Anarcoefem�rides

[06/10] �L'Associazione� - �La Feuille� - Confer�ncia de Pelletier - Ple Bujaraloz - �Le Monde Libertaire� - �La premsa llibert�ria de clandestinitat (1939-1975)� - Loutrel - Morel - Dumont - Bernadou - Sassi - Mall�gol - Radigales - Regad - Carreras - Rexach - Fiamberti - Mannin - Bregliano - Souvenance - Caparr�s - Per�n - Simal - Garc�a Pons - Pall�s - Baudin - Dupichaud - Carranque - Castillejo - Gil Calvo - Trigari - Wisner - Cuello - Bosque - Lavaur - Ayora - Tena

Tue, 06 Oct 2026 12:38:17 +0200

[06/10] «L'Associazione» - «La Feuille» - Conferència de Pelletier - Ple Bujaraloz - «Le Monde Libertaire» - «La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)» - Loutrel - Morel - Dumont - Bernadou - Sassi - Mallégol - Radigales - Regad - Carreras - Rexach - Fiamberti - Mannin - Bregliano - Souvenance - Caparrós - Perón - Simal - García Pons - Pallàs - Baudin - Dupichaud - Carranque - Castillejo - Gil Calvo - Trigari - Wisner - Cuello - Bosque - Lavaur - Ayora - Tena

Anarcoefemèrides del 6 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de L'Associazione

- Surt L'Associazione: El 6 d'octubre de 1889 surt a Niça (País Niçard, Occitània) el primer número del periòdic anarcocomunista clandestí L'Associazione. Periodico settimanale. Publicat en italià per la colònia anarquista italiana exiliada, va ser dirigit per Errico Malatesta i la gerència la portava Giacomo Faraut, amb el suport de Galileo Palla (Venerio Landi). El novembre de 1889 Malatesta, que es trobava clandestinament a Niça, encalçat per la policia fugí a Londres (Anglaterra), des d'on s'editaren els següents números del periòdic a partir del quatre. En les seves pàgines advocà per la creació d'un Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR). En sortiren 7 números, l'últim el 23 de gener de 1890. Malatesta edità quatre publicacions en la «Biblioteca dell'Associazione»: Appello (Niça, 1889), La politica parlamentare nel movimento socialista (Londres, 1890), Fra contadini (Londres, 1890) i In tempo de elezioni. Dialogo (Londres, 1890).

***

Un exemplar de La Feuille

- Surt La Feuille: El 6 d'octubre de 1897 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcopacifista realitzat en la seva totalitat per Zo d'Axa, La Feuille. Com el seu nom indica aquest pamflet de periodicitat irregular és un full amb el recto il·lustrat per litografies de vuit artistes de talent (René Hermann-Paul, Maximilien Luce, Théophile Steinlen, Adolphe Léon Willette, Charles Léandre, Léon Couturier i Louis Anquetin) i el verso amb un article de Zo d'Axa. Fins al seu últim número, el 25 del 28 de març de 1899, Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. S'han realitzat tres edicions facsímils del periòdic: la de 1900, editada per l'a Société Libre d'Édition des Gens de Lettres, sota el títol Les feuilles de Zo d'Axa; la de 1978, publicada per Le Vent du Ch'min amb una introducció de l'artista àcrata Léo Campion; i una última edició en 2000 editata per Du Lérot amb un prefaci de Béatrice Arnac-d’Axa.

***

Cartell de la conferència de Madeleine Pelletier [placard.ficedl.info]

- Conferència de Madeleine Pelletier: El 6 d'octubre de 1920, a la Sala du Foyer (95, rue de Charonne) del Districte 11 de París (França), la psiquiatra i feminista Madeleine Pelletier imparteix una conferència-debat sota el títol «La dictadura del proletariat a Rússia». L'acte, dirigit a totes les escoles socialistes, fou organitzat pel «Foyer du XIè», grup d'obrers lligats al moviment anarquista i a la publicació Le Libertaire. Pelletier, que en la seva adolescència havia format part de grups anarquistes, aleshores militava en la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO); el desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament.

***

Membres de la Columna Durruti a Bujaraloz

- Ple Extraordinari de Bujaraloz: El 6 d'octubre de 1936 se celebra a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), seu del Quarter General de la «Columna Durruti», el Ple Extraordinari de Sindicats i Columnes del Comitè Regional d'Aragó, Rioja i Navarra de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Assistiren 174 representants dels sindicats cenetistes de 139 pobles aragonesos, del Comitè Nacional de la CNT i de diferents columnes confederals («Columna Durruti», «Roja y Negra», «Los Aguiluchos», «Columna Carod-Ferrer», etc.), a més de nombrosos militants de la CNT de Catalunya. Hi eren presents els màxims representats de les columnes, com ara Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Ortiz Cristóbal Aldabaldetrecu, Julián Merino, etc. La convocatòria d'aquesta important reunió corregué a càrrec de Francisco Carreño, Pablo Ruiz i Julián Merino, i el Ple havia de debatre la posició a adoptar sobre una hipotètica col·laboració amb els òrgans de govern republicans o sobre la necessitat de crear, al marge dels governs republicans, Consells Regionals de Defensa vinculats de manera federada a un Consell Nacional de Defensa que exerciria de govern central i així poder sustentar de manera segura les conquestes revolucionàries. Tots els representants admeteren la necessitat de crear un Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA), però les diferències es manifestaren sobre el seu caràcter i l'amplitud de les seves competències. Mentre els sindicats dels pobles veien necessari la creació d'un poder civil que garantís als aragonesos la gestió de la reraguarda i la direcció de la guerra enfront de les intromissions de les milícies acantonades a les comarques, és a dir, un nou òrgan que tingués competències absolutes en tots els àmbits –justícia, obres públiques, indústria, agricultura, propaganda, transports, ordre públic, sanitat, educació, economia i guerra– («Comandament Únic»), els representants de les columnes, per contra, es mostraren disconformes amb que el CRDA tingués poder de decisió en qüestions bèl·liques. Curiosament destacats militants, com Máximo Franco o Buenaventura Durruti, es mostraren partidaris que fos el CRDA el que portés la coordinació militar. La posició defensada per les columnes, malgrat fos minoritària, s'imposà i el nou òrgan nasqué sense un departament dedicat a la guerra, depenent en aquesta matèria, com fins aleshores, del Departament de Guerra de la Generalitat de Catalunya. Es prengueren a més altres dues decisions complementàries: en el Departament de Guerra de la Generalitat hauria d'haver dos representants del CRDA i es creà també un Comitè de Guerra de les forces militars al front d'Aragó, que assumia la responsabilitat del moviment de les columnes. La composició i funcionament del CRDA es decidiren en una reunió del Comitè Regional de la CNT a Alcanyís. Es fixà provisionalment la seva seu a Fraga i s'acordà la creació de set departaments (Agricultura; Economia i Abastaments; Informació i Propaganda; Instrucció Pública; Justícia i Ordre Públic; Treball; i Transports i Comerç), que assignaren en la seva totalitat a militants de la CNT, a l'espera de la incorporació de dos representants de la Unió General de Treballadors (UGT) i d'un representant dels partits republicans, tal com s'havia acordat en el Ple de Bujaraloz. La presidència del CRDA recaigué sobre el destacat militant anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría.

***

Cartell de Le Monde Libertaire (1977)

- Le Monde Libertaire setmanari: El 6 d'octubre de 1977 el periòdic anarquista editat a París (França) Le Monde Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), mensual des del seu primer número d'octubre de 1954, passa a ser setmanari. En 2004, per a celebrar el seu cinquantè aniversari, el periòdic va publicar un número extraordinari i una antologia del seus millors articles sota el títol Et pourtant ils existent!

***

Cartell de l'exposició

- Exposició «La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)»: Entre el 6 i el 19 d'octubre de 2008 té lloc a la Residència d'Investigadors del CSIC, al carrer Hospital de Barcelona (Catalunya), l'exposició «La premsa llibertària de clandestinitat (1939-1975)», organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) d'aquesta ciutat i amb la col·laboració del Centre Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. La mostra arreplegà un bon recull de publicacions llibertàries que es van editar clandestinament durant el franquisme. Com a complements d'aquesta exposició, el 8 d'octubre es realitzà la conferència-debat «La clandestinitat llibertària durant els anys 60. La lluita de Defensa Interior (DI)», a càrrec de Octavio Alberola, Ariane Grasnac, Lluis Andrés Edo i Carles Sanz; i el 15 d'octubre el debat-col·loqui «La clandestinitat llibertària durant els anys 40 i 50», a càrrec de Manel Aisa i Adolf Castaños. Aquesta mostra va ser exposada posteriorment, entre el 10 i el 19 de desembre de 2008, al local de la Societat Coral «El Micalet» de València (País Valencià), enquadrada en les X Jornades Llibertàries de la Confederació General del Treball (CGT) de València; i entre el 30 de gener i el 8 de març de 2009 a l'Espai Obert de Barcelona, dins del marc del «Febrer Llibertari 2009».

Naixements

Foto policíaca de François Loutrel (1 de març de 1894)

- François Loutrel: El 6 d'octubre de 1857 neix a Batignolles, actualment pertany al XVII Districte de París (França), l'anarquista François Philéas Loutrel. Era fill dels jornalers Désiré Jean Baptiste Loutrel i Marie Anne Merckling. El 18 de setembre de 1880 es casà al XV Districte de París amb Luce Claire Després, de qui acabà enviudant. En aquesta època treballava de jornaler i vivia al número 155 del carrer Saint-Charles de París. L'1 de març de 1894 feia feina de conserge al número 19 del carrer Alphonse de París; detingut en una agafada amb 22 anarquistes més, el seu domicili escorcollat, fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i processat per «associació criminal»; el 7 de març de 1894 va ser posat en llibertat. En 1896 treballava de descarregador. Durant la nit del 19 al 20 de març de 1896, un tal Pierre Huchard, torner metal·lúrgic, arribà begut al seu domicili i cap a la mitja nit va caure al Sena des del pont Mirabeau; segons la policia, André Désiré Loutrel, carreter i nebot de François Loutrel, li donà un cop de bastó i el llança al riu. Durant l'interrogatori, André Loutrel acusà son oncle de complicitat i va ser detingut i tancat durant set mesos preventivament. Després d'un judici celebrat el 24 d'agost a l'Audiència del Sena, l'11 de novembre de 1896 va ser finalment absolt per l'Audiència del Sena i son nebot condemnat a cinc anys de treballs forçats. Aquest cas va ser debatut en la premsa i fins i tot el parlament tractà la qüestió de l'ús i abús de la presó preventiva. Al final de sa vida tenia la residència a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França). François Loutrel va morir el 30 de maig de 1932 a l'Hospital Laënnec del VII Districte de París (França).

François Loutrel (1857-1932)

***

Notícia del processament de Benoît Morel apareguda en el diari parisenc Le Radical del 4 d'agost de 1883

- Benoît Morel: El 6 d'octubre –algunes font citen erròniament el 6 de novembre– de 1861 neix a Le Guérillon (Saint-Laurent-d'Oingt, Roine-Alps, Arpitània) l'ebenista anarquista Benoît Morel. Sos pares es deien Jean-Claude Morel, conreador, i Jeanne-Marie Tomelier. Quan feia poc que havia estat condemnat a dos mesos de presó per haver reproduït una convocatòria de manifestació per commemorar els fets de La Ricamarie del 16 de juny de 1869, el 7 d'agost de 1883 va ser jutjat per l'Audiència del Roine, juntament amb Louis Chautant, com a gerent del petit full revolucionari anarquista de Lió (Arpitània) La Lutte (de l'1 d'abril al 5 d'agost de 1883), sota l'acusació de «provocació a l'assassinat, a l'incendi i al pillatge», i condemnat en absència l'endemà a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. Establert a París (França), en 1889 vivia al número 21 del carrer Lamarck i era secretari del Comitè de Socors a les Familiars i Detinguts Polítics, el tresorer del qual era Gabriel Cabot (L'Argument). En aquesta època col·laborava en el periòdic parisenc Le Ça Ira (1888-1889), fundat per Constant Martin. El 6 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 15 companys i dues companyes, en una agafada policíaca a l'establiment del mercader de vins anarquista Louis Duprat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Henri Dumont (8 de març de 1894)

- Henri Dumont: El 6 d'octubre de 1864 neix a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França) l'anarquista Henri Victor Dumont. Sos pares es deien Joseph Dumont, paleta, i Héloïse Billiard, modista. S'establí a París (França), on treballà de lampista. El 8 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres sis anarquistes (Auguste Aumaréchal, Bourdin, Charles-Émile Jacot, Lucien-Pierre Pemjean, Louis-Victor Pierlay i Paul-François Ridon), per agents de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia a les ordres de oficial de Pau Fédée i el seu domicili, al número 240 del carrer Saint-Jacques va ser escorcollat. El 31 de desembre de 1894 i el 31 de desembre de 1896 el seu nom figurava en uns llistats de recapitulació d'anarquistes aixecat per la policia. Sembla que va ser condemnat en diverses ocasions per «robatori». El 24 de setembre de 1900 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a 10 dies de presó per «ultratges als agents» contra un policia municipal l'1 d'agost anterior al carrer Lyonnais, on vivia. En aquesta època continuava treballant de lampista. En 1901 figurava en el registres policíacs com a desaparegut. Al final de sa vida estava domiciliat a Chelles (Illa de França, França). Sa companya fou Blanche Geneviève Fusil. Henri Dumont va morir el 26 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 2 d'octubre– de 1943 a l'Hospital de Lagny-sur-Marne (Illa de França, França).

Henri Dumont (1864-1943)

***

Notícia sobre Anna Bernadou apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 de gener de 1899

- Anna Bernadou: El 6 d'octubre de 1871 neix a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarquista Marie Anna Bernadou –algunes fonts citen erròniament el llinatge com Bernardou. Era filla de Jean Bernadou, jardiner, i de Jeanne Alis, domèstica. Es guanyava la vida treballant de modista. Es casà amb l'anarquista Pierre Narcisse. En els anys noranta, amb son company, formà part del grup anarquista «Les Vengeurs» de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), que havia estat creat en 1886. En un informe policíac de 1893 va ser qualificada com anarquista molt perillosa, exaltada i capaç de cometre actes violents. En ple «Cas Dreyfus», en una reunió contradictòria celebrada el desembre de 1898 a la Sala Pré-Catelan de Tolosa, amb destacats intel·lectuals (Octave Mirbeau, Francis de Pressensé i Pierre Quillard), que va ser atacada per un grup antisemita, ella, durant els enfrontaments, arrabassà la bandera francesa de les mans d'un antidreyfusard i la va trepitjar mentre plovien cadires i bastonades. El 2 de juny de 1899 va ser condemnada a Tolosa per «ultratges». El setembre de 1905 amb son company s'instal·là a l'escola llibertaria «La Ruche», fundada per Sébastien Faure a Rambouillet (Illa de França, França). En 1911 retornà a Tolosa, després d'haver estats acomiadats de «La Ruche» quan Sébastien Faure es va assabentar que ella tenia el costum d'assotar amb una vara les cuixes dels infants que rondaven el galliner. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Attilio Sassi

- Attilio Sassi: El 6 d'octubre de 1876 neix a Castel Guelfo di Bologna (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarcosindicalista Attilio Sassi, conegut com Bestione. Nascut en una modesta família bolonyesa, on son pare analfabet, Luigi Sassi, era militant internacionalista fortament influenciat per figures com Andrea Costa i Amilcare Cipriani, i sa mare es deia Anna Lucia Selva. Paleta de professió, en 1895 Attilio emigrà al Brasil on d'antuvi treballà a Belo Horizonte i després a les mines de manganès de Minais Girais i de llenyataire. En aquests anys es formà sindicalment amb la lectura d'Arturo Labriola i de Georges Sorel i entrà en contacte amb nombrosos immigrants italians llibertaris. En 1904 retornà a Itàlia i participà activament en l'agitació política a Castel Guelfo i a Imola. Els informes policíacs d'aleshores el qualificaven de «rebel, mal educat, força intel·ligent i de discreta cultura». En 1905 es casà amb Maria Lucia Coraluci, amb qui va tenir cinc infants, tres dels quals van morir molt joves. Entre 1906 i 1907 romangué com a emigrant a Suïssa, treballant de paleta i aconsellant els sindicats locals. De bell nou a Itàlia, establí relacions amb Luigi Fabbri i Errico Malatesta, formant part del grup «Amilcare Cipriani» d'Imola. En aquesta època col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Il Pungolo, La Voce Proletaria i Agitatore. Denunciat per propaganda anticlerical, va ser absolt. En aquesta època estava afiliat a la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), en el corrent del sindicalisme revolucionari, i fou nomenat secretari del Sindicat de Paletes d'Imola. Participà en el Comitè Nacional d'Acció Directa (CNAD) i en 1912 en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI). Amb un gran prestigi arreu d'Itàlia, la seva activitat sindical es desenvolupà especialment a Imola, Crevalcore i Piacenza, on prengué part en la «Setmana Roja» i formà part del comitè de suport als anarquistes antimilitaristes Augusto Masetti i Attilio Moroni. Quan esclatà la Gran Guerra va fer costat el sector antimilitarista, col·laborant en La Voce Proletaria, Guerra di Classe i Volontà, i enfrontant-se fins i tot al carrer amb els partidaris de la intervenció. Durant la postguerra contribuí al desenvolupament de la USI, sempre sotmès a vigilància policíaca i empresonat durant breus períodes de temps. Va fer costat la fuga de desertors cap a Suïssa i l'abril de 1917 participà a Florència, amb altres companys (Armando Borghi, Pasquale Binazzi, Temistocle Monticelli, Virgilio Mazzoni i Torquato Gobbi), en una reunió clandestina de la USI on es decidí imprimir un manifest dirigit al poble revolucionari rus, preparar un pla insurreccionalista i adherir-se al Congrés Internacional d'Estocolm. L'agost de 1917, amb Borghi, s'entrevistà amb dos representants del soviet rus. En substitució d'Enrico Melandri, el setembre d'aquell any fou enviat a Valdarno en nom de la USI per representar 5.000 miners i treballadors. En 1919 obtingué, després d'una vaga d'11 setmanes al crit de «Les mines per als miners», la jornada de sis hores i mitja per als minaires de Valdarno, primers del món a aconseguir aquesta conquesta juntament amb els picapedres del marbre de Carrara. Durant el Bienni Roig participà en un míting juntament amb Errico Malatesta i envià una carta al president del Consell de Ministres Francesco Saverio Nitti amenaçant-lo d'engegar una vaga general si el Govern italià bloquegés el subministrament de paper per al diari anarquista milanès Umanità Nova. El 23 de març de 1921 els minaires de San Giovanni Valdarno s'aixecaren contra els patrons i els feixistes locals, i calaren foc les oficines de la direcció de la Societat Minera, provocant la mort de l'enginyer Agostino Longhi; en el procés judicial, Sassi va ser condemnat a 16 anys de presó i 55 treballadors a diverses penes fins a 30 anys. Després de complir la pena en dures condicions carceràries i sotmès a continus trasllats (Perugia, Spoleto i Portolongone), en 1925 va ser alliberat per un indult, però tres anys més tard va ser confinat a l'illa de Ponça, pena que finalment va ser commutada per una amonestació. Sempre vigilat fins a la caiguda del feixisme, les autoritats certificaren la seva relació amb antifeixistes francesos. Al final de la II Guerra Mundial, en 1945 contribuí a la reconstrucció de la Conferedazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball) i fou nomenat secretari de la Federazione Italiana Minatori e Cavatori (FIMEC, Federació Italiana de Minaires i Picapedrers), sempre defensant el sindicalisme llibertari i l'acció directa. Amb Mario Mari promogué el Comitè Provisional de la Cambra del Treball reunit a Arezzo i a Valdarno. En 1947 col·laborà amb el sindicalista, aleshores comunista, Giuseppe Di Vittorio a Roma, fet que no va ser ben vist pel sector anarcosindicalista. No obstant això, sempre manifestà el seu rebuig al comunisme soviètic. En 1956 va fer el seu últim discurs en el IV Congrés de la CGIL celebrat a Roma. Attilio Sassi va morir el 24 de juny de 1957 a Roma (Itàlia) i el seu funeral va ser compartit per militants de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i del Partit Comunista d'Itàlia (PCI), realitzant el parlament fúnebre Armando Borghi. En 2001 el municipi de Caviglia posà el seu nom a un dels seus principals carrers. En 2008 Tomaso Marabini, Giorgio Sacchetti i Roberto Zani publicaren la biografia Attilio Sassi detto Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957).

Attilio Sassi (1876-1957)

***

Notícia del nomenament d'Alfred Mallégol apareguda en el diari de Brest La Dépêche de Brest del 17 de juny de 1894

- Alfred Mallégol: El 6 d'octubre de 1877 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista Alfred Jean Marie Mallégol. Era fill de Jean François Mallégol, fuster anarquista, i de Marie Jeanne Louise Le Bren. El juliol de 1893 s'instal·là a Lambézellec (actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bratanya) per treballar com a oficinista en les escriptures de l'empresari Le Scanff de Brest; en aquesta època visqué al número 3 de la carretera de París. A Brest mantingué relacions amb el sabater anarquista Meunier, el qual li va lliurar fullets i publicacions anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte, etc.). Sense feina, va ser convençut per Meunier perquè es dediqués a vendre premsa anarquista pels carrers per guanyar-se la vida. El 26 de desembre de 1893 marxà cap a Saint-Nazaire (País del Loira, França), on va vendre premsa llibertària fins el 24 de gener de 1894. En aquesta època treballà a la Companyia General Transatlàntica com a jornaler en la secció de descàrregues de carbó dels vaixells. El març de 1894 va ser detingut per a ser interrogat arran de ser trobat repartint periòdics anarquistes. El juny de 1894 va ser nomenat funcionari auxiliar en la Direcció de les Constructores Navals de Brest i vivia a Lambézellec. Alfred Mallégol va morir el 7 d'agost de 1895 als Hospitals Marítims de Brest (Bro Leon, Bretanya).

***

Necrològica de Ramón Radigales Gombau apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de juliol de 1981

- Ramón Radigales Gombau: El 6 d'octubre de 1884 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Radigales Gombau. Sos pares es deien Miguel Radigales i Martina Gombau. A finals dels anys 1890 començà a participar en les lluites socials d'Aragó i de Catalunya. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1915, amb altres companys, fundà a Esplucs una cooperativa de consum i de producció que permetia la venda directa de les verdures i de les fruites sense intermediaris. En 1917 aquesta cooperativa, sota la repressió, va deixar de funcionar. Aquest mateix any de 1917 morí sa companya i restà amb quatre infants menors de vuit anys que mantenir. Durant la guerra i la revolució participà activament en el col·lectivitat d'Esplucs fins a l'ofensiva franquista de 1938, havent de refugiar-se a Catalunya. En 1939, quan acabà la guerra, retornà a Esplucs i hagué de patir tota mena de vexacions i persecucions, a més del boicot de la patronal que li negava la feina. Enviudà de Josefa Eras Soler. Fugint de la repressió, a mitjans dels anys quaranta emigrà clandestinament a França, amb sa filla i dos néts. S'instal·là a Florença, on milità en la Federació Local de la CNT. En l'exili tingué com a companya Emilia Bastida Fontán. Ramón Radigales Gombau va morir el 21 d'abril de 1981 al seu domicili de Florença (Llenguadoc, Occitània).

***

Signatura de Fernand Regad (1907)

- Fernand Regad: El 6 d'octubre de 1884 neix a Setmoncel (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Fernand Eléonor Regad. Era fill dels lapidaris Julien Hernest Regad i Marie Scholastique Julliard. Es guanyà la vida treballant com sos pares de lapidari, després d'empleat i finalment d'empresari. Entre 1905 i 1906 va ser cridat a files en diverses ocasions, però va ser ajornada la seva incorporació per «feblesa». El 9 de novembre de 1906 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Besançon (Franc Comtat, Arpitània) a 15 dies de presó per «entrebancar la llibertat de treball». En 1907 va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit per «feblesa general». El 26 de gener de 1907 es casà a Saint-Claude (Franc Comtat, Arpitània), població on residia, amb Charlotte Blanche Colomb. Quan esclatà la Gran Guerra, el 16 de novembre de 1914 va ser destinat al 42 Regiment d'Infanteria. Enviat al front, el 16 de juny de 1915 va ser declarat «desaparegut»; presoner dels alemanys, va ser internat a Parchim (Gran Ducat de Mecklenburg-Schwerin, Imperi Alemany; actualment Mecklenburg-Pomerània Occidental (Alemanya). Un cop alliberat, l'1 d'octubre de 1918 passà novament al seu regiment i l'1 d'abril de 1919 va ser desmobilitzat. Empresari a Saint-Claude, el 2 de febrer de 1934 el seu negoci va ser declarat en fallida. En 1935 figurava en el registre d'anarquistes del departament del Jura. Fernand Regad va morir el 26 d'octubre de 1958 al seu domicili de Saint-Oyend de Saint-Claude (Franc Comtat, Arpitània).

***

Bruno Carreras Villanueva (1939)

- Bruno Carreras Villanueva: El 6 d'octubre de 1889 neix a La Puebla de Alfindén (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bruno Carreras Villanueva. Sos pares es deien Felipe Carreras i Cipriana Villanueva. Ebenista de professió, en setembre de 1908 va ser detingut amb altres companys per haver boicotejat uns actes religiosos a Saragossa amb motiu d'una peregrinació a la Basílica del Pilar. En 1919 es traslladà a Santander (Cantàbria, Espanya), on treballà al taller d'ebenisteria Restegui i milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser el president de la Federació Local de Santander d'aquest sindicat. Segons alguns, fou delegat al II Congrés de la CNT («Congrés de la Comèdia»), que se celebrà entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Fou membre del grup anarquista «Nuevo Rumbo» de Santander i el març de 1920 va fer un míting en el seu nom a Torrelavega (Cantabria, Espanya). El 8 d'agost de 1920 va fer un míting a Santander, amb Emilio Rodríguez Julio Roig i Eduardo Romeral, en suport de la vaga de la Companyia Transatlàntica. El 5 de setembre de 1920, també en suport d'aquesta vaga, va fer un nou míting a Santander amb Galó Díez Fernández i Hilario San Miguel. El 11 de febrer de 1921 va ser detingut a Santander amb altres sis companys; empresonats governativament, no van ser alliberats fins el 20 de setembre d'aquell any. El 15 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb altres companys, a Santander per «associació il·lícita» i «estafa» (recaptació de quotes sindicals), però finalment la fiscalia retirà els càrrecs el maig d'aquell any. El novembre de 1922 participà en un míting a Santander i en 1923 era responsable des de Santander del Comitè de Relacions Anarquistes de la Regional Nord. El febrer de 1923 participà en la campanya pro amnistia, intervenint, com a delegat del Comitè Nacional de la CNT, en un míting a la Corunya (la Corunya, Galicia) i el març d'aquell any en un mític pro presos socials al teatre Tamberlick de Vigo (Pontevedra, Galícia). Per tota aquesta activitat, el març de 1923 va ser detingut. El 21 d'abril de 1923 representà Santander en el Congrés Regional de la Confederació Regional del Treball del Nord (CRTN) de la CNT. El 30 de maig de 1923 participà en un míting a Santander amb Joan Peiró Belis i Ángel Pestaña Núñez. El 28 de desembre de 1923 va ser detingut amb Ángel Iturbide per un suposat complot hispanolusità i va ser alliberat l'1 de febrer de 1924. Finalment, en 1924, a causa de la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França, on participà en el Congrés Anarquista de l'Haÿ-les-Roses (Illa de França, França), formà part de Comitè Pro-Presos i freqüentà la Llibreria Social Internacional de París. Entre 1927 i 1928 fou secretari del Comitè Nacional de la CNT a París, en estret contacte amb els conspiradors encapçalats per José Sánchez Guerra y Martínez. En 1927 col·laborà en Acción Obrera i entre 1928 i 1930 en ¡Despertad!. El gener de 1928 participà amb una trentena de militants (Francisco Ascaso Abadía, Joaquín Cortés Olivares, Buenaventura Durruti Domínguez, etc.) en una assemblea de grups anarquistes de llengua espanyola del departament del Sena amb la intenció de preparar un congrés nacional que s'havia de celebrar el 19 de febrer següent. El 16 de juny de 1928 representà els exiliats a França en el clandestí Ple Nacional de la CNT que se celebrà a Barcelona i en retornar a França va ser detingut i empresonat sota l'acusació de falsificació de documents. Secretari dels Quadres Sindicals des treballadores refugiats a França, el setembre de 1930 participà en el Comitè de Quadres Sindicals. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a la Península i ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT. Posteriorment passà a formar part del Partit Sindicalista (PS). Durant la guerra civil, entre el 22 de novembre de 1936 i el 12 de juny de 1937, va ser nomenat comissari general de Madrid i representà el PS en el Comitè Provincial d'Investigació Pública. Formà part de les madrilenyes «Txeca de Fomento» i «Txeca de Bellas Artes». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i l'agost d'aquell any s'exilià a Mèxic. En 1947 era secretari de l'Agrupació de la CNT i administrador de CNT. Entre 1956 i 1966 fou vocal del comitè de l'Agrupació de Militants de la CNT, favorable a la fusió amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT) i al cincpuntisme. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Pere Rexach Paramon apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'abril de 1968

- Pere Rexach Paramon: El 6 d'octubre de 1891 neix en un lloc indeterminat de la Península Ibèrica l'anarcosindicalista Pere Rexach Paramon. Sos pares es deien Bartomeu Rexach i Rosa Paramon. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de Souppes-sur-Loing (Illa de França, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1967 es retirà a la residència de jubilats «La Garenne» de Souppes-sur-Loing. Pere Rexach Paramon patí el 3 de novembre de 1967 una crisi cardíaca i fou traslladat a l'Hospital de Fontainebleau (Illa de França, França), on morí el 27 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 5 de novembre– de 1967.

***

Foto policíaca d'Aldo Fiamberti (1937)

- Aldo Fiamberti: El 6 d'octubre de 1900 neix a Arcola (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Aldo Fiamberti, que va fer servir diversos pseudònims (Carlo Polenta, Carlo Podestà, Daniele Pierotti). Era fill de Ferdinando Fiamberti, cap tècnic de l'Arsenal Marítim de La Spezia (Ligúria, Itàlia), i d'Albina Rolla. Es guanyà la vida treballant en diverses feines (conductor d'automòbil, mariner, etc.). Membre dels grups de combats contra els escamots feixistes, l'11 de juny de 1922 va ser condemnat a 10 dies de detenció per «crits sediciosos». Aquell mateix any, després d'haver-se enfrontat durament a grups feixistes i sota la sospita d'haver llençat bombes contra ells, passà a França. S'establí a Marsella (Provença, Occitània), on va romandre fins a finals de 1927, moment en el qual es traslladà a Oliolas (Provença, Occitània), on continuà amb la propaganda llibertària i contra el règim de Benito Mussolini. El 13 de setembre de 1928 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb ordre de detenció. Posteriorment es decretà la seva expulsió de França. En 1934 restà, sota nom fals (Carlos Podesta), 10 mesos a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) treballant de manobre i freqüentant els cercles i companys llibertaris (Giuseppe Pasotti, Ernesto Tamburini, etc.), tot vivint al domicili de l'anarquista Alphonse Tricheaux, al número 6 del carrer Hirondelle. L'agost de 1936 va ser detingut a Cervera de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord), juntament amb Sergio Sabbatini, quan volien creuar els Pirineus; jutjat, va ser condemnat a final de mes a sis mesos de presó pel Tribunal de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per «incompliment del decret d'expulsió» i «agitació política» –Sabbattini va ser condemnat per la mateixa raó. Un cop lliure, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la «Secció Italiana» de la «Columna Ascaso», majoritàriament anarquista, i després en la 153 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en diversos combats al front d'Aragó (Tardienta, Almudèver, El Carrascal de Huesca). El 30 d'agost de 1937 retornà a França per Portbou i el 8 de setembre arribà a París, on va ser acollit al domicili de la família de la seva companya, l'obrera fabril Marthe Blanchon (Marthe Flamine), al número 38 del carrer Claude-Velfaux. El 2 d'octubre de 1937 va ser detingut com a sospitós d'implicació en un atemptat amb dinamita contra les oficines de la Confederació General de la Patronal Francesa (CGPF), al carrer Presbourg del barri parisenc de l'Étoile, esdevingut l'11 de setembre anterior; declarà la seva innocència, rebutjant els càrrecs i negant-se a declarar sense un advocat. Comptà amb el suport de diverses organitzacions, com ara Federació Anarquista (FA), Le Libertaire, el Comitè de Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT) o la Lliga dels Drets de l'Home. Després d'uns mesos de detenció a la presó parisenca de La Santé, i demostrant-se que l'atemptat era obra d'un escamot feixista, el seu cas va ser sobresegut i va ser posat en llibertat, però novament va ser detingut per «incompliment del decret d'expulsió» i condemnat l'1 de desembre de 1937 pel XIV Tribunal Correccional a sis mesos de presó. Posat en llibertat condicional el 18 de gener de 1938, va romandre a París amb Tintino Persio Rasi i Spartado Rolla i posteriorment s'establí a Niça (País Niçard, Occitània) sota diversos pseudònims (Carlo Polenta, Carlo Podestà, Daniele Pierotti). Cap a mitjans de 1938, demanà asil polític a Mèxic amb l'aval de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), que demanà a la Confederació de Treballadors de Mèxic (CTM) l'ajut per a la seva entrada al país i la d'altres companys anarquistes (Renano Chiappini, Giuseppe Pasotti, Ezio Taddei, etc.) que havien lluitat en la Revolució espanyola. No obstant aquestes gestions, l'asil polític va ser denegat i va restar a Tolosa de Llenguadoc, on en 1940 encara hi romania. En aquesta època, el seu nom va ser inscrit en un llistat d'«anarquistes perillosos», juntament amb altres companys (Umberto Ceccotti, Raniero Cecili, Enea Del Papa, Pietro Fantazzini, Roberto Stanchi, etc.), enviada per les autoritats feixistes italianes a la policia nazi d'ocupació. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. El seu nom apareix en una placa instal·lada en 2014 a Arcola dedicada als voluntaris d'aquesta població que lluitaren en la guerra d'Espanya.

Aldo Fiamberti (1900-?)

***

Ethel Mannin fotografiada per Paul Tanqueray (1930)

- Ethel Mannin: El 6 d'octubre de 1900 neix a Clapham, suburbi de Londres (Anglaterra), la popular novel·lista i escriptora de viatges llibertària Ethel Edith Mannin. D'origen irlandès, fou la major de tres germans de la parella socialista formada per Robert Mannin i Edith Gray Mannin. Començà a escriure quan tenia set anys i als 10 publicà el primer conte. En 1915 acabà la seva educació formal, sempre a escoles públiques, i començà a treballar de taquígrafa per a l'agència de publicitat de Charles F. Highman. En 1917 es convertí en l'editor associat del periòdic esportiu i teatral The Pelican, càrrec que ocuparà fins al 1919, quan aquesta revista deixà de publicar-se. Aquest mateix any es casà amb Alexander Porteous, que també treballava en l'agència Highman i de la qual arribarà a ser el gerent general; d'aquest matrimoni naixeria un fill, Jean. En 1923 presentà la primera novel·la a un concurs literari i malgrat no aconseguí el guardó els patrocinadors li publicaren l'obra. En 1925 aconseguí el primer èxit comercial i de crítica amb la novel·la Sounding brass. En 1930 publicà la seva primera autobiografia, Confessions and impressions, que fou considerada força escandalosa a causa de les descripcions de les seves relacions extramatrimonials i dels seus costums bisexuals. Entre 1934 i 1935 mantingué una intensa, però problemàtica, relació sentimental i intel·lectual amb el poeta William Butler Yeats; també fou amant un temps de Bertrand Russell. A poc a poc es convertí en una autora prolífica –publicà més de cent llibres (novel·les, viatges, autobiografies, llibres infantils i educatius, contes, etc.) i la seva intenció era publicar una novel·la i una obra de no ficció cada any–, alhora que en una dona políticament i socialment compromesa, ja que els seus temes foren la dona treballadora, el feminisme, el sexe, el pacifisme, l'anarquisme, la Guerra Civil espanyola, l'anticolonialisme, l'agnosticisme i altres temes socials. D'antuvi va fer costat el Partit Laborista, però ja durant els anys trenta es va desil·lusionar del socialisme. En 1936 visità la Unió Soviètica i tornà horroritzada del comunisme. Milità en l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), però dins l'anarcosindicalisme i l'anarquisme. Quan esclata la Revolució espanyola, participà activament amb Solidaritat Internacional Antifexista (SIA) i féu costat Emma Goldman, de qui escriurà un assaig titular Red Rose (1941). Dedicava molt poc temps a son marit, estimant-se més la companyia de literats i de polítics de l'esquerra, per la qual cosa el matrimoni entrà en crisi i es divorciaren en 1938. Aquest mateix any es casà amb Reginald Reynolds, un quàquer activista pacifista i amic de Mahatma Gandhi. En 1948 publicà una de les seves novel·les més populars, Late have I Loved thee. Fou una fervent antisionista i sempre es mostrà molt preocupada per la situació dels refugiats palestins, dedicant molts d'articles al tema. En 1958, després de la mort de son segon marit, es dedicar a viatjar arreu del món i a escriure reportatges i llibres infantils. Encara que gran part de sa vida transcorregué a Anglaterra (Wimbledon i Devon), també visqué a Connemara (Irlanda). En 1975 es retirà de l'escriptura. Ethel Mannin va morir el 5 de desembre de 1984 a l'hospital de Teignmouth (Devon, Anglaterra) per les complicacions sorgides després de fracturar-se la pelvis en una caiguda a la seva casa de Shaldon el juliol d'aquell any. Molts lectors de la llengua anglesa es van introduir a l'anarquisme llegint les seves obres.

---

Continua...

---

[05/10] �La Vie Ouvri�re� - M�ting de la CNT - Varlin - Vidal - Wertz - Barsotti - Bochet - Bosche - Crispel - Caglioni - Cunill - Fichet - Serrate - Del Papa - Esgleas - Tort - Blanco - Llorens - Hern�ndez Luna - Tesoro - Boutefeu - Serrano - Berneri - Ram�rez - Dagerman - Pons Llobet - Langlois - Vernet - Enrich - Canal - Liria - Vivancos - S�nchez P�rez - Camp� - Cuello - Biard - Moreno

Mon, 05 Oct 2026 12:42:52 +0200

[05/10] «La Vie Ouvrière» - Míting de la CNT - Varlin - Vidal - Wertz - Barsotti - Bochet - Bosche - Crispel - Caglioni - Cunill - Fichet - Serrate - Del Papa - Esgleas - Tort - Blanco - Llorens - Hernández Luna - Tesoro - Boutefeu - Serrano - Berneri - Ramírez - Dagerman - Pons Llobet - Langlois - Vernet - Enrich - Canal - Liria - Vivancos - Sánchez Pérez - Campà - Cuello - Biard - Moreno

Anarcoefemèrides del 5 d'octubre

Esdeveniments

Portada de La Vie Ouvrière

- Surt La Vie Ouvrière: El 5 d'octubre de 1909 surt a París (França) el primer número de la revista La Vie Ouvrière, editada per Pierre Monatte. D'antuvi bimensual, poc després es va convertir en el setmanari oficial del sindicat revolucionari Confederació General del Treball (CGT). En la seva primera sèrie, fins al 20 de juliol de 1914, serà una revista anarquista i representant del sindicalisme revolucionari, i tindrà més de dos mil subscriptors. Hi van col·laborar Victor Griffuelhes, Cratès, Jean Picton, Schmitz, Alphonse Merrheim, G. Voirin, A. Picart, André Michaux, Elie Murmain, Léon Clément, Henri Normand, Tom Mann, Robert Desailly, entre molts altres. Els anarquistes van continuar col·laborant-hi almenys fins a començaments dels anys vint. La publicació tindrà una llarga vida, interrompuda durant la II Guerra Mundial, però com a òrgan del Partit Comunista Francès (PCF).

***

Aspecte del Teatre Olimpia durant el míting

- Míting de la CNT: El 5 d'octubre de 1919 se celebra al Teatre Olimpia de Madrid (Espanya) un míting d'afirmació sindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi prengueren la paraula destacats militants confederals, com ara Mauro Bajatierra Morán, Francesc España, Alejo Martinón, Josep Molins Montserrat, Ángel Pestaña Núñez, Simó Piera Pagès i Salvador Seguí Rubinat, entre d'altres. A la tarda se celebrà amb alguns dels citats un altre míting sindicalista a la Casa del Poble organitzat per l'Escuela Nueva.

Míting de la CNT (5 d'octubre de 1919)

Naixements

Eugène Varlin

- Eugène Varlin: El 5 d'octubre de 1839 neix al llogarret de Voisins, a prop de Claye-Soully (Illa de França, França), l'enquadernador anarquista i militant de la Internacional Louis-Eugène Varlin. Fill d'una família pagesa pobra, sos pares es deien Aimé Alexandre Varlin i Héloïse Bathilde Duru, i era el major de tres germans i una germana (Louis, Hippolyte i Clémence). Fins als 13 anys anà a l'escola i després entrà en un taller d'un oncle seu a París com a aprenent d'enquadernador, on restarà dos anys. En 1859 fou nomenat capatàs de taller, després d'haver fet feina a sis tallers perfeccionant-se, i a partir de 1962 treballà a ca seva, al número 33 del carrer Dauphine de París. En 1857 participà en la fundació de la Societat de Socors Mutus dels Enquadernadors i entre 1864 i 1865 fou un dels organitzadors de la vaga del sector i, com a reconeixement de la seva tasca, rebé dels seus companys un rellotge d'argent. Més tard fou un dels fundadors de la Societat d'Estalvi i de Crèdit Mutu dels Obrers Enquadernadors, de la qual fou nomenat president. Defensor de la igualtat entre sexes, n'introduí la militant anarquista Nathalie Lemel en el Consell d'administració. A començaments de 1865 s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i col·laborà en Tribune Ouvrière. Entre el 25 i el 29 de setembre d'aquell any fou delegat a la Conferència de Londres de l'AIT, on conegué Karl Marx, i entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 al Congrés de Ginebra, on defensarà el treball de les dones contra la majoria, que volia que aquestes restessin a la llar. En 1867 participà en la creació de la cooperativa «La Ménagère» i en 1868 fundà el restaurant cooperatiu «La Marmite» (8.000 afiliats) i formà part de la Segona Oficina de la Internacional de París, per la qual cosa fou perseguit, detingut i condemnat a tres mesos (d'agost a octubre) d'empresonament que purgà a la presó de Sainte-Pélagie. En 1869, com que les vagues es multiplicaven, crea la «Caixa del Sou» per ajudar els vaguistes. Aquest mateix any, afirmà que la revolució política no era res sense una revolució social i assistí, entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 a Basilea, al IV Congrés de l'AIT, on es pronuncià per la propietat col·lectiva del sòl. En 1870 realitzà una gira propagandística (Lió, Creusot, Lille, etc.) i hi constituí les respectives seccions de la Internacional. El 19 d'abril de 1870 presidí l'Assemblea General de les seccions parisenques de l'AIT i a final de mes va haver de fugir a Bèlgica per escapar de la policia. En tornà a París després de la caiguda de l'Imperi, fou nomenat delegat del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes i comandant del 193 Batalló de la Guàrdia Nacional. Lluità per la defensa a ultrança de París ja que, segons ell, Prússia representava el «monarquisme» que volia anihilar la democràcia. Arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra la política portada a terme pel Govern de Defensa Nacional fou revocat del seu càrrec de comandant i s'ocupà del subministrament d'aliments durant l'hivern del setge parisenc per part de les tropes prussianes. Candidat socialistarevolucionari a l'Assemblea Nacional, no fou elegit el 8 de febrer de 1871. A partir del 18 de març d'aquell any s'ocupà de l'Estat Major de la Guàrdia Nacional a la Plaça Vendôme i, els dies següents, participà en les negociacions amb els ajuntaments de districte. El 26 de març fou elegit membre de la Comissió de Finances de la Comuna i el 21 d'abril passà a la Comissió de Subsistències. El 2 de maig fou nomenat director general de Manutenció i dels aprovisionaments militars. Fou un dels signants del «Manifest de la Minoria» contra el Comitè de Salvació Pública. Durant la «Setmana Sagnant» dirigí la defensa dels VI i XI districtes. Intentà sense èxit oposar-se a la massacre dels ostatges del carrer Haxo i lluità fins el darrer moment en les últimes barricades del barri de Bellville. Quan prenia alè assegut en un banc del carrer Lafayette, fou reconegut per un capellà i denunciat. Detingut pel lloctinent Sicre, fou traslladat a Montmartre a força de cops –un ull li penjava fora de l'òrbita–; quan arribà a la rue des Rosiers, on era l'Estat Major, ja no podia caminar. Eugène Varlin fou afusellat aquell mateix dia, el 28 de maig de 1871, a la rue des Rosiers del barri de Montmartre de París (França) al crit de «Visca la República! ¡Visca la Comuna!» i el seu cos mutilat posteriorment a cops de baioneta. Sicre li robà el seu rellotge i es va fer un adorn. Nombroses escoles, carrers i places de París i de França porten el seu nom.

***

Foto policíaca de Guillaume Vidal (10 de març de 1894)

- Guillaume Vidal: El 5 d'octubre de 1856 neix a Les Buchailles (Telhèda, Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Guillaume Vidal. Fill de família pagesa, sos pares es deien André Vidal i Marie Boulon. Es guanyà la vida treballant de conreador a Telhèda. En 1876 va ser cridat a files, però com tenia un germà a l'exèrcit va tenir pròrroga i finalment no va fer el servei militar. En 1881 s'establí a París (França), al número 63 del carrer Mademoiselle del XV Districte i a partir del 7 de desembre de 1883 visqué al número 71 del carrer de la Glacière del XIII Districte de París. A París treballà de cotxer. El 10 de març de 1894 el seu domicili, al número 5 del carrer Gobelins del XIII Districte de París, va ser escorcollat; detingut, va ser fitxat com a «anarquista» aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de març de 1894 seu dossier va ser remès a les autoritats judicials, les quals el posaren en llibertat el 2 d'abril de 1894. Visqué al número 63 de l'avinguda d'Yvry del XIII Districte de París. Estava casat amb un infant. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Esquela mortuòria de Victor Wertz publicada en el diari ginebrí La Tribune de Genève del 19 de gener de 1933

- Victor Wertz: El 5 d'octubre de 1861 neix a l'edifici del Museu Unterlinden de Colmar (Alsàcia, França) l'anarquista Victor Auguste Wertz. Era fill de Franz Anton Wertz (François Antoine Wertz), guardià del citat museu, i de Madeleine Schweitzer. Es guanyà la vida treballant de tipògraf. Després de viure a Asnières (Illa de França, França), en data indeterminada s'instal·là a Gründstadt (Baviera, Regne de Baviera; actualment Renània-Palatinat, Alemanya), on es casà amb l'alemanya Jeanne Ader. Per pressions policíaques es va veure obligat a abandonar Alemanya. El 10 d'agost de 1892 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on visqué al número 43 de la Route de Chêne i treballà a la impremta de Kündig, al carrer Vieux-Collège de la ciutat. A Ginebra freqüentà els cercles socialistes i anarquistes alemanys. Formà part de la Cambra Sindical d'Obrers Tipògrafs, on es lliurà a la propaganda anarquista. Segons un agent de l'empadronament ginebrí, casa seva era plena de fullets i periòdics anarquistes (Le Freiheit, Le Père Peinard, La Révolte, etc.). Va ser membre del Sindicat de Tipògrafs de Ginebra durant tota sa vida. El 16 de setembre de 1928 morí a Ginebra sa companya Jeanne Ader. Victor Wertz va morir el 17 de gener de 1933 a l'Asil d'Ancians de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on residia, i dos dies després va tenir un funeral religiós a l'església de Saint-Antoine de la ciutat.

***

Alfredo Barsotti (1893)

- Alfredo Barsotti: El 5 d'octubre de 1870 neix a Cascina (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alfredo Barsotti. Sos pares es deien Giuseppe Barsotti i Emilia Baroni. Ebenista de professió, el setembre de 1892 s'establí a Niça (País Niçard, Occitània) i a finals de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes estrangers residents a la ciutat. El 22 de setembre de 1893 es casà amb Felicia Margherita Checchi. Vivia, amb sos germans Gioacchino i Olinto Barsotti, al número 8 del bulevard de l'Impératrice de Russie. L'1 de gener de 1894, juntament amb una quinzena de companys, el seu domicili va ser escorcollat i els tres germans van ser acusats d'«associació criminal». Sobresegut el seu cas, va ser posat en llibertat el 14 de febrer de 1894 després de 45 dies de detenció. Son germà Olinto va ser també posat en llibertat, encara que finalment expulsat, i Gioacchino va ser expulsat del país el 17 de febrer de 1894. En sortir de la garjola, Alfredo Barsotti continuà freqüentant els companys i les reunions anarquistes. Entre el 26 de juny i el 2 d'octubre de 1894 estigué de viatge a Cascina. Durant la tardor de 1894 un informe del Consolat d'Itàlia, que pensava que havia estat confident de la policia a Itàlia, notificava que no havia cap perill en la seva persona, ja que havia abandonat la militància. Demanà la naturalització francesa i l'estiu de 1897 ser esborrat del llistat d'anarquistes estrangers residents a França. El 29 de desembre de 1899 el seu nom va ser esborrat dels registres policíacs, però si li va negar la nacionalitat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Alfredo Barsotti (1870-?)

***

Notícia orgànica d'André Bochet apareguda en el diari ginebrí La Suisse del 14 de setembre de 1918

- André Bochet: El 5 d'octubre de 1870 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista i sindicalista André Bochet. Fill de pares francesos originaris d'Arbusigny (Savoia, Arpitània) establerts a Ginebra des de feia trenta anys. Després de la mort de son pare a finals de 1881 passà a treballar a la cristalleria d'Émile París a Le Bourget (Illa de França, França). En 1889 aprengué l'ofici de capeller al taller d'Arsalaine, al carrer del Temple de París, que a partir d'aleshores serà la seva professió. Cap el 1889 retornà a Ginebra, on visqué al número 7 del carrer Croix-d'Or. Cridat a files en 1890, no es va presentar al sorteig, però va ser declarat exempt de fer el servei militar per fill major de vídua. Segons un informe policíac del 18 de setembre de 1891, es dedicava a vendre pels carrers fullets i premsa anarquista i freqüentava el local de Moïse Ardaine (Maurice), al número 28 del carrer de Montbrillant de Ginebra, lloc de reunió d'un grup d'anarquistes, la majoria desertors francesos i militants d'origen estranger. El 13 de setembre de 1918 va ser nomenat delegat dels obrers fabricants de capells en una reunió celebrada als locals del Departament del Comerç i de la Indústria de Ginebra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura de Jules Bosche (1914)

- Jules Bosche: El 5 d'octubre de 1877 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Jules Victor Bosche. Era fill de Nestor Victor Bosche, tallador, i d'Henriette Alexandrine Habillon, jornalera. Es guanyà la vida com son pare, treballant en un màquina talladora. En 1897 vivia al número 14 del carrer Delaitre del XX Districte de París i cridat a files aquell any per a fer el servei militar, va ser enviat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit per «deformació de la cama esquerra» i destinat a la I Companyia d'Obrers d'Artilleria del 13 Regiment d'Artilleria. En el anys deu vivia al número 31 del carrer Retrait del XX Districte de París i estava inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 10 d'agost de 1914 va ser llicenciat definitivament de l'exèrcit per «bacil·losi de segon grau» i tres dies després es casà al XX Districte de París amb la bordadora parisenca Germaine Picot. En aquesta època seguia treballant de tallador i vivia al número 18 del carrer de la Mare del XX Districte. En 1923 figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Jules Victor Bosche va morir el 24 de febrer de 1948 a Villepinte (Illa de França, França).

***

Léopold Crispel

- Léopold Crispel: El 5 d'octubre de 1877 neix a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) l'antimilitarista i sindicalista revolucionari llibertari, i després comunista, Léopold Crispel. Era fill de Firmin Crispel, boter, i de Marie Glady. Amb 15 anys, ja es guanyava la vida treballant com son pare, de boter, a Bordeus (Aquitània, Occitània). En els anys noranta va ser una dels animadors de la Borsa del Treball de Bordeus i va organitzar un servei mèdic i d'informació sobre assegurances. A principis de segle vivia al número 7 del carrer Lombard de Bordeus. En 1907 era membre de la Magistratura del Treball de Bordeus. El 13 de març de 1909 es casà a Bordeus amb Angèle Biquerie i aleshores vivia amb sa mare –son pare es trobava «absent sense notícies»– al número 4 del Quai Bacalan de Bordeus. En 1910 era el responsable del Comitè de Defensa Social (CDS) a Bordeus. El 13 de febrer de 1910 va ser un dels oradors en un míting de protesta contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. Membre de la Confederació General del Treball (CGT), en 1911 era secretari adjunt de la Borsa del Treball de Bordeus. Aquesta mateix any la policia el tenia inscrit, com a «sindicalista revolucionari» i membre del grup de propaganda antimilitarista anarquista «Études Sociales», en el «Carnet B». El 7 de gener de 1911, en una reunió d'«Études Sociales» celebrada al bar Dubois, reivindicà el sabotatge a les fàbriques i el sabotatge dins l'exèrcit. En aquesta època intentà crear, amb companys francesos i espanyols, un grup intersindical d'agitació a favor d'Émile Rousset, que durant la tardor prengué el nom de «Ni Dios ni Patria». El 13 de novembre de 1911 prengué la paraula en un acte del grup «Ni Dios ni Patria» per protestar contra la repressió espanyola. El 12 de gener de 1912 presidí una reunió en protesta contra la condemna de Rousset. El 23 març de 1912 parlà en una reunió en suport de Rousset celebrada a la Sala Saint-Paul de Bordeus on demanà la supressió dels consell de guerra i de les companyies militars disciplinàries (Biribi). El 28 de setembre de 1912 va ser un dels oradors en una reunió, celebrada a la Sala Athénée de Bordeus, en ocasió de la sortida dels reclutes i contra els consells de guerra i les colònies penitenciàries militars, on participaren tres-centes persones. Segons un informe policíac, entre l'1 i el 3 d'octubre de 1912 hauria rebut cartells i pamflets antimilitaristes de «La Jeunesse Anarchiste». El 9 de novembre de 1912 va fer una conferència als boters a la Sala Philanthropique de Bordeus. El 16 de desembre de 1912 participà en una reunió contra la guerra celebrada al Casino des Lilas, al barri de Caudéran de Bordeus. El 28 de març de 1913 parlà en un míting del CDS contra el rearmament. El 6 d'abril de 1913 participà en una reunió del CDS, celebrada a la Sala Alhambra, contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Presentà la dimissió a la secretaria adjunta quan Joseph Mourgues, secretari general de la Borsa del Treball, va fer aprovar una ordre del dia on es preconitzava una tàctica sindical que excloïa la violència. El 6 de juny de 1913 el seu domicili va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. En 1913, quan André Dumercq n'era secretari, en va fer de tresorer i conseller jurídic de la Unió de Sindicats Obrers de Bordeus i de la Gironda. Entre agost de 1914 i març de 1919 va estar mobilitzat. Després de la Gran Guerra, continuà participant activament en la lluita sindical i política i s'adherí a la Secció Francesa de l'Internacional Comunista (PC-SFIC) i a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), fet pel qual va ser durament criticat a les pàgines de Le Libertaire. En el X Congrés de la Federació de Boteria, celebrat entre el 15 i el 17 d'agost de 1919 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat per unanimitat ponent de la Comissió de Control i criticà durament la col·laboració durant la guerra de certs membres del buró confederal amb el govern. El 6 de juny de 1920 el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat. Entre el 23 i el 26 de setembre de 1920 va ser delegat al XI Congrés de la Federació de Boteria celebrat a París (França). El desembre de 1921, quan la renovació del Buró de la Unió Departamental de la CGT, tots els elegits van ser de la tendència majoritària, però ell, membre de la tendència minoritària, va ser triat com a membre de la Comissió de Control. Amb altres companys (Constant, Georges Gaye,, Lecouve, etc.), s'integrà en la Internacional Sindical Roja (ISR). En 1925, com a secretari de la Federació Obrera Unitària de Boters, reivindicà la unió en un únic sindicat dels boters i dels obrers de cellers. En el congrés de la Unió Departamental de la CGT, celebrat el 2 de maig de 1926, va ser nomenat membre de la Comissió Executiva. El 29 de juliol de 1927 participà en un míting celebrat a la Sala Athénée de Bordeus en suport dels militants anarquistes italoamericans Bartolomeo Vanzetti i Nicola Sacco. En 1928 era membre de la Comissió Executiva de la Unió Local i de la Unió Regional de la CGTU. Com a administrador delegat de la societat «L'Entraide», presentà un informe sobre cooperatives en la reunió del Comitè General de la XIII Unió Regional celebrat el 24 de juliol de 1927 i en el III Congrés de la Unió Local celebrat el 17 de juny de 1928. Sembla que és el mateix Crispel que en 1930 era membre de la cèl·lula comunista de Bergerac (Aquitània, Occitània) i gerent de la cooperativa «Le Réveil Social». Membre de la «Cèl·lula Bacalan», segons la policia, el febrer de 1931 abandonà Bordeus. Es presentà com a candidat comunista a les eleccions municipals del 5 de maig de 1935. Publicà una història del sindicat dels boters en el número del 8 d'abril de 1939 del diari parisenc Le Peuple. Léopold Crispel va morir el gener de 1940 i va ser enterrat el 9 de gener de 1940 a Talença (Gascunya, Aquitània, Occitània).

Léopold Crispel (1877-1940)

***

Luigi Caglioni

- Luigi Caglioni: El 5 d'octubre de 1889 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Luigi Caglioni. Sos pares es deien Giovanni Gaglioni i Lucia Messi. Son germà Alessandro Caglioni també va ser un destacat anarquista revolucionari que esdevingué comunista. Luigi fou un dels membres més actius del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB) de la Unió Anarquista Italiana (UAI), creat l'agost de 1914 per iniciativa de son germà i que fou una organització llibertària autònoma de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) d'aquesta ciutat; del GLB formaven part els anarquistes Giovanni Santo Pasquale Gamba, Vittore Antonio Colla, Romeo Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Declarat no apte quan esclatà la Gran Guerra, el 29 d'abril de 1916 va ser cridat a files i integrat en la I Companyia de Llançaflames del I Regiment d'Enginyers Sapadors i enviat al front, on el febrer de 1917 va ser nomenat caporal. El 21 de maig de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Guerra del XX Cos de l'Exèrcit a 20 anys de reclusió militar i a la degradació per un delicte d'insubordinació (rebuig d'ordres dels superiors), condemna que va ser amnistiada gràcies a un decret del primer ministre d'Itàlia Francesco Saverio Nitti. Llicenciat el 2 de setembre de 1919, retornà a Bèrgam, on va ser constantment vigilat per la policia, sobretot després del Primer de Maig de 1920, quan s'assenyalà en la manifestació portant la bandera anarquista per tota la ciutat fins a la seu de la Cambra del Treball. L'octubre de 1920 s'adherí a la Federació Anarquista de Llombardia (FAL), fet pel qual el seu domicili va ser escorcollat per la policia el 22 d'aquell mateix mes sense que es trobés res digne de menció. En aquests mateixos dies, en ocasió de les eleccions municipals, amb els anarquistes Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i Bernardo Ghibesi, aferrà manifests de la UAI de Llombardia on es feien una crida a l'abstenció. El 19 de novembre de 1920 redactà, signà i envià des de Bèrgam directament al Ministeri de l'Interior un telegrama de protesta contra la detenció d'Errico Malatesta i d'altres companys. Juntament amb son germà Alessandro, entre 1920 i 1921 participà, a la seu de la Cambra del Treball, en la constitució de la secció de Bèrgam de l'Associació Antialcohòlica de Proletaris Excursionistes (AAPE), oposada a l'associació burgesa Unió Obrera d'Excursionistes Italians (UOEI). En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista romà Fede! Durant el matí del 8 de febrer de 1926, quan no era present a la impremta Mariani on treballava, agents de la policia escorcollaren el seu armariet guarda-roba i trobaren amagats alguns cartutxos de gelatina explosiva i dues bombes rudimentàries fetes amb tubs metàl·lics per omplir. Avisat per l'amo de la impremta, fugí immediatament amb bicicleta, ajudat pel company del GLB Gaetano Ghirardi, i passà a la clandestinitat. Les investigacions policíaques per trobar-lo s'estengueren arreu de la província i la policia de Milà (Llombardia, Itàlia) escorcollà el domicili d'Ersilio Belloni, trobant correspondència epistolar amb Ghirardi que l'incriminava i aquest va ser detingut per haver afavorit la fuga; també va ser detingut Carlo Malaschi, acusat pel mateix delicte sense cap fonament. Caglioni arribà a Marsella (Provença, Occitània), passant abans per Milà, on es refugià al domicili d'Armando Papa, i després s'instal·là a París. El 4 de maig de 1926 el Tribunal de Bèrgam el condemnà en rebel·lia a tres anys de reclusió i a un de vigilància; per complicitat, Ghirardi i Egidio Corti van ser condemnats a sis mesos de reclusió. L'última etapa de sa vida la passà a Montreuil (Illa de França, França). Sa companya fou Louise Conti. Luigi Caglioni va morir el 21 de gener de 1928 de tuberculosi a l'Hospital Laennec de París (França).

***

Joan Cunill Cañellas

- Joan Cunill Cañellas: El 5 d'octubre de 1892 neix a Santa Maria del Camí (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Joan Cunill Cañellas –el segon llinatge també citat Canyelles. Era fill de Joan Cunill Frontera, jornaler, i d'Antònia Cañellas Far. Pastisser de professió, treballà al conegut forn de Sant Crist de Palma (Mallorca, Illes Balears). Militant del Sindicat de Pastissers de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera. Va fer el servei militar a Barcelona (Catalunya), on prengué part en una vaga de forners i publicà el pamflet Crónica obrera. De bell nou a Palma, en 1921 es traslladà a Cadis (Andalusia, Espanya) contractat per l'industrial gadità Salvador Robles per a treballar fent mil ensaïmades diàries a la seva reconeguda pastisseria Viena. A Cadis conegué sa futura companya (Catalina Aragón Utrera) i en 1924 es casaren. Poc després la parella comprà a terminis el bar «La Diana», ubicat davant la caserna militar de Santa Elena al barri de Santa María de Cadis, on acudien molts de militars. A Cadis formà part de la CNT local i col·laborà en Mundo Obrero. El mateix dia 19 de juliol de 1936, delatat per un cunyat seu, va ser detingut a la porta del bar, que va ser precintat, i reclòs, primer, a la Presó Provincial i, després, a l'anomenada «Fábrica de Torpedos» del barri de San Severiano, habilitada com a presó. Finalment va ser enviat al Penal d'El Puerto de Santa María. Joan Cunill Cañellas va ser afusellat durant la nit del 22 al 23 d'octubre de 1936 a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i el seu cos llançat a una fossa comuna a Puerto Real (Cadis, Andalusia, Espanya). Sa companya, embarassada i amb quatre filles petites, es traslladà a Palma, però, malalta de tuberculosi, retornà a Cadis per morir en 1945. El seu cas és un dels que conformen l'anomenada «Querella argentina» (querella destinada al Jutjat Nacional del Criminal i Correccional Federal de Buenos Aires per genocidi i/o crims de lesa humanitat).

***

Notícia orgànica d'Octave Fichet apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 20 d'octubre de 1924

- Octave Fichet: El 5 d’octubre de 1898 neix a Prailles (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Octave Émile Fichet, que va fer servir el pseudònim J.-B. La Chesnaye. Era fill d'Étienne Fichet, conreador, i d'Adèle Bourdet, domèstica. En 1916 vivia a Sainte-Neómaye (Poitou-Charentes, França) i treballava d’empleat comercial. En plena Gran Guerra, el 12 d'octubre de 1916 es presentà voluntari a l'Ajuntament de Poitiers (Poitou-Charentes, França) i el 25 d'abril de 1917 va ser destinat al 114 Regiment d'Infanteria i enviat al front. El 18 de juny de 1917 va se evacuat per una pleuresia tuberculosa i passà per diversos hospitals. El 17 de desembre de 1917 va ser reintegrat en la 27 Companyia del 114 Regiment d'Infanteria. El 28 d'octubre de 1919 se li va donar una llicència il·limitada. En els anys vint visqué a Clamart (Illa de França, França), al número 81 del carrer Moulin-de-Pierres. En 1924 era membre del Comitè d'Acció de la Lliga Internacional de Refractaris i participà en la campanya per l'amnistia dels detinguts polítics. El 12 de juny de 1924 parlà en un gran míting per l'amnistia organitzat pel Grup Anarquista de Panti-Aubervilliers celebrat a la Sala de Conferències de Pantin (Illa de França, França). En aquesta època treballava d'empleat en una oficina i vivia al número 9 del carrer Christine del VI Districte de París. El 9 d'agost de 1924 es casà al VI Districte de París amb la modista Marie Jeanne Madronet. El novembre de 1924 assistí al Congrés de la Unió Anarquista (UA). En 1925 era membre de del Grup Universitari dels V i VI Districtes de París i un dels fundadors del grup anarquista «Les Insurgés de la Rive Gauche». En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc L'Insurgé, publicat per André Colomer, i el defensà en la polèmica d'aquest amb Le Libertaire sobre el «Cas Philippe Daudet». En L'Insurgé portà les rúbriques «Chronique du Boul'Mich» i «De Montmartre à Montparnasse» i «D'un jour à l'autre», on parlava de les activitats del seu grup. En 1927 edità el setmanari anarquista «avantguardista» de Clamart La Potence. Artistique, politique et sociale. En 1930 era secretari del grup del V i V Districte de París de la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 6 de novembre de 1931 va fer la conferència «Une tentative de coup d'État est-elle proche? Ses chances. Notre rôle», organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París a la Sala Coopérateurs. En 1934 era secretari dels grups anarquistes del V, VI i XIII Districtes de París, que es reunien en un cafè al número 2 del carrer Descartes del V Districte. El 16 d'octubre de 1934 vivia al número 78 del carrer Emmanuel Sarty de Clamart i el seu domicili figurava en un llistat a verificar per la policia, verificacions que es perllongaren fins als anys cinquanta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Ramón Serrate Pico apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 25 d'agost de 1992

- Ramón Serrate Pico: El 5 d'octubre –oficialment el 6 d'octubre i el certificat de defunció cita erròniament el 4 d'octubre– de 1899 neix a Alcoleja (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Serrate Pico –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Salabert. Sos pares es deien Telesforo Serrate Franquet i Manuela Pico Martín. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. A causa de les seves activitats es va veure obligat a exiliar-se amb sa companya, María Torner, a Barcelona (Catalunya), on continuà amb el seu compromís. Durant la guerra civil fou responsable d'un batalló. Posteriorment, amb sa companya, participà en la col·lectivitat de Castellar del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ramón Serrate Pico va morir el 20 de juny de 1992 al seu domicili Cimòrra (Gascunya, Occitània).

***

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

- Romualdo del Papa: El 5 d'octubre de 1903 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Romualdo del Papa. Sos pares es deien Ugo del Papa, destacat militant anarquista, i Aspasia Ravenna. Des de la seva adolescència formà part del Cercle de Joventuts Anarquistes «Bruno Filippi» de Carrara. El juliol de 1921 emigrà clandestinament a França, establint-se d'antuvi a Brignoles i, a partir de 1927 amb sa companya Henriette Louis Tallandier, a Toló, on tindrà tres infants. A França mantingué un estret contacte amb nombrosos militants italians exiliats, com ara Camillo Berneri, Gino Bibbi o Ugo Boccardi, i participà activament en la lluita antifeixista. Segons la policia francesa participà durant la nit del 24 al 25 de gener de 1922, amb altres tres companys italians, en l'assalt a trets de revòlver contra els duaners que vigilaven un tren de mercaderies i que resultaren ferits. El 19 d'agost de 1924 va ser condemnat a Toló a 25 francs de multa per violències («Afer dels antifeixistes»). En 1935 visqué al barri de les Mouissèques de La Sanha de Mar de Toló, sempre sota l'amenaça d'expulsió. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Durruti. Malalt, el juny de 1937 retornà a França. Treballà a les drassanes de de La Sanha de Mar fins a la declaració de guerra, quan va ser detingut per la policia i tancat al Fort de Sainte Catherine de Toló. El 13 de novembre de 1939 se li obrí expedient d'expulsió, acusat de «líder anarquista» violent i perillós, i enviat al camp de concentració de Vernet. El 17 de setembre de 1941 fou portat per gendarmes francesos a la presó de Menton i lliurat a les autoritats feixistes italianes. El 12 de novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El maig de 1943, en acabar el confinament, retornà a Carrara, on entrà a formar part de la resistència. El 8 de setembre de 1943, arran de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, va fer una crida als soldats de la caserna de Dogali perquè es neguessin a obeir el manament, desertessin i ingressessin en la resistència. Durant les setmanes següents, participà en reunions amb les diverses forces antifeixistes que van constituir un Comitè de Salvació Públic que va esdevenir posteriorment el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), els primers delegats anarquistes del qual van ser, a més d'ell, Renato Viti i Ugo Mazzucchelli. Malgrat tot, gairebé tots els partisans anarquistes, que aleshores eren hegemònics a la regió, estaven en contra de la participació llibertària en el CLN per considerar-lo un instrument «polític». Participà en nombroses accions de la resistència i arran de l'Alliberament de Carrara el febrer de 1945 entrà a formar part, amb altres militants llibertaris (Onofrio Ludovici, Ismaele Macchiarini, Renato i Adolfo Viti, etc.), de la Junta Provisional de Govern que feia les funcions de Consell Municipal. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara, juntament amb Ugo Mazzucchelli, Mario Perossini i Stefano Vatteroni, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que es realitzà a Carrara. Després fou nomenat redactor responsable d'Il 94, òrgan d'expressió de l'FCL de Carrara i del qual només sortiren dos números (15 de setembre de 1945 i 10 de febrer de 1946). Mantingué una dura i llarga polèmica amb Ugo Marzucchelli sobre les seves respectives concepcions d'anarquisme. Romualdo del Papa va morir el 20 de desembre de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia)

***

Germinal Esgleas en l'exili

- Germinal Esgleas: El 5 d'octubre de 1903 neix a Malgrat (Maresme, Catalunya) el militant anarcosindicalista i anarquista Josep Bonós Joan Esgleas Jaume, més conegut com Germinal Esgleas. Sos pares es deien Josep Esgleas Nogués, llaurador, i Rosa Jaume Paradeda. Va passar la seva infància al Protectorat Espanyol del Marroc, on en una razzia de la població autòctona en resposta a les campanyes militars de l'exèrcit espanyol, son pare i un germà seu van ser passats a ganivet. En 1919 es va establir amb sa mare, Rosa Jaume Parareda, a Calella, Malgrat de Mar i Mataró, treballant en la fusta i el tèxtil. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, amb 17 anys serà secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de Calella i empresonat unes quantes vegades. Va començar a sobresortir en 1923 quan comença a fer mítings, es nomenat secretari de la CNT catalana i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT arran del Ple de Mataró de desembre; també va presidir l'assemblea provincial cenetista de Granollers que va analitzar els intents bolxevics de controlar el port barceloní. En 1926 va ser empresonat amb Joan Montseny (Federico Urales), fundador de La Revista Blanca i pare de la que serà sa futura companya Frederica Montseny. Entre 1928 i 1929 va ser empresonat després d'un ple clandestí i després farà de mestre en una escola racionalista del sindicat vidrier de Mataró. Delegat per Blanes, Calella i Malgrat en el Congrés de 1931, va defensar la intransigència política i ideològica de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan va començar la guerra va formar part de la comissió, amb Mascarell i Roca, encarregada de comprar armes; també va representar la CNT en el Departament d'Economia de la Generalitat el juny de 1937, encara que no va prendre possessió. En maig de 1938 va ser membre del Comitè Executiu creat per García Oliver i va ser delegat per la CNT, juntament amb Marianet i Martínez Prieto, al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Quan acabava la guerra va participar en el comitè català de la FAI i el 9 de febrer de 1939 va passar a França. Va ser internat al camp de concentració d'Argelers i després confinat a Combs-la-ville. L'octubre de 1941 va ser detingut i condemnat pel règim de Vichy, el 24 de setembre de 1942, a tres anys i empresonat a Tolosa, Mauzac i Nontron, on va ser alliberat pel maquis el juny de 1944. El novembre de 1944 es va instal·lar amb sa família a Paulhac. Derrotats els nazis, la figura d'Esgleas passa a primer pla en negar-se a cedir la representació de l'anarcosindicalisme a la línia de Juanel, nomenat secretari, fundant-se en el seu càrrec de vicesecretari del Consell General del Moviment Llibertari, tossudesa que responia a la lluita interna de tendències que entre 1943 i 1945 sacsejà la CNT i que va acabar dividint-la. Esgleas considerava que la derrota de 1939 era deguda a l'abandó dels principis anarquistes i es va convertir en un ferm representant de la línia ortodoxa i anticol·laboracionista en uns moments d'evident tensió, línia que es va imposar en el Congrés de París de 1945 i que va portar Esgleas a la secretaria general del Comitè Nacional. Entre 1945 i 1946 va desenvolupar una important campanya de mítings (Tolosa, París, Orleans...). Durant els anys posteriors va ocupar càrrecs del més alt nivell dins del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i va ser delegat en diversos congressos de l'AIT. La seva tendència en l'exili francès va donar nom a la fracció majoritària (esgleisme), direcció força discutida i valorada de manera molt distinta: per a uns representava la regeneració de la CNT i de l'anarquisme i per a altres l'oficialisme immobilista que es va fer ortodox per seguir vivint dels càrrecs retribuïts –els crítics li havien posat diversos malnoms: El Fraile, El Padre Prior, Fray Gerundio de Campazas... La interpretació d'Esgleas va ser dominant en l'exili confederal durant més de trenta anys, a la qual cosa va ajudar notablement el fet que sa esposa fos Frederica Montseny. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista (Cenit, El Combate Sindicalista, Espoir, Luz y Fuerza, Nueva Senda, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, Umbral, Vértice, etc.) i és autor de Decíamos ayer. Verdades de todas horas i Sindicalismo: orientación y funcionamiento de los sindicatos y federaciones obreras (1933). Josep Esgleas Jaume va morir el 21 d'octubre de 1981 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Salvador Tort Fernández

- Salvador Tort Fernández: El 5 d'octubre de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Salvador Tort Fernández. Sos pares es deien Domènec Tort i Teresa Fernández. Obrer d'una fàbrica de teixits, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Andreu de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les milícies confederals i lluità a front d'Aragó. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilia a França i passà pels camps de concentració. Arran de la declaració de guerra contra Alemanya, s'allistà voluntari a Montalban (Guiena, Occitània) en el XXIII Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers de l'Exèrcit francès fins a la seva desmobilització el 9 de setembre de 1940. Durant l'ocupació nazi va està a Vierzon (Centre, França), on va ser detingut; posteriorment aconseguí evadir-se i treballà de llenyataire als boscos del departament de Nièvre, on participà en la Resistència. L'última etapa de sa vida treballà d'obrer en una fàbrica. Salvador Tort Fernández va morir el 7 de gener de 1948 al seu domicili del llogaret de Marchais Chenu (Villeneuve sur Yvonne, Borgonya, França). Son germà Pere Tort Fernández també va ser un destacat militant anarquista.

***

Necrològica d'Alejandro Blanco Muñoz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de març de 1969

- Alejandro Blanco Muñoz: El 5 d'octubre de 1906 neix a Nuévalos (Saragossa, Aragó, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Alejandro Blanco Muñoz. Sos pares es deien Eustaquio Blanco Donoso, jornaler, i Cecilia Muñoz Ortega. Emigrat a Madrid (Espanya) treballà de paleta i en els anys trenta fou un dels militants del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) més destacats. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en les milícies confederals i combaté al front de Guadalajara (Castella, Espanya). Després de la militarització de les milícies, el juny de 1938, va ser nomenat capità de la 72 Brigada Mixta de la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser enviat a treballar pels alemanys a Bedarius, on en 1943 participà en la reorganització clandestina de la CNT (Agrupació Confederal). Després de la II Guerra Mundial treballà de paleta i milità en la Federació Local de Bedarius de la CNT. Alejandro Blanco Muñoz el 14 de febrer de 1969 al seu domicili de Bedarius (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

[04/10] �The Alarm� - �Le Cri des Opprim�s� - De Gaudenzi - Fournet - Castelli - Mougeot - Danio - Dalgara - Ghezzi - Borghi - Ca�izares - Lamberet - Tronchet - Botey - Estela - S�nchez Fuertes - Danussi - Escribano - Granado - Bianco - Corti - Taffet - Gross-Fulpius - Pausader - Salda�a - P�rez Bouzas - Hermosillo - Mariani - Schiaffonati - Vidiella - Arranz - Oca�a - Garrigues - O'Neill - Aparisi

Sun, 04 Oct 2026 09:46:14 +0200

[04/10] «The Alarm» - «Le Cri des Opprimés» - De Gaudenzi - Fournet - Castelli - Mougeot - Danio - Dalgara - Ghezzi - Borghi - Cañizares - Lamberet - Tronchet - Botey - Estela - Sánchez Fuertes - Danussi - Escribano - Granado - Bianco - Corti - Taffet - Gross-Fulpius - Pausader - Saldaña - Pérez Bouzas - Hermosillo - Mariani - Schiaffonati - Vidiella - Arranz - Ocaña - Garrigues - O'Neill - Aparisi

Anarcoefemèrides del 4 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de The Alarm

- Surt The Alarm: El 4 d'octubre de 1884 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista The Alarm, òrgan de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador). Editat per Albert Richard Parsons i sa companya Lucy Parsons. Després de la detenció i l'execució d'Albert Richard Parsons, serà el també anarquista Dyer D. Lum qui continuarà amb la publicació ajudat per Lizzie Holmes. Després d'una interrupció, es tornarà editar a Nova York entre juny de 1888 i febrer de 1889. Encara tornarà a reaparèixer en 1915.

***

Capçalera del segon número de Le Cri des Opprimés

- Surt Le Cri des Opprimés: El 4 d'octubre de 1896 surt a Cherleroi (Hainaut, Valònia) el primer número del setmanari anarcocomunista Le Cri des Opprimés. Organe libertaire paraissant le dimanche. El responsable de la publicació fou l'anarquista, esperantista i neomaltusià Émile Chapelier. La major part dels articles estaven sense signar, però hi trobem col·laboracions d'Émile Chapelier (Adam Prosper), Raoul Henry, Gustave Jacques, Jules Ledoux, Lambert Ledoux, A. Louis, Ferdinand Monier, Salkin, Paul Sosset (Flaustier), A. Theys, Maria Wolvenspengers, entre d'altres. Sembla que només va sortir un altre número, l'11 d'octubre.

Naixements

Notícia de l'absolució de David de Gaudenzi apareguda en el diari parisenc La Loi del 20 de gener de 1883

- David de Gaudenzi: El 4 d'octubre de 1846 neix a Vanzone (actual Vanzone con San Carlo, Piemont, Itàlia) l'anarquista i sindicalista David de Gaudenzi, també citat de diferents maneres (David Gaudenzi, David Degaudenzi, Baron David de Gaudenzi, etc.). Era fill de Giovanni de Gaudenzi i d'Antonietta Balagna. En 1870 ja vivia a Lió (Arpitània), on treballava de llauner i la policia el tenia controlat com a membre del Cercle d'Obrers del Bronze i Llauners. En 1881, quan l'escissió entre socialistes i anarquistes esdevinguda arran del Congrés Regional del Centre celebrat a París (França), entrà a formar part de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), que agrupava la major part d'anarquistes de la zona, i de la qual ocupà una secretaria. En aquesta època vivia al número 21 del carrer Espérance de Lió i estava subscrit al periòdic Le Droit Social. A més d'assistir a les assemblees anarquistes, hi anava com a «curiós» a les reunions bonapartistes i legitimistes. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, amb altres 25 companys, a resultes de les violentes manifestacions de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats lionesos amb explosius d'octubre d'aquell any. En l'escorcoll del seu domicili, la policia hi trobà els estatuts de l'FRRE, una carta del Congrés Obrer de Lió de 1880 i diversos documents relatius al Partit Internacionalista Italià (PII). Implicat en l'anomenat «Procés dels 66», que començà el 8 de gener de 1883 al Tribunal Correccional de Lió, el 19 de gener de 1883 va ser absolt. Malgrat haver deixar d'assistir a les reunions anarquistes d'ençà el seu alliberament, en 1887 i en 1892 figurava en les llistes d'anarquistes a vigilar per part de la policia. Sa companya fou Marie Antoinette Martinon. David de Gaudenzi va morir el 16 de desembre de 1901 al seu domicili, al número 12 del Chemin de Saint-Antonie, de Villeurbanne (Forez, Arpitània) i va ser enterrat al cementiri de Cusset d'aquesta població, acompanyat per un gran seguici de companys. Sembla que un fill seu també va ser militant anarquista, sindicalista i antimilitarista.

***

Notícia d'una de les detencions de Pierre Fournet apareguda en el diari Journal de Villefranche del 7 de desembre de 1901

- Pierre Fournet: El 4 d'octubre de 1867 neix a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista Pierre Louis Fournet. Era fill de Simon Fournet, esclopaire, i de Marie Bérard, i tingué com a mínim un germà Jean Marie Fournet, també militant anarquista. Es guanyà la vida treballant en diferents oficis (tintorer, descarregador, sabater, jornaler, etc.). El desembre de 1885 va ser condemnat a Lió (Arpitània) a dos anys de presó per «ultratges a un magistrat i a agents, amenaces i rebel·lió». Cridat a files per a fer el servei militar, el 10 de novembre de 1888 va ser incorporat en el 1 Regiment d'Artilleria i el 23 de setembre de 1891 va ser llicenciat amb el certificat de bona conducta. A finals d'agost de 1893 va ser condemnat a Trévoux (Roine-Alps, Arpitània) a 16 francs de multa per «delicte de pesca». L'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat, però va ser detingut per «robatori i complicitat». El 27 de desembre de 1895 va ser detingut, juntament amb Jean Clairet i Claude Saint-Cyr, per atacar dos sastres Villefranche-sur-Saône. El 13 de novembre de 1897 va ser condemnat, juntament amb son germà Jean Marie Fournet i Denis Fayard, pel Tribunal Correccional de Villefranche-sur-Saône a sis mesos de presó per «ultratges i rebel·lió» a la gendarmeria i el 23 de març de 1899 el mateix tribunal el condemna a vuit dies de presó per «cops i ferides». El 25 d'octubre de 1901 va ser detingut, juntament amb son germà Jean Marie Fournet, després d'haver agredit sa companya, l'armillera Ernestine Roux, que l'havia abandonat i per aquest fet el 5 de desembre de 1901 el Tribunal Correccional de Villefranche-sur-Saône el penà amb 30 francs de multa per «cops i ferides». En aquesta època vivia al número 26 del carrer Étienne Poulet de Villefranche-sur-Saône. El 27 de juny de 1904 el Tribunal d'Apel·lació de Lió el condemna a 15 mesos de presó, 50 francs de multa i prohibició de residència per «vagabunderia i robatori». L'agost de 1906 vivia al número 7 del carrer Porquerolles de Villefranche-sur-Saône. El 13 de desembre de 1906 el Tribunal Correccional de Villefranche-sur-Saône el condemnà a 50 francs de multa per «possessió d'enginy de caça prohibit» i el 2 de juny de 1910 el mateix tribunal el condemnà a 100 francs de multa per «pesca nocturna amb enginy de prohibit i sense autorització». El 25 d'abril de 1912 el Tribunal Correccional de Villefranche-sur-Saône el castigà, juntament amb Claude Beauregard, amb quatre mesos de presó per «robatori» de conills. Entre el 6 d'agost de 1914 i el 22 de juny de 1915 va fer la campanya contra Alemanya enquadrat en el 21 Grup Especial. Fadrí, al final de sa vida treballà de jornaler i vivia al Port de Frans de Villefranche-sur-Saône. Pierre Fournet va morir el 18 de febrer de 1927 a l'Hôtel-Dieu de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània).

***

Necrològica d'Edoardo Castelli, escrita per Luigi Bertoni, publicada en l'edició clandestina de Le Réveil Anarchiste de desembre de 1942

- Edoardo Castelli: El 4 d'octubre de 1868 neix a Venegono Superiore (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Angelo Edoardo Castelli. Era fill de Giuseppe Castelli i de Fiorina Ganziani. Emigrà a Suïssa. En 1896 vivia, amb sa companya Carlotta Carelli, a Zúric (Zúric, Suïssa) i militava en el moviment anarquista de la ciutat. L'agost de 1906 va ser detingut, juntament amb altres companys (Domenico Ercole Ugo Armuzzi, Bergani i Luigi Bertoni), a Zúric per haver amenaçat esquirols durant una vaga. En 1906 va ser inscrit en el registre de control de fronteres. El desembre de 1908 i el gener-febrer de 1909 va ser interrogat i amonestat pel procurador federal. Durant la Gran Guerra fou membre del Grup Llibertari «I Morti» de Zúric (Attilio Copetti, Eugenio Girolo, Bruno Misèfari, Giuseppe Spotti, etc.). En 1912, quan la visita de l'emperador alemany a Suïssa, va ser controlat per la policia. En 1918 va ser involucrat en el «Cas de la bomba de Zúric» i, després d'un mes de presó preventiva, el juny d'aquell any va ser posat en llibertat. Durant els anys vint i trenta milità en el Grup Llibertari de Zúric i estava subscrit al periòdic Il Risveglio. En els anys trenta vivia al número 206 d'Hohlstrasse de Zúric. En 1932 era membre de la «Società Filodrammatica Libero Pensiero», que actuava a la Casa del Poble de Zúric. Edoardo Castelli va morir el novembre de 1942 a Zúric (Zúric, Suïssa).

***

Notícia de la condemna d'Auguste Mougeot apareguda en el diari parisenc La Matin del 28 de febrer de 1926

- Auguste Mougeot: El 4 d'octubre de 1878 neix a Golbey (Lorena, França)l'anarquista i sindicalista revolucionari Auguste Mougeot. Era fill d'Augustin Mougeot, conreador, i d'Élisabeth Persin –nasqué juntament amb un germà bessó, però no sobrevisqué. Guixaire i pintor en la construcció, el 10 de setembre de 1905 es casà a Golbey amb Berthe-Marie Bidal. Abans de la Gran Guerra fou membre del grup anarquista d'Épinal (Lorena, França), animat per Victor Loquier, de qui era molt amic, i col·laborà en la tercera i última etapa del seu òrgan d'expressió La Vrille (1901-1914). En 1911 col·laborà en Les Temps Nouveaux. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, després del conflicte bèl·lic ajudà nombrosos companys a entrar i a sortir il·legalment de França, com ara Clara Zetkin el desembre de 1920 perquè pogués participar en el Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 27 de febrer de 1926 va ser condemnat, juntament amb Henri Martin, a vuit mesos de presó i a 100 francs de multa per haver aferrat cartells antimilitaristes a Nancy (Lorena, França) –son company Martin va ser condemnat a un mes de presó. Militant sindicalista revolucionari, en 1929 s'adherí durant una breu temporada a l'oposició trotskista en el si de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou un dels fundadors en 1930 de la Lliga Comunista (LC) a Longwy (Lorena, França), ciutat on visqué força temps, i mantingué una interessant correspondència amb Lev Trotski; però ben aviat retornà a les seves idees llibertàries. En 1935 es retirà a Melay. En 1938 signà la crida «Pel respecte al dret d'asil» promoguda pel periòdic La Révolution Prolétarianne. Fou molt amic de Simone Weil. Auguste Mougeot va morir el 20 de juliol de 1961 a Melay (Borgonya, França). Documentació i correspondència seves es troben dipositades al Museu Social de París.

***

Foto policíaca d'Ernesto Danio

- Ernesto Danio: El 4 d'octubre de 1880 –algunes fonts donen dates distintes– neix a Pagani (Campània, Itàlia) l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Ernesto Danio, conegut com U Spasaro i que va fer servir el pseudònim Mario Duval. Cisteller de professió, s'adherí al moviment anarquista de molt jove. El febrer de 1909 va córrer el risc de ser amonestat per les autoritats per l'activa propaganda llibertària que desenvolupà entre els obrers. En aquesta època va ser nomenant secretari de la Lliga de Cistellers de Pagani. Es casà amb Giuseppina Aversa, amb qui tingué tres infants (Luisa, Anarciso i Libero). Milità activament en la Cambra del Treball de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia), on conegué l'obrera, 15 anys més jove que ell, Emilia Buonacosa, i entre 1914 i 1915 van ser amants. En 1917, després de participar en una manifestació, va ser condemnat a tres anys de presó. Es mostrà força actiu en l'onada de vagues de 1920. El juny de 1920 va ser denunciat per difondre Umanità Nova i fullets anarquistes. El gener de 1921 va ser acusat per un obrer, implicat en un enfrontament amb feixistes, per tràfic d'explosius i va haver de desaparèixer un temps. En aquests anys participà activament en la campanya en suport dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti condemnats a mort. El febrer de 1924, després d'haver complert cinc mesos de presó per «falsificació documental», reprengué l'activitat sindicalista, organitzant els obrers cistellers per al «Primer de Maig». L'agost de 1924 fundà a Pagani, amb Stefano Tipaldi i Alfonso Tortora, dos exfeixistes expulsats del Partit Nacional Feixista (PNF), el «Sindicato Lavoratori Apolitico» (SLA, Sindicat de Treballadors Apolítics). El 30 d'abril de 1925 va ser detingut per propaganda de la vaga en ocasió del «Primer de Maig». Denunciat per «possessió d'armes», en 1925 fugí cap a França. A París sembla que reprengué la seva relació amb Emilia Buonacosa. El 28 d'abril de 1927 va ser detingut a Sant'Egidio del Monte Albino (Campània, Itàlia) i va ser empresonat quatre mesos. Un cop sortí de la presó, el 5 de novembre de 1928 va ser enviat confinat durant cinc anys a l'illa de Lipari, on visqué de la venda ambulant de gelats i gasoses. Un cop lliure, el 6 d'agost de 1932 tornà a Sant'Egidio del Monte Albino on reprengué les seves activitats, pintant de roig alguns vagons del ferrocarril i organitzant emboscades contra els feixistes locals. Fugint de la repressió feixista, el febrer de 1933, després d'un temps a Suïssa, s'exilià a París (França), on freqüentà la seu de la «Concentrazione Antifascista» (Concentració Antifeixista) i entrà en contacte amb l'anarquista Emilio Lussu. A principis de 1934 preparà, amb Pietro Foglio i Guglielmo Gennari, a Barcelona (Catalunya) un atemptat a Itàlia contra Benito Mussolini en conxorxa amb «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), però es van veure obligats a renunciar-ne. S'establí a Tunis (Tunísia), però el 9 d'agost de 1934 va ser enviat de tornada a Marsella (Provença Occitània). El gener de 1935, desesperat per la mort de son fill Anarciso, assassinat pels feixistes en un intent de creuar clandestinament la frontera, pensà en el suïcidi i sobrevisqué gràcies a l'ajuda de Carlo Rosselli i altres companys. Amb Gino Bibbi, Pietro Foglio, Guglielmo Gennari i Vincenzo Perrone, projectaren un atemptat contra Mussolini, que finalment fracassà a causa d'una detenció. L'abril de 1935 va ser detingut a Grassa (Provença, Occitània) sota el nom de Mario Duval i va ser expulsat de França. Després d'un temps a Barcelona, s'establí a Gandia (Safor, País Valencià), on els anarquistes italians Gino Bibbi i Baldassare Londero havien creat una fàbrica de concentrats vegetals («Industrias Valencianas de Productos Agrícolas Vital, SA»; «La Vital»); però finalment la feina de conserge de la fàbrica que volia aconseguí no es va materialitzar i es va veure obligat a portar una existència miserable com a venedor ambulant de rosquilles i gelats, i de modestes ajudes dels companys. La policia feixista italiana el mantingué estretament vigilat gràcies al confident policíac Giovanni Angiolucci i l'agent espanyol Agapito, encarregats de la vigilància dels anarquistes Bibbi i Londero. En la manifestació del «Primer de Maig» portà una bandera roja cridant «Visca l'anarquia! Mort a Mussolini!». Poc després es va veure implicat en l'atemptat contra els locals de Cercle Catòlic i de la Dreta Regional Valenciana de Gandia, però aconseguí sortint-se'n i va fer contacte amb Alberto Cianca i Carlo Rosselli amb la finalitat d'anar a Itàlia per atemptar contra Mussolini. El cop militar feixista de juliol de 1936 trencà els plans i es va allistar voluntari a les milícies, primer al Batalló «Octubre Núm. 11», encapçalat per l'antifeixista italià Fernando De Rosa a Madrid, i després, a conseqüència d'alguns desacords amb el comandament, en la força expedicionària enviada per la Generalitat de Catalunya per a la conquesta de Mallorca (Illes Balears) a mans franquistes. El 28 d'agost de 1936 va ser ferit al cap al front de Manacor (Mallorca, Illes Balears) i va ser obligat a tornar a la Península i ingressar en un hospital valencià. El 6 de novembre de 1936 tornà al front i obtingué el grau de capità. El febrer de 1937 acompanyà Gino Bibbi a la comissaria de València (València, País Valencià) per a demanar notícies d'alguns companys i va ser immediatament detingut. Gràcies a aquesta detenció la Confederació Nacional del Treball (CNT) s'assabentà de les captures dels militants italians Alfredo Cimadori (espia feixista), Giovanni Fontana, Giobbe Giopp i Umberto Tommasini, contribuint d'aquesta manera a la salvació de les seves vides. Romangué a Espanya fins al final de la guerra. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Sant'Egidio del Monte Albino. Per les seves gestions, la població de Sant'Egidio del Monte Albino aconseguí en 1946 la seva autonomia administrativa d'Angri (Campània, Itàlia), després d'una forçada agregació en 1929. Assistí, en representació de Salerno (Campània, Itàlia), al IV Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 8 i el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia), i envià la seva adhesió al Congrés Nacional de la FAI celebrat entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 a Senigallia (Marques, Itàlia). Ernesto Danio va morir el 10 d'agost de 1966 en una casa de repòs de Siano (Campània, Itàlia). Algunes fons citen erròniament que va emigrar als Estats Units, on morí. Un carrer de Sant'Egidio del Monte Albino porta el seu nom.

Ernesto Danio (1880-1966)

***

Louis Dalgara

- Louis Dalgara: El 4 d'octubre de 1885 neix al VII Districte de París (França) l'artista ambulant, cançonetista, domador, comptable, corrector d'impremta, periodista, escriptor, poeta i anarquista individualista i sindicalista Louis Léon Doutey, més conegut com Louis Dalgara. Sos pares es deien Léon Doutey, empleat, i Marie Élise Séraphine Brétillot, que més tard es dedicaran a la restauració. En acabar els estudis, es llançà a vagabundejar i a rodar arreu de França. D'antuvi artista ambulant, esdevingué atzarosament domador, practicant un mètode d'ensinistrament «per la dolcesa i la persuasió» amb diferents «bèsties salvatges» (onsos, panteres, lleons, etc.) i treballant per al «Cirque de París» i per al «Cirque Fanni». El 4 de juliol de 1905 es casà al IV Districte de París amb la modista Émilie Maria Mariette, de qui es va divorciar l'11 de juny de 1931. Com a cançonetista, entre els anys 1910 i 1914, freqüentà les reunions llibertàries i les excursions campestres. A començament de la dècada dels deu participà en les «Xerrades Populars» celebrades al número 69 del carrer Hôtel de Ville i al número 157 del Faubourg Saint-Antoine. Entre 1912 i 1914 col·laborà en la revista d'E. Armand Les Réfractaires. En 1913 pertanyia a la «Ghilde Les Forgerons», grup literari de tendència anarcoindividualista, i col·laborà en la seva revista La Forge. En 1913 també col·laborà en L'Anachie. Aleshores vivia al número 80 del carrer Turenne de París i treballava de comptable. També fou membre de l'Escola d'Oradors, el secretari de la qual fou Maurice Vandamme (Mauricius), i secretari del grup anarquista «Les Libres Entretiens», que es reunia a la Sala Cellier, al número 26 del carrer Carmes, i del qual formaven part destacats llibertaris (Benoît Broutchoux, Catalan, Jacon, Émile Lenfant, Leroy, Lobel, Mariette, Maleleine Pelletier, Pringault, Regaini, Philippe Verkozen, etc.). L'abril de 1914 creà, amb Han Ryner i Eugène Villaret, l'anarquista Grup Eclèctic d'Acció d'Art «Les Utopistes», amb la finalitat de promocionar els joves escriptors «sense distincions de matisos o d'escoles», i feia conferències a la Sala de la Belette de París. En 1914, durant la Gran Guerra, va ser mobilitzat com a secretari del Ministeri de la Guerra. El 26 de desembre de 1914, per a la «Ghilde Les Forgerons», va fer la xerrada «L'Art et le rôle des écrivains», amb contradicció portada per Gérard de Lacaze-Duthiers, i l'any següent altra sota el títol «La femme et les poètes». Entre 1919 i 1920 col·laborà en la revista d'André Colomer i Marcel Say Action d'Art. Organe de l'individualisme héroïque. En 1920 col·laborà en les revistes parisenques L'Un i Un, el gerent de les quals fou Marcel Sauvage, i que substituïa La Mêlée. En 1921 va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). Sempre artista ambulant, continuà animant els actes llibertaris. En aquesta època col·laborà amb crítiques en el setmanari de notícies culturals La Semaine à Paris (1922-1937) i en el setmanari de cinema Pour vous (1928-1940). També col·laborà en Comoedia. El maig de 1924 va fer la conferència «Le bal musette et les apaches dans la littérature et la chanson» al Caméleón de Montparnasse. En els anys trenta va fer interpretacions teatrals radiofòniques per a «Radio-Paris» i col·laborà en L'Intransigeant. Entre 1931 i 1939 col·laborà en els quaderns mensuals Bibliothèque de l'Artistocratie, dirigits per Gérard de Lacaze-Duthiers. En 1931 era membre d'honor de la «Societat d'Amics de Léon Deubel». El 31 d'agost de 1940 es casà al XVII Districte de París amb l'argentina Aïda Donati. En 1953, amb Henri Chassin i Bernard Salmon, rellançà l'«Aquadémie» de Montmartre, hereva del «Club des Hydropahtes». Com escriptor publicà nombrosos poemaris i novel·les, com ara Parmi les hommes. Poésies (1916), Zizi, professeur de java. Roman (1926, amb Lucien de Silva), Notre-Dame-des-Luxures. La double ville. Montmartre-Suburre (1927, amb Raoul Genella), Zoo-Circus (1936), Le rire sans dents (1969), i moltes poesies seves van ser publicades en la revista anarquista Le Réfractaire de May Picqueray. En la seva última època visqué al número 6 del carrer Saint-Jean de París. Louis Dalgara va morir el 25 d'abril de 1978 a l'Hospital Laënnec de París (França).

Louis Dalgara (1885-1978)

***

Fitxa policíaca de Francesco Ghezzi

- Francesco Ghezzi: El 4 d'octubre de 1893 neix a Cusano Milanino (Llombardia, Itàlia) l'anarcosindicalista Francesco Ghezzi. Sos pares es deien Giulio Ghezzi i Maria Sirtori. Fill d'una família obrera, comença a treballar als set anys i als 16 esdevé anarquista. Entre 1914 i 1921, com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), participarà activament en la protesta política i en la lluita antiimperialista. Sovint haurà d'exiliar-se a París i a Suïssa per evitar les detencions. En 1919 va ser detingut i empresonat per haver participat en l'organització de la insurrecció de Zuric, però va ser alliberat gràcies a una campanya pública, encara que després va ser expulsat de Suïssa per haver-se oposat a una manifestació patriòtica. Després de l'atemptat del teatre Diana de Milà de 1921, per fugir de la repressió antianarquista va ser comissionat per l'USI com a delegat anarcosindicalista en el Profintern (Internacional Sindical Roja) i va arribar a Moscou el juny d'aquell any. Les relacions entre els anarcosindicalistes i els dirigents comunistes són força tibants; el Profintern nega autonomia al sindicat i les detencions són força nombroses. Gràcies a les protestes formals d'Emma Goldman i d'Alexander Berkman, alguns anarquistes i anarcosindicalistes russos són alliberats, i uns pocs en van participar a Alemanya el 1922 en la constitució de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Ghezzi va entrar il·legalment a Alemanya per participar en el Congrés i va ser detingut i amenaçat d'extradir-lo a l'Estat italià que l'acusava de terrorisme. Sa companya Olga li va informar que havia estat processat en contumàcia i condemnat a mort pel govern feixista en cas que tornés a Itàlia. La premsa esquerra va organitzar una campanya per la seva alliberació i l'advocat Michel Frenckel va obtenir un document on es certificava que Ghezzi era ciutadà soviètic, gràcies al suport del ministre Esteri Narkomindel, i així va poder tornar a la Unió Soviètica. Entre el 1923 i el 1926 va viure i treballar en una comunitat agrícola a Jalta i se les apanya per posar-se en contacte amb els anarquistes estrangers. En 1926 va ser contractat com a obrer a Moscú i va mantenir contactes amb el moviment anarquista rus semiclandestí, especialment amb Nicolas Lazarévitx, i amb anarquistes estrangers com Pierre Pascal. Amb el filòsof Borovoi, de qui aconseguirà enviar clandestinament un pamflet a l'estranger, i amb altres, s'unirà al grup del Museu Kropotkin que durarà fins al 1928 i del qual sorgiran dues tendències contraposades: els «ideòlegs» i els «anarcomístics», guiats per Alexei Solonovitx. Com a alternativa a la Creu Negra d'aquests últims, els anarquistes expulsats del Museu Kropotkin fundaran una nova Creu Negra, on Ghezzi s'ocuparà de la gestió de les donacions de l'estranger. Entre 1929 i 1930, com a resultat d'una nova onada de detencions, es detingut acusat d'activitats contrarevolucionàries i de ser un «agent de l'ambaixada feixista», i el 31 de maig de 1929 és condemnat a tres anys en un camp de treball i confinat a Suzdal, a 250 quilòmetres al nord-est de Moscou. A l'estranger es va organitzar una àmplia campanya pel seu alliberament gràcies al Comitè per l'Alliberament de Ghezzi, format per Nicolas Lazarévitx, Luigi Fabbri, Pierre Monatte, Ugo Fedeli, Panaït Istrati, Boaris Souvarine i Jacques Mesnil, entre altres, i l'escriptor francès Romain Rolland va enviar una carta a l'escriptor rus Maksim Gor'kij perquè intercedís directament a Stalin; Gor'kij va exposar la qüestió a Stalin i al cap de la OGPU, la policia soviètica, Genrikh Jagoda, però en va. Gràcies a la insistent campanya, en 1931, després de ser enviat a l'exili a Kazakhstan, va ser alliberat, però amb l'obligació de quedar a la Unió Soviètica. Després tornarà a Moscou, on reprèn la seva feina d'obrer, es diploma a l'Institut Tècnic, es casa en segones núpcies amb Olga Gaake, amb qui té una nina. A Moscou continuarà la lluita anarquista i seguirà mantenint contactes amb l'estranger, oferint ca seva als activistes que fugen a l'exili. En 1933, a traves de la Creu Roja, farà gestions per a l'alliberament del trotskista Gurevich i ajudarà a sa muller exiliada de Victor Serge, Liobov Rusakova-Kibaltxitx. En 1936 va demanar repetidament ser enviat com a voluntari a la guerra d'Espanya, però els permisos seran denegats. El 5 de novembre de 1937 és novament detingut acusats de realitzar accions contrarevolucionàries al lloc de feina i de ser partidari del nazisme. Les investigacions duraran un mes i Ghezzi rebutjarà totes les acusacions, compresa la de ser filotrotskista. Fins a la sentencia de culpabilitat restarà tancat a Lubianka, la presó interna de l'NKVD i després serà enviat a un camp de treball més enllà del Cercle Polar, encara que els metges de la presó li havien diagnosticat tuberculosi. El 3 d'abril de 1939 la comissió especial de l'NKVD el va condemnar a un altre any de treballs forçats i dos setmanes després va ser enviat al camp de Vorkuta. En 1943 un altre decret de l'NKVD el condemna a l'afusellament, però la sentència no es va poder executar perquè Ghezzi mentrestant havia mort el 3 d'agost de 1942 a Vorkuta (Komi, Rússia). En 1956, a requeriments d'Olga Gaake, Nikita Khruscov accedeix a reobrir el cas Ghezzi per rehabilitar-lo i es va demostrar que les seves confessions i els seus testimonis eren fruit de la tortura. El 21 de maig de 1956 un tribunal moscovita que dictar que «les proves contra ell no eren suficients» i la sentència de l'NKVD quedava invalidada, encara que Ghezzi no serà mai rehabilitat.

***

Foto policíaca de Rinaldo Borghi

- Rinaldo Borghi: El 4 d'octubre de 1896 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Rinaldo Borghi. Era fill d'Ercole Borghi i d'Angela Santandrea. Cec, es trobava discapacitat per a la feina. Militava en el moviment anarquista, ben igual que son germà petit Edgardo Borghi. El 17 de juny de 1943 va ser detingut quan dos coneguts li llegien un fullet antifeixista. Les autoritats demanaren el seu confinament perquè «tot i que cec, és un element perillós perquè és molt intel·ligent i té una manera agradable i fàcil de parlar», però finalment no va ser confinat i va ser posat en llibertat. El 4 de novembre de 1943 va ser novament detingut arran de l'execució del comandant d'Imola de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR) de la feixista República Social Italiana (RSI) i traslladat a la presó preventiva de Sant Giovanni in Monte de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on va romandre molt de temps –l'abril de 1945 encara hi era. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la conferència de Tomás Cañizares Barrajón publicada en La Vanguardia del 4 d'octubre de 1932

- Tomás Cañizares Barrajón: El 4 d'octubre de 1898 neix a Almagro (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Cañizares Barrajón –algunes fonts citen el segon llinatge com Barraján. Sos pares es deien Antonio Cañizares Moreno, llaurador, i Luisa Barrajón Espadas. Emigrat a Catalunya, visqué al barri del Tibidabo de Barcelona i milità en el Sindicat de la Pell de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la capital catalana. Durant la vaga general de novembre de 1930 va ser detingut amb altres companys i processat per sedició. El juny de 1931 representà el Sindicat de la Pell barceloní en el Congrés de la CNT celebrat a Madrid. El 5 d'octubre de 1932 va fer la conferència «¿Hacia dónde camina la humanidad» a la Cooperativa Popular de Teixidors a Mà de Barcelona. Durant la guerra civil fou comissari polític i realitzà nombroses gestions per obtenir l'alliberament els companys empresonats. Arran dels fets de «Maig de 1937» va ser detingut i empresonat per la reacció comunista. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Amb la matrícula 49 s'integrà en la 225 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), establerta a Le Petit-Bornand-les-Glières (Arpitània). Durant l'ocupació formà part del nucli clandestí de la CNT que actuà a Garait (Llemosí, Occitània). Després s'instal·là a Corbigny (Borgonya, França) i aprofità els seus desplaçaments professionals per contactar amb els companys. En 1954 representà la federació local de Roanne (Arpitània) en el ple de la tendència col·laboracionista o possibilista de la CNT en l'Exili que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El seu últim domicili va ser a Sant Nazari (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Magdalena Rodríguez.. Tomás Cañizares Barrajón va morir el 23 de juny de 1998 al Centre Hospitalari Hôtel Dieu de Narbona (Llenguadoc, Occitània).

***

Renée Lamberet en el Congrés de l'AIT de Tolosa (1952)

- Renée Lamberet: El 4 d'octubre de 1901 neix al XII Districte de París (França) la historiadora i militant anarquista Jeanne Renée Yvonne Lamberet. De família lliurepensadora, sos pares es deien François Constant Amédée Lamberet, conductor del Ferrocarril de Lió, i Florence Marie Adolphie Lesne. Cap al 1924, quan era estudiant, va començar a militar en el grup de Les Temps Nouveaux, del doctor Marc Pierrot. En 1928 va aconseguir el càrrec de professora agregada d'Història i Geografia i més tard el de catedràtica d'Història. A finals dels anys 20 va aprendre castellà i cada estiu passava les seves vacances a Lleida (Catalunya) en una família aprenent guitarra i sa germana Madeleine pintura. Fidel col·laboradora de Max Nettlau, en 1936, durant la seva estada a la península, es va interessar apassionadament per les col·lectivitzacions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'1 de setembre de 1936 va obtenir autorització del Comitè Revolucionari de la Seu d'Urgell per instal·lar-se en un hotel socialitzat per la CNT i va començar a recopilar documentació i a prendre notes sobre el procés revolucionari. Fent tasques de propaganda confederal, va conèixer a Barcelona el mallorquí Bernat Pou Riera, secretari de Premsa i Propaganda de la CNT, que acabarà sent el seu company. En 1937 va visitar les mines col·lectivitzades de Cardona i de Sallent, i la col·lectivitat agrícola de Balsereny. A partir de juny de 1937 va participar en la nou nata Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la colònia d'infants «Spartaco», organitzada a Argentona pel Sindicat de Ferrocarrils de la CNT, i en la colònia de Llançà del SIA per acollir infants refugiats del País Basc, d'Astúries i del front de Madrid. En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista peninsular (Solidaridad Obrera, Catalunya, Nuestro, etc.). Va ajudar els militants exiliats a França després la derrota republicana en el Comitè d'Ajuda a l'Espanya Revolucionària, amb Nicolas Faucier. Durant l'ocupació nazi de França va intentar organitzar en la clandestinitat la Federació Anarquista Francesa, amb Henri Bouyé a la Borsa de Treball de París, i va participar amb sa germana Madeleine i May Picqueray en un taller de falsificació de documents per a la resistència organitzat per l'anarquista espanyol Laureano Cerrada. En acabar la Segona Guerra Mundial va ser nomenada membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista i va col·laborar en Le Libertaire. El febrer de 1947 va ser una de les organitzadores de la Conferència Anarquista Europea. Va presidir la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars víctimes de la repressió estalinista i va intervenir en 1949 en la creació de l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París, amb Jean Maitron i Edouard Dolléans. L'estiu de 1951 va ser membre, juntament amb altres militants llibertaris (Vincey, M. Joyeux, Danon, Lanen, Henri Bouyé, L. Louvet, Louis Laurent, Roger i Marcelle Auchère, etc.), de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA). En 1953 va ser elegida secretària general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés de Puteaux, càrrec que mantindrà fins al 1956. Va ser responsable de redacció del Bulletin de l'AIT entre 1953 i 1954. A finals dels anys seixanta es va acostar a la Unió Federal Anarquista (UFA), fundada per Henri Bouyé, Louis Laurent i René Lechainche. En aquesta època va col·laborar en Le Libertaire, en Liberté i en Le Réfractaire. Tota aquesta tasca orgànica la va realitzar sense deixar els seus estudis d'història social i llibertària, dels quals sorgirà la monumental Mouvements ouvriers et socialistes. Chronologie et bibliographie. L'Espagne (1750-1936) (1953) o la minuciosa edició de la magna obra de Nettlau La Première Internationale en Espagne (1868-1888) (1969). A partir de 1975 va participar en les reunions del Seminari de Poesia Anarquista de la Universitat de París. En 1979 assistí al Congrés sobre la Guerra d'Espanya a Barcelona. Va ajudar a examinar els arxius de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dipositats a Amsterdam. Renée Lamberet va morir de càncer el 12 de març de 1980 a l'hospital de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França, França), quan encara no havia acabat el seu magne projecte de diccionari biogràfic anarquista, i va ser enterrada el 18 de març de 1980 al cementiri de Brunoy. El seu arxiu està dipositat a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.

Renée Lamberet (1901-1980)

***

Lucien Tronchet

- Lucien Tronchet: El 4 d'octubre de 1902 neix al VI Districte de Lió (Arpitània) –algunes fonts citen erròniament Ginebra (Ginebra, Suïssa)– l'anarquista i sindicalista Lucien Félix Vignotto, més conegut com Lucien Tronchet. Nascut en una família pobra, era fill natural de la ginebrina Marie Joséphine Vignotto. De molt jove, juntament amb Clovis Abel Pignat, s'adhereix a la Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció. El 19 de maig de 1928 esclata una «vaga salvatge» en el ram de la construcció, instigada per Tronchet, Pignat i Vuattolo, que durarà 15 dies i que obligarà els patrons a cedir sobre la reducció del temps de feina, el mínim salarial i altres reivindicacions. Durant els anys trenta, Tronchet serà un dels responsables de la Lliga d'Acció de la Construcció, que practicarà l'acció directa contra els patrons. El 9 de novembre de 1932 es detingut arran d'una manifestació antifeixista que va acabar amb 13 morts i 65 ferits per la metralla dels militars. En 1936 parteix cap a Espanya amb Bertoni, combatent a les files anarquistes, i després ajudarà sense afluixar els companys antifeixistes italians. En 1940 es condemnat a vuit mesos de presó pel delicte d'insubmissió. Després de la guerra mundial continuarà la seva tasca sindicalista i lluitarà a més a més en diversos fronts (dret a l'avortament, antimilitarisme, cooperativisme...), però des de les files socialistes. En 1978 va fer costat al moviment okupa de Ginebra i en aquest mateix any va crear la Fundació del Col·legi del Treball a Ginebra amb el seu arxiu i la seva biblioteca per preservar la memòria del moviment obrer, institució que va presidir fins a la seva mort. Lucien Tronchet va morir el 24 de febrer de 1982 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). És autor de la biografia Clovis Pignat, una vocation syndicale internationale (1971) i d'una autobiografia Combat pour la dignité ouvrière (1979), entre altres obres.

***

Francesc Batey Badosa (La Treille, 1996)

- Francesc Botey Badosa: El 4 d'octubre de 1912 neix a Premià de Mar (Maresme, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Francesc Botey Badosa. Sos pares es deien Francesc Botey Ballester, teixidor, i Consol Badosa Caritg. En el part nasqué un germà bessó, Modest Botey Badosa, qui va morir d'urèmia el 30 de juny de 1933. De ben jovenet introduït en el moviment anarquista, entre el 5 i el 13 de març de 1933 Francesc Botey Badosa representà els 800 afiliats del Sindicat Únic de Treballadors de Premià de Mar en el Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) celebrat a Barcelona (Catalunya). En 1937, com a membre de les Joventuts Llibertàries, lluità al front d'Aragó enquadrat en la XIV Divisió i fou també el director de Titán, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En aquesta època va col·laborar en el periòdic Alba Roja i fou redactor de Juventud Libre. Quan la guerra es va perdre, es va exiliar primer a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i després a Marsella (Provença, Occitània), on va arribar l'agost de 1939. En aquesta ciutat va fer contacte amb altres exiliats peninsulars que es reunien al bar «Chez Vous», al carrer de Chateaudun, a prop de la vella Borsa del Treball, regentat pel simpatitzant llibertari Janot i que morirà, víctima d'una delació, en un camp de concentració alemany en 1943. En 1941 conegué l'anarquista italià Fioro del Conte que el posà en contacte amb Tony Peduto, de la federació anarquista local. Gràcies a Peduto, s'adherirà al grup anarquista clandestí animat per André Arru i que aplegava una dotzena de militants francesos (com Paul Chauvet), russos (com Volin), italians i espanyols (com Jaime Mariano) i les activitats del qual consistien a imprimir i difondre materials de propaganda així com a la fabricació o falsificació de documents d'identitat destinats a les persones en perill i especialment als jueus perseguits pels nazis. En 1941 s'instal·là a La Treille (Marsella, Provença, Occitània) amb sa companya Francisca Jolis Puig (Paquita). El mateix dia d'agost de 1943 que Arru i Chauvet foren detinguts, va poder escapar i previngué la resta de membres del grup que decidí aleshores dissoldre's. El setembre 1944 a Marsella fou membre del primer comitè de redacció en l'exili de Ruta, òrgan de l'FIJL, assegurant l'aparició dels vints primers números abans de traslladar-se el periòdic a Tolosa el juliol de 1945. El maig de 1945 albergà a la seva casa de La Treille durant més de dos mesos Volin que acabava de sortir de l'hospital, però que acabarà morint d'esgotament poc després, el 18 de setembre a l'hospital Laennec de París. Botey participà activament en la reconstrucció del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i milità en la Federació Anarquista de Marsella. En 1947 va col·laborar en el periòdic Inquietudes, de Bordeus. Durant els anys seixanta va participar en les activitats del Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA). Fou amic íntim de Víctor García i de Josep Peirats. Francesc Botey Badosa va morir el 3 d'octubre de 2000 al seu domicili de La Treille (Marsella, Provença, Occitània).

---

Continua...

---

[03/10] �V�a Libre� - M�ting a la Mutualit� - Inglebert - Mentenich - Bara - Checa - Faggioni - Torres Trib� - Croix - Villagrasa - Roig Soler - Call - Massana - Echegaray - Gracia Fleringan - Mercado - Cott�e - Waisbrooker - Grosser - Garc�a �lvarez - Ziglioli - Pin�on - Urraca - Gumsay - Avias - Carb� - Rosell - Botey - Trabal - Altena

Sat, 03 Oct 2026 07:07:07 +0200

[03/10] «Vía Libre» - Míting a la Mutualité - Inglebert - Mentenich - Bara - Checa - Faggioni - Torres Tribó - Croix - Villagrasa - Roig Soler - Call - Massana - Echegaray - Gracia Fleringan - Mercado - Cottée - Waisbrooker - Grosser - García Álvarez - Ziglioli - Pinçon - Urraca - Gumsay - Avias - Carbó - Rosell - Botey - Trabal - Altena

Anarcoefemèrides del 3 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer número de Vía Libre

- Surt Vía Libre: El 3 d'octubre de 1936 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vía Libre. Portavoz de la Confederación Nacional del Trabajo y de la Federació Anarquista Ibérica de Badalona. Fou dirigit per Rizal Robert, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Van ser redactors Eliseu Paradell (FAI); Bartolomé Escalado, del Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT); Juan Rectores, del Sindicat Únic de la Metal·lúrgia de la CNT; Vicens Turón, del Sindicat Únic d'Empleats Municipals de la CNT; i Joan Sans, de Consciències Lliures. Pedro Portas en fou l'administrador, Antonio Sánchez el comptador i Salvador Martínez el caixer. En la seva Comissió de Propaganda figuraven Santiago Alonso, Francisco Crisol, Joaquín Guevara, Francisco Lozano i Jaime Perera. Hi van col·laborar José Calvete, Joan Sans Sicart, Joan Manent, Joan Sans Amat, Nicolau Capó, S. Comar, María Luisa Luqui, José Blanco, Jaime Campaña, Francesc Favà Pla, Domingo Costa, Vicens Turón, Joan Mercader, Joaquim Aubi, Diego Sánchez Ravengar, E. Marín Jauregui, Ángel Gill, Cayo Gonzalo, Fernando Martínez Aznar, M. Ventura Bort, Javier de Silva, Ángel Domínguez, Josep Sales, Fernando Salinas, entre molts altres. Els temes que tractà foren d'allò més variat: moviment sindical (avisos, comunicats, assemblees, convocatòries, etc.), naturisme, pedagogia, cultura, poesia, notícies del front i de les col·lectivitats, temes ideològics, Joventuts Llibertàries, etc. El número 42, del 17 de juliol de 1937, és un extraordinari dedicat al primer aniversari del 19 de juliol. A partir del número 44, del 21 d'agost de 1937, canvia el disseny de la capçalera. L'últim número, el 69, del 10 de febrer de 1938, fou extraordinari i publicà els dictàmens aprovats en el Ple Nacional Ampliat de València de gener de 1938; un d'aquest dictàmens, sobre regularització de les publicacions confederals, fou el que decidí el tancament del setmanari. Alguns articles es publicaren en català.

Vía Libre (1936-1938)

***

Propaganda del míting publicada en el diari socialista parisenc Le Populaire del 2 d'octubre de 1936

- Míting a la Mutualité: El 3 d'octubre de 1936 se celebra a la Mutualité de París (França) un gran míting en suport a la Revolució espanyola, organitzat per la V Secció de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de París i la Unió Anarquista (UA) de la regió parisenca. Foren els seus oradors Pierre Audubert, secretari de la V Secció de l'SFIO; Sébastien Faure, de l'UA; Émilienne Morin (Émilienne Durruti), delegada de la «Columna Durruti»; Marceau Pivert, de la Comissió Administrativa del Partit (CAP) de l'SFIO; René Antonine Ringenbach (René Ringeas), de les Joventuts Anarquistes; i Lucien Weitz, secretari de les Joventuts Socialistes del Sena. En aquesta vetllada també es projectaren els primers films realitzats per la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Revolució. Així mateix els «Faucons Rouges» del «Grup Jean Jaurès» interpretaren cançons revolucionàries.

Naixements

Notícia de l'agressió patida per François Inglebert apareguda en el diari parisenc Le Radical del 13 de setembre de 1885

- François Inglebert: El 3 d'octubre de 1851 neix a Haucourt (Lorena, França) l'anarquista François Joseph Inglebert. Era fill de Sébastien Inglebert, propietari, i d'Anne Catherine André. Es guanyà la vida treballant de sabater i, posteriorment, d'ocellaire a Le Havre (Alta Normandia, França). El 10 de setembre de 1885 la seva amant, la criada Louise Confaix, volgué venjar-se d'ell, al qual acusava d'haver intentat fer-la perdre la feina difamant-la públicament, disparant-li dos tres amb un revòlver al seu domicili, al número 44 del carrer Remparts de Le Havre, però les bales, de petit calibre, no li feriren. En aquesta època estava lligat a l'anarquista italià Casadia, el qual va ser expulsat el 24 de maig de 1886 per «haver atiat a la multitud a entrar en una fleca i demanar diners o pa». El setembre de 1887 era el corresponsal del Grup Anarquista de Le Havre i el dipositari del periòdic anarquista La Révolte. En 1889 participà econòmicament en el suport a la campanya de la candidatura anarquista de François Haudier a les eleccions legislatives. Va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Rouen (Alta Normandia, França) a 100 francs de multa i a 100 francs per danys i perjudicis per «cops i ferides voluntàries». El 19 de març de 1892 el seu domicili, al número 24 de la carretera de Paris de Le Havre, va ser escorcollat i la policia trobà fullets i escrits revolucionaris. L'1 de gener de 1894, en una gran agafada antianarquista arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat per la policia, la qual va trobar periòdics i fullets anarquistes. Detingut, va ser posat en llibertat poc després sense càrrecs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de François Mentenich (2 de juliol de 1894)

- François Mentenich: El 3 d'octubre de 1871 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista François Joseph Mentenich. Sos pares es deien François Joseph Mentenich, ebenista, i Louise Geneviève Cocu. Es guanyà la vida com son pare, treballant d'ebenista. El novembre de 1892 vivia al número 205 del Faubourg Saint-Antoine i el 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia. El 18 d'abril de 1894 es casà al XI Districte de París amb la domèstica Jeanne Debarnot. En aquesta època vivia al número 30 del carrer Reuilly de París. L'1 de juliol de 1894, el seu domicili nou, al número 177 del Faubourg Saint-Antoine, va ser escorcollat per la policia sense resultat; detingut, va ser va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat per «associació criminal»; el 4 de juliol el jutge d'instrucció demanà informes sobre ell a la Prefectura de Policia, juntament amb els d'altres vint anarquistes. El seu últim domicili va ser al número 275 del Faubourg Saint-Antoine. François Mentenich va morir el 4 de gener de 1911 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

***

Colònia anarcocomunista d'Aiglemont

- Louis Bara: El 3 d'octubre de 1881 neix a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista, sindicalista, antimilitarista i partidari de les comunitats llibertàries Louis-Alphonse Bara, citat en ocasions Barra. Sos pares es deien Pierre Bara, obrer laminador, i Victorine Stevenin. Es guanyà la vida com a obrer en una fàbrica de Mohon (Xampanya-Ardenes, França) i després com a obrer laminador a Château-Regnault (Xampanya-Ardenes, França). En 1907 militava en la Unió dels Sindicats de les Ardenes i el desembre d'aquell any va ser condemnat juntament amb Alphonse Taffet, secretari de la citada unió, a tres dies de presó i 25 francs de multa per insultar un guàrdia rural. Visità en diverses ocasions la colònia anarcocomunista «L'Essai» d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França), fundada per Fortuné Henry en 1903. El 21 de gener de 1909 va ser condemnat amb Taffet a sis dies de presó arran d'una baralla amb obres no sindicats. Va ser condemnat novament, l'1 de febrer de 1911, a 18 mesos de presó, arran de la manifestació del 17 d'octubre de 1910, per haver incitats els soldats a la deserció cantant la peça Gloire au 17ème, pena que purgà a Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France). El setembre de 1911 la Lliga dels Drets de l'Home demanà la seva llibertat. En 1913, des de Nouzon (Xampanya-Ardenes, França), va col·laborar en el setmanari antimilitarista La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. El 3 d'octubre de 1917 es casà amb Valentine Gilberte Cortet al II Districte de Lió (Arpitània) i posteriorment va estar casat amb Augustine Jacquemart. En els últims anys de sa vida treballà de fogoner. Louis Bara va morir el 19 de juny de 1935 a l'Hospital de Mézières (Xampanya-Ardenes, França), població on vivia.

***

Isidoro Checa Valero

- Isidoro Checa Valero: El 3 d'octubre de 1890 –el certificat de defunció cita erròniament el 4 d'octubre de 1889– neix a Jaén (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Isidoro Cándido Maximiano Checa Valero –a vegades el primer llinatge citat erròniament com Checo. Sos pares es deien Antonio Checa Marín, guàrdia civil, i Francisca de Paula Valero Zurano. Emigrà a Catalunya i en 1923 s'establí amb sa companya i ses filles a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). També s'hi instal·là son germà José Checa Valero, anarcosindicalista com ell. Treballà d'electricista als Ferrocarrils de Catalunya i en 1931 s'afilià en la Secció de Barcelona de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la proclamació de la II República espanyola esdevingué un membre destacat del seu sindicat a l'empresa i també fou membre del Sindicat Únic d'Arts i Oficis de Sant Cugat. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1932 fou un dels fundadors de l'Ateneu Obrer Cultural, del qual va ser nomenat secretari i son germà bibliotecari; aquest centre anarquista va ser clausurat arran dels «Fets de Ripollet» de 1933 i dels «Fets d'Octubre» de 1934, tancament que no s'aixecà fins després de les eleccions de 1936. El novembre de 1932 representà els ferroviaris catalans en el Congrés de l'FNIF celebrat a Madrid (Espanya). Fou membre del sector minoritari anarquista a Sant Cugat proper a FAI, quan en 1933 la CNT passà a estar controlada pels comunistes del Bloc Obrer i Camperol (BOC). En 1933 col·laborà en Solidaridad Obrera. A finals de 1935 participà en la reorganització de la CNT, sindicat que havia estat clausurat arran dels «Fets d'Octubre» de 1934, moment en el qual passà a ser controlat pel sector anarcosindicalista. En aquesta època s'encarregà de la distribució al poble de la premsa anarquista (Estudios, etc.). També va ser secretari de la Cooperativa «La Unidad Obrera», cooperativa de consum impulsada per sindicalistes, anarquistes i comunistes, que després dels «Fets d'Octubre» de 1934 va ser rellançada per a lluitar contra la repressió econòmica i adherida a la Federació de Cooperatives de Catalunya (FCC). Quan esclatà la Revolució de juliol de 1936 representà la CNT en el Comitè Central dels Ferrocarrils de Catalunya Col·lectivitzats i fou membre del Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Cugat del Vallès. A més a més, l'octubre entrà com a representant de la CNT en el consistori del poble i a partir del 14 d'octubre de 1936 va ser nomenat segon alcalde. Fou conseller per la CNT durant tota la guerra i durant un tems fou cap d'Economia i més tard cap dels Serveis Públics. Arran dels «Fets de Maig» de 1937, quan es va prohibir la possessió d'armes a la rereguarda, l'11 d'agost de 1937 va ser detingut per «tinença il·lícita d'armes de foc» i empresonat a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i a partir de setembre a la Presó Model de Barcelona. El 17 de desembre de 1937 va ser alliberat, en considerar el jutge que les armes trobades a casa seva eren inservibles, i el gener de 1938 el seu cas va ser sobresegut. El 12 de gener de 1938 es va reincorporà a l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i el 3 de maig de 1938 en va ser nomenat alcalde, l'últim alcalde republicà de la població. A finals de gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb sa companya, Emília Mayen Balaguer, i ses tres filles (Mercè, Lluïsa i Isidora), son gendre i una neta de només un any. Internat uns mesos al camp de concentració d'Argelers, acabà instal·lant-se a Agen (Aquitània, Occitània). A l'exili treballà d'electricista als ferrocarrils i milità en l'FNIF i en la Federació Local d'Agen de la CNT. En la primavera de 1947 va ser nomenat tresorer de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i a partir de 1955 fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt, Isidoro Checa Valero va morir el 14 de maig de 1956 a l'Hospital Saint-Jacques d'Agen (Aquitània, Occitània).

Isidoro Checa Valero (1889-1956)

***

Emilio Faggioni

- Emilio Faggioni: El 3 d'octubre de 1890 neix a Cadimare (La Spezia, Ligúria, Itàlia) l'anarquista Emilio Faggioni. Sos pares es deien Girolamo Faggioni i Ida Mori. No pogué anar molt a l'escola i s'hagué d'adaptar a tota mena de treballs, alhora que entrà en contacte amb el moviment anarquista. L'octubre de 1922 participà amb altres anarquistes en un tiroteig amb un escamot feixista. Acusat per les autoritats d'ús il·legal d'armes i de receptació, per fugir de la detenció passà a França i s'establí al País Niçard (Occitània). El setembre de 1926 el cònsol d'Itàlia a Marsella (Provença, Occitània) informà que es trobava en aquesta ciutat, on continuava militant i fent propaganda de les idees anarquistes. El desembre de 1926 es va traslladar a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània), on començà a col·laborar amb l'anarquista Paolo Schicchi i va estrènyer relacions amb altres llibertaris, com ara Francesco Barbieri, Ugo Boccardi i Romualdo Del Papa. En aquests anys es mostrà molt actiu, participant en reunions antifeixistes, recollint fons pro víctimes polítiques i sostenint la premsa anarquista en llengua italiana (Il Monito, etc.). Vigilat per les autoritats, va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres per les seves activitats antifeixistes i anarquistes, essent considerat «un individu perillosíssim, capaç d'organitzar complots i atemptats i realitzar actes insurreccionals». Durant un temps s'establí a Bèlgica, però retornà a França, on el 19 de novembre de 1941 va ser detingut i enviat al camp de concentració de Vernet, on va romandre internat fins 1942. El 20 de maig de 1942 va ser lliurat a les autoritats italianes, que l'assignaren cinc anys de confinament, i enviat a la colònia penitenciària del l'arxipèlag de Tremiti. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 va ser alliberat. Emilio Faggioni va morir el 12 de maig de 1964 a La Spezia (Ligúria, Itàlia).

***

Josep Torres Tribó

- Josep Torres Tribó: El 3 d'octubre de 1899 neix a Mollerussa (Pla d'Urgell, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Arbeca (Les Garrigues, Catalunya)– l'escriptor, poeta, mestre, pacifista i anarcoindividualista Josep Antoni Torres Tribó, que va fer servir el pseudònim Sol de la Vida. Sos pares es deien Roc Torres Bonet, llaurador, i Teresa Tribó Taqués. Fill d'una família pagesa, pogué compaginar les feines al camp amb els estudis de magisteri. Quan tenia 17 anys obtingué el títol de mestre a l'Escola Normal de Lleida (Segrià, Catalunya) i exercí la docència al seu poble natal. En aquesta època es relacionà amb els joves republicans catalanistes de Mollerussa i amb el ferroviari anarquista Aníbal Álvarez fundà la revista anticlerical i atea Cap de Ruc, fet pel qual va ser desterrat. Després d'una curta estada a Madrid (Espanya), on treballà com a crític d'art i com a apuntador en la companyia de teatre de Catalina Bárcena, retornà a Lleida. Pel seu antimilitarisme, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a dos anys de presó. També era contrari a l'alcohol i al tabac. En 1918 col·laborà en el periòdic El Ideal, òrgan de les Joventuts Republicanes Revolucionàries (JRR) de Tortosa i Roquetes (Baix Ebre, Catalunya). Entre 1918 i 1919 formava part de la redacció de la revista quinzenal saragossana Voluntad, amb Felipe Alaiz de Pablo, Manuel Albar Catalán i Ángel Abella. L'agost de 1919 va ser detingut a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) i l'any següent fou membre del Centre d'Estudis Socials de Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Felipe Alaiz, Josep Cinca Vilagener, Hermós Plaja Saló i Pere Segarra Boronat, entre d'altres. En aquests anys escrivia poesies, articles i lletres anarquistes, cantades amb músiques populars. En 1921 restà empresonat a Saragossa (Aragó, Espanya) i l'any següent dirigí Voluntad i prologà el fullet de Felipe Alaiz El trabajo será un derecho. L'octubre de 1922 formà part del grup anarquista «Crisol», amb els germans Ascaso Budría, Gregorio Jover Cortes i Buenaventura Durruti Domínguez. En 1923 fou responsable de la revista infantil anarquista barcelonina Libertín i el març d'aquell any va fer un míting a Barcelona al costat de Novella, Sebastià Clarà Sardó, José Alberola Navarro i Vicente Martínez López (Armando Artal). En 1928 publicà Elogi de la mentida, la seva obra més coneguda i fortament influenciada pel nietzschianisme i l'espiritualisme tolstoià. En els anys finals de la dictadura de Primo de Rivera exercí de mestre a l'Escola Nova del barri barceloní del Clot. Col·laborà amb Joan Puig Elias i després en diverses iniciatives pedagògiques en centres sindicals, com ara l'Ateneu Llibertari de La Segrera, a Sant Andreu de Barcelona. No es considerava racionalista, sinó seguidor «a la seva manera» de la tradició de Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre 1932 i 1936 regentà una escola pròpia al barri del Guinardó de Barcelona, en la qual sa companya Guadalupe Cuadrado Serrana, filla de família confederal, li ajudava en el parvulari. En aquesta època s'integrà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil visqué al Masroig (Priorat, Catalunya), on va fer de mestre, alhora que portava la comptabilitat de la col·lectivitat agrícola. També ajudà en la legalització de les col·lectivitats de Valls, Mora d'Ebre i Falset. Posteriorment passà a Valls (Alt Camp, Catalunya) i va fer conferències a poblacions de la comarca (Puigpelat, Bràfim, etc.). En 1938 substituí Pere Segarra Boronat en la direcció d'Acció Sindical, portaveu de la Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Valls-Montblanc. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. D'allà sortí enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina als Alps i, amb la declaració de guerra, s'enrolà en l'exèrcit francès. A Dunkerque (Flandes del Sud) caigué presoner dels alemanys i va ser portat el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 65.137, a l'Stalag VII-A de Moosburg (Baviera, Alemanya); el 24 de gener de 1941, amb la matrícula 3.444, va ser enviat al camp de Mauthausen, on coincidí amb quatre deixebles seus; i, finalment, amb la matrícula 9.742, al camp auxiliar de Gusen. Josep Torres Tribó va ser assassinat («desinfectat») en una cambra de gas el 22 de setembre de 1941 al castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria), on havia estat portat per al seu extermini. Durant sa vida publicà articles en nombroses publicacions, com ara Acracia, Crisol, Fructidor, Los Galeotes, Libertín, Solidaridad Obrera, Vida Obrera, etc. És autor, a més de les obres citades, d'Al pueblo, cultura (1922), Aurorita. Cuento infantil (1922 i 1939), Técnica social (1922), La Ciutat ens pren els fills. Comèdia dramàtica en tres actes (1925, inèdit), El ídolo (1926), La loca vida. Drama en tres actos (1926) i La redención del Pierrot (1926). Sa filla, Hortensia Torres Cuadrado, també fou una destacada anarquista.

Josep Torres Tribó (1899-1941)

***

Portada del llibre d'Alexandre Croix Tixier-Vignancour. Ombres et lumières (1965)

- Alexandre Croix: El 3 d'octubre de 1909 neix a Aubervilliers (Illa de França, França) el periodista anarquista i sindicalista Alexandre Croix, que va fer servir diversos pseudònims (Charles Alexandre, Anastygmat, Barcelone, etc.). Era fill únic i son pare, Alexandre Marie Croix, feia de xofer i sa mare, Berthe Eugénie Richon, regentava un cafè a Saint-Denis (Illa de França, França). Després de fer els estudis secundaris i d'estudiar lletres i ciències socials, començà a treballar en el full financer La Gazette de Franc com a secretari de la seva fundadora Marthe Hanau. Posteriorment va fer feina de corrector d'impremta en L'Ordre, d'Émile Buré. Durant molt de temps col·laborà en Le Crapouillot. Magazine non-conformiste, de Jean Galtier-Boissière, amb son nom o sota el pseudònim Charles Alexandre. Després de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Encyclopédie Anarchiste (1925-1934) i Plus Loin (1925-1939). En 1927 va ser fitxat com a anarquista i en 1928 fou un dels promotors, amb Eugène Humbert, Victor Margueritte i el doctor Pierre Vachet, del comitè neomaltusià «Pro Amor», enquadrat en la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual (LMRS). En 1929 treballava en la redacció de Le Libertaire sota el pseudònim Barcelone i signà els seus articles sota diversos pseudònims (Paul Monfret, Randal, Raskolnikoff, Raynal, Charles Robert, etc.). El novembre de 1929 fou delegat del Grup Anarquista de Saint-Denis en el congrés de la Fédération Anarchiste du Midi (FAM, Federació Anarquista del Migdia) que se celebrà a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i l'abril de 1930 en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En els anys trenta vivia al número 231 de l'Avenue du Président Wilson de Saint-Denis i figurava en el llistat de domicilis anarquistes a controlar bimensualment establerta per la policia. En aquests anys va fer nombroses gires propagandístiques i conferències per la regió parisenca. Gran lector, també en castellà i en italià, amb una gran memòria, fou temut com a pamfletista. Va ser un dels col·laboradors en un número especial sobre la Guerra Civil espanyola de la revista Vu (Vu en Espagne), publicat el 29 d'agost de 1936, parlant sobre els anarquistes i la seva revolució. El gener de 1937 viatjà com a corresponsal del diari L'Ordre, encara que a les ordres del govern francès del Front Popular, a Galícia (Espanya), amb gran perill per a la seva vida, a la recerca del dirigent comunista Joaquín Maurín Juliá, sindicalista que ell coneixia, desaparegut l'endemà del cop militar feixista del 18 de juliol de 1936 –aquesta episodi va ser narrat en 2009 per Yveline Riottot en la seva novel·la Les chemins de Croix ou les tribulations d'un journaliste français en Galice franquiste. Iniciativa seva, amb Jean Bernier i Victor Serge, fou el número especial de gener de 1938 sobre «L'Anarchie» de Le Crapouillot. En aquesta època col·laborà en La Flèche de Paris. Hebdomadaire politique de combat. En 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, es declarà insubmís i amb André Prudommeaux passà a Suïssa; per aquest fet, en 1942, va se jutjat i condemnat a cinc anys de presó i a la confiscació dels seus bens presents i futurs. A Suïssa va ser acollit, entre d'altres, per Luigi Bertoni. En aquest mateix 1942 col·laborà en el text biogràfic Un home dans la mêlée sociale. Louis Bertoni, publicat per «Les Amis de Louis Bertoni». Finalment, pogué retornar a França i l'1 d'abril de 1948 fou admès en el Sindicat de Correctors d'Impremta. Entre 1948 i 1949 ajudà Jean Galtier-Boissière en la seva obra en dos volums Histoire de la guerre (1939-1945). Durant la postguerra continuà col·laborant en la premsa llibertària, com ara La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte; Le Réfractaire, de May Picqueray i L'Intrus, de René Ringenbach (René Ringeas). En els anys cinquanta viva a París sota el nom de Charles Errard (o Herrard). En 1958 ajudà estretament Louis Lecoin en la sortida del periòdic Liberté, i, amb aquest i Albert Camus, fou un dels promotors del Comitè d'Ajuda als Objectors de Consciència. Fou autor de Tixier-Vignancour. Ombres et lumières (1965) i de Jaurès et ses détracteurs. L'histoire à travers la polémique (1967). Un text seu sobre l'assassinat d'Andreu Nin va ser afegit a l'edició de 1975 de l'obra de Katia Landau Espagne, les fossoyeurs de la révolution sociale. Alexandre Croix va morir el 8 de juny de 1976 a l'Hospital Lariboisière de París (França). En el moment de la seva mort treballava en diferents obres, especialment en Cinquante ans de la Révolution Prolétarienne, de la qual Roger Hagnauer acceptà reprendre la publicació. L'Institut d'Histoire Sociale. Fondation Boris Souvarine de París conserva els seus dossiers de premsa. Cal no confondre'l amb el militant anarquista való Charles Alexandre, col·laborador de la premsa anarquista belga (Le Combat, L'Emancipateur, etc.) i autor del fullet L'Homme et ses dieux (1937).

***

D'esquerra a dreta: els processats Pierre Peyronnaud, José Villagrasa, Vicente Sorvatón i Pierre Magne (París, 25 de juny 1953)

- José Villagrasa Mollón: El 3 d'octubre de 1909 neix a Vilafermosa (Alt Millars, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista José Manuel Villagrasa Mollón, també citat Josep Villagrasa Molló. Era fill de Jenaro Villagrasa i de Concepción Mollón. Es guanyava la vida com a xofer. Militant del Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona (Catalunya), fou membre dels grups d'acció. Sembla que va pertànyer al grup d'acció encapçalat per Justo Bueno Pérez (Manuel Costa Ribero, Ignacio de la Fuente, José Martínez Ripoll, Luciano Ruano Segúndez, Vicente Tomé Martín), que assassinaren el 28 d'abril de 1936 el germans Josep i Miquel Badia Capell; detingut per aquest fet, el 25 de juny va ser posat en llibertat per manca de proves. El 2 d'agost de 1937 va ser acusat de participar en un intent frustrat d'assassinat de Josep Andreu Abelló, president del Tribunal de Cassació i de l'Audiència, fet pel qual va ser jutjat l'1 de desembre de 1937 pel Jutjat Núm. 13 (Tribunal d'Espionatge i Alta Traïció de Catalunya) de Barcelona, juntament amb altres companys (Miguel Agapito Fernández, Josep Batlle Salvat, Bartolomé Blázquez Sánchez, Aurelio Fernández Sánchez, David García de Altamira, Juan Huertas Trafalgar, Amado Izquierdo Igual i Francisco Porras Aguera), i condemnat a 10 anys de presó. El 21 de desembre de 1937 aconseguí evadir-se de la penitenciaria, quan amb altres reclusos llibertaris subornaren Manuel Valls Gorina, sotsdirector i administrador de la Presó Model de Barcelona, i passar a França. A París fou membre dels grups d'expropiació per al finançament de la lluita antifranquista i de la xarxa clandestina il·legalista creada per Laureano Cerrada Santos. El novembre de 1949 va ser detingut a París –i posteriorment Vicente Sorvatón Just i Pierre Magne– i acusat de ser l'autor el 31 de desembre de 1948 d'un atracament a un banc de Noisy-le-Grand (Illa de França, França) amb un botí de 11.000 francs, de l'atac el març de 1949 a Damville (Normandia, França) d'un furgó postal d'Évreux (Normandia, França) amb una presa de dos milions de francs i l'octubre de 1949 d'un assalt a la «Société Parisienne d'Escompte» de Charenton (Illa de França, França) amb tres milions de trofeu. Durant l'escorcoll del domicili d'Alberto Coria a Saint-Maurice (Illa de França, França), que albergava Villagrasa, la policia descobrí dues pistoles i dos sacs provinents del robatori de Charenton. El 25 de juny de 1953 va ser condemnat, amb altres companys (Hubert Broche, René Genty, Théophile Labia, Pierre Magne, Pierre Peyronnaud i Vicente Sorvatón Just), per l'Audiència del Sena a 10 anys de presó per l'atracament del furgó postal d'Évreux. El seu últim domicili va ser al número 8 del carrer Molière de Cervian (Llenguadoc, Occitània). José Villagrasa Mollón va morir el 20 de febrer de 1992 a la residència de la tercera edat «Korian Lo Solelh» de Besièrs (Llenguadoc, Occitània).

***

Ismael Roig Soler

- Ismael Roig Soler: El 3 d'octubre de 1913 neix a Benissoda (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarcosindicalista Ismael Roig Soler. Sos pares es deien Joaquim Roig i Isabel Soler. En 1923 va ser enviat per son pare al seminari d'Agres (Comtat, País Valencià), però tres anys després abandonà el seu futur sacerdotal i es traslladà a Albaida (Vall d'Albaida, País Valencià), on s'havia instal·lat sa família. Treballà en una impremta fins al 1929, any en el qual marxà a Carcaixent (Ribera Alta, País Valencià), on vivia una germana. En aquesta ciutat, amb la proclamació de la II República espanyola en 1931, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Juntament amb altres companys (Josep Granell, Paco Cucarella, Vicent Sanmartí i Vicent Estrada), fou un dels militants més actius en les lluites socials d'aleshores. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, lluità en la «Columna de Ferro», en la Columna Confederal «Llevant» i en la 82 Brigada Mixta, en aquesta darrera com a tresorer pagador, fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista aconseguí fugir del cercle d'Alacant i arribar a França, on fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Poc després retornà clandestinament a la Península i s'integrà a Barcelona (Catalunya) en el grup «Levante», al voltant del seu gran amic Ginés Camarasa García. El juny de 1945 va ser detingut, però un mes més tard va ser alliberat ja que no fou identificat. Participà activament en el Comitè Regional de Catalunya, encapçalat per Cèsar Broto Villegas, sobretot en la confecció i impressió de Solidaridad Obrera. El novembre de 1945 va ser novament detingut, però aconseguí fugir de la Prefectura de Policia de Barcelona. Durant els anys cinquanta passà a un segon pla en la lluita clandestina, però en 1954 va ser reconegut per un falangista de Carcaixent i fugí cap a França. Posteriorment passà a Amèrica. Fins a 1960 residí a Montevideo (Uruguai) i a Veneçuela fins al 1975, any que retornà a la Península. Visqué a València i, des de 1976, a Barcelona. En 1997 col·laborà en el Boletín Amicale 26ème División, publicat a Tolosa de Llenguadoc per exmilicians de la «Columna Durruti», i en 1999 publicà el llibre de memòries Así luchábamos. República, guerra, clandestinidad y exilio de un anarcosindicalista. Ismael Roig Soler va morir el 17 de febrer de 2001 a la Residència Universitària Campus La Salle de Barcelona (Catalunya) i fou incinerat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya). El seu testimoni va ser recollit en el llibre de Judit Camps i Emili Olcina Les milícies catalanes al front d'Aragó (1936-1937).

***

Joan Call Bonet (Call)

- Joan Call Bonet: El 3 d'octubre de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) el mestre racionalista, dibuixant artístic i militant anarquista Joan Call Bonet, conegut simplement com Call. Sos pares es deien Joan Call i Antònia Bonet Bosch. Fill d'una família obrera, va fer estudis a l'Escola Normal de Barcelona. Apassionat del futbol jugà amb el FC Barcelona. A Gironella (Berguedà, Catalunya) fou mestre racionalista en una escola depenent de la Generalitat de Catalunya i s'uní sentimentalment a Palmira Viladomiu, filla del destacat militant anarcosindicalista Josep Viladomiu Viñoles. Durant la Guerra Civil lluità en la «Columna Durruti» i amb la militarització de les milícies ensenyà dibuix a l'Escola de la 26 Divisió, amb seu a Prats. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí el camp de concentració de Vernet. Esdevingué un dels animadors del club de futbol de Luzenac, a prop de Vernet. Aconseguí reunir-se amb la família Viladomiu i a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) treballà en el metall. Després s'instal·là a Acs (Llenguadoc, Occitània) on va fer feina en una fàbrica de gasoses que la família Viladomiu arrendà, però que només era rendible l'estiu. En 1947 a Tolosa fou delegat d'Acs al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). S'establí a Tolosa, on començà a treballar com a pintor decorador, feina a la qual va anar especialitzant-se artísticament fins esdevenir un distingit dibuixant publicitari, col·laborant en la premsa llibertària i, a partir de 1954, en el periòdic tolosà La Depêche du Midi, on entre aquest any i 1979, any de la seva jubilació, fou responsable de la Secció de Dibuixants. En 1947 participà, amb l'obra titulada Terror, en l'exposició organitzada per la Secció de Cultura de l'MLE i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Tolosa. En aquests anys fou professor de dibuix en el curs impartit per l'Obra Cultural de l'MLE-CNT a França i mantingué estret contacte amb artistes catalans exiliats (Carlos Pradal, Joaquim Vicens Gironella, Manuel Camps Vicens, Francesc Forcadell Prats, Hilari Brugarolas, etc.). Realitzà els calendaris de 1948 i 1949 de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i nombrosos cartells d'actes, com ara el de la III Exposició d'Artistes Espanyols celebrada en 1958 al Palais des Beaux Arts de Tolosa. Les seves il·lustracions les podem trobar en nombroses publicacions llibertàries, com ara CNT, Espoir, El Frente, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, etc., i en portades de revistes i de llibres, sobretot de l'Editorial Ideas de Tolosa. També col·laborà en els anys cinquanta amb el grup teatral llibertari tolosà «Terra Lliure». El 4 de febrer de 1988, en aplicació de l'amnistia, va ser reintegrat en el Cos de Professor d'EGB com antic funcionari de la Generalitat de Catalunya. En 2010 la seva obra es pogué veure en l'exposició antològica Toulouse et les artistes espagnols de l'exil celebrada a l'Ensemble Conventuel des Jacobins de Tolosa. Joan Call Bonet va morir el 21 de maig de 2002 a la Résidence Marguerite de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Call Bonet (1914-2002)

***

Marcel·lí Massana

- Marcel·lí Massana Vancell: El 3 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 4 d'octubre– de 1918 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) el guerriller anarcosindicalista Marcel·lí Manuel Miquel Massana i Vancell –els llinatges també citats erròniament Masana i Bancell–, també conegut com Panxo (o El Gras). Sos pares es deien Marcel·lí Massana Pairà, miner, i Concepció Vancell Puig, domèstica. Era el més petit de tres germans i va perdre sa mare als set dies de néixer; aleshores Filomena Solé, La Dida, li va fer de mare. Orfe als cinc anys, quan son pare va patir un accident a la mina de Vila Forniu, va viure la seva primera infància a Llinàs i a partir dels set anys al col·legi religiós dels Germans de les Escoles Cristianes de Solsona, tutelat per son oncle Joan Massana, capellà de la vila, i passant els estius a Berga. Va abandonar el col·legi als 13 anys i després d'un any al Mas Recaus, a Sallent, amb sos oncles, va començar a treballar als 14 anys com a aprenent al taller mecànic de Ramon Canues, El Pixa-Vi. En 1934 feia feina de mecànic a l'empresa tèxtil de Can Rodergas, a Berga, i l'any següent va ingressar en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Berguedà, encara que sembla que ja va participar en el moviment anarquistes durant la revolució de Fígols. Quan l'aixecament feixista del 1936, va ingressar en el Comitè de Milícies de Berga i l'agost d'aquell any, s'enrola en la Columna Terra i Llibertat, intervenint en el front madrileny. De tornada a Catalunya es va allistar en la Columna Carot i Castan i, quan es militaritza, en la 25 Divisió, en la Brigada 118, combatent a Aragó des d'octubre de 1936 fins al final de la guerra –des d'abril de 1938 com a tinent– que el sorprèn a Alacant. Va passar per diversos camps de concentració i presons (Albatera, Bétera, Porta Coeli, Manresa, Barcelona, Madrid) i va ser alliberat provisionalment en 1942. Mesos després, va negar-se a fer el servei militar i va passar a la clandestinitat, instal·lant-se a Organyà, contactant amb els contrabandistes de la zona i fent-se un especialista dels passos fronterers. En 1944 viu a Tarascon-d'Arièja i organitza la lluita guerrillera que el farà famós. En 1947 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc. En 1950 va tenir un conflicte amb carrabiners francesos i va haver de deixar la lluita de guerrilles. Els problemes amb el govern francès se salden inicialment amb un mes de presó, però per pressions del règim franquista, que també demana l'extradició, patirà de bell nou presó i després confinament a Deux-Sèvres i Leucamp fins al 1956, any que, lliure, es trasllada a París. A la capital francesa treballarà de mecànic i de jardiner, i ja malalt s'allunyarà de l'activisme resistint les pressions de Sabaté primer i més tard, a començaments dels seixanta, de Mera, Alberola i García Oliver per reincorporar-se a la lluita armada. Finalment es trasllada al Llenguadoc i rellançada la CNT, s'afilia al sindicat metal·lúrgic barceloní. El seu gran prestigi com a una de les principals figures del maquis llibertari rural es fruit de la seva intensa lluita antifranquista entre els anys 1944 i 1950, anys durant els quals va realitzar nombroses accions als Pirineus catalans (voladures de torretes elèctriques d'alta tensió i de dipòsits d'aigua, i altres sabotatges; segrests de destacats franquistes; expropiacions a falangistes, terratinents, empresaris; atracaments a fàbriques i mines; passades de frontera amb documentació, armes i combatents; etc.) fent servir com a bases Osseja, Berga i Manresa. Freqüentment va estar acompanyat per altres guerrillers, com ara Vila Capdevila, Busquets, Antonio Sánchez, Puig Torres, Pons Argilès, Dot, Saborit, Saturnino Sanz, Pérez Pedrero, Adrover, Massip, Crespo, Benítez, F. Martínez, Arcos, Puig Costa, M. Sabaté, Pepe Blanco, El Rana, Pometa, El Gachas, etc. Entre 1948 i 1949 va actuar intensament a la zona de Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Rocafort i Tarrassa, amb notable suport popular. Possiblement sigui l'únic grup guerriller a tot l'Estat espanyol que mai no va tenir cap baixa, ni morts, ni ferits, ni presoners. També cal destacar la tasca feta amb els joves de les Joventuts Llibertàries compromesos en l'edició del Ruta clandestí. Marcel·lí Massana va morir el 21 de maig de 1981 al seu domicili al mas Letallet (Les Bordes-sur-Lez, País de Foix, Occitània) d'un atac de cor sobtat, al costat de sa companya María Ascensión Calvo Grané. El grup de rock català Brams li va dedicar en 1995 una de les seves cançons (Massana) i l'historiador Josep Clara una biografia en 2005 (Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Un mite de la guerrilla anarquista).

Marcel·lí Massana i Vancell (1918-1981)

***

Francisco Echegaray Galdó

- Francisco Echegaray Galdó: El 3 d'octubre de 1921 neix a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Francisco Echegaray Galdó, que va fer servir els pseudònims Manuel Gomis i Le Gone. Fill de pares desconeguts, nasqué a les Cases de la Beneficència d'Alacant. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, quan el triomf franquista, aconseguí embarcar a Alacant i arribar amb barca a Algèria. Fugint dels camps de concentració, s'allistà en la Legió Estrangera sota el nom de Manuel Gomis. Després del desembarcament de les tropes aliades al nord d'Àfrica del 8 de novembre de 1942, s'integrà en les Forces Franceses Lliures (FFL) del general Philippe Leclerc. Després de les companyes de Tunísia, entrà a formar part de la IX Companyia de Regiment de Marxa del Txad, integrada en la II Divisió Blindada («Divisió Leclerc»), més coneguda com «La Nueve», formada majoritàriament per anarquistes espanyols, i amb la qual alliberà París (França) el 24 d'agost de 1944. Va ser en aquests dies que va conèixer Raymonde Marcelle Bertholet, que esdevingué sa futura companya. Posteriorment s'instal·là a Bondy (Illa de França, França). Francisco Echegaray Galdó va morir el 12 d'abril de 1989 a l'Hospital Avicenne de Bobigny (Illa de França, França). Cal no confondre'l amb Victor Echegaray, també soldat de «La Nueve», autor d'un testimoni sobre l'alliberament de París publicat en el llibre de Frederica Montseny Mañé Pasión y muerte de los exiliados españoles en Francia (1950).

---

Continua...

---

[02/10] �La Libre F�d�ration� - Biblioteca CGT Sevilla - Chauveau - Netxaiev - Couloubrier - Germani - Louis - Boirin - Dom�nech - Setti - Borillo - Rogati - Lagier - P�rez Montes - Basa - Rosemont - Sacchetti - Coriol - Colombo - Benito - Ros - Rodr�guez Gonz�lez - Su�rez Salvador - Beaufond - Llorens - Bravo - Gamisans - De Blas�s - Gally - Amat - Le F�vre - Acamer - Bourdet - Gaddoni

Fri, 02 Oct 2026 12:18:57 +0200

[02/10] «La Libre Fédération» - Biblioteca CGT Sevilla - Chauveau - Netxaiev - Couloubrier - Germani - Louis - Boirin - Domènech - Setti - Borillo - Rogati - Lagier - Pérez Montes - Basa - Rosemont - Sacchetti - Coriol - Colombo - Benito - Ros - Rodríguez González - Suárez Salvador - Beaufond - Llorens - Bravo - Gamisans - De Blasüs - Gally - Amat - Le Fèvre - Acamer - Bourdet - Gaddoni

Anarcoefemèrides del 2 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de La Libre Fédération

- Surt La Libre Fédération: El 2 d'octubre de 1915 surt a Lausana (Vaud, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista intervencionista La Libre Fédération. A partir del número 22, del 15 d'abril de 1918, portarà el subtítol Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste. L'editor responsable fou el metge i mestre llibertari Jean Wintsch i l'administrador Davoust. Se'n tiraren 2.500 exemplars. Va ser, d'alguna manera, el refugi del sector «bel·licista» del moviment anarquista durant la Gran Guerra i, després del número 133 del periòdic La Bataille del 14 de març de 1916, publicà en maig el famós «Manifest dels Setze», on incloïa signants addicionals d'individualitats que feien costat el document després de la seva publicació original. Trobem articles de Mario Aldegli, Charles Andler, Louis Avennier, Casimir Bartuel, Jacques Bonhomme, Henri-Ernest Bornand, Victorine Brocher, Max Clair, Maria Corn, Emilio Costa, Davoust, A. Depre, Georges Durupt, Jules Ferdmann, Louis Geberel, Gagnebin, Oberdan Gigli, André Girard, Jean Grave, Jacques Guérin, Georges Herzig, H. L. Jeanmaire, Joseph Karly, Pierre Lachambeaudie, Jean-François Le Lève, Gustave Lefrançais, Arthur Leuba, Paul H. Loyson, Mathalie Maleeff, Karl Marx, P. Merli, Véra Michel, V. Pavesio, Marc Pierrot, Eugène Pottier, Paul Richard, Théodore Rochat, Auguste Rodin, Minna Tobler, Arnold Wieser i Jean Wintsch. En sortiren 41 números, l'últim el 15 de febrer de 1919, i es fusionà amb Les Temps Nouveaux (1919-1921), publicat per Marc Pierrot a París (França).

***

Biblioteca de la Federació Provincial de la CGT de Sevilla

- Biblioteca CGT Sevilla: El 2 d'octubre de 2003 es va inaugurar a Sevilla (Andalucia, Espanya) la Biblioteca de la Federació Provincial de la Confederació General del Treball (CGT). Promoguda per la CGT sevillana i l'Escola Lliure d'Historiadors, pretén donar a conèixer la història del moviment obrer en general i de l'anarquisme en particular. La biblioteca està formada per un milenar de llibres, a més de fullets, periòdics, revistes i documents. Entre els seus fons es troben llibres anarquistes d'edicions llatinoamericanes i decimonòniques. Una part important del fons procedeix de l'Escola Lliure d'Historiadors, grup nascut en 1990 que reuneix llicenciats, professors, historiadors, estudiants i altres especialistes dels moviments socials, i que organitzen debats, congressos i tallers als barris.

Naixements

Notícia sobre la mort de Jules Chauveau apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 15 de juliol de 1897

- Jules Chauveau: El 2 d'octubre de 1845 neix a Beugné-l'Abbé (Les Magnils; actualment Les Magnils-Reigniers, País del Loira, França) l'anarquista Jules Benjamin Joseph Chauveau. Era fill de Jules Chauveau, fuster en la construcció, i de Jeanne Chevreau. Es guanyà la vida treballant de carreter. Estava casat amb la modista Elvire Arsène Serrouin i, amb aquesta, milità en el moviment anarquista. La parella es va veure implicada en els incidents esdevinguts el Primer de Maig de 1891 a Clichy (Illa de França, França), on, segons la policia, ella va portar la bandera negra durant la manifestació. Vivia al número 12 del carrer Poccard i després al número 119 del carrer Bois de Levallois-Perret (Illa de França, França). La policia considerà la parella com a «perillosa». En 1891 la parella adoptà una dels filles d'Henri Louis Decamps, militant anarquista que havia estat condemnat a cinc anys de presó a resultes de les manifestacions del Primer de Maig. En 1897 vivia al número 434 de l'avinguda de París de Saint-Denis (Illa de França, França). Jules Chauveau va morir el 5 de juny de 1897 a l'Hospital de Saint-Denis (Illa de França, França). El carreter anarquista Gallau recollí sa filla de nou anys i sa companya, per a les quals s'obrí una subscripció en el periòdic Le Libertaire. Posteriorment Elvire Serrouin va ser inscrita en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades.

***

Sergei Netxaiev (ca. 1865)

- Sergei Netxaiev: El 2 d'octubre –20 de setembre segons el calendari julià rus– de 1847 neix a Ivanovo (Ivanovo, Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Nascut en una família de classe humil d'Ivanovo, principal centre tèxtil de l'Imperi, on son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a «oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre –el 21 de novembre segons el calendari julià rus– de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres «possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.

Sergei Netxaiev (1847-1882)

***

Notícia orgànica de Saveur Couloubrier apareguda en el periòdic marsellès Le Jeune République del 4 d'abril de 1878

- Sauveur Couloubrier: El 2 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 8 de desembre– de 1850 neix a Marsella (Provença, Occitània) el sindicalista, socialista republicà, i després anarquista, Marius Sauveur Couloubrier. Sos pares es deien Dominique Couloubrier, forner, i Marie Eugénie Legier, modista i després domèstica. El 3 d'abril de 1875 es casà a Marsella amb la modista marsellesa Julienne Françoise Jourdan (Fanny Jourdan), amb qui va tenir un fill en 1883, Eugène Humanité Couloubrier, i que només visqué uns mesos. Es guanyava la vida com a serraller i era membre del Sindicat de Serrallers. El 5 d'abril de 1878, en una reunió dels obrers serrallers, va ser nomenat delegat, juntament amb Joseph Plumelet, per assistir a l'Exposició Universal de París. En aquesta època vivia al número 17 del carrer Alger de Marsella. En 1879 va participar econòmicament en la subscripció popular per a l'elecció de Louis Auguste Blanqui com a diputat per Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1880 era membre de la comissió executiva de la Federació de les Cambres Sindicals. El març de 1880 va fer una crida per a signar el manifest «Les homes d'idées de la Commune». En les eleccions del 18 d'abril de 1880 va fer costat la llista del Partit dels Treballadors Republicans Socialistes (PTRS) de la XIII Secció de Marsella, partit creat el 29 de febrer d'aquell any. Fou un dels organitzadors, i tresorer, del Congrés Obrer Socialista del Migdia, que se celebrà a el 4 de juliol de 1880 a Marsella. L'agost de 1880 fou un dels organitzadors d'un cicle de xerrades de «La Libre-Pensée». L'octubre de 1880 fou el promotor de la creació del Grup d'Estudis Socials (GES) de Marsella. El novembre de 1880, amb Joseph Torrens, creà un grup anarquista italià a Marsella. El maig de 1881, amb Alexandre Tressaud, era membre de la comissió d'organització d'un míting a favor de Jessa Helfmann, revolucionari rus condemnat per la seva participació en l'atemptat contra el tsar. El gener de 1882 participà en l'organització, amb altres companys (Cavalier, Gaston Mazade, Plezent, Pourcelly, Toche, Joseph Torrens, etc.), d'una xerrada que es realitzà a la barri marsellès de Saint-Antoine. El 2 de març de 1882 va fer una xerrada sobre la qüestió de la solidaritat, a benefici dels vaguistes de Bessèja (Llenguadoc, Occitània). Entre juny de 1882 i maig de 1883 participà en les manifestacions organitzades en homenatge a Giuseppe Garibaldi. Va pronunciar un discurs elogiós a Esquirós –no sabem si a l'escriptora i periodista feminista Adèle Esquiros o a l'escriptor Alphonse Esquiros– i criticà els diputats de tota casta. En aquesta època vivia al número 88 del passeig Gouffé del barri de Castellane de Marsella. El 8 de març de 1883 va fer una xerrada anticlerical al domicili d'un tal Piston, organitzada pel Grup Anticlerical del barri de Castellane. El juliol de 1883 formà part del comitè que engegà la vaga dels serrallers de la ciutat. El 19 d'agost de 1883 assistí a l'assemblea general de la Corporació d'Obrers Serrallers de Marsella i llegí l'informe de la seva comissió executiva. El 13 d'octubre de 1883 va fer una xerrada per al Grup Anticlerical Materialista del barri de Castellane al Gran Jeu de Boules de Lambert de Marsella. En 1884 vivia al número 3 del carrer Lodi de Marsella i el seu nom figurava en un llistat de corresponsals de periòdics anarquistes i obrers (Le Paysan Révolté, Le Prolétaire, etc.). El setembre de 1884 creà el Comitè de Socors dels barris de Saint-Giniez i de Sainte-Anne de Marsella, del qual va ser nomenat president, per a contrarestar l'epidèmia de còlera que assolava la ciutat. El març de 1891 va ser nomenat president del Comitè de Vigilància del barri marsellès de Saint-Giniez. Segons els informes policíacs, ja no assistia a les reunions i només l'abril de 1891 va prendre part en les discussions sobre la participació dels anarquistes en les manifestacions del Primer de Maig, oposant-se a Sébastian Faure que atiava els treballadors a no manifestar-se. En un article publicat en el periòdic Radical, del 19 de novembre de 1893, es deia que era un antic militant anarquista que havia esdevingut patró. El juliol de 1909 va ser nomenat contramestre de l'Escola Primària Superior de Marsella. Sauveur Couloubrier va morir el 9 d'abril de 1922 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia de l'expulsió de Ferdinand Germani apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 27 de novembre de 1898

- Fernandino Germani: El 2 d'octubre de 1859 neix a Arce (Laci, Itàlia) l'anarquista Fernandino Germani, més conegut com Ferdinand Germani i que va fer servir el pseudònim Mimmuccio. Era fill de Domenico Germani i d'Anna Casciano (o Casanio). Es guanyava la vida treballant de tipògraf. Cap el 1879 s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia), on s'acostà al socialisme. Posteriorment, a la recerca de feina, s'instal·là a Roma (Itàlia), on entrà en contacte amb la militància de l'Associació Internacional del Treball (AIT), dedicant-se discretament a la propaganda. En aquesta època va ser amonestat per primer cop per les autoritats. En 1881 va ser acomiadat de la impremta on feia feina i en 1882 retornà a Nàpols, on des d'allà embarcà cap a Marsella (Provença, Occitània). Després d'un temps a Lió (Arpitània), el 20 de setembre de 1882 es va decretar la seva expulsió de França i passà a Lausana (Vaud, Suïssa), on treballà de tipògraf. El juliol de 1883, amb Jean-Louis Pindy, va ser delegat de Lausana al Congrés Anarquista que se celebrà a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Posteriorment treballà a diferents ciutats (Roma, Nàpols, Marsella, Brussel·les) i el novembre de 1886 retornà a Lausana, on fundà el periòdic socialista L'Italiano all'estero, òrgan dels obrers italians a l'estranger i que, sota la seva direcció, es decantà per la tendència llibertària, però que acabà prohibit per les autoritats. Condemnat dues vegades per delictes de premsa, el 8 de setembre de 1891 va ser expulsat del Cantó de Vaud. Aleshores passà a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), on treballà en diverses impremtes i es mostrà especialment actiu en el Cercle d'Estudis Socials (CES), fet pel qual va ser constantment vigilat per la policia. A la Confederació Helvètica es casà amb la suïssa Marie Thérèse Jeanne Imhoff, la qual va morir el 18 de desembre de 1923 a Lió. Cap el 1895 fundà a Neuchâtel la seva pròpia tipogràfica, la Imprimerie Commerciale, on també treballà son germà Joseph-Victor Germani. En 1895 publicà L'orange, conte de Noël i en 1897 edità la seva traducció Le Premier Mai d'Edmond De Amicis. Entre 1897 i 1898 publicà en periòdic en llengua francesa L'Âne. A resultes de les revoltes de maig de 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia), l'11 de maig presidí una assemblea de treballadors italians, organitzada per la Secció Socialista i pel CES a l'hotel Beau-Séjour de Neuchâtel, on es van fer discursos força violents i on es recaptaren fons de suport. En 1898 a la seva tipogràfica Imprimerie Commerciale es va imprimir el periòdic L'Agitatore, en el qual col·laboraven destacats anarquistes (Giuseppe Ciancabilla, Felice Vezzani, Domenico Zavattero, etc.), així com el número únic del periòdic de setembre de 1898 Il Profugo. A resultes d'un article de Giuseppe Ciancabilla aparegut en L'Agitatore, on defensava l'anarquista Luigi Luccheni que acabava d'assassinar l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria, més coneguda com a Sissi, el 10 de setembre de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), el 19 de setembre de 1898 va ser detingut, juntament amb tres companys (Ernest Boffino, Giuseppe Colombelli i Francesco Merlo), i tancat a la presó du Château de Neuchâtel i el 23 de setembre va ser expulsat, juntament amb un grup de 35 companys, de Suïssa. Aleshores passà a França i s'instal·là a Oyonnax (La Bresse, Arpitània), on va ser contractat a la Imprimerie Populaire. El 19 de novembre de 1898 va ser detingut a Nantua (La Bresse, Arpitània) i se li va notificar que l'antic decret d'expulsió de 1882 encara estava en vigor; el 21 de novembre va ser enviat a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França) i embarcat cap a Londres (Anglaterra). El desembre de 1898 la seva impremta «Imprimerie Commercial» de Neuchâtel passà a mans de Walter Biolley, redactor de La Sentinelle. A la capital anglesa, a més de mantenir la corresponsalia per al periòdic Le Sentinelle, intentà sense èxit fer un recurs contra la seva expulsió de Suïssa. Malgrat tenir prohibida l'entrada a Suïssa, sembla que hi entrà i publicà a Neuchâtel el periòdic L'Eco d'Italia, òrgan dels treballadors italians a l'estranger. A principis de segle es definia com a socialista i no com a anarquista, afirmació que va subscriure el periòdic Le Révil Anarchista de Ginebra. El setembre de 1901 parlà en el funeral de l'obrer Séraphin Dotto, mort en accident de feina, a Lió. Establert a Oyonnax, fou un dels fundadors de la Societat Mutual Italiana d'aquesta població, la qual presidí, i durant el seu mandat afavorí la construcció dels habitatges obres anomenats «La Cité», al carrer Industrie d'Oyonnax. En 1903 s'adherí a la Societat para la Propagació de l'Esperanto. En aquesta època vivia a l'avinguda de la Gare d'Oyonnax i treballava d'obrer en l'elaboració de pintes, alhora que militava en el Sindicat d'Obrers de Pintes. En 1912 regentava «L'Oyonnaxienne», una de les millors impremtes de la zona, i inventà diverses novetats que milloren les rotatives. Entre el 9 i el 12 d'octubre de 1919 assistí com a president de la Societat Immobiliaria d'Oyonnax al Congrés de l'Habitatge celebrat a Lió. Va ser un dels fundadors, el 14 de gener de 1920, de la Societat Anònima «Crédit Immobilier» del Cantó d'Oyonnax, de la qual va ser membre del seu consell d'administració. El 3 de juny de 1920 fou un dels fundadors, juntament amb altres companys (Edmond Celle, Louis Durand, Arthur Lamy, Joseph Maire, Élie Paget, François Rochaix, Marius Salluron i Daniel Sonthonnax), de la «Cooperativa obrera de compra de materials indispensables per a la indústria de la pinta i d'altres objectes de banyes, cel·luloides, etc.», de la qual va ser secretari, tot inventant un procés de modelatge de cel·luloide que contribuí al desenvolupament de la indústria de matèries plàstiques, guanyant diversos premis d'iniciatives industrials. També fou president d'honor de la Societat dels Naturalistes d'Oyonnax. En 1929 els serveis d'Intel·ligència del consolat d'Itàlia, que havien perdut el seu rastre des de 1909, assenyalaren la seva presència a França com a «anarquista a vigilar». Sense feina i malalt, el setembre de 1934 va ser desnonat del seu domicili d'Oyonnax i rebé el suport del Sindicat de Llogaters, del Comitè de Desocupats de la població i dels comunistes locals. Fernandino Germani va morir el 17 de novembre de 1935 al seu domicili, 180 del carrer Anatole France, d'Oyonnax (La Bresse, Arpitània) i enterrat civilment dos dies després en aquesta localitat.

***

Foto policíaca de Louise Louis (ca. 1894)

- Louise Louis: El 2 d'octubre de 1866 neix a Oriol (Oriol, Imperi Rus) la militant anarquista Louise Louis. Son pare es deia Charles Louis i sa mare Marie Plusiniski. A començament dels anys 1890 vivia amb son company, l'anarquista rus Nicolai Nikitine, a Levallois-Perret (Illa de França, França), on treballava de criada. El 23 de setembre de 1893 ambdós van ser expulsats de França i es refugiaren a Londres (Anglaterra). En 1894 figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica d'Albert Boirin apareguda en el periòdic ginebrí La Tribune de Genève del 12 de setembre de 1905

- Albert Boirin: El 2 d'octubre de 1883 neix a L'Étang-Vergy (Borgonya, França) l'anarquista Albert François Boirin. Era fill de Martial Boirin, ferrador, i d'Anne Thevenot. Es guanyava la vida treballant de ferrador com son pare. Declarat nsubmís al servei militar a França el 31 de desembre de 1904, es va refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà els cercles llibertaris. El 26 d'agost de 1905 va ser nomenat tresorer de la Cambra Sindical d'Obrers Ferradors del cantó de Ginebra. El 29 de març de 1907 va ser detingut a Ginebra durant una vaga d'obrers metal·lúrgics i expulsat del cantó de Ginebra. El 13 de maig de 1912 va ser detingut a París (França). Jutjat en consell de guerra a París, va ser condemnat a sis mesos de presó per «insubmissió». El 13 de novembre de 1913 va ser integrat en el 56 Regiment d'Infanteria i el 16 de desembre de 1912 desertà. El 12 d'octubre de 1933 va ser esborrat del registre de desertors per prescripció del delicte. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Àngel Domènech Navarro (París, finals dels anys cinquanta) [militants-anarchistes.info]

- Àngel Domènech Navarro: El 2 d'octubre de 1888 neix a Tivissa (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Àngel Domènech Navarro. Sos pares es deien Josep Domènech Millan i Joaquima Navarro Ibarz. Quan era molt jove començà a treballar a les mines de lignit de Mequinensa (Franja de Ponent) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començament dels anys trenta s'instal·là a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on el seu domicili sovint va servir de refugi per als companys perseguits, entre ells als germans Cano Ruiz. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti» i participà en diversos combats al front d'Aragó, com ara Belchite i La Puebla de Híjar. Després formà part de la Comissió de Control de la Paperera Col·lectivitzada al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là a Carmauç, on treballà de paleta fins a la seva jubilació. En dues ocasions va ser secretari de la Federació Local de Carmauç de la CNT. Operat de l'aparat digestiu, Àngel Domènech Navarro va morir el 16 de juny de 1966 al seu domicili de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una intervenció quirúrgica d'una hèrnia i fou enterrat civilment l'endemà. Sa companya fou Magdalena Cervelló.

Àngel Domènech Navarro (1888-1966)

***

Francesco Setti

- Francesco Setti: El 2 d'octubre de 1895 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Setti. Sos pares es deien Anselmo Setti i Elena Barbolini. Estudià fins el tercer de primària i ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint fogoner ferroviari. En 1919 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per qüestions de feina. En 14 d'octubre de 1920 intervingué en una manifestació convocada pels sindicats bolonyesos en solidaritat amb els presos polítics i protestar contra la política del govern italià de confrontació amb la Rússia revolucionària. En acabar la manifestació, formà part d'un grup de militants anarquistes que, contra l'opinió d'Errico Malatesta que havia parlat amb altres en la manifestació, marxà cap a la presó de San Giovanni in Monte. Arran dels incidents d'aquest grup contra la policia, especialment davant la caserna de Casermona de la Guàrdia Reial, moriren set persones, cinc treballadors i dos agents de policia, a més de nombrosos ferits. Detingut, juntament amb altres 31 persones, va ser exonerat durant la instrucció del procés de qualsevol càrrec i alliberat el 18 d'abril de 1921. Novament detingut el 22 d'agost de 1922 sota l'acusació d'haver llançat una granada contra un feixista, va ser exonerat durant la instrucció i alliberat el 10 d'octubre d'aquell any. Fugint de la persecució dels escamots feixistes, en 1923 passà clandestinament a França, on s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI). El 8 de novembre de 1929, quan retornava a Itàlia, va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia), fitxat i confinat per cinc anys sota l'acusació d'«activitats antifeixistes a l'estranger». Marxà cap a l'illa de Ponça, on el 24 de setembre de 1930 va ser detingut per infracció del reglament de confinament i condemnat a 2 mesos i 15 dies de reclusió. Per aquest mateix motiu va ser detingut en dues ocasions més i condemnat l'11 de desembre de 1930 i el 6 de febrer de 1933, respectivament. El 28 de maig de 1933 va ser classificat com a «anarquista», advertit formalment i alliberat. Per mor dels seus antecedents polítics, en 1934 se li va negar el passaport per anar a França. L'últim control policíac del qual es té notícia seva és del 9 de maig de 1942. Francesco Setti va morir el 10 de maig de 1963 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Vicent Borillo Mezquita apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de juny de 1980

- Vicent Borillo Mezquita: El 2 d'octubre de 1906 neix a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Borillo Mezquita –el primer llinatge citat a vegades erròniament com Borrillo o Burillo–, conegut com Vicentet. Sos pares es deien Vicent Borillo Gil, llaurador, i Carmen Mezquita Marías. Quan era molt jove emigrà amb sa família a Catalunya i s'instal·là a Badalona (Barcelonès, Catalunya). En 1927 formà part, amb Joan Arqué Bover, del clandestí Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Badalona. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser perseguit pels pistolers del Sindicat Lliure i hagué d'exiliar-se a França, però retornà abans de la instauració de la II República espanyola. En 1930 fou un dels reorganitzadors del Sindicat de la Construcció de Badalona de la CNT i amb Antonio Leal s'encarregà de legalitzar la CNT de Catalunya. Entre 1930 i 1937 col·laborà en Unión Petrolífera i entre 1931 i 1932 fou redactor de La Colmena Obrera de Badalona. Durant els anys republicans treballà de soldador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). El setembre de 1932 representà, amb Ramon Bach, la Regional Catalana en el II Congrés de la Federació Nacional de la Indústria del Petroli de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya), congrés que presidí. Durant la Revolució espanyola «Ràdio Badalona» passà a anomenar-se «Radio CNT-FAI» i la CNT aportà 30.000 pessetes per a millorar l'emissora amb material que ell va portar de França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya Eulalia Blanco i son fill Mario, i fou internat en diversos camps de concentració. A l'exili tingué dos infants més, Ester i Oscar. Després de la II Guerra Mundial, i fins la seva jubilació en 1972, va fer feina com a soldador especialitzat d'una companyia estatal de dedicada a la recerca de gas i de petroli i per aquest motiu treballà arreu de França i del desert algerià. El maig de 1945 formà part de la ponència del I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a París (França) i més tard a Tolosa de Llenguadoc ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i en el Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 29 de febrer de 1976 participà en l'assemblea clandestina de reorganització de la CNT que se celebrà al barri barceloní de Sants. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Vía Libre, etc. Després d'un any malalt, Vicent Borillo Mezquita va morir el 24 d'abril de 1980 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Marçan (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de la condemna de Julien Rogati apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 30 de juny de 1938

- Julien Rogati: El 2 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 12 d'octubre– de 1906 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Armand Julien Rogati. Sos pares es deien François Rogati, conreador, i Irma Adrienne Pattus. Durant els anys trenta, amb son germà François Rogati, formà part del grup anarquista d'Aimargues (Joseph Chatellier, Joseph Deschamps, Marcellin Mary, Paul Perrier, etc.). En 1936 vivia al carrer Carnot d'Aimargués i mantenia relacions amb l'anarquista André Prudhommeaux de Nimes (Llenguadoc, Occitània). El 2 de maig de 1937 presentà la seva dimissió del càrrec de secretari del Sindicat Autònom d'Obrers Agrícoles d'Aimargues. El 21 de juny de 1938 el Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) el condemna a 15 dies de presó i a 225 francs de multa per «violències i insults» comesos el 20 de març anterior durant una baralla amb dues persones que havien participat en un aplec de la Joventut Obrera Cristiana (JOC) a Aimargues. ambé fou membre del grup local d'Aimargues de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En una carta del 29 de setembre de 1939 de la policia de Nimes el qualificava d'«anarquista perillós, susceptible de trasbalsar l'ordre públic» i, de fet, va estar vigilat per la policia especial i el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes perillosos per a la seguretat nacional. En 1939 va ser reservista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica d'Albert Lagier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de gener de 1937

- Albert Lagier: El 2 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 9 d'octubre– de 1914 neix al II Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista Albert Pierre Lagier, conegut com Éric-Albert Lagier. Sos pares es deien Louis Élisée Lagier, ebenista, i Hélène Bibollet. Es guanyà la vida com a obrer mecànic a l'empresa «Citroën» de París (França) i vivia a Courbevoie (Illa de França, França), al número 70 del carrer Danton. En 1937, amb Félix Guyard (Felo), fou un dels animadors dels grups de militants de la Federació Anarquista Francesa (FAF) que actuaven a les fàbriques, ell especialment a la secció de fàbriques de l'empresa «Renault» i hi havia organitzat una secció de metal·lúrgics de tota la regió parisenca. Segons la policia, la FAF de la regió parisenca comptava en aquesta època uns 1.500 membres, repartits en una vintena de grups. El 9 de maig de 1938 es casà a Hautevesnes (Picardia, França) amb Suzanne Thieffine, de qui es va divorciar el 10 d'octubre de 1951. En 1941 vivia a Clichy (Illa de França, França), al número 5 del carrer Bois. Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Anarquista (FA) i col·laborà en Le Libertaire. En 1950, amb Robert i Jeannette Joulin, fou un dels alliberats de la FA i s'encarregava de la redacció de Le Libertaire. En aquesta època vivia al número 5 del carrer de l'Asile Popincourt de l'XI Districte de París i aquesta adreça figurava en els anys cinquanta en els domicilis a vigilar per part de la policia. També en aquesta època fou secretari del grup d'Asnières-sur-Seine (Illa de França) de la FA. El 24 d'octubre de 1957 es casà a Clichy amb Marie Anne Aimée Villédary. Enginyer retirat, visqué l'última part de sa vida al barri d'Arrauntz d'Uztaritze (Lapurdi, Iparralde, País Basc). Albert Lagier va morir el 18 d'abril de 1996 al Centre Mèdic Annie-Enia de Kanbo (Lapurdi, Iparralde, País Basc).

***

José Pérez Montes

- José Pérez Montes: El 2 d'octubre de 1915 –alguns autors citen 1917– neix a Santander (Cantàbria, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista José Pérez Montes, conegut com Pepín. Durant el període republicà va formar part dels grups d'afinitat de les Joventuts Llibertàries i participà activament en l'Ateneu Obrer de Santander. En 1932 s'afilià al Sindicat d'Oficina i de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard, realitzà tasques d'agitació i de propaganda durant la preparació del moviment revolucionari d'octubre de 1934. Quan esclatà la Guerra Civil en 1936 es va enrolà en la primera columna confederal i s'integrà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries de Santander. En 1937 va retornar al combat a Noceco, al front de Burgos, i posteriorment participà en els comitès (local, comarcal i interregional) de les Joventuts Llibertàries del Nord i com a col·laborador del periòdic Adelante. Quan s'enfonsà el front del Nord, es traslladà a Catalunya fins al final de la guerra. Exiliat a França, conegué els camps de concentració de Barcarès i de Gurs, i després participà en la resistència antinazi. Amb l'Alliberament, va accentuar la seva militància. Entre 1945 i 1946 realitzà nombrosos mítings (Grenoble, Casteljaloux, Narbona). En aquesta època va formar part del Comitè de Relacions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i realitzà nombroses incursions a la Península. A començaments de 1946 fou nomenat delegat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a l'Interior i en compliment de les seves funcions viatjà per Santander i el País Basc –assistí al Ple Regional de Barakaldo– per reorganitzar la resistència. A Madrid va fer contacte amb Juan Gómez Casas per coordinar la FAI i l'FIJL. En 1946 també va fer de delegat de la FAI a l'Interior. En el Ple de la FAI de Madrid de juliol de 1947 en fou elegit membre del Comitè Peninsular. Durant el seu últim viatge clandestí a la Península d'octubre de 1947 com a delegat del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) mor en estranyes circumstàncies quan anava cap al II Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc; el seu cos serà trobat ofegat a la desembocadura del riu Bidasoa, despullat de totes les seves pertinences, llevat d'un segell del Comitè Peninsular de la FAI. José Pérez Montes fou inhumat anònimament al petit cementiri de Biriatu (Iparralde, País Basc). Son germà, Santiago, fou militant en el Sindicat d'Oficis Diversos i de Banca de la CNT de Santander des de 1931 i a partir de 1944 participà en el sector ortodox a Baiona.

***

Necrològica d'Àngel Basa Vallès apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 25 de setembre de 1980

- Àngel Basa Vallès: El 2 d'octubre de 1920 neix a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) l'anarcosindicalista Àngel Francisco Basa Vallès –a vegades el primer llinatge citat erròniamet, fins i tot en el certificat de defunció, com Bassa. Sos pares es deien Esteve Basa Roig, contramestre, i Dolors Vallès Roig. Durant la guerra civil, enrolat en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí les penúries de gairebé tots (camps de concentració, Companyies de Treballadors Estrangers, etc.). Lluità en la Resistència contra l'ocupació nazi i després de la II Guerra Mundial participà en la reorganització de la CNT. Treballà de miner als Pous Ricard de Gardana (Provença, Occitània) i vivia a Cité Biver, petit llogaret d'aquesta població. En 1948 fou secretari de la Federació Local de Gardana de la CNT, juntament amb J. Figuerola, Blas Mayordomo, Francisco Moreno i Antonio Navarro. En 1949 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Mairuelh (Provença, Occitània) per un curt període de temps. Posteriorment ocupà la secretaria de la Federació Local de Gardana durant 25 anys. Trobem articles seus en Boletín Interno CIR i Espoir. Sa companya fou Maria Martins. Malalt, Àngel Basa Vallès va ser hospitalitzat i, després de tres mesos i dues operacions, va morir el 24 de juliol de 1980 a l'Hospital Pays d'Aix d'Ais (Provença, Occitània), essent enterrat dos dies després a Gardana (Provença, Occitània), localitat on residia.

---

Continua...

---

[01/10] �Freedom� - M�ting contra les �Festes Francorusses� - �Ciencia Social� - �L'Ant�christ� - �Tierra y Libertad� - �L'�veil des Jeunes Libertaires� - Atracament del Rawson - �Afirmaci�n� - �Cultura Ferroviaria� - �Frente Libertario� - �Nosotros� - Rey-Rochat - Pelloutier - Ameilla - Carrera - Ferrer - Can� - De Mulder - Sanju�n - Beaufond - Moreno - Mouna - Perrier - Casares - Rosell - Ajuria - Aranda - V�zquez Garc�a - Esteban Gracia - Agu�li - �lvarez Portela - Catello - Vilas - Ayora - Juan - Sequeira - L�pez Garc�a

Thu, 01 Oct 2026 12:55:08 +0200

[01/10] «Freedom» - Míting contra les «Festes Francorusses» - «Ciencia Social» - «L'Antéchrist» - «Tierra y Libertad» - «L'Éveil des Jeunes Libertaires» - Atracament del Rawson - «Afirmación» - «Cultura Ferroviaria» - «Frente Libertario» - «Nosotros» - Rey-Rochat - Pelloutier - Ameilla - Carrera - Ferrer - Cané - De Mulder - Sanjuán - Beaufond - Moreno - Mouna - Perrier - Casares - Rosell - Ajuria - Aranda - Vázquez García - Esteban Gracia - Aguéli - Álvarez Portela - Catello - Vilas - Ayora - Juan - Sequeira - López García

Anarcoefemèrides de l'1 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer númer de Freedom

- Surt Freedom: Per l'octubre de 1886 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic mensual anarcocomunista Freedom. A journal of anarchist socialism, editat pel Cercle d'Anarquistes Anglesos a iniciativa de Charlotte Wilson, que el va finançar generosament, i de Piotr Kropotkin. El juny de 1889 va tenir com a subtítol «Publicació del Comunisme Anarquista». Paral·lelament al periòdic es desenvoluparà una gran activitat editorial (Freedom Press), publicant pamflets, fullets i llibres de bona part dels autors del moviment anarquista internacional (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, Landauer, Grave, Nettlau, Pouget, Txerkezov, Goldman, Berkman, Spencer, Morris, etc.); també va promoure debats i mítings. Alfred Marsh va succeir Wilson entre 1895 i 1912, en que va ser rellevat per Tom Keell. El mensual, que va arribar a ser el principal periòdic anarquista en llengua anglesa, s'interromprà el desembre de 1927. Entre 1930 i 1936 va sorgir un Freedom paral·lel, fruit d'una escissió, impulsat per John Turner i Oscar Swede. Quan va esclatar la Guerra Civil i la Revolució Social a Espanya, Freedom Press va ajudar a la difusió d'aquests esdeveniments i va reavivar el moviment anarquista britànic amb la publicació d'Spain ant the World, editat per iniciativa de Vernon Richards i de Maria Luisa Berneri, que va aparèixer quinzenalment entre desembre de 1936 i desembre de 1938, canviant després el nom per Revolt. Amb el començament de la II Guerra Mundial va aparèixer un nou periòdic de Freedom Press, War Commentary, que va començar a publicar-se a partir de novembre de 1939. Es van reprendre altres publicacions, es va adquirir una impremta a Whitechapel i es va obrir una llibreria. War Commentary va col·laborar amb pacifistes radicals i amb els pocs socialistes que van fugir de les directrius dels partits laborista i comunista, i la Freedom Press es va involucrar en activitats subversives i de propaganda antimilitarista, fet que va implicar la intervenció de l'editorial per les autoritats i l'empresonament de tres dels seus responsables just quan la guerra acabava a Europa. L'agost de 1945, quan la guerra mundial va acabar totalment, es va reprendre de bell nou Freedom, que s'ha mantingut des d'aleshores. En 1951, Vernon Richards va començar a llançar Freedom com a setmanari, i hi va publicar per lliuraments el seu llibre Ensenyances de la Revolució espanyola. En 1964 va abandonar momentàniament la direcció, però va reprendre la tasca novament quan va considerar que els seus successors portaven el periòdic per camins equivocats, continuant amb la direcció fins als anys 90. Freedom Press ha editat més periòdics, com ara la revista mensual Anarchy, durant els anys 60, i la trimestral The Raven, el primer número de la qual va aparèixer el novembre de 1986; també han entrat nous autors anarquistes en el seu catàleg, com ara Clifford Harper, Dennis Gould, Nicolas Walter, Colin Ward, Murray Bookchin, Gaston Leval, William Blake, entre d'altres. La llibreria va ser atacada i parcialment incendiada el 18 de març de 1993 per un grup neofeixista Combat. Bona part de l'arxiu i hemeroteca de Freedom Press es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Cartell de l'acte

- Míting contra les «Festes Francorusses»: L'1 d'octubre de 1893 se celebra a la Sala Commerce de París (França) un gran míting de protesta contra les «Festes Francorusses» organitzat per la Lliga dels Antipatriotes. Les «Festes Francorusses» celebraven l'aliança militar entre la III República Francesa i l'Imperi Rus. A més del tema central se'n tractaren altres, com ara els crims del tsarisme, la vaga general, l'atemptat de Paulí Pallàs Latorre contra el general Arsenio Martínez Campos a Barcelona (Catalunya), el patriotisme, l'internacionalisme, etc. Hi van prendre la paraula Bastar, Brunet, Almilcare Cipriani, Couturier, Henri Deforge, Élie Maurin (Murmain), Jacques Prolo, Souvarine, Joseph Tortelier i Michel Zévaco, entre d'altres, a més de diversos diputats i regidors municipals.

***

Portada d'un exemplar de Ciencia Social

- Surt Ciencia Social: Per l'octubre de 1895 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Ciencia Social. Sociología, artes y letras, fundada i dirigida per Anselmo Lorenzo i editada pel tipògraf anarquista Cayetano Oller. Es tractava d'una publicació molt acurada en impressió i en continguts que pretenia atreure la intel·lectualitat i els estudiants universitaris catalans. Víctima de la repressió sorgida arran de l'atemptat de Canvis Nous, va deixar de publicar-se el juny de 1896, quan només havia publicat nou números, amb la detenció i empresonament dels caixistes i d'alguns redactors. Hi van col·laborar Pompeu Gener, Coromines, Unamuno, Brossa, Verdes Montenegro, Dorado, Mella, Tárrida del Mármol, Azorín, Vives, Artigues, Pelloutier, Lence, Grave, Hamon, Kropotkin, Friman, Brunellière, About i els germans Reclus, entre altres. Va ser continuada a Buenos Aires (Argentina), entre l'abril de 1897 i febrer de 1900, per l'anarquista italià Fortunato Serantoni com a director i van col·laborar nombrosos intel·lectuals llibertaris de l'època (William Morris, Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, Pietro Gori, etc.). A més de temes anarquistes, tant a Barcelona com a Buenos Aires, la revista va defensar l'avantguarda artística i literària.

***

Portada del primer número de L'Antéchrist

- Surt L'Antéchrist: Per l'octubre de 1897 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer número del periòdic mensual anarquista L'Antéchrist. Organe Universelliste ou de l'Immuable Justice. La responsable d'aquesta publicació, continuació de Le Christ Anarchiste (1895-1897), va ser l'ocultista anarquista Marie Andrieux (Marie de Saint-Rémy) i el gerent fou Romanville. Trobem textos d'Henri Élisée Albran, Joseph Babinger, Romans-Ville, Marie de Saint-Rémy, Emma Teissier, Raphaël Teissier, etc. En sortiren tres números, l'últim el desembre de 1897.

***

Guerrillers magonistes amb la bandera de "Tierra y Libertad" durant la insurrecció de la Baixa Califòrnia (Tijuana, 1911)

- «Tierra y Libertad»: L'1 d'octubre de 1910 a Mèxic el llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM) adopta oficialment el lema «Tierra y Libertad», pres dels populistes russos, com a símbol de la seva lluita. L'eslògan s'escriurà al final de les actes constitutives dels grups d'afinitat i de les circulars i manifests del PLM. També les milícies magonistes usaran aquesta divisa i l'escriuran a les seves banderes roges anarquistes durant la insurrecció de la Baixa Califòrnia de l'any següent.

***

Capçalera del primer número de L'Éveil des Jeunes Libertaires

- Surt L'Éveil des Jeunes Libertaires: L'1 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual L'Éveil des Jeunes Libertaires. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes (El Desvetllament dels Joves Llibertaris). Portava l'epígraf «Ni Déu, ni amo». Sortí com a reacció al poc espai que, segons els editors, donava Le Libertaire als joves anarquistes, circumscrit tot just a una columna del periòdic. Els redactors d'aquesta publicació, òrgan de la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA), van ser Louis Louvet i Simone Larcher, i Gaston Vaudelin (Duanville), secretari de l'FJA, en fou el gerent. Es creà el grup «Les Amis de l'Éveil» (Els Amics de l'Éveil) per a la difusió del periòdic, que compta amb J. Darras, Jean Guingant i J. Roty, entre d'altres. El número 3, de l'1 de desembre de 1925, tracta de la mort de Philipe Daudet. L'FJA, en desacord amb la Unió Anarquista (UA), només publicà set números, l'últim el 15 de març de 1926, i reemplaçà la publicació per L'Anarchie (1926-1929), oberta a tots els sectors antiautoritaris sense distinció de tendències.

***

Pàgina del periòdic Crítica dedicada a la fuga de la banda de Roscigna

- Atracament del Rawson: L'1 d'octubre de 1927, a l'Hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina), els anarquistes expropiadors Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i els germans Antonio i Vicente Moretti assalten el pagador dels sous. Els tres primers, amb embenats simulant accidentats, esperen el pagador i l'agent de policia que l'escorta, campió de tir. Vicente Moretti roman fora al volant d'un faetó. Durant el cop, l'escorta Francisco Gatto resultarà mort quan intenta disparar per evitar el robatori. El botí fou important: 141.000 pesos. La banda de Roscigna decideix fugir del país i amb el suport de Bustos Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i els germans Moretti creuen el delta amb el bot «E pur se muove» i arriben a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo. Vázquez Paredes prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una recerca dels activistes sense parangó. El botí del Rawson va ser destinat a la solidaritat anarquista i al finançament de falsificacions de diners argentins per l'alemany Erwin Polke.

***

Capçalera d'Afirmación

- Surt Afirmación: L'1 d'octubre de 1928 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Afirmación. Publicación anarquista. A la capçalera portava una cita de Rafael Barrett: «No desig portar la convicció, sinó despertar el dubte. Em complau que el vostre intel·lecte segueixi funcionant després del meu, encara que sigui contra el meu.» Van col·laborar en aquesta publicació Francisco Lattelaro, F. Martínez, Fernando del Intento, A. Scarfó, Guyau, R. Mella, R. B. Cienfuegos, Oscar Belda, Miguel Ramos, J. E. Rodó, Jesús Montoya, Zeta, Whitlock, Juan Crusao, entre d'altres. Sortí, com a mínim, fins al 1930.

***

Capçalera del primer número de Cultura Ferroviaria

- Surt Cultura Ferroviaria: L'1 d'octubre de 1931 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Cultura Ferroviaria. Órgano de la Federación Nacional de la Industria Ferroviaria. CNT. Aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) tingué una periodicitat irregular i nombroses seus de redacció i d'impressió. A més dels temes sindicals propis del sector, tracta temes sobre història de les reivindicacions dels ferroviaris, comunicats dels comitès, qüestions d'actualitat, etc. Hi van col·laborar A. P. Santos, Antonio Castillejo García, Luis Q. Martínez, Martín García Novoa, Avelino G. Mallada, Luis Castro, etc. En sortiren 21 números, l'últim l'1 d'agost de 1934.

***

Capçalera de Frente Libertario

- Surt Frente Libertario: L'1 d'octubre de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Frente Libertario. Órgano de las milicias confederales. A partir del 30 de novembre de 1938 va ser editat pel Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regió del Centre. Publicació de distribució gratuïta als fronts bèl·lics, d'antuvi sortí dues o tres vegades per setmana i a partir del número 20, del 6 de desembre de 1936, passà a ser diari, tirant uns 40.000 exemplars. Dirigit per José García Pradas, comptà amb la col·laboració de Mauro Bajatierra Morán. Trobem articles de Ezequiel Endériz, L. R. Foucaud, Ismael Martí, Carlos Matato, Miralles, Fidel Miró, Novillo Cruza, Samuel del Pardo, Félix Paredes i M. A. Tejedor, entre d'altres. Temàticament és d'allò més variat: debat amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), defensa d'un front antifeixista, notes sobre el conflicte bèl·lic i els fronts, parts de guerra, notícies internacionals, notes d'altres publicacions (Castilla Libre, CNT, etc.), ressenyes del Congrés Universal Esperantista, etc. Existiren edicions en italià, alemany i suec. Es publicaren 736 números, l'últim el 26 de març de 1939. En 1947 sortí clandestinament a Madrid la mateixa capçalera publicat per la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT. També s'edità mensual a París (França) entre juliol de 1970 i març de 1977 una publicació amb el mateix nom.

***

Portada del primer número de Nosotros

- Surt Nosotros: L'1 d'octubre de 1937 surt a València (València, País Valencià) el primer número de Nosotros. Revista mensual anarquista. Aquest primer número va ser dirigit per Rodolfo González Pacheco i a partir del segon número per Miguel Giménez Igualada. Trobem textos de Felipe Alaiz, Edward Carpenter, Manuel Devaldes, Fieldman, Miguel Giménez Igualada, Juan de Iniesta, Gérard de Lacaze-Duthiers, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Muro, Higinio Noja Ruiz, Arsenio Olvina, Han Ryner, M. Ramos, Isaac Steinberg, Gonzalo Vidal, Carlos Vogt, etc. Va ser imprès a l'Editorial Guerre, aleshores col·lectivitzada. En sortiren cinc números, l'últim l'1 de febrer de 1938.

Naixements

Eugénie Rey-Rochat

- Eugénie Rey-Rochat: L'1 d'octubre de 1856 neix a Le Moulinon (Sant Sauvador de Montagut, Vivarès, Llenguadoc, Occitània) l'artista pintora, feminista i anarquista Eugénie Louise Euphroisine Rey, més coneguda com Eugénie Rey-Rochat de Théollier. Sos pares es deien Jean Pierre Rey, torcedor filador, i Adéline Rochat, domèstica a Le Moulinon. En 1889 es casà amb Gabriel César Émile Raoul Long, burgès propietari marsellès, amb qui tingué un infant, Jacques Long (Jacklon), nascut en 1890, que serà un destacat anarcoindividualista; la parella es va divorciar en 1892. Ella va criar tota sola son fill i en 1908 s'establí a París (França), al número 65 del carrer Lamarck del XVIII Districte, on visqué, amb a germana Alézie Rey, dels rèdits que li proporcionaven immobles que posseïa a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània). Com a artista seguí cursos de pintura d'Eugène Grasset i es va adherir a la Union de Femmes Artistes Peintres et Sculpteurs (UFAPS, Unió de Dones Artistes Pintores i Escultores). Aquesta organització, fundada en 1882 per l'escultora Hélène Berthaux, reivindicava l'admissió de les dones en els cursos de Belles Arts i muntava anualment una exposició exclusivament amb obres de dones. La presidenta era aleshores Anne de Rochechouart de Mortemart, duquessa d'Uzès, feminista reialista que havia finançat el general Georges Boulanger, però que, curiosament, manifestava una oberta simpatia pel moviment anarquista. En 1908 mostrà obra en la I Exposició del Sindicat de Dones Pintores, celebrada als salons de l'Ajuntament d'Enghien-les-Bains (Illa de França, França). En aquests anys va fer nombrosos viatges a Europa, especialment a Alemanya i Suïssa, on va fer exposicions. Son fill Jacques Long, estudiant de medicina, després de passar pels «Camelot du Roi», abandonà els estudis i s'integrà en els cercles anarquistes individualistes del setmanari L'Anarchie, els quals organitzaven «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) al número 22 del carrer Chevalier de la Barre. A partir d'aquest moment Eugénie Rey-Rochat es dedicà a subvencionar aquest moviment i el contracte d'arrendament del local de les xerrades estava al seu nom i son fill s'hi va instal·lar i va viure fins el 1910. El 25 de juny de 1910 obrí l'Impremta Comunista «L'Espérance», al número 3 del carrer Steinkerque del XVIII Districte de París, de la qual son fill va ser un dels administradors, juntament amb Miguel Almereyda, René Dolié, Georges Durupt, Anna Mahé i Armand Matha, i treballà com a comptable fins al juliol de 1911. La impremta donà feina a una dotzena d'obrers llibertaris i tenia com a clients habituals diversos sindicats (fusters, tapissers, etc.), a més de negociants i particulars. Malgrat tot, el negoci de la impremta no reeixí i aquest fet suscità conflictes entre ella i Georges Durupt sobre la gestió i la competència dels col·laboradors. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista L'Idée Libre. Entre 1913 i 1914 fou tresorera del «Comitè Femení contra la Llei "Berry-Millerand", les colònies penitenciàries militars i totes les iniquitats socials», que havia estat fundat el setembre de 1912 pel Sindicat de Modistes, i del qual, amb Henriette Tilly, s'encarregà d'organitzar les reunions feministes i anarquistes. A finals de 1913 publicà la segona edició augmentada del fullet La révolution culinaire ou hygiène de l'alimentation rationnele. Entre l'1 i el 15 de febrer de 1914 va fer una exposició a la Galerie Doute-de-Monvel de París d'obres diverses (decoracions murals, decoracions en cuiro i vidre, aquarel·les, olis, estampes, etc.). El 21 de febrer de 1914 va fer la xerrada «Le travail au point de vue hygiénique», a la Sala Églantine Parisienne, organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París i el Cercle d'Estudis de la Cooperativa Comunista. El juliol de 1914 abandonà París i s'instal·là a Valença, al número 7 del carrer Vernoux. En 1915 col·laborà en l'Associació Franco-Belga i fundà un taller laboral per a obreres belgues i franceses refugiades a causa de la Gran Guerra. En 1916 participà en els «Foyers Alsaciens-Lorrains» de París ensenyant als infants evacuats la llengua a través de recitacions, cançons i mímica. En 1918 col·laborà amb la Societat Vegetariana de França. Deprimit i malalt, son fill Jacques Long es va suïcidar el 20 de juliol de 1921 a Les Bords de l'Yerres (Brunoy, Illa de França, França) després d'ingerir cianur de potassi i de deixar dues cartes de comiat; tres dies després va ser enterrat al cementiri de Mandres-les-Roses. Sa mare no va creure en el seu suïcidi i posà una denúncia per assassinat, ja que pensava que havia estat estrangulat; les autoritats exhumaren el cos i després de l'autòpsia del metge legalista Socquet i de la investigació de la gendarmeria de Brunoy, l'11 d'abril de 1922 es confirmà el suïcidi. Publicà un Cours d'Art Décoratif en vint lliçons. Eugénie Rey-Rochat va morir el 4 de gener de 1924. Pòstumament, el setembre de 1925, obra artística seva es va mostrar en l'Exposició Internacional d'Arts Decoratives i Industrials Modernes, celebrada al Gran Palais de París, i en 1927 es publicà el seu poemari Les yeux ouverts.

***

Fernand Pelloutier

- Fernand Pelloutier: L'1 d'octubre de 1867 neix al XVII Districte de París (França), en una família burgesa, el polític socialista republicà i després anarquista i militant sindicalista revolucionari Fernand Léonce Émile Pelloutier. Sos pares es deien Saint-Ange Adrien Léonce Pelloutier i Amélie Marie Couillaud. Quan tenia 12 anys, son pare, funcionari de correus, va ser traslladat a Sant Nazer (Bretanya). Fou internat al petit seminari religiós de Guérande del qual va intentar fugir dues vegades, però finalment va ser expulsat per haver escrit un pamflet anticlerical. Matriculat al col·legi de Sant Nazer en 1883, va demostrar ser un alumne brillant, encara que fantasiós. En 1885 va suspendre els exàmens de batxillerat i es va dedicar al periodisme, col·laborant amb el seu amic Aristide Briand en La Démocratie de l'Ouest, fundat pel tipògraf Eugenio Courronné, i en diferents periòdics i revistes que fundà. Entre els anys 1888 i 1889 va començar a manifestar-se el lupus facial d'origen tuberculós que el portarà a la tomba. Després d'un repòs d'alguns mesos a prop de la mar, va tornar a Sant Nazer la tardor de 1889 i va fer costat la campanya d'Aristide Briand, candidat republicà radical en les eleccions legislatives; però va recaure i va haver de restar inactiu durant dos anys. El gener de 1892 torna a Sant Nazer, després de passar una temporada al camp, i accepta el càrrec de cap de redacció de La Démocratie de l'Ouest. Evolucionat cap al socialisme, s'adherirà al Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i n'esdevindrà secretari de la secció de Sant Nazer («L'Émancipation»). Atret per les qüestions econòmiques, va contribuir a la fundació de la Borsa del Treball de Sant Nazer. Entre el 3 i el 5 de setembre de 1892 va participar en el Congrés Regional Obrer (possibilista) de l'Ouest, on va exposar la seva idea de «vaga general universal», pacífica i legal, com a eina de lluita obrera. El sector guedista va rebutjar la proposta, però durant el VI Congrés Nacional de Sindicats el setembre de 1894 els guedistes van ser derrotats i els partidaris de la vaga general van prendre les regnes. A finals de 1892, arran de la polèmica amb Guesde, va dimitir del POF i es va instal·lar a París. Esdevingut llibertari, gràcies a l'amistat amb Augustin Hamon, i sindicalista revolucionari, va rebutjar el pensament i l'obra d'anarquistes com Tortelier, Émile Pouget o Ravachol. En 1895 va esdevenir secretari general de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i va llançar la seva idea d'identificació entre sindicalisme i anarquia, intentant convèncer els militants anarquistes de la necessitat de sindicar-s'hi, i que va exposar en el seu fullet Qu'est-ce que la grève générale? (1895). En 1897 va crear la revista mensual d'economia social L'Ouvrier des Deux-Mondes, alhora que col·laborava en diferents publicacions (Les Temps Nouveaux, L'Enclos, La Revue Socialiste, La Société Nouvelle, L'Avenir social, L'Art Social, etc.). El setembre de 1898 va participar en el Congrés de Rennes, el qual va empitjorar la seva malmesa salut. El gener de 1899 es va instal·lar en un petit pavelló a Bruyères de Sèvres, però ja estava condemnat. Impossibilitat per tasques dures i en la misèria, va obtenir una plaça d'inspector temporal en una oficina de treball del Ministeri de Comerç. El setembre 1900, ja molt malalt, va assistir a París al VIII Congrés de la Federació de les Borses del Treball, però va acabar al llit, on va morir després d'una llarga agonia el 13 de març de 1901 al seu domicili de Sèvrés (Illa de França, França).

***

Signatura de Roger Ameilla (1909)

- Roger Ameilla: L'1 d'octubre de 1883 neix a Condòm (Gascunya, Occitània) l'anarquista individualista Roger Jean Antoine Ameilla. Era fill de Paul Ameilla, llauner, i de Monique Pradines, domèstica. Es guanyà la vida treballant de jornaler i després de sabater a París (França). En 1903 vivia al número 85 del carrer Boulets de l'XI Districte de París. Cridat a files per a fer el servei militar, el 16 de novembre de 1904 va ser integrat com a conductor en el 5 Esquadró del Tren d'Equipatges i, després de passar pel 18 Esquadró del Tren d'Equipatges d'Algèria, on va ser ferit, va ser llicenciat el 17 de juliol de 1907. El 6 de febrer de 1909 es casà al XIII Districte de París amb la jornalera parisenca Blanche Louise Feuillet. En aquesta època vivia al número 20 del carrer Vandrezanne del XIII Districte de París. En els anys deu era membre del «Foyer Anarchista» de l'XI Districte de París i aleshores vivia al número 23 del carrer Morand del citat districte. Va ser nomenat secretari del grup «Cité Communiste», creat el 6 de desembre de 1913, que es reunia a la sala de «L'ami Jean», al número 77 del carrer Amandiers del XX Districte de París. Entre el 8 d'agost de 1914 i el 8 de març de 1919 va fer la campanya contra Alemanya enquadrat, per «estat general insuficient», en els Serveis Auxiliars de l'exèrcit i altres unitats militars. A partir de juny de 1925 visqué a Montgeron ((lla de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Antonio Carrera

- Antonio Carrera: L'1 d'octubre de 1886 neix a Averara (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Antonio Carrera, conegut com Carrara. Sos pares es deien Giacomo Carrera i Lucia Simonetti. Assistí a l'escola elemental al seu poble natal. Es guanyà la vida fent de picapedrer. Entre 1906 i 1907 va ser condemnat per robatori en tres ocasions a petites penes pels tribunals llombards de Bèrgam i Brescia. Durant el seu servei militar en el 78 Regiment d'Infanteria establert a Bèrgam, va ser condemnat el 21 de maig de 1912 pel Tribunal Militar de Milà (Llombardia, Itàlia) a dos anys i dos mesos de reclusió per insubordinació, però el 16 de gener de 1914 absolt d'aquest delicte pel Tribunal Militar de Nàpols (Campània, Itàlia). El 2 d'agost de 1914 fou un dels militants que constituí, a la seu dels locals de la Unió Sindical Italiana (USI) de Bèrgam, del Grup Llibertari de Bèrgam, que desenvolupà una intensa propaganda entre la classe obrera. El setembre de 1914, sense feina, hagué de viure amb sa germana i son cunyat. El setembre de 1915 va ser mobilitzat per a lluitar en la Gran Guerra enquadrat en el 63 Regiment d'Infanteria. El novembre de 1929 residia a Bèrgam, però el 2 de desembre d'aquell any emigrà a França. El 27 d'octubre de 1930 retornà a Itàlia i treballà provisionalment com a venedor d'aus de corral a Bèrgam, vivint a l'alberg popular d'Opera Bonomelli. L'11 de gener de 1931 va se esborrat del llistat de subversius de la província de Bèrgam. El 4 de maig de 1945 va ser ferit durant un enfrontament armat amb les tropes alemanyes; Antonio Carrera va morir l'endemà, 5 de maig de 1945, a Brixen (Tirol del Sud) a conseqüències de les ferides.

***

Àngel Ferrer Jordà

- Àngel Ferrer Jordà: L'1 d'octubre de 1895 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarcosindicalista Àngel Ferrer Jordà. Sos pares es deien Bernat Ferrer Gómez, jornaler, i Roser Jordà Jordà. Quan tenia 16 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi. En 1930, amb Emili Mira i Vicent Lloret, va fer un míting i l'any següent un altre amb Emili Mira, Cándido Morales, Enric Barberà Tomàs i altres destacats militants alcoians. Teixidor de professió, el gener de 1932 va ser nomenat delegat del Sindicat Fabril i Tèxtil alcoià al Ple Regional de Llevant i el Primer de Maig va fer un míting a Alcoi. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústria d'Alcoi. El juliol de 1937 fou delegat del Sindicat de la Pell d'Alcoi al Congrés Regional de Llevant. Fou regidor municipal en nom de la CNT i el 6 de juny de 1938 va ser nomenat alcalde d'Alcoi, càrrec en el qual romangué fins l'1 de febrer de 1939, quan marxà al front. El 28 de març de 1939, quan el triomf franquista era un fet, aconseguí embarcar a bord del vapor Stanbrook al port d'Alacant cap a Orà (Algèria). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Orà de la CNT, on, amb el company Joaquim Lino Balaguer, constituí una important biblioteca, de la qual en va ser responsable. A començament dels anys seixanta va ser repatriat a França i s'instal·là a Saint-Genis-Laval (Roine-Alps, Arpitània). Sa companya fou Francisca Blasco Jordà. Malalt durant molts d'anys, Àngel Ferrer Jordà va morir el 6 de gener de 1976 a l'Hospital de Pierre-Bénite (Roine-Alps, Arpitània).

Àngel Ferrer Jordà (1895-1976)

***

La detenció de Pere Cané Barceló i els seus companys segons el diari madrileny La Acción del 7 de febrer de 1921

- Pere Cané Barceló: L'1 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'octubre– de 1896 neix Sant Martí de Provençals, actualment Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista Pere Miquel Cané Barceló, també conegut com El Noi. Sos pares es deien Pere Cané Roca, jornaler, i Bàrbara Barceló Vallès. Des de jove va viure a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on entrà com a aprenent a la fàbrica de vidre Costa i Florit, i mantingué una estreta relació amb Joan Peiró Belis. Fou nomenat secretari de la Societat d'Obrers Vidriers i de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona, en el portaveu de la qual, La Colmena Obrera, hi col·laborà. Instal·lat a Sevilla en 1919 per qüestions de feina i per potenciar l'organització sindical local, el desembre d'aquell any fou detingut a la capital andalusa acusat de col·locar una bomba a la fàbrica de teixits «La María»; jutjat, fou absolt el 18 de gener de 1922, amb José Vicente Calero, Dolores Carmona, Eulalia Ordóñez, Carmen Fuentes i Rejano. Poc després, el 23 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb Luis Acedo, José José Vicente Calero i Joaquín Díaz Arias, per la col·locació d'un explosiu al domicili de José J. Lisen, però també van ser absolts. En aquesta època se'l considerava el cap del grup d'acció «Los Charlots», format per Joaquín Díaz, Viera, Luis Ávila, Gallango, Mazón, Graneró i altres. En 1923 residia a Villaviciosa, d'on retornà a Badalona abans de l'establiment de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1926 i 1927 formà part del Comitè Nacional Revolucionari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes clandestins contraris al dictador. El maig de 1929 fugí a França per complicitat en el complot organitzat pel capità Fermín Galán, però retornà aviat i fou capturat i empresonat per la seva participació en la vaga metal·lúrgica de la Metalgraf. En 1930, en reconstituir-se la CNT, presidí el Sindicat del Vidre de Badalona i l'any següent assistí al Congrés Confederal Extraordinari de Madrid en representació dels sindicats de Pell, Fusta, Alimentació i Arts Gràfiques, i per Santa Coloma de Gramenet. El gener de 1931 va ser detingut, amb Andrés García i Pablo Fortea, per celebrar una reunió clandestina, però van ser alliberats poc després. Durant la II República fou secretari de la Federació de Badalona, destacà en el sector moderat cenetista i signà el «Manifest dels Trenta» l'agost de 1931. Contrari als acords regionals de desembre, fou expulsat de la CNT. En 1932 patí un greu atemptat i l'agost de 1933 fou un dels fundadors del Sindicats d'Oposició. Funcionari de l'Ajuntament de Badalona, l'octubre de 1934 fou detingut, amb Francesc Caballé Pallàs i Joan Moreot Peras, com a membre de l'Aliança Obrera i cap de l'aixecament revolucionari esdevingut aquell mes, i empresonat fins el març de 1935; l'agost d'aquest any tornarà a ingressar a la presó per complir una condemna de sis mesos, acusat de desarmar uns guàrdies municipals durant els fets d'Octubre. Fins aquell moment de la seva vida havia estat 32 vegades a la presó. Durant els anys de la guerra civil fou secretari general de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera i fou responsable de Sanitat i d'Assistència Social del Comitè de Salut Pública de Badalona. El 19 d'octubre de 1936, amb la renovació de l'ajuntament de Badalona, fou escollit regidor d'Economia. En ser nomenat Joan Peiró ministre d'Indústria, ocupà la sotssecretaria d'aquest ministeri, primer a Madrid i després a València. De retorn a Badalona, ocupà diferents càrrecs al consistori fins que el 12 de maig de 1938 fou nomenat alcalde de la ciutat. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 abandonà la batllia i exilià primer a França i després a Mèxic. Durant la postguerra fou partidari de les tesis circumstancialistes i del col·laboracionisme antifeixista, i féu costat en l'exili mexicà a la Plataforma organitzada per García Oliver, ocupant el càrrec de subsecretari en el ministeri Leiva del Govern de la República en l'Exili. Durant la dècada dels setanta formà part de l'Agrupació de Militants de Mèxic i avalà les tesis del cincpuntisme. Va col·laborar en el Boletín de la Agrupación del Militantes de México. Sa companya fou Ramona Díaz Miravelles. Pere Cané Barceló va morir, dos mesos després de jubilar-se de la feina, el 13 de novembre de 1973 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Notícia de la detenció d'Édouard de Mulder apareguda en el diari de Lilla Le Grand Écho du Nord de France del 16 de juliol de 1933

- Édouard de Mulder: L'1 d'octubre de 1904 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Édouard Albert de Mulder. Sos pares es deien Théophile Louis de Mulder, sabater, i Angèle Rose Stéphanie Devey, obrera encarregada d'una bàscula. El 24 d'octubre de 1925 es casà a Lilla amb la bitllaire Augusta Henriette Deboever. En aquesta època treballava de jornaler i de manobre i vivia al número 156 del carrer Wazemmes de Lilla. El 22 de juliol de 1930 va ser detingut amb altres companys (André Bouhoure, Charles Lepez i Arthur Tesson) a la sortida d'una reunió celebrada al cinematògraf de la place Verte de Lille sobre la vaga dels metal·lúrgics i que acabà amb un enfrontament amb guàrdies mòbils; jutjat per aquest fet, va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratges i rebel·lió a l'autoritat». Amb altres companys (Achille Blicq, Marceau Dryburgh, Hélène Gombert, etc.), fou animador del grup de Lilla de la Unió Anarquista (UA), que es reunia al número 319 del carrer Léon Gambetta, i en 1932 en va ser nomenat secretari, el tresorer del qual era Dubar, càrrec que encara mantenia en 1935. El 14 de juliol de 1933 va ser detingut després de col·locar una bandera roja de tres metres en una bastida instal·lada al campanar de l'església de Saint-Maurice de Lilla i d'agredir Jean-Baptiste Ducatillon, sagristà de la mateixa; jutjat per aquest delicte, va ser condemnat a 15 dies de presó i a indemnitzar el sagristà amb 200 francs. Posteriorment visqué al número 56 bis del carrer Iéna de Lilla. Després de la II Guerra Mundial milità en el grup de Lilla de la Federació Anarquista (FA). En 1948 vivia al número 66 del carrer Meuniers. Édouard Mulder va morir el 6 de juny de 1980 al seu domicili de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Mariano Sanjuán Cuchí

- Mariano Sanjuán Cuchí: L'1 d'octubre de 1905 neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Mariano Sanjuán Cuchí –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Cueto–, sovint catalanitzat com Marià Sanjuan Chuchí, i conegut com El Canero. Sos pares es deien Manuel Sanjuán i Josefa Cuchí. Quan tenia 22 anys, després d'haver fet el servei militar a Saragossa (Aragó, Espanay), emigrà a Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) i el 20 de juny de 1929 es posà a fer feina de peó a la foneria «Roca Radiadores», especialitzant-se finalment com a esmaltador. Ràpidament s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en les lluites socials i obreres clandestines durant la dictadura de Primo de Rivera. Va ser un dels fundadors del Sindicat Únic de Treballadors de Gavà (Baix Llobregat, Catalunya) de la CNT, autoritzat el 25 de juliol de 1930, del qual va ser nomenat comptador. En els anys republicans col·labora en Solidaridad Nacional. El desembre de 1932 es casà a Móra la Nova (Ribera d'Ebre, Catalunya) amb Joana Domènech Pérez. Va ser reclòs al vaixell-presó Argentina pels fets revolucionaris d'octubre de 1934. El juliol de 1936, en nom de la CNT, fou nomenat president del Comitè Antifeixista de Viladecans. Va ser nomenat alcalde segon del Consell Municipal de Viladecans, i conseller, en representació de la CNT, entre el 20 d'octubre de 1936 i el 16 d'octubre de 1937 i des d'aquesta data fins el 10 de juny de 1938, respectivament. Fou dipositari de la signatura dels bitllets locals editats durant la Revolució, destacant pel seu suport al procés col·lectivitzador. Fou membre del Comitè d'Empresa de «Roca Radiadores» quan aquesta va ser intervinguda el desembre de 1936 per la Generalitat de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Bedarius (Llenguadoc, Occitània), població on havia nascut sa companya, militant en la Federació Local de la CNT. En 1947 va ser delegat de nombroses Federacions Locals confederals, entre elles la de Bedarius i la de Lo Pojòl (Llenguadoc, Occitània), al Congrés de la CNT que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Mariano Sanjuán Cuchí va morir el 5 d'abril de 1987 a l'Hospital de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després a Bedarius. Des de 1998 un carrer de Viladecans porta en el seu nom en homenatge a la seva gestió durant la guerra civil.

Mariano Sanjuán Cuchí (1905-1987)

---

Continua...

---

[30/09] Commutaci� a Alom� - Estatuts de l'IS - Ardaine - Bertho - Bovshover - Lagru - Sbriccoli - Gaztambide - Pradier - B�dant - Lecoin - Tourman - Gum� - Gonz�lez D�ez - Ainoza - Cano - Mu�iz - Bourdet - Crini�re - Manzini - F�raud - Andr� - Germans Alcrudo - Cabanellas - Dios - Tu��n - Ribbe - Deschamps - Fayolle - Li Shizeng - Fatsini - Collino - Moragrera - Ballesteros - Dichiara - Abad - Mart�nez P�rez - Sans

Wed, 30 Sep 2026 12:49:34 +0200

[30/09] Commutació a Alomà - Estatuts de l'IS - Ardaine - Bertho - Bovshover - Lagru - Sbriccoli - Gaztambide - Pradier - Bédant - Lecoin - Tourman - Gumà - González Díez - Ainoza - Cano - Muñiz - Bourdet - Crinière - Manzini - Féraud - André - Germans Alcrudo - Cabanellas - Dios - Tuñón - Ribbe - Deschamps - Fayolle - Li Shizeng - Fatsini - Collino - Moragrera - Ballesteros - Dichiara - Abad - Martínez Pérez - Sans

Anarcoefemèrides del 30 de setembre

Esdeveniments

Carta del general Enrique Varela, ministre de l'Exèrcit franquista, a l'esposa d'Alomà, Ángeles Canelo Cardador, comunicant-li l'indult

- Commutació de la pena de mort a Josep Maria Alomà: El 30 de setembre de 1940 el dictador Francisco Franco Bahamonde signa a Madrid (Espanya) la commutació de la pena de mort que pesava sobre el pedagog anarquista Josep Maria Alomà Sanabras per la de 30 anys de presó, en virtut de les desenes de persones (aristòcrates, carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes, etc.) a les quals havia salvat la vida durant la guerra. Son germà Pau ja havia estat assassinat per les tropes feixistes el 26 de juny de 1940 acusat de «rebel·lió militar» i son altre germà, Jaume, morí el 24 de març de 1942 a la presó de Barcelona. Josep Maria Alomà sortí de la presó el maig de 1943, després que l'Estat franquista li hagué requisat tots els seus béns.

***

Cartell situacionista

- Estatuts de la Internacional Situacionista: El 30 de setembre de 1969, durant la VIII Conferència de la Internacional Situacionista (IS), que es va realitzar a Venècia (Vèneto, Itàlia) entre el 26 de setembre i l'1 d'octubre, s'aproven com a document intern uns «Estatuts provisionals de la Internacional Situacionista». L'IS va ser una organització d'intel·lectuals revolucionaris que pretenien acabar amb la societat de classes en tant que sistema opressiu i combatre el sistema ideològic contemporani de la civilització occidental, és a dir, la dominació capitalista. Ideològicament l'IS era una barreja de diferents moviments revolucionaris (marxisme, consellisme, anarquisme, dadaisme, surrealisme, existencialisme, anticonsumisme, psicoanàlisi, etc.). En aquests estatuts es posa de manifest que l'IS és una associació de caire internacional, on participen individus d'una desena de nacionalitats i on s'havia establert quatre seccions internacionals organitzades (americana, francesa, italiana i escandinava). Els estatuts especifiquen la forma d'organització de les seccions nacionals i la coordinació entre elles.

Naixements

Notícia de l'expulsió de Moïse Ardaine apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 22 de novembre de 1890

- Moïse Ardaine: El 30 de setembre de 1857 neix a Charlieu (Fôrez, Arpitània) l'anarquista Moïse Ardaine –el seu llinatge citat erròniament de diferents maneres (Ardanne, Ardeine, Ardène, Ardoine, etc.)– i conegut com Maurice. Sos pares, residents a Lió (Arpitània), es deien Jean-Marie Ardaine, comerciant, i Claudine Degueurse, que havia anat a parir a casa dels pares. En 1878 va ser declarat per error «insubmís», però finalment el consell de revisió militar el declarà exempt del servei actiu en temps de pau. Cap a finals dels anys setanta s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on treballava de perruquer-barber i militava en el moviment anarquista. El 28 de juny de 1888 es va divorciar a Roanne (Fôrez, Arpitània) de Jeannot Aldona (Genot). En els anys noranta la policia assenyalà que sovint rebia anarquistes estrangers, com ara Lucien Weil, que paraven a casa seva, al número 28 del carrer Montbrillant de Ginebra. Al seu domicili també se celebraven les reunions del Grup Anarquista Internacional (Paul Bernard, Claude Bordat, Régis Catil, Jérome Galleani, Ferdinand Niquet, Gennaro Petraroja, Paraskieff Stojanoff, Marco Sullam, Lucien Weil, etc.) del qual era secretari. L'11 de novembre de 1890 va ser detingut, juntament amb una desena de companys, per haver aferrat el cartell Souvenons nous, en tres llengües (francès, italià i alemany), en record dels «Màrtirs de Chicago», executats l'11 de novembre de 1887, tot reclamant venjança. A resultes d'aquesta aferrada, el 15 de desembre d'aquell any va ser expulsat de Suïssa juntament amb nombrosos anarquistes estrangers. En 1891 estava considerat per la policia com el membre més actiu del grup d'anarquistes francesos establerts a Ginebra i al seu domicili es realitzaven nombroses reunions clandestines. El 29 de desembre de 1892 el Tribunal del Sena el va condemnar a 15 dies de presó per «robatori». A començament de 1894, després d'haver estat expulsat de Suïssa, s'establí a Lió, on, amb una cinquantena de companys de la zona, va ser objecte d'un escorcoll policíac i la policia només va trobar un revòlver no carregat; va ser posat en llibertat el 8 de gener de 1894, després de ser interrogat. En 1903 el seu nom figurava en un llistat policíac de membres d'un pretès grup anarquista expropiador il·legalista anomenat «Steiger-Dalloz», encapçalat per Eugène Dalloz. En 1906 vivia al número 8 del carrer Créqui de Lió, juntament amb dues filles nascudes a Ginebra i sa nova companya Eugénie Laverrière; aleshores treballava de saldista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de François Bertho (9 de març de 1894)

- François Bertho: El 30 de setembre de 1867 neix a Jallais (País del Loira, França) l'anarquista François Élie Bertho. Sos pares es deien Jean François Désiré Bertho, capeller, i Marie Élise Pointreau. En 1887 treballava com son pare de capeller a Jallais. L'11 de novembre de 1889 va ser cridat a files, però va ser llicenciat vuit dies després per la gairebé completa pèrdua de visió de l'ull esquerre. En 1894 treballava d'empleat dels llibres de l'empresa Dufaye, al bulevar Barbes de París (França). El 6 de març de 1894 el prefecte de policia demanà l'escorcoll del cabaret de Louis Duprat, al número 11 del carrer Ramey, lloc de reunió d'anarquistes, i ell va ser detingut juntament amb altres 16 persones. Portat al seu domicili, una habitació llogada al número 10 del carrer Fauvet, l'escorcoll d'aquesta resultà infructuós. El 8 de març de 1894 va ser enviat a comissaria i fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon com a anarquista per freqüentar el local de Duprat, però l'11 de març va ser posat en llibertat. El seu últim domicili va ser al número 44 del carrer Clinancourt de París. François Bertho va morir el 19 d'abril de 1903 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França).

***

Joseph Bovshover

- Joseph Bovshover: El 30 de setembre de 1873 neix a Lyubavitsh (Moguilev, Imperi Rus; actualment Bielorússia) el poeta jiddisch anarquista Yoysef Bovshover, més conegut en la seva versió anglesa com Joseph Bovshover, i que va fer servir els pseudònims M. Turbov i Basil Dahl. Fill d'una família jueva ortodoxa benestant, després d'estudiar en escoles religioses, son pare volia que fos rabí, però això no anava amb la seva personalitat i quan era molt jove deixà Lyubavitsh. Atret per la poesia de Heinrich Heine, s'establí a Riga (Vidzeme, Letònia, Imperi Rus; actualment Letònia), on va estudiar l'alemany, alhora que treballava en una botiga de grans. Quan tenia 18 anys, l'octubre de 1891, emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on alguns de sos germans ja s'havien instal·lat. En aquesta ciutat treballà d'obrer pelleter en una fàbrica i entrà a formar part del moviment anarquista. Començà a escriure poesia en jiddisch i es dedicava a recitar els seus poemes a la fàbrica. Per les seves activitats va ser acomiadat de la feina i un dels seus germans li va comprar una botiga de queviures, que, donades les seves actituds gaire comercials, va fer fallida immediatament, perdent-se tots els diners invertits. Després va treballar de periodista i fent classes particulars d'alemany, però sempre visqué en la més extrema de les pobreses. Els seus primers poemes i proses els publicà, moltes vegades sota el pseudònim M. Turbov, en periòdics radicals (Arbayter-Tsaytung, Der Nayer Gayst, Fraye Gezelshaft, etc.). Inicialment inspirat amb altres Sweatshop Poets (Poetes de la Fàbrica) –moviment de la literatura moderna en jiddisch creat per treballadors immigrants que visqueren en primera persona les inhumanes condicions de vida a les fàbriques de l'època–, com ara David Edelstadt, Morris Rosenfeld, Morris Winchevsky, etc., acabà desenvolupant el seu propi estil, deixant de banda la poesia revolucionària alemanya i decantant-se per influències de poetes nord-americans, com ara Walt Whitman. La seva poesia fou molt popular entre els treballadors jueus no només de Nova York, sinó d'arreu del món. Coneixia molt bé l'anglès i va traduir la seva poesia en aquesta llengua, publicant-la en periòdics en anglès, aconseguint així una cert fama en els cercles no jueus. També va escriure directament en anglès sota el pseudònim Basil Dahl, col·laborant, entre altres, en la revista anarquista de Benjamin Tucker Liberty. L'estiu de 1895 un grup d'amics li trobaren una feina en una pelleteria de Brooklyn, però durant el primer dia de treball va desaparèixer. Després va marxar a New Haven (Nova York, EUA) on al matí venia diaris, al migdia treballava en un restaurant pel dinar i cinc centaus i després feia algunes hores de feina en una botiga de roba. En 1896, de tornada a Nova York, va trobar feina cuidant un consultori mèdic. En 1898 va traduir al jiddisch The Merchant of Venice (Shaylok, oder der koyfman fun venedig), que incloïa una biografia de William Shakespeare i una prefaci crític per a la posada en escena; la seva primera representació es realitzà en 1901 per Jacob P. Adler per al People's Theatre de Broodway. Aquesta traducció l'obrí les portes al teatre jiddisch, col·laborant posteriorment en diverses representacions. A partir de 1898 començà a partir problemes mentals i en 1899 va ser ingressat en un hospital psiquiàtric de Poughkeepsie fins els seus últims dies. En 1899 publicà l'assaig Vegn poezye (Sobre la poesia), on analitzava l'obra poètica dels seus poetes més estimats (Goethe, Heine, Milton, Petrarca, Ralph Waldo Emerson, Walt Whitman i Edwin Markham). En 1903 el grup editor del periòdic Frayheyt de Londres (Anglaterra) publicà en jiddisch un recull poètic seu sota el títol Poetishe Verke. En 1911 l'editorial anarquista Freie Arbeiter Stimme va publicar una antologia de les seves obres sota el títol Gezamelte Shriften. Poezye un proza. Joseph Bovshover va morir el 25 de desembre de 1915 a Poughkeepsie (Dutchess, Nova York, EUA). Sos germans no informaren ningú de la seva mort i no fou fins el febrer de 1916 que la notícia es va fer pública. Després de la seva mort, va ser inclòs en el panteó dels grans escriptors proletaris jiddisch, juntament amb David Edelstadt, Morris Rosenfeld i Morris Winchevsky. En 1928 l'editorial de l'impressor anarquista Joseph Ishill «The Oriole Press» de Berkeley Heights (Nova Jersey, EUA) publicà una traducció en anglès dels seus poemes sota el títol To the toilers and other verses. En 1918, en plena Revolució russa, una selecció dels seus poemes titulada Geklibene lider va ser publicada a Petrograd (República Soviètica de Rússia) i en 1931 una col·lecció de la seva poesia en jiddisch (Geklibene lider) va ser publicada en l'URSS. Alguns dels seus poemes han estat musicats.

Joseph Bovshover (1873-1915)

***

Dominique Lagru al seu taller-mansarda (París, 12 de desembre de 1951)

- Dominique Lagru: El 30 de setembre de 1873 neix al Bois de Fâ de Perrecy-les-Forges (Borgonya, França) el pintor i militant anarquista i sindicalista, i després comunista, Dominique Lagru –a vegades citat erròniament Lagrue. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien François Lagru, jornaler i llenyataire, i Claudine Prieur. Quan tenia 12 anys sa mare morí. Després de treballar de pastor a les granges, el febrer de 1891 entrà a fer feina de miner a la mina d'hulla de Blanzy, a la conca minera de Montceau-les-Mines (Borgonya, França). El novembre de 1894 començà el servei militar enquadrat en el 19 Batalló de Caçadores a Peu de Troyes (Xampanya-Ardenes, França), on va contreure una tuberculosi als ganglis i gairebé va perdre la vida. Arran d'aquesta traumàtica experiència militar es decantà per la militància política. El febrer de 1896 va llicenciat i retornà a la mina. En 1899 participà en la vaga de Montceau-les-Mines i s'afilià al Sindicat de Miners, esdevenint ràpidament secretari del grup socialista de la població. Acomiadat al final de la vaga, en 1900 va ser elegit regidor municipal de Saint-Vallier (Alvèrnia, Occitània) en una candidatura socialista oposada a la llista de l'alcalde derrotat François L. de Gournay, un patró miner. Vicesecretari de l'ajuntament, patí intrigues polítiques i, després d'una campanya de calúmnies, decidí fugir en 1903 cap a París (França). Entrà en contacte amb un antic anarquista membre de la «Banda Negra» de 1882 que havia deixat Montceau-les-Mines feia una vintena d'anys, que li trobà feina en una obra; també va fer amistat amb un jove anarquista de la seva regió que l'ensenyà l'ofici d'estucador ornamentista. Esdevingué anarquista i sindicalista i s'integrà activament en les universitats populars. Apassionat per la cultura autodidacta, es dedicà a llegir llibres sense aturar. Amb el suport del seu sindicat i una subvenció del Ministeri d'Instrucció Pública, llogà un local i hi instal·là una biblioteca popular, on va fer la permanència dos dies per setmana durant deu anys. També creà una llibreria ambulant i posava una parada de llibres en mítings i conferències. En 1909 va rebre un premi de dibuix de la revista Le Perche Illustré. El 20 de febrer de 1909 es casà a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) amb la cuinera Marie Ernestine Dion i amb el matrimoni legitimà sos tres infants: Gabriel, nascut el 29 de novembre de 1895; Raymond, el 19 de febrer de 1900; i Hélène Odette Dominique, el 27 de desembre de 1905. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Mortinat d'Asnières-sur-Seine. En 1910 col·laborà en La Voix du Peuple, on reivindicà l'ideal revolucionari dins de la Confederació General del Treball (CGT). L'agost de 1913 sembla que redactà un informe sobre sindicalisme per al Congrés Anarquista que se celebrà a París. En 1913 col·laborà en el periòdic anarquista d'Ernest Girault Libre-Examen. Durant la Gran Guerra animà, en nom de la Unió de Sindicats del Sena, una sopa popular que nodria diàriament unes cinc-centes persones. Durant la primavera de 1916 signà el manifest pacifista «La paix par les peuples» que s'oposava al «Manifest dels Setze». El febrer de 1922, en una enquesta de La Revue Anarchiste sobre el funcionariat sindical, expressà la seva posició antifuncionarial més absoluta. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), posició política en la qual restà la resta de sa vida. En 1948, amb 75 anys, començà la seva carrera de pintor i produí una important obra artística qualificada de «naïf». El desembre de 1951 va fer la seva primera exposició a la galeria «Tout-París» de París. El seu últim domicili fou al número 12 del carrer Alphand de París, amb el taller a les golfes. Dominique Lagru va morir el 23 de febrer de 1960 al VII Districte de París (França). Pòstumament, el febrer de 1965, la Galeria Bignou de París li va fer una exposició retrospectiva. En 1974 l'Écomusée du Creusot li consagrà una important exposició i també l'edità el seu llibre autobiogràfic Je suis né en 1873 à Perrecy-les-Forges, Saône et Loire.

Dominique Lagru (1873-1960)

***

Bianca Sbriccoli (ca. 1926)

- Bianca Sbriccoli: El 30 de setembre de 1880 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista Bianca Sbriccoli Pichioni, també coneguda com Bianca Fabbri o Bianca Fabbri-Sbriccoli, i que va fer servir el pseudònim de Rosa Salvadè. Cosina del destacat intel·lectual anarquista Luigi Fabbri, sa mare d'aquest, Angela Sbricconi, n'era sa tia. En 1902 els cosins es van comprometre i en 1905 Luigi Fabbri va publicar el llibre Lettere ad una donna sull'anarchia, recull de correspondència política que li havia enviat a Bianca; i dos anys després la parella es casà civilment. En 1908 nasqué sa filla Luce Fabbri i en 1910 son fill Vero. Participà en totes les activitats culturals anarquistes de son company organitzà i s'encarregà de la distribució i de les subscripcions de la publicació La Scuola Laica. Rivista Internazionale di Propaganda per l'Educazione Razionale. En 1925 la parella abandonà la Itàlia feixista per exiliar-se primer a Suïssa i després a França –ella passà la frontera amb documentació falsa a nom de Rosa Salvadè–, on la parella va ser ajudada especialment per Louis Lecoin. Posteriorment tota la família Fabbri emigrà a l'Uruguai, arribant a Montevideo el 18 de març de 1929. A finals de 1969 ajudà Vladimir Muñoz en el seu estudi «Una cronologia de Luigi Fabbri», que va ser publicat el gener de 1970 en el número 64 de la revista de Buenos Aires (Argentina) Reconstruir. Bianca Sbricconi va morir el 23 de març de 1972 a Montevideo (Uruguai).

Bianca Sbriccoli (1880-1972)

***

Damián Gaztambide Pagola

- Damián Gaztambide Pagola: El 30 de setembre de 1881 –el certificat de defunció cita el 27 de setembre de 1877– neix a Azcona (Deierri, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Damián Gaztambide Pagola. Sos pares es deien José Julián Gaztambide Miquélez i Felicia Pagola Andueza. Fill d'una família nombrosa, després d'aprendre el ofici de paleta a Estella (Navarra) s'instal·là a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on es casà amb Sofía Herrero Otaduy, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità en el moviment anarquista. En 1908 envià diners per a Tierra y Libertad i en 1914 per al mateix periòdic i per a Vicente Fraile. Durant la guerra civil, passà a Bilbao (Biscaia, País Basc) i després a Santander (Cantàbria, Espanya), d'on, després de la caiguda del front Nord, va ser evacuat amb sa família amb vaixell cap a Catalunya. El maig de 1938 participà en el grup «Beti Aurrera» de Barcelona (Catalunya) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers (o de Sant Cebrià, segons les fonts). Un dels seus fills, Arnaldo Gaztambide Herrero, nascut en 1904, i amb problemes de deficiència a causa d'una meningitis contreta durant la infància, va ser enviat a un altre camp, on degué morir, mentre que sa companya i la resta d'infants van ser enviat a Berck Plage (Nord-Pas-de-Calais, França). Posteriorment ell va ser traslladat a Anonai (Vivarès, Occitània), on intentà emigrar sense èxit a Mèxic, però pogué aconseguir reunir sa família. Damián Gaztambide Pagola va morir el 21 de març de 1965 al seu domicili d'Anonai (Vivarès, Occitània) i va ser enterrat en aquesta població. Una filla seva, Margarita Gaztambide Herrero, també milità en la CNT.

***

D'esquerra a dreta: Madeleine Beaulaton, Ludovic Pradier i Hirayama Fusako. Conferència Anarquista Internacional (Torí, 10 de novembre de 1970) [CIRA-Lausana]

- Ludovic Pradier: El 30 de setembre de 1885 neix a Ledenon (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ludovic Barthélémy Pradier. Sos pares es deien Cyr Marie Médéric Pradier, propietari, i Suzanne Philomène Cécile Vaillant. Començà a militar en el moviment llibertari quan tenia 15 anys i freqüentà els il·legalistes Jules Bonnot, Alexandre Jacob i Marius Trevant, formant part de l'escamot il·legalista del Grup Anarquista d'Arles (Vallespir, Catalunya Nord), especialitzat a robar els trens de mercaderies a l'estació de Tarascó. Quan li arribà l'edat militar, fou detingut per insubmissió. Durant els anys vint participà activament, amb J. Gadeau, Raoul Raynaud, Mourgues, Candy i altres, en el Grup Anarquista de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou un habitual a la tribuna en les reunions públiques organitzades per la Unió Anarquista (UA), com ara per l'amnistia i la guerra del Marroc (29 de gener i 29 de juny de 1921, 16 de gener de 1926); el 4 de novembre de 1926 participà en un míting amb Jean Mathieu Jisca (René Ghislain). Representà l'UA en la manifestació unitària del 21 d'agost de 1927 i en el míting unitari de dos dies després, celebrats a Nimes per protestar contra l'execució dels militants italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant els anys trenta creà a Nimes un grup anarquista amb André Prudhommeaux i col·laborà en Les Cahiers de «Terre Libre». A partir de 1935, amb Gélestin Barrial i Prudhommeaux, fou un dels responsables del Comitè Anarcosindicalista de Nimes i participà en les campanyes de suport i d'ajuda a la Revolució espanyola i en la creació en 1937 de la Secció de Nimes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), secció que presidí. Poc abans de la II Guerra Mundial, el domicili que compartia amb sa companya, Yvonne Raymond, fou objecte de vigilància policíaca i va ser inscrit a la llista dels «anarquistes francesos perillosos per a la seguretat nacional». Quan esclatà la guerra no fou mobilitzat, però va ser detingut per la policia del govern d'Édouard Daladier i tancat al camp de concentració de Sent Paul (Llemosí, Occitània), on tindrà com a company de detenció Nguyễn Sinh Cung (Ho Chi Minh). Durant l'Ocupació, participà en la Resistència al Midi amb els grups guerrillers d'espanyols. Durant la postguerra, fou president de SIA de Nimes i prengué part, amb Yves Chapus, en la creació de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 25 de novembre de 1956, amb Raymond Beaulaton, Louis Gallet, Fernand Robert i Guy Badot, entre d'altres, fundà a Brussel·les (Bèlgica) l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, L'Anarchie. També fou membre de Libre Pensée. El novembre de 1970 participà en la Conferència Anarquista Internacional que se celebrà a Torí (Piemont, Itàlia). En els seus darrers anys fou membre actiu de la CNT-F i president degà de SIA. Ludovic Pradier va morir el 29 d'octubre de 1972 a l'hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 2 de novembre.

Ludovic Pradier (1885-1972)

***

Signatura de Marius Bédant (1923)

- Marius Bédant: El 30 de setembre de 1887 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista Marius Ernest Édouard Bédant. Era fill de Baptiste Bédant, paleta, i de Léontine Soissons, jornalera. Es guanyava la vida treballant d'empleat al Mercat Central de París i vivia al número 10 del carrer Véronèse del XIII Districte. El 14 de novembre de 1905 s'allistà voluntari a l'exèrcit per tres anys i va ser integrat en el 95 Regiment d'Infanteria i el 14 de novembre de 1908 reenganxà en el 23 Regiment d'Infanteria Colonial. En els anys deu va ser membre del Grup Anarquista dels V i XIII Districtes de París. El 6 de novembre de 1914 va ser destinat al 26 Regiment d'Artilleria i, després de passar per diverses unitats militars i fàbriques militaritzades, el 16 de març de 1919 va ser llicenciat amb greus problemes pulmonars. El 27 de febrer de 1923 es casà al XX Districte de París amb la pelletera Madeleine Françoise Vivier, divorciada de René Gabriel Mallier. Aleshores continuava treballant d'empleat i vivia amb sa mare ja vídua al domicili de carrer Véronèse. El 28 de juliol de 1928 es divorcià davant el Tribunal Civil del Sena de Madeleine Vivier. Marius Bédant va morir el 6 de novembre de 1956 a Sens (Borgonya, França).

***

Louis Lecoin

- Louis Lecoin: El 30 de setembre de 1888 neix a Saint-Amand-Montrond (Centre, França) el militant anarquista i antimilitarista Louis Lecoin, considerat el pare de l'objecció de consciència al servei militar a França. Fill d'una família modesta, sos pares es deien Jean Lecoin, jornaler, i Françoise Vacher. De jove va estudiar tres anys a la granja-escola de Laumoy, a prop de Morlac, d'on va sortir diplomat en agricultura. En 1905 va instal·lar-se a París on va fer ara i adés de jardiner, de paleta o de cimentador. En aquesta època, ja preocupat pels problemes socials, va ser condemnat a cinc anys de presó per haver publicat un cartell antimilitarista. Alliberat, va ser incorporat en 1907 a l'Exèrcit, però va rebutjar actuar contra els ferroviaris aleshores en vaga. Un Consell de Guerra a Bourges el va condemnar de bell nou a sis mesos de presó, però, com que va rebutjar les successives noves incorporacions, passarà 12 anys empresonat per insubmissió, abans de ser indultat en 1920. Es va ajuntar amb Marie Émilie Morand, filla d'un militant anarcosindicalista, terrelloner de la seva feina, i ambdós marxaran al Midi. L'agost de 1921 va assistir a Lille al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) i, davant el rebuig dels dirigents cegetistes de deixar expressar lliurement els representants dels sindicats revolucionaris, va treure el seu revòlver i va engegar uns quants trets. Restaurat l'ordre, va fer un discurs pacifista davant León Jouhaux i el seu grup, tots sindicalistes partidaris de la guerra. Encara que partidari de la no violència i oposat a la guerra i als conflictes, no s'acovardia davant res. Partidari de defensar tot el referent al moviment anarquista, va demanar l'alliberament d'Émile Cottin, jove anarquista de 23 anys que va disparar 10 trets sobre Clemenceau el 19 de febrer de 1919. En una nota d'extrema violència adreçada al president Poincaré, afirmava que aquest era «el més repugnant bonastre de l'època» i que «estava tacat amb la sang de quinze milions d'homes morts a causa de la guerra». Evidentment va ser empresonat i va començar una vaga de fam, que gràcies a les nombroses protestes i la mobilització de l'opinió pública, va obligar el govern a cedir i només va passar sis mesos empresonat. Durant el «Cas Sacco i Vanzetti» va lluitar vehementment contra la seva execució, alhora que va defensar els militants anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, d'una més que probable extradició. Sota el seu impuls, l'afer dels «tres mosqueters», que així eren anomenats els tres anarquistes espanyols, va tenir un gran ressò i per por a no convertir el cas en una qüestió d'Estat, el govern Poincaré va cedir i va ordenar l'alliberament i expulsió dels activistes. Com que no va poder evitar l'execució de Sacco i de Vanzetti, vestit amb un uniforme de l'American Legion es va ficar en una reunió on el govern francès estava convidat i va cridar ben fort: «Visca Sacco i Vanzetti!» Va ser novament empresonat i acusat d'«apologia de fets qualificats com a criminals». Robert Lazurick, futur alcalde de Saint-Amand-Montrond, va assumir la seva defensa i finalment només va estar retingut set dies. El 17 d'octubre de 1936 es casà a Gwened (Bro Gwened, Bretanya) amb sa companya Marie Morand. Quan va esclatar la II Guerra Mundial, el setembre de 1939, va publicar un pamflet amb el títol Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, que el va portar de bell nou a la presó i no va ser alliberat fins al 1943. En 1958, després de la mort de sa companya a resultes d'un problema cardíac, va tornar a París. Va deixar a Louis Dorlet de responsable de la seva revista Défense de l'Homme, que continuarà fins al 1970. Després, juntament amb Dorlet, fundarà el setmanari Liberté, amb la finalitat de crear campanya per al reconeixement de l'estatut d'objector de consciència en plena guerra d'Algèria, quan els objectors, la major part religiosos, eren tancats a les presons. Després de nombrosos anys de campanya, va obtenir l'alliberament dels objectors que haguessin estat més de cinc anys empresonats. Però la campanya s'allargava a causa d'aquest guerra colonial. Finalment, després de moltes pressions, el general De Gaulle va confiar la redacció de l'estatut d'objector a Lecoin, Nicolas Faucier i Albert Camus, però el text va quedar congelat. El 22 de juny de 1962 Lecoin va decidir posar-se en vaga de fam fins a obtenir l'estatut, amb el suport del periòdic Le Canard Enchaîné. La vaga de fam va dura 22 dies, Lecoin tenia 74 anys. Finalment el govern va cedir i el projecte de Llei va ser lliurat a la Cambra, però va ser ràpidament discutit i considerablement modificat pels parlamentaris i això malgrat les enèrgiques protestes de Lecoin que va assistir a la discussió parlamentària. L'estatut d'objector de consciència, malgrat que fos força distint de l'original, va ser finalment votat. Passat un temps, una nova llei posava entrebancs per a la difusió i divulgació de la llei d'objecció. Després va participar en diverses campanyes i comitès, com ara el d'«Espanya Lliure», el de l'antiesclavisme i el del desarmament unilateral. En 1964 va ser proposat per al premi Nobel de la Pau, però va insistir que fos retirat per afavorir Martin Luther King. Louis Lecoin va morir el 22 de juny de 1971 a la Residència Victor Hugo de Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França) i dies després, el 29 de juny, una concentració de gairebé mil persones va assistir a les seves exèquies i a la seva incineració al cementiri parisenc de Père-Lachaise; entre els presents es trobaven Bernard Clavel, Eugène Descamps i Yves Montant.

***

José Tourmant Álvarez (1925)

- José Tourman Álvarez: El 30 de setembre de 1889 neix a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Antonio Tourman Álvarez –el primer llinatge també erròniament citat Tourmant. Era fill d'Antonio Tourman, d'origen lorenès, i de Manuela Álvarez Valdés, i tingué dues germanes i un germà. Es guanyava la vida treballant d'ebenista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 va ser detingut, segons alguns perquè se suposava que era desertor de l'exèrcit francès, i portat a peu per la Guàrdia Civil des d'Oviedo (Astúries, Espanya) fins a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). El juliol de 1919, com a president del Comitè Pro Presos, va fer un míting a Gijón. En 1920 va ser delegat del Sindicat de Transports en el Congrés d'Astúries de la CNT. El febrer de 1921 va ser detingut arran de l'atemptat contra el patró metal·lúrgic Joaquín Belio i son fill Santiago esdevingut l'11 de gener a Gijón. El juny de 1921 parlà en un míting a Gijón i l'agost d'aquell any, amb Avelino González Entrialgo i Aquilino Moral Menéndez, representà Astúries en el Ple Confederal de Logronyo (La Rioja, Espanya). En 1923, com a secretari del Sindicat de la Construcció, va ser delegat d'aquest sindicat al Congrés de la CNT celebrat a Gijón. L'octubre de 1923, en plena dictadura de Primo de Rivera i mentre ocupava la secretaria del Sindicat del Transport de la CNT, va ser expulsat per l'autoritat militar al·legant que, encara que nascut al Regne d'Espanya, tenia la nacionalitat francesa i passà a residir a París (França). Durant la II República espanyola, malgrat que va estar boicotejat per la patronal, retornà a la Península. Abans d'octubre de 1934 tornà a París. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 retornà a Gijón. El setembre de 1936 va ser nomenat conseller d'Industria per la CNT en el Comitè Provincial de Gijón i posteriorment va ser delegat del Consell d'Astúries i Lleó. El gener de 1937 presidí l'Assemblea de la Construcció de Gijón, de la qual va ser nomenat secretari. Durant la nit de 20 al 21 d'octubre de 1937 va ser capturat a bord del Mont-Seny, vaixell amb el qual fugia de la repressió, pel minador feixista Júpiter. Va ser tancat al camp de concentració de Muros (La Corunya, Galícia). El 18 d'abril de 1938 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb 26 persones més, i condemnat a mort. José Tourman Álvarez va ser afusellat el 14 de juliol de 1938 a Gijón (Astúries, Espanya), juntament amb els anarcosindicalistes Alfredo Díaz González i Marcelino Ovies Cabo, i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'aquesta població. Sa companya, Consuelo García, amb qui tenia dues filles, va morir en 1972 a l'exili francès.

José Tourman Álvarez (1889-1938)

***

Salvador Gumà Clavell en el XXVI Hispano Esperanto-Kongreso (Palència, juliol de 1965)

- Salvador Gumà Clavell: El 30 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 20 de setembre– de 1901 neix a Alcover (Alt Camp, Catalunya) l'esperantista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Francesc Joan Gumà i Clavell, conegut com Ganasso. Sos pares es deien Ramon Gumà Perelló, serraller i manyà, i Josepa Clavell Serra, i tenia un germà, Enric, i una germana, Rosa. En 1916 feia d'aprenent d'electricista i emigra Barcelona (Catalunya), on trobà feina repujant en un obrador d'argenteria. A Barcelona va aprendre l'esperanto a la societat «Paco kaj Amo» (Pau i Amor), llengua que ja coneixia son pare, i assistí a classes de dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis. Examinat per Delfí Dalmau, aconseguí el títol de professor d'Esperanto de la Federació Esperantista Catalana (FEC) i va fer cursos a sindicats, a associacions i a la Fraternitat Republicana. En 1923, fugint del servei militar i de la guerra d'Àfrica, es refugià a França. Durant la dècada dels vint a París (França) participà activament en les activitats de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional) i va ensenyar l'esperanto i el català a diverses localitats. A París es guanyà la vida repujant i va fer amistat amb Ramon Duncan, germà de la ballarina Isadora Duncan. En 1926 Eugène Lanti, fundador de la SAT, li va oferir la redacció de la revista Sennaciulo, responsabilitat que no acceptà a causa de la serva residència temporal a França. A París freqüentà l'anarquista «Foyer Vegetalien» (Llar Vegà), on hi anaven molts esperantistes. En 1926 abandonà París i marxà cap a Occitània. A començament de 1930 vivia a la Colònia Llibertària de Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània), animada per la parella Estour i on també residia Luciano Allende. En aquesta època tenia com a companya Marguerite Estour, filla de la parella. En 1933, dos anys després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a Barcelona i l'any següent es traslladà amb sa família a Alcover, on es dedicà al camp i a fer de venedor als vespres al magatzem d'adobs de la localitat. En aquesta època freqüentà, amb Ramon Ferré, Lluís Cesari i altres, el Centre de Lectura, on ensenyà esperanto, castellà i català. Durant els anys republicans ensenyà l'esperanto i va fer conferències sobre aquesta llengua. Amant de la música, va fer de pianista d'una orquestrina local. Cooperativista, en 1936 ocupava la secretaria del Sindicat Agrícola d'Alcover de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on mantingué una actitud discrepant, fet pel qual va dimitir. Després del cop militar feixista de juliol de 1936, l'octubre d'aquell any va ser nomenat tercer conseller municipal de la CNT, càrrec que ocupà fins el 1938. També ocupà la presidència de la Comissió de Cultura, Economia i Finances fins el gener de 1937, en que ocupà la presidència de les seccions de Cultura i Economia. Durant la seva presidència s'imprimí paper moneda que portava la seva signatura i que eren coneguts com ganassos, d'aquí el seu malnom. L'octubre de 1937 fou membre del consistori pel Sindicat Únic de Treballadors d'Alcover de la CNT i el juny de 1938 ostentà el càrrec d'alcalde segon. En aquesta època fou un actiu propagandista de les Joventuts Llibertàries. L'1 de gener de 1938 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Pagesos de Catalunya de la CNT que se celebrà a Barcelona. En aquesta època era president de la Secció de Pagesos del Sindicat Únic d'Oficis Diversos d'Alcover de la CNT. El novembre de 1938 formà part de la Junta Municipal Agrària. En 1939 treballava de comptable de la foneria Griffoll i el 4 de maig, després de triomf franquista, va ser detingut, reclòs incomunicat a Valls (Alt Camp, Catalunya), jutjat per un tribunal militar el 16 de juny de 1939 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i absolt. En 1940, un cop lliure, es posà a treballar repulsant en un taller a Alcover. En 1951 s'instal·là a Reus (Baix Camp, Catalunya), on continuà amb aquesta feina. En 1951 fou un dels organitzadors del XII Hispana Esperanto-Kongreso (Congrés Espanyol d'Esperanto), organitzat per la Hispana Esperanto-Federacio (HEF, Federació Espanyola d'Esperanto), que se celebrà a Terrassa, primer congrés esperantista que s'organitzà després de la guerra civil. Fou membre del Centre d'Estudis Alcoverens i va col·laborar en el seu butlletí. Fou membre del jurat dels Internaciaj Floraj Ludoj (Jocs Florals Internacionals) i dels Concursos de Literatura de la «Fundación Esperanto». En 1960 guanyà el premi «Belartaj Konkursoj» de la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto), organització de la qual era delegat a Reus. Per al Congrés Universal d'Esperanto de Madrid (Espanya) traduí diverses cançons i arranjà musicalment l'«Ĥoro de Zaragozo» (Cor de Saragossa). Coedità la revista Horizonto i col·laborà en La Gazeto, portant la correcció de les publicacions esperantistes Kajeroj el la Sudo i Boletin. El 30 de setembre de 2001, organitzat per la Kultura Asocio Esperantista (KAE, Associació Cultural Esperantista) i la Hispana E-Fervojista Asocio (HEFA, Associació Hispana de Ferroviaris Esperantistes), se li va retre un homenatge al Centre de Lectura de Reus en el seu 100 aniversari, on assistiren prop d'un centenar d'esperantistes d'arreu de Catalunya, i on va ser presentat el seu llibre de poemes i proses en esperanto Kiam floras la timianoj (Quan floreix la farigola). Salvador Gumà Clavell va morir centenari el 23 de maig de 2003 a Reus (Baix Camp, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat. Molts el consideren l'esperantista més important de la Península.

Salvador Gumà Clavell (1901-2003)

***

Antonino González Díez

- Antonino González Díez: El 30 de setembre de 1905 neix a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonino González Díez –sovint el seu nom citat erròniament Antonio. Era fill de Francisco González i de Juana Díez. Fuster de professió, de ben jove milità en el Sindicat de la Fusta de Lleó de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i treballà a les empreses de fusteria de Nicanor Álvarez García i, a partir de 1928, de Bernardo Trobajo. També fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de les Joventuts Llibertàries. A finals de 1929 signà, amb altres militants lleonesos i asturians, una carta en defensa del sindicalisme revolucionari i llibertari, publicada en ¡Despertad! de Vigo (Pontevedra, Galícia). Representà el seu sindicat en gairebé tots els plens regionals i nacionals, com ara el Ple Regional de febrer de 1932. En aquests anys republicans va estar detingut en diferents ocasions, com ara arran de l'aixecament revolucionari del desembre de 1933. En 1936 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Fusta de Lleó. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí passar l'agost d'aquell any amb Juan Pedrosa Berasaluce a zona republicana, a Villablino (Lleó, Castella, Espanya). En aquesta època, a més de ser oficial del Batalló Astúries Núm. 6 de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara delegat d'Ordre Públic de Lleó l'octubre de 1936 per la Govern d'Astúries, delegat polític de la 13 Brigada Mixta el febrer de 1937, comissari de policia pel Comitè Provincial l'abril de 1937, tinent d'Informació en el 206 Batalló d'Infanteria, secretari provincial del Comitè Provincial dels Grups Autònoms de la FAI en 1937, etc. Després dels «Fets de Maig de 1937», participà en una reunió amb l'objectiu de desarmar els comunistes a Lleó que no va reeixí. Quan el front del nord va caure, s'amagà a Lleó i la seva companya, Fidela Valdés Jáñez, retornà de França cap el maig de 1939, fent-se càrrec d'ell al seu refugi subterrani de petites dimensions del carrer Tres Mitras. L'1 de juny de 1940, però, va ser descobert el seu amagatall i detingut. Reclòs a Lleó, el febrer de 1944 va ser condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de 30 anys, que purgà a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia), al penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), a la presó madrilenya de Yeserías i, entre 1946 i 1949, a Cuelgamuros (San Lorenzo de El Escorial, Madrid, Castella, Espanya). Un cop alliberat el desembre de 1949, s'integrà en la lluita clandestina dins de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció confederal i esdevingué un símbol de la lluita llibertària per a les noves generacions. Antonino González Díez va morir el 30 de juliol de 1987 d'insuficiència cardíaca a l'Hospital General de Lleó (Castella, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de la ciutat. Sa família, sense cap respecte per la seva memòria, li va donar cerimònies catòliques.

---

Continua...

---

[29/09] �La Potence� - Heywood - Borla - Dubois - Prouvost - Thiry - Coudereau - Denegri - Nesi - Ab�s - Aurelio Fern�ndez - Campuzano - Fabert - Padr�s - Espada - Vogel - Planas - Angeli - Viver - Alejandro - Bermejo - Monter - Mainwaring - Szab� - G�mez Rojas - Manzini - Santandrea - Federn - Prat - Crespi - Plaza - Ros - Villar - Huertas - Laisant - Barduzal - Carruth

Tue, 29 Sep 2026 12:22:27 +0200

[29/09] «La Potence» - Heywood - Borla - Dubois - Prouvost - Thiry - Coudereau - Denegri - Nesi - Abós - Aurelio Fernández - Campuzano - Fabert - Padrós - Espada - Vogel - Planas - Angeli - Viver - Alejandro - Bermejo - Monter - Mainwaring - Szabó - Gómez Rojas - Manzini - Santandrea - Federn - Prat - Crespi - Plaza - Ros - Villar - Huertas - Laisant - Barduzal - Carruth

Anarcoefemèrides del 29 de setembre

Esdeveniments

Capçalera de La Potence

- Surt La Potence: El 29 de setembre de 1927 surt a Clamart (Illa de França, França) el primer número del setmanari anarquista La Potence. Artistique, politique et sociale. El llançament del primer número es caracteritzà perquè va ser publicitat amb grans cartells col·locats en automòbils que circulaven per les grans avingudes parisenques. Aquest periòdic, que s'autodefinia «avantguardista», va ser editat per Octave Fichet (J.-B. La Chesnaye) i entre els col·laboradors hi figuraven Maurice Berlant, Jean-Baptiste Bucco, Franck Francastel, Germain Fuynel, Lucien Léauté (Luc Lelatin), Brutus Mercerau, Henry Moural, Claude-Henry Perrin, Henri Robin, Jack-Layne Sancini i Jacques Vingtras, entre d'altres. La seu social va ser el domicili d'Octave Fichet, al número 81 del carrer Moulin-de-Pierres de Clamart. La tirada va ser de 10.000 exemplars i va admetre publicitat. Concentrà els seus atacs contra els grups dretans i contra les institucions (exèrcit, política, magistratura, premsa, finances, etc.), alhora que va fer crítiques literàries i teatrals. Fichet intentà crear un «Club de La Potence», però sembla que el projecte no reeixí. En sortiren, com a mínim, sis números, l'últim el 24 de novembre de 1927.

Naixements

Ezra H. Heywood

- Ezra Heywood: El 29 de setembre de 1829 neix a Wetsminster (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, propagandista del feminisme i de l'amor lliure i anarcoindividualista Ezra Hervey Hoar, més conegut com Ezra Hervey Heywood. Sos pares, agricultors, es deien Ezra Hoar i Dorcas Roper. En 1848 el nom familiar de Hoar va ser canviat pel de Heywood. Sos pares, devots baptistes, criaren l'infant a la granja familiar de Princeton (Massachusetts, EUA). Després d'estudiar a l'Acadèmia Westminster, en 1852 abandonà la llar familiar i s'instal·là a Providence (Rhode Island, EUA), on va fer estudis a la Universitat de Brown, centre es graduà en 1855 i aconseguí el màster l'any següent. A continuació restà dos anys a la universitat de Brown preparant-se per a seguir la carrera eclesiàstica. El moviment abolicionista, però, el va trasbalsà i en 1858 decidí deixar l'Església de manera radical i es traslladà a Boston (Massachusetts, EUA). En 1863 publicà The war method of peace. Partidari de l'abolicionisme radical de William Lloyd Garrison, va ser nomenat agent general de la Societat Antiesclavista de Massachusetts. Malgrat tot, en els últims anys de la Guerra Civil nord-americana, trencà amb Garrison perquè considerà que aquest no s'havia esforçat prou en la defensa de la Unió. Posteriorment abraçà el pensament anarcoindividualista de Josiah Warren, el qual havia conegut en 1863. D'antuvi el seu pensament anarcoindividualista es centrà en els aspectes econòmics, defensant una societat lliure no regulada per l'Estat i formada per individus autònoms que donaria lloc a un Estat natural harmònic gràcies al voluntarisme i el suport mutu. Per aquesta finalitat, entre 1869 i 1871, organitzà a Nova Anglaterra diverses grups de les American Labor Reform Leagues (ALRL, Lligues per a la Reforma Laboral Americana), una mena de sindicats que fomentaven l'autogestió entre els treballadors. El 6 de juny de 1865 s'havia casat a Boston amb Angela Fiducia Tilton, amb qui tindrà quatre infants (Vesta, Hermes, Psyche i Angelo). Sa companya exercí una gran influència en el seu pensament radicalitzant-lo, especialment sobre temes relatius al feminisme, com ara la llibertat individual, l'amor lliure, l'anticoncepció, l'educació sexual o el treball femení. En 1871 s'instal·là a Princeton, la ciutat que el va veure créixer, on entre 1872 i 1893 dirigí el periòdic The Word. A Monthly Journal of Reform (La Paraula. Periòdic mensual per la Reforma), on col·laboraren destacats intel·lectuals anarcoindividualistes (Josiah Warren, Benjamin Tucker, J. K. Ingalls, etc.), i l'editorial Co-Operative Publishing Company; a part d'això, creà i animà nombroses organitzacions polítiques i sindicals. En la seva editorial publicà especialment fullets sobre temes econòmics i en defensa dels drets de la dona i en aquest segon camp va ser on tingué una major notorietat. En 1870 publicà el llibre Uncivil Liberty en el qual reivindicà el vot femení. Assetjat pel govern nord-americà, en 1876 edità el llibre Cupid's Yokes, on denuncià el matrimoni com a forma d'esclavatge, alhora que reivindicava que ni l'Església ni l'Estat havia d'exercir cap pressió en les relacions entre els homes i les dones. Aquesta obra era un cop radical contra l'anomenada «Llei Comstock», llei que prohibia la propaganda dels sistemes anticonceptius i de l'educació sexual i que havia estat aprovada tres anys abans amb el suport dels defensors de la moral victoriana nord-americana: la Young Men's Christian Association, la New York Society for the Supression of Vice i el Servei Postat nord-americà, encapçalat pel seu inspector en cap Anthony Comstock. El 2 de novembre de 1877 aquest detingué Heywood durant un congrés a Boston de la Free Love League (FLL, Lliga per l'Amor Lliure) de Nova Anglaterra. Aquest fou la primera de les cinc detencions que Comstock ordenaria contra el propagandista. Jutjat, el 25 de juny de 1878 va ser declarat culpable de dos delictes d'«obscenitat» per haver venut els llibres Cupid's Yokes i Sexual Physiology, de R. T. Trall, i condemnat a dos anys de presó i a 100 dòlars de multa. Després de sis mesos de presó, la campanya que es generà en el seu suport aconseguí que el president Rutherford B. Hayes l'indultés el 16 de desembre de 1878. El 26 d'octubre de 1881 Comstock el detingué novament per publicar i vendre Cupid's Yokes i el full The Word Extra, que contenia dos poemes «obscens» de Walt Whitman, i per difondre publicitat d'un dispositiu contraceptiu en les pàgines de The Word. En el judici, però, després de defensar les seves posicions, va ser absolt. Les dues noves detencions, les de 1883 i de 1887, no van donar lloc a processos judicials. El maig de 1890 va tenir lloc la seva última detenció i fou jutjat per tres càrrecs federals per haver publicat textos en The Word considerats «obscens». Declarat culpable, complir dos anys de reclusió i treballs forçats a la Penitenciaria Estatal de Charlestown. Afeblit i malalt per la seva permanència a la presó i sense recursos econòmics, Ezra Heywood va morir el 22 de maig de 1893 a Boston (Massachusetts, EUA), un anys després del seu alliberament. La figura de Heywood va ser enaltida per la propagandista anarcofeminista Emma Goldman, que el considerava un dels seus pares intel·lectuals, i per l'escriptor llibertari Kenneth Rexroth. En 1985 Martin Henry Blatt edità The Collected Works de Heywood i en 1989 aquest mateix autor publicà la biografia Free Love and Anarchism. The Biography of Ezra Heywood.

***

Foto policíaca de Jean Borla (2 de març de 1894)

- Jean Borla: El 29 de setembre de 1847 neix a Cirié (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Michele Borla, també conegut com Jean Michel Borla. Sos pares es deien Giovanni Borla i Marianna Rechia. Emigrat a França, treballà d'obrer en una armeria de Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 28 de juny de 1875 va ser condemnat a Lió (Arpitània) a vuit dies de presó per «ultratge a agents». A partir de 1877 treballà com a ajustador a la fàbrica de canons nord-americana Hotchkiss de Saint-Denis (Illa de França, França), que s'havia inaugurat dos anys abans. En aquesta època vivia sense casar-se amb la bugadera Elisa-Blanche Royer, amb qui havia tingut un infant. Entre 1891 i 1892 estigué relacionat amb el moviment anarquista, però després cessà de freqüentar-lo i en 1894 sembla que abandonà la política. El seu nom figura en un llistat d'anarquistes aixecat el 20 de febrer de 1894 per la Prefectura de Policia i vuit dies després s'ordenà l'escorcoll de casa seva i la seva detenció per «associació criminal». El 2 de març de 1894 el comissari de policia de Sant-Denis Nord es presentà al seu domicili i taller, al número 5 del carrer Strasbourg de Saint-Denis; en aquest escorcoll es trobaren exemplars de premsa anarquista (L'Birichin, Il Proletario, La Riscossa) i el fullet La société future, obreta que havia estat distribuïda a la porta de la fàbrica. Reconegué que llegia Le Père Peinard a la fàbrica Hotchkiss. Empresonat l'endemà a la presó parisenca de Mazas, va ser posat en llibertat provisional el 6 de març d'aquell any. El 6 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure el seu cas per «associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jean Borla (1847-?)

***

Necrològica d'Alcide Dubois apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 14 de setembre de 1912 [On diu Saint-Junien, ha de dir Saint-Imier]

- Alcide Dubois: El 29 de setembre de 1856 neix a Les Bois (Jura, Suïssa) l'obrer rellotger anarquista Alcide Dubois, que va fer servir el pseudònim Addrich. Sos pares es deien Sylvain Dubois, rellotger, i Émélie Schilt. Treballava com a obrer especialitzat muntador de rellotges «faiseur de secrets» –el «secret» era el mecanisme de ressort que permetia obrir les caixes dels rellotges de butxaca– i militava en la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1872 era membre del Centre d'Estudis Socials de Sonvillier (Berna, Suïssa). Fou delegat per la Secció de Saint-Imier i Sonvillier al Congrés de l'AIT que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna (Berna, Suïssa). El 16 d'agost de 1877 va ser condemnat a 30 dies de presó per la seva participació en la manifestació commemorativa de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja», bandera aleshores prohibida) que se celebrà el 18 de març d'aquell any a Berna. El desembre de 1889 fou testimoni de descàrrec en el procés que patiren els seus companys Félicien Darbellay, Ferdinand Hänzi i Albert Nicolet, denunciats per difusió del Manifeste des anarchistes suïsses, i en el qual va fer apologia d'aquest manifest. Entre 1886 i 1888 fou membre del comitè de la Federació de Remuntadors de Rellotges, durant la presidència d'Ali Eberhardt, i entre 1887 i 1889 representant obrer en el comitè de la Federació Rellotgera Mixta. En 1891 fou un dels fundadors de la Unió Obrera de Saint-Imier –intentà, sense èxit, introduir en els estatuts l'antielectoralisme– i participà en la creació del periòdic Le Socialiste (1891-1892), col·laborant amb articles llibertaris sota el pseudònim Addrich. En 1892 publicà, amb Jules Coullery i Albert Nicolet, el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent. Dialogue entre ouvriers, signat com «Un groupe d'anarchistes suisses», que va ser traduït i difons àmpliament en italià (Gli anarchici e ciò che vogliono). El març de 1893, el fabricant rellotger Robert Gygax de Saint-Imier acomiadà una desena d'obrers rematadors que havien rebutjar fer hores extres no remunerades; pel maig, intentà baixar els salaris i afavorir els obrers no sindicats. Els obrers respongueren donant els seus salaris quinzenals i el 29 de maig es manifestaren davant la fàbrica, llançant pedres contra les finestres; l'avalot va créixer quan arribaren els gendarmes i els bombers, resultant una vintena de ferits. Els gendarmes arribats de Berna, capital del cantó, detingueren 32 obrers, Alcide Dubois entre ells. Processat entre el 24 d'abril i el 2 de maig de 1894, Alcide Dubois va ser condemnat a 10 mesos de detenció correccional per «instigació» i en el judici es declarà anarquista, ben igual que Jules Coulleroy, Ernest Droz i Alexis Meyrat –més de vint condemnes es pronunciaren, que anaven dels vuit dies als 10 mesos de presó. El 23 d'agost de 1894 el Gran Consell de Berna reduí en apel·lació la pena en un terç. El 26 de setembre de 1894 es va signar un decret d'expulsió «preventiu» de França per notificar-li en cas que fos interceptat. La primavera de 1895 figurava en el llistat d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França i aquest any col·laborà en Solidarité Horlogère, de Biel (Berna, Suïssa). Sempre fidel al moviment anarquista, el 1908 fou un dels animadors del Grup d'Instrucció Mutual de Saint-Imier, amb Jules Coullery, Ernest Droz i Émile Flotron. Corresponsal ocasional del periòdic socialista Le Sentinelle, en 1912 publicà el fullet Patrie. Patriotisme. Réponse à la question figurant au concurs littéraire de 1910, ouvert par la Société des Commerciants de Saint-Imier sur la «Culture du patriotisme au sein de la jeunesse», editat pel Cercle Obrer de Saint-Imier. Estava casat amb Julie-Adèle Sémon Backof i son germà Arnold Dubois també va ser un militant internacionalista. Alcide Dubois va morir el 8 de setembre de 1912 a Saint-Imier (Berna, Suïssa).

***

Obra de Prouvost

- Léon Prouvost: El 29 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de setembre– de 1856 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon-Michel Prouvost, també conegut com Le Philanthrope Libertaire. Sos pares es deien Félix Léon Prouvost, fabricant, i Adéle Justine Delamoy. Fill d'una família burgesa del nord de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant Rafèu, on va descobrir les idees llibertàries i es va interessar per les comunitats àcrates (milieux libres). Profundament anticlerical, a causa de passar la seva infància en un col·legi religiós, va esdevenir en 1906 secretari de «L'Émancipatrice», secció de la Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale, òrgan de propaganda individualista que, a més de l'antimilitarisme i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un suplement antireligiós en L'Idée Libre i va organitzar en 1917 una biblioteca ambulant. També va col·laborar en La Feuille, de Jules Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La Mêlée, de Pierre Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda antimilitarista i incitació dels militars a la deserció o a la desobediència», fet que el va portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després, el 31 de juliol –algunes fonts citen erròniament l'11 d'agost– de 1921 a Villa Rock Hill, a Sant Rafèu (Provença, Occitània), es va suïcidar després de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacar La Vatican et la guerre (1919), L'espionnage du Vatican en France (1920), Jean Huss: les crimes de l'Église (1920), Révolutionnaires et quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik du mariage (1921), L'Internationale noire (1922), entre altres.

***

Retrat de Camille Gabriel Thiry publicat en el diari de Charleville Le Petit Ardennais del 28 de novembre de 1908

- Camille Gabriel Thiry: El 29 de setembre de 1875 neix a Carignan (Ardenes, França) l'anarquista Camille Gabriel Thiry. En el moment del part un germà bessó seu nasqué mort. Sos pares es deien Jacques Thiry, manobre jornaler, i Sidonie Angélique Mataigne, planxadora. Es guanyà la vida treballant d'obrer fuster. Després de viure a Carignan, s'instal·là a Sedan (Ardenes, França). El 26 de maig de 1897 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Sedan a un mes de presó per «robatori» i el 15 de desembre de 1897 va ser condemnat pel mateix tribunal a 40 dies de presó per «abús de confiança». El 28 de novembre de 1898 va ser incorporat al IV Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica a Algèria. Un cop llicenciat el 15 d'octubre de 1899, amb certificat de «bona conducta», s'establí a Charleville (Ardenes, França), on el 14 de novembre de 1900 es casà amb Laure Fléda Curie, amb qui tingué tres infants. En 1901 va ser detingut a Carignan per haver furtat eines a son antic patró Frédéricq i haver calat foc el taller de fusteria. En la seva defensa afirmà que havia furtat les eines perquè volia establir-se pel seu compte i el bancs no li deixaven diners. Per aquest fet el 25 de febrer de 1901 va ser condemnat per l'Audiència de Mézières (Ardenes, França) a cinc anys de treballs forçats, pena que va ser commutada el 18 d'abril d'aquell any per cinc anys de reclusió. El 14 de juliol de 1905 va ser posat en llibertat. Posteriorment, el 27 de novembre de 1908 va ser condemnat per l'Audiència de les Ardenes a vint anys de treballs forçats en colònia penitenciària per «robatori qualificat» –el 7 de juny de 1908, amb l'anarquista Joseph Paret, amb qui aferrava cartells revolucionaris per la zona i estaven en contacte amb la colònia llibertària d'Aiglemont (Ardenes, França), havia furtat 10.000 francs al dentista Louis Thiéry de Charleville. Joseph Paret va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats i ambdós van ser enviats a la colònia penitenciària de Saint-Laurent-du-Maroni. Camille Gabriel Thiry va morir el 7 d'agost de 1924 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).

***

Nota necrològica d'Étienne Coudereau apareguda en el diari de Bourges Centre-Express del 5 de març de 1929

- Étienne Coudereau: El 29 de setembre de 1883 neix a Bourges (Centre, França) l'anarquista i antimilitarista Étienne Coudereau. Sos pares es deien Jean Coudereau, jornaler i obrer dels centres militars, i Marie Brunet, jornalera. En 1895 aconseguí el certificat d'estudis a l'escola del carrer Paradis de Bourges. Posteriorment es guanyà la vida com a escultor en fusta i segons la policia era un «anarquista convençut». Vivia al mateix domicili de l'anarquista Achille Légeret i es casà amb Rosalie Voisin, filla de l'anarquista Louis Voisin. En 1904, com a «obrer d'art» va ser dispensat durant dos anys de fer el servei militar. En 1905 era, amb Jean Pagés, el gerent del periòdic Les Semailles, el principal redactor del qual fou Achille Légeret. El 8 d'octubre de 1905 el seu domicili, al número 90 del carrer Nationale de Bourges, va ser escorcollat per la policia a la recerca de cartells de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906, segons informes policíacs, havia rebut un lot de cartells a favor de l'abstenció. També va promoure la cooperativa «L'Entente Économique» (El Pacte Econòmic), a la qual s'adheriren anarquistes de Bourges. En 1911 s'establí a Châteauroux (Centre, França), on continuà militant. Posteriorment retornà a Bourges. Condemnat el 21 de juliol de 1926 per «abús de confiança» a dos mesos de presó i a 25 francs de multa, després d'haver demanat en préstec el 25 d'agost de 1925 un carretó de mà a André Denis a l'estació de Vierzon (Centre, França) i no haver-lo retornat, el 22 de setembre de 1926 el Tribunal Correccional de Bourges reduí la pena a un mes de presó. Étienne Coudereau va morir el 3 de març de 1929 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Bourges (Centre, França).

***

Article de Félix Denegri publicat en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de desembre de 1923

- Félix Denegri: El 29 de setembre de 1885 neix a La Ciotat (Provença, Occitània) l'anarquista Michel Marc Félix Denegri, també citat Denegry. Era fill de François Étienne Blaise Denegri, calderer, i de Marie Victoire Tisot. Es guanyava la vida com son pare, treballant de Calderer. El 7 d'octubre de 1906 va ser cridat a files i incorporat en el 27 Batalló de Caçadors a Peu i va ser llicenciat el 25 d'octubre de 1908 amb certificat de «bona conducta». Quan esclatà la Gran Guerra, el 2 d'agost de 1914 va ser mobilitzat en el 67 Batalló de Caçadors Alpins de Reserva i enviat al front, on va desaparèixer el 27 d'agost d'aquell any a Péronne (Picardia, França). Ferit, el 21 de gener de 1916 va ser declarat mutilat de guerra i donat de baixa total, ja que restà paraplègic de la columna vertebral amb paràlisi total de les dues cames i hagué de moure's a partir d'aquell moment en cadira de rodes; el 17 de març de 1920 es va acceptar la seva pensió permanent. Durant el període d'entreguerres es declarà comunista llibertari i s'adherí a la Unió Anarquista Comunista (UAC), tot formant part del grup anarquista de La Ciotat. Durant la tardor de 1921, en els debats de preparació del congrés de l'UAC, reivindicà la creació d'una Confederació General del Treball (CGT) sindicalista revolucionària. El 2 abril de 1922 assistí al congrés constitutiu de la Federació Anarquista del Sud (FAS) i col·laborà en el periòdic marsellès Terre Libre, òrgan d'aquesta organització. La FAS federava grups llibertaris des de l'Erau fins els Alps Marítims i ell mantenia relacions amb anarquistes marsellesos (Louis Boisson, Julien Clot, Henri Toti, etc.). El 9 de novembre de 1922 presidí una reunió anarquista i en 1923 era portaveu del Grup Llibertari de La Ciotat i col·laborava en Le Libertaire. El 18 d'abril de 1924 acollí Germaine Berton. Després del congrés de l'UAC, celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París (França), on s'adoptaren uns nous estatuts, formà part del grup de rebutjà aquesta nova normativa i que creà, amb Sébastien Faure, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), col·laborant en Le Trait d'Union Libertaire, butlletí d'aquesta associació. També va escriure en La Voix Libertaire (1929-1939), signant els articles com Denegry i, tal vegada, Cio Taden. El desembre de 1931 presidí la conferència celebrada a La Ciotat de Lucien Huart, secretari de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), que acabava d'arribar després de dos mesos de gira per Espanya per analitzar la situació sorgida arran de la proclamació de la II República espanyola. Entre 1933 i 1935 estava subscrit al periòdic La Grande Réforme i va ser un dels organitzadors de la conferència Contre la guerre et contre le fascisme de Jeanne Humbert celebrada el 29 de maig de 1934 a Castèurainard (Provença, Occitània) pel Grup Llibertari Antifeixista local i una altre l'endemà a La Ciutat organitzada per ell en nom del Grup Llibertari local. El 7 de novembre de 1934, durant un míting a La Ciotat, polemitzà durament amb els comunistes sobre els fets revolucionaris d'octubre d'aquell any i tractà François Billoux de «contrarevolucionari». Entre 1936 i 1937 encapçalà el Grup Llibertari de La Ciotat i la Federació Anarquista de Provença (FAP). El 1936 va fer costat econòmic al «Comitè Anarcosindicalista per a la CNT i la FAI». El 2 de març de 1937 presidí, amb François Broussouloux i David, una reunió que arreplegà una seixantena de persones a La Ciutat en suport de la Revolució espanyola. En aquesta època col·laborà en Terre Libre (1937-1939), òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF) publicat per André Prudhommeaux. El 10 d'octubre de 1937, amb una desena de companys, entre ells Armando i Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin), de passada per la població, organitzà una reunió de denúncia del sectarisme de la Unió Anarquista (UA). El 6 de desembre de 1938 presidí una conferència on participà Maurice Doutreau davant una vuitantena de persones, de les quals una trentena eren anarquistes. En 1947 era secretari del Grup Llibertari de La Ciutat, adherit a la FAF. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Rodomonte Nesi (ca. 1937)

- Rodomonte Nesi: El 29 de setembre de 1888 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Rodomonte Andrea Nesi –el seu nom a vegades citat com Lodomonte–, conegut sota diversos pseudònims (Fortunato, Lillo, Lillo il Cieco, Lillo il Ceo). Sos pares es deien Andrea Fortunato Nesi i Marina Eva Viola. Pescador de professió, vivia al barri Il Gigante de Liorna i havia estat denunciat per delictes comuns. En 1915 va ser cridat a files i el 17 de juny de 1916 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) a quatre anys de presó per insubordinació contra els oficials. Alliberat gràcies a l'amnistia del 2 de setembre de 1919 del president italià Francesco Saverio Nitti, cap a finals d'any retornà a Liorna i va ser detingut i empresonat en diverses ocasions pels seus enfrontament amb els escamots feixistes. Borni de l'ull esquerre, el 14 de maig de 1925 va perdre dos dits de la mà dreta. En 1926 entrà a formar part del grup anarquista «Fiorentina», juntament amb Gino Magnozzi i Pietro Signorini. El 29 de novembre de 1932 intentà, amb obrers Manrico Ciorini i Gino Silvino, expatriar-se il·legalment amagant-se durant la càrrega del vapor espanyol Luchana, però van ser descoberts i detinguts. El 13 d'octubre de 1933 aconseguí, juntament amb altres companys (Marcello Berni, Arrigo Catani, Virgilio Fabbrucchi, Egidio Gioli, Gino Martelloni, Narciso Menicagli, Oreste Umberto Pratesi, Federico Turiddu Scarpellini, Dino Turini, etc.), fugir clandestinament d'Itàlia a bord d'un vaixell i arribar l'endemà a Bastia (Còrsega) i poques setmanes després va ser inscrit en el Bolletino dell Ricerche com «anarquista expatriat clandestinament amb propòsits criminals» amb l'ordre de detenció. Instal·lat a Marsella (Provença, Occitània), el 20 de maig de 1934 participà, amb altres companys (Giulio Bacconi, Luca Bregliano, Marcello Cicero, Angelo Girelli, Lanciotto Persico, Senofonte Pisani, etc.), en una reunió anarquista. Posteriorment, amb el comunista Cesare Massini (Silverio), difongué pamflets i periòdics antifeixistes entre els mariners italians que arribaven al port marsellès. A començament de 1935 se li va decretar l'expulsió, però restà il·legalment França. El 15 de maig de 1935 va ser detingut, jutjat pel Tribunal de Marsella per «vulneració del decret d'expulsió» i condemnat a 15 dies de presó. Més tard, l'octubre de 1936, creuà els Pirineus i es va incorporar a la Península a les «Brigades Internacionals». Sergent de la I Companyia de la «Brigada Garibaldi» de la XII Brigada Internacional a Albacete (Castella, Espanya), combaté, sota les ordres de Guido Picelli, a diversos indrets (Cerro de los Ángeles, Casa de Campo, Pardo, Pozuelo, Boadilla del Monte, Mirabueno, Majahonda, Arganda, Guadalajara,, Jarama, etc.) del front de Madrid i de Guadalajara. Rodomonte Nesi va caure el 13 d'abril de 1937 a Morata de Tajuña (Madrid, Castella, Espanya), durant la «Batalla del Jarama», a resultes de l'explosió d'un projectil d'artilleria que el ferí mortalment a diverses parts del cos –també moriren l'antifeixista abissini Joseph Ahmed Din i Erasmo Ferrari. Mesos després de la seva mort, les autoritats feixistes el van incloure en el registre de «terroristes residents a l'estranger» i el 7 d'octubre de 1937 la Prefectura de Liorna anotava que encara no s'havia comprovat si realment havia mort en la guerra d'Espanya i si els seus pares rebien ajuda del Socors Roig.

Rodomonte Nesi (1888-1937)

***

Miguel Abós Serena (ca. 1921)

- Miguel Abós Serena: El 29 de setembre de 1889 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Miguel Abós Serena. Fill de Juan Abós i de Martina Serena. El febrer de 1916 va participar en el congrés de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa com a secretari de comitè, càrrec que va mantenir fins a la seva marxa a Barcelona en 1917. Va militar en el Ram del Metall de Barcelona, assolint gran prestigi, i va participar activament en la vaga de 1917. En 1918 va ser delegat pels calderers del coure en el Congrés de Sants. També va ser present en el congrés de 1919 i va ser un dels deportats a la Mola (Maó) l'any següent. Va retornar a Saragossa durant els anys del pistolerisme de Severiano Martínez Anido i de Miguel Arlegui, incorporant-se en el Sindicat del Construcció de la CNT on treballava d'administratiu, destacant per les seves dots d'organització. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa i des d'aleshores va comptar amb una sòlida fama com a orador a Aragó, La Rioja i Navarra, a més de com a conseqüent militant en l'acompliment dels càrrecs orgànics. Després de la dictadura de Primo de Rivera, va participar en la reunió organitzadora dels sindicats cenetistes de Saragossa de juny de 1930. Va assistir al congrés de 1931 com a mediador del conflicte miner asturià i també en el regional de setembre d'aquell mateix any on es van imposar les tesis radicals de Joaquín Aznar, Ramón Andrés i Joaquín Ascaso. Durant els anys següents va simpatitzar amb les tesis trentistes encara que sense alinear-s'hi, va mantenir amistat amb els assidus de la Penya Salduba (Antonia Maymón, Servet Martínez, Luis Máinar, Ramón Acín, els germans Alcrudo, Isaac Puente) –tertúlia àcrata que es reunia els diumenges a la tarda al bohemi cafè del mateix nom, propietat de Pepe Domenech, ubicat a l'aleshores plaça de la Constitució saragossana– i va fer mítings en diversos llocs. En 1933 va ser nomenat secretari de la CNT d'Aragó, Rioja i Navarra. L'abril d'aquell any va participar en el gran míting de Soto de Alzamora, a prop de Saragossa, amb Valeriano Orobón i González Mallada. En 1935 va ser detingut amb Adolfo Arnal i Servet Martínez per ordre del nou governador civil Francisco de Paula Duelo. A començaments de 1936 era membre del Comitè Nacional de la CNT a Saragossa i va ser criticat per alguns sectors durant el congrés de 1936 per haver demanat veladament el vot per a les esquerres. Poc abans de l'aixecament militar feixista va mantenir converses cara a un pacte amb les esquerres, però en realitat va mantenir una actitud vacil·lant, sembla que per confiar en el republicanisme del general Miguel Cabanellas, maçó com ell, i, quan va voler reaccionar, ja va ser impossible dominar els feixistes i Saragossa va quedar fora de l'òrbita republicana sense disparar cap tret. La pèrdua de Saragossa va causar una enorme impressió en els cercles anarquistes i confederals, ja que aquesta ciutat era considerada «la perla anarquista», i van atribuir el fracàs a Abós. A partir d'aquest moment va començar un autèntic calvari per a Abós: detingut pels feixistes, aquests s'estimen més no afusellar-lo per utilitzar-lo i crear sospites en el bàndol cenetista; la seva situació es va tornar més sospitosa en negar-se a marxar de Saragossa quan un grup d'acció havia arribat expressament a la ciutat per alliberar-lo per por a patir represàlies familiars. Les coses se li van complicar enormement quan el gener de 1937 el coronel franquista, però també maçó, Urrutia el va alliberar. De Saragossa va marxar a Farleta i a Bujaraloz, on la Columna Durruti el va rebre bé, però el Comitè Regional d'Aragó el va traslladar a Alcañiz i en una reunió de militants convocada expressament el 31 de gener de 1937 va ser acusat de traïció; per només un vot no va ser afusellat i es va acordar tancar-lo al camp de Valmuel. El juliol de 1937 va ser alliberat i va treballar en una llar de combatents creada per la 127 Brigada Mixta, excolumna «Roja y Negra», a Bellver de Cinca, fins que, després de la pèrdua de Catalunya, va passar a França. Va patir força als camps de Barcarès i de Setfonts, agreujades les penalitats per les injúries dels companys i, després d'una breu estada enrolat en el 553è Grup de Treballadors Espanyols fent feina en una fàbrica de productes químics a Lanemezan, va morir d'un accés pulmonar per l'asma que patia a les 6 del matí del 28 de novembre de 1940 a l'hospital del Camp de Judes de Setfonts (Llenguadoc, Occitània), on havia reingressat el 19 de novembre molt malalt. Miguel Abós va ser enterrat al Cementiri dels Espanyols de Setfonts (tomba número 78).

Miguel Abós Serena (1889-1940)

***

Fitxa policíaca d'Aurelio Fernández Sánchez

- Aurelio Fernández Sánchez: El 29 de setembre de 1892 neix a La Corredoria (Oviedo, Astúries, Espanya) –alguns autors citen el 28 d'agost de 1898 (o 1897) a Oviedo (Astúries, Espanya)– l'anarquista i anarcosindicalista Aurelio Fernández Sánchez, també conegut sota diversos pseudònims com El Jerez, El Cojo, Charles Abella, Colas, Marini, González. Participà activament en la vaga revolucionària d'agost de 1917, per la qual cosa hagué de fugir a Logronyo i a Saragossa. Establert a Barcelona, en 1922 el trobem lligat al grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Joan García Oliver, Joaquín Ascaso, Buenaventura Durruti...) i arran del Congrés Anarquista del mateix any va ser l'encarregat dels comitès antimilitaristes de la Comissió de Relacions. L'1 de setembre de 1923 va participar amb el grup «Los Solidarios» en l'assalt al Banc d'Espanya de Gijón i aquest mateix any intentà eliminar Severiano Martínez Anido. Amb l'arribada de Primo de Rivera al poder, va ser detingut el 24 de març de 1924 a Barcelona, però es va escapar emmanillat. Exiliat a França, va viure a París com a ajustador mecànic amb García Oliver i van haver d'estar un temps amagats a Le-Parc-Saint-Maur, ajudats per Manuel Pérez, per l'intent d'acabar amb Alfons XIII; després marxaren a Bèlgica. De tornada a Espanya en 1926 i va ser detingut a Bilbao el desembre d'aquell any amb sa companya María Luisa Tejedor per la seva participació en l'anomenat «Complot del Puente de Vallecas». Alliberat tot d'una, va ser de bell nou detingut i jutjat a Oviedo (juny i setembre de 1927) i a Pamplona (gener de 1928), i empresonat a Cartagena. En 1927 col·laborà en El Noroeste de Gijón. En 1930 encara seguia pres i li demanaven 23 anys de presó. Alliberat gràcies a l'amnistia proclamada arran de la instauració de la II República espanyola, durant aquest nou període es va mostrar molt actiu, intervenint en moltes accions de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en íntima relació amb García Oliver i compartint les tesis de la «gimnàstica revolucionària» d'aquest. Va ser delegat de la Construcció d'Oviedo en el Ple Regional asturià de febrer de 1932. Va destacar en la vaga del transport per la qual cosa acabà empresonat al vaixell «Arnús» en 1933 i en la insurrecció general d'aquell any, fets pels quals patí presó a Burgos i a València aquell mateix any. Després va ser militant del Comitè Local de Defensa de Barcelona i de Catalunya. Començada la Revolució de 1936, va representar la FAI en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i es va encarregar d'organitzar, amb Josep Asens, les patrulles de control barcelonines. Des de setembre de 1936 es va encarregar de la Junta de Seguretat fins que es dissolgué el març de 1937. Des d'abril de 1937 el trobem al front de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat, encara que inicialment s'havia oposat a entrar en el Govern, però que abandonà arran dels fets de maig d'aquell any. Poc després va patir presó arran de l'«Afer dels Maristes» per pressions de la reacció governamental representada pel nacionalisme basc, però va ser alliberat per la intercessió de García Oliver. El desembre de 1937 fou nomenat secretari general de la CNT. També va participar en el Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (Barcelona, maig de 1938) i, mesos més tard, el gener de 1939, s'exilia amb García Oliver a França. El 14 de febrer de 1939 fou detingut a causa dels seus antecedents penals i se li assignà la residència a Rennes. Després d'uns mesos, s'instal·la a Mèxic, on va assumir les tesis de García Oliver de la Ponència (1942), i va ser secretari de la fracció cenetista en l'exili de Mèxic. Quan es va trencar la CNT, en 1945, es va allunyar de la polèmica i anys més tard es va apropar als escindits. En 1961 va participar en el Congrés Confederal de Llemotges, també anomenat Congrés de Reunificació de la CNT, i en 1965 en el de Montpeller, com a delegat per Tolosa de Llenguadoc. Aurelio Fernández Sánchez va morir el 21 de juliol de 1974 a Puebla (Puebla, Mèxic).

Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)

***

Miguel Campuzano García

- Miguel Campuzano García: El 29 de setembre de 1894 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el mestre i periodista anarquista Miguel Campuzano García. Sos pares es deien Lorenzo Campuzano Castro, tapisser, i Baltasara García Pobés. Va fer estudis a la seva ciutat natal i abans de fer els 18 anys aconseguí un títol que l'habilità per exercir l'ensenyament. En 1913 va obrir una escola a Valladolid («La Ilustración»), tancada un any després davant l'oposició clerical, fet pel qual va abandonar la ciutat. Durant els deu anys següents exercí l'ensenyament arreu l'Estat, alhora que prenia consciència dels problemes socials. En 1923 va treballar amb Gaston Leval a l'Escola Racionalista de Vigo (Galícia) i l'any següent, ja completament partidari de les idees anarquistes, s'encarregarà de portar l'Escola Racionalista de la Institució Horaciana de Cultura de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). En 1929 regentarà l'escola racionalista «El Cabanyal» a València, convertit en abanderat de les innovacions pedagògiques llibertàries, perseguides sempre –fou detingut com a «anarquista perillós». En aquesta època va rebutjar els oferiments de la reaccionària Unión Patriótica que volgué enrolar-lo en els seus quadres pedagògics. Després d'un temps a França, en 1930 vivia a Arcos de Jalón. Durant el període republicà va dirigir l'«Escola Ateneu» de Mataró, fundada pel Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per Joan Peiró, en el portaveu de la qual (Albada) col·laborà amb articles didàctics i pedagògics. Amb la derrota de 1939 es va exiliar a França i a Banyuls de la Marenda va encarregar-se d'una colònia infantil. En 1940 es va traslladar a Santo Domingo, on va col·laborar en Democracia. En 1943 es va instal·lar a Caracas (Veneçuela) i després de recuperar-se d'una crisi de paludisme que gairebé el porta a la tomba, comença una nova etapa vital fonamentada en el periodisme professional: redactor d'El País (1943-1948) i d'Últimas Noticias (1948-1958). Després participarà en la fundació de La República, on treballarà fins a la seva mort. A Veneçuela va participar activament en el món llibertari i en 1946 es mostrà favorable a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Interior i va fer costat la Subdelegació de la CNT veneçolana. En 1963 li va ser concedit el Premi Nacional de Periodisme pel Ministeri d'Educació Pública de Veneçuela i també es va crear una biblioteca amb el seu nom. Fent servir diversos pseudònims (Luz de Castilla, Araceli, Fernando Martorell, Fermín Pinardell, Modesto Educador, Amador de la Paz, etc.), va escriure en nombroses publicacions llibertàries i afins, com ara Acción y Cultura, Acción Social Obrera, Albada, Butlletí de la Societat Ateneu Popular de Mataró, CNT, Cultura Ferroviaria, Llibertat, El Luchador, El Pueblo, La Revista Blanca, Solidaridad, Solidaridad Obrera, La Tierra, Voluntad, etc. És autor de l'obreta, publicada en «La Novela Ideal» de l'editorial barcelonesa de «La Revista Blanca», Armonía (1927). Sa companya fou Harmonia Dalmau, filla d'anarquistes, i la parella va tenir dos fills, Artorix i Acracia. Miguel Campuzano García va morir el 24 de setembre de 1964 a Caracas (Veneçuela).

---

Continua...

---

[28/09] Fundaci� de l'AIT - Niederwaldverschw�rung - M�ting pro presos - Congr�s Internacional d'Estudis sobre l'Autogesti� - Colloque Han Ryner - Dutheil - Gueslaff - �Jo�o Black� - Balboni - Bueno - Urvanovitz - Roussenq - L�pez Abell�n - Avell� - L�pez Espinosa - Jim�nez S�nchez - Herrera Ba�os - Merino - Prades - Armesto - Kupferberg - Ciampi - Fontana - Pere Moragues - Tort - Scussel - Scaturro - Franc�s - Gillot - Neves - Campio Carpio - Monr�s - Palac�n

Mon, 28 Sep 2026 11:46:48 +0200

[28/09] Fundació de l'AIT - Niederwaldverschwörung - Míting pro presos - Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió - Colloque Han Ryner - Dutheil - Gueslaff - «João Black» - Balboni - Bueno - Urvanovitz - Roussenq - López Abellán - Avellí - López Espinosa - Jiménez Sánchez - Herrera Baños - Merino - Prades - Armesto - Kupferberg - Ciampi - Fontana - Pere Moragues - Tort - Scussel - Scaturro - Francés - Gillot - Neves - Campio Carpio - Monrós - Palacín

Anarcoefemèrides del 28 de setembre

Esdeveniments

Conferència inaugural de l'AIT a Saint Martin's Hall (Londres)

- Fundació de l'AIT: El 28 de setembre de 1864, en una assemblea pública celebrada al Saint Martin's Hall de Londres (Anglaterra) convocada pel London Trade Council, es funda l'Associació Internacional dels Treballallors (AIT) amb la intenció d'establir relacions permanents amb les associacions obreres europees. Després de diversos antecedents que no van reeixir (Flora Tristan en 1843, Marx i Engels en 1847, Dejacque i Coeurderoy en 1855, reunió londinenca de juliol de 1863, etc.), aquesta va crear les bases de l'associació obrera més important de la història. Van participar especialment sindicats obrers britànics i francesos, i també alguns exiliats procedents de diversos països europeus que aleshores residien a Londres. En la conferència inaugural van estar representats quatre països: Regne Unit, França, Bèlgica i Suïssa –o més bé Ginebra, ja que no va acudir cap delegat de la resta de cantons suïssos–, sense comptar els que estaven representats nominalment per exiliats. En va sortir un comitè provisional constituït per Odger, Cremer, Wheeler, Weston, Le Lubez, Fontana, Wolff, Eccarius i Marx, entre altres, on confluïen criteris força dispars (nacionalistes, reformistes, sindicalistes revolucionaris, garibaldians, mazzinians, saint-simonians, proudhonians, blanquistes, antiestatistes, utopistes, mutualistes...). Finalment en aquest comitè hi havia 21 anglesos, 10 alemanys, nou francesos, sis italians, dos polonesos i dos suïsos i va elaborar una declaració de principis i uns estatuts provisionals que va depurar Marx fins convertir-la en el Missatge a les classes treballadores, d'octubre de 1864. La traducció francesa del text va presentar diferències que, amb el temps, es van mostrar essencials en no quedar gens clar si l'acció política era entesa com a mitjà d'emancipació econòmica o si aquella quedava subordinada. El mot «socialisme» no havia estat pronunciat; no havia estat definida cap ideologia ni s'havia previst cap activitat sindical. Es va convocar un Congrés a Brussel·les per a 1865 que finalment va acabar en la Conferència de Londres del 25 al 29 de desembre de 1865.

***

La «Niederwaldverschwörung», segons la premsa de l'època

- Atemptat contra Guillem I: El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atempten infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. El cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», el tipògraf anarquista Friedrich August Reinsdorf, no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. Mesos després van ser detinguts tots tres, jutjats a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Reinsdorf i Rupsch van ser decapitats el 7 de febrer de 1885 a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); a Küchler li van commutar la pena per cadena perpètua per la seva joventut. El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de «Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald) i en 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.

***

Notícia del míting publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 30 de setembre de 1930

- Míting pro presos: El 28 de setembre de 1930 se celebra al Cinema Recreo de Sant Adrià del Besòs (Barcelonès, Catalunya) un míting en suport als presos polítics i socials, organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). En l'acte, presidit per Álvaro Bernabeu Garín, va fer ús de la paraula Casas Sala, Estartús, Andrían Jiménez, José Mías i Velilla. Es va redactar un telegrama dirigit al Consell de Ministres on s'exigia la llibertat dels presos polítics i socials (Josep Arnau, Climent, Enric Guiot, Rafael Torres Escartín, etc.), es protestava per les detencions governatives indiscriminades i es demanava el retorn del local del Centre de Dependents. A la sortida es van recaptar 36 pessetes per al fons de solidaritat amb els presos.

***

Un dels cartells del Congrés

- Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió: Entre el 28 i el 30 de setembre de 1979 se celebra a l'Aula Magna de la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) el Convegno Internazionale di Studi sull'Autogestione (Congrés Internacional d'Estudis sobre l'Autogestió), organitzat pel «Centro Studi Libertari G. Pinelli» de Milà (Llombardia, Itàlia) i la revista parisenca Interrogations. Revue internationale de recherche anarchiste. Hi van prendre part destacats membres del moviment anarquista internacional, com ara Maurizio Antonioli, Eduardo Colombo, Olivier Corpet, Marianne Enckell, Carlos Semprún Maura, Luciano Pellicani, Nico Berti, Amedeo Bertolo, Franco Crespi, Piero Flecchia, Roberto Guiducci, René Lourau, Gian Paolo Prandstraller, Jacques Guigou, Slobodan Drakulic, Murray Bookchin, Franco Buncuga, Carlo Doglio, Leopold Kohr, Dario Paccino, Antonino Porrello, Yvon Bourdet, Luciano Lanza, Frank Mintz, Stephen Schecter, John Turner, Roberto Ambrosoli, Luis Andrés Edo, José Elizalde, Enzo Ferraro, Akiro Ishikawa, Michele La Rosa, Stefania Orio, Ferro Piludu, Ruben Prieto, etc. Aquest mateix any el «Centro Studi Libertari G. Pinelli» edità en un volum les contribucions d'algunes de les intervencions en tres idiomes (anglès, francès i italià).

***

Actes du colloque Han Ryner (2003)

- Colloque Han Ryner: Entre el 28 i el 29 de setembre de 2002 es realitza al Teatre Toursky de Marsella (Provença, Occitània), organitzat pel Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella i Les Amics de Han Ryner de Villemonble, el «Colloque Han Ryner», per abordar la vida, l'obra i la filosofia d'aquest pensador anarcoindividualista i pacifista, així com el seu interès per la llengua occitana. A més d'una exposició consagrada a Han Ryner, van participar nombrosos estudiosos d'aquest autor (Pierre Jouventin, Gilbert Roth, Suzanne Weigert, Jean-Paul Simon, André Simon, Philippe Equy, Marcel Bonnet, René Bianco, Jean Dyris, Claude Barsotti, Dolors Marín, Gilbert Evenas, Daniel Lérault, Roland Breton, André Panchaud, Armand Vulliet, Gérar Lecha, etc.), que aportaren noves dades biogràfiques i genealògiques de l'homenatjat, així com records de família, estudis de la seva obra i dels Cahiers, les relacions amb Provença i amb Espanya, lectura de poemes provençals, anàlisis sobre els seus pacifisme i anticlericalisme, etc.; també hi hagué una actuació de Miriam Makeba. En 2003 es van publicar les actes de les sessions sota el títol Actes du colloque Han Ryner, suivi de L'Individualisme dans l'Antiquité de Han Ryner.

Naixements

Foto policíaca de Louis Dutheil (3 de juliol de 1894)

- Louis Dutheil: El 28 de setembre de 1864 neix a Mesonés (Llemosí, Occitània) l'anarquista Louis Dutheil. Sos pares es deien Jean Dutheil, colon, i Léonarde Broise. Obrer de sastreria, treballà un temps a la botiga del sastre Girard, al número 16 del carrer Poissonniers de París (França). Vivia amb sa companya Bigot, mare d'un infant. Des del 1890 milità en el moviment revolucionari i formà part dels grups del seu gremi. En 1891 era gerent del periòdic londinenc L'International, aleshores prohibit a França. El 23 de gener de 1891 participà en una manifestació d'obrers sense feina a la plaça de l'Òpera de París i durant aquesta trencà d'un cop de bastó un vidre del cafè Américain, fet pel qual va ser condemnat el 13 de febrer d'aquell any a 15 dies de presó per «possessió d'arma prohibida i trencament de mostrador». Després de la seva detenció a la plaça de l'Òpera, sa companya intentà sense èxit difondre el periòdic L'Internacional en les reunions del Cercle Anarquista Internacional. L'abril de 1891 va fer un estada militar de 28 dies a Llemotges (Llemosí, Occitània), on els companys li havien encarregat a la seva tornada a París de fer imprimir un cartell i un manifest. L'estiu de 1891 s'encarregà de la recaptació de fons per ajudar la companya d'Edouard Grangé, condemnat la primavera abans a 12 anys de treballs forçats, que havia quedat tota sola i que acabava de parir un tercer infant. En aquesta mateixa època proposà d'anar a boicotejar els mítings boulangistes. El 13 de juliol de 1893 va ser posat en llibertat després d'haver aferrat uns cartells anarquistes al carrer de Rome. En una reunió celebrada el setembre d'aquell any va fer una crida a manifestar-se quan l'arribava dels mariners russos. Lligat als anarquistes Lésard, Joseph Decker i Louis Duprat, la policia li va atribuir el projecte de fer saltar pels aires la Cambra de Diputats o la Prefectura de Policia i el juliol de 1893 intentà recaptar fons per ajudar a fugir cap a Londres (Anglaterra) quatre o cinc anarquistes que havien intentat un cop a les rodalies de París. El gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat en virtut d'una comissió rogatòria del jutge d'instrucció de Llemotges i es trobaren un gran nombre de fullets i periòdics anarquistes (Le Père Peinard, La Révolte, etc.) i cartes i rebuts de girs postals dirigits a l'anarquista Pétronille Altérant, aleshores exiliat a Londres. Segons la policia, l'estiu de 1894 hauria estat l'autor, amb Louis Duprat, del manifest «On n'en tuera jamais assez». El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia signà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom per «associació criminal» i l'1 de juliol el comissari de policia del barri de Bonne-Nouvelle de París es presentà al seu domicili, al número 123 del carrer Montmartre, trobant-li una desena d'exemplars del periòdics anarquistes de l'any anterior (L'En Dehors, Le Père Peinard, La Révolte). Detingut, va ser portat a comissaria i en l'interrogatori declarà no ser anarquista però sí «individualista» i «egoanarquista», rebutjant signar els interrogatoris davant el jutge d'instrucció. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i fitxat com a anarquista pel laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 17 de juliol d'aquell any el jutge d'instrucció el posà en llibertat provisional. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure la seva inculpació d'«associació criminal». A finals dels anys noranta sembla que vivia al número 38 del carrer Milton de París. El 30 d'agost de 1910 es casà al XI Districte de París amb Marie Lachaussée. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la reducció de la pena de Jean Gueslaff aparareguda en el diari parisenc Le Pays del 9 de gener de 1883

- Jean Gueslaff: El 28 de setembre de 1866 neix a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'anarquista Jean Gueslaff, també citat Leguelaff. Era fill de Jean François Gueslaff, miner, i de Jeanne Berthod (o Bertrand). Es guanyava la vida treballant com son pare de miner i de manobre. Son pare va morir el 30 de juny de 1883 en un accident laboral al pou miner de Saint-François. En 1884 vivia amb sa mare, pensionista de la companyia de mines d'hulla de Blanzy, a la conca minera de Montceau-les-Mines, a l'avinguda Alouettes de Montceau-les-Mines. Va ser víctima, amb altres companys, de la provocació del miner Claude Brenin, confident policíac al servei del comissari Charles Thévenin, encarregat de posar fi a les accions de l'organització secreta que actuava sota el nom de «Bande Noire» (Banda Negra) a la regió de Montceau-les-Mines. L'agost de 1882 aquesta banda havia entrat en acció atemptant amb dinamita contra edificis religiosos, agressions que es reprengueren l'any següent i s'intensificaren a partir de l'agost de 1884 (destrucció de creus, explosions a esglésies i domicilis de dirigents de les mines, etc.). Els autors d'aquestes accions, signant de diverses maneres (L'Affamé, La Dynamite, Le Révolver à la main, La Suppression des Bourgeois, etc.), enviaren notes al periòdic anarquista Le Révolté i la premsa llibertària lionesa es va fer ressò d'aquests atemptats. A fi i efecte de descobrir els terroristes, el 7 de novembre de 1884 Brenin organitzà un atemptat que va havia de ser executat per Gueslaff i per a la qual cosa li lliurà un revòlver i dinamita. Interceptat quan deixava una càrrega de 30 cartutxos de dinamita al domicili de l'empleat Étiennet de la companyia de mines de Blanzy, Guslaff disparà i ferí tres gendarmes; detingut, va ser tancat a la presó de Chalons-sur-Saône (Borgonya, França) i, veure'ns traït, denuncià els autors dels atemptats anteriors. El 19 de febrer de 1885 el comissari Thévenin va morir foll al manicomi de Bourg-en-Bresse (Roine-Alps, França). El 26 de maig de 1885 Gueslaff va ser jutjat, juntament amb 31 acusats més, davant l'Audiència de Saona i Loira. Va ser condemnat, juntament amb altres nou companys, a 10 anys de treballs forçats, pena que va ser commutada per presó. L'agent provocador Brenin va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats, però va ser posat en llibertat en 1887 i esdevingué agent de policia a l'Algèria Francesa. El gener de 1888 la pena de Gueslaff va ser reduïda a dos anys de presó, però va ser amnistiat, ben igual que sos companys, per una llei del 19 de juliol de 1889. Malalt de pleuresia purulenta, en 1891 va ser admès a l'hospital de Lió. Jean Gueslaff va morir el 12 de desembre de 1892 a l'Hôtel-Dieu del II Districte de Lió (Arpitània).

***

João Salustiano Monteiro (João Black)

- João Black: El 28 de setembre de 1872 neix a Feijó (Almada, Setúbal, Portugal) el tipògraf, periodista, bibliotecari, poeta popular i fadista anarquista i anarcosindicalista João Salustiano Monteiro, conegut com João Black. De nin quedà orfe de pare i restà amb un oncle que li donava mala vida. Després de fer el segon any al Liceu Nacional de Lisboa (Liceu do Carmo), decidí ser impressor i periodista i des de molt jove treballà al periòdic O Puritano d'Almada, on va aprendre l'ofici. En 1892, de la mà de l'escriptor i periodista Eugénio da Silveira, entrà a fer feina en O Século. Posteriorment fou alumne de la societat «A Voz do Operário», entrà en la seva impremta i dirigí el seu òrgan d'expressió del mateix nom. En A Voz do Operário publicà entre 1905 i 1920 una columna amb fados sota el títol «A carteira de um operário». Entre el 14 i el 17 de març de 1914 assistí al Congrés Obrer Nacional de Tomar (Santarém, Centre, Portugal), que donà lloc a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), de la qual va ser nomenat secretari adjunt. L'octubre de 1915 va ser nomenat en el V Congrés Nacional del Partit Socialista de Portugal (PSP) membre del seu Comitè Nacional i en 1917 va ser renovat en el càrrec. Entre 1918 i 1925 col·laborà, sobretot amb poesies, en el periòdic O Arsenalista. Quan en 1919 es creà el periòdic anarcosindicalista A Batalha, hi va sovint col·laborar entusiàsticament. En 1920 va participar en el grup esperantista Novaj Horistoj de Lisboa. Fou autor de nombrosos fados (Fado anarquista, Fado das Águias, Un fado só para ti, Mãe, A mina oração, Porque te vendes de negro, etc.), caracteritzats pel seu compromís llibertari, i és autor de l'himne revolucionari A Batalha, amb música de Joaquim Thomaz del Negro (Tomás del Negro). Cantava els seus fados a casas de fado, sindicats, societats recreatives, tabernes de Cacilhas i Ginjal, carrers, etc., i les seves cançons van ser censurades per l'Emissora Nacional i pel Secretariat Nacional d'Informació de Portugal d'António Joaquim Tavares Ferro. El febrer e 1933 publicà el pamflet-poema Jornada luminosa, per a celebrat el 50 aniversari d'A Voz do Operário. El seu pseudònim procedeix d'Alexander Black, el seu protector anglès que li va pagar els estudis a Almada. Sa companya fou Bernardina Adelaide de Azevedo. Diversos carrers d'Almada i de Setúbal porten el seu nom. João Black està considerat, amb Fortunato Coimbra, Carlos Harrington, Júlio Janota, Aldredo Marceneiro, Izidoro Pataquinho, João Patusquinho, José Carlos Rates, Avelino de Sousa i Francisco Viana, un dels major exponents del fado social i de la «música de intervenção» (cançó protesta) de Portugal. João Salustiano Monteiro va morir el 18 de desembre de 1955 a Lisboa (Portugal).

***

Notícia de l'expulsió de Secondo Balboni apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 29 de desembre de 1934

- Secondo Balboni: El 28 de setembre de 1882 neix a Rero (Formignana, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Secondo Balboni. Sos pares es deien Giorgio Balboni i Luigia Vincenzi. Es guanyava la vida fent de jornaler i de manobre. En 1898 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i després s'uní al moviment anarquista. Durant els governs de Giovanni Giolitti tingué una militància política molt limitada, però en 1912 participà en el congrés anarquista que se celebrà a Migliarino (Emília-Romanya, Itàlia). Després de la Gran Guerra, es va veure involucrat en l'homicidi d'un feixista de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia), esdevingut el 29 de juliol de 1921, quan un escamot feixista format per sis individus l'assaltà, i per això va ser condemnat a quatre anys i més tard, per contumàcia, a 20 anys de reclusió per «homicidi voluntari». Després d'aquests fets fugí immediatament a França i s'instal·là d'antuvi a Reims (Xampanya-Ardenes, França) i posteriorment a Neudorf (Estrasburg, Alsàcia, França). S'uní a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), realitzant una ingent propaganda antifeixista entre els emigrants italians. En Estrasburg freqüentà el nucli d'anarquistes italians exiliats (Cafiero Luigi Meucci, Gabriele Pezzetti, Giulio Tinti, etc.). En 1927 un tribunal de Colmar (Alsàcia, França) negà la seva extradició a Itàlia. El desembre de 1934, a causa de les seves activitats anarquistes, va ser expulsat de França per «subversiu» amb tota la seva nombrosa família. En 1935 s'establí a Winterthur (Zuric, Suïssa), trobant suport en una cooperativa socialista. En aquesta cooperativa conegué Pietro Nenni, a qui demanà suport per poder passar a l'URSS. Tornà clandestinament a França i a París el Socors Roig li va proporcionar un passaport fals per anar a la Unió Soviètica, on treballà fins a finals de 1937, any que retornà amb un passaport fals a París. Detingut amb documentació falsa, va ser novament expulsat de França. Passà a Brussel·les (Bèlgica), on s'afilià al Partit Socialista. El gener de 1941 va ser detingut a Brussel·les per la policia alemanya i lliurat a les autoritats feixistes de Ferrara, però va ser alliberat perquè el delicte pel qual havia estat condemnat en 1925 havia prescrit. No obstant això, va ser condemnat a cinc anys de confinament i el 2 de juny de 1941 enviat a l'illa de Ventotene. Després de la caiguda del feixisme va ser traslladat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), d'on va ser alliberat el 7 de setembre de 1943. A partir d'aquesta data se'n perdé qualsevol rastre de la seva persona.

***

Detenció de Miquel Bueno Gil i altres companys a Berga després de la insurrecció de gener de 1932. Fotografia de Casals publicada en el diar barceloní La Vanguardia del 27 de gener de 1932

- Miquel Bueno Gil: El 28 de setembre de 1882 neix a Moros (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miquel Bueno Gil, que va fer servir els pseudònims Miguel Solano García i Solano. Emigrà a Andalusia, on va fer de pagès i milità en el moviment anarquista. Després s'establí a Catalunya i va fer feina a les mines de Fígols, on escampà l'ideari llibertari com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Cap al 1929 s'instal·là a Berga i el Primer de Maig d'aquell any el celebrà posant una bomba. A la capital del Berguedà destacà com a militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Vivia amb sis miners més, de Fígols, en un pis del número 4 de les Voltes d'en Clarís, a Berga, on es van dur a terme reunions obreres prèvies a la vaga revolucionària del gener de 1932. La constant entrada i sortida de gent del pis aixecà sospites i, després de la detenció d'un dels obrers, el 21 de gener s'hi va presentà el capità de la Guàrdia Civil amb dos números, que foren rebuts amb dues bombes d'escassa potència que van ferir lleument el capità i un dels guàrdies; l'endemà, va arribar el Regiment Núm. 25 i, més tard, el Batalló Núm. 2, que van ser rebuts amb bombes casolanes i trets. Finalment, després d'una llarga i tensa situació, els obrers van ser detinguts i de la casa van treure un gran nombre d'explosius casolans i diverses armes de tota casta. Per aquest fets va ser jutjat amb cinc companys i, només ell, condemnat i tancat a la presó Model de Barcelona. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà en la Columna Durruti. També, durant la guerra, va recórrer la zona de Sant Llorenç de Morunys, la Coma i Berga amb un camió que duia al darrere tot de matalassos i una metralladora força rudimentària. Amb el triomf franquista, passà els Pirineus i després aconseguí reunir-se amb sa família –va ser el pare d'Alfonsa Bueno Vela, la primera esposa de Josep Ester Borràs. Amb la ocupació nazi, participà indirectament en la xarxa de resistència i, amb son gendre, a partir del gener de 1941, en la cadena d'evasió i d'evacuació d'aviadors aliats organitzada per Pat O'Leary i Francisco Ponzán Vidal. L'octubre de 1943 va ser detingut per la Gestapo –sota el nom de Miguel Solano García– amb son fill Josep Bueno Vela a Banyuls de la Marenda i ambdós deportats a Mauthausen. Miquel Bueno Gil va ser assassinat el 18 d'agost de 1944 a la cambra de gas del camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria) per protestar contra les brutalitats comeses pels agents de les SS. Sa filla, Alfonsa Bueno Vela, participà en els activitats de la resistència amb son marit Josep Ester Borràs, fet pel qual va ser detinguda i deportada al camp de concentració de Ravensbrück, on patí experiments «científics» nazis que li van deixar seqüeles durant la resta de sa vida.

***

Notícia sobre l'acte de rebel·lia d'Eugène Urvanovitz publicada en el periòdic L'Humanité del 30 de gener de 1927

- Eugène Urvanovitz: El 28 de setembre de 1882 neix a Sennely (Centre, França) el socialista, després comunista i finalment anarquista Pierre-Eugène Urvanovitz –el seu llinatge també citat erròniament Urvanowitch i d'altres variants–, també conegut com Gégène. Sos pares es deien Pierre Urvanovitz, serrador de bosc, i Désirée Eugénie Vallée. Obrer serrador de bosc com son pare, d'antuvi milità amb els socialistes i després amb els comunistes. El 28 de juny de 1902 es casà a Orleans (Centre, França) amb Berthe Marie Joséphine Lidye Barberon. El 30 de gener de 1927, davant la seva negativa a pagar l'impost sobre els salaris, el fisc li va embargar els mobles del seu domicili, al número 5 del carrer de la Marne de la urbanització dels Tilleuds d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França); la Unió dels Sindicats de la Regió Parisenca va fer una convocatòria per impedir aquest llançament. A partir de 1934 es declarà llibertari. En 1937 era secretari del Grup Anarquista Autònom d'Aulnay-sous-Bois. Eugène Urvanovitz va morir el 14 de juny de 1951 a l'Hospital de Montfermeil (Illa de França, França).

***

Paul Roussenq

- Paul Roussenq: El 28 de setembre –moltes fonts citen erròniament el 18 de setembre– de 1885 neix a Sant Gèli (Provença, Occitània) el militant i presidiari anarquista Paul Henri Roussenq, conegut com L'Inco. Sos pares es deien Henri Roussenq, conserge de l'Ajuntament de Sant Gèli, i Magdelaine Pelouzet. Va descobrir molt jove les idees anarquistes llegint els periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux...) i els textos d'Élisée Reclus que li van esperonar a l'aventura –als 14 anys ja havia llegit els 19 volums de la Geografia Universal reclusiana. Quan tenia 16 anys abandonà sa família i es dedicà a fer de rodamón. Va ser detingut i condemnat el 6 de setembre de 1901 pel Tribunal d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a tres mesos de presó per vagabunderia. Condemnat una altra vegada per vagabunderia a tres mesos de presó a Chambéry (Savoia, Arpitània), al Tribunal d'Apel·lació, el 5 de març de 1903, va llançar un crostó de pa al cap del procurador Orsat, que el va enviar cinc anys de reclusió ferma que va purgar entre 1903 i 1907 a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França). En sortir, el 8 d'octubre de 1907, va ser enviat al «Biribi» disciplinari, al V Batalló d'Àfrica (Bat' d'Af), sota la matrícula 6.470. Empresonat per insultar els superiors, va calar foc el seu uniforme de terliç a la cel·la. El 5 de maig de 1908, el tribunal militar el va condemnar a la degradació militar, a 15 anys de prohibició de residència i a 20 anys de treballs forçats a colònia penitenciària per «destrucció voluntària de béns de l'Exèrcit i de l'Estat». El 13 de gener de 1909 va arribar a bord del vaixell Loire al presidi de Caiena (Guaiana Francesa) amb el número de matrícula 37.664. Malgrat tot el que van fer per abatre'l (pallisses, humiliacions, fam...), va mantenir una actitud forta i rebel, salvaguardant la dignitat de cara a la xusma de guardes i als altres condemnats, i rebutjant plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco, de L'Incorregible, nom que li van posar els seus carcellers, va pagar un alt preu: 3.779 dies d'incomunicació en una masmorra a pa i aigua. Després d'una campanya de premsa, la publicació del llibre d'Albert Londres sobre el presidi titulat Au bagne (1923) i la mobilització del Socors Roig Internacional (SRI), Roussenq va ser finalment amnistiat en 1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer gires de conferències al sud de França i entre agost i novembre de 1933 va fer una estada a l'URSS, però el relat del seu viatge a la Rússia soviètica, la denúncia de la impostura bolxevic i la censura dels seus escrits en els mitjans marxistes van provocar la ruptura amb els comunistes i el seu retorn al costat dels anarquistes, militant en l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). En 1934 publicà 25 ans de bagne. A Nimes va ser gerent, entre 1934 i 1936, del periòdic anarquista fundat per André Prudhommeaux Terre Libre. En 1936 publicà Au pays des soviets. Després decidirà viatjar i farà mercats, distribuint alhora propaganda anarquista arreu. Fitxat com a «sospitós» durant la guerra, va ser internat a Fort Barreaux i al camp de concentració a Sisteron pel govern de Vichy, moment que aprofitarà per escriure les memòries, L'enfer du bagne, editades en 1950. Després de l'Alliberament, reprendrà l'activitat de venedor ambulant. Va fer costat una vaga de veremadors llibertaris a Aimargues en 1948. Però, envellit prematurament i malalt, Paul Roussenq va suïcidar-se el 3 d'agost de 1949 llançant-se al riu Ador de Baiona (Iparralde, País Basc). El seu cos va ser trobat dos dies després, el 5 d'agost, data oficial de la seva mort, al port de Lesseps, al costat del pont de Saint-Esprit, i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Saint Léon d'aquesta població. En 1998 Daniel Vidal va publicar Paul Roussenq: le bagnard de Saint-Gilles i en 2015 una nova edició del seu llibre autobiogràfic 25 ans de bagne.

Paul Roussenq (1885-1949)

***

Necrològica d'Alfonso López Abellán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 11 de juny de 1985

- Alfonso López Abellán: El 28 de setembre de 1898 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Alfonso López Abellán. Sos pares es deien Alfonso López i Dolores Abellán. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'hagué d'exiliar a França (Lió, París, Charleroi) i a Brussel·les (Bèlgica) va fer amistat amb el pacifista llibertari Louis Lecoin. El 20 de juny de 1936 passà a Barcelona (Catalunya) i es posà al servei de la Revolució. L'11 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, on patí les mateixes dificultats que la majoria dels refugiats. Posteriorment treballà en el sector públic i milità en la Federació Local de Foix de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Julienne Jeanne Van Belle. Alfonso López Abellán va morir el 27 d'abril de 1985 a Foix (País de Foix, Occitània).

***

Josep Avellí Castellà

- Josep Avellí Castellà: El 28 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 25 de setembre– de 1900 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Francesc Joan Avellí Castellà –la partida de naixement cita Abellí i la de defunció Avellí. Sos pares es deien Estanislau Avellí Dalmau i Adela Castellà Roqué, i tingué un germà major, Víctor, i una germana més petita, Estrella. Patia de tuberculosi a la columna vertebral (Mal de Pott), però es guanyava la vida fent de mecànic i reparant bicicletes i motos. Milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Empordà. Quan esclatà la Revolució, l'agost de 1936 formà, en nom de la CNT, del Comitè Revolucionari de Llevantí de Mar (Sant Antoni de Mar), actual Sant Antoni de Calonge (Calonge i Sant Antoni, Baix Empordà, Catalunya), i l'octubre d'aquell any, arran de la reorganització municipal revolucionària, va ser nomenat alcalde d'aquesta població. En 1939, amb el triomf franquista, passà França i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers, que encara l'emmalaltí més. Quan l'ocupació, fugí i es refugià als boscos de Chambord (Centre, França). Després de la II Guerra Mundial milità en la Comarcal de Chambord (Centre, França) de la CNT i formà part del sector «reformista». Malalt durant tota la seva vida, Josep Avellí Castellà va morir el 29 de gener de 1947 a l'Hospital de Blois (Centre, França) –algunes fonts citen erròniament que, pel seu estat de salut, va morir al camp de concentració d'Argelers.

Josep Avellí Castellà (1900-1947)

***

Necrològica de José María López Espinosa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 de gener de 1984

- José María López Espinosa: El 28 de setembre de 1902 neix a Lanteira (Granada, Andalusia, España) l'anarcosindicalista José María López Espinosa. Sos pares es deien Gabriel López i Casilda Espinosa. Emigrat a Catalunya, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya). Durant la dictadura de Primo de Rivera fou delegat clandestí de grup. Durant la guerra civil lluità com a soldat en unitats confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou miner a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en la Federació Local de la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'aquesta població on visqué. José María López Espinosa va morir el 20 de novembre de 1983 a l'Hospital General d'Alèst (Llenguadoc, Occitània).

***

El sabater Pedro Jiménez Sánchez

- Pedro Jiménez Sánchez: El 28 de setembre de 1906 neix a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Jiménez Sánchez. Sos pares es deien Domingo Jiménez Romero i María Sánchez Soto. Fill petit d'una família de cinc germans, de ben jove aprengué l'ofici de sabater al taller d'Aurelio Sánchez. Entre de 1927 i 1930 va fer el servei militar a l'Àfrica. De bell nou a Ubrique, treballà en una fàbrica local de sabates i s'afilià a la Societat d'Obrers Sabaters, adherida a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta societat havia estat fundada en 1914 i comptava amb 36 membres en 1932. Després de l'aixecament revolucionar d'octubre de 1934, la seu de la Societat d'Obrers Sabaters va ser clausurada per les autoritats i no pogué obrir fins el maig de 1936, després de la victòria del Front Popular en les eleccions. El 23 de juny de 1936 va ser nomenat tresorer de la junta directiva del sindicat, juntament amb Manuel Solano Díaz (president), Antonio García Sánchez (vicepresident), Vicente Romero Barreno (secretari), Miguel Sánchez López (secretari adjunt), Francisco Ríos Borrego (comptador) i els vocals Juan Agüera Morales, Blas Sánchez Gómez, Blas Domínguez Díaz i José Ordóñez Jiménez. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, el 23 de juliol va ser nomenat representant del sindicat en el Comitè de Defensa d'Ubrique, encarregat de la resistència i de l'administració de la població. Després de la caiguda d'Ubrique a mans franquistes, aconseguí refugiar-se amb sa família a Màlaga (Andalusia, Espanya). El febrer de 1937, quan la pressa d'aquesta població, Pedro Jiménez Sánchez retornà a Ubrique i va ser immediatament detingut i, sense cap judici, afusellat el 18 de febrer de 1937 a Ubrique (Cadis, Andalusia, Espanya) i enterrat, juntament amb 18 afusellats més, en una fossa comuna del cementeri local. Estava casat amb Remedio Romero González.

Pedro Jiménez Sánchez (1906-1937)

***

Necrològica de Juan Herrera Baños aparegua en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 10 de desembre de 1953

- Juan Herrera Baños: El 28 de setembre de 1911 neix a Avileses (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Herrera Baños. Sos pares es deien Juan Herrera i Reyna Baños. Ajustador mecànic de professió, milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Exiliat, formà part de la Federació Local de Lo Bôrg (Savoia, Arpitània) de la CNT, de la qual va ser secretari, i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya fou Dolores Cruz, amb qui tingué una filla. Juan Herra Baños va morir el 19 de novembre de 1953 al seu domicili de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània) per mor d'una afecció pulmonar contreta a les feines d'alta muntanya.

---

Continua...

---

[27/09] Congr�s Internacional Sindicalista - Gran Festa de Propaganda - �Lucha Social� - Stincardini - Gauthier-Lavigne - Manni - Costa Torrent - Cascales - Bettazzi - Bueso - �lvarez Fern�ndez - Blot - Jim�nez S�nchez - Mart�nez Cuenca - Prats - Gaddoni - Moreno - Cecilia - Blanco - Labelleur - Salvochea - Agust�n - Debrye - Ghibesi - Entrialgo - Sanch�s - Viladomiu - Le Lann - Mar�n - Cardona - Michelet - Urbano

Sun, 27 Sep 2026 12:35:51 +0200

[27/09] Congrés Internacional Sindicalista - Gran Festa de Propaganda - «Lucha Social» - Stincardini - Gauthier-Lavigne - Manni - Costa Torrent - Cascales - Bettazzi - Bueso - Álvarez Fernández - Blot - Jiménez Sánchez - Martínez Cuenca - Prats - Gaddoni - Moreno - Cecilia - Blanco - Labelleur - Salvochea - Agustín - Debrye - Ghibesi - Entrialgo - Sanchís - Viladomiu - Le Lann - Marín - Cardona - Michelet - Urbano

Anarcoefemèrides del 27 de setembre

Esdeveniments

Una sessió del Congrés Internacional Sindicalista de Londres de 1913

- Congrés Internacional Sindicalista: Entre el 27 de setembre i el 2 d'octubre de 1913 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Sindicalista amb la finalitat de posar la primera pedra de la nova internacional obrera que seguiria el camí traçat per la Primera Internacional (Associació Internacional dels Treballadors, AIT). La conferència va agrupar anarcosindicalistes i sindicalistes revolucionaris de gairebé tota Europa i d'altres indrets (Alemanya, Regne Unit, Bèlgica, Holanda, Suïssa, Itàlia, Espanya, França, Suècia, Àustria, Hongria, Polònia, Argentina, Brasil, Cuba, Xile...), en total 38 delegats representant 65 federacions o centrals sindicals. Cal dir que no van ser presents la Confederació Nacional del Treball (CGT) francesa, que patia una època «revisionista», ni els wobblies nord-americans dels Industrial Workers of the World (IWW). Els punts principals de les resolucions van ser: destrucció total de l'Estat i del capitalisme, socialització dels mitjans de producció, anarcosindicalisme com a sistema d'organització social, acció directa en contraposició a acció política, solidaritat internacional, unió federativa, federacions internacionals organitzades per oficis i per branques d'indústria, etc. El Congrés fa una crida perquè els treballadors de tots els països s'uneixin en organitzacions industrials, federals, independents, sobre la base de la solidaritat internacional, amb la finalitat d'alliberar-se completament de l'opressió exercida per l'Estat i el capitalisme. El Congrés va decidir la creació d'una oficina d'informació internacional amb seu a Holanda i un Butlletí Internacional del Moviment Sindicalista, el primer número del qual va aparèixer l'abril de 1914 redactat principalment per Christiaan Cornelissen, que tenia experiència perquè ja havia publicat el butlletí del Congrés Anarquista Internacional de 1907. És va fixar un proper congrés per al 1915 a Amsterdam. Malauradament, l'obra encaminada a aconseguir la unió internacional de les organitzacions industrials revolucionàries llibertàries va ser interrompuda per la guerra mundial que va esclatar en 1914. Tots els països es van tancar hermèticament i tota relació internacional entre els treballadors va ser gairebé impossible. No va ser fins a la Conferència Sindicalista de Berlín, entre el 16 i el 21 de desembre de 1920, que es va continuar amb aquesta línia.

***

Anunci de l'acte publicat en el periòdic de São Paulo Alba Rossa del 30 d'agost de 1919

- Gran Festa de Propaganda: El 27 de setembre de 1919 se celebra a Sala Celso Garcia de São Paulo (São Paulo, Brasil) una gran festa familiar de propaganda en suport dels periòdics anarquistes Alba Rossa i A Plebe. El programa de l'acte consistí en la representació de les obres teatrals Sombra e Luz, drama en tres actes en portuguès, i 1º de Maio, peça social en un acte en italià de Pietro Gori, seguit d'una conferència i d'una festa amb ball familiar.

***

Capçalera del primer número de Lucha Social

- Surt Lucha Social: El 27 de setembre de 1919 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista i sindicalista revolucionari Lucha Social. Órgano de la Federación Local Obrera y portavoz del proletariado nacional e internacional. Més endavant canviarà el subtítol per «Semanario sindicalista revolucionario». Aquest «full de combat», portaveu de la Federació Local Obrera de Lleida de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va sortir per potenciar els mitjans de lluita del sindicalisme revolucionari com a mitjà per arribar al comunisme llibertari. Va ser fundat per Joaquín Maurín, Pere Bonet Cuito i Víctor Colomer. A partir de la Conferència de Saragossa de juny de 1922, aquesta publicació s'acostà a les posicions favorables al bolxevisme soviètic de la Internacional Sindical Roja (ISR). Trobem articles de Ramón Acín (Espartaco), Josep Viadiu (Juan de Agramunt), Felipe Alaiz, Hilari Arlandis, Mauro Bajatierra, Henri Barbusse, Gil Bel, Pere Bonet Cuito (Liberto Fraternal), Ramón Brualla, Manuel Buenacasa, Josep Centelles Folch, Víctor Colomer, Maurice Leroud, Joaquín Maurín –que dirigí la publicació en 1920–, Andreu Nin, Daniel Rebull (David Rey), Ángel Samblancat, Térmens, Felipe Venusino, Vilanova, etc. Publicà diversos fullets, com ara La acción directa (1920), d'Émile Pouget, o El sindicalismo a la luz de la Revolución rusa (1922), de Joaquín Maurín. En sortiren 122 números, l'últim el 14 d'octubre de 1922, i fou substituït per La Batalla, sota la direcció de Joaquín Maurín. Entre juny i agost de 1921 es publicà a Lleida Regeneración. Periódico de Estudios Sociales, creat per contrarestar la propaganda procumunista dins les files confederals de Lucha Social.

Lucha Social (1919-1922)

Naixements

Carlo Stincardini

- Carlo Stincardini: El 27 de setembre de 1869 neix a Castel del Piano (Perusa, Úmbria, Itàlia) el sabater i propagandista anarquista Carlo Stincardini. Sos pares es deien Angelo Stincardini i Maria Ragni. Quan tenia 16 anys abraçà les idees llibertàries gràcies a la influència de Cesare Stazi, que regentava el taller de sabateria on treballava com a aprenent. Quan hi hagué la separació entre socialistes legalistes i anarquistes, seguí Stazi en la creació el març de 1888 del «Circolo Anarchico Perugino Carlo Cafiero», esdevenint un dels seus màxims animadors. Entre setembre de 1889 i gener de 1893 passà per la detenció i el processament, juntament amb altres companys llibertaris de Perusa, sota l'acusació de fabricació i tràfec de moneda falsa, amb la finalitat de finançar i sostenir les víctimes de la repressió. Fitxat com a «temible sequaç» del moviment anarquista, en destacà com a propagandista incansable. Denunciat per apologia de Sante Caserio, l'anarquista que apunyalà mortalment el president francès Sadi Carnot, el setembre de 1894 se li va condemnar a domicili forçat durant dos anys. Detingut i reclòs a la presó per quatre mesos, el gener de 1895 va ser enviat a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia). Les seves peticions de revisió judicial i les seves cartes dirigides al prefecte de Perusa no reeixiren i l'octubre de 1895 va ser deportat a l'illa d'Ustica. Alliberat el setembre de 1896, posteriorment patí lleus condemnes. Entre 1906 i 1907 va ser corresponsal del periòdic d'Ancona (Marques, Itàlia) La Vita Operaia i el març de 1908 participà en l'organització del Congrés Anarquista d'Úmbria celebrat a Foligno. En 1910 se li va segrestar el número únic del periòdic L'Azione Diretta, on els anarquistes de Perusa demanaven l'abstenció en les eleccions municipals. En 1911 fou corresponsal del periòdic Germinal. El febrer de 1913 participà en el congrés dels anarquistes d'Úmbria i les Marques celebrat a Fabriano (Marques, Itàlia), on intervingué en la ponència de l'antiparlamentarisme, i també en el de maig de 1914. Arran dels actes del Primer de Maig de 1915, va ser denunciat per difusió del periòdic Il Pensiero Libertario i per «apologia del crim». Si durant els anys bèl·lics no tingué una activitat política significativa, a partir de juliol de 1919 esdevingué un dels principals agitadors de la campanya contra la carestia de la vida i en 1920 el trobem com a corresponsal d'Umanità Nova. Constantment vigilat per la policia, durant els anys del feixisme reduí notablement la seva militància sense renunciar a les seves idees. Ja gran, en 1945 participà en la reconstrucció del Grup Anarquista de Perusa, adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), que l'octubre de 1946 publicà el número únic del periòdic La Libertà i del qual fou gerent. Vigilat fins a finals de 1946, Carlo Stincardini va morir en 1952.

***

Foto policíaca de Jean Joseph Gauthier-Lavigne (1994)

- Jean Joseph Gauthier-Lavigne: El 27 de setembre de 1870 neix a Grenoble (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Jean Joseph Gauthier-Lavigne. Sos pares es deien Pierre Gauthier-Lavigne, pintor colorista, i Louise Annette Laforge, mestressa de casa. A començament dels anys noranta vivia al número 48 de la carretera d'Eybens, treballava venent diaris pels carrers i ja estava fitxat per la policia de Grenoble com a «anarquista perillós», participant activament, amb sa companya Alexandrine Mazet, en reunions anarquistes. En una d'aquestes reunions, celebrada el 18 de gener de 1891, amb una dotzena de companys, entre ells Moïse Carré i sa companya, Jules Mol Roguier i un militar no identificat del 30 Batalló de Caçadors, notificà la propera aparició a Grenoble del periòdic L'Insurgé i l'obertura d'una loteria solidària (a 50 cèntims el bitllet) en profit d'un company de Vienne (Delfinat, Occitània) denunciat per l'Audiència. El 5 de febrer de 1891, en una reunió amb Émile Maurin (Murmain) on assistiren unes 400 persones, va vendre Le Père Peinard i va ser nomenat per la concurrència per a ser membre de la mesa amb Charles Blache, Simon i Jules Policand. A resultes de les violentes paraules dites per Émile Maurin, s'obrí una investigació. El 20 de febrer de 1891 va ser denunciat amb altres companys (Moïse Carré, Alphonse Chatel i Jules Mol Roguier) i va ser condemnat a pagar una multa de cinc francs per infracció a la llei de reunions; com que era menor d'edat, sa mare va ser declarada responsable civil, i Émile Maurin va ser condemnat a dos mesos de presó, pena ampliada a sis mesos en l'apel·lació. Cap el 1891 abandonà Grenoble i s'establí a Saint-Denis (Illa de França, França), on treballà d'obrer polidor i ebenista i visqué al carrer de Echalas. El seu domicili va ser escorcollat per la policia a resultes dels incidents del Primer de Maig de 1891 a Clichy (Illa de França, França). En 1892 va ser declarat com a desaparegut de Grenoble i declarat desertor del 140 Regiment de Línia, i es va refugiar amb Émile Voyez, primer a Brussel·les (Bèlgica) i, després de la seva expulsió d'aquest país, juntament amb l'anarquista Louis Joseph Chautant, per decret el 20 d'abril de 1892, a Londres (Anglaterra), també amb Émile Voyez. A la capital anglesa visqué de la pesca i de la venda de crancs de riu i de menjar per a gats. Cap el 1893 retornà a França i va ser detingut en la gran agafada de l'1 de gener de 1894 a Grenoble, juntament amb François Cadeaux i sa companya, Moïse Carré, Louis Gay i Charles Guinet, essent alliberat el 10 de gener d'aquell any. En aquesta època va ser inscrit en el registre dels anarquistes desapareguts i/o nòmades i en 1894 en una llista d'anarquistes establerta per la policia ferroviària de fronteres. En 1897 figurava en un llistat d'anarquistes de Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) i vivia, amb Séraphin Débard, al número 13 del carrer Labatie. L'agost de 1897 ambdós van ser detinguts després d'un escorcoll de casa seva on es trobaren 10 quilos de pólvora de caça, 250.000 mistos i material per a l'elaboració de llumins, i van ser denunciats per frau. Durant la Gran Guerra va ser enquadrat com a soldat en el 105 Regiment d'Infanteria Territorial (105 RIT) i enviat al front. Ferit, Jean Joseph Gauthier-Lavigne va morir el 25 de novembre de 1915 a l'Hospital de Voluntaris Girodon de Grenoble (Delfinat, Arpitània). Son germà major, Pierre Gauthier-Lavigne, també va ser militant anarquista.

***

Ottorino Manni

- Ottorino Manni: El 27 de setembre de 1880 neix a Fano (Marques, Itàlia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista Ottorino Manni. Sos pares es deien Enrico Manni, professor d'educació secundària, i Anna Leonardi Silvi. Era molt petit quan son pare va ser destinat a l'institut de Senigallia i tota sa família es traslladà a aquesta localitat. Quan tenia sis anys i mig emmalaltí greument i patí una anquilosi generalitzada que el postrà en una cadira de rodes, i a partir d'aquesta data sofrí una cadena de malalties (torticoli, poliartritis, nefritis, hemorràgies, crisis asmàtiques i cardíaques, etc.) que el van turmentar durant tota la seva existència –l'abril de 1917 se li va amputar la cama esquerra i en 1921 l'extremitat dreta. Tancat a casa, es dedicà a l'estudi continu. De gran intel·ligència, quan encara no tenia vint anys començà a llegir periòdics i fullets racionalistes i de mica en mica s'acostà al pensament anarquista. En 1904 ja col·laborava en la premsa llibertària local. Posteriorment col·laborà, signant amb son nom, amb les seves inicials o amb pseudònims (Libertario, Souvarine, etc.) en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore, L'Alleanza Libertaria, L'Avvenire Anarchico, Il Conferenziere Libertario, Germinal, Guerra e Pace, In Marcia, Il Libero Accordo, Il Libertario, Pagine Libertarie, Il Risveglio, Lo Sprone, La Valanga i Volontà, entre d'altres. També col·laborà en revistes i publicacions no anarquistes. Fou autor de nombrosos manifests, números únics, discursos, etc., per a grups anarquistes de Senigallia i de la zona, que recorrien a ell gràcies a la seva facilitat de paraula. Els temes que tractà van ser d'allò més diversos (anticlericalisme, antimilitarisme, abstencionisme, sindicalisme, etc.). Va escriure textos per a multitud de col·lectius, com ara la Lega Muratori, el Comitato per la Pubblica Assistenza, la Lega Proletaria Ex Combattenti, el Comitato per gli Affamati della Russia, el Comitato Pro Vittime Politiche, els Aridit del Poplo, etc. Entre 1908 i 1909, per al Fascio Socialista-Anarchico Senigalliese (FSAS), realitzà números únics (Il Fummine, Il Piccone, Il Demolitore, Il Risveglio, La Riscossa, Il Ribelle, etc.). En 1909 publicà l'opuscle Due novembre. I Morti. Fundador de grups racionalistes, creà la Secció de Senigallia del Libero Pensiero (LP), organització per a la qual publicà el número únic Il Faro (1910). Fundà i dirigí el periòdic Il Solco (1914-1915) –en el tercer número d'Il Solco (4 de maig de 1914) col·laborà el jove i, aleshores, socialista Benito Mussolini. En 1914 publicà Frammenti d'azione vissuta. Opuscolo di propaganda anticlericale e razionalista. Quan el conflicte bèl·lic desencadenà una campanya antibel·lista, la qual li donà notorietat arreu del país. Després de la Gran Guerra contribuí a la formació de grups anarquistes («Pietro Gori», «Germinal»). En 1919 va fer una crida amb la intenció de tornar a editar Il Solco com a periòdic gratuït, però per manca de fons econòmics abandonà la idea. Mantingué correspondència amb els principals membres del moviment anarquista del seu temps (Virgilia D'Andrea, Leda Rafanelli, Mario Puccini, etc.) i estigué en contacte directe amb Luigi Fabbri i amb Errico Malatesta, qui conegué arran d'un míting l'1 de setembre de 1913 a Senigallia i que, a partir d'aquesta data, el tingué com a col·laborador del seu periòdic Umanità Nova. En 1921 publicà, amb un prefaci de Leda Rafanelli, La mia vita. Racconto autobiografico, llibre que va ser posteriorment reeditat en tres ocasions (1957, 1958 i 1966). Quan arribà el feixisme, aquest va fer tot el possible per evitar que escrigués. Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 hostejà a la seva casa de Senigallia l'anarquista Francesco Ippoliti, amb qui tingué una gran amistat. En 1923 traduí el llibre de Marius Deshumbert La morale fondata sulle leggi della natura, que compta amb un prefaci de Camillo Berneri, i l'any següent publicà In memoria d'una madre sublime, Anna Manni (Senigallia 26 febbraio 1849 - 23 aprile 1924). Ottorino Manni va morir el 17 de gener de 1925 a Senigallia (Marques, Itàlia) i en el seu funeral i enterrament, malgrat el feixisme prohibís la concentració i tallés les vies d'accés a la ciutat i interrompés els enllaços ferroviaris, aglutinà més de dues-mil persones de Senigallia i de les zones veïnes, i un intent de protesta que es va intentar aprofitant l'avinentesa, va ser ràpidament reprimit per la policia i pels carrabiners. L'epígraf de la seva placa funerària va ser redactat per Errico Malatesta. El juliol de 1932 es creà a Basilea (Basilea, Suïssa) el «Gruppo Anarchico Ottorino Manni». El 29 d'octubre de 1947 son germà Manlio fundà, amb la seva biblioteca i el seu arxiu, el Centro Studi Sociali «Ottorino Manni». En 2007 Roberto Giulianelli publicà la biografia Un eretico in paradiso. Ottorino Manni: Anticlericalismo e anarchismo nella Senigallia del primo Novecento. Un carrer de Senigallia porta el seu nom.

Ottorino Manni (1880-1925)

***

Foto antropomètrica de Bartomeu Costa Torrent (13 de març de 1917)

- Bartomeu Costa Torrent: El 27 de setembre de 1893 neix a Palau de Montagut (actualment Sant Jaume de Llierca, Garrotxa, Catalunya) l'anarquista Bartomeu Costa Torrent. Sos pares es deien Sebastià Costa i Francisca Torrent. El juliol de 1916, procedint del seu poble natal, arribà a França, on ja s'havia instal·lat des del gener de 1912 son germà gran Ramon Costa Torrent, també anarquista i casat en 1914 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) amb la catalana Tomasa Dolors Teresa Collell Lloyeras. A Perpinyà treballà amb son germà per al carreter Josep Vila i visqué al número 53 del carrer Grande-Saint-Martin. Freqüentà el «Centro Español» i rebé de Barcelona (Catalunya) exemplars del periòdic Solidaridad Obrera i fullets que distribuïa als membres d'aquesta societat. El març de 1917 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a «anarquista militant i propagandista». El desembre de 1919 ja treballava amb son germà de carreter i de carrosser pel seu compte. Amb son germà i amb Miquel Martí Mas intentà crear un grup anarquista a Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Antonio Cascales López i altres companys apareguda en el diari madrileny ABC de 18 d'abril de 1939

- Antonio Cascales López: El 27 de setembre de 1897 neix a Jabalí Nuevo (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Cascales López. Era fill d'una família obrera i revolucionària, sos pares es deien José Cascales i Josefa López. Quan tenia 13 anys emigrà tot sol a Madrid (Espanya), on treballà com a jardiner i després com a aprenent de paleta, l'ofici de son pare. D'antuvi milità en la socialista Unió General de Treballadors (UGT), on tingué responsabilitats orgàniques amb 15 anys. Més tard s'integrà en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou en diverses ocasions tresorer i «recol·lector de fons», i fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari del barri madrileny de Las Ventas. Més tard s'afilià al Sindicat d'Aigua i Gas i en els anys següents intervingué en la constitució d'un sindicat clandestí de guàrdies d'assalt i policies en vistes a una possible revolució. Al començament de la guerra civil la CNT li va encarregar protestar per les execucions sumàries de la caserna de La Montaña i contra els excessos de la Guàrdia Civil i els comunistes. També va ser adjunt d'alcalde de l'Ajuntament de Canillas (Madrid, Castella, Espanya) i se n'encarregà de l'abastiment. Participà en el servei d'intel·ligència anarquista i al final de la guerra va fer costat Cipriano Mera Sanz en la seva lluita contra l'estalinisme. L'abril de 1939 va ser detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó del Convent de les Comendadoras, acusat de presidir «la Comissió Depuradora de la Guàrdia Civil» durant els anys bèl·lics, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, però la pena li fou commutada per un llarg empresonament. En 1947, arran d'una amnistia, va ser alliberat i treballà de paleta i, posteriorment, de carboner al barri de Las Ventas, on participà en el moviment clandestí. En 1965 assistí amb Cipriano Mera Sanz al Congrés de Reunificació de la CNT que se celebrà a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Antonio Cascales López va morir el 12 de maig de 1993, a conseqüència d'un atac de cor, a la Residència de la Comunitat de Madrid d'Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya), on residia, i va ser enterrat al cementiri madrileny de Las Rozas.

***

Giustino Bettazzi

- Giustino Bettazzi: El 27 de setembre de 1899 neix a Prato (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giusto Bettazzi, més conegut com Giustino Bettazzi. D'antuvi milità en els cercles socialistes de la seva ciutat natal. Visqué a Torí entre 1924 i 1930, data en la qual per raons polítiques passà clandestinament a Marsella (Provença, Occitània). En 1933 retornà a Itàlia i a Prato treballà de drapaire per a l'empresa «Chilleri». En 1943 es traslladà a Torí per a treballar amb son germà Donatello que era fotògraf. A partir de 1944 va fer feina per a un magatzem de draps torinès. Quan l'Ocupació nazi, s'uní a la «Bruno Balzarini», petita brigada de la resistència urbana. El 7 de gener de 1944 va ser detingut arran d'una delació sota l'acusació de «possessió d'armes» recollides en una caserna abandonada des del 8 de setembre de 1943 i tancat a la presó torinesa de Le Nuove. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Giustino Bettazzi, juntament amb altres detinguts anarquistes (Brunone Gambino, Carlo Jori i Maurizio Mosso) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista.

***

Adolfo Bueso García

- Adolfo Bueso García: El 27 de setembre de 1899 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Adolfo Bueso García, que va fer servir diversos pseudònims (Ángel Rojo, El Apuntador, Serafín Roig, etc.). Sos pares es deien Jose Bueno Fuster, barretaire, i Enriqueta Bueso Giménez. Quan tenia tres anys sa família es traslladà a Barcelona. Tipògraf de professió, s'afilià a la Societat de l'Art d'Imprimir. En 1906 el trobem com a mestre auxiliar a l'Escola de Paletes de Barcelona. En 1909 intervingué en els fets de la «Setmana Tràgica». Entre 1911 i 1914 va fer el servei militar a l'Àfrica. De bell nou a Barcelona, va ser nomenat vicepresident de la Junta de l'Art d'Imprimir i formà part del Comitè de Defensa Obrera (CDO) i, amb Ángel Pestaña Núñez, va fer d'orador. Després, per influències de son germà gran Joaquín Bueso García, també militant anarcosindicalista que es passà al socialisme, s'afilià a les Joventuts Socialistes i en 1917 al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Actiu durant la vaga revolucionària d'agost de 1917, hagué de fugir a Valladolid amb son germà, retornant l'octubre d'aquell any a Barcelona. El novembre de 1917, en representació del Comitè Pro Presos, participà com a orador en el míting per l'amnistia de Barcelona. En 1918 defensà les accions conjuntes entre les Societats Obreres de les Arts del Llibre, el Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i els nuclis sindicals independents. Tornat a l'anarcosindicalisme, el març de 1919 s'afilià al Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de la CNT i aquest mateix any fou delegat d'aquest sindicat al Comitè Regional de Catalunya. La persecució que patí pels escamots del Sindicat Lliure, l'obligaren a viure d'oficis diversos, entre ells el d'ajudat de mànager de boxa, fet que li va permetre viatjar molt. En 1921 s'acostà no massa convençut en els grups anarquistes, especialment en el grup «Redención», amb Ansúrez, Benal, Cueto i altres. En 1922 entrà a formar part de la redacció, sota la direcció de Felipe Alaiz de Pablo, del periòdic Solidaridad Obrera de València (València, País Valencià) i aquell mateix, encausat per un article periodístic, any retornà a Barcelona, on es va fer càrrec de la secretaria d'impremta del reorganitzat Sindicat d'Arts Gràfiques. També treballà a Premià de Mar (Maresme, Catalunya). Després de l'assassinat de Salvador Seguí Rubinat, patí un judici sindical per la seva suposada implicació en 1919 en l'assassinat d'un company sindicalista. En sortí absolt, però va perdre el suport confederal i va ser detingut, sortint de la presó poc abans del cop militar de Primo de Rivera. Allunyat dels grups anarquistes específics, va fer contacte amb els sectors comunistes encapçalats per Joaquín Maurín Juliá i Óscar Pérez Solís, i col·laborà en el periòdic comunista La Batalla. Entre març de 1925 i juliol de 1927 va ser empresonat. Reingressà en el aleshores clandestí Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT, amb la intenció de servir al comunisme de Joaquín Maurín Juliá i Andreu Nin Pérez. El juny de 1929 assistí al Ple Nacional clandestí de la CNT celebrat a Mataró (Maresme, Catalunya). A mitjans de 1929 va ser novament empresonat a la Model de Barcelona, on va romandre dos mesos. En sortir va fer-se càrrec del Socors Roig i començà a treballar a la impremta Cosmos. En 1930 va participar en la reorganització dels Sindicats Únics i a partir del 25 de maig de 1930 va ser secretari de la Junta d'Arts Gràfiques, representant el seu sindicat en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En 1931 col·laborà en Solidaridad Obrera. El març de 1931 assistí al Ple Regional clandestí celebrat a Canet de Mar (Maresme, Catalunya), que acordà obrir els sindicats clausurats. Redactà el manifest del Comitè Regional de Catalunya de la CNT vers la República i el 22 de març de 1931 va fer un míting. Representà el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona en el congrés confederal de 1931 i en les Conferències Regionals de Catalunya de juny i de desembre d'aquell any. El juny de 1931 assistí al congrés extraordinari de la CNT celebrat a Madrid i va participar en l'aprovació del dictamen sobre les Federacions Nacionals d'Indústria (FNI). L'octubre de 1931 va ser rebutjat dues vegades com a representant del seu sindicat en el Comitè Nacional de la CNT i el desembre també va ser rebutjat per al Ple Regional de Catalunya de la CNT. El setembre de 1933 va ser nomenat secretari del Sindicat d'Arts Gràfiques i va fer la conferència «La mujer en el pasado, en el presente y en el futuro» a l'Ateneu de Santa Eulàlia. El setembre de 1933, amb altres comunistes i anarcosindicalistes de l'oposició confederal, creà el Sindicat d'Arts Gràfiques i Similars, el qual s'integrà l'abril de 1934 al Front Únic d'Arts Gràfiques i el maig de 1936 en la Federació Obrera d'Unitat Sindical (FOUS). Sempre hostil a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i defensor de la unitat sindical entre trentistes, anarquistes i comunistes confederals antiestalinistes, en els anys següents minvà el seu activisme. El 19 de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra els feixistes aixecats. Després va controlar la impremta d'El Correo Catalán, als tallers de la qual s'imprimí La Batalla. El 13 d'octubre de 1936, ja en ple procés revolucionari, va ser nomenat fiscal del III Tribunal Popular de Barcelona. Durant la guerra retornà a la CNT. El 24 de gener de 1939 creuà els Pirineus. Treballant al pantà de la Maison Blanche de Sent Lari e Sola (Llenguadoc, Occitània), col·laborà en la xarxa d'evasió «Front de la Llibertat» del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). En 1945, ja en el exili francès, va ser expulsat de la CNT en el Congrés de París. En els anys cinquanta actuà al voltant dels comunistes catalanistes de Josep Pallach Carlola i afiliat a la CNT escindida. En l'exili, instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), col·laborà en España Libre i Espoir. A finals de la dècada dels seixanta retornà a Catalunya i en els anys setanta col·laborà en la revista Historia y Vida. És autor de Recuerdos históricos. La Semana Trágica de Barcelona (1909) (ca. 1970), Cómo fundamos la CNT (1976), Recuerdos de un cenetista. De la Semana Trágica (1909) a la Segunda República (1931) (1976) i Recuerdos de un cenetista. De la Segunda República al final de la Guerra Civil (1978). Adolfo Bueso García va morir el 19 de gener de 1979 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc de la ciutat.

Adolfo Bueso García (1899-1979)

***

Gumersindo Álvarez Fernández en una foto de la Secretaria de la Seguretat Pública brasilera (1974)

- Gumersindo Álvarez Fernández: El 27 de setembre de 1900 neix a Goián (Tomiño, Pontevedra, Galícia) l'anarquista Gumersindo Álvarez Fernández. Era fill de Juan Manuel Álvarez i d'Adriana Fernández . Es guanyà la vida treballant d'agricultor i d'avicultor. Amb 16 anys emigrà a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), on entrà en contacte amb l'anarquisme. Decidí instal·lar-se al Brasil i el 18 d'agost de 1934 arribà a Santos (São Paulo, Brasil). Després s'establí a Morumbi (São Paulo, São Paulo, Brasil), militant sempre en el moviment llibertari. Va ser un habitual de les trobades a la comuna «Nossa Chácara» d'Itaim (Parelheiros, São Paulo, São Paulo), a la qual va fer costat econòmic. Sa companya fou Virginia Pérez Domínguez i sa filla Luz Álvarez Pérez també va ser militant anarquista i companya del destacat militant Nito Lemos Reis. Gumersindo Álvarez Fernández va morir el 15 de juny de 1981 al Brasil.

***

Notícia orgànica de Lucien Blot apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 10 de gener de 1936

- Lucien Blot: El 27 de setembre de 1903 neix a Carrières-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista Lucien Roger Blot. Era fill de Gustave Blot, carreter, i d'Amélie Ernestine Marie, modista. En 1923 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt per «paràlisis infantil». Aleshores vivia al número 19 del carrer Grands Champs de Carrières-sur-Seine. A finals de 1929 era secretari del grup anarquista de Bezons (Illa de França, França), adherit a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En 1933 era membre de la Comissió Sindical del Syndicat Unitaire du Bâtiment (SUB, Sindicat Unitari de la Construcció) de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). A mitjans dels anys trenta militava en el grup local de Carrières-sur-Seine de la Unió Anarquista (UA) i en 1938 era el tresorer del SUB d'aquesta població. El 4 de febrer de 1939 va ser detingut a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França), juntament amb altres cinc companys, sota l'acusació d'encobrir una banda de desvalisadors de xalets que actuava a la zona. En 1939 va fer costat econòmic al periòdic Le Libertaire. Un tal Roger Blot va anar voluntari d'estiu de 1936 a lluitar a la guerra d'Espanya enquadrat en la Centúria «Sébastien-Faure» de la «Columna Durruti», però no sabem si es tracta de la mateixa persona. Lucien Blot va morir el 26 de maig de 1982 a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França).

***

Necrològica de Miguel Jiménez Sánchez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de novembre de 1970

- Miguel Jiménez Sánchez: El 27 de setembre de 1906 neix a Cabra (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Jiménez Sánchez. Sos pares es deien Miguel Jiménez i Francisca Sánchez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a la seva localitat natal, en juliol de 1936, arran de l'ocupació de Cabra per les tropes feixistes, aconseguí fugir i passar a zona republicana. Posteriorment s'enrola com a soldat en el IV Batalló de la 88 Brigada Mixta de l'Exèrcit de la II República espanyola, que s'havia creat el març de 1937 amb les milícies de les columnes anarquistes que havien combatut al front de Còrdova. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració i en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Lo Mont de Marsan i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Malalt de càncer i després de patir diverses intervencions quirúrgiques, Miguel Jiménez Sánchez va morir el 13 de juny de 1970 a l'Hospital Laynet de Lo Mont de Marsan (Aquitània, Occitània) i fou enterrat civilment tres dies després.

***

Necrològica d'Isabel Martínez Cuenca apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 de juliol de 1984

- Isabel Martínez Cuenca: El 27 de setembre de 1910 neix a Xàtiva (Costera, País Valencià) l'anarcosindicalista Isabel Martínez Cuenca. Sos pares es deien José Martínez i Francisca Cuenca. Exiliada, milità en la Federació Local de Foix (País de Foix, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son company fou Miquel Oltra. Isabel Martínez Cuenca va morir el 4 de juny de 1984 a l'Hospital de Pàmies (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament Foix (País de Foix, Occitània).

***

Necrològica de Lluís Prats Roca apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 de maig de 1977

- Lluís Prats Roca: El 27 de setembre de 1910 neix a Veciana (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Lluís Prats Roca. Sos pares es deien Gabriel Prats Segura i Antolina Roca Felip. Exiliat, milità en la Federació Local de Fijac de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malalt, Lluís Prats Roca va morir el 7 d'abril de 1977 a l'Hospital de Fijac (Llenguadoc, Occitània).

***

Andrea Gaddoni

- Andrea Gaddoni: El 27 de setembre de 1920 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Andrea Gaddoni. Era fill del paleta anarcosindicalista Enea Gaddoni. A mitjans de la dècada dels trenta començà a freqüentar els cercles llibertaris d'Imola, especialment el domicili de Primo Bassi, on en 1939 es realitzaven les reunions clandestines locals. A partir d'abril de 1945, quan l'alliberament de la ciutat, participà amb Primo Bassi en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) d'Imola. Després de la II Guerra Mundial s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i fou un dels fundadors del grup anarquista «Malatesta» d'Imola. Es guanyà la vida treballant d'electricista als ferrocarrils i d'antuvi s'afilià a la Unió Sindical Italiana (USI), però, decebut d'aquesta organització anarcosindicalista, passà a formar part del Sindicat del Ferroviaris de la Conferedazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), on sovint s'oposà a la burocratització i a les reivindicacions purament salarials. Fins els seus últims dies participà en el grup anarquista «Malatesta». Andrea Gaddoni va morir el 2 d'octubre de 2008 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Manuela Moreno Devís

- Manuela Moreno Devís: El 27 de setembre de 1920 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuela Moreno Devís, coneguda com Manola. Era filla de José Moreno Alcántara, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que va ser assassinat en 1941 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), i de Carme Devís. En 1931 Manuela Moreno era membre de les Joventuts Llibertàries de Reus i posteriorment es dedicà a distribuir el periòdic Ruta, òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En aquest anys conegué l'anarquista Alfons Martorell Gavaldà, que esdevingué son company i amb qui tingué tres infants. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 i el desencadenament de la guerra, fou infermera voluntària a l'Hospital de Sang de Cambrils (Baix Camp, Catalunya). Posteriorment, a Reus, fou membre del Comitè Local de la CNT i treballà en la indústria tèxtil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internada en el camp de concentració d'Argelers. Posteriorment, després de passar per Briec (Cornualla, Bretanya) i Irun (Guipúscoa, País Basc), va ser deportada a l'Espanya franquista. Restà a Reus fins a finals dels anys quaranta i a principis de la dècada dels cinquanta passà a França, on es pogué retrobar amb son company. En 1960 la parella s'instal·là a Dònevila (Lauraguès, Llenguadoc, Occitània), on milità en el grup anarquista «El Luchador», tot participant en altres iniciatives del moviment llibertari. Manuela Moreno Devís va morir el 5 d'octubre de 2010 al seu domicili, al número 2 del Chemin du Canal, de Dònevila (Lauraguès, Llenguadoc, Occitània), acompanyat de son fill Floréal Martorell.

***

Necrològica d'Antoni Cecilia Pujol apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera del 3 de novembre de 1981

- Antoni Cecilia Pujol: El 23 de setembre de 1923 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Cecilia Pujol. Sos pares es deien Miquel Cecilia i Primitiva Pujol. Milità en el Sindicat Únic de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Antoni Cecilia Pujol va morir el 13 d'octubre de 1981, a conseqüència d'una aturada cardíaca, a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

---

Continua...

---

[26/09] �Ribattiamo il chiodo� - Confer�ncia de Faure - CNT en la Generalitat - Homenatge a Cortiella - Christiania - �L'Utopia� - B�rard - Trenta - Nold - Bidault - Henry - Dettweiller - Carre�o - D�az - Giaconi - Oriol - Jover - Tomeo - Raimo - Alias - Stettner - Chapus - Turrel - Lega - Veyan - Malogne - Futin - Bernaix - Mata - Alam�n - Samp�riz - Dumont - Felici - Franssen - Santiago - Sanju�n - Rold�s - Cruz Lorenzo - Duarte

Sat, 26 Sep 2026 11:19:20 +0200

[26/09] «Ribattiamo il chiodo» - Conferència de Faure - CNT en la Generalitat - Homenatge a Cortiella - Christiania - «L'Utopia» - Bérard - Trenta - Nold - Bidault - Henry - Dettweiller - Carreño - Díaz - Giaconi - Oriol - Jover - Tomeo - Raimo - Alias - Stettner - Chapus - Turrel - Lega - Veyan - Malogne - Futin - Bernaix - Mata - Alamán - Sampériz - Dumont - Felici - Franssen - Santiago - Sanjuán - Roldós - Cruz Lorenzo - Duarte

Anarcoefemèrides del 26 de setembre

Esdeveniments

Premsa anarquista en llengua italiana

- Surt Ribattiamo il chiodo: El 26 de setembre de 1897 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'únic número del setmanari anarquista en llengua italiana Ribattiamo il chiodo. In mancanza della Birichina (Reblem el clau. A falta de La Birichina). Portava l'epígraf «Castigat ridendo mores». Va ser dirigit per l'anarquista italià Galileo Botti (Olga Beliotti) i Riccardo Doni participà en la redacció. Emigrat al Brasil, Botti administrà, amb Arturo Campagnolli, entre juny i octubre de 1892 el periòdic anarquista en italià Gli Schiavi Bianchi publicat a São Paulo. Per comentar els problemes locals i defensar els treballadors estrangers en les seves pàgines, el novembre de 1892 va ser detingut i expulsat del Brasil. Després d'un temps a Buenos Aires (Argentina), retornà a São Paulo. Entre 1896 i 1897 dirigí el setmanari La Birichina (L'Entremaliada). Després publicà un únic número de XX Settembre (20 de setembre de 1897), on criticà la festa nacional italiana (Festa Pappatriottica) d'aquesta data, i de Ribattiamo il chiodo, publicacions continuadores de La Birichina.

***

Cartell de la conferència de Sébastien Faure

- Conferència de Faure: El 26 de setembre de 1898 se celebra a la Sala Rossi del barri de Les Chartreux de Marsella (Provença, Occitània) una conferència «pública i contradictòria» del propagandista anarquista Sébastien Faure sota el títol: «Dreyfus és innocent!». L'objectiu era polemitzar obertament amb nacionalistes i antisemites en ple escàndol de l'«Afer Dreyfus».

***

El cenetista Joan P. Fàbregas, Conseller d'Economia. A la seva esquerra, Andreu Nin, Conseller de Justícia i Dret

- La CNT en el Consell de la Generalitat: El 26 de setembre de 1936 a Barcelona (Catalunya) destacats dirigents de l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) passen a formar part de les conselleries del govern de la Generalitat de Catalunya presidida per Lluís Companys i Jover, d'Esquerra Republicana de Catalunya. Els cenetistes que s'integraren en el Consell de la Generalitat van ser Joan Porqueras i Fàbregas, que assumí el Departament d'Economia; Josep Juan i Domènech, Departament de Proveïments; i Antonio García Birlán, Departament de Sanitat Pública i d'Assistència Social. Per part de la CNT, l'acord d'integrar-se en el govern de la Generalitat republicana es va prendre en un Ple de Federacions Locals i Comarcal celebrat el 24 de setembre d'aquell any a Barcelona. La decisió de la participació dels anarcosindicalistes en les tasques de govern sorprengué tothom i donà lloc a comentaris de tota casta, de crítica i d'aprovació. Tanmateix, el novembre d'aquell any també entraren a formar part del govern estatal de la II República Espanyola presidit per Francisco Largo Caballero, els cenetistes Joan Peiró i Belis, Juan López Sánchez, Joan García Oliver i Frederica Montseny i Mañé. Aquest nou govern de la Generalitat durà fins a l'17 de desembre de 1936.

***

Notícia sobre l'homenatge a Felip Cortiella Ferrer apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 23 de setembre de 1937

- Homenatge a Cortiella: El 26 de setembre de 1937 l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy», de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), celebra al seu local social de les Corts Catalanes de Barcelona (Catalunya) un homenatge pòstum a l'escriptor llibertari Felip Cortiella i Ferrer. A l'acte Plàcid Vidal parlà sobre «Felip Cortiella tal com jo l'he conegut i tractat» i es presentà la biografia il·lustrada amb fragments de les seves produccions «L'obra de Felip Cortiella, tot amb la col·laboració artística de la cantant Araceli Ratero, del pianista Josep Aymerich i dels rapsodes Consuelo Ybrán, Ofèlia Vicens, Marià Callejas, Joan Batiste, José Pérez i Emili Peradalta.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

***

Christiania

- Naixement de Christiania: El 26 de setembre de 1971 neix la Ciutat Lliure de Christiania, barri parcialment autogovernat i autogestionat que cobreix zona de 34 hectàrees del barri de Christianshavn (Port de Christian) de Copenhaguen (Dinamarca). Es va establir amb un estatuts semilegal de comunitat independent, com a un «experiment social» basat en la democràcia directa, i els seus habitants, actualment un milenar, no es consideren pertanyents a la Unió Europea –en sortir per l'entrada principal de Christiania es pot llegir: «You're now entering the EU» (Esteu entrant a la Unió Europea). A començaments de 1971 l'exèrcit danès va abandonar les casernes militars de Christianshavn, situades en mig de Copenhaguen; va ser aleshores quan grups d'ideologia llibertària, okupes, hippies, artistes, etc., van ocupar la zona, construint cases, botigues, tallers, guarderies, restaurants (tots són vegetarians), bars, banys comunals i sauna, teatres, estudis d'artistes i galeries, etc., i establint una forma de vida alternativa i llibertària. En principi, l'Estat danès va deixar fer, però quan l'okupació es va fer cada pic més gran va intentar el desallotjament, que va resultar impossible, i finalment va acabar reconeixent l'estatus lliure d'aquest experiment social, basat en la vida comunal i en la llibertat, tot permetent la venda i el consum de marihuana i dels seus derivats. Lliure d'imposts, Christiania només ha de pagar a l'Estat pel subministrament d'aigua i d'electricitat, i a canvi accepta l'estatus polític d'«experiment social» com ho defineix l'Estat danès. Christiania està organitzada en 10 zones menors amb autogovern, essent l'Assemblea General, on poden participar tots els christianites, l'autoritat màxima i l'encarregada de gestionar tots els serveis (sanitat, ensenyament, recollida de fems i reciclatge, premsa, biblioteca, impremta, ràdio i televisió, jardins, horts, manteniment dels edificis, correus, forn, emissió de moneda i de segells, etc.). Christiania té normes i les fonamentals són: el dret d'ús és més important que el dret de propietat; ningú no pot abandonar ca seva durant més de sis mesos; prohibició total de les drogues dures, de les armes i dels cotxes; si algú vol ser membre, ha de ser acceptat per l'Assemblea General. El Ministeri de Defensa danès, propietari «legal» dels terrenys, i les immobiliàries, desitjoses de fer negocis en una zona verge, han intentat en diverses ocasions tancar Christiania (1976, 1978, 1989, 1992, etc.), actuant en tots els fronts (difamació, desprestigi, exigint impostos, introduint drogues dures i delinqüència, etc.), i fins i tot l'Estat va crear una Patrulla Especial de Christiania de la policia formada per 70 membres; però els habitants han sabut mantenir la seva independència. L'oferta cultural del barri (teatre, música, cinema, vídeo experimental, esports, etc.) és de les més completes de Copenhaguen. L'1 de gener de 2006 la Ciutat Lliure de Christiania va perdre el seu estatus especial de comunitat alternativa que li havia conferit l'Estat danès i el 19 de maig de 2007, enmig de gran enfrontaments entre christianites i militants del Black Block contra la policia, un primer edifici del barri va ser derruït; el procés de desmantellament de Christiania havia començat.

***

Cartell de L'Utopia

- «L'Utopia»: Entre el 26 i el 27 de setembre de 1981 té lloc al Teatre Litta de Milà (Llombardia, Itàlia) el col·loqui anarquista L'Utopia. Giornate di studio sull’immaginazione sovversiva (La Utopia. Jornada d'estudi sobre la imaginació subversiva). Va ser organitzat pel Centre d'Estudis Llibertaris «Giuseppe Pinelli» de Milà amb la finalitat de reflexionar sobre la utopia a partir del concepte d'«imaginari» establert per Cornelius Castoriadis. Hi participaren unes 300 persones i hi van prendre la paraula Amedeo Bertolo, Nico Berti, Carlos Sabino, Lucilla Salimei, Eduardo Colombo, Cristiano Draghi, Alessandro Dal Lago, Franco Crespi, Marianne Enckell, Luciano Lanza, Riccardo Mariani, Massimo La Torre, Fernando Ainsa, Paolo Mancini, Alberto Argenton, Roberto Ambrosoli, Ronald Creagh, entre d'altres. En 1982 es publicaren algunes col·laboracions d'aquest col·loqui sota el títol L'imaginaire subversif. Interrogations sur l'utopie.

Naixements

Foto policíaca d'Adolphe Bérard (16 de març de 1894)

- Adolphe Bérard: El 26 de setembre de 1841 neix a la Casa de Parts del XII Districte de París (França) l'anarquista Adolphe Bérard. Era fill natural de l'armillera Antoinette Bérard. Ebenista de professió, vivia al número 123 del Faubourg Saint Honoré de París. El gener de 1882 fou un dels fundadors del Grup de Propaganda Anarquista de París (Baillet, Courapied, Gallois, Émile Gautier, Falies Gust, Lagarde, Mollin, Thomachot, Émile Vaillat, etc.). El 23 de gener de 1883, en una reunió en suport de les famílies dels condemnats en el «Procés dels 66» que se celebrà a la Sala Rivoli de Lió (Arpitània), fou un dels oradors, o una persona del mateix nom, juntament amb Louise Michel. Entre gener i maig de 1885 formà part de la redacció de la revista parisenca Le Glaneur Anarchiste. En 1893 vivia amb sa mare al número 25 del carrer Argenteuil de París i posteriorment al número 2 del carrer Germain Pilon. El 16 de març de 1894, l'endemà de l'atemptat contra l'església parisenca de la Madeleine i la mort de l'anarquista Amédée Pauwels, va ser detingut i fitxat com a anarquista, juntament amb altres companys. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Germain Pilon del XVIII Districte de París. A començament de segle freqüentava La Chapelle-sur-Crécy (Illa de França, França), on era propietari d'una casa i on segons la policia la seva actitud no donava lloc a cap censura. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Hyacinthe Trenta apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 21 de novembre de 1882

- Hyacinthe Trenta: El 26 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 17 d'agost– de 1857 neix a Rives-sur-Fure (Rives, Arpitània) l'anarquista Benjamin Trenta, més conegut com Jules-Hyacinthe Trenta. Sos pares es deien Pierre Joseph Trenta, paleta, i Mélanie Guttin, i cap el 1864 la família italiana Trenta, originària d'Aosta (Vall d'Aosta, Arpitània), s'instal·là a Lió. Hyacinthe Trenta es guanyà la vida com a mecànic d'instrumentals mèdics de precisió i d'òptica. En 1881, ben igual que son germà Joseph, s'adherí a la Federació Revolucionària de l'Est (FRE), la qual arreplegava la major part dels anarquistes de la zona. El 30 de juliol de 1882, com exaccionista del periòdic Le Droit Social, publicat a Lió entre el 12 de febrer i el 23 de juliol d'aquell any, va ser nomenat membre de la comissió administrativa (subcomissió de Correspondència i de Propaganda) del setmanari anarquista successor L'Étendard Révolutionnaire, que es publicà a la mateixa ciutat entre el 30 de juliol i el 15 d'octubre de 1882. El 13 i el 14 d'agost de 1882 fou un dels 12 delegats de Lió en la reunió anarquista internacional celebrada a Ginebra (Ginebra, Suïssa), a iniciativa d'Élisée Reclus i de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i on s'adoptà un manifest de rebuig al sufragi universal, recomanant la separació total amb qualsevol partit polític i adoptant el comunisme llibertari com a finalitat. Arran de les manifestacions mineres de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba de Lió d'octubre del mateix, va ser detingut el 19 de novembre, juntament amb son germà i 24 altres militants de la FRE, i tancat a la presó de Saint-Paul. Encausat en la Segona Categoria de l'anomenat «Procés dels 66», que s'engegà el 8 de gener de 1883 al Tribuna Correccional de Lió i en el qual va ser condemnat el 19 de gener a un any de presó i a 100 francs de multa –no va ser condemnat a cinc anys de prohibició dels drets civils, com la resta dels seus companys, per la seva qualitat d'estranger, ja que encara era súbdit italià. Un cop complerta la pena, i sota l'amenaça d'un decret d'expulsió, el 14 de gener de 1884 signà un compromís de respectar «les lleis i reglaments de la República francesa». Obtingué l'anulació condicional de l'expulsió gràcies a la intervenció dels professors de la Facultat de Medicina i de l'Escola de Veterinària que no volien perdre un obrer especialitzat indispensable en la posada al punt dels delicats aparells que usaven. Des d'aquest moment sembla que abandonà els cercles anarquistes i durant les festes del 14 de Juliol i les visites del president de la República a Lió, va fer ostensibles els seus sentiments republicans de manera exagerada. El 8 de desembre de 1896 patentà una turbina. Hyacinthe Trenta va morir, alcohòlic, el 31 de març de 1897 a Lió (Arpitània), deixant un fill natural que havia tingut amb sa companya.

***

Carl Nold fotografiat per Willybad (Chicago, 11 de novembre de 1899)

- Carl Nold: El 26 de setembre de 1869 neix a Weingarten (Württemberg, Imperi alemany) l'anarquista Carl Nold, també conegut com Carolus. Fou el fill il·legítim d'un metge de l'Exèrcit imperial que morí a conseqüències de les seqüeles de la guerra francoprussiana. Sa mare emigrà a Amèrica i deixà l'infant amb els avis, que el van educar com a un bon cristià. Quan tenia 14 anys es reuní amb sa mare als Estats Units, la qual s'havia casat. Fou enviat amb un oncle perquè aprengués l'ofici de serraller, però un any després abandonà la feina en no poder suportar els maltractaments. S'introduí en les idees socialistes i anarquistes i, després de treballar en diferents localitats, visqué com pogué a Chicago (Illinois, EUA) i després a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA). En la militància anarquista destacà com a orador i escriptor. En 1892 va ser detingut, amb Henry Bauer, acusat de complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de Homestead d'aquell any. Jutjat el febrer de 1893 va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats, que purgà a la penitenciaria de l'Estat de Riverside a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA). La bona conducta reduí la pena i ambdós van ser alliberats el 25 de maig de 1897, després d'haver estat tancats quatre anys i tres mesos. Els grups anarquistes d'Alleghany organitzaren un gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn dels dos anarquistes. Berkman sortí de presó en 1906. Més tard Nold va fer de mestre a l'Escola Moderna de Detroit (Wayne, Michigan, EUA) i va col·laborar en nombroses publicacions anarquistes, com ara Freedom, Free Society, Man! i Mother Earth. Carl Nold va morir el 14 d'octubre de 1934 a Detroit (Wayne, Michigan, EUA). Documents seus es troben dipositats a Labadie Collection de la Universitat de Michigan.

Carl Nold (1869-1934)

***

Dossier policíac de Lucien Bidault

- Lucien Bidault: El 26 de setembre de 1872 neix al barri de Routhiauville de Pendé (Picardia, França) l'anarquista Lucien Grégoire Arthur Bidault. Era fill de François Anselme Grégoire Bidault, manobre, i de Marie Forestier, domèstica. Es guanyava la vida treballant de fuster a l'empresa Joint de Pont-Remy (Picardia, França). El 16 de novembre de 1893 va ser incorporat al 8 Batalló de Caçadors a Peu, però el 10 d'abril de 1895 va ser llicenciat, amb certificat de bona conducta, per ser fill únic de septuagenari. En 1894 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes de Pont-Remy. Albergava companys de pas per Pont-Remy, com ara Éduard Guerdat, i s'encarregava de distribuir Le Père Peinard. El 12 d'abril de 1897 va ser sorprès quan escrivia amb llapis als mus d'una fàbrica textos anarquistes. També va ser inculpat d'haver aferrar cartells durant la nit de l'11 al 12 d'abril de 1898 on atiava els obrers a la propaganda pel fet. Va estar estretament vigilat per la policia. Entre 1900 i 1901 figurava en les llistes de la policia d'anarquistes del departament del Somme. L'estiu de 1904 la policia de Pont-Remy confirmà que estava desaparegut des del febrer anterior i que sa companya i sos quatre infants també havien marxat després d'haver venut durant el maig el mobiliari i el material de fusteria. Segons la policia hauria partit cap a Rouen (Alta Normandia, França), però en realitat el juliol de 1904 es va instal·lar a Le Petit-Quevilly (Alta Normandia, França), al carrer Laporte. El novembre de 1905 tornava a viure a Pont-Remy, al carrer Moulin. Lucien Bidault va morir el 15 de maig de 1912 a Pont-Remy (Picardia, França).

***

Foto antropomètrica d'Émile Henry

- Émile Henry: El 26 de setembre de 1872 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya; actualment és un barri de Barcelona) el militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Joseph Émile Félix Henry, també anomenat le Saint-Just de l'Anarchie. Son pare, Fortuné Henry, communard condemnat a mort en rebel·lia, s'havia refugiat a Barcelona després de l'esclafament de la Comuna de París; sa mare es deia Rose Caubet. La família va tornar a França en 1880 després de l'amnistia i sa mare va muntar una botiga de begudes a Brévannes (Illa de França). Bon estudiant, exceptuant en química, va estudiar amb beques a l'escola Jean-Baptiste Say del barri parisenc d'Auteuil i va acabar el batxillerat en ciències a la Sorbona en 1888; després es va presentar als exàmens per entrar a l'Escola Politècnica, però no va aprovar la segona part de les proves. Després va treballar uns mesos en una empresa a Venècia i, de tornada a París, en una comerç. Tal vegada sota la influència de son germà major Fortuné, gran orador anarquista, esdevé seguidor de la Idea, fet que implicarà l'acomiadament de la feina; però trobarà treball com a encarregat dels llibres comptables en un taller d'un escultor decorador. En aquesta època va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Père Peinard, i participarà en l'administració del periòdic L'En-dehors, on tindrà una discussió teòrica amb Errico Malatesta, publicada en el número del 21 d'agost de 1892. Sospitós per a la policia, va ser detingut el 30 de maig de 1892 a resultes d'un míting en honor de Ravachol, però l'escorcoll del seu domicili va ser infructuós i va ser alliberat poc després. El 8 de novembre de 1892, la bomba de retardament que va dipositar davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra, en solidaritat amb els miners en vaga de Carmaux, explota finalment a l'interior de la comissaria de Bons-Enfants, on va ser transportada per un conserge imprudent, i provoca una matança de policies. L'endemà de l'atemptat partirà a Anglaterra. Refugiat a Londres, va freqüentar amb Matha durant l'any 1893 el grup «Autonomia». A finals de 1893, tornarà a París sota falsa identitat i llogarà una habitació on començarà a fabricar explosius. La tarda del 12 de febrer de 1894, determinat a copejar indiscriminadament la burgesia, llança una bomba al Cafè Terminus de l'estació de Saint-Lazare. Una vintena de persones resultaran ferides i una no en sobreviurà a l'explosió. En la seva fugida descarregarà el seu revòlver contra un cambrer del cafè i la policia que el perseguien, però serà finalment detingut. El 14 de febrer de 1894 l'escorcoll policíac comprovarà que l'habitació ha estat buidada pels companys, però encara hi trobarà explosius. Entre el 27 i el 28 d'abril de 1894 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i va reivindicar decididament els atemptats, subministrant totes les proves possibles per demostrar la seva culpabilitat, especialment pel que feia l'atemptat de Bons-Enfants, i després va llegir una declaració on va explicar perquè havia comès els atemptats i carregant ferotgement contra la societat burgesa. Va rebre amb joia la seva condemna a mort. A les 4.14 hores del 21 de maig de 1894, a la plaça de la presó de la Grande Roquette de París (França), guardada per la tropa, Émile Henry va ser guillotinat; les seves últimes paraules van ser: «Coratge camarades, visca l'anarquia!». Després d'un simulacre d'enterrament, les seves despulles van ser portades a l'Escola de Medicina per sotmetre-les a diversos experiments; després de les protestes de sa mare, les restes van ser tornades a la família i van ser enterrades al cementiri de Brévannes. Son germà petit, Jules, va plantar un arbre sobre la tomba i es va convertir en un lloc de pelegrinatge anarquista. En 2007 Walter Badier va publicar-ne una biografia Émile Henry. De la propagande par le fait au terrorisme anarchiste.

***

Foto policíaca de Jean Dettweiller (30 de desembre de 1912)

- Jean Dettweiller: El 26 de setembre de 1875 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista individualista il·legalista Jean Georges Dettweiller –també citat erròniament Detweiller. Sos pares, alsacians, es deien Jean Detteweiller, ajustador i després ferroviari, i Madeleine Muller. Quan era molt jove començà a treballar d'obrer serraller-ajustador en una fàbrica de pianos «Erard» de l'avinguda Flandre del XIX Districte de París, feina que reprengué després de fer el seu servei militar entre 1896 i 1898. El 12 de juliol de 1900 es casà al I Districte de París amb la criada alemanya Marie Élisabeth Staedel, amb qui tingué tres infants. En aquesta època vivia amb sos pares al número 43 del carrer de la Mouzaïa. Cap el 1906 obrí un taller de reparació de bicicletes a Champigny (Illa de França, França) i una taverna amb sa companya. El setembre de 1910 obrí un taller de neteja d'automòbils i el setembre de 1911 regentava en propietat un petit garatge a Bobigny (Illa de França, França) i freqüentava les reunions anarquistes i destacats llibertaris (Édouard Carouy, Louis Raimbault, etc.). Lligat a les actuacions de la «Banda Bonnot», el cotxe del grup que s'utilitzà per a l'atracament del carrer Ordener havia estat reparat al seu garatge. El 29 de desembre de 1911 va ser detingut i, després de processat amb altres 22 persones relacionades d'una o altra manera amb la «Banda Bonnot», va ser condemnat el 28 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó per complicitat de furts per encobriment. Jean Dettweiller va morir el 16 de març de 1965 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Francisco Carreño Villar

- Francisco Carreño Villar: El 26 de setembre de 1890 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Carreño Villar, també citat erròniament el primer llinatge com Parreño, i conegut com El Argentino. Sos pares es deien Santos Carreño i Fredis Villar, i tingué una germana. Quan era un infant emigrà amb sa mare a Barcelona (Catalunya). De jove milità amb els «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però l'abandonà després de la postura d'aquest arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909. En 1912 va ser empresonat per escriure un article contra la forma de govern i l'octubre de 1913 va ser novament detingut a Madrid arran de la visita del president de la República francesa Raymond Poincaré i només fou alliberat un mes més tard. Durant els anys posteriors participà en la bohèmia revolucionària (Salvat-Papasseit, Fernando Pintado, Àngel Samblancat, Lluís Capdevila, Mateo Santos, Plató Peig, etc.) i a partir de 1915 col·laborà en els periòdics Los Miserarables i El Insurgente, amb fortes influències de Maksim Gorki i Lev Tolstoi. Instal·lat a l'Argentina i a l'Uruguai, a mitjans de 1919 era secretari de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU) i cap al 1920 milità en Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 16 de juliol de 1922 va fer un míting anarcoindividualista a Buenos Aires (Argentina) amb Rodolfo González Pacheco i Alberto Bianchi. A Buenos Aires es casà i tingué un fill. En 1923 era secretari de l'Ateneu Anarquista de Buenos Aires i l'any següent organitzà sindicats de la FORU, com ara el Sindicat Únic de l'Automòbil (SUA), del qual va ser nomenat secretari. En 1931, amb dictadures a l'Argentina i a l'Uruguai, i ja proclamada la II República espanyola, retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona. A la capital catalana sembla que entrà a formar part d'Agrupació Anarquista «Faros» i treballà de mestre a l'escola de l'Ateneu Racionalista «El Porvenir» de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà tasques propagandístiques per a aquesta organització, fent conferències a diverses localitats (Sant Adrià del Besòs, Barcelona, Santa Coloma, Blanes, Caldes, Cerdanyola, Gavà, Granollers, Manresa, Molins de Rei, Mollet, Montcada, Olesa, Roda, Sabadell, Terrassa, Vilafranca, Súria, Ribes de Freser, Lleida, etc.) durant els anys republicans. En 1935 col·laborà en el periòdic maonès Fructidor. Amb Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, Antonio Ortiz, Joan García Oliver, Maria Duran, Fidel Miró, Manuel Pérez, Ricard Sanz i altres destacats anarquistes, participà en el míting de clausura de la Conferència Regional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que se celebrà en 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya) i assistí al Congrés d'aquell any en aquella ciutat. El juliol de 1936 participà activament en la resposta contra l'aixecament feixista als carrers de Barcelona, especialment en l'assalt a les Drassanes barcelonines. Després s'integrà en la «Columna Durruti», va ser nomenat cap d'Informació del seu Comitè de Guerra i al front d'Aragó participà en l'edició del butlletí El Frente. El setembre de 1936 inaugurà l'Ateneu Llibertari de Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Assistí al Ple Regional de la FAI celebrat a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) en representació d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya), on polemitzà amb José Alberola i parlà en el seu míting de clausura. El 6 d'octubre de 1936 assistí al Ple Extraordinari Regional de Sindicats i Columnes de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la creació del Consell de Defensa, ponència en la qual va participar. El novembre de 1936 viatjà, amb José Berruezo, en representació de la «Columna Durruti» a la URSS per a participar en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre i en tornar denuncià la dictadura soviètica. El febrer de 1937 va fer un míting en suport de la Federació Camperola a diverses localitats catalanes (Valls, Sant Sadurní, Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers), també parlaren Ramon Porté Dalmau, Joan Reverter Nolla i Josep Viadiu Valls. Entre març i juliol de 1937 participà en diversos actes de la CNT i de les Joventuts Llibertàries a Tarragona, Sabadell i Barcelona. S'oposà a la militarització de les milícies, destacà per la seva posició anticomunista i s'integrà en el grup «Los Amigos de Durruti», del qual va ser membre del seu primer comitè. Quan els «Fets de Maig» de 1937, lluità contra la reacció comunista als carrers de Barcelona. El maig de 1938 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT. Amb el triomf franquista passà a França i a finals de 1939 s'embarcà cap a la República Dominicana. En 1941 passà un temps a Panamà i a finals de 1943 retornà clandestinament a França. Participà en la reorganització confederal a l'exili enquadrat en el sector «ortodox» encapçalat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i es mantingué força crític amb les posicions de Juan Manuel Molina (Juanel). També fou nomenat delegat de Fronteres, encarregant-se d'organitzar el pas cap a la Península. En el clandestí Ple de Muret del 12 d'octubre de 1944 va ser nomenat secretari de la CNT, càrrec en el qual va ser substituït l'octubre per Juanel, i membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT. El maig de 1945 assistí al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), celebrat a París, i formà part de la ponència de Propaganda. Quan l'escissió confederal, s'arrenglerà amb el sector «ortodox» encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc i va ser nomenat administrador del periòdic CNT, gestió en la qual va ser durament criticat per alguns. Entre 1944 i 1946 participà en molts de mítings i conferències (Tolosa, Decazeville, Bordeus, Tarba, Besiers, París, Montalban, Carcassona, etc.). En 1947 fou administrador de CNT. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Fructidor, El Insurgente, Los Miserables, La Protesta, Solidaridad Obrera, etc. Francisco Carreño Villar va morir el 17 de febrer de 1947 a l'Hotel Unic de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on vivia. En 2005 Miquel Amorós publicà la biografia Francisco Carreño, el arduo y largo camino de la anarquía, que va ser reeditada ampliada en 2013 sota el títol Francisco Carreño, y los arduos caminos de la anarquía.

Francisco Carreño Villar (1890-1947)

***

Notícia del judici a Cristóbal Díaz Díaz apareguda en el diari madrileny Ahora del 30 de juliol de 1935

- Cristóbal Díaz Díaz: El 26 de setembre de 1890 neix a Landete (Conca, Castella, Espanya)l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Díaz Díaz. Sos pares es deien Esteban Díaz i Patricia Díaz. Quan era jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934, va ser detingut i tancat a Burgos (Castella, Espanya). Membre dels Grups d'Acció Confederals, el 27 de juliol de 1935 va ser detingut, amb Rafael Jiménez Bágena –un altre assaltant aconseguí fugir–, pels Mossos d'Esquadra quan pretenien atracar la fàbrica de ciment Asland de Montcada (Vallès Occidental, Catalunya); van ser jutjat dos dies després en consell de guerra sumaríssim, el primer des que s'implantà l'Estat de guerra, i ambdós van ser condemnats a vuit anys de presó cadascun per «dipòsit d'armes». Durant la Revolució espanyola fou membre del Consell Municipal de Gramenet de Besòs (Barcelonès, Catalunya; actual Santa Coloma de Gramenet), al costat de José Berruezo Silvente. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Entrà a formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser destinat a fer feina en la construcció de la pressa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Durant l'Ocupació s'integrà en la Resistència, enquadrat en la Companyia Espanyola del «Batalló Didier» de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), format per militants confederals. Després de la II Guerra Mundial va ser nomenat secretari de la Federació Local d'Ottmarsheim (Alsàcia, França) de la CNT, càrrec que ocupà fins a la dissolució d'aquesta federació local en 1964. Vidu de Dolors Serra Ramon, es casà amb Joaquina Sánchez Ramos. Cristóbal Díaz Díaz va morir el 3 de juliol de 1966 al seu domicili de Sélestat (Alsàcia, França).

***

Maria Giaconi

- Maria Giaconi: El 26 de setembre de 1892 neix a Cave di Sassoferrato (Marques, Itàlia) l'anarquista Maria Giaconi, també coneguda com Maria Ligi. Sos pares es deien Sabatino Giaconi i Filomena Sebastianelli. Segona filla de quatre germans d'una família pagesa, fins als 20 anys visqué amb els pares i no mostrà cap interès per la política. Durant la tardor de 1911 emigrà als Estats Units per a reunir-se amb un germà que hi havia emigrat i s'establí a Peckville (Pennsilvània, EUA). Conegué el miner anarquista Adolfo Ligi, nascut també a Sassoferrato, amb qui es casà, entrant a formar part del moviment llibertari local. Les autoritats de Peckville qualificaren la parella com a «anarquistes perillosíssims» i els tenien com a «líders» de la colònia minera local i constantment vigilats. En aquests anys, amb son company i son cossí Marco Giaconi, col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva de Luigi Galleani. Amb son company participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. L'abril de 1932 envià diners a l'anarquista Ernesto Bonomini, qui en 1924 havia assassinat a París Nicola Bonservizi, un dels responsables del feixisme a la capital francesa. Setmanes després, les autoritats interceptaren una carta seva dirigida a Errico Malatesta en la qual adjuntava un xec amb part de la recaptació de la festa que s'havia celebrat el Primer de Maig a Old Forge (Lackawanna County, Pennsilvània). En 1933 pagà una subscripció al periòdic Il Risveglio Anarchico, de Ginebra (Ginebra, Suïssa), a favor del Comitè Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. Algunes fonts de la policia registren, després d'haver fugit de la vigilància de la policia, la seva presència a Ginebra, al costat de Luigi Bertoni, però sembla una notícia sense cap fonament. En 1935, a causa de la Gran Depressió, es traslladà amb son company i sa filla a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) i en 1937 a Nova York (Nova York, EUA), on Adolfo Ligi treballà al port. Encara que constantment vigilada per agents de l'FBI i per detectius privats, en 1938 la policia federal es queixà que aconseguí fugir del cercle i haver marxat cap a Espanya per fer costat la revolució llibertària que s'estava quallant. Segons la policia nord-americana, durant la seva estada als EUA, sembla que no havia tingut cap contacte amb sa família, llevat d'una carta del desembre de 1940, dirigida a sa cunyada Maria, però en realitat adreçada a sa mare. Maria Giaconi va morir el 4 de juliol de 1980 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Signatura d'Henri Oriol (1923)

- Henri Oriol: El 26 de setembre de 1899 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Henri Antonin Oriol, conegut sota els pseudònims Anonimus i Lorio. Era fill d'Adolphe Étienne Oriol, magatzemer i després empleat de comerç, i de Francine Émilie Mermet, modista, parella no casada i que legitimà l'infant amb el seu matrimoni celebrat el 18 de novembre de 1899 al XVIII Districte de París. Es guanyà la vida treballant de comptable. El 15 d'abril de 1918 va ser cridat a files per a fer el servei militar i destinat al 56 Regiment d'Infanteria i, després de passar per diversos regiments, el 20 de març de 1920 va ser nomenat sergent i el 26 de setembre d'aquell any sergent major, essent llicenciat el 21 de març de 1921. D'antuvi socialista, en el període d'entreguerres passà a militar en el Grup del XVIII Districte de París de la Unió Anarquista (UA). El 2 de juny de 1923 es casà al XVIII Districte de París amb la dactilògrafa lionesa Claudia Francine Bonnepart. En aquesta època vivia amb sos pares al número 74 del carrer Labat del XVIII Districte de París, domicili on havia nascut i on visqué tota la seva vida. L'1 de setembre de 1939 va ser mobilitzat i destinat al 211 Dipòsit d'Infanteria i el 26 de febrer de 1940 al 21 Dipòsit de Cavalleria. Després de la II Guerra Mundial, participà activament, amb altres companys (Henri Bouye, Georges Vincey, etc.), en la reconstrucció del moviment llibertari. En 1945 era membre del Comitè Nacional de la Federació Anarquista (FA). Destacat orador, col·labora durant anys en Le Libertaire, moltes vegades sota el pseudònims Lorio. En 1952 abandonà la FA, però participà en 1967 en la creació de la Unió Federal Anarquista (UFA) i a principis de la dècada dels setanta fou tresorer de Le Libertaire, òrgan de l'UFA. Henri Oriol va morir el 29 de juliol de 1898 al Centre Hospitalari d'Avallon (Borgonya, França).

***

Necrològica de Mariano Jover Ferrando apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1964

- Mariano Jover Ferrando: El 26 de setembre de 1902 neix a Pedrola (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano Jover Ferrando –a vegades el primer llinatge citat erròniament com Joven. Sos pares es deien Mariano Jover i Irene Ferrando. L'agost de 1929, quan complia una pena de sis anys de presó militar per «sedició» al Reformatori d'Adults d'Alacant (Alacantí, País Valencià), se li va concedir la llibertat condicional. En els anys republicans milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) i presidí el Sindicat Fabril. També fou membre, amb Maria Tiu i El Pipa, del Comitè Pro Presos. L'abril de 1932 representà el Comitè Regional Pro Presos en el Ple de Sindicats de Catalunya que se celebrà a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En l'exili es guanyà la vida com a pintor i ocupà càrrecs orgànics en la CNT en el Nucli Confederal de l'Alt Garona-Gers. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Vidu de Rosa Gironès, després de patir diferents intervencions quirúrgiques, Mariano Jover Ferrando va morir d'un atac cardíac el 25 de març de 1964 tot sol al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 2 d'abril en aquesta població.

***

Necrològica de Cipriano Tomeo Adán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 de setembre de 1990

- Cipriano Tomeo Adán: El 26 de setembre de 1904 neix a Alcaine (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Cipriano Tomeo Adán. Sos pares es deien Jerónimo Tomeo i Lucía Adán En 1926 va ser sortejat com a recluta per a Àfrica. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució participà activament en la col·lectivització del seu poble i en fou regidor municipal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là en La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on treballà de miner i milità en la Federació Local de la CNT. Un cop jubilat s'establí amb sa companya María a Pià, on organitzà la Federació Local de la CNT. Cipriano Tomeo Adán va morir el 27 de juny de 1990 al seu domicili de Pià (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

---

Continua...

---

[25/09] Alian�a Internacional de la Democr�cia Socialista - �...hors du troupeau...� - �Correspondance Internationale Ouvri�re� - M�ting de Goldman - P�cnic de SIA - Detenci� de Puig Antich - Lebasque - Quaresma - Michaels - Madden - Eriksson - Mosso - Chevet - Valldaura - Deschamps - Rothko - Mur - Alcaine - P�rez Segura - Ruiz Berrocal - Caicedo - Querol - Vasca - Bogrov - Anceau - Lapeyre - Emma - Aznar - Mart�n Alqu�zar - Parsonneau - Pago - Samitier

Fri, 25 Sep 2026 11:32:13 +0200

[25/09] Aliança Internacional de la Democràcia Socialista - «...hors du troupeau...» - «Correspondance Internationale Ouvrière» - Míting de Goldman - Pícnic de SIA - Detenció de Puig Antich - Lebasque - Quaresma - Michaels - Madden - Eriksson - Mosso - Chevet - Valldaura - Deschamps - Rothko - Mur - Alcaine - Pérez Segura - Ruiz Berrocal - Caicedo - Querol - Vasca - Bogrov - Anceau - Lapeyre - Emma - Aznar - Martín Alquézar - Parsonneau - Pago - Samitier

Anarcoefemèrides del 25 de setembre

Esdeveniments

Mikhail Bakunin

- Fundació de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista: El 25 de setembre de 1868 es funda a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per Mikhail Bakunin l'organització semiclandestina netament anarquista anomenada Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Encara que ja existia realment des de 1864 de manera secreta dins de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) o Primera Internacional, va ser en aquesta data que es va presentar oficialment. El programa de l'Aliança reivindicava una sèrie de reformes que constituïen la base del pensament polític anarquista de Bakunin: supressió dels Estats nacionals i formació en el seu lloc de federacions constituïdes per associacions lliures agrícoles i industrials; abolició de les classes socials, de la propietat individual i de l'herència; igualtat entre els sexes i organització dels obrers al marge dels partits polítics. La finalitat última de l'Aliança, que es declarava atea, era la destrucció de totes les institucions econòmiques, jurídiques, religioses i polítiques dels Estats. Bakunin va intentar que l'Aliança s’inscrigués en l'AIT, però va ser rebutjada amb l'argument que només s'admetien organitzacions nacionals. Per aquesta raó, l'Aliança es va desfer formalment, encara que els seus membres es van integrar separadament en la Internacional, conformant aleshores l'ala llibertària d'aquesta organització la influència de la qual es va escampar especialment pels països llatins (Espanya, França i Itàlia) i la regió suïssa del Jura i que més tard entraria en conflicte amb l'ala marxista. A moltes seccions obreres de l'AIT els programes de la Internacional i de l'Aliança es van confondre o identificar totalment.

***

Portada del primer número d'...hors du troupeau... [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt ...hors du troupeau...: El 25 de setembre de 1911 surt a Orleans (Centre, França) el primer número de la publicació anarcoindividualista ...hors du troupeau... Ex L'Ère Nouvelle, recueil mensuel d'idées, de faits, de commentaires (...fora del ramat... Ex L'Ère Nouvelle, recull mensual d'idees, de fets, de comentaris). Editada per Ernest-Lucien Juin (E. Armand), en fou el gerent R. C. Hureau. Era la continuació del periòdic L'Ère Nouvelle, també editat per E. Armand. La tirada era entre 2.300 i 2.400 exemplars. Hi van col·laborar E. Armand, M. Evelyn Bradley, F. H. Cambensy, R. C. Hureau, Angelo Jorge, Émilie Lamotte, J. William Lloyd, Stephen Mac Say, John Myers O'Hara, Han Ryner, Hernriette Schroeder, Camillo Signorini, Benjamin Ricketson Tucker, etc. L'últim número fou el 4-5, que sortí el gener-febrer de 1912. També edità els llibres Est-ce cela que vous appelez vivre?, d'E. Armand, i Ce que sont les anarchistes individualistes, de Benjamin R. Tucker.

***

Capçalera de Correspondance Internationale Ouvrière

- Surt Correspondance Internationale Ouvrière: El 25 de setembre de 1932 surt a París (França) el primer número del butlletí consellista de tendència anarquista Correspondance Internationale Ouvrière. El primer número portava dos epígrafs: «L'emancipació dels treballadors serà obra dels treballadors mateixos» i «Abolició de l'assalariat. Tots els mitjans de producció a les mans dels treballadors». D'antuvi bimensual, passà a periodicitat setmanal, encara que sortí irregularment. A partir del número 7, del 10 d'abril de 1933, el periòdic s'edità a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Els responsables en van ser Jean Dautry, P. Jolibois i André Prudhommeaux. La majoria dels articles són textos traduïts de la premsa obrera internacional i a partir de 1933 els números es centren en un únic tema (Espanya, Alemanya, Bèlgica, etc.). Mantingué corresponsal i traductors a l'estranger, com ara Guy A. Alfred (Regne Unit), Pierre Mahni i Jean De Boë (Bèlgica), López Cardoso (Països Baixos), Karl Kraus (Alemanya), etc. Trobem articles de D. Attruia, Brémond, Jean Dautry, Karl Kraus, Nicolas Lazarevitx (L. Nuiteaux), Henri Mignon, T. Lippe, Rosa Luxemburg, Peyem, André Prudhommeaux (Jean Celo, André Prunier), Paul Ruscart, Paul Henri Spaak, M. Zankin, Lucas Zecchini, etc. La publicació porta nombrosos dibuixos i caricatures, obres de Flouquet, Georges Grosz, Franz Masereel, Zadko, etc. En sortiren 15 números, l'últim el 8/9 del 15 de maig de 1933.

***

Text del parlament d'Emma Goldman

- Míting d'Emma Goldman a Barcelona: El 25 de setembre de 1936 a Barcelona (Catalunya), en plena Revolució llibertària, la militant anarquista nord-americana Emma Goldman es dirigeix a un auditori de més de 10.000 persones en un míting organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser la primera vegada que va parlar en públic en un acte de masses durant la seva visita a l'Espanya republicana.

***

Cartell de l'acte

- Pícnic de SIA: El 25 de setembre de 1938 es realitza al Breakfast Club de Los Angeles (Califòrnia, EUA) un pícnic en ajuda dels orfes de l'Espanya republicana. En la festa campestre, organitzada per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), intervingueren actors i actrius nord-americans i espanyols i es realitzaren parlaments de responsables de SIA. L'acte comptà amb el suport de l'emissora de ràdio KGER.

***

La detenció de Puig Antich segons Manuel Huerga

- Detenció de Salvador Puig Antich: El 25 de setembre de 1973 a l'entrada del bar Funicular, a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent de Barcelona (Catalunya), van ser detinguts els militants anarquistes del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) Xavier Garriga Paituví i Salvador Puig Antich en una operació policíaca minuciosament preparada i on van fer servir de parany Santi Soler Amigó, també militant del MIL que havia estat detingut el dia anterior. Tot seguit de la detenció es va produir un tiroteig al portal del número 70 del carrer Girona a conseqüència del qual Puig Antich va quedar malferit i el jove subinspector de policia de 23 anys Francisco Anguas Barragán va resultar mort. Puig Antich va ser empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d'haver participat en l'atracament d'un banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, condemnat a mort i executat, amb el mètode del garrot vil, el 2 de març de 1974.

Naixements

Henri Lebasque fotografiat per Paul Dornac en 1906

- Henri Lebasque: El 25 de setembre de 1865 neix a Champigné (País del Loira, França) el pintor postimpressionista i il·lustrador llibertari Joseph-Henri-Baptiste Lebasque. Era fill d'una modesta família; son pare, boter, es deia Joseph Lebasque i sa mare Louisette Guilleux. Després de fer estudis a l'Escola de Belles Arts d'Angers (País del Loira, França), en 1886 marxà cap a París i es matriculà a la prestigiosa Acadèmia Colarossi, escola artística fundada en 1870 per l'escultor Filippo Colarossi, on fou alumne de Léon Bonnat. Entre 1888 i 1894 col·laborà amb Ferdinand Humbert en els frescos del Panteó de París. Exposà a la Societat dels Artistes Francesos i al Saló dels Artistes Independents, i va estar molt lligat als pintors anarquistes Maximilien Luce i Paul Signac, i dels quals prengué el seu puntillisme. En 1900 s'instal·là a Lagny-sur-Marne (Illa de França, França) i aprofità per a pintar els boscos al voltant del riu Marne. Entre 1900 i 1906 realitzà nombroses litografies de temàtica anarquista, com ara Provocation i Ceux qui mangent du pain noir, i dibuixos per a la revista llibertària Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, que sostingué econòmicament i per a la qual lliurà obres per a diverses tómboles (1899-1901 i 1908). Exposà a la Societat Nacional de les Bones Arts i en 1902 establí una bona amistat amb el pintor anarquista Camille Pissarro, que li va influir força. De viatge, a Londres (Anglaterra) descobrí l'obra pictòrica de William Turner. En 1903 cofundà, amb Henri Matisse i altres, el Saló de Tardor, del qual serà membre fins a la seva mort. També en 1903 l'Estat francès li va comprar el seu quadre Goûter sur l'herbe, actualment al Museu de Belles Arts d'Angers; aquest mateix any il·lustrà la portada de l'Alamanach du Libertaire i col·laborà en l'obra Patriotisme-Colonisation, editada per Les Temps Nouveaux. En 1906 col·laborà amb l'artista anarquista Félix Vallotton i amb el pintor anarcocatòlic Georges Rouault en les proves del ceramista André Metthey. En 1906 la seva obra patí una forta transformació en la manera d'aplicar en els quadres el color i en la forma d'interpretar la llum, canvi motivat per la visita que va fer, amb son amic pintor Henri Manguin, al Midi francès i l'impacte que li va causar la llum meridional. En els anys següents treballà a Normandia (Andelys en 1912, 1915 i 1921), Bretanya i Vendée; també a Saint-Tropez, Saint Maxime, Niça i Lo Canet. Realitzà decorats i decoracions per a diferents teatres parisencs (Champs-Elysées, etc.) i indrets (Línia Marítima Transatlàntica, etc.) i en 1917 marxà, amb Vallotton, als fronts com a pintor de guerra, fet que els marcà profundament a ambdós. En 1922 exposà a la galeria parisenca d'Eugène Druet i dos anys després comprà la vil·la «Beau site» (Santa Maxima, Provença, Occitània), la qual habità fins el 1930. En 1925 va ser promogut com a oficial de la Legió d'Honor i després del tancament de la galeria de Georges Petit en 1927, no acceptà cap contracte més amb cap marxant d'art. Reumàtic des de molt jove i necessitat de bon clima, en 1930 comprà una casa al carrer dels Danys de Lo Canet. En aquesta localitat freqüentà molt els artistes Dunoyer de Segonzac i Pierre Bonnard, els quals s'hi havien establert en 1925. Henri Lebasque va morir, d'una crisi cardíaca, el 7 d'agost de 1937 a Lo Canet (Provença, Occitània) i fou enterrat en aquesta població. La seva obra pictòrica la podem contemplar a diferents museus: Museu de Belles Arts d'Angers, Petit Palais de Ginebra, Museu de Belles Arts de Lille, Nantes, Museu d'Orsay de París, etc.

Henri Lebasque (1865-1937)

***

Zé Quaresma fotografiat per Cabecinha a Setúbal

- José Artur Quaresma: El 25 de setembre de 1876 neix a Setúbal (Setúbal, Portugal) el militant anarquista José Artur Quaresma, també conegut com Zé Quaresma. Després d'una breu escolarització, posar-se d'aprenent de barber i ben aviat treballà en aquest ofici. Adherit a les idees llibertàries, s'afilià a l'Associació Obrera de Socors Mutus de Setúbal i immediatament la seva barberia (Salão Quaresma) es transforma en lloc de reunió i de formació de militants anarquistes. En 1907 fou l'editor responsable del setmanari anarquista de Sétubal O Germinal. Defensor dos oprimidos; el grup editor d'aquesta publicació, entre els quals es trobaven António Francisco de Sousa i el professor José Luís Martins dos Santos, creà la Societat d'Instrucció i Beneficència Germinal. Durant la Gran Guerra mostrà públicament el seu rebuig al conflicte i la seva participació en tots els moviments de protesta organitzats per la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal implicà el seu empresonament en nombroses ocasions juntament amb son fill, Jorge, també militant. En 1940 la policia descobrí que era l'organitzador de reunions i assemblees clandestines i fou novament empresonat durant algunes setmanes. José Artur Quaresma va morir el 6 de gener de 1957 a Lisboa (Portugal).

***

Emanuel Michaels en una foto de passaport

- Emanuel Michaels: El 25 de setembre de 1890 neix a Płock (Governació de Płock, Imperi rus; actualment Masòvia, Polònia) l'anarquista i anarcosindicalista Emanuel Michaels, conegut com E. Michaels. Fill d'una família jueva de Płock, una de les ciutats de l'Imperi rus amb més població hebrea, sos pares es deien Barnet Michaels Michalowski, sastre, i Anne Vaious Verous. Emigrà amb sa família a Anglaterra, on arribà l'1 de febrer de 1900. Es guanyà la vida com son pare, treballant d'obrer premsador en una sastreria. La seva activitat anarquista es centrà a l'East End de Londres. Va ser secretari del Grup de Suport als Presos de l'Anarchist Red Cross (ARC, Creu Roja Anarquista) de Londres i en els anys deu va fer costat econòmic el periòdic anarquista londinenc Freedom. En 1911 vivia al número 25 de Hungerford Street. En 1914 es casà a Mile End (Londres, Anglaterra) amb Rosie Kitman, amb qui tingué quatre infants (Harry, Lilly, Edith i Morrie). En 1921 vivia al 73 de Sutton Street. Com a membre del Free Educational Grup (FEG, Grup d'Educació Lliure), va participar en la creació, amb altres companys (Helena Applebaum, A. Gilbert, C. B. Warwick, etc.), d'una Escola Moderna, al número 62 de Fieldgate Street de Whitechapel, que s'inaugurà el 6 de març de 1921, i que també va acollir el Worker's Friend Club (Club d'Amics dels Treballadors) i l'East London Anarchist Grup (Grup Anarquista de l'Est de Londres). En 1939 vivia al 163 de Jubileu Street. Milità en l'anarcosindicalista Syndicalist Workers Federació (SWF, Federació Sindicalista de Treballadors) i era assidu del Workers Circle (Cercle de Treballadors) que es reunia al Circle House de Hackney de Londres. També va ser secretari honorari de les organitzacions anarquistes jueves londinenques «Freie Arbeiter Stimme» (FAS, Veu Lliure del Treball), i del seu òrgan Freie Arbeiter Stimme, i «Rudolf Rocker Publishig Committee», l'editorial de Rudolf Rocker, amb qui col·laborà estretament. També va fer costat l'edició novaiorquesa de Freie Arbeiter Stimme. Participà activament en el suport de la Revolució llibertaria espanyola. Durant la dècada dels cinquanta visqué al número 12 de Cranwich Road d'Stamford Hill i en 1961 a Morley House. En 1963 i 1964 representà el FAS en els congressos de l'SWF. En els seus últims anys va fer costat el periòdic anarquista Direct Action. Emanuel Michaels va morir a conseqüència d'un ictus el 12 de febrer de 1966 al Hackney Hospital de Londres (Anglaterra).

Emanuel Michaels (1890-1966)

***

Nota del suïcidi de Jack Madden apareguda en el diari parisenc L'Oeuvre del 18 d'agost de 1932

- Jack Madden: El 25 de setembre de 1894 neix a Biarritz (Lapurdi, País Basc) l'anarquista i antimilitarista Jack Yvon Patrick Bernard Madden, també conegut com Jacques Madden. Sos pares es deien Édouard Léon Madden, empleat de comerç, i Marie Justine Sergenton. Els pares vivien i treballaven a París (França), però la parella va anar a tenir son infant a casa dels pares de la mare; finalment el part donà bessonada, primer nasqué Jack i després Louise Yvonne Virginie Madden. Jack Madden es guanyà la vida com a polidor a París. Entre 1913 i 1914 era assidu del «Foyer Populaire» del barri de Belleville, al número 16 del carrer Champlain del XX Districte de París, on es reunia un dels grups més actius de la Federació Comunista Anarquista (FCA). El 6 de juny de 1913 l'habitació del domicili on vivia, al número 10 del carrer Champlain, va ser escorcollada per la policia i aquesta va descobrir exemplars del fullet En cas de guerre, conegut co Brochure Rouge (Fullet Roig), a més de materials químics. Inculpat, amb els antimilitaristes Maurice Boyer i Alphonse Royer, d'haver llançar el 5 de juny d'aquell any pamflets per damunt dels murs de la caserna de les Tourelles del XX Districte de París i de possessió de substància explosives. El 24 de juliol, després de mes d'un mes tancat preventivament a la presó parisenca de La Santé, va ser alliberat i finalment el seu cas va ser sobresegut el 31 de juliol de 1913. Entre 1914 i 1919 va estar mobilitzat. El 4 d'octubre de 1919 es va casar al XVIII Districte de París amb la modista Clémence Lucienne Raffin. Jack Madden es va suïcidar amb gas el 17 d'agost de 1932 al seu domicili del XVIII Districte de París (França), on vivia amb sa companya i son pare.

Jack Madden (1894-1932)

***

Hjalmar Eriksson

- Hjalmar Eriksson: El 25 de setembre de 1895 neix a les casernes de les mines de Striberg, a Nora (Västmanland, Örebro, Suècia), el miner, escriptor i militant anarcosindicalista Erik Hjalmar Eriksson. Sos pares es deien Erik Persson i Kristina Elisabet Olsdotter. Continuà amb la professió de son pare i quan tenia 16 anys entrà a treballà com a perforador a les mines de Nyberg, al nord d'Striberg. En 1918 s'afilià a la Striberg-Nybergs Lokala Samorganisationer (Striberg-Nybergs LS, Federació Local d'Striberg-Nybergs) de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), que s'havia acabat de crear. Quan la tardor de 1920 les mines de Nyberg tancaren, va ser contractat a les mines de Nartorp, a prop de Söderköping (Östergötland, Suècia), on restà fins el tancament d'aquestes el novembre de 1927. Més tard treballà a les extraccions fèrries i al processament del metall a Grängesberg (Ludvika, Dalana, Suècia). Durant uns vuit anys fou secretari de la Grängesberg LS i entre 1941 i 1942 exercí de secretari de Correspondència de la Secció de Mineria i Metall de la SAC a l'oficina de Grängesberg. Entre 1937 i 1948 fou membre del comitè executiu de la SAC. Sabé compaginar la seva tasca sindical amb la literatura i després d'un seminari d'escriptura de quatre anys es llançà a la creació literària. En 1946 publicà la seva primera novel·la, Järn och bröd. En bergslagshistoria (Ferro i pa. Una història de la mineria), on descriu, des de la seva experiència vital, el món dels treballadors de la mineria; obra pionera d'aquesta temàtica en la literatura sueca. Aquest llibre va ser continuat per sis novel·les més: Arbetets melodi. En gruvarbetarroman (1948; amb il·lustracions del seu company de la SAC Bertil Sjöström), Från intet allt vi vilja bli... (1955; biografia de Gustaf Adolf Hedlund), Folket i Loälvsdalen. Historisk roman från Värmlands finnskogar (1960), Du trygga folk (1968), Gruvans sång (1969) i Lille Hugo. Berättelser från gruvorna och skogarna (1972, novel·la biogràfica que narra la història d'Hugo Bölja, el tresorer de la Grängesbergs LS). La seva literatura descriu de manera realista les dures condicions del treball dels miners i les seves lluites sindicals, sempre des de la seva experiència vital. En 1960 es jubilà de la seva feina de miner i s'instal·là a Nol, a prop de Göteborg. Es va casar dues vegades, amb Elsa Adelia Maria Karlsson, entre 1918 i 1929, data de defunció d'aquesta, i amb Herta Agnes Lovisa Blomqvist, entre 1938 i 1973, data de la seva mort; tingué quatre fills i dues filles. Hjalmar Eriksson va morir el 5 de maig de 1973 a Nol (Västergötland, Götaland, Suècia).

Hjalmar Eriksson (1895-1973)

***

Maurizio Mosso

- Maurizio Mosso: El 25 de setembre de 1898 neix a Grazzano Badoglio (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Maurizio Giuseppe Mosso. D'antuvi, es guanyà la vida com a guixaire i, després, treballà d'ajustador mecànic. L'octubre de 1904 es trasllada amb sa família a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de drapaire. Sota el nom de Marco, actuà en els primers grups de treballadors anarquistes de la resistència que actuaren a la zona Cit Turin de Torí. Detingut, el 4 de gener de 1944 fou empresonat. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Maurizio Mosso, juntament amb altres detinguts anarquistes (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino i Carlo Jori) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista.

***

Suzy Chevet

- Suzy Chevet: El 25 de setembre de 1899 –algunes fonts citen erròniament 1905– neix a Montjean-sur-Loire (País del Loira, França) la socialista i resistent antifeixista, i després anarquista, sindicalista llibertària i maçona Suzanne Juliette Berthe Goubard, coneguda com Suzy Chevet. Sos pares, mestres, es deien Henri Alfred Goubard, militant sindicalista i mutualista afiliat a la Federació de l'Educació Nacional (FEN), i Juliette Antoinette Triquet, lluitadora feminista. Estudià a l'Escola Normal de Mestres d'Angers (País del Loira, França) i aconseguí la titulació, però n'exercí molt poc. El 19 de setembre de 1922 es casà a Les Ponts-de-Cé (País del Loira, França) amb Robert Louis Jacques Rauman. Començà a militar en el socialisme, en la tendència esquerrana revolucionària que Marceau Pivert animà en la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 12 de novembre de 1932 es casà a Saint-Maloù (Bretanya) amb Robert Étienne Chevet. En 1938 s'afilià al Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP) que creà aquest. Instal·lada a Saint-Maloù, treballà en una oficina del servei de col·locació. En aquest port bretó realitzà una important tasca sindical a la «Casa del Poble» i organitzà festes en suport als estibadors en vaga i als sindicats de la ciutat. En aquesta època participà activament en els Albergs de Joventut i en creà un a Saint-Maloù. En 1938 formà part dels Comitès de Suport a la Revolució espanyola i organitzà les ajudes als refugiats a Saint-Maloù i a Trélazé. En 1941 el règim de Vichy depurà el seu títol d'ensenyant i li va assignar la residència a Saint-Maloù. Sense recursos, va rebre el suport durant una temporada pels refugiats que ella abans havia ajudat. Mesos més tard, després de col·locar sa filla Claudette en un lloc segur, sota una falsa identitat, organitzà, gràcies al seu bilingüisme i el suport de mariners holandesos i d'exiliats espanyols, una xarxa d'evasions cap a l'illa anglonormanda de Jersey. En 1942 va ser detinguda per la Gestapo i traslladada a Rennes i a Angers per a ser interrogada, però aconseguí fugir gràcies al suport de la població local i s'establí a Lorient (Bretanya), on sota falsa identitat i amb l'ajuda de companys espanyols treballà a les oficines del Serveri de Treball Obligatori (STO) fins a l'Alliberament. Aquesta feina en un lloc tan estratègic i peculiar li va permetre realitzar tasques força útils a la Resistència. Després de la II Guerra Mundial marxà cap a París on no pogué trobar feina de mestra i finalment entrà com a funcionària en el Ministeri de Treball. En 1945 conegué el destacat intel·lectual anarquista Maurice Alexandre Joyeux, que esdevingué son company i amb qui es casà el 24 de juny de 1952 al XVIII Districte de París, i al seu costat milità en la Federació Anarquista (FA) i animà el «Groupe de l'Ouest», el qual esdevingué «Grup Llibertari Louise Michel». Després entrà a formar part de la francmaçoneria enquadrada en la Lògia «Raspail» del Dret Humà de París i també a la Lògia «Louise Michel». També formà part de la «Fraternelle» maçònica del 18 Districte parisenc i s'adherí a La Libre Pensée i a la Lliga dels Drets de l'Home, de la qual presidí la seva 18 Secció. En 1947 fou una de les fundadores del Sindicat Força Obrera (FO) i esdevingué membre de la seva comissió executiva de la regió parisenca. Entre 1948 i 1971 participà en la major part de congressos de FO. En el X Congrés de FO de 1971 intervingué en nom de la minoria anarcosindicalista. També fou membre de la Federació de Funcionaris. Organitzà, amb el suport de Denise Glaser, nombroses gales de suport a la FA al Moulin de la Galette, on futurs grans cantautors (Georges Brassens, Léo Férre, Jean Yanne, etc.) debutaren. El maig de 1968 prengué part en la creació de la revista La Rue. Revue culturelle et littéraire d'expression anarchiste, editada pel «Grup Llibertari Louise Michel», la qual dirigí fins l'octubre de 1986. També col·laborà, sota el nom de Suzy, en Le Monde Libertaire, del qual fou secretària de redacció. L'agost de 1968 participà amb Joyeux en el Congrés Internacional de les Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). Vivia al número 24 del carrer Paul Albert del XVIII Districte de París. Suzy Chevet va morir el 15 de setembre de 1972 a Niça (País Niçard, Occitània) a resultes d'haver estat atropellada per un automòbil a Port Grimaud i fou incinerada el 23 de setembre al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Suzy Chevet (1899-1972)

***

Necrològia d'Alfons Valldaura Montadas apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de juny de 1979

- Alfons Valldaura Montadas: El 25 de setembre de 1901 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Alfons Valldaura Montadas. Sos pares es deien Alfons Valldaura i Maria Montadas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà activament durant la gran vaga de la indústria fabril i tèxtil de 1918. EN 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Masamet, milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Alfons Valldaura Montadas va morir el 7 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 4 de febrer– de 1979 a l'Hospital de Masamet (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Vaillant Deschamps apareguda en el periòdic Le Libertaire del 14 d'agost de 1939

- Vaillant Deschamps: El 25 de setembre de 1906 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Vaillant Deschamps. Era fill de Michell Deschamps, conreador, i de Juliette Razier. Es guanyava la vida treballant d'obrer vitícola. El 10 de juliol de 1930 es casà a Aimargues amb Églantine Sabatier, amb qui tingué tres infant. Va ser membre del grup anarquista d'Aimargues (Joseph Chatellier, Marcellin Mary, Paul Perrier, François Rogati, Julien Rogati, etc.) i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 21 de juny de 1938 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a 15 dies de presó i a 25 francs de multa per «violències i ofenses» exercides el 20 de març anterior durant una baralla amb dos sacerdots (Castamagne i Clapier) que havien participat en un aplec de la Joventut Obrera Cristiana (JOC) a Aimargues. En una carta de la policia de Nimes l'assenyalà com a «militant anarquista susceptible d'activitats en cas d'un moviment revolucionari», ben igual que sos germans Hervé i Joseph Deschamps. En 1939, en plena II Guerra Mundial, va ser detingut amb altres vuit anarquistes d'Aimargues i enviat a la Companyia Especial de Passatges de Dinha (Provença, Occitània) i posteriorment internat a Saint-Sulpice; el 30 d'octubre de 1941 va ser posat en llibertat. Vaillant Deschamps va morir el 30 de setembre de 1969 a Aimagues (Llenguadoc, Occitània).

***

Mark Rothko al seu estudi de West 53rd Street de Manhattan, fotografiat per Henry Elkan cap al 1953

- Mark Rothko: El 25 de setembre de 1903 neix a Daugavpils (Letònia), aleshores anomenada Dvinsk i sota l'Imperi rus, el pintor i gravador anarquista, classificat sota el moviment pictòric contemporani de l'expressionisme abstracte nord-americà, Marcus Rothkowitz, més conegut com Mark Rothko o Marks Rotko. Fou el quart fill d'una família d'origen jueu i sos germans foren Sonia, Moise (Maurice) i Albert. Son pare, Jacob, era un intel·lectual que feia de farmacèutic, que educà sos fills en les idees seculars al marge de les normes religioses, i sa mare fou Anna Goldin Rothkowitz. Quan tenia cinc anys fou inscrit en una heder (escola tradicional que ensenya les bases del judaisme i de l'hebreu), on va estudiar el Talmud, i fou l'únic dels germans que tingué aquesta mena d'educació religiosa, ja que sos germans foren educats en escoles públiques. Degut al clima antisemita que respirava l'Imperi rus aleshores i per por que sos fills fossin reclutats per l'exèrcit tsarista, Jacob va decidir emigrar als Estats Units en 1910, amb el suport financer de son germà Samuel –qui va canviar son lligatge per Weinstein. Jacob es va establir en 1912 a Portland (Oregon) i muntà una fàbrica de roba amb sos germans Albert i Moise. En 1913, Mark, sa mare Anna i sa germana Sonia abandonaren Daugavpils i seguiren Jacob fins als EUA. Poc després, el 27 de març de 1914, Jacob morí a causa d'un càncer de còlon, deixant sa família sense suport econòmic i veient-se obligada a fer feina en un negoci familiar dels Weinstein. Mark es dedicà a vendre diaris pels carrers i fou inscrit a l'escola Failing School. En 1915 ingressà a l'escola Shattuck Elementary School, on completà els estudis primaris. Entre 1918 i 1921 estudià secundària al Lincoln High School de Portland. Durant aquest període educatiu no rebé classes formals d'art, però realitzà esbossos i dibuixos. En aquesta època va participar activament en la comunitat jueva i destacà com a expert orador en discussions polítiques, sobre tot en temes sindicals i reivindicatius del dret de les dones a l'anticoncepció. Després, amb l'ajuda d'una beca, va ingressar a la Universitat de Yale amb la intenció d'estudiar dret o enginyeria, estudiant assignatures de física, de filosofia i d'economia. Començà els estudis universitaris juntament amb dos amics de Portland, Aaron Director i Max Naimark, també becats. Però les ajudes econòmiques foren cancel·lades al final del primer any d'estudis i Rothko va realitzar diverses feines pe pagar-se els estudis (ajudant de bugaderia, missatger, etc.). A Yale, amb els seus companys, per lluitar contra l'antisemitisme universitari, va crear una revista clandestina anarquista, The Yale Saturday Evening Pest, on satiritzava el sentiment elitista de la comunitat wasp. En 1923 abandonà els estudis sense graduar-se i sense haver rebut classes d'art –46 anys més tard, rebria un títol honorari d'aquesta universitat– i marxà a Nova York. En aquesta gran ciutat quedà fascinat per l'Art Students League i es va matricular. Però poc després, durant un viatge a Porland per visitar sa família, conegué un grup de teatre dirigit per Josephine Dillon, esposa de Clark Gable, i decidí unir-se a la companyia teatral, però va fracassar, ja que no tenia l'aparença que s'esperava d'un galant cinematogràfic. En 1925 tornà a Nova York i començà la seva formació artística a l'institut New School of Design, on un dels seus professor fou l'artista Arshile Gorky, membre del moviment avantguardista. En 1935 va unir-se al grup d'artistes subversius «The Ten». La seva primera exposició fou 1933, all Portland Art Museum, en l’època que s’identificava amb el realisme social. Més tard, durant els anys de la Revolució espanyola (1936-1939), exposà quadres en suport dels infants republicans. En aquests anys llegeix Èsquil i Nietzsche, i durant la Segona Guerra Mundial rep la influencia artística de Picasso, Max Ernst, Miró i André Masson. Encara que rebutjava la categoria alineant de «pintor abstracte», Rothko és un dels màxims exponents de l'anomenat expressionisme abstracte. A partir de 1940 col·labora, juntament amb Adolph Gottlieb, en la Federació de Pintors i Escultors Moderns, una organització que perseguia i denunciava la influència comunista en els ambients artístics. Des de llavors, Rothko i Gottlieb serien uns dels més decidits perseguidors de qualsevol influència dels artistes lligats al Partit Comunista nord-americà. Juntament amb Robert Motherwell, David Hare i William Baziotes, Rothko crea en 1948 una escola a Nova York, «The Subjects of the Artist». Després, Peggy Guggenheim es convertirà en el seu representant; en aquesta època visità, influenciat pel seu interès per la filosofia grecollatina clàssica, Pompeia i altres llocs d'Itàlia. Estilísticament, a començaments dels anys quaranta va realitzar una pintura molt semblant a la de Barnett Newman i a la d'Adolph Gottlieb, propera al surrealisme i farcida de formes biomorfes. A partir de 1947 el seu estil canvia i comença a pintar grans quadres amb capes simples i fines de color. Anys després les seves composicions solen ser dos rectangles grans confrontats, amb les vores desdibuixats per veladures. Són freqüents els grans formats que envolten l'espectador, amb la finalitat de fer-lo partícip d'una mena d'experiència metafísica, ja que donava un sentit gairebé religiós a la seva pintura. Al final de sa vida els seus quadres són de tonalitats obscures, amb abundància de marrons, violetes, granats i, sobretot, negres. Correspon a aquesta època la Houston Chapell, encarregada per l'acabalat Dominique de Ménil, un espai d'oració on 14 quadres cobreixen un espai octogonal creant una atmosfera que absorbeix l'espectador –segons ell, l'art és un instrument de comunicació emocional. En 1968 va patir un aneurisma d'aorta a causa de la seva hipertensió crònica. Després d'un episodi depressiu, afavorit per la seva profunda addicció als fàrmacs, a l'alcohol, al tabac i a la soledat, el portà a la desesperació. Mark Rothko es va suïcidar el 25 de febrer de 1970 al seu estudi de Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), tallant-se les venes després d'haver ingerit una sobredosi de pastilles, i es troba enterrat al cementiri d'East Marion, a Suffolk County (New York, EUA).

***

Notícia de l'absolució de Martín Mur Escamilla publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 14 de juliol de 1935

- Martín Mur Escamilla: El 25 de setembre de 1908 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Martín Mur Escamilla. Sos pares es deien Antonio Mur Fábregas, jornaler, i Ana Escamilla Sancho. Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Fou detingut, amb altres companys, arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933, que implicà la clausura de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Terrassa. El juliol de 1935 fou absolt per manca de proves, juntament amb Eusebi Margriñà Ferrer, Manuel Rubio García, Josep Puig Serrano i Lluís Portet Hoguera, d'haver participat en l'atracament a mà armada als empleats de la «Casa Peinajes e Hilaturas de Lana» de Terrassa el 19 d'abril d'aquell any amb un botí de 42.500 pessetes. En 1936 col·laborà en Vida Nueva de Terrassa i entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou regidor municipal per CNT en aquesta ciutat. En 1939 s'exilià a França, però acabà capturat pels nazis i enviat en 1942 al camp de concentració de Gusen amb el número de matrícula 2.348. Martín Mur Escamilla va morir el 8 de febrer de 1943 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

***

Necrològica de José Alcaine apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 5 de gener de 1988

- José Alcaine: El 25 de setembre de 1909 neix a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Alcaine. Durant els anys republicans fou, amb altres companys (José Casinos Acerete, José Fortea Gracia, Román Mampel, Bernardino Mola Alegre, Mariano Roca Sanjuan, etc.), un dels militants més actius de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Utrillas. Exiliat a França, milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de Tarascon (Llenguadoc, Occitània). José Alcaine va morir el novembre de 1987 a Tarascon (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 19 de novembre al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de José Pérez Segura apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 5 de maig de 1992

- José Pérez Segura: El 25 de setembre de 1911 neix a Cuevas del Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Pérez Segura. Sos pares es deien José Pérez i María Segura. Quan encara era infant, emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya) i visqué al barri de Sants. Afiliat al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra lluità com a milicià en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, restà a Barcelona, on vivia en una barraca al barri de les Corts. Treballà de drapaire i milità en la CNT clandestina. Ajudà a la guerrilla anarquista amb informació per a cops econòmics. Arran d'un atracament perpetrat el 31 de juliol de 1948, fugint de la repressió, passà a França i s'establí a Clarmont d'Alvèrnia, on milità en la Federació Local de CNT. Posteriorment formà part de la Federació Local de Riam (Alvèrnia, Occitània) i de bell nou retornà a Clarmont d'Alvèrnia. Sa companya fou Encarnación Alonso Giménez. Malalt de tisi des de tota la seva vida, José Pérez Segura va morir el 10 de març de 1992 al Centre Hospitalari Universitari de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Crouel d'aquesta població.

---

Continua...

---

[24/09] II Congr�s de l'FTRE - Atemptat de Pall�s - Vaga de Le Creusot � Il�legalitzaci� �wobblies� canadencs - Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani - Incontro Internazionale Anarchico - Amaral - Scali - Aguilar Morato - Sala�n - Bragado - Roger - Berenguer - Corsinovi - Mariga - Amela - Garc�a Mart�nez - Teillet - Caballero - Sabatier - Thalmann - Pr�v�tel - Porras - Pay�n - Farinelli - Comaille - Quinque - Bonneff - Jim�nez Ortiz - Villaverde - Campuzano - Puyol - P�rez Cort�zar - Sanz - Juan Riquer - Hervera - Oliva

Thu, 24 Sep 2026 15:56:59 +0200

[24/09] II Congrés de l'FTRE - Atemptat de Pallàs - Vaga de Le Creusot – Il·legalització «wobblies» canadencs - Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani - Incontro Internazionale Anarchico - Amaral - Scali - Aguilar Morato - Salaün - Bragado - Roger - Berenguer - Corsinovi - Mariga - Amela - García Martínez - Teillet - Caballero - Sabatier - Thalmann - Prévôtel - Porras - Payán - Farinelli - Quinque - Bonneff - Jiménez Ortiz - Villaverde - Campuzano - Puyol - Pérez Cortázar - Sanz - Juan Riquer - Hervera - Oliva

Anarcoefemèrides del 24 de setembre

Esdeveniments

Carnet de membre de l'FTRE (Arxiu Històric Municipal de Loja)

- Segon Congrés de l'FTRE: Entre el 24 i el 26 de setembre de 1882 té lloc al teatre Cervantes de Sevilla (Andalusia, Espanya) el Segon Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), convocat per la Comissió Federal de l'FTRE, i amb l'assistència de 254 delegats en representació de 495 seccions. En el congrés es va fer una relació de les seccions que s'havien adherit a Federació: la Unió de Constructors d'Edificis (90 seccions de paletes, peons, fusters, ebanistes, rajolers, pedrers i picapedrers, terrissaires, vidriers, serrallers i pintors), la Unió d'Obrers Manufacturers (100 seccions; tres mil dones i set mil homes), la Unió de Treballadors del Camp (104 seccions i 20.9015 afiliats), la Unió d'Indústries Alimentàries (17 seccions), la Unió de Constructors de Calçat (23 seccions i sis mil afiliats), la Unió de Noògrafs (30 seccions i dos mil afiliats), la Unió de Barreters (25 seccions i 1.100 afiliats) i el projecte d'organització de les unions de Fustes fines, Suro, Boters, Treballadors del mar, Constructors de carruatges, Conductors de carros i cotxes, entre altres. L'estadística global de la Federació comptabilitzava 10 comarques (Andalusia Est, Andalusia Oest, Aragó, Catalunya, València, Castella la Vella, Castella la Nova, Galícia, Múrcia i País Basc), 218 federacions locals, 663 seccions i 57.934 afiliats, tot un èxit pensant que l'FTRE només feia un any que s'havia creat i marquen el cim del sindicalisme anarquista en el segle XX. Els temes que es van tractar en el congrés van ser la reivindicació de les 8 hores i l'abolició de la feina a escarada, el rebuig dels partits polítics, la reivindicació de la revolució no violenta i científica, la igualtat dels drets de la dona, la reglamentació de la vaga i el rebuig de les vagues insolidàries, els mitjans de propaganda, la resistència solidària i la revisió dels estatuts, entre altres. Però el tema que va suscitar més controvèrsia va ser sobre la línia de conducta que havia de seguir la Federació davant les circumstàncies repressives de l'Estat, enfrontant-se dues tendències irreconciliables: els partidaris de l'organització pública legal i els partidaris de l'organització clandestina il·legal; encara que la majoria es va inclinar per la primera, però sense desaconsellar o desacreditar la segona. També en aquest congrés va plantejar-se per primer cop un tema que més tard seria importantíssim en el moviment obrer i que portaria una polèmica que duraria molts d'anys, basat en com havia d'interpretar-se la igualtat en la societat futura anarquista, enfrontant-se dues postures completament distintes: l'anarcocol·lectivista bakuninista (atribuir a cadascú el fruit de la seva feina, defensada principalment per la regió catalana) i l'anarcocomunista kropotkiana (la distribució de la producció ha de fer-se d'acord amb les necessitats, defensada especialment per la regió andalusa). Com a conseqüència d'aquest congrés sorgirà una escissió de la fracció més radical, «Los Desheredados», i que estarà fonamentalment organitzada a Andalusia, regió majoritària dins de l'FTRE.

***

Atemptat de Pallàs segons el periòdic barceloní La Campana de Gràcia del 30 de setembre de 1893

- Atemptat de Pallàs: El 24 de setembre de 1893, dia de la Mercè, patrona de Barcelona (Catalunya), el tipògraf anarquista Paulí Pallàs i Latorre va llançar dues bombes Orsini al crit de «Visca l'anarquia!» als peus del cavall del capità general de Catalunya Arsenio Martínez de Campos y Antón quan aquest anava a passar revista a les tropes en una desfilada a la Gran Via cantonada amb el carrer Muntaner de la Ciutat Comtal en venjança per les execucions de quatre militants obrers a Jerez. Va causar la mort d'un guàrdia civil (Josep Tous) i diversos ferits, entre els quals el mateix capità general i tres generals. Amb la confusió dels fets van morir vuit persones més, uns trepitjats pels cavalls dels militars i altres com a conseqüència dels trets efectuats per membres de la guàrdia civil. Pallàs no va intentar fugir. Detingut, va ser jutjat per un tribunal militar el 29 de setembre d'aquell mateix any i pocs dies després, el 6 d'octubre, va ser afusellat al castell de Montjuïc (Barcelona); les seves últimes paraules van ser premonitòries: «La venjança serà terrible.» La seva acció vindicativa –l'«Atemptat de la Gran Via», com va ser anomenat– va tenir molt de ressò i el Congrés Anarquista de Chicago d'aquell any va justificar la seva conducta. Com a protesta per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar dues bombes al pati de butaques del Gran Teatre del Liceu, el 7 de novembre de 1893, començant així una llarga etapa anarcoterrorista a Barcelona.

***

Jules Adler: La Grève au Creusot (1899)

- Vaga de Le Creusot: El 24 de setembre de 1899 es realitza una gran manifestació de més de 7.000 persones des de Le Creusot (Borgonya, França) cap a la població de Montchanin, veïna a sis quilòmetres, per agrair el suport dels seus habitants durant la vaga dels treballadors de la primera localitat. Les fàbriques metal·lúrgiques de la Societat Schneider, especialitzades en la producció d'acer Bassemer, constituïren durant el segle XIX la primera concentració industrial de França. Aquesta societat diversificà la seva implantació industrial amb la construcció de noves fàbriques a Chalon-sur-Saône, a Montchanin i més tard a Le Breuil, però les de Le Creusot representaven el cor de la seva gran empresa. Montchanin se situa a mig camí entre Le Creusot, vila metal·lúrgica, i Montceau-les-Mines, vila hullera. Durant trenta anys –entre 1871 i 1899– la pau social s'hi havia establert, facilitada pel creixement sostingut, la calma dels obrers satisfets de pertànyer a una gran empresa pionera i pel paternalisme dels dirigents preocupats pel nivell de vida dels seus «empleats» i de la seva formació professional. Però en 1898 es produiran un seguit de canvis que capgiraran la situació: els radicals guanyen les eleccions en maig; Eugène II Schneider, nou patró força absorbit per les seves feines a París, accedeix a la presidència de l'empresa; l'afluència de les comandes arrossega una acceleració dels ritmes de feina i, també, la frustració dels treballadors en no rebre els seus salaris. La qüestió sobre el dret a la sindicació surt a la palestra i entre maig de 1899 i juliol de 1900 les fàbriques i mines de tota la comarca coneixen nombrosos conats de vaga –«pel reconeixement del sindicat, per la llibertat de consciència i per la supressió de la policia d'incògnit»–, especialment entre el 31 de maig i el 2 de juny i entre el 20 de setembre i l'1 d'octubre. Una sentència arbitral signada el 7 d'octubre de 1899 donarà la raó als vaguistes, que desfilaran victoriosament pels carrers de Le Creusot. Poc després la patronal ajudarà a crear els sindicats dissidents, constituïts per obrers favorables als seus interessos i contraris al sindicalisme revolucionari. Aquests sindicats grocs («jaunes», en francès) naixeren a Le Creusot i a Montceau en 1899. L'expressió «grocs» («jaunes») per designar els esquirols nasqué durant aquests esdeveniments i ve del color del paper oliat utilitzat per reemplaçar els vidres del cafè on es reunien els esquirols del sindicat de la patronal, sempre trencats pels vaguistes.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Acta de legalització del primer sindicat de l'IWW canadenca, la Vancouver Industrial Mixed Union (5 de maig de 1906)

- Il·legalització dels wobblies canadencs: El 24 de setembre de 1918 una Reial Ordre del reialme de Canadà de la Commonwealth, sota el pretext de l'esforç bèl·lic en la Gran Guerra (Llei de Mesures de Guerra) i seguint el clima de repressió que havia portat la majoria dels dirigents wobblies dels EUA a la presó entre 1917 i 1918, declara fora de la llei 14 organitzacions revolucionàries, entre elles el sindicat anarquista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), força actiu a la Colúmbia Britànica, i la Workers' International Industrial Union (WIIU), nom de la facció marxista del sindicat a Detroit (Michigan, EUA) encapçala per Daniel DeLeon i que també actuava al Canadà. La condemna per estar afiliat a l'IWW s'establí en cinc anys de presó. Aquesta mateixa ordre va prohibir les reunions realitzades en qualsevol idioma de país enemic (alemany, búlgar, hongarès, turc, etc.) o en rus, ucraïnès o finès, amb excepció dels serveis religiosos. No obstant això, els wobblies canadencs lluitaren en la clandestinitat. El 2 d'abril de 1919 la prohibició s'aixecà, després de l'empresonament de molts militants i que diversos afiliats dels EUA fossin deportats.

***

Cartell del congrés

- Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani: Entre el 24 i el 26 de setembre de 1976, en el centenari de la mort de Mikhail Bakunin, se celebra al Palazzo Seriman de Venècia (Vèneto, Itàlia) el Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani (Congrés Internacional d'Estudis Bakuninians), organitzat pels Grups Anarquistes Federats (GAF) i sota el patrocini de l'Associació Cultural Llibertària «A. e B. Carocari». Al congrés, coordinat per Nico Berti, assistiren desenes d'especialistes en Bakunin i centenars de persones interessades en la seva vida i obra. En les sessions més populars s'arreplegaren més de cinc-centes persones a la sala i al pati adjacent, on la organització havia instal·lat altaveus. En aquest congrés s'estudià la figura de Bakunin des d'un punt de vista acadèmic interdisciplinari, des d'enfocaments diversos (sociològic, pedagògic, filosòfic, ideològic, poètic, etc.). Hi van intervenir amb ponències destacats intel·lectuals, com ara Alexander Alexiev, Maurixi Antonioli, Henri Arvon, Giovanni Biagioni, Giampietro N. Berti, Amedeo Bertolo, Lamberto Borghi, Romano Broggini, Eduardo Colombo, Sam Dolgoff, Marianne Enckell, Paola Feri, Violette Gaffiot, Daniel Guerin, Gianni Landi, Arthur Lehning, Jean Maitron, Pier Carlo Masini, Luciano Pellicani, Giorgio Penzo, Silvia Rota Ghibaudi, Domenico Settembrini, Misato Toda, Tina Tomasi, Claudio Venza, Marc Vuilleumier, entre d'altres –Franco Della Peruta i Juan Gómez Casas figuraven en el programa, però finalment no hi van participar. En 1977 les Edizioni Antiestato de Milà (Llombardia, Itàlia) publicaren les actes sota el títol Bakunin cent'anni dopo. Atti del Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani.

Convegno Internazionale di Studi Bakuniniani (24-26 de setembre de 1976)

***

Una de les sessions de l'Incontro Internazionale Anarchico de Venècia

- Incontro Internazionale Anarchico: Entre el 24 i el 30 de setembre de 1984 té lloc al Campo San Polo, al Campo Santa Margherita i a la Facultat d'Arquitectura de Venècia (Vèneto, Itàlia) l'Incontro Internazionale Anarchico. La trobada d'estudi va ser organitzada per Centro Studi Libertari «Giuseppe Pinelli» de Milà, el Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA) de Ginebra i l'Anarchos Institute de Mont-real. El col·loqui s'organitzà en diverses sessions i comptà amb la participació de nombrosos intel·lectuals anarquistes: «Entorn de 1984» (John Clark, Jean-Jacques Gandini, Dimitri Segal, Günter Hartmann, Marianne Enckell, Wolfgang Haug, Andreas Kühnpast), «El proletariat militant» (Zbigniew Kowalewski, Massimo Varengo, Martin Nilsson, Yvon Le Bot, Luis Andrés Edo, Daniel Colson), «Imperialisme cultural» (Stephen Schecter, Mikhail Agurski), «Guerra i Pau» (Dimitri Roussopoulos), «El comunisme d'Estat» (Nicolas Trifon, Mok Chiu Yu, Zbigniew Kowalewski, Ángel Pino, Oliver Kurtovic, Lino Veljak), «Psicoanàlisi i societat» (Mario Marrone, Roger Dadoun, Alain Thévenet, Jacques Guigou), «L'ecologia social» (Murray Bookchin, Juan Martínez Alier), «Art i anarquia» (Arturo Schwartz, Benito Recchilongo, Pietro Ferrua), «El Estat i l'anarquia» (Eduardo Colombo, Frank Harrison, Slobodan Drakulic, Agustín García Calvo), «Feminisme i anarquisme» (Marsha Hewitt, Barbara Köster, Ariane Gransac, Ynestra King), «Viure l'anarquia» (Roberto Ambrosoli, Roger Dadoun, Rubén Prieto, Jacques Valler, Ronald Creagh, David Koven, Emilio Penna), «Mass-media i comunicació llibertària» (Ferro Piludu, Yves Peyraut, Bernard Baissat, Francisco Madrid Santos), «Ciutat, poder, alliberament» (Dimitri Roussopoulos, Stephen Schecter, Murray Bookchin, Joãn Freire), «El Estat i l'anarquia» (Nico Berti, Colin Ward, Murray Bookchin, Rudolf de Jong), «Educació i llibertat» (Orenella Buti, Lewis Jones, Joel Spring, Jordan Bishop), «Tendències antiautoritàries i tensions llibertàries en les societats contemporànies» (Trivo Indjich, Marie-Martine Madouri, Olivier Corpet), etc. En multitud de parades, carpes, sales i espais públics es realitzaren diverses activitats culturals (seminaris, taules rodones, conferències, debats, assemblees, exposicions, fires editorials, presentacions de publicacions, teatre, música, cinema, passacarrers, etc.). Assistiren unes tres mils persones d'uns trenta països dels cinc continents. En 1986 es publicà, a càrrec d'Agnaldo S. Maciel, Marienne Enckell, Fabio Santin i altres, un reportatge fotogràfic de la trobada en dues edicions bilingües (italià-francès i castellà-anglès) sota el títol Ciao anarchici i que va ser publicada per cinc editorials anarquistes: Edizioni Antistato (Milà), Editions Noir (Ginebra), Atelier de Creátion Libertaire (Lió), Editorial Nordan (Estocolm) i Black Rose Books (Mont-real).

Naixements

Ana Aurora do Amaral Lisboa

- Ana Aurora do Amaral Lisboa: El 24 de setembre de 1860 neix a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil) la pedagoga, poetessa, escriptora, dramaturga i activista llibertària i feminista Ana Aurora do Amaral Lisboa. Sos pares es deien Joaquim Pedro da Silva Lisboa, i Maria Carlota do Amaral i fou la dècima filla d'un total de 14 germans. Son pare, comerciant, comandant de la Guàrdia Nacional i agent de correus, donà una educació liberal a tots els seus fills i filles, cosa gens comú aleshores. En 1879 començà a estudiar magisteri a l'Escola Normal de Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i es diplomà en 1881 amb la màxima qualificació en totes les assignatures. Contractada com a professora estatal, quan la Revolució Federalista de 1893 va ser traslladada a Vila Rica, actual Júlio de Castilhos (Rio Grande do Sul, Brasil), i, irritada, va escriure una violenta carta de protesta a Júlio Prates de Castilhos, aleshores governador de l'Estat de Rio Grande do Sul. A partir d'aquest moment fou perseguida per les seves declaracions en contra dels polítics republicans, juntament amb sos germans i al periòdic republicà A Federação, i mai no pogué exercir el magisteri en una escola pública. Fou una precursora de l'ensenyament per a adults i fundà, juntament amb ses germanes Zamira i Carlota, el Col·legi Amaral Lisboa. Dedicà 55 anys de sa vida a l'escola, acollint moltes vegades els alumnes, molts d'ells esclaus lliberts, gratuïtament. Abandonà el magisteri quan era ja molt gran, juntament amb sa germana Zalmira, quan ja estava gairebé cega i hagué de viure de la caritat. En 1937 el govern estatal li va concedir una pensió vitalícia amb la qual pogué sobreviure. En 1950 va ser guardonada amb el premi «Honra al Mèrit». Trobem articles seus, algunes vegades fent servir pseudònims (José Anselmo, Aura Lys, etc.) en diferents publicacions periòdiques, com ara Correio do Povo, O Patriota, A Reforma, etc. És autora dels llibres Minha Defesa (1885), Preitos à Liberdade (1900) i A culpa dos pais (1902), Não saber ler (1916), Festinhas escolares, (1925) i Teatro de dona (1931), entre d'altres. Ana Aurora do Amaral Lisboa va morir el 22 de març de 1952 a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil).

***

Foto policíaca d'Ermes Scali

- Ermes Scali: El 24 de setembre de 1884 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ermes Ranieri Giovanni Scali. Era fill de Vittorio Scali i de Teresa Gavolazzi Grassi, i son germà gran Giuseppe Scali també va ser un destacant militant llibertari. Es guanyava la vida treballant de mecànic. En 1917 passà a treballar a les drassanes navals de Vickers-Terni de La Spezia (Ligúria, Itàlia), on participà activament en el moviment anarquista i en el Sindicat de Metal·lúrgics locals. Per les seves activitats anarquistes, l'Almirallat de La Spezia li va denegar l'exempció militar que demanava i el 23 de novembre de 1917, en plena Gran Guerra, va ser destinat al 20 Regiment d'Infanteria acantonat a Gènova (Ligúria, Itàlia). Un cop llicenciat, recorregué la Ligúria i la Toscana a la recerca de feina, establint-se finalment a Vecchiano (Toscana, Itàlia), on destacà per les seves activitats llibertàries. A partir de 1926 residí per qüestions laborals a Lió (Arpitània). Durant els anys trenta les autoritats feixistes el mantingueren estretament vigilat i va ser inclòs en els butlletins de recerca policíacs. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Francisco Aguilar Morato

- Francisco Aguilar Morato: El 24 de setembre de 1886 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Francisco Aguilar Morato. Sos pares es deien Manuel Aguilar i Joaquina Morato. L'1 de novembre de 1914 es casà amb Maria Miret a Barcelona. L'abril de 1916 creuà els Pirineus i s'instal·là a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà de peó per a la Companyia de Ferrocarrils del Midi, fent de mercader de carbó i de mecànic, o realitzant tasques agrícoles. El juny de 1917 la policia francesa del departament dels Pirineus Orientals el va inscriure en la llista d'anarquistes a vigilar com a «anarquista militant». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura de Marcel Salaün (1913)

- Marcel Salaün: El 24 de setembre de 1887 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista i sindicalista Marcel Émile Salaün. Era fill natural de Gabrielle Alexia Seité i de François Jules Guillaume Salaün, contramestre veler, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 17 de gener de 1895 a Brest. Es guanyava la vida treballant de torner. El 14 d'abril de 1906 s'allistà voluntari per cinc anys com a obrer mecànic torner a l'exèrcit i va ser destinat als Equipatges de la Flota. El 17 de juliol de 1908 va ser nomenat mariner de segona classe i el 12 d'abril de 1911 va ser llicenciat i passà a la reserva militar de la Marina. El 30 de maig de 1913 es casà a Brest amb Marthe Yvonne Sévin i aleshores treballava de mecànic al port i vivia al número 52 del carrer Château de Brest. El 29 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i destinat al 3 Regiment d'Artilleria a Peu de Brest, però finalment va ser enviat a l'Arsenal. Destinat com a obrer torner als tallers de màquines del port de Brest, a finals de 1915 era secretari general del Sindicat de Treballadors Reunits del Port de Brest, animat especialment per Alain Le Duff i J. Le Lann. El 28 de maig de 1918 va ser expulsat del seu sindicat i del Comitè General de la Borsa del Treball perquè abans d'una vaga havia mantingut sospitoses reunions amb l'administració, el sotsprefecte i l'alcalde. En 1923 residia a Fougères i estava fitxat com a «anarquista, antimilitarista i propagandista». L'agost de 1924 vivia al número 39 del carrer Hoche de Fougères. Marcel Salaün va morir el 30 de gener de 1940 a Fougères (Bro Roazhon, Bretanya).

***

Coberta del llibre Derivaciones y consecuencias del locaut pesquero de Vigo

- Dalmacio Bragado Ruiz: El 24 de setembre de 1892 neix a Villalonso (Zamora, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Dalmacio Bragado Ruiz, que va fer servir diversos pseudònims (Fiat Lux, Gog, etc.). Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Urbano Bragado i Fulgencia Ruiz. Després de fer el servei militar al nord d'Àfrica, on va romandre llarg temps hospitalitzat a causa d'una afecció ocular, moment en el qual va aprendre a llegir i a escriure, retornà a Villalonso, on es va casar. En 1919 emigrà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on visqué com pogué i milità en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local. En 1921 treballava en la companyia elèctrica «La Electra» i col·laborava en el periòdic bilbaí La Tierra. Detingut, va ser portat en una corda de presos anarquistes a peu fins a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya). De bell nou a Bilbao, no troba feina i en 1923 s'instal·là a Vigo (Pontevedra, Galícia), on treballà en diverses feines. El juliol de 1923 es va veure implicat en l'explosió d'una bomba a la Casa del Poble de Vigo; jutjat, el 2 de novembre de 1923 va ser condemnat per l'Audiència Provincial de Pontevedra a quatre anys de presó correccional i purgà sis mesos de presó. Entre 1924 i 1925 intervingué activament, amb Manuel Montes Don i José Villaverde Velo, en la difusió de la CNT local i en 1924 en va ser nomenat secretari. Aconseguí una feina de cambrer marítim, fent la línia amb Amèrica, fet que li va permetre relacionar-se amb anarquistes destacats (Diego Abad de Santillan , Antonio Fournerakis, etc.). En 1930, durant una vaga general, va restà un mes empresonat. Participà en l'organització del Sindicat del Transport Marítim de la CNT i el setembre de 1930, amb Enrique Ramos, reforçà l'Agrupació de Societats i Sindicats de Vigo, de la qual era secretari. Durant els anys republicans impulsà la Secció de Patrons de Bots i Llanxers de la CNT del port, que funcionà de manera autogestionada. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 representà el Sindicat d'Oficis Diversos de Vigo en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat a Madrid (Espanya) i assistí al Ple Regional de Villagarcía de Arousa (Pontevedra, Galícia), alhora que va fer un míting a A Gudiña (Ourense, Galícia). En 1932 participà, com a delegat de Vigo, amb Narciso Blanco Oviedo, en el Comitè Internacional Pro Presos i Perseguits, del qual va ser nomenat en 1933 secretari d'administració. Participà activament en la vaga pesquera d'aleshores. En 1933 formà part dels primers Comitès de Defensa creats per la CNT gallega i va ser un dels que participà en la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a Galícia –algunes fonts citen que volia crear una FAI paral·lela. El 31 d'abril de 1933 va fer un míting, amb Manuel Fandiño i altres, a Moaña (Pontevedra, Galícia) i va representar el Sindicat de Transport Marítim de Vigo en el Ple Regional de la CNT a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia). Durant aquests anys republicans va ser delegat del Sindicat de Transport Marítim de la Zona Nord i s'enfrontà durament al nacionalisme gallec, tot participant en conflictes laborals locals, com ara el locaut de la patronal marítima. En 1933 publicà el fullet Derivaciones y consecuencias del locaut pesquero de Vigo, amb un epíleg de Manuel Montes Don. El febrer de 1935 va ser detingut amb altres companys. En 1936 va ser nomenat delegat de Conflictes dins de l'Aliança Obrera Marítima de Vigo. Quan el cop militar de juliol de 1936 aconseguí fugir i amagar-se, però va ser capturar en 1939 a Castrelos (Vigo, Pontevedra, Galícia) per una delació. Jutjat a Vigo, va ser condemnat a cadena perpètua per «rebel·lió militar». Després d'un temps tancat, la pena va ser commutada i va ser posat en llibertat. En sortir-ne, s'integrà en la CNT clandestina de Vigo i sempre en contacte amb l'exili. En 1942 formà part del Comitè Local de la CNT de Vigo i en 1945 assistí al Ple Regional de Galícia. Durant els anys cinquanta contactà amb altres companys (Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila, etc.) i es dedicà a la reconstrucció de la CNT de Vigo, mantenint contacte epistolar amb altres companys (Diego Abad de Santillán, Campio Carpio, etc.) i el grup editor mexicà de Tierra y Libertad. Per mor d'una ceguesa progressiva, la seva activitat es va veure minvada, encara que va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1960 amb Víctor Francisco Cáceres i Leopoldo García Ortega. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara Claridad, CNT, CNT Marítima, ¡Despertad!, El Libertario, Mar y Tierra, Redención, Solidaridad Obrera, La Tarde, La Tierra, Tierra y Libertad, etc. Malalt de càncer, Dalmacio Bragado Ruiz va morir el 4 d'abril de 1986 a Vigo (Pontevedra, Galícia), població on residia, i sa família li va fer exèquies religioses, essent enterrat al cementiri de Puxeiros de la ciutat.

***

Notícia del processament de Marcel Royer publicada en el diari d'Auch La Voix du Peuple del 8 de juny de 1913

- Marcel Royer: El 24 de setembre de 1893 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Marcel Alphonse Joseph Royer. Era fill de Georges Royer, carnisser, i de Louise Sara Baz. Es guanyava la vida fent maletes. En 1912 vivia al número 104 del carrer Amandiers del XX Districte de París, carrer on havia nascut i que va ser el seu domicili definitiu. Membre actiu del «Foyer Populaire» (Llar Popular) de Belleville, militava en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i en les Joventuts Sindicalistes. L'11 de setembre de 1912 va ser condemnat a Neufchâteau (Lorena, França) a tres mesos i un dia de presó, amb llibertat provisional, per «robatori». El 12 de novembre de 1912 presidí el gran míting «Si la guerre éclate, ce que nous ferons» (Si la guerra esclata, això és el que farem), celebrat a la seu de les Sociétés-Savantes de París, on van prendre la paraula destacats anarquistes (Édouard Boudot, André Mournaud, Pierre Martin, etc.), i al qual assistiren unes mil persones i que implicà una forta repressió vers l'FCA. L'agost de 1913 era tresorer la caixa de solidaritat «L'Entraide», en substitució d'Édouard Lacourte, i en aquesta època sembla que era secretari de la Joventut Anarquista de París. El 5 de juny de 1913 va ser detingut amb Maurice Boyer després d'haver llançat fullets antimilitaristes a la caserna de Les Tourelles de Paris; jutjat per aquest fet, el 13 d'agost de 1913 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a tres mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència». En 1913 va ser cridat a files, però se li va donar una pròrroga per «feblesa». L'1 de setembre de 1914 va ser incorporat en el 91 Regiment d'Infanteria i posteriorment al 147 Regiment d'Infanteria. El 24 d'agost de 1915 es casà al XX Districte de París amb la jornalera Lucienne Clémence Evrard. Marcel Royer va desaparèixer el 19 d'abril de 1916 en acció de guerra al bosc de la Caillette (Douaumont, actualment Douaumont-Vaux, Lorena, França). El 10 de maig de 1918 va ser declarada oficialment la seva defunció i en 1920 va ser condecorat pòstumament amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze.

***

Francisco Berenguer Madrid

- Francisco Berenguer Madrid: El 24 de setembre de 1894 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Berenguer Madrid. Sos pares van ser uns moliners nascuts a Xelva (Serrans, País Valencià). Per evitar el servei militar fugí a França. De bell nou a la Península, treballà de paleta i destacà sindicalment durant la vaga de 1917 que el portà a la garjola per alliberar un pres. Més tard, per desarmar un oficial a la presó, va ser condemnat a mort per rebel·lió. Indultat, decidí militar d'amagat. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, marxà a Aragó enquadrat en la Columna Ortiz i va combatre com a centurió i abanderat a La Puebla d'Híxar i La Zaida. Francisco Berenguer Madrid va morir el 20 de setembre de 1936 durant la batalla d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Sa companya fou Vicenta Laosa Amorós, amb qui tingué cinc infants, entre ells Sara Berenguer Laosa, destacada militant anarcosindicalista.

***

Fitxa policíaca de Fosca Corsinovi

- Fosca Corsinovi: El 24 de setembre de 1897 neix a Casellina e Torri, actual Scandicci (Toscana, Itàlia), l'anarquista Fosca Corsinovi, també coneguda com Marie Thérèse Noblino i Fosca Barbieri. Sos pares es deien Antonio Corsinovi i Emma Salvestrini (o Salvestri). Companya de Dario Castellani, destacat membre de la Unió Anarquista Florentina (UAF), es guanyava la vida com a dependenta. La parella tingué una filla el 26 de setembre de 1920, que anomenaren Luce. A finals de 1923 es reuní amb son company a Marsella (Provença, Occitània), el qual s'havia hagut d'exiliar aquell mateix any. El seu domicili marsellès, al bulevard de la Corderia, esdevingué refugi de nombrosos militants toscans i seu del Comitato Pro Vittime Politiche (Comitè per a les víctimes polítiques) i del Comitato Pro Figli dei Carcerati (Comitè per als infants dels empresonats). Després de l'expulsió del seu company, amb sa filla Luce s'establí a Tolo i a més tard a Grenoble, on treballà a la llibreria d'Ettore Carrozzo. Amb un expedient d'expulsió obert, aquest va ser suspès a començaments de 1932 a resultes de la campanya de suport portada a terme pels llibertaris italians de la zona. A començaments de 1934 marxà amb l'anarquista Francesco Barbieri, amb qui s'havia unit sentimentalment, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) on va treballar pels refugiats italians alhora que es guanyava la vida com a cuinera al menjador de refugiats de la Cambra del Treball. A finals de juliol de 1936 marxà amb Barbieri a Barcelona (Catalunya) per a fer costat la revolució llibertaria que s'havia engegat. S'allistà com a infermera de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la Columna Italiana «Rosselli» i marxà al front d'Aragó. L'octubre de 1936 portà, amb cinc metges suïssos, des de Berna una ambulància quirúrgica, que per iniciativa del professor Oltremare i del doctor Fischer, a instàncies dels sindicats suïssos, es lliurà al Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al Comitè Peninsular de la FAI per socórrer els ferits antifeixistes. Més tard ocupà, amb altres companys (Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Leonida Mastrodicasa, Enzo Fantozzi i Tosca Tantini), un pis al número 2 de la plaça de l'Àngel de Barcelona. El 4 de maig de 1937, amb Tosca Tantini, assistí a la detenció de Barbieri i de Berneri. Dos dies després, el 6 de maig de 1937, formà part del grup (Emilio Canzi, Vincenzo Mazzone i Umberto Marzocchi) que identificaren a l'Hospital Clínic de Barcelona el cadàver de Barbieri, assassinat per la reacció estalinista. Malgrat tot, restà a Barcelona i fins a finals de gener de 1939 fou l'animadora, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Eusebi Carbó Carbó i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. També va fer tasques d'infermera a l'hospital de Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Amb el nom de Marie Thérèse Noblino entrà a França només poques hores abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, però l'octubre de 1941 va ser detinguda, identificada, jutjada i condemnada a tres anys de presó. Sa filla Luce i son company Memo van ser condemnats a un any de presó cadascun. Tots tres van ser traslladats a la presó d'Ais de Provença i internats posteriorment als camps de concentració de Récébédou i de Brens. Sa filla aconseguí restar a França, però ella va ser lliurada pel Govern de Vichy a les autoritats feixistes italianes el 15 d'octubre de 1942 i condemnada a cinc anys de confinament a l'arxipèlag de Tremiti. El setembre de 1943 va ser alliberada i aconseguí arribar a Florència on trobà son company Dario Castellani i on més tard es reuní amb sa filla. Després de l'alliberament de Florència, participà activament en la reorganització del moviment llibertari de la zona. Fosca Corsinovi va morir el 4 de gener de 1972 a Florència (Toscana, Itàlia). En els anys vuitanta i noranta existí una Biblioteca-Arxiu «Fosca Corsinovi» a Florència.

Fosca Corsinovi (1897-1972)

***

Giovanni Mariga (Fossombrone, 30 de juliol de 1966)

- Giovanni Mariga: El 24 de setembre de 1899 neix a Pàdua (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giovanni Mariga, conegut com Il Padovano o Padovan. Sos pares es deien Antonio Mariga i Carolina Bettella. Es guanyava la vida fent de mecànic. Fins el final de la Gran Guerra no s'interessà per la política. Amb la seva quinta lluità en la batalla de Vittorio Veneto i als combats al Trentino, fins acabar a Trieste amb els «alliberadors». Després de la guerra continuà de soldat i va ser destinat a la caserna Villa Rei d'Ancona (Marques, Itàlia). Un dia van enviar les tropes a sufocar una aixecament a Albània, però en arribar al port els soldats es negaren en massa a pujar als vaixells i retornaren als quarters. Dies abans, alguns soldats anarquistes havien portat a les casernes Errico Malatesta qui, vestit de soldat, va fer discursos antimilitaristes i atià els soldats a desertar. Després del servei militar, en 1920 retornà a Pàdua i conegué un cambrer de Trieste que li va parlar d'anarquia i li va passar publicacions llibertàries. Esdevingut anarquista, reaccionà contra la violència feixista. Entre 1922 i 1943 va ser condemnat en diverses ocasions i arreplegà en total 16 anys de presó, en períodes de tres a sis anys. El juny de 1944 va ser alliberat de la presó de Massa (Toscana, Itàlia) i s'uní a la Resistència, combatent en la Brigada «Elio Wockievic», formació depenent de la Brigada «Lunense», on arribà al grau de sots comandant. Per raons de competència territorial, passà a la Brigada «Garibaldi» de Carrara (Toscana, Itàlia), comandada per Alessandro Brucellaria (Memo). En la Brigada «Lunense» també combaté, com a comandant de secció, l'anarquista Sergio Ravenna. Després del 4 de gener de 1945, més enllà de l'anomenada «Línia Gòtica», va ser enquadrat en el grup de sabotejadors «Tullio» de l'aliada «Special Force» de Florència (Toscana, Itàlia), on lluità, participant en accions força perilloses i d'espionatge, fins l'Alliberament d'Itàlia. En acabar la guerra, es va veure involucrat, juntament amb altres quatre persones, en un procés per l'homicidi d'Antibano Ruffini (Rompiteste), exsecretari del Partit Nacional Feixista (PNF) i membre de la «Brigata Nera», i de la seva esposa, fet que es produí el 5 d'agost de 1946 en un local públic de Santo Stefano di Magra (Ligúria, Itàlia). Encara que sempre es va declarar aliè als fets, va ser condemnat en primera instància a 20 anys de presó i en l'apel·lació a cadena perpètua. Mentrestant, per les seves accions partisanes, se li va proposar per a la concessió de dues medalles d'or (Creu de Cavaller de Vittorio Veneto i Medalla d'Or del Valor Militar), que mai no havia sol·licitat en coherència amb les seves idees. Aquestes condecoracions no li van ser concedides per mor de la seva condemna a cadena perpètua. El 20 de setembre de 1968, després de patir 22 anys de reclusió en diverses presons (Fossombrone, Pisa, Gènova, Liorna, Portolongone) i després d'una intensa mobilització dels companys arreu d'Itàlia, gràcies al suport del socialista Sandro Pertini, aleshores president de la Cambra de Diputats, obtingué la gràcia i pogué retornar a Carrara. Reprengué la seva activitat anarquista, entrant a formar part del grup anarquista «Pietro Gori» de Canal del Rio, a Carrara. En 1975, amb Goliardo Fiaschi, Belgrado Pedrini i Sergio Ravenna fundà el «Cercle Cultural Anarquista» del carrer Giuseppe Ulivi de Carrara. Contribuí, en 1978, a la creació, amb Belgrado Pedrini, Giovanni Zava i Sergio Ravenna, entre d'altres, del Cercle Anarquista «Bruno Filippi». Giovanni Mariga va morir el 16 de novembre de 1979 en un accident de trànsit a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Turigliano d'aquesta ciutat.

Giovanni Mariga (1899-1979)

***

Necrològica de Rafael Amela apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de desembre de 1980

- Rafael Amela: El 24 de setembre de 1903 neix a Cinctorres (Ports, País Valencià) l'anarcosindicalista Rafael Amela –el certificat de defunció cita Amelas. Quan el cop militar de juliol de 1936, s'enrolà per lluitar el feixisme i el 2 d'octubre de 1938 va ser ferit al front de l'Ebre. Hospitalitzat a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), el 9 de febrer de 1939, encara convalescent, passà a França davant l'avanç franquista. Internat en un camp de concentració, va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a l'agricultura del País del Loira. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en la Confederació Nacional del Treball i s'instal·là a Miramàs, on fou membre de la seva Federació Local de la CNT des de març de 1948 fins a la seva mort. Malalt, després de nou mesos de patiment i d'haver estat operat en diverses ocasions, Rafael Amela va morir el 10 de novembre de 1980 al seu domicili de Miramàs (Provença, Occitània).

***

Necrològica d'Andrea García Martínez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 31 de maig de 1981

- Andrea García Martínez: El 24 de setembre de 1903 neix a Beniel (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrea García Martínez, també coneguda com Andrea Hernández, pel llinatge del seu company. Sos pares es deien José García i Francisca Martínez. Exiliada després de la guerra civil o emigrant econòmica abans del conflicte bèl·lic, després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser una de les animadores del grup artístic «Superación» de les Joventuts Llibertàries locals que actuaren a nombrosos actes (festes, mítings, gires, conferències, etc.) del moviment llibertari d'aleshores. Tingué com a company l'anarcosindicalista Antonio Hernández, amb qui tingué una filla, Renée, que va morir en 1963 i es va veure obligada a criar sa filla Nadina i son fill Gerard. Operada d'un càncer de pit el setembre de 1975, Andrea García Martínez va morir l'11 de febrer de 1981 al seu domicili de Les Gemeaux, al barri de La Paillade de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada dos dies després.

***

Necrològica de Martial Teillet apareguda en el periòdic de Llemotges La Voix Libertaire del 25 de novembre de 1933

- Martial Teillet: El 24 de setembre de 1903 neix al castell de Masdelage de Cosés (Llemosí, Occitània) l'anarcosindicalista Martial Teillet. Sos pares es deien Pierre Teillet i Marguerite Francher, criats al castell de Masdelage. Obrer sabater a la fàbrica de calçat del patró Bidault de Llemotges, milità en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, i fou un dels animadors a Llemotges del grup «Les Amis du Combat Syndicaliste». Per participar en una vaga del sector, va ser acomiadat per Bidault el 7 de maig de 1932. Malat i sense feina, Martial Teillet va morir el 14 de novembre de 1933 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

---

Continua...

---

[23/09] Creaci� de la CGT - �La Raz�n Obrera� - �Les Feuilles Rouges� - Manifest del PLM - Confer�ncia de Goldman - Rotonda Occhipinti - Bellet - Gallet - Kupka - V�ret - Cout� - Bosch - Segu� - Voisin - Pardo - Carbonari - Padilla - Garc�a Jim�nez - Mac� - Andr�s Crespo - Lozano - Alippi - Navarro Litago - Lafforgue - Carceller - Reznikov - Bigarnet - Nabruzzi - Gallo - Saleta - Puente Mart�n - L�vano - Casinos - Anguera - Faas-Hardegger - Trouille - Bo�r - Ferrer Garc�a - Bossu - Ris - Acosta - Do�tchinov - P�rez Ruano - K�hnis - Fontanillas

Wed, 23 Sep 2026 15:55:16 +0200

[23/09] Creació de la CGT - «La Razón Obrera» - «Les Feuilles Rouges» - Manifest del PLM - Conferència de Goldman - Rotonda Occhipinti - Bellet - Gallet - Kupka - Véret - Couté - Bosch - Seguí - Voisin - Pardo - Carbonari - Padilla - García Jiménez - Macé - Andrés Crespo - Lozano - Alippi - Navarro Litago - Lafforgue - Carceller - Reznikov - Nabruzzi - Gallo - Saleta - Puente Martín - Lévano - Casinos - Anguera - Faas-Hardegger - Trouille - Boër - Ferrer García - Bossu - Ris - Acosta - Doïtchinov - Pérez Ruano - Kühnis - Fontanillas

Anarcoefemèrides del 23 de setembre

Esdeveniments

Anunci del Congrés de Llemotges de 1895

- Creació de la CGT: Entre el 23 i el 28 de setembre de 1895 té lloc a Llemotges (Llemosí, Occitània) el VII Congrés Nacional Corporatiu, organitzat per la Federació Nacional dels Sindicats (FNS) i la Federació de les Borses del Treball de França i de les Colònies. En aquest congrés, després de deu anys intentant unificar el moviment sindicalista, es va decidir la creació de la Confederació General del Treball (CGT), organització sindical la finalitat de la qual era la defensa dels interessos dels assalariats, independentment de la seva ideologia, enfront dels patrons, i tenia representacions professionals i geogràfiques. La CGT naixent aconseguí col·ligar 18 borses de treball, 26 cambres sindicals i 28 federacions sindicals, és a dir, 300.000 afiliats dels 420.000 sindicats a la França de l'època. Un mes després del Congrés de Llemotges, Fernand Pelloutier publicà un manifest on defensà el desenvolupament de les idees anarquistes en els sindicats. Aquesta influència llibertaria ajudarà la jove CGT a mantenir la seva independència, d'antuvi de l'Estat i després dels partits polítics. Aquesta independència es reafirmarà l'octubre de 1906 en el Congrés d'Amiens, on predominaren les tesis revolucionàries i anarcosindicalistes de lluita contra l'Estat burgès, especialment a través de la vaga. A partir de 1914, però, a causa de la Gran Guerra, la CGT acceptà de cooperar amb l'administració i cercà la participació obrera en les decisions empresarials, sense renunciar a la lluita. En 1921, després de l'exemple de la Revolució Russa i les vagues de 1919 i 1920, els anarcosindicalistes i els comunistes abandonaren la CGT i crearen la Confederació General del Treball Unitària (CGTU).

***

Capçalera de La Razón Obrera

- Surt La Razón Obrera: El 23 de setembre de 1901 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Razón Obrera, òrgan oficiós de la poderosa Societat de Fogoners i de Mariners gaditana. L'administrador fou José Ginesta Parra. En el número 7, del 8 de novembre de 1901, publicà un manifest de la Societat de Fogoners Marítims i Terrestres al poble de Cadis sobre la vaga que estava portant a terme. Promogué l'Escola de la Societat Femenina «La Igualdad», presidida per Francisca García i que arribà a tenir 55 matriculades en les seves classes nocturnes. En sortiren 21 números, l'últim el 8 de febrer de 1902. Fou continuat per La Voz del Obrero del Mar (1904-1906).

***

Premsa llibertària internacional

- Surt Les Feuilles Rouges: El 23 de setembre de 1904 (1 de veramari de CXIII) surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic anarquista Les Feuilles Rouges. Tablettes libres. Imprès en paper de color roig, aquesta publicació fou editada per Charles Dhooghe, també conegut sota els pseudònims de Léon Wolbre i Léon Wolck. Portava l'epígraf «No netegem les quadres d'Augias amb un plomall», màxima de Chamfort. Tirà uns 400 exemplars i tingué uns 90 subscriptors. En sortiren 13 números, l'últim el 18 de desembre de 1904.

***

El Manifest publicat en Regeneración el 20 de gener de 1912

- Manifest del PLM: El 23 de setembre de 1911 es distribueix a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el Manifest. La Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà al poble de Mèxic, nou programa pel qual el Partit Liberal Mexicà (PLM) es declara anarquista. El document fou signat per Ricardo Flores Magón, Anselmo L. Figueroa, Librado Rivera, Enrique Flores Magón i Antonio de P. Araujo. Aquest manifest anarcocomunista fa una crida a l'emancipació política, econòmica i social, alhora que insta a l'aniquilació de totes les institucions polítiques, econòmiques, socials, religioses i morals que ofeguin la lliure associació dels éssers humans; el text és una declaració de guerra contra el Capital, l'Autoritat i el Clergat, sota el lema «Terra i Llibertat». Totes aquestes idees es plasmarien dos mesos més tard, el 25 de novembre de 1911, en la proclamació del Pla d'Ayala, promulgat per Emiliano Zapata. Aquest manifest fou publicat en el número 73, del 20 de gener de 1912, de la quarta època del periòdic magonista Regeneración.

Manifest del PLM (23 de setembre de 1911)

***

Notícia de la conferència d'Emma Goldman apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera del 23 de setembre de 1936

- Conferència d'Emma Goldman: El 23 de setembre de 1936 la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman dóna una conferència radiofònica en anglès per l'emissora ECN 1, 42 m. de Barcelona (Catalunya), la ràdio de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El títol de la conferència d'Emma Goldman, aleshores de visita a Catalunya, va ser: «Les meves primeres impressions sobre la Revolució espanyola.».

***

Inauguració de la Rotonda Maria Occhipinti

- Rotonda Maria Occhipinti: El 23 de setembre de 2006, al començament de la via Roma de Ragusa (Sicília), s'inaugura una rotonda, a iniciativa de la revista Sicilia Libertaria i de l'Arxiu Històric dels Anarquistes Sicilians, en homenatge de la militant anarquista Maria Occhipinti.

Naixements

Foto policíaca d'Eléonor Bellet (3 de juliol de 1894)

- Eléonor Bellet: El 23 de setembre de 1865 neix a Saleux (Picardia, França) –algunes fonts citen erròniament el 23 de novembre de 1865 a Salouël (Picardia, França)– l'anarquista Eléonor Bellet, també citat erròniament en registres policíacs com Eléonor Alexandre Bellet. Era fill d'Eléonor Bellet, sabater, i d'Émélie Legnier, obrera fabril. En 1885 vivia amb sos pares a Salouël (Picardia, França) i treballava d'obrer teixidor. En 1885 va ser cridat a files però, per la seva feblesa física, va ser ajornada la seva incorporació; en 1888, no obstant, va ser integrat en el Serveis Auxiliars de l'Exèrcit i en 1889 passà a la reserva. En 1890 vivia al número 94 del carrer de Paris de Saint-Denis (Illa de França, França). En 1894 treballava de tintorer. L'1 de juliol de 1894, a resultes de l'assassinat de Sadi Carnot, president de la III República francesa, a mans de l'anarquista Sante Geronimo Caserio, les brigades d'investigació de la Prefectura de Policia de París (França), sota la direcció de Fédée, procediren a la detenció de 228 anarquistes de París i de la regió parisenca. Ell va ser detingut i el seu domicili, del número 94 del carrer de Paris de Saint-Denis, va ser escorcollat sense cap resultat. El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'octubre de 1894 vivia a Salouël i el maig de 1899 al número 17 bis del carrer de l'Aude de París. L'1 d'octubre de 1911 va ser alliberat de les seves obligacions militars. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Johannès Gallet

- Johannès Gallet: El 23 de setembre de 1868 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Johannès Gallet. Era fill d'Antoine Gallet, serraller, i de Marguerite Berger, domèstica. Es guanya la vida de llibreter, regentant la «Librairie Sociologuique J. Gallet», al número 49 del carrer Préfecture, des d'on difonia literatura anarquista i socialista. El 12 de febrer de 1898 es casà a Saint-Étienne amb la domèstica Antoinette Claudine Roche. Va ser un dels organitzadors d'un congrés regional anarquista sota el lema «L'action syndicale, le mouvement ouvrier et les anarchistes», que se celebrà el 10 de febrer de 1901 al cafè Argand. També formà part del grup organitzador del congrés regional «L'action syndicale et les anarchistes. Entente nationale et internationale entre les groupes révolutionnaires et anarchistes. La grève Générale et le communisme» celebrat el 26 de maig de 1901 a Saint-Étienne. En 1902 era membre del grup anarquista de Saint-Étienne (Argaud, Bastet, Ledin, etc.) i l'agost d'aquest any va fer una col·lecta a Saint-Étienne per la vaga general organitzada per Le Libertaire en ocasió d'un cicle de conferències de Ernest Girault i Louis Grandidier sobre el tema. El 19 d'octubre de 1902 parlà en un acte de suport, celebrat a la Borsa del Treball de Saint-Étienne, a la vaga general dels miners. En aquesta època va ser candidat abstencionista enfront del líder socialista Aristide Briand. Mantingué la corresponsalia local en la nova sèrie del periòdic parisenc L'Homme Libre (1903-1904), publicat per Ernest Girault. En aquests anys, sa companya, Antoinette Roche (Antonia Gallet), era membre de la comissió executiva del Grup Feminista Revolucionari de Saint-Étienne (Marie Basson, Mathilde Bourdonnet, Maria Chessat, Eugénie Fayard, Marie Gras, Louise Jacoud, Maria Lachand, Félicie Ledin, Anna Lescure, Victorine Livet i Catherine Richard). Cap el 1932 va ser un dels fundadors de la l'«Association Nationale des Vieux Travailleurs Exclus des Assurances Sociales» (Associació Nacional de Vells Treballadors Exclosos de les Assegurances Socials) i en 1937 Pétrus Faure presentà a la Cambra de Diputats francesa un projecte de llei sobre la jubilació que va ser adoptat en 1938. Al final de sa vida treballà d'armer i el seu últim domicili va ser al número 15 del carrer René Globet de Saint-Étienne. Johannès Gallet va morir l'11 d'abril de 1942 al Centre Hospitalari Universitari de Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

Johannès Gallet (1868-1942)

***

Frantisek Kupka

- Frantisek Kupka: El 23 de setembre de 1871 neix a Opocno (Bohèmia Oriental) el pintor abstracte, il·lustrador, dibuixant satíric i anarquista Frantisek Kupka. Sos pares es deien Venceslas Kupka, modest passant de notari, i Joséphine Spacer, i era el major de cinc germans. Estudiant mediocre, va entrar començar a fer feina amb 13 anys al taller un guarnicioner aficionat a l'ocultisme que, a més d'introduir-lo en aquest món, el va atiar, davant les evident dots artístiques del jove, a l'ingrés a l'Escola d'Arts Aplicades de Jaromer. En aquesta ciutat, Alois Studnicka, un pintor interessat en el dibuix ornamental, el va preparar per a l'ingrés a l'Acadèmia de Belles Arts de Praga. En aquesta etapa de formació, Kupka es mantindrà dins dels marges del més estricte academicisme i pintarà sobretot quadres de tema històric. Després de llicenciar-se a Praga, en 1892 va viatjar a Viena per prosseguir els estudis, submergint-se en la creixent vida cultural de la ciutat austríaca, mentre aprofundeix en el pensament ocultista, ingressa en una confraria teosòfica i es guanya uns diners fent de medium en sessions espiritistes. La seva activitat pictòrica s'ajusta als temes al·legòrics i la seva obra L'últim somni de Heine moribund, guanya certa notorietat. En 1894 s'uneix a Maria Bruhn, una dissenyadora de moda acabalada que li ajudarà en tots els sentits. En 1896 es va instal·lar definitivament a París, alliberant-se de l'esperit decadent de Viena, i poden viure gràcies al suport econòmic de Maria Bruhn i, després de la seva mort, per la petita herència que aquesta li llega. Serà en la capital francesa on col·laborarà amb grups anarquistes i farà amistat amb destacats militants llibertaris, especialment entre els anys 1900 i 1912. Més tard començarà a realitzar cartells per a cabarets i s'iniciarà en la il·lustració per a publicacions satíriques i anarquistes, com Cocorico, Le Coin des enfants, Les Temps Nouveaux o L'Assiette au Beurre, on criticarà els diners, el militarisme i les religions. També realitzarà la portada per al fulletó Le salariat, de Kropotkin (1909); les il·lustracions de l'últim tom de L'Homme et la Terre, d'Élisée Reclus; i en 1909 va preparar les il·lustracions per a una nova edició de La grande révolution, de Kropotkin, que es van perdre. A més de la seva tasca com a il·lustrador, en aquests anys l'obra de Kupka es mantindrà dins l'àmbit simbolista. A partir de 1906 va començar a aprofundir en l'estudi del color basat en les teories de Newton i de Goethe, que generaran obres de colors intensos aplicats de manera arbitrària i que seran el primer pas del seu abandó definitiu de la figuració. A finals de la primera dècada del segle XX es produeix un gir important quan comença a escriure textos d'estètica, com ara La création dans les arts plastiques, i assisteix a les reunions dels germans Duchamp Villon, veïnats seus del barri parisenc de Puteaux, la principal preocupació dels quals era conferir una base matemàtica al cubisme. En aquesta època Kupka reprèn les seves investigacions sobre el moviment –semblant a les realitzades pels futuristes– i fa les primeres passes cap a l'abstracció (Discos de Newton, Amorfa, Fuga de dos colors). A partir de 1910 participarà en el Saló de Tardor i en les exposicions dels Independents. Malgrat la seva reiterada negativa a ser assimilat amb els cubistes, comença a figurar al costat de Delaunay, Léger i Picabia dins de l'àmbit del que Apollinaire defineix com a «cubisme òrfic». Com la majoria dels artistes de la seva generació, Kupka veu la seva carrera interrompuda en 1914 per la Gran Guerra i a diferència d'altres estrangers residents a França decideix implicar-se en la contesa allistant-se en l'exèrcit francès, on organitzarà el Cos d'Infanteria Txec, assolint el grau de capità, i sota el pseudònim de Dalny va dibuixar cartells, postals i caricatures de propaganda antiaustríaca. Després del conflicte, reprèn la seva activitat artística i combina els elements de la seva etapa anterior amb una nova orientació anomenada «cicle orgànic». En aquests anys coneix l'industrial txec Jindrich Waldes, que li farà de mecenes durant anys. En 1921 va realitzar la seva primera exposició individual a París amb gran èxit de crítiques, però no de vendes. Les dificultats econòmiques, l'escàs reconeixement i problemes de salut que comença a patir fan que poc a poc es vagi retirant de la vida pública, adquireixi fama d'esquiu i que, en crisis nervioses, destrueixi moltes de les seves obres. A partir de la segona meitat de la dècada dels anys vint, influït pel jazz i per l'estètica de la màquina, recupera vells estudis sobre el dinamisme i de les formes circulars. En 1931 l'associació Abstration-Création, acabada de crear, el convida a integrar-se en el comitè directiu i Kupka, sempre poc inclinat a participar en organitzacions, hi participarà exposant amb el grup i col·laborant en la seva revista durant tres anys. En 1940, en mig de la II Guerra Mundial, a causa de la seva condició de txec exiliat, es veu forçat a abandonar París, refugiant-se a Beaugency. Quan va acabar la guerra retornà a Puteaux. Frantisek Kupka va morir el 24 de juny –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1957 mor a la seva casa de Puteaux (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Octave Véret (2 de març de 1894)

- Octave Véret: El 23 de setembre de 1874 neix al XX Districte de París (França) el fotògraf, artista pintor i anarquista Jean Octave Véret –a vegades citat erròniament Verret. Sos pares es deien Pierre Octave Véret, botoner, i Théodorine Louis Baumestre, obrera en una fàbrica de raspalls. Obrer fotògraf, treballava a l'establiment fotogràfic de Sylvestre Eliacin, al número 97 del carrer Oberkampf de París. El 9 de març de 1893 participà, juntament amb una cinquantena de companys i companyes, organitzada per Eugénie Collot i Constant Marie (Le Père Lapurge), en l'anomenada «Cavalcada Anarquista», celebrada a la plaça de la République de París, a favor de l'abstenció. El 2 de març de 1894 el seu domicili, al número 8 del carrer Champlain de París, va ser escorcollat per la policia, ben igual que el d'altres 21 companys; detingut, va ser fitxat com a anarquista. Entre 1895 i 1898 fou un dels redactors i el secretari gerent del periòdic Sur le trimard. Organe de revedication des sans travail, publicació fundada per Mecislas Goldbertg, la seu social del qual estava instal·lada al seu domicili, al número 7 del carrer Plâtrières. Entre 1895 i 1896 participà en les reunions del grup anarquista «Les Négateurs», fundat per Mecislas Goldberg, que celebrava les seves reunions cada dimarts al carrer Ménilmontant, cantonada amb el de Sorbier. En aquestes reunions participaren, a més dels citats, Maurice, Wagner i estudiants russos, entre d'altres. En 1896 també assistí, segons els informes policíacs, a les reunions del grup anarcoindividualista «La Verité», animat per Babet, Carteron, Fallières, Langlois i Eugène Renard (Georges), entre d'altres, que es reunia a la Sala du Trésor, al carrer Vieuille-du-Temple de París. Esdevingué artista pintor i en 1899 assistí a xerrades i reunions d'artistes (pintors, escultors músics, etc.) per a debatre sobre art. A partir d'aquí fundà el grup «Les Artistes au Peuple», format per una cinquantena d'artistes (Cariot, E. Di Mazzo, Perroudon, etc.), que pretenia la «descentralització de l'art». Aquest grup, del qual va ser l'ànima, realitzà a començament de segle diverses exposicions col·lectives a cafès, universitats populars i sales parisenques, però sempre fora dels circuits de l'art comercial. Entre 1912 i 1914 col·labora en la revista parisenca La Flora. Revue des lettres et de l'art précieux. En 1914 il·lustrà amb una retrat de Joris-Karl Huysmans l'assaig crític J.-K. Huysmans, converti littéraire, de Léon Deffoux i Émile Zavie. El 23 de març de 1918 es casà al XX Districte de París amb la costurera Hortense Chapiseau. En aquesta època vivia amb sa companya i sa mare, ja vídua, al número 13 del carrer Retrait. Entre el 9 i el 25 de maig de 1927 va exposar una cinquantena de pintures i pastels (flors, paisatges, natures mortes, retrats) a la galeria Lucien-André, al número 37 del carrer Taitbout de París, que va ser molt ben acollida per la crítica. Octave Véret va morir el 5 de juny de 1946 al XX Districte de París (França).

Octave Véret (1874-1946)

***

Gaston Couté (juny de 1910)

- Gaston Couté: El 23 de setembre de 1880 neix a Beaugency (Centre, França) el poeta i cantautor llibertari bohemi Gaston Eugène Couté. Sos pares (Eugène Désiré Couté i Estelle Joséphine Palmyre Alleaume) eren moliners al vell Moulin des Murs de Beaugency i son pare era nomenat «Couté des Murs», per no confondre'l amb un altre Couté de la regió. Gaston passà sa infància i sa adolescència a Meung-sur-Loire. En 1891 va rebre el certificat d'estudis primaris, però va abandonar l'institut, que detestava, el desembre de 1897 abans d'acabar el batxillerat. Alhora que treballava com a empleat auxiliar a la Recaptació General dels Imposts d'Orleans, també feia feina de reporter en un periòdic local, Le Progrès du Loiret. Va començar a publicar els seus poemes, que componia en patuès, en publicacions locals (La Meunerie Française, La Revue Littéraire et Sténographique du Centre, etc.), sovint fent servir els pseudònims Gaston Koutay i Pierre Printemps. Un grup d'artistes parisencs que estaven de gira i que actuaren al Café Gillet van sentir les seves poesies i l'encoratjà. L'octubre 1898 va decidir marxar a París per desenvolupar la seva carrera artística. En 1900, el ja autor de cançons antimilitaristes, va aconseguir que el servei militar fos ajornat gràcies al seu lamentable estat durant la revisió mèdica, i més tard serà llicenciat definitivament. Després d'alguns anys de vaques magres, obtingué un cert èxit a partir de 1902 recitant els seus poemes als cabarets de Montmartre (Al Tartaine, L'Ane Rouge, Funambules, Noctambules, Pacha-noir, Carillon, La boîte à Gabel, Le Cabaret d'Alexandrette, etc.). En aquesta època va col·laborar en la revista La Bonne Chanson, de Théodore Botrel, i escrigué cançons d'actualitat per als periòdics anarquistes (La Barricade, La Guerre Sociale, Le Libertaire). Fou una mena de representant de la versió rural del cèlebre poeta llibertari en llenguatge popular Jehan-Rictus, el qual li ajudà en els seus començaments. En 1906 ja era un reputat artista d'èxit. En 1907 fundà, amb els cantautors Dumestre i Dominos, un petit cabaret al Barri Llatí anomenat Truie qui file, que fracassà pocs mesos després. Fou íntim de nombrosos artistes i bohemis, com ara Pierre Mac Orlan, Roland Dorgelés, Max Jacob, Francis Carco, Steinlen, Poulbot, Picasso, Utrillo, Depaquit, Dubray, etc. Els últims anys de sa vida foren força difícils: tuberculosi, tabaquisme, alcoholisme per absenta, mancança de diners, marginació dels escenaris –l'apropament de la guerra afavorí els cantautors patrioters en detriment dels anarquistes i antimilitaristes. El juny de 1911 fou denunciat per «ultratges a la Magistratura». Gaston Couté va morir el 28 de juny de 1911 a l'hospital Lariboisière de París (França), al qual havia estat portat el dia abans, i fou inhumat l'1 de juliol al cementiri municipal de Meung-sur-Loire, acompanyat per més de 600 persones, moltes del món artístic (cantautors, músics, escriptors, pintors, etc.), però sobretot militants anarquistes i sindicalistes. Els poemes de Gaston Couté (anarquistes, antimilitaristes, anticlericals, contra la burgesia, etc.) han estat cantats per infinitat d'intèrprets (Édith Piaf, Marc Ogeret, Bernard Lavilliers, La Tordee, Gérard Pierron et Marc Robine, Bernard Meulien, Claude Antonini, Compagnie Grizzli, Compagnie Philibert Tambour, Le P'tit Crème, Hélène Maurice, Imbu, etc.) i el seu repertori ha estat actualitzat per la música contemporània (rock, rap, tecno, etc.). Entre 1976 i 1977 es van publicar les seves obres completes (La chanson d'un gâs qu'a mal tourné) en cinc volums i han estat reeditades en diverses ocasions, venent-se més de 40.000 exemplars.

***

Foto policíaca de Pere Bosch Masachs (febrer de 1919)

- Pere Bosch Masachs: El 23 de setembre de 1883 neix a Les Serres (Sant Martí de Llémena, Gironès, Catalunya) l'anarquista Pere Joan Josep Bosch Masachs. Sos pares es deien Pere Bosch Casals i Rosa Masachs Casals. Carreter de professió, a finals de desembre de 1905 emigrà a França. En 1909 es casà a Rià i Cirac (Conflent, Catalunya Nord) amb Rosa Roig, amb qui tingué tres infants. Posteriorment visqué a les poblacions conflentines de Prada, Rià i Cirac i Vilafranca de Conflent. El 21 de febrer de 1919, quan treballava de carreter a Estagell (Rosselló, Catalunya Nord), va ser fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a militant i propagandista anarquista, intel·ligent, encara que «mal considerat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Salvador Seguí i Rubinat

- Salvador Seguí Rubinat: El 23 de setembre de 1887 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) Salvador Mateu Seguí i Rubinat, conegut com El Noi del Sucre, un dels militants més destacats del moviment anarcosindicalista català de principis del segle XX. Sos pares es deien Salvador Seguí Barenys, forner, i Dolors Rubinat Valls. Quan té un any sa família es trasllada a Barcelona i va assistir a escola fins als 12 anys, que entra a fer feina d'aprenent de pintor. A causa del seu tarannà intranquil canvia sovint de taller i comença a militar en el moviment anarquista. En 1902 es detingut per la seva participació en una vaga del metall i ben aviat actuarà amb els grups anarquismes més durs (com ara el grup «Els Fills de Puta»). En 1904 va fer servir per primer cop el pseudònim que el farà famós (El Noi del Sucre) en discursos i en articles, que publicarà en el periòdic El Pintor. En 1907, en el marc de les lluites contra el lerrouxisme, es veu involucrat en els fets del Teatre Comtal, on va resultar mort el lerrouxista Soteres, i passa nou mesos empresonat. No sabem molt de la seva participació en la Setmana Tràgica, però va haver de refugiar-se a Gualba (Vallès Oriental). Va intervenir en la fundació de Solidaritat Obrera i va ser delegat en el Congrés de 1908 en representació dels pintors de Barcelona. En abril de 1909 va ser membre de la Junta de Solidaritat Obrera i en la de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no va assistir al Congrés de 1910. Va participar en les campanyes contra l'expulsió d'anarquistes americans en 1910 i en la vaga de l'any següent. En 1911 va representar la CNT en una reunió internacional obrera a Marsella i va representar els pintors barcelonins en el congrés d'aquell any. Convertit en una gran figura de l'anarcosindicalisme, va participar en la campanya de Queraltó de 1913 i en el «Motí de la Fam» de 1914. En 1915 va ser president del Sindicat de la Construcció de Barcelona i va participar en el Pacte de Saragossa de 1916. Com a gran orador que era, va participar en mítings i conferències arreu de Catalunya. En 1916 va ser elegit secretari de la CNT de Catalunya i membre del comitè de la vaga de 1917. En 1918 va participar activament en el Congrés de Sants, advocant pel Sindicat Únic (Ram o Indústria). Durant la Vaga de la Canadenca va tenir un paper predominant i va ser un dels que va defensar la tornada a la feina des de la Comissió Mixta de Treball, fet que el va portar les crítiques dels puristes que l'acusaven d'apetències polítiques. Durant el Congrés de 1919 es va mostrar contrari a adherir-se sense matisos a la Internacional russa. En 1920 es va retirar a Tarragona, desgastat per la seva defensa de les comissions mixtes de treball, que li van portar nombroses crítiques. Va formar part del Comitè Regional de Catalunya clandestí i va assistir al Ple Regional de Tarragona d'octubre de 1920 que el va comissionar per assistir a la llarga vaga de Riotinto, viatge que va aprofitar per fer una intensa i dilatada gira de propaganda per Andalusia, País Basc i Llevant. El 22 de novembre de 1920 va ser detingut a Barcelona i deportat a la fortalesa de La Mola (Maó). L'abril de 1922 serà alliberat i desenvoluparà una extensa tasca de propaganda –les seves intervencions a les Illes Balears durant el setembre van aixecar polèmica pel seu tractament de l'apoliticisme. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, subscrivint el famós document que diferenciava entre apoliticisme i antipoliticisme, i fa una gira per Andalusia amb Paulino Díez. El 10 de març –el certificat de defunció cita erròniament el 12 de març– de 1923 va ser assassinat a Barcelona (Catalunya) per una conjura policiacopatronal. Home bohemi, força perseguit –empresonat en 1907, 1916, 1917, 1919 i 1920; va patir altres dos atemptats en 1919 i 1920–, va ser un dels personatges més importants de la primera CNT. Gran organitzador, orador mític, col·laborador de la premsa llibertària (Cultura y Acción, Los Nuevos, L'Opinió, Páginas Libres, Solidaridad Obrera, La Tierra, Vida Nueva, etc.), es va sentir atret pel periodisme i va voler rellançar el periòdic en català La Tramuntana en 1913. La seva trajectòria va ser molt discutida per certs sectors (Urales, Maqueda, García Oliver) que li van atribuir vel·leïtats politicistes i possibilistes, però que no eren justes, ja que l'únic que va fer va ser seguir una estratègia d'acostament als altres sectors obrers socialistes i republicans (Macià, Casanova, Soriano, Layret, Companys) en uns anys molt durs per al sindicalisme atacat pel pistolerisme de la patronal. És autor d'Episodios de la lucha (1922), Los mártires del sindicalismo (1922), Escuela de rebeldes (1923), Sindicalismo y anarquismo (1923), entre altres. En 1986 es va crear a Barcelona la Fundació Salvador Seguí, lligada a la Confederació General del Treball (CGT), en la seva memòria.

***

Marcel Voisin (1978)

- Marcel Voisin: El 23 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 26 de setembre– de 1892 neix a Tours (Centre, França) el pacifista i anarquista Marcel Lidoire Voisin, citat també erròniament com André Voisin, i conegut sota els pseudònims de Mazurka i Bardet. Sos pares es deien Albert Paul Maxixe Voisin, sabater, i Berthe Joséphine Aubry, costurera, Abandonà l'escola amb 12 anys i realitzà diverses feines (aprenent de carnisser, noi dels encàrrecs d'un secretari de jutjats, etc.) i a partir de 1906 treballà com a pintor de carruatges i de cotxes. En 1909, sota els auspicis de la «Société de l'Union des Travailleurs du Tour-de-France», de tendència llibertària, esdevingué un obrer vagabund que recorregué diverses poblacions (Nantes, Bordeus, Biarritz, Baiona, etc.) per a formar-se professionalment, oferint-se per a realitzar diverses tasques, alhora que feia propaganda. A Baiona (Lapurdi, País Basc) escoltà una conferència del propagandista anarquista Sébastien Faure que el marcà profundament. En 1911 s'instal·là a París, on entrà en contacte amb els cercles anarquistes i sindicalistes. En aquesta època freqüentà la Universitat Popular del barri parisenc de Saint-Antoine i esdevingué secretari del grup neomaltusià del XVI Districte de París, alhora que es relacionà amb destacades figures del moviment llibertari, com ara Sébastien Faure, Louis Lecoin, May Picqueray, Gaston Couté, etc. El març de 1912 s'instal·là a «La Ruche», escola llibertària fundada per Faure a Rambouillet (Illa de França, França), on restà fins a finals de 1915 realitzant tasques de manteniment. A l'escola col·laborà en el Bulletin de «La Ruche» (1914) i, anomenat pels infants Mazurka, pels seus talents com a ballarí, va fer classes de dibuix i d'escriptura i s'ocupà dels assaigs de la coral en absència de Faure. A partir de 1916 col·laborà, sota el pseudònim de Bardet, en el periòdic Ce qu'il faut dire, on afirmà les seves posicions anarcopacifistes i on va fer costat l'acció antimilitarista del pensador llibertari Louis Lecoin; també col·laborà en la llibreria de la publicació. Quan Ce qu'il faut dire va ser prohibit, participà en la creació de La Plèbe. El 31 d'agost de 1919 organitzà un trobada d'antics membres de «La Ruche» en un petit restaurant portat per Jean Marquet, tipògraf i enquadernador de l'escola, i al qual assistiren una vintena de persones. En aquests anys, després de realitzar diverses feines a París, s'instal·là pel seu compte com a pintor decorador. El 23 de desembre de 1922 es casà a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) amb Léa Hounoux. Després de la II Guerra Mundial, i fins al 1971, fou gerent d'un magatzem d'alimentació naturista. Entre 1958 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista Liberté. El 31 de març de 1962 es casà a Clarenton-le-Pont (Illa de França, França) amb Leontine Morizot. Quan els fets de «Maig del 1968», publicà en multicopista un pamflet de suport a la revolta estudiantil i dialogà amb els avalotats a la Sorbona. Durant els últims anys de sa vida es dedicà a escriure poemes i a viatjar. Encara que gairebé completament cec, va escriure les seves memòries, que publicà en 1978 sota el títol de C'était le temps de la «Belle Époque». Une enfance pénible; une vie de lutte, i mantingué correspondència regular amb els últims supervivents de «La Ruche». En l'última etapa de sa vida visqué al número 201 del carrer Lafayette del X Districte de París. Marcel Voisin va morir el 31 de gener de 1981 a Vincennes (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament París– i aquest mateix any, en homenatge seu, l'editorial de la Universitat de Brussel·les (Bèlgica) publicà el seu llibre Vivre la laïcité.

***

Xilografia de Juan Pardo Ferrús publicada en el periòdic de Montevideo Inquietud d'abril de 1946

- Juan Pardo Ferrús: El 23 de setembre de 1893 neix a Gavarda (Ribera Alta, País Valencià) l'artista anarquista Juan Pardo Ferrús, conegut sota el pseudònim El Jinete l'Azulejo. Sos pares es deien Juan Pardo Ballester, llaurador, i Ludgarda Ferrús Martínez, i tingué una germana, Consuelo, i un germà, Ismael. Estudià dibuix artístic a l'Escola Superior d'Arts Industrials i Belles Arts de Barcelona (Catalunya). Emigrat o exiliat a l'Uruguai, il·lustrà amb xilografies nombroses publicacions anarquistes de Montevideo (Solidaridad, Voluntad, etc.) i culturals (Resalto, etc.). Realitzà centenars de xilografies per a la revista anarquista de Montevideo Inquietud. Periódico de Ideas (agost de 1944 - setembre de 1950), fundada por José Tato Lorenzo, administrada per Antonio Conde i redactada principalment per Miguel Silvetti, on també col·laborà amb articles d'opinió sota el pseudònim El Jinete l'Azulejo. Juan Pardo Ferrús va morir el 6 de febrer de 1969 a Montevideo (Uruguai).

***

Necrològica d'Angelo Carbonari apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 4 d'abril de 1974

- Angelo Carbonari: El 23 de setembre de 1898 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista O Gianobi Angelo Carbonari. Sos pares es deien Nicola Carbonari i Brigida Marsili. Des dels 15 anys formà part del moviment llibertari. Després de participar en les lluites antifeixistes a Carrara (Toscana, Itàlia) s'hagué d'exiliar a França. Visqué a Lió (Arpitània) i després a Alençon. Jutjat en absència per les autoritats feixistes italianes, va ser condemnat a mort. En 1938 se li va decretar l'expulsió de l'Estat francès, però la mesura no prosperà gràcies a la intervenció de diverses personalitats antifeixistes. Durant l'ocupació nazi s'hagué d'amagar de nombroses agafades per evitar ser detingut. Després de la II Guerra Mundial fou membre del grup d'Alençon (VI Regió) de la Federació Anarquista (FA). Posteriorment, amb sa companya Giuseppa Tirito (Giuseppina), milità en l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la Unió d'Ateus (UA). Va estar subscrit als Cahiers de l'Humanisme Libertari, editats per Gaston Leval. Angelo Carbonari va morir a conseqüència d'un infart, cridant «Visca l'Anarquia!», el 18 de març de 1974 al seu domicili d'Alençon (Baixa Normandia, França) i fou inhumat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat amb una al·locució d'homenatge de Kléber Duval. Son fill Bruno Carbonari, mort tres anys abans que ell, també fou militant anarquista.

***

Notícia de la detenció de Manuel Padilla Marín apareguda en el periòdic España Libre del 21 de setembre de 1952

- Manuel Padilla Marín: El 23 de setembre de 1901 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Manuel Padilla Marín. Sos pares es deien Diego Padilla i Isabel Marín. Abans de la Guerra Civil estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Arcos de la Frontera. Durant els anys quaranta participà en la reorganització de la CNT i en la guerrilla llibertària que operava a la Serra de Ronda i a la zona de Gibraltar. Participà en l'organització del segrest el 17 de desembre de 1949 de l'industrial d'Arcos de la Frontera Juan de Dios Bachiller Armario, que fou alliberat després de pagar 700.000 pessetes de rescat. Durant la matinada del 29 de maig de 1950, Antonio González Tagua, aleshores secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, dos guerrillers de l'«Agrupació Fermín Galán», Cristóbal Ordóñez (Aniceto o Libertario) i José Barea Reguera (Bienvenido o Curicán), i l'enllaç i guia Francisco Ruiz Borrego, que havien projectat evadir-se a Tànger amb una llança pesquera comprada per a l'ocasió, van patir una emboscada de la Guàrdia Civil i la Policia Armada, mentre esperaven l'embarcament en un jardí de l'Hotel Cristina de la platja d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya), i moriren tots quatre. Arran d'aquests fets, Manuel Padilla Marín va ser detingut a Algeciras, juntament amb altres companys, per haver participat en l'organització d'aquest intent de fugida. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de reclusió major per «ajuda a malfactors» que purgà al penal del Puerto de Santa María. Quan aconseguí la llibertat condicional, però va ser estretament vigilat per la policia franquista. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT a Arcos de la Frontera. Manuel Padilla Marín va morir el 21 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 22 de desembre– de 1984 a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya).

***

Necrològica d'Antonio García Jiménez apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 de novembre de 1973

- Antonio García Jiménez: El 23 de setembre de 1902 neix a Còrdova (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio García Jiménez. Sos pares es deien Bartolomé García i Luisa Jiménez. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Còrdova. En 1936, quan el cop militar feixista, pogué fugir de les tropes franquistes i va fer la guerra en unitats confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Treballà de paleta i milità en la CNT d'Alèst. Sa companya fou María Jesús Luque. Antonio García Jiménez va morir el 5 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 7 de juliol– de 1973 al seu domicili d'Alèst (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

[22/09] Gran M�ting de la Monumental - Assemblea FAEM - Homenatge Bakunin - Jamard - Pierre - Cabot - Kotoku - Bartling - Barday - B�nard - Gregoretti - Respaut - Pla - Damiano - Jim�nez Rodr�guez - G�mez P�rez - Viola - Pr�v�tel - Rigo - G�rski - V�zquez G�mez - Quintana - Torres Trib� - Mart�nez Caracoche - Flor - Chapey - Najas - Tortosa - Pey - Milla - Riera - �lvarez Ferreras - Durou - Navarro

Tue, 22 Sep 2026 15:54:27 +0200

[22/09] Gran Míting de la Monumental - Assemblea FAEM - Homenatge Bakunin - Jamard - Pierre - Cabot - Kotoku - Bartling - Barday - Bénard - Gregoretti - Respaut - Pla - Damiano - Jiménez Rodríguez - Gómez Pérez - Viola - Prévôtel - Górski - Vázquez Gómez - Quintana - Torres Tribó - Martínez Caracoche - Flor - Chapey - Najas - Tortosa - Pey - Milla - Riera - Álvarez Ferreras - Durou - Navarro

Anarcoefemèrides del 22 de setembre

Esdeveniments

Convocatòria de l'acte publicada en el diari barceloní Solidaridad Obrera del 21 de setembre de 1933

- Gran Míting de la Monumental: El 22 de setembre de 1933 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) un gran míting per la llibertat dels nou-mil presos polítics que romanen a les garjoles de la II República espanyola i per denunciar la repressió que patida pel moviment llibertari. Aquest acte va ser organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i comptà amb el suport del la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona. El míting va ser presidit per Josep Corbella Suñé, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i van intervenir Expedito Durán Fernández, de la CNT de Llevant; Avelino González Mallada, pel Comitè Nacional de la CNT; Francesc Isgleas Piarnau, de la CNT de Sant Feliu de Guíxols; Jaume Rosquillas Magriñà, de la CNT de Barcelona; i Claro José Sendón Lamela, de la CNT de Madrid; entre d'altres. Va ser llegit un text de Juan Gallego Crespo, de la Federació Local de Sindicats Únics de Barcelona, que no va poder assistir-hi per qüestions laborals. L'acte va ser multitudinari.

Gran Míting de la Monumental (22 de setembre de 1933)

***

Cartell de l'Assemblea General de la FAEM

- Assemblea General de la FAEM: El 22 de setembre de 1948 té lloc a Piombino (Toscana, Itàlia) l'Assemblea General de la Federazione Anarchica Elbano Maremmana (FAEM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). L'assemblea va ser presidida pel secretari nacional de la FAI Ugo Fedeli. La Federazione Anarchica Elbano Maremmana va ser creada en 1946 i reunia grups de Piombino, Campiglia Marittima, Portoferraio, Rio Marina, Bagni di Gavorrano, Grosseto, Castagneto Carducci i Venturina, amb adhesions de Suvereto, Follonica, Monterotondo Marittimo i Massa Marittima.

***

Cartell de l'homenatge a Bakunin

- Homenatge a Bakunin: El 22 de setembre de 2011 se celebra al cementiri de Bremgarten de Berna (Berna, Suïssa) l'homenatge «Célébrons l'Anarchisme sur la tombe de Mikhaïl Bakounine» (Celebrem l'Anarquisme sobre la tomba de Mikhail Bakunin». L'acte lúdic es realitzà davant la tomba de Bakunin (Bloc 9.201, tomba 68) i els assistents portaren vi, fruites i guitarres.

Naixements

Foto policíaca d'Alphonse Jamard (28 de febrer de 1894)

- Alphonse Jamard: El 22 de setembre de 1842 neix a l'antic III Districte (actualment V Districte) de París l'anarquista i maçó Alphonse Ernest Jamard. Va néixer al número 4 del carrer Bucherie, oficialment de pares desconeguts. El 9 d'octubre de 1868 li atorgaren el títol de mestre de la maçoneria. En 1870 vivia al número 7 del carrer Charlot. Entre juny de 1875 i octubre de 1880 treballà com a obrer a la destil·leria d'Alexis Gauderman, al número 22 del carrer Beccaria del Faubourg Saint-Antoine, professió que, de mica en mica, el portà a l'alcoholisme. Entre gener i abril de 1891 treballà a la destil·leria d'un tal Charenton, al número 60 del carrer Dareau de París, i posteriorment amb el destil·lador Ch. Decroix, al número 1 de l'avinguda Saint-Germain de Puteaux (Illa de França, França). El maig de 1882, segons l'informe policíac, quan es trobava en un dels bateaux-mouches (barques de passeig) que feien el servei pel Sena, mantingué una discussió amb el cobrador sobre el pagament de la plaça i agredí un passatger que li va increpar d'un cop de bastó plomat al cap; a l'embarcador de Bercy, va ser detingut després d'oposar una fort resistència i portat pels agents de policia a la comissaria del bulevard Diderot. Després d'unes declaracions incoherents, va ser enviat a la infermeria de la Prefectura de Policia on fou examinat pel doctor Legrand du Saulle i portat, després de passar per l'asil de Sainte-Anne, a l'asil d'alienats indigents de la Ville-Evrard a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), on, sembla, ja havia estat internat en dues ocasions. El 6 d'octubre de 1882, després d'haver estabornit dos guardes a cops de puny i potades, aconseguí evadir-se. Buscat infructuosament per tot arreu, es refugià a Londres (Anglaterra), on treballà durant un any a la gran empresa de tapisseria «Works & C» de Michel Brignolas. L'1 de novembre de 1883, per a veure sa filla, retornà a París, on immediatament s'adherí al grup anarquista animat per Émile Digeon. Trobà feina a l'empresa Hermermann, al carrer Asile-Popincourt, on devia començar a treballar el 12 de novembre. El comissari Cotton d'Englesqueville, en saber que hi havia retornat a París i que vivia al domicili de l'obrer cadiraire anarquista François Hénon, al número 12 del passatge Quinze-Vingts, ordenà la seva detenció. L'11 de novembre de 1883, de bon dematí, el comissari i diversos agent de policia entraren al domicili de François Hénon i trobaren Jamard, maquillat i amb una barba falsa, llegint un periòdic anarquista; detingut, va ser internat a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). El desembre de 1883, Émile Digeon publicà en Le Cri du Peuple una sèrie d'articles («Les oubliettes du XIXe siècle») on defensava Jamard, explicant que no estava foll, que tot era un muntatge policíac i on reprotxava que la maçoneria no s'hagués solidaritzat amb un dels seus membres. L'octubre de 1886, en ocasió d'una moció interposada al Consell General del Sena sobre les condicions d'internament dels asils d'alienats, el conseller municipal parisenc Jules Joffrin afirmà que Jamard mai no havia estat foll, però que ho estaria si continuava internat. Va romandre tres anys a l'Hospital de Bicêtre. El setembre de 1890 publicà a París el fullet L'anarchie et la barbàrie. Deux pôles opposés. El 31 de març de 1892 vivia al número 3 del carrer Erard, el 23 d'abril d'aquell any al 24 del carrer Lepic i des de desembre de 1893 al número 6 del passatge Stinville. En aquesta època estava controlat per la policia com a «anarquista militant perillós». El novembre de 1893, arran de l'atemptat amb bomba al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), lamentà que l'acció es destinés a persones innocents i que el que calia era actuar contra el govern i els capitalistes. Després de l'atemptat de Léon Léauthier del 13 de novembre de 1893, patí per les mesures repressives que es prendrien contra els anarquistes. El 14 de desembre de 1893 Ernest Mille el previngué que sabia de bones fonts que una gran ona de detencions als cercles anarquistes s'estava tramant. El 26 de desembre de 1893 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes de la Prefectura de Policia. L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 6 del Passage Stinville, va ser escorcollat pel comissari Siadoux, de la comissaria de policia del barri de la Maison-Blanche, un secretari i dos agents de la Brigada d'Investigacions. Jamard amenaçà de mort a trets al primer que penetrés al seu domicili; finalment, la policia aconseguí entrar-hi i s'emportà uns pocs documents, però no va ser detingut. El 28 de febrer de 1894, en una gran agafada de la policia, va ser detingut al seu domicili, al número 6 del Passage Stinville, sota l'acusació de «pertinença a associació criminal» tot cridant «Visca l'anarquia!» i va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Joseph Pierre (12 de març de 1894)

- Joseph Pierre: El 22 de setembre de 1851 neix a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista Joseph Adrien Pierre. Era fill d'Adrien Pierre Pierre, jardiner i després tender, i de Rose Adélaïde Vannier, cotillaire. Es guanyà la vida treballant en diferents professions (tintorer, cadiraire, jornaler, terrelloner, etc.). El 22 de desembre de 1871 a Rouen reconegué Marie Désirée Joséphine Pierre, filla que havia tingut amb Maria Pélagie Halvant i que va morir el 12 de febrer de 1872; aleshores treballava de tintorer. El 12 de maig de 1877 a Rouen reconegué Adrien Pierre, fill que havia tingut amb Agathe Bahar. Aleshores treballava de terrelloner i vivia al número 13 del carrer Blanche de Rouen. El 28 de febre de 1881 es casà a Rouen amb la jornalera Sophie Louise Lepilleur, de qui enviudà, i aleshores vivia al número 5 de carrer Célestins de Rouen. El 12 de març de 1894 el seu domicili, al número 5 bis del carrer Abouts de Saint-Ouen (Illa de França, França), va ser escorcollat per la policia, ben igual que el d'altres tres anarquistes. Detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Aleshores treballava de cadiraire. El 6 d'abril de 1894 el jutge d'instrucció el posà en llibertat provisional. També visqué al número 7 del passatge de l'Avenir de Saint-Ouen. Joseph Pierre va morir el 28 de desembre de 1921 al la «Maison Départamentale de la Seine» (Hospital-Hospici) de Nanterre (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Gabriel Cabot

- Gabriel Cabot: El 22 de setembre de 1859 neix a Charolles (Borgonya, França) l'anarquista individualista Gabriel Cabot, conegut com L'Argument. Sos pares es deien Jean-Marie Cabot, sastre, i Jeanne Goyard –Charles Malato deia que era fruit d'una «relació adúltera». Va créixer a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França), on aprengué l'ofici d'ebenista, encara que després es va fer obrer tipògraf. Quan era adolescent, fugint de la ira paterna, s'integrà en un grup de firaires a rodar món. Entre el 23 de febrer de 1886 i finals de desembre de 1887 treballà de tipògraf a l'Impremta Nacional de París (França), data en la qual va ser acomiadat per fer propaganda anarquista a la feina. Després fou gerent d'una impremta, situada al número 62 del carrer Marais de París. Més tard s'encarregà de la impremta, al número 33 del carrer Trois-Bornes, on s'estampà La Révolte de Jean Grave; aquest local va ser llogat a nom de Paul Reclus i el material pertanyia a Élisée Reclus, que l'havia comprat i que subministrava els fons necessaris per al seu funcionament. En 1889 era el tresorer del «Comitè de Socors a les Famílies i Detinguts Polítics», el secretari del qual era Benoît Morel. En aquesta època va difondre el fullet La défense et le procés de Pini i vivia al número 145 del passeig Valmy. Quan les eleccions legislatives de 1889 imprimí diversos manifests abstencionistes. En 1889 participà en les reunions del «Cercle Anarquista Internacional», celebrades a la Sala Horel, i a les de La Sentinelle de Montmartre, al carrer Clignancourt. Participà en la preparació, i assistí, al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 a la Sala Commerce de París. El 22 de setembre d'aquell any va ser detingut quan aferrava un cartell abstencionista a la paret de l'Ajuntament del X Districte de París. El 29 d'octubre de 1889 participà en una reunió celebrada al número 13 del carrer Clignancourt per a organitzar els actes del «Primer de Maig» i la impremta del carrer Trois-Bornes redoblà l'activitat, contractant quatre componedors més dels habituals, per a realitzar diferents cartells relatius al «Primer de Maig», com ara el manifest «Vive la Grève Générale. Pourquoi les travailleurs sont-ils malhereux?», signat pel grup «La Revanche des Mineurs» i atribuïda la seva redacció a Joseph Tortelie. Arran de la detenció el 26 d'abril de 1890 dels anarquistes italians Saverio Merlino i Gennaro Petraroja quan distribuïen el pamflet anarquista «Aux soldats», la policia pogué demostrar que aquests fulls havien estat impresos a la seva impremta i va ser detingut juntament amb els tipògrafs Joseph Dumont i Victor Vinchon. Durant l'escorcoll de la impremta es van descobrir cartells, pamflets i altres papers compromesos i tots van ser inculpats del delicte de «provocació de militars a la desobediència» i d'«incitació a l'assassinat i al pillatge». El 3 de maig de 1890 va ser posat en llibertat. El 5 de juny de 1890, amb Baluze, fou un dels organitzadors d'una reunió sobre la detenció de militants russos a París, celebrada a la Sala de l'Ermitage, al número 29 del carrer Jessieu. El 15 de juny de 1890, amb altres companys (Brunet, Milet, Perrin i Madeleine Piffer), va anar a la seu del periòdic L'Égalité per apallissar els redactors d'un article on s'acusava els anarquistes de ser uns confidents; vidres i mobles resultaren destrossats. Es declarava «individualista» en una època en la qual encara no s'havia plantejat el tema i era amic de l'anarcoindividualista Pierre Martinet. Després de l'ona de detencions del «Primer de Maig» La Révolte decidí estampar el periòdic en altra impremta. Argumentant un defecte de procediment, Cabot i Vinchon es negaren a presentar-se davant l'Audiència del Sena el 19 de juliol de 1890 i van ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. Només Dumont es presentà davant el tribunal i va ser condemnat a tres mesos i a cinc francs de multa. En una revisió del 30 d'agost d'aquell any, la pena de Cabot va ser reduïda a tres mesos i 50 francs de multa i Vinchon va ser absolt. L'estiu de 1890 cosignà, juntament amb altres anarquistes (Victor Bernhart, Hubert Coudry, Louis Duffour, Auguste Courtois, Jule Millet, Paul Reclus, Paul Siguret i Joseph Tortelier), una crida per a la creació d'un diari anarquista, apareguda en 31 d'agost de 1890 en el periòdic Le Révolté. Aquell agost, va imprimir el cartell «L'immolation de Saint-Étienne», arran de la mort accidental de 150 miners del Loira. Purgà la pena a la presó parisenca de Sainte-Pélagie, on va trobar Ernest Gegout i Charles Malato. En sortir de la presó muntà una nova impremta la número 49 del carrer Maronites, on es van imprimir un gran nombre de fullets i de cartells. El 25 d'abril de 1891 va ser processat, juntament amb Georges Berthault, per una manifest publicat quatre anys abans i va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El 9 de desembre de 1891 participà a la Sala Gros-Boeuf, al carrer Greneta, a la primera reunió del grup «Les Peinards». Com molts altres anarquistes, de París i d'arreu França, va ser detingut preventivament el 22 d'abril de 1892, abans la manifestació del «Primer de Maig». L'estiu de 1892, amb Brunel i altres, muntà una impremta on va fer difusió del manifest «Fête du 14 juillet», que hauria rebut del grup «L'Avant-Garde» de Londres (Anglaterra). Entre desembre de 1893 i febrer de 1894 col·laborà en La Revue Libertaire, de Charles Chatel i Henri Gauche. L'1 de gener de 1894, duran l'ona repressiva desencadenada arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra de Diputats francesa, va ser detingut i en l'escorcoll de la impremta del carrer Maronites es trobaren nombrosos fullets. En aquesta època vivia, sota el nom de Volleker, que era el de la seva companya, al número 12 del carrer Piat. Posteriorment col·laborà en el periòdic individualista La Renaissance, editat, molt provablement amb fons policíacs, per Pierre Martinet entre desembre de 1895 i juliol de 1896. El novembre de 1895 publicà un article contra el comunisme en el periòdic L'Esprit d'Iniciative, també de Martinet. Durant la tardor de 1899 era membre d'un grup individualista que agrupava una vintena de companys (Manuel Devaldès, Alexandre Katsner, Pierre Martinet, Georges Renard, etc.). Entre abril i agost de 1901 era col·laborador habitual del periòdic individualista L'Homme, fundat per Raoul Alas Luquetas i Eugène Renard, i que va ser definit per Henri Zisly en Le Semeur, durant el període d'entreguerres, com a «individualista burgès». El seu últim domicili va ser al carrer Élisée Reclus de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França). Gabriel Cabot va morir l'1 de maig de 1918 a l'Hospital Pitié Salpêtriere de París (França).

***

Shusui Kotoku

- Shusui Kotoku: El 22 de setembre de 1871 neix a Nakamura (Shikoku, Japó) Shusui Denjiro Kotoku, una de les figures més destacades de l'anarquisme japonès. Fill d'un apotecari, va estudiar medicina. D'antuvi deixeble del rousseaunià japonès Tsomin Nakae, evolucionarà després vers el socialisme i l'anarquisme. En 1901, ja periodista del diari Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins) i escriptor, va publicar el seu primer llibre L'imperialisme, monstre del segle XX, i dos anys més tard L'essència del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer costat el Partit Socialdemòcrata Japonès, van traduir El Manifest Comunista, de Marx, i van crear el setmanari Heimin Shimbun (La Plebs), que va ser prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i l'ocupació de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda subversiva i serà a la presó on descobrirà l'anarquisme llegint Camps, fàbriques i tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units, el novembre de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes californians, es va afiliar a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i podrà llegir la literatura anarcocomunista que no era accessible al seu país. De tornada al Japó, li van realitzar un míting de benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia après als Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly, etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin Shimbun, ara amb caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un article publicat en Heimin Shimbun ser partidari de l'acció directa i contrari al parlamentarisme i a l'emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu en la propaganda i quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va crear una nova revista, Yaradsu Chohu (Acció Directa), i va lluitar per la creació de sindicats mitjançant gires propagandístiques. Però en 1908 la repressió es va intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser empresonats. Kotoku va continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es demostrava la inexistència de Jesucrist. El març 1909 va traduir La conquesta del pa, de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu), editant-se clandestinament mil còpies que van ser distribuïdes entre estudiants i treballadors. Va ser un autor força prolífic i la recopilació dels seus articles van necessitar nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen. Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat «Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats –també va ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat darrera l'estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple budista. Shusui Kotoku va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio (Japó), juntament als altres 11 companys, i Suga Kanno va ser penjada l'endemà, no per cap privilegi, sinó perquè es va fer tard el dia anterior. Després d'aquestes morts, moltíssims militants llibertaris van haver d'exiliar-se i els que van quedar van patir la presó; va ser la destrucció no només de l'anarquisme sinó de tota la dissidència. Kotoku va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es venerada amb devoció gairebé religiosa.

***

Presos tornant de la feina al camp de concentració de Sachsenhausen

- Heinrich Bartling: El 22 de setembre de 1880 neix a Bielefeld (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Heinrich Bartling. Ferrer de professió, d'antuvi formà part del moviment Spartakusbund (Lliga d'Espàrtac) a Kassel, però a partir de 1920 abandonà l'espartaquisme i amb Willi Paul i altres fundà el grup local de Kassel de l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i de la qual arribarà a ser auditor del comitè executiu. A partir de 1925 fou un membre destacat de la Föderation Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació dels Comunistes Anarquistes Alemanys). Després de la pressa del poder per part dels nazis i la consegüent repressió contra el grup llibertari de Kassel, aconseguí mantenir les seves activitats revolucionàries gràcies a una impremta clandestina instal·lada al seu jardí. L'1 de setembre de 1939 fou detingut a causa de la campanya que portava a terme contra la guerra i internat en «custòdia protectora» a partir del 16 d'aquell mes a Sachsenhausen sota el número de presoner 002493. Heinrich Barling va morir el 30 de gener de 1940 a resultes dels maltractaments i de les pèssimes condicions de vida en un barracó del bloc 25 del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya).

***

Notícia de la detenció de Jules Barday apareguda en el diari parisenc Le Matin del 2 de febrer de 1913

- Jules Barday: El 22 de setembre de 1889 neix a l'Hameau des Maîtres de Sermoyer (Arpitània) l'anarquista i sindicalista Jules Henri Barday, conegut com Thaler. Sos pares, conreadors, es deien Pierre Barday i Marie François Lacroix. Es guanyava la vida fent de xofer a París (França). A principis de la dècada dels deu visqué al número 22 del carrer Petit-Patin de Pantin (Illa de França, França) i al número 10 del carrer Chaudron del X Districte de París. En aquesta època era membre del «Foyer Anarchiste» (Llar Anarquista) del XIX Districte de París i del grup «Amis du Libertaire», fundat l'abril de 1912. L'1 de febrer de 1913 va ser detingut «per destorbs a la circulació» quan conduïa un taxi pels carrers parisencs, cobert amb grans cartells que feien una crida al míting de l'FCA en favor del dret d'asil en ple judici dels supervivents de la «Banda Bonnot». Un altre automòbil en les mateixes condicions va ser detingut amb els militants de la Federació Comunista Anarquista (FCA) Lucien Belin, Albert Dureau i Léon Jahane. El desembre de 1914 va ser declarat exempt per al servei militar i durant la Gran Guerra es declarà pacifista. Afiliat al Sindicat de Cotxers i Xofers, entrà ràpidament en conflicte amb el secretari Eugène Fiancette, partidari de l'«Unió Sagrada». L'11 d'agost de 1916, al Restaurant Cooperatiu del carrer Bretagne, va ser un dels 70 membres del seu sindicat que crearen en Grup d'Acció Sindicalista Revolucionària de Cotxers i de Xofers del departament del Sena, sota les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald, que va redactar una petició reclamant una assemblea general de sindicats i que arreplegà 1.500 signatures. L'agost de 1916 Eugène Fiancette atacà aquest grup des de les pàgines de Le Réveil des Cochers et Chauffeurs i ell li va respondre, com a secretari del grup, mitjançant un pamflet. L'estiu de 1917, després de la detenció de Lev Trotski per part del Govern Provisional Rus, signà, en nom del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionària de Cotxers i de Xofers del departament del Sena, una crida en defensa dels «socialistes maximalistes i dels anarquistes russos». El 8 agost de 1917 publicà en La Tranchée Républicaine l'article «La Révolution russe et les syndicats», en defensa de la revolució i dels «maximalistes russos»; article que aparegué censurat. Després de la Gran Guerra va ser membre del Comitè de Defensa Social (CDS) i fou un dels reconstructors de la Federació Anarquista (FA). El març de 1919 va ser un dels signants, amb altres companys (Émile Bidault, Francis Boudoux, Joseph Liger, André Schneider, Henri Sirolle, etc.), d'una protesta contra els escorcolls policíacs efectuats a la seu de Le Libertaire arran de l'atemptat de Louis-Émile Cottin contra el president del Consell de Ministres Georges Clémenceau. En aquesta època s'afilià al Partit Comunista (PC) de Raymond Péricat, pensant que no hi havia cap incompatibilitat en la militància de les dues tendències, com va expressar en un article publicat en 29 de juny de 1919 en Le Libertaire. El 14 de desembre de 1938 es casà a Bondy (Illa de França, França) amb Marie Joséphine Demageat, de qui enviudà. Jules Barday va morir el 15 de juliol de 1959 al seu domicili de Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França).

***

Foto policíaca de Kléber Bénard (13 de juliol de 1912)

- Kléber Bénard: El 22 de setembre de 1891 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix al llogaret de Thèmes (Cézy, Borgonya, França) l'anarcoindividualista il·legalista Kléber Hoche Lodi Bénard. Sos pares es deien Louis Bénard, mercader de vi, i Marie Parly, obrera cosidora. Es guanyava la vida com a ajudant de naturalista a París (França) i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i el cercle anarquista que es reunia a la seu del periodic L'Anarchie. Es va veure implicat en les actuacions de la «Banda Bonnot» i fou detingut el 19 de juny de 1912 a Livry-Gargan (Illa de França, França), quan practicava tir amb una arma de foc Browning acompanyat d'altres companys. Durant l'escorcoll domiciliari es van trobar fullets anarquistes, cartes escrites per companys belgues i armes provinents d'un robatori comés durant la nit del 9 al 10 de gener de 1912 a l'armeria americana Smith & Wesson del bulevard Haussman de París. A la presó intentà suïcidar-se. Processat amb els supervivents de la «Banda Bonnot», el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París a sis anys de presó i a cinc anys d'interdicció de residència per robatoris, per complicitat de furts per encobriment i per associació de malfactors. Kléber Bénard va morir el 12 d'octubre de 1918.

***

Armando Gregoretti

- Armando Gregoretti: El 22 de setembre de 1894 neix a Senigallia (Marques, Itàlia) l'anarquista Armando Gregoretti. Sos pares, republicans, es deien Giovanni Gregoretti i Vittoria Costanzi, i tingué tres germans (Bruno, Enrichetto i Iginio) i una germana (Anita). De bell jove, ben igual que son germà petit Bruno Gregoretti, s'integrà en el moviment anarquista de Senigallia. En 1907 emigrà amb sa família als Estats Units. Milità en el grup anarquista «Circolo Volontà» de Nova York. En 1914 amb son germà Bruno, organitzà nombroses conferències contra la Gran Guerra a Brooklyn. Va fer costat econòmic al periòdic anarquista Cronaca Sovversiva. En 1942 vivia al número 181 de l'avinguda Sheridan de Brooklyn. Casat amb Vaniglia Ferraresi, tingué dos infants, Aurora i Sergio. Malalt, Armando Gregoretti va morir el 20 d'agost de 1967 en un hospital de Queens (Nova York, Nova York, EUA).

Armando Gregoretti (1894-1967)

***

André Respaut amb el vestit de pres de Buchenwald

- André Respaut: El 22 de setembre de 1898 neix a Vernet (Conflent, Catalunya Nord) l'anarquista i resistent antifeixista André Gaudérique Jean Respaut. Sos pares es deien Gaudérique Respaut i Rose Moliner. Era fill d'una família de vuit infants dels quals dos moriran durant la Gran Guerra. Amb Fortuné, un de sos germans més petits, llibertari com ell, va participar en la Revolució llibertària espanyola de 1936; André com a propagandista en mítings del sud de França i ajudant en el transport d'armes amb camions per passar la frontera, i son germà com a agent d'enllaç i d'informació. Després de fer de venedor de begudes ambulant, André esdevindrà professor de cultura física a Narbona. Sa companya, la infermera Teresa (Teri) Sisquella, que va conèixer a Catalunya, serà internada al camp de concentració d'Argelers entre 1939 i 1941, com a nombrosos refugiats peninsulars. Entre 1939 i 1943, André va participar en la resistència i en el moviment «Combat». Detingut el 17 d'octubre de 1943, va ser torturat i enviat a Buchenwald, on es caracteritzarà pel seu coratge i per la seva generositat, cosa que li permeté salvar nombrosos deportats de la mort. Serà alliberat l'11 d'abril de 1945 per les tropes nord-americanes. Sempre llibertari, s'ocuparà tot seguit d'una associació de deportats. És autor de Buchenwald, terra maudite (1946) i de Sociologie fédéraliste libertaire (1961). André Respaut va morir el 27 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1973 a Narbona (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Salvador Pla Paula apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de maig de 1981

- Salvador Pla Paula: El 22 de setembre –el 10 de setembre segons la restitució de 1946 de l'arxiu del registre civil– de 1907 neix a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarcosindicalista Salvador Pla Paula. Sos pares es deien José Pla Soviano i Josefa Paula Solves. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1932 fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries a València. En 1933 intervingué en un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia a l'Ateneu Llibertari d'Ontinyent. Durant els anys republicans col·laborà en El Libertario, Solidaridad Obrera i La Voz de las Artes Blancas. L'1 de gener de 1937 entrà a formar part, per les Joventuts Llibertàries, en el Consell Municipal de l'Ajuntament d'Ontinyent, però el 29 de gener de 1937 dimití per «necessitats internes de l'organització». L'1 de desembre de 1937 entrà a formar part d'un nou Consell Municipal del municipi, presentant la dimissió com a regidor el 8 d'abril de 1938. Després lluità enquadrat en la «Columna Ibèria» als fronts valencians i de Terol (Aragó, Espanya). En acabar la contesa s'exilià a França, on patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Quan es desencadenà la II Guerra Mundial fou internat al camp d'Argelers. Quan preparava la seva evasió amb un altre company, Joan Anglès, fou traslladat al fort de Cotlliure, on l'abril de 1941 intentà evadir-se. Ficat en una masmorra, el 20 d'abril de 1941 fou deportat a Algèria amb el vaixell Djebel Amour. Just arribar a Orà, fou enviat el 24 d'abril al camp de concentració de Djelfa. Després, aconseguí fugir-hi amb El Barbudo i altre company. Després de la II Guerra mundial treballà al departament de Tarn i ocupà càrrecs orgànics en la Federació Local de la CNT ortodoxa d'Albi, alhora que participà en la reorganització de la CNT d'Ontinyent en l'Exili. En 1948 publicà articles en CNT de París. Entre 1961 i 1972 fou secretari de la Comissió de Relacions de la Regional de Llevant de la CNT en l'Exili. Malalt d'asma, Salvador Pla Paula va morir el 18 de març de 1981, després d'una delicada intervenció quirúrgica, a l'Hospital Larrey de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després a Albi (Llenguadoc, Occitània). Deixà companya, María Cisteré Massip.

***

Cipriano Damiano a la presó de Jaén

- Cipriano Damiano González: El 22 de setembre de 1916 neix a Comares (Màlaga, Andalusia, Espanya) el resistent antifranquista confederal Cipriano Damiano González. Sos pares es deien Federico Damiano Silva, capatàs, i Consuelo González Fernández. Orfe de pare als set anys, amb altres dos germans barons menors de quinze anys, sa mare es va veure forçada a traslladar-se a Màlaga i ingressar els dos menors a la Casa de la Misericòrdia durant dos anys. Encara un nin treballarà en distintes feinetes (vendre diaris i llepolies, aprenent de sabater, mosso en la construcció...) per ajudar sa família, fet que implicarà que la seva formació sigui del tot autodidacta. Amb 14 anys, després de l'aixecament de Jaca el desembre de 1930, entra en el moviment llibertari i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1931. El maig de 1931 pateix la primera de les moltes detencions que sofrirà –fins al 1937 sumarà tres anys de presó. Va ser un dels fundadors de les Joventuts Llibertàries a Màlaga, de la Federació local de la qual va ser secretari, per més tard exercir aquest mateix càrrec en la Federació provincial, alternant aquest darrer càrrec amb el de secretari del Sindical Únic de l'Alimentació de CNT fins l'enfonsament del front malagueny. En 1935 va militar en el grup d'afinitat malagueny «Los Amantes de la Luz» (Laya, Antonillo El Chofer, Roa, Juan Santana Calero, Antonio El Carbonero), i va cofundar, amb Santana Calero, el setmanari anarquista malagueny Faro (1936-1937). Més tard, també amb Santana Calero i Mariano Gallardo i Morales Guzmán, va editar Nervio, portaveu de la 147 Brigada Mixta (antiga «Columna Maroto»), i va col·laborar en diversos periòdics (Emancipación, d'Almeria; Fragua Social; Hombres Libres, de Guadix; Orto i Umbral). Durant els anys bèl·lics va ser adjunt a la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de Llevant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins la seva elecció el maig de 1937 com a secretari de les Joventuts Llibertàries andaluses, càrrec que farà compatible amb el de milicià de la mencionada brigada. Després de la derrota va poder arribar al port d'Alacant, però serà detingut i passarà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera, per la presó de Porta Coeli de València i pel castell lleidatà de Gardeny, on s'incorporarà al Batalló de Treball número 22 amb el qual recorre Ibars d'Urgell, Tudela de Duero i Valladolid, des d'on aconsegueix arribar a Màlaga i entrar a Gibraltar. La seva popularitat arrenca de les seves activitats clandestines: emparat en una identitat falsa, aconsegueix un càrrec burocràtic en la Comissió Tècnica de Fortificació de la Costa Sud, que actua al sector que va d'Algesires, per Tarifa, Barbate, Cadis i Jerez, a Sevilla i serveix d'enllaç a José Piñero, en els seus contactes amb el Comitè Nacional i Gibraltar, i al qual facilita documentació i vehicles. Així mateix presta suport a la guerrilla fins que localitzat, quan servia en la Comandància Militar d'Obres de Cadis, fuig a Barcelona i s'incorpora en el Comitè Nacional de Manuel Vallejo, del qual és designat vicesecretari en 1949 i accedeix al càrrec de secretari quan Vallejo fuig el 1951, càrrec que mantindrà fins la seva detenció el 6 de juny de 1953 a Madrid. Va ser condemnat a 15 anys en consell de guerra celebrat a Madrid el 5 de febrer de 1954, que va complir a Carabanchel i Guadalajara, temps de presó que aprofitarà per estudiar el batxillerat. Quan surt en llibertat, després d'una breu estada a França, fa contacte amb la militància madrilenya i es trasllada a Barcelona, on treballarà en una empresa de publicitat, de la qual va arribar a ser cap de mitjans i de pressuposts. A Barcelona es relacionarà amb nombrosos militants catalans i en funda amb alguns el grup «Renacer», sempre treballant en la reorganització de la molt feble CNT primer a Catalunya i després a Llevant i Andalusia, que el portarà a ser detingut en dues ocasions, però aconseguint eludir les acusacions policíaques. Aquest esforç organitzatiu dóna fruit en el Comitè Nacional de Francisco Calle Mansilla (1962-1964) i l'aparició del butlletí clandestí Vórtice (amb Antonio Cases); i quan aquest comitè de Calle cau, encapçalarà el Comitè Nacional, d'abril de 1964 a abril de 1965, quan és detingut, però es fuga espectacularment i passa a França, per retornar al poc temps amb documentació falsa. Instal·lat a Madrid, s'oposarà al cincpuntisme, editant el butlletí Panorama. Detingut l'abril de 1970, va romandre tres anys empresonat i no va aconseguir la seva llibertat definitiva fins la mort de Franco. Instal·lat a Barcelona, treballarà per la revista Interviú i col·laborarà en Actual, El Correo Catalán, Diario de Barcelona, Mundo, Sindicalismo, entre altres publicacions. Va intervenir en les Jornades Llibertàries de Barcelona (juliol de 1977) i es va inhibir de la militància orgànica després dels conflictes del Congrés de la Casa de Campo, mostrant-se comprensiu amb els minoritaris. Després va col·laborar amb el Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) de Barcelona i va escriure en La Hora de Mañana i Polémica, dirigint un temps Solidaridad Obrera. Ha utilitzat diversos pseudònims: Segundo Canillo, El Niño, Cigadón, Devenir, Paco, León, Antonio González, Yayo. És autor, amb la col·laboració de Carlos E. Bayo Falcón, de La resistencia libertaria. La lucha anarcosindicalisa bajo el franquismo (1939-1970) (1978), en bona part deutor del llibre de Juanel Molina i que interessa per al període en el qual Damiano va ser al front de CNT. L'última època de sa vida la passà a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya). Sa companya fou Isabel Vázquez Ríos, amb qui tingué un fill, Cipriano Damiano Vázquez. Cipriano Damiano González va morir el 17 d'abril de 1986 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta població.

Cipriano Damiano González (1916-1986)

---

Continua...

---

[21/09] Concentrac� per la llibertat d'emissi� - Cler - Jehan-Rictus - Soub�re - Comberousse - Insabato - Frick - Salsedo - Clech - Falco - Vagliasindi - Giusti - Bouletier - Santandrea - L�pez S�nchez - Morente - Gaya - P�rez Merino - Lozano - Vallejo - Costantini - Fontan - Txernyi - Gal� - Lion - Castagna - Laberche - Lucarini - L�b�deff - Lemoine - Pelej� - Sol� - Garc�a Gallo

Mon, 21 Sep 2026 15:53:31 +0200

[21/09] Concentracó per la llibertat d'emissió - Cler - Jehan-Rictus - Soubère - Comberousse - Insabato - Frick - Salsedo - Clech - Falco - Vagliasindi - Giusti - Bouletier - Santandrea - López Sánchez - Morente - Gaya - Pérez Merino - Lozano - Vallejo - Costantini - Txernyi - Galé - Lion - Castagna - Laberche - Lucarini - Lébédeff - Lemoine - Pelejà - Solé - García Gallo

Anarcoefemèrides del 21 de setembre

Esdeveniments

Cartell de la concentració

- Concentració per la llibertat d'emissió: El 21 de setembre de 1983 se celebra davant l'Ambaixada de França a Madrid (Espanya) una concentració per la llibertat d'expressió i per la llibertat d'emissió en protesta pel tancament de ràdios lliures a França. Després del tancament de sis ràdios lliures, el govern socialista francès amenaçava amb la prohibició d'altres quatre més (Carbone-14, Radio Jette, Radio Libertaire i Radio Panam). L'acte va ser organitzat pel moviment llibertari madrileny i diverses coordinadores, com ara Ateneus Llibertaris, Ràdios Lliures de Madrid, Coordinadora Ecologista, Comitè Anti-OTAN, Comitè per la Llibertat d'Expressió (CLE), Moviment d'Objecció de Consciència (MOC), Confederació Nacional del Treball - Associació Internacional del Treball (CNT-AIT), etc. La concentració també va servir per denunciar la persecució judicial que patien les ràdios lliures al Regne d'Espanya (Ràdio Klara, Radio Manuela, Radio Paraíso, etc.) i el futur projecte de «Llei d'Ones» que criminalitzava les ràdios lliures i legitimava el monopoli de la informació radiofònica.

Naixements

Foto policíaca d'Henri Cler (14 de març de 1894)

- Henri Cler: El 21 de setembre de 1862 neix al barri obrer de Saint Antoine de París (França) l'obrer ebenista i militant anarquista i anarcosindicalista Henri Cler, conegut com Biffin. Sos pares, belgues, es deien Michel Cler, ebenista, i Madeleine Decker, jornalera. Treballà com a obrer ebenista en la indústria del moble i milità en el moviment anarquista. Va ser desnonat en diferents ocasions per manca de pagament del lloguer i va mudar-se a l'estil «cloche de bois» –grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. Es casà amb l'armillera Rose François Buchfinck, amb qui tindrà dos fills, i de qui enviudarà. En 1887 llegia la premsa anarquista i assistia a les reunions. El setembre de 1889 va ser candidat abstencionista pel XI Districte de París en les eleccions legislatives, sense obtenir cap vot. L'abril de 1891, amb una desena de companys, intentà crear un taller en règim de cooperativa i el local que llogaren per a aquesta finalitat, al carrer Titon, serví una temporada com a redacció del periòdic anarquista Le Père Peinard. Sense diners per pagar el local, amb una trentena de companys realitzaren una mudança clandestina («Cloche de Bois»). Fitxat per la policia com a destacat activista anarquista, va ser acusat per les autoritats d'haver albergat l'anarquista il·legalista Théodule Meunier, aleshores força buscat per la policia. El 14 d'abril de 1894, arran de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) aprovades el desembre de 1893, va ser detingut al seu domicili, al número 16 del carrer Haies, per «associació criminal». En llibertat el 8 de maig, va ser novament detingut el 2 de juliol, però finalment el 14 de juny de 1895 la causa va ser sobreseguda. El 28 de juliol de 1897 va ser condemnat «per cops i ferides» pel cas de la mudança clandestina a 15 dies de presó i a 300 francs de multa i va ser tancat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El juny de 1898 va ser gerent de la segona sèrie del periòdic Le Pot à colle, òrgan dels obrers del mobiliari i del moble tallat del suburbi parisenc de Saint Antoine. El 25 d'octubre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia pel IX Tribunal Correccional del Sena a tres mesos de presó per «injúries i difamació vers el patró ebenista», judici confirmat en apel·lació el 7 de març de 1900. El 2 de febrer de 1900 va ser novament condemnat a tres mesos de presó per «injúries i difamació», com a gerent de Le Pot à colle. En 1907 les autoritats el van esborrar de la llista d'anarquistes a vigilar, però encara militava activament en el moviment sindical. El 13 de juny de 1910 va participar en els enfrontaments entre la policia i els obrers ebenistes en vaga de la Maison Sayas et Popot del suburbi parisenc de Saint Antoine, on va ser greument ferit al cap. Henri Cler va morir el 21 de juny de 1910 a l'Hospital de Saint Antoine de París (França). Durant el seu enterrament al cementiri parisenc de Pantin, el 26 de juny de 1910, es va produir una manifestació de desenes de milers de persones i novament greus enfrontaments amb la policia que donarem com a resultat 41 agents ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels cavalls i 13 manifestants ferits.

Enterrament d'Henri Cler (26 de juny de 1910)

***

Jehan-Rictus (1897)

- Jehan-Rictus: El 21 de setembre –algunes fonts citen erròniament altres dates– de 1867 neix a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França) el poeta llibertari Gabriel Randon de Saint Amand, més conegut com Jehan-Rictus. Fill natural d'Adine Gabrielle Randon de Saint Amand –nodrissa i filla d'una criada britànica i del seu amo, un militar retirat– i de Mandé Delplanque –de qui no se sap res llevat que era professor de gimnàstica–; cap dels dos reconegué la criatura. Passà la seva infància entre el Regne Unit i França i va expressar-se en angles, principalment, i en francès. A finals de 1873, quan tenia sis anys, son pare abandonà definitivament la llar. Mare i fill es van instal·lar a París, i Adine Randon, durant un temps, va fer de figurant al Théâtre des Variétés i a l'Òpera. En 1881 sa mare, que sempre el tractà malament, el treu de l'escola un cop ha aconseguit el certificat d'estudis i el posa a treballar en feinetes. Cap al 1885 abandonà definitivament sa mare i comença una vida de misèria treballant en constants feines mal pagades (repartidor, manobre, mosso d'encàrrecs, dependent, etc.). Apassionat per la poesia, freqüenta els poetes decadents i simbolistes de la bohèmia de Montmartre i escriu poemes a la manera de l'època. En 1886, sense recursos, es veu obligat a viure a casa d'amics o al carrer. En 1887 publicà els seus primers poemes en Le Mirliton, la revista d'Aristide Bruant, i en altres revistes. El febrer de 1889 es trobat mig mort al carrer i hospitalitzat al sanatori parisenc de Lariboisière. En sortir, amb l'ajuda del poeta José María de Heredia, troba una feina a la Prefectura del Sena. Després trobarà diverses feines d'oficina, però sempre acabarà despatxat. En una d'aquestes oficines coneixerà el poeta Albert Samain, amb qui farà una gran amistat. En 1891 entra en contacte amb els cercles anarquistes, especialment amb els sectors més violents i compon Élégie de la dynamite. Amb Saint-Pol Roux participarà en el moviment literari del magnificisme i esbossa el poema La dame de proue. En 1892 treballà en L'imposteur, novel·la de propaganda anarquista que narra el retorn de Crist a la França de l'època; la novel·la mai no serà acabada, però servirà d'idea per al poema més conegut de l'autor: Le revenant. Després començarà a fer de periodista i publicà articles en Alliance Nationale, fent servir el pseudònim J. Rictus. En 1894 organitzà els primers assaigs de lectura pública de poesia en els concerts d'Arcourt que resultaren un fracàs total. En 1895 comença a utilitzar els octosíl·labs en llengua francesa, que posa en boca d'un miseriós; en aquest estil compondrà aquell any dos poemes, L'hiver i Impressions de promenade. Mancat de diners, a partir del 12 de novembre de 1885 recitarà els seus poemes al cabaret «Quat'z-arts», del bulevard de Clichy, fent servir el pseudònim de Jehan Rictus –més tard, insistirà que el seu nom s'escrigui Jehan-Rictus, amb un guionet. En 1897 publicarà la primera edició de Soliloques du pauvre, que conté el poema Le revenant, i que ràpidament s'exhaureix i és immediatament reeditat. En aquest any també començarà les seves recitacions al cabaret «Chat Noir», que duraran fins al 1901.També farà recitals en dinars i actes anarquistes, socialistes i sindicalistes. A partir del 21 de setembre de 1898 començarà a escriure el seu diari íntim (Journal de bord), que quan mori tindrà més de 30.000 pàgines. En aquesta època i fins al 1908 tindrà com a amant una modista, Cilou. En 1900 publicarà Doléances. Nouveaux Soliloques, que tingué poca fortuna, i dos anys després Cantilènes du malheur. De mica en mica, a causa de la seva incapacitat de renovar el repertori, es veurà exclòs dels cabarets. En 1903 sortirà l'edició definitiva de Soliloques du pauvre, amb 110 il·lustracions d'Steinlen, i també publicarà el pamflet Un bluff littéraire. Le cas Edmond Rostand. En 1905 estrena i publica l'obra en un acte Dimanche et lundi férié, ou le numéro gagant i l'any següent s'edita la seva novel·la autobiogràfica Fil-de-fer. En 1907 publicarà dos nous poemes aïlladament, La frousse i Les petites baraques. Fins al 1910 passarà una etapa de minsa inspiració i tot just publicarà articles alimentaris en revistes i treballarà en Bel enfant, que només es publicarà integrament després de la seva mort. En 1910 publicarà en Comoedia i en la revista llibertària L'Assiette au beurre poemes d'inspiració popular, com ara La grande Irma, Idylle o el poema-novel·la Pauvre Julien. En 1914 sortirà el seu segon gran recull de poesia, Le coeur populaire, i la seva examant tindrà una filla, que, seguint la tradició familiar, no reconeixerà. En aquests anys freqüentarà el cabaret «Lapin Agile» i farà amistat amb Guillaume Apollinaire i Max Jacob. Durant la Gran Guerra mostrarà opinions força nacionalistes, alhora que la seva poesia esdevé molt popular entre les tropes franceses combatents. A partir de 1918 escriurà molt poc, llevat de col·laboracions a diaris i de la correspondència, i no publicarà res d'important, vivint dels drets d'autor, de recitals i d'ajudes d'amics. En 1930 fou condecorat amb la Legió d'Honor i l'any següent enregistrà cinc textos seus i participà en programes radiofònics. Jehan-Rictus va morir en una hora indeterminada durant la nit del 6 al 7 de novembre de 1933 al seu domicili del XVIII Districte de París (França) i com que no havia cap hereu conegut, l'Estat rebé en propietat els seus arxius, que es troben dipositats a la Biblioteca Nacional de França.

Jehan-Rictus (1867-1933)

***

Foto policíaca de Rosalie Soubère

- Rosalie Soubère: El 21 de setembre de 1868 neix a Saint-Étienne (Arpitània) l'anarquista Rosalie Soubère, també coneguda com Rosalie Soubert o Mariette Soubert. Sos pares es deien Toussaint Soubère, fonedor, i Victoire Gimbert, revenedora. Companya de l'anarquista Joseph Béala (Jas-Béala o Béalat), es guanyava la vida de vetaire –altres fons diuen que plegant diaris a Saint-Denis (Illa de França, França). Va ser processada amb Joseph Béala per complicitat amb François Claudius Koënigstein (Ravachol), a qui havien albergat al seu domicili parisenc, després que aquest hagués assassinat Jacques Brunet, ermità del santuari de Notre-Dame-de-Grâce, a prop de Chambles (Arpitània), el 18 de juny de 1891. Absolta el 26 d'abril de 1892 per l'Audiència de París (França) de complicitat amb Ravachol en els atemptats del bulevard de Saint-Germain (11 de març de 1892) i del carrer de Clichy (27 de març de 1892), ben igual que son company, el 5 de juliol de 1892 va ser condemnada a set mesos de presó pel Tribunal Correccional de Saint-Étienne i Josep Béala a un any de presó pel mateix tribunal. En l'apel·lació la pena va ser reduïda a sis mesos de presó. Podria tractar-se de la «camarade Mariette» qui a començament dels anys trenta sembla ser fou la tresorera del periòdic Terre Libre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Alphonse Comberousse publicada en el diari tolosà Le Sud-Ouest del 13 de juny de 1891

- Alphonse Comberousse: El 21 de setembre de 1869 neix a La Grive (Bourgoin-Jallieu, Delfinat, Arpitània) l'anarquista Alphonse Comberousse, conegut com Joseph Comte i Ravachol. Sos pares es deien Benoît Comberousse, pedraire, i Julie Bonin, domèstica. El 18 d'octubre de 1890 organitzà i presidí una conferència contradictòria al casino de Bourgoin-Jallieu amb Paul Bernard i Octave Jahn d'oradors. El gener de 1891 fundà, amb Cusset, el grup anarquista «Les Vengeurs Grivois» de La Grive. Després de ser acomiadat de la fàbrica de La Grive on treballava, s'instal·là a Vienne (Delfinat, Arpitània). En un informe policíac de març de 1891 el comissari de policia de Bourgoin-Jallieu assenyalà que semblava que el grup s'havia dissolt. El 18 d'abril de 1891 la policia li va decomissar cartells i manifests anarquistes. A resultes de l'explosió d'un cartutx de dinamita a la fàbrica de drap Bouvier de Vienne l'11 de juny d'aquell any, va ser detingut amb altres set anarquistes, entre ells una dona, i empresonat preventivament. En sortir de la presó marxà cap a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) a la recerca de feina. En 1892 s'instal·là a Lió (Arpitània) i quan es creà el periòdic anarcocomunista L'Insurgé en 1893 en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir dos mesos després. En les eleccions legislatives de 1893 presentà la seva candidatura abstencionista per a la V Circumscripció de Lió. Arran de la bomba que explotà a la comissaria del carrer de Bons-Enfants de París del 8 de novembre de 1892, s'ordenà l'escorcoll de 102 militants de Lió el 20 de novembre i al seu domicili es trobaren periòdic, fullets i correspondència. L'1 de gener de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat arran d'una gran operació policíaca estatal a resultes de l'atemptat d'Aguste Vaillant a la Cambra de Diputats francesa i se li va trobar un paquet amb fullets de Charles Malato, però aquest opuscle (Les travailleurs des villes aux travailleurs des champs) es tractava de la reimpressió d'un text que mai no havia estat perseguit i que circulava lliurement, i, a més a més, el paquet no havia estat obert i per tant no podia ser acusat de distribució del propaganda; no obstant tot això, no va ser posat el llibertat fins el 22 de gener i després de patir quatre interrogatoris. Va ser novament detingut en una operació policíaca esdevinguda entre el 19 i el 20 de febrer de 1894 i tancat tres dies a la presó de Saint-Paul; el 15 de març el Tribunal d'Apel·lació de Lió l'acusà, juntament amb altres companys (Jean Boget, Léon Jacomme i Napoléon Lombard), d'injúries a l'exèrcit. El 23 maig de 1894 va ser declarat no culpable en el judici, però els altres tres companys van ser condemnats a diferents penes. En 1895 formava part de la Cambra Sindical de Sabaters, però sembla que no hi va ser molt actiu. El desembre de 1895 treballava de venedor ambulant de teles a Lió. En un informe de maig de 1896 es deia que es trobava a Ginebra (Ginebra, Suïssa) a la recerca de feina i vivia al domicili del sabater anarquista Marius Adrien Blain, al número 1 del carrer Pradier, a més d'estar relacionat amb altres llibertaris, com ara Toussaint Bordat. El juny de 1896 vivia amb una dona al número 7 del passeig Malbuisseau de Ginebra. L'octubre de 1896, de bell nou a Lió, marxà cap a Alger (Algèria), on va arribar el 8 d'octubre de 1896, i on treballà de pintor de la construcció per a l'empresa Petit, al carrer de Constantina. A Alger freqüentà l'anarquista Jules Xixonnet. Malat de febres, retornà el 5 de novembre de 1896 a Lió i s'instal·là a casa de sos pares. Es va declarar contrari, ben igual que en 1893, a la manifestació del Primer de Maig de 1897. L'abril de 1898 va ser detingut amb Plantelin a Vienne. Entre 1901 i 1902 participà en el grup anarquista «Germinal». L'estiu de 1901 signà el manifest «Guerre à la guerre». El gener de 1904 va ser esborrat del llistat d'anarquistes desapareguts i/o nòmades i vivia al número 35 del carrer Imbert Colomés de Lió. El 26 de gener de 1907 es casà a Bourgoin-Jallieu amb la teixidora alemanya Anne Muller. En aquesta època treballava en la construcció i vivia al I Districte de Lió. Alphonse Comberousse va morir el 6 de juliol de 1960 al seu domicili de Le Rocher (Annoisin-Chatelans, Delfinat, Arpitània).

***

D'esquerra a dreta; drets: Ivan Aguéli, Enrico Insabato i Abdal·lah (criat del xerif Xaraf). Asseguts: Mohammed Ali Elwibei (intèrpret de l'ambaixada italiana al Caire) i el xerif Xaraf de La Meca (Egipte, ca. 1904)

- Enrico Insabato: El 21 de setembre de 1878 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el metge i anarquista, i després socialista, confident policíac, orientalista, diplomàtic, espia i feixista, Enrico Insabato. Sos pares es deien Michele Insabato, ferroviari, i Adelaide Melandri. De família burgesa, va poder continuar els estudis i en 1899 es matriculà a la Facultat de Veterinària i sembla que també assistí a classes a la Facultat de Lletres de Bolonya. A partir de 1897 es declarà anarquista, any en el qual participà en una polèmica amb Errico Malatesta a les columnes del periòdic L'Agitazione, on, des d'una posició expontaneista i antiorganitzadora, segons les tesis de Piotr Kropotkin, critica les concepcions malatestianes relatives a la voluntat i a l'organització, mentre que Errico Malatesta li contestà fent-lo observar les nombroses confusions conceptuals presents al seu escrit. A començament de 1898, amb el suport de Vittorio Cini, Alberto Malossi i Teodorico Rabitti, crearen el periòdic bolonyès La Libertà, del qual només van editar quatre números. Aquesta publicació, probablement finançada per l'advocat socialista Giuseppe Barbanti-Brodano, que havia abandonat el partit i del qual se sospitava que era un confident policíac, mantingué una forta polèmica amb el socialista Andrea Costa, a qui s'acusava d'haver tingut un èxit polític fonamentat en l'oportunisme. En aquesta època es distancià de l'anarquisme i s'acostà al socialisme i en 1898 publicà Fallimento. Retroscene del socialismo contemporaneo. Cap l'agost de 1900 es traslladà amb sa companya a París (França). Un cop arribà Ennio Belelli a la capital francesa la primavera de 1901, ambdós es llançaren a l'espionatge sistemàtic dels cercles anarquistes parisencs, especialment els militants italians (Silvio Corio, Felice Vezzani, etc.), però també els francesos (Sébastien Faure). Així nasqueren els confidents Dante (Insabato) i Virgilio (Belelli), que tenen el suport del comissari de policia Riccardo Secchi, assignat al consolat italià de Marsella (Provença, Occitània), i el comissari en cap bolonyès Vincenzo Neri, amb tota probabilitat l'autèntic organitzador d'aquesta xarxa d'espionatge. El duo Insabato-Belelli no durà gaire, perquè el seu intent d'identificar els eixos logístics i organitzatius que unien Errico Malatesta amb els anarquistes parisencs, ni el projecte de crear dissensions entre el moviment llibertari internacional, especialment entre Malatesta i els militants italians residents als Estats Units, va tenir èxit. La tardor de 1901 Belelli va ser enviat a Londres (Anglaterra) i Insabato restà a París. De tota manera, mentre Belelli és espia per a viure, ja que no tenia cap professió, tot i que oficialment figurava com a venedor de llibres, Insabato buscava altra solució existencial i es va matricular a l'Escola Superior de Medicina Colonial de la Universitat de París. A París conegué el pintor anarquista John Gustav Agelii (Ivan Aguéli). El desembre de 1902 obtingué el diploma de Medicina Colonial i Cirurgia i es va traslladar al Cairo (Egipte), on participà en el I Congrés Internacional Italià de Medicina, i l'any següent va acabar d'especialitzar-se en medicina colonial. A Egipte, encara que continuà al servei del Ministeri de l'Interior italià i en contacte directe amb el president italià Giovanni Giolitti, deixà d'espiar els cercles anarquistes i s'incorporà a la maçoneria. En el marc dels esforços italians destinats a captivar l'opinió pública islàmica per tal de facilitar la conquesta de Líbia, se li va assignar un paper especial com a enviat del govern per al seguiment d'aquesta política i per establir contactes amb les confraries sufís senussites i l'ibadisme; en aquesta empresa comptà amb el suport de l'orientalista René Guénon. En 1903 col·laborà en Lux! i entre 1903 i 1904 edità al Caire la revista italoàrab Il Commercio Italiano. Entre 1904 i 1910 publicà el setmanari bilingüe italià i àrab Il Convito / Al-Nādī, on col·laborà Ivan Aguéli i René Guénon, i que, com què no atacava el govern del sultanat, circulà lliurement per tot l'Imperi Otomà. En 1905 publicà Per la diffusione dell'italianità nell'oriente mussulmano. Aquesta activitat políticodiplomàtica va durar fins el 1908 quan, de bell nou a Bolonya, es va matricular a la Facultat de Dret, però no es va graduar. En 1909 publicà, amb Alexander Ular, Der erlöschende Halbmond. Türkische Enthüllungen i en 1910 La responsabilità morale e giuridica dei tubercolosi. En 1911 retornà al Caire, amb la finalitat d'informar el Govern italià de l'impacte de la Guerra de Líbia sobre la opinió pública egípcia i en 1914 va ser enviat pel Ministeri d'Assumptes Exteriors italians a Istanbul (Imperi Otomà). Durant el mandat del president italià Vittorio Emmanuele Orlando (1917-1919), treballà en qüestions referents a Ucraïna i es mostrà partidari de la seva independència del règim bolxevic. En 1918 publicà Gli Abaditi del Gebel Nefusa a la politica islamica in Tripolitania i en 1920 L'Islam et la politique des alliés. L'Islam mystique et schismatique. Le problème du Khalifat. Durant els anys vint el trobem com a organitzador de les lligues pageses a Lonigo (Vèneto, Itàlia). En 1924 va ser diputat del Partit dei Contadini d'Italia (PCdI, Partit dels Camperols d'Itàlia) al Piemont i l'any següent retornà al Vèneto, on s'adherí al feixisme, esdevenint consultor del govern de Benito Mussolini per a les qüestions islàmiques. En 1929 publicà Italia e Ucraina. Conferenza tenuta al Circolo filologico di Livorno il 31 maggio. En 1938 publicà L'Ucraina. Popolazione ed economia i aquest mateix any col·laborà en Le Caucase. Organe de la pensée nationale indépendante. En 1940 col·laborà en la revista Albania i en 1941 publicà L'Islâm vivente nel nuovo ordine mondiale. Prologà el llibre de Riccardo Bondioli Ucraina. Terra del pane (1941). Després de 1943 entrà en les files de la Democràcia Cristiana (DC), participant en activitats partisanes a Roma i al Laci. En 1950 publicà La collaborazione italo-araba e il Sudan. Indipendenza per la Libia, lavoro per l'Italia, ricchezza per la comunità mediterranea i va ser nomenat president del Centre Mediterrani. En aquesta època dirigí la revista L'Avenire arabo. En 1951 col·laborà en les revistes Idea i Affrica i fou secretari de la Unió Nacional d'Acció Africana (UNAF) i en 1952 fou un dels creadors, amb G. Alliata, G. Bernabei i R. Ciasca, de la «Societat d'Amics d'Itàlia i d'Ucraïna». Entre 1952 i 1955 dirigí el Centre per a les Relacions Italo-àrab. En 1955 va ser nomenat director del Centre Catòlic-Islàmic de l'Institut per a l'Orient de Roma. Després d'una breu malaltia, Enrico Insabato va morir el 6 de març de 1963.

Enrico Insabato (1878-1963)

***

Ernst Frick

- Ernst Frick: El 21 de setembre de 1881 neix a Knonau (Zuric, Suïssa) l'artista i arqueòleg anarquista Ernst Frick. Son pare, Johann Jakob, era viatjant de comerç per a una fàbrica de màquines, i sa mare es deia Elise Etzweiler. Era el quart fill d'una família de vuit nins i una nina. Quan tenia 14 anys son pare va sofrir un accident mortal i la família es va disgregar. Fonedor industrial de professió, va començar a militar en el moviment anarquista, alhora que es veia atret per les arts plàstiques. Entre 1904 i 1906 va col·laborar en la revista anarcosindicalista Der Weckruf (El Desvetllament), sovint prohibida temporalment. Malalt del pulmó, en 1906 va passar una temporada al Sanatorium Monte Verità, comuna naturista a Ascona, on es reuní amb artistes, anarquistes, teòsofs, pacifistes, escriptors, psiquiatres i bohemis d'arreu del món, com ara Erich Mühsam, Johannes Nohl, Fritz Brupbacher, Max Nettlau, Karl Kautsky, August Bebel, Otto Braun, els germans Gräser, Alexej Jawlensky, Marianne von Werefkin, Paul Klee, Hans Arp, Hugo Ball, Hermann Hesse, Erich Maria Remarque, Carl Gustav Jung, Otto Gross, etc. En 1907 va participar en l'evasió d'un anarquista rus empresonat en la caserna de la policia cantonal de Zuric. A partir de 1911 va viure a Monte Verità amb Frieda Gross-Scholoffer, esposa del psiquiatra Otto Gross, formant un peculiar trio amorós. En 1912 fou empresonat un any a Regensdoff per les seves activitats conspiratives. Cap al 1917 va comença a pintar atiat per l'artista Arthur Segal. En 1920 es va separar de Frieda Gross i es va ajuntar amb la fotògrafa Margarethe Fellerer, amb qui construirà una casa a Monte Verità i es casarà en 1941. En 1924 va participar en la fundació del grup artístic «Der Grosse Bär» (El Gran Ós), amb Albert Kohler, Walter Helbig, Otto Niemeyer, Cordon McCouch, Marianne von Werefkin i Otto van Rees, realitzant exposicions a Ascona, Berna, Zuric i Berlín; en 1941 el grup es va dissoldre. En 1928 va començar a investigar la fortalesa de Balla Drume, al damunt d'Ascona, probablement d'origen celta, i va publicar diversos assaigs sobre llengües primitives i arqueologia. Erns Frick va morir el 23 d'agost de 1956 a Ascona (Ticino, Suïssa). Des de 1981 existeix una exposició permanent de la seva obra al Museum Casa Anatta d'Ascona.

***

Andrea Salsedo

- Andrea Salsedo: El 21 de setembre de 1881 neix a l'illa mediterrània de Pantel·leria (Sicília) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Andrea Salsedo (o Salcedo). Sos pares es deien Giuseppe Salsedo i Silvestra Pavia. Quan tenia 13 anys ja participava en els moviments polítics de la seva illa natal i a finals dels anys 1890 esdevingué anarquista gràcies als contactes mantinguts amb els militants deportats a Sicília, especialment Luigi Galleani i Giovanni Gavilli, però també amb Emidio Recchioni, que havia obert una escola llibertària (Circolo Sociale) a casa dels germans llibertaris Vito i Francesco Valenza al barri de Velcirmursà de Pantel·leria. Després de ser acomiadat de la feina per les seves idees, l'11 de novembre de 1900 fou condemnat per primer cop arran d'un article publicat en L'Avvenire Sociale de Messina. En 1902 participà activament en la campanya abstencionista i entre el desembre de 1903 i el gener de 1904 col·laborà en els quatre números publicats del periòdic La Falange, dirigit per Vito Pipitone. El juny de 1904 marxà a Tunísia on aprengué l'ofici de tipògraf. Després d'una estada a la península italiana, l'octubre de 1906 emigrà als Estats Units. Al país nord-americà col·laborà en el setmanari anarquista de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva (Barre, Vermont) i participà en els lluites sindicals que reivindicaven els drets dels immigrants italians. El juliol de 1914 retornà a Itàlia per fer el servei militar i tornà als EUA el setembre de 1916, mesos després de ser llicenciat. A Nova York esdevingué el director de l'impremta Canzi, on publicà nombrosos textos anarquistes, i fou un dels promotors del Centre Ferrer Guàrdia. A partir de març de 1919, en plena reacció «antiroja» i durant les ràtzies promogudes pel president Wilson, fou l'administrador de la revista de Brooklyn fundada per Roberto Elia Il Domani. Després de la prohibició d'aquesta revista novaiorquesa l'octubre de 1919, la publicà clandestinament sota el nou títol de L'Ordine i de la qual edità set números fins al febrer de 1920. Considerat com el cap de l'organització dels grups anarquistes italians de l'Estat de Nova York, fou acusat per la policia de pertànyer al grup «Els Combatents Anarquistes», autor en 1919 de nombrosos atemptats i de l'edició de pamflets subversius. També fou inclòs pel Departament de Justícia nord-americà en una llista d'anarquistes destacats (Andrea Salsedo, Roberto Elia, Luigi Galleani, Bartolomeo Vanzetti, Nicola Sacco, etc.) que havien de fer el servei militar i que acabaren fugint pel Rio Bravo. El 25 de febrer de 1920 fou segrestat il·legalment per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) juntament amb el seu company Roberto Elia per interrogar-los sobre l'edició de l'opuscle subversiu Il piano e le parole. Sense poder trucar al seu advocat, fou torturat i tancat en una cel·la situada al 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. El cos d'Andrea Salsedo fou trobat el matí del 3 de maig de 1920 als peus d'aquest gratacel després de ser llançat per la policia. El Departament de Justícia i la Policia de Nova York negaren rotundament qualsevol responsabilitat en la seva mort. Dos dies després d'aquest «suïcidi», van ser detinguts els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti quan organitzaven els moviments de protesta per aquest assassinat.

***

Notícia de la detenció de Félix Clech apareguda en el diari parisenc Le Journal del 8 de setembre de 1909

- Félix Clech: El 21 de setembre de 1884 neix a Balagny-sur-Thérain (Picardia, França) l'anarquista Félix Clech, també citat com Olech. Sos pares es deien Claude Yves Clech, manobre, i Jeanne Marie Garandel, domèstica. Es guanyava la vida treballant de fuster ebenista. El 9 d'octubre de 1905 va ser incorporat al 17 Regiment d'Artilleria per a fer el servei militar i el 28 de setembre de 1907 va ser llicenciat. El 7 de setembre de 1909 va ser detingut, amb el també fuster Gustave Valladier, durant una gran vaga de la construcció. Entre el 2 d'agost de 1914 i el 6 de juliol de 1919 va estar mobilitzat en diverses unitats militars i va ser ferit al genoll esquerre durant el servei. El 25 de juliol de 1919 va ser nomenat tresorer del Sindicat de Fusters de la Federació de la Construcció de la XVIII Regió. El desembre de 1907 vivia al número 10 del carrer Grands Degrés del V Districte de París; el juliol de 1909 al número 4 del carrer de la Corderie del III Districte de París; i el juliol de 1913 al número 67 del carrer Charlot del III Districte de París. A començament de la dècada dels vint vivia a Mitry-Mory (Illa de França, França), al número 23 de l'Avinguda Lamartine, que va ser el seu domicili definitiu. A començament dels anys trenta, amb Gabriel Picard, fou un dels animadors del Grup d'Educació Social (GES) de Villeparisis (Illa de França, França), adherit a la Unió Anarquista (UA). El GES, que agrupava una dotzena de militants de Villeparisis i de la zona (Tremblay-lès-Gonesse, Mitry-Mory, Vaujours, Vert-Galant, etc.), es reunia al domicili de Picard. La policia el considerava com molt més violent que Picard i el qualificà d'«anarquista il·luminat». Estava casat amb Charlotte Dupuis. Félix Clech va morir el 6 de gener de 1936 a l'Hospital de Meaux (Illa de França, França).

***

Ángel Falco (ca. 1910)

- Ángel Falco: El 21 de setembre de 1885 neix a Montevideo (Uruguai) el militar de carrera, diplomàtic, periodista, escriptor, poeta i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ángel Falco. Sos pares, immigrants italians, es deien Santiago Falco i Ángela Falco de Falco i fou el menor de vuit germans. En 1899 s'inscriví a l'Acadèmia Militar, ressortint en les seves aficions a la filosofia i a la literatura, però també en la seva indisciplina. Quan estava a punt d'obtenir el grau d'alferes, fou expulsat per insubordinació. Destinat al Batalló Florida, durant la Guerra Civil de 1904 fou tinent instructor de guàrdies nacionals en les files governamentals. Al final de la guerra abandonà la carrera militar, deixà de banda la política, s'adherí al moviment anarquista i es dedicà a la literatura i al periodisme (Diario del Plata, etc.). Destacà com a orador en actes de propaganda de carrer i la seva figura adquirí renom en el moviment anarcosindicalista de la primera dècada del segle XX. L'agost de 1907 fou detingut, juntament amb el poeta Emilio Frugoni, per propaganda llibertària i l'octubre d'aquell any patí un atemptat durant una intervenció al Centre Internacional d'Estudis Socials (CIES). El 17 d'octubre de 1909 va ser ferit de bala i detingut per la policia i enviat a la Presó Correccional per haver instigat els manifestants a atacar la Legació Espanyola a Montevideo en acabar una manifestació de protesta per l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia que arreplegà 15.000 persones. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista d'Alberto Ghiraldo Ideas y Figuras i entre l'11 de gener i el 5 de febrer de 1910 edità el diari El Pueblo. En 1910, en ocasió de l'aixecament armant del Partido Nacional (PN), incità els obrers a lluitar en la contesa armada per a defensar «la llibertat i la justícia social». Participà activament en la vaga general en solidaritat amb la vaga de tramvies del 21 de maig de 1911. L'editor Osiris Bertani li va publicar les seves primeres obres: ¡Ave Francia! (1906), Garibaldi (1907), Cantos rojos (1907, 1908 i 1909), Vida que canta (1908, 1910 i 1911), La leyenda del patriarca. Canto a Artigas (1911 i 1917) i El hombre quimera. Canto a la aviación (1911 i 1916). Ell mateix s'edità la seva poesia, a la qual conferia un èmfasi de dicció molt peculiar. Entre 1916 i 1917 visqué a Buenos Aires (Argentina) on fundà i redactà la revista Proteo (1916-1917) i el setmanari La Raza (1917). Durant els governs de José Batlle y Ordóñez i Baltasar Brum Rodríguez, del Partido Colorado (PC), ingressà en el cos diplomàtic, exercint entre 1918 i 1926 el càrrec de cònsol de l'Uruguai a Nàpols, Milà i Roma. En 1927 va ser nomenat cònsol general a Mèxic i en 1931 ministre plenipotenciari al país asteca. Acabà com a Encarregat de Negocis de l'Uruguai a Mèxic. Durant la seva estada a Mèxic va fer una bona amistat amb l'anarquista Simón Radowitzky, al qual donà feina a la seva legació. El 28 de novembre de 1962 va ser elegit per ocupar la Cadira «José Enrique Rodó» de l'Acadèmia Nacional de Lletres de l'Uruguai, de la qual prengué possessió el 14 de desembre d'aquell any. La seva abundant producció lírica, fortament influenciada per Victor Hugo, es publicà fins al 1964 i es caracteritzà pel seu caràcter militant i combatiu, definit per alguns com «poesia de barricada». A més de les obres citades, podem destacar Breviario galante (1910-1911), La tragedia de las alas (1914), El alma de la raza. Canto al lenguaje (1916), Troquel de fuego. Bocetos en rojo sobre la tragedia (1915-1916) (1917), El violín roto (1917), Héroes humildes (1922), entre d'altres. Ángel Falco va morir el 26 de novembre de 1971 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de l'Uruguai.

Ángel Falco (1885-1971)

***

Foto policíaca de Pietro Paolo Vagliasindi

- Pietro Paolo Vagliasindi: El 21 de setembre de 1889 neix a Bergam (Llombardia, Itàlia) el militar, espia feixista i, després, ambigu lluitador antifeixista Pietro Paolo Vagliasindi, conegut com Pablo. Sos pares es deien Casimiro Vagliasindi, general de divisió de l'exèrcit italià, i Marina Battisti. Continuà amb la tradició familiar i en 1911, durant el seu servei militar, esdevingué oficial, prenent part en la Gran Guerra. En 1917, amb Luigi Freguglia, Giovanni Messe i Cristoforo Baseggio, fou un dels creadors dels «Arditi» de l'Arma d'Infanteria de l'Exèrcit Reial italià. Com a inspector d'Infanteria amb el grau de major, seguí Gabriele D'Annunzio en l'aventura de l'Estat Lliure de Fiume (1920-1924) i esdevingué un cèlebre aviador. Després s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué de manera burgesa i relacionant-se directament amb la família reial, amb la jerarquia feixista i amb Benito Mussolini mateix. No obstant això, en desacord amb l'assassinat en 1924 de l'advocat socialista Giacomo Matteotti, decidí allunyar-se d'Itàlia i marxà cap a l'Àfrica oriental com a pioner. Després de diverses intervencions a l'Aràbia occidental, a partir de juliol de 1924, efectuà missions d'informació a França, on s'acostà als cercles feixistes dissidents, alhora que als grups garibaldins, tot freqüentant els casinos i les sales de jocs. En 1925 romangué a Montecarlo (Mònaco) i a París (França), on, per mediació del comissari de policia Sabbatini, el baró Romano Avezzana, ambaixador d'Itàlia, l'encarregà la missió política de sondejar les intencions del dissident Carlo Bazzi, missió que acceptà amb reserves. El maig de 1925 participà, amb Gabriele D'Annunzio i Eugenio Casagrande, en un vol amb dos hidroavions entre Itàlia i Argentina. En 1925 va ser nomenat tinent coronel, però una investigació disciplinària s'engega contra ell, cosa que li fa esdevenir enemic de Mussolini. A partir de 1927, a Brussel·les (Bèlgica), començà a allunyar-se dels cercles feixistes i s'alia amb el cònsol italià Giuriati, qui li fa costat. El 10 de febrer de 1927 va ser expulsat de França acusat d'«espionatge militar». El 28 de juliol de 1928 les autoritats feixistes ordenen la seva captura per «subversiu» i en 1929 va ser degradat a simple soldat d'Infanteria per «indisciplina». Finalment, a causa de les seves «divergències d'opinió amb Mussolini», s'exilià a Bèlgica. Entre desembre de 1929 i el gener de 1930 projectà una gran campanya de premsa contra Mussolini, però finalment es limità a publicar en el diari Le Soir de Brussel·les una sèrie d'articles, redactats pel dissident feixista Carlo Bazzi. En 1931 França acceptà de bell nou acollir-lo i dos o tres vegades per setmana efectua assaigs de vol amb un hidroavió a Argenteuil (Illa de França, França). En aquesta època sembla que promogué la creació d'una associació d'aviadors antifeixistes italians i va estar constantment vigilat per la policia italiana que el considerava antifeixista. L'abril de 1933 marxà cap a Barcelona (Catalunya), on es relacionà amb personal de la companyia d'aviació italiana «Gènova-Barcelona», interessant-se per les característiques dels aparells. En 1934 visqué amb una comtessa belga en un xalet de Sitges (Garraf, Catalunya) i feia diners venent una col·lecció de segells als filatelistes. En aquesta època catalana mantingué estranys contactes amb el consolat italià, alhora que es relacionava amb republicans i antirepublicans, quedant clar que feia el doble joc. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà en les milícies antifeixistes catalanes. Camillo Berneri l'acusà de ser un espia, però una investigació engegada pels anarquistes conclogué negativament. Col·laborà com a tècnic militar al front de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) amb l'anarquista Bruno Castaldi, comandant d'avituallament de la Secció Italiana de la «Columna Durruti». Durant l'estiu de 1937 va ser detingut pel Servei d'Investigació Militar (SIM) comunista i tancat a Montjuïc i a Sogorb (Alt Palància, País Valencià). Posteriorment, el 24 de març de 1938, després de la caiguda d'Aragó a mans feixistes, va ser detingut a prop de Girona (Gironès, Catalunya) i poc abans de l'ocupació d'aquesta ciutat per les tropes franquistes, el gener de 1939, creuà, amb altres detinguts polítics, els Pirineus i fou concentrat als Banys i Palaldà (Vallespir, Catalunya Nord). Decidí, no obstant, retornar a la Península i passà la frontera pel Pertús (Vallespir, Catalunya Nord), reconegut, va ser detingut el febrer o l'abril de 1939 a Girona i empresonat per les tropes franquistes que acabaven d'ocupar Catalunya. El 29 de març de 1940 va ser jutjat i condemnat a cadena perpètua per «haver ajudat com a tècnic i conseller la "Columna Durruti" i haver pres part en activitats al front d'Aragó entre agost de 1936 i febrer de 1937» i per «treballar durant dos mesos en la fabricació de bombes de mà amb el polonès Vladimir Zaglowa en benefici de l'Exèrcit Roig». A començament de 1941 la pena va ser commutada per la de 20 anys de presó i reclòs a la Presó Model de Barcelona per motius polítics. Posteriorment sembla que va ser traslladat a alguna presó espanyola (Salamanca, Guadalajara, Alcalá de Henares) i se'n va perdre el seu rastre, encara que sabem que va morir en 1961. Tot sembla indicar que Pietro Paolo Vagliasindi fou un espia feixista que al final caigué en desgràcia.

Pietro Paolo Vagliasindi (1889-1961)

---

Continua...

---

[20/09] �The Rebel� - �Pens�e et Action� - Mortperrin - Prodi - Bonneff - Cianci - Gualtieri - Maille - Pi - Fauchois - Beltr�n - Mart�nez Gonz�lez - Arrieta - Alfonso - Parisotto - Tanforti - Benayas - Cana - Montels - Berenguer - Matos - Noya - Tato - Prat - Castro Blanco - Juanel - Monreal - Joubert - Boticario - Andr�s

Sun, 20 Sep 2026 15:52:40 +0200

[20/09] «The Rebel» - «Pensée et Action» - Mortperrin - Prodi - Bonneff - Cianci - Gualtieri - Maille - Pi - Fauchois - Beltrán - Martínez González - Arrieta - Alfonso - Parisotto - Tanforti - Benayas - Cana - Montels - Berenguer - Matos - Noya - Tato - Prat - Castro Blanco - Juanel - Monreal - Joubert - Boticario - Andrés

Anarcoefemèrides del 20 de setembre

Esdeveniments

Portada del primer número de The Rebel

- Surt The Rebel: El 20 de setembre de 1895 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número de la revista mensual The Rebel. A monthly journal devoted to the exposition of anarchist communism (El Rebel. Una revista mensual dedicada a l'exposició de l'anarcocomunisme). També portà el subtítol «Una revista anarcocomunista dedicada a la solució de la qüestió obrera». Fou editada pel Rebel Group de Boston, del qual formaven part Nahum H. Berman (Burmin), Harry Kelly i Charles W. Mowbray, entre d'altres. Hi van col·laborar Voltairine de Cleyre (XYZ), John H. Edelmann, A. Hamon, A. Henry, Lizzie M. Holmes, Lucy E. Parsons, John Turner, Ross Winn, etc. També es publicaren textos de Pietro Gori, William Holmes, Piotr Kropotkin, Louise Michel, William C. Owen, etc. Els temes van ser d'allò més variats: notícies sobre el moviment anarquista, feminisme, sindicalisme, propaganda, etc. En sortiren sis números, l'últim el de març-abril de 1896. En 1968 la Greenwood Reprint Corporation de Nova York (Nova York, EUA) n'edità una edició facsímil.

***

Portada de l'últim número de Pensée et Action

- Surt Pensée et Action: El 20 de setembre de 1945 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de la revista anarquista Pensée et Action. Editada per Marcel Dieu (Hem Day), fou la segona època del seu efímer periòdic del mateix títol publicat entre 1930 i 1931 a la mateixa ciutat. D'antuvi mensual, passà a bimensual el gener de 1948 i, a partir d'octubre de 1948, es publicà més irregularment per motius econòmics. El grup editor sorgí el 28 de març de 1945 arran de la conferència del seu animador Hem Day titulada Pour rompre le silence i la finalitat dels promotors fou desenvolupar la consciència individual i intel·lectual per lluitar contra totes les formes d'autoritarisme. Comptà amb nombrosos col·laboradors, com ara John Andersson, E. Armand, Alphonse Barbé, Alexandre Berkman, Pierre-Valentin Berthier, Alexandre Breffort, Jules Chavat, Clovys, Hem Day, Manuel Devaldes, G. Dupont, Ernestan, Henri-Léon Follin, Jeanne Humbert, Gérard de Lacaze-Duthiers, Jean Marestan, Fernand Planche, André Prudhommeaux, André Prunier, Pierre Ramus, Rhillon, Helmut Rüdiger, Louis Simon, Jean Souvenance, Jean Van Lierde, Émile Véran, Samuel Vergine, Gerard Vidal, etc. Aquesta publicació es distribuí arreu del món (França, Suïssa, Itàlia, Països Baixos, Regne Unit, Dinamarca, EUA, Vietnam, Costa Rica, Uruguai, etc.)i a més a més edità una quarantena de fullets, amb un tiratge total d'uns 100.000 exemplars. En sortiren 46 números, l'últim el desembre de 1952 i fou substituït per Les Cahiers de Pensée et Action (1953-1970).

Naixements

Notícia de l'intent de suïcidi de la companya de Louis Mortperrin apareguda en el diari de Troyes Le Croix de l'Aube del 28 de setembre de 1900

- Louis Mortperrin: El 20 de setembre de 1861 neix a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Louis Joseph Marie Mortperrin –el llinatge sovint citat erròniament Montperrin o Mauperrin. Era fill de Joseph Marie Mortperrin, fuster, i de Marie Élisabeth Olivier. Es guanyà la vida de diferents maneres (encofrant caixes de fusta, obrer en una fàbrica de sabates, venedor de calceteria, corredor de comerç, etc.), però sobretot treballà de firaire. L'1 de maig de 1879 va ser condemnat del Tribunal Correccional de Troyes a sis mesos de presó per «robatori»; el 13 de maig de 1880, pel mateix tribunal, juntament amb Léon-Lucien Malet, a tres mesos de presó i 16 francs de multa per «estafa» en perjudici de l'alberguista Coutat; el 10 de novembre de 1881, pel mateix tribunal, a dos mesos de presó per «robatori»; i el 17 d'agost de 1882, també pel mateix tribunal, a 15 dies de presó i pagar les despeses pel mateix delicte –aquesta era la seva sisena condemna. El 17 de novembre de 1882 va ser enviat al 110 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar, on va romandre fins el 12 d'octubre de 1886 i l'1 de juliol de 1887 passà a la reserva. El 14 de juny de 1887 va ser condemnat pel Tribunal de Troyes a 15 dies de presó i les despeses per «complicitat d'adulteri». Entre 1889 i 1890 visqué a Sens (Borgonya, França). El 14 de setembre de 1889 es casà a Sens amb l'obrera en sabateria Anne Germaine Rose Nancey. El gener de 1891 ja vivia a Troyes, al número 7 del carrer Trois Ormes, i començà a militar en el grup anarquista local. A mitjans dels anys noranta era el dipositari dels periòdics anarquistes Le Libertaire, La Sociale i Les Temps Nouveaux, i vivia al número 46 del carrer Mail des Charmilles de Troyes. El novembre de 1893 el seu domicili va ser escorcollat a la recerca d'explosius, de papers compromesos i de correspondència, però la policia només va trobar fullets anarquistes i exemplars de premsa (L'Anarchie, L'Insurgé, La Mistoufe, Le Père Peinard, La Révolte, etc.). En 1893 es dedicava a vendre pels carrers Le Père Peinard i aleshores vivia al número 32 del carrer Saint-Aventin de Creney-prés-Troyes i després al número 31 de la plaça Saint-Nizier de Troyes. El gener de 1894, ben igual que altres companys (Boudoin, Catineau, Unterwald), el seu domicili va ser escorcollat i la policia trobà escrits anarquistes. En 1896 tornava a residir al número 46 del carrer Mail des Charmilles de Troyes i era un dels membres més actius del grup «Les Libertaires Troyens», que es reunia cada diumenge a la taverna de Protat, al carrer Charbonnet, i del qual era responsable de la seva biblioteca. En 1898 vivia a l'Impasse Bresquin i es dedicava a vendre Le Libertaire i Les Temps Nouveaux. El 26 de setembre de 1900 sa companya, Anne Nancey, per molt dels maltractaments patits a mans de Mortperrin, s'intentà suïcidar al seu taller de calceteria prenent làudan, però un metge la salvà amb una injecció en el darrer moment. El juny de 1901 va ser processat per violències contra sa companya i escàndol; en aquesta època residia al número 59 del carrer Kléber de Troyes. El 22 de novembre de 1907 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Arcis-sur-Aube (Xampanya-Ardenes, França) a 16 fracs de multa per «ultratge als agents». En 1912 era membre del grup anarquista de Troyes, el secretari del qual era Émile Roussier. El 20 de juny de 1926 enviudà d'Anne Nancey i el 28 d'agost de 1926 es casà a Troyes amb l'armillera parisenca Marie Louise Vezelerre, de qui també enviudà. Aleshores treballava de firaire i vivia al Chemin des Blossières de Troyes. Louis Mortperrin va morir el 25 d'abril de 1941 al seu domicili del Chemin des Blossières de Troyes (Xampanya-Ardenes, França).

***

Foto antropomètrica de Francesco Prodi

- Francesco Prodi: El 20 de setembre de 1867 neix a Centallo (Piemont, Itàlia) l'anarquista Francesco Prodi, també conegut com François Prodi. Sos pares es deien Gionvanni Prodi i Francesca Monasterono. Es guanyava la vida fent maletes i equipatges. Emigrat a França, el 28 d'abril de 1890 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes. En aquesta època s'exilià a Londres (Anglaterra), vivia al carrer Charlotte i treballava de porter i de cuiner. En 1984 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Léon Bonneff

- Léon Bonneff: El 20 de setembre de 1882 neix a Gray (Franc Comtat, Arpitània) l'escriptor proletari Léon Aron Mathias Bonneff. Sos pares, mercaders, es deien Abraham Alphonse Bonneff i Marie Aron. Amb son germà Maurice (1884-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la condition économique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) –monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)– i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut més èxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale, La Vie Ouvrière, La Bataille, L'Humanité, etc. Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey, durant la Gran Guerra. Son germà, Maurice Bonneff, va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

***

Francesco Cianci

- Francesco Cianci: El 20 de setembre de 1885 neix a San Marco Argentano (Calàbria, Itàlia) el litògraf i propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Cianci. Sos pares es deien Carmelo Cianci i Serafina Saula. Emigrà al Brasil, on el 4 d'agost de 1913 va ser fitxat per la policia de São Paulo (São Paulo, Brasil) com a anarquista. Entre 1913 i 1914 col·laborà en el periòdic quinzenal anarquista La Propaganda Libertaria. Força actiu en el moviment sindicalista de São Paulo, entre 1916 i 1917 formà part de la redacció del periòdic Guerra Sociale, que també edità quan el seu director Luigi Damiani hagué de fugir perseguit per les autoritats. També col·laborà amb articles en A Voz do Trebalhador i a partir de 1917 publicà regularment en A Plebe. Participà activament en la vaga general de juliol de 1917 a São Paulo, formant part del Comitè de Defensa Proletària (CDP), i amb Edgard Leuenroth, Luigi Damiani, Antonio Candeias Duarte, Rodolfo Felipe i Tehodoro Monicelli, formà part de la Comissió d'Impremta del CDP que negocià els acords sindicals directament amb la patronal. Durant els anys trenta el trobem fitxat per la policia de São Paulo com a «sindicalista anarquista» i director de la Unió dels Professionals del Volant (UPV), que agrupava els xofers. Des de llavors, esdevingué un dels sindicalistes més destacats de la Federació Obrera de São Paulo (FOSP) i, a més d'A Plebe, col·laborà regularment en el periòdic anarquista O Trabalho. Considerat com a molt culte pels companys, va fer conferències sobre història del moviment obrer internacional, amb discursos molt crítics vers el comunisme estatal tot defensant els principis del comunisme anarquista. Prengué part en la lluita antifeixista a São Paulo i formà part del Comitè Llibertari Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. Amb Carlo Battaglia, Giovanni Ciuffi, Donato A. De Vitis i Angelo Vizzotto, fou dels anarquistes italians més destacats al moviment obrer brasiler del moment. L'1 d'octubre de 1935 reprengué com a editor la publicació de Guerra Sociale en italià, fet que implicà ser perseguit per la dictadura feixista de Getúlio Vargas. El 4 de maig de 1937 va ser detingut i acusat de distribuir 300 exemplars del periòdic anarquista L'Adunata dei Refrattari i de recaptar fons per al Comitè Llibertari Pro Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia. A partir d'aquesta data es perd el seu rastre.

***

Notícia orgànica de Ferdinando Gualtieri apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 2 de març de 1912

- Ferdinando Gualtieri: El 20 de setembre de 1888 neix a Nocera Terinese (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Ferdinando Gualtieri, també conegut com Fred Gualtieri. Sos pares es deien Aurelio Gualtieri i Rosa Maria Cataldi. Sabater de professió, emigrà als Estats Units. A partir de 1909 col·laborà en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva, de Barre (Vermont, EUA). En 1916 va ser detingut a Nova York (Nova York, EUA) amb motiu dels disturbis que es van produir el 29 de juliol d'aquell any a les oficines del diari Il Progresso Italo Americano a causa de la negativa de la premsa a adherir-se a l'agitació promoguda pels anarquistes en suport de Carlo Tresca, que havia estat detingut a Minnesota sota l'acusació de complicitat en homicidi per haver incitat uns obrers siderúrgics a fer vaga durant la qual va morir una persona. L'agost de 1917 va ser jutjat per aquest fet i, com que durant el judici reivindicà la seva militància anarquista, va ser condemnat a tres anys de presó. Ferdinando Gualtieri va morir el 29 de gener de 1933 a Nova York (Nova York, EUA).

***

André Maille

- André Maille: El 20 de setembre de 1893 neix a Herchies (Picardia, França) el pacifista, lliurepensador, esperantista, neomaltusià, sindicalista i anarquista André Jules Eugène Maille, conegut com Hainer. Sos pares es deien Octave Aramis Joseph Maille, peó de camins ferroviari, i Marie Louisa Augustine Gorgiler, guardabarrera. Seguí la tradició familiar i es guanyà la vida com a ferroviari. El 21 de febrer de 1918 es casà a Dammartin-en-Goële (Illa de França, França) amb Eugénie Herlin. En els anys trenta milità en la Unió Anarquista (UA) i en 1936 abandonà aquesta formació per a fundar, amb Henri Bouyé, la Federació Anarquista Francesa (FAF). També milità en la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) i com a pacifista fou un dels redactors de La Patrie Humaine. En 1936 treballava als Ferrocarrils del Nord, a l'estació de Ermont (Illa de França, França), vivia al número 7 del carrer Vignolles i era secretari del grup anarquista d'aquesta població, que comptava, segons informes policíacs, amb una trentena de membres. Després de la II Guerra Mundial col·labora en el periòdic gairebé clandestí La Rebelle, i la seva continuació L'Insurgé (1944-1946). Fou un dels animadors de la Confederació General Pacifista (CGP) i administrador del seu òrgan d'expressió Les Nouvelles Pacifistes (1949-1950). En aquesta època vivia al número 11 del carrer Sévigné de París (França). També col·laborà regularment en el periòdic de Louis Louvet Ce Qu'il Faut Dire (1944-1948) i fou membre del grup «Amis d'Eugène Humbert». En 1951 publicà La politique nataliste est-elle conséquente? I. Le problème démographique. Fou un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de la qual va ser tresorer en 1954. Durant els anys cinquanta, amb Louis Louvet, animà el periòdic parisenc Contre-Courant. Cahiers mensuels d'études sociales, pacifistes et libertaires, del qual va ser el seu primer gerent sota el pseudònim Hainer. També en aquests anys col·laborà en la publicació pacifista La Voie de la Paix. Organe de Résistance à la Guerre et à l'Opression. En el V Congrés de la Fédération des Trevailleurs du Rail (FTR, Federació de Treballadors del Ferrocarril), celebrat entre el 10 i l'11 de novembre de 1952 a París, va ser nomenat secretari de Relacions Internacionals. En aquests anys col·laborà en el Bulletin de l'AIT (1953-1956), el responsable del qual van ser Raymond Fauchois i Jeanne Lamberet. En el Congrés Confederal de la CNTF celebrat entre el 5 i el 7 de juny de 1954 a Marsella (Provença, Occitània), va ser nomenat tresorer del seu buró. En 1955 publicà Le danger atomique, problème numéro 1 de notre temps i en 1957 La surpopulation. Facteur d'asservissement, de misère et de guerre. A més a més fou membre de «La Libre-Pensée», dels «Amis de Louis Lecoin», tresorer dels «Amis de Sébastien Faure» a partir de 1958 i president la Federació Francesa de Cremació (FFC) i director dels seus òrgans d'expressió La Flamme Purificatrice i La Flamme. En 1958 participà en el llibre col·lectiu Sébastien Faure, son œuvre et sa pensée. Textes du centenaire. El 15 de desembre de 1958, durant l'assemblea constitutiva de «La Ruche Culturelle et Libertaire», que reagrupava intel·lectuals llibertaris, en va ser nomenat tresorer. El 4 de novembre de 1962, amb Maurice Laisant, Aristide Lapeyre, André Lorulot i altres, reté homenatge a Sébastien Faure al cementiri de Royan (Poitou-Charentes, França) pel vintè aniversari de la seva mort. En 1969 publicà Les sources des conflits guerriers. (Les cinq faces de Bellone). En 1975 tornava a viure al número 7 del carrer Vignolles d'Ermont i aquell any va ser nomenat gerent de Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CNT. André Maille va morir el 8 de febrer de 1978 a Ermont (Illa de França, França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

André Maille (1893-1978)

***

Balbina Pi Sanllehy

- Balbina Pi Sanllehy: El 20 de setembre de 1896 neix a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) la propagandística anarquista i anarcosindicalista Balbina Teresa Josepa Pi Sanllehy. Sos pares es deien Ferran Pi Petit, cotxer, i Teresa Sanllehy Farré. Obrera tèxtil, en 1913 tingué una participació destacada en el conflicte d'aquest sector. En 1917 s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i aquest mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sabadell, ciutat on va fer el seu primer míting amb Ángel Pestaña. El gener de 1918 fou força activa durant la vaga contra l'alça dels preus. Durant els anys posteriors adquirí un gran prestigi com a oradora, juntament amb Rosari Dolcer i Lola Ferrer, fent gires propagandístiques per les comarques del Llobregat, del Vallès i del Berguedà, la finalitat de les quals era aconseguir que les dones s'impliquessin amb el moviment sindical. D'aquestes gires destaquen la de la campanya pels deportats a La Mola de Maó (1920) i la de l'Alt Llobregat, Penedès i Cartagena (1923). Arran d'un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot, que va ser publicat en Solidaridad Obrera, fou tancada. També destacà la seva tasca en els grups teatrals dels ateneus, labor que continuarà a l'exili francès amb representacions teatrals organitzades per la CNT, Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els comitès pro represaliats. Durant els anys del pistolerisme, s'acostà al republicanisme federal i, a més de la seva militància confederal, formà part de Dones Republicanes del Cercle Republicà Federal, a través de les quals portà a terme una intensa campanya contra la repressió que patia el moviment obrer. En 1923 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT celebrat a Lleida. Col·laborà en Nuestra Voz i Solidaridad Obrera, moltes vegades fent servir els pseudònims Margot i Libertad Caída. Durant els anys republicans formà part del sector més radical de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme –segons Joan García Oliver brodà les primeres banderes roges i negres. Amb l'aixecament feixista de 1936 es marginà per desacords de l'estructura orgànica confederal, encara que formà part de l'Agrupació Femenina Anticlerical. En aquests anys trencà la seva relació amb l'anarcosindicalista Gonçal Soler, que de trentista passà a militar en l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En acabar la guerra quedà a la Península, on romangué amagada. Durant la dècada dels seixanta s'exilià a França, on continuà participant en el moviment llibertari a la comarca parisenca. Molt malalta, en 1970 abandonà la militància i s'instal·là a Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord), on es va agreujar la seva malaltia. Balbina Pi Sanllehy va morir d'un infart el 24 de juliol de 1973 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) on havia estat internada. Sa filla, Teresa Soler Pi, és la coneguda cantant catalana Teresa Rebull, militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Balbina Pi Sanllehy va morir el 24 de juliol de 1973 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Raymond Fauchois parla en el míting del Primer de Maig de la CNT de l'exili celebrat el 30 d'abril de 1961 a Grenoble

- Raymond Fauchois: El 20 de setembre de 1899 neix a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarcosindicalista Raymond Théophile François Fauchois. Sos pares deien Théophile Charles Pierre Fauchois, jornaler, i Blanche Marie Anne Prudence Julia Bruyez. Es guanyà la vida com a ferroviari als Ferrocarrils de França. El 7 d'abril de 1923 es casà a Boulogne-sur-Mer amb Suzanne Mélanie Carpentier. En 1949 era responsable de la Fédération de Travailleurs du Rail (FTR, Federació de Treballadors del Ferrocarril) de la línia París-Nord i el 7 de maig de 1950, en el Congrés Extraordinari de l'FTR, va ser nomenat secretari general del buró federal. En aquesta època vivia al número 13 de l'avinguda Auguste Perret de Sarcelles (Illa de França, França). Exercí nombroses responsabilitats orgàniques en la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de la qual va ser secretari entre 1950 i 1965. També va ser nomenat secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), càrrec que ocupà fins a 1958, quan en el X Congrés de l'AIT, celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), va ser reemplaçat per Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas). A partir d'agost de 1954 substituí Renée Lamberet com a administrador del Bulletin de l'AIT, càrrec que ocupà fins a 1956. També va col·laborar en el butlletí SIA (1955-1959), òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i en 1955 va ser gerent de Solidaridad Obrera. Suplemento Literario. En 1959 era gerent de Nervio, òrgan del Comitè Regional d'Andalusia i d'Extremadura de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Entre setembre de 1961 i gener de 1964 compartí amb sa companya Tersida Vergnolles la redacció i l'administració de Le Combat Syndicaliste. A més de participar en la major part dels congressos de la CNTF, també va ser delegat als congressos de l'AIT, però en 1964, per motius de salut, hagué d'abandonar totes les responsabilitats orgàniques. Al final de sa vida continuava vivint al número 13 de l'avinguda Auguste Perret de Sarcelles. Raymond Fauchois va morir el 17 de novembre de 1973 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França) i va ser enterrat a Sarcelles.

Raymond Fauchois (1899-1973)

***

Necrològica de Victorino Belrán Rodríguez apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de juliol de 1969

- Victorino Beltrán Rodríguez: El 20 de setembre de 1904 neix a Tapia de la Ribera (Rioseco de Tapia, Lleó, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Victorino Beltrán Rodríguez. Sos pares es deien Ángel Beltrán Díez, jornaler, i Antonia Rodríguez Gómez. Emigrat a Catalunya, milità en el Sindicat del Gas de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà en la lluita clandestina fins a 1948, quan, fugint de la repressió, passà a França. Segons algunes fonts, en 1946 havia estat condemnat a 12 anys de presó i aconseguí evadir-se. A França milità en la Federació Local de la CNT de Montceau-les-Mines. Victorino Beltrán Rodríguez va morir el 14 de juny de 1969 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), a causa d'una crisis cardíaca. Deixà companya (Felisa) i fills.

***

Necrològica d'Agapito Martínez González apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de gener de 1970

- Agapito Martínez González: El 20 de setembre de 1911 neix a Covarrubias (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Agapito Martínez González. Orfe de pare quan era molt jove, emigrà a Barcelona (Catalunya) amb sa mare, Margarita González, i ses germanes, María i Cándida. Després d'un temps a la Guàrdia Civil, entrà a fer feina als tallers dels Ferrocarrils del Nord a Barcelona i immediatament s'afilià al Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i el desembre de 1934, quan les deportacions, va ser detingut i tancat un temps en un vaixell-presó al port de Barcelona. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i durant la Revolució fou responsable per la CNT d'un casal d'avis a Barcelona. El 23 de gener de 1937 s'uní civilment amb Josefa Torres Alorda i el novembre d'aquell any s'integrà com a soldat al front en un servei d'ambulàncies dels Serveis de Rereguarda i Transport de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on s'establí a la zona de Bègles (Aquitània, Occitània). Fins a 1941 sa companya i sa filla Rosa no es pogueren reunir-se amb ell. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà als tallers aeronàutics i milità en la Federació Local de la CNT i en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF). En 1947 assistí amb caràcter informatiu, en nom del Comitè Departamental de l'Alta Garona, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa i aquest mateix any passà a viure a Ròcacerièra (Llenguadoc, Occitània) i a treballar a l'empresa de construcció metàl·lica «J. Rigaud et Fils» de Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània). El 20 de desembre de 1962, alguns mesos després de la desaparició de sa companya, patí un greu accident laboral i, després d'un temps ingressat a l'Hospital Purpan de Tolosa, sortí amb una incapacitat del 70%. Agapito Martínez González va morir el 20 de setembre, el dia del seu aniversari, de 1969 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Felipe Arrieta Ochoa

- Felipe Arrieta Ochoa: El 20 de setembre de 1912 neix a Allo (Estella, Navarra) l'anarcosindicalista Felipe Arrieta Ochoa. Sos pares es deien Ventura Arrieta i Petra Ochoa. Llaurador de professió, durant els anys trenta era membre de l'Ateneu Llibertari i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Allo, on aquest sindicat era majoritari. Quan el cop militar feixista de 1936 va ser capturat pels franquistes i empresonat el 25 de juliol de 1936 a la presó de Pamplona (Navarra). Felipe Arrieta Ochoa va ser assassinat, juntament amb Martín Goñi Íbero, el 6 de març de 1937 a Gazólaz (Cendea de Cizur, Navarra). El 21 de març de 2014 va rebre a Pamplona (Navarra), juntament amb altres 29 assassinats del franquisme, un Certificat de Reparació Moral del Parlament de Navarra.

***

Manuel Alfonso Ortells en el seu primer permís de guerra (agost de 1937)

- Manuel Alfonso Ortells: El 20 de setembre de 1918 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) o Onda (Plana Baixa, País Valencià)– el dibuixant anarquista Manuel Alfonso Ortells, conegut com El Pajarito. Sos pares, analfabets, es deien Manuel Alfonso Llopico, paleta i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i Teresa Ortells Ramos, dona molt catòlica, i tingué un germà, Liberto Alfonso Ortells, i una germana, Pilar Alfonso Ortells. Quan tenia sis anys, passà a viure amb sa família al barri de Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat. Entre 1931 i 1934 visqué a Onda (Plana Baixa, País Valencia), d'on era son pare. Apassionat des d'infant pel dibuix, va estudiar dibuix a l'Escola Provincial de Ceràmica d'Onda. Cap el 1934 retornaren a l'Hospitalet de Llobregat i visqué als barris de la Marina i de la Torrassa, on treballà d'aprenent de dibuixant litogràfic, dissenyant cartells per a pel·lícules de cinema. Militant de la CNT com son pare, quan el cop militar feixista, fugí de casa seva i el 21 de desembre de 1936 s'allistà voluntari en la «Columna Durruti». El 23 de maig de 1938 va ser ferit en un peu al front i va ser hospitalitzat a Manresa (Bages, Catalunya). Després de la militarització de les milícies, el 30 de desembre de 1938 va ser nomenat tinent del III Batalló de la IV Companyia de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 10 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser reclòs als camps de concentració de Font-romeu, de Vernet i, a partir del 20 de setembre de 1939, de Sètfonts. A finals de 1939 s'allistà en la 114 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a la «Línia Maginot» a Morhange (Lorena, França). Quan esclatà la II Guerra Mundial intentà passar a Suïssa, però el 24 de juny de 1940 va ser capturat pels alemanys a Saint-Dié-des-Vosges (Lorena, França). Després d'uns mesos a l'Stalag V-D d'Estrasburg (Alsàcia, França), va ser interrogat per la Gestapo i enviat l'11 de desembre de 1940 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 4.564. En entrar, pogué amagar llapis i quaderns. Va ser enviat a la construcció de la carretera de Mauthausen. El maig de 1941 va ser destinat a l'oficina dels arquitectes i enginyers (Baubüro), dedicant-se a la còpia de plànols per a la construcció del camp, lloc de feina que li va permetre fer dibuixos d'amagat, rebent el nom de El Pajarito, perquè signava els dibuixos amb un ocellet com a desig de llibertat. El 5 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. El 29 de maig de 1945 abandonà el camp i va ser refugiat a l'Hotel Lutecia de París (França), on se li va proveir de documentació i d'ajuda econòmica. Després de dos mesos de recuperació en una casa de repòs de Saint-Jorioz (Savoia, Arpitània), s'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània), on formà part de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Sa companya, des de 1949, fou María Natividad Eguiluz. En 1984 va escriure el llibret De Barcelona a Mauthausen. Diez años de mi vida (1935-1945), que després d'una edició artesanal i de poc tiratge, va ser publicat en 2007 i 2010 per Memoria Viva. El 24 d'octubre de 2016 va ser condecorat amb la Legió d'Honor de la República Francesa. Malalt d'Alzheimer en els seus últims anys, Manuel Alfonso Ortells va morir el 14 de novembre de 2017 al seu domicili d'Aisinas (Aquitània, Occitània) i les seves cendres van ser escampades el 23 de novembre al lloc on solia anar a pescar d'Arcaishon (Aquitània, Occitània). Dibuixos seus es troben exposats en el Museu del Memorial de Mauthausen.

Manuel Alfonso Ortells (1918-2017)

***

Piero Parisotto

- Piero Parisotto: El 20 de setembre de 1925 neix a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Piero Parisotto, conegut com Comandant Alce o simplement Alce. Sos pares es deien Fauto Parisotto i Natalia Perlo. Orfe de pare des que era infant, quan estudiava secundària començà a participar en el moviment antifeixista. En 1943 entrà a formar part del Fronte della Gioventù (FJ, Front de la Joventut) i el març de 1944 es va fer partisà en la lluita ciutadana, organitzant el destacament «Gatti», enquadrat en la «Brigada Falco» de la Divisió de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP) «Antonio Gramsci», que operà a l'est del torrent de Letimbro als barris de Lavagnola, Santuario i Vallepiana de Savona. Sota el pseudònim de Comandant Alce, fou considerat per les seves accions com un dels partisans més coratjosos i atrevits. Després de l'Alliberament (25 d'abril de 1945), entrà a formar part de la policia partisana i del Partit Comunista Italià (PCI), dins de l'ala antirevisionista i antilegalista. En aquesta època creà un grup format per joves comunistes, en el qual formaren part els anarquistes Antonio Bogliani i Arrigo Cervetto, entre d'altres. En 1946 abandonà el PCI i promogué la formació del grup anarquista juvenil «Né Dio né padroni» (Ni Déu ni amo) a Savona. En aquests anys, amb altres joves, freqüentà el domicili de l'anarquista Umberto Marzocchi i començà a col·laborar en Umanità Nova, sobretot amb recensions de llibres (Howard Fast, Tom Kromer, George Orwell, etc.). L'agost de 1950 publicà en Il Libertario l'article «Non anticomunisti ma antistaliniani», on sostingué que la Revolució russa, aïllada, va ser presa pels estalinistes, però els anarquistes encara tenien l'oportunitat de reprendre la bandera del comunisme. Posteriorment, en el mateix periòdic, publicà l'article Americanismo e fordismo di A. Gramsci. En aquesta època, mentre continuà treballant amb el seu grup i fent propaganda arreu la costa lígur, s'adherí als Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini. Però, molt decebut de la direcció que prenia el moviment revolucionari, Piero Parisotto entrà en una greu crisi fisicomoral i el 26 d'abril de 1953 se suïcidà d'un tret a la costa de Savona (Ligúria, Itàlia); una gran bandera roja i negra acompanyà el seu funeral.

***

Article de Jacques Tanforti publicat en el periòdic parisenc Le Libertaire del 24 de juny de 1954

- Jacques Tanforti: El 20 de setembre de 1929 neix al XV Districte de París (França) el comunista llibertari Jacques Jean Tanforti. Sos pares, italians, es deien Blaise Tanforti, torner, i Julie D'Attilo. Obrer metal·lúrgic com son pare, a finals dels anys quaranta fou membre, amb altres companys (Gil Devillard, André Nedelec, Jacques Prol, etc.), del grup anarquista de la fàbrica Renault de Billancourt (Illa de França, França). En aquests anys col·laborà en La Libertaire. El 28 d'octubre de 1950 es casà a Boulogne-Billancourt amb Odette Marcelle Sabatier, també militant llibertària, amb qui tingué un infant i de qui va enviudar l'agost de 1955. En el Congrés de la Federació Anarquista (FA) celebrat entre el 24 i el 25 de maig de 1953 a París, va ser nomenat membre de la comissió de control de mandats. El juny d'aquest mateix any, entrà a formar part de l'«Organitsation Pensée Bataille» (OPB, Organització Pensament Batalla), al voltant de Georges Fontenis, grup clandestí comunista llibertari creat amb la finalitat de fer-se amb el control de la FA. A finals de novembre de 1953, després de la suspensió de René Lustre de l'OPB per «negligències», el substituí com a membre permanent d'aquesta organització. Membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), reemplaçà Robert Joulin en el càrrec de gerent de Le Libertaire a partir del 4 de juny de 1954 i fins el 12 de juliol de 1954. El 9 de març de 1957 es casà al XIV Districte de París amb Solange Marie Albanie Carrère. El seu últim domicili va ser a Viry-Châtillon (Illa de França, França). Jacques Tanforti va morir el 29 d'agost de 2014 a l'Hospital Gustave Roussy de Villejuif (Illa de França, França).

***

Rafael Benayas Manzanares

- Rafael Benayas Manzanares: El 20 de setembre de 1957 neix a Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Rafael Benayas y Manzanares –algunes fonts afegeixem erròniament com a primer nom Jorge. Sos pares es deien José Víctor Benayas Martín, empleat, i Georgina Manzanares Aguilar. Es llicencià en sociologia i en antropologia, i després es matriculà en història i geografia. Durant un temps fou professor d'italià. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1976, amb Pascual González González i altres, creà l'Ateneu Llibertari de Villaverde, al barri madrileny de Villaverde Alto. Aprovà una oposició d'executius de correus i entre 1978 i mitjans de 1979 treballà a Vic (Osona, Catalunya). Posteriorment va fer feina un mes al Centre de Processament de Dades de Madrid i tot seguit com a delegat provincial (cap de comptes correts) d'una oficina de la Caixa Postal d'Estalvis de Segòvia. El 12 de novembre de 1979 es produí un desfalc de 30 milions de pessetes en una oficina del Banc de Santander que s'havien d'ingressar a la Caixa Postal d'Estalvis. Dies després, el 19 de novembre va ser cridat a files, i, després de demanar l'excedència en la feina, s'exilià a París (França) com a objector de consciència. Acusat del desfalc per la Caixa Postal d'Estalvis de Segòvia, retornà a Madrid; detingut, va ser alliberat poc després, però va ser novament empresonat el 10 de gener de 1980 per un jutge de Segòvia en espera de judici. Des de la presó denuncià un seguit de delictes en els que pretesament estarien involucrats directius i empleats de dues entitats financeres de Segòvia, així com el nom i llinatges de les persones que havien falsificat la seva signatura i s'havien distribuït els 30 milions de pessetes, col·locant aquests diners en comptes bancàries estrangers. A la presó realitzà una vaga de 23 dies, que el portà a la residència sanitària de Segòvia, i, deprimit, intentà en dues ocasions suïcidar-se. Rafael Benayas Manzanares va ser trobat el 24 de juliol de 1980 penjat a la seva cel·la de la Presó Provincial de Segòvia (Castella, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de Carabanchel Alto de Madrid. El seu advocat, José María Mohedano Fuertes, plantejà seriosos dubtes sobre el «suïcidi» del seu defensat.

---

Continua...

---

[19/09] �Le For�at du Travail� - �Solidaridad Proletaria� - Travaglini - Nicolini - Prevosto - Sarrau - Mir�n - Bortolotti - Vius� - Salcedo - Santos - Giribet - Gil - Sansom - Balagu� - Garc�a R�a - Mart�n Luengo - Cholet - Oerter - Ballester - Naveira - Chazoff - Nativi - Helios G�mez - Rocker - Vilalta - Timoneda - Arag��s - Masalias - Castillo - Roig

Sat, 19 Sep 2026 15:52:51 +0200

[19/09] «Le Forçat du Travail» - «Solidaridad Proletaria» - Travaglini - Nicolini - Prevosto - Sarrau - Mirón - Bortolotti - Viusà - Salcedo - Santos - Giribet - Gil - Sansom - Balagué - García Rúa - Martín Luengo - Cholet - Oerter - Ballester - Naveira - Chazoff - Nativi - Helios Gómez - Rocker - Vilalta - Timoneda - Aragüés - Masalias - Castillo - Roig

Anarcoefemèrides del 19 de setembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Le Forçat du Travail

- Surt Le Forçat du Travail: El 19 de setembre de 1885 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic quinzenal Le Forçat du travail. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs: «La Propietat és el robatori. Déu és el mal» (Proudhon) i «M'agraden els fanàtics. Quan, per atzar, troben la veritat, l'exposen amb una energia que trenca i capgira tot.» (Diderot). El gerent d'aquesta publicació fou Jean Benoît i l'administrador Luquet. Tots els articles sortiren anònims, però hi van col·laborar Bienvault, Émile Digeon, Ducerf, Clément Guérin i Étienne Léglise. Publicà comunicacions, declaracions i manifests de diversos grups anarquistes, com ara la «Jeunesse Antipatriote» (París), «Les Indignés» (Viena del Delfinat) o «Les Exploités» (Narbona). En el tercer número, imprès en paper roig, conté un «Manifest abstencionista». En sortiren 17 números, l'últim l'1 de juny de 1886.

***

Capçalera de Solidaridad Proletaria

- Surt Solidaridad Proletaria: El 19 de setembre de 1931, sembla, surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano y portavoz de la Confederación Regional del Trabajo de Andalucía y Extremadura. Publicà articles teòrics i orgànics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i edità el fullet La Mujer, amb la finalitat de finançar el setmanari Rebelión. Trobem articles de Diego R. Barbosa, Luis Fernández Bueno, R. Lone, A. Pachecho, Antonio Quesada i Antonio Torres, entre d'altres. Es publicaren 26 números, l'últim el 30 d'abril de 1932, i fou substituït per Andalucía Libre.

Naixements

Notícia de la detenció de Giuseppe Travaglini apareguda en el diari parisenc Le Journal del 10 de gener de 1904

- Giuseppe Travaglini: El 19 de setembre de 1867 neix a Pescia (Toscana, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Travaglini, també conegut com Joseph Travaglini. Es guanyava la vida treballant de sabater. En 1903 es trobava a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Emigrat a França, vivia al passatge Corbeau del X Districte de París. A principis de segle se li va decretar l'expulsió de França per les seves activitats anarquistes. El 8 de gener de 1904 va ser detingut sota l'acusació d'estar implicat en un cas de falsificació de moneda i de distribució de bitllets falsos i, després de ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, expulsat de França. Sembla que passà a Suïssa. Cap el 1914 vivia a Leysin (Vaud, Suïssa). Detingut per la policia, que el considerava un important agitador anarquista i «gréviculteur» (atiador de vagues), el juny de 1914 va ser expulsat de la Confederació Helvètica. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul Nicolini (1937)

- Paul Nicolini: El 19 de setembre de 1886 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Paul Marie Nicolini. Sos pares es deien Jean Dominique Nicolini, forjador a l'Arsenal marítim d'origen cors, i Marie Françoise Montaldi. El 2 de setembre de 1901 va ser admès com a aprenent a l'Arsenal de la Marina Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de Toló i treballà al taller de màquines de construccions navals. Vigilat per la policia com a anarquista, freqüentà el grup de la Joventut Lliure. Entre octubre de 1907 i octubre de 1909 va fer el servei militar en Infanteria a Bastia (Còrsega). En 1916, en plena Gran Guerra, els anarquistes van fer propaganda pacifista (distribució de fullets antimilitaristes i del periòdic Ce qu'il faut diré de Sébastien Faure) entre els obrers de l'Arsenal, fet que provocà una investigació policial i de la justícia militar i el 8 de desembre els locals de la Joventut Lliure van ser escorcollats i ell detingut amb altres tres militants (Antoine Bertrand, Joseph Chandre i Toussaint Flandrin). Citat com a testimoni en un procés del I Tribunal Marítim celebrat el 12 de febrer de 1917, el cas va ser finalment sobresegut. Però el 13 de febrer de 1917 els quatre militants van ser destituïts de les seves funcions a l'Arsenal per «propaganda antimilitarista», les seves pròrrogues militars anul·lades i enviats als seus respectius regiments. Entre el 5 de març de 1917 i el 11 de novembre de 1918 restà al front en destacament de «Defensa contra avions» (DCA). L'1 de desembre de 1918 va ser readmès a l'Arsenal i oficialment reprengué la seva feina un cop desmobilitzat el 16 de març de 1919. El 25 d'abril de 1919 va ser elegit conseller suplent en una llista de «sindicalistes revolucionaris» i entrà a formar part del consell d'administració del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal Marítim, esdevenint-ne el 10 de juliol de 1919 secretari adjunt. En 1920 signà la major part dels comunicats de premsa del sindicat i presidí nombrosos mítings. El 12 de març de 1920 va ser reelegit membre del consell d'administració i a partir del 6 de maig va ser un dels organitzadors de la vaga, fet pel qual va ser acomiadat quatre dies després. Després de participar en diverses accions dels destituïts i treballar en diferents feines, el 20 d'agost de 1920 entrà a fer feina, amb Toussaint Flandrin, en el Consorci dels Ports de l'Oest, per descarregar els taüts dels soldats nord-americans, i el 16 d'octubre de 1920 va ser acomiadat, desencadenant-se una campanya de premsa de denúncia. Continua militant en les files del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal Marítim. El 22 de novembre de 1920 reemplaçà Toussaint Flandrin com a secretari del sindicat. Participà activament en totes les reunions dels grups minoritaris de la Confederació General del Treball (CGT) i va ser nomenat delegat suplent per al Congrés Nacional de la CGT d'Orleans (Centre, França). El març de 1922 acceptà que el consell d'administració del sindicat fos compost exclusivament per obrers de l'Arsenal i abandonà les seves funcions. Quan l'escissió d'octubre de 1922, va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Sense passar per la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC). El 12 de març de 1922, després d'un congrés federal, n'esdevingué membre del buró federal. El setembre de 1922 formà part del comitè de redacció d'un nou periòdic comunista. Militant de la Lliga dels Drets de l'Home, en 1922 participà activament en el conflicte intern de la secció de Toló. En aquesta època treballava d'electricista en una fàbrica de gas. Segons la policia, era el secretari general de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC) i corresponsal de L'Humanité. L'11 de juliol de 1923 esdevingué tresorer de la Unió Departamental de la CGTU. En aquesta època, i fins la seva sortida l'octubre de 1923, combaté els anarquistes dins del Comitè d'Amnistia Integral (CAI). En aquesta època s'encarregava de «La page du marin et du soldat» de l'edició del Migdia de L'Humanité. El desembre de 1924 era secretari de la Cèl·lula 9 («Independents») del PCF i el juny de 1925 esdevingué secretari de la comissió d'Agitació i Propaganda del Partit a Toló. Arran de la llei d'amnistia del 3 de gener de 1925, demanà el seu reingrés a l'Arsenal i el 29 de juny de 1926 va ser reintegrat com a ajustador del taller d'òptica i compàs. En el Congrés de la Unió Regional de la CGTU, celebrat el 25 d'abril de 1926, va ser acusat de malversació dels seus càrrecs de tresoreria (Unió Departamental, Socors Roig Internacional, ARAC, Sindicat d'Obrers de l'Arsenal Marítim) i en una reunió del comitè regional, celebrada el 18 de juliol de 1926, va ser definitivament exclòs del PCF. A finals de 1926, però, va ser reintegrat en totes les organitzacions i el gener de 1928 en el PCF. Arran del Congrés de Fusió de la CGT i la CGTU, celebrat el 22 de desembre de 1935, esdevingué membre de la comissió executiva i de la comissió de control de la nova Unió Departamental de la CGT. Figurà en la llista comunista per a les eleccions municipals del 5 de maig de 1935. Participà en la vaga del 30 de novembre de 1938. En aquesta època col·laborà en Rouge-Midi. El 18 de novembre de 1939 figurava en un llistat de «individus perillosos per la defensa nacional». El 23 d'abril de 1940 va ser acomiadat de l'Arsenal per «mesura disciplinària». Detingut, passà per diversos camps d'internament (Saint-Maximin, Chabanet, Chibron, Saint-Sulpice-la-Pointe) i el gener de 1943 va ser posat en llibertat per qüestions de salut i obligat a residir a Còrsega, on va romandre fins el final de la II Guerra Mundial. Reintegrat en l'Arsenal Marítim, el 19 de setembre de 1946 es va retirar. Secretari del Comitè de Sinistres, el 4 de maig de 1947 esdevingué vicepresident de la Unió Departamental de la Unió Francesa d'Associacions d'Antics Combatents. Restà fins al final de sa vida comunista. Paul Nicolini va morir el 27 d'octubre de 1963 a Toló (Provença, Occitània).

***

Francesco Prevosto

- Francesco Prevosto: El 19 de setembre de 1892 neix a Santhià (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Francesco Luigi Prevosto. Sos pares es deien Maurizio Prevosto i Caterina Corgnati. Es guanyava la vida fent de peó i de pintor a Torí (Piemont, Itàlia). En 1913 va ser fitxat com anarquista membre del «Fascio Llibertari Torinès» i en 1914 va ser condemnat a cinc mesos de reclusió i a 250 lires de multa «per haver distribuït pamflets subversius [antimilitaristes] incitant a l'odi de classe i a la insurrecció contra el poder de l'Estat». En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1924 s'exilià a França, establint-se primer a Briançon (Provença, Occitània) i després a Saint Fons (Lió, Arpitània), on freqüentà els cercles «subversius», però va ser expulsat l'any següent. S'establí a Luxemburg, on treballà en una foneria fins a finals d'abril de 1928. En aquest any passà clandestinament a França, instal·lant-se a Lió (Arpitània), on formà part del Cercle «Sacco i Vanzetti», i després a París. El desembre de 1933 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. El 19 d'agost de 1936 marxà cap a Catalunya i s'integrà com a voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent a les batalles de Monte Pelado, Osca i Almudébar, al front d'Osca (Aragó, Espanya). A finals de febrer de 1937 retornà a París en una llicència de 15 dies, però, quan va intentar retornar a la Península, va ser detingut el 2 de març de 1937 pels gendarmes francesos, juntament amb altres companys (Domenico Girelli, Augusto Confalonieri i Valentino Segata), a La Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), a prop de la frontera; jutjat, va ser condemnat a sis mesos de reclusió per «violació del decret d'expulsió» i altres dos mesos per «infracció de la llei de prohibició d'enrolament en la milícia espanyola». Novament detingut, el setembre de 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet. Amb una demanda d'extradició del govern italià, el 2 de juliol de 1941 va ser portat a la frontera de Menton (Provença, Occitània) i lliurat a la Itàlia feixista. Després de ser tancat a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a Torí, on el 8 d'agost de 1941 la Comissió Provincial per al Confinament el va condemnar a cinc anys de deportació com a «combatent antifranquista» i enviat a l'illa de Ventotene i, posteriorment, al camp de concentració de Renicci d’Anghiari (Toscana, Itàlia). A principis de setembre de 1943 en va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la Federació Anarquista del Piemont (FAP). Francesco Prevosto va morir el 6 de setembre de 1960 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Antonio Sarrau Español (1936)

- Antonio Sarrau Español: El 19 de setembre de 1892 neix a Fraga (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sarrau Español. Sos pares es deien Isidro Sarrau Larroya, jornaler, i Eugenia Español Mesalles. Era el major de cinc germans d'una família catòlica. Després de realitzar el servei militar a l'Àfrica, s'afilià amb sos germans més petits Joaquin, José i Salvador a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Miner de professió, treballà a la conca minera de carbó del Baix Segre i el Baix Cinca. Després de tenir un greu accident a la mina on treballava que el deixà força malament, s'instal·là amb sa companya Carmen Royes i son fill Liberto a Barcelona. Amic de Juan Manuel Molina, fou membre del grup anarquista «Germen». Per la seva militància fou tancat al vaixell presó Buenos Aires i el seu nom figurava a les «Llistes de la fam» de la patronal. Cobrador de la Companyia de Tramvies de Barcelona, en 1933 va ser acomiadat de la feina arran de la vaga de tramvies i per sobreviure obrí un quiosc de periòdics finançat pel Sindicat de Transports de la CNT. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), com a director del seu òrgan d'expressió, Tierra y Libertad, patí diversos empresonaments. El febrer de 1936 va ser reintegrat en la seva feina a la Companyia de Tramvies i durant els anys bèl·lics i la Revolució participà activament en la col·lectivització del sector. Amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1939 i condemnat a mort per haver dirigit el periòdic Tierra y Libertad. Antonio Sarrau Español va ser afusellat el 28 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya), juntament amb Heriberto Escartín Pérez i Antonio Hernández Campillo (Marchena), cenetistes, i Manuel Barba Ponce i Manuel Moya Cau; i el seu cos llançat al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc.

***

Necrològica d'Antonio Mirón Bosque apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 d'agost de 1975

- Antonio Mirón Bosque: El 19 de setembre de 1894 neix a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Mirón Bosque. Sos pares es deien Antonio Mirón i María Bosque. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal, durant la Revolució fou un dels animadors de la col·lectivitat agrícola local. En la primavera de 1937, quan l'ofensiva contrarevolucionària de les tropes comunistes comandades per Enrique Líster Forján contra les col·lectivitats llibertàries, va ser detingut i empresonat pels estalinistes a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), però aconseguí evadir-se i passar a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, creua els Pirineus. En 1947 s'establí a Perpinyà, on milità en el Federació Local de la CNT. Sa companya fou Dolores Abad. Malalt des de 1950, Antonio Mirón Bosque va morir el 20 de març –algunes fonts citen erròniament el 21 de març– de 1975 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Saint-Gaudérique d'aquesta localitat.

***

Attilio Bortolotti

- Attilio Bortolotti: El 19 de setembre de 1903 neix a Codroipo (Friül, Itàlia) el militant anarquista Attilio Bortolotti, també conegut com Tilio i Arthur Bartell. Fou el quinzè fill d'una família friülesa de 18 germans. Son pare, Luigi Bortolotti, molt religiós, era paleta i després va fer de constructor; i sa mare es deia Maria Pittana. A partir de maig de 1915 entrà d'aprenent de ferrer i de torner. A mitjans de 1920 emigrà al Canadà, amb son germà Umberto i dos amics, i el setembre s'instal·là a Windsor, on vivia son germà Guglielmo (William), fent feina amb un ferrer ucraïnès. A partir de 1922 ja pertanyia al moviment anarquista de Windsor. A Detroit, on feia feina a la fàbrica Chrysler, participà activament en la campanya d'agitació en favor de Sacco i de Vanzetti. En 1924, en un acte simbòlic en protesta per la mort de Giacomo Matteotti, cremà el passaport com a oposició al règim feixista del seu país. En 1926, ja militant el «Il Gruppo I Refrattari», en un míting on participava el cònsol italià i davant la sorpresa d'aquest, trencà el retrat del Rei d'Itàlia, provocant una gran baralla. Entre 1927 i 1929 treballà a la Ford Motor Company com a ajustador i participà en la seva agitació sindical. El 12 d'octubre (Columbus Day) de 1928 participà en un enfrontament amb un escamot de «camises negres» que desfilaven per Detroit i en el qual resultà mort l'anarquista Antonio Barra. En 1929 fou detingut a Detroit per repartir pamflets que anunciaven un míting en memòria de Sacco i de Vanzetti i fou sotmès a un procés d'expulsió a Itàlia, però trencà la llibertat sota fiança (3.000 dòlars) i fugí a Toronto, on s'instal·là fent feina d'ajustador mecànic d'automòbils. Entre 1933 i 1935 dirigí Il Libertario i coordinà la companyia teatral d'«Il Gruppo Libertario» que representava obres de Pietro Gori, de Gigi Damiani i d'altres. En 1934 conegué Emma Goldman i a partir d'aquest moment militarà en el «Toronto Libertarian Group». En 1939, durant un picnic de treballadors, portà uns ninots de fabricació pròpia perquè els concurrents es divertissin tirant a l'arc; les figures personificaven Franco, Hitler, Mussolini i Stalin, fet que molestà els militants comunistes que hi passaven i donant lloc a un sorollós escàndol. El 4 d'octubre de 1939 fou detingut per la Reial Policia Muntada del Canadà a Toronto amb altres tres companys italians acusats de «difusió de propaganda revolucionària»; dos en van ser alliberats, però Bortolotti i Marco Joachim, que havia entrat il·legalment al Canadà, van ser proposats per ser deportats a Itàlia. Finalment, després d'una dura campanya dirigida per Emma Goldman, van ser alliberats. Joachim, en comptes de ser deportat a Itàlia, se li aconseguí un visat a Mèxic; Bortolotti, després de pagar una fiança de 400 dòlars, fou posat en llibertat provisional a Toronto el 14 de gener de 1940 –just quatre mesos després, el 14 de maig de 1940, moria Emma Goldman. A conseqüència del seu empresonament, sortí greument malalt i Goldman li va fer d'infermera. En 1959 fundà la Bartell Industries Inc. A Brampton i els guanys d'aquesta empresa es dedicaren a la propaganda llibertària (Antistato, A Rivista Anarchica, Cienfuegos Press, Galzerano Editore, etc.). Durant la guerra del Vietnam refugià nombrosos desertors nord-americans que creuaven il·legalment la frontera al Canadà. Entre 1968 i 1969 dirigí The Libertarian, òrgan del «Toronto Libertarian Group». En 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. Attilio Bortolotti va morir l'11 de febrer de 1995 a Toronto (Ontàrio, Canadà). El seu arxiu sobre Emma Goldman fou cedit a Federico Arcos Martínez, un dels seus grans amics, que acabà donant-los a l'Arxiu Labadie de la Universitat de Michigan. El testimoni de Bortolotti i de la seva companya Libera sobre Emma Goldman el podem veure en el documental de Coleman Romalis Emma Goldman: The Anarchist Guest (2000).

Attilio Bortolotti (1903-1995)

***

Necrològica de Josep Viusà Camps apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de maig de 1981

- Josep Viusà Camps: El 19 de setembre de 1907 neix a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Joan Tomàs Viusà Camps –a vegades citat erròniament com Viusas. Sos pares es deien Pere Viusà Bolasell, forner i botiguer, i Carme Camps Clos. Comptable de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans fou membre de la redacció del periòdic Avant..! i des de 1935 fou president de la Penya Alegre, un centre excursionista i esportiu de Figueres. El juliol de 1936 fou un dels creadors del Comitè Antifeixista local. Durant la Revolució espanyola, entre el 16 d'octubre de 1936 i el 25 de maig de 1937, fou alcalde de Figueres per la CNT –el batle més jove que ha tingut el poble, 29 anys–, elegit per aclamació. El desembre de 1936, amb Vicenç Soler, secretari general del Comitè Antifeixista de l'Alt Empordà, intentaren crear, sense èxit, una Oficina d'Intercanvi a instàncies del Comitè de Relacions de Camperols de la CNT a Figures. També fou membre, amb altres dos companys confederals, del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i director del setmanari anarquista Vibraciones, editat a Figueres en 1937. En 1938 es va incorporar en la 26 Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola (antiga «Columna Durruti») al Segre com a comissari de Batalló. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard residí una bona temporada a Briançon (Provença, Occitània). Durant l'Ocupació treballà al bosc i a l'agricultura a Lo Casterar e Verdusan (Llenguadoc, Occitània), on havia pogut reunir-se amb sa família, i fou internat al camp de concentració de Noé i al Fort du Hâ, a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Aush, on en 1945 fou secretari departamental del Gers de la CNT i de la comarcal de l'Alt Empordà (1946) en l'exili. Organitzà una cooperativa de construcció fins que trobà feina de comptable. Sa companya fou Mercè Carreras Salleras. Josep Viusà Camps va morir sobtadament el 20 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de març– de 1981 al seu domicili d'Aush (Gascunya, Occitània).

***

Félix Salcedo Arellano, comissari del I Batalló de la 119 Brigada Mixta

- Félix Salcedo Arellano: El 19 de setembre de 1911 neix a Tudela (Navarra) el militant anarcosindicalista Félix Salcedo Arellano. Sos pares es deien Olegario Salcedo Tejero, jornaler, i Petra Arellano Manero. De jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931 fou nomenat secretari comarcal de la CNT de Taüst (Aragó). Arran de la revolució asturiana d'octubre de 1934 fou detingut i empresonat quatre mesos. Se salva de la repressió engegada després del cop feixista de juliol de 1936 fugint per les teulades i terrats i aconseguí arribar a zona republicana. Després s'enrolà en la «Columna Durruti» i amb la militarització fou nomenat comissari del I Batalló de la 119 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, juntament amb son company Antolín, el qual morirà el 25 de desembre de 1938 al front. Amb la Retirada, passà a França, on, després de restar internat a diversos camps, fou enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i de la qual aconseguí fugir. Amb l'Alliberament, s'establí a Cahuzac, on treballà com a paleta i fundà una nova família amb Eugenia Orru, ja que sa primera companya, Angela Hernández Ravilla, i sos infants havien quedat a l'Espanya franquista. Fou un dels organitzadors de la Federació Local de Cahuzac de la CNT. Al final de sa vida estava afiliat al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Galhac (Llenguadoc, Occitània). Félix Salcedo Arellano va morir el 6 de gener de 1996 al seu domicili de Les Tuileries de Cahuzac (Llenguadoc, Occitània).

Félix Salcedo Arellano (1911-1996)

***

Manuel Santos Tomé

- Manuel Santos Tomé: El 19 de setembre de 1913 neix a Alhaurín de la Torre (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Santos Tomé. Fill d'una família llibertària, sos pares es deien Manuel Santos Gómez, secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alhaurín de la Torre, i María Tomé. De jove emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on milità en la CNT. A Badalona es casà amb Amelia Exposito Exposito, amb qui va tenir tres infants (Manuel, Antonio i Teodoro, aquest últim es va suïcidar per una depressió). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrola en les milícies confederals. Mentrestant son pare va ser afusellat pels franquistes i sa mare tancada, jutjada i condemnada a mort, pena que finalment va ser commutada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després passà per les Companyies de Treballadores Estrangers (CTE), sobretot a les destinades a les mines i a la construcció de pantans. Participà activament en la reconstrucció de la CNT des de la línia «ortodoxa». Finalment aconseguí reunir-se amb sa companya i sos infants. Restant discapacitat per a la feina arran d'un despreniment de retina i per la silicosi, es dedicà en cos i ànima a l'organització confederal en l'exili. Instal·lat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica locals, comarcals i regionals. Entre 1967 i 1971 fou secretari d'Organització del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT des de Tolosa. Durant els anys seixanta fou corresponsal a Tolosa del periòdic mexicà Tierra y Libertad. Amb sa companya Amelia col·laborà en Espoir. Manuel Santos Tomé va morir el 25 de desembre de 1983 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Manuel Santos Tomé (1913-1983)

***

Col·lectivistes catalanes

- Genoveva Giribet Molins: El 19 de setembre de 1914 neix a Almacelles (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Genoveva Giribet Molins. Era filla de Jaume Giribet i de Maria Molins. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), era companya de l'anarcosindicalista Joan Claramunt Vilamajó. Durant la Revolució espanyola participà activament en la Col·lectivitat de Suquets (Lleida, Segrià, Catalunya) de la CNT. A principis de 1939, amb son fill de 18 mesos i altres membres de la col·lectivitat, va ser evacuada cap a França, però es trobà amb la frontera tancada. Es dirigí cap a Barcelona (Catalunya) i a Martorelles (Vallès Oriental, Catalunya) fins a l'11 de gener de 1939 quan son company va ser ferit a Montblanc (Conca de Barberà, Catalunya) i hospitalitzat a Barcelona. El 24 de gener de 1939 passà a França amb tota sa família. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Cornonterral (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, quan aquesta desaparegué, en la de Montpeller. Genoveva Giribet Molins va morir el 24 de maig de 2001 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Joaquim Gil Mir (1938)

- Joaquim Gil Mir: El 19 de setembre de 1915 neix al Poble-sec de Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Vilaller (Alt Ribagorça, Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Gil Mir. Sos pares es deien Ramon Gil Aguilar, jornaler, i Joaquima Mir Franci. Durant els anys trenta fou membre, amb Joaquim Andreu Pastor i altres, del grup anarquista «Los Anónimos» de Barcelona. Durant la guerra civil lluita en la «Columna Durruti» i va ser ferit en diverses ocasions. Amb la militarització de les milícies va ser nomenat tinent de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment participà en la Resistència contra l'ocupació nazi i es refugià a casa de l'anarcosindicalista Martín Arnal Mur. Després de la II Guerra Mundial milità treballà d'obrer en una fresadora a la zona de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Posteriorment s'instal·la a Galhac (Llenguadoc, Occitània), on en 1954 obrí una peixateria i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. Va ser delegat del departament del Tarn en la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya –va ser operat en 29 ocasions. Entre 1947 i 1950, a Galhac, va estar especialment lligat amb l'escultor Fernando Gamundi Oliveros, amb qui havia combatut en la 26 Divisió. Després de la mort del dictador Francisco Franco, realitzà diversos viatges a Barcelona, on va fer costat econòmic la CNT durant la seva reorganització, especialment durant la gran vaga barcelonina de benzineres. Sa companya fou Eugenia Cascón Oyarbide, amb qui tingué dos infants. Joaquim Gil Mir va morir el 18 de juny de 1980 a l'Hospital de Galhac (Llenguadoc, Occitània). Després de la seva mort, son amic Fernando Gamundi Oliveros li va fer l'escultura Quijote de la Mancha montando su caballo Rocinante, que havia de ser col·locada en la seva tomba, però, sa família, per raons de seguretat de l'obra, hi renuncià.

Joaquim Gil Mir (1915-1980)

***

Philip Sansom parlant al Marble Arch de Londres (1954)

- Philip Sansom: El 19 de setembre de 1916 neix l'escriptor, editor, dibuixant i militant anarquista Philip Richard Sansom. Després d'estudiar art, començà a guanyar-se la vida com a artista comercial i un temps en l'agricultura. Durant la II Guerra Mundial fou objector de consciència. A partir de 1943 començà a col·laborar en el periòdic anarquista War Commentary, substitut durant el conflicte de Freedom. Aquest mateix any quedà fortament impressionat amb la lectura d'Education through art, de l'intel·lectual anarquista Herbert Read. Amb els cooeditors de Freedom, Vernon Richards i John Hewetson, fou jutjat, enmig d'una immensa campanya en contra, per conspiració a l'Old Bailey (Tribunal Central Criminal) en 1945 per publicar presumptivament un article incitant els soldats a l'incompliment del seu deure i de la seva lleialtat a la Corona britànica; fou condemnat a un any i restà empresonat durant nou mesos. Destacat orador, a finals dels anys quaranta, com a membre del London Anarchist Group, destacà en els debats de l'«Speakers' Corner», de «Manette Street» i de la llibreria anarquista Charing Cross Road a Londres. En aquests anys treballà en la impremta de Freedom Press. En 1951 publicà Syndicalism: the workers' next step, prologat pel seu amic Colin Ward. Arran de l'execució de Derek Bentley en 1953, participà activament en la campanya contra la pena capital. Entre 1954 i 1958 fou l'animador de l'anarquista «Malatesta Club», al Holborn londinenc. El juliol de 1963 dirigí l'ocupació de l'ambaixada de Cuba per protestar contra el règim castrista pel tractament que infligia als anarquistes cubans. En 1964 organitzà protestes contra l'empresonament pel règim franquista espanyol del jove anarquista escocès Stuart Christie i el militant llibertari Fernando Carballo Blanco, que donà lloc al «Comitè de Defensa Christie-Carballo». En aquesta època participà activament en diversos moviments de protesta, com ara la Campanya per al Desarmament Nuclear i la lluita contra l'Apartheid. Durant un temps treballà amb George Melly a la London Gallery, la galeria d'art surrealista dirigida per l'artista belga E. L. T. Mesens. Després de fer feina un temps en publicitat, edità Sewing Machine Times i després Loading Machine Times. En 1981 fou condemnat per negar-se a complimentar el formulari del cens. Va contreure matrimoni amb una refugiada perquè pogués aconseguir el passaport britànic i exercí «cantador» de números en un bingo de la tercera edat de Camden Town. Mai no va deixar de publicar articles i caricatures a Freedom. A mitjans dels anys noranta sa filla fou assassinada als Estats Units per son marit, fet que l'afectà profundament i que només es va veure apaivagat per la seva passió pel jazz. Philip Sansom va morir el 24 d'octubre de 1999 a Londres (Anglaterra).

Philip Sansom (1916-1999)

***

Albert Balagué Martí (ca. 1998)

- Albert Balagué Martí: El 19 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de desembre– de 1919 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista, esperantista i maçó Albert Balagué Martí. Sos pares es deien Àngel Balagué i Palmira Martí. Fill d'una família llibertària i francmaçona –son avi matern va ser membre de la Lògia «Lealtad» i anarquista; son pare un destacat militant de les Joventuts Radicals; i sos oncles Manuel (Ascaso) i Jaume, destacats anarquistes. Quan tenia 15 anys entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i el juliol de 1936 participà en els combats a la caserna de les Drassanes de Barcelona contra el feixisme. Enrolat com a milicià en la confederal «Columna Libertad», l'agost de 1936 participà en els combats de Talavera de la Reina al front de Madrid. Ferit en una cama, va ser ingressat a l'Hospital de les Brigades Internacionals de Tarazona de la Mancha (Albacete, Castella, Espanya) i posteriorment, encara convalescent, va ser enviat al camp d'aviació on l'escriptor André Malraux era el comandant i amb qui va fer amistat. També esdevingué amic del comunista André Marty, màxim responsable de la formació de les Brigades Internacionals a Albacete, i de Corniglion Moliner, futur membre de la Resistència francesa. El desembre de 1936 demanà la seva incorporació a les Brigades Internacionals i va ser destinat a la 13 Brigada Internacional «Dombrowsky», amb qui participà en les batalles de Guadalajara, Brunete i Terol i en l'ofensiva sobre l'Ebre, on va ser novament ferit. El 21 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Allà rebé la notícia que son avi Martí Martí havia estat assassinat per les tropes franquistes el 23 de març de 1939 al seu llit d'hospital. Quan esclatà la II Guerra Mundial, s'integrà en el XI Regiment d'Infanteria de la Legió Estrangera, ben igual que molts altres refugiats espanyols, i participà en els combats contra els alemanys de maig i de juny de 1940. A prop de Verdun (Lorena, França), el juny de 1940, va caure presoner dels alemanys, però aconseguí fugir, encara que va ser novament capturat a Nancy (Lorena, França) i internat a l'Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria). El 28 de novembre de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 4.504, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on restà fins l'alliberament d'aquest per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Un cop lliure s'instal·là a Nimes (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Unió Racionalista (UR), en Ciutadans del Món (CM) i en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). En 1953 va ser iniciat en la Lògia 920 «L'Arc-en-Ciel» de l'Ordre Maçònica Mixta Internacional «Le Droit Humain» de Nimes i en 1962 s'afilià a la Lògia «L'Écho du Grand Orient». A partir de 1967 efectuà diversos viatges a Catalunya i va fer contactes amb el moviment llibertari amb la finalitat de reorganitzar clandestinament lògies maçòniques. Gràcies a complicitats amb l'administració de duanes franceses, pogué passar armes a la Península. També organitzà una conferència clandestina de CM esperantistes en un discret local barceloní que pertanyia a l'UNESCO. El novembre de 1980, quan la reestructuració de la FEDIP departamental del Gard, va ser nomenat secretari adjunt, al costat del secretari Jean Gonzales. Albert Balagué Martí va morir el 3 de juliol de 2000 a l'Hospital «Art et Loisirs» de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Rodilhan (Llenguadoc, Occitània), població on residia, al costat de sa companya Mercè Llorach i son fill Christian, ja finats.

***

José Luis García Rúa

- José Luis García Rúa: El 19 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 31 d'agost– de 1923 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el filòsof, escriptor i destacat militant anarquista i anarcosindicalista José Luis García Rúa. Sos pares es deien Pilar Rúa Rodríguez i Emilio García García, afiliat de relleu de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que assistí a congressos en representació del Sindicat de la Construcció de Gijón, que escrigué algunes proclames i textos sindicals, i que, finalment, morí al front d'Oviedo durant la Guerra Civil. Entre 1929 i 1936 estudià a l'Escola Neutra Graduada regentada per Eleuterio Quintanilla. Després va començar el batxillerat a Gijón i el continuà a Olot (Catalunya). En 1939 marxà a l'exili francès, passant a una colònia de vells i de joves; després va ser reclòs als camp de concentració d'Argelers i de Barcarès. A finals de 1939 retornà a la Península i a Gijón treballà en una fàbrica de rajoles i en altres feinetes. A partir de 1942 decidí continuar els estudis per lliure, acabant el batxillerat en dos anys i començant la carrera de Filosofia i Lletres (Llengües Clàssiques) a la Universitat d'Oviedo, que continuà entre 1945 i 1948 a Salamanca gràcies a una beca de l'Ajuntament de Gijón, llicenciant-se en Filosofia Clàssica amb premi extraordinari. En acabar els estudis, viatjà a Alemanya i entre 1952 i 1953 amplià estudis a l'Stifung Maximillaneum de Munic i, en 1958, va fer de lector d'espanyol a la Universitat de Magúncia. En 1955 llegí una tesi sobre Séneca a la Universitat de Salamanca. Entre 1958 i 1971 va fer classes de filosofia a Gijón de manera gratuïta, alhora que participà en la clandestinitat antifranquista. Durant els anys seixanta va patir represàlies per fer costar els miners en vaga: revocat el seu nomenament com a professor de la Universitat i de l'Escola de Comerç d'Oviedo per «desafecte al règim» (1963), cessament com a professor d'alemany a l'Escola de Comerç d'Oviedo (1964), clausura policíaca del centre cultural Gesto on impartia classes gratuïtes amb altres companys (1965), etc. En 1966 denuncià mitjançant una carta oberta dirigida a la Unesco la seva situació de perseguit pel franquisme. En 1969 fou un dels fundador de les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista (CRAS) i s'afilià a la CNT. En 1971 es traslladà al sud, primer fent classes a la Universitat Laboral de Còrdova, de la qual serà expulsat, i en l'Institut Séneca de la mateixa ciutat, del qual també serà engegat. Entre 1972 i 1975 va fer classes d'Història de la Filosofia al Col·legi Universitari Santo Reino de Jaén. A partir de 1975 exercí de professor d'Història de la Filosofia a la Universitat de Granada, arribant a ser-ne catedràtic. Després de la mort del dictador Francisco Franco, es volcà en la militància confederal, destacant com a orador i conferenciant. En 1977 va ser nomenat secretari de la CNT d'Andalusia, càrrec que renovarà entre 1981 i desembre de 1983 i, més tard, en 1992. En el Ple de Regionals de març de 1988 va ser elegit secretari general de la CNT, càrrec en el qual va ser reelegit en el Ple de desembre de 1988 i fins al 1990. Representà Granada en les Conferències de Sindicats de 1987 i 2000, i en el Ple de novembre de 1992 va ser nomenat director del periòdic CNT. En 1993 intervingué en els debats internacionals sobre anarquisme de Barcelona i en la V Conferència de Sindicats. Entre 1997 i 2000 exercí de secretari general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant els anys noranta defensà la línea anarcosindicalista ortodoxa i antireformista en la CNT i intervingué en nombrosos mítings i conferències. Troben articles seus en multitud de publicacions llibertàries i especialitzades en filosofia, com ara Adarga, Cenit, CNT, Emérita, Espoir, Euroliceo, Icària, Ideas-Orto, El Libertario, Martillo, El Olivo del Búho, La Protesta, Revista de Filosofía, Revista de Fomento Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, etc. És autor de De los matices del interés existencial romano hasta el siglo I de Cristo (1955), Los matices de la interiorización en la historia helénica (1956), Sobre animus/anima en un texto de Séneca (1956), Política y pedagogía liberadora (1974), El sentido de la interioridad en Séneca. Contribución al estudio del concepto de «modernidad» (1976), Mis ciudades I. Gijón (En la marea del siglo) (1993 i 2006), A vueltas con la ley (1995, amb altres), El sentido de la naturaleza en Epicuro (1996), Reflexiones para la acción (1997-2008, tres toms), etc. En 1991 traduí del francès l'obra de Paul Ricoeur Los caminos de la interpretación. En 1996 va ser creada a Gijón l'Aula Popular José García Rúa, associació cultural que segueix les passes de qui està dedicada. En els seus últims anys fou membre del consell editorial del servei de publicacions de la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo. José Luis García Rúa va morir el 6 de gener de 2017 al seu domicili de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat en aquesta població.

---

Continua...

---

[18/09] M�ting dels Antipatriotes - �L'�mancipateur� - Fets de Cullera - �Socialismo y Libertad� - Piccinini - Dupichaud - Del Papa - Poulhon - Albertini - Charbonneau - Malaguti - Gasperini - Blanch - Noget - Cruz - Berthier - Iacoponi - Mart� - Ferrua - Lewin - Marcoux - �Chimeno� - Cambouliu - Passeri - Torrents - Volin - Luppi - Peretti - Gamero - Weiland - Gil Mata - Oca�a - D�az Ortega

Fri, 18 Sep 2026 15:51:56 +0200

[18/09] Míting dels Antipatriotes - «L'Émancipateur» - Fets de Cullera - «Socialismo y Libertad» - Piccinini - Dupichaud - Del Papa - Poulhon - Albertini - Charbonneau - Malaguti - Gasperini - Blanch - Noget - Cruz - Berthier - Iacoponi - Martí - Ferrua - Lewin - Marcoux - «Chimeno» - Cambouliu - Passeri - Torrents - Volin - Luppi - Peretti - Gamero - Weiland - Gil Mata - Ocaña - Díaz Ortega

Anarcoefemèrides del 18 de setembre

Esdeveniments

Convocatòria de l'acte publicada en el primer número del periòdic parisenc La Révolte del 17 de setembre de 1887

- Míting dels Antipatriotes: El 18 de setembre de 1887 se celebra a la Sala Favié, al barri obrer de Bellville de París (França), un gran míting contra la guerra organitzat per la Lliga dels Antipatriotes i els Grups Cosmopolites Revolucionaris (GCR). L'acte comptà amb el suport de grups anarquistes de París (Joventuts Anarquistes, etc.) i d'arreu de França (Bessègues, Calais, Lo Chambon, La Ricamarie, Sant-Etiève, Sèina, Toló, Viena del Delfinat, etc.). La sessió va ser oberta a la participació del públic en general i en foren oradors Bebin, Georges Brunet, Edouard Devertus, Alain Gouzien, Jean-Baptiste Louiche, Alexandre Murjas, Jacques Prolo, Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier, entre d'altres. L'acte, que durà més de tres hores, comptà amb l'assistència de més de tres mil persones. Al final del míting es va distribuir un manifest especial als assistents. Aquest acte comptà amb una gran vigilància per part de la policia, però, així i tot, no es registraren incidents destacats –alguns diaris burgesos anunciaren la detenció de quatre obrers joiers per part dels Guardians de la Pau que s'enfrontaren al carrer a provocadors seguidors de Georges Boulanger, però es tractava d'una típica manipulació informativa. Uns tres-cents companys reunits posteriorment a la celebració del míting van veure la necessitat de realitzar un nou acte contra el patrioterisme i obriren un compte, a càrrec de Émile Bidault, per a recollir diners per a tal fi, les sumes recaptades per al qual van ser publicades en els periòdics L'Idée Ouvrière i La Révolte.

***

Capçalera del primer número de L'Émancipateur

- Surt L'Émancipateur: El 18 de setembre de 1910 surt a Lieja (Valònia) el primer número de L'Émancipateur. Organe communiste-anarchiste révolutionnaire. Encara que setmanari, tingué una periodicitat irregular. S'encarregà de l'administració i de la redacció François Requilez. A partir del número 24 (14 de gener de 1912) passà a ser editat pel grup anarquista «Les Chercheurs de Vérité», encarregant-se de l'administració L. Pleyers i de la redacció Jean Kroonen. Aquest setmanari publicà nombrosos extractes i traduccions d'articles d'autors destacats (Jean Grave, Octave Mirbeau, Georges Paraf-Javal, Émile Pouget, Varlaam Tcherkesoff, etc.), així com fullets per lliuraments (René Chaughi, Piotr Kropotkin, Roger Gillot [Rhillon], etc.). També comptà amb dibuixos de Théophile Alexandre Steinlen. Sortiren encartats nombrosos cartells antielectorals. Hi van col·laborar Henri Amoré, Camille Brassine, Guillaume Collete, René Chaughi, G. Delince, Julien Delville, Charles Desplanques, Roger Gillot (Rhillon), Jean Grave, Maurice Jamar, Lucien Jules, Piotr Kropotkin, Étienne Lanthier, Joseph Laurent, Lambert Ledoux, Arnold Lepage, Camille Mattart, Jules Moineau, M. Nottet, Georges Paraf-Javal, Élisée Reclus, D. Reuls, Victor Rousselle, Fernado Tarrida del Mármol, Varlaam Tcherkesoff, Henri Zisly, etc. En sortiren 52 números, l'últim el de març de 1913, i va ser reemplaçat fins juliol d'aquell any per L'Action Anarchiste. L'Émancipateur reaparegué entren l'1 de març i el 2 d'agost de 1914 a Lieja publicant 12 números.

***

El major de la plaça llegint el ban del capità general Echagüe que declara l'Estat de Guerra a la regió [Foto de Barberà Masip]

- Fets de Cullera: El 18 de setembre de 1911 a Cullera (Ribera Baixa, País Valencia), d'acord amb la decisió adoptada el dia abans a la Casa del Poble de València, l'anarcosindicalista Unió Agrícola Obrera de Cullera –adherida a la feia poc creada Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb més de 2.000 afiliats entre els 13.500 habitants de Cullera– declara la vaga pacífica a la ciutat en solidaritat amb els treballadors biscaïns i contra la impopular guerra al Marroc. Però, el mateix matí, les autoritats van declarar l'Estat de guerra a tota la província i el capità general Echagüe ordenà que la Guàrdia Civil de les localitats més properes a la capital s'hi concentressin. Per impedir que la Guàrdia Civil pogués sortir de Cullera, un grup d'uns 200 vaguistes es manifestaren a l'estació i intentaren aixecar les vies del ferrocarril, encara que van ser fàcilment repel·lits i amb el resultat de diversos ferits. En previsió de nous desordres el jutge municipal local telegrafià al jutge de primera instància de Sueca, Jacobo López de Rueda, explicant-li els fets. López de Rueda arribà amb fanfarroneria a Cullera, armat d'un impressionant revòlver, acompanyat pel seu actuari, Primitiu Beltran, i per l'algutzir Antoni Dolç, armats ambdós amb fusells, a més de l'habilitat Ferran Tomàs Pastor i un fill d'aquest. El jutge de Sueca entrà amb carruatge a la ciutat pel barri del Raval de Sant Agustí, un dels més pobres de Cullera, arrossegant darrere seu dos veïns que havia detingut pel camí, entre ells Joan Jover Corral (Xato de Cuqueta), donant lloc a una tumultuosa protesta de la multitud, que aconseguí alliberar els presos i apunyalà l'actuari, resultant malferit per arma de foc un dels manifestants. Després d'aquests incidents, el jutge i el seu escolta es van refugiar a l'Ajuntament, seguits de prop per la gentada, on l'alcalde Joaquim Fenollar i l'advocat Santiago Renard, tractaren vanament de calmar els ànims; Jacobo López i els seus acompanyants, però, sortiren al balcó i disparen alguns trets. La multitud excitada assaltà l'edifici, donant mort a les portes de la Casa Consistorial al jutge i a l'habilitat, mentre, a la sortida del poble, l'algutzir fou assassinat quan intentava fugir pel Xúquer. Poc després, els carrabiners, allunyats de l'escenari dels fets, foren previnguts i aconseguiren restablir la calma, retirant-se els manifestants pacíficament després de realitzar una assemblea a prop del riu cap al tard. No obstant, alguns grups d'amotinats armats amb escopetes fugiren a la muntanya. L'endemà, Cullera fou ocupada per l'exèrcit i s'engegà la repressió, mentre el Govern suspenia les garanties constitucionals a tot l'Estat, establint una fèrria censura que impedí la difusió normal de la informació i facilità la impunitat repressiva. Encara que el nombre exacte de detinguts no es va saber mai per la censura, van ser més de cent i desenes més a altres pobles de la zona (Carcaixent, Silla, Bunyol, Gandia i Tavernes de la Valldigna). A finals d'octubre, per desmentir el rumor que circulava sobre les tortures que s'havien infligit a alguns presos, el Govern ordenà l'obertura d'un Expediente gubernativo para comprobar la denuncia de supuestos malos tratos y torturas a los presos de los últimos sucesos de Cullera (1911), on apareixen 68 processats, encara que només 22 passaren davant els tribunals militars. El 7 de desembre de 1911 començà el Consell de Guerra contra els presos de Cullera a la Casa-Jutjat de Sueca, però la causa va haver de passar al Tribunal Suprem perquè el capità general de València desaprovà tres de les penes de mort imposades, mentre que les causes instruïdes amb motiu dels fets de Carcaixent, Silla, Gandia, Bunyols i Tavernes de la Valldigna, passaren a la jurisdicció civil per inhibició de la justícia militar. En aquest procés es va incloure Josep Crespo Solanes, delegat de Sueca i de Cullera al Primer Congrés de la CNT, encara que es trobava absent del poble quan es van produir els fets. Entre el 8 i el 10 de gener de 1912 s'obrí la causa davant el Tribunal Suprem que, entre altres condemnes, imposà set penes de mort, posant en evidència els governants –a Joan Jover Corral se li demanà tres penes de mort i dues penes de 20 anys de presó. El moviment de protesta contra la causa fou tan general que fins i tot l'arquebisbat de València, el periòdic ABC, Maura i Juan de la Cierva s'hi van sumar. Només a Madrid es van recollir 10.000 signatures d'intel·lectuals, professors, polítics i periodistes. En aquestes condicions, amb l'evident propòsit d'apaivagar els ànims, el Consell de Ministres del govern de Canalejas del 12 de gener de 1912 commutà la pena de mort per la de cadena perpètua per a Frederic Ausina, Francisco Jimeno, José Ochera, Valeariano Martínez, José Jiménez, Cecilio San Félix, encara que va mantenir la pena de mort contra Joan Jover Corral. A més, es van imposar als restants processats de Cullera les següents penes: cadena perpètua per Salvador Gabernez, Joan Gregori, Baptista Ibost, Francesc Colubí, Adolfo Salón, Fernando García, Joan Suñé, Manuel Palero, Antoni Gaset, Vicens Bou i Nemesi Jovenet; a 12 anys, dos mesos i quatre dies de presó a Josep Crespo Solanes i Silvestre Supina. En el procés de Carcaixent van ser condemnats a 14 anys, nou mesos i 24 dies, Francesc Tarragona; a sis anys, Salvador Suñer i Enrique Lorente; a cinc anys, Vicens Saloni; a quatre anys, nou mesos i 11 dies, Fabián Sebastián. En el procés de Xàtiva, fou condemnat a 15 anys, Antoni Sigues; a tres anys i vuit mesos, Llorenç Bonet i Vicente Sánchez. La campanya de protesta continuà, però, exigint la commutació de la pena de mort de Jover i fins i tot va haver polítics conservadors, com ara Constancio Bernaldo de Quirós, que es van pronunciar a favor de l'abolició de la pena de mort. Alguns periòdics i periodistes conservadors, excepcionalment, van fer campanya a favor de la pena de mort, entre ells, Salvador Canals (La ninfa egeria de La Cierva). No obstant això, el rei Alfons XIII, millor aconsellat que en 1909 amb el cas de Ferrer i Guàrdia i malgrat l'obstinació de Canalejas, commutà el 14 de gener la pena de mort de Jover, fet que obligà al Govern a presentar la dimissió, encara que el monarca tornà a reiterar-li la seva confiança. Un dels resultats més notoris de la repressió fou el clima d'emigració que es produí entre la població treballadora de Cullera. Posteriorment als fets, la població, que en 1910 era de 13.556 persones, es va veure reduïda en 1914 a 11.957. En 1914 Eduardo Barriobero y Herrán, un dels advocats defensors dels encausats, publicà El proceso de Cullera y la represión inquisitorial en España que va tenir un gran ressò.

***

Portada del primer número de Socialismo y Libertad [CIRA - Lausana]

- Surt Socialismo y Libertad: El 18 de setembre de 1943 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarquista trilingüe Socialismo y Libertad. Compromesa amb la resistència antifeixista, hi van col·laborar anarquistes, socialistes i republicans. El redactor responsable fou Luis Vidal; de la secció italiana s'encarregà Luce Fabbri i Torquato Gobbi, de la francesa Julien Coffinet, i de l'espanyola Fernando i Pilar Cárdenas. Mantingué relacions amb el grup mexicà del mateix nom animat per Victor Serge. En sortiren sis números, l'últim el 14 de juliol de 1944.

Naixements

Francesco Piccinini

- Francesco Piccinini: El 18 de setembre de 1839 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater garibaldí i internacionalista llibertari Francesco Piccinini. Sos pares es deien Luigi Piccinini i Giovanna Almerighi. D'antuvi fou seguidor del nacionalisme de Giuseppe Mazzini. Entre 1859 i 1867 fou voluntari de l'exèrcit de Giuseppe Garibaldi en la II Guerra de la Independència i en la Campanya de l'Agro Romà per l'alliberament de Roma, participant en les batalles del Volturno i de Mentana. En 1870, però, no prengué part en l'expedició de Garibaldi a França (Exèrcit dels Vosges). Entre 1870 i 1872 col·laborà en periòdics «republicanosocialistes», que donaran pas al pensament internacionalista llibertari, com ara Il Romagnolo. Organo della Consociazione Repubblicana, fundat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en 1868, del qual portà la corresponsalia a Lugo, i que esdevindrà en 1871 un periòdic de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També fou un dels fundadors el 4 de juliol de 1868 de La Plebe. Periodico democratico, dirigit per Enrico Bignami a Lodi (Llombardia, Itàlia), publicació republicana, racionalista, socialista, anticlerical i atea. En 1871 fundà a Lugo la «Società della Pleble» (Societat de La Plebe), que es dedicà a difondre aquest periòdic arreu la Romanya. Col·laborà també en Il Martello i Il Gazzettino Rosa. Considerat com un dels iniciadors del moviment socialista, es a dir internacionalista, de Romanya, el 19 de novembre de 1871 participà en la reunió clandestina a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), considerada com el primer congrés de la Internacional a Romanya, amb representants de tota la regió que tenia com a finalitat rellançar les organitzacions obreres i fundar noves seccions de la Internacional, a més d'incrementar l'acció de les ja existents. Foren els fets de la Comuna de París (França) que precipitaren la seva separació del pensament mazzininià i l'acostament a les posicions internacionalistes llibertàries. En aquesta època treballava per a la Banca Popular di Lugo. En els mesos posteriors, encapçalà el Fascio Operaio (Fascio Obrer) de Lugo i participà en nombroses reunions polítiques amb la finalitat d'unir forces contra els seguidors republicans de Mazzini, oposats als seus plantejaments. Francesco Piccinini va ser assassinat el 2 de maig de 1872 quan sortia del cafè Europa de Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), quan un desconegut li disparà un tret de revòlver, fallant l'objectiu, i un altre individu el matà d'una punyalada. Estava casat i tenia una filla, que havia nascut en 1871, i portava els noms de Repubblica Eguaglianza Ragione (República Igualtat Raó); i després de la seva mort en nasqué Argia, sa altra filla. L'abril de 1873 la Secció de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) de l'AIT creà un Comitè de Socors per ajudar econòmicament sa família. Segons les investigacions, els assassins de Piccinini van ser dos seguidors de Mazzini de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), Luigi Gavelli, l'autor material del crim, que va desaparèixer sense deixar rastre, i Giuseppe Liverani, que fugí a Londres (Anglaterra), després a França i finalment a Espanya, on fou detingut. Extradit, en 1876 va ser jutjat i condemnat a mort, pena que fou commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat. L'assassinat de Piccinini tingué un gran ressò en la premsa italiana i internacional. Giosuè Carducci va escriure el 17 d'agost de 1872 un text en la seva memòria que va ser posat en la seva làpida: «Els germans, els companys i els amics / aquesta memòria / signe d'amor i de deure / i d'infàmia / als assassins traïdors i covards.»; en aquest text s'usa per primera vegada en la història la paraula «companys» en el sentit que posteriorment serà emprat en el llenguatge de la família socialista (anarquista, socialista i comunista). Piccinini està reivindicat tant per anarquistes com per socialistes. En 1890 es creà a Faenza un grup anarquista «Francesco Piccinini», que mantingué un estret contacte amb Argia, sa filla petita que vivia a Buenos Aires (Argentina). El 13 de juny de 1954, per iniciativa del socialista Nino Samaia, s'organitzà a Lugo una solemne commemoració amb la inauguració d'un monument, obra d'Alfeo Bedeschi i amb el text de Carducci, que va ser contestat per la redacció d'Umanità Nova i pels anarquistes de Lugo destacant el caràcter antiautoritari i anarquista del primer internacionalisme italià.

Francesco Piccinini (1839-1872)

***

Notícia de la detenció de Jean-Baptiste Dupichaud apareguda en el diari de Montluçon Le Petit Montluçonnais del 7 de juliol de 1894

- Jean-Baptiste Dupichaud: El 18 de setembre de 1864 neix a Doiac (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jean-Baptiste Dupichaud –algunes fonts citen erròniament el seu llinatge com Dupechaud. Era fill de Pierre Dupichaud, miner, i de Suzanne Verjat. Miner de professió, en 1884 va ser dispensat de fer el servei militar perquè havia de sostenir sa família i l'1 de novembre de 1889 va passar a la reserva. Entre els anys vuitanta i noranta treballà a diverses mines, com ara les de Besenac (Alvèrnia, Occitània), Aün (Alvèrnia, Occitània), Buxières-les-Mines (Alvèrnia, Occitània), Villars (Forez, Arpitània), Braçac (Alvèrnia, Occitània) i del Nord-Pas-de-Calais (França). Després de patir presó, treballà en el contraban de llumins a Authezat (Alvèrnia, Occitània). Amb el miner anarquista Henri Tardy, que vivia a Montvic (Alvèrnia, Occitània), creà un grup anarquista i era el corresponsal local del periòdic Le Père Peinard. Cap el 1893 entrà a treballar a les forges de Comentriac (Alvèrnia, Occitània) pudelant. En nombroses ocasions va ser detingut i el desembre de 1893 abandonà la regió durant una ona de detencions i d'escorcolls a resultats d'uns atemptats. En aquesta època tenia companya i quatre infants. El 14 de febrer de 1894 la policia decomissà un paquet dirigit a ell que contenia 20 exemplars dels cartell «A Carnot le tuer» impresos a Londres (Anglaterra) i quatre dies després el seu domicili de Comentriac va ser escorcollat. En aquesta època es relacionà amb el paleta anarquista Antoine Bellot. El 26 de juny de 1894 va ser processat per «associació criminal» i va ser condemnat pel Tribuna Correccional de Brioude (Alvèrnia, Occitània) a un mes de presó per «rebel·lió». Entre els anys 1890 i 1900 milità a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). El 3 de desembre de 1900 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes. Després de romandre a diversos indrets, cap el 1906 s'establí a Ferrièra de Sant Mari (Alvèrnia, Occitània) i treballà de drapaire. Jean-Baptiste Dupichaud va morir el 6 d'octubre de 1932 al seu domicili de Ferrièra de Sant Mari (Alvèrnia, Occitània).

***

Ugo del Papa

- Ugo del Papa: El 18 de setembre de 1875 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el propagandista i sindicalista anarquista Ugo del Papa. Sos pares es deien Romualdo del Papa i Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta gràcies a la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de professió, el 22 d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de presó i a una multa de 250 lires per «crits sediciosos» arran del «Motí de la Lunigiana»; fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys milità en el Circolo Rivoluzionario Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de la impremta «Tipografia Cooperativa Sociale» («La Tipogràfica»), la qual publicà el periòdic anarquista Combattiamo (1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i condemnat el 14 de juliol de 1902 a set mesos per «associació de malfactors», pena que finalment va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser l'editor del periòdic anarquista La Sentinella. Fugint d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà primer a Marsella (Provença, Occitània) i després s'embarcà cap a Amèrica, arribant a Nova York (Nova York, EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els cercles anarquistes de l'emigració italiana i treballà com a picapedrer. Mentrestant les condemnes que tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de setembre de 1905, però decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911 retornà a Carrara, on esdevingué l'ànima de l'anarquisme local. Detingut, va ser condemnat a vuit mesos de presó com a director de «La Tipogràfica» arran de la seva fallida en 1906, però en l'apel·lació es va poder demostrar que en aquell any era als EUA i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà part del grup anarquista de Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En aquesta època fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la guerra colonial a Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del Treball local, de la qual va ser nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una important tasca d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911, després d'una vaga de dues setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de 1913 els treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la conquesta històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i principis de 1914, la Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut patronal. L'11 de gener de 1914 es produí una misteriosa i innòcua explosió al pati d'una comissaria de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi, Riccardo Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un boicot patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de l'òrgan d'expressió de la Cambra del Treball Il Cavatore i del periòdic anarquista local Il '94, ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut crònicament fràgil, que havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de 1912 acusat d'«incitació a l'odi de classe», assistí a la Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va morir l'1 de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills Romualdo i Lina continuaren la seva lluita anarquista.

***

Notícia orgànica de Louis Poulhon apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 30 de gener de 1904

- Louis Poulhon: El 18 de setembre de 1877 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, i després socialista, Louis Pierre Poulhon, conegut com Poulhanet. Sos pares es deien Jean Isaac Poulhon, fuster i ebenista, i Rosalie Fabre. Es guanyava la vida treballant de pintor en la construcció i vivia al número 9 del carrer Rouget de L'Isle. En 1901 era membre del Grup Llibertari d'Estudis Econòmics de Nimes, que es reunia la número 7 del carrer Nerva i després al número 7 del carrer Saint Paul, i del qual formaven part destacats anarquistes, com ara Louis Floutier, Charles Gauzy, Léopold Gauzy, Jules Guéry, Camille Mazel, Casimir Merinargues (pare i fill), Auguste Moussiers, Adrien Murjas, etc. El 23 de març de 1901 participà en la reunió preparatòria de les manifestacions revolucionàries que tingueren lloc entre el 27 i el 30 de març a Nimes. El juliol de 1901, sembla que per qüestions professionals, marxà cap a les ciutats provençals de Marsella i d'Avinyó. En aquesta època la policia el declarà «desaparegut» del departament del Gard i estava buscat per a ser posat «sota vigilància especial». El 24 de febrer de 1906 es casà a Nimes amb Fanny Félice Fournier, de qui es va divorciar el 6 de juliol de 1916 a la mateixa ciutat. En 1912 va ser regidor municipal socialista de Nimes. El 24 de novembre de 1919 es casà a Nimes amb Eva Blanche Pouget, vídua de Jean Marius Plane. En aquesta època treballava de comerciant i vivia al número 5 del carrer de la Faïence de Nimes. Louis Poulhon va morir el 9 de desembre de 1937 al seu domicili de Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Enrico Albertini

- Enrico Albertini: El 18 de setembre de 1887 neix a Borgosesia (Piemont, Itàlia) l'anarquista, i després comunista, Enrico Angelo Albertini, també conegut com Henri Albertini i Henry Albertini, i que va fer servir diferents pseudònims (Spaolossi, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Albertini i Rosa Naula. En 1891 emigrà a Suïssa amb sa família, on son pare exercí de professor d'història en un col·legi a prop de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Esdevingué comerciant en bijuteria i orfebreria i militant llibertari. Estigué en estret contacte amb destacats anarquistes, com ara Luigi Bertoni i Errico Malatesta, i desplegà la seva intensa activitat militant a Suïssa, França i Regne Unit. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), conegué l'anarquista Manuel Pardiñas Serrato. En 1909 participà activament en els fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona i, després de més de sis mesos tancat a la Presó Cel·lular de Montjuïc, on va rebre suport del Grup Llibertari de Zuric (Zuric, Suïssa), en 1910 va ser expulsat del Regne d'Espanya. L'octubre de 1911 les autoritat sospitaren que va ser un dels organitzadors, amb Humbert Adami, Étienne Bartozzi i Lelio Lucci, un intent d'assassinat del rei Víctor Manuel III d'Itàlia i del president del Consell de Ministres Giovanni Giolitti. En 1912 formà part del Comitè contra la Guerra Italoturca, que va recaptar fons per ajudar desertors italians refugiats a Suïssa. A París (França) treballà a la joieria de Florentin, al carrer Greneta, i va romandre a diferents pensions del barri de Charonne sota el nom d'Spaolossi. El 9 de febrer de 1912 va ser detingut a Lorient (Bretanya), on vivia de del 28 de gener anterior al número 4 del carrer Lycée i treballava d'obrer muntador per a una empresa privada a les drassanes de vaixells de guerra, i va ser acusat pel Tribunal Marítim d'«espionatge i sabotatge». El 16 de febrer se celebrà a la Borsa del Treball de Lorient un míting convocat pel Comitè de Defensa Social (CDS) per a protestar per la seva detenció i al qual assistiren unes quatre-centes persones. El seu cas finalment va ser sobresegut, però el 20 de febrer de 1912 va ser expulsat de França i posat a la frontera suïssa. Immediatament retornà a França i a París entrà a formar part del Club Anarquista Comunista (CAC), que reivindicava l'«Anarquisme Comunista Revolucionari» i que editava el mensual Le Mouvement Anarchiste. El 22 d'octubre de 1912 va ser novament detingut a París en sortir d'una reunió del CAC; jutjat, va ser condemnat a dos mesos de presó per «violació del decret d'expulsió». S'instal·là a Ginebra i més tard passà per Basilea (Basilea, Suïssa) i Zuric. Després de diverses dificultats, en 1914 emigrà als EUA. El 27 de setembre de 1914 va fer la conferència «L'atteggiamento dei sovversivi europei di fronte allà guerra» al Petrello's Hall de Nova York (Nova York, EUA), organitzada pel Cercle de Cultura Social (CCS). El setembre de 1915 s'instal·là a Paterson (Nova Jersey, EUA), on entrà en la redacció del periòdic anarquista L'Era Nuova. Mesos després va ser donat com a desaparegut per les autoritats i els anys següents el seu nom figurava en els butlletins de recerca i en els llistats fronterers. El desembre de 1920 era un dels promotors del Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti de Chicago (Illinois, EUA) i participà com a actor en obres teatrals per a recaptar fons. Segons informes de les autoritats consulars italianes als EUA, rodà per diverses ciutats nord-americanes (Nova York, Filadèlfia, Detroit, etc.). A Detroit (Michigan, EUA) treballà en la indústria de l'automòbil, milità activament en el sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i encapçalà un grup de l'Auto Workers Unión (AWU, Unió de Treballadors de l'Automòbil). En aquests anys es passà de l'anarquisme al comunisme. El febrer de 1937 abandonà els EUA i s'enrolà en les Brigades Internacionals (Brigada XV - «Brigada Abraham Lincoln») per a lluitar contra el feixisme, gràcies a un passaport lliurat pel consolat espanyol de Nova York. Com a brigadista va fer servir els pseudònims Henry Albertini i Eugène Henry Nola. El 5 de març de 1937 va ser destinat en un Regiment de Tren i va fer tasques d'intèrpret. Després va estar sis mesos al Comissariat de les Brigades Internacionals a Albacete (Castella, Espanya) treballant, primer amb Ralph Bates, i desprès amb Edwin Rolfe, en The Volunteer. Posteriorment exercí de secretari d'un hospital a prop d'Albacete on es tractaven malalties venèries. Més tard va ser destinat com a secretari de l'Hospital Anglès d'Huete (Conca, Castella, Espanya). Sembla que finalment passà per Pontones (Jaén, Andalusia, Espanya). Un informe de la intel·ligència comunista reportava que com a soldat de l'exèrcit de Terra no havia anat mai al front, que era de «tendència semitrotskista» i que el seu passat no era gens clar. El 12 de setembre de 1938 retornà a Nova York a bord del Normandie, on arribà el 26 d'octubre; però va ser detingut per les autoritats d'immigració perquè el seu passaport no era vàlid. L'1 de febrer de 1939 abandonà els EUA a bord de l'Oriente rumb cap a Cuba, per retornar-hi l'1 d'abril de 1939. A partir d'aquí es va perdre el seu rastre.

Enrico Albertini (1887-?)

***

Lucien Charbonneau (1920)

- Lucien Charbonneau: El 18 de setembre de 1896 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Lucien Georges Luther Charbonneau. Era fill de Georges Léon Charbonneau, lampista i destacat militant socialista i cofundador de L'Humanité, i de Claire Céline Faucault, llevadora. En néixer sos pares li van fer un «baptisme republicà». Va ser un alumne brillant, primer en 1904 a París i després en 1905 a Boran-sur-Oise (Picardia, França), on sos pares es van retirar per a viure de rendes. En 1909 obtingué el seu certificat d'estudis i passà a educar-se en una pensió privada a Les Lilas (Illa de França, França), sembla que lligada a la maçoneria, on va obtenir el Gran Premi del Consell General i va ser enviat a la Sorbona, on sos pares volien que estudiés arquitectura. No obstant això, ell en va fugir i, després d'un temps vivint al carrer, passà a fer feina de lampista, com son pare, a la construcció. Quan la Gran Guerra, el 12 d'abril de 1915 va ser incorporat en el 82 Regiment d'Infanteria i participà en les batalles de Verdun i del Chemin des Dames, on el 10 de juny de 1917 va ser ferit a les dues cames per l'esclat d'una granada. Va ser enviat als Balcans, a Bulgària, on va rebre una medalla de Romania per «serveis prestats a la pau en temps de guerra». El 8 d'octubre de 1919 va ser desmobilitzat i condecorat amb la Creu de Guerra. S'instal·là al número 134 del carrer Temple de París i s'adherí a l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El 5 de setembre de 1921 va ser nomenat membre del consell del Sindicat de Lampistes i Ensostradors del Sena. Arran de l'escissió confederal de desembre de 1921, a finals de gener de 1922 va ser nomenat secretari del Sindicat de Lampistes i Ensostradors de París de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Entre el 25 de juny i l'1 de juliol de 1922 va ser delegat en el I Congrés de la CGTU celebrat a Saint-Étienne (Forez, Arpitània). El 14 d'octubre de 1922 es casà al IV Districte de París amb la domèstica llibertària Anne Marie Guillou, amb qui va tenir dues filles (Nancy i Simone) i de qui acabà enviudant. El març de 1923 va ser nomenat secretari del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció) del Sena, el qual va unificar la major part dels sindicats de la construcció. El 24 de juliol de 1923 entrà a formar part de l'executiva del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i aquest mes abandonà la seva residència del carrer Temple i s'instal·là al número 22 del carrer Roses, amb sa mare ja vídua, on va restar fins a la seva jubilació. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1923 assistí al IX Congrés Federal de la Construcció de la CGTU celebrat a París, on els anarcosindicalistes confirmaren la seva majoria; en aquest congrés ell presentà una moció hostil a les comissions sindicals comunistes, que va ser adoptada per unanimitat menys dos vots. Va ser designat delegat, amb Louis Lecoin i Julien Le Pen, en l'assemblea general del SUB del Sena celebrada el 21 d'octubre de 1923, al Congrés Confederal de la CGTU, que s'havia de celebrar entre el 12 i el 17 de novembre de1923 a Bourges (Centre, França). El novembre de 1924, la Federació de la Construcció, de caire anarcosindicalista, trencà amb la CGTU i es passà a l'autonomia; finalment, el novembre de 1926, cofundà la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), però ell no va creure en l'èxit d'aquesta organització sindical. El 17 de juliol de 1927, en una assemblea general del SUB del Sena, presentà una moció apel·lant a la integració del SUB a la CGT; l'assemblea general següent de l'endemà, votà el manteniment del SUB en la CGT-SR i ell hi continuà militant. En 1924 participà en la campanya de defensa dels revolucionaris empresonats a l'URSS i durant un temps acollí Nestor Makhno quan es va refugiar a França. En aquests anys va estar lligat al grup anarquista espanyol «Los Solidarios» (Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Joan García Oliver, Gregorio Jover, etc.), als membres dels quals refugiava i feia serveis. En 1924 s'encarregà de recollir els fons per al periòdic Liberion, òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola, que finançava en gran part «Los Solidarios». Durant la dictadura de Primo de Rivera, s'encarregà de rebre la correspondència dels responsables de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. Segons un informe policíac de 1930, rebia de Barcelona (Catalunya) paquets de fullets, periòdics i diners, i en altre informe de 1933 palesava les seves relacions epistolars amb l'anarquista Felipe Sandoval Cabrerizo, expulsat de França i tancat a la Presó Model de Madrid. En 1929 s'adherí al «Grup d'Amics de l'Encyclopédie Anarchiste» de Sébastien Faure i s'encarregà de rebre els abonaments per a la seva difusió. Entre 1930 i 1936 fou tresorer del «Comité de l'Entraide» (Comitè de Suport Mutu), que consistia en una caixa de socors per als empresonats polítics i les seves famílies. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire i La Voix Libertaire. En 1931, distribuí la premsa revolucionària a molts deportats a la Guaiana Francesa a través dels seus advocats. L'11 de gener de 1931 intervingué, en nom del SUB, en l'anomenada «Conferència dels 22», celebrada a la Borsa del Treball de París, amb la intenció d'aconseguir la unitat sindical. Destacà coma declamador dels poemes de Gaston Couté a les vetllades de «La Muse Rouge» i en els matinals artisticoliteraris de «L'Entraide». El 20 de setembre de 1941 es casà al XVIII Districte de París amb l'empleada de banca Lucienne Ambrosine Joséphine Dauly, vídua de Maurice Marcel Eugène Martin. Durant la II Guerra Mundial, participà en la xarxa de la resistència «Libération-Nord» i distribuïa els insubmisos al Servei de Treball Obligatori (STO) cap els grups del maquis. El seu domicili va ser en diverses ocasions escorcollat, però mai va ser detingut. Després de la guerra, el novembre de 1944, va ser nomenat tinent en cap de la Secció de les Milícies Patriòtiques de la Guàrdia Cívica Republicana i formà part del Comitè de Depuració del XVIII Districte de París. En 1946 va ser un dels fundadors de la CNT francesa. En els anys cinquanta i seixanta va fer costat la premsa anarquista i anarcosindicalista (Le Combat Syndicaliste, Contre Courant, Liberté, Le Réfractaire, etc.). Mantingué una estreta amistat amb Maurice Rémond, anarquista proper a la «Banda Bonnot». A principis dels anys seixanta va fer costat la lluita de Louis Lecoin per l'objecció de consciència. En 1962 es va jubilar i s'instal·là a Villeparisis. Cedí els seus llibres al bibliobús de «La Libre Pensée». El febrer de 1970 enregistrà nombrosos textos de Gaston Couté i de Maurice Hallé per a un disc que va ser editat en 1993 per Radio Libertaire. Durant els anys setanta milità en la CNTF. Lucien Charbonneau va morir l'1 de febrer de 1984 al seu domicili de Villeparisis (Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri municipal d'aquesta població al costat de sa segona companya. Son net, Franck Thiriot, és un destacat militant anarquista.

***

Armando Malaguti

- Armando Malaguti: El 18 de setembre de 1897 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Armando Malaguti. Sos pares es deien Celso Malaguti i Adelaide Rapparini. Treballà en diferents oficis (fuster serrador, venedor ambulant, mecànic, barber). Destacat militant anarquista de Bolonya, fou perseguit pels escamots feixistes i en 1923 aconseguí passar a França. S'instal·là a París, on conegué l'anarquista Maria Zazzi, que esdevingué sa companya. En aquesta època la parella mantingué una estreta amistat amb la família Berneri. En 1927 Malaguti va ser expulsat i, d'antuvi, marxà a Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i després a Seraing (Valònia), on la policia esbrinà que estava subscrit al periòdic anarquista L'Émancipateur. A Brussel·les (Bèlgica), amb sa companya, va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. El desembre de 1930 retornà a Luxemburg i restà uns dos anys, abans de marxar a Holanda; en 1933 retornà a Bèlgica, on participà en un congrés a Brussel·les. El novembre de 1933 s'instal·là novament a França. A París, amb sa companya, conegué l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità en la «Columna Ascaso» fins a finals de 1936 –participà en la batalla de Monte Pelado. El gener de 1937 va ser detingut a Lieja (Valònia), on havia marxat per a reclutar milicians per fer costat la Revolució espanyola. El febrer de 1938 retornà a la Península, on fou nomenat delegat polític fins al final de la guerra. Amb falsa identitat, aconseguí arribar al Marroc, a Algèria i, finalment, a Tunísia, on el 20 maig de 1939 va ser detingut i posteriorment expulsat per «complot terrorista contra el cònsol d'Itàlia». Algunes fonts diuen que en aquesta època s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). Aleshores marxà clandestinament a París, on a finals de 1940 va ser detingut pels nazis. El 28 de febrer de 1941 va ser lliurat a les autoritats italianes feixistes. Jutjat, va ser condemnat a quatre anys de confinament que purgà a l'illa de Ventotene. Sa companya, Maria Zazzi, intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. El 25 de desembre de 1942 Malaguti va ser traslladat a l'illa d'Ustica i a començaments de setembre de 1943 al camp d'internament de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Poc després, el 8 de setembre de 1943, aconseguí fugir-ne i s'integrà en les forces partisanes, participant en els combats de l'Alliberament. Armando Malaguti va morir el 16 de desembre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Armando Malaguti (1897-1955)

***

Francesco Gasperini

- Francesco Gasperini: El 18 de setembre de 1900 neix a Castiglione dei Pepoli (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Gasperini, també conegut com Hector Valli. Sos pares es deien Luigi Gasperini i Elisabetta Marchettini. El 15 de novembre de 1917 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) a dos mesos de presó per «deserció del servei» i cap a finals de 1921 va ser acusat d'homicidi i de dos intents d'assassinat, arran d'una topada amb un grup de feixistes el 29 d'agost d'aquell any a Baragazza (Emília-Romanya, Itàlia). Fugint de la detenció emigrà clandestinament, però el 3 de març de 1923 va ser condemnat a 20 anys de reclusió en rebel·lia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Cap a finals de 1927, a Seraing (Lieja, Valònia), on es trobava sota la identitat d'Hector Valli, arran de l'assassinat l'octubre d'un feixista italià a Chokier (Flémalle, Lieja, Valònia), va ser detingut, juntament amb l'anarquista Enrico Guadagnini i altres antifeixistes. Tancat a Lieja (Lieja, Valònia), va ser fortament defensat pels exiliats italians que s'oposaren a la seva extradició cap a Itàlia que es deliberava al Tribunal d'Apel·lació local («Afer Baragazza»). Anul·lada l'extradició, perquè els delictes als quals havia estat condemnat pels magistrats bolonyesos eren de naturalesa política, el 19 de novembre de 1929, després de dos anys empresonat, va ser alliberat i posat a la frontera de Luxemburg. Després d'uns mesos a Differdange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), l'estiu de 1930 les autoritats informaren que es trobava a Drancy (Illa de França, França), al domicili de son germà Guido, on va romandre fins l'estiu de 1936. En aquesta data, marxà com a voluntari cap a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i va combatre al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i El Carrascal). Quan la Secció Italiana es va dissoldre l'abril de 1937, i després dels fets sagnants de «Maig de 1937», abandonà la Península i retornà a Drancy, on encara era present el maig de 1939, quan son germà Guido demanà a sa germana Iole que s'informés sobre les mesures repressives que les autoritats italianes pretenien adoptar contra els antifeixistes que havien lluitat en la Revolució espanyola. Després de la II Guerra Mundial retornà al seu país i reprengué la seva militància en el moviment anarquista italià. Francesco Gasperini va morir el 20 de febrer de 1980 a l'Hospital Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Necrològica de Joan Blanch Povell apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 20 d'abril de 1980

- Joan Blanch Povell: El 18 de setembre de 1902 neix a Aldover (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Blanch Povell. Sos pares es deien Joan Blanch i Sinta Povell. De ben jovenet entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la II República espanyola va ser reclòs en un vaixell-presó ancorat al port de Barcelona (Catalunya). Quan la Revolució espanyola, fou un dels organitzadors de la col·lectivitat agrícola del seu poble fins la seva destrucció el maig de 1937 per la reacció estalinista. Després passà al front bèl·lic. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial milità en el moviment llibertari i va fer feina als treballs del canal de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), població on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), encarregant-se de l'enviament de la premsa i dels llibres. En els seus últims anys milità en la Federació Local de Blanhac (Llenguadoc, Occitània) de la CNT, encara que vivia a Le Gajea (Mondonvilla, Llenguadoc, Occitània) amb sa germana i família. Joan Blanch Povell va morir el 22 de novembre de 1979 a Allies (Cornebarrieu, Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

[17/09] Confer�ncia de Londres - �Demolitore� - �La R�volte� - Codo��s - Montesano - Baraincou - Laberche - Nadaud - Gonz�lez Vera - Diolaiti - Tirado - Magro - Parra - Foyo - Perea - Sanz Prad - Alcubierre - Fuochi - Alorda - Mystag - Guillon - Gallo - Rashev - Termelet - Franchi - S�nchez Bona - Petitcolin - Lucetti - Cociancich - Mouret

Thu, 17 Sep 2026 15:50:05 +0200

[17/09] Conferència de Londres - «Demolitore» - «La Révolte» - Codoñès - Montesano - Baraincou - Laberche - Nadaud - González Vera - Diolaiti - Tirado - Magro - Parra - Foyo - Perea - Sanz Prad - Alcubierre - Fuochi - Alorda - Mystag - Guillon - Gallo - Rashev - Franchi - Sánchez Bona - Petitcolin - Lucetti - Cociancich - Mouret

Anarcoefemèrides del 17 de setembre

Esdeveniments

Una escena de la Conferència de Londres

- Conferència de Londres de l'AIT: Entre el 17 i el 23 de setembre de 1871 té lloc a Londres (Anglaterra), davant la impossibilitat de realitzar el congrés anual de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per la Guerra Francoprussiana (1870) i la Comuna de París (1871), l'anomenada Conferència de Londres, convocada pel Consell General de l'AIT. L'únic objectiu d'aquesta conferència, a part de tractar de problemes d'organització i d'administració, era afermar el poder de Karl Marx sobre Mikhail Bakunin, i això va fer que la Federació del Jura realitzés la seva famosa Memòria i que convoqués el Congrés de Sonvillier (12 de novembre de 1871) que va limitar les funcions dels comitès superiors, fins i tot del Consell Federal. Els marxistes postulaven la fundació de partits obrers legals a cada país europeu com a condició prèvia per a una revolució socialista, termes que per als bakuninistes i per als blanquistes eren inacceptables, ja que implicava la mort del sindicalisme revolucionari. En aquesta conferència es va condemnar l'Aliança bakuninista i la va considerar dissolta. Fou el començament de la ruptura, que va acabar amb la fuita dels anglesos de l'AIT; el Congrés de l'Haia de l'any següent dividirà en dos la Internacional. Anselmo Lorenzo hi va assistir, en representació de la Regional espanyola, i llegí la memòria redactada pel Consell de València sobre l'organització social de la classe treballadora, que meresqué un elogi de la Conferència; durant l'estada de Lorenzo a Londres va ser acollit per Marx a ca seva.

***

Portada del primer número de Demolitore

- Surt Demolitore: El 17 de setembre de 1887 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número del periòdic setmanal Demolitore. Órgano comunista-anarchico. Òrgan d'expressió del Cercle Comunista-Anarquista «Il Lavoratore», es declarà «antiorganitzador». Tingué com a gerent i redactor responsable Francesco Cocozza. Va ser imprès a la tipogràfica del periòdic Il Grido del Popolo. Portà l'epígraf «Il lampo della baionetta di A. Milano fu una propaganda più efficace di mille volumi scritti dai dottrinarii, che sono la vera peste del nostro, come di ogni paese» (El llampec de la baioneta d'A. Milano fou una propaganda més eficaç que la de mil volums escrits per doctrinaris, que són l'autèntica pesta del nostre país, com la de tots els altres), tret del Testamento Politico de Carlo Pisacane, en referència a l'atemptat d'Agesilao Milano del 8 de desembre de 1856 contra el rei Ferran II de les Dues Sicílies. El primer número va ser segrestat per les autoritats i només va sortir un número més, l'1 d'octubre de 1887.

***

Capçalera del primer número de La Révolte

- Surt La Révolte: El 17 de setembre de 1887 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista La Révolte. Organe communiste-anarchiste. Era continuació del periòdic Le Révolté (1879-1887), ambdues publicacions editades per Jean Grave, que decidí canviar el títol del periòdic per evitar denúncies judicials. A partir del número 36, del 9 de juny de 1888, publicà un suplement literari. Per l'article «Viande à mitraille», publicat en aquest número 36, Jean Grave, en qualitat de gerent, va ser condemnat a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per un delicte de premsa. Diversos gerents (Léon Arsins, J. Billot, E. Guerin, Étienne Habert, E. L. Langlois, J. Lecuyer, A. Ritzerfeld i P. Signoret) s'encarregaren posteriorment de la publicació. Els articles solien publicar-se sense signar. En sortiren 326 números, l'últim el 10 de març de 1894, obligat de deixar-se de publicar arran de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). També publicà diversos fullets.

Naixements

Josep Codoñès Roca

- Josep Codoñès Roca: El 17 de setembre de 1858 neix a Barberà del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista Josep Codoñès Roca. Sos pares es deien Joan Codoñès i Rosa Roca. Es guanyava la vida com a venedor ambulant i havia estat algutzir de l'Ajuntament de Barberà del Vallès. El 2 d'agost de 1891 participà en l'atac a la caserna del Bonsuccés de Barcelona (Catalunya), acció en la qual va ser ferit; per aquest fet va ser jutjat amb altres companys el 4 de novembre d'aquell any demanant-li cadena perpètua. El 25 de setembre de 1893 va ser detingut arran de l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre del dia anterior i tancat al vaixell-presó Navarra i, a partir del 8 d'agost de 1894, a la presó de Barcelona, des d'on va signar una carta amb altres companys publicada en el diari El Diluvio del 17 de setembre de 1894 queixant-se de la seva detenció des de feia un any i sense que ni tan sols se l'hagués interrogat. El gener de 1916 va morir sa companya Josefa Juanola. El juny de 1916, provenint de Mataró (Maresme, Catalunya), arribà a França i va ser fitxat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «anarquista militant». Segons la policia de Perpinyà hauria participat en tots els aixecaments i insurreccions barcelonines, especialment en la «Setmana Tràgica» de juliol de 1909, juntament amb Vicente Reig Giffren, i havia estat anteriorment condemnat a mort per fets polítics, però s'hauria estat agraciat. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre l'acte organitzat per a sufragar el fullet de Rocco Montesano publicat en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 16 de juliol de 1904

- Rocco Montesano: El 17 de setembre de 1873 neix a Tricarico (Basilicata, Itàlia) el propagandista anarquista Rocco Montesano, també conegut com Carlo Prato. Sos pares es deien Pancrazio Montesano i Maria Oliva Porcellini. Després d'assistir a l'escola elemental, passà a ajudar son pare en les tasques pageses. En 1890 emigrà als Estats Units, on esdevingué anarquista. Fou un dels redactors del periòdic d'un únic número La Pasqua dei Lavoratori, publicat a Nova York (Nova York, EUA) l'1 de maig de 1898. Membre de la redacció de La Questione Sociale, òrgan d'expressió del grup «Diritto all'Esistenza» de Paterson (Nova Jersey, EUA), el setembre de 1899 abandonà amb Giuseppe Ciancabilla aquesta publicació per fundar L'Aurora, de la qual fou un dels col·laboradors més assidus. Quan el desembre de 1901 deixà de publicar-se aquest periòdic, deixà la colònia anarquista d'Spring Valley (Illinois, EUA), on residia, i s'establí a Nova York. Se'n va portar la impremta, anteriorment propietat del periòdic, i a partir del 24 de maig de 1902 publicà La Libertà. Pubblicazione anarchica, òrgan del «Club Indipendente», un dels dos cercles anarquistes novaiorquesos, fundat en 1901, i d'una dotzena d'altres grups de diversos estats nord-americans, de tendència antiorganitzadora. Després de publicar tres números, el periòdic va ser suspès per les autoritats a causa de la dura ona de repressió policíaca engegada arran de l'atemptat de Leon Czolgosz contra el president nord-americà William McKinley del 6 de setembre de 1901. En aquesta època es relacionà a Nova York amb els anarquistes Ernesto Cantoni (Ernesto Rizzotti) i Arnaldo Antonio Azzo Nosotti, i formà part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'aquesta ciutat. El gener de 1905, la impremta Galimberti de Milà (Llombardia, Itàlia), editora del periòdic anarquista Il Grido della Folla, li va estampar el seu fullet La necessità del sapere nelle lotte sociali, publicat sota el pseudònim Carlo Prato, fruit d'una conferència que «per determinades circumstàncies la seva exposició va ser impedida» a Nova York; per a sufragar aquesta edició, s'havia fet un «Gran Pícnic Llibertari» el 31 de juliol de 1904 a l'Hotel Cavagnaro de Nova York, amb música, cant i ball. Posteriorment s'establí a Chicago (Illinois, EUA), on entre 1910 i 1911 col·laborà en la revista anarquista novaiorquesa Il Novatore, dirigida per Masimo Rocca (Libero Tancredi) i administrada per Alfredo Consalvi. Fou un dels vint militants anarquistes que signaren el manifest «Mexicana. Invece di un manifesto», que va ser publicat en Cronaca Sovversiva, de Barre (Vermont, EUA), de l'11 de novembre de 1911, on es defensava aquesta publicació contra els atacs sorgits en el debat d'aleshores sobre si la Revolució mexicana era una revolució anarquista o no. En 1912 col·laborà en Cronaca Sovversiva. Milità en el moviment anarquista i antifeixista nord-americà de Chicago almenys fins al setembre de 1935, data en la qual es va perdre el seu rastre.

***

Necrològica d'Albert Baraincou apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 21 de desembre de 1944

- Albert Baraincou: El 17 de setembre de 1879 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Paul Marius Edouard Baraincou, conegut com Albert Baraincou. Sos pares es deien Auguste Jean Barincou, viatjant de comerç, i Angelique Meysonnier. Milità activament a París, on destacà com a orador. Albert Baraincou va morir el 7 de desembre de 1944 a l'Hospital Saint-Louis de París (França) després d'haver estat atropellat per un automòbil.

***

Notícia sobre Camille Laberche sobre la seva gestió a La Voix Libertaire publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 16 d'octubre de 1931

- Camille Laberche: El 17 de setembre de 1893 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) l'anarquista i sindicalista revolucionari Camille Laberche. Era fill natural de la guantera i jornalera Marie Élina Laberche. El 29 d'agost de 1918, quan feia el servei militar, va ser acusat, amb altres tres companys, d'haver robat, en un moment de distracció, 400 francs de la caixa d'un restaurant a Llemotges. El 9 d'agost de 1919 es casà a Llemotges amb Angèle Séraphine Cadario. En aquesta època treballava de ferroviari i vivia amb sa mare al número 15 del Faubourg des Arènes. A començament de la dècada dels anys vint treballava d'obrer ceramista i era membre del Sindicat Autònom de la Ceràmica. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 participà a títol individual en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA), celebrat a la Casa del Poble de Levallois-Perret (Illa de França, França). En 1923, amb sa companya i son fill, participà en el préstec econòmic per publicar la edició diària de Le Libertaire. En aquesta època era membre del Sindicat de la Construcció de Reims (Xampanya-Ardenes, França). Entre 1923 i 1925 col·laborà en el diari Le Libertaire. Arran del Congrés de la Unió Anarquista Comunista (UAC), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París (França), que donà lloc a una escissió de partidaris de l'anomenada «síntesi», al voltant de Sébastien Faure, que es concretà en la nova organització Associació de Federalistes Anarquistes (AFA), Laberche hi formà part d'aquesta última i hi col·laborà en l'òrgan d'expressió d'AFA La Voix Libertaire (1929-1939). Entre el 25 de juny de 1932 i el 25 d'abril de 1936, a resultes de la condemnat de Maurice Langlois, fou gerent de la citada publicació. Després de 10 anys de militància en el Sindicat Autònom, pensant que les aliances entre aquest i la Confederació General del Treball (CGT) eren perjudicials per al sindicalisme autònom i el sindicalisme revolucionari, el 14 d'abril de 1933 abandonà amb Adrien Perrissaguet l'organització i creà el Grup Intercorporatiu de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). El novembre de 1935 va ser nomenat membre del Buró de la CGTSR de Llemotges, al costat de Jean Boucharel, Chalard, Marcel Coussy, Ferré, Adrien Perrissaguet, Jean Peyroux i Vincent. En aquesta època treballava de jornaler i el seu nom figurava en el llista d'anarquistes del departament de l'Alta Viena establert per la policia i estava proposat per a ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El gener de 1938 es va instal·lar a Meudon (Illa de França, França) i vivia al número 19 del carrer Gambeta. En aquesta època treballava d'oficinista al Centre d'Investigacions Tècniques del Ministeri de l'Aire a Chamais-Meudon. La policia de la regió parisenca no anotà cap activitat política en el seu dossier en aquests anys. En 1950 col·laborà en Cahiers Fernand Pelloutier. Camille Laberche va morir el 21 de setembre de 1962 al seu domicili de Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Kléber Nadaud i altres companys apareguda en L'Ouest-Éclair del 18 de maig de 1920

- Kléber Nadaud: El 17 de setembre de 1895 neix a Cognac (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Kléber Nadaud. Sos pares es deien Alcide Nadaud, ferrador, i Jeanne Matignon, cosidora de pantalons. Es guanyava la vida com a corrector d'impremta. Militant de la Federació Anarquista (FA) a París, el maig de 1920 va ser detingut, amb altres companys (Henri Delecourt, Marcel Petelot, Gabriel Lattes, Jean Laporte i Albert Doucet), i processat per «apologia de l'assassinat» d'Émile Cottin –anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès– i per atiar els militars a la desobediència amb el cartell «Aux grévistes» (Als vaguistes), en suport a la vaga dels ferroviaris, i per la qual cosa va ser condemnat a quatre mesos de presó. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 va ser delegat al I Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a París. També va ser responsable de la redacció de Le Libertaire dels números 100 al 157 (1920-1922). Va ser condemnat a tres penes de 13 mesos de presó cadascuna, però va ser absolt en l'apel·lació de la referent a la seva condició de secretari de redacció de Le Libertaire. Les altres dues penes van ser refoses en una sola d'un any de presó, que purgà a la Santé. Quan era a la garjola, envià una carta al II Congrés de l'UA celebrat entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 a Lió. El 21 d'abril de 1923 es casà a Cognac amb Blanche André. En 1924 va ser un dels fundadors, amb Charles Anderson, Lucien Hausard i Julien Content, del periòdic L'Idée Anarchiste, que publicà 13 números aquell any i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, congrés que generà una escissió que donaria lloc a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), restà en l'UACR i esdevingué secretari de redacció de Le Libertaire. També arran d'aquest congrés, va ser nomenat responsable, amb Pierre Mualdès, de la Federació de l'Oise de l'UACR. En 1929 va ser el secretari del «Comitè de suport a Nèstor Makhno», que s'encarregà de recollir els fons per ajudar l'exiliat ucraïnès a França. En el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 de novembre de 1931, envià una carta d'adhesió. En 1934 ajudà Fernand Planche en la fundació del periòdic La Conquête du Pain, òrgan obert a totes les tendències de l'anarquisme. En 1928 havia estat admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i entre 1933 i 1937, i entre febrer i juny de 1940, formà part del seu Comitè Sindical; també durant tres mesos en fou el tresorer. Kléber Nadaud va morir el 9 d'agost de 1943 al III Districte de Lió (Arpitània).

***

José Santos González Vera

- José Santos González Vera: El 17 de setembre de 1897 –encara que oficialment nasqué el 2 de novembre d'aquell any, però son pare, contrari al registre civil, es va veure obligat a inscriure'l– neix a San Francisco del Monte, avui coneguda simplement com El Monte, situada a prop de Santiago de Xile (Xile), el periodista i escriptor anarquista José Santos González Vera. Sos pares van ser José Santos, alfabetitzador dels carrabiners rurals i que arribà a ser comandant de policia a Tiltil, i Laura Vera. En 1903 es traslladà a Talagante, on estudià a l'escola rural del poble –experiència que després li serviria d'inspiració per a la seva obra Aluhé. Quan tenia 11 anys s'establí a la capital xilena i es matriculà al Liceu Santiago –actual Liceu Valentín Letelier–, sense aconseguir aprovar el primer any d'Humanitats ja que fou expulsat per no voler estudiar cal·ligrafia, cant i gimnàstica i per riure's dels frares, però on conegué Sergio Atria, que el va introduir en la literatura dels naturalistes francesos (Daudet, Zola, Balzac, France, etc.). Sota la influència de sos pares i d'altres amics, com ara José Domingo Gómez Rojas, centrà la seva activitat intel·lectual en l'escriptura. En 1915 deixà sa família i s'instal·là en un conventillo del carrer Maruri de Santiago, fet que exercirà una gran influència en la seva obra, i es posà a fer feina en diversos oficis (retolista, pintor de carruatges, missatger, enllustrador en un club, obrer de foneria, aprenent de barber, empleat de sastreria, carregador en una casa de subhastes, taverner als ferrocarrils, mosso de biblioteca, enquadernador, secretari d'una societat de carnissers, comissionista, caixer de magatzem, venedor de llibres, cobrador de tramvies a Valparaíso, etc.) i entrà en contacte amb el món dels marginats de la ciutat, fins que pogué decantar-se clarament per la literatura. En aquests anys començà a militar en els cercles anarquistes, especialment el «Centro Francisco Ferrer Guàrdia», llegint els clàssics (Maksim Gorkij, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.) i posant la seva escriptura al servei de l'anarcocomunisme. Fou redactor i fundador de la revista La Pluma, amb l'escriptor anarquista Manuel Rojas, i Numen, i col·laborà en la revista Claridad, òrgan de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh), a la qual estava afiliat, i en La Batalla. També va escriure en les revistes Atenea de la ciutat de Concepción i Selva Lírica i en el periòdic La Mañana de Temuco. Com que la literatura no li dóna per viure, es va fer ajudant de forja a Valdivia i després pelleter i corrector de proves. En 1920, durant la persecució a la FECh, arran del muntatge politicomilitar de la coneguda com «Guerra de don Ladislao», fuig al sud del país, on conegué a Temuco el jove estudiant Pablo Neruda i la poetessa Gabriela Mistral, amb qui va fer una ferma amistat. En aquesta època el seu gran company fou l'escriptor anarquista José Domingo Gómez Rojas, que fou detingut en l'assalt de la FECh i morí a la presó a conseqüència de les tortures infligides. En 1932 es casà amb Maria Marchant, mestra i militant comunista, amb qui tingué dos infants, Alvaro i María Elena. Realitzà viatges per Argentina, Veneçuela, Colòmbia, Equador i Perú. En 1950 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura a la seva obra literària, considerada «minimalista», fet que li ajudà a viure més honestament ja que sempre havia viscut al límit de la pobresa, encara que el corredor de les seves accions va fer fallida en la Borsa fugint del país amb el que li quedava –«el corredor, corregué», bromejà. En 1951 publicà la seva autobiografia Cuando era muchacho. En 1957 es jubilà funcionari, com a cap del Departament de Cooperació Intel·lectual de la Universitat de Xile, on obtingué el càrrec de secretari de la Comissió Xilena, encarregat de les beques en institucions internacionals. En 1959 publicà uns assaigs sobre els autors de la seva generació (Manuel Rojas, Augusto D'Almar, Federico Gana, Gabriela Mistral, Jorge González Bastías, Alone, Mariano Latorre, Baldomero Lillo i Ernesto Montenegro) sota el títol Algunos. Entre les seves obres, on el món proletari és omnipresent, destaquen Vidas mínimas. Novelas breves (1923), El conventillo (1928), Una mujer (1928), Alhué. Espampas de una aldea (1928), Eutrapelia, honesta recreación (1955), La copia y otros originales (1961) i Necesidad de compañia (1968). Sempre va dir que la seva vida literària era conseqüència de la seva vida d'anarquista i no a l'inrevés. José Santos González Vera va morir el 27 de febrer de 1970 al seu domicili de Ñuñoa a Santiago de Xile (Xile). En 1971 el Municipio Providencia bateja una petita plaça amb el seu nom. Actualment existeix la «Biblioteca Popular y Libertaria José González Vera», ubicada a la Población Santa Ana de Recoleta (Santiago de Chile) on visqué.

***

Attilio Diolaiti

- Attilio Diolaiti: El 17 de setembre de 1898 neix a Baricella (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Attilio Diolaiti. Sos pares es deien Ferdinando Diolatti i Emilia Pezzoli. Es guanyava la vida com a venedor ambulant. En 1915 fou un dels fundadors del grup anarquista «Emilio Covelli» de Bolonya (Ferruccio Grandi, Armando Guastaroba, Aldo Venturini, etc.), que es mostrà força actiu durant la campanya contra la Gran Guerra. Pel seu activisme en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en 1916 va ser fitxat per la policia. En aquesta època col·laborà en la redacció d'Il Libertario (La Spezia) i L'Avvenire Anarchico (Pisa). El juny de 1916 fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista Italià celebrat a Bolonya i del Congrés Regional celebrat a finals d'aquell any. El juliol de 1916, després de ser acusat de difusió d'un manifest d'exaltació de l'assassí del rei Humbert I d'Itàlia, va ser detingut i processat per «apologia del crim polític», però va ser alliberat el gener de 1917 per manca de proves. El 7 de setembre de 1917 va ser processat per un consell de guerra per deserció; detingut pels carrabiners al llogaret de San Giuseppe de Baricella, el 10 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a tres anys de presó per deserció i internat a la presó de Savona (Ligúria, Itàlia); després d'una remissió de la pena, el juny de 1919 va ser alliberat. Posteriorment participà en la campanya contra la carestia de la vida a Romanya, mantenint en aquesta època una important correspondència amb nombrosos militants, com ara Pasquale Binazzi o Armando Borghi. També va ser membre del Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP), assistint al seu congrés celebrat entre el 28 i el 29 d'agost de 1920. El 21 d'octubre de 1920 va ser nomenat membre del Consell Nacional de l'USI. Entre novembre de 1921 i juliol de 1922 fou secretari administratiu de la Cambra del Treball de Verona (Vèneto, Itàlia), adherida a l'USI. De bell nou a Bolonya i inscrit en la llista negra de la patronal, tingué moltes dificultats per a trobar feina. Després de la pressa del poder per part del feixisme, sembla que es desinteressà per la política, però el 23 d'agost de 1927 va ser detingut i l'octubre confinat a l'illa de Lipari per cinc anys, passant a viure a la Marina Corta, i d'on fou alliberat el 24 de gener de 1930, amb un carnet d'identitat que l'identificava com a «perillós en la línia política». Va ser secretari de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en diverses ocasions (1930, 1935-1937 i 1941). Sempre estretament vigilat, va ser detingut en diferents ocasions i en 1933 va ser fitxat com a «possible autor d'atemptats», amb l'odre de ser detingut en determinades circumstàncies. En 1936 participà activament en la campanya a favor de la Revolució espanyola i recaptà fons per a la «Brigada Garibaldi». En aquestes anys vivia amb Fedora Dardi i freqüentava l'exalcalde socialista Francesco Zanardi. Quan esclatà la II Guerra Mundial es mantingué actiu en la propaganda llibertària i en l'arreplec d'armament, encara que constantment vigilat per agents de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). El juliol de 1941 va ser cridat a files i destinat a la 112 Companyia de Miners i Sapadors de Ljubljana (Eslovènia; aleshores ocupada pel Regne d'Itàlia), però finalment obtingué un permís i retornà a Bolonya. El 19 d'agost de 1943 va ser empresonat per haver promogut manifestacions antifeixistes i alliberat el 27 d'agost d'aquell any. Com a representant dels companys bolonyesos, participà en el Congrés Anarquista clandestí que se celebrà el 5 de setembre de 1943 a Florència (Toscana, Itàlia). Després de la caiguda del feixisme el setembre de 1943, participà en la formació del VII Grup d'Acció Partisana (GAP) «Gianni Garibaldi» de Bolonya. A Monterenzio (Emília-Romanya, Itàlia) organitzà, amb Guerrino De Giovanni, la 36 Brigada «Bianconcini-Garibaldi», establerta en un molí, que realitzà nombrosos sabotatges, com ara els portats a terme a la línia telegràfica per a impedir les relacions entre Roma i Berlín. Aquesta brigada va ser cridada a Bolonya per a realitzar una acció a la Piazza Ravegnana, però en realitat era una trampa parada per un infiltrat, Remo Naldi, i va ser capturat per la Guàrdia Nacional Republicana el 25 de març de 1944 a Bolonya amb altres cinc membres del GAP (Francesca De Giovanni Edera, Egon Brass, Ettore Zaniboni, Enrico Foscardi i Ferdinando Grillini) i reclòs al San Giovanni in Monte de Bolonya. Attilio Diolaiti va ser afusellat amb els seus cinc companys durant la nit del 31 de març a l'1 d'abril de 1944 a la Cartoixa de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). El seu cos es troba sepultat al Monument Ossari als Caiguts Partisans de la Cartoixa de Bolonya i recordat al Sagrari de Piazza Nettuno. L'abril de 1946 la Federació Anarquista de Bolonya li va retre un sentit homenatge a la seva seu.

Attilio Diolaiti (1898-1944)

***

Domingo Tirado Benedí

- Domingo Tirado Benedí: El 17 de setembre –alguns citen el 7 de setembre– de 1898 neix a Carenas (Saragossa, Aragó, Espanya) el pedagog llibertari, i després comunista i socialista, Domingo Tirado Benedí. Fill d'una família agricultors, visqué la major part de la seva infància i joventut a Campillo de Aragón (Saragossa, Aragó, Espanya), on sempre va afirmar haver nascut. Estudià al seminari de Tarazona (Saragossa, Aragó, Espanya), on aprengué gramàtica, llatí i grec, idiomes que llegia i traduïa amb desimboltura, a més de l'alemany, l'anglès i diverses llengües romàniques. Deixà la carrera eclesiàstica i entre 1913 i 1917 estudià magisteri a l'Escola Normal de Mestres de Saragossa (Aragó, Espanya), encara que no es va treure el títol de mestre fins, per qüestions econòmiques, fins el 25 de setembre de 1925. Després d'acabar la carrera es traslladà a València (València, País Valencià), on milità en el moviment anarquista i col·laborà en la seva premsa: Solidaridad Obrera (València, 1922), Páginas Libres (Sevilla, 1923) i Solidaridad Obrera (Barcelona, 1923-1924). En 1924 se passà a comunisme leninista, formà part del grup editor de La Batalla i va escriure Por qué me convertí al comunisme. Més tard va fer de mestre rural a diferents poblacions (Cubillejo de Lara, Biota, Campillo de Aragón, Burgos, Cinco Villas). En 1928 es casà amb Sotera Lázaro Alonso. En aquesta època col·laborà en el periòdic El Magisterio Español. En 1930 fundà la Cooperativa Pedagògica Espanyola, que no reeixí. Durant els anys republicans l'aspecte pedagògic predominà sobre l'aspecte polític. En 1934 aprova per oposició una plaça d'inspector i l'any següent va ser destinat a la província de Lleida, concretament a la Vall d'Aran (Gascunya, Occitània). En 1936 col·laborà en el Diccionario de Pedagogía Labor (1936), de Luis Sánchez Sarto. Durant la guerra civil dirigí una colònia escolar a la zona de Barcelona i estigué afiliat al Sindicat d'Ensenyament de la Unió General de Treballadors (UGT), formant part del comitè directiu de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament ugetista, i col·laborà per a la seva revista Trabajadores de la Enseñanza. En 1938 va ser mobilitzat i l'any següent, amb el triomf franquista, passà a França amb sos companys de batalló. Després d'un breu pas pel camp de concentració de Liuron de Droma, aconseguí embarcar amb sa companya i sos fills Antonio i Luis a Bordeus (Aquitània, Occitànai) en el vapor Mexique cap a Mèxic, on arribà el 27 de juliol de 1939 a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Durant una temporada fou professor d'anglès a l'Institut Luis Vives, fundat per exiliats espanyols, i fou secretari general del Comitè Directiu de l'Agrupació de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) a Mèxic, vinculat al sector seguidor de Juan Negrín López del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). En 1942 obtingué la nacionalitat mexicana i s'integrà amb un gran èxit en el sistema educatiu mexicà: catedràtic de l'Escola Nacional de Mestres i del Conservatori Nacional de Música, professor de l'Escola Normal de Mestres i de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, supervisor d'ensenyament superior d'Escoles Normals de la Secretaria d'Educació Pública, membre del Consell de la Direcció General de l'Ensenyament, traductor de nombroses obres de pedagogia per a l'editorial UTEHA (Henry Bonnet, Bruniquel, Murray Butler, B. Conddliffe, H. Harte, Hans Kelsen, George Kerschensteiner, Perkins, A. Rude, Skinner, Varrón, Weinberg, Wheele, W. Witzke, etc.), traductor emèrit de la UNESCO, etc. Fou un dels promotors de la Bibliotheca Scriptorum Graecorum et Romanorum Mexicana. En 1966 es retirà. És autor de nombroses obres pedagògiques, com ara La ciencia de la educación (1940, 1953 i 1958, amb Santiago Hernández Ruiz), Cooperativas, talleres, huertos y granjas escolares (1940), Cómo enseñar la aritmética y la geometría (1944), Métodos de educación y de enseñanza (1945), Problemas de la educación escolar (1945), Psicotecnia de la educación (1946 i 1957), La escuela en acción. Desarrollo íntegro en conocimientos y actividades el programa oficial vigente del sexto año de la escuela primaria (1948, amb altres), Juan Enrique Pestalozzi. Cómo Gertrudis enseña a sus hijos (1955), Problemas de la educación mexicana (1955), La enseñanza de las ciencias de la naturaleza (1958), El problema de los fines generales de la educación y de la enseñanza (1960), Sociología de la educación (1962), Antología pedagógica de San Agustín (1963), Técnica de la investigación pedagógica (1967), El Educador (1968), entre d'altres. Domingo Tirado Benedí va morir l'1 de gener de 1971 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Des de 1981 una escola de la Ciutat de Mèxic porta el seu nom.

***

Necrològica de Manuel Magro Merodio apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 20 de setembre de 1956

- Manuel Magro Merodio: El 17 de setembre de 1902 neix a Alhama d'Aragó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Magro Merodio. Sos pares es deien Manuel Magro i Antonia Merodio. Quan era infant va ser afectat per una paràlisi. Sastre de professió, de ben jovenet començà a militar en el moviment llibertari. A principis dels anys vint s'establí a Lleida (Segrià, Catalunya). En 1933 era responsable del Comitè Pro Presos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleida i col·laborà en Tierra y Libertad. A començaments de la Revolució espanyola va ser nomenat director del periòdic lleidatà Acracia (1936-1937), que s'oposà a la col·laboració de la CNT en el Govern republicà. També formà part de la directiva de l'Ateneu Llibertari de Lleida, fundat el 28 de març de 1937. Entre el 28 d'octubre de 1937 i fins a l'ocupació de la ciutat per les tropes franquistes el 3 d'abril de 1938, va ser alcalde de Lleida i va ser acusat per alguns d'haver protegit reaccionaris de la població. Refugiat a Barcelona (Catalunya), en 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Vidu de María Vera Jové, sa companya fou Palmira Vilaró. Manuel Magro Merodio va morir el 25 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 15 d'agost– de 1956 al seu domicili de Mâcon (Borgonya, França)

***

Necrològica de Cristóbal Parra Cerón apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de maig de 1968

- Cristóbal Parra Cerón: El 17 de setembre de 1903 neix a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Cristóbal Parra Cerón. Fill de família de jornalers agrícoles, sos pares es deien José Parra i Ana Cerón. Milità en el Sindicat de Pagesos de Casares de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –segos alguns fou membre de la Unió General de Treballadors (UGT), fundador de les Joventuts Socialistes de Casares i secretari de l'Agrupació Socialista de Casares durant els anys republicans. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 formà part del Comitè Revolucionari del seu poble. Els feixistes l'acusaren de la detenció i mort de Manuel Pérez de Vargas Romo, familiar directe del líder andalucista Blas Infante Pérez.Després de la caiguda de Màlaga a mans faccioses, continuà combatent al front d'Andalusia i després al de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Castres de la CNT. Sa companya fou Francisca Vargas. Malalt crònic d'asma, Cristóbal Parra Cerón va morir el 9 de març de 1968 a l'Hospital de Castres (Llenguadoc, Occitània), a resultes d'una intervenció quirúrgica als intestins, i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Francisco Foyo Díaz en l'exili

- Francisco Foyo Díaz: El 17 de setembre –algunes fonts citen erròniament desembre– de 1905 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Francisco Foyo Díaz –el seu primer llinatge també citat Foyos (ell signava així) i el segon com Trias–, conegut com Pachin o Patxin. De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera, ocupà càrrecs de responsabilitat en el seu sindicat i per aquest motiu conegué la presó. El 3 de maig de 1923 va ser detingut a Bilbao, juntament amb altres companys, acusat d'impedir a trets la detenció del company Justo Gómez (Galleguín). Durant els anys republicans, fou president del Sindicat de la Construcció de la CNT de Saragossa (Aragó, Espanya). Durant els fets revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser membre del Comitè Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente, Antonio Ejarque, Cipriano Mera i Ramón Andrés, entre d'altres, i fou detingut dos dies després quan es dirigia a Madrid. El 2 d'agost de 1935 va ser tancat governativament a la presó provincial de Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya), on coincidí amb Isabelo Romero, Alejandro Miguel i Miguel Chueca Cuartero. El març de 1936, amb Miguel Abós Serena i altres, participà en una reunió amb la patronal i la classe política saragossanes per a solucionar el problema de la desocupació. El juliol de 1936 participà activament en el combats contra el cop d'Estat feixista i durant la guerra lluità als fronts. L'octubre de 1936 va ser nomenat delegat general d'Ordre Públic del Consell Regional de Defensa d'Aragó (CRDA) i membre del Comitè Regional d'Aragó i del Comitè Nacional de la CNT. El gener de 1937 va ser nomenat membre de la Junta de Seguretat d'Aragó amb seu a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). El novembre de 1937 estava pres a Casp pels comunistes després de la destrucció de les col·lectivitats aragoneses per Enrique Líster Forján. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració francesos. Detingut per la policia feixista del Govern de Vichy, el 12 d'agost de 1942 va ser reclòs al Sector B del camp de concentració de Vernet. El 27 de maig de 1944, amb altres companys, formà part d'un comboi amb destinació Alemanya, però el mateix dia aconseguí fugir del tren. No obstant això, fou detingut per la policia nazi i traslladat a la presó de Feldkirch (Vorarlberg, Àustria), d'on fou alliberat pels aliats en 1945. En 1947 era secretari de Propaganda del Subcomitè Nacional de la CNT a França. El 23 de gener de 1948 signà un document a favor del Partit Llibertari (PL). Fou membre de l'Amicale des Anciens Internés Politiques et Résistants du Camp de Concentration du Vernet d'Ariège. Sa companya fou Antonia Martí Estupiña. Francisco Foyo Díaz va morir el 21 d'octubre de 1977 en un hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després en aquesta ciutat.

Francisco Foyo Díaz (1905-1977)

***

Necrològia de José Perea apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 8 d'octubre de 1972

- José Perea: El 17 de setembre de 1911 neix a Villanueva del Duque (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Perea. Quan era molt jove començà a treballar a les mines de carbó de Peñarroya (Còrdova, Andalusia, Espanya), on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità en la guerra civil en un batalló confederal i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Pau, on milità en la Federació Local de la CNT. José Perea va morir el 24 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 26 d'abril– de 1972 a Pau (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

---

Continua...

---