Gran Guerra, el 4 d'agost de 1914 va ser mobilitzat, però al front va contreure disenteria. Entre el 31 de gener i el 13 de juny de 1918 va ser destinat a la foneria de «Victor Bidault et Cia» a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França). El 23 d'octubre de 1918 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Étampes (Illa de França, França) a tres mesos de presó i a 16 francs de multa per «ultratges públics al pudor» L'1 d'octubre de 1922 va ser llicenciat definitivament de l'exèrcit. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Henri Laussinotte

- Henri Laussinotte: El 28 de febrer de 1879 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Henri Laussinotte. Sos pares es deien François Laussinotte i Eudoxie Lacoste. Es guanyava la vida com a torner de marfil, especialitzar en fer jocs d'escacs. Col·laborà en Le Libertaire i L'Anarchie. Durant la manifestació del «Primer de Maig» de 1907 a París va ser detingut i acusat d'haver ferit d'un tret de revòlver l'agent Eugène Stenfort. El seu domicili, al número 12 del camí dels Graviers de Romainville (Illa de França, França), va ser escorcollat, trobant-se escrits, documents llibertaris i antimilitaristes, i un carnet al seu nom de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA); per contra, al seu taller, al número 67 del carrer Chemin-Vert, res no es trobà de compromès. Tancat a la presó parisenca de La Santé, es desencadenà una campanya en el seu suport encapçalada per un grup de destacats anarquistes, com ara Miguel Almereyda, Georges Durupt, Émile Vincent Méo (Émile Tissier) i Eugène Merle. Jutjat per l'Audiència del Sena per «temptativa d'homicidi voluntari», va ser absolt el 20 de desembre de 1907 per manca de proves. Durant la primavera de 1908, formà part, amb Lucien Belin, Georges Durupt, Gaston Delpech i Henriette Roussel, del grup que intentà rellançar l'AIA, aleshores disgregada. Aquest mateix any de 1908 va fer conferències al Grup d'Acció Revolucionària del IV Districte de París, que es reunia a la Casa del Poble del carrer Charlemagne. En aquesta època vivia al número 70 del carrer Rébeval del XIX Districte de París. El 10 de desembre de 1909, acabat de sortir de la presó de Meaux (Illa de França, França), participà en una reunió del grup «Les Révoltés», d'Henry Combes i Georges Durupt, amb la finalitat d'organitzar la campanya antiparlamentària de l'any següent. El 10 de juny de 1910 va ser absolt per l'Audiència de Sena i Marne d'un delicte de «distribució de moneda falsa». El 10 de setembre de 1910 va fer a la Sala Henri Duval, al número 48 del carrer Rébeval del XIX Districte de París, la xerrada «Action révolutionnaire». El novembre de 1910, amb Henry Combes i Georges Durupt, formà part del Grup Anarquista de Montmartre. En aquesta època vivia al número 69 del carrer Julien Lacroix del XX Districte de París. Llicenciat de l'exèrcit per malalt o ferit, el maig de 1915 mantingué aquesta situació en una nova revisió. El 10 de juny de 1915 va ser detingut després de proferir «insults a l'exèrcit» quan viatjava en un tramvia cap a Bagnolet; jutjat per aquests fets en consell de guerra el 31 d'agost de 1915, va ser condemnat a tres mesos de presó i a 500 francs de multa. Aleshores la policia el tenia fitxat com «anarquista falsificador de moneda» i vivia al número 214 del carrer Saint Maur del X Districte de París. Milità en el Sindicat de Serradura i Marqueteria de la Confederació General del Treball (CGT). Henri Laussinotte va morir el 8 de gener de 1924 al seu domicili del número 11 del carrer Buisson Saint-Louis del X Districte de París (França) i va ser incinerat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Una de les postals de Jean Labat

- Jean Labat: El 28 de febrer de 1882 neix a Porciuvas (Porciuvas e Bocoa. Aquitània, Occitània) l'anarquista naturista Jean Labat-Cazenave, conegut com Grandjean, Jean Godec i Jésus-Christ. Sos pares es deien Jean Labat-Cazenave, conreador, i Catherine Lafenêtre, domèstica. Es guanyà la vida de fotògraf i va se una de les figures més destacades del moviment llibertari naturista i vegà i de les comunitats anarquistes rurals. A partir de 1911 participà en l'experiència de colònia anarconaturista-vegana de Bascon, a prop de Châteua-Thierry (Picardia, França), encapçalada per Georges Butaud i Sophia Zaïkowska, i on participaren nombrosos anarquistes (Alfred Bidet, Robert Collino, Charles Fouyer, Georges Navel, Hélène Patou, Louis Radix, Louis Rimbault, etc.). Durant una etapa visqué en una cabana al bosc, a tres-cents metres de la colònia. Retornà un temps a París (França) amb sa companya Radoyka Ilitch (Radoïka Hitche), d'origen serbocroata, i amb qui tingué un infant en 1930. A París participà activament en el moviment anarquista, assistint a reunions i venent pels carrers Le Libertaire i altres publicacions llibertàries. Membre de la Federació Comunista Anarquista (FCA), l'1 de juliol de 1913 va ser detingut en una gran agafada a París. El 15 de novembre de 1913 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional del Sena a cinc mesos de presó com a gerent del periòdic parisenc Le Réveil Anarchiste Ouvrier per «provocació de militars a la desobediència» i Egène Jacquemin, com a autor d'un article antimilitarista, a 18 mesos de presó. En 1937 retornar tot sol a Bascon. Jean Labat va ser assassinat en una baralla el 23 de juny de 1938 a Bascon (Picardia, França) per Dragolioub Ilitch, germà de sa companya i seguidor de la filosofia anarconaturista, que el va enterrar al jardí al costat de sa cabana. L'editorial Johano publicà una col·lecció de targetes postals amb ell com a protagonista.

Jean Labat (1882-1938)

***

Notícia de la detenció d'Henri Gomichon aparaguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair de l'11 de desembre de 1930

- Henri Gomichon: El 28 de febrer de 1883 neix a Châtellerault (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari, i després socialista i comunista, Henri-Jules Gomichon. Sos pares es deien Jean Louis Gomichon, mecànic, i Claire Bruneau, modista. El 14 de febrer de 1907 es casà a Montbard (Borgonya, França) amb Antoinette Églantine Mamé. Treballà de manobre i de serraller, milità en el moviment anarquista de Nantes (País del Loira, França) i vivia a la Cité de la Baratte d'aquesta ciutat. Secretari de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), en 1919 esdevingué comunista i en 1921 va ser nomenat primer secretari regional del Partit Comunista Francès (PCF). El desembre de 1930 va ser detingut per «amenaces de mort i possessió d'arma prohibida». En 1935 figurava en una llista d'anarquistes residents al departament del Loira Inferior. Membre de la Resistència durant l'ocupació alemanya, l'octubre de 1941 albergà al seu domicili del barri del Petit Chantilly d'Orvault (País del Loira, França) els activistes Marcel Bourdarais i Gilbert Brustlein, membres del comando resistent comunista encapçalat per Spartaco Guisco, que va ser acollit per Jean Vignau-Balous. Henri Gomichon va morir el 21 d'octubre de 1960 a Nantes (País del Loira, França). Son germà René Gomichon també va ser un destacat militant socialista i comunista.

***

Notícia de la mort d'Henri Chapey apareguda en el diari parisenc Paris-Presse - L'Intransigeant del 24 de setembre de 1952

- Henri Chapey: El 28 de febrer de 1886 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Henri Chapey. Era fill dels taverners Jean Chapey i de Marie Justine Augustine Couppey. En 1902 va ser fitxat com a «anarquista individualista» per la policia, que remarcà la seva intel·ligència, facilitat de paraula i instrucció superior. Entre novembre de 1903 i gener de 1904 residí a Valònia (Lieja i Ougrée) i la policia belga sospità que posteriorment havia participat en un atemptat contra el cap de la Seguretat durant la nit del 17 al 18 de març de 1904 a Lieja. A finals de febrer de 1904 s'estava a París, on amb altres companys (Jacques Ferdinand Borderie, Paul Maxime Découée, etc.), es presentà a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) per demanar explicacions a Joseph Albert (Libertad), que havia calumniat Decouée. Des de febrer de 1904 la policia va perdre el seu rastre i va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El 31 de maig de 1904 un confident policíac el trobà en una manifestació a Père Lachaise amb altres anarquistes (Libertad, Georges Renard, Pedro Vallina Marínez, etc.). El juny de 1904 assistí a les reunions del grup anarquista «Les Iconoclastes» del XVIII Districte de París, animat per Libertad. En aquesta època treballava de mecànic d'automòbils. El 16 de febrer de 1907 s'allistà voluntari per cinc anys a l'exèrcit i va ser destinat al IV Regiment de Caçadors d'Àfrica. El 18 de desembre de 1907 va ser integrat en el 25 Batalló d'Infermers de la Divisió d'Ocupació de Tunísia i l'11 d'agost de 1908 va ser llicenciat per «epilèpsia constatada». El maig de 1910 la policia el trobà vivint al número 45 del carrer Pelleport del XX Districte de París. Entre 1911 i 1913 col·laborà amb articles teòrics en Le Libertaire. El maig de 1911 engegà el Comitè Intersindical de Propaganda i d'Acció de Montreuil-sous-Bois (Illa de França, França) i aleshores era membre de la Federació Revolucionària Comunista (FRC). Força influenciat per l'anarquista Émile Janvion, es declarà antisemita, contrari als francmaçons i hostil a Sébastien Faure («l'adormidor d'anarquistes»). L'1 de novembre de 1911 va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). El febrer de 1913 va veure morir l'anarquista Émile Auguste Maurin (Élie Murmain), que considerava un pare i al qual dedicà una necrològica en Le Libertaire i l'octubre d'aquell any s'encarregà de vendre la important biblioteca anarquista del finat a benefici de la vídua. En 1914 va ser membre del Consell Sindical del Sindicat de Correctors. Aleshores vivia al número 60 del carrer Victor Hugo de Bagnolet (Illa de França, França). Quan la Gran Guerra, el 23 de febrer de 1915 va ser integrat en el 9 Regiment de Cuirassers i, després de passar per l'Escola de Cavalleria, va ser destinat el 24 de gener de 1916 al 8 Regiment de Dragons. Entre del 25 de febrer de 1917 i el 17 de juny de 1917 restà integrat en el 13 Regiment d'Autometralladores i resultà ferit en una caiguda. El 2 d'abril de 1919 va ser llicenciat. Segons algunes fonts durant la guerra hauria fet propaganda de la Conferència de Zimmerwald i hauria estat condemnat el 12 de gener de 1916 a 30 dies de presó. El 17 de gener de 1920 es casà a Neully-sur-Seine (Illa de França, França) amb Zélia Aurore Milet, amb qui tingué una filla. En aquesta època treballava d'agent comercial i seguia vivint al seu domicili de Bagnolet amb sa mare ja vídua. En 1923 publicà Élie Murmain (Émile Maurin), una petita biografia del seu pare espiritual amb un pròleg de Robert Louzon. En el període d'entreguerres fou membre del Consell Sindical del Sindicat de Correctors i entre 1933 i 1940 en va ser secretari adjunt. En 1939 va fer costat econòmic Le Cri du Peuple. Durant l'Ocupació s'establí a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on s'encarregava de recollir les cotitzacions sindicals i ajudava els correctors en dificultats. Al final de sa vida era cap del Servei de Correcció de Paris-Presse - L'Intransigeant, on treballava des de la fundació d'aquest diari el 1948, i vivia al número 64 del Faubourg Saint-Martin del X Districte de París (França). Henri Chapey va morir sobtadament el 22 de setembre de 1952, vuit dies abans de jubilar-se, a l'Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França) i va ser enterrat a Saint-Laurent-de-Cognac (Poitou-Charantes, França).

***

Necrològica d'Angelo Girelli apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire de juliol de 1955

- Angelo Girelli: El 28 de febrer de 1886 neix a Cortona (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Angelo Girelli. Va ser criat pel pagès Romualdo Bellini a Farneta di Cortona (Toscana, Itàlia). En 1897 s'instal·là a Sasso d'Ombrone (Toscana, Itàlia) i posteriorment visqué a les poblacions toscanes de Cinigiano i de Montalcino. En 1910 s'establí a Piombino (Toscana, Itàlia), on va treballar als Alts Forns i s'integrà en la Cambra del Treball Sindicalista (CTS), adherint-se al grup anarquista local i a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Com a conseller de la Comissió de la CTS, juntament amb altres companys (Primo Fastame, Pilade Jacometti, Paris Pampana i Domenico Rossi), entre el 8 d'abril i el 18 de maig de 1919, intervingué, en nom dels obrers dels Alts Forns, en les tasques del Consell General de la Cambra del Treball. El gener de 1921, en el IV Congrés de la CTS, va ser reelegit com a membre de la seva comissió executiva, juntament amb Paris Abati, Otello Cocchi, Pietro Favilli, Ruffo Giorgi, Giovanni Mancini, Dante Muzzi, Lampisio Pineschi, Eligio Pozzi, Alpinolo Righini, Luigi Taddei, Tillo Ticciati i Albino Zazzeri. Després de la destrucció de la CTS el juny de 1922 per escamots feixistes, emigrà clandestinament a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on mantingué estretes relacions amb destacats anarquistes (Giulio Bacconi, Paolo Bonatti, Egizzio Cennini, Albino Zazzeri, etc.). L'octubre de 1932 desaparegué sobtadament de Marsella –sembla que va anar clandestinament a Alger (Algèria)–, fet que va alarmar el consolat italià, que el tenia constantment vigilat, tement que volgués tornar a Itàlia per a realitzar un atemptat i el 12 de novembre d'aquell any el denuncià al Ministeri de l'Interior com a «militant actiu del partit anarquista». El 24 de novembre de 1932 el cap de la policia feixista demanà al prefecte d'Arezzo (Toscana, Itàlia) informacions urgents sobre els exiliats i ell va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. De bell nou a Marsella, el 27 de novembre de 1932 parlà, amb Ludovico Rossi, en una conferència de l'exanarquista Gino Bagni sobre el règim soviètic. A finals de 1932 fundà, amb Luca Bregliano i Renato Gialluca, el «Comitè de Defensa de les Víctimes Polítiques» en defensa de Pietro Cocianchich i Dante Fornasari», anarquistes acusats d'un atemptat amb explosius el 15 de gener de 1932 contra la «Casa degli Italiani» d'Aubanha (Provença, Occitània), que causà quatre ferits en aquest cau feixista. Força actiu, el 9 de gener de 1933 participà en la inauguració de la Universitat Popular de Marsella i el 29 de gener d'aquell any assistí a la conferència d'Emilio Lussu sobre la revolució italiana. El 10 d'octubre de 1933 va ser fitxat per la policia i a partir de la primavera de 1934 formà part de la Federació Anarquista del Sud-Est de França, organització integrada pel «Gruppo Aurora» (Edoardo Angeli, Luca Bregliano, Marcello Cicero, Celso Persici, etc.); el «Gruppo Comunista-Anarchico» (Edoardo Angeli, Marcello Cicero, Celso Persici, etc.); pel «Gruppo della "Belle de Mai"» encapçalat per Giulio Bacconi; pel «Gruppo "Sacco e Vanzetti"», el secretari del qual fou Leonildo Biasci; i pel Grup Anarquista de Toló (Provença, Occitània), representat per Ugo Boccardi i Romualdo Del Papa. El 20 de gener de 1935 assistí a la conferència de Silvio Trenti sobre «Crepuscolo del diritto e dello stato borghese» i el Primer de Maig de 1936 participà en la manifestació organitzada pel Front Popular, en el grup dels anarquistes, juntament amb destacats companys (Giulio Bacconi, Luca Bregliano, Cesare Fietta, Ludovico Rossi, Emilio Strafelini, Lazzaro Turroni, etc.). Membre de la Secció de Marsella «Comitè Nacional de Defensa de les Víctimes Polítiques», el novembre de 1936 intervingué en la conferència de Luigi Campolonghi a la Borsa del Treball de Marsella. El 13 de novembre de 1938 participà en la marxa, organitzada per comunistes i anarquistes, per protestar contra el consentiment de Benito Mussolini a l'ocupació de Txecoslovàquia per part de l'Alemanya nazi. En acabar la II Guerra Mundial restà a França, on milità en la Federació Anarquista (FA) i en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). Malalt d'un càncer de gola, Angelo Girelli va morir el 8 de juny de 1955 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Manuel Fandiño

- Manuel Fandiño: El 28 de febrer de 1889 neix al llogaret de Piñeiro de Santa María de Serantes (Laxe, la Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Serafín Fandiño, també conegut sota diversos pseudònims com Serafín Manuel, Manuel Campos, Alejandro Alba, Franciso Benítez o Alejandro Silvetti. Era fill «natural» de Juana Fandiño García, que tingué encara un altre fill (Jesús Feliciano Fandiño) sense casar-se. Pocs dies després de nat fou portat a Santiago de Compostel·la. En 1905 emigrà a l'Argentina, on aviat es vinculà als obrers espardenyers als quals organitzà i representà en el consell de la Federació d'Obrers del Calçat. En 1909, arran de l'assassinat del cap de la policia Ramón Falcón per Simón Radowitzky, fou deportat a Espanya, on arribà el 25 de desembre d'aquell any. Immediatament després, amb la documentació a nom de Manuel Campos, s'embarcà cap a Montevideo (Uruguai), d'on, el maig de 1910, passà clandestinament a Buenos Aires. Als pocs mesos de la seva arribada, fou novament detingut quan es dirigia a la feina. El destacat advocat socialista Mario Bravo s'encarregà de la seva defensa, però no aconseguí la seva llibertat i fou novament deportat sota la Llei d'Ordre Social, recentment sancionada, cap a Espanya. Quan el vaixell arribà a Montevideo intentà fugir, però només ho aconseguí al port de Santos. Des de Santos es traslladà a Sâo Paulo, on residí un any, sota el nom d'Alejandro Alba, treballant en una fàbrica de mobles d'un immigrant italià anomenat Fioravante. Amb aquesta nova identitat actuà sindicalment, participà en grups anarquistes i es lligà a la redacció de La Bataglia, setmanari dirigit per Oreste Ristori, Gigi Damiani i Alejandor Cerchisi. En 1911 sortí del Brasil amb papers a nom del ciutadà uruguaià Francisco Benítez. Després d'un breu temps amb aquest nom, tornà al d'Alejandro Alba i a Montevideo començà a fer feina d'ebenista. Ficat en tasques sindicals, participà en la reorganització del Sindicat d'Obreres Ebenistes i Annexes, que aconseguí la jornada de vuit hores i que arribà a constituir la Federació de Treballadors de la Fusta. En aquesta època dirigí i administrà Aurora, periòdic d'aquesta federació, i intervingué en la creació de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), de la que arribarà a ser secretari general i animador del seu periòdic Solidaridad. Durant els cinc anys que visqué a l'Uruguai col·laborà en diversos periòdics, com ara Crónicas Subversivas i El Anarquista. En 1915 residí un temps a Rio de Janeiro (Brasil) en precàries condicions econòmiques (venen diaris, furtant la llet i el pa que els repartidors deixaven a les portes dels barris rics, etc.). Afiliat a la Federació Local de Treballadors, durant una vaga general, fou detingut quan pegava cartells a les parets del Ministeri de la Guerra. Amb el suport del periodista Astroglio Pereyra, aleshores militant de la Federació Local de Treballadors i que treballava al Ministeri d'Agricultura, aconseguí fer feina en un dipòsit de llibres de propaganda ministerial situat en un soterrani i on es reunia amb Pereyra per escriure articles per publicar en Na Barricada, periòdic eclèctic on publicaven nombrosos anarquistes (Fabio Luz, Correia Lópes, José Oiticica, C. Botti, etc.). Alhora exercia de corresponsal de La Protesta de Buenos Aires. Després de tornar a Montevideo i col·laborar en La Batalla, s'instal·là a Buenos Aires, on desenvolupà múltiples i importants tasques sindicals i ideològiques, com ara secretari del Sindicat del Moble (ebenistes) i director del periòdic del seu ram i redactor de La Protesta. A Rosario, amb Fernando Gonzalo i E. García Thomas, publicà La Rebelión i gairebé en solitari publica en La Campana «Voces proletarias». Quan esclatà la Revolució russa, fundà a Buenos Aires per reivindicar-la el diari Bandera Roja, però va haver de fugir enfront de la pressió governamental. Tres companys de la redacció Atilio Biondi, Hermenegildo Rosales i E. García Thomas acabaren a la colònia penitenciària d'Usuhaia, però ell aconseguí fugir perquè havia canviat de bell nou el nom pel d'Alejandro Silvetti. Poc després tornà a Buenos Aires, on s'incorporà al Sindicat d'Ebenistes –en aquest interí foren indultats els condemnats de Bandera Roja. En 1921 col·laborà en la sortida d'El Trabajo i de La Organización Obrera. En 1922, quan es constituí la Unió Sindical Argentina (USA) i la Confederació Obrera Argentina (COA), en fou nomenat vicesecratari i director del seu òrgan d'expressió. Més tard, com a secretari general de l'USA, intentà fusionar-la sense èxit amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i lluità força en la defensa dels presos polítics. Durant la seva gestió esdevingueren els tràgics fets de la Patagònia que acabaren amb la vida de 1.500 treballadors. Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 participà en el I Congrés Ordinari de l'USA, on fou reelegit per un mandat. Amb el temps les seves tasques es van centrar en el sindicalisme i va haver de patir dures crítiques que el lligaven al Govern, ja que havia hagut d'entrevistar-se amb els presidents Marcelo T. de Alvear (1927) i José F. Uriburu (1930), encara que en elles sol·licità l'indult de diversos anarquistes (Eusebio Mañasco, José Ares, Florindo Gayoso, José Montero, etc.) durament condemnats. En 1930 participà en les reunions d'unitat de la COA que van donar al naixement de la Confederació General del Treball (CGT) de la qual serà nomenat vicesecretari i director del seu periòdic el desembre de 1935, any en el qual assistí com a delegat a la Conferència Internacional del Treball de Ginebra. Per qüestions de feina va haver de deixar de fer de serrador de la Direcció General d'Arquitectura i va entrar a formar part de l'Associació de Treballadors de l'Estat (ATE). Amb un grup de sindicalistes (Sebastián Marotta, Andrés Carbona, Luis R. Bartolo, Juan C. Mason, José Negri, Bernardo Sugasti, Juan Bilbao, Electra González, etc.) i d'intel·lectuals (Gustavo Cochet, Arturo Carril, Maniel Ordoñez, etc.), creà el grup «Voluntad», defensor de la independència del moviment sindical. El febrer de 1937, com a representant de la fracció sindicalista, topà amb socialistes i comunistes en el V Congrés de l'ATE. En 1943, després de l'escissió de la CGT en «CGT Nº 1» i «CGT Nº 2», començà a abandonar les tasques sindicals i gairebé definitivament amb l'arribada de Perón al poder. En 1955, derrotat el peronisme, formà part de la Comissió Normalitzadora de la CGT. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara El Anarquista, Bandera Roja, La Batalla, La Battaglia, Crónicas Subversivas, Na Barricada, La Organización Obrera, La Protesta, La Rebelión, La Revolución, Solidaridad, El Trabajo, etc. Manuel Serafín Fandiño va morir el 6 de febrer de 1960 al Centro Gallego de Buenos Aires (Argentina).

Manuel Fandiño (1889-1960)

***

Anatol Gorelik

- Anatolii Gorelik: El 28 de febrer de 1890 neix a Genichesk (Kherson, Ucraïna) el periodista, anarcosindicalista i propagandista anarquista Grigorii Gorelik, més conegut com Anatolii Gorelik o Anatol Gorelik. Fill d'una família nombrosa, sos pares foren els jueus més pobres de Genichesk, petit port a la riba del mar d'Azov. Quan tenia 10 anys començà a treballar en un magatzem de queviures. A partir de 1904 es declara anarquista, militarà en diverses zones del sud de l'Imperi Rus i serà detingut diverses ocasions per la policia tsarista. En 1909 emigrà a França i dos anys després tornà clandestinament al seu país, per retornar al país gal a finals de 1911, on desenvolupà una intensa tasca sindical. En 1913 va viatjar pels Estats Units, fent mítings i desenvolupant una intensa feina propagandística en els sindicats de treballadors russos, amb els wobblies de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i en diverses organitzacions anarquistes, sempre participant activament en les seves lluites sindicals. En 1916, juntament amb Korniuk i altres companys, funda el primer periòdic rus d'obrers industrials, Golos Rabochego (La Veu dels Obrers), que després s'anomenarà Golos Trusenika (La Voz del Treballador). En 1917, amb l'esclat de la revolució, retornà a Rússia i va militar en el moviment anarquista de diverses ciutats, especialment a Ekaterinoslav i a la conca del riu Don. En 1918 fou nomenat secretari de l'Oficina Anarquista de la conca del Don, membre de la redacció amb Piotr Arshinov del periòdic Golos Anarjista (La Veu Anarquista) i secretari de l'Oficina d'Informació i Propaganda Anarquista en Llengua Jiddisch. Amb l'arribada a Ucraïna de l'exèrcit d'ocupació germanoaustríac passà a la clandestinitat. En 1919 fou nomenat secretari de la coordinadora de grups anarquistes «Nabat» de Mariupol i organitzà diversos grups llibertaris. Arran de l'ofensiva de les tropes de l'Exèrcit Blanc del general Anton Ivànovitx Denikin es va veure obligat a passar novament a la clandestinitat. En 1920 treballà com a docent en el Comissariat Popular d'Educació d'Ucraïna, alhora que segueix en la seva tasca de propaganda anarquista. El novembre de 1920, arran de l'atac del poder bolxevic contra les tropes makhnovistes i el moviment llibertari, fou detingut a Kharkov amb la major part dels responsables de «Nabat» (Volin, Aaron i Fanya Baron, Olga Taratuta, Senya Fleshine, Mark Mrchnyi, etc.) i traslladat a les presons moscovites de Taganka i de Butyrki; no recobrà la llibertat fins al 6 de gener de 1921. A Moscou continuarà fent propaganda anarquista, especialment en el sector estudiantil. El 8 de març de 1921 fou novament detingut a l'Institut de la Construcció de Moscou i condemnat a tres anys en un camp de concentració acusat de «anarcocontrarevolucionari». El 17 de setembre de 1921 fou alliberat després de romandre 10 dies i mig en vaga de fam i a causa de l'escàndol sorgit en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (Profintern), quan els delegats estrangers anarquistes i anarcosindicalistes (Ángel Pestaña, Armando Borghi, May Picqueray, etc.) denuncien la repressió del moviment anarquista. Finalment, formarà part de llista dels 10 anarquistes (Feldeman, Feodorov, Maksimov, Mrachny, Mijaylov, Volin, Vorobiev, Yarchuk, Yudin i Gorelik) que seran expulsat de la Rússia soviètica el 5 de febre de 1922. Després d'un curt temps a Berlín, on participà en la fundació del periòdic Anarkhicheskii Vestnik (El Missatger Anarquista) i escriví les seves memòries sobre la Revolució russa, en 1922, convidat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on desenvolupà una intensa tasca propagandística entre els grups anarquistes de llengua russa –col·laborador de Dielo Truda (Causa Obrera) de Buenos Aires– i entre els grups de llengua castellana –nombrosos articles en La Antorcha–, on exposà la realitat de la revolució soviètica i donà a conèixer les figures del moviment anarquista rus. També en els seus articles defensà l'anarquisme contra les influències del sindicalisme, les quals considerava negatives i reformistes. Els seus escrits són d'antuvi traduïts per Julio Company, però a finals dels anys vint ja escrivia directament en castellà. Quan el cop militar de setembre de 1930 trunca les publicacions llibertàries a l'Argentina, continuarà escrivint sobre temes educatius i revolucionaris, per a La Revista Blanca de Barcelona, fins que deixà d'editar-se en 1936. Fou autor de Gonenia na Anarjizm v Sovetskoy Rossii (1922, Expulsió de l'anarquisme de la Rússia soviètica), Anarjisti v Rossiiskoy Revoliutsii (1922, Els anarquistes en la Revolució russa), Pervaya Konferentsia anarjistskij organisatsii Ukraini Nabat, deklaratsia i rezoliutsi (1922, Primera Conferència de les organitzacions anarquistes d'Ucraïna Nabat), Primera Conferencia de las Organizaciones Anarquistas de Ukrania «Nabat». Declaración y resoluciones (1922), La revolución social (1923), Vospitanie v Sovetskoy Rossii (Kommunisticheskaya Vlast y Vospitanie) (1923, L'educació a la Rússia soviètica. Poder comunista i educació), El movimiento revolucionario de las masas en Ucrania (1924), La revolución rusa y el anarquismo (1933), Cóm conciben los anarquistas la revolución social (1936), Los grandes problemas del anarquismo moderno (1936), etc. En 1940 patí un atac de paràlisi que el deixà prostrat al llit; sa companya, Fany Gorelik, i sos dos fills l'assistiren. Malalt i aïllat, Anatolii Gorelik va morir el 15 de novembre de 1956 en un hospital de Buenos Aires (Argentina), on transcorregueren els últims anys de sa vida. La seva mort no fou ressenyada en la premsa llibertària argentina i només es conegué la notícia un any i mig després per un article publicat en la premsa de l'emigració russa llibertària.

***

Necrològica de Francesc Garrofé Capdevila apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 d'agost de 1966

- Francesc Garrofé Capdevila: El 28 de febrer de 1892 neix a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Francesc Garrofé Capdevila. Sos pares es deien Antoni Garrofé Mirets i Dolors Capdevila Serra. Mai no va poder anar a escola, abandonà molt jove el seu poble natal i s'integrà ràpidament en el moviment llibertari. En 1923 emigrà a Cuba i restà a l'Havana fins el juny de 1926, data en la qual s'embarcà cap a França. Milità en el moviment anarquista francès fins la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931, moment en el qual retornà a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), continuà militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt durant vuit anys, Francesc Garrofé Capdevila va morir l'1 d'abril de 1966 a l'Hospital La Grave de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

[27/02] �Le Repr�sentant du Peuple� - �Le D�chard� - �San Francisco Chronicle� - M�ting contra la tortura carcer�ria - �Banda Bonnot� - Atemptat a Barcelona - �Les Artisans de l'Avenir� - Enfrontaments a Flor�ncia - Christie - Dequet - Coriol - Mathieu - Mailfait - Brunet - Kniestedt - Maggio - Fabbri - Monanni - Fontana - Bermejo - Costa Ferrer - Lafarga - Martorell - Mu�oz Bueno - Burtin - Grisard - Ogeret - Carouy - Schrader - Pr�spero - Sousa - Fragori - Castrucci - Brandt - Gonz�lez Vera - Bruna - Carmagnola - Masot

Fri, 27 Feb 2026 13:07:52 +0100

[27/02] «Le Représentant du Peuple» - «Le Déchard» - «San Francisco Chronicle» - Míting contra la tortura carcerària - «Banda Bonnot» - Atemptat a Barcelona - «Les Artisans de l'Avenir» - Enfrontaments a Florència - Christie - Dequet - Coriol - Mathieu - Mailfait - Brunet - Kniestedt - Maggio - Fabbri - Monanni - Fontana - Bermejo - Costa Ferrer - Lafarga - Martorell - Muñoz Bueno - Burtin - Grisard - Ogeret - Carouy - Schrader - Próspero - Sousa - Fragori - Castrucci - Brandt - González Vera - Bruna - Carmagnola - Masot

Anarcoefemèrides del 27 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de Le Représentant du Peuple

- Surt Le Représentant du Peuple: El 27 de febrer de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Représentant du Peuple. Journal quotidien et hebdomadaire des travailleurs. Fou redactat i editat per Pierre-Joseph Proudhon. Defensava que el proletariat havia d'emancipar-se tot sol, sense l'ajuda de cap govern. Tingué una tirada d'uns 40.000 exemplars i tindrà una gran influència en els estrats populars parisencs. El 31 de maig i l'1 i 5 de juny, publicà el «Programa revolucionari adreçat als electors del Sena». Cal dir que el 4 de juny Proudhon va ser elegit diputat per París en les eleccions complementàries de l'Assemblea Nacional francesa. El 5 de juny, Proudhon publicà en aquest periòdic un text en suport dels insurgents de la coneguda com a «Revolució de 1848» i, tres dies després, un article on exigeix la reducció d'un terç en els lloguers i els terratges durant tres anys. Després de tot això, l'últim número d'aquesta publicació sortí dos dies després, el del 10 de juliol de 1848, ja que fou prohibit per les autoritats governamentals. Va ser substituït per Le Peuple, publicat entre el 2 de setembre de 1848 i el 13 de juny de 1849, i després per La Voix du Peuple, editat entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850, i, finalment, per, de bell nou, Le Peuple, entre el 15 i el 13 d'octubre de 1850.

***

Capçalera del primer número de Le Déchard

- Surt Le Déchard: El 27 de febrer de 1892 surt a Damery-Brunet (Xampanya-Ardenes) el primer número del periòdic anarquista Le Déchard. Organe hebdomadaire révolutionnaire de la Région Est & Nord (L'Indigent. Òrgan setmanari revolucionari de la Regió Est-Nord). El redactor en cap signava com Eh. Kécsatfoux? (Eh, què fas?). En van ser responsables Émile Hyppolyte Godart, Edouard Fores, Larando, J. Michiels (administrador) i Lamare (Anon, impressor gerent). Tirà 4.000 exemplars. Hi van col·laborar, entre d'altres Duhoux, Edouard Pflug (Goeffroy) i Henry Zisly. En sortiren dos números, l'últim el 12 de març de 1892, i en aquest darrer número es publicà un Chant du déchard, on es demanava que magistrats, policies, banquers, etc., fossin tractats pel «bon doctor Guillotin».

***

Capçalera del San Francisco Chronicle

- Exabrupte del San Francisco Chronicle: El 27 de febrer de 1908 el diari San Francisco Chronicle de San Francisco (Califòrnia, EUA) considera que el fet d'afirmar les conviccions anarquistes és «una prova decisiva de follia incurable» i que havia de portar els seguidors d'aquesta «doctrina detestable» que és l'anarquisme al confinament en un asil psiquiàtric de per vida. Segon aquest diari, tots els àcrates, «inútils com les rates i molt més perillosos», ja siguin nadius o estrangers, havien de ser privats de la seva ciutadania i la seva literatura i premsa s'havia d'escombrar de les bústies i dels quioscos de tots els Estats nord-americans.

***

Nota sobre l'acte publicada en la revista de Buenos Aires Caras y Caretas del 5 de març de 1910

- Míting contra la tortura carcerària: El 27 de febrer de 1910 se celebra al Parque de los Patricios de Buenos Aires (Argentina) un míting anarquista contra el empleats de la Presó d'Encausats de Buenos Aires acusats de tortura carcerària. A aquest acte, organitzat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i la Confederació Obrera Regional Argentina (CORA), s'adheriren diversos sindicats (blanquers, carreters, fogoners, forners, fusters, mossos, pintors, portuaris, sabaters, talabarders, vidriers, obrers del vímet, etc.) i grups («Centro Nueva Era», etc.), i intervingueren destacats militants, com ara Carlos Balsán, Salvador Caputo, Rodolfo González Pacheco, Alberto Manresa Herrero, Francisco Sarache, Antonio Zamboni, entre d'altres.

Míting contra la tortura carcerària (27 de febrer de 1910)

***

Els processats de la "Banda Bonnot" a l'Audiència

- Veredicte del procés a la «Banda Bonnot»: El 27 de febrer de 1913, a l'Audiència del Sena de París (França), després de 25 dies de sessions, s'acaba el procés a la «Banda Bonnot». El veredicte va ser força dur: Raymond Callemin, Eugène Dieudonne, André Soudy i Antoine Monier, són condemnats a mort; Paul Metge i Edouard Carouy a cadena perpètua –aquest darrer se suïcidarà el mateix dia a la seva cel·la. Per a la resta de pretesos còmplices: Jean de Boë, 10 anys de treballs forçats; Gauzy, 18 mesos de presó; Kibaltchiche (Victor Serge), cinc anys de presó. Només Rirette Maîtrejean és absolta. La pena d'Eugène Dieudonne va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat, i després de diverses fugues de la presó, va ser finalment indultat el 1925 gràcies a una campanya portada a terme per Albert Londres.

***

Notícia de l'atemptat publicat a La Vanguardia de Barcelona del 1 de març de 1921

- Atemptat contra Ramon Esteve: El 27 de febrer de 1921 l'inspector de tramvies Ramon Esteve, després d'haver fet la revisió a un cotxe a l'estació del Morrot, al port de Barcelona (Catalunya), és tirotejat per un desconegut. Dels dos trets que sortiren de l'arma agressora només un li ferí lleugerament en una mà. El ferroviari declarà que no pertanyia a cap sindicat i que ignorava les causes de l'agressió, però el moviment anarcosindicalista el tenia per un policia infiltrat entre el personal de la companyia ferroviària. Les forces de l'ordre atribuïren aquest atemptat al grup d'acció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que es reunia en un domicili del carrer Toledo del barri barceloní de Sants format per una quarantena de membres (Vicenç Sales, Rosari Benavent, Ramon Archs Serra, etc.).

***

Portada del fullet d'aquesta conferència

- Conferència Les Artisans de l'Avenir: El 27 de febrer de 1921 el filòsof anarcoindividualista Han Ryner pronuncia una conferència a la Sala Procope de París (França) sota el títol Les Artisans de l'Avenir. Aquest important text va ser publicat a començaments d'octubre d'aquell any a París coeditat entre la «Société des Amics de Han Ryner» i l'editorial de la revista belga d'avantguarda Ça Ira, amb un frontispici de Pierre Larivière.

***

Diverses seus de l'anarquista Unió Sindical Italiana (USI) assaltades pels feixistes (1921)

- Enfrontaments a Florència: Entre el 27 i el 28 de febrer de 1921, a Florència (Toscana, Itàlia), en el context exacerbat de l'ascensió del feixisme, es van produir enfrontaments especialment greus amb els feixistes que van causar la mort de dos ferroviaris: Gino Mugnai i Spartaco Lavagnini. Els feixistes van intentar després entrar al barri de San Frediano, però es van trobar una forta resistència per part dels militants radicals i de tota la població que s'atrinxerà darrera d'una barricada. A Certaldo, prop de Florència, l'anarquista Ferruccio Scarselli, mor destrossat per una bomba durant un enfrontament, mentre que a La Spezia l'anarquista Uliviero és assassinat per la policia. Al mateix temps, a Trieste, la Borsa del Treball és incendiada. L'1 de març, en resposta a les violències feixistes, una vaga general es declarada a Trieste i a Florència, ciutat on es produiran nous enfrontaments que causaren la mort de més de vint persones i van fer més d'una centena de ferits.

***

Foto policíaca d'Stuart Christie

- Assalt a la casa d'Stuart Christie: El 27 de febrer de 1968 la casa de Hornsey, al nord de Londres (Anglaterra), del militant llibertari escocès James Stuart Christie, fundador de l'Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista) i membre de l'Anarchist Federation of Britain (AFB, Federació Anarquista Britànica) és assaltada per la policia. El sergent detectiu de la secció especial de la Policia Metropolitana Roy Cremer, amb una ordre de registre, busca explosius relacionats amb l'atemptat contra l'ambaixada grega de novembre de 1967.

Naixements

Foto policíaca de Victor Dequet (16 de març de 1894)

- Victor Dequet: El 27 de febrer de 1844 neix a Pierrepont (Baixa Normandia, França) l'anarquista Victor Adonis Dequet –a vegades el seu llinatge citat erròniament Deguet. Sos pares es deien Joseph Clovis Dequet, sabater, i Hortense Hugot. Soldat en el 43 Regiment d'Infanteria de Línia durant la guerra francoprussiana, a Saint-Privat-la-Montagne (Lorena, França) va ser ferit de bala al colze esquerre i el braç li va quedar anquilosat; després de set anys i mig a l'exèrcit, en 1872 va ser llicenciat amb pensió. En 1882 ja vivia a París (França) i treballava de mecànic. En 1888 assistí a les reunions celebrades a la Cambra Sindical dels Manobres durant la campanya contra les oficines de col·locació i també assistí a les del grup «Les Libertaires» del XX Districte. El 20 de setembre de 1890 es casà al XIX Districte de París amb Marguerite Castille, marmanyera. En aquesta època vivia al 186 del bulevard de la Villette de París i treballava de mecànic. Els seus domicilis sempre van estar vigilats per la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia, que el considerava «militant anarquista», i des d'abril de 1892 vivia al número 42 del carrer Claude-Villefaux i a partir de desembre de 1893 al número 120 del bulevard de la Villette. El 16 de març de 1894, arran de l'atemptat de Désiré Joseph Pauwels contra l'església de la Madeleine de París del dia anterior, va ser detingut en una gran agafada contra el moviment anarquista; el seu domicili, al carrer 120 del bulevard de la Villette, va ser escorcollat sense cap resultat. Aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Després de ser interrogat pel jutge d'instrucció Henri Meyer, el 29 de març de 1894 va ser posat en llibertat. En aquesta època treballava d'armer. Victor Dequet va morir l'11 de març de 1895 al seu domicili, al número 32 del carrer l'Orillon, de l'XI Districte de París (França).

***

Notícia del nomenament de Louis Coriol apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 30 de setembre de 1906

- Louis Coriol: El 27 de febrer de 1858 neix a l'antic X Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Louis Coriol. Sos pares es deien François Coriol, pintor de persianes, i Julie Françoise Bernard. Es guanyava la vida com pintor en la construcció. En 1886 vivia al número 43 del carrer Thermopyles de París. En 1904 va ser acomiadat de la seva feina a la Companyia de Tramvies de Tunis (Tunísia) i, sense recursos i malalt, va demanar en una carta enviada a Georges Yvetot, secretari de la Borsa del Treball, suport econòmic per a ser repatriat. El setembre de 1906, en substitució de V. Casse, va ser nomenat secretari de la Secció del X Districte de París de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Va ser un dels 21 signants del cartell «Aux soldats», editat pel Grup Lliure de Propaganda Antimilitarista, agrupació dissident de l'AIA, que va ser aferrat durant la nit del 22 al 23 d'abril de 1907 als carrers de París, i on es feia una crida als soldats a desobeir i a no reprimir la manifestació del «Primer de Maig». Dels 12 signants del manifest processats (Louis-Alexandre Aulagnier, Camille Binet, Louis Coriol, Charles-Gaston Delpech, François Grauvogel, Raoul Lelong, Eugène Moucheboeuf, Lucien Prieur, Firmin Salles, Henri Turpin, Auguste Vallet i André Veber), va ser l'únic que, després d'un temps tancat a la infermeria de la presó parisenca de Fresnes, va ser posat en llibertat provisional per mor del seu delicat estat de salut. Jutjat tot el grup entre el 24 i el 25 de juny de 1907 per l'Audiència del Sena per un delicte de «provocació a la desobediència de militars», finalment tots van ser absolts. Sembla que estava subscrit a la revista L'Avenir Social de Madeleine Vernet. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 assistí al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà a Amsterdam (Països Baixos). Era vidu de Rose Veroile. El seu últim domicili fou al número 19 del carrer Faubourg du Temple. Greument malalt del cor, Louis Coriol va morir el 2 d'octubre de 1907 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Retrat de Gustave Mathieu aparegut en el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 8 d'abril de 1893

- Gustave Mathieu: El 27 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 26 de febrer– de 1866 neix a Guise (Picardia, França) l'anarquista Gustave Louis Mathieu. Nasqué al Familisteri, creat per l'industrial i filantrop Jean-Baptiste André Godin a Guisa, on sos pares (Eugène Joseph Mathieu i Marie Anne Eugénie Leroux) treballaven i on ell mateix començà a fer feina molt jove com a obrer emmotllador. Ben aviat començà a freqüentar les reunions anarquistes. El setembre de 1887 va ser detingut pels gendarmes per haver aferrat dos cartells manuscrits per a denunciar l'acomiadament improcedent per part de Godin del company Bal i també ell, juntament amb son germà Émile, va ser acomiadat. Durant la tardor de 1887 marxà a Morlanwelz (Hainaut, Valònia), on treballà d'obrer emmotllador i participà en la creació d'un grup anarquista. Va ser perseguit per diversos robatoris i va ser declarat per les autoritats belgues sospitós de pertànyer al grup d'expropiadors anarquistes de Vittorio Pini i de Placide Shouppe. En 1889 va ser processat a Saint-Quentin (Picardia, França) per propaganda anarquista. En 1890 s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de França, França) i milità en el grup anarquista de Saint-Denis. Amb Charles Simon (Biscuit), treballà en un comerç de pintures i vernissos a l'engròs a Saint-Ouen regentat per l'antic communard i anarquista Auguste Viard. Després de la mort de Viard, el 17 de gener de 1892, Simon i Mathieu, a petició de sa vídua, s'emportaren 20.000 francs de mercaderies que amagaren en diferents hangars. Sospitós de complicitat en els atemptats de Ravachol de l'11 i del 27 de març de 1892, va ser detingut, però el 10 d'abril de 1892 s'ordenà el sobreseïment de la seva causa. Davant noves amenaces de detenció, es refugià a Londres (Anglaterra). La vídua Viard, arremesa per un creditor, acusà Simon i Mathieu de robatori. El 5 de maig de 1892 ambdós, en rebel·lia Mathieu, van ser condemnats pel X Tribunal Correccional a cinc anys de presó per complicitat en l'encobriment. El juny de 1892, durant el primer judici contra Ravachol, envià una carta des de Londres on intentava disculpar aquest de determinades acusacions incriminatòries de Charles Chaumentin (Chaumartin) i exigia l'absolució de Joseph Beala. En aquesta època col·laborà L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa. De tornada a França, el 26 de març de 1893 va ser detingut a Saugland (Saint-Michel en Thiérache, Picardia, França) i el 9 d'agost d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència de l'Aisne per un robatori a Saint-Michel que li volien encolomar, però va ser absolt. Arrossegant la condemna del 5 de maig de 1892, el 26 d'agost de 1893 va ser novament jutjat i condemnat a un any de presó i a dos anys de residència controlada –la vídua de Viard es trobava en parador desconegut i d'aquesta manera condemnà un innocent abans de condemnar-se ella. Purgada la pena, s'exilià primer a Anglaterra i després a Bèlgica, on participà en un robatori destinat a finançar l'evasió de Simon, condemnat a treballs forçats en deportació durant el procés de Ravachol; però Mathieu va ser detingut, jutjat i condemnat a cinc anys de presó que va punir a Louvain, moment que aprofità per instruir-se culturalment. De bell nou a França, treballà com a venedor ambulant de llenceria pels mercats de la regió parisenca i de Guisa. Durant el període d'entreguerres estava subscrit al periòdic parisenc de Pierre Monatte La Révolution Prolétarienne (1923-1939). Gustave Mathieu va morir el 14 de gener de 1947 al seu domicili de Guisa (Picardia, França).

Gustave Mathieu (1866-1947)

***

"Sans Patrie"

- Paulin Mailfait: El 27 de febrer de 1867 neix al barri de Notre Dame de Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Hubert Paulin Mailfait. Sos pares es deien François Mailfait, llimador, i Catherine Clin. Amb vuit anys va començar a treballar en un vidrieria i més tard es farà ferrer, ferreter i calderer. En 1889 es va adherir al cercle socialista «L'Étincelle» de Charleville. L'1 de maig de 1889 va robar una cigarrera als Magasins Réunis i va passar aquest dia empresonat. El 6 d'octubre de 1890, acompanyat de son germà Paul i d'Edmond Midoux, van agredit un client en un bar, trencat els tassons i l'aparador de l'establiment; tots tres van ser tancats sis dies a la presó. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per agressió. El 9 d'agost de 1891 va ser donat de baixa de «L'Étincelle» per no pagament de les quotes. El 18 d'octubre de 1891 va crear, amb Bouillard, Thomassin, Leroux i altres, el grup de «Les Sans Patrie» (Els Sense Pàtria); en la seva proclama podem llegir: «El nostre nom [«Els Sense Pàtria»] és una declaració de guerra al militarisme i a la idea de conquesta o d'esclavatge dels pobles.». El març de 1892 Mailfait organitzà, amb Leroux i Moray, la deserció d'un company, Loriette, soldat del 132 Regiment de Reims; tot marxà segons estava previst, però Loriette, un cop evadit, es va lliurar a la gendarmeria i va denunciar els companys. Mailfait i Moray van haver d'estar un temps refugiats a Bèlgica. Leroux finalment va ser detingut i, intentant fugir dels gendarmes, va caure en un canal, on va morir ofegat en no saber nedar. Mailfait va ser detingut per la policia belga més tard a Sprimont, després dels atemptats de Lieja, i un cop extradit cap a França, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Charleville el 22 de juny de 1892 i condemnat a vuit mesos de presó que purgarà a Rethel. El 19 de febrer de 1894 la policia va escorcollar ca seva, però només va descobrir un exemplar del periòdic La Révolte. El 20 de febrer de 1901 va ser condemnat a vuit dies de presó per violència i insubordinació a un agent. En 1906 s'havia establert com a artesà pel seu compte. El 13 de novembre de 1911 va ser condemnat a sis mesos de presó, a resultes de les manifestacions contra l'encariment de la vida, després que hagués provocat disturbis al centre de Charleville. El juliol de 1912 va participar en la creació del Grup Comunista Anarquista de Charleville. En 1923 figurava en la llista policíaca dels anarquistes de la zona i aquest mateix any es va instal·lar a París. Va tenir set infants. Paulin Mailfait va morir el 30 d'agost de 1927 al seu domicili d'Étion (Ardenes, França; actualment una barriada de Charleville, Ardenes, França).

***

Foto policíaca de Georges Brunet (4 de febrer de 1894)

- Georges Brunet: El 27 de febrer de 1868 neix al IX Districte de París (França) l'anarquista Georges Brunet, conegut sota diversos pseudònims (La Violette, La Terreur des bouts de bois, Bouget des dames, Gournot, Le Petit Menuisier). Era fill natural de la costurera Marie Madelaine Brunet. Es guanyava la vida treballant de fuster i d'ebenista. Entre 1886 i 1887 milità en la Lliga dels Antipatriotes i fou orador en un gran míting d'aquesta organització que se celebrà el 18 de setembre de 1887 a la sala Favié de París, juntament amb Alexandre Tennevin, Jean-Baptiste Louiche, Jacques Prolo, Alain Gouzie, Edouard Devertus i Bebin. El 23 de novembre de 1887 va ser detingut, amb els companys Adolphe Guillemard, Jules Leroux, Jules Rousset i Louis Thirion, després d'haver-se negat a pagar en un restaurant on havien sopat; durant el judici declarà: «Teníem fam i tenim dret a menjar. Hem fet això per principis», i cadascun va ser condemnat a tres mesos de presó. Sembla que es el mateix Brunet que el desembre de 1887 era secretari de la XVIII Secció de la Cambra Sindical dels Manobres. En aquesta època assistia a les reunions del grup anarquista de La Goutte d'Or que es reunia a la Sala Brioude, al carrer Myrha. En 1888 va ser cridat a files i destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit per «mala dentició». El 20 de març de 1888 fou un dels oradors, amb Charles Malato i altres, en el míting antiboulangista que se celebrà a la sala Favié. En aquesta època freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI), el lloc més important de trobada de militants de l'època fundat en 1888 i que es reunia a la Sala Horel. També era secretari-tresorer del grup «Lliga de Desertors», que ajudava els insubmisos i desertors. A finals de 1888 creà un nou grup, on hi formava part Adrien Moucheraud i ell feia de tresorer. En 1889 era membre del Comitè de Socors als Familiars i Detinguts Polítics, el secretari del qual fou Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot. El 15 de juny de 1889, juntament amb una quarantena de companys (Baudoin, Cabot, Courtois, Lucient Laurens, Leboucher, Riemer, Tresse, etc.), participà en la primera reunió del grup «La Joventut Anarquista de París», celebrada al número 2 del carrer Écluses Saint-Martin, on es va distribuir el manifest «Appel aux jeunes gens» (Crida a la joventut). Fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives de 1889 en una campanya portada a terme per Le Père Peinard. El setembre de 1889 assistí al Congrés Internacional Anarquista de París, on s'oposà a les teories il·legalistes defensades per Edouard Devertus. Per manca de segell als cartells abstencionistes, va ser condemnat a una multa de 500 francs i, per negar-se a pagar-la, va ser condemnat la tardor de 1890 a una pena de reclusió i tancat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El gener de 1890 en una reunió del grup «Els Anarquistes de Montmartre» va fer costat Tennevin en el suport que les dones es poguessin reunir elles sense homes presents, proposició que va ser combatuda per Weil. Quan els debats que precediren la convocatòria del Primer de Maig de 1890, ell fou un dels que se n'inclinaren per la participació. El juny d'aquell any preconitzà, segons un informe policíac, «formar part de les cambres sindicals perquè és un bon lloc per fer-hi propaganda». El 23 d'agost de 1890 va fer una conferència amb Massey al Circ de Saint-Quentin (Picardia, França) davant unes cinc-centes persones. En 1891 participà, amb Leboucher i Martinent, en l'organització de sopars-conferències. Duran el Primer de Maig de 1891 va ser víctima de l'ona repressiva que atacà els cercles anarquistes i patí una condemna. El 30 de maig de 1891 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació d'Amiens a sis mesos de presó per «provocació a atropament i ultratges als agents» i el 22 de juny d'aquell any tancat a la presó correccional de Laon. En 1892 desaprovà la campanya de Sébastien Faure contra el Primer de Maig i cosignà la declaració afirmant que «el Primer de Maig, engegat pels polítics, ha esdevingut revolucionari i de tendències anarquistes». A començament de 1893, trobant el ferrocarril molt car, va fer una gira de conferències amb bicicleta a la zona d'oest de França (Angers, Nantes, Vendôme, Rennes). L'estiu de 1893 participà en el projecte de creació del diari anarquista Le Réveil International. Durant la tardor de 1893, segons informes policíacs, intentà reconstituir l'antic grup «La Sentinelle de Montmartre» o fundar un nou grup. L'1 de gener de 1894 el seu domicili del carrer Louis-Blanc va ser escorcollat. En 4 de febrer de 1894 va ser fitxat per la policia i inscrit en el registre ferroviari de vigilància especial de fronteres. El 4 de març de 1894 el seu domicili va ser escorcollat i ell detingut. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta» i es declarà partidari de les cambres sindicals i de les associacions obreres, tot dient que mai no havia fet costat les teories il·legalistes; defensat per Gantier-Rougeville, va ser absolt. En aquesta època vivia al número 25 del carrer Stephenson del XVIII Districte de París. Durant la primavera de 1897 tenia llogada una botiga, al número 15 del carrer Ravignan, on se celebraven les reunions anarquistes de la Biblioteca Social del XVIII Districte. Segons un informe policíac del 26 d'agost de 1897, formava part del grup anarquista de Montmartre «Les Tapageurs», creat per oposar-se a la Biblioteca Social del XVIII Districte organitzada per Pouget, acusat pels anarcoindividualistes d'haver-se aburgesat com Sébastien Faure. En ple «Cas Dreyfus», el 5 de març de 1898 fou un dels oradors, amb François Broussouloux, Bruat i Joindy, en un míting llibertari celebrat a la Casa del Poble de París per denunciar els escàndols militars i els crims del militarisme. L'abril de 1898 vivia al número 8 del carrer Panama del XVIII Districte de París. L'octubre de 1898 era secretari del Comitè Central de la Vaga de la Construcció de París, desencadenat per iniciativa dels terrelloners. Sa companya fou Jeanne Ballenghien. Georges Brunet va morir el 9 d'abril de 1908 al seu domicili, al número 20 del carrer Laghouat, del XVIII Districte de París (França).

Georges Brunet (1868-1908)

***

Foto de la policia francesa de Friedrich Kniestedt (ca. 1908)

- Friedrich Kniestedt: El 27 de febrer de 1873 neix a Köthen (Saxònia, Imperi Alemany; actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya) l'impressor, llibreter i propagandista anarquista i anarcosindicalista Friedrich Max Karl August Kniestedt, que va fer servir diversos pseudònims (Weltenbummler, Isegrimm, Kapitän Satanaz, etc.). L'octubre de 1888 entrà com a aprenent en la fabricació de pinzells i graneres. El juny de 1889 va ser condemnat, arran de les lleis contra la repressió del socialisme, a vuit dies de presó per ser membre del Cercle de Lectura de Köthen. A Magdeburg (Saxònia, Imperi Alemany), l'abril de 1892 entrà a formar part de l'Associació de Fabricants de Graneres. Cap el novembre de 1892 participà, sense està afiliat, en les activitats del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) de Gosla (Baixa Saxònia, Imperi Alemany), però va ser titllat d'anarquista i deixà de freqüentar les reunions. Posteriorment vagà per diverses ciutats alemanyes (Bernburg, Berlín, Neuruppin, Postdam, Aken, Dresden, Dessau, Lippstadt, Hannover, etc.) buscant feina i fent propaganda antimilitarista. El maig de 1896 es casà a Aken amb Elisa Hedwig Augusta Wolf, amb qui comprà una petita botiga de queviures i on creà una petita fàbrica de graneres. Cap el 1907 s'instal·là a París (França), on vivia al número 42 del carrer de Malte. Segons diversos informes de la policia francesa de 1908 i 1909, encapçalava el «Grup Alemany de Discussió Lliure», adherit a la Federació Anarquista Jueva de París, que es reunia al Bar Sylvain (número 17 del carrer Petits-Champs) i que agrupava anarquistes alemanys, txecs, serbis i altres pobles eslaus. Abans de maig de 1909 emigrà al Brasil i s'instal·là a la colònia anarconaturista «Zukunft» (Futur), localitzada a la riba del riu Ivaí (Paraná, Brasil). Decebut de l'experiència comunal, s'establí com a agricultor, però després de continues lluites amb l'oligarquia local, acabà treballant en una hisenda de cafè a São Paulo, d'on retornà a Alemanya. Entre 1910 i 1913 visqué a Berlín, on presidí la Union der Anarchisten Vereine (UAV, Unió de Clubs Anarquistes). Als voltants de 1913 emigrà per segona vegada a Amèrica i en 1917 s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil), on hi havia una important colònia d'obrers alemanys, molts dels quals eren anarquistes. A Porto Alegre fou un dels membres destacats de l'anarcosindicalista Sozialistischer Deutscher Arbeiterverein (SDA, Associació dels Treballadors Alemanys) i del seu òrgan d'expressió Sozialistischer (1920-1923). Entre 1920 i 1930 publicà a Porto Alegre el periòdic anarquista en llengua alemanya Die Freie Arbeiter –entre març i maig de 1925 va ser prohibit i en el seu lloc s'edità Zirkular (Circular). Fou un dels promotors del Congrés Socialista en Llengua Alemanya del Brasil, celebrat el maig de 1923 al local de la Federació Obrera de Rio Grande do Sul, que reagrupà 14 associacions d'aquest estat brasiler i que, després de diverses discussions, es decantà per l'anarquisme. A finals de 1924 abandonà la fàbrica de graneres Pettersen on feia feina i durant uns mesos muntà una fàbrica de pinzells pel seu compte. El febrer de 1925 obrí una llibreria (Llibreria Internacional), que gestionà la seva companya, i en 1927, arran de la venda d'uns terrenys, n'obrí una de més gran al número 1.195 del carrer Voluntários da Pátria de Porto Alegre. En aquesta època va ser nomenat tresorer de la Federació Obrera de Rio Grande do Sul i en 1930 abandonà aquesta federació arran que es canviessin els estatuts i que només poguessin estar afiliats les «persones actives dins del procés productiu» (exclusió dels intel·lectuals). La firma capitalista «Mentz e Co.» li va oferir cofundar una fàbrica de graneres amb condicions molt avantatjoses per a ell, però rebutjà la idea ja que per principis no admetia tenir assalariats que poguessin ser explotats. Durant els anys trenta esdevingué director del periòdic anarquista de Porto Alegre La Lucha. En aquests anys, una part de la colònia alemanya començà a prendre partit pel nacionalsocialisme i en 1932 va tenir la primera topada seriosa quan els nazis, encapçalats per l'excomunista Ehricht, volgué fer-se, sense èxit, amb el control de la Caixa de Socors del Bairro Navegantes de Porto Alegre, la qual dirigia i en la qual promocionà activitats culturals de tota mena (grup teatral, gimnàstica, cant, esport, classes d'idiomes, etc.). Entre abril de 1933 i octubre de 1937 publicà a Porto Alegre el periòdic en llengua alemanya antifeixista Aktion, òrgan de la Liga für Menschenrechte - Ortsgruppe Porto Alegre (Lliga dels Drets Humans - Grup Porto Alegre) –aquest periòdic va ser prohibit entre febrer i juliol de 1937 i fou substituït de febrer a abril per Alarm (Alarma) i de maig a juliol per Das Deutsche Buch (El Llibre Alemany). En 1937 un drama assolà sa família, son fill Max esdevingué membre de l'organització nazi Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany del Treball) i aquest permeté que sa germana, d'11 anys, participés en un acte propagandístic nacionalsocialista. Friedrich Kniestedt va ser detingut al Brasil una cinquantena de vegades, processat en diverses ocasions per delictes d'impremta, reclòs més d'un any en un camp de concentració, la seva impremta va ser destruïda per la policia i la seva llibreria assaltada per les joventuts hitlerianes. El règim nacionalsocialista li retirà la nacionalitat alemanya. Entre 1934 i 1937 publicà en el seu periòdic antinazi Aktion les seves memòries. Participà en el Comitè d'Ajuda als Militants Anarquistes Alemanys, fundat a Suècia per la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i amb el suport del «Fons Alexander Berkman» dels Estats Units, i en l'edició del butlletí Do Movimento dos anti-nazis alemaes do Brasil. El 29 de desembre de 1942 morí sa companya Elisa Hedwig. Friedrich Kniestedt va morir d'una crisi cardíaca el 12 d'octubre de 1947 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i va ser enterrat el 13 d'octubre d'aquell any. En 1989 es traduïren al portuguès i es publicaren les seves memòries sota el títol Memórias de um imigrante anarquista i en 2013 es publicà el text original en l'alemany per primera vegada en format llibre amb el títol Fuchsfeuerwild. Erinnerungen eines anarchistischen Auswanderers nach Rio Grande do Sul.

Friedrich Kniestedt (1873-1947)

***

Esquela de la defunció de Rosa Maggio apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 27 de febrer de 1926

- Rosa Maggio: El 27 de febrer de 1880 neix a Rivalta Bormida (Piemont, Itàlia) l'anarquista Rosa Maggio, també coneguda com Rose Maggio o Rose Maggi. Sos pares es deien Angelo Maggio i Caterina Limberti. Son company fou l'anarquista Giulio Baistrocchi, a qui se li va decretar l'expulsió de França per una ordre ministerial del 3 de setembre de 1900 que li va ser notificada el 29 de gener de 1902. Ella va ser fitxada en 1902 i vivia al carrer Pénitents Bleus del I Districte de Marsella. Treballava de jornalera a la companyia «Maurel et Prom», però va ser acomiadada per ser una de les principals instigadores de la vaga de triadores de goma de setembre de 1900. Posteriorment va fer feina de jornalera a la fàbrica de lones «E. Cauvin-Yvose», els patrons de la qual se sentien satisfets d'ella però pensaven que tenia un caràcter violent i sabien que tenia idees subversives. Mantingué estretes relacions amb anarquistes marsellesos, especialment amb Joseph Trotebas, que vivia al bulevard Roux del IV Districte de Marsella i mantenia correspondència amb Baistrocchi a Itàlia. Estava fitxada en el registre de la Seguretat General francesa. Rosa Maggio va morir el 25 de febrer de 1926 a l'Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània) i va ser enterrada dos dies després.

***

Gino Paolo Fabbri

- Gino Paolo Fabbri: El 27 de febrer de 1882 neix a Ariano nel Polesine (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Gino Paolo Luigi Fabbri. Sos pares es deien Francesco Fabbri i Annetta Calzoni. Només pogué fer els estudis elementals. Quan tenia 16 anys el jutge d'Ariano nel Polesine el va condemnar a tres dies de reclusió per furt. Emigrà a Savona (Ligúria, Itàlia), on començà a militar en el Partit Socialista Italià (PSI), però ràpidament es passà al grup anarquista local, on començà a destacar com a agitador i propagandista antimilitarista. Per aquesta intensa activitat militant, va ser processat i condemnat en diverses ocasions: el 15 de gener de 1904 va ser denunciat per «per injúries i cops»; el 18 de setembre d'aquell any va ser imputat per «violència, resistència, ultratge i danys» en ocasió d'una vaga general; el 10 de juliol de 1905 el Tribunal d'Apel·lació de Gènova (Ligúria, Itàlia) el condemnà a 30 dies de reclusió per «ultratge», condemna que va ser amnistiada el 7 d'agost d'aquell any; el juny de 1907 va ser denunciat per «instigació al delicte i per provocació a la desobediència de soldats» i per haver participat en la publicació i difusió a Savona del número únic del periòdic Verso la Rivoluzione Sociale; el 28 de novembre de 1907 va ser condemnat per «crits sediciosos en una desfilada» a un mes d'arrest, que purgà a la presó de Savona. El 15 de juny de 1910 s'embarcà a Gènova a bord del vapor Savoia cap al Brasil i s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on continuà amb la seva activitat d'agitador anarquista. Durant 1911 el consolat d'Itàlia a Buenos Aires envià nombrosos informes seus, com ara la seva participació en un míting antigovernamental contra la carestia de la vida, en un míting anticlerical i en la vaga dels treballadors dels tramvies. En 1912 es va informar des de l'Uruguai de la seva participació en el moviment anarquista de Montevideo. A la capital uruguaiana es relacionà, amb Aurelio Paganelli, Antonio Destro, Domenico Aratari i altres, amb el grup editor de la revista Studi Sociali. El 16 d'agost de 1918 va ser detingut com a autor d'un tret contra les autoritats durant un míting celebrat tres dies abans. A finals d'agost de 1918 reduí dràsticament la seva frenètica activitat política, dedicant-se principalment al comerç de teles i d'articles de merceria en una botiga a Montevideo. El desembre de 1930 les investigacions de la policia informen al Ministeri de l'Interior que militava de manera moderada en el moviment anarquista. El 15 de març de 1934 la Prefectura de Savona l'esborrà de la llista d'anarquistes de la seva província, ja que «durant els últims trenta anys residia amb sa família a Montevideo, portant una vida retirada i, encara que conservant les idees antifeixistes, no semblava portar a terme cap activitat política». El setembre de 1941 encara vivia a Montevideo i formava part d'un Comitè Democràtic Italià de Solidaritat amb l'Anglaterra; a Itàlia encara estava inscrit en el Registre de Fronteres de la policia amb ordre de detenció si se'l trobava. Les últimes notícies sobre ell daten de 1950 i són notícies informatives entre les comissaries de Savona i de Rovigo on només es cita que encara no havia retornat a Itàlia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Giuseppe Monanni

- Giuseppe Monanni: El 27 de febrer de 1887 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) un dels principals representants de l'individualisme anarquista italià, l'editor, periodista i propagandista Giuseppe Monanni, Mony. Tipògraf de professió, va fundar en 1907 a Florència la revista anarquista Vir, on col·laboraran Giovanni Baldazzi, Sem Benelli i Oberdan Gigli, entre d'altres. Més tard col·labora en Grido della Folla, amb Giovanni Gavilli i la que serà sa companya Leda Rafanelli. En 1908 la parella s'instal·la a Milà on col·laborarà en diversos periòdics i publicacions, com ara La Rivolta (1911) i La Libertà (1913-1914). Paral·lelament a aquesta activitat periodística, Monanni desenvolupa una intensa tasca editorial que s'escampa per tots els ambients anarquistes i culturals, sota el nom, primer de Libreria Editrice Sociale (1910-1915), més tard com Casa Editrice Sociale (1919-1926) i, finalment, Casa Editrice Monanni (1926-1933). Així publicarà tots els clàssics de l'anarquisme individualista (Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari, etc.). Quan esclata la Primera Guerra Mundial es trasllada a Suïssa juntament amb altres companys. Quan torna a Itàlia, assisteix a la instauració del feixisme que dificultarà tota la seva propaganda amb un ambient repressiu de detencions, d'empresonaments i d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea amb Carlo Molaschi L'Università Libera, però, després de l'aprovació de les Lleis especials, la seva activitat es veu limitada a l'educació general. A més a més, ha de cessar en la seva activitat editorial per raons financeres i polítiques. Amb la caiguda del feixisme a Itàlia i el final de la guerra, col·labora de bell nou, sota el pseudònim Mony, en el periòdic Libertario. Giuseppe Monanni va morir el 4 de desembre de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).

---

Continua...

---

[26/02] Aldarulls per Cabot� - �Umanit� Nova� - �Redenci�n� - Confer�ncia d'Estrada - Confer�ncia sobre Han Ryner - La Nuit de la D�sertion - Ailloud - Le Roy - Garc�a Garc�a - Calafell - Galv�n - Ferrer - Llaver�a - Butaud - Coq�us - Melli - Aufr�re - Bagatskoff - Grosbois - Gonz�lez Nieto - Ayora - Fantozzi - Morand - Garc�a L�pez - Cifre - Monter - Esterich - Vall�s - Gimeno P�rez - Mercado

Thu, 26 Feb 2026 06:30:37 +0100

[26/02] Aldarulls per Cabotà - «Umanità Nova» - «Redención» - Conferència d'Estrada - Conferència sobre Han Ryner - La Nuit de la Désertion - Ailloud - Le Roy - García García - Calafell - Galván - Ferrer - Llavería - Butaud - Coqüus - Melli - Aufrère - Bagatskoff - Grosbois - González Nieto - Ayora - Fantozzi - Morand - García López - Cifre - Monter - Esterich - Vallès - Gimeno Pérez - Mercado

Anarcoefemèrides del 26 de febrer

Esdeveniments

Seguici fúnebre de Miquel Cabotà (revista Baleares, 1918)

- Aldarulls per la mort de Miquel Cabotà: La nit del 26 de febrer de 1918, com a conseqüències de les ferides de bala fetes per la guàrdia civil durant la Revolta de les subsistències a Palma (Mallorca, Illes Balears) del 18 de febrer de 1918, mor el jove socialista Miquel Cabotà Serra, fet que va convulsar tot el moviment obrer mallorquí. El batle de Palma i molts regidors es mostraren conformes a presidir un enterrament públic, que finalment les autoritats militars no van permetre. En no poder dur a terme l'enterrament, s'organitzà una manifestació d'unes 5.000 persones presidida per Llorenç Bisbal Barceló i el republicà Francesc Villalonga Pérez, on van participar totes les forces sindicals mallorquines. L'única corporació de Palma que condemnà obertament els fets i secundà el governador, que finalment dimití el 28 de febrer, fou la Cambra de Comerç.

***

Capçalera del primer número d'Umanità Nova

- Surt Umanità Nova: El 26 de febrer de 1920 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del diari anarquista Umanità Nova, òrgan oficial de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Fundat per Errico Malatesta, juntament amb altres destacats llibertaris (Gigi Damiani, Corrado Quaglino, Carlo Frigerio e Nella Giacomelli), va comptar amb nombrosos col·laboradors, com ara Antonio Ceri, Luigi Fabbri, Camillo Berneri, Armando Borghi, etc. A finals de 1920 Malatsta, Borghi i Quaglino, juntament amb alguns altres redactors i col·laboradors destacats del periòdic, van ser detinguts i acusats de «conspiració contra l'Estat» i d'«associació per a delinquir». El 23 de març de 1921 la seu del periòdic va ser durament atacada per escamots feixistes, però el 14 de maig de 1921 va reprendre la seva activitat. En algunes zones italianes la seva circulació va superar la del periòdic socialista Avanti!, fins al 2 de desembre de 1922 quan la seu de la publicació va ser completament destruïda i el periòdic prohibit pel règim feixista. En 1945, després de la caiguda del feixisme, la publicació va tornar a sortir, però amb periodicitat setmanal i com a òrgan oficial de la nova Federació Anarquista Italiana (FAI). Actualment encara s'edita.

***

Capçalera de Redención

- Surt Redención: El 26 de febrer de 1921 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Redención. Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Alcoy y portavoz de la CNT. Dirigit per Juan J. Pastor, fou l'òrgan oficial de la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació de Grups Anarquistes de Llevant. Hi van col·laborar Agustín Gibanes, Nicolás Rodríguez, Liberad Ruíz, Mauro Bajatierra, F. Caro Crespo, Albà Rosell, Federico Urales, Manuel Rey, Enrique Nido, J. Vidal, Gastón Leval, Rafael Vidiella, Alfredo C. Florel, Matías Calabuig, Juan Gallego Crespo, Juaquín Maurín, Lanzarote, Pepe Sanchis, Juan del Arco, etc. El periòdic pretenia potenciar el nivell cultural del proletari, sota els principis del sindicalisme revolucionari i l'anarcocomunisme. Tingueren especial atenció les notícies sindicals i pro presos. Mantingué una línia anarquista en la polèmica sorgida arran de la delegació cenetista a Rússia, elegida en el Ple de Barcelona de 1921, fortament criticada per alguns sectors de la CNT. En sortiren 131 números, l'últim el 26 de setembre de 1923, pocs dies després de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Fou continuat per Generación Consciente (1923-1928).

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic de Figueres A la lucha del 19 de febrer de 1937

- Conferència d'Isidoro Estrada: El 26 de febrer de 1937 se celebra a l'Ateneu Cultural Llibertari de Figueres (Alt Empordà, Catalunya) la conferència «El Frente de la Juventud Revolucionaria y los momentos actuales» a càrrec d'Isidoro Estrada Orozco. L'acte va ser organitzat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

***

Cartell de l'acte

- Conferència sobre Han Ryner: El 26 de febrer de 1954 se celebra a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París (França) una conferència contradictòria sobre el filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Han Ryner). L'acte, organitzat per la revista anarquista Defense de l'Homme, va ser presidit per Jean Rostand i hi van prendre la paraula Aristide Lapeyre, per la Federació Anarquista (FA); Marcel Dieu (Hem Day), director de Pensée et Action; Maurice Laisant (Hemel), pel Centre de Defensa dels Objectors de Consciència (CDOC); i Louis Simon, secretari de la «Societat dels Amics de Han Ryner». La sala també va estar guarnida amb una exposició ryneriana, amb llibres, quadres, dibuixos, manuscrits i documents diversos de l'homenatjat.

***

Cartell de l'acte

- La Nuit de la Désertion: El 26 de febrer de 1993 se celebra a la Salle Ambroise Croisat de Saint-Martin-d'Hères (Delfinat, Arpitània) «La Nuit de la Désertion» (La Nit de la Deserció). Aquest acte antimilitarista va ser organitzat pel grup anarquista «Jules Vallès» de la Federació Anarquista (FA) i consistí en un debat de l'escriptor llibertari André Bösiger, membre del grup antimilitarista «On arrète tout»; una actuació teatral per part del grup Arts Mélés amb textos de diversos autors (René de Obaldia, Jacques Prévert, Boris Vian, etc.); i un concert de rock a càrrec de la banda Désert Culturel.

Naixements

Notícia sobre Alphonse Ailloud apareguda en el periòdic Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 24 de novembre de 1879

- Alphonse Ailloud: El 26 de febrer de 1828 neix a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) el cooperativista, sindicalista i internacionalista llibertari Jean Alphonse Ailloud –també citat erròniament Ailloux. Era fill d'Ennemond Ailloud, sastre, i d'Anne Décaux. Es guanyava la vida treballant com son pare, de sastre. Durant els anys seixanta i setanta va fer costat el moviment cooperatiu, fou un destacat sindicalista en el moviment obrer de Viena del Delfinat i membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1867 era membre del Consell de Vigilància i secretari de la Societat de Beauregard de Viena del Delfinat, que prengué el relleu de la Societat de Treballadors Units (STU), cooperativa agrícola i industrial. En aquesta època vivia al número 1 del carrer Archevêché de Viena del Delfinat. Entre el 2 i el 8 de setembre de 1867 representà la Secció de Viena del Delfinat en el II Congrés de l'AIT celebrat a Lausana (Vaud, Suïssa), tot participant en la comissió encarregada de la qüestió del crèdit, de les mutualitats i de les societats obreres, i fent un informe estadístics de la seva secció local. En 1869 va ser un dels fundadors del Cercle de Treballadors Progressius (CTP), societat de suport mutu que s'encarregava de diverses funcions (oficina de col·locació, caixa de socors mutus, centre d'estudis, biblioteca, etc.), que esdevingué un centre obrer important. El 13 de març de 1870 assistí a l'assemblea general de la Federació de l'AIT de Lió (Arpitània). Processat dos mesos després per la seva afiliació internacionalista, el seu vas va ser finalment sobresegut. Després de la proclamació de la III República francesa el 4 de setembre de 1870, esdevingué comissari de policia a Viena del Delfinat. En 1872 el CTP patí una escissió entre republicans burgesos, que fundaren el Cercle Democràtic (CD), i socialistes, encapçalats per ell i per Pierre Martin (Le Bossu). En 1878 el CTP envià un delegat al Congrés Nacional Obrer celebrat a Lió i l'agost de 1879 organitzà una conferència de Jules Guesde a Viena del Delfinat. El novembre de 1879 va ser delegat al Congrés Obrer («Immortal Congrés»), celebrat a Marsella (Provença, Occitània), on reivindicà el col·lectivisme En 1880 representà 14 grups obrers de Viena del Delfinat al Congrés de Le Havre (Alta Normandia, França). En retornar, el CTP va ser anomenat Centre d'Estudis Socials (CES) i el 9 d'octubre de 1880, en una reunió celebrada al Théâtre de Viena del Delfinat, el CES decidí designar els candidats a les eleccions segons les orientacions del Congrés de Le Havre i els elements anarquistes se separaren del CES i crearen el grup «Les Indignés», amb Pierre Martin. Decebut de l'experiència electoral, el 27 de setembre de 1882 fundà a Viena del Delfinat el Grup Independent de Propaganda Revolucionària «Les Ratapels», del qual va ser secretari i que s'integrà en la Federació Anarquista (FA), i col·laborà en L'Étendard Révolutionnaire, on es declarà partidari de la supressió de la «propietat individual», de la revolució, de l'anarquisme i de l'abstencionisme, però contrari a la «propaganda pel fet». En els anys següents, malgrat la seva avançada edat, va ser considerat com l'ànima de la lluita obrera de Viena del Delfinat. En 1883 organitzà un banquet per celebrar l'aniversari del 18 de març de 1871 (Comuna de París), que arreplegà una trentena d'anarquistes i de socialistes col·lectivistes. A principis de 1887 figurava en un llistat d'anarquistes de la policia de Viena de Delfinat, encara que aquesta el considerava «sense influència actual» en el moviment obrer, i encara vivia al número 1 del carrer Archevêché. Alphonse Ailloud va morir el 9 d'abril de 1889 a l'Hospici de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània).

***

Achille Le Roy

- Achille Le Roy: El 26 de febrer de 1841 neix a Chambourcy (Illa de França, França) el communard i militant socialista i sindicalista llibertari Alexandre Achille Leroy, més conegut com Achille Le Roy i L'Académicide. Sos pares es deien Simon Joseph Leroy, jornaler, i Victoire Hermenin. Es guanyà la vida treballant d'impressor tipogràfic. Participà, segons algunes fonts, en la Comuna de París, enquadrat com a tinent –algunes fonts diuen que només com simple fuseller–, en el 248 Batalló de la Guàrdia Nacional en la defensa contra les tropes de Versalles del Pateau de Châtillon a prop del Fort de Vanves. En aquesta època es considerava saintsimonià. Durant la repressió de la Comuna segons alguns va ser deportat a Nova Caledònia, però el més provable es que s'exiliés a Europa (Espanya, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya i Suïssa). També, segons algunes fonts, hauria participat en les campanyes de Giuseppe Garibaldi. Sindicalista llibertari, el 10 de maig de 1876 publicà De la commandite obligatoire et autres qüestions typographiques, obra que tenia en venda al seu domicili, al número 4 del carrer Cujas, on parla de qüestions professionals i reivindica la jornada de vuit hores, la paga setmanal, la il·luminació convenient, la higiene i salubritat als tallers, etc. Col·laborà en diverses publicacions parisenques (Almanach de la Question Sociale, Le Citoyen Français, Le Citoyen de Paris, Le Cri de Révolte, Le Progrés, La Question Sociale, La Revanche Sociale, Le Vengeur, etc.), de províncies i estrangeres, com ara el periòdic socialista ginebrí Le Précurseur. Posteriorment milità en el Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i fundà la «Librairie Socialiste Internacionale», al carrer Bobillot, i posteriorment al carrer Barrault, del XIII Districte de París, que edità nombrosos llibres, com ara el d'Étienne Bellot Poètes et chansonniers socialistes o el de Louise Michel L'Ère nouvelle. Pensée dernière. Souvenirs de Calédonie (chant des captifs). També fou autor de nombrosos fullets revolucionaris, alguns en vers, com ara Les amours d'un superieur de seminaire (sd), La Commune ressuscitée (sd), L'ideal libertaire (sd), Les réformes sociales urgentes (1879, que conté el seu Chant des Prolétaires), Un monument a Blanqui (1881), La Revanche du Prolétariat (1885, quarta edició), La liberté de l'amour (1887), La Commune de l'Avenir. Amour & Pensée Libres (ca. 1891), Fusillé deux fois. Épisode de la Semaine sanglante (1891, amb Olivier Souêtre), Le droit au bonheur. Droit au repòs (1908), etc. En 1885 publicà la seva versió de la cançó Le Drapeau Rouge, en La Revanche du Prolétariat. A principis de la dècada dels noranta, era habitual de les reunions del Cercle Anarquista Internacional (CAI), que es reunia a la Sala Horel de París, i de les del grup «Les Libertaires du XVIII arrondissement», on distribuïa el periòdic L'Attaque i fullets anarquistes. Entre el 16 i el 23 d'agost de 1891 fou delegat al Congrés Internacional Obrer Socialista de Brussel·les (Bèlgica). En aquesta època vivia i tenia la seva impremta al número 37 del carrer Gracieuse de París. En 1893 el seu nom i adreça va ser trobat en un quadern de l'anarquista Albert Cusset a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França) decomissat per la policia en un escorcoll. El juny de 1893 presentà, amb Maxime Lisbonne i Marius Tournadre, una candidatura humorística a l'Acadèmia Francesa, on els tres «academicides» dipositaren una marmita, com la que va fer servir Ravachol, que contenia les seves targetes de visita. Entre les visites als 37 membres de l'Acadèmia Francesa, es trobaven el duc de Broglie, Maxime Du Camp, Alexandre Dumas, Leconte de Lisle, Alfred Mézières, Léon Say i Jules Simon. Va anar a visitar l'historiador Ernest Lavisse a la Sorbona, vestit amb un uniforme de general bolivià llogat al vestuari del Théâtre du Châtelet, emparat amb dos-mil estudiants del Barri Llatí en manifestació tot cantant La Carmagnole i cridant «Vive Le Roy», manifestació que va ser dispersada per la policia a la plaça del Panthéon. Aquest episodi va ser explicat amb profusió per la premsa i fins i tot donà lloc a una petita peça teatral. El 18 de març de 1894 participà a un gran míting revolucionari per celebrat l'aniversari de la Comuna celebrat a la Sala Éden de Grenelle, on llegí durant el dinar celebrat a la Casa de Poble, fragments dels seus fullets i el 27 de maig d'aquell any assistí, al costat de Paule Minck i altres anarquistes, a l'aniversari de la «Setmana Sagnant» al cementiri de Père Lachaise, que va ser durament reprimit per les autoritats. El novembre de 1898 signà, com a «editor socialista», una petició de suport a Alfred Dreyfus. A principis de segle fou membre del Grup Feminista Mixt del XIII Districte de París i d'un grup de poetes i cançonetistes revolucionaris que escrivien i adaptaven cançons i d'aquesta època són les seves cançons Ni dieu ni maître, Gare à la bombe i Marmite infernale. Cap el 1908, amb Jean Oberlé i altres, fundà el Grup Internacional Literari i Filosòfic, que celebrava les seves reunions al bar Châtel, al número 4 del carrer Château-d'Eau. En els anys vint vivia al número 10 del carrer Pot de Fer, al barri Mouffetard del V Districte de París, i venia fullets durant els mítings i reunions polítiques. Va ser el primer gerent del setmanari La Bataille, òrgan d'expressió de la Confederació General del Treball (CGT), el primer número del qual aparegué el 4 de maig de 1922, i després va ser substituït per Georges Courtinat. En el número del 31 de març de 1924 del periòdic Le Libertaire s'informava que havia estat atacat per un escamot de l'organització paramilitar reialista «Camelots du Roi», que li havien furtat la cartera amb 150 francs, tot obrint una subscripció popular al seu favor; la societat de cançonetistes revolucionaris «La Muse Rouge» també organitzà una festa en el seu suport. El 7 de març de 1925 «La Muse Plébéienne» organitzà a la Maison des Syndicats de París una festa de solidaritat per ajudar-lo econòmicament. El 24 de març de 1927 patí un accident d'autobús i Le Libertaire, en el seu número de l'1 de juliol, va fer una crida als testimonis amb la finalitat que pogués obtenir una compensació de la Societat de Transports de París. L'octubre de 1927, ben igual que altres antics comunards (Henri Fourcade, Antoine Gay, etc.), acceptà de participar a les festes del desè aniversari de la Revolució russa, però el seu estat de salut el van impedir assistir a la inauguració de les cerimònies amb la segona delegació que havia partir de França l'octubre i, des de Berlín, dirigí un missatge fraternal als delegats, que va ser publicat el 28 d'octubre de 1927 en el periòdic L'Humanité. S'instal·là a Moscou, a la Residència dels Veterans de la Revolució «Ilitch Lénine» de Moscou, «adoptat pel govern soviètic» com antic communard, segons un article seu publicat el 16 de març de 1928 en L'Humanité. Ferit en una explosió durant el rodatge a Ucraïna de la pel·lícula sobre la Comuna La Nouvelle Baylone, de Grigori Kozintsev i Leonid Trauberg, morí mesos més tard, el novembre de 1929, a Moscou (URSS; actualment Rússia).

Achille Le Roy (1841-1929)

***

Necrològica d'Armando García García apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 12 de gener de 1961

- Armando García García: El 26 de febrer de 1889 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Armando García García. Sos pares es deien Juan García i Tomasa García. Metal·lúrgic de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya). En la guerra civil, quan Astúries va caure a mans feixistes, passà a Barcelona (Catalunya), on treballà en la indústria de guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat al camp de concentració d'Argelers. El 2 de desembre de 1940, des del camp de concentració de Montendre (Poitou-Charentes, França), demanà a l'ambaixada mexicana poder emigrar a Mèxic, sol·licitud que li va ser denegada. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Acabà instal·lat a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània), on treballà de manobre i milità en la Federació Local de la CNT. Malalt, Armando García García va morir el 3 de setembre de 1960 a l'Hospital Civil de Grenoble a La Tronche (Delfinat, Arpitània).

***

Necrològica de Manuel Calafell Galí apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de juny de 1974

- Manuel Calafell Galí: El 26 de febrer de 1898 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Calafell Galí –els seus llinatges a vegades citat erròniament com Calafet i Galy–, conegut com Cala. Sos pares es deien Pere Calafell i Elionor Galí. S'afilià a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat de l'Alimentació de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En els anys vint va ser delegat del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Posteriorment s'establí a Vic (Osona, Catalunya), on organitzà la CNT i fou membre del seu comitè local, desenvolupant una intensa campanya de mítings a la comarca (Vic, Tona, Centelles, etc.), alguns al costat de Joan Peiró Belis. En 1930 encapçala la comissió que organitzà l'Associació Obrera de Vic i treballà en la seva comissió de cultura. Va ser delegat a la Conferència Regional de Catalunya celebrada entre maig i juny de 1931. Entre 1931 i 1933 dirigí el setmanari Sembrar, òrgan de la CNT d'Osona i el Ripollès, on va publicar molts editorials i cròniques. També envià col·laboracions a Solidaridad Obrera. En 1933 abandonà la direcció del setmanari quan ell s'integrà en els Sindicats d'Oposició de la CNT de tendència trentista. El març de 1936, quan els Sindicats d'Oposició confederals de la comarca d'Osona es reintegraren a la CNT, en retornà. Arran del cop militar feixista, l'octubre de 1936 va ser nomenat conseller municipal de Vic en representació de la CNT, encapçalant el Comitè de Proveïments. Establí una «Cuina Col·lectiva», abastí les cases de beneficència, organitzà col·lectes per al front i per als hospitals de sang, regular els preus, planificà, controlà i incrementà i millorà la producció, creant una Granja Avícola Municipal, aprofitant els horts i els ramats dels convents, gestionant exitosament la Granja de l'Escorial. El 9 de setembre de 1936 creà, per coordinar la comarca (Centelles, L'Esquirol, Manlleu i Roda), el Comitè Comarcal de Proveïments. Aquest 1936 representà la comarca d'Osona en el Consell Provincial de Proveïments. Quan el sector de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) va ser apartat de l'Ajuntament de Vic arran dels «Fets de Maig» de 1937, en quedà com a cap de la CNT dins del consistori i el 19 de gener de 1938 entrà a formar part de la Comissió de Govern. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Bram. L'octubre de 1941 el Tribunal de Responsabilitats Polítiques franquista el va condemnar «a la pèrdua total de béns, a la inhabilitació absoluta perpètua i l'estranyament perpetu del territori espanyol». Posteriorment passà a treballar en una fàbrica de pastes a Lesinhan de las Corbièras, on després de la II Guerra Mundial va ser un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT i de la qual va ser nomenat secretari. Sa companya fou Nativitat Palau. Sempre confederal, Manuel Calafell Galí va morir el 6 de març de 1974 al seu domicili de Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat aquell mateix dia al cementiri d'aquesta localitat.

***

Florentino Galván Trías amb 18 anys

- Florentino Galván Trías: El 26 de febrer de 1905 neix a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquesta època va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia –a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes–, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 –sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco. Florentino Galván Trías va morir el 28 de gener de 1966 a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França).

***

Convocatòria d'una conferència de Lilly Ferrer publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 de gener de 1925

- Lily Ferrer: El 26 de febrer de 1906 neix a Walincourt (Nord-Pas-de-Calais, França; actualment Walincourt-Selvigny, Alts de França, França) l'anarquista Émilie Julienne Laurence Ferrer, coneguda com Lily Ferrer. Era filla natural de Trinidad María Ángela Jacinta Ferrer, professora de llengües i obrera en una fàbrica de galetes, filla major del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Nasqué a casa del gravador escultor Eile Julien Laurent, pare de la criatura i de dos germans més: Émile Francisco (1907) i Francisco Émile (1909), i tots tres portaren el llinatge Ferrer. El 24 de juliol de 1909 Trinidad reconegué Émilie i Émile Francisco al XX Districte de París (França). El 18 d'octubre de 1924 presidí un homenatge al seu avi celebrat a las Sociétés Savantes de París, organitzat pels grups «L'Éssai» i «Littré» –tres dies abans havia publicat en Le Libertaire el llarg assaig «Francisco Ferrer. La vie, la mort d'un précurseur». Militant de la Unió Anarquista (UA), entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 intervingué en el Congrés de l'UA celebrat a París i va ser nomenada membre de la Comissió d'Iniciativa de l'UA, al costat de Carouet, Dulud, Gady, Guillot, Kiouane, Le Brasseur, Le Meillour, Morinière, Mualdes, Petroli i Sarnin. També assistí al Congrés de l'UA que se celebrà entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 a Pantin (Illa de França, França), on va ser destituïda del Comitè d'Iniciativa. En aquesta època col·laborava, sobretot amb articles feministes, en Le Libertaire, publicació en la qual realitzà tasques orgàniques, i era membre del Grup Femení de l'UA, per al qual va fer xerrades. Posteriorment milità en la Unió Anarquista Comunista (UAC). Mare d'una filla, el 28 de juny de 1930 es casà a Gagny (Illa de França, França) amb l'anarquista Henri Georges Delecourt, amb qui tingué un fill (Georges Delecourt), però amb qui mantingué una relació malaurada. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya, marxà a Catalunya i participà com a miliciana sanitària al front d'Aragó, però a finals d'agost de 1936 retornà a Barcelona, on exercí tasques auxiliars d'infermeria en una guarderia infantil. Lily Ferrer, que durant tota sa vida es dedicà a difondre el pensament de son avi, va morir en data indeterminada a l'Hospital Psiquiàtric de Clermont de l'Oise (Nord-Pas-de-Calais, França).

Defuncions

Notícia sobre l'atemptat contra Ramón Llavería Casas apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 27 de febrer de 1921

- Ramón Llavería Casas: El 26 de febrer de 1921 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'obrer metal·lúrgic anarcosindicalista Ramón Llavería Casas. Havia nascut cap el 1893. Militant del Sindicat Únic del Ram de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser ferit de mort per un grup de cinc o sis pistolers a sou del Sindicat Lliure quan sortia de la foneria d'Alexandre, al carrer Ginebra de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya), amb altres companys. També resultaren ferits greument els anarcosindicalistes Francisco Vizcaíno Fernández i Emilio Fuentes Capillo, que l'acompanyaven, així com dos infants (Elías Vidal Alcalde i Francisco Marcos Sagnés) que jugaven al carrer en aquell moment. Ramón Llavería Casas, ferit amb quatre trets, va morir aquell mateix dia al dispensari.

***

Georges Butaud

- Georges Butaud: El 26 de febrer de 1926 mor a Ermont (Illa de França, França) l'anarquista Georges Émile Bertin Butaud, promotor dels «Milieux libres» (Medis o ambients lliures, és a dir, colònies o comunes anarquistes). Havia nascut el 6 de juny de 1868 a Mârciène (Charleroi, Valònia). Sos pares es deien Pierre Alexandre Butaud i Célina Angélique Boitel. En 1901 va ser anomenat administrador de Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, que va aparèixer a Viena del Delfinat (Arpitània), i des de 1912 a 1914 del mensual La Vie Anarchiste. Però és a la creació de colònies anarquistes que Butaud consagrarà sa vida, i hi participarà en un bon grapat: Saint Symphorien d'Ozon, a Isère (1899); «La Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry (1902-1906); Saint Maur (Seine), granja comunitària destinada a l'agricultura i a la ramaderia (1913), etc. Sensibilitzat pels problemes de l'alimentació, esdevindrà un adepte del veganisme radical, que posarà en pràctica després de la guerra a la colònia comunista llibertària de Bascon (Aisne). En 1922 va intentar crear una comuna vegana a Còrsega. L'abril de 1923 va fundar a París «Le Foyer Végétalien» (La Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un dormitori col·lectiu amb uns 60 llits i que oferia allotjament assequible per a anarquistes i simpatitzants que arribaven a París sense mitjans; el lloc era també un indret de reunió dels grups anarquistes espanyols de la regió parisenca i on es feien conferències sobre higiene, psicologia, sociologia, etc. En aquesta experiència van participar, a més de la companya de Butaud, Sophie Zaïkowska, militants anarquistes com Enric Gumà, Juan Muñoz, Agustí Bonany i Joan Torres i Rucarols. En 1924 fundarà altra llar vegana a Niça i editarà la revista teòrica Le Végétalien, que dirigirà fins a la seva mort i que serà continuada per sa companya fins al 1929. Georges Butaud va morir el 26 de febrer de 1926 al seu domicili d'Ermont (Illa de França, França). En 1929 Sophie Zaïkowska publicarà L'individualisme conduit au robinsonisme, le végétalisme permet le communisme, recull de textos de Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres podem destacar Ce que j'entends par l'individualisme anarchique (1901), Étude sur le travail (1912), L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), Tu seras végétalien! (1923) i Le végétalisme (1930, pòstum). Georges Butaud representa l'ala més radical («salvatgisme», «robinsonisme») del naturisme; proposava l'abandó total de la civilització, de la ciència, de les ciutats, de les tècniques agrícoles i considerava que la solució a la qüestió social passava per el retorn a l'estat salvatge de la humanitat, vivint de la recol·lecció; un dels introductors de l'actual anarcoprimitivisme.

***

Necrològica d'Éliska Coqüus apareguda en la revista parisenca La Révolution Prolétarienne del 25 de març de 1935

- Éliska Coqüus: El 26 de febrer de 1935 mor a Canes (Provença, Occitània) l'anarquista, i després comunista, Marie Élisa Coqüus, també coneguda com Éliska Coqüus, Éliska Brugière i Ida Crémière. Havia nascut el 27 d'agost de 1886 a Attigny (Ardenes, França). Era filla natural de Marie Constance Célénie Coqüus. Es guanyava la vida fent de llevadora a París (França). El 23 d'agost de 1886 tingué una nina a Reims (Xampanya-Ardenes, França), Charlotte Camille Coqüus, que finalment va ser reconeguda per son pare, Louis Eugène Bruguière, rellotger parisenc, amb el matrimoni celebrat el 17 de setembre de 1887 al VIII Districte de París, i de qui finalment va enviudar. En 1887 vivia al número 8 del carrer Roy de París. Assídua dels cercles anarquistes, en 1890 encapçalà el grup de dones partidàries de l'amor lliure al voltant de la Federació de Joventuts Revolucionàries Socialistes (FJRS) de París. En aquesta època era companya de l'anarquista Paul Vincent Chabart (L'Architecte). Destacada oradora, l'1 de novembre de 1890, juntament amb els anarquistes Paul Martinet (Pol Martinet), de París, i Paul Martinet, de Troyes, i un dels seus amants, Gustave Leboucher, va fer una conferència a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) sobre el sufragi universal, el parlamentarisme, l'autoritat i la llibertat. Entre 1890 i 1891 fou la impressora gerent del periòdic L'Anarchie, de Pol Martinet. Durant la nit del 27 al 28 d'abril de 1891 tres anarquistes (Louis Chenal, Jacob Sluys i Eugène Mursch) van ser detinguts al bulevard Sébastopol de París aferrant cartells anarquistes i, durant la investigació, la policia descobrí que aquest cartell antimilitarista i anticolonialista («À l'armée coloniale, 1er mai») havia estat encarregat per Éliska Bruguière; per aquest fet va ser jutjada el 20 de juny de 1891 per l'Audiència del Sena, juntament amb els altres companys, i en la sessió Pol Martinet declarà que havia estat l'autor del cartell. El 12 de gener de 1892 se celebrà un nou judici a l'Audiència del Sena i Chenal i Martinet van ser condemnats a un any de presó i a 100 francs de multa, Sluys a vuit mesos i 100 francs –finalment aquest va ser absolt–, i ella a tres mesos i 100 francs; però en la revisió del judici del 9 de març de 1892 Martinet va ser condemnat a sis mesos de reclusió, Chenal a tres mesos i ella va ser absolta. El 2 de juliol de 1892, en un míting a favor de l'anarquista Ravachol, aleshores condemnat a mort, celebrat a la Sala Commerce de París, on assistiren unes cinc-centes persones, i on parlaren destacats anarquistes (Fortuné Henry, Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche, César Prenant, Jacques Prolo i Michel Zévaco), ella pujà a la tribuna i va fer una exaltada defensa de Ravachol presentant-lo com a un màrtir de la societat. Entre 1892 i 1893 participà activament en les col·lectes a benefici de les companyes i els infants dels detinguts polítics que es feien al final de les reunions polítiques. El 30 d'abril de 1893 figurava en un registre d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Segons informes policíacs, el 4 d'agost de 1893 es trobava amb Paul Vincent Chabart a Londres (Anglaterra), allotjats al domicili de l'anarquista Marc Dupont, però la policia desconeixia la finalitat del viatge; la parella retornà a París dos o tres dies després. En 1897, juntament amb Mary Huchet, participà en les reunions parisenques del grup femení adherit a la Internationale Scientifique (IS, Internacional Científica). El 6 d'octubre de 1908 es casà al XV Districte de París amb el sindicalista revolucionari Robert Adolphe Alphonse Louzon. L'agost de 1913 la parella s'instal·là a Tunísia per explotar diverses propietats agrícoles, com ara El Aouina (Tunis, Protectorat francès de Tunísia; actualment Tunísia). A principis dels anys vint, la parella participà en la formació de la Secció de Tunísia de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), assistint regularment a les reunions d'aquesta formació. Entre febrer i abril de 1922 presidí nombroses reunions comunistes, algunes celebrades a El Aouina. En aquesta època les autoritats colonials la coneixien com Ida Crémière. El maig de 1992 passà una temporada a Alger (Algèria) per assistir a un procés jucial de son company Louzon, aleshores empresonat. Després d'un temps a París, amb informà de la situació de la Federació de Tunísia al comitè general de l'SFIC, el 23 de desembre de 1922 retornà a Tunísia. El 3 de febrer de 1923 des de Tunísia marxà cap a Marsella (Provença, Occitània). A partir d'aquesta data desconeixem les seves activitats. Malalta, Éliska Coqüus va morir el 26 de febrer de 1935 a Canes (Provença, Occitània).

---

Continua...

---

[25/02] Processament de Grave - Confer�ncia de Goldman - �The Washington Post� - �Coerenza� - Segrest de Salsedo i d'Elia - Festa Prolet�ria - M�ting en suport de la revoluci� austr�aca - �Lotta Anarchica� - Dave - Durey - Charveron - L�onard - Quintavalle - Nodot - Roger - Toman - Micelli - Sanz - Friedrich - Gil Franco - Pinton - Petacchi - Avias - Della Torre - Miguel Zurilla - Juan el Camas - Bruchacsek - Benoist - Maggio - Tomassini - Cuello - Fuentes - Gim�nez L�pez - Rothko - Ortiz - Bosch - Serru - L�oni - Mesa

Wed, 25 Feb 2026 12:10:07 +0100

[25/02] Processament de Grave - Conferència de Goldman - «The Washington Post» - «Coerenza» - Segrest de Salsedo i d'Elia - Festa Proletària - Míting en suport de la revolució austríaca - «Lotta Anarchica» - Dave - Durey - Charveron - Léonard - Quintavalle - Nodot - Roger - Toman - Micelli - Sanz - Friedrich - Gil Franco - Pinton - Petacchi - Avias - Della Torre - Miguel Zurilla - Juan el Camas - Bruchacsek - Benoist - Maggio - Tomassini - Cuello - Fuentes - Giménez López - Rothko - Ortiz - Bosch - Serru - Léoni - Mesa

Anarcoefemèrides del 25 de febrer

Esdeveniments

Edició de 1948 de La société mourante et l'anarchie

- Processament de Jean Grave: El 25 de febrer de 1894 a l'Audiència del Sena de París (França), com a conseqüència de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), Jean Grave és processat per haver escrit La société mourante et l'anarchie, llibre editat el 1892 amb prefaci d'Octave Mirbeau i que es tracta d'una recopilació d'articles publicats en els periòdics anarquistes Le Droit Social i L'Étendart Révolutionnaire, impresos a Lió, i que van sortir anònims o sota el pseudònim de Jehan Le Vagre, escrits amb la finalitat de divulgar les tesis anarcocomunistes de Kropotkin. Finalment, malgrat el testimoni en favor seu d'Élisée Reclus, de Paul Adam, de Bernard Lazare i d'Octave Mirbeau mateix, Jean Grave va ser condemnat a dos anys de presó i mil francs de multa, el màxim aplicable, per «incitació a la indisciplina, al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi, etc.». A més a més es va ordenar la destrucció del llibre incriminat. Jean Grave va aconseguir una gran popularitat a resultes d'aquest processament.

Processament de Jean Grave (25 de febrer de 1894)

***

Propaganda de l'acte

- Conferència d'Emma Goldman: El 25 de febrer de 1900 la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix, a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra), una conferència multitudinària en alemany sota el títol «Die grundlagen der moral» (Els principis bàsics de la moral). L'endemà, 26 de febrer de 1900, es realitzà una festa de comiat en la qual, a més de l'actuació de l'Slavonitzer Tamburitza Quartet, prengueren la paraula Piotr Kropotkin, Louise Michel i la homenatjada.

***

Capçalera de The Washington Post

- Exabrupte de The Washington Post: El 25 de febrer de 1908 el diari The Washington Post, de Washington DC (EUA), proposa que tots els anarquistes, culpables o no de cap crim o delicte, siguin condemnats a mort. Una maniobra per fer contents Rupert Murdoch, Fox News, i altres magnats de la premsa reaccionària.

***

Portada del primer número de Coerenza

- Surt Coerenza: El 25 de febrer de 1915 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic anarquista Coerenza. Settimanale antimilitarista, antipatriottico, antiguerrafondaio. Aquesta publicació va ser creada per fer propaganda contra la Gran Guerra i per patrocinar el «Congrés Lliure de tots els revolucionaris antibel·licistes», que promocionà en les seves pàgines, el qual se celebrà el 2 de maig de 1915 a la Cambra del Treball Unitària de Mòdena. Va ser creada per Nicola Vecchi i Pulvio Zocchi, i el gerent responsable fou Corrado Bertoni. Defensava l'antimilitarisme del sindicalisme revolucionari i criticaven els nous intervencionistes, especialment Benito Mussolini i Filippo Corridoni, reivindicant l'ús de la violència i de la insurrecció per mantenir la neutralitat d'Itàlia. Tractà diversos temes: militarisme, repressió, pedagogia, notícies sindicals, cròniques, efemèrides, biografies, convocatòries, etc. Hi van col·laborar Alpo, Georges Andrè, Corrado Bertoni, Armando Borghi, E. Casarola, Adolfo Cavazziti, Dante Chiasserini, Giulio Clerici, Raffaele Cormio, Luigi Di Mattia, Ernesto Facchini, Glicerio Ferrari, A. Forghieri, L.Gabrielli, M. Gaido, Jean Grave, Henry, Lànico, O. Lazzari, Mario Longatti, Attilio Longoni, Nino Lozza, F. Modenese, Luigi Molinari, Giuseppe Monanni, Marino Montacchini, Nestore, Nilo, Nisito, Romano Poletti, Alberto Pugolotti, Luigi Quarti, Mario Rapisargi, Alfredo Ricci, Arturo Riolo, Ludovico Saccani, Fernando Salmi, Attilio Sassi, C. Toberni, G. Visconti Venosia, A. Vitulo, Yopiz, Pulvio Zocchi, etc. Publicà per lliuraments les obres I sindicalisti e la guerra, de Pulvio Zocchi, i Le «Marana», d'Honoré de Balzac. En sortiren 11 números, l'últim el 6 de maig de 1915, quatre dies després de celebrar-se el «Congrés Lliure de tots els revolucionaris antibel·licistes», que portà la creació de la Federació Nacional Antibel·licista (FNA); dies després, el 23 de maig de 1915, Itàlia entrà en la Gran Guerra.

***

El Park Row Building, des d'aquí va ser llançat Salsedo

- Segrest de Salsedo i d'Elia: El 25 de febrer de 1920 són detinguts il·legalment a Nova York (Nova York, EUA) per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) Andrea Salsedo (o Salcedo) i Roberto Elia, redactors de la publicació àcrata Cronaca Sovversiva, per a ser interrogats sobre els atemptats anarquistes de l'any anterior i sobre l'edició de l'opuscle subversiu Il piano e le parole. Andrea Salcedo, que era membre del grup de Luigi Galleani i company de Sacco i de Vanzetti, morí el 3 de maig de 1920 quan era interrogat i fou defenestrat des del 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. Roberto Elia fou deportat a Itàlia tres mesos després.

***

Cartell de l'acte

- Festa Proletària: El 25 de febrer de 1923 se celebra al Workmen's Circle de Hoboken (Nova Jersey, EUA) una «Festa Proletària» antifeixista en suport de les publicacions anarquistes Umanità Nova i Il Libertario. L'acte consistí en un ball; en un gran concert vocal, on van intervenir Caputi Damiano, Raffaele Tracchia i Gennaro Ventura, entre altres artistes; en una conferència de Nicola Cuneo; i en la representació de l'obreta en un acte Il 1º Maggio di Don Francesco, a càrrec de la Filodrammatica Proletaria.

***

Cartell de l'acte

- Míting en suport de la revolució austríaca: El 25 de febrer de 1934 se celebra a la People's House de Nova York (Nova York, EUA) un míting, sota el nom «La Rivoluzione è in marcia" (La Revolució està en marxa), en suport del moviment revolucionari que aleshores es portava a terme a Àustria. L'acte, organitzat per pel grup anarquista italoamericà «Il Martello», va ser presidit per Pasquale Scipione i comptà amb les intervencions de Pietro Allegra, Giuseppe Ienuso i Carlo Tresca.

***

Portada de Lotta Anarchica [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Lotta Anarchica: El 25 de febrer de 1955 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'únic número del periòdic Lotta Anarchica. Portavoce del Campeggio Internazionale Anarchico. Publicat pel genovès «Grup Kronstadt». El responsable en va ser Natoli Massimiliano. Era continuació dels números editats a Roma i a Torí –com a suplement de Seme Anarchico i dirigit per Dante Armanetti– en 1954. L'anarquista català Josep Lluís Facerías hi va col·laborar sota el pseudònim d'Alberto di Luigi; també hi col·laborà Umberto Marzocchi.

Naixements

Victor Dave

- Victor Dave: El 25 de febrer de 1845 neix a Aalst (Flandes) –algunes fonts citen erròniament Jambes (Valònia, Bèlgica)– el membre de la Internacional i militant anarquista Victor Dave. Sos pares es deien Jean Dave, president del Tribunal de Comptes belga, i Marie Dierche. Va fer els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres de Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les, tot manifestant les seves idees llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el Congrés Internacional dels Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la federació de Brussel·les de l'AIT i ocuparà càrrec en el Consell general de la federació. En 1869 és delegat a Nàpols en el Congrés Internacional de la «Libre Pensée». Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 representa la secció de l'Haia en el V Congrés de l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat, on els marxistes exclouran Bakunin i Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de l'autonomia de les federacions i contra el Consell general de Londres (marxista). El 13 d'abril de 1873 participa en el Congrés de la Federació belga on forma part d'una comissió encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou congrés belga, l'1 de juny, es pronunciarà per la supressió del Consell general de l'AIT i adoptarà les bases definides per la Federació del Jura. En juny i juliol de 1873, a Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El setembre torna a Ginebra (Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) on, a més de periodista, és delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita aleshores. En 1878 s'estableix a París i es casa amb la jove francesa Marie Archambault, però és expulsat de França el març de 1880. Després s'instal·la a Londres i en un viatge a Alemanya és detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per «traïció i violació de les lleis antisocials» a cinc anys de presó a Halle, on restarà dos anys abans de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret d'expulsió se suspèn i retorna a França amb sa companya i esdevé, el 1897, redactor de la revista llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité Nouvelle, que es transformarà després en La Societé Nouvelle i de la qual serà secretari de redacció. Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste, la Revue générale de bibliographie française. També va col·laborar en el parisenc Almanach de la Révolution, publicat per Paul Delesalle entre 1903 i 1913, i en la revista L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin libertaire, que va publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola llibertària d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la mort de sa companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels Diputats, després en l'editorial «Letouzay et Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la mateixa posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el «Manifest dels setze» a favor de la intervenció armada dels aliats. És autor de diversos fulletons com ara Michel Bakounine et Karl Marx (1900), Fernand Pelloutier. Portraits d'hier (1909), Pacifisme et antimilitarisme (1910), Louis Buchner (1910), entre d'altres. Victor Dave va morir el 28 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'octubre– de 1922 a l'Hospital Broussais del XIV Districte de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Victor Dave (1845-1922)

***

Foto policíaca de François Louis Durey (2 de juliol de 1894)

- François Louis Durey: El 25 de febrer de 1851 neix al barri d'Ainay del II Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista François Louis Durey, conegut com Paul François Durey o Léonce Durey. Era fill de Jean Louis Durey, mecànic, i de Julie Gérard. Lluità en la guerra francoprussiana enquadrat en un batalló de franctiradors i va ser ferit quan va anar a recollir el seu capità greument malferit que s'havia amagat en un bosc. En 1871 va ser un dels bombers voluntaris que sufocaren els primers incendis de la Comuna de París. El 25 de novembre de 1874 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó per «malversació d'una suma de diners en perjudici del seu patró» –algunes fonts citen que aquesta condemna respon en realitat a fets derivats de la Comuna de París. El 15 de gener de 1882 va ser una de les dues-centes persones que entrà a formar part de la Federació Socialista Obrera de la Costa d'Or, atiant les Cambres Sindicals a federar-s'hi. El 10 de novembre de 1882 publicà en el periòdic La Tenaille, en nom del Grup d'Estudis Socials de Dijon (Borgonya, França), un comunicat de solidaritat amb els militants detinguts a resultes dels aldarulls de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), tot reclamant la seva llibertat immediata. El 26 de novembre de 1882 assessorà, juntament amb sa mare, una conferència privada de la Fraternitat Societat d'Obrers Reunits, on l'anarquista François Monod també hi era present. El 6 d'abril de 1883 va ser condemnat a Dijon a 15 dies de presó i a 50 francs de multa per haver-se inscrit en les llistes electorals, quan es trobava privat dels drets polítics a resultes de sa condemna de París. El febrer de 1887 vivia amb sa mare al número 10 del carrer Quentin de Dijon i es trobava sense feina; segons la policia, s'hi absentava durant sis o vuit dies sense saber-se el motiu. Posteriorment residí al domicili de sa mare, al número 3 del bulevard Sévigné de Dijon i formava part del grup anarquista «Les Résolus». El 14 de juliol de 1889 es trobava a París. Quan el procés dels còmplices de l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol) davant l'Audiència del Loira, participà en una conferència de Sébastien Faure sobre «el dret al robatori i a l'assassinat», mantenint una posició intermèdia. El 24 de novembre de 1891 reemplaça Sébastien Faure, aleshores malalt, en una conferència al Prado de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 30 de novembre de 1891 participà en el boicot llibertari d'un discurs del diputat Paul Lafargue fet en una reunió pública a la Borsa del Treball de Roanne (Forez, Arpitània), organitzada per la Cambra Sindical de Teixidors, que acabà en disturbis i amb l'expulsió dels anarquistes. El 24 de desembre de 1891 assistí a una reunió publica de Sébastien Faure a la Sala Rivoire de Lió. El 3 de gener de 1892 era present en una sessió de la Joventut Anarquista al cafè Marcellin de Lió i l'11 de gener d'aquell any participà en una reunió amb Sébastien Faure i altres militants lionesos amb la finalitat d'organitzar un grup especial destinat a la formació d'oradors, especialitzats sobretot en portar la contradicció als oradors socialistes. Va ser un dels signants del cartell de convocatòria del Congrés Regional Anarquista celebrat el 17 de gener de 1892 a la Sala Folies-Gauloises de Lió, on assistiren un centenar de militants de la zona, i hi prengué la paraula en el debat referent a la manifestació del Primer de Maig, on defensà la no participació dels anarquistes en aquesta perquè aquesta estava organitzada pels socialistes; en la vetllada familiar d'aquella jornada, celebrada a la sala de la cerveseria Corompt, s'encarregà de recaptar-hi l'entrada. El 23 de gener de 1892 manifestà als companys que tenia la intenció de fer un dejuni més o menys perllongat, amb la intenció que es fessin apostes, i així els diners recaptats dedicar-los a la propaganda, però sembla que aquesta peregrina idea no reeixí. El 26 de gener de 1892 assistí, juntament amb Fortuné Henry i altres companys, a una reunió de la Joventut Antipatriota celebrada al cafè Marcellin per concretar temes sobre una futura manifestació a Saint-Genis-Laval (Forez, Arpitània) en ocasió del sorteig del recluta anarquista Claude Odin. El 29 de gener de 1892 sembla que parlà, amb Hippolyte Ramé, en una reunió del grup de «La Libre Pensée». El 6 de febrer de 1892 va fer, amb Fortuné Henry, la conferència «La crisi économique et ses péconséquences» a la Sala Théâtre de Givors (Roine-Alps, Arpitània) i ambdós s'allotjaren al domicili d'obrer vidrier en vaga Serindas. El 17 de febrer de 1892 substituí Sébastien Faure, que havia partit la nit anterior a París per mor que havia estat condemnat a 18 mesos de presó i a 1.000 francs de multa, en la conferència «Le socialisme Chrétien» i en aquesta xerrada manifestà la seva opinió, i la de Faure, en contra de la participació d'anarquistes en la manifestació del Primer de Maig. Quan els atemptats de Ravachol a París, manifestà que aquests haurien d'haver estat destinats a «persones de relleu i alts funcionaris». En aquesta època envià 30 francs a l'anarquista Dumas de Saint-Étienne per a la impressió d'un manifest abstencionista. El 3 d'abril de 1892 abandonà Lió i el 25 d'abril següent el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes lionesos denunciats per «pertinença a associació criminal». Entre el 13 de març i el 24 d'abril de 1892, en substitució de Jules Deloux, que havia estat condemnat a dos anys de presó, fou gerent del periòdic anarquista Le Père Peinard i com a tal el 28 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i a 1.000 francs de multa per «provocació a l'assassinat» arran de publicar les articles «Le 1er mai» i «Les crimes des proprios»; acceptà tota la responsabilitat dels articles i declarà li era indiferent si era condemnat o absolt i que el seu únic interès era palesar als jurats «les belleses de l'anarquia»; interposà un recurs, que va ser rebutjat el 25 d'agost. El 8 de setembre de 1892 va ser detingut a Dijon i tancat a comissaria. El 28 de setembre de 1892 va demanar per escrit al director de la presó ser traslladat al sector de presos polítics de la penitenciaria parisenca de Sainte-Pélagie i l'1 d'octubre la Direcció d'Afers Criminals i de Gràcies del Ministeri de Justícia accedí a la seva demanda. El 9 de març de 1892 envià des de Sainte-Pélagie una carta a Sébastien Faure, empresonat a Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France), demanant notícies seves. L'abril de 1893 emmalaltí de grip per mor d'una epidèmia que es desencadenà a Sainte-Pélagie. El 13 de maig de 1893, després de purgar la meitat de la pena, va ser posat en llibertat condicional. Passà a viure al número 30 del carrer Pâquerettes d'Alfortville (Illa de França, França), domicili de l'expert geòmetra Léon Goupy, que havia conegut a Sainte-Pélagie, i després al número 32 del carrer Station de la mateixa població. En aquesta època freqüentà el propagandista anarquista Pierre Paul Désiré Martinet (Pol Martinet). El 2 de juliol de 1894 va ser detingut en el marc d'una gran agafada contra el moviment anarquista i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon sota l'acusació de «pertinença a associació criminal». Delineant i arquitecte de formació, es dedicà a dissenyar edificis i arribà a tenir una situació econòmica folgada. El seu últim domicili va ser al número 63 del carrer Déterville d'Alfortville. Després d'una llarga malaltia, François Louis Durey va morir el 22 d'abril de 1896 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

François Louis Durey (1851-1896)

***

Notícia de la condemna de Louis Charveron apareguda en el diari parisenc Le Temps del 24 de febrer de 1892

- Louis Charveron: El 25 de febrer de 1857 neix a Bourges (Centre, França) el perruquer anarcocomunista i sindicalista Louis Maurice Charveron, conegut com Louis. Sos pares es deien Gilbert Charveron, sastre, i Laurence Georges. Regentà una perruqueria al carrer Ernestine del barri de Montmartre de París (França). Membre de la Cambra Sindical de Perruquers, en 1888 fou un dels fundadors del grup d'obrers perruquers independents «La Solidarité» i participà, amb Lenormand, Clerc, Heudon, Vivier, Mater Luss, Savouré, Groux, Gouret, Amédée, Espagnacq i Gouzien, entre d'altres, en el seu acte inaugural celebrat el 3 de desembre de 1888 a la Salle Léger de París. Dies després, la policia el va implicar, juntament amb altres companys (Tortelier, Espagnac, Thénevin, Baudelot, Louvet, Moneste, Leprince, Lutz, etc.), en l'explosió d'una bomba al carrer Saint-Denis de París i el seu domicili escorcollat sense que es trobés res delictiu. En aquesta època participà activament en la campanya per la supressió de les oficines de col·locació, que implicava marxes i concentracions davant de diferents institucions (oficines municipals, Parlament, seus de periòdics, etc.). Fou un dels habituals del Cercle Anarquista Internacional (CAI), principal lloc de trobada llibertària de l'època, i participà activament en el Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 a la Salle du Commerce de París. El gener de 1892 va ser gerent de l'únic número publicat de Le Conscrit. Organe d'agitation antipatriotique, periòdic antimilitarista editat per Georges Darien, Henri Duchmann, Léon Bienvenu i Henri Fèvre, entre d'altres, en ocasió del sorteig de quintes de Saint-Ouen, i on sortí la cançó Les conscrits insoumis. Denunciat aquest número, el 23 de febrer d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat en absència a un any de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a la insubordinació de militars», però després de l'apel·lació va ser posat en llibertat. El 13 de març d'aquell any va ser detingut per la policia durant una investigació d'un robatori de dinamita un mes abans a Soisy-sous-Étiolles, actual Soisy-sur-Seine (Illa de França, França). Poc després es refugià a Londres i s'instal·là al London Street i posteriorment en un edifici del Fleet Street tot habitat per anarquistes i revolucionaris. A la capital anglesa visqué en la misèria, fins el punt que el gener de 1893, segons la policia, pensà retornar a França per purgar la pena. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El febrer de 1895 va ser amnistiat, però, malgrat tot, restà a Londres. En 1896 vivia al Gresse Street de la capital anglesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Emérand Léonard (27 de febrer de 1894)

- Emérand Léonard: El 25 de febrer de 1864 neix a Chalonnes-sur-Loire (País del Loira, França) l'anarquista Émerand Louis Léonard, fitxat per la policia sota el nom d'Aimé Léonard. Sos pares es deien Emérand Léonard, miner, i Marie Louise Cécile Leroy. Es guanyà la vida de diferents maneres (miner, empleat del gas, xofer mecànic). El 24 de maig de 1886 es casà a Angers (País del Loira, França) amb la jornalera i obrera fabril Marie Simon, la qual va morir el 7 de juliol de 1898 a Angers. Es va establir a París (França). El 27 de febrer de 1894 va ser detingut en una de les grans agafades antianarquistes i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i processat per «associació criminal». El 10 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia. En aquesta època vivia al número 96 del carrer Martre de París. El 26 d'octubre de 1901 es casà a Saint-Denis (Illa de França, França) amb la jornalera Marie Joséphine Avé. En aquesta època vivia al número 22 del carrer Saulger de Saint-Denis. Émerant Léonard va morir el 15 de maig de 1918 al Dipòsit de Mendicitat de la Presó Departamental de Nanterre (Illa de França, França).

***

Nicola Quintavalle

- Nicola Quintavalle: El 25 de febrer de 1865 neix a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia) el barber anarquista Nicola Francesco Quintavalle, conegut com Nicola Antonelli o Niccòlo. Lector apassionat i autodidacta, només pogué freqüentar l'escola elemental i de ben jovenet abraçà les idees anarquistes. Amic del destacat propagandista anarquista Pietro Gori, a finals dels anys vuitanta s'embarcà en un vaixell mercantil que acabà enfonsant-se durant una tempesta davant les costes americanes. Quan la repressió del moviment anarquista capitanejada pel president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi es trobava a Paterson (Nova Jersey, EUA), on treballava en una barberia. En el si de la comunitat llibertària italiana conegué Giuseppe Ciancabilla i Gaetano Bresci. Formà part del cercle anarquista de West Hoboken (Hudson County, Nova Jersey, EUA) i col·laborà en el periòdic L'Aurora. A West Hoboken va ser detingut acusat d'haver amenaçat de mort sa companya. Retornà a Itàlia, juntament amb Gaetano Bresci i Antonio Laner, des de Nova York (Nova York, EUA) el 17 de maig de 1900 amb el vaixell Gascogne i tal vegada va participar en el planejament de l'atemptat mortal contra el rei Humbert I d'Itàlia. El 30 de juliol de 1900 va ser detingut pels carrabiners a Capoliveri sota l'acusació de complicitat en el magnicidi i durant els trasllat a Piombino (Toscana, Itàlia) va ser objecte d'una temptativa de linxament per part d'un grup d'exaltats monàrquics. Va romandre empresonat durant més d'un any i posteriorment exonerat durant la investigació ja que només les autoritats tenien contra ell una carta sense importància dirigida a Gaetano Bresci. El 28 d'agost de 1901 va ser alliberat i, com què continuà fidel a les idees anarquistes, va ser posat sota estreta vigilància especial per les autoritats durant 12 anys i amb la prohibició de retornar als Estats Units. A l'illa d'Elba es casà amb Ottavina Chiesa. Després de la pujada del feixisme al poder, continuà vivint al seu poble natal sense aparentment preocupar-se per qüestions polítiques i treballant de barber. A causa de la seva avançada edat, el 30 d'abril de 1942 va ser esborrat del registre de subversius. En aquests anys de vellesa vivia venent tramussos pels carrers de Capoliveri. Després de la II Guerra Mundial continuà les seves activitats dins del moviment anarquista. Nicola Quintavalle va morir el 3 de juny de 1947 a Capoliveri (Illa d'Elba, Toscana, Itàlia) i al seu funeral, que esdevingué un acte força popular, assistiren representants del grup anarquista «Michele Angiolillo», de la Unió de Dones Italianes (UDI), del Partit d'Acció (PA), del Partit Comunista Italià (PCI), del Partit Socialista Italià (PSI) i del Partit Republicà Italià (PRI) de diverses poblacions (Capoliveri, Rio Marina, Portoferraio, Porto Longone, etc.).

***

Notícia del suïcidi d'Ernest Nodot publicada en el diari parisenc L'Événement del 19 de març de 1897

- Ernest Nodot: El 25 de febrer de 1867 neix a Saint-Blin (Lorena, França) l'anarquista Ernest Marie Félicien Nodot. Sos pares, manobres, es deien Hippolyte Nodot i Anne Dumay. Es guanyava la vida treballant primer de passant d'un procurador, després de tipògraf i finalment de terrelloner. Milità en el moviment anarquista d'Épinal (Lorena, França) i va ser condemnat a Neufchâteau (Lorena, França) a una pena de presó per les seves activitats anarquistes. Es dedicava a menjar a restaurants i albergs sense després pagar el servei i per això va ser condemnat en diverses ocasions, com ara el 16 de gener de 1894 per l'Audiència de Châtillon-sur-Seine (Borgonya, França) a un mes de presó i 16 francs de multa, el 27 de desembre de 1894 pel Tribunal Correccional de Bar-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França) a 15 dies de presó i el 13 de desembre de 1895 per l'Audiència de Dijon (Borgonya, França) a 15 dies de presó. Ernest Nodot es va suïcidar el 15 de març de 1897 llançant-se a les vies del tren Épinal-Chaumont a l'indret anomenat La Barrière de Mont de Rouceux (Lorena, França; actualment Neufchâteau).

***

Notícia de la creació del grup «Les Déshérités» publicada en el periòdic parisenc La Révolte del 17 de setembre de 1892

- Émile Roger: El 25 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 25 de gener– de 1871 neix a Nouzon (Ardenes, França; actualment Nouzonville, Ardenes, França) l'anarquista i lliurepensador Émile Roger. Sos pares es deien Philippe Roger, ferreter, i Euphrasie Radelet. Es guanyava la vida treballant d'obrer esmolador i polidor. El desembre de 1891 va ser acomiadat de la fàbrica metal·lúrgica de la família Soret, a La Cachette de Nouzon, per haver protestat contra la disminució del salari imposat a set obrers esmoladors. Aquest acomiadament grupal donà lloc, el 4 de setembre de 1892, a la creació del grup anarcocomunista «Les Déshérités», que es reunia al seu domicili, al número 5 del carrer de la Tour de La Forge de Nouzon. A principis de desembre de 1892 va ser denunciat, juntament amb altres 16 anarquistes, d'haver aferrat pels carrers de Nouzon els cartells Dinamite et Panama, editats pel grup londinenc «L'Avant-Garde», però aquest cas va ser sobresegut per manca de proves. Arran dels aldarulls del Primer de Maig de 1893 a Nouzon, el 9 de maig d'aquell any es va iniciar un procediment penal per «rebel·lió i associació il·lícita» contra 23 obrers, entre ells Julien Copine i Émile Roger, de «Les Déshérités». El 4 de juny de 1893 participà en una manifestació antimilitarista durant el consell de revisió militar a Charleville (Ardenes, França), durant la qual els reclutes entonaren cants revolucionaris i cridaren «Visca Ravachol!». La seva integració el 14 de novembre de 1893 en el 8 Regiment d'Artilleria a Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França) per a fer el servei militar va fer que les activitats de «Les Déshérités» es ressentissin. L'1 de gener de 1894, el seu domicili, on només es trobava sa companya, va ser escorcollat per la policia. El 24 de setembre de 1895 va ser llicenciat. Entre abril i juny de 1896 visqué a París (França). El setembre de 1896 retornà al seu poble natal i fundà el nou grup «Les Libertaires de Nouzon» (Julien Copine, Ernest Dumoulin, Jules Faynot, Henri Gualbert, Auguste Marchal, Camille Nabucet, etc.), que es reunia al seu domicili el primer i l'últim diumenge de cada mes. En aquesta època venia pels carrers de Nouzon Le Père Peinard. El febrer de 1897 albergà l'anarquista Auguste Philippe, que havia vingut de Reims (Xampanya-Ardenes, França) per a fer una conferència. Durant la nit del 25 al 26 de setembre de 1897 es van aferrar a diversos indrets públics el cartell Germinal; jutjat per aquest fet, el 8 de desembre de 1897 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Charleville a un mes de presó sota l'acusació d'«incitació al crim, al pillatge i a l'incendi amb la finalitat de propaganda anarquista». En 1898 exercia el càrrec de dipositari de Le Libertaire, que tenia cinc subscriptors a Nouzon. A principis de maig de 1898, quan venia periòdics anarquistes pels carrers, els gendarmes van voler controlar els periòdics que transportava al seu sarró per comprovar si portava el manifest À l'Armée; rebutjant entrar en un cafè, va estendre els periòdics al carrer i la policia obrí els obrí un per un; aquest dia va ser aturat en tres ocasions pels gendarmes. En 1904 s'instal·là pel seu compte com a polidor particular al servei de venedors de bicicletes i ciclistes; al seu taller, amb l'ajuda de sos fills i de dos obrers, niquelava pales i molls en un bany de la seva invenció, mentre sa companya Aline Dorigny s'encarregava de fer els lliuraments amb un remolc tirat per dos cans per l'avall de la Semoy. El 3 de desembre de 1905 publicà el número únic del full L'Affamé Ardennais. En aquesta època militava en «La Libre Pensée», de la qual era el secretari local. Es presentà com a «candidat llibertari» a les eleccions legislatives del 6 de maig de 1906 pel districte de Mézières (Ardenes, França) i obtingué 95 vots. El 2 de juny de 1906 partí per qüestions de feina a Saint-Mihiel (Lorena, França). En 1908 era corresponsal i venedor de La Guerre Sociale i de Le Libertaire, que tenien 27 subscriptors a Nouzon i venia un centenar d'exemplars. Per a les eleccions legislatives d'abril de 1910, va ser «candidat llibertari» en el marc de la campana antiparlamentària i el Comitè Antiparlamentari de Nouzon es transformà, l'endemà de les eleccions, en el «Grup d'Educació Revolucionària». En aquesta època vivia al carrer Lafayette. El 13 de setembre de 1911, durant la manifestació per reclamar la llibertat de Théophile Sauvage, empresonat per les seves activitats en el moviment contra l'encariment de la vida, va estar en primera línia enfrontat als dragons i carrabiners. El juliol de 1912 participà en la creació del Grup Comunista-Anarquista (GCA) de Charleville i en una reunió d'aquest grup, celebrada el 15 de setembre de 1912, criticà durament el Partit Socialista i blasmà contra els seus representants a Charleville. El març de 1913 vivia al carrer de Lorraine de Nouzon. Malgrat estar inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, el 3 d'agost de 1914, engegada la Gran Guerra, acceptà la crida a files abans que els gendarmes vinguessin a casa seva, però el 2 de febrer de 1915 va ser llicenciat per «tuberculosi pulmonar». Tingué set infants amb Aline Dorigny, cap d'ells batejat, i donà a tots un padrí o una padrina espirituals, com ara Jean-Baptiste Clément per a son fill René o Louise Michel per a una de ses filles. El seu últim domicili va ser al número 12 del carrer Eugène Varlin del X Districte de París. Émile Roger va morir el 14 de febrer de 1917 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Karel Toman fotografiat per Otto Dítě (1918)

- Karel Toman: El 25 de febrer de 1877 neix a Kokovice (Klobuky, Bohèmia Central, Imperi Austrohongarès; actualment República Checa) el poeta, periodista, traductor i intel·lectual anarquista Antonín z Padovy Bernášek, conegut com Karel Toman. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien František Bernášek i Rosalie Horová, i tingué un germanastre, Josef, fill del primer matrimoni de son pare amb Maria Platilová, i quatre germans (František, Maria Černoá, Aloise i Jaromíra). Va fer els estudis secundaris a Slaný (Bohèmia Central, Imperi Austrohongarès; actualment República Checa) i posteriorment, en 1896, es graduà a Příbram (Bohèmia Central, Imperi Austrohongarès; actualment República Checa), d'on sortí amb un excel·lent coneixement de la llengua i la cultura gregues. En aquest mateix any de 1896 començà els estudis de dret a la Facultat de Dret de la Universitat Carolina de Praga (Bohèmia Central, Imperi Austrohongarès; actualment República Checa). Sense acabar els estudis universitaris, va anar ocupant diversos càrrecs oficials. A Praga s'integrà l'anomenat «Anarchističtí Buřiči» (Anarquistes Amotinats), grup d'escriptors txecs de tendència anarquista i anarcoindividualista, molt influenciats pel pensament de Friedrich Nietzsche, els escriptors russos, el vitalisme, l'anarquisme europeu (Jean Grave, Piotr Kropotkin, Charles Malato, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Lev Tolstoi, Victor Dave, etc.) i l'antimilitarisme, al voltant de la revista cultural avantguardista llibertària Nový Kult (Nou Culte), de l'escriptor anarquista Stanislav Kostka Neumann. A partir de 1899 va fer molta amistat amb l'ocultista Emanuelem Haunerem, director d'una col·lecció de publicacions de filosofia, mística i ocultisme molt prestigiosa aleshores. En 1902 formà part del «Kruhu Spisovatelů» (Cercle d'Escriptors) i en 1903 de l'Associació Literària Lliure «Syrinx». En aquesta època treballà en diverses feines, com ara aprenent de comptabilitat, mecanògraf, treballador en periòdics anarquistes, al Museu d'Arts i Oficis, redactant un diccionari educatiu, etc. Bandejat de sa família, després d'un temps a Viena (Imperi Austrohongarès; actualment Àustria) entre 1903 i 1904, viatjà arreu d'Europa (Alemanya, França, Països Baixos, Regne Unit) de manera bohèmia, vivint de fer lliçons de francès i de txec i en diverses feines –a Londres treballà amb l'anarquista Felix Quintan en una fàbrica de barrets–, tot freqüentant els cercles anarquistes –gràcies al filòsof llibertari František Sedlák, va romandre un temps a la Whiteway Colony (Cotswolds Hills, Stroud, Gloucestershire, Anglaterra) d'anarquistes tolstoians, de la qual quedà decebut, i també passà uns dies al «Milieu Libre de Vaux» (Comuna Lliure de Vaux), situada a Essômes-sur-Marne (Picardia, França)–, i va escriure reportatges dels seus viatges que publicà en revistes llibertàries txeques. També va fer traduccions i articles de crítica literària que publicà en diverses revistes (Lípa, Lumír, Niva, etc.). Entre 1911 i 1917 treballà de copista a l'Arxiu Estatal. El 15 de febrer de 1915 es casà amb Anna Wagenknecht, amb qui va tenir dos infants, Jaromír i Prokop. Durant la Gran Guerra treballà de redactor en el diari Národní Listy. El maig de 1917 signà un manifest d'intel·lectuals, artistes i escriptors txecs que demanaven l'establiment d'una república txecoslovaca separa de l'Imperi Austrohongarès. Entre 1919 i 1925 ocupà un càrrec a la Biblioteca de l'Assemblea Nacional de la República Txecoslovaca i col·laborà en el diari Lidové Noviny. En 1923 va tenir el seu primer infart i entre 1924 i 1925 viatjà a la Provença per curar-se el reumatisme. Malalt del cor, en 1925 es va jubilar. En 1928 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Txeca de Ciències i Art. En els anys trenta s'acostà al nacionalisme txec, va fer amistat amb el poeta comunista Josef Hora i mostrà fins i tot simpatia per l'URSS. El 7 de novembre de 1938 participà en la celebració anual de la Revolució d'Octubre a l'ambaixada de l'URSS a Praga. Va sobreviure a l'Ocupació retirat de la vida pública. Com a traductor, traslladà al txec diversos escriptors francesos (Colette, Anatole France, Guy de Maupassant, Charles-Louis Philippe, Claude Tillier, etc.). Entre 1943 i 1945 presidí la Secció Literària de l'Acadèmia Txeca de Ciències i Art. El gener de 1946 va ser nomenat Artista Nacional. Entre els seus poemaris podem destacar Pohádky krve (1898), Torzo �ivota (1902), Melancholická pout (1906), Sluneční hodiny (1913), Verše rodinné a jiné (1918), Měsíce (1918), Hlas ticha (1923) i Stoletý kalendář (1926). Molts dels seus poemes han estat musicats per diferents artistes. Karel Toman va morir el 12 de juny de 1946 a Praga (Txecoslovàquia) i va ser enterrat amb honor d'Estat el 21 de juny a la Tomba Slavín, panteó on descansen les grans personalitats nacionals, del cementiri de Vyšehrad de la ciutat. Des de 1947 un carrer del barri de Břevnov de Praga, on visqué al final de sa vida, porta el seu nom.

Karel Toman (1877-1946)

***

Micelli treballà en Umanità Nova

- Augusto Micelli: El 25 de febrer de 1888 neix a Lecce (Pulla, Itàlia) el tipògraf anarquista Augusto Micelli. Sos pares es deien Tommaso Micelli i Gaetana Zecca. Quan tenia 10 anys ja estava subscrit al periòdic Il Libertario. En 1912 fundà el grup «Circola Pietro Gori», que tenia com a òrgan d'expressió la revista La Squilla Nova. Giornale di propaganda razionale, que s'edità a Lecce entre el desembre de 1912 i el febrer de 1914, i del qual eren redactors responsables Augusto Licemi i Armando Povero. El 20 de maig de 1915 fou detingut en relació a un article aparegut en aquesta revista. Després de la Gran Guerra treballà com a tipògraf a la impremta del diari anarquista Umanità Nova. En 1924 s'instal·là a Milà on, apassionat pel teatre, fundà la revista Theatralia, que fou prohibida pel règim mussolinià en 1927. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels alemanys i internat al camp de Ciuriani, on va estar a punt de ser afusellat en una saca per represàlies. Augusto Micelli va morir centenari el 16 de març de 1989 a Milà (Llombardia, Itàlia). Abans de finar havia disposat al seu testament la donació de la seva biblioteca privada, especialitzada en teatre, al Centre d'Estudis Llibertaris «Archivio Giuseppe Pinelli» de Milà, però la seva última voluntat fou traïda pel seu gendre que la va vendre a una llibreria antiquària.

---

Continua...

---

[24/02] �L'Hydre Anarchiste� - �Le P�re Peinard� - Confer�ncia de Kropotkin - �Sprawa Robotnicza� - Campinas - Inca - Detenci� de �Los Solidarios� - Pardeiro - M�ting per la Revoluci� espanyola - �Chansons anarchistes� - Degernier - Beroun - Faugoux - Bayon - Mauricius - Bartolommei - Pietropaolo - Gago - Espinosa - Asensio - Guti�rrez Alba - Garc�a Dur�n - Landeira - Ferr� - Procissi - Tevenat - Raitzon - Culebras - Sabat� - Lorenzi - Samblancat - L�aut� - Mournaud - Navarro - Fourcade - Ibor - Tronchet - �Fontaura� - Rebol� - Hilmarsson

Tue, 24 Feb 2026 12:38:48 +0100

[24/02] «L'Hydre Anarchiste» - «Le Père Peinard» - Conferència de Kropotkin - «Sprawa Robotnicza» - Campinas - Inca - Detenció de «Los Solidarios» - Pardeiro - Míting per la Revolució espanyola - «Chansons anarchistes» - Degernier - Beroun - Faugoux - Bayon - Mauricius - Bartolommei - Pietropaolo - Gago - Espinosa - Asensio - Gutiérrez Alba - García Durán - Landeira - Ferré - Procissi - Tevenat - Raitzon - Culebras - Sabaté - Lorenzi - Samblancat - Léauté - Mournaud - Navarro - Fourcade - Ibor - Tronchet - «Fontaura» - Rebolé - Hilmarsson

Anarcoefemèrides del 24 de febrer

Esdeveniments

Portada del primer número de L'Hydre Anarchiste

- Surt L'Hydre Anarchiste: El 24 de febrer de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari L'Hydre Anarchiste (L'Hidra Anarquista). Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Era continuació de Le Défi. Robert Claude en va ser el responsable editorial i G. Robert el gerent. El número 2 (2 de març de 1884) fou un monogràfic destinat a la condemna d'Antoine Cyvoct, redactor del periòdic, i el número 4 (16 de març de 1884), imprès en paper de color violeta, commemorà la Comuna de París. Els articles no hi anaven signats, però en va ser redactor, a més de Cyvoct, Georges Garraud (Aristide Valadier) i en van col·laborar Henriette Vergès, Chaves Louis i Perelle, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 30 de març de 1884, i fou substituït per L'Alarme.

***

Capçalera de Le Père Peinard

- Surt Le Père Peinard: El 24 de febrer de 1889 surt a París (França) el primer número del setmanari Le Père Peinard. Réflecs d’un gniaff, per iniciativa del pamfletari anarquista Émile Pouget. Aquesta publicació tenia un estil molt particular, barreja d'argot, neologismes i d'expressions inventades; i va fer de burgesos, patrons, capellans, militars i altres aprofitats, el seu blanc. Els articles gairebé mai van signat, però Émile Pouget fou el principal redactor. Hi van col·laborar Edouart Gerbat, Pierre Narcisse, Lucien Weil, Faugoux, Mayence, Berthault, Joseph Sicard, Dejoux, Durey, Gardat, Auguste Delale, etc. Les il·lustracions jugaran un paper molt important i foren obra d'Ibels, Maximilien Luce, Georges Pissarro, Lucien Pissarro, Willette, etc.). Escorcollada la seu infinitats de vegades i víctima de la repressió arran de la votació de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), publicà 253 números i 11 suplements fins al 21 de gener de 1894 –del número contra les «Lois Scélérates» s'editaren 130.000 exemplars. El periòdic continuarà editant-se a Londres entre 1894 i 1895, durant l'exili de Pouget a Anglaterra. Després sortirien tres noves sèries fins al 16 de març de 1902.

***

Cartell de la conferència

- Conferència de Kropotkin: El 24 de febrer de 1896 el científic anarquista Piotr Kropotkin fa la conferència «What man can obtain from the land» (Allò que podem obtenir de la terra) al Working Lands Institute (Institut de Terres de Conreu) de Londres (Anglaterra). La conferència científica tractà diversos temes (superpoblació, superproducció, agricultura a diversos països, agricultura intensiva, jardineria industrial, etc.).

***

Portada del primer número d'Sprawa Robotnicza

- Surt Sprawa Robotnicza: El 24 de febrer de 1912 surt a Cracòvia (Imperi Austrohongarès; actualment Petita Polònia, Polònia) el primer número del periòdic anarquista en llengua polonesa Sprawa Robotnicza. Organ Syndykalistów-Rewolucyjnych (La Causa dels Treballadors. Òrgan dels sindicalistes revolucionaris). Editada pel químic i bioquímic anarquista i lliurepensador Augustyn Wróblewski, sortí d'antuvi setmanalment i després mensualment, amb un tiratge de 1.000 exemplars. Criticà durament el parlamentarisme, el militarisme i la propietat, així com l'Església i l'Estat, tot reivindicant el sindicalisme revolucionari. Hi van col·laborar destacats intel·lectuals, com ara Berłold Berman, Kazimierz Czechowski, Arnold Gahlberg, Stanisław Łańcucki, Tadeusz Seweryn, Tadeusz Śmiech o Jan Wiktor. Mantingué un estret contacte amb el moviment i la premsa anarquistes d'Europa, com ara Luigi Bertoni, Raphael Friedeberg, Pierre Ramus o Józef Zieliński. Patí nombrosos atacs de la censura estatal, que segrestà sis números i detingué Wróblewski en diferents ocasions. Es coneixen 12 números, l'últim el del 21 de maig de 1913. Perseguit per les autoritats, l'estiu de 1913 Wróblewski s'exilià a París (França) i el periòdic deixà de publicar-se.

***

Adelino de Pinho i un grup d'alumnes de l'Escola Moderna de Sao PauloAdelino de Pinho i un grup d'alumnes de l'Escola Moderna de Sao Paulo

- Escola llibertària de Campinas: El 24 de febrer de 1907 s'inaugura a Campinas (São Paulo, Brasil), davant la presència de representants dels treballadors de São Paulo i de Jundai, l'escola llibertària anomenada Escola Social de la Lliga Obrera de Campinas, iniciativa dels mestres anarquistes Renato Salles i Adelino de Pinho. La seva instal·lació vingué precedida d'una col·lecta de fons entre els associats de la Lliga Obrera. En l'acte inaugural prengué la paraula el periodista Henrique Barcelos, en nom de la premsa, i, en nom de les organitzacions obreres, els militants Jaime Moreira, Júlio Sorelli –secretari de la Federació Obrera de São Paulo (FOSP)– i Eduardo Vassinon, el qual dissertà sobre l'ensenyament lliure i la pedagogia moderna. A mitjans de 1908 es creà una comissió (José Piovesan, José Fonseca, Max Stéphan, Ramón Duran, Vitório Mezzalina i Cármine D'Abruzzo) encarregada de materialitzar la construcció d'un local de nova planta. En 1908, al final de l'any escolar, Adelino de Pinho farà la conferència «Per l'educació i pel treball», on exposarà les seves idees sobre l'educació, idees que seran emprades en futurs projectes pedagògics. Aquesta escola va ser una de les bases del sorgiment d'una xarxa d'escoles modernes a São Paulo organitzades segons les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, potenciades per la Confederació Obrera Brasilera (COB).

***

La barricada tanca el carrer però obre el camí

- Exèrcit als carrers d’Inca: El 24 de febrer de 1919, en mig d’un ambient de forta protesta començat dies abans –saqueig de botigues davant la manca de subsistències i protestes contra les autoritats civils i polítiques–, l’exèrcit surt als carrers d'Inca (Mallorca, Illes Balears) per evitar l’agreujament de la revolta. Hi hagué també una gran activitat propagandística per part dels dirigents obrers amb mítings celebrats per Joan Perona i Antoni Sánchez i per Antoni Bestard, Joan Marroig i els socialistes Antoni Negre i Vicenç Torres.

***

Los Solidarios, per Rai Ferrer

- Detenció de «Los Solidarios»: El 24 de febrer de 1924 al carrer de Blai –encreuament amb el de la Creu dels Molers–, al Poble Sec de Barcelona (Catalunya), la policia posa un parany contra els activistes anarquistes del grup «Los Solidarios». Gregorio Suberviola intenta escapar, però és ferit per les bales dels policies, igual que Marcelino del Campo que mor després de ferir mortalment diversos agents. Els germans Ceferino i Aurelio Fernández, i Adolfo Ballano, són detinguts sense haver tingut temps d'usar les seves armes. Gregorio Jover, que és detingut i portat a comissaria, aconsegueix escapar burlant la vigilància i saltant per una finestra. Domingo Ascaso també aconseguirà escapar del quart pis on vivia després de neutralitzar els policies que l'havien vingut a detenir i refugiant-se al cementiri de Poble Nou fins que García Oliver el passà a França.

***

Estat en el qual quedà el cotxe del comissari Luis Pardeiro

- Atemptat contra Luis Pardeiro: El 24 de febrer de 1932, en un pas a nivell situat al cantó del bulevard Artigas y Pagola i del carrer Monte Caseros de Montevideo (Uruguai), el comissari de policia Luis Pardeiro, torturador de nombrosos anarquistes –el cas més sonat va ser el de Miguel Arcángel Roscigna–, i segon cap de la Policia d'Investigacions, és abatut d'un tret al cap mentre hi anava amb automòbil. El seu xofer, José Chebel Seluja, també va morir en aquest atemptat, atribuït als anarquistes Armando Guidot, Bruno Antonelli Dellabella, Francisco Sapia, Germinal Regueira i Faccia Bruta. Aquella nit, durant la vetlla del difunt, algú va escriure al llibre de condol: «Ull per ull, dent per dent.»

Atemptat contra Luis Pardeiro (24 de febrer de 1932)

***

Convocatòria del míting publicada en Spanish Revolution del 25 de febrer de 1938

- Míting per la Revolució espanyola: El 24 de febrer de 1938 se celebra a l'Ateneo Hispano de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), local de les Societats Hispanes Confederades (SHC), el míting «Come and Her Direct Message From Spain» (Vina i escolta el missatge directe des d'Espanya) en suport de la Revolució espanyola. En aquest acte, organitzat per la United Libertarian Organizations (ULO, Unió d'Organitzacions Llibertàries) de Nova York, hi van intervenir F. Brand, corresponsal d'Spanish Press; Douglas Clark, membre del «Batalló de la Mort» i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), recent arribat d'Espanya; Maximiliano Olay, director de l'Oficina d'Informació, Propaganda i Premsa de la CNT als EUA; Jack Shannon, representant de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món); i Joseph Zack Kornfeder, escriptor comunista dissident acostat aleshores a l'anarquisme.

***

Cartell de l'acte

- Chansons anarchistes: El 24 de febrer de 1979 se celebra a la Sala Pierre Lamy de la Borsa del Treball d'Annecy (Savoia, Arpitània) un recital de cançons anarquistes de set hores de duració sota el títol «Chansons anarchistes. 7 heures Non-Stop». L'acte, organitzar pel Grup Anarquista «1er de Mai» d'Annecy, volia aconseguí fons per a editar obres d'Errico Malatesta. Hi van intervenir Michel Gentil a la guitarra i els cantautors Serge Utgé-Royo, Carlos Andreu i Paolo Nicolazzi. També va haver parades de llibres, de discos i piscolabis. El Grup Anarquista «1er de Mai» havia editat en 1978 un primer tom antològic de textos de Malatesta (Écrits choisis, I) i decidí fer aquest recital per sufragar les despeses dels toms posteriors: Écrits choisis, II (desembre de 1981), Écrits choisis, III (febrer de 1982) i Pour ou contre les élections. La polémique entre Errico Malatesta et Francesco Saverio Merlino (1897-1898) (1982).

***

Membres del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central a Beroun

- Enfrontaments a Beroun: El 24 de febrer de 2007 feixistes i anarquistes s'enfrontan durant una manifestació a Beroun (Bohèmia Central, República Txeca). La manifestació contra la proposta de creació d’una base de radars nord-americana va concentrar unes cent persones del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central i un grup d’uns 130 anarquistes que van intentar barrar-los el pas llançant-los pedres, amb la intenció d'evitar que el grup feixista travessés la ciutat. Els ultradretans aprofitaven la concentració antimilitarista per fer apologia feixista. La policia va detenir nou manifestants i quatre van ser acusats d’atacar un policia i dos d’alteració de l’ordre públic. Els EUA volen construir un sistema de radars a Brdy, a 70 quilòmetres al sud-oest de Praga, en terrenys militars, com a part del pla de protegir els EUA i els seus aliats dels possibles atacs amb míssils d'Iran o de Corea del Nord.

Naixements

Foto policíaca d'Édouard Degernier (8 de març de 1894)

- Édouard Degernier: El 24 de febrer de 1849 neix a Gand (Flandes Oriental, Flandes) el sastre fitxat com a anarquista Édouard Degernier –també citat erròniament Dejernier. Sos pares es deien Jean-Jacques Degernier i Benoîte Lefevre. El 10 de maig de 1873 es casà al IX Districte de París (França) amb la modista Marie Jeanne Mees, la qual va morir el 18 d'abril de 1878 amb 23 anys. Des d'octubre de 1891 tenia com a companya la cuinera Péronne Pellaz. Segons la policia era assidu del restaurant regentat per l'anarquista Louis Duprat, al número 11 del carrer Ramey, freqüentat per sastres i per anarquistes. El 5 de març de 1894, després de comprar el restaurant a Louis Duprat, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra), a través de Louise Pioger (Quitrime), per 5.000 francs, muntà un comerç de venda de vins amb sa companya. El 6 de març de 1894 va ser detingut en una gran agafada al local de Duprat i el seu domicili, al número 29 del carrer Trois Frères va ser escorcollat sense cap resultat. Fitxat el 8 de març de 1894 en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, va ser posat en llibertat tres dies després. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Auguste Faugoux apareguda en el diari parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 19 de febrer de 1892

- Auguste Faugoux: El 24 de febrer de 1862 neix a Nantes (País del Loira, França) l'anarquista Auguste Alfred Faugoux. Sos pares es deien Auguste-Alexis Faugoux, calderer, i Victoire-Augustine Gourdon. Quan tenia 10 anys perdé son pare. El desembre de 1878, no podent continuar amb els estudis per haver de cuidar sa mare i sa germana de tres anys, entrà a fer feina com a dependent als negocis de dos empresaris de Nantes, Guillemet i Richard, on treballa 18 mesos. Posteriorment entra a treballar al despatx d'un empresari de Saint-Nazaire (País del Loira, França) i més tard als tallers d'unes refineries. En dos temporades distintes entre 1884 i 1885 treballà a les Drassanes Navals del Loira de Nantes. El 24 de novembre de 1885 va ser condemnat a París (França) a una multa de 25 francs per «ebrietat i insults als agents». En aquesta època figurava que era casat i estava domiciliat al número 37 del carrer de l'Union d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França). Quan les eleccions legislatives de 1889 publicà un manifest revolucionari i per aquest fet va ser acomiadat de la feina. Entre abril i maig de 1890 reemplaçà Lucien Weil (Henri Dhorr) com a gerent del periòdic anarquista d'Émile Pouget Le Père Peinard. Defensat per Sébastien Faure, el 8 de desembre de 1890 va ser condemnat com a tal per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i 3.000 francs de multa per «apologia del crim del general rus Mikhail Seliverstov, per incitació al pillatge i a l'incendi i per provocar els militars per a desviar-los del seu deure». Fugí cap a Espanya i després passà a Marsella, Ginebra –on sota el nom de Martin treballà com a obrer daurador ambulant–, Londres i Brussel·les, retornant el desembre de 1891 a París. El 16 de febrer de 1892, a causa d'una delació, va ser detingut a Ménilmontant, al barri de Belville de París, portant un revòlver i un punyal; jutjat, va ser condemnat a un més de presó per «possessió d'armes prohibides». A començament de març d'aquell any l'Audiència del Sena li va condemnà a sis mesos de presó per un article aparegut el desembre de 1890 en Le Père Peinard on s'incitava la tropa a negar-se a disparar contra els vaguistes de Revin (Xampanya-Ardenes, França). El 28 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència de Versalles a 20 anys de treballs forçats a 20 anys de prohibició de residència pel robatori de dinamita a les pedreres Cuizy de Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seina, Illa de França, França) durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892, amb la complicitat de François Koenigstein (Ravachol), Benoît Chevenet (Chalbret), Julien Drouet i Georges Étiévant. En el procés havia declarat que havia robat la dinamita per a enviar-la a Espanya perquè els anarquistes locals poguessin venjar els companys executats a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya). Rebé la sentència cridant: «Prou de fronteres! Visca la Revolució Universal! Visca l'Anarquia! Fora tots els burgesos!», i digué que «s'emportaria al presidi els seus sentiments d'odi contra la societat». Va ser enviat a la Guaiana Francesa amb altres anarquistes, com ara Léon Lepiez, Joseph Quintin Paridaën, Charles Antoine Simon (Biscuit), Benoît Chevenet i Maxime Thiervoz, i deportats a l'illa de Saint Josep, on ell emmalaltí a causa de les pèssimes condicions del confinament. Sempre malalt, va ser transferit amb la matrícula 25.696 a la infermeria de l'illa Royale (Caiena, Guaiana Francesa) on morí de disenteria el 25 de novembre de 1894.

***

Necrològica de Jean-Baptiste Bayon publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 14 de desembre de 1923

- Jean-Baptiste Bayon: El 24 de febrer de 1863 neix a Le Chambon-Feugerolles (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i lliurepensador Jean-Baptista Bayon. Era fill de Philibert Bayon, forjador, i de Françoise Elise Cubizol, domèstica. Es guanyava la vida com son pare, treballant de forjador i era conegut al seu poble com «Le Père de l'Anarchie». Sa companya fou Anaïs Jeanne Duplain, de qui va enviudar. Malalt durant gairebé un any, Jean-Baptiste Bayon va morir en la misèria el 15 de novembre de 1923 al seu domicili, al número 9 del carrer Thomas, de Le Chambon-Feugerolles (Roine-Alps, Arpitània), deixant una companya invàlida.

***

Mauricius

- Mauricius: El 24 de febrer de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) el militant anarquista individualista, neomalthusià, antimilitarista i propagador de l'amor lliure Maurice Frédéric Justin Vandamme, més conegut com Mauricius. Sos pares, paperaires, es deien Frédéric Joseph Vandamme i Pauline Louvet. En 1905 Libertad crea el periòdic L'Anarchie i Mauricius n'esdevindrà un dels principals col·laboradors, assumint-ne, amb Lorulot, la direcció a la mort de Libertad. En aquests anys tingué com a companya l'anarquista Rirette Maîtrejean. El 5 de juliol de 1912 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per un article sobre la Banda Bonnot, però en l'apel·lació va ser finalment absolt el gener de 1914. En el congrés anarquista de París d'agost de 1913 va exposar els punts de vista dels individualistes i prendrà partit per Jean Grave i Pierre Martin. Entre 1914 i 1916 viurà fora de París. En 1916 serà gerent del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire i a finals de la guerra va participar en La Mêlée d'Émile Armand. El juliol de 1917 es veurà implicat en el cas Louis Malvy, ministre de l'Interior, i serà calumniat pels seus adversaris. En 1920 marxa Rússia com a mandatari de la Federació de Ferroviaris i del Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional per assistir al congrés de la Internacional Comunista, però, denunciat com a sospitós, és detingut només arribar i condemnat a mort. Va ser alliberat finalment gràcies a la intervenció dels sindicalistes llibertaris Vergeat i Lepetit. En 1922 va editar el periòdic sobre sexualitat revolucionària Cupidon, que li va implicar ser condemnat per «ultratges als bons costums». En maig de 1925 va ser candidat anarquista individualista a les eleccions municipals pel barri parisenc de Clignancourt. Després deixarà la militància activa i farà d'assistent d'arquitecte, obtindrà un doctorat en Ciències i es consagrarà, a partir de 1933, a la recerca mèdica i a les propietats terapèutiques de l'ozó; en 1936 crearà un centre mèdic especialitzat en insuflacions d'ozó. Durant la guerra va participar en la resistència i el seu centre es va convertir en lloc de trobada i sojorn dels resistents. El 23 d'abril de 1949 es casà al IX Districte de París amb Benoîte Lagrange. Mauricius en serà el director fins a 1958, al mateix temps que continuarà la seva lluita contra les multinacionals farmacèutiques, el Col·legi de Metges i tot allò que «explota la malaltia com altres exploten el treball obrer». En 1954, sota el pseudònim C.V. d'Autrec, va publicar Les charlatans de la médecine, fet que no li va impedir ser nomenat Cavaller de l'Ordre del Mèrit pels «serveis excepcionals oferts a la salut pública». A més de la col·laboració en nombrosos periòdics llibertaris, és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara À bas l'autorité, Les profiteurs de la guerre, L'anarchisme comme vie et comme activité individuelles: rapports présentés au Congrès anarchiste d'Amsterdam (1907), L'apologie du crime (1912), Mon anarchisme (1913), La blague du suffrage universel (1914), Au pays des soviets, neuf mois d'aventures (1922), L'outrage aux moeurs (1923), E. Armand, sa vie, son oeuvre (1964, pòstumament amb altres autors). Mauricius va morir el 28 de juny de 1974 a la Clínica Maussins-Nollet de París (França).

***

Angiolino Bartolommei

- Angiolino Bartolommei: El 24 de febrer de 1894 neix a Scarlino (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angiolino Bartolommei, també citat com Angelo Bartolomei, i conegut com Meo o Meone. Sos pares es deien Agostino Cecchi i Assunta Bartolommei. Quan encara era molt jove, començà a treballar de terrelloner en la reorganització de les rases de la plana del seu poble, juntament amb altres subversius (Beroldo Bianchi, Riccardo Gaggioli, Narciso Portanti, Sabatino Rosa, etc.). El primer opuscle que va llegir fou L'anarchia volgarizzata, d'Aristide Ceccarelli, i el primer orador important que escoltà fou Pietro Gori. En 1907 participà, amb altres companys (Liberato Bianchi, Baldo Bixio Cavalli i Corrado Portanti), en les commemoracions anticlericals en record de Giordano Bruno. Membre del Circolo Rivoluzionario di Studi Sociali (CRSS, Cercle Revolucionari d'Estudis Socials), en 1911 s'adherí al Grup Comunista-Anarquista d'Scarlino (Liberato Bianchi, Biagio Cavalli, els germans Cignoni, Martino Masotti, Costantino Niccolai, Adamo Petrai, Narciso i Corrado Portanti, Settimio Soldi, Virus Venturi, etc.), esdevenint el seu tresorer en 1913. Subscrit al periòdic L'Avvenire Anarchico de Pisa (Toscana, Itàlia) i molt influenciat pel fullet Ai Soldati, de Lev Tolstoi, es mostrà contrari a la intervenció italiana en la Gran Guerra, però per la insistència de la seva mare es va veure obligat a acceptar la crida a files i va ser enviat al 35 Regiment d'Artilleria de Campanya, partint al front l'1 de juny de 1915. Condecorat amb una creu i una medalla de bronze com a soldat del 19 Regiment d'Artilleria de Campanya i de la 60 Bateria d'artilleria, acaricià, després d'haver participat en la conquesta de Gorizia en 1916, la idea de desertar, però les espantoses condicions de vida dels seus companys a Scarlino li van dissuadir d'aquesta elecció. Després de la guerra retornà al seu poble natal i l'octubre de 1920 participà en l'ocupació anarquista de l'església de San Martino. El setembre de 1921 va fer una crida als vilatans a no participar en la inauguració del Banderí del Fascio d'Scarlino, però els escamots feixistes arrancaren el seu manifest i agrediren els anarquistes. Un d'aquests, Aggio Simoncini, reaccionà disparant, però va ser apallissat i lliurat als carrabiners. Es va refugiar a Piombino (Toscana, Itàlia), on trobà el suport de l'anarquista Salvatore Salvatori, i va ser denunciat, ben igual que Simoncini, per complicitat en assassinat frustrat. El 27 de setembre de 1921, després del descobriment d'alguns cartutxos de gelatina explosiva en uns matolls a prop de la modesta casa de camp d'Scarlino del seu padrastre Ugo Cignoni, que clarament es tractava d'un muntatge policíac per incriminar sa família, va ser detingut. Absolt del delicte de tinença d'explosius, el maig de 1922 intentà emigrar clandestinament a Suïssa, primer directament i posteriorment travessant Àustria, però a Brenner (Tirol del Sud) va ser detingut pels funcionaris de duanes. Fins al 3 de juny de 1922 va restar tancat al castell de Giuncarico (Gavarro, Toscana, Itàlia), on va ser sotmès a insults i cops, i després pogué retornar a Piombino, on els feixistes havien amenaçat amb matar-lo, i el setembre de 1922 passà il·legalment a França. El 23 de març de 1923 s'embarcà cap a Tunísia, on treballà fins el 1924 a la mina de Redevès. Després retornà a França i s'establí a Sedan (Ardenes, França). El 13 d'abril de 1925 treballà de laminador a Blagny (Ardenes, França) i el 10 de juny va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Grosseto (Toscana, Itàlia) a cinc mesos de presó per haver participat en la redacció, quatre anys abans, d'un manifest amb Errico Malatesta. El desembre de 1925 va ser acusat d'haver enviat a alguns propietaris d'Scarlino còpies del periòdic Ganellone, número únic publicat per Paolo Schicchi a Marsella (Provença, Occitània), que contenia greus insults contra la reina mare, i per aquest motiu, el 7 de febrer de 1928, va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Grossetto a un any de presó. Treballà de minaire a Joeuf (Lorena, França) i el 17 de novembre de 1928 matà en aquesta localitat el capellà de l'«Opera Bonomelli» (organització catòlica d'assistència per als immigrants italians a Europa) a Nancy Cesare Cavaradossi qui l'havia proposat, per evitar l'expulsió de França, de denunciar un company i d'esdevenir confident del consolat italià, i de seguit disparà contra la botiga de queviures del feixista Edoardo Ferrari. Fugí cap a Bèlgica, però el 21 de novembre de 1928 va ser detingut a Flémalle (Lieja, Valònia) per «vagabunderia i possessió d'armes» i empresonat a Lieja (Valònia). França demanà la seva extradició i els feixistes acusen l'escriptor maximalista Antonio Gamberi de ser l'instigador de l'assassinat, encara que ell sempre defensar l'autoria dels seus actes. Per a aconseguir lliurar-lo de la guillotina, es va crear un Comitè de Defensa Anarquista (CDA) que, amb el Comitè Internacional pel Dret d'Asil (CIDA), celebrà conferències i reunions i edità fullets, com ara Pourquoi Bartolommei a-t'il tué? (1928) i els números monogràfics especials de Resistere! (1929) i de Droit d'Asile (setembre de 1929). En aquest CDA participaren a més dels anarquistes, la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), socialistes, comunistes, bordighistes, maximalistes i trotskistes, i rebé el suport de destacats polítics (De Boek, Favaletto, Lazurik, Lejour, Vandervelde, Van Overstraeten, etc.). La campanya de solidaritat va ser força eficaç i el 20 de febrer de 1930 va ser alliberat per les autoritats belgues argumentat que es tractava d'«crim polític» i acompanyat a la frontera amb Luxemburg, des d'on passà a Alemanya. El 30 d'abril de 1931 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Nancy (Lorena, França) a la pena de mort. Entre 1929 i 1931 col·laborà en el periòdic publicat a Brussel·les (Bèlgica) Bandiera Nera. Mensile anarchico rivoluzionario. Després de passar per Austràlia, fixà la seva residència a l'Uruguai. En 1933 va ser inclòs per la Prefectura de Grossetto en la llista de «subversius terroristes» que romanien a l'estranger. A finals dels anys trenta vivia a Montevideo, on mantingué relacions fraternals amb Torquato Gobbi i amb el grup d'anarquistes del cercle de Luce Fabbri. En els últims anys de sa vida es negà a regularitzar la seva situació, buscant el reconeixement de la seva condició de víctima de la persecució política. Durant sa vida mantingué una estreta correspondència amb l'anarquista Ugo Fedeli. Angiolino Bartolommei va morir el 25 d'agost de 1960 a Montevideo (Uruguai).

Angiolino Bartolommei (1894-1960)

***

Antonio Pietropaolo

- Antonio Pietropaolo: El 24 de febrer de 1899 neix a Briatico (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Antonio Pietropaolo, que va fer servir el pseudònim Luciano. Son pare es deia Filippo Pietropaolo. Es va traslladar amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia), on assistí a l'escola de secundària. Ben aviat destacà per les seves tasques de propaganda anarquista i patí repetides persecucions policials. En aquests anys era amic de Francesco Barbieri i de Benito Mussolini. Milità en la Unió Sindical Italiana (USI), amb Silvio Fernando Biscaro, Mario Orazio Perrelli i altres. Amb els anarquistes Eugenio Macchi i Carlo Restelli, obrí un taller mecànic al carrer Casale de Milà, que esdevingué un destacat lloc de reunions anarquistes. El 7 de gener de 1921, arran d'una delació, va ser processat per «associació criminal i atemptat contra els poders de l'Estat», però en va ser exonerat durant la instrucció. En aquesta època estava matriculat a la Universitat Comercial Luigi Bocconi de Milà i la policia l'acusava de ser un dels membres de l'escamot que calà foc la redacció del periòdic socialista Avanti. El 23 de març de 1921 va ser novament detingut arran de la investigació de l'atemptat contra el teatre Diana de Milà acusat d'«associació criminal i fabricació, possessió i transport d'explosius», amb l'agreujament de ser un destacat membre de l'«associació subversiva i un dels promotors de l'atemptat». En acabar el llarg procés, va ser condemnat a 16 anys i 11 mesos de reclusió, a dos anys de vigilància especial i a 187 lires de multa. Enviat a la presó de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), en 1930 va ser traslladat a Procida (Campània, Itàlia), després a Viterbo (Laci, Itàlia) i, l'estiu de 1932, a Spoleto (Úmbria, Itàlia). El 5 de novembre de 1932, gràcies a una amnistia, pogué sortir de la presó. Després de passar dos anys de llibertat vigilada a Vibo Valentia (Calàbria, Itàlia), s'instal·là a Nàpols (Campània, Itàlia) a casa d'un oncle matern, general mèdic. Reprengué els seus estudis i es matriculà a la Facultat de Ciències Econòmiques, aconseguint la titulació. De bell nou a Milà, constantment vigilat per la policia, treballà de nou en un garatge. En 1939, a proposta del prefecte Marzano, va ser eliminat del llistat de «persones perilloses» i després també del d'anarquistes; no obstant això, en 1940 encara estava estretament vigilat. A finals de 1943 treballava com a director general al Taller Gudetti de Santa Cristina (Llombardia, Itàlia), una fàbrica de motors i generadors, i amb un grup de militants d'aquest taller (Sinogrante Castiglioni, Luigi Discacciati, Bruno Passoni, Prospero Saracchi, etc.) creà el Comitè d'Agitació Antifeixista (CAA) per lluitar contra l'ocupació nazi i el feixisme local. Quan esclatà la guerra es va traslladar amb tota sa família a Corteolona (Llombardia, Itàlia) i, després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, s'ajuntà amb Germinale Concordia, Mario Montavani, Mario Perelli i altres anarquistes i membres del CAA amb els quals organitzà la II Brigada Partisana «Errico Malatesta», que destacà per l'ajuda prestada als militars anglesos caiguts presoners per les tropes alemanyes i pels contactes establerts amb els partisans eslovacs que operaven a la zona. El 2 de març de 1945 Luciano, nom de batalla que usava en la brigada, va ser capturat per les SS nazis i va ser reclòs a la presó milanesa de San Vittore a l'espera de ser deportat a Alemanya, però, just abans de la insurrecció general del 25 d'abril de 1945, va ser alliberat pels membres de la seva brigada. Membre de la Federació Comunista Llibertària de Llombardia (FCLL), entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 participà en el I Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara (Toscana, Itàlia) i juntament amb Germinale Concordia i Mario Orazio Perrelli presentà la tesi anomenada «comunisme llibertari». Enfrontat als «anarquistes intransigents» (Ugo Fedeli, Mario Montavani, etc.), el petit grup de delegats milanesos, juntament amb altres militants de la Unione Spartaco (UE, Unió Espàrtac), de posicions neomarxistes, no aprovaren la resolució final del congrés i, pràcticament, es posaren fora de la FAI. Després de l'escissió, amb Carlo Andreoni, Germinale Concordia i Mario Orazio Perrelli, fundà l'efímera Federació Llibertària Italiana (FLI), que acabà unint-se al Partito Socialista dei Lavoratori Italiani (PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe Saragat. En aquesta època col·laborà en les revistes anarquistes dissidents L'Internazionale i L'Impulso i establí contactes amb Pier Carlo Masini, qui, el febrer de 1951 creà a Gènova (Ligúria, Itàlia) els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), de tendència comunista llibertària. Encara que participà en congressos de la FAI, com ara el de Carrara de 1957 i el de Bolonya de 1961, durant els anys següents la seva participació política minvà i acabà cessant gairebé per complet. Antonio Pietropaolo va morir l'1 de gener de 1965 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Necrològica de Sergio Gago Rivero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de març de 1968

- Sergio Gago Rivero: El 24 de febrer de 1900 neix a San Martín de Valderaduey (Zamora, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Madrid (Espanya)– l'anarcosindicalista Sergio Gago Rivero –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Riviero. Sos pares es deien Claudio Gago Andrés, jornaler, i Antolina Rivero Gimeno. Quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Construcció de Madrid de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de juliol de 1936 fou milicià en un batalló confederal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'integrà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Miramàs (Provença, Occitània), on participà en l'organització de la Federació Local de la CNT. Sergio Gago Rivero va morir l'11 de febrer de 1968 al seu domicili de Miramàs (Provença, Occitània) i va ser enterrat en aquesta localitat.

***

Antonio Espinosa Rodríguez

- Antonio Espinosa Rodríguez: El 24 de febrer de 1907 –el certificat de defunció cita erròniament 1908– neix a La Oliva (Las Palmas, Fuerteventura, Illes Canàries) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio María de San Mateo Espinosa Rodríguez, conegut com El Confitero o Antoñito, el Dulcero. Era fill de Francisco Espinosa Espinosa, propietari, i de María Rodríguez Gutiérrez. Pastisser de professió, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santa Cruz de Tenerife. En 1937, arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser detingut. Jutjat en la «Causa 246», va ser condemnat a 20 anys de presó per repartir fulls contra els colpistes i deportat, juntament amb altres 28 companys, a Villa Cisneros (Río de Oro; actual Dakhla, Sàhara Occidental). A les terres africanes va fer amistat amb el poeta Pedro García Cabrera, el sindicalista i polític Lucio Illada Quintero i altres republicans i dissidents de l'aixecament militar. Després va ser traslladat a la Presó Flotant de Tenerife, poc abans de produir-se el segrest del vapor correu Viera y Clavijo a Villa Cisneros i la fuga el 13 de març de 1937 dels desterrats que hi quedaven, juntament amb bona part de la guarnició militar que els custodiava. Tancat a la Presó Militar de la Costa Sud (Presó de Fyffes o Faifes) de Tenerife i a diverses presons i camps de treballs peninsulars, a finals de 1943 va ser alliberat. En 1944 s'instal·là a Fuerteventura i en 1955 muntà una pastisseria a Puerto del Rosario d'aquesta illa canària. El juny de 1962, arran de l'anomenat «Contuberni de Munic» (IV Congrés del Moviment Europeu), va ser confinat a Fuerteventura. Participà activament en la vida social de Puerto Cabras, on atià la creació d'agrupacions folklòriques i equips de lluita canària. Antonio Espinosa Rodríguez va morir l'11 de desembre de 1994 a Puerto del Rosario (Las Palmas, Fuerteventura, Illes Canàries) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. L'any següent l'Ajuntament de Puerto del Rosario batejà un carrer amb el seu nom.

***

D'esquerra a dreta: Bartolomé Flores Cano, Alonso Asensio Sáez, Joana Morales i Juana Alonso Torres

- Alonso Asensio Sáez: El 24 de febrer de 1909 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Alonso María Asensio Sáez. Era fill d'Agustín Asensio Gallardo, jornaler, i de Luisa Sáez Cano. Emigrà a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), on treballà d'obrer tèxtil i milità en les Joventuts Llibertàries de la localitat. Durant la guerra civil lluità com a milicià en la «Columna Terra i Llibertat» als fronts de Conca i Madrid. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Sa companya, Juana Morales, va tenir la seva filla Louise a la maternitat de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Amb sa companya i sos tres infants acabà al camp de concentració de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord), amb sons cosins, els anarcosindicalistes Juana María Alonso Torres i Bartolomé Flores Cano. Posteriorment treballà d'obrer al departament de l'Avairon. Posteriorment s'instal·là definitivament amb sa família a Lo Martigue. Alonso Asensio Sáez va morir el 30 de novembre de 1991 a Lo Martigue (Provença, Occitània).

---

Continua...

---

[23/02] Explosi� - �La Nueva Idea� - �A Batalha� - �Gimn�stica revolucion�ria� - Borr�s - Pellicer - Kaision - Fern�ndez Montalva - Schneider - P�laud - Soudy - Le F�vre - Asara - Bauchet - Andreo - Daguerre - Monle�n - Mongay - Tu��n - Hern�ndez Marichal - Launay - Catal� Bala�� - Garc�a Berzuela - Orgalla - Mancuso - Ayora - Aubry - Cl�ment - Domaschi - Lagru - Lieugme - Couissinier - Gracia - Garc�a Garc�a - Vitales - Rama - Villar - Segura - Guennec - Dubost - Mar�n - Puyal - Sus�n - Lozano - �lvarez Montero - Legois - Taitz - Molina

Mon, 23 Feb 2026 13:24:10 +0100

[23/02] Explosió - «La Nueva Idea» - «A Batalha» - «Gimnàstica revolucionària» - Borràs - Pellicer - Kaision - Fernández Montalva - Schneider - Pélaud - Soudy - Le Fèvre - Asara - Bauchet - Andreo - Daguerre - Monleón - Mongay - Tuñón - Hernández Marichal - Launay - Català Balañà - García Berzuela - Orgalla - Mancuso - Ayora - Aubry - Clément - Domaschi - Lagru - Lieugme - Couissinier - Gracia - García García - Vitales - Rama - Villar - Segura - Guennec - Dubost - Marín - Puyal - Susín - Lozano - Álvarez Montero - Legois - Taitz - Molina

Anarcoefemèrides del 23 de febrer

Esdeveniments

El cos de Paul Métayer després de l'explosió a l'hospital de Saint Jean de Brussel·les

- Explosió accidental: El 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica) els anarquistes de Lió, Antoine Cyvoct i Paul Métayer, mentre feien una «passejada» pel camp, són víctimes de l'explosió accidental d'una bomba que transportaven, probablement destinada a un assaig. Métayer, que havia d'embarcar a Anvers cap a Amèrica, mor l'endemà com a conseqüència de les ferides, fet que no serà divulgat a la policia; durant l'enterrament civil, l'anarquista brussel·lès Egide Govaerts en farà l'elogi fúnebre i el diari anarquista d'Anvers De Opostand en lloarà el silenci davant la policia: «És així com moren els anarquistes.» Cyvoct, supervivent a la deflagració i denunciat pel cotxer que els va portar i testimoni de l'explosió, va ser condemnat tres mesos per emprar un nom fals; després serà extradit a França per jutjar-lo per l'atemptat al restaurant del teatre Bellecour de Lió.

***

Portada del primer número de La Nueva Idea

- Surt La Nueva Idea: El 23 de febrer de 1895 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic anarquista La Nueva Idea. Portava l'epígraf «A cadascú segons les seves forces» i cites de Pierre-Joseph Proudhon («El primer que digué: Això és meu, fou el primer lladre» i de Nicolas Champfort («Gaudeix i fes gaudir sense fer mal ni a tu ni als altres. Aquesta és la vertadera moralitat»). Lluís Mas Gassió, que dos anys després fou afusellat a Montjuïc després de ser processat per la bomba del carrer Canvis Nous, formà part de la redacció. De periodicitat irregular, els articles anaven sense signar, però hi van col·laborar José López Montenegro i Enric Pujol, entre d'altres. Tractà temes diversos, com ara textos teòrics i literaris, notícies locals i exteriors, antimilitarisme, maltusianisme, etc. En sortiren 4 números, l'últim el 5 de maig de 1895. Lluís Mas anuncià en la premsa llibertària la suspensió de la publicació del periòdic per mor d'una demanda imposada per les autoritats.

***

Portada d'un exemplar d'A Batalha

- Surt A Batalha: El 23 de febrer de 1919 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del diari anarcosindicalista A Batalha, òrgan de la Unió Operaria Nacional (UON), que poc després es transformaria en la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i que en 1923 s'adherirà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El seu director i principal redactor va ser el conegut militant llibertari Alexandre Vieira; els col·laboradors havien de ser treballadors. Francisco Perfeito de Carvalho, Manuel Joaquim de Sousa, Manuel Ribeiro –que després fundaria A Bandeira Vermelha– i Carlos Rates en serien també destacats col·laboradors. Aquesta publicació es llegia en veu alta a les cantines de les fàbriques, perquè mots treballadors eren analfabets. Es va convertir en el segon periòdic del país, amb un tiratge de 25.000 exemplars i en determinades lluites sindicals de 40.000. Va mantenir una forta polèmica en 1925 sobre qüestions sindicalistes amb el periòdic comunista A Bandeira Vermelha de la Federació Maximalista. Durant la seva existència va tenir 21 episodis de repressió per part de l'Estat, entre assalts, detenció de redactors i operaris, tancaments, segrests i prohibicions de circulació, moltes vegades de diversos dies. El 26 de maig de 1927 va sortir l'últim número, l'endemà un escamot de la policia va destrossar la seu del periòdic i del sindicat i la publicació va ser prohibida, un any després del cop d'Estat militar que va sacsejar Portugal. Posteriorment, el 25 d'abril de 1974, després de l'enderrocament de la dictadura i la tornada de la democràcia a Portugal, A Batalha reapareixerà de bell nou, però sense recobrar la influència que va tenir durant els anys 20.

***

Bar "La Tranquilidad" de Barcelona

- «Gimnàstica revolucionària»: El 23 de febrer de 1923 Joan García Oliver, en una reunió portada a cap al bar «La Tranquilidad», al número 69 de l'Avinguda del Paral·lel de Barcelona (Catalunya), al costat de l'actual teatre Victòria, amb els delegats de diversos grups d'afinitat anarquistes, va exposar la seva tàctica de la «gimnàstica revolucionària», que va ser aprovada amb el nomenament d'un comitè de coordinació constituït per Aurelio Fernández i Ricard Sanz. La tàctica de la «gimnàstica revolucionària» era partidària d'un enfrontament permanent amb el capital i l'Estat burgès, amb la finalitat d'aguditzar els possibles conflictes i provocar l'esclat revolucionari que instaurés el comunisme llibertari. Aquesta pràctica d'intransigència i d'enfrontament implicava un intent, per part de grups reduïts de militants anarquistes, de desencadenar la mobilització de les masses i la revolució. Aquests «anarquistes purs», en contraposició als anarcosindicalistes, sostenien que els treballadors havien de llançar-se a accions insurreccionals –principalment la vaga revolucionària– com a forma d'«exercitar», de guanyar experiència, en l'art de la insurrecció; malgrat que contessin amb escasses o nul·les possibilitats de triomfar. La confiança en l'espontaneïtat de les masses i el voluntarisme eren elements constitutius d'aquesta concepció de la transformació revolucionària. Una marcada hostilitat vers tots els partits polítics, i en especial vers els partits marxistes, era característica d'aquests grups. Els sindicats eren concebuts, abans de tto, com a instruments útils per aquesta transformació revolucionària. Per això els «anarquistes purs» havien insistit històricament en la importància que aquests sindicats estiguessin dotats d'objectius revolucionaris. La Confederació Nacional del Treball (CNT) va mantenir des de 1919 com a objectiu últim la instauració del comunisme llibertari. Aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» es concretarà especialment amb el sorgiment de la Federació Anarquista Ibèrica i la seva estratègia insurreccional, a partir, sobretot, de la instauració de la Segona República espanyola. Aquesta tàctica va rebre fortes crítiques del sector anarcosindicalista o sindicalista, ala més moderada de la CNT, que sostenien que calia enfortir els sindicats (disciplina, organització, preparació, reivindicacions, etc.) i deixar de banda «aventures imprudents» inacceptables que l'únic que feien eren augmentar la repressió estatal (detencions, deportacions, clausura de locals sindicals i d'ateneus, etc.). Els «anarquistes purs», partidaris de la «gimnàstica revolucionària», veien aquestes crítiques dels sindicalistes com idees dòcils que postergaven indefinidament l'esclat de la revolució, caient en posicions reformistes i col·laboracionistes. L'organització, el desenvolupament i les conseqüències d'aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» constitueixen un dels capítols més importants de la història de la CNT, perquè hi convergeixen problemes de tàctica i d'estratègia, però també problemes d'estructura orgànica i de finalitat última cenetista.

Naixements

Signatura de Martí Borràs Jover (1894)

- Martí Borràs Jover: El 23 de febrer de 1845 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) el sabater anarquista Martí Borràs Jover, conegut com El Sord, pels seus problemes d'oïda. Sos pares van ser Josep Borràs Vidal, un teixidor de cotó també igualadí, i Rosa Jover Faura, de Cornellà de Llobregat. Milità en el moviment anarquista del barri barceloní de Gràcia. El 19 d'octubre de 1869 es casà amb la també llibertària Francesca Saperas Miró, amb qui tindrà com a mínim 10 fills, dels quals, després d'un nin gran que es deia Joan, només van sobreviure cinc nines: Salut, Antonieta –que morí jove–, Mariona, Mercè i Estrella –Salut i Mariona també seran militants–, i el seu domicili es convertí en centre d'activisme llibertari i refugi de perseguits. En 1871 fou elegit membre del Comitè Local de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) de Barcelona i participà el 29 de març de 1871 en la redacció de la Protesta de la Asociación Internacional de los Trebajadores. Federación barcelonesa, publicada aquell mateix dia en La Federación, on va fer palesa la seva postura política dins els corrents de l'època: tot canvi social havia de ser pacífic i amb el consentiment del poble. Amb el pas del temps la seva actitud va anar decantant-se cap a posicions més radicals. Des del 22 de setembre de 1872 fou secretari de la Comarca de l'Est de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola i en constituí a ca seva la seu. Durant el Congrés Obrer de la Regió Espanyola, celebrat entre el 23 i 25 de setembre 1881 al teatre Circ de Barcelona, fou un dels oradors que s'oposà a l'entrada del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Pablo Iglesias a l'aliança. D'antuvi col·lectivista, evolucionà cap a l'anarcomunisme després d'entrevistar-se en 1875 amb Errico Malatesta en una estada d'aquest a Barcelona i de llegir els periòdics francesos Le Révolté i La Révolte; i formà un grup propagador del comunisme anarquista a Gràcia animat també per Emili Hugas. El maig de 1883, amb la secció de Gràcia, publicà un document, conegut com «Projecte de reglament de la Federació de la Regió Espanyola», on demanà la supressió del Consell Comarcal o, per defecte, del Consell Regional. A partir del 18 d'abril de 1886, i fins al 25 de novembre d'aquell any en que desaparegué, amb Emili Hugas edità el periòdic La Justicia Humana. Quincenal Comunista-Anárquico, primera publicació anarcocomunista de la Península. Malgrat tot, el seu grup anarcocomunista edità un nou òrgan d'expressió, Tierra y Libertad. Quincenario Anárquico-Comunista, que es publicà entre el 2 de juny del 1888 i el 6 de juliol de 1889, i que s'imprimia en un petit local de Gràcia i era distribuït per sa companya i per sa filla Salut. Creà la «Biblioteca Anarcocomunista», on traduí i publicà importants fullets –El Salariado, de Piotr Kropotkin; La sociedad al día siguiente de la Revolución i Autoridad y organización, de Jean Grave (Jehan Le Vagre); i Proceso de los anarquistas de Chicago–, i que distribuïa fullets editats a França. En aquesta època col·laborà en La Revolución Social, El Revolucionario i El Combate. Entre 1892 i 1894 col·laborà com a corresponsal en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido. Periódico Comunista Anárquico. La policia el va implicar en l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina el 24 de setembre de 1893. Detingut l'endemà del fet, fou tancat incomunicat durant 21 dies al castell de Montjuïc. El 15 d'octubre de 1893 va ser ingressat a la presó de Barcelona, al carrer de la Reina Amàlia. Borràs, que era completament sord, en no poder escoltar i contestar adequadament durant els continus i durs interrogatoris es desesperà totalment. Martí Borràs Jover s'emmetzinà ingerint una capsa de mistos el 9 de maig de 1894 a la cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya) després d'haver escrit una carta a la seva dona on aconsellava a ses filles que treballessin a cor ple per l'anarquisme mitjançant el convenciment i no mitjançant la força. Durant el seu enterrament es produïren aldarulls quan un grup de companys interceptaren el carro fúnebre i intentaren arrabassar, sense èxit, la creu del taüt. Pocs dies després, el 16 de maig de 1894, la causa instruïda contra ell i altra vintena de militants anarquista, va ser sobreseguda definitivament. Deixà obres inèdites, com ara la peça teatral Un grano de arena.

Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

***

Antoni Pellicer i Paraire

- Antoni Pellicer Paraire: El 23 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) el tipògraf, maçó i destacat militant anarquista de la I Internacional Antoni Pellicer i Paraire –el segon llinatge a vegades citat Perayre–, conegut com Pellico o Pellicu. Sos pares es deien Ramon Pellicer Padrol, sabater, i Antònia Peraire Balart. Son pare va morir a trets en 1868 víctima d'una càrrega dels Mossos d'Esquadra a la Rambla de Barcelona. Tipògraf (caixista, corrector i escriptor) des dels 11 anys, es va afiliar a la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i a l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS) de Mikhail Bakunin. Formà part de la Societat Fraternal d'Oficials Impressors, fundada en 1868, que estava afiliada al Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, i que a finals de 1869 canvià el nom pel de Societat Cooperativa Solidària d'Obrers Impressors i que s'adherí a la Federació Local de Barcelona de la Internacional, suprimint la definició «cooperativista» del seu nom, restant Societat Solidària d'Obrers Impressors. En 1869 fou nomenat secretari de la Unió de Noògrafs de Barcelona. Va col·laborar en la direcció del setmanari obrer La Federación (1869-1874), quan va passar a ser l'òrgan d'expressió de la Internacional barcelonesa. L'1 d'agost de 1872 fou un dels signants del document Cuestión de la Alianza, on es defensava l'Aliança bakuninista dels atacs dels redactors marxistes de La Emancipación de Madrid (Espanya). L'octubre de 1872 assistí al congrés constitutiu de la Unió de Noògrafs de la Regió Espanyola, celebrat a Barcelona, organització de la qual va ser nomenat secretari. També l'octubre de 1872 participà activament en la primera vaga del sector tipogràfic per tal d'establir noves tarifes. Durant la segona meitat dels anys setanta, durant la repressió dels internacionalistes en els primers anys de la Restauració borbònica, viatjà durant quatre anys per Amèrica (Mèxic, Cuba i Estats Units) treballant en el seu ofici. De bell nou a Barcelona en 1878, després de viatjar de polissó al vaixell de tornada, s'integrà en l'acabada de crear tipografia «L'Acadèmia», que jugà un paper cabdal en el desenvolupament del moviment obrer d'aleshores. L'agost de 1879 participà en la fundació de la Societat Tipogràfica i el setembre de 1881 en la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) a Barcelona, formant part de la seva Comissió Federal entre 1882 i 1883 –aquesta Comissió Federal fou la que desautoritzà els anarquistes andalusos radicals durant el cas de «La Mano Negra». Així mateix participà en la fundació de la societat anarquista «La Solidària», escindida de la Societat Tipogràfica el 1881, de la Comissió Federal de la qual fou membre entre 1881 i 1883. En aquests anys va redactar La Crónica de los Trabajajores (1882-1883), òrgan oficial de l'FTRE. També va participar en la formació en 1883 de la Unió d'Obrers Tipògrafs. Assistí al congrés de Sevilla de la FTRE de l'AIT i en fou membre de la Comissió Federal, fent costat el grup anarcocol·lectivista català de Rafael Farga Pellicer (cosí seu; també fou nebot de Josep Lluís Pellicer), Josep Llunas Pujals, Francesc Tomàs Oliver, etc. Col·laborà regularment en La Revista Social (1881-1885) i després en El Productor (1887-1893), així com en La Asociación, portaveu de la Societat d'Obres Tipògrafs de Barcelona (1883-1889). Fou un dels fundadors el setmanari Acracia (1886-1888), una de les publicacions més importants de l'anarquisme ibèric i la qual dirigí, signant els seus articles P. El maig de 1888 fou un dels organitzadors del Congrés Ampli de Barcelona, que va decidir la creació de la Federació Espanyola de Resistència al Capital (FERC). Un cop dissolta la FTRE en 1888, passà a militar en l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE), en l'anomenat «Grup Benevento» (Adrián del Valle Costa, Pere Esteve, Anselmo Lorenzo Asperilla, Fernando Tarrida del Mármol, etc.) i en la nova Societat d'Impressors de Barcelona (SIB). El 10 de novembre de 1889 fou secretari del jurat del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1890 participà activament en l'organització de la primera vaga del Primer de Maig per les vuit hores. En aquesta època va ingressar, com altres internacionalistes, en la maçoneria. El 29 de març de 1891 participà en un míting unitari amb els marxistes al Circ Eqüestre de Barcelona organitzat per la SIB. L'11 de novembre de 1891 presidí un míting, on parlaren Francesc Abayà Garriga, Teresa Claramunt Creus, Errico Malatesta, Pere Esteve i Jaume Torrents Ros, en commemoració del quart aniversari dels «Màrtirs de Chicago», que se celebrà al Teatre Gayarre de la barriada barcelonina de Sants. A finals de 1891 va marxar cap a Buenos Aires (Argentina) atret per l'oferta que la casa «Curt Berger & Cia», representant a l'Argentina de la firma alemanya «Berger & Wirth», li va oferir per organitzar i encarregar-se de la nova revista professional Exito Gráfico, que no s'engegà fins 1905 i que dirigí fins a la seva mort. A l'Argentina dirigí altres revistes professionals com ara La Tarjeta Postal, La Unión Cartófila Argentina, Anuario Cartográfico Sudamericano, i La Noografía (1899-1901). S'integrà en el cercle d'intel·lectuals anarquistes promogut per Fortunato Serantoni i encara que no va participar personalment en la fundació de la Federació Obrera Argentina (FOA) les seves idees organitzatives va ser acceptades. En aquests anys són especialment valuosos els seus 12 articles apareguts en La Protesta Humana (1900-1901) sobre l'organització obrera, síntesi d'organització econòmica i revolucionària quan a l'Argentina predominava l'«espontaneïsme» –per això va ser criticat pels individualistes– i en els quals combat l'autoritarisme, el «funcionarisme» i la centralització, alhora que propugna el federalisme, l'organització de la comuna revolucionària, l'internacionalisme i el paral·lelisme en l'actuació de sindicats i anarquistes, tot això en consonància amb l'esperit de l'antiga FRE. El maig de 1901 parlà en un míting organitzat pel gremi de paletes. Fou un dels impulsors del congrés fundacional de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Cap el 1905 va reduir la seva militància, reafirmant les seves idees, interessant-se per l'anarquisme ibèric i mantenint correspondència amb els companys catalans. El 18 de maig de 1907 fundà i presidí a Buenos Aires l'«Instituto Argentino de las Artes Gráficas» i a iniciativa seva es fundà l'Escola de Tipografia Argentina. En aquests anys americans col·laborà en nombroses publicacions, com ara Cultura Obrera, La Cuña, El Despertar, Futuro, Liberación, La Llumanera, La Questione Sociale, Tierra y Libertad, La Protesta, La Sierra, En Titella, El Trabajo, La Voz del Pueblo, etc. És autor de Disquisiciones sociales. La paz y el socialismo (sd), En defensa de nuestros ideales (1894), Organización obrera (1899), Conferencias populares sobre sociología (Buenos Aires, 1900) –que tingueren una gran difusió a l'Estat espanyol a través de moltes reedicions fetes a Barcelona, València i Palma–, Memorándum con motivo y en celebración de mis 55 años (1906), El individuo y la masa. La educación de la libertad (1908), La política juzgada por los políticos. Análisis de la cuestión de la vida (1909), Germen individualista (1912), Colección de escritos literario-sociales (1916) i Análisis de la cuestión de la vida (1926, pòstum). Va articipar en la redacció de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX i va escriure diverses obretes de teatre social en català (En lo ball , Celos, Jo vaig, La mort de la proletària, Sense Esperança, etc.). Antoni Pellicer i Paraire va morir el 21 d'abril de 1916 a Buenos Aires (Argentina).

***

Foto policíaca de François Kaision (9 de març de 1894)

- François Kaision: El 23 de febrer de 1855 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista François Joseph Kaision, conegut com Titi. Sos pares es deien Joseph André Kaision, filador, i Jeanne-Adelaïde Poterlet, esborradora de draps. Es guanyava la vida treballant de blanquer. El 24 de novembre de 1885 va ser condemnat a París (França) a 25 francs de multa per «embriaguesa i ultratges a agents». En 1890 vivia a Saint-Denis (Illa de França, França), on treballava a la fàbrica Claparède, més tard anomenada «Chantiers de la Loire». En aquesta fàbrica, segurament, congenià amb l'anarquista Charles Chaumentin (Chaumartin) que hi treballava de mecànic i era també membre del grup anarquista de Saint-Denis. L'1 de maig de 1890 va ser detingut, juntament amb altres companys (Ernest Bourgeois, Anselme Monpercé, François Pourrv i Philogéne Ségard), com a «anarquistes perillosos» que organitzaven la manifestació del «Primer de Maig» a Saint-Denis. El juliol de 1890 va anar a Reims amb Auguste Faugoux, gerent del periòdic anarquista Le Père Peinard, per a fer-hi propaganda, especialment entre els soldats. La policia el va qualificar d'«anarquista militant preconitzador dels mitjans violents». Durant la tardor de 1890 vivia al número 149 del carrer Barbatre de Reims i era secretari del grup «La Jeunesse Libertaire». El 9 de març de 1894, quan vivia al número 49 del carrer Saint-Charles de París, va ser fitxat per la policia en l'anomenat «Fitxer Bertillon». François Kaision va morir l'1 de febrer de 1906 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Ricardo Fernández Montalva

- Ricardo Fernández Montalva: El 23 de febrer de 1866 neix a Santiago de Xile (Xile) el poeta i dramaturg i escriptor anarquista Ricardo Fernández Montalva, que va fer servir diversos pseudònims, com Armando, Fernán Rodríguez, Juan de Sánchez, etc. Estudià a partir de 1879 al Col·legi Anglès de Robert Radford de Santiago de Xile i a partir de 1884 Dret a la Universitat de Xile. Fundà i dirigí a Santiago de Xile La Revista Cómica. Periódico ilustrado, satírico-literario (1895-1905), on es van divulgar nombroses composicions modernistes i també innovacions en la concepció gràfica gràcies a les influències de l'art nouveau. Col·laborà en nombroses revistes i diaris, alguns dels quals dirigí (El Ateneo de Santiago, etc.), i exercí de diplomàtic a París (França). Publicà poemaris, com ara Íntimas. Ensayos poéticos (1888), Nocturnos (1897) i Canciones de un guardia nacional (1898); obres de teatre, com El lujo de las santiaguinas o el galeoto chileno (1884), La mendiga (1888), Cuando menos se piensa (1897), La mujer de mundo (1897) i La copa de marfil (sd); novel·les com El demonio de la venganza (1885), El joven Julio (1886) i Amor moderno. Diálogo (1895); i assaigs biogràfics com Julio Bañados Espinosa (1891). Ricardo Fernández Montalva va morir el 5 de novembre de 1899 a Valparaíso (Valparaíso, Xile). Son germà Samuel també fou poeta.

***

André Schneider (1907)

- André Schneider: El 23 de febrer de 1866 neix a Hayange (Lorena, França) l'anarquista il·legalista i insurreccionalista Andre Schneider. Sos pares es deien Jean Schneider, ferroviari, i Anne Taite. Es guanyava la vida treballant de terrelloner. Segons la policia, que el considerava com a «anarquista perillós», per a fer costat la vaga de ferroviaris d'octubre de 1910, havia realitzat sabotatges. En 1910, durant algunes setmanes, va ser membre de la secció del XIII Districte de París (França) del Partit Revolucionari promogut per Miguel Almereyda. També va ser membre d'una «organització de combat», creada per llibertaris i socialistes insurreccionalistes, promoguda per La Guerre Sociale. Arran de la seva fundació el 13 de novembre de 1910, va ser el primer secretari de la Federació Revolucionària Comunista (FRC). En aquesta època vivia al número 126 del carrer de Choisy, al XIII Districte de París. Instal·lat a Bezons (Illa de França, França), el 2 d'abril de 1911 passà la secretaria de l'FRC a Auguste Dauthuille. Fervent defensor del sabotatge i de l'acció directa, el maig de 1911 es va veure implicat en un cas de «complot contra la policia», juntament amb els anarquistes Eugène Moucheboeuf i Paul Trouillier, on, segons les autoritats, preparaven atemptats contra diverses edificis públics (Prefectura, comissaries, seus de sindicats grocs, etc.). En aquesta època també formava part del grup de defensa «Les Bakounistes». El 4 de juny de 1911 representà el grup anarquista de Bezons en el Congrés Regional de l'FRC, on va proposar, davant la possibilitat d'eventuals aixecaments revolucionaris, la creació de «dipòsits d'explosius», coneguts únicament pel «comitè de direcció i per militants segurs»; amb el suport de Paul Trouillier, va expulsar un «pertorbador individualista» del congrés. En aquesta època treballava en una fàbrica de porcellanes al carrer d'Aboukir de París. El 31 de juliol de 1911 va ser condemnat per un tribunal correccional a 18 mesos de presó per haver incitat son fill Maurice Schneider de 12 anys a furtar plomes estilogràfiques de luxe en un gran magatzem del carrer Rivoli de París on estava empleat; son amic Eugène Moucheboeuf, a qui n'havia donat una, va ser condemnat a sis mesos per «encobriment», i un tal Dubois a vuit mesos. La policia l'acusava d'haver comprat, amb diners sortits de robatoris i de la falsificació de moneda, una finca a Champigny-sur-Marne (Illa de França, França), coneguda com «Le Maroc», on diàriament diversos anarquistes l'usaven com a camp de tir i de perfeccionament en l'ús d'armes de foc. El 12 d'abril de 1913, en una reunió plenària de l'FCA, va ser nomenat membre de la comissió, formada per sis membres (François Cuisse, Albert Goldschild, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i ell), encarregada de preparar el Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913; a resultes d'aquest congrés, entrà a formar part de la comissió encarregada de crear definitivament la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). En aquests anys també fou membre del «Foyer Populaire» de Belleville i del «Club Anarquista Comunista» que es reunia al carrer Clignancourt i del qual Albert Goldschild era secretari. Va ser l'autor d'un informe sobre l'organització anarquista a França que s'havia de presentar al Congrés Anarquista Internacional que s'havia de celebrar entre el 28 d'agost i el 5 de setembre de 1914 al Devonshire Hall de Londres (Anglaterra). Durant la Gran Guerra, amb altres companys de l'FCAR, va ser destinat a feines al campament atrinxerat de París, on mantingueren activitats revolucionàries clandestines i, com a membres de «Les Amis du Libertaire», recaptaren diners amb la finalitat de fer reaparèixer el setmanari. En aquesta època vivia al número 10 de l'avinguda de la Glacière a Argenteuil (Illa de França, França). El juliol de 1916, durant l'enterrament d'Hélène Lecadieu, pronuncià el discurs fúnebre que havia de fer Pierre Martin aleshores malalt. El 14 de novembre de 1917 va ser nomenat gerent de l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, en aquell moment mancada de fons, i especialment encarregat de vetllar pel material. En acabar la guerra va ser un dels refundadors de l'organització anarquista, que va prendre el nom de Federació Anarquista (FA). En 1919 redactà durant una temporada la secció «Billet de la glèbe», crònica pagesa apareguda en Le Libertaire. També aquest any ajudà Sébastien Faure en el desenvolupament de la impremta cooperativa obrera «La Fraternelle», que havia fundat amb un capital de 120.000 francs al número 55 del carrer Pixérécourt del XX Districte de París. Divorciat l'11 de juliol de 1904 de Marie Hélène Thiriet, el 27 de març de 1919 es casà al X Districte de París amb la domèstica Eugénie Amantine Laurent. En aquesta època treballava de conreador i vivia al número 50 del carrer Château Landon de París. El 17 de febrer de 1928 va ser detingut a París, juntament amb sa companya, sota l'acusació d'haver estafat per valor d'un milió de francs grans quantitats de queviures (sucre, conserves, barrals de vi, bacallà sec, etc.) que havien demanat a majoristes i que després no havien pagat, per a posteriorment revendre en una botiga muntada a Joigny (Borgonya, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Louis Pélaud apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de maig de 1936

- Louis Pélaud: El 23 de febrer de 1870 neix a Avinyó (Provença, Occitània) l'anarquista Louis Ferdinand Pélaud. Sos pares es deien François Isidore Pélaud, sabater, i Gertrude de Baldo. Es guanyava la vida com a escultor en fusta. A començament de la dècada dels noranta va ser fitxat com a anarquista a Avinyó, on participava activament en les reunions llibertàries. En les revisions militars de 1891 i 1892 va ser declarat exempt per «defecte de talla» i posteriorment per «bronquitis crònica». El 16 de febrer de 1895 es casà a Avinyó amb la costurera Marie Augustine Gapiand. En aquesta època vivia al número 21 del carrer Petit Paradis. En 1897 va ser controlat per la policia a Lió (Arpitània) i en 1903 pertanyia al grup anarquista cultural «Réveil des Harmonistes» d'aquesta ciutat. En aquesta època col·laborà econòmicament amb Les Temps Nouveaux. A començament dels anys deu del segle XX figurava, amb altres companys (Nicolas Berthet, Hipp, Gabriel Laplanche, Pages, etc.), en una llista d'anarquistes de Saint-Étienne. En aquesta època vivia al número 41 del carrer Benoît Malon de Saint-Étienne i treballava de sabater. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt. Pel seu caràcter erudit, en el període d'entreguerres fou bibliotecari de la Borsa del Treball de Saint-Étienne. Poeta i cançonetista llibertari, fou autor de nombrosos textos i era membre del grup artístic «Les Amis des Muses». Era conegut a Saint-Étienne pel seu amor als animals. El seu últim domicili va ser al número 3 del carrer Jules Verne de Saint-Étienne. Louis Pélaud va morir l'1 de maig de 1936 a l'Hospital de Bellevue de Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Foto policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)

- André Soudy: El 23 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 25 de febrer– de 1892 neix a Beaugency (Centre, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», André Soudy. Sos pares es deien Albert Eugène Soudy, guixaire, i Juliette Palmyre Alexandrine Laluque. Va tenir una infància miserable i començà a treballar com a mosso d'una adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys més tard va contreure la tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per «ultratge als agents». Surt de presó rebel i malalt. Comença a freqüentar la colònia anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i on trobarà Bonnot i els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912 participa en els atemptats de Montgeron i de Chantilly on dos empleats de la Société Générale moren. Detingut a la platja de Berck el 30 de març de 1912 on es curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per l'Audiència del Sena de París el 27 de febrer de l'any següent, juntament amb els seus companys de la «Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy va ser guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i Monier, el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França). Les seves últimes paraules van ser: «Fa fred, a reveure!».

***

Capçalera de Le Néo-Naturien, editat per Henry Le Fèvre

- Henry Le Fèvre: El 23 de febrer de 1894 neix a Courbevoie (Illa de França, França) l'anarquista naturista Henri Louis Lefèvre, més conegut com Henry Le Fèvre. Era fill d'Alphonse Eugène Pascal Lefèvre, ensostrador, i d'Émilie Marie Desirée Solleret, jornalera. Es guanya la vida treballant d'adober. En 1914 va ser cridat a files però va ser declarat exempt per «bronquitis en evolució» i posteriorment per «emfisema». El 3 de novembre de 1914 es casà a Courbevoie amb la bugadera Ernestine Caroline Laslier. En aquesta època vivia al número 69 del bulevard Mission-Marchand de Courbevoie. Abans de l'esclat de la Gran Guerra freqüentava els cabarets de Montmartre, on es relacionà amb Piotr Kropotkin i el pintor Maurice Utrillo. Per les seves activitats antimilitaristes es va exiliar un temps a Bèlgica, on entrà en contracte amb els cercles anarquistes alemanys. No obstant el seu antimilitarisme, durant la Gran Guerra va ser integrant en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit i en diverses unitats militars, fent la campanya contra Alemanya. El 28 de maig de 1920 va ser llicenciat definitivament de les seves obligacions militars i se li concedí una pensió per la seva «tuberculosi evolutiva». Vegetaria i naturista, i molt amic de l'anarquista Henri Zisly, entre desembre de 1921 i gener de 1929 edità Le Néo-Naturien. Revue des idées philosophiques et naturiennes. Entre 1926 i 1927 participà activament en la campanya per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En aquests anys també formà part del «Club del Lliure Examen» de Châtillon-sur-Thouet, prop de Parthenay (Poitou-Charentes, França), que formava part de la Federació del Lliure Examen encapçalada per Louis Rimbault, dedicant-se també a la distribució de la premsa anarquista (L'Idée Libre, Le Libertaire, La Mêlée, etc). També va col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. Sempre anarquista, al final de sa vida deixà de militar, però sempre es va negar a votar, tot rebutjant la televisió i els suposats beneficis de la civilització moderna. Durant uns anys va ser apicultor a la Dordonya. En 1974 passà a viure a Saint-Martin-de-Sanzay (Poitou-Charentes, França). Henry Le Fèvre va morir el 2 d'octubre de 1991 a Argenton-Château (Poitou-Charentes, França).

***

Romeo Asara i Fioravante Meniconi (amb barba)

- Romeo Asara: El 23 de febrer de 1896 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Romeo Asara. Sos pares es deien Samuele Asara i Letizia Vegetti. Després de fer els estudis elementals, exercí la professió de mecànic i entrà de molt jove en el moviment llibertari, desenvolupant la propaganda anarquista en estret contacte amb altres companys, com ara Mario Mantovani, Angelo Damonti, Fioravante Meniconi, Angelo Rognoni, etc. Va ser detingut i condemnat en diverses ocasions per delictes comuns i per «instigació a la deserció». Membre del Comitè Pro Víctimes Polítiques, el juny de 1929 va ser detingut i processat pel Tribunal Especial, juntament amb el ferroviari Giuseppe Peretti, Domenico Guadagnini, Gino Bibbi, Guglielmo Cimoso, Angelo Rognoni, Umberto Biscardo, Ermenegildo Villa i altres, acusat de possessió de «materials idonis per a la confecció de màquines explosives» –sembla que fou l'inventor d'un sistema de retardament per als explosius. A la presó envià diverses cartes a Benito Mussolini on renunciava al seu passat anarquista i s'oferia com a confident de la policia. Absolt per manca de proves, el 20 d'octubre de 1929 la policia l'assignà per a ser confinat per un període de tres anys a l'illa de Ponça. Una oportuna estada al manicomi de Mombello (Llombardia, Itàlia) evità la deportació i la mesura va ser commutada per dos anys d'amonestació. Durant els anys trenta residí a Milà, on treballà de dissenyador, sense destacar en la militància i sense ser molestat per la policia. No obstant això, mantingué contactes amb Alfredo Brocheri, organitzador de l'emigració clandestina de militants, i Michele Schirru, durant la seva estada a Milà entre abril i maig de 1930. Considerat perillós, el 17 de juny de 1940, quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Collefiorito (Guidonia Montecelio, Laci, Itàlia) i, a partir del desembre de 1940, al de Manfredonia (Pulla, Itàlia). Un cop alliberat, retornà a Milà i a partir del 8 de setembre de 1943, data de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades, es va perdre el seu rastre. Participà en la Resistència i va ser detingut en dues ocasions; torturat, va ser deportat a Alemanya. Aconseguí fugir i s'integrà de bell nou en les forces partisanes. Formà part, amb Augusta Farvo, com a comissari polític, de la II Brigada «Bruzzi-Malatesta» que operà a Pero-Rho de Milà. Després de la II Guerra Mundial participà activament en el moviment anarquista milanès. Romeo Asara va morir el 23 de desembre de 1957 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

D'esquerra a dreta: Louis Simon, Louis Lecoin i Émile Bauchet

- Émile Bauchet: El 23 de febrer de 1899 neix a Roissy-en-France (Illa de França, França) el militant llibertari i pacifista Émile-Alexandre Bauchet. Era el desè infant d'una família miserable; son pare, jardiner alcohòlic, es deia Léon Michel Bouchet i sa mare, bugadera, Alexandrine Thérèse Noël. Després d'aprendre l'ofici de paleta, va ser incorporat a files en 1919, va desertar després de 14 mesos de servei i va aconseguir escapar durant 10 anys als tribunals militars. A partir de 1927 va col·laborar en el periòdic d'Alphonse Barbé Le Semeur i es va declarar objector de consciència. Detingut en 1929 per la seva deserció, va ser condemnat el 10 de juliol de 1929 a un any de presó, malgrat el suport de Louis Lecoin, d'Han Ryner i de Georges Pioch durant el procés. Finalment va ser alliberat l'abril de 1930 gràcies a una remissió de pena. El 8 de maig de 1930 es casà a Bondy (Illa de França, França) amb Léontine Laclau. Es va associar fins al 1932 amb l'anarquista Paul Barbé, germà d'Alphonse, per explotar una línia d'autocars a Dives-sur-Mer (Baixa Normandia). Després milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en presidirà la federació de Calvados abans d'esdevenir-ne secretari de comptes de l'oficina nacional. Va col·laborar en La Patrie Humaine i en La Voie de la Paix, de la qual serà gerent. El juliol de 1935 va ser un dels anarquistes i sindicalistes signants en nom de la LICP d'un manifest aparegut en Le Libertaire apel·lant a l'organització d'una conferència nacional contra la guerra i la «unió sagrada» Sempre actiu després de la guerra, intentarà en 1958 reagrupar les organitzacions i grups pacifistes amb la fundació del Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió. Émile Bauchet va morir el 7 d'agost de 1973 al seu domicili de Villers-sur-Mer (Baixa Normandia, França).

***

Necrològica de Juan Andreo García apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de maig de 1980

- Juan Andreo García: El 23 de febrer de 1902 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Diego Florencio Andreo García. Sos pares es deien Pedro Andreo Miras, jornaler, i Juana García Pintor. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Malalt crònic, el final de sa vida el passà en un hospici d'Airaga (Provença, Occitània), població on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou Antonia Morcillo y Herrera. Juan Andreo va morir d'una pulmonia el 30 de març –algunes fonts citen erròniament el 20 de març– de 1980 a l'Hospital d'Avinyó (Provença, Occitània) i contra la seva voluntat, i la de sos campanys, va ser enterrat religiosament per sa família.

---

Continua...

---

[22/02] �Le R�volt� - Gran Ball al Gran Price - �Catalunya� - M�ting antifranquista - Favre - Brandani - Corget - Borghesani - Ball - Gallego - Peretti - Beugnot - �El Petiso� - Mart�n Hernanz - Cortese - Ferr�s - Serra - Chapin - Lobo - Tripiana - G�mez Pel�ez - Marey - Escoubet - Baude - Verdaguer - Friscia - Paillette - Greyval - Herreros Miquel - Bassal - Claveria - Sordia - Breffort - Rosell - Pe�a P�rez - Caicedo - G�tze - Iacoponi - Moyse

Sun, 22 Feb 2026 12:48:49 +0100

[22/02] «Le Révolté» - Gran Ball al Gran Price - «Catalunya» - Míting antifranquista - Favre - Brandani - Corget - Borghesani - Ball - Gallego - Peretti - Beugnot - «El Petiso» - Martín Hernanz - Cortese - Ferrús - Serra - Chapin - Lobo - Tripiana - Gómez Peláez - Marey - Escoubet - Baude - Verdaguer - Friscia - Paillette - Greyval - Herreros Miquel - Bassal - Claveria - Sordia - Breffort - Rosell - Peña Pérez - Caicedo - Götze - Iacoponi - Moyse

Anarcoefemèrides del 22 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de Le Révolté [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Le Révolté: El 22 de febrer de 1879 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual Le Révolté. Organe socialiste creat pels anarquistes Piotr Kropotkin, François Dumartheray i Georges Herzig, amb el suport d'Élisée Reclus i de Jean Grave, que el dirigirà a partir de la tardor de 1883. En la seva primera sèrie, fins al 14 d'abril de 1885, va publicar 159 números i va portar dos subtítols més: «Òrgan anarquista» i «Òrgan comunista-anarquista». Els articles es van publicar sense signar. El tiratge variarà entre els 1.500 exemplars dels primers números als 3.000 dels darrers. Va prestar molta atenció en les informacions sobre el desenvolupament de l'anarquisme internacional, a més de ressenyar reunions, congressos, processos, etc. En la segona sèrie, publicada a París (França) entre el 12 i 25 d'abril de 1985 i el 10 de setembre de 1887, de periodicitat bimensual primer i setmanal després, la responsabilitat de la publicació va estar al càrrec de A. Bataille, Émile Mereaux, A. Reiff i Habert, i es van editar 23 números. Va portar el subtítol «Òrgan comunista anarquista» i els articles tampoc no portaven signatura, però sí els dels grans noms (Kropotkin, C. Cafiero, Ch. Gallo, Clément Duval, Malatesta). Jean Grave posteriorment, a partir del 17 de setembre de 1887, el publicarà de bell nou a París (França) sota el nou nom de La Révolte. Organe communiste-anarchiste, per evitar les persecucions judicials.

***

Full volant del Gran Ball al Gran Price

- Gran Ball al Gran Price: El 22 de febrer de 1937 el Sindicat Únic d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un Gran Ball popular al teatre Gran Price de Barcelona (Catalunya) amenitzat per l'orquestrina «Price Band».

***

Capçalera de Catalunya

- Surt Catalunya: El 22 de febrer de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari vespertí anarcosindicalista Catalunya. Òrgan Regional de la Confederació Nacional del Treball. A partir del número 267 (1 de gener de 1938) afegirà «d'Espanya - AIT». Era el complement de Solidaridad Obrera, que sortia els matins en castellà i la primera vegada que s'editava una publicació oficial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en llengua catalana. D'antuvi fou dirigit per Ricard Mestre Ventura, des de l'agost de 1937 per Joan Peiró Belis i després per Joan Ferrer i per Eusebi C. Carbó. L'equip de la redacció estava format pel grup confederal que seguia en part l'orientació trentista de Joan Peiró i era partidària de la catalanització de la CNT, defensant el dret de l'autodeterminació i proclamant el federalisme. Tingué un tiratge que passà dels 12.500 exemplars del principi fins als 2.000 del final. Hi van col·laborar Diego Abad de Santillán, Mauro Bajatierra, Josep Joan Domènech, Marianet, Federico Urales, Frederica Montseny, Joan Usón, Josep Viadiu, Joan Ferrer, Josep Anselmo, Josep Mas Gomeri, Josep A. Arbós, entre d'altres. També van publicar articles diversos periodistes de L'Instant, com ara Puig, Sivera Surmení, Co i Triola o Josep Maria Vilà –que no tenien res d'anarcosindicalistes– i va fer servir la infraestructura tècnica de La Veu de Catalunya; ambdós diaris, propietat de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, havien estat socialitzats per la CNT el juliol de 1936. Durant quatre dies sortí al matí i en castellà per cobrir una suspensió governativa de Solidaridad Obrera, que compartia el local amb Catalunya. Aquesta publicació sempre va tenir pocs recursos i a partir de desembre de 1937 deixà de distribuir-se a les comarques de Girona, de Lleida i de Tarragona per manca de paper. En sortiren 377 números, l'últim el 28 de maig de 1938, i fou substituït per CNT. Diario de la tarde en castellà, quan l'organització central cenetista es traslladà a Barcelona. Posteriorment la capçalera ha tingut noves èpoques.

Catalunya (1937-1838)

***

Cartell del míting antifranquista a la Sala Wagram de París (22 de febrer de 1952)

- Míting antifranquista: El 22 de febrer de 1952 a la Sala Wagram de París (França) es realitza un gran míting, sota el títol «Franco assassina encara!», per protestar contra els crims franquistes i contra les condemnes a mort d'11 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Sevilla i a Barcelona. L'acte, organitzat per la Lliga dels Drets de l'Home i sota la presidència d'Émile Kahn, comptà amb la participació de George Altman, André Breton, Albert Béguin, Albert Camus, Louis Guilloux, Jean-Paul Sartre, René Char, Ignacio Silone i d'altres intel·lectuals. En l'organització de l'acte participaren Fernando Gómez Peláez, del periòdic Solidaridad Obrera, i Josep Ester Borràs, de la Federació Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP). El text llegit per André Breton fou publicat, sota el títol «Discours de Wagram», en Le Libertaire del 6 de març de 1952. Aquesta protesta i altres que es realitzaren arreu d'Europa no pogueren evitar l'execució de cinc dels condemnats, els anarquistes Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas, Ginés Urrea Piña i Jordi Pons Argilés, que van ser afusellats el 14 de març de 1952 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya).

Míting antifranquista a la Sala Wagram de París (22 de febrer de 1952)

Naixements

Joseph Favre

- Joseph Favre: El 22 de febrer de 1844 –algunes fonts citen erròniament 1849– neix a Les Prasses (Vex, Valais, Suïssa) el xef de cuina i periodista gastronòmic i militant anarquista, i després socialista, Jean Joseph Favre. Sos pares es deien Barthélémy Favre i Madeleine Quinodoz –sembla que era fill il·legítim del capellà catòlic Victor Leblanc. Orfe molt jove, amb només estudis primaris, als 14 anys va ser enviat pel seu tutor, un advocat, a treballar d'aprenent en un restaurant i, amb el temps, esdevingué un reconegut xef de cuina, treballant entre 1866 i 1870 a nombrosos hotels de prestigi de diverses ciutats europees (Sion, Ginebra, París, Londres, Wiesbaden, Hamburg, etc.). Durant la guerra francoprussiana es va allistar en el cos expedicionari de Giuseppe Garibaldi i en acabar la contesa retornà a Suïssa. A més de la seva feina, assistí d'oient lliure a classes a la Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), fent amistat amb destacats anarquistes (Arthur Arnould, Gustave Courbet, Jules Guesde, Élisée Reclus, etc.). En 1872 residia a Martigny (Valais, Suïssa), on fundà el novembre d'aquell any una secció de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 3 d'abril de 1873 va ser jutjat pel Tribunal de Martigny-Bourg sota l'acusació de «pertorbador de l'ordre i de la pau pública». Fins a 1879 treballà de cuiner a Suïssa (Lausana, Clarens, Friburg, Lugano, Basilea, Bex, etc.). En 1874 formà part de la Secció de Vevey (Vaud, Suïssa) de la Federació del Jura de l'AIT, de la qual va ser secretari, amb destacats companys (James Guillaume, Enrico Imperatori, Giuseppe Nabruzzi, Élisée Reclus, Samuel Rossier, Charles Perron, etc.) i vivia a Clarens (Vaud, Suïssa), on era xef de cuina a la pensió Ketterer. En 1875 era secretari de la Unió Obrera (UO) de Vevey. En 1875 s'establí a Lugano (Ticino, Suïssa) i treballà a l'Hôtel du Parc, on va conèixer Mikhail Bakunin, i en un sopar amb companys (Arthur Arnould, Mikhail Bakunin, Jules Guesde, Errico Malatesta, Benoît Malon i Élisée Reclus) creà l'anomenat i apreciat «Pouding Salvator» (de la muntanya Salvator, que domina el llac de Ceresio), també conegut com «Púding anarquista». Poc després, l'agost de 1875, fundà, amb Ludovico Nabruzzi i Tito Zanardelli, el periòdic L'Agitatore, del que sortiren cinc números, amb una posició acostada al pensament socialista de Benoît Malon, i a finals de l'any va publicar en L'Almanaco del proletario pel 1876, contra l'insurreccionalisme anarquista. Més tard fou membre de la Secció de Ceresio (Tesino, Suïssa), que trencà amb l'anarquista Federació del Jura. En aquesta època col·laborà en el periòdic radical local Il Giovine Ticino. Dirigí, amb Benoît Malon, una carta al míting internacionalista celebrat el 18 de març de 1876 a Lausana, on criticà la posició abstencionista i insurreccional bakuninista. El juny de 1876 edità l'obra de Malon Historia critique de l'économie politique. Entre el 17 i el 18 de febrer de 1877 assistí en representació de la Secció de Ceresio al II Congrés de la Federació de l'Alta Itàlia (FAI) de l'AIT celebrat a Milà (Llombardia, Itàlia), on participà activament, intervenint en diverses ocasions a favor de la participació a les eleccions parlamentàries. En 1877 fundà a Ginebra el periòdic La Science Alimentaire. En 1878, amb Benoît Malon i César De Paepe, fundà la revista Le Socialisme Progressif. Entre 1879 i 1880 s'estigué a Basilea i mantingué correspondència amb Johann Philipp Becker. En 1879 creà la Unió Internacional per al Progrés de l'Art Culinari, que encara avui dia existeix amb una vuitantena de seccions arreu del món. De bell nou a França, esdevingué una celebritat mundial de la gastronomia, i en 1895 publicà a París el monumental Dictionnaire universal de cuisine et d'hygiène alimentaire en quatre volums (6.000 receptes), reeditat en 1978 i en 2010, encara que sense els comentaris de l'autor, sota el títol Dictionnaire universal de cuisine pratique. El 27 de maig de 1884 es casà amb Joséphine Alexandrine Delacour. Joseph Favre va morir el 17 de febrer de 1903, víctima d'una hemorràgia cerebral, al seu domicili de Boulogne-sur-Seine (actualment Boulogne-Billancourt, Illa de França, França). El 24 de juny de 1977 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa natal de Les Prasses de Vex. Actualment, cada dos anys, se celebra a Martigny el «Gran Prix Joseph Favre» de gastronomia. En 2020 el metge Albert Mudry publicà la biografia Joseph Favre, cuisinier et erudit.

***

Jesse Brandani

- Jesse Brandani: El 22 de febrer –el certificat de defunció cita el 23 de febrer– de 1851 neix a Calcinaia (Toscana, Itàlia) l'anarquista Jesse Brandani –també citat Iesse Brandani. Sos pares es deien Ernesto Brandani i Marianna Magnani –el certificat de defunció cita Giuseppina Conti. Es crià a Pontedera (Toscana, Itàlia), on sa família es va traslladar poc després del seu naixement, i on son pare va instal·lar una fàbrica de cintes. Quan tenia 15 anys va fugir de casa i son pare el va amenaçar amb tancar-lo en un correccional. Quan tenia 17 anys s'enrolà en les tropes garibaldines. Posteriorment va fer estudis a Florència (Toscana, Itàlia) i es titulà com a enginyer mecànic. Entre els anys setanta i vuitanta desplegà una intensa activitat «conspiradora» i de difusió del pensament socialista i internacionalista a la zona de Pisa (Toscana, Itàlia). A finals de 1870 va ser deportat un any a l'illa de Lipari. En 1891 es va casar –va tenir nombrosos infants– i son pare li obrí una fàbrica de cintes a Empoli (Toscana, Itàlia) i en 1873 una segona a Liorna (Toscana, Itàlia), però ambdues van fer fallida. En 1874 va ser novament confinat, aquesta vegada dos anys a l'illa de Lampedusa. A principis de 1878, instal·lat de bell nou a Pontedera, sempre dins del marc de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), decidí canviar d'estratègia política i es dedicà a la distribució pels cafès entre els desocupats pisans de dos fullets manuscrits: La questione sociale i L'organizzacione socialista, on intenta abordar noves qüestions teòriques per intentar fugir de la via conspiradora de la Federació Italiana de l'AIT, fomentant la formació de seccions autònomes de fraternitat i solidaritat i en l'organització de l'AIT en molts de grups, seccions i cercles, més en la línia «evolucionista». Per la difusió d'aquests dos fullets, va ser denunciat, jutjat i condemnat a 14 mesos de presó; un cop acabada la condemna, va ser sotmès a vigilància contínua i, finalment, enviat al confinament. En 1883 va ser novament condemnat a quatre anys de confinament i a dos anys de vigilància especial. Un cop lliure, en 1886 va ser repudiat per son pare. En 1888 publicà Discorso apologetico diretto alla pubblica opinione, dedicato alla Prefettura di Pisa. En 1888 va instal·lar una petita impremta a Pontedera sota el nom «Tipografia della Zangara», on publicà alguns números del periòdic satíric i anticlerical La Zangara, habitualment segrestat per les autoritats. En els anys vuitanta continuà catalogat com a «anarquista perillós», però en aquesta època començà a allunyar-se de les idees llibertàries anteriors. En 1890 publicà el fullet Memoria al ministro dell'Interno, on declarava que ja no era un «perillós subversiu». En aquells anys emigrà a l'estranger, vivint com a un vagabund amb ardits i subterfugis (tocant la guitarra, fent d'humorista, etc.), sota el nom de Trovatore. Entre 1890 i 1901 recorregué 140.000 quilòmetres al voltant dels cinc continents (Alemanya, Algèria, Argentina, Austràlia, Còrsega, Egipte, Espanya, EUA, França, Grècia, Índia, Indoxina, Japó, Lapònia, Malta, Marroc, Nova Zelanda, Palestina, Portugal, Regne Unit, Suïssa, Tunísia, Xina, etc.). Quan la sentència a la qual havia estat condemnat l'any 1890 va prescriure, en 1901 retornà a Itàlia, on va fer una gira de conferències a diverses ciutats, que li van portar a altres condemnes i expulsions, fins a l'estiu de 1903, quan acabà instal·lant-se a França, però passant els estius a les platges belgues (Knokke, De Panne, etc.). Cap el 1901 publicà Le tour de monde par le troubadour Jesse Brandani. 1890-1900 140.000 kilomètres en dix ans. En un informe del prefecte de policia de Pisa de juliol de 1902 dirigit al Ministeri de l'Interior informava que en els anys anteriors havia patit condemnes per diversos motius (robatori, extorsió, manifestacions sedicioses, violacions a amonestacions i a vigilàncies, ús d'armes prohibides, difamació, etc.) i que estava sotmès a vigilància especial. En 1906 publicà Relazione di viaggio da Roma al Polo Nord (1902-1903-1904-1905). Commedia umana Jesse Brandani i en 1907 Discorso fatto dal globe-trotter ex garibaldino Iesse Brandani il 14 luglio 1907 nella grande corte del Palazzo degli Invalidi a Parigi per il centenario di Garibaldi. En 1908 publicà En route corse New York-Paris in automobile. Quan esclatà la Gran Guerra es declarà intervencionista i, malgrat les nombroses declaracions i cartes al ministre de l'Interior on afirmava ser un súbdit fidel dedicat a la pàtria i a l'ordre nacional, les autoritats el continuaren vigilant assíduament fins a la resta de sa vida. En 1914 publicà Conferenza popolare tenuta dal signor Brandani Jesse (globe-trotter) nella sala dell'Unione Italiana a Parigi il 4 ottobre 1914. En 1915 intentà, sense èxit per mor de la seva salut, allistar-se a l'exèrcit francès. En 1917 va fer una breu estada a Itàlia, on, ja vidu, es tornà a casar per segona vegada. En 1918 el troben fent una gira de contacontes arreu e França amb cançons patriòtiques i de lloança a la victòria aliada.En 1929 va ser esborrat del registre de subversius. Vidu de Conception Chellé, es casà amb Françoise Regini. Jesse Brandani va morir el 26 de maig –algunes fonts citen erròniament el 28 de maig– de 1938 a l'Hospital de Vilafranca de Mar (Provença, Occitània).

Jesse Brandani (1851-1938)

***

Notícia de l'absolució de Claude Corget apareguda en el diari parisenc La Petite République del 28 de juliol de 1883

- Claude Corget: El 22 de febrer de 1852 neix a Beaulieu (Riorges, Forez, Arpitània) l'anarquista Claude Corget –el llinatge també citat erròniament Claude Gorget o Corgeret. Era fill de Pierre Corget, vinyataire, i de Claudine Gouttebaron, domèstica. Es guanyava la vida treballant de jardiner a Roanne (Forez, Arpitània). El març de 1883 la policia el buscava per detenir-lo per haver rebut a Roanne un paquet d'exemplars del fullet antimilitarista À l'Armée, sembla que publicat en 1880 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), expedit per Émile Pouget des de París (França), però havia fugit de la ciutat després de ser interrogat. Jutjat en rebel·lia, el 23 de juny de 1883 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París a dos anys de presó i a 300 francs de multa –en aquest mateix judici van ser jutjats Henri Enfroy, Marie Lacrois (Bouillet), Eugène Mareuil, Marie Martinet, Louise Michel, Jacques Moreau (Gareau), Émile Pouget i Léon Thiéry per «pillatge» de fleques durant la manifestació del 9 de març anterior dels desocupats de París. Detingut posteriorment, en la revisió del seu judici a l'Audiència del Sena, el 27 de juliol de 1883, en va ser absolt. Casat amb Marguerite Chabry, tingué al menys un fill, Claude Corget. Al final de sa vida treballà de xofer i vivia al número 13 del Quai du Bassin de Roanne. Claude Corget va morir l'11 de febrer de 1900 al Centre Hospitalari de Roanne (Forez, Arpitània).

***

Notícia de l'expulsió de Domenico Borghesani apareguda en el diari parisenc Le Matin del 30 de gener de 1895

- Domenico Borghesani: El 22 de febrer de 1858 neix a Roncoferraro (Llombardia, Itàlia) l'obrer anarquista Domenico Borghesani. Sos pares es deien Domenico Borghesani i Rosa Santi. Força actiu durant els anys vuitanta, fou membre del Consolat Obrer i president de l'Associació d'Obrers Paletes de Màntua, considerada per les autoritats com a subversiva. En ocasió del V Congrés de la Confederació Obrera de Llombardia (COL), que se celebrà entre el 4 i el 5 de gener de 1885 a Brescia (Llombardia, Itàlia), va ser nomenat membre de la Comissió Directiva formada per set companys, i, amb Croce, Paganini i De Nardelli, constituí la majoria obrera enfrontada a la tendència democraticoreformista. En el VI Congrés de la COL –II Congrés del Partit Obrer Italià (POI)–, celebrat entre el 6 i el 7 de desembre de 1885 a Màntua, fou membre del subcomitè del POI i l'exponent més influent del comitè organitzador, presidint una sessió i participant en les tasques, al costat de Lazzari, Croce, Brando, Kerbs i altres, proposant la reorganització del sindicat de pagesos en sectors i reivindicant la vaga com a la millor eina per a millorar les condicions de treball als camps. Després de la dissolució del POI el juliol de 1886, promogué la reorganització del Partit i topà amb l'obra de Sartori, qui, excarcerat després del procés de Venècia (Vèneto, Itàlia) contra la revolta pagesa coneguda com «La Boje», estava constituint la seva pròpia organització. El 15 d'agost de 1886, a Gènova (Ligúria, Itàlia), participà en la fundació de la Federació Nacional de Paletes. Amb la divisió, de 1887, en el si del socialisme de Màntua entre «evolucionistes» i «revolucionaris», amb Fabio i Ciro Baraldi, creà el Cercle Anarquista Comunista, que esdevingué Cercle Socialista Obrer, l'objectiu del qual, segons el Prefecte de Policia de Màntua, és preparar els pagesos per a un «general i sagnant aixecament contra els terratinents», ben ajudats pel seu òrgan d'expressió L'Amico del Popolo, que només va poder treure tres números en 1888. Repetidament processat per delictes menors, gairebé sempre va ser absolt o amnistiat. En 1894 va ser proposat perquè se li assignés domicili obligat. Instal·lat a Lugano (Ticino, Suïssa), el gener de 1895 va ser expulsat amb altres companys (Giovanni Baracchi, Riccardo i Ettore Bonometti, Giovanni Domanico, Pietro Gori, Edoardo Milano, Luigi Redaelli, etc.). Durant aquest mateix any, va ser condemnat en rebel·lia a tres anys de deportació. L'1 de març de 1896 va ser enviat a les illes Tremiti, però arran dels fets que provocaren la mort d'Argante Salucci, va ser traslladat poc després a l'illa de Ventotene. El maig de 1896, per motius de salut, va ser posat en llibertat condicional i sotmès a «vigilància especial» fins a finals d'aquell any. Sempre atent als problemes de l'organització obrera, a començament de 1900 va promoure la constitució de la Federació Provincial de la Lliga dels Paletes i poc després la Cambra del Treball, del consell directiu de la qual va ser nomenat membre electe. Posteriorment el seu compromís minvà. Amb l'esclat de la Gran Guerra, tornà a freqüentar el moviment anarquista i antimilitarista. Durant la postguerra va ser considerat perillós per les autoritats, sobretot per instigador entre la joventut. Només en 1927, quan va ser admès en un hospici de mendicitat i de malalts de salut, va deixar de ser considerat perillós per les autoritats. Domenico Borghesani va morir el 9 de juny de 1929 a Màntua (Llombardia, Itàlia).

***

Hugo Ball recitant un dels seus poemes

- Hugo Ball: El 22 de febrer de 1886 neix a Pirmasens (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor, poeta, músic i filòsof anarquista Hugo Ball, un dels fundadors del Dadaisme. Nascut en una rígida família catòlica, arran d'una depressió nerviosa, va ser autoritzat a abandonar el seu lloc d'aprenent en una fàbrica de cuir i inscriure's en la universitat. Entre 1906 i 1907 estudiarà sociologia i filosofia a les universitats de Munic i de Heidelberg, on es va interessar per l'anarquisme rus, la psicoanàlisi naixent i la mística hindú. El setembre 1910 es va traslladar a Berlín per estudiar art dramàtic i va ingressar en l'Escola d'Art Dramàtic de Max Reinhardt i es relacionarà amb el moviment expressionista (Hans Leybold, Vassili Kandinsky, Richard Huelsenbeck, etc.). En 1913 va treballar com a director d'escena del Teatre de Cambra de Munic i va col·laborar en els periòdics anarquistes Der Revoluzzer (El Revolucionista), d'Erich Mühsam, i Revolution, de Bachmair. Al Cafè Westens de Berlín, s'ajuntava amb altres poetes, artistes i militants llibertaris per discutir sobre art i anarquia (Johannes Becher, Georg Heym, Klabund, Richard Huelsenbeck, Hans Leybold, etc.). Va estar molt influït pel pensament anarquista germànic de Martin Buber, de Gustav Landauer i d'Erich Mühsam, i des pensaments bakuninista i kropotkià, però també de l'individualisme d'Stirner i de Nietzsche. A partir de març de 1915 participa en el periòdic anarcopacifista Der Mistral, coordinat per Emil Szittya i Hugo Kersten, i on també participa Walter Serner. El maig de 1915, fugint de la Gran Guerra, va emigrar amb sa companya l'actriu anarcofeminista i antimilitarista Emmy Hennings a Zuric (Suïssa), on viurà la resta de sa vida, al principi treballant com a pianista i sa dona com a recitadora –en el seu repertori tenien poemes de l'anarquista Erich Müsham. El 5 de febrer de 1916 fundaria el mític Cabaret Voltaire, un dels centres d'irradiació més fèrtils del dadaisme europeu i on hi col·laborarien el poeta Tristan Tzara, el pintor Marcel Janco, ambdós refugiats romanesos, i el pintor i poeta alsacià Hans Arp. Pocs mesos després de la seva inauguració, els espectacles del Cabaret Voltaire van ser famosos a tota la ciutat. L'espectacle dadaista havia nascut, carregat de provocació, tendència agressiva, propostes il·lògiques i absurdes. Ball es va interessar per la llengua com a mitjà d'expressió i va mostrar sempre els desigs d'endinsar-se dins la paraula, fet que el portarà al desenvolupament del «poema fonètic» activitat continuada per –Hausmann i Schwitters a partir de 1918–, arribant a la reducció del llenguatge a síl·labes i fins i tot a lletres. El març de 1917, amb la col·laboració de Tristan Tzara i de Huelsenbeck, va obrir la Galeria Dada, lloc de conferències, espectables i exposicions. Després d'abandonar el moviment dada el maig de 1917 es va traslladar a Berna i va col·laborar per al periòdic anarquista Die Freie Zeitung; també va reprendre una obra que havia començat en 1915 contra el fervor nacionalista i militarista prussià i que publicarà en 1919 sota el títol Zur Kritik der deutschen Intelligenz. En 1920 es casarà amb Emmy Hennings i es retiraran al cantó de Ticino, on va viure una vida franciscana i anarcomística, estudiant el cristianisme primitiu. En 1927 publicarà un diari íntim del període 1910-1921 sota el títol Die Flucht aus der Zeit. Entre les seves obres podem destacar Die Nase des Michelangelo (1911), Karawane (1916), Dada-Gedichte (1916), Ein Krippenspiel (1916), Das Carousselpferd Johann (1916), Flametti oder Vom Dandysmus der Armen (1918), Byzantinisches Christentum (1923), Die Folgen der Reformation (1924), Die Kulisse. Das Wort und das Bild (1946, edició pòstuma). També és conegut com a biògraf del seu amic Hermann Hesse i crític de la seva obra –Hermann Hesse. Sein Leben und sein Werk (1927)– i per haver traduït algunes obres de Mikhail Bakunin i una biografia seva que no podrà acabar. Va mantenir una bona amistat amb Walter Benjamin. Hugo Ball va morir el 14 de setembre de 1927 a Sant'Abbondio, a prop de Lugano (Ticino, Suïssa), d'un càncer d'estómac.

***

Juan Gallego Crespo, sa companya Eustaquia Santisteban Molina i dos infants de la parella (Úbeda, 1914)

- Juan Gallego Crespo: El 22 de febrer de 1886 neix a Torreperogil (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan José Gallego Crespo. Sos pares es deien Antonio Gallego Soto i Antonia Crespo Nieva. Entrà a formar part del moviment llibertari des de la joventut i es va titular com a practicant de medicina i cirurgia. En 1910 envià diners des de Barcelona (Catalunya) a Tierra y Libertad. Durant la dècada dels deu es desplaçà per Andalusia (Còrdova, Jaén i Sevilla), residint a Castro, on l'agost de 1911 intervingué en una vetllada amb José Sánchez Rosa, a Úbeda, a Cañete, etc. En 1911 s'establí a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya), amb la intenció de fundar una escola racionalista, però hagué de fugir acusat de repartir propaganda antimilitarista a les casernes. El setembre de 1911 va ser detingut durant una vaga general. Aquest mateix any va tenir un fill (Julio Amor) amb Eustaquia Santisteban Molina, amb qui visqué en unió lliure i amb qui tingué set infants més (Acracio, Aurora, Camelia, Helios, Justo, Palmira i Rosa). En 1912 va fer un míting amb el socialista Juan Palomino Olaya en suport dels presos polítics i participà en la fundació, amb Francisco González Sola i José Sánchez Rosa, de l'Ateneu Sindicalista de Sevilla. En 1913 s'establí a Còrdova, on visqué de la fotografia al taller de Francisco González Sola, participant en les activitats del Centre Obrer, on va fer conferències, formant part del grup anarquista «Los Iconoclastas» i fent mítings. En 1915 va fer una gira propagandística arreu de Còrdova i, com a vocal de la Lliga Antigermanòfila de Sevilla, defensà la causa aliada en la Gran Guerra. En 1916 representà els sabaters en reunions amb els socialistes a Sevilla i projectà, sense èxit, treure un periòdic (Tiempos Nuevos) a Sevilla. En 1918 fundà i dirigí a Sevilla Acción Solidaria, a més de fer conferències. El maig de 1918 representà el Sindicat d'Oficis Diversos en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Andalusia. També en 1918 participà en la Gira de Propaganda Nacional, amb Salvador Seguí Rubinat i Sebastián Oliva Jiménez, per Andalusia occidental, a més de fixar la seva residència a la zona del llevant peninsular i assistint al Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors (FNA) a València (València, País Valencià). En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. En representació de la Confederació Regional de Llevant i d'alguns sindicats, com ara «L'Obrer Instructor» de Soneixa (Alt Palància, País Valencià), va assistir entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 al II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia») celebrat a Madrid. El 15 de desembre de 1919 va ser jutjat en consell de guerra a València per «injúries a un institut armat». El maig de 1920 intervingué en el gran míting madrileny pro presos. El 31 de març de 1921 va ser jutjat en consell de guerra a València, juntament amb 16 companys, per «injúries a l'exèrcit» i el setembre de 1921 encara romania empresonat. El juny de 1922 assistí a la Conferència Nacional de Saragossa de la CNT. L'1 de setembre de 1923 participà, en representació de la CNT, a Bilbao (Biscaia, País Basc) en un míting unitari amb socialistes i comunistes. Seguidor de la tendència Urales-Montseny, entre 1924 i 1935 col·laborà molt en La Revista Blanca. En 1925 participà des de Madrid en la subscripció per als presos promoguda per La Revista Blanca. El juliol de 1927 assistí a la clandestina conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En 1929 residia a Madrid i el 17 d'agost de 1930 participà, com a membre de la Comissió Pro Amnistia, en un míting a favor d'aquesta al Centre de la Federació Tabaquera, on assistiren nombroses cigarreres madrilenyes. L'abril de 1931 va ser proposat per el periòdic barcelonès El Luchador, juntament amb José Alberola Navarro, com a candidat per a participar en la gira propagandística arreu de la Península que havia de fer la Federació de Grups Anarquistes. El 24 d'abril de 1931 participà en la creació del Sindicat Únic del Ram de Sanitat de Madrid de la CNT del qual va ser nomenat vocal. L'1 de maig de 1931, representà la CNT de Madrid, en un gran míting que se celebrà a la Plaça de Toros de València i aquella mateixa nit va fer la conferència «El sindicalismo, como instrumento de lucha» al local de La Marítima Terrestre d'aquella ciutat, conferència que repetí dos dies després al Cine Alhambra de les Drassanes del Grau de València. Aquell mateix mes participà a Madrid en el míting de clausura de la Conferència de la FAI. L'11 d'octubre de 1931 participà, amb Mauro Bajatierra Morán, Eduardo Barriobero Herrán, Domingo Miguel González (Domingo Germinal) i Alberto Ghiraldo, en un míting en memòria de Francesc Ferrer Guàrdia al Teatre Fuencarral de Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social (ADS). El 18 d'octubre de 1931 participà, amb Santos Bejarano Merino, Feliciano Benito Anaya, Serafín González Inestal, Teodoro Mora Pariente i Pablo María Yusti, en un míting d'afirmació sindical al Teatre Fuencarral de Madrid organitzat pel Sindicat de la Construcció de la CNT. El 29 de novembre de 1931, en nom de l'ADS, participà en un míting en homenatge de Francesc Pi i Margall organitzat pels republicans federalistes, on parlà sobre les relacions entre federalisme i anarquisme. En 1931 publicà el relat La aurora en «La Novela Ideal» de La Revista Blanca –aquesta novel·leta que va ser reeditada en 2009 pel seu nét Rafael Enrique González Gallego. Durant els anys republicans participà activament en mítings, com ara en 1932, on representà el Comitè Nacional Pro Presos, a València, o l'abril d'aquell any en un acte a Madrid organitzat per l'Ateneu de Divulgació Social (ADS). El 7 d'abril de 1932 va fer la conferència «Las pasiones humanas» al Sindicat Únic de Gas, Aigua i Electricitat de Madrid. En 1933 participà en les activitats de l'Ateneu de Practicants de Madrid. En 1935 fou membre de la redacció d'Ética. Durant la guerra civil va fer mítings i conferències, com ara la de setembre de 1936 a Madrid, el 27 de setembre de 1936 al Teatre Municipal de Castelló, el míting organitzat per Fragua Social d'octubre de 1936, l'organitzat pel Comitè Regional del Centre de la FAI en 1937 a València, i a altres poblacions (València, Alcanyís, Castelló, Xest, Sagunt, etc.). Prestà el seus serveis a Institut del Càncer de Madrid i durant la guerra fou practicant en el Serveis Mòbils d'Epidemiologia, així com en la Subsecretaria de Sanitat de Madrid, València i Barcelona del Comitè Nacional de la CNT. També fou vocal de la CNT en el Ministeri del Treball. En 1937 sortí el seu l'assaig Síntesis de la Acció Sanitaria del Centro, editat en el llibre de diversos autors De julio a julio. Un año de lucha, que arreplegava els treballs publicats en el número extraordinari de Fragua Social del 19 de juliol de 1937. En 1938 representà la CNT en reunions dels comitès del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El maig de 1938 va ser nomenat secretari de la Secció de Cultura i Sanitat en el Consell del Treball i el 25 de juliol d'aquell any va ser nomenat vocal de la representació obrera en la Comissió Permanent del Consell del Treball. L'octubre de 1938 assistí al Ple de Regionals de Barcelona, on va fer costat el Comitè Nacional encapçalat per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), durament criticat per la delegació catalana. El desembre de 1938 va anar, amb Emilio Maldonado Vita, com a membre del Comitè Nacional de la CNT, a Menorca en missió orgànica per a organitzar el Congrés Regional del Treball de Balears. També fou delegat de la Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT i ocupà la secretaria del Comitè Regional del Centre fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat i tancat al camp de concentració d'Albatera, però aconseguí fugir-ne i arribar a França. El febrer de 1939 formà part del Consell General de l'MLE a París i aquest any s'establí a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França). Durant l'Ocupació, aconseguí embarcar a Marsella (Provença, Occitània) a bord del vapor Nyassa cap a Mèxic, arribant el 22 de maig de 1942 al port de Veracruz, juntament amb sa companya i ses filles Camelia, Rosa i Palmira. En 1945, després de la ruptura interna confederal, encapçalà la Delegació de la CNT i en 1946 defensà les tesis de la CNT de l'Interior i també en 1947, des de l'«Agrupació de CNT» mexicana, es mostrà partidari de les posicions «col·laboracionistes». L'11 d'octubre de 1955 fou un dels signants de la carta dirigida al secretari general de l'ONU on es sol·licitava la no acceptació de l'Espanya franquista com a membre d'aquesta organització. El novembre de 1956 va fer una conferència a Mèxic. En 1966 col·laborà en la premsa de l'«Agrupació de Militants de la CNT». Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions, com ara Acción Libertaria, Boletín de l'Agrupació de Militante de CNT, ¡Desperdad!, España Libre, España Nueva, Estudios Sociales, Fragua Social, Fructidor, Generación Consciente, Liberación, El Luchador, Luz y Fuerza, Nosotros, Nueva Senda, El Porvenir del Obrero, Proa, Prometeo, Redención, La Revista Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra y Libertad, La Vanguardia de Peones, La Voz del Campesino, La Voz Libertaria, etc. Al final de sa vida realitzà un fugaç viatge a Espanya. Juan Gallego Crespo va morir el 14 d'abril de 1974 a l'Hospital Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i va ser enterrat al Panteón Jardines del Recuerdo de Tlalnepantla de Baz (Mèxic, Mèxic).

Juan Gallego Crespo (1886-1974)

***

Giuseppe Peretti

- Giuseppe Peretti: El 22 de febrer de 1887 neix a Bellinzona (Ticino, Suïssa) l'anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Peretti. Sos pares es deien Pietro Peretti i Maria Ghiringhelli. D'antuvi ferroviari, després passà a ser cap del Departament de Pintura dels Ferrocarrils Federals Suïssos (FFS) de Bellinzona. En 1903 ja portava una intensa activitat propagandística anarquista i sindical. En aquesta època conegué Benito Mussolini, aleshores per Suïssa. En 1912 ja estava fitxat com a «anarquista». Subscrit al quinzenal anarquista Il Risveglio Socialista de Ginebra (Ginebra, Suïssa), conegué personalment Luigi Bertoni i fou un dels organitzadors de les seves gires propagandístiques. En 1914 signà en suport de la vaga de paletes i de treballadors no qualificats de Ginebra. En 1918 fou un dels animadors del «Comitè Promotor d'Agitació Pro Luigi Bertoni i companys», aleshores empresonat des de feia temps a Zuric (Zuric, Suïssa). Una manifestació fixada pel 3 de novembre de 1918 a Bellinzona d'aquest comitè va ser suspesa pel Consell Estatal suís per mesures profilàctiques (grip espanyola). En aquesta època era assidu de la Casa del Poble de Bellinzona. El setembre de 1922 ajudà Errico Malatesta a passar a Suïssa per a participar en el Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa), convocat per celebrat el cinquantè aniversari de la Internacional antiautoritària. Amb l'arribada del feixisme, destacà com a enllaç amb el moviment anarquista italià, creant amb altres militants a Bellinzona una xarxa d'evasió. Destacat alpinista, ajudà nombrosos antifeixistes a sortir d'Itàlia, ja fos travessant les muntanyes a peu o amb documentació falsa amb tren. Els exiliats (Carlo Vanza, Giuseppe Peretti, Clelia Dotta, Franz Moser, Savino Poggi, Antonino Napolitano, etc.) van ser acollits als domicilis d'Antonio Gagliardi i de Giuseppe Bonaria i sa companya Antonieta Griffith, després aquests eren enviats a Luigi Bertoni i Carlo Frigerio a Ginebra, o a altres companys de Zuric, i d'allà cap a França. En aquests anys tingué un estret contacte amb Camillo Berneri. En 1927, amb documentació falsa, Bianca Sbriccoli, companya de Luigi Fabbri, pogué passar la frontera sota el nom de Maria Lepori, fent-se passar per la dona de Giuseppe Peretti –aquest mateix sistema va ser emprar en repetides ocasions per passar antifeixistes a Suïssa. Entre 1926 i 1928 portà periòdicament a Milà (Llombardia, Itàlia) fons per a ser distribuïts entre les famílies de les víctimes polítiques. Pietro Costa era el cap de la xarxa anarquista de Milà. Aquestes anades i tornades seves van ser interceptades per la policia italiana i el 26 de gener de 1929 va ser detingut per primer cop a Milà després d'entrevistar-se amb Pietro Costa, però va ser posat en llibertar immediatament per manca de proves. Després marxà cap a París (França), juntament amb Giuseppe Bonaria, per fer contactes amb el moviment anarquista francès. Durant la nit de l'11 de maig de 1929 va ser detingut amb Pietro Costa a la frontera de Ponte Chiasso (Como, Llombardia, Itàlia) amb possessió de més de dues mil lires en valors nacionals i estrangers, a més de passaports falsos. En els interrogatoris, que duraren més de 10 dies, va negar tots els càrrecs, justificant els seus freqüents viatges (Como, Lucino, Milà, etc.) per raons personals; acarat amb Pietro Costa a Roma, hagué d'admetre que va portar diners a Itàlia a nom d'Antonio Gagliardi primer i després a nom de la seva vídua Rosalia Fagandini per ajudar les famílies dels presos. Processat pel Tribunal Especial per la Defensa de l'Estat, juntament amb altres companys (Romeo Asara, Gino Bibbi, Umberto Biscardo, Guglielmo Cimoso, Pietro Costa, Domenico Guadagnini, Angelo Rognoni i Ermenegilda Villa), sota l'acusació de «reconstitució del Partit Anarquista» –en realitat la Unió Anarquista Italiana (UAI)–, de propaganda anarquista i de suport al «Socors Roig» –en realitat el «Comitè Pro Víctimes Polítiques». Aquest afer va desencadenar una gran campanya al seu favor a Suïssa engegada pel periòdic ginebrí Il Risveglio Anarchico i es creà un comitè al seu favor a Ticino. El 26 de maig de 1929 es va fer el primer míting a la Plaça del Teatre de Bellinzona, amb una presència de 500 persones, on van prendre la paraula els socialistes Giuseppe Biaggio i Pietro Pellegrini i l'anarquista Luigi Bertoni, i el 9 de juny de 1929 una segona concentració, convocada dels Joves Socialistes i el Grup Anarquista, amb la participació d'unes 1.500 persones. El 30 de novembre de 1929 va ser condemnat pel Tribunal Especial per la Defensa de l'Estat, presidit per Guido Cristini, a dos anys de reclusió i a tres de vigilància especial. Pressionat per la campanya de suport, el conseller federal Giuseppe Motta, ministre d'Assumptes Exteriors de la Confederació Helvètica, intervingué davant les autoritats italianes. El 10 de març de 1930 Giuseppe Peretti presentà personalment una sol·licitud d'indult i el 5 de juny d'aquell any obtingué una remissió condicional de la pena que li quedava, sortint el 8 de juny de la presó de Finale Ligure (Ligúria, Itàlia), després de purgar un any i 26 dies de reclusió. De bell nou a Suïssa, continuà militant activament en el moviment anarquista de Bellinzona. En aquests anys col·laborà en el periòdic sindical Il Ferroviari, sobretot amb articles contra la religió i anticlericals. Mantingué estret contacte amb els seus amics anarquistes suïssos i a l'estranger (Giovanna Berneri, Ugo Fedeli, Tommasso Serra, Randolfo Vella, etc.). En 1933 es casà amb Antonieta Griffith, vídua de Giuseppe Bonaria. Giuseppe Peretti va morir el 18 de setembre de 1966 a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i va ser incinerat a Lugano (Ticino), amb una intervenció de Carlo Vanza.

***

Convocatòria d'una conferència d'Henri Beugnot apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 21 de febrer de 1915

- Henri Beugnot: El 22 de febrer de 1894 neix al V Districte de París (França) l'anarquista Henri Beugnot. Era fill d'Hippolyte Alfred Beugnot, gerent d'immoble, i de Marie Émilie Pillaud. Es guanyava la vida treballant de mestre públic. En 1914 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt per «anquilosi del genoll esquerre», estatuts que mantingué en les posteriors revisions militars. En aquesta època vivia al número 4 del bulevard Bourdon de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Com a membre del grup anarcoindividualista «Ghilde "Les Forgerons"» (Guilda "Els Forjadors"), que tenia el seu local al número 17 del carrer Édouard-Manet del XIII Districte de París, llegí poesies al seu local i va fer conferències, com ara «La volonté chez la femme», el 21 de febrer de 1915, i «L'hyno-magnétisme dans la pédagogie, la philosophie et les arts», l'11 d'abril d'aquell any. El 27 de desembre de 1917 es casà al IV Districte de París amb la pelletera parisenca Rachel Landès. En aquesta època vivia amb sa mare al número 26 del carrer Halles del I Districte de París. Henri Beugnot va morir el 25 de juny de 1981 a Montfermeil (Illa de França, França).

---

Continua...

---

[21/02] �Le P�re Peinard� - M�ting contra la guerra de L�bia - �Acci�n Directa� - Revoluci� de Baviera - Moviment Llibertari de Resist�ncia - II Congr�s Nacional Llibertari de Cuba - COPEL - Waisbrooker - Mareuil - Carraglia - Handrock - Brunet - Costa - Corucci - Bartol� - Vatteroni - De Castro - Longas - Carod - Mormiche - Del Amo - Monfray - Percheron - Maurin - Le Blavec - P�rez Miguel - Vincey - Fabra - Miera - Boudot - Gallardo - Soto - Garc�a Garc�a - Gomar - Cano - Grau - Rigo

Sat, 21 Feb 2026 10:58:17 +0100

[21/02] «Le Père Peinard» - Míting contra la guerra de Líbia - «Acción Directa» - Revolució de Baviera - Moviment Llibertari de Resistència - II Congrés Nacional Llibertari de Cuba - COPEL - Waisbrooker - Mareuil - Carraglia - Handrock - Brunet - Costa - Corucci - Bartolí - Vatteroni - De Castro - Longas - Carod - Mormiche - Del Amo - Monfray - Percheron - Maurin - Le Blavec - Pérez Miguel - Vincey - Fabra - Miera - Boudot - Gallardo - Soto - García García - Gomar - Cano - Grau - Rigo

Anarcoefemèrides del 21 de febrer

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Le Père Peinard

- Interrupció de Le Père Peinard: El 21 de febrer de 1894 el periòdic d'Émile Pouget Le Père Peinard de París (França) va interrompre la seva publicació en el número 253, víctima de les anomenades «Lois Scélérates», lleis «perverses» i lliberticides que limitaven els drets ciutadans, especialment en l'esfera anarquista (escorcolls, detencions...). Com Le Père Peinard nombroses publicacions llibertaries desapareixen i els anarquistes són perseguits per la justícia (Procés dels Trenta). Pouget es va refugiar a Londres (Anglaterra), on va editar vuit números del periòdic («Sèrie londinenca») entre 1894 i 1895.

***

Full volant de convocatòria de l'acte

- Míting contra la guerra de Líbia: El 21 de febrer de 1913 se celebra a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) un míting de protesta contra la repressió desencadenada arran de la guerra de Líbia i la política del govern italià de Pietro Badoglio arran de les repercussions de la guerra italoturca. L'acte, on pogué parlar tothom que ho volgués, va ser organitzat pel grup editor del periòdic anarquista Il Risveglio i hi parlà Luigi Bertoni, entre altres oradors.

***

Capçalera del primer número d'Acción Directa

- Surt Acción Directa: El 21 de febrer de 1914 surt a Cartagena (Múrcia, Espanya) el primer número del periòdic anarquista Acción Directa. Semanario sindicalista. Reivindicava un sindicalisme basat en el boicot i el sabotatge. Va estar dirigit per Manuel Ferreira i fins al número 26 va ser administrat per Pedro Esteve. Tirà uns 2.000 exemplars per número, patí dificultats econòmiques i la seva redacció va ser escorcollada per la policia. Trobem textos i articles de Francisco Blanco Sánchez, Francisco Cueto Asensio, Fermín Elaurrea, Pedro Esteve, Manuel Ferreira, Francisco Flores, José Gallart, V. García, Juan Antonio Gracía Villena, María Giménez, César Guillén, Carlos Letourneau, Domela Nieuwnhuis, Julián Ochoa, Oscar Wilde, etc. Se'n publicaren 41 números, l'últim el 4 de desembre de 1914.

***

Ofrena floral improvisada d'un grup de soldats on Eisner va ser assassinat

- Atemptats a Baviera: El 21 de febrer de 1919 el socialista Kurt Eisner, impulsor de la Revolució de Baviera i president de la República de Consells, és assassinat d'un tret a Munic (Baviera, Alemanya) per Anton Graf von Arco-Valley, membre mig jueu de la Societat Thule –agrupació secreta d'extrema dreta que estudiava la història i la mitologia germànica i que serà una de les bases del futur Partit Nacionalsocialista Alemany– que amb aquesta acció pretenia rentar la «taca» racial davant els seus camarades. A partir d'aquest fet la violència es va desencadenar a Munic i un carnisser quan es va assabentar de la mort d'Eisner va agafar una pistola i va atemptar contra Erhard Auer, líder del Partit Socialdemòcrata i aleshores Ministre de l'Interior, deixant-lo greument ferit; per al carnisser, com per bona part de la població, Auer era l'instigador de l'assassinat d'Eisner. El Consell Central de la República, compost per 11 membres, entre ells l'anarquista Erich Muhsam, decreta la vaga general i l'Estat de setge.

***

D'esquerra a dreta: Enrique Martínez, Facerías i Celedonio García, membres de l'MLR (Pirineus, gener de 1948)

- Autodissolució de l'MLR: El 21 de febrer de 1948, a la Península Ibèrica, el Moviment Llibertari de Resistència (MLR), també anomenat a vegades Moviment Llibertari Revolucionari, decideix autodissoldre's. L'MLR va ser el nom que finalment va rebre el Moviment Ibèric de Resistència (MIR) a instàncies de Liberto Sarrau que, amb això, volia ressaltar el seu component llibertari, però que va provocar l'abandonament de nombrosos partidaris i l'oposició de l'exili confederal i juvenil, que hi veien l'aparició d'un nou organisme creador de confusionisme i de dispersió. El seu punt d'arrencada es troba en el MIR –encara que la idea venia de 1944– i aquest de la materialització d'una ponència que les Joventuts Llibertàries barcelonines van elaborar i que va ser aprovada per les joventuts catalanes; el dictamen, aprovat a mitjans de 1946, proposava la creació d'un òrgan de conspiració de CNT-FAI-FIJL amb autonomia i dirigit per tres membres. El projecte de MIR va quedar mort quan Josep Lluís Facerías, el seu secretari de defensa i secretari general, va ser detingut el 17 d'agost de 1946. El seu rellançament va tenir lloc amb l'arribada a Barcelona de Liberto Sarrau el març de 1947, enviat com a delegat per la CNT de França, que va aconseguir adhesions de militants disposats a lluitar amb fermesa: Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font (El Yayo), Josep Lluís Facerías, Celedonio García Casino, Joaquina Dorado, Francesc Ballester Orovitg, Antonio Gil Oliver, Manuel Pareja, Tom Mix, etc. Els intents de Sarrau per estabilitzar la nova organització, que pretenia ser la branca militar del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), no van tenir força èxit ja que l'oposició al projecte va ser unànime en el camp llibertari, llevat les Joventuts Llibertàries catalanes que en un Ple Regional de juliol de 1947 va deslligar totalment de les tasques pròpiament orgàniques l'MLR i en va concretar les tasques: copejar l'economia de l'Estat no limitant-se a accions de carrer, però sense menysprear l'actuació contra repressors del règim i atemptats contra confidents, i repartir propaganda ajustada al sentir de l'MLE –es van editar periòdics, manifests i pamflets de propaganda contra el règim franquista. Sustentat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya, l'MLR va començar immediatament les seves activitats: col·locació d'un explosiu el maig de 1947 a la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia (Barcelona) –que guerrillers comunistes es van atribuir– i d'una bomba a les torres de l'emissora al Tibidabo (Barcelona), que va ser descoberta abans de l'explosió; i execució, el 12 juliol de 1947, de l'antic cenetista que actuava com a confident de la policia Eliseu Melis Díez. Aquesta acció, malgrat la seva popularitat, no va ablanir les postures del conjunt de les Joventuts Llibertàries ni de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant els seus plens de 15 i 18 de juliol respectivament, on es van rebutjar els plantejaments l'MLE i com a rèplica van decidir crear un Comitè Nacional de les tres organitzacions amb finalitats similars a les d'aquest grup d'acció. La manca de mitjans econòmics per al desenvolupament de les activitats insurreccionals va suposar la necessitat de portar a terme cops econòmics en empreses i entitats bancàries (casa de xampany Noyet, fàbrica tèxtil Umbert de Granollers, Banc de Crèdit, apotecaries, etc.). Per altra banda, el II Congrés del MLE de Tolosa de Llenguadoc de 1947 va trencar amb l'MLR, fet que va suposar la retirada de Sarrau de la delegació de l'MLE a la península; a finals d'any el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer el mateix. La conseqüència de tants rebuigs va ser que molts dels seus primitius partidaris van abandonar (Gil, Adrover, García Casino) estimant-se més seguir la lluita armada dins de les organitzacions clàssiques. Sense suport de la CNT, l'MLR va decidir l'autodissolució el 21 de febrer de 1948. Tres dies després, el 24 de febrer, Liberto Sarrau i Joaquina Dorado van ser detinguts per la policia franquista, quan aquesta va descobrir que pamflets de l'MLR s'havien editat a la impremta «Industrial Tecnigraf», propietat de Joaquín Sarrau, que va ser també arrestat, juntament amb Ramón López, impressor, i Juan Rucabado, advocat i professor catedràtic. En un document de setembre de 1947 dirigit a la militància de l'MLE en general s'exposa l'estructura de l'MLR: 1) L'MLR està integrat per unitats mòbils de muntanya i urbanes, que compten amb delegats integrats en un comitè revolucionari. 2) Aquest comitè es una mena d'Estat Major que elabora plans i decideix la seva materialització. 3) Els seus membres són llibertaris amb excel·lent preparació i de moral irreprotxable, ja que es basa en la qualitat sobre la quantitat dels seus components. 4) Hi ha membre actius i passius; els primers viuen al marge de la legalitat i subvencionats econòmicament. 5) Independent de la CNT, de la FIJL i de la FAI. 6) La seva principal missió és oposar-se al terror feixista amb els seus mateixos mitjans. 7) El risc, que evidentment existeix, de convertir-se en una organització autoritària se superarà només si els seus components són moralment solvents.

***

Cartell del II Congrés Nacional Llibertari de Cuba (1948)

- II Congrés Nacional Llibertari de Cuba: Entre el 21 i el 24 de febrer de 1948 se celebra als Salons de la Federació Nacional de Plantes Elèctriques de l'Havana (Cuba) el II Congrés Nacional Llibertari, organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En l'acte d'obertura van intervenir Agustín Souchy, en representació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), Marcelo Salinas, Modesto Babeito i Helio Nardo. La sessió plenària es realitzà el 22 de febrer i fou presidida per Rafael Sierra i Vicente Alea actuà com a secretari provisional. Hi van participar 153 delegats i la Mesa del Congrés fou constituïda per Francisco Bretau i Gilberto Lima. Es van organitzar quatre comissions de treball: Organització, amb Modesto Barbeito i Helio Nardo; Propaganda, amb N. Suárez i Manuel González; Finances, amb Manuel Castillo i Vicente Alea; i Assumptes No Inclosos, amb Antonio Landrián i Suria Linsuaín. Aquest congrés acabà el 24 de febrer amb una sèrie de dictàmens que van ser publicats a l'Havana aquest mateix any en un fullet (Memoria del II Congreso Nacional Libertario celebrado en La Habana los días 21, 22, 23 y 24 de febrero de 1948. Dictámenes) que contempla la creació d'una societat llibertària a Cuba, apellant tots els nivells industrials, sindicals, econòmics i/o agropecuaris a tota l'Illa. En el congrés es plantejaren temes importants, com la situació de la República en aquells anys incerts, la denúncia de l'estalinisme del Partit Comunista Cubà (PCC), els perills de la influència de l'Església Catòlica, etc. L'ALC es declarà anticapitalista i antiimperialista, atacant tant els EUA com la Unió Soviètica, qualificades de «potències estrangeres». Entre els punts que s'acordaren, i que abraçaven gairebé tot l'aspecte social i econòmic de Cuba, es plantejà la necessitat de tenir un òrgan d'informació i propaganda efectiu i constant. Ja existia dins del sector gastronòmic la publicació mensual Solidaridad Gastronómica, que per acord d'aquest congrés es convertí en el portaveu de l'ALC i que tindrà una llarga vida. També es va elegí una nova directiva, on Vicente Alea fou nomenat secretari general; Barbeito, responsable d'Organització; Domingo Alonso, de Finances; i Néstor Suárez Feliu, secretari de Propaganda.

II Congrés Nacional Llibertari de Cuba (21-24 de febrer de 1948)

***

Motí de la COPEL

- Motins de la COPEL: El 21 de febrer de 1977 la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL), de caràcter llibertari, provoca disturbis a les presons espanyoles. A Barcelona (Catalunya) l'enfrontament amb la policia causa 10 ferits i al Penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya) més de 100 presos s'autolesionen en senyal de protesta.

Naixements

Lois Waisbrooker a la porta de la seva nova casa a la Colònia Home (1902)

- Lois Waisbrooker: El 21 de febrer de 1826 neix a Catharine (New York, EUA) l'anarcofeminista radical, lliurepensadora, espiritista, escriptora i editora Adeline Eliza Nichols, més coneguda com Lois Waisbrooker. Defensora de l'amor lliure, estava fermament convençuda no de la igualtat dels sexes, sinó de l'absoluta superioritat de les dones. Embarassada als 17 anys, va ser obligada a casar-se amb George Fuller el 12 d'abril de 1843 a Cuyohoga (Ohio), fet que la fastiguejarà i radicalitzarà. Va ser detinguda acusada de violar les Lleis de Comstock contra l'enviament de materials «obscens», però el cas va ser sobresegut. En 1901, després de l'assassinat del president William McKinley, va ser novament encausada per obscenitat com a una part del muntatge policíac que l'Estat va orquestrar contra el moviment anarquista i en aquesta ocasió va ser declarada culpable per la Cort Federal el juliol de 1902. Va ser autora de nombrosos fullets i llibres sobre la revolució anarcofeminista, com ara Suffrage for woman: The reasons why (1868), Alice Vale: A story for the times (1869), Helen Harlow's Vow (1870), Mayweed blossoms (1871), Nothing like it or Steps to the Kingdom (1875), From generation to regeneration (1879), Facts and figures for working men (1886), Perfect motherhood or Mabel Raymond's resolve (1890), The fountain of life, or The three fold power of sex (1893), A sex revolution (1893, novel·la feminista utopicopacifista), My century plant (1896), The temperance folly (1900), Eugenics (1907), entre altres. Va editar tres periòdics (Our Age, Foundation Principles i Clothed with the Sun), va participar en l'edició i en la direcció del setmanari anarquista i lliurepensador Lucifer. The Light-Bearer, i va escriure a nombroses publicacions espiritistes (Banner of Light, Religio-Philosophical Journal, Hull's Crucible, Woodhull & Claflin's Weekly) i anarquistes (Free Society, Discontent). Lois Waisbrooker va morir el 3 d'octubre de 1909 a Antioch (Califòrnia, EUA).

***

Notícia del judici d'Eugène Mareuil apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne del 6 de juny de 1883

- Eugène Mareuil: El 21 de febrer de 1850 neix a Rompsay (Périgny, Poitou-Charentes, França) el sabater anarquista Eugène Mareuil. El 9 de març de 1883 participà en una manifestació de desocupats, convocada per la Cambra Sindical dels Fusters a l'explanada dels Invàlids de París (França). Durant aquesta manifestació, Louise Michel, portant una bandera negra i secundada per Émile Pouget, encapçalà la gentada. La manifestació, de més de sis-centes persones, es dirigí cap el raval de Saint Antoine i pel camí tres fleques van ser assaltades als crits de «Pa, treball o plom». Els manifestant van ser dispersats per la policia a la plaça Maubert i Émile Pouget i Eugène Mareuil van ser detinguts i empresonats acusats d'haver organitzar els assalts; Louise Michel va poder fugir, però va ser detinguda setmanes després. Entre el 21 i el 23 de juny de 1883 comparegué davant l'Audiència del Sena i l'acusació el presentà com un dels «lloctinents» de Louise Michel durant la manifestació dels Invàlids. En aquest procés comparegueren dos grups d'acusats: un grup imputat per haver dirigit el pillatge dels forns de pa (Louise Michel, Émile Pouget i Eugène Mareuil) i un grup incriminat per haver rebut els paquets del fullet antimilitarista À l'Armée, enviat per Émile Pouget (Léon Thiéry, absent en el procés; Jacques Moreu, també conegut com Gareau; Paul Martinet; Henri Enfroy; Claude Gorget, absent; i Marie-Anne Bouillet). En el judici quedà clar que Anne-Marie Bouillet només era l'hostatgera del veritable destinatari del paquet i va ser exclosa de la causa. Louise Michel va ser condemnada a sis anys de presó i 10 anys de vigilància; Émile Pouget, a vuit anys de presó i 10 anys de vigilància; Jacques Moreau, a un any de presó; Léon Thiéry i Clude Gorget, en absència, a dos anys de presó i 300 francs de multa; i tota la resta, entre ells Eugène Mareuil, van ser absolts. Entre 1884 i 1885 col·laborà en Terre et Liberté. Organe anarchiste-communiste i entre abril i maig de 1885 fou l'impressor-gerent de Le Tire-Pied. Organe internationale, théorique et pratique de la cordonnerie ouvrière. En aquesta època vivia al número 18-19 del passatge de l'Òpera del IX Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Carlo Carraglia (13 de març de 1894)

- Carlo Carraglia: El 21 de febrer –algunes fonts policíaques citen el 26 de febrer– de 1855 neix a Noceto (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i «home de lletres» Carlo Carraglia, també conegut com Charles Carraglia. Sos pares es deien Francesco Carraglia i Amalia Belleti. El 31 de març de 1892 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes estrangers de la policia francesa. En aquesta època vivia en el número 98 del bulevard de la Gare del XIII Districte de París (França). Arran d'una resolució del 29 d'abril de 1892 del consell de ministres francesos, on es va decidir expulsar els anarquistes estrangers (italians, belgues, alemanys i austríacs) més implicats en el moviment llibertari parisenc, l'endemà, 30 d'abril de 1892, diversos comissaris de policia es presentaren als domicilis de 32 anarquistes estrangers, Carlo Carraglia entre ells, amb una ordre d'expulsió. El 13 de març de 1894 va ser detingut i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de març d'aquell any va ser posat en llibertat, però el 6 d'abril de 1894 va ser expulsat del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Carlo Carraglia (1855-?)

***

Foto policíaca de Friedrich Handrock (2 de març de 1894)

- Friedrich Handrock: El 21 de febrer de 1860 neix a Lyck (Allenstein, Prússia, Confederació Germànica; actualment Ełk, Vàrmia i Masúria, Polònia) l'anarquista Friedrich Wilhem Handrock, també conegut com Frédéric Handrock. Casat amb dos infants, treballava de daurador en fusta a la fàbrica de bastonets «Société Française», al número 81 del carrer Claude-Decaen de París (França). Membre del Sindicat de Dauradors Químics, el 20 de febrer de 1893 parlà en una reunió d'aquest sindicat, celebrada a la Sala Bondy de la Borsa del Treball de París, i la seva intervenció hagué de ser traduïda. El 2 de març de 1894 va ser detingut a París, juntament amb altres 21 persones, sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i el seu domicili, al número 75 del carrer Claude-Decaen, on vivia des de feia sis anys, va ser escorcollat per agents de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia. Aquest mateix dia va ser fitxat com «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Félix Brunet (7 de juliol de 1894)

- Félix Brunet: El 21 de febrer de 1873 neix al XV Districte de París (França) l'anarquista Félix Brunet, conegut com Poussier. Sos pares es deien Gustave Jacques Brunet, mecànic, i Antoinette Joséphine Muller, passamanera. Es guanyava la vida com a pintor de vehicles. El 10 d'agost de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a vuit mesos de presó per «robatori i temptativa de robatori» i el 26 de desembre d'aquell any figurava en el registre d'anarquistes de la Prefectura de Policia. El 5 de juliol de 1894 va ser detingut, al seu domicili, al número 4 del carrer Arago de Puteaux (Illa de França, França), sota l'acusació d'«afiliació a societat anarquista» i va ser fitxat dos dies després com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 10 de setembre de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes de la III Brigada de Recerques de la Prefectura de Policia. A causa dels seus antecedents penals, el 27 de novembre de 1894 va ser destinat al V Batalló d'Infanteria Lleuger d'Àfrica i fins al 20 de desembre de 1897 passà per diverses unitats militars fent les campanyes de Algèria i de Tunísia. Va ser implicat en el cas del grup de desvalisadors anarquistes al voltant d'Émile Spannagel. El 17 de juny de 1895 comparegué al judici, celebrat a l'Audiència del Sena, vestit de militar, i va ser un dels nou implicats, dels 23 acusats, que van ser absolts, mentre Charles Pietri i Émile Spannagel van ser condemnats a dures penes de treballs forçats. Malgrat tot, no va ser posat en llibertat i fou traslladat a Versalles (Illa de França, França) a l'espera d'un procés on estava acusat de la mort d'un joquei de Maisons-Laffitte (Illa de França, França). El 22 de setembre de 1904 es casà al XVII Districte de París amb la jornalera Anna Molière. En aquesta època vivia al número 83 del carrer Courcelles. En 1907 vivia a Levallois-Perret (Illa de França, França) i en 1913 a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França). Entre el 14 d'agost de 1914 i el 16 de juliol de 1919 va fer la campanya militar contra Alemanya en diferents unitats militars. El 16 de juliol de 1919 va ser destinat per a fer feina a la Maison Blum de Suresnes (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Félix Brunet (1873-?)

***

Emilio Martins Costa

- Emílio Costa: El 21 de febrer de 1877 neix a São Lourenço (Portalegre, Alentejo, Portugal) l'escriptor, professor, pedagog, maçó i propagandista anarquista i anarcosindicalista Emílio Martins Costa, que va fer servir diversos pseudònims (Demétrio, Jorge Pires, etc.). Fill d'una família burgesa de petits industrials de caire liberal, sos pares es deien Boaventura Costa i Angélica Martins Costa. Després de fer els estudis a l'institut local, en 1896 s'establí a Lisboa (Portugal) per a estudiar a l'Institut Industrial, on es va matricular al Curs Superior de Lletres. En aquests anys d'estudiant va ser quan entrà en contacte amb els moviments socials, republicans i intel·lectuals. La seva primera col·laboració en premsa fou al periòdic A Rua, on signà sota el pseudònim Jorge Pires, i amb José Duro fundà el periòdic A Faísca. En 1897 signà el «Manifest Acadèmic Republicà» i participà en la fundació del Centre Acadèmic Republicà, ambdues propostes relacionades amb la Maçoneria Acadèmica. Quan encara era estudiant entrà a formar part, amb Artur Augusto Duarte da Luz de Almeida (Luz de Almeida), de la Maçoneria Acadèmica i en la Carbonària Portuguesa, organització secreta vinculada a la francmaçoneria republicana. El 19 de juliol de 1900 va ser iniciat en la Lògia Núm. 214 («Montanha») de Lisboa, sota el nom simbòlic de Viriato, on va assolir el grau de mestre. Fou un dels fundadors del diari O Amigo do Povo (1901-1903), on sota el pseudònim Demétrio defensà les idees anarquistes i anarcosindicalistes. En aquesta època participà en la creació de la Federació Socialista Lliure (FSL) i s'incorporà en la direcció del «Teatro Livre». Sense acabar els estudis, entre 1903 i 1909 es dedicà a viatjar arreu d'Europa (Bèlgica, França i Suïssa). Entre 1903 i 1907 estudià sociologia a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat Nova de Brussel·les (Bèlgica), on conegué Faria de Vasconcelos i fou deixeble d'Élisée Reclus. A començament de 1906 es casà amb la belga Valentina Harmon, amb qui va tenir un fill, David, el qual va morir el 5 de juliol de 1910. A París (França), entre 1908 i 1909, va ser secretari personal del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, participant en la creació de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància i en tornar a Portugal engegà la secció lusitana d'aquesta organització (Liga Internacional para a Educação Racional da Infância de Portugal). En aquesta estada parisenca col·laborà en diverses publicacions anarquistes (Les Temps Nouveaux, La Révolution, etc.) i posteriorment, quan esclatà la Gran Guerra, va fer costat les posicions de Jean Grave i de Piotr Kropotkin contra l'hegemonia i el militarisme alemanys, tot defensant la causa aliada. A França s'integrà en els cercles de sindicalisme revolucionari i anarcosindicalista. Després del seu periple europeu i de bell nou a Portugal, entrà a formar part del grup de divulgació anarcosindicalista «Germinal» i participà en la propaganda antimonàrquica, col·laborant en el periòdic republicà de Portalegre Intransigente. També entrà a formar part del grup d'educació anarquista editor del periòdic A Era Nova de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). Arran del triomf de la República portuguesa, a partir de l'1 de febrer de 1911 va ser nomenat agregat de legació de l'Ambaixada portuguesa a Berna (Berna, Suïssa) i secretari particular de l'ambaixador Guerra Junqueiro, però, després de la repressió desencadenada el març de 1911 contra uns treballadors de Setúbal (Setúbal, Portugal), va renunciar l'11 d'abril de 1911 i retornà a Portugal. En aquesta època s'integrà en la redacció del periòdic A Capital i posteriorment en O Século. Divorciat de Valentina Harmon, es casà amb la mestra del Liceu Passos Manuel, Maria Luísa Palma Lamy, amb qui va tenir dos infants (Adriana i Jaime). El 31 de desembre de 1911 en la inauguració de la Casa Sindical de Lisboa va fer la conferència Acção directa e acção legal, que l'any següent es va editar en fullet. En aquesta època, a més d'incorporar-se en la redacció d'Intransigente, començà la seva carrera docent. Entre 1911 i 1913 va fer classes al Liceu Mouzinho da Silveira, a la Portalegre, i entre 1915 i 1919 al Liceu Passos Manuel de Lisboa. Entre 1919 i 1921 ensenyà al Col·legi Estoril. La seva faceta de professor també es va desenvolupar a l'Escola Comercial Ferreira Borges, a l'Escola-Oficina Núm. 1 i a l'Escola Acadèmica. En 1921 fou un dels fundadors de la Universitat Popular Portuguesa i aquest mateix any participà en el Congrés Nacional d'Educació Popular, on va presentar la ponència «Os factores dinâmicos da educação em todos os seus aspectos, e especialmente no ético». En 1925 intervingué en el II Congrés de l'Associació de Professors de Portugal i ens va incorporar a l'Institut d'Orientació Professional, dirigit per Faria de Vasconcelos, on va romandre fins a la seva jubilació en 1947. Aquesta tasca pedagògica es va veure reforçada per la publicació de treballs sobre temes educatius que va escriure per a diverses publicacions periòdiques (Ámanhã, O Asenalista, Atlântida, A Batalha, A Conquista do Pão, Cultura Popular, Educação, Educação Social, Germinal, A Greve, Lúmen, A Luta, Novaj Horisontaj, A Pátria, O Primeiro de Janeiro, Renovação, República, Seara Nova, A Semana, A Sementeira, Terra Livre, A Voz do Operário, etc.) i en nombroses conferències sobre política i metodologia docents. Va traduir textos de destacats anarquistes, com ara Victor Griffuelhes, Piotr Kropotkin, Hubert Lagardelle o Émile Pouget. Fou autor de diferents obres, com ara É preciso a República? (1903), A magna questão (1912), Ilusões políticas (1913), As mulheres e o feminismo (1928), Karl Marx (1930), Jean Jaurès (1931), Sindicalismo independente (1931), Élisée Reclus. Uma figura moral (1933), Ascensão, poderio e decadência da burguesia (1939 i 1946), Aspetos sociais da orientação profissional (1942) i Filosofia Caseira. Pedagogias, educações, políticas e outras curiosidades (1947), entre d'altres. Allunyat progressivament de l'anarquisme, en els seus últims anys s'oposà amb vigor a l'«Estado Novo». Emílio Costa va morir el 17 de juliol –algunes fonts citen el 17 de febrer– de 1952 a Mercês (Lisboa, Portugal) a conseqüència d'un atac cardiovascular patit dos dies abans. Des de 1980 una plaça del seu poble natal porta el seu nom.

Emílio Costa (1877-1952)

***

Sguardo Corucci

- Sguardo Corucci: El 21 de febrer de 1889 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el barber anarquista Sguardo Corucci, més conegut com Osvaldo. Sos pares es deien Abdenago Corucci i Gemma Chelini. Entre 1910 i 1911 formà part, amb son germà Ateo Corucci, del grup juvenil anarquista «L'Avvenire», que actuava al barri de Porta al carrer pisà de Piagge. El 24 d'octubre de 1910 va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge a l'Exèrcit». Participà en la fundació del setmanal L'Avvenire Anarchico. Periodico settimanale di propaganda, di critica e di battaglia i en 1912 en va ser nomenat gerent responsable. Entre 1914 i 1919 es traslladà, per motius laborals, a Seravezza (Versilia, Toscana, Itàlia), on continuà amb la seva professió de barber. L'octubre de 1914 patí una nova condemna de tres mesos de reclusió per «manifestació sediciosa». En 1921 s'exilià clandestinament a França amb sa família. Durant els anys trenta continuà amb la seva militància anarquista i fou vigilat constantment per les autoritats consulars italianes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto de la policia francesa d'Isidre Bartolí Llorarch (5 de març de 1918)

- Isidre Bartolí Llorach: El 21 de febrer de 1896 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Isidre Pau Magí Bartolí Llorach. Sos pares es deien Antoni Bartolí Vives, llaurador, i Antònia Llorach Genovès. Sembla que fugint del servei militar, el 4 de gener de 1918 emigrà des de Reus a França i d'antuvi va fer feina d'obrer agrícola a Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord) i posteriorment de cuiner a l'Hôtel du Lion d'Or de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). El 5 de març de 1918 va ser fitxat a Perpinyà com a «anarquista militant, considerat perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Son germà major Josep Bartolí Llorach també fou un destacat militant anarcosindicalista.

***

Stefano Vatteroni [IISH]

- Stefano Vatteroni: El 21 de febrer de 1897 neix al barri d'Avenza de Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Stefano Vatteroni. Sos pares es deien Carlo Vatteroni i Elisa Lazzi. Estanyer i llauner de professió, milità en el moviment anarquista des de l'adolescència. Participà en els enfrontaments amb els escamots feixistes a la regió de Carrara i quan la pujada de Benito Mussolini al poder, per a evitar les represàlies dels feixistes locals, s'instal·là a Roma on entrà en contacte amb Errico Malatesta i participà en la propaganda llibertària i en la lluita antifeixista. Arran de l'atemptat comès l'11 de setembre de 1926 per Gino Lucetti, amic seu des de la infància, contra Mussolini, va ser detingut, com centenars de companys anarquistes, i acusat de «complicitat en atemptat, possessió d'armes i ferides a persones». En realitat el seu paper en l'atemptat va ser crucial, tant en l'organització, establint un mapa amb tots els detalls del camí que havia de seguir el cotxe del Duce, com en el finançament, ja que arribà a vendre un terreny que pertanyia a sa mare a Avenza per sostenir econòmicament la conxorxa. Jutjat, l'11 de juny de 1927 va ser condemnat pel Tribuna Especial per a la Defensa de l'Estat a 18 anys i nou mesos de presó i a tres anys de vigilància especial, purgant la pena a diferents presons: Lucca, Alessandria, Finalborgo, Civitavecchia (1932), Pallanza, Fossano, novament a Civitavecchia i Roma (1936-1937). Els tres primers anys els passà en total aïllament. El febrer de 1937, quan havia de ser alliberat a resultes d'una amnistia i d'una reducció de la pena, va ser novament condemnat el 5 d'abril de 1937 per la Comissió Provincial de Roma a cinc anys de confinament i deportat a les Illes Tremiti. També va ser condemnat a un any de presó per haver-se negat a fer la salutació feixista. A Tremiti conegué Jolanda Setti, que havia vingut a visitar son germà també confinat i la qual esdevingué sa companya. Més tard fou trasllada a l'illa de Ponça on restà fins al 1939, quan va ser enviat a l'illa de Ventotene. El 25 de gener de 1942, amb l'expiració de la seva pena, considerat particularment perillós, va ser traslladat a la colònia penitenciària de Tursi (Basilicata, Itàlia), on romangué fins la caiguda del règim feixista el setembre de 1943. Aleshores organitzà un grup de partisans que es dedicà a atacar les posicions alemanyes i a participar en l'alliberament de la regió. Acabada la II Guerra Mundial, s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia) i a Roma, per acabar finalment a Carrara. Col·laborador d'Umanità Nova, fou l'autor de la necrològica d'Elena Melli, la companya de Malatesta. Participà, amb Alberto Meschi, en la Cooperativa del Partisà i amb sa companya en la gestió de les colònies llibertàries «Gino Lucetti» i «Maria Luisa Berneri». Militant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara i de la Federació Anarquista Italiana (FAI), assistí a nombrosos congressos, com ara els de Carrara (setembre de 1945), de Florència (març de 1946), de Canosa (febrer de 1948), Liorna (maig de 1954) i Senigallia (novembre de 1957). Stefano Vatteroni va morir el 3 de gener de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou inhumat al Cementiri Municipal de Turigliano d'aquesta localitat al costat de Gino Lucetti i d'Alberto Meschi.

Stefano Vatteroni (1897-1965)

***

Felisa de Castro San Pedro (dreta), amb Concha Liaño Gil i sa filla Mouchina (Bordeus, 1943)

- Felisa de Castro San Pedro: El 21 de febrer de 1898 neix a Belver de los Montes (Zamora, Castella, Espanya) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Felisa de Castro San Pedro –algunas fuentes citan erròniament el segon llinatge com Sampedro. Era filla de Grimaldo de Castro Ramos, llaurador, i de Flora San Pedro Bratos. Conscient de la necessitat d'una organització específicament feminista dins del moviment llibertari, fundarà amb altres companyes a Barcelona a finals de 1934 el grup Grup Cultural Femení de Catalunya. La iniciativa va partir d'un petit grup de jovenetes militants dels sindicats i dels ateneus llibertaris –Maruja Boadas, María Cerdán, Nicolasa Gutiérrez, Soledad Estorach, Elodia Pou i Conchita Liaño entre d'altres, que comptarien amb el suport i la col·laboració de destacades i experimentades militats, com ara la mestra racionalista Pilar Grangel, Libertad Ródenas i Áurea Cuadrado, que seria directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona durant la guerra– amb l'objectiu de conscienciejar les dones en la necessitat de la seva participació en la lluita social. El nom que van triar, Grup Cultural Femení, era ja indicatiu del seu camp d'actuació, limitat a la conscienciació i captació, al marge del camp estrictament sindical. Es pretenia impulsar així mateix les relacions de solidaritat entre les dones, que s'ajudarien mútuament en aquelles dificultats específiques que, com a dones, trobessin en la seva activitat militant. Un dels seus acords, per exemple, consistia a establir torns perquè una d'elles tingués cura dels fills de les altres, possibilitant així les mares assistir a les reunions sindicals. La mancança d'un espai propi va limitar les possibilitats d'actuació. Van aconseguir organitzar un reeixit míting al Teatre Olímpia de Barcelona, per al qual van sol·licitar la col·laboració de Frederica Montseny que, sempre reticent als grups específics de dones, va rebutjar la invitació. Van col·laborar activament també en la campanya de solidaritat organitzada per la CNT davant la vaga general de Saragossa de 1934, quan nombroses famílies catalanes van acollir els fills dels vaguistes, posant en contacte les dones catalanes amb les mares saragossanes. En 1936 el Grup Cultural Femení s'integrà dins l'«Agrupación Mujeres Libres». Després de la derrota en la Guerra Civil, Felisa de Castro s'exiliarà a França, on trobarà altres companyes de CNT i de «Mujeres Libres» (Pepita Carpena, Pilar Grangel, etc.), tancades al camp de concentració de Clermont-l'Hérault. En 1943 marxarà a Bordeus. Felisa de Castro San Pedro va morir el 16 de novembre de 1981 a Caracas (Veneçuela)..

***

Necrològica d'Emilio Longas Costo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 de gener de 1980

- Emilio Longas Costo: El 21 de febrer de 1898 –el 22 de febrer, segons el certificat de defunció– neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Emilio Longas Costo –el segon llinatge moltes vegades citat erròniament de diferents maneres (Castro, Costa, Cotó, etc.). Sos pares es deien Gaudencio Longas i Francisca Costo. De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. A començament de la dècada dels vint es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en el sindicat anarcosindicalista i fou perseguit per les seves idees. El 22 de desembre de 1934 va ser detingut, juntament amb altres companys, a l'Ateneu Eclèctic de Barcelona i acusat d'haver participat en l'atracament d'una fleca. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per sufocar l'aixecament feixista i durant la guerra civil i la Revolució fou membre dels Comitès de Defensa Confederals i participà en la col·lectivització de la indústria fustera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser reclòs al camp de Le Haras, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), per a fer el servei gratuït per a les autoritats franceses. Quan la victòria alemanya, va ser enviat a Vernet, després al fort de Cotlliure i finalment deportat a Djelfa (Algèria), on restà fins l'alliberament del camp per les tropes aliades. Després milità en la CNT d'Alger fins al 1961, quan passà a Tours (Centre, França), després a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) i més tard a Rochefort (Poitou-Charentes, França). En 1967 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Sa companya fou Teresa Andreu Radua. Emilio Longas Costo va morir el 26 de juliol de 1978 a l'Hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat a Tours.

---

Continua...

---

[20/02] M�ting de Michel - Rossi cap al Brasil - Revolta de les subsist�ncies - Atemptat contra Bonservizi - �La Protesta� - �Exposici� sobre Gabriel Buades Pons� - Pissarro - Philippe - Cini - C�rignan - Jerrold - Broutchoux - Faas-Hardegger - Le Bris - Zapater - Laplanche - Mayre - Arrigoni - Repossi - Benito - Bifolchi - Ciliga - Ball�n - Cabero - Lepoil - Miguel Martorell - Blasco - Forner - Ulldemolins - Sordia - Baul� - Pascual - Arnau - Garc�a Barba - Durand - Balkhov - Clar - Balbuena - Alfarache - Bizeau - Recasens - Gasperini - Rosa - Pati�o - Villagrasa - Garc�a S�nchez - P�rez Mur - Pr�v�tel

Fri, 20 Feb 2026 13:25:31 +0100

[20/02] Míting de Michel - Rossi cap al Brasil - Revolta de les subsistències - Atemptat contra Bonservizi - «La Protesta» - «Exposició sobre Gabriel Buades Pons» - Pissarro - Philippe - Cini - Cérignan - Jerrold - Broutchoux - Faas-Hardegger - Le Bris - Zapater - Laplanche - Mayre - Arrigoni - Repossi - Benito - Bifolchi - Ciliga - Ballón - Cabero - Lepoil - Miguel Martorell - Blasco - Forner - Ulldemolins - Sordia - Bauló - Pascual - Arnau - García Barba - Durand - Balkhov - Clar - Balbuena - Alfarache - Bizeau - Recasens - Gasperini - Rosa - Patiño - Villagrasa - García Sánchez - Pérez Mur - Prévôtel

Anarcoefemèrides del 20 de febrer

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Míting de Louise Michel: El 20 de febrer de 1883 se celebra a la Salle des Folies-Montrouge del XIV Districte de París (França) un míting públic de la destacada militant anarquista Louise Michel. L'acte, organitzat pel grup «La Vengeance Anarchiste» del XX Districte de París, tingué com a tema la repressió desencadenada arran de l'anomenat «Procés dels 66» jutjat pel Tribunal Correccional de Lió (Arpitània). A l'acte, al qual assistiren uns cinc-centes persones i en el qual hi hagué aldarulls a la porta d'entrada, parlaren a més de Louise Michel diversos anarquistes. El grup «La Vengeance Anarchiste» edità posteriorment, el 6 de març i l'1 d'abril de 1883, dos números d'un periòdic del mateix nom.

***

Membres de la Colònia Cecília

- Giovanni Rossi embarca cap al Brasil: El 20 de febrer de 1890 un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), per iniciativa de Giovanni Rossi, embarca a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el vaixell «Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de «La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista.

***

Revolta de les subsistències

- Revolta de les subsistències: El 20 de febrer de 1919 esclata un fort moviment de protesta a Inca (Mallorca, Illes Balears) davant la manca de subsistències, tal i com havia passat a Palma dos dies abans. La revolta es va centrar contra el batle i el cap liberal (Domènec Alzina) d'Inca. El moviment de protesta durà una quants dies.

***

Seguici fúnebre de Nicola Bonservizi a Milà

- Atemptat contra Nicola Bonservizi: El 20 de febrer de 1924, a la terrassa del petit restaurant italià Savoia, a prop de l'Òpera, de París (França), el jove anarcoindividualista italià Ernesto Bonomini, fereix de mort mentre dinava, per dos trets realitzats a boca de canó al cap, Nicola Bonservizi, primer secretari general local del fascio italià, corresponsal del periòdic Popolo d'Italia i redactor parisenc del periòdic feixista L'Italia Nouvelle. Bonomini es va fer contractar de cambrer al restaurant Savoia per poder realitzar l'atemptat. Bonservizi morí setmanes després, el 24 de març, a l'hospital parisenc de Beaujon a conseqüència de les ferides i després de diverses operacions i trepanacions. Arrestat després de l'atemptat, Bonomini fou jutjat i condemnat el 23 d'octubre de 1924 a vuit anys de treballs forçats; pena que finalment serà tot d'una commutada per presó. A favor seu va jugar l'assassinat el 10 de juny de 1924 del diputat antifeixista italià Giacomo Matteotti per un escamot a les ordres de Mussolini, que va mostrar al món el veritable rostre del feixisme.

***

Capçalera de La Protesta

- Surt La Protesta: El 20 de febrer de 1933 surt a Puteaux (Illa de França, França) el primer número del periòdic bilingüe (italià i francès) bimensual La Protesta - La Protestation. Reemplaçà el periòdic Umanità Nova (1932-1933), prohibit per les autoritats franceses el gener d'aquell any. Va ser publicat per Antonio Cieri i Rivoluzio Gilioli, amb la col·laboració de Camillo Berneri. La gerència la portà Antoine Ballet. En sortiren dos números més (12 i 28 de març de 1933), abans de ser prohibit.

***

Cartell de l'acte

- Exposició sobre Gabriel Buades Pons: El 20 de febrer de 2020 s'inaugura a la Sala de Vidre del Claustre de Sant Domingo d'Inca (Mallorca, Illes Balears) l'exposició «Gabriel Buades i Pons 81903-1938). Compromís llibertari». La mostra, organitzada per l'Ajuntament d'Inca en el marc del cicle de memòria història «Inca té Memòria», va voler retre homenatge al destacat militant anarquista i anarcosindicalista inquer Gabriel Buades i Pons, afusellat pels feixistes en 1938. En l'exposició es pogueren veure fotografies, documents i cartes personals de l'homenatjat. L'exposició va romandre fins el 6 de març de 2020.

Naixements

Lucien Pissarro (ca. 1937)

- Lucien Pissarro: El 20 de febrer de 1863 neix al IX Districte de París (França) el pintor, escultor, gravador i editor anarquista Lucien Camille Pissarro. Era el fill major del pintor impressionista anarquista Camille Pissarro i de Julie Vellay, filla d'un viticultor que havia entrar al servei domèstic del pintor i que esdevingué la seva model i companya. Fugint de la guerra francoprussiana, sa família s'instal·là en 1870 a Londres (Anglaterra) i el 14 de juny de 1871 Camille i Julie, que estava embarassada del quart fill de la parella, es casaren civilment a Croydon (Londres, Anglaterra); ambdós tingueren en total vuit infants. Dies després de la cerimònia, els Pissarro retornaren al continent i s'instal·laren, primer, a Louveciennes (Illa de França, França) i, poc després, a Pontoise (Illa de França, França). Lucien Pissarro cresqué envoltat d'amics de son pare (Paul Cézanne, Édouard Manet, Claude Monet, etc.) i començà a dibuixar i a pintar. D'antuvi conreà la pintura paisatgística i a parir dels anys vuitanta s'interessà per l'escultura i la xilografia. Entre 1884 i 1890 treballà per la societat d'impressió i d'edició artística «Manzi, Joyant et Cie». En 1886 participà amb son pare en la VIII Exposició Impressionista, on mostrà 10 pintures, fortament influenciades pels seus amics Paul Signac i Georges Seurat. Fou un dels primers artistes en reivindicar el moviment neoimpressionista, exposant el I Saló dels Independents i en 1888 a Brussel·les (Bèlgica) amb el grup avantguardista «Les Vingt». En 1890 marxà cap el Regne Unit i s'instal·là definitivament a Londres. En 1891 va fer una conferència sobre l'impressionisme al Art Workers Gild. El 10 d'agost de 1892 es casà a Richmond (North Yorkshire, Anglaterra) amb la il·lustradora artística Esther Levi Bensusan. Entre 1893 i 1897 la parella visqué a Epping (Essex, Anglaterra). El 8 d'octubre de 1893 nasqué l'únic infant de la parella, Orovida Camille Pissarro, que amb el temps esdevindrà una pintora i gravadora reconeguda. El maig de 1893 participà amb dibuixos en el número especial dedicat a l'Anarquia de la revista La Plume i en 1894 col·laborà en la sèrie londinenca de la revista anarquista francesa Le Père Peinard; en aquests anys també col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1894 creà a la seva casa d'Epping, molt influenciat per William Morris i la seva «Kelmscott Press», l'editorial «Eragny Press», que jugà un important paper en el desenvolupament de l'edició artística europea i que prengué el nom d'Éragny-sur-Epte (Picardia, França), població de la seva residència familiar, publicant 32 llibres fins al 1914. En 1895 il·lustrà, amb Louis Anquetin i Félix Valloton, el llibre del propagandista anarquista Zo d'Axa Le grand trimard. En 1896 abandonà la Societat dels Independents. El març de 1897 patí un vessament cerebral, cosa que li va impedir pintar fora de casa fins el 1905. L'abril de 1897 es traslladà amb sa família la número 62 de Bath Road, al barri de Bedford Park de Chiswick (Londres, Anglaterra). Entre 1897 i 1908 col·laborà amb dibuixos per la publicació llibertària Les Temps Nouveaux. A partir de 1902 visqué amb sa família al número 27 de Stamford Brook Road, al mateix barri londinenc de Chiswick. En 1903, amb els artistes llibertaris Maximilien Luce i Théo van Rysselberghe, il·lustrà el llibre del propagandista anarquista Jean Grave Les aventures de Nono. Entre novembre i desembre de 1904 exposà al New English Art Club (NEAC) de Londres, societat artística alternativa a la Royal Academy, i dos anys després n'esdevingué membre. En aquests anys establí una forta amistat amb els artistes prerafaelites i els pintors plenairistes. Conegué Charles Ricketts i Charles Shannon i contribuí amb gravats a la seva revista The Dial. En 1907 entrà en el Walter Sickert’s Fitzroy Street Group i en 1911 fou un dels cofundadors del londinenc Camden Town Group, que agrupava els artistes britànics postimpressionistes. Entre 1913 i 1919 pintà paisatges a diferents indrets (Dorset, Westmorland, Devon, Essex, Surrey i Sussex). El maig de 1913 realitzà la seva primera exposició individual a la Carfax Gallery de Londres. El juliol de 1916 esdevingué ciutadà britànic. Amb James Bolivar Manson i Théo van Rysselberghe, en 1919 fundà el «Monarro Group», que tenia com a finalitat promoure la pintura dels artistes impressionistes Claude Monet i Camille Pissarro (el nom ve d'ajuntar el principi i el final dels llinatges dels dos artistes); aquest grup contribuí fortament a la divulgació de l'impressionisme al Regne Unit, però deixà de funcionar tres anys més tard. Entre 1920 i 1930 exposà moltes vegades, en ocasions amb son pare i sa filla. Entre 1922 i 1937 pintà regularment al migdia francès i també al comtat anglès de Derbyshire. Entre 1934 i 1944 exposà a la londinenca Royal Academy. Lucien Pissarro va morir el 10 de juliol de 1944 en una petita casa de camp a Hewood (Comtat de Somerset, Anglaterra), on s'havia traslladat en 1940 fugint dels bombardeigs alemanys. En morir, la vídua donà el seu arxiu a l'Ashmolean Museum d'Oxford (Oxfordshire, Anglaterra).

Lucien Pissarro (1863-1944)

***

Auguste Albert Philippe

- Philippe: El 20 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 26 de febrer– de 1864 neix a Lorient (Bretanya) el periodista anarquista Auguste Albert Philippe, conegut com Philippe, André Philippe o Léon Wolke. Sos pares es deien Pierre Marie Félix Philippe, representant comercial, i Reine Marie Guénéguès. En 1894 va ser condemnat per un tribunal del Maine-et-Loire a cinc anys de presó ajornable per «associació de malfactors». Instal·lat a Reims, el maig de 1897 marxà a Roubaix buscant feina i, després de passar un mes a Londres (Anglaterra), esdevingué el gerent del periòdic La Cravache, que entre 1897 i 1898 s'edità a Roubaix, i on signà diversos articles sota el pseudònim Léon Wolke o Wolcke. El 29 de desembre de 1897 va ser condemnat pel tribunal correccional de Lille a un mes de presó, a 50 francs de multa i a 100 francs d'indemnització per «difamació a l'alcalde de Roubaix» en un article publicat en el citat periòdic. Per evitar l'empresonament, ja que amb aquesta condemna perdia el dret d'ajornar la pena anterior de cinc anys, fugí a Londres i fou substituït per Jean Bourguer i A. Sauvage en la gerència del periòdic. El febrer de 1898 Le Cravacheur de Roubaix publicà una carta seva, datada el 12 de febrer a Londres, on certificava que signava els articles com a Léon Wolke, exculpant així a d'altres de l'autoria de les seves col·laboracions. Sembla que, sota el nom d'Albert, en 1907 regentà un petit cafè a Reims, alhora que exercia el seu ofici i col·laborava en la nova època de La Cravache, editada en aquesta ciutat entre 1906 i 1913 per Jean Bourguer, Charles Dhooghe i Victor Grimbert. Philippe va morir el 22 d'octubre de 1917 a Londres (Anglaterra).

***

Attilio Cini

- Attilio Cini: El 20 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 21 de febrer– de 1868 neix a Correggioverde (Dosolo, Llombardia, Itàlia) el mosaïcista anarquista Attilio Cini. Sos pares es deien Mansueto Cini i Clementina Vernizzi, que morí durant el seu part. Durant la primavera de 1901 va ser buscat per la policia suïssa per posar-lo sota vigilància, ja que havia estat expulsat d'Alsàcia-Lorena per anarquista. L'abril de 1903 el Ministeri de l'Interior francès el fitxà com a «anarquista estranger». En 1905 es casà amb Marie Louise Désirée Dauverchain, de pare normand i mare belga, amb qui tingué quatre infants, nascuts tots quatre a llocs diferents d'Europa (Yvonne a Longwy, Edmond a Torí, Suzanne al Mayenne i Maurice a Montelaimar). En 1915 s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), amb sos dos fills majors, mentre que sa companya retornà a Normandia amb els infants més petits. En 1917 la parella tornà a reunir-se i visqué a diferents indrets de Normandia. Malalt, Attilio Cini va morir el 3 d'abril de 1926 d'un càncer a l'Hospital Lariboisiere de París (França) i fou enterrat al cementiri d'Argenteuil (Illa de França, França). Deixà unes memòries manuscrites que sa companya destruí. Un nét seu, Gilbert Roth, fou un destacat llibertari de Marsella (Provença, Occitània), membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) d'aquesta ciutat.

***

Notícia sobre la condemna d'Auguste Ernest Cérignan apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 3 de desembre de 1891

- Auguste Ernest Cérignan: El 20 de febrer de 1870 neix a Charleville (Ardenes, França) l'anarquista Auguste Ernest Cérignan –també citat Cérignon. Era fill de Jean-Baptiste Louis Cérignan, jornaler, i d'Hélèna Louise Miette. Es guanyava la vida treballant d'aprestador de teixits. A principis dels anys noranta era membre del grup anarquista de Reims (Xampanya-Ardenes, França) i va estar especialment lligat a Aaron Bandler. En 1890 va ser cridat a files i va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'èxercit per «varius». El 2 de desembre de 1891 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a 20 dies de presó per «cops i ferides», després haver embrutat els vestits de dues burgeses i haver-ne agredit una altra al carrer Fléchambault de Reims. El 21 de novembre de 1893 el seu domicili, com el de la resta d'anarquistes de la població, va ser escorcollat. El 29 de desembre de 1893 va ser detingut per participar, amb altres companys (Alfred Beuvard, Alphonse-Alexandre Bourgain, Jean-Baptiste Ganaye i Jules Lefèvre), en una agressió durant la nit de Nadal contra l'agent Richard al carrer Vesle de Reims –en aquesta acció va morir un dels agressors, anomenat Orth–; jutjat per aquest fet, el 10 de gener de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Reims a 13 mesos de presó i 15 francs de multa. El febrer de 1894 va ser qualificat de «perillós» en l'informe d'anarquistes de la policia. En sortir de la presó, va ser de bell nou detingut i empresonat cinc dies per «detenció de constrenyiment». En 1895 visqué a la regió parisenca, però l'any següent retornà a Reims, sense que la policia el pogués localitzar. Al final de sa vida treballà de lampista. Auguste Ernest Cérignan va morir l'11 d'abril de 1908 a l'Hospital Tenon del XX Districte de París (França).

***

Laurence Jerrold

- Laurence Jerrold: El 20 de febrer de 1873 neix al barri de Saint Giles de Londres (Anglaterra) el periodista, assagista, crític teatral i anarquista Laurence Jerrold. Sos pares es deien Evelyn Douglas Blanchard Jerrold i Florence Lucy Yapp. Instal·lat a París (França) des de la infància, en 1888 començà els estudis a la prestigiosa, progressista i experimental Escola Monge. En 1896 cofundà, amb Bernard Lazare i Achille Steens, el «Grup d'Art Social». En aquesta època col·laborà en L'Art Social i La Revue Blanche. Freqüentà Fernand Pelloutier, també membre del «Grup d'Art Social», per a qui va realitzar nombroses traduccions. En 1896 col·laborà en La Société Nouvelle. El juliol de 1896 va ser delegat del «Grup d'Art Social» al Congrés Internacional Socialista de Londres. Entre 1897 i 1903 va escriure regularment la columna «Chronique des lettres anglaises» en L'Humanité Nouvelle d'Augustin Hamon. En 1902 col·laborà en la revista britànica The Artist. Era membre del grup «Pharos Club», del barri londinenc de Covent Garden, que va produir en 1902 la primera representació amateur de l'obra de teatre The Admirable Bashville de George Bernard Shaw. L'agost de 1906 va cobrir el desastre de la mina de Courrières (Nord-Pas-de-Calais, França) per al diari The Telegraph. Va ser un dels fundadors, el desembre de 1907, de l'Associació de la Premsa Angloamericana de París, de la qual fou membre del seu comitè, ocupant diversos càrrecs (tresorer, president, etc.). El 29 de juny de 1908 es va casar a Saint-Martin-aux-Buneaux (Alta Normandia, França) amb la pintora Germaine Leprince-Ringuet, amb qui tingué tres infants (Gilbert Oliver, Francis Gabriel i Margery Kate). A partir de 1908 i fins la Gran Guerra, va ser corresponsal a París del diari London's Daily Telegraph. Entre 1910 i 1918 va ser membre de l'«Autors' Club», al Whitehall Court de Londres. En aquests anys va escriure diferents llibres sobres les relacions francobritàniques, com ara The Real France (1911), The French and The English (1913), France, Her Peuple and Her Spirit (1916), France Today (1916), À l'honneur de l'Armée française (1917), etc. Altres publicacions on va col·laborar van ser The Contemporary Review, The Fortnightly Review, Le Magazine International, Mercure de France, The Motntly Review, Renaissance Artistique et Littéraire, L'Oeuvre d'Art International, Revue France, Revue Hebdomadaire, etc. Traduí poemes de Walt Whitman al francès, autor del qual va ser un dels seus introductors a França. Laurence Jerrold va morir l'1 de novembre de 1918 a l'Hospital Anglès de Levallois-Perret (Illa de França, França), a conseqüència de l'epidèmia de grip espanyola, i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població –posteriorment va ser traslladat al cementiri parisenc de Montmartre, on reposa amb sa companya. A l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam es troba dipositada correspondència seva amb Augustin Hamon.

Laurence Jerrold (1873-1918)

***

Notícia sobre el processament de Louis Broutchoux apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 9 d'octubre de 1915

- Louis Broutchoux: El 20 de febrer de 1881 neix a Essertenne (Borgonya, França) l'anarquista i anarcosindicalista Louis Broutchoux. Era fill d'una família nombrosa de vuit germans. Sos pares es deien Sébastien Broutchoux, jornaler i obrer metal·lúrgic, i Lazarette Clair, domèstica, i era un dels germans petits del destacat anarquista Benoît Broutchoux. Es guanyava la vida treballant de manobre a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), encara que era habitual amb sos germans d'anar a fer les veremes al departament de Saona i Loira. En 1900 vivia amb son germà Benoît mentre aquest organitzava conferències per fundar el grup anarquista de Montceau-les-Mines. Amb l'anarquista Jean Douhéret, participà activament en les reunions dels miners en vaga de Montceau-les-Mines celebrades entre el 17 i el 19 de febrer de 1901, arribant a pujar al balcó de l'ajuntament de la població amb la bandera negra per a fer un discurs als obrers i on també prengué la paraula Paul Lafargue, que havia vingut a Montceau-les-Mines per a fer una conferència, i que volia sortir amb la bandera roja, però no amb la negra, «símbol de dol i emblema de l'anarquia». El 10 de març de 1901 s'establí a París (França) i el 8 de desembre de 1901 vivia al número 54 del carrer Cavé de Levallois-Perret (Illa de França, França). En aquesta època treballava de manera irregular a les obres del barri parisenc de Les Ternes. En 1902 va ser declarat exempt de realitzar el servei militar per la pèrdua d'una falange del polze esquerre. El gener de 1902, segons un informe policíac, treballava a les obres del metro parisenc. El 18 de març de 1902 vivia al número 115 del bulevard Ney de París. El 28 de novembre de 1903 es casà a Genolhac (Llemosí, Occitània) amb la cosidora Marie-Clémence Maximin, de qui enviudà. L'octubre de 1910, amb altres companys manobres (Jean Aire, Jean Marie Brégnaud, Jean Laprey, Benoît Lequin, Auguste Mathey, etc.), va fer la verema al comtat de Mâcon (Borgonya, França). El desembre de 1910, quan vivia amb son germà Benoît al número 29 de carrer Lille de Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), la policia sospità que era l'autor de tres sabotatges als pals telegràfics entre les vies fèrries de les poblacions del Nord-Pas-de-Calais de Billy Montigny i d'Hénin-Liétard (actualment Hénin-Beaumont). Quan la Gran Guerra, el 22 de maig de 1915, per mor de la mutilació a la seva mà, va ser destinat al Serveis Auxiliars de l'Exèrcit i l'11 de juny de 1915 va ser enviat a la VIII Secció d'Infermers Militars i fins a l'11 de novembre de 1918 passà per diverses unitats d'infermers i esquadrons de trens. L'octubre de 1915 va ser jutjat en consell de guerra sota l'acusació d'haver treballat de terrelloner a partir de 1914 sota el nom fals de Cormeray fent rases a Presles (Illa de França, França), però va ser absolt d'aquest delicte. En 1919 visqué a Les Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França) i entre 1922 i 1923 a Reims (Xampanya-Ardenes, França). El gener de 1924 vivia al passeig del Moulin Haury de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) i treballava de xofer a la Maison Rolland, al número 189 de l'avinguda Général Bizot de París. En aquesta època va ser esborrat del llistat d'anarquistes del departament de Saona i Loira. Louis Broutchoux va morir l'11 de juliol de 1951 al seu domicili de Vendôme (Centre, França).

***

Margarethe Fass-Hardegger (Munic, 1909)

- Margarethe Faas-Hardegger: El 20 de febrer de 1882 neix a Berna (Berna, Suïssa) la sindicalista, pacifista, feminista i escriptora llibertària Margarethe Hardegger, més coneguda com Margarethe Faas-Hardegger, amb el llinatge de son primer marit. Durant els seus anys escolars va desenvolupar un fort esperit reivindicatiu i per la qual cosa va ser internada en un pensionat per sos pares. Va estudiar medicina després de treballar un temps en l'empresa PTT (Postes, Téléphones et Télegraphes), on son pare treballava, i de casar-se amb Philippe Faas. Paral·lelament a la seva activitat estudiantil –va canviar els estudis de medicina pels de dret–, va organitzar cercles de discussió i va contribuir a la creació de sindicats. Va prendre part en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors del Tèxtil. En aquests anys va introduir-se en els cercles llibertaris i antimilitaristes, especialment amb els de Fritz Brupbacher, James Guillaume i Gustav Landauer, de qui s'enamorarà. Més tard passa a ser secretària de la Unió Suïssa dels Sindicats Professionals (USSP) i publica en 1906 el periòdic Die Vorkämpferin (La Pionera), òrgan de la Federació Obrera Suïssa; un any més tard sortirà la versió francesa sota el títol L'Exploitée. A més del món sindical, impulsarà reivindicacions educatives, neomaltusianes, anticlericals i antimilitaristes. En 1907 va participar en la primera conferència de dones socialistes a Stoccarda (Alemanya) i va conèixer l'anarquista de Zuric Ernest Frick. Son company la deixar per continuar amb la seva carrera de cantant líric a Viena. En 1908 va participar en el Congrés Anarquista de Chaux-de-Fonds, on va exposar la seva tesi sobre l'amor lliure. Mentrestant les relacions entre el Comitè Sindical Federal i Margarethe s'alteren, a causa dels seus articles sobre sexualitat i control de natalitat, però sempre comptarà amb el suport de les Unions Obreres i dels sindicalistes revolucionaris llibertaris, posant el seu òrgan d'expressió La Voix du Peuple al servei de L'Exploitée. L'abril de 1909, quan L'Exploitée deixa de publicar-se a partir d'octubre de 1908 després de 18 números, Faas-Hardegger abandona el càrrec de secretària de l'USSP. S'afiliarà al Sozialistiche Bund, al costat de Landauer, i col·laborarà en el seu periòdic Der Sozialist. Amb Erich Mühsam crearà el grup TAT i trencarà amb Landauer, que havia criticat la seva obra sobre l'amor lliure. Va estar molt lligada durant aquests anys a l'anarquista Filareto Kavernido. En 1912 va ser condemnada a tres mesos de presó i novament en 1915 a un any de presó per propaganda neomaltusiana i per ajudar a l'avortament. Amb son nou company Hans Brunner va participar en experiències comunals a la zona de Zuric i a Minusio, a prop de la Baronata. Va fundar el «Comitè per la protecció dels orfes de guerra». Durant els anys 50 va lluitar contra la prohibició de les armes nuclears i en 1959 va organitzar una àmplia campanya pel sufragi femení. Es va divorciar en dues ocasions i va tenir dues filles amb Philippe Faas (Olga i Lisa). Margarethe Faas-Hardeger va morir el 23 de setembre de 1963 a Minusio (Ticino, Suïssa).

***

Notícia de la condemna d'Edmond Le Bris apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 28 de desembre de 1911

- Edmond Le Bris: El 20 de febrer de 1890 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Edmond August Le Bris. Sos pares es deien Edmond Marie Le Bris, pintor del port de Brest, i Yvonne Marie Joséphine Guéguen. Treballà d'escrivent administratiu de la Marina a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) de la ciutat. En els anys 1910 milità en la Joventut Sindicalista i en el Cercle Neomaltusià de Brest. Era molt amic de l'anarquista Paul Gourmelon. El 10 de novembre de 1911 refusà per motius de consciència incorporar-se a la seva caserna del 106 Batalló d'Infanteria a Châlons-sur-Marne, actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França), per a fer el servei militar. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser detingut el 4 de desembre de 1911. El 26 de desembre va ser jutjat en consell de guerra a Nantes (País del Loira, Bretanya) i condemnat a un any de presó per insubmissió. En 1912 va ser inscrit en el «Carnet B» del departament de la Marne (Xampanya-Ardenes, França) on realitzava el servei militar. El 14 d'octubre de 1915 es casà a Brest amb la costurera Valérie Henriette Gourmelon i en aquesta època era soldat del 154 Regiment d'Infanteria establert a Saint-Brieuc (Bretanya). Durant el Congrés de la Unió Departamental dels Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del Finisterre (Bretanya) celebrat entre el 4 i el 5 d'abril de 1920 a Carhaix-Plouguer (Bretanya), va ser elegit successor de François Dravalen en el càrrec de secretari general. El 15 d'octubre de 1920 va ser nomenat secretari de la Casa del Poble de Brest i membre del seu consell d'administració, que aleshores comptava set anarquistes entre els 19 membres. En 1921 representà el Sindicat d'Estibadors del port en el «Comitè Sacco-Vanzetti». En 1922, durant l'escissió de la CGT, fou partidari de la majoria confederal, però el seu nom no figura a partir d'aquesta data en els congressos nacionals d'aquest sindicat. Residí a Saint-Ouen (Illa de França, França). Edmond Le Bris va morir el 27 de juliol de 1972 a l'Hospital Charles Richet de Villiers-le-Bel (Illa de França, França).

***

Necrològica de Mateo Zapater Sebastián apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1966

- Mateo Zapater Sebastián: El 20 de febrer de 1890 neix a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Mateo Zapater Sebastián. Sos pares es deien Valero Zapater i Inocencia Sebastián. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vall-der-roures (Matarranya, Franja de Ponent), fou un dels organitzadors de la col·lectivitat agrícola durant la Revolució. Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva de les tropes de la reacció comunista encapçalada pel comandant Enrique Líster Forján contra les col·lectivitats llibertàries aragoneses, va ser empresonat a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) pels estalinistes i un cop lliure participà en la reorganització d'aquestes. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'exili. Sa companya fou Teresa Barrue. Mateo Zapater Sebastian va morir l'11 de febrer de 1966 al seu domicili de Belargan (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de la condemna de Gabriel Laplanche apareguda en el periòdic parisenc L'Insurgé del 29 de maig de 1910

- Gabriel Laplanche: El 20 de febrer de 1892 neix a L'Argentièira (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Gabriel Joseph Laplanche. Era fill de Victor Laplanche, ex peó de camins, i de Marie Clémence Testud, modista. Amb son germà Josep Laplanche, milità en el moviment anarquista de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) i es guanyava la vida treballant d'obrer enguixador en la construcció. En 1910 vivia al número 14 del carrer Martin d'Aurec de Saint-Étienne, al mateix edifici que l'anarquista Nicolas Berthet. Era assidu de les reunions de la Joventut Sindicalista de Saint-Étienne, on destacava per la violència de les seves paraules. El 10 d'abril de 1910, durant un viatge d'Aristide Briand, president del Consell de Ministres francès, a Saint-Chamond (Alvèrnia, Arpitània), va ser detingut després de ferir, en una reunió pública, un secretari de la policia; per aquests fets, el 10 de maig de 1910 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne a vuit mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència; en l'apel·lació del 15 de juny d'aquell any, la prohibició de residència va ser anul·lada. L'octubre de 1910 va ser posat en llibertat i retornà a Saint-Étienne. En 1911 va ser un dels màxims responsables de la Joventut Sindicalista i del grup anarquista «Germinal». Juntament amb altres companys (Berthet, Hipp i Pelaud), figurava en un llistat d'anarquistes de Saint-Étienne i aleshores vivia al número 16 del carrer Victor-de-Laprade. Va escriure un article sobre la seva condemna, el qual va ser publicat en el número del 5 de juliol de 1912 de La Bataille Syndicaliste. En 1921 col·laborava en Le Libertaire. El 27 de març de 1923 es casà al VI Districte de Lió (Arpitània) amb Henriette Louise Visdeloup, de qui va enviudar. En aquesta època treballava de firaire i vivia al número 96 del carrer Vauban de Lió. El 20 de febrer de 1933 es casà al IV Districte de Lió amb Julienne Henriette Fumey-Dumoulin i en aquesta època continuava treballant de firaire i vivia a Écully. En 1938 va fer costat la Lliga per a la Protección de la Infància. Gabriel Laplanche va morir el 21 de desembre de 1969 al seu domicili d'Écully (Lió, Arpitània).

Gabriel Laplanche (1892-1969)

***

Necrològica d'Albert Mayre apareguda en el diari parisenc Ce Soir del 14 d'octubre de 1938

- Albert Mayre: El 20 de febrer de 1893 neix al V Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista, i després comunista, Albert Marius Mayre. Era fill d'Auguste Alexandre Mayre, moliner, i de Marie Antoinette Charroin. D'antuvi es guanyà la vida treballant de torner metal·lúrgic i posteriorment de corrector d'impremta. En 1912 vivia al número 37 del carrer Nationale de Marsella (Provença, Occitània). En aquesta època era un dels animadors, juntament amb Eugène Comte i Joseph Michel, del Grup de Propaganda i d'Educació Anarquista (GPEA), grup de tendència anarcoindividualista i que arreplegava una vintena de companys francesos (Henri Arcos, Charles Dimier, Clara Gay, Marie Mauger, etc.), italians (Delucchi, Vitale, etc.), espanyols (Manuel Font, etc.), polonesos (Kasimirtchak, etc.) i suïssos (Spoerli, etc.). El GPEA es reunia tots els dissabtes al número 63 de l'Allé des Capucines de Marsella. En 1913 també era membre del Grup d'Estudis Socials (GES), el qual ajuntava anarquistes de totes les tendències i que estava animat per Auguste Durand. En 1913 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt per «cicatriu viciosa de la cama dreta», estatus que va mantenir en les posteriors revisions. Instal·lat a París (França), en 1919 era un dels responsables de la Comissió de Propaganda del Soviet Regional i aleshores vivia al número 11 del carrer d'Orléans del XIV Districte de París. En 1920 era membre del Comitè Central Provisional del «Partit Comunista» creat per Raymond Péricat i Jacques Sigrand. Corrector en una impremta de Montmartre, el 20 de març de 1923 va ser admès en el Sindicat de Correctors. El 29 de novembre de 1924 es casà al XIV Districte de París amb la domèstica Élisabeth Robin, amb qui tingué un infant. En aquesta època vivia al número 15 del carrer de l'Eure del XIV Districte de París, que serà el seu domicili definitiu. Entre 1933 i 1938 va ser membre del Comitè Sindical del Sindicat de Correctors. Al final de sa vida va ser corrector en cap del diari parisenc Ce Soir. Albert Mayre va morir de meningitis el 12 d'octubre de 1938 a l'Hospital Broussais del XIV Districte de París (França) i va ser enterrat a l'Île Barbe del IX Districte de Lió (Arpitània).

---

Continua...

---

[19/02] Vetllada pro Escola Racionalista - Revolta de les subsist�ncies - Atemptat contra Clemenceau - Manifestaci� per Valpreda - Beaufort - Cussy - Belloti - Oerter - Rosell - Coquin - Foix - Girelli - Font�n - Trigo - Papazian - Cei - Lavilla - Molina Ortega - Pascual - P�rez Ib��ez - Nadal - Ponce de Le�n - Trapero - Multatuli - �Herrerita� - Creaghe - Duchmann - Montacci - Bruzzi - Besnard - Forner - Pierrot - Binimelis - Calzada - Armand - �lvarez P�rez - Morcillo - Gorr�n - Lime - Lozano - Iacopucci - Graziani

Thu, 19 Feb 2026 13:22:47 +0100

[19/02] Vetllada pro Escola Racionalista - Revolta de les subsistències - Atemptat contra Clemenceau - Manifestació per Valpreda - Beaufort - Cussy - Belloti - Oerter - Rosell - Coquin - Foix - Girelli - Fontán - Trigo - Papazian - Cei - Lavilla - Molina Ortega - Pascual - Pérez Ibáñez - Nadal - Ponce de León - Trapero - Multatuli - «Herrerita» - Creaghe - Duchmann - Montacci - Bruzzi - Besnard - Forner - Pierrot - Binimelis - Calzada - Armand - Álvarez Pérez - Morcillo - Gorrón - Lime - Lozano - Iacopucci - Graziani

Anarcoefemèrides del 19 de febrer

Esdeveniments

Retrat de Rossend Arús Arderiu d'autor desconegut dipositat a la Biblioteca Arús de Barcelona

- Vetllada pro Escola Racionalista: El 19 de febrer de 1886 se celebra al Teatre Novetats de Barcelona (Catalunya) una vetllada literària i musical a benefici de les «Escoles Cosmopolites d'Ensenyament Lliure Popular de Catalunya» (Escola Racionalista de Barcelona), organitzada per la lògia maçònica «Emancipació» i sota l'auspici del periodista i escriptor Rossend Arús i Arderiu i del dibuixant i tipògraf anarquista Eudald Canibell i Masbernat. L'acte fou dividit en tres parts. En la primera, intervingueren diversos intel·lectuals catalans (Cristóbal Litrán, José María Lasarte, José Ruix, Conrado Roure, Josep Roca i Roca, Lluís Ricardo Forns, Rossend Arús i Arderiu i Josep Maria Vallès i Ribot) que llegiren diferents treballs sobre la importància del racionalisme pedagògic. En la segona, el grup Les Xilophonistes va interpretar dues peces musicals (Fantasia i Mandolinata). I en la tercera part, Dordal i Martí va executà al piano les obres de Franz Listz Dans le bois i Fête magyare; José Angulo y Morales, Juan Sol y Ortega i Frederic Soler (Pitarra) llegiren diferents escrits literaris; l'artista David cantà la mozartiana romança de Don Giovanni; i Celine Delepierre interpretà al violí Fantasia Russa.

***

Reunió en un centre obrer

- El Centre Obrer justifica la Revolta: El 19 de febrer de 1918 el Centre Obrer de Palma (Mallorca, Illes Balears) justifica l'actitud del poble en la Revolta de les subsistències del dia anterior, culpa d'imprevisió les autoritats, protesta per l'ús de les armes per part de la força pública, se solidaritza totalment amb la vaga de paletes que la Confederació Nacional del Treball (CNT) havia declarat poc dies abans i recomana com a solució provisional i immediata les restriccions d'electricitat. Per la seva banda, l'ajuntament insistí en la demanda de destitució del governador civil.

***

Recreació de l'atemptat de Clemenceau

- Atemptat contra Clemenceau: El 19 de febrer de 1919 a París (França) Louis-Émile Cottin, anarquista de 23 anys, dispara 10 trets contra el cotxe de Georges Clemenceau, aleshores president del Consell de Ministres francès, a qui malfereix. El vidre de seguretat del cotxe va salvar la vida del polític. De les tres bales que fereixen Clemenceau, una penetrarà a prop de la columna vertebral i travessarà un pulmó. Cottin va ser detingut, jutjat el 14 de maig de 1919 davant el III Consell de Guerra i condemnat a mort. En el seu procés declarà: «No comprenc la societat actual... És autoritària i només engendra un fotimer de desgràcies. Aquesta autoritat sempre ha estat una bubota a mans dels governants i en detriment de la massa. Tots els governs són els responsables de totes les guerres que deixen com a resultat la mort de milions d'individus.» Gràcies a la campanya engegada pel periòdic Le Libertaire, el 8 d'abril la condemna serà commutada a 10 anys de presó i a 20 de desterrament.

Atemptat contra Clemenceau (19-02-1919)

***

Cartell de la manifestació

- Manifestació per Valpreda: El 19 de febrer de 1970 se celebra a Roma (Itàlia) una gran manifestació en suport de l'anarquista Pietro Valpreda, i altres companys, processat per l'atemptat de la Piazza Fontna de Milà (Llombardia, Itàlia). Aquesta manifestació va ser convocada per la Federació Anarquista Italiana (FAI), entre altres organitzacions.

Naixements

Foto policíaca de Gilbert Beaufort (5 de març de 1894)

- Gilbert Beaufort: El 19 de febrer de 1862 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista Gilbert Jules Beaufort. Sos pares es deien Gilbert Beaufort, ebenista, i Marie Pauline Euphrasie Bonnissent, modista. Ebenista com son pare, en 1883 va ser sortejat al IX Districte de París i va fer el servei militar al III Regiment de Caçadors d'Àfrica a Constantina (Algèria). Estava casat amb Antoinette Joséphine Collier, amb qui va tenir un infant i de qui es va divorciar. D'antuvi seguidor del general Georges Boulanger, en 1891 es declarà anarquista i assistí a reunions llibertàries a la regió parisenca (Clichy, Saint-Denis, Saint-Ouen). El 5 d'agost de 1893 assistí a una vetllada familiar anarquista a la Salle de la Maison Blanche de Saint-Ouen (Illa de França, França). Treballador a la fàbrica de pianos «Pleyel», va ser despatxat a resultes d'una baralla amb l'encarregat Charlier per mor de les seves opinions anarquistes. Denunciat per agressió, va ser jutjat en un procés verbal per «violències lleus». El setembre de 1893 l'anarquista Péron va fer una col·lecta al seu benefici arran d'aquest l'acomiadament en una reunió anarquista celebrada a Saint-Ouen. En 1894 ja treballava a la fàbrica de pianos «Kriegelstein », on guanyava vuit francs. El 3 de març de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom i dos dies després el seu domicili, al número 5 del carrer Saint Rémy de Saint-Denis, va ser escorcollat, trobant-li exemplars de periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte), retalls de premsa relatius al cas de l'anarquista Auguste Vaillant, dos fullets anarquistes (L'Almanach du Père Peinard i La philosophie de l'anarchie de Charles Malato) i la cançó Le chat des anti-propiétaires manuscrita. La policia també requisà un puny americà. Durant l'interrogatori confessà que era anarquista, però no partidari de la «propaganda pel fet» sinó de la «propaganda per la paraula», declarant-se a favor de l'abstenció en les votacions, amb la finalitat d'eliminar les lleis. Després de ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, l'endemà, 6 de març de 1894, va ser reclòs a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació d'«associació criminal». Un nova col·lecta es va organitzar en el seu profit en una reunió a Saint-Ouen i una petició dels veïns del seu barri va ser adreçada a la judicatura. El 17 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat provisional pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 2 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Fins a 1900 el seu nom es troba en els llistats d'anarquistes de la Prefectura de Policia de París i el juliol de 1903 va ser inscrit per les autoritats en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El 25 de juliol de 1931 es casà al XVIII Districte de París amb Emélie Rougetet. En aquesta època treballava d'envernissador i vivia al número 2 del carrer Letort del XVIII Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nota necrològica de Prosper Cussy apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 30 de desembre de 1924

- Prosper Cussy: El 19 de febrer de 1865 neix al VII Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Antoine Louis Prosper Cussy. Sos pares es deien Claude Édouard Cussy, aparellador, i Marie Louise Delahaye, modista. Es guanyà la vida treballant de fuster i ebenista. A partir de 1890 començà a militar en el moviment anarquista. Casat amb l'obrera tèxtil especialitzada Eugénie Julienne Cuisy, el 5 d'abril de 1903 tingué una filla, Germaine Rose Cussy, que també fou militant llibertària. En aquesta època vivia al número 30 del carrer Durantin i era secretari de la Lliga Antimilitarista del XVIII Districte de París. El 13 de juny de 1904 prengué la paraula, juntament amb altres destacats anarquistes, en un gran míting antimilitarista, celebrat a la Casa del Poble, al número 22 del carrer Charlemagne. En 1904 s'encarregà de recollir informes, estudis i diners per al Grup d'Estudis Socials (GES) de Saint-Louis (Missouri, EUA), responsable de l'organització d'una assemblea internacional anarquista. En aquests anys estigué en relació amb el grup editor de L'Ère Nouvelle (E. Armand, Marie Kugel, etc.). En 1905 era membre de la Union Ouvrière de l'Ameublement (UOA, Unió Obrera de la Indústria del Moble) del XVIII Districte de París, de la qual va ser secretari. En aquesta època difongué el cartell La vie de Louise Michel. Progagande aux enfants, editat el maig de 1905 per l'UOA, amb text de Charles Malato i dibuixos de Jules Hénault, per a la distribució gratuïta entre els infants. Va ser un dels fundadors del Comitè de Defensa Social (CDS). El 9 d'octubre de 1906 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional a 15 dies de presó, amb llibertat provisional, per «rebel·lió i violències a un agent», arran d'haver defensat el 10 d'agost anterior un vell home que era maltractat per la policia. En 1907 treballava a l'ebenisteria «Smith & Cie», als números 20 i 22 del carrer Autancourt. El 14 de juliol de 1907 participà en la manifestació celebrada als Camps Elisis on va cridar «Fora Clémenceau!», fet que va reivindicar posteriorment en el número del 21 de juliol de 1907 de Le Libertaire. En 1907 s'encarregà de les feines de fusteria d'una cooperativa de producció de llenceria, muntada al número 57 del carrer Couronnes. En aquesta època era membre del Grup d'Acció Revolucionària (GAR) del XVIII Districte de París, del qual formaven part destacat anarquistes (Miguel Almereyda, Henri Beylie, E. Jeannin, Henri Martini, Eugène Merle, Émile Méo Tissier, etc.). Segons informes policíacs, també participava en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), que se celebraven al carrer Barre. En 1921 participà en una recol·lecta «Per al poble rus», organitzada per Le Libertaire. En 1923 figurava en un llista d'anarquistes desapareguts del departament del Sena buscats per la policia. També milità en el Sindicat de Viatjants i Representants. Prosper Cussy va morir el desembre de 1924.

***

Foto policíaca de Louis Belloti (18 de març de 1894)

- Louis Belloti: El 19 de febrer de 1868 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Luigi Belloti, més conegut com Louis Belloti. Es guanyava la vida com a venedor ambulant. Era fill de Vittoria Trucano (Victorine Belloti), que formava part com a encobridora del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»). Vivia amb sa mare i nombrosos membres del grup (Orsini Beltrani, Paul i Annette Chericotti, Marie Milanaccio, etc.) al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París (França), on s'emmagatzemava el botí dels diversos robatoris realitzats pel grup. El 18 de març de 1894 la policia va irrompre al citat domicili i va ser detingut i empresonat amb sa mare. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat davant l'Audiència del Sena amb tota la «Banda Ortiz» en l'anomenat «Procés dels Trenta», que processà teòrics anarquistes juntament amb anarquistes il·legalistes. Defensat per Félicien Paris, finalment va ser absolt i el 2 de maig de 1894 es decretà la seva expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Vittoria Trucano (1839-?)

***

Fritz Oerter (ca. 1921)

- Fritz Oerter: El 19 de febrero de 1869 neix a Straubing (Baviera, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Friedrich Oerter, que va fer servir el pseudònim Bernhard Rothmann. Fill d'un sergent de l'Exèrcit Imperial, quan era adolescent es traslladà amb sa família a Fürth, a prop de Nuremberg, on son pare havia estat destinat. En aquesta ciutat bàvara aprengué l'ofici de litògraf. Amb son germà Josef Oerter (Sepp), un any més petit que ell, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya), formant part de l'ala esquerrana del partit i organitzant, sobretot, les organitzacions juvenils. En 1890, arran de diverses expulsions, abandonaren l'SPD i es passaren al moviment anarquista. Els germans Oerter es van veure implicats en el contraban a través de la frontera i en la difusió de propaganda i premsa anarquista (Autonomie, etc.). En 1892 Sepp hagué de fugir als Estats Units i en tornar, el desembre d'aquell any, va ser detingut amb Fritz per fer «discursos sediciosos» en un míting de desocupats a Magúncia. Jutjats el 25 d'octubre de 1893, Sepp va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a la presó de Münster i Fritz a 18 mesos. La presó afectà especialment a aquest últim i durant la dècada posterior patí una delicada salut. Després ambdós germans es van afiliar a l'Anarchistischen Föderation Deutschlands (AFD, Federació Anarquista Alemanya), fundada en 1903, i participaren en el seu òrgan d'expressió Der Freie Arbeiter (El Treballador Lliure). Arran d'unes acusacions de malversació de fons del periòdic Der Freie Arbeiter, Sepp abandonà en 1908 el moviment anarquista i reingressà en 1913 en la socialdemocràcia, per posteriorment acabar en el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit dels Treballadors Nacionalsocialistes Alemanys) i ser diputat pels nazis al nord d'Alemanya, morint en 1928; Fritz, però, restà anarquista durant tota sa vida. Quan esclatà la Gran Guerra, Fritz defensà la postura internacionalista i entre 1918 i 1919 participà en les activitats dels Consell d'Obrers i de Soldats de Fürth, a Baviera. En 1919 s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) i passà a ser un dels seus destacats afiliats, esdevenint l'editor del periòdic Der Syndikalist, per al qual escrigué molts d'editorials. Fou un gran defensor de la doctrina de resistència passiva dins de la FAUD, alhora que reivindicà la vaga general i el boicot com a eines de lluita al marge de la violència, arma aquesta que només s'havia de fer servir com a últim recurs. Aquesta teoria «pacifista» va ser resposta per molts militants que havien participat en els aixecaments revolucionaris armats de 1918 i posteriors. Propagà les seves idees de resistència passiva mitjançant gires propagandístiques i en 1920 publicà el fullet Gewalt, oder Gewaltlosigkeit? (Violència o no violència?). Va ser molt amic de Gustav Landauer, Ernst Toller i Erich Mühsam, tots protagonistes de la República dels Consell d'Obrers i de Soldats de Munic. En 1924 refugià Mühsam a la seva sortida de presó. En la dècada dels vint muntà una llibreria i una biblioteca de préstec a Fürth. En 1935 va ser detingut per les Sturmabteilung (SA, Tropes d'Assalt) i empresonat. Després d'un dur interrogatori, Fritz Oerter va morir el 19 de setembre de 1935 a l'hospital del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), oficialment de pneumònia. És autor de Nacktheit und Anarchismus (sd), Die sieben Todsünden der heutigen Gesellschaft (1910 i 1920, sota el pseudònim Bernhard Rothmann) Arbeiter-und Soldatenräte und ihre Aufgaben (1919), Was wollen die Syndikalisten? (1920), Grundlagen für ein neues Leben... (1920), Jugend ! Voran ! Eine Sammlung von Anregungen in Poesie u. Prosa (1923) i Die freie Liebe (1924), entre d'altres.

Fritz Oerter (1869-1935)

***

Albà Rosell Llongueres, octogenari, a la seva residència de Montevideo

- Albà Rosell Llongueras: El 19 de febrer de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el pedagog, maçó, militant anarquista i anarcosindicalista, i propagandista del naturisme integral Albà Rosell i Llongueras –el seu nom i els seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Alban, Albano, Rosel, Rossell, Llongueres, etc.). Era el novè fill, el petit, d'una família obrera nombrosa. Sos pares es deien Josep Rosell Calsa, filador de selfactina en una fàbrica i que havia estat afiliat l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i Eulàlia Llongueras Vallsdeperas. Freqüentà, molt poc, una escola privada, on conegué els germans Facund i Mateu Morral Roca. En 1889 assistí amb son pare a la seva primera manifestació obrera. Quan tenia nou anys sa mare morí i dos anys després començà a treballar en una fàbrica de teixits. En 1893 publicà el seu primer article en La Protesta de Sabadell. Cap el 1895 s'afilià al Sindicat Tèxtil i, com també feia feina de barber, organitzà el Sindicat de Perruquers. En aquests anys col·laborà en Tierra y Libertad, de Madrid, i en Juventud, de València. En 1899 fundà el Centre Fraternal de Cultura (Leopoldo Bonafulla, José Casasola, Odón de Buen y del Cos, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). En aquesta època, amb Mateu Morral Roca, creà el Grup «Vario» de la Federació Obrera de Sabadell i va ser iniciat en la lògica maçònica «Lleialtat» de Barcelona. Lector compulsiu de la premsa llibertària des d'infant, participà activament en la campanya per l'alliberament dels presos de Montjuïc i fou el corresponsal a Sabadell del periòdic lerrouxista El Progreso. També intervingué en mítings en defensa dels perseguits de «La Mano Negra» i dels fets d'Alcalá del Valle. Col·laborà en la premsa llibertària, sobre tot en La Protesta, d'Ernesto Álvarez, i conegué destacats anarquistes (Teresa Claramunt Creus, José López Montenegro, Josep Prat, Sebastià Suñé, etc.). Llegí moltes obres anarquistes i va escriure, sota la influència d'Henrik Ibsen i d'Ignasi Iglésias Pujadas, textos (Els llenyataires, La fàbrica, etc.). Aficionat al teatre des de la infància, actuà en grups d'aficionats, com ara el Centre Líric Dramàtic, i fundà l'Agrupació Dramàtica «Ibsen», en la qual participaran destacats anarquistes (Cranes, Duran, Mainé, Antoni Mas, Mateu Morral Roca, Rossend Vidal, Vivé, etc.). En aquest aspecte remarcà molt la necessitat de potenciar el teatre infantil, alhora pedagògic i lúdic. En 1900 començà a col·laborà en El Trabajo, òrgan de la Federació Obrera de Sabadell, i en 1901 el dirigí un temps. També va fer de mestre i ocupà la secretaria de la Institució Lliure d'Ensenyança de Sabadell fins el 1903, quan l'abandonà per discrepar del seu politicisme. Col·laborà en la Revista Pedagógica de Clemència Jacquinet i, a través de Mateu Morral Roca, va fer amistat amb Francesc Ferrer i Guàrdia. El 6 de gener de 1904 es casà amb la mestra racionalista Esperança Figueras Davi i Francesc Ferrer i Guàrdia li va encarregar la direcció de l'Escola Moderna de Montgat (Maresme, Catalunya), inaugurada el 30 d'abril d'aquell any. En 1905 va escriure l'opuscle Enseñanza integral (1905), en defensa d'aquest sistema d'ensenyament. S'integrà en el Museu Pedagògic Experimental de Francesca Rovira de Forn, creat en 1905. En aquests anys formà part de diverses institucions culturals catalanes, com ara l'Agrupació «Avenir» (Leopoldo Bonafulla, Felip Cortiella Ferrer, Joan Usón, etc.) o la Secció Catalana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI). En 1906 retornà a Sabadell i fundà i dirigí, amb el suport de la Federació Obrera de Sabadell, l'Escola Integral (1906-1909). En 1907 va fer una conferència a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i en 1908 publicà la revista Cultura, propugnant la creació d'una Biblioteca Populars per a Obrers. Coincidia amb els projectes educatius ferrerians, però els considerava molt difícils d'aplicar per manca de professorat i de llibres adequats, reivindicant més la línia de Paul Robin d'educació integral i d'altres pedagogs (Piotr Kropotkin, Luigi Fabbri, Johann Heinrich Pestalozzi, Maria Miller, Lev Tolstoi, Sébastien Faure, Madeleine Vernet, etc.). En 1909, arran dels fets de la «Setmana Tràgica» i la seva repressió, passà a França i després emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) dirigí durant un mes l'Escola Lliure del barri de Villa Crespo i conegué destacats militants anarquistes (John Greaghe, Alberto Ghiraldo, Apolinario Barrera, Rodolfo González Pacheco, Félix Basterra, Julio Barcos, Carlos Balsán, José de Maturana, etc.). Arran de l'atemptat de Simón Radowinsky contra Ramón Falcón, va ser detingut uns dies. L'ambient argentí no li va agradar i quatre mesos després d'arribar a Amèrica s'instal·là a l'Uruguai. A Montevideo, gràcies al suport de José Arechavaleta, Francisco Vázquez Cores i Manuel B. Otero, esdevingué funcionari de la Biblioteca Magisterial, adscrita al Ministeri d'Instrucció Pública, a més de tenir un càrrec en el Consell d'Ensenyança Primària. Entre 1909 i 1912 fou redactor de Los Anales de Instrucción Primaria i de l'Enciclopedia de Educación. Amb el suport d'Herminio Calabaza, en 1912 fundà a Montevideo la Lliga Popular per a l'Educació Raonada de la Infància i el seu periòdic Infancia, que dirigí entre 1913 i 1914. En aquest mateix 1912 ingressà en la maçoneria uruguaiana, de la qual acabà escalivat. En 1913 va crear l'Escola Integral de Montevideo, única escola racionalista integral existent a l'Uruguai. En 1915 retornà a Catalunya i s'encarregà d'escoles racionalistes a diverses poblacions, com ara Lloret de Mar (1915), Alaior (1918) i Carlet (1919). En aquests anys s'interessà per les qüestions naturistes i en 1922 fundà a Carlet (Ribera Alta, País Valencià) el periòdic El Naturista. Periódico de higiene, educación, ciencias, artes y crítica, exercint la corresponsalia de la revista Helios. A València creà el Centre Naturològic i s'oposà a les decisions de l'Assemblea Naturista d'aquesta ciutat. Amic personal d'Henri Zisly i seguint les posicions d'Émile Gravelle, reivindicava un «naturisme integral» (hidroteràpia, fitoteràpia, vegetarianisme, etc.), que abracés tots els camps de la vida humana (físic, social, ètic, científic, artístic, etc.) i treballà en la celebració d'un Certamen Naturista Ibèric que donés més ressò a la realitat social i revolucionària, tot en relació amb l'anarquisme; aquest certament, que s'havia de celebrar a Lisboa (Portugal), finalment no reeixí per discrepàncies entre els organitzadors. En 1922, quan anava a ocupar la direcció de l'Escola Lliure de Terrassa, per mor de la intensa repressió existent i poc abans del cop militar del general Primo de Rivera, emigrà definitivament a Montevideo (Uruguai). D'antuvi treballà com a cap d'arxiu en una empresa editora de diaris burgesos i després d'administratiu en el Consell d'Ensenyança fins a la seva jubilació en 1955. A la capital uruguaiana creà la seva pròpia editorial i revista (Analectos), fou redactor d'El Diario i de La Mañana, i col·laborà en diferents publicacions (La Calle, El Mundo, La República, etc.). Entrà a formar part dels cercles independentistes catalanistes a Montevideo encapçalats per Manuel Massó Llorens i en 1928 fou un dels fundadors, amb son fill Albà Rosell Figueres i Adolf Gamundi Roig, del Grup Separatista Avant –molt crític amb l'actuació de Francesc Macià Llussà, d'Estat Català i del Grup Nacionalista Radical–, dirigint entre 1928 i 1930 el seu òrgan oficiós quinzenal Nova Catalunya. Periòdic d'acció del separatisme català a Sud-amèrica, marcadament antiamericanista. Durant sa vida col·laborà, amb diferents pseudònims (Antonio Roca, Dr. Frank Aube, Laboremus, Laureano d'Ore, Germina Alba, J. E. Martí, Héctor Palmira Luz, Avenir Alba, Victoria Zeda, Héctor Thales, El Otro, etc.), en moltíssimes publicacions periòdiques, com ara Acracia, Ahora, Anales de Instrucción Primaria, El Autor Uruguayo, Avenir, Boletín Informativo, Cenit, CNT, Ciencia Social, Le Combat Syndicaliste, Cultura, Cultura Proletaria, Escuela Moderna, La Fuerza, Helios, Infancia, Inquietudes, Juventud, Naturismo, El Naturista, Nova Catalunya, Nueva Humanidad, Los Nuevos, Orto, La Protesta, Redención, Ruta, El Sindicalista, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Trabajo, Umbral, etc. És autor d'Adaptación (humano actor) tramoya en ocho cuadros (sd), Argamasa social (sd), La argolla (sd), Artistes (sd), Aventando cenizas (sd), Calvari (sd), Bromas y veras o La cachada (sd), El dret a la vida (sd), Coeducación (sd), Colonia de amores (sd), Comentarios sobre educación (sd), El condenado (sd), El coupletismo (sd), Del natural (sd), La educación del pueblo (sd), ¡La educación de vuestros hijos, hombres libres! (sd), En el vacío (sd), Esbozo de un plan de educación razonada (sd), Espejuelos (sd), La fábrica. Bosquejo en un acto (sd), Factores para una educación revonvadora (sd), Floshilda Darien (sd), La Francia de ayer (sd), Los golosos (sd), La guerra y la escuela (sd), La guerra y nuestros puntos de vista (sd), Hacia el futuro. Sinfonieta sociológica (sd), Hipnosugestiomanía (sd), Instrucció i analfabetisme (sd), Iberia en la estacada (sd), Lícidas el Pastorcillo. Cuento infantil en cuatro actos (sd), Els llaminers (sd), Els llenyataires (sd), Migala (sd), La mujer y la sociedad (sd), Naturismo práctico en la sociedad y en las colonias (sd), Naturlogía humana (sd), Nidales (sd), Plors del cor (sd), El poder de la educación (sd), Qué cosas sabe abuelita (sd), Rasgos y anécdotas (sd), Realidades. Comedia en dos actos (sd), La renovación de la escuela desde el punto de vista naturista (sd), Risas y llantos (sd), Ruinas (sd), Sirenas (sd), El teatro y la infancia (sd), Teatro infantil. Diálogos (sd), Voluntad... y multiplicaos (sd), Claror lejana (1904), Enseñanza integral (1905), El tío Corneja (1908), Deberes (1912), La escuela ideal (1912), Astorga y el naturismo (1913), El actual momento histórico y los problemas educativos (1918), Lluita de classes (1918), Maternología (1918), Naturismo y educación de la infancia (1918), El poble sobirà (1918), Albores (1919 i 1932), Fraternal (1919), Opiniones y comentarios sobre viruela y vacuna (1919), Aspecto médico-social de la dignidad humana (1921), Una visita a Macrobia (1921), Naturismo en acción (1922), La protección masónica (1927), En el país de Macrobia (1928), Cataluña Nación (1900-1927) (1930), Alba y ocaso (1935), La Alemania de hoy (1940), Recuerdos de un educador (1940), La mentira escolar (1944), Las vidas por ideales (1944), Monólogos. F. Sánchez, puertas adentro (1951), El naturismo en el banquillo (1951), Teatro y arte (1952), Rasgos y anécdotas de algunas personas (1952), La llamada (1953), En plena civilización (1954), La otra humanidad (1954), Planeta en el vacío (1954), El naturismo integral y el hombre libre (inèdit), Vidas trágicas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), Vidas truncas. Mateo Morral. Francisco Ferrer (inèdit), etc. Albà Rosell Llongueras va morir el 28 de maig de 1964 a Montevideo (Uruguai) i fou incinerat al Cementiri del Nord d'aquesta ciutat.

***

Signatura d'Albert Coquin (1902)

- Albert Coquin: El 19 de febrer de 1882 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Albert Victor Coquin. Sos pares, no casats, es deien Victor Émile Marie Coquin, mecànic, i Alexandrine Annette Tonnelat, jornalera i després florista, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat l'11 d'abril de 1885 a l'XI Districte de París. Es guanyava la vida treballant de serraller i a principis de segle va ser fitxat com a «anarquista» a París. El 13 de setembre de 1902 es casà al XIII Districte de París amb la modista amb màquina de cosir parisenca Louise Felten i aleshores vivia amb sos pares al número 87 el carrer de la Glacière. El 15 de novembre de 1903 va ser cridat a fer el servei militar i destinat al 102 Regiment d'Infanteria, però dies després, el 24 de novembre va ser llicenciat temporalment per «tuberculosi pulmonar» i finalment enviat definitivament a la reserva militar activa. Entre el 3 d'agost de 1914 i el 17 de març de 1916 va fer la campanya contra Alemanya, però a l'interior en diverses unitats i tallers militars. En aquests anys canvià en diferents ocasions de domicili, però sempre a la regió parisenca. Sembla que va ser un dels delegats al Congrés de la Federació de Sindicats Industrials, que se celebrà l'1 d'octubre de 1921 a Maison Commune, al número 49 del carrer Bretagne de París. El 20 d'octubre de 1921 es divorcià de Louise Feldten davant el Tribunal Civil del Sena. Entre el 18 i el 20 de juny de 1925 assistí al Congrés de la Federació Autònoma de la Construcció celebrat a Lió (Arpitània), de la quan va ser nomenat membre de la seva comissió executiva. En 1925 va ser nomenat tresorer del «Comité de l'Entraide» (Comitè de Suport Mutu), que consistia en una caixa de socors per als empresonats polítics i les seves famílies, i a partir de 1926 en fou secretari fins al novembre d'aquell any, que va ser substituït per Denant i Georges Vathonne. També fou membre de la comissió executiva de la 13 Regió Federal (Drancy, Le Bourget i Bobigny) del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció) i col·laborà en Le Libertaire, òrgan de la Unió Anarquista (UA). En aquesta època vivia al número 14 de l'avinguda Conti de La Garenne (Illa de França, França). El 14 de març de 1929 es casà a Cergy (Illa de França, França) amb Alice Léontine Lejeune. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pere Foix

- Pere Foix: El 19 de febrer de 1893 neix a Torà (Segarra, Catalunya) el periodista i escriptor anarquista i anarcosindicalista, i després polític republicà, Pere Carles Josep Foix i Cases, que va fer servir nombrosos pseudònims (Albert de la Ville, Antonio Rodríguez Delaville, Delaville, León X, León Xifort, Xifor, etc.). Sos pares es deien Antoni Foix i Magdalena Cases. Quan era molt jove, en 1910 marxà cap a l'Argentina per a guanyar-se la vida, on el febrer de 1911 fou un dels fundadors de la lerrouxista Unión Republicana Socialista Española (URSE), de la qual va ser bibliotecari del seu comitè a Buenos Aires. En 1913 retornà a Barcelona (Catalunya), on treballà fent de corredor de comerç i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1914, quan feia el servei militar a la Marina, antimilitarista convençut, desertà i s'instal·là a París (França), on s'integrà en el seu moviment llibertari. En 1919 col·laborà, sota diversos pseudònims (Albert de la Ville, León X, Xifort, etc.) en la premsa anarquista francesa (L'International, La Libertaire, etc.). De bell nou a Barcelona, va ser detingut i enviat a la base naval de Cartagena (Múrcia, Espanya), on va ser condemnat per un tribunal militar i se'l va enviar a complir la condemna a un penal a les colònies africanes; però quan el vaixell que el portava va fer una escala tècnica a Dakar (Senegal, Àfrica Occidental Francesa) pogué fugir i aconseguí enrolar-se en un vaixell francès que el portà fins a Marsella (Provença, Occitània) i d'allà, de bell nou, a París, on romangué uns mesos, col·laborant en La Revista Blanca. Novament a Barcelona, visqué clandestinament sota diverses identitats i ocupà la secretaria del Sindicat Mercantil de Barcelona de la CNT i va gestionar el conveni dels metal·lúrgics, als quals va animar a acceptar les Comissions Mixtes. En 1921 va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Catalunya de la CNT contra la repressió. Va estar molt relacionat amb Eusebi Carbó Carbó, Ángel Pestaña Núñez, Josep Peiró Belis, Simó Piera Pagès, Salvador Seguí Rubinat i Josep Viadiu Valls. El febrer de 1923 va ser nomenat delegat de la CNT de Catalunya davant la maçoneria. El març de 1923 patí un atemptat que el ferí lleument i es va veure obligat a amagar-se un temps i l'octubre d'aquell any va passar a França, d'on tornà el novembre de 1924. Durant la dictadura de Primo de Rivera participà en conspiracions contra el règim. Detingut en, com a mínim, set ocasions, la més llarga entre desembre de 1924 i març de 1925 –en aquesta temporada de reclusió a la Presó Model de Barcelona rebé correspondència del seu amic Panaït Istrati que havia conegut a París–, sumà en total dos anys i mig de reclusió. Establert a Galícia, en 1926 viatjà a Cuba gràcies a la xarxa clandestina establerta a Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1926 fou redactor del periòdic de Vigo El Pueblo Gallego i fou un dels fundadors del setmanari anarquista ¡Despertad! L'agost de 1926 es trobà amb Panaït Istrati a Niça (País Niçard, Occitània), on l'escriptor romanès havia llogat una casa per passar una temporada al costat de la mar. Entre 1927 i 1929 formà part del Comitè Nacional de la CNT, encapçalat per Joan Peiró Belis i establert a Mataró (Maresme, Catalunya). Va fer costat la gestió de Joan Peiró Belis enfront a les crítiques del Comitè de la Confederació Regional del Treball (CRT) de Catalunya, el Comitè Nacional Revolucionari (CNR) i els grups anarquistes. En 1928 mantingué una polèmica amb Joan Montseny Carret (Federico Urales) pel control de les subscripcions pro presos que feia La Revista Blanca. A finals de 1928 s'integrà en el grup anarquista «Solidaridad», precedent del corrent trentista, promogut per Ángel Pestaña Núñez de cara a integrar la CNT en un procés de «normalització política» i participà en la redacció d'Acción, portaveu oficiós de la CNT fins que es pogués publicar Solidaritad Obrera aleshores prohibida. El març de 1930 signà el «Manifest d'Intel·ligència Republicana», amb Eusebi Carbó Carbó, Josep Peiró Belis, Àngel Samblancat Salanova i Josep Viadiu Valls, entre altres, però en va retirar la signatura el juliol d'aquell any per a poder entrar en la redacció de Solidaridad Obrera, després de ser elegit pel Ple de la CRT, que confirmà Joan Peiró Belis en la direcció. L'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres destacats militants obrers i polítics. El 4 de novembre de 1931 declarà sobre el «Terrorisme Blanc» (Pistolerisme) davant la Comissió de Responsabilitats pel Terrorisme de Barcelona. El novembre de 1931 va ser processat pels seus atacs contra els dictadors António Óscar de Fragoso Carmona i Benito Mussolini. Durant la II República espanyola s'afilià a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i posteriorment a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En 1933 representà ERC en l'Oficina de Premsa de la Generalitat i col·laborà en la seva premsa (La Humanitat, Meridià, L'Opinió, La Rambla, etc.). L'octubre de 1933 va ser nomenat membre del comitè de direcció del setmanari Mall, òrgan d'ERC. Quan esclatà la Revolució, el mateix juliol de 1936, va ser nomenat delegat-interventor del Govern de la Generalitat de Catalunya en la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya. Entre 1937 i 1939 fou cap del Servei de Premsa de la Conselleria de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i col·laborà en El Noticiero Universal i La Rambla. També va ser nomenat responsable de l'Oficina de Censura i Propaganda de la Caserna General del front d'Aragó. L'abril de 1938 va ser nomenat responsable de fortificacions, atrinxeraments i refugis. Participà activament en la creació de la Federació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya de la Unió General de Treballadors (UGT) i va ser nomenat secretari d'Economia del seu comitè executiu en el congrés constitutiu d'aquesta federació celebrat el 18 de setembre de 1938 a Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després d'un temps reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià, aconseguí fugir-ne i pogué embarcar-se cap a Mèxic. Al país asteca desenvolupà una intensa tasca d'escriptor i periodista, col·laborant en premsa americana (Excelsior, El Nacional, Patria Nueva, etc.) i de l'exili, tant americana com europea (Catalunya, Endavant, La Nostra Revista, El Poble Català, Pont Blau, Ressorgiment, etc.). A l'exili abandonà ERC i participà en el Moviment Social d'Emancipació Catalana (MSEC) i en el Partit Socialista de Catalunya (PSC), fins que, molt amic de Josep Pallach Carolà, s'adherí a la Secció de Mèxic del Moviment Socialista de Catalunya (MSC). En 1949 obtingué, per la seva obra Apòstols i mercaders, el «Premi Dr. Josep Trueta» en els Jocs Florals de la Llengua Catalana de l'Exili celebrats l'11 de setembre d'aquell any a Montevideo (Uruguai). En 1957 fou un dels fundadors d'Horizontes, publicació amb la qual col·laborà fins el 1967. En 1976 presidí els Jocs Forals de la Llengua Catalana de l'Exili que es van celebrat a Mèxic. En 1977 retornà a Catalunya i s'establí a Barcelona. Trobem escrits seus en nombroses publicacions, com ara Acción, ¡Despertad!, El Diluvio, Espoir, Generación Consciente-Estudios, La Humanitat, L'Internationale, Le Libertaire, Meridià, El Noticiero Universal, L'Opinió, El Puebló Gallego, La Rambla, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, La Tierra, Tierra y Libertad, etc. Va traduir obres de diversos autors, com ara Panaït Istrati, André Lorulot, Axel Robertson, Lev Tolstoi, Marcel Viard, etc. És autor, entre d'altres, d'Heroína y mártir (1928), Los archivos del terrorismo blanco. El Fichero Lasarte (1931 i 1978), La classe obrera, la revolució, la República i l'Estatut (1932), Corporativisme o República Social (1933), Barcelona, 6 de octubre (1935), Homes d'amor i de guerra (1935), La criminologia i el dret penal de la Revolució (1937), Mentre fem la guerra (1938), Catalunya, símbol de llibertat (1942), España desgarrada (1942), Problemas sociales del derecho penal (1942), Vidas agitadas (1943), Cárdenas (1947), Sancho Panza el idealista (1947), Juárez (1949), Pancho Villa (1950), Panaït Istrati. Novela de su vida (1956), Apòstols i mercaders. Quaranta anys de lluita social a Catalunya (1957, 1976 i 2019), Serra i Moret (1967), Què va dir Serra i Moret (1977), etc. Sa companya fou Josefina Rissech. Pere Foix Cases va morir a conseqüència d'un infart de miocardi el 14 de març de 1978 a l'Hospital Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya a Barcelona. En 2007 es va publicar la seva correspondència amb Manuel Serra Moret sota el títol Lletres de l'exili. Epistolari Manuel Serra i Moret & Pere Foix (1940-1963). El 26 d'abril de 2008 l'Ajuntament de Torà li va retre un homenatge.

Pere Foix (1893-1978)

---

Continua...

---