Anarcoefem�rides

[10/07] �Llei de Repressi� de l'Anarquia� - M�ting d'Equi i de Greenhalgh - �Umbral� - M�ting de SIA - Excoffon - Bruy�re - Abraham - S�rraga - Layret - Anzani - Coussinet - Melich - Bertelletto - Garcia S�nchez - Ponza - Mart�nez Gonz�lez - Belloni - Garc�a Urp� - Jard� - Alfageme - Oliva - Christie - Martin - M�hsam - Gauzy - Pas�n - Sol� - Urzainqui - Giannotti - Garciand�a - Borrego - Alejos - Vaz

Fri, 10 Jul 2026 13:15:42 +0200

[10/07] «Llei de Repressió de l'Anarquia» - Míting d'Equi i de Greenhalgh - «Umbral» - Míting de SIA - Excoffon - Bruyère - Abraham - Sárraga - Layret - Anzani - Coussinet - Melich - Bertelletto - Garcia Sánchez - Ponza - Martínez González - Belloni - García Urpí - Jardí - Alfageme - Oliva - Christie - Martin - Mühsam - Gauzy - Pasín - Solà - Urzainqui - Giannotti - Garciandía - Borrego - Alejos - Vaz

Anarcoefemèrides del 10 de juliol

Esdeveniments

Bomba del Liceu (1893)

- «Llei de Repressió de l'Anarquia»: El 10 de juliol de 1894 el Senat espanyol aprova la primera llei antiterrorista de la seva història, la Llei sobre «atemptats contra les persones o dany a les coses comesos per mitjà d'aparells o substàncies explosives». Les lleis anteriors no preveien aquest concepte i només podien aplicar-se penes molt lleus. Es tracta, doncs, d'una actualització del codi penal que, malgrat ser provoca per una situació conjuntural (el terrorisme anarquista), no menciona cap ideologia particular, com esdevindrà posteriorment. No obstant això, s'apunta que es podran declara il·lícites i dissoldre aquelles associacions «que de qualsevol manera es faciliti la comissió dels delictes compresos en aquesta Llei». Se sancionen amb pena de mort o cadena perpètua les explosions «en edifici públic, lloc habitat o on hagués risc per a les persones», independentment dels danys causats. També se sancionen la temptativa, l'amenaça, i la conspiració i proposició per a cometre aquests delictes. També s'equipara l'autoria d'aquests delictes amb la provocació de paraula, per escrit o per impremta a la que seguís perpetració; i es castiga la tinença, fabricació o venda de substàncies o aparells explosius que se sàpiga o se sospiti van destinats a finalitats il·lícites. Se sanciona, també, l'«apologia dels delictes o dels delinqüents penats per aquesta Llei». Una circular de la fiscalia del 13 d'agost de 1897 precisava que el delicte d'apologia «és no només presentar el fet com a laudable i com a meritòria la conducta del que l'executa, sinó disminuir l'enormitat dels delictes presentant els seus autors amb caràcters que tendeixin a fer-los simpàtics i disminuir l'horror que els seus inhumans atemptats han d'inspirar». Per altra banda, es precisa que «el delinqüent al qual al·ludeix l'article 7è (sobre apologia) de la Llei de 1894 no és el declarat tal per resolució irrevocable, sinó aquell al qual s'atribueix la comissió de delictes». S'estableix el jurat com a competent per jutjar aquests delictes i es fa extensiva aquesta llei a les províncies d'ultramar (17 d'octubre de 1895). El 2 de setembre de 1896, després de l'atemptat del carrer barceloní de Canvis Nous, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la de 1894 i apunta a la ideologia política com a element subjacent que configura els delictes com de terrorisme.

***

Full volant propagandístic del míting d'Equi i de Greenlhalg

- Míting d'Equi i de Greenhalg: El 10 de juliol de 1919 se celebra als locals de la International Longshoremen's Association (ILA, Associació Internacional d'Estibadors) [I. L. A. Hall] de Seattle (Washington, EUA) un míting de protesta contra la sentència de tres anys imposada a la metgessa anarcofeminista i anarcosindicalista Marie Diana Equi per les seves activitats llibertàries, antimilitaristes i sindicalistes. En aquest míting intervingué, a més de la doctora Marie Equi mateixa, la militant socialista Kate Sadler Greenhalgh. Finalment, l'octubre de 1920 Marie Equi fou tancada a la presó estatal de San Quintin (Califòrnia, EUA) per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda més tard a un any i mig gràcies a un indult del president nord-americà Woodrow Wilson.

***

Cartell propagandístic d'Umbral

- Surt Umbral: El 10 de juliol de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista anarquista Umbral. Semanario de la nueva era. Més tard canviarà dues vegades de subtítol («Semanario ilustrado» i «Semanario gráfico»). A partir del número 21 (8 de gener de 1938) la redacció passà a Barcelona (Catalunya). Il·lustrada en rotogravat, va ser editada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigida per Antonio Fernández Escobés. En el comitè de redacció figuraren Mauro Bajatierra, Joan García Oliver, Frederica Montseny, Federico Urales, entre d'altres. Hi van col·laborar, ja fos amb articles, poesies, dibuixos, il·lustracions, fotos, etc.: Artel, Arturo Ballester, Cabedo, Calibán, Francisco Carames, Carrasco de la Rubia, Castelao, Mercedes Comaposada, Endériz, Jaime Espinar, A. Esteban Mambrilla, Enrique Gómez, Luis de Goya, María Gracia, A. Guerra, Gumsay, Horna, Ben Krimo, Lescarboura, Lobo, López Torrens, Ismael Martí, E. Mistral, Silvia Mistral, Monleón, Pedro Montes, Arsenio Olcina, G. Oliván, Samuel del Pardo, Josep Ros i Llimona, Lucía Sánchez Saornil, Hèctor Sitges, Santana Calero, Federico Urales, Luis Veramón, Pierre Vidry, Máximo Viejo, entre d'altres. Edità dos números extraordinaris, el 19 (20 de novembre de 1937) dedicat a Buenaventura Durruti i el 53 (19 de novembre de 1938) d'ajuda al Madrid assetjat. En sortiren 62 números, l'últim el 21 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans de les tropes franquistes era un fet.

***

Tribuna del míting

- Míting de SIA: El 10 de juliol de 1938 se celebra al Teatre Romea de Barcelona (Catalunya) un míting de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). La finalitat de l'acte, a més d'explicar la importància commemorativa del 19 de juliol, va ser donar a conèixer l'obra humanitària de SIA. L'acte va ser presidit per Julián Ángel Aransáez Caicedo, de la Secció del Combatent del Consell Nacional de SIA, i hi van intervenir Nativitat Mulet (Nati), secretària de Propaganda del Consell de Barcelona de SIA, que va fer la conferència «SIA y la infància»; Manuel Pérez Fernández, que parlà sobre SIA; Serafín Aliaga Lledó, que parlà sobre «El gesto y la fecha del 19 de juliol»; també va fer ús de la paraula Mateu Baruta Vilà.

Míting de SIA (10 de juliol de 1938)

Naixements

Béatrix Excoffon fotografiada per P. Vuillot

- Béatrix Excoffon: El 10 de juliol de 1849 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) la communarde i militant anticlerical Julia Euvrie, més coneguda com Béatrix Excoffon. Era filla d'una família protestant de Cherbourg força rebel a l'autoritat; son pare, Ange Euvrie, rellotger, va ser empresonat una temporada per haver denunciat el cop d'Estat de Charles Louis Napoleón Bonaparte del 2 de desembre de 1851; sa mare es deia Marie-Céline-Adélaide Lequertier. Quan tenia uns 17 anys s'ajuntà a París (França) amb el componedor d'impremta François Excoffon, del qual prengué el llinatge i amb qui es casà el 5 de setembre de 1874 i tingué dos infants. Després del 18 de març de 1871, quan va esclatar la Comuna de París, va militar en el Comitè de Vigilància del barri de Montmartre i va esdevenir vicepresidenta del «Club de la Boule-Noire», tot manifestant un anticlericalisme d'allò més virulent. El 3 d'abril de 1871 va encapçalar la manifestació d'unes 800 dones que volia marxar sobre Versalles per explicar les reivindicacions dels parisencs, però va convèncer la multitud que era millor socórrer els ferits. Amiga de Louise Michel, va esdevenir com aquesta infermera d'ambulància, primerament al fort d'Issy i després a la barricada de la plaça Blanche tenint cura del ferits. No dubtà a creuar les línies de les tropes de Versalles per rescatar combatents del fort d'Issy. El 23 de maig de 18971 defensà la barricada de la plaça Blanche de París. Detinguda quan la caiguda de la Comuna, va ser internada, com Louise Michel, al camp de Satory, on patí brutalitats, privacions i vexacions de tota mena. El 13 d'octubre de 1871, el IV Consell de Guerra la va condemnar a la deportació en fortalesa fortificada, pena que li serà commutada el 28 de març de 1872 per 10 anys de presó i tancada a Auberive (Xampanya-Ardenes, França), però la seva «bona conducta», segons les religioses, la va portar a ser alliberada el 26 de setembre de 1878. El 21 de gener de 1905 assistí a l'estació de Lió (Arpitània) per a rebre el taüt de Louise Michel morta a Marsella. Béatrix Excoffon va morir el 30 de desembre de 1916 al XVI Districte de París (França).

***

Notícia de la detenció de Joseph Bruyère apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 9 de desembre de 1882

- Joseph Bruyère: El 10 de juliol de 1861 neix a Grenoble (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Joseph Victor Bruyère, que va fer servir el pseudònim Émile Clavel. Sos pares es deien Jean Bruyère, cantiner del XVII Batalló d'Estrasburg, i Marie Victoire Patoreau. Es guanyava la vida com a serraller i vivia al número 50 del carrer Thibaudiere de Lió (Arpitània). A principis dels anys vuitanta formà part de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), on es congregaven la major part dels anarquistes de la zona. Posteriorment visqué amb Pierre Pinoy al número 35 del carrer Rachais. Segons informes policíacs, el febrer de 1882 retornà a Lió després de passar per Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). La tardor de 1882 era membre de la Lliga pels Interessos Populars (LIP) que agrupava blanquistes i anarquistes (Henri Boriasse, Claude Crestin, François Pautet, Thomassot, etc.). En aquesta època estava domiciliat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), al domicili de son pare. El 14 d'agost de 1882 assessorà la reunió publica organitzada a la Croix Rousse de Lió per la FRRE per protestat contra la detenció de Claude Crestin i de Joseph Bonthoux. El 22 d'octubre de 1882, a l'endemà de la detenció de diversos companys (Toussaint Bordat, Émile Gauthier, etc.), va ser un dels oradors de la reunió pública, presidida per Jean Renaud (Cointot), que se celebrà, sota el títol «Les exploits de la Police» (Els èxits de la policia), a la sala Alcazar, on denuncià les detencions i els escorcolls a més de desmentir la detenció de Louis Dejoux, tractant el comissari present a la sala de «bandit». A resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats de Lió d'octubre, el 28 d'octubre de 1882 es va decretar la seva detenció, ben igual que la de nombrosos companys, però aconseguí fugir-ne. Cridat a files en el 96 Regiment de Línia de Rumans d'Isèra (Delfinat, Occitània), no acudí a la convocatòria i es va declarar insubmís. El 12 de novembre d'aquell any, en una reunió celebrada al domicili de Toussaint Bordat, va rebutjar passar a Suïssa i comentà que tenia intenció de lliurar-se a les autoritats per integrar-se a la seva unitat militar. No obstant això, passà dues setmanes a Ginebra (Ginebra, Suïssa) a la recerca de feina, però, sense èxit, retornà a peu a Lió. Segons les autoritats, va ser sospitós d'haver preparat amb altres companys un atemptat contra el jutge d'instrucció del procés que es preparava. Detingut, es negà a respondre diverses preguntes i a signar la seva declaració, essent reclòs a la presó de Saint-Paul. El 7 de desembre de 1882, sota el nom d'Émile Clavel, va ser detingut a Lió, juntament amb Michel Sala (Alain Léger); en l'escorcoll del seu domicili, la policia trobà una fina alena de baster, un extracte del registre de naixement a nom de Clavel, el fullet Menace à la bourgeoisie de Joseph Bonthoux, un exemplar del cartell «Manifest socialiste révolutionnaire» dels Grups Anarquistes de París i un llistat amb noms i adreces d'anarquistes. Implicat en l'anomenat «Procés dels 66», que començà el 8 de gener de 1883 al Tribunal Correccional de Lió, va ser condemnat el 19 de gener a un any de presó, 100 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils, pena que va ser reduïda el 13 de març pel Tribunal d'Apel·lació de Lió a vuit mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. Cap el 1886 feia el servei militar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Esquela d'Adolphe Abraham publicada en el diari de Nantes La Phare de la Loire del 6 de setembre de 1939

- Adolphe Abraham: El 10 de juliol de 1864 neix a Rennes (Bro Roazhon, Bretanya) el socialista i sindicalista, i després anarquista, Adolphe César François Abraham. Era fill de Pierre Louis Abraham i de Françoise Jeanne Diotel. Es guanyà la vida treballant de ajustador mecànic. A partir de 1884 visqué a Saint-Nazaire (País del Loira, França) i visqué al número 7 del carrer Almiral Combet. En 1891, amb altres cinquanta companys, fundà, sota el nom de «Groupe de l'Émancipation», la secció local de Saint-Nazaire del Partit Obrer Francès (POF), amb el suport de Paul Lafargue, que es desplaçà a la població. En 1892 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Ajustadors Metal·lúrgics. En 1893, com a candidat del POF, obtingué 2.300 vots en les eleccions legislatives per la I Circumscripció de Saint-Nazaire, i va ser regidor municipal. Sovint presidia les conferències organitzades a la Borsa del Treball de Saint-Nazaire. També regentà una taberna cooperativa. El 27 d'agost de 1893 els anarquistes convidaren els socialistes a una reunió a casa seva. El 18 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat de 28 militants de Saint-Nazaire adherits, o amb possibilitats d'adherir-se, a l'anarquisme redactat pel procurador general de Rennes. En 1910 va ser processat pel Tribunal de Saint-Nazaire per «difamació» contra Le Moël, gerent de Le Travailleur de l'Ouest. En 1919 participà en una subscripció popular per erigir un monument a Jean Jaurès. Sa companya fou Adéline Marie Magdeleine Legrand, amb qui tingué un fill, André, i dues filles, Marcelle i Bleuette. Adolphe Abraham va morir el 5 de setembre de 1939 al seu domicili, al número 5 del carrer Dolmen, de Saint-Nazaire (País del Loira, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Toutes-Aides de la ciutat.

***

Belén de Sárraga durant una gira propagandística per Andalusia (1900)

- Belén de Sárraga: El 10 de juliol de 1872 neix a Valladolid (Castella, Espanya) la mestra, metgessa, periodista, republicana federal, francmaçona, lliurepensadora, espiritista, anticlerical, feminista i propagandista anarquista Belén de Sárraga Hernández, també citada Zárraga. Fou la filla primogènita de Vicente de Sárraga, militar republicà i maçó procedent d'una família burgesa de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa Hernández Urgón, jove de Valladolid d'origen humil. Nasqué dos anys abans que sos pares es decidissin a casar-se civilment. Després de recórrer diverses ciutats peninsulars, en 1880 es traslladà amb sa família a Puerto Rico, on conegué sos familiars i posteriorment estudià magisteri, a instàncies del seu avi, Fernando Ascensión de Sárraga y Aguayo, director del Magisteri de l'Ensenyança Normal de San Juan de Puerto Rico. En 1888 retornà amb sa família a Espanya i poc temps després es produí la separació matrimonial de sos pares, fet escandalós que donà molt que parlar aleshores. En aquesta època començà a freqüentar els cercles republicans federals, on conegué Emilio Ferrero Balaguer, representant de comerç, republicà i maçó, amb qui en 1890 es traslladà a viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894 es casà –la parella tingué tres infants (Libertad, Demófilo Dantón i Víctor Volney). Belén Sárraga de Ferrero, com era coneguda aleshores, estudià medicina a la Universitat de Barcelona, on organitzà la protesta contra la destitució d'Odón de Buen de la càtedra, arran de la seva excomunió vaticana per la publicació de l'obra Historia Natural. En aquesta època llegí Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, es declarà filla espiritual de Pi i Margall, Eduardo Benot i Nicolás Estévanez, i de les feministes Olimpia Gouges, Madame de Stäel, George Sand i Louise Michel; també col·laborà en la revista espiritista barcelonina La Luz del Porvenir. En 1895 fundà a València la Federació de Grups Femenins. En 1896 formà part de l'Associació de Dones Lliurepensadores del barri barceloní de Gràcia, organització que va ser prohibida pel governador i que implicà la seva detenció. De bell nou a València, intervingué en campanyes i manifestacions en suport de la independència cubana i contra la monarquia. L'agost de 1896 va ser detinguda durant una manifestació independentista i empresonada. A finals de 1896 s'inicià en la maçoneria, entrant a formar part de la lògia «Severidad». Aquest mateix 1896 dirigí el periòdic La Conciencia Libre. En 1897 presidí l'Associació General Femenina de València. A finals de 1897 fundà a Màlaga la Federació de Societats de Resistència, que arribà a tenir 30.000 afiliats distribuïts entre 80 societats. Després passà a viure a Madrid, on en 1898 ingressà en el Centre Instructiu Obrer Republicà, dirigit per Eduardo Benot i on conegué els anarquistes Fermín Salvochea i Pedro Vallina, entre d'altres. En 1899 fundà l'Associació de Dones Lliurepensadores de Maó. Sembla que també milità, amb Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala, en el grup anarquista barceloní de Gràcia, fundat en 1900. Aquest mateix 1900 s'afilià al Partit Federal de Pi i Margall, primera dona que ho va fer, partit del qual va arribar a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903 actuà especialment a Andalusia (Huelva, Màlaga i Còrdova). En 1900 creà la Societat Progressiva Femenina de Màlaga i va fer mítings amb Soledad Gustavo en suport als presos de Jerez en la citada ciutat i el març de l'any següent rellançà La Conciencia Libre a Màlaga. En 1901 defensà l'ensenyament laic en una conferència a Badajoz. En 1902, amb Alejandor Lerroux i Rodrigo Soriano, organitzà gremis obrers i pagesos, a més de societats lliurepensadores, a Màlaga. A Còrdova residí amb Soledad Areales i en 1902, amb Amalia Carvia i Areales, tornà a editar en aquesta ciutat La Conciencia Libre, publicació molt llegida en els cercles anarquistes. A Còrdova formà part de la societat llibertària «Los Amigos del Progreso» i participà activament en l'organització de sindicats obrers. En 1902 assistí al Congrés de Lliure Pensament de Ginebra (Ginebra, Suïssa) en representació de més de vuitanta societats, sobretot malaguenyes. En 1903 s'afilià a la Unió Republicana. El 4 de setembre de 1904 va ser condemnada a dos mesos i un dia de presó per un discurs pronunciat contra el general Camilo García de Polavieja, censurant aquest per l'afusellament del poeta, maçó i heroi de la independència de Filipines José Rizal. En 1905 va fer una conferència a Santa Cruz (Tenerife, Canàries). En 1906 representà una lògia maçònica en el Congrés de Lliure Pensament de Buenos Aires (Argentina). En 1907 marxà a Amèrica i s'establí a l'Uruguai, on fundà l'Associació de Dames Liberals. Entre 1908 i 1910 dirigí el periòdic El Liberal a l'Uruguai. En 1910 assistí al Congrés Internacional Femení celebrat a l'Argentina, el qual l'anomenà presidenta honorària. Durant els anys posteriors recorregué el continent americà (Xile, Costa Rica, Guatemala, Mèxic, Cuba, Veneçuela, Panamà, Perú, Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el sindicalisme i el feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el desigual repartiment de la riquesa, la guerra colonial, la militarització l'ensenyament juvenil, l'explotació laboral infantil, els atemptats ecològics, la desigualtat dels fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de 1913 va fer una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta, Concepció, Santiago, Iquique, Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou força reeixida: el periòdic La Razón li edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es crearen centres femenins anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor Recabarren, Salvador Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc. En 1914 publicà a Lisboa (Portugal) El clericalismo en América. A través de un continente, sorgit arran dels seus viatges per Amèrica. Entre 1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915 formà part del Consell de Govern de la maçònica Federació Argentina d'«El Derecho Humano», on assolí el grau 33. Instal·lada a Mèxic, dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos Nuevos i en 1926 obtingué la nacionalitat mexicana. En 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. En 1933 encapçalà la candidatura dels republicans federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la Comissió Nacional del Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital asteca entrà a formar part de l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de confluència entre anarquistes i republicans federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i els seus escrits es troben dispersos arreu de diferents publicacions llibertàries, com ara Adelante, El Amigo del Pueblo, El Despertar de los Trabajadores, El Obrero, El Porvenir del Obrero, La Protesta, etc. A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Minucias. Poesías (1902), Congreso Universal de Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias sociológicas y de crítica religiosa (1913), La evolución de los pueblos y las congregaciones religiosas. Conferencies (1915), La iglesia en la política (1923), Conferencia sustentada per la eminente oradora Belén de Sárraga el domingo 4 de mayo de 1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo Puerto, organizada por la Agrupación Socialista de La Habana (1924), La papisa Juana. Testimonio histórico contra el origen divino del Papado (1931) i El vicariato divino (1931). Belén de Sárraga va morir el 10 de setembre de 1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a conseqüència d'una nefritis i gairebé en la misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus maçònic i posteriorment incinerades.

Belén de Sárraga (1872-1950)

***

Francesc Layret Foix

- Francesc Layret Foix: El 10 de juliol de 1880 neix a Barcelona (Catalunya) el polític republicanofederal i advocat laboralista Francesc Layret i Foix. Sos pares es deien Francesc Layre Rico i Ramona Foix Prats. Era fill d'una família benestant, propietària d'un taller de rellotgeria, de conegudes simpaties republicanes. Quan tenia dos anys va patir una paràlisi i sempre va caminar tolit amb crosses. A partir de 1895 va ser company de batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot, i en 1898 va començar a cursar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona. En 1900 va contribuir a la fundació de l'Associació Escolar Republicana i a la creació de l'Extensió Universitària, la missió de la qual era divulgar la cultura entre la classe obrera i que va comptar amb el suport d'un grup de professors universitaris republicans (Rodríguez Méndez, Odón de Buen, Marínez Vargas, etc.). Va redactar els estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i va ser-ne president el 1905, any que va ingressar en la Joventut d'Unió Republicana i es va doctorar amb la tesi La societat primitiva, concepte i investigació. Va ser elegit regidor de Barcelona pel districte VII i va participar activament en Solidaritat Catalana, tot entrant en contacte amb el nucli dissident de la Lliga Regionalista, que va crear el Centre Nacionalista Republicà en 1906. Com a regidor va ser un dels promotors del Pressupost de Cultura en 1908, que preveia uns centres escolars municipals on l'ensenyament hauria de ser impartit en català, amb coeducació i llibertat religiosa. Va ser un dels fundadors en 1910 de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual es va separar en 1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes. En 1915 va contribuir a la creació del Bloc Republicà Autonomista, amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar. Com a advocat va iniciar en aquests anys la defensa de treballadors davant els tribunals, i la Confederació Nacional del Treball (CNT) li va confiar la majoria de les causes contra els anarcosindicalistes. També va defensar judicialment els militants de la Unió de Rabassaires de Catalunya. Va impulsar el nou diari La Lucha (1916-1919), que es va distingir per les campanyes a favor del republicanisme, el nacionalisme i l'obrerisme. En 1917 va defensar els obrers ferroviaris de Saragossa acomiadats en la important vaga d'agost d'aquell any en un procés llarg i dur. Va ser el principal dirigent del nou Partit Republicà Català (1917) –amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Ramon Noguer i Comet–, que significava un nou esforç per a donar perspectives polítiques als problemes socials. Va ser derrotat per un marge escàs en les eleccions per diputat de Girona en 1918. Va participar en la campanya per a l'autonomia de Catalunya. En 1919 va ser elegit diputat per Sabadell i va denunciar en les Corts amb energia la política social, l'administració de l'Estat i la funció de l'Exèrcit –celebrat va ser el seu discurs on denunciava la situació repressiva que patia el proletariat català després de la vaga de la Canadenca. En els moments de màxima repressió contra la CNT, sota el govern de Martínez Anido, va ser assassinat el 30 de novembre de 1920 per pistolers del Sindicat Lliure, a sou de la patronal catalana i amb la complicitat de l'autoritat governativa, a la porta de casa seva (carrer Balmes, 26) de Barcelona (Catalunya), quan anava a interessar-se al Govern Civil pels dirigents cenetistes, entre ells el seu amic íntim Salvador Seguí, i per Lluís Companys, que havien estat detinguts i van ser deportats aquell mateix dia a Maó. Es creu amb fonament que el mercenari que va assassinar Layret va ser Paulí Pallàs, fill del militant anarquista del mateix nom que va atemptar contra el general Martínez de Campos el 24 de setembre de 1893 i que va ser afusellat a Montjuïc el 6 d'octubre d'aquell any. L'endemà de l'assassinat de Layret va haver una gran vaga general de protesta a Barcelona, i l'enterrament al cementiri de MontjuÏc, el 2 de desembre, va constituir una impressionant manifestació política. El seu assassinat va quedar impune. Un monument seu, obra de Frederic Marès, inaugurat el 1936 a la plaça de Goya, va ser desmuntat en 1939, en acabar la guerra civil i reinstal·lat al mateix lloc el 27 de maig de 1977. El 21 de novembre de 1970 va ser estrenada l'obra teatral de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu Jover Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya; i poc després, Joaquim Ferrer li va dedicar una biografia, Francesc Layret (1971 i 1999).

Francesc Layret Foix (1880-1920)

Joan Manent i Pesas: «Francesc Layret», en Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1977. pp. 229-241

***

Denzio Anzani al seu taller de sastreria

- Decio Anzani: El 10 de juliol de 1882 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Decio Anzani, que va fer servir diversos pseudònims (Charles Anziani, Carlo Anziani, D'Anzani, Dani, Emilio Millet, Giovanni Servadu, Jacomit Servadu, Giovanni Servadei, Jacomi Servadei). Fill de pares desconeguts –sembla que nounat va ser deixat al torn dels expòsits de l'hospital de la ciutat–, va ser criat per una llevadora anomenada Annunziata Lombardi. Va créixer a l'orfenat de Forlì i posteriorment va ser adoptat per la família Porzio. Des de la seva infantesa va aprendre l'ofici de sastre i ja adolescent freqüentà els cercles socialistes i anarquistes. Quan tenia uns vint anys, aproximadament, fugí d'Itàlia per a no fer el servei militar i, després d'un pas per Suïssa, s'establí a França. En 1902 col·laborà econòmicament des de París (França) en la campanya «Pel sufragi universal a Bèlgica». El 28 d'abril de 1906 va ser detingut a Lió (Arpitània); jutjat, va ser condemnat a un mes de presó per haver participat a París en els preparatius anarquistes per a la commemoració del Primer de Maig i se li va decretar l'expulsió de França. Passà a Suïssa i s'establí a Lausana (Vaud, Suïssa), on treballà amb un sastre anomenat Bianco. El febrer de 1907 marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà uns mesos abans de passar de bell nou a França. Acusat d'«emissió de moneda falsa», el 18 de juny de 1908 va ser absolt d'aquest delicte per l'Audiència del Sena de París. En aquesta època vivia amb l'anarquista Giovanni Baldazzi i tenia com a companya Marta Giorgi. Va ser novament detingut per robar uns llençols en un hotel de l'avinguda Parmentier de París; jutjat, va ser condemnat a dos mesos de presó, sentència que va ser confirmada en l'apel·lació. Un cop lliure, va ser expulsat de França i reaparegué a Ginebra, però va ser detingut per vagabunderia i portat a la frontera italiana el 15 d'octubre de 1909. Com que havia una ordre de busca i cerca per «deserció», va ser empresonat un any a Nàpols (Campània, Itàlia). L'1 de juny de 1910 va ser enviat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per a fer el servei militar, però desertà. Cinc mesos després el trobem novament a París sota el nom d'Emilio Millet, però va ser detingut per «infracció al decret d'expulsió» i condemnat a tres mesos de presó. Un cop purgada la pena, el març de 1911, va ser portat a Chambéry (Savoia, Arpitània), on se li va donar 48 hores per abandonar França. El 7 d'octubre de 1911 un confident des de París comunicà a la policia italiana que havia creuat el Canal de la Mànega cap al Regne Unit. S'instal·là definitivament a Londres (Anglaterra), on treballà en un negoci de sastreria femenina i s'integrà en el grup anarquista que es reunia al Soho, al número 99 de Charlotte Street. Participà activament, juntament a Errico Malatesta, en reunions contra la guerra i en les conferències organitzades pel «Gruppo Italiano di Studi Sociali» (GISS, Grup Italià d'Estudis Socials). En 1916 es casà amb Victoria Billen, natural de Brussel·les (Bèlgica), amb qui tingué una filla, Renée. En aquesta època regentava una sastreria al número 25 de Great Titchfield. Cap el 1922 es traslladà a viure al número 3 de Caroline Place, al barri londinenc de Bloomsbury, on es feien reunions dominicals amb la colònia d'exiliats. El 8 de juliol de 1922 fou un dels fundadors, amb altres destacats anarquistes (Silvio Corio, Antonio Galasso, Pietro Gualducci, Emidio Recchioni i Vittorio Taborelli), del setmanari en llengua italiana Il Comento, creat per contrarestar la propaganda feta pel periòdic feixista londinenc La Cronaca. També, amb Allessandro Magri, fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), la qual es reunia a casa seva i de la qual arribà a ser secretari honorari. Va ser molt amic de la sufragista Sylvia Pankhurst i de son company Silvio Corio. Dedicà tots els seus esforços a combatre la propaganda que l'Estat italià feixista realitzava al Regne Unit i a facilitar l'asil als exiliats antifeixistes italians. En aquests anys traslladà la seva sastreria al número 9 de Pollen Street. A partir de 1932 mantingué contactes amb el Partit Laborista i amb Trades Union Congress (TUC, Congrés de Sindicats) per a la distribució de fullets de denúncia de la repressió que s'exercia a Itàlia. En aquests anys va estar constantment vigilat, ben igual que Carlo Rosselli, Max Salvadori i Filippo Turadi, per agents de l'Ambaixada italiana i d'Scotland Yard. En 1935 la policia britànica li va atribuir l'autoria del fullet What has Mussolini done to the Italian People» (Ecco che cosa ha fatto Mussolini al popolo italiano). Freqüentà les reunions que es realitzaven a la botiga Emidio Recchioni, amb Camillo Berneri, Emma Goldman i George Orwell, entre altres. En 1938 sol·licità la ciutadania britànica, però li va ser rebutjada. Acabà regentant un famosíssim negoci de sastreria a Oxford Street de Londres i els seus afamats models es mostraven a la revista Vogue Magazine. El 11 de juny de 1940, quan la Itàlia feixista havia declarat la guerra als aliats el dia anterior, va ser detingut «per error» com a «enemic estranger» i internat pel govern britànic, ben igual que altres 4.500 civils italians, molts d'ells antifeixistes declarats. Després d'un temps reclòs a la caserna londinenca de Knightsbridge i a Lingfield (Surrey, Anglaterra), va ser embarcat a l'Illa de Man cap a la deportació. Decio Anzani va morir el 2 de juliol de 1940, juntament amb 475 compatriotes, quan el vaixell britànic SS Arandora Star va ser torpedinat i enfonsat en aigües atlàntiques, a prop de les costes irlandeses, per un submarí alemany U-47 quan el deportava a Terranova (Canadà). La injusta mort de Decio Anzani, un més que evident antifeixista –se sap que abans de l'esclat de la II Guerra Mundial va col·laborar en l'elaboració d'un llistat d'antifeixistes italians per al Govern britànic per estar protegits en cas de conflicte–, va ser denunciada al Parlament britànic per diverses personalitats (William Gillies, Herbert Morrison, Sylvia Pankhurst, etc.). La seva història va ser explicada per Alfio Bernabei en el llibre Esuli ed emigrati italiani nel Regno Unito (1920-1940) (1997). Des de 2006 una avinguda a Forlì porta el seu nom i el grup londinenc del Partit Democràtic (PD) italià porta el seu nom.

Decio Anzani (1882-1940)

***

Notícia de la condemna de Lucien Coussinet apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 5 de novembre de 1920

- Lucien Coussinet: El 10 de juliol de 1883 neix a Montereau-Fault-Yonne (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Coussinet. Sos pares es deien Alexandre Coussinet, obrer sabater, i Charlotte Coussinet, planxadora. Es guanyava la vida fent de fuster. El juny de 1908, com a secretari general del Sindicat de la Construcció de Montereau de la Confederació General del Treball (CGT), dirigí una vaga de diverses professions (paletes, fusters, serrallers i lampistes) que durà més d'un mes. En 1909 va ser nomenat secretari de la Unió dels Sindicats de la Regió de Montereau de la CGT i portà una activa propaganda sindicalista al departament de Sena i Marne, però no aconseguí, mancat de recursos, organitzar una secció interdepartamental. El 13 de maig de 1911, durant una conferència del diputat Dumesnil a Montereau per a explicar les jubilacions obreres, va fer votar una ordre del dia contra les cotitzacions obreres i exigí la reintegració els ferroviaris destituïts. Entre el 3 i el 6 de gener de 1912 organitzà una vaga de terrelloners de Montereau i dies després dimití del secretariat de la Unió de Sindicats per a anar a treballar a París (França), on esdevingué secretari del Sindicat de Fusters. El 25 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència de París «per provocació a la desobediència i a la deserció de militars», juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Construcció, a tres mesos de presó després d'haver repartit a les casernes propaganda antimilitarista l'agost d'aquell any. Exempt de fer el servei militar, aquest estatus va ser mantingut el 26 de desembre de 1914. Quan esclatà la Gran Guerra, era membre de la Comissió Executiva de la Federació de la Construcció. El 15 de maig de 1915 es casà a Corbeil (Illa de França, França) amb Gabrielle Marie Guilleumette, però es va divorciar aviat i es casà novament el 14 de maig de 1918 al VI Districte de París amb Germaine Louise Gallet. Quan acabà el conflicte bèl·lic, col·laborà en el periòdic «sindicalista, llibertari, socialista i internacionalista» parisenc La Plébe (1918). El juliol de 1918, en el Congrés de la Federació de la Construcció, representà el Sindicat de Fusters de la regió parisenca i el desembre d'aquest any va ser reelegit membre de la Comissió Executiva Federal. Després va ser nomenat secretari del Sindicat de Fusters de París i tresorer de la 18 Regió Federal (regió parisenca). El 8 d'abril de 1920 va fer un míting a la Salle Cambronne per preparar els actes del Primer de Maig i pel seu discurs va ser denunciat el mes següent, juntament amb Sébastien Faure, per «provocació a l'assassinat i al pillatge». L'11 de setembre de 1920 participà en un míting a Clichy (Illa de França, França), organitzat per la Federació Comunista Anarquista (FCA), a favor de l'amnistia i contra la intervenció a Rússia; detingut amb Julien Content, gerent de Le Libertaire, i Letourneur, va ser acusat de «provocació a l'assassinat i per apologia de fets criminals» per les seves paraules en aquest míting en suport d'Émile Cottin, autor de l'atemptat frustrat contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres; jutjat el 28 d'octubre d'aquell any, el 4 de novembre de 1920 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó i a 500 francs de multa per «intrigues anarquistes», que purgà, sembla, a la presó parisenca de La Santé. Després de l'escissió sindical, milità en la Federació Unitària de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i fou representant el Sindicat de Fusters de París. En 1922 fou nomenat membre de la Comissió Executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del departament del Sena i membre del Comitè Departamental dels Comitès Intersindicals. El setembre de 1927 acudí com a secretari del Sindicat de Fusters parisenc al XI Congrés de la Federació Unitària de la Construcció de la CGTR celebrat a Bordeus (Aquitània, Occitània). El 10 de juny de 1924, segons un informe policíac, intervingué, en nom de la Unió Anarquista (UA), en un míting celebrat a la Sala de la Grange-aux-Belles de París contra la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera a Espanya, on demanà l'amnistia integral, fins i tot a Rússia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enric Melich Rodés

- Enric Melich Rodés: El 10 de juliol 1883 neix a Sant Joan Despí (Baix Llobregat, Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Antoni Josep Melich Rodés –a vegades el seu segon llinatge citat erròniament Rodes o Rodez. Sos pares es deien Josep Melich Duran, llaurador, i Teresa Rodés Valls. En 1903, pròfug de la justícia, s'exilià i en 1923, arran de les activitats anarcosindicalistes derivades de la vaga de La Canadenca també hagué de partir. Fou membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Militant del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Joan Despí, durant els anys bèl·lics fundà la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat i en 1937 va ser el promotor que el nom de la localitat canviés pel Pi de Llobregat, eliminat així la seva connotació religiosa. Durant els fets de maig de 1937 representà les Joventuts Llibertàries a les reunions que es van tenir amb les forces polítiques i el Consell Municipal de Sant Joan Despí. En 1938 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT del seu poble. Quan el triomf feixista era un fet, el gener de 1939 creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració francesos. A l'exili treballà a pedreres i com a llenyataire. Durant l'ocupació nazi organitzà, amb Miguel González Espada i Pedro Pérez, una xarxa d'evasió de resistents i de jueus cap a Andorra. Més tard residí a Cervera de la Marenda i milità en la CNT de Banyuls de la Marenda, al Rosselló català. Autodidacte i amb una extensa cultura, ja vell i malalt s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) al costat de son fill, el també militant anarquista Enric Melich Gutiérrez, i mantingué contactes amb Diego Camacho Escámez (Abel Paz). Sa companya fou Francisca Gutiérrez. Enric Melich Rodés va morir el 22 de juny –algunes fonts citen erròniament el 20 de juny– de 1958 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia referent a Pierre Bertelletto apareguda en el diari parisenc Le Matin del 21 de maig de 1921

- Pierre Bertelletto: El 10 de juliol de 1886 neix a Chambéry (Savoia, Arpitània) el sindicalista, antimilitarista i propagandista anarquista Pierre Bertelletto, també citat erròniament Berteletto i Bertheletto. Sos pares es deien Jean Bertelleto, enguixador, i Françoise Ferraris, domèstica. El 28 d'abril de 1918 parlà, amb Victor Méric i Couergon, en la reunió sindical dels metal·lúrgics de les fàbriques de guerra d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) celebrada a la Sala Moriat d'aquesta localitat. Durant la tardor de 1919 fou un dels animadors del Grup Antiparlamentari del XIII Districte de París (França). La seva militància sindicalista jugà un important paper durant les vagues de 1920 i entre el 14 i el 15 de novembre d'aquell any prengué part en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA), que se celebrà a la Sala Cambronne de París, i del qual va ser secretari. En 1921 va ser membre del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i també formà part del grup anarquista del XIII Districte parisenc. Antimilitarista membre de la «Lliga dels Refractaris», el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions a la recerca de propaganda antimilitarista, com ara el 15 d'abril i el 20 de maig de 1921. Amb Lucien Haussard, Maurice Pfister (Fister), i Maurice Vandamme (Mauricius), assistí com a delegat de l'UA, al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 a Berlín (Imperi Alemany). El gener de 1922 es personà amb Louis Lecoin, en nom de Le Libertaire, a la seu del periòdic comunista L'Humanité per protestar per un article de Jules Humbert-Droz aparegut en Le Bulletin Communiste on els anarquistes eren titllats de «contrarevolucionaris». En 1922 fou nomenat tresorer de l'UA i entre gener de 1922 i març de 1924 fou gerent de La Revue Anarchiste. Cap el 1922 vivia al carrer París de Pantin (Illa de França, França) i sembla que feia servir el llinatge Berthaux. En 1923 la correspondència de l'italià Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques) arribava al seu domicili i va ser responsable del número únic de Primo Maggio, publicat que aquest comitè. Entre gener i setembre de 1923 fou gerent de «La Librairie Sociale» de París; acusat d'haver desviat 22.000 francs per a la seva butxaca, i després de negar-se a donar explicacions davant el consell d'administració de la llibreria, va ser substituït per André Colomer i es va publicar un comunicat en Le Libertaire explicant aquesta feta. Pierre Bertelletto va morir el 3 de juliol de 1973 a Chambéry (Savoia, Arpitània).

---

Continua...

---

[09/07] �L'Uguaglianza Sociale� - M�ting per Berkman - Confer�ncia de Borr�s - Jornada Estival de la SAC - Slom - Lecomte - Dwelshauvers - Mont�hus - Huart - Zanelli - Tejedor - Redondo - Fern�ndez Saavedra - Simon - Pach�n - Roda - Pad�n - Devriendt - Ib��ez Gonz�lez - Penelas - Bublex - Plan - Climent - Dessein - Owen - Fern�ndez Saavedra - Cirera - Detchenique - Mascarell - Bruno - Castell - Dagois - Escart�n - Born

Thu, 09 Jul 2026 12:42:59 +0200

[09/07] «L'Uguaglianza Sociale» - Míting per Berkman - Conferència de Borràs - Jornada Estival de la SAC - Slom - Lecomte - Dwelshauvers - Montéhus - Huart - Zanelli - Tejedor - Redondo - Fernández Saavedra - Simon - Pachón - Roda - Padín - Devriendt - Ibáñez González - Penelas - Bublex - Plan - Climent - Dessein - Owen - Fernández Saavedra - Cirera - Detchenique - Mascarell - Bruno - Castell - Dagois - Escartín - Born

Anarcoefemèrides del 9 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de L'Uguaglianza Sociale

- Surt L'Uguaglianza Sociale: El 9 de juliol de 1892 surt a Marsala (Sicília) el primer número del periòdic anarquista L'Uguaglianza Sociale (La Igualtat Social). Portava l'epígraf «Non più doveri imposti dall'alto, non più diritti reclamati dal basso. Non sonvi che bisogni e soddisfazioni» (No més deures imposats des de dalt, no més drets reclamats des de baix. No són més que necessitats i satisfaccions). Era l'òrgan de la fracció anarquista escindida dels socialistes en el Congrés Nacional d'Organitzacions Obreres i Socialistes que se celebrà el 14 d'agost de 1892 a Gènova (Ligúria, Itàlia). En fou responsable Giuseppe Monacò, l'administració la portà Antonino Azzaretti i la direcció Filippo Arini; però quan Arini fou condemnat per delicte de premsa, Azzaretti n'assumí la direcció. En les pàgines d'aquesta publicació es discutí molt sobre les posicions que calia prendre davant els socialistes i sobre la participació llibertària en els Fasci dei Lavoratori (Fascios de Treballadors). D'antuvi setmanal, a partir de desembre de 1893 esdevindrà bimensual. Entre el 5 de febrer i el 13 d'agost de 1893 es va veure interromput i l'últim número sortí el 24 de desembre de 1893.

***

Míting en memòria de Berkman

- Míting per Berkman: El 9 de juliol de 1936 al Webster Hall de Nova York (Nova York, EUA), organitzat per la Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva), es realitza un míting en memòria de l'anarquista Alexander Berkman, que havia mort uns dies abans, el 28 de juny de 1936 a Niça (Occitània). Hi van parlar Harry Kelly, Sam Weiner (Sam Dolgoff), Julius Hochman, Philip Kapp, Carlo Tresca, Arturo Giovannitti, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Abe Bluestein i Mark Mratchny.

***

Convocatòria de la conferència apareguda en el diari barceloní Solidaritat Obrera del 7 de juliol de 1937

- Conferència de Borràs: El 9 de juliol de 1937 se celebra al teatre del carrer Cabanyes del Poble-sec de Barcelona (Catalunya) la conferència «Proceso evolutivo de las asociaciones obreras y su influencia en la Revolución Social», llegida per l'anarquista i anarcosindicalista Jacint Borràs Bousquet. Aquesta conferència, va ser la sisena d'un cicle organitzat per la Comissió de Propaganda de la Secció de Fusta Socialitzada del Sindicat d'Indústria de l'Edificació, Fusta i Decoració de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

***

Cartell de la jornada

- Jornada Estival de la SAC: El 9 de juliol de 1950 se celebra al Folkets Park (Parc del Poble) d'Älvdalen (Älvdalen, Dalarna, Dalecàrlia, Suècia) una Jornada Estival organitzada per l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). La jornada consistí en la conferència d'Helmut Rüdiger «Om syndikalismens kamp för Fred och Frihet» (Sobre la lluita del sindicalisme per la Pau i la Llibertat) i en diverses activitats lúdiques (jocs esportius, ball, música, sorteig, etc.).

Naixements

André Slom fotografiat per Charles Guignet (Lausana, ca. 1874)

- André Slom: El 9 de juliol de 1844 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) –algunes fonts diuen erròniament que va néixer a Polònia i que vingué a França a finals del II Imperi– el pintor i dibuixant communard i anarquista Andrzej Słomczyński (la partida de naixement cita André Stomczynski i la de defunció André Slomczynski), més conegut com André Slom. Fill d'una família de refugiats polonesos, son pare es deia Stanislas Słomczyński, antic oficial polonès, i la mare figura com a desconeguda tant en la partida de naixement com la de defunció. Entre 1855 i 1861 va ser alumne de l'Escola Polonesa de París (França). En 1871 participà en el moviment insurreccional de la Comuna de París. Secretari de Raoul Rigault, periodista blanquista i membre electe del Consell de la Comuna, es trobava amb aquest el 23 de maig de 1871 quan Rigault, com a procurador de la Comuna, donà l'ordre d'execució de Gustave Chaudey, exalcalde de districte de París, i de tres gendarmes. Condemnat a mort pels consells de guerra de Versalles, acusat especialment d'haver fet una al·locució als Guàrdies Nacionals per a l'execució dels gendarmes, aconseguí fugir i arribar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es refugià, amb Eugène Protot, al domicili del pastor Besançon. A Ginebra assistí a les reunions de celebrades al Temple Únic per la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Com a pintor i dibuixant col·laborà en L'Illustration, Le Monde Illustré i La Suisse Illustrée. Amb Maxime Villaume, publicà a Ginebra Le Caprice. Va donar cursos vespertins de «disseny d'imitació i d'ornamentació» a Lausana (Vaud, Suïssa) i treballà a Vevey (Vaud, Suïssa) amb Élisée Reclus, de qui va il·lustrar amb dibuixos fora del text nombrosos volums de la Nouvelle Géographie Universelle. Alumne i amic de Gustave Courbet, va fer el seu retrat al seu llit de mort i el disseny del seu monument funerari. Després de l'amnistia als communards, el gener de 1882 retornà a París, on dibuixà per a revistes i editorials (Arman Colin, Flammarion, Hachette, Pierre-Jules Hetzel, Société Française d'Éditions d'Art, etc.) i col·laborà en el Bulletin polonais littéraire, scientifique et artistique. Entre 1883 i 1903 il·lustrà l'Annuaire du Club Alpin Français. A París visqué al número 26 de l'avinguda dels Gobelins. En 1883 el poeta Maurice Rollinat li dedicà el seu poema «Jalousie féline», del llibre Les névroses. En 1892 il·lustrà per a l'editorial Hachette la traducció de Jules Gourdault dels Contes d'Hans Christian Andersen, que van ser reeditats en 1895 i 1913. A demanda Pierre de Coubertin, en 1901 dissenyà el «Diploma Olímpic». En 1904 il·lustrà el llibre d'Amélie Mesureur Le dernier des pifferari. Sa filla, Olga Slom (1881-1941), destacà com a pintora i il·lustradora durant el període de l'art déco a Ginebra i realitzà l'ex-libris de Lucien Descaves i el retrat seu que aparegué a l'edició original de 1913 del seu llibre Philémon, vieux de la vieille. Sa companya fou Emma Blank. André Slom va morir el 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de desembre– de 1909 al seu domicili del XIII Districte de París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

André Slom (1844-1909)

***

Georges Lecomte

- Georges Lecomte: El 9 de juliol de 1867 neix a Mâcon (Borgonya, França) el periodista, novel·lista, dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i posteriorment seguidor del mariscal Pétain, Charles Georges Lecomte. Son avi havia estat deportat per Napoleó III arran del cop d'Estat del 2 de desembre de 1851. Sos pares es deien Jules Joseph Lecomte, administrador principal d'una oficina de correus, i Marie Claudine Petitjean. Estudià a l'Institut Lamartine de Mâcon. Quan tenia 20 anys marxà cap a París (França) amb la intenció d'estudiar Dret i de fer-se un gran escriptor. Esdevingué misser en pràctiques al Col·legi d'Advocats i edità entre maig de 1888 i juliol de 1889, amb el suport de Félix Fénéon, la revista simbolista La Cravache Parisienne. Fixat per les autoritats com a anarquista, col·laborà en diverses revistes revolucionàries i signà tota mena de crides i de peticions. Especialment col·laborà en L'En-Dehors, de Zo d'Axa, i en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar tancat a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895 col·laborà en La Revue Socialiste. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», prengué partit a favor del capità Alfred Dreyfus. L'octubre de 1895 es va fer càrrec de la crònica que portava Gustave Kahn en el periòdic La Société Nouvelle. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions culturals i artístiques, com ara L'Art Moderne, Hommes d'Aujourd'hui, Art et Critique, La Revue Indépendante, La Revue d'Aujourdhui, L'Art dans les Deux Mondes, L'Avenir Dramatique, La Plume, etc. A partir de 1891 va escriure peces teatrals –La meule (1891), Mirages (1893)– i a partir de 1898 nombroses novel·les –Les Valets (1898), La Suzeraine (1898), La Maison en fleurs (1900), Les Cartons verts, roman contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les Hannetons de Paris (1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries dans la tempête (1921), La Lumière retrouvée (1923), Le Mort saisit le vif (1925), Le Jeune Maître (1929), Les Forces d'amour (1931), Je n'ai menti qu'à moi-même (1932), La Rançon (1941), Servitude amoureuse (1949), Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique (1951)–, obres literàries i històriques, a més de assaigs artístics –L'Art impressionniste d'après la collection privée de M. Durand-Ruel (1892), France (1896), Les Allemands chez eux (1910), Les Lettres au service de la patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux qui souffrent (1917), Clemenceau (1918), Au chant de la Marseillaise. Danton et Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber (1919), Louis Charlot (1925), A. Besnard (1925), La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie héroïque et glorieuse de Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren (1929), Le Gouvernement de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen. Chats et autres Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte (1933), Gloire de l'Île-de-France (1934), Ma traversée (1949). Amb el temps col·laborà en Le Matin i Le Figaro. En 1908 va ser elegit president de la Société des Gens de Lettres de France (SGDLF, Societat d'Homes de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser nomenat membre de l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el 28 de març de 1946. Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de París. Va ser condecorat con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant l'Ocupació va ser seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer Pétain. Sa companya fou Berthe Godchau. Georges Lecomte va morir el 27 d'agost de 1958 al seu domicili del XVI Districte de París (França). Son fill fou el periodista i novel·lista comunista Claude Morgan.

***

Jean-Jacques Dwelshauvers

- Jean-Jacques Dwelshauvers: El 9 de juliol de 1872 neix a Brussel·les (Bèlgica) el periodista, historiador, crític d'art i militant anarquista individualista Jean-Jacques Dwelshauvers, també conegut com Jacques Mesnil. Nascut en una família universitària i de l'alt funcionariat belga, va estudiar estudis clàssics i medicina a la Universitat Lliure de Brussel·les, on va fer amistat amb Élisée Reclus i August Vermeylen, i en aquesta època va militar el Partit Obrer Belga, on va conèixer E. Van Der Velde i C. Huysmans. A partir de 1894 va continuar els estudis a la Facultat de Medicina de Bolonya. És estudiant en Itàlia quan va relacionar-se amb els pensadors anarquistes Errico Malatesta i Armando Borghi, entre d'altres. A Florència va conèixer Clara Koetliz, deixebla d'Élisée Reclus, que serà sa companya durant una desena d'anys, i es va apassionar pel Renaixement i per la història de l'art. Va rebre el títol de metge a Florència, però mai no va exercir. A partir de 1894 va començar a publicar obres d'art sota el pseudònim de Jacques Mesnil. A Itàlia fou molt amic d'Aby Warburg i de Giovanni Poggi. En 1906 es va instal·lar amb Koetliz a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on va continuar les seves recerques sobre art i va freqüentar els cercles llibertaris. En 1914, impactat per la declaració de guerra, la invasió de Bèlgica i la defecció de certes pacifistes i llibertaris que es van incorporar a la «Unió Sagrada», es va allunyar del moviment anarquista i va començar a col·laborar en L'Humanité i en Au-dessus de la mêlée, publicat per Romain Rolland, amb qui l'uniria una gran amistat. També fou el corresponsal parisenc de l'Avanti. Atret per la Revolució russa, es decanta vers el comunisme i en 1920 entrà a formar part de la redacció de La Revue Communiste. Va assistir amb sa companya al Congrés de la III Internacional Comunista durant l'estiu de 1921 a Moscou, on trobà Victor Serge i Pierre Pascal. Però va mostrar el seu desacord amb la dictadura bolxevic, especialment arran de la Revolta de Kronstadt i la sagnant repressió amb la qual va ser avortada. L'agost de 1924 va ser exclòs de L'Humanité, va tornar amb els llibertaris i col·laborà en La Révolution Prolétarienne, publicada per Pierre Monatte, i en la revista Europe. En 1939 sa companya Clara Koetliz va morir d'una malaltia. A més de la seva col·laboració en la premsa anarquista i d'art italiana, belga i francesa entre 1894 i 1914 (Il Pensiero, Miscellanea dell' Arte, Le Mercure de France, La Société Nouvelle, Les Temps Nouveaux, L'Étudiant Socialiste, Van Nu En Straks, etc.), és autor de nombrosos fullets, com ara Le mouvement anarchiste (1895), Le mariage libre (1901), Esprit révolutionnaire et syndicaliste (1914), etc.; també va escriure diverses obres sobre el Renaixement florentí i biografies d'artistes (Botticelli, Rafael, Masaccio, Masereel, etc.). Jean-Jacques Dwelshauvers va morir el 13 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 14 de novembre– de 1940 en un monestir a Montmaur-en-Diois (Delfinat, Occitània), fugint del conflicte bèl·lic mundial –alguns autors apunten al suïcidi com la causa de la seva mort. Va ser un dels primers que va accentuar sobre la importància de l'enfocament econòmic de la producció artística en la història social de l'art.

***

Gaston Montéhus

- Gaston Montéhus: El 9 de juliol de 1872 neix a París (França) el cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston Mardochée Brunswick, més conegut com Gaston Montéhus. Nascut en una família de 22 infants i d'antuvi socialista moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent proper a les posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale. Autor d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els cercles revolucionaris, com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez pas les filles (1906), Glorie au 17ème (1907) –apologia dels soldats amotinats del 17è Batalló de Línia que refusaren disparar contra els vinyaters del sud de França, li va implicar un procés judicial–, Les mains blanches (1910) i La Grève des Mères (1910). Aquestes cançons, amb lletra moltes vegades del seu amic Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites reaccionaris de Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu, provocant baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es va decantar, amb Gustave Hervé, per la «Unió Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó de la lògia «La Semence» i membre de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), l'antic revolucionari va obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat francès per la seva abnegació a la França lliure –abans havia rebut la Creu de Guerra en 1918. Gaston Monthéus va morir el 31 de desembre de 1952 a París (França), però les seves cançons encara es canten. Existeix un «Fons Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a l'Office Universitaire du Recherche Socialiste (L'OURS) de París.

***

Cartell d'una xerrada de Lucien Huart (Brest, 1938)

- Lucien Huart: El 9 de juliol de 1884 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Lucien Huart. Era fill natural de la modista d'Ivry (Illa de França, França) Jeanne Jósephine Villette i l'infant va ser reconegut per sa mare i son pare, Jérôme Huart, el 20 de juliol de 1884 a Ivry i legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 15 de maig de 1886 a Fresnes-sur-Escaut (Nord-Pas-de-Calais, França). El 17 d'agost de 1894 son pare va morir i la família vivia aleshores al XIX Districte de París. En 1905, quan vivia a Rouen (Alta Normandia, França), va ser dispensat de fer el servei militar per fill de vídua. Es guanyava la vida com a sabater i en 1912 era secretari del Sindicat del Calçat del departament del Sena. Entre el 16 i el 23 de setembre de 1912 representà diversos sindicats de cuiro i de pell en el Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat a Le Havre (Alta Normandia, França) i entre el 24 i el 25 de novembre d'aquell any assistí en nom del Sindicat del Calçat del Sena al Congrés Extraordinari de la CGT («Contra la guerra i la Llei dels tres anys») celebrat a París. En 1913 va ser exclòs del seu sindicat per «indelicadesa», ja que com el sindicat li devia unes despeses de delegació agafà els diners de la caixa sense dir res. Malgrat ser fill de vídua, durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El 23 de desembre de 1922 es casà al XI Districte de París amb l'obrera sabatera parisenca Julia Euphrosine Collin, divorciada de Daniel Bal. En aquesta època vivia al número 53 del carrer de la Roquette de París. El febrer de 1924 fou partidari d'una vaga i el 25 d'octubre d'aquell any, en una assemblea general del Sindicat del Calçat de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), s'acceptà el seu reingrés en el sindicat a condició que reemborsés els 200 francs que havia agafat i que no hi ocupés mai més un lloc de responsabilitat. Malgrat tot, s'encarregà de les activitats de la Minoria Sindical Revolucionària (MSR) de la CGTU. En el Congrés de l'MSR celebrat entre l'1 i el 2 de novembre de 1924, en el qual una minoria decidí continuar fent oposició en el si de la CGTU i la majoria fundà la Unió Federativa de Sindicats Autònoms (UFSA), ell s'esforçà d'arrossegar-hi una del part del Sindicat del Calçat de la CGTU i entrà a formar part de la comissió administrativa provisional. Amb el temps, amb Pierre Besnard, promogué dins del si de l'UFSA la creació d'un tercer sindicat, seguint l'estratègia sindicalista revolucionària i adherit a l'Associació Internacional del Treball (AIT). Quan la Conferència de Saint-Ouen (Illa de França, França) del 28 de juny de 1925, va ser elegit amb Pierre Besnard cosecretari del buró executiu de l'UFSA. L'agost de 1926, amb Pierre Besnard i Albert Guigui, llançà el butlletí mensual La Voix du Travail, portaveu de l'AIT. Entre el 26 i el 31 d'agost de 1926 fou delegat per l'UFSA al Congrés de la CGTU, on en el discurs d'obertura reivindicà la independència sindical. Signà, amb Andrieux, Besnard, Boisson, Juhel i Leroy, la crida «Pel reagrupament de les nostres forces», que reclamava la creació d'una tercera CGT autènticament sindicalista revolucionària. Entre el 13 i el 14 de novembre de 1926 representà l'UFSA en el Congrés de la Federació Autònoma de la Construcció que se celebrà a Lió (Forez, Arpitània) i on vindicà la creació d'aquesta tercera CGT. Entre el 15 i el 16 de novembre de 1926 se celebrà el Congrés de l'UFSA a l'Ajuntament del VI Districte de Lió, on es va decidir la creació de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), adherida a l'AIT, i ell va presentar els estatus als congressistes, a més d'acceptar la secretaria general interina durant tres mesos. El 17 de novembre de 1926, amb Besnard, Boisson i Boudoux, va fer el míting inaugural de la CGT-SR a l'Ajuntament del VI Districte de París. El seu mandat de la CGT-SR durà dos anys a Lió i en aquest temps esdevingué un orador i propagandista destacat. L'1 de desembre de 1926 sortí el primer número del periòdic mensual Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGT-SR, del qual va ser administrador. En el I Congrés de la CGT-SR, celebrat entre el 14 i el 15 d'agost de 1927 a Lió, va ser confirmat en les seves funcions i en el II Congrés, celebrat entre el 2 i el 4 de novembre de 1928, va ser reemplaçat per Eugène Juhel. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Libération, Le Libertaire, Le Réveil Anarchiste, Le Réveil du Bâtiment, La Voix Libertaire, La Voix du Travail, etc. Durant la primavera de 1931 va anar amb una delegació de la CGT-SR a Espanya, on s'acabava de proclamar la II República i la Confederació Nacional del Treball (CNT) s'havia tornat a legalitzar, i assistí entre l'11 i el 17 de juny de 1931 al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT, celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Espanya). Arran d'aquesta visita a Espanya va fer una gira de conferències per França per parlar sobre la situació a la Península. El 7 de desembre de 1931 es va divorciar de Julia Collin. En 1935, quan les negociacions de reunificació entre la CGT i la CGTU, formà part dels militants que, amb Henri Fourcade i Paul Massoubre, defensaren que la CGT-SR s'integrés en la unitat sindical. Amb una part de la CGT-SR s'integrà en la CGT. En aquesta època vivia a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Des de l'estiu de 1936 va fer costat la Revolució espanyola i representà el Comitè Anarcosindicalista del Midi en el Congrés Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament del Proletariat Espanyol celebrat entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936 a París. També s'integrà en el Comitè per l'Espanya Lliure (CEL) que s'havia acabat de crear i va ser nombroses vegades oradors de l'UA en mítings per la unitat antifeixista organitzats pel CEL i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant l'hivern de 1936 i 1937, amb Louis Mercier (Charles Ridel), va fer una gira de conferències amb projeccions de pel·lícules de la CNT-FAI, que va atreure desenes de milers d'espectadors i uns beneficis de 10.000 francs. Posteriorment va fer conferències a Bretanya (març de 1938) i a Algèria i Tunísia (octubre de 1937 i abril i desembre de 1938). En aquesta època col·laborà en el periòdic SIA. El 8 d'octubre de 1937 prengué la paraula en el míting de la Federació Anarquista Francesa (FAF), celebrat a la Sala Mutualité de París, i l'endemà assistí al congrés d'aquesta organització. Durant la tardor de 1937 dimití de la FAF i de la CGT-SR i s'adherí a la Unió Anarquista (UA). Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937 representà els grups anarquistes de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i d'Alger (Algèria) al Congrés de l'UA. Aleshores era membre del grup anarquista «Élisée Reclus» de Narbona (Llenguadoc, Occitània). El setembre de 1939 vivia la número 49 del carrer Peyrolières de Tolosa i era l'animador del grup anarquista «Orobón Fernández» d'aquesta ciutat. Quan l'Ocupació i la instauració del Govern de Vichy, va ser detingut administrativament i tancat a la presó de Saint-Michel de Tolosa, juntament amb els germans Eugène i Marius Tricheaux. En 1943 va ser internat al camp de concentració de Noé i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Segons el primer número del periòdic Le Libertaire aparegut després de la guerra, hauria mort deportat a Alemanya.

***

Els redactors d'Il Senio. D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste Zanelli. Foto d'Stefano Bosi

- Oreste Zanelli: El 9 de juliol de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Oreste Zanelli, que fa fer servir el pseudònim Aristarco. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Domenico Zanelli, mecànic i després hostaler, i Antonia Raccagna. En acabar els estudis primaris, freqüentà una temporada la escola tècnica i aquest bagatge cultural i una bona educació autodidacta li va permetre poder escriure en els periòdics i parlar en actes públics. A causa de la seva tuberculosi, que el va descartar del servei militar, hagué d'abandonar l'ofici de mecànic i visqué amb son germà Mario (republicà) i Epaminonda (sindicalista revolucionari i després republicà), propietaris de la Fonda Stella, que tenia annexes una taverna i una quadra per a les cavalleries de la diligència. Malgrat que de ben jovenet palesà les seves idees anarquistes, d'adolescent no participà en cap activitat política. En 1906 promogué, amb altres companys, la fundació del Cercle d'Estudis Socials, que aviat es va fusionar amb el Cercle Socialista Anarquista. El 30 de maig de 1908, juntament amb un obrer de Parma, parlà en públic durant la manifestació que tingué lloc a Castel Bolognese per acollir els fills dels vaguistes parmesans, hostatjats per famílies del poble per iniciativa dels anarquistes. En 1909, després de tornar de Milà on havia perfeccionat el seu treball de mecànic, prengué part activa en reunions i manifestacions anarquistes, destacant en els moviments llibertari i sindical locals. L'1 de gener de 1910 va ser nomenat secretari retribuït de la Lega Braccianti (Lliga dels Jornalers) de Castel Bolognese, composta majoritàriament per anarquistes i socialistes. Segons la policia, la reunió del Primer de Maig de 1910 va ser clarament àcrata. El gener de 1911 fundà a Castel Bolognese el Sindicat Obrer, amb una oficina de col·locació al costat, del qual s'encarregà i serà nomenat secretari. Les autoritats el consideraran un dels exponents més destacats dels moviments anarquista i socialista d'Emília-Romanya. El 25 de juliol de 1911 representà els companys de la seva localitat en el Congrés Anarquista de Romanya que tingué lloc a Faenza, on es reuniren un centenar de militants, i en el qual va ser el ponent dels informes dels anarquistes i del sindicat; durant la seva intervenció sostingué la tesi segons la qual la batalla contra la màquina trilladora –que a Romanya aleshores provocava accidents i conflictes sagnants entre els jornalers del camp (majoritàriament socialistes) i parcers (republicans)– només era un capítol en la lluita que els anarquistes havien de portar a terme contra la institució de la parceria, tesi que va ser compartida per molts dels presents, entre ells Luigi Fabbri, i que fou acceptada en la resolució final del congrés. Hi va ser nomenat membre del Comitè de Propaganda i d'Assistència als Treballadors de Romanya per lluitar contra els propietaris rurals i els parcers; també entrà a formar part del petit comitè encarregat de l'edició del primer número del periòdic L'Agitatore, que sortí l'agost de 1911 a Bolonya i en el qual es publicà l'informe del congrés i per al qual va escriure alguns articles que signà sota el nom d'Aristarco. Durant aquest mateix any fundà, juntament amb el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini, el quinzenal Il Senio, periòdic local anticlerical i d'esquerres, però desvinculat dels partits polítics, que donà a llum una trentena de números entre el 23 de juliol de 1911 i el setembre de 1912. Com a membre de la seva redacció jugà un paper destacat, signant articles polítics i sindicals –Serantini se n'ocupà de la part literària i Santandrea de la crònica local i dels esports–, donant la seva opinió sobre qüestions importants de la política nacional i per al qual redactà una sèrie d'articles contra la Guerra de Líbia. Per protestar contra l'expedició militar imperialista a la Tripolitània, el 26 de setembre de 1911 tingué lloc una vaga on els habitants de Castel Bolognese participaren en massa; durant la reunió ell parlà en nom del Sindicat Obrer, juntament amb Armando Borghi, que ho va fer en representació dels anarquistes, i Umberto Brunelli, pels socialistes. Amb l'esclat de la Gran Guerra, esdevingué intervencionista i, com que la majoria dels seus companys llibertaris es mantingueren fidels a les concepcions tradicionals antibel·licistes i internacionalistes, es va veure bandejat del moviment anarquista. En acabar la guerra, s'afilià al Partit Republicà, del qual arribarà a ser un exponent local de relleu, i va ser corresponsal per al setmanari Il Lamone de Faenza. Amb l'arribada del feixisme al poder, deixà oficialment l'activitat política i en 1928 la seva fitxa de l'Arxiu de Subversius va ser eliminada. A partir del 8 de setembre de 1943, a la seva finca campestre Malvezza de Castel Bolgonese van tenir lloc algunes reunions clandestines per a constituir un comitè unitari antifeixista i de suport al moviment partisà. En aquesta finca també trobaren refugi provisional presoners de guerra que havien fugit dels camps de concentració i oficials i militars italians desertors, a l'espera de poder passar clandestinament la línia del front i unir-se a la guerrilla antifeixista. Oreste Zanelli va morir el 22 de novembre de 1944 en una clínica de Faenza (Romanya, Itàlia).

***

Fermín Tejedro Della

- Fermín Tejedor Della: El 9 de juliol de 1897 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Fermín Tejedor Della, conegut com Ferminet i Negro. Sos pares es deien Leonardo Tejedor i Magdalena Della. Mecànic de professió, amb la seva companya Nieves Sebastiá, fou un dels principals animadors, abans de la proclamació de la II República espanyola, de la Societat Obrera de Beseit, origen de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local. El maig de 1913 va ser nomenat carter provisional del seu poble. En 1929 treballava de mecànic a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) i entre 1930 i 1931 col·laborà en el diari republicà local El Pueblo. Intervingué en la insurrecció llibertària de desembre de 1933. L'octubre de 1934 va ser detingut a Beseit, juntament amb José Bueno Blanc, Enrique Celma Giner i Cándido Tejedor Gausac, per extremistes revolucionaris. Durant la Revolució i la guerra, qui per conviccions pacifistes no participà en cap acció bèl·lica, fou responsable de la col·lectivitat local i responsable de l'abastiment de les col·lectivitats de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). També encapçalà l'Oficina Olivera i de l'Oli. En 1937, amb el militant de la Unió General de Treballadors (UGT) Anglada i Ricardo Radigales Aliacar, fou membre del Comitè Regional del Transport del Consell d'Aragó. L'agost de 1938 era tresorer del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, establert a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació va ser enviat, juntament amb son germà Manuel Tejedor Della i son cosí Florencio Moragrega Adell, al Grup de Treballadors Estrangers Núm. 643, destinat a Orador de Glana (Llemosí, Occitània). A finals de 1943 formà part del «Comitè de Besiers», encapçalat per Juan Bautista Albesa Segura (Batista), cunyat seu i amb qui mantenia una relació comercial, creat per combatre el Comitè Nacional de la CNT de Juan Manuel Molina (Juanel) i Felipe Alaiz de Pablo. Ben igual que a Juan Bautista Albesa Segura, se li atribuïren contactes amb la Gestapo, fet pel qual va ser jutjat per col·laboracionisme el juny de 1948 i condemnat a cinc anys de presó. Durant el seu judici redactà un informe (Rapport sur mon affaire) per combatre les dures crítiques contra ell llançades. Posteriorment s'establí a Cunhaus. Fermín Tejedor Della va morir el 7 d'octubre de 1978 al seu domicili de Cunhaus (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Fermín Tejedor Della (1897-1978)

***

Necrològica de Cirilo Redondo Marquina apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de novembre de 1967

- Cirilo Redondo Marquina: El 9 de juliol de 1899 neix a Tórtoles de Esgueva (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Cirilo Redondo Marquina, conegut com El Barbas. Sos pares es deien Francisco Redondo i Melchora Marquina. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà a formar part del moviment llibertari. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en els combats als carrers de Barcelona i després s'enrolà com a milicià per a lluitar al front d'Aragó, on va ser anomenat El Barbas per mor de la gran barba que portava. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Tours, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Anunciación Rodríguez Núñez. Cirilo Redondo Marquina va morir el 3 de setembre de 1967 a l'Hospital Bretonneau de Tours (Centre, França).

***

José Tomás Fernández Saavedra

- José Tomás Fernández Saavedra: El 9 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 12 de juny– de 1900 neix a A Pobra do Caramiñal (La Corunya, Galícia) el mariner anarquista i anarcosindicalista José Tomás Fernández Saavedra. Sos pares es deien Jacinto Fernández Mariño, mariner, i Leocadia Saavedra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), era mariner al vaixell Mar Cantábrico. Detingut per les tropes franquistes, va ser jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió». José Tomás Fernández Saavedra va ser afusellat el 9 de juliol de 1937 a la Punta del Martillo de l'Arsenal Militar de Ferrol (La Corunya, Galícia) i enterrat al cementiri de San Mateo de Narón (La Corunya, Galícia).

---

Continua...

---

[08/07] Confer�ncia de Blanes - Constituci� de l'FNIEPE - Vaga Baix Llobregat - Beauzelly - Camandona - Freghi - Vieira - Nerva - Badosa - Garc�a Mart�nez - Robbiati - Picqueray - Cropalti - Clot - Pitarch - Moles - Ruiz L�pez - Acosta - Petris - Nuttall - Gobron - Pallarols - Sartoris - Rasi - Casanova - Fraudet - Daura - Quero - Marcell�n - Feuillade

Wed, 08 Jul 2026 12:28:25 +0200

[08/07] Conferència de Blanes - Constitució de l'FNIEPE - Vaga Baix Llobregat - Beauzelly - Camandona - Freghi - Vieira - Nerva - Badosa - García Martínez - Robbiati - Picqueray - Cropalti - Clot - Pitarch - Moles - Ruiz López - Acosta - Petris - Nuttall - Gobron - Pallarols - Sartoris - Rasi - Casanova - Fraudet - Daura - Quero - Marcellán - Feuillade

Anarcoefemèrides del 8 de juliol

Esdeveniments

Conferència cenetista en ple pistolerisme

- Conferència de Blanes: Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 se celebra al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya) la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans, en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legalitzada des del 1920. El governador civil de Girona, prèvia consulta al govern de Madrid, autoritzà la celebració de la reunió, malgrat la pressió que exercí damunt seu el general Martínez Anido, governador civil de la Barcelona. Hi concorregueren representacions de gairebé tot Catalunya. Aquesta reunió va significar el ressorgiment de la central anarcosindicalista a Catalunya. Els acords que s'adoptaren en aquella conferència van ser tots de capital importància, però la preocupació de la totalitat dels assistents estava en saber si els Sindicats Únics serien, o no, legalitzats a Barcelona i si es podrien reobrir els locals clausurats. La negativa de Martínez Anido fou total.

***

Comitè de la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic

- Constitució de l'FNIEPE: El 8 de juliol de 1937, durant el Ple Nacional de Sindicats d'Espectacles Públics Confederals de València (País Valencia), es crea, a instàncies del Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) i del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic d'Espanya (FNIEPE), amb seu a Barcelona i amb l'objectiu primordial que les federacions cenetistes de l'espectacle seguissin un ritme unitari i per establir les Federacions Regionals i Provincials d'Espectacles confederals. Amb la creació de l'FNIEPE es volia engegar una intensa tasca de reformes en tots els àmbits del ram (artístiques, tècniques, cinematogràfiques, sindicals, etc.) i lluitar contra la prostitució mercantilista i decadentista en la qual havien caigut els espectacles públics prerevolucionaris. També es creà una productora i una distribuïdora cinematogràfiques pròpies, que se centralitzaren mitjançant una delegació directa del Comitè Nacional de la CNT. L'FNIEPE quedà formada per Marcos Alcón, com a secretari nacional; Manuel Lara, com a secretari de l'exterior; Jesús Varona, com a comptador i secretari d'actes; Evaristo Rodríguez, tresorer; Liberto Callejas, delegat de propaganda; i els vocals Manuel Rivas i Evaristo Navarro.

***

Adhesiu de la vaga del Baix Llobregat (juliol 1974)

- Vaga general del Baix Llobregat: El 8 de juliol de 1974 es van declarar en vaga general de solidaritat amb els treballadors de les empreses Elsa, de producció de vidre buit a Cornellà, i Solvay, d'indústries petroquímiques a Martorell, 85 fàbriques del Baix Llobregat (Catalunya). Elsa i Solvay es van convertir en la bandera del moviment obrer català de finals del franquisme i va provocar un autèntic terratrèmol social, que va fer dir al ministre franquista que Espanya tenia dos gran problemes: ETA i Cornellà. El sindicat vertical (Confederació Nacional de Sindicats) estava copat majoritàriament per sindicalistes de les centrals sindicals il·legals Comissions Obreres (CC. OO.), Unió General de Treballadors (UGT) i Confederació Nacional del Treball (CNT), i no sempre mantenien una unitat d'acció. La solució va venir en la «democràcia directa», que s'expressava en les assemblees tolerades que es realitzaven a l'edifici del sindicat vertical. Elsa havia començat una vaga indefinida a partir de maig de 1974 i un mes després Solvay s'hi sumava. La duresa amb què la patronal va contestar les protestes va provocar la solidaritat de la pràctica totalitat d'obrers i de comerços. El 4 de juliol, el dia que la Magistratura havia de jutjar els acomiadaments d'Elsa, es va convocar la vaga general al Baix Llobregat, que tindrà el seu cim el dia 8 de juliol amb el 80% de la població aturada. A Cornellà, la vaga general va ser absoluta. L'atur es va perllongar fins al dia 9 de juliol amb disturbis on no van faltar ferits de bala i centenars de detinguts.

Naixements

Notícia d'una de les detencions d'Édouard Beauzelly apareguda en el diari lionès Le Progrès del 7 de maig de 1905

- Édouard Beauzelly: El 8 de juliol de 1851 neix a Juèsa (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Édouard-Auguste Beauzelly –el seu llinatge citat de diferents maneres (Beauzelli, Beauzelle, etc.). Era fill d'Augustin Ferdinand Beauzelly, cabareter, i d'Anne Françoise Moulin, domèstica. En els anys vuitanta treballava de drapaire a Aubenàs (Vivarès, Llenguadoc, Occitània). El setembre de 1884 el Tribunal Correccional de Alès (Llenguadoc, Occitània) el condemnat a 40 dies de presó i 30 francs de multa per un delicte de «pesca a la dinamita». L'agost de 1888 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Privas (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) a 15 dies de presó pel robatori d'una canonada propietat de Edouard Raphanel; amb ell també va ser condemnat Victor Richier, drapaire com ell, a vuit dies de presó. El maig de 1889 el Tribunal Correccional de Privas el condemnà a un mes de presó i 30 francs de multa per «pesca a la dinamita»; aquesta era la seva novena condemna. En els anys noranta milità en el moviment anarquista de Bessèja (Llenguadoc, Occitània). El 16 de desembre de 1893, després d'un temps tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), va ser posat en llibertat i s'establí a Alès (Llenguadoc, Occitània). El desembre 1900 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del departament del Gard i aleshores treballava d'obrer boter a Sent Laurenç de Gosa (Llenguadoc, Occitània). La policia sospità que es dedicava a la fabricació de moneda falsa. El gener de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a 50 francs de multa per un delicte de «caça». El 5 de maig de 1905 va ser detingut a Avinyó (Provença, Occitània) perquè es trobava en busca i cerca per ordre de les autoritats de Tarascó (Provença, Occitània) per un delicte de «robatori, cops i ferides». Aleshores es trobava sense domicili fixe i deia que treballava de mecànic. El 27 d'octubre de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes, juntament amb Pascal Vivin, a un mes de presó per «robatori». El maig de 1912 es presentà a les eleccions municipals pel seu poble natal en la llista de la Unió Republicana i Socialista, però al final, malgrat anar en primer lloc dels elegits, retirà la seva candidatura. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura de Francesco Camandona (1892)

- Francesco Camandona: El 8 de juliol de 1861 neix a Carmagnola (Piemont, Itàlia) l'anarquista Francesco Camandona, també conegut com François Camandona. Era fill de Giussepe Camandona i de Francesca Perlo. Es guanyava la vida treballant de fuster ebenista. En els anys vuitanta visqué a Chambéry (Savoia, Arpitània) i a Èx-los-Bens (Savoia, Arpitània), on conegué la mestra Charlotte Scholastique Varcin, que esdevingué sa companya. El 15 d'octubre de 1891 es casà amb sa companya a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i aleshores vivia al número 17 del carrer Coutance de la ciutat. El 27 de gener de 1892 la parella tingué un fill, François Camandona, a Èx-los-Bens. Aleshores vivia a la Maison Donzel de l'avinguda de Tresserve d'Èx-los-Bens. En 1894 es traslladà de bell nou a Ginebra, on es relacionà amb el grup anarquista encapçalat per Paolo Schicchi, participant, amb altres companys (Giulio Brondini, Domenico Fatigati, etc.), regularment en les reunions del grup celebrades al Café Montférino. A finals de 1894 figurava en un llistat confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats de la Prefectura de Policia. Francesco Camandona va morir el 9 de maig de 1897 al seu domicili, a la Maison Morand de la Route du Grand Port, d'Èx-los-Bens (Savoia, Arpitània).

***

Notícia de l'expulsió de Luigi Freghi publicada en el diari de La Chaux-de-Fonds Le National Suisse del 8 de juny de 1906

- Luigi Freghi: El 8 de juliol de 1883 neix a Novara (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista, i després socialista, Luigi Ettore Freghi. Era fill de Giuseppe Freghi i de Teresa Jaconetti. Després de fer els estudis primaris, amb 16 anys entrà a formar part del moviment socialista i esdevingué un destacat propagandista, patint una condemna de cinc dies de presó per haver xiulat la Marxa Reial. En 1900 començà a fer continus viatges (París, Lugano, Pàdua, Cremona, Carpi, etc.) a la recerca de feina i com a venedor ambulant, tot retornant sovint a Novara. El novembre de 1905 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) i assumí la gerència del setmanari anarquista Il Grido della Folla, en substitució de Carlo Gelosa; mantingué aquesta càrrec, ben igual que el de la gerència del periòdic L'Operaio, dirigit per Ferruccio Furlani, fins al març de 1906, data en la qual la majoria dels gerents del periòdic milanès, fugí per eludir possibles condemnes per delictes de premsa. Establert a Zuric (Zuric, Suïssa), juntament amb Edel Squadrani, el juny de 1906 va ser condemnat a Itàlia en rebel·lia a dos anys, dos mesos i 15 dies de presó. Dies després, el 5 de juny, va ser expulsat de Suïssa, juntament amb l'anarquista Amilcare Molgora, per haver participat en una manifestació antimilitarista davant la caserna de Zuric, i portat a Milà, aconseguí evitar la detenció, ja que la sentència encara no era ferma. Desaparegut una temporada de Milà, va ser localitzat al Principat de Mònaco, on va restar fins a principis de 1909, treballant en feinetes temporals. De bell nou a Itàlia, lliure de penes judicials gràcies a una amnistia, es va instal·lar a Ragusa (Sicília), on va romandre fins al març de 1910, moment en el qual es va traslladar a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà de venedor en una empresa local. El 17 d'abril de 1910 la policia el va sorprendre amb 1.500 exemplars del número únic d'Il Reffattario, que va ser segrestat en la seva totalitat. L'1 de maig de 1910 publicà el número únic L'Anarchico, que s'encarregà d'editar. Denunciat per les autoritats judicials, va marxar de Gènova i s'establí a Torí (Piemont, Itàlia), on va viure tot l'any 1911. Després s'instal·là a Vercelli (Piemont, Itàlia), on en 1914 va ser nomenat pel Comissariat d'Emigració representant de Lloyd SAbaudo per al trasllat d'emigrants per als districtes de Vercelli i de Borgovercelli. Quan esclatà la Gran Guerra d'antuvi es declarà «intervencionista», però després reprengué les posicions antibel·licistes. En 1916 s'establí a Biella (Piemont, Itàlia) i les seves funcions en el Comissariat d'Emigració li van ser revocades. Encara anarquista, en 1917 va projectar la publicació del número únic La Spinta, però aquest va ser prohibit. En 1918 ja s'havia acostat als socialistes i col·laborava de reporter en el setmanari Corriere Biellese. Giornale settimanale socialista del circondario di Biella. Durant la postguerra va ser redactor de La Campana de Borgosesia (Piemont, Itàlia) i actiu en les vagues del proletariat tèxtil. El juny de 1919, juntament amb Primo Taddei i Antonio Valeri, assumí el càrrec de secretari de la Cambra del Comerç Confederal de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i va ser redactor de L'Idea. Segons la policia, l'agost de 1919 participà a Parma en les reunions dels metal·lúrgics i assistí al Consell Nacional de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), celebrada entre el 15 i el 17 d'agost a Milà. El novembre de 1920 entrà com a redactor del quinzenal socialista Il Lavoratore Comasco de Como (Llombardia, Itàlia). Amb l'arribada del feixisme al poder, treballà en diferents feines (comerciant de formatge, venedor ambulant de merceria, fotògraf, etc.), conservant les seves idees polítiques. En 1926 les autoritats el tenien fixat no com «socialista anarquista» sinó com a «socialista maximalista». Luigi Freghi va morir el 15 de maig de 1927 a Como (Llombardia, Itàlia).

***

Deolinda Lopes Vieira

- Deolinda Lopes Vieira: El 8 de juliol de 1888 neix a Beja (Beja, Alentejo, Portugal) la pedagoga, feminista, maçona i militant anarquista i anarcosindicalista Deolinda Lopes Vieira, també coneguda com Deolinda Quartim, pel llinatge del seu marit. Era filla d'una criada i d'un caixer viatjant. Després d'haver fet els estudis primaris a Beja, quan tenia 12 anys es traslladà amb sa família a Lisboa, on estudià a l'Escola Normal d'Alcântara de la capital portuguesa amb el Dr. Luís Passos, entre d'altres. Mentre estudiava magisteri, es decantà pels sectors més progressistes de la seva disciplina, reivindicant una reforma educativa i social radical i militant en l'anarcosindicalisme. En aquests anys les seves lectures van ser els clàssics de l'anarquisme, com ara Lev Tolstoi, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Conegué António Pinto Quartin, intel·lectual anarquista d'origen brasiler i propagandista llibertari director de diversos periòdics (O Protesto - Guerra social, Amanhã, Terra Livre, A Batalha), amb qui es casà. En 1907 participà en la vaga acadèmica contra el dictador João Franco. En 1910 començà a treballar com a mestra a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa, institució educativa llibertària on es dedicà a l'ensenyament primari i a l'educació infantil. L'octubre de 1910 intervingué en el II Congrés Nacional del Lliure Pensament. En 1913 marxà al Brasil acompanyant son company, expulsat de Portugal per la seva militància anarquista, i retornà dos anys després, reintegrant-se a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa i treballant també en algunes escola mòbils republicanes. En aquests anys va fer costat la reforma educativa infantil promoguda pel pedagog llibertari Adolfo Lima. Col·laborà en nombroses publicacions pedagògiques, anarquistes i feministes (Alma Femenina, Amanhã, Boletim Oficial do Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas, Boletim da Sociedade de Estudos Pedagógicos, Educação, Educação Social, Escola Nova, Revista de Educação Geral e Técnica, Suplemento Literário e Ilustrado - A Batalha, A Voz do Professor, etc.) i fou membra activa de la Lliga d'Acció Educativa i de l' Associação Propagadora da Lei do Registo Civil. En 1928 participà en la Comissió d'Educació i Defensa dels Infants. En 1930 la Dictadura Nacional d'Óscar Carmona suprimí les escoles mòbils i dos anys després l'ensenyament infantil. En 1932 va ser transferida a una escola d'ensenyament primari oficial on es mantingué fins a la seva jubilació en 1940. A més de la seva tasca educativa, participà activament en el moviment feminista republicà, com ara el Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas (CNMP, Consell Nacional de Dones Portugueses), fundat en 1914 per Adelaide Cabate, presidint la seva Secció d'Educació (1922-1926) i la seva Secció d'Educació Infantil (1927-1929). Fou una de les introductores de la branca de la francmaçoneria «L'Ordre Maçonnique Mixte et International "Le Droit Humain"», fundant en 1923 a Lisboa la «Loja Humanidade» (Lògia Humanitat), on adoptà en nom simbòlic de la poetessa Maria Amália Vaz de Carvalho. L'abril de 1923 fou l'autora d'un manifest del CNMO defensant les dones embarassades i els infants. Formà part de la comissió organitzadora i participà en el I Congrés Feminista i d'Educació que se celebrà entre el 4 i el 9 de maig de 1924 a Lisboa, congrés en el qual presentà una ponència de caràcter pedagogicosocial titulada Educação de anormais, sobre l'educació dels infants deficients. En 1926 fou vocal de la comissió organitzadora del I Congrés Abolicionista Portuguès. En el II Congrés Feminista i d'Educació, celebrat en 1928, reivindicà l'Escola Única i la coeducació contra les polítiques educatives de la dictadura. L'octubre de 1931 participà en el Congrés Internacional de Protecció a la Infància. Com a anarcosindicalista, formà part d'organismes sindicals de personal docent, com ara l'Associació dels Professors de Portugal (APP). Amb António Pinto Quartin tingué tres infants: la pianista Orquídea Vieira Quartin, el dissenyador Hélio Vieira Quartin i l'actriu Glicínia Quartin, també llibertària. Deolinda Lopes Vieira va morir el 8 de juny de 1993 a Lisboa (Portugal) i fou enterrada al cementiri de Benfica. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut de Ciències Socials (ICS) de la Universitat de Lisboa. Al seu poble natal de Beja existeix el carrer Deolinda Quartim en el seu record.

***

Foto antropomètrica de Francesco Nerva (12 de juliol de 1909)

- Francesco Nerva: El 8 de juliol de 1888 neix a Cavaglià (Piemont, Itàlia) l'anarquista Francesco Giacomo Giuseppe Nerva. Era fill de Giuseppe Nerva i de Maria Rodda. Es guanyava la vida treballant de xofer d'automòbil diplomat. Instal·lat a Suïssa, va ser fitxat com a «anarquista». S'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i a Lausana (Vaud, Suïssa) amb son pare fins al 2 de juny de 1908. Sembla que, durant la tardor de 1907, s'havia exiliat un temps a Londres (Anglaterra). El 7 de juny de 1908 un jutge de Montreux (Vevey, Suïssa) decretà la seva detenció. El 12 de juliol de 1909 va ser condemnat pel Tribunal de Vevey (Vaud, Suïssa) a quatre mesos de presó per «robatori» i tancat a la presó d'aquesta població. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Quiliano Badosa Miramont (1917)

- Quiliano Badosa Miramont: El 8 de juliol de 1890 neix a Villa Constitución (Constitución, Santa Fe, Argentina) l'anarquista Quiliano Badosa Miramont. Sos pares es deien José Badosa i Margarita Miramont. El novembre de 1916 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), provinent de Figueres (Alt Empordà, Catalunya), ciutat catalana on havia residit treballant de depenent comercial i havia tingut diversos procediments judicials. A Perpinyà trobà feina de comptable a l'entitat bancària «Société Générale», instal·lant-se a l'hostal-restaurant Vinyes, al carrer Grande des Fabriques. L'agost de 1917 la policia francesa el va fitxar i el va qualificar d'individu «intel·ligent, bon xerrador i que professa idees anarquistes». En 1920 el Jutjat de Figueres va instruir un expedient contra ell per «estafa i falsedat documental». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Ginés García Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de març de 1967

- Ginés García Martínez: El 8 de juliol de 1897 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Ginés García Martínez. Sos pares es deien Ginés García i Dolores Martínez. Ferrador de professió, en 1918 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). Durant els anys del pistolerisme va ser detingut en diferents ocasions, empresonat i torturat. Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara secretari de la Secció de Ferradors del Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT. A conseqüència dels «Fets de Maig» de 1937, va ser detingut acusat d'haver preparat un atemptat contra el dirigent comunista Joan Camorera Soler. Un cop lliure, va ser nomenat secretari del Sindicat de Sanitat de la CNT, càrrec que mantingué fins el final de la guerra. En 1938 publicà Los robles. Una novela de un militante de la CNT, obra ambientada en la guerra civil amb un pròleg de Joan Blasco Sala. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Saint-Fons (Roine-Alps, Arpitània). Sa companya fou Pilar Hernando. Malalt, Ginés García Martínez va morir el 27 de juny de 1966 al seu domicili de Porcieu (Alvèrnia, Occitània), on residia.

***

Foto policíaca de Tarcisio Robbiati

- Tarcisio Robbiati: El 8 de juliol de 1897 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Tarsicio Robbiati, també conegut com Luigi Maiocchi. Sos pares es deien Beniamino Robbiati i Clara Favini. Entrà en el moviment anarquista des de molt jove i es guanyava la vida com a telegrafista interí i agent de publicitat. Entre 1915 i 1916 va ser denunciat en diverses ocasions: per fer pintades («Mort al Rei!») a l'escala de la prefectura on treballava de telegrafista, per haver cridat «Fora la guerra!» en un cinema fent explotar petards, etc. A finals de 1916 va ser cridat a files i va ser condemnat a cinc anys de presó per deserció. El febrer de 1917 s'evadí de la presó de Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). Detingut, va ser tancat a la penitenciaria de Sarmato (Emília-Romanya, Itàlia), però s'evadí de bell nou. Novament detingut, va ser condemnat a 12 anys de presó, pena reduïda més tard a set anys; però el gener de 1918 aconseguí novament fugir-ne. Un any més tard el trobem a Milà sota el nom fals de Luigi Maiocchi. Recobrà la llibertat gràcies a una amnistia i, segons la policia, destacà en la propaganda anarquista violenta. Després d'una condemna per estafa i per falsa identitat, l'agost de 1920 va ser detingut, juntament amb altres 12 joves anarquistes, per una pretesa complicitat ens els atemptats amb bomba contra el restaurant Cova i a la plaça Santo Sepolcro. L'octubre de 1920 aconseguí evadir-se fent-se passar per un detingut que esperava l'excarceració i només va ser capturat l'abril de 1921. Jutjat, el desembre de 1921 va ser condemnat, amb Siro Mascherpa i Ottorino Marchetti, a dos anys i un mes de presó per «associació criminal i transport de bombes». En 1922, un cop lliure, formà part del Comitè Pro Víctimes Polítiques i en diverses ocasions promogué subscripcions en favor dels companys detinguts, patint nous processos i acabant novament a la presó. El novembre de 1926 va ser confinat per cinc anys i enviat a les illes de Favignana (1926), Lipari (1926-1930) i Tremiti (1930-1931), on va ser degradat a «confinat comú» per mala conducta. Malalt de tuberculosi, el novembre de 1931 retornà a Milà i trobà feina com a empleat adroguer en el «Gruppo Droghieri Milanesi». En 1933 es casà amb Maria Remondi, mestra d'educació primària inscrita des del 24 de febrer de 1923 en el Partit Nacional Feixista (PNF), és a dir, feixista de «primera hora», i membre de la Giuventù Italiana del Littorio (GIL, Joventut Italiana del Feix). En 1934, en ocasió de la visita de Benito Mussolini a Milà, va ser tancat, ben igual que Dario Fieramonte i Ugo Federli, i en 1937 les autoritats proposaren el seu confinament per «persistents actituds antifeixistes». Les súpliques de la seva esposa, que va escriure a Mussolini i al cap de la policia, fent gala de la seva «indestructible» fe feixista, aconseguiren que només fos amonestat i posteriorment, gràcies a una amnistia, la cosa quedà en un simple requeriment. No obstant això, l'endemà de l'entrada d'Itàlia en la II Guerra Mundial, el 24 de juny de 1940, va ser detingut i empresonat, primerament, el 7 de juliol de 1940, al camp de concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia) i a partir del 15 d'agost al de Colfiorito (Úmbria, Itàlia), on trobà alguns companys, com ara Dario Fieramonte, Ugo Fedeli i Vito Bellaveduta. Per indisciplina, i després d'una hospitalització a Foligno (Úmbria, Itàlia), va ser traslladat a la colònia penitenciària de les Illes Tremiti. Posteriorment va ser enviat a Monteforte Irpino (Campània, Itàlia) i, quan se li va revocar l'internament el maig de 1941, segurament per problemes de salut, retornà a Milà. Després de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943, comandà el grup partisà «Amilcare Cipriani», que actuà a la zona llombarda de Canzo i Asso. Tarcisio Robbiati va morir el 29 de maig de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Tarcisio Robbiati (1897-1952)

***

May Picqueray venent Le Réfractaire (1975)

- May Picqueray: El 8 de juliol de 1898 neix a Savenay (Bretanya) la militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marie-Jeanne Picqueray, més coneguda com May Picqueray. Sos pares es deien François-Jean-Marie Picqueray, jornaler, i Marie-Louise Françoise Leray. Nascuda en una família modesta, va passar la infància amb sos germans i sa germana a Bretanya i va freqüentar una escola de monges privada. Son pare feia d'acomboiador postal i sa mare de costurera. Als 10 anys i mig va rebre el certificat d'estudis amb bona nota. Posada a treballar a ca un negociant de Penhoët, hi va estar-se poc, ja que va ser contractada per una institutriu per ocupar-se d'un dels seus dos fills epilèptic i Marie-Jeanne va partir amb aquesta família al Quebec (Canadà) considerada com a un membre més. Dos anys més la petita epilèptica va morir i aleshores va poder freqüentar l'institut de Montreal. Quan va esclatar la guerra, son «amo» va retornar a França, on va morir, i poc temps després la seva esposa per la qual cosa un oncle va haver de recollir els fills que quedaven i May Picqueray va ser repatriada. Aleshores va treballar com a intèrpret i com a mecanògrafa bilingüe. Casada per primera vegada, va abandonar son marit, oficial de la marina mercant i drogoaddicte. Cap al 1918, instal·lada a París, va treballar com a tipògrafa a l'Institut d'Història i Geografia i es va ajuntar amb un estudiant de medicina, Dragui Popourtch, qui l'iniciarà en l'anarquisme i militarà en grups llibertaris i en les Joventuts Sindicalistes. Va participar activament en les excursions campestres que organitzaven els militants anarquistes i allà va conèixer Sébastien Faure i Louis Lecoin. En aquesta època va freqüentar el cabaret «La Muse Rouge». Però el germà major de Dragui es va oposar a les relacions i aquest va marxar a Alemanya, abandonant May. Va assistir al primer congrés de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) el juny i el juliol de 1922 a Sant-Etiève. Com a secretària administrativa de la Federació dels Metalls va assistir, acompanyada del secretari federal Louis Chevalier, al congrés de la II Internacional Sindicalista Roja a Moscou en 1922, on es va entrevistar amb Trotskij i va aconseguir l'alliberament dels joves anarquistes Mollie Steimer i Sonya Fléchine, deportats a les illes Solovietsky. Bloquejada a Moscou per manca de passaport, va poder sortir-ne gràcies a uns papers falsos lliurats per les autoritats soviètiques. Detinguda a la frontera francobelga, va ser empresonada a Avesnes-sur-Helpe i condemnada a 45 dies de presó per ús de documentació falsa. Poc després abandonarà la CGTU, quan aquesta va passar a ser controlada pels comunistes. L'11 de gener de 1924 participà en els aldarulls contra els comunistes i on dos anarcosindicalistes resultaran morts. Va recollir l'exiliat Nèstor Makhno i sa família a la seva casa parisenca. Més tard va treballar com a correctora de periòdics locals i després com a secretària d'Emma Goldman a Sant Tropés durant tres anys, fins a juliol de 1926. Quan el cas Sacco i Vanzetti es desencadena, va treballar activament en el comitè de suport i no vacil·larà a enviar una bomba amagada en un paquet de perfum a l'ambaixada dels Estats Units que no va fer més que renou. En aquesta època fou detinguda i empresonada uns mesos per un afer d'espionatge del qual no tenia res a veure. Després de viure un temps amb un pescador, realitzà diverses feines, entre elles ser secretària de l'escriptor Joseph Kessel. El 9 d'agost de 1930 es casà a Sant Tropetz (Provença, Occitània) amb François Félix Niel, de qui es va divorciar el 7 de maig de 1937 a Draguinhan (Provença, Occitània). Quan esclata la Revolució espanyola, va participar en la seva xarxa de suport i amb els quàquers nord-americans en l'evacuació d'infants espanyols. A partir de juny de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, dins la xarxa dels quàquers, es va ocupar dels camps de concentració de la zona lliure, facilitant nombroses evasions de refugiats dels camps de Noé i de Vernet. Durant la guerra, de bell nou a París, subministrarà documentació falsa a la Resistència. Després de l'Alliberament reprendrà la seva professió i militarà en el sindicat de correctors a partir de l'1 d'octubre de 1945. Quan va desaparèixer Libre Soir Express, periòdic on estava empleada, May i una companya seva van decidir citar davant la Magistratura de Treball la direcció del diari, fet que no s'havia realitzat mai, per aconseguir un mes d'indemnització per acomiadament, cosa que aconseguiran i crearan jurisprudència. Va fundar el grup «Amics de Louis Lecoin», per continuar-ne la tasca a favor dels insubmisos, refractaris i objectors de consciència al servei militar en plena guerra d'Algèria. En 1974 va crear el periòdic mensual Le Réfractaire, que va dirigir fins a la seva mort. Amb 79 anys, el 30 de juliol de 1977, participà en la manifestació antinuclear de Creys-Malville. En 1979 va publicar la seva autobiografia sota el títol May, la réfractaire; reeditada després de sa mort sota el títol Pour mes 85 ans d'anarchie. El seu últim domicili va ser a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). May Picqueray va morir el 3 de novembre de 1983 a l'Hospital Cochin de París (França) d'un càncer generalitzat. En 1983 Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula Écoutez May Picqueray sobre la seva vida.

***

Ettore Cropalti

- Ettore Cropalti: El 8 de juliol de 1900 neix a Castelvetro (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia) el sabater i militant anarquista Ettore Cropalti. Sos pares es deien Luigi Cropalti i Aldegonda Venturelli. El març de 1920 va ser llicenciat de l'exèrcit. El juliol de 1931 emigrà a Antíbol (Occitània), on treballà de sabater i entrà en contacte amb els cercles anarquistes. Per les seves activitats llibertàries fou inscrit en el registre de frontera i en el butlletí de busca i cerca per a la seva detenció. L'agost de 1936 passà a Catalunya i s'enrolà en les milícies llibertàries. Els informes de la policia feixista instal·lats a Barcelona el circumscriuen com a membre del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937 passà la frontera a França, on realitzarà activitats antifeixistes. L'abril de 1940 fou detingut a Ventimiglia (frontera francoitaliana) i traslladat a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). El 20 de març de 1940 la Comissió Provincial feixista el sentència a cinc anys de confinament a l'illa de Ventotene. El desembre de 1942 el règim de confinament es va veure alleugerit i transformat en amonestació; encara que aquesta última mesura va ser revocada en ocasió del vintè aniversari de la «Marxa sobre Roma». Durant l'estiu de 1944, fou detingut com a membre de la resistència. Després de la guerra reprengué el seu ofici de sabater a Castelvetro i participà en les activitats de la Federació Anarquista de Mòdena. En 1951 s'instal·la a Vignola i l'any següent a Bolonya. Ettore Cropalti va morir 25 d'octubre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Ettore Cropalti (1900-1955)

***

Crida de Julien Clot publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 26 d'octubre de 1928

- Julien Clot: El 8 de juliol de 1900 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Julien Clot. Sos pares es deien Charles Clot, sabonaire, i Marie Léontine Boutet. Es guanyava la vida com a torner metal·lúrgic. Quan esclatà la Gran Guerra no va ser mobilitzat perquè en la revisió mèdica va ser qualificat de «feble». El setembre de 1921 era un dels representants de les Joventuts Comunistes, però aviat es decantà per l'anarquisme. Defensor de l'Ido, a principis de 1924 formava par del grup llibertari «Emancipanta Stelo» de Marsella. L'abril de 1924 participà en diverses reunions a Marsella amb destacats anarquistes (Germaine Berton, Louis Boisson, Félix Denegri, Jean Marestan, etc.). El setembre de 1924 organitzà un congrés de la Federació Anarquista del Migdia (FAM), que se celebra el 27 d'octubre d'aquell any a Toló (Provença, Occitània), per a preparar el Congrés Nacional de la Unió Anarquista (UA). Més tard presidí el «Comitè Sacco i Vanzetti» de Marsella. En 1927 col·laborà en Le Libertaire, especialment amb articles sobre el plataformisme. El març de 1927 va participar com a contradictor en una gira propagandística organitzada pel Grup d'Acció Anarquista (GAA) a diversos barris de Marsella amb l'anarquista Roger Lepoil. Durant una reunió celebrada el 12 d'octubre de 1927, atacà els comunistes, especialment César Matton, pel que feia la situació a l'URSS en general i el cas de l'anarquista Nicolas Lazarevitch en particular. El 22 de novembre de 1927 va ser hospitalitzat per emfisema pulmonar i esclerosi peribronquial. Entre 1927 i 1931 fou un actiu propagandista anarquista i participà en nombroses conferències. Es va presentar com a candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Marsella per a les eleccions legislatives de 1928. En 1928 era el representant del GAA. El 2 de febrer de 1929 presidí la conferència «Développement de l'individualisme anarchiste» d'E. Armand; el 23 d'abril de 1929 la de Georges Bastien «Ni Dieu, ni Maître»; i el 16 de març de 1930 la de Sébastien Faure «Comme je conçois la société future». L'abril de 1929, amb Jean Marestan i François Mayoux, va fer campanya per Maurice Vial. L'agost de 1929 participà activament en les activitats del Comitè de Defensa Social (CDS) en suport dels vaguistes nord-americans amenaçats de mort. El 18 de novembre de 1929 participà, amb Jacques Laurent, en una reunió pública i contradictòria per parlar de les maniobres contra el moviment anarquista a l'URSS i on van ser convidats els comunistes. El 16 d'octubre de 1930 presidí un míting de protesta contra la demanda d'extradició del govern espanyol de dos anarquistes organitzat pel CDS i el 5 de gener de 1931 la conferència de Sébastien Faure «Est-ce la guerre? Les moyens d'y remédier». Entre gener de 1932 i març de 1935 fou gerent del «Comitè Pro Cociancich i Fornasari», que recollí una bona suma de diners per a la defensa dels anarquistes Pietro Cocianchich i Dante Fornasari, empresonats sota l'acusació d'haver perpetrat un atemptat contra la feixista «Casa dels Italians» d'Aubanha (Provença, Occitània). El 20 de juny de 1933 es casà a Marsella amb Anaïs Maria Antoinette Thérèse Martin. Cap el 1934, amb Léopold Faure i Pedro Sayas Gamiz, fou un dels animadors del Grup d'Acció Anarquista (GAA), que es reunia tots els vespres a la Borda del Treball. En aquesta època vivia la número 8 del carrer Clotilde. En 1935 rebia la correspondència de diversos italians exiliats a Marsella. El novembre de 1937, en nom de la Federació Anarquista Italiana (FAI), demanà entrar en contacte amb la Secció Americana de la Federació Anarquista Universal (FAU), crida que va ser publicada en L'Adunata dei Refrattari. En 1939 va ser llicenciat per greus i crònics problemes mentals i el 23 de maig de 1940 va ser diagnosticat com a «no recuperable» per alienació mental per la sanitat militar. Julien Clot va morir el 28 d'agost de 1940 a l'Hospital de Marsella (Provença, Occitània). L'anarquista Emilio Strafalini va fer servir el pseudònim Julien Clot.

***

Necrològica de Josep Pitarch Beltran apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de març de 1990

- Josep Pitarch Beltran: El 8 de juliol de 1901 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Josep Pitarch Beltran. Sos pares es deien Baptista Pitarch i Josepa Beltran. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava de barber a Amposta (Montsià, Catalunya) i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment pogué retrobar-se amb sa companya, Josefina Huguet, i la parella s'instal·là a Montpeller, on ell treballà en la construcció fins a la seva jubilació. Arran d'una operació al coll del fèmur durant els anys setanta, es va veure obligat a desplaçar-se amb crosses. En l'exili milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de Montpeller de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva mort. Josep Pitarch Beltran va morir el 27 de gener de 1900 a l'Hospital General de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Maria Moles Morles apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 d'abril de 1958

- Maria Moles Morles: El 8 de juliol de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Moles Morles –algunes fonts citen erròniament altres llinatges. Sos pares es deien Josep Moles i Emília Morles. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), son company va ser l'anarcosindicalista Josep Vidal Fontanet. En 1949, en ple franquisme, pogué passar amb son company a França, on milità en la Federació Local de la CNT de Caen. Maria Moles Morles va morir el 14 de març de 1958 a l'Hospital Clemenceau de Caen (Normandia, França) i va ser enterrada tres dies després.

***

Notícia de la detenció d'Auspicio Ruiz López apareguda en el periòdic parisenc Le Nouvelle Espagne del 22 de febrer de 1947

- Auspicio Ruiz López: El 8 de juliol de 1911 neix a Burgohondo (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Auspicio Ruiz López. Era fill de Teodosio Ruiz López, militant anarquista força actiu a la zona de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i afusellat pels feixistes, i de Marisa López Álvarez. El juliol de 1936 participà en la resistència armada contra l'aixecament feixista a Sant Sebastià i a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i posterior va fer la guerra com a milicià al «Batalló Malatesta». Fou membre (vocal) del Comitè Regional de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries del País Basc, adscrita a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). L'agost de 1936, amb la militarització de les milícies, va ser nomenat a Zarautz (Guipúscoa, País Basc) capità de la II Companyia del Batalló Sud al front de Guipúscoa. Quan acabà la guerra, treballà com a agent comercial a Sant Sebastià, alhora que participà activament en la clandestinitat anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Guipúscoa. El febrer de 1947 va ser detingut per la policia franquista quan un contrabandista que li portava un paquet va ser interceptat. La detenció del contrabandista portà la caiguda de set membres del Comitè Local de la CNT (Alfredo Fernández, Victor Frutos, Dionisio Galareta, Vidal Tamayo, Antonio Gómez Álvarez i Pedro). Va ser torturat pel cap de la Brigada Politicosocial de Guipúscoa, Melitón Manzanas González, en persona. En 1949 aconseguí passar a França i posteriorment emigrà al Canadà. Durant els anys seixanta envià des d'allà diners en suport als presos recaptats per la CNT de Mèxic. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i s'instal·là a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Auspicio Ruiz López va morir el 4 de desembre de 1996 a Torrevella (Baix Segura, País Valencià); incinerat, les seves cendres van ser escampades a la muntanya Ulia de Sant Sebastià.

---

Continua...

---

[07/07] Revoluci� del Petroli - �La Internacional� - �Le Cri Typographique� - �Le R�veil� - Ocupaci� de sa Dragonera - Figner - Dellebecq - Ducommun - Fayon - Tavella - Buenacasa - Vial - Metge - Aliacar - Arruego - Damaye - Segura - Ferriz - Villar - Berrocal - Rabitti - Raffuzzi - Olani� - Asp�s - Turina - Serramitjana - Aurelio Mart� - Mignon - Chandre - V�ctor Mart�nez - Conesa - Malbos - Echarri - Mart�nez Gonz�lez - Del Toro - Gil - Vuillemin - G�mez L�pez - Correale - Etcheb�h�re - Brochard - Gouillardon - Melich

Tue, 07 Jul 2026 13:01:32 +0200

[07/07] Revolució del Petroli - «La Internacional» - «Le Cri Typographique» - «Le Réveil» - Ocupació de sa Dragonera - Figner - Dellebecq - Ducommun - Fayon - Tavella - Buenacasa - Vial - Metge - Aliacar - Arruego - Damaye - Segura - Ferriz - Villar - Berrocal - Rabitti - Raffuzzi - Olanié - Aspès - Turina - Serramitjana - Aurelio Martí - Mignon - Chandre - Víctor Martínez - Conesa - Malbos - Echarri - Martínez González - Del Toro - Gil - Vuillemin - Gómez López - Correale - Etchebéhère - Brochard - Gouillardon - Melich

Anarcoefemèrides del 7 de juliol

Esdeveniments

Incendi pels petroliers de la illeta de cases del carrer del Mercat segons La Ilustración Española y Americana del 24 de juliol 1873

- Revolució del Petroli: El 7 de juliol de 1873 a Alcoi (l'Alcoià, País Valencià), important centre tèxtil, comença una insurrecció de caràcter internacionalista que durarà uns dies i que serà anomenada El Petroli. Els litigis venien de l'any anterior, quan diverses vagues de fusters i de ferrers van atreure més de tres mil d'obrers a les societats obreres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la comarca i enfront de les quals, el gener de 1873, es va crear, amb el suport de la patronal, un Cercle Catòlic d'Obrers; a més a més s'ha d'afegir l'exemple del moviment insurreccional cantonalista que s'estava escampant arreu de la Península. El 7 de juliol de 1873 els treballadors d'Alcoi, convocats per la Comissió Federal de l'AIT, que s'havia traslladat a Alcoi a partir del gener de 1873 arran del Congrés de Còrdova, es van reunir en assemblea a la plaça de Toros per reivindicar la reducció de jornada a vuit hores de feina i l'augment del salari de quatre a sis rals per dia. Davant la negativa de la patronal, es va convocar per l'endemà una vaga general que inicialment comptà amb la neutralitat de l'alcalde republicà federal Agustí Albors Blanes (Pelletes). Subornat per la patronal amb 60.000 pessetes, Albors va telegrafiar al Govern Civil d'Alacant i va demanar la vinguda a la ciutat d'una columna militar, alhora que publicà un ban antiobrer. El 9 de juliol una comissió obrera, formada per Vicente Fombuena, Tomàs Montava, Severiano Albarracín, Juan Chinchilla i Rafael Abad Seguí, es va entrevistar amb l'alcalde amb la intenció que l'Ajuntament dimitís i que els obrers es fessin càrrec del govern municipal. Albors va respondre ordenant una descàrrega contra els més de dos mil obrers que es trobaven congregats a la plaça central de la ciutat i que es va cobrar la vida de dos internacionalistes, a més de deixar 20 ferits. Durant les hores següents, va haver altres quatre morts i 20 ferits més. Algunes cases veïnes a l'ajuntament, on s'havien refugiat les autoritats, i algunes fàbriques són incendiades, d'aquí el nom que rebrà la insurrecció: El Petroli. Els intents de mediació resultaren infructuosos fins que la força pública i alguns patrons van esgotar la munició. Després de 20 hores de combats, la Guàrdia Civil es rendeix i aleshores la multitud va penetrar a l'ajuntament. Albors va morir d'un tret i quatre guàrdies i dos patrons van ser ferits, no se sap si durant el combat, com deien les fonts internacionalistes, o assassinats, com diran les governamentals. El poble va elegir un Comitè de Salvació Pública, presidit per Severiano Albarracín, que va governar Alcoi durant tres dies i que va detenir 42 fabricants que havien disparat contra la multitud, alliberant-los tres dies després. El 12 de juliol va circular la notícia que una columna militar comandada pel general Velarde s'acostava a Alcoi; aquest mateix dia van arribar a la ciutat el governador d'Alacant Josep Maria Morlius i una comissió madrilenya presidida pel diputat Cervera. Durant la nit del 12 de juliol, els caps de la insurrecció, temorosos, van fugir de la ciutat. Tot semblava que s'havia calmat després de fer-se càrrec del govern municipal una comissió mixta d'obrers i de patrons, i després que els obrers armats es lliuressin sense resistència sota la promesa d'una amnistia. Però es va desencadenar una campanya de premsa, a la qual no era aliè el ministre d'Estat Eleuterio Maisonave, que parlà de «caos», d'assassinats i de violacions. Mentrestant molts patrons n'havien fugit. Poc a poc la normalitat va imposar-se amb els bans dels dies 21 i 23 de juliol del nou alcalde Tomás Maestre. La patronal, no obstant, clamava venjança i el 13 de setembre, ja amb Castelar en el Govern, es va nomenar un jutge especial i un comandant militar; la ciutat va se presa per l'exèrcit i dos dies després 129 treballadors van ser detinguts i portats al castell d'Alacant, on quatre anys més tard encara estaven tancats sense haver estat jutjats. En 1878 encara hi havia 93 presos i 80 havien estat alliberats sota fiança; un dels detinguts va sortir 10 anys després dels fets. En total uns 700 obres van ser jutjats, fins i tot menors entre 12 i 17 anys. La Revolució del Petroli va suposar el trencament d'acció entre republicans i anarquistes.

Revolució del Petroli

***

Portada d'un número de La Internacional

- Surt La Internacional: El 7 de juliol de 1878 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del setmanari anarquista La Internacional. Semanario consagrado exclusivamente a la propaganda teórico-práctica del socialismo para la defensa de los pueblos, redención de la classe obrera y proletaria, emancipación de la muger y organización agrícola-industrial de la República, cuyo lema es «Igualdad, Progreso y Solidaridad». Siempre ha sido y serà nuestro pendón la Verdad, la Justicia y la Razón. Ja des dels primers números deixà molt clar els seus principis: «El nostre programa: l'anarquia social, l'abolició de tots els governs i la revolució social.» Molt influenciada pel socialisme de Charles Fourier i la Comuna de París, el revolucionari anarquista Francisco Zalacosta, membre de «La Social», secció de l'Associació Internacional del Treball (AIT), fou el responsable d'aquesta publicació. Hi col·laboraren Joaquín Flores, Jesús León García, Evaristo Meza, José Muñúzuri, Pedro Ordóñez, Plotino Rhodakanaty, José Rico, Félix Riquelme, Esther Sosa, Francisco Tijera, Ricardo Velatti i Francisco Zalacosta, entre d'altres. Aquest periòdic rebé les crítiques del periodista Francisco G. Cosmes, qui argumentava que la «revolució social» perseguia la supressió del treball. Publicà en tots els números el «Programa Internacionalista» en 12 punts: 1) República Social Universal. Una i indivisible; 2) Solució del Govern en Contracte Social; 3) Administració Municipal autonòmica; 3) Llei agrària per a la delimitació i amollonament dels terrenys amortitzats; 5) Liquidació dels interessos urbans; 6) Reemplaçament de l'Exèrcit per falanges industrials; 7) Emancipació de rehabilitació i educació integral de la dona; 8) Neutralització de la potència explotadora del capital sobre el treball; 9) Anivellament gradual i equilibrat de la propietat; 10) Abolició del salari i mentrestant intentar mitjançant la vaga d'apujar els jornals industrials i agrícoles; 11) Organització dels Falansteri Societari i formació de bancs territorials per a la reglamentació del treball i l'assegurament de la venda del productes; i 12) Zona lliure oberta al mercat de tots els països del món. Alguns petits textos es publicaren en nàhuatl. En sortiren, com a mínim, 14 números –a partir del número 8 fou l'òrgan de «La Social»–, l'últim conegut el 6 d'octubre de 1878. En 1975 el Centre d'Estudis Històrics del Moviment Obrer Mexicà n'edità una edició facsímil dels números conservats.

***

Premsa anarquista

- Surt Le Cri Typographique: El 7 de juliol de 1891 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista Le Cri Typographique. Organe corporatif indépendant bimensuel. L'impressor gerent en fou A. Carteron. Es publicaren 13 números, l'últim el 25 de juliol de 1892, i els articles no anaven signats. En 1901 sortí una nova sèrie, que portà com a subtítol «Organe corporatif indépendant d'avant-garde syndicale des travailleurs du livre», i de la qual s'editaren cinc números.

***

Portada d'un número de Le Réveil

- Surt Le Réveil: El 7 de juliol de 1900 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià Le Réveil. Socialiste-anarchiste / Il Risveglio anarchico. A partir de l'1 de maig de 1913 portarà com a subtítol Communiste anarchiste i a partir de l'1 de maig de 1926 Anarchiste. El fundador i principal redactor en va ser Luigi Bertoni, i van aparèixer nombrosos articles d'Errico Malatesta. Les parts franceses i italianes són totalment diferents i no s'adrecen al mateix públic ja que els articles tracten temes distints. La part francesa és més teòrica i ideològica. El periòdic se situa en la tradició bakuninista i de les seccions antiautoritàries de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i exposar especialment les tesis anarcosindicalistes de Malatesta. En van sortir 1.054 números, l'últim el del 24 d'agost de 1940.

***

Roda de premsa de Terra i Llibertat al Talaiot Corcat

- Ocupació de sa Dragonera: El 7 de juliol de 1977 (7-7-77) el grup llibertari mallorquí Terra i Llibertat ocupa pacíficament l’illa verge sa Dragonera (Illes Balears) tot intentant amb aquesta acció evitar-ne la urbanització per part de l’empresa constructora valenciana PAMESA (Patrimonial Mediterránea Sociedad Anónima), depenent de la Banca Mas Sardà, que l’havia comprat en 1974 amb aquesta finalitat: edificar-hi cinc complexos residencials de xalets de luxe per a una població de fins a 4.000 persones i amb un casino, un port esportiu amb més de 600 punts d’amarratge, un port de serveis, de dues plantes potabilitzadores, una estació depuradora d’aigües residuals, una planta de trituració i empaquetat de fems, diversos vials per a vehicles elèctrics, i un heliport, allò que aquesta empresa anomenava «urbanització ecologista» i «exemple de sostenibilitat». Aquesta ocupació, que ha passat a la història de l’ecologisme mallorquí com a una fita cabdal, va tenir una àmplia repercussió mediàtica estatal i fins i tot internacional. El comitè de suport als ocupants de l’illa feia les assemblees i les rodes de premsa al bar palmesà Talaiot Corcat (carrer d’Antillón, 1), nom també d’un grup juvenil que s’hi reunia i que es va sumar a l’acció. Entre la cinquantena de persones que van ocupar l’illa podem destacar el periodista Basilio Baltasar, el pintor Miquel Barceló, el poeta Leopoldo María Panero, l’editor Enric Mus, els fotògrafs Eduard Miralles i Bernat Cabot, l’arquitecte Antoni Alomar, l’advocat Carles Roig, els polítics Felip Esteve i Josep Manchado, Jaume Oliver, Lisa Steward, Antoni Llompart, Margalida Escalas, Pau Pocoví, Montserrat Pujolà, Catina Cardell, Jordi Real, Paco Marina, Germán Fernández, Antoni Cau, Antoni Planells, Neus Ribes, entre altres. El Grup d’Ornitologia Balear i de Defensa de la Natura (GOB), un dels grups ecologistes que més tard seran dels més importants de l’Estat espanyol, patirà per mor del fet de l’ocupació una crisi interna sorgida arran de la decisió de donar o no suport a l’acció, cosa que farà finalment, gràcies a l’empenta de directius com Jesús Jurado, Francesc Moll, Gabriel Pomar Verd, entre altres, i en contra del sector que n'acceptava la urbanització mentre es respectessin els penya-segats per a la conservació del falcó marí. L’endemà de la «presa» de l’illa la Guàrdia Civil va desembarcar per a fer-se càrrec de l’afer i vigilar els ocupants, però se’n va desinhibir. L’illa també va ser visitada per Eduardo Merigó, subsecretari d’Ordenació del Territori i Medi Ambient del Govern d’Adolfo Suárez per prendre nota de les reivindicacions. El 18 de juliol la major part dels ocupants van abandonar l’illa per poder dedicar-se a tasques de propaganda i conscienciació; els últims partirien el 25 de juliol, el mateix dia que 4.200 signatures donaren cos a un recurs d’alçada contra l’aprovació de la planificació urbanística de l’illa. Durant els dies de l’ocupació es van realitzar manifestacions a Palma i a Andratx, i el 20 de juliol es va produir una càrrega policíaca a la plaça de Cort de Palma que es va saldar amb un ferit lleu. El 29 de juliol el ple la Diputació va sol·licitar un estudi per analitzar les possibilitats de creació d’un parc natural a sa Dragonera. A finals de desembre de 1978 i principis de 1979 l’illa va ser novament ocupada ja que no s’havia aconseguit encara aturar el projecte urbanitzador, alhora que les protestes de carrer s’accentuaven. El 21 de gener de 1984 la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional va fallar a favor del GOB, que va portar la lluita legal per la conservació de l’illa, deixant sense efecte l’Ordre ministerial de 21 de novembre de 1980 per la qual permetia que PAMESA urbanitzés sa Dragonera. El 29 de desembre de 1987 el Consell Insular de Mallorca va comprar al Banc de Bilbao, al qual s’havia integrat la Banca Mas Sardà, l’illa i els illots que conformen l’arxipèlag per 280 milions de pessetes i el 26 de gener de 1995 tot l’arxipèlag va ser declarat Parc Nacional pel Govern de les Illes Balears.

Naixements

Vera Figner (1883)

- Vera Figner: El 7 de juliol –25 de juny segons el calendari julià rus de l'època– de 1852 neix a Tetiushi (Kazan, Tartària, Imperi Rus) la revolucionària narodnik, bakuninista i socialista revolucionària Vera Nikolayevna Figner. Filla d'una família aristocràtica, fou la major de sis germans. Entre 1863 i 1869 s'educà a l'Institut de Senyoretes Rodionovsky de Kazan. En 1870 es matriculà a la Universitat de Kazan per estudiar medicina i aquest mateix any es casà en un matrimoni de conveniències amb el magistrat A. V. Filippov. Entre 1872 i 1875 amplià els estudis mèdics a la Universitat de Zuric (Suïssa). Influïda per Sofia Bard i Mark Natanson, en 1873 entrà a formar part del grup «Frichi» –de l'anglès Free, lliure–, de caràcter bakuninista i que esdevindrà el nucli de l'Organització Socialrevolucionària Panrussa, i s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1874 es matriculà a la Universitat de Berna i conegué P. L. Lavrov i Mikhail Bakunin. El desembre de 1875, ja divorciada del seu marit i quan la repressió tsarista copejà durament el moviment revolucionari, tornà a Rússia per continuar la lluita i un anys més tard entrà a formar part dels grups narodniks (populistes), amb Juri Bogdanovitx entre d'altres, i en «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). En 1876 participà en la manifestació de revolucionaris de Kazan a Sant Petersburg. Entre 1877 i 1879 va fer d'infermera i dirigí la propaganda revolucionària als pobles de la zona de Samara i Saratov. En 1879 prengué part en el Congrés de Voronezh de «Zemlia i Volia». En 1879, després de la divisió de «Zemlia i Volia», formà part del Comitè Executiu de la nova organització «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) –amb Alexander Mikhailov, Aleksandr Kviatkovski, Andréi Zheliabov, Sofiya Perovskaya, Nikolái Morozov, Mijaíl Frolenko, Lev Tijomirov, Aleksandr Barannikov, Anna Yakimova i Mariya Oshanina, entre d'altres–, destacant en les activitats de propaganda entre intel·lectuals, estudiants i militars a Sant Peterburg, Kronstadt i el sud de Rússia. En aquesta època participa en la revista Rabotnik (Treballador). Poc després, fou un dels creadors de la secció militar de «Narodnaia Volia», encarregada d'organitzar atemptats contra el tsar. Participà directament en la planificació de l'assassinat d'Alexandre II en els atemptats d'Odessa de 1880 i de Sant Petersburg del 13 de març de 1881 que reeixí. Aconseguí fugir de la repressió i desplegà la seva tasca propagandística a Odessa. Com a únic membre del Comitè Executiu de «Narodnaia Volia» en llibertat, intentà ressuscitar el moviment a partir de 1882. El 10 de febrer de 1883, traït per l'infiltrat policíac Sergei Degaiev, fou detinguda a Jarkov. El 28 de setembre de 1884 fou condemnada a mort pel Tribunal Militar del Districte de Sant Petersburg en el «Judici dels Catorze», però la sentència fou commutada, gràcies a la intercessió del periodista Niko Nikoladze, a treballs forçats a perpetuïtat a Sibèria. Passà 20 mesos abans del judici empresonada en règim d'incomunicació a la fortalesa de Pere i Pau (Sant Petersburg); després 20 anys a la fortalesa de Schlüsselburg, fins al setembre de 1904, temps en el qual escriví poesia i organitzà protestes col·lectives contra el règim carcerari; i finalment deportada a Arkhangelsk i després a Nizhny Novgorod. Amnistiada en 1905 pel tsar Nicolau II, en 1906 pogué marxar a l'estranger amb un permís per tractar-se mèdicament, on creà comitès d'ajuda als presos polítics russos en diferents ciutats europees, recaptà diners i publicà un fullet sobre les presons russes que fou traduït a diversos idiomes. Entre 1907 i 1909 milità en el Partit Social-Revolucionari, però deixà l'eseristes quan es descobrí que el destacat militant Jevno Azef era un agent doble. En 1915 tornà a Rússia, però fou detinguda a la frontera, jutjada i condemnada a la deportació a Nizhny Novgorod sota vigilància policíaca. El desembre de 1916, gràcies al seu germà Nicolau, solista dels Teatres Imperials, se li permeté viure a Sant Petersburg. Després de la Revolució d'Octubre de 1917, en la qual no participà perquè no va acceptar la manera com es portava a terme, començà a redactar el seu llibre autobiogràfic Sapexatlionnii trud (Memòries d'una revolucionària), que tingué un gran èxit i que fou traduït a molts idiomes. En aquests anys, sempre crítica amb el govern bolxevic, formà part de la Societat d'Expresos Polítics i Exiliats i col·laborà en la revista Katorga i ssilka (Katorga i exili). També va escriure una sèrie de biografies de narodniks i diversos articles sobre la història del moviment revolucionari rus de la dècada de 1870 i 1880. A partir de 1921 presidí la «Comitè per a la memòria de Kropotkin», radicat al Museu Kropotkin. En 1927 participà en el documental Padenie dinastii Romanovych, d'Esfir Shub. En 1931 fou processada per l'estalinisme, però visqué en llibertat a Moscou sota l'estreta vigilància de les autoritats soviètiques. Vera Figner va morir el 15 de juny de 1942 a Moscou (Rússia) i fou enterrada al cementiri moscovita de Novodevichy.

***

Foto policíaca d'Ernest Dellebecq (ca. 1894)

- Ernest Dellebecq: El 7 de juliol de 1857 neix Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'ebenista anarquista Ernest Louis Joseph Dellebecq, també citat Delebecq o Delebecque, i que va fer servir el pseudònim Jules-Marie Legoff. Per les seves activitats anarquistes, a començament de la dècada de 1880 es refugià, amb sa companya i sos cinc infants, a Londres (Anglaterra). En 1881 era membre de la Secció Francesa de la Internacional Anarquista a Londres. Al seu domicili londinenc del 28-30 Fitzroy Street, s'albergaven nombrosos militants anarquistes exiliats (Bouchard, Louis Girard, Lacoste, Étienne Marie Maréchal, Jacques Meunier, Louise Michel, Ravel, Charlotte Vauvelle, Antoine Vignaud, etc.) i cada diumenge es realitzaven reunions amb altres companys, com ara Émile Pouget, François Duprat, Errico Malatesta, Santo Magrini, Jules Renaud, Armand Lapie, Clovis Sicard, Antoine Vignaux i altres. En 1890 en aquest domicili es creà l'Escola Anarquista Internacional, de la qual va ser secretari, i de la qual formaren part destacats anarquistes (Louise Michel, William Morris, Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Gustave Brocher, Rachel McMillan, Agnes Henry, Florence Dryhurst, Belgrave, Auguste Coulon, etc.). L'endemà de l'atemptat anarquista al Cafè Véry de París (França) el juliol de 1892, el seu domicili va ser escorcollat per la policia londinenca; també ho fou l'abril de 1894 a resultes de l'atemptat del restaurant parisenc Foyot. Cap el 1894 albergà Étienne Marie Maréchal i Edmond Lémée. Aquest mateix any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1897 encara residia a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'assassinat de Céline Ducommun apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 10 de gener de 1910

- Céline Ducommun: El 7 de juliol de 1869 neix a Dijon (Borgonya, França) l'anarquista Marie Céline Ducommun, també coneguda com Céline Colas i Claudine Deschizeaux. Sos pares es deien Jean Louis Ducommun, sabater, i Françoise Desconche. Es guanyava la vida treballant de tintorera i d'obrera filadora. El març de 1888 es casà amb l'anarquista Claude Colas (Nicolas o Claude Berger), company de militància de sos germans Henri Louis i Jean Louis Ducommun, i la parella va ser fitxada per la policia al registre d'anarquistes. En 1899 viva amb son company a casa del militant Louis Mortperrin a Troyes (Xampanya, França) i en 1900 treballava amb son company a la tintoreria Marots del carrer Simart d'aquesta ciutat. Aquest mateix any tingué un infant, Jules, nascut a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània). Divorciada de Claude Colas, cap el 1901 s'uní al tintorer, però també contrabandista d'alcohol i de mistos, Jean-Marie Vachet. En 1905, sota el nom de Claudine Deschizeaux (o Desciseaux), vivia a Troyes. A partir de març de 1909 la parella visqué a Vaux-Verzé (Borgonya, França), on ella treballà en la fabricació de flors artificials de paper. Vachet tingué per costum apallissar-la amb freqüència. El 3 d'agost de 1909 Vachet va ser empresonat per purgar diverses condemnes, moment que ella aprofitar per abandonar el domicili on vivia amb Vachet i es posà de lloguer a casa del drapaire Joanny Tissot, al número 28 del carrer Loché de Mâcon (Borgonya, França). En aquesta època son infant Jules morí. Quan Vachet sortí de la presó el 3 de desembre de 1909, va ser requerit per les autoritats militars i, després de patir un mes de presó per una condemna per insubmissió que li havia estat imposada en un consell de guerra a Lió (Arpitània), va ser enviat al 22 Regiment d'Infanteria a Bourgoin (Arpitània) per a fer un període d'instrucció de nou dies. Un cop lliure, el 9 de gener de 1910 va anar cap a Mâcon, on trobà sa companya enllitada amb Tissot. Després d'una escena de gelosia, Vachet va ferir greument Tissot i assassinà de 21 punyalades Céline Ducommun. Jutjat, el 30 d'abril de 1910 Jean-Marie Vachet va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'Audiència de Saona i Loira.

***

Signatura de Gabriel Fayon (1900)

- Gabriel Fayon: El 7 de juliol de 1879 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista Gabriel Fayon. Era fill d'Henri Auguste Fayon, fuster, i de Pauline Amélie Biron, bugadera. Es guanyà la vida com son pare, treballant de fuster de cotxes. En 1899 vivia al número 38 del carrer de Nanterre d'Asnières (actualment Asnières-sur-Seine, Illa de França, França). Cridat a files en 1899, s'ajornà al seva incorporació al servei militar per «feblesa». El 19 de maig de 1900 es casà a Asnières amb la modista Marie Louise Juliette Massy, amb qui tingué tres infants i de qui enviudà. En aquesta època vivia al número 10 del carrer Traversière d'Asnières. En 1902 va ser integrat per «feblesa» en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit. Sembla que es el mateix Fayon que l'hivern de 1909 va fer una crida en Les Temps Nouveaux per formar una colònia comunista agrícola i que aleshores vivia al número 13 del carrer Mortinat d'Asnières. En la dècada dels deu visqué al número 71 del carrer Marcelin Berthelot de Colombes (Illa de França, França) i era membre de grup anarquista d'Asnières. El 21 de març de 1915 va ser mobilitzat i va ser llicenciat el 2 de febrer de 1919; per les seves aptituds militars se li va concedir la Creu de Guerra. El maig de 1929 vivia al número 6 del carrer Mésanges de Taverny (Illa de França, França). Gabriel Fayon va morir el 5 de novembre de 1971 al seu domicili de Les Iris, a l'avinguda Vivards, de Cavalaira de Mar (Provença, Occitània).

***

Notícia de l'expulsió de Casimiro Tavella apareguda en el diari de Neuchâtel Feuille d'Avis de Neuchâtel del 2 de juliol de 1906

- Casimiro Tavella: El 7 de juliol de 1881 neix a Albaredo d'Adige (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Casimiro Luigi Tavella. Sos pares es deien Virgilio Tavella i Maria Vecchietti. Terrelloner i paleta de professió, en 1901 va ser processat i absolt per un delicte d'«incitació a la vaga» al seu poble natal. Aquest mateix any emigrà i a Heidelberg (Gran Ducat de Badem, Imperi Alemany; actualment Alemanya) va ser acusat d'haver proferit amb altres anarquistes expressions de «lesa majestat» en una fonda. En 1903, a Basilea (Basilea, Suïssa), va ser condemnat a quatre mesos per «rebel·lió i instigació a la vaga» del sector de la construcció. Es va traslladar a Zuric (Zuric, Suïssa), d'on va ser expulsat, i després a Friburg de Brisgòvia (Gran Ducat de Badem, Imperi Alemany), on va tornar a ser condemnat a set mesos amb expulsió per les mateixes raons. En 1904 el trobem a Suïssa (Lucerna i Zuric). Detingut per haver organitzat una manifestació en contra de les festes d'inauguració del 19 de maig de 1906 del túnel ferroviari de Simplon als Alps, el 28 de maig s'organitzà a Vevey (Vaud, Suïssa) una assemblea pública per a protestar contra aquest arrest, que acabà amb un enfrontament amb la policia i la detenció d'alguns militants. El 21 de juny de 1906 el Consell Federal helvètic decretà la seva expulsió de Suïssa, juntament amb quatre companys que havien estat detinguts en l'assemblea del 28 de maig (Vincenzo Benzoni, Agostino Buschini, Torquato Malagola i Antonio Tassinari). De bell nou a Itàlia, en 1907 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia) per vagabunderia i després s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1910 el trobem a Trieste (Litoral Austríac, Imperi Austrohongarès; actualment Friül) i a altres ciutats europees (Verona, Leipzig, Hamburg). Aquest mateix any va ser expulsat de Berlín per anarquista. Quan esclatà la Gran Guerra es trobava a París (França), on freqüentà els cercles anarquistes. En 1916 va ser detingut a Lió (Arpitània) i després va ser mobilitzat. Entre 1925 i 1935 participà en reunions dels Comitès Proletaris Antifeixistes i del Socors Roig Internacional de Lió. En aquesta època vivia a Décines (Lió, Arpitània), al carrer Octave Mirbeau, amb sa companya, una obrera francesa treballadora en una fàbrica de productes químics, i era considerat «el principal representant de l'anarquisme local». En 1942 encara es trobava a França i en 1956 la policia encara feia informes sobre la seva persona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Manuel Buenacasa

- Manuel Buenacasa Tomeo: El 7 de juliol de 1886 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Buenacasa Tomeo, però sempre va fer servir el nom de Manuel. Sos pares es deien Antonio Buenacasa Navarro, jornaler, i Silveria Tomeo Montañes En 1900 va ser enviat al seminari franciscà de Villanueva del Ariscal (Sevilla), el que va abandonar cinc anys més tard convertit a l'ateisme. Entre 1905 i 1906 va viure a Saragossa fent de fuster i va ser secretari de la Societat d'Obrers; poc després romandrà sis mesos empresonat per les seves activitats polítiques. En 1910 va dirigir el periòdic Cultura y Acción, i aquest mateix any es casa, però el mateix dia de la boda –altres fons daten el fet el setembre de 1911 arran d'una vaga general contra la guerra del Marroc– ha de fugir cap a França, instal·lant-se a Lorda (Occitània), i després al Regne Unit. A Londres coneixerà Errico Malatesta. Va retornar amb l'amnistia de 1914 i es va instal·lar a Barcelona, on va conèixer Anselmo Lorenzo, Àngel Pestaña i Salvador Seguí; però de bell nou va haver de fugir en 1915. A París formarà part del Comitè de Relacions Anarquistes Internacionals. El 1916 va viatjar a Lausana (Suïssa) on es va entrevistar amb Lenin i Zinov'ev. De retorn a Espanya va ser empresonat i després de passar per les presons de Sant Sebastià, Gijón, Saragossa, Madrid i Barcelona, va recobrar la llibertat en 1918. Aquest any, va representar la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors de València; va assistir al Congrés de Sants, de juny en representació del Sindicat de Fusters de Barcelona; va fer mítings a Saragossa amb Ángel Pestaña; va ser membre del Comitè Regional català; i va assumir la secretaria nacional de la CNT portant a terme una gira de propaganda per Llevant i Andalusia que el portarà a la presó. Entre 1918 i 1919 va mantenir correspondència, com a secretari de la CNT, amb Largo Caballero amb la finalitat d'estudiar una possible fusió CNT-UGT, i més tard una entrevista, sense èxit, amb Pablo Iglesias per impedir l'arribada d'un militar colpista. El gener de 1919, durant l'organització de la vaga de La Canadenca va ser detingut i empresonat a la nau Pelayo, junt amb altres sindicalistes. Formant part del Comitè de la CNT va assistir al segon congrés de la CNT (Madrid, desembre de 1919), on va exercir de president de Mesa en la segona sessió i on va ser un dels 24 firmants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que «la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball d'Espanya és el Comunisme llibertari». En 1920 va organitzar, a Saragossa, una vaga general com a protesta per l'assassinat de Francesc Layret. Més tard passarà a dirigir Solidaridad Obrera, de Bilbao, durant vuit mesos, dotant el periòdic d'impremta pròpia i portant la tirada a 10.000 exemplars; en aquest vuits mesos, i fins al setembre de 1920, va fer mítings a Cenicero i a Torrelavega i va assistir al I Congrés de la CNT del Nord. En 1921 va dirigir Solidaridad Obrera de Gijón. L'any següent dirigirà Cultura y Acción. En 1923 va assistir a la Conferència Nacional de Saragossa, que va organitzar, i al Congrés Anarquista de Saragossa, que va organitzar Goñi; també farà mítings per Pamplona i Alsasua i va preparar, essent secretari de la CNT aragonesa, la fuga carcerària d'Ascaso. Entre 1923 i 1924 va intentar amb Francesc Macià una sublevació contra Primo de Rivera. En 1925 va dirigir El Productor, de Blanes. Exiliat a França en 1926, va tornar dos anys més tard, però haurà de tornar fugir de bell nou en 1929, instal·lant-se a Tolosa, on va muntar una fusteria on va treballar fins al 1930, que va ser expulsat de França i va tornar novament a Barcelona. Caiguda la dictadura de Primo de Rivera, va intervenir en el ressorgiment cenetista, però sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil va lluitar a Aragó, va dirigir l'Escola de Militants –on s'instruïa sobre sindicats, ateneus, col·lectivitats, etc.– i va assistir a l'última reunió del Moviment Llibertari a Barcelona el gener de 1939, on va fer una crida a defensar Barcelona fins a la mort. Aquest mateix any va marxar a França, on va ser internat als camps de concentració i confinat a Mornant, d'on va sortir força debilitat. En 1943 va viure a Valença (Occitània), afegit a l'oposició antinazi i encarregat de la reconstrucció de la CNT. El desembre de 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Lió. En 1944 va intervenir en el primer míting cenetista a Tolosa de Llenguadoc i en 1945 va fer conferències sobre Bakunin i mítings a Grenoble i Chambéry. La seva darrera tasca sembla haver estat l'organització del Congrés parisenc de 1945 on es va integrar en la comissió dictaminadora, fent costat l'escissió cenetista. En 1961 va participar en el congrés de la CNT en l'exili. Durant els seus anys d'exili va conèixer un bon grapat de personatges coneguts (Volin, Makhno, Unamuno, Queipo, Faure, Nettlau, Ryner, Blasco Ibañez, Gandhi...). Des del punt de vista orgànic ha passat a la història del moviment anarquista com a figura organitzativa de primera línia –congressos de 1919, 1931, 1936, i la Conferència de 1922. Va dirigir Solidaridad Obrera (Gijón i Bilbao), Acracia, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica; i va col·laborar en innombrables publicacions, com ara El Comunista, Exilio, Ideas y Figuras, Lucha Social, Nueva Senda, Psiquis, La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera –on va fer servir el pseudònim Manuel S. Ordo–, Suplemento de La Protesta, Tiempos Nuevos, etc. És autor de llibres i fullets com Por la unidad CNT-UGT, La política y los obreros (1910), Contra la guerra (1915), La Rusia roja (1918), ¿Qué es el sindicato único? (1919), Verdades como puños (1920), Autonomía y federalismo (1922), El terrorismo blanco (1922), Un hombre de honor (1923), Rosa (1924), Problemas fundamentales (1925), Historia y crítica (1928), El movimiento obrero español (1928), La CNT, los Treinta y la FAl (1933), Almas gemelas (1936), Manual del militante (1937), Más lejos (1938), Perspectivas del movimiento obrero español (1946), El movimiento obrero español. Figuras ejemplares que conocí (1966), Tragedia espanyola (inèdit), etc. El seu llibre El movimiento obrero español (1886-1926), s'ha convertir en un clàssic malgrat les errades. Manuel Buenacasa Tomeo va morir sobtadament el 6 de novembre de 1964 a Borg-les-Valença (Delfinat, Occitània). El juny de 2005 va ser editat la biografia Manuel Buenacasa Tomeo. Militancia, cultura y acción libertarias (Miscelánea de textos, 1917-1964), de Jesús Cirac Febas i José Luis Ledesma Vera.

Manuel Buenacasa Tomeo (1886-1964)

***

Notícia de la detenció de Charles Vial apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 20 de setembre de 1905

- Charles Vial: El 7 de juliol de 1889 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarquista Charles Victor Vial. Era fill de Léon Vial, sabater, i de Joséphine Schwob. Es guanyà la vida treballant de fuster. En 1905 vivia al número 170 del bulevard de la Villette del XIX Districte d París (França) amb l'obra fabril Augustine Perruche, però aquesta finalment marxà. El 19 de setembre de 1905 agredí no greument amb un ganivet Agustine Perruche i son nou company Marc Bonnabel a Dijon (Borgonya, França) i va ser detingut; per aquest fet el 6 d'octubre de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon a 50 francs de multa per «cops i ferides». El 16 de gener de 1909 es casà a Bezons (Illa de França, França) amb la jornalera Denise Marmoin. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Kléber de La Garenne (Colombes, Illa de França, França). El 4 d'octubre de 1910 va ser cridat a files i incorporat en la 3 Secció de Commis et Ouvriers Militaires d'Administration (COA, Empleats i treballadors administratius militars), on va romandre fins el 25 de setembre de 1912. En 1912 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Amb l'esclat de la Gran Guerra, l'1 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i integrat en la 3 Secció de COA i el 9 de juliol de 1916 en el 22 Regiment d'Artilleria de Campanya. El 30 d'octubre de 1917 va ser destinat al 81 Regiment d'Artilleria Pesada. Després de passar per diverses unitats, el 15 de juliol de 1919 va ser llicenciat. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Maurice Berteaux de Bezons. Membre del grup anarquista de Bezons, el 20 de novembre de 1920 va ser fitxat en un llistat departamental d'anarquistes i en el qual figurava en 1923. L'octubre de 1927 vivia al número 12 del carrer Docteur Roux de Colombes. El juliol de 1935 declarà en fallida la seva fusteria del número 429 del carrer de Nanterre de Colombes. En aquesta època continuava vivint al carrer Docteur Roux. Charles Vial va morir el 31 de març de 1952 al seu domicili, al número 9 del carrer de la Paix, de Colombes (Illa de França, França).

***

Marius Metge en una foto antropomètrica

- Marius Metge: El 7 de juliol de 1890 neix a Le Teil (Delfinat, Occitània) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Sos pares es deien Thomas Albert Metge, sabater, i Marie Joséphine Debay, domèstica, i va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses.

***

Necrològica de Fermín Aliacar Garralaga apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de novembre de 1970

- Fermín Aliacar Garralaga: El 7 de juliol de 1909 neix a El Burgo de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Fermín Aliacar Garralaga. Sos padres es deien Leoncio Aliacar i Teresa Garralaga. Treballador del camp, de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i sempre intentà fugir de la feina pagesa. Quan la proclamació de la II República espanyola, intervingué en la confiscació de les terres comunals furtades pels cacics. Arran de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936, després de l'afusellament del germà major Ignacio, hagué de fugir amb sos altres tres germans (Bernabé, Félix i Germán) i s'uní amb les primeres tropes que trobà. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sos tres germans, on patí els camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser denunciat com a comunista i va ser requisat pel Servei de Treball Obligatori (STO) per a treballar a Alemanya en dues ocasions –la segona fugida d'un tren bombardejat pels aliats tingué èxit, però resultà ferit. Després de la II Guerra Mundial s'independitzà laboralment i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou María Nuviola Abas. Malalt, patí tres operacions, però de l'última no pogué recuperar-se. Fermín Aliacar Garralaga va morir el 2 de maig de 1970 a la seva granja de Rochefort a Savardun (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Francisco Arruego Dubon apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de desembre de 1973

- Francisco Arruego Dubon: El 7 de juliol de 1909 –algunes fonts citen erròniament 1905– neix a Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Arruego Dubon. Sos pares es deien Pedro Arruego i Pilar Dubon. Durant la guerra civil lluità com a voluntari enquadrat en la Secció de Transmissions de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser detingut per la Gestapo i enviat a treballar a Sent Orenç (Llenguadoc, Occitània) com a membre del Servei de Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Tolosa de Llenguadoc de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Amalia Fernández. Francisco Arruego Duvon va morir de càncer l'1 de maig de 1973 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

[06/07] M�ting revolucionari - Bouisson - Hinaut - Chaumelin - Baracchi - Jacquart - Branet - Goldschild - Bianchini - Andreu - Rauzier - Pilarski - Paronella - Monllor - Catty - Del Guasta - Ferrer - Comberousse - Tobes - Latorre - Travaglio - Lescano - Rojo - Sapoundjiev - Puyo - Garc�a Oliver - Bonomini - Lochu - Txorbadieff - Alc�n - Valpreda - Breton

Mon, 06 Jul 2026 12:57:20 +0200

[06/07] Míting revolucionari - Bouisson - Hinaut - Chaumelin - Baracchi - Jacquart - Branet - Goldschild - Bianchini - Andreu - Rauzier - Pilarski - Paronella - Monllor - Catty - Del Guasta - Ferrer - Comberousse - Tobes - Latorre - Travaglio - Lescano - Rojo - Sapoundjiev - Puyo - García Oliver - Bonomini - Lochu - Txorbadieff - Alcón - Valpreda - Breton

Anarcoefemèrides del 6 de juliol

Esdeveniments

Full volant de l'acte

- Míting revolucionari: El 6 de juliol de 1889 se celebra a la Sala Valentino de Nimes (Llenguadoc, Occitània) un gran míting revolucionari anarquista sota el títol «Les élections législatives, la révolution prochaine» (Les eleccions legislatives, la revolució propera). L'acte va ser organitzat per l'anarquista Jean-Pierre Geay, que havia estat candidat abstencionista a les eleccions municipals del 6 de maig de 1888, i prengueren la paraula destacats llibertaris com ara Isidore Brunet, Sébastien Faure, Octave Jahn, Alphonse Montant (Monat), Tricot i Spartacus Verdier, entre altres oradors delegats de grups anarquistes occitans. En aquest míting, que s'obrí a crits de «Fora el govern! Visca l'anarquia!», s'exhortà a l'auditori, format per unes 700 persones, un centenar de les quals van ser dones, a no votar i a desertar del exèrcits i definiren els candidats electorals com a «xarlatans a la recerca de carteres». L'endemà, a la mateixa sala, se celebrà una gran vetllada familiar amb xerrada, poesies, cants i danses, tot amenitzat per una orquestra.

Naixements

Notícia del processament de Louis Bouisson apareguda en el periòdic de Reims L'Indépendant Rémois del 8 d'agost de 1884

- Louis Bouisson: El 6 de juliol de 1848 neix a Capestanh (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Louis Bouisson, també conegut com Ulysse Bouisson i citat sovint erròniament Buisson. Era fill de Paul Bouisson, sotsoficial del 3 Esquadró del Tren d'Equipatges Militars i cavaller de la Legió d'Honor, i de Catherine Maurel. En 1869 vivia a Marsella (Provença, Occitània), on segons ell treballava de periodista i representant comercial, però segons els informes policíacs era assidu dels cercles delictius. Freqüentà el «Cercle de l'Indépendance», on feia propaganda de l'anarquisme. En 1879 abandonà Marsella i s'establí a París, on milità en el Grup Anarquista del VI Districte (Alfred Durand, Raoux, Victorine Rouchy, Émile Violard, etc.). Vivia al carrer Beaune del VII Districte de París i era responsable de correspondència del grup anarquista «Les Incendiaires». El gener de 1880 el seu nom figurava en un llistat de subscriptors de col·lectivitats revolucionàries publicat en el periòdic L'Égalité. Sembla que també participà en el periòdic La Révolució Sociale (1880-1881). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí com a delegat al Congrés Anarquista celebrat a Londres (Anglaterra) organitzat per l'Aliança de Grups Socialistes Revolucionaris de París i pel Grup dels Proletaris Comunistes-Anarquistes de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on intervingué a favor del moviment antiorganitzatiu i de la violència revolucionària, fins al punt que alguns pensaren que es tractava d'un agent provocador. En tornar a París a finals de juliol d'aquell any, participà amb altres delegats (Paul Muller, Victorine Rouchy, Serraux, Georges Ulrich, etc.) en una reunió de l'Aliança de Grups Socialistes Revolucionaris de París, que acabà amb durs enfrontaments dialèctics. De bell nou a Marsella a principis de 1884, amb Charles Godard, va ser gerent del periòdic anarquista L'Affamé i els articles es realitzaven al seu domicili, al número 69 del carrer de la Darse. Va muntar la cantina «Café de la Mascotte» al Port Vell de Marsella, que segons la premsa era en realitat un bordell que regentava amb sa companya, fet que sembla no corresponia a la realitat. Quan l'epidèmia marsellesa de còlera de l'estiu de 1884, amb altres anarquistes, es dedicà a l'agitació, tot fent una crida als treballadors sense feina a manifestar-se davant de l'Ajuntament de Marsella el 20 de juliol, concentració que arreplegà més de dues-mil persones i que va ser dissolta per la policia, la qual el detingué amb cinc persones més. Quan va ser lliurat al jutge d'instrucció, va ser posat en quarantena al Pharo, ja que semblava que tenia còlera, però el realitat el seu estat es devia als maltractaments patits a la presó. El 2 d'agost son pare va morir i les autoritats judicials li negaren un permís de sis hores perquè pogués assistir al seu funeral i enterrament. El 8 d'agost de 1884 va ser jutjat, juntament amb els cinc companys (Barthélemy Canepa, Jean Fernando, Nicolas Fournier, Auguste Georgerin i Aubin Roussin), davant el IV Tribunal Correccional i va ser condemnat a sis mesos de presó per «infracció de la Llei de 1884 sobre atropaments. Hospitalitzat a l'Hospici de la Conception de Marsella, el 18 d'agost de 1884 demanà al Tribunal d'Apel·lació d'Ais de Provença (Provença, Occitània) la seva llibertat provisional per motius de salut i el 21 d'agost va ser posat en llibertat. Godard va ser condemnat en rebel·lia a 400 francs de multa per vuit contravencions de la Llei de Premsa. El novembre de 1890 sembla que havia abandonat el moviment anarquista i es deia que havia esdevingut banquer a Barcelona (Catalunya), encara que sembla que s'havia establert a Besiers (Llenguadoc, Occitània). El 24 d'abril de 1894 es casà a Narbona (Llenguadoc, Occitània) amb la modista Joséphine Claire Bousquet, de qui va enviudar el 4 de juliol de 1917. El 6 de novembre de 1924 es casà al IX Districte de París amb la lionesa Marie Valançaut. En aquests època vivia al número 27 del carrer Taitbout i deia que treballava d'«advocat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre l'expulsió de Joseph Hinaut publicada en el diari parisenc La Croix del 22 de juliol de 1894

- Joseph Hinaut: El 6 de juliol de 1863 neix a Arnay-le-Duc (Borgonya, França) l'anarquista Joseph-Charles Hinaut, conegut com Monnet. Sos pares es deien Jean Marie Hinaut, obrer capeller, i Catherine Benoît. Després de treballar de capeller com son pare i de fer el servei militar en un regiment de zuaus, 1 d'agost de 1888 entrà a fer feina en la secció de tracció mecànica dels tallers de la Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i al Mediterrani (PLM) de l'estació de Perrigny-lès-Dijon (Borgonya, França) i fou un dels animadors de la vaga de juliol de 1891, encarregat pels companys de portar les reivindicacions davant l'empresa. En aquesta època va fer propaganda anarquista als companys i al sindicat. El 18 d'abril de 1892 va ser destinat als tallers de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on continuà amb activitats propagandístiques, venent Le Père Peinard i La Révolte entre els companys. Estretament vigilat per les autoritats, durant l'estiu de 1892, segons informes policíacs, va exposar teories violentes en una reunió anarquista a Roanne (Forez, Arpitània). Segons el propietari de l'habitatge on vivia a Clarmont d'Alvèrnia, parlava de fer saltar pels aires els burgesos i les seves cases, i per por, li va lliurar el rebut del pagament del lloguer quan encara devia molts de mesos. L'1 de gener de 1893 fou l'autor d'uns cartells titulats «À bas la Chambre!» (Fora la Cambra de Diputats!) i el seu domicili va ser escorcollat, trobant-se la cola de l'aferrada. El 8 d'agost de 1893 va ser acomiadat de la feina i, deixant a deure el lloguer, marxà cap a Dijon (Borgonya, França), on milità en el grup anarquista local. En aquesta època es guanyà la vida recorrent les localitats veïnes venent articles de ganiveteria, alhora que feia propaganda anarquista. El 20 d'agost de 1893 es presentà com a candidat anarquista a les eleccions legislatives per a la I Circumscripció de Clarmont d'Alvèrnia. Vivia al número 11 de l'avinguda Garibaldi. El novembre de 1893 esdevingué gerent del setmanari anarcocomunista de Dijon La Mistoufe, que era estampat per l'impressor Desvignes. Sa companya, Élisabeth Puzenat, amb qui s'havia casat en 1889, participà activament en les seves activitats anarquistes. Formà part del grup anarquista «Les Résolus», que es reunia a casa seva, al camí Charbonniers, tots els dissabtes al vespre. En aquesta època mantingué relacions amb Sébastien Faure, a qui albergava al seu domicili durant les conferències a Dijon, i Joseph Tortelier. El 23 de febrer de 1894 l'Audiència de Dijon el condemnà en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per la publicació d'articles en La Mistoufe considerats per les autoritats com a «injúries a l'exèrcit i incitació als militars a la desobediència». El 24 de maig de 1894 va fer una apel·lació, però no es va presentar al judici, ja que havia fugit, i la sentència va ser confirmada. Es va refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va recórrer els cantons de Neuchâtel, Vaud i Ginebra sota identitat falsa treballant en diversos oficis. En aquesta estada suïssa, mantingué relacions amb els grups anarquistes locals. Finalment va ser detingut i tancat a la presó de Saint-Antoine de Ginebra. El 20 de juliol de 1894, acusat d'«anarquista perillós», se li va decretar l'expulsió de la Confederació Helvètica. En arribar a França va ser detingut pels gendarmes que el portaren davant la Comissió Especial d'Annemasse (Arpitània), la qual li va notificar la condemna a dos anys de presó de l'Audiència de Dijon. Tancat a Annemasse, el 14 d'agost de 1894 va ser traslladat a la presó de Dijon i l'agost de 1895 romania a la penitenciaria d'Albertville (Savoia, Arpitània). Durant la tardor de 1896 albergà al seu domicili del camí Charbonniers l'anarquista Evariste Laurent de gira propagandística. El seu últim domicili va ser al número 212 del carrer Faubourg Saint-Antoine de París (França). Josep Hinaut va morir el 27 d'abril de 1902 a l'Hospital de Villejuif (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Odilon Chaumelin (24 de març de 1894)

- Odilon Chaumelin: El 6 de juliol de 1870 neix al VI Districte de París (França) el periodista anarquista Odilon Léon Jean-Baptiste François Chaumelin. Era fill natural de Léonide Thérèse Joséphine Gérard, propietària de llibreria belga i filla d'un professor de zootècnia, i de Léon Marius Ernest Gaston Chaumelin, enginyer civil que serà cap d'explotació de la Companyia Universal del Canal Marítim de Suez i fill d'un cap de l'Oficina de Tarifes del Ministeri de Finances, i va ser reconegut, juntament amb sa germana petita Geneviève Charlotte, pel matrimoni de la parella celebrat el 7 de gener de 1879 al V Districte de París. Estudiant en 1888, el 4 de novembre de 1889 s'allistà voluntari per tres anys en el XXVI Regiment d'Artilleria establert a Mans (País del Loira, França). Entre el 3 d'agost de 1890 i el 22 d'abril de 1892 serví a Algèria, enquadrat en el V Regiment de Caçadors d'Àfrica, en la IV Companyia de Fusellers de Disciplina i en el XVI Regiment de Caçadors. Acabà la seva etapa militar el 31 de desembre de 1892 i el certificat de bona conducta li va ser rebutjat. El 24 de març de 1894 va ser detingut i alliberat quatre dies després. En aquests anys canvià sovint de domicili a París i a Argenteuil (Illa de França, França). El 28 d'abril de 1898 treballava de vigilant en el sanejament del Sena a Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França) i el 22 de juliol de 1901 estava empleat en la construcció del ferrocarril a La Bussière, a Flagey-lès-Auxonne (Borgonya, França). El 9 d'abril de 1904 treballava en la línia ferroviària de Xi'an (Shaanxi, Xina). Odilon Chaumelin va morir l'1 d'agost de 1904 a Xina.

***

Foto antropomètrica de Giovanni Baracchi

- Giovanni Baracchi: El 6 de juliol de 1871 neix a Mazzoleni (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Giovanni Matteo Baracchi. Sos pares es deien Francesco Baracchi i Clarina Viganò. En 1881 es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia). Es guanyava la vida com a tipògraf i enquadernador i era membre de la Societat d'Ajuda Mútua d'Enquadernadors. Considerat per les autoritats com a «rufià de la pitjor espècie», milità en el grup anarquista milanès «Avanguardia». Entre 1889 i 1893 va ser detingut i denunciat nombroses vegades per diferents motius, dos d'elles per «associació criminal» i una per «fabricació de moneda falsa», però sempre va ser absolt per manca de proves. En aquests anys es relacionà amb Pietro Gori, Carlo Crivelli i Carlo Chignola (Ghignola), entre altres destacats anarquistes. El març de 1894 va ser detingut amb Pietro Gori, Francesco Cafassi i altres membres del cercle «Il Risveglio», però aquesta vegada no va ser processat. L'agost de 1894, arran de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de Sante Caserio i fugint de les lleis d'excepció antianarquistes, emigrà a Lugano (Ticino, Suïssa), seguint l'exemple de Pietro Gori. El febrer de 1895 va ser expulsat (decret del 29 de gener), amb Gori, de Suïssa i ambdós, a més d'Ettori Bonometti i Luigi Redaelli, arribaren dies després a Londres (Anglaterra) després de passar per Alemanya i Brussel·les (Bèlgica). En 1901 ja el trobem als Estats Units, on hi romandrà la resta de sa vida, viatjant i vivint en diverses ciutats nord-americanes: Washington (Districte de Colúmbia), Phillipsburg (Nova York), Filadèlfia (Pennsilvània), Norfolk (Virginia), Allentown (Pensilvània), South Bethlehem (Pennsilvània), Union City (Pennsilvània), etc. Considerat per les autoritats com un dels implicats en l'assassinat del rei Humbert I d'Itàlia, va ser posat en estreta vigilància. Dedicat sempre a la propaganda llibertària, envià correspondència a diferents publicacions anarquistes, com ara Cronaca Sovversiva, La Protesta Umana o L'Adunata dei Reffrattari. El novembre del 1912 son fill Lucifero morí a Filadèlfia i en 1916 participà en les activitats de la Universitat Popular d'Allentown, ciutat des d'on recaptà fons per a la defensa de Luigi Galleani. Els familiars, interrogats en 1926 per la policia milanesa, digueren que l'última notícia seva l'havia rebut 25 anys abans des de Nova York (Nova York, EUA). Giovanni Baracchi va morir el 2 de desembre de 1936 a Paterson (Nova Jersey, EUA).

Giovanni Baracchi (1871-1936)

***

Notícia sobre el processament d'Albert Jacquart apareguda en el periòdic La Libre Parole del 28 d'octubre de 1909

- Albert Jacquart: El 6 de juliol de 1880 neix a Bassevelle (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Ernest Albert Jacquart. Era fill de Charles Achille Jacquart, carreter, i de Marie Eugénie Nolin. Es guanyava la vida treballant de xofer i d'obrer de l'automòbil i militava en el Sindicat de Xofers d'Automòbils de la Confederació General del Treball (CGT). El 16 de novembre de 1901 va ser cridat a files i integrat en el 89 Regiment d'Infanteria i va ser llicenciat com a sapador l'11 de juny de 1902. El maig de 1907 va ser un dels cent signants del cartell antimilitarista «Aux soldats» (Als soldats), però no va ser denunciat. El 15 de juliol de 1908 esclatà una gran baralla amb la policia al restaurant cooperatiu «La Solidarité», al número 33 del carrer Guersant del XVII Districte de París, després d'haver aferrat en una vitrina un cartel contra el primer ministre francès Georges Clemenceau; inculpat amb Maurice Girard, va ser defensat pel Comitè de Defensa Social (CDS), per la Lliga dels Drets de l'Home i per diverses personalitats (René de Marmande, Anatole France, etc.). Jutjat, el 19 d'agost de 1908 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per «cops i ferides al comissari de policia Kien de la caserna de Ternes». El 21 d'octubre d'aquell any el IX Tribunal Correccional d'Apel·lació reduí la pena a tres mesos de presó. A principis de gener de 1909 el CDS engegà la campanya «Un crim judicial» en suport dels acusats, que rebé el suport de nombrosos signats (Grégoire Banghart, Antoine Chassaing, Julien Churin, Henri Clergeot, François Coupat, Albert Dureau, Jules Grandjouan, Eugène Guillot, Laisné, René de Marmande, Eugène Peronnet i Aimé Ravard), i dies després, aquests mateixos, signaren el cartell «Aux magistrats indignes», que va ser publicat en el número del 30 de gener de 1909 de Les Temps Nouveaux. El 20 de gener de 1909 el CDS organitzà, amb el suport del Sindicat de Cotxer i Xofers, la primera manifestació amb automòbil de França, en la qual desfilaren 25 cotxes des de les Tuileries a la plaça de la República; els manifestants exhibiren pancartes («Affaire Girard-Jacquart, une infamie judiciaire», «Deux innocents condamnés») i tot llançant pamflets. El 3 de febrer de 1909, després de palesar-se les acusacions enganyoses de la policia, ambdós van ser posats en llibertat. Durant la primavera de 1910 era membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA) i participà en la seva campanya. El 24 de març de 1910 va ser un dels 16 signants del cartell antimilitarista «À bas Biribi» (Fora el Biribi»), imprès pel CDS per reclamar justícia en l'«Afer Aernoult-Rousset». Els 16 signants van ser jutjats el 4 de juliol de 1910, però tots van ser absolts. L'agost de 1911 treballava d'obrer carrosser a l'empresa «Passerat & Radiguet», al número 127 del carrer Michel-Bizot del XII Districte de París. En aquesta època vivia, amb els germans anarquistes Alexandre Girard i Maurice Girard, al número 6 del carrer Gravel de Levallois-Perret (Illa de França, França), i militava en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). Amb l'esclat de la Gran Guerra, el 12 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i el 27 de gener de 1915 va ser destinat al Servei d'Automòbils del 13 Regiment d'Artilleria, passant el 9 de desembre de 1916 al 20 Esquadró del Tren. El 17 de febrer de 1919 va ser desmobilitzat i passà a viure al número 78 del carrer Armand Silvestre de Courbevoie (Illa de França, França). El setembre de 1921 vivia al número 12 del carrer Fontenelles de Nanterre (Illa de França, França). Al final de sa vida treballà de fuster i visqué al número 22 bis del carrer Rosiers de Nanterre. Sa companya fou Catherine Chartagnat. Albert Jacquart va morir el 7 de gener de 1916 a l'Hospital Psiquiàtric de Ville-Évrard (Maison-Blanche) de Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França).

***

Notícia del cessament d'André Branet apareguda en el diari parisenc Le Peuple del 28 d'octubre de 1925

- André Branet: El 6 de juliol de 1887 neix al II Districte de París (França) el sindicalista anarquista, i després socialista, André Léon Branet. Era fill dels fabricants i venedors de begudes Léon Galatoire Brunet i Augustine Geneviève Granger. Es guanyà la vida treballant de mosso de restaurant i després com sos pares de fabricant i venedor de begudes. En 1908 vivia al número 11 del carrer de La Sourdière del I Districte de París. Cridat a files per a fer el servei militar, el 6 d'octubre de 1908 va ser integrat en el 136 Regiment d'Infanteria, on va romandre fins el 25 de setembre de 1910. S'establí al número 6 del carrer Montgolfier del III Districte de París i en aquesta època va ser fitxat com «sindicalista anarquista» que freqüentava assíduament les reunions celebrades a la «Maison Commune», al número 49 del carrer de Bretagne del III Districte. En 1911 s'estigué tres mesos a Londres (Anglaterra). Amb l'esclat de la Gran Guerra, el 2 d'agost de 1914 va ser mobilitzat, però el 29 de març de 1915 va ser donat de baixa per «trastorns mentals resultats d'una commoció cerebral per esclat d'obús» i el 13 de setembre d'aquell any va ser llicenciat definitivament de l'exèrcit per aquests problemes mentals. Establert al número 16 del carrer Bourdonnais del I Districte de París, que serà el seu domicili definitiu, va ser qualificat per la Prefectura de Policia com a «perillós». En 1919 era el secretari del Grup Socialista de l'Alimentació, va fer costat la candidatura socialista a les eleccions municipals d'aquell any i col·laborà en L'Humanité. L'estiu de 1919 era el secretari del Sindicat de Fabricants i Venedors de Begudes i Restauradors del departament del Sena i del Sindicat d'Empleats d'Hotels, Cafès i Restaurants del departament del Sena, i portà a terme una gran activitat vaguística. L'octubre de 1925 va ser rellevat com a representant del Sindicat d'Empleats de la Indústria Hotelera. En 1944 era delegat social de «L'Amicale» de cuiners i s'encarregava de les reivindicacions higièniques dels treballadors d'hoteleria. Fadrí, André Branet va morir el 2 de març de 1965 a l'Hospital Georges Clemenceau de Champcueil (Illa de França, França).

***

Notícia de la xerrada d'Albert Goldschild apareguda en el diari de Livry La Lutte Sociale de Seine-et-Oise del 23 de desembre de 1911

- Albert Goldschild: El 6 de juliol de 1889 neix al X Districte de París (França) el propagandista anarquista, i després comunista, Albert Goldschild. Sos pares es deien Gustave Isidore Goldschild, empleat de comerç, i Mathilde Jacob. Era germà dels llibertaris Léon i Jean Goldschild (Goldsky), i es guanyava la vida com a empleat públic (secretari tècnic) a la Societat Fiduciària de Control i de Revisió del IX Districte de París, organisme del qual arribà a ser director general honorari. En aquesta època vivia al carrer Grange aux Belles de París. L'octubre de 1911 fou un dels fundadors del Club Anarquista Comunista (CAC), del qual va ser nomenat secretari, i signà el seu manifest, juntament amb Wasso Chrocheli (Gambachidzé), Henry Combes, Eugène Corrard, Auguste Dauthuille, Georges Durupt, André Mournaud i Pierre Ruff; aquest grup s'integrà en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). El 23 de desembre de 1911 portà a terme la xerrada contradictòria «L'impuissance parlamentaire» (La impotència parlamentària) a la Sala Frentz de Pontoise (Illa de França, França), organitzada pel Grup d'Estudis Socials (GES) i el CAC. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la FRC, que arreplegava 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris, que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions de maig d'aquell any. El juny de 1912 fou membre del Comitè de l'«Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants anarquistes empresonats i les seves famílies, impulsat per la FCA i que ajuntà una quarantena de comunistes llibertaris i sindicalistes revolucionaris. Entre l'agost de 1912 i el febrer de 1913 participà en la redacció de la revista mensual parisenca Le Mouvement Anarchiste, publicada pel CAC. Durant la primavera de 1913, reemplaçà Léon Jahane com a secretari de la comissió encarregada d'organitzar el Congrés Nacional Anarquista, que s'havia de celebrar entre el 15 i el 17 d'agost d'aquell any a París; aquesta comissió, designada el 12 d'abril de 1913 en una plenària de la FAC, estava integrada per cinc militants més d'aquesta organització (François Cuisse, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i André Schneider). En 1914 col·laborà, amb Édouard Boudot, Charles Bedouet i altres, en la revista Le Réveil Anarchiste, que es publicà a Les Lilas (Illa de França, França). També fou membre dels grups «Amis du Réveil Anarchiste» i de «Les Amis du Libertaire». En aquesta època vivia al número 2 del carrer Palestine de París. Durant la Gran Guerra el desembre de 1914 va ser donat de baixa per al servei militar i es va refugiar a Anglaterra. De bell nou a França, participà amb René de Marmande, Jean Goldschild (Goldsky), Jean Longuet, Henri Barbusse, Vaillant-Couturier, Robert Dell, Henriette Sauret, Magdeleine Marx i altres, en la fundació, a començament de 1917, de la revista bilingüe anglofrancesa pacifista Les Nations, publicació de la qual va ser nomenat secretari general i administrador. L'abril de 1917 va ser finalment mobilitzat i enviat a un regiment de caçadors a peu, on resta fins a la desmobilització en 1919. El 8 de desembre de 1917 es casà al VI Districte de París amb Henriette Marguerite Jourdel. Durant la postguerra s'adherí al Partit Socialista Comunista (PSC) de Ludovic-Oscar Frossard i posteriorment milità en la Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) de Marceau Pivert, col·laborant en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. El 19 de febrer de 1929 signà, amb Romain Rolland, René Arcos, Jean-Richard Bloch, Edouard Dujardin, Charles Vildrac, Maurice Wullens, Maurice Parijanine i Dutilleul, una crida exigint el permís d'entrada a França d'Henri Guilbeaux, aleshores exiliat a Moscou (URSS) pel seu pacifisme durant la Gran Guerra. Formà part de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH), organització de la qual presidí la seva VI Secció de París entre 1937 i 1938. Entre el 8 i el 10 de juny de 1935 assistí al Congrés Nacional de l'LDH, celebrat a Ieras (Provença, Occitània), i en el qual va ser nomenat membre de la Comissió de Control Financer de l'organització, i entre el 19 i el 21 de juliol de 1936 assistí següent Congrés Nacional de l'LDH, celebrat a Dijon (Borgonya, França), i en el qual va ser reelegit en aquest càrrec. En aquests anys col·laborà en Cahiers des Droits de l'Homme. Durant l'Ocupació col·laborà a partir de setembre de 1940 en la Resistència («França Lliure») i, un cop acabada la guerra, l'abril de 1945, va ser nomenat expert comptable de la Comissió Regional de Depuració de París. En aquesta època s'afilià un temps al Partit Comunista Francès (PCF). Durant els anys cinquanta i seixanta formà part de la Unió Europea de Federalistes (UEF) i en el XII Congrés del Moviment Federalista Europeu (MFE), celebrat entre el 10 i el 13 d'abril de 1969 a Trieste (Friül), va ser nomenat membre de la seva Comissió de Control. Poc abans de morir, el 7 de juny de 1974, es casà amb Léa Sophie Rosa Maraval al XVI Districte de París. Albert Goldschild va morir l'1 de setembre de 1974 al XIII Districte de París (França).

***

Foto policíaca d'Augusto Bianchini (ca. 1937)

- Augusto Bianchini: El 6 de juliol de 1894 neix a San Giovanni Valdarno (Toscana, Itàlia) l'anarquista Augusto Bianchini. Sos pares es deien Ferdinando Bianchini i Massima Belli. Obrer metal·lúrgic de la «Ferriera de Valdarno» (Ferreria de Valdarno), freqüentà des d'infant els cercles subversius de la localitat. Era membre del grup anarquista «Pietro Gori», adherit a la Unió Anarquista de Valdarno (UAV), i component, amb Ezio Piccardi i Destino Batelli, del Comitè de Propaganda, organisme de suport al secretari Osvaldo Bianchi. En 1921 va ser fitxat per la Direcció General de la Seguretat Pública, juntament amb altres companys (Virgilio Diomiri, Lamberto Guastini, Lionello Lapi, Nello Manzecchi), com a «element perillosíssim». Detingut per la seva participació en els enfrontaments armats del 23 de març de 1921, restà empresonat del 24 de març al 28 de juny d'aquell any. Durant l'interrogatori policíac, va negar haver disparat des de la finestra –en el pas d'accés intern de la seva casa s'havia format una barricada feta de mobles i de matalassos, darrera de la qual es van apostar subversius armats no identificats. No obstant això, durant el judici, defensat pels advocats Francesco Saverio Merlino i Giovanni Droandi, va ser absolt. Mentrestant la seva casa va ser incendiada per un escamot feixista. En 1922 emigrà clandestinament a França i s'instal·la a Roanne (Roine-Alps, França), on treballà de mecànic i participà activament en les activitats de l'emigració antifeixista. Inscrit en el «Registre de Frontera», en retornà a Itàlia el 28 d'agost de 1940 va ser detingut i confinat durant tres anys, primer a l'arxipèlag de Tremiti i després a Pisticci (Basilicata, Itàlia). Formà part del grup de 63 confinats, entre els anys 1926 i 1943, provinents de la província toscana d'Arezzo, comunistes i anarquistes especialment. El 15 d'abril de 1943 va ser alliberat. No sabem res de les seves activitats polítiques després de la II Guerra Mundial i desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Augusto Bianchini (1894- ?)

***

Necrològica de Josep Andreu Fontcuberta apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de març de 1979

- Josep Andreu Fontcuberta: El 6 de juliol de 1899 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Andreu Fontcuberta. Sos pares es deien Francesc Andreu i Francesca Fontcuberta. Treballador de la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). En 1944 participà en la reorganització de la CNT a La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània), població on residia. Sa companya fou Teresa Miró. Josep Andreu Fontcuberta va morir el 22 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 2 de desembre– de 1978 a la Residència «La Bouriette» de Sorese (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània). Son germà Joan Andreu Fontcuberta també fou militant anarcosindicalista.

***

Notícia orgànica sobre Gaston Rauzier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 2 de febrer de 1949

- Gaston Rauzier: El 6 de juliol de 1900 neix a Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània) l'anarquista Gaston Joseph Rauzier. Sos pares es deien Gaston Salomon Rauzier, cafeter, i Angèle Baralis. Es guanyava la vida treballant d'obrer vitícola i milità en el període d'entreguerres a Sant Gèli (Provença, Occitània), on vivia amb sa mare al carrer Joli. Venia pels carrers premsa anarquista (La Calotte, Le Libertaire, etc.) i presidí freqüentment reunions publiques anarquistes. En 1937 era secretari de la secció de Sant Gèli de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en 1938 estava subscrit a Le Libertaire. El 2 de febrer de 1940 s'incorporà el Dipòsit Colonial d'Infanteria Núm. 159 de Toló (Provença, Occitània). Sembla que posteriorment milità en el Partit Comunista Francès (PCF). Gaston Rauzier el 28 de maig de 1974 a Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Tomasz Pilarski

- Tomasz Pilarski: El 6 de juliol de 1902 neix a Lésnica (Voivodat d'Opole, Polònia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Alfons Tomasz Pilarski, també conegut com Janson, Jan Rylski i Alfons Kompardt. Fill d'una família treballadora, entre 1917 i 1921 va fer de dibuixant per la Junta Municipal d'Agricultura de Racibórz i en 1921 es graduà a l'Escola Superior de Mathias Breslau. En 1918, en plena eufòria revolucionària, s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), provinent de l'Spartakusbund (Lliga Espartaquista), de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1919, arran del Congrés de Heidelberg, on els comunistes i els sindicalistes se separaren, abandonà el KPD i entrà a formar part de l'organització anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i fins al 1933 fou un dels militants i propagandistes més actius d'aquesta organització a Polònia. Entre 1921 i 1927 treballà com a dibuixant en l'editorial anarcosindicalista de Fritz Kater. En 1928 fou un dels responsables del setmanari anarquista Befreiung (Alliberament), editat a Breslau i Racibórz, i que patí nombroses persecucions. En aquests anys va ser considerat per la policia com el «líder intel·lectual» de la FAUD de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1929 va ser un dels organitzadors dels grups de defensa antinazis «Schwarze Scharen» (Escamots Negres) i fou l'editor a Breslau i a Racibórz del periòdic Freiheit (1928-1932). El setembre de 1932, quan els nazis ja són al poder, fou acusat d'alta traïció i fugint de la detenció aconseguí arribar a Berlín, on, amb l'ajuda d'un diplomàtic polonès, pogué retornar a Polònia. Entre 1934 i 1934 estudià al Instytut Badań Spraw Narodowościowych (Institut de Recerca sobre els Problemes Nacionals) de Varsòvia. Entre 1934 i 1936 fou secretari de districte de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ, Central de Sindicats Polonesos) de la conca minera de Dąbrowa Górnicza i fins al juny de 1937 treballà a la seu del Sindicat de Metal·lúrgics d'aquesta organització. En 1937 es casà amb Halina, filla d'una família obrera polonesa que havia estudiat filosofia a la Universitat de Varsòvia. Entre el juny de 1937 i el febrer de 1939 formà part del consell editorial de Front Robotniczy (Front Obrer), òrgan d'expressió de la ZZZ, publicació en la qual també col·laborà sota el pseudònim de Jan Rylski. En 1938 va ser el delegat de Polònia en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a París. El juny de 1939 va ser nomenat membre del Consell Central de la ZZZ. L'anarquista alemany Augustin Souchy li proposà formà part del grup de militants que marxaren com a observadors de la Revolució espanyola, però la ZZZ no va voler que un organitzador de la seva talla els deixés i es dedicà a recaptar fons per als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari català. A partir de maig de 1939 va fer un programa antinazi en la ràdio de Katowice. Arran de la invasió de Polònia per les tropes nazis, fugí a la zona polonesa ocupada pels russos i entrà a formar part de la Zwiazek Walki Zbrojnej (ZWZ, Unió per la Lluita Armada), antecedent de l'Armia Krajowa (AK, Exèrcit Nacional), i s'especialitzà en l'elaboració de documents i patracols falsos instal·lat a Vílnius. En 1942 retornà a Varsòvia com a ciutadà suec i participà en la l'edició de documents i de pamflets de desinformació destinats als soldats alemanys del front de l'Est. Després entrà en la Syndykalistycznej Organizacji Wolnosc (SOW, Organització Sindicalista Llibertat) i col·laborà en el periòdic clandestí Walka Ludu (Lluita del Poble). En 1944 nasqué sa filla Joanna. Com a membre del Polska Armia Ludowa (PAL, Exèrcit Popular de Polònia) participà en la insurrecció de Varsòvia i el 8 d'agost de 1944 va ser ferit greument. Després del fracàs de la revolta, fou evacuat a Ojcowa, a prop de Cracòvia, amb sa companya i sa filla. En acabar la II Guerra Mundial fou nomenat per a diverses condecoracions i gratificacions, les quals rebutjà. El gener de 1945 va ser nomenat secretari de Propaganda dels Sindicats Obrers de Cracòvia i entre juny d'aquell any i el juny de 1947 participà com a empleat de diverses empreses en la reconstrucció de les instal·lacions industrials de Silèsia destruïdes per la guerra. Entre el gener de 1948 i el juny de 1950 treballà com a funcionari en el Ministeri de les Terres Occidentals i, més tard, en el Ministeri d'Administracions Públiques. Sempre en contacte amb els anarcosindicalistes alemanys, especialment amb els seus amics Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger, en 1947 s'afilià als comunistes Polska Partia Robotnicza (PPR, Partit Obrer Polonès) i Polska Pàrtia Zjednoczona Robotncza (PPZR, Partit dels Treballadors Units Polonesos), fet pel qual va ser durament criticat; però en 1950 en fou exclòs acusat de «desviació anarquista». L'abril de 1954 va ser detingut per la policia secreta polonesa per raons polítiques i empresonat durant uns mesos sense cap judici; poc després, el 30 de novembre d'aquell any, també fou detingut. Després passà a treballar com a gerent de publicitat a l'Oficina Nacional del Llibre (Casa del Llibre) a Varsòvia fins a la seva jubilació en 1969. Tomasz Pilarski va morir gairebé en la misèria el 3 de febrer de 1977 a Varsòvia (Polònia) i fou enterrat al cementiri militar de Powazki de la capital polonesa.

Tomasz Pilarski (1902-1977)

***

Miquel Paronella Furquet

- Miquel Paronella Furquet: El 6 de juliol de 1905 neix a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Paronella i Furquet. Sos pares es deien Pere Paronella Triadú, hortolà, i Carolina Furquet Pagès. Es guanyà la vida com a fonedor de l'empresa «Fita» de Figueres i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou membre del Comitè Antifeixista de Figueres i, després de reorganització dels consell municipals catalans, va ser nomenat conseller de Defensa, en nom de la CNT, del Consell Municipal de Figueres, càrrec que mantingué fins al 1937. Durant l'estiu de 1936 no va participar en l'incendi de l'església parroquial de Sant Pere i s'oposà i evità l'assalt al castell de Sant Ferran de Figueres, que tenia per intenció portar-se franquistes empresonats, fruit de l'atac militar franquista des del vaixell Canarias al port de Roses (Alt Empordà, Catalunya). També ajudà a sortir de la presó l'apotecari figuerenc Bonaventura de Portolà Rodeja, empresonat des de feia dos mesos. Des del Comitè Antifeixista mai no va actuar contra el seu patró, però en canvi participà en una actuació de la policia judicial a Figueres contra el matrimoni Joan Solans Solans i Carolina Creus Fonts per haver robats els béns del capellà Marià Fages de Client, executat per la denúncia de la parella al Comitè d'Investigació per a espoliar-lo; un cop descobert el mòbils del matrimoni, aquest va ser executat. L'agost de 1938 va ser mobilitzat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i n'arribà al grau de capità d'Infanteria. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Demanà a les autoritats mexicanes poder exiliar-se a Mèxic, però la seva sol·licitud va ser rebutjada. Per mor de la denuncia del comissari de policia franquista de Figueres Juan Marcos Gómez, va ser detingut per la policia alemanya d'ocupació al seu domicili de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània) per a la seva extradició. El 29 de març de 1943, al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord), va ser lliurat a l'inspector Julio Escursell Díez i als agents Fausto Alonso Batanero i José García Meire de la policia franquista. El 29 de juliol de 1943 va ser jutjat en consell de guerra a Figueres i, acusat d'haver mort Joan Pujol Farreró –aquest morí a trets en intentar fugir un dia que ell era al castell de Figueres– va ser condemnat a mort. Miquel Paronella Furquet va ser afusellat el 20 de juny de 1944 a la tàpia exterior nord del cementiri vell de Girona (Gironès, Catalunya). Deixà vídua, Maria, i dos fills.

***

Jesús Guillén Bertolín, Mariano Aguayo Morán, Sara Berenguer Laosa, Antoni Téllez Solà, Marina Monllor Rodríguez i Pedro Moñino Zaragoza en cadira de rodes (Montadin, 1993). Fotografia de Rafael Mestre Marín

- Marina Monllor Rodríguez: El 6 de juliol de 1928 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Marina Monllor Rodríguez –el primer llinatge també citat Montllor. Filla d'una família treballadora i nombrosa, son pare es deia Rossend Monllor, mecànic afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Carmen Rodríguez. Quan tenia set anys, sa mare va morir d'una malaltia, fet que va impedir que hi anés a l'escola regularment. Son pare es tornà a casar amb una vídua que portava quatre infants. En plena guerra civil, fugint dels bombardejos al barri del Cuatro Caminos de Madrid on vivien, sa família s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb un comboi d'infants on sa madrastra feia de cuinera, instal·lant-se en una colònia infantil a prop de París. Quan l'Ocupació alemanya de França, son pare pogué sortir del camp de concentració d'Argelers i amb sa família passà a viure a Bordeus (Aquitània, Occitània), on van estar-se els pares, els quatre fills i les quatre filles en una habitació d'hotel. Acabaren instal·lant-se a París a la recerca de feina. A la capital francesa conegué en les Joventuts Llibertàries el fotògraf anarcosindicalista Mariano Aguayo Morán, que esdevingué son company i amb qui tingué dos infants, Rubén i Minerva. Treballà de costurera i milità en la CNT, a més de formar part durant cinc anys del grup teatral «Mosaicos Españoles», muntant pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Amb son company malalt de Parkinson, aprengué de manera autodidacta a fer fotografies i va cobrir els esdeveniments del moviment llibertari (mítings, manifestacions, etc.), però també va fer servir la fotografia per guanyar-se la vida captant actes socials (noces, batejos, etc.). En els anys noranta, després que son company hagués patit un atac d'hemiplegia en 1984 i hagués de romandre enllitat, hagué de tenir-ne cura, alhora que havia de sostenir sa família. Mariano Aguayo Morán va morir en 1994. Un cop vídua, al seu domicili de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) organitzà trobades de memòria històrica amb companys llibertaris. En 2018 participà com a oradora a París en els actes per commemorar l'alliberament de París organitzats per l'«Associació 24 d'agost de 1944». El seu testimoni va ser recollit per Rafael Maestre Marín en el llibre Voces libres. Historia oral del Movimiento Libertario Español (2021). Marina Monllor Rodríguez va morir el 22 de maig de 2024 a la Residència de la Tercera Edat «Baptiste Pams» d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), on residia.

Mariano Aguayo Morán (1922-1994)

---

Continua...

---

[05/07] �L'Internazionale� - �Fructidor� - Camps de concentraci� franquistes - Colomb - Guillemard - Molas - Pinsonnaux - Sadier - Roque - Daubisse - Coulais - Lansade - Pozzi - Gobron - Subirats - Okamoto - Panzacchi - Pere Moragues - Bazal - Canal - D�ez Garc�a - �lvarez Eslava - Arcal - Bust�n - Castanier - Willems - Buhr - Sandoval - Einstein - Gonz�lez Pacheco - Gonz�lez S�nchez - Garc�a Jim�nez - Gonz�lez Gonz�lez - Tailler - Balestri - Font - Mers - Mawet - S�nchez Pati�o

Sun, 05 Jul 2026 09:36:04 +0200

[05/07] «L'Internazionale» - «Fructidor» - Camps de concentració franquistes - Colomb - Guillemard - Molas - Pinsonnaux - Sadier - Roque - Daubisse - Coulais - Lansade - Pozzi - Gobron - Subirats - Okamoto - Panzacchi - Pere Moragues - Bazal - Canal - Díez García - Álvarez Eslava - Arcal - Bustín - Castanier - Willems - Buhr - Sandoval - Einstein - González Pacheco - González Sánchez - García Jiménez - González González - Tailler - Balestri - Font - Mers - Mawet - Sánchez Patiño

Anarcoefemèrides del 5 de juliol

Esdeveniments

Premsa anarquista internacional

- Surt L'Internazionale: El 5 de juliol de 1901 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic anarquista en llengua italiana L'Internazionale. Dirigit per Giovanni Obersnu, hi van col·laborar Ugo Lanzi, Renato Siglich (Souvarine), Vicenzo Maier, Giovanni Zolia, Carlo Kosak, Arturo Covitz i Renato Milchersich. Atacà sistemàticament les posicions socialdemòcrates. Dels quatre números que publicà fins al 16 d'agost de 1901, els tres últims van ser segrestats per la policia.

***

Capçalera de Fructidor

- Surt Fructidor: El 5 de juliol de 1934 surt a Maó (Menorca, Illes Balears) el primer número de la publicació anarquista Fructidor. Periódico de cultura y sociología. Órgano del Ateneo Racionalista y de las Juventudes Libertarias menorquinas. A partir del número 14 (13 de juliol de 1935) portà el subtítol «Semanario de cultura y sociología» i a partir del número 15 (3 d'agost de 1935) «Semanario órgano del Ateneo Racionalista y de las JJ. LL. Menorquinas. Portavoz de los sindicatos únicos de Menorca afectos a la CNT de España». Entre 1934 i 1935 havia aparegut la mateixa capçalera, òrgan de la Federació Obrera de Menorca (FOM). D'antuvi quinzenal, a partir del número 11 (13 de juliol de 1935) passà a setmanal. Suspès arran dels «Fets d'Octubre» de 1934, reaparegué l'1 de juny de 1935. Va ser dirigit per Clodoaldo Villalonga i Liberto Callejas. Trobem textos de Joan Bagur, Liberto Callejas, Joan Camps (Floreal del Campo), J. Cardona, Florià Cardona Pons, J. Carreras, Esperança Elias, Ferran Ferrer, Armand Huguet, Magí Rallé Sans, Miquel Sintes, En sortiren 78 números, l'últim el 31 d'octubre de 1936.

***

Esclaus del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir

- Creació dels camps de concentració franquistes: El 5 de juliol de 1937 la Secretaria de Guerra del Govern franquista promulga a Burgos (Castella, Espanya) l'Ordre «Camps de concentració de presoners» («Secretaría de Guerra. Órdenes. Campos de concentración de prisioneros. BOE Burgos, 5-VII-1937, núm. 258»), primera peça del sistema franquista de camps de presoners que durarà 25 anys. Al voltant de mig milió de lluitadors antifeixistes (republicans, anarquistes, socialistes, comunistes, nacionalistes, maçons, etc.) fets presoners durant la Guerra Civil (1936-1939) –367.000 durant els tres anys bèl·lics i 140.00 durant l'ofensiva final–, van ser reclosos en camps de concentració, colònies i destacaments penitenciaris per la dictadura franquista, la majoria dels quals pel delicte de «rebel·lió». Alhora que es publicava l'ordre dels camps de concentració, l'endemà, el 6 de juliol de 1937, la Comissió d'Obres Públiques es dirigí a la Junta Tècnica de l'Estat rebel per a suggerir un pla d'obres públiques i treballs aptes per als presoners i presos polítics; la proposta va ser aprovada el 13 de juliol d'aquell any, cosa que indica clarament que el pla estava traçat per endavant i no motivat per la quantitat de presoners que hi anaven arribant. Aquests presos de guerra, enquadrats en Batallons Disciplinaris de Treballadors (BDT), van ser obligats a reconstruir les infraestructures (carreteres, vies fèrries, grans obres hidràuliques, canals fluvials, túnels, aeroports, hospitals, ports, estadis de futbol, fàbriques, edificis militars, casernes, convents, pobles sencers, urbanitzacions de luxe, etc.) de l'Estat franquista en règim de treballs forçats de tipus esclavista. Els penats treballaven forçosament amb l'esperança de reduir les seves condemnes i d'obtenir un exigu salari amb el qual mantenir sa família. El pres era remunerat amb dues pessetes del nou Estat, de les quals es retenien 1.50 per al manteniment del propi treballador, i la resta del salari li era lliurat durant el cap de setmana, si no havia hagut cap falta, vertadera porta falsa amb la qual el creditor passava a ser deutor pel caprici de qualsevol cap o per la delació d'un nombrós cos de confidents, creat a partir de 1938 entre els presoners mateixos. En 1937 hi havia 28 camps de concentració i mesos després, ja en 1938, funcionaven 45 camps i 50 batallons de treballadors; així fins a un total, en 1943, de 141, nombre màxim de camps de concentració que s'establí. En 1962 es va clausurar a Los Merinales (Sevilla, Andalusia, Espanya) –encara que no es tancà fins al 1970– l'últim camp de concentració franquista. En 2004 el cineasta Manuel Palacios estrenà el documental Rejas en la memoria, on historia aquesta repressió basada en els testimonis dels sobrevivents.

Naixements

Necrològica de Charles Colomb apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 d'agost de 1928

- Charles Colomb: El 5 de juliol de 1854 neix a Vilandraut (Aquitània, Occitània) l'anarquista Charles Alphonse Colomb. Era fill natural de la modista Marie Colomb. Es guanyava la vida com a obrer vidrier. El gener de 1901 figurava en el registre oficial d'anarquistes. Després de la Gran Guerra milità en el grup anarquista d'Alèst (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment treballà a Givors (Roine-Alps, Arpitània) fins 1922, moment en el qual retornà a Alèst. El febrer de 1923 s'instal·là a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). En la misèria, cec i sense poder treballar, Charles Colomb es va suïcidar el 15 de juliol de 1928 al seu domicili, al número 70 de la carrera de Vienne, del VII Districte de Lió (Arpitània).

***

Necrològica de Georges Guillemard apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 24 d'octubre de 1896

- Georges Guillemard: El 5 de juliol de 1860 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Georges Alexandre Guillemard. Era fill natural de la florista Louise Alexandrine Émilie Feuchère, però el 20 d'octubre de 1868 es va casar al III Districte de París amb Jean François Guillemard i aquest reconegué l'infant. Gravador de professió, destacà com a propagandista llibertari i naturista a la regió parisenca. Col·laborà en La Nouvelle Humanité. Georges Guillemard va morir el 14 d'octubre de 1896 a l'hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França) d'una hipertròfia al cor i fou enterrat civilment dos dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França).

***

Josep Molas Duran

- Josep Molas Duran: El 5 de juliol de 1861 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Josep Aleix Joan Molas i Duran, conegut com El Burleta, per la seva afició a la broma. Sos pares es deien Aleix Molas Casanovas, pagès, i Rosa Duran Balcells, i era el tercer de cinc germans. Va fer el servei militar com a cornetí d'ordres a la guarnició de Barcelona. D'escassa instrucció, feia de manobre a Igualada. Sembla que es va veure influenciat pel grup editor (Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina, Lluís Llansana Sabaté, Pere Font Poch, Francesc Serret Constansó, Josep Carreras Llansana i Pere Marbà Cullet) del setmanari anarquista La Federación Igualadina (1883-1885). Després marxà a Barcelona, on treballà de paleta a Gràcia i s'introduí en els cercles llibertaris, destacant com a activista en la societat obrera de paletes. L'1 de gener de 1893 participà com a orador, en representació dels paletes, en el míting de la plaça de braus de Barcelona, juntament amb Manuel Ars Solanellas. L'endemà del 24 de setembre de 1893, data de l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina, va ser detingut com a destacat militant anarquista i romangué empresonat governativament durant més d'un any. Un cop lliure, el 3 de juliol de 1895 va ser novament detingut, però per una qüestió de faldilles i amollat poc després per manca de proves. El 8 de juny de 1896, l'endemà de l'atemptat contra la processó del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona, va ser detingut, juntament amb molts altres militants, pels inspectors de policia Daniel Freixa i Antoni Tresols. El seu empresonament al castell de Montjuïc va ser completament arbitrari, sense garanties processals i, a partir del 6 d'agost, va ser sotmès a tortura, dirigida per la secció especial de la policia judicial barcelonina encapçalada pel primer tinent de la Guàrdia Civil Narciso Portas Ascanio. Va escriure unes cartes sobre les tortures que va patir i que van ser publicades per la premsa anarquista internacional (Les Temps Nouveaux, Le Libertaire, Le Père Peinard, de París, i Despertar, de Nova York). En el muntatge policíac se li acusà, malgrat tenir coartada amb testimonis, de ser coautor amb cooperació directa de l'atemptat, atribuït al principal acusat, Tomàs Ascheri. Entre l'11 i el 15 de desembre de 1896 va tenir lloc el consell de guerra ordinari a porta tancada, on va fer una exposició de les tortures infligides, però el 19 de desembre de 1896 va ser condemnat a mort juntament amb set companys. El 28 d'abril de 1897 la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina de Madrid, que havia de revisar el cas i dictar la sentència definitiva, condemna a mort cinc dels processats (Joan Alsina Vicente, Tomàs Ascheri Fossati, Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués Figueras). El 3 de maig rebé la notificació sentència, tot cantant l'himne anarquista, i aquell mateix dia els condemnats entraren en capella. Josep Molas i Duran va ser afusellat el 4 de maig de 1897 als fossats de la fortalesa militar del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), tot cridant «Visca la Revolució Social!», i el seu cos sepultat en una fossa comuna del cementiri barceloní del Sud Oest.

Josep Molas Duran (1861-1897)

Antoni Dalmau i Ribalta: «El tràgic final de Josep Molas i Duran, àlies El Burleta (1861-1897)», en Revista d'Igualada, 30 (desembre 2008). pp.18-31

***

Signatura d'Étienne Pinsonnaux (1889)

- Étienne Pinsonnaux: El 5 de juliol de 1862 neix a Cercelles-les-Serrigny (Serrigny, Borgonya, França; actualment Ladoix-Serrigny) l'anarquista i sindicalista Étienne Pinsonnaux. Era fill de Pierre Pinsonnaux, teuler i manobre, i de Rosalie Pernet. D'antuvi treballà de vinyataire. El 5 de desembre de 1883 va ser cridat a fer el servei militar i va ser incorporat en el 106 Regiment d'Infanteria. El 14 de febrer de 1887 va ser llicenciat definitivament per «tuberculosi pulmonar general». El 7 de setembre de 1889 es casà a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) amb la planxadora Marie Grapin. En aquesta època treballava de manobre i vivia amb sos pares a Chalon-sur-Saône. El 17 de gener de 1891 nasqué son fill Étienne Stéphane Pinsonnaux. A principis de segle treballà d'enguixador i militava en el moviment anarquista i sindicalista local. En 1923 intentà, ell i/o son fill, crear un grup anarquista a Chalon-sur-Saône i animà una campanya contra la dictadura i la repressió a la Unió Soviètica, tot reivindicant la «vertadera revolució». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alex Sadier fotografiat per Paul Noblet (Ginebra, 1887)

- Jules Alexandre Sadier: El 5 de juliol –moltes fonts citen erròniament el 7 de juny– de 1862 neix a Arquian (Borgonya, França) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, conegut com Alex. Sos pares es deien Joseph Florent Sadier, jornaler, i Julie Lion. Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, però és empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista –La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador de La Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935 torna a ca son fill a Buenos Aires, malalt d'un càncer gàstric. Jules Alexandre Sadier va morir el 8 de març de 1936 a Buenos Aires (Argentina). Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.

***

Nota sobre la defunció d'Émilien Roque publicada en el diari de Nimes Le Républicain du Gard del 7 de maig de 1916

- Émilien Roque: El 5 de juliol de 1865 neix a Sent Laurenç de Gosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Émilien Roque. Era fill de Jean Roque, conreador, i de Catherine Solèole. Es guanyava la vida com son pare, conreant vinyes i treballant de jornaler. En 1885 va ser cridat a files, però no es va incorporar perquè havia de mantenir sa família. Militant anarquista de Sent Laurenç de Gosa a principis de segle, l'estiu de 1911 va ser processant per «entrebancar el dret del treball» durant una vaga de vinyataires, de la qual era el president del comitè de vaga, amb Jules Rey de vicepresident. Pocs mesos després, el novembre de 1911, va ser nomenat regidor municipal de Sent Laurenç de Gosa. En 1923 figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar per la policia. Émilien Roque va morir el 6 de maig de 1916 a Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia del nomenament de Louis Daubisse apareguda en el periòdic ginebrí La Tribune de Genève del 12 de desembre de 1908

- Louis Daubisse: El 5 de juliol de 1877 neix a Perigús (Perigord, Aquitània, Occitània) l'anarquista Louis Daubisse. Era fill de Léonard Daubisse, fuster, i de Marguerite Queyroi, modista. Es guanyava la vida treballant de tipògraf. En 1897 va ser declarat exempt de fer el servei militar per cicatrius de cremades al tòrax. El maig de 1899 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El febrer de 1904 es casà a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) amb Berthe Cécile Favre, nascuda en aquesta població. El 18 de juliol de 1908 parlà en l'assemblea de propaganda, pública i contradictòria, sota el títol «L'utilité des sindicats», celebrada al jardí de la Casa del Poble de Nyon (Vaud, Suïssa), i on també va parlar Charles Hubacher, president del Sindicat de Metal·lúrgics de Ginebra. El desembre de 1908 va ser renovat en el càrrec de president de la Societat Tipogràfica de Ginebra, secció de la Federació dels Tipògrafs de la Suïssa Romanda, el vicepresident de la qual fou Ernest Frossard i el secretari Pierre Aragno. Segons un informe policíac del 18 de novembre de 1909, estava considerat com amic de destacats anarquistes (Pierre Monatte, Émile Pouget, Georges Yvetot) i ben conegut a Ginebra, on a més de presidit el sindicat dels tipògrafs i animava el periòdic de Luigi Bertoni Le Réveil Anarchiste. En 1910 col·laborà en el periòdic La Voix du Peuple, òrgan de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda. De bell nou a França, el 18 de març de 1910 parlà, amb altres companys (A. Brulot i el doctor Reichman), en la gran assemblea popular per a commemorar l'aniversari de la Comuna de París organitzada pel Grup Revolucionari de les Escoles (GRE), del qual era secretari, a la Sala Prolétarienne del carrer Mouffetard de París. El maig de 1910 s'instal·là al número 31 del carrer Jean-de-Beauvais del V Districte de París (França). El 26 de maig de 1910 assistí a una reunió del GRE, que es reunia al número 12 del carrer Flatters del V Districte, on incità els companys a afiliar-se als sindicats per fer «educació revolucionària». Segons un informe policíac de l'endemà, en aquesta reunió declarà que els actes terroristes a França estaven tan justificats com a Rússia i que en 1894, l'època del terrorisme anarquista, la burgesia era menys «arrogant» que aleshores. Posteriorment fou membre de la Federació Revolucionària Comunista (FRC). El 3 de març de 1915 va se declarat apte en la revisió militar i el 25 de juny de 1915 va ser destinat com a caporal al 84 Regiment d'Infanteria. El 3 de novembre de 1917, després de passar per altres tres regiments d'infanteria i 12 mesos al front, se li va sol·licitar ser llicenciat de l'exèrcit per «tuberculosi pulmonar» i altres moltes complicacions mèdiques, resolució que es va fer efectiva el 28 de juny de 1918. En 1921 vivia amb sa companya Berthe Cécile Favre al número 7 del carrer Henri-Regnault del XIV Districte de París. El cos de Louis Daubisse va ser trobar el 5 de febrer de 1921 sota les aigües del pont d'Iéna del VII Districte de París (França) i segons l'informe mèdic havia mort sobre el 15 de gener de 1921.

***

Notícia orgànica d'Émile Coulais apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 22 de setembre de 1907

- Émile Coulais: El 5 de juliol de 1880 neix a Parthenay (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i antimilitarista Émile Ernest Coulais. Era fill d'Émile Coulais, fuster, i d'Augustine Marie Jouneau, domèstica. Es guanyava la vida treballant de venedor de begudes a París (França) i fou secretari del Sindicat de Cambrers de Begudes i Restauradors. L'11 de juny de 1904, amb Louis Pauthier, organitzà un míting de suport als desocupats celebrat a la Borsa del Treball de París, on Louise Michel, que no va poder finalment assistir-hi, havia de ser l'oradora principal; en aquest acte, va fer una crida a l'acció directa i a la militància sindical. En aquesta època vivia al número 137 del carrer Oberkampf. L'octubre de 1905 va ser un dels 31 signants de l'«Appel aux conscrits» (Crida als conscrits), també coneguda com «Cartell roig», editat per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Jutjat entre el 26 i el 31 de desembre de 1905 a l'Audiència del Sena per aquest fet juntament amb 27 dels signants, va ser condemnat a 15 mesos de presó i a 100 francs de multa, i tancat a la presó de Clairvaux de Ville-sous-la-Ferté (Alsàcia), d'on sortí en llibertat a finals de juny de 1906. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire i la tardor de 1907 s'encarregà de la rúbrica «Le mouvement ouvrier». El setembre de 1907 era el portaveu del Comitè Nacional Provisional de l'AIA i engegà una campanya contra la guerra al Marroc. El 29 de setembre de 1907 va ser un dels oradors, juntament amb altres destacats anarquistes (Gustave Hervé, Charles Malato, Eugène Merle, Pierre Monatte, etc.), del gran míting antimilitarista que se celebrà a la Sala Scherrer de París per protestar contra la sortida de reclutes cap al Marroc. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, va ser declarat exempt per a fer el servei militar per coixesa, estatut que mantingué durant la Gran Guerra. El 29 de setembre de 1914 es casà al XI Districte de París amb domèstica Maximilienne Clémence Conet. En aquesta època seguia vivint al número 137 del carrer Oberkampf i treballava de xofer. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'André Lansade apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de març de 1970

- André Lansade: El 5 de juliol de 1884 neix a Monfaucon (Beauregard-et-Bassac, Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista André Lanxade, més conegut com André Lansade. Sos pares, conreadors, es deien Jean Lanxade (Julien) i Pétronille Émile Élisabeth Naïda Galet, i tingué tres germans (Albert, Julia i Léo). Després de fer el servei militar, a principis dels anys 1900, s'instal·là a Llemotges (Llemosí, Occitània), on començà a treballar d'obrer de sastreria i a freqüentar els militants llibertaris (René Darsouze, Mastatin, Régis Meunier, Pouyand, etc.). Entre 1908 i 1913 fou secretari del grup llibertari que es reunia al número 45 del carrer Montmailler i col·laborà en el periòdic llemosí Le Combat Social (1907-1909), el gerent del qual va ser Jean Peyroux. L'1 de desembre de 1909 es casà a Llemotges amb Marie Louise Gouny, amb qui tingué dos infants (Roger i Pierre). En 1909 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Confecció de la Confederació General del Treball (CGT) i també fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS). El 8 de maig de 1910, en les eleccions legislatives, protestà contra els sindicalistes que havia fet una crida a votar el candidat socialista. En aquesta època participà activament en les campanyes antimilitaristes contra el Biribi (companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a les colònies franceses d'Àfrica del Nord), quan els casos d'Albert Aernoult i d'Émile Rousset, i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Entre 1910 i 1911 fou un dels principals redactors del setmanari llemosí L'Insurgé, imprès a la Cooperativa Comunista de Briva la Galharda (Llemosí, Occitània). En 1914 esdevingué sastre artesà i va ser nomenat secretari del grup llibertari. Entre 1920 i 1921, amb E. Vergnenègre, altre militant del Sindicat de la Confecció, intentà contrarestar la influència de la Federació de la Confecció, el secretari de la qual era Pierre Dumas, i que seguia la línia de Léon Jouhaux. En 1926 entrà a formar part del grup «Amis de Sébastien Faure» i en 1928 fou un dels fundadors de La Voix Libertaire (1928-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) de Limoges. Després de la sortida d'Adrien Perrissaguet, esdevingué administrador de Le Combat Syndicaliste, òrgan de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), càrrec que ocupà fins a l'esclat de la II Guerra Mundial. Entre 1932 i 1933 col·laborà en el periòdic esperantista i pacifista Le Contre Poison, editat per Henri Faure. L'1 de juny de 1935 el seu nom va ser inscrit en el llistat d'anarquistes del departament de l'Alta Viena com a «militant considerat com a perillós per a l'ordre públic» i es va proposar la seva inscripció en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1943, en plena Ocupació, va ser tancat a la presó de Llemotges i va ser ficat un calabós amb una vintena de companys detinguts. Posteriorment va ser enviat al camp d'internament de Saint-Paul d'Eyjaux (Llemosí, Occitània), on trobà nombrosos llibertaris (Louis Lecoin, Robert Louzon, etc.). Després de la II Guerra Mundial continuà militant en el moviment llibertari de Llemotges i el seu domicili va ser servir de lloc de reunió. En aquesta època treballà d'empleat de comerç. En 1949 morí sa companya. André Lansade va morir el 9 de febrer de 1970 al seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Louyat d'aquesta ciutat.

***

Fitxa policíaca d'Angelo Pozzi

- Angelo Pozzi: El 5 de juliol de 1890 neix a Longiano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Angelo Pozzi. Sos pares es deien Salvadore Pozzi i Matilde Brondinelli. Paleta de professió, emigrà a Suïssa i visqué al barri de Seebach de Zuric (Zuric, Suïssa). Es va veure implicat en l'«Afer de la Bomba» de Zuric i va ser detingut i empresonat des del 26 d'octubre de 1918 fins a uns dies abans del judici, que se celebrà entre el 12 i el 13 de juny de 1919. Va haver de romandre a disposició del tribunal fins al final del procés, ben igual que altres implicats (Mario Castagna, Francesco Pezzi, Giacomo Magni, Eugenio Giuseppe Macchi, Carlo Restelli). El 13 de juny de 1919 va ser absolt, com la majoria dels detinguts preventivament, i rebé una indemnització de 600 francs per l'empresonament injust, després, segurament, fou expulsat de Suïssa. En 1935 estava domiciliat a Annecy (Roine-Alps, Arpitània) i, encara que no feia propaganda activament, es relacionà amb el grup anarquista editor de Le Réveil Anarchiste de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i per tant estava sota estreta vigilància de la policia francesa. Un informe policíac del 5 d'octubre de 1937 informà que el 19 de setembre havia participat en una festa anarquista que reuní 58 llibertaris, incloent una desena de dones i infants, de França i de Ginebra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gabriel Gobron, mestre del caodaisme

- Gabriel Gobron: El 5 de juliol de 1895 neix a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França) el periodista, escriptor, historiador, traductor, mestre, professor, espiritista, ocultista, revolucionari pacifista i anarquista Gabriel Léon Gobron, conegut sota el pseudònim de Frère Gago. Era fill de Jules Alfred Gobron i de Marie Rose Marchal i tingué dues germanes i un germà. Després de fer els estudis primaris, seguí la seva educació a l'Escola Primària Superior de Pont-à-Mousson (Lorena, França) i després a l'Escola Normal de Mestres de Nancy (Lorena, França). Un cop esdevingué docent, aconseguí un lloc de feina en una escola primària superior a Sidi Bel Abbès (Algèria), on restà sis anys. Molt atret pel misticisme, d'antuvi es convertí a l'Islam. De bel nou a la metròpoli, ensenyà a Rethel i, cada dijous, viatjà a París per seguir cursos a la Sorbona. Un cop obtingué la llicenciatura en Lletres, va ser nomenat professor de secundària a Rethel. Assegurada la subsistència, decidí no presentar-se a cap altra oposició més i dedicar-se als seus estudis, a escriure i a publicar en revistes literàries i de pensament (L'Algérie nouvelle, L'Esprit français, Le Merle mandarin, La Patrie malgache, Le Pays Lorrain, La Pensée Française, Le Progrès de Bel-Abbès, etc.). Estudià diverses llengües (anglès, alemany, italià, espanyol i portuguès) i, alhora que feia traduccions de filòsofs estrangers, s'apassionà per les ciències ocultes i col·laborà en publicacions del gènere (L'Astrosophie, Bulletin de la Société d'Études Psychiques de Nancy, Le Fraterniste, Revue Spirite Belga, etc.). En 1918 publicà un recull dels seus treballs sota el títol de Les couarails de Pont-à-Mousson. En 1920 son pare, el forner Jules Gobron, morí de tuberculosi. En 1921 publicà Yan, fils de Maroussia, novel·la en part autobiogràfica, i en 1925, la novel·la L'Ermonec. Entre 1928 i 1929 publicà en dos volums les seves Histoires lorraines. Au pays des Cocolinjos et des Colindindins. Durant l'estiu de 1929 viatjà arreu d'Europa (Alemanya, Txecoslovàquia, Hongria). En aquest 1929 publicà Contacts avec la jeune génération allemande, obra que fou premiada amb el Preu Internacional de Literatura de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fortament traumatitzat per la Gran Guerra, hagué de veure com els membres de sa família lluitaren en exèrcits enfrontats, experiència que posteriorment explicà en el seu últim llibre Notre-Dame des Neiges, histoire d'une famille de boulangers (1938). Periodista i escriptor llibertari, durant el període d'entreguerres col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, sindicalistes i pacifistes com ara La Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain, L'En Dehors, Germinal, La Grande Réforme, Les Libérés de toutes les Guerres, Le Libertaire, La Patrie Humaine, Les Primaires, Le Semeur de Normandie, SIA, Terre Libre, etc. Entre el seus llibres de caràcter llibertari podem destacar Ni bolchévisme, ni fascisme. Réponse à deux compères: MM. Vaillant-Couturier et Camille Aymard (1926, amb Armand Gilles), Enfances catholiques. Document (1934) i Jean Peuple bâtit la cité. Les principes de la nouvelle économie sociale à base distributive, devra-t-elle adopter la forme étatiste ou la forme fédéraliste? (1937). A finals dels anys vint fou un dels propagandistes del caodaisme, una mena de religió sincrètica del budisme, de l'hinduisme, del cristianisme, del islamisme, del confucianisme i del taoisme, que es creà i desenvolupà a l'Indoxina francesa. Els escrits sobre caodaisme de Frère Gago, nom pel qual es anomenat Gobron pels membres d'aquesta religió, que va escriure entre 1937 i 1939, es van publicar pòstumament sota els títols Histoire du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme annamite, religion nouvelle en Eurasie (1948), Histoire et philosophie du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme vietnamien, religion nouvelle en Eurasie (1949) i Le caodaïsme en images (1949, amb altres). Altres obres seves són Tartines de Cancoyotte. Conte lorrain (1919), Raspoutine et l'orgie russe (1930), Nelson, le cœur de chêne (1931-1932, amb Sylvain Bonmariage), La Hongrie mystérieuse (1933), Barbandouille. Fabliau moderne pour adultes (1933), L'Encyclique testamentaire de l'île de déportation et de martyre du Pape Léon XIV (1938), Les persécutions de l'administration française contre les caodaïstes (1938) i L'expérience d'un cardiaque. Conseils utiles aux malades (1941). Sa companya fou Marguerite Schmidt. Gabriel Gobron va morir el 8 de juliol de 1941 al seu domicili de Rethel (Xampanya-Ardenes, França) i fou enterrat a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França).

Gabriel Gobron (1895-1941)

***

Josep Subirats Lleixà

- Josep Subirats Lleixà: El 5 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1900 neix al Mas de Barberans (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Subirats Lleixà, conegut com Pepito. Sos pares, militants llibertaris, es deien Jaume Subirats Barber, llaurador, i Anna Lleixà Subirats. Sos germans i germanes Carmen, Francesc, Jaume, Manuel i Raimon, van ser també militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer de fleca de professió, en 1917 s'afilià a la Secció de Flequers del Sindicat de l'Alimentació de la CNT de Barcelona. Milità activament durant l'etapa repressiva que el general Severiano Martínez Anido engegà quan ocupà el Govern Civil de la capital catalana. En 1923, amb el cop d'Estat del general Primo de Rivera, s'exilià a París (França), amb son germà Jaume, i milità en la Federació de Grups Anarquistes del departament del Sena. Quan tornà a Catalunya, s'instal·là a Barcelona, on fou un actiu militant del ram de l'alimentació. Fou un dels animadors del grup excursionista «Sol i Vida» i de l'Ateneu Llibertari del Clot. També col·laborà en l'Ateneu Llibertari de Gràcia, del qual fou un dels fundadors. Després s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i patí en les seves carns empresonaments i pallisses. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil, marxà voluntari en les milícies confederals al front d'Aragó, i amb sos germans organitzà la producció de pa de la «Columna Durruti». En 1939 marxà a l'exili i patí els camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb sa companya Josepa Albir (Pepita) i sa filla Ana, que havien estat condemnades a mort pel règim franquista, però que després d'11 anys de presó van ser alliberades. Milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa. Josep Subirats Lleixà va morir el 16 de novembre de 1964 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Okamoto Jun

- Okamoto Jun: El 5 de juliol de 1901 neix a Honjō (Saitama, Japó) el poeta, dramaturg i anarquista Okamoto Yasutaro (Okamoto és el llinatge), més conegut com Okamoto Jun. En 1906, amb sos pares divorciats, va ser enviat amb son avi matern a Kyoto (Kyoto, Japó), on va fer els estudis primaris, que completà posteriorment a Honjō. Un any després començà els estudis secundaris a Kyoto i un cop graduat es traslladà a Tòquio (Japó) on va fer estudis a les universitats de Chūō i de Tōyō, estudis que abandonà. En 1920 entrà en contacte amb els cercles llibertaris i es va veure fortament influenciat per Piotr Kropotkin i Sakai Osugi. En aquesta època es relacionà amb l'Aliança Socialista Japonesa (ASJ) i començà a escriure. En 1922 es va casar i en 1923, amb Tsuboi Shigeji, Hagiwara Kyojiro, Kawasaki Chotaro i altres, creà un grup de poesia d'avantguarda (dadaista, futurista i nihilista) que edità la revista anarquista Aka to Kuro (Roig i Negre), que publicà quatre números entre gener de 1923 i juny de 1924. En 1928 publicà la seva primera col·lecció de poemes Del matí a la nit i en 1933 la segona Mal karma és viu, però tingué problemes amb les autoritats que segrestaren els exemplars. Durant l'estiu de 1933, amb Tai Uemura, Akiyama i Tozaburo Ono, creà la «Kaiho Bunka Renmei» (Lliga per a una Cultura de l'Alliberament), que publicà la revista Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries), que volia arreplegar les iniciatives dels moviments cultural i obrer de tendència anarquista. En 1935 va ser detingut per violació de la «Llei de Preservació de la Pau». En 1937 se separà de sa companya. En 1940, amb Hanada Seiki, creà una organització cultural avantguardista i el març d'aquest mateix any, amb Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû, Akiyama Kiyoshi, Emori Moriya i altres, fundà la revista Shigen (Plana Poètica). En 1941 publicà la seva col·lecció de poemes Locomotora de nit. En 1942 entrà a treballar de guionista en els estudis cinematogràfics Daiei Tamagawa. Després de la II Guerra Mundial s'acostà al comunisme. En 1947 es publicà el poemari Bandera de roba feta pedaços. Okamoto Jun va morir el 16 de febrer de 1978 al Japó.

***

Umberto Panzacchi

- Umberto Panzacchi: El 5 de juliol –el 8 de juliol segons el certificat de defunció– de 1901 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Panzacchi, conegut com Panzata. Sos pares es deien Guglielmo Panzacchi i Bianca Reggiani. Es guanyava la vida com a obrer de la pavimentació i paleta. Per les seves activitats antifeixistes, a finals de 1923 passà a França i a París participà en nombroses manifestacions contra el règim de Benito Mussolini. L'octubre de 1936 el trobem a Espanya com a voluntari defensant la Revolució enquadrat en la II Companyia de la «Brigada Internacional Garibaldi» i prengué part en diferents accions militars al front de Madrid (Boadilla del Monte, Mirabueno, Majadahonda i Arganda). Molt deteriorat físicament, el febrer de 1937 va ser enviat a les cuines dels batalló, on restà fins el juliol de 1937, quan, malalt del cor, va ser hospitalitzat. L'octubre va ser repatriat com a «invàlid» a França. Umberto Panzacchi va morir el 15 de novembre de 1941 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França). Sa companya fou Ermengarda Ferrari.

***

Camp de concentració de Gusen

- Ramon Pere Moragues: El 5 de juliol de 1903 neix a Vinaixa (Garrigues, Catalunya) el militant anarquista Ramon Pere Moragues. Va formar part activa del moviment llibertari de Terrassa. El febrer de 1939, amb la Retirada, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps. Més tard fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El juny de 1940, arran de l'ocupació alemanya, fou detingut per les tropes nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen amb la matrícula 12.059. Ramon Pere Moragues va morir el 28 de setembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria), depenent del de Mauthausen.

---

Continua...

---

[04/07] �Freie Arbeiter Stimme� - Atemptat Salazar - IV Fira de l'Autogesti� - L�glise - Bresson - Monfray - Schubert - D�bard - Rafanelli - Stagnetti - Melli - Mora - Recchi - Gramignano - Gonz�lez Mar�n - Arquier - B�renger - Bruna - Montoya - Santana - Bernal - Abad - Milstein - Orrantia - Reclus - Boisson - Witcop - Amblard - Berton - Newman - Giaconi - Hern�ndez S�nchez - Garc�a de Guilarte - Gudell - Sorinas - Gim�nez D�az - G�rski

Sat, 04 Jul 2026 11:58:15 +0200

[04/07] «Freie Arbeiter Stimme» - Atemptat Salazar - IV Fira de l'Autogestió - Léglise - Bresson - Monfray - Schubert - Débard - Rafanelli - Stagnetti - Melli - Mora - Recchi - Gramignano - González Marín - Arquier - Bérenger - Bruna - Montoya - Santana - Bernal - Abad - Milstein - Orrantia - Reclus - Boisson - Witcop - Amblard - Berton - Newman - Giaconi - Hernández Sánchez - García de Guilarte - Gudell - Sorinas - Giménez Díaz - Górski

Anarcoefemèrides del 4 de juliol

Esdeveniments

Un exemplar de Freie Arbeiter Stimme

- Surt Freie Arbeiter Stimme: El 4 de juliol de 1890 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic en jiddisch Freie Arbeiter Stimme (La Veu Lliure del Treball). Editat per l'anarquista jueu ucraïnès exiliat Mark Mratchny, comptarà amb nombrosos col·laboradors, com ara el poeta David Edelstadt. Tindrà una durada excepcional per un periòdic d'aquestes característiques, ja que va deixar-se de publicar en 1977. Un temps es va editar a Filadèlfia. N'han estat directors Saul Janovski, Joseph Cohen i Ahrne Thorne, entre altres; i entre els seus col·laboradors tenim David Edelstadt, Abba Gordin, Rudolf Rocker, Moishe Shtarkman, Solo Linder, Basil Dahl, F. A. Franck, Balton Hall, M. Katz, P. Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Molli Steimer, Emma Goldman i Di Yunge, entre molts altres. Durant els anys de màxima popularitat va tenir un tiratge de 15.000 exemplars, després en 1905 de 13.000 i en 1935 de 5.000. Amb els anys el títol, massa germanitzat, es va canviar conforme a la nativa pronunciació jiddisch per Frayer Arbeter Shtime. Una part dels arxius d'aquest periòdic es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1980 els nord-americans Joel Sucher i Steven Fischler realitzaren un documental sobre aquesta longeva publicació sota el títol Free Voice of Labor. The Jewish Anarchists.

***

Pla de l'atemptat contra Salazar d'Emídio Santana

- Atemptat contra Salazar: El 4 de juliol de 1937, a Lisboa (Portugal), l'anarcosindicalista Emídio Santana i altres companys, intenten assassinar sense èxit el dictador portuguès Oliveira Salazar quan aquest es desplaça a la capella particular del seu amic Josué Trocado, a l'avinguda de Barbosa du Bocage, per assistir a una missa. Buscat per la policia política, Santana va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Emídio Santana va ser alliberat el 23 de maig de 1953.

***

Cartell de la fira

- IV Fira de l'Autogestió: Entre el 4 i el 5 de juliol de 2015 se celebra a «La Parole Errante» de Montreuil (Illa de França, França) la IV Fira de l'Autogestió. Aquest esdeveniment va ser organitzat per més de vuitanta iniciatives autogestionàries (col·lectius, associacions, grups d'emprenedors i emprenedores, cooperatives de producció, sindicats, organitzacions polítiques, etc.) de tot arreu amb la finalitat de crear canals per lluitar contra el sistema capitalista i l'Estat. També s'analitzaren exemples històrics d'autogestió, com ara cooperatives, recuperació d'empreses, Comuna de París, Revolució espanyola, Maig del 68, Primavera de Praga, Polònia, Argentina, etc. La fira comptà amb estants, fòrums, debats, tallers, concerts, teatre, cinema, biblioteca, ludoteca, menjador, bar, etc.

Naixements

Nota sobre la defunció d'Étienne Léglise apareguda en el diari de Bordeus La France de Bordeaux et du Sud-Ouest del 6 de maig de 1890

- Étienne Léglise: El 4 de juliol de 1846 neix a Salas (Aquitània, Occitània) l'anarquista Étienne Léglise. Era fill de Jean Léglise, obrer, i de Veronique Patanchon. Treballava de comptable a l'Oficina d'Estadística del Moviment de la Companyia Ferroviària del Migdia de Bordeus (Aquitània, Occitània). Militant anarquista, entre el 13 i el 14 d'agost de 1882 fou delegat del grup anarquista de Bordeus a la Trobada Anarquista Internacional que se celebrà, a iniciativa d'Élisée Reclus, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on defensà la independència dels grups anarquistes de qualsevol «partit revolucionari» i reivindicà el robatori dins de les administracions con a un acte revolucionari. En aquesta època mantingué correspondència amb l'anarquista Toussaint Bordat. En 1887 presidia el grup anarquista «Le Forçat du Travail» de Bordeus i entre 1895 i 1897 va ser un dels redactors del periòdic del mateix nom. Sa companya fou Élisabeth Raymond. Étienne Léglise va morir el 6 de maig de 1890 al seu domicili, al número 29 del carrer Forestier, de Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Foto policíaca de Marie-Eugène Bresson (20 de gener de 1894)

- Marie-Eugène Bresson: El 4 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 6 de juliol– de 1863 neix a Chaumont (Xampanya-Ardenes, França) l'advocat anarquista i després socialista llibertari Marie-Eugène Bresson. Sos pares es deien Jean Baptiste Victor Bresson, forner republicà, i Marie Maigrot. El 3 de novembre de 1883, quan estudiava dret, s'allistà condicionalment un any per a fer el servei militar a l'Ajuntament de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser destinat al 23 Regiment d'Artilleria; va ser llicenciat el 12 de novembre de 1884. Fou el membre intel·lectual del grup anarquista de Chaumont. L'abril de 1892, arran de la detenció del propagandista anarquista Raoul Rodach que havia de fer una conferència a Chaumont, va ser importunat per la policia ja que defensà Rodach com a advocat. El gener de 1894, després de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats francesa, va ser detingut per la policia, ben igual que tots els anarquistes de la població. En l'escorcoll del seu domicili es van trobar exemplars dels periòdics La Révolte i Le Chambard Socialiste i el fullet Sloughine le nihiliste, d'Hugues Le Roux. Després de ser acusat de ser un dels redactors del periòdic La Révolte i un dels col·laboradors de Le Père Peinard, i de tenir estretes relacions amb els anarquistes de Troyes (Xampanya, França), i d'haver rebutjar assumir la defensa davant l'Audiència de l'Aube, va ser, després d'interrogat, traslladat a París (França) amb el socialista llibertari Auguste Serre (Le Sergent). No considerat perillós, va ser alliberat i pogué tornar a Chaumont, on el desembre de 1894 va ser inscrit en el registre d'anarquistes obligats a residència fixa, juntament amb Simon Humblot, Nicolas i Auguste Serre. Després de dos anys d'inactivitat, en 1896 reprengué la propaganda anarquista, destacant com a orador i reclutador de militants. Gràcies a les seves gestions, l'abril de 1896 Sébastian Faure i Armand Matha hi anaren a Chaumont a fer tres conferències sobre «doctrina anarquista». Considerat «massa burgès» per mor de sa professió segons els obrers guanters Antoine Exbrayat, Simon Humblot, Nicolas i Auguste Serre, de la fàbrica de guanteria Tréfousse de Chaumont, no va ser inclòs en la llista socialista obrera elaborada pel Comitè Electoral Obrer per a les eleccions municipals. No obstant això, estava considerat com un dels promotors de la Borsa del Treball, assistint a totes les reunions i conferències que s'hi realitzaven, com ara la del 28 de juny de 1896, on Eugène Guérard, secretari del Sindicat General d'Empleats del Ferrocarril, i Jean Colly, regidor municipal de París, ponderaren l'acció sindical i ell va ser expulsat de la sala per la policia a causa de la violència de les seves paraules. Cap el 1900 sembla que encapçalava el grup socialista que, amb el seu Cercle d'Estudis Socials (CES), feia propaganda per a les properes eleccions municipals. El 8 d'abril de 1900, amb Adrien Fuzelier, regidor de districte del cantó de Doulevant-le-Château (Xampanya-Ardenes, França), participà en una reunió amb una dotzena d'assistents celebrada al Cercle d'Estudis de la Borsa del Treball per a frenar l'actitud del Partit Obrer cap a les eleccions. Quan en la llista radical («Llista de Defensa Republicana») va ser acceptada la incorporació del Partit Obrer, va ser inscrit com a candidat socialista revolucionari amb els companys Antoine Exbrayat i Simon Humblot. Les seves idees radicals espantaren els electors en la primera volta electoral i només els socialistes moderats n'arribaren a la segona. No obstant això, va ser elegit amb sos dos companys en la segona volta. Ell obtingué 1.305 vots sobre 1.630 votants, i fou el segon elegit. La premsa parlà d'èxit del «Partit Llibertari», dels seguidors del «partit de Sébastien Faure». Encoratjat pel seu èxit, es presentà candidat a les eleccions legislatives de 1902 per al Districte de Wassy (Xampanya-Ardenes, França) contra Albin Rozet, propietari d'una de les foneries més importants de la zona. A finals de 1901 encetà la seva campanya a Roches-sur-Rognon (actualment Roches-Bettaincourt, Xampanya-Ardenes, França), on sabé atreure l'amistat dels obrers metal·lúrgics, però topà de ple amb la influència del patró que anihilà la propaganda socialista acomiadant dos dels obrers que militaven al seu favor. El Partit Obrer ja no el designà com a candidat i en les eleccions municipals de 1904 no va poder entendre's amb els radicals-socialistes i després d'aquest afer deixà la vida política, dedicant-se a escriure articles doctrinals en els periòdics socialistes de la zona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Marius Monfray apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 6 de març de 1887

- Marius Monfray: El 4 de juliol de 1866 neix al III Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Marius Monfray. Sos pares es deien Étienne Noël Monfray, tintorer, i Marie Trux, domèstica, i tingué un germà, Ernest Cyprien Monfray, també militant anarquista. L'octubre de 1883 participà en una col·lecta organitzada per Le Drapeau Noir de Lió en suport dels detinguts polítics. La policia l'acusà de ser l'autor d'un article publicat el 28 d'octubre de 1883 en Le Drapeau Noir signat pel Centre d'Estudis Socials de la Joventut Anarquista, que es reunia al cafè Ruet. Passà alguns mesos a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i a Porrentruy (Jura, Suïssa), on aprengué l'ofici de rellotger. En aquesta època estava subscrit a Le Révolté. El març de 1885 va ser investigat i demanat per les autoritats suïsses en una investigació contra el moviment anarquista, però tal vegada ja havia retornat a Lió. A començament de 1885 començà a fer feina d'aprenent de pintor i de guixaire amb un tal Rauzy. En aquesta època participà activament en el moviment llibertari lionès i fou orador en diferents reunions. El 24 d'agost de 1885 demanà permís per a la venda ambulant d'impresos i esdevingué corresponsal i dipositari de periòdics anarquistes que venia en reunions públiques. Durant la nit del 17 al 18 d'octubre de 1885 va ser detingut per aferrar cartells anarquistes, però va ser posat en llibertat. Amb el sabater anarquista André Montfouilloux organitzà el 20 de novembre de 1886 a Lió una vetllada de germanor que acabà amb una loteria en suport de Toussaint Bordat, condemnat en l'anomenat «Procés dels 66» de Lió, que havia sortit de la presó el gener anterior sense recursos. La policia els acusà d'haver participar en l'atemptat del 8 de febrer de 1887 contra el Palau de Justícia de Lió, on set policies resultaren ferits, però l'escorcoll del seu domicili, al número 215 del Cours Lafayette de Lió, no donà cap resultat. En una nota publicada el febrer de 1887 en diferents diaris demanava els companys que no enviessin escrits a la seva adreça ja que aquests eren sistemàticament requisats per la policia. Arran l'informe d'un confident anomenat Lhoste, ambdós organitzadors van estar denunciats per no haver demanat autorització per a muntar la loteria i el 3 de març de 1887 el Tribunal Correccional de Lió condemnat Montfouilloux a un mes de presó i a Monfray a vuit dies per infracció a la Llei de Loteries. Quan va ser llegida la sentència va cridar «Visca l'anarquia!» i el tribunal el castigà, davant la negativa a retractar-se, a dos anys de presó per «ultratges als magistrats durant l'audiència»; aquesta condemna, però, va ser reduïda en l'apel·lació del 28 de març d'aquell any a un any de reclusió. El 26 d'abril de 1890, en una reunió preparatòria a les manifestacions del «Primer de Maig» celebrada pel Consell Local de Lió de la Federació Nacional de Sindicats, destacà per les seves declaracions violentes. L'agost d'aquell any organitzà una escissió de la Cambra Sindicat dels pintors-guixaires i creà un grup corporatiu internacional d'aquest sector de la ciutat de Lió i dels barris adjacents, del qual va ser nomenat secretari. En aquesta època també treballà de rellotger per a completar la seva feia irregular de pintor-guixaire. El 14 de març de 1891 rebaté violentament els oradors blanquistes convidats pels Sindicat de Vidriers de Lió a la Sala Rivoire en ocasió del vintè aniversari de la Comuna. El 17 de gener de 1892, durant una vetllada familiar celebrada a la cerveseria Corompt per a concloure el Congrés Regional Anarquista i un cicle de conferències de Sébastien Faure, un dels germans Monfray interpretà Le 14 juillet du vagabond. Malgrat que en 1891 encara freqüentava les reunions del grup del barri lionès de la Guillotière, a partir de gener de 1892 deixà de participar en les reunions anarquistes. No obstant això, la policia escorcollà el seu domicili i trobà fullets, periòdics i papers anarquistes de tota casta. El 22 d'abril de 1892, un una agafada preventiva contra 40 militants anarquistes davant la celebració del «Primer de Maig», va ser detingut sota l'acusació d'«associació criminal», però va ser posat en llibertat el 5 de maig. En aquesta època vivia al número 87 del carrer Bonnel. Encara que orfe de pare i d'haver de mantenir sa mare vídua des de 1883, va ser enviat a fer el servei militar al XIV Cos de l'Exèrcit, en un regiment d'infanteria acantonat a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània), però en 1893 va ser llicenciat per «bronquitis tuberculosa». El seu últim domicili va ser al número 257 del Cours Lafayette de Lió. Marius Monfray va morir el 21 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 22 de febrer– de 1894 a l'Hospital del IV Districte de Lió (Forez, Arpitània) i va ser enterrat civilment dos dies després al cementiri de La Croix-Rousse d'aquesta ciutat.

***

Notícia de la mort d'Emil Schubert apareguda en el diari ginebrí La Tribune de Genève de l'11 de novembre de 1944

- Emil Schubert: El 4 de juliol de 1867 neix a Lichtenstein (Zwickau, Regne de Saxònia, Confederació Alemanya del Nord; actualment Alemanya) l'anarquista Emil Friedrich Schubert –també citat Émile Frédéric Schubert. Es guanyava la vida treballant de pelleter. En 1892 es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on vivia al número 15 del Quai du Seujet de la ciutat. A Ginebra treballà per al pelleter Neubert-Jourdil & Cie, al número 60 del carrer Rhône, i formà part del grup anarquista encapçalat per August Thaute. El 12 d'agost de 1892 entrà a formar part del Comitè de Vigilància de la Societat Alemanya, que es reunia al número 5 del carrer Guillaume Tell, i que estava format per altres anarquistes (Beaudel, Kastrien, Sebad, etc.). La policia el tenia fitxat com a «violent». En 1895 figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsat residents fora de França i sembla que aleshores vivia a Lausana (Vaud, Suïssa). Ja en el nou segle, fou propietari de la pelleteria «Maison à la Sibérie», al número 11 del carrer Céard, i també membre de la societat coral «Edelweiss» de Ginebra. Emil Schubert va morir el 9 de desembre de 1944 al seu domicili, al número 11 del carrer Prince, de Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Notícia del processament de Marius Débard apareguda en el diari parisenc L'Intransigeant del 10 de juliol de 1894

- Marius Débard: El 4 de juliol de 1874 neix a Trapayac (Mariac, Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Séraphin Débard, més conegut com Marius Débard. Era fill natural de Rosalie Débard. Es guanyava la vida treballant de sabater. El 7 de juny de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a sis dies de presó per «robatori i vagagunderia». Va ser candidat abstencionista en les eleccions legislatives de 1893 per a la VII Circumscripció de Lió (Arpitània), participant amb altres anarquistes (Marius Blain, Alphonse Comberousse, Daniel Condom, Maurice Pierre Condom, Pierre Desgranges, Hippolyte Dumortier, Claude Joly, Louis Polo i François Vitre) en una gran campanya abstencionista a la zona. Arran dels atemptats del carrer Bons-Enfants i del restaurant Boudillon Duval a París (França), el 20 de novembre de 1893 la policia ordenà l'escorcoll del domicili de 102 anarquistes, entre ells el seu, sense cap resultat. A principis de 1894, mentre l'anarquista Sante Geronimo Caserio s'estava recuperant a l'hospital de Seta (Llenguadoc, Occitània), va rebre la seva visita que es trobava en aquesta població des de feia algunes setmanes amb un conegut italià. A finals del gener de 1894 abandonà el Migdia i retornà a Lió. Entre el 19 i el 20 de febrer de 1894 el seu domicili va ser novament perquirit sense èxit. A finals de març d'aquell any passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en companyia de l'anarquista Henri Victor Paris, però ambdós van ser detinguts per vagabunderia i portats a la frontera, retornant a Lió. El 9 de maig de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a 15 dies de presó per «rebel·lió i ultratge a agents». El 6 de juliol de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat i aquesta vegada la policia trobà fullets i cançons anarquistes, així com un alfabet xifrat per a correspondència codificada. Després de l'atemptat de Caserio el 24 de juny de 1894 contra el president de la República francesa François Marie Sadi Carnot, Débard va ser detingut i el 27 de setembre de 1894 condemnat pel Tribunal Correccional de Lió a un any de presó i a cinc anys de prohibició de residència per «vagabunderia». En sortir de presidi, marxà a peu cap a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). L'11 de febrer de 1895 no es va presentar al seu sorteig militar, però el 21 de novembre de 1895 va ser declarat no apte per «gibositat» i llicenciat. El 27 de juny de 1901 el Tribunal Correccional de Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània) el condemna a 15 dies de presó i 5 francs de multa per «rebel·lió a agents i embriaguesa» i el 22 d'octubre de 1914 aquest mateix tribunal el condemnà a 15 dies de presó i 500 francs de multa per «frau en la fabricació de llumins». Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt per al servei militar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Leda Rafanelli

- Leda Rafanelli: El 4 de juliol de 1880 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'escriptora feminista, antimilitarista, editora llibertària i militant anarcoindividualista Leda Rafanelli, també coneguda com la Gitana anarquista. Sos pares es deien Augusto Rafanelli i Elettra Gaetani. Ja des de molt jove es va interessar per la qüestió social. En 1903, instal·lada amb sa família per raons econòmiques a Alexandria (Egipte), es va apassionar per l'Islam i el sufisme i va aprendre l'àrab i tipografia. En aquesta època freqüentarà els ambients anarquistes d'Alexandria, com ara el cafè llibertari «Baracca Rossa», i farà amistat amb Giuseppe Ungaretti i Enrico Pea; també col·laborà en el periòdic d'El Caire Il Domani. A Alexandria va conèixer Luigi Polli, anarquista toscà amb qui es casarà. De tornada a Itàlia, amb Polli, crearà, amb l'ajuda econòmica d'Olimpio Ballerini, company de la coneguda anarquista florentina Teresa Fabbrini, l'editorial «Edizioni Rafanelli-Polli», i col·laborarà en La Blouse (1906-1910) i en La Donna Libertaria (1912-1913), de Parma. Després de separar-se de son marit, va conèixer intel·lectuals i escriptors (Papini, Prezzolini, Palazzechi), i representants del futurisme (Russolo, Boccioni, Marinetti); amb Carlo Carrà –que va començar anarquista i va acabar feixista– va establir una fructífera relació de treball que donà lloc a una història d'amor. Les característiques del seu futurisme artístic eren d'orientació llibertària. En 1907 va conèixer el tipògraf anarcoindividualista Giuseppe Monanni amb qui d'ara endavant viurà a Milà i crearà la «Casa Editrice Sociale», que es convertirà en l'editorial llibertària més important d'Itàlia. En 1908, amb Ettore Molinari i Nella Giacomelli, formarà part del comitè de redacció de La Protesta Umana (1906-1909) i a més col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Il Pensiero, de Pietro Gori i Luigi Fabbri, Libertario, Il Grido della Folla, Volontà, etc. Després va crear, amb son company, la revista anarcoindividualista de literatura i d'art Vir i després La Sciarpa Nera i La Libertà, i es va embarcar en la creació d'una nova editorial, «Casa Editrice Monanni». En 1910 va tenir un fill amb Monanni, Marsilio. Durant la Gran Guerra, fidel a l'antimilitarisme, es va oposar als intervencionistes. Paral·lelament a la seva tasca de propaganda llibertària, va crear una important obra literària i poètica. Amb l'arribada de Mussolini, personatge amb qui havia fet amistat quan era socialista revolucionari abans de la guerra, la seva propaganda anarquista i la seva tasca editorial van fent de manera molt dificultosa. El 7 de febrer de 1923, la seva editorial va ser escorcollada, la revista Pagine Libertarie prohibida i Rafanelli, amb Monanni i altres companys, com ara Carlo Molaschi i Fioravante Meniconi, detinguts. La «Casa Editrice Monanni» desapareixerà en 1933. En 1934 es va separar de Monanni definitivament i a partir de 1942 deixarà Milà i s'instal·larà primer a San Remo i després a Gènova, on es dedicarà a escriure contes per infants sota el pseudònim de Zagara Sicula. Cap al final de sa vida, va fer cursos d'idioma i de cal·ligrafia àrabs i col·laborà en Umanità Nova. És autora, sota diversos pseudònims, de nombroses novel·les i llibres per infants, com ara La bastarda del principe (1904), Un sogno d'amore (1905), Le memorie di un prete (1906), Valide braccia: opuscolo contro la costruzione di nuove carceri (1907), Seme nuovo (1908), Verso la Siberia. Scene della rivoluzione russa (1908), Bozzetti sociali (1910), L'eroe della folla (1910), Incantamento (1921), Donne e femmine (1922), L'oasi: romanzo arabo (1926), Una donna e Mussolini (1946 i 1975), Lavoratori! (1959), etc. Leda Rafanelli va morir el 13 de setembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia). El seu epitafi: «Leda Rafanelli, viva per sempre, saluda tots els companys. Visca l'Anarquia!» Rafanelli era una anarquista mística que s'identificava força amb la literatura individualista de l'època (Stirner, Nietzsche, etc.), encara que mantenia distàncies amb postures anarcoindividualistes que degeneressin en la violència irracional i el darwinisme social; es va acostar a l'anarquisme social o societari com a manera de matisar les postures. El seu interès per l'Islam anava en la línia del sufisme, de la dansa dervix i de l'esoterisme, en un clar misticisme de religiositat tolerant; estava, a més, compromesa amb la lluita anticolonialista i es va oposar a l'imperialisme europeu, especialment el mussolinià. Es va convertir a l'Islam, encara que la seva obra és plena d'anticlericalisme, d'antimilitarisme i de feminisme radical. Va convertir la cultura àrab en una alternativa politicosocial que s'oposava a la civilització occidental. Part de la seva obra va ser recollida per Aurelio Chessa, que ha estructurat un dels més importants arxius anarquistes, l'Arxiu de la Família Berneri-Chessa, la responsable del qual és Fiamma Chessa, filla d'Aurelio. L'arxiu, amb seu a Reggio Emilia, inclou la col·lecció completa de totes les obres i tots els escrits autobiogràfics de Rafanelli, per a la qual cosa va ser creat el «Fons Leda Rafanelli».

***

Spartaco Stagnetti

- Spartaco Stagnetti: El 4 de juliol de 1888 neix a Roma (Itàlia) el militant anarcosindicalista Spartaco Stagnetti. Va ser va ser secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma. El 30 d'abril de 1920, després d'un míting de suport a la Revolució russa a Roma, on va prendre part Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos congregats; el periòdic anarquista Umanità Nova lloà la resistència tenaç dels companys atacats. Poc després, el 20 de juliol de 1920 va ser atacat i ferit per un escamot feixista, fet que donà lloc a una vaga general. El feixisme va acabar per confinar-lo a l'illa Ustica, a prop de Palerm (Sicília, Itàlia), el 15 de gener de 1927, on va ser assassinat el 15 d'agost de 1927 –alguns autors citen erròniament 1928–, per un confinat de règim comú, a la fonda que havia obert a l'illa per mantenir sa família. Stagnetti als anys 20 va publicar a Roma un fullet de gran difusió: L'anarchia vissuta.

Spartaco Stagnetti (1888-1927)

***

Elena Melli, sa filla Gemma Ramacciotti i Errico Malatesta (Roma, 14 de juliol de 1933)

- Elena Melli: El 4 de juliol de 1889 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Elena Melli. Sos pares es deien Rodolfo Melli i Giustina Paglia. En 1917 treballava d'obrera a la fàbrica industrial «Ansaldo», al barri de Sampierdarena de Gènova (Ligúria, Itàlia), i freqüentava la mestra Liguria Ramussi i altres subversius, alhora que militava en el Fascio Anarquista de Sampierdarena. Separada del seu marit, un tal Ramacciotti, amb qui havia tingut una nina, Gemma Ramacciotti, en aquesta època, segons la policia, estava unida a l'anarquista Emilio Grassini. L'1 de març de 1918 va ser fitxada com a «anarquista fanàtica» i activa propagandista, especialment al barri genovès de Cornigliano Ligure, i es va informar al Comandament del Cos de l'Exèrcit de la necessitat que fos allunyada d'aquest centre industrial tan important. Setmanes més tard, va ser internada a Arezzo (Toscana, Itàlia) i posteriorment deportada a Cosenza (Calàbria, Itàlia). El 19 de setembre de 1918 va ser sorpresa parlant amb el soldat d'infanteria anarquista Raffaele De Rosa i, com a sospitosa de propaganda antimilitarista, va ser confinada al poble d'Scigliano (Calàbria, Itàlia). En acabar la I Guerra Mundial, retornà a Gènova i posteriorment s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on, juntament amb Bruno Filippi, Giuseppe Mariani, Aldo Perego, Guido Villa i Maria Zibardi, fundaren un grup anarquista il·legalista. El 9 de setembre de 1919 va ser detinguda per complicitat en els atemptats contra el Tribunal i la Galeria de Milà, el segon dels quals costà la vida de Bruno Filippi; jutjada el 12 de juliol de 1920, va ser acusada de participar en aquestes accions violentes i d'haver escrit al seu nou company, Giuseppe Mariani, cartes compromeses. Durant l'audiència es va declarar innocent, tot reafirmant les seves conviccions anarquistes. Finalment, el 13 de juliol de 1920 va ser absolta, juntament amb Maria Zibardi –Aldo Perego i Guido Villa van ser condemnats a 12 i 10 anys de presó. Un cop lliure, reprengué les seves relacions amb Giuseppe Mariani i col·laborà en la preparació d'un atemptat contra Giovanni Gasti, cap de policia de Milà, amb la finalitat de protestar contra la indefinida detenció d'Errico Malatesta i altres membres destacats del moviment anarquista. Amb Ettore Aguggini, va insistir en què l'explosiu estigués a prop de l'apartament de Giovanni Gasti, davant de la persiana on s'hi estava. Aquestes maniobres portaren, el 23 de març de 1921, al terrible atemptat del teatre Diana de Milà. Malgrat les seves conegudes relacions amb Mariani i Aguggini, no va ser detinguda ni interrogada, fet que no va impedir que el 19 de maig de 1922 aparegués imprudentment a la sala del Tribunal de Milà on van ser jutjats Mariani i Aguggini, els quals la forçaren a abandonar immediatament la sala. Després de la repressió desencadenada arran de l'atemptat del Diana, uní la seva existència, i la de la seva filla Gemma Ramacciotti, amb la d'Errico Malatesta i, a partir de novembre de 1926, amb l'aprovació de les lleis excepcionals, va viure amb ell a Roma (Itàlia) gairebé en arrest domiciliari. Constantment vigilada, el 22 d'abril de 1928 va ser detinguda i confinada durant cinc anys. Aquesta mesura suscità les protestes de Malatesta qui, l'1 de juny de 1928, sol·licità la revocació de la mesura a la Comissió d'Apel·lació, argumentant que ja no s'ocupava de política, que la seva filla la necessitava i que la seva salut era delicada. El 4 de juny de 1928 va ser posada en llibertat condicional i amb amonestació. Després de la mort de son company Errico Malatesta el 22 de juliol de 1932, restà a Roma sota constant vigilància policíaca. Va rebre el suport de molts anarquistes d'arreu del món (Argentina, Egipte, EUA, França, Suïssa, etc.) i mantingué correspondència, que va ser sempre interceptada per la policia, amb destacats militants anarquistes (Secondo Angelucci, Luigi Bertoni, Attilio Bulzamini, John Camillò, Umberto Ceccotti, Enzo Fantozzi, Sébastien Faure, Alina i Carlo Frigerio, Osvaldo Maraviglia, Nino Napolitano, Max Nettlau, Randolfo Vella, Mario Zucca, etc.). També mantingué correspondència amb sa germana Amalia Melli, lluitadora anarquista que des de França va convèncer l'advocat Mario Trozzi que assumís la defensa d'Angelo Sbardellotto. Després d'una crisi nerviosa que patí en un interrogatori a la comissaria de policia, en la segona meitat de 1937, quan tenia la intenció d'exiliar-se a França, va ser internada coercitivament en una clínica psiquiàtrica romana, essent d'aquesta manera una de les primeres víctimes que patí l'ús i l'abús del manicomi con a mesura de repressió política. Després de molts d'intents fracassat per part de sa germana Amalia per a aconseguir la seva llibertat, en 1941 va ser alliberada de la clínica romana i es pogué reunir amb sa filla Gemma Ramacciotti a La Spezia (Ligúria, Itàlia). En 1942 passà uns dies a l'Hospital Civil de Pisa (Toscana, Itàlia) i després retornà a La Spezia. En aquests anys, va estar constantment vigilada. Després de la caiguda del nazifeixisme, es traslladà a Carrara, on la Federació Anarquista Italiana (FAI) l'ajudà econòmicament la resta de sa vida. Elena Melli va morir el 26 de febrer de 1946 a l'Hospital Civil de Carrara (Toscana, Itàlia).

***

Necrològica de Vicente Mora Samper apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de novembre de 1964

- Vicente Mora Samper: El 4 de juliol de 1889 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Mora Samper. Sos pares es deien Mariano Mora i Genoveva Samper. De família treballadora i catòlica, quan tenia 12 anys va ser enviat pels pares a un seminari de jesuïtes de Madrid (Espanya) perquè esdevingués germà llec, però cinc anys després en fugí amb tres companys i retornà a Casp. Posteriorment emigrà a França, on treballà de miner i entrà a formar part del moviment anarquista. En 1909 marxà cap a Barcelona (Catalunya) per sumar-se a la revolta d'aleshores. Establert al barri barceloní de Sants, ocupà càrrecs orgànics dins del Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on milità durant molts d'anys, fent costat els comitès pro presos i de solidaritat i oposant-se amb força al Sindicat Lliure. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Milità en la Federació Local de Banyuls (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT. Sa companya fou Vicenta Prades. Vicente Mora Samper va morir el 2 de novembre de 1964 al seu domicili de Mas Mingou de Cervera (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Foto de la policia mussoliniana de Nicola Recchi

- Nicola Recchi: El 4 de juliol de 1889 neix a Porto Civitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia) l'anarquista Nicola Recchi. El gener de 1908 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires entrà a formar part del moviment anarquista. Arran de la repressió desencadenada per la mort d'un policia durant la manifestació de l'1 de maig de 1909, retornà a Europa. Com que no podia anar a Itàlia ja que estava buscat per desertor, s'establí a Suïssa, però poc després emigrà als Estats Units. A Ludlow (Ludlow, Vermont, EUA) participà activament en diversos moviments reivindicatius, com ara les vagues tèxtils i mineres d'aleshores, i en la campanya contra la dinastia Rockefeller. En aquests anys americans estigué lligat al grup anarquista on militaven Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Perdé la seva mà esquerra, uns diuen que accident de treball i altres en alguna acció subversiva amb explosius muntada pel grup de l'anarquista il·legalista Mario Buda o del de Luigi Galleani. La policia l'acusà de ser un especialista en fabricació de bombes i de participar en la campanya de explosions que es desencadenà als Estats Units entre 1917 i 1919. En acabar la Gran Guerra retornà a Itàlia, on obrí un petit quiosc de diaris a Civitanova Marche, on venia publicacions revolucionàries (L'Avanti, Unità, Umanità Nuova, etc.). El febrer de 1923, després que els escamots feixistes destruïssin el seu quiosc en dues ocasions i ell mateix patís agressions, va ser acusat de la mort de quatre feixistes i el març passà a França i poc després retornà a l'Argentina, on posteriorment marxà sa família. A l'Argentina treballà de paleta. El 30 de maig de 1932 va ser detingut acusat d'haver albergat l'anarquista il·legalista Silvio Astolfi; torturat durant setmanes, finalment fou posat en llibertat vigilada. L'Estat argentí li va aplicar la Llei de Residència i fou expulsat a Itàlia, arribant a Gènova el 14 de febrer de 1936. Jutjat per les autoritats feixistes, va ser condemnat a tres anys d'aïllament per «activitats antifeixistes» i internat a l'illa de Ventotene. El febrer de 1939 va ser alliberat, però l'agost fou novament detingut i l'octubre d'aquell any va ser traslladat a la presó de Macerata (Marques, Itàlia) i posteriorment condemnat a l'aïllament a Pisticci (Basilicata, Itàlia), d'on pogué sortir l'octubre de 1941. L'Alliberament l'agafà a Ancona (Marques, Itàlia), on reprengué el contacte amb els companys llibertaris. El setembre de 1945 participà en el Congrés de Carrara, en el qual es fundà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i fou nomenat membre de la Comissió Sindical d'aquesta organització. En 1956 retornà a l'Argentina il·legalment, ja que el govern peronista li negava sistemàticament el visat d'entrada, i pogué reunir-se amb sa companya Beppina i ses tres filles (Idea, Aurora i Alba). Després de la mort de sa companya en 1962, passà els seus últims anys de sa vida amb ses filles sumit en la misèria. Nicola Recchi va morir el 29 de juny de 1975 a Buenos Aires (Argentina).

Nicola Recchi (1889-1975)

***

D'esquerra a dreta: Filippo Guzzardi, Giovanni Spataliatore, Alfonso Failla, Pio Turroni, Paolo Schicchi, D'Andrea, Armando Borghi i Filippo Gramignano (Palerm, 1946)

- Filippo Gramignano: El 4 de juliol de 1894 neix a Borgo Xitta (Trapani, Sicilia) l'anarquista i resistent antifeixista Filippo Gramignano, conegut com Pippo Gramigna i que va fer servir el pseudònim Rag. Filippi. Sos pares es deien Vincenzo Gramignano i Caterina Ciotta. De jove formà part del Partito Democratico de Nunzio Nasi i fou intervencionista. Durant la Gran Guerra obtingué la titulació de comptable, però s'estimà més exercir la professió d'intermediari comercial de grans, entrant en contacte amb els ambients maçònics i mafiosos, dels quals es servirà més tard, durant la II Guerra Mundial, per a finançar activitats anarquistes, suscitant la crítica i la reprovació de destacats companys llibertaris, com ara Paolo Schicchi i Francesco Sammartano (Ciccio). Cap el 1924 entrà en el moviment anarquista de la mà de Salvatore Renda i dos anys després participà en les topades contra els escamots feixistes que es donaren a tota Sicília, especialment a Trapani i a Palerm, juntament amb Salvatore Renda i altres militants de diverses formacions polítiques. Amb l'anarquista Giovanni Allegra, comprà un petit veler que utilitzà per a expatriar clandestinament companys perseguits per la policia. El juliol de 1929 passà a Tunísia i el 12 de setembre d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània), encarregat pels companys sicilians per a establir contacte personal amb Paolo Schicchi de cara a la preparació d'un complot insurreccional. A l'Hôtel de Lyon de Marsella, amb Paolo Giovanni Caponetto, Vincenzo Mazzone, Salvatore Renda i Paolo Schicchi, projectà un desembarcament a Sicília que seria l'espurna d'un moviment insurreccional arreu d'Itàlia, que patí diversos ajornaments, a causa entre d'altres de l'enfonsament de l'embarcació i de la detenció de Giovanni Allegra. Aquest últim, esdevingut agent secret de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) a Tunísia i que finalment serà afusellat per les tropes nord-americanes en 1943, es va fer amb els plans i els detalls del pla insurreccional, i, no obstant la «defecció i l'obstruccionisme» d'Antonio Casubolo i d'altres companys, Paolo Schicchi intentà portar-lo a terme. Amb el suport d'Ignazio Soresi, anarquista lligat a la maçoneria local, embarcà clandestinament amb Salvatore Renda i Paolo Schicchi a bord del vapor Argentina, cap a Palerm, on el grup va arribar el 30 d'agost de 1930. Detinguts en el moment del desembarcament, els tres anarquistes van ser processats l'any següent pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat. Declarant-se anarcoindividualista, el 16 d'abril de 1931 Gramignano va ser condemnat a sis anys de presó i a tres de vigilància especial. A diferència de Salvatore Renda, que demanà la gràcia oferint els seus serveis al règim, purgà completament la seva pena, però, en comptes de ser excarcerat, va ser confinat, ben igual que Paolo Schicchi, a l'illa de Ponça i després a la de Ventotene. En acabar les hostilitats bèl·liques, va ser alliberat de l'hospital psiquiàtric de Palerm on havia estat confinat. Juntament amb Paolo Schicchi i altres companys de Palerm, reprengué immediatament, malgrat les dificultats econòmiques i familiars i a la tuberculosi que havia contret al confinament –en 1947 s'havia pogut salvar gràcies a les medicines enviades pels companys nord-americans–, les seves activitats anarquistes. Entre el 3 i el 4 de setembre de 1944 participà en el I Congrés Anarquista Sicilià que se celebrà a Palerm. L'11 de setembre de 1944 assistí al Congrés dels Anarquistes d'Itàlia Meridional celebrat a Nàpols (Campània, Itàlia) i promogut pel grup napolità de l'Aliança Llibertària (AL). Víctima de la desconfiança dels anarquistes napolitans, a causa de rumors infundats que li atribuïren estafes i especulacions contra els companys, hagué de romandre uns tres mesos a Nàpols treballant de maleter al port. De bell nou a Trepani, contribuí a la reorganització del moviment llibertari a la ciutat, on es realitzaren diverses reunions públiques, i a la província, juntament amb Gaspare Cannone i Sasà Maniscalco, que culminaren en el congrés de 14 de març de 1946 que donà lloc a la fundació de la Federació Anarquista de Trepani «Carlo Cafiero». Posteriorment participà en les trobades anarquistes que se celebraren a Sicília, fins al congrés del 23 d'abril de 1950, on es va decidir la gira propagandística de Pier Carlo Masini per la Sicília occidental. Tot i estar lluny de les posicions de Masini, com va explicar en el número únic del periòdic que dirigí Germinal. Omaggio a tutti gli eroi ed a tutti i martiri dell'idea libertaria, que es va publicar el 20 de maig de 1950 a Palerm, contribuí significativament a l'èxit d'aquesta. La polèmica que dividí l'anarquisme italià, arran de la secessió encapçalada pels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), i la mort de Paolo Schicchi, que va provocar la lenta però inexorable disminució de l'activitat anarquista a l'illa, van fer que s'allunyés progressivament de la militància activa. En 1955 va ser ingressat en un hospital psiquiàtric, d'on sortí la primavera de 1957, però va ser novament internat i fins a dos mesos abans de la seva mort. Filippo Gramignano va morir el 29 de gener de 1964 a Mazara del Vallo (Trapani, Sicília) arran d'una crisi asmàtica. En 1996 es va publicar pòstumament la seva obra Il tentaivo rivoluzionario di Paolo Schicchi del 1930.

Filippo Gramignano (1894-1964)

---

Continua...

---

[03/07] Enterrament de Bakunin - I Congr�s Regional de JJLL d'Arag� - Centenari Bakunin - Garnery - Bandoni - Chambon - P�ronnet - Vila - Bordel - Entrialgo - Prades - Simon - Ortu�o - Marcos Alarc�n - M�taut - Parera - Guardiola - Ariza - Oset - Colom� - Portis - Heudier - Davidon - Gunt�n - Correia - D�az - Bertelletto - Hern�ndez Padua - Deza - Wulf - Balagu� - Arru�

Fri, 03 Jul 2026 12:55:47 +0200

[03/07] Enterrament de Bakunin - I Congrés Regional de JJLL d'Aragó - Centenari Bakunin - Garnery - Bandoni - Chambon - Péronnet - Vila - Bordel - Entrialgo - Prades - Simon - Ortuño - Marcos Alarcón - Métaut - Parera - Guardiola - Ariza - Oset - Colomé - Portis - Heudier - Davidon - Guntín - Correia - Díaz - Bertelletto - Hernández Padua - Deza - Wulf - Balagué - Arrué

Anarcoefemèrides del 3 de juliol

Esdeveniments

Tomba de Bakunin al Bremgartenfriedhof de Berna

- Enterrament de Bakunin: El 3 de juliol de 1876 és enterrat al cementiri Bremgartenfriedhof de Berna (Berna, Suïssa) el revolucionari i pensador anarquista Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, que havia finat dos dies abans. El cadàver fou traslladat de l'Hospital de l'Ila al cementiri acompanyat per companys llibertaris i de totes les escoles del pensament socialista vinguts d'arreu Suïssa, travessant els carrers de la capital federal helvètica. L'acte fou organitzat per la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i al costat de la fossa van ser pronunciats diversos discursos: Adhémar Schwitzguébel llegí cartes i telegrames d'amics i de seccions de la Internacional; Nikolaij Zukovskij traçà la biografia del pare del moviment anarquista contemporani; James Guillaume recordà, entre plors, les calúmnies amb les qual la reacció perseguí el revolucionari i els serveis prestats al moviment anarquista; Élisée Reclus parlà de les qualitats personals de Bakunin; Carlo Salvioni reté homenatge a l'adversari de Mazzini, el gran agitador ateu i antiautoritari; Paul Brousse parlà en nom de la joventut revolucionària francesa que s'ha decantat pel pensament bakuninista; finalment, Betsien, un obrer de Berna, dirigí en alemany l'últim adéu de la classe treballadora al mestre. Sobre el taüt van ser dipositades tres corones en nom de les tres seccions de llengua francesa, alemanya i italiana amb les quals comptava la Internacional a Berna. En una reunió que tingué lloc als locals socialistes després de la cerimònia, un clam fou unànime: l'oblit de totes les discòrdies purament personals i la unió, sobre el terreny de la llibertat, de totes les fraccions del pensament socialista d'arreu del món. Dies després, aquestes paraules foren oblidades i els atacs entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (bakuninistes) la norma.

***

Convocatòria del I Congrés Regional de JJ. LL. d'Aragó apareguda en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera de l'1 de juliol de 1937

- I Congrés Regional de JJ. LL.: Entre el 3 i el 4 de juliol de 1937 se celebra a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el «I Congrés Regional de Joventuts Llibertàries del front i reraguarda d'Aragó». Assistiren 500 delegats de 200 poblacions i de 38 delegacions del front, en representació de 32.000 afiliats. Es parlaren de diversos temes, com ara el conflicte bèl·lic, la reconstrucció econòmica, la contrarevolució, l'educació i la cultura, l'antifeixisme, etc. Aquell mateix any se'n publicaren les actes.

***

Cartell de congrés del centenari de Bakunin [CIRA-Lausana]

- Col·loqui del centenari de la mort de Bakunin: Entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 se celebra a Zuric (Zuric, Suïssa) el Col·loqui Anarquista Internacional «I Centenari de la mort de Mikhail Bakunin (1876-1976)». Els promotors en van ser Gaston Leval i Umberto Marzocchi.

Naixements

Auguste Garnéry (1909)

- Auguste Garnéry: El 3 de juliol de 1865 neix a Roche (Roche-et-Raucourt, Franc Comtat, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Auguste-Célestin Garnéry, conegut sota el pseudònim Garno. Sos pares es deien Nicolas Garnéry, conreador, i Joséphine Mauclair. Obrer de la indústria joiera, en 1901 va ser delegat dels joiers en el congrés de constitució de la Federació de la Joieria de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari. A partir de 1904 va assistir a totes els congressos estatals: delegat dels joiers en el XIV Congrés (VIII de la CGT) de Bourges el setembre de 1904; representant de la Federació de Joieria-Orfebreria en el XV Congrés i Conferència de les Borses del Treball a Amiens entre el 8 i el 16 d'octubre de 1906, on va signar la declaració dels drets sindicals dels treballadors coneguda com «Carta d'Amiens»; delegat de diversos sindicats de joiers als congressos XVI (Marsella, octubre de 1908) i XVII (Tolosa, octubre de 1910) de la CGT; etc. El 30 de maig de 1905 va ser detingut a l'avinguda del Bois-de-Boulogne i denunciat per «possessió d'arma prohibida» i «ultratge als agents» després d'haver cridat i xiulat en passar el seguici del rei d'Espanya, de visita a París; jutjat el juny d'aquell any per aquest fet, va ser condemnat a dos mesos de presó. Va ser nombroses vegades condemnat per fets de propaganda i el desembre de 1905 es ve veure implicat en el procés contra els dirigents de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) per l'afer del «Cartell Roig» –crida antimilitarista als joves conscrits–, pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó i a 100 francs de multa, mentre que Georges Yvetot, secretari de l'AIA, va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa. Durant la tardor de 1907, amb altres companys (Maurice Delesalle, Bled, Ferdinand Castagne, René de Marmande, Merheim), formà part de la direcció del grup «Liberté d'Opinion», creat a començament de 1906, per ajudar financerament els detinguts polítics i ses famílies. En 1908 va reemplaçar Yvetot, que havia estat detingut l'1 d'agost d'aquell any, en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball. Es va retirar a Saclas i cap a finals de 1909 va intentar criar porcs, però va ser un fracàs; després, amb un nebot, organitzà una granja de conills, pollastres i ànneres. La idea va prospera i esdevingué una empresa força moderna. Abans i durant la Gran Guerra s'encarregava de les compres de la cooperativa parisenca «La Belleviloise» al mercat de les Halles de París. Durant la Gran Guerra es mostrà contrari a la «Unió Sagrada» i durant la primavera de 1916 va ser un dels signants del «Manifest per la Pau», que s'oposà al «Manifest dels Setze». Durant els anys vint se li va relacionar amb un projecte d'atemptar contra el rei d'Espanya Alfons XIII. En aquesta època Victor Griffuelhes s'hi anà a viure a la seva granja. Company de Pierre Monatte, va participar en 1925 en el llançament de la revista La Révolution Prolétarienne, fidel als principis sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes de la Carta d'Amiens. L'agost de 1925 es declarà partidari de reconstruir la unitat sindical perduda. Sa companya fou Renée Louise Bercé. Auguste Garnéry va morir el 21 d'abril de 1935 al seu domicili del llogaret de Graviers (Saclas, Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Auguste Garnéry (1865-1935)

***

Foto d'Angelo Bandoni de la policia de Liorna (5 de juliol de 1930)

- Angelo Bandoni: El 3 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 2 de juliol– de 1868 neix a Bastia (Còrsega) el pedagog, poeta i propagandista anarquista Angelo Bandoni, també citat com Alessandro Bandoni o Ange Bandoni, i que va fer servir el pseudònim A. Doannib. Sos pares es deien Giovanni Bandoni (Jean Bandoni), marbrista, i Assunta Casarosa (Assomption Casarosa). Quan tenia 18 anys marxà amb son pare i son germà a La Spezia (Lugúria, Itàlia). Entre 1887 i 1895 va ser detingut i empresonat en diverses ocasions per vagabunderia, delictes d'impremta, emissió de moneda falsa i robatoris. Durant dos anys va restar empresonat a Lucca i posteriorment cinc anys a Alger (Algèria), d'on fou expulsat cap a Itàlia. Segons la prefectura de la policia de Lucca (Toscana, Itàlia), esdevingué anarquista després d'emigrar a l'Argentina amb sos pares en 1893. L'1 de gener de 1898 fou el redactor responsable de l'únic número del periòdic La Protesta. Pubblicato per cura dei socialisti-anarchici di Genova. Després de nou mesos tancat, el març de 1900 va ser alliberat de la presó de La Spezia i el 16 d'abril d'aquell any emigrà al Brasil. D'antuvi s'instal·là a Água Virtuosa (São Paulo, Brasil), des d'on envià articles al periòdic de São Paulo (São Paulo, Brasil) Palestra Sociale (1900-1901), i després a São Paulo, on fou director i redactor de diverses publicacions anarquistes en llengua italiana. En 1902 publicà en fullet a São Paulo la seva conferència I martiri di Chicago. Entre 1902 i 1904 fou redactor i gerent del periòdic de São Paulo Germinal! i entre 1902 i 1914 col·laborà en La Battaglia, de la mateixa ciutat. Entre 1916 i 1917 fou redactor de Guerra Sociale i entre 1919 i 1922 dirigí en diverses ocasions el setmanari Alba Rossa, també de São Paulo. En aquests anys es relacionà estretament amb l'anarquista Oreste Ristori i es guanyà la vida treballant com a obrer vidrier. A més d'aquesta tasca editorial, es dedicà a conrear la poesia i la cançó socials, en un estil ampul·lós. També realitzà nombroses conferències públiques (Amore e Ragione, Le Quattro fasi della Protesta Umana, Pro e Contro l'esistenza di Dio, Egoismo e Altruismo, etc.), algunes en vers (Progresso e Civiltà, etc.), i col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim A. Doannib, en la major part de les publicacions llibertàries italianes brasileres (La Difesa, La Gogna, Il Libertario, Lucifero, La Miseria, Nuova Civiltà, La Propaganda Libertaria, Il Risveglio, La Rivolta, La Tessitrice, etc.), on sempre reivindicà de manera ferotge la posició antiorganitzativa del moviment anarquista, ja que era contrari a la participació dels anarquistes en els sindicats, entenent aquests com a essencialment contraris a les idees àcrates, i mantenint agres polèmiques amb altres companys de São Paulo. En 1902 es va veure implicat en un pretès complot anarquista, on segons les autoritats els anarquistes de São Paulo, en conxorxa amb els anarquistes d'Europa, d'Amèrica del Nord i d'Argentina, haurien decidit atemptar contra la vida de sobirans i de presidents de la República, tot començant pel rei d'Itàlia; els implicats (Angelo Bandoni, Luigi Damiani, Giovanni Rossi, Guglielmo Marocco, Francesco Arnaldo Gattai, Ezio Gattai, Alcibiade Bertolotti, Alceste De Ambris, Tobia Boni, Alessandro Cerchiai, etc.) tenien, segons les autoritats, la intenció de llogar els serveis d'un sicari i haurien elaborat un pla que permetés a l'autor dels atemptats fugir i escapolir-se de la justícia. També en 1902 fundà, al número 138 del carrer Solon del barri del Bom Retiro, el «Gruppo Educativo Libertario "Germinal"», primera escola llibertària de São Paulo, la qual dirigí fins el 1905, i on donà molta importància a l'ensenyament a través de les cançons, blasmant contra la religió, la propietat privada i la pàtria. Feia servir un especial mètode pedagògic «mmemològico-resolutiu», amb el qual calia memoritzar un llarg seguit de definicions abans de passar a l'exemple concret gràfic. En 1911 fou mestre a l'Escola «Francisco Ferrer» de Cândido Rodrigues (São Paulo, Brasil) i en 1915 a l'escola establerta a la hisenda Crespo de Taquaritinga (São Paulo, Brasil). En 1912, segons la policia, formava part del grup anarquista «La Barricata». En 1921 publicà a São Paulo el fullet La fatalità storica della Rivoluzione Sociale. En 1929 les autoritats van perdre el seu rastre i a finals de 1939, a causa de la seva edat, va ser esborrat de les llistes de subversius establertes per les autoritats feixistes italianes. Angelo Bandoni va morir el 8 de gener de 1947 a São Paulo (São Paulo, Brasil) i va ser enterrat aquest mateix dia al cementiri de Quarta Parada d'aquesta ciutat.

***

Foto policíaca de Raoul Chambon (26 de maig de 1894)

- Raoul Chambon: El 3 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 13 de juliol– de 1873 neix a Vauriàs (Provença, Occitània) l'anarquista Raoul Chambon, conegut com Lambert. Sos pares es deien Joseph-Didier Chambon, comerciant de confecció, i Claire-Marie Thevaut, modista. Gravador litògraf de professió, a començament dels anys noranta milità a Lió (Arpitània), especialment am Joseph Molmeret i Napoléon Lombard. Arran de la repressió desencadenada després dels atemptats de 1892-1894, el gener de 1894 s'establí, sota el nom Lambert, a París (França), allotjant-se amb la parella Molmeret, al carrer Beauregard. Aquest figurava en la llista d'anarquistes sota vigilància especial establerta per la policia fronterera francesa. En aquesta època mantenia correspondència amb Napoléon Lombard, refugiat a Londres (Anglaterra). El 28 de maig de 1894 va ser detingut amb Joseph Molmeret. Entre el 6 d'agost i el 12 d'agost d'aquest mateix any va ser jutjat en l'Audiència del Sena de París en l'anomenat «Procés dels Trenta» acusat d'«associació de malfactors» per a delinquir, però, defensat per Rinon, resultà absolt. El 12 de setembre de 1932 es casà a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) amb Anne Victorine Magdelen. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Raoul Chambon (1873-?)

***

Notícia orgànica d'Eugène Péronnet publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 5 de setembre de 1909

- Eugène Péronnet: El 3 de juliol de 1880 neix a Luynes (Centre, França) l'anarquista Louis Eugène Péronnet. Era fill de Louis Péronnet, carter local, i de Marie Alexandrine Marquet, modista. Entre 1900 i 1902 no passà les revisions mèdiques per a fer el servei militar per «feblesa» i va ser classificat als serveis auxiliars. Abans de 1900 visqué a Tours (Centre, França), on son pare havia estat destinat com a carter, data en la qual s'instal·là a París (França), on treballà de pintor decorador. El 15 de març de 1900 passà a viure al número 100 del bulevard Rochechouart del XVIII Districte de París. El juliol de 1904 vivia al número 12 del carrer Orsel del XVIII districte de París, ben a prop dels locals del periòdic Le Libertaire, publicació que llegia regularment. En 1905 freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i va fer costat econòmic regular al periòdic L'Anarchie d'Albert Libertad. Va estar en estret contacte amb l'anarquista Pedro Vallina Martínez, anarquista andalús implicat en l'atemptat contra el rei Alfons XIII d'Espanya. El 14 de juliol de 1907 va ser detingut a l'avinguda del Bois-de-Boulogne de París arran d'una manifestació organitzada pel periòdic La Guerre Social en suport dels amotinats del 17 Regiment d'Infanteria, però el seu cas va ser sobresegut. El 3 de setembre de 1907 es casà al XVIII Districte de París amb la parisenca Justine Marie Roblin. En aquesta època continuava vivint al número 12 del carrer Orsel i era membre de la redacció de Le Libertaire. El 15 de febrer de 1909 va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa Social (CDS), del qual havia estat un dels principals fundadors, en substitució de Louis Grandidier; també aquest any, va ser membre de la Federació Revolucionària (FR), amb Georges Durupt i René de Marmande, entre d'altres. A principis de 1909 va ser un dels signats de la crida del CDS «Un crime judiciaire» a favor del «Cas Girard-Jacquart». L'11 de juny de 1909 el seu domicili del carrer d'Orsel va ser escorcollat per la policia en el marc d'una investigació sobre l'ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 30 de juliol de 1909 va presidir al Tivoli-Vauxhall un míting organitzat per l'FR i el CDS contra l'arribada del tsar Nicolau II a París, en el qual prengueren la paraula destacats anarquistes (Sébastien Faure, François Marie, René de Marmande, Jean-Louis Thuillier, Georges Yvetot, etc.) i assistiren dues-mil persones; en sortir del míting, una manifestació s'acostà al diari Le Matin, que havia publicat un article a favor del tsar. El 7 d'octubre de 1909 va ser detingut durant una manifestació automobilística organitzada pel Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola del qual era membre. El novembre de 1909 va ser processat per l'edició d'uns cartells del CDS a favor de l'alliberament de Branquet, condemnat a 20 anys de treballs forçats per l'atracament del Crèdit Lionès de Marsella, però no va ser condemnat. En aquesta època col·laborà en el periòdic Les Révoltés, de Georges Durupt. El 24 de març de 1910 va ser un dels 16 signant del cartell «À bas Biribi», imprès pel CDS per reclamar justícia en el «Cas Aernoult-Rousset»; processats, els 16 companys van ser absolts el 4 de juliol d'aquell any a l'Audiència del Sena. Duran la primavera de 1910 fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA) i l'octubre d'aquell any va ser nomenat gerent de Le Libertaire, en substitució d'Émile Dulac. El 13 d'octubre de 1910, amb altres companys (Beaulieu, Combes, Douyau, Goldsky, Ruff, etc.), participà en la fundació de la Federació Comunista Revolucionària (FCR). En aquesta època vivia al número 33 del carrer Saint-Vincet del XVIII Districte de París. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjat per un article sobre el Biribi («L'enfer»), publicat el 5 de juny en Le Libertaire, però va ser absolt, juntament amb la gerent Hélène Lecadieu. El 17 de gener de 1911 abandonà la gerència de Le Libertaire. Entre 1911-1912 s'ocupà activament, en nom del CDS, del «Cas Aernoult-Rousset». El setembre de 1911, gràcies al suport econòmic de La Bataille Syndicaliste i La Guerre Sociale, va fer una estada a Orà (Algèria) amb la finalitat d'investigar sobre la mort del soldat Brancoli. En 1912 col·laborà en La Vie Ouvrière i el gener d'aquest any va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El febrer de 1912 va ser membre de la comissió que preparà les exèquies d'Aernoult i el setembre d'aquell any, amb Arthur Bodechon, acollí Rousset a Marsella (Provença, Occitània), en retornar d'Algèria. Entre març i maig de 1912 formà part el Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per l'FRC, el qual portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions de maig; aquest CAR arreplegà 25 destacats anarquistes i sindicalistes revolucionaris amb Henri Combes com a secretari i Lucien Belin com a tresorer. L'abril de 1913 passà a viure, amb sa companya Renée Bornil, al número 31 del carrer de París de Soisy-sous-Montmorency (Illa de França, França). Col·laborà en Le Réveil Anarchiste Ouvrier i va fer costat «L'Entraide», caixa de resistència als detinguts polítics i als seus familiars sostinguda per l'FCA. El 28 de març de 1914 parlà, amb altres companys (Émile Aubin i Thuillier), en el gran míting del CDS celebrat a la Maison des Syndiques de Levallois-Perret (Illa de França, França). El 14 de gener de 1915 va ser declarat apte per al servei i integrat en el 33 Regiment d'Artilleria. El 23 de març de 1915 va ser destinat al 9 Esquadró del Tren d'Equipatges. El 13 d'agost de 1915 va ser enviat als serveis auxiliars per «saturnisme». El 16 de febrer de 1917 va ser destinat a la fàbrica aeronàutica Letort de Meudon (Illa de França, França) i l'1 de juliol de 1917 al Dipòsit del 27 i del 32 de Dragons. En 1919 encara militava en el CDS i assistia a les seves reunions. En aquesta època treballava a la Cooperativa Obrera «Le Travail», al número 50 del carrer Joseph-de-Maistre del XVIII Districte de París. En 1921 abandonà la militància i aleshores vivia al número 31 del carrer de París de Soisy-sous-Montmorency. El maig de 1922 va ser esborrat del «Carnet B». Eugène Péronnet va morir el 14 de desembre de 1923 a Soisy-sous-Montmorency (Illa de França, França).

***

Pau Vila Dinarès (1977)

- Pau Vila Dinarès: El 3 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 29 de juny– de 1881 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el pedagog, geògraf i militant anarquista Pau Pere Vila Dinarès. Sos pares es deien Pere Vila Vilanova, teixidor acomodat de Gràcia i també federal i anarquista, i Antonia Dinarès Casasayas. Va viure un temps a Alcoi i després a Terrassa. Va estar matriculat a l'escola laica de l'Ateneu Obrer de Terrassa i, cap al 1896, al Reial Col·legi Terrassenc, on començà els estudis secundaris que no acabà. Durant un temps treballà en una draperia i en una lleteria. Tot i que només havia cursat un any de batxillerat, es dedicà a l'ensenyament ja que en aquella època es descuraven els títols. Després es traslladà amb sa família a Sant Martí de Provençals, on treballà de teixidor en una fàbrica de cotó del Camp de l'Arpa. Estudiava a les nits i llegia àvidament les publicacions llibertàries (El Productor, Tierra y Libertad, etc.). Començà la seva militància anarquista en la Societat de Resistència de Carreters, del carrer Jupí de Sant Martí, barri barceloní on vivia. En aquest centre continuà la seva formació anarquista i també desenvolupà tasques propagandístiques. Assistí a les classes nocturnes de l'Escola d'Arts i Oficis amb la finalitat de preparar-se per a tècnic tèxtil. Coincidí amb Albà Rosell i Mateu Morral al Centre Federal de Cultura i tots plegats s'ajuntaren després a l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1899 creà, amb els citats i Felip Cortiella, el Centre Fraternal de Cultura, al carrer d'Abaixadors de Barcelona, i el 1902, l'agrupació Avenir. En 1902 formà part del comitè de vaga de solidaritat amb els manyans, conflicte que acabà amb molta violència. Acomiadat de la feina de teixidor després d'aquests fets, es deslligà de la vida revolucionària activa i decidí treballar en el camp de l'educació llibertària. Va fer classes a l'Ateneu Obrer de Badalona i en 1903 a l'Escola de Foment Martinenc, depenent de l'Escola Moderna, tot i que es mostrà crític amb molts conceptes i mètodes ferrerians. Després de passar per altres centres, en 1905 fundà l'Escola Horaciana, centre de gran relleu pels mètodes innovadors i on va reflectir les seves idees pedagògiques. L'escola durà fins al 1912 i els darrers temps funcionà a l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Marxà, pensionat per la Junta d'Ampliació d'Estudis de Barcelona, a Suïssa i l'estada a l'Escola de Ciències de l'Educació de Ginebra li permeté entrar en contacte amb la geografia regional francesa de Paul Vidal de la Blache i de Jean Brunhes i diplomar-se en l'Escola de Ciències de l'Educació. Aquest contacte li serví per a establir el fonament dels seus treballs sobre la geografia comarcal catalana. A partir de llavors, i amb una breu estada a Bogotà, on dirigí entre 1915 i 1918 el Gimnàs Modern, es decantà per la geografia de la qual es transformà en un important mestre. Instal·lat de bell nou a Barcelona, entrà als quadres docents de la Mancomunitat de Catalunya. En 1918 fou secretari de l'Escola del Treball i, després, director de la secció preparatòria de la Universitat Industrial, professor de geografia humana dels Estudis Normals, director de la Mútua Escolar Blanquerna i secretari dels Alts Estudis Comercials. Durant la dictadura de Primo de Rivera va interrompre la seva activitat docent i la reprengué durant la II República, època en què la Generalitat de Catalunya li confià importants tasques. Durant aquest període dictà cursos a l'estranger, va traduir i escriure obres de geografia, antropologia i pedagogia, i col·laborà en diverses revistes especialitzades, a més d'assessorar l'editorial Barcino. Durant quatre anys presidí el Centre Excursionista de Catalunya. En 1938 presidí la Societat Catalana de Geografia. En 1939 s'exilià, primer a Colòmbia, on fou professor de l'Escola Normal de Bogotà, i a partir de 1946 a Veneçuela, on realitzà una notable tasca docent i investigadora des de la direcció del Departament de Ciències Socials de l'Institut Pedagògic de Caracas i publicà importants treballs. En 1965 tornà a Catalunya, primer amb estades intermitents, i va esdevenir guia i mestre de les noves generacions de geògrafs, a més de rebre importants premis i distincions: membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1969), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1976), doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1979), etc. Entre les innombrables obres que publicà destaquen Ensayo de recuerdo y crítica de lo que fue la Escuela Horaciana (1926), La Cerdanya (1926), Resumen de geografía de Cataluña (1926-1935), Fisonomía geogràfica de Cataluña (1937), La división territorial de Cataluña (1937), Nueva geografía de Colombia (1939-1945), Geografía de Venezuela (1960-1965), Visiones geo-históricas de Venezuela (1969), Visiones geográficas de Cataluña (1962-1965), Joan Orpí (1967), Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974) i La geografia i els seus homes (1978). Pau Vila va morir el 15 d'agost de 1980 a l'Hospital Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat. Considerat el fundador i impulsor de tres escoles geogràfiques (Catalunya, Colòmbia i Veneçuela), el seu arxiu es troba dipositat a l'Institut Cartogràfic de Catalunya, a Barcelona.

***

Notícia del processament de Victor Bordel apareguda en el diari de Lilla L'Écho du Nord del 19 de juliol de 1910

- Victor Bordel: El 3 de juliol de 1882 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el sindicalista llibertari, i després comunista i socialista, Victor Maximilien Bordel. Era fill natural de Françoise Le Guéré, cuinera i jornalera, i de Michel Jacques Victor Bordel, sastre, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de sos pares celebrat el 16 de juny de 1886 a Rouen. Quedà orfe i va ser surat per l'Assistència Pública a Aumale (Alta Normandia, França), on passà la seva joventut. Es guanyà la vida treballant d'obrer vidrier. En 1902 va ser cridat a files per a fer el servei militar, però va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit per «cicatriu adherent a la cama esquerra». El 18 de juliol de 1910 es va barallar a Arleux (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Georges Chevalier, també obrer vidrier, i ambdós van ser processats. Milità en la tendència anarquista dels sindicats de vidriers a les empreses on va fer feina i participant en vagues, fet pel qual va ser acomiadat en diferents ocasions. El 29 d'abril de 1915 vas ser mobilitzat i integrat en el 28 Regiment d'Infanteria; el 2 de juny de 1915 passà al 24 Regiment d'Infanteria i el 24 de juny de 1915 al 119 Regiment d'Infanteria. Per les seves conductes heroiques al front de Verdun va ser condecorat en dues ocasions. De bell nou a la fàbrica després de la Gran Guerra, a partir de 1920 s'establí a Le Quesnoy (Nord-Pas-de-Calais, França). En 1921 s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC) i a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) des de la seva fundació. Representà les vidrieries d'Arleux en el Congrés Constitutiu de la Federació Unitària de Vidriers, celebrat entre el 24 i el 25 de juny de 1922 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). Posteriorment s'integrà en la Confederació General del Treball (CGT) i en la Secció de Le Quesnoy de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) des de la seva creació en 1931. També participà en el moviment cooperativista i fou membre de la comissió administrativa de la cooperativa «Union et Progrès» de Le Quesnoy. Partidari de la fusió amb la «Union des Coopérateurs» de Solesmes (País del Loira, França), en 1924 va ser designat per a liquidar la «Union et Progrès» i entre 1924 i 1943 fou gerent de la sucursal a Le Quesnoy de la cooperativa. Sa companya fou Louise Alphonsine Robert. Victor Bordel va morir el 2 de novembre de 1962 a l'Hospital de Le Quesnoy (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Necrològica de Florencio Entrialgo Ortiz apareguda en el periòdic CNT del 20 d'octubre de 1957

- Florencio Entrialgo Ortiz: El 3 de juliol de 1892 neix a Pión (Villaviciosa, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Florencio Entrialgo Ortiz. Sos pares es deien Lorenzo Entrialgo Vallejo, llaurador, i Ramona Ortiz. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí en representació de la Societat de Vidriers «La Primera» de Gijón al Congrés Extraordinari de la Federació Espanyola de Vidriers i Cristallers celebrat a Barcelona entre el 8 i el 10 de desembre de 1916, on va exercir de president de la Mesa en la segona sessió. Fou delegat del Sindicat del Vidre de Gijón al II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia), que se celebra entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 va fer un míting a Gijón. Més tard, obligat pel boicot patronal, s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara el de secretari de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera. Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del Sindicat del Vidre de Badalona a la Conferencia Regional de Sindicats de la CNT de Catalunya. També en representació del Sindicat del Vidre badalonès assistí al II Congrés de la Federació Local de Sindicats de la CNT que se celebrà entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1931, formant part de la ponència sobre «Sindicats d'Indústria». El novembre de 1932 assistí, amb Joan Manent i Pere Cané, a una reunió amb Juan de la Cruz i Juan Marín, antics pistolers dels Sindicats Lliures barcelonins, on aquests denunciaren l'organització i la realització de nombrosos crims comesos durant els anys del pistolerisme, denúncies que van ser lliurades a l'Audiència de Barcelona. Davant la desídia de les autoritats judicials republicanes, signà amb 45 companys confederals un manifest de denúncia d'aquesta situació. Arran del cop d'Estat feixista de 1936, l'octubre d'aquell any fou nomenat regidor de l'Ajuntament de Badalona en representació de la CNT. Durant la guerra son fill Eutiquio morí al front de Terol, fet que l'afectà profundament. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou reclòs en diversos camps de concentració. S'instal·là a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània) on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya, Dolores González, morí en 1956 a Sant Juèri. Florencio Entrialgo Ortiz va morir el 27 de setembre de 1957 a Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània).

***

Ramón Jacinto Prades Ribera

- Ramón Jacinto Prades Ribera: El 3 de juliol de 1905 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ramón Jacinto Prades Ribera. Sos pares es deien Julio Prades Perfagés i María Rosa Ribera Costó, amb dos militants anarcosindicalistes. Llaurador de professió, milità activament durant els anys republicans en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Junta del Centre Obrer del seu poble natal, que havia estat fundat per son pare i altres companys en els anys vint. Estava casat amb Asunción Cañizar Agut, amb qui tingué una filla, Pilar Prades Cañizar, i un fill, Germinal Prades Cañizar, que morí als cinc mesos de néixer. Quan la Revolució, fou president del primer Comitè Revolucionari i un dels principals impulsors de la Federació Comarcal de Col·lectivitats del Matarranya, de la qual fou secretari a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), on s'havia traslladat amb sa família. L'agost de 1937 va ser detingut a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per la contrarevolució estalinista contra les col·lectivitats llibertàries; traslladat a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), va ser empresonat el 12 d'agost de 1937 a la Torre del Bosque. Un cop lliure retornà a Massalió i reorganitzà la col·lectivitat, de la qual fou president. L'abril de 1938, quan l'avanç feixista, es va refugiar amb sa família a Barcelona (Catalunya), on s'adherí a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i va ser internat al camp de concentració de Bram. El 4 de novembre de 1940 va ser jutjat en rebel·lia per «responsabilitat política» per les autoritats franquistes i condemnat a 12 anys d'inhabilitació absoluta i a 2.000 pessetes de multa. Acabà instal·lant-se a Mehun-sur-Yèvre, on continuà militant en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari. Ramón Jacinto Prades va morir l'1 de febrer de 1950 al seu domicili de Mehun-sur-Yèvre (Centre, França).

***

Notícia sobre Antonin Simon apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 20 de juny de 1930

- Antonin Simon: El 3 de juliol de 1906 neix a Colobrièras (Provença, Occitània) l'anarquista Antonin Élie Simon. Era fill de Lucien Alix Simon, empleat comercial i després obrer al port, i de Gabrielle Emilia Crovetto, modista. Es guanyava la vida treballant d'obrer metal·lúrgic i lampista a Toló (Provença, Occitània). Militant anarquista, segons informes policíacs deixà de pertànyer al grup anarquista de Toló a mitjans dels anys vint, arran d'una escissió entre partidaris de la «síntesis anarquista» i «plataformistes». El 15 de gener de 1929 presidí la conferència de Louis Loréal (Raffin) i Pierre Perrin (Pierre Odéon), organitzada pel Comitè de Defensa del Dret d'Asil, i l'agost d'aquell any, en nom de la Unió Anarquista (UA), un míting del Comitè de Defensa Social (CDS) demanant la gràcia per Louis Paul Vial. En 1930 era secretari del grup anarquista «La Jeunesse Libre» i presidí diverses reunions i conferències, especialment anticlericals i de Sébastien Faure. El 13 de juny de 1930 organitzà, amb Ch. Albertini, al Claridge de Toló, la conferència contradictòria de Némo «Lourdes et ses Miracles», organitzada per la Unió de Propagandistes Antireligiosos. Aleshores treballava de lampista i vivia al número 54 del Chemin de la Loubière de Toló. Va ser un dels creadors del grup anarquista local «Les Amis de La Patrie Humaine». El 8 de febrer de 1932 es casà a Toló amb la modista marsellesa Lucienne Louise Rubod, amb qui va tenir tres infants. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Adolphe Guiol de Toló. Segons la policia, es va fer la vasectomia en la dècada dels trenta. En 1935 figurava en un llistat d'anarquistes del departament del Var. L'estiu de 1937 era el guardià de la finca «Villa de la Mer», al barri del Port Magaud de Toló, on s'havia instal·lat amb sa companya, la seva amant Hélène Gauthier i l'anarquista Yvon Pau (Jacques Laurent) del grup anarquista «La Jeunesse Libre»; en aquesta finca es realitzaren nombroses reunions llibertàries. Segons informes policíacs, durant la nit del 21 al 22 de juliol de 1937, dos camions descarregaren mercaderies que van ser carregades en una embarcació motora i la policia sospità que es tractava de tràfic d'armes amb destinació a l'Espanya en guerra. La policia no pogué interrogar cap dels implicats ja que el 28 de juliol tots ells havien desaparegut. Antonin Simon marxà cap a Espanya o Suïssa amb Hélène Gauthier i l'anarquista argentí Amador Torre. Lucienne Rubod marxà cap a Annecy (Savoia, Arpitània), al domicili de Joséphine Fontaine, sembla que parent d'Yvon Pau, el qual havia desaparegut sense deixar cap rastre. Antonin Simon va morir el 30 de març de 1993 al seu domicili, al número 105 de l'avinguda Abel Gance, de La Garda (Provença, Occitània), en companyia de son fill Gabriel Simon.

***

Necrològica de Carlos Ortuño Cuenca apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 5 d'abril de 1973

- Carlos Ortuño Cuenca: El 3 de juliol –el certificat de defunció cita erròniament el 18 de setembre– de 1908 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Carlos Fernando Ortuño Cuenca. Sos pares, alacantins, es deien Miguel Ortuño Sánchez, jornaler, i Rita Cuenca Planellas. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. S'establí a Rubelles (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de Melun de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Montserrat Amposta, encara que havia estat casat anteriorment amb Concepción Botella Arrecibita. Carlos Ortuño Cuenca va morir el 14 de març de 1973 a l'Hospital de Melun (Illa de França, França) i fou enterrat civilment tres dies després.

***

Carlos Marcos Alarcón

- Carlos Marcos Alarcón: El 3 de juliol de 1914 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Carlos Marcos Alarcón. Treballador bancari des de la seva joventut, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou secretari de Cipriano Mera al front del Centre i tingué el grau d'alferes; després fou capità de milícies al front d'Extremadura, on exercí d'intèrpret de les Brigades Internacionals i conegué Olegario Pachón Núñez, cap de la 37 Divisió. Arran del cop d'Estat coronel Segismundo Casado, va ser nomenat cap d'Estat Major de la 77 Brigada Mixta. Detingut com molts d'altres al port d'Alacant quan intentava fugir de les tropes franquista, fou tancat gairebé un any al camp de concentració d'Albatera i després a la presó d'Alcalá de Henares, on s'encarregà de la comptabilitat. Un cop va ser posat en llibertat condicional, entre 1942 i 1943 fou secretari de Relacions i Organització del Comitè Nacional encapçalat per Eusebio Azañedo Grande. El 12 d'agost de 1943 fou detingut, amb altres membres del Comitè Nacional (Eusebio Azañedo, Emilio Arce, Juan Torres Mendoza i Cecilio Rodríguez), i empresonat a Carabanchel i a Santa Rita, però pogué fugir d'aquesta última presó el 6 de març de 1944 amb una dotzena de companys, entre ells Azañedo. Visqué a València, però la dura repressió l'obligà a marxar a Barcelona i viure sota nom fals. Passà a França i, després de tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), s'establí a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), on fou un dels animadors de la Federació Local de la CNT i va ser assidu delegat a plens i congressos. Més tard s'instal·là a l'Illa de França i treballà en la construcció, formant part d'una cooperativa amb Vicente García, Cipriano Mera, Eusebio Azañedo, Mestre i altres. Sa companya, Emilia Sánchez Pérez, morí en 1981 i aquest fet el sumí en una profunda depressió. Carlos Marcos Alarcón se suïcidà el 20 de juliol de 1982 a París (França).

***

Fernand Métaud (esquerra) amb Mohamed Saïl davant la tomba d'uns companys a Farlete (1936)

- Fernand Métaut: El 3 de juliol de 1915 neix a l'Hospital Port-Royal del XIV Districte de París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i lluitador antifeixista Fernand Albert Métaut –el seu llinatge sovint citat erròniament de diferents maneres (Metant, Metaut, Metaux, etc.). Sos pares, residents a Mennecy (Illa de França, França), es deien Félix Léon Auguste Métaut, ensostrador, i Germaine Alice Grard, i tingué dos germans, Léon Louis Georges Métaut i René Émile Robert Métaut. En els anys trenta residí al número 98 del carrer Château des Rentiers del XIII Districte de París. En 1935 col·laborà en Le Libertaire. Quan esclatà la guerra d'Espanya, s'hi presentà voluntari com a milicià i l'octubre de 1936 estava lluitant en la «Columna Durruti». El 18 de desembre de 1936 el trobem, amb altres milicians francesos lluitadors de la guerra d'Espanya (Coudry, Manssini i Mohamed Saïl), fent un míting a Livry-Gargan (Illa de França, França), organitzat pel «Comitè per l'Espanya Lliure» i el grup local de la Unió Anarquista (UA). De bell nou a Espanya, lluità com a milicià en la Secció Francesa del «Grup Sacco i Vanzetti» de la «Columna Sud Ebre», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, especialment al front d'Aragó. Partí el 9 de gener de 1937 de la Caserna «Espartaco» de Barcelona (Catalunya), juntament amb altres companys francesos (Marcel Boillot, Maurice Paul Donzelot, Paul Louis Estève, etc.), cap a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya). L'estiu de 1937 va ser detingut per la reacció comunista i tancat a la Presó Model de Barcelona. El 29 de març de 1938 es casà a Barcelona amb Cecilia Santolaya. Posteriorment passà a França. Durant l'Ocupació Fernand Métaut va ser deportat al camp de concentració de Bergen-Belsen (Baixa Saxònia, Alemanya), on va morir oficialment l'1 d'abril de 1945.

---

Continua...

---

[02/07] �L'Agitatore� - Confer�ncia contradict�ria - M�ting �dix - M�ting contra el Biribi - �Renova��o� - Complot antiborb� - M�ting Montju�c - Courtois - Malato - Mezzano - Lefebvre - Giacomelli - Michel - Gen� - Signes - Malara - Maro�o - Par�s - Abiol - S�nchez Sola - Garc�a Wiedemann - Pisacane - Aernoult - Palazov - Rodari - Buades - Piquero - Anzani - Navarro - Crisafi - Henriet - Serres - Courtois - Cobos - Romero - Stettner

Thu, 02 Jul 2026 13:02:52 +0200

[02/07] «L'Agitatore» - Conferència contradictòria - Míting ídix - Míting contra el Biribi - «Renovação» - Complot antiborbó - Míting Montjuïc - Courtois - Malato - Mezzano - Lefebvre - Giacomelli - Michel - Gené - Signes - Malara - Maroño - Parés - Abiol - Sánchez Sola - García Wiedemann - Pisacane - Aernoult - Palazov - Rodari - Buades - Piquero - Anzani - Navarro - Crisafi - Henriet - Serres - Courtois - Cobos - Romero - Stettner

Anarcoefemèrides del 2 de juliol

Esdeveniments

Capçalera de L'Agitatore [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Agitatore: El 2 de juliol de 1898 surt a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el primer número del setmanari en llengua italiana L'Agitatore. Periodico Comunista-Anarchico. Fundat per Giuseppe Ciancabilla, es va imprimir, amb una tirada mitja de 1.500 exemplars, a la impremta de Ferdinando Germani. Hi col·laboraren nombrosos refugiats polítics, com ara Oreste Giuseppe Boffino, Giuseppe Borello, Ersilia Grandi Cavedagni, Giuseppe Colombelli, Alfonso Donini, Vivaldo Lacchini, Felice Vezzani i Domenico Zavattero, entre d'altres. Aquesta publicació parlava sobre les condicions de vida i de treball dels immigrants italians a Suïssa i sobre la necessitat de crear una organització anarquista italiana al territori helvètic. En sortiren 12 números, l'últim el 17 de setembre de 1898. En aquest últim número Ciancabilla publicà l'article «Un colpo di lima» en defensa de l'anarquista Luigi Luccheni, que acabava d'assassinar l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria. La sortida a llum d'aquest escrit implicà la prohibició de la publicació i l'expulsió de Ciancabilla de Suïssa.

***

Pamflet anunciant l'acte

- Gran Conferència Pública: El 2 de juliol de 1901 se celebra a la Sala de l'Eden (antiga Casa del Poble) de Brussel·les (Bèlgica) una gran conferència pública contradictòria sota els temes de «La fallida del parlamentarisme i la inevitable Revolució». Els oradors de l'acte, al qual estava convidat tot el proletariat socialista i anarquista, van ser els anarquistes Jean Hardy i Julius Mestag (Steck).

***

Cartell del míting

- Míting ídix: El 2 de juliol de 1905 se celebra al Wonderland de Londres (Anglaterra) un míting de masses commemoratiu per la mort de Mikhail Bakunin organitzat per la Yiddish Anarchist Federation (YAF, Federació Anarquista Ídix).

***

Convocatòria del míting apareguda en el periòdic de Lens L'Action Syndical del 26 de juny de 1010

- Míting contra el Biribi: El 2 de juliol de 1910 se celebra a la Sala de l'Orphéon de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) un míting de protesta contra el Biribi (camps disciplinaris algerians). L'acte, organitzat pel Grup d'Emancipació i d'Acció Revolucionària (GEAR) de Lilla, va tenir lloc el mateix dia del primer aniversari de l'assassinat del sindicalista llibertari Albert Aernoult, torturat fins a la mort al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria). En aquest míting van intervenir H. Juvénal, del GEAR de Lilla; Salengra, dels Estudiants Col·lectivistes de Lilla; Jean Golsdky, del Comite de Defensa Social (CDS) de París; Benoît Broutchoux de la Federació Sindical de Pas-de-Calais; i Jean-Baptiste Knockaert, de la Federació Revolucionària del Nord (FRN).

***

Portada del primer número de Renovação

- Surt Renovação: El 2 de juliol de 1925 surt a Lisboa (Portugal) el primer número de la publicació quinzenal anarquista i anarcosindicalista Renovação. Revista Quinzenal de Arte, Literatura e Actualidades, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Sorgí com a una iniciativa cultural de la Secció Editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha. Va ser dirigit per Gonçalves Vidal i Santos Arranha i editat per Alexandre de Assis; pel nombre de col·laboracions, tingué un paper molt destacat Ferreira de Castro. Hi van col·laborar, entre d'altres, Ladislau Batalha, Mário Domingues, Bento Faria, Ferreira de Castro, Eduardo Frias, Noguera de Brito, Augusto Pinto, António Tomás Pinto Quartin, Julião Quintinha i Rocha Martins. Van il·lustrar la revista Alonso, Frederico Augusto, Botelho, Netto, Rocha Vieira, Stuart, etc. En sortiren 24 números, l'últim el 15 de juny de 1926. L'estiu de 2009 es realitzà una exposició sobre aquesta publicació a l'Instituto de Ciências Sociais da Universidade de Lisboa (ICS-UL) per commemorar el 30 aniversari de l'Arquivo de História Social (AHS) on es troba dipositada una col·lecció de la revista.

***

Ascaso, Durruti i Jover a la redacció de Le Libertaire, pocs dies després de sortir de la presó (París, juliol 1927)

- Desbaratament complot antiborbó: El 2 de juliol de 1926, a París (França), la policia anuncia haver desbaratat un complot que tenia com a objectiu assassinar el rei d'Espanya Alfons XIII, que havia de ser rebut en visita oficial a França acompanyat de Miguel Primo de Rivera, i d'haver detingut, el 25 de juny, els anarquistes espanyols implicats Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover. L'Estat espanyol, que els acusa de furts i assassinats, i la República Argentina, que els imputa «expropiacions», reclamaran immediatament les seves extradicions. Però els anarquistes francesos es mobilitzaran, especialment Louis Lecoin qui batallà davant de la classe política francesa per evitar que fossin lliurats als seus botxins, a més de Sébastian Faure i l'advocat Henri Torres. Els tres anarquistes seran jutjats a París el 17 d'octubre de 1926 i reivindicaran fermament haver tingut la intenció d'eliminar el rei per provocar la caiguda de la monarquia a Espanya. Seran finalment condemnats a sis mesos de presó per rebel·lió, per portar passaports falsos, per dur armes prohibides i per infraccions a la Llei sobre estrangers, i restaran empresonats fins al 14 juliol de 1927, quan seran indultats amb la condició que abandonin el territori francès en un termini de dues setmanes, fugint a Bèlgica clandestinament «ajudats» per la policia gala.

***

Frederica Montseny durant el míting de Montjuïc

- Míting de Montjuïc: El 2 de juliol de 1977 al parc de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) es realitza el primer gran míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de 1939 i que va reunir més de 300.000 persones. Aquest acte, organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser el de major assistència que va tenir la CNT a tot l'Estat espanyol durant l'anomenada Transició democràtica. Banderes vermelles i negres de la CNT i negres dels grups àcrates es desplegaven als sons del cant A les barricades. Hi van intervenir Josep Peirats, Frederica Montseny, Enric Marco, Juan Gómez Casas, Fernando Piernavieja, Antonio Morales, entre d'altres destacats militants vinguts de l'exili francès i de la CNT de l'Interior. Durant el míting van sorgir les diverses sensibilitats que cohabitaven en el si del sindicat, des de la «generació exiliada» (Montseny, Peirats) fins a la militància més jove (Morales, Piernavieja), sorgida del neollibertarisme, del Maig 68 i de l'antifranquisme peninsular. En aquest ambient, a Catalunya es van afiliar més de 70.000 persones en el sindicat anarcosindicalista.

Míting de Montjuïc (2 de juliol de 1977)

Naixements

Notícia de l'accident d'André Courtois apareguda en el periòdc lionès L'Écho de Lyon del 17 d'agost de 1892

- André Courtois: El 2 de juliol de 1836 neix a Paray-le-Monial (Borgonya, França) l'anarquista André Courtois. Sos pares es deien Nicolas Courtois, mestre d'aixa, i Marie Clourenet. Treballava de sabater a Lió (Arpitània). El 29 d'octubre de 1882 va ser nomenat tresorer de la Federació de la Regió de l'Est, coneguda com «Federació Revolucionària», que arreplegava, des del març de 1881, la major part dels anarquistes de la zona est francesa. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb nombrosos militants de la Federació Revolucionària, arran de les violentes manifestacions dels miners l'agost de 1882 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) i dels atemptats amb bomba perpetrats l'octubre de 1882 a Lió. Encausat en l'anomenat «Procés dels 66», va ser inclòs en la «II Categoria». Jutjat el 8 de gener de 1883 pel Tribunal Correccional de Lió, va ser condemnat el 19 de gener d'aquell any a un any de presó, a una multa de 100 francs i a cinc anys de prohibició dels drets civils. El 18 d'agost de 1892 un tramvia, al pas pel pont de la Guillotière de Lió, li va passar per damunt i a resultes d'aquest fet patí l'amputació de les dues cames. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Charles Malato (ca. 1905)

- Charles Malato: El 2 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 3 de juliol– de 1856 –la partida de defunció i algunes fonts policíaques citen erròniament el 7 de setembre de 1857– neix a Foug (Lorena, França) el destacat periodista, escriptor, dramaturg, corrector d'impremta, lliurepensador, maçó i propagandista anarquista, sindicalista i anticlerical Charles Antonio Malato –la partida de defunció cita Armand Antoine Charles Malato de Cornet–, conegut com Charles Malato i que va fer servir diversos pseudònims (Polydore Barbanchu, Cosmos, La Cocarde, Talamo, Thiosse, etc.). Son pare, el rendista Antonio Malato de Cornet (Antoine Malato), nascut a Sicília, combaté en la Revolució italiana de 1848 i per això s'hagué d'exiliar a França, lluitant posteriorment en l'aixecament del 2 de desembre de 1851 i en la Comuna de París; sa mare, Marie-Louise-Octavie Hennequin, era natural de Lorena. En 1894 ambdós, per orquestrar una fallida fraudulenta de la seva botiga, van ser condemnats a la deportació a Nova Caledònia i son fill, que aleshores acabava els seus estudis clàssics i es preparava per a estudiar medicina, els seguí, embarcant tota sa família l'1 de març de 1875 a bord del vaixell Var al port de Brest (Bretanya). A Nova Caledònia Charles Malato treballà com a telegrafista i, molt interessat per la cultura canac, va ser, amb Louise Michel, un dels pocs francesos que va fer costat la revolta nativa de 1878. Sa mare morí en la deportació, però son pare va ser agraciat el 27 de novembre de 1879, amnistiat l'11 de juliol de 1880 i retornà amb son fill a la metròpoli el juny de 1881. En aquesta època Charles Malato es definia com a «republicà internacionalista». En arribar a París visqué als baixos fons del XX Districte i treballà com a redactor de l'Agence Continentale, una agència de premsa econòmica i política dirigida per l'exgaribaldí Raqueni. L'antic communard Olivier Pain el va fer entrar en la redacció del periòdic radicalsocialista Le Réveil Lyonnais, però aquesta publicació ràpidament va declarar-se en bancarrota, retornant a l'Agence Continentale. En aquesta època, a més de prendre consciència socialista, va escriure la seva primera novel·la de fulletó, David Marx, per al diari francoitalià de Raqueni La Gazette du Soir i quan aquesta publicació va fer fallida creà la seva pròpia agència de premsa, l'Agence Cosmopolite, que editava despatxos traduïts de la premsa estrangera i que durà fins la seva detenció l'abril de 1890. Entre 1884 i 1885 llegí assíduament La Bataille, diari socialista de l'antic communard Prosper-Olivier Lissagaray, però el trobà molt moderat. Durant l'estiu de 1885 assistí a un míting de l'anarquista Joseph Tortelier que el va deixar fortament impressionat i l'octubre d'aquell any prengué part en una manifestació popular contra el diari Le Gaulois, que havia il·luminat la seva façana per a celebrar la victòria reaccionària en les eleccions legislatives, i fou allà on pronuncià el seu primer discurs de manera improvisada. Amb Jacques Prolo, Léon Ortiz (Schiroky) i el desertor belga Gérondal, membres del grup literari «Cercle de la Butte» que es reunia a Montmartre, fundà el Grup Cosmopolita, políticament acostat al periòdic Le Cri du Peuple, editat per Séverine, i que tingué la seva primera aparició el maig de 1886 durant la commemoració de la Comuna de París al cementiri de Père-Lachaise. El setembre de 1886 aparegué el primer número del periòdic La Révolution Cosmopolita. Journal révolutionnaire socialiste indépendant, que publicà quatre números amb una tirada de 5.000 exemplars. L'ebenista Émile Méreaux s'adherí al Grup Cosmopolita per a fer proselitisme anarquista i gràcies a ell el grup es decantà pel pensament llibertari. Després que nombrosos italians entressin en el grup, s'intentà crear una Lliga Cosmopolita, rèplica a la Lliga dels Patriotes de Paul Déroulède. El desembre de 1887, amb altres nombrosos anarquistes, es barrejà amb els manifestants boulangistes, però el seus eslògans de «Visca la Social!» van ser emmudits pels de «Visca Boulanger!»; engegaren aleshores una campanya de mítings sota el títol «Ni parlamentarisme, ni dictadura: la Social!». El juliol de 1888, amb Léon Ortiz i Alain Gouzien, edità el número únic del periòdic L'Esprit de Révolte. En aquesta època conegué Ernest Gegout, que en aquell moment dirigia el setmanari socialista revolucionari anarquitzant L'Attaque, amb qui començà a col·laborar amb Sébastien Faure i Lucien Weil, entre d'altres, i s'adherí a la idea de la «vaga general» i el sindicalisme revolucionari promogut per Joseph Tortelier. Sobre aquest tema, l'agost de 1888, va fer un míting, amb Joseph Tortelier i Louise Michel, durant la vaga dels terrelloners parisencs. Entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 participà en el Congrés Anarquista Internacional, celebrat a la Sala del Commerce de París, on parlà sobre l'actitud dels anarquistes en cas de guerra i lloà la insurrecció armada. En aquests anys fou corresponsal del periòdic anarquista londinenc Freedom. En 1889 publicà el seu primer llibre polític, Philosophie de l'anarchie, on criticà l'«ultraespontaneisme», característic de l'anarquisme d'aquells anys, i on reivindicà la necessitat d'un «programa» revolucionari anarcocomunista i criticà alguns axiomes llibertaris, com ara el refús absolut al vot, idees que van ser respostes per Jean Grave en La Révolte. Abans de l'1 de maig de 1890 L'Attaque va deixar-se de publicar per les denúncies judicials a causa d'un article seu titulat «La lutte» i el 28 d'abril va ser condemnat, amb Ernest Gegout, a 15 dies de presó i a 3.000 francs de multa i aquell mateix dia el Ministeri de l'Interior francès redactà una decret d'expulsió al seu nom acusat d'«agitador italià», argumentant que son pare mai no es va naturalitzar francès i que sa mare havia perdut la nacionalitat en casar-se amb un estranger. Malato i Gegout purgaren la pena a la presó parisenca de Sainte-Pélagie i poc després se sumà Jean Grave, condemnat a sis mesos de presó per un article publicat en La Révolte, moment en el qual Malato i Grave es van reconciliar de les seves anteriors disputes. El juliol de 1891 Malato i Gegout van ser alliberats i per a evitar un escàndol el Ministeri de l'Interior suspengué la seva expulsió. Ambdós publicaren aleshores un llibre en clau d'humor sobre les seves experiències a la presó, Prison fin-de-siècle, i paral·lelament publicà Révolution chrétienne et révolution sociale, marcadament sindicalista i pro feminista. En 1892 desaprovà la campanya contra el Primer de Maig engegada per Sébastien Faure. Arran dels atemptats de Ravachol de març de 1892, que provocaren la primera gran ona repressiva antianarquista, decidí, abans de ser detingut, exiliar-se i el 4 d'abril, transvestit de pastor anglosaxó, desembarcà a Londres (Anglaterra). Per evitar els confidents policíacs, sovint va fer servir el pseudònim Polydore Barbanchu i a la capital anglesa es guanyà la vida fent classes de francès i exercint de secretari d'Henri Rochefort, escriptor pamfletari també exiliat. Durant aquesta època mantingué la corresponsalia de Londres per al periòdic L'Intransigeant, signant les col·laboracions sota els pseudònims Cosmos i La Cocarde. El desembre de 1892, amb Nicolas Nikitine, creà Le Tocsin, periòdic anarquista dels exiliats londinencs partidari de la violència política i de l'entrada dels anarquistes en els sindicats i que perdurà fins l'octubre de 1894. A Londres col·laborà en Fortnighty Review, freqüentà Émile Pouget i els cercles anarquistes francesos, italians i britànics; especialment milità en el grup «L'Avant-Garde», amb Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i Louise Michel. També formà part del comitè organitzatiu d'una festa al Grafton Hall que se celebrà l'1 d'abril de 1893, on estrena el vodevil en un acte Mariage par la dynamite. Setmanes després, l'abril de 1893, amb Errico Malatesta i Josep Delorme (Bercknell), marxà cap a Brussel·les (Bèlgica) per a participar en un eventual cop de mà en ocasió d'una vaga general, que resultà un fracàs. El 12 de gener de 1894 marxà cap al nord d'Itàlia amb la intenció de catalitzar un aixecament en un moment de revoltes populars, però amb vuit companys abandonà la regió de Biella (Piemont, Itàlia) sense haver aconseguit el seu propòsit, retornant a Londres. Aquest mateix any, publicà la seva autobiografia De la Commune à l'anarchie. Després de l'atemptat d'Émile Henry, acceptà concedir una entrevista al periòdic Le Matin, que es va publicar el 28 de febrer de 1894, on, després de mostrar la seva «admiració» i «respecte» per Auguste Vaillant, que havia atemptat contra l'Assemblea Nacional francesa, criticà els atemptats indiscriminats d'Émile Henry. Després de l'amnistia de febrer de 1895 retornà a França i el 26 d'abril d'aquell any va ser detingut ja que el decret d'expulsió d'abril de 1890 encara era vigent, essent alliberat dos dies després. També va ser detinguda i alliberada poc després la seva companya Louise-Léonie Louis. Entrà com a redactor de L'Intransigeant, d'Henri Rochefort, on va fer campanya contra la monarquia espanyola, capficada en una guerra colonial a Cuba i llançada en una sagnant repressió contra el moviment anarquista. El 10 de setembre de 1896, amb Henri Rochefort i Achille Steens, fou un dels fundadors del Comitè Francès de Cuba Lliure (CFCL) i participà en totes les campanyes que portà a terme fins la seva dissolució el març de 1897. Paral·lelament, amb Fernando Tarrida del Mármol, engegà una campanya per l'amnistia dels vuit anarquistes condemnats a mort arran dels atemptats del carrer dels Canvis Nous de Barcelona («Procés de Montjuïc»). El 28 de desembre de 1896 fou un dels oradors del gran míting organitzat pel CFCL a favor de la revolució cubana i contra la «Inquisició espanyola». En 1897, a instàncies d'Émile Janvion i Jean Degalvès, va fer de professor al seu projecte d'escola llibertària. En aquesta època publicà Les joyeusetés de l'exil, crònica humorística de la vida i de les dissensions dels exiliats francesos a Londres. Durant la primavera de 1898 partí cap a Catalunya, on alguns amics l'havien cridat per a fer costat l'evasió del revolucionari anarquista Ramon Sempau Barril de la fortalesa barcelonina de Montjuïc, temptativa que resultà un fracàs. Després passà a València (País Valencià), on el juliol d'aquell any havien esclatat revoltes arran de la derrota espanyola a Cuba, i a Cartagena, també en agitació. Amb les mans buides, retornà a França. En ple «Cas Dreyfus», abandonà L'Intransigeant, que havia esdevingut una publicació antisemita, i col·laborà en L'Aurora, d'Ernest Vaughan, on també escrivien els anarquistes Émile Janvion, Bernard Lazare i Urbain Gohier. L'octubre de 1898 cosignà (Jean Allemane, Charles-Albert, Pierre Bertrand, Aristide Briand, François Broussouloux, Antoine Cyvoct, Pascal Fabérot, Sébastien Faure, Émile Janvion, Joindy, Henri Leyret, Armand Matha, Octave Mirbeau, Pellerin, Fernand Pelloutier, Émile Pouget, Valéry) el manifest de la Coalició Revolucionària, que arreplegava republicans, demòcrates, lliurepensadors, socialistes, revolucionaris i llibertaris contra la reacció (clericals, realistes, cesaristes, antisemites, nacionalistes, etc.), i en 1899 entrà en Le Journal du Peuple, diari dreyfusard d'extrema esquerra fundat per Sébastien Faure. L'11 de juny de 1899 prengué part en la manifestació de defensa de la República a Longchamp (París, França), que acabà en desordres i on va ser detingut; l'endemà, el Tribunal Correccional el condemnà a 50 francs de multa per portar «arma prohibida» (un vit de bou). El desembre de 1899, després de la fallida de Le Journal du Peuple, retornà a L'Aurora i durant uns anys es mantingué al marge del moviment anarquista, ben igual com li va passar a Sébastien Faure després del «Cas Dreyfus». En aquesta època participà en la Lliga dels Drets de l'Home, en la Libre-Pensée i en la francmaçoneria, formant part de la redacció de L'Aurora, dedicant-se a l'escriptura i al periodisme, i consagrant-se a la lluita anticlerical. Reivindicà, sense èxit, l'admissió de les dones en la maçoneria. El 3 d'agost de 1902 va ser detingut en una manifestació anticlerical en plena campanya contra les congregacions religioses. Quan el juny de 1903 Georges Clemenceau prengué la direcció de L'Aurore, abandonà el diari i va escriure durant un temps en L'Action, esforçant-se per viure de les seves obres dramàtiques i de les seves novel·les. En 1904 la seva peça teatral antireligiosa Fin du ciel va ser prohibida per la censura. Aquest període de compromís de Malato amb el Gran-Orient de França va ser durament criticat pel moviment anarquista, des de Jean Grave en Les Temps Nouveaux fins a Émile Janvien en L'Ennemi du Peuple, encara que Francis Jourdain, des de Le Libertaire, recalcava que malgrat la seva iniciació maçònica mai no havia adjurat de les seves idees revolucionàries. Tot i això, en 1908 presentà la seva dimissió de la francmaçoneria. En 1905 reaparegué en la tribuna dels mítings obrers i antimilitaristes, fent costat l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada l'any anterior, i la campanya orquestrada per Émile Pouget dins de la Confederació General del Treball (CGT) per a la vaga general del Primer de Maig de 1906. Encara que l'any 1905 vingué marcat per l'anomenat «Cas del carrer de Rohan»: durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny, a la cantonada dels carrers Rivoli i Rohan, un individu llançà dues bombes al seguici del president de la República francesa Émile Loubet i del rei Alfons XIII d'Espanya, aleshores de visita a París, i com a resultat 17 persones resultaren ferides, moltes greument, mentre els caps d'Estat sortiren indemnes. L'autor d'aquest fet, que mai no va ser detingut, va ser l'anarquista català que responia al nom fals d'Alejandro Farrás Pina (o Eduardo Aviñó Torner) i que alguns han identificat com Mateu Morral Roca i altres com Fernando Vela. El fet és que la policia estava al corrent del complot, ja que el 25 de maig havia detingut els anarquistes Pedro Vallina Martínez, Fernando Palacios, Jesús Navarro Botella i Bernard Harvey com a sospitosos d'haver preparat l'atemptat. La justícia francesa inculpà també a Malato i al sabater Eugène Caussanel, que jugà el paper de bústia per a la correspondència entre el primer i el moviment llibertari espanyol i que havia rebut des de Barcelona bombes semblants a les que havien esclatat al carrer Rohan. Malato afirmà que mai no havia demanat bombes, de les quals se'n va desfer, i que tot era un muntatge preparat per la policia espanyola. El juliol de 1905, quan encara era a la presó, publicà La Grande Grève, que va ser ben rebut en els cercles sindicalistes enfeinats en la campanya portada a terme per la CGT. Entre el 27 i el 30 de novembre de 1905 es desenrotllà a l'Audiència del Sena l'anomenat «Procés dels Quatre» (Malato, Vallina, Harvey i Caussanel), on Malato va ser defensat per l'advocat Albert Wilm i en el qual testimoniaren al seu favor nombroses personalitats (Armand Matha, Henri Rochefort, Hinck, Ernest Vaughan, Émile Janvion, Lucien Descaves, Amilcare Cipriani, Fortuné Henry, Sébastien Faure, Liard-Courtois, Charles Martel, Léon Jaubert, Chauvière, Meslier, Jaurès, Dejeante, Francis de Pressensé, Aristide Briand, Gérault-Richard, Estebanes, Fernando Tarrida del Mármol, Alejandro Lerroux, etc.). Durant el judici quedaren paleses les manipulacions policíaques espanyoles i franceses i els quatre inculpats van ser absolts. Un cop lliure, s'integrà en la campanya per la vaga general del Primer de Maig i el 22 d'abril participà, amb altres oradors de la CGT i estrangers, en un gran míting dirigit als treballadors immigrats a la Borsa del Treball parisenca. El 8 de juny prengué la paraula amb Victor Griffuelhes, Beausoleil, Albert Lévy, Émile Janvion i René de Marmande, en un míting d'empleats en vaga. També va fer promoció internacional d'aquesta campanya tot escrivint un article per al número únic del periòdic d'Errico Malatesta Verso l'Emancipacione. Fins al 1914 el veurem participant activament en els actes del moviment obrer i fent d'orador en mítings llibertaris i sindicalistes revolucionaris. Durant la tardor de 1906 col·laborà en L'AIA, el butlletí d'aquesta organització antimilitarista editat per Eugène Merle i Miguel Almereyda. També col·laborà en La Guerre Sociale, creat pels dos anteriors i Gustave Hervé. Durant el primer semestre de 1907 muntà, amb Sébastien Faure, una campanya a favor de Francesc Ferrer i Guàrdia, que es jugava una pena de mort per «complicitat» amb l'atemptat de Mateu Morral Roca contra el rei Alfons XIII d'Espanya. El 12 de juny de 1907 el pedagog anarquista català va ser absolt i marxà cap a París per a reunir-se amb els amics que li havien fet costat. La campanya pro Ferrer tingué tant de ressò internacional que la Junta del Partit Liberal Mexicà (PLM), animada des de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) per Ricardo Flores Magón, anomenà Malato portaveu europeu seu i a partir d'aquest moment publicà de tant en tant articles sobre la situació social mexicana. En 1908 heretà per sorpresa 100.000 francs d'un vell company desconegut i amb aquests diners proposà a Émile Pouget la publicació d'un periòdic. Però Malato en aquest moment passava dificultats econòmiques ja que no treballava en L'Aurore i s'havia d'ocupar de la seva companya aleshores malalta, i finalment només lliurà entre 20 i 30.000 francs a Pouget, fet que donà lloc a La Révolution, publicació en la qual Malato fou un dels seus redactors principals durant els seus dos mesos d'existència. A partir de 1908, amb Sébastien Faure, Armand Matha i Aristide Pratelle, formà part del Comitè Francès de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI), fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia. Durant la tardor de 1909 prengué part activa en la campanya per l'alliberament de Ferrer, qui finalment va ser executat pel govern d'Antoni Maura Montaner. L'agost de 1910 col·laborà en el número especial de Les Temps Nouveaux contra els treballs forçats als batallons africans (Biribi). En 1911 abandonà La Guerre Sociale, encara que mantingué una estreta amistat amb Gustave Hervé, i l'abril d'aquell any esdevingué un dels pilars de la redacció de La Bataille Syndicaliste. Sense adherir-s'hi, prengué la paraula en nombrosos mítings de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i col·laborà en Le Libertaire, incloent un llarg editorial en favor de la Revolució mexicana publicat en el número del 20 de maig de 1911. En aquest mateix mes, el seu nom es va veure implicat en un «complot» per a atemptar contra diversos establiment de la policia orquestrat per les pròpies autoritats i, després que el seu nom sortís en els diaris, Malato denuncià el prefecte Louis Lépine i el seu ajudant Lucien-Célestin Mouquin, responsables de les «filtracions» a la premsa. Entre 1913 i 1914 prengué part en la campanya per l'alliberament d'Augusto Masetti, soldat italià que havia disparat contra un oficial per protestar contra la guerra colonial a la Tripolitana. L'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, fou un dels que des del si de La Bataille Syndicaliste reivindicà les posicions de la CGT de vaga general contra la guerra, però després modificà la seva opinió fent una crida a transformar la guerra imperialista en guerra civil a Alemanya i criticant els pacifistes. Durant tota la guerra esdevingué una de les firmes més bel·licistes i patriotes de La Bataille Syndicaliste i de La Bataille, i el febrer de 1916 fou un dels signants del «Manifest dels Setze». A començament de 1918 passà uns mesos a Londres amb son nebot i intentà ser reclutat i marxar al front, però va ser eximit a causa de la seva edat. No obstant això, es presentà voluntari a França i va ser incorporat el 8 de juny de 1918, encara que no va ser enviat al front i només va fer tasques a l'Escola Militar com a secretari de l'Estat Major, a l'Hospital del Lycée Michelet de Vanves i al Centre Faidherbe. Després de la I Guerra Mundial col·laborà en Les Temps Nouveaux i Plus Loin, òrgans dels exanarquistes que havien fer costat la «Unió Sagrada». En aquesta època es guanyà la vida com a corrector a l'Assemblea Nacional i l'1 de gener de 1928 s'afilià al Sindicat de Correctors, on trobà nombrosos llibertaris. Va fer costats les activitats de l'editorial de «La Escuela Moderna», que continuava amb la tasca pedagògica de Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre el 5 d'octubre de 1937 i el 29 de març de 1938 publicà en el diari Le Peuple la seva autobiografia sota el títol «Mémoires d'un libertaire». És autor d'Avant l'heure (1887), Philosophie de l'anarchie (1889), Prison fin-de-siècle. Souvenirs de Pélagie (1891, amb Ernest Gegout), Révolution chrétienne et révolution sociale (1891), Mariage par la dynamite (1893, inèdit), De la Commune à l'anarchie (1894), Contes néocalédoniens (1897, sota el pseudònim Talamo), Les joyeusetés de l'exil (1897), L'homme nouveau (1898), La Prochaine (1899), César. Pièce satirique en 2 actes (s.d.), La sape. Pièce sociale en 3 actes (1900), Barbapous. Drame satirique en 2 actes (1900), Les mémoires d'un gorille (1901-1905, com a Talamo), Un jeune marin (1901, com a Talamo), L'admission de la femme dans la franc-maçonnerie (1902), Les enfants de la liberté (1903, com a Talamo), Fin de ciel. Fantaisie irreligieuse en 4 actes i 5 tableaux (1904, inèdita i prohibida per la censura), La Grande Grève (1905), En guerre! Pièce de théâtre (1905), Les classes sociales au point de vue de l'évolution zoologique (1907), Pierre Vaux ou Les malheurs d'un instituteur (1907), Entre deux amours (1910), L'assassinat de Ferrer. Éclaircissements (1911), Les Fiancés de l'An II (1911), Le général Vendémiaire (1911), Les Comuneros (1912), Maria Pacheco (1913), Perdu au Maroc (1915), Le Nouveau Faust. Drame politico-fantaisiste en 4 actes (1919) i Les Forains (1925). Charles Malato va morir el 7 de novembre de 1938 al seu domicili del XIV Districte de París (França) i va ser incinerat quatre dies després al cementiri de Père-Lachaise.

Charles Malato (1856-1938)

***

Notícia de la detenció de Giovanni Mezzano apareguda en el diari parisenc Le Galois del 23 d'abril de 1892

- Giovanni Mezzano: El 2 de juliol de 1858 neix a Locana (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Mezzano, també conegut com Jean Mezzano. Era fill de Giacomo Mezzano i de Maria Cogna. Es guanyava la vida treballant de ferrer. Cap el 1882 s'establí a Saint-Chamond (Alvèrnia, Arpitània), on treballava de forjador a la fabrica Petit i vivia al número 35 del carrer Vignette. A finals de 1891 va ser un dels organitzadors de les conferències de Sébastien Faure celebrades a Saint-Chamond. En 1892 va ser fitxat com a «anarquista reputat molt perillós» i amb la recomanació d'expulsar-lo. El 23 d'abril de 1892, ben igual que nombrosos companys anarquistes arreu de França, va ser detingut preventivament davant la convocatòria de manifestació del Primer de Maig. El 26 d'abril de 1892 es va decretar la seva expulsió de França i el 10 de maig d'aquell any se li va notificar. El 28 de març de 1895 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Niça (País Niçard, Occitània) a 15 dies de presó per vagagunderia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Eugène Lefebvre (2 de juliol de 1894)

- Eugène Lefebvre: El 2 de juliol de 1866 neix a Saint-Pierre-d'Autils (Normandia, França) l'anarquista Eugène Anatole Octave Lefebvre. Sos pares es deien Denis Théodore Lefebvre, paleta, i Louis Délaïde Delavigne, modista. Es guanyava la vida com a escultor en fusta a París (França). Assistí regularment a reunions anarquistes. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia amb adreça desconeguda. En el llistat d'anarquistes del 14 de juliol de 1894 vivia al número 161 del carrer Charenton des d'agost de 1893. L'1 de juliol de 1984 el seu domicili, com el d'altres 155 anarquistes, va ser escorcollat pel comissari Archer. En aquesta època vivia al número 33 del carrer 3 Frères. Malgrat l'escorcoll resultés negatiu, va ser portat a comissaria i l'endemà fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; posat a disposició judicial, va ser encausat per «associació criminal». El 31 de desembre de 1894 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes i vivia al número 20 del carrer Tholozé. En els anys posteriors canvià de domicilis. No sabem si es tracta del mateix E. Lefebvre (Le Chatouilleux) que fou l'impressor gerent del periòdic parisenc Le Camarade (1899). Eugène Lefebvre va morir el 2 de novembre de 1926 a l'Hospital Max Fourestier de Nanterre (Illa de França, França).

***

Nella Giacomelli

- Nella Giacomelli: El 2 de juliol de 1873 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) la mestra anarquista Nella Giacomelli. Sos pares es deien Paolo Giacomelli i Maria Baggi. Amb sa germana Fede, realitzà estudis de magisteri i va fer de mestra cinc anys abans d'abandonar l'ensenyament a resultes de les seves divergències amb les autoritats municipals. Cap al 1894, quan va aconseguir la majoria d'edat, a causa dels desacords amb sa mare, va deixar la família i s'instal·là a Milà, on va començar a interessar-se per les qüestions socials. D'antuvi militant socialista, en 1898, follament enamorada d'Oberdan Gigli, va intentar suïcidar-se. En 1900 va conèixer el professor de química i militant anarcoindividualista Ettore Molinari que necessitava una institutriu per a sos infants. Ambdós es van consagrar a una intensa propaganda anarquista, com ara la fundació del periòdic Il Grido della Folla (1902-1907), on va signar els seus articles sota el pseudònim Iréos. En 1905 va marxar a França i es va instal·lar a la colònia llibertària «L'Essai» a Aiglemont, estada que després narrarà en un fullet. En 1906, després de la ruptura amb el grup editor d'Il Grido della Folla, amb Molinari va fundar un nou periòdic setmanal, i diari durant una temporada, La Protesta Umana (1906-1909), que serà demandant en nombroses ocasions i on ambdós desenvoluparan les seves tesis anarcoindividualistes i antiorganitzatives. També va col·laborar en el periòdic antimilitarista clandestí Rompete le file (1907-1913), editat per Marie Rygier i Filippo Corridoni. Durant la Gran Guerra, sota el pseudònim Petit Jardin, va escriure en la premsa llibertària i es va pronunciar contra la intervenció d'Itàlia en el conflicte, a favor de l'internacionalisme i contra els anarquistes intervencionistes. L'1 de maig de 1916 llançà un manifest contra la guerra adreçat a totes les dones italianes i que per la qual cosa serà detinguda i assignada la seva residència a Lodi. Va ser una de les primeres en mostrar la seva solidaritat amb la Revolució russa i en 1917 va col·laborar en el periòdic Cronaca Libertaria, publicat per Leda Rafanelli i Carlo Molaschi aquell any. Després de la guerra va col·laborar en l'únic número del periòdic milanès Guerra e Pace (22 de febrer de 1919) i l'any següent va fer costat el projecte del periòdic anarquista Umanità Nova, en el qual va col·laborar des del primer número. Com la major part dels redactors i col·laboradors del periòdic, va ser detinguda arran de l'atemptat del teatre Diana del 23 de març de 1921 i demandada per «associació de malfactors». Després del trasllat d'Umanità Nova a Roma, va col·laborar tot seguit, sota els pseudònims Inkyo i Rudel, en la revista milanesa Pagine Libertario (1921-1923), fundada per Carlo Molaschi. El maig de 1928, sospitosa d'estar relacionada amb Camillo Berneri, acusat de ser l'organitzador de l'atemptat de Lucetti contra Mussolini, va ser detinguda amb Henry i Lebero Molinari. Alliberada amb sos companys el setembre de 1928, va retirar-se després a Rivoltella, a la riba del llac de Garda. Entre les seves obres podem destacar Una colonia comunista (1907), Le degenerazioini dell'anarchismo (1909), Un triste caso di libellismo anarchico (1909, amb Ettore Molinori), Fattori economici pel successo della rivoluzione sociale (1920), Il giudice Cappone, ovverosia: le farse della giustizia (1921), Meteorre rosse. Dramma in tre atti (1922) i La riforma Alker nell’allevamento del baco (1927). Nella Giacomelli va morir el 12 de febrer de 1949 a Rivoltella (Llombardia, Itàlia).

***

Ressenya policíaca dels anarquistes de Carnolas

- Louis Michel: El 2 de juliol de 1879 neix a Carnolas (Provença, Occitània) l'anarquista Louis Édouard Michel. Era fill de Marius Joseph Michel, mecànic a la Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i al Mediterrani (PLM), i de Léonice Baptistine Ebrard. Es guanyava la vida com son pare, treballant d'ajustador als tallers de la PLM. El 23 de juny de 1899 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Toló (Provença, Occitània) a vuit dies de presó per «cops i ferides». El 16 de novembre de 1900 va ser cridat a fer el servei militar i incorporat en l'11 Batalló d'Artilleria a Peu, però el 26 d'octubre de 1901 va ser destinat com a obrer ferroviari militaritzat. Va fer la campanya d'Algèria entre el 17 de novembre de 1900 i el 23 d'octubre de 1903. Visqué al carrer Victor-Hugo de Carnolas. Va ser fitxat, juntament amb Charles Boeri i Louis Gaston Eugène Marguier, ambdós treballadors de la PLM, com a «anarquistes» del departament del Var. Fadrí, Louis Michel va morir, davant son pare, el 23 de setembre de 1918 al seu domicili, al carrer Viuson, de Carnolas (Provença, Occitània).

---

Continua...

---

[01/07] �Le Communiste-Libertaire� - �Die Brandfackel� - �La Conquista del Pan� - Atemptat de Lucchesi - �A Voz do Trabalhador� - �L'Action Anarquiste� - II Congr�s Nacional de l'UCAI - �La Lanterna� - �Prol�tariat� - Via Durruti - �Volont� - Commemoraci� Bakunin - Messager - Mazan - Demons - Colombo - Maintzert - Albero - S�nchez Bona - Wastiaux - Conte - Aguilar - Lustre - Bernardi - Gonz�lez Ram�rez - Bakunin - Liabeuf - Jord�n - Grugeau - Pouget - �r�mek - Ma�trejean - Llorens - Bernal - Abarca - Ulldemolins - Bondio - Climent - Wieck - S�nchez Ferlosio - Casares - Mart�n Luengo - Petkov - Tomek

Wed, 01 Jul 2026 13:38:41 +0200

[01/07] «Le Communiste-Libertaire» - «Die Brandfackel» - «La Conquista del Pan» - Atemptat de Lucchesi - «A Voz do Trabalhador» - «L'Action Anarquiste» - II Congrés Nacional de l'UCAI - «La Lanterna» - «Prolétariat» - Via Durruti - «Volontà» - Commemoració Bakunin - Messager - Mazan - Demons - Colombo - Maintzert - Albero - Sánchez Bona - Wastiaux - Conte - Aguilar - Lustre - Bernardi - González Ramírez - Bakunin - Liabeuf - Jordán - Grugeau - Pouget - Šrámek - Maîtrejean - Llorens - Bernal - Abarca - Ulldemolins - Bondio - Climent - Wieck - Sánchez Ferlosio - Casares - Martín Luengo - Petkov - Tomek

Anarcoefemèrides de l'1 de juliol

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Le Communiste-Libertaire

- Surt Le Communiste-Libertaire: Pel juliol de 1881 surt a Corning (Iowa, EUA) el primer número del periòdic mensual en llengua francesa Le Communiste-Libertaire. Organe de la Communauté icarienne. Liberté - Justice - Solidarité. Era continuació de La Jeune Icarie. Organe du communisme progressif, editada des de l'1 de maig de 1878. Publicació dels dissidents, estava redactada per Émile Péron i impresa a la tipogràfica de l'anarquista creient Jules Leroux. El seu representant a París era Claude Vallère. Va desaparèixer després d'uns pocs números, però pot ser considerada com una ramificació llibertària de la comunitat fundada per Étienne Cabet. En l'epígraf de la capçalera figurava la famosa cita anarcocomunista: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segon les seves necessitats».

***

Portada del primer número de Die Brandfackel

- Surt Die Brandfackel: Pel juliol de 1893 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del mensual anarcocomunista en llengua alemanya Die Brandfackel. Anarchistische Monatsschrift (La Torxa. Revista anarquista mensual). El primer número en dedicarà moltes pàgines a l'atemptat comès l'any anterior per Alexander Berkman contra l'empresari Henry Clay Frick. El periòdic, editat per Claus Timmermann, publicarà els primers assaigs d'Emma Goldman. Quan Timmermann va ser empresonat a l'illa Blackwell en 1893 el periòdic fou editat per Claus Niedermann. Deixarà de publicar-se el gener de 1895.

***

Capçalera del primer número de La Conquista del Pan

- Surt La Conquista del Pan: L'1 de juliol de 1893 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunista La Conquista del Pan. Aquesta capçalera fa referència al títol d'una de les obres més importants i divulgades de l'intel·lectual anarquista Piotr Kropotkin. Tractà temes locals i internacionals sobre el moviment obrer, a més de textos de clàssics de l'anarquisme i de la filosofia (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Carlo Cafiero, Élisée Reclus, Albert Parsons, Carlo Pisacane, Errico Malatesta, Nicolas Chamfort, Jean-Jacques Rousseau, Victor Hugo, etc.), sense oblidar els purament teòrics i de pensament. En sortiren cinc números, l'últim el 15 de setembre de 1893.

***

L'atemptat de Lucchesi contra Bandi segons un dibuix de l'època

- Lucchesi assassina Bandi: L'1 de juliol de 1894, a Liorna (Toscana, Itàlia), l'anarquista Oreste Lucchesi apunyala de mort el director del diari Il Telegrafo Giuseppe Bandi, autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigeix al periòdic. Lucchesi i els seus còmplices (Amerigo Franchi i Rosolino Romiti) seran jutjats entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència (Toscana, Itàlia) i condemnats a 30 anys de reclusió.

***

Portada d'un número d'A Voz do Trabalhador

- Surt A Voz do Trabalhador: L'1 de juliol de 1908 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarcosindicalista A Voz do Trabalhador. Orgam da Condederação Operária Brazileira. Aquesta publicació de la Confederació Obrera Brasilera (COB) d'antuvi fou bimensual, després passà a setmanal, tornà a bimensual i acabà mensual. Informa sobre vagues, notícies sindicals i orgàniques, lluites socials, repressió policíaca, debats teòrics, cultura anarquista, literatura llibertària, pedagogia, notícies sobre la Revolució mexicana, etc. Arribà a tenir una tirada de 4.000 exemplars. Dirigit per Manuel Moscoso, hi van col·laborar Salvador Alacid, Mota Assunção, A. Barão, Lima Barreto, José Lima de Carvalho, João Crispim, Eurípedes Floreal, Juganço, José Martins, Amaro de Matos, Albino Moreira, Manuel Moscoso, João Penteado, Artur Torres, Marcelo Varema i Neno Vasco, entre d'altres. Patí dificultats financeres i persecucions policíaques. En sortiren 71 números, l'últim el 8 de juny de 1915. En 1985 el Centre de Memòria Sindical de la Secretaria de l'Estat de la Cultura de l'Estat de São Paulo en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció amb un prefaci de Paulo Sérgio Pinheiro.

***

Portada del primer número de L'Action Anarchiste

- Surt L'Action Anarchiste: L'1 de juliol de 1914 surt a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic L'Action Anarchiste. Portava l'epígraf: «Mai no sereu dignes de la felicitat mentre que tingueu alguna cosa vostra i mentre que el vostre odi vers els burgesos vingui únicament del vostre desig rabiós de ser burgesos en el seu lloc.» El responsable d'aquesta publicació (gerent, administrador i redactor) va ser Armand Lebrun, amb el suport de Maurice Fister, Rhillon i Paul Ruscart. Només sortí un altre número, també figurava que era el primer, el 19 de juliol d'aquell any i portava el subtítol «Òrgan anarquista». En 1913 ja havia s'havia publicat a la valona Micheroux una publicació «revolucionària comunista» amb la mateixa capçalera.

***

Portada de l'edició castellana, publicada a Buenos Aires (Argentina), de les resolucions del Congrés de Bolonya

- II Congrés Nacional de l'UCAI: Entre l'1 i el 4 d'abril de 1920 se celebra a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el II Congrés Nacional de la Unió Comunista Anarquista d'Itàlia (UCAI). L'UCAI havia estat fundada en el Congrés de Florència (Toscana, Itàlia) celebrat entre el 12 i el 13 d'abril de 1919 i es definia com a una federació de grups autònoms i que entre congressos estava representada per una Comissió de Correspondència; les resolucions congressuals només eren vinculants per als grups que les acceptaven i per entrar-hi en la federació calia acceptar el «Programa anarquista» de 1919 redactar per Errico Malatesta. Els nombrosos delegats (Anselmo Acutis, Claudio Angelini, Ettore Bonometti, Armando Borghi, Arnaldo Cavallazzi, Luigi Fabbri, Enzo Fantozzi, Nello Garavini, Maurizio Garino, Nella Giacomelli, Diego Guadagnini, Errico Malatesta, Umberto Marzocchi, Armando Picciuti, Attilio Scaltri, Aldo Venturini, etc.), en representació de set-cents grups anarquistes, debateren en aquest II Congrés Nacional sobre els Consells de Fàbrica, el Front Únic i l'adhesió als sindicats, entre d'altres temes. Sota la influència d'Errico Malatesta, que redactà la declaració de principis, basada en el seu «Programa anarquista» de 1919, s'assumiren quatre punts d'acció: necessitat d'armar-se, creació d'un «Front Únic de Subversius», nou funcionament als camps i a les fàbriques i pas de les vagues a les ocupacions. Aquestes resolucions tingueren molta importància en el moviment d'ocupacions de fàbriques que es donà a Itàlia en aquell any. També es decidí abandonar en el nom de l'UCAI («organització de tendència») la referència al «comunisme», concepte desnaturalitzat pel bolxevisme, i d'aquesta manera va ser rebatejada com Unió Anarquista Italiana (UAI) («organització de síntesi»). En acabar el Congrés es decidí encarregar la tasca de la Comissió de Correspondència de l'UAI al Grup Anarquista de Bolonya, que va caure a les mans d'Aldo Venturini, pel que feia a la seva gestió tècnica (correspondència i administració), i a les d'Armando Picciuti i Luigi Fabbri, pel que feia els comunicats. Aquest congrés fou un dels més importants que ha tingut la història del moviment anarquista mundial.

***

Capçalera de La Lanterna [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt La Lanterna: L'1 de juliol de 1932 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana La Lanterna. Periodico Anarchico, editat pels llibertaris italians refugiats a l'Estat francès per ajudar les víctimes de la repressió política a la Itàlia feixista. El responsable en va ser Giuseppe Lucchetti i el gerent Antonin Simon. Hi van col·laborar Ugo Boccardi, Gigi Damiani, Virgilio Fabrucci, Ludovico Rossi i Edel Squadrini, entre d'altres. Exigí la llibertat de l'anarquista Pietro Cociancich, aleshores tancat a la presó marsellesa de Chave per atemptar contra la «Casa dels Italians» d'Aubagne, i de Marinus van der Lubbe, empresonat a Alemanya acusat pels nazis d'haver calat foc el Reichstag. Fou molt crític amb el Congrés d'Orleans de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) d'agost de 1933 i atacà durament els comunistes. A més de Toló, s'editarà més tard a Marsella i a Nimes. La periodicitat fou irregular i l'últim número sortí l'1 d'octubre de 1934.

***

Capçalera del primer número de Prolétariat

- Surt Prolétariat: L'1 de juliol de 1933 surt a París (França) el primer número de la revista mensual Prolétariat. Creada per Henry Poulaille al voltant del grup «Prolétarien» (Lucien Gachon, Léon Gerbe, Ludovic Massé, Édouard Peisson, Tristan Rémy) va consagrar-se a la divulgació de la literatura proletària i volia ser una «revista d'experimentació» al marge de qualsevol política de partit. Es van publicar 12 números fins a juliol de 1934. Hi van col·laborar Sylvain Massé, Charles Bontoux-Maurel, Henriette Valet, Lucien Brunel, Francis André, Nathan Katz, Émile Guillaumin, Joseph Voisin, Lucien Gachon, Henri Hisquin, Rose Combe, Stinj Streuvels, Loffler, Lucien Bourgeois, René Bonnet, entre d'altres.

***

Via Durruti

- Via Durruti: L'1 de juliol de 1937, a Barcelona (Catalunya), en plena guerra civil i després dels «Fets de Maig» d'aquell any, es ret un homenatge públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de novembre de 1936, i a la seva acció revolucionària. La Via Laietana, una de les artèries més importants de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), és aleshores rebatejada oficialment com «Via Durruti». L'acte, que havia de realitzar-se l'anterior 27 de juny i que se suspengué pel mal temps, estava organitzat per la Conselleria Regidoria d'Urbanització i Obres de l'Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT barcelonina. Després de descobrir una làpida al·legòrica en marbre dedicada a Durruti, obra de l'escultor Enric Boleda, col·locada a la façana de la «Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor de l'Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan García Oliver, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny Mañé, pel Comitè Nacional confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz García , que no havia volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a cap de la 26 Divisió. L'homenatge discorregué amb total normalitat.

Via Durruti

***

Capçalera de Volontà

- Surt Volontà: L'1 de juliol de 1946 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número de Volontà. Rivista mensile del Movimento Anarchico di Lingua Italiana. Pia Turroni en va ser el redactor responsable i Giovanna Caleffi Berneri i Cesare Zaccaria hi participaran estretament.

***

Convocatòria de la commemoració publicada en el periòdic tolosà CNT del 24 de juny de 1956

- Commemoració Bakunin: L'1 de juliol de 1956 se celebra a Berna (Berna, Suïssa) el 80 aniversari de la mort de Mikhail Bakunin. El grup anarquista «Le Réveil Anarchiste» de Ginebra (Ginebra, Suïssa) va fer la crida a totes les organitzacions, individus i simpatitzants anarquistes amb la finalitat d'aprofitar l'efemèride per prendre contacte amb els companys i companyes dispersos arreu de Suïssa i per intentar establir-hi un nexe d'unió. La jornada consistí en un dinar a la Casa del Poble de Berna, en una visita a la tomba de Bakunin i en una assemblea anarquista internacional a la Casa del Poble amb la finalitat d'impulsar el moviment llibertari i d'establir vincles. A l'acte van ser invitats companys i companyes dels moviments llibertaris italià, francès, belga i espanyol. L'esdeveniment va ser coordinat per André Bösiger des de Ginebra.

Naixements

Necrològica de Georges Messager apareguda en el diari de Troyes Le Petit Troyen del 21 de maig de 1933

- Georges Messager: L'1 de juliol de 1865 neix a Sainte-Savine (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista i lliurepensador Georges Eugène Messager. Sos pares, fadrins, es deien Eugène Messager, viatjant de comerç i després venedor de fusta, i Brice Eugénie Dimanche, i la parella es casà el 14 d'agost de 1866 a Saint-Benoist-sur-Vanne (Xampanya-Ardenes, França) reconeixent l'infant. Es guanyà la vida treballant de venedor ambulant de diaris (Le Petit Troyen, La Tribune, etc.) a la zona de Troyes (Xampanya-Ardenes, França). L'1 de gener de 1912 estava fitxat com a «anarquista» per la policia. També va pertànyer a la Unió de Lliurepensadors. Després de 40 anys venent diaris, rebé la Medalla d'Honor al Treball de la República. El seu últim domicili fou al número 4 del carrer Jean-de-Mauroy de Troyes. Malalt durant molt de temps, Georges Messager va morir el 20 de maig de 1933 a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Molt popular, a les seves exèquies civils al cementiri de la ciutat assistiren nombroses persones. Deixà companya (Marie-Louise Faron) i un fill (Brice Messager).

***

Notícia de la detenció de Pascal Mazan apareguda en el diari parisenc La Dépêche del 20 de maig de 1910

- Pascal Mazan: L'1 de juliol de 1869 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista François Marius Pascal Mazan. Era fill d'Augustin Lazare Désiré Manuel Mazan, joier, i de Baptistine Chateauminois, planxadora. Es guanyà la vida primer treballant de bagulaire i després de fotògraf. En 1889 va ser cridat a files, però es va ajornar la seva incorporació per «feblesa» fins al 10 de novembre de 1891; passà per diverses unitats fins el 26 d'octubre de 1893, data en la qual va ser llicenciat. A principis de segle milità en el Grup Central Llibertari de Marsella i visqué un temps a Dinha (Provença, Occitània). El 15 de febrer de 1902 va ser detingut a Nimes (Llenguadoc, Occitània), juntament amb altres companys (Auguste Berrier, Célestin Berrier i François Huau), sota la inculpació de «fabricació de moneda falsa», però van ser absolts. Aleshores treballava com a fotògraf. En 1903 vivia al número 15 del carrer Juramy de Marsella i figurava en un llistat de membres de la «Societat per a la creació d'una comuna lliure a Provença». Entre 1904 i 1905 participà activament en la propaganda de l'anarquista Associació Internacional Antimilitarista (AIA), la secció local de la qual estava dirigida per Eugène Merle, que es reunia al Bar Frédéric, al número 11 del carrer Aubagne de Marsella. Entre 1904 i 1905 col·laborà en L'Action Antimilitariste, òrgan de l'AIA, el gerent del qual va ser Auguste Berrier i que estava imprès clandestinament als tallers d'Ange Giretto, al Quan du Canal. El 7 de setembre de 1905 es casà a Marsella amb Anne Marie Folcher i amb aquest matrimoni legitimà tres infants: Felisa Marius Folcher (1894), Baptistin Marius Folcher (1897) i Louis Folcher (1900); en aquesta època vivia al número 23 del bulevard Sakakini de Marsella. Llogà un habitatge al Chemin de Montredon, on albergà Émily Cléro, companya de l'anarquista Eugène Bonaventure Jean-Baptista de Vigo (Miguel Almereyda), aleshores empresonat a Fresnes. El 19 de maig i el 4 d'octubre de 1910 va ser novament detingut, aquesta vegada amb Vincent Cochenette, sota l'acusació de «falsificació de moneda», però finalment va ser absolt per l'Audiència de les Boques del Roine. L'abril de 1912, sota el nom de Pascal, s'establí com a fotògraf al número 2 del carrer Darse, on tenia llogat Jean Marestan. Segons la policia, no assistia a les reunions, però albergava els companys anarquistes que es trobaven en trànsit. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser cridat a files i el 3 d'agost de 1914 va ser integrat en el 2 Grup d'Aviació i, després de passar per diverses unitats, va ser llicenciat el 17 de novembre de 1919. El febrer de 1920 va ser llicenciat definitivament de les seves obligacions militars i obtingué una pensió del 20 per cent a resultes dels seus problemes pulmonars i als omòplats agreujats pel servei militar. En els anys vint visqué al barri marsellès de Mazargues i amb sos fills formava part de l'«Artistic-Club» local, del qual va ser president i tresorer en diverses ocasions, i del «Cercle de la Paix», que es reunien al seu xalet «L'Obélisque». En aquesta època treballava de licorista i era membre de la Cambra Sindical de Botiguers de Begudes de les Boques del Roine. En 1934 vivia al número 217 del carrer Rome de Marsella. Pascal Mazan va morir el 20 de novembre de 1942 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia de la recerca de Vincent Demons apareguda en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 22 d'abril de 1898

- Vincent Demons: L'1 de juliol de 1877 neix al III Districte de Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista il·legalista Vincent Demons –també citat erròniament Desmons– i que va fer servir el pseudònim de Jean Antoine Fernandez. Era fill d'Élie Demons, fuster naval socialista, i de Jeanne Rose Mercadier, venedora d'aviram, i tingué un germà gran, Bernard Desmons, també anarquista il·legalista. Es guanyà la vida com son pare, treballant de fuster en la construcció. Sense feina, visqué al domicili de sa germana a Talença (Gascunya, Aquitània, Occitània) i es dedicava a la venda de periòdics anarquistes. Amb son germà Bernard Demons i altres companys (Edmond François Lapeyre, Joseph Rollant i Jeanne Villeneuve), en 1897 creà la «Banda del Bacalan», dedicada als desvalisaments al barri dels Chartrons a Bordeus, que actuà fins el 1898. En busca i cerca, el 5 d'agost de 1898 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de la Gironda a 20 anys de treballs forçats per «robatoris qualificats». El març de 1900 va ser interceptat, sota el nom de Fernandez, a la presó de Melun (Illa de França, França), on purgava una pena de cinc anys de presó, pronunciada el 17 de maig de 1899 per l'Audiència del Nord per «emissió de moneda falsa», i va ser traslladat a la presó de Bordeus. El 19 de maig de 1900 l'Audiència de la Gironda el condemnà a sis anys de reclusió, beneficiant-se de circumstàncies atenuants, i a cinc anys de prohibició de residència. L'1 d'abril de 1902 va ser integrat en la I Secció Metropolitana d'Exclosos de l'exèrcit i enviat a Mers el-Kebir (Orà, Algèria Francesa; actualment Algèria). El 13 de desembre de 1904 va ser llicenciat per «varius voluminoses». El 7 de juny de 1906 es casà a Talença amb Germaine Martinon. En aquesta època treballava de ferrer i vivia al número 35 del Chemin du Petit Bois de Talença. Durant la Primera Guerra mundial va estar destinat a diverses fàbriques i al 5 Esquadró de Trens. El 29 de juny de 1920 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Bordeus a 50 francs de multa per «venda de vi falsificat per adició d'aigua». Vincent Demons va morir el 20 de febrer de 1948 a Peçac (Aquitània, Occitània).

***

Foto policíaca de Joseph Colombo (10 de març de 1894)

- Joseph Colombo: L'1 de juliol de 1878 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista Joseph Jean Octave Colombo. Era fill natural la cuinera Barba Octavie Jouvenot i del lampista anarquista Giovanni Colombo –el pare reconegué l'infant, però no la mare. En 1893 vivia al número 25 del carrer Pressoir de París i, amb 15 anys, va ser fitxat com a anarquista. Treballava de soldador en bronze. En aquesta època freqüentava les reunions dels Cercle Anarquista Internacional (CAI) i, segons la policia, cantava cançons com Je n'aime pas les sergots o Le pieds plats. El 4 de març de 1893 assistí, juntament amb 500 persones a la reunió que se celebrà a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple, organitzada pels anarquistes del XX Districte de París, l'ordre del dia de la qual fou «La misère et ses conséquences; supression des bureaux de placement, les grands financiers du Panama». El 6 de maig de 1893 també va estar present en un míting amb 400 persones a la Sala Commerce. El 21 de maig d'aquell any assistí, amb una vintena de companys, a una reunió, a la Sala Voisin, al número 118 del carrer Flandres, amb la temàtica «Nécessité de la propagande antipatriotique, par les écrits et par la parole». El 3 de juny de 1893, estava entre les 500 persones que assistiren a la Sala Commerce al míting de protesta contra la condemna de l'anarquista Jean-Baptiste Foret. El 10 de juny de 1893 participà en el míting de protesta contra la sentència del «Cas Savicki», organitzat pels estudiants socialistes, i en el qual assistiren unes 600 persones, i on s'oposaven a un veredicte del Tribunal d'Apel·lació de París on s'ordenava el lliurament al cònsol de Rússia dels papers de l'estudiant nihilista russopolonès Lioudovik Savicki (Louis Savicki), després del seu suïcidi; aquests papers podien ser comprometedors per als exiliats russos i polonesos refugiats a França. L'1 de juliol de 1893 assistí amb 500 persones a la Sala Commerce al míting sobre «L'inquisition bourgeoise, le passage à tabac, la tortura officialle, réclamations sur les cruatés commises dans les prisons et dans les bagnes». El 10 de març de 1894 va ser detingut per agents de la III Brigada de Recerques, juntament amb altres cinc anarquistes (Maurice Bassille, Nicolas Catty, Louis Klein, Louis Lapeyre i Alfred Widcoq); l'escorcoll del seu domicili, al número 25 del carrer Pressoir, no donà cap resultat. Va ser traslladat a comissaria per a ser fitxat i fotografiat pel Servei d'Identificació Judicial i alliberat aquell mateix dia. El 31 de desembre dels anys 1894, 1896 i 1901 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes. El 13 de juliol de 1908 es casà a Bagnolet (Illa de França, França) amb la costurera Céline Amélie Giroud; en aquesta època treballava de capatàs i vivia a Valenton (Illa de França, França). L'última etapa de sa vida la passà a Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França). Joseph Colombo va morir el 20 de desembre de 1965 a l'Hospital Pitié-Salpêtrière de París (França).

***

Signatura d'Urbain Maintzert (1904)

- Urbain Maintzert: L'1 de juliol de 1878 neix a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França) l'anarquista Urbain Bernardin Maintzert. Era fill d'Urbain Maintzert, empleat, i d'Augustine Zélie Lemaire, joiera, i tenia un germà petit, Émile Désiré Maintzert, també anarquista. Es guanyà la vida treballant de carnisser. En 1898 vivia al número 19 del carrer Grilles de Pantin (Illa de França, França). Cridat a files per fer el servei militar, el 15 de novembre de 1899 va ser incorporat en la 7 Secció d'Empleats militars, on va romandre fins el 20 de setembre de 1902. El 2 d'abril de 1904 es casà a Pantin amb la modista Pierrette Mariller. En aquesta època treballava de carnisser i vivia al número 37 del carrer Grilles de Pantin. Durant la dècada dels deu treballà de lleter i formà part del grup anarquista de Pantin-Aubervilliers i vivia al número 17 del carrer Belles Feuilles del XVI Districte de París. Durant la Gran Guerra va estar mobilitzat des del 7 d'agost de 1914 al 30 de gener de 1919, a la 22 Secció de Commis et Ouvriers Militaires d'Administration (COA, Empleats i treballadors administratius militars) de Versalles (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica policíaca de Pere Albero Mataix

- Pere Albero Mataix: L'1 de juliol de 1886 –segons el certificat de naixement i el 29 de juny de 1886 segons la policia francesa– neix a Beneixama (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista Pere Albero Mataix. Sos pares es deien Pere Albero Barceló i Joaquima Mataix Pérez. Treballava de mecànic a l'empresa «Corchera Internacional» de Palamós (Baix Empordà, Catalunya). Durant la primavera de 1914 fou un dels principals instigadors de la vaga de obrers surers i tapers de Palamós i segons la policia, amb altres sis companys, planejà atemptar contra la vida de grans propietaris d'aquesta població, però va escapar-ne amb sos companys fugint de la detenció. Després d'haver estat amagat al domicili de sa mare a Beneixama, creuà els Pirineus i el 28 d'abril de 1914 arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), portant nombrosos fullets anarquistes i diverses crides als obrers de Palamós. En un informe de la policia francesa del 30 d'abril de 1914 el qualificà d'«anarquista intel·ligent, amb certa cultura intel·lectual i amb fama de perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del nomenament de Simón Sánchez Bona apareguda en el periòdic saragossà Vida Nueva del 7 de març de 1936

- Simón Sánchez Bona: L'1 de juliol de 1894 neix a Utebo (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista, i després comunista, Simón Sánchez Bona. Era fill de Santos Sánchez i de Marcelina Bona. Es guanyava la vida treballant en la construcció. Casat a la Península, el març de 1925 emigrà a França. Residí, amb altres anarquistes, durant dos mesos amb una llogatera espanyola al número 11 del carrer Carrerot de Pau (Aquitània, Occitània). En aquesta població s'encarregà de la difusió del periòdic anarquista espanyol publicat a París (França) Tiempos Nuevos. Treballà de manobra a l'empresa de trituració de pedra «Arcaute», regentada per un tal Orthez, a Visanòs (Aquitània, Occitània) i vivia al domicili d'un tal Lapeyre, al carrer Saint-Gilles d'aquesta població. El juny de 1925 va ser detingut per la policia municipal per «embriaguesa i destrucció de productes comestibles». Després va desaparèixer de Pau. De bell nou a la Península, acabà militant en el Partit Comunista d'Espanya (PCE). L'1 de març de 1936 va ser nomenat vicepresident de la Societat de Paletes i Peons «El Trabajo» de Saragossa, adherida a la Unió General de Treballadors (UGT). També, en 1936, va ser president de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT) de l'UGT de Saragossa; secretari agrari del Comitè del Radio Comunista de Saragossa i comptador del buró del PCE de Saragossa. Vivia al número 17 del carrer de la Verónica de Saragossa. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser capturat pel franquistes. Simón Sánchez Bona va ser afusellat el 17 de setembre de 1936 al cementiri de Torrero de Saragossa (Aragó, Espanya).

***

Notícia orgànica de Lucien Wastiaux apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 16 d'octubre de 1925

- Lucien Wastiaux: L'1 de juliol de 1897 neix a l'Hotel Dieu de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Louis Wastiaux, més conegut com Lucien Wastiaux i citat a vegades Vastiaux. Era fill natural d'Émilie Wastiaux, jornalera a Formies (Nord-Pas-de-Calais, França), i va tenir un germà gran, Léon Wastiaux, que va ser militant comunista, i una germana petita, Léontine Wastiaux, que va ser també militant anarquista, tots dos també fills naturals. Es guanyava la vida com a serrador. Sembla que assistí al I Congrés de la Unió Anarquista (UA), celebrat entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 a París (França). El 31 de desembre de 1921 es casà a Roubaix amb la calcetera Élise Baly. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Calvaire Nutin de Wattrelos (Nord-Pas-de-Calais, França). Entre el 16 i el 17 d'abril de 1922 participà en el Congrés Regional Anarquista celebrat a Roubaix i on es va constituir la Federació Comunista Llibertària de la Regió Nord. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 intervingué en el III Congrés de l'UA celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França). També assistí als congressos de l'UA de París, de l'1 al 3 de novembre de 1924, i de Pantin (Illa de França, França), del 31 d'octubre al 2 de novembre de 1925. En aquests anys formà part del Buró Internacional Antimilitarista (BIA), en representació de França. Col·laborà en l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. També va col·laborar, entre 1921 i 1922, en el periòdic Jeunesse Anarchiste, òrgan de la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA); entre desembre de 1923 i març de 1925, en Le Libertaire; i en Revue Internationale Anarchiste. En aquests anys participà activament en el Comitè d'Acció de Roubaix en defensa dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El gener de 1924 fou delegat del grup de Roubaix al Congrés Regional Anarquista del Nord, celebrat a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França), i amb Arthur Vertriest va ser elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la Federació Anarquista del Nord-Pas-de-Calais com a representant del grup. A finals de 1924 era secretari del grup de Wattrelos de l'UA. Entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 fou delegat al congrés d'UA celebrat a Pantin. A principis de la dècada dels trenta visqué a Arnhem (Gelderland, Països Baixos), on va fundar el grup «Les Filleuls de la Paix» (Els Fillols de la Pau), també conegut com «Paix pour les Enfants», destinat a posar en relació famílies franceses i holandeses amb els infants de desocupats alemanys que esdevenien així els seus padrins, i del qual va ser secretari general i tresorer. En aquesta època col·laborà en la revista Évolution. Lucien Wastiaux va morir l'11 de juliol de 1968 al seu domicili de Croix (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Giulio Conte (1953)

- Giulio Conte: L'1 de juliol de 1899 neix a San Nazario (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Conte, també conegut com Napoleone, Il Conte o Mario. Sos pares es deien Antonio Conte i Antonia Benacchio. Després de fer els estudis elementals començà a treballar de pintor i s'adherí d'antuvi al moviment socialista, però després de l'escissió de Liorna (Toscana, Itàlia), s'afilià al Cercle Juvenil Comunista. En 1922, pressionat per sa família, s'adherí al Partit Nacional Feixista (PNF) i prengué part en la «Marxa sobre Roma». En 1923 començà a treballar a la fàbrica d'acer Ansaldo de Cornigliano (Gènova, Ligúria, Itàlia), però caigué malalt i en 1925 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) i acabà venent llibres per a una editorial. En aquesta època s'acostà a l'anarquisme i al sindicalisme de la mà de Gino Petracchini, Virgilio Salvatore i els anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI) Alibrando Giovannetti i Nicola Modugno. A Torí (Piemont, Itàlia) treballà durant un temps a la fàbrica Michelin, però va ser acomiadat de la feina i inscrit en la «Llista Negra» després de ser exclòs del PNF i d'haver rebutjar afiliar-se al sindicat feixista. En 1926 retornà a Gènova, l'agost es casà amb Eleonora Benazzi i el setembre s'exilià a Arpitània, instal·lant-se a Évian-les-Bainsk, on desenvolupà una intensa activitat antifeixista i esdevingué el responsable d'una secció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1928 la policia de fronteres el va inscriure com a «anarquista a vigilar». En aquests anys, a causa de la seva antiga afiliació al PNF, hagué de provar la seva bona fe i la seva adhesió al moviment antifeixista de l'emigració italiana. Un cop es reuní amb sa companya, en 1930 s'instal·là a Anemâsse (Roine-Alps, Arpitània) i continuà amb les seves activitats de propaganda anarquistes i antifeixistes. El 6 de novembre de 1934 va ser inscrit en la Llista núm. 2 dels anarquistes italians i en aquesta època mantingué estretes relacions amb els companys llibertaris de Gènova. No obstant això, en 1935 la policia anotà que aleshores no desenvolupava una gran activitat propagandística. El gener de 1936 participà a Gènova en una reunió sobre les dificultats que patia el moviment anarquista a França presidida per Luigi Bertoni. El setembre de 1936 marxà a Catalunya per fer costat la Revolució i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Caigué malalt i passat uns mesos retornà a França, on participà en el Comitè de Suport a la Revolució Espanyola de Cambèri (Roine-Alps, Arpitània), amb Tomasso Serra, Enrico Zambonini i Dante Armanetti. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet i, a finals d'abril de 1941, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Jutjat, el 23 de juliol de 1941 va ser condemnat a cinc anys de presó i confinat a l'illa de Ventotene. Amb la caiguda del feixisme, el 26 de juliol de 1943 va se alliberat i retornà a Gènova on el 30 d'octubre de 1943 s'integrà, sota el nom de Mario, en la Resistència partisana en un comando de la VI Zona Operativa del Corpo Voluntari della Libertà (Cos de Voluntaris de la Llibertat). Greument malalt de tuberculosi, Giulio Conte va morir el 25 de novembre de 1954 a l'Hospital de San Martino de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 2007 la seva néta Rossana Conte publicà la biografia Non era un uomo qualunque. Giulio Conte (1899-1954).

Giulio Conte (1899-1954)

---

Continua...

---

[30/06] �Qu'est-ce que le propri�t�?� - Vetllada pro �L'Avenir Social� - M�ting a la Cooper Union - M�ting pro Sacco i Vanzetti - �La Rivoluzione Libertaria� - Concert Radio Libertaire - Atemptat d'Schifres - Gu�ry - Heudier - Fl�teau - Brupbacher - Louzon - Couissinier - Baffonn� - Manzac - Zubizarreta - Cavani - Alonso - Quaresma - Gonz�lez Ruiz - Arnal - Fern�ndez Saavedra - Olmedo - Zamorano - Metxnikov - Tanini - Rousseau - Landschoot - Merlino - Pontet - Llop - Vera - Gorion - Oiticica - Gim�nez - Art�s - Cauvin - Cu�a

Tue, 30 Jun 2026 12:44:40 +0200

[30/06] «Qu'est-ce que le propriété?» - Vetllada pro «L'Avenir Social» - Míting a la Cooper Union - Míting pro Sacco i Vanzetti - «La Rivoluzione Libertaria» - Concert Radio Libertaire - Atemptat d'Schifres - Guéry - Heudier - Flûteau - Brupbacher - Louzon - Couissinier - Baffonné - Manzac - Zubizarreta - Cavani - Alonso - Quaresma - González Ruiz - Arnal - Fernández Saavedra - Olmedo - Zamorano - Metxnikov - Tanini - Rousseau - Landschoot - Merlino - Pontet - Llop - Vera - Gorion - Oiticica - Giménez - Artés - Cauvin - Cuña

Anarcoefemèrides del 30 de juny

Esdeveniments

Coberta de Qu'est-ce que la propriéte?

- S'edita Qu'est-ce que la propriété?: El 30 de juny de 1840 s'edita a París (França) el llibre de Pierre-Joseph Proudhon Qu'est-ce que la propriété? ou Recherches sur le principe du droit et du gouvernement. Aquesta primera memòria estava dedicada a l'Acadèmia de Besançon i el fet va provocar un escàndol. El 24 d'agost la institució va exigir la retirada de la dedicatòria en no compartir la responsabilitat de les seves «doctrines antisocials» i Proudhon, becari d'aquesta acadèmia, va haver d'anar a donar-hi explicacions el 15 de gener de 1841.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el diari parisenc L'Humanité del 30 de juny de 1906

- Vetllada pro «L'Avenir Social»: El 30 de juny de 1906 se celebra a la Sala de Festes de l'Émancipation del XV Districte de París (França) una vetllada en suport de «L'Avenir Social», la fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet. L'acte, presidit per Paul Robin, antic director de la casa d'orfes llibertària de Cempuis (Picardia, França), consistí en un concert dels infants i joves del Patronatge Laic del XV Districte, del compositor i pianista anarquista Louis-Alexandre Droccos, dels cantants Maurice Doublier i Paul Saphir, i d'altres artistes (Bru, Gaby, Marx, etc.); en una conferència de la mestra anarquista Félicie Numietska (Félicie Teutscher) sobre l'educació racional i «L'Avenir Social», i en la interpretació de l'obra social en un acte L'instituteur.

***

Portada del pamflet d'Alden Freeman que presentà al míting de la Cooper Union

- Míting a la Cooper Union: El 30 de juny de 1909 es realitza a The Cooper Union for the Advancement of Science and Art, de Lower Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), un gran míting, organitzat per la Free Speech Society (Societat per la Llibertat d'Expressió), en protesta per la persecució policíaca i judicial a la qual es veia sotmesa l'activista anarquista Emma Goldman i per la reivindicació del dret a la llibertat d'expressió. Entre els oradors hi havia el congressista Robert Baker, Alden Freeman –que presentà el seu pamflet The fight for free speech–, Leonard Dalton Abbott, Milton Rathbun, Voltairine de Cleyre, James P. Morton i Harry Kelly, entre d'altres. S'hi van llegir nombrosos telegrames de solidaritat, com ara el d'Eugene Debs. L'accés a l'acte estava acordonat per la policia, presta a detenir Emma Goldman si feia ús de la paraula.

***

Cartell de l'acte

- Míting pro Sacco i Vanzetti: El 30 de juny de 1927 se celebra al local de la Unió Sindical Uruguaiana de Montevideo (Uruguai) un míting en defensa i solidaritat amb els anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti condemnats a mort als Estats Units. L'acte estava organitzat pel Comitè Central de la Unió Sindical Uruguaiana (USU), sindicat de majoria anarcosindicalista amb una presència comunista residual.

***

Capçalera del primer número de La Rivoluzione Libertaria

Surt La Rivoluzione Libertaria: El 30 de juny de 1944, a les acaballes de la II Guerra Mundial, surt a Nàpols (Campània, Italia) el periòdic anarquista clandestí La Rivoluzione Libertaria. Organo dei Gruppi Libertari dell'Italia Meridionale. La capçalera posava com a lloc d'edició Bari (Pulla, Itàlia), però era una estratagema per despistar a les autoritats aliades d'ocupació que negaven el permís d'impremta. Fou el primer periòdic anarquista que es publicà a la Itàlia alliberada i volia ser el pilar per a la reconstrucció del moviment anarquista italià. Les capçaleres dels diversos números portaven textos de diferents autors (Camillo Berneri, Thomas Paine, Evangeli segons Marc, Jean-Marie Guyau i Abraham Lincoln). Estava editat per la parella anarquista formada per Cesare Zaccaria i Giovanna Caleffi (Giovanna Berneri), i comptà amb el suport d'Armido Abbate, Giuseppe Grillo, Tommaso Pedio, Pio Turroni i Emanuele Visone. Trobem textos d'Armido Abbate, E. Andreassi, Mikhail Bakunin, E. Bellini, Luigi Bertoni, M. Cesena, W. J. Durant, Luigi Fabbri, G. Fedele, G. Finzi, Aldous Huxley, David Levi, Errico Malatesta, F. Melis, P. Meyer, M. Nino, P. Oposi, B. Perlandi, G. Salvemini, Ignazio Silone i Giuseppe Stagni, entre d'altres. Ressenyà el Congrés de Grups Llibertaris de la Itàlia Alliberada, que se celebrà entre el 10 i l'11 de setembre de 1944 a Nàpols, i la creació de l'Aliança de Grups Llibertaris (AGL). L'article «Alle donne» de G. Fedele, publicat al número 3 del 7 d'agost de 1944, va ser publicat també en un full solt com a pamflet. Tingué un tiratge de 5.000 còpies i a partir del cinquè número les autoritats aliades dificultaren com pogueren la seva publicació i distribució. En sortiren set números, l'últim el 16 de novembre de 1944. Posteriorment, i ja de manera legal, la parella Zaccaria-Caleffi publicà Volontà. Giornale anarchico (1945-1946) i Volontà. Rivista anarchica (1946-1996).

***

Cartell de l'acte

- Concert de Radio Libertaire: El 30 de juny de 1983 se celebra a la Sala Olympia de París (França) un concert del music Bernard Lavilliers, organitzat per la Federació Anarquista (FA), en suport de Radio Libertaire de París. En aquesta època aquesta ràdio lliure llibertària estava prohibida i així i tot continuava emetent. El concert estava previst realitzar-lo al Pavillon Baltard de Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), però l'ajuntament d'aquesta població el va prohibir i finalment es pogué fer a l'Olympia de París.

***

Constitució de la República francesa de 1958

- Atemptat a la Constitució francesa: El 30 de juny de 1998, a París (França), un grup d'un centenar de persones pertanyents als moviments d'aturats i dels «sense papers» aconsegueixen ocupar els locals del Consell Constitucional i un estudiant llibertari de la Sorbona de 25 anys, Sébastien Schifres, s'apodera d'un dels deu exemplars originals de la Constitució de la República francesa de 1958 al despatx del president Roland Dumas i, abans d'estripar el document, hi escriu damunt la primera pàgina amb tinta roja: «La dictadura capitalista és abolida. El proletariat decreta l'anarquia i el comunisme.» Per aquesta acció iconoclasta Schifres serà condemnat el 8 de setembre de 1998 per la Sala XXIII Correccional del Tribunal de Gran Instància de París a sis mesos de presó amb pròrroga.

Naixements

Foto antropomètrica de Paul Guéry (12 de març de 1894)

- Paul Guéry: El 30 de juny de 1856 neix a Laversine (Picardia, França) l'anarquista Paul Alphonse Guéry. Era fill de Jean Louis Alphonse Guéry, serrador de pedres i pedraire, i de Georgina Philippine Durand. Es guanyava la vida com son pare, de serrador de pedres a jornal. El 21 d'octubre de 1880 es casà al XVII Districte de París amb la modista Maria Lainé, amb qui tingué quatre infants. En aquesta època vivia amb sos pares a París. El 12 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu expedient va ser lliurat el 30 de març al jutge d'instrucció i el 6 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. El 14 d'abril de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes i aleshores vivia al número 32 del carrer Hermet de Saint-Ouen (Illa de França, França), que serà el seu domicili definitiu. Es va presentar candidat per la III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França) en les eleccions legislatives d'abril-maig de 1902. Paul Guéry va morir el 5 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 8 d'abril– de 1904 a Épinay-sur-Orge (Illa de França, França).

***

Notícia sobre la condemna de François Heudier apareguda en el diar parisenc Le Temps de l'1 de juny de 1894

- François Heudier: El 30 de juny de 1863 neix a Le Havre (Normandia, França) l'anarquista il·legalista François David Heudier. Sos pares es deien Augustin François Heudier, que feia feina fent i reparant les bales i els sacs de mercaderies al port, i Françoise Legrand. Treballava com a estibador, auxiliar de «Docks-Entreports» i de la Companyia General Transatlàntica (CGT), i com obrer veler al port de Le Havre. El 15 de març de 1884 es presentà voluntari per cinc anys a l'exèrcit a Le Havre i va ser destinat a l'Equipatge de la Flota a Cherbourg (Baixa Normandia, França), on va romandre fins el 15 de març de 1889, data en la qual va passar a la reserva. Visqué, en unió lliure, encara que posteriorment es casà, amb Augustine Marie Antoinette Hébert, amb qui tenia un infant, al número 4 del carrer Mogador de La Havre i posteriorment al Grand Quai d'aquesta ciutat. En 1889 es presentà com a candidat abstencionista pel departament del Sena-Inferior a les eleccions legislatives del 22 de setembre d'aquell any i intervingué en les reunions publiques tot desenvolupant el pensament anarquista. El 5 de març de 1890 va ser condemnat pel Tribunal de Le Havre a dos mesos de presó per «provocació d'un atropament». L'1 de maig de 1890 va ser interrogat després d'haver distribuït el dia abans el periòdic La Producteur i el 5 de maig d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional de La Havre a dos mesos de presó per «incitació a l'atropament no armat i distribució d'impresos anarquistes», però un decret del 7 de juny de 1890 acordà la remissió de la pena. El 6 de maig de 1891 el Tribunal Correccional de Le Havre el condemnà a dos mesos de presó per «robatori» i el 14 de juny d'aquell any participà en la reunió publica de la Coalició Revolucionària de Le Havre celebrada al Café du Progrés, a la plaça Saint Vincent, per a discutir sobre la necessitat d'una concentració revolucionària i de la pretesa reforma dels «Tres Vuits». En aquesta època la policia el considerava com un dels anarquistes locals més actius. A finals d'abril de 1892, com molt altres companys, va ser detingut preventivament a conseqüència de la manifestació del Primer de Maig programada. El 24 de desembre de 1893, quan el matrimoni Ferrand es trobava a la Missa del Gall, uns desvalisadors s'introduïren per l'escala del seu domicili, al carrer dels Protestants, i s'emportaren pagarés, tres rellotges d'or, una coberteria metàl·lica i un parell de botons de puny d'argent, tot plegat per un valor de 16.800 francs. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada anarquista engegada arran de l'atemptat a la Cambra dels Diputats francesa, en l'escorcoll del seu domicili la policia va trobar fullets i periòdics anarquistes, i una llista de 29 persones, amb la quantitat donada per cadascuna per pagar les despeses de la candidatura anarquista a les eleccions legislatives. En aquesta operació es descobriren els pagarés robats al matrimoni Ferrand al domicili de l'anarquista Louis Jeanne, així com a correspondència amb Heudier. Ambdós van ser detinguts, jutjats el 30 de maig de 1894 per l'Audiència del Sena-Inferior i condemnats, Louis Jeanne a cinc anys de treballs forçats i François Heudier a quatre anys de presó. El 13 de novembre de 1906 va ser condemnatr pel Tribunal Correccional de Le Havre a dos mesos de presó per «complicitat de robatori per encobriment» i el 12 de novembre de 1907 va ser condemnat pel mateix tribunal a sis dies de presos per «embriaguesa». L'11 de febrer de 1908 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Le Havre a tres mesos de presó per «robatori» i a sis dies de presó per «embriaguesa», i el 23 de novembre d'aquell any, pel mateix tribunal, a 15 dies de presó també per «embriaguesa». El seu últim domicili va ser al número 31 del carrer Voltaire de Le Havre. François Heudier va morir el 3 de juliol de 1924 a l'Hospital Flaubert de Le Havre (Normandia, França).

***

Anunci del funeral de Nicolas Flûteau aparegut en el diari de Bourges La Dépêche de Berry del 27 de gener de 1930

- Nicolas Flûteau: El 30 de juny de 1871 neix a Bourges (Centre, França) l'anarquista Nicolas Flûteau. Sos pares es deien François Flûteau, terrelloner, i Anne Poubeau. Sabater de professió, fou a principis de segle un dels animadors del moviment anarquista de la seva ciutat natal. En 1908 abandonà la població, però retornà, ja que la Prefectura de Policia el tenia fixat en 1912 en un llistat d'anarquistes. En aquesta època vivia a la plaça Fin-Renard de Bourges. En 1914 va ajudar econòmicament les «Sopes Comunistes», menjadors populars organitzats per la Borsa del Treball de Bourges. En 1922 vivia al número 1 del carrer Joubert d'aquesta població. Nicolas Flûteau va morir el 26 de gener de 1930 a Bourges (Centre, França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri dels Capucins d'aquesta població.

***

Fritz Brupbacher

- Fritz Brupbacher: El 30 de juny de 1874 neix a Zuric (Zuric, Suïssa), en una família benestant, el metge, antimilitarista i militant socialista i llibertari Fritz Brupbacher. Després d'estudiar Medicina a Ginebra i d'ampliar estudis de psiquiatria a París, va obrir en 1901 la seva consulta en un barri obrer de Zuric i es va casar amb sa primera dona, Lydia Petrovna Kocetkova. Militant socialista revolucionari des del 1898, va freqüentar els cercles llibertaris i va esdevenir molt amic de James Guillaume, de Kropotkin, de Vera Figner i de Pierre Monatte. Com a membre del Sozialdemokratische Partei der Schweiz (SPS, el Partit socialista suís), però antimilitarista –va prendre part en 1905 en la creació de la Lliga Antimilitarista– i partidari del sindicalisme revolucionari, va rebre fortes crítiques des de les files del seu partit i es va veure impulsat a presentar la dimissió en 1920. L'any següent es va afiliar al Kommunistische Partei der Schweiz (Partit Comunista Suís) i va fer nombroses estades a la Unió Soviètica, però com que no havia abandonat el seu esperit crític i les seves idees llibertàries, es va enfrontar als dirigents estalinistes que li van fer la vida impossible. En 1932 va «evadir-se de la cèl·lula», segons la seva expressió i va ser expulsat del Partit l'any següent. També des dels anys 20 va militar amb sa nova companya, Paulette Raygrodski (Paulette Brupbacher), en el moviment neomaltusià, pel dret a l'avortament i per una sexualitat lliure. En 1932 va fer la introducció a la traducció del rus de la Confessió de Bakunin que va fer Paulette Brupbacher al francès. És autor, entre altres obres, de Kindersegen: und kein Ende? (1903), Der Zweck des Lebens (1911), Die helvetische Revolution und die Arbeiterbewegung in der Schweiz (1912), Der Sonderbundskrieg und die Arbeiterschaft (1913), Marx und Bakunin (1913), Der Pariser Kommuneaufstand (1871) (1917), Vom Kleinbürger zum Bolschewik (1923), Um die Moral herum (1917), Wo ist der Sitz der Seele? (1924), Michael Bakunin: der Satan der Revolte (1929), Liebe, Geschlechtsbeziehungen und Geschlechtspolitik (1930), 60 Jahre Ketzer (1935, autobiografia) i Der Sinn des Lebens (1938-1939). Fritz Brupbacher va morir l'1 de gener de 1945 a Zuric (Zuric, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Robert Louzon (Espanya, 1937)

- Robert Louzon: El 30 de juny de 1882 neix al IX Districte de París (França) l'enginyer civil i militant anarquista, sindicalista revolucionari i pacifista Robert Adolphe Alphonse Jules Louzon. Sos pares es deien Paul Julien Georges Louzon, advocat, i Eugénie Justine Barast. Sa família burgesa s'havia enriquit gràcies a la venda dels béns nacionals. Va estudiar a l'institut parisenc de Janson-de-Sailly, amb el seu amic Robert Debré. Després de doctorar-se en Dret amb una tesi sobre la propietat de les mines a França i d'aconseguir un diploma per diversos estudis científics a l'Escola de Mines, va esdevenir enginyer de diverses mines espanyoles i després va ser director de la fàbrica de gas de Saint-Mandé. Ben aviat es va veure atret per les idees socialistes i en 1899 es va adherir a un grup d'estudiants col·lectivistes i es va incorporar al Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR), de Jean Allemane, partidari de la vaga general insurreccional. La lectura del periòdic d'Émile Pouget, Le Père Peinard, va fer d'ell un anarquista. Amic d'Hubert Lagardelle, va escriure en Le Moviment Socialiste articles contra la intel·lectualitat establerta. En 1906, amb l'herència paterna, va comprar un immoble –al carrer de la Grange-aux-Belles, 33– amb la finalitat d'establir la seu de la Confederació General del Treball (CGT), un fet que va implicar la pèrdua de la seva feina a la fàbrica de gas. Company de Pierre Monatte, va col·laborar en La Vie Ouvrière, on va denunciar els tripijocs de les fàbriques de gas. El 6 d'octubre de 1908 es casà al XV Districte de París amb Marie Élisa Coqüus. En aquesta època vivia al número 7 del carrer César Franck. En 1913 es va instal·lar a Tunísia, on va ser propietari d'una explotació agrícola pionera en l'experimentació dels mètodes d'agricultura moderna. Durant la Gran Guerra va lluitar com a capità de zuaus, encara que com internacionalista es va mostrar contrari al conflicte bèl·lic. En 1919 es va adherir al Partit Socialista de Tunísia. En aquesta època va col·laborar en L'Avenir Sociale, òrgan del Partit Comunista de Tunísia. En 1921 va ser demandat per «difamació vers els oficials de l'Exèrcit francès». En sortir de la presó va dirigir un periòdic en àrab que va ser prohibit i que li va implicar un procés com a màxim responsable. En 1922 va ser novament condemnat a sis mesos de presó per haver publicat un fullet i un poema en àrab considerat un atac contra la República francesa al Magrib. Un cop alliberat, va ser expulsat de Tunísia i es va instal·lar a la Costa Blava vivint de rendes. Molt influenciat pel marxisme, va especialitzar-se en els estudis econòmics i en la teoria del sindicalisme revolucionari. En aquesta època va freqüentar assíduament la Universitat Popular «L'Émancipation». Després, amb Pierre Monatte, es va afiliar al Partit Comunista Francès (PCF), col·laborant en L'Humanité, que abandonà el desembre de 1924 arran de les expulsions de Pierre Monatte i d'Alfred Rosmer, i per considerat que el Partit s'havia «russificat». A partir de 1925 va participar en la fundació de la revista La Révolution Prolétarienne. L'agost de 1936, comissionat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola, va marxar a Fes (Marroc) amb la missió de contactar amb els nacionalistes del Comitè d'Acció Marroquí (CAM) per impedir el reclutament de tropes natives per a l'exèrcit franquista. El febrer de 1937, malgrat la seva avançada edat i la seva malmesa salut, va combatre una temporada als fronts d'Aragó enrolat en el Grup Internacional de la Columna Durruti juntament amb Simone Weil. Novament a França, va col·laborar amb Louis Lecoin en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en el seu setmanari. En 1939 va signar amb Louis Lecoin el pamflet Paix immédiate, fet pel qual va ser processat davant un consell de guerra. El juliol d'aquest mateix any va publicar un article, «Tunísia per als tunisians», pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó. Detingut a començaments de 1940, fou tancat durant un any al camp de Bossuet, al sud d'Algèria. En 1947 va reprendre la seva activitat militant des del grup de La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte. Amb la salut molt malmenada, va retirar-se a Canes. Durant els anys cinquanta va redactar, administrar i imprimir la revista Études Matérialistes. Profundament crític amb el totalitarisme soviètic, va interessar-se pel sistema de Tito a Iugoslàvia, país al qual va viatjar sovint. El setembre de 1960 va ser un dels signants del «Manifest dels 121» que reivindicava el dret a la insubmissió durant la guerra d'Algèria. Fascinat per Xina, va fer els 80 anys a Pequín. Entre les seves obre podem destacar L'économie capitaliste. Principes d'économie politique (1925), Impérialisme et nationalisme, deux grands courants du capitalisme moderne (1929), La déchéance du capitalisme (1930), La contrarrevolución en España (1938), L'ère de l'impérialisme (1948), La Chine. Ses trois millénaires d'histoire, ses cinquante ans de révolution (1954), La dialectique scientifique, celle des choses et celle de l'esprit (1970), Cent ans de capitalisme en Algérie (1830-1930) (1998, pòstuma), entre d'altres. Robert Louzon va morir el 8 de setembre de 1976 al seu domicili de «Villa Marie» d'Antíbol (Provença, Occitània). El seu pensament va influir força en Daniel Guerin.

Robert Louzon (1882-1976)

***

Pierre Couissinier

- Pierre Couissinier: El 30 de juny de 1888 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Pierre Clarius Couissinier. Sos pares es deien Pascal Grégoire Coussinier i Anasthasie Barreille. Es guanyava la vida com a jornaler. En 1910 va ser declarat exempt de fer el servei militar per «feblesa general»; no obstant això, el novembre de 1914, en plena Gran Guerra, va ser declarat apte per al servei i lluità als fronts entre el 26 de febrer de 1915 i el 9 d'abril de 1919. El 5 de juny de 1915 es casà a Marsella amb Anna Muller, amb qui tingué tres infants, entre ells el futur anarquista Pierre Pascal Couissinier. El 21 de desembre de 1915, durant la batalla d'Hartmannswillerfkopt (Vieil Armand), a Alsàcia, va ser ferit de bala a la galta esquerra i a l'esquena. Després d'un any de restabliment, retornar al front, on va ser novament ferit per l'esclat d'un obús a l'espatlla esquerra. Després de la guerra, entrà a fer feina d'empleat municipal com a cap de peons de camins. Vivia al número 64 de la Grand Rue, al barri de Saint-Henri de Marsella, on habitaven molts estrangers, sobretot espanyols. En 1922 era secretari del Grup d'Estudis Socials (GES) de Saint-Henri, que s'acabava de reconstituir i que es reunia tots els divendres al Bar Eugène, al número 94 de la Grand Rue. També fou secretari del Comitè d'Interessos de Saint-Henri i del grup esportiu «Saint-Henri-Sports», del qual va ser un dels seus fundadors. La policia el tenia fitxat com a comunista de tendència anarquista i exercí força influència en els cercles revolucionaris i anarquistes. En 1923 participà en el préstec per a l'edició diària de Le Libertaire. En 1929 obtingué una pensió del 40 per cent a resultes de les ferides bèl·liques (pèrdua completa de la dentició, desfiguració facial, etc.). Pierre Couissiner va morir el 23 de febrer de 1967 a l'Hospital Nord de Marsella (Provença, Occitània).

***

Article orgànic de Toussaint Baffoné publicat en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de desembre de 1936

- Toussaint Baffonné: El 30 de juny de 1894 neix a Aubanha (Provença, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Toussaint Isidore Marius Baffonné –sovint citat erròniament Baffone. Era fill pòstum d'Étienne Toussaint Baffonné, calderer, i d'Augustine Julia Anaïs Revest, modista. Es guanyava la vida treballant d'obrer metal·lúrgic (fuster en ferro). En 1914 vivia la número 1 del carrer Delacour de La Ciotat (Provença, Occitània). El 5 de setembre de 1914 s'incorporà a files i, després de passar per diverses unitats, va ser llicenciat el 10 de setembre de 1919, sortint condecorat amb la Creu de Guerra (Estrella de Bronze). En 1920 va ser acomiadat per haver participat en una vaga. L'1 de març de 1921 es casà amb Angeline Élisa Scholn, amb qui tingué dos infants. En 1923 col·laborà en Le Libertaire i era un dels responsables del Grup Llibertari de La Ciotat, adherit a la Federació Anarquista del Sud (FAS). L'octubre de 1925 organitzà una col·lecta en favor de la família de Ferdinand Michel, condemnat a dos anys de presó. En 1928 era tresorer del Grup Comunista Llibertari de La Ciotat. Va ser responsable, en 1932, del grup local de «Les Amis du Libertaire» i aleshores vivia al número 1 del carrer Cour. En 1933 col·laborà en Le Libertaire. En 1936, a més de formar part de la Federació Anarquista Provençal (FAP), era membre del col·lectiu editor (Félix Denègri, Paul Mei, etc.) del periòdic La Voix Libertaire i encara vivia al número 1 del carrer Delacour. Durant la Revolució espanyola formà part del grup local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i del grup «Action Libertaire», el secretari del qual va ser Joseph Bérenger. En aquests anys treballà soldant les peces del buc de les naus a les drassanes navals i va ser acomiadat per haver participat en la vaga del 30 de novembre de 1938. Després de la II Guerra Mundial, visqué al número 195 de l'avinguda Arène de Marsella i treballava a la fàbrica metal·lúrgica «Anciens Établissements Groignard». En aquests anys milità en el grup llibertari del barri de Saint Antoine, adherit a la Federació Anarquista (FA), i era tresorer de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNT-F). El març de 1942 vivia al número 2 de la plaça Cazemajou del XV Districte de Marsella. En 1948 era secretari de la Secció Sindical de la fàbrica «Groignard» de la CNT-F, de la qual també van ser membres Lucien Gori i Antoine Mar. Toussaint Baffonné va morir el 26 d'agost de 1970 al seu domicili del XIII Districte de Marsella (Provença, Occitània).

***

Signatura d'Amélie Manzac (1924)

- Amélie Manzac: El 30 de juny de 1896 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Marie Rose Amélie Manzac, També coneguda com Amélie Lion. Era filla de Michel Manzac, fabricant de begudes i restaurador, i de Félicité Dupré, brodadora. El 29 de desembre de 1924 es casà a Tolosa amb l'impressor anarquista Antonin Lion (Henri Lion). En aquesta treballava de dactilògrafa i vivia amb sa mare ja vídua al número 7 del carrer Quatre Billards de Tolosa. Participà activament en les activitats llibertàries de son company, especialment en la Resistència a Tolosa durant l'Ocupació alemanya. Entre finals de 1942 i 1943 es relacionà amb el resistent anarquista André Arru. El 5 de febrer de 1944, juntament amb els germans Raoul i Henri Lion, i el conjunt del personal de la impremta que regentava, entre ells el jove aprenent de 17 anys, futur secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, van ser detinguts a la impremta. El 24 de febrer d'aquell any va ser trasllada a París (França) i el 16 de març de 1944 deportada de Romainville (Illa de França, França) al camp de concentració de Ravensbrück (Fürstenberg, Mecklenburg, Alemanya), sota la matrícula 34.128 i amb l'estatus «Nacht und Nebel» (NN, Nit i Boira). El 22 d'abril de 1945 va ser alliberada i recollida per la Creu Roja. Son marit, també deportat, va ser gasejat el 21 de setembre de 1944 al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). El 23 d'abril de 1946 es casà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) amb Charles François Maurice Edmond Marcel Mardaga. Amélie Manzac va morir el 5 de desembre de 1975 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Ignacio Zubizarreta Aspas (1952)

- Ignacio Zubizarreta Aspas: El 30 de juny de 1898, sembla, neix a Azuara (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Ignacio Zubizarreta Aspas –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Arpas–, conegut com Zubi. Es guanyà la vida treballant de serraller i d'ajustador. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. Entre 1915 i 1916 fou membre del grup anarquista «Juventud Cultural» de Saragossa. El 27 de febrer de 1934 va ser detingut amb altres companys (José Bueno Pérez, Mariano Madurga Romero i Manuel Mateo Domínguez), després d'haver atracat a Saragossa els industrials Isidro Pérez del Prin i Mariano del Prin Bolea; jutjat, el març d'aquell any va se condemnat a dos anys de presó per «tinença il·legal d'arma curta». Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí passar a zona lleial i s'integrà en la «Columna Ascaso». Després de la militarització de les milícies, seguí un curs de formació militar i tornà al front com a capità del Grup de Metralladores del «Batalló Remiro», comandat per l'anarquista Agustín Remiro Manero, encarregat d'operacions d'intel·ligència i de sabotatges a la zona feixista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). En 1943 va ser un dels organitzadors dels grups guerrillers antifranquistes de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània). En aquesta època, sa companya Anita Pozo i sa filla resultaren mortes en un bombardeig. Després del triomf contra el nazisme fou un dels que constituïren la CNT a la regió i mantingué estrets contactes amb el grup guerriller confederal «Libertad». L'abril de 1945, amb dos membres de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), Josep Dot Arderiu i José Galdó, passà a Espanya (Catalunya, Madrid, Saragossa i València) amb la finalitat d'establir contacte amb el Comitè Nacional de la CNT clandestí instal·lat a Madrid, d'organitzar la lluita armada contra el franquisme i de contrarestar les tesis col·laboracionistes de la CNT de l'Interior. Instal·lat a Saragossa, va ser nomenat delegat del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'Aragó. Amb el guerriller Wenceslao Jiménez Orive planejà accions conjuntes, com ara l'assalt a l'Acadèmia General Militar de Saragossa o la revitalització de l'Agrupació de Forces Armades de la República Espanyola (AFARE) a Aragó. L'agost de 1946, però, va ser detingut casualment en una agafada a Saragossa. Jutjat amb altres companys de l'AFARE, el 30 de setembre de 1947 va ser condemnat a 30 anys de presó. Poc dies abans de recobrar la llibertat, Ignacio Zubizarreta Aspas va morir, assassinat d'acord amb algunes teories, el 23 de novembre de 1957 –algunes fonts citen erròniament 1958– a la Presó Central de Homes de Guadalajara (Castella, Espanya), segons l'informe mèdic oficial d'«insuficiència cardíaca causada per una bronquitis crònica» i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Son germà, Segundo Zubizarreta Aspas, també va ser militant confederal i va ser afusellat en 1936 pels feixistes.

Ignacio Zubizarreta Aspas (1898-1957)

***

Renzo Cavani

- Renzo Cavani: El 30 de juny de 1901 neix a Novi di Modena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Renzo Cavani, conegut com Bruno, encara que va fer servir diversos pseudònims (Aldo Rossi, Mario Branchi, Bruno Figuera, Evelino Eglesias, Sebastiano Poli, etc.). Sos pares es deien Sperandio Cavani i Marianna Iotti. Paleta de professió, després de la Gran Guerra, quan tenia 17 anys, s'adherí al moviment anarquista. A partir de la pujada del feixisme formà part, amb Luigi Evangelisti, Guido Bucciarelli, Aldo Gilioli i altres, del Comitè d'Acció Anarquista (CAA), dedicat a respondre les accions violentes dels escamots feixistes. El 21 de gener de 1921 aquest grup donà mort el feixista Mario Ruini, el qual el dia anterior havia apallissat juntament amb altres feixistes fins la mort un paleta anarquista. El 17 de març de 1921, amb Evangelisti i altres companys, ferí greument l'estudiant feixista Antonio Gozzi i l'11 de novembre d'aquell any, amb Guido Bucciarelli, durant un enfrontament amb un escamot feixista quan tornaven a casa, mataren el feixista Gino Tabaroni i en feriren un altre. Ambdós companys fugiren a l'estranger i, després d'un llarg periple (França, Suïssa, Països Baixos, Alemanya, Turquia, etc.), retrobaren Evangelisti a Odessa (Ucraïna, URSS), el qual havia fugit d'Itàlia després de la mort de Ruini. A Itàlia, el 19 de gener de 1923, Cavani i Bucciarelli van se condemnats en absència pel Tribunal Ordinari de l'Audiència de Mòdena a 30 anys de reclusió per l'assassinat de Tabarini. En aquests anys estava inscrit en el registre de anarquistes perillosos de les llistes de la policia fronterera d'arreu d'Europa. Visqué a Bèlgica, Luxemburg i França, on a començaments dels anys trenta visqué clandestinament a casa de la família anarquista dels Gilioli, a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), establint una relació sentimental amb Siberia Gilioli, filla de Onofrio Gilioli, amb qui tindrà un infant (Jacques Cavani). En 1932, amb son germà Rivoluzio i Siberia Gilioli, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on visqué clandestinament i milità sota la identitat falsa d'Aldo Rossi. Durant la seva estada, distribuïa pamflets i manifests antifeixistes als mariners italians que arribaven en escala al port de Barcelona. El març de 1933 retornà a França, on continua vivint a casa dels Gilioli i treballà en la construcció, alhora que distribuïa propaganda anarquista. Va estar constantment vigilat per la policia italiana que el considerava un «tirador de pistola d'una gran precisió» susceptible de preparar un atemptat contra Benito Mussolini –de fet la història a demostrat que durant sa vida preparà dos atemptats contra Il Duce que no reeixiren. L'agost de 1936, amb Luigi Evangelisti i Equo Gilioli, marxà a Catalunya com a voluntari per a lluitar contra l'aixecament feixista. Milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», el 28 d'agost de 1936 va ser ferit durant els combats de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Després de la seva convalescència, va ser nomenat comissari polític de la de Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al post fronterer de Portbou (Alt Empordà, Catalunya). La policia francesa aleshores el tenia qualificat com a enllaç entre la Península i França. El maig de 1937, després de participar amb altres companys (Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, Virgilio Gozzani, etc.) en els enfrontaments contra la reacció estalinista, marxà clandestinament a França i, amb Evangelisti, decidí emigrar a Amèrica. El juny de 1939 embarcà a La Rochelle (Poitou-Charantes, França) cap a Cuba, on restà alguns mesos abans d'instal·lar-se a finals de 1939 a Nova York (Nova York, EUA). Als Estats Units visqué sota la identitat de Sebastiano Poli. A finals dels anys cinquanta retornà a Itàlia, on participà en el grup anarquista de Mòdena «Rivoluzio Gilioli», en la fundació del Col·lectiu d'Estudis Llibertaris «Camillo e Giovanna Berneri» i en l'edició de la revista L'Avvenire Libertario (Mòdena, 1963-1964). Després d'assabentar-se que patia un tumor al cervell, Renzo Cavani es va suïcidar ingerint un verí el 21 de gener de 1966 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Documentació seva es troba dipositada al «Fons Ennio Manzini» de l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea in Provincia di Modena.

Renzo Cavani (1901-1966)

***

Obrers del túnel de la Croix Rousse de Lió

- Andrés Alonso Gómez: El 30 de juny de 1902 –algunes fonts citen erròniament el 1903– neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Andrés Alonso Gómez. Sos pares es deien José Alonso i Francisca Gómez. En acabar la Guerra Civil espanyola hagué d'exiliar-se a França i fou internat en diversos camps de concentració, com ara el de Ribesaltes. El juny de 1941 s'enrolà, amb Bartolomé Flores Cano, en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a perforar el túnel de la Croix Rousse de Lió, on realitzarà la feina de son company, que només pesava 37 quilos per una alçada d'un metre vuitanta, salvant així la vida. Durant l'ocupació participà amb Flores Cano en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise. Finalment s'instal·là a Parampuira (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Encarnación Guirao de Haro. Andrés Alonso Gómez va morir el 23 de maig de 1995 a Blancahòrt (Aquitània, Occitània).

Bartolomé Flores Cano (1907-1990)

***

Jorge Quaresma

- Jorge Quaresma: El 30 de juny de 1905 neix a Setúbal (Setúbal, Lisboa, Portugal) el militant anarquista Jorge Quaresma. Era fill del destacat militant anarquista José Artur Quaresma (Zé Quaresma) i d'Isabel Augusta Ribeiro. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari, especialment en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. D'adolescent començà a treballar de perruquer a la barberia de son pare a Sétubal i en aquesta època va ser detingut per «propaganda revolucionària». Poc a poc, va anar perdent la visió i hagué d'abandonar la professió de barber. Marxà a Lisboa, on gràcies a una tia seva, va ser empleat en una companyia d'assegurances. En aquests anys va ser empresonat nombroses vegades, però mai per llargues temporades. La seva concepció de l'anarquisme va ser humanista i rebutjava tota mena de violència. En els anys cinquanta s'instal·là a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal). Durant la dictadura de Salazar es caracteritzà per ajudar els companys perseguits. Després de la caiguda de la dictadura l'abril de 1974, fou membre del Centre de Cultura Llibertària d'Almada i un dels fundadors del periòdic Voz Anarquista. Ajudà enormement, amb documents i fotografies, Edgar Rodrigues a escriure la seva història del moviment llibertari portuguès. Estava casat amb Elisa Rosa Antunes. Jorge Quaresma va morir el 20 de gener de 1990 a Olivais Norte (Lisboa, Portugal).

***

Fitxa d'Ángel González Ruiz de la policia de Bordeus

- Ángel González Ruiz: El 30 de juny de 1909 neix a Aguilar (Logronyo, Castella, España; actualment Aguilar del Río Alhama, La Rioja, Espanya) el paleta anarquista Ángel González Ruiz. Sos pares es deien Marcelo González i Josefa Ruiz. Emigrà a Bordeus (Aquitània, Occitània), on visqué al número 59 del carrer Delbos i al número 5 del carrer Marbotin. En 1938 era president del Grup Anarquista Español, conegut com «Grup de l'Yser», ja que es reunia al bar Hispano, al número 50 del carrer de l'Yser, el tresorer del qual fou Eulogio García; aquest grup, que segons la policia comptava uns vuitanta membres, fou un dels vuit grups anarquistes espanyols de la zona reorganitzats arran del Congrés dels Comitès Espanyols Antifeixistes que se celebrà entre el 21 i el 22 d'agost de 1937 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

---

Continua...

---

[29/06] �Conquista do Bem� - �A Guerra Social� - ��Campo Libre!� - Lanjalley - Pioger - F�n�on - Cristofori - Denis - Lesbros - Vallina - Duflou - Dalstein - Long - Schmidt - Ascaso - De los �ngeles - Massoubre - Infantes - Escal� - Ara - Ada Mart� - A��n - Fern�ndez Eleta - Vincileoni - Schwab - Gu�rin - Spichiger - Puffich - Gohier - Concordia - Ferreira de Castro - Recchi - Reif - Salcedo - Zapata - Minotti - Leli�vre - Girotti - Ramos - Mir�

Mon, 29 Jun 2026 12:59:38 +0200

[29/06] «Conquista do Bem» - «A Guerra Social» - «¡Campo Libre!» - Lanjalley - Pioger - Fénéon - Cristofori - Denis - Lesbros - Vallina - Duflou - Dalstein - Long - Schmidt - Ascaso - De los Ángeles - Massoubre - Infantes - Escalé - Ara - Ada Martí - Añón - Fernández Eleta - Vincileoni - Schwab - Guérin - Spichiger - Puffich - Gohier - Concordia - Ferreira de Castro - Recchi - Reif - Salcedo - Zapata - Minotti - Lelièvre - Girotti - Ramos - Miró

Anarcoefemèrides del 29 de juny

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Conquista do Bem

- Surt Conquista do Bem: El 29 de juny de 1910 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer número del periòdic anarquista Conquista do Bem. Publicação quinzenal (Conquista del Bé. Publicació quinzenal). Posteriorment portà el subtítol «Publicació quinzenal anarquista». Estava dirigit per Adriano Braz i administrat per José de Almeida. Trobem textos de Luiz Carvalho, Alexandre Dias da Silva, Salfiedri, entre d'altres. En sortiren quatre números fins al 1910.

***

Capçalera d'A Guerra Social

- Surt A Guerra Social: El 29 de juny de 1911 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número de la publicació anarcosindicalista A Guerra Social. Periodico anarquista. Va ser fundat per Salvador Alacid, João Arzua (administrador), Gigi Damiani, Everardo Dias, Luiz França, Manoel Gonçalves de Oliverira, Astrogildo Pereira, José Rodrigues i Maximo Soares. Hi trobem textos d'Alvaro-Cezar, Leão Aymoré, Luiz Barboza, Santos Barboza, Paulo Buonaspada, Honoré Cémeli, R. Chaughi, José Cordeiro, Euclides da Cunha, Gigi Damiani, Luiz Damião, Vitor Davo, Carlos Dias, Dierre Effe, Julião da Escada, Antonio Esperidião, Sébastien Faure, Myer Feldman, Rodolpho Felippe, Lucrecia Maria Ferreira, Nilo Ferreira, Gomes Ferro, Ricardo Flores Magón, Castro Fonseca, Sebastião Franco, Mayer Garção, André Girard, Albano Candido Gonçalves, Pietro Gori, Pilades Grassini, Ernesto Herrera, Guerra Junqueiro, Paulo Jurema, Piotr Kropotkin, E. Laval, Anselmo Lorenzo, Ramiro de Maeztu, Errico Malatesta, Henrique Martins, José Martins, Lucas Masculo, Manuel Mattos, Saverio Merlino, J. Mesnil, Demetrio Miñana, José B. Montichel, Manoel Moscoso, Waldomiro Padilha, Rodrigo Parreria, Ginesillo de Passamonte, Cuyum Pecus, João Penteado, Daniel Perlungieri, M. Pierrot, Antonio Marques Pinto, Amaro Porto, Mauricio Prax, Santiago Ramón y Cajal, Abranches da Rocha, Élisée Reclus, E. Reinoso, Raymundo Reis, Galileu Sanches, Polydoro Santos, Sillé, Hippolyto da Silva, Valdomiro Silveira, Maximo Soares, Primitivo Soares, Tarrida del Mármol, Neno Vasco, Max Vasconcelos, Leão Vermelho, Jozé Vidal, Cecilio Vilar i P. Zamboni, entre d'altres. Divulgava notícies sindicals, especialment vagues i conflictes socials, locals i estrangeres (França, Espanya, Argentina, etc.) i textos teòrics. Fou el periòdic brasiler que més notícies publicà sobre la Revolució mexicana. Publicà per lliuraments O que nos reserva a revoluão de amanhã, d'Émile Pouget. En sortiren 32 números l'últim el 26 d'octubre de 1912.

***

Capçalera de ¡Campo Libre!

- Surt ¡Campo Libre!: El 29 de juny de 1935 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista ¡Campo Libre! Semanario de los trabajadores del campo. Lligada a la Confederació Nacional del Treball, en sortiren 48 números, l'últim el 18 de juliol de 1936. En la segona època fou l'«Órgano de la Federación Regional de Campesinos del Centro. CNT-AIT» i en publicà 27 números entre el 23 de juliol de 1937 i el 29 de gener de 1938. En la seva tercera i última època, porta con a subtítol «Órgano de la Federació Regional de Campesinos y Alimentación del Centro. CNT-AIT» i s'editaren 37 números entre el 28 de maig de 1938 i el 25 de febrer de 1939 –la manca de paper a causa del conflicte bèl·lic va fer que alguns números sortissin amb retard. En la redacció hi havia García Pradas, Baltasar Lobo (il·lustrador), Antonio Rodríguez, Eugenio Criado Riva i González Inestal. Hi van col·laborar Manuel Pérez, Palmiro del Soto, Manuel Martínez (Lora del Río), E. Criado, Miguel P. Cordón, Arsenio Martínez, F. Crespo, Miguel Hernández, Agustín Gil Molina, Francisco Pérez Pimienta, Félix Gil, Aurelio Jerez, Tabarro, Joaquin Troner, entre d'altres.

Naixements

Portada de la primera edició del llibre de Lanjalley

- Paul Lanjalley: El 29 de juny de 1843 –algunes fonts citen erròniament 1848– neix a l'antic II Districte (actual IX Districte) de París (França) el periodista internacionalista i anarquista Paul Georges Lanjalley. Era fill dels rendistes Pierre Lanjalley, empleat, i de Marguerite Françoise Louise Corsant. A partir de 1863 ocupà un petit càrrec de funcionari en el Ministeri de Finances. Des de 1868 assistí a totes les reunions dels grups revolucionaris parisencs i formà part activa de l'oposició socialista sota el Segon Imperi. En 1871, quan esclatà la Comuna de París ja era membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va estar molt lligat a revolucionaris francesos, com ara Vermorel, Avrial, Marc Gromier, Jean-Joseph Barberet, Héligon, Gustave Jeanneret, Benoît Malon i Murat, entre d'altres. Durant la Comuna de París no ocupà cap càrrec públic, però es dedicà a fer una crònica dels fets revolucionaris dia a dia fent servir els seus testimonis i d'altres protagonistes i abundant documentació de diferents organitzacions (Federació Republicana de la Guàrdia Nacional, Comitè Central Federal, AIT, etc.). Amb tot aquest material, el mateix 1871 publicà, amb Paul Corriez, el llibre Histoire de la Révolution du 18 mars, considerada la primera història sobre la Comuna de París favorable a la revolució i no hostil als communards –dos anys després va ser traduïda al rus. Gràcies a ell, quan es desencadenà la repressió de les forces de Versalles contra els insurgents de la Comuna, salvà nombrosa documentació de diverses societats obreres. Reivindicà l'organització obrera (sindicats, cooperatives de producció, etc.) i la vaga com a inevitable, ja que d'altra manera els patrons no cedeixen davant les reivindicacions proletàries. Col·laborà com a periodista, sobretot amb qüestions obreres, en nombroses publicacions socialistes i llibertàries, com ara La Réforme, Le Cri du Peuple, Le Vengeur, Le Rappel, La Vérité, La Répúblique des Travailleurs, La Constitution, La République Française i Le Corsaire, entre d'altres. Mantingué una estreta col·laboració amb la Federació del Jura de l'AIT i amb el seu òrgan d'expressió, Bulletin de la Fédération Jurassienne, encara que la Secció de Propaganda de l'AIT de Ginebra denuncià la seva «moderació». En 1877 es casà amb Marie Catherine Thiry. Va ser nomenat Cavaller de la Legió d'Honor i en el moment de la seva defunció ocupava el càrrec de subdirector en disponibilitat del Ministeri de Finances. Paul Lanjalley va morir el 30 de juliol de 1887 al seu domicili, al número 5 del carrer Montrosier, de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) i va ser enterrat l'1 d'agost de 1887 al cementiri parisenc de Montmartre.

***

Foto policíaca de Louise Pioger (8 de març de 1894)

- Louise Pioger: El 29 de juny de 1848 neix a Mézières-sous-Ballon (País del Loira, França; actual Mézières-sur-Ponthouin, País del Loira, França) l'anarquista i cançonetista llibertària Louise Henriette Pioger, coneguda com Louise Quitrime o Louise Lefèvre. Sos pares es deien François Pioger, mestre, i Louise Osmane Eneuf. Es guanyà la vida com a barretaire de senyores i armillera. El 7 de gener de 1868 es casà a Ballon (País del Loira, França; actual Ballon-Saint Mars, País del Loira, França) amb el sastre Alphonse Pierre Lefèvre. Instal·lada a París (França) s'integrà en el grup col·lectivista del V Districte i entrà a formar part de la Cambra Sindical de Sastres i Sastresses, participant activament en vagues i en l'agitació del col·lectiu des desocupats. En 1884 enviudà i aquell mateix any s'uní a París amb l'anarquista Louis Duprat. Cap el 1889, sota el pseudònim Louise Quitrime, publicà un recull de cançonetes Rondes pour récréations enfantines, llibret que va ser atribuït erròniament per alguns a Louise Michel, i aquest mateix any col·laborà amb aquest pseudònim en L'Égalite. Fou membre del grup parisenc «Le Réveil de la Femme». Tenia dues filles, una de les quals estava casada amb Benoît Morel i l'altre amb Jules Leballeur, tots militants anarquistes i tots detinguts en diferents ocasions. En 1893 amb Duprat obrí un cabaret, al número 11 del carrer Ramey del XVIII Districte de París, lloc de reunió d'anarquistes i estretament vigilat per la policia. La parella s'hagué d'exiliar a Londres (Anglaterra) un temps i visqué al número 24 de Grafton Street del Soho. Durant l'exili londinenc la parella freqüentà nombrosos anarquistes (Jules Corti, Armand Lapie, Mattaini, Monceux, Clovis Sicard, etc.). Ella retornà el 5 de març de 1894, un anys abans que son company, amb la filla de Duprat, Péronne Pellaz, i Auguste Bordes, fill de l'anarquista Guillaume Bordes, a qui Duprat havia encarregat la regència del cabaret. Els fons comercials del negoci van ser venuts, però el local continuà freqüentat per anarquistes. El 6 de març de 1894 la Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París realitzà una gran i violenta agafada al local, detenint 14 companys i tres companyes, ella entre els capturats. Durant l'interrogatori es declarà anarquista. El 8 de març de 1894 va ser fitxada en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i l'endemà va ser tancada a la presó de Saint Lazare sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». El 2 de maig de 1894 va ser posada en llibertat provisional. El 25 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. Sota el pseudònim de Louise Quitrime va publicar dues peces teatrals en un acte, Le passé, le present et l'avenir, on posa en escena la monarquia, la república i l'anarquia, i Les communardes. Épisode de la Semaine Sanglante, sobre la repressió de la Comuna de París. El seu últim domicili va ser a Garches (Illa de França, França). Louise Pioger va morir el 9 de desembre de 1920 a l'«Asile des Petits Prés» de Plaisir (Illa de França, França).

***

Gravat de Félix Fénéon realitzat per Félix Vallotton per al llibre Le IIe livre de masques (1898)

- Félix Fénéon: El 29 de juny de 1861 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el periodista, crític literari i artístic, esteta, galerista d'art i militant anarquista Louis Félix Jules Alexandre Élie Fénéon. Sos pares es deien Pierre Marie Jules Fénéon, viatjant de comerç borgonyó, i Louise Jacquin, suïssa. Va fer els estudis secundaris intern a l'Institut Lamartine de Mâcon, aconseguint un excel·lent nivell en estudis clàssics. Després de fer el servei militar en Infanteria, el març de 1881 va guanyar una plaça de funcionari com a redactor en el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París –van ser col·legues seus en el Ministeri el poeta Louis Denise i l'escriptor Jules Christophe. Fou funcionari entre 1881 i 1894 i en aquestes anys col·laborava en la premsa anarquista sota pseudònims. En 1883 va ser nomenat secretari de redacció de La Libre Revue, on publicà els seus primers articles literaris i de crítica artística, i l'any següent va fundar, amb Georges Chevrier, La Revue Indépendante, de la qual serà redactor en cap. Va ser en aquest any de 1884 quan descobrí al Saló dels Artistes Independents el quadre de Georges Pierre Seurat Une baignade à Asnières i des d'aquell moment defensà els pintors impressionistes i neoimpressionistes a mort, publicant en 1886 l'opuscle Les Impressionnistes, que ràpidament esdevingué el manifest d'aquest moviment artístic. Va ser molt conegut sobretot com a descobridor de talents i en aquests anys esdevingué amic de molts pintors impressionistes anarquistes, com ara Maximilien Luce, Georges Seurat o Paul Signac. En 1885 col·laborà en La Revue Wagnérienne, de Téodor de Wyzewa, i entre 1885 i 1890 animà La Vogue, publicació dirigida per Gustave Kahn. A partir de 1886 es va comprometre totalment amb el moviment anarquista i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors –on assumirà el paper de director durant l'exili de Zo d'Axa–, Le Père Peinard, La Renaissence, La Revue Anarchiste, La Revue Libertaire, etc.; també va col·laborar en el periòdic socialista de Narbona L'Émancipation Sociale. Fénéon va ser acusat de ser l'autor de l'atemptat al restaurant Foyot, el 4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu despatx ministerial es va descobrir material per fabricar explosius (mercuri i detonadors), que pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile Henry i que Louis Matha li havia passat per amagar-lo. Arran d'això, va ser detingut, tancat a la presó parisenca de Mazas, destituït el 2 de maig de 1894 de la seva feina en el Ministeri de la Guerra i jutjat en el «Procés dels Trenta» entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any a l'Audiència del Sena. Gràcies els nombrosos artistes i escriptores (Gustave Kahn, Bernard Lazare, Stéphane Mallarmé, Louise Michel, Octave Mirbeau, Henri Rochefort, Séverine, etc.) que li van fer costat, va ser absolt. En sortir de la presó va ser contractar per Thadée Natanson com a secretari de redacció de La Revue Blanche, de la qual esdevingué redactor en cap en 1896, fet que «acratitzà» aquesta publicació. En 1896 col·laborà en La Renaissance i Lar Revue Rouge de Littérature et d'Art. El 17 de juny de 1897 es casà amb Stéphanie Adéle Gombaux (Fanny), una amiga de sa família divorciada. Convençut per Bernarde Lazare, aquest any esdevingué un dels partidaris més engrescats en la reivindicació de la revisió del procés del capità Alfred Dreyfus i La Revue Blanche en fou centre d'aquest combat. Després de la desaparició de La Revue Blanche, l'abril de 1903, trobà una plaça d'administratiu en Le Figaro. A partir de 1906 va escriure les «Nouvelles en trois lignes» per Le Matin. Altres revistes on va escriure, sempre signant com F. F., van ser: L'Art Moderne, Le Chat Noir, La Cravache, Entretiens politiques et littéraires, La Libre Revue, La Plume, La Revue Blanche, La Revue Indépendante La Revue Moderniste, Symboliste, La Vogue, etc. Va descobrir i publicar autors que després van ser famosos, com ara Jules Laforgue, Jarry, Mallarmé, Apollinaire, Rimbaud, Huysmans, etc. Interessat en tots els moviments culturals i artístics de l'època, ajudà a la difusió de joves pintors i artistes, com ara Cross, Marquet, Pissarro, Seurat, Signac, Van Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Entre 1906 i 1925 va ser un dels directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune. En 1908 un informe de la policia anotava que «continua militant en els cercles anarquistes de la capital i col·labora en nombrosos òrgans de propaganda llibertària». En 1912 organitzà la primera exposició futurista, titulada «Les peintres futuristes italiens». Durant la Gran Guerra realitzà diversos viatges a l'estranger (Regne Unit en 1915, Suïssa en 1917, etc.) i albergà un desertor. En 1917, arran de l'esclat de la Revolució russa, s'allunya del moviment llibertari i es declarà comunista, redactant un testament on anunciava que llegava al poble rus tota la seva col·lecció artística. Després de la Gran Guerra succeí Blaise Cendras en la direcció literària de les edicions de La Sirène i entre 1920 i 1926 dirigí Le Bulletin de la Vie Artistique. En 1923 va publicar el Dedalus, de James Joyce. En 1936, amb la pujada del Front Popular al poder, hissà la bandera roja a la teulada de l'immoble on vivia, al número 10 de l'avinguda de l'Opéra de París. En 1943 intentà de bell nou, sense èxit, llegar la seva col·lecció pictòrica a un museu moscovita. Els seus escrits complets, per ordre expressa seva, només es van editar un cop mort, en 1970, sota el títol d'Oeuvres plus que complètes. Félix Fénéon va morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que Chateaubriand habitava a Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry (Illa de França, França), reconvertida en llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys abans. Un premi, creat per la seva vídua Stéphanie Gonbaux en 1949 arran d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la seva important col·lecció de quadres que l'Estat francès refusa acceptar, porta avui el seu nom (Prix Fénéon) i permet descobrir els autors considerats més prometedors. Una part important dels seus manuscrits, correspondència i arxius iconogràfics es troben dipositats al Fons Paulhan de l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen (Normandia, França).

Félix Féné on (1861-1944)

***

Fitxa policíaca de Milbitz Cristofori (30 de març de 1901)

- Milbitz Cristofori: El 29 de juny de 1867 neix a Arrone (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Milbitz Cristofori, conegut com Mino. Era fill de Domenico Cristofori i de Margherita Fiorelli. Es guanyava la vida treballant de sastre. Venint de Roma (Itàlia), on es relacionà amb el destacat anarquista Gnochotti, el 5 de desembre de 1898 arribà a Niça (País Niçard, Occitània). S'encarregà de la distribució de propaganda anarquista que rebia de Londres (Anglaterra) i freqüentava nombrosos anarquistes italians, com ara Olympe Ballerini, Giovannini Colombo, Dante Luchini, Emilio Paolini, etc. El 2 de gener de 1901 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Niça a 15 dies de presó. El 30 de març de 1901, després de ser fitxat com a «anarquista» per la policia de Niça, abandonà la ciutat. Establert a Ginebra (Ginebra, Suïssa), formà part de la Societat Filantròpica d'Obrers Sastres i Pelleters. Milbitz Cristofori va morir el 21 de juliol de 1912 a Thônex (Ginebra, Suïssa).

Milbitz Cristofori (1867-1912)

***

Notícia d'una de les condemnes de Louis Pierre Denis apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 9 de febrer de 1901

- Louis Pierre Denis: El 29 de juny de 1868 neix a Chambéry (Savoia, Arpitània) l'anarquista Denis Louis Pierre Denis, més conegut com Louis Pierre Denis. Era fill natural de la modista i bobinadora Rosalie (Rose) Jean i va ser registrat amb el nom Denis Louis Pierre Jean; l'infant va ser legitimat el 2 de novembre de 1871 pel matrimoni a Neulise (Rouanês, Arpitània) de sa mare amb el teixidor Louis Denis, pare de l'infant, que passà a dir-se Denis Louis Pierre Denis. Teixidor com son pare, des de finals dels anys vuitanta estava fitxat com a «anarquista». El 20 de març de 1888 va ser condemnat pel Tribunal de Simple Policia a dos dies de presó i a cinc francs de multa per «rebel·lió, ultratges a agents i embriaguesa». El febrer de 1891 s'instal·là a Roanne (Forez, Arpitània), on visqué al número 77 del carrer Moulsant i fou membre del grup «La Jeunesse Anti-patriotique» (Claude James, Jean Marie Rivaud, Louis Segaud, etc.) de la població. Posteriorment visqué al carrer Déserte, al domicili de l'anarquista Pierre Ovize, que el 15 d'abril de 1892 serà condemnat a tres anys de presó, 300 francs de multa i prohibició de residència per «fabricació i possessió d'explosius» i de qui, segons la policia, aprengué a fabricar explosius. El 5 de juny de 1891 va ser condemnat pel Tribunal Simple de Policia a una multa d'un franc per no registrar una reunió anarquista, de la qual no formà part de la seva mesa. El 28 d'agost de 1891 a ser condemnat pel mateix tribunal a dos dies de presó i a sis francs de multa per «escàndol nocturn» i «embriaguesa», pena que no es va complir. Segons la policia, el setembre de 1891 abandonà Roanne amb el company Jean Marie Rivaud amb destí Barcelona (Catalunya). El 30 de juny de 1892 va se detingut en un restaurant de Roanne per «apologia de l'assassinat» del president de la República Francesa Sadi Carnot i «alegrar-se» de la seva mort. El 18 de juliol de 1892 abandonà Roanne, juntament amb el perruquer anarquista Joseph Causson, qui es dirigí a Saint-Étienne (Arpitània), mentre ell va anar a veure sa mare a Thizy-les-Bourgs (Forez, Arpitània), aleshores en situació d'indigència i proveïda per l'assistència pública, on freqüentà les reunions públiques durant el període electoral, però sense prendre la paraula. El 19 de novembre de 1892 en sortir d'una reunió a la Sala Venice de Roanne, on havia cridat diverses consignes («Fora la policia!», «Fora el comissari!»), va ser detingut i el seu domicili va ser escorcollat per la policia, que trobà nombrosos fullets i periòdics anarquistes, així com a correspondència, especialment amb Louis Thomasson. El 22 de novembre de 1892 va ser condemnat a Roanne a un mes de presó per «ultratges a un comissari durant l'exercici de les seves funcions». El 8 de setembre de 1894 es casà a Roanne amb la teixidora Marie Charles i amb aquest matrimoni la parella legitima un infant, Alphonse-Louis Charles, nascut el 16 de setembre de 1893 a Roanne. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Bel-Air de Roanne. El 16 de gener de 1896 nasqué a Roanne sa filla Claudia Henriette Denis. En la revisió de 1900-1901, el seu nom figurava en un llista d'anarquistes del departament del Loira. El 9 de març de 1900 va ser condemnat a Niça (País Niçard, Occitània) a 15 dies de presó per «mendicitat» i el 25 d'abril d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània) a tres mesos de presó en rebel·lia per «certificats falsos». El 18 de desembre de 1900 es va divorciar davant el Tribunal Civil de Roanne de Marie Charles. En aquesta època vivia al carrer du Marais de Roanne. El 30 de gener de 1901 va ser detingut a Navilly (Borgonya, França) per «vagabunderia» i el 8 de febrer de 1901 va ser novament condemnat a un mes de presó a Chalons-sur-Saône (Borgonya, França) per aquest delicte. A principis de l'estiu de 1902 la policia assenyalà que havia abandonat Roanne amb destinació desconeguda. Va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades, però va ser esborrat un cop retornà l'abril de 1903 a Roanne. El 13 de febrer de 1904 va ser condemnat a Toló (Provença, Occitània) a un mes de presó per «mendicitat». Durant la tardor de 1904 va ser novament donat per desaparegut a Roanne. El 6 de febrer de 1906 va ser condemnat a Tarascó (Provença, Occitània) a un mes de presó i a cinc francs de multa per «mendicitat». El 31 de maig de 1910 va ser novament condemnat a Tarascó a vuit dies de presó per la mateixa raó. El maig de 1911 es trobava, segons la policia, a la regió parisenca (Versalles). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Venance Lesbros publicada en el diari de Dijon Le Bien Public del 5 d'agost de 1897

- Venance Lesbros: El 29 de juny de 1875 neix a Onglas (Provença, Occitània) l'anarquista Venance Albéric Franlin Lesbros –citat sovint erròniament Lebros. Era fill d'Irénée Félicien Lesbros, ferrador, i de Bathilde Josephine Donnat, modista. El març de 1886, amb 11 anys, va fugir de casa seva. Es guanyava la vida treballant d'empleat de comerç i de ben jovenet començà a militar en el moviment anarquista de Marsella (Provença, Occitània). A partir de 1892 formà part del «Grup dels Joves» (Marius Bayol, Antoine Baudy, Julius Boisson, Ernest Lavisse, Maurice Manuel Perrier, Marius Raphaël, etc.) de Marsella, que a partir de 1893 va fer reaparèixer el periòdic anarquista L'Agitateur. Organe anarchiste. Fitxat per la policia com a «molt perillós i un dels més exaltats», el novembre de 1893 va ser detingut arran de l'atemptat contra el quarter general del carrer d'Armény de Marsella (nit del 15 al 16 de novembre de 1893), però finalment el seu cas va ser sobresegut. L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 37 del carrer Martinique de Marsella, va ser escorcollat per la policia i aquesta trobà fullets, llibres i periòdics anarquistes (Harmonie, Le Père Peinard, Le Réveil du Peuple, La Révolte, La Revue Anarchiste, etc.), a més d'un número de la revista literària La Pluma consagrat a l'anarquisme i una fotografia de Ravachol. El febrer de 1894 abandonà Marsella i s'instal·là a Londres (Anglaterra), però mesos després hi retornà. El 26 d'agost de 1894 va ser detingut a la frontera de Bèlgica sota l'acusació d'intentar cometre un atemptat contra la Residència de la Divisió Militar de Marsella, basada en un informe de l'ambaixada de França a Londres, però finalment aquest cas va ser sobresegut. Detingut a l'estació Feignies (Nord-Pas-de-Calais, França), va ser tancat a la presó d'Avesnes (Nord-Pas-de-Calais, França) sota l'acusació de «pertinença a associació criminal», però finalment aquesta cas també va ser sobresegut. En 1895 vivia al domicili de sos pares, al número 16 del carrer Fort du Sanctuaire de Marsella, i participava activament en l'organització de les conferències de Sébastien Faure. El 8 d'agost de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Marsella a vuit dies de presó per «possessió d'arma prohibida». El 16 d'agost de 1896 va ser denunciat per «amenaces d'incendi o de destrucció», però també aquest cas va ser sobresegut. L'1 de gener de 1897 es declarà insubmís al servei militar, el 23 de febrer de 1897 va ser detingut, amb possessió d'un revòlver, al restaurant Vercey del barri de Besançon de Dole (Franc Comtat, França) i el 3 de març de 1897 va ser va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Toló (Provença, Occitània) a quatre mesos de presó per «rebel·lió i amenaces de mort als agents» i tancat aquell mateix dia a la presó de Toló. El 9 d'abril de 1897 va ser traslladat a Marsella i el 22 d'abril d'aquell any aconseguí fugir del Palau de Justícia d'aquesta ciutat i el Tribunal Correccional el condemna en rebel·lia a dos anys de presó per «evasió». El 14 de maig de 1897 va ser detingut a La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) sota l'acusació de «robatori i possessió d'arma prohibida»; jutjat, el 29 de juliol d'aquell any va ser condemnat per l'Audiència de la Vendée a 10 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència per «robatori a mà armada». El 10 d'agost de 1897 va ser posat a disposició del Ministeri de Colònies. El 17 d'agost d'aquell any va ser condemnat en consell de guerra per l'XI Regió Militar a sis mesos de presó per «insubmissió a la llei de reclutament en temps de pau», pena que s'integrà a la de l'Audiència de la Vendée. El 13 de març de 1898 envià una carta a son germà des del dipòsit de forçats de Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charentes, França), quan esperava ser deportat a la Guaiana, que va ser publicada en Le Libertaire el 10 d'abril de 1898. Venance Lesbros va morir el 17 de novembre de 1901 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa).

***

Pedro Vallina Martínez

- Pedro Vallina Martínez: El 29 de juny de 1879 neix a Guadalcanal (Sevilla, Andalusia, Espanya) el metge i activista anarquista, figura notable de l'anarquisme andalús, Pedro Vallina Martínez, també conegut com Dr. Vallina i El Tigre. Membre d'una família de classe mitjana, la seva infància va transcórrer en contacte amb la natura. Es va manifestar molt prest amant dels llibres, una passió que li durarà la resta de sa vida. Al seu poble natal va ser soci dels comitès republicans i ben aviat es va declarar anarquista –com també sos germans Natalia i Juan Antonio–, enemic de la Guàrdia Civil i defensor dels perseguits. Posteriorment es va traslladar a Sevilla, on va estudiar el batxillerat, va escriure poemes i articles en El Programa, es va entusiasmar amb els independentistes cubans, va freqüentar les llibreries de vell i va participar en manifestacions –moltes vegades armat. En aquesta època també va viatjar periòdicament a Santiponce (Sevilla), on residia son germà i on va conèixer el metge Puelles Ruíz, pare de José Manuel Puelles de los Santos. En 1898, en acabar el batxillerat, va marxar a Cadis amb la intenció de començar els estudis de Medicina i conèixer Fermín Salvochea, de qui es considerarà deixeble. En setembre de 1899 s'estableix a Madrid, al costat de Salvochea, compatibilitzant els seus estudis amb una intensíssima vida de revolucionari antimonàrquic i anarquista. A Madrid va freqüentar el Casino Federal –on va conèixer Nicolás Estévanez, Rossend Castell, Jaime, Latorre, Bermejo i altres– i s'encarrega, fins a la seva detenció, d'una escola fundada pels paletes d'El Porvenir del Obrero. En aquesta època conspira contra la monarquia amb el coronel Rossend Castell, metge de Sanitat Militar, i coneix Ernesto Álvarez. En 1900 assisteix al congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), es manifesta en l'enterrament de Pi i Margall i en la sonada estrena de l'Electra de Pérez Galdós. En 1901 va participar en congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) dut a terme a Madrid. Va presidir en 1902 l'assemblea madrilenya de suport als vaguistes barcelonins i el seu activisme s'estén al conflicte de les cigarreres i sembla que va intentar assassinar Narciso Portas, cap de la policia especial de la repressió de l'anarquisme durant el procés de Montjuïc de 1896, tot això barrejat amb estades a la presó. Entre maig i octubre de 1902 va restar empresonat a causa del complot de la Coronació, que va ser un muntatge policíac, i en sortir, gràcies a les simpaties de José Canalejas, davant la seguretat de tornar ser tancat per pressions militars, decideix abandonar el país. Amb la seva arribada a París l'octubre de 1902 comença un llarg exili, trencat esporàdicament per viatges clandestins a la Península, fins a 1914. A París farà contacte amb els revolucionaris espanyols (Ciutat, Nicolás Estévanez, Ferrer i Guàrdia), es fa amb la plana major de l'anarquisme internacional i en endavant se'l considera al costat de Ferrer i Guàrdia, Charles Malato i Llorenç Portet causa última de totes les insurreccions, magnicidis i vagues que esdevenen a Espanya. En 1904 va viatjar a Espanya, per preparar una revolució que després s'ajornarà, i sembla que poc després, amb motiu del viatge d'Alfons XIII a París, es va comprometre a engegar la revolució amb l'assassinat del monarca, projecte finalment frustrat i que va suposar-ne la detenció preventiva durant sis mesos (maig de 1905), per després ser absolt en el Procés dels Quatre (Malato, Vallina, Harvey i Caussanel) el 27 de novembre de 1905 i expulsat de França. El seu període francès es va caracteritzar per l'activisme: enterrament de Louise Michel, míting antimilitarista amb Sébastien Faure, intervenció directa en la publicació de La España Inquisitorial, oposició a l'arribada del rei italià, etc., tot amb freqüents detencions. Des de França va arribar a Londres el 3 de maig de 1906, amb el seu amic Max Nacht –ambdós van representar Espanya i Portugal en el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam d'on va sortir un comitè internacional del qual va formar part Vallina–; van ser excel·lentment rebuts pels anarquistes jueus i per la redacció de Freedom, i va reprendre els seus estudis mèdics. La seva activitat revolucionària no va cessar: secretari i tresorer del Club Anarquista Internacional, contactes amb Tárrida del Mármol, presència en el Congrés Sindicalista Internacional de 1913, conferenciant anarquista i neomaltusià, redacció amb Combe del famós manifest antimilitarista de 1914, director de les protestes contra l'execució de Ferrer i Guàrdia, etc. En 1914 s'acull a una amnistia i retorna a Espanya, per Portugal, establint-se primer a Berlanga (Badajoz) i després a Sevilla, on va convalidar els seus estudis mèdics i va exercir la professió alhora que prosseguia amb les seves tasques revolucionàries convertit en puntal de l'anarquisme andalús: va participar en la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà en 1916; va ser membre del comitè local sevillà l'octubre de 1917; representà Andalusia en el congrés anarquista de 1918; va fundar i dirigir el periòdic Páginas Libres de Sevilla i presidí el comitè que desencadenà la campanya dels llogaters de 1919, per la qual cosa serà detingut i confinat amb Sánchez Rosas i altres a Fuenlabrada de los Montes (Badajoz) durant tres mesos. En 1920, després de participar en la reorganització de la CNT, serà de bell nou desterrat a Fuenlabrada de los Montes, Peñalsordo i Siruela durant dos anys, desterraments que són l'origen de l'immens prestigi amb el qual Vallina va comptar en aquesta comarca de Badajoz anomenada «la Sibèria extremenya». Més tard es va establir a Cantillana (Sevilla), on va fundar un sanatori de tuberculosos, i després a Sevilla, on va participar com a tresorer en el Comitè Nacional de la CNT (1922-1923) que va presidir Paulino Díez, fins a la seva caiguda. Quan Primo de Rivera arribà al poder, va passar mig any empresonat i serà finalment expulsat a Tànger, Casablanca i Lisboa. A la capital portuguesa va fer contacte amb Mogrovejo, Magalhaes Lima i Pérez i de bell nou la repressió l'envestí per la qual cosa tornà a Siruela, cridat pels seus habitants, des d'on va reactivar el seu prestigi com a metge i com a revolucionari. Amb la caiguda de Primo de Rivera el seu confinament va ser traslladat a Almadén, Estella i Siruela, fins que, alliberat, va viatjar per Andalusia, Catalunya i Madrid fent-se càrrec de l'ambient revolucionari. Quan el 12 d'abril de 1931 les votacions van portar la República, la va proclamar el mateix dia a Almadén (Ciudad Real) tot aixecant el poble miner, i després va partir a Sevilla, essent detingut i empresonat a Ciudad Real. Instaurada la República, va presidir el Ple Nacional de Regionals de la CNT de 1931 i es va establir a Alcalá de Guadaíra (Sevilla). Es va presentar en una candidatura republicanorevolucionària per Sevilla amb Blas Infante, Pablo Rada, Rexach i Balbontín –en 1931 es va acostar al Partit radicalrevolucionarisocialista de Balbontín i es va afiliar al grupet Junta Liberalista d'Andalusia de Blas Infante. Poc després se'l va involucrar en la vaga general sevillana i va estar tancat a Cadis tres mesos. En 1932 va crear gran tensió en la CNT andalusa quan va acusar alguns destacats militants (Miguel Mendiola Osuna, Carlos Zimmermann) d'haver traït la vaga pagesa («afer dels explosius») i la seva actuació va ser criticada per entendre's que volia portar la CNT al camp polític. Durant els anys republicans va intentar sense èxit escampar l'octubre asturià a Extremadura, va participar en el frustrat complot de La Tablada, va sorprendre amb les seves opinions sobre la reforma agrària i, poc després de l'aixecament feixista, va dirigir l'expulsió dels alcaldes reaccionaris a la comarca d'Herrera del Duque que va substituir per comitès anarquistes revolucionaris. El cop militar el va agafar a Almadén, el comitè revolucionari del qual va presidir, i va crear les milícies mineres fins que a l'agost, fart de les intromissions dels polítics, marxà a Sigüenza, a Bajatierra, a Baides, on va fer de metge de la milícia, i a Cañete, on va dirigir l'hospital cenetista El Cañizar. El febrer de 1937 passà a València i mesos més tard s'enrolà en l'Exèrcit, després de comprovar la impossibilitat de mantenir les milícies, al front d'Albacete, entre juny de 1937 i març de 1938, i a Barcelona. El gener de 1939 creua la frontera, per Massanet, i és detingut a Perpinyà. Després serà enviat a Narbona com a metge del refugi anglès d'intel·lectuals espanyols. Declarada la guerra europea, va marxar a Santo Domingo i va estar-se dos anys a la colònia de Dejabón, on va obrir una clínica per curar el paludisme i la tuberculosi dels natius; recalant finalment a Mèxic, primer a la capital i després, durant trenta anys, a Loma Bonita (Oaxaca) curant indis i camperols al Consultori Mèdic Quirúrgic Ricardo Flores Magón –es va destacar durant les inundacions de 1944–, fins que ja molt ancià es va traslladar a Veracruz (Veracruz, Mèxic) on va morir el 14 de febrer de 1970 amb grans penúries econòmiques, però sempre fidel al pensament llibertari. Encara que Vallina va ser més un activista, també va col·laborar en força publicacions: Açao Directa, Acracia, La Anarquía, Cénit, L'Espagne Inquisitorielle, Der Freie Generation, Germinal, El Heraldo de París, O Libertario, Natura, Nervio de París, Páginas Libres, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Programa, El Proletario, El Rebelde, La Revista Blanca, Almanaque de la Revista Blanca, Solidaridad Obrera de Mèxic, Tierra y Libertad de Mèxic, Tierra y Libertad, etc. És autor d'Aspectos de la América actual (Tolosa de Llenguadoc, 1957), Crónica de un revolucionario. Trazos de la vida de Salvochea (Choisy, 1958), Mis memorias (Caracas-Mèxic, 1968-1971).

***

Notícia sobre Maurice Duflou i l'enfrontament a trets apareguda en el diari parisenc L'Univers de l'11 de maig de 1910

- Maurice Duflou: El 29 de juny de 1885 neix a Hazebrouck (Westhoek, Flandes) el tipògraf, editor i anarcoindividualista Maurice Henri Hector Duflou –a vegades citat erròniament Duflon o Duflous. Sos pares es deien Héctor Isidore Duflou, escultor en fusta, i Zulma Zoé Dewinter. Quan va ser cridat a files va ser declarat exempt per sordesa. El 26 d'octubre de 1905 va ser condemnat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a tres mesos de presó amb llibertat provisional per «robatori». El 21 de juny de 1906 es casà a Lilla amb Alida Angèle Marie Denoyelle, amb qui acabà divorciant-se. En 1908 va ser candidat abstencionista en les eleccions municipals al barri de Clignancourt de París (França). Militant anarquista individualista, proper a Albert Libertad, entre octubre i novembre de 1908 va ser gerent del periòdic L'Anarchie. Vivia a cavall entre el seu domicili, al número 3 del carrer Boulle, i al primer pis de l'edifici on se situava la seu de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i de L'Anarchia, amb la impremta instal·lada al soterrani, al número 22 del carrer Chevalier-de-la-Barre. El 3 de maig de 1910 va ser engegat de la seu de L'Anarchie pels companys sota l'acusació d'haver robat els caràcters de plom de les caixes d'impremta del taller per a sufragar una tendència adversària, el Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics). El 8 de maig de 1910, de bon dematí, membres del GES armats entraren a la seu de L'Anarchie amb intenció de recuperar els caràcters, fet que acabà en un enfrontament a trets. Entre els assaltants es trobaven Joseh Allix, Georges Auger, Collin, Dubois, Maurice Duflou, Georges Mathias Paraf-Javal i son fill Georges, i els germans Philippe i Louis Sagnol; i entre els assetjats Louis Bunino, Émile Dutilleul, André Laheurte, Harmenegilde Lorenzi i André Lorulot. En arribar la policia detingué tothom. Louis Sagnol, ferit de tres trets, morí l'endemà. Entre el 10 i el 12 d'octubre de 1910 van ser jutjats a l'Audiència els militants de L'Anarchie Bunino, Dutilleul, Lahuerete, Lorenzi i Lorulot. El dia abans de l'inici del judici, Le Libertaire publicà un manifest de nombrosos militants anarcocomunistes fent costat els processats i denunciant Paraf-Javal i la resta de membres del CES com a còmplices de la policia. En aquesta època vivia, amb sa companya d'aleshores, Marie Kesterman, als locals del GES, al número 14 del carrer Blomet de París. A partir de desembre de 1911 fou l'impressor del Bulletin du Groupe d'Études Scientifiques. Entre abril de 1913 i febrer de 1914 va ser l'impressor gerent de L'Ami de la Vérité, publicació creada per Paraf-Javal per a defensar Henri Marix, capità expulsat de l'Exèrcit el setembre de 1912 i presentat com a un «segon Dreyfus». Posteriorment fugí furtivament dels locals del GES emportant-se una premsa impressora i diversos béns mobles, fet que enfurí Paraf-Javal. Quan esclatà la Gran Guerra la seva posició d'exempt al servei militar es va mantenir en la revisió de desembre de 1914. Pel que fa el conflicte bèl·lic, s'arrenglerà amb els que van fer costat la «Unió Sagrada». El febrer de 1915 va ser gerent i principal redactor del full Le Glas, publicat pel «Grup d'Amics del Lliure Pensament», que imprimí 200 exemplars i que va fer costat «l'esforç de guerra». En 1920 partí de París i la policia el va inscriure en la llista d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Posteriorment s'establí com a impressor al número 11 del carrer Abbé-Grégoire. Esdevingué un especialista de literatura eròtica i llibertina i edità semiclandestinament (sense registre legal i amb adreça falsa) relats pornogràfics de Renée Dunan, com ara Les capricis du sexe, Les audaces érotiques de Mlle. Louise de B. o Dévergondages. També reedità semiclandestinament durant decennis clàssics de la literatura eròtica, col·laborant amb Louis Perceau, antic membre de La Guerra Sociale apassionat del tema. En diverses ocasions la policia acudí a la impremta i confiscà els llibres d'aquesta temàtica. El 13 d'agost de 1932 es casà al XVIII Districte de París amb la mestra Yvonne Lucienne Zypressembaum. Maurice Duflou va morir el 30 d'octubre de 1951 al seu domicili del XVIII Districte de París (França).

---

Continua...

---

[28/06] Associaci� Internacional Antimilitarista - Huot - Biais - Barreyre - Juvigny - Charpentier - Ferrer Farriol - Lusvardi - Cannito - Combina - Tevenat - Mancebo - Sequeira - Touri�o - Mart�nez P�rez - Aubron - Cout� - Gandini - Carpenter - Orob�n - Sabat� - Delzant - De Bartolomeis - Naranjo - Clemente - Poveda - Puyo - Mauricius - Gil - Girolimetti

Sun, 28 Jun 2026 10:58:46 +0200

[28/06] Associació Internacional Antimilitarista - Huot - Biais - Barreyre - Juvigny - Charpentier - Ferrer Farriol - Lusvardi - Cannito - Combina - Tevenat - Mancebo - Sequeira - Touriño - Martínez Pérez - Aubron - Couté - Gandini - Carpenter - Orobón - Sabaté - Delzant - De Bartolomeis - Naranjo - Clemente - Poveda - Puyo - Mauricius - Gil - Girolimetti

Anarcoefemèrides del 28 de juny

Esdeveniments

Adhesiu de l'AIA (1906)

- Creació de l'Associació Internacional Antimilitarista: El 28 de juny de 1904, a Amsterdam (Països Baixos), el Congrés Internacional Antimilitarista, que havia començat el 26 de juny, crea una nova organització, l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Els anarquistes francesos hi seran fortament representats: George Yvetot i Miguel Almereyda, cofundadors en 1902 de la Lliga Antimilitarista, seran els secretaris de la secció francesa, però alguns companys com Libertad i Paraf-Javal, van jutjar força timorat la simple crida a la deserció com a mitjà d'acció, van deixar l'organització i no prengueren part en l'AIA, que amb tot i això s'escamparà a França amb la creació d'un centenar de grups. En aquest congrés Émile Armand va presentar la ponència «Rebuig del servei militar». Però en 1905, després de la publicació d'un cartell adreçat als conscrits, 28 membres de l'AIA van ser processats del 26 al 30 de desembre de 1905 i 26 seran fortament condemnats, especialment Gustave Hervé (quatre anys) i Yvetot i Almereyda (tres anys). Però finalment les condemnes seran amnistiades amb motiu del 14 de juliol de 1906. El segon congrés de l'AIA va tenir lloc el 30 i 31 d'agost de 1907 també a Amsterdam.

Naixements

Marie Huot fotografiada per Félix Nadar

- Marie Huot: El 28 de juny de 1846 neix a Tonnerre (Borgonya, França) la poetessa, escriptora, periodista, conferenciant, feminista neomaltusiana, teòsofa, propagandista del vegetarianisme, activista pels drets dels animals i contra la vacunació, i anarquista Marie Mathilde Constance Ménétrier, més coneguda com Marie Huot i, per alguns, com La mère aux chats (La mare dels gats), encara que també va fer servir el pseudònim d'Édouard Mill. Sos pares es deien Honoré Ménétrier, dependent, i Marie Constance Romany, d'origen espanyol. En 1869 es casà amb Anatole Théodore Marie Huot, funcionari de l'educació pública demès del seu càrrec per les seves opinions atees i radicals i editor de la revista esquerrana parisenca L'Encyclopédie Contemporaine Illustrée, i amb qui en 1872 tingué un infant, Henry Huot. Escriptora de poemes simbolistes «decadents», mantingué una estreta amistat amb el pintor místic sufí anarquista John Gustaf Agelii (Ivan Aguéli), a qui ella dedicà el seus poemes simbolistes Le missel de Notre-Dame des Solitudes (1908). Secretària general de la revolucionària Lliga Popular contra la Vivisecció, escissió de la Societat Protectora d'Animals, entre 1886 i 1890, engegà una campanya propagandística contra la tauromàquia i les curses de braus, aleshores molt de moda a París, i contra l'experimentació científica amb animals i la vivisecció. En 1883 agredí amb una ombrel·la el científic Charles-Édouard Brown-Séquard, qui pensava que havia trobat l'elixir de l'eterna joventut triturant els testicles dels cobais, durant la vivisecció d'un simi al Col·legi de França. També atià una campanya contra la vacunació i en L'Encyclopédie Contemporaine Illustrée publicà nombroses reivindicacions de la Lliga Universal dels Antivacunadors, fundada en 1880 pel doctor Hubert Boens, essent una ferma adversària de la vacunació antiràbica del doctor Louis Pasteur, no només perquè implicava experimentació amb animals, sinó també perquè s'experimentava amb humans. El 10 d'octubre de 1886 interrompí una conferència del doctor Chautemps, presidida per Pasteur, que feia apologia al tractament antiràbic d'aquest doctor a la Universitat de la Sorbona. En 1887 col·laborà en La Revue Socialiste. El 11 de juny de 1891 va ser detinguda davant la Cambra de Diputats de París per repartir propaganda contra la vivisecció i pocs dies després, el 22 de juny, pel mateix motiu davant el Cafè de la Paix. En 1895 viatjà a Egipte, viatge que repetí en 1904. El 4 de juny de 1900 ajudà Ivan Aguéli en l'atac a mà armada contra dos matadors de toros portat a terme a Deuil-la-Barre (Illa de França, França); gràcies a aquesta acció, les curses de braus van ser prohibides a la regió parisenca. Fou la promotora dels primers refugis d'animals que es crearen a França. Precursora del neomaltusianisme francès, el 2 d'octubre de 1892 llançà per primera vegada la consigna d'«abstenció genèsica» («Vaga dels Ventres») en una conferència pública a la Salle de la Société de Géographie de París, conferència que va ser publicada per Génération Consciente sota el títol de Le mal de vivre aquell mateix any i reeditada en diferents ocasions; seguidament, participà activament, amb Sébastien Faure, Nelly Roussel, i altres, en la propaganda neomaltusiana de l'anarquista Paul Robin. Col·laborà en L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa; en Génération Consciente (1908-1914), d'Eugène Humbert, i en altres publicacions (Gazette des Animaux, La Rénovation Esthètique, Le Tintamarre, Union Internationale des Femmes, etc.). En 1926 publicà un seguit de records en el número d'agost-octubre de la revista L'Antivivisection. Entre les seves obres destaquen Les courses de taureaux à Paris (1887-1889-1890). Conférence faite le 11 juin 1890 à la salle des Capucines (1890), La grande découverte de M. Brown-Séquard. Conférence faite le 13 avril 1890 au théâtre du Paradis Latin (1890), Borgia s'amuse (1891), Le mal de vivre (1892), La procreación voluntaria y el paro forzoso (1930), etc. Va ser amiga íntima de Louise Michel i de Félix Pyat. Marie Huot va morir el 13 d'abril de 1930 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de París (França) i fou incinerada al cementiri de Père-Lachaise. Marie Huot és una precursora de l'actual corrent «antiespecista». En 2023 Sylvain Wagnon publicà la biografia Marie Huot. Libertaire, néomalthusienne, antiespéciste, théosophe....

Marie Huot (1846-1930)

***

Foto policíaca de Fernand Biais (2 de juliol de 1894)

- Fernand Biais: El 28 de juny de 1853 neix a Laval (País del Loira, França) l'anarquista Alphonse Marie Fernand Biais. Sos pares es deien Augustin Biais, pintor, i Marie Boucherie. Es guanyava la vida fent de torner de fusta. El 28 de juliol de 1870 s'allistà voluntari i lluità en la guerra francoprussiana del 30 d'agost de 1870 al 7 de març de 1871. En 1873 va ser cridat a files per a fer el servei militar i va ser integrat en el 79 Regiment d'Infanteria a Laval, servint entre el 4 de gener de 1875 i el 22 de setembre de 1878. Establert a París (França), l'estiu de 1893 vivia al número 87 del Faubourg de Saint Antoine. Posteriorment visqué al número 34 del carrer de Citeaux de París, domicili que va ser escorcollat el 19 de febrer de 1894 en la gran agafada policíaca orquestrada contra el moviment llibertari i el la qual li trobaren periòdics anarquistes. L'1 de juliol d'aquell any el seu domicili va ser novament escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser fitxat com a «anarquista» l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. La policia el relacionà amb falsificadors de moneda anarquistes i organitzadors de «reunions secretes» al seu domicili. El 17 d'octubre de 1895 va perdre un fill, Fernand, de 16 anys, muntador en bronze, i aleshores continuava vivint amb sa companya Emma Masson, modista, al domicili del carrer Citeaux. El 4 d'abril de 1896 assistí a una reunió familiar organitzada per Le Libertaire. El 31 de desembre de 1896 el seu nom figura en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i aleshores vivia al número 18 del carrer Trousseau de l'XI Districte de París. A començament de segle va ser inscrit com a «nòmada» en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Alfred Barreyre (2 de juliol de 1894)

- Alfred Barreyre: El 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 30 de juny– de 1864 neix a Braçac (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Pierre Alfred Barreyre, conegut com Cent-Garde. Sos pares es deien Antoine Barreyre, obrer vidrier, i Marie Agathe Vidal, llevadora. Establert a París (França), treballà de mosso de cafè. El 14 d'octubre de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 25 francs de multa per «ultratges als agents». També treballà de mosso de cafè a Montecarlo (Principat de Mònaco). En 1893 feia feina al Cafè du Lion de Belfort de París i l'any següent estava desocupat. L'1 de juliol de 1893, amb Henri Guérin, gerent de La Revue Libertaire, llogà una habitació al número 24 del carrer dels Grands Agustins de París, lloc que abandonaren el mateix dia de la detenció de l'anarquista François Mugnier. El setembre de 1893, amb son germà Gustave Barreyre i François Mugnier, vivia al domicili de l'anarquista Altéran. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes del departament del Sena. Entre el 6 de gener i el 25 d'abril de 1894 treballà a Montecarlo. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia signà una ordre d'escorcoll i de recerca al seu nom. L'1 de juliol de 1894, a les quatre de la matinada, el comissari de policia escorcollà el seu domicili, una habitació al quart pis, escorcoll que resultà infructuós; detingut, va ser portat a la comissaria. El 4 de juliol d'aquell any va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i, després que el jutge sobreseies la seva causa per «associació criminal», dos dies després va ser alliberat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'escorcoll del domicili d'Henri Juvigny apareguda en el diari parisenc Le Radical del 21 d'octubre de 1910

- Henri Juvigny: El 28 de juny de 1889 neix a Étrépagny (Alta Normandia, França) l'anarquista Henri Gustave Juvigny, conegut com Vagny. Sos pares es deien Auguste Alfred Edmond Juvigny, brocanter, i Esther Euphémie Hyppolite Gantier, lletera. Amic de Benoît Broutchoux, fou membre del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) i del grup de Les Temps Nouveaux. En 1909 va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El juny de 1910 creà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb una vintena de companys el grup d'educació i d'acció anarquistes Unió Revolucionària (UR), que es reunia setmanalment al seu domicili, al número 22 del carrer Augustins, per a fer xerrades. El 20 d'octubre de 1910 el seu domicili de Lilla, ben igual que el de molts d'altres militants, va ser escorcollat, sense resultats, per la policia. El novembre de 1911 s'encarregà de recaptar els fons trets en la col·lecta de suport a Léon Llombart, gerent del periòdic revolucionari de Lilla Le Réveil du Textile, condemnat a 50 francs de multa. En 1913 fou nomenat secretari del grup anarquista de Lilla i participà en el Congrés Nacional que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 a París (França), on es fundà la Federació Comunista Revolucionària Anarquista (FCRA). Entre 1913 i 1914 fou redactor de Le Cri du Peuple. Hebdomadaire communiste et de revendication sociale, de Lilla. En aquesta època treballava de rentaplats en un cafè i posteriorment va fer de quincaller. Fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció Electoral de Lilla per a les eleccions legislatives de 1914. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura d'Spartacus Charpentier (1920)

- Spartacus Charpentier: El 28 de juny de 1892 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Spartacus Charpentier, conegut com Bicot. Era fill d'Aimé Auguste Barthélemi Charpentier, empleat, i de Joséphine Augustine Leduc, pintora de porcellana, i tingué dos germans, Cyvoct Auguste Charpentier i Vindex Charpentier (Vidocq), també anarquistes. Es guanyà la vida treballant primer d'ebenista, després d'obrer emmotllador i finalment de comerciant. En els anys deu vivia al número 90 del carrer Orfila del XX Districte de París i amb sos germans formà part del «Foyer Populaire» (Llar Popular) del barri de Belleville. Exempt del servei militar, mantingué aquest estatus en la revisió d'octubre de 1914. Durant la primavera de 1917, segons informes policíacs, participà en les reunions anarquistes campestres del grup «Amis de Ce qu'il faut diré» del XX Districte de París. El 19 de juny de 1920 es casà al III Districte de París amb l'empleada de banca Berthe Alice Valentine Plet. En aquesta època treballava d'ebenista i vivia al número 10 del carrer Notre-Dame-de-Nazareth del III Districte de París. En els anys trenta encara estava fitxat per la policia i continuava vivint en el domicili anterior. En 1938 treballava de comerciant i vivia al carrer Wattignies del XII Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Retrat de Joan Ferrer aparegut en el Boletín CNT-FAI del 17 de juliol de 1937

- Joan Ferrer Farriol: El 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1896 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) el propagandista i periodista anarquista i anarcosindicalista Joan Ramon Josep Ferrer Farriol –el certificat de naixement cita com a segon llinatge Furriol. Sos pares es deien Josep Ferrer, jornaler, i Francesca Farriol. Sa família es repartia entre anarquistes i carlistes. Quan tenia sis anys son pare, obrer blanquer, morí en un accident a la fàbrica i amb 11 anys entrà a treballà en el sector tèxtil. Poc després es va fer assaonador i, encara infant, entrà a formar part del grup «Joves Lliures» i fou alumne del prestigiós Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. En 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'any següent participà activament en els grups que combatien els esquirols en les vagues. En 1913 patrocinà la sindicació de dones a Igualada i en 1915 féu la vaga de la pell. En 1916 va fer costat la vaga de metal·lúrgics i paletes de Barcelona, fet pel qual va ser empresonat un mes a la presó Model de Barcelona. La seva participació en els fets revolucionaris de 1917 el van obligar a fugir i marxar a diverses localitats (Martorell, Pallejà, etc.), vivint com podia i treballant en diferents oficis. El gener de 1918 va ser nomenat secretari del Comitè de la Federació Obrera Local d'Igualada i aquest mateix any formà part, en nom dels obrers blanquers, del Comitè Local confederal de Barcelona. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918, juntament amb Joan Vilanova Castelltort, representà el Sindicat de l'Art Fabril i el d'Oficis Diversos d'Igualada en el I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants), on defensà els Sindicats Únics. Entre 1919 i 1920 fou redactor de La Protesta d'Igualada. Cap al 1920 es va casar pel civil amb Elvira Trull Ventura, obrera del tèxtil a Igualada. En aquests anys va estar molt lligat a Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre). Durant la dictadura de Primo de Rivera desenvolupà una intensa tasca periodística a Igualada i en 1926, amb Josep Anselmo, edità les publicacions anarquistes Germinal i El Sembrador. Durant els anys de la II República espanyola col·laborà habitualment en la premsa llibertària local, realitzà mítings per l'Anoia (Capellades, la Pobla de Claramunt, Igualada, Vallbona, Carme, etc.), formà part del Comitè Comarcal de la CNT, fundà amb Ramon Guitart l'Agrupació Lliurepensadora d'Igualada i intentà conciliar, sense gaire èxit, les posicions més radicals dels seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb les dels sectors més moderes partidaris de l'estratègia trentista, la qual defensava amb Josep Viadiu Vendrell, Josep Gené Figueras, Josep Anselmo i Josep Cuatrecasas, entre d'altres. L'agost de 1931 assistí al Ple de Delegats de la CRTC celebrat a Barcelona. En 1932 mantingué una intensa polèmica amb Ángel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis a les pàgines del periòdic cenetista de Sants Cultura Libertaria. Entre el 25 i el 28 de gener de 1936 assistí a Barcelona a la Conferència de la CRTC. Arran del cop feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari d'Igualada i, formant part de la Secció d'Avituallaments, combaté al front d'Osca. En aquesta època dirigí el Butlletí CNT-AIT d'Igualada, realitzà mítings en aquesta ciutat i va fer d'alcalde segon, a més de dirigir les col·lectivitzacions i assumir la Conselleria d'Agricultura. Després marxà a Barcelona, on treballà com a redactor del diari Catalunya, el qual acabà dirigint, però que hagué d'abandonar en 1938 per encarregar-se de la corresponsalia a les trinxeres de Solidaridad Obrera, on també dirigí El Frente, periòdic de la 26 Divisió. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers, on assumí la secretaria de la CNT de Catalunya. Després va ser internat al camp de concentració de Barcarès i més tard realitzà tasques agrícoles i d'altres oficis al Midi, especialment a Marsella (1940-1941). Després de la II Guerra Mundial s'encarregà de la infraestructura dels grups de combat antifranquistes als Pirineus. A Pau i a Font-romeu, entre 1945 i 1946, fou responsable i locutor, amb Mariano Martínez, de l'emissora «Ràdio CNT». El 2 de desembre de 1945 assistí, com a delegat de la Federació Local de Pau, al Ple Departamental de la CNT, el qual acabà amb una escissió de l'organització. Més tard visqué a Tolosa de Llenguadoc i a París, on dirigí fins al 1954 el periòdic CNT. A la capital francesa treballà durant temporades com a guardià d'una fàbrica i fou un assidu col·laborador del Casal de Catalunya en aquesta ciutat. En 1956 reprengué la seva tasca periodística dirigint, fins al 1962, el periòdic Solidaridad Obrera i els seus substituts (Solidaridad, Boletín CNT, Boletín) i Le Combat Syndicaliste (1963-1978). També dirigí entre 1962 i 1970 Umbral. Defensor acèrrim de l'ortodòxia confederal, en 1962 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de l'Exili. En 1970 realitzà una conferència a Orleans. Poc abans de la seva mort retornà a Catalunya i participà activament en la reconstrucció de la Federació Local de la CNT d'Igualada. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Joan del Pi, Ramón Ollé, Farriol, Discóbolo, Kunitu, Sigla, Rovellat, Jo Han, Pancho Milla, J. Coll de Gussem, etc.), en infinitat de publicacions llibertàries, com ara AEP, Boletín Confederal, Boletín Informativo, Boletín Interno CIR, Butlletí CNT-FAI, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Libertaria, Espoir, Historia Libertaria, Iniciales, Inquietudes, El Luchador, El Obrero Moderno, La Protesta, Reconstrucción, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, Umbral, etc. És autor de Liberación (1928), El intruso (1930), Vides noves (1933), Interpretació llibertària del moviment obrer català (1947), Garbuix poètic (1956), Vida sindicalista (1957), Un rural en Barcelona (1960), Conversaciones libertarias (1965), De l'Anoia al Sena sense pressa (1966), Emigrados y confederales. Las conversaciones de Wagram (1968), ABC sindicalista (1971), En torno al comunismo: nueva sumisión del proletariado (1972), Costa amunt. Elements d'història social igualadina (1975), Congresos anarcosindicalistas en España (1977), entre d'altres. En 1978 l'escriptor Baltasar Porcel Pujol publicà un llibre de conversacions amb ell, La revuelta permanente, que es poden considerar les seves memòries i que obtingué el premi «Espejo de España» d'aquell any. Joan Ferrer Farriol va morir l'11 de setembre de 1978 a Montreuil (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Joan Ferrer Farriol (1896-1978)

Elvira Trull Ventura (1896?-1990)

***

Medardo Lusvardi

- Medardo Lusvardi: El 28 de juny de 1897 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater anarquista i anarcosindicalista Medarno Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Ben igual que sos germans Aldebrando, Alfredo, Bruno i Filippo, milità en el moviment anarquista. Segons la Prefectura de Policia de Mòdena tenia una certa influència en els treballadors, fet que utilitzava per a fer propaganda anarquista i antifeixista. Es casà amb Maria Meschiari, cosina de l'anarquista Valentina Meschiari. El novembre de 1921, durant els greus enfrontaments amb feixistes a la Cambra del Treball Sindicalista del número 14 del carrer Sant'Agata de Mòdena, que provocaren la mort del sindicalista anarquista Teobaldo Righetti, resultà greument ferit quan Vincenzo Gandolfi i Umberto Traldi, membres d'un escamot feixista, el reconegueren, l'atraparen a l'interior d'un portal i l'apallissaren salvatgement fins a deixar-lo inconscient a la vorera. Posteriorment va ser detingut per haver rebut, sense saber-ho, una partida de fullets de propaganda, esdevenint l'objecte d'una veritable persecució per part dels feixistes que començaren a realitzar visites periòdiques a casa seva, amb intents d'incendiar-la i disparant-la. S'uní al grup de combat «Italia Libera - Ciro Menotti» i la Prefectura de Policia de Mòdena sospità que un grup d'anarquistes es reunia al seu taller de sabateria. Durant la nit del 24 d'octubre de 1924 mentre un grup de joves passaven l'estona un cop tancat el local, la policia hi entrà; Aldebrando Lusvardi intentà llançar alguns documents al foc, però no va aconseguir el seu objectiu i la policia es va fer amb la llista de membres del Grup Llibertari Juvenil del barri de la Madonnina de Mòdena així com la capsa de les quotes amb 81,50 lires. Aquest grup havia estat creat el maig de 1924 per Vincenzo Chiossi i estava format per 17 membres que pagaven quatre lires mensuals. El 3 de maig de 1925 va ser detingut juntament amb altres subversius com a sospitós de l'atemptat contra el cenotafi del feixista Gino Tabaroni, mort en 1921 per l'anarquista Renzo Cavani, però va ser alliberat dies després. El setembre d'aquell any va ser novament detingut com a mesura de seguretat i el seu domicili escorcollat. El setembre de 1926 va ser novament detingut i l'octubre, juntament amb son germà Bruno Lusvardi, en ser considerat «perillós per a l'ordre públic». Els carrabiners li van intervenir alguns llibres subversius, entre ells Fra contadini d'Errico Malatesta, i una bandera roja. El desembre de 1926 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Mòdena com a «perillós per a l'ordre públic» i posat sota contínua vigilància. En 1938 la mateixa institució el definí com a «irreductible adversari del Règim Feixista». El setembre de 1942 va ser tancat per motius polítics i el mes següent detingut, juntament amb els anarquistes Renzo Cepelli, Ettore Panini i altres antifeixistes, sota la sospita d'haver redactat un escrit contra Benito Mussolini i el feixisme. Alliberat sota l'acusació de propaganda antifeixista, va ser sotmès a un advertiment formal durant dos anys, però aquesta mesura va ser suspesa a finals d'octubre d'aquell any en ocasió del vintè aniversari de la «Marxa sobre Roma». Durant la II Guerra Mundial treballà per a la Creu Roja i durant la Resistència ajudà els partisans. Un de sos fills, Bruno Lusvardi, guardonat amb una medalla de plata al valor militar, va ser afusellat el 3 de desembre de 1944 com a represàlia pels alemanys. Durant els dies de l'alliberament de Mòdena sa companya, juntament amb la socialista Giuseppina Parenti, es dedicà a curar el ferits durant els enfrontaments als carrers. En 1954, en el IV Congrés Provincial de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA), va ser nomenat membre del seu consell directiu. A partir d'aquesta data es va perdre el seu rastre.

***

Sante Cannito

- Sante Cannito: El 28 de juny de 1898 neix a Altamura (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Sante Cannito. Sos pares es deien Graziantonio Cannito i Anna Rosa Bellacicco. Pogué anar a l'escola i fer els estudis elementals, però no acabà els primaris perquè es posà a fer feina de paleta. Quan esclatà la Gran Guerra fou enviat al front del Friül, lluitant al Carso. Amb l'arribada del feixisme emigrà a Amèrica, on son pare treballava d'estibador al port novaiorquès, i s'establí durant dos anys en una cabana situada sota el pont de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). A Brooklyn va fer feina de paleta, especialment a la vila de Jamack, i entrà en contacte amb el moviment anarquista amb la lectura de La conquesta del pa, de Piotr Kropotkin, i els periòdics Il Martello, de Carlo Tresca, i Il Proletario. Freqüentà la Casa del Poble de Brooklyn, s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i participà en la companya de suport contra la pena de mort dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Tingué una bona amistat amb l'anarquista Orazio Despota i altres companys (Bolognese, Maffei, Marroccoli, etc.). En aquests anys americans llegí molt (Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Kaminski, Berneri, Nietzsche, Cafiero, Goldman, Fabbri, Cavallotti, Cattaneo, etc.) i arribà a aconseguir una bona cultura autodidacta. Quan retornà a Itàlia es trobà que els seus companys llibertaris d'Altamura eren perseguits, controlats i reprimits pel règim feixista dominant. Durant els anys de la II Guerra Mundial entaulà contacte amb el cooperativista Tommaso Fiore i altres antifeixistes. Després de l'Alliberament, el juliol de 1945, participà en el congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i en els anys posteriors participà en diverses campanyes, com ara l'ocupació de terres per part dels pagesos. Durant la postguerra formà part del moviment cooperativista a Altamura i contribuí especialment a la creació de la Cooperativa de Paletes i Afins, la qual quedà impregnada de pensament anarquista, fet que no agradà els partits polítics. Aquesta cooperativa participà en la reconstrucció de la ciutat després de la guerra, però a partir de 1948 els partits polítics i els poders locals li van declarar el boicot pel seu tarannà llibertari i la cooperativa es va veure obligada a dissoldre's. Continuà amb la seva feina de mestre d'obres i en el pla social es mostrà força actiu entre 1960 i 1963 en la campanya contra l'intent d'instal·lació d'una base de míssils a la zona d'Altamura i Gravina. En els anys setanta intervingué des del moviment anarquista en les lluites d'obres i d'estudiants a Altamura, especialment amb els joves anarcocomunistes de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), i sempre es mostra força crític amb el comunisme i la política parlamentària. En aquests anys mantingué contactes amb membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) establerts a Pulla i participà en els seus actes. En 1980 publicà la seva autobiografia emmarcada en la història del seu poble, sota el títol Frammenti di storia Altamurana, la qual ha tingut diverses reedicions. Sante Cannito va morir el 4 de maig de 1994 a Isernia (Molise, Itàlia), mentre passava uns dies a casa d'un nebot. Deixà una important biblioteca i un únic fill que, ironies de la vida, ateu com era ell, li va sortir pastor evangèlic.

Sante Cannito (1898-1994)

***

Vicente Pérez Combina

- Vicente Pérez Combina: El 28 de juny de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Vicente Pérez Viche, més conegut com Vicente Pérez Combina, també citat Convina o Conviña, i que alguns identifiquen amb Vicente Vidal Pérez. Obrer envernissador, començà a militar de molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. Fou membre del grup anarquista «Los Solidarios». En 1924, des de París (França), fou un dels organitzadors de les fracassades insurreccions de la caserna de les Drassanes de Barcelona i de Bera (Navarra). En 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella (Provença, Occitània), que, amb Joan García Oliver, abandonà en no ser acceptades les seves tesis col·laboracionistes amb els polítics. Cap el 1928 ingressà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època viatjà a Rússia amb una delegació cenetista per a entrevistar-se amb els dirigents soviètics; detingut, aconseguí evadir-se, retornant en 1932 a Catalunya, havent estat a l'URSS tres anys i vuit mesos –sa companya, Catalina Vidal (Katia Kariakina), i sa filla, Aurora, no pogueren sortir de l'URSS i en 1934 encara hi romanien. L'agost de 1932 assistí, en nom del Comitè Nacional de la CNT, al Ple de Regionals. També en 1932 va fer, amb altres companys (Buenaventura Durruti, Arturo Parera, Joan García Oliver, Benjamín Cano, Hilari Arlandis, etc.) nombrosos mítings i conferències (Sallent, Cardona, Sabadell, La Torrassa, Valls, Esparraguera, Sant Vicenç de Castellet, Tarragona, Manresa, Mataró, Figueres, etc.). El setembre de 1932 representà, amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, el Comitè Nacional de la CNT en el Congrés Regional d'Andalusia. El 4 de març de 1933 llegí, a l'Ateneu Racionalista de Barcelona, la conferència «La persecución de los anarquistas en Rusia». Entre el 5 i el 13 de març de 1933 a Barcelona també representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple Regional de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), on intentà posar fi al litigi amb la Federació Local de Sabadell, i prengué la paraula en el míting de clausura del Congrés Regional d'Andalusia i d'Extremadura que se celebrà a Sevilla. Poc després, el 2 d'abril de 1933, va ser detingut a Sevilla, amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, i empresonat fins el 7 d'octubre d'aquell any a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i a la presó de Sevilla. Un cop lliure, el 16 de novembre de 1933 intervingué en el gran míting de la FAI que se celebrà al Palau de Belles Arts de Montjuïc de Barcelona, amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Sébastien Faure, Domingo Germinal, Alexandre Gilabert i Dolores Iturbe. En els anys següents va fer mítings amb importants oradors (Buenaventura Durruti, Manuel Pérez, Manuel Pérez Feliu, Francisco Ascaso, Joan García Oliver, Frederica Montseny, Antonio Ortiz Ramírez, etc.) en diferents places de toros, com ara Barcelona (1935), Palma (1935), Benicarló (1936), La Corunya (1936) i altres localitats catalanes, andaluses i extremenyes. Assistí al IV Congrés Confederal de la CNT de maig de 1936 que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya). Quan el cop militar de juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra els feixistes. Durant la Revolució espanyola fou un dels nou edils confederals (conseller-regidor de Serveis Públics) del Consell Municipal de Barcelona, elegit el novembre de 1936. En aquesta època presidí el Sindicat de Transports de la CNT de Barcelona i el gener de 1937 assistí al Congrés de la Federació de Transports celebrat a València (País Valencià), ocupant la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria dels Transports entre 1937 i 1938. Partidari de «Los Amigos de Durruti», s'adherí al famós míting que aquesta organització convocà al Teatre Poliorama de Barcelona i participà en el seu míting celebrat al Teatre Goya de Barcelona abans dels fets de «Maig de 1937». En 1938 pronuncià una conferència a l'Agrupació Anarquista «Ètica» sobre l'aportació llibertària a l'Ajuntament de Barcelona, on manifestava la tasca realitzada pels representants confederals cap a la regeneració de la institució i l'aixecament moral a la categoria de Municipi Lliure de la ciutat de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, pogué arribar a Veneçuela i en 1940 s'instal·là a Mèxic. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara La Noche, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. És autor dels llibres de memòries Un militant de la CNT en Rusia (1932 i 1933) i Cómo salí de Rusia. La política de los bolcheviques (1933). Vicente Pérez Combina va morir en data indeterminada a Mèxic.

Vicente Pérez Combina (1900-?)

***

Notícia orgànica d'Eugène Tevenat publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 18 d'abril de 1925

- Eugène Tevenat: El 28 de juny de 1900 neix a Lo Borg dau Peatge (Delfinat, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i cançonetista llibertari Joseph Eugène Tevenat –també citat Tévenat. Sos pares es deien Joseph Antoine Tevenat, fuster, i Augustine Joséphine Chanas. Es guanyava la vida treballant d'obrer sabater en una màquina a la fàbrica «Roux» de Romans (Delfinat, Occitània). Durant la Gran Guerra, el 30 de gener de 1918 es presentà voluntari a l'Ajuntament de Romans i va ser integrat en el 19 Regiment d'Artilleria. El 20 d'abril de 1918 passà al 6 Regiment d'Artilleria i el 28 d'abril d'aquell any al 25 Regiment d'Artilleria. El 7 d'abril de 1919 es casà a Romans amb l'obrera sabatera Marie Henriette Grousson, de qui es va divorciar el 21 de febrer de 1929 a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània). Destinat l'1 de gener de 1920 al 40 Regiment d'Artilleria, va ser llicenciat el 9 de setembre de 1920. Membre del grup llibertari de Romans, en 1924 va ser un dels promotors de la gran vaga d'obrers sabates que es desenvolupà entre el 2 d'abril i l'11 de maig, que mobilitzà cinc-mil obrers de 42 fàbriques de Romans. A resultes de les baralles durant el conflicte, va ser jutjat, amb els anarquistes Lucien Bernizet i Rouchon i el comunista Désiré Revol, i condemnat el 25 de maig de 1924 en rebel·lia a un mes de presó i a 150 francs de multa. Després d'aquesta vaga creà l'anarcosindicalista Sindicat Autònom de Cuiros i de Pells de Romans, del qual va ser nomenat secretari general. En 1925 era secretari adjunt de la Borsa del Treball i n'esdevingué secretari general l'any següent. Aleshores era membre del Grup d'Estudis Socials (GES) de Romans, adherit a la Unió Anarquista (UA), i animava nombroses reunions i vetllades com a cançonetista llibertari. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire (1923-1923) i en L'Insurgé (1925-1926), participant activament en el «Comitè d'Acció contra la Guerra del Marroc». També va fer campanya per l'amnistia –organitzà un concert de Charles d'Avray a Romans per recaptar fons–, criticà el bolxevisme i promogué la creació de la Joventut Anarquista de Romans. A finals de 1925 va ser partidari de la reintegració dels sindicats autònoms en la Confederació General del Treball (CGT). El 30 de gener de 1926 va fer la xerrada «Syndicalisme et anarchie», organitzada pel GES, al cafè Cazes de Romas. Durant la vaga d'obrers sabaters de les fàbriques «Carraz» i «Catil», de febrer de 1926, era tresorer del Sindicat Unitari de Cuiros i de Pells de la CGT de Romans. El 12 de febrer de 1926, segons un comunicat del Sindicat Autònom de Cuiros i de Pells, abandonà el sector autònom i s'integrà en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual va ser nomenat tresorer. El desembre de 1926, a resultes d'haver pres la paraula per a denunciar la repressió dels anarquistes a la Unió Soviètica, va ser exclòs del seu sindicat. En 1927 sembla que va ser nomenat secretari d'un efímer Groupe Artistique Plébéien (GAP, Grup Artístic Plebeu) de caire anarquista. El 4 de novembre de 1929 es casà a Clérieux (Delfinat, Occitània) amb Germaine Marie Antoinette Seite. En 1935 va ser exonerat de les seves obligacions militars per ser pare de sis infants. En 1937 vivia a Anneyron (Delfinat, Occitània) i tenia sis infants. El seu últim domicili va ser a la Place du Marché de Lo Borg dau Peatge. Eugène Tevenat va morir el 24 de febrer de 1942 a la Clínica Saint-Joseph de Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània).

***

Benigno Mancebo Martín

- Benigno Mancebo Martín: El 28 de juny de 1906 neix a Sanchorreja (Ávila, Castella, Espanya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Benigno Mancebo Marín –algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Hernández. Fill d'una família anarquista, sos pares es deien Pedro Mancebo i Emilia Martín. Entre 1908 i 1923 se n'ocupà l'àvia ja que sos pares emigraren a Amèrica. En 1923 marxà a l'Argentina, on es relacionà amb el moviment anarquista i amb el grup editor del periòdic La Protesta, del qual serà minervista. Conegué destacats militants anarquistes, com ara Abad de Santillán, López Arango, Villar, González Pacheco, Barrera, etc. Aficionat al teatre, col·laborà amb el grup «Arte y Natura», juntament amb Ildefonso González, i entre 1928 i 1929 fou secretari de la «Guilda de Amigos del Libro», que inspirava Abad de Santillán. En 1930 fou detingut per la dictadura de José Félix Uriburu i va ser confinat a l'illa Demarchi i després a Martín García i a la colònia penitenciària d'Ushuaia, per finalment ser deportat, juntament amb son pare Pedro, a Espanya. En arribar a la península, fou detingut, com a pròfug militar, i va ser enviat a València a fer el servei militar. Un cop lliure, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 fou delegat d'Arts Gràfiques de CNT i l'any següent entrà a formar part del grup «Los Intransigentes», amb Miguel González Inestal, Zabala i altres. Fundà i dirigí el periòdic madrileny El Libertario (1931-1933) i la seva activitat periodística es complementà amb col·laboracions en CNT, ¡Rebeldía!, Revolución Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i La Voz de las Artes Blancas. Durant els anys republicans fou empresonat diverses vegades per delictes de premsa. En 1936 sortí de la presó gràcies al triomf del Front Popular. Durant els anys de la guerra civil desenvolupà tasques orgàniques destacades: membre per CNT del Comitè de Salut Pública de Madrid, del Comitè Regional de la CNT castellana (seccions de Política Social i Pro Presos des de juliol de 1936) i de la comissió encarregada de preservar el patrimoni artisticocultural. En febrer de 1939 s'integrà en el Comitè de Defensa de la CNT del Centre i fou membre del Comitè Polític de la Direcció General de Seguretat. Quan la guerra estava decidida, marxà a Alacant, on fou detingut. Acusat de pertànyer a la txeca de «Bellas Artes» i a la de «Fomento» i de ser responsable d'unes saques de presos el novembre de 1936, Benigno Mancebo Marín fou afusellat per l'exèrcit franquista, juntament amb un nombrós grup de companys, el 27 d'abril de 1940 a Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Almudena de la ciutat.

***

José Sequeira

- José Sequeira: El 28 de juny de 1907 neix a Silves (Faro, Algarve, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista José dos Reis Sequeira. En 1918 entrà a treballar com a obrer surer i en 1921 s'afilià a la Joventuts Sindicalistes. En 1923 començà a participar amb el «Grupo Terra e Liberdade» i en 1924 en l'associació anarquista regional «Grupo Libertário Mártires 22 de Junho». En 1924 participà activament en la gran lluita sindical del sector surer de Silves, bàrbarament reprimida per la policia de la I República portuguesa, que deixa un mort i nombrosos ferits. En 1927 va ser detingut per primera vegada arran d'una ona repressiva engegada com a resposta a l'explosió d'una bomba a Moncarapacho, però va ser alliberat poc després. En 1929, en plena dictadura militar, va ser nomenat primer secretari del Sindicat dels Treballadors Surers de l'Algarve. També va dirigir l'Associació de Classe dels Treballadors Surers, de caràcter sindicalista i anarquista, i la Cooperativa de Consum Obrera «A Compensadora». A començaments de la dècada dels trenta col·laborà des de la seva fundació en el periòdic anarquista Terra e Liberdade. L'agost de 1931 va ser novament detingut durant una vaga a Barreiro. Entre 1932 i 1938 va ser el representant i distribuïdor clandestí del periòdic Rebelião, publicat per la Federació Anarquista dels Portuguesos Exiliats a Espanya (FAPEE). Es va veure implicat en l'aixecament revolucionari antifeixista del 18 de gener de 1934 i des de Silves formà part del Comitè Revolucionari, constituït per anarquistes, sindicalistes, anarcosindicalistes i comunistes, que coordinà la «vaga general insurreccional». A partir de 1935 col·laborà en el periòdic A Rajada, fundat a Silves per Mateus Gregório i João Brás Machado. El 4 d'octubre de 1935, durant l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser detingut acusat de «conspiració contra la seguretat nacional i militància en grups anarquistes». Tancat al Fort de Peniche, va ser jutjat per un Tribunal Militar Especial a Santa Clara i condemnat, el 5 de febrer de 1936, a 20 mesos de presó. El 17 d'octubre de 1936 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). En 1937, encara a la presó, s'afilià a la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP) i fou un dels redactors del butlletí clandestí manuscrit Brado Libertário, editat per Virgílio Barroso i dirigit als presos anarquistes tancats a les Illes Açores. El 8 d'agost de 1938, després de 35 mesos de presó –«només» n'havia estat condemnat a 20–, va ser alliberat. En 1945 entrà a formar part del Moviment d'Unitat Democràtica (MUD), organització unitària d'oposició i de resistència antifeixista. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista A Batalha, que havia reaparegut novament. En 1949 fou nomenat membre del Comitè Sindical del Consell Federal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A partir de la Revolució del 25 d'Abril de 1974, s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL) i des de 1975 col·laborà en el periòdic Voz Anarquista, editat pel Grup Llibertari d'Almada. En 1978 publicà les seves memòries sota el títol Relembrando e comentando. Memórias de um operário corticeiro (1914-1938), important document per entendre la història del moviment obrer portuguès de l'època. José Sequeira va morir l'1 d'octubre de 1999 a Marinhais da Serra (Samora Correia, Benavente, Santarém, Alentejo, Portugal).

José Sequeira (1907-1999)

---

Continua...

---

[27/06] Confer�ncia �L'art et la soci�t� - Congr�s constitutiu IWW - Enterrament Valent�n Gonz�lez - Paris - Nabruzzi - Acciarito - Adri�n del Valle - Claus - Liu Shifu - Franquet - Bellavista - Fern�nez Egea - Lasgoute - Salcedo - P�laz - Ars - Guanyabens - Monatte - Hooton - Garc�a Mart�nez - Or� - Mett - Ib��ez - Albert - Ramiz - Tomeo - Villanueva - Pinedo - Cr�mer

Sat, 27 Jun 2026 11:44:46 +0200

[27/06] Conferència «L'art et la société» - Congrés constitutiu IWW - Enterrament Valentín González - Paris - Nabruzzi - Acciarito - Adrián del Valle - Claus - Liu Shifu - Franquet - Bellavista - Fernánez Egea - Lasgoute - Salcedo - Pélaz - Ars - Guanyabens - Monatte - Hooton - García Martínez - Oró - Mett - Ibáñez - Albert - Ramiz - Tomeo - Villanueva - Pinedo - Crémer

Anarcoefemèrides del 27 de juny

Esdeveniments

Portada del fullet L'art et la société (1897)

- Conferència «L'art et la société»: El 27 de juny de 1896 el periodista anarquista Charles Victor Albert Fernand Daudet (Charles-Albert) llegeix a la Sala de l'Espérance de París (França) la conferència «L'art et la société». Aquesta conferència va ser organitzada pel grup anarquista «L'Art Social», que el 30 de maig anterior ja havia fet una altra de Fernand Pelloutier sota el títol «L'Art et la Révolte». Charles-Albert en aquesta conferència refermà el paper revolucionari que havia de jugar l'art. Aquesta conferència va ser publicada en fullet en 1897 a París pel grup promotor de l'acte; «L'Art Social», que edità entre 1893 i 1896 una important revista cultural del mateix nom –aquesta conferència va ser publicada abans en el número 6 de L'Art Social de desembre de 1896–, aconseguí el suport de intel·lectuals anarquistes per promoure conferències i debats als barris populars parisencs, convertint-se en un punt de referència per a la divulgació i el coneixement de l'art, de la literatura i de la ciència entre el moviment obrer.

***

Cartell de l'IWW de 1905

- Congrés constitutiu de l'IWW: El 27 de juny de 1905 al Brand's Hall de Chicago (Illinois, EUA) té lloc el congrés constitutiu (Congrés Continental de la Classe Obrera) de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) que arreplega totes les tendències del moviment obrer –especialment socialistes revolucionaris i anarcosindicalistes– i es marca com a objectiu, contràriament als sindicats (trade unions) corporativistes i a l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), la creació d'un únic gran sindicat revolucionari (One Big Union) de tota la classe treballadora. Hi van assistir 203 delegats d'arreu els Estats Units en representació de més de quaranta activitats laborals i d'uns 140.000 treballadors; també havia representants canadencs i britànics. Big Bill Haywood, destacat dirigit anarcosindicalista de la Western Miners Federation (WMF, Federació de Miners de l'Oest) en va fer el discurs d'obertura, on va remarcar que la finalitat de l'IWW era que la classe obrera prengués el control del poder econòmic, dels mitjans per a la seva existència i del seu aparell de producció i de distribució. Hi van ser presents Daniel De Leon, Eugene V. Debs, Thomas J Hagerty, Lucy Parsons, Mary Harris Jones, William Trautmann, Vincent Saint John, Ralph Chaplin, entre altre destacats dirigents sindicals. Una de les qüestions que més van centrar les discussions va ser el debat entre «acció política» i «acció directa». Des dels seus inicis l'IWW va intentar sempre integrar en el món sindical les dones, els immigrants i la comunitat afroamericana. Entre 1905 i 1924 l'IWW va ser una organització potentíssima, que va mantenir importants vagues i «accions directes», i en la qual va participar un gran sector de militants anarquistes; molt temuda per l'Estat i el Capital, va ser durament reprimida. Els membres de l'IWW són coneguts com wobblies.

***

Enterrament de Valentín González

- Enterrament de Valentín González: El 27 de juny de 1979 l'enterrament a València (País Valencià) del militant cenetista Valentín González Ramírez, assassinat per la policia el 25 de juny, es converteix en una manifestació de milers i milers de persones. Entre 200.000 i 400.000 persones recorregueren els 10 quilòmetres que separen l'Hospital Clínic del Cementiri General de València, portant el taüt del jove anarquista. També es van produir diferents manifestacions llibertàries de protesta arreu l'Estat; a Múrcia la repressió serà ferotge, amb més de vint detinguts. En 1993 es va crear una plataforma que reivindicava que l'Institut d'Ensenyament d'Abastos de València fos rebatejat com Institut Valentín González en memòria de tots els treballadors morts durant la Transició.

Valentín González Ramírez (1958-1979)

Naixements

Notícia d'una de les condemnes a François París apareguda en el diari de Dijon Le Bien Public del 3 de juny de 1923

- François Paris: El 27 de juny de 1840 neix al I Districte de París (França) l'anarquista François Ferdinand Auguste Paris. Era fill natural no reconegut de la bugadera Hortense Marie Joséphine Paris. Es guanyava la vida treballant de fuster en la construcció. El 23 de juliol de 1884 enviudà a Chaumont (Xampanya-Ardenes, França), ciutat on vivia, d'Anne Lécrivain. Establert a Dijon (Borgonya, França), el 12 de setembre de 1885 es casà amb la cadiraire Marguerite Mouilleseaux, de qui va enviudar, també a Dijon, el 29 de juny de 1887. Poc després, el 3 de desembre de 1887 es casà a Dijon amb l'obrera manufacturera Marie Antoinette Léonie Arnould. A Dijon es relacionà força amb l'anarquista François Monod, animador del periòdic La Mistoufe i albergà l'anarquista Joseph Hinaud (Monnet). Va ser condemnat a tres mesos de presó per «robatori i ultratge a agent» i tancat a la presó de Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània). Establert a Lió (Arpitània), va ser nomenat delegat dels fusters de la construcció. S'encarregà de la redacció del manifest de crida a la manifestació del Primer de Maig que es decidí en la reunió de la comissió executiva del Primer de Maig celebrada el 15 d'abril de 1891 a la Borsa de Treball de Lió. Entre octubre de 1891 i gener de 1892 s'encarregà de l'organització de conferències de Sébastien Faure a Lió i de la reorganització del moviment local. Aleshores era membre del grup antiparlamentari «Les ennemis de toutes candidatures» (Els enemics de totes les candidatures), que reagrupava militants dels barris lionesos de La Guillotière i de Les Brotteaux i era el grup anarquista més important aleshores de la ciutat. El 30 de març de 1892, ben igual que altres 38 militants llibertaris, el seu domicili, al número 170 del carrer Pierre-Corneille, va ser escorcollat i va ser processat per «associació criminal». El 22 d'abril de 1892, per evitar les mobilitzacions del Primer de Maig i del procés de Ravachol, va ser detingut preventivament juntament amb altres 28 militants, i el 6 de maig de 1892 va ser posat en llibertat. El 28 d'abril la policia havia decomissat tres paquets de propaganda a l'estació ferroviària lionesa de Perrache que venien de París dirigits a la seva persona. Des de juny d'aquell any, intentà reorganitzar el moviment anarquista i va escriure a Alphonse Montant (Monat) de Marsella (Provença, Occitània) perquè vingués a fer conferències a Lió, però aquest estava ocupat i aleshores va escriure a Fortuné Henry, el qual acceptà la invitació. El 26 de juny de 1893, durant la primera reunió celebrada amb la finalitat de fundar el periòdic L'Insurgé i de concretar la resposta a les properes eleccions legislatives, va ser nomenat membre d'aquesta comissió per a organitzar una gran campanya abstencionista i conferències a la zona. Segons informes policíacs, va ser sospitós de haver participat en l'aferrament de cartells en contra de la festivitat del 14 de juliol. En aquesta època dos anarquistes recercats per la policia van ser detinguts a Lió, fet que va generar una certa desconfiança cap a ell ja que diversos companys l'acusaven d'estar darrera d'aquestes detencions. Entre el 19 i el 20 de febrer de 1894 el seu domicili del carrer Pierre-Corneille va ser escorcollat sense cap resultat. A finals de 1894 la policia el controlà per Auxerre (Borgonya, França) i Dijon. En 1923 era gerent del periòdic Le Populaire de Bourgogne i va ser condemnat en diferents ocasions a multes per «difamació». François Paris va morir el 23 de juny de 1927 al seu domicili, al número 49 del carrer Berbisey, de Dijon (Borgonya, França), acompanyat per la seva filla Jeanne París, vídua de Defarcy.

***

Notícia de la detenció de Ludovico Nabruzzi apareguda en el periòdic madrileny El Globo del 28 de març de 1878

- Ludovico Nabruzzi: El 27 de juny de 1846 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'advocat anarquista Ludovico Giardino Nabruzzi, conegut com Rubicone Nabruzzi o Rubicone. Sos pares es deien Ettore Nabruzzi, químic i apotecari, i Clotilde Rossi. Després d'estudiar Dret entrà a treballar com a escrivà públic a l'Oficina de l'Estat Civil de Ravenna. En aquesta època es declarava socialista. A partir de maig de 1870 entrà a formar part de la redacció del setmanari republicà de Ravenna Il Romagnolo, del qual esdevingué el director de redacció. A partir de l'estiu de 1871 es decantà cap a l'anarquisme internacionalista, allunyant-se de les posicions del republicanisme nacionalista de Giuseppe Mazzini, amb qui mantingué vives polèmiques en Il Romagnolo, esdevingut portaveu del moviment socialista. L'abril de 1872, amb la finalitat d'obtenir la mediació de Giuseppe Garibaldi i d'atreure'l cap a l'anarquisme, marxà a Caprera. El 14 de juny d'aquell any, en una reunió extraordinària del Consell Regional del socialista Fascio Operaio (Lliga dels Treballadors), de la qual formaven part Andrea Costa, Francesco Orsini i Ludovico Guardigli, es convocà un congrés nacional i el juliol de 1872 assistí, en representació de Garibaldi, al Congrés de Rimini. Estava casat amb Amalia Luigia Frignani, membre de la Secció de Dones de l'Internacional i del Fascio Operaio de Bolonya, i amb qui tingué dos infants. Mantingué una extensa correspondència amb Mikhail Bakunin i en 1872 es va reunir amb ell a Minusio (Ticino, Suïssa) i li ajudà en tasques de comptabilitat. El setembre de 1872 a Zuric (Zuric, Suïssa), amb Bakunin, Andrea Costa, Carlo Cafiero i Errico Malatesta, entre d'altres, participà en la conferència per preparar la mocions que s'havien de presentar al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) federalista i antiautoritària i que finalment se celebrà a Saint-Imier entre el 15 i el 16 de setembre d'aquell any i al qual assistí com a delegat de la Federació Italiana de l'AIT. En 1873 va ser nomenat membre de la comissió de Correspondència en el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT. Després del fracàs del motí insurreccional de Bolonya de 1874, fugí a Lugano, on treballà ocasionalment com a escrivà públic. El 31 d'agost de 1874, en el Congrés de la Lega Universale delle Corporazione Operaie (LUCO, Lliga Universal de les Corporacions Obreres) de Ginebra, destacà, amb Tito Zanardelli, la necessitat que la LUCO fes costat la resistència revolucionària armada. Entre 1874 i 1875 obrí a Lugano l'Agència Italiana de Comissions i Anuncis i representà una empresa productora de màquines trilladores. Son germà petit Giuseppe, procurador i també anarquista, aleshores era secretari de la Societat Italiana de Socors Mutus de Lugano i treballava a l'Hotel du Parc amb el cuiner Joseph Favre. En 1875 Ludovico publicà, amb Tito Zanardelli, una guia històrica, descriptiva i comercial de la zona (Guida storico-descrittiva-commerciale di Lugano, Bellinzona e Locarno). Entre el 20 d'agost i el 20 d'octubre de 1875 publicà a Lugano amb Zanardelli cinc números del periòdic socialista L'Agitatore. A finals de 1875 edità a Lugano L'Almanaco del Proletario per l'anno 1876, amb la col·laboració de Joseph Favre, Benoît Malon i Tito Zanardelli, entre d'altres, i que es mostrà crític amb les posicions netament internacionalistes i bakuninistes del Comitè Italià per a la Revolució Social d'Andrea Costa i de Carlo Cafiero. Va ser un dels creadors de la Secció de Ceresio (Secció del Llac de Lugano), grup dissident que se separà de la Federació del Jura sota l'impuls de Benoît Malon i en el qual van entrar formar part destacats anarquistes (Favre, Zanardelli, Natale Imperatori, Mattia Schyzerlh, Matteucci, Bignami, Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti, Domenico Scaglieri, etc.); ell s'encarregà de redactar el document de l'escissió, que fou votat unànimement el 18 d'agost de 1876. En 1877 marxà a França, on treballà amb Zanardelli en una tintoreria de Puteaux. A París freqüentà el cercle socialista d'Andrea Costa i el 23 de març de 1878 va ser detingut juntament amb Costa, Zanardelli i Anna Kuliscioff, sota l'acusació de pertinença a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1880 signà el «Manifest als oprimits d'Itàlia» difós a nombroses ciutats italianes i on es feia una crida a la insurrecció. Expulsat de França, marxà a Suïssa, però retornà clandestinament a França on va fer amistat amb Jules Guesde i col·laborà en el periòdic L'Égalité i envià articles a La Plebe de Milà. En 1881 va ser novament expulsat de França i, després d'un temps a Ginebra, retornà a Itàlia, on entrà a formar part del Comitè de Suport a Amilcare Cipriani, empresonat a Porto Longone. Aquest any participà en el Congrés Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat a Chiasso. De bell nou actiu en el moviment anarquista, participà en la comissió de Ravenna d'organització del Congrés de Capolago, que se celebrà el 6 de gener de 1891. Membre de la Comissió Provisional de Ravenna creada per reorganitzar el moviment anarquista, organitzà el setembre de 1891 a Faenza un Congrés dels Anarquistes de Ravenna i de Forlì, amb la finalitat de crear un organisme capaç d'activar situacions revolucionàries. Perseguit per la policia per la seva incessant activitat per reorganitzar el moviment anarquista a la Romanya, l'octubre de 1894, sota l'acusació de «conspiració contra la seguretat interna de l'Estat», se li assignà la residència i se li arrestà al seu domicili. Finalment fou absolt per manca de proves. Després d'un temps a Gènova a partir de 1912, retornà a la seva ciutat natal. Ludovico Nabruzzi va morir el 23 de setembre –altres fonts citen el 12 de setembre o el 12 d'octubre– de 1920 a l'Hospital Civil de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia).

***

L'única imatge coneguda de Pietro Acciarito

- Pietro Acciarito: El 27 de juny de 1871 neix a Artena (Roma, Laci, Itàlia) l'anarquista, que intentà assassinar el rei Humbert I d'Itàlia, Pietro Umberto Acciarito. Fill d'una família molt pobre, sos pares es deien Camillo Acciarito, que treballava de porter, i Anna Jossi. No pogué completar estudis i restà en un semianalfabetisme. Procliu a la depressió, també va patir de pneumotifus. A causa de les dificultats econòmiques familiars, emigrà a la veïna Roma buscant treball. A la capital aconseguí obrir un petit taller de manyeria, però així i tot les passà magres. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes i festejava una al·lota, Pasqua Venarubbia. El 20 d'abril de 1897 tancà definitivament el seu taller i visità son pare anunciant-li que era l'última vegada que es veien. Dos dies després, el 22 d'abril de 1897, després del banquet de gala de la celebració del 29è aniversari del matrimoni reial, Humbert I d'Itàlia va fer una passejada davant la multitud dirigint-se a l'hipòdrom de Capannelle per a presenciar al Gran Derbi Reial i quan la carretel·la reial descoberta arribà a la porta de San Giovanni, l'anarquista es llançà cap al rei amb la intenció d'apunyalar-lo, però va perdre l'equilibri i no pogué ferir-lo; caigut a terra, va ser immediatament detingut. Humbert I va declarar fanfarronament: «Són els inconvenients de l'ofici. Pitjor serà quan substitueixin els ganivets per armes de foc.» –poc després, el 29 de juliol de 1900 el rei italià va ser assassinat a trets a Monza per l'anarquista Gaetano Bresci. L'Estat italià va aprofitar l'avinentesa de l'atemptat d'Acciarito per desencadenar una àmplia repressió vers el moviment llibertari, presentant l'atemptat com una gegantina conxorxa antimonàrquica. El regicida sempre declarà que havia actuat personalment, mogut per la misèria. Entre el 28 i el 29 de maig de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Roma i, encara que ningú no va resultar ferit ni mort, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat. En sentir la condemna exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!» Per a promoure la tesi del complot antimonarquic, van ser detinguts nombrosos militants llibertaris, entre ells el fuster anarquista Romeo Frezzi, que morí a la presó de San Michele a conseqüència de les tortures sotmeses en els interrogatoris tres dies després de ser detingut. La policia intentà mostrar la seva defunció com a un suïcidi dient que s'havia copejat al cap dins la seva cel·la fins a morir, però la maniobra va ser destapada pel periòdic socialista Avanti, fet que ocasionà un gran escàndol. L'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino intenta, sense èxit, un recurs davant el Tribunal Suprem contra la seva condemna a cadena perpètua. Passà per diverses presons (Roma, San Stefano i Portolongone) i el 27 de maig de 1904 va ser portat al Manicomi Judicial de l'Ambrogiana per ser observat clínicament, ja que els anys d'aïllament total l'havien desequilibrat psíquicament. Pietro Acciarito va morir el 4 de desembre de 1943 a l'Hospital Psiquiàtric Judicial (Manicomi Criminal) de la Villa Medicea dell'Ambrogiana de Montelupo Fiorentino (Florència, Toscana, Itàlia).

Pietro Acciarito (1871-1943)

***

Adrián del Valle Costa

- Adrián del Valle Costa: El 27 de juny de 1872 neix a Barcelona (Catalunya) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i naturista Adrián del Valle Costa, més conegut sota el pseudònim de Palmiro de Lidia, encara que en va fer servir altres (Fructidor, Hindus Fakir). Fill d'un republicà federal que el va introduí en la lectura amb Las ruinas de Palmira de Volney –d'aquí agafà el pseudònim–, amb 13 anys ja es declarava republicà i lliurepensador. En els seus anys d'estudiant, va ser redactor d'un setmanari estudiantil. En 1886 fundà la Societat Lliurepensadora «Joventud», aviat dissolta, i el mateix any ingressà en l'Associació Lliurepensadora «La Luz», de la junta directiva de la qual formà part i on conegué Gaspar Sentiñón. Cap al 1887, en llegir el periòdic anarcocol·lectivista El Productor, es decantà per l'anarquisme; es passà per la seva redacció, al Centre Obrer «Regeneración», i s'afilià a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Amic de Pere Esteve i d'Antoni Pellicer Paraire, capdavanters d'aquesta publicació, l'introduïren en la redacció –signà els seus articles, entre els quals destaquen les celebrades «Cartas, a un amigo, sobre socialismo», amb el pseudònim Palmiro– i fundaren plegats, amb Fernando Tarrida del Mármol, el grup anarquista «Benevento». En 1889 col·laborà en l'organització del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1891 conegué Errico Malatesta, que l'animà a continuar en la militància, i l'any següent marxà amb Esteve a París i a Londres; en aquesta gira es relacionà amb Jean Grave, Émile Pouget, Charles Malato, Piotr Kropotkin i Louise Michel, i Malatesta li recomanà que emigrés a Nova York. Seguí el consell de l'amic i, després d'un temps a Tampa (Florida, EUA), on col·laborà en la premsa llibertària (La Revista Cubana, El Esclavo i Verdad y Tierra), es traslladà a Nova York, on dirigí El Despertar i col·laborà en Cultura Obrera. En 1895 es traslladà a l'Havana, però expulsat per les autoritats espanyoles retornà a Nova York, on fundà El Rebelde. Defensor de la independència cubana per escrit i oralment, es relacionà amb diversos conspiradors revolucionaris (Enrique Creci, etc.) i quan l'illa s'alliberà del colonialisme espanyol s'establí a l'Havana on desenvolupà una intensa tasca propagandística i periodística. En 1899 fundà El Nuevo Ideal, col·laborà en nombroses publicacions (Tiempos Nuevos, Cuba y América, El Mundo, Revista y Repertorio Bimestre de la Isla de Cuba, La Última Hora, Heraldo de Cuba, La Reforma Social, La Nación, ¡Tierra!, El Dependiente, Revista Bibliográfica Cubana, etc.), fou secretari de redacció de Revista Cubana de los Amigos del País –s'encarregà en 1914 de la biblioteca de la institució la qual arranjà segons criteris biblioteconòmics moderns–, va ser membre de la junta directiva de la «Sociedad del Folklore Cubano» i dirigí alguns periòdics (El Tiempo, El Audaz, etc.). Durant la Gran Guerra escriví articles pacifistes i contra el conflicte bèl·lic. El 14 de maig de 1917 publicà en El Dependiente un dur atac contra el Comitè Pro-conferències Panamericanes de Treballadors, que aleshores reivindicava el socialista exanarquista Carlos Loveira, criticant l'exclusivisme continental del projecte i les coincidències amb l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), organització autoritària i conservadora. Fou molt amic d'Alfredo López i de Marcelo Salinas. Entre juliol i setembre de 1927, a petició de Federico Urales, publicà una mena de memòries del seus records barcelonins en La Revista Blanca. Destacat defensor del naturista social i integral, en 1928 dirigí la revista Pro-Vida, òrgan de la Societat Naturista Cubana. També defensà en els seus articles el neomaltusianisme. En 1930, després de molts anys allunyat, visità la Península i mantingué estretes relacions amb la família Urales, la qual li va publicar nombroses obretes en «La Novela Ideal» (Mi amigo Julio, Jubilosa, Camelanga, Arrayán, Aristócratas, Ambición, El príncipe que no quiso gobernar, Contrabando, Cero, Tiberianos, De maestro a guerrillero, La mulata Soledad, Náufragos, etc.). Traduí Cuba a pluma y lápiz, de Samuel Hazard, i, amb Fernando Ortiz, Cuba antes de Colón, de Marck Raimond Harrington. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions d'arreu del món i no només llibertàries, com ara Acracia, Almanaque de La Novela Ideal, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Dependiente, El Despertar, El Diluvio, El Esclavo, Ética, Eugenia, La Ilustración Artística, Inquietudes, Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor, Progreso, La Protesta, La Revista Blanca, Revista de Filosofía, Revista Única, Suplemento de la Protesta, Tiempos Nuevos, Los Tiempos Nuevos, ¡Tierra!, Verdad y Tierra, La Voz del Obrero, etc. Entre les seves obres podem citar Narraciones rápidas. Marta (1894), Fin de la fiesta. Cuadro dramático (1898), El ideal del siglo XIX (1900), Socialismo libertario (1902), Cuentos inverosímiles (1903 i 1921), Por el camino (1907), Parnaso cubano (1908, antologia), Ferrer. Recopilación de documentos históricos que immortalizarán al caído (1909), Cultura psicofísica. Para vivir cien años (1911 i 1920), Los diablos amarillos (1913), Jesús en la guerra (1917), Tradiciones y leyendas de Cienfuegos (1919, amb Pedro Modesto Hernández), El mundo como pluralidad (1924), Kropotkine, vida y obras (1925), Juan sin pan. Novela social (1926), El naturismo (1926 i 1932), Evocando el pasado (1886-1892) (1927), Compendio de la historia de la Sociedad Económica de Amigos del País de La Habana (1930), Historia documentada de la conspiración de la Gran Legión del Águila Negra (1930, obra premiada en un concurs de 1929), Índices de las Memorias de la Sociedad Económica de Amigos del País (1793-1896) (1938), etc. Adrián del Valle Costa va morir el 9 de febrer de 1945 a l'Havana (Cuba).

***

Anne Claus amb Raymond Feuilleaubois i son fill Henri Calet i sa nora Marthe Klein, al gran taller que Calet ocupava al carrer Jeanne de París (juliol de 1936)

- Anne Claus: El 27 de juny de 1873 neix a Doel (Beveren, Flandes Oriental, Flandes) l'anarquista Sophie-Anne Claus. Sos pares es deien Théodore Claus i Marie Philòmene Braem. Es guanyava la vida com a obrera guantera. En 1891 es casà amb l'anarquista Jean-Georges-Louis Barthelmess, amb qui tingué dos infants (Ida Sophie i Eugène Théodore) i a qui abandonà cap el 1896. Al seu domicili albergà nombrosos militants anarquistes estrangers de passada. La policia la va acusar de ser còmplice del falsificador de moneda Gustave Gayraud, qui el desembre de 1897 havia ferit mortalment de bala un policia. L'abril de 1898 va ser jutjada i condemnada a sis anys de presó. En 1900 aconseguí la llibertat condicional. En 1903 s'instal·là a París (França) i esdevingué companya de l'anarquista Raymond Paul Feuilleaubois (Théo Feuilleaubois). Durant la primavera de 1903 la policia assenyalà «residència desconeguda» en el recull confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França, però vivia a París. Encara que no estava divorciada de Barthelmess, amb Feuilleaubois va tenir un infant el 3 de març de 1904, Raymond Théodore Barthelmess, el futur escriptor Henri Calet. En 1912 vivia al número 30 del carrer Acacias del XVII Districte de París. Donà el contacte d'un encobridor d'Amsterdam, el banquer il·legal Vanderberge, als anarquistes Jean de Boe i Raymond Callemin, membres de la «Banda Bonnot», per a negociar uns títols furtats a l'atracament del carrer Ordener de París. Com que Feuilleaubois era insubmís, marxaren cap a Bèlgica, amb la família Claus, a Burcht (Zwijndrecht, Flandes Oriental, Flandes), on ella restà amb Eugène mentre Feuilleaubois fugí amb Ida Sophie cap als Països Baixos en 1914 quan la invasió alemanya; instal·lats a Niedorp (Frísia Occidental, Holanda Septentrional), a casa del pastor anarquista Nicolaas Schermerthon, tingueren en 1915 un infant, Louis-Nicolas Barthelmess. Cap el 1920 Théo Feuilleaubois i Anna Claus es retrobaren a París i s'instal·laren a Belleville. El 14 d'abril de 1920 es divorcià de Barthelmess. El 9 d'octubre de 1926 es casà al XVII Districte de París amb Feuilleaubois, un cop aquest va fer 18 mesos de servei militar a la Infanteria Colonial. L'estiu de 1940 la parella, amb Ida Barthelmess i son company Jean de Boe, s'instal·laren a Cadiac (Llenguadoc, Occitània), on residiren fins l'abril de 1944. Anne Claus va morir el 20 de desembre de 1953 a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França).

***

Liu Shifu

- Liu Shifu: El 27 de juny de 1884 neix a la regió de Xiangshan (Xina; actual Guangdong, Xina) l'escriptor, esperantista i revolucionari anarquista Liu Shaobin, més conegut com Liu Shifu –transcrit de diferents maneres (Liu Shi-Fu, Liu Sifu, Sifo, etc.). Era fill d'una acabalada i progressista família cantonesa. En 1901, en una conferència a Hong Kong, denuncià la incompetència governamental i va fer una crida a la revolució. En 1904 marxà cap al Japó per a continuar els estudis, on l'any següent participà, amb Sun Yat-sen, entre d'altres, en la fundació a Tòquio de societat secreta revolucionària «Tongmenghui» (Societat de la Lleialtat Unida). En aquesta estada japonesa aprengué a fabricar explosius. En 1906 retornà a la Xina i l'any següent obrí a Xiangshan una escola femenina. En aquesta època també escrivia per a revistes subversives de caire nacionalista i antimanxú. Partidari de la violència revolucionària, formà part del grup «Cos d'Assassinat Xinès», moviment anticolonialista, fortament influenciat pels mètodes del moviment nihilista rus. En 1907 organitzà un atemptat contra Li Zhun, almirall de la Marina cantonesa. L'acció no reeixí, ja que la bomba explotà abans de temps, i resultà ferit a la mà esquerra que finalment hagué de ser amputada. Restà empresonat dos anys, però mai no va ser jutjat perquè no trobaren proves incriminatòries suficients per a processar-lo. A la presó descobrí l'anarquisme i s'allunyà definitivament de la política de Sun Yat-sen. En sortir de la garjola, influenciat pel setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), publicat a París (França) per Li Shizeng i Wu Zihui, creà a Hong Kong un grup anarquista violent que tenia com a finalitat «l'eliminació dels tirans i dels explotadors del poble». En aquesta època participà a Pequín en el planejament d'un atemptat contra el príncep regent Tsai-li. En 1909 fundà l'organització secreta «Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del Gall que canta en l'obscuritat), també coneguda com «Grup de Canton», que publicà nombrosos pamflets clandestins, molts dels quals eren traduccions del francès del setmanari Xin Shiji, i edità el periòdic Huiming lu (La Veu del Gall que canta en l'obscuritat). En 1911, un membre del grup, Lin Kuan Ci, llançà una bomba contra el comandant suprem de les tropes cantoneses. Després de la Revolució de 1911, el nou règim republicà li oferí diversos càrrecs polítics, però sempre els rebutjà. El juliol de 1912, després d'haver fundat un grup esperantista –va fer servir com a pseudònim el seu nom en esperanto Sifo–, participà en l'organització de la societat «Xinshe» (Consciència), un dels grups anarquistes més influents juntament amb la societat «Jindehui» (Societat per a l'avançament moral), fundada per Li Shizeng. Molt influenciat per Lev Tolstoi, «Xinsche» reivindicava el vegetarianisme i el celibat i lluitava contra del tabac, l'alcohol, els rickshaws (carros de mà tirats per humans), la política parlamentària, el funcionariat, l'Exèrcit i la religió. Els seus membres havien de renunciar al seu llinatge familiar i adoptar un pseudònim. Aquest grup publicà a Hong Kong la revista Min Sheng, subtitulada en esperanto La Voĉo de l'Popolo (La Veu del Poble), que fou prohibida després de treure dos números. En aquests anys renegà de la violència revolucionària, que considerà contraproduent, i reivindicà la unió d'acció entre els treballadors industrials i els pagesos. A causa de la repressió, s'exilià a Macau, on intentà publicar la revista, però les autoritats portugueses també la prohibiren. Després passà a Xangai, on tornà a publicar Min Sheng, fent les tasques de redactor, administrador i impressor. El juliol de 1914 fundà a la ciutat de Canton (Guangdong) la «Wu Zhenfu Gongchan Zhuyi Tongzhi She» (Societat dels companys anarcocomunistes) i es relacionà amb nombroses organitzacions anarquistes japoneses, nord-americanes, russes i europees; a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Emma Goldman, Ōsugi Sakae, Yamaga Taiji, etc.). També establí estrets contactes amb l'Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i l'Internacia Scienca Asocio Esperantista (ISAE, Associació Científica Internacional Esperantista). A Xangai fundà l'editorial Ping Ming Press, la qual es negà a vendre per a pagar el caríssim tractament de la malaltia que patia des de feia anys. Quan esclatà la Gran Guerra, la posició de Kropotkin partidària dels aliats el va decebre força i publicà les crítiques de destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Errico Malatesta i Ferdinand Domela Nieuwenhuis. En la misèria, Liu Shifu va morir el 27 de març de 1915 de tuberculosi i d'esgotament en un hospital de Xangai (Xina). La major part de les seves obres es van publicar pòstumament. En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong. Liu Shifu està considerat un dels pares del moviment anarquista xinès.

***

Necrològica de Beneta Franquet Sans apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de novembre de 1955 [La data de la defunció és errònia]

- Beneta Franquet Sans: El 27 de juny de 1887 neix a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Beneta Franquet Sans. Sos pares es deien Carles Franquet i Rosa Sans. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al costat de son company Vicenç Llop Llop. Durant la Revolució participà en la col·lectivitat agrícola del seu poble i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lada a Vierzon, milità en la Federació Local de la CNT. Sos fills Miquel i Josep, també foren militants llibertaris –Miquel Llop Franquet lluità en la IX Centúria de la «Columna Hilario-Zamora» confederal i arribà al grau de tinent. Beneta Franquet Sans va morir el 30 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 29 d'octubre– de 1955 al seu domicili de Vierzon (Centre, França).

***

Necrològica de Ladislau Bellavista Gual apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de febrer de 1961

- Ladislau Bellavista Gual: El 27 de juny de 1890 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Ladislau Bellavista i Gual. Sos pares es deien Josep Bellavista i Joaquima Gual. Treballador tèxtil, en la dècada dels 1910 entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1913 va ser empresonat per la seva participació en la gran vaga del sector fabril i tèxtil (Barcelona, Badalona, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Granollers i Igualada). En 1921 fou un dels organitzadors de la Comarcal del Litoral de la CNT i entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 assistí, com a delegat de Mataró i com a president de l'Associació Local d'Obrers de Gèneres de Punt de la localitat, a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Blanes (La Selva, Catalunya), en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legal des del 1920. En aquesta època fou membre de la Lliga Espanyola dels Drets de l'Home (LEDH). En 1925 es passà a l'ofici de vidrier i fou membre, amb Josep Banet Rovira i Enric Bartrolí Nogués, de la primera junta directiva de la cooperativa de producció vidriera «Cristalleries de Mataró». L'1 de gener de 1926 fou un dels signats del manifest del grup editor del setmanari anarcosindicalista Vida Sindical, on se sol·licitava la legalització immediata de la CNT i l'obertura dels sindicats barcelonins i de tot l'Estat clausurats, així com la reorganització del seus efectius. Va ser un dels oradors del míting del 16 d'abril de 1931. Durant els anys de la II República espanyola defensà l'estratègia trentista i fou un dels creadors dels Sindicats d'Oposició. A partir de 1934 ocupà el càrrec de directiu de les «Cristalleries de Mataró». Quan esclatà la Revolució de juliol de 1936, participà, a partir del 30 d'agost d'aquell any, en nom de la CNT, en el Consell Municipal («Consell d'Autonomia») de Mataró, del qual va ser nomenat, en nom dels Sindicats d'Oposició, vicepresident del seu Consell d'Economia; arran dels fets de «Maig de 1937», fou regidor d'Economia i Treball de l'Ajuntament mataroní. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França amb sa companya Secundina Costa i sa única filla Palmira Bellavista Costa, la qual morí posteriorment durant un part. A partir d'aquesta època, patí nombroses malalties que li van donar mala vida. Ladislau Bellavista Gual va morir l'1 de febrer de 1961 al seu domicili d'Aspres de Buèch (Provença, Occitània).

***

Necrològica de José Fernández Egea apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de juny de 1975

- José Fernández Egea: El 27 de juny de 1890 neix a Olula del Río (Almería, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Fernández Egea, conegut com El Mellado. Sos pares es deien Felipe Fernández i Isabel Egea. Treballà a les mines potassa de Súria (Bages, Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat, participant en totes les lluites socials i vagues de l'època. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Aconseguí reunir-se amb alguns membres de sa família que també havien arribat a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de la regió parisenca. En l'última etapa de la seva vida visqué amb sa companya Filomena Sánchez a Herblay (Illa de França, França). José Fernández Egea va morir l'11 de setembre de 1974 a l'Hospital de Pontoise (Illa de França, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Herblay.

***

Notícia orgànica de Julien Lasgoute apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 d'abril de 1924

- Julien Lasgoute: El 27 de juny de 1893 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Laurent Julien Lasgoute. Era fill de Pascal Lasgoute, conreador, i de Magdeleine Marie Aigon. Es guanyava la vida treballant d'obrer agrícola a Aimargues. A principis de la dècada dels deu formà part del grup anarquista d'Aimargues. El 28 de novembre de 1913 començà el seu servei militar, li agafà la Gran Guerra i va ser enviat al front. El 18 de novembre de 1914 va ser ferit de bala a la mà dreta a Trois Reis, a prop d'Ieper (Flandes Occidental, Flandes). El 24 de març de 1917, quan estava mobilitzat en el 55 Regiment d'Artilleria de Campanya d'Aurenja (Provença, Occitània), es casà a Aimargues amb Thérèse Henriette Soulier. Després passà per diversos regiment d'artilleria fins el final de la contesa i el 5 de novembre de 1919 va ser desmobilitzat. En aquesta època vivia a la Grand Rue d'Aimargues. En els anys vint fou membre del grup anarquista de la seva població, format per una quarantena de membres. Entre 1924 i 1927 va fer costat econòmic de Le Libertaire. En 1924 acollí al seu domicili els anarquistes Germaine Berton i Jules Chazanoff (Jules Chazoff) durant una gira de conferències per la regió. En 1926 era secretari del grup anarquista d'Aimargues. Julien Lasgoute va morir el 8 de novembre de 1960 Aimargues (Llenguadoc, Occitània).

***

D'esquerra a dreta, els presos: Luis Andrés Edo, Juan Salcedo Martí, David Urbano Bermúdez i Jaime Pozas de Villena (1968)

- Juan Salcedo Martín: El 27 de juny de 1936 neix a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'escultor anarquista i lluitador antifranquista Juan Salcedo Martín. Sos pares es deien Juan Salcedo i Esperanza Martín. Exiliat a França, a començament de la dècada dels seixanta s'integrà en les Joventuts Llibertàries de París (França) i en 1962 entrà a formar part dels grups d'acció de Defensa Interior (DI), al costat de Luis Andrés Edo i altres. En 1963 decidí retornar a Espanya i es va matricular en Belles Arts, en l'especialitat d'Escultura, a la Universitat de Sevilla (Andalusia, Espanya), però poc després va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 22 de setembre de 1963 a Madrid (Espanya) sota l'acusació d'haver realitzat entre 1962 i 1963 atemptats a València (País Valencià) i a Roma (Itàlia), el 15 de novembre d'aquell any va ser condemnat a dues penes de mort per «activitats subversives i terroristes en relació amb les Joventuts Llibertàries», penes que van ser commutades per 72 anys de presó –altre company, Antonio Borrego López, va ser condemnat a 20 anys sota la mateixa acusació. Va romandre tancat 12 anys a diverses presons (Sevilla, Madrid, Jaén, Palència, Burgos i Segòvia). En 1969 va fer una vaga de fam a la presó de Burgos per obtenir l'estatut de pres polític i el periòdic parisenc Le Combat Syndicalista publicà una carta de denúncia seva enviada al director general d'Institucions Penitenciàries sobre la situació dels reclusos al penal de Burgos. El novembre de 1970 participà en una nova vaga de fam en solidaritat amb els detinguts de l'organització Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat). A la presó de Sòria formà part del grup d'anarquistes de la seva galeria, amb Luis Andrés Edo, Jaime Pozas de Villena i David Urbano Bermúdez, i posteriorment a la presó Jaén, amb José Luis Alonso Pérez, Luis Andrés Edo, Cipriano Damiano González i Ángel Muñoz López. A la presó de Jaén continuà els estudis d'Escultura que havia començat abans de ser detingut, però no va poder acabar la carrera perquè no li deixaren sortir per fer l'examen de pràctiques que havia de ser presencial. En 1975 l'administració penitenciària s'oposà al seu alliberament, però després de la mort del dictador Francisco Franco va ser posat en llibertat. S'establí a Sevilla, on participà en la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1976 realitzà, promoguda per Luis Andrés Edo, una exposició de dibuixos i cartells a Barcelona (Catalunya). A Sevilla conegué Pilar Luque Pato, que esdevingué sa companya i amb qui tingué una filla, Eva Salcedo Luque. El desembre de 1976 va fer una exposició d'escultures i dibuixos a la Galeria Álvaro de Sevilla. Posteriorment s'instal·la Islantilla (Huelva, Andalusia, Espanya), en una casa a la platja on pogué muntar un taller d'escultura; en aquest obrador creà l'escultura en bronzo Las manos, que s'instal·là l'1 d'abril de 2011 en una avinguda d'aquesta localitat. En 2003 s'integrà en el «Grup Pro Revisió del Procés Delgado-Granado», amb Octavio Alberola Suriñach, Joan Busquets Verges, Antonio Martín Bellido, David Urbano Bermúdez i altres. Juan Salcedo Martín va morir l'11 d'abril de 2017 a l'Hospital Virgen del Rocío de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta ciutat.

Juan Salcedo Martín (1936-2017)

---

Continua...

---

[26/06] Judici contra Gallo - �L'Ouvrier R�volt� - M�ting antimilitarista - Enterrament de Cler - Revolta dels �Bersaglieri� - �Rebeld�as� - Pinchon - Zuida - Valter - Cadeaux - Cavicchini - Patorni - Aubry - Yamaga - Verdun - R�not - Rodr�guez Ruiz - Est�ve - Pons Tortella - Ortu�o - Corral - Ad�o - Dall'Oca - Arcos - Cluzel - Ortore - M�rignargues - Meunier - Dom�nech - Arriaga - Carballeira - Zaragoza - Serra - Subirats - Brualla - Boilon - Gilioli

Fri, 26 Jun 2026 13:19:45 +0200

[26/06] Judici contra Gallo - «L'Ouvrier Révolté» - Míting antimilitarista - Enterrament de Cler - Revolta dels «Bersaglieri» - «Rebeldías» - Pinchon - Zuida - Valter - Cadeaux - Cavicchini - Patorni - Aubry - Yamaga - Verdun - Rénot - Rodríguez Ruiz - Estève - Pons Tortella - Ortuño - Corral - Adão - Dall'Oca - Arcos - Cluzel - Ortore - Mérignargues - Meunier - Domènech - Arriaga - Carballeira - Zaragoza - Serra - Subirats - Brualla - Boilon - Gilioli

Anarcoefemèrides del 26 de juny

Esdeveniments

La Loi, d'Honoré Daumier

- Judici contra Charles Gallo: El 26 de juny de 1886 l'anarquista Charles Gallo és jutjat a París (França) pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París. Va ser expulsat de la Sala per les invectives a crits que va llançar contra els magistrats, com ara: «Mort a la Magistratura burgesa!», «Visca la dinamita!», «Visca l'anarquia!», etc. Hi compareixerà de bell nou el 15 de juliol i serà condemnat a 20 anys de presidi.

***

Capçalera del primer número de L'Ouvrier Révolté

- Surt L'Ouvrier Révolté: El 26 de juny de 1887 surt a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari L'Ouvrier Révolté. Organe communiste-anarchiste. Portava com a epígraf la cita de Georges-Jacques Danton «Per vèncer-los, que cal fer? Audàcia, audàcia i més audàcia». En va ser gerent Auguste Gambier. Els articles no portaven signatura. Tal vegada en sortí un segon número, però el primer és l'únic que s'ha conservat.

***

Cartell de l'acte

- Míting antimilitarista: El 26 de juny de 1902 se celebra a la Gran Sala de la Borsa del Treball de Marsella (Provença, Occitània) un gran míting antimilitarista en protesta contra la Circular Confidencial del Ministeri de la Guerra prohibint l'accés a les Borses del Treball dels soldats. L'acte, organitzat pel «Comitè del Sou del Soldat», comptà amb la participació de Bron, secretari del Sindicat Ferroviari; de Louis Niel, secretari general de la Borsa del Treball de Montpeller; dels anarquistes Ferdinand Calazal i Louise Michel; i de nombrosos militants de diverses organitzacions obreres. Les dones estaven especialment convidades a anar-hi.

***

Exèquies de l'ebeniste Henri Cler (26 de juny de 1910)

- Enterrament d'Henri Cler: El 26 de juny de 1910 durant l'enterrament al cementiri de Pantin (París, França) de l'ebenista anarquista Henri Cler, mort el 21 de juny arran dels enfrontaments entre la policia i els ebenistes en vaga del 13 de juny anterior, es produeixen de bell nou forts aldarulls i càrregues policíaques que intenten dispersar les desenes de milers de persones que es manifesten en contra d'aquest assassinat. El seguici fúnebre sortí del barri parisenc de Saint-Antoine i estava format per nombroses representacions de les federacions i gremis obrers que portaven els estendards dels grups i banderes roges i negres. Durant tot el trajecte fins al cementiri hi hagué topaments amb les forces de l'ordre, un policia resultà apunyalat i hagué trets. L'acte acabà en un autèntic aixecament violent on 41 policies resultaren seriosament ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels cavalls i 13 manifestats malferits de diversa consideració.

Enterrament d'Henri Cler (26 de juny de 1910)

***

Bersaglieri

- Revolta dels Bersaglieri: El 26 de juny de 1920 esclata a Ancona (Marques, Itàlia) l'anomenada «Revolta dels Bersaglieri». Els fets van començar quan l'11 Regiment del Cos dels Bersaglieri –un cos especial d'infanteria de l'Exèrcit italià– de la caserna Villarey d'Ancona es va pronunciar negant-se a partir cap a l'expedició bèl·lica d'Albània –aventura imperialista del govern de Giolitti–, desobeint l'ordre d'embarcament. L'aixecament va ser qualificat de «revolta anàrquica», ja que els militants anarcosindicalistes de la localitat es van afegir al pronunciament i li van donar un caire insurreccional. Un dels caps de la revolta va ser el militant anarquista Antonio Cieri. Un cop engegada la insurrecció es van sumar, en menor mesura, escamots d'«Arditi del Popolo», de republicans, de socialistes i de comunistes. Els soldats, que van rebutjar obeir les ordres alhora que es negaven a sortir de la caserna, van confraternitzar amb els obrers que van entrar a sac al recinte militar i es van apropiar de les armes. A continuació es va produir una batalla, amb metralletes i canons de 75, entre els carrabiners, la policia i la Guàrdia Reial contra els insurgents, que finalment van ocupar una part de la ciutat. Tres dies després, la revolta va ser sufocada a sang i foc, amb nombrosos morts i ferits, quan tropes de reforç fidels al govern vingudes del centre de la península van actuar, amb la desafecció dels grups republicans, que no volien reproduir els fets revolucionaris de la «Setmana Roja». En els fets, van ser detingudes 500 persones. La notícia de la insurrecció es va escampar ràpidament per tota Itàlia gràcies als militants anarcosindicalistes ferroviaris. La «Revolta dels Bersaglieri» és un clar exemple d'«expontaneisme revolucionari».

***

Portada del primer número de Rebeldías

- Surt Rebeldías: El 26 de juny de 2017 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número de la revista anarquista Rebeldías. Pensamiento y actualidad por un mundo libre. Tractà temes d'allò més variat (ciència, cinema, corrupció, cultura, ecologia, economia, educació, feminisme, filosofia, història llibertària, immigració, justícia, literatura, llibres, mineria, música, poesia, poblacions autòctones, racisme, sanitat, religió, repressió, sindicalisme, veganisme, etc.). Hi van col·laborar, des de diversos indrets de Xile i de Llatinoamèrica, Francisco Acaso C., Juan Aliste Vega, Miguel Amorós, Patricio Bascuñán, Cristian Battaglia, Berta Camprubí, Pelao Carvallo, Miguel Catalán, Carolina Cerda Inostroza, César Cifuentes, Eduardo Cunha, Juan Demarchi, Daniel Di-Negri, Leona Durán, Christian Ferrer, Andrés Fuentes, Pedro García Olivo, Enrique Gatica, Ricardo Guerra, Këreu, J. M. Kitaro, Claudia López Benaiges, Sebastián Lozano, Matías Manríquez Flores, Ricardo Masías, C. Mardones Mondaka, Rodolfo Montes de Oca, Miguel Nyen, Horacio Seo, Carlos A. Solero, Nahuel Valenzuela, entre d'altres. El sortiren cinc números, l'últim l'abril de 2020, i un número especial sobre memòria històrica.

Naixements

Necrològica d'Eugène Pinchon apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 24 de novembre de 1906

- Eugène Pinchon: El 26 de juny de 1841 neix a Erches (Picardia, França) l'anarquista Louis Charles Armand Pinchon, conegut com Eugène Pinchon. Sos pares es deien Florentin Hippolyte Parfait Pinchon, fabricant de mitges calces, i Julien Albine Brunel, filadora. Es guanyava la vida fent mitges calces per a varius i teixits elàstics. Antic combatent de la Comuna, milità activament en el moviment anarquista. Eugène Pinchon va morir el 10 de novembre de 1906 al seu domicili de Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França).

***

Notícia sobre el processament de Jacques Zuida apareguda en el diari de Bordeus La Petite Gironde del 9 de gener de 1883

- Jacques Zuida: El 26 de juny de 1843 neix a Bischwiller (Alsàcia, França) l'anarquista Jacques Zuida. Era el fill primogènit d'una família jueva originària de Mannheim (Confederació Germànica; actualment Alemanya) i tal vegada abans dels Països Baixos. Sos pare es deien Isaac Zuida, draper, i Salomé Lehmann, i tingué dues germanes (Louise i Catherine). Lluità en el bàndol francès enquadrat en un «cos franc» durant la guerra francoprussiana. Es guanyava la vida com a obrer teixidor i abandonà Alsàcia amb la finalitat de conservar la nacionalitat francesa quan aquesta passà a formar part d'Alemanya. Arribà a la zona de Lió (Forez, Arpitània), on treballà a les fàbriques tèxtils. En 1872 optà per la nacionalitat francesa. En 1880 era membre del grup anarquista «Les Indignés» de Vienne (Delfinat, Occitània), animat per Pierre Martin, i col·laborà amb notes en els periòdics lionesos Le Droit Social i L'Étendard Révolutionnaire. També en 1880 era membre, amb altres companys, en representació dels cercles socialistes de Vienne, de la Comissió de la Cambra Sindical de la Indústria Llanera de Vienne. En 1881, amb Pierre Martin, era responsable de la correspondència de «Les Indignés» amb la Federació Revolucionària de l'Est (FRE) i també en fou secretari. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Cuvière de Vienne. Segons la policia, era soci de la societat cooperativa «La Fédération». Durant la primavera de 1882, amb altres companys (Jacques Ebersoldt, Charles Jourdy, Pierre Martin, Ennemond Monnet, Michel Sala, etc.), participà en la subscripció organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París (França) per a comprar un «revòlver d'honor» per a l'obrer Pierre Fournier, que havia disparat contra el seu patró a Roanne (Forez, Arpitània). En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista Le Révolté i va fer costat econòmic a Le Prolétaire. Va ser condemnat en dues ocasions per «rebel·lió als agents». A resultes de les violentes manifestacions mineres de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i els atemptats amb explosius lionesos d'octubre d'aquell any, es va veure implicat en l'anomenat «Procés dels 66». Aquest judici començà el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió i el 19 de gener d'aquell any va ser condemnat a 15 mesos de presó, a 200 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars. A començament de 1887 vivia al número 8 del carrer Cuvier de Lió i figurava com a «home d'acció» en un llista d'anarquistes de la policia de Vienne. Fins a 1893 el seu nom figurava regularment en els informes policíacs de les policies de Grenoble i de Vienne. En aquesta època regentava una taverna al número 47 del carrer Victor Faugier, lloc de reunió dels companys de Vienne. L'1 de gener de 1894, ben igual que molts anarquistes de Vienne, el seu domicili va ser escorcollat per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fitxa policíaca de Brutus Valter

- Brutus Valter: El 26 de juny –en alguns registres oficials citen erròniament el 27 de gener– de 1861 neix a Bussang (Alsàcia, França) l'anarquista Brutus Valter, també citat erròniament Walter. Era fill de Samuel Valter, contramestre, i de Mélaine Rose, oficinista. Es guanyava la vida treballant d'obrer en una fresadora, de greixador o de manobre. En 1881 vivia al carrer Jardiniers de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània). El 20 de novembre de 1882 va ser cridat a files per a fer el servei militar i integrat en el 10 Regiment d'Infanteria, on va romandre fins el 25 de setembre de 1883. Posteriorment visqué a l'Impasse Paul-Bert de Villefranche-sur-Saône, on la policia el tenia fitxat com un dels «anarquistes més astuts del grup anarquista» de la localitat. El germà de sa companya, Philippe Romagny, també va ser membre del grup anarquista. El novembre de 1894, a resultes de la detenció de l'anarquista Denos Fayard a París (França), el seu domicili va ser escorcollat per la policia. Brutus Valter va morir el 5 de novembre de 1910 a l'Hospici de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) on residia.

***

Notícia de la detenció de François Cadeaux publicada en el diari d'Épinal Le Mémorial des Vosges del 9 de maig de 1890

- François Cadeaux: El 26 de juny de 1862 neix al II Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista François Cadeaux –el seu llinatge citat sovint erròniament de diferents maneres (Cadeau, Cadot, etc.)–, conegut com Franciscque. Era fill natural de la modista Marie Cadeaux. Es guanyà la vida treballant de torner en fusta i d'ebenista. El 8 de desembre de 1883 va ser enviat a fer el servei militar al 3 Regiment d'Artilleria, però el 25 de setembre de 1884 va ser enviat a la reserva. El 4 d'octubre de 1877 ha ser condemnat a quatre anys de presó correccional per «vagabunderia»; el 9 de setembre de 1887 a cinc francs de multa per «cops»; el 5 d'octubre de 1888 a vuit dies de presó per «cops i ferides voluntàries»; i el 23 de gener de 1889 a dos dies de presó per «robatori». En 1890 era membre del grup «Les Libertaires» del I Districte de Lió. El 28 d'abril de 1890 va ser detingut quan fugia, amb la cara ensagnada, per la riba del Saona en direcció al barri lionès de Vaise. La policia sospitava que les ferides provenien d'una explosió resultant de la fabricació clandestina d'una bomba i el 2 de mai la policia descobrí un taller situat en una habitació del número 67 del Quai Pierre-Scize de Lió. Jutjat l'11 de juny de 1890 per aquest fet, el 29 de juliol va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Lió a dos anys de presó i a dos anys de prohibició de residència per «possessió de pólvora fulminant»; rebé el veredicte amb els crits de «Visca l'anarquia! Mort als lladres!». Arran d'aquesta condemna, un míting en el seu suport s'organitzà a Lió on parlaren Paul Bernard i Octave Jahn. El 29 de juliol de 1892 va ser posat en llibertat a la presó d'Ambrun (Provença, Occitània). L'agost de 1892 s'establí a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on treballà per a un venedor de mobles. En aquesta època participà activament en reunions anarquistes i distribuint fullets i propaganda. El grup anarquista al que pertanyia es reunia al seu domicili, al número 4 del carrer Four. En aquesta època tenia com a companya la jornalera anarquista Elise James (Elise Juannes) i ambdós pertanyien al grup «Les Révoltés du Dauphiné». També formà part del grup «Les Antipatriotes de Grenoble» (Moisé Carré, Jean Gauthier, Charles Guinet, etc.). El 25 d'agost de 1893 va ser condemnat a un mes de presó per «ultratges i rebel·lió contra agents». El 12 d'octubre de 1893 la policia decomissà un balot adreçat al seu nom que contenia exemplars del manifest «Mémoires des homes du temps present» de Lev Tolstoi. El novembre de 1893 el seu domicili, ben igual que el d'altres anarquistes de Grenoble (Charles Guinet, Joseph Jourdan, etc.), va ser escorcollat i la policia trobà cartells de Le Père Peinard i de La Révolte. El seu nom figurava en un llistat de 16 anarquistes «molt perillosos» de Grenoble i estava considerat per la policia com el principal animador de l'anarquisme local. El 12 de desembre de 1893, perseguit per la policia correccional per ultratges cap el comissari de policia del II Districte –el 8 de desembre, durant l'enterrament del company Joseph Jourdan, havia injuriat violentament el comissari del II Districte en un discurs pronunciat al cementiri–, abandonà Grenoble abans de ser arrestat. Sembla que es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'1 de gener de 1894, membre es trobava desaparegut, la policia escorcollà el seu domicili, al Cours Berria, ben igual que el d'altres companys (Moïse Carré, Charles Guinet, Pierre Alexandre Gauthier Lavigne, Lous Gay, Elise James, etc.). A finals de febrer de 1894 va ser detingut; jutjat, el 28 de febrer de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Grenoble a vuit mesos de presó per «ultratge a un magistrat» i en patí sis de tancament. L'abril de 1895 s'establí a Voiron (Delfinat, Arpitània). L'11 de maig de 1895 el comissari obrí un balot adreçat al seu nom que contenia 12 fullets editats pel periòdic anarquista La Révolte, entre ells Aux jeunes gens de Piotr Kropotkin, i va ser posat en vigilància especial. En 1897 va fer feina de firaire i després de fruiter a Cavalhon (Provença, Occitània), però retornà a Grenoble. L'estiu de 1898, en un míting socialista, copejà un militant socialista que, segons ell, havia intentat apallissar un dels companys, i va ser condemnat a dos dies de presó i a pagar les despeses judicials. En 1899 assistia a les xerrades anarquistes que se celebraven al cafè Chotard, al número 1 del carrer Ghenoise de Grenoble. En aquests anys patí nombroses condemnes i va perdre en diferents ocasions la feina per la seva militància. Un informe de la policia del 25 de gener de 1901 el qualificava de «fanfarró, però violent i home d'acció». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto d'Aristodemo Cavicchini conservada als arxius de la policia francesa

- Aristodemo Cavicchini: El 26 de juny de 1865 neix a Ostiglia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Aristodemo Cavicchini –el seu nom citat erròniament de diferents maneres (Cavichini, Cavacchini, etc.). Era fill de Teodosio Cavicchini i de Giudetta Rizzatti. Es guanyava la vida treballant de serraller mecànic. El 10 de febrer de 1894, juntament amb altres 12 anarquistes més, va ser expulsat de Suïssa per haver participat en una manifestació contra el consolat italià a Zúrich (Zúric, Suïssa). El 14 de febrer de 1894 es va decretar la seva expulsió de França, però aquesta mesura no li va ser notificada. En 1898 es trobava a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on va ser qualificat per la policia com a «individu força exaltat» i donat a parlaments subversius. L'agost de 1899 la policia assenyalà la seva brusca partida de Lausana (Vaud, Suïssa), on havia viscut a casa d'Eugénie Gouffon, al número 16 del carrer Deux Marchés, per anar a Bellegarde-sur-Valserine (Roine-Alps, Arpitània) i el setembre de 1899 s'instal·là a Lió (Arpitània). L'estiu de 1900 assistí, segons la policia, a les reunions del grup col·lectivista italià de Lió. El 19 de setembre de 1900 va ser detingut i tancat a Lió. En una carta a les autoritats franceses notificà que ell no havia entrat a França abans de 1899 i que per tant l'ordre d'expulsió de 1894 no tenia sentit; segons ell, en 1890 havia deixat Itàlia per anar a Bellinzona (Ticino, Suïssa), on residí fins a 1893, i després a Zúric, abans de passar a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà pel seu compte. També en aquesta carta de 1900 digué que des de feia set anys havia abandonat el moviment anarquista i s'havia afiliat al Partit Obrer Francès (POF), del qual podia mostrar les seves cartes d'adhesió. El 21 de setembre de 1900 va ser suspesa l'expulsió. L'octubre de 1900 desaparegué de Lió i retornà a Suïssa. El 19 de gener de 1904 va ser proposat per a la seva inscripció en el registre d'anarquistes («État Vert»). En 1925 va ser esborrat dels registre policíacs italians. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Aurèle Patorni

- Aurèle Patorni: El 26 de juny de 1880 neix al XI Districte de París (França) l'escriptor, periodista, pacifista, neomaltusià, militant i conferenciant llibertari Fernand Aurèle Patorni, també conegut com Morel Pato. Fill de família burgesa, sos pares es deien François Joseph Napoléon Patorni, capità de l'exèrcit, i Louise Legros. Després d'una formació encaminada a l'advocacia i d'exercir d'advocat al Tribunal d'Apel·lació, en acabar la Gran Guerra va muntar una llibreria als Champs-Élysées de París. Sensibilitzat pels problemes socials, va començar a participar en el moviment pacifista i llibertari, i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes, com ara Le Réfractaire, Le Clameur, La Patrie Humaine, L'Insurgé, L'Almanach de la Paix, La Revue Anarchiste, La Voix Libertaire, Le Libertaire, L'En Dehors, La France Active, entre d'altres. En aquests anys albergà al futur Ho Chi Minh. Militant de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres», des de finals dels anys vint, també va prendre part en el moviment neomaltusià i en el seu òrgan d'expressió, La Grande Réforme, editat per Eugène Humbert. Bon orador, va realitzar nombroses gires de conferències, com «La moral sexual racional contra les morals religiosa i burgesa». Com a escriptor va tenir certa anomenada literària amb obres com Le nouveau chemin (1913), Le carnet de Simplice. Notes intimes d'un embusqué (ca. 1919 i 2014), Mes contemporains dans mon herbier (1922), Le rire dans le cemetière (1932), Les fécondations criminelles (1934), Monsieur Zapp. L'homme qui gagne à la roulette (1941, amb Georges Normandy), etc. Va escriure també peces teatrals: La grande retape (1928), La rose de Saint-Just (1958); operetes: Le roi du pourboire; i poemes (L'amour c'est être deux, Le fou, Échappements libres, Constantin Tarantoul, Quelques poèmes à dire, etc.), cançons i cançons infantils, que sa companya Régina Julia Lucile Casadesus, pianista professional molt coneguda, va musicar; i amb qui s'havia casat el 21 de juny de 1906 al XI Districte de París i amb qui tingué un fill, Raphaël, en 1911. També va escriure, en els anys 30, relats de caire llicenciós en la revista Séduction. En 1936, amb Louis Lecoin, va col·laborar en SIA, òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per la qual cosa va ser condemnat, amb César Fauxbras, el juliol de 1939, per un article sobre la limitació de la natalitat aparegut en aquesta publicació. Arran de la Retirada de 1939, amb Emilienne Morin i Maurice Jacquier, realitzà una sèrie de mítings de SIA a París i a l'Illa de França per recaptar fons econòmics i ajuda per als refugiats espanyols internats als camps de concentració del sud de França. En aquesta època viva al número 112 de bulevard Malesherbes de París, domicili constantment vigilat per la policia, i militava en la Unió de la Joventut Proletària (UJP), organització fundada a començaments de 1939 sota l'ègida de la Unió Anarquista (UA). Després de la II Guerra Mundial va participar en Le Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), en el periòdic de Louis Louvet Ce qu'il faut dire, en L'Homme et la Vie, de Manuel Devaldès, i en la revista de Louis Lecoin Défense de l'Homme. Va deixar escrites una mena de memòries: La debacle de «L'Élite». Souvenirs et commentaires (1885-1940) (1948). Aurèle Patroni va morir el 29 de desembre de 1955 –la nota marginal del seu registre de naixement cita erròniament el 25 de desembre com a data de defunció– a la Clínica Oudinot de París (França) d'una congestió cerebral sorgida arran d'una intervenció quirúrgica patida el mes anterior. Malauradament, el seu últim desig de ser incinerat no va ser respectat i fou enterrat el 2 de gener de 1956 al cementiri parisenc de Père-Lacaise amb cerimònia eclesiàstica.

***

Notícia òrgànica d'Andrée Aubry apareguda en el diari parisenc La Bataille Syndicaliste del 3 de maig de 1912

- Andrée Aubry: El 26 de juny de 1890 neix al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Marie Latinaud, més coneguda com Andrée Aubry o Marie Aubry. Era filla de Martial Latinaud, paleta, i de Catherine Gane, domèstica. En 1909 sos pares ja eren morts i vivia amb el padrí matern, l'únic que li quedava, al número 87 del carrer de Passy del XVI Districte de París. El 4 de setembre de 1909 es casà al XVI Districte de París (França) amb el forner Lucien Édouard Aubry. Apassionada del teatre, formà part del Teatre d'Art Social, amb el qual intervingué. A finals dels anys vint estava subscrita a Le Libertaire. En 1948 vivia al número 91 del carrer Victor-Hugo de Levallois-Perret (Illa de França, França). Andrée Aubry va morir el 13 d'abril de 1979 a Saint-Denis (Illa de França, França).

***

Taiji Yamaga

- Taiji Yamaga: El 26 de juny de 1892 neix a Kyoto (Kansai, Honshu, Japó) el militant anarcopacifista i esperantista Taiji Yamaga. Era fill de Zembei Yamaga, que en 1874 va crear la primera impremta de Kyoto i que, universalista a ultrança, dividia el seu temps entre la tipografia, el pinzell amb el qual confeccionava versos haiko i la vareta amb la qual ensenyava en una escola confuciana; la impremta finalment va fer fallida per mor que la conservadora societat japonesa s'estimava més els serveis dels tradicionals cal·lígrafs professionals. Amb 16 anys Taiji Yamaga es va instal·lar a Tòquio, on treballarà d'impressor i descobrirà l'anarquisme i l'esperanto, formant part de la Japana Esperantista Asocio (JEA, Associació Esperantista Japonesa), de la qual esdevindrà ràpidament secretari. En 1910, quan l'Estat japonès va intentar eradicar l'anarquisme, encara és molt jove i no figura en la llista de militants buscats per la policia i l'exèrcit, escapant així de la forca, i fugint de la repressió primer a Formosa i després a Xina. Instal·lat a Xangai a partir de juliol de 1913, va esdevenir col·laborador de l'anarcopacifista Shi Pho i del periòdic bilingüe xinès-esperanto Ming Sing / La Voco de la Popolo (La Veu del Poble), encarregant-se de la secció en esperanto. Va publicar La conquesta del pa, de Kropotkin –encara que va desaprovar durant la Gran Guerra les posicions bel·licistes del «Manifest dels Setze»–, i L'Evangeli de l'hora, de Paul Berthelot. Va tornar al Japó, on es va unir amb sa companya Mika, amb qui tindrà un fill i una filla. En 1919 va ser detingut, amb altres, per haver publicat clandestinament llibres de Kropotkin i de Kotoku a Tòquio. En 1927 va retornar amb Sanshirô Ishikawa a Xina, on va treballar en una fàbrica d'agulles de gramòfons; Xangai estava aleshores en plena efervescència revolucionària. Va fer de professor d'esperanto a la Universitat del Treball a partir d'agost de 1927 i va desenvolupar una intensa activitat llibertària que es palesa en la seva ingent correspondència. Les idees anarquistes i especialment el pensament kropotkià són aleshores presents a les grans ciutats xineses; però la presència de les tropes d'ocupació japoneses a Xina l'obliguen a deixar el continent per les Filipines, on treballarà com a redactor del periòdic Manila Nichi Shimbun, enfocat a la colònia japonesa exiliada a Manila durant la II Guerra Mundial. En aquell temps realitzarà el primer diccionari tagal-japonès. En acabar la guerra, va retornar al Japó, on prendrà part activa en el reviscolament de l'anarquisme i especialment en la creació el 12 de maig de 1946 de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ), i per les seves competències poliglotes en va ser designat secretari de Relacions Internacionals. També va ser secretari general de l'FAJ en nombroses ocasions i va col·laborar en el periòdic anarquista Heimin Shimbun, que apareixerà a partir del 15 de juliol de 1946, i en Kuro Hata, òrgan de l'FAJ escrit en «Hira Gana», sistema sil·làbic japonès escrit en ideogrames xinesos. En 1946 també va participar en la redacció de la revista esperantista Senstatano, que en esperanto significa «membre de cap Estat, apàtrida», que editaven en l'exili Víctor García i Eduardo Vivancos i que era l'òrgan d'expressió de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries. Com a militant pacifista i admirador de Gandhi, va participar activament en la War Resister's International (IWR, Internacional dels Resistents a la Guerra) i assistirà el desembre de 1960 al X Congrés de l'IWR a Gandhigram (Índia); també publicarà el periòdic japonès-esperanto Mondcivitano (Ciutadà del Món), òrgan de l'IWR. Admirador del filòsof xinès fundador del taoisme Lao Tse, escriurà un llibre divulgador de les seves doctrines i traduirà en 1957, després de tres intents, el Tao-Teking laotsià a l'esperanto. A partir de 1961 patirà una apoplexia que el deixarà mobilitzat, però així i tot, descartant el suïcidi, continuarà fins a la mort, el 6 de desembre de 1970 a Tòquio (Japó), propagant el moviment anarquista japonès.

***

Notícia de la detenció de Marceau Verdun apareguda en el diari parisenc Journal de Saint-Denis del 30 de setembre de 1933

- Marceau Verdun: El 26 de juny de 1893 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Marceau Verdun. Era Fill de François Verdun, ebenista, i d'Amélie Henriette Tardy, modista. Es guanyava la vida treballant com son pare d'ebenista. En 1913 va ser cridat a files, però s'ajornà la seva incorporació per feblesa. El 24 de juliol de 1915 es casà al XX Districte de París amb la joiera Ernestine Émilienne Toublant i en aquesta època viva al número 36 del carrer Terre Neuve. El 9 de setembre de 1915 va ser incorporat en els Serveis Auxiliars de l'Exèrcit i el 18 de març de 1916 va ser destinat a un taller de construcció a Lió (Arpitània). El 9 d'abril de 1918 va ser enviat als Serveis Auxiliars per «estrabisme de l'ull esquerre» i el 16 de gener de 1920 va ser llicenciat definitivament pels seus problemes oculars i altres malalties. El 8 d'abril de 1927 es divorcià al Tribunal Civil del Sena d'Ernestine Toublant. El 28 de setembre de 1933 va ser detingut, juntament amb François Maurice, per «estafa en l'ajuda de l'atur»; jutjat per aquest fet, el 20 de gener de 1934 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó, amb llibertat provisional. En aquesta època vivia al número 26 de l'avinguda Georges-Ducerf de Drancy (Illa de França, França). En 1938 vivia al número 4 del carrer Prairies del XX Districte de París. Militant anarquista, el 15 de setembre de 1938 va ser detingut en un escorcoll efectuat a la seu del periòdic Le Libertaire. El 21 d'octubre de 1941 es casà al XX Districte de París amb la venedora parisenca Eva Poliatchek i en aquesta època vivia al número 10 de carrer Repos. El 13 de desembre de 1946 es divorcià al Tribunal Civil del Sena d'Eva Poliatchek. El 3 de juny de 1958 es casà al XX Districte de París amb la mestra Renée Pérard. Marceau Verdun va morir el 19 de juliol de 1960 al seu domicili, al número 111 de l'avinguda Maurice-Berteaux, de Sartrouville (Illa de França, França).

***

Necrològica de Marcel Rénot apareguda en la revista parisenca Cahiers de l'Humanisme Libertaire de juliol-agost de 1973

- Marcel Rénot: El 26 de juny de 1896 neix a l'XI Districte de París (França) l'artista pintor socialista, i després anarquista, Marcel Léon Koppès, més conegut com Marcel Rénot. Era fill de Nicolas Eugène Koppès, mecànic, i de Joséphine Burgy, florista. En 1915 es guanyava la vida treballant de torner mecànic i vivia al número 42 del carrer Cîteaux del XII Districte de París; posteriorment es titulà d'infermer i de massatgista. El 13 d'abril de 1915 va ser integrat en la 2 Companyia del 39 Regiment d'Artilleria i destinat a la Societat Francesa de Municions de Caça. El 22 de juny de 1916 passà al 60 Regiment d'Artilleria, l'1 d'abril de 1918 al 178 Regiment d'Artilleria i el 23 de maig de 1918 va ser llicenciat. A resultes d'un accident, se li va amputar una cama. De ben jove començà a militar en les Joventuts Socialistes, però esdevingué anarquista individualista. Com a artista pintor, s'especialitzà en bodegons, flors i il·lustracions, des de 1922 exposà al Saló dels Independents i a finals dels anys vint al Saló de Tardor, del qual era societari. El 8 d'agost de 1925 es casà a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) amb Hélène Rouby-Lassalle, de qui es va divorciar. Després de la II Guerra Mundial formà part la Federació Anarquista (FA) del XIV Districte de París. El maig de 1946 apadrinà el cantautor Georges Brassens, habitual del seu taller de Montparnasse, en la seva introducció en la FA. El 7 d'agost de 1948 es casà al VI Districte de París amb l'assistenta social Germaine Marie Augustine Vincens, i van ser testimonis el pintor Georges Muller i el seu amic Georges Brassens. En aquesta època vivia al número 49 del carrer Vaugirard de París. En els anys cinquanta fou membre del Grup Socialista Llibertari (GSL), encapçalat per Gaston Leval. Entre 1950 i 1968 col·laborà en Countre-Courant, entre 1955 i 1963 en Les Cahiers du Socialisme Libertaire i entre 1963 i 1976 en Les Cahiers de l'Humanisme Libertaire. Animador del «Foyer Individualista d'Études Sociales» (Llar Individualista d'Estudis Socials), en 1968 era vicepresident de «Les Amis de Han Ryner» i col·laborà en Cahiers dels Amis de Han Ryner. El seu últim domicili va ser al número 46 de l'avinguda de la République de Choisy-le-Roi (Illa de França, França). Marcel Rénot va morir el 29 d'agost de 1973 a l'Hospital Charles-Foix d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Necrològica d'Alejandro Rodríguez Ruiz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de juny de 1979

- Alejandro Rodríguez Ruiz: El 26 de juny de 1901 neix a Sésamo (Vega de Espinareda, Lleó, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Burgos (Castella, Espanya)– l'anarcosindicalista Alejandro Rodríguez Ruiz. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà de cambrer de cafè i milità en la Secció de Cambres del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració, però una familiars aconseguiren que pogués sortir per a treballar en un bar a les rodalies de Marsella. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Marsella de la CNT i durant les assemblees, conferències i sortides campestres sovint feia de barman i de fotògraf, una de les seves passions. Alejandro Rodríguez Ruiz va morir el 30 de maig de 1979 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Louis Estève (1936)

- Louis Estève: El 26 de juny de 1903 neix a Montels (Llenguadoc, Occitània) el militant sindicalista i anarquista Paul Louis Joseph Estève. Sos pares es deien Baptiste Joseph Étienne Estève, pastor, i Marie Lauret. Després de fer els estudis primaris, amb 13 anys esdevingué obrer agrícola. En 1917 s'entusiasmà, com gran part dels seus companys, por la Revolució russa i en 1919 s'adherí al «Partit Comunista. Secció Francesa de la Internacional Comunista» de Raymond Péricat. Aviat, però trencà amb les idees comunistes després de llegir fullets anarquistes on es denunciava la repressió a la Rússia soviètica. A començament dels anys vint s'instal·là a París, a casa de Pierre Albert, secretari del sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). A París aprengué l'ofici de paleta i d'enguixador, treballant a les obres del metro de la mà de Pierre Albert. En aquesta època milità en la Unió Anarquista (UA), de la qual esdevingué secretari, i va fer permanències als locals de Le Libertaire. Ben relacionat amb els anarquistes russos i ucraïnesos, però també amb els búlgars i romanesos, exiliats a París, a partir de 1926 fou partidari de les tesis «neobolxevics» de Nestor Makhno i de Piotr Arschinov –«Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris», també coneguda com «Plataforma d'Arshinov». A finals dels anys vint retornà a Coursan, on visqué amb sos pares i treballà de paleta. Ben aviat va esdevenir l'ànima del grup anarquista local, compost sobretot per jornalers agrícoles francesos i espanyols, que s'havia format cap al 1925. Va ser nomenat secretari de la Federació del Llenguadoc de l'UA, constituït el novembre de 1926 durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc, amb el suport d'un dels principals militants de Narbona, André Daunis, i també fou membre del secretariat nacional de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Va dimitir com a secretari després del congrés de París d'abril de 1930, que determinà la victòria dels «sintetitzadors» sobre els «plataformistes» dels quals Estève formava part. En 1931 era l'administrador del Bulletin mensuel de la minorité de l'UACR, òrgan de la minoria «plataformista» i sota la direcció de Lucile Pelletier. La Federació del Llenguadoc era majoritàriament «plataformista», fet pel qual va ser exclosa de l'UA entre octubre de 1931 i juliol de 1933. El 27 d'agost de 1932 es casà a Narbona (Llenguadoc, Occitània) amb Eugénie Cécile Rastouil. En 1934 era el secretari del grup de l'UACR de Coursan. Durant les vagues de 1936 va ser membre de la Construcció Confederada de Narbona. Quan la Revolució espanyola, fou un dels responsables del Comitè França-Espanya de Narbona, ajudant a passar municions, armes i avions desmuntats per la frontera. Militant actiu de la Confederació General del Treball (CGT) i de la Borsa del Treball, unificà i coordinà, fins a les jornades de maig de 1937, l'ajuda humanitària i militar a la Revolució espanyola entre comunistes, sindicalistes i anarquistes a la zona de Narbona. Quan esclata la II Guerra Mundial, per les seves idees pacifistes i antifeixistes, va ser detingut i internat a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França) i, amb André Daunis, va ser internat del 20 de setembre al 15 d'octubre de 1941 al camp de Sant Sulpici (Migdia-Pirineus, Occitània), pel governament de Vichy. Un cop lliure, entrà a formar part d'un important grup de la resistència de Narbona unificat per Élie Sernet. Durant l'Ocupació, la família Estève amagà durant mesos un responsable de la Confederació Nacional del Treball (CNT) activament buscat per la Milícia, la Gestapo i els agents franquistes. Després de la guerra va ser secretari de la XI Regió de la Federació Anarquista (FA) de Narbona. En 1950 fou un dels creadors, amb Georges Fontenis, del grup anarcocomunista «Organisation Pensée Bataille» (OPB) i secretari del grup de Narbona. En 1953 participa en les vagues dels obrers de la construcció que duraren mesos. Durant els anys cinquanta va col·laborar en Combat Paysan i Le Libertaire, entre altres publicacions, i va ser membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual serà secretari regional fins al 1957. També va ser militant en aquesta època de la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO). Després de la dissolució de l'FCL en 1957, es va adherir al Partit Socialista Unificat (PSU) de Narbona. En 1972 s'afilià al Partit Socialista Francès (PSF). Un cop jubilat, esdevingué assessor de la CGT. Louis Estève va morir l'11 d'octubre de 1987 al seu domicili de Narbona (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

[25/06] �La Tribune Libre� - �Tierra y Libertad� - Hourt - Kampffmeyer - Leymarie - Fontan - Lime - Dorado - Piqueras - Cano - Stirner - Fontes - Lorda - Humbert - Duchesnay - Marconcini - Hors - Carrasquer - Jadraque - Drouin - Gonz�lez Ram�rez - L�pez Urzanqui - Torres Maeso - Beugnot - Marcos - Mu�oz - Pach�n - Lisbona - Gran

Thu, 25 Jun 2026 12:58:32 +0200

[25/06] «La Tribune Libre» - «Tierra y Libertad» - Hourt - Kampffmeyer - Leymarie - Fontan - Lime - Dorado - Piqueras - Cano - Stirner - Fontes - Lorda - Humbert - Duchesnay - Marconcini - Hors - Carrasquer - Jadraque - Drouin - González Ramírez - López Urzanqui - Torres Maeso - Beugnot - Marcos - Muñoz - Pachón - Lisbona - Gran

Anarcoefemèrides del 25 de juny

Esdeveniments

Capçalera de La Tribune Libre

- Surt La Tribune Libre: El 25 de juny de 1896 surt a Charleroi (Pennsilvània, EUA) el primer número del setmanari La Tribune Libre. Organe hebdomadaire des travailleurs de langue française. A partir del 17 de novembre de 1898 portarà el subtítol «Òrgan socialista llibertari». Era continuació de L'Ami des ouvriers (1894-1896). Editat per Louis Lambert, el redactor en cap de la publicació va ser Louis Goaziou i Joseph Godissart s'encarregà de l'administració econòmica i de gestionar els anuncis comercials, nombrosos a partir de febrer de 1898. Molts d'articles es van publicar sense signar. Trobem articles d'A. Agresti, Raymond Bachmann, Étienne Barthelot, Henri Beaulieu (Henri Beylie), J. Buset, Joseph Charles, Henri Gauche (René Chaughi), Pierre Comont, Victor Compas, Édouard David, Robert Depalme, Fernand Després (A. Desbois), Ferdinand Domela Nieuwenhuis, A. Dooms, Adrien Dors, Gaston Dubois-Desaulle, A. Foubert, V. Fouquet, Louis Goaziou, Joseph Godissart, Urbain Gohier, Emma Goldman, Pietro Gori, J. Gueulette, B. Guinaudeau, Théodore Jean, Jean Julien, Adolphe Lambert, Louis Lambert, A. Letoquart, Charles Levy, Francesco Saverio Merlino, David Mikol, F. Moriaucourt, K. Ogier, R. Panier, Jules Quasimont, Élisée Reclus, Léo Sivasty, Lev Tolstoi, Henri Zisly, etc. Publicà per lliuraments el fulletó Souvenirs d'un communard, d'A. Agresti. En publicà al menys 180 números, l'últim el 14 d'agost de 1900.

***

Portada d'un número de Tierra y Libertad

- Surt Tierra y Libertad: El 25 de juny de 1944 surt a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Tierra y Libertad, publicació dels anarquistes espanyols a Mèxic. Fou fundat per Hermilio Alonso, Marcos Alcón, Domingo Rojas i Cano Ruiz, i va ser dirigit successivament per Cano Ruiz, Floreal Ocaña, Severino Campos, Guilarte, Adolfo Hernández, Ismael Viadiu, José Viadiu i Guilarte, de bell nou. Comptà amb la intensa col·laboració de Liberto Callejas, que s'encarregà dels editorials fins a la seva mort. En passar els anys reduí el seu format i prengué un caire més intemporal i americanista. Hi van col·laborar Alaiz, Alberola, Andrade, Baciu, Borghi, Severino Campos, Carbó, Carpio, Carranza, Carsí, Costa Iscar, Figola, Fresneda, Iniesta, Lazarte, Lladó, Magriñá, Nettlau, Ocaña Sánchez, Pacheco, Papiol, Pérez Gaona, Pintado, Ródenas, Samblancat, Solano Palacio, Vallina, Vargas, Villar, Viñuales, etc. En sortiren 408 números fins al desembre de 1978, any que deixà de publicar-se.

Naixements

Foto policíaca de Jean-Mathias Hourt (4 de març de 1894)

- Jean-Mathias Hourt: El 25 de juny de 1859 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Jean-Mathias Hourt. Sos pares es deien Henri Hourt, boter, i Marie Schmitz. El 31 de desembre de 1887 es casà a Reims amb la teixidora Anne Fricker, vídua de Charles Joseph Alexandre, i en aquesta època vivia al número 22 del carrer Carmélites de Reims. Instal·lat a París (França), es guanyava la vida com a fuster ebenista i realitzà una intensa propaganda anarquista als tallers on feia feina. Mantingué correspondència amb anarquistes de Reims i el 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia. A principis de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb una quinzena de companys parisencs, en les grans agafades antianarquistes de l'època. El 3 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 3 del carrer Chemin Vert de Cité Joli sota l'acusació de pertinença a «associació criminal»; fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, el 10 de març d'aquell any va ser posat en llibertat i el seu cas va ser finalment sobresegut. El 25 d'octubre de 1894 el prefecte de Policia el qualificà de «partidari de la propaganda pel fet» i com a actiu propagandista anarquista als tallers parisencs on treballava. En aquesta època militava en els grups anarquistes dels ravals de l'est de París, especialment en el Grup Abstencionista de Montreuil (Illa de França, França). En aquesta època mantingué estrets contactes amb destacats anarquistes (Anceaux, André Bligny, Gustave Leboucher, etc.). El seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i en aquesta època vivia al número 67 del carrer Avron. El 31 de desembre de 1896 va se qualificat com a «perillós» i es buscava el seu domicili. El 19 de maig de 1897 vivia a Vitry-le-François (Xampanya-Ardenes, França) i treballava de fuster. El 18 de novembre de 1897 es va divorciar d'Anne Fricker. Cap el gener de 1898 abandonà Vitry-le-François i retornà a París. En 1901 vivia al número 18 del carrer de l'Église de Montreuil. El seu últim domicili fou al número 14 de Cité Guénot. Jean-Mathias Hourt va morir el 16 de juliol de 1910 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

***

Bernhard Kampffmeyer

- Bernhard Kampffmeyer: El 25 de juny de 1867 neix a Berlín (Imperi Alemany; actualment Alemanya) el periodista i escriptor anarquista kropotkià Wilhelm Theodor Bernhard Kampffmeyer. Fill d'una família de classe mitjana alta liberal, era fill de Johann Georg Eusebius Theodor Kampffmeyer, llibreter i antiquari, i de Marie Emilie Schmidt, i tingué tres germans (Martin, Theodor i Albert) i dues germanes (Auguste i Anna). Participà activament en el moviment obrer i en el moviment «Lebensreform» (Reforma de la Vida), moviment de reforma social sorgit a Alemanya i Suïssa crític amb la industrialització, el materialisme i la urbanització, tot reivindicant el naturisme. Integrat, juntament amb son germà Paul Kampffmeyer, en el moviment cultural «Freie Volksbühne» (Teatre Popular Lliure), ambdós reivindicaren en els seus articles el sindicalisme i l'anarquisme. Amb son germà Paul Kampffmeyer, amb qui visqué un temps al barri de Friedrichshagen, al districte de Treptow-Köpenick del sud-est de Berlín, i altres destacats intel·lectuals (Lou Andreas-Salomé, Max Baginski, Wilhelm Bölsche, Fidus, Knut Hamsun, Henrich Hart, Julius Hart, Gerhart Hauptmann, Gustav Landauer, Erich Mühsam, Wilhelm Spohr, Frank Wedekind, Bruno Wille, etc.), molts d'ells anarquistes, va ser membre del bohemi «Cercle de Poetes de Friedrichshagen» i, a partir de 1890, la casa dels germans Kampffmyer a Friedrichshagen va ser un dels llocs de reunió habitual del grup, hi vivint un temps de lloguer la parella Wilhelm i Adele Bölsche. L'octubre de 1892 fundà, amb Wilhelm Bölsche, Paul Kampffmeyer, Gustav Landauer, Fritz Mauthner i Bruno Wille, el «Neue Freie Volksbühne» (Nou Teatre Popular Lliure). Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 assistí com a membre de la delegació de Suïssa, amb destacats anarquistes (Christian Cornélissen, Paul Delesalle, Pietro Gori, Gustav Landauer, Errico Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Fernand Pelloutier, Gennaro Petraroja, Rudolf Rocker, etc.), al Congrés Internacional Obrer Socialista celebrat a Londres (Anglaterra), però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió definitiva dels anarquistes, entre ells ell, i dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos. Visqué un temps a París (França), on va fer una gran amistat amb destacats anarquistes, com ara Alexander Cohen, Félix Fénéon, Élisée Reclus i Rudolf Rocker. Amb la intenció de millorar les condicions de vida i d'habitatges del proletariat, s'implicà en la Deutsche-Gartenstadt-Gesellschaft (DGG, Societat Alemanya de la Ciutat-Jardí), creada en 1902 a partir de la comuna artística anarquista «Neue Gemeinschaft» (Nova Comunitat), i de la qual va ser membre fundador i president uns anys a partir de 1906, en morir Heinrich Hart. La DGG va ser una de les primeres cooperatives de construcció alemanyes compromesa amb els ideals del moviment de les ciutats-jardins britàniques, i a més d'ell, van ser membres de la seva executiva Albert Kohn, Adolf Otto i Hermann Salomon. En 1909, amb son cosí Hans Kampffmeyer, un dels arquitectes del projecte, dirigí un viatge de la DGG a Anglaterra amb la intenció de veure les ciutats-jardins més importants. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Gustav Landauer i amb aquest intentà recaptar fons per a promoure la candidatura de Piotr Kropotkin al Premi Nobel de la Pau. El 19 de gener de 1918 pronuncià la conferència Von der Gartenvorstadt zur Gartenstadt (Del suburbi-jardí a la ciutat-jardí) durant la XV Reunió General de la DGG. En els anys vint va ser secretari de l'historiador anarquista Max Nettlau, que ja havia ajudat a finals de segle en les seves edicions del grup anarquista londinenc Freedom, i mantingué amistat amb Walter Benjamin. El març de 1921 col·laborà en el número especial de Les Temps Nouveaux consagrat a Pietr Kropotkin. Com a director de la DGG, entre el 13 i el 27 de juliol de 1932 dirigí un viatge d'estudis a Suïssa amb els participants de la Conferència Internacional sobre Treball Social, organitzada per l'Associació Internacional de l'Habitatge (AIH). Mantingué unes relacions molt complicades amb el govern nazi, però continuà dirigint la DGG fins a la seva dissolució en 1937. Durant sa vida col·laborà en diverses publicacions periòdiques (Der Arme Teufel, Freedom, Gartenstadt, Lichtstrahlen, Der Sozialist, Sozialistische Monatshefte, The Torch, La Vie Urbaine, etc.). Amic i seguidor de Piotr Kropotkin, traduí per primer cop a l'alemany diverses obres seves. Entre els seus assaigs podem destacar Die englische Gartenstadtbewegung (1903), Zur Gartenstadbewegung (1905), Gartenstadt und Landeskultur (1906), Von der Kleinstadt zur Gartenstadt (1907), Zur Gartenstadtbewegung in Deutschland (1907), Von der Gartenvorstadt zur Gartenstadt (1918), etc. Bernhard Kampffmeyer va morir el 21 d'abril de 1942 a Bergisch Gladbach (Westfàlia, Reich Alemany; actualment Alemanya).

***

Signatura de Victor Leymarie (1903)

- Victor Leymarie: El 25 de juny de 1879 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista Victor Baptiste Leymarie. Era fill de Jean Baptiste Leymarie, lampista, i d'Annette Péron, jornalera. Es guanyava la vida treballant d'obrer cisellador. El 26 de setembre de 1903 es casà a l'XI Districte de París amb la mestra parisenca Cécile Paulin Sponne i aleshores vivia, amb sa mare ja vídua, al número 208 del carrer Saint-Maur de l'XI Districte de París. El 15 de novembre de 1900 va ser cridat a files per fer el servei militar i va ser integrat en el 93 Regiment d'Infanteria. El 20 de setembre de 1901 va ser nomenat caporal i el 25 de setembre de 1902 sergent. El 18 d'abril de 1903 va ser donat de baixa per «pleuresia seca del costat dret» i el 19 de març de 1904 va ser llicenciat. En els anys deu militava en la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR) i vivia al número 107 bis del bulevard Soult del XII Districte de París. El 7 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i el 7 de setembre de 1915 va ser destinat al servei de Commis et Ouvriers Militaires d'Administration (COA, Empleats i treballadors administratius militars). Durant la primavera de 1916 va ser enviat al 6 Grup d'Automòbil a Lo Telh (Alvèrnia, Occitània). El 3 d'abril de 1917 va ser destinat a les Acereries d'Imphy (Borgonya, França), on va romandre fins el 4 de març de 1919. Victor Leymarie va morir el 17 de juliol de 1955 a Villennes-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Notícia orgànica d'Alban Fontan apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 24 de maig de 1935

- Alban Fontan: El 25 de juny de 1904 neix a Espans (Gascunya, Occitània) l'anarquista Alban Joseph Fontan. Era fill de Louis Luper Frédéric Fontan, fabricant de cercles per a botes i tonells, i de Pauline Amélie Fontan, domèstica, i nasqué amb una germana bessona, Joséphine Ida Fontan. Es guanyava la vida treballant de mecànic. A finals dels anys vint va ser fitxat com a «anarquista comunista» a Billancourt (Illa de França, França). En aquesta època era membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista (UA) i el març de 1930 reemplaçà René Frémont en la gerència de Le Libertaire. En els anys trenta vivia al número 13 del carrer Pernety del XIV Districte de París (França) i figurava en un llistat de domicilis d'anarquistes a controlar. Entre 1929 i 1930 va fer costat econòmic a Le Libertaire. Va ser candidat abstencionista a les eleccions municipals de maig de 1935 pel barri de Plaisance de París. En 1935 era un dels responsables del Comitè de Víctimes Polítiques de l'UA. En 1950 el seu domicili, al número 36 de carrer Boussignault del XIII Districte de París figurava en les llistes d'anarquistes a vigilar per la policia. Al final de sa vida retornà, amb sa companya Germaine Jeanne Fernande Meluret, a viure a Espans. Alban Fontan va morir el 25 de maig de 1978 a l'Hospital d'Auch (Gascunya, Occitània).

***

Maurice Lime a les fàbriques Renault (1930)

- Maurice Lime: El 25 de juny de 1905 neix a Montigny-lès-Metz (Alsàcia-Lorena, Imperi Alemany; actualment Lorena, França) l'escriptor i militant anarquista i sindicalista, i després comunista i col·laboracionista, Antoine Maurice Kirsch, més conegut com Maurice Lime, i que també va fer servir el pseudònim Victor Kronstadt. Era fill de Nicolas Kirsch, conductor de locomotora, i de Léontine Mettelin, modista. Després de fer l'escola primària, en 1919 entrà d'aprenent mecànic a la fàbrica siderúrgica de Gandrange-Rombas de Rombas (Lorena, França) i s'integrà en el moviment anarquista. Durant aquest aprenentatge s'afilià a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), on son germà Marcel Kirsch era membre destacat. En 1923 va ser acomiadat de les acereries de Rombas per la seva militància. Sense feina, el juny de 1923 s'allista a la Marina Nacional i esdevingué contramestre mecànic a bord d'un submarí. El juny de 1926 va ser desmobilitzat i entrà a treballar en diferents llocs. En 1926 s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de l'Internacional Comunista (PC-SFIC) i esdevingué secretari de cèl·lula. En 1927 s'instal·là a la regió parisenca. El 24 de març de 1929 assistí, vestit amb el seu vell uniforme de la Marina, al Congrés Regional del PC celebrat a la Sala Reflut de Clichy (Illa de França, França), que va ser interrompuda per una violenta baralla amb agents de policia i en la qual resultà ferit de mort el brigadier de policia Reslou; ferit ell també en la batussa, va ser detingut i jutjat el 5 de juny de 1929 pel IX Tribunal Correccional i condemnat a 100 francs de multa i a un any de presó, pena de la qual en purga set mesos i que aprofità per conrear-se. El maig de 1929, aleshores tancat a la presó parisenca de La Santé, va ser presentat com a candidat comunista a les eleccions municipals per al XIII Districte de París. El 19 de juny de 1929 el Socors Roig Internacional (SRI) organitzà un míting en el seu suport celebrat al Cinema des Bosquets de París i on intervingueren els comunistes Barbecot, Felix, Guyot i Daniel Renoult. Després d'una militància activa i de ser acomiadat per aquest motiu de diferents feines, el novembre de 1931 entrà de matricer al taller de fabricació de comptadors d'aigua i d'electricitat de la Companyia de Comptadors de Montrouge (Illa de França, França). En 1935 publicà Pays conquis, on explicà la seva joventut a la Lorena, i gràcies a aquesta edició l'octubre d'aquell any conegué l'escriptor André Gide, amb qui mantingué correspondència durant 15 anys. Des de 1930 s'havia oposat durament a la línia del PC i en 1936 en va ser expulsat perquè havia mostrat les seves protestes contra els «Processos de Moscou». En 1936 col·laborà en L'Humanité i en Regards i va ser un dels guionistes de la pel·lícula La vie est à nous, de Jean Renoir, dissenyada per a la companya electoral del Front Popular, però que no aconseguí l'autorització administrativa per a la seva difusió a les sales de cinema. En 1936, també, va ser membre del comitè d'organització de la commemoració del centenari de la mort de Claude Joseph Rouget de Lisle. Membre de l'Associació Internacional d'Escriptors per la Defensa de la Cultura (AIEDC), el 17 de març de 1936 va ser un dels oradors, amb altres destacats intel·lectuals (Louis Aragon, André Billy, Jean-Richard Bloch, Roger Caillois, Jean Cassou, Benjamin Cremieux, Ilià Ehrenburg, René Lalou, André Malraux, Léon Moussinac, etc.), de la vetllada literària «Le realisme socialiste pour et contre», celebrada a la Gran Sala de la Mutualité de París, organitzada per l'AIEDC. El juny de 1936 s'adherí al parafeixista Partit Popular Francès (PPF) de Jacques Doriot. El març de 1938, per mor de l'hostilitat dels comunistes, abandonà la feina a la Companyia de Comptadors i entrà, sota el nom d'Antoine Kirsch, en la Cooperativa de Producció de l'Associació d'Obrers en Instruments de Precisió (AOIP). El març de 1939 es casà amb la barretaire de senyores Suzanne Émelie Monjauvis, germana del sindicalista i diputat comunista Lucien Monjauvis (Montgeau). El 26 de març de 1939, com a secretari federal de la Federació de Sindicats de Miners, es reuní amb una representació dels miners dels departaments de l'Est francès. Amb l'esclat de la II Guerra Mundial, com a «obrer de destí especial», i després de ser declarat «objector de consciència», no va ser mobilitzat. Esdevingué soci de l'AOIP i en va ser nomenat secretari del consell d'administració. En 1942 en dimití i treballà com a intèrpret tècnic en un dipòsit de peces d'automòbil a París. Sempre membre del col·laboracionista PPF, fugí cap a Lorena quan París va ser alliberat per les tropes aliades, acompanyant com a intèrpret els dirigents del PPF en la seva fugida cap a l'Alemanya nazi. Després de la mort de Jacques Doriot, passà, amb el passaport de l'antic company de l'AOIP François Paquier, que s'havia suïcidat, a Suïssa, però va ser detingut, el setembre de 1945 extradit i tancat a la presó de Fresnes (Illa de França, França). Jutjat, va ser condemnat a cinc anys d'«indignitat nacional», condemna simbòlica, ja que des de la sentènica pel cas de Clichy estava privat dels drets civils a perpetuïtat. Reprengué la seva feina de matricer, però posteriorment treballà en diferents feines, entre elles de professor en un col·legi tècnic, fins que esdevingué corrector d'impremta. En 1949 col·laborà en Faubourgs. Cahiers trimestriels de culture et d'expression populaire. En 1953 publicà Aprés l'boulot. Cahiers mensuals de littérature ouvrière, que era un suplement cultural de La Révolution Prolétarienne, en el qual col·laboraren destacats intel·lectuals (René Bonnet, André Gide, A. Milet, Henry Poulaille, etc.), i del qual sortiren 11 números fins al novembre de 1956. En 1962 va fer costat, amb altres intel·lectuals, la vaga de fam de tres setmanes de Louis Lecoin pel dret a l'objecció de consciència. Durant la tardor de 1969 cosignà amb altres companys (Alphonse Barbé, Emile Beauchet, Pierre-Valentin Berthier, Léo Campion, Bernard Clavel, René Dumont, Jeanne Humbert, Théodore Monod, Henry Poulaille, Michel Ragon i Jean Rostand) una protesta contra les celebracions oficials previstes per al bicentenari de Napoleó. En 1972 entrà com a membre del comitè de l'associació «Les Amis d'Henry Poulaille et de la litterature d'expressión populaire», que s'havia fundat el 17 de setembre d'aquell any. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions esquerranes i llibertàries, com ara Defense de l'Homme, L'Homme Libre, Liberté, Le Musée du Soir, Le Réfractaire, La Révolution Prolétarienne, etc. Encara que militant sindicalista, cada vegada els interessos literaris van ser predominants. Entre les seves novel·les podem destacar Cellule 18 14e rayon (1941), Les belles journées (1949), Le caïd du bord (1952), Métro, place des fêtes (1960) i La maire du palais (1964); i entre els seus assaigs Marxisme et dialèctiques. Réponse à Staline (1947, sota el pseudònim Victor Kronstadt), Gide, tel je l'ai connu (1952), Les sindicats américains dans un tournant (1966), La société des loisirs, du «Droit à la paresse» de Paul Lafargue aux «40 000 heures» de Jean Fourastié (1968) i Structuralisme, dialectique et technocratie (1969). En 1975 publicà la seva autobiografia novel·lada Les risques de la sincérité ou la petite histoire rejoint la grande. Després de viure a Courcouronnes (Illa de França, França) es retirà a Ablon-sur-Seine. Maurice Lime va morir el 19 de febrer de 1998 a la Residència de la Tercera Edat «Henri Laire» d'Ablon-sur-Seine (Illa de França, França). Correspondència seva es troba dipositada a «La Contemporaine» de la Universitat París-Nanterre i a l'Humathèque Condorcet d'Aubervilliers (Illa de França, França).

Maurice Lime (1905-1998)

***

Joaquina Dorado al seu despatx (Barcelona, 2008). Foto de l'Associació per la Cultura i la Memòria de Catalunya (ACMe)

- Joaquina Dorado Pita: El 25 de juny de 1917 neix al barri de pescadors de Santa Lucía i Monelos de la Corunya (La Corunya, Galícia) la militant anarquista i anarcosindicalista Joaquina Dorado Pita, que va fer servir el nom de Maria en la clandestinitat. Sos pares es deien Joaquín Dorado Cal, estudiant i després caixer viatjant, i María Pita Alonso. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, sa família emigrà Catalunya. A Barcelona aprengué l'ofici de tapissera i d’envernissadora i el mateix 1934 s'afilià la Sindicat de la Fusta i de la Decoració de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb féu una gran amistat amb Eduard Pons Prades. El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista i formà part del Comitè de Defensa del barri barceloní del Centre. Més tard s'integrà en les Joventuts Llibertàries del Poble Sec. Durant els «Fets de Maig de 1937» s'oposà a l'estalinisme com a membre del grup «Luz y Cultura». Quan les Joventuts Llibertàries del Poble Sec quedaren fora de la llei, passaren a ser Joventuts Llibertàries de la Fusta Socialitzada, de les quals fou secretària. En 1936 havia entrat com a ser secretària del fuster Manuel Hernández, president del Consell Econòmic de la Indústria de la Fusta Socialitzada, el qual substituí en el càrrec a partir de 1938 quan aquest marxà al front. Caiguda Barcelona, el febrer de 1939 passà a França i fou internada al camp de Briançon, d'on fugí. Amb l'ajuda del botànic anarquista Paul Reclus, s'instal·là a Montpeller i més tard a Tolosa de Llenguadoc, on participà activament en la reconstrucció del Sindicat de la Fusta, formant part de la seva Comissió Coordinadora. Durant la guerra fou internada en dos camps de concentració. Després de la celebració del Congrés de París i un cop reorganitzades les Joventuts Llibertàries, entrà a formar part del grup «Tres de Maig», amb Liberto Sarrau i Raúl Carballeira, entre d'altres. L'agost de 1946, com a membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), passà clandestinament a la Península per intervenir en nombroses accions antifranquistes i en la distribució de l'òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) Ruta, juntament amb son company Liberto Sarrau, fins a la detenció d'ambdós el 24 de febrer de 1948. Passà 18 dies al calabossos de la Direcció Superior de la barcelonina Via Laietana, on fou torturada pel comissari Polo. El 15 de març de 1948 ingressà a la presó provincial de Les Corts, on coincidí amb altres companyes llibertàries (Rosa Mateu, Francesca Avellanet, Antonia Martínez, etc.). Jutjada i condemnada a 15 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», sortí en llibertat condicional el 12 de gener de 1949, per invalidació del consell de guerra celebrat en juny de l'any anterior. L'11 de maig d'aquell any, fou detinguda novament a Ripoll quan intentava passar a França amb Liberto Sarrau. En aquesta ocasió fou condemnada en ferm a 12 anys de presó, també per «auxili a la rebel·lió». Durant la seva estada a la presó de Les Corts emmalaltí greument, fins el punt que el 28 de desembre de 1950 fou traslladada a l'Hospital Clínic de Barcelona, on li extirparen un ronyó. De l'hospital, on romangué gairebé tres mesos, sortir desnonada per a «morir a casa». Gràcies al metge naturista Ferrándiz i al tractament amb penicil·lina, finançada pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT clandestina, se salvà. Un cop recuperada, i sabent que encara li quedaven tres mesos de presó per complir, decidí renunciar a la clandestinitat i retornar a la presó per poder mantenir sos pares, ja majors, així com a Liberto Sarrau, també tancat, amb la seva feina de costurera a la garjola. El 21 de desembre de 1953 es presentà a Les Corts per complir els tres mesos que li quedaven de condemna. Finalment fou posada en llibertat condicional el 13 de febrer de 1954. En 1956 aconseguí passar a França amb l'ajuda del guerriller anarquista Quico Sabaté i el 30 de juny d'aquell any li fou concedit l'estatut d'asilada política, per segon cop. En 1958 aconseguí fugir també de la Península Liberto Sarrau, acabat d'alliberar, després de passar 10 anys tancats dels 20 i un dia als quals va ser condemnat pel mateix consell de guerra que sa companya. Sa parella s'instal·là a París, on treballà de dependenta i de caixera en una sabateria. Milità, amb son company, en la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), dita de la Tour d'Auvergne. En 2002, un anys després de morir son company, donà els seus arxius i els de Liberto Sarrau a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. El 24 de juliol de 2004 participà en un homenatge als combatents antifranquistes organitzat per la CNT de Terrassa. En 2006 retornà a Catalunya i s'establí permanentment a Barcelona, encara que realitzant constants viatges a França. Col·labora habitualment en Le Combat Syndicaliste. L'1 de març de 2007, juntament amb una trentena de dones gallegues (Mulleres con Memoria), rebé a Santiago de Compostel·la l'homenatge de la Xunta de Galícia i el juny, en el seu norantè aniversari, el dels companys anarquistes. Joaquina Dorado Pita va morir el 14 de març de 2017 a l'Hospital del Mar de Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc de la capital catalana.

Joaquina Dorado Pita

Liberto Sarrau Royes (1920-2001)

***

Francisco Piqueras Cisuelo

- Francisco Piqueras Cisuelo: El 25 de juny de 1920 neix a Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, resistent antifranquista i historiador del moviment anarquista Francisco Guillermo Piqueras Cisuelo. Sos pares es deien Félix Piqueras Ventura, llaurador, i María Cisuelo Pau. Quan tenia dos anys sa família es traslladà a Barcelona (Catalunya), ciutat on cresqué. Començà a treballar de ben petit i quan tenia 14 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer, especialment en els enfrontaments davant l'edifici de la Telefònica de Barcelona, i immediatament s'enrolà com a voluntari en les milícies confederals i lluità a Saragossa, Belchite, Buesa, Utrillas, Valdeconejos, Oliete, Calanda i Alcanyís amb la centúria d'Agustín Camón. Contrari a la militarització de les milícies, a Alcanyís abandonà el front i, de bell nou a Barcelona, s'uní a la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), amb la qual lluità a la zona de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) fins que fou ferit. En sortir de l'hospital, retornà a la divisió amb la qual acabà la guerra com a milicià de la Cultura, caporal i comissari de companyia, substituint des de novembre de 1938 Antonio Daura que caigué ferit. Quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i patí els camps de concentració de Maseras, Vernet (nou mesos) i Sètfonts. Abandonà els camps per treballar en una fàbrica de pólvora a prop de Tolosa de Llenguadoc. Mig any després aconseguí fugir i es guanyà la vida treballant per a empresaris espanyols fins que pogué entrar a fer feina a la fàbrica d'aviació de Louis Breguet. Capturat, va ser internat durant cinc mesos al camp de concentració d'Argelers, netejant sèquies en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE); pogué fugir, però va ser novament detingut i internat al camp de Vernet. Fugí de bell nou i creuà els Pirineus, però va ser detingut per la Guàrdia Civil a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de passar per diversos camps de concentració i batallons de càstig (Barcelona, Reus, Algeciras, L'Escala, Mallorca, Pollença), en 1945 va ser llicenciat i pogué retornar a Barcelona. A la capital catalana actuà en la resistència clandestina i entre 1946 i 1948 fou secretari de la CNT de la barriada de les Corts. Entre 1949 i 1950 fou secretari de Defensa de Barcelona. El gener de 1960, arran de l'últim viatge de Francesc Sabaté Llopart, va ser detingut i torturat per la policia. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva dissolució. També exercí altres càrrecs orgànics, com ara secretari de la Setmana Confederal Durruti, comptador del Sindicat del Metall de la CNT i delegat d'aquest sindicat a la Federació Local de Barcelona. En 1982 fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i l'any següent secretari de la Federació Local de Barcelona i delegat al congrés confederal d'aquell any. En aquests anys vuitanta realitzà diversos mítings i conferències a la capital catalana. L'agost de 1992 assistí al Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona, en el qual presentà un treball. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Expresiones, El Frente, Ideas-Orto, Lurra ta Askatasuna, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, etc. És autor de Cartas a Marianet, secretario general CNT-AIT (1936-1939) (sd), Robo a la República (1988), SIM (Servicio de Investigación Militar). Los crímenes cometidos por el Partido Comunista español en la Guerra Civil (1936-1939) (1988, amb Joaquín Pérez Navarro), El SIM y el Partido Comunista (1936-1939) (1988, amb Mari Carmen Piqueras), Memoria. Datos para la historia. Cartas confidenciales dirigidas al presidente del gobierno republicano don Juan Negrín, por un agente secreto de éste (1998, amb Celestino Álvarez), Batallón disciplinario núm. 46 de ST (1999 i 2000), Renunciamos a todo menos a la victoria (1999) i Mis escritos revolucionarios (2000). Francisco Piqueras Cisuelo va morir el 2 de setembre de 2002 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Va ser un gran amic del poeta i cantautor José Antonio Labordeta, de Frederica Montseny i de Víctor Alba. Sa companya fou Severina Liras. La ministra de Defensa d'Espanya entre 2008 i 2011 pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) Carme Chacón Piqueras és néta seva.

***

Genís Cano

- Genís Cano: El 25 de juny de 1954 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptor, poeta i agitador cultural llibertari Genís Cano i Soler. Sos pares es deien Genís Cano i Eulàlia Soler. A començaments dels anys setanta participà activament en diverses iniciatives del moviment alternatiu d'aleshores. El 20 d'abril de 1974, en un típic muntatge policíac, el IV Grup de la Segona Brigada Políticosocial de la Prefectura Central de Policia de Barcelona emeté una ordre de crida i cerca acusant-lo de «guerriller urbà llibertari» i de liderar una «comuna anarquista» a Mirasol vinculada amb el Comitè de Solidaritat Pro Presos del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), els Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i l'Organització de Lluita Armada (OLLA). Aquest fet l'obligà a viure amagat i exiliar-se un temps a Portugal. En 1979 es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i més tard es doctorà en Psicologia amb una tesi dirigida per Miquel Siguan. Amb Pau Maragall i Mira va conviure a la comuna i cooperativa La Miranda de Coll del Portell i formaren part del reivindicatiu i esteticista «Grup Sense Nom» i del Servei de Vídeo Comunitari. En 1983 fou nomenat professor associat a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona i a partir de l'any següent professor titular a la Facultat de Belles Arts, on impartí classes de Sociologia de l'Art. Durant els anys vuitanta realitzà diversos muntatges d'avantguarda artística, com ara Gegant (1987), transformació visual dels antics dipòsits de la Vall d'Hebron (Els collons d'en Porcioles), etc., i amb els quals col·laboraren el grup de grafit Rinos i els primers membres del grup teatral La Fura dels Baus. En aquests anys col·laborà en diversos fanzines i publicacions contraculturals, com ara Muerte de Naciso, Trilateral, Eroz o Ampolla. La seva obra poètica es desenvolupà a partir dels anys noranta, amb Els sots psicodèlics (1991), Gran xona ganxona (2003), Rebaixins endins (2003), Deixar-se de xarxes (2004), Els traus postmoderns (2006), Taps de llum zenital (2007), etc. A començaments dels anys noranta engegà «Balmes 21» a la Universitat de Barcelona, un espai d'exposicions de caràcter alternatiu. Especialitzat en l'estudi i anàlisi de l'escriptura a les parets i el visualisme popular, publicà Barcelona murs (1991, amb Joaquim Horta), Lisboa mural (2002), Murs de guíxols (2003, amb Joan Alfons Albó i Alberti). Com a estudiós del moviment contracultural, arreplegà una important col·lecció de textos, imatges, dibuixos, etc. d'aquest corrent cultural. Fruit d'aquests estudis fou l'edició en 2003 de Poètica de la contracultura, on féu una antologia de poetes contraculturals (Pau Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats) ja finats. En 2004 fou el responsable de l'edició de Nosotros los malditos, de Pau Maragall (Pau Malvido). En 2005 publicà A imatge de la contracultura, amb textos seus i d'Enric Casasses, David Castillo, Pau Maragall, Pere Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats. Fou membre de la Junta Tècnica del Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols. Els seus últims 12 anys els patí lluitant amb la leucèmia. Genís Cano i Soler va morir d'aquesta malaltia el 12 de febrer de 2007 a l'Hospital Durant i Reynals de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Sant Feliu de Guíxols. En 2010 s'edità, coordinat per David Castillo, el llibre Barcelona, fragments de la contracultura que aplega el material que Cano va recollir per formar part d'una vasta exposició que finalment no va reeixir sobre la contracultura de la Barcelona dels anys setanta.

Defuncions

Caricatura d'Stirner realitzada de memòria per Friedrich Engels a Londres en 1892

- Max Stirner: El 25 de juny de 1856 mor a Berlín (Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Havia nascut el 25 d'octubre de 1806 a Bayreuth (Baviera, Alemanya). Va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigs Das unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus, Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques –entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta època L'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.

---

Continua...

---

[24/06] Assassinat de Carnot - �L'Homme Libre� - Atemptat contra Orueta - Confer�ncia de Goldman - �Sanjuanada� - �III Exposition des Artistes Espagnols� - Descubes - Defendi - Heurteaux - Bernaix - Boccato - Durupt - Sarabia - Ba�ils - Montoya - Lavilla - Lamolla - Siles - Tenorio - Bosch - Barrab�s - Clement - �lvarez - Barroso - Cuervo - R�lgis - Gogumus - Pindy - Fabbri - Cauvin - Pintabona - Kupka - Sassi - Gualtieri - Alonso - Mambrilla - Farinelli - Laude - Port� - Pujol - Adelita del Campo - Arnedo

Wed, 24 Jun 2026 12:15:15 +0200

[24/06] Assassinat de Carnot - «L'Homme Libre» - Atemptat contra Orueta - Conferència de Goldman - «Sanjuanada» - «III Exposition des Artistes Espagnols» - Descubes - Defendi - Heurteaux - Bernaix - Boccato - Durupt - Sarabia - Bañils - Montoya - Lavilla - Lamolla - Siles - Tenorio - Bosch - Barrabés - Clement - Álvarez - Barroso - Cuervo - Rélgis - Gogumus - Pindy - Fabbri - Cauvin - Pintabona - Kupka - Sassi - Gualtieri - Alonso - Mambrilla - Farinelli - Laude - Porté - Pujol - Adelita del Campo - Arnedo

Anarcoefemèrides del 24 de juny

Esdeveniments

L'assassinat de Carnot segons el diari parisenc Le Petit Journal del 2 de juliol de 1894

- Assassinat de Carnot: El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió (Arpitània), el forner anarquista italià emigrat a França per no fer el servei militar i instal·lat a Seta, Sante Geronimo Caserio, traspassa el cor del president de la República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de «Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Roine on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut, jutjat el 2 i 3 d'agost, i guillotinat el 16 d'agost de 1894.

***

Capçalera de L'Homme Libre

- Surt L'Homme Libre: El 24 de juny de 1899 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Homme Libre. Révolutionnaire, Sociologique, Artístique, Scientifique. Editat per Ernest Girault, només publicarà 11 números, l'últim el de la primera quinzena de desembre de 1899. El cap de la redacció va ser Francis Prost i l'impressor gerent Edouard Lemoux. Entre els col·laboradors podem citar Antoine Antignac, Henri Beylie, Alice Canova, Henri Dagan, Manuel Devaldès, Ernest Girault, Octave Jahn, Émile Janvion, Charles Malato, Gustave Manière, Francis Prost, Agustin Sartoris i Henri Zisly. Tornarà sortir el 14 de novembre de 1903 i se n'editaran 20 números fins al 26 de març de 1904. En aquesta segona època l'administrador serà Ernest Girault i la gerència canviarà de mans (M. Franssen, E. Grimm, F. Gindre i Porcher). En seran col·laboradors: A. Beaure, L. Bernard, Arnold Bontemps, Bordat, Paul Broca, Michel Franssen, Galhauban, Ernest Girault, Urbain Gohier, J. B. Lamarck, De Lanessan, Félix Le Dantec, Eugène Lericolais, A. Leveque, L. Manouvrier, Lucien Netter, F. Paladini, Paraf- Javal, Élie Reclus, Paul Robin, Rodonde, André Veidaux, etc. La revista mensual Libre Examen serà la continuadora d'aquesta publicació.

***

Plaça del Carmen de Gijón, lloc de l'atemptat

- Atemptat contra Orueta: El 24 de juny de 1910, sobre les set i mitja de la tarda, mentre esperava el tramvia amb la seva esposa i altres persones a la plaça del Carmen de Gijón (Astúries, Espanya), Domingo Orueta, president de l'organització patronal Agremiació de Fabricants i Industrials de Gijón, rep un tret que li travessà la mà esquerra i un altre a la regió glútia, lesions que sanà després de 17 dies. L'agressor fou l'anarquista asturià Marcelino Suárez Sánchez i només es planyia d'haver errat els dos dispars i que el revòlver s'encasquetés. En plena vaga dels fusters serradors i carregadors de Gijón, Orueta es mostrava inflexible a tornar enrere en la seva exigència d'augmentar la jornada laboral de nou a 10 hores. L'endemà de l'atemptat foren detinguts els socialistes Ángel Martínez i León Meana, i l'anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla, com a obrers més significats del comitè de vaga i possibles membres del complot, encara que foren alliberats poc després. Defensat per l'advocat anarquista Eduardo Barriobero y Herrán, Marcelino Suárez fou jutjat entre l'11 i el 15 de desembre de 1911 a Oviedo per assassinat frustrat i condemnat a tres anys de presó correccional per dispars i lesions –la fiscalia demanava 17 anys i quatre mesos, més indemnització–, dels quals purgà un any i mig. Marcelino Suárez Sánchez havia nascut a Porceyo (Astúries, Espanya) i després de propagar l'anarquisme per La Felguera, marxà a Catalunya. A Barcelona va fer feina a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i en 1908 fou empresonat a Barcelona. En sortir, fou expulsat de Catalunya i tornà a Astúries. Durant l'any i mig que va estar empresonat per l'atemptat d'Orueta, col·laborà en El Libertario, sobretot denunciant les crítiques socialistes vers el Comitè Pro Presos de Gijón. Un cop lliure, fou novament empresonat en 1913 per delictes de premsa i purgà 11 mesos a la presó d'Alacant. Durant el temps que va estar empresonat a Alacant i a Oviedo (1913-1914), col·laborà per a La Voz del Obrero, de La Corunya, i La Voz del Pueblo, de Terrassa. En 1913 l'editorial argentina «La Protesta» li publicà el llibret Eco de las cárceles españolas. En 1915 signà un editorial, amb Sierra i Quintanilla, en Acción Libertaria, periòdic del qual era redactor, contra el sectarisme de Tierra y Libertad. En 1916 fou redactor de Solidaridad Obrera d'Astúries, publicació en la qual col·laborava des del 1914. Durant la dècada dels vint realitzà nombrosos mítings a Gijón. En 1931 el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), al qual estava afiliat, el suspengué de militància i s'allunyà de l'anarcosindicalisme.

***

D'esquerra a dreta: Joe Edelson, Ben Reitman i Ben Capes (Bute, Montana, EUA, 24 de juliol de 1912)

- Conferència d'Emma Goldman: El 24 de juny de 1912 a Bute (Montana, EUA), organitzada per Ben Reitman, Emma Goldman imparteix una de les seves conferències més famoses i discutides: «Per què els pobres no han de tenir infants.».

***

Acusats pel complot de la «Sanjuanada» al tribunal, acompanyats de prestigiosos advocats (Alcalá Zamora, Barriobero, Barcia)

- «Sanjuanada»: La nit del 24 de juny de 1926 es va projectar un aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera a l'Estat espanyol. La intenció era expulsar del poder Primo de Rivera i que el general Francisco Aguilera passés a la presidència del Govern. Els militars que ho van dirigir foren els generals Valerià Weyler i Francisco Aguilera, amb suport pels generals Manuel Riquelme, Domènec Batet (governador militar de Tarragona) i Gil Dolz del Castellar (capità general de Valladolid), a més d'altres grups militars de Madrid, València, Galícia, Andalusia, Aragó i Catalunya, dos o tres regiments de Madrid, tropes de Galícia, Andalusia, Catalunya i Saragossa i marins de Cadis i Cartagena. En la conspiració estaven compromesos polítics com Miguel Villanueva, Niceto Alcalá Zamora, Melquiades Álvarez i el Comte de Romanones. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) es negà a sumar-se al moviment. L'aixecament havia d'engegar-se a València i a Madrid la Nit de Sant Joan, però, de fet, la revolta només es produí a Tarragona i fou ràpidament avortada. El punt central del seu programa era la caiguda del dictador i el restabliment de la normalitat constitucional dins del regnat d'Alfons XIII. La «Sanjuanada» va fracassar perquè els responsables van ser descoberts i arrestats, i per la indecisió d'alguns implicats. Els organitzadors establiren contacte amb el secretari general del Comitè Regional de Castella de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Amelio Quiles, que els posà en relació amb el secretari general de la central anarcosindicalista, Eleuterio Quintanilla, de Gijón, que condicionà la seva resposta a la decisió que pogués adoptar la confederació. En el Ple Nacional cenetista de febrer de 1926, celebrat a Madrid, s'adoptà l'acord de participar en el moviment amb la condició que es garantís la llibertat dels presos socials, el dret d'opinió i d'associació, i les conquestes de la classe obrera. La CNT s'havia compromès a fer costat l'aixecament declarant la vaga general. Com a resultat van ser empresonats centenars de militants polítics i sindicals, i es van posar en vigor detencions governatives en virtut de les quals els presos quedaven retinguts indefinidament, sense que hi hagués cap reclamació judicial. En ocasions els detinguts eren posats en llibertat, i novament detinguts per qualsevol motiu i aquests arrests, vertaders segrests, arribaven en ocasions a durar anys. Les detencions de cenetistes es concentraren, sobretot, a Astúries, Andalusia i Madrid. Els polítics i militars conjurats només van ser sancionats amb multes.

***

Cartell de la "III Exposition des Artistes Espagnols" realitzat per Joan Call Bonet (Call) [CIRA-Lausana]

- III Exposition des Artistes Espagnols: Entre el 24 de juny i el 3 de juliol de 1958 té lloc al Palau de Belles Arts de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la III Exposició dels Artistes Espanyols. Aquesta exposició col·lectiva artística (pintura, dibuix, escultura, ceràmica, ferro forjat i fotografia), organitzada per Teófilo Navarro Fadrique i Manuel Camps Vicens en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya a Tolosa, comptà amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Es van presentar 155 peces de diferents artistes exiliats: Antonio Alós Moreno, José Alejos, Almerich, Armengaud, Francisco Bajen, Blasco Ferrer, Hilarión Brugarolas, Manuel Camps Vicens, Joan Call Bonet (Call), Company, Costa-Tella, Espanyol, Farret, A. Ferran, N. Ferran, Ferrer, Francesc Forcadell Prat, Godeffroy, Izquierdo Calvajal, Jean-Marc de Cordes, R. Medina, Lamolla, Carlos Pradal, Romero, Pablo Salem, Santolaya, Josep Suau, Tusquella, José Vargas, Valiente, Zurita, etc. Aquesta tercera i última exposició concloïa un cicle obert el 22 de febrer de 1947 amb la I Exposició dels Artistes Espanyols que se celebrà a la Cambra del Comerç de Tolosa i que es complementà l'abril d'aquell any amb l'exposició «Arte español en el exilio» a la Galeria La Boétie de París; la II Exposició dels Artistes Espanyols es realitzà en 1952 també a la Cambra de Comerç de Tolosa sota la responsabilitat de Joan Puig Elías i Frederica Montseny. Aquestes tres exposicions estaven obertes a totes les tendències artístiques i polítiques, exposant artistes socialistes i, fins i tot, comunistes.

Naixements

Foto antropomètrica de Jean Descubes (ca. 1898)

- Jean Descubes: El 24 de juny de 1845 neix a La Treille (Vayres, Llemosí, Occitània) l'anarquista Jean Descubes. Era fill de Jean Descubes, paleta, i de Suzanne Béjard. Es guanyava la vida treballant d'obrer en una fàbrica de trefilatge i després de venedor ambulant. A mitjans dels anys noranta va ser fitxat com a «anarquista». En 1898 estava casat amb Marie Maboisel i tenia dos infants. Aquest mateix any la policia reportava que havia abandonat Bordeus (Aquitània, Occitània) amb una destinació desconeguda. El 30 de desembre de 1898 el trobem a Niça (País Niçard, Occitània) i, després de romandre en un alberg regentat per un tal Bouis al número 5 del carrer Sénat, durant la tardor de 1900 abandonà aquesta ciutat marxant cap a Menton (Provença, Occitània). A principis de desembre de 1900 va ser tancat a Niça per «vagabunderia». A principis de segle s'estava per diverses localitats occitanes (Antíbol, Canes, Draguinhan, Faiença, Grassa, Niça, Toló, Valàuria, etc.) i segons la policia es tractava d'un «borratxo» sense perill. En 1903 es dedicava a la venda ambulant de horòscops i en 1904 va ser buscat per Menton. El 15 d'octubre de 1904 va ser detingut a Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània) per «embriaguesa». El desembre de 1904 la policia assenyalà que recorria el litoral vivint de la caritat. Durant la nit del 27 al 28 de setembre de 1907 va ser apallissat i robat per tres individus (Clément Castéran, Michel Phelipot i Thoraud) a Saintes (Aquitània, Occitània) i acabà hospitalitzat. Cap el 1908 es va reportar que havia abandonat a peu Antíbol (Provença, Occitània) cap a un lloc desconegut. El 15 d'octubre de 1910 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Belac (Llemosí, Occitània) a 20 dies de presó per «vagabunderia». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Giovanni Defendi (ca. 1894)

- Giovanni Defendi: El 24 de juny de 1849 neix a Casalmaggiore (Llombardia, Itàlia) l'adroguer i confiter anarquista Giovanni Defendi. Garibaldí, lluità contra els prussians durant l'època de la Comuna de París. Emigrà a França i després de passar entre vuit i 10 anys a la presó per les seves activitats anarquistes, en 1880 es refugià a Londres (Anglaterra). L'1 de maig de 1880 s'uní lliurement amb sa companya Emilia Tronzio-Zanardelli a Londres i envià un article al periòdic francès Le Citoyen explicant el perquè de la seva «unió lliure» i el rebuig a tota mena de matrimonis, ja fossin religiosos o civils. Visqué, amb sa companya Emilia Tronzio i sos fills –arribà a tenir sis–, al número 112 de High Street del barri londinenc d'Islington, amb el seu gran amic Errico Malatesta. Amb Piotr Kropotkin, Erico Malatesta, Vito Solieri i Pietro Cesare Ceccarelli, era assidu del «Rose Street Club», club londinenc de refugiats revolucionaris. En 1885 mantenia una secció organitzada anarquista a Londres amb Biagio Poggi i Vito Solieri. En els anys noranta la família Defendi obrí una botiga de delicadeses, espècies i vins al número 12 d'Archer Street i en aquesta època es relaciona amb Louise Michel i Luigi Parmeggiani. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1905, quan la visita del rei Alfons XIII d'Espanya a Londres, amb Errico Malatesta, Adolfo Antonelli, Silvio Corio, Giacinto Ferrarone, Giovanni Mazzotti i Antonio Galassini, publicà el pamflet Per un viaggio regale (Per un viatge real) en defensa de l'atemptat fallit que havia patit el monarca el 31 de maig d'aquell any a París. Giovanni Defendi va morir el 10 d'octubre de 1925 a Londres (Anglaterra).

***

Foto policíaca d'Auguste Heurteaux (3 de març de 1894)

- Auguste Heurteaux: El 24 de juny de 1862 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Auguste Heurteaux –a vegades citat com Heurtaud–, conegut com Sans-Dieu. Sos pares es deien Ulysse Maximilien Heurteaux, ajudant de forner, i Barbe Siegel, cosidora, que es casaren posteriorment el 24 d'agost de 1867 al XX Districte de París. Obrer polidor de metalls a la fàbrica d'orfebreria Christophe de Saint-Denis (Illa de França, França), vivia al número 23 del carrer del Canal d'aquesta població. Estava casat i era pare d'un infant. En 1889 era membre del grup anarquista «Les Libertaires de Saint-Denis» (Joseph Bastard, Étienne Brille, Petit, Philogène Ségard, etc.) que es reunia a la Sala Hébary, al número 26 del Quai du Port de Saint-Denis. El 9 de maig de 1891, arran dels incidents esdevinguts el Primer de Maig a Clichy (Illa de França, França), el seu domicili, com el d'altres companys de Saint-Denis (Pétronille Alterant, Joseph Bastard, Joseph Gauthier, etc.), va ser escorcollat; sospitós d'haver participat en els disturbis de Clichy, va ser amollat després de l'interrogatori. A mitjans de març de 1892, després de l'atemptat a la caserna Lobau, el seu domicili, com el d'altres companys de Saint-Denis (Joseph Bastard, Jean-Baptiste Broeckx, Charles Chaumartin, Pierre Guerlinger, Émile Voyez), va ser escorcollat. El 22 d'abril de 1892, com altres companys de la regió parisenca, va ser detingut preventivament a la manifestació del Primer de Maig, després d'haver-se resistit «vivament» als agents, i en l'escorcoll de casa seva es trobaren nombrosos periòdics, fullets i manifests anarquistes. Sa germana estava casat amb l'anarquista Pétronille Alterant, que treballava a la mateixa fàbrica que ell. El seu domicili servia d'enllaç dels escamots de «cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense pagar els lloguers. Membre de la «Lliga dels Antipatriotes» i del Grup Anarquista Internacional, a començament de 1893 fou sospitós per part de la policia d'haver aferrat manifests antipatriotes durant els sorteigs de lleva de Saint-Denis. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada anarquista portada a terme després de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra dels Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la policia li va trobar 19 exemplars del periòdic anarquista Le Père Peinard, 32 de La Révolte i tres de L'En Dehors. El 20 de febrer de 1894 figurava en la llista d'anarquistes establerta per la Prefectura de Policia. Un cop lliure, el 3 de març de 1894 va ser novament escorcollat, detingut i fitxat pel laboratori d'Alphonse Bertillon, i el 28 de març d'aquell any inscrit en la llista d'anarquistes de Saint-Denis. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Louis Bernaix (27 de febrer de 1894)

- Louis Bernaix: El 24 de juny de 1864 neix a Clichy (Illa de França, França) l'anarquista Louis Bernaix –a vegades citat erròniament Berneix–, conegut com Cassis. Era fill de Claude Bernaix, fuster, i de Mariette Roux, modista. Es guanyà la vida treballant d'ensostrador i de lampista. Ja en 1890 era un dels animadors del grup «L'Avenir Social» de Saint-Ouen (Illa de França, França). El grup anarquista «L'Avenir Social» estava integrat per una seixantena de membres que es reunien al carrer Roziers i dels quals destacava Gustave Mathieu com a orador i propagandista entre d'altres (Louis Bernaix, Nicolas Clauman, Charles Galau, Louis Galau, Labrie, Ocrin, Francis Pernin, etc.). Era amic íntim de Gustave Mathieu, amb qui assistia regularment a les reunions. En aquesta època vivia al domicili de sa companya, al número 1 de l'Impasse Louis. El 15 de febrer de 1891 organitzà per a «L'Avenir Social» un gran míting dels grups revolucionaris de la regió parisenca, amb la intenció de crear una federació, celebrat a la Sala Debrune, al número 66 del bulevard Victor-Hugo de Saint-Ouen. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut, ben igual que nombrosos companys preventivament abans de la manifestació del Primer de Maig; interrogat l'endemà pel jutge d'instrucció Atthalin, protestà enèrgicament assegurant que mai no havia format part de cap grup anarquista. El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes recopilat entre l'1 i el 26 d'abril de 1892. En 1893 era secretari del grup local de Saint-Ouen de «Les Antipatriotes». El 26 d'agost de 1893 assistí a una reunió anarquista sobre l'abstencionisme a la Maison Blanche, al número 66 del bulevard Victor Hugo de Saint-Ouen, a la qual van ser presents dues-centes persones. Segons un telegrama del 16 de novembre de 1893 de la Seguretat Nacional a la Prefectura de Policia de París assegurava que havia anunciat propers atemptats. En aquesta època vivia al número 105 del carrer Saint-Denis de Saint-Ouen. Figurava en el llistat d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 de la policia considerat com a «militant». El 19 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 8 del carrer Montmartre de Saint-Ouen, va ser escorcollat per la policia, que només va trobar premsa anarquista i cartes amoroses, i va ser posat en llibertat. El 27 de febrer de 1894 el seu domicili, ben igual que el d'altres 150 anarquistes parisencs i de la regió parisenca, va ser novament perquirit per la III Brigada de la Prefectura de Policia de París i aquesta trobà tres rebuts de girs postals enviats a Gustave Mathieu, aleshores empresonat, un sobre dirigit a Bernaix pel citat Mathieu, un número del periòdic anarquista La Révolte i diversos cilindres i capses metàl·liques. Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 18 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. Figurava en un llistat d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 i en el de 1901. En aquests anys vivia al número 69 de l'avinguda Batignolles de Saint-Ouen. El 25 de desembre de 1915 es casà a Saint-Ouen amb la modista parisenca Joséphine Clara Bechtel. En aquesta època treballava de lampista i vivia al número 15 del carrer Kleber de Saint-Ouen. El seu últim domicili va ser al número 3 del carrer Montmartre de Saint-Ouen. Després de caure accidentalment quan feia feina d'ensostrador en un edifici al número 11 del carrer Cité de l'Alma de París, Louis Bernaix va morir aquell mateix dia, el 26 de setembre de 1935, a l'Hospital Necker del XV Districte de París (França).

Louis Bernaix (1864-1935)

***

Foto policíaca de Domenico Boccato

- Domenico Boccato: El 24 de juny de 1880 neix a Adria (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Domenico Boccato, conegut com Pelo. Sos pares es deien Luigi Boccato i Arcangela Cavallini. El 13 de novembre de 1902 organitzà una conferència de Pietro Gori a Adria. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista milanès Il Grido della Folla, i per l'article «Ai nostri denigratori», que va ser publicat en el número del 28 de maig de 1904, aquesta publicació va ser segrestada. Jutjat per aquest motiu, va ser condemnat pel Tribuna de Milà (Llombardia, Itàlia) a quatre mesos i 15 dies de presó i a una multa per un delicte de premsa. Després de fer el servei militar, es traslladà buscant feina d'antuvi a Milà i després a Gènova (Ligúria, Itàlia), d'on el gener de 1907 va ser expulsat. El juliol de 1907 va ser detingut per «associació per a delinquir contra la propietat» i per «sostracció de correspondència telegràfica de l'Estat» i condemnat a dos anys i un mes de presó. Treballà com a porter i, fins i tot després de l'arribada del feixisme, continuà militant en el moviment anarquista. El 10 de setembre de 1924 tingué un violent enfrontament amb un escamot feixista i per aquest motiu fugí un temps d'Adria, retornant més tard. El juny de 1925 marxà de bell nou amb sa company i amb sa filla cap a Belluno (Vèneto, Itàlia), on regentà una botiga de queviures. Quan encara no feia un any, el sotsprefecte d'Adria en un informe anotà que havia tancat la botiga i amb un soci portava l'hostal Vigna d'Oro, a la petita població de Caverzano (Belluno, Vèneto, Itàlia). Segons un informe policíac de la Prefectura de Rovigo, a finals del 1925 treballava ocasionalment de cambrer i pertanyia al Partit Socialista Italià (PSI), encara que havia estat en relacions amb un grup anarquista de Roma (Itàlia) i en un escorcoll a la seu del periòdic llibertari romà L'Agitazione s'havia trobat l'opuscle d'Ettore Sottovia Anarchismo e socialismo dirigit directament a ell. En 1927 es traslladà amb sa família a Pàdua (Vèneto, Itàlia) i després a Piove di Sacco (Vèneto, Itàlia), on llogà per un any el cinema Politeama. El desembre de 1928 retornà a Adria, però intimitat i amenaçat pels feixistes locals, hagué d'abandonar immediatament la seva localitat natal. Retornà a Piove di Sacco, on regentà un comerç de vins al major. L'agost de 1930 emigrar legalment a Bèlgica i posteriorment s'establí a Aix-les-Bains (Savoia, Arpitània), on treballà en l'empresa de decoració Giraud. En aquesta època el seu nom figurava en el registre de fronteres amb la nota «Detenir». El juny de 1933, juntament amb altres, va ser jutjat pel Tribunal d'Aix-les-Bains per una baralla, durant la qual va ser ferit per arma blanca. Va ser acusat d'haver agredit i ferit un company, abans comunista i aleshores espia feixista. A mitjans dels anys trenta sembla que s'acostà al PSI, partit per al qual feia de corresponsal per al periòdic Avanti!, i de l'anomenada «Concentració Antifeixista». El setembre de 1936 un informe policíac el qualificava d'emissari de la zona de Chambéry (Savoia, Arpitània) del moviment socialista antifeixista Giustizia e Libertà (GL, Justícia i Llibertat). En aquesta època presidí la Lliga dels Drets de l'Home Italiana (LDHI) a Aix-les-Bains. A partir de 1938, any en el qual adquirí la nacionalitat francesa, la policia li va perdre el rastre. El gener de 1940 encara vivia a Aix-les-Bains. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les detencions de Georges Durupt apareguda en el diari d'Issy-les-Moulineaux Le Démocratie del 20 de febrer de 1913

- Georges Durupt: El 24 de juny de 1880 neix a Épinal (Lorena, França) el militant anarquista i antimilitarista Georges Alfred Durupt. Sos pares es deien Jules Alfred Durupt i Adèle Amélie Kôhl. D'antuvi va ser membre del Cercle Catòlic d'Épinal, però quan en 1900 va deixar el domicili familiar va començar a freqüentar els cercles anarquistes. Com que era coix de la cama esquerra i havia d'ajudar-se d'un gaiato, va ser declarat exempt del servei militar. En 1902 es va instal·lar a Deyvillers, a prop d'Épinal, i va fer amistat amb el perruquer anarquista Victor Loquier. El 30 de març de 1902, quan sortia d'un dinar de la casa de Loquier, va ser detingut per la policia d'Épinal acusat d'haver mutilat les estàtues dels sants que ornaven l'església de la localitat. El 18 d'abril, va ser condemnat pel tribunal correccional a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per «degradació d'objectes d'utilitat pública»; va ser alliberat el 30 de juny. En aquesta època va col·laborar en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Partidari de l'acció violenta, per les seves dots d'orador va prendre la paraula sovint durant les reunions anarquistes. També va col·laborar en Le Libertaire, del qual va ser administrador, i en Le Combat Social, editat per Jean Peyroux. L'abril de 1907 va participar en la fundació de l'anarcosindicalista Federació Revolucionària, de la qual serà membre de la direcció amb R. De Marmande, M. Almereyda, Goldsky i Tony Gall. El març de 1908 va ser nomenat secretari de la secció francesa l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada en 1904, i que s'havia reconstituït després de patir una dura repressió. El 2 de juny de 1908 es van produir uns greus incidents a Draveil entre vaguistes i gendarmes que van acabar amb dos morts i desenes de ferits; la vaga, però, va continuar i el 30 de juliol es va organitzar una manifestació a Villeneuve-Saint-Georges on set obrers van ser assassinats. Durupt, que havia participat activament en la manifestació, va ser detingut i condemnat, el 7 d'agost, per l'Audiència de Versalles a tres anys de presó i a 100 francs de multa per «excitació de militars a la desobediència». El juny de 1909 va aconseguir la llibertat i el setembre va crear a París el grup «Les Révoltes», que publicà un periòdic amb el mateix nom, del qual només van sortir dos números, i el gerent del qual va ser René Dolié. Després va intentar crear una organització anarquista d'àmbit estatal, la Federació Revolucionària, d'on va ser membre del comitè directiu. Aquest projecte va ser un fracàs i, en nom de l'eficàcia, va participar a començaments de 1910 en la creació del Partit Llibertari, que reagrupava anarquistes i seguidors de l'anòmal Gustave Hervé, del qual va acabar totalment decebut. Després, en ocasió de les eleccions legislatives de la primavera de 1910, va prendre part d'un «Comitè Antiparlamentari», que un cop acabada la campanya, va donar lloc a la Aliança Comunista-Anarquista (ACA). El maig de 1910 va ser admès al Sindicat de Correctors. En aquesta època va ser administrador de la impremta comunista «L'Espérance», situada al carrer parisenc d'Steinkerque, i que empleava una desena de companys; el desembre de 1910 va imprimir un fullet de suport a la campanya en favor de Jules Durand, titulat Pour l'innocent Durand. També va col·laborar en L'Insurgé, el gerent del qual va ser Petitcoulaud, que havia conegut a Le Combat Social. En 1912 es va establir a Épinal, on va treballar com a tipògraf a la «Imprimerie Nouvelle» del carrer dels Minimes. En aquesta època va col·laborar en el periòdic de Loquier La Vrille, del qual serà un dels principals redactors. També va ser gerent, després de Pierre Ruff, de la revista mensual Le Mouvement Anarchiste, òrgan del Club Anarquista-Comunista de París. El desembre de 1912 va ser demandat per haver publicat en aquesta revista una article titulat «Les anarchistes et la guerre» i va haver de fugir a Suïssa. Va ser condemnat en rebel·lia el 17 de febrer de 1913 per la IX Cambra Correccional del Sena a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a l'assassinat i a l'incendi». Entre 1915 i 1919 va col·laborar en La Libre Fédération, que sortia a Lausana sota la direcció de Jean Wintsch i que feia costat la causa aliada, i entre 1919 i 1921 en La Vie Ouvrière. El 19 d'octubre de 1920 va començar a treballar com a corrector de proves a l'Oficina Internacional del Treball i es va jubilar per invalidesa l'1 de maig de 1934. En aquesta època va col·laborar en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot. En 1936 va participar en el congrés de la Unión Anarquista (UA). Sa companya fou Anne Clotilde Morisot. Georges Durupt va morir el 25 de desembre de 1941 al seu domicili, al número 10 del carrer Kuss, del XIII Districte de París (França).

***

Juan Sarabia Díaz de León

- Juan Sarabia: El 24 de juny de 1882 neix a San Luis Potosí (San Luis Potosí, Mèxic) l'escriptor, poeta, periodista, militant magonista i després polític maderista Juan Sarabia Díaz de León. Fill d'una família molt humil, sos pares es deien Francisco Sarabia, director d'una banda de música militar, i Felicitas Díaz de León, i tingué una germana més petita, Elena. Quan tenia quatre anys ingressà en una petita escola on va fer els estudis primaris fins al 1893. Després es matriculà a l'Institut Científic i Literari, però l'hagué d'abandonar per fer feina i realment estudià de manera autodidacta diferents disciplines (ciències, literatura, història, matemàtiques, astronomia). Treballà en diversos feines (sabater, miner, impressor, llibreter de vell, oficinista, etc.). El 5 de febrer de 1901 participà amb altres companys (Camilo Arriaga, Antonio Díaz Soto y Gama, Librado Rivera, Santiago R. de la Vega, etc.), en el I Congrés de Clubs Liberals celebrat al Teatre de la Paz de San Luis Potosí. Va ser secretari general del Club Liberal «Ponciano Arriaga», que preparava l'organització del II Congrés de Clubs Liberals per al 5 de febrer de 1902, però el 24 de gener d'aquell any va ser detingut sota l'acusació de «sedició i ultratges a funcionaris públics», juntament amb una trentena de companys, i empresonat amb Camilo Arriga i Librado Rivera. Va ser director dels periòdics El Demócrata, El Demófilo, El Hijo del Ahuizote i El Porvenir. Com a periodista col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara El Colmillo Público, Diario del Hogar, Excélsior, México Nuevo, Regeneración, El Renacimiento, Vésper, etc. Molt influenciat per determinats pensadors (Piotr Kropotkin, Karl Marx, Lev Tolstoi, etc.), sempre defensà les classes humils i explotades i criticà el funcionariat públic deshonest i el clergat. El maig de 1904 s'hagué d'exiliar a San Antonio (Texas, EUA), on participà amb son germà Manuel Sarabia Díaz de León i altres companys (Rosalío Bustamante, Enrique Flores Magón, Ricardo Flores Magón, Librado Rivera, Antonio I. Villareal, etc.) en la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (PLM). En 1905, amb Ricardo Flores Magón i Antonio I Villarreal, mantingué estrets contactes amb els anarquistes Florencio Bazora i Emma Goldman; en aquestes converses s'evidenciaren les diferències ideològiques entre ell, més moderat, i Flores Magón, cada vegada més radical i acostat a la tendència anarcocomunista. Perseguit pel govern mexicà, fugí amb els germans Flores Magón a Canadà i després passà als EUA. En 1906 fou un dels signants del «Programa del PLM» a Saint Louis (Missouri, EUA). Traït, el 19 d'octubre de 1907 va ser detingut amb altres companys a Ciudad Juárez (Chihuahua, Mèxic), jutjat, condemnat a set anys i un mes de presó i 1.300 pesos de multa i tancat a la fortalesa de San Juan de Ulúa (Veracruz, Veracruz, Mèxic). En aquest empresonament, a més d'emmalaltir de diverses afeccions, va escriure el poemari A mis verdugos. El 26 de maig de 1911 va ser posat en llibertat, moment en el qual Porfirio Díaz havia renunciat a la presidència de Mèxic i s'havia exiliat, després de reconèixer, en els «Tractats de Ciudad Juárez», el triomf del moviment opositor encapçalat per Francisco I. Madero. En aquesta època abandonà el PLM i s'integrà en el moviment liberal de no reelecció, essent elegit diputat per San Luis Potosí durant el govern de Madero. L'octubre de 1913, quan el cop militar de Victoriano Huerta i la dissolució de la Cambra de Diputats, va ser empresonat. Alliberat en 1914, s'exilià a El Paso (Texas, EUA). En 1915 retornà a Mèxic i entrà a treballar a la Biblioteca Nacional. També va ser director de l'Escola Industrial d'Orfes. En 1917, en les eleccions per a governador de San Luis Potosí, va perdre davant Venustiano Carranza i en 1920 va ser nomenat senador d'aquest Estat. Greument malalt, Juan Sarabia va morir el 17 d'octubre de 1920 –algunes fonts donen altres dates– a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i es troba sepultat al Panteó Municipal «El Saucito» de San Luis Potosí.

Juan Sarabia (1882-1920)

***

Foto antropomètrica policíaca de Gabriel Bañils Gumbau (12 d'agost de 1914)

- Gabriel Bañils Gumbau: El 24 de juny de 1883 neix a Sant Joan de Vilassar (Vilassar de Mar, Maresme, Catalunya) el jornaler anarquista Gabriel Bañils Gumbau. Sos pares es deien Sebastià Bañils i Francisca Gumbau. En 1902 es casà a Sant Joan de Vilassar amb Maria Armengol. El 13 de novembre de 1913, amb sa companya, emigrà a França, on treballà regularment fins el 25 de juliol de 1914, data en la qual retornà a Catalunya per a veure sos infants. El 10 d'agost de 1914 retornà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sense treball ni domicili fixe, errà amb sa companya per la regió a l'espera de treballar en la verema. El 12 d'agost de 1914 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a à «anarquista sorneguer, amb fama de perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Juan Segundo Montoya

- Juan Segundo Montoya: El 24 de juny de 1899 neix al poblat miner de Plegarias (Curanilahue, Arauco, Biobío, Xile) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista Juan Segundo Montoya Nova, que signava Juan 2º Montoya Nova, i que era conegut com El Negro Montoya. Era fill d'una família nombrosa, formada per 12 germans i germanes. Son pare treballava de mayordomo –cap intermedi de la Compañía Minera y Industrial de Chile (CMIC, Companyia Minera i Industrial de Xile) que se situava entre els obrers carbonífers i el quadre tècnic de la indústria– a la mina de Luis Cousiño, fet que li donava un estatus una mica superior a la resta dels treballadors miners. Aquest fet va permetre que amb cinc anys pogué anar a l'escola primària, on va aprendre a llegir i a escriure, però va haver d'abandonar-la per motius econòmics. Després de treballar un temps a la mina i veure la explotació en pròpia carn, decidí emigrar i cap el 1919 s'establí a la ciutat de Concepción (Biobío, Xile), on va fer el servei militar obligatori. Després d'aquesta terrible experiència, amb 24 anys començà a militar amb la secció xilena dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), la central anarcosindicalista més gran d'aleshores. Apassionat pel naturisme, seguí un curs per correspondència i posteriorment ingressà en l'Institut de Biocultura de Buenos Aires (Argentina), on estudià any i mig. El maig de 1926 fou un dels fundadors del Centre Naturista de Concepción, del qual va ser secretari general. Entre juny i juliol de 1926 participà en les reunions celebrades a Concepción de la Federación de Estudiantes de Chile (FECh, Federació d'Estudiants de Xile), acostada al moviment anarquista, en pro d'una reforma estudiantil. En aquesta època administrà el periòdic anarquista Bandera Roja. Durant la dictadura de Carlos Ibáñez del Campo (1927-1931), per la seva militància en el moviment anarquista crioll, va ser deportat a l'illa de Más Afuera (Alejandro Selkirk), a l'arxipèlag de Juan Fernández del Pacífic Sud, on conegué altres presos polítics, tant anarquistes, com socialistes i comunistes. Un cop lliure, emigrà al sud del país, fugint de la repressió. En 1929 s'instal·là a Osorno (Osorno, Los Lagos, Xile), on treballà en la seva professió de sabater i continuà amb les seves tasques sindicals, com a representant de la Unió Industrial del Cuiro i Annexes, i de propaganda anarquista. A Osorno creà una «Pensió Naturista», on va fer de trofòleg, i una consulta iriològica. El 25 de gener de 1930 fundà, amb altres companys (Ricardo Bañados, Wenceslao Canales, Feliciano Carrasco, Valentín Iglesias, Antolín Moreno, Osvaldo Solís, etc.), el Centre Naturista d'Osorno, hereu de la Societat Naturista d'Osorno, creada en 1926. A finals del règim de Carlos Ibáñez del Campo creà, junt a altres anarquistes d'Osorno, un grup clandestí anarquista, format per més de 15 membres, que desafià l'aparat repressiu de la dictadura, i que publicà el fullet Crítica revolucionaria, on es va denunciar públicament les covardies i claudicacions de diverses organitzacions «revolucionàries», especialment comunistes, que van fer costat la dictadura. En 1931 també publicà el text Cocina naturista, racional y compatible. L'1 de novembre de 1931 fundà amb altres companys (Ricardo Bañados, Wenceslao Canales Andrade, María Espill, Alfonso Fuica Morán, Juana González, Juan A. Guerrero Montiel, Antolín Moreno Quilodrán, Osvaldo Solís Soto, etc.) la Federació Obrera Local d'Osorno (FOLO), secció local de la Confederació General del Treball (CGT), que agrupava grups sindicals llibertaris de la Federación Obrera Regional de Chile (FORCh, Federació Obrera Regional de Xile) i dels IWW. En aquest mateix 1931 publicà La organización y la cultura, tractat sociològic on analitza diverses temàtiques relacionades amb l'organització i la cultura popular. El 27 de desembre de 1932, durant una manifestació de la FOLO, fou protagonista de l'assassinat del seu amic Osvaldo Solís Soto en plena Plaça d'Armes d'Osorno, i ell fou detingut, empresonat i processat. Durant la seva estada a la presó d'Osorno va escriure el fullet Un llamado a los campesinos, que publicà el desembre de 1933, i on feia una crida als pagesos a organitzar-se en els principis anarcosindicalistes. A partir de 1934, i fins 1942 amb 223 números, fou l'editor responsable de Vida Nueva. Semanario órgano de la CGT en la Región Austral, on va expressar les seves idees i pràctiques lligades a l'acció directa, les idees antiautoritàries, els pobles indígenes, les reflexions sociològiques, la salut i el naturisme. En 1935 s'enfrontà, amb altres companys, a un grup d'una quarantena de nazis que va irrompre en una assemblea de la CGT i molts d'aquests acabaren a l'hospital. Quan esclatà la Revolució espanyola, organitzà, amb Fernando Pizarro, activitats de suport, de col·lecta i de difusió d'aquesta com a president del Comitè Pro Socors a Espanya d'Osorno; també dirigí la secció local d'aquesta ciutat de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i quan la guerra va acabà, va fer bona amistat amb nombrosos exiliats anarquistes peninsulars, com ara César Flores Naso. D'aquests anys són els fullets seus El paso de la CNT por el Gobierno de Valencia (1937), Preparando la emancipación en España (1937) i CNT-FAI. 19 de julio de 1939. La pressió dels latifundistes i colons europeus i dels escamots nazis l'obligaren a emigrar a la VII Regió del Maule de Xile. En 1942 s'instal·là a Talca (VII Regió del Maule, Xile), on ja viuria la resta de sa vida, continuant amb les seves labors sindicals i propagandístiques. En 1946 publicà Cancionero libertario. Entre el 18 i el 20 de setembre de 1958 participà en la Conferència Regional del Moviment Anarcosindicalista realitzada a Santiago (Xile) i fou nomenat membre de la seva Comissió Nacional. A començament de la dècada dels setanta milità, amb altres companys (José Ego Aguirre, Ramón Domínguez, Félix López, etc.), en la Federación Libertaria de Chile (FLCh, Federació Llibertària de Xile). Quan la dictadura militar d'Augusto Pinochet Ugarte es dedicà a difondre el naturisme amb el butlletí La Voz del Naturismo, fent a més conferències i publicant llibres. En 1978 fundà a Talca l'Associació Naturista, que comptà amb noranta afiliats i que feia xerrades educatives quinzenals. En aquest mateix 1978 va fer una conferència sobre la història de l'anarcosindicalisme xilè a França organitzada per la Coordinadora Llibertària Llatinoamericana (CLLA). En aquests anys va sortir el seu llibre La salud por el naturismo. Regimenes curativos, alimentación racional y compatible. En 1981 publicà els seus poemes autobiogràfics Poemas. Cultura, ética, sociedad i en 1984 el llibre Alimentación naturista, racional y compatible. Amb 86 anys sa vida se li va complicar durant tres mesos arran de la picada d'una aranya, però, malgrat tot, naturista radical com era, no va voler visitar l'hospital de Talca. Juan Segundo Montoya va morir el 7 de març de 1988 d'una broncopneumònia aspiratòria a Talca (VII Regió del Maule, Xile). En 2014 Eduardo Andrés Godoy Sepúlveda publicà la biografia Juan Segundo Montoya. La consecuencia de un anarcosindicalista y naturista libertario en Chile.

Juan Segundo Montoya (1899-1988)

---

Continua...

---

[23/06] Homenatge a De Cleyre � Confer�ncies de Mauricius - Rouchy - Malon - Palla - Zanini - Pierrot - Carouy - Fontes - Tafforeau - Aceste - Gayte - Ull - Rodr�guez Gonz�lez - Garc�s - Nouri - Donati - L�pez Montesinos - Jacquinot - Lermina - Paris - Labat - Baude - �El Chato de Gr�cia� - Verd� - Blasco - Mo�ino - Ca�izares

Tue, 23 Jun 2026 11:45:25 +0200

[23/06] Homenatge a De Cleyre – Conferències de Mauricius - Rouchy - Malon - Palla - Zanini - Pierrot - Carouy - Fontes - Tafforeau - Aceste - Gayte - Ull - Rodríguez González - Garcés - Nouri - Donati - López Montesinos - Jacquinot - Lermina - Labat - Baude - «El Chato de Gràcia» - Verdú - Blasco - Moñino - Cañizares

Anarcoefemèrides del 23 de juny

Esdeveniments

Cartell del mítng d'homenatge a Voltairine de Cleyre

- Homenatge a Voltairine de Cleyre: El 23 de juny de 1912 té lloc al Labor Lyceum Hall de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), organitzat per la Radical Library, un míting d'honor en memòria de l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista nord-americana Voltairine de Cleyre, que havia finat tres dies abans a Chicago (Illinois, EUA). Hi van intervenir, entre d'altres, Geo. Brown, J. C. Hannon i H. Wineberg.

***

Cartell anunciador de les conferències

- Conferències de Mauricius: El 23 de juny de 1921 s'engegà a la Sala de la Unió dels Sindicats de París (França) un cicle de tres conferències sobre el règim soviètic a càrrec del propagandista anarquista Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius. El juliol de 1920, enviat per la Federació de Ferroviaris i pel Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional, viatjà, juntament amb Clément Charles, a la Rússia soviètica per assistir-hi al II Congrés de la Internacional Comunista. Denunciat com a «sospitós», va ser detingut en arribar a Rússia i condemnat a mort, però gràcies a la intervenció de diversos sindicalistes francesos, va ser alliberat. Al seu retorn, el 5 de març de 1921, va ser detingut per irregularitats en el seu passaport. Per explicar tota la seva aventura organitzà un cicle de tres conferències a la Sala de la Unió dels Sindicats de París: la primera, el 23 de juny de 1921, titulada «Le Régime des Soviets. L'organisation soviétique et la vie actuelle en Russie» (El Règim dels Soviets. L'organització soviètica i la vida actual a Rússia); la segona, el 30 de juny, titulada «Le syndicalisme en Russie et les forces antibolchevistes. Les socialistes-révolutionnaires et les anarchistes» (El sindicalisme en Rússia i les forces antibolxevics. Els socialistesrevolucionaris i els anarquistes); i la tercera, el 7 de juliol, titulada «Le bolchevisme en France. L'adaptation du bolchevisme au moviment révolutionnaire français. Conclusions» (El bolxevisme a França. L'adaptació del bolxevisme al moviment revolucionari francès. Conclusions). En 1922 publicà el llibre Au pays des Soviets, neuf mois d'aventures, on explica el seu viatge i la seva opinió sobre la Revolució russa.

Naixements

Signatura de Jean Rouchy (1861)

- Jean Rouchy: El 23 de juny de 1835 neix a Bernay (Normandia, França) el communard i internacionalista anarquista Jean Rouchy –algunes fonts citen erròniament com a segon nom Charles. Era fill de Jean Rouchy, sabater, i de Désirée Sophie Masson. Es guanyà la vida com son pare, treballant de sabater. Soldat en la Guàrdia Imperial, va fer les campanyes de Crimea i d'Itàlia, on s'hauria acostumat als «excessos», especialment el de la beguda. Un cop llicenciat, el 13 de maig de 1861 es casà a Orleans (Centre, França) amb la cosidora Marie Victorine Malenfant, la que esdevindria pedagoga llibertària sota el nom de Victorine Brocher. En aquesta època vivia al número 91 del carrer Poissonière del X Districte de París (França). El 14 de gener de 1864 la parella tingué un infant que va caure greument malalt i que va ser tractat pel metge internacionalista Eugèn Edmond Dupas, a la seva consulta del número 76 del carrer Myrha del XVIII Districte de París, però que finalment va morir el 28 de gener de 1868. Membre de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), ben igual que sa companya, el 3 de desembre de 1870 va ser capturat per les tropes prussianes, però aconseguí evadir-se. Amb un passaport en blanc aconseguit per sa companya, pogué retornar a París, on s'allistà en els Franctiradors de París, fent la campanya contra les tropes prussianes enquadrat en els exèrcits del Loira i de l'Est. A finals de febrer de 1871 retornà a París. S'enrolà, amb sa companya, com a cantiner a la Caserna Nacional, en el «Batalló per la Defensa de la República» de la Comuna de París. Greument ferit al peu per una olla d'aigua bullint, no pogué retornà al batalló fins el maig de 1871 a Passy (Illa de França, França). El 22 de maig de 1871 va caure presoner dels alemanys a l'École des Frères de Passy on havia establert la seva cantina. Després de passar per pel camp d'internament de Satory (Versalles, Illa de França, França) i pels treballs forçats, va ser internat a bord de Le Tage a la badia de Cherbourg (Normandia, França). Jutjat pel 7 Consell de Guerra a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França), el 14 de febrer de 1872 va ser condemnat a dos anys de presó i a 10 anys de vigilància especial per «portar l'uniforme dels insurrectes» i tancat a Belle-Île-en-Mer (Ar Mor-Bihan, Bretanya). En 1874 va ser posat en llibertat i es reuní a Ginebra (Ginebra, Suïssa) amb sa companya, on participà en una cooperativa de sabaters anarquistes, proscrits de la Comuna de París i exiliats russos. Sempre alcohòlic, passà llargues temporades en institucions psiquiàtriques i en els anys vuitanta va ser donat per mort. Mentrestant, sa companya, es casà amb el pedagog anarquista Gustave Brocher i passà a ser coneguda com Victorine Brocher. Al final de sa vida, Jean Rouchy, va ser admès a la Colònia Familiar d'Aisnay-le-Château (Borbonès, Alvèrnia, Occitània), institució d'acolliment familiar terapèutic, pionera de la psiquiatria oberta, on va morir el 8 de febrer de 1911.

***

Benoît Malon heliografiat per Dujardin

- Benoît Malon: El 23 de juny de 1841 neix a Les Marais (Précieux, Forez, Arpitània), el periodista, membre de la Internacional, communard i diputat Benoît Malon. Sos pares, pobres pagesos, es deien Joseph Malon i Benoîte Balaidier. Als set anys ja es guanyava la vida com a porquer i guardador d'indiots, i després va treballar de bover i de llaurador; tot i així, a l'hivern a vegades tenia temps per anar a escola. Jean Malon, dit Joseph Malon, un de sos germans, que va aconseguir esdevenir mestre, li va donar alguns mesos una instrucció primària mentre es recuperava d'una greu malaltia. En 1863 marxà a París a peu i trobarà una feina d'obrer tintorer. Dos anys més tard, s'adherirà a la Internacional, essent un dels seus primers membres parisencs. El juliol de 1866 va animar la vaga dels tintorers de Puteaux, que va ser un fracàs. Un mes més tard, va crear la Societat Civil de Crèdit Mutual i de Solidaritat per als obrers industrials de Puteaux, Suresnes i voltants, que ben aviat va comptar amb centenars de membres i de la qual va ser vicepresident. La seva autoritat vers els obrers de la regió parisenca es va veure engrandida arran de la seva dedicació al treball, a la instrucció autodidacte i a la militància. En 1866 va formar part dels 11 delegats francesos que van participar en el primer Congrés de la Internacional a Ginebra i dos anys més tard va ser nomenat secretari de correspondència de la secció parisenca, amb Varlin, fet que el va portar a ser detingut i condemnat a tres mesos de presó que purgarà a Sainte-Pélagie. El gener de 1870 va fundar una secció de la Internacional a Puteaux i el març va fer costat els obrers de Creusot en vaga. El 8 de juliol de 1870, durant el tercer procés contra la Internacional, va ser condemnat a un any de presó. Alliberat el 4 de setembre, va formar part del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes de París i va esdevenir, el novembre, adjunt a l'alcaldia del 17 districte. Aleshores es va ocupar amb, Varlin, de l'assistència pública, proporcionant socors i alimentant centenars de necessitats. Les organitzacions obreres el van presentar com a candidat socialista revolucionari a les eleccions del 8 de febrer de 1871 i va ser un dels quatre elegits a l'Assemblea Nacional, però va votar contra les preliminars de pau i va dimitir. El 26 de març, el 17 districte l'envià a ocupar l'escó al Consell de la Comuna per 4.199 vots de 11.394 votants. Com a membre de la Comissió del Treball i de l'Intercanvi, votà en contra del Comitè de Salut Pública i es va declarar solidari amb la minoria. El 22 de maig va organitzar la resistència contra la reacció de Versalles a les Batignolles, amb Jaclard. Va poder salvar-se gràcies a un pastor que l'amagà i el posà en contacte amb amics que l'ajudaren a passar a Suïssa. El novembre, a Neuchâtel, publica La troisième défaite du prolétariat français, una de les obres més importants sobre l'esperit de la Comuna, alhora que un testimoni capital. Després d'haver intentat jugar un paper conciliador entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, finalment s'arrenglerà amb els anarquistes i s'adherirà a la Federació del Jura, el 2 de desembre de 1871. En juny de 1871, s'uneix «lliurement» amb la novel·lista anarcofeminista Léodile Béra (o Léodile Champseix, amb el llinatge del seu primer marit), més coneguda amb el nom que signà les seves obres, André Léo, i viuran plegats fins a 1878, tant a Milà com a Lugano. A partir de 1878 Malon es reconcilià amb Guesde, col·laborà en L'Égalité i, un cop a França després de l'amnistia, donà la seva adhesió Partit Obrer Francès. En 1880 va editar La Revue Socialiste, que aviat deixarà de publicar-se per manca de diners, però que pogué reeditar reeixidament a partir de 1885. A partir de 1882 es va separar de Guesde i dels marxistes i es va esforçar des d'aleshores a definir una via que alguns van qualificar d'«oportunisme revolucionari» i que es pot resumir en la sentència: «Siguem revolucionaris quan les circumstàncies ho exigeixin i reformistes sempre.» Durant l'exili, va col·laborar en nombrosos periòdics, a Suïssa, a Itàlia; després de l'exili, encara va publicar molts articles, però sobretot elaborà una vasta obra que el va fer un dels grans pensadors socialistes francesos: Manuel d'économie sociale (1883), La morale sociale (1886), Le socialisme intégral (dos volums, 1890-1891), Précis historique, théorique et pratique du socialisme (1892). Hagués volgut escriure les seves Memòries, però una traqueotomia necessària que guarir un càncer de gola feta a Cannes no li va permetre viure gaire temps. Benoît Malon va morir el 13 de setembre de 1893 a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), i quatre dies més tard, el seguici que el portarà al cementiri parisenc de Père-Lachaise, on serà incinerat, serà seguit per més de 10.000 persones. El novembre de 1913 un monument en record de Malon es va edificar davant el Mur dels Federats de Père-Lachaise i en la inauguració Jean Jaurès li va retre homenatge. El 26 de març de 1994 es va fundar a Précieux l'Associació d'Amics de Benoît Malon, encarregada de preservar-ne la memòria.

***

Galileo Palla

- Galileo Palla: El 23 de juny de 1865 neix a Aulla (Toscana, Itàlia) l'activista anarquista Galileo Palla, també conegut com Venerio Landi. Sos pares es deien Ferdinando Palla i Giovanna Tognini. Ja de jovenet es traslladà a Massa i s'adherí a les idees internacionalistes antiautoritàries que actuaven a la capital de Massa Carrara. En 1883 marxà, amb altres companys llibertaris, a Nàpols per ajudar la població que patia una epidèmia de còlera. De bell nou a Toscana, s'instal·là a Florència i participà en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. Fugint de la detenció, abandonà Florència, on el 30 de juny de 1885 l'Audiència d'aquella ciutat el va condemnar en rebel·lia a 23 mesos de presó i a 100 lires de multa per un delicte de premsa. La tardor d'aquell any s'embarcà cap a Amèrica, amb altres destacats militants anarquistes que volien exiliar-se: Errico Malatesta, Cesare Agostinelli, Agenore Natta, Francesco Pezzi i Luisa Minguzzi. En 1889, després de recórrer l'Uruguai i l'Argentina –a Buenos Aires va ser tancat per falsificació de moneda, però després alliberat per manca de proves; més tard acompanyà Malatesta a la Patagònia i a la Terra del Foc–, decidí retornar a Europa. Durant un temps s'establí a Niça, on amb Malatesta, entre 1889 i 1890, formà part del grup editor del periòdic L'Associazione, el gerent del qual era Giacomo Fataut. Obligat a abandonar França, acompanyà Malatesta a Anglaterra. Arran de la Llei d'amnistia votada en 1887, en 1890 pogué retornar a Itàlia, després de passar per París. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Errico Malatesta, Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). L'1 de maig de 1891, sota el nom de Venerio Landi, participà en la manifestació organitzada pel Cercle Socialista Anarquista a la plaça Santa Croce di Gerusalemme a Roma, on arrengà, amb Amilcare Cipriani, la gentada i va fer una crida a la revolució. Detingut set dies després, fou encausat en el «Procés dels 61» i el 24 de març de 1892 va ser condemnat pel Tribunal de Roma a dos anys i vuit mesos de presó per «associació de malfactors i incitació a la revolta i al delicte». En una apel·lació el juliol d'aquell any, obtingué la revocació de la pena, però va ser condemnat en un nou procés a 18 mesos de presó per «violència i resistència a l'autoritat». Un cop lliure, retornà a Massa Carrara, on desencadenà una campanya contra el parlamentarisme. El 5 de desembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Massa a un any de presó per «resistència al reclutament» i enviat al I Regiment de Granaders establert a Chieti i, poc després, a causa del seu tarannà insubmís, a una companyia disciplinaria de Portoferraio, on va intentar, sense èxit, evadir-se. L'1 de febrer de 1895, un cop alliberat, se li va assignar la residència per cinc anys a Porto Ercole. El 24 de març d'aquell any aconseguí fugir, però fou detingut a Cecina i condemnat a quatre mesos i 25 dies de reclusió. Espiada la pena, va ser desterrat a l'illa de Favignana, on el 28 de maig de 1896 aconseguí evadir-se amb cinc companys i arribar a Tunísia, on demanà asil polític. El 5 de juny de 1896 la policia francesa el detingué, amb altres militants (Fibbi, Melinelli, Pezzi, Selvi, etc.), i el lliurà a les autoritats italianes. Se li assignà residència fins al 30 de setembre de 1900 i el 4 d'octubre retornà a Massa, on s'integrà en el moviment anarquista de la ciutat. Treballà, d'antuvi, en una fleca de son germà i després com a picapedrer de marbre a la Colonnata di Carrara i a Forno di Massa. El 27 de març de 1902, arran d'un accident laboral a la pedrera on va morir un obrer, va difondre un pamflet denunciant les condicions de treball dels marbristes. El 28 de setembre d'aquell any participà a Carrara en una manifestació, en la inauguració de la Cambra del Treball i en el descobriment d'una placa en memòria dels màrtirs del treball. També fou nomenant membre d'un organisme paritari encarregat de negociar els conflictes laborals a les pedreres de marbre. Amb l'arribada al poder del feixisme, completament aïllat, va ser objecte d'innombrables persecucions. Davant la impossibilitat de trobar feina, aconseguí obrir un forn de pa a Marina di Massa, però les vexacions per part dels escamots feixistes no minvaren. Galileo Palla va morir el 14 de setembre de 1944 a l'hospital de Carrara (Toscana, Itàlia).

Galileo Palla (1865-1944)

***

Foto policíaca de Maria Zanini (18 de març de 1894)

- Maria Zanini: El 23 de juny de 1865 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista il·legalista Maria Zanini, també coneguda com Maria Milanaccio, pel nombre del seu marit del qual era vídua. Sos pares es deien Antonio Zanini i Paolina Bourgnio. Es guanyava la vida com a costurera i cuinera. Establerta a París (França), entre 1892 i 1893 formà part del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»), en el qual, probablement, actuava com a receptora de béns robats. L'octubre de 1893 s'instal·là al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París amb una part de la banda (Paul Chiericotti i la seva companya Annette Soubrié, Victorine Belloti i son fill Louis); és aquí on emmagatzemava els botins dels robatoris. A començament de 1894 albergà son company l'anarquista Orsini Bertani. Després de l'agafada de la banda el 18 de març de 1894, va ser detinguda i empresonada. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjada amb tota la «Banda Ortiz» per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta» i, defensada per Blondeau, va ser absolta del delicte d'«associació criminal», però amb una ordre d'expulsió del país signada el 2 de maig de 1894. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Maria Zanini (1865-?)

***

Marc Pierrot llegint Les Temps Nouveaux

- Marc Pierrot: El 23 de juny de 1871 neix a Nevers (Borgonya, França) el metge i militant i propagandista anarquista Marc Pierrot. Sos pares es deien Isidore Eugène Pierrot, negociant, i Marie Goby. En 1891, estudiant medicina a París, s'adhereix al grup dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), i cinc anys més tard obté el doctorat. Esdevingut anarquista, militarà en el sindicalisme revolucionari i editarà nombrosos fullets de propaganda, tot col·laborant en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, serà enviat com a metge a Sèrbia, acabant la guerra a França. Va ser un dels signataris del «Manifest dels Setze», favorable a la intervenció armada. En 1919 va reeditar Les Temps Nouveaux i seguidament publicarà la revista Plus Loin, que sortirà fins al 1939, i que va comptar entre els seus col·laboradors al seu amic Paul Reclus. Va participar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. En 1936 es lliura a Espanya i pren part en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin. Durant la guerra es denunciat com a jueu, encara que no ho era, però sí sa companya lituana, amb qui tenia dues filles, i foren empaitats. A començaments de 1944 es van retrobar a Compiègne. Sa companya fou Esther Lape. Marc Pierrot va morir el 19 de febrer de 1950 a l'Hospital Diaconesses de Reuilly del XII Districte de París (França) arran d'una malaltia, sempre fidel al seu ideal llibertari. Entre les seves obres podem destacar: Syndicalisme et révolution (1908), Sur l'individualisme (1911), Travail et surmenage (1911), Le Parlementarisme contre l'action ouvrière (1912), Syndicalisme et socialisme (1913). Sa filla, Cécile, n'ha reunit i reeditat alguns textos sota el títol: Quelques études sociales (1970).

***

Foto antropomètrica d'Édouard Carouy (2 de setembre de 1909)

- Édouard Carouy: El 23 de juny –el certificat de defunció cita el 29 de juny– de 1883 neix a Lens (Hainaut, Valònia) l'anarcoindividualista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Édouard Carouy, també conegut com Leblanc o Le Rouquin. Sos pares es deien Émile Carouy, taverner, i Rosine Descamps, domèstica. Només tenia tres anys quan va morir sa mare, fet que el va llançar a una infància miserable assistit per uns veïns. Quan tenia 12 anys entrà a treballar en una refineria de sucre i després va fer diverses feines abans d'esdevenir tornador i ajustador de metalls a Brussel·les (Bèlgica). A partir de 1906 milità en el moviment llibertari i portà l'administració del periòdic anarquista belga Le Révolté, juntament amb Raymond Callemin, Jean De Boë i Victor Kibaltchitch –tots futurs implicats en la «Banda Bonnot»–, i freqüentà el Grup Revolucionari Belga i la comunitat d'Émile Chapeliers a Boitsfort (Brussel·les, Flandes). En 1908, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), conegué Jules Bonnot. El desembre de 1909 arribà a París (França) i s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França, França), on retrobà els seus companys belgues que aleshores editen el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, encarregant-se de la impressió manual amb Octave Garnier. Vegetarià i abstemi, tindrà com a companya Jeanne Bélardie, mentre son company purga una pena de cinc anys de presó per falsificació de moneda. Amb Jean Huc i sa companya Marie Bader, que també viuen a la comuna de Romainville, vendrà articles de merceria pels mercats, però sense rebutjar fer accions il·legalistes, com ara la falsificació de moneda o els robatoris. Denunciat per un còmplice ocasional, es va veure obligat a tocar el dos –Jean Huc serà detingut més tard per falsificació de moneda i condemnat el 5 d'abril de 1912 a cinc anys de treballs forçats. Amb Jeanne Bélardie i sa filla s'instal·là a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa de França, França) i fins al 1911 treballà amb Louis Rimbault com a serraller i fent furts. Amb l'arribada del xofer Jules Bonnot, les accions s'incrementaren en nombre, en intensitat i en violència. Intermitentment s'allotjà al garatge de Jean-Georges Dettweiler a Bobigny (Illa de França, França), mentre cometia diversos robatoris d'automòbils i d'habitatges, alguns amb víctimes mortals. Les seves empremtes digitals i les de Marius Metge van sortir al crim de Thiais (Illa de França, França), on un ancià i sa criada van ser assassinats durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912. Denunciada per un confident, Jeanne Bélardie caigué en el parany ordit per la policia. Mentrestant, Édouard Carouy, que no havia participat en l'assalt del carrer Ordener de París, és assenyat com a sospitós número u per les autoritats. Albergat per Antoine Gauzy a Ivry (Illa de França, França) i a casa d'un confident al Losera, el 4 d'abril de 1912 va ser detingut. En el moment de l'arrest va intentar suïcidar-se, sense èxit, prenent una càpsula que pensava portava cianur i, durant la seva detenció, intentarà de bell nou llevar-se la vida. Acusat de nombrosos robatoris a magatzems, a l'oficina de correus de Romainville i, sobretot, pel doble assassinat de Thiais, que sempre negà, fou condemnat el 27 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena al treballs forçats a perpetuïtat. Després del veredicte, aquest mateix dia, a la seva cel·la de la presó de la Conciergerie de París (França), s'emmetzinà prenent una pastilla de cianur que havia dissimulat al taló de la seva sabata. Els seus descendents canviaren el llinatge per Carovis.

Édouard Carouy (1883-1913)

***

Martins Fontes

- Martins Fontes: El 23 de juny de 1884 neix a Santos (São Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i intel·lectual anarquista José Martins Fontes, també conegut com Zezinho Fontes, un dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la història. Fou fill d'Isabel Martins i del doctor, periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va assistir als millores col·legis del moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat de Assis; Nogueira da Gama, a Jacareí), i tingué els millors professors, com ara Tarquínio da Silva. Més tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia vuit anys, publicà els seus primers versos en el periòdic setmanal A Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen poeta recitant una oda a Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per son pare. Després, amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O Democrata. Quan tenia 16 anys llegí una oda seva en la inauguració del monument commemoratiu del IV Centenari del Descobriment del Brasil a São Vicente. Compaginà els estudis de medicina a Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias, Paiz, Careta, Diabo, Kosmos, Tagarella, Esparadrapo, etc.) El 20 de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da imitação em síntese) a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué metge de la salut pública. En aquesta època convivia amb poetes com Olavo Bilac, Coelho Net, Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres intel·lectuals que freqüentaven el «Club XV», fundà el periòdic A Luva. Després de llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de l'Alt Acre, internista a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina profilàctica amb Oswaldo Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la Beneficència Portuguesa de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge de la Societat Humanitària dels Empleats de Comerç, de la Companyia d'Assegurança Industrial, de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la Casa de Salut de Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo Bilac fundà una agència publicitària de propaganda per a la difusió dels productes brasilers a Europa i altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918 socorregué els barris de Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a Iguape. Destacà en les seves conferències mèdiques i com a especialista en tisiologia a la Santa Casa de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista, lluità amb Oswaldo Cruz en la defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori particular tractava les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les consultes. En 1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa. Realitzà gires de conferències arreu del Brasil i d'altres països americans (Argentina, Uruguai, EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya, Itàlia, Portugal). Col·laborà en nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário Popular, Diário de Santos, Cidade de Santos, O Bandeirante, etc. Publicà 59 llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista, editats al Brasil i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques i fou membre de l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre que era convidat per intervenir en actes oficials polítics excusava la seva presència argumentant que no tenia roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home millor vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on anava. Martins Fontes va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 25 de juny de 1937 a Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Paquetá, de Santos.

***

Notícia d'una de les condemnes de Jean Tafforeau apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 8 d'agost de 1907

- Jean Tafforeau: El 23 de juny de 1887 neix a La Touche (Saint-M'Hervé, Bro Roazhon, Bretanya) l'anarquista i antimilitarista Jean Marie Joseph Tafforeau. Era fill de François Tafforeau, mariner i conreador, i de Sante Rose Chauvel. Es guanyava la vida treballant de carreter a París i en 1906 vivia al número 53 del carrer Philippe-de-Girard. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), el juliol de 1906 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a nou mesos de presó per «intrigues antimilitaristes» i l'octubre d'aquell any per l'Audiència del Sena a 18 mesos de presó pel mateix delicte. Sortejat en 1907 per a fer el servei militar, la seva incorporació va ser ajornada per «feblesa». El 14 de juliol de 1907 va ser detingut, juntament amb altres 11 companys antimilitaristes, a resultes d'aldarulls esdevinguts a l'avinguda del Bois de Boulogne quan el seguici presidencial, que venia d'una revista militar a Longchamp, va ser interceptat i increpat amb crits («Visca el 17 Regiment!», «Fora l'Exèrcit!», «Fora els afuselladors!») pel grup d'antimilitaristes per aclamar els soldats que aleshores s'havien aixecat al migdia francès; després de ser interrogat, va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. Jutjat per aquest fet, el 7 d'agost de 1907 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a 25 francs de multa per «possessió d'arma prohibida», però, ben igual que els altres companys, el cas de «provocació de militars a la desobediència» va ser sobresegut. L'endemà, 8 d'agost de 1907, als carrers de París aparegué el cartell «Aux crimes, répondons par la révolte!», del Grup de Propaganda Antimilitarista i d'Acció Revolucionària (GPAAR), per protestar contra la repressió sagnat d'una manifestació obrera a Raon-l'Étape (Lorena, França), signat per ell i altres companys (Jean Goldsky, Henri Josse, René Mahé, Jean Molinier, Maurice Mouchebeuf, Léon Pornes, André Picardat, Henriette Rouselle i Pierre Ruff); detingut per aquest fet, va ser empresonat a La Santé i el 14 de setembre de 1907, malgrat la defensa de l'advocat anarquista Urbain Gohier, va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó i 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i a la desobediència de militars» i tancat a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França). A principis de juliol de 1908 va ser posat en llibertat condicional, gràcies a les gestions del seu advocat Urbain Gohier. En aquesta època va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El gener de 1909 vivia a la colònia anarcocomunista «L'Essai» d'Aiglemont (Ardenes, França). Sembla que després passà a viure a París, sota el nom de Clément, al número 88 bis del carrer Riquet. El juliol de 1909 la policia el declarà desaparegut. El 4 de desembre de 1909, després de no respondre a la crida d'incorporació militar, va ser declarat insubmís. El 16 de març de 1912 va ser esborrat del «Carnet B». El 4 d'agost de 1914, després de no incorporar-se a la crida general arran de l'esclat de la Gran Guerra, va ser declarat insubmís en temps de guerra. Refugiat a Anglaterra, el 9 de juny de 1916 va ser expulsat del Regne Unit i lliurat a les autoritats franceses. El 22 de juny de 1916 va ser condemnat en consell de guerra per la III Regió Militar a un any de presó per insubmissió, però el 12 d'agost de 1916 aquesta pena va ser suspesa i deu dies després va ser integrat en el 129 Regiment d'Infanteria. El 14 de març de 1917 desertà i el 14 de març de 1919 encara era considerat desertor per les autoritats militars franceses. El 18 de juny de 1955 es casà amb Adrienne Guichot. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Marius Aceste apareguda en el diari parisenc Le Temps del 6 de gener de 1913

- Marius Aceste: El 23 de juny de 1889 neix a Londinières (Alta Normandia, França) l'antimilitarista, sindicalista i anarquista Marius Lucien Aceste. Era fill de Thimoleón Appolinaire, comerciant, i de Marie Adoralis Euphrasie Duhamel. Treballà d'estibador a La Havre. Membre del grup anarquista de La Havre, fou un dels membres destacats del Sindicat Autònom d'Estibadors. Antimilitarista, el 3 de gener de 1913 va ser condemnat pel II Tribunal Correccional de Versalles (Illa de França, França) a dos anys de presó i a cinc anys de residència controlada per robar, agredir i ferir el sotsoficial Gaston Est, del XI Regiment d'Artilleria, l'1 de novembre de 1912 a Versalles; dos companys seus, Henri Mallet i Émile Jodelais, van ser condemnats a un any de presó. Quan la Gran Guerra, fou soldat reservista de la II Companyia del IV Regiment d'Infanteria i destacà per la seva audàcia i valor, i per accions de guerra va ser condecorat amb la Medalla Militar i amb la Creu de Guerra. El 4 de setembre de 1917 es casà a La Havre amb Germaine Claire Allard, de qui es va divorciar el 2 de novembre de 1922. El 18 de setembre de 1929 es va casar a Le Havre amb Alice Marie Françoise Augér. Entre abril i maig de 1931 va estar empresonat 40 dies per «entrebancar la llibertat del treball» durant una vaga del sector entre el febrer i el març anterior. Bon orador, va ser elegit membre de la comissió administrativa d'enllaç amb el sindicat unitari, encara que minoritari a Rouen (Alta Normandia, França), durant les vagues de 1932. En les eleccions sindicals de 1933 sortí en segona posició darrera Léon Carlier i el 13 d'abril d'aquell any va ser elegit tresorer adjunt del sindicat. Partidari de pactar amb els comunistes, s'enfrontà a la majoria de l'organització i la seva autoritat minvà considerablement. Marius Aceste va morir el 5 de juny de 1982 al seu domicili de Le Havre (Alta Normandia, França).

***

Notícia de la detenció de Petrus Gayte apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 24 d'octubre de 1921

- Petrus Gayte: El 23 de juny de 1896 neix a Les Chards (Saint-Jean-la-Vêtre, Roine-Alps, Occitània) el metal·lúrgic anarquista i sindicalista Petrus-Jean-Marie Gayte. Sos pares es deien Jean-Marie Gayte, esclopaire, i Marie-Christine Couzon, domèstica. Entre 1917 i 1918 va ser mobilitzat a l'Arsenal de Roanne (Roine-Alps, Occitània). El 23 d'octubre de 1921 va ser detingut amb una vintena de companys durant una manifestació a Marsella (Provença, Occitània) en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Durant els anys trenta vivia a Campagne Bertrand, al barri marsellès de Saint-Antoine, i fou, amb Joseph Moine, un dels principals animadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de Marsella. En aquests anys col·laborà en Le Combat Syndicaliste i en Le Libertaire. També milità en el grup anarquista del barri de Saint-Antoine i en 1937 en va ser nomenat secretari. En 1936 col·laborà econòmicament amb el Comitè Anarcosindicalista en suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El gener de 1937 fou un dels responsables del butlletí-pamflet L'Action Directe de Marsella. Durant la II Guerra Mundial regentà un garatge de bicicletes al seu domicili del camí de Vallon des Tuves de Marsella. El 27 d'abril de 1944 es casà amb Elionord Margarida Francesca Bosch a Marsella. Poc després de la seva separació, Petrus Gayte va ser trobat penjat el 28 d'octubre de 1951 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània), sense saber-se finalment si s'havia suïcidat o havia estat assassinat.

***

Necrològica de Joan Ull Solves apareguda en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera de l'11 de gener de 1982

- Joan Ull Solves: El 23 de juny de 1897 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Ull Solves, conegut com Juanito. Sos pares es deien Antoni Ull i Rosa Solves. Va ser alumne de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Metal·lúrgic autònom de professió, milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil formà part del Servei d'Informació Militar (SIM), especialitzant-se en el muntatge d'emissores als fronts de guerra i a la rereguarda. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat, maltractat i empresonat. Un cop aconseguí la llibertat provisional s'integrà en el moviment anarquista clandestí. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reconstrucció de la CNT i de la FAI i milità en el Sindicat de Jubilats i Pensionistes de València de la CNT. Joan Ull Solves va morir el 27 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre– de 1981 al seu domicili de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Juan Rodríguez González

- Juan Rodríguez González: El 23 de juny –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny– de 1900 neix a Villaricos (Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya)– el jornaler anarcosindicalista Juan Rodríguez González. Era fill de José Rodríguez Gerez i de María González García. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'establí al «Grupo Aunós» del barri barceloní de Can Tunis. A partir de 1927 treballà a la fàbrica de briquetes «Construcciones y Industrias», on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT); durant la Revolució, participà activament en la col·lectivització d'aquesta empresa. El 25 de maig de 1939 va ser detingut per les autoritats franquistes guanyadores i portat, el 23 de juliol de 1943, davant un consell de guerra que el va condemnà a 15 anys de reclusió temporal. A començament de 1944 va ser posat en llibertat provisional. Juan Rodríguez González va morir, vuit mesos més tard, el 2 d'octubre de 1944 a Barcelona (Catalunya).

Juan Rodríguez González (1900-1944)

***

Necrològica de Romualdo Garcés Aragüés apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1972

- Romualdo Garcés Aragüés: El 23 de juny de 1901 neix a Luesia (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Romualdo Garcés Aragüés, conegut com Luesiano. Era fill d'Alejo Garcés i de Carolina Aragüés. Quan era un infant s'instal·là amb sa família a Uncastillo. Treballà de pagès i de guàrdia de seguretat. Abans de la instauració de la II República espanyola, va ser un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Uncastillo. Durant les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 va ser detingut amb altres companys per agressió a votants d'Uncastillo i intervingué en l'aixecament revolucionari de desembre d'aquell any, però es beneficià de l'amnistia del 24 d'abril de 1934. Va ser membre del Comitè Revolucionari durant la revolució d'octubre de 1934; jutjat en consell de guerra per aquests fets amb més d'un centenar de companys d'Uncastillo, el març 1935 va ser condemnat a 12 anys de presó. El juliol de 1936, quan era president de la CNT d'Uncastillo, lluità contra els aixecats de la Guàrdia Civil i falangistes del poble. Quan Uncastillo va caure a mans feixistes, passà per les muntanyes a zona republicana amb sa companya Luisa Viamonte i altres companys, com ara Carmelo Casalé. En 1938 vivia a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1953 militava a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània) i després s'instal·là a Sant Andrieu de Sangònis, al carrer Couvent. Sa companya fou Luisa Larcuen. Malalt durant molts d'anys, Romualdo Garcés Aragüés va morir el 2 de gener de 1972 a Sant Andrieu de Sangònis (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Notícia de la detenció d'Andre Nouri apareguda en el diari de Nimes Le Journal du Midi del 26 de setembre de 1931

- André Nouri: El 23 de juny de 1902 neix a Trignac (Montoir-de-Bretagne, País del Loira, França; actualment és un municipi independent) l'anarquista André Félix Nouri. Era fill d'Armand Nouri, xofer, i d'Éléonore Victorine Tournier, domèstica. En 1931 es guanyava la vida treballant de pintor en la construcció a Nimes (Llenguadoc, Occitània). El 25 de setembre de 1931 va ser detingut a Nimes sota l'acusació de «robatori de numerari». En les eleccions legislatives de 1932 es presentà com a candidat «federalista-anarquista», en realitat «abstencionista», per la II Circumscripció de Narbona (Llenguadoc, Occitània) i es va retirar abans l'escrutini. En aquesta època treballava de tapisser a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1936 es va presentar per la I Circumscripció de Nimes a les eleccions legislatives. El 13 de setembre de 1941 es casà amb Charlotte Salacroux. El seu últim domicili va ser al número 9 del bulevard Couchant de Nanterre (Illa de França, França). André Nouri va morir el 10 d'octubre de 1996 a la Llar de la Tercera Edat «Jules Fossier» de Louvres (Illa de França, França).

---

Continua...

---

[22/06] Judici Michel - Cr�mieux - Dupuis - Assieri - Lanoff - L�pez Alarc�n - B�vant - Ferrater - Marastoni - Rigat - Port� - Combet-Farnoux - Huard - Doussot - Vi�uales - Sent�s - Clavel - Dom�nguez Pan - Rousseau - Guti�rez Aira - Hilmarsson - Alsina - Battistelli - G�mez Tienda - Tucker - Raya - Lamure - Melich - Dalstein - Giustini - Lecoin - Buil - Dumas - Carb� - Martin - M�linand - Vannini - Cabral

Mon, 22 Jun 2026 12:35:07 +0200

[22/06] Judici Michel - Crémieux - Dupuis - Assieri - Lanoff - López Alarcón - Bévant - Ferrater - Marastoni - Rigat - Porté - Combet-Farnoux - Huard - Doussot - Viñuales - Sentís - Clavel - Domínguez Pan - Rousseau - Gutiérez Aira - Hilmarsson - Alsina - Battistelli - Gómez Tienda - Tucker - Raya - Lamure - Melich - Dalstein - Giustini - Lecoin - Buil - Dumas - Carbó - Martin - Mélinand - Vannini - Cabral

Anarcoefemèrides del 22 de juny

Esdeveniments

Louise Michel després de la seva deportació a Nouméa (Nova Caledònia, 1873-1880)

- Judici contra Louise Michel: El 22 de juny de 1883 la destacada militant anarquista Louise Michel, detinguda en la manifestació d’aturats del 9 de març de 1883 que va assaltar tres fleques, és jutjada a l'Audiència del Sena de París (França), fet que serà aprofitat per a una gran reivindicació anarquista. Louise Michel va ser condemnada a sis anys de presó.

Naixements

Gaston Crémieux

- Gaston Crémieux: El 22 de juny de 1836 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el periodista i advocat republicà radical, blanquista, proudhonià i communard Isaac Gaston Crémieux. Era el fill primogènit d'una família nombrosa formada per Abraham Crémieux, modest comerciant d'indianes jueu originari de l'occità Comtat Venaissí, i Alexandrine Rachel Vidal. Realitzà brillants estudis a l'escola i a l'institut de Nimes, obtenint el batxillerat el 19 d'agost de 1853. Després de trobar dues feines de passat d'advocat, un d'elles a París, es matriculà a la Facultat d'Ais de Provença el 14 de gener de 1856. Eximit de fer el servei militar perquè havia de mantenir sa família, el 25 de novembre de 1856 obtingué la redempció total. El 24 de març de 1857 es llicencià en Dret a Nimes. Fou anomenat «El misser dels pobres» per la seva defensa ferotge de les classes obreres oprimides. En aquesta època també exercí com a periodista literari, activitat en la qual aconseguí força reputació. A finals de 1857, amb quatre amics, fundà el periòdic literari L'Avenir, però fou constantment vigilat per la policia que el considerà políticament perillós; l'últim número d'aquesta publicació serà el del 14 de febrer de 1858, víctima de la repressió del govern de Badinguet –nom satíric de l'emperador Napoleó III. El 10 de desembre de 1862 s'establí a Marsella, on dos anys després esdevingué membre de la lògia maçona «La Réunión des Amis Choisis» (La Reunió dels Amics Escollits) del Gran Orient de França. El 25 de setembre de 1864 es casà a Marsella amb Judith Noémie Molina, de confessió jueva, amb qui tindrà tres infants (Albert, André Moïse i Maximilien Armand Samuel), l'últim en honor a Robespierre, a qui Crémieux considera el model de polític a seguir –el 28 de juliol de 1869 escriurà per al 75è aniversari de la seva mort un monòleg en vers titulat Robespierre, le 21 janvier 1793. A partir de 1865 desplegà una gran activitat en diversos sectors, com ara en la creació de cambres sindicals, de cooperatives i d'escoles públiques laiques per a infants desafavorits i per adults. En 1867 redactà una memòria dirigida al prefecte de les Boques del Roine on exigí mesures urgents per posar fi a la lamentable situació de la classe obrera del seu departament. El 13 de juliol de 1868 participà en la constitució de l'«Association Phocéenne de l'Enseignement, de l'Instruction et de l'Education des deux sexes» (Associació Focenca –de Marsella– de l'Ensenyament, de la Instrucció i de l'Educació dels dos sexes). Les seves idees republicanes s'enfrontaren durament a les de l'Imperi. També mantingué estretes relacions amb la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Marsella. En 1869 va fer campanya a favor de Léon Gambetta, aleshores republicà radical, qui fou elegit diputat per Marsella. El 8 d'agost de 1870 fou el cap d'un moviment insurreccional comunal que prengué la Prefectura de Marsella i proclamà la República a la ciutat; moviment que fou, però, ràpidament esclafat. Detingut l'endemà, fou tancat en una masmorra del fort marsellès de Saint-Jean. El 27 d'agost fou jutjat, amb altres 13 insurgents, pel I Consell de Guerra, condemnat a dos anys de presó i tancat a Saint-Pierre. Amb l'anunci de caiguda de l'Imperi fou alliberat, juntament amb els seus companys, durant la nit del 4 al 5 de setembre per una gentada de més de 20.000 persones. Immediatament reprengué la seva activitat revolucionària amb la creació de la Lliga del Midi, que federà 15 departaments francesos, la qual entrà ràpidament en conflicte amb el govern central de Defensa Nacional ja que el seu programa era força revolucionari: separació absoluta de les esglésies i de l'Estat, revocació immediata de tots els ajuntaments nomenats durant l'Imperi, designació dels jutges mitjançant eleccions, llibertat absoluta de premsa, etc. L'1 de novembre de 1870, quan es trobava en una gira de propaganda per a la Lliga del Midi al departament de l'Isèra, esclatà la insurrecció revolucionària que proclamà la Comuna de Marsella. Però amb l'arribada d'un emissari republicà, el govern central recuperà ràpidament el poder fins que un nou cop insurreccional esclatà el 23 de març de 1871. Amb aquesta nova situació, fou nomenat cap de la Comissió Departamental Insurreccional, que substituïa la Prefectura, composta per 12 membres, entre ells Charles Alerini per l'AIT, que ratifica els poders de la Comuna de Marsella i del departament de les Boques del Roine. Després de confiscar els edificis públics i la prefectura, la Comissió enarborà la bandera roja i la negra, en senyal de dol. Però el 5 d'abril de 1871 a les 7 del matí la Comuna de Marsella, després d'un últim intent de mediació per part de Crémieux davant el general Espivent, fou aixafada per un exèrcit de 7.000 soldats que no dubtà a bombardejar la ciutat amb 300 obusos. El 8 d'abril fou detingut al cementiri jueu on es refugiava. El consell de guerra al cap de la Comuna de Marsella començà el 12 de juny a la Gran Sala del Tribunal de Policia Correccional presidit pel tinent coronel Thomassin del 48è Regiment de Línia i finalment fou condemnat a mort el 28 de juny. Després un temps tancat a la presó de Saint Pierre i al fort de Saint Nicolas, en el qual va tenir temps d'escriure l'obra teatral Le neuf Thermidor ou la mort de Robespierre, Gaston Crémieux fou afusellat amb el vist i plau d'Adolphe Thiers el 30 de novembre de 1871 al camp de tir del Far de Marsella (Provença, Occitània) malgrat la feblesa de tots els càrrecs que se li imputaven. Fou enterrat al cementiri jueu, contigu al cementiri de Saint Pierre, de Marsella. En 1886 es publicaren les seves Oeuvres posthumes. L'aniversari de l'execució de Crémieux, figura emblemàtica del moviment obrer marsellès, fou commemorada pels grups d'esquerra durant molts d'anys.

Gaston Crémieux (1836-1871)

Temptativa d'insurrecció comunal a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

***

Foto policíaca d'Auguste Dupuis (3 de juliol de 1894)

- Auguste Dupuis: El 22 de juny de 1841 neix a Dourdan (Illa de França, França) l'anarquista Achile Paul Auguste Dupuis. Sos pares es deien François Joseph Dupuis, carreter, i Françoise Joséphie Virginie David. Es guanyà la vida fent de carreter, com son pare, i de ferrer. El març de 1891 figurava en un llistat d'anarquistes de Saint-Denis (Illa de França, França) establert per la policia i en aquesta època vivia al número 167 de l'avinguda de París d'aquesta població. L'abril de 1892, segons informes policíacs, freqüentava les reunions de la Lliga dels Antipatriotes i del Grup de Propaganda. Aquest mateix mes va ser detingut, en previsió a les manifestacions del Primer de Maig, i el seu domicili escorcollat. El desembre de 1893 la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París el considerà com a «anarquista no militant» i en aquesta època encara vivia al mateix domicili de l'avinguda de París de Saint-Denis. El 26 de desembre de 1893 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes. El 10 de juny de 1893 assistí al míting de protesta celebrat a la Sala Progrès del bulevard de l'Hôpital. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut en la gran agafada d'anarquistes, que en va capturar 155, i el seu domicili escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser fitxat dos dies després en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica de Xavier Assieri apareguda en el periòdic marsellès Germinal del 13 d'agost de 1909

- Xavier Assieri: El 22 de juny de 1869 neix a Ajaccio (Còrsega) l'anarquista i lliurepensador, i després comunista, Xavier Joseph Assieri. Fill d'una família italiana, sons pares es deien Achille Paul Alexandre Assieri, magatzemer retirat, i Marthe Versini. Cridat a files en 1889, en 1890 les autoritats militars prorrogaren la seva incorporació per «feblesa». El 14 de febrer de 1891 va ser inscrit com a mariner en la Marina a Marsella (Provença, Occitània). Declarat desertor, va fer la submissió a Ajaccio i el 28 de maig de 1898 va ser destinat al 5 Dipòsit de la Marina de Toló (Provença, Occitània), on va romandre fins el 22 de juny de 1899. El 27 de novembre de 1899 es casa a Ais de Provença (Provença, Occitània) amb la venedora d'aviram Virginie Magdeleine Augusta Raphaël. Aleshores treballava de venedor de carn de caça i vivia al número 8 del carrer Bédarrides d'Ais de Provença. Segons la policia, passà de ser bonapartista a republicà i posteriorment de socialista revolucionari a anarquista. L'abril de 1906 fou secretari adjunt del Comitè de la Unitat Socialista de la 1 Circumscripció d'Ais de Provença del Partit Socialista Unificat (PSU). El 14 de juliol de 1907, a l'avinguda de la Gare d'Ais de Provença, aconseguí desarmar, d'un tret de revòlver a la cama, l'apache François-Marie Guinard, que havia acabat d'assassinar amb una dotzena de ganivetades l'obrer forner Edmond Dol. Entre 1907 i 1908 va fer d'intèrpret d'italià als jutjats d'Ais de Provença i el 25 d'octubre d'aquell any assistí com a representant de «La Libre Pensée» als funerals del senador Victor Leydet a Ais de Provença. L'agost de 1909 era president de «La Libre Pensée» d'Ais de Provença, que es reunia al Café d'Europe. Dedicat al periodisme, el novembre de 1910 fundà a Ais de Provença el periòdic Le Combat Social i durant les eleccions legislatives va fer costat la candidatura del PSU. A principis dels anys deu, fou corresponsal de diversos periòdics anarquistes i antimilitaristes, com ara La Guerre Social, però també de periòdics burgesos, com ara el marsellès Le Radical i el tolosà La Dépêche. Se li va retirar la corresponsalia del periòdic Le Petit Provençal per les seves activitats polítiques. El febrer de 1910 fou delegat de la Federació Socialista de les Boques del Roine al Congrés Socialista celebrat a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Durant la primavera de 1911 fou secretari del grup llibertari d'Ais de Provença i en el seu nom donà conferències al bar Idéal de l'avinguda de la Gare, regentat per l'anarquista Henri Leydet. El desembre de 1912 vivia a Casablanca (Protectorat francès del Marroc; actualment pertany a Casablanca-Settat, Marroc), però l'octubre de 1913 ja tornava a viure a Ais de Provença, al número 20 del carrer de la Paix. El desembre de 1913 vivia a Ajaccio. Mobilitzat l'agost de 1914, com que havia estat esborrat de la matrícula de mariner perquè havia estat més de tres anys sense navegar, va ser destinat el 10 de març de 1915 a la Secció d'Automòbils del 8 Esquadró del Tren. Posteriorment passà pel 20 i el 6 Esquadrons de Trens i el 30 de novembre de 1918 va ser llicenciat. Es presentà com a candidat «socialista unificat» per al Consell de Districte d'Ais de Provença del Sud per a les eleccions cantonals de desembre de 1919 i en va treure 631 vots. El gener de 1921 signà un manifest de suport de la Secció de Niça (País Niçard, Occitània) del Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Robert Lanoff

- Robert Lanoff: El 22 de juny de 1879 neix al X Districte de París (França) el cantautor i compositor anarcoindividualista i antimilitarista Robert-Charles-Joachim Lafon, més conegut com Robert Lanoff. Sos pares es deien Victor Amédée Lafon, sotstinent dels bombers parisencs, i Valentine Félicie Liébant. Quan va fer el servei militar acabà en una companyia disciplinària. L'octubre de 1899 sembla que fou el mateix Lafon qui va signar el manifest «Aux anarchistes», on es critica durament Sébastien Faure i Le Journal du Peuple qualificant-los d'«anarquistes de govern». L'11 de març de 1905 va ser condemnat en rebel·lia a París a 50 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària». En aquesta època vivia al número 114 del carrer de Clignancourt de París. Fou col·laborador del periòdic parisenc L'Anarchie (1905-1914), editat per Albert Libertad, i membre del grup anarquista «Les Libérés des Bagnes Militares» (Els Alliberats de les Colònies Penitenciàries Militars). A partir de 1910 realitzà una gira propagandística de conferències, acompanyades d'espectacle musical amb cançons anarquistes i antimilitaristes escrites i interpretades per ell, contra les colònies penitenciàries a tota la conca obrera del nord (Lille, Roubaix, Valenciennes, Blanc Misseron, Chauny, Saint Quentin). El 20 de novembre de 1910, en una conferència sobre el Biribi (companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a les colònies franceses d'Àfrica del Nord) realitzada a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), declarà: «Els oficials i sotsoficials qui comanden les companyies disciplinàries són uns alcohòlics i uns tarats, la podridura de la podridura». Aquesta conferència, acompanyada de cançons anarquistes, va ser repetida a Roubaix (24 de novembre), a Valenciannes (26 de novembre), a Blanc-Misseron (27 de novembre) i a Chauny (3 de desembre) i on va fer, segons la policia, apologia d'anarcoterroristes (Ravachol, Auguste Vaillant, Émile Henry) i interpretà una cançó on lloà la deserció dels soldats i el pillatge de les caixes fortes. En aquesta època col·laborà en el periòdic revolucionari d'Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) Le Réveil Artésien. També va participar en les «Xerrades Populars» que se celebraren al número 69 del carrer de l'Hôtel de Ville i al número 157 del Faubourg Saint Antoine. El 29 de gener de 1911 actuà en la festa organitzada per la Federació Revolucionària en suport a Le Libertaire. El maig de 1911 va fer una gira pels departaments de l'oest (Brest, Lorient, Nantes) on, a més de cançons, va interpretar diversos monòlegs (Le droit à l'avortement, Doit on aller à la caserne, Les Péjugés, À Biribi, etc.). El 23 de maig de 1911, a requisitòria de la policia de Laon (Picardia, França), a resultes de la conferència realitzada a Chauny (Picardia, França), va ser inculpat per «provocació a l'assassinat i apologia del robatori». En 1912 col·laborà en la publicació antimilitarista Le Cri du Soldat. Bulletin no officiel des armées de terrer et de mer, publicat a Pantin (Illa de França, França) per Émile Aubin. Aquest mateix any va publicar De la rue Ordener aus Aubrais. Entre 1912 i 1913 fou col·laborador habitual de L'Anarchie, on defensà l'amor lliure i l'incest, però des d'un punt de vista misogin, i arran de la publicació de les memòries de Rirette Maîtrejean, insultà aquesta de manera cruel. Quan les activitats de la «Banda Bonnot», va ser detingut i empresonat en diferents ocasions per defensar el grup. Arran d'unes conferències realitzades entre el 21 i el 25 d'abril de 1912, va ser detingut acusat d'«apologia de fets criminals i d'excitació al crim» i condemnat el juliol d'aquell any per l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a quatre mesos de presó i a 50 francs de multa i tancat en aquesta ciutat. El 19 de desembre de 1912 va ser novament detingut arran de la publicació de l'article «De la rue Ordener aux Aubrais», publicat el 17 d'octubre en L'Anarchie, a favor dels empresonats de la «Banda Bonnot»; en aquest moment va ser reemplaçat en la redacció d'aquest periòdic per Camille Delmyre. El 8 d'abril de 1913 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional a tres anys de presó i a 1.000 francs de multa per l'edició del citat article en forma de fullet. El 13 de maig el Tribunal Correccional del Sena li va suprimir la multa, però mantingué la pena de tres anys El 30 de juny de 1914, després de 18 mesos empresonat, va ser novament jutjat en apel·lació a París i va veure reduïda la pena a 18 mesos de presó. L'estiu de 1914, amb Alexandre Flesky, preparà la publicació d'un setmanari anarcoindividualista, Le Rebelle, que per diverses circumstàncies no pogué finalment editar-se. En aquesta època viva al número 15 del carrer Gérando, del IX Districte de París. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt del servei militar i mantingut a la presó, on romania el març de 1916. Després de la contesa fou redactor de Le Populaire i delegat del Sindicat dels Artistes Lírics. El 12 d'octubre de 1918 participà, amb Jeanne Berton, Sardou, Lilyette Frey, Joby, etc., en un vetllada popular contra «l'apatxisme i la pornografia» que se celebrà a la Sala de Festes de l'Ajuntament de Saint-Ouen (Illa de França, França). En aquesta època moltes cançons i articles seus es van publicar en el periòdic La Bataille. El 18 d'agost de 1919 inaugurà, al número 75 del passatge Brady de París, una casa d'edició i de venda de cançons i on també es realitzaven cursos de cant a preus populars. En aquesta època col·laborà amb el Sindicat dels Artistes de Concerts, Music-halls i Circs, realitzant concerts i xerrades en el seu suport. El 23 de març de 1920, Georges Guibourg (Georgius), president de la Unió Independent dels Artistes de Music-halls, el va denunciar per «entrebancar la llibertat del treball i per difamació». També va col·laborar en les diferents etapes del periòdic d'André Georges Roulot (Lorulot), de qui era molt amic, L'Idée Libre. Fou membre de la Union Confédérale des Locataires (Unió Confederal d'Arrendataris), organització per a la qual va fer infinitat de concerts i xerrades per a recaptar fons per a la seva caixa de resistència, i entre 1922 i 1923 fou secretari de la seva IX Secció de la Federació d'Arrendataris del Sena. El desembre de 1923 sa companya, Henriette-Marie Lacoste-Abrial, va morir al seu domicili del carrer Gérando. Entre les seves cançons, van ser molt populars À bas Biribi, Paroles d'un révolté, Je suis un incroyant, Pourquoi j'vote pas! Monologue, Le droit à l'avortement, Lettre d'un détenu politique, Les renégats, Conseils aux avachis, Guerre à l'alcool, Maternité, Sur la tombe de son gars. Récit de guerre interprété par l'auteur dans les concerts et cabarets parisiens, Chanson pour la paix, Les épaves, En route pour l'abattoir, Trimardeur, C'est la rafle, Aprés la grève, Les dons de Jésus, Hymne aux prolétaires, Pierreuse, Jean Misére devant le Christ, Les juges, Sonnez! Clairons sonnez!, La chanson des béguins, L'enfer militaire, Révoitons-nous. Monologue, Les trois pleurs de la vie, L'éveil des locataires, Voix des locataires, Les pionniers. Scène de la vie de Biribi, Le soldat devant le peuple, Les prêtes. Étude sur la religion, L'avenir nouveau. Grande scène, Pitié pour les grévistes. Grande scène, etc. Robert Lanoff va morir el 9 d'agost de 1960 al Centre Hospitalari Sainte-Anne del XIV Districte de París (França).

***

Enrique López Alarcón (ca. 1918)

- Enrique López Alarcón: El 22 de juny de 1881 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el poeta, dramaturg, traductor, periodista i escriptor anarquista Enrique López Alarcón, que va fer servir el pseudònim de Guzmán de Alfarache. Era nét de l'empresari i alcalde de Màlaga José Alarcón Luján. Realitzà els estudis primaris a la seva ciutat natal amb els jesuïtes i els secundaris a Archidona (Màlaga, Andalusia, Espanya) i després passà a la Universitat de Granada (Andalusia, Espanya) per a estudiar filosofia i lletres i dret, sense arribar a graduar-se. Visqué a Cártama (Màlaga, Andalusia, Espanya), d'on procedia sa família, i en 1903 es traslladà a Madrid (Espanya), on s'inicià en el periodisme, fortament influenciat pel simbolisme i el modernisme. En aquesta època es relacionà molt amb Marcelino Menéndez Pelayo. En 1909 fou corresponsal de guerra en la campanya militar del Marroc per al diari El Mundo i per aquests reportatges va ser condecorat amb la Creu Roja del Mèrit Militar. En 1911 va ser nomenat membre de l'Acadèmia de Poesia de Madrid i en 1916 l'Ajuntament de Màlaga el nomenà «hijo esclarecido» de la ciutat. En 1918 va ser nomenat director artístic del Teatro Español de Madrid. El desembre de 1931 s'estrenà la pel·lícula Fermín Galán, d'Edgar Neville, basada en un poema seu i de Fernando Alarcón. El 25 de gener de 1932 intervingué, amb Manuel Machado, Eduardo Marquina i Fernández Ardavín, en l'homenatge celebrat al Teatro Español de Madrid a Francisco Villaespesa. En 1935 s'estrenà la pel·lícula Madrid se divorcia, d'Alfonso de Benavides, basada en una novel·la seva. Durant aquests anys formà part de la redacció de nombrosos periòdics (La Acción, La Época, La Esfera, El Intransigente, La Mañana, Mi Revista, El Mundo, La Nación, Nueva Illice, El Nuevo Evangelio, La Tribuna, Voluntad, La Voz, etc.) i en 1915 fundà La Gacetilla de Madrid, que posteriorment prengué el nom Gil Blas. A partir de 1936 es lligà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà de compaginador en el periòdic CNT de Madrid i entra en la directiva de la Societat d'Autors. Després fou redactor de Solidaridad Obrera, especialment la secció «Verdades y mentiras», i en 1937 col·laborà amb poesies i articles en Fragua Social. El 13 de gener de 1938 llegí a l'Ateneu de Barcelona l'assaig «El periodista de la revolución», acte organitzat per l'Ateneu Professional de Periodistes d'aquesta ciutat, i el 4 de desembre d'aquest any participà en l'acte homenatge a Buenaventura Durruti que se celebrà al Teatre Romea de Madrid. El 25 de desembre de 1938 dissertà sobre el tema «Aportación del pueblo español en la estructura social futura», al local del Comitato Anarchico Italiano de Barcelona. Durant els anys bèl·lics oferí nombroses funcions teatrals a Madrid. Quan el triomf franquista era un fet, el 2 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i visqué a Seta (Llenguadoc, Occitània). Pogué emigrar a Amèrica i l'11 de gener de 1940 arribà, procedent de Bordeus (Aquitània, Occitània), a bord del vapor Cuba a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana). A Ciudad Trujillo coincidí amb Manuel Pérez i organitzà programes de ràdio antifeixistes i contra la dictadura franquista. En 1940, per a poder sortir de la República Dominicana publicà el llibre Flor de sonetos. Al Generalísimo Doctor Rafael Trujillo Molina, Benefactor de la Patria, fet pel qual alguns el condemnaren com a apologeta del dictador. A mitjans de 1940, amb el suport de José González Marín, s'establí a l'Havana (Cuba), on fou un dels membres de la Unió d'Excombatents Antifeixistes –col·laborà en el seu òrgan d'expressió Combate–, de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes i del Centre Republicà Espanyol. L'octubre de 1940 oferí a l'Havana la conferència «El espíritu popular de la nueva poètica espanyola». A continuació treballà en la ràdio i va fer classes a escoles privades. Fou un dels redactors de l'Anuario Cultural de Cuba 1943 (1944) i en aquesta època dirigí obres de l'agrupació «Teatralia». En 1945 s'instal·là a Panamà i a la Ciutat de Panamà ensenyà art dramàtic i a Colón (Colón, Panamà) va fer classes al «Colegio Abel Bravo», però va ser ràpidament expulsat per la seva militància i retornà a Cuba. En 1946, juntament amb son cossí José Blasco Alarcón, tingué al seu càrrec un programa sobre política internacional en «Radio O'Shea» de l'Havana. En 1952, després del cop d'Estat de Fulgencio Batista, ingressà com a periodista en el diari de l'Havana de suport a la dictadura ¡Ataja!, on s'encarregà de les seccions «Altavoz» i «Política al vuelo» fins el desembre de 1958. El gener de 1953 signà, amb altres intel·lectuals espanyols residents a Cuba, un manifest antifranquista i contra la instal·lació de bases nord-americanes a Espanya. Després del triomf de la revolució castrista col·laborà ocasionalment en El Mundo. Trobem articles seus en nombroses publicacions cubanes, com ara Bohemia, Combate, DM, Lux, Mañana, Mensuario de Arte, Literatura, Historia y Crítica, El Mundo, Mundo Masónico, El País, Tiempo, etc. Traduí, amb José Ignacio de Alberti, Fígaro, barbero de Sevilla. Comedia en cuatro actos de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais i prologà diversos llibres, molts de temàtica llibertària, com ara Entre los campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) d'Agustín Souchy, España frente al fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en España (1938) de Benigno Bejarano Domínguez, Cipriano Mera, revolucionario (1943) de Miguel González Inestal, Lecturas criolles (1955) de Manuel Cuellas Vizcaíno, i Artículos y discursos (1956) d'Alberto Salas Amaro. És autor de Con o sin mujer (1905), Golondrinas (1905), Constelaciones poéticas (1906), La cruz del carino (1909), Gerineldo. Poema de amor y caballería, representable, en cuatro jornadas, compuesto, en parte, con pasajes del romancero (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Los insaciables. Comedia picaresca en prosa, en cuatro actos (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Las manos largas. Vaudeville en tres actos y en prosa (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Melilla 1909. Crónica de un testigo. Diario de la guerra escrito durante las operaciones militares en el Rif (1911), La tizona. Drama romántico en cuatro jornadas (1914, amb Ramón Godoy y Sala), Sebastián el bufanda o El robo de la calle de Fortuny. Película policiaca en cuatro actos y en prosa (1916, amb José Ignacio de Alberti), El collar de esperaldas (1918, amb José Ignacio de Alberti), La Madre Quimera. Farsa romàntica en cuatro jornadas (1918, amb Ramón Godoy y Sala), Vivir. Drama en cuatro actos (1924 i 1929), La sal de Madrid (1926), Voy a ser cocota (1926), La tragicomèdia de Pepín Cárdenas (1929), Dictadura (1930), La maragata. Zarzuela (1931, amb Alfredo Escosura), La maravilla de Efeso (1933), Paleta. Humorada lírica en tres actos y veinte cuadros (1933, amb Fernando Alarcón), Romancero caballeresco. Comedia melodramàtica a la espanyola, escrita en verso, en tres actos y un epílogo (1933), Los majos del Perchel (1935), Flor de sonetos (1940), Patria (1940), Soy espanyol. Madrigales y sonetos (1940), Martí (1942), Reflejos del sur (1953), etc. Enrique López Alarcón va morir el 28 de novembre de 1963 –molts d'autors citen erròniament 1948– a l'Havana (Cuba) i deixà vídua, Concha Fernández de Villegas, i una filla, Paloma López.

Enrique López Alarcón (1881-1963)

***

Crida a l'amnistia d'Eugène Bévant apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de juny de 1923

- Eugène Bévant: El 22 de juny de 1884 neix a Minzier (Savoia, Arpitània) l'anarquista i pacifista Marie-Eugène Bévant –el llinatge citat sovint erròniament Bévent. Era fill de Pierre Bévant, conreador, i de Marie Pierrette Jeantet, domèstica. Va ser educat en la religió catòlica. Es guanyava la vida treballant de carnisser. Cap el 1902 esdevingué anarquista. El 12 de novembre de 1905, quan s'havia d'incorporar a files per a fer el servei militar en el 30 Regiment d'Infanteria, es declarà insubmís i va ser declarat desertor el 13 de desembre d'aquell any. S'amagà a París (França), on conegué l'anarcopacifista Alphonse Barbé. Pressionat per sos pares, el 13 de gener de 1906 acceptà integrar-se en l'exèrcit i el 6 de març d'aquell any va ser jutjat en consell de guerra per la XIV Regió Militar per insubmissió i condemnat a dos mesos de presó amb llibertat provisional per «deserció a l'estranger en temps de pau». Enviat a la caserna, desertà quatre dies després. Es refugià a Suïssa, on va restar any i mig. Freqüentà els cercles anarquistes i el gener de 1907 participà en una campanya antimilitarista contra la nova llei militar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), fet pel qual va ser expulsat del país el desembre de 1907. Passà a Alemanya, on entrà en contacte amb els cercles llibertaris. Tres anys més tard, va ser declarat «indesitjable» i el 31 de desembre de 1907 desembarcà a Londres (Anglaterra). A la capital britànica formà part del Grup d'Insubmisos i Desertors (Georges Ozon, A. Pedu, P. Robert, Marcel Viriaut, etc.). El seu domicili, al carrer Manette, va ser utilitzat pel Grup d'Estudis Socials (GES) per a distribuir la revista artística anarquista Action d'Art. L'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, no va respondre a la crida general, però dos dels seus germans van ser mobilitzats i tots dos van morir al front. Detingut a Londres per la policia britànica, el 15 de desembre de 1916 va ser lliurat a les autoritats franceses. El 24 de gener de 1917 un consell de guerra a Grenoble (Delfinat, Arpitània) el condemnà a cinc anys de treballs públics, pena que va ser suspesa i enviat al front el 12 de febrer de 1917 amb el 140 Regiment d'Infanteria. Desertà novament el 15 de març de 1917 i s'amagà a París. Amb Alphonse Barbé participà activament en activitats pacifistes del grup «Les Amis du Libertaire». El 25 de desembre de 1918 va ser novament detingut a París i tancat a la presó militar de Grenoble. El 8 de març de 1919 va ser condemnat a sis mesos de presó i 500 francs de multa pel Tribunal d'Apel·lació de París per «declaracions alarmistes». El 28 de juny de 1919 intentà evadir-se, però es trencà la cama esquerra i va quedar esguerrat d'aquesta la resta de sa vida. Novament jutjat en consell de guerra, el 18 d'agost de 1920 a Grenoble, va ser condemnat, malgrat el testimoni al seu favor d'Alphonse Barbé, a 18 mesos de presó i enviat a un batalló disciplinari (Biribi) a Algèria. El periòdic Le Libertaire va obrir una subscripció popular al seu favor. El 2 de setembre de 1920 va ser traslladat al Fort Saint-Nicolas de Marsella (Provença, Occitània) a l'espera del seu trasllat a Algèria. El 21 de setembre de 1920 va ser integrat al Taller de Treballs Públics de Bugia (Bugia, Algèria Francesa; actualment Algèria). El seu testimoni va ser recollit en el fullet Les anarchistes et le cas de conscience, publicat per la Unió Anarquista (UA). Després d'aconseguir mesos de remissió de pena, l'1 de gener de 1924 va ser destinat al 6 Batalló de Caçadors a Peu. El 19 de maig de 1924 va ser posat en llibertat a la penitenciaria militar d'Aïn Beïda (Oum El Bouaghi, Algèria Francesa; actualment Algèria), però l'exèrcit l'exigí l'acompliment de dos anys de servei militar suplementari a les penes de presó. El Comitè de Defensa Social (CDS) es va mobilitzar, sense èxit, per aconseguir la seva amnistia. Va ser integrat en el 159 Regiment d'Infanteria Alpina acantonat a Briançon (Provença, Occitània), però, a causa de la seva lesió a la cama, va ser enviat el 25 d'abril de 1924 al 14 Esquadró del Tren d'Equipatges. El 22 d'octubre de 1924 desertà novament i es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), des d'on va enviar un relat de la seva història a Le Libertaire que va ser publicat en el número del 4 de novembre de 1924. Sembla que va ser novament detingut en 1926 a tancat a Albertville (Savoia, Arpitània) i que els anarquistes Émile Bauchet i Claude Content idearen un pla per a la seva evasió que fracassà. El 22 de juny de 1934 va ser esborrat dels registres de controls de deserció. A finals dels anys trenta va estar subscrit al periòdic anarquista SIA, òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Eugène Bévant va ser trobat mort el 2 d'agost de 1961 al seu domicili, al número 17 del Passage Cardinet, del XVII Districte de París (França).

***

Necrològica de Josep Ferrater Añó apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de febrer de 1969

- Josep Ferrater Añó: El 22 de juny de 1891 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Jaume Ferrater Añó. Sos pares es deien Josep Ferrater Oller, jornaler, i Teresa Añó Cortés. Quan era molt jove començà a treballar en la indústria del vidre a Mataró (Maresme, Catalunya), on va conèixer Joan Peiró Belis al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Cooperativa del Vidre. Per la seva militància va haver de treballar a diverses regions peninsulars (Sevilla, València, Barcelona, etc.) sempre com a obrer vidrier. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va veure obligat a exiliar-se a França i a París es casà amb la militant anarquista francesa Marguerite Louise Laversin. En 1932 retornà a Mataró i reprengué la seva feina en la Cooperativa del Vidre. Durant la guerra civil va ser perseguit pel sector republicà contrari a la col·lectivització. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Givors, on treballà en la seva feina de vidrier. El maig de 1945 s'integrà en la Federació Local de Givors-Chasse la CNT, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Josep Ferrater Añó va morir morir l'1 de desembre de 1968 al seu domicili de Givors (Lió, Arpitània). Son germà Jaume Ferrater Añó també va ser vidrier i confederal.

***

Sperinidio Marastoni

- Sperindio Marastoni: El 22 de juny de 1894 neix a Volta Mantovana (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, i després socialista, Sperindio Marastoni. Sos pares es deien Luigi Marastoni i Caterina Lonati. Es guanyava la vida com a fuster i ebenista i estava casat amb Teodolinda Messerani, amb qui tenia un infant. L'agost de 1924 arribà a França i s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), on visqué al número 7 del carrer Chabrier. A partir de 1926 va ser fitxat per la policia, que el 1935 el qualificava com a anarquista «violent i lluitador». La policia el va assenyalar en diversos informes. El 30 de novembre de 1932 boicotejà amb altres companys (Agabitti, Bidelli, Ceola, etc.) la conferència celebrada al Relais Fleuri de Niça organitzada per la feixista societat «Dante Alighieri». Posteriorment s'acostà a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i a «Giustizia e Libertà» (GL). Quan esclatà la Guerra d'Espanya, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on el 13 d'octubre de 1936 s'enrolà en el Batalló «Garibaldi» de la I Companyia, participant en diverses batalles (Cerro Rojo, Madrid, Casa de Campo, Pozelo, Boadilla, Mirabueno, Majadahonda, Araganda, Guadalajara, Brunete, Osca, Belchite, Fuente de Ebro, etc.). Posteriorment va ser destinat a la Brigada «Garibaldi» a intendència de l'Estat Major (Brunete, Osca, Belchite, Fuente de Ebro, etc.). Va ser hospitalitzat perquè una antiga malaltia pulmonar s'agreujà i 1 de gener de 1938 retornà a França. L'agost de 1940 va ser expulsat i lliurat a les autoritats feixistes italianes que el condemnaren a cinc anys de confinament a l'illa de Ventotene. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Volta Mantovana. A partir de 1953 visqué a Albaredo d'Adige (Vèneto, Itàlia). Sperindio Marastoni va morir el 15 de febrer de 1955 a Volta Mantovana (Llombardia, Itàlia). El Consell Regional de Llombardia el condecorà amb la «Medalla d'Or a la Memòria», amb motiu del quarantè aniversari de la Guerra Civil espanyola.

Sperindio Marastoni (1894-1955)

***

Necrològica de Joan Rigat Vila apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de gener de 1972

- Joan Rigat Vila: El 22 de juny de 1894 neix a Llanars (Ripollès, Catalunay) –algunes fonts citen erròniament Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya)– l'anarcosindicalista Joan Rigat Vila. Sos pares es deien Francesc Rigat i Teresa Vila. Paleta de professió, quan era molt jove s'afilià al Sindicat Únic d'Arts i Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Ribes de Freser, on va exercir diversos càrrecs de responsabilitat orgànica i col·laborà en el setmanari confederal comarcal Sembrar amb cròniques locals. El gener de 1936 representà la CNT de Ribes de Freser en la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrada a Barcelona (Catalunya). Fou president de les Joventuts Llibertàries de Ribes de Freser. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Milità en la Federació Local de Sent Sefrian de la CNT. En 1947 va ser delegat al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Concepció Tatjé. Joan Rigat Vila va morir, a resultes d'una malaltia cardíaca, el 28 de novembre de 1971 a Sent Sefrian (Aquitània, Occitània).

---

Continua...

---

[21/06] Confer�ncia de Besnard - Louvigny - Oliva - Rothen - Nogales - Fantozzi - Baril - Gilioli - Meseguer - P�rez Mart�nez - Lisbona - Moyse - Mu�oz Congost - Garc�a Alapont - Friedlaender - Cler - Martini - Abramowski - Fosset - Remiro - Capuana - Pedreira - Comastri - Ballano - Gu�mard - Garnier - Pay�n - Verdier

Sun, 21 Jun 2026 11:36:11 +0200

[21/06] Conferència de Besnard - Louvigny - Oliva - Rothen - Nogales - Fantozzi - Baril - Gilioli - Meseguer - Pérez Martínez - Lisbona - Moyse - Muñoz Congost - García Alapont - Friedlaender - Cler - Martini - Abramowski - Fosset - Remiro - Capuana - Pedreira - Comastri - Ballano - Guémard - Garnier - Payán - Verdier

Anarcoefemèrides del 21 de juny

Esdeveniments

Ressenya de la conferència publicada en el diari saragossà La Voz de Aragón del 23 de juny de 1931

- Conferència de Pierre Besnard: El 21 de juny de 1931 l'anarcosindicalista Pierre Besnard, aleshores secretari de la Confederació General del Treball – Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de França, fa a l'Ateneu de Madrid (Espanya) la conferència «Esencia y plan constructivo del sindicalisme revolucionario». Besnard criticà durament el sistema capitalista i, després de palesar el fracàs de tots els sistemes polítics, des del feixisme al comunisme, assegurà que l'únic sistema possible factible és el plantejat per l'anarcosindicalisme.

Naixements

"Sans patrie"

- Émile Louvigny: El 21 de juny de 1864 neix a Sugny (Vresse-sur-Semois, Namur, Valònia) el militant socialista i després anarquista Émile Louvigny. Instal·lat a les Ardenes franceses, es va adherir d'antuvi al cercle d'estudis socialistes «L'Étincelle de Charleville» (L'Espurna de Charleville), abans d'integrar-se en el grup anarquista dels «Sans Patrie» (Els Sense Pàtria). Arrestat per la policia per les seves activitats militants, va ser finalment expulsat el 2 de març de 1894 cap a Bèlgica, on continuarà la militància. A Brussel·les en 1906 va participar en la creació d'un periòdic anarquista, Jean Misère. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'expulsió d'Alfonso Oliva apareguda en el diari de Troyes Le Petit Républicain de l'Aube del 21 de febrer de 1895

- Alfonso Oliva: El 21 de juny de 1870 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Alfonso Oliva –també citat Alphonse Oliva. Es guanyava la vida treballant de tipògraf. En 1894, després de patir nombroses denúncies a Nàpols, va ser condemnat a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) a 75 dies de presó per «insubordinació». Després de ser condemnat en rebel·lia a una pena de presó de 14 mesos a Itàlia per «propaganda anarquista», passà a Suïssa, on va ser expulsat de Lugano (Ticino, Suïssa). Es traslladà a França, on a Annemasse (Savoia, Arpitània) treballà a la impremta Chamlet. Detingut a Annemasse i tancat a la presó de Bonneville (Savoia, Arpitània), l'11 de febrer de 1895 la Prefectura de l'Alta Savoia decretà la seva expulsió de França i passà a Suïssa. Després d'un temps a Ginebra (Ginebra, Suïssa), s'establí a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), on treballà amb el tipògraf anarquista Fernandino Germani (Mimmuccio). Posteriorment s'instal·là amb sa companya a Bienne (Berna, Suïssa), on abandonà el seu allotjament sense pagar al propietari. El 23 de setembre de 1898, juntament amb altres 35 anarquistes, es va decretar la seva expulsió de la Confederació Helvètica arran de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria a mans de l'anarquista Luigi Luccheni. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Édouard Rothen (ca. 1921)

- Édouard Rothen: El 21 de juny de 1874 neix a Orbe (Vaud, Suïssa) el propagandista anarcocomunista Édouard Charles Hotz, més conegut com Édouard Rothen. Sos pares es deien Gottlieb Hotz i Susanne Rothen. Quan encara era un infant de pit sa família s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on restarà gairebé tota sa vida. Fins als 15 anys assistí a l'Escola Superior i després son pare el deixà amb un tender a l'engròs perquè aprengués les tresques del comerç; però els seus interessos eren ben diferents i s'estimava més amagar-se darrere els sacs de patates per llegir. Quan tenia 17 anys sos pares moriren i trobà amb dos germans menors per criar; aleshores agafà com a complement una feina de comptable. Apassionat de la música, col·laborà en Le Pavé Marseillais, on sota el pseudònim de Gillet de Juhés va escriure crítiques sobre concerts i obres teatrals. A través del director d'aquesta publicació, Xavier Raynaud, amic de Sébastien Faure, conegué Victor Louis (La Trémolière), enquadernador i antic gerent del periòdic anarquista L'Agitateur, que en aquell moment dirigia Le Cri de Marseille i en el qual passà a col·laborar. Cap al 1900 marxà a París, on treballà 18 mesos en la Companyia de Tramvies, alhora que prova sort en el món periodístic, però, no volent realitzar concessions, abandonà la idea de fer-se gasetiller a París i retornà a Marsella. En 1904 signà, amb Émile Gravelle, Henry Zisly, Émile Armand, Jean Marestan, Marie Kugel. Louis Gremeret i altres, el «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». En 1912 va ser nomenat cap del Servei de Contenciós de la Companyia de Tramvies de Marsella. Membre del Grup d'Estudis Socials, fou classificat en aquesta organització, amb Jean Marestan, amb el qual s'havia lligat força, i Bougearel, com a «comunista llibertari». Abans i després de la Gran Guerra, va fer conferències àcrates a Marsella. Va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, redactant diversos articles (Èlite, Grammaire, Ignorantin, Indiscipline, Instruction populaire, Littérature, Musique, Politique, Romantisme, etc.). També va escriure en nombrosos periòdics llibertaris i esquerrans, com ara L'Ère Nouvelle (1901-1911) –fundat per Émile Armand i Marie Kugel, germana d'Esther Diener, sa companya–, L'Idée Anarchiste (1924), Le Semeur de Normadie (1923-1936), Le Semeur contre les tyrans, La Vie Ouvrière –setmanari de la Confederació General del Treball (CGT)–, Contre-Courant, Clarté, La Conquête du Pain, etc. A finals dels anys vint, amb Théodore Jean i Jacques Casanova, s'adherí al «Grup d'Amics de La Voix Libertaire», de Martial Desmoulins, que havia conegut en 1927. En aquests anys col·laborà en La Voix Libertaire, amb articles en nom de la Federació Anarquista Provençal, i en l'òrgan pacifista La Patrie Humaine, de Victor Méric. En 1934 albergà son amic Max Nettlau en una de les seves passades per Marsella. Arran del desencadenament de la Revolució espanyola, col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937). Entre els seus llibres destaquen Os esmagados. Peça em um acto (1906, en portuguès), Politiciens. Pièce en un acte (1909), L'art et le peuple (1910), La liberté individuelle (1929), La politique et les politiciens. Una duperie, des dupeurs (1934 i 1992), Panem et circenses (1934, contra les curses de braus), La propriété et la liberté (1934) i Max Nettlau. Une belle figure de l’anarchie (1935). Sa companya fou Esther Diener. Édouard Rothen va morir el 26 de maig de 1937 al seu domicili del barri de Saint-Julien de Marsella (Provença, Occitània). Sébastien Faure –a qui havia ajudat força en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste– li reté un homenatge en Le Libertaire. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica de Fernando Nogales Márquez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 11 de febrer de 1962

- Fernando Nogales Márquez: El 21 de juny de 1882 neix a Oliva de la Frontera (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Fernando Nogales Márquez. Sos pares es deien Manuel Nogales i María Márquez. Fill d'una família molt pobra, no pogué anar a l'escola. Analfabet, aprengué a llegir tot sol i començà a acumular una bona cultura autodidacta. En 1914 era membre del Partit Reformista (PR), fundat dos anys abans per Melquíades Álvarez, i era secretari, amb Andrés Gómez García, del Centre Reformista de la localitat. En 1917 estava subscrit als periòdics anarquistes Los Nuestros i La Voz del Campesino, periòdic aquest en el qual col·laborà en 1932. Obrer surer, organitzà al seu poble el sindicat del seu sector de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fet pel qual va ser perseguit pels patrons i el clergat local. Son germà José fou comunista. En 1932 col·laborà econòmicament en la Comissió Pro CNT. El 29 de novembre de 1934, com a vocal de la Junta Directiva de la Societat de Ramaderes i Llauradors «La Benefica» d'Oliva de la Frontera, juntament amb altres membres d'aquesta, s'entrevistà a Madrid (Espanya) amb el ministre d'Agricultura Manuel Jiménez Fernández. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Antifeixista local i quan l'ocupació de la població per les tropes franquistes aconseguí passar a Portugal, per retornar immediatament a la zona republicana i integrar-se en la lluita contra el feixisme. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Gèmas (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població i, quan aquesta desaparegué, en la de Marsella (Provença, Occitània). Malalt i sense família, Fernando Nogales Márquez va morir el 5 de gener –algunes fonts citen erròniament el 5 de febrer– de 1962 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Gino Fantozzi

- Gino Fantozzi: El 21 de juny de 1891 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'escultor anarquista Gino Fantozzi. Sos pares es deien Pio Fantozzi i Onorabile Tavoli. Es guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra, població amb una gran tradició llibertària. En 1914 s'adherí al grup anarquista «Germinal» de Volterra, format especialment per artesans de l'alabastre (Guelfo Guelfi, etc.). Participà activament en les accions del Bienni Roig (1919-1920) i el desembre de 1931 va ser inscrit en la relació de persones a detenir en «determinades circumstàncies». En 1935 s'integrà en la Federació Nacional Feixista dels Artesans, però un informe policíac de la Prefectura de Pisa dubtava del seu canvi polític. En 1940 encara estava vigilat. Durant la II Guerra Mundial, després de la tràgica mort del seu fill Sante, comunista i comissari polític del destacament partisà «Otello Gattoli», caigut el 29 de juny de 1944 en un enfrontament amb els alemanys a Guardistallo (Toscana, Itàlia), s'adherí al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), però l'abandonà desil·lusionat arran de les mesures polítiques preses pels comunistes durant la postguerra. Posteriorment entrà a formar part, com Piero Bulleri, del grup anarquista «Germinal» de Volterra. Gino Fantozzi va morir el 26 de febrer de 1966 a Volterra (Toscana, Itàlia). El seu testimoni va ser recollit en el llibre col·lectiu L'uomo e la terra. Lotte contadine nelle campagne pisane (1992).

***

Foto policíaca de René Baril apareguda en el diari parisenc La Matin del 13 de novembre de 1925

- René Baril: El 21 de juny de 1892 neix al X Districte de París (França) l'antimilitarista i anarcoindividualista René Antoine Baril –a vegades citat erròniament com Barril–, conegut com Aubier. Era fill natural de la jornalera Joséphine Alexandrine Saussant i va ser reconegut per Paul Jean Louis Marius Baril pel matrimoni de la parella celebrat el 18 de juny de 1895. Es guanyava la vida com a lampista. El 31 de gener de 1917 va ser detingut amb André Chaumard, Alfred Joriot, Félix Hautelard i Fernande Richir, companya de Benoît Broutchoux, per haver distribuït a la via pública el manifest «Du charbon ou la paix» (Del carbó o la pau), signat per «Un grup de mares de famílies». Processat per aquest delicte, el 19 de març va ser condemnat a quatre mesos de presó per propaganda antimilitarista i per «alarmisme», el seus companys a tres mesos i Richir a quinze dies. L'1 de maig de 1917 va ser alliberat de la presó de La Santé i immediatament participà en la manifestació d'aquell dia. El 20 de maig d'aquell any participà en l'excursió campestre a l'estany de Villeneuve (Illa de França, França) organitzada pel grup de «Les Amis de Ce qu'il faut dire» del XX Districte de París; durant aquesta sortida, en la qual va participar una trentena de persones (Louis Descarsin, E. Armand, Ferlin, Raoul Vigo, Grandin, Floscher, Laubie, etc.), s'exercità, segons la policia, tirant a un arbre amb una pistola Browning que portava, i al tren que els portà a París, els excursionistes cridaren consignes, com ara «A baix la guerra!», «Visca l'anarquia!», «A baix Poincaré l'assassí!», tot cantant himnes revolucionaris com L'Internationale, Ni Dieu ni maître o Révolution. En 1917 fou un dels signants d'un manifest a favor dels «socialistes maximalistes i anarquistes russos». Durant els anys vint milità en la Federació de Joventuts Anarquista (FJA). El març de 1921 va ser detingut, amb Albert Duchardes i Raymond Hans, militants també de l'FJA, per haver distribuït un pamflet titulat «À la jeuneusse française» (A la joventut francesa), i tancat a la presó de La Santé; com que la culpabilitat no va poder ser demostrada, fou posat en llibertat provisional. El 20 de maig d'aquell any el seu domicili, juntament amb el d'una dotzena de militants antimilitaristes més, va ser escorcollat per la policia sota l'acusació de «provocació de militares a la desobediència». El 28 de juliol de 1921 va ser detingut per la publicació de l'article «Contra una loi d'infamie» (Contra una llei d'infàmia), aparegut en el número del 15 de juliol de La Jeunesse Anarchiste, òrgan de l'FJA, i acusat de «provocació a l'assassinat». En aquesta època fou administrador gerent d'un número de La Jeunesse Anarchiste, en substitució de Gaston Bouvet, empresonat per un article aparegut en el número anterior. El febrer de 1923 figurava en una llista de militants anarquistes desapareguts del departament del Sena i buscats per la policia. El 25 de juliol de 1925 es casà a Le Mans (País del Loira, França) amb Marthe Blanche Louise Bignon. El 12 de novembre de 1925 va ser detingut al barri parisenc de Belleville, juntament amb Aimé Griffon, i ambdós acusats de formar una banda de desvalisaments de xalets de la regió parisenca. El 9 d'abril de 1932 es casà a Hodenc-en-Bray (Picardia, França), població on residia, amb Louise Derivery. En aquesta època va ser condemnat en diferents ocasions per caçar i venda ambulant sense permís. René Baril va morir accidentalment el 10 de febrer de 1964 a Crillon (Picardia, França).

***

Rivoluzio Gilioli durant la Revolució espanyola

- Rivoluzio Gilioli: El 21 de juny de 1903 neix a Rovereto sul Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Italia) l'anarquista Rivoluzio Gilioli, conegut com Barbetta pel barbó que portava. Fill d'una família nombrosa de nou germans –tots portaven noms d'allò més revolucionaris (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Sovverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta)–, sos pares es deien Onofrio Gilioli, empresari de la construcció i un dels militants anarquistes més destacats de la seva ciutat, i Maria Pelliciari. Després d'estudiar a l'Escola Tècnica de Carpi es traslladà a continuar els estudis a Mòdena, on fou un dels membres més actius del moviment llibertari local. En 1919 va se nomenat secretari de les Joventuts Anarcocomunistes i va ser contractat per fer de comptable en la Cambra del Treball de Mòdena, encara que continuà estudiant a l'escola nocturna per aconseguir el títol de mestre. Com a secretari de les Joventuts Anarcocomunistes desenvolupà una intensa tasca propagandística amb conferències i reunions a diverses localitats de la regió –l'agost de 1920 hi havia 40 grups anarcocomunistes amb més de 1.200 adherits–, activitats també promogudes per la Federazione dei Communisti Anarchici (FCA, Federació dels Comunistes Anarquistes). També participà en el desenvolupament de l'anarcosindicalisme, sobretot dels sindicats de jornalers, paletes i mecànics. El desembre de 1919 assistí al congrés constitutiu de la Unione Giovanile Rivoluzionaria Italiana (UGRI, Unió Juvenil Revolucionària Italiana) celebrat a Parma. Durant la nit del 15 al 16 de maig de 1920 es va veure implicat en el robatori de sis metralladores FIAT, de dues capses de municions i d'altres materials bèl·lics de la Caserna Núm. 2 de Mòdena per a defensar-se amb elles en les manifestacions obreres –el 5 d'abril d'aquell any a San Matteo della Decima els carrabiners havien assassinat Sigismundo Campagnoli, un dels principals anarquistes de Bolonya, i ferit 45 companys–, però a causa d'una delació la policia detingué 26 anarquistes i dos socialistes revolucionaris, dels quals en processà 25 a Piacenza i en condemnà 13 a penes de presó. Amb Egisto Colli, altre company anarquista de Mòdena, aconseguí fugir de la captura i refugiar-se a domicilis de companys bolonyesos. Es van mantenir en contacte amb la militància de Mòdena a través del Comitè de Defensa Llibertària (CDL) de la Unió Anarquista Italiana (UAI), però finalment s'exilià a França. Condemnat en rebel·lia, l'abril de 1925 una amnistia anul·là la pena. El juny de 1920 creuà clandestinament la frontera i, d'antuvi, s'establí a París i, després, a la zona nord. A Lens trobà feina de paleta en una obra i després entrà com a comptable en una fonda propietat d'un italià. En 1921 hi arribà son pare Onofrio i l'any següent la resta de sa família, instal·lant-se a Fontenay-sous-Bois, a l'Illa de França. Amb sa companya i futura esposa, la francesa Marie Lucie Lequet, marxà a Bèlgica, però retornaren a París, on treballà en la construcció. Més tard participà en la companya de suport a Mario Castagna i Ernesto Bonomini, anarquistes acusats i condemnats per matar dos feixistes a França, i fou el comptable del Comitè per l'Alliberament de Castagna. També en aquesta època participà en la campanya de protesta contra la condemna a mort dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1928 va ser contractat per una empresa de la construcció com a encarregat en una obra i fou enviat al departament dels Pirineus Orientals per dirigir les tasques de construcció d'un tram de la via fèrria París-Tolosa-Barcelona. En aquesta obra conegué nombrosos exiliats espanyols de la dictadura de Primo de Rivera i poc a poc aprengué el castellà i s'interessà pels problemes socials de la Península, publicant fins i tot en 1931 un article sobre el tema en Guerra di Classe. Viatjà en diverses ocasions a Barcelona (Catalunya) per establir contactes i per acompanyar sa germana Siberia i Renzo Cavani que havia passat a la clandestinitat i volia establir-se a la capital catalana. De bell nou a París, treballà en una obra de reconstrucció de l'estació del metro de la plaça de la República, alhora que reprèn la seva activitat militant, participant en nombroses manifestacions i prenent la paraula. El 30 de juliol de 1931 la policia francesa el qualificà, en el seu «Butlletí de Recerca. Suplement de Subversius», com a «anarquista a detenir i escorcollar». A partir de l'octubre de 1932, amb Camillo Berneri i Antonio Cieri, promou la publicació del quinzenal anarquista Umanità Nova, que s'edità a Puteaux, i que fou suspesa per les autoritats franceses, després de sis números, el gener de 1933. Aquest periòdic va ser substituït per La Protesta, però ell no va entrar en la redacció davant el temor de ser expulsat de França, ja que un mes abans havia estat detingut per la policia durant una conferència anarquista i havia rebut una amonestació. El 12 de febrer de 1934 participà en la vaga general antifeixista convocada a França arran dels incidents esdevinguts el 6 de febrer a París quan un grup feixista intentà prendre per assalt la Cambra dels Diputats, escamot que va ser rebutjat pels fusells de la Guàrdia Republicana. Mentrestant havia estat contractat com a director de les obres per a la construcció d'un palau al carrer parisenc de La Fontaine, on va poder donar feina a diversos companys anarquistes en les obres (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Umberto Tommasini, Domenico Ludovici i Luigi Righi). El 2 de gener de 1935 va ser expulsat de França, juntament amb Angelo Damonti, però gràcies a les seves amistats i contactes entre els socialistes francesos, aconseguí la suspensió del decret amb pròrrogues trimestrals renovables. Entre 1935 i 1936 participà activament en la campanya de reivindicació del dret d'asil i entre el 20 i el 21 de juny de 1936 assistí al Congrés Internacional pel Dret d'Asil celebrat a París. El novembre de 1935 la policia política feixista italiana envià un informe on deia d'ell que «desenvolupa una intensa activitat anarquista i assisteix a totes les reunions de la regió parisenca». Participà activament en l'organització del Conferència d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus, que es va celebrar entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 a Sartrouville, col·laborant en les seves principals comunicacions i presentant una pròpia («Informe Barbetta»). D'aquest congrés sortirà el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juny de 1936 redactà amb Virgilio Gozzoli i Ernesto Bonomini un manifest contra la guerra colonial italiana a Etiòpia, que va ser llegit durant una reunió d'anarquistes italians de la regió parisenca i que després va ser completat per Sébastien Faure i publicat en nombrosos periòdics en llengua italiana i francesos. El 19 de juliol de 1936, el mateix dia de l'aixecament feixista a Espanya, va ser contractar per una empresa parisenca per a portar les obres d'ampliació del port de Dunkerque. D'antuvi, per problemes familiars, posposà la sortida cap a la Península. Amb Cieri, s'ocupà a París d'organitzar les sortides de voluntaris. El mateix juliol de 1936 realitzà una missió a la frontera francobelga amb Umberto Marzocchi, on, amb el suport d'Hoche Meurant a Wattrelos i de Mario Mantovani a Brussel·les, recuperà armes per a la Revolució espanyola, armes que van ser portades a Tolosa de Llenguadoc per Alphonse Tricheux i passades a la Península. El setembre de 1936, amb Cieri, assistí a la reunió de grups antifeixistes italians a París, on es va decidir la creació de la Brigada Internacional «Garibaldi», subordinada al Partit comunista, fet que desencadenà la protesta dels delegats anarquistes i dels del moviment «Giustizia e Libertà». El novembre de 1936 decidí partir cap a la Península i el 5 de desembre arribà amb un grup de companys a Barcelona, on ja eren sos germans Equo i Seberia, son pare Onofrio i son company Renzo Cavani. Inscrit en la Secció Italiana de la Columna Ascaso, de Barcelona marxà al front aragonès, a Almudébar. Per la seva experiència tècnica, va ser enviat com a capità per comandar una companyia d'enginyers, desenvolupant no només tasques militars, sinó també civils (camins, ponts, obres públiques, etc.) al servei de les col·lectivitats d'Aragó. Després dels fets de «Maig de 1937» i arran de conèixer l'assassinat del seu amic Camillo Berneri, decidí restar al front convençut del que s'hi jugava a la Península. Amb la militarització de les milícies, va ser nomenat comandant de la Companyia d'Enginyers de la 28 Divisió. El 16 de juny de 1937, mentre realitzava una visita d'inspecció al lloc de Terraza, a Carrascal, a prop d'Osca, va ser ferit per una bala feixista. Rivoluzio Gilioli va morir el 21 de juny de 1937, el dia del seu aniversari, en un hospital de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri barceloní de Montjuïc davant un grup de nombrosos companys. En 1984 Claudio Silingardi publicà la biografia Rivoluzio Gilioli. Un anarchico nella lotta antifascista (1903-1937). Actualment existeix un Grup Anarquista «Rivoluzio Gilioli» a Mòdena.

Rivoluzio Gilioli (1903-1937)

***

Lluís Meseguer Ramos

- Lluís Meseguer Ramos: El 21 de juny de 1905 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Meseguer Ramos. Llaurador de professió, en 1931 fou un dels membres del Centre Obrer de Massalió, amb sos germans Josep i Pere i altres companys (Antoni Carceller Inés, Ramon Cuella Gimeno, Domènec Orgillés Bañolas, Pau Orona Piquer, Juli Prades Perfagés, Ramon Jacint Prades Ribera, etc.), que l'integraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). També, amb sos germans i altres companys (Lluís Bala Berge, Lluc Fuertes Vallespí, Isidor Orgillés Sariñena, Bartomeu Plancho Guàrdia, Enric Puyol Bala, Francesc Ripollès Blasco), fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de la localitat. Participà activament en els fets revolucionaris de 1933 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), fets pels quals va ser perseguit per les autoritats i hagué de passar a la clandestinitat. El juny de 1935, encara en fuita, la Guàrdia Civil escorcollà el seu domicili i li requisaren una escopeta de caça, munició, una màquina de carregar cartutxos i llibres anarquistes. Abans del cop militar feixista de 1936 vivia amb sa companya, Adela Fuster Prades, i sos dos infants, Campoamor i Ramona, al número 13 del carrer Humbría. Després de l'alliberament del seu poble de mans feixistes, va treballar a Vall-de-roures en l'organització de la Federació Comarcal de Col·lectivitats del Matarranya, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Formà part de les dues col·lectivitats que es crearen al poble. Amic de Joan Baptista Albesa Segura, de Vall-de-roures, formà part del seu grup de dinamiters de les columnes confederals fins la caiguda del front aragonès. Amb sa família, a partir del 7 d'abril de 1938, es refugià a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser mobilitzat per a treballar en una unitat d'obres i fortificacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família. Va ser internat al camp de concentració de Bram. Jutjat en consell de guerra per les autoritats feixistes a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per «adhesió a la rebel·lió», va ser declarat en rebel·lia. Lluís Meseguer Ramos va morir el 26 de juliol de 1985 a Lunèl (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Luisa Pérez Martínez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 23 de febrer de 1988

- Luisa Pérez Martínez: El 21 de juny de 1909 neix a Manzanera (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luisa Pérez Martínez. Era filla de Miguel Pérez i de María Martinez. Filla d'una família benestant, es decantà pel moviment anarquista. Exiliada, tingué com a company l'anarcosindicalista Florentino Estallo Villacampa. En el exili francès, participà activament en els anys cinquanta, amb son company, en l'organització d'activitats clandestines del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la secció Jurídica del Secretariat Intercontinental (SI). Luisa Pérez Martínez va morir el 23 de desembre de 1987 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), població on residia, i va ser enterrada tres dies després en aquesta població.

***

Antonia Lisbona Celma

- Antonia Lisbona Celma: El 21 de juny de 1914 neix a la Codonyera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista María Antonia Lisbona Celma. Filla de família llibertària, sos pares es deien Francisco Lisbona, obrer forner, i Pilar Celma. A partir de 1922 visqué amb sa família a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) i quan tenia 18 anys començà a treballar de serventa. Posteriorment s'ocupà de la cura d'infants a Saragossa (Aragó, Espanya) i a Barcelona (Catalunya). El juliol de 1936 retornà a Calanda i participà en les activitats de les Joventuts Llibertàries, en el grup teatral «Renacer» i en la col·lectivitat local. El desembre de 1937 es casà amb l'anarcosindicalista Miguel Grau Caldú. Quan el triomf franquista es trobava a Barcelona i el febrer de 1939 va ser detinguda i empresonada fins el novembre d'aquell any. En 1940, amb son fill Germinal de quatre mesos, va ser novament detinguda pel grup d'informació franquista del seu poble i internada al convent de Les Corts que servia aleshores de presó de dones. A resultes de les denúncies realitzades pels feixistes de Calanda, el 25 de gener de 1943 va ser jutjada en consell de guerra i condemnada a 30 anys de presó. Va ser especialment acusada d'haver participat el 14 de setembre de 1936 en l'incendi del convent i de les imatges religioses de Calanda. Com que hi anava armada, va ser també acusada d'haver participat aquell mateix dia en l'execució de 14 persones dretanes del poble. Va ser tancada a la presó de les Corts de Barcelona, a Reus (Baix Camp, Catalunya), a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i a la presó de Predicadoras de Saragossa. Son fill Germinal va ser assassinat pels franquistes a la presó. El desembre de 1945, en la revisió del seu procés, obtingué la llibertat condicional, que es va fer efectiva el 2 de febrer de 1946. Sos pares i son germà Leandro havien estat assassinats pels franquistes. L'abril de 1946 passà a França i es pogué reunir a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) amb son company que no veia des que es casaren. La parella visqué a les poblacions occitanes de Los Sarrassins, Castèlmairan i Montalban, abans d'establir-se definitivament, a partir de 1950, a Forques, on s'integrà en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La parella tingué quatre infants (Manuel, Leandro, Margarita i Amapola). Amb son company va escriure els llibres autobiogràfics Luchas, amor, esperanza (dos vidas unidas). Relato biográfico de Miguel Grau y Antonia Lisbona (1988) i Memorias completas (1911-1991) (1996). Antonia Lisbona Celma va morir el 3 de maig de 2012 a Forques (Rosselló, Catalunya Nord).

Antonia Lisbona Celma (1914-2012)

***

D'esquerra a dreta: Ted Kavanagh, Albert Meltzer, Arthur Moyse i Jim Duke (Brighton, 4 d'octubre de 1969)

- Arthur Moyse: El 21 de juny de 1914 neix al comtat de Wexford (Irlanda) l'artista i escriptor anarquista Arthur Moyse. Son pare, marí mercant, es va perdre al mar i l'Estat va enviar una nota amb 5 lliures i amb una oferta de feina per sa mare com a netejadora; sa família es va instal·lar a Shepherd's Bush, a l'oest de Londres (Anglaterra), on va viure la resta de sa vida. Als 14 anys va ser expulsat de l'escola per ingovernable i durant la seva joventut va participar en tota mena d'activitats esquerranes. El 4 d'octubre de 1936 va participar en la batalla de Cable Street quan diversos grups antifeixistes van evitar la marxa del British Union of Fascists (BUF, Unió Britànica de Feixistes), liderat per Oswald Mosley, pel barri londinec d'Est End, poblat amb una important comunitat jueva. Va fer feina en una fàbrica fins al seu tancament en 1939 i després va ser reclutat per l'Exèrcit. Va participar en diverses accions bèl·liques, inclòs aterratges amb aerotransportats a Arnhem (Holanda) en 1944. Va acabar en un tribunal de guerra en dues ocasions per insubordinació –la veritat és que en una d'ellas va ser jutjat per les seves «relacions» amb l'esposa d'un coronel. En acabar la guerra, va acabar fent de conductor d'autobús, feina que va agafar amb orgull proletari. Va prendre part en la lluita sindical i va destacar com a orador dels típics mítings improvisats a l'Speakers' Corner (Racó de l'Orador) de Hyde Park, alhora que col·laborava en l'editorial anarquista «Freedom Press». Artista i dibuixant autodidacte, va convertir-se en un destacat crític d'art. A partir de la dècada dels seixanta va participar activament en la vida literària al voltants de la llibreria Better Books al Soho londinenc. Va realitzar dibuixos, caricatures, pintures i collages per a tota mena de publicació alternativa, però molt especialment, entre els anys seixanta i els vuitanta, per al periòdic anarquista Freedom, pel qual també va fer de crític d'art. A finals de 1970 va crear la revista mural ZeroOne, que el Museu Britànic va demanar insistentment per al seu arxiu; també va muntar una Galeria ZeroOne als banys de «Freedom Press». Va tenir una especial relació amb les galeries artístiques Flowers, realitzant exposicions de diversa índole. En 1979 l'Arts Council britànic va adquirir la seva obra Private View. En un viatge a Moscou va realitzar una espècie de happening que va consistir en buidar una ampolla de pixats al mig de la Plaça Roja per mostrar el seu menyspreu al sistema opressiu dels països del Pacte de Varsòvia; altra acció que li agradava realitzar era repartir propaganda anarquistes als porno-shop del Soho londinenc, fet que li va portar més d'un disgust. En 1987 va participar en la il·lustració del llibre «Wobbly»: 80 years of rebel art i l'any següent en la de The heretic's handbook of quotations. Entre el 21 i el 30 d'octubre de 1994 va participar en el festival «Anarchy in the UK 94. Ten days that shook the world». Entre les seves obres literàries podem destacar The golden convolvulus (1965), Wildly flowering (1968), More in sorrow: six short stories (1976), Fragments of notes for an autobiography that will never be written (1982), entre d'altres. Era conegut pel seu amor pels cans petits, que portava a totes les manifestacions i actes, i que incloïa sovint a les seves obres artístiques. La mort de la seva última cussa, Vicki, coincidint amb la seva decadència física, el va fer perdre el gust a la vida. Va passar els dos últims anys de sa vida al seu pis de Shepherd's Bush, envoltat de pols, còmics, primeres edicions i revistes. Arthur Moyse va morir el 22 de febrer de 2003 a Londres (Anglaterra). No va deixar testament i la propietat dels dibuixos estan en litigi; molt probablement acabin a mans de l'Estat britànic, un fet que hagués irritat el seu autor.

Arthur Moyse (1914-2003)

***

José Muñoz Congost

- José Muñoz Congost: El 21 de juny de 1918 neix a Melilla (Nord d'Àfrica) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista José Muñoz Congost, que va fer servir el pseudònim Xaume d'Ost. Sos pares es deien José Muñoz Botella, dependent, i Esperanza Congost Pérez. S'introduí en el moviment anarquista, amb Benjamín Cano Ruiz, a través de les Joventuts Llibertàries d'Alacant i després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estudiant de magisteri, cap al 1937, quan estava a punt de obtenir el títol de mestre, després d'un any d'interinitat i de pràctiques en una escola estatal, fou cridat per fer de mestre a l'Escola Racionalista d'Alacant, aleshores força massificada, juntament amb Carmen Bernabeu, Matilde Forner i Modestro Izquierdo, entre d'altres. Fou responsable de les Missions Culturals de la Federació Universitària d'Estudiants (FUE) i membre de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL). Durant la guerra civil fou un dels promotors de la Federació Ibèrica d'Estudiants Revolucionaris (FIER), creada arran d'una conferència nacional portada a terme entre el 5 i el 12 de desembre de 1937 a València i patrocinada per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va ser un dels responsables del periòdic alacantí Liberación (1937-1939), òrgan de la CNT-FAI-FIJL, que dirigí i potencià fins al punt de donar-li periodicitat diària –en les seves pàgines polemitzà amb José G. Morato sobre les activitats teatrals de la FUE. També col·laborà en Anarquía (1937), butlletí de les Joventuts Llibertàries del barri alacantí de les Carolines. En acabar la guerra pogué embarcar amb l'últim vaixell («Stanbrook») que salpà des d'Alacant fins a Orà. Al nord d'Àfrica fou internat per les autoritats colonials franceses del govern de Vichy al camp de concentració saharià de Hadjerat M'Guil. Amb l'Alliberament s'establí a Alger (Algèria), on en 1946 dirigí Solidaridad Obrera. Impulsor del «Círculo García Lorca», en 1947 fou nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries d'Àfrica. Aquest mateix any va fer mítings a Orà. El 13 de desembre de 1947 respongué durament des del periòdic Ruta l'article de l'exanarquista Serafín Aliaga Lledó «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», publicat al periòdic comunista Nuestra Bandera. En els anys cinquanta s'instal·là a Marroc i durant els anys seixanta, a Casablanca, portà, amb Juan Jimeno Montalbán, Vallés, Fernández i Vizcaíno, l'associació cultural «Armonía» i dirigí el seu grup teatral. En 1958 publicà, amb Manuel Carmelo Eustiquiano, Horizontes. Boletin de divulgaciones, ciencia, sociologia, arte. En 1964 marxà a França i, després de tres anys a Péronne, establí definitivament en 1967 a Llemotges. A França començà de paleta, però es jubilà en 1981 com a enginyer. Al continent participà en la major part dels congressos i plens de la CNT de l'Exili i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va fer mítings i conferències tant a França com, després de mort Franco, a la Península. L'estiu de 1971, amb Frederica Montseny Mañé i Vicent Llansola Renau, representà el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de París. En 1972 col·laborà en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista. Entre 1972 i 1979 fou secretari de l'AIT i director dels seus òrgans (AIT, Bulletin d'Information de l'AIT, Information AIT, Infos AIT). En aquests anys col·laborà en el butlletí de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). En 1986 fou nomenat director del setmanari Cenit i prologà el llibre de Cristóbal Vega Álvarez La libertad encadenada: fragmentos del diario de un poeta preso. Trobem textos seus en Adarga, Anarquía, Anarres, Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Fuego, Icaria, Ideas-Orto, Mar y Tierra, Nervio, Nosotros, La Protesta Obrera, Ruta, Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'AIT: La Internacional del sindicalismo revolucionario (1976, amb altres), Vigencia del anarcosindicalismo (1982), El anarquismo en Alicante (1868-1945) (1986, amb altres), Del cero a la revolución social. Reflexiones y ensayo (1988), La AIT a través de sus congresos. El debate anarcosindicalista (1988), Por tierras de moros. El exilio español en el Magreb (1989), etc. Sa companya, des de 1936, fou Rosa Pastor Vicario, amb qui es casà el 26 de setembre de 1950 a Alger. José Muñoz Congost va morir el 18 de maig de 1996 a l'Hospital Universitari de Llemotges (Llemosí, Occitània).

José Muñoz Congost (1918-1996)

---

Continua...

---