Anarcoefem�rides

[29/06] �Conquista do Bem� - �A Guerra Social� - ��Campo Libre!� - Lanjalley - Pioger - F�n�on - Cristofori - Denis - Lesbros - Vallina - Duflou - Dalstein - Long - Schmidt - Ascaso - De los �ngeles - Massoubre - Infantes - Escal� - Ara - Ada Mart� - A��n - Fern�ndez Eleta - Vincileoni - Schwab - Gu�rin - Spichiger - Puffich - Gohier - Concordia - Ferreira de Castro - Recchi - Reif - Salcedo - Zapata - Minotti - Leli�vre - Girotti - Ramos - Mir�

Mon, 29 Jun 2026 12:59:38 +0200

[29/06] «Conquista do Bem» - «A Guerra Social» - «¡Campo Libre!» - Lanjalley - Pioger - Fénéon - Cristofori - Denis - Lesbros - Vallina - Duflou - Dalstein - Long - Schmidt - Ascaso - De los Ángeles - Massoubre - Infantes - Escalé - Ara - Ada Martí - Añón - Fernández Eleta - Vincileoni - Schwab - Guérin - Spichiger - Puffich - Gohier - Concordia - Ferreira de Castro - Recchi - Reif - Salcedo - Zapata - Minotti - Lelièvre - Girotti - Ramos - Miró

Anarcoefemèrides del 29 de juny

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Conquista do Bem

- Surt Conquista do Bem: El 29 de juny de 1910 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer número del periòdic anarquista Conquista do Bem. Publicação quinzenal (Conquista del Bé. Publicació quinzenal). Posteriorment portà el subtítol «Publicació quinzenal anarquista». Estava dirigit per Adriano Braz i administrat per José de Almeida. Trobem textos de Luiz Carvalho, Alexandre Dias da Silva, Salfiedri, entre d'altres. En sortiren quatre números fins al 1910.

***

Capçalera d'A Guerra Social

- Surt A Guerra Social: El 29 de juny de 1911 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número de la publicació anarcosindicalista A Guerra Social. Periodico anarquista. Va ser fundat per Salvador Alacid, João Arzua (administrador), Gigi Damiani, Everardo Dias, Luiz França, Manoel Gonçalves de Oliverira, Astrogildo Pereira, José Rodrigues i Maximo Soares. Hi trobem textos d'Alvaro-Cezar, Leão Aymoré, Luiz Barboza, Santos Barboza, Paulo Buonaspada, Honoré Cémeli, R. Chaughi, José Cordeiro, Euclides da Cunha, Gigi Damiani, Luiz Damião, Vitor Davo, Carlos Dias, Dierre Effe, Julião da Escada, Antonio Esperidião, Sébastien Faure, Myer Feldman, Rodolpho Felippe, Lucrecia Maria Ferreira, Nilo Ferreira, Gomes Ferro, Ricardo Flores Magón, Castro Fonseca, Sebastião Franco, Mayer Garção, André Girard, Albano Candido Gonçalves, Pietro Gori, Pilades Grassini, Ernesto Herrera, Guerra Junqueiro, Paulo Jurema, Piotr Kropotkin, E. Laval, Anselmo Lorenzo, Ramiro de Maeztu, Errico Malatesta, Henrique Martins, José Martins, Lucas Masculo, Manuel Mattos, Saverio Merlino, J. Mesnil, Demetrio Miñana, José B. Montichel, Manoel Moscoso, Waldomiro Padilha, Rodrigo Parreria, Ginesillo de Passamonte, Cuyum Pecus, João Penteado, Daniel Perlungieri, M. Pierrot, Antonio Marques Pinto, Amaro Porto, Mauricio Prax, Santiago Ramón y Cajal, Abranches da Rocha, Élisée Reclus, E. Reinoso, Raymundo Reis, Galileu Sanches, Polydoro Santos, Sillé, Hippolyto da Silva, Valdomiro Silveira, Maximo Soares, Primitivo Soares, Tarrida del Mármol, Neno Vasco, Max Vasconcelos, Leão Vermelho, Jozé Vidal, Cecilio Vilar i P. Zamboni, entre d'altres. Divulgava notícies sindicals, especialment vagues i conflictes socials, locals i estrangeres (França, Espanya, Argentina, etc.) i textos teòrics. Fou el periòdic brasiler que més notícies publicà sobre la Revolució mexicana. Publicà per lliuraments O que nos reserva a revoluão de amanhã, d'Émile Pouget. En sortiren 32 números l'últim el 26 d'octubre de 1912.

***

Capçalera de ¡Campo Libre!

- Surt ¡Campo Libre!: El 29 de juny de 1935 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista ¡Campo Libre! Semanario de los trabajadores del campo. Lligada a la Confederació Nacional del Treball, en sortiren 48 números, l'últim el 18 de juliol de 1936. En la segona època fou l'«Órgano de la Federación Regional de Campesinos del Centro. CNT-AIT» i en publicà 27 números entre el 23 de juliol de 1937 i el 29 de gener de 1938. En la seva tercera i última època, porta con a subtítol «Órgano de la Federació Regional de Campesinos y Alimentación del Centro. CNT-AIT» i s'editaren 37 números entre el 28 de maig de 1938 i el 25 de febrer de 1939 –la manca de paper a causa del conflicte bèl·lic va fer que alguns números sortissin amb retard. En la redacció hi havia García Pradas, Baltasar Lobo (il·lustrador), Antonio Rodríguez, Eugenio Criado Riva i González Inestal. Hi van col·laborar Manuel Pérez, Palmiro del Soto, Manuel Martínez (Lora del Río), E. Criado, Miguel P. Cordón, Arsenio Martínez, F. Crespo, Miguel Hernández, Agustín Gil Molina, Francisco Pérez Pimienta, Félix Gil, Aurelio Jerez, Tabarro, Joaquin Troner, entre d'altres.

Naixements

Portada de la primera edició del llibre de Lanjalley

- Paul Lanjalley: El 29 de juny de 1843 –algunes fonts citen erròniament 1848– neix a l'antic II Districte (actual IX Districte) de París (França) el periodista internacionalista i anarquista Paul Georges Lanjalley. Era fill dels rendistes Pierre Lanjalley, empleat, i de Marguerite Françoise Louise Corsant. A partir de 1863 ocupà un petit càrrec de funcionari en el Ministeri de Finances. Des de 1868 assistí a totes les reunions dels grups revolucionaris parisencs i formà part activa de l'oposició socialista sota el Segon Imperi. En 1871, quan esclatà la Comuna de París ja era membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va estar molt lligat a revolucionaris francesos, com ara Vermorel, Avrial, Marc Gromier, Jean-Joseph Barberet, Héligon, Gustave Jeanneret, Benoît Malon i Murat, entre d'altres. Durant la Comuna de París no ocupà cap càrrec públic, però es dedicà a fer una crònica dels fets revolucionaris dia a dia fent servir els seus testimonis i d'altres protagonistes i abundant documentació de diferents organitzacions (Federació Republicana de la Guàrdia Nacional, Comitè Central Federal, AIT, etc.). Amb tot aquest material, el mateix 1871 publicà, amb Paul Corriez, el llibre Histoire de la Révolution du 18 mars, considerada la primera història sobre la Comuna de París favorable a la revolució i no hostil als communards –dos anys després va ser traduïda al rus. Gràcies a ell, quan es desencadenà la repressió de les forces de Versalles contra els insurgents de la Comuna, salvà nombrosa documentació de diverses societats obreres. Reivindicà l'organització obrera (sindicats, cooperatives de producció, etc.) i la vaga com a inevitable, ja que d'altra manera els patrons no cedeixen davant les reivindicacions proletàries. Col·laborà com a periodista, sobretot amb qüestions obreres, en nombroses publicacions socialistes i llibertàries, com ara La Réforme, Le Cri du Peuple, Le Vengeur, Le Rappel, La Vérité, La Répúblique des Travailleurs, La Constitution, La République Française i Le Corsaire, entre d'altres. Mantingué una estreta col·laboració amb la Federació del Jura de l'AIT i amb el seu òrgan d'expressió, Bulletin de la Fédération Jurassienne, encara que la Secció de Propaganda de l'AIT de Ginebra denuncià la seva «moderació». En 1877 es casà amb Marie Catherine Thiry. Va ser nomenat Cavaller de la Legió d'Honor i en el moment de la seva defunció ocupava el càrrec de subdirector en disponibilitat del Ministeri de Finances. Paul Lanjalley va morir el 30 de juliol de 1887 al seu domicili, al número 5 del carrer Montrosier, de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) i va ser enterrat l'1 d'agost de 1887 al cementiri parisenc de Montmartre.

***

Foto policíaca de Louise Pioger (8 de març de 1894)

- Louise Pioger: El 29 de juny de 1848 neix a Mézières-sous-Ballon (País del Loira, França; actual Mézières-sur-Ponthouin, País del Loira, França) l'anarquista i cançonetista llibertària Louise Henriette Pioger, coneguda com Louise Quitrime o Louise Lefèvre. Sos pares es deien François Pioger, mestre, i Louise Osmane Eneuf. Es guanyà la vida com a barretaire de senyores i armillera. El 7 de gener de 1868 es casà a Ballon (País del Loira, França; actual Ballon-Saint Mars, País del Loira, França) amb el sastre Alphonse Pierre Lefèvre. Instal·lada a París (França) s'integrà en el grup col·lectivista del V Districte i entrà a formar part de la Cambra Sindical de Sastres i Sastresses, participant activament en vagues i en l'agitació del col·lectiu des desocupats. En 1884 enviudà i aquell mateix any s'uní a París amb l'anarquista Louis Duprat. Cap el 1889, sota el pseudònim Louise Quitrime, publicà un recull de cançonetes Rondes pour récréations enfantines, llibret que va ser atribuït erròniament per alguns a Louise Michel, i aquest mateix any col·laborà amb aquest pseudònim en L'Égalite. Fou membre del grup parisenc «Le Réveil de la Femme». Tenia dues filles, una de les quals estava casada amb Benoît Morel i l'altre amb Jules Leballeur, tots militants anarquistes i tots detinguts en diferents ocasions. En 1893 amb Duprat obrí un cabaret, al número 11 del carrer Ramey del XVIII Districte de París, lloc de reunió d'anarquistes i estretament vigilat per la policia. La parella s'hagué d'exiliar a Londres (Anglaterra) un temps i visqué al número 24 de Grafton Street del Soho. Durant l'exili londinenc la parella freqüentà nombrosos anarquistes (Jules Corti, Armand Lapie, Mattaini, Monceux, Clovis Sicard, etc.). Ella retornà el 5 de març de 1894, un anys abans que son company, amb la filla de Duprat, Péronne Pellaz, i Auguste Bordes, fill de l'anarquista Guillaume Bordes, a qui Duprat havia encarregat la regència del cabaret. Els fons comercials del negoci van ser venuts, però el local continuà freqüentat per anarquistes. El 6 de març de 1894 la Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París realitzà una gran i violenta agafada al local, detenint 14 companys i tres companyes, ella entre els capturats. Durant l'interrogatori es declarà anarquista. El 8 de març de 1894 va ser fitxada en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i l'endemà va ser tancada a la presó de Saint Lazare sota l'acusació de pertinença a «associació criminal». El 2 de maig de 1894 va ser posada en llibertat provisional. El 25 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. Sota el pseudònim de Louise Quitrime va publicar dues peces teatrals en un acte, Le passé, le present et l'avenir, on posa en escena la monarquia, la república i l'anarquia, i Les communardes. Épisode de la Semaine Sanglante, sobre la repressió de la Comuna de París. El seu últim domicili va ser a Garches (Illa de França, França). Louise Pioger va morir el 9 de desembre de 1920 a l'«Asile des Petits Prés» de Plaisir (Illa de França, França).

***

Gravat de Félix Fénéon realitzat per Félix Vallotton per al llibre Le IIe livre de masques (1898)

- Félix Fénéon: El 29 de juny de 1861 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el periodista, crític literari i artístic, esteta, galerista d'art i militant anarquista Louis Félix Jules Alexandre Élie Fénéon. Sos pares es deien Pierre Marie Jules Fénéon, viatjant de comerç borgonyó, i Louise Jacquin, suïssa. Va fer els estudis secundaris intern a l'Institut Lamartine de Mâcon, aconseguint un excel·lent nivell en estudis clàssics. Després de fer el servei militar en Infanteria, el març de 1881 va guanyar una plaça de funcionari com a redactor en el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París –van ser col·legues seus en el Ministeri el poeta Louis Denise i l'escriptor Jules Christophe. Fou funcionari entre 1881 i 1894 i en aquestes anys col·laborava en la premsa anarquista sota pseudònims. En 1883 va ser nomenat secretari de redacció de La Libre Revue, on publicà els seus primers articles literaris i de crítica artística, i l'any següent va fundar, amb Georges Chevrier, La Revue Indépendante, de la qual serà redactor en cap. Va ser en aquest any de 1884 quan descobrí al Saló dels Artistes Independents el quadre de Georges Pierre Seurat Une baignade à Asnières i des d'aquell moment defensà els pintors impressionistes i neoimpressionistes a mort, publicant en 1886 l'opuscle Les Impressionnistes, que ràpidament esdevingué el manifest d'aquest moviment artístic. Va ser molt conegut sobretot com a descobridor de talents i en aquests anys esdevingué amic de molts pintors impressionistes anarquistes, com ara Maximilien Luce, Georges Seurat o Paul Signac. En 1885 col·laborà en La Revue Wagnérienne, de Téodor de Wyzewa, i entre 1885 i 1890 animà La Vogue, publicació dirigida per Gustave Kahn. A partir de 1886 es va comprometre totalment amb el moviment anarquista i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors –on assumirà el paper de director durant l'exili de Zo d'Axa–, Le Père Peinard, La Renaissence, La Revue Anarchiste, La Revue Libertaire, etc.; també va col·laborar en el periòdic socialista de Narbona L'Émancipation Sociale. Fénéon va ser acusat de ser l'autor de l'atemptat al restaurant Foyot, el 4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu despatx ministerial es va descobrir material per fabricar explosius (mercuri i detonadors), que pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile Henry i que Louis Matha li havia passat per amagar-lo. Arran d'això, va ser detingut, tancat a la presó parisenca de Mazas, destituït el 2 de maig de 1894 de la seva feina en el Ministeri de la Guerra i jutjat en el «Procés dels Trenta» entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any a l'Audiència del Sena. Gràcies els nombrosos artistes i escriptores (Gustave Kahn, Bernard Lazare, Stéphane Mallarmé, Louise Michel, Octave Mirbeau, Henri Rochefort, Séverine, etc.) que li van fer costat, va ser absolt. En sortir de la presó va ser contractar per Thadée Natanson com a secretari de redacció de La Revue Blanche, de la qual esdevingué redactor en cap en 1896, fet que «acratitzà» aquesta publicació. En 1896 col·laborà en La Renaissance i Lar Revue Rouge de Littérature et d'Art. El 17 de juny de 1897 es casà amb Stéphanie Adéle Gombaux (Fanny), una amiga de sa família divorciada. Convençut per Bernarde Lazare, aquest any esdevingué un dels partidaris més engrescats en la reivindicació de la revisió del procés del capità Alfred Dreyfus i La Revue Blanche en fou centre d'aquest combat. Després de la desaparició de La Revue Blanche, l'abril de 1903, trobà una plaça d'administratiu en Le Figaro. A partir de 1906 va escriure les «Nouvelles en trois lignes» per Le Matin. Altres revistes on va escriure, sempre signant com F. F., van ser: L'Art Moderne, Le Chat Noir, La Cravache, Entretiens politiques et littéraires, La Libre Revue, La Plume, La Revue Blanche, La Revue Indépendante La Revue Moderniste, Symboliste, La Vogue, etc. Va descobrir i publicar autors que després van ser famosos, com ara Jules Laforgue, Jarry, Mallarmé, Apollinaire, Rimbaud, Huysmans, etc. Interessat en tots els moviments culturals i artístics de l'època, ajudà a la difusió de joves pintors i artistes, com ara Cross, Marquet, Pissarro, Seurat, Signac, Van Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Entre 1906 i 1925 va ser un dels directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune. En 1908 un informe de la policia anotava que «continua militant en els cercles anarquistes de la capital i col·labora en nombrosos òrgans de propaganda llibertària». En 1912 organitzà la primera exposició futurista, titulada «Les peintres futuristes italiens». Durant la Gran Guerra realitzà diversos viatges a l'estranger (Regne Unit en 1915, Suïssa en 1917, etc.) i albergà un desertor. En 1917, arran de l'esclat de la Revolució russa, s'allunya del moviment llibertari i es declarà comunista, redactant un testament on anunciava que llegava al poble rus tota la seva col·lecció artística. Després de la Gran Guerra succeí Blaise Cendras en la direcció literària de les edicions de La Sirène i entre 1920 i 1926 dirigí Le Bulletin de la Vie Artistique. En 1923 va publicar el Dedalus, de James Joyce. En 1936, amb la pujada del Front Popular al poder, hissà la bandera roja a la teulada de l'immoble on vivia, al número 10 de l'avinguda de l'Opéra de París. En 1943 intentà de bell nou, sense èxit, llegar la seva col·lecció pictòrica a un museu moscovita. Els seus escrits complets, per ordre expressa seva, només es van editar un cop mort, en 1970, sota el títol d'Oeuvres plus que complètes. Félix Fénéon va morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que Chateaubriand habitava a Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry (Illa de França, França), reconvertida en llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys abans. Un premi, creat per la seva vídua Stéphanie Gonbaux en 1949 arran d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la seva important col·lecció de quadres que l'Estat francès refusa acceptar, porta avui el seu nom (Prix Fénéon) i permet descobrir els autors considerats més prometedors. Una part important dels seus manuscrits, correspondència i arxius iconogràfics es troben dipositats al Fons Paulhan de l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen (Normandia, França).

Félix Féné on (1861-1944)

***

Fitxa policíaca de Milbitz Cristofori (30 de març de 1901)

- Milbitz Cristofori: El 29 de juny de 1867 neix a Arrone (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Milbitz Cristofori, conegut com Mino. Era fill de Domenico Cristofori i de Margherita Fiorelli. Es guanyava la vida treballant de sastre. Venint de Roma (Itàlia), on es relacionà amb el destacat anarquista Gnochotti, el 5 de desembre de 1898 arribà a Niça (País Niçard, Occitània). S'encarregà de la distribució de propaganda anarquista que rebia de Londres (Anglaterra) i freqüentava nombrosos anarquistes italians, com ara Olympe Ballerini, Giovannini Colombo, Dante Luchini, Emilio Paolini, etc. El 2 de gener de 1901 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Niça a 15 dies de presó. El 30 de març de 1901, després de ser fitxat com a «anarquista» per la policia de Niça, abandonà la ciutat. Establert a Ginebra (Ginebra, Suïssa), formà part de la Societat Filantròpica d'Obrers Sastres i Pelleters. Milbitz Cristofori va morir el 21 de juliol de 1912 a Thônex (Ginebra, Suïssa).

Milbitz Cristofori (1867-1912)

***

Notícia d'una de les condemnes de Louis Pierre Denis apareguda en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 9 de febrer de 1901

- Louis Pierre Denis: El 29 de juny de 1868 neix a Chambéry (Savoia, Arpitània) l'anarquista Denis Louis Pierre Denis, més conegut com Louis Pierre Denis. Era fill natural de la modista i bobinadora Rosalie (Rose) Jean i va ser registrat amb el nom Denis Louis Pierre Jean; l'infant va ser legitimat el 2 de novembre de 1871 pel matrimoni a Neulise (Rouanês, Arpitània) de sa mare amb el teixidor Louis Denis, pare de l'infant, que passà a dir-se Denis Louis Pierre Denis. Teixidor com son pare, des de finals dels anys vuitanta estava fitxat com a «anarquista». El 20 de març de 1888 va ser condemnat pel Tribunal de Simple Policia a dos dies de presó i a cinc francs de multa per «rebel·lió, ultratges a agents i embriaguesa». El febrer de 1891 s'instal·là a Roanne (Forez, Arpitània), on visqué al número 77 del carrer Moulsant i fou membre del grup «La Jeunesse Anti-patriotique» (Claude James, Jean Marie Rivaud, Louis Segaud, etc.) de la població. Posteriorment visqué al carrer Déserte, al domicili de l'anarquista Pierre Ovize, que el 15 d'abril de 1892 serà condemnat a tres anys de presó, 300 francs de multa i prohibició de residència per «fabricació i possessió d'explosius» i de qui, segons la policia, aprengué a fabricar explosius. El 5 de juny de 1891 va ser condemnat pel Tribunal Simple de Policia a una multa d'un franc per no registrar una reunió anarquista, de la qual no formà part de la seva mesa. El 28 d'agost de 1891 a ser condemnat pel mateix tribunal a dos dies de presó i a sis francs de multa per «escàndol nocturn» i «embriaguesa», pena que no es va complir. Segons la policia, el setembre de 1891 abandonà Roanne amb el company Jean Marie Rivaud amb destí Barcelona (Catalunya). El 30 de juny de 1892 va se detingut en un restaurant de Roanne per «apologia de l'assassinat» del president de la República Francesa Sadi Carnot i «alegrar-se» de la seva mort. El 18 de juliol de 1892 abandonà Roanne, juntament amb el perruquer anarquista Joseph Causson, qui es dirigí a Saint-Étienne (Arpitània), mentre ell va anar a veure sa mare a Thizy-les-Bourgs (Forez, Arpitània), aleshores en situació d'indigència i proveïda per l'assistència pública, on freqüentà les reunions públiques durant el període electoral, però sense prendre la paraula. El 19 de novembre de 1892 en sortir d'una reunió a la Sala Venice de Roanne, on havia cridat diverses consignes («Fora la policia!», «Fora el comissari!»), va ser detingut i el seu domicili va ser escorcollat per la policia, que trobà nombrosos fullets i periòdics anarquistes, així com a correspondència, especialment amb Louis Thomasson. El 22 de novembre de 1892 va ser condemnat a Roanne a un mes de presó per «ultratges a un comissari durant l'exercici de les seves funcions». El 8 de setembre de 1894 es casà a Roanne amb la teixidora Marie Charles i amb aquest matrimoni la parella legitima un infant, Alphonse-Louis Charles, nascut el 16 de setembre de 1893 a Roanne. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Bel-Air de Roanne. El 16 de gener de 1896 nasqué a Roanne sa filla Claudia Henriette Denis. En la revisió de 1900-1901, el seu nom figurava en un llista d'anarquistes del departament del Loira. El 9 de març de 1900 va ser condemnat a Niça (País Niçard, Occitània) a 15 dies de presó per «mendicitat» i el 25 d'abril d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània) a tres mesos de presó en rebel·lia per «certificats falsos». El 18 de desembre de 1900 es va divorciar davant el Tribunal Civil de Roanne de Marie Charles. En aquesta època vivia al carrer du Marais de Roanne. El 30 de gener de 1901 va ser detingut a Navilly (Borgonya, França) per «vagabunderia» i el 8 de febrer de 1901 va ser novament condemnat a un mes de presó a Chalons-sur-Saône (Borgonya, França) per aquest delicte. A principis de l'estiu de 1902 la policia assenyalà que havia abandonat Roanne amb destinació desconeguda. Va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades, però va ser esborrat un cop retornà l'abril de 1903 a Roanne. El 13 de febrer de 1904 va ser condemnat a Toló (Provença, Occitània) a un mes de presó per «mendicitat». Durant la tardor de 1904 va ser novament donat per desaparegut a Roanne. El 6 de febrer de 1906 va ser condemnat a Tarascó (Provença, Occitània) a un mes de presó i a cinc francs de multa per «mendicitat». El 31 de maig de 1910 va ser novament condemnat a Tarascó a vuit dies de presó per la mateixa raó. El maig de 1911 es trobava, segons la policia, a la regió parisenca (Versalles). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Venance Lesbros publicada en el diari de Dijon Le Bien Public del 5 d'agost de 1897

- Venance Lesbros: El 29 de juny de 1875 neix a Onglas (Provença, Occitània) l'anarquista Venance Albéric Franlin Lesbros –citat sovint erròniament Lebros. Era fill d'Irénée Félicien Lesbros, ferrador, i de Bathilde Josephine Donnat, modista. El març de 1886, amb 11 anys, va fugir de casa seva. Es guanyava la vida treballant d'empleat de comerç i de ben jovenet començà a militar en el moviment anarquista de Marsella (Provença, Occitània). A partir de 1892 formà part del «Grup dels Joves» (Marius Bayol, Antoine Baudy, Julius Boisson, Ernest Lavisse, Maurice Manuel Perrier, Marius Raphaël, etc.) de Marsella, que a partir de 1893 va fer reaparèixer el periòdic anarquista L'Agitateur. Organe anarchiste. Fitxat per la policia com a «molt perillós i un dels més exaltats», el novembre de 1893 va ser detingut arran de l'atemptat contra el quarter general del carrer d'Armény de Marsella (nit del 15 al 16 de novembre de 1893), però finalment el seu cas va ser sobresegut. L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 37 del carrer Martinique de Marsella, va ser escorcollat per la policia i aquesta trobà fullets, llibres i periòdics anarquistes (Harmonie, Le Père Peinard, Le Réveil du Peuple, La Révolte, La Revue Anarchiste, etc.), a més d'un número de la revista literària La Pluma consagrat a l'anarquisme i una fotografia de Ravachol. El febrer de 1894 abandonà Marsella i s'instal·là a Londres (Anglaterra), però mesos després hi retornà. El 26 d'agost de 1894 va ser detingut a la frontera de Bèlgica sota l'acusació d'intentar cometre un atemptat contra la Residència de la Divisió Militar de Marsella, basada en un informe de l'ambaixada de França a Londres, però finalment aquest cas va ser sobresegut. Detingut a l'estació Feignies (Nord-Pas-de-Calais, França), va ser tancat a la presó d'Avesnes (Nord-Pas-de-Calais, França) sota l'acusació de «pertinença a associació criminal», però finalment aquesta cas també va ser sobresegut. En 1895 vivia al domicili de sos pares, al número 16 del carrer Fort du Sanctuaire de Marsella, i participava activament en l'organització de les conferències de Sébastien Faure. El 8 d'agost de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Marsella a vuit dies de presó per «possessió d'arma prohibida». El 16 d'agost de 1896 va ser denunciat per «amenaces d'incendi o de destrucció», però també aquest cas va ser sobresegut. L'1 de gener de 1897 es declarà insubmís al servei militar, el 23 de febrer de 1897 va ser detingut, amb possessió d'un revòlver, al restaurant Vercey del barri de Besançon de Dole (Franc Comtat, França) i el 3 de març de 1897 va ser va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Toló (Provença, Occitània) a quatre mesos de presó per «rebel·lió i amenaces de mort als agents» i tancat aquell mateix dia a la presó de Toló. El 9 d'abril de 1897 va ser traslladat a Marsella i el 22 d'abril d'aquell any aconseguí fugir del Palau de Justícia d'aquesta ciutat i el Tribunal Correccional el condemna en rebel·lia a dos anys de presó per «evasió». El 14 de maig de 1897 va ser detingut a La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) sota l'acusació de «robatori i possessió d'arma prohibida»; jutjat, el 29 de juliol d'aquell any va ser condemnat per l'Audiència de la Vendée a 10 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició de residència per «robatori a mà armada». El 10 d'agost de 1897 va ser posat a disposició del Ministeri de Colònies. El 17 d'agost d'aquell any va ser condemnat en consell de guerra per l'XI Regió Militar a sis mesos de presó per «insubmissió a la llei de reclutament en temps de pau», pena que s'integrà a la de l'Audiència de la Vendée. El 13 de març de 1898 envià una carta a son germà des del dipòsit de forçats de Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charentes, França), quan esperava ser deportat a la Guaiana, que va ser publicada en Le Libertaire el 10 d'abril de 1898. Venance Lesbros va morir el 17 de novembre de 1901 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa).

***

Pedro Vallina Martínez

- Pedro Vallina Martínez: El 29 de juny de 1879 neix a Guadalcanal (Sevilla, Andalusia, Espanya) el metge i activista anarquista, figura notable de l'anarquisme andalús, Pedro Vallina Martínez, també conegut com Dr. Vallina i El Tigre. Membre d'una família de classe mitjana, la seva infància va transcórrer en contacte amb la natura. Es va manifestar molt prest amant dels llibres, una passió que li durarà la resta de sa vida. Al seu poble natal va ser soci dels comitès republicans i ben aviat es va declarar anarquista –com també sos germans Natalia i Juan Antonio–, enemic de la Guàrdia Civil i defensor dels perseguits. Posteriorment es va traslladar a Sevilla, on va estudiar el batxillerat, va escriure poemes i articles en El Programa, es va entusiasmar amb els independentistes cubans, va freqüentar les llibreries de vell i va participar en manifestacions –moltes vegades armat. En aquesta època també va viatjar periòdicament a Santiponce (Sevilla), on residia son germà i on va conèixer el metge Puelles Ruíz, pare de José Manuel Puelles de los Santos. En 1898, en acabar el batxillerat, va marxar a Cadis amb la intenció de començar els estudis de Medicina i conèixer Fermín Salvochea, de qui es considerarà deixeble. En setembre de 1899 s'estableix a Madrid, al costat de Salvochea, compatibilitzant els seus estudis amb una intensíssima vida de revolucionari antimonàrquic i anarquista. A Madrid va freqüentar el Casino Federal –on va conèixer Nicolás Estévanez, Rossend Castell, Jaime, Latorre, Bermejo i altres– i s'encarrega, fins a la seva detenció, d'una escola fundada pels paletes d'El Porvenir del Obrero. En aquesta època conspira contra la monarquia amb el coronel Rossend Castell, metge de Sanitat Militar, i coneix Ernesto Álvarez. En 1900 assisteix al congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), es manifesta en l'enterrament de Pi i Margall i en la sonada estrena de l'Electra de Pérez Galdós. En 1901 va participar en congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) dut a terme a Madrid. Va presidir en 1902 l'assemblea madrilenya de suport als vaguistes barcelonins i el seu activisme s'estén al conflicte de les cigarreres i sembla que va intentar assassinar Narciso Portas, cap de la policia especial de la repressió de l'anarquisme durant el procés de Montjuïc de 1896, tot això barrejat amb estades a la presó. Entre maig i octubre de 1902 va restar empresonat a causa del complot de la Coronació, que va ser un muntatge policíac, i en sortir, gràcies a les simpaties de José Canalejas, davant la seguretat de tornar ser tancat per pressions militars, decideix abandonar el país. Amb la seva arribada a París l'octubre de 1902 comença un llarg exili, trencat esporàdicament per viatges clandestins a la Península, fins a 1914. A París farà contacte amb els revolucionaris espanyols (Ciutat, Nicolás Estévanez, Ferrer i Guàrdia), es fa amb la plana major de l'anarquisme internacional i en endavant se'l considera al costat de Ferrer i Guàrdia, Charles Malato i Llorenç Portet causa última de totes les insurreccions, magnicidis i vagues que esdevenen a Espanya. En 1904 va viatjar a Espanya, per preparar una revolució que després s'ajornarà, i sembla que poc després, amb motiu del viatge d'Alfons XIII a París, es va comprometre a engegar la revolució amb l'assassinat del monarca, projecte finalment frustrat i que va suposar-ne la detenció preventiva durant sis mesos (maig de 1905), per després ser absolt en el Procés dels Quatre (Malato, Vallina, Harvey i Caussanel) el 27 de novembre de 1905 i expulsat de França. El seu període francès es va caracteritzar per l'activisme: enterrament de Louise Michel, míting antimilitarista amb Sébastien Faure, intervenció directa en la publicació de La España Inquisitorial, oposició a l'arribada del rei italià, etc., tot amb freqüents detencions. Des de França va arribar a Londres el 3 de maig de 1906, amb el seu amic Max Nacht –ambdós van representar Espanya i Portugal en el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam d'on va sortir un comitè internacional del qual va formar part Vallina–; van ser excel·lentment rebuts pels anarquistes jueus i per la redacció de Freedom, i va reprendre els seus estudis mèdics. La seva activitat revolucionària no va cessar: secretari i tresorer del Club Anarquista Internacional, contactes amb Tárrida del Mármol, presència en el Congrés Sindicalista Internacional de 1913, conferenciant anarquista i neomaltusià, redacció amb Combe del famós manifest antimilitarista de 1914, director de les protestes contra l'execució de Ferrer i Guàrdia, etc. En 1914 s'acull a una amnistia i retorna a Espanya, per Portugal, establint-se primer a Berlanga (Badajoz) i després a Sevilla, on va convalidar els seus estudis mèdics i va exercir la professió alhora que prosseguia amb les seves tasques revolucionàries convertit en puntal de l'anarquisme andalús: va participar en la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà en 1916; va ser membre del comitè local sevillà l'octubre de 1917; representà Andalusia en el congrés anarquista de 1918; va fundar i dirigir el periòdic Páginas Libres de Sevilla i presidí el comitè que desencadenà la campanya dels llogaters de 1919, per la qual cosa serà detingut i confinat amb Sánchez Rosas i altres a Fuenlabrada de los Montes (Badajoz) durant tres mesos. En 1920, després de participar en la reorganització de la CNT, serà de bell nou desterrat a Fuenlabrada de los Montes, Peñalsordo i Siruela durant dos anys, desterraments que són l'origen de l'immens prestigi amb el qual Vallina va comptar en aquesta comarca de Badajoz anomenada «la Sibèria extremenya». Més tard es va establir a Cantillana (Sevilla), on va fundar un sanatori de tuberculosos, i després a Sevilla, on va participar com a tresorer en el Comitè Nacional de la CNT (1922-1923) que va presidir Paulino Díez, fins a la seva caiguda. Quan Primo de Rivera arribà al poder, va passar mig any empresonat i serà finalment expulsat a Tànger, Casablanca i Lisboa. A la capital portuguesa va fer contacte amb Mogrovejo, Magalhaes Lima i Pérez i de bell nou la repressió l'envestí per la qual cosa tornà a Siruela, cridat pels seus habitants, des d'on va reactivar el seu prestigi com a metge i com a revolucionari. Amb la caiguda de Primo de Rivera el seu confinament va ser traslladat a Almadén, Estella i Siruela, fins que, alliberat, va viatjar per Andalusia, Catalunya i Madrid fent-se càrrec de l'ambient revolucionari. Quan el 12 d'abril de 1931 les votacions van portar la República, la va proclamar el mateix dia a Almadén (Ciudad Real) tot aixecant el poble miner, i després va partir a Sevilla, essent detingut i empresonat a Ciudad Real. Instaurada la República, va presidir el Ple Nacional de Regionals de la CNT de 1931 i es va establir a Alcalá de Guadaíra (Sevilla). Es va presentar en una candidatura republicanorevolucionària per Sevilla amb Blas Infante, Pablo Rada, Rexach i Balbontín –en 1931 es va acostar al Partit radicalrevolucionarisocialista de Balbontín i es va afiliar al grupet Junta Liberalista d'Andalusia de Blas Infante. Poc després se'l va involucrar en la vaga general sevillana i va estar tancat a Cadis tres mesos. En 1932 va crear gran tensió en la CNT andalusa quan va acusar alguns destacats militants (Miguel Mendiola Osuna, Carlos Zimmermann) d'haver traït la vaga pagesa («afer dels explosius») i la seva actuació va ser criticada per entendre's que volia portar la CNT al camp polític. Durant els anys republicans va intentar sense èxit escampar l'octubre asturià a Extremadura, va participar en el frustrat complot de La Tablada, va sorprendre amb les seves opinions sobre la reforma agrària i, poc després de l'aixecament feixista, va dirigir l'expulsió dels alcaldes reaccionaris a la comarca d'Herrera del Duque que va substituir per comitès anarquistes revolucionaris. El cop militar el va agafar a Almadén, el comitè revolucionari del qual va presidir, i va crear les milícies mineres fins que a l'agost, fart de les intromissions dels polítics, marxà a Sigüenza, a Bajatierra, a Baides, on va fer de metge de la milícia, i a Cañete, on va dirigir l'hospital cenetista El Cañizar. El febrer de 1937 passà a València i mesos més tard s'enrolà en l'Exèrcit, després de comprovar la impossibilitat de mantenir les milícies, al front d'Albacete, entre juny de 1937 i març de 1938, i a Barcelona. El gener de 1939 creua la frontera, per Massanet, i és detingut a Perpinyà. Després serà enviat a Narbona com a metge del refugi anglès d'intel·lectuals espanyols. Declarada la guerra europea, va marxar a Santo Domingo i va estar-se dos anys a la colònia de Dejabón, on va obrir una clínica per curar el paludisme i la tuberculosi dels natius; recalant finalment a Mèxic, primer a la capital i després, durant trenta anys, a Loma Bonita (Oaxaca) curant indis i camperols al Consultori Mèdic Quirúrgic Ricardo Flores Magón –es va destacar durant les inundacions de 1944–, fins que ja molt ancià es va traslladar a Veracruz (Veracruz, Mèxic) on va morir el 14 de febrer de 1970 amb grans penúries econòmiques, però sempre fidel al pensament llibertari. Encara que Vallina va ser més un activista, també va col·laborar en força publicacions: Açao Directa, Acracia, La Anarquía, Cénit, L'Espagne Inquisitorielle, Der Freie Generation, Germinal, El Heraldo de París, O Libertario, Natura, Nervio de París, Páginas Libres, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Programa, El Proletario, El Rebelde, La Revista Blanca, Almanaque de la Revista Blanca, Solidaridad Obrera de Mèxic, Tierra y Libertad de Mèxic, Tierra y Libertad, etc. És autor d'Aspectos de la América actual (Tolosa de Llenguadoc, 1957), Crónica de un revolucionario. Trazos de la vida de Salvochea (Choisy, 1958), Mis memorias (Caracas-Mèxic, 1968-1971).

***

Notícia sobre Maurice Duflou i l'enfrontament a trets apareguda en el diari parisenc L'Univers de l'11 de maig de 1910

- Maurice Duflou: El 29 de juny de 1885 neix a Hazebrouck (Westhoek, Flandes) el tipògraf, editor i anarcoindividualista Maurice Henri Hector Duflou –a vegades citat erròniament Duflon o Duflous. Sos pares es deien Héctor Isidore Duflou, escultor en fusta, i Zulma Zoé Dewinter. Quan va ser cridat a files va ser declarat exempt per sordesa. El 26 d'octubre de 1905 va ser condemnat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a tres mesos de presó amb llibertat provisional per «robatori». El 21 de juny de 1906 es casà a Lilla amb Alida Angèle Marie Denoyelle, amb qui acabà divorciant-se. En 1908 va ser candidat abstencionista en les eleccions municipals al barri de Clignancourt de París (França). Militant anarquista individualista, proper a Albert Libertad, entre octubre i novembre de 1908 va ser gerent del periòdic L'Anarchie. Vivia a cavall entre el seu domicili, al número 3 del carrer Boulle, i al primer pis de l'edifici on se situava la seu de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i de L'Anarchia, amb la impremta instal·lada al soterrani, al número 22 del carrer Chevalier-de-la-Barre. El 3 de maig de 1910 va ser engegat de la seu de L'Anarchie pels companys sota l'acusació d'haver robat els caràcters de plom de les caixes d'impremta del taller per a sufragar una tendència adversària, el Groupe d'Études Scientifiques (GES, Grup d'Estudis Científics). El 8 de maig de 1910, de bon dematí, membres del GES armats entraren a la seu de L'Anarchie amb intenció de recuperar els caràcters, fet que acabà en un enfrontament a trets. Entre els assaltants es trobaven Joseh Allix, Georges Auger, Collin, Dubois, Maurice Duflou, Georges Mathias Paraf-Javal i son fill Georges, i els germans Philippe i Louis Sagnol; i entre els assetjats Louis Bunino, Émile Dutilleul, André Laheurte, Harmenegilde Lorenzi i André Lorulot. En arribar la policia detingué tothom. Louis Sagnol, ferit de tres trets, morí l'endemà. Entre el 10 i el 12 d'octubre de 1910 van ser jutjats a l'Audiència els militants de L'Anarchie Bunino, Dutilleul, Lahuerete, Lorenzi i Lorulot. El dia abans de l'inici del judici, Le Libertaire publicà un manifest de nombrosos militants anarcocomunistes fent costat els processats i denunciant Paraf-Javal i la resta de membres del CES com a còmplices de la policia. En aquesta època vivia, amb sa companya d'aleshores, Marie Kesterman, als locals del GES, al número 14 del carrer Blomet de París. A partir de desembre de 1911 fou l'impressor del Bulletin du Groupe d'Études Scientifiques. Entre abril de 1913 i febrer de 1914 va ser l'impressor gerent de L'Ami de la Vérité, publicació creada per Paraf-Javal per a defensar Henri Marix, capità expulsat de l'Exèrcit el setembre de 1912 i presentat com a un «segon Dreyfus». Posteriorment fugí furtivament dels locals del GES emportant-se una premsa impressora i diversos béns mobles, fet que enfurí Paraf-Javal. Quan esclatà la Gran Guerra la seva posició d'exempt al servei militar es va mantenir en la revisió de desembre de 1914. Pel que fa el conflicte bèl·lic, s'arrenglerà amb els que van fer costat la «Unió Sagrada». El febrer de 1915 va ser gerent i principal redactor del full Le Glas, publicat pel «Grup d'Amics del Lliure Pensament», que imprimí 200 exemplars i que va fer costat «l'esforç de guerra». En 1920 partí de París i la policia el va inscriure en la llista d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Posteriorment s'establí com a impressor al número 11 del carrer Abbé-Grégoire. Esdevingué un especialista de literatura eròtica i llibertina i edità semiclandestinament (sense registre legal i amb adreça falsa) relats pornogràfics de Renée Dunan, com ara Les capricis du sexe, Les audaces érotiques de Mlle. Louise de B. o Dévergondages. També reedità semiclandestinament durant decennis clàssics de la literatura eròtica, col·laborant amb Louis Perceau, antic membre de La Guerra Sociale apassionat del tema. En diverses ocasions la policia acudí a la impremta i confiscà els llibres d'aquesta temàtica. El 13 d'agost de 1932 es casà al XVIII Districte de París amb la mestra Yvonne Lucienne Zypressembaum. Maurice Duflou va morir el 30 d'octubre de 1951 al seu domicili del XVIII Districte de París (França).

---

Continua...

---

[28/06] Associaci� Internacional Antimilitarista - Huot - Biais - Barreyre - Juvigny - Charpentier - Ferrer Farriol - Lusvardi - Cannito - Combina - Tevenat - Mancebo - Sequeira - Touri�o - Mart�nez P�rez - Aubron - Cout� - Gandini - Carpenter - Orob�n - Sabat� - Delzant - De Bartolomeis - Naranjo - Clemente - Poveda - Puyo - Mauricius - Gil - Girolimetti

Sun, 28 Jun 2026 10:58:46 +0200

[28/06] Associació Internacional Antimilitarista - Huot - Biais - Barreyre - Juvigny - Charpentier - Ferrer Farriol - Lusvardi - Cannito - Combina - Tevenat - Mancebo - Sequeira - Touriño - Martínez Pérez - Aubron - Couté - Gandini - Carpenter - Orobón - Sabaté - Delzant - De Bartolomeis - Naranjo - Clemente - Poveda - Puyo - Mauricius - Gil - Girolimetti

Anarcoefemèrides del 28 de juny

Esdeveniments

Adhesiu de l'AIA (1906)

- Creació de l'Associació Internacional Antimilitarista: El 28 de juny de 1904, a Amsterdam (Països Baixos), el Congrés Internacional Antimilitarista, que havia començat el 26 de juny, crea una nova organització, l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Els anarquistes francesos hi seran fortament representats: George Yvetot i Miguel Almereyda, cofundadors en 1902 de la Lliga Antimilitarista, seran els secretaris de la secció francesa, però alguns companys com Libertad i Paraf-Javal, van jutjar força timorat la simple crida a la deserció com a mitjà d'acció, van deixar l'organització i no prengueren part en l'AIA, que amb tot i això s'escamparà a França amb la creació d'un centenar de grups. En aquest congrés Émile Armand va presentar la ponència «Rebuig del servei militar». Però en 1905, després de la publicació d'un cartell adreçat als conscrits, 28 membres de l'AIA van ser processats del 26 al 30 de desembre de 1905 i 26 seran fortament condemnats, especialment Gustave Hervé (quatre anys) i Yvetot i Almereyda (tres anys). Però finalment les condemnes seran amnistiades amb motiu del 14 de juliol de 1906. El segon congrés de l'AIA va tenir lloc el 30 i 31 d'agost de 1907 també a Amsterdam.

Naixements

Marie Huot fotografiada per Félix Nadar

- Marie Huot: El 28 de juny de 1846 neix a Tonnerre (Borgonya, França) la poetessa, escriptora, periodista, conferenciant, feminista neomaltusiana, teòsofa, propagandista del vegetarianisme, activista pels drets dels animals i contra la vacunació, i anarquista Marie Mathilde Constance Ménétrier, més coneguda com Marie Huot i, per alguns, com La mère aux chats (La mare dels gats), encara que també va fer servir el pseudònim d'Édouard Mill. Sos pares es deien Honoré Ménétrier, dependent, i Marie Constance Romany, d'origen espanyol. En 1869 es casà amb Anatole Théodore Marie Huot, funcionari de l'educació pública demès del seu càrrec per les seves opinions atees i radicals i editor de la revista esquerrana parisenca L'Encyclopédie Contemporaine Illustrée, i amb qui en 1872 tingué un infant, Henry Huot. Escriptora de poemes simbolistes «decadents», mantingué una estreta amistat amb el pintor místic sufí anarquista John Gustaf Agelii (Ivan Aguéli), a qui ella dedicà el seus poemes simbolistes Le missel de Notre-Dame des Solitudes (1908). Secretària general de la revolucionària Lliga Popular contra la Vivisecció, escissió de la Societat Protectora d'Animals, entre 1886 i 1890, engegà una campanya propagandística contra la tauromàquia i les curses de braus, aleshores molt de moda a París, i contra l'experimentació científica amb animals i la vivisecció. En 1883 agredí amb una ombrel·la el científic Charles-Édouard Brown-Séquard, qui pensava que havia trobat l'elixir de l'eterna joventut triturant els testicles dels cobais, durant la vivisecció d'un simi al Col·legi de França. També atià una campanya contra la vacunació i en L'Encyclopédie Contemporaine Illustrée publicà nombroses reivindicacions de la Lliga Universal dels Antivacunadors, fundada en 1880 pel doctor Hubert Boens, essent una ferma adversària de la vacunació antiràbica del doctor Louis Pasteur, no només perquè implicava experimentació amb animals, sinó també perquè s'experimentava amb humans. El 10 d'octubre de 1886 interrompí una conferència del doctor Chautemps, presidida per Pasteur, que feia apologia al tractament antiràbic d'aquest doctor a la Universitat de la Sorbona. En 1887 col·laborà en La Revue Socialiste. El 11 de juny de 1891 va ser detinguda davant la Cambra de Diputats de París per repartir propaganda contra la vivisecció i pocs dies després, el 22 de juny, pel mateix motiu davant el Cafè de la Paix. En 1895 viatjà a Egipte, viatge que repetí en 1904. El 4 de juny de 1900 ajudà Ivan Aguéli en l'atac a mà armada contra dos matadors de toros portat a terme a Deuil-la-Barre (Illa de França, França); gràcies a aquesta acció, les curses de braus van ser prohibides a la regió parisenca. Fou la promotora dels primers refugis d'animals que es crearen a França. Precursora del neomaltusianisme francès, el 2 d'octubre de 1892 llançà per primera vegada la consigna d'«abstenció genèsica» («Vaga dels Ventres») en una conferència pública a la Salle de la Société de Géographie de París, conferència que va ser publicada per Génération Consciente sota el títol de Le mal de vivre aquell mateix any i reeditada en diferents ocasions; seguidament, participà activament, amb Sébastien Faure, Nelly Roussel, i altres, en la propaganda neomaltusiana de l'anarquista Paul Robin. Col·laborà en L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa; en Génération Consciente (1908-1914), d'Eugène Humbert, i en altres publicacions (Gazette des Animaux, La Rénovation Esthètique, Le Tintamarre, Union Internationale des Femmes, etc.). En 1926 publicà un seguit de records en el número d'agost-octubre de la revista L'Antivivisection. Entre les seves obres destaquen Les courses de taureaux à Paris (1887-1889-1890). Conférence faite le 11 juin 1890 à la salle des Capucines (1890), La grande découverte de M. Brown-Séquard. Conférence faite le 13 avril 1890 au théâtre du Paradis Latin (1890), Borgia s'amuse (1891), Le mal de vivre (1892), La procreación voluntaria y el paro forzoso (1930), etc. Va ser amiga íntima de Louise Michel i de Félix Pyat. Marie Huot va morir el 13 d'abril de 1930 a l'Hospital de la Charité del VI Districte de París (França) i fou incinerada al cementiri de Père-Lachaise. Marie Huot és una precursora de l'actual corrent «antiespecista». En 2023 Sylvain Wagnon publicà la biografia Marie Huot. Libertaire, néomalthusienne, antiespéciste, théosophe....

Marie Huot (1846-1930)

***

Foto policíaca de Fernand Biais (2 de juliol de 1894)

- Fernand Biais: El 28 de juny de 1853 neix a Laval (País del Loira, França) l'anarquista Alphonse Marie Fernand Biais. Sos pares es deien Augustin Biais, pintor, i Marie Boucherie. Es guanyava la vida fent de torner de fusta. El 28 de juliol de 1870 s'allistà voluntari i lluità en la guerra francoprussiana del 30 d'agost de 1870 al 7 de març de 1871. En 1873 va ser cridat a files per a fer el servei militar i va ser integrat en el 79 Regiment d'Infanteria a Laval, servint entre el 4 de gener de 1875 i el 22 de setembre de 1878. Establert a París (França), l'estiu de 1893 vivia al número 87 del Faubourg de Saint Antoine. Posteriorment visqué al número 34 del carrer de Citeaux de París, domicili que va ser escorcollat el 19 de febrer de 1894 en la gran agafada policíaca orquestrada contra el moviment llibertari i el la qual li trobaren periòdics anarquistes. L'1 de juliol d'aquell any el seu domicili va ser novament escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser fitxat com a «anarquista» l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. La policia el relacionà amb falsificadors de moneda anarquistes i organitzadors de «reunions secretes» al seu domicili. El 17 d'octubre de 1895 va perdre un fill, Fernand, de 16 anys, muntador en bronze, i aleshores continuava vivint amb sa companya Emma Masson, modista, al domicili del carrer Citeaux. El 4 d'abril de 1896 assistí a una reunió familiar organitzada per Le Libertaire. El 31 de desembre de 1896 el seu nom figura en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i aleshores vivia al número 18 del carrer Trousseau de l'XI Districte de París. A començament de segle va ser inscrit com a «nòmada» en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Alfred Barreyre (2 de juliol de 1894)

- Alfred Barreyre: El 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 30 de juny– de 1864 neix a Braçac (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Pierre Alfred Barreyre, conegut com Cent-Garde. Sos pares es deien Antoine Barreyre, obrer vidrier, i Marie Agathe Vidal, llevadora. Establert a París (França), treballà de mosso de cafè. El 14 d'octubre de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 25 francs de multa per «ultratges als agents». També treballà de mosso de cafè a Montecarlo (Principat de Mònaco). En 1893 feia feina al Cafè du Lion de Belfort de París i l'any següent estava desocupat. L'1 de juliol de 1893, amb Henri Guérin, gerent de La Revue Libertaire, llogà una habitació al número 24 del carrer dels Grands Agustins de París, lloc que abandonaren el mateix dia de la detenció de l'anarquista François Mugnier. El setembre de 1893, amb son germà Gustave Barreyre i François Mugnier, vivia al domicili de l'anarquista Altéran. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes del departament del Sena. Entre el 6 de gener i el 25 d'abril de 1894 treballà a Montecarlo. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia signà una ordre d'escorcoll i de recerca al seu nom. L'1 de juliol de 1894, a les quatre de la matinada, el comissari de policia escorcollà el seu domicili, una habitació al quart pis, escorcoll que resultà infructuós; detingut, va ser portat a la comissaria. El 4 de juliol d'aquell any va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i, després que el jutge sobreseies la seva causa per «associació criminal», dos dies després va ser alliberat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'escorcoll del domicili d'Henri Juvigny apareguda en el diari parisenc Le Radical del 21 d'octubre de 1910

- Henri Juvigny: El 28 de juny de 1889 neix a Étrépagny (Alta Normandia, França) l'anarquista Henri Gustave Juvigny, conegut com Vagny. Sos pares es deien Auguste Alfred Edmond Juvigny, brocanter, i Esther Euphémie Hyppolite Gantier, lletera. Amic de Benoît Broutchoux, fou membre del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) i del grup de Les Temps Nouveaux. En 1909 va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El juny de 1910 creà a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) amb una vintena de companys el grup d'educació i d'acció anarquistes Unió Revolucionària (UR), que es reunia setmanalment al seu domicili, al número 22 del carrer Augustins, per a fer xerrades. El 20 d'octubre de 1910 el seu domicili de Lilla, ben igual que el de molts d'altres militants, va ser escorcollat, sense resultats, per la policia. El novembre de 1911 s'encarregà de recaptar els fons trets en la col·lecta de suport a Léon Llombart, gerent del periòdic revolucionari de Lilla Le Réveil du Textile, condemnat a 50 francs de multa. En 1913 fou nomenat secretari del grup anarquista de Lilla i participà en el Congrés Nacional que se celebrà entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 a París (França), on es fundà la Federació Comunista Revolucionària Anarquista (FCRA). Entre 1913 i 1914 fou redactor de Le Cri du Peuple. Hebdomadaire communiste et de revendication sociale, de Lilla. En aquesta època treballava de rentaplats en un cafè i posteriorment va fer de quincaller. Fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció Electoral de Lilla per a les eleccions legislatives de 1914. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura d'Spartacus Charpentier (1920)

- Spartacus Charpentier: El 28 de juny de 1892 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Spartacus Charpentier, conegut com Bicot. Era fill d'Aimé Auguste Barthélemi Charpentier, empleat, i de Joséphine Augustine Leduc, pintora de porcellana, i tingué dos germans, Cyvoct Auguste Charpentier i Vindex Charpentier (Vidocq), també anarquistes. Es guanyà la vida treballant primer d'ebenista, després d'obrer emmotllador i finalment de comerciant. En els anys deu vivia al número 90 del carrer Orfila del XX Districte de París i amb sos germans formà part del «Foyer Populaire» (Llar Popular) del barri de Belleville. Exempt del servei militar, mantingué aquest estatus en la revisió d'octubre de 1914. Durant la primavera de 1917, segons informes policíacs, participà en les reunions anarquistes campestres del grup «Amis de Ce qu'il faut diré» del XX Districte de París. El 19 de juny de 1920 es casà al III Districte de París amb l'empleada de banca Berthe Alice Valentine Plet. En aquesta època treballava d'ebenista i vivia al número 10 del carrer Notre-Dame-de-Nazareth del III Districte de París. En els anys trenta encara estava fitxat per la policia i continuava vivint en el domicili anterior. En 1938 treballava de comerciant i vivia al carrer Wattignies del XII Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Retrat de Joan Ferrer aparegut en el Boletín CNT-FAI del 17 de juliol de 1937

- Joan Ferrer Farriol: El 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1896 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) el propagandista i periodista anarquista i anarcosindicalista Joan Ramon Josep Ferrer Farriol –el certificat de naixement cita com a segon llinatge Furriol. Sos pares es deien Josep Ferrer, jornaler, i Francesca Farriol. Sa família es repartia entre anarquistes i carlistes. Quan tenia sis anys son pare, obrer blanquer, morí en un accident a la fàbrica i amb 11 anys entrà a treballà en el sector tèxtil. Poc després es va fer assaonador i, encara infant, entrà a formar part del grup «Joves Lliures» i fou alumne del prestigiós Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. En 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'any següent participà activament en els grups que combatien els esquirols en les vagues. En 1913 patrocinà la sindicació de dones a Igualada i en 1915 féu la vaga de la pell. En 1916 va fer costat la vaga de metal·lúrgics i paletes de Barcelona, fet pel qual va ser empresonat un mes a la presó Model de Barcelona. La seva participació en els fets revolucionaris de 1917 el van obligar a fugir i marxar a diverses localitats (Martorell, Pallejà, etc.), vivint com podia i treballant en diferents oficis. El gener de 1918 va ser nomenat secretari del Comitè de la Federació Obrera Local d'Igualada i aquest mateix any formà part, en nom dels obrers blanquers, del Comitè Local confederal de Barcelona. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918, juntament amb Joan Vilanova Castelltort, representà el Sindicat de l'Art Fabril i el d'Oficis Diversos d'Igualada en el I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants), on defensà els Sindicats Únics. Entre 1919 i 1920 fou redactor de La Protesta d'Igualada. Cap al 1920 es va casar pel civil amb Elvira Trull Ventura, obrera del tèxtil a Igualada. En aquests anys va estar molt lligat a Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre). Durant la dictadura de Primo de Rivera desenvolupà una intensa tasca periodística a Igualada i en 1926, amb Josep Anselmo, edità les publicacions anarquistes Germinal i El Sembrador. Durant els anys de la II República espanyola col·laborà habitualment en la premsa llibertària local, realitzà mítings per l'Anoia (Capellades, la Pobla de Claramunt, Igualada, Vallbona, Carme, etc.), formà part del Comitè Comarcal de la CNT, fundà amb Ramon Guitart l'Agrupació Lliurepensadora d'Igualada i intentà conciliar, sense gaire èxit, les posicions més radicals dels seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb les dels sectors més moderes partidaris de l'estratègia trentista, la qual defensava amb Josep Viadiu Vendrell, Josep Gené Figueras, Josep Anselmo i Josep Cuatrecasas, entre d'altres. L'agost de 1931 assistí al Ple de Delegats de la CRTC celebrat a Barcelona. En 1932 mantingué una intensa polèmica amb Ángel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis a les pàgines del periòdic cenetista de Sants Cultura Libertaria. Entre el 25 i el 28 de gener de 1936 assistí a Barcelona a la Conferència de la CRTC. Arran del cop feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari d'Igualada i, formant part de la Secció d'Avituallaments, combaté al front d'Osca. En aquesta època dirigí el Butlletí CNT-AIT d'Igualada, realitzà mítings en aquesta ciutat i va fer d'alcalde segon, a més de dirigir les col·lectivitzacions i assumir la Conselleria d'Agricultura. Després marxà a Barcelona, on treballà com a redactor del diari Catalunya, el qual acabà dirigint, però que hagué d'abandonar en 1938 per encarregar-se de la corresponsalia a les trinxeres de Solidaridad Obrera, on també dirigí El Frente, periòdic de la 26 Divisió. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers, on assumí la secretaria de la CNT de Catalunya. Després va ser internat al camp de concentració de Barcarès i més tard realitzà tasques agrícoles i d'altres oficis al Midi, especialment a Marsella (1940-1941). Després de la II Guerra Mundial s'encarregà de la infraestructura dels grups de combat antifranquistes als Pirineus. A Pau i a Font-romeu, entre 1945 i 1946, fou responsable i locutor, amb Mariano Martínez, de l'emissora «Ràdio CNT». El 2 de desembre de 1945 assistí, com a delegat de la Federació Local de Pau, al Ple Departamental de la CNT, el qual acabà amb una escissió de l'organització. Més tard visqué a Tolosa de Llenguadoc i a París, on dirigí fins al 1954 el periòdic CNT. A la capital francesa treballà durant temporades com a guardià d'una fàbrica i fou un assidu col·laborador del Casal de Catalunya en aquesta ciutat. En 1956 reprengué la seva tasca periodística dirigint, fins al 1962, el periòdic Solidaridad Obrera i els seus substituts (Solidaridad, Boletín CNT, Boletín) i Le Combat Syndicaliste (1963-1978). També dirigí entre 1962 i 1970 Umbral. Defensor acèrrim de l'ortodòxia confederal, en 1962 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de l'Exili. En 1970 realitzà una conferència a Orleans. Poc abans de la seva mort retornà a Catalunya i participà activament en la reconstrucció de la Federació Local de la CNT d'Igualada. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Joan del Pi, Ramón Ollé, Farriol, Discóbolo, Kunitu, Sigla, Rovellat, Jo Han, Pancho Milla, J. Coll de Gussem, etc.), en infinitat de publicacions llibertàries, com ara AEP, Boletín Confederal, Boletín Informativo, Boletín Interno CIR, Butlletí CNT-FAI, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Libertaria, Espoir, Historia Libertaria, Iniciales, Inquietudes, El Luchador, El Obrero Moderno, La Protesta, Reconstrucción, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra Libre, Umbral, etc. És autor de Liberación (1928), El intruso (1930), Vides noves (1933), Interpretació llibertària del moviment obrer català (1947), Garbuix poètic (1956), Vida sindicalista (1957), Un rural en Barcelona (1960), Conversaciones libertarias (1965), De l'Anoia al Sena sense pressa (1966), Emigrados y confederales. Las conversaciones de Wagram (1968), ABC sindicalista (1971), En torno al comunismo: nueva sumisión del proletariado (1972), Costa amunt. Elements d'història social igualadina (1975), Congresos anarcosindicalistas en España (1977), entre d'altres. En 1978 l'escriptor Baltasar Porcel Pujol publicà un llibre de conversacions amb ell, La revuelta permanente, que es poden considerar les seves memòries i que obtingué el premi «Espejo de España» d'aquell any. Joan Ferrer Farriol va morir l'11 de setembre de 1978 a Montreuil (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Joan Ferrer Farriol (1896-1978)

Elvira Trull Ventura (1896?-1990)

***

Medardo Lusvardi

- Medardo Lusvardi: El 28 de juny de 1897 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater anarquista i anarcosindicalista Medarno Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Ben igual que sos germans Aldebrando, Alfredo, Bruno i Filippo, milità en el moviment anarquista. Segons la Prefectura de Policia de Mòdena tenia una certa influència en els treballadors, fet que utilitzava per a fer propaganda anarquista i antifeixista. Es casà amb Maria Meschiari, cosina de l'anarquista Valentina Meschiari. El novembre de 1921, durant els greus enfrontaments amb feixistes a la Cambra del Treball Sindicalista del número 14 del carrer Sant'Agata de Mòdena, que provocaren la mort del sindicalista anarquista Teobaldo Righetti, resultà greument ferit quan Vincenzo Gandolfi i Umberto Traldi, membres d'un escamot feixista, el reconegueren, l'atraparen a l'interior d'un portal i l'apallissaren salvatgement fins a deixar-lo inconscient a la vorera. Posteriorment va ser detingut per haver rebut, sense saber-ho, una partida de fullets de propaganda, esdevenint l'objecte d'una veritable persecució per part dels feixistes que començaren a realitzar visites periòdiques a casa seva, amb intents d'incendiar-la i disparant-la. S'uní al grup de combat «Italia Libera - Ciro Menotti» i la Prefectura de Policia de Mòdena sospità que un grup d'anarquistes es reunia al seu taller de sabateria. Durant la nit del 24 d'octubre de 1924 mentre un grup de joves passaven l'estona un cop tancat el local, la policia hi entrà; Aldebrando Lusvardi intentà llançar alguns documents al foc, però no va aconseguir el seu objectiu i la policia es va fer amb la llista de membres del Grup Llibertari Juvenil del barri de la Madonnina de Mòdena així com la capsa de les quotes amb 81,50 lires. Aquest grup havia estat creat el maig de 1924 per Vincenzo Chiossi i estava format per 17 membres que pagaven quatre lires mensuals. El 3 de maig de 1925 va ser detingut juntament amb altres subversius com a sospitós de l'atemptat contra el cenotafi del feixista Gino Tabaroni, mort en 1921 per l'anarquista Renzo Cavani, però va ser alliberat dies després. El setembre d'aquell any va ser novament detingut com a mesura de seguretat i el seu domicili escorcollat. El setembre de 1926 va ser novament detingut i l'octubre, juntament amb son germà Bruno Lusvardi, en ser considerat «perillós per a l'ordre públic». Els carrabiners li van intervenir alguns llibres subversius, entre ells Fra contadini d'Errico Malatesta, i una bandera roja. El desembre de 1926 va ser fitxat per la Prefectura de Policia de Mòdena com a «perillós per a l'ordre públic» i posat sota contínua vigilància. En 1938 la mateixa institució el definí com a «irreductible adversari del Règim Feixista». El setembre de 1942 va ser tancat per motius polítics i el mes següent detingut, juntament amb els anarquistes Renzo Cepelli, Ettore Panini i altres antifeixistes, sota la sospita d'haver redactat un escrit contra Benito Mussolini i el feixisme. Alliberat sota l'acusació de propaganda antifeixista, va ser sotmès a un advertiment formal durant dos anys, però aquesta mesura va ser suspesa a finals d'octubre d'aquell any en ocasió del vintè aniversari de la «Marxa sobre Roma». Durant la II Guerra Mundial treballà per a la Creu Roja i durant la Resistència ajudà els partisans. Un de sos fills, Bruno Lusvardi, guardonat amb una medalla de plata al valor militar, va ser afusellat el 3 de desembre de 1944 com a represàlia pels alemanys. Durant els dies de l'alliberament de Mòdena sa companya, juntament amb la socialista Giuseppina Parenti, es dedicà a curar el ferits durant els enfrontaments als carrers. En 1954, en el IV Congrés Provincial de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA), va ser nomenat membre del seu consell directiu. A partir d'aquesta data es va perdre el seu rastre.

***

Sante Cannito

- Sante Cannito: El 28 de juny de 1898 neix a Altamura (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Sante Cannito. Sos pares es deien Graziantonio Cannito i Anna Rosa Bellacicco. Pogué anar a l'escola i fer els estudis elementals, però no acabà els primaris perquè es posà a fer feina de paleta. Quan esclatà la Gran Guerra fou enviat al front del Friül, lluitant al Carso. Amb l'arribada del feixisme emigrà a Amèrica, on son pare treballava d'estibador al port novaiorquès, i s'establí durant dos anys en una cabana situada sota el pont de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). A Brooklyn va fer feina de paleta, especialment a la vila de Jamack, i entrà en contacte amb el moviment anarquista amb la lectura de La conquesta del pa, de Piotr Kropotkin, i els periòdics Il Martello, de Carlo Tresca, i Il Proletario. Freqüentà la Casa del Poble de Brooklyn, s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i participà en la companya de suport contra la pena de mort dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Tingué una bona amistat amb l'anarquista Orazio Despota i altres companys (Bolognese, Maffei, Marroccoli, etc.). En aquests anys americans llegí molt (Bakunin, Kropotkin, Stirner, Malatesta, Kaminski, Berneri, Nietzsche, Cafiero, Goldman, Fabbri, Cavallotti, Cattaneo, etc.) i arribà a aconseguir una bona cultura autodidacta. Quan retornà a Itàlia es trobà que els seus companys llibertaris d'Altamura eren perseguits, controlats i reprimits pel règim feixista dominant. Durant els anys de la II Guerra Mundial entaulà contacte amb el cooperativista Tommaso Fiore i altres antifeixistes. Després de l'Alliberament, el juliol de 1945, participà en el congrés dels Grups Llibertaris de Pulla i en els anys posteriors participà en diverses campanyes, com ara l'ocupació de terres per part dels pagesos. Durant la postguerra formà part del moviment cooperativista a Altamura i contribuí especialment a la creació de la Cooperativa de Paletes i Afins, la qual quedà impregnada de pensament anarquista, fet que no agradà els partits polítics. Aquesta cooperativa participà en la reconstrucció de la ciutat després de la guerra, però a partir de 1948 els partits polítics i els poders locals li van declarar el boicot pel seu tarannà llibertari i la cooperativa es va veure obligada a dissoldre's. Continuà amb la seva feina de mestre d'obres i en el pla social es mostrà força actiu entre 1960 i 1963 en la campanya contra l'intent d'instal·lació d'una base de míssils a la zona d'Altamura i Gravina. En els anys setanta intervingué des del moviment anarquista en les lluites d'obres i d'estudiants a Altamura, especialment amb els joves anarcocomunistes de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), i sempre es mostra força crític amb el comunisme i la política parlamentària. En aquests anys mantingué contactes amb membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) establerts a Pulla i participà en els seus actes. En 1980 publicà la seva autobiografia emmarcada en la història del seu poble, sota el títol Frammenti di storia Altamurana, la qual ha tingut diverses reedicions. Sante Cannito va morir el 4 de maig de 1994 a Isernia (Molise, Itàlia), mentre passava uns dies a casa d'un nebot. Deixà una important biblioteca i un únic fill que, ironies de la vida, ateu com era ell, li va sortir pastor evangèlic.

Sante Cannito (1898-1994)

***

Vicente Pérez Combina

- Vicente Pérez Combina: El 28 de juny de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Vicente Pérez Viche, més conegut com Vicente Pérez Combina, també citat Convina o Conviña, i que alguns identifiquen amb Vicente Vidal Pérez. Obrer envernissador, començà a militar de molt jove en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. Fou membre del grup anarquista «Los Solidarios». En 1924, des de París (França), fou un dels organitzadors de les fracassades insurreccions de la caserna de les Drassanes de Barcelona i de Bera (Navarra). En 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella (Provença, Occitània), que, amb Joan García Oliver, abandonà en no ser acceptades les seves tesis col·laboracionistes amb els polítics. Cap el 1928 ingressà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època viatjà a Rússia amb una delegació cenetista per a entrevistar-se amb els dirigents soviètics; detingut, aconseguí evadir-se, retornant en 1932 a Catalunya, havent estat a l'URSS tres anys i vuit mesos –sa companya, Catalina Vidal (Katia Kariakina), i sa filla, Aurora, no pogueren sortir de l'URSS i en 1934 encara hi romanien. L'agost de 1932 assistí, en nom del Comitè Nacional de la CNT, al Ple de Regionals. També en 1932 va fer, amb altres companys (Buenaventura Durruti, Arturo Parera, Joan García Oliver, Benjamín Cano, Hilari Arlandis, etc.) nombrosos mítings i conferències (Sallent, Cardona, Sabadell, La Torrassa, Valls, Esparraguera, Sant Vicenç de Castellet, Tarragona, Manresa, Mataró, Figueres, etc.). El setembre de 1932 representà, amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, el Comitè Nacional de la CNT en el Congrés Regional d'Andalusia. El 4 de març de 1933 llegí, a l'Ateneu Racionalista de Barcelona, la conferència «La persecución de los anarquistas en Rusia». Entre el 5 i el 13 de març de 1933 a Barcelona també representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple Regional de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), on intentà posar fi al litigi amb la Federació Local de Sabadell, i prengué la paraula en el míting de clausura del Congrés Regional d'Andalusia i d'Extremadura que se celebrà a Sevilla. Poc després, el 2 d'abril de 1933, va ser detingut a Sevilla, amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, i empresonat fins el 7 d'octubre d'aquell any a El Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i a la presó de Sevilla. Un cop lliure, el 16 de novembre de 1933 intervingué en el gran míting de la FAI que se celebrà al Palau de Belles Arts de Montjuïc de Barcelona, amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Sébastien Faure, Domingo Germinal, Alexandre Gilabert i Dolores Iturbe. En els anys següents va fer mítings amb importants oradors (Buenaventura Durruti, Manuel Pérez, Manuel Pérez Feliu, Francisco Ascaso, Joan García Oliver, Frederica Montseny, Antonio Ortiz Ramírez, etc.) en diferents places de toros, com ara Barcelona (1935), Palma (1935), Benicarló (1936), La Corunya (1936) i altres localitats catalanes, andaluses i extremenyes. Assistí al IV Congrés Confederal de la CNT de maig de 1936 que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya). Quan el cop militar de juliol de 1936 lluità als carrers de Barcelona contra els feixistes. Durant la Revolució espanyola fou un dels nou edils confederals (conseller-regidor de Serveis Públics) del Consell Municipal de Barcelona, elegit el novembre de 1936. En aquesta època presidí el Sindicat de Transports de la CNT de Barcelona i el gener de 1937 assistí al Congrés de la Federació de Transports celebrat a València (País Valencià), ocupant la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria dels Transports entre 1937 i 1938. Partidari de «Los Amigos de Durruti», s'adherí al famós míting que aquesta organització convocà al Teatre Poliorama de Barcelona i participà en el seu míting celebrat al Teatre Goya de Barcelona abans dels fets de «Maig de 1937». En 1938 pronuncià una conferència a l'Agrupació Anarquista «Ètica» sobre l'aportació llibertària a l'Ajuntament de Barcelona, on manifestava la tasca realitzada pels representants confederals cap a la regeneració de la institució i l'aixecament moral a la categoria de Municipi Lliure de la ciutat de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, pogué arribar a Veneçuela i en 1940 s'instal·là a Mèxic. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara La Noche, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. És autor dels llibres de memòries Un militant de la CNT en Rusia (1932 i 1933) i Cómo salí de Rusia. La política de los bolcheviques (1933). Vicente Pérez Combina va morir en data indeterminada a Mèxic.

Vicente Pérez Combina (1900-?)

***

Notícia orgànica d'Eugène Tevenat publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 18 d'abril de 1925

- Eugène Tevenat: El 28 de juny de 1900 neix a Lo Borg dau Peatge (Delfinat, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i cançonetista llibertari Joseph Eugène Tevenat –també citat Tévenat. Sos pares es deien Joseph Antoine Tevenat, fuster, i Augustine Joséphine Chanas. Es guanyava la vida treballant d'obrer sabater en una màquina a la fàbrica «Roux» de Romans (Delfinat, Occitània). Durant la Gran Guerra, el 30 de gener de 1918 es presentà voluntari a l'Ajuntament de Romans i va ser integrat en el 19 Regiment d'Artilleria. El 20 d'abril de 1918 passà al 6 Regiment d'Artilleria i el 28 d'abril d'aquell any al 25 Regiment d'Artilleria. El 7 d'abril de 1919 es casà a Romans amb l'obrera sabatera Marie Henriette Grousson, de qui es va divorciar el 21 de febrer de 1929 a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània). Destinat l'1 de gener de 1920 al 40 Regiment d'Artilleria, va ser llicenciat el 9 de setembre de 1920. Membre del grup llibertari de Romans, en 1924 va ser un dels promotors de la gran vaga d'obrers sabates que es desenvolupà entre el 2 d'abril i l'11 de maig, que mobilitzà cinc-mil obrers de 42 fàbriques de Romans. A resultes de les baralles durant el conflicte, va ser jutjat, amb els anarquistes Lucien Bernizet i Rouchon i el comunista Désiré Revol, i condemnat el 25 de maig de 1924 en rebel·lia a un mes de presó i a 150 francs de multa. Després d'aquesta vaga creà l'anarcosindicalista Sindicat Autònom de Cuiros i de Pells de Romans, del qual va ser nomenat secretari general. En 1925 era secretari adjunt de la Borsa del Treball i n'esdevingué secretari general l'any següent. Aleshores era membre del Grup d'Estudis Socials (GES) de Romans, adherit a la Unió Anarquista (UA), i animava nombroses reunions i vetllades com a cançonetista llibertari. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire (1923-1923) i en L'Insurgé (1925-1926), participant activament en el «Comitè d'Acció contra la Guerra del Marroc». També va fer campanya per l'amnistia –organitzà un concert de Charles d'Avray a Romans per recaptar fons–, criticà el bolxevisme i promogué la creació de la Joventut Anarquista de Romans. A finals de 1925 va ser partidari de la reintegració dels sindicats autònoms en la Confederació General del Treball (CGT). El 30 de gener de 1926 va fer la xerrada «Syndicalisme et anarchie», organitzada pel GES, al cafè Cazes de Romas. Durant la vaga d'obrers sabaters de les fàbriques «Carraz» i «Catil», de febrer de 1926, era tresorer del Sindicat Unitari de Cuiros i de Pells de la CGT de Romans. El 12 de febrer de 1926, segons un comunicat del Sindicat Autònom de Cuiros i de Pells, abandonà el sector autònom i s'integrà en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual va ser nomenat tresorer. El desembre de 1926, a resultes d'haver pres la paraula per a denunciar la repressió dels anarquistes a la Unió Soviètica, va ser exclòs del seu sindicat. En 1927 sembla que va ser nomenat secretari d'un efímer Groupe Artistique Plébéien (GAP, Grup Artístic Plebeu) de caire anarquista. El 4 de novembre de 1929 es casà a Clérieux (Delfinat, Occitània) amb Germaine Marie Antoinette Seite. En 1935 va ser exonerat de les seves obligacions militars per ser pare de sis infants. En 1937 vivia a Anneyron (Delfinat, Occitània) i tenia sis infants. El seu últim domicili va ser a la Place du Marché de Lo Borg dau Peatge. Eugène Tevenat va morir el 24 de febrer de 1942 a la Clínica Saint-Joseph de Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània).

***

Benigno Mancebo Martín

- Benigno Mancebo Martín: El 28 de juny de 1906 neix a Sanchorreja (Ávila, Castella, Espanya) el periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Benigno Mancebo Marín –algunes fonts citen erròniament com a segon llinatge Hernández. Fill d'una família anarquista, sos pares es deien Pedro Mancebo i Emilia Martín. Entre 1908 i 1923 se n'ocupà l'àvia ja que sos pares emigraren a Amèrica. En 1923 marxà a l'Argentina, on es relacionà amb el moviment anarquista i amb el grup editor del periòdic La Protesta, del qual serà minervista. Conegué destacats militants anarquistes, com ara Abad de Santillán, López Arango, Villar, González Pacheco, Barrera, etc. Aficionat al teatre, col·laborà amb el grup «Arte y Natura», juntament amb Ildefonso González, i entre 1928 i 1929 fou secretari de la «Guilda de Amigos del Libro», que inspirava Abad de Santillán. En 1930 fou detingut per la dictadura de José Félix Uriburu i va ser confinat a l'illa Demarchi i després a Martín García i a la colònia penitenciària d'Ushuaia, per finalment ser deportat, juntament amb son pare Pedro, a Espanya. En arribar a la península, fou detingut, com a pròfug militar, i va ser enviat a València a fer el servei militar. Un cop lliure, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1932 fou delegat d'Arts Gràfiques de CNT i l'any següent entrà a formar part del grup «Los Intransigentes», amb Miguel González Inestal, Zabala i altres. Fundà i dirigí el periòdic madrileny El Libertario (1931-1933) i la seva activitat periodística es complementà amb col·laboracions en CNT, ¡Rebeldía!, Revolución Social, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i La Voz de las Artes Blancas. Durant els anys republicans fou empresonat diverses vegades per delictes de premsa. En 1936 sortí de la presó gràcies al triomf del Front Popular. Durant els anys de la guerra civil desenvolupà tasques orgàniques destacades: membre per CNT del Comitè de Salut Pública de Madrid, del Comitè Regional de la CNT castellana (seccions de Política Social i Pro Presos des de juliol de 1936) i de la comissió encarregada de preservar el patrimoni artisticocultural. En febrer de 1939 s'integrà en el Comitè de Defensa de la CNT del Centre i fou membre del Comitè Polític de la Direcció General de Seguretat. Quan la guerra estava decidida, marxà a Alacant, on fou detingut. Acusat de pertànyer a la txeca de «Bellas Artes» i a la de «Fomento» i de ser responsable d'unes saques de presos el novembre de 1936, Benigno Mancebo Marín fou afusellat per l'exèrcit franquista, juntament amb un nombrós grup de companys, el 27 d'abril de 1940 a Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Almudena de la ciutat.

***

José Sequeira

- José Sequeira: El 28 de juny de 1907 neix a Silves (Faro, Algarve, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista José dos Reis Sequeira. En 1918 entrà a treballar com a obrer surer i en 1921 s'afilià a la Joventuts Sindicalistes. En 1923 començà a participar amb el «Grupo Terra e Liberdade» i en 1924 en l'associació anarquista regional «Grupo Libertário Mártires 22 de Junho». En 1924 participà activament en la gran lluita sindical del sector surer de Silves, bàrbarament reprimida per la policia de la I República portuguesa, que deixa un mort i nombrosos ferits. En 1927 va ser detingut per primera vegada arran d'una ona repressiva engegada com a resposta a l'explosió d'una bomba a Moncarapacho, però va ser alliberat poc després. En 1929, en plena dictadura militar, va ser nomenat primer secretari del Sindicat dels Treballadors Surers de l'Algarve. També va dirigir l'Associació de Classe dels Treballadors Surers, de caràcter sindicalista i anarquista, i la Cooperativa de Consum Obrera «A Compensadora». A començaments de la dècada dels trenta col·laborà des de la seva fundació en el periòdic anarquista Terra e Liberdade. L'agost de 1931 va ser novament detingut durant una vaga a Barreiro. Entre 1932 i 1938 va ser el representant i distribuïdor clandestí del periòdic Rebelião, publicat per la Federació Anarquista dels Portuguesos Exiliats a Espanya (FAPEE). Es va veure implicat en l'aixecament revolucionari antifeixista del 18 de gener de 1934 i des de Silves formà part del Comitè Revolucionari, constituït per anarquistes, sindicalistes, anarcosindicalistes i comunistes, que coordinà la «vaga general insurreccional». A partir de 1935 col·laborà en el periòdic A Rajada, fundat a Silves per Mateus Gregório i João Brás Machado. El 4 d'octubre de 1935, durant l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser detingut acusat de «conspiració contra la seguretat nacional i militància en grups anarquistes». Tancat al Fort de Peniche, va ser jutjat per un Tribunal Militar Especial a Santa Clara i condemnat, el 5 de febrer de 1936, a 20 mesos de presó. El 17 d'octubre de 1936 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Terceira, Illes Açores). En 1937, encara a la presó, s'afilià a la Federació Anarquista de la Regió Portuguesa (FARP) i fou un dels redactors del butlletí clandestí manuscrit Brado Libertário, editat per Virgílio Barroso i dirigit als presos anarquistes tancats a les Illes Açores. El 8 d'agost de 1938, després de 35 mesos de presó –«només» n'havia estat condemnat a 20–, va ser alliberat. En 1945 entrà a formar part del Moviment d'Unitat Democràtica (MUD), organització unitària d'oposició i de resistència antifeixista. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista A Batalha, que havia reaparegut novament. En 1949 fou nomenat membre del Comitè Sindical del Consell Federal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. A partir de la Revolució del 25 d'Abril de 1974, s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL) i des de 1975 col·laborà en el periòdic Voz Anarquista, editat pel Grup Llibertari d'Almada. En 1978 publicà les seves memòries sota el títol Relembrando e comentando. Memórias de um operário corticeiro (1914-1938), important document per entendre la història del moviment obrer portuguès de l'època. José Sequeira va morir l'1 d'octubre de 1999 a Marinhais da Serra (Samora Correia, Benavente, Santarém, Alentejo, Portugal).

José Sequeira (1907-1999)

---

Continua...

---

[27/06] Confer�ncia �L'art et la soci�t� - Congr�s constitutiu IWW - Enterrament Valent�n Gonz�lez - Paris - Nabruzzi - Acciarito - Adri�n del Valle - Claus - Liu Shifu - Franquet - Bellavista - Fern�nez Egea - Lasgoute - Salcedo - P�laz - Ars - Guanyabens - Monatte - Hooton - Garc�a Mart�nez - Or� - Mett - Ib��ez - Albert - Ramiz - Tomeo - Villanueva - Pinedo - Cr�mer

Sat, 27 Jun 2026 11:44:46 +0200

[27/06] Conferència «L'art et la société» - Congrés constitutiu IWW - Enterrament Valentín González - Paris - Nabruzzi - Acciarito - Adrián del Valle - Claus - Liu Shifu - Franquet - Bellavista - Fernánez Egea - Lasgoute - Salcedo - Pélaz - Ars - Guanyabens - Monatte - Hooton - García Martínez - Oró - Mett - Ibáñez - Albert - Ramiz - Tomeo - Villanueva - Pinedo - Crémer

Anarcoefemèrides del 27 de juny

Esdeveniments

Portada del fullet L'art et la société (1897)

- Conferència «L'art et la société»: El 27 de juny de 1896 el periodista anarquista Charles Victor Albert Fernand Daudet (Charles-Albert) llegeix a la Sala de l'Espérance de París (França) la conferència «L'art et la société». Aquesta conferència va ser organitzada pel grup anarquista «L'Art Social», que el 30 de maig anterior ja havia fet una altra de Fernand Pelloutier sota el títol «L'Art et la Révolte». Charles-Albert en aquesta conferència refermà el paper revolucionari que havia de jugar l'art. Aquesta conferència va ser publicada en fullet en 1897 a París pel grup promotor de l'acte; «L'Art Social», que edità entre 1893 i 1896 una important revista cultural del mateix nom –aquesta conferència va ser publicada abans en el número 6 de L'Art Social de desembre de 1896–, aconseguí el suport de intel·lectuals anarquistes per promoure conferències i debats als barris populars parisencs, convertint-se en un punt de referència per a la divulgació i el coneixement de l'art, de la literatura i de la ciència entre el moviment obrer.

***

Cartell de l'IWW de 1905

- Congrés constitutiu de l'IWW: El 27 de juny de 1905 al Brand's Hall de Chicago (Illinois, EUA) té lloc el congrés constitutiu (Congrés Continental de la Classe Obrera) de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) que arreplega totes les tendències del moviment obrer –especialment socialistes revolucionaris i anarcosindicalistes– i es marca com a objectiu, contràriament als sindicats (trade unions) corporativistes i a l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), la creació d'un únic gran sindicat revolucionari (One Big Union) de tota la classe treballadora. Hi van assistir 203 delegats d'arreu els Estats Units en representació de més de quaranta activitats laborals i d'uns 140.000 treballadors; també havia representants canadencs i britànics. Big Bill Haywood, destacat dirigit anarcosindicalista de la Western Miners Federation (WMF, Federació de Miners de l'Oest) en va fer el discurs d'obertura, on va remarcar que la finalitat de l'IWW era que la classe obrera prengués el control del poder econòmic, dels mitjans per a la seva existència i del seu aparell de producció i de distribució. Hi van ser presents Daniel De Leon, Eugene V. Debs, Thomas J Hagerty, Lucy Parsons, Mary Harris Jones, William Trautmann, Vincent Saint John, Ralph Chaplin, entre altre destacats dirigents sindicals. Una de les qüestions que més van centrar les discussions va ser el debat entre «acció política» i «acció directa». Des dels seus inicis l'IWW va intentar sempre integrar en el món sindical les dones, els immigrants i la comunitat afroamericana. Entre 1905 i 1924 l'IWW va ser una organització potentíssima, que va mantenir importants vagues i «accions directes», i en la qual va participar un gran sector de militants anarquistes; molt temuda per l'Estat i el Capital, va ser durament reprimida. Els membres de l'IWW són coneguts com wobblies.

***

Enterrament de Valentín González

- Enterrament de Valentín González: El 27 de juny de 1979 l'enterrament a València (País Valencià) del militant cenetista Valentín González Ramírez, assassinat per la policia el 25 de juny, es converteix en una manifestació de milers i milers de persones. Entre 200.000 i 400.000 persones recorregueren els 10 quilòmetres que separen l'Hospital Clínic del Cementiri General de València, portant el taüt del jove anarquista. També es van produir diferents manifestacions llibertàries de protesta arreu l'Estat; a Múrcia la repressió serà ferotge, amb més de vint detinguts. En 1993 es va crear una plataforma que reivindicava que l'Institut d'Ensenyament d'Abastos de València fos rebatejat com Institut Valentín González en memòria de tots els treballadors morts durant la Transició.

Valentín González Ramírez (1958-1979)

Naixements

Notícia d'una de les condemnes a François París apareguda en el diari de Dijon Le Bien Public del 3 de juny de 1923

- François Paris: El 27 de juny de 1840 neix al I Districte de París (França) l'anarquista François Ferdinand Auguste Paris. Era fill natural no reconegut de la bugadera Hortense Marie Joséphine Paris. Es guanyava la vida treballant de fuster en la construcció. El 23 de juliol de 1884 enviudà a Chaumont (Xampanya-Ardenes, França), ciutat on vivia, d'Anne Lécrivain. Establert a Dijon (Borgonya, França), el 12 de setembre de 1885 es casà amb la cadiraire Marguerite Mouilleseaux, de qui va enviudar, també a Dijon, el 29 de juny de 1887. Poc després, el 3 de desembre de 1887 es casà a Dijon amb l'obrera manufacturera Marie Antoinette Léonie Arnould. A Dijon es relacionà força amb l'anarquista François Monod, animador del periòdic La Mistoufe i albergà l'anarquista Joseph Hinaud (Monnet). Va ser condemnat a tres mesos de presó per «robatori i ultratge a agent» i tancat a la presó de Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània). Establert a Lió (Arpitània), va ser nomenat delegat dels fusters de la construcció. S'encarregà de la redacció del manifest de crida a la manifestació del Primer de Maig que es decidí en la reunió de la comissió executiva del Primer de Maig celebrada el 15 d'abril de 1891 a la Borsa de Treball de Lió. Entre octubre de 1891 i gener de 1892 s'encarregà de l'organització de conferències de Sébastien Faure a Lió i de la reorganització del moviment local. Aleshores era membre del grup antiparlamentari «Les ennemis de toutes candidatures» (Els enemics de totes les candidatures), que reagrupava militants dels barris lionesos de La Guillotière i de Les Brotteaux i era el grup anarquista més important aleshores de la ciutat. El 30 de març de 1892, ben igual que altres 38 militants llibertaris, el seu domicili, al número 170 del carrer Pierre-Corneille, va ser escorcollat i va ser processat per «associació criminal». El 22 d'abril de 1892, per evitar les mobilitzacions del Primer de Maig i del procés de Ravachol, va ser detingut preventivament juntament amb altres 28 militants, i el 6 de maig de 1892 va ser posat en llibertat. El 28 d'abril la policia havia decomissat tres paquets de propaganda a l'estació ferroviària lionesa de Perrache que venien de París dirigits a la seva persona. Des de juny d'aquell any, intentà reorganitzar el moviment anarquista i va escriure a Alphonse Montant (Monat) de Marsella (Provença, Occitània) perquè vingués a fer conferències a Lió, però aquest estava ocupat i aleshores va escriure a Fortuné Henry, el qual acceptà la invitació. El 26 de juny de 1893, durant la primera reunió celebrada amb la finalitat de fundar el periòdic L'Insurgé i de concretar la resposta a les properes eleccions legislatives, va ser nomenat membre d'aquesta comissió per a organitzar una gran campanya abstencionista i conferències a la zona. Segons informes policíacs, va ser sospitós de haver participat en l'aferrament de cartells en contra de la festivitat del 14 de juliol. En aquesta època dos anarquistes recercats per la policia van ser detinguts a Lió, fet que va generar una certa desconfiança cap a ell ja que diversos companys l'acusaven d'estar darrera d'aquestes detencions. Entre el 19 i el 20 de febrer de 1894 el seu domicili del carrer Pierre-Corneille va ser escorcollat sense cap resultat. A finals de 1894 la policia el controlà per Auxerre (Borgonya, França) i Dijon. En 1923 era gerent del periòdic Le Populaire de Bourgogne i va ser condemnat en diferents ocasions a multes per «difamació». François Paris va morir el 23 de juny de 1927 al seu domicili, al número 49 del carrer Berbisey, de Dijon (Borgonya, França), acompanyat per la seva filla Jeanne París, vídua de Defarcy.

***

Notícia de la detenció de Ludovico Nabruzzi apareguda en el periòdic madrileny El Globo del 28 de març de 1878

- Ludovico Nabruzzi: El 27 de juny de 1846 neix a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) l'advocat anarquista Ludovico Giardino Nabruzzi, conegut com Rubicone Nabruzzi o Rubicone. Sos pares es deien Ettore Nabruzzi, químic i apotecari, i Clotilde Rossi. Després d'estudiar Dret entrà a treballar com a escrivà públic a l'Oficina de l'Estat Civil de Ravenna. En aquesta època es declarava socialista. A partir de maig de 1870 entrà a formar part de la redacció del setmanari republicà de Ravenna Il Romagnolo, del qual esdevingué el director de redacció. A partir de l'estiu de 1871 es decantà cap a l'anarquisme internacionalista, allunyant-se de les posicions del republicanisme nacionalista de Giuseppe Mazzini, amb qui mantingué vives polèmiques en Il Romagnolo, esdevingut portaveu del moviment socialista. L'abril de 1872, amb la finalitat d'obtenir la mediació de Giuseppe Garibaldi i d'atreure'l cap a l'anarquisme, marxà a Caprera. El 14 de juny d'aquell any, en una reunió extraordinària del Consell Regional del socialista Fascio Operaio (Lliga dels Treballadors), de la qual formaven part Andrea Costa, Francesco Orsini i Ludovico Guardigli, es convocà un congrés nacional i el juliol de 1872 assistí, en representació de Garibaldi, al Congrés de Rimini. Estava casat amb Amalia Luigia Frignani, membre de la Secció de Dones de l'Internacional i del Fascio Operaio de Bolonya, i amb qui tingué dos infants. Mantingué una extensa correspondència amb Mikhail Bakunin i en 1872 es va reunir amb ell a Minusio (Ticino, Suïssa) i li ajudà en tasques de comptabilitat. El setembre de 1872 a Zuric (Zuric, Suïssa), amb Bakunin, Andrea Costa, Carlo Cafiero i Errico Malatesta, entre d'altres, participà en la conferència per preparar la mocions que s'havien de presentar al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) federalista i antiautoritària i que finalment se celebrà a Saint-Imier entre el 15 i el 16 de setembre d'aquell any i al qual assistí com a delegat de la Federació Italiana de l'AIT. En 1873 va ser nomenat membre de la comissió de Correspondència en el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT. Després del fracàs del motí insurreccional de Bolonya de 1874, fugí a Lugano, on treballà ocasionalment com a escrivà públic. El 31 d'agost de 1874, en el Congrés de la Lega Universale delle Corporazione Operaie (LUCO, Lliga Universal de les Corporacions Obreres) de Ginebra, destacà, amb Tito Zanardelli, la necessitat que la LUCO fes costat la resistència revolucionària armada. Entre 1874 i 1875 obrí a Lugano l'Agència Italiana de Comissions i Anuncis i representà una empresa productora de màquines trilladores. Son germà petit Giuseppe, procurador i també anarquista, aleshores era secretari de la Societat Italiana de Socors Mutus de Lugano i treballava a l'Hotel du Parc amb el cuiner Joseph Favre. En 1875 Ludovico publicà, amb Tito Zanardelli, una guia històrica, descriptiva i comercial de la zona (Guida storico-descrittiva-commerciale di Lugano, Bellinzona e Locarno). Entre el 20 d'agost i el 20 d'octubre de 1875 publicà a Lugano amb Zanardelli cinc números del periòdic socialista L'Agitatore. A finals de 1875 edità a Lugano L'Almanaco del Proletario per l'anno 1876, amb la col·laboració de Joseph Favre, Benoît Malon i Tito Zanardelli, entre d'altres, i que es mostrà crític amb les posicions netament internacionalistes i bakuninistes del Comitè Italià per a la Revolució Social d'Andrea Costa i de Carlo Cafiero. Va ser un dels creadors de la Secció de Ceresio (Secció del Llac de Lugano), grup dissident que se separà de la Federació del Jura sota l'impuls de Benoît Malon i en el qual van entrar formar part destacats anarquistes (Favre, Zanardelli, Natale Imperatori, Mattia Schyzerlh, Matteucci, Bignami, Rodolfo Morchio, Francesco Pesenti, Domenico Scaglieri, etc.); ell s'encarregà de redactar el document de l'escissió, que fou votat unànimement el 18 d'agost de 1876. En 1877 marxà a França, on treballà amb Zanardelli en una tintoreria de Puteaux. A París freqüentà el cercle socialista d'Andrea Costa i el 23 de març de 1878 va ser detingut juntament amb Costa, Zanardelli i Anna Kuliscioff, sota l'acusació de pertinença a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1880 signà el «Manifest als oprimits d'Itàlia» difós a nombroses ciutats italianes i on es feia una crida a la insurrecció. Expulsat de França, marxà a Suïssa, però retornà clandestinament a França on va fer amistat amb Jules Guesde i col·laborà en el periòdic L'Égalité i envià articles a La Plebe de Milà. En 1881 va ser novament expulsat de França i, després d'un temps a Ginebra, retornà a Itàlia, on entrà a formar part del Comitè de Suport a Amilcare Cipriani, empresonat a Porto Longone. Aquest any participà en el Congrés Socialista de l'Alta Itàlia, celebrat a Chiasso. De bell nou actiu en el moviment anarquista, participà en la comissió de Ravenna d'organització del Congrés de Capolago, que se celebrà el 6 de gener de 1891. Membre de la Comissió Provisional de Ravenna creada per reorganitzar el moviment anarquista, organitzà el setembre de 1891 a Faenza un Congrés dels Anarquistes de Ravenna i de Forlì, amb la finalitat de crear un organisme capaç d'activar situacions revolucionàries. Perseguit per la policia per la seva incessant activitat per reorganitzar el moviment anarquista a la Romanya, l'octubre de 1894, sota l'acusació de «conspiració contra la seguretat interna de l'Estat», se li assignà la residència i se li arrestà al seu domicili. Finalment fou absolt per manca de proves. Després d'un temps a Gènova a partir de 1912, retornà a la seva ciutat natal. Ludovico Nabruzzi va morir el 23 de setembre –altres fonts citen el 12 de setembre o el 12 d'octubre– de 1920 a l'Hospital Civil de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia).

***

L'única imatge coneguda de Pietro Acciarito

- Pietro Acciarito: El 27 de juny de 1871 neix a Artena (Roma, Laci, Itàlia) l'anarquista, que intentà assassinar el rei Humbert I d'Itàlia, Pietro Umberto Acciarito. Fill d'una família molt pobre, sos pares es deien Camillo Acciarito, que treballava de porter, i Anna Jossi. No pogué completar estudis i restà en un semianalfabetisme. Procliu a la depressió, també va patir de pneumotifus. A causa de les dificultats econòmiques familiars, emigrà a la veïna Roma buscant treball. A la capital aconseguí obrir un petit taller de manyeria, però així i tot les passà magres. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes i festejava una al·lota, Pasqua Venarubbia. El 20 d'abril de 1897 tancà definitivament el seu taller i visità son pare anunciant-li que era l'última vegada que es veien. Dos dies després, el 22 d'abril de 1897, després del banquet de gala de la celebració del 29è aniversari del matrimoni reial, Humbert I d'Itàlia va fer una passejada davant la multitud dirigint-se a l'hipòdrom de Capannelle per a presenciar al Gran Derbi Reial i quan la carretel·la reial descoberta arribà a la porta de San Giovanni, l'anarquista es llançà cap al rei amb la intenció d'apunyalar-lo, però va perdre l'equilibri i no pogué ferir-lo; caigut a terra, va ser immediatament detingut. Humbert I va declarar fanfarronament: «Són els inconvenients de l'ofici. Pitjor serà quan substitueixin els ganivets per armes de foc.» –poc després, el 29 de juliol de 1900 el rei italià va ser assassinat a trets a Monza per l'anarquista Gaetano Bresci. L'Estat italià va aprofitar l'avinentesa de l'atemptat d'Acciarito per desencadenar una àmplia repressió vers el moviment llibertari, presentant l'atemptat com una gegantina conxorxa antimonàrquica. El regicida sempre declarà que havia actuat personalment, mogut per la misèria. Entre el 28 i el 29 de maig de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Roma i, encara que ningú no va resultar ferit ni mort, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat. En sentir la condemna exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!» Per a promoure la tesi del complot antimonarquic, van ser detinguts nombrosos militants llibertaris, entre ells el fuster anarquista Romeo Frezzi, que morí a la presó de San Michele a conseqüència de les tortures sotmeses en els interrogatoris tres dies després de ser detingut. La policia intentà mostrar la seva defunció com a un suïcidi dient que s'havia copejat al cap dins la seva cel·la fins a morir, però la maniobra va ser destapada pel periòdic socialista Avanti, fet que ocasionà un gran escàndol. L'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino intenta, sense èxit, un recurs davant el Tribunal Suprem contra la seva condemna a cadena perpètua. Passà per diverses presons (Roma, San Stefano i Portolongone) i el 27 de maig de 1904 va ser portat al Manicomi Judicial de l'Ambrogiana per ser observat clínicament, ja que els anys d'aïllament total l'havien desequilibrat psíquicament. Pietro Acciarito va morir el 4 de desembre de 1943 a l'Hospital Psiquiàtric Judicial (Manicomi Criminal) de la Villa Medicea dell'Ambrogiana de Montelupo Fiorentino (Florència, Toscana, Itàlia).

Pietro Acciarito (1871-1943)

***

Adrián del Valle Costa

- Adrián del Valle Costa: El 27 de juny de 1872 neix a Barcelona (Catalunya) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i naturista Adrián del Valle Costa, més conegut sota el pseudònim de Palmiro de Lidia, encara que en va fer servir altres (Fructidor, Hindus Fakir). Fill d'un republicà federal que el va introduí en la lectura amb Las ruinas de Palmira de Volney –d'aquí agafà el pseudònim–, amb 13 anys ja es declarava republicà i lliurepensador. En els seus anys d'estudiant, va ser redactor d'un setmanari estudiantil. En 1886 fundà la Societat Lliurepensadora «Joventud», aviat dissolta, i el mateix any ingressà en l'Associació Lliurepensadora «La Luz», de la junta directiva de la qual formà part i on conegué Gaspar Sentiñón. Cap al 1887, en llegir el periòdic anarcocol·lectivista El Productor, es decantà per l'anarquisme; es passà per la seva redacció, al Centre Obrer «Regeneración», i s'afilià a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Amic de Pere Esteve i d'Antoni Pellicer Paraire, capdavanters d'aquesta publicació, l'introduïren en la redacció –signà els seus articles, entre els quals destaquen les celebrades «Cartas, a un amigo, sobre socialismo», amb el pseudònim Palmiro– i fundaren plegats, amb Fernando Tarrida del Mármol, el grup anarquista «Benevento». En 1889 col·laborà en l'organització del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1891 conegué Errico Malatesta, que l'animà a continuar en la militància, i l'any següent marxà amb Esteve a París i a Londres; en aquesta gira es relacionà amb Jean Grave, Émile Pouget, Charles Malato, Piotr Kropotkin i Louise Michel, i Malatesta li recomanà que emigrés a Nova York. Seguí el consell de l'amic i, després d'un temps a Tampa (Florida, EUA), on col·laborà en la premsa llibertària (La Revista Cubana, El Esclavo i Verdad y Tierra), es traslladà a Nova York, on dirigí El Despertar i col·laborà en Cultura Obrera. En 1895 es traslladà a l'Havana, però expulsat per les autoritats espanyoles retornà a Nova York, on fundà El Rebelde. Defensor de la independència cubana per escrit i oralment, es relacionà amb diversos conspiradors revolucionaris (Enrique Creci, etc.) i quan l'illa s'alliberà del colonialisme espanyol s'establí a l'Havana on desenvolupà una intensa tasca propagandística i periodística. En 1899 fundà El Nuevo Ideal, col·laborà en nombroses publicacions (Tiempos Nuevos, Cuba y América, El Mundo, Revista y Repertorio Bimestre de la Isla de Cuba, La Última Hora, Heraldo de Cuba, La Reforma Social, La Nación, ¡Tierra!, El Dependiente, Revista Bibliográfica Cubana, etc.), fou secretari de redacció de Revista Cubana de los Amigos del País –s'encarregà en 1914 de la biblioteca de la institució la qual arranjà segons criteris biblioteconòmics moderns–, va ser membre de la junta directiva de la «Sociedad del Folklore Cubano» i dirigí alguns periòdics (El Tiempo, El Audaz, etc.). Durant la Gran Guerra escriví articles pacifistes i contra el conflicte bèl·lic. El 14 de maig de 1917 publicà en El Dependiente un dur atac contra el Comitè Pro-conferències Panamericanes de Treballadors, que aleshores reivindicava el socialista exanarquista Carlos Loveira, criticant l'exclusivisme continental del projecte i les coincidències amb l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), organització autoritària i conservadora. Fou molt amic d'Alfredo López i de Marcelo Salinas. Entre juliol i setembre de 1927, a petició de Federico Urales, publicà una mena de memòries del seus records barcelonins en La Revista Blanca. Destacat defensor del naturista social i integral, en 1928 dirigí la revista Pro-Vida, òrgan de la Societat Naturista Cubana. També defensà en els seus articles el neomaltusianisme. En 1930, després de molts anys allunyat, visità la Península i mantingué estretes relacions amb la família Urales, la qual li va publicar nombroses obretes en «La Novela Ideal» (Mi amigo Julio, Jubilosa, Camelanga, Arrayán, Aristócratas, Ambición, El príncipe que no quiso gobernar, Contrabando, Cero, Tiberianos, De maestro a guerrillero, La mulata Soledad, Náufragos, etc.). Traduí Cuba a pluma y lápiz, de Samuel Hazard, i, amb Fernando Ortiz, Cuba antes de Colón, de Marck Raimond Harrington. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions d'arreu del món i no només llibertàries, com ara Acracia, Almanaque de La Novela Ideal, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Dependiente, El Despertar, El Diluvio, El Esclavo, Ética, Eugenia, La Ilustración Artística, Inquietudes, Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor, Progreso, La Protesta, La Revista Blanca, Revista de Filosofía, Revista Única, Suplemento de la Protesta, Tiempos Nuevos, Los Tiempos Nuevos, ¡Tierra!, Verdad y Tierra, La Voz del Obrero, etc. Entre les seves obres podem citar Narraciones rápidas. Marta (1894), Fin de la fiesta. Cuadro dramático (1898), El ideal del siglo XIX (1900), Socialismo libertario (1902), Cuentos inverosímiles (1903 i 1921), Por el camino (1907), Parnaso cubano (1908, antologia), Ferrer. Recopilación de documentos históricos que immortalizarán al caído (1909), Cultura psicofísica. Para vivir cien años (1911 i 1920), Los diablos amarillos (1913), Jesús en la guerra (1917), Tradiciones y leyendas de Cienfuegos (1919, amb Pedro Modesto Hernández), El mundo como pluralidad (1924), Kropotkine, vida y obras (1925), Juan sin pan. Novela social (1926), El naturismo (1926 i 1932), Evocando el pasado (1886-1892) (1927), Compendio de la historia de la Sociedad Económica de Amigos del País de La Habana (1930), Historia documentada de la conspiración de la Gran Legión del Águila Negra (1930, obra premiada en un concurs de 1929), Índices de las Memorias de la Sociedad Económica de Amigos del País (1793-1896) (1938), etc. Adrián del Valle Costa va morir el 9 de febrer de 1945 a l'Havana (Cuba).

***

Anne Claus amb Raymond Feuilleaubois i son fill Henri Calet i sa nora Marthe Klein, al gran taller que Calet ocupava al carrer Jeanne de París (juliol de 1936)

- Anne Claus: El 27 de juny de 1873 neix a Doel (Beveren, Flandes Oriental, Flandes) l'anarquista Sophie-Anne Claus. Sos pares es deien Théodore Claus i Marie Philòmene Braem. Es guanyava la vida com a obrera guantera. En 1891 es casà amb l'anarquista Jean-Georges-Louis Barthelmess, amb qui tingué dos infants (Ida Sophie i Eugène Théodore) i a qui abandonà cap el 1896. Al seu domicili albergà nombrosos militants anarquistes estrangers de passada. La policia la va acusar de ser còmplice del falsificador de moneda Gustave Gayraud, qui el desembre de 1897 havia ferit mortalment de bala un policia. L'abril de 1898 va ser jutjada i condemnada a sis anys de presó. En 1900 aconseguí la llibertat condicional. En 1903 s'instal·là a París (França) i esdevingué companya de l'anarquista Raymond Paul Feuilleaubois (Théo Feuilleaubois). Durant la primavera de 1903 la policia assenyalà «residència desconeguda» en el recull confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França, però vivia a París. Encara que no estava divorciada de Barthelmess, amb Feuilleaubois va tenir un infant el 3 de març de 1904, Raymond Théodore Barthelmess, el futur escriptor Henri Calet. En 1912 vivia al número 30 del carrer Acacias del XVII Districte de París. Donà el contacte d'un encobridor d'Amsterdam, el banquer il·legal Vanderberge, als anarquistes Jean de Boe i Raymond Callemin, membres de la «Banda Bonnot», per a negociar uns títols furtats a l'atracament del carrer Ordener de París. Com que Feuilleaubois era insubmís, marxaren cap a Bèlgica, amb la família Claus, a Burcht (Zwijndrecht, Flandes Oriental, Flandes), on ella restà amb Eugène mentre Feuilleaubois fugí amb Ida Sophie cap als Països Baixos en 1914 quan la invasió alemanya; instal·lats a Niedorp (Frísia Occidental, Holanda Septentrional), a casa del pastor anarquista Nicolaas Schermerthon, tingueren en 1915 un infant, Louis-Nicolas Barthelmess. Cap el 1920 Théo Feuilleaubois i Anna Claus es retrobaren a París i s'instal·laren a Belleville. El 14 d'abril de 1920 es divorcià de Barthelmess. El 9 d'octubre de 1926 es casà al XVII Districte de París amb Feuilleaubois, un cop aquest va fer 18 mesos de servei militar a la Infanteria Colonial. L'estiu de 1940 la parella, amb Ida Barthelmess i son company Jean de Boe, s'instal·laren a Cadiac (Llenguadoc, Occitània), on residiren fins l'abril de 1944. Anne Claus va morir el 20 de desembre de 1953 a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França).

***

Liu Shifu

- Liu Shifu: El 27 de juny de 1884 neix a la regió de Xiangshan (Xina; actual Guangdong, Xina) l'escriptor, esperantista i revolucionari anarquista Liu Shaobin, més conegut com Liu Shifu –transcrit de diferents maneres (Liu Shi-Fu, Liu Sifu, Sifo, etc.). Era fill d'una acabalada i progressista família cantonesa. En 1901, en una conferència a Hong Kong, denuncià la incompetència governamental i va fer una crida a la revolució. En 1904 marxà cap al Japó per a continuar els estudis, on l'any següent participà, amb Sun Yat-sen, entre d'altres, en la fundació a Tòquio de societat secreta revolucionària «Tongmenghui» (Societat de la Lleialtat Unida). En aquesta estada japonesa aprengué a fabricar explosius. En 1906 retornà a la Xina i l'any següent obrí a Xiangshan una escola femenina. En aquesta època també escrivia per a revistes subversives de caire nacionalista i antimanxú. Partidari de la violència revolucionària, formà part del grup «Cos d'Assassinat Xinès», moviment anticolonialista, fortament influenciat pels mètodes del moviment nihilista rus. En 1907 organitzà un atemptat contra Li Zhun, almirall de la Marina cantonesa. L'acció no reeixí, ja que la bomba explotà abans de temps, i resultà ferit a la mà esquerra que finalment hagué de ser amputada. Restà empresonat dos anys, però mai no va ser jutjat perquè no trobaren proves incriminatòries suficients per a processar-lo. A la presó descobrí l'anarquisme i s'allunyà definitivament de la política de Sun Yat-sen. En sortir de la garjola, influenciat pel setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), publicat a París (França) per Li Shizeng i Wu Zihui, creà a Hong Kong un grup anarquista violent que tenia com a finalitat «l'eliminació dels tirans i dels explotadors del poble». En aquesta època participà a Pequín en el planejament d'un atemptat contra el príncep regent Tsai-li. En 1909 fundà l'organització secreta «Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del Gall que canta en l'obscuritat), també coneguda com «Grup de Canton», que publicà nombrosos pamflets clandestins, molts dels quals eren traduccions del francès del setmanari Xin Shiji, i edità el periòdic Huiming lu (La Veu del Gall que canta en l'obscuritat). En 1911, un membre del grup, Lin Kuan Ci, llançà una bomba contra el comandant suprem de les tropes cantoneses. Després de la Revolució de 1911, el nou règim republicà li oferí diversos càrrecs polítics, però sempre els rebutjà. El juliol de 1912, després d'haver fundat un grup esperantista –va fer servir com a pseudònim el seu nom en esperanto Sifo–, participà en l'organització de la societat «Xinshe» (Consciència), un dels grups anarquistes més influents juntament amb la societat «Jindehui» (Societat per a l'avançament moral), fundada per Li Shizeng. Molt influenciat per Lev Tolstoi, «Xinsche» reivindicava el vegetarianisme i el celibat i lluitava contra del tabac, l'alcohol, els rickshaws (carros de mà tirats per humans), la política parlamentària, el funcionariat, l'Exèrcit i la religió. Els seus membres havien de renunciar al seu llinatge familiar i adoptar un pseudònim. Aquest grup publicà a Hong Kong la revista Min Sheng, subtitulada en esperanto La Voĉo de l'Popolo (La Veu del Poble), que fou prohibida després de treure dos números. En aquests anys renegà de la violència revolucionària, que considerà contraproduent, i reivindicà la unió d'acció entre els treballadors industrials i els pagesos. A causa de la repressió, s'exilià a Macau, on intentà publicar la revista, però les autoritats portugueses també la prohibiren. Després passà a Xangai, on tornà a publicar Min Sheng, fent les tasques de redactor, administrador i impressor. El juliol de 1914 fundà a la ciutat de Canton (Guangdong) la «Wu Zhenfu Gongchan Zhuyi Tongzhi She» (Societat dels companys anarcocomunistes) i es relacionà amb nombroses organitzacions anarquistes japoneses, nord-americanes, russes i europees; a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Emma Goldman, Ōsugi Sakae, Yamaga Taiji, etc.). També establí estrets contactes amb l'Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i l'Internacia Scienca Asocio Esperantista (ISAE, Associació Científica Internacional Esperantista). A Xangai fundà l'editorial Ping Ming Press, la qual es negà a vendre per a pagar el caríssim tractament de la malaltia que patia des de feia anys. Quan esclatà la Gran Guerra, la posició de Kropotkin partidària dels aliats el va decebre força i publicà les crítiques de destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Errico Malatesta i Ferdinand Domela Nieuwenhuis. En la misèria, Liu Shifu va morir el 27 de març de 1915 de tuberculosi i d'esgotament en un hospital de Xangai (Xina). La major part de les seves obres es van publicar pòstumament. En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong. Liu Shifu està considerat un dels pares del moviment anarquista xinès.

***

Necrològica de Beneta Franquet Sans apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 de novembre de 1955 [La data de la defunció és errònia]

- Beneta Franquet Sans: El 27 de juny de 1887 neix a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Beneta Franquet Sans. Sos pares es deien Carles Franquet i Rosa Sans. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al costat de son company Vicenç Llop Llop. Durant la Revolució participà en la col·lectivitat agrícola del seu poble i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lada a Vierzon, milità en la Federació Local de la CNT. Sos fills Miquel i Josep, també foren militants llibertaris –Miquel Llop Franquet lluità en la IX Centúria de la «Columna Hilario-Zamora» confederal i arribà al grau de tinent. Beneta Franquet Sans va morir el 30 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 29 d'octubre– de 1955 al seu domicili de Vierzon (Centre, França).

***

Necrològica de Ladislau Bellavista Gual apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de febrer de 1961

- Ladislau Bellavista Gual: El 27 de juny de 1890 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Ladislau Bellavista i Gual. Sos pares es deien Josep Bellavista i Joaquima Gual. Treballador tèxtil, en la dècada dels 1910 entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1913 va ser empresonat per la seva participació en la gran vaga del sector fabril i tèxtil (Barcelona, Badalona, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Granollers i Igualada). En 1921 fou un dels organitzadors de la Comarcal del Litoral de la CNT i entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 assistí, com a delegat de Mataró i com a president de l'Associació Local d'Obrers de Gèneres de Punt de la localitat, a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Blanes (La Selva, Catalunya), en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legal des del 1920. En aquesta època fou membre de la Lliga Espanyola dels Drets de l'Home (LEDH). En 1925 es passà a l'ofici de vidrier i fou membre, amb Josep Banet Rovira i Enric Bartrolí Nogués, de la primera junta directiva de la cooperativa de producció vidriera «Cristalleries de Mataró». L'1 de gener de 1926 fou un dels signats del manifest del grup editor del setmanari anarcosindicalista Vida Sindical, on se sol·licitava la legalització immediata de la CNT i l'obertura dels sindicats barcelonins i de tot l'Estat clausurats, així com la reorganització del seus efectius. Va ser un dels oradors del míting del 16 d'abril de 1931. Durant els anys de la II República espanyola defensà l'estratègia trentista i fou un dels creadors dels Sindicats d'Oposició. A partir de 1934 ocupà el càrrec de directiu de les «Cristalleries de Mataró». Quan esclatà la Revolució de juliol de 1936, participà, a partir del 30 d'agost d'aquell any, en nom de la CNT, en el Consell Municipal («Consell d'Autonomia») de Mataró, del qual va ser nomenat, en nom dels Sindicats d'Oposició, vicepresident del seu Consell d'Economia; arran dels fets de «Maig de 1937», fou regidor d'Economia i Treball de l'Ajuntament mataroní. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França amb sa companya Secundina Costa i sa única filla Palmira Bellavista Costa, la qual morí posteriorment durant un part. A partir d'aquesta època, patí nombroses malalties que li van donar mala vida. Ladislau Bellavista Gual va morir l'1 de febrer de 1961 al seu domicili d'Aspres de Buèch (Provença, Occitània).

***

Necrològica de José Fernández Egea apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de juny de 1975

- José Fernández Egea: El 27 de juny de 1890 neix a Olula del Río (Almería, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Fernández Egea, conegut com El Mellado. Sos pares es deien Felipe Fernández i Isabel Egea. Treballà a les mines potassa de Súria (Bages, Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat, participant en totes les lluites socials i vagues de l'època. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Aconseguí reunir-se amb alguns membres de sa família que també havien arribat a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de la regió parisenca. En l'última etapa de la seva vida visqué amb sa companya Filomena Sánchez a Herblay (Illa de França, França). José Fernández Egea va morir l'11 de setembre de 1974 a l'Hospital de Pontoise (Illa de França, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'Herblay.

***

Notícia orgànica de Julien Lasgoute apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 d'abril de 1924

- Julien Lasgoute: El 27 de juny de 1893 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Laurent Julien Lasgoute. Era fill de Pascal Lasgoute, conreador, i de Magdeleine Marie Aigon. Es guanyava la vida treballant d'obrer agrícola a Aimargues. A principis de la dècada dels deu formà part del grup anarquista d'Aimargues. El 28 de novembre de 1913 començà el seu servei militar, li agafà la Gran Guerra i va ser enviat al front. El 18 de novembre de 1914 va ser ferit de bala a la mà dreta a Trois Reis, a prop d'Ieper (Flandes Occidental, Flandes). El 24 de març de 1917, quan estava mobilitzat en el 55 Regiment d'Artilleria de Campanya d'Aurenja (Provença, Occitània), es casà a Aimargues amb Thérèse Henriette Soulier. Després passà per diversos regiment d'artilleria fins el final de la contesa i el 5 de novembre de 1919 va ser desmobilitzat. En aquesta època vivia a la Grand Rue d'Aimargues. En els anys vint fou membre del grup anarquista de la seva població, format per una quarantena de membres. Entre 1924 i 1927 va fer costat econòmic de Le Libertaire. En 1924 acollí al seu domicili els anarquistes Germaine Berton i Jules Chazanoff (Jules Chazoff) durant una gira de conferències per la regió. En 1926 era secretari del grup anarquista d'Aimargues. Julien Lasgoute va morir el 8 de novembre de 1960 Aimargues (Llenguadoc, Occitània).

***

D'esquerra a dreta, els presos: Luis Andrés Edo, Juan Salcedo Martí, David Urbano Bermúdez i Jaime Pozas de Villena (1968)

- Juan Salcedo Martín: El 27 de juny de 1936 neix a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'escultor anarquista i lluitador antifranquista Juan Salcedo Martín. Sos pares es deien Juan Salcedo i Esperanza Martín. Exiliat a França, a començament de la dècada dels seixanta s'integrà en les Joventuts Llibertàries de París (França) i en 1962 entrà a formar part dels grups d'acció de Defensa Interior (DI), al costat de Luis Andrés Edo i altres. En 1963 decidí retornar a Espanya i es va matricular en Belles Arts, en l'especialitat d'Escultura, a la Universitat de Sevilla (Andalusia, Espanya), però poc després va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 22 de setembre de 1963 a Madrid (Espanya) sota l'acusació d'haver realitzat entre 1962 i 1963 atemptats a València (País Valencià) i a Roma (Itàlia), el 15 de novembre d'aquell any va ser condemnat a dues penes de mort per «activitats subversives i terroristes en relació amb les Joventuts Llibertàries», penes que van ser commutades per 72 anys de presó –altre company, Antonio Borrego López, va ser condemnat a 20 anys sota la mateixa acusació. Va romandre tancat 12 anys a diverses presons (Sevilla, Madrid, Jaén, Palència, Burgos i Segòvia). En 1969 va fer una vaga de fam a la presó de Burgos per obtenir l'estatut de pres polític i el periòdic parisenc Le Combat Syndicalista publicà una carta de denúncia seva enviada al director general d'Institucions Penitenciàries sobre la situació dels reclusos al penal de Burgos. El novembre de 1970 participà en una nova vaga de fam en solidaritat amb els detinguts de l'organització Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat). A la presó de Sòria formà part del grup d'anarquistes de la seva galeria, amb Luis Andrés Edo, Jaime Pozas de Villena i David Urbano Bermúdez, i posteriorment a la presó Jaén, amb José Luis Alonso Pérez, Luis Andrés Edo, Cipriano Damiano González i Ángel Muñoz López. A la presó de Jaén continuà els estudis d'Escultura que havia començat abans de ser detingut, però no va poder acabar la carrera perquè no li deixaren sortir per fer l'examen de pràctiques que havia de ser presencial. En 1975 l'administració penitenciària s'oposà al seu alliberament, però després de la mort del dictador Francisco Franco va ser posat en llibertat. S'establí a Sevilla, on participà en la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1976 realitzà, promoguda per Luis Andrés Edo, una exposició de dibuixos i cartells a Barcelona (Catalunya). A Sevilla conegué Pilar Luque Pato, que esdevingué sa companya i amb qui tingué una filla, Eva Salcedo Luque. El desembre de 1976 va fer una exposició d'escultures i dibuixos a la Galeria Álvaro de Sevilla. Posteriorment s'instal·la Islantilla (Huelva, Andalusia, Espanya), en una casa a la platja on pogué muntar un taller d'escultura; en aquest obrador creà l'escultura en bronzo Las manos, que s'instal·là l'1 d'abril de 2011 en una avinguda d'aquesta localitat. En 2003 s'integrà en el «Grup Pro Revisió del Procés Delgado-Granado», amb Octavio Alberola Suriñach, Joan Busquets Verges, Antonio Martín Bellido, David Urbano Bermúdez i altres. Juan Salcedo Martín va morir l'11 d'abril de 2017 a l'Hospital Virgen del Rocío de Sevilla (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta ciutat.

Juan Salcedo Martín (1936-2017)

---

Continua...

---

[26/06] Judici contra Gallo - �L'Ouvrier R�volt� - M�ting antimilitarista - Enterrament de Cler - Revolta dels �Bersaglieri� - �Rebeld�as� - Pinchon - Zuida - Valter - Cadeaux - Cavicchini - Patorni - Aubry - Yamaga - Verdun - R�not - Rodr�guez Ruiz - Est�ve - Pons Tortella - Ortu�o - Corral - Ad�o - Dall'Oca - Arcos - Cluzel - Ortore - M�rignargues - Meunier - Dom�nech - Arriaga - Carballeira - Zaragoza - Serra - Subirats - Brualla - Boilon - Gilioli

Fri, 26 Jun 2026 13:19:45 +0200

[26/06] Judici contra Gallo - «L'Ouvrier Révolté» - Míting antimilitarista - Enterrament de Cler - Revolta dels «Bersaglieri» - «Rebeldías» - Pinchon - Zuida - Valter - Cadeaux - Cavicchini - Patorni - Aubry - Yamaga - Verdun - Rénot - Rodríguez Ruiz - Estève - Pons Tortella - Ortuño - Corral - Adão - Dall'Oca - Arcos - Cluzel - Ortore - Mérignargues - Meunier - Domènech - Arriaga - Carballeira - Zaragoza - Serra - Subirats - Brualla - Boilon - Gilioli

Anarcoefemèrides del 26 de juny

Esdeveniments

La Loi, d'Honoré Daumier

- Judici contra Charles Gallo: El 26 de juny de 1886 l'anarquista Charles Gallo és jutjat a París (França) pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París. Va ser expulsat de la Sala per les invectives a crits que va llançar contra els magistrats, com ara: «Mort a la Magistratura burgesa!», «Visca la dinamita!», «Visca l'anarquia!», etc. Hi compareixerà de bell nou el 15 de juliol i serà condemnat a 20 anys de presidi.

***

Capçalera del primer número de L'Ouvrier Révolté

- Surt L'Ouvrier Révolté: El 26 de juny de 1887 surt a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari L'Ouvrier Révolté. Organe communiste-anarchiste. Portava com a epígraf la cita de Georges-Jacques Danton «Per vèncer-los, que cal fer? Audàcia, audàcia i més audàcia». En va ser gerent Auguste Gambier. Els articles no portaven signatura. Tal vegada en sortí un segon número, però el primer és l'únic que s'ha conservat.

***

Cartell de l'acte

- Míting antimilitarista: El 26 de juny de 1902 se celebra a la Gran Sala de la Borsa del Treball de Marsella (Provença, Occitània) un gran míting antimilitarista en protesta contra la Circular Confidencial del Ministeri de la Guerra prohibint l'accés a les Borses del Treball dels soldats. L'acte, organitzat pel «Comitè del Sou del Soldat», comptà amb la participació de Bron, secretari del Sindicat Ferroviari; de Louis Niel, secretari general de la Borsa del Treball de Montpeller; dels anarquistes Ferdinand Calazal i Louise Michel; i de nombrosos militants de diverses organitzacions obreres. Les dones estaven especialment convidades a anar-hi.

***

Exèquies de l'ebeniste Henri Cler (26 de juny de 1910)

- Enterrament d'Henri Cler: El 26 de juny de 1910 durant l'enterrament al cementiri de Pantin (París, França) de l'ebenista anarquista Henri Cler, mort el 21 de juny arran dels enfrontaments entre la policia i els ebenistes en vaga del 13 de juny anterior, es produeixen de bell nou forts aldarulls i càrregues policíaques que intenten dispersar les desenes de milers de persones que es manifesten en contra d'aquest assassinat. El seguici fúnebre sortí del barri parisenc de Saint-Antoine i estava format per nombroses representacions de les federacions i gremis obrers que portaven els estendards dels grups i banderes roges i negres. Durant tot el trajecte fins al cementiri hi hagué topaments amb les forces de l'ordre, un policia resultà apunyalat i hagué trets. L'acte acabà en un autèntic aixecament violent on 41 policies resultaren seriosament ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels cavalls i 13 manifestats malferits de diversa consideració.

Enterrament d'Henri Cler (26 de juny de 1910)

***

Bersaglieri

- Revolta dels Bersaglieri: El 26 de juny de 1920 esclata a Ancona (Marques, Itàlia) l'anomenada «Revolta dels Bersaglieri». Els fets van començar quan l'11 Regiment del Cos dels Bersaglieri –un cos especial d'infanteria de l'Exèrcit italià– de la caserna Villarey d'Ancona es va pronunciar negant-se a partir cap a l'expedició bèl·lica d'Albània –aventura imperialista del govern de Giolitti–, desobeint l'ordre d'embarcament. L'aixecament va ser qualificat de «revolta anàrquica», ja que els militants anarcosindicalistes de la localitat es van afegir al pronunciament i li van donar un caire insurreccional. Un dels caps de la revolta va ser el militant anarquista Antonio Cieri. Un cop engegada la insurrecció es van sumar, en menor mesura, escamots d'«Arditi del Popolo», de republicans, de socialistes i de comunistes. Els soldats, que van rebutjar obeir les ordres alhora que es negaven a sortir de la caserna, van confraternitzar amb els obrers que van entrar a sac al recinte militar i es van apropiar de les armes. A continuació es va produir una batalla, amb metralletes i canons de 75, entre els carrabiners, la policia i la Guàrdia Reial contra els insurgents, que finalment van ocupar una part de la ciutat. Tres dies després, la revolta va ser sufocada a sang i foc, amb nombrosos morts i ferits, quan tropes de reforç fidels al govern vingudes del centre de la península van actuar, amb la desafecció dels grups republicans, que no volien reproduir els fets revolucionaris de la «Setmana Roja». En els fets, van ser detingudes 500 persones. La notícia de la insurrecció es va escampar ràpidament per tota Itàlia gràcies als militants anarcosindicalistes ferroviaris. La «Revolta dels Bersaglieri» és un clar exemple d'«expontaneisme revolucionari».

***

Portada del primer número de Rebeldías

- Surt Rebeldías: El 26 de juny de 2017 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número de la revista anarquista Rebeldías. Pensamiento y actualidad por un mundo libre. Tractà temes d'allò més variat (ciència, cinema, corrupció, cultura, ecologia, economia, educació, feminisme, filosofia, història llibertària, immigració, justícia, literatura, llibres, mineria, música, poesia, poblacions autòctones, racisme, sanitat, religió, repressió, sindicalisme, veganisme, etc.). Hi van col·laborar, des de diversos indrets de Xile i de Llatinoamèrica, Francisco Acaso C., Juan Aliste Vega, Miguel Amorós, Patricio Bascuñán, Cristian Battaglia, Berta Camprubí, Pelao Carvallo, Miguel Catalán, Carolina Cerda Inostroza, César Cifuentes, Eduardo Cunha, Juan Demarchi, Daniel Di-Negri, Leona Durán, Christian Ferrer, Andrés Fuentes, Pedro García Olivo, Enrique Gatica, Ricardo Guerra, Këreu, J. M. Kitaro, Claudia López Benaiges, Sebastián Lozano, Matías Manríquez Flores, Ricardo Masías, C. Mardones Mondaka, Rodolfo Montes de Oca, Miguel Nyen, Horacio Seo, Carlos A. Solero, Nahuel Valenzuela, entre d'altres. El sortiren cinc números, l'últim l'abril de 2020, i un número especial sobre memòria històrica.

Naixements

Necrològica d'Eugène Pinchon apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 24 de novembre de 1906

- Eugène Pinchon: El 26 de juny de 1841 neix a Erches (Picardia, França) l'anarquista Louis Charles Armand Pinchon, conegut com Eugène Pinchon. Sos pares es deien Florentin Hippolyte Parfait Pinchon, fabricant de mitges calces, i Julien Albine Brunel, filadora. Es guanyava la vida fent mitges calces per a varius i teixits elàstics. Antic combatent de la Comuna, milità activament en el moviment anarquista. Eugène Pinchon va morir el 10 de novembre de 1906 al seu domicili de Romilly-sur-Seine (Xampanya-Ardenes, França).

***

Notícia sobre el processament de Jacques Zuida apareguda en el diari de Bordeus La Petite Gironde del 9 de gener de 1883

- Jacques Zuida: El 26 de juny de 1843 neix a Bischwiller (Alsàcia, França) l'anarquista Jacques Zuida. Era el fill primogènit d'una família jueva originària de Mannheim (Confederació Germànica; actualment Alemanya) i tal vegada abans dels Països Baixos. Sos pare es deien Isaac Zuida, draper, i Salomé Lehmann, i tingué dues germanes (Louise i Catherine). Lluità en el bàndol francès enquadrat en un «cos franc» durant la guerra francoprussiana. Es guanyava la vida com a obrer teixidor i abandonà Alsàcia amb la finalitat de conservar la nacionalitat francesa quan aquesta passà a formar part d'Alemanya. Arribà a la zona de Lió (Forez, Arpitània), on treballà a les fàbriques tèxtils. En 1872 optà per la nacionalitat francesa. En 1880 era membre del grup anarquista «Les Indignés» de Vienne (Delfinat, Occitània), animat per Pierre Martin, i col·laborà amb notes en els periòdics lionesos Le Droit Social i L'Étendard Révolutionnaire. També en 1880 era membre, amb altres companys, en representació dels cercles socialistes de Vienne, de la Comissió de la Cambra Sindical de la Indústria Llanera de Vienne. En 1881, amb Pierre Martin, era responsable de la correspondència de «Les Indignés» amb la Federació Revolucionària de l'Est (FRE) i també en fou secretari. En aquesta època vivia al número 6 del carrer Cuvière de Vienne. Segons la policia, era soci de la societat cooperativa «La Fédération». Durant la primavera de 1882, amb altres companys (Jacques Ebersoldt, Charles Jourdy, Pierre Martin, Ennemond Monnet, Michel Sala, etc.), participà en la subscripció organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París (França) per a comprar un «revòlver d'honor» per a l'obrer Pierre Fournier, que havia disparat contra el seu patró a Roanne (Forez, Arpitània). En aquesta època estava subscrit al periòdic anarquista Le Révolté i va fer costat econòmic a Le Prolétaire. Va ser condemnat en dues ocasions per «rebel·lió als agents». A resultes de les violentes manifestacions mineres de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i els atemptats amb explosius lionesos d'octubre d'aquell any, es va veure implicat en l'anomenat «Procés dels 66». Aquest judici començà el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió i el 19 de gener d'aquell any va ser condemnat a 15 mesos de presó, a 200 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars. A començament de 1887 vivia al número 8 del carrer Cuvier de Lió i figurava com a «home d'acció» en un llista d'anarquistes de la policia de Vienne. Fins a 1893 el seu nom figurava regularment en els informes policíacs de les policies de Grenoble i de Vienne. En aquesta època regentava una taverna al número 47 del carrer Victor Faugier, lloc de reunió dels companys de Vienne. L'1 de gener de 1894, ben igual que molts anarquistes de Vienne, el seu domicili va ser escorcollat per la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fitxa policíaca de Brutus Valter

- Brutus Valter: El 26 de juny –en alguns registres oficials citen erròniament el 27 de gener– de 1861 neix a Bussang (Alsàcia, França) l'anarquista Brutus Valter, també citat erròniament Walter. Era fill de Samuel Valter, contramestre, i de Mélaine Rose, oficinista. Es guanyava la vida treballant d'obrer en una fresadora, de greixador o de manobre. En 1881 vivia al carrer Jardiniers de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània). El 20 de novembre de 1882 va ser cridat a files per a fer el servei militar i integrat en el 10 Regiment d'Infanteria, on va romandre fins el 25 de setembre de 1883. Posteriorment visqué a l'Impasse Paul-Bert de Villefranche-sur-Saône, on la policia el tenia fitxat com un dels «anarquistes més astuts del grup anarquista» de la localitat. El germà de sa companya, Philippe Romagny, també va ser membre del grup anarquista. El novembre de 1894, a resultes de la detenció de l'anarquista Denos Fayard a París (França), el seu domicili va ser escorcollat per la policia. Brutus Valter va morir el 5 de novembre de 1910 a l'Hospici de Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) on residia.

***

Notícia de la detenció de François Cadeaux publicada en el diari d'Épinal Le Mémorial des Vosges del 9 de maig de 1890

- François Cadeaux: El 26 de juny de 1862 neix al II Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista François Cadeaux –el seu llinatge citat sovint erròniament de diferents maneres (Cadeau, Cadot, etc.)–, conegut com Franciscque. Era fill natural de la modista Marie Cadeaux. Es guanyà la vida treballant de torner en fusta i d'ebenista. El 8 de desembre de 1883 va ser enviat a fer el servei militar al 3 Regiment d'Artilleria, però el 25 de setembre de 1884 va ser enviat a la reserva. El 4 d'octubre de 1877 ha ser condemnat a quatre anys de presó correccional per «vagabunderia»; el 9 de setembre de 1887 a cinc francs de multa per «cops»; el 5 d'octubre de 1888 a vuit dies de presó per «cops i ferides voluntàries»; i el 23 de gener de 1889 a dos dies de presó per «robatori». En 1890 era membre del grup «Les Libertaires» del I Districte de Lió. El 28 d'abril de 1890 va ser detingut quan fugia, amb la cara ensagnada, per la riba del Saona en direcció al barri lionès de Vaise. La policia sospitava que les ferides provenien d'una explosió resultant de la fabricació clandestina d'una bomba i el 2 de mai la policia descobrí un taller situat en una habitació del número 67 del Quai Pierre-Scize de Lió. Jutjat l'11 de juny de 1890 per aquest fet, el 29 de juliol va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Lió a dos anys de presó i a dos anys de prohibició de residència per «possessió de pólvora fulminant»; rebé el veredicte amb els crits de «Visca l'anarquia! Mort als lladres!». Arran d'aquesta condemna, un míting en el seu suport s'organitzà a Lió on parlaren Paul Bernard i Octave Jahn. El 29 de juliol de 1892 va ser posat en llibertat a la presó d'Ambrun (Provença, Occitània). L'agost de 1892 s'establí a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on treballà per a un venedor de mobles. En aquesta època participà activament en reunions anarquistes i distribuint fullets i propaganda. El grup anarquista al que pertanyia es reunia al seu domicili, al número 4 del carrer Four. En aquesta època tenia com a companya la jornalera anarquista Elise James (Elise Juannes) i ambdós pertanyien al grup «Les Révoltés du Dauphiné». També formà part del grup «Les Antipatriotes de Grenoble» (Moisé Carré, Jean Gauthier, Charles Guinet, etc.). El 25 d'agost de 1893 va ser condemnat a un mes de presó per «ultratges i rebel·lió contra agents». El 12 d'octubre de 1893 la policia decomissà un balot adreçat al seu nom que contenia exemplars del manifest «Mémoires des homes du temps present» de Lev Tolstoi. El novembre de 1893 el seu domicili, ben igual que el d'altres anarquistes de Grenoble (Charles Guinet, Joseph Jourdan, etc.), va ser escorcollat i la policia trobà cartells de Le Père Peinard i de La Révolte. El seu nom figurava en un llistat de 16 anarquistes «molt perillosos» de Grenoble i estava considerat per la policia com el principal animador de l'anarquisme local. El 12 de desembre de 1893, perseguit per la policia correccional per ultratges cap el comissari de policia del II Districte –el 8 de desembre, durant l'enterrament del company Joseph Jourdan, havia injuriat violentament el comissari del II Districte en un discurs pronunciat al cementiri–, abandonà Grenoble abans de ser arrestat. Sembla que es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'1 de gener de 1894, membre es trobava desaparegut, la policia escorcollà el seu domicili, al Cours Berria, ben igual que el d'altres companys (Moïse Carré, Charles Guinet, Pierre Alexandre Gauthier Lavigne, Lous Gay, Elise James, etc.). A finals de febrer de 1894 va ser detingut; jutjat, el 28 de febrer de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Grenoble a vuit mesos de presó per «ultratge a un magistrat» i en patí sis de tancament. L'abril de 1895 s'establí a Voiron (Delfinat, Arpitània). L'11 de maig de 1895 el comissari obrí un balot adreçat al seu nom que contenia 12 fullets editats pel periòdic anarquista La Révolte, entre ells Aux jeunes gens de Piotr Kropotkin, i va ser posat en vigilància especial. En 1897 va fer feina de firaire i després de fruiter a Cavalhon (Provença, Occitània), però retornà a Grenoble. L'estiu de 1898, en un míting socialista, copejà un militant socialista que, segons ell, havia intentat apallissar un dels companys, i va ser condemnat a dos dies de presó i a pagar les despeses judicials. En 1899 assistia a les xerrades anarquistes que se celebraven al cafè Chotard, al número 1 del carrer Ghenoise de Grenoble. En aquests anys patí nombroses condemnes i va perdre en diferents ocasions la feina per la seva militància. Un informe de la policia del 25 de gener de 1901 el qualificava de «fanfarró, però violent i home d'acció». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto d'Aristodemo Cavicchini conservada als arxius de la policia francesa

- Aristodemo Cavicchini: El 26 de juny de 1865 neix a Ostiglia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Aristodemo Cavicchini –el seu nom citat erròniament de diferents maneres (Cavichini, Cavacchini, etc.). Era fill de Teodosio Cavicchini i de Giudetta Rizzatti. Es guanyava la vida treballant de serraller mecànic. El 10 de febrer de 1894, juntament amb altres 12 anarquistes més, va ser expulsat de Suïssa per haver participat en una manifestació contra el consolat italià a Zúrich (Zúric, Suïssa). El 14 de febrer de 1894 es va decretar la seva expulsió de França, però aquesta mesura no li va ser notificada. En 1898 es trobava a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on va ser qualificat per la policia com a «individu força exaltat» i donat a parlaments subversius. L'agost de 1899 la policia assenyalà la seva brusca partida de Lausana (Vaud, Suïssa), on havia viscut a casa d'Eugénie Gouffon, al número 16 del carrer Deux Marchés, per anar a Bellegarde-sur-Valserine (Roine-Alps, Arpitània) i el setembre de 1899 s'instal·là a Lió (Arpitània). L'estiu de 1900 assistí, segons la policia, a les reunions del grup col·lectivista italià de Lió. El 19 de setembre de 1900 va ser detingut i tancat a Lió. En una carta a les autoritats franceses notificà que ell no havia entrat a França abans de 1899 i que per tant l'ordre d'expulsió de 1894 no tenia sentit; segons ell, en 1890 havia deixat Itàlia per anar a Bellinzona (Ticino, Suïssa), on residí fins a 1893, i després a Zúric, abans de passar a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà pel seu compte. També en aquesta carta de 1900 digué que des de feia set anys havia abandonat el moviment anarquista i s'havia afiliat al Partit Obrer Francès (POF), del qual podia mostrar les seves cartes d'adhesió. El 21 de setembre de 1900 va ser suspesa l'expulsió. L'octubre de 1900 desaparegué de Lió i retornà a Suïssa. El 19 de gener de 1904 va ser proposat per a la seva inscripció en el registre d'anarquistes («État Vert»). En 1925 va ser esborrat dels registre policíacs italians. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Aurèle Patorni

- Aurèle Patorni: El 26 de juny de 1880 neix al XI Districte de París (França) l'escriptor, periodista, pacifista, neomaltusià, militant i conferenciant llibertari Fernand Aurèle Patorni, també conegut com Morel Pato. Fill de família burgesa, sos pares es deien François Joseph Napoléon Patorni, capità de l'exèrcit, i Louise Legros. Després d'una formació encaminada a l'advocacia i d'exercir d'advocat al Tribunal d'Apel·lació, en acabar la Gran Guerra va muntar una llibreria als Champs-Élysées de París. Sensibilitzat pels problemes socials, va començar a participar en el moviment pacifista i llibertari, i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes, com ara Le Réfractaire, Le Clameur, La Patrie Humaine, L'Insurgé, L'Almanach de la Paix, La Revue Anarchiste, La Voix Libertaire, Le Libertaire, L'En Dehors, La France Active, entre d'altres. En aquests anys albergà al futur Ho Chi Minh. Militant de la «Lliga dels refractaris a totes les guerres», des de finals dels anys vint, també va prendre part en el moviment neomaltusià i en el seu òrgan d'expressió, La Grande Réforme, editat per Eugène Humbert. Bon orador, va realitzar nombroses gires de conferències, com «La moral sexual racional contra les morals religiosa i burgesa». Com a escriptor va tenir certa anomenada literària amb obres com Le nouveau chemin (1913), Le carnet de Simplice. Notes intimes d'un embusqué (ca. 1919 i 2014), Mes contemporains dans mon herbier (1922), Le rire dans le cemetière (1932), Les fécondations criminelles (1934), Monsieur Zapp. L'homme qui gagne à la roulette (1941, amb Georges Normandy), etc. Va escriure també peces teatrals: La grande retape (1928), La rose de Saint-Just (1958); operetes: Le roi du pourboire; i poemes (L'amour c'est être deux, Le fou, Échappements libres, Constantin Tarantoul, Quelques poèmes à dire, etc.), cançons i cançons infantils, que sa companya Régina Julia Lucile Casadesus, pianista professional molt coneguda, va musicar; i amb qui s'havia casat el 21 de juny de 1906 al XI Districte de París i amb qui tingué un fill, Raphaël, en 1911. També va escriure, en els anys 30, relats de caire llicenciós en la revista Séduction. En 1936, amb Louis Lecoin, va col·laborar en SIA, òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per la qual cosa va ser condemnat, amb César Fauxbras, el juliol de 1939, per un article sobre la limitació de la natalitat aparegut en aquesta publicació. Arran de la Retirada de 1939, amb Emilienne Morin i Maurice Jacquier, realitzà una sèrie de mítings de SIA a París i a l'Illa de França per recaptar fons econòmics i ajuda per als refugiats espanyols internats als camps de concentració del sud de França. En aquesta època viva al número 112 de bulevard Malesherbes de París, domicili constantment vigilat per la policia, i militava en la Unió de la Joventut Proletària (UJP), organització fundada a començaments de 1939 sota l'ègida de la Unió Anarquista (UA). Després de la II Guerra Mundial va participar en Le Libertaire, òrgan de la Federació Anarquista (FA), en el periòdic de Louis Louvet Ce qu'il faut dire, en L'Homme et la Vie, de Manuel Devaldès, i en la revista de Louis Lecoin Défense de l'Homme. Va deixar escrites una mena de memòries: La debacle de «L'Élite». Souvenirs et commentaires (1885-1940) (1948). Aurèle Patroni va morir el 29 de desembre de 1955 –la nota marginal del seu registre de naixement cita erròniament el 25 de desembre com a data de defunció– a la Clínica Oudinot de París (França) d'una congestió cerebral sorgida arran d'una intervenció quirúrgica patida el mes anterior. Malauradament, el seu últim desig de ser incinerat no va ser respectat i fou enterrat el 2 de gener de 1956 al cementiri parisenc de Père-Lacaise amb cerimònia eclesiàstica.

***

Notícia òrgànica d'Andrée Aubry apareguda en el diari parisenc La Bataille Syndicaliste del 3 de maig de 1912

- Andrée Aubry: El 26 de juny de 1890 neix al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Marie Latinaud, més coneguda com Andrée Aubry o Marie Aubry. Era filla de Martial Latinaud, paleta, i de Catherine Gane, domèstica. En 1909 sos pares ja eren morts i vivia amb el padrí matern, l'únic que li quedava, al número 87 del carrer de Passy del XVI Districte de París. El 4 de setembre de 1909 es casà al XVI Districte de París (França) amb el forner Lucien Édouard Aubry. Apassionada del teatre, formà part del Teatre d'Art Social, amb el qual intervingué. A finals dels anys vint estava subscrita a Le Libertaire. En 1948 vivia al número 91 del carrer Victor-Hugo de Levallois-Perret (Illa de França, França). Andrée Aubry va morir el 13 d'abril de 1979 a Saint-Denis (Illa de França, França).

***

Taiji Yamaga

- Taiji Yamaga: El 26 de juny de 1892 neix a Kyoto (Kansai, Honshu, Japó) el militant anarcopacifista i esperantista Taiji Yamaga. Era fill de Zembei Yamaga, que en 1874 va crear la primera impremta de Kyoto i que, universalista a ultrança, dividia el seu temps entre la tipografia, el pinzell amb el qual confeccionava versos haiko i la vareta amb la qual ensenyava en una escola confuciana; la impremta finalment va fer fallida per mor que la conservadora societat japonesa s'estimava més els serveis dels tradicionals cal·lígrafs professionals. Amb 16 anys Taiji Yamaga es va instal·lar a Tòquio, on treballarà d'impressor i descobrirà l'anarquisme i l'esperanto, formant part de la Japana Esperantista Asocio (JEA, Associació Esperantista Japonesa), de la qual esdevindrà ràpidament secretari. En 1910, quan l'Estat japonès va intentar eradicar l'anarquisme, encara és molt jove i no figura en la llista de militants buscats per la policia i l'exèrcit, escapant així de la forca, i fugint de la repressió primer a Formosa i després a Xina. Instal·lat a Xangai a partir de juliol de 1913, va esdevenir col·laborador de l'anarcopacifista Shi Pho i del periòdic bilingüe xinès-esperanto Ming Sing / La Voco de la Popolo (La Veu del Poble), encarregant-se de la secció en esperanto. Va publicar La conquesta del pa, de Kropotkin –encara que va desaprovar durant la Gran Guerra les posicions bel·licistes del «Manifest dels Setze»–, i L'Evangeli de l'hora, de Paul Berthelot. Va tornar al Japó, on es va unir amb sa companya Mika, amb qui tindrà un fill i una filla. En 1919 va ser detingut, amb altres, per haver publicat clandestinament llibres de Kropotkin i de Kotoku a Tòquio. En 1927 va retornar amb Sanshirô Ishikawa a Xina, on va treballar en una fàbrica d'agulles de gramòfons; Xangai estava aleshores en plena efervescència revolucionària. Va fer de professor d'esperanto a la Universitat del Treball a partir d'agost de 1927 i va desenvolupar una intensa activitat llibertària que es palesa en la seva ingent correspondència. Les idees anarquistes i especialment el pensament kropotkià són aleshores presents a les grans ciutats xineses; però la presència de les tropes d'ocupació japoneses a Xina l'obliguen a deixar el continent per les Filipines, on treballarà com a redactor del periòdic Manila Nichi Shimbun, enfocat a la colònia japonesa exiliada a Manila durant la II Guerra Mundial. En aquell temps realitzarà el primer diccionari tagal-japonès. En acabar la guerra, va retornar al Japó, on prendrà part activa en el reviscolament de l'anarquisme i especialment en la creació el 12 de maig de 1946 de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ), i per les seves competències poliglotes en va ser designat secretari de Relacions Internacionals. També va ser secretari general de l'FAJ en nombroses ocasions i va col·laborar en el periòdic anarquista Heimin Shimbun, que apareixerà a partir del 15 de juliol de 1946, i en Kuro Hata, òrgan de l'FAJ escrit en «Hira Gana», sistema sil·làbic japonès escrit en ideogrames xinesos. En 1946 també va participar en la redacció de la revista esperantista Senstatano, que en esperanto significa «membre de cap Estat, apàtrida», que editaven en l'exili Víctor García i Eduardo Vivancos i que era l'òrgan d'expressió de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries. Com a militant pacifista i admirador de Gandhi, va participar activament en la War Resister's International (IWR, Internacional dels Resistents a la Guerra) i assistirà el desembre de 1960 al X Congrés de l'IWR a Gandhigram (Índia); també publicarà el periòdic japonès-esperanto Mondcivitano (Ciutadà del Món), òrgan de l'IWR. Admirador del filòsof xinès fundador del taoisme Lao Tse, escriurà un llibre divulgador de les seves doctrines i traduirà en 1957, després de tres intents, el Tao-Teking laotsià a l'esperanto. A partir de 1961 patirà una apoplexia que el deixarà mobilitzat, però així i tot, descartant el suïcidi, continuarà fins a la mort, el 6 de desembre de 1970 a Tòquio (Japó), propagant el moviment anarquista japonès.

***

Notícia de la detenció de Marceau Verdun apareguda en el diari parisenc Journal de Saint-Denis del 30 de setembre de 1933

- Marceau Verdun: El 26 de juny de 1893 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista Marceau Verdun. Era Fill de François Verdun, ebenista, i d'Amélie Henriette Tardy, modista. Es guanyava la vida treballant com son pare d'ebenista. En 1913 va ser cridat a files, però s'ajornà la seva incorporació per feblesa. El 24 de juliol de 1915 es casà al XX Districte de París amb la joiera Ernestine Émilienne Toublant i en aquesta època viva al número 36 del carrer Terre Neuve. El 9 de setembre de 1915 va ser incorporat en els Serveis Auxiliars de l'Exèrcit i el 18 de març de 1916 va ser destinat a un taller de construcció a Lió (Arpitània). El 9 d'abril de 1918 va ser enviat als Serveis Auxiliars per «estrabisme de l'ull esquerre» i el 16 de gener de 1920 va ser llicenciat definitivament pels seus problemes oculars i altres malalties. El 8 d'abril de 1927 es divorcià al Tribunal Civil del Sena d'Ernestine Toublant. El 28 de setembre de 1933 va ser detingut, juntament amb François Maurice, per «estafa en l'ajuda de l'atur»; jutjat per aquest fet, el 20 de gener de 1934 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a un mes de presó, amb llibertat provisional. En aquesta època vivia al número 26 de l'avinguda Georges-Ducerf de Drancy (Illa de França, França). En 1938 vivia al número 4 del carrer Prairies del XX Districte de París. Militant anarquista, el 15 de setembre de 1938 va ser detingut en un escorcoll efectuat a la seu del periòdic Le Libertaire. El 21 d'octubre de 1941 es casà al XX Districte de París amb la venedora parisenca Eva Poliatchek i en aquesta època vivia al número 10 de carrer Repos. El 13 de desembre de 1946 es divorcià al Tribunal Civil del Sena d'Eva Poliatchek. El 3 de juny de 1958 es casà al XX Districte de París amb la mestra Renée Pérard. Marceau Verdun va morir el 19 de juliol de 1960 al seu domicili, al número 111 de l'avinguda Maurice-Berteaux, de Sartrouville (Illa de França, França).

***

Necrològica de Marcel Rénot apareguda en la revista parisenca Cahiers de l'Humanisme Libertaire de juliol-agost de 1973

- Marcel Rénot: El 26 de juny de 1896 neix a l'XI Districte de París (França) l'artista pintor socialista, i després anarquista, Marcel Léon Koppès, més conegut com Marcel Rénot. Era fill de Nicolas Eugène Koppès, mecànic, i de Joséphine Burgy, florista. En 1915 es guanyava la vida treballant de torner mecànic i vivia al número 42 del carrer Cîteaux del XII Districte de París; posteriorment es titulà d'infermer i de massatgista. El 13 d'abril de 1915 va ser integrat en la 2 Companyia del 39 Regiment d'Artilleria i destinat a la Societat Francesa de Municions de Caça. El 22 de juny de 1916 passà al 60 Regiment d'Artilleria, l'1 d'abril de 1918 al 178 Regiment d'Artilleria i el 23 de maig de 1918 va ser llicenciat. A resultes d'un accident, se li va amputar una cama. De ben jove començà a militar en les Joventuts Socialistes, però esdevingué anarquista individualista. Com a artista pintor, s'especialitzà en bodegons, flors i il·lustracions, des de 1922 exposà al Saló dels Independents i a finals dels anys vint al Saló de Tardor, del qual era societari. El 8 d'agost de 1925 es casà a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) amb Hélène Rouby-Lassalle, de qui es va divorciar. Després de la II Guerra Mundial formà part la Federació Anarquista (FA) del XIV Districte de París. El maig de 1946 apadrinà el cantautor Georges Brassens, habitual del seu taller de Montparnasse, en la seva introducció en la FA. El 7 d'agost de 1948 es casà al VI Districte de París amb l'assistenta social Germaine Marie Augustine Vincens, i van ser testimonis el pintor Georges Muller i el seu amic Georges Brassens. En aquesta època vivia al número 49 del carrer Vaugirard de París. En els anys cinquanta fou membre del Grup Socialista Llibertari (GSL), encapçalat per Gaston Leval. Entre 1950 i 1968 col·laborà en Countre-Courant, entre 1955 i 1963 en Les Cahiers du Socialisme Libertaire i entre 1963 i 1976 en Les Cahiers de l'Humanisme Libertaire. Animador del «Foyer Individualista d'Études Sociales» (Llar Individualista d'Estudis Socials), en 1968 era vicepresident de «Les Amis de Han Ryner» i col·laborà en Cahiers dels Amis de Han Ryner. El seu últim domicili va ser al número 46 de l'avinguda de la République de Choisy-le-Roi (Illa de França, França). Marcel Rénot va morir el 29 d'agost de 1973 a l'Hospital Charles-Foix d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Necrològica d'Alejandro Rodríguez Ruiz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de juny de 1979

- Alejandro Rodríguez Ruiz: El 26 de juny de 1901 neix a Sésamo (Vega de Espinareda, Lleó, Castella, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Burgos (Castella, Espanya)– l'anarcosindicalista Alejandro Rodríguez Ruiz. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà de cambrer de cafè i milità en la Secció de Cambres del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració, però una familiars aconseguiren que pogués sortir per a treballar en un bar a les rodalies de Marsella. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Marsella de la CNT i durant les assemblees, conferències i sortides campestres sovint feia de barman i de fotògraf, una de les seves passions. Alejandro Rodríguez Ruiz va morir el 30 de maig de 1979 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Louis Estève (1936)

- Louis Estève: El 26 de juny de 1903 neix a Montels (Llenguadoc, Occitània) el militant sindicalista i anarquista Paul Louis Joseph Estève. Sos pares es deien Baptiste Joseph Étienne Estève, pastor, i Marie Lauret. Després de fer els estudis primaris, amb 13 anys esdevingué obrer agrícola. En 1917 s'entusiasmà, com gran part dels seus companys, por la Revolució russa i en 1919 s'adherí al «Partit Comunista. Secció Francesa de la Internacional Comunista» de Raymond Péricat. Aviat, però trencà amb les idees comunistes després de llegir fullets anarquistes on es denunciava la repressió a la Rússia soviètica. A començament dels anys vint s'instal·là a París, a casa de Pierre Albert, secretari del sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). A París aprengué l'ofici de paleta i d'enguixador, treballant a les obres del metro de la mà de Pierre Albert. En aquesta època milità en la Unió Anarquista (UA), de la qual esdevingué secretari, i va fer permanències als locals de Le Libertaire. Ben relacionat amb els anarquistes russos i ucraïnesos, però també amb els búlgars i romanesos, exiliats a París, a partir de 1926 fou partidari de les tesis «neobolxevics» de Nestor Makhno i de Piotr Arschinov –«Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris», també coneguda com «Plataforma d'Arshinov». A finals dels anys vint retornà a Coursan, on visqué amb sos pares i treballà de paleta. Ben aviat va esdevenir l'ànima del grup anarquista local, compost sobretot per jornalers agrícoles francesos i espanyols, que s'havia format cap al 1925. Va ser nomenat secretari de la Federació del Llenguadoc de l'UA, constituït el novembre de 1926 durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc, amb el suport d'un dels principals militants de Narbona, André Daunis, i també fou membre del secretariat nacional de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). Va dimitir com a secretari després del congrés de París d'abril de 1930, que determinà la victòria dels «sintetitzadors» sobre els «plataformistes» dels quals Estève formava part. En 1931 era l'administrador del Bulletin mensuel de la minorité de l'UACR, òrgan de la minoria «plataformista» i sota la direcció de Lucile Pelletier. La Federació del Llenguadoc era majoritàriament «plataformista», fet pel qual va ser exclosa de l'UA entre octubre de 1931 i juliol de 1933. El 27 d'agost de 1932 es casà a Narbona (Llenguadoc, Occitània) amb Eugénie Cécile Rastouil. En 1934 era el secretari del grup de l'UACR de Coursan. Durant les vagues de 1936 va ser membre de la Construcció Confederada de Narbona. Quan la Revolució espanyola, fou un dels responsables del Comitè França-Espanya de Narbona, ajudant a passar municions, armes i avions desmuntats per la frontera. Militant actiu de la Confederació General del Treball (CGT) i de la Borsa del Treball, unificà i coordinà, fins a les jornades de maig de 1937, l'ajuda humanitària i militar a la Revolució espanyola entre comunistes, sindicalistes i anarquistes a la zona de Narbona. Quan esclata la II Guerra Mundial, per les seves idees pacifistes i antifeixistes, va ser detingut i internat a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França) i, amb André Daunis, va ser internat del 20 de setembre al 15 d'octubre de 1941 al camp de Sant Sulpici (Migdia-Pirineus, Occitània), pel governament de Vichy. Un cop lliure, entrà a formar part d'un important grup de la resistència de Narbona unificat per Élie Sernet. Durant l'Ocupació, la família Estève amagà durant mesos un responsable de la Confederació Nacional del Treball (CNT) activament buscat per la Milícia, la Gestapo i els agents franquistes. Després de la guerra va ser secretari de la XI Regió de la Federació Anarquista (FA) de Narbona. En 1950 fou un dels creadors, amb Georges Fontenis, del grup anarcocomunista «Organisation Pensée Bataille» (OPB) i secretari del grup de Narbona. En 1953 participa en les vagues dels obrers de la construcció que duraren mesos. Durant els anys cinquanta va col·laborar en Combat Paysan i Le Libertaire, entre altres publicacions, i va ser membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual serà secretari regional fins al 1957. També va ser militant en aquesta època de la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO). Després de la dissolució de l'FCL en 1957, es va adherir al Partit Socialista Unificat (PSU) de Narbona. En 1972 s'afilià al Partit Socialista Francès (PSF). Un cop jubilat, esdevingué assessor de la CGT. Louis Estève va morir l'11 d'octubre de 1987 al seu domicili de Narbona (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

[25/06] �La Tribune Libre� - �Tierra y Libertad� - Hourt - Kampffmeyer - Leymarie - Fontan - Lime - Dorado - Piqueras - Cano - Stirner - Fontes - Lorda - Humbert - Duchesnay - Marconcini - Hors - Carrasquer - Jadraque - Drouin - Gonz�lez Ram�rez - L�pez Urzanqui - Torres Maeso - Beugnot - Marcos - Mu�oz - Pach�n - Lisbona - Gran

Thu, 25 Jun 2026 12:58:46 +0200

[25/06] «La Tribune Libre» - «Tierra y Libertad» - Hourt - Kampffmeyer - Leymarie - Fontan - Lime - Dorado - Piqueras - Cano - Stirner - Fontes - Lorda - Humbert - Duchesnay - Marconcini - Hors - Carrasquer - Jadraque - Drouin - González Ramírez - López Urzanqui - Torres Maeso - Beugnot - Marcos - Muñoz - Pachón - Lisbona - Gran

Anarcoefemèrides del 25 de juny

Esdeveniments

Capçalera de La Tribune Libre

- Surt La Tribune Libre: El 25 de juny de 1896 surt a Charleroi (Pennsilvània, EUA) el primer número del setmanari La Tribune Libre. Organe hebdomadaire des travailleurs de langue française. A partir del 17 de novembre de 1898 portarà el subtítol «Òrgan socialista llibertari». Era continuació de L'Ami des ouvriers (1894-1896). Editat per Louis Lambert, el redactor en cap de la publicació va ser Louis Goaziou i Joseph Godissart s'encarregà de l'administració econòmica i de gestionar els anuncis comercials, nombrosos a partir de febrer de 1898. Molts d'articles es van publicar sense signar. Trobem articles d'A. Agresti, Raymond Bachmann, Étienne Barthelot, Henri Beaulieu (Henri Beylie), J. Buset, Joseph Charles, Henri Gauche (René Chaughi), Pierre Comont, Victor Compas, Édouard David, Robert Depalme, Fernand Després (A. Desbois), Ferdinand Domela Nieuwenhuis, A. Dooms, Adrien Dors, Gaston Dubois-Desaulle, A. Foubert, V. Fouquet, Louis Goaziou, Joseph Godissart, Urbain Gohier, Emma Goldman, Pietro Gori, J. Gueulette, B. Guinaudeau, Théodore Jean, Jean Julien, Adolphe Lambert, Louis Lambert, A. Letoquart, Charles Levy, Francesco Saverio Merlino, David Mikol, F. Moriaucourt, K. Ogier, R. Panier, Jules Quasimont, Élisée Reclus, Léo Sivasty, Lev Tolstoi, Henri Zisly, etc. Publicà per lliuraments el fulletó Souvenirs d'un communard, d'A. Agresti. En publicà al menys 180 números, l'últim el 14 d'agost de 1900.

***

Portada d'un número de Tierra y Libertad

- Surt Tierra y Libertad: El 25 de juny de 1944 surt a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Tierra y Libertad, publicació dels anarquistes espanyols a Mèxic. Fou fundat per Hermilio Alonso, Marcos Alcón, Domingo Rojas i Cano Ruiz, i va ser dirigit successivament per Cano Ruiz, Floreal Ocaña, Severino Campos, Guilarte, Adolfo Hernández, Ismael Viadiu, José Viadiu i Guilarte, de bell nou. Comptà amb la intensa col·laboració de Liberto Callejas, que s'encarregà dels editorials fins a la seva mort. En passar els anys reduí el seu format i prengué un caire més intemporal i americanista. Hi van col·laborar Alaiz, Alberola, Andrade, Baciu, Borghi, Severino Campos, Carbó, Carpio, Carranza, Carsí, Costa Iscar, Figola, Fresneda, Iniesta, Lazarte, Lladó, Magriñá, Nettlau, Ocaña Sánchez, Pacheco, Papiol, Pérez Gaona, Pintado, Ródenas, Samblancat, Solano Palacio, Vallina, Vargas, Villar, Viñuales, etc. En sortiren 408 números fins al desembre de 1978, any que deixà de publicar-se.

Naixements

Foto policíaca de Jean-Mathias Hourt (4 de març de 1894)

- Jean-Mathias Hourt: El 25 de juny de 1859 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Jean-Mathias Hourt. Sos pares es deien Henri Hourt, boter, i Marie Schmitz. El 31 de desembre de 1887 es casà a Reims amb la teixidora Anne Fricker, vídua de Charles Joseph Alexandre, i en aquesta època vivia al número 22 del carrer Carmélites de Reims. Instal·lat a París (França), es guanyava la vida com a fuster ebenista i realitzà una intensa propaganda anarquista als tallers on feia feina. Mantingué correspondència amb anarquistes de Reims i el 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia. A principis de gener de 1894 va ser detingut, juntament amb una quinzena de companys parisencs, en les grans agafades antianarquistes de l'època. El 3 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del número 3 del carrer Chemin Vert de Cité Joli sota l'acusació de pertinença a «associació criminal»; fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, el 10 de març d'aquell any va ser posat en llibertat i el seu cas va ser finalment sobresegut. El 25 d'octubre de 1894 el prefecte de Policia el qualificà de «partidari de la propaganda pel fet» i com a actiu propagandista anarquista als tallers parisencs on treballava. En aquesta època militava en els grups anarquistes dels ravals de l'est de París, especialment en el Grup Abstencionista de Montreuil (Illa de França, França). En aquesta època mantingué estrets contactes amb destacats anarquistes (Anceaux, André Bligny, Gustave Leboucher, etc.). El seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i en aquesta època vivia al número 67 del carrer Avron. El 31 de desembre de 1896 va se qualificat com a «perillós» i es buscava el seu domicili. El 19 de maig de 1897 vivia a Vitry-le-François (Xampanya-Ardenes, França) i treballava de fuster. El 18 de novembre de 1897 es va divorciar d'Anne Fricker. Cap el gener de 1898 abandonà Vitry-le-François i retornà a París. En 1901 vivia al número 18 del carrer de l'Église de Montreuil. El seu últim domicili fou al número 14 de Cité Guénot. Jean-Mathias Hourt va morir el 16 de juliol de 1910 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

***

Bernhard Kampffmeyer

- Bernhard Kampffmeyer: El 25 de juny de 1867 neix a Berlín (Imperi Alemany; actualment Alemanya) el periodista i escriptor anarquista kropotkià Wilhelm Theodor Bernhard Kampffmeyer. Fill d'una família de classe mitjana alta liberal, era fill de Johann Georg Eusebius Theodor Kampffmeyer, llibreter i antiquari, i de Marie Emilie Schmidt, i tingué tres germans (Martin, Theodor i Albert) i dues germanes (Auguste i Anna). Participà activament en el moviment obrer i en el moviment «Lebensreform» (Reforma de la Vida), moviment de reforma social sorgit a Alemanya i Suïssa crític amb la industrialització, el materialisme i la urbanització, tot reivindicant el naturisme. Integrat, juntament amb son germà Paul Kampffmeyer, en el moviment cultural «Freie Volksbühne» (Teatre Popular Lliure), ambdós reivindicaren en els seus articles el sindicalisme i l'anarquisme. Amb son germà Paul Kampffmeyer, amb qui visqué un temps al barri de Friedrichshagen, al districte de Treptow-Köpenick del sud-est de Berlín, i altres destacats intel·lectuals (Lou Andreas-Salomé, Max Baginski, Wilhelm Bölsche, Fidus, Knut Hamsun, Henrich Hart, Julius Hart, Gerhart Hauptmann, Gustav Landauer, Erich Mühsam, Wilhelm Spohr, Frank Wedekind, Bruno Wille, etc.), molts d'ells anarquistes, va ser membre del bohemi «Cercle de Poetes de Friedrichshagen» i, a partir de 1890, la casa dels germans Kampffmyer a Friedrichshagen va ser un dels llocs de reunió habitual del grup, hi vivint un temps de lloguer la parella Wilhelm i Adele Bölsche. L'octubre de 1892 fundà, amb Wilhelm Bölsche, Paul Kampffmeyer, Gustav Landauer, Fritz Mauthner i Bruno Wille, el «Neue Freie Volksbühne» (Nou Teatre Popular Lliure). Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 assistí com a membre de la delegació de Suïssa, amb destacats anarquistes (Christian Cornélissen, Paul Delesalle, Pietro Gori, Gustav Landauer, Errico Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Fernand Pelloutier, Gennaro Petraroja, Rudolf Rocker, etc.), al Congrés Internacional Obrer Socialista celebrat a Londres (Anglaterra), però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió definitiva dels anarquistes, entre ells ell, i dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos. Visqué un temps a París (França), on va fer una gran amistat amb destacats anarquistes, com ara Alexander Cohen, Félix Fénéon, Élisée Reclus i Rudolf Rocker. Amb la intenció de millorar les condicions de vida i d'habitatges del proletariat, s'implicà en la Deutsche-Gartenstadt-Gesellschaft (DGG, Societat Alemanya de la Ciutat-Jardí), creada en 1902 a partir de la comuna artística anarquista «Neue Gemeinschaft» (Nova Comunitat), i de la qual va ser membre fundador i president uns anys a partir de 1906, en morir Heinrich Hart. La DGG va ser una de les primeres cooperatives de construcció alemanyes compromesa amb els ideals del moviment de les ciutats-jardins britàniques, i a més d'ell, van ser membres de la seva executiva Albert Kohn, Adolf Otto i Hermann Salomon. En 1909, amb son cosí Hans Kampffmeyer, un dels arquitectes del projecte, dirigí un viatge de la DGG a Anglaterra amb la intenció de veure les ciutats-jardins més importants. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Gustav Landauer i amb aquest intentà recaptar fons per a promoure la candidatura de Piotr Kropotkin al Premi Nobel de la Pau. El 19 de gener de 1918 pronuncià la conferència Von der Gartenvorstadt zur Gartenstadt (Del suburbi-jardí a la ciutat-jardí) durant la XV Reunió General de la DGG. En els anys vint va ser secretari de l'historiador anarquista Max Nettlau, que ja havia ajudat a finals de segle en les seves edicions del grup anarquista londinenc Freedom, i mantingué amistat amb Walter Benjamin. El març de 1921 col·laborà en el número especial de Les Temps Nouveaux consagrat a Pietr Kropotkin. Com a director de la DGG, entre el 13 i el 27 de juliol de 1932 dirigí un viatge d'estudis a Suïssa amb els participants de la Conferència Internacional sobre Treball Social, organitzada per l'Associació Internacional de l'Habitatge (AIH). Mantingué unes relacions molt complicades amb el govern nazi, però continuà dirigint la DGG fins a la seva dissolució en 1937. Durant sa vida col·laborà en diverses publicacions periòdiques (Der Arme Teufel, Freedom, Gartenstadt, Lichtstrahlen, Der Sozialist, Sozialistische Monatshefte, The Torch, La Vie Urbaine, etc.). Amic i seguidor de Piotr Kropotkin, traduí per primer cop a l'alemany diverses obres seves. Entre els seus assaigs podem destacar Die englische Gartenstadtbewegung (1903), Zur Gartenstadbewegung (1905), Gartenstadt und Landeskultur (1906), Von der Kleinstadt zur Gartenstadt (1907), Zur Gartenstadtbewegung in Deutschland (1907), Von der Gartenvorstadt zur Gartenstadt (1918), etc. Bernhard Kampffmeyer va morir el 21 d'abril de 1942 a Bergisch Gladbach (Westfàlia, Reich Alemany; actualment Alemanya).

***

Signatura de Victor Leymarie (1903)

- Victor Leymarie: El 25 de juny de 1879 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista Victor Baptiste Leymarie. Era fill de Jean Baptiste Leymarie, lampista, i d'Annette Péron, jornalera. Es guanyava la vida treballant d'obrer cisellador. El 26 de setembre de 1903 es casà a l'XI Districte de París amb la mestra parisenca Cécile Paulin Sponne i aleshores vivia, amb sa mare ja vídua, al número 208 del carrer Saint-Maur de l'XI Districte de París. El 15 de novembre de 1900 va ser cridat a files per fer el servei militar i va ser integrat en el 93 Regiment d'Infanteria. El 20 de setembre de 1901 va ser nomenat caporal i el 25 de setembre de 1902 sergent. El 18 d'abril de 1903 va ser donat de baixa per «pleuresia seca del costat dret» i el 19 de març de 1904 va ser llicenciat. En els anys deu militava en la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR) i vivia al número 107 bis del bulevard Soult del XII Districte de París. El 7 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i el 7 de setembre de 1915 va ser destinat al servei de Commis et Ouvriers Militaires d'Administration (COA, Empleats i treballadors administratius militars). Durant la primavera de 1916 va ser enviat al 6 Grup d'Automòbil a Lo Telh (Alvèrnia, Occitània). El 3 d'abril de 1917 va ser destinat a les Acereries d'Imphy (Borgonya, França), on va romandre fins el 4 de març de 1919. Victor Leymarie va morir el 17 de juliol de 1955 a Villennes-sur-Seine (Illa de França, França).

***

Notícia orgànica d'Alban Fontan apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 24 de maig de 1935

- Alban Fontan: El 25 de juny de 1904 neix a Espans (Gascunya, Occitània) l'anarquista Alban Joseph Fontan. Era fill de Louis Luper Frédéric Fontan, fabricant de cercles per a botes i tonells, i de Pauline Amélie Fontan, domèstica, i nasqué amb una germana bessona, Joséphine Ida Fontan. Es guanyava la vida treballant de mecànic. A finals dels anys vint va ser fitxat com a «anarquista comunista» a Billancourt (Illa de França, França). En aquesta època era membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista (UA) i el març de 1930 reemplaçà René Frémont en la gerència de Le Libertaire. En els anys trenta vivia al número 13 del carrer Pernety del XIV Districte de París (França) i figurava en un llistat de domicilis d'anarquistes a controlar. Entre 1929 i 1930 va fer costat econòmic a Le Libertaire. Va ser candidat abstencionista a les eleccions municipals de maig de 1935 pel barri de Plaisance de París. En 1935 era un dels responsables del Comitè de Víctimes Polítiques de l'UA. En 1950 el seu domicili, al número 36 de carrer Boussignault del XIII Districte de París figurava en les llistes d'anarquistes a vigilar per la policia. Alban Fontan va morir el 25 de maig de 1978 a Auch (Gascunya, Occitània).

***

Maurice Lime a les fàbriques Renault (1930)

- Maurice Lime: El 25 de juny de 1905 neix a Montigny-lès-Metz (Alsàcia-Lorena, Imperi Alemany; actualment Lorena, França) l'escriptor i militant anarquista i sindicalista, i després comunista i col·laboracionista, Antoine Maurice Kirsch, més conegut com Maurice Lime, i que també va fer servir el pseudònim Victor Kronstadt. Era fill de Nicolas Kirsch, conductor de locomotora, i de Léontine Mettelin, modista. Després de fer l'escola primària, en 1919 entrà d'aprenent mecànic a la fàbrica siderúrgica de Gandrange-Rombas de Rombas (Lorena, França) i s'integrà en el moviment anarquista. Durant aquest aprenentatge s'afilià a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), on son germà Marcel Kirsch era membre destacat. En 1923 va ser acomiadat de les acereries de Rombas per la seva militància. Sense feina, el juny de 1923 s'allista a la Marina Nacional i esdevingué contramestre mecànic a bord d'un submarí. El juny de 1926 va ser desmobilitzat i entrà a treballar en diferents llocs. En 1926 s'afilià al Partit Comunista - Secció Francesa de l'Internacional Comunista (PC-SFIC) i esdevingué secretari de cèl·lula. En 1927 s'instal·là a la regió parisenca. El 24 de març de 1929 assistí, vestit amb el seu vell uniforme de la Marina, al Congrés Regional del PC celebrat a la Sala Reflut de Clichy (Illa de França, França), que va ser interrompuda per una violenta baralla amb agents de policia i en la qual resultà ferit de mort el brigadier de policia Reslou; ferit ell també en la batussa, va ser detingut i jutjat el 5 de juny de 1929 pel IX Tribunal Correccional i condemnat a 100 francs de multa i a un any de presó, pena de la qual en purga set mesos i que aprofità per conrear-se. El maig de 1929, aleshores tancat a la presó parisenca de La Santé, va ser presentat com a candidat comunista a les eleccions municipals per al XIII Districte de París. El 19 de juny de 1929 el Socors Roig Internacional (SRI) organitzà un míting en el seu suport celebrat al Cinema des Bosquets de París i on intervingueren els comunistes Barbecot, Felix, Guyot i Daniel Renoult. Després d'una militància activa i de ser acomiadat per aquest motiu de diferents feines, el novembre de 1931 entrà de matricer al taller de fabricació de comptadors d'aigua i d'electricitat de la Companyia de Comptadors de Montrouge (Illa de França, França). En 1935 publicà Pays conquis, on explicà la seva joventut a la Lorena, i gràcies a aquesta edició l'octubre d'aquell any conegué l'escriptor André Gide, amb qui mantingué correspondència durant 15 anys. Des de 1930 s'havia oposat durament a la línia del PC i en 1936 en va ser expulsat perquè havia mostrat les seves protestes contra els «Processos de Moscou». En 1936 col·laborà en L'Humanité i en Regards i va ser un dels guionistes de la pel·lícula La vie est à nous, de Jean Renoir, dissenyada per a la companya electoral del Front Popular, però que no aconseguí l'autorització administrativa per a la seva difusió a les sales de cinema. En 1936, també, va ser membre del comitè d'organització de la commemoració del centenari de la mort de Claude Joseph Rouget de Lisle. Membre de l'Associació Internacional d'Escriptors per la Defensa de la Cultura (AIEDC), el 17 de març de 1936 va ser un dels oradors, amb altres destacats intel·lectuals (Louis Aragon, André Billy, Jean-Richard Bloch, Roger Caillois, Jean Cassou, Benjamin Cremieux, Ilià Ehrenburg, René Lalou, André Malraux, Léon Moussinac, etc.), de la vetllada literària «Le realisme socialiste pour et contre», celebrada a la Gran Sala de la Mutualité de París, organitzada per l'AIEDC. El juny de 1936 s'adherí al parafeixista Partit Popular Francès (PPF) de Jacques Doriot. El març de 1938, per mor de l'hostilitat dels comunistes, abandonà la feina a la Companyia de Comptadors i entrà, sota el nom d'Antoine Kirsch, en la Cooperativa de Producció de l'Associació d'Obrers en Instruments de Precisió (AOIP). El març de 1939 es casà amb la barretaire de senyores Suzanne Émelie Monjauvis, germana del sindicalista i diputat comunista Lucien Monjauvis (Montgeau). El 26 de març de 1939, com a secretari federal de la Federació de Sindicats de Miners, es reuní amb una representació dels miners dels departaments de l'Est francès. Amb l'esclat de la II Guerra Mundial, com a «obrer de destí especial», i després de ser declarat «objector de consciència», no va ser mobilitzat. Esdevingué soci de l'AOIP i en va ser nomenat secretari del consell d'administració. En 1942 en dimití i treballà com a intèrpret tècnic en un dipòsit de peces d'automòbil a París. Sempre membre del col·laboracionista PPF, fugí cap a Lorena quan París va ser alliberat per les tropes aliades, acompanyant com a intèrpret els dirigents del PPF en la seva fugida cap a l'Alemanya nazi. Després de la mort de Jacques Doriot, passà, amb el passaport de l'antic company de l'AOIP François Paquier, que s'havia suïcidat, a Suïssa, però va ser detingut, el setembre de 1945 extradit i tancat a la presó de Fresnes (Illa de França, França). Jutjat, va ser condemnat a cinc anys d'«indignitat nacional», condemna simbòlica, ja que des de la sentènica pel cas de Clichy estava privat dels drets civils a perpetuïtat. Reprengué la seva feina de matricer, però posteriorment treballà en diferents feines, entre elles de professor en un col·legi tècnic, fins que esdevingué corrector d'impremta. En 1949 col·laborà en Faubourgs. Cahiers trimestriels de culture et d'expression populaire. En 1953 publicà Aprés l'boulot. Cahiers mensuals de littérature ouvrière, que era un suplement cultural de La Révolution Prolétarienne, en el qual col·laboraren destacats intel·lectuals (René Bonnet, André Gide, A. Milet, Henry Poulaille, etc.), i del qual sortiren 11 números fins al novembre de 1956. En 1962 va fer costat, amb altres intel·lectuals, la vaga de fam de tres setmanes de Louis Lecoin pel dret a l'objecció de consciència. Durant la tardor de 1969 cosignà amb altres companys (Alphonse Barbé, Emile Beauchet, Pierre-Valentin Berthier, Léo Campion, Bernard Clavel, René Dumont, Jeanne Humbert, Théodore Monod, Henry Poulaille, Michel Ragon i Jean Rostand) una protesta contra les celebracions oficials previstes per al bicentenari de Napoleó. En 1972 entrà com a membre del comitè de l'associació «Les Amis d'Henry Poulaille et de la litterature d'expressión populaire», que s'havia fundat el 17 de setembre d'aquell any. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions esquerranes i llibertàries, com ara Defense de l'Homme, L'Homme Libre, Liberté, Le Musée du Soir, Le Réfractaire, La Révolution Prolétarienne, etc. Encara que militant sindicalista, cada vegada els interessos literaris van ser predominants. Entre les seves novel·les podem destacar Cellule 18 14e rayon (1941), Les belles journées (1949), Le caïd du bord (1952), Métro, place des fêtes (1960) i La maire du palais (1964); i entre els seus assaigs Marxisme et dialèctiques. Réponse à Staline (1947, sota el pseudònim Victor Kronstadt), Gide, tel je l'ai connu (1952), Les sindicats américains dans un tournant (1966), La société des loisirs, du «Droit à la paresse» de Paul Lafargue aux «40 000 heures» de Jean Fourastié (1968) i Structuralisme, dialectique et technocratie (1969). En 1975 publicà la seva autobiografia novel·lada Les risques de la sincérité ou la petite histoire rejoint la grande. Després de viure a Courcouronnes (Illa de França, França) es retirà a Ablon-sur-Seine. Maurice Lime va morir el 19 de febrer de 1998 a la Residència de la Tercera Edat «Henri Laire» d'Ablon-sur-Seine (Illa de França, França). Correspondència seva es troba dipositada a «La Contemporaine» de la Universitat París-Nanterre i a l'Humathèque Condorcet d'Aubervilliers (Illa de França, França).

Maurice Lime (1905-1998)

***

Joaquina Dorado al seu despatx (Barcelona, 2008). Foto de l'Associació per la Cultura i la Memòria de Catalunya (ACMe)

- Joaquina Dorado Pita: El 25 de juny de 1917 neix al barri de pescadors de Santa Lucía i Monelos de la Corunya (La Corunya, Galícia) la militant anarquista i anarcosindicalista Joaquina Dorado Pita, que va fer servir el nom de Maria en la clandestinitat. Sos pares es deien Joaquín Dorado Cal, estudiant i després caixer viatjant, i María Pita Alonso. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, sa família emigrà Catalunya. A Barcelona aprengué l'ofici de tapissera i d’envernissadora i el mateix 1934 s'afilià la Sindicat de la Fusta i de la Decoració de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb féu una gran amistat amb Eduard Pons Prades. El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista i formà part del Comitè de Defensa del barri barceloní del Centre. Més tard s'integrà en les Joventuts Llibertàries del Poble Sec. Durant els «Fets de Maig de 1937» s'oposà a l'estalinisme com a membre del grup «Luz y Cultura». Quan les Joventuts Llibertàries del Poble Sec quedaren fora de la llei, passaren a ser Joventuts Llibertàries de la Fusta Socialitzada, de les quals fou secretària. En 1936 havia entrat com a ser secretària del fuster Manuel Hernández, president del Consell Econòmic de la Indústria de la Fusta Socialitzada, el qual substituí en el càrrec a partir de 1938 quan aquest marxà al front. Caiguda Barcelona, el febrer de 1939 passà a França i fou internada al camp de Briançon, d'on fugí. Amb l'ajuda del botànic anarquista Paul Reclus, s'instal·là a Montpeller i més tard a Tolosa de Llenguadoc, on participà activament en la reconstrucció del Sindicat de la Fusta, formant part de la seva Comissió Coordinadora. Durant la guerra fou internada en dos camps de concentració. Després de la celebració del Congrés de París i un cop reorganitzades les Joventuts Llibertàries, entrà a formar part del grup «Tres de Maig», amb Liberto Sarrau i Raúl Carballeira, entre d'altres. L'agost de 1946, com a membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), passà clandestinament a la Península per intervenir en nombroses accions antifranquistes i en la distribució de l'òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) Ruta, juntament amb son company Liberto Sarrau, fins a la detenció d'ambdós el 24 de febrer de 1948. Passà 18 dies al calabossos de la Direcció Superior de la barcelonina Via Laietana, on fou torturada pel comissari Polo. El 15 de març de 1948 ingressà a la presó provincial de Les Corts, on coincidí amb altres companyes llibertàries (Rosa Mateu, Francesca Avellanet, Antonia Martínez, etc.). Jutjada i condemnada a 15 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», sortí en llibertat condicional el 12 de gener de 1949, per invalidació del consell de guerra celebrat en juny de l'any anterior. L'11 de maig d'aquell any, fou detinguda novament a Ripoll quan intentava passar a França amb Liberto Sarrau. En aquesta ocasió fou condemnada en ferm a 12 anys de presó, també per «auxili a la rebel·lió». Durant la seva estada a la presó de Les Corts emmalaltí greument, fins el punt que el 28 de desembre de 1950 fou traslladada a l'Hospital Clínic de Barcelona, on li extirparen un ronyó. De l'hospital, on romangué gairebé tres mesos, sortir desnonada per a «morir a casa». Gràcies al metge naturista Ferrándiz i al tractament amb penicil·lina, finançada pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT clandestina, se salvà. Un cop recuperada, i sabent que encara li quedaven tres mesos de presó per complir, decidí renunciar a la clandestinitat i retornar a la presó per poder mantenir sos pares, ja majors, així com a Liberto Sarrau, també tancat, amb la seva feina de costurera a la garjola. El 21 de desembre de 1953 es presentà a Les Corts per complir els tres mesos que li quedaven de condemna. Finalment fou posada en llibertat condicional el 13 de febrer de 1954. En 1956 aconseguí passar a França amb l'ajuda del guerriller anarquista Quico Sabaté i el 30 de juny d'aquell any li fou concedit l'estatut d'asilada política, per segon cop. En 1958 aconseguí fugir també de la Península Liberto Sarrau, acabat d'alliberar, després de passar 10 anys tancats dels 20 i un dia als quals va ser condemnat pel mateix consell de guerra que sa companya. Sa parella s'instal·là a París, on treballà de dependenta i de caixera en una sabateria. Milità, amb son company, en la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), dita de la Tour d'Auvergne. En 2002, un anys després de morir son company, donà els seus arxius i els de Liberto Sarrau a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. El 24 de juliol de 2004 participà en un homenatge als combatents antifranquistes organitzat per la CNT de Terrassa. En 2006 retornà a Catalunya i s'establí permanentment a Barcelona, encara que realitzant constants viatges a França. Col·labora habitualment en Le Combat Syndicaliste. L'1 de març de 2007, juntament amb una trentena de dones gallegues (Mulleres con Memoria), rebé a Santiago de Compostel·la l'homenatge de la Xunta de Galícia i el juny, en el seu norantè aniversari, el dels companys anarquistes. Joaquina Dorado Pita va morir el 14 de març de 2017 a l'Hospital del Mar de Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc de la capital catalana.

Joaquina Dorado Pita

Liberto Sarrau Royes (1920-2001)

***

Francisco Piqueras Cisuelo

- Francisco Piqueras Cisuelo: El 25 de juny de 1920 neix a Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, resistent antifranquista i historiador del moviment anarquista Francisco Guillermo Piqueras Cisuelo. Sos pares es deien Félix Piqueras Ventura, llaurador, i María Cisuelo Pau. Quan tenia dos anys sa família es traslladà a Barcelona (Catalunya), ciutat on cresqué. Començà a treballar de ben petit i quan tenia 14 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer, especialment en els enfrontaments davant l'edifici de la Telefònica de Barcelona, i immediatament s'enrolà com a voluntari en les milícies confederals i lluità a Saragossa, Belchite, Buesa, Utrillas, Valdeconejos, Oliete, Calanda i Alcanyís amb la centúria d'Agustín Camón. Contrari a la militarització de les milícies, a Alcanyís abandonà el front i, de bell nou a Barcelona, s'uní a la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), amb la qual lluità a la zona de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) fins que fou ferit. En sortir de l'hospital, retornà a la divisió amb la qual acabà la guerra com a milicià de la Cultura, caporal i comissari de companyia, substituint des de novembre de 1938 Antonio Daura que caigué ferit. Quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i patí els camps de concentració de Maseras, Vernet (nou mesos) i Sètfonts. Abandonà els camps per treballar en una fàbrica de pólvora a prop de Tolosa de Llenguadoc. Mig any després aconseguí fugir i es guanyà la vida treballant per a empresaris espanyols fins que pogué entrar a fer feina a la fàbrica d'aviació de Louis Breguet. Capturat, va ser internat durant cinc mesos al camp de concentració d'Argelers, netejant sèquies en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE); pogué fugir, però va ser novament detingut i internat al camp de Vernet. Fugí de bell nou i creuà els Pirineus, però va ser detingut per la Guàrdia Civil a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de passar per diversos camps de concentració i batallons de càstig (Barcelona, Reus, Algeciras, L'Escala, Mallorca, Pollença), en 1945 va ser llicenciat i pogué retornar a Barcelona. A la capital catalana actuà en la resistència clandestina i entre 1946 i 1948 fou secretari de la CNT de la barriada de les Corts. Entre 1949 i 1950 fou secretari de Defensa de Barcelona. El gener de 1960, arran de l'últim viatge de Francesc Sabaté Llopart, va ser detingut i torturat per la policia. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva dissolució. També exercí altres càrrecs orgànics, com ara secretari de la Setmana Confederal Durruti, comptador del Sindicat del Metall de la CNT i delegat d'aquest sindicat a la Federació Local de Barcelona. En 1982 fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i l'any següent secretari de la Federació Local de Barcelona i delegat al congrés confederal d'aquell any. En aquests anys vuitanta realitzà diversos mítings i conferències a la capital catalana. L'agost de 1992 assistí al Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona, en el qual presentà un treball. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Expresiones, El Frente, Ideas-Orto, Lurra ta Askatasuna, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, etc. És autor de Cartas a Marianet, secretario general CNT-AIT (1936-1939) (sd), Robo a la República (1988), SIM (Servicio de Investigación Militar). Los crímenes cometidos por el Partido Comunista español en la Guerra Civil (1936-1939) (1988, amb Joaquín Pérez Navarro), El SIM y el Partido Comunista (1936-1939) (1988, amb Mari Carmen Piqueras), Memoria. Datos para la historia. Cartas confidenciales dirigidas al presidente del gobierno republicano don Juan Negrín, por un agente secreto de éste (1998, amb Celestino Álvarez), Batallón disciplinario núm. 46 de ST (1999 i 2000), Renunciamos a todo menos a la victoria (1999) i Mis escritos revolucionarios (2000). Francisco Piqueras Cisuelo va morir el 2 de setembre de 2002 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Va ser un gran amic del poeta i cantautor José Antonio Labordeta, de Frederica Montseny i de Víctor Alba. Sa companya fou Severina Liras. La ministra de Defensa d'Espanya entre 2008 i 2011 pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) Carme Chacón Piqueras és néta seva.

***

Genís Cano

- Genís Cano: El 25 de juny de 1954 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptor, poeta i agitador cultural llibertari Genís Cano i Soler. Sos pares es deien Genís Cano i Eulàlia Soler. A començaments dels anys setanta participà activament en diverses iniciatives del moviment alternatiu d'aleshores. El 20 d'abril de 1974, en un típic muntatge policíac, el IV Grup de la Segona Brigada Políticosocial de la Prefectura Central de Policia de Barcelona emeté una ordre de crida i cerca acusant-lo de «guerriller urbà llibertari» i de liderar una «comuna anarquista» a Mirasol vinculada amb el Comitè de Solidaritat Pro Presos del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), els Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i l'Organització de Lluita Armada (OLLA). Aquest fet l'obligà a viure amagat i exiliar-se un temps a Portugal. En 1979 es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i més tard es doctorà en Psicologia amb una tesi dirigida per Miquel Siguan. Amb Pau Maragall i Mira va conviure a la comuna i cooperativa La Miranda de Coll del Portell i formaren part del reivindicatiu i esteticista «Grup Sense Nom» i del Servei de Vídeo Comunitari. En 1983 fou nomenat professor associat a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona i a partir de l'any següent professor titular a la Facultat de Belles Arts, on impartí classes de Sociologia de l'Art. Durant els anys vuitanta realitzà diversos muntatges d'avantguarda artística, com ara Gegant (1987), transformació visual dels antics dipòsits de la Vall d'Hebron (Els collons d'en Porcioles), etc., i amb els quals col·laboraren el grup de grafit Rinos i els primers membres del grup teatral La Fura dels Baus. En aquests anys col·laborà en diversos fanzines i publicacions contraculturals, com ara Muerte de Naciso, Trilateral, Eroz o Ampolla. La seva obra poètica es desenvolupà a partir dels anys noranta, amb Els sots psicodèlics (1991), Gran xona ganxona (2003), Rebaixins endins (2003), Deixar-se de xarxes (2004), Els traus postmoderns (2006), Taps de llum zenital (2007), etc. A començaments dels anys noranta engegà «Balmes 21» a la Universitat de Barcelona, un espai d'exposicions de caràcter alternatiu. Especialitzat en l'estudi i anàlisi de l'escriptura a les parets i el visualisme popular, publicà Barcelona murs (1991, amb Joaquim Horta), Lisboa mural (2002), Murs de guíxols (2003, amb Joan Alfons Albó i Alberti). Com a estudiós del moviment contracultural, arreplegà una important col·lecció de textos, imatges, dibuixos, etc. d'aquest corrent cultural. Fruit d'aquests estudis fou l'edició en 2003 de Poètica de la contracultura, on féu una antologia de poetes contraculturals (Pau Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats) ja finats. En 2004 fou el responsable de l'edició de Nosotros los malditos, de Pau Maragall (Pau Malvido). En 2005 publicà A imatge de la contracultura, amb textos seus i d'Enric Casasses, David Castillo, Pau Maragall, Pere Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats. Fou membre de la Junta Tècnica del Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols. Els seus últims 12 anys els patí lluitant amb la leucèmia. Genís Cano i Soler va morir d'aquesta malaltia el 12 de febrer de 2007 a l'Hospital Durant i Reynals de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Sant Feliu de Guíxols. En 2010 s'edità, coordinat per David Castillo, el llibre Barcelona, fragments de la contracultura que aplega el material que Cano va recollir per formar part d'una vasta exposició que finalment no va reeixir sobre la contracultura de la Barcelona dels anys setanta.

Defuncions

Caricatura d'Stirner realitzada de memòria per Friedrich Engels a Londres en 1892

- Max Stirner: El 25 de juny de 1856 mor a Berlín (Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Havia nascut el 25 d'octubre de 1806 a Bayreuth (Baviera, Alemanya). Va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigs Das unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus, Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques –entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta època L'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.

---

Continua...

---

[24/06] Assassinat de Carnot - �L'Homme Libre� - Atemptat contra Orueta - Confer�ncia de Goldman - �Sanjuanada� - �III Exposition des Artistes Espagnols� - Descubes - Defendi - Heurteaux - Bernaix - Boccato - Durupt - Sarabia - Ba�ils - Montoya - Lavilla - Lamolla - Siles - Tenorio - Bosch - Barrab�s - Clement - �lvarez - Barroso - Cuervo - R�lgis - Gogumus - Pindy - Fabbri - Cauvin - Pintabona - Kupka - Sassi - Gualtieri - Alonso - Mambrilla - Farinelli - Laude - Port� - Pujol - Adelita del Campo - Arnedo

Wed, 24 Jun 2026 12:15:15 +0200

[24/06] Assassinat de Carnot - «L'Homme Libre» - Atemptat contra Orueta - Conferència de Goldman - «Sanjuanada» - «III Exposition des Artistes Espagnols» - Descubes - Defendi - Heurteaux - Bernaix - Boccato - Durupt - Sarabia - Bañils - Montoya - Lavilla - Lamolla - Siles - Tenorio - Bosch - Barrabés - Clement - Álvarez - Barroso - Cuervo - Rélgis - Gogumus - Pindy - Fabbri - Cauvin - Pintabona - Kupka - Sassi - Gualtieri - Alonso - Mambrilla - Farinelli - Laude - Porté - Pujol - Adelita del Campo - Arnedo

Anarcoefemèrides del 24 de juny

Esdeveniments

L'assassinat de Carnot segons el diari parisenc Le Petit Journal del 2 de juliol de 1894

- Assassinat de Carnot: El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió (Arpitània), el forner anarquista italià emigrat a França per no fer el servei militar i instal·lat a Seta, Sante Geronimo Caserio, traspassa el cor del president de la República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de «Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Roine on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut, jutjat el 2 i 3 d'agost, i guillotinat el 16 d'agost de 1894.

***

Capçalera de L'Homme Libre

- Surt L'Homme Libre: El 24 de juny de 1899 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Homme Libre. Révolutionnaire, Sociologique, Artístique, Scientifique. Editat per Ernest Girault, només publicarà 11 números, l'últim el de la primera quinzena de desembre de 1899. El cap de la redacció va ser Francis Prost i l'impressor gerent Edouard Lemoux. Entre els col·laboradors podem citar Antoine Antignac, Henri Beylie, Alice Canova, Henri Dagan, Manuel Devaldès, Ernest Girault, Octave Jahn, Émile Janvion, Charles Malato, Gustave Manière, Francis Prost, Agustin Sartoris i Henri Zisly. Tornarà sortir el 14 de novembre de 1903 i se n'editaran 20 números fins al 26 de març de 1904. En aquesta segona època l'administrador serà Ernest Girault i la gerència canviarà de mans (M. Franssen, E. Grimm, F. Gindre i Porcher). En seran col·laboradors: A. Beaure, L. Bernard, Arnold Bontemps, Bordat, Paul Broca, Michel Franssen, Galhauban, Ernest Girault, Urbain Gohier, J. B. Lamarck, De Lanessan, Félix Le Dantec, Eugène Lericolais, A. Leveque, L. Manouvrier, Lucien Netter, F. Paladini, Paraf- Javal, Élie Reclus, Paul Robin, Rodonde, André Veidaux, etc. La revista mensual Libre Examen serà la continuadora d'aquesta publicació.

***

Plaça del Carmen de Gijón, lloc de l'atemptat

- Atemptat contra Orueta: El 24 de juny de 1910, sobre les set i mitja de la tarda, mentre esperava el tramvia amb la seva esposa i altres persones a la plaça del Carmen de Gijón (Astúries, Espanya), Domingo Orueta, president de l'organització patronal Agremiació de Fabricants i Industrials de Gijón, rep un tret que li travessà la mà esquerra i un altre a la regió glútia, lesions que sanà després de 17 dies. L'agressor fou l'anarquista asturià Marcelino Suárez Sánchez i només es planyia d'haver errat els dos dispars i que el revòlver s'encasquetés. En plena vaga dels fusters serradors i carregadors de Gijón, Orueta es mostrava inflexible a tornar enrere en la seva exigència d'augmentar la jornada laboral de nou a 10 hores. L'endemà de l'atemptat foren detinguts els socialistes Ángel Martínez i León Meana, i l'anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla, com a obrers més significats del comitè de vaga i possibles membres del complot, encara que foren alliberats poc després. Defensat per l'advocat anarquista Eduardo Barriobero y Herrán, Marcelino Suárez fou jutjat entre l'11 i el 15 de desembre de 1911 a Oviedo per assassinat frustrat i condemnat a tres anys de presó correccional per dispars i lesions –la fiscalia demanava 17 anys i quatre mesos, més indemnització–, dels quals purgà un any i mig. Marcelino Suárez Sánchez havia nascut a Porceyo (Astúries, Espanya) i després de propagar l'anarquisme per La Felguera, marxà a Catalunya. A Barcelona va fer feina a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i en 1908 fou empresonat a Barcelona. En sortir, fou expulsat de Catalunya i tornà a Astúries. Durant l'any i mig que va estar empresonat per l'atemptat d'Orueta, col·laborà en El Libertario, sobretot denunciant les crítiques socialistes vers el Comitè Pro Presos de Gijón. Un cop lliure, fou novament empresonat en 1913 per delictes de premsa i purgà 11 mesos a la presó d'Alacant. Durant el temps que va estar empresonat a Alacant i a Oviedo (1913-1914), col·laborà per a La Voz del Obrero, de La Corunya, i La Voz del Pueblo, de Terrassa. En 1913 l'editorial argentina «La Protesta» li publicà el llibret Eco de las cárceles españolas. En 1915 signà un editorial, amb Sierra i Quintanilla, en Acción Libertaria, periòdic del qual era redactor, contra el sectarisme de Tierra y Libertad. En 1916 fou redactor de Solidaridad Obrera d'Astúries, publicació en la qual col·laborava des del 1914. Durant la dècada dels vint realitzà nombrosos mítings a Gijón. En 1931 el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), al qual estava afiliat, el suspengué de militància i s'allunyà de l'anarcosindicalisme.

***

D'esquerra a dreta: Joe Edelson, Ben Reitman i Ben Capes (Bute, Montana, EUA, 24 de juliol de 1912)

- Conferència d'Emma Goldman: El 24 de juny de 1912 a Bute (Montana, EUA), organitzada per Ben Reitman, Emma Goldman imparteix una de les seves conferències més famoses i discutides: «Per què els pobres no han de tenir infants.».

***

Acusats pel complot de la «Sanjuanada» al tribunal, acompanyats de prestigiosos advocats (Alcalá Zamora, Barriobero, Barcia)

- «Sanjuanada»: La nit del 24 de juny de 1926 es va projectar un aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera a l'Estat espanyol. La intenció era expulsar del poder Primo de Rivera i que el general Francisco Aguilera passés a la presidència del Govern. Els militars que ho van dirigir foren els generals Valerià Weyler i Francisco Aguilera, amb suport pels generals Manuel Riquelme, Domènec Batet (governador militar de Tarragona) i Gil Dolz del Castellar (capità general de Valladolid), a més d'altres grups militars de Madrid, València, Galícia, Andalusia, Aragó i Catalunya, dos o tres regiments de Madrid, tropes de Galícia, Andalusia, Catalunya i Saragossa i marins de Cadis i Cartagena. En la conspiració estaven compromesos polítics com Miguel Villanueva, Niceto Alcalá Zamora, Melquiades Álvarez i el Comte de Romanones. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) es negà a sumar-se al moviment. L'aixecament havia d'engegar-se a València i a Madrid la Nit de Sant Joan, però, de fet, la revolta només es produí a Tarragona i fou ràpidament avortada. El punt central del seu programa era la caiguda del dictador i el restabliment de la normalitat constitucional dins del regnat d'Alfons XIII. La «Sanjuanada» va fracassar perquè els responsables van ser descoberts i arrestats, i per la indecisió d'alguns implicats. Els organitzadors establiren contacte amb el secretari general del Comitè Regional de Castella de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Amelio Quiles, que els posà en relació amb el secretari general de la central anarcosindicalista, Eleuterio Quintanilla, de Gijón, que condicionà la seva resposta a la decisió que pogués adoptar la confederació. En el Ple Nacional cenetista de febrer de 1926, celebrat a Madrid, s'adoptà l'acord de participar en el moviment amb la condició que es garantís la llibertat dels presos socials, el dret d'opinió i d'associació, i les conquestes de la classe obrera. La CNT s'havia compromès a fer costat l'aixecament declarant la vaga general. Com a resultat van ser empresonats centenars de militants polítics i sindicals, i es van posar en vigor detencions governatives en virtut de les quals els presos quedaven retinguts indefinidament, sense que hi hagués cap reclamació judicial. En ocasions els detinguts eren posats en llibertat, i novament detinguts per qualsevol motiu i aquests arrests, vertaders segrests, arribaven en ocasions a durar anys. Les detencions de cenetistes es concentraren, sobretot, a Astúries, Andalusia i Madrid. Els polítics i militars conjurats només van ser sancionats amb multes.

***

Cartell de la "III Exposition des Artistes Espagnols" realitzat per Joan Call Bonet (Call) [CIRA-Lausana]

- III Exposition des Artistes Espagnols: Entre el 24 de juny i el 3 de juliol de 1958 té lloc al Palau de Belles Arts de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la III Exposició dels Artistes Espanyols. Aquesta exposició col·lectiva artística (pintura, dibuix, escultura, ceràmica, ferro forjat i fotografia), organitzada per Teófilo Navarro Fadrique i Manuel Camps Vicens en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya a Tolosa, comptà amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Es van presentar 155 peces de diferents artistes exiliats: Antonio Alós Moreno, José Alejos, Almerich, Armengaud, Francisco Bajen, Blasco Ferrer, Hilarión Brugarolas, Manuel Camps Vicens, Joan Call Bonet (Call), Company, Costa-Tella, Espanyol, Farret, A. Ferran, N. Ferran, Ferrer, Francesc Forcadell Prat, Godeffroy, Izquierdo Calvajal, Jean-Marc de Cordes, R. Medina, Lamolla, Carlos Pradal, Romero, Pablo Salem, Santolaya, Josep Suau, Tusquella, José Vargas, Valiente, Zurita, etc. Aquesta tercera i última exposició concloïa un cicle obert el 22 de febrer de 1947 amb la I Exposició dels Artistes Espanyols que se celebrà a la Cambra del Comerç de Tolosa i que es complementà l'abril d'aquell any amb l'exposició «Arte español en el exilio» a la Galeria La Boétie de París; la II Exposició dels Artistes Espanyols es realitzà en 1952 també a la Cambra de Comerç de Tolosa sota la responsabilitat de Joan Puig Elías i Frederica Montseny. Aquestes tres exposicions estaven obertes a totes les tendències artístiques i polítiques, exposant artistes socialistes i, fins i tot, comunistes.

Naixements

Foto antropomètrica de Jean Descubes (ca. 1898)

- Jean Descubes: El 24 de juny de 1845 neix a La Treille (Vayres, Llemosí, Occitània) l'anarquista Jean Descubes. Era fill de Jean Descubes, paleta, i de Suzanne Béjard. Es guanyava la vida treballant d'obrer en una fàbrica de trefilatge i després de venedor ambulant. A mitjans dels anys noranta va ser fitxat com a «anarquista». En 1898 estava casat amb Marie Maboisel i tenia dos infants. Aquest mateix any la policia reportava que havia abandonat Bordeus (Aquitània, Occitània) amb una destinació desconeguda. El 30 de desembre de 1898 el trobem a Niça (País Niçard, Occitània) i, després de romandre en un alberg regentat per un tal Bouis al número 5 del carrer Sénat, durant la tardor de 1900 abandonà aquesta ciutat marxant cap a Menton (Provença, Occitània). A principis de desembre de 1900 va ser tancat a Niça per «vagabunderia». A principis de segle s'estava per diverses localitats occitanes (Antíbol, Canes, Draguinhan, Faiença, Grassa, Niça, Toló, Valàuria, etc.) i segons la policia es tractava d'un «borratxo» sense perill. En 1903 es dedicava a la venda ambulant de horòscops i en 1904 va ser buscat per Menton. El 15 d'octubre de 1904 va ser detingut a Castellnou d'Arri (Llenguadoc, Occitània) per «embriaguesa». El desembre de 1904 la policia assenyalà que recorria el litoral vivint de la caritat. Durant la nit del 27 al 28 de setembre de 1907 va ser apallissat i robat per tres individus (Clément Castéran, Michel Phelipot i Thoraud) a Saintes (Aquitània, Occitània) i acabà hospitalitzat. Cap el 1908 es va reportar que havia abandonat a peu Antíbol (Provença, Occitània) cap a un lloc desconegut. El 15 d'octubre de 1910 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Belac (Llemosí, Occitània) a 20 dies de presó per «vagabunderia». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Giovanni Defendi (ca. 1894)

- Giovanni Defendi: El 24 de juny de 1849 neix a Casalmaggiore (Llombardia, Itàlia) l'adroguer i confiter anarquista Giovanni Defendi. Garibaldí, lluità contra els prussians durant l'època de la Comuna de París. Emigrà a França i després de passar entre vuit i 10 anys a la presó per les seves activitats anarquistes, en 1880 es refugià a Londres (Anglaterra). L'1 de maig de 1880 s'uní lliurement amb sa companya Emilia Tronzio-Zanardelli a Londres i envià un article al periòdic francès Le Citoyen explicant el perquè de la seva «unió lliure» i el rebuig a tota mena de matrimonis, ja fossin religiosos o civils. Visqué, amb sa companya Emilia Tronzio i sos fills –arribà a tenir sis–, al número 112 de High Street del barri londinenc d'Islington, amb el seu gran amic Errico Malatesta. Amb Piotr Kropotkin, Erico Malatesta, Vito Solieri i Pietro Cesare Ceccarelli, era assidu del «Rose Street Club», club londinenc de refugiats revolucionaris. En 1885 mantenia una secció organitzada anarquista a Londres amb Biagio Poggi i Vito Solieri. En els anys noranta la família Defendi obrí una botiga de delicadeses, espècies i vins al número 12 d'Archer Street i en aquesta època es relaciona amb Louise Michel i Luigi Parmeggiani. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1905, quan la visita del rei Alfons XIII d'Espanya a Londres, amb Errico Malatesta, Adolfo Antonelli, Silvio Corio, Giacinto Ferrarone, Giovanni Mazzotti i Antonio Galassini, publicà el pamflet Per un viaggio regale (Per un viatge real) en defensa de l'atemptat fallit que havia patit el monarca el 31 de maig d'aquell any a París. Giovanni Defendi va morir el 10 d'octubre de 1925 a Londres (Anglaterra).

***

Foto policíaca d'Auguste Heurteaux (3 de març de 1894)

- Auguste Heurteaux: El 24 de juny de 1862 neix al X Districte de París (França) l'anarquista Auguste Heurteaux –a vegades citat com Heurtaud–, conegut com Sans-Dieu. Sos pares es deien Ulysse Maximilien Heurteaux, ajudant de forner, i Barbe Siegel, cosidora, que es casaren posteriorment el 24 d'agost de 1867 al XX Districte de París. Obrer polidor de metalls a la fàbrica d'orfebreria Christophe de Saint-Denis (Illa de França, França), vivia al número 23 del carrer del Canal d'aquesta població. Estava casat i era pare d'un infant. En 1889 era membre del grup anarquista «Les Libertaires de Saint-Denis» (Joseph Bastard, Étienne Brille, Petit, Philogène Ségard, etc.) que es reunia a la Sala Hébary, al número 26 del Quai du Port de Saint-Denis. El 9 de maig de 1891, arran dels incidents esdevinguts el Primer de Maig a Clichy (Illa de França, França), el seu domicili, com el d'altres companys de Saint-Denis (Pétronille Alterant, Joseph Bastard, Joseph Gauthier, etc.), va ser escorcollat; sospitós d'haver participat en els disturbis de Clichy, va ser amollat després de l'interrogatori. A mitjans de març de 1892, després de l'atemptat a la caserna Lobau, el seu domicili, com el d'altres companys de Saint-Denis (Joseph Bastard, Jean-Baptiste Broeckx, Charles Chaumartin, Pierre Guerlinger, Émile Voyez), va ser escorcollat. El 22 d'abril de 1892, com altres companys de la regió parisenca, va ser detingut preventivament a la manifestació del Primer de Maig, després d'haver-se resistit «vivament» als agents, i en l'escorcoll de casa seva es trobaren nombrosos periòdics, fullets i manifests anarquistes. Sa germana estava casat amb l'anarquista Pétronille Alterant, que treballava a la mateixa fàbrica que ell. El seu domicili servia d'enllaç dels escamots de «cloche de bois» per ajudar a fugir clandestinament els inquilins dels seus habitatges sense pagar els lloguers. Membre de la «Lliga dels Antipatriotes» i del Grup Anarquista Internacional, a començament de 1893 fou sospitós per part de la policia d'haver aferrat manifests antipatriotes durant els sorteigs de lleva de Saint-Denis. L'1 de gener de 1894, quan la gran agafada anarquista portada a terme després de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra dels Diputats francesa, el seu domicili va ser escorcollat i la policia li va trobar 19 exemplars del periòdic anarquista Le Père Peinard, 32 de La Révolte i tres de L'En Dehors. El 20 de febrer de 1894 figurava en la llista d'anarquistes establerta per la Prefectura de Policia. Un cop lliure, el 3 de març de 1894 va ser novament escorcollat, detingut i fitxat pel laboratori d'Alphonse Bertillon, i el 28 de març d'aquell any inscrit en la llista d'anarquistes de Saint-Denis. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Louis Bernaix (27 de febrer de 1894)

- Louis Bernaix: El 24 de juny de 1864 neix a Clichy (Illa de França, França) l'anarquista Louis Bernaix –a vegades citat erròniament Berneix–, conegut com Cassis. Era fill de Claude Bernaix, fuster, i de Mariette Roux, modista. Es guanyà la vida treballant d'ensostrador i de lampista. Ja en 1890 era un dels animadors del grup «L'Avenir Social» de Saint-Ouen (Illa de França, França). El grup anarquista «L'Avenir Social» estava integrat per una seixantena de membres que es reunien al carrer Roziers i dels quals destacava Gustave Mathieu com a orador i propagandista entre d'altres (Louis Bernaix, Nicolas Clauman, Charles Galau, Louis Galau, Labrie, Ocrin, Francis Pernin, etc.). Era amic íntim de Gustave Mathieu, amb qui assistia regularment a les reunions. En aquesta època vivia al domicili de sa companya, al número 1 de l'Impasse Louis. El 15 de febrer de 1891 organitzà per a «L'Avenir Social» un gran míting dels grups revolucionaris de la regió parisenca, amb la intenció de crear una federació, celebrat a la Sala Debrune, al número 66 del bulevard Victor-Hugo de Saint-Ouen. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut, ben igual que nombrosos companys preventivament abans de la manifestació del Primer de Maig; interrogat l'endemà pel jutge d'instrucció Atthalin, protestà enèrgicament assegurant que mai no havia format part de cap grup anarquista. El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes recopilat entre l'1 i el 26 d'abril de 1892. En 1893 era secretari del grup local de Saint-Ouen de «Les Antipatriotes». El 26 d'agost de 1893 assistí a una reunió anarquista sobre l'abstencionisme a la Maison Blanche, al número 66 del bulevard Victor Hugo de Saint-Ouen, a la qual van ser presents dues-centes persones. Segons un telegrama del 16 de novembre de 1893 de la Seguretat Nacional a la Prefectura de Policia de París assegurava que havia anunciat propers atemptats. En aquesta època vivia al número 105 del carrer Saint-Denis de Saint-Ouen. Figurava en el llistat d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 de la policia considerat com a «militant». El 19 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 8 del carrer Montmartre de Saint-Ouen, va ser escorcollat per la policia, que només va trobar premsa anarquista i cartes amoroses, i va ser posat en llibertat. El 27 de febrer de 1894 el seu domicili, ben igual que el d'altres 150 anarquistes parisencs i de la regió parisenca, va ser novament perquirit per la III Brigada de la Prefectura de Policia de París i aquesta trobà tres rebuts de girs postals enviats a Gustave Mathieu, aleshores empresonat, un sobre dirigit a Bernaix pel citat Mathieu, un número del periòdic anarquista La Révolte i diversos cilindres i capses metàl·liques. Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 18 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. Figurava en un llistat d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 i en el de 1901. En aquests anys vivia al número 69 de l'avinguda Batignolles de Saint-Ouen. El 25 de desembre de 1915 es casà a Saint-Ouen amb la modista parisenca Joséphine Clara Bechtel. En aquesta època treballava de lampista i vivia al número 15 del carrer Kleber de Saint-Ouen. El seu últim domicili va ser al número 3 del carrer Montmartre de Saint-Ouen. Després de caure accidentalment quan feia feina d'ensostrador en un edifici al número 11 del carrer Cité de l'Alma de París, Louis Bernaix va morir aquell mateix dia, el 26 de setembre de 1935, a l'Hospital Necker del XV Districte de París (França).

Louis Bernaix (1864-1935)

***

Foto policíaca de Domenico Boccato

- Domenico Boccato: El 24 de juny de 1880 neix a Adria (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Domenico Boccato, conegut com Pelo. Sos pares es deien Luigi Boccato i Arcangela Cavallini. El 13 de novembre de 1902 organitzà una conferència de Pietro Gori a Adria. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista milanès Il Grido della Folla, i per l'article «Ai nostri denigratori», que va ser publicat en el número del 28 de maig de 1904, aquesta publicació va ser segrestada. Jutjat per aquest motiu, va ser condemnat pel Tribuna de Milà (Llombardia, Itàlia) a quatre mesos i 15 dies de presó i a una multa per un delicte de premsa. Després de fer el servei militar, es traslladà buscant feina d'antuvi a Milà i després a Gènova (Ligúria, Itàlia), d'on el gener de 1907 va ser expulsat. El juliol de 1907 va ser detingut per «associació per a delinquir contra la propietat» i per «sostracció de correspondència telegràfica de l'Estat» i condemnat a dos anys i un mes de presó. Treballà com a porter i, fins i tot després de l'arribada del feixisme, continuà militant en el moviment anarquista. El 10 de setembre de 1924 tingué un violent enfrontament amb un escamot feixista i per aquest motiu fugí un temps d'Adria, retornant més tard. El juny de 1925 marxà de bell nou amb sa company i amb sa filla cap a Belluno (Vèneto, Itàlia), on regentà una botiga de queviures. Quan encara no feia un any, el sotsprefecte d'Adria en un informe anotà que havia tancat la botiga i amb un soci portava l'hostal Vigna d'Oro, a la petita població de Caverzano (Belluno, Vèneto, Itàlia). Segons un informe policíac de la Prefectura de Rovigo, a finals del 1925 treballava ocasionalment de cambrer i pertanyia al Partit Socialista Italià (PSI), encara que havia estat en relacions amb un grup anarquista de Roma (Itàlia) i en un escorcoll a la seu del periòdic llibertari romà L'Agitazione s'havia trobat l'opuscle d'Ettore Sottovia Anarchismo e socialismo dirigit directament a ell. En 1927 es traslladà amb sa família a Pàdua (Vèneto, Itàlia) i després a Piove di Sacco (Vèneto, Itàlia), on llogà per un any el cinema Politeama. El desembre de 1928 retornà a Adria, però intimitat i amenaçat pels feixistes locals, hagué d'abandonar immediatament la seva localitat natal. Retornà a Piove di Sacco, on regentà un comerç de vins al major. L'agost de 1930 emigrar legalment a Bèlgica i posteriorment s'establí a Aix-les-Bains (Savoia, Arpitània), on treballà en l'empresa de decoració Giraud. En aquesta època el seu nom figurava en el registre de fronteres amb la nota «Detenir». El juny de 1933, juntament amb altres, va ser jutjat pel Tribunal d'Aix-les-Bains per una baralla, durant la qual va ser ferit per arma blanca. Va ser acusat d'haver agredit i ferit un company, abans comunista i aleshores espia feixista. A mitjans dels anys trenta sembla que s'acostà al PSI, partit per al qual feia de corresponsal per al periòdic Avanti!, i de l'anomenada «Concentració Antifeixista». El setembre de 1936 un informe policíac el qualificava d'emissari de la zona de Chambéry (Savoia, Arpitània) del moviment socialista antifeixista Giustizia e Libertà (GL, Justícia i Llibertat). En aquesta època presidí la Lliga dels Drets de l'Home Italiana (LDHI) a Aix-les-Bains. A partir de 1938, any en el qual adquirí la nacionalitat francesa, la policia li va perdre el rastre. El gener de 1940 encara vivia a Aix-les-Bains. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia d'una de les detencions de Georges Durupt apareguda en el diari d'Issy-les-Moulineaux Le Démocratie del 20 de febrer de 1913

- Georges Durupt: El 24 de juny de 1880 neix a Épinal (Lorena, França) el militant anarquista i antimilitarista Georges Alfred Durupt. Sos pares es deien Jules Alfred Durupt i Adèle Amélie Kôhl. D'antuvi va ser membre del Cercle Catòlic d'Épinal, però quan en 1900 va deixar el domicili familiar va començar a freqüentar els cercles anarquistes. Com que era coix de la cama esquerra i havia d'ajudar-se d'un gaiato, va ser declarat exempt del servei militar. En 1902 es va instal·lar a Deyvillers, a prop d'Épinal, i va fer amistat amb el perruquer anarquista Victor Loquier. El 30 de març de 1902, quan sortia d'un dinar de la casa de Loquier, va ser detingut per la policia d'Épinal acusat d'haver mutilat les estàtues dels sants que ornaven l'església de la localitat. El 18 d'abril, va ser condemnat pel tribunal correccional a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per «degradació d'objectes d'utilitat pública»; va ser alliberat el 30 de juny. En aquesta època va col·laborar en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Partidari de l'acció violenta, per les seves dots d'orador va prendre la paraula sovint durant les reunions anarquistes. També va col·laborar en Le Libertaire, del qual va ser administrador, i en Le Combat Social, editat per Jean Peyroux. L'abril de 1907 va participar en la fundació de l'anarcosindicalista Federació Revolucionària, de la qual serà membre de la direcció amb R. De Marmande, M. Almereyda, Goldsky i Tony Gall. El març de 1908 va ser nomenat secretari de la secció francesa l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada en 1904, i que s'havia reconstituït després de patir una dura repressió. El 2 de juny de 1908 es van produir uns greus incidents a Draveil entre vaguistes i gendarmes que van acabar amb dos morts i desenes de ferits; la vaga, però, va continuar i el 30 de juliol es va organitzar una manifestació a Villeneuve-Saint-Georges on set obrers van ser assassinats. Durupt, que havia participat activament en la manifestació, va ser detingut i condemnat, el 7 d'agost, per l'Audiència de Versalles a tres anys de presó i a 100 francs de multa per «excitació de militars a la desobediència». El juny de 1909 va aconseguir la llibertat i el setembre va crear a París el grup «Les Révoltes», que publicà un periòdic amb el mateix nom, del qual només van sortir dos números, i el gerent del qual va ser René Dolié. Després va intentar crear una organització anarquista d'àmbit estatal, la Federació Revolucionària, d'on va ser membre del comitè directiu. Aquest projecte va ser un fracàs i, en nom de l'eficàcia, va participar a començaments de 1910 en la creació del Partit Llibertari, que reagrupava anarquistes i seguidors de l'anòmal Gustave Hervé, del qual va acabar totalment decebut. Després, en ocasió de les eleccions legislatives de la primavera de 1910, va prendre part d'un «Comitè Antiparlamentari», que un cop acabada la campanya, va donar lloc a la Aliança Comunista-Anarquista (ACA). El maig de 1910 va ser admès al Sindicat de Correctors. En aquesta època va ser administrador de la impremta comunista «L'Espérance», situada al carrer parisenc d'Steinkerque, i que empleava una desena de companys; el desembre de 1910 va imprimir un fullet de suport a la campanya en favor de Jules Durand, titulat Pour l'innocent Durand. També va col·laborar en L'Insurgé, el gerent del qual va ser Petitcoulaud, que havia conegut a Le Combat Social. En 1912 es va establir a Épinal, on va treballar com a tipògraf a la «Imprimerie Nouvelle» del carrer dels Minimes. En aquesta època va col·laborar en el periòdic de Loquier La Vrille, del qual serà un dels principals redactors. També va ser gerent, després de Pierre Ruff, de la revista mensual Le Mouvement Anarchiste, òrgan del Club Anarquista-Comunista de París. El desembre de 1912 va ser demandat per haver publicat en aquesta revista una article titulat «Les anarchistes et la guerre» i va haver de fugir a Suïssa. Va ser condemnat en rebel·lia el 17 de febrer de 1913 per la IX Cambra Correccional del Sena a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa per «provocació a l'assassinat i a l'incendi». Entre 1915 i 1919 va col·laborar en La Libre Fédération, que sortia a Lausana sota la direcció de Jean Wintsch i que feia costat la causa aliada, i entre 1919 i 1921 en La Vie Ouvrière. El 19 d'octubre de 1920 va començar a treballar com a corrector de proves a l'Oficina Internacional del Treball i es va jubilar per invalidesa l'1 de maig de 1934. En aquesta època va col·laborar en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot. En 1936 va participar en el congrés de la Unión Anarquista (UA). Sa companya fou Anne Clotilde Morisot. Georges Durupt va morir el 25 de desembre de 1941 al seu domicili, al número 10 del carrer Kuss, del XIII Districte de París (França).

***

Juan Sarabia Díaz de León

- Juan Sarabia: El 24 de juny de 1882 neix a San Luis Potosí (San Luis Potosí, Mèxic) l'escriptor, poeta, periodista, militant magonista i després polític maderista Juan Sarabia Díaz de León. Fill d'una família molt humil, sos pares es deien Francisco Sarabia, director d'una banda de música militar, i Felicitas Díaz de León, i tingué una germana més petita, Elena. Quan tenia quatre anys ingressà en una petita escola on va fer els estudis primaris fins al 1893. Després es matriculà a l'Institut Científic i Literari, però l'hagué d'abandonar per fer feina i realment estudià de manera autodidacta diferents disciplines (ciències, literatura, història, matemàtiques, astronomia). Treballà en diversos feines (sabater, miner, impressor, llibreter de vell, oficinista, etc.). El 5 de febrer de 1901 participà amb altres companys (Camilo Arriaga, Antonio Díaz Soto y Gama, Librado Rivera, Santiago R. de la Vega, etc.), en el I Congrés de Clubs Liberals celebrat al Teatre de la Paz de San Luis Potosí. Va ser secretari general del Club Liberal «Ponciano Arriaga», que preparava l'organització del II Congrés de Clubs Liberals per al 5 de febrer de 1902, però el 24 de gener d'aquell any va ser detingut sota l'acusació de «sedició i ultratges a funcionaris públics», juntament amb una trentena de companys, i empresonat amb Camilo Arriga i Librado Rivera. Va ser director dels periòdics El Demócrata, El Demófilo, El Hijo del Ahuizote i El Porvenir. Com a periodista col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara El Colmillo Público, Diario del Hogar, Excélsior, México Nuevo, Regeneración, El Renacimiento, Vésper, etc. Molt influenciat per determinats pensadors (Piotr Kropotkin, Karl Marx, Lev Tolstoi, etc.), sempre defensà les classes humils i explotades i criticà el funcionariat públic deshonest i el clergat. El maig de 1904 s'hagué d'exiliar a San Antonio (Texas, EUA), on participà amb son germà Manuel Sarabia Díaz de León i altres companys (Rosalío Bustamante, Enrique Flores Magón, Ricardo Flores Magón, Librado Rivera, Antonio I. Villareal, etc.) en la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (PLM). En 1905, amb Ricardo Flores Magón i Antonio I Villarreal, mantingué estrets contactes amb els anarquistes Florencio Bazora i Emma Goldman; en aquestes converses s'evidenciaren les diferències ideològiques entre ell, més moderat, i Flores Magón, cada vegada més radical i acostat a la tendència anarcocomunista. Perseguit pel govern mexicà, fugí amb els germans Flores Magón a Canadà i després passà als EUA. En 1906 fou un dels signants del «Programa del PLM» a Saint Louis (Missouri, EUA). Traït, el 19 d'octubre de 1907 va ser detingut amb altres companys a Ciudad Juárez (Chihuahua, Mèxic), jutjat, condemnat a set anys i un mes de presó i 1.300 pesos de multa i tancat a la fortalesa de San Juan de Ulúa (Veracruz, Veracruz, Mèxic). En aquest empresonament, a més d'emmalaltir de diverses afeccions, va escriure el poemari A mis verdugos. El 26 de maig de 1911 va ser posat en llibertat, moment en el qual Porfirio Díaz havia renunciat a la presidència de Mèxic i s'havia exiliat, després de reconèixer, en els «Tractats de Ciudad Juárez», el triomf del moviment opositor encapçalat per Francisco I. Madero. En aquesta època abandonà el PLM i s'integrà en el moviment liberal de no reelecció, essent elegit diputat per San Luis Potosí durant el govern de Madero. L'octubre de 1913, quan el cop militar de Victoriano Huerta i la dissolució de la Cambra de Diputats, va ser empresonat. Alliberat en 1914, s'exilià a El Paso (Texas, EUA). En 1915 retornà a Mèxic i entrà a treballar a la Biblioteca Nacional. També va ser director de l'Escola Industrial d'Orfes. En 1917, en les eleccions per a governador de San Luis Potosí, va perdre davant Venustiano Carranza i en 1920 va ser nomenat senador d'aquest Estat. Greument malalt, Juan Sarabia va morir el 17 d'octubre de 1920 –algunes fonts donen altres dates– a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i es troba sepultat al Panteó Municipal «El Saucito» de San Luis Potosí.

Juan Sarabia (1882-1920)

***

Foto antropomètrica policíaca de Gabriel Bañils Gumbau (12 d'agost de 1914)

- Gabriel Bañils Gumbau: El 24 de juny de 1883 neix a Sant Joan de Vilassar (Vilassar de Mar, Maresme, Catalunya) el jornaler anarquista Gabriel Bañils Gumbau. Sos pares es deien Sebastià Bañils i Francisca Gumbau. En 1902 es casà a Sant Joan de Vilassar amb Maria Armengol. El 13 de novembre de 1913, amb sa companya, emigrà a França, on treballà regularment fins el 25 de juliol de 1914, data en la qual retornà a Catalunya per a veure sos infants. El 10 d'agost de 1914 retornà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Sense treball ni domicili fixe, errà amb sa companya per la regió a l'espera de treballar en la verema. El 12 d'agost de 1914 va ser fitxat per la policia de Perpinyà com a à «anarquista sorneguer, amb fama de perillós». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Juan Segundo Montoya

- Juan Segundo Montoya: El 24 de juny de 1899 neix al poblat miner de Plegarias (Curanilahue, Arauco, Biobío, Xile) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista Juan Segundo Montoya Nova, que signava Juan 2º Montoya Nova, i que era conegut com El Negro Montoya. Era fill d'una família nombrosa, formada per 12 germans i germanes. Son pare treballava de mayordomo –cap intermedi de la Compañía Minera y Industrial de Chile (CMIC, Companyia Minera i Industrial de Xile) que se situava entre els obrers carbonífers i el quadre tècnic de la indústria– a la mina de Luis Cousiño, fet que li donava un estatus una mica superior a la resta dels treballadors miners. Aquest fet va permetre que amb cinc anys pogué anar a l'escola primària, on va aprendre a llegir i a escriure, però va haver d'abandonar-la per motius econòmics. Després de treballar un temps a la mina i veure la explotació en pròpia carn, decidí emigrar i cap el 1919 s'establí a la ciutat de Concepción (Biobío, Xile), on va fer el servei militar obligatori. Després d'aquesta terrible experiència, amb 24 anys començà a militar amb la secció xilena dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), la central anarcosindicalista més gran d'aleshores. Apassionat pel naturisme, seguí un curs per correspondència i posteriorment ingressà en l'Institut de Biocultura de Buenos Aires (Argentina), on estudià any i mig. El maig de 1926 fou un dels fundadors del Centre Naturista de Concepción, del qual va ser secretari general. Entre juny i juliol de 1926 participà en les reunions celebrades a Concepción de la Federación de Estudiantes de Chile (FECh, Federació d'Estudiants de Xile), acostada al moviment anarquista, en pro d'una reforma estudiantil. En aquesta època administrà el periòdic anarquista Bandera Roja. Durant la dictadura de Carlos Ibáñez del Campo (1927-1931), per la seva militància en el moviment anarquista crioll, va ser deportat a l'illa de Más Afuera (Alejandro Selkirk), a l'arxipèlag de Juan Fernández del Pacífic Sud, on conegué altres presos polítics, tant anarquistes, com socialistes i comunistes. Un cop lliure, emigrà al sud del país, fugint de la repressió. En 1929 s'instal·là a Osorno (Osorno, Los Lagos, Xile), on treballà en la seva professió de sabater i continuà amb les seves tasques sindicals, com a representant de la Unió Industrial del Cuiro i Annexes, i de propaganda anarquista. A Osorno creà una «Pensió Naturista», on va fer de trofòleg, i una consulta iriològica. El 25 de gener de 1930 fundà, amb altres companys (Ricardo Bañados, Wenceslao Canales, Feliciano Carrasco, Valentín Iglesias, Antolín Moreno, Osvaldo Solís, etc.), el Centre Naturista d'Osorno, hereu de la Societat Naturista d'Osorno, creada en 1926. A finals del règim de Carlos Ibáñez del Campo creà, junt a altres anarquistes d'Osorno, un grup clandestí anarquista, format per més de 15 membres, que desafià l'aparat repressiu de la dictadura, i que publicà el fullet Crítica revolucionaria, on es va denunciar públicament les covardies i claudicacions de diverses organitzacions «revolucionàries», especialment comunistes, que van fer costat la dictadura. En 1931 també publicà el text Cocina naturista, racional y compatible. L'1 de novembre de 1931 fundà amb altres companys (Ricardo Bañados, Wenceslao Canales Andrade, María Espill, Alfonso Fuica Morán, Juana González, Juan A. Guerrero Montiel, Antolín Moreno Quilodrán, Osvaldo Solís Soto, etc.) la Federació Obrera Local d'Osorno (FOLO), secció local de la Confederació General del Treball (CGT), que agrupava grups sindicals llibertaris de la Federación Obrera Regional de Chile (FORCh, Federació Obrera Regional de Xile) i dels IWW. En aquest mateix 1931 publicà La organización y la cultura, tractat sociològic on analitza diverses temàtiques relacionades amb l'organització i la cultura popular. El 27 de desembre de 1932, durant una manifestació de la FOLO, fou protagonista de l'assassinat del seu amic Osvaldo Solís Soto en plena Plaça d'Armes d'Osorno, i ell fou detingut, empresonat i processat. Durant la seva estada a la presó d'Osorno va escriure el fullet Un llamado a los campesinos, que publicà el desembre de 1933, i on feia una crida als pagesos a organitzar-se en els principis anarcosindicalistes. A partir de 1934, i fins 1942 amb 223 números, fou l'editor responsable de Vida Nueva. Semanario órgano de la CGT en la Región Austral, on va expressar les seves idees i pràctiques lligades a l'acció directa, les idees antiautoritàries, els pobles indígenes, les reflexions sociològiques, la salut i el naturisme. En 1935 s'enfrontà, amb altres companys, a un grup d'una quarantena de nazis que va irrompre en una assemblea de la CGT i molts d'aquests acabaren a l'hospital. Quan esclatà la Revolució espanyola, organitzà, amb Fernando Pizarro, activitats de suport, de col·lecta i de difusió d'aquesta com a president del Comitè Pro Socors a Espanya d'Osorno; també dirigí la secció local d'aquesta ciutat de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i quan la guerra va acabà, va fer bona amistat amb nombrosos exiliats anarquistes peninsulars, com ara César Flores Naso. D'aquests anys són els fullets seus El paso de la CNT por el Gobierno de Valencia (1937), Preparando la emancipación en España (1937) i CNT-FAI. 19 de julio de 1939. La pressió dels latifundistes i colons europeus i dels escamots nazis l'obligaren a emigrar a la VII Regió del Maule de Xile. En 1942 s'instal·là a Talca (VII Regió del Maule, Xile), on ja viuria la resta de sa vida, continuant amb les seves labors sindicals i propagandístiques. En 1946 publicà Cancionero libertario. Entre el 18 i el 20 de setembre de 1958 participà en la Conferència Regional del Moviment Anarcosindicalista realitzada a Santiago (Xile) i fou nomenat membre de la seva Comissió Nacional. A començament de la dècada dels setanta milità, amb altres companys (José Ego Aguirre, Ramón Domínguez, Félix López, etc.), en la Federación Libertaria de Chile (FLCh, Federació Llibertària de Xile). Quan la dictadura militar d'Augusto Pinochet Ugarte es dedicà a difondre el naturisme amb el butlletí La Voz del Naturismo, fent a més conferències i publicant llibres. En 1978 fundà a Talca l'Associació Naturista, que comptà amb noranta afiliats i que feia xerrades educatives quinzenals. En aquest mateix 1978 va fer una conferència sobre la història de l'anarcosindicalisme xilè a França organitzada per la Coordinadora Llibertària Llatinoamericana (CLLA). En aquests anys va sortir el seu llibre La salud por el naturismo. Regimenes curativos, alimentación racional y compatible. En 1981 publicà els seus poemes autobiogràfics Poemas. Cultura, ética, sociedad i en 1984 el llibre Alimentación naturista, racional y compatible. Amb 86 anys sa vida se li va complicar durant tres mesos arran de la picada d'una aranya, però, malgrat tot, naturista radical com era, no va voler visitar l'hospital de Talca. Juan Segundo Montoya va morir el 7 de març de 1988 d'una broncopneumònia aspiratòria a Talca (VII Regió del Maule, Xile). En 2014 Eduardo Andrés Godoy Sepúlveda publicà la biografia Juan Segundo Montoya. La consecuencia de un anarcosindicalista y naturista libertario en Chile.

Juan Segundo Montoya (1899-1988)

---

Continua...

---

[23/06] Homenatge a De Cleyre � Confer�ncies de Mauricius - Rouchy - Malon - Palla - Zanini - Pierrot - Carouy - Fontes - Tafforeau - Aceste - Gayte - Ull - Rodr�guez Gonz�lez - Garc�s - Nouri - Donati - L�pez Montesinos - Jacquinot - Lermina - Paris - Labat - Baude - �El Chato de Gr�cia� - Verd� - Blasco - Mo�ino - Ca�izares

Tue, 23 Jun 2026 11:45:25 +0200

[23/06] Homenatge a De Cleyre – Conferències de Mauricius - Rouchy - Malon - Palla - Zanini - Pierrot - Carouy - Fontes - Tafforeau - Aceste - Gayte - Ull - Rodríguez González - Garcés - Nouri - Donati - López Montesinos - Jacquinot - Lermina - Labat - Baude - «El Chato de Gràcia» - Verdú - Blasco - Moñino - Cañizares

Anarcoefemèrides del 23 de juny

Esdeveniments

Cartell del mítng d'homenatge a Voltairine de Cleyre

- Homenatge a Voltairine de Cleyre: El 23 de juny de 1912 té lloc al Labor Lyceum Hall de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), organitzat per la Radical Library, un míting d'honor en memòria de l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista nord-americana Voltairine de Cleyre, que havia finat tres dies abans a Chicago (Illinois, EUA). Hi van intervenir, entre d'altres, Geo. Brown, J. C. Hannon i H. Wineberg.

***

Cartell anunciador de les conferències

- Conferències de Mauricius: El 23 de juny de 1921 s'engegà a la Sala de la Unió dels Sindicats de París (França) un cicle de tres conferències sobre el règim soviètic a càrrec del propagandista anarquista Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius. El juliol de 1920, enviat per la Federació de Ferroviaris i pel Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional, viatjà, juntament amb Clément Charles, a la Rússia soviètica per assistir-hi al II Congrés de la Internacional Comunista. Denunciat com a «sospitós», va ser detingut en arribar a Rússia i condemnat a mort, però gràcies a la intervenció de diversos sindicalistes francesos, va ser alliberat. Al seu retorn, el 5 de març de 1921, va ser detingut per irregularitats en el seu passaport. Per explicar tota la seva aventura organitzà un cicle de tres conferències a la Sala de la Unió dels Sindicats de París: la primera, el 23 de juny de 1921, titulada «Le Régime des Soviets. L'organisation soviétique et la vie actuelle en Russie» (El Règim dels Soviets. L'organització soviètica i la vida actual a Rússia); la segona, el 30 de juny, titulada «Le syndicalisme en Russie et les forces antibolchevistes. Les socialistes-révolutionnaires et les anarchistes» (El sindicalisme en Rússia i les forces antibolxevics. Els socialistesrevolucionaris i els anarquistes); i la tercera, el 7 de juliol, titulada «Le bolchevisme en France. L'adaptation du bolchevisme au moviment révolutionnaire français. Conclusions» (El bolxevisme a França. L'adaptació del bolxevisme al moviment revolucionari francès. Conclusions). En 1922 publicà el llibre Au pays des Soviets, neuf mois d'aventures, on explica el seu viatge i la seva opinió sobre la Revolució russa.

Naixements

Signatura de Jean Rouchy (1861)

- Jean Rouchy: El 23 de juny de 1835 neix a Bernay (Normandia, França) el communard i internacionalista anarquista Jean Rouchy –algunes fonts citen erròniament com a segon nom Charles. Era fill de Jean Rouchy, sabater, i de Désirée Sophie Masson. Es guanyà la vida com son pare, treballant de sabater. Soldat en la Guàrdia Imperial, va fer les campanyes de Crimea i d'Itàlia, on s'hauria acostumat als «excessos», especialment el de la beguda. Un cop llicenciat, el 13 de maig de 1861 es casà a Orleans (Centre, França) amb la cosidora Marie Victorine Malenfant, la que esdevindria pedagoga llibertària sota el nom de Victorine Brocher. En aquesta època vivia al número 91 del carrer Poissonière del X Districte de París (França). El 14 de gener de 1864 la parella tingué un infant que va caure greument malalt i que va ser tractat pel metge internacionalista Eugèn Edmond Dupas, a la seva consulta del número 76 del carrer Myrha del XVIII Districte de París, però que finalment va morir el 28 de gener de 1868. Membre de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), ben igual que sa companya, el 3 de desembre de 1870 va ser capturat per les tropes prussianes, però aconseguí evadir-se. Amb un passaport en blanc aconseguit per sa companya, pogué retornar a París, on s'allistà en els Franctiradors de París, fent la campanya contra les tropes prussianes enquadrat en els exèrcits del Loira i de l'Est. A finals de febrer de 1871 retornà a París. S'enrolà, amb sa companya, com a cantiner a la Caserna Nacional, en el «Batalló per la Defensa de la República» de la Comuna de París. Greument ferit al peu per una olla d'aigua bullint, no pogué retornà al batalló fins el maig de 1871 a Passy (Illa de França, França). El 22 de maig de 1871 va caure presoner dels alemanys a l'École des Frères de Passy on havia establert la seva cantina. Després de passar per pel camp d'internament de Satory (Versalles, Illa de França, França) i pels treballs forçats, va ser internat a bord de Le Tage a la badia de Cherbourg (Normandia, França). Jutjat pel 7 Consell de Guerra a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França), el 14 de febrer de 1872 va ser condemnat a dos anys de presó i a 10 anys de vigilància especial per «portar l'uniforme dels insurrectes» i tancat a Belle-Île-en-Mer (Ar Mor-Bihan, Bretanya). En 1874 va ser posat en llibertat i es reuní a Ginebra (Ginebra, Suïssa) amb sa companya, on participà en una cooperativa de sabaters anarquistes, proscrits de la Comuna de París i exiliats russos. Sempre alcohòlic, passà llargues temporades en institucions psiquiàtriques i en els anys vuitanta va ser donat per mort. Mentrestant, sa companya, es casà amb el pedagog anarquista Gustave Brocher i passà a ser coneguda com Victorine Brocher. Al final de sa vida, Jean Rouchy, va ser admès a la Colònia Familiar d'Aisnay-le-Château (Borbonès, Alvèrnia, Occitània), institució d'acolliment familiar terapèutic, pionera de la psiquiatria oberta, on va morir el 8 de febrer de 1911.

***

Benoît Malon heliografiat per Dujardin

- Benoît Malon: El 23 de juny de 1841 neix a Les Marais (Précieux, Forez, Arpitània), el periodista, membre de la Internacional, communard i diputat Benoît Malon. Sos pares, pobres pagesos, es deien Joseph Malon i Benoîte Balaidier. Als set anys ja es guanyava la vida com a porquer i guardador d'indiots, i després va treballar de bover i de llaurador; tot i així, a l'hivern a vegades tenia temps per anar a escola. Jean Malon, dit Joseph Malon, un de sos germans, que va aconseguir esdevenir mestre, li va donar alguns mesos una instrucció primària mentre es recuperava d'una greu malaltia. En 1863 marxà a París a peu i trobarà una feina d'obrer tintorer. Dos anys més tard, s'adherirà a la Internacional, essent un dels seus primers membres parisencs. El juliol de 1866 va animar la vaga dels tintorers de Puteaux, que va ser un fracàs. Un mes més tard, va crear la Societat Civil de Crèdit Mutual i de Solidaritat per als obrers industrials de Puteaux, Suresnes i voltants, que ben aviat va comptar amb centenars de membres i de la qual va ser vicepresident. La seva autoritat vers els obrers de la regió parisenca es va veure engrandida arran de la seva dedicació al treball, a la instrucció autodidacte i a la militància. En 1866 va formar part dels 11 delegats francesos que van participar en el primer Congrés de la Internacional a Ginebra i dos anys més tard va ser nomenat secretari de correspondència de la secció parisenca, amb Varlin, fet que el va portar a ser detingut i condemnat a tres mesos de presó que purgarà a Sainte-Pélagie. El gener de 1870 va fundar una secció de la Internacional a Puteaux i el març va fer costat els obrers de Creusot en vaga. El 8 de juliol de 1870, durant el tercer procés contra la Internacional, va ser condemnat a un any de presó. Alliberat el 4 de setembre, va formar part del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes de París i va esdevenir, el novembre, adjunt a l'alcaldia del 17 districte. Aleshores es va ocupar amb, Varlin, de l'assistència pública, proporcionant socors i alimentant centenars de necessitats. Les organitzacions obreres el van presentar com a candidat socialista revolucionari a les eleccions del 8 de febrer de 1871 i va ser un dels quatre elegits a l'Assemblea Nacional, però va votar contra les preliminars de pau i va dimitir. El 26 de març, el 17 districte l'envià a ocupar l'escó al Consell de la Comuna per 4.199 vots de 11.394 votants. Com a membre de la Comissió del Treball i de l'Intercanvi, votà en contra del Comitè de Salut Pública i es va declarar solidari amb la minoria. El 22 de maig va organitzar la resistència contra la reacció de Versalles a les Batignolles, amb Jaclard. Va poder salvar-se gràcies a un pastor que l'amagà i el posà en contacte amb amics que l'ajudaren a passar a Suïssa. El novembre, a Neuchâtel, publica La troisième défaite du prolétariat français, una de les obres més importants sobre l'esperit de la Comuna, alhora que un testimoni capital. Després d'haver intentat jugar un paper conciliador entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, finalment s'arrenglerà amb els anarquistes i s'adherirà a la Federació del Jura, el 2 de desembre de 1871. En juny de 1871, s'uneix «lliurement» amb la novel·lista anarcofeminista Léodile Béra (o Léodile Champseix, amb el llinatge del seu primer marit), més coneguda amb el nom que signà les seves obres, André Léo, i viuran plegats fins a 1878, tant a Milà com a Lugano. A partir de 1878 Malon es reconcilià amb Guesde, col·laborà en L'Égalité i, un cop a França després de l'amnistia, donà la seva adhesió Partit Obrer Francès. En 1880 va editar La Revue Socialiste, que aviat deixarà de publicar-se per manca de diners, però que pogué reeditar reeixidament a partir de 1885. A partir de 1882 es va separar de Guesde i dels marxistes i es va esforçar des d'aleshores a definir una via que alguns van qualificar d'«oportunisme revolucionari» i que es pot resumir en la sentència: «Siguem revolucionaris quan les circumstàncies ho exigeixin i reformistes sempre.» Durant l'exili, va col·laborar en nombrosos periòdics, a Suïssa, a Itàlia; després de l'exili, encara va publicar molts articles, però sobretot elaborà una vasta obra que el va fer un dels grans pensadors socialistes francesos: Manuel d'économie sociale (1883), La morale sociale (1886), Le socialisme intégral (dos volums, 1890-1891), Précis historique, théorique et pratique du socialisme (1892). Hagués volgut escriure les seves Memòries, però una traqueotomia necessària que guarir un càncer de gola feta a Cannes no li va permetre viure gaire temps. Benoît Malon va morir el 13 de setembre de 1893 a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), i quatre dies més tard, el seguici que el portarà al cementiri parisenc de Père-Lachaise, on serà incinerat, serà seguit per més de 10.000 persones. El novembre de 1913 un monument en record de Malon es va edificar davant el Mur dels Federats de Père-Lachaise i en la inauguració Jean Jaurès li va retre homenatge. El 26 de març de 1994 es va fundar a Précieux l'Associació d'Amics de Benoît Malon, encarregada de preservar-ne la memòria.

***

Galileo Palla

- Galileo Palla: El 23 de juny de 1865 neix a Aulla (Toscana, Itàlia) l'activista anarquista Galileo Palla, també conegut com Venerio Landi. Sos pares es deien Ferdinando Palla i Giovanna Tognini. Ja de jovenet es traslladà a Massa i s'adherí a les idees internacionalistes antiautoritàries que actuaven a la capital de Massa Carrara. En 1883 marxà, amb altres companys llibertaris, a Nàpols per ajudar la població que patia una epidèmia de còlera. De bell nou a Toscana, s'instal·là a Florència i participà en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. Fugint de la detenció, abandonà Florència, on el 30 de juny de 1885 l'Audiència d'aquella ciutat el va condemnar en rebel·lia a 23 mesos de presó i a 100 lires de multa per un delicte de premsa. La tardor d'aquell any s'embarcà cap a Amèrica, amb altres destacats militants anarquistes que volien exiliar-se: Errico Malatesta, Cesare Agostinelli, Agenore Natta, Francesco Pezzi i Luisa Minguzzi. En 1889, després de recórrer l'Uruguai i l'Argentina –a Buenos Aires va ser tancat per falsificació de moneda, però després alliberat per manca de proves; més tard acompanyà Malatesta a la Patagònia i a la Terra del Foc–, decidí retornar a Europa. Durant un temps s'establí a Niça, on amb Malatesta, entre 1889 i 1890, formà part del grup editor del periòdic L'Associazione, el gerent del qual era Giacomo Fataut. Obligat a abandonar França, acompanyà Malatesta a Anglaterra. Arran de la Llei d'amnistia votada en 1887, en 1890 pogué retornar a Itàlia, després de passar per París. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Errico Malatesta, Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). L'1 de maig de 1891, sota el nom de Venerio Landi, participà en la manifestació organitzada pel Cercle Socialista Anarquista a la plaça Santa Croce di Gerusalemme a Roma, on arrengà, amb Amilcare Cipriani, la gentada i va fer una crida a la revolució. Detingut set dies després, fou encausat en el «Procés dels 61» i el 24 de març de 1892 va ser condemnat pel Tribunal de Roma a dos anys i vuit mesos de presó per «associació de malfactors i incitació a la revolta i al delicte». En una apel·lació el juliol d'aquell any, obtingué la revocació de la pena, però va ser condemnat en un nou procés a 18 mesos de presó per «violència i resistència a l'autoritat». Un cop lliure, retornà a Massa Carrara, on desencadenà una campanya contra el parlamentarisme. El 5 de desembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Massa a un any de presó per «resistència al reclutament» i enviat al I Regiment de Granaders establert a Chieti i, poc després, a causa del seu tarannà insubmís, a una companyia disciplinaria de Portoferraio, on va intentar, sense èxit, evadir-se. L'1 de febrer de 1895, un cop alliberat, se li va assignar la residència per cinc anys a Porto Ercole. El 24 de març d'aquell any aconseguí fugir, però fou detingut a Cecina i condemnat a quatre mesos i 25 dies de reclusió. Espiada la pena, va ser desterrat a l'illa de Favignana, on el 28 de maig de 1896 aconseguí evadir-se amb cinc companys i arribar a Tunísia, on demanà asil polític. El 5 de juny de 1896 la policia francesa el detingué, amb altres militants (Fibbi, Melinelli, Pezzi, Selvi, etc.), i el lliurà a les autoritats italianes. Se li assignà residència fins al 30 de setembre de 1900 i el 4 d'octubre retornà a Massa, on s'integrà en el moviment anarquista de la ciutat. Treballà, d'antuvi, en una fleca de son germà i després com a picapedrer de marbre a la Colonnata di Carrara i a Forno di Massa. El 27 de març de 1902, arran d'un accident laboral a la pedrera on va morir un obrer, va difondre un pamflet denunciant les condicions de treball dels marbristes. El 28 de setembre d'aquell any participà a Carrara en una manifestació, en la inauguració de la Cambra del Treball i en el descobriment d'una placa en memòria dels màrtirs del treball. També fou nomenant membre d'un organisme paritari encarregat de negociar els conflictes laborals a les pedreres de marbre. Amb l'arribada al poder del feixisme, completament aïllat, va ser objecte d'innombrables persecucions. Davant la impossibilitat de trobar feina, aconseguí obrir un forn de pa a Marina di Massa, però les vexacions per part dels escamots feixistes no minvaren. Galileo Palla va morir el 14 de setembre de 1944 a l'hospital de Carrara (Toscana, Itàlia).

Galileo Palla (1865-1944)

***

Foto policíaca de Maria Zanini (18 de març de 1894)

- Maria Zanini: El 23 de juny de 1865 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista il·legalista Maria Zanini, també coneguda com Maria Milanaccio, pel nombre del seu marit del qual era vídua. Sos pares es deien Antonio Zanini i Paolina Bourgnio. Es guanyava la vida com a costurera i cuinera. Establerta a París (França), entre 1892 i 1893 formà part del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»), en el qual, probablement, actuava com a receptora de béns robats. L'octubre de 1893 s'instal·là al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París amb una part de la banda (Paul Chiericotti i la seva companya Annette Soubrié, Victorine Belloti i son fill Louis); és aquí on emmagatzemava els botins dels robatoris. A començament de 1894 albergà son company l'anarquista Orsini Bertani. Després de l'agafada de la banda el 18 de març de 1894, va ser detinguda i empresonada. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjada amb tota la «Banda Ortiz» per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta» i, defensada per Blondeau, va ser absolta del delicte d'«associació criminal», però amb una ordre d'expulsió del país signada el 2 de maig de 1894. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Maria Zanini (1865-?)

***

Marc Pierrot llegint Les Temps Nouveaux

- Marc Pierrot: El 23 de juny de 1871 neix a Nevers (Borgonya, França) el metge i militant i propagandista anarquista Marc Pierrot. Sos pares es deien Isidore Eugène Pierrot, negociant, i Marie Goby. En 1891, estudiant medicina a París, s'adhereix al grup dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), i cinc anys més tard obté el doctorat. Esdevingut anarquista, militarà en el sindicalisme revolucionari i editarà nombrosos fullets de propaganda, tot col·laborant en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, serà enviat com a metge a Sèrbia, acabant la guerra a França. Va ser un dels signataris del «Manifest dels Setze», favorable a la intervenció armada. En 1919 va reeditar Les Temps Nouveaux i seguidament publicarà la revista Plus Loin, que sortirà fins al 1939, i que va comptar entre els seus col·laboradors al seu amic Paul Reclus. Va participar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. En 1936 es lliura a Espanya i pren part en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin. Durant la guerra es denunciat com a jueu, encara que no ho era, però sí sa companya lituana, amb qui tenia dues filles, i foren empaitats. A començaments de 1944 es van retrobar a Compiègne. Sa companya fou Esther Lape. Marc Pierrot va morir el 19 de febrer de 1950 a l'Hospital Diaconesses de Reuilly del XII Districte de París (França) arran d'una malaltia, sempre fidel al seu ideal llibertari. Entre les seves obres podem destacar: Syndicalisme et révolution (1908), Sur l'individualisme (1911), Travail et surmenage (1911), Le Parlementarisme contre l'action ouvrière (1912), Syndicalisme et socialisme (1913). Sa filla, Cécile, n'ha reunit i reeditat alguns textos sota el títol: Quelques études sociales (1970).

***

Foto antropomètrica d'Édouard Carouy (2 de setembre de 1909)

- Édouard Carouy: El 23 de juny –el certificat de defunció cita el 29 de juny– de 1883 neix a Lens (Hainaut, Valònia) l'anarcoindividualista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Édouard Carouy, també conegut com Leblanc o Le Rouquin. Sos pares es deien Émile Carouy, taverner, i Rosine Descamps, domèstica. Només tenia tres anys quan va morir sa mare, fet que el va llançar a una infància miserable assistit per uns veïns. Quan tenia 12 anys entrà a treballar en una refineria de sucre i després va fer diverses feines abans d'esdevenir tornador i ajustador de metalls a Brussel·les (Bèlgica). A partir de 1906 milità en el moviment llibertari i portà l'administració del periòdic anarquista belga Le Révolté, juntament amb Raymond Callemin, Jean De Boë i Victor Kibaltchitch –tots futurs implicats en la «Banda Bonnot»–, i freqüentà el Grup Revolucionari Belga i la comunitat d'Émile Chapeliers a Boitsfort (Brussel·les, Flandes). En 1908, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), conegué Jules Bonnot. El desembre de 1909 arribà a París (França) i s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França, França), on retrobà els seus companys belgues que aleshores editen el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, encarregant-se de la impressió manual amb Octave Garnier. Vegetarià i abstemi, tindrà com a companya Jeanne Bélardie, mentre son company purga una pena de cinc anys de presó per falsificació de moneda. Amb Jean Huc i sa companya Marie Bader, que també viuen a la comuna de Romainville, vendrà articles de merceria pels mercats, però sense rebutjar fer accions il·legalistes, com ara la falsificació de moneda o els robatoris. Denunciat per un còmplice ocasional, es va veure obligat a tocar el dos –Jean Huc serà detingut més tard per falsificació de moneda i condemnat el 5 d'abril de 1912 a cinc anys de treballs forçats. Amb Jeanne Bélardie i sa filla s'instal·là a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa de França, França) i fins al 1911 treballà amb Louis Rimbault com a serraller i fent furts. Amb l'arribada del xofer Jules Bonnot, les accions s'incrementaren en nombre, en intensitat i en violència. Intermitentment s'allotjà al garatge de Jean-Georges Dettweiler a Bobigny (Illa de França, França), mentre cometia diversos robatoris d'automòbils i d'habitatges, alguns amb víctimes mortals. Les seves empremtes digitals i les de Marius Metge van sortir al crim de Thiais (Illa de França, França), on un ancià i sa criada van ser assassinats durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912. Denunciada per un confident, Jeanne Bélardie caigué en el parany ordit per la policia. Mentrestant, Édouard Carouy, que no havia participat en l'assalt del carrer Ordener de París, és assenyat com a sospitós número u per les autoritats. Albergat per Antoine Gauzy a Ivry (Illa de França, França) i a casa d'un confident al Losera, el 4 d'abril de 1912 va ser detingut. En el moment de l'arrest va intentar suïcidar-se, sense èxit, prenent una càpsula que pensava portava cianur i, durant la seva detenció, intentarà de bell nou llevar-se la vida. Acusat de nombrosos robatoris a magatzems, a l'oficina de correus de Romainville i, sobretot, pel doble assassinat de Thiais, que sempre negà, fou condemnat el 27 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena al treballs forçats a perpetuïtat. Després del veredicte, aquest mateix dia, a la seva cel·la de la presó de la Conciergerie de París (França), s'emmetzinà prenent una pastilla de cianur que havia dissimulat al taló de la seva sabata. Els seus descendents canviaren el llinatge per Carovis.

Édouard Carouy (1883-1913)

***

Martins Fontes

- Martins Fontes: El 23 de juny de 1884 neix a Santos (São Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i intel·lectual anarquista José Martins Fontes, també conegut com Zezinho Fontes, un dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la història. Fou fill d'Isabel Martins i del doctor, periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va assistir als millores col·legis del moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat de Assis; Nogueira da Gama, a Jacareí), i tingué els millors professors, com ara Tarquínio da Silva. Més tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia vuit anys, publicà els seus primers versos en el periòdic setmanal A Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen poeta recitant una oda a Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per son pare. Després, amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O Democrata. Quan tenia 16 anys llegí una oda seva en la inauguració del monument commemoratiu del IV Centenari del Descobriment del Brasil a São Vicente. Compaginà els estudis de medicina a Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias, Paiz, Careta, Diabo, Kosmos, Tagarella, Esparadrapo, etc.) El 20 de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da imitação em síntese) a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué metge de la salut pública. En aquesta època convivia amb poetes com Olavo Bilac, Coelho Net, Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres intel·lectuals que freqüentaven el «Club XV», fundà el periòdic A Luva. Després de llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de l'Alt Acre, internista a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina profilàctica amb Oswaldo Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la Beneficència Portuguesa de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge de la Societat Humanitària dels Empleats de Comerç, de la Companyia d'Assegurança Industrial, de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la Casa de Salut de Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo Bilac fundà una agència publicitària de propaganda per a la difusió dels productes brasilers a Europa i altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918 socorregué els barris de Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a Iguape. Destacà en les seves conferències mèdiques i com a especialista en tisiologia a la Santa Casa de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista, lluità amb Oswaldo Cruz en la defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori particular tractava les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les consultes. En 1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa. Realitzà gires de conferències arreu del Brasil i d'altres països americans (Argentina, Uruguai, EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya, Itàlia, Portugal). Col·laborà en nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário Popular, Diário de Santos, Cidade de Santos, O Bandeirante, etc. Publicà 59 llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista, editats al Brasil i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques i fou membre de l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre que era convidat per intervenir en actes oficials polítics excusava la seva presència argumentant que no tenia roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home millor vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on anava. Martins Fontes va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 25 de juny de 1937 a Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Paquetá, de Santos.

***

Notícia d'una de les condemnes de Jean Tafforeau apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 8 d'agost de 1907

- Jean Tafforeau: El 23 de juny de 1887 neix a La Touche (Saint-M'Hervé, Bro Roazhon, Bretanya) l'anarquista i antimilitarista Jean Marie Joseph Tafforeau. Era fill de François Tafforeau, mariner i conreador, i de Sante Rose Chauvel. Es guanyava la vida treballant de carreter a París i en 1906 vivia al número 53 del carrer Philippe-de-Girard. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), el juliol de 1906 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a nou mesos de presó per «intrigues antimilitaristes» i l'octubre d'aquell any per l'Audiència del Sena a 18 mesos de presó pel mateix delicte. Sortejat en 1907 per a fer el servei militar, la seva incorporació va ser ajornada per «feblesa». El 14 de juliol de 1907 va ser detingut, juntament amb altres 11 companys antimilitaristes, a resultes d'aldarulls esdevinguts a l'avinguda del Bois de Boulogne quan el seguici presidencial, que venia d'una revista militar a Longchamp, va ser interceptat i increpat amb crits («Visca el 17 Regiment!», «Fora l'Exèrcit!», «Fora els afuselladors!») pel grup d'antimilitaristes per aclamar els soldats que aleshores s'havien aixecat al migdia francès; després de ser interrogat, va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. Jutjat per aquest fet, el 7 d'agost de 1907 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional del Sena a 25 francs de multa per «possessió d'arma prohibida», però, ben igual que els altres companys, el cas de «provocació de militars a la desobediència» va ser sobresegut. L'endemà, 8 d'agost de 1907, als carrers de París aparegué el cartell «Aux crimes, répondons par la révolte!», del Grup de Propaganda Antimilitarista i d'Acció Revolucionària (GPAAR), per protestar contra la repressió sagnat d'una manifestació obrera a Raon-l'Étape (Lorena, França), signat per ell i altres companys (Jean Goldsky, Henri Josse, René Mahé, Jean Molinier, Maurice Mouchebeuf, Léon Pornes, André Picardat, Henriette Rouselle i Pierre Ruff); detingut per aquest fet, va ser empresonat a La Santé i el 14 de setembre de 1907, malgrat la defensa de l'advocat anarquista Urbain Gohier, va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 15 mesos de presó i 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i a la desobediència de militars» i tancat a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, França). A principis de juliol de 1908 va ser posat en llibertat condicional, gràcies a les gestions del seu advocat Urbain Gohier. En aquesta època va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El gener de 1909 vivia a la colònia anarcocomunista «L'Essai» d'Aiglemont (Ardenes, França). Sembla que després passà a viure a París, sota el nom de Clément, al número 88 bis del carrer Riquet. El juliol de 1909 la policia el declarà desaparegut. El 4 de desembre de 1909, després de no respondre a la crida d'incorporació militar, va ser declarat insubmís. El 16 de març de 1912 va ser esborrat del «Carnet B». El 4 d'agost de 1914, després de no incorporar-se a la crida general arran de l'esclat de la Gran Guerra, va ser declarat insubmís en temps de guerra. Refugiat a Anglaterra, el 9 de juny de 1916 va ser expulsat del Regne Unit i lliurat a les autoritats franceses. El 22 de juny de 1916 va ser condemnat en consell de guerra per la III Regió Militar a un any de presó per insubmissió, però el 12 d'agost de 1916 aquesta pena va ser suspesa i deu dies després va ser integrat en el 129 Regiment d'Infanteria. El 14 de març de 1917 desertà i el 14 de març de 1919 encara era considerat desertor per les autoritats militars franceses. El 18 de juny de 1955 es casà amb Adrienne Guichot. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna de Marius Aceste apareguda en el diari parisenc Le Temps del 6 de gener de 1913

- Marius Aceste: El 23 de juny de 1889 neix a Londinières (Alta Normandia, França) l'antimilitarista, sindicalista i anarquista Marius Lucien Aceste. Era fill de Thimoleón Appolinaire, comerciant, i de Marie Adoralis Euphrasie Duhamel. Treballà d'estibador a La Havre. Membre del grup anarquista de La Havre, fou un dels membres destacats del Sindicat Autònom d'Estibadors. Antimilitarista, el 3 de gener de 1913 va ser condemnat pel II Tribunal Correccional de Versalles (Illa de França, França) a dos anys de presó i a cinc anys de residència controlada per robar, agredir i ferir el sotsoficial Gaston Est, del XI Regiment d'Artilleria, l'1 de novembre de 1912 a Versalles; dos companys seus, Henri Mallet i Émile Jodelais, van ser condemnats a un any de presó. Quan la Gran Guerra, fou soldat reservista de la II Companyia del IV Regiment d'Infanteria i destacà per la seva audàcia i valor, i per accions de guerra va ser condecorat amb la Medalla Militar i amb la Creu de Guerra. El 4 de setembre de 1917 es casà a La Havre amb Germaine Claire Allard, de qui es va divorciar el 2 de novembre de 1922. El 18 de setembre de 1929 es va casar a Le Havre amb Alice Marie Françoise Augér. Entre abril i maig de 1931 va estar empresonat 40 dies per «entrebancar la llibertat del treball» durant una vaga del sector entre el febrer i el març anterior. Bon orador, va ser elegit membre de la comissió administrativa d'enllaç amb el sindicat unitari, encara que minoritari a Rouen (Alta Normandia, França), durant les vagues de 1932. En les eleccions sindicals de 1933 sortí en segona posició darrera Léon Carlier i el 13 d'abril d'aquell any va ser elegit tresorer adjunt del sindicat. Partidari de pactar amb els comunistes, s'enfrontà a la majoria de l'organització i la seva autoritat minvà considerablement. Marius Aceste va morir el 5 de juny de 1982 al seu domicili de Le Havre (Alta Normandia, França).

***

Notícia de la detenció de Petrus Gayte apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 24 d'octubre de 1921

- Petrus Gayte: El 23 de juny de 1896 neix a Les Chards (Saint-Jean-la-Vêtre, Roine-Alps, Occitània) el metal·lúrgic anarquista i sindicalista Petrus-Jean-Marie Gayte. Sos pares es deien Jean-Marie Gayte, esclopaire, i Marie-Christine Couzon, domèstica. Entre 1917 i 1918 va ser mobilitzat a l'Arsenal de Roanne (Roine-Alps, Occitània). El 23 d'octubre de 1921 va ser detingut amb una vintena de companys durant una manifestació a Marsella (Provença, Occitània) en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Durant els anys trenta vivia a Campagne Bertrand, al barri marsellès de Saint-Antoine, i fou, amb Joseph Moine, un dels principals animadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de Marsella. En aquests anys col·laborà en Le Combat Syndicaliste i en Le Libertaire. També milità en el grup anarquista del barri de Saint-Antoine i en 1937 en va ser nomenat secretari. En 1936 col·laborà econòmicament amb el Comitè Anarcosindicalista en suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El gener de 1937 fou un dels responsables del butlletí-pamflet L'Action Directe de Marsella. Durant la II Guerra Mundial regentà un garatge de bicicletes al seu domicili del camí de Vallon des Tuves de Marsella. El 27 d'abril de 1944 es casà amb Elionord Margarida Francesca Bosch a Marsella. Poc després de la seva separació, Petrus Gayte va ser trobat penjat el 28 d'octubre de 1951 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània), sense saber-se finalment si s'havia suïcidat o havia estat assassinat.

***

Necrològica de Joan Ull Solves apareguda en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera de l'11 de gener de 1982

- Joan Ull Solves: El 23 de juny de 1897 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Ull Solves, conegut com Juanito. Sos pares es deien Antoni Ull i Rosa Solves. Va ser alumne de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Metal·lúrgic autònom de professió, milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil formà part del Servei d'Informació Militar (SIM), especialitzant-se en el muntatge d'emissores als fronts de guerra i a la rereguarda. En 1939, amb el triomf franquista, va ser capturat, maltractat i empresonat. Un cop aconseguí la llibertat provisional s'integrà en el moviment anarquista clandestí. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reconstrucció de la CNT i de la FAI i milità en el Sindicat de Jubilats i Pensionistes de València de la CNT. Joan Ull Solves va morir el 27 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre– de 1981 al seu domicili de València (València, País Valencià) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Juan Rodríguez González

- Juan Rodríguez González: El 23 de juny –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny– de 1900 neix a Villaricos (Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya)– el jornaler anarcosindicalista Juan Rodríguez González. Era fill de José Rodríguez Gerez i de María González García. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'establí al «Grupo Aunós» del barri barceloní de Can Tunis. A partir de 1927 treballà a la fàbrica de briquetes «Construcciones y Industrias», on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT); durant la Revolució, participà activament en la col·lectivització d'aquesta empresa. El 25 de maig de 1939 va ser detingut per les autoritats franquistes guanyadores i portat, el 23 de juliol de 1943, davant un consell de guerra que el va condemnà a 15 anys de reclusió temporal. A començament de 1944 va ser posat en llibertat provisional. Juan Rodríguez González va morir, vuit mesos més tard, el 2 d'octubre de 1944 a Barcelona (Catalunya).

Juan Rodríguez González (1900-1944)

***

Necrològica de Romualdo Garcés Aragüés apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1972

- Romualdo Garcés Aragüés: El 23 de juny de 1901 neix a Luesia (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Romualdo Garcés Aragüés, conegut com Luesiano. Era fill d'Alejo Garcés i de Carolina Aragüés. Quan era un infant s'instal·là amb sa família a Uncastillo. Treballà de pagès i de guàrdia de seguretat. Abans de la instauració de la II República espanyola, va ser un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Uncastillo. Durant les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 va ser detingut amb altres companys per agressió a votants d'Uncastillo i intervingué en l'aixecament revolucionari de desembre d'aquell any, però es beneficià de l'amnistia del 24 d'abril de 1934. Va ser membre del Comitè Revolucionari durant la revolució d'octubre de 1934; jutjat en consell de guerra per aquests fets amb més d'un centenar de companys d'Uncastillo, el març 1935 va ser condemnat a 12 anys de presó. El juliol de 1936, quan era president de la CNT d'Uncastillo, lluità contra els aixecats de la Guàrdia Civil i falangistes del poble. Quan Uncastillo va caure a mans feixistes, passà per les muntanyes a zona republicana amb sa companya Luisa Viamonte i altres companys, com ara Carmelo Casalé. En 1938 vivia a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1953 militava a Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània) i després s'instal·là a Sant Andrieu de Sangònis, al carrer Couvent. Sa companya fou Luisa Larcuen. Malalt durant molts d'anys, Romualdo Garcés Aragüés va morir el 2 de gener de 1972 a Sant Andrieu de Sangònis (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Notícia de la detenció d'Andre Nouri apareguda en el diari de Nimes Le Journal du Midi del 26 de setembre de 1931

- André Nouri: El 23 de juny de 1902 neix a Trignac (Montoir-de-Bretagne, País del Loira, França; actualment és un municipi independent) l'anarquista André Félix Nouri. Era fill d'Armand Nouri, xofer, i d'Éléonore Victorine Tournier, domèstica. En 1931 es guanyava la vida treballant de pintor en la construcció a Nimes (Llenguadoc, Occitània). El 25 de setembre de 1931 va ser detingut a Nimes sota l'acusació de «robatori de numerari». En les eleccions legislatives de 1932 es presentà com a candidat «federalista-anarquista», en realitat «abstencionista», per la II Circumscripció de Narbona (Llenguadoc, Occitània) i es va retirar abans l'escrutini. En aquesta època treballava de tapisser a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1936 es va presentar per la I Circumscripció de Nimes a les eleccions legislatives. El 13 de setembre de 1941 es casà amb Charlotte Salacroux. El seu últim domicili va ser al número 9 del bulevard Couchant de Nanterre (Illa de França, França). André Nouri va morir el 10 d'octubre de 1996 a la Llar de la Tercera Edat «Jules Fossier» de Louvres (Illa de França, França).

---

Continua...

---

[22/06] Judici Michel - Cr�mieux - Dupuis - Assieri - Lanoff - L�pez Alarc�n - B�vant - Ferrater - Marastoni - Rigat - Port� - Combet-Farnoux - Huard - Doussot - Vi�uales - Sent�s - Clavel - Dom�nguez Pan - Rousseau - Guti�rez Aira - Hilmarsson - Alsina - Battistelli - G�mez Tienda - Tucker - Raya - Lamure - Melich - Dalstein - Giustini - Lecoin - Buil - Dumas - Carb� - Martin - M�linand - Vannini - Cabral

Mon, 22 Jun 2026 12:35:07 +0200

[22/06] Judici Michel - Crémieux - Dupuis - Assieri - Lanoff - López Alarcón - Bévant - Ferrater - Marastoni - Rigat - Porté - Combet-Farnoux - Huard - Doussot - Viñuales - Sentís - Clavel - Domínguez Pan - Rousseau - Gutiérez Aira - Hilmarsson - Alsina - Battistelli - Gómez Tienda - Tucker - Raya - Lamure - Melich - Dalstein - Giustini - Lecoin - Buil - Dumas - Carbó - Martin - Mélinand - Vannini - Cabral

Anarcoefemèrides del 22 de juny

Esdeveniments

Louise Michel després de la seva deportació a Nouméa (Nova Caledònia, 1873-1880)

- Judici contra Louise Michel: El 22 de juny de 1883 la destacada militant anarquista Louise Michel, detinguda en la manifestació d’aturats del 9 de març de 1883 que va assaltar tres fleques, és jutjada a l'Audiència del Sena de París (França), fet que serà aprofitat per a una gran reivindicació anarquista. Louise Michel va ser condemnada a sis anys de presó.

Naixements

Gaston Crémieux

- Gaston Crémieux: El 22 de juny de 1836 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el periodista i advocat republicà radical, blanquista, proudhonià i communard Isaac Gaston Crémieux. Era el fill primogènit d'una família nombrosa formada per Abraham Crémieux, modest comerciant d'indianes jueu originari de l'occità Comtat Venaissí, i Alexandrine Rachel Vidal. Realitzà brillants estudis a l'escola i a l'institut de Nimes, obtenint el batxillerat el 19 d'agost de 1853. Després de trobar dues feines de passat d'advocat, un d'elles a París, es matriculà a la Facultat d'Ais de Provença el 14 de gener de 1856. Eximit de fer el servei militar perquè havia de mantenir sa família, el 25 de novembre de 1856 obtingué la redempció total. El 24 de març de 1857 es llicencià en Dret a Nimes. Fou anomenat «El misser dels pobres» per la seva defensa ferotge de les classes obreres oprimides. En aquesta època també exercí com a periodista literari, activitat en la qual aconseguí força reputació. A finals de 1857, amb quatre amics, fundà el periòdic literari L'Avenir, però fou constantment vigilat per la policia que el considerà políticament perillós; l'últim número d'aquesta publicació serà el del 14 de febrer de 1858, víctima de la repressió del govern de Badinguet –nom satíric de l'emperador Napoleó III. El 10 de desembre de 1862 s'establí a Marsella, on dos anys després esdevingué membre de la lògia maçona «La Réunión des Amis Choisis» (La Reunió dels Amics Escollits) del Gran Orient de França. El 25 de setembre de 1864 es casà a Marsella amb Judith Noémie Molina, de confessió jueva, amb qui tindrà tres infants (Albert, André Moïse i Maximilien Armand Samuel), l'últim en honor a Robespierre, a qui Crémieux considera el model de polític a seguir –el 28 de juliol de 1869 escriurà per al 75è aniversari de la seva mort un monòleg en vers titulat Robespierre, le 21 janvier 1793. A partir de 1865 desplegà una gran activitat en diversos sectors, com ara en la creació de cambres sindicals, de cooperatives i d'escoles públiques laiques per a infants desafavorits i per adults. En 1867 redactà una memòria dirigida al prefecte de les Boques del Roine on exigí mesures urgents per posar fi a la lamentable situació de la classe obrera del seu departament. El 13 de juliol de 1868 participà en la constitució de l'«Association Phocéenne de l'Enseignement, de l'Instruction et de l'Education des deux sexes» (Associació Focenca –de Marsella– de l'Ensenyament, de la Instrucció i de l'Educació dels dos sexes). Les seves idees republicanes s'enfrontaren durament a les de l'Imperi. També mantingué estretes relacions amb la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Marsella. En 1869 va fer campanya a favor de Léon Gambetta, aleshores republicà radical, qui fou elegit diputat per Marsella. El 8 d'agost de 1870 fou el cap d'un moviment insurreccional comunal que prengué la Prefectura de Marsella i proclamà la República a la ciutat; moviment que fou, però, ràpidament esclafat. Detingut l'endemà, fou tancat en una masmorra del fort marsellès de Saint-Jean. El 27 d'agost fou jutjat, amb altres 13 insurgents, pel I Consell de Guerra, condemnat a dos anys de presó i tancat a Saint-Pierre. Amb l'anunci de caiguda de l'Imperi fou alliberat, juntament amb els seus companys, durant la nit del 4 al 5 de setembre per una gentada de més de 20.000 persones. Immediatament reprengué la seva activitat revolucionària amb la creació de la Lliga del Midi, que federà 15 departaments francesos, la qual entrà ràpidament en conflicte amb el govern central de Defensa Nacional ja que el seu programa era força revolucionari: separació absoluta de les esglésies i de l'Estat, revocació immediata de tots els ajuntaments nomenats durant l'Imperi, designació dels jutges mitjançant eleccions, llibertat absoluta de premsa, etc. L'1 de novembre de 1870, quan es trobava en una gira de propaganda per a la Lliga del Midi al departament de l'Isèra, esclatà la insurrecció revolucionària que proclamà la Comuna de Marsella. Però amb l'arribada d'un emissari republicà, el govern central recuperà ràpidament el poder fins que un nou cop insurreccional esclatà el 23 de març de 1871. Amb aquesta nova situació, fou nomenat cap de la Comissió Departamental Insurreccional, que substituïa la Prefectura, composta per 12 membres, entre ells Charles Alerini per l'AIT, que ratifica els poders de la Comuna de Marsella i del departament de les Boques del Roine. Després de confiscar els edificis públics i la prefectura, la Comissió enarborà la bandera roja i la negra, en senyal de dol. Però el 5 d'abril de 1871 a les 7 del matí la Comuna de Marsella, després d'un últim intent de mediació per part de Crémieux davant el general Espivent, fou aixafada per un exèrcit de 7.000 soldats que no dubtà a bombardejar la ciutat amb 300 obusos. El 8 d'abril fou detingut al cementiri jueu on es refugiava. El consell de guerra al cap de la Comuna de Marsella començà el 12 de juny a la Gran Sala del Tribunal de Policia Correccional presidit pel tinent coronel Thomassin del 48è Regiment de Línia i finalment fou condemnat a mort el 28 de juny. Després un temps tancat a la presó de Saint Pierre i al fort de Saint Nicolas, en el qual va tenir temps d'escriure l'obra teatral Le neuf Thermidor ou la mort de Robespierre, Gaston Crémieux fou afusellat amb el vist i plau d'Adolphe Thiers el 30 de novembre de 1871 al camp de tir del Far de Marsella (Provença, Occitània) malgrat la feblesa de tots els càrrecs que se li imputaven. Fou enterrat al cementiri jueu, contigu al cementiri de Saint Pierre, de Marsella. En 1886 es publicaren les seves Oeuvres posthumes. L'aniversari de l'execució de Crémieux, figura emblemàtica del moviment obrer marsellès, fou commemorada pels grups d'esquerra durant molts d'anys.

Gaston Crémieux (1836-1871)

Temptativa d'insurrecció comunal a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

***

Foto policíaca d'Auguste Dupuis (3 de juliol de 1894)

- Auguste Dupuis: El 22 de juny de 1841 neix a Dourdan (Illa de França, França) l'anarquista Achile Paul Auguste Dupuis. Sos pares es deien François Joseph Dupuis, carreter, i Françoise Joséphie Virginie David. Es guanyà la vida fent de carreter, com son pare, i de ferrer. El març de 1891 figurava en un llistat d'anarquistes de Saint-Denis (Illa de França, França) establert per la policia i en aquesta època vivia al número 167 de l'avinguda de París d'aquesta població. L'abril de 1892, segons informes policíacs, freqüentava les reunions de la Lliga dels Antipatriotes i del Grup de Propaganda. Aquest mateix mes va ser detingut, en previsió a les manifestacions del Primer de Maig, i el seu domicili escorcollat. El desembre de 1893 la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París el considerà com a «anarquista no militant» i en aquesta època encara vivia al mateix domicili de l'avinguda de París de Saint-Denis. El 26 de desembre de 1893 figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes. El 10 de juny de 1893 assistí al míting de protesta celebrat a la Sala Progrès del bulevard de l'Hôpital. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut en la gran agafada d'anarquistes, que en va capturar 155, i el seu domicili escorcollat sense cap resultat; detingut, va ser fitxat dos dies després en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica de Xavier Assieri apareguda en el periòdic marsellès Germinal del 13 d'agost de 1909

- Xavier Assieri: El 22 de juny de 1869 neix a Ajaccio (Còrsega) l'anarquista i lliurepensador, i després comunista, Xavier Joseph Assieri. Fill d'una família italiana, sons pares es deien Achille Paul Alexandre Assieri, magatzemer retirat, i Marthe Versini. Cridat a files en 1889, en 1890 les autoritats militars prorrogaren la seva incorporació per «feblesa». El 14 de febrer de 1891 va ser inscrit com a mariner en la Marina a Marsella (Provença, Occitània). Declarat desertor, va fer la submissió a Ajaccio i el 28 de maig de 1898 va ser destinat al 5 Dipòsit de la Marina de Toló (Provença, Occitània), on va romandre fins el 22 de juny de 1899. El 27 de novembre de 1899 es casa a Ais de Provença (Provença, Occitània) amb la venedora d'aviram Virginie Magdeleine Augusta Raphaël. Aleshores treballava de venedor de carn de caça i vivia al número 8 del carrer Bédarrides d'Ais de Provença. Segons la policia, passà de ser bonapartista a republicà i posteriorment de socialista revolucionari a anarquista. L'abril de 1906 fou secretari adjunt del Comitè de la Unitat Socialista de la 1 Circumscripció d'Ais de Provença del Partit Socialista Unificat (PSU). El 14 de juliol de 1907, a l'avinguda de la Gare d'Ais de Provença, aconseguí desarmar, d'un tret de revòlver a la cama, l'apache François-Marie Guinard, que havia acabat d'assassinar amb una dotzena de ganivetades l'obrer forner Edmond Dol. Entre 1907 i 1908 va fer d'intèrpret d'italià als jutjats d'Ais de Provença i el 25 d'octubre d'aquell any assistí com a representant de «La Libre Pensée» als funerals del senador Victor Leydet a Ais de Provença. L'agost de 1909 era president de «La Libre Pensée» d'Ais de Provença, que es reunia al Café d'Europe. Dedicat al periodisme, el novembre de 1910 fundà a Ais de Provença el periòdic Le Combat Social i durant les eleccions legislatives va fer costat la candidatura del PSU. A principis dels anys deu, fou corresponsal de diversos periòdics anarquistes i antimilitaristes, com ara La Guerre Social, però també de periòdics burgesos, com ara el marsellès Le Radical i el tolosà La Dépêche. Se li va retirar la corresponsalia del periòdic Le Petit Provençal per les seves activitats polítiques. El febrer de 1910 fou delegat de la Federació Socialista de les Boques del Roine al Congrés Socialista celebrat a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Durant la primavera de 1911 fou secretari del grup llibertari d'Ais de Provença i en el seu nom donà conferències al bar Idéal de l'avinguda de la Gare, regentat per l'anarquista Henri Leydet. El desembre de 1912 vivia a Casablanca (Protectorat francès del Marroc; actualment pertany a Casablanca-Settat, Marroc), però l'octubre de 1913 ja tornava a viure a Ais de Provença, al número 20 del carrer de la Paix. El desembre de 1913 vivia a Ajaccio. Mobilitzat l'agost de 1914, com que havia estat esborrat de la matrícula de mariner perquè havia estat més de tres anys sense navegar, va ser destinat el 10 de març de 1915 a la Secció d'Automòbils del 8 Esquadró del Tren. Posteriorment passà pel 20 i el 6 Esquadrons de Trens i el 30 de novembre de 1918 va ser llicenciat. Es presentà com a candidat «socialista unificat» per al Consell de Districte d'Ais de Provença del Sud per a les eleccions cantonals de desembre de 1919 i en va treure 631 vots. El gener de 1921 signà un manifest de suport de la Secció de Niça (País Niçard, Occitània) del Partit Comunista - Secció Francesa de la Internacional Comunista (PC-SFIC). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Robert Lanoff

- Robert Lanoff: El 22 de juny de 1879 neix al X Districte de París (França) el cantautor i compositor anarcoindividualista i antimilitarista Robert-Charles-Joachim Lafon, més conegut com Robert Lanoff. Sos pares es deien Victor Amédée Lafon, sotstinent dels bombers parisencs, i Valentine Félicie Liébant. Quan va fer el servei militar acabà en una companyia disciplinària. L'octubre de 1899 sembla que fou el mateix Lafon qui va signar el manifest «Aux anarchistes», on es critica durament Sébastien Faure i Le Journal du Peuple qualificant-los d'«anarquistes de govern». L'11 de març de 1905 va ser condemnat en rebel·lia a París a 50 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària». En aquesta època vivia al número 114 del carrer de Clignancourt de París. Fou col·laborador del periòdic parisenc L'Anarchie (1905-1914), editat per Albert Libertad, i membre del grup anarquista «Les Libérés des Bagnes Militares» (Els Alliberats de les Colònies Penitenciàries Militars). A partir de 1910 realitzà una gira propagandística de conferències, acompanyades d'espectacle musical amb cançons anarquistes i antimilitaristes escrites i interpretades per ell, contra les colònies penitenciàries a tota la conca obrera del nord (Lille, Roubaix, Valenciennes, Blanc Misseron, Chauny, Saint Quentin). El 20 de novembre de 1910, en una conferència sobre el Biribi (companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a les colònies franceses d'Àfrica del Nord) realitzada a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), declarà: «Els oficials i sotsoficials qui comanden les companyies disciplinàries són uns alcohòlics i uns tarats, la podridura de la podridura». Aquesta conferència, acompanyada de cançons anarquistes, va ser repetida a Roubaix (24 de novembre), a Valenciannes (26 de novembre), a Blanc-Misseron (27 de novembre) i a Chauny (3 de desembre) i on va fer, segons la policia, apologia d'anarcoterroristes (Ravachol, Auguste Vaillant, Émile Henry) i interpretà una cançó on lloà la deserció dels soldats i el pillatge de les caixes fortes. En aquesta època col·laborà en el periòdic revolucionari d'Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) Le Réveil Artésien. També va participar en les «Xerrades Populars» que se celebraren al número 69 del carrer de l'Hôtel de Ville i al número 157 del Faubourg Saint Antoine. El 29 de gener de 1911 actuà en la festa organitzada per la Federació Revolucionària en suport a Le Libertaire. El maig de 1911 va fer una gira pels departaments de l'oest (Brest, Lorient, Nantes) on, a més de cançons, va interpretar diversos monòlegs (Le droit à l'avortement, Doit on aller à la caserne, Les Péjugés, À Biribi, etc.). El 23 de maig de 1911, a requisitòria de la policia de Laon (Picardia, França), a resultes de la conferència realitzada a Chauny (Picardia, França), va ser inculpat per «provocació a l'assassinat i apologia del robatori». En 1912 col·laborà en la publicació antimilitarista Le Cri du Soldat. Bulletin no officiel des armées de terrer et de mer, publicat a Pantin (Illa de França, França) per Émile Aubin. Aquest mateix any va publicar De la rue Ordener aus Aubrais. Entre 1912 i 1913 fou col·laborador habitual de L'Anarchie, on defensà l'amor lliure i l'incest, però des d'un punt de vista misogin, i arran de la publicació de les memòries de Rirette Maîtrejean, insultà aquesta de manera cruel. Quan les activitats de la «Banda Bonnot», va ser detingut i empresonat en diferents ocasions per defensar el grup. Arran d'unes conferències realitzades entre el 21 i el 25 d'abril de 1912, va ser detingut acusat d'«apologia de fets criminals i d'excitació al crim» i condemnat el juliol d'aquell any per l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a quatre mesos de presó i a 50 francs de multa i tancat en aquesta ciutat. El 19 de desembre de 1912 va ser novament detingut arran de la publicació de l'article «De la rue Ordener aux Aubrais», publicat el 17 d'octubre en L'Anarchie, a favor dels empresonats de la «Banda Bonnot»; en aquest moment va ser reemplaçat en la redacció d'aquest periòdic per Camille Delmyre. El 8 d'abril de 1913 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional a tres anys de presó i a 1.000 francs de multa per l'edició del citat article en forma de fullet. El 13 de maig el Tribunal Correccional del Sena li va suprimir la multa, però mantingué la pena de tres anys El 30 de juny de 1914, després de 18 mesos empresonat, va ser novament jutjat en apel·lació a París i va veure reduïda la pena a 18 mesos de presó. L'estiu de 1914, amb Alexandre Flesky, preparà la publicació d'un setmanari anarcoindividualista, Le Rebelle, que per diverses circumstàncies no pogué finalment editar-se. En aquesta època viva al número 15 del carrer Gérando, del IX Districte de París. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt del servei militar i mantingut a la presó, on romania el març de 1916. Després de la contesa fou redactor de Le Populaire i delegat del Sindicat dels Artistes Lírics. El 12 d'octubre de 1918 participà, amb Jeanne Berton, Sardou, Lilyette Frey, Joby, etc., en un vetllada popular contra «l'apatxisme i la pornografia» que se celebrà a la Sala de Festes de l'Ajuntament de Saint-Ouen (Illa de França, França). En aquesta època moltes cançons i articles seus es van publicar en el periòdic La Bataille. El 18 d'agost de 1919 inaugurà, al número 75 del passatge Brady de París, una casa d'edició i de venda de cançons i on també es realitzaven cursos de cant a preus populars. En aquesta època col·laborà amb el Sindicat dels Artistes de Concerts, Music-halls i Circs, realitzant concerts i xerrades en el seu suport. El 23 de març de 1920, Georges Guibourg (Georgius), president de la Unió Independent dels Artistes de Music-halls, el va denunciar per «entrebancar la llibertat del treball i per difamació». També va col·laborar en les diferents etapes del periòdic d'André Georges Roulot (Lorulot), de qui era molt amic, L'Idée Libre. Fou membre de la Union Confédérale des Locataires (Unió Confederal d'Arrendataris), organització per a la qual va fer infinitat de concerts i xerrades per a recaptar fons per a la seva caixa de resistència, i entre 1922 i 1923 fou secretari de la seva IX Secció de la Federació d'Arrendataris del Sena. El desembre de 1923 sa companya, Henriette-Marie Lacoste-Abrial, va morir al seu domicili del carrer Gérando. Entre les seves cançons, van ser molt populars À bas Biribi, Paroles d'un révolté, Je suis un incroyant, Pourquoi j'vote pas! Monologue, Le droit à l'avortement, Lettre d'un détenu politique, Les renégats, Conseils aux avachis, Guerre à l'alcool, Maternité, Sur la tombe de son gars. Récit de guerre interprété par l'auteur dans les concerts et cabarets parisiens, Chanson pour la paix, Les épaves, En route pour l'abattoir, Trimardeur, C'est la rafle, Aprés la grève, Les dons de Jésus, Hymne aux prolétaires, Pierreuse, Jean Misére devant le Christ, Les juges, Sonnez! Clairons sonnez!, La chanson des béguins, L'enfer militaire, Révoitons-nous. Monologue, Les trois pleurs de la vie, L'éveil des locataires, Voix des locataires, Les pionniers. Scène de la vie de Biribi, Le soldat devant le peuple, Les prêtes. Étude sur la religion, L'avenir nouveau. Grande scène, Pitié pour les grévistes. Grande scène, etc. Robert Lanoff va morir el 9 d'agost de 1960 al Centre Hospitalari Sainte-Anne del XIV Districte de París (França).

***

Enrique López Alarcón (ca. 1918)

- Enrique López Alarcón: El 22 de juny de 1881 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el poeta, dramaturg, traductor, periodista i escriptor anarquista Enrique López Alarcón, que va fer servir el pseudònim de Guzmán de Alfarache. Era nét de l'empresari i alcalde de Màlaga José Alarcón Luján. Realitzà els estudis primaris a la seva ciutat natal amb els jesuïtes i els secundaris a Archidona (Màlaga, Andalusia, Espanya) i després passà a la Universitat de Granada (Andalusia, Espanya) per a estudiar filosofia i lletres i dret, sense arribar a graduar-se. Visqué a Cártama (Màlaga, Andalusia, Espanya), d'on procedia sa família, i en 1903 es traslladà a Madrid (Espanya), on s'inicià en el periodisme, fortament influenciat pel simbolisme i el modernisme. En aquesta època es relacionà molt amb Marcelino Menéndez Pelayo. En 1909 fou corresponsal de guerra en la campanya militar del Marroc per al diari El Mundo i per aquests reportatges va ser condecorat amb la Creu Roja del Mèrit Militar. En 1911 va ser nomenat membre de l'Acadèmia de Poesia de Madrid i en 1916 l'Ajuntament de Màlaga el nomenà «hijo esclarecido» de la ciutat. En 1918 va ser nomenat director artístic del Teatro Español de Madrid. El desembre de 1931 s'estrenà la pel·lícula Fermín Galán, d'Edgar Neville, basada en un poema seu i de Fernando Alarcón. El 25 de gener de 1932 intervingué, amb Manuel Machado, Eduardo Marquina i Fernández Ardavín, en l'homenatge celebrat al Teatro Español de Madrid a Francisco Villaespesa. En 1935 s'estrenà la pel·lícula Madrid se divorcia, d'Alfonso de Benavides, basada en una novel·la seva. Durant aquests anys formà part de la redacció de nombrosos periòdics (La Acción, La Época, La Esfera, El Intransigente, La Mañana, Mi Revista, El Mundo, La Nación, Nueva Illice, El Nuevo Evangelio, La Tribuna, Voluntad, La Voz, etc.) i en 1915 fundà La Gacetilla de Madrid, que posteriorment prengué el nom Gil Blas. A partir de 1936 es lligà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà de compaginador en el periòdic CNT de Madrid i entra en la directiva de la Societat d'Autors. Després fou redactor de Solidaridad Obrera, especialment la secció «Verdades y mentiras», i en 1937 col·laborà amb poesies i articles en Fragua Social. El 13 de gener de 1938 llegí a l'Ateneu de Barcelona l'assaig «El periodista de la revolución», acte organitzat per l'Ateneu Professional de Periodistes d'aquesta ciutat, i el 4 de desembre d'aquest any participà en l'acte homenatge a Buenaventura Durruti que se celebrà al Teatre Romea de Madrid. El 25 de desembre de 1938 dissertà sobre el tema «Aportación del pueblo español en la estructura social futura», al local del Comitato Anarchico Italiano de Barcelona. Durant els anys bèl·lics oferí nombroses funcions teatrals a Madrid. Quan el triomf franquista era un fet, el 2 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i visqué a Seta (Llenguadoc, Occitània). Pogué emigrar a Amèrica i l'11 de gener de 1940 arribà, procedent de Bordeus (Aquitània, Occitània), a bord del vapor Cuba a Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo, República Dominicana). A Ciudad Trujillo coincidí amb Manuel Pérez i organitzà programes de ràdio antifeixistes i contra la dictadura franquista. En 1940, per a poder sortir de la República Dominicana publicà el llibre Flor de sonetos. Al Generalísimo Doctor Rafael Trujillo Molina, Benefactor de la Patria, fet pel qual alguns el condemnaren com a apologeta del dictador. A mitjans de 1940, amb el suport de José González Marín, s'establí a l'Havana (Cuba), on fou un dels membres de la Unió d'Excombatents Antifeixistes –col·laborà en el seu òrgan d'expressió Combate–, de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes i del Centre Republicà Espanyol. L'octubre de 1940 oferí a l'Havana la conferència «El espíritu popular de la nueva poètica espanyola». A continuació treballà en la ràdio i va fer classes a escoles privades. Fou un dels redactors de l'Anuario Cultural de Cuba 1943 (1944) i en aquesta època dirigí obres de l'agrupació «Teatralia». En 1945 s'instal·là a Panamà i a la Ciutat de Panamà ensenyà art dramàtic i a Colón (Colón, Panamà) va fer classes al «Colegio Abel Bravo», però va ser ràpidament expulsat per la seva militància i retornà a Cuba. En 1946, juntament amb son cossí José Blasco Alarcón, tingué al seu càrrec un programa sobre política internacional en «Radio O'Shea» de l'Havana. En 1952, després del cop d'Estat de Fulgencio Batista, ingressà com a periodista en el diari de l'Havana de suport a la dictadura ¡Ataja!, on s'encarregà de les seccions «Altavoz» i «Política al vuelo» fins el desembre de 1958. El gener de 1953 signà, amb altres intel·lectuals espanyols residents a Cuba, un manifest antifranquista i contra la instal·lació de bases nord-americanes a Espanya. Després del triomf de la revolució castrista col·laborà ocasionalment en El Mundo. Trobem articles seus en nombroses publicacions cubanes, com ara Bohemia, Combate, DM, Lux, Mañana, Mensuario de Arte, Literatura, Historia y Crítica, El Mundo, Mundo Masónico, El País, Tiempo, etc. Traduí, amb José Ignacio de Alberti, Fígaro, barbero de Sevilla. Comedia en cuatro actos de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais i prologà diversos llibres, molts de temàtica llibertària, com ara Entre los campesinos de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) d'Agustín Souchy, España frente al fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en España (1938) de Benigno Bejarano Domínguez, Cipriano Mera, revolucionario (1943) de Miguel González Inestal, Lecturas criolles (1955) de Manuel Cuellas Vizcaíno, i Artículos y discursos (1956) d'Alberto Salas Amaro. És autor de Con o sin mujer (1905), Golondrinas (1905), Constelaciones poéticas (1906), La cruz del carino (1909), Gerineldo. Poema de amor y caballería, representable, en cuatro jornadas, compuesto, en parte, con pasajes del romancero (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Los insaciables. Comedia picaresca en prosa, en cuatro actos (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Las manos largas. Vaudeville en tres actos y en prosa (1909, amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Melilla 1909. Crónica de un testigo. Diario de la guerra escrito durante las operaciones militares en el Rif (1911), La tizona. Drama romántico en cuatro jornadas (1914, amb Ramón Godoy y Sala), Sebastián el bufanda o El robo de la calle de Fortuny. Película policiaca en cuatro actos y en prosa (1916, amb José Ignacio de Alberti), El collar de esperaldas (1918, amb José Ignacio de Alberti), La Madre Quimera. Farsa romàntica en cuatro jornadas (1918, amb Ramón Godoy y Sala), Vivir. Drama en cuatro actos (1924 i 1929), La sal de Madrid (1926), Voy a ser cocota (1926), La tragicomèdia de Pepín Cárdenas (1929), Dictadura (1930), La maragata. Zarzuela (1931, amb Alfredo Escosura), La maravilla de Efeso (1933), Paleta. Humorada lírica en tres actos y veinte cuadros (1933, amb Fernando Alarcón), Romancero caballeresco. Comedia melodramàtica a la espanyola, escrita en verso, en tres actos y un epílogo (1933), Los majos del Perchel (1935), Flor de sonetos (1940), Patria (1940), Soy espanyol. Madrigales y sonetos (1940), Martí (1942), Reflejos del sur (1953), etc. Enrique López Alarcón va morir el 28 de novembre de 1963 –molts d'autors citen erròniament 1948– a l'Havana (Cuba) i deixà vídua, Concha Fernández de Villegas, i una filla, Paloma López.

Enrique López Alarcón (1881-1963)

***

Crida a l'amnistia d'Eugène Bévant apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 29 de juny de 1923

- Eugène Bévant: El 22 de juny de 1884 neix a Minzier (Savoia, Arpitània) l'anarquista i pacifista Marie-Eugène Bévant –el llinatge citat sovint erròniament Bévent. Era fill de Pierre Bévant, conreador, i de Marie Pierrette Jeantet, domèstica. Va ser educat en la religió catòlica. Es guanyava la vida treballant de carnisser. Cap el 1902 esdevingué anarquista. El 12 de novembre de 1905, quan s'havia d'incorporar a files per a fer el servei militar en el 30 Regiment d'Infanteria, es declarà insubmís i va ser declarat desertor el 13 de desembre d'aquell any. S'amagà a París (França), on conegué l'anarcopacifista Alphonse Barbé. Pressionat per sos pares, el 13 de gener de 1906 acceptà integrar-se en l'exèrcit i el 6 de març d'aquell any va ser jutjat en consell de guerra per la XIV Regió Militar per insubmissió i condemnat a dos mesos de presó amb llibertat provisional per «deserció a l'estranger en temps de pau». Enviat a la caserna, desertà quatre dies després. Es refugià a Suïssa, on va restar any i mig. Freqüentà els cercles anarquistes i el gener de 1907 participà en una campanya antimilitarista contra la nova llei militar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), fet pel qual va ser expulsat del país el desembre de 1907. Passà a Alemanya, on entrà en contacte amb els cercles llibertaris. Tres anys més tard, va ser declarat «indesitjable» i el 31 de desembre de 1907 desembarcà a Londres (Anglaterra). A la capital britànica formà part del Grup d'Insubmisos i Desertors (Georges Ozon, A. Pedu, P. Robert, Marcel Viriaut, etc.). El seu domicili, al carrer Manette, va ser utilitzat pel Grup d'Estudis Socials (GES) per a distribuir la revista artística anarquista Action d'Art. L'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, no va respondre a la crida general, però dos dels seus germans van ser mobilitzats i tots dos van morir al front. Detingut a Londres per la policia britànica, el 15 de desembre de 1916 va ser lliurat a les autoritats franceses. El 24 de gener de 1917 un consell de guerra a Grenoble (Delfinat, Arpitània) el condemnà a cinc anys de treballs públics, pena que va ser suspesa i enviat al front el 12 de febrer de 1917 amb el 140 Regiment d'Infanteria. Desertà novament el 15 de març de 1917 i s'amagà a París. Amb Alphonse Barbé participà activament en activitats pacifistes del grup «Les Amis du Libertaire». El 25 de desembre de 1918 va ser novament detingut a París i tancat a la presó militar de Grenoble. El 8 de març de 1919 va ser condemnat a sis mesos de presó i 500 francs de multa pel Tribunal d'Apel·lació de París per «declaracions alarmistes». El 28 de juny de 1919 intentà evadir-se, però es trencà la cama esquerra i va quedar esguerrat d'aquesta la resta de sa vida. Novament jutjat en consell de guerra, el 18 d'agost de 1920 a Grenoble, va ser condemnat, malgrat el testimoni al seu favor d'Alphonse Barbé, a 18 mesos de presó i enviat a un batalló disciplinari (Biribi) a Algèria. El periòdic Le Libertaire va obrir una subscripció popular al seu favor. El 2 de setembre de 1920 va ser traslladat al Fort Saint-Nicolas de Marsella (Provença, Occitània) a l'espera del seu trasllat a Algèria. El 21 de setembre de 1920 va ser integrat al Taller de Treballs Públics de Bugia (Bugia, Algèria Francesa; actualment Algèria). El seu testimoni va ser recollit en el fullet Les anarchistes et le cas de conscience, publicat per la Unió Anarquista (UA). Després d'aconseguir mesos de remissió de pena, l'1 de gener de 1924 va ser destinat al 6 Batalló de Caçadors a Peu. El 19 de maig de 1924 va ser posat en llibertat a la penitenciaria militar d'Aïn Beïda (Oum El Bouaghi, Algèria Francesa; actualment Algèria), però l'exèrcit l'exigí l'acompliment de dos anys de servei militar suplementari a les penes de presó. El Comitè de Defensa Social (CDS) es va mobilitzar, sense èxit, per aconseguir la seva amnistia. Va ser integrat en el 159 Regiment d'Infanteria Alpina acantonat a Briançon (Provença, Occitània), però, a causa de la seva lesió a la cama, va ser enviat el 25 d'abril de 1924 al 14 Esquadró del Tren d'Equipatges. El 22 d'octubre de 1924 desertà novament i es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), des d'on va enviar un relat de la seva història a Le Libertaire que va ser publicat en el número del 4 de novembre de 1924. Sembla que va ser novament detingut en 1926 a tancat a Albertville (Savoia, Arpitània) i que els anarquistes Émile Bauchet i Claude Content idearen un pla per a la seva evasió que fracassà. El 22 de juny de 1934 va ser esborrat dels registres de controls de deserció. A finals dels anys trenta va estar subscrit al periòdic anarquista SIA, òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Eugène Bévant va ser trobat mort el 2 d'agost de 1961 al seu domicili, al número 17 del Passage Cardinet, del XVII Districte de París (França).

***

Necrològica de Josep Ferrater Añó apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de febrer de 1969

- Josep Ferrater Añó: El 22 de juny de 1891 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Jaume Ferrater Añó. Sos pares es deien Josep Ferrater Oller, jornaler, i Teresa Añó Cortés. Quan era molt jove començà a treballar en la indústria del vidre a Mataró (Maresme, Catalunya), on va conèixer Joan Peiró Belis al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Cooperativa del Vidre. Per la seva militància va haver de treballar a diverses regions peninsulars (Sevilla, València, Barcelona, etc.) sempre com a obrer vidrier. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va veure obligat a exiliar-se a França i a París es casà amb la militant anarquista francesa Marguerite Louise Laversin. En 1932 retornà a Mataró i reprengué la seva feina en la Cooperativa del Vidre. Durant la guerra civil va ser perseguit pel sector republicà contrari a la col·lectivització. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'establí a Givors, on treballà en la seva feina de vidrier. El maig de 1945 s'integrà en la Federació Local de Givors-Chasse la CNT, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Josep Ferrater Añó va morir morir l'1 de desembre de 1968 al seu domicili de Givors (Lió, Arpitània). Son germà Jaume Ferrater Añó també va ser vidrier i confederal.

***

Sperinidio Marastoni

- Sperindio Marastoni: El 22 de juny de 1894 neix a Volta Mantovana (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, i després socialista, Sperindio Marastoni. Sos pares es deien Luigi Marastoni i Caterina Lonati. Es guanyava la vida com a fuster i ebenista i estava casat amb Teodolinda Messerani, amb qui tenia un infant. L'agost de 1924 arribà a França i s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), on visqué al número 7 del carrer Chabrier. A partir de 1926 va ser fitxat per la policia, que el 1935 el qualificava com a anarquista «violent i lluitador». La policia el va assenyalar en diversos informes. El 30 de novembre de 1932 boicotejà amb altres companys (Agabitti, Bidelli, Ceola, etc.) la conferència celebrada al Relais Fleuri de Niça organitzada per la feixista societat «Dante Alighieri». Posteriorment s'acostà a la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i a «Giustizia e Libertà» (GL). Quan esclatà la Guerra d'Espanya, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on el 13 d'octubre de 1936 s'enrolà en el Batalló «Garibaldi» de la I Companyia, participant en diverses batalles (Cerro Rojo, Madrid, Casa de Campo, Pozelo, Boadilla, Mirabueno, Majadahonda, Araganda, Guadalajara, Brunete, Osca, Belchite, Fuente de Ebro, etc.). Posteriorment va ser destinat a la Brigada «Garibaldi» a intendència de l'Estat Major (Brunete, Osca, Belchite, Fuente de Ebro, etc.). Va ser hospitalitzat perquè una antiga malaltia pulmonar s'agreujà i 1 de gener de 1938 retornà a França. L'agost de 1940 va ser expulsat i lliurat a les autoritats feixistes italianes que el condemnaren a cinc anys de confinament a l'illa de Ventotene. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Volta Mantovana. A partir de 1953 visqué a Albaredo d'Adige (Vèneto, Itàlia). Sperindio Marastoni va morir el 15 de febrer de 1955 a Volta Mantovana (Llombardia, Itàlia). El Consell Regional de Llombardia el condecorà amb la «Medalla d'Or a la Memòria», amb motiu del quarantè aniversari de la Guerra Civil espanyola.

Sperindio Marastoni (1894-1955)

***

Necrològica de Joan Rigat Vila apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 30 de gener de 1972

- Joan Rigat Vila: El 22 de juny de 1894 neix a Llanars (Ripollès, Catalunay) –algunes fonts citen erròniament Ribes de Freser (Ripollès, Catalunya)– l'anarcosindicalista Joan Rigat Vila. Sos pares es deien Francesc Rigat i Teresa Vila. Paleta de professió, quan era molt jove s'afilià al Sindicat Únic d'Arts i Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Ribes de Freser, on va exercir diversos càrrecs de responsabilitat orgànica i col·laborà en el setmanari confederal comarcal Sembrar amb cròniques locals. El gener de 1936 representà la CNT de Ribes de Freser en la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrada a Barcelona (Catalunya). Fou president de les Joventuts Llibertàries de Ribes de Freser. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Milità en la Federació Local de Sent Sefrian de la CNT. En 1947 va ser delegat al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Concepció Tatjé. Joan Rigat Vila va morir, a resultes d'una malaltia cardíaca, el 28 de novembre de 1971 a Sent Sefrian (Aquitània, Occitània).

---

Continua...

---

[21/06] Confer�ncia de Besnard - Louvigny - Oliva - Rothen - Nogales - Fantozzi - Baril - Gilioli - Meseguer - P�rez Mart�nez - Lisbona - Moyse - Mu�oz Congost - Garc�a Alapont - Friedlaender - Cler - Martini - Abramowski - Fosset - Remiro - Capuana - Pedreira - Comastri - Ballano - Gu�mard - Garnier - Pay�n - Verdier

Sun, 21 Jun 2026 11:36:11 +0200

[21/06] Conferència de Besnard - Louvigny - Oliva - Rothen - Nogales - Fantozzi - Baril - Gilioli - Meseguer - Pérez Martínez - Lisbona - Moyse - Muñoz Congost - García Alapont - Friedlaender - Cler - Martini - Abramowski - Fosset - Remiro - Capuana - Pedreira - Comastri - Ballano - Guémard - Garnier - Payán - Verdier

Anarcoefemèrides del 21 de juny

Esdeveniments

Ressenya de la conferència publicada en el diari saragossà La Voz de Aragón del 23 de juny de 1931

- Conferència de Pierre Besnard: El 21 de juny de 1931 l'anarcosindicalista Pierre Besnard, aleshores secretari de la Confederació General del Treball – Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) de França, fa a l'Ateneu de Madrid (Espanya) la conferència «Esencia y plan constructivo del sindicalisme revolucionario». Besnard criticà durament el sistema capitalista i, després de palesar el fracàs de tots els sistemes polítics, des del feixisme al comunisme, assegurà que l'únic sistema possible factible és el plantejat per l'anarcosindicalisme.

Naixements

"Sans patrie"

- Émile Louvigny: El 21 de juny de 1864 neix a Sugny (Vresse-sur-Semois, Namur, Valònia) el militant socialista i després anarquista Émile Louvigny. Instal·lat a les Ardenes franceses, es va adherir d'antuvi al cercle d'estudis socialistes «L'Étincelle de Charleville» (L'Espurna de Charleville), abans d'integrar-se en el grup anarquista dels «Sans Patrie» (Els Sense Pàtria). Arrestat per la policia per les seves activitats militants, va ser finalment expulsat el 2 de març de 1894 cap a Bèlgica, on continuarà la militància. A Brussel·les en 1906 va participar en la creació d'un periòdic anarquista, Jean Misère. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'expulsió d'Alfonso Oliva apareguda en el diari de Troyes Le Petit Républicain de l'Aube del 21 de febrer de 1895

- Alfonso Oliva: El 21 de juny de 1870 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Alfonso Oliva –també citat Alphonse Oliva. Es guanyava la vida treballant de tipògraf. En 1894, després de patir nombroses denúncies a Nàpols, va ser condemnat a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) a 75 dies de presó per «insubordinació». Després de ser condemnat en rebel·lia a una pena de presó de 14 mesos a Itàlia per «propaganda anarquista», passà a Suïssa, on va ser expulsat de Lugano (Ticino, Suïssa). Es traslladà a França, on a Annemasse (Savoia, Arpitània) treballà a la impremta Chamlet. Detingut a Annemasse i tancat a la presó de Bonneville (Savoia, Arpitània), l'11 de febrer de 1895 la Prefectura de l'Alta Savoia decretà la seva expulsió de França i passà a Suïssa. Després d'un temps a Ginebra (Ginebra, Suïssa), s'establí a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), on treballà amb el tipògraf anarquista Fernandino Germani (Mimmuccio). Posteriorment s'instal·là amb sa companya a Bienne (Berna, Suïssa), on abandonà el seu allotjament sense pagar al propietari. El 23 de setembre de 1898, juntament amb altres 35 anarquistes, es va decretar la seva expulsió de la Confederació Helvètica arran de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria a mans de l'anarquista Luigi Luccheni. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Édouard Rothen (ca. 1921)

- Édouard Rothen: El 21 de juny de 1874 neix a Orbe (Vaud, Suïssa) el propagandista anarcocomunista Édouard Charles Hotz, més conegut com Édouard Rothen. Sos pares es deien Gottlieb Hotz i Susanne Rothen. Quan encara era un infant de pit sa família s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on restarà gairebé tota sa vida. Fins als 15 anys assistí a l'Escola Superior i després son pare el deixà amb un tender a l'engròs perquè aprengués les tresques del comerç; però els seus interessos eren ben diferents i s'estimava més amagar-se darrere els sacs de patates per llegir. Quan tenia 17 anys sos pares moriren i trobà amb dos germans menors per criar; aleshores agafà com a complement una feina de comptable. Apassionat de la música, col·laborà en Le Pavé Marseillais, on sota el pseudònim de Gillet de Juhés va escriure crítiques sobre concerts i obres teatrals. A través del director d'aquesta publicació, Xavier Raynaud, amic de Sébastien Faure, conegué Victor Louis (La Trémolière), enquadernador i antic gerent del periòdic anarquista L'Agitateur, que en aquell moment dirigia Le Cri de Marseille i en el qual passà a col·laborar. Cap al 1900 marxà a París, on treballà 18 mesos en la Companyia de Tramvies, alhora que prova sort en el món periodístic, però, no volent realitzar concessions, abandonà la idea de fer-se gasetiller a París i retornà a Marsella. En 1904 signà, amb Émile Gravelle, Henry Zisly, Émile Armand, Jean Marestan, Marie Kugel. Louis Gremeret i altres, el «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». En 1912 va ser nomenat cap del Servei de Contenciós de la Companyia de Tramvies de Marsella. Membre del Grup d'Estudis Socials, fou classificat en aquesta organització, amb Jean Marestan, amb el qual s'havia lligat força, i Bougearel, com a «comunista llibertari». Abans i després de la Gran Guerra, va fer conferències àcrates a Marsella. Va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, redactant diversos articles (Èlite, Grammaire, Ignorantin, Indiscipline, Instruction populaire, Littérature, Musique, Politique, Romantisme, etc.). També va escriure en nombrosos periòdics llibertaris i esquerrans, com ara L'Ère Nouvelle (1901-1911) –fundat per Émile Armand i Marie Kugel, germana d'Esther Diener, sa companya–, L'Idée Anarchiste (1924), Le Semeur de Normadie (1923-1936), Le Semeur contre les tyrans, La Vie Ouvrière –setmanari de la Confederació General del Treball (CGT)–, Contre-Courant, Clarté, La Conquête du Pain, etc. A finals dels anys vint, amb Théodore Jean i Jacques Casanova, s'adherí al «Grup d'Amics de La Voix Libertaire», de Martial Desmoulins, que havia conegut en 1927. En aquests anys col·laborà en La Voix Libertaire, amb articles en nom de la Federació Anarquista Provençal, i en l'òrgan pacifista La Patrie Humaine, de Victor Méric. En 1934 albergà son amic Max Nettlau en una de les seves passades per Marsella. Arran del desencadenament de la Revolució espanyola, col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937). Entre els seus llibres destaquen Os esmagados. Peça em um acto (1906, en portuguès), Politiciens. Pièce en un acte (1909), L'art et le peuple (1910), La liberté individuelle (1929), La politique et les politiciens. Una duperie, des dupeurs (1934 i 1992), Panem et circenses (1934, contra les curses de braus), La propriété et la liberté (1934) i Max Nettlau. Une belle figure de l’anarchie (1935). Sa companya fou Esther Diener. Édouard Rothen va morir el 26 de maig de 1937 al seu domicili del barri de Saint-Julien de Marsella (Provença, Occitània). Sébastien Faure –a qui havia ajudat força en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste– li reté un homenatge en Le Libertaire. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica de Fernando Nogales Márquez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 11 de febrer de 1962

- Fernando Nogales Márquez: El 21 de juny de 1882 neix a Oliva de la Frontera (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Fernando Nogales Márquez. Sos pares es deien Manuel Nogales i María Márquez. Fill d'una família molt pobra, no pogué anar a l'escola. Analfabet, aprengué a llegir tot sol i començà a acumular una bona cultura autodidacta. En 1914 era membre del Partit Reformista (PR), fundat dos anys abans per Melquíades Álvarez, i era secretari, amb Andrés Gómez García, del Centre Reformista de la localitat. En 1917 estava subscrit als periòdics anarquistes Los Nuestros i La Voz del Campesino, periòdic aquest en el qual col·laborà en 1932. Obrer surer, organitzà al seu poble el sindicat del seu sector de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fet pel qual va ser perseguit pels patrons i el clergat local. Son germà José fou comunista. En 1932 col·laborà econòmicament en la Comissió Pro CNT. El 29 de novembre de 1934, com a vocal de la Junta Directiva de la Societat de Ramaderes i Llauradors «La Benefica» d'Oliva de la Frontera, juntament amb altres membres d'aquesta, s'entrevistà a Madrid (Espanya) amb el ministre d'Agricultura Manuel Jiménez Fernández. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè Antifeixista local i quan l'ocupació de la població per les tropes franquistes aconseguí passar a Portugal, per retornar immediatament a la zona republicana i integrar-se en la lluita contra el feixisme. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Gèmas (Provença, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població i, quan aquesta desaparegué, en la de Marsella (Provença, Occitània). Malalt i sense família, Fernando Nogales Márquez va morir el 5 de gener –algunes fonts citen erròniament el 5 de febrer– de 1962 a l'Hospital d'Aubanha (Provença, Occitània) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Gino Fantozzi

- Gino Fantozzi: El 21 de juny de 1891 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'escultor anarquista Gino Fantozzi. Sos pares es deien Pio Fantozzi i Onorabile Tavoli. Es guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra, població amb una gran tradició llibertària. En 1914 s'adherí al grup anarquista «Germinal» de Volterra, format especialment per artesans de l'alabastre (Guelfo Guelfi, etc.). Participà activament en les accions del Bienni Roig (1919-1920) i el desembre de 1931 va ser inscrit en la relació de persones a detenir en «determinades circumstàncies». En 1935 s'integrà en la Federació Nacional Feixista dels Artesans, però un informe policíac de la Prefectura de Pisa dubtava del seu canvi polític. En 1940 encara estava vigilat. Durant la II Guerra Mundial, després de la tràgica mort del seu fill Sante, comunista i comissari polític del destacament partisà «Otello Gattoli», caigut el 29 de juny de 1944 en un enfrontament amb els alemanys a Guardistallo (Toscana, Itàlia), s'adherí al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), però l'abandonà desil·lusionat arran de les mesures polítiques preses pels comunistes durant la postguerra. Posteriorment entrà a formar part, com Piero Bulleri, del grup anarquista «Germinal» de Volterra. Gino Fantozzi va morir el 26 de febrer de 1966 a Volterra (Toscana, Itàlia). El seu testimoni va ser recollit en el llibre col·lectiu L'uomo e la terra. Lotte contadine nelle campagne pisane (1992).

***

Foto policíaca de René Baril apareguda en el diari parisenc La Matin del 13 de novembre de 1925

- René Baril: El 21 de juny de 1892 neix al X Districte de París (França) l'antimilitarista i anarcoindividualista René Antoine Baril –a vegades citat erròniament com Barril–, conegut com Aubier. Era fill natural de la jornalera Joséphine Alexandrine Saussant i va ser reconegut per Paul Jean Louis Marius Baril pel matrimoni de la parella celebrat el 18 de juny de 1895. Es guanyava la vida com a lampista. El 31 de gener de 1917 va ser detingut amb André Chaumard, Alfred Joriot, Félix Hautelard i Fernande Richir, companya de Benoît Broutchoux, per haver distribuït a la via pública el manifest «Du charbon ou la paix» (Del carbó o la pau), signat per «Un grup de mares de famílies». Processat per aquest delicte, el 19 de març va ser condemnat a quatre mesos de presó per propaganda antimilitarista i per «alarmisme», el seus companys a tres mesos i Richir a quinze dies. L'1 de maig de 1917 va ser alliberat de la presó de La Santé i immediatament participà en la manifestació d'aquell dia. El 20 de maig d'aquell any participà en l'excursió campestre a l'estany de Villeneuve (Illa de França, França) organitzada pel grup de «Les Amis de Ce qu'il faut dire» del XX Districte de París; durant aquesta sortida, en la qual va participar una trentena de persones (Louis Descarsin, E. Armand, Ferlin, Raoul Vigo, Grandin, Floscher, Laubie, etc.), s'exercità, segons la policia, tirant a un arbre amb una pistola Browning que portava, i al tren que els portà a París, els excursionistes cridaren consignes, com ara «A baix la guerra!», «Visca l'anarquia!», «A baix Poincaré l'assassí!», tot cantant himnes revolucionaris com L'Internationale, Ni Dieu ni maître o Révolution. En 1917 fou un dels signants d'un manifest a favor dels «socialistes maximalistes i anarquistes russos». Durant els anys vint milità en la Federació de Joventuts Anarquista (FJA). El març de 1921 va ser detingut, amb Albert Duchardes i Raymond Hans, militants també de l'FJA, per haver distribuït un pamflet titulat «À la jeuneusse française» (A la joventut francesa), i tancat a la presó de La Santé; com que la culpabilitat no va poder ser demostrada, fou posat en llibertat provisional. El 20 de maig d'aquell any el seu domicili, juntament amb el d'una dotzena de militants antimilitaristes més, va ser escorcollat per la policia sota l'acusació de «provocació de militares a la desobediència». El 28 de juliol de 1921 va ser detingut per la publicació de l'article «Contra una loi d'infamie» (Contra una llei d'infàmia), aparegut en el número del 15 de juliol de La Jeunesse Anarchiste, òrgan de l'FJA, i acusat de «provocació a l'assassinat». En aquesta època fou administrador gerent d'un número de La Jeunesse Anarchiste, en substitució de Gaston Bouvet, empresonat per un article aparegut en el número anterior. El febrer de 1923 figurava en una llista de militants anarquistes desapareguts del departament del Sena i buscats per la policia. El 25 de juliol de 1925 es casà a Le Mans (País del Loira, França) amb Marthe Blanche Louise Bignon. El 12 de novembre de 1925 va ser detingut al barri parisenc de Belleville, juntament amb Aimé Griffon, i ambdós acusats de formar una banda de desvalisaments de xalets de la regió parisenca. El 9 d'abril de 1932 es casà a Hodenc-en-Bray (Picardia, França), població on residia, amb Louise Derivery. En aquesta època va ser condemnat en diferents ocasions per caçar i venda ambulant sense permís. René Baril va morir accidentalment el 10 de febrer de 1964 a Crillon (Picardia, França).

***

Rivoluzio Gilioli durant la Revolució espanyola

- Rivoluzio Gilioli: El 21 de juny de 1903 neix a Rovereto sul Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Italia) l'anarquista Rivoluzio Gilioli, conegut com Barbetta pel barbó que portava. Fill d'una família nombrosa de nou germans –tots portaven noms d'allò més revolucionaris (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Sovverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta)–, sos pares es deien Onofrio Gilioli, empresari de la construcció i un dels militants anarquistes més destacats de la seva ciutat, i Maria Pelliciari. Després d'estudiar a l'Escola Tècnica de Carpi es traslladà a continuar els estudis a Mòdena, on fou un dels membres més actius del moviment llibertari local. En 1919 va se nomenat secretari de les Joventuts Anarcocomunistes i va ser contractat per fer de comptable en la Cambra del Treball de Mòdena, encara que continuà estudiant a l'escola nocturna per aconseguir el títol de mestre. Com a secretari de les Joventuts Anarcocomunistes desenvolupà una intensa tasca propagandística amb conferències i reunions a diverses localitats de la regió –l'agost de 1920 hi havia 40 grups anarcocomunistes amb més de 1.200 adherits–, activitats també promogudes per la Federazione dei Communisti Anarchici (FCA, Federació dels Comunistes Anarquistes). També participà en el desenvolupament de l'anarcosindicalisme, sobretot dels sindicats de jornalers, paletes i mecànics. El desembre de 1919 assistí al congrés constitutiu de la Unione Giovanile Rivoluzionaria Italiana (UGRI, Unió Juvenil Revolucionària Italiana) celebrat a Parma. Durant la nit del 15 al 16 de maig de 1920 es va veure implicat en el robatori de sis metralladores FIAT, de dues capses de municions i d'altres materials bèl·lics de la Caserna Núm. 2 de Mòdena per a defensar-se amb elles en les manifestacions obreres –el 5 d'abril d'aquell any a San Matteo della Decima els carrabiners havien assassinat Sigismundo Campagnoli, un dels principals anarquistes de Bolonya, i ferit 45 companys–, però a causa d'una delació la policia detingué 26 anarquistes i dos socialistes revolucionaris, dels quals en processà 25 a Piacenza i en condemnà 13 a penes de presó. Amb Egisto Colli, altre company anarquista de Mòdena, aconseguí fugir de la captura i refugiar-se a domicilis de companys bolonyesos. Es van mantenir en contacte amb la militància de Mòdena a través del Comitè de Defensa Llibertària (CDL) de la Unió Anarquista Italiana (UAI), però finalment s'exilià a França. Condemnat en rebel·lia, l'abril de 1925 una amnistia anul·là la pena. El juny de 1920 creuà clandestinament la frontera i, d'antuvi, s'establí a París i, després, a la zona nord. A Lens trobà feina de paleta en una obra i després entrà com a comptable en una fonda propietat d'un italià. En 1921 hi arribà son pare Onofrio i l'any següent la resta de sa família, instal·lant-se a Fontenay-sous-Bois, a l'Illa de França. Amb sa companya i futura esposa, la francesa Marie Lucie Lequet, marxà a Bèlgica, però retornaren a París, on treballà en la construcció. Més tard participà en la companya de suport a Mario Castagna i Ernesto Bonomini, anarquistes acusats i condemnats per matar dos feixistes a França, i fou el comptable del Comitè per l'Alliberament de Castagna. També en aquesta època participà en la campanya de protesta contra la condemna a mort dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1928 va ser contractat per una empresa de la construcció com a encarregat en una obra i fou enviat al departament dels Pirineus Orientals per dirigir les tasques de construcció d'un tram de la via fèrria París-Tolosa-Barcelona. En aquesta obra conegué nombrosos exiliats espanyols de la dictadura de Primo de Rivera i poc a poc aprengué el castellà i s'interessà pels problemes socials de la Península, publicant fins i tot en 1931 un article sobre el tema en Guerra di Classe. Viatjà en diverses ocasions a Barcelona (Catalunya) per establir contactes i per acompanyar sa germana Siberia i Renzo Cavani que havia passat a la clandestinitat i volia establir-se a la capital catalana. De bell nou a París, treballà en una obra de reconstrucció de l'estació del metro de la plaça de la República, alhora que reprèn la seva activitat militant, participant en nombroses manifestacions i prenent la paraula. El 30 de juliol de 1931 la policia francesa el qualificà, en el seu «Butlletí de Recerca. Suplement de Subversius», com a «anarquista a detenir i escorcollar». A partir de l'octubre de 1932, amb Camillo Berneri i Antonio Cieri, promou la publicació del quinzenal anarquista Umanità Nova, que s'edità a Puteaux, i que fou suspesa per les autoritats franceses, després de sis números, el gener de 1933. Aquest periòdic va ser substituït per La Protesta, però ell no va entrar en la redacció davant el temor de ser expulsat de França, ja que un mes abans havia estat detingut per la policia durant una conferència anarquista i havia rebut una amonestació. El 12 de febrer de 1934 participà en la vaga general antifeixista convocada a França arran dels incidents esdevinguts el 6 de febrer a París quan un grup feixista intentà prendre per assalt la Cambra dels Diputats, escamot que va ser rebutjat pels fusells de la Guàrdia Republicana. Mentrestant havia estat contractat com a director de les obres per a la construcció d'un palau al carrer parisenc de La Fontaine, on va poder donar feina a diversos companys anarquistes en les obres (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Umberto Tommasini, Domenico Ludovici i Luigi Righi). El 2 de gener de 1935 va ser expulsat de França, juntament amb Angelo Damonti, però gràcies a les seves amistats i contactes entre els socialistes francesos, aconseguí la suspensió del decret amb pròrrogues trimestrals renovables. Entre 1935 i 1936 participà activament en la campanya de reivindicació del dret d'asil i entre el 20 i el 21 de juny de 1936 assistí al Congrés Internacional pel Dret d'Asil celebrat a París. El novembre de 1935 la policia política feixista italiana envià un informe on deia d'ell que «desenvolupa una intensa activitat anarquista i assisteix a totes les reunions de la regió parisenca». Participà activament en l'organització del Conferència d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus, que es va celebrar entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 a Sartrouville, col·laborant en les seves principals comunicacions i presentant una pròpia («Informe Barbetta»). D'aquest congrés sortirà el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juny de 1936 redactà amb Virgilio Gozzoli i Ernesto Bonomini un manifest contra la guerra colonial italiana a Etiòpia, que va ser llegit durant una reunió d'anarquistes italians de la regió parisenca i que després va ser completat per Sébastien Faure i publicat en nombrosos periòdics en llengua italiana i francesos. El 19 de juliol de 1936, el mateix dia de l'aixecament feixista a Espanya, va ser contractar per una empresa parisenca per a portar les obres d'ampliació del port de Dunkerque. D'antuvi, per problemes familiars, posposà la sortida cap a la Península. Amb Cieri, s'ocupà a París d'organitzar les sortides de voluntaris. El mateix juliol de 1936 realitzà una missió a la frontera francobelga amb Umberto Marzocchi, on, amb el suport d'Hoche Meurant a Wattrelos i de Mario Mantovani a Brussel·les, recuperà armes per a la Revolució espanyola, armes que van ser portades a Tolosa de Llenguadoc per Alphonse Tricheux i passades a la Península. El setembre de 1936, amb Cieri, assistí a la reunió de grups antifeixistes italians a París, on es va decidir la creació de la Brigada Internacional «Garibaldi», subordinada al Partit comunista, fet que desencadenà la protesta dels delegats anarquistes i dels del moviment «Giustizia e Libertà». El novembre de 1936 decidí partir cap a la Península i el 5 de desembre arribà amb un grup de companys a Barcelona, on ja eren sos germans Equo i Seberia, son pare Onofrio i son company Renzo Cavani. Inscrit en la Secció Italiana de la Columna Ascaso, de Barcelona marxà al front aragonès, a Almudébar. Per la seva experiència tècnica, va ser enviat com a capità per comandar una companyia d'enginyers, desenvolupant no només tasques militars, sinó també civils (camins, ponts, obres públiques, etc.) al servei de les col·lectivitats d'Aragó. Després dels fets de «Maig de 1937» i arran de conèixer l'assassinat del seu amic Camillo Berneri, decidí restar al front convençut del que s'hi jugava a la Península. Amb la militarització de les milícies, va ser nomenat comandant de la Companyia d'Enginyers de la 28 Divisió. El 16 de juny de 1937, mentre realitzava una visita d'inspecció al lloc de Terraza, a Carrascal, a prop d'Osca, va ser ferit per una bala feixista. Rivoluzio Gilioli va morir el 21 de juny de 1937, el dia del seu aniversari, en un hospital de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri barceloní de Montjuïc davant un grup de nombrosos companys. En 1984 Claudio Silingardi publicà la biografia Rivoluzio Gilioli. Un anarchico nella lotta antifascista (1903-1937). Actualment existeix un Grup Anarquista «Rivoluzio Gilioli» a Mòdena.

Rivoluzio Gilioli (1903-1937)

***

Lluís Meseguer Ramos

- Lluís Meseguer Ramos: El 21 de juny de 1905 neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Lluís Meseguer Ramos. Llaurador de professió, en 1931 fou un dels membres del Centre Obrer de Massalió, amb sos germans Josep i Pere i altres companys (Antoni Carceller Inés, Ramon Cuella Gimeno, Domènec Orgillés Bañolas, Pau Orona Piquer, Juli Prades Perfagés, Ramon Jacint Prades Ribera, etc.), que l'integraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). També, amb sos germans i altres companys (Lluís Bala Berge, Lluc Fuertes Vallespí, Isidor Orgillés Sariñena, Bartomeu Plancho Guàrdia, Enric Puyol Bala, Francesc Ripollès Blasco), fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de la localitat. Participà activament en els fets revolucionaris de 1933 a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), fets pels quals va ser perseguit per les autoritats i hagué de passar a la clandestinitat. El juny de 1935, encara en fuita, la Guàrdia Civil escorcollà el seu domicili i li requisaren una escopeta de caça, munició, una màquina de carregar cartutxos i llibres anarquistes. Abans del cop militar feixista de 1936 vivia amb sa companya, Adela Fuster Prades, i sos dos infants, Campoamor i Ramona, al número 13 del carrer Humbría. Després de l'alliberament del seu poble de mans feixistes, va treballar a Vall-de-roures en l'organització de la Federació Comarcal de Col·lectivitats del Matarranya, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Formà part de les dues col·lectivitats que es crearen al poble. Amic de Joan Baptista Albesa Segura, de Vall-de-roures, formà part del seu grup de dinamiters de les columnes confederals fins la caiguda del front aragonès. Amb sa família, a partir del 7 d'abril de 1938, es refugià a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya) i va ser mobilitzat per a treballar en una unitat d'obres i fortificacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família. Va ser internat al camp de concentració de Bram. Jutjat en consell de guerra per les autoritats feixistes a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per «adhesió a la rebel·lió», va ser declarat en rebel·lia. Lluís Meseguer Ramos va morir el 26 de juliol de 1985 a Lunèl (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Luisa Pérez Martínez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 23 de febrer de 1988

- Luisa Pérez Martínez: El 21 de juny de 1909 neix a Manzanera (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luisa Pérez Martínez. Era filla de Miguel Pérez i de María Martinez. Filla d'una família benestant, es decantà pel moviment anarquista. Exiliada, tingué com a company l'anarcosindicalista Florentino Estallo Villacampa. En el exili francès, participà activament en els anys cinquanta, amb son company, en l'organització d'activitats clandestines del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la secció Jurídica del Secretariat Intercontinental (SI). Luisa Pérez Martínez va morir el 23 de desembre de 1987 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), població on residia, i va ser enterrada tres dies després en aquesta població.

***

Antonia Lisbona Celma

- Antonia Lisbona Celma: El 21 de juny de 1914 neix a la Codonyera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista María Antonia Lisbona Celma. Filla de família llibertària, sos pares es deien Francisco Lisbona, obrer forner, i Pilar Celma. A partir de 1922 visqué amb sa família a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) i quan tenia 18 anys començà a treballar de serventa. Posteriorment s'ocupà de la cura d'infants a Saragossa (Aragó, Espanya) i a Barcelona (Catalunya). El juliol de 1936 retornà a Calanda i participà en les activitats de les Joventuts Llibertàries, en el grup teatral «Renacer» i en la col·lectivitat local. El desembre de 1937 es casà amb l'anarcosindicalista Miguel Grau Caldú. Quan el triomf franquista es trobava a Barcelona i el febrer de 1939 va ser detinguda i empresonada fins el novembre d'aquell any. En 1940, amb son fill Germinal de quatre mesos, va ser novament detinguda pel grup d'informació franquista del seu poble i internada al convent de Les Corts que servia aleshores de presó de dones. A resultes de les denúncies realitzades pels feixistes de Calanda, el 25 de gener de 1943 va ser jutjada en consell de guerra i condemnada a 30 anys de presó. Va ser especialment acusada d'haver participat el 14 de setembre de 1936 en l'incendi del convent i de les imatges religioses de Calanda. Com que hi anava armada, va ser també acusada d'haver participat aquell mateix dia en l'execució de 14 persones dretanes del poble. Va ser tancada a la presó de les Corts de Barcelona, a Reus (Baix Camp, Catalunya), a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i a la presó de Predicadoras de Saragossa. Son fill Germinal va ser assassinat pels franquistes a la presó. El desembre de 1945, en la revisió del seu procés, obtingué la llibertat condicional, que es va fer efectiva el 2 de febrer de 1946. Sos pares i son germà Leandro havien estat assassinats pels franquistes. L'abril de 1946 passà a França i es pogué reunir a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) amb son company que no veia des que es casaren. La parella visqué a les poblacions occitanes de Los Sarrassins, Castèlmairan i Montalban, abans d'establir-se definitivament, a partir de 1950, a Forques, on s'integrà en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La parella tingué quatre infants (Manuel, Leandro, Margarita i Amapola). Amb son company va escriure els llibres autobiogràfics Luchas, amor, esperanza (dos vidas unidas). Relato biográfico de Miguel Grau y Antonia Lisbona (1988) i Memorias completas (1911-1991) (1996). Antonia Lisbona Celma va morir el 3 de maig de 2012 a Forques (Rosselló, Catalunya Nord).

Antonia Lisbona Celma (1914-2012)

***

D'esquerra a dreta: Ted Kavanagh, Albert Meltzer, Arthur Moyse i Jim Duke (Brighton, 4 d'octubre de 1969)

- Arthur Moyse: El 21 de juny de 1914 neix al comtat de Wexford (Irlanda) l'artista i escriptor anarquista Arthur Moyse. Son pare, marí mercant, es va perdre al mar i l'Estat va enviar una nota amb 5 lliures i amb una oferta de feina per sa mare com a netejadora; sa família es va instal·lar a Shepherd's Bush, a l'oest de Londres (Anglaterra), on va viure la resta de sa vida. Als 14 anys va ser expulsat de l'escola per ingovernable i durant la seva joventut va participar en tota mena d'activitats esquerranes. El 4 d'octubre de 1936 va participar en la batalla de Cable Street quan diversos grups antifeixistes van evitar la marxa del British Union of Fascists (BUF, Unió Britànica de Feixistes), liderat per Oswald Mosley, pel barri londinec d'Est End, poblat amb una important comunitat jueva. Va fer feina en una fàbrica fins al seu tancament en 1939 i després va ser reclutat per l'Exèrcit. Va participar en diverses accions bèl·liques, inclòs aterratges amb aerotransportats a Arnhem (Holanda) en 1944. Va acabar en un tribunal de guerra en dues ocasions per insubordinació –la veritat és que en una d'ellas va ser jutjat per les seves «relacions» amb l'esposa d'un coronel. En acabar la guerra, va acabar fent de conductor d'autobús, feina que va agafar amb orgull proletari. Va prendre part en la lluita sindical i va destacar com a orador dels típics mítings improvisats a l'Speakers' Corner (Racó de l'Orador) de Hyde Park, alhora que col·laborava en l'editorial anarquista «Freedom Press». Artista i dibuixant autodidacte, va convertir-se en un destacat crític d'art. A partir de la dècada dels seixanta va participar activament en la vida literària al voltants de la llibreria Better Books al Soho londinenc. Va realitzar dibuixos, caricatures, pintures i collages per a tota mena de publicació alternativa, però molt especialment, entre els anys seixanta i els vuitanta, per al periòdic anarquista Freedom, pel qual també va fer de crític d'art. A finals de 1970 va crear la revista mural ZeroOne, que el Museu Britànic va demanar insistentment per al seu arxiu; també va muntar una Galeria ZeroOne als banys de «Freedom Press». Va tenir una especial relació amb les galeries artístiques Flowers, realitzant exposicions de diversa índole. En 1979 l'Arts Council britànic va adquirir la seva obra Private View. En un viatge a Moscou va realitzar una espècie de happening que va consistir en buidar una ampolla de pixats al mig de la Plaça Roja per mostrar el seu menyspreu al sistema opressiu dels països del Pacte de Varsòvia; altra acció que li agradava realitzar era repartir propaganda anarquistes als porno-shop del Soho londinenc, fet que li va portar més d'un disgust. En 1987 va participar en la il·lustració del llibre «Wobbly»: 80 years of rebel art i l'any següent en la de The heretic's handbook of quotations. Entre el 21 i el 30 d'octubre de 1994 va participar en el festival «Anarchy in the UK 94. Ten days that shook the world». Entre les seves obres literàries podem destacar The golden convolvulus (1965), Wildly flowering (1968), More in sorrow: six short stories (1976), Fragments of notes for an autobiography that will never be written (1982), entre d'altres. Era conegut pel seu amor pels cans petits, que portava a totes les manifestacions i actes, i que incloïa sovint a les seves obres artístiques. La mort de la seva última cussa, Vicki, coincidint amb la seva decadència física, el va fer perdre el gust a la vida. Va passar els dos últims anys de sa vida al seu pis de Shepherd's Bush, envoltat de pols, còmics, primeres edicions i revistes. Arthur Moyse va morir el 22 de febrer de 2003 a Londres (Anglaterra). No va deixar testament i la propietat dels dibuixos estan en litigi; molt probablement acabin a mans de l'Estat britànic, un fet que hagués irritat el seu autor.

Arthur Moyse (1914-2003)

***

José Muñoz Congost

- José Muñoz Congost: El 21 de juny de 1918 neix a Melilla (Nord d'Àfrica) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista José Muñoz Congost, que va fer servir el pseudònim Xaume d'Ost. Sos pares es deien José Muñoz Botella, dependent, i Esperanza Congost Pérez. S'introduí en el moviment anarquista, amb Benjamín Cano Ruiz, a través de les Joventuts Llibertàries d'Alacant i després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estudiant de magisteri, cap al 1937, quan estava a punt de obtenir el títol de mestre, després d'un any d'interinitat i de pràctiques en una escola estatal, fou cridat per fer de mestre a l'Escola Racionalista d'Alacant, aleshores força massificada, juntament amb Carmen Bernabeu, Matilde Forner i Modestro Izquierdo, entre d'altres. Fou responsable de les Missions Culturals de la Federació Universitària d'Estudiants (FUE) i membre de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL). Durant la guerra civil fou un dels promotors de la Federació Ibèrica d'Estudiants Revolucionaris (FIER), creada arran d'una conferència nacional portada a terme entre el 5 i el 12 de desembre de 1937 a València i patrocinada per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va ser un dels responsables del periòdic alacantí Liberación (1937-1939), òrgan de la CNT-FAI-FIJL, que dirigí i potencià fins al punt de donar-li periodicitat diària –en les seves pàgines polemitzà amb José G. Morato sobre les activitats teatrals de la FUE. També col·laborà en Anarquía (1937), butlletí de les Joventuts Llibertàries del barri alacantí de les Carolines. En acabar la guerra pogué embarcar amb l'últim vaixell («Stanbrook») que salpà des d'Alacant fins a Orà. Al nord d'Àfrica fou internat per les autoritats colonials franceses del govern de Vichy al camp de concentració saharià de Hadjerat M'Guil. Amb l'Alliberament s'establí a Alger (Algèria), on en 1946 dirigí Solidaridad Obrera. Impulsor del «Círculo García Lorca», en 1947 fou nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries d'Àfrica. Aquest mateix any va fer mítings a Orà. El 13 de desembre de 1947 respongué durament des del periòdic Ruta l'article de l'exanarquista Serafín Aliaga Lledó «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», publicat al periòdic comunista Nuestra Bandera. En els anys cinquanta s'instal·là a Marroc i durant els anys seixanta, a Casablanca, portà, amb Juan Jimeno Montalbán, Vallés, Fernández i Vizcaíno, l'associació cultural «Armonía» i dirigí el seu grup teatral. En 1958 publicà, amb Manuel Carmelo Eustiquiano, Horizontes. Boletin de divulgaciones, ciencia, sociologia, arte. En 1964 marxà a França i, després de tres anys a Péronne, establí definitivament en 1967 a Llemotges. A França començà de paleta, però es jubilà en 1981 com a enginyer. Al continent participà en la major part dels congressos i plens de la CNT de l'Exili i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va fer mítings i conferències tant a França com, després de mort Franco, a la Península. L'estiu de 1971, amb Frederica Montseny Mañé i Vicent Llansola Renau, representà el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de París. En 1972 col·laborà en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista. Entre 1972 i 1979 fou secretari de l'AIT i director dels seus òrgans (AIT, Bulletin d'Information de l'AIT, Information AIT, Infos AIT). En aquests anys col·laborà en el butlletí de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). En 1986 fou nomenat director del setmanari Cenit i prologà el llibre de Cristóbal Vega Álvarez La libertad encadenada: fragmentos del diario de un poeta preso. Trobem textos seus en Adarga, Anarquía, Anarres, Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Fuego, Icaria, Ideas-Orto, Mar y Tierra, Nervio, Nosotros, La Protesta Obrera, Ruta, Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'AIT: La Internacional del sindicalismo revolucionario (1976, amb altres), Vigencia del anarcosindicalismo (1982), El anarquismo en Alicante (1868-1945) (1986, amb altres), Del cero a la revolución social. Reflexiones y ensayo (1988), La AIT a través de sus congresos. El debate anarcosindicalista (1988), Por tierras de moros. El exilio español en el Magreb (1989), etc. Sa companya, des de 1936, fou Rosa Pastor Vicario, amb qui es casà el 26 de setembre de 1950 a Alger. José Muñoz Congost va morir el 18 de maig de 1996 a l'Hospital Universitari de Llemotges (Llemosí, Occitània).

José Muñoz Congost (1918-1996)

---

Continua...

---

[20/06] Dimissi� de Lorenzo - �L'Attaque� - �Terre Libre� - �La Riscossa� - Martin - Mazzotti - Parsons - Clouard - Roudier - Sierra - Napolitano - Faure - Quesada - Membrano - Ovide - Pernicone - Loste - De Cleyre - Ikonomov - Pannetier - Vecchietti - Paronella - Le Lev� - Palau - Segura - Garc�a Birl�n - Faucier - Serrate - Barroso - Parot

Sat, 20 Jun 2026 09:36:27 +0200

[20/06] Dimissió de Lorenzo - «L'Attaque» - «Terre Libre» - «La Riscossa» - Martin - Mazzotti - Parsons - Clouard - Roudier - Sierra - Napolitano - Faure - Quesada - Membrano - Ovide - Pernicone - Loste - De Cleyre - Ikonomov - Pannetier - Vecchietti - Paronella - Le Levé - Palau - Segura - García Birlán - Faucier - Serrate - Barroso - Parot

Anarcoefemèrides del 20 de juny

Esdeveniments

Muntatge sobre Anselmo Lorenzo

- Dimissió d'Anselmo Lorenzo: El 20 de juny de 1872 a València (País Valencià) Anselmo Lorenzo presenta la seva dimissió com a secretari general de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (FRE-AIT) per «raons de caràcter privat» i el substitueix el mallorquí Francesc Tomàs i Oliver, gairebé sense interrupció, fins a l'estiu de 1883, rebent un salari de 100 rals per setmana.

***

Capçalera de L'Attaque [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Attaque: El 20 de juny de 1888 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Attaque. Organe socialiste révolutionnaire de la jeunesse. A partir del número 7, de l'1 d'agost de 1888, portarà com a subtítol «Organe socialiste révolutionnaire»; i a partir del número 46, del 25 de juliol de 1889, «Organe hebdomadaire anarchiste». El redactor en cap fou Ernest Gégout i el secretari de la redacció G. Picourt i S. Mougin, a partir de l'abril de 1899; els gerents foren L. Meunier i E. Gégout. Hi van col·laborar Antoine Antignac, Auguste Chirac, Amilcare Cipriani, J. B. Clément, Sébastien Faure, Eugène Fournière, E. Gegout, Léon Gerault-Richard, Paul Gilbert, E. Herbel, Clovis Hugues, Paul Lafargue, G. Lefrançais, Charles Malato, Émile Massard, Saverio Merlino, Louise Michel, Paule Mink, S. Mougin, E. Odin, Auguste Percheron, Eugène Pottier, Félix Pyat, Tortelier, André Veidaux, Émile Violard, Lucient Weill, etc. Gégout i Malato van ser condemnats a 15 mesos de tancament, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie, per articles apareguts en el periòdic. En sortiren 66 números, l'últim el 26 d'abril de 1890. Aquesta capçalera reapareixerà entre 1895 i 1915, dirigida per E. Gégout, però com a periòdic independent i no anarquista.

***

Portada del primer número de Terre Libre

- Surt Terre Libre: El 20 de juny de 1922 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic Terre Libre. Organe Bi-mensuel de la Fédération Anarchiste du Sud. En el Congrés Regional de la Federació Anarquista del Sud-Est (FASD), celebrat l'abril de 1922 a Marsella, els anarquistes del Migdia decidiren crear un òrgan que s'havia d'imprimir a Besiers (Llenguadoc, Occitània), però arran del desmantellament de la FASD, els grups anarquistes del Sud prengueren la torxa com a òrgan de la Federació Anarquista del Sud (FAS). Portava l'epígraf anarcocomunista «De chacun selon sa force. A chacun selon ses besoins» (A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats). Publicat per André Viaud, en foren gerents Léopold Faure (Fattys) i Pierre Le Roux. Trobem articles de Gustave André, Michel Antoine (Lux), Robert Antoine, E. Armand, Édouard Barrat, Paul Bergeron, Léon Boissin, Leopoldo Bonafulla, John Bull, Édouard Demonsais, Félix Denegry, André Duc, René Falavel, Séverin Férandel, Eugène Galand, Jean Gamba, Émile Grimaud, Marius Guigue-Veran, Luc Lelatin, Pierre Le Roux, Jacques Liberto, Robert Magrini, L. Meissonnier, Ph. Pécastaings, Antonin W. Poizat, Louis Portier, Raoul Raynaud, Soustelle, Mathieu Vecchioni, André Viaud (Le Chiffonnier) i Georges Vidal, entre d'altres. L'agost de 1922, arran de la publicació d'un poema de Georges Vidal dedicat a Émile Cottin, autor de l'atemptat contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clémenceau, el domicili de Pierre Le Roux i d'André Viaud, al número 2 del carrer du Chêne de Marsella, va ser escorcollat i amb dos, juntament amb Georges Vidal, van ser demandats per «injuries a l'Exèrcit, provocació de militars a la desobediència i apologia de l'assassinat». Tingué alguns articles en castellà. Es publicaren almenys 10 números, l'últim el 5 de novembre de 1922. Va ser continuat per Terre Libre. Cahiers mensuels de critique sociale (1923) i aquesta mateixa capçalera es publicà entre 1934 i 1936 com a òrgan de la Aliança Lliure d'Anarquistes de la Regió del Migdia.

***

Portada d'un exemplar de La Riscossa

- Surt La Riscossa: El 20 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del quinzenal antifeixista en llengua italiana La Riscossa. Quindicinale degli antifascisti dell'Australia. Aquest periòdic sorgí per contrarestar la propaganda desplegada per diversos grups feixistes italians que s'establiren a Austràlia, com ara l'Associazione Nazionale Combattenti (ANC, Associació Nacional de Combatents), el National Union of Italian Reserve Officers (NUIRO, Unió Nacional d'Oficials Italians en la Reserva), el Dante Alighieri Club, el Cavour Club i el periòdic Il Giornale Italiano. Lligada a l'anarquista «Club Matteotti», el responsable gerent de la publicació fou Valentino Ciotti. Hi van col·laborar, entre d'altres, Francisco Carmagnola i Francesco Giovanni Fantin. L'últim número fou el del 15 de març de 1932.

Naixements

Notícia sobre l'afer dels paquets de La Havre apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 18 d'octubre de 1894

- Abraham Martin: El 20 de juny de 1834 neix a Mâcon (Borgonya, França) l'anarquista Abraham Martin, conegut com La Mitrailleuse. Sos pares es deien Antoine Martin, boter, i Magdelaine Lutaud. Enginyer mecànic i armer de professió, durant la Comuna de París fou director dels tallers i museu d'artilleria de Saint-Thomas-d'Aquin. Inventà una pistola metralladora («Pistolet Mitrailleuse Martin», Pistola-metralladora Martin) que posà al servei de la Comuna. Quan la caiguda de la Comuna es refugiat a Londres (Anglaterra), on dirigí una important fàbrica. El 9 de desembre de 1872 va ser jutjat pel XVII Consell de Guerra i condemnat en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat per la seva participació en la Comuna. La policia el qualificà d'«inventor perillós». La seva pistola-metralladora va ser perfeccionada a Birmingham (West Midlands, Anglaterra) pels fabricants d'armes Marres i Braendlin, i prengué el nom de «Martin-Marres-Braendlin Mitrailleuse». En 1894 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres. Durant la primavera de 1894, arran d'una carta anònima enviada des de Londres a la policia francesa, va ser sospitós d'haver creat una petita bomba de «potència fins ara desconeguda» i capaç de ser manipulada sense perill pel portador. L'octubre d'aquell any, a Le Havre (Normandia, França), una gran maleta amb paquets provinent Londres que havia de ser lliurada a un tal A. Martin va ser confiscada; la maleta contenia material d'armer i mecànic, claus, obusos no carregats, cartutxos i diversos models d'enginys «sospitosos» per a la policia. El cas d'aquests paquets, que havien estat autoenviats per ell, acabà en la denúncia a la Companyia del South-Western per la seva part per haver-los obert i haver-los lliurats fora de termini. L'octubre de 1899 patí un greu accident de caça. Al final de sa vida resta cec. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Serafino Mazzotti

- Serafino Mazzotti: El 20 de juny de 1843 neix a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Serafino Mazzotti, conegut com Bombicci i que va fer servir el pseudònim de Filippo Boschiero. Era fill d'Antonio Mazzotti i de Giovanna Ossani. Es guanyava la vida treballant de barber. Va ser sergent del VII Regiment de Granaders de la Toscana després de la Unificació italiana. D'antuvi republicà, després dels fets de la Comuna de París de 1871 es passà a l'anarquisme bakuninista i s'afilià a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la Romanya. Proper a Andrea Costa, aleshores anarquista, participà activament en les revoltes internacionalistes de 1874 a Faenza. El mateix Mikhail Bakunin s'havia traslladat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per a encapçalar la insurrecció, però el fracàs d'aquest aixecament implicà la necessitat de fugir del país. Amb Bakunin i altres companys, es va refugiar a cantó de Ticino (Suïssa). S'instal·la, sota el nom de Filippo Boschiero, a «La Baronata», la finca on vivia Bakunin a Verbanella-Minusio (Ticino, Suïssa), on treballà les terres i on sa companya, Maria Focaccio (Marietta), feia de domèstica. També residia a «La Baronata» l'anarquista Carlo Cafiero. Marietta seguí Bakunin en un altre trasllat i després se'ls va unir ell, juntament amb el sabater anarquista Andrea Santandrea, que feia d'ajuda de cambra de Bakunin. L'estiu de 1876 va morir Bakunin a Berna (Berna, Suïssa), assistit per Mazzotti i sa companya. Posteriorment tornà a Lugano (Ticino, Suïssa) i uns anys més tard s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on reprengué la seva feina de barber i sa companya Marietta tingué dues filles (Verusca i Smeralda). El seu domicili serví de refugi a destacats anarquistes, com ara Andrea Costa i Anna Kulixova (Anna Kuliscioff). També passaren per la seva casa Eduard Bernstein, Karl Höchberg i Benoît Malon. En 1883 retornà a Faenza, on, conegut com Bombicci, continuà treballant en el seu ofici i on la seva barberia va ser lloc de trobada. Mantingué una estreta amistat amb Andrea Costa, malgrat la deriva d'aquest cap el socialisme. Entre 1883 i 1887 col·laborà en el diari de Faenza La Montagna, moltes vegades amb articles en la línia política de Carlo Pisacane, de la qual Carlo Cafiero també era partidari. En aquells anys acollí en diverses ocasions Olimpiada Evgrafovna Kutusova, companya de Carlo Cafiero, quan aquest va estar hospitalitzat a l'hospital psiquiàtric d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia). En 1890 va ser un dels signants de la convocatòria del Congrés Anarquista de Capolago (Ticino, Suïssa), del qual va néixer el gener de 1891 el Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR). En els anys noranta va ser durament reprimit i confinat a les illes de Ponça (1894-1895) i de Pantelleria (1897-1899), des d'on mantingué una estreta i interessant correspondència amb sa família i sos amics. A principis del segle XX era secretari de la Lliga dels Barbers, adherida a la Cambra del Treball de Faenza. En 1908 es publicà el seu Catechismo di giobbe operaio, reeditat diverses vegades. Al seu final va haver de veure la pujada del feixisme al poder. Serafino Mazzotti va morir el 3 d'abril de 1925 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia). Errico Malatesta li dedicà una emotiva necrològica («Mi è morto un fratello») publicada en Pensiero e Volontà del 16 d'abril de 1925.

Serafino Mazzotti (1843-1925)

***

Albert R. Parsons

- Albert Parsons: El 20 de juny de 1848 neix a Montgomery (Alabama, EUA) l'antiesclavista, socialista revolucionari, propagandista anarquista i anarcosindicalista Albert Richard Parsons, un dels cinc «Màrtirs de Chicago». Descendia d'immigrants anglesos que havien arribat a la badia de Narragansett en 1632. Son pare, Samuel Parsons, era de Maine i feia feina en una fàbrica de sabates i d'articles de cuir a Montgomery; i sa mare, Tompkins-Bradwell, era de Nova Jersey i, malgrat ser molt devota, tingué 10 infants. En morir sos pares, fou pujat per una esclava afroamericana, «Tieta» Esther, i després per son germanastre gran, William Henry Parsons, coronel del XII Regiment de Cavalleria de Texas. En 1859 es traslladà amb sa germana a Waco, on pogué anar a escola. Poc després, començà com a aprenent de tipògraf al Daily News de Galveston. En 1861, amb 13 anys, es presentà voluntari per lluitar per la Confederació durant la Guerra Civil nord-americana en una unitat coneguda com «Lone Star Greys» (Els Grisos de l'Estrella Solitària). Més tard es penedí d'haver fet costat l'esclavitud i demanà disculpes a la seva mainadera negra. Amb son germà William, s'instal·là a Texas, on es casà amb Lucía Eldine González, filla d'una mexicana afroamericana i d'un indi creek, i que es va fer famosa com a activista sota el nom de Lucy Parsons. A Waco es convertí en un republicà radical que reivindicà la igualtat de drets per als afroamericans des del periòdic The Spectator, el qual edità. La parella, encalçada pel Ku-Klux-Klan pel seu matrimoni interacial, decidí abandonar el Sud i marxà a Chicago en 1874. En aquesta ciutat entrà a treballar com a tipògraf del Chicago Times i desenvolupà la seva tasca llibertària i sindicalista. El 4 de juliol de 1876 s'afilià al «Sant i Noble Orde dels Cavallers del Treball», organització fraternal amb rituals d'inspiració maçònica. També s'adherí a la Unió de Tipògrafs i, en 1876, al Solialistic Labor Party (SLP, Partit Socialista dels Treballadors). En 1877, per la seva defensa dels drets sindicals durant la vaga dels ferroviaris, fou acomiadat del Chicago Times i passà a ingressar en la llista negra de les persones que no s'havien de contractar. Sense feina, es dedicà en cos i ànima a la lluita sindical, especialment a la campanya per aconseguir les vuit hores de jornada laboral. Amb son company George Schilling fundà la primera Ordre dels Cavallers de Chicago, més tard anomenada «Old 400». En 1878 fou nomenat secretari de la «Lliga per les Vuit Hores» de Chicago i en 1880 membre del Comitè Nacional d'aquestes lligues. Orador brillant, entre 1875 i 1886 participà en més de mil mítings arreu els Estats Units fent costats les vagues obreres, lluitant per la jornada de vuit hores i per protestar contra la desocupació. Després de diversos intents de participar en eleccions per defensar els treballadors mitjançant l'SLP, va veure que la política parlamentària estava completament controlada, amb el suport de la policia, pels propietaris industrials i altres elits econòmiques, i defugí totalment de la comèdia parlamentària en 1880, integrant-se en els grups socialistes revolucionaris oposats a l'electoralisme. En 1883 fou delegat al Congrés de Pittsburgh, on s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i, sota la influència dels anarquistes de Lió (Arpitània), fundà amb cinc companys la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional dels Treballadors), també coneguda com «Black International» (Internacional Negra). En 1884 edità el setmanal anarquista The Alarm. En 1886, en un moment en que les vagues augmentaven en massa i les indústries es veien obligades a aturar i a fer concessions, radicalitzà la seva campanya sota el lema «Vuit hores de treball per a deu hores pagades». L'1 de maig de 1886, dia oficial designat per a la vaga de reivindicació de la jornada de vuit hores, Parsons, amb sa companya Lucy i sos dos infants, encapçalà la manifestació de 80.000 persones que marxaren per Michigan Avenue de Chicago demanant les vuit hores. Aquesta fou la primera manifestació del «Primer de Maig». Durant els dies següents, 340.000 treballadors es van sumar a la vaga. El 3 de maig, durant un míting, la policia disparà els treballadors en vaga de la McCormick Reaper Works, matant-ne sis. L'endemà, 4 de maig de 1886, fou un dels oradors del míting de protesta contra la violència policíaca a la plaça Haymarket, en el qual es van produir aldarulls i una bomba esclatà, matant un policia. Les forces de l'ordre obriren foc i nombrosos manifestants i policies hi moriren –els agents sobretot per foc amic. Quan la bomba esclata i durant el tiroteig posterior, Parsons ja havia marxat del lloc dels fets. Durant els dies següents, la policia detingué set companys anarquistes i donà ordre de busca i cerca de Parsons. Per evitar la detenció es traslladà a Waukesha (Wisconsin), on va romandre fins al 21 de juny, quan es lliurà a les autoritats el mateix dia que començà el judici per fer costat els companys detinguts. L'advocat sindicalista William Perkins Black en portà la defensa durant el procés, tot i que aquesta elecció el portà a l'ostracisme per part dels seus pares i la pèrdua dels seus clients. Tots els testimonis van declarar que cap dels vuits acusats van tirar la bomba. Tanmateix, tots van ser declarats culpables i condemnats a mort el 20 d'agost de 1886; només Oscar Neebe va ser sentenciat a 15 anys de presó. Samuel Fielder i Michael Schwab van demanar clemència i les seves sentències foren commutades per cadena perpètua el 19 de novembre de 1887 pel governador Richard James Oglesby, per perdria la seva popularitat per aquesta decisió. Posteriorment, Neebe, Fielder i Schwab van ser indultats per John Peter Altgeld, governador d'Illinois, i foren alliberats el 26 de juny de 1893. Dels cinc condemnats restants, Louis Lingg es va suïcidar a la seva cel·la amb un cigar bomba el 10 de novembre de 1887; Albert Parsons, August Spies, Adolph Fischer i George Engel van ser penjats l'endemà a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois, EUA). Les seves últimes paraules foren: «Escolteu la veu del poble!». Parsons hauria pogut aconseguir la commutació de la pena a cadena perpètua, però es negar a escriure la carta al governador demant-ho, ja que això implicaria admetre la culpabilitat. Fou enterrat al cementiri de Waldheim, actualment Forest Home Cemetery, al Forest Park de Chicago, on 1893 es construí un monument en homenatge als «Màrtirs de Chicago».

***

Foto policíaca de Paul Clouard (9 de març de 1894)

- Paul Clouard: El 20 de juny de 1858 neix a La Tellerie (Vengeons, Normandia, França) l'anarquista Paul Jules Clouard. Sos pares es deien René Marin Clouard, paleta, i Marie Louise Homo, domèstica. El 28 de febrer de 1883 vivia al número 9 del carrer Maître Albert del V Districte de París. Son germà va morir fent el servei militar i, d'antuvi, ell va ser dispensat de fer-ho, però finalment el va fer en dos períodes en 1885 i 1887. En aquesta època treballava d'estanyer i de domèstic. El 6 de març de 1894 va ser detingut per agents de la III Brigada d'Investigació de la Prefectura de Policia a les ordres de l'oficial de Pau Fédée en una gran i violenta agafada al cabaret de l'anarquista Louis Duprat, al número 11 del carrer Ramey de París. Van ser arrestats 14 homes i tres dones i tot el grup al post de policia de l'Ajuntament del XVIII Districte, on una part en va ser interrogat per Fédée. El seu domicili, al carrer Bachelet, va ser escorcollat sense cap resultat. Traslladat a comissaria, va ser fitxat el 9 de març de 1894 en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després va ser posat en llibertat. El 27 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure els casos de tots els implicats i implicades en l'agafada del cabaret de Duprat. La seva pertinença al moviment llibertari només es va fonamentar en el simple fet de freqüentar el citat cabaret, lloc de reunió d'anarquistes. El 15 de desembre de 1896 es va declarar insubmís i l'1 de novembre de 1904 va ser alliberat del servei militar. Al final de sa vida treballava de cotxer de fiacre i habitava al número 4 del carrer Belfort de Clichy (Illa de França, França). Paul Clouard va morir el 15 de maig de 1917 al IX Districte de París (França).

***

Notícia orgànica de Laurent Roudier apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 28 de juliol de 1893

- Laurent Roudier: El 20 de juny de 1862 neix a Graveson (Provença, Occitània) l'anarquista Laurent Marius Roudier, conegut com Monteux. Era fill de Claude Roudier, conreador, i de Marguérite Genin. Es guanyava la vida treballant de sabater. Establert a Avinyó (Provença, Occitània), en 1889 vivia al número 9 del carrer Saint-Guillaume. En aquesta època era corresponsal del grup «Les Libertaires Vauclusiens» del periòdic anarquista parisenc La Révolte. A finals de 1889 vivia a Castèurainard (Provença, Occitània), on militava en el grup anarquista «L'Homme Libre». En la primavera de 1893 vivia a Villa Veradier, al Pont d'Avignon, i engegà una subscripció popular per a publicar el periòdic Le Libertaire Vauclusien, que no pogué editar-se per manca de finançament, i els diners recaptats van ser destinats a parts iguals als periòdics L'Insurgé, Le Père Peinard i La Révolte. El desembre de 1893, a resultes de la detenció el 24 de desembre de diversos anarquistes (Marius Bayol, Léon Blanchard i Marius Madier) que havien distribuït fullets i exemplars de La Révolte pel carrer de la République d'Avinyó, se li obriren diligències judicials, ben igual que als militants Hippolyte Bourelly i Clovis Eysseric. Va ser acusat de complicitat en la difusió del cartell «Les dynamitards aux panamitards», un exemplar del qual va ser trobat al domicili de Bayol. Durant el seu interrogatori va negar no haver vist mai el citat cartell i d'haver-lo enviat a Blanchard i, encara que es declarà anarquista, admeté que no feia propaganda militant. En l'escorcoll del seu domicili del 27 de desembre de 1893, es trobaren exemplars de diversos periòdics anarquistes (L'Agitateur, L'En-Dehors, L'Insurgé, Le Père Peinard, La Révolte, La Revue Anarchiste i La Revue Libertaire), a més de fullets, retalls sobre anarquisme de diaris i un revòlver de sis trets, el qual justificà per l'aïllament de la seva residència i la necessitat de defensar-se. El 4 de gener de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat i la policia trobà un exemplar de L'Almanach du Père Peinard pour 1894. En aquesta època figurava en un llista de la policia d'individus subscrits i corresponsals de periòdics anarquistes. L'11 de març de 1894 la policia escorcollà novament el seu domicili, aquesta vegada sense cap resultat. Vidu de Marie Perret, amb qui tingué dos infants, el 16 d'agost de 1910 es casà a Avinyó amb la cosidora de botines Marie Julie Costet, amb qui era parella des de 1890, i aleshores vivia al número 1 del carrer Migrenier d'Avinyó. Al final de sa vida es declarava «industrial». Laurent Roudier va morir el 10 de maig de 1927 al seu domicili, al número 73 del carrer Guérin, de Marsella (Provença, Occitània). Son fill, Laurent Roudier, continuà amb el seu negoci de sabateria.

***

Pedro Sierra Álvarez

- Pedro Sierra Álvarez: El 20 de juny de 1888 neix a Oviedo (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Pedro Sierra Álvarez. Sos pares es deien Pedro Sierra Díez i Rosa Álvarez. Va ser un dels militants anarquistes asturians més coneguts i representatius de línia moderada de l'anarcosindicalisme, amic de Eleuterio Quintanilla i deixeble de Ricardo Mella. Encara que la seva tasca va ser fonamentalment periodística i organitzativa, va patir presó en diverses ocasions –després de la Setmana Tràgica de Barcelona en 1909, mig any arran del Congrés de 1911, com a conseqüència de l'«Afer Lantero» en 1911, etc. Va assistir al Congrés de 1910, representant 17 societats de Gijón i La Felguera, realitzant funcions en les ponències sobre Reglaments de CNT i interpretació del lema internacionalista, i defensant la conveniència de fundar el sindicat anarcosindicalista i va polemitzar amb Herreros sobre el paper dels intel·lectuals en l'organització; també va assistir al Congrés de l'any següent. En 1912 es va encarregar de gestionar l'obertura dels centres obrers de Gijón clausurats. En 1915 va representar les societats obreres de Gijón en el Congrés de Ferrol, on va polemitzar, amb Quintanilla, amb els redactors de Tierra y Libertad sobre la guerra mundial. En 1916 va participar en el Congrés Sindical Astur de Gijón. Va ser secretari de la Federació Nacional d'Indústria de la Fusta i fou director del seu portaveu, La Cuña (1915-1917). Freqüentment va escriure en la premsa juntament amb Quintanilla, amb qui també va fer mítings. Va condemnat el radicalisme anarquista, va rebutjar la mitificació del revolucionarisme social i la violència i va combatre el reformisme del socialisme de partit. En 1925 era consignatari de bucs, feina acceptada en moments de penúria després de consultar amb Mella, fet que no va impedir el contacte amb els dirigents obreristes (Mella i Esteve, especialment) i durant la guerra de 1936 va afavorir l'arribada de queviures a Astúries. Destacà en la seva tasca d'editor i d'impressor: regentà les impremtes de Gijón «La Victoria» (1921-1931) i «La Industria» (1934), on es van publicar pamflets i fullets, a més dels dos toms de les obres completes de Mella. En acabar la guerra es va exiliar primer al Regne Unit i després a Mèxic. Com a periodista va publicar en Acción Libertaria, CNT (Gijón), Renovación, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera (Gijón), Suplemento de La Protesta, Tribuna Libre, Umbral, etc.; a més de dirigir Acció Libertaria, La Cuña, El Libertario, Solidaridad i Solidaridad Obrera (Gijón). Pedro Sierra Álvarez va morir el 30 d'octubre de 1969 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Pedro Sierra Álvarez (1888-1969)

***

Nino Napolitano

- Nino Napolitano: El 20 de juny de 1893 neix a Palerm (Sicília) el propagandista anarquista antiorganitzador Antonino Napolitano, també conegut sota diversos pseudònims (Nino, Nino dal Vespro, Nino d'Alcamo, Libero Liberi, Alastor, L'Esule, etc.). Sos pares es deien Antonino Napolitano i Antonina Antico. Pintor decorador, començà a militar molt jove en el Partit Socialista Italià (PSI) de Palerm i participà en diversos congressos regionals. En 1914 publicà a Palerm el fulletó Evivva el socialismo. En aquesta època començà a interessar-se pel pensament anarquista i en 1916 era el distribuïdor d'Il Libertario a Palerm. Durant la Gran Guerra, d'antuvi, va ser llicenciat per qüestions de salut, però després va ser enviat a l'exèrcit. En 1917 se li van trobar «documents subversius»; acusat d'alta traïció, fou jutjat per un tribunal militar i finalment absolt. Durant la postguerra entrà en contacte amb el grup anarquista de Cefalù (Elia Brucato, Paolo Schicchi, etc.). En 1919 publicà a Palerm, amb Schicchi, la conferència Mario Rapisardi. L'uomo, il poeta, il pensatore. A partir de 1919, amb Schicchi, edità diversos periòdics, dels quals només s'editaven un número, i el quinzenal antiorganitzador Il Vespro Anarchico (1921-1923), del qual assumí la direcció i fou un dels principals redactors, amb Schicchi i Gabriele Pappalardo. Escriví nombrosos articles d'anàlisi del feixisme, de denúncia de l'autoritarisme soviètic, sobre la influència de la Màfia a Palerm, de crítica al parlamentarisme i legalisme dels socialistes, etc. També col·laborà en nombrosos periòdics italians editats a l'estranger per immigrants anarquistes, com ara L'Adunatta dei Refrattari i Il Martello, de Nova York, o Il Risveglio, a Ginebra. Després de nombroses persecucions i segrests, Il Vespro Anarchico fou definitivament prohibit l'octubre de 1923. Entre 1924 i 1925 edità a Reggio Calabria, amb Bruno Lisefari i Antonio Malata, el quinzenal L'Amico del Popolo, que també fou prohibit per les autoritats. Mancat de la llibertat d'expressió, emigrà clandestinament a França. Instal·lat a París amb sa companya Céleste Carpentieri, fou secretari de redacció del setmanari Il Monito (1925-199), fundat per Raffaele Schiavina. En 1925 col·laborà en Vita. Mensile di politica ed arte, suplement de Fede! Settimanale anarchico di difesa i di cultura. El novembre de 1926 fou detingut amb sa companya a la porta de la Llibreria Internacional i, després d'alguns dies tancats, el 20 de novembre van ser expulsats cap a Bèlgica. Expulsat de bell nou mesos després d'aquelles terres, s'instal·là a Suïssa, on continuà col·laborant amb L'Adunata dei Refrattari i en la revista anarcoindividualista novaiorquesa Eresia di Oggi e di Domani (1928-1929). En 1928 participà en una polèmica amb Tintino Rasi, ja que havia acusat Renato Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquest últim acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a Rasi pel grup de Sante Pollastro per fer propaganda. El novembre de 1928 la parella Napolitano-Carpentieri va ser també expulsada de l'Estat helvètic, però hi continuaren vivint sota noms falsos i amb l'ajuda del propagandista anarquista Luigi Bertoni, principal responsable de Il Risveglio, i del francmaçó Giuseppe Chiostergi, animador de la secció ginebrina de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En la primavera de 1932, amb el suport del navilier anarquista Antonino Casubolo, aconseguí arribar a Tunísia, on fou auxiliat per Niccolò Converti i Luigi Damiani. A finals de 1932 va ser expulsat de Tunísia i, després d'una breu estada a Marsella intentant embarcar-se cap als Estats Units, entrà clandestinament a Suïssa, on s'instal·là en un petit poble a prop de Ginebra, realitzat alguns viatges a la Savoia. Després de la II Guerra Mundial, marxà a Palerm, on col·laborà en la revista napolitana Volontà. En 1947 a Folì col·laborà en el únic número d'Olocausto. I nostri attentatori contro il fascismo. Fou redactor, amb Agistini Martorana, del primer i únic número de La Rivolta Umana, publicat a Palerm el 5 d'octubre de 1950. El 5 de febrer de 1951 publicà l'únic número de La Lotta Umana. En aquests anys continuà col·laborant amb l'Adunata dei Refrattari. Nino Napolitano va morir el 17 de novembre de 1958 a Palerm (Sicília).

Nino Napolitano (1893-1958)

***

Necrològica de Josep Faure Aliana apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 d'abril de 1989

- Josep Faure Aliana: El 20 de juny de 1895 neix a Sanui (Llitera, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Faure Aliana. Sos pares es deien Miquel Faure i Salvadora Aliana. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1937 era secretari de la CNT d'Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Acabà a l'exili francès, instal·lat a Aush. Sa companya fou Dolors Montserrat Rufàs. Josep Faure Aliana va morir el 2 de març de 1989 a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Aquitània, Occitània).

***

Ciriaco Quesada Torreblanca

- Ciriaco Quesada Torreblanca: El 20 de juny de 1898 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Ciriaco Quesada Torreblanca. Sos pares es deien Félix Quesada i Encarnación Torreblanca. En 1927, ja casat amb Encarnación Herrerías i amb un fill (Félix Quesada Herrerías), emigrà a Catalunya. A Esparraguera (Baix Llobregat, Catalunya) treballà a la fàbrica tèxtil «Colònia Sedó» i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). En 1928 nasqué un altre fill (José Quesada Herrerías). A començament de la dècada dels trenta la família s'establí a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on treballà a l'empresa «La Seda». Abans de la guerra es tornaren a mudar al Prat de Llobregat, on nasqué un nou infant (Encarna Quesada Herrerías) i durant la guerra una altra nina (Violeta Quesada Herrerías). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà amb tota sa família a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Sa filla Violeta no pogué resistir el camp i morí. Durant l'Ocupació, el 24 d'agost de 1940 va ser deportat, juntament amb altres membres de sa família, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 3.855. Després de l'alliberament el camp per les tropes aliades el 5 de maig de 1945, part de sa família retornà a l'Espanya franquista i ell acabà instal·lat-se a Rosset (Provença, Occitània), militant en la Federació Local de Rosset i d'Ais de Provença (Provença, Occitània) de la CNT de l'exili, en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP). En 1980 va fer un viatge a la Península per a veure sa família. Ciriaco Quesada Torreblanca va morir el 20 de desembre de 1984 al Centre Hospitalari Pays d'Aix d'Ais de Provença (Provença, Occitània).

Ciriaco Quesada Torreblanca (1898-1984)

***

Necrològica de Joan Membrado Querol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 4 de febrer de 1992

- Joan Membrado Querol: El 20 de juny de 1899 neix a la Todolella (Ports, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Membrado Querol. Sos pares es deien Rafael Membrado i Magdalena Querol. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a començament de la dècada dels trenta emigrà a França. Instal·lat a Perpinyà, participà activament en el suport als companys refugiats a França. Durant la guerra civil fou un dels organitzadors del Comitè Local de Perpinyà de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i del grup de suport a la Revolució espanyola. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de Perpinyà de la CNT. Joan Membrado Querol va morir el 24 de desembre de 1991 a l'Hospital Maréchal Joffre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser incinerat.

***

Necrològica d'Alain Ovide apareguda en el periòdic parisenc Le Monde Libertaire del 23 de gener de 1997

- Alain Ovide: El 20 de juny de 1934 neix al Caire (Regne d'Egipte; actualment Egipte) l'anarquista Alain Paul Yves Ovide. Era fill de Louis Marie Ovide i de Lucie Louise Laporte. Participà en diversos grups anarquistes de la regió de Toló (Provença, Occitània). Es guanyà la vida com a professor d'història. D'una gran cultura (literatura, filosofia, etc.) i cinèfil destacat, també animà els actes llibertaris amb cants revolucionaris. En els últims anys participà amb permanències setmanals en el col·lectiu llibertari «La Commune» de Toló. El seu últim domicili va ser a«La Duquesne», a l'avinguda Amiral Collet de La Ciotat. Alain Ovide va morir el 14 de gener de 1997 d'una crisi cardíaca al Centre Hospitalari de La Ciotat (Provença, Occitània).

***

Nunzio Pernicone

- Nunzio Pernicone: El 20 de juny de 1940 neix al Greenwich Village de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) l'historiador del moviment anarquista Nunzio Pernicone. Fill d'una família d'immigrants sicilians anarquistes, sos pares es deien Salvatore Pernicone i Rose Consolazione. Son pare era actor i director de companyies teatrals anarquistes que recaptaven fons per als periòdics anarquistes, com ara Il Martelo, i que durant els anys vint i trenta representaven obres teatrals de Carlo Tresca. Des d'infant freqüentà els cercles anarquistes italians novaiorquesos i tingué un tracte especial amb Valerio Isca i Raffaele Schiavina. Es llicencià en història en la City University of New York (CUNY) i en 1971 es doctorà, amb la tesi The Italian Anarchist Movement. The Years of Crisis, Decline and Transformation (1879-1894), sota la direcció d'Arcangelo William Salomone, en la Universitat de Rochester (Nova York, EUA). S'especialitzà en l'estudi del moviment llibertari italià i en aquests anys conegué l'historiador del moviment anarquista nord-americà Paul Avrich, que esdevingué amic íntim. Després d'ensenyar a les universitats de Columbia (1969-1975) i d'Illinois (1975-1980) i en diverses escoles universitàries de Nova York en els anys vuitanta, el 26 de setembre de 1988 va ser nomenat professor del Departament d'Història i de Ciències Polítiques de la Universitat Drexter de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). Publicà nombrosos articles dedicats a militants anarquistes italoamericans (Pietro Acciarito, Luigi Galleani, Arturo Giovannitti, Sacco i Vanzetti, Carlo Tresca, etc.). Participà en emissions radiofòniques i televisives i en conferències, i els seus cursos «Europe between the Wars (1919-1939)» i «Fascism» van ser molt seguits. La seva opinió especialitzada va ser recollida en els documentals de Peter Miller Sacco and Vanzetti (2006) i de Gianfranco Norelli i Suma Kurien Pane Amaro (Bitter Bread). The Italian American Journey from Despised Immigrants to Honored Citizens. Trobem textos seus en diferents publicacions especialitzades, com ara Italian American Review, Journal of American History, Journal of American Ethnic History, Journal for The Study of Radicalism, Storia Contemporanea, Studi Emigrazione, etc. Entre el 2004 i el 2007 edità el periòdic Italian Americana. Entre les seves obres destaquen Italian anarchist (1864-1892) (1993 i 2009), Ben Shahn and The Passion of Sacco and Vanzetti (2001, amb altres), Carlo Tresca. Portrait of a rebel (2005 i 2010) i Terrorism. The first or anarchist wave (2006, amb altres). En 2003 edità i introduí The autobiography of Carlo Tresca. El dia abans de morir havia redactar la introducció a un volum de les obres completes d'Errico Malatesta sobre la seva estada a Amèrica i redactava un llibre que titulà provisionalment The propaganda of the deed. Italian anarchist violence in the 19th century. Sempre es declarà ateu. Malalt d'un càncer de pròstata, Nunzio Pernicone va morir durant la nit del 29 al 30 de maig de 2013 al Thomas Jefferson University Hospital de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA). Amant de l'òpera i dels moixos –amb sa companya Christine Zervos en tenia cinc al seu domicili de Newtown (Bucks, Pennsilvània, EUA)–, deixà dit que, en lloc de flors al seu funeral, les contribucions a la seva memòria es donessin al Morris Animal Refuge de Filadèlfia o al Animal Legal Defense Fund de Cotati (Califòrnia, EUA). La Universitat Drexter va crear el Nunzio Pernicone Memorial Scholarship Fund (Fons de Beques Memorial Nunzio Pernicone) en la seva memòria.

---

Continua...

---

[19/06] Primer Congr�s Obrer Espanyol - �Die Einigkeit� - Grup d'Estudis Socials - M�ting per l'amnistia - Steigmeyer - Naudet - Bonafoux - Lamotte - Gellner - Salcedo - Matos - De Guzm�n - Guti�rrez Caro - Casanova - Legois - Vila - Bara - Goudoux - Merino - Sigward - Lecointe - Ros - Ballester - Fl�chine - Boltaina - Duke - Chenard - Arrieta - Gobbi

Fri, 19 Jun 2026 11:30:41 +0200

[19/06] Primer Congrés Obrer Espanyol - «Die Einigkeit» - Grup d'Estudis Socials - Míting per l'amnistia - Steigmeyer - Naudet - Bonafoux - Lamotte - Gellner - Salcedo - Matos - De Guzmán - Gutiérrez Caro - Casanova - Legois - Vila - Bara - Goudoux - Merino - Sigward - Lecointe - Ros - Ballester - Fléchine - Boltaina - Duke - Chenard - Arrieta - Gobbi

Anarcoefemèrides del 19 de juny

Esdeveniments

Congrés de Barcelona de 1870 al Teatre Circ Barceloní

- Primer Congrés Obrer Espanyol: El 19 de juny de 1870 al «Teatro Circo Barcelonés» de Barcelona (Catalunya) comença a celebrar-se el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», que a iniciativa dels obrers internacionalistes de Madrid i amb el suport dels periòdics La Solidaridad d'aquella localitat, La Federación de Barcelona i El Obrero de Palma, el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona va organitzar. Hi van assistir 90 delegat en nom de 150 societats de 36 localitats d'arreu l'Estat espanyol –majoritàriament catalanes i andaluses–, amb un total aproximat de 40.000 membres. No tots els eren membres de la Internacional, ja que hi havia molts representants d'associacions cooperativistes, sindicals i mútues, i que en el terreny polític s'orientaven per un reformisme democràtic. En aquest congrés es va constituir la Federació Regional Espanyola (FRE) com a Secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Els temes a tractar van ser quatre: les societats i les caixes de resistència; el present i el futur de les cooperatives; l'organització social dels treballadors; i l'actitud de la Internacional enfront de la política parlamentària. L'objectiu primordial del congrés era donar una orientació i una organització al moviment obrer en consonància amb les idees de l'AIT. Durant les dues primeres sessions els delegats van informar sobre l'estat moral i material de la classe obrera a les seves respectives localitats, resultant un quadre llastimós (mals tractes, penalitats, misèries, etc.) a causa de l'explotació burgesa. Després d'aquest informe, es va passar a estudiar els punts de l'ordre del dia. Sobre les caixes i societats de resistència, el congrés va aprovar en un article únic la necessitat de crear caixes econòmiques per a la lluita contra el capital a fi i efecte d'aconseguir la completa emancipació de la classe treballadora. Pel que fa les cooperatives, el congrés va considerar que el cooperativisme era una fórmula obsoleta per a l'emancipació obrera; no obstant, la cooperació de producció amb la universal federació d'associacions productores va ser considerada com la gran fórmula del govern del futur, és a dir, el projecte anarquista de Bakunin. La cooperativa reformista emmarcada dins del sistema vigent quedava totalment desterrada i era substituïda per la cooperativa revolucionària anarquista que lluitava per l'abolició de la societat classista. Sobre el punt referent a l'organització social dels treballadors, van concloure que calia aconseguir una doble finalitat: resistir-se al capital lluitant contra la societat constituïda, alhora que es milloren les condicions de vida dels obrers, i planejar l'organització de la societat futura. Per a la consecució del primer objectiu, l'eina bàsica seria la secció d'ofici que agruparia els individus pertanyents a una mateixa professió en una determinada localitat. Totes les seccions o societats d'un determinat ofici de tota la regió, haurien de federar-se entre elles constituint una federació d'ofici. Aquesta organització serà l'encarregada de fer costat les vagues i enquadrarà els obrers des del punt de vista professional. Les diferents seccions d'ofici d'una localitat s'uniran formant la federació local. L'agrupació de federacions locals de tota la regió constituirà la federació regional –els bakuninistes van evitar el terme «nacional» i el van substituir per «regional». Aquesta s'integrarà juntament amb les altres federacions regionals (catalana, alemanya, francesa, occitana, italiana, etc.) en una federació mundial. La federació local, regional i internacional, constituïen en la intenció dels anarquistes, l'embrió del municipi, la regió i de tota la societat futura basada exclusivament en el treball. Aquest punt va merèixer l'aprovació i l'elogi de la Conferència de Londres de la Internacional. L'últim punt, l'actitud de la Internacional pel que fa la política, va ser el més debatut. La tesi presentada per la ponència: abstencionisme polític i lluita contra l'Estat en un període destructor de l'actual situació de les coses, de tall totalment bakuninista, va ser impugnada pel grup de republicans partidaris del suport al sistema parlamentari. Finalment va triomfar la tesi de l'abstencionisme polític, segons la qual tota participació de la classe obrera en l'organització governamental de la classe mitja no fa més que consolidar l'ordre de coses existent, la qual cosa necessàriament paralitza l'acció revolucionària socialista del proletariat. No tots els delegats assistents estaven d'acord amb els postulats de Bakunin. En el congrés va existir una oposició que es va negar a compartir les doctrines del col·lectivisme i de l'apoliticisme, encara que només es van atrevir a oposar-se a aquesta última. Dels 85 vots, 50 van aprovar l'apoliticisme i 35 votaren en contra. El congrés va designar els següents militants per a formar el Consell Federal de la Federació Regional Espanyola: González Morago, Enric Borrell, Francisco Mora, Ángel Mora i Anselmo Lorenzo. Madrid va ser designada com a seu del Consell Federal. Les sessions del congrés van concloure el 26 de juny de 1870. La importància del Congrés de Barcelona és, en primer lloc, l'organització federal de tota l'AIT a l'Estat espanyol; i, en segon lloc, que aquesta forta organització va ser llançada pel camí revolucionari de l'abstencionisme polític, de condemna del reformisme gradual, a destruir per etapes l'antic ordre de les coses. Per altra banda, presenta la lluita sistemàtica contra el capital i l'esbós d'una societat futura plantejada com a universal federació d'associacions. El gran impacte causat pel Congrés de Barcelona va provocar l'adhesió a la Internacional de la immensa majoria de les societats obrers existents; a partir d'aleshores, les noves societats que es creaven començaven directament com a seccions d'ofici o com a federacions locals de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. El grup de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista havia aconseguit imposar-se i llançava l'incipient moviment obrer pel camí de l'anarquisme aliancista de Bakunin.

***

Portada de Die Einigkeit

- Surt Die Einigkeit: El 19 de juny de 1897 surt a Berlín (Imperi Alemany) el primer número del periòdic Die Einigkeit. Organ de Vertrauensmänner-Zentralisationen Deutschlands (La Unió. Òrgan del Centre d'Homes de Confiança d'Alemanya). El Vertrauensmänner-Zentralisationen Deutschlands (VZD) fou un organisme coordinador dels «sindicats localistes» de Halle (Regne de Saxònia, Imperi Alemany). Els «sindicats localistes» s'oposaven a la centralització dels sindicats, reivindicant una democràcia de base, després de l'abolició de les lleis antisocialistes alemanyes de 1890. La decisió de publicar el periòdic sorgí durant el I Congrés dels Sindicats Organitzats Localment d'Alemanya que se celebrà en 1897 a Halle. En aquest mateix 1897 el VZD canvià de nom per Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure dels Sindicats d'Alemanya) i Die Einigkeit passà a ser el seu òrgan d'expressió i a publicar-se a Halle. El primer responsable del periòdic fou Gustav Kessler, que un cop mort en 1904 va ser substituït per l'anarquista Fritz Kater, qui donarà al periòdic una orientació més revolucionària; Robert Michels també va dirigir la publicació un temps. D'antuvi bimensual, passà a setmanari a partir de l'1 d'abril de 1898. Primerament publicà 2.650 exemplars, en 1900 en tirava 10.000 i en 1906 13.500; en 1908, a causa de l'excisió de l'organització, la tirada disminuí. A partir de 1911 la FVdG publicà un segon periòdic, Der Pionier. Quan esclatà la Gran Guerra, pel seu antimilitarisme, les autoritats imperials prohibiren ambdós periòdics. L'últim número de Die Einigkeit aparegué el 8 d'agost de 1914.

***

Capçalera de La Bataille Syndicaliste

- Grup d'Estudis Socials: El 19 de juny de 1911 es constitueix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i antimilitarista Grup d'Estudis Socials. Fou creat a instàncies de Benoît Cantin, secretari del grup «Els Amics de La Bataille Syndicaliste», i d'altres militants, com ara Louis Verdière, Louis Scaglia, Linotte i Maxime Letellier.

***

Cartell de l'acte

- Míting per l'amnistia: El 19 de juny de 1920 se celebra a la Gran Sala de la Borsa del Treball de Lió (Arpitània) un gran míting per demanar l'amnistia de sindicalistes i revolucionaris i la derogació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). L'acte va ser organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) i el Sindicat d'Obrers Metal·lúrgics de Lió. En 1920 les presons franceses eren plenes de militants llibertaries i revolucionaris processats i condemnats després de la Gran Guerra per diversos motius (insubmissió, complot, bolxevisme, antimilitarisme, etc.). Hi van prendre la paraula Nicolas Berthet, del CDS de Lió; Burdet, del Comitè de Defensa dels Mariners (CDM); Henri Fourcade, de la Unió de Sindicats Obrers del Roine; Claude Journet, del Grup de «Causeries Populars» (Xerrades Populars); i Fernand Larapidie, del CDS de París.

Naixements

Notícia de la mort de Jean Steigmeyer apareguda en el diari ginebrí La Tribune de Genève del 27 de febrer de 1923

- Jean Steigmeyer: El 19 de juny de 1843 neix a Klingnau (Argovia, Suïssa) l'anarquista Jean Adam Steigmeyer –el seu llinatge citat de diferents maneres (Steigmeier, Stegmeier i Stegmeyer). Es guanyava la vida treballant de gravador. El 19 de maig de 1872 assistí com a delegat de la Secció de Fleurier (Val-de-Travers, Neuchâtel, Suïssa) al Congrés de la Federació del Jura de l'Associació Internacional del Treball (AIT) celebrat a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa). En 1884 vivia a Sonvillier (Berna, Suïssa), on el novembre d'aquell any publicà un àlbum de dibuixos i dissenys per a gravadors. Entre els anys vuitanta i principis del noranta milità en el moviment anarquista a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) i a Saint-Chamond (Alvèrnia, Arpitània). En 1890 vivia a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on tenia un taller de gravat al número 20 del carrer Puits, i militava en el grup anarquista local, on es relacionà força amb Nicolet Albert i Eugène Graizely, participant en les seves activitats propagandístiques i de distribució de premsa i fullets anarquistes. El 19 de maig de 1890, en una assemblea de la Cambra Sindical de Patrons i Obrers Gravadors de La Chaux-de-Fonds, es va prohibir tota relació professional amb ell per una infracció i el periòdic local La Sentinelle li va imperdir publicar articles en la seva defensa. El 28 de febrer de 1891 publicà a La Chaux-de-Fonds el fullet La Lutte contre les syndicats obligatoires, on es defensava dels atacs del sindicat. El març de 1892 encapçalà un grup de gravadors purgats pel seu sindicat a La Chaux-de-Fonds i aleshores vivia al número 18 del carrer Manège de la població. El juny de 1892 vivia al barri de La Praille de Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1893 fou membre del grup anarquista encapçalat per Eugène Steigne i Eugène Dalloz («Grup Steiger-Dalloz») i el 13 de juliol de 1893 d'aquell any es va decretar la seva expulsió de França a notificar-li en cas de ser interceptat. El març de 1903 va patentar invents de gravació i aleshores vivia al número 11 del carrer Gares de Ginebra. Jean Steigmeyer va ser trobat mort per causes naturals el 25 de febrer de 1923 al seu domicili, al número 9 del carrer del Temple, de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va ser incinerat tres dies després al cementiri de Saint-Georges de la ciutat.

***

Foto policíaca de Gervais Naudet (10 de març de 1894)

- Gervais Naudet: El 19 de juny de 1853 neix a Échalot (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista Gervais Naudet. Era fill de Jean Baptiste Naudet, fuster, i Claude Daujon, i tingué una germana, Marie Céline Naudet. Com son pare, es guanyava la vida treballant de fuster. L'1 d'octubre de 1881 es casà al XIV Districte de París (França) amb la modista Marie Augustine Peyriolle. En aquesta època vivia al número 50 del carrer Vouillé de París. Entre 1884 i 1885 formà part de la Cambra Sindical dels Fusters del Sena i va ser un dels principals militants del moviment anarquista, prenent part activa en l'agitació dels obrers sense feina. El 8 d'abril de 1884 representà els fusters de la construcció en el V Congrés Regional de la Unió Federativa del Centre. Signà la circular de la crida per l'exposició dels treballs dels alumnes dels curs professionals de la Cambra Sindical dels Obrers Fusters de la Construcció que se celebrà el 22 de maig de 1884 al mateix locals dels Artistes Independents, al carrer Tuileries de París. El juliol de 1884 era membre del buró del Sindicat d'Obrers Fusters del Sena (SOFS) i entre agost i setembre de 1884, amb els companys Raimont i Tortelier, va fer un viatge d'estudis en nom del SOFS a Dinamarca, Suècia i Noruega a fi i efecte d'estudiar tècniques de fusteria i les maneres organitzatives dels obrers d'aquests països, així com les tendències de la família socialista i establir relacions entre ells. El 23 de novembre de 1884 la Cambra Sindical de Fusters organitzà un gran míting per als obrers desocupats a la sala de ball del carrer Lévis del XVII Districte de París i ell va ser el president de la sessió a la qual assistiren unes tres mil persones i on parlaren oradors socialistes i anarquistes; la sortida del míting acabà en greus incidents, amb ferits i detinguts. El 22 i el 23 de gener de 1885 va ser jutjat, amb altres companys, pels citats fets a l'Audiència del Sena i ell va ser absolt, però altres companys patiren condemnes. En aquesta època vivia al número 201 del bulevard de Grenelle de París. El desembre de 1884, com a secretari de la Cambra Sindical de Fusters, va denunciar Haret, president de la Cambra Sindical d'Empresaris de Fusteria, per difamació al sindicat dels fusters, però el IX Tribunal Correccional del Sena rebutjà la demanda. En 1886 va ser costat la subscripció de suport dels vaguistes de Vierzon engegada per Le Cri du Peuple. El seu nom figurava en una llista de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 de la Prefectura de Policia i en aquesta època vivia al número 18 del carrer Paul Émil de Saint-Maur (Illa de França, França). El 10 de març de 1894 va ser detingut i aquell mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i només recuperà la llibertat el 9 d'abril d'aquell any. En 1894, 1896 i 1901 figurava en llistats d'anarquistes de la policia i vivia a Le Parc Saint-Maur. Gervais Naudet va morir el 8 d'agost de 1916 al seu domicili, al número 22 del bulevard d'Asnières, de Gennevilliers (Illa de França, França).

***

Luis Bonafoux y Quintero

- Luis Bonafoux y Quintero: El 19 de juny de 1855 neix a Congé (Saint-Loubès, Aquitània, Occitània) el periodista i escriptor llibertari Louis Bonafoux Quintero, més conegut per la seva versió en castellà com Luis Bonafoux y Quintero, però també com La Vibra d'Asnières o pels seus pseudònims literaris Aramis i Luis de Madrid. Era fill del comerciant i propietari francès Louis Bonafoux i de la veneçolana Clemencia Quintero (Clemence); lligats a la bona societat americana, va passar la seva infància i va residir durant molt de temps a Puerto Rico. Amb 15 anys va anar a estudiar medicina a Espanya, però va acabar fent dret a Salamanca i a Madrid. Després va tornar a Puerto Rico, instal·lant-se a San Germán com a registrador de la propietat en 1879. Més tard va retornar a Espanya, reapareixent a l'illa caribenya en 1880; però va ser expulsat poc després per les seves activitats anticolonials –publicació del seu articles «El carnaval de las Antillas»–, instal·lant-se a Londres i a Madrid. En 1881 es va adherir al «Círculo Nacional de la Juventud», des d'on atacà el concepte de pàtria creant gran polèmica. En aquesta època va conèixer l'escriptor i periodista Alejandro Sawa Martínez, i va ser redactor en cap d'El Paréntesis. Entre 1882 i 1887 es va encarregar d'El Español, mostrant-se volterià i anarquitzant. En 1883 va anar a Jerez per informar sobre els judicis de «La Mano Negra», després va marxar a Tànger i passà una temporada a Urberuaga, malalt de tuberculosi. En 1885 va viatjar a Cuba, després a París i va polemitzar amb Clarín. En 1888 va ser nomenat director de les mines de coure de Soto (Santander). En 1889 es va casar amb Ricarda Encarnación Valenciaga y Gordejuela, amb qui tindrà quatre fills. En 1892 va fundar a Madrid El Intransigente. De Madrid, va marxar a Cuba, on va fer feina en Duanes i va col·laborar en la premsa cubana. De tornada a Europa, i després d'una temporada a Madrid, va marxar a París on fou corresponsal d'El Liberal durant un any. Novament a Madrid, va treballar a El Globo, on destacà per la seva combativitat, i va instal·lar-se de bell nou a París com a corresponsal d'El Heraldo de Madrid en 1894. A la capital francesa va realitzar biografies d'escriptors per a un diccionari de l'editorial Garnier alhora que escrivia per a periòdics cubans, porto-riquenys i espanyols. En 1898 va fundar a París el periòdic anarquista La Campaña, flagell antigovernamental per les seves denúncies contra la repressió (Cuba, Puerto Rico, Montjuïc, cas Sempau, etc.). També va publicar El Heraldo de París i El Internacional. En 1915 va ser expulsat de França per la seva hostilitat a la Gran Guerra i es va instal·lar a Londres fins a la seva mort. A la capital britànica va ser el primer periodista a descriure les reunions del Club Anarquista Internacional que aleshores es realitzaven a Trafalgar Square; va ser allà on va fer amistat amb Errico Malatesta, amb qui mantindrà una correspondència que serà sistemàticament violada per les autoritats britàniques; també va fer amistat amb Carlos Malato i Ramón Emeterio Betances. Va començar a escriure en El Eco del Tormes; redactor d'El Glogo y El Resumen; col·laborador de La Correspondencia, La Discusión, El Mundo, El Mundo Moderno, El País, El Progreso, El Solfeo, Vida Nueva, La Unión, i de diversos periòdics anarquistes, com ara Acción, ¡Despertad!, Franternidad, Helios, El Porvenir del Obrero, Suplemento de La Protesta, La Voz del Obrero del Mar, etc. Va ser un agut crític de la situació política espanyola en centenars d'articles satírics, virulents, cruents i apassionats, i un expert coneixedor de la problemàtica antillana; sempre va combatre la presència espanyola a les Antilles, ben igual que molts anarquistes de l'època. També va participar en el frustrat intent militar contra el poder de Veneçuela. Va destacar força en el camp periodístic arreu de Sud-amèrica i Europa (Puerto Rico, Cuba, Espanya, Colòmbia, Veneçuela, Argentina, França, Regne Unit, etc.) com a una ploma insubornable i acerada. Com a crític literari va mantenir una dura polèmica amb Clarín, a qui va acusar de plagiar Madame Bovary de Flaubert en La Regenta. La seva agressivitat dialèctica li va procurar força enemics, que el van qualificar com La Vibra d'Asnières. Molt lligat al moviment anarquista, el va defensar amb entusiasme i va ser molt amic de militants destacats, especialment de Pedro Vallina i de Fernando Tárrida del Mármol, a qui va dedicar els seus Problemas trascendentes; va portar a terme fortes campanyes en pro dels presos de Montjuïc i d'Alcalá del Valle i reiteradament va afirmar que l'anarquisme era el moviment social del futur. No va ser un militant anarquista estricte, però, segons Errico Malatesta, «mereixia ser-ho»; malgrat això, va defensar causes anarquistes, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va publicar un periòdic àcrata. Entre les seves obres podem destacar Gotas de sangre: crímenes y criminales, Emilio Zola, El asesinato de Víctor Noi (1877), Ultramarinos (1882), Mosquetazos de Aramis (1885), Literatura (1887), Yo y el plagiario Clarín (1888), Coba (1889), El avispero (1892), Huellas literarias (1894.), Huellas literarias (1894.), Esbozos novelescos (1894), Risas y lágrimas y Cuentos (1900), Melancolía. Crónicas y artículos literarios (1901), Betances (1901), Bombos y palos. Semblanzas y caricaturas (1907), Bilis (1908, amb prefaci de Malatesta), Clericanallas (1909), De mi vida y milagros (1909), Por el mundo arriba... (1909), Casi críticas. Rasguños (1910), Clericanallas (1910), Los españoles en París (1912), Príncipes y majestades (1912), entre d'altres. Luis Bonafoux y Quintero va morir el 28 d'octubre de 1918 –algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre de 1918– a Londres (Anglaterra).

Luis Bonafoux y Quintero (1855-1918)

***

Fullet d'Émilie Lamotte conservat a l'International Institute of Social History d'Àmsterdam

- Émilie Lamotte: El 19 de juny –algunes fonts citen erròniament el 21 de juny– de 1876 neix al VI Districte de París (França) la pedagoga anarquista i neomaltusiana Émilie Joséphine Lamotte. Sos pares es deien Joseph Henri Lamotte, gravador, i Ernesta Loigia Francesca Galli. Després de conèixer André Lorulot, amb qui s'unirà sentimentalment, va abandonar l'escola congregacionista on feia classes i va dedicar-se a fer conferències de denúncia tant de l'ensenyament confessional com del laic, considerats com a alienants per als infants, alhora que reivindicava la pedagogia llibertària (Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure, etc.). A més de dedicar-se al dibuix, al disseny i la pintura artística, especialment en la realització de miniatures, va col·laborar en Le Libertaire a partir de 1905 amb articles sobre educació, control de natalitat i antimilitarisme. Partidària de les colònies llibertàries (Milieux Libres), en 1906 va participar amb Lorulot, Ernest Girault i Jean Goldsky en la formació de la colònia llibertària de Saint-Germain-en-Laye, on es va instal·lar amb sos quatre fills i va treballar a l'escola i a la impremta de la comuna. Aquesta experiència de vida anarcocomunista, que va acabar la tardor de 1908, va ser descrita en Le Libertaire gràcies a les cròniques de Félix Malterre, pare de dos de sos infants. Després va intentar fer una escola llibertària segons el model de «La Ruche» de Sébastien Faure, projecte que va abandonar per manca de recursos. Malalta, Émilie Lamotte va morir el 6 de juny de 1909 a Alès (Llenguadoc, Occitània) durant una gira de conferències que realitzava amb rulot juntament amb Lorulot. També va col·laborar en L'Anarchie i és autora de diversos fullets, com ara La limitation des naissances. Moyens d’éviter les grandes familles (1908) i L'éducation rationnelle de l'enfance (1912, pòstum), entre d'altres.

***

František Gellner

- František Gellner: El 19 de juny de 1881 neix a Mladá Boleslav (Bohèmia Central, Bohèmia, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) el poeta, escriptor, periodista, pintor i caricaturista anarquista František Gellner. Fou el sisè fill de set d'una família jueva de comerciants. Son pare, de convicció socialista, regentava una botiga i sa família hi vivia a sobre. Des d'infant es dedicà a l'escriptura i a les caricatures. Estudià a l'institut de Mladá Boleslav i col·laborà en periòdics estudiantils (Lípa, Lucerna i Mládí), publicant poemes, traduccions i dibuixos. Posteriorment va fer estudis universitaris d'enginyeria a l'Institut Politècnic de Viena (Imperi Austrohongarès; actual Àustria), però després de dos anys abandonà el centre. A Viena va fer amistat amb el poeta Josefem Svatoplukiem Macharem. Quan tenia 15 anys publicà el seu primer poema al periòdic Švanda Dudák, editat per Ignát Hermann. Abocat a la bohèmia (alcohol, baixos fons, etc.), entrà en contacte amb el moviment anarquista i el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions per la policia. Col·laborà en el periòdic anarquista Nový Kult (Nou Cult), editat entre 1897 i 1905 per Stanislav Kostka Neumann. En 1901 reprengué els estudis a l'Acadèmia Minera de Příbram (Bohèmia Central) i viatjà sovint a Praga per assistir a reunions anarquistes, establint relacions amb destacats intel·lectuals anarquistes (Marie Majerová, Stanislav Kostka Neumann, Karel Toman, Fráňa Šrámek, etc.). En 1901 publicà el seu primer recull poètic Po nás ať přijde potopa! i en 1903 el segon, titulat Radosti �ivota, ambdós, com la resta de la seva obra, molt influenciats per l'anarquisme. A partir de la tardor de 1904, i durant un any –en teoria n'havia de fer dos–, va fer el servei militar a Litoměřice (Ústí nad Labem, Bohèmia) i, contràriament a la resta de soldats, es negà a ser fotografiat d'uniforme. En 1905 estudià pintura a Munic (Baviera, Imperi Alemany) i en 1906 s'establí a París (França), on publicà caricatures en periòdics anarquistes (L'Assiette au Beurre, Le Cri de Paris, Le Pêle-Mêle, Le Rire, Les Temps Nouveaux, etc.). Amb son pare malalt, en 1908 retornà a Bohèmia i aquest any il·lustrà el llibre de poemes de Josef Foltýn Vlčí máky. Verše a karikatury (1901-1908). En 1909 es matriculà a l'Acadèmia d'Arts de Dresden (Saxònia, Imperi Alemany) i després retornà a París. En 1910 publicà l'àlbum il·lustrat satíric Les petits joies d'amour. En 1911 s'establí a Brno (Moràvia Meridional, Moràvia, Imperi Austrohongarès), on treballà de caricaturista i de periodista en el diari Lidové noviny (Diari del Poble), implicant-se en la vida política local, participant en les activitats de l'Občanského Klubu Lidové Strany Pokrokové (Club Cívic del Partit Popular Progressista). Quan esclatà la Gran Guerra, l'agost de 1914, s'incorporà a l'exèrcit austro-hongarès i va ser enviat a Galítsia. L'última notícia que se'n té és que es trobava en un camí entre les poblacions poloneses de Zamość i de Tomaszów. František Gellner va ser donat oficialment com a desaparegut el 13 de setembre de 1914 i mai no s'han trobat les seves restes. Pòstumament es publicaren diferents obres seves, com ara Nové verše (1919 i 2016), que recull la seva producció poètica entre els anys 1903 i 1914.

František Gellner (1881-1914)

***

Florentino Salcedo Abascal

- Florentino Salcedo Abascal: El 19 de juny de 1904 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el militant anarquista Florentino Salcedo Abascal. Sos pares es deien Florentino Salcedo Gómez, lleter, i Antonia Abascal Masón. Amb sa companya, María de la Salud Paz Lozano Hernández (La Gitana), fou membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En acabar la guerra, fou detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó madrilenya de Santa Rita l'1 de desembre de 1939, el mateix dia que la seva esposa ho feia a la presó de Ventas. Florentino Salcedo Abascal fou afusellat el 17 de gener de 1940 al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Sa companya fou també afusellada dos dies després al mateix lloc. El fill menor d'ambdós, Florentino Salcedo Lozano, morí amb gairebé sis mesos, a la presó de Ventas unes hores abans que son pare fos executat; el certificat de defunció especificava com a causa de la mort de l'infant una broncopneumònia.

***

Pedro de Matos Filipe

- Pedro de Matos Filipe: El 19 de juny de 1905 neix a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarcosindicalista Pedro de Matos Felipe. Sos pares es deien José de Matos Filipe i Margarida Rosa. Estibador portuari, presidí l'Assemblea General de l'Associació de Descarregadors «Terra e Mar» d'Almada. Participà activament en les vagues revolucionàries del 18 de gener de 1934 a Almada i va ser detingut pocs dies després, el 30 de gener de 1934, acusat de possessió de bombes explosives i d'haver promogut la paralització de la fàbrica Parry & Son. Jutjat per la dictadura de l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser condemnat a 12 anys de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, el 8 de setembre de 1934, va ser enviat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), però, amb la inauguració de la Colònia Penal de Tarrafal l'octubre de 1936, hi va ser enviat el 23 d'octubre de 1936. Al confinament patí una diarrea sanguinolenta, absolutament guarible, però que degenerà en anèmia aguda. Pedro de Matos Filipe va morir sense atenció mèdica ni farmacèutica el 20 de setembre de 1937 al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). El mateix dia també morí el mariner Francisco José Pereira de 28 anys; van ser les dues primeres víctimes de la Colònia Penal de Tarrafal. En total a Tarrafal moriren 37 presos polítics i els seus cossos només pogueren tornar a Portugal després de la Revolució dels Clavells.

Pedro de Matos Filipe (1905-1937)

---

Continua...

---

[18/06] �Solidarity� - M�ting de la dinamita - Confer�ncia de Reclus - �Germinal� - Mot� del Pa - �L'Adunata dei Libertari� - Jornada del Llibre Llibertari - Bellon - Deschryver - Concordia - Croiset - Capderoque - Foppa - Gutz - Garrig�s - G�mez D�az - Mart�nez Guerricabeitia - Bernardi - Daressy - H�nault - Maurin - Boal - Fern�ndez Cruz - �Marianet� - Arr�niz - Ponce - Gil - Aliaga - Salam� - Gallegos - Ronsin

Thu, 18 Jun 2026 12:32:15 +0200

[18/06] «Solidarity» - Míting de la dinamita - Conferència de Reclus - «Germinal» - Motí del Pa - «L'Adunata dei Libertari» - Jornada del Llibre Llibertari - Bellon - Deschryver - Concordia - Croiset - Capderoque - Foppa - Gutz - Garrigós - Gómez Díaz - Martínez Guerricabeitia - Bernardi - Daressy - Hénault - Maurin - Boal - Fernández Cruz - «Marianet» - Arróniz - Ponce - Gil - Aliaga - Salamé - Gallegos - Ronsin

Anarcoefemèrides del 18 de juny

Esdeveniments

Commemoriació de les víctimes d'Everett al Mount Pleasant Cemetery de Seattle (Washington, EUA) el Primer de Maig de 1917. Algunes dones porten exemplars de Solidarity. Foto de Kneisle

- Surt Solidarity: El 18 de juny de 1892 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic bimensual Solidarity, fundat per l'anarquista italià Francesco Saverio Merlino i per John H. Edelmann. Després que Merlino marxés a Londres a començaments de 1893, Edelmann suspendrà l'edició del periòdic l'agost de 1893; però reapareixerà a començaments de 1895 i entre el 15 de març de 1898 i el 15 de juliol de 1898 amb l'ajuda de William Charles Owen, de Charles B. Cooper i de Van Etton. Tenia organitzat un Club de Ciència Social que programava conferències setmanals. Altres grups de Solidarity van existir a Brooklyn, Filadèlfia i Boston.

***

Cartell de l'acte

- Míting de la dinamita: El 18 de juny de 1892 se celebra a la Sala Commerce de París (França) el «Segon Míting de la Dinamita», públic i contradictori, sobre la violència anarquista. El «Primer Míting de la Dinamita» s'havia celebrat el 28 de maig d'aquell any a la mateixa sala. Els temes que es tractaren van ser les recents explosions de dinamita i les seves causes; els exemples dels anarquistes Vittorio Pini i François Claudius Koënigstein (Ravachol); la repressió desencadenada arran de les explosions i les seves conseqüències en el moviment anarquista. Entre els oradors anarquistes que hi participaren Henri Fortuné, Poulain, Jacques Prolo i Michel Zévacco, entre d'altres; i entre els oradors contradictoris hi van ser presents el socialista Mordacq i Antoine-Amédée-Marie-Vincent Manca-Amat de Vallombrosa (Marquès de Morès). També van ser convidades altres persones, com ara el socialista Zéphyrin Camélinat; Alain Gouzine; el diputat boulangerista Lucien Millevoye i Picau, de la Magistratura del Treball.

***

Portada de la primera edició en fullet de L'Anarchie d'Élisée Reclus

- Conferència de Reclus: El 18 de juny de 1894 a la lògia maçònica «Les Amis Philanthropes» de Brussel·les (Bèlgica) l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus, aleshores exiliat des del 17 de febrer d'aquell any en aquest país, pronuncia la conferència L'Anarchie, que amb el temps serà una de les seves més conegudes. Élisée Reclus pronuncià, a més, un cicle de conferències sobre temes geogràfics a la seu de «Les Amis Philanthropes». Aquesta conferència va ser publicada entre el maig i el juny de 1895 en tres lliuraments en Les Temps Nouveaux de París (França) i després publicada per l'editorial d'aquest periòdic anarquista en 1896 amb un tiratge de 10.000 exemplars. Va ser reeditada i traduïda en diverses ocasions.

***

Capçalera de Germinal

- Surt Germinal: El 18 de juny de 1911 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del periòdic Germinal. Settimanale anarchico. El director d'aquest setmanari fou Alberico Angelozzi i el gerent Giulio Maltoni. Hi col·laboraren Casimiro Accini, Alberico Angelozzi, Battista Assandri, Enrico Bellelli, Luigi Bertoni, Ugo Boattini (Lo Scamiciato), Aldo Brandini, Chilchibio, Francesco Ferdinando Cini, A. Coen, Luigi Fabbri, Sante Ferrini, Giuseppe Gugino, Kaprouche B. Levi, Charles Malato, Ottorino Manni, Libero Merlino, Luigi Molinari, Michele Pantaleo, L. Romualdi, F. Santini, M. Sciccaini, Mario Senigalliesi, G. Serafini, Carlo Stincardini, entre d'altres. Tingué corresponsalies a l'estranger, com ara Romeo Tombolesi a Londres (Anglaterra). Entre el 23 i el 10 de setembre de 1911 va interrompre la publicació. Publicà dos suplements, un al número 5 «Per Maria Rygier» i altre al número 10 (13 d'octubre de 1911) «Piccolo manifesto per ricordare l'assassinio di Francisco Ferrer, firmato da Giovanni Pascoll». En sortiren 11 números, l'últim el 5 de novembre de 1911.

***

Assalt d'una fleca

- Motí del Pa de Vitòria: El 18 de juny de 1915 a Vitòria (Àlaba, País Basc) es produeix un aixecament per les subsistències promogut per militants anarcosindicalistes conegut com «Motí del Pa». El pa era en gran mesura la base de l'alimentació dels treballadors de l'època i a començaments del segle XX es consumia un quilo de pa per persona i dia, per això, l'anunciament de la pujada del preu de la fogassa de dos quilos en cinc cèntims, va provocar la revolta. A les 21.30 hores, a la Plaça Nova de Vitòria, mentre la banda de música tocava, un grup d'obrers va passejar un cartell que deia «A baix el pa!»; la intervenció de la policia municipal i l'arenga del militant anarcosindicalista Galo Díez, que instà els presents a protestar fins a l'abaratiment del pa, va fer que la multitud marxés en manifestació i durant dues hores va recórrer la ciutat apedregant els vidres de quatre forns, tancant cafès, assaltant fleques i robant sacs de farina, etc. La Guàrdia Civil, a peu i a cavall, va acabar reprimint l'avalot. Gala Díez va ser detingut. Dies després, el pa va tornar al seu preu original.

***

Capçalera del primer número de L'Adunata dei Libertari

- Surt L'Adunata dei Libertari: El 18 de juny de 1944 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) –el peu d'impremta només posa Itàlia– el primer i únic número del periòdic anarquista clandestí L'Adunata dei Libertari. Organo della FAI. Fou el primer òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i fou redactat per Pietro Bruzzi. L'objectiu d'aquesta publicació fou coordinar l'acció dels diferents grups anarquistes en una única federació. Es dóna la particularitat que la publicació sortí després de l'afusellament de Bruzzi pels feixistes.

***

Anunci de l'acte publicat en el periòdic tolosà Espoir del 5 de juny de 1978

- Jornada del Llibre Llibertari: El 18 de juny de 1978 se celebra a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de París (França) una Jornada del Llibre Llibertari. Entre altres actes, l'escriptor Baltasar Porcel Pujol presentà el llibre La revuelta permanente, llarga entrevista enregistrada en 1970 al destacat anarquista Joan Ferrer Farriol, que també assistí a l'acte. El cantautor Francesc Xavier Ribalta Secanell (Xavier Ribalta) oferí un concert.

Naixements

Foto policíaca de Joseph Bellon (17 de març de 1894)

- Joseph Bellon: El 18 de juny –algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1839 neix a Gironville-sous-les-Côtes (Lorena, França; actualment pertany a Geville, Lorena, França) l'anarquista Joseph-Alexandre Bellon. Sos pares es deien Joseph Napoléon Bellon, mestre, i Monique Petitcolas. D'antuvi conreador a Broussey (Lorena, França), a causa de mals negocis hagué d'abandonar la localitat. El maig de 1888 arribà a París (França) i s'instal·là al número 25 del carrer dels Cinq Diamants, on restà sis mesos. Sense feina, visqué dels minsos estalvis que havia aconseguit i d'una renda de 74 francs anuals. Més tard aconseguí feina recollint maduixes a Châtillon (Illa de França, França) i de jornaler a la guixeria Beaumont. Es va inscriure amb la seva companya a la casa de la caritat de la ciutat i va rebre ajuda de diferents persones. Sovint va dipositar llenceria i joieria al Mont de Pietat. En aquesta època freqüentava les reunions anarquistes als suburbis. Quan l'explosió al bulevard Saint-Germain de París de 1892, provocada per Ravachol, hauria donat asil a l'anarquista Gustave Mathieu, fet que va negar. El març de 1893 s'instal·là com a conserge al carrer Plessis-Picquet de Fontenay-aux-Roses, plaça que abandonà l'1 de novembre de 1893 per a treballar amb un pintor decorador. El 26 de desembre de 1893 va ser inscrit en una llista d'anarquistes del departament del Sena. El 15 de març de 1894 el prefecte de policia va emetre una ordre de registre i de detenció al seu nom. El 17 de març, a les sis del matí, el comissari de policia d'Sceaux (llla de França, França) es presentà al seu domicili, al número 59 del carrer Boucicaut de Fontenay-aux-Roses, situat al primer pis –l'habitatge consistia en dues habitacions: un dormitori per a la parella, un rebedor que servia de menjador i de dormitori per als infants i d'una petita cuina, tot miserablement moblat. L'escorcoll va ser infructuós i el comissari només va trobar la novel·la Les compagnons de Ravachol, de Pierre Delcourt, objectes religiosos, fullets i fulletons. No obstant això, va ser tancat a la presó parisenca de Mazas fins el 23 d'abril de 1894, que va ser posat en llibertat pel jutge d'instrucció Henri Meyer. El 6 de juny de 1895 es va lliurar una ordre de sobreseïment en relació al procediment contra ell pel delicte d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Henri Deschryver (ca. 1894)

- Henri Deschryver: El 18 de juny de 1874 neix a La Bellone (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Henri-Eugène-Émile Deschryver. Sos pares es deien Maximilien Deschryver i Sylvie Weyts. Emigrà a França, on es guanyà la vida com a empleat comercial. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Tommaso Concordia

- Tommaso Concordia: El 18 de juny de 1877 neix a Asigliano Vercellese (Piemont, Itàlia) el tolstoià i propagandista anarquista Tommaso Giuseppe Concordia, que signava com Tomaso Concordia, que va fer servir el nom de Carlo Massaini i utilitzà diversos pseudònims (Iconoclasta, Internazionalista, etc.). Fill d'una família modesta, sos pares es deien Luigi Concordia i Maria Rossigni. Es guanyà la vida treballant de sabater i també de representant comercial. De cultura autodidacta, va ser un dels màxims seguidors a Itàlia del pensament llibertari pacifista de Lev Tolstoi. Col·laborà, sota diversos pseudònims (Iconoclasta, Internazionalista, etc.), amb molts d'articles de propaganda antialcohòlica i de divulgació del naturisme, en diferents publicacions anarquistes italianes i franceses (L'Adunata dei Refrattari, L'Agitatore, L'Alba, L'Allarme, La Battaglia, L'Era Nuova, Le Libertaire, Il Libertario, Lotta Sociale, La Pace, Il Pensiero, La Protesta Umana, Rompete le file!, La Scuola Moderna di Clivio, Il Seme Anarchico, La Squilla Nova, Terra e Libertà, Volontà, etc.) i fou autor de diversos fullets, pamflets i obres de teatre propagandístiques. En 1897 emigrà a França i en 1900 a Suïssa, d'on va ser expulsat i repatriat. Tornà a passar a França i s'establí a Niça (País Niçard, Occitània). En 1902 passà clandestinament a Suïssa, d'on va ser expulsat cap a França. En 1903 va ser expulsat de França i retornà a Asigliano Vercellese, però l'abril de 1904 s'instal·là a les ciutats piemonteses de Torí, Tollegno i Biella. El setembre de 1904 participà activament en els aldarulls desencadenats arran d'una vaga general a Andorno Micca (Piemont, Itàlia); processat per «ultratge a la bandera», va ser absolt per manca de proves. L'1 de març de 1905 va ser condemnat pel Tribunal de Torí a sis mesos de presó per «incitació a l'odi de classe» i el 23 de març de 1906 pel Tribunal de Liorna (Toscana, Itàlia) a set mesos pel mateix delicte. En 1907 passà a Zúric (Zúric, Suïssa) i després a París (França), i en 1908 vivia a Avinyó (Provença, Occitània). Entre l'abril i el setembre de 1909 va ser el redactor únic i administrador del setmanari anarcocomunista L'Alba, editat pel grup del mateix nom de Sagliano Micca (Piemont, Itàlia), que es publicà a Biella. En 1910 el trobem novament a Suïssa, a França, a diverses poblacions piemonteses i a Alemanya, sempre col·laborant en diverses publicacions anarquistes. En 1911 va ser novament expulsat de Suïssa i s'establí a Gènova (Ligúria, Itàlia) i en 1912 s'estava a París. El 17 d'octubre de 1913 va ser condemnat en rebel·lia primer a cinc mesos de presó i el 18 de novembre d'aquell any a quatre mesos i 15 dies pel Tribunal de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per diversos articles publicats en L'Agitatore. En 1914 va ser expulsat de França i sota el nom fals de Carlo Massaini es traslladà a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on en 1915 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Luigi Lubatti, i lliurat el 22 de novembre a les autoritats italianes. Gràcies a una amnistia, d'antuvi s'establí a Vercelli, després a Torí i finalment l'agost de 1916 a Gènova. En 1917 va ser cridat a files i incorporat en un Batalló de Milícia Territorial acantonat a Savona (Ligúria, Itàlia). Llicenciat en 1919, s'establí a Gènova, on gestionà un negoci de sabateria. En 1923 va ser detingut a Torí i posteriorment s'establí a la província de Verona on treballà de representant comercial. El setembre de 1925 es va traslladar a Oneglia (Ligúria, Itàlia). Va ser donat per desaparegut el juliol de 1928 i el seu nom inscrit en el registre de la policia de fronteres fins a l'abril de 1940, data en la qual va ser interceptat a Taggia (Ligúria, Itàlia) i confinat el 20 de juny va ser condemnat a dos anys de confinament per «activitats anarquistes» i «per perillositat per a la seguretat pública» i enviat a diverses colònies penitenciàries (Ventonene, Pisticci, Miglionico, Montalbano Jonico). El 16 de maig de 1942 va ser posat en llibertat i retornà a Taggia, on restà sota vigilància especial. Entre les seves obres podem citar L'alcolismo (1909), Perqué siamo rivoluzionari (1909 i 1949), Al mio amico contadino. Conversazioni sull'anarchia (1910), Antinatale (1910), Argomenti libertari. Pagine di propaganda antiparlamentare (1911), Napoleone. Guerra al regno della guerra (1911), Lo sciopero dei Risaiuoli. Dramma rivoluzionario (1911 i 1920), La guerra sociale attraverso i secoli (1912), Lettura sovversiva (1914), Nel baratro della guerra (1922), Primo Maggio Pasqua dei lavoratori (1922), Il martirio di Francisco Ferrer. Eroe del pensiero. Dramma dell'Inquisizione 900 (1947), Predica libertaria. Il santuario di Lampedusa. Un sogno (1948), Azionie diretta. Argomenti libertari (1950), Anarchia popolare. Al mio amico contadino (1951), Primavera trionfante nell'orto botanico di Spartaco. Agronomia, arte, solidarietà (1955), Una scuola proletaria (1958), entre d'altres. Tommaso Concordia, sembla, que va morir el 29 de juny de 1960 a Roma (Itàlia).

***

Hijman Croiset

- Hijman Croiset: El 18 de juny de 1877 neix a Delft (Holanda Meridional, Països Baixos) l'actor teatral, lliurepensador, anarquista individualista i antimilitarista Hijman Croiset, també citat com Heyman Croiset. Sos pares es deien Salomon Hijman Croiset, d'origen francès, i Sara Saartje De Jong. Entre 1899 i 1901 va fer estudis a l'Escola d'Art Dramàtic i Dansa d'Amsterdam (Països Baixos) i esdevingué amb el temps un reconegut actor teatral. Va interpretar moltes obres de l'escriptor llibertari Eduard Douwes Dekker (Multatuli) i del dramaturg socialista Herman Heijermans. Entre 1902 i 1913 tingué com a parella Judith Boekbinder, amb qui tingué cinc infants (Eduard, Henri, Eleonora, Gerard i Max) –un dels seus infants amb nasqué a la colònia anarquista de Walden. En 1904 participà en el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, en el qual es fundà l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El 12 de març de 1905 intervingué, en representació dels Països Baixos, juntament amb altres anarquistes (Liard-Courtois, Marcel Sembat, Georges Yvetot, etc.), en un míting de l'AIA celebrat a la Sala Jeuilly de Montreuil (Illa de França, França). Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on portà la rèplica a Amédée Dunois i Georges Thonar en el debat sobre «Anarquisme i organització» tot proclamant «La meva única divisa és: jo, jo, jo... i la resta després!». El 31 d'agost de 1913 participà en un gran míting pacifista a La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos), on va traduir les intervencions de Fritz Kater i Pierre Martin. Entre setembre i desembre de 1913 va fer diverses conferències al «Rode Bioscoop» (Cinema Roig) d'Amsterdam. Durant un temps exercí el periodisme a l'estranger i a partir de 1915 es dedicà exclusivament al teatre. Fins a 1915 tingué com a companya Neeltje Meijners, amb qui tingué un infant (Odo Louis), i el 10 de novembre de 1915 es casà a Amsterdam amb Anna Gerarda Betsy Visser, amb qui tingué una nina (Felicia), de qui es divorcià el 26 de gener de 1922. En 1918 va ser candidat a les eleccions parlamentàries del Socialistische Partij (SP, Partit Socialista), partit procedent de la federació sindical Nationaal Arbeids-Secretariaat (NAS, Secretariat Nacional del Treball) que intentà representar els corrents socialista llibertària i sindicalista en l'àmbit parlamentari entre 1918 i 1925, data aquesta última en la qual es dissolgué. Com a secretari del Sindicat d'Actors i de la Nederlandse Toneelkunstenaars Vereniging (NTKV, Associació d'Artistes de Teatre Holandès), jugà un paper cabdal en la vaga del gremi de 1920. El 22 de febrer de 1922 es casà a Amsterdam amb Carolina Elisabeth Mulder, amb qui tingué una nina (Eva) –en total quatre famílies i vuit infants. Va publicar diversos fullets contra la religió i l'Església, com ara Een Gouden Wieg en het volk in ellende (1909), Die buiten God leven (1913), De Nederlandsche vrijdenkers beweging en de godsdienst (1913) i De vrijdenkers vogelvrij verklaard in Katholiek Limburg (1925). Hijman Croiset va morir el 25 de desembre de 1925 a Amsterdam (Països Baixos). L'actor Max Croiset va ser fill seu i l'escriptora i poetessa Manja Croiset n'és neta.

Hijman Croiset (1877-1925)

***

Signatura de Marie Capderoque (1907)

- Marie Capderoque: El 18 de juny de 1879 neix al VI Districte de Lió (Arpitània) la militant sindicalista, feminista i anarquista Marie Julienne Capderoque, també coneguda com Marion Bachmann. Era filla natural no reconeguda de la jornalera Victorine-Henriette Capderoque. Un petit defecte en la pronunciació, que li feia balbucejar força, l'imprimí un caràcter discret. Quan tenia 13 anys ja es declarava socialista i amb 16 anys es va adherir al Sindicat de Modistes de Lió, arribant a ser molt popular en aquesta ciutat. Membre del Syndicat des Dames Réunies (Sindicat de Senyores Reunides), que arreplegava sobretot les modistes i brodadores i que es reunia a la Borsa del Treball, va ser companya del militant socialista Jullien, seguidor de Jules Guesde. L'octubre de 1891 va descobrir l'anarquisme gràcies a Sébastien Faure. A la sortida del míting de l'1 de maig de 1893 a la Borsa del Treball, encapçalà la manifestació portant la bandera roja. Malgrat la seva minsa instrucció, publicà alguns articles en el periòdic Le Peuple. El 16 de setembre de 1893 criticà durament la «comèdia grotesca» de les manifestacions organitzades per celebrar la visita de mariners russos. El desembre d'aquest mateix 1893 va crear, juntament amb la companya d'un membre del Partit Obrer Francès (POF), el Comitè d'Estudis de les Dones Socialistes Revolucionàries amb la finalitat de lluitar per l'emancipació feminista. El gener de 1894 emmalaltí de tuberculosi i va haver de restar hospitalitzada durant tres mesos. La malaltia li va fer minvar la militància i en 1895 la policia l'esborrà de la llista d'anarquistes a vigilar. En 1898, però, intervingué en una vaga d'obrers fusters a Sant-Etiève i fou objecte d'una investigació del Ministeri de l'Interior. El 14 d'octubre de 1907 es casà a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) amb el viatjant de comerç Léonard Louis Daurèle i amb aquest matrimoni reconegueren i legitimaren Jean Germinal Daurèle, nascut el 29 de setembre de 1906 a Montpeller. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Tito Livio Foppa (1910)

- Tito L. Foppa: El 18 de juny de 1884 neix a Adrogué (Buenos Aires, Argentina) el periodista, escriptor, dramaturg i crític teatral anarquista, i després diplomàtic, Tito Livio Foppa. Era fill d'una família d'origen italià. A començaments de segle s'integrà en les tertúlies intel·lectuals anarquistes, com ara la de «La Brasileña» (Alberto Ghiraldo, Rodolfo González Pacheco, José de Maturana, etc.) i la de «Los Immortales» (Sánchez, Monteavaro, López Prieto, Martínez Cuitiño, González Castillo, Mario Bravo, Natalio Botana, Mertens, Novión, De Rosa, Discépolo, Gerchunoff, Evar Méndez, etc.). Entre 1905 i 1919 fou membre de la redacció del diari La Razón, especialment com a cronista i sempre realitzant un periodisme «de combat». En 1908 la Companyia Parravicini estrenà al Teatro Argentino el seu primer drama La fábrica. El 28 de juny de 1908 intervingué, amb Francisco Sarache, Bernardo Ibáñez, Elena Frade, Francisco López i M. Magdaleno, un míting anarquista per la llibertat d'impremta que se celebrà a la plaça Colon de Buenos Aires. En 1911 codirigí, amb Rodolfo González Pacheco, el periòdic anarquista de Buenos Aires La Libre Palabra. El 12 d'octubre de 1911 la Companyia Blanca Potestá - Luis Vittone estrenà al Teatro Nacional l'obra La Razón Social, que fou retirada de cartell després de cinc funcions per ser considerada «immoral» i «degenerada». Posteriorment publicà i estrenà nombroses obres teatrals, com ara Derecho de amor (1911), El último caudillo (1919), Mambrú se fue a la guerra (1919), Los buitres (1920) i Caludio Borges (1920). En la temporada teatral de 1912 dirigí artísticament Guillermo Bataglia en gran número d'obres al Teatro Apolo. En aquests mateix 1912 cobrí la Revolució mexicana per a la revista de Buenos Aires Fray Mocho –el seu gran amic Rodolfo González Pacheco havia marxat ha Mèxic per fer costa el moviment magonista– i en 1913 publicà les seves experiències en La tragedia mejicana. El 21 de gener de 1913 parlà, en nom dels obrers dels teatres de Buenos Aires, en el gran míting que se celebrà contra el tancament governatiu dels teatres. En aquesta època conegué Julia Falla, terratinent culta guatemalenca, propietària de finques cafeteres, amb qui es casà i tingué sa única filla, Alaíde Foppa, futura escriptora feminista que serà assassinada per la dictadura guatemalenca. Posteriorment cobrí la Gran Guerra per al diari La Razón. El 28 de gener de 1915 participà a Barcelona (Catalunya) en un acte d'homenatge als pintors Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Enric Clarasó. En 1917 va ser nomenat tresorer de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i Lírics (SAADL). En 1919 fundà la primera Associació de Periodistes i, amb Angela Tesada, organitzà una companyia teatral que actuà a l'Argentina i a l'Uruguai. En la dècada dels vint formà part de les redaccions de nombrosos periòdics (La República, La Época, El Nacional, Última Hora, Caras y Caretas) i en 1922 dirigí Diario del Plata. En 1923, ja apartat del moviment llibertari, ingressà en la carrera diplomàtica i durant tres dècades formà part del Servei Exterior (Barcelona, Cadis, L'Habana, Marroc, Itàlia, etc.) sense abandonar del tot el periodisme. En 1927 fundà i dirigí a Ancona (Marques, Itàlia) la revista en italià L'Argentina, que en 1930 es traslladà a Roma (Itàlia). En 1944 col·laborà en la revista gallega Finisterre. En 1952, després d'abandonar la carrera diplomàtica, retornà a Buenos Aires, ja separat de sa companya i allunyat de sa filla. En aquesta època entrà en la Junta Directiva de la Societat General d'Autors de l'Argentina (ARGENTORES). En 1958 publicà les seves memòries diplomàtiques en Servicio Exterior i en 1960 la que molts consideren la seva millor obra, el Diccionario teatral del Río de la Plata. Estigué molt lligat al món del tango i, segons alguns, fou membre de la maçoneria. Tito L. Foppa va morir l'1 de novembre de 1960 a Buenos Aires (Argentina).

Tito L. Foppa (1884-1960)

***

Foto policíaca de Gérard Gutz

- Gérard Gutz: El 18 de juny de 1897 neix a Berchem (Anvers, Anvers, Flandes) l'anarquista i antimilitarista Gerardus Wynandus Gutz, conegut com Gérard Wynand Gutz. Era fill dels neerlandesos Gilles Gutz i Philomène Reyntjens, i per això tenia nacionalitat neerlandesa. En 1921, provenint d'Amsterdam (Països Baixos), emigrà legalment a França, però no trobà feina i retornà mesos després a Amsterdam. En 1923 retornà a París (França), on trobà feina a les Galeries Lafayette i treballà uns 18 mesos. En 1924 aconseguí permís de treballador industrial i posteriorment entrà fer feina de dactilògraf a la Cambra de Comerç Neerlandesa, al número 39 del bulevard de Clichy de París. Rebia al seu domicili nombrosa correspondència i paqueteria. Subscrit a diversos periòdics anarquistes francesos (Le Barrage, Le Libertaire, La Patrie Humaine, etc.) i estrangers, segons la policia era un actiu propagandista llibertari que freqüentava les reunions i manifestacions anarquistes franceses i estrangeres. També fou membre de la Lliga Internacional de Combatents de la Pau (LICP) i de la Lliga dels Drets de l'Home. Participà activament, segons la policia, en una campanya contra la guerra i la colonització. Mantenia correspondència amb el periòdic holandès De Vridenker, al qual enviava traduccions d'articles del setmanari Le Barrage, òrgan de la LICP. El 9 de novembre de 1937 va ser nomenat secretari del Buró del Sector París «Rive-Gauche» de la LICP, amb Gérard de Lacaze-Duthiers de president, i l'abril de 1938 membre de la Comissió de Finances d'aquesta organització. El 17 de maig de 1938 se li va decretar l'expulsió de França, la qual li va ser notificada l'1 de juny posterior. Quan li va ser comunicada aquesta mesura, la policia li va trobà pamflets i fullets de la LICP (Pour la paix sans aucune réserve, Pour la paix des armées même en face d'Hitler, Les responsabilités de la guerre 1914-1918, Contre la guerre qui vient, À bas les armes, Les responsabilités russes et françaises, Ceux qui font la guerre et ceux qui la font faire, Comment j'ai été exclu de la Légion dhonneur, En France en face du problème colonial, Pour que la paix vive il faut que la colonisation meure, Parents n'achetez pas de jouets militaires, etc.), a més d'una entrada per a la gran festa campestre de la Unió Anarquista (UA) a celebrar el 18 de juny de 1938 al parc municipal de Livry-Gargan (Illa de França, França). El Ministeri de l'Interior demana a la Prefectura de Policia de París que el sotmetés, juntament a altres anarquistes (Bruno Bibbi, Angelo Diotallevi, Giobbe Giopp, Alfredo Gori, Antonio Persici i Giovanni Rossetti), a una estreta vigilància especial en vistes a la visita que els sobirans britànics havien de fer a França. En aquesta època estava en relacions amb la mestra Ferdy Kysl, de l'escola pública «Jules Ferry» de Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França), amb qui vivia i amb qui es volia casar. Després d'haver-se beneficiat de nombroses pròrrogues a l'expulsió, abandonà el seu domicili, al número 80 del bulevard Jourdan del XIV Districte de París, i França el 19 d'octubre de 1938. Sa companya, Théodora Van Dam, de qui estava divorciat, retornà a Amsterdam amb sos quatre infants abans de l'expulsió de son exmarit. A més de ser expulsat, en 1939 va ser inscrit en un llistat «anarquistes terroristes» sospitosos. Durant la II Guerra Mundial, participà activament en la Resistència. Capturat pels alemanys, va ser deportat a Alemanya. Gérard Gutz va morir en data indeterminada al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya).

***

Necrològica de Dolores Garrigós Tudela apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de juliol de 1967

- Dolores Garrigós Tudela: El 18 de juny de 1898 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Dolores Garrigós Tudela –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Garrigó. Sos pares es deien Francisco Garrigós i Josefa Tudela. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tingué com a company el miner anarcosindicalista José García Vivancos, amb qui tingué tres infants (Pedro, Libertad i Natura). Exiliada a França amb son company, milità en la Federació Local d'Orlhac de la CNT, de la qual José García Vivancos fou secretari. A principis dels anys seixanta patí una paràlisi parcial. Dolores Garrigós Tudela va morir el 7 de maig de 1967 al seu domicili d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània).

***

Camp de concentració de Setfonts

- Jesús Gómez Díaz: El 18 de juny de 1908 neix a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Jesús Gómez Díaz. Sos pares es deien Alfonso Gómez i Candelaria Díaz. De jove emigrà a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 fou membre del Comitè Local de Gavà. En acabar la guerra civil, en 1939 passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts, d'on sortí formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a Cotterets. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), fundà una família amb Dolores Celma i milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili. En 1978, son fill Nardo Gómez Celma, de 29 anys, que havia participat en els fets de Maig del 68, se suïcidà. Finalment Jesús Gómez Díaz es retirà a Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i s'afilià a la CNT de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Jesus Gómez Díaz va morir el 8 de febrer de 1995 a l'Hospital de Cabestany (Rosselló, Catalunya Nord).

***

José Martínez Guerricabeitia (a la dreta) amb Francisco Carrasquer

- José Martínez Guerricabeitia: El 18 de juny de 1921 neix a El Villar (Serrans, País Valencià) l'editor i escriptor anarquista José Martínez Guerricabeitia, que va fer servir el pseudònim Felipe Orero. Aviat sa família s'instal·là a Requena. Son pare, José Martínez García, fou anarcosindicalista des de la seva joventut, malgrat ser propietari d'una pedrera, i sa mare, d'origen basc, es deia Josefa Guerricabeitia Orero. Lligat a la Federació Regional de Pagesos de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT), edità a l'Institut de Requena el Periódico Mural de las Juventudes Libertarias i amb 16 anys fugí de ca seva i marxà voluntari al front bèl·lic, primer enquadrat en les «Milícies contra l'Analfabetisme d'Aragó» i després en les «Milícies de la Cultura» de la 26 Divisió (excolumna Durruti). El maig de 1939 fou capturat per les tropes franquistes i, després de cinc mesos al camp de concentració de Molino de Batán de Requena, fou tancat dos anys i mig al correccional de la Colònia de Sant Vicenç de Burjassot a causa de la seva minoria d'edat. Entre maig de 1942 i octubre de 1945 fou obligat a complir el servei militar. Després començà a treballar com a auxiliar administratiu a la Colònia de Sant Vicenç i després en una fàbrica de sabates. Entre 1945 i 1947 intervingué en la reorganització clandestina de les Joventuts Llibertàries (JJ.LL.) valencianes i de la Federació Universitària Espanyola (FUE). També en 1946 formà part del l'anticomunista «Comitè d'Enllaç CNT-UGT» i defensà l'acord signat el 17 d'octubre d'aquell any per la CNT amb els monàrquics José María Gil Robles i Pedro Sainz Rodríguez per col·laborar contra la dictadura franquista. Entre abril i desembre de 1947 romangué empresonat per les seves activitats anarquistes a la presó Model. Pendent de judici i de ser condemnat a cinc anys, fugí a França l'agost de 1948, on va fer de delegat de les JJ.LL. I de la FUE. A París fou secretari d'Interajuda Universitària Espanyola (IUE), apèndix de l'Entraide Universitaire Francaise, i formà un nucli estudiantil d'exiliats partidari majoritàriament de les idees llibertàries (Francesc Benet, Nicolás Sánchez Albornoz, Luis Lamana, etc.). En aquesta època creà, amb Francesc Benet, la revista Península. Entre 1952 i 1958 estudià dret i sociologia, guanyant-se la vida en diversos oficis. En aquests anys estudià amb l'hispanista Pierre Vilar, aficionant-se a la història i esdevenint un expert en obres marxistes, alhora que començà a treballar en l'editorial científica Hermann, de la qual fou cap d'edicions. En aquests anys exercí com a secretari de la FUE, l'últim a França. La seva experiència en tasques editorials l'animà a crear, amb el suport d'altres quatre refugiats, a París en 1961 la seva pròpia editorial, Ruedo Ibérico, que dirigí amb la intenció de contrarestar la propaganda del règim de Franco. Aquesta importantíssima casa editora publicà uns 120 llibres de primera magnitud, sobre la guerra civil (Robert Garland Colodny, Ian Gibson, Hugh Thomas, Gabriel Jackson, Gerald Brenan, Herbert Southworth, Mikhail Koltsov, Franz Borkenau) i sobre infinitat de temes candents aleshores (Opus, eurocomunisme, latifundis, Falange, franquisme, nacionalisme basc, sindicalisme, sociologia, conflictes socials, etc.) d'autors de totes les tendències (Guy Hermet, Stanley H. Payne, Juan Martínez Alier, Jean Bécarud, etc.). En publicà nombrosos textos de caire llibertari, sobre història de l'anarquisme espanyol (Josep Peirats, César M. Lorenzo, Josep Borràs, Octavio Alberola i Ariane Gransac, etc.), memòries (Cipriano Mera, Joan García Oliver, etc.) i anàlisis sobre la CNT i el neoanarquisme. A més d'això, publicà a partir de juny de 1965 la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, on van col·laborar autors de totes les tendències de l'antifranquisme (Juan Goytisolo, Joaquín Leguina, Jorge Semprún, Pasqual Maragall, Fernando Claudín, Juan Martínez Alier, Salvador Giner, etc.) i que tingué una important difusió clandestina a la Península, publicant 66 números i cinc suplements fins abril de 1979. També creà en 1969 la Llibreria Ruedo Ibérico al Barri Llatí (rue de Latran, 6), on distribuïa en exclusiva per a Europa diverses editorials llatinoamericanes (Grijalbo, Era, Siglo XXI, Cajico, Cuadernos Americanos, Joaquín Mortiz, Palestra, Siglo Ilustrado, Moncloa, Distribuidora y Editora Argentina, Universidad Central de Venezuela, Instituto del Libro de Cuba, etc.) i que l'octubre de 1974 patí un atemptat feixista amb bomba. A començaments de 1977 traslladà l'«Editions Ruedo Ibérico» a Barcelona, sota el nom d'«Ibèrica d'Edicions i Publicacions SA» (IEPSA) i la presentació oficial fou el 20 d'abril de l'any següent. En 1977 va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Solidaridad Obrera i El Topo Avizor. En 1983, quan IEPSA tancà, s'instal·là a Madrid, on va fer feina en el departament d'edicions de l'Institut d'Espanya; però amargat per la situació política sorgida de la transició democràtica, pels anys del felipisme i pel seu tarannà fort i enutjós, el portaren a la depressió. José Martínez Guerricabeitia va morir el 12 de març de 1986 inhalant gas al seu domicili de la Ciudad Lineal de Madrid (Espanya), per a uns va ser un accident i per a altres un suïcidi. En 1982 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam adquirí el seu arxiu personal i el de les dues editorials (París i Barcelona), que es troben dipositats en aquesta institució des del 1986. En 2000 Albert Forment publicà la biografia José Martínez y la epopeya de Ruedo Ibérico.

***

Marcello Bernardi fotografiat per Ferdinando Scianna (1970)

- Marcello Bernardi: El 18 de juny de 1922 neix a Rovereto (Trentino, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Marcello Bernardi. En 1934 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué la resta de sa vida. Durant la II Guerra Mundial milità en la «Brigata Matteotti» de la Resistència partisana, experiència que recollí en un llibre autobiogràfic que publicà en 1995 sota el títol La fine del giorno (1944-45). Com a metge pediatra ha estat docent de puericultura a la Universitat de Pavia i d'auxologia a la Universitat de Brescia, i president del Centre d'Educació Matrimonial i Prematrimonial. Seguidor de la teoria del pediatra psicoanalista Donald Woods Winnicott, ha estat el referent a Itàlia de la pedagogia radical encapçalada als EUA per Ivan Illich i al Brasil per Paulo Freire, que recull la tradició històrica de diferents autors clàssics (William Godwin, Lev Tolstoi, Francesc Ferrer i Guàrdia, Lorenzo Milani, etc.). En 1974 publicà el Discorso a un bambino, autèntic manifest de pedagogia llibertària. Ha publicat nombroses obres de referència per als pares, sobre tot Il nuovo bambino (1972), autèntic best seller, i ha col·laborat en nombroses publicacions periòdiques. Durant molts d'anys mantingué un consultori pedagògic al periòdic L'Unità. Apassionat de la cultura oriental, fou cinturó negre de judo, disciplina que utilitzà pedagògicament amb els seus alumnes. És autor d'Il Metodo in pediatria. Il pediatra tra psiche e soma (1987), Il tuo bambino diventa grande (1994, amb Alberto G. Ugazio i Bruno Munari), L'avventura di crescere. Una guida per i genitori d'oggi (1995), Corpo, mente, cuore. Manifesto per una nuova educazione (1998, amb Cesare Barioli), Tecnica e tecniche. Corso di educazione tecnica per la Scuola media (1998), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (1998), L'avventura di crescere (1999), Piccolo manuale per vecchi guerrieri (2000), L'Infanzia tra due mondi (2000), Lettere ai genitori (2000), Gli imperfetti genitori (2002), Educazione e libertà (2002), Il nuovo bambino (2003), Ascoltare i bambini (2003), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (2003), La tenerezza e la paura. Ascoltare i sentimenti dei bambini (2004, amb Pina Tromellini), La vita segreta del bambino. Gli ultimi appunti di un grande pediatra (2004, amb Scaparro Fulvio), La palla perduta (2007, amb Vanna Vinci), Educazione e libertà. «Non c'è crescita senza l'opportunità di fare esperienza» (2009), etc. En 1996 Roberto Denti publicà el llibre biogràfic Conversazioni con Marcello Bernardi. Il libertario intollerante. Marcello Bernardi va morir el 8 de gener de 2001 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'un vessament cerebral i el seu cos fou incinerat.

---

Continua...

---

[17/06] Atemptat de Salsench - �La Campana de Palo� - M�ting de la FAI - M�ting Pro Presos - Confer�ncia de Puig El�as - Gr�goire - Navarro - Roubichon - Trotebas - Audibert - Campelo - Goillot - Colli - Mart� Aug� - Sans - Fettermann - Pujol - Blache - Codina - Vannucci - Grunfeld - Mart�nez Garc�a - Alloza - Dujardin - Bogliani - Gravelle - Wilckens - Sbardellotto - Cahier - Parmeggiani - D'Alba - Gambau - Tes�n - Gracia - Calpe - Salvador - Castillo - Ram�rez

Wed, 17 Jun 2026 12:57:50 +0200

[17/06] Atemptat de Salsench - «La Campana de Palo» - Míting de la FAI - Míting Pro Presos - Conferència de Puig Elías - Grégoire - Navarro - Roubichon - Trotebas - Audibert - Campelo - Goillot - Colli - Martí Augé - Sans - Fettermann - Pujol - Blache - Codina - Vannucci - Grunfeld - Martínez García - Alloza - Dujardin - Bogliani - Gravelle - Wilckens - Sbardellotto - Cahier - Parmeggiani - D'Alba - Gambau - Tesán - Gracia - Calpe - Salvador - Castillo - Ramírez

Anarcoefemèrides del 17 de juny

Esdeveniments

Salvador Salsench Sala

- Atemptat de Salsench: El 17 de juny de 1921, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista Salvador Salsench Sala intenta assassinar l'alcalde de Barcelona Antoni Martínez Domingo. L'objectiu final, però, era eliminar Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona, organitzador de la repressió contra el moviment obrer. Si mataven l'alcalde, el governador civil hauria de presidir l'enterrament, moment idoni per assassinar-lo. Salsench necessitava dos còmplices per que li guardessin les espatlles. Es va encarregar de buscar-los Josep Maria Foix, del Sindicat de Banca i Borsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), un carlista incorporat en cos i ànima a l'anarcosindicalisme l'any anterior; però només va poder trobar dos activistes inexperts. Foix va lliurar 500 pessetes a Salsench perquè es comprés roba nova, ja que amb la d'obrer no podria acostar-se a l'alcalde. L'atemptat es va fixar per al dia 17 a les 11 del matí. Poc abans d'aquesta hora, Salsench es va reunir amb els seus dos còmplices a la cantonada de Jaume I amb Dagueria. Després, es van encaminar a la plaça de Sant Jaume a esperar. A les 11.45 van veure acostar-s'hi el vehicle i van fer foc a través de la finestreta. El xofer, Enric Cepero, en sentir la detonació, va pensar que es tractava d'una rebentada. Salsench va tornar a disparar i un dels seus companys va disparar a l'aire per augmentar el pànic. L'altre no va poder intervenir, ja que a causa del nerviosisme, va oblidar llevar el fiador de l'arma. Tothom va entendre que es tractava d'un atemptat i a la plaça s'estengué el pànic. Cepero va accelerà el vehicle, però Salsench encara va fer foc per tercer pic. Després, se li va encasquetar la pistola. Quan van veure que els guàrdies urbans sortien de l'Ajuntament, van sortir a córrer fugint pels carrerons que surten de la plaça. Salsench, perseguit de prop, va caure, encara que va poder aixecar-se a temps i fugir. Els guàrdies van detenir un que fugia, però es va comprovar que era un estudiant anomenat Joan Ventura, que espantat fugia del perill. Malgrat tots els errors, l'alcalde va resultar ferit. El regidor republicà Santamaría va ajudar-lo a baixar del cotxe i el va portar fins al dispensari, on li van fer la primera cura. Ningú no va entendre el motiu d'aquell atemptat, ja que Martínez Domingo se li tenia respecte i se li apreciava; fins i tot va circular el rumor que es devia a diferències amb certa autoritat. Diversos activistes es van situar als voltants de la clínica on van internar l'alcalde, però Martínez Anido no va acudir en contra de totes les previsions. Es va limitar a enviar el seu secretari, mentre ell va anar a visitar el senador integrista Trinidad Rius que estava malalt. És molt provable que l'alcalde estigués assabentat del que es preparava.

***

Portada de La Campana de Palo

- Surt La Campana de Palo: El 17 de juny de 1925 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista cultural anarquista La Campana de Palo. Quincenario de Actualidades, Crítica y Arte. Aquesta publicació avantguardista, en teoria quinzenal, es dedicà a l'art, a la literatura, a la música i a la resta de representacions culturals argentines d'aleshores. Era l'òrgan oficiós del grup anarquista creat al voltant del crític d'art Alfredo Chiabra Acosta (Atalaya o At), de l'artista plàstic Carlos Giambiaggi (Yamb, Yamba o El Hombre de la Selva), del compositor Juan Carlos Paz i d'altres intel·lectuals (Arístides Gandolfi Herrero, etc.). Aquest grup anarquista estava relacionat amb el grup editor del diari àcrata La Protesta. En certa manera, aquesta publicació era continuació de la revista Acción de Arte (1920-1922). La publicació palesà alguns dels debats més intensos dels anys vint a Buenos Aires, com ara la missió de l'intel·lectual, els límits de la renovació artística, el paper de les empreses editorials en la divulgació literària, les relacions entre l'art i la política, etc. Trobem textos d'Alejo Abulcov, Carlos Astrada, Armando Cascella, Luis Falcini, César Falcón, León Felipe, Arístides Gandolfi Herrero (Alvaro Yunque), Augusto Gandolfi Herrero (Juan Guijarro), Raúl González Tuñon, Augusto Gozalbo, Roberto Mariani, Ernesto Morales, Max Nettlau, Juan Carlos Paz, Gustavo Riccio, Franciso Bautista Rímoli (Arnoldo Demos), José Salas Subirat, Luis Emilio Soto, Leonardo Staricco, Lev Tolstoi, Israel Zeitlin (César Tiempo), Lisardo Zía, etc.; i dibuixos de Juan Antonio Ballester Peña (Ret Sellawaj o Sellabaj) i José Sebastián Tallon. En sortiren sis números, l'últim el desembre de 1925. Entre setembre de 1926 i setembre de 1927 es publicaren 11 números mensuals d'una segona època, que continuà amb la numeració, que portà el nom de La Campana de Palo. Periódico Mensual. Bellas Artes y Polémica. En aquesta segona època foren col·laboradors Carlos Astrada, Juan Antonio Ballester Peña, Armando Cascella, Alfredo Chiabra Acosta, Aristóbulo Echegaray, Florencio Escardó, Leonardo Estarico, Luis Falcini, els germans Gandolfi Herrero, Carlos Giambiaggi, Antonio A. Gil, Roberto Mariani, Ernesto Morales, Juan Carlos Paz, Gustavo Riccio, José Salas Subirat, Leonardo Starico, Rodolfo Tollón, Salomón Wapnir i Lizardo Zía, entre d'altres. En 1982 l'editorial CEAL en publicà una edició facsímil.

***

Notícia sobre el míting apareguda en el diari madrileny La Voz del 18 de juny de 1931

- Míting de la FAI: El 17 de juny de 1931 se celebra al Teatre Fuencarral de Madrid (Espanya) un míting organitzat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte, presidit per Joan Montseny Carret (Federico Urales), comptà amb les intervencions d'Artur Parera Mallí, en representació de la Regional del Centre; Endais, delegat belga; Miguel González, del grup de construcció de Madrid; Domingo Miguel González (Domingo Germinal), de la Regional del Nord; Eduardo Miranda, delegat portuguès; Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), per la Regional de Llevant; Juan Gallego Crespo, por la Regional d'Andalusia; i José Alberola Navarro, per la Regional de Catalunya. Al míting assistiren unes 2.500 persones.

***

Convocatòria del míting apareguda en el diari madrileny La Tierra del 14 de juny de 1934

- Míting Pro Presos: El 17 de juny de 1934 se celebra a la Plaça de Braus de València (València, País Valencià) un grandiós míting en suport dels presos anarquistes. En aquest acte, organitzat pel Comitè Pro Presos de Llevant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), prengueren la paraula l'advocat de la CNT José Rodríguez Olazábal i els destacats militants anarquistes Joan García Oliver i Domingo Miguel González (Domingo Germinal).

***

Notícia de la conferència apareguda en el periòdic tolosà Boletín Interior de la CNT del 12 de juliol de 1945

- Conferència de Puig Elías: El 17 de juny de 1945 se celebra al Casal Català de Montalban (Guiena, Occitània) la conferència «La Catalunya del 19 de juliol» del pedagog anarquista Joan Puig Elías.

Naixements

Foto policíaca d'Aimé Grégoire (2 de març de 1894)

- Aimé Grégoire: El 17 de juny de 1847 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista Aimé Léopold Grégoire –també citat Aimé Paul Grégoire. En 1894 treballava a la fàbrica de pianos d'Henri Pruvost, al número 77 del carrer Saint-Maur de París (França), i en aquesta època era vidu amb tres infants. El 2 de març de 1894 el seu domicili, al número 28 del bulevard de Charonne, va ser escorcollat per la policia, juntament amb els d'altres 21 anarquistes de parisencs, i aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Detingut per pertinença a «associació criminal», va ser alliberat el 7 de març d'aquell any. El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia biogràfica de José Navarro Prieto en la qual la seva faceta anarquista la defineix simplement com a "paréntisis en su vida periodística"...

- José Navarro Prieto: El 17 de juny de 1852 neix a Còrdova (Andalusia, Espanya) el periodista republicanofederal, després anarquista i finalment conservador José Navarro Prieto, que va fer servir els pseudònims literaris de Cachopín de Laredo i P. Cobos. Era el fill únic de Manuel Navarro Carmona, sabater, i Carmen Prieto. Estudià a l'Institut Provincial de Còrdova, on en 1868 obtingué el títol de batxiller, i entre 1869 i 1870 estudià magisteri a Sevilla sense gaire èxit acadèmic. En aquests anys d'estudiant col·laborà en els periòdics Diario i La Crónica, i conreà la poesia. Finalment, s'inclinà definitivament pel periodisme polític, destacant sobretot en la crítica satírica, fundant en 1868 La Víbora, que li va costar una agressió física i algunes detencions, i en 1869 el seu continuador La Cotorra quan va ser suspesa la primera. Des de jove milità en la Joventut Democràtica, el comitè de la qual presidí, i en el Partit Republicà Federal (PRF) i el desembre de 1870 fundà el periòdic cordovès d'aquesta tendència política El Derecho. En 1871 abandonà el federalisme i des de Còrdova defensà el pensament internacionalista anarquista. Amb Rafael Suárez, Francisco Barrado García, Eugenio González i Agustín Cervantes del Castillo Valero, va ser un dels membres més actius de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS). Fou un dels organitzadors del III Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que se celebrà entre el 24 de desembre de 1872 i l'1 de gener de 1873 i al qual assistí com a delegat de diverses federacions obreres (Girona, Igualada, Manzanares i Còrdova). Després de defensar acaloradament l'internacionalisme llibertari des del periòdic cordovès La República Federal, l'estiu de 1873, després del fracàs de la proclamació del Cantó de Còrdova (23 i 24 de juliol de 1873), guanyà una plaça d'auxiliar de la secció de Foment en el Govern Civil, però dos anys després presentà la dimissió i obtingué un càrrec de corredor de comerç. Posteriorment regentà la teneduria de llibres en importants cases comercials cordoveses. El setembre de 1975 va escriure una memòria contra les corregudes de bous que no fou publicada. Progressivament es decantà cap a posicions més conservadores, col·laborant finalment en la premsa dretana. Va ser propietari del periòdic conservador La Verdad, director de La Lealtad. Diario político conservador i, des de 1888, administrador de La Puritana. A partir de 1893 dirigí el periòdic conservador, fruit de la fusió d'El Adalid i La Lealtad, La Monarquía. És autor d'un assaig filosòfic titulat El hombre. Curiosament, capgirant el seu pensament antitaurí juvenil, en 1899 es va fer apoderat del matador de toros cordovès Rafael Bejarano (Torerito) i aquest mateix any publicà el periòdic satíric conservador cordovès El Botafumeiro, com a rèplica de l'altre d'ideologia liberal titulat El Incensario que havia sortit poc abans. El setembre de 1899 fundà el periòdic conservador El Defensor de Córdoba, que dirigí fins a la seva mort. Va ser distingir amb l'Ordre de Carlos III, fou membre de diverses societats científiques i literàries, i fou regidor de l'Ajuntament de Còrdova. Sa companya fou Carmen Rodríguez Moreno, amb qui tingué tres filles (Manuela, Amalia i Genoveva). José Navarro Prieto va morir el 10 de maig de 1902 a Còrdova (Andalusia, Espanya), després de dos mesos de malaltia, i fou enterrat el mateix dia al cementiri cordovès de La Salut. Deixà una nombrosa obra inèdita, com ara les seves Efemerides de Córdoba. El seu internacionalisme va ser efímer, però assentà les bases del moviment anarquista cordovès.

***

Foto policíaca de Jean-Marie Roubichon (2 de juliol de 1894)

- Jean-Marie Roubichon: El 17 de juny –algunes fonts citen erròniament el 14 de juny– de 1852 neix a la taverna «La Chaumière» de Gwened (Bro Gwened, Bretanya) el paleta anarquista Jean-Marie Roubichon. Sos pares, taverners, es deien Jean Elizabetto Roubichon i Françoise Marcelle Le Guil. El 4 d'abril de 1863 va ser condemnat a Gwened a detenció correccional fins als 16 anys per «atemptat contra el pudor, amb violència sobre un infant de vuit anys». En 1892 va freqüentar l'anarquista Drouet, qui va ser empresonat per robatori de dinamita. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut a París (França) per «associació criminal», però el 12 de maig de d'aquell any el seu cas va ser sobresegut. Després de l'empresonament de Drouet sembla que deixà de relacionar-se amb anarquistes. El seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia del 26 de desembre de 1893 i en aquesta època vivia al número 33 del carrer Saint-Blaise de París. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia va ordenar la seva detenció i l'escorcoll de casa seva. L'endemà es procedí a la perquisició del seu domicili del carrer Saint-Blaise sense cap resultat. El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Durant l'interrogatori explicà que ja no tenia cap contacte amb el moviment anarquista. Reclòs a la presó parisenca de Mazas, el 7 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la representació en suport de la família de Louis Trotebas apareguda en el periòdic marsellès L'Ouvrier Syndiqué de l'1 de març de 1909

- Louis Trotebas: El 17 de juny de 1870 neix al barri de Saint-Lambert de Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Louis Joseph Trotebas –sovint citat erròniament de diferents maneres (Trottebas, Trottobas, etc.). Era fill de Jean Baptistes Séraphin Trotebas, serraller, i d'Apollonie Élisabeth Blanche Raine. Es guanyava la vida treballant de paleta a l'Escola Industrial, on portà una activitat propagandística revolucionària important. En 1898 figurava en les llistes d'anarquistes de la policia. Fou delegat de la Comissió de Repartiment de Socors del barri marsellès d'Endoume durant la vaga de paletes i terrelloners de maig de 1899. El 23 de març de 1902 parlà en un míting en suport de vaguistes espanyols refugiats a Marsella celebrat a la Borsa del Treball. El 28 d'abril de 1902 assistí, en representació de diversos sindicats, al Congrés Nacional del Sindicat Internacional d'Obrers Paletes i professions afins celebrat a Marsella. En aquesta època era delegat de la Unió de Cambres Sindicals Obreres de les Boques del Roine i delegat de correspondència de la comissió editorial de L'Ouvrier Sundiqué, butlletí oficial d'aquesta organització, on també hi col·laborà amb articles fins a la seva mort. També fou membre de la Comissió de Cursos Professionals de la Borsa del Treball. El març de 1903 va ser un dels organitzadors de les conferències de Sébastien Faure a la regió i aquest mateix any figurava entre els promotors d'una societat fundada per a la creació i el desenvolupament d'un comuna lliure anarquista a Provença, projecte impulsat per Auguste Berrier i Éugene Merle que mai no reeixí. Va ser membre del Grup Central Llibertari i participà en la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR). Animà els anarquistes a adherir-se al Sindicat de Manobres després de la temptativa frustrada en 1904 d'eliminar els organismes directors de la Borsa del Treball. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), el 12 de juny de 1905 assistí com a delegat de la Secció de Marsella al Congrés Regional de l'AIA celebrat en aquesta ciutat. L'1 d'octubre de 1905 interpretà, juntament amb altres membres del grup «Théâtre Social», com ara Bougearel i Bonnet, la peça teatral Devoir de soldat a la Borsa del Treball. Entre el 5 i el 12 d'octubre de 1908 assistí com a delegat del Sindicat de Paletes al X Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat Marsella, on defensà la moció antimilitarista, que implicava que els treballadors es declaraven sense pàtria i que en cas d'esclatar una guerra es declararia la «vaga general revolucionària», resolució que va ser acceptada. En 1908 va ser nomenat conseller a la Magistratura del Treball. Sa companya fou Marie Louise Antoinette Simorelli. Louis Trotebas va morir el 3 de febrer de 1909 al seu domicili, al número 153 del Chemin des Chartreux, de Marsella (Provença, Occitània). El 14 de febrer de 1909 es va fer una representació del «Théâtre Social» a benefici de sa vídua i sos infants.

***

Fitxa policíaca de Baptistin Audibert (1898)

- Baptistin Audibert: El 17 de juny de 1874 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista Baptistin Jules Audibert. Sos pares es deien Jacques Henri Audibert, jornaler del port, i Augustine Clotilde Marie Bagarres. Fuster i venedor ambulant, patí una desena de condemnes per «vagabunderia, mendicitat i robatori». El maig de 1895 va ser empresonat per «mendicitat» a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i dies després, el 23 de maig, va ser detingut a Toledo (Castella, Espanya); alliberat, el juny d'aquell any va ser novament detingut a Cadis (Andalusia, Espanya) perquè en la seva documentació havia falsificat el segell de l'ambaixada de França a Madrid i va ser internat a la presó de Sevilla (Andalusia, Espanya), d'on fou alliberat el 21 de maig de 1896 per a retornar a Toló, on no va ser trobat per les autoritats. El desembre de 1895 havia estat inscrit en el llistat d'anarquistes o individus considerats perillosos residents o viatgers a Espanya. Segons va dir a les autoritats, en 1895 havia estat llicenciat de l'exèrcit per malaltia a Nimes. Posteriorment passà a Suïssa; condemnat per robatori, a Ginebra (Ginebra, Suïssa) fou fitxat com a «anarquista perillós». El 23 de setembre de 1898 va ser expulsat de Suïssa juntament amb altres 35 anarquistes després de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria (Sissi) a mans de Luigi Lucheni. Dies després va ser detingut a Sanremo (Ligúria, Itàlia) i, després de dos dies empresonat, expulsat d'Itàlia. Portat a Niça (País Niçard, Occitània), va ser posat en llibertat el 4 d'octubre de 1898 i marxà cap a Itàlia. Detingut el 9 de novembre a Albenga (Ligúria, Itàlia) per «mendicitat i vagabunderia», va ser jutjat i condemnat a 25 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió». Un cop purgada la pena, va ser portat a la presó de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) i lliurat el 22 de novembre de 1898 a les autoritats franceses a l'estació de Menton (Provença, Occitània). Després marxà cap a Niça i l'octubre a Toló per a visitar sa mare hospitalitzada. El 31 de maig de 1901 va ser detingut a Toló; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per «mendicitat». Un cop lliure de la presó de Draguinhan (Provença, Occitània), retornà a Toló, on visqué al número 18 del carrer Armedieu. Durant la primavera de 1905 retornà d'Espanya cap a França, on el seu rastre havia estat perdut per les autoritats, localitzant-lo a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jorge Campelo

- Jorge Campelo: El 17 de juny de 1882 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'anarquista Jorge Campelo. Es guanyà la vida primer com a carnisser i després com a empleat d'escriptori i comptable. En 1911 emigrà a Lisboa (Portugal) i en 1913 vivia de la terra en una propietat agrícola a Carregado (Alenquer, Portugal), on el març de 1923 es realitzà el congrés de fundació de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). També visqué a Cartaxo (Santarém, Portugal). En 1925 s'instal·là novament a Lisboa. Partidari de les comunes de vida i de treball, amb António Gonçalves Correia i Carlos Nobre, comprà un terreny i fundà en 1927 la «Comuna Clarão», a Albarraque (Sintra, Lisboa, Portugal). Quan a l'any següent la comuna desaparegué per desavinences entre els participants, dividí el terreny en lots, un per a les Joventuts Sindicalistes, un per a la Societat «A Voz do Operário», un per a les Joventuts Comunistes, un per a l'Orfenat de Santa Isabel i un altre per a Mário de Oliveira. En la nova «Comuna d'Albarraque», la terra es distribuí entre els militants i les seves famílies i l'indret serví com a lloc de reunió, d'entrenament militar per als joves anarquistes i de refugi de republicans espanyols i jueus perseguits durant la II Guerra Mundial; també es va projectar una «Escola Nova». Jorge Campelo va morir el 6 de novembre de 1966.

Jorge Campelo (1882-1966)

***

Notícia referent a Camille Goillot apareguda en el diari de Bordeus La France de Bordeaux et du Sud-Ouest del 17 de març de 1905

- Camille Goillot: El 17 de juny de 1883 neix a Le Galus (Merinhac, Aquitània, Occitània) el lliurepensador, maçó i anarquista Camille Goillot, conegut com Goyau. Era fill natural de Fermin Goillot, conreador, i Marie Dupuy, bugadera, parella no casada. L'1 d'abril de 1904 es casà a Merinhac (Aquitània, Occitània) amb Marie Michelet. En 1905 era secretari de la Societat d'Estudis Generals i Cívics al barri de Capeyron de Merinhac. Apassionat de l'esport, en els anys vint fundà la Societat d'Educació Física a Capeyron, la qual presidí, i fou membre de la Unió Velocípede de França (UVF) de Bordeus (Aquitània, Occitània). En els anys trenta treballava d'inspector en el Servei d'Aigües de Caudéran (actualment un barri de Bordeus). Com a maçó, formà part de III Lògia dels «Francs Chevaliers Saint-André d'Écosse» de Bordeus. En 1939 era secretari de la Federació Nacional dels Lliurepensadors Integrals. Durant l'Ocupació nazi, participà en la Resistència i a partir de febrer de 1943 en «França Lliure», en la unitat «Mithridate» de les Forces Franceses Combatents (FFC). Arran d'una delació, va ser detingut i internat al Fort du Hâ, a prop de Bordeus. Posteriorment va ser traslladat al camp d'internament de Compiègne (Picardia, França), d'on el 27 de gener de 1944 va ser deportat al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), on va morir el 28 de març de 1944. Un carrer de la seva població natal porta el seu nom.

***

Egisto Colli

- Egisto Colli: El 17 de juny de 1890 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el mestre i sabater anarquista Egisto Colli. Sos pares es deien Alfonso Colli i Maria Barazzoni. Pocs mesos després del seu naixement sa família es traslladà a Carpi (Emília-Romanya, Itàlia). Tingué l'oportunitat d'estudiar i es diplomà com a mestre d'escola primària. Afiliat al Partit Socialista Italià (PSI), fou secretari del cercle local i cap de la lliga del llogaret de Gargallo, a Carpi. Després es traslladà a Rovereto sulla Secchia (Emília-Romanya, Itàlia), on trobà feina de sabater i s'acostà al moviment anarquista. Amb Onofrio Gilioli i Paolo Luppi fou un dels màxims exponents del Fascio Rivoluzionario (FR) de Roveto sull Secchia i protagonitzà nombroses lluites socials de caire llibertari en aquesta zona d'àmplia hegemonia socialista. Durant els mesos previs a la Gran Guerra desenvolupà una intensa tasca antimilitarista i a favor de la neutralitat, però quan va ser cridat a files, va fer el servei militar amb el grau de sotstinent i fou ferit en dues ocasions en combat. El maig de 1920 participà en l'organització del robatori de metralladores d'una caserna de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), promoguda pels anarquistes de la regió per armar-se i defensar-se en les manifestacions populars contra la repressió policíaca. Setmanes després, la policia aconseguí identificar els responsables i utilitzà aquesta acció per a desmantellar el grup que encapçalava la Federació Comunista Anarquista (FCA) i els sindicalistes de la Cambra del Treball de Mòdena, detenint una trentena de militants. Amb Rivoluzio Gilioli aconseguí fugir de la captura i, després d'una breu estada a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), passà clandestinament a França. Condemnat en rebel·lia, en 1925 el Tribunal d'Apel·lació de Bolonya decidir no procedir contra ell per una amnistia sobrevinguda. A França primer es traslladà a Pont-à-Vendin (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà de miner, i després a Wingles (Nord-Pas-de-Calais, França), on regentà un cafè-restaurant i s'ocupà de la venta de productes alimentaris italians; posteriorment marxà cap a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on visqué al domicili de la família anarquista de Mòdena dels Gilioli. El juliol de 1928 va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia) quan intentava retornar a Itàlia amb sa companya i sos dos fills. Sa família pogué prosseguir el viatge a Reggio nell'Emilia, on vivien sos pares, però ell va ser reclòs a la presó de Torí (Piemont, Itàlia) i poc després al manicomi civil de San Lazzaro, a Reggio nell'Emilia. Malalt de febre tifoide, Egisto Colli va morir el 7 d'octubre de 1930 a l'hospital psiquiàtric de San Lazzaro de Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Medí Martí Augé

- Medí Martí Augé: El 17 de juny –altres fonts citen erròniament el 25 de juliol– de 1890 neix a Vilanova del Camí (Anoia, Catalunya) –altres fonts citen erròniament Barcelona (Catalunya)– l'activista anarquista i membre dels grups d'acció confederals Medí Josep Pius Martí Augé. Sos pares es deien Joan Martí Gabarró i Esperança Augé Riu. Llibertari des de jovenet, es mostrà força actiu en la Revolució de 1909, coneguda com «Setmana Tràgica». A partir de 1912, amb Pau Sabaté Lliró (El Tero), fou una peça clau en la Societat de Tintorers del Ram Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Cap al 1915 fou assidu del Centre Obrer del carrer barceloní de Serrallonga. Buscat per les autoritats militars en 1917, juntament amb altres destacats anarcosindicalistes, va ser amnistiat l'any següent. Entre 1920 i 1923 actuà en els grups d'acció de la CNT contra els atacs dels pistolers del Sindicat Lliure. Amb Melquíades González assaltà a punta de pistola una de les seus del Sindicat Lliure i el 4 de gener de 1920 atemptà, amb un grup de companys, contra el sicari de la patronal Joan Serra, un dels assassins del seu amic El Tero, que morí dies després. La policia el va implicar en l'assassinat el 8 de març de 1921 del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier i el considerà còmplice del grup d'acció (Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch) que executà el magnicidi. Realment, amb Joan Pey, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver, formà part d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació; la comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. En 1924 va ser detingut, jutjat l'1 de març d'aquell any pels assassinats frustrats de dos membres del Sindicat Lliure (Joaquín Talón Barrio i Federico Díaz Rodríguez) –va ser defensat per Eduardo Barriobero Herrán– i condemnat tres dies després a vuit anys, quatre mesos i un dia de presó per cada un dels dos delictes i a 920 pessetes d'indemnització per als ferits. Després de la Guerra Civil residí a Barcelona i en 1942 establí contactes amb Ginés Camarasa García, destacat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i de la clandestinitat confederal a Barcelona. Medí Martí Augé sembla que morí en 1957 a Barcelona (Catalunya).

***

Fotografia de Joan Sans Amat publicada en el diari El Heraldo de Madrid del 24 d'abril de 1927

- Joan Sans Amat: El 17 de juny –oficialment el 18 de juny– de 1892 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Josep Lluís Sans i Amat. Sos pares es deien Joan Sans Coy, fabricant, i Dolors Amat Castellví. Republicà federal, lliurepensador i francmaçó en la joventut, entre 1922 i 1926 edità a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) Palmàrium, revista que anava contra la Lliga Regionalista i el clergat. En aquests anys muntà a Sant Feliu de Guíxols una empresa de taps de suro que fou un fracàs total. Esportista i futbolista, jugà en l'Iluro SC i en les divisions inferiors del FC Barcelona, i fou un dels fundadors del FC Guíxols. Molt aficionat a la pintura, el 26 d'abril de 1927 inaugurà una exposició al Casal Català de Madrid (Espanya) que tingué un gran ressò. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué al Mas Callicó, a Sant Pol de Mar (Maresme, Catalunya), on es feien reunions informals entre anarquistes i republicans, com ara Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), Miquel Fontàs Burch (El Borni), Josep Irla Bosch, Francesc Isgleas Piarnau, Joan Peiró Belis –de qui era íntim amic–, Ròmul Sureda Castelló, etc. Prudencio Rodríguez Chamorro, governador civil de Girona, li va «recomanar» que fugís un temps de la Península i entre 1928 i finals de 1929 s'exilià amb sa companya Francisca Sicart i sos infants a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). En els anys trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Girona (Gironès, Catalunya). En 1935 col·laborà des de Badalona (Barcelonès, Catalunya) en Sindicalismo de València (València, País Valencià). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, representà la CNT en el Comitè del Front Popular de Girona durant tota la guerra. Entre 1936 i 1938 col·laborà regularment, amb articles i dibuixos, en el setmanari de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Badalona Vía Libre (1936-1937). L'octubre de 1936 va ser nomenat, juntament amb son fill Joan Sans Sicart, també destacat militant anarcosindicalista, mestre de primer ensenyament. A finals de 1936 va fer una conferència a Badalona i el novembre de 1937 altra a Torroella de Montgrí (Baix Empordà, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Les Avalats de Sant Juèri (Llenguadoc, Occitània). En 1946 va ser nomenat delegat de la Comarcal del Gironès de la Comissió de Relacions de Girona de la CNT en l'exili. En l'exili col·laborà en CNT. Era aficionat a l'escriptura –deixà inèdit el text El camino de la verdad– i a la pintura –participà en diverses exposicions de pintura en l'exili i un retrat de Joan Peiró Belis obra seva es troba al Museu de Mataró. Joan Sans Amat va morir el 13 de setembre de 1954 a l'Hospital Perréal de Besiers (Llenguadoc, Occitània) a causa d'una afecció cardíaca.

***

Djalma Fettermann

- Djalma Fettermann: El 17 de juny de 1893 neix a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Djalma Fettermann. Nascut en una família molt humil, era fill d'un sabater alemany i d'una filla de esclaus negres. En la seva vida exercí diversos oficis (metal·lúrgic, orfebre, impressor, empleat de correus, etc.). Durant sa joventut, amb son germà gran Cristiano Fettermann, després de la lectura de Pierre-Joseph Proudhon s'acostà al pensament anarquista i al sindicalisme revolucionari. Entre 1911 i 1912 va ser un dels dinamitzadors de la Unió Obrera Internacional (UOI) de Porto Alegre; el juliol de 1911 va ser nomenat un dels seus directors i el juny de 1912 primer tresorer. Entre el 7 i el 15 de novembre de 1912 fou delegat de l'anarcosindicalista Unió Metal·lúrgica (UM) en el IV Congrés Obrer Brasiler celebrat a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 1915, amb Zenon de Almeida, les germanes Dulcina i Espertirina Martins i altres companys i companyes, participà activament en la creació a Porto Alegre de l'Escola Moderna Núm. 1, situada al número 197 del carrer Ramiro Barcelos, seguint el model pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia. Aquesta escola moderna, que arribà a tenir quatre-cents alumnes, estava situada a la Colònia Africana, la zona que ocupen actualment els barris de Bon Fim i de Rio Branco, habitada eminentment per població treballadora negra i jueva empobrides, i ell es dedicà a impartir classes d'alemany i de francès. També formà part de la Societat Pro Ensenyament Racionalista (SPER), fundada el 2 d'abril de 1916, amb la finalitat d'escampar els principis del racionalisme, la llibertat i la solidaritat educativa, a partir dels principis ferrerians. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista A Luta. Jugà un paper força important durant la vaga general de 1917, especialment en el camp de les lluites de carrer contra les forces de seguretat i els esquirols, i es diu que, juntament amb Zenon de Almeida i Reinaldo Geyer, perfeccionà un dispositiu de detonació d'explosius que aterrà la policia i l'exèrcit. En 1919, gràcies als seus coneixements d'idiomes, guanyà una oposició d'oficial administratiu en Correus, i posteriorment va ser nomenat inspector de Correus i Telègrafs, traslladant-se a Rio de Janeiro, on continuà amb les seves activitats anarquistes. La seva feina d'inspector de Correus el va obligar a viatjar contínuament, fet que aprofità per lligar les relacions entre els grups anarquistes. Va auxiliar nombrosos companys llibertaris perseguits fent servir uniformes de funcionaris de Correus. En aquests anys participà en el Sindicat de Treballadors de Correus. Entre 1920 i 1930 va ser detingut en diverses ocasions. El 14 de juny de 1925 es casà a Campos dos Goytacazes (Rio de Janeiro, Brasil) amb Dulcina Augusta Reichenbach Martins, germana de Espertirina Martins, filles d'una coneguda família anarquista, amb qui tingué tres infants (Francisco, Laura i Theófilo). En els anys trenta s'afilià a l'Aliança Nacional Llibertadora (ANL), que aglutinava molts de sectors esquerrats inclosos comunistes, i en els anys quaranta retornà a Rio Grande do Sul. Djalma Fettermann va morir el 15 de juliol de 1973 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

---

Continua...

---

[16/06] Afusellada de Le Br�l� - Atemptat contra Crispi - �Nueva Aurora� - �Pagine Libertarie� - Exposici� �L'Anarquisme i la guerra civil� - Reclus - Dejoux - Borghesi - Brochon - Bussot - Melgar - Atanasio - Bernizet - Mir - B�renger - Peutl - Porto - Mart�nez Hern�ndez - Munn� - Creagh - Diancourt - Melchionna - P�rez Fern�ndez - Dom�nech - Clos - Domingo - Baj - Crosnier

Tue, 16 Jun 2026 12:39:10 +0200

[16/06] Afusellada de Le Brûlé - Atemptat contra Crispi - «Nueva Aurora» - «Pagine Libertarie» - Exposició «L'Anarquisme i la guerra civil» - Reclus - Dejoux - Borghesi - Brochon - Bussot - Melgar - Atanasio - Bernizet - Mir - Bérenger - Peutl - Porto - Martínez Hernández - Munné - Creagh - Diancourt - Melchionna - Pérez Fernández - Domènech - Clos - Domingo - Baj - Crosnier

Anarcoefemèrides del 16 de juny

Esdeveniments

Cadàvers al terra després de l'afusellada de Le Brûlé (16 de jun de 1869)

- Afusellada de Le Brûlé: El 16 de juny de 1869, al camí de Le Brûlé del pou miner Quentin del petit poble de la conca hullera de La Ricamarie, a prop de Sant-Etiève (Arpitània), la companyia d'infanteria del capità Gausserand, cridada per reforçar la repressió de la vaga minera organitzada pels internacionalistes anarquistes, obre foc contra la manifestació que intenta oposar-se a la detenció d'una quarantena de miners. L'afusellada deixa 14 morts, entre ells una nina de 16 mesos als braços de sa mare i una vídua d'un miner víctima del cop de sabre d'un tinent, i una seixantena de persones ferides, una desena d'elles infants. Van ser empresonats 72 miners, entre ells el dirigent de «La Fraternelle» Michel Rondet. El fet a passat a la història amb el nom de «L'afusellada de Le Brûlé» i va desencadenar la primera vaga general minera de França (18.000 treballadors aturats), i que va inspirar la novel·la Germinal d'Émile Zola. El 26 de juliol de 1869 els miners van obtenir avanços significatius: jornada de vuit hores per las miners de galeria, centralització de les caixes de socors i participació dels minaires en la seva gestió. En 1970 Bernard Chardère va estrenar la pel·lícula La Ricamerie (1869-1969) per commemorar-ne el centenari. El 24 de juny de 1989, a la cruïlla de les carreteres de Caintin i del pou miner de Combes de la Ricamerie, es va inaugurar el «Monument des Étoiles», una escultura de bronze de Victor Caniato que commemora l'esdeveniment: 14 estrelles, una per cada víctima (Marguerite Basson, 16 mesos; Rose Rival, 49 anys; Barthélémy Revol, 38 anys; Femme Revol, 35 anys; Claude Soulas, 19 anys; Joseph Françon, 19 anys; Pierre Valère, 21 anys; Jacques Fanget, 25 anys; Simon Chatagnon, 27 anys; Antoine Paule, 27 anys; Claude Clémençon, 27 anys; Antoine Gourdon, 38 anys; Michel Guineton, 37 anys; i Claude Georget, 68 ans), i als seus peus un infant adormit que representa el futur i l'esperit humà.

***

L'atemptat contra Crispi segons un dibuix d'A. Bonamore publicat en el diari milanès Il Secolo Illustrato della Domenica del 24 de juny de 1894

- Atemptat contra Crispi: El 16 de juny de 1894, a l'avinguda Gregoriana de Roma (Itàlia), el fuster anarquista Giovanni Paolo Lega, nascut a Lugo (Romanya, Itàlia), dispara dos trets de revòlver contra Francesco Crispi, president del Consell italià, però aquest sortirà indemne ja que la bala només va travessar el seu cupè. Crispi promulgarà el 19 juliol del mateix any les Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes», que implicaran la dissolució de les organitzacions revolucionàries. Lega va ser detingut, jutjat el 19 de juliol d'aquell any a Roma i condemnat a 20 anys i 17 dies de reclusió. En sentir el veredicte, Lega agità el seu mocador al crit de «Visca l'anarquia!». Els seus pretesos còmplices van ser absolts el 30 de novembre de 1895 per manca de proves. Paolo Lega va morir a la presó en 1896.

Paolo Lega (1868-1896)

***

Portada del primer número de Nueva Aurora

- Surt Nueva Aurora: El 16 de juny de 1909 surt a Màlaga (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic quinzenal anarcosindicalista Nueva Aurora. Órgano de las sociedades obreras. Amb la seva publicació pretenia fer ressorgir la potent federació de societats obreres de resistència «El Faro de Andalucia», que arreplegava gairebé tot el proletariat andalús. El gerent en va ser Sebastian Navas i van col·laborar Acracio Progreso i Rafael Díaz, entre d'altres. Només van sortir dos números, l'últim el 30 de juny de 1909.

***

Portada del primer número de Pagine Libertarie

- Surt Pagine Libertarie: El 16 de juny de 1921 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número Pagine Libertarie. Rivista Quindicinale. Més tard portarà el subtítol «Rivista di critica e di coltura». Fou la publicació continuadora de Nichilismo (1920-1921). Editada per Carlo Molaschi, hi van col·laborar Leda Rafanelli, Giuseppe Monanni, Nella Giacomelli (Inkyo, Rudel), Maria Rossi, Mario Mariani, Camillo Berneri i Fioravante Meniconi, entre d'altres. El darrer número fou el del 15 febrer de 1923, quan la revista fou suprimida per les autoritats feixistes.

***

Cartell de Carles Fontserè Carrió per a l'exposició

- Exposició «L'Anarquisme i la guerra civil»: Entre el 16 de juny i el 20 de juliol de 1986 se celebra a la Casa de l'Ardiaca de Barcelona (Catalunya) l'exposició «L'Anarquisme i la guerra civil». Aquesta exposició, emmarcada dins els actes del cinquantenari de l'esclat de la guerra civil espanyola, va ser organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular - Institut Municipal d'Història (AEP-IMH), amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona, i es realitzà amb els fons documentals de l'AEP-IMH. Per promocionar l'acte es realitzaren dos cartells, un de Carles Fontserè Carrió i un altre de Josep Subirats Samora. S'edità un catàleg de l'exposició amb una introducció de Ferran Aisa Pàmpols.

Exposició «L'Anarquisme i la guerra civil» (1986)

Naixements

Élie Reclus fotografiat per Nadar (1885)

- Élie Reclus: El 16 de juny de 1827 neix a Senta Fe (La Granda, Aquitània, Occitània) el cooperativista, periodista, communard, etnòleg i anarquista Jean-Pierre-Michel Reclus, més conegut com Élie Reclus. Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part, i era germà gran d'Élisée Reclus. En 1840 va ser enviat a estudiar en una comunitat dels Frares Moravians a Neuwied-sur-le-Rhin. Després estudiarà teologia a Ginebra, Montauban i Estrasburg on serà ordenat pastor, però de seguida abandonarà. En 1851, intenta vanament manifestar-se contra el cop d'Estat de Napoleó i acaba exiliant-se amb el seu germà Élisée a Anglaterra, trobant una feina de preceptor. En contacte amb els exiliats, troba Ernest Coeurderoy. En 1855, després de l'amnistia, torna a França i es casa en 1856 amb la seva cosina Noémi, treballant un temps en el Banc del Crèdit Mobiliari, establiment fundat per saint-simonians. S'apassiona per les obres de Fourier i comparteix apartament amb Élisèe i sa companya. En 1860, durant d'un viatge d'estudis amb son germà, cau pel pendent d'un glacial i restarà invàlid de la mà dreta. En un dels seus nombrosos encontres amb socialistes revolucionaris es troba amb Proudhon, i treballa com a corresponsal del periòdic Dielo. En 1866, és administrador de la Societat del Crèdit al Treball, destinada a afavorir la creació de cooperatives de producció de consum i de crèdit. Animarà diverses revistes, com ara L'Association. Butlletin international des sociétés coopératistes. En 1865, s'adhereix a l'Aliança de la Democràcia Social, creada per Bakunin, i serà en 1867 el corresponsal francès del periòdic de la Lliga de Pau i de la Llibertat. Amb sa companya Noémi, son germà Paul i André Léo, signarà els estatuts de la Societat de Reivindicació dels Drets de la Dona. En 1868, marxa cap a Espanya amb Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, però la propaganda que porta, poc revolucionària a parer de Bakunin, provocarà una baralla amb el revolucionari rus. El 4 de setembre de 1870, prendrà part en les manifestacions que precipitaran la caiguda de l'Imperi, i col·laborarà després en La République des trevailleurs, òrgan de la secció de Batignolles de l'AIT. Durant la Comuna, serà sanitari de la Guàrdia Nacional i encarregat de reorganitzar l'ensenyança primària, abans de ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, la qual salvarà. Aconsegueix amagar-se durant la repressió versallesca, refugiant-se a Zuric. En 1876, marxa cap Amèrica on troba Benjamin Tucker, però després d'una estada estudiant, torna a Europa, i s'instal·la dos anys a Anglaterra, abans de retornar a França després de l'amnistia. Treballarà com a bibliotecari i col·laborarà en nombroses revistes de ciència i d'antropologia, així com llibertàries, com ara L'Humanité Nouvelle. Els seus treballs d'etnologia Les primitifs d'Australie (1894), no el van evitar les persecucions policíaques en relació amb l'atemptat de Vaillant. Aleshores va deixar França i marxa a Bèlgica, on va acceptar una càtedra de mitologia comparada a la Universitat Nova de Brussel·les. Va escriure La Commune de Paris au jour le jour. Élie Reclus va morir l'11 de febrer de 1904 a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica).

***

Foto policíaca de Jules Dejoux (2 de juliol de 1894)

- Jules Dejoux: El 16 de juny de 1848 neix a La Châtre (Centre, França) l'anarquista Jules Dejoux, conegut com Blondeau. Sos pares es deien Marc Dejoux, conductor de diligències, i Élisabeth Mathiou (Élisabelle). Es guanyava la vida fent de paleta a París (França). El 2 d'octubre de 1891 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa i el novembre d'aquell any reemplaçà Clair Joseph Sicard en la gerència del periòdic anarquista Le Père Peinard. El 2 de desembre de 1891 va ser condemnat a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència». El 3 de febrer de 1892 va ser detingut a la sortida de la feina; jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de presó i a 100 francs de multa i reclòs a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El març de 1892 va ser reemplaçat en la gerència de Le Père Peinard per François Durey. Cap el novembre de 1892 va ser posat en llibertat. El 10 de gener de 1893 va ser detingut, amb altres companys, a la plaça de la Concorde de París en un acte de protesta per l'elecció de Jean Casimir-Perier com a president de la Cambra de Diputats francesa. En aquesta època vivia al número 24 del carrer de la Montagne Sainte Geneviève de París i posteriorment al número 7 del carrer Maurepas de Thiais (Illa de França, França). El 2 de juliol de 1894 va ser fitxat per «delicte de premsa» pel laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. Entre el 5 i el 24 de novembre de 1895 fou gerent del full diari parisenc L'Esprit d'Initiative, editat per Paul Martinet. A començament de segle figurava en un registre d'anarquistes desapareguts o «nòmades». El seu últim domicili va ser al número 13-15 del carrer Zacharie del V Districte de París. Jules Dejoux va morir el 28 d'abril de 1908 a l'Hospital de la Pitié del V Districte de París (França).

***

Antonio Borghesi

- Antonio Borghesi: El 16 de juny de 1853 neix a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba. Sos pares es deien Giuseppe Borghesi i Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa família s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a servents d'hotel. Quan encara no tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es convertí en un dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En aquesta època començà a participar en mítings i a col·laborar en la premsa anarquista. En 1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i condemnat per un tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per «associació de malfactors», però fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe Generi. Entre 1880 i 1883 va ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells anys participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884 dimití del seu càrrec en el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada en La Questione Sociale de Florència i on es declarava com un «vell internacionalista» i «revolucionari anarcocomunista» i atacava violentament la vergonyosa deriva d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això s'adherí a la secció de la Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio Castellari i altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys de presó per furt i per evitar el tancament fugí a l'estranger, però fou detingut i extradit. Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la constitució de la Secció Anarquista local i de la qual es convertí en un dels seus màxims dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels màxims responsables del sindicat del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig, fou detingut per «associació delictiva», però fou absolt per manca de proves. En aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de propaganda i col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Rivendicazione, d'Imola –on farà servir el pseudònim de Jamba–, i en La Canaglia. També mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com Amilcare Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer al cafè restaurant de l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de l'anarquista Ugo Biancini, i aprofità el local per fer reunions polítiques i com a centre de trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en trànsit al llarg de la línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals també participaven Ugo Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les autoritats, que es van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat a tres anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any següent primer a Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a Ponça. Alliberat anticipadament l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou novament detingut per «associació de delinqüents», però fou absolt per manca de proves. Signà la protesta publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898 contra el «Procés d'Ancona», instruït a Malatesta i a altres companys insurreccionalistes. Més tard també signarà altra crida, publicada en L'Agitazione de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou procés a Ancona de companys acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es casà. En 1901 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la tendència sindicalista. En 1907 es traslladà definitivament a Milà i trobà feina de mosso. A partir de 1919 s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder simpatitzà amb el feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels carrers. Antonio Borghesi va morir el 26 de desembre de 1936 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Nota de René Brochon publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 5 de juliol de 1913

- René Brochon: El 16 de juny de 1892 neix a Puteaux (Illa de França, França) l'anarcoindividualista Alphonse Louis René Brochon. Sos pares es deien Alphonse Ernest Brochon, dissenyador, i Marie Emma Wilhelm, comerciant de moda femenina. Es guanyava la vida com a periodista. Amic de l'anarquista individualista Maurice Vandamme (Mauricius), entre 1905 i 1914 col·laborà en L'Anarchie. També trobem textos seus en La Bataille Syndicaliste, Les Hommes du Jour i Le Libertaire, entre d'altres. Entre el 15 i el 17 d'agost de 1913 va ser delegat al Congrés Anarquista Nacional i fou partidari de l'admissió de Mauricius. En 1913 publicà el fullet À bas les vieux!, reeditat el juliol de 1928. Va fer cursos a l'Escola d'Oradors de L'Anarchie, que es reunia a la Sala Leveau, al número 88 de l'avinguda Parmentier, de la qual Mauricius era secretari i de la qual formaven part Paul Defebre, Louis Dalgara, Madeleine Pelletier, entre d'altres. En 1914 participà en les activitats del Grup Antiparlamentari del XV Districte de París, del qual Marceau Rimbault era animador. El 19 de febrer de 1914 va fer la xerrada «L'idéalisme anarchiste» a la Sala Maret de Bezons (Illa de França, França), organitzada per la Joventut Anarquista d'aquesta localitat. Com la majoria de membres del grup de tendència individualista, s'oposà a tota participació amb la Federació Comunista Anarquista (FCA). El juny de 1915 va ser mobilitzat en el 32 Regiment de Dragons, on exercí de secretari. El 22 de gener de 1921 es casà a Athis-Mons (Illa de França, França) amb Marcelle Suzanne Blanche Jumaucourt, de qui es va divorciar el 10 de juliol de 1948 a París. El 12 de juliol de 1952 es casà a Salias (Gascunya, Aquitània, Occitània) amb Élisabeth Marie Quentel. René Brochon va morir el 7 d'abril de 1975 a Menton (Provença, Occitània).

***

Carnet de deportat i internat polític de Dimes Bussot Rourich

- Dimes Bussot Rourich: El 16 de juny de 1894 neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista i cooperativista Dimes Bussot i Rourich. Sos pares es deien Felip Bussot Sais, petit industrial taper amb obrador al carrer de Gorgoll de Sant Feliu de Guíxols, i Dolors Rourich Sala, també de família tapera. Amb son germà Lluís Bussot Rourich, va fer els estudis elementals en un centre laic i de jove treballà de mecànic ajustadors als tallers de can Castelló, propietat de Ricard Castelló Badia. En 1912 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on treballà als tallers navals «Vulcano» i s'afilià al Sindicat de Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època patí un atemptat per dos membres dels Sindicats Lliures a sou de la patronal. L'abril de 1914 fou delegat de Palamós (Baix Empordà, Catalunya) en el Congrés Metal·lúrgic de la CNT. Posteriorment milità en la CNT de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i entre 1917 i 1919 en fou secretari. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat de la Federació Local de Badalona al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona («Congrés de Sants»). El desembre de 1918 presidí un míting a Badalona. En el Congrés de 1919 fou delegat de diversos sindicats d'alimentació, tintoreria, perruqueria i transports i de la Federació Local de Badalona. En 1920 retornà a Sant Feliu de Guíxols, on organitzà una agrupació sindical als tallers de can Castelló, fet pel qual va ser acomiadat immediatament i se li va declarar el boicot patronal. Instal·lat a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya), es casà amb Empar Ferrer Plaja. En 1921 treballava als tallers de la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA) a Girona (Gironès, Catalunya) i va fundar el Sindicat de Ferroviaris de la CNT de Girona. En 1931 creà la cooperativa de consum «L'Esperança Gironina», que comptà amb 224 associats. En 1931 va ser nomenat president de la Federació Provincial de Cooperatives de Girona i, poc després, vocal del Comitè Regional de Cooperatives d'Espanya, amb seu a Madrid (Espanya). Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 assistí com a delegat del Sindicat de Girona a la Conferència Regional de Catalunya de la CNT, que se celebrà al Palau de Projeccions de Barcelona. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat membre del Comitè Antifeixista de Girona. En 1937 va ser nomenat secretari general de la Federació Local de Sindicats d'Indústria de la CNT de Girona i delegat de la Conselleria de Proveïments de la Junta Regional de la II Regió. Entre el 27 d'agost de 1937 i gener de 1939 fou membre del consell municipal de l'Ajuntament de Girona, presidint la minoria confederal municipal. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa família a França i va ser internat a diversos camps de concentració (Argelers, Sant Cebrià, Bram, etc.). En 1940 les autoritats franquistes li van instruir expedient de responsabilitats polítiques i el van condemnar en rebel·lia a la confiscació total de béns, a la inhabilitació absoluta en el grau màxim i l'estranyament a les possessions africanes per 15 anys. Posteriorment va ser integrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a fer feina a prop de Sant-Maloù (Bro Sant-Maloù, Bretanya), i poc després al Fort de Saint-Pierre de Brest (Bro Leon, Bretanya), per a ser deportat al camp de presoners alemany de l'illa de Guernesey (Illes Anglonormandes), on treballa de metal·lúrgic. Després el portaren al Pas-de-Calais, on treballà en la recuperació de vehicles. Pocs dies abans del desembarcament aliat a Normandia, en un permís per anar a veure sa família, s'uní a la Resistència francesa, on lluità fins el final del conflicte. Després de la II Guerra Mundial, treballà d'ajustador en la Société National des Chemins de fer Français (SNCF, Societat Nacional de Ferrocarrils Francesos) a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i formà part del Grup Antifeixista dels Republicans Espanyols de França i de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Amb sa companya, fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Posteriorment rebé una pensió de l'Estat francès en reconeixement de la seva participació en la Resistència. Dimes Bussot Rourich va morir en 1981 a Vaubona (Provença, Occitània).

***

Antonio Melgar Mena

- Antonio Melgar Mena: El 16 de juny de 1896 neix a Jimena de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Antonio Melgar Mena, conegut com El Mena o El Melgar. Sos pares es deien Francisco Melgar Avilés, industrial, i María Mena Fernández. Sabater de professió, estava molt involucrat en la vida cultural del poble, especialment en el teatre local, i conreava la poesia. En tornar al poble després de fer el servei militar, començà a destacar políticament i es casà amb Ángeles Sierra Espinosa, amb qui tingué cinc infants, dels quals només sobrevisqueren tres. Abans de la guerra civil ja estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 prestà servei d'armes als indrets convinguts pel comitè revolucionari. Quan les tropes franquistes ocuparen Jimena de la Frontera, fugí amb altres veïns cap a Jaén (Andalusia, Espanya) i s'establí a Torredelcampo (Jaén, Andalusia, Espanya), on va ser nomenat secretari de la col·lectivitat. El gener de 1937 ingressà com a voluntari en el «Batalló Salvochea», on exercí de furrier fins l'abril d'aquell any, quan es donà de baixa d'aquest cos a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya), tornant de bell nou a Torredelcampo i ocupant novament la secretaria de la col·lectivitat. En aquesta època pogué reunir-se amb sa família que havia pogut fugir de Jimena de la Frontera. El 29 de març de 1939, amb l'ocupació de Jaén per les tropes feixistes, va ser detingut i traslladat a la presó provincial, on va restà empresonat preventivament fins el 17 de juliol de 1939, quan va ser encausat pel Jutjat Militar Núm. 3 del Consell de Guerra Permanent sota l'acusació d'«auxili a la rebel·lió». Jutjat en consell de guerra l'1 de juny de 1940, va ser condemnat a 20 anys de reclusió temporal. El 18 de maig de 1943 va ser posat en llibertat vigilada i s'establí a Jimena de la Frontera, on treballà en la seva feina de sabater, i reprengué la seva militància clandestina en la CNT, mantenint contacte amb els grups guerrillers de la zona i en estreta relació amb el comitè confederal del Campo de Gibraltar (Cadis, Andalusia, Espanya), encapçalat per Sebastián Pino Panal. El març de 1945, després d'una gran agafada a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) de membres de la CNT i del Partit Comunista d'Espanya (PCE) de la zona, pogué fugir a temps i amagar-se a casa d'uns veïnats. Posteriorment fugí a les muntanyes i s'uní a un grup guerriller que actuava a la zona. Li va servir d'enllaç amb sa família son fill Universo. Arran d'una delació, la matinada de l'11 de setembre de 1946 la Guàrdia Civil atacà el campament guerriller que es trobava al Puerto de las Cruces de Castellar de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i durant el tiroteig que es desencadenà moriren els guerrillers José Sierra Coronil (El Flores) i Antonio Melgar Mena. El guerriller José García Ortiz (El Ciruelo) resulto ferit, així com el segon cap del grup de membres de la Guàrdia Civil, Alejandro Méndez de la Iglesia. José García Ortiz i Antonio Ortiz García (Tres Duros) pogueren fugir i no van ser trobats per les autoritats.

Antonio Melgar Mena (1896-1946)

***

Foto policíaca de Francisco Atanasio

- Francisco Atanasio: El 16 de juny de 1897 neix a Plasència (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarquista Francisco Antanasio, també citat Anastasio. Emigrà a França i en 1935 viva al núm. 2 del carrer de l'Horloge de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). El juny de 1937 figurava, com a «anarquista perillós», en una llista de «terroristes» a vigilar en ocasió dels viatges oficials de polítics espanyols establerta per la Direcció General de Seguretat francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lucien Bernizet

- Lucien Bernizet: El 16 de juny de 1903 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) el militant anarquista, pacifista i maçó Lucien Charles Bernizet. Sos pares es deien Louis Bernizet, blanquer, i Marie Adélina Blachon, modista. Exempt del servei militar, va ser secretari del grup llibertari de Romans i a partir de 1924 tresorer de la Borsa de Treball. Fou un dels dirigents de la llarga i dura vaga que entre el 2 d'abril i l'11 de maig de 1924 va enfrontar cinc mil obrers amb els patrons de 49 fàbriques de Romans. Com a membre del comitè de vaga, fou inculpat després dels incidents esdevinguts el 9 d'abril davant la casa Fenestrier; el 10 de maig, el Tribuna Correccional de Valença el va condemnar en rebel·lia a 60 dies de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses. Considerat com un dels «capitosts», amb Tévenat i el comunista Désiré Revol, va ser novament condemnat el 15 de maig, pel mateix tribunal, a quatre mesos de presó i a 150 francs de multa. A més de secretari del Grup Esperantista Obrer, constituït el novembre de 1926, va militar en la Federació de Droma de la «Libre Pensée», de la qual va ser secretari entre 1927 i 1928. En 1933 va ser un dels animadors de la «Lliga de Combatents de la Pau» de Romans, que agrupà anarquistes, socialistes i militants del Partit d'Unitat Proletària (pupistes), i un dels dirigents del Comitè d'Amnistia, constituït per a la defensa de l'objector de consciència llibertari René Odibert. A partir de gener de 1930 va ser nomenat gerent del periòdic llibertari Le Semeur de Normandie, en lloc de Émile Poulain. El 28 de novembre de 1931 es va casar a Romans amb Zélie Marie Aimée Chometon. A resultes d'un article aparegut en Le Semeur de Normandie el 6 de juny de 1933 titulat «L'objection de conscience et l'armée», va ser acusat i condemnat a 18 mesos de presó amb Eugène Lagot. No sense dificultats, es va engegar una campanya d'acció comuna entre anarquistes, comunistes, socialistes i pupistes, però, malgrat la campanya de protestes i de mítings, el tribunal d'apel·lació parisenc va confirmar la sentència i va ser detingut el 24 de juliol de 1935 i tancat a la presó de Valença. El comitè d'amnistia, amb el suport del Socors Roig, va organitzar la solidaritat per sa família i la campanya per al seu alliberament que va ser aconseguit, després de sis mesos de detenció, el 18 de gener de 1936. Després, juntament amb René Paul, Georges Guichart i René Odibert, va participar activament en la campanya de divulgació de la Revolució espanyola, amb el suport d'anarquistes catalans. Més tard, va col·laborar en el butlletí La Vie Universalle, òrgan de l'Associació Internacional Biocòsmica, editat a Châtenay Malabry per L. Brabedette. En 1939, amb la declaració de guerra, el que sempre havia estat un defensor del «pacifisme integral», va quedar força contrariat. El maig de 1940 va lluitar en un batalló d'Àfrica al sud de Tunísia comandat per oficials de la Legió Estrangera. L'agost de 1940 va ser repatriat a França i després de l'armistici, el setembre, va ser detingut i internat amb un altre membre del grup, René Paul, al camp de Loriol, amb republicans espanyols i jueus polonesos. Amollat el novembre, es va instal·lar a alguns quilòmetres de Romans on va ser novament detingut el setembre de 1941 per la gendarmeria i tancat com a ostatge amb altres 10 habitants de la regió al temple de la lògia maçònica «L'Humanité de la Drôme», a la qual pertanyia, i que havia estat requisada pels Grups Mòbils de Reserva (GMR) del govern de Vichy. Havia estat iniciat en la francmaçoneria com a «aprenent» el 5 de juliol de 1936 i va aconseguir el grau de «company» el 4 de juliol de 1937 en aquesta lògia del Gran Orient. Per mor de l'ocupació i de les lleis antimaçòniques del govern de Vichy, no va poder rebre el grau de «mestre» fins al 10 de febrer de 1946. Més tard, el 25 de febrer de 1954, va fundar el Capítol de Tallers de Perfeccionament de Valença. Després de la guerra no va poder viure de la seva professió de sabater i va guanyar-se la vida venent al marcat els productes de la seva horta de Peyrins. El seu últim domicili va ser a Lo Peatge de Pisançon (Delfinat, Occitània). Lucien Bernizet va morir el 12 de novembre de 1992 a l'Hospital Drôme Nord de Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània). Actualment el temple de la lògia maçònica del Gran Orient porta el seu nom.

***

Necrològica de Francisco Mir Cazcarro apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1979

- Francisco Mir Cazcarro: El 16 de juny de 1908 –algunes fonts citen erròniament 1906– neix a Sena (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Mir Cazcarro –a vegades el segon llinatge citat erròniament com Cascarro. Sos pares es deien Francisco Mir i Isabel Cazcarro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després del cop militar feixista de juliol de 1936 fou voluntari al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració; posteriorment va ser enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, en 1946, s'instal·là a Beçan (Llenguadoc, Occitània), on l'any següent fou un dels fundadors de la Federació Local de la CNT, en la qual milità. Invàlid durant molts d'anys a conseqüència d'un accident, Francisco Mir Cazcarro va morir el 30 de gener de 1979 al Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Beçan (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Victoriana Benita Cerezuela.

***

Notícia orgànica de Joseph Bérenger apareguda en el periòdic de Llemotges La Voix Libertaire del 8 de maig de 1937

- Joseph Bérenger: El 16 de juny de 1909 neix al barri de Les Séveriers de La Ciotat (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph Victor Bérenger. Era fill de Louis Laurent Bérenger, conreador, i de Joséphine Marie Pignol. Es guanyava la vida treballant de forner. El 7 d'agost de 1933 es casà a La Ciotat amb Claire Augusta Noémie Corassa. En 1937 vivia al número 12 del carrer Amiral Roustan de La Ciotat. El 20 d'abril de 1937 va ser nomenat secretari del grup anarquista «L'Action Libertaire» (AL) de La Ciotat, el tresorer del qual fou Paul Mei. El 6 de desembre de 1938, amb David, va ser un dels assessors del míting de la Unió Anarquista (UA) celebrat a La Ciotat per parlar sobre l'«Acord de Múnic» i on prengueren la paraula Félix Denègri i Maurice Duviquet (Maurice Doutreau). Sembla que es divorcià de sa companya, perquè el 18 de juliol de 1959 es tornà a casar a La Ciutat amb Claire Augusta Noémi Corassa. Joseph Bérenger va morir el 8 de setembre de 1993 a La Ciotat (Provença, Occitània).

***

Karl Peutl

- Karl Peutl: El 16 de juny –algunes fonts citen el 14 d'abril– de 1909 neix a Viena (Àustria, Imperi Austrohongarès) l'anarquista i lluitador antifeixista Karl Emil Peutl. Es guanyava la vida com a tècnic de maquinària. D'antuvi, fou membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratischen Arbeiterpartei (SDAP, Partit Socialdemòcrata) d'Àustria. En 1934 emigrà a Txecoslovàquia i posteriorment a Oslo (Noruega). El setembre de 1936 marxà des de Noruega, passant per França, a Catalunya per a lluitar contra l'aixecament feixista. Integrat en el Grup Internacional de la «Columna Durruti» combaté fins el 12 de gener de 1937 i a partir del 8 de febrer de 1937 entrà a formar part de la I Companyia Internacional de la «Divisió Durruti». Participà activament en les lluites de carrer amb els militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra la reacció estalinista durant els «Fets de Maig» de 1937. Intentà aconseguir, a través de la CNT, un permís de treball per a treballar en una empresa del país. El juny de 1937 abandonà la Península i retornà a França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Karl Peutl (1909-?)

***

José Manuel Porto García

- José Manuel Porto García: El 16 de juny de 1909 neix a Monfero (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista José Manuel Porto García. Son pare, Juan Antonio Porto Casanova, llaurador, emigrà una temporada a Buenos Aires (Argentina) i l'Havana (Cuba), on es va fer anticlerical; sa mare es deia Bernarda García Varela. En 1927 es traslladà amb sa família a Serantes, localitat propera a Ferrol, on entrà a treballar com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Unió General de Treballadors (UGT), on conegué el llibertari Jesús Rodríguez Pérez, amb qui muntà un taller, el qual acabà especialitzant-se en el muntatge de forns. Després de conèixer el doctor neuròpata Roberto Remartínez Gallego a València (País Valencià), es va fer naturista. Durant els anys de la II República espanyola es relacionà amb el metge naturista Francisco Iturralde Cabez de Vaca i ajudà econòmicament la seva Escola Racionalista. En 1934 compartí la seva vida amb Encarnació Docal. Entre 1934 i 1936 assistí a classes de la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la. En aquesta època formà part de la Lliga Racionalista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir a les muntanyes, però en 1938 va ser detingut i enviat com a soldat de l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Al final de la guerra retornà a Ferrol i a partir de 1943 el seu domicili es convertí en centre de reunions de la CNT clandestina. S'encarregà de la propaganda i fou nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT. Durant la II Guerra Mundial afavorí les maniobres d'agents anglesos que actuaven a Ferrol. El març de 1947 va ser detingut, juntament amb altres companys anarcosindicalistes, i, després de ser torturat, fou alliberat poc després. Mantingué, amb Jesús Rodríguez Pérez, la CNT de Ferrol, malgrat detencions i apallissaments. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977 participà en la reorganització de la CNT a Ferrol i en la creació del seu Sindicat de Jubilats. José Manuel Porto García va morir el 17 de maig de 2001 al seu domicili de Ferrol (la Corunya, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de Catabois de la població.

---

Continua...

---

[15/06] �L'�ducation Libertaire� - �Le R�veil des Travailleurs� - �Le Communiste� - �Humanidad� - �Spartaco� - �Generaci�n Consciente� - �Protesta Umana� - �L'Emancipazione� - �Libre Examen� - �L'Unique� - �Nervio� - �La Nostra Lotta� - �Caos� - �Adarga� - �Les Temps Maudits� - �Anartiste� - Ulliac - Pelissard - Sosset - Malnati - Lobel - Berruit - Duverg� - Najas - Cuello - Chev� - Agudo - Bendanti - S�nchez Mart�nez - Cibois - Roig - Pavese - Roussel - Palau - �Marianet� - Giner - Moral - Gimeno - Biget - Renoulet - Sarrau - Gu�rdia Abella - Pellicer - Malaquin - Grivolat - Barbieri - Figner - Via - Sanchioni - Citoler - Boissin - �lvarez Fern�ndez - Tar�n - Teresa Asla

Mon, 15 Jun 2026 13:47:42 +0200

[15/06] «L'Éducation Libertaire» - «Le Réveil des Travailleurs» - «Le Communiste» - «Humanidad» - «Spartaco» - «Generación Consciente» - «Protesta Umana» - «L'Emancipazione» - «Libre Examen» - «L'Unique» - «Nervio» - «La Nostra Lotta» - «Caos» - «Adarga» - «Les Temps Maudits» - «Anartiste» - Ulliac - Pelissard - Sosset - Malnati - Lobel - Berruit - Duvergé - Najas - Cuello - Chevé - Agudo - Bendanti - Sánchez Martínez - Cibois - Roig - Pavese - Roussel - Palau - «Marianet» - Giner - Moral - Gimeno - Biget - Renoulet - Sarrau - Guàrdia Abella - Pellicer - Malaquin - Grivolat - Barbieri - Figner - Via - Sanchioni - Citoler - Boissin - Álvarez Fernández - Tarín - Teresa Asla

Anarcoefemèrides del 15 de juny

Esdeveniments

Capçalera de L'Éducation Libertaire

- Surt L’Éducation Libertaire: El 15 de juny de 1900 surt a París (França) el primer número de L’Éducation Libertaire. Revue mensuelle internationale. Organe des bibliothèques d’éducation libertaire. D’antuvi impresa i després realitzada en autocòpia i bimestral, es van publicar 10 números fins a març de 1902. Aquesta publicació és de fet els prolegòmens d’una temptativa de creació d’una escola llibertària que es va inaugurar el 12 de febrer de 1899, a París, a l’Hôtel des Sociétés Savantes (Palau de les Sàvies Societats); el projecte inicial, sostingut per Jean Grave i Piere Quillard, d'obrir una escola llibertària per a la infantesa no es va poder aconseguir encara, ja que únicament s'impartien classes nocturnes als adults. Els redactors de L’Éducation Libertaire eren els de Les Temps Nouveaux i de Le Libertaire (Victor Dave, Paul Robin, André Girard, C. Papillon, Étienne Lariviere, Albert Bloch, André Veidaux, Gabriel De La Salle, Charles Malato), però també hi participaven anarcosindicalistes com Ivetot o Paul Delesalle. Domela Nieuwenhuis va publicar la conferència L’Éducation libertaire, el número 12 de la col·lecció de fullets de Les Temps Nouveaux (1900), autèntic manifest del projecte. El grup de la revista va editar, com a mínim, quatre fullets: Le coopératisme et le néo-coopératisme: rapport présenté au Congrès ouvrier révolutionnaire international, dels Étudiants Socialistes Révolutionnaires Internationalistes de Paris (1900); Contre la nature, de Paul Robin (1901); Ce que j’entends par l’individualisme anarchique, de Georges Butaud; i L’éducation pacifique: conférence, d’André Girard.

***

Capçalera de Le Réveil des Travailleurs

- Surt Le Réveil des Travailleurs: El 15 de juny de 1900 surt a Lieja (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual, i després setmanal, Le Réveil des Travailleurs, que va tenir dos subtítols: «Periòdic d’emancipació popular» i «Òrgan llibertari». Estava editat pel «Grup de propaganda pel fullet, la canço i el cartell» i l’anarquista belga Georges Thonar en serà un dels responsables. El periòdic arribarà a tirar 1.700 exemplars, però deixarà de publicar-se l’abril de 1903, editant fullets de diversos autors (Lucien Hénault, Max Borgueil, Eugénie Potonié-Pierre, Johann Most, etc.).

***

Capçalera de Le Communiste

- Surt Le Communiste: El 15 de juny de 1907 surt a Boitsfort (Flandes, Bèlgica), publicat a la impremta de la colònia comunista llibertària L’Expérience, el primer número del periòdic mensual Le Communiste. Organe de propagande libertaire. Entre els col·laboradors en trobem Émile Chapelier –fundador en 1905 amb sa companya de la colònia L’Expérience, instal·lada inicialment a Stockel-Bois–, Kropotkin, Élisée Reclus, Alexandra Myrial (David-Néel), Alexandre Schapiro, Adolphe Balle (Pierre des Chênes), Rafael Fraigneux, Le Rétif (Victor Serge), etc.; i el gerent en va ser G. Marin. El periòdic editarà 17 números fins al 8 d'agost de 1908, amb un tiratge de 2.000 exemplars distribuïts gratuïtament, i serà substituït per Le Révolté i després per L’Emancipateur.

***

Capçalera del primer número d'Humanidad

- Surt Humanidad: El 15 de juny de 1912 surt a València (País Valencià) el primer número de la publicació racionalista anarquista Humanidad. Revista quincenal de educación y cultura social. Era continuació del setmanari racionalista Escuela Moderna (1910-1911), dirigit per Samuel Torner i segrestat per les autoritats. Hi van col·laborar, entre d'altres, A. Blanqui, José Casarola, Anselmo Lorenzo, A. Lefevre, Amadeu Pau, Manuel Pau Piera i Fernando Vela. En sortiren set números, l'últim el 15 de setembre de 1912, i deixà de publicar-se per dificultats econòmiques.

***

Portada del primer número d'Spartaco

- Surt Spartaco: Pel juny de 1920 surt a Roma (Itàlia) el primer número del periòdic mensual Spartaco. Numero di propaganda comunista-anarchica. Portava l'epígraf «Cum Spartacus pugnavit!» (Quan Espàrtac lluità!). Editat pel Grup Comunista-Anarquista «Spartaco» de Roma, va estar dirigit per Ettore Sottovia, amb Cesare Camattini de gerent. Els articles anaven sense signar o amb pseudònims. En sortiren 25 números, l'últim l'abril de 1922. Sembla que va sortir un número únic il·lustrat especial per al Primer de Maig de 1920 amb el títol Spartaco publicat pel mateix grup, però que no se n'ha conservat cap exemplar.

***

Portada d'un número de Generación Consciente

- Surt Generación Consciente: Pel juny de 1923 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número d'una de les revistes més prestigioses i duradores de l'anarquisme hispà Generación Consciente. Revista Ecléctica. Entre juny de 1925 i 1928 serà publicada a València i a partir d'aquesta data canviarà obligada per la censura el títol per Estudios. Revista Ecléctica, fins a 1937 que deixarà de publicar-se. Tirava entre 65 i 75.000 exemplars. Revista eclèctica, naturista i llibertària, els principals temes abordats eren el nudisme, la medicina integral, l'amor lliure, l'educació sexual, el neomaltusianisme, l'eugenèsia, l'higienisme, l'antiracisme, la gimnàstica, l'alimentació natural, el vegetarianisme, la pedagogia racional, el feminisme, l'art, la filosofia, etc. Tindrà una influència decisiva en l'evolució radical de la mentalitat de la classe obrera i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Higinio Noja, Julio Barco, Juan Tercier, Roberto Remartínez Gallego, Alcrudo, Orobón, Arias, Eusebio Navas, Alfonso Martínez Rizo, Abad de Santillán, Amparo Poch y Gascón, Augusto Moisés, Gastón Leval, Carsí, Rudolf Rocker, García Birlán (Julio Barco), Mariano Gallardo, Cano, Ryner, Pereira, Carlos Brandt, Fontanals, Fortunato Barthe, José María Martínez Novella, i els metges anarquistes Isaac Puente (Un médico rural) i Félix Martí Ibañez. Josep Renau i Manuel Monleón hi van publicar nombrosos cartells i fotomuntatges. El responsable de la revista va ser José Juan Pastor, que es va embarcar en l'empresa després de l'èxit de Redención (1921-1923), i que serà a partir de 1928 membre del comitè fundador de la «Lliga per la reforma sexual». Connectada amb la revista hi havia una editora (Biblioteca de Estudios) amb diverses col·leccions i una distribuïdora de més de mil títols de llibres

***

Capçalera del primer número de Protesta Umana

- Surt Protesta Umana: Pel juny de 1926 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número del periòdic anarquista en llengua italiana Protesta Umana. Bottetino del Comitato di Difesa Sacco e Vanzetti. Era l'òrgan d'expressió del Sacco-Vanzetti Defense Committee (SVDC, Comitè de Defensa Sacco i Vanzetti), creat per lluitar contra la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Estava dirigit per Aldino Felicani. Era continuació de L'Agitazione. Organo del Comitato di Difesa Pro Sacco e Vanzetti, que també va ser editat per Aldino Felicani entre el desembre de 1920 i el març de 1925. En el primer número de Protesta Umana aparegué el text «Mentre s'approssima il giorno dell'esecuzione i reclusi ammoniscono: La salute è in voi!» (Mentre s'acosta el dia de l'execució els reclusos adverteixen: La salvació és cosa vostra), fent referència al fullet editat per Luigi Galleani La salute è in voi, manual de com fer bombes explosives per a atacar l'autoritat. En sortiren tres números, l'últim l'abril de 1927.

***

Capçalera de L'Emancipazione

- Surt L'Emancipazione: Pel juny de 1927 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del mensual en llengua italiana L'Emancipazione. Libertario del West. Més tard tindrà dos subtítols més: «Periodico Libertario del West» i «Mensile Libertario del West», i es publicarà a Oakland (Califòrnia, EUA). Editat per Vincenzo Ferrero, hi van col·laborar Adolfo Antonelli i Giuseppe Ciancabilla, entre d'altres. Sortí fins a l'octubre de 1932.

***

Capçalera del primer número de Libre Examen

- Surt Libre Examen: El 15 de juny de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Libre Exament. Publicación anarquista. Sortia irregularment gràcies al suport voluntari. En aquest primer número publicà una carta de Simón Radowitzky, que havia estat alliberat l'abril passat de la colònia penitenciària d'Ushuaia i vivia exiliat a Montevideo. Sembla que només sortí aquest número.

***

Porta da d'un exemplar de L'Unique

- Surt L'Unique: Pel de juny de 1945 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic mensual L'Unique. Bulletin intérieur exclusivement destiné aux «Amis d’E. Armand». Editat per Émile Armand, fou una continuació de l'obra de propaganda d'aquest anarquista individualista que ja havia començat amb L'en dehors, en 1922. En van ser gerents E. L. Juin, O. Ducauroy i J. Cezar. El periòdic, que va mantenir una important correspondència amb l'estranger, apareixerà fins a l'estiu de 1956, editant-se'n 110 números en total, a més d'una nombrosa col·lecció de suplements, i serà l'última publicació editada per Armand. Hi van col·laborar Léonard Abbott, M. T. Acharya, Roland Actorie, G. Aguire, Margaret C. Anderson, Émile Armand, E. Azema, A. Bailly, Victor BAsch, Charles Boudoin, P. V. Berthier, E. Bizeau, Sylvain Bommariage, L. Boue, Pierre Boujut, Pierre Brignon, Maud Calverton, Clovys, Dr. Rémy Collin, A. H. Coryell, Dr. Henri Dalmon, Hem Day, Benjamin De Casseres, Roger Denux, M. Devaldes, Rasco Duanyer, Ovide Ducaroy, Louis Esteve, Havelock Ellis, Tom Earley, Lilith Elvant, Henri Frossard, Marguerite i René Gieure, Rémy De goumont, Marie De Grandfrey, M. Grivert-Richard, G. Getcheff, Paul Ghio, Jack Greenberg, René Guillot, John Hay, George D. Heron, Dr. H. Herscovici, M. G. Igualada, Maurice Imbard, Ixigrec, Théodore Jean, Angelo Jorge, Jo i Lawrence Labadie, Gérard De Lacaze-Duthieres, Philéas Lebesgue, André Lefrevre, Leonev, Louis Le Sidaner, A. Libertad, Vera Livinska, J. William Lloyd, Jean Lorrain, Jean Marestan, Marie Claire Maguelonne, Enzo Martucci, J. Mascii, Frederica Montseny, André Pernin, Maurice Pernette, H. Perruchot, Adrien Petit, F. Planche, Pere Prat, A. Prunier, Paul Rassinier, P. Vigne D'Octon, Élie i Élisée Reclus, Marcle Riou, Bertrand Russell, Han Ryner, W. Siegmester, J. P. Sieurac, Jean Sovenance, Herbert Spencer, Camille Spiess, Lucy Sterne, Fernando Tarrida del Marmol, Lev Tolstoi, James L. Walker, Walt Whitman, Georges Woodcock, V. S. Yarros, entre d'altres. En van ser il·lustradors Léo Campion, Félix Cotard, Jean Lebedeff i Louis Moreau.

***

Capçalera de Nervio

- Surt Nervio: Pel juny de 1958 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcosindicalista mensual Nervio. Portavoz de la Regional Andalucia-Extremadura. Aquest òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili va ser dirigit per Francisco Olaya Morales i després per Enrique Ordoño. Reprenia la capçalera que s'edità a Almeria en 1938, portaveu de la 147 Brigada Mixta, en record del seu director Juan Santana Calero, assassinat pel feixisme. Hi van col·laborar Paulino Díez, Rafael García, Acracio González Gutierrez, Miguel Guerrero, Salvador Martínez, Manuel Pérez, Rafael Pérez, J. Ruiz i M. Temblador, entre d'altres. En sortiren 19 números fins al gener de 1960.

***

Capçalera de La Nostra Lotta

- Surt La Nostra Lotta: Pel juny de 1958 surt a Modica Alta (Ragusa, Sicília) el primer i únic número del periòdic anarquista La Nostra Lotta. Numero unico a cura del Gruppo «Iniziativa Anarchica». La publicació anava dirigida a fer costat el Front Antielectoral i a valorar les eleccions polítiques a la Cambra de Diputats de la República Italiana celebrades el 25 de maig anterior. A Modica Alta va guanyar la Democràcia Cristiana (DC).

***

Portada del primer número de Caos

- Surt Caos: Pel juny de 1979 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número de la revista anarquista Caos. Sorgida de militants llibertaris mexicans i dels cercles exiliats espanyols, volia unir en una publicació de caire crítica els integrants del periòdic Tierra y Libertad i els del cercle que es movia al voltant de l'anarquista català exiliat Ricard Mestre Ventura, que posteriorment fundà la Biblioteca Social Reconstruir. El grup editor portà el nom de Coordinació Llibertària de Mèxic (CLM) i en formaven part Antonio Eyzaguirre, V. Molina, José Luis Rivas Vélez i Héctor Subirats S., entre d'altres. Comptà amb el suport de diferents grups i editorials anarquistes, com ara la llibreria El Nagual, els Editores Mexicanos Unidos, les Ediciones Antorcha i les Ediciones Pasquín, entre d'altres. Aquesta publicació tingué un gran ressò en la intel·lectualitat mexicana, encara que la unió que es volia no reeixí i cada grup continuà amb les seves pròpies publicacions. Una de les seves característiques primordials va ser l'acurat disseny de la publicació, que comptà amb dibuixos de destacats artistes del moment (Funs, Gourmelin, Jakue, Ops, Perich, Romeu, Fernando Sampietro, Serre, etc.). També va ser molt important pels col·laboradors de la revista, intel·lectuals de gran prestigi internacional, o pels autors clàssics dels quals es reproduïren textos (Antonio Alonso C., Héctor Anabiarte Rivas, Jorge Aranda, Jordi Arenas, Laurent Aubague, Luis Eduardo Aute, Georges Bataille, Jean Baudrillard, Ezio Flavio Bazzo, Maurice Blanchot, G. Caos, Adolfo Castañón, Cornelius Castoriadis, Rafael Cid, Emil Cioran, Pierre Clastres, Alfonso D'Aquino, Pedro Echeverría V., Manuel España Bis, Fernando Esquivel, Antonio Eyzaguirre, Carlo Frabetti, Théo Frey, Agustín García Calvo, Freddy Gómez, Jan Kott, Claude Lefort, Arthur Lehning, Ricardo Lorenzo Sanz, René Lourau, H. L. Mencken, Jaime Moreno Villarreal, Aldo Pellegrini, Luis Racionero, Carlos María Rama, Víctor del Real, José Riera, Jorge Robles, Rudolf Rocker, Xavier Sádaba Garal, Fernando Savater, René Schérer, Samuel Schmidt, Jonathan Swift, Max Stirner, José L. Taberner, Roberto Tocaven M., Sergio Toledo, Ernesto Vanegas Valle, Roberto Vallin M., etc.). En el número 5 de la revista es publicà un text amb el títol «Poemínimos», posant com a autor el poeta Efraín Huerta, qui havia publicat un poemari amb aquest títol en l'editorial Siglo XXI; aquesta broma provocadora donà lloc a un gran escàndol, ja que ridiculitzava diversos intel·lectuals mexicans consagrats i aquests se sentiren ofesos i alguns amenaçaren amb demandes judicials. Aquest «afer» donà lloc a que part dels col·laboradors habituals de la revista deixessin de publicar-hi i alguns grups deixessin de distribuir-la. En total en sortiren set números, l'últim en 1981.

***

Portada del número 3 d'Adarga

- Surt Adarga: Pel juny de 1980 surt a Madrid (Espanya) el primer número de la revista cultural anarquista Adarga. La idea d'editar aquesta publicació sorgí en el V Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), celebrat entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a la Casa de Campo de Madrid. L'ànima intel·lectual del projecte fou Juan Gómez Casas i hi trobem articles de nombrosos escriptors i periodistes llibertaris, com ara José L. González Coronado, Ferran Aisa, Josep Alemany, Antonio Artero, Felipe Regatero, Pep Castells, Dolores Domingo, José Luis González Coronado, Gerard Jacas, Luciano Lanza, Fernando Montero, Antonio Zapata, Benjamín Cano Ruiz, Ángel J. Cappelletli, Noam Chomsky, Juan Gómez Casas, Fidel Gorrón, Sara Guillén, Frederica Montseny, Abel Paz, Carlos Peregrín-Otero, Muñoz Congost, Emma González, Santos Amestoy, García Rua, Ernesto García, Carlos M. Rama, Fernando Sabater, etc. Els temes que tracta van ser d'allò més variat: CNT, anarcosindicalisme, urbanisme, terrorisme, educació llibertària, literatura, art, «Cas Scala», rock, clàssics de l'anarquisme, etc. A causa de la crisi interna confederal i per problemes econòmics, només sortiren cinc números d'aquesta revista, l'últim el setembre de 1981.

***

Portada de l'últim número de Les Temps Maudits

- Surt Les Temps Maudits: Pel juny de 1997 surt a París (França) el primer número de Les Temps Maudits. Revue syndicaliste révolutionnaire et anarcho-syndicaliste éditée par la Confédération Nationale du Travail. La decisió d'editar aquesta revista fou presa al Congrés de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Lió de 1998 i sorgí com a un suplement de teoria anarcosindicalista del periòdic Le Combat Syndicaliste. Els temes tractats són variats: feminisme, anarcosindicalisme, antifeixisme, literatura proletària, autors llibertaris, economia, antiparlamentarisme, antiglobalització, ecologia, educació, història anarquista, antimilitarisme, terrorisme, religió, etc. Hi trobem articles d'Ezequiel Adamovsky, Claudio Albertani, Antonio Antón, Sophia N. Antonopoulou, Nathalie Astolfi, Rachid Belkacem, André Bernard, René Berteloot, Alain Bihr, Frédéric Blanchet, Luc Bonnet, Marius Bouvier, Gianni Carrozza, Damien Cartron, François Chesnais, Noam Chomsky, Miguel Chueca, Emili Cortavitarte Carral, Gilles Courc, Philippe Coutant, Alain Durel, Ramón Fernández Durán, Cyrille Gallion, Jean Pierre Garnier, J.-Ch. Gérace, Daniel Guerrier, Edward S. Herman, Tomás Ibáñez, Louis Janover, Dragui Karevski, Greg Kerautet, Gwenael Kivijer, Chusa Lamarca, L. Landauer, Léo Langevin, Arthur Lehning, Hugues Lenoir, Gaëtan Le Porho, Anthony Lorry, Valérie Minerve Marin, Antonio Martín Bellido, G. Mandrin, Christine Mauget, Guillaume Menchi, Patrick Mignard, Ch. Mileschi, Frank Mintz, Agustín Morán, Justa Montero, Stéphane Pelletier, José Pérez, David Peterson, Larry Portis, David Rappe, Mathieu Rigouste, Antonio Rivera, Luis E. Sabini Fernández, Alain Santino, Cosimo Scarinzi, G. Soriano, Carlos Taibo, M. Tauro, Nicole Thé, Jacky Toublet, A. Vernet, Rodolphe Virelyon, Soumaly Vongsavanh, Loïc Wacquant, Homme Wedman, Wilfrid, entre d'altres. En sortiren 27 números, l'últim d'octubre de 2008.

***

Exemplars de la revista Anartiste

- Surt Anartiste: Pel juny de 2002 surt a París (França) el primer número de la revista Anartiste. Les Nouvelles Libertaires, creada per l’anarquista André Robèr i realitzada pel «Groupe Anartistique La Vache Folle», creat en 1997, de la Federació Anarquista Francesa, i on participaran un bon nombre d’escriptors i artistes llibertaris (Julien Blaine, Jean Dassonval, Daniel Livartowski, Laurent Nicolas Tanamm, Laurent Zunino, André Robèr, Thierry de Lavau, Eric Coulaud, Robert Terzian, Thirry Berthe, Richard Martin, Chari Goyeneche, Jean Stark, Geneviève Beauzée, Mika Pusse, Les Chats Pelés, Carole Reussee, Serge Pey, Bruno Daragui, Devande, Archibald Zurvan, Michel Debray, Felip Equy, Elen Capucine, Didier Chenu, Hurel, Willi, etc.). La periodicitat és de dos números per any i han fet diverses exposicions a diferents locals llibertaris i artístics parisencs, a més de participar en manifestacions, festes, col·loquis, revistes, etc. De moment porten publicats 14 números, l'últim el desembre de 2009.

Naixements

Signatura de Guillaume Ulliac (1913)

- Guillaume Ulliac: El 15 de juny de 1856 neix al V Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya) l'anarquista Guillaume Marie Ulliac. Era fill de Michel Ulliac, manobre, i d'Anne Caillosse, domèstica. Es guanyava la vida treballant d'obrer matricer. A principis dels anys noranta va fitxat per la Prefectura de Policia i qualificat de «rancuniós capaç de tot» i aleshores vivia al número 26 del carrer Roi-Baco de Nantes i havia estat condemnant per «mendicitat». Va ser l'organitzador d'una conferència d'Henri Riemer a Nantes. El 18 de febrer de 1894, ben igual que altres militants de la zona, el seu domicili va ser escorcollat per la policia i, després de decomissar-li correspondència compromesa, va ser detingut i tancat. El 26 d'abril de 1913 es casà al VI Cantó de Nantes amb la cosidora Jeanne Marie Berouette. En aquesta època treballava d'obrer especialitzat en ribotejar i vivia al carrer Mathurin-Brissonneau de Nantes. Guillaume Ulliac va morir el 20 de desembre de 1943, juntament amb Mathurine Le Fillor, al seu domicili del barri de les Roulleaux de Basse-Goulaine (País del Loira, França) asfixiats pels gas carbònic d'un forn amb mala combustió.

***

Léon Pélissard en una fotografia policíaca

- Léon Pélissard: El 15 de juny de 1867 neix al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista expropiador Léon Pélissard, també conegut com Edme. Sos pares es deien Jules-Joseph-Barthelemy-Marius Pélissard, fabricant de bastons, i Marie Sabine Roux. Després de realitzar el servei militar a Tonkin (Indoxina francesa) a començaments dels anys noranta, retornà a Lió, on va fer de representant comercial i de venedor ambulant. Entre el març de 1886 i el febrer de 1901 va ser condemnat en vuit ocasions a Lió i a Valença per diversos motius (ultratge, rebel·lió, portar armes, cops, ferides, pesca furtiva, robatori). En 1901 s'integrà en el grup llibertari expropiador «Els Treballadors de la Nit» d'Alexandre Marius Jacob. El 9 de juny de 1901 amb Jacob participà en el robatori del domicili del jutge de pau Hulot a Le Mans que raportà un botí d'aproximadament 12.000 francs. El 22 d'abril de 1903, després d'un desvalisament frustrat al domicili de la senyora Tilloloy a Abbeville, va ser interceptat pels policies Pruvost i Anquier a l'estació de Pont Rémy amb sos companys Félix Bour i Jacob. En la refrega originada, l'agent Pruvost caigué mort i Pélissard pogué fugir abans de ser detingut el mateix dia més tard, però finalment caigueren tots els membres del grup expropiador. Durat el judici a «Els Treballadors de la Nit» o «La Banda d'Abbeville», que es perllongà entre el 8 i el 22 de març de 1905 a Amiens, reivindicà les seves activitats anarquistes il·legalistes tot declarant que el furt per ell només era una «llegítima recuperació de la propietat amb total menyspreu dels anatemes de la burgesia». Fou l'autor de diverses cançons (La Diane du prolétaire, Conseils à un pègre, La Bistouille, etc.) que es van publicar en el periòdic anarquista Germinal d'Amiens i en altres diaris de difusió general. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats i, després de dos mesos tancat a la ciutadella de Saint Martin de Ré esperant la deportació, enviat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) sota la matrícula número 34.441. Des del primer dia va ser castigat en nombroses ocasions per «insubmissió, cartes arrogants al governador de la Guaiana Francesa, apreciacions calumnioses referides als vigilats» i altres violacions de la disciplina carcerària. En 1911 va ser alliberat, però obligat a residir perpètuament a la Guaiana Francesa com a desterrat. A finals de 1912 o començaments de gener de 1913 aconseguí fugir i recalar a Panamà on morirà pocs dies després de la seva arribada. Va escriure unes memòries sobre la seva estada a la colònia penitenciària, però no ens han arribat.

***

Llibre de Paul Sosset

- Paul Sosset: El 15 de juny de 1869 neix a Couvin (Namur, Valònia) l'advocat, professor, periodista i propagandista anarquista Paul Sosset, conegut com Paul Flaustier o Flaustier. Membre de la Jove Guàrdia Socialista Revolucionària (JGSR), en 1893 milità activament a Verviers (Lieja, Valònia) i, amb Jean Davister, feia d'orador en reunions molt concorregudes. Entre 1893 i desembre de 1896 fou inspector d'estudis de l'Institut d'Ixelles (Brussel·les, Bèlgica). En 1893 col·laborà en el periòdic llibertari La Débacle i el desembre d'aquell any va ser processat per ús de «falsa identitat» i «provocació directa a la tropa armada i desobediència a les lleis». En aquesta època també fou membre de la comissió belga encarregada de recollir fons per als anarquistes espanyols. Doctor en dret i en filosofia i lletres, a partir de 1895 fou professor a l'Institut Royal de Brussel·les. Arran d'un discurs pronunciat en un míting organitzat pel Grup Llibertari de Brussel·les celebrat el 31 de maig de 1898, on va fer costat la insurrecció cubana i l'agitació anarquista a Itàlia i a Espanya, el 17 d'octubre de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Brabant (Flandes), juntament amb Charles d'Hooghe (Block), i condemnat a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per «provocació no seguida d'efectes criminals»; Charles d'Hooghe, que no va comparèixer, va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó. Destacà com a conferenciant i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Catéchisme du jeune propagandiste (1893), Le Plébéien (1895), Le Cri des Opprimes (1896), La Débacle Sociale (1896), L'Homme Libre (1899) i La Revue Nouvelle Indépendante d'Art, Littérature et Science (1899), entre d'altres. Fou corresponsal per a Bèlgica de Les Temps Nouveaux. En 1900 fou un dels fundadors, amb Lucien Hénault i Georges Thonar, i redactor del periòdic anarcocomunista Le Réveil des Travailleurs. En 1901, segons alguns autors, trencà amb l'anarquisme i es passà a les files socialdemòcrates, afiliant-se al Partit Obrer Belga (POB), però la seva trajectòria posterior posa en dubte aquesta afirmació. En 1902 envià un informe al Congrés de Le Libre Penseur que se celebrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Entre 1902 i 1904 col·laborà en el periòdic L'Idée Libre. Entre 1903 i 1905 fou el corresponsal de Bèlgica per al periòdic sindicalista revolucionari parisenc L'Action Directe. El 6 de setembre de 1905 participà, amb altres conferenciants, en la xerrada «Les devoirs des travailleurs belges résidant à París envers les organisations ouvrières», que se celebrà a la Universitat Popular «La Coopération des Idées» de París (França). En 1906 parlà en un míting de protesta de la Unió Sindical dels Treballadors de Brussel·les (USTB), arran de la condemna de l'anarquista Henri Fuss-Amore. En 1906 també impartí dues conferències a la colònia comunista llibertària «L'Expérience» d'Stockel (Brussel·les, Bèlgica), L'organisation du travail dans la société actuelle (19 d'agost) i L'antimilitarisme et la poursuite contre l'Action Directe (2 de setembre, amb Émile Chapelier). En 1906 col·laborà en La Femme Socialiste i L'Avenir du Borinage i en aquesta època es va fer propagandista dels «Milieux Libres» (colònies anarquistes). En 1907 va fer una gira de conferències antimilitaristes i en 1908 col·laborà en Société Nouvelle. És autor d'À l'aube d’un siècle. Le mouvement libertaire (1898; un exemplar d'aquesta obra es trobà a la biblioteca de François Salson), Militarisme et démocratie. Brochure de combat contre l'armée, le patriotisme (1900), Le péril noir (1901), Vers l'émancipation! Articles sur la nécessité des groupes d'études sociales (1901), En mémoire d'Émile Zola (1902), La Libre Pensée et l'idéal (1902), Anticléricalisme socialiste. Résumé d'articles et de conférences (1903), La justice contre le peuple (1905), L'organisation du travail. Conférence (1906). Aux hommes d'avant-garde. Brochure censurée par Germinal (1906) i La lecture dans les foyers populaires (1907). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura d'Angèle Malnati (1900)

- Angèle Malnati: El 15 de juny de 1871 neix a Gueux (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Angèle Malnati. Era fill de Domenico Malnati (Dominique Malnati), paleta d'origen italià, i d'Oliyde Philippe. Visqué des de la seva infantesa a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Es guanyà la vida treballant com son pare de paleta i després d'obrer de cimentera. El 22 de març de 1890 va ser condemnat, juntament amb Émile Godfroy, pel Tribunal Correccional de Reims a tres dies de presó pel robatori de plom i de zinc de l'obra on treballava. En 1891 vivia la número 68 del carrer Saint-Thomas de Reims. El 16 de novembre de 1893 va ser cridat a files i integrat en el 91 Regiment d'Infanteria i el 2 d'octubre de 1895 va ser llicenciat. El febrer de 1899 va ser fitxat per la Prefectura de Policia per la seva participació en les reunions anarquistes celebrades al Café de la République i per la seva freqüentació diària de diversos militants llibertaris, com ara Lesaint. Instal·lat a París (França), el 25 d'agost de 1900 es casà al XIX Districte amb la modista Adèle Augustine Dulphy. En aquesta època treballava d'obrer de cimentera i vivia al número 9 bis del carrer Flandre del XIX Districte de París. El novembre de 1900 passà a viure al número 20 del carrer de la Goutte d'Or del XVIII Districte i el juliol de 1903 al número 40 del carrer Myrha del XVIII Districte de París, que serà el seu domicili definitiu. Angèle Malnati va morir el 22 d'octubre de 1905 al seu domicili del XVIII Districte de París (França).

***

Notícia de la detenció d'Alfred Lobel apareguda en el diari parisenc La Journée Industrialle del 25 de maig de 1920

- Alfred Lobel: El 15 de juny de 1879 neix al XI Districte de París (França)l'anarquista i anarcosindicalista Alfred Lobel. Sos pares es deien Alphonse Guido Lobel, ebenista, i Clotilde Leroy, modista. En 1899 vivia amb sos pares al número 17 del passatge Forge Royale de París i treballava d'escultor. El 14 de setembre de 1899 es casà a Villiers-sur-Marne (Illa de França, França) amb la cosidora Souveraine Alphonsine Maniot, de qui es va divorciar el 31 de desembre de 1904 a París. Posteriorment es guanyà la vida com a obrer metal·lúrgic i va ser un dels militants més destacats del corrent sindicalista revolucionari i anarcosindicalista. En 1919 era secretari del Sindicat del Metall de Grenoble (Delfinat, Arpitània) de la Confederació General del Treball (CGT), el qual representà en el Buró de la Unió Departamental. Enfervorit per la Revolució russa, va ser un dels fundadors del grup «Clarté» de Grenoble i jugà un paper important en la campanya de solidaritat portada a terme per la CGT contra la intervenció aliada a la Rússia revolucionària. El 24 d'octubre de 1919, en un míting de la Unió de Sindicats, va fer una crida a la «vaga general revolucionària» en suport a la Revolució russa i reivindicà la memòria de Jeanne Labourde, bolxevic francesa afusellada pels intervencionistes francesos a Odessa (Ucraïna), i de Jacques Sadoul, membre del Grup Comunista Francès de Moscou que havia estat condemnat en un consell de guerra per «deserció a l'estranger en temps de guerra». En aquesta època s'integrà en el Comitè de la III Internacional del departament Isèra. El febrer de 1920 va ser nomenat membre de la Comissió Executiva de la Unió Departamental de la CGT i el 22 de maig, quan el moviment vaguístic dels metal·lúrgics de la zona, va ser detingut després d'haver realitzat tasques sindicals davant la porta de la fàbrica Raymond-Boutons de Grenoble dos dies abans; jutjat, l'1 de juny va ser condemnat a sis mesos de presó i tancat el 8 de novembre de 1920. Posteriorment continuà la militància enquadrat en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) com a militant comunista. En 1931, juntament amb el comunista Alexandre Richetta, intervingué en nom de la CGTU en la vaga tèxtil de Moirans (Delfinat, Arpitània). Més tard formà part de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Quan la Revolució espanyola, a finals de 1936 s'integrà a Barcelona (Catalunya) en el Comitè Unitari d'Organitzacions Anarquistes Franceses (CUOAF), del qual va ser secretari a partir de març de 1937, i també fou delegat del Comitè Anarquista Internacional (CAI) de la capital catalana. Encara que mai no va anar al front, s'oposà fermament a la militarització de les milícies i el 9 de març de 1937 presidí a la «Casa CNT-FAI» una assemblea extraordinària de milicians estrangers que lluitaven al front en la qual la major part de delegats confirmaren el seu rebuig de la militarització. A finals d'abril de 1937 s'enfrontà a Fernand Fortin, delegat de Propaganda de la Secció Francesa del CAI, pel suport d'aquest a la col·laboració política de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en la II República espanyola, i participà, sense Fortin i altres militants que dimitiren, en l'organització d'una nova la Secció Francesa del CAI, que no va ser reconeguda per la CNT-FAI. Sembla que l'estiu de 1937 retornà a França, arran de la dissolució d'aquesta nova Secció Francesa del CAI que va participar en els «Fets de Maig» de 1937. Amb Isidore Dauthun, Raoul Héro i altres antics militants comunistes esdevinguts anarquistes, fundà a Grenoble el grup «Les Amis de la Patrie Humaine». També va ser president i delegat permanent de la CGT-SR al departament d'Isèra, on organitzà nombroses reunions de suport a la Revolució espanyola. Sa companya fou Marie Bordet. Alfred Lobel va morir l'1 de desembre de 1953 al seu domicili de Florange (Lorena, França).

---

Continua...

---

[14/06] �Questione Sociale� - �Germinal� - �L'Avanguardia Libertaria� - �El Productor� - Gira campestre - Confer�ncia de Sans Sicart - Gaffiot - Vinchon - �ti�vant - Lazare - Rozental - Joujou - Dumont - Sacomant - Parmeland - Coll - Poinard - Ense�at - Mart�nez Algeciras - Lucarini - Mu�oz Cuevas - Garc�a Crespo - Perdereau - Figueroa - Isra�l - Urvanovitz - Ambrona - Beltr�n - Mouysset - Toublet - Mart�

Sun, 14 Jun 2026 07:42:58 +0200

[14/06] «Questione Sociale» - «Germinal» - «L'Avanguardia Libertaria» - «El Productor» - Gira campestre - Conferència de Sans Sicart - Gaffiot - Vinchon - Étiévant - Lazare - Rozental - Joujou - Dumont - Sacomant - Parmeland - Coll - Poinard - Enseñat - Martínez Algeciras - Lucarini - Muñoz Cuevas - García Crespo - Perdereau - Figueroa - Israël - Urvanovitz - Ambrona - Beltrán - Mouysset - Toublet - Martí

Anarcoefemèrides del 14 de juny

Esdeveniments

Portada del número únic de Questione Sociale

- Surt Questione Sociale: El 14 de juny de 1891 surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista Questione Sociale. Editat per Saverio Merlino, el responsable de la publicació fou Giuseppe Siboni. Trobem textos de Ras Alula, Enrico Girola i Saverio Merlino, entre d'altres.

***

Portada de Germinal

- Surt Germinal: El 14 de juny de 1917 surt a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) el primer número del setmanari Germinal. Periódico Libertario, òrgan d'expressió del grup anarquista magonista, i influenciat pels wobblies nord-americans de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), «Germinal» –aquest grup i aquest òrgan d'expressió ja havia existit a Nova York (Román Delgado, Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González, etc.). Els editors responsables van ser, successivament, Rosaura Galván, Román Delgado, Alejandro Berman, Ricardo Treviño, Jorge D. Borran, Luis C. Torres i José P. Colado, i tots van ser detinguts per les autoritats de Tampico i els d'origen espanyol expulsats del país. Trobem articles d'A. Alba, Luis Álvarez, Concepción Arenal, Rafael Ballester, Martín Bernal, Severo Brote, Pedro Calleja, Alfredo Calderón, R. Castillo, Encarnación Cavazos, Fidel Córdova, David Díaz, Raúl Díaz, Joaquín Dicente, Manuel Domínguez, Francesc Ferrer Guàrdia, Emilio Gante, Pedro Gudiño, Jesús Ángel Hernández, Rogelio Huerta, R. H. Ibarreta, P. A. De la Garza, María Gómez, Reynalda González Parra, Maurició B. Juárez, Blas Lara, A. De León, José Manuel Méndez, Luis López de Mesa, Juan Lozano, J. V. Montenegro, Fernando Palomares, Émile Pouget, Josep Prat, S. Ruiseñor, Juan Ruiz, M. Salinas, Adrián del Valle, Miguel Vargas Vila, R. M. Vásquez, José Vidal, Isidro Villareal, etc. Com que la distribució del periòdic era gratuïta, va ser finançat per diverses organitzacions: Casa de l'Obrer Mundial (COM) de Tampico; «Hermanos Rojos» de Doñá Cecilia; Sindicat d'Obrers de la Mestrança i Societat Comunista d'Oficis de Monterrey; Confederació Obrera de Veracruz i Río Blanco; Sindicat d'Estibadors de Salina Cruz (Oaxaca); COM de Guadalajara (Jalisco); Unió Americana; centres miners (Florence, Clifton, Morenci, Metcalf, Bisbe, Jerome i Miami); gremis tabaquers de l'Havana (Cuba); etc. En les seves pàgines publicà articles teòrics sobre l'anarquisme, culturals, contraris a la Gran Guerra i a la participació nord-americana en aquesta, informació sobre les vagues mineres de la IWW. El grup «Germinal» impartia conferències els diumenges i els dilluns a la tarda organitzava els cercles de lectura a la seu de la COM de Tampico o al Centre Femení d'Estudis Socials. En sortiren 26 números, l'últim el 28 de febrer de 1918, coincidint amb la destrucció de la impremta i la dissolució governamental del grup, i sempre fou perseguida la distribució de la publicació per les autoritats nord-americana i mexicana. Els militants de Germinal organitzaren un nou grup anomenat «Via Libre» i publicaren un nou setmanari que circulà amb el mateix nom del grup.

***

Portada d'un número de L'Avanguardia Libertaria

- Surt L'Avanguardia Libertaria: El 14 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana L'Avanguardia Libertaria. Quindicinale di Lotta e di Propaganda. Aviat, però, la periodicitat passarà a mensual. Editada per l'immigrant anarquista italià Isidoro Bertazzon des del Club Internazionale, desenvolupà una tasca important en la crítica del feixisme italià i per a la propagació de les idees llibertàries al continent australià. També mantingué polèmiques amb Francisco Carmagnola i el seu periòdic La Riscossa (1930-1932), del Club Matteotti de Melbourne. L'últim número s'edità el 15 de novembre de 1932, quan aquesta publicació fou suprimida, juntament amb el seu rival La Riscossa, per les autoritats de la Commonwealth. Amb la prohibició Bertazzon abandonà la militància llibertària.

***

Capçalera del primer número d'El Productor

- Surt El Productor: El 14 de juny de 1930 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Productor. Hi van col·laborar M. Medina González, Evelio G. Fontaura, Manuel Buenacasa, Ramon Magre, R. Magrinyà, Isabel Ruiz, Mediel, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 19 de juliol de 1930. Es pot considerar una quarta època d'El Productor de 1887.

***

Max Nettlau, al centre de la foto, envoltat d'infants i jovent a la gira campestre

- Gira campestre: El 14 de juny de 1931 se realitza una gira campestre a Les Fontetes, a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), per a acomiadar l'intel·lectual anarquista Max Nettlau, que havia vingut a passar unes setmanes a Catalunya. En aquesta sortida, organitzada pels grups anarquistes «Sol y Vida» i «Vía Libre», i que comptà amb el suport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), hi participaren més de mil persones. A més dels actes lúdics (jocs, música, etc.), es portaren a terme discussions i es realitzaren parlaments de destacats militants anarquistes, com ara Tomás Herreros Miquel, Josep Mateu Cosidó, Frederica Montseny Mañé, etc. L'alumnat de l'Escola Racionalista de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) s'encarregà de recitar poesies i treballs literaris. El 3 de maig d'aquell any ja s'havia organitzat en homenatge a Max Nettlau una altra excursió. Max Nettlau partí cap a Viena (Àustria) dies després de la gira campestre d'acomiadament, el 19 de juny.

***

Propanda de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 14 de juny de 1956

- Conferència de Sans Sicart: El 14 de juny de 1956 se celebra a la sala d'actes de l'Ajuntament de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) la conferència «Aportación de la CNT en la lucha contra el fascismo y por la liberación de la Humanidad» portada a terme per l'anarcosindicalista Joan Sans Sicart. L'acte va estar organitzat per la Federació Local de Carcassona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili.

Naixements

Notícia de la condemna a Louis Gaffiot publicada en el diari de Chalon-sur-Saône Courrier de Saône-et-Loire del 9 de setembre de 1871

- Louis Gaffiot: El 14 de juny de 1839 neix a Chissey-sur-Loue (Franc Comtat, Arpitània) l'internacionalista anarquista Louis-Philippe Gaffiot. Era fill de Claude Louis Gaffiot, mestre cisteller republicà, i de Françoise Gaffiot. Es guanyà la vida com son pare, treballant d'artesà cisteller. El 27 d'octubre de 1862 es casà a Dijon (Borgonya, França) amb Françoise Ripard. En 1868 era membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) de Le Creusot (Borgonya, França). També fou membre de la Secció de Le Creusot de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), creada el març de 1870. Mantingué relacions amb Benoît Malon quan aquest visità Le Creusot quan les vagues d'abril de 1870. En 1871 va ser membre del Comitè Republicà Socialista (CRS) i entre setembre de 1870 i març de 1871 va ser nomenat Oficial de Pau (agent de policia) quan l'Ajuntament Demòcrata de Le Creusot. Com a comissionat de l'AIT de Le Creusot, viatjà per nombroses poblacions (Dijon, Mâcon, Autun, Lió, París) i jugà un paper important en la preparació i la proclamació de la Comuna de Le Creusot el març de 1871. Per la seva participació com a membre de l'efímer Consell de la Comuna, el març de 1871 hagué de fugir i s'exilià a Suïssa. El 9 de setembre de 1871 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Chalon-sur-Saône a la deportació en recinte fortificat. A Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) s'adherí a la secció bakuninista de l'AIT i a Ginebra (Ginebra, Suïssa) formà part de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista. A Saint-Blaise va comprar un vimeterar i dos pics a la setmana venia les seves obres de cistelleria al mercat de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). El febrer de 1872 ensenyà Benoît Malon les arts de la cistelleria. El 24 de gener de 1902 prengué la nacionalitat helvètica, juntament amb sa companya i sos dos infants petits, mentre que dues filles i un fill major restaren amb la nacionalitat francesa. Malalt durant molt de temps, Louis Gaffiot va morir el 29 de novembre de 1907 a Saint-Blaise (Neuchâtel, Suïssa) i va ser enterrat el 2 de desembre en aquesta població. La seva neta Violette Gaffiot (Jeanne-Marie) fou l'autora de la biografia Michel Bakounine. Une vie d'homme (1976).

***

Foto policíaca de Jules Vinchon (6 de juny de 1890)

- Jules Vinchon: El 14 de juny de 1855 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) l'anarquista Jules Victor Vinchon, conegut com Delanciaux o Delancieaux. Era fill de Jules Antoine Vinchon, fabricant de tul, i de Julie Lanciaux. Es guanyava la vida treballant primer d'escultor i després de dibuixant de brodats i de roba estampada. El 6 de març de 1876 s'allistà voluntari a l'exèrcit per cinc anys i va ser destinat al III Regiment d'Enginyers d'Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França). El 2 de maig de 1879, a la mort de son pare, passà a la disponibilitat militar per fill únic de vídua. El 6 de maig de 1881 va ser llicenciat. Establert a París (França), en 1885 vivia al número 22 del carrer Martyrs i treballava de dibuixant. En 1889 assistia a les reunions del grup anarquista «La Sentinelle de Montmartre», al carrer de Clignancourt. El 28 de desembre de 1889 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a quatre mesos de presó per «robatori» i el 21 de gener de 1890 va ser tancat a la presó de Mazas. El 28 de març de 1890 va sortir de la garjola i a la Cambra Sindical mantingué relació amb el tipògraf anarquista Gabriel Cabot (L'Argument), gràcies al qual passà a fer feina a la impremta del número 3 del carrer Trois Bornes, on visqué. El 30 d'abril de 1890 va ser detingut a l'estació de Lió de París dins del marc una batuda repressiva davant la celebració del Primer de Maig. Dies abans, el 26 d'abril de 1890, els anarquistes italians Saverio Merlino i Gennaro Petraroja van ser detinguts quan distribuïen el pamflet anarquista «Aux soldats» i la policia pogué demostrar que aquests fulls havien estat impresos a la impremta de Gabriel Cabot i aquest va ser detingut juntament amb els tipògrafs Joseph Dumont i Victor Vinchon. El 3 de maig de 1890 va ser posat en llibertat. El 5 de juliol de 1890 va ser condemnat pel X Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per «estafa i vagabunderia». Argumentant un defecte de procediment, Cabot i Vinchon es negaren a presentar-se davant l'Audiència del Sena el 19 de juliol de 1890 i van ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. Només Dumont es presentà davant el tribunal i va ser condemnat a tres mesos i a cinc francs de multa. En una revisió del 30 d'agost d'aquell any, la pena de Cabot va ser reduïda a tres mesos i 50 francs de multa i Vinchon va ser absolt. El novembre de 1890 va ser detingut i empresonat per haver robat uns cigars en un estanc del carrer Volta. El 7 de febrer de 1891 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per «robatori» i el 15 de maig de 1891 el Tribunal d'Apel·lació de París el condemna a quatre mesos de presó per «robatori i rebel·lió als agents». A finals de 1891 freqüentava les reunions del grup anarquista «Les Peinards», que es reunia al carrer Greneta, i també a les del grup del Faubourg Marceau, al carrer Pascal. A finals de 1892 s'amagà i pogué fugir de l'agafada preventiva davant la manifestació del Primer de Maig. A principis de 1893, sense domicili fixe, visqué un temps al domicili de Charles Laurens, al número 22 del carrer Albert i aleshores la policia el tenia com a sospitós d'«emissió de moneda falsa». Arran de l'atemptat del carrer Bons-Enfants de París, un confident policíac assenyalà a la Prefectura de Policia l'existència d'un dipòsit d'explosius al domicili d'un anarquista, al carrer Deguingant, de Levallois-Perret (Illa de França, França). El 16 de maig de 1893 la policia escorcollà el citat domicili i el va detenir amb Gustave Bondon, llogater d'un apartament en aquest immoble. En l'escorcoll del citat domicili la policia trobà a la cabana del jardí, lloc de reunió del seu grup anarquista (Gustave Bondon, Louis Léveillé, Marcel Marchand i Émile Spannagel), diversos materials explosius. Tots els detinguts van ser posats en llibertat llevat de Vinchon. El 24 de juny de 1893 va ser condemnat pel VIII Tribunal d'Apel·lació de París a cinc anys de presó i 2.000 francs de multa per «possessió de materials prohibits», moment en el qual cridà davant el tribunal «Visca l'anarquia!». Purgà la pena a la presó de Poissy i el 17 de maig de 1898 va ser posat en llibertat, però aquest mateix dia va ser novament detingut després d'amenaçar de mort el director i l'alcaide de la presó. Un cop lliure, visqué al domicili de l'anarquista Lucien Fétis, al carrer de Belleville. Segons els informes d'un confident, a principis de l'estiu de 1898 hauria demanat diners a Sébastien Faure per a registrar la patent d'un dels seus invents. El juny de 1899, segons informes policíacs, malvivia en la misèria al carrer sense trobar feina. En 1901 estava registrat al número 11 del carrer Dupleix del XV Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Henri Étiévant (4 de març de 1894)

- Henri Étiévant: El 14 de juny de 1861 neix a Hameau Blondel (Flamanville, Baixa Normandia, França) l'anarquista Henri Achille Étiévant, conegut com Le Bosco. Era fill de Jean Baptiste Étiévant, caixer i comptable en un magatzem de París (França), i de Victorine Rosalie Leboulanger, modista, i vivien a París. Es guanyà la vida treballant de componedor tipogràfic a l'empresa Dumont de Clichy (Illa de França, França) i després de corredor de comerç per la mateixa. Va ser declarat exempt de fer el servei militar per manca de talla i deformitat. El març de 1891 va ser un dels organitzadors de la manifestació del Primer de Maig, on exaltà els màrtirs de la Comuna. En una reunió celebrada el 2 de juny de 1891 al Cercle Revolucionari Central es declarà anarquista. Amb son germà petit Georges Étiévant, col·laborà en el periòdic anarquista Le Forçat, el primer número del qual aparegué el 4 de juliol de 1891. El 6 de setembre de 1891 va ser sorprès, amb son germà, aferrant cartells glorificant els anarquistes Carles Dardare, Henri Decamps i Louis Léveillé, que havien disparat contra els gendarmes en la manifestació del Primer de Maig anterior a Clichy. El febrer de 1892 els dos germans buscaren la manera de venjar la mort dels anarquistes executats a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) i anunciaren que preparaven alguna acció contra l'ambaixada d'Espanya, però la policia no va prendre en consideració aquesta amenaça. El cert és que Georges Étiévant havia rebut dinamita robada a Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) i els dos germans amagaren els cartutxos en un local llogat al número 3 Impasse Sainte-Genviève d'Asnières (Illa de França, França). El 23 de febrer de 1892 la policia escorcollà el domicili dels germans Étiévant però no van trobar res de compromès. El 12 de març de 1892 la policia perquirí de bell nou el domicili i detingué Georges Étievant, mentre que son germà Henri Étievant va ser posat en llibertat per manca de proves. Un cop lliure engegà una campanya per l'alliberament de son germà. El 29 de maig de 1892 va fer apologia de Ravachol en una reunió anarquista celebrada a Levallois-Perret (Illa de França, França). En aquesta època es reuní en diferents ocasions amb Émile Henry als domicilis de Constant Martint i d'altre vinater de Montmartre. Abandonà la feina i es dedicà, amb Lucien Fétis, a recollir diners pels domicilis per organitzar sopars-conferències. En 1893 entrà a fer feina a l'impremta de Parly, al número 13 del carrer Malte. En aquesta època distribuïa manifests vinguts de Londres (Anglaterra) que aferrava. El juny de 1893 intentà organitzar, amb Louis Léveillé i Émile Spannagel, un míting de protesta contra la condemna de Jean-Baptiste Forest. L'1 de gener de 1894 el seu domicili, al número 7 del carrer Malte del XI Districte de París, va ser escorcollat i la policia descobrí dos números de La Révolte, un exemplar del fullet Loi sur les salaires de Jules Guesde i una carta dirigida des de la presó de Mazas l'1 de desembre de 1893 per Léon Léauthier a ell. El 4 de març de 1894 la policia perquirí de nou el seu domicili i trobà cartes de son germà, detingut, a més de fullets, cartells i manifests anarquistes. Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i empresonat l'endemà a Mazas. El 5 de juny de 1894 el jutge d'instrucció Henri Meyer el posat en llibertat condicional. El 30 de juny de 1894 va ser contractat com a componedor tipogràfic per la impremta Hugonis, al número 6 del carrer Martel. L'1 de juliol de 1894 la policia del barri de la Roquette escorcollà de bell nou el seu domicili i el 5 de juliol va ser empresonat a Mazas, però el 28 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional. El 10 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas de «pertinença a associació criminal». En 1895 figurava en un llistat d'anarquistes residents al departament del Sena i també en una llista de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896. En aquest època vivia al número 26 del carrer Montmartre de Saint-Ouen (Illa de França, França). Entre 1900 i 1912 el seu nom figurà en els registres d'anarquistes de la Prefectura de Policia. El 21 de març de 1901 es casà al II Districte de París amb la cuinera Marie Augustine Surville. En aquesta època vivia al número 39 del carrer de Cléry. Vidu, el 29 de gener de 1910 es casà a Houilles (Illa de França, França) amb Joséphine Coster i en aquesta època treballava de corrector a la impremta i vivia a l'Impasse de la Justice d'Houilles. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Bernard Lazare fotografiat per Aaron Gerschel a París

- Bernard Lazare: El 14 de juny de 1865 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'escriptor, periodista polític, polemista, crític literari, dreyfusard i anarquista Lazare Marcus Manassé Bernard, conegut literàriament com Bernard Lazare. Fou el major de quatre germans d'una família burgesa jueva benestant, poc creient, però aferrada a les festes tradicionals judaiques. Sos pares es deien Jonas Bernard, negociant de confecció industrial, i Douce Noémie Rouget, filla d'una família burgesa provençal que introduí el teler Jacquard a Tolosa de Llenguadoc i creà una de les primeres i més reeixides indústries manufactureres de vestits i de passamaneria d'aleshores. Lazare obtingué el títol de batxillerat en ciències, però la seva passió fou la literatura, dèria compartida amb un gran amic, el poeta simbolista Éphraïm-Georges Michel (Éphraïm Mikhaël) –ambdós es feien passar per cosins. Éphraïm Mikhaël marxà a estudiar a l'École Nationale de Chartes de la capital francesa i encoratjà son amic perquè l'acompanyés en la seva aventura parisenca. L'octubre de 1886, any de la publicació del pamflet antisemita d'Édouard Drumont La France juive, Lazare arribà a París i es matriculà a l'École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola Pràctica d'Estudis Superiors). Estudià el curs de mossèn Louis Duchesne, pel qual l'Institut Catòlic de París havia creat una càtedra d'Història de l'Església. En el curs universitari 1887-1888 presentà una memòria consagrada a la legislació conciliar relativa als jueus. En aquesta època començà a col·laborar en la premsa «burgesa» (La Nation, L'Evénement, L'Écho de Paris, Le Journal, Figaro, etc.) com a periodista i crític literari. Estudiós de les religions antigues, en 1888 va escriure, amb Éphraïm Mikhaël, l'obra dramàtica en tres actes La fiancée de Corinthe, on ja signà amb el seu nom de ploma: Bernard Lazare. En 1890 Éphraïm Mikhaël morí de tuberculosi, fet tràgic que el marcà profundament. Aquest mateix any de 1890 fundà i dirigí la revista simbolista Les Entretiens politiques et littéraires. El 18 de juny de 1892 es casà al XVII Districte de París amb Isabelle Grumbach, també jueva. En aquesta època començà a participar activament en el moviment anarquista, fent propaganda de les seves idees, ajudant a finançar les seves publicacions, fent costat els companys en els seus processos judicials, especialment en l'anomenat «Procés dels Trenta», i fent amistat amb els seus grans personatges, com ara Élisée Reclus o Félix Fénéon. En 1894 prengué part en la defensa de Jean Grave, perseguit pel seu llibre La société mourante et l'anarchie, i testimonià en el seu procés. Col·laborà força en la premsa llibertària (Le Courrier Social Illustré, L'Harmonie, La Manifestation du 1er Mai, L'Oeuvre sociale, La Revue Blanche, Les Temps Nouveaux, L'Endehors, L'Action Sociale, La Revue Anarchiste, La Révolte, etc.), articles que després van ser recollits en llibres. En 1895 cobrí, com a corresponsal del diari L'Écho de Paris, la revolta dels treballadors vidriers de Carmaux i en 1896 assistí al Congrés Socialista de Londres, on denuncià «l'autoritarisme i la gelosia» de Karl Marx. També, en 1896, fundà la revista L'Action d'Art, on van col·laborar Fernand Pelloutier i André Girard, entre d'altres, i on reivindicà un «art social» enfrontat a l'«art de classe» regnant aleshores. Després de conèixer l'obra del teòric del sionisme Theodor Herzl, amb qui mantingué una actitud crítica, començà a interessar-se per aquest moviment. En 1892 havia establert contactes amb Ahad Ha'Am, un dels pares dels moviment «Hovevei Tsion» (Amants de Sion) i a la primavera de 1894 publicà L'antisémitisme, son histoire et ses causes, un estudi erudit i crític sobre els orígens de l'antisemitisme. Aquest llibre va aparèixer alguns mesos abans de l'arrest i de la detenció del capità jueu Alfred Dreyfus, acusat d'alta traïció, i immediatament va contactar amb Mathieu Dreyfus per contribuir a aclarir la innocència de son germà, consagrant-se gairebé exclusivament en aquesta causa. A començaments del novembre de 1896 publicà a Bèlgica la seva primera memòria L'Affaire Dreyfus. Une erreur judiciaire, on desmantella punt per punt totes les acusacions, exigint la revisió del procés. En 1898 fundà la revista sionista i social Le Flameau. Aquesta defensa del semitisme es farà sense renunciar de cap manera al seu pensament anarquista i sempre s'oposà a la creació d'un Estat sionista. El 24 de març de 1899 abandonà el moviment sionista enviant la seva dimissió al Comitè d'Acció Sionista (CAS) de Theodor Herzl. Després d'un viatge a Romania, denuncià en una sèrie d'articles, publicats entre juliol i agost de 1900 en L'Aurore, la terrible vida que patien els jueus en aquest país. Després marxà a Rússia, viatge del qual va escriure un nou reportatge sobre la situació dels jueus en l'Imperi tsarista, però que no va poder publicar a causa d'una malaltia. També lluità pels armenis perseguits en l'Imperi turc i en 1902 denuncià en Pro Armenia el Congrés Sionista de Basilea que havia retut un homenatge públic al sultà otomà Abdul Hamid II. Boicotejat pels antisemites i l'extrema dreta, que el veia com a la representació de l'«anarquia jueva», durant el procés de Dreyfus no pogué escriure en L'Aurora i envià les seves mordaces cròniques a dues revistes nord-americanes, The Chicago Record i The North American Review. Al final de sa vida va fer amistat amb l'escriptor catòlic Charles Péguy i col·laborà en els seus Cahiers de la Quinzaine. Bernard Lazare va morir l'1 de setembre de 1903 al seu domicili del VIII Districte de París (França) després d'haver estat operat d'un càncer al tracte digestiu. Deixà un manuscrit inèdit, Le fumier de Job, i autoritzà la reedició de L'antisémitisme, son histoire et ses causes a condició que figurés encapçalat per una nota referent a que moltes de les seves opinions desenvolupades en el llibre havien canviat al final de la seva vida. A més de les obres citades, publicà, entre d'altes, Le miroir des légendes (1892), Lettres prolétariennes (1895), Contre l'antisémitisme. Histoire d'une polémique (1896), Les porteurs de torches (1897), Antisémitisme et Révolution (1898) i Le nationalisme juif (1898). El juliol de 1909 el grup d'extrema dreta «Les Camelots du Roi» mutilaren simbòlicament el nas de l'estàtua que s'havia erigit per subscripció popular el 4 d'octubre de 1908 a Nimes en honor seu, estàtua que fou desmuntada en 1940 per les autoritats feixistes del Govern de Vichy. A París existeix un «Cercle Bernard Lazare», organització lligada al socialisme sionista.

Bernard Lazare (1865-1903)

***

Jules-César Rozental

- Jules-César Rozental: El 14 de juny de 1872 neix a Irkutsk (Irkutsk, Sibèria, Imperi Rus) el poeta i militant i guerriller anarquista Jules-César Rozental –també citat com Rosenthal. Era fill de Auguste von Rosental, metge revolucionari rus d'origen polonès que havia estat deportat per les seves activitats politiques a Sibèria i que acabà exiliant-se a Bulgària. Acompanyà son pare en les seves visites mèdiques arreu de les poblacions búlgares, alhora que feia propaganda llibertària. En 1903 s'adherí al moviment revolucionari federalista d'alliberament macedoni i entrà en el grup partisà llibertari d'Stara Zagora (Stara Zagora, Bulgària), comandat pel militant llibertari Nicolas Detxev que a finals d'agost d'aquell any entrà a Macedònia per copejar les tropes d'ocupació de l'Imperi Otomà. Durant la nit de l'11 al 12 de setembre de 1903, amb altres partisans (Tomas Pojarliev, Enidjié Vardar, Grigor Monasiev, etc.), lluirà una batalla contra els turcs a prop de Dolno Lukovo (Ivaylovgrad, Haskovo, Bulgària). En aquesta batalla moriren 400 militars turcs i 113 revolucionaris búlgars dels grups de Detxev, de Christo Txernokolev i de Nicolas Gekov, i de la població local aixecada. Greument ferit, Jules-César Rozental va morir dies després, el 14 de setembre de 1903. La seva poesia es va publicar pòstumament sota el títol de Cants inacabats (1904).

***

Notícia del nomenament de Jean Joujou com a alcalde publicada en el diari de Nimes Le Journal du Midi del 19 de maig de 1908

- Jean Joujou: El 14 de juny –algunes fonts citen erròniament el 19 de juny– de 1879 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, sindicalista i polític Jean Joujou –algunes fonts citen de segon nom Ernest, però aquest no apareix a cap registre oficial. Sos pares es deien Jean Joujou, conreador, i Marie Lasgoute; son germà Étienne Joujou també va ser militant anarquista, ben igual que son cosí Jean Jourdan (Chocho). Obrer agrícola de professió, vivia amb son germà Alphonse Joujou al carrer Soubeyranne (actualment carrer Baroncelli) d'Aimargues. En 1899 era adjunt de l'alcalde d'Aimargues. El 28 de març de 1899 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a un mes de presó i 50 francs de multa per oposar-se a la detenció de Paul Brunel, acusat d'haver atupat un brigadier durant una acció contra el sorteig dels reclutes a Aimargues. L'octubre de 1899 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes a dos dies de presó per «cops i ferides». El 6 de novembre de 1900 va ser novament condemnat, juntament amb son germà Étienne Joujou i Émile Jourdan, a 20 dies de presó per haver defenestrat les urnes durant les eleccions municipals del 6 de maig d'aquell any a Aimargues. El 6 de març de 1904 va ser un dels fundadors del «Cercle de la Raison» d'Aimagues, del qual va ser nomenat, amb François Ficat de vicepresident, Léon Galibert de secretari, Claudien Sabatier de tresorer, i Adolphe Delbosco i Urbain Ravel de comissaris; aquest cercle organitzà, entre altres activitats, xerrades anticlericals. El 14 de maig de 1908 va ser nomenat alcalde d'Aimargues, amb Salager i Pioch d'adjunts. El 15 d'octubre de 1910, durant una vaga, va ser suspès de les seves funcions pel prefecte del departament del Gard per haver rebutjat d'allotjar un esquadró de la gendarmeria, càrrec del qual va ser revocat oficialment el 25 d'octubre de 1910 per decret del ministre de l'Interior Aristide Briand. En 1911, amb l'elecció del socialista Louis Pioch, va ser nomenat membre del consell municipal i aquest mateix any era secretari adjunt del Sindicat de Treballadors Agrícoles d'Aimargues, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). Entre maig i juny de 1911, com a secretari del Grup d'Afinitat Cultural d'Aimargues, animà contra l'«atur forçat» dels obrers agrícoles una «grève à rebours» (vaga a l'inrevés), que exigia treballar malgrat l'oposició dels propietaris i de la policia, i que es va escampar a nombroses poblacions de la zona. Abans de l'esclat de la Gran Guerra, formà part del Grup Anarquista d'Aimargues i milità en el sindicat autònom d'aquesta població. En 1913 va ajudar econòmicament «L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'agost de 1914, ja engegada la guerra, va ser inscrit en el «Carnet B» del departament de Gard com a «antimilitarista perillós», del qual va ser esborrat el 12 d'abril de 1922. Entre 1923 i 1928, com a membre d'«Amis du Libertaire», va fer costat econòmic l'edició diària del periòdic Le Libertaire. En 1926 era membre de l'anarquista Grup d'Estudis Socials (GES) local, el qual abandonà l'any següent. Sembla que és el mateix Jean Joujou que el 18 d'abril de 1934 va ser denunciat per l'inspector de la Caixa de l'Atur d'un delicte d'«estafa» per haver treballat a la vinya del mestre Brunel alhora que cobrava el subsidi per desocupació. L'abril de 1939 fou un dels organitzadors a Aimargues d'una col·lecta per ajudar econòmicament l'anarquista antimilitarista Roger Bernard, pare de dos infants, aleshores empresonat a Nimes. Jean Joujou va morir el 14 de gener de 1961 a Aimargues (Llenguadoc, Occitània). Un cul-de-sac d'Aimargues porta el seu nom.

***

Antoine Dumont fotografiat per Perron a Saint-Étienne

- Antoine Dumont: El 14 de juny de 1885 neix a Bourbon-l'Archambault (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i cooperativista Antoine Dumont. Era fill dels conreadors Louis Dumont i Marie Baudrand. Obrer agrícola, quan tenia 16 anys començà a militar a la seva població natal després d'un altercat amb el capella a causa de l'acomiadament de sos pares d'una finca que explotaven. Participà activament en l'organització d'un sindicat de llenyataires al nord del departament l'Alier. En aquesta època els germans Jacques i Jean Pontet havien creat un sindicat de conreadors a Gennetines (Alvèrnia, Occitània) i Michel Bernard i Émile Guillaumin el mateix a Bourbon-l'Archambault, donant lloc en 1905 a la fundació de la Federació dels Treballadors de la Terra del Borbonès. Entre 1906 i 1907, durant el servei militar, Antoine Dumont mantingué correspondència amb Émile Guillaumin, on refermava les seves conviccions anarquistes, definint-se com a «anarquista, llibertari i revolucionari», i explicant que el seu capità el tenia fitxat com a anarquista i antimilitarista. En tornar de fer el servei militar, i d'haver contactat el febrer de 1908 amb el grup llibertari de Saint-Étienne (Forez, Arpitània), el 9 d'octubre de 1908 participà a Moulins (Alvèrnia, Occitània) en el VIII Congrés de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT), on, amb el llibertari Jean-Louis Chambon, fou un dels militants més favorables a l'adhesió de l'FTT a la Confederació General del Treball (CGT), proposta que va ser rebutjada. Durant la primavera de 1909 organitzà diversos sindicats del personal treballador de feines domèstiques de granja a tota la regió (Bourbon-l'Archambault, Buxières-les-Mines, Gennestines, Lusigny, Vaumas, Tronjac) i en 1910 publicà, amb un prefaci de Jean Govignon, el fullet Aux domestiques et servantes de ferme de la région du Centre, editat per la Federació Nacional de Sindicats de Llenyataires de França i de les Colònies de la CGT, on sistematitzà les seves reivindicacions i aconsellà la lectura de Le Libertaire, publicació en la qual col·laborava, i del llibre Paroles d'un révolté de Piotr Kropotkin. Partidari del sabotatge i de l'acció directa, assumí les tesis sindicalistes del periòdic anarquista de Moulins La Torche (1908-1910), editat per Jules Vignes. El juliol de 1911 defensà la creació d'un setmanari d'educació social, que no reeixí. Aquest mateix 1911 creà i administrà a Bourbon-l'Archambault la cooperativa de consum «La Paysanne», que existí fins l'any 1924, i la qual dedicà molts d'esforços. Entrà com a empleat a l'Oficina Cooperativa, que esdevingué «Cooperativa de Gros», i s'establí a Lió (Arpitània), on es consagrà a l'organització i al propaganda del cooperativisme. En aquesta època col·laborà diferents publicacions periòdiques (L'Action Coopérative, La Revue Socialiste, Syndicaliste et Coopérative, Le Travailleur Rural, L'Union Coopérative, etc.). El 21 de març de 1914 es va casà al I Districte de Lió amb Françoise Goutorbe. Mobilitzat, va ser ferit al Marne en els primers mesos de la Gran Guerra i va ser destinat als serveis auxiliars del Ministeri de l'Armament. En 1916 retornà a Lió del conflicte bèl·lic molt malalt. Aquest mateix any va ser nomenat secretari de la Federació Lionesa de Cooperatives i durant els dos anys del seu secretariat fundà nombroses cooperatives, entre elles «L'Avenir Social», de la qual fou un dels seus administradors. Antoine Dumont va morir l'11 de maig de 1918 a l'Hospital Civil de Moulins (Alvèrnia, Occitània).

Antoine Dumont (1885-1918)

***

Coberta d'un dels llibres de Paul Sacomant

- Paul Sacomant: El 14 de juny de 1886 neix a Bona (Constantina, Algèria Francesa; actualment Annaba, Annaba, Algèria) l'escriptor anarquista individualista Paul Sacomant. Era fill d'Ernest Timothée Sacomant, dibuixant, director d'obres i arquitecte, i de Mathilde Joséphine Francfort, mestra, i tingué quatre germanes i dos germans. Empleat de Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons), en 1906 va ser cridat a files, però el 17 d'octubre de 1907 va ser llicenciat per «hernia inguinal dreta voluminosa». Entre 1910 i 1914 col·laborà amb nombrosos articles en el setmanari anarcoindividualista L'Anarchie. En 1912 vivia al carrer Brunache de Constantina (Constantina, Algèria Francesa; actualment Algèria). El març de 1914 va ser destinat de l'oficina de correus de Mascara (Mascara, Algèria Francesa; actualment Algèria) a la d'Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria). Quan esclatà la Gran Guerra, el 4 d'octubre de 1914 s'allistà voluntari a l'Ajuntament de Marsella (Provença, Occitània) i integrat en el 141 Regiment d'Infanteria i el 5 de novembre de 1914 va ser destinat com a telegrafista al Regiment de Tiradors Marroquins i enviat al front. El 21 de maig de 1915 va ser nomenat caporal i l'1 de setembre de 1915 sergent telefonista. El 30 de setembre de 1918 va ser evacuat per malaltia. Reintegrat a la seva unitat, el 24 de febrer de 1919 va ser llicenciat amb diverses condecoracions. S'instal·là a Alger, on treballà a PTT i visqué al número 25 del carrer Hoche. Més tard s'establí a Marsella, on en 1927 entrà a formar part de la Société des Gens de Lettres de France et des Colonies. En 1928 retornà a Algèria i entre 1928 i 1919 col·laborà en la revista Afrique. En 1933 havia tornat a la metròpoli i vivia al número 7 del carrer Obélisque de Marsella. En 1939 vivia a Villa Margharita, al Chemin de Saint-Marc de Bandòu (Provença, Occitània). Dedicat a l'escriptura, publicà diverses novel·les molt influenciades pel pensament de Max Stirner, com ara Sa Majasté Delorme (1926), Rappelé au Front (1928), Sous la Djellaba. Tirailleurs Marocains (1932), entre d'altres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del processament de François Parmeland apareguda en el periòdic parisenc L'Homme Libre del 3 de desembre de 1913

- François Parmeland: El 14 de juny de 1887 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el sastre anarquista, antimilitarista i sindicalista François André Parmelan, més conegut com François Parmeland. Era fill de Jeanne Parmelan, vídua de Jean Floret. En 1912 va ser nomenat secretari del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes (JS). El novembre d'aquell any, quan esclatà l'afer del «Sabotatge de la Mobilització» –en el número 4 de la revista Le Moviment Anarchiste, dirigida per Pierre Ruff, sortí un article titulat «Comment on sabotera la mobilisation Recettes utiles» (Com sabotejar la mobilització. Receptes útils) que provocà les ires judicials–, les JS se solidaritzaren editant i distribuint entre el 26 i el 27 de novembre de 1912 milers de còpies de l'article prohibit en forma de fullet i de cartell, i, per això, el 4 de desembre de 1912 Parmeland va ser detingut, juntament amb Alphonse Roussel i Laurent Hansmoennel. El Comitè d'Entesa de les JS se solidaritzà amb Parmeland i va escriure al procurador per a autoinculpar-se, signant la missiva Alphonse Roussel, Fernand Bellugue, Eugène Dusson, André Lhenry, Maurice Viterbo, Fernand Lefèvre, Pierre Brugère, André Hilbert, Jules Lepetit, Louis Blot, Émile Koch, Aimé Baucourt, Fernand Jouen, Léon Goldschild, Alexandre Servels, Ferdinand Lacques, Marcel Fichet i Victor Lepvrier. Finalment, de les JS, només Parmeland en va ser processat i el 28 de gener de 1913 va ser jutjat; defensat per André Berthon, comptà amb els testimonis de suport de Jouhaux, Dumoulin, Quillent, Roussel, Ingweiller i Calman. El 4 de febrer de 1913 va ser condemnat, segons la «Llei Antianarquista» del 28 de juliol de 1894, pel IX Tribunal Correccional a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència i incitació al pillatge i a l'assassinat». El 24 de febrer d'aquell any, envià, juntament amb Robert Lafon, Louis Lecoin i Pierre Ruff, tancats a la presó parisenca de La Santé, una carta dirigida al president del Consell de Ministres exculpant Roger Fourcade, gerent del periòdic L'Anarchie. La premsa llibertària engegà una campanya demanant l'amnistia per a tots els empresonats per aquest afer. El 23 de febrer de 1914, des de la presó de Clairvaux (Ville-sous-la-Ferté, Xampanya-Ardenes, França), envià als mitjans de comunicació, juntament amb sos companys Edouard Boudot, André Mournaud, Roger Fourcade i Louis Lecoin, una carta on denunciava la violació de la seva correspondència més íntima. El 26 de març de 1914 va ser alliberat. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra va ser incorporat al XI Regiment d'Artilleria. L'11 de setembre de 1919 presidí el III Congrés de les JS del departament del Sena, que s'adherí a la III Internacional. Deconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

---

Continua...

---

[13/06] �La Protesta Humana� - �L'Era Nuova� - Enfrontaments a Par�s - Assalt a �L'Esquella de la Torratxa� - Sommacal - Droz- Aguil� - Carollo - Plarroman� - Berruezo - Mas - Beanin - Ballester - Tantini - Rude - Vallejo - Blanco - Albero - Casa�as - Prades - Sanz - Jim�nez Cubillo - Gervasini - Gomis - Afonso - Le Gall - Gonz�lez Sanmart� - Amor�s - Pellicer - Jim�nez - Bernat - Claudot - Carreras - Isca - L�pez Saura - Marcos - Powles - Ib��ez Gonz�lez - Gonz�les Pedreira

Sat, 13 Jun 2026 06:41:34 +0200

[13/06] «La Protesta Humana» - «L'Era Nuova» - Enfrontaments a París - Assalt a «L'Esquella de la Torratxa» - Sommacal - Droz- Aguiló - Carollo - Plarromaní - Berruezo - Mas - Beanin - Ballester - Tantini - Rude - Vallejo - Blanco - Albero - Casañas - Prades - Sanz - Jiménez Cubillo - Gervasini - Gomis - Afonso - Le Gall - González Sanmartí - Amorós - Pellicer - Jiménez - Bernat - Claudot - Carreras - Isca - López Saura - Marcos - Powles - Ibáñez González - Gonzáles Pedreira

Anarcoefemèrides del 13 de juny

Esdeveniments

Primera pàgina del primer número de La Protesta Humana

- Surt La Protesta Humana: El 13 de juny de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina), editat per l'ebenista català emigrat Gregori Inglán Lafarga, el primer número de La Protesta Humana. Periódico anarquista, d'antuvi quinzenal i que esdevindrà diari a partir de l'1 d'abril de 1904, quan prendrà el nom de La Protesta. Estava molt influenciat per la premsa llibertària de la península ibèrica, especialment catalana (temes, col·laboradors, traduccions, maquetació...), fins i tot el nom era idèntic a algunes publicacions editades allà. Hi van col·laborar, entre d'altres, Mariano Cortés, Eduardo G. Gilimón, Pedro Gori, Antonio Pellicer Paraire, Juan Creaghe, Alberto Ghiraldo, Florencio Sánchez, José de Maturana, Diego Abad de Santillán, Rodolfo González Pacheco, Errico Malatesta, Josep Prat, Ricardo Mella i Anselmo Lorenzo. Aquest periòdic jugarà un important paper en el desenvolupament de l'anarquisme a l'Argentina, en l'enfortiment de la línia «proorganitzativa» (col·lectivista o bakuninista) i en l'increment de la participació directa en les activitats dels sindicats obrers i de les societats de resistència combatives. A partir de novembre de 1900 es va publicar en el periòdic una sèrie d'articles sobre el tema d'«Organització Obrera», signats per Pellico, pseudònim del tipògraf anarquista català Antoni Pellicer Paraire, en aquesta línia «proorganitzativa» (antiautoritarisme, suport mutu, pacte de solidaritat, descentralització, assemblearisme, federalisme...). El periòdic va engegar una campanya de solidaritat contra la deportació a Espanya de l'anarquista català exiliat a Argentina Torrens Ros, i contra la Llei de Residència, que permetia deportar els militants obrers. En 1902 Inglán Lafarga va ser substituït per A. Valenzuela i Juan Creaghe al front de la publicació. El tipògraf anarquista català Salvador Planas, que va atemptar contra la vida del president Manuel Quintana (11 d'agost de 1905) va treballar als tallers de La Protesta Humana.

***

Capçalera de L'Era Nuova

- Surt L'Era Nuova: El 13 de juny de 1908 surt a Paterson (Nova Jersey, EUA) el primer número del setmanari anarquista en llengua italiana L'Era Nuova, que va portar diversos subtítols («Periodico settimanale», «Periodico settimanale anarchico», etc.). Editat per «L'Era Nuova Publishing Club» (Ludovico Caminita, Pere Esteve, Alberto Guabello, Camillo Rosazza Riz, Franz Widmar, etc.), nom oficial del grup anarquista «Il Gruppo Diritto all'Esistenza» (Grup Dret a l'Existència), era el continuador de La Questione Sociale, i tirava 3.000 exemplars. La redacció d'aquest periòdic es reunia a la «Libreria Sociológica», al número 77 del carrer Ellison de Paterson, que havia estat fundada en 1903 per Fermino Gallo (Frank Gallo) i que mantenia estrets contactes amb la Francesco Ferrer Association (FFA, Associació Francesc Ferrer). Seguidor del pensament d'Errico Malatesta i definida com a «organitzadora», s'acabà enfrontant amb Luigi Galleani, editor de Cronaca Sovversiva i màxim representant de la tendència «antiorganitzadora». Entre els números del 17 de gener de 1914 i del 22 d'abril de 1916 portà l'epígraf de Giovanni Bovio «Anarchico è il pensiero e verso l'anarchia va la storia» (L'anarquista és el pensament i cap a l'anarquia va la història). També va portar l'epígraf «A newspaper devoted to the interests and welfare of the working class» (Un diari dedicat als interessos i el benestar de la classe treballadora). Traduí textos de nombroses publicacions anarquistes estrangeres, com ara Regeneración, Il Risveglio, etc. Hi van col·laborar Enrico Albertini, Pietro Baldesseroto, Alexander Berkman, Ludovico Caminita, Emilio Coda, Vittorio Cravello, N. Cuneo, Fanny Dal Ry, Anna De Gligli, Giovanni Della Barile, Ottavio Dinale, Pere Esteve, Amleto Fabbri (Contadino), Jay Fox, Fermin Gallo, Italo Garinei, Alberto Guabello, R. Ingargiola, Charles Malato, Osvaldo Maraviglia, Pietro Marino, Benjamin Mazotta, Saverio Merlino, Plinio Nomellini, Adolfo Piccinni, Luigi Quarti, Luigi Raffuzzi, Anita Sweedsky, Fernando Tarrida del Mármol i G. Vidal, entre d'altres. En 1913 promogué, animada per Luigi Raffuzzi, una col·lecta de fons per al finançament d'una gira propagandística a Itàlia d'Errico Malatesta. Va fer costat la Revolució magonista mexicana des de les seves pàgines i finançà el trasllat de militants italians per a lluitar en l'aixecament de la Baixa Califòrnia. El 17 d'octubre de 1915 Alberto Guabello participà, en representació del grup editor de L'Era Nuova, en el congrés subversiu que se celebrà al Circolo Gaetano Bresci de Nova York (Nova York, EUA). Fou un dels més importants portaveus del moviment obrer d'origen italià de la costa est nord-americana. En sortiren 455 números, l'últim el 29 d'octubre de 1917, i aquesta publicació fou suprimida pel Govern nord-americà quan els EUA entraren en la Gran Guerra. El març de 1918 el «L'Era Nuova Grup» edità un únic número del periòdic Nuovi Tempi (Nous Temps) i després del conflicte bèl·lic Il Bolletino de l'Era Nuova, que publicà a Paterson cinc números entre l'1 de març de 1919 i el 10 de maig de 1919 i va estar dirigit per Ludovico Caminita. El 14 de febrer de 1920, en una de les grans agafades contra el moviment anarquista, agent federals del Bureau of Investigation (BOI, Oficina d'Investigació) i dels Serveis Secrets, capitanejats per John Edgar Hoover, detingueren 29 membres del «L'Era Nuova Grup» per a la seva deportació. Cal no confondre aquesta publicació amb el periòdic Era Nuova, que sortí a partir d'octubre de 1944 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Notícia dels enfrontaments segons L'Humanité del 14 de juny 1910

- Enfrontaments a París: El 13 de juny de 1910 es produeixen forts enfrontaments al barri de Saint Antoine de París (França) entre obrers ebenistes i la policia. El 9 de maig havia esclatat una vaga a la fàbrica de mobles «Sanyas et Popot» de la barriada per exigir l'acomiadament d'un capatàs odiat pels treballadors. Durant els enfrontaments d'aquell dia, l'obrer ebenista anarquista Henri Cler va ser ferit greument al cap i morirà el 21 de juny a resultes dels cops rebuts. El seu enterrament, el 26 de juny de 1910, al cementiri parisenc de Pantin suposarà una impressionant manifestació de desenes de milers de persones i que acabarà en violents enfrontaments entre forces de l'ordre i obrers.

***

Típic dibuix escarnidor de L'Esquella de la Torratxa (número 3.015 del 4 de juny de 1937)

- Assalt a L'Esquella de la Torratxa: Durant la matinada del 13 de juliol de 1937 un escamot armat de membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) intenta assaltar la redacció del setmanari satíric L'Esquella de la Torratxa, situada al carrer Aragó de Barcelona (Catalunya). La policia acudí immediatament i evità el vessament de sang, ja que la redacció de la revista estava protegida amb armes de foc i bombes de mà. Les forces de l'ordre no realitzaren cap detenció. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 els sectors més radicals de l'anarquisme català havien posat en el punt de mira aquesta publicació, lligada aleshores al Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) de la Unió General de Treballadors (UGT) i a l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a causa de les dures crítiques que ridiculitzaven i escarnien incisivament les conquestes revolucionàries portades a terme per la Confederació Nacional del Treball (CNT), mostrant els militants llibertaris com a fatxendes de taverna assedegats de sang.

Francesc Foguet i Boreu: «Una història de la revolució i la contrarevolució (1936-1939). Tria de textos publicats a "L'Esquella de la Torratxa"». En Llengua & Literatura, 16 (2005). pp. 89-154

Naixements

Necrològica d'Henri-Édouard Droz apareguda en el diari de Mülhausen L'Express de Mulhouse del 10 de desembre de 1927

- Henri-Édouard Droz: El 13 de juny de 1868 neix a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el professor, periodista, poeta i escriptor anarquista Henri-Édouard Droz. Sos pares es deien Édouard-Eugène Droz i Marie-Adèle Louise Chédel. Fundador del Cercle Obrer local, en 1894 estigué relacionat amb el grup anarquista local de La Chaux-de-Fonds. El 28 de febrer de 1895 aferrà uns cartells manuscrits contra la jornada de l'1 de març, diada de celebració de la independència del cantó de Neuchâtel, fustigant contra la celebració d'aquesta «festa burgesa» i engrescant la classe treballadora a no participar-hi, «o contràriament la dinamita esclatarà al lloc de la cerimònia». Detingut per aquest fet el 23 de març d'aquell any, va ser processat; en el judici es va defensar tot sol i durant dues hores va maldir contra el capitalisme, la magistratura i la policia. Va ser condemnat a sis mesos de presó per «incitació a cometre delictes i per pertorbació de la pau pública», la pena mínima prevista, però sense comptar els dos mesos purgats preventivament, i el 23 d'octubre de 1895 va ser alliberat. El 22 de febrer de 1896 el Prefecte de Doubs (Borgonya, França) va decretar la seva expulsió de territori francès en cas que fos capturat. Entre 1897 i 1902 va col·laborar amb Les Temps Nouveaux. Supplément Littéraire, amb versos i sobre qüestions poètiques. Instal·lat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) treballà un temps com a agent d'assegurances i en 1900 era professor de literatura francesa i de dicció fonètica a l'Institut «La Châtelaine» i a l'Acadèmia de Música d'aquesta ciutat. Quan va estar empresonat va escriure poemes anarquistes els quals va publicar, amb altres textos, en 1902 en un gros volum sota el títol Du rêve à l'action. La seva «Chanson libertaire» va ser reproduïda en Le Chansonnier de la Révolution, publicat aquell mateix any a Ginebra pel periòdic Le Réveil Anarchiste. Va tenir la intenció de publicar una peça de teatre revolucionària i altres obres poètiques i Le Réveil Anarchiste li va publicar textos i posà en venda poesies seves durant molts d'anys. Posteriorment emigrà al Territori Imperial d'Alsàcia i Lorena (Imperi Alemany, actualment França), on esdevingué periodista per lliure a Alsàcia i entre 1905 i 1914 fou director general del diari Express de Mülhausen (Alsàcia). El 5 de maig de 1908 va fer a la Sala de la Borsa de Mülhausen la conferència «La fonétique» i l'1 de desembre de 1909 va fer al mateix indret la conferència literària «Quelques poètes alsaciens (de Riestelhuber et Siebecker à M. M. Édouard Schuré et Georges Spetz)», que va ser publicada l'any següent primer en lliuraments en Express i després en fullet per l'editorial «Veuve Bader et Cie». En 1910 col·laborà amb poemes en el periòdic juvenil Pages Illustrées de Ginebra. Posteriorment retornà a Suïssa i a Berna (Berna, Suïssa) fou representant dels diaris Le Matin i La Tribune de Genève. També fou redactor del Bulletin d'Alsace et Lorraine i entre 1920 i 1923 de La Feuille d'Avis de Vevey. Més tard s'establí a París (França), al número 78 del carrer Gambeta, on s'ocupà de tasques de bibliofília. Sa companya fou Pauline Gréber. Henri-Édouard Droz va morir el 3 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 10 de desembre– de 1927 a La Croix-Rousse del I Districte de Lió (Forez, Arpitània), després de caure malalt durant un viatge de negocis.

***

Lorenzo Sommacal

- Lorenzo Sommacal: El 13 de juny de 1875 neix a Verona (Vèneto, Itàlia) el fuster anarquista Lorenzo Sommacal. Sos pares es deien Giuseppe Sommacal i Lucia Bovo. En 1891 formà part del Cercle Anarquista «I Figli dell'Avvenire» (Els Fills del Futur), que posteriorment es va dissoldre. Mantingué una estreta relació amb Pietro Dionisi i Ferruccio Ongari. El 6 d'octubre de 1891 va ser denunciat, juntament amb Amedeo Bragantini, Paolo Zanella i altres companys, per «associació criminal, destrucció de monuments públics i crits sediciosos alhora que es feien danys a l'estàtua de Paolo Veronese», però finalment el tribunal decidí no processar-lo. La seva fitxa policíaca de 1894 el qualificava d'«anarquista perillós», tant per la seva influència com per la seva audàcia, que freqüentava assíduament les reunions i que pertanyia al grup anarquista que funcionava aleshores a Verona. El març de 1899 deixà Verona i marxà cap a Bolzano (Tirol) a la recerca de feina; després passà a Mannheim (Baden-Württemberg, Imperi Alemany). El desembre de 1901 el seu nom figura en la relació d'anarquistes més perillosos de la província de Verona. En 1903 retornà a Itàlia i l'octubre, després d'alguns mesos buscant feina per diverses localitats, s'instal·là de bell nou a Verona. L'any següent, emigrà definitivament a Amèrica i el juny de 1904 s'establí a Nova York (Nova York, EUA). Durant quaranta anys sembla que no desenvolupà cap activitat política i la policia, que en tot moment el buscà, mai no trobà el seu domicili. En una carta de 1917 escrita des de Nova York s'expressà en termes intervencionistes i antialemanys, però va ser cridat a files al seu país i no retornà. Un informe policíac de 1942 el considerava encara perillós, però es desconeixia la seva residència. L'última investigació policíaca, infructuosa, és de 1956 i sembla que emigrà a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fitxa policíaca francesa de Baptista Aguiló Altés

- Baptista Aguiló Altés: El 13 de juny de 1878 neix a Batea (Terra Alta, Catalunya) l'anarquista Baptista Aguiló Altés. Sos pares es deien Baptista Aguiló i Josepa Altés. El 9 de maig 1902 es casà al Registre Civil de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) amb Filomena Gombau Miró, amb qui tingué quatre infants. En 1914 creuà els Pirineus i treballà de jornaler a diverses localitats del Rosselló (Clairà, Cornellà de la Ribera i Torrelles de la Salanca). El setembre de 1916 va ser inscrit en la llista departamental de control d'anarquistes definit com «revolucionari de caràcter exaltat, assidu als principals anarquistes de Torrelles de la Salanca». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Antonio Carollo

- Antonio Carollo: El 13 de juny de 1890 neix a Vicenza (Vèneto, Itàlia) el sabater anarquista Antonio Carollo. Sos pares es deien Gregorio Carollo, llibreter anarquista, i Luigia Federizzi. Heretà les idees de son pare, habitual distribuïdor de la premsa llibertària a Verona (Vèneto, Itàlia), i formà part del grup anarquista d'aquesta ciutat, participant en manifestacions polítiques i distribuint impresos anarquistes que li passava son pare. En 1910 es va traslladar a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) a la recerca de feina, on entrà en contacte amb els anarquistes locals. En 1910 va ser detingut per la Seguretat Pública en diverses ocasions a Novara, Gènova i Parma. En 1915 retornà a Verona i el maig de 1916, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i a finals d'aquell mes va caure presoner. Durant la postguerra col·laborà amb Nicola Vecchi en les activitats de la Cambra del Treball Sindicalista de Verona, suscitant el juliol de 1920 la protesta de la premsa catòlica local a causa de la seva oposició a una cooperativa de treballadors de caire religiós. El novembre de 1920 es traslladà a Brescia (Llombardia, Itàlia), on assumí durant un breu període el càrrec de secretari polític de la Cambra del Treball Sindicalista local. El 16 de gener de 1921 va fer una conferència púbica a Arbizzano (Negrar, Vèneto, Itàlia) sota el títol Ora attuale (El moment actual) que, segons la policia, incità els oients a armar-se contra els carrabiners i els membres de la Guàrdia Reial que, segons l'orador, «a les ordres del Govern, disparaven contra el proletariat». Jutjat per aquest fet, va ser condemnat a nou mesos de presó. El març de 1922 va ser contractar pel servei de pompes fúnebres de l'Ajuntament de Verona. En aquesta època no freqüentà la Cambra del Treball Sindicalista, però sí el Cercle d'Escombraires Municipals, compost d'elements de diverses tendències polítiques. Posteriorment reprengué el seu ofici de sabater i en 1928 encara seguia vigilat per les autoritats, que informaren que, malgrat no desenvolupar activitats polítiques, restava fidel al seu pensament anarquista. El gener de 1931 va ser considerat per les autoritats no perillós a causa de la seva delicada salut i esborrat del llistat de «perillosos». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrológica de Ramon Plarromaní Mas apareguda en el periòdic tolosà CNT del 13 d'octubre de 1957

- Ramon Plarromaní Mas: El 13 de juny de 1892 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Plarromaní Mas –el seu primer llinatge citat erròniament de diferents maneres (Plaromaní, Plarrumaní, Plarumaní)–, conegut com Romaní. Sos pares es deien Bonaventura Plarromaní i Elionor Mas. Treballador tèxtil, en els anys vint s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la dictadura de Primo de Rivera participà en els enfrontaments contra els pistolers del Sindicat Lliure. En un d'aquests enfrontaments, va ser greument ferit d'un tret en un pulmó, cosa que li deixà seqüeles la resta de sa vida. El març de 1933 representà el Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de Gironella en el Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT. Durant la Revolució, l'octubre de 1936, va ser nomenat membre del Consell Municipal Provisional de Gironella per la CNT i, un cop repartides les conselleries, es va fer càrrec de la de Treball. El 28 d'octubre de 1936, amb Ferran Torrents, fou nomenat delegat a les reunions dels consell municipals de la comarca que es van fer a Berga. Amb el triomf franquista, passà a França. Entre 1949 i 1957 visqué a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Lo Vigan, Guiena, Occitània), comunitat llibertària agrícola organitzada per la CNT i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys amb aquests problemes o que tenien una edat avançada. Ramon Plarromaní Mas va morir el 28 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 20 d'agost– de 1957 a l'Hospital de Gordon (Guiena, Occitània), a causa dels problemes de la ferida mal curada al pulmó, i fou enterrat l'endemà en aquesta localitat acompanyat dels seus companys de la Colònia d'Aymare.

***

José Berruezo Silvente

- José Berruezo Silvente: El 13 de juny de 1895 –el certificat de defunció cita el 1894– neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Berruezo Silvente. Sos pares es deien Ginés Berruezo Clemente i Gabriela Silvente Clemente. Deixeble dels mestres racionalistes Julián Raja Vivancos i Juan Martínez Izquierdo al Centre Obrer «El Porvenir» de Massarró, quan tenia 14 anys ja repartia manifests entres els miners. En 1912 va participar en la creació del Centre d'Estudis Socials i en 1914 fou detingut per realitzar pintades anarquistes en suport de les vagues minaires i empresonat a Totana. En tornar del servei militar realitzat a Melilla, el març de 1919 es va traslladar a Barcelona, on va participar en la vaga de «La Canadenca». Treballà en la construcció de la pressa elèctrica de Camarasa, a la Noguera Pallaresa, i poc després, marcat com a sindicalista i empaitat per la Guàrdia Civil, es va instal·lar un curt temps a Marsella. En 1920 va tornar a Catalunya i després d'un temps a Badalona es va establir a Santa Coloma de Gramenet, on va participar en la creació de l'Ateneu Instructiu Colomenc i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual serà secretari en 1922 i assistirà a nombroses reunions i plens orgànics (Clot, Granollers, etc.). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va fer feina al Poble Nou, d'on va ser acomiadat en 1924. Aquest mateix any va ser secretari de l'Ateneu. En aquests anys va col·laborar en la reorganització de la CNT i es va encarregar el Comitè Pro Presos. Durant els anys de la República, va participar en la creació, l'octubre de 1931, de la Casa del Poble, que comptava amb una escola racionalista que va dirigir, juntament amb Gregorio Jover. En el II Congrés de la CNT de Barcelona, representà Santa Coloma. Entre 1932 i 1935 va passar diverses temporades empresonat i fou acomiadat de la feina. Entre 1934 i 1936, sota el pseudònim de Clarín, fou corresponsal de Solidaridad Obrera a Santa Coloma. El juliol de 1936 va fer de mestre d'escola de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià. Durant els anys de la guerra civil es va encarregar de la Sanitat en el Comitè Antifeixista Revolucionari de Santa Coloma i fou regidor del ram a l'Ajuntament des d'octubre de 1936 fins al final de la contesa, i fins i tot alcalde de la localitat entre en maig de 1937 i un temps entre 1938 i 1939. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. El gener de 1939 es va exiliar a França, on fou internat al camp de concentració de Bram fins al 8 de desembre de 1939, que fou enviat a treballar a Cantal amb els companys José Marqués Caballero i Sebastián Gómez Silvente; acabant destinat a la construcció de la pressa de l'Aigle. Va jugar un paper de primer ordre en la reconstrucció de la CNT a la regió de Cantal. El juny de 1943 fou nomenat secretari de la Comissió de Relacions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili arran del Ple clandestí de Mauriac. El setembre de 1943 fou present en el Ple de Tourniac i el desembre d'aquell any representà la zona ocupada en el Ple de Montpeller, on va ser nomenat secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili. En 1944 participà en el Ple de Muret i, defensor de la participació de la CNT en la resistència contra els nazis, afavorir la creació d'un maquis cenetista exclusiu a l'embassament de l'Aigle. El desembre de 1945 fou delegat de Cugnaux en el Ple Regional del Sud-oest a Tolosa, on va defensar l'autonomia de la CNT de l'Interior en el debat sobre la decisió de la CNT clandestina de l'Interior de participar en el Govern republicà. Quan l'escissió esdevinguda en la CNT de l'Exili, es va alinear amb la posició de la tendència col·laboracionista i fou mentre del Subcomitè Nacional de l'Exili. En 1976 va ser membre de la Federació Local de La Rose (Marsella), adherida al grup editor del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va visitar Catalunya i es va interessar per la reconstrucció i el funcionament de la CNT a Santa Coloma. Va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Asturias, Aurora Libre, Combat Syndicaliste, El Diluvio, España Libre, Espoir, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Contribución a la historia de la CNT de España en el exilio (1967) i d'unes memòries, Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939) (1987). José Berruezo Silvente va morir el 7 d'agost de 1990 al Centre Roger Duquesne d'Ais de Provença (Provença, Occitània), on estava ingressat a causa d'una hèrnia i força deprimit després de la mort, un parell d'anys enrera, de son fill Ginés i de sa companya María Magdalena Sicilia. El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. L'octubre de 1998 el «Grup d'Estudis Històrics Gramenet del Besòs», creat en 1994 per Carles Capdevila, José Manuel Márquez, Vidal Bueno, Agustín Iglesias i Juan José Gallardo, va canviar el seu nom per «Grup d'Història José Berruezo» per reivindicar-ne figura.

***

Necrològica de Sócrates Mas Iturrería apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de març de 1972

- Sócrates Mas Iturrería: El 13 de juny –el certificat de defunció cita erròniament l'11 de juny– de 1895 neix a Almansa (Albacete, Castella, Espanya) el ferroviari anarcosindicalista Sócrates Lutero Mas Iturrería. Sos pares es deien Justo Mas Muñoz, mestre d'instrucció, i Catalina Iturrería Anchorena. Militant de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola fou membre de la Secció Social del Comitè Nacional de l'FNIF. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Poitiers, milità en la Federació Local de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari en 1953. Fou membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Vida Pérez. Sócrates Mas Iturrería va morir el 3 de gener de 1972 al Centre Hospitalari Regional de Poitiers (Poitou, França).

***

Sonya Deanin i Zalman Deanin (1975)

- Sonya Deanin: El 13 de juny de 1897 neix a Vítsiebsk (Bielorússia, Imperi Rus; actualment Bielorússia), en una família jueva, l'anarquista i després filantropa sionista Sophie Dreskin, més coneguda com Sonya Deanin. En 1911 emigrà a Newark (Nova York, EUA), on sos tres germans majors s'havien instal·lat, procedents de Londres (Anglaterra), i havien esdevinguts anarquistes. A partir de 1913 freqüentà el Centre Ferrer de Nova York (Nova York, EUA) i començà a llegir textos anarquistes en rus i en ídix, especialment Piotr Kropotkin i Lev Tolstoi. També freqüentà la consulta del doctor Maryson, a l'East Brodway de Nova York, perquè li deixés llibres anarquistes i aquest li encarregà, amb Sam Margolis, anar a vendre literatura anarquista arreu del país. En 1915, en una excursió al parc de Bear Mountain (Nova York, EUA), conegué l'anarquista Zalman S. Dinin (Zalman Deanin), que esdevingué son company. Sempre acomiadada de les feines per la seva militància, a Nova York treballà en una fàbrica de confecció de capells de palla. En 1918 amb son company entrà a formar part del grup «Frayhayt» (Jack Abrams, Shoyme Bunin, Sam Hartman, Sam Lipman, Jacob Schwartz, Mollie Steimer, etc.). Després de diversos desacords entre els membres del grup que no trobava massa revolucionari la parella Deanin, aquesta abandonà el grup i ambdós es dedicaren a muntar una granja d'aviram, d'antuvi a la colònia anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York, EUA), i després a la colònia «Sunrise», a prop de Saginaw (Michigan, EUA); posteriorment crearen la seva pròpia granja, sota la supervisió de la Jewish Agricultural Society (JAS, Societat d'Agricultura Jueva), a Mount Ivy (Rockland, Nova York, EUA). Després d'abandonar tota militància, en 1945 la parella va vendre la granja i s'establí a Farmingdale (Long Island, Nassau, Nova York, EUA) per a treballar en el sector de la construcció immobiliària, negoci amb el qual amassaren una immensa fortuna. En els anys quaranta formà part de «Dror - Young Zionist Organization» (Organització Sionista Juvenil "Dror"), dirigida per Uri Merry, que tenia per objectiu fomentar el sionisme entre el jovent, fent seminaris i debats sobre el moviment dels quibuts i sobre el món jueu en general. Després d'un viatge a Israel, on quedaren impressionats per la feina del grup «American Pioneer Woman Zionist Organization» (APWZO, Organització Sionista de Dones Pioneres Nord-americanes), decidiren patrocinar una residència d'estudiants al Nègueb, una llar infantil al quibuts Ashdot Ya'akov Meuhad i un centre cultural a Haifa, entre moltes altres iniciatives culturals jueves. Per la seva filantropia sionista, va rebre diversos premis d'estaments jueus. Sempre es declarà anarquista i sempre defensà l'Estat d'Israel. Sonya Deanin va morir el 12 de febrer de 1977 al Mid-Island Hospital de Bethpage (Nassau, Nova York, EUA). Son fill, Rudolph D. Deanin, doctor en filosofia i en química, va ser un expert en l'aplicació de la química en l'agricultura.

Zalman Deanin (1897-1978)

***

Vicente Ballester Tinoco a la Plaça de Toros de Cadis (24 de maig de 1936)

- Vicente Ballester Tinoco: El 13 de juny de 1903 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Vicente Ballester Tinoco. Sos pares es deien Rafael Ballester Ponce de León, obrer envernissador, i de Mercedes Tinoco Galindo. Fou el fill major de sa família i tingué quatre germanes (Rafaela, Rosa, Carmela i Magdalena). Després d'estudiar al col·legi dels frares salesians del barri de La Viña on vivia, començà a treballar encara nin com a envernissador amb son pare i després com a ebenista i fuster, professió que mantindrà la resta de sa vida. Cap al 1920, influenciat per José Bonat, començà a militar en el moviment anarquista i s'integrà en el grup «Fermín Salvochea». En 1922 intervingué per primer cop en un míting a Cadis i representà els llibertaris gaditans en la reunió clandestina d'El Arahal. L'any següent fou nomenat vicepresident de l'Ateneu Obrer i participà en el grup editor de la revista Alba Roja. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cadis i va fer mítings a la ciutat. En 1926 ingressà en la Lògia Maçònica Salvochea. En 1927 es casà amb Ramona Sierra Estudillo, amb qui tindrà cinc infants (Aurora, Rafael, Joaquín, José i Antonio). Aquest mateix any fou un dels reorganitzadors del Comitè Pro Presos i en 1928 participà en el grup anarquista «Germinal», amb José Bonat, Elías García, José Lucero i Clemente de Galé. En 1929 fou detingut per primera vegada a Jerez i romangué tancat un mes i mig. En 1930 fou nomenat vicepresident de l'Ateneu d'Estudis Socials i el juny d'aquell any representà la Lògia Maçònica Salvochea en una assemblea a Madrid, però abandonà la francmaçoneria arran de la Conferència de Sindicats de Sevilla d'octubre d'aquell any. Durant els anys de la dictadura es formà culturalment, estudiant els clàssics de l'anarquisme, participant en debats ideològics –defensà la participació anarquista en els sindicats enfront del Moviment Obrer Anarquista (MOA), de Diego Abad de Santillán, que lluitava per les essències àcrates dins de la CNT i es mostrava contrari al sindicalisme neutre–, i fins i tot entre 1928 i 1930 va fer classes d'esperanto a Cadis. Amb la caiguda de la dictadura la seva figura passà a primer pla i fou nomenat secretari del Sindicat de la Fusta de Cadis; representant gadità en la Conferència de Sindicats Sevilla de 1930; membre del Comitè de Vaga gadità en 1931, que el portà a la presó el novembre; delegat al Congrés de 1931 representant el Sindicat de la Fusta de Cadis i la Conferència Regional Andalusa; secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT en 1932; membre, amb Rafael Peña García i Juan Arcas Moreda, del Comitè Revolucionari andalús de 1933 i pel qual, arran dels fets de Casas Viejas, fou tancat aquell any a Sevilla i a Puerto Real; delegat en el Congrés andalús d'agost de 1934 per Cadis; secretari de la CNT d'Andalusia en 1934 en plena escissió trentista; reorganitzador, amb Manuel Pérez, de la CNT de Cadis el juny de 1935; representant del Comitè Regional d'Andalusia en el Congrés de Saragossa de 1936 i en el qual parlà en el míting de cloenda; secretari de la Federació Local de Cadis el juliol de 1936; etc. Durant els anys republicans participà en nombrosos mítings i conferències (Madrid, Barcelona, Saragossa, Terol, Santa Eulàlia, Sevilla, Logronyo, Paterna, Osca, comarques gaditanes, etc.) i fou empresonat nombroses vegades (octubre 1931, 1933 i després de la revolució asturiana d'octubre de 1934). Fou discutit fora d'Andalusia per haver abraçat les tesis asturianes de l'Aliança Obrera –en aquest punt es pot destacar el míting que realitza, com a secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, el 24 de maig de 1936 a la Plaça de Toros de Cadis amb el socialista Francisco Largo Caballero que fou criticat des de diversos sectors. Fou delegat per Cadis al Congrés de la CNT de Saragossa de 1936, on participà en la ponència sobre comunisme llibertari, exigí responsabilitats a Eusebi Carbó Carbó i participà en el míting de clausura. Tot d'una que s'assabentà del cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a preparar la resistència a Cadis. Quan arribaren les tropes africanes i la resistència va ser insuficient, marxà a casa seva. Alguns veïns li donaran refugi, però el 19 de setembre va ser denunciat i detingut de bon dematí a casa d'un sabater del carrer Celestino Mutis. Portat pels falangistes a la comissaria del carrer Virgili, fou jutjat sumàriament i condemnat a mort. Vicente Ballester Tinoco fou afusellat aquell mateix dia 19 de setembre de 1936 als fossats de les murades de Puertas de la Tierra de Cadis (Andalusia, Espanya), juntament amb el sabater que l'havia amagat. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, CNT, ¡Despertad!, El Liberal, La Revista Blanca, Redención, Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. Va escriure novel·letes, editades en col·leccions populars («La Novela Libre», «La Novela Ideal», etc.), i reportatges d'actualitat, com ara La tragedia vulgar de un hombre libre, Pepín (1927), El último cacique (1930), La voz de la sangre (1930 i 1998), El Asalto (1932), Escoria social (1932), Han pasado los bárbaros. La verdad sobre Casas Viejas (1933 i 1997), etc. En 1997 es va publicar a Cadis, editada per José Luis Gutiérrez Molina, la seva obra completa sota el títol Se nace hombre libre. La obra literaria de Vicente Ballester.

Vicente Ballester Tinoco (1903-1936)

***

Ferruccio Tantini

- Ferruccio Tantini: El 13 de juny de 1903 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ferruccio Tantini. Sos pares es deien Giuseppe Tantini i Attilia Melonari. Paleta de professió, s'adherí molt jove al moviment llibertari. El 14 d'octubre de 1920 participà en una reunió convocada pels sindicats bolonyesos per protestar contra la política governamental italiana vers la Rússia revolucionària i en solidaritat amb els presos polítics; en sortir d'aquest aplec, formà part de la manifestació que –contràriament a l'opinió d'Errico Malatesta, un dels oradors de la reunió amb Silvio Alvisi, Clodoveo Bonazzi, Ercole Bucco, Linceo Cicognani, Corrado Pini, Pietro Venturi– es dirigí cap a la presó de San Giovanni in Monte; posteriorment, a la «Casermone» (Caserna) de la Guàrdia Reial de la Seguretat Pública de la Via Cartoleri de Bolonya, tingué joc una topada amb la policia i la Guàrdia Reial que se saldà amb cinc obrers i dos agents morts, així com nombrosos ferits, entre ells Tantini. Jutjat l'11 de juliol de 1921 per aquests fets amb altres 11 companys, el 16 de juliol va ser absolt dels càrrecs i excarcellat. En 1934 s'exilià a França fugint dels escamots feixistes. L'agost de 1936, amb sa germana Tosca, marxà cap a Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso», ben igual que altres companys – Antonio Calamassi, Pietro Morin, Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio Calamassi, Armando Malaguti, Leonida Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro d'Arcola), Azelio Bucchioni, Settimo Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci–, lluitant al front d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) com a metrallador. En 1937 va ser fitxat per les autoritats italianes com a «anarquista» i s'emeté una ordre de detenció en cas de repatriació. A finals de 1937 abandonà la Península i s'instal·là a França. En 1958 militava en la Federació Anarquista Italiana (FAI) de la regió parisenca. Sa companya fou Settima Lazzaretti. Ferruccio Tantini va morir el 17 de febrer de 1979 al seu domicili de Mogins (Provença, Occitània).

Ferruccio Tantini (1903-1979)

***

Fernand Rude segons un bronze de Charles Machet

- Fernand Rude: El 13 de juny de 1910 neix al III Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'historiador dels moviments socials i simpatitzant llibertari Pierre Marie Fernand Rude. Sos pares, mestres, es deien Armand Marie Joseph Ferdinand Rude i Marie Marguerite Collas (o Colas). Començà a militar de jove en el Partit comunista (1929), mentre estudiava Història i Geografia i rus en la universitat de Lió. El seu rebuig al sectarisme i la seva passió vers la història social el van portar a fer-se historiador. Va romandre diverses temporades a l'URSS per mor dels seus treballs històrics i de traducció. En 1936 s'estableix a França i s'allunya dels estalinistes després del primer procés de Moscou, militant en el Partit socialista i participant en les campanyes de suport als republicans espanyols. Va participar en la resistència contra els nazis des de 1941 sota el nom de Pierre Froment i col·labora en L'Insurgé. Amb l'Alliberament va ser nomenat subprefecte del departament francès de Vienne. És autor de nombroses obres d'història social: La Révolution de 1848 dans l'Isère (1949), Allons en Icarie (1952), C'est nous les Canuts (1954), Le mouvement ouvrier à Lyon de 1827 à 1832 (1969), Les révoltes des Canuts (1831-1834) (1982), etc. És el major especialista sobre la història social de Lió. Per al centenari de la Comuna de París va reunir i publicar dos textos bakuninistes (De la guerre à la Commune i Le socialisme libertaire). Les seves simpaties llibertàries li van valer el rebuig dels sectors acadèmics. Sa companya fou Jeanne Belakovska. Fernand Rude va morir el 12 de març de 1990 a l'Hospital Charpennes de Villeurbanne (Lió, Arpitània). El seu important fons documental (manuscrits, periòdics, fotos i opuscles de la Resistència i l'Alliberament, de l'URSS, dels moviments associatius i sindicals, del saint-simonisme, del fourierisme, de l'anarquisme, de les insurreccions de Lió, etc.) va ser cedit pels seus fills a la Biblioteca de la Part-Dieu de Lió on es poden consultar.

***

Antonio Vallejo Domínguez

- Antonio Vallejo Domínguez: El 13 de juny de 1910 neix a Almunia de Doña Godina (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Vallejo Domínguez. Sos pares es deien Pantaleón Vallejo i María Domínguez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de l'adolescència, durant la guerra civil fou membre del «Batalló Remiro», encapçalat per Agustín Remiro Manero, al qual serví de xofer. Després de la militarització de les milícies va ser nomenat tinent pagador del 247 Batalló de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'integrà en les xarxes de suport guerriller que actuaven a la Península i en la Resistència francesa, sembla que en contacte amb Francisco Ponzán Vidal i Agustín Remiro Manero. El 14 de febrer de 1942 va ser detingut a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i internat al camp de concentració de Vernet. El 27 de maig de 1944 va ser deportat cap a Alemanya, però durant el camí, a la zona de Butry, prop de Pontoise (Illa de França, França), aconseguí fugir; capturat poc després, va ser internat al camp de concentració de Norderney, a l'illa anglonormanda d'Alderney, d'on va ser alliberat el 18 d'agost de 1944. De bell nou a Tolosa, participà en la fundació de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP), de la qual va ser durant molts anys president de l'Interdepartamental de l'Alta Garona. Ajudà l'historiador llibertari Antoni Téllez Solà en les seves recerques sobre Agustín Remiro Manero, que sortiren publicades pòstumament sota el títol Agustín Remiro. De la guerrilla confederal a los servicios secretos británicos. Sa companya fou Concepción Ramos Nuez. Antonio Vallejo Domínguez va morir el 31 d'agost de 1983 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Antonio Vallejo Domínguez (1910-1983)

---

Continua...

---

[12/06] �La Rivoluzione in Italia� - Homenatge a Lizano - Neu - S�got - Binazzi - Bodeau - Dudragne - Costa - Mont�gudet - Dubost - Perdig�o - Ibor - Martin - Campbell - Chauvin - Mis�fari - Cottin - Toman - Vigna - Bertrand - Doucet - Read - Mart�nez Gracia - Blasco Puyo - Bald� - Koch - Pedra - Dadoun - Sanchez

Fri, 12 Jun 2026 12:31:55 +0200

[12/06] «La Rivoluzione in Italia» - Homenatge a Lizano - Neu - Ségot - Binazzi - Bodeau - Dudragne - Costa - Montégudet - Dubost - Perdigão - Ibor - Martin - Campbell - Chauvin - Misèfari - Cottin - Toman - Vigna - Bertrand - Doucet - Read - Martínez Gracia - Blasco Puyo - Baldó - Koch - Pedra - Dadoun - Sanchez

Anarcoefemèrides del 12 de juny

Esdeveniments

Portada de La Rivoluzione in Italia

- «La Rivoluzione in Italia»: El 12 de juny de 1914 el setmanari anarquista Volontà d'Ancona (Marques, Itàlia), dirigit per Errico Malatesta, publicà un suplement al número 23 del periòdic sota el títol «La Rivoluzione in Italia. La caduta della monarchia sabauda» (La Revolució a Itàlia. La caiguda de la monarquia de la Casa de Savoia). En aquest suplement, que substituí el número ordinari del periòdic, s'anuncia la caiguda de la monarquia i es proclama la necessitat de passar a l'acció revolucionària a pocs dies de l'inici de l'esclat de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja).

***

Cartell de l'homenatge a Lizano

- Homenatge a Lizano: El 12 de juny de 2015 se celebra a la plaça del Sol de Barcelona (Catalunya) un acte d'homenatge al poeta anarquista Jesús Lizano Lizano, mort el mes anterior. El acte va estar organitzat pels col·lectius Aldarull, Ateneu Llibertari de Gràcia, Heura Negra, L'Oca de Gràcia i la Distribuidora La Polilla, i hi intervingueren Ferran Aisa, Manel Aisa, Carles Andreu, Jordi Bertran, Víctor Bonet Arboli, David Castillo, Enric Casasses, Neus Dalmau, Anna Dantinat, Eulàlia Framis, Pep Gómez, Magda Guillén, Nacho López, Núria Martínez Vernis, Vinyet Panyella, Josep Pedrals, Joan Ros, Martí Sales, Meritxell Sales, Guim Valls i Juan Vinuesa, entre d'altres.

Naixements

Foto policíaca de Georg Joan Neu (ca. 1894)

- Georg Joan Neu: El 12 de juny de 1869 neix Prien (Rosenheim, Ducat de Baviera; actual Alemanya) l'ebenista anarquista Georg Joan Neu, també conegut per la seva transcripció al francès Georges-Jean Neu. Son pare es deia Gaspard Neu i sa mare Madeleine Prandl. Emigrat a França, el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió d'aquest país per la seva militància i es refugià a Alemanya. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Louis Ségot apareguda en el periòdic parisenc La Gazette de France del 7 de maig de 1892

- Louis Ségot: El 12 de juny de 1870 neix a Châteauroux (Centre, França) l'anarquista i sindicalista Louis Ségot, també conegut com Louis Segaud. Sos pares es deien Adolphe Ségot, baster, i Honorine Vacher. Es guanyava la vida com a ensostrador. Des d'Issoudun (Centre, França) s'instal·là a Roanne (Forez, Arpitània). El 23 de febrer de 1889 es casà a Roanne amb Benoîte Rafin, obrera bitllaire, amb qui el 21 de juny de 1891 tingué un infant (Louis Ségot). En aquesta època vivia al número 46 del carrer Moulins de Roanne. Participà activament en el grup anarquista «Les Révoltés» i, amb Claude James i Louis Thomasson, va ser un dels fundadors de les Joventuts Antipatriotes de Roanne. També va ser un dels organitzadors del «Banquet antipatriòtic» de les lleves de 1890-1891 que va tenir un gran ressò i que implicà que alguns dels seus participants fossin enviats sota vigilància als regiments acantonats a Algèria. L'11 d'octubre de 1890 presidí, amb François Barret i Clovis Demure, la conferència «La vérité sur l'anarchie», donada per Octave Jahn a la Sala Venise de Roanne i a la qual assistiren unes sis-centes persones. El 23 de gener de 1891 va ser condemnat a una multa de quatre francs i mig per «violències lleugeres». El 28 de març de 1891 va ser un dels oradors en una commemoració de la Comuna de París que el grup anarquista de Roanne celebrà al cafè regentat per un tal Gay i en la qual participaren unes 120 persones, una trentena de les quals van ser dones i una trentena joves de menys de vint anys. En aquesta època vivia al número 4 del carrer Rossignol de Roanne. El dia abans del Primer de Maig de 1891 va ser detingut, per a evitar els possibles aldarulls, juntament amb cinc companys (François Barret, Clovis Demure, Rodolfo Gallo, Antoine Sirot i Charles Vially), sota l'acusació d'«afiliació a una societat secreta». Jutjat l'11 de maig davant el Tribunal Correccional de Roanne, va ser condemnat a cinc francs de multa, ben igual que els altres companys. La policia creia que sabia el lloc on es trobaven diversos materials explosius que Clovis Demure, considerat el cap de la revolta, tenia. Durant els escorcolls domiciliaris, es va trobar a casa seva un segell d'un nou grup anarquista en formació, «Les Sans-Pitié», diversos exemplars de premsa anarquista (L'Anarchie, La Révolte) i una carta dirigida a Le Père Peinard, periòdic de l'anarquista Émile Pouget, amb qui mantenia correspondència, informant de la creació d'aquest grup i del bon funcionament dels altres tres grups anarquistes que operaven a Roanne; també informava de les actuacions dels grups socialistes, els membres dels quals, segons ell, s'integraven a diari a les files anarquistes. Amb Claude James, l'octubre de 1891 va ser enviat, per les seves opinions antipatriòtiques, al III Regiment de Caçadors de l'Àfrica, acantonat a Constantina (Algèria), però els dos companys desertaren i es refugiaren d'antuvi a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i després a Luxemburg, on va ser detingut el 5 de maig de 1892 amb el miner anarquista Constant Lambert. El seu cas va ser sobresegut, però a finals de juliol de 1892, gràcies als diners recaptats en dos col·lectes, s'exilià a Anglaterra, on sa companya es reuní amb ell. S'establí al número 26 de Fitzroy Street de Londres. A finals de novembre o a principis de desembre de 1892 va ser detingut a la capital anglesa. En 1896 encara residia a Londres. En aquests anys el seu nom va ser inscrit en el registre de la policia ferroviària de fronteres. En 1903 ja tornava a ser a Roanne i en 1911 sembla que era secretari del Sindicat de Lampistes i Galvanitzadors de la Confederació General del Treball (CGT). Louis Ségot va morir el 14 de febrer de 1946 al seu domicili de Roanne (Forez, Arpitània).

***

Pascuale Binazzi (segon per l'esquerra assegut) amb un grup de confinats a l'illa de Lipari (1927)

- Pasquale Binazzi: El 12 de juny de 1873 neix a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el militant i propagandista llibertari Pasquale Binazzi. Sos pares es deien Leopoldo Binazzi i Clorinda Dané. Va començar de molt jove a treballar com a obrer a l'Arsenal i esdevé anarquista. En 1891 coneix Pietro Gori en una gira de conferències. Pasquale col·laborarà en els diaris anarquistes L'Operaio, I Raggi i La Luce. El 16 gener de 1894 pren part, juntament amb Luigi Molinari, en un moviment insurreccionalista anarquista que s'apodera de la plana d'Avença (Lunigiana), però el 20 de gener l'exèrcit reprèn la situació i el grup llibertari es dispersa. Buscat per la policia, s'amaga a Lugano (Suïssa). Detingut el març de 1894, és lliurat a les autoritats italianes. De bell nou en llibertat per manca de proves, reprèn la seva feina a l'Arsenal. En gener de 1895 és empresonat amb Luigi Galleani i altres per la seva participació en una associació subversiva, i el 2 de febrer és condemnat a tres anys de desterrament a l'arxipèlag de Tremiti. El 16 de gener de 1896 és ferit durant una manifestació de solidaritat. En llibertat condicional el 1897, fixa la seva residència a Gènova, per retornar a La Spezia en 1899 on pren part, en 1901, en la creació de la Borsa del Treball de la qual esdevindrà secretari. Aleshores també actuarà en la lluita sindical. En 1903 funda amb sa companya Zelmira el setmanari Il Libertario i la cooperativa editorial «La Sociale». De 1906 a 1911 realitza gires de conferències arreu del país. En 1913 troba Malatesta, prenent part en el Congrés Anarquista de Pisa en 1915 i en el de Florència de 1916, on es crearà un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per coordinar l'acció antimilitarista. El 30 de maig de 1917 les autoritats militars suspenen Il Libertario i el desembre és detingut amb sa companya i enviats a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari. Alliberat el gener de 1919, reprèn la publicació del periòdic i assisteix, en abril, al congrés constitutiu de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI). El 27 de juliol de 1919 és de bell nou detingut i acusat de prendre part, un mes abans, en l'assalt d'un polvorí. El 29 d'octubre de 1922 és hospitalitzat quan el periòdic és destruït pels feixistes. El 19 de novembre de 1926 va ser condemnat amb Zelmira a cinc anys d'exili a l'illa de Lipari, però serà alliberat el novembre de 1928. El 4 de novembre de 1931 assisteix a la mort de Luigi Galleani i torna a La Spezia en 1937, on continuarà la seva activitat clandestina fins a la seva mort en aquesta localitat italiana el 5 de març de 1944.

***

Necrològica d'Émile Bodeau apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 6 d'agost de 1918

- Émile Bodeau: El 12 de juny de 1877 neix a Montjoie (Blom, Llemosí, Occitània) l'anarquista i sindicalista Émile Bodeau. Paleta de professió, vivia al número 34 del carrer des Cascades del XX Districte de París (França). A començament dels anys deu fou secretari de la Cambra Sindical de la Maçoneria de Pedra del Sena. Quan la Gran Guerra va ser mobilitzat i destinat a la fàbrica de pólvora de Angulema (Poitou-Charentes, França) i el febrer de 1916 encara hi era. Va ser inscrit com «militant sindicalista antimilitarista». Émile Bodeau va morir l'agost de 1918 a París (França).

***

Jean Dudragne durant el seu segrestament a la seu de La Guerre Sociale (8 de juny de 1911)

- Jean Dudragne: El 12 de juny de 1879 neix a Vandenesse (Borgonya, França) el propagandista anarquista i antimilitarista Jean-Louis Dudragne. Era «fill natural» de la jornalera Pierrette Dudragne (Louise). Entre abril i maig de 1910 fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives per la I Circumscripció del X Districte de París (França) en nom del Comitè Antiparlamentari promogut pels periòdics La Guerre Sociale i Le Libertaire. Componedor tipogràfic, a finals de 1910 estava afiliat al sindicat respectiu i milità en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). A partir de juliol de 1910 es relacionà amb Géo Forny, qui amb son germà Marco portà una agència de policia privada. En aquesta època vivia al número 69 del carrer de l'Hôtel-de-Ville del IV Districte parisenc. El gener de 1911 va ser públicament denunciat com a confident de la policia per l'anarquista Georges Durupt durant un míting celebrat a la Sala Fabien; després d'una curta baralla, va ser expulsat, amb la seva companya Foncette Cavé, de la sala per Durupt. Per a defensar la seva bona fe, va escriure a André Schneider, secretari de l'FRC, per demanar-li que el cités amb Durupt davant un jurat d'honor. Durupt declarà que no volia perdre temps discutint amb un individu «tan poc interessant». Aquesta evasiva permeté Dudragne continuar en l'FRC i el 21 de gener de 1911 va ser nomenat gerent de Le Libertaire en substitució d'Eugène Péronnet. El 8 de juny de 1911 va ser segrestat per l'anomenat «Servei de Seguretat Revolucionària» a la seu de La Guerre Sociale juntament amb Eugène Bled (Bonnet) i, després de ser interrogat i jutjat per un «tribunal revolucionari», confessà. Aleshores va ser públicament denunciat en L'Humanité i La Guerra Social i en una assemblea plenària de l'FRC, celebrada el 13 de juny de 1911, es discutí l'«Afer Dudragne-Bled». Ambdós van ser exclosos de l'FRC i Dudragne va ser substituït en la gerència de Le Libertaire per Eugène Jacquemin. No obstant això, contràriament a Bled, el dubte persistí sobre la naturalesa de les relacions que Dudragne mantenia amb els germans Forny. En el seu descàrrec digué que havia estat objecte d'abusos i que realment era un militant lleial. Així les coses, el 30 de juny de 1911 l'FRC reuní un jurat d'honor per a decidir sobre els fets recriminats i sobre els tractes que amb els germans Forny havien mantingut el militant Adolf Reichmann i els anarcoindividualistes Cagnoli i Boulanger. Aquest jurat estava compost per Élie Murmain, Gédéon Bessède (Sylvaire), Pierre Monatte, Lentz, Pierre Martin, Guichard i François Cuisse. El 29 de setembre de 1911 va ser citat per l'Audiència del Sena com exgerent de Le Libertaire per ser jutjat per dos articles antimilitaristes signats per Auguste Dauthuille («Les volontaires») i per Édouard Sené («Aprés le 1er Mai») apareguts en el periòdic el 6 de maig d'aquell any, però els dos autors es negaren a seure's al seu costat i no hi assistiren. Finalment ell tampoc no hi assistí i va ser condemnat en rebel·lia a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa. El dubte continuà planejant durant el procés dels militants de La Guerre Sociale, contra els qui Bled i Dudragne havien denunciat per segrest. Durant l'audiència del 7 d'octubre de 1911 Miguel Almereyda reconegué que no pensava que fos un confident, però li reprotxava que estigués en relacions amb l'agent provocador Géo Fourny. El 12 de març de 1912, en l'apel·lació de la condemna per defecte del 29 de setembre de 1911 celebrada a l'Audiència del Sena, Dudragne declarà a la sala que era «anarquista revolucionari» i assumí plenament que Le Libertaire s'havia imprès en l'època; malgrat els testimonis de moralitat del seu cap i del secretari del seu sindicat, va ser condemnat, ben igual que Edouard Sené, a un any de presó i a 500 francs de multa per «articles injuriosos contra l'Exèrcit i provocació a l'assassinat i al pillatge». En l'article dedicat a aquest procés publicat en Le Libertaire es tractà Dudragne de manera neutra. El 9 d'agost de 1912 es beneficià d'una remissió de la pena. En 1914 va ser eximit i el 21 de febrer de 1915 es mantenia en aquesta situació. En aquesta època vivia al número 12 de l'impàs del Moulin-Joly del XI Districte de París. El 29 de maig de 1915 va ser jutjat en consell de guerra a París i condemnat a sis mesos de presó per haver-se trobat en un escorcoll al seu domicili dos segells de les oficines de reclutament de Baiona i d'Orleans. Durant la Gran Guerra s'oposà a l'«Unió Sagrada» i participà en les activitats dels «Amics de Le Libertaire». Va fer costat els antimilitaristes Louis Lecoin, Pierre Ruff i Claude Content durant els seus processos judicials de març de 1917. El 8 de març de 1919 es casà al XX Districte de París amb Céline Augustine Compagnon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Joan Costa Fabré (5 d'agost de 1919)

- Joan Costa Fabré: El 12 de juny de 1880 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista Joan Costa Fabré. Sos pares es deien Josep Costa i Àngela Fabré. Ferrador de professió, el desembre de 1917 abandonà Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) i passà a França buscant feina. Treballà per al camioner Mir de Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord) fins a l'11 de febrer de 1919, data en la qual retornà a Catalunya. El 5 de juliol de 1919 tornà a passar a França clandestinament per Cervera (Rosselló, Catalunya Nord). Detingut un mes més tard sense els papers en regla, va ser fitxat el 31 d'agost de 1919 per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «anarquista militant» i retornat a la Península. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Un article de Montégudet en La Révolution Prolétarienne

- Adrienne Montégudet: El 12 de juny de 1885 neix a Eissodun (Llemosí, Occitània) la militant comunista i sindicalista revolucionària i després llibertària Victorine Valentine Augustine Amélie Valdant, més coneguda com Adrienne Montégudet. Filla d'una família pagesa de Puègmalsinhac (Llemosí, Occitània), sos pares es deien Jean-Félix Valdant, conreador i després agent d'assegurances, i Laurence Mathivet. Esdevingué mestra d'escola. Destinada a Roièra (Llemosí, Occitània), conegué el mestre Basile León Denis Montégudet, amb qui es casà el 23 de maig de 1908 en aquesta població. Amb son company milità en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i en la Confederació General del Treball (CGT). A la mort de son marit, continuà militant-hi i en 1921 participà en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris a Au Buçon (Llemosí, Occitània). Secretària de la Unió Departamental de la CGT de Cruesa, continuà amb aquesta funció en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) en 1922, després de l'escissió sindical. La trobada amb un militant d'origen italià la portà un temps a Moscou, on esdevingué professora de francès. En 1927 tornà a França i intentà impulsar la propaganda en el mitjà pagès, però trencà amb el Partit comunista. Va tornar a l'URSS el setembre de 1930 per al Congrés de la Internacional Sindicalista Roja (ISR), però es mostrà molt crítica vers el règim soviètic i els delegats francesos que rebutjaven veure la realitat. A partir de 1931 col·laborà en L'Émancipation, periòdic de la Federació de l'Ensenyament i freqüentà el grup de Pierre Monatte, qui edità La Révolution Prolétarienne. Aleshores deixà el Llemosí i marxa cap a Marsella (Provença, Occitània), on prengué part en 1936 en les reunions anarquistes, esdevenint secretària del Comitè de Dones Llibertàries. Aleshores aportà el seu suport als refugiats italians i espanyols. A començaments de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Antíbol (Provença, Occitània) i després a Sant Pau (Provença, Occitània) on, en contacte amb Célestin Freinet, s'encarregà d'un grup de refugiats txecs, jueus la major part, que amagà a Cruesa i després a Baiona. Adrienne Montégudet va morir el 23 d'agost de 1948 a l'Hospital de Saint-Léon de Baiona (Lapurdi, País Basc).

***

Notícia de la detenció de Louis Dubost apareguda en el diari d'Angulema La Charante del 27 d'abril de 1912

- Louis Dubost: El 12 de juny de 1892 neix a Moulins (Alvèrnia, Occitània) el pacifista, maçó, anarquista i anarcosindicalista Louis Eugène Émile Dubost, conegut com Picrate o Le Père Émile. Sos pares es deien Jean Dubost, forner, i Marie Françoise Perret. Pintor de la construcció, en 1909 era delegat de Propaganda dels obrers enguixadors i pintors de la Federació Departamental del Sindicats Obrers del departament d'Alier. Aquest mateix any, amb Jules Vignes, fundà el periòdic anarquista regional La Torche, del qual només sortiren dos números el novembre de 1909 i el gener de 1910 a Moulins. Cap el 1910 s'establí a la regió parisenca. Sota el pseudònim Picrate, el febrer de 1911 col·laborà en L'Anarchie. En aquesta època vivia a Les Lilas i va fer amistat amb l'anarquista il·legalista Jules Bonnot. El 26 d'abril de 1912 va ser detingut, juntament amb Léon Bouchet i André Georges Roulot (Lorulot), responsables d'aquest periòdic, per organitzar col·lectes en favor dels empresonats i buscant una possible implicació amb la «Banda Bonnot», però després d'interrogats van ser posats en llibertat. Es declarà insubmís i en 1917 va ser condemnat per un consell de guerra a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a un any de presó. En els anys vint esdevingué firaire i en 1925 era secretari de la Unió d'Usuaris del Mercat Central de Rouen (Alta Normandia, França) i de la Federació Nacional dels Sindicats de Firaires i Venedors Ambulants. En 1933 entrà a formar part de la francmaçoneria (Lògia «Constance, Persévérance, Vérité» del Gran Orient de França) i milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP); també fou president de la Secció d'Elbeuf (Normandia, França) de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH). Durant el període d'entreguerres, sota el pseudònim Picrate, col·laborà en el periòdic La Feuille, editat per Jules Vignes a Lió i Saint-Genis-Laval (Arpitània). Durant l'Ocupació i després de la II Guerra Mundial es dedicà a la formació de militants, entre ells Alexandre Hébert, destacat membre de la Confederació General del Treball (CGT) i Força Obrera (FO) del departament del Loira Atlàntic. El 13 de març de 1945 es casà a La Londe (Alta Normandia, França) amb Marie Cécile Massif. Durant els anys cinquanta i seixanta col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara Cahiers de l'Humanisme Libertaire, Contre Courant, Ego i Liberté. El 30 de març de 1966 participà, en nom del grup anarquista «Jules Durand» de Le Havre (Normandia, França), del qual era un dels seus principals animadors, al costat d'Stéphane Chatroussat i Louis Lecoin, en un míting celebrat al cinema Normandy de Rouen, organitzat per la Unió de Grups Anarquistes de Normandia (UGAN), en commemoració del trentè aniversari de la Revolució espanyola i que acabà en un enfrontament amb comunistes provocadors que havia a la sala. Louis Dubost va morir el 23 de febrer de 1987 al seu domicili de Caudebec-lès-Elbeuf (Alta Normandia, França).

***

João Perdigão Gutiérrez (1921)

- João Perdigão Gutiérrez: El 12 de juny de 1895 neix a Casillas del Ángel (Fuerteventura, Illes Canàries) el destacat militant anarquista Juan Perdigón Gutiérrez, més conegut sota el seu nom en portuguès João Perdigão Gutiérrez (o Gutiérres). Sos pares foren Manuel Perdigón Herrera i Dorotea Gutiérrez García. En 1900 amb sa família emigrà a l'Uruguai i el gener de 1904 a Santos (São Paulo, Brasil). Paleta de professió, de ben jove començà a militar en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes de Santos i destacà per la seva intel·ligència i capacitat per la polèmica, la paraula i els escrits en la premsa llibertària. En 1907 entrà en el grup «Infants Revolucionaris», amb son cosí Manoel Perdigão Saavedra i Severino Consalves Antunha, que realitzà una important tasca propagandística de distribució de fullets, butlletins, diaris i llibres; més tard prengué el nom de «Grup Amor a la Llibertat». A finals de 1908 participà activament en la vaga de conductors de vehicles de la Companyia Docas, que reivindicaven la jornada laboral de 10 hores i que fou sagnantment reprimida. Autodidacte, només freqüentà un any una escola obrera, el professor de la qual era un treballador que ni tan sols coneixia el portuguès. En 1909 assistí a actes de l'acabat de crear Centre d'Estudis Socials de Santos i a les actuacions del també nou grup teatral anarquista «Amor a l'Art». En aquest any també participà activament en les manifestacions de protesta contra el judici i afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910, amb Miguel Garrido, Primitivo Raimundo Soares, Antonio Vidal i Carlos Zeballos, destacarà en la propaganda anarquista dins els sindicats de Santos. En aquesta època participà en la campanya anticlerical sorgida arran de l'afer de la nina Idalina Stamato, interna a l'orfenat Cristóbal Colón sota la direcció del pare Faustino Consoni, que desaparegué súbitament dins de l'internat; el pare Consoni fou acusat per la premsa anarquista d'estupre. Entre 1912 i 1915 desenvolupà una intensa activitat anarcosindicalista a Santos, amb mítings, organització de vagues, reunions clandestines, persecucions policíaques i detencions. En 1912 intervingué en els actes de protesta contra la pena de mort dels militants anarquistes italoamericans Ettore i Giovanetti, acusats de robatori i d'assassinats, i en els de suport de la Revolució mexicana. S'oposa, amb els seus companys, a la Nova Llei d'Adolfo Gordo aprovada el gener de 1913 que pretenia augmentar les prerrogatives de l'Estat per a poder expulsar els estrangers, intentant que no s'establís cap temps de permanència al país per a poder considera un immigrant com a resident, i que donà lloc a moltes deportacions de treballadors. En 1914 fou un dels organitzadors de la campanya de protesta contra la carestia de la vida i l'augment de la desocupació, i, a partir d'agost d'aquell any, contra el començament de la Gran Guerra a Europa. Destacà en els fets insurreccionals de juny de 1917. L'any següent, fou l'enllaç a Santos del Comitè Insurreccional que, dirigit des de Rio de Janeiro per José Oiticica i Manuel Campos, intentarà portar a terme una revolució llibertària seguint l'exemple rus i que fracassarà el novembre de 1918 a causa de la traïció del tinent Ajus, infiltrat de la policia i que en un primer moment col·laborà en l'organització del cop, i que tot plegat donà lloc a la detenció d'Oiticica, Campos i Astrojildo Pereira. El març de 1919 participà en la creació del Partit Comunista de Brasil (PCB), creat sobretot per anarquistes i llibertaris, i del qual fou nomenat secretari de la secció de Santos –el sector comunista bolxevic, descontent amb la línia d'aquest partit llibertari, crearà en 1922 altra PCB, dirigit per João da Costa Pimenta. El juliol de 1919, davant la detenció de Miguel Garrido, els obrers de la construcció de Santos es posaren en vaga general i marxà a São Paulo comissionat per demanar els suport dels treballadors d'aquella ciutat. El març de 1920 entrà a formar part d'un altre comitè revolucionari a São Paulo, juntament amb Manuel Campos, Leopoldo Adamo, Zanellas, Cristovão i Indalecio Iglesias; on la seva missió consistia en aconseguir material bèl·lic a Santos i transportar-lo a São Paulo, però finalment el comitè fou descobert, detinguts Adamo, Cristovão i Iglesias, que van ser expulsats cap a Europa. L'abril de 1920, en plena vaga de la construcció, pogué fugí d'una detenció policíaca i el seu domicili fou escorcollat, detenint son pare i havent de viure a partir d'aquest moment en la clandestinitat. En 1920 un grup teatral anarquista estrenà al Saló d'Arts i Oficis el seu diàleg dramatitzat A Prisão, interpretat per Benito Novoa i Aurora Novoa. El gener de 1921 explotaren diverses bombes a Santos i la policia acusà 16 persones d'atemptar contra la vida de tres persones, entre elles Perdigão, Domingo Gonçalves i Antonio Julião, pedagog de l'Escola Moderna. Buscat per la policia, decideix, sota el nom de Mario de Silveira, fugir amb el company Justiniho da Silva (Tupi o Silvio Amorim) a Porto Alegre i, el 15 de maig de 1921, a Rio de Janeiro. Després marxà a São Paulo, on, denunciat per Evaristo Ferreira de Souza, antic administrador d'A Plebe i aleshores traïdor a la causa anarquista, fou detingut; tres dies més tard fou enviat a Santos i després de 24 dies tancat fou embarcat al vaixell de càrrega Itapan cap a Rio Grande do Sul, però, ajudat pels soldats de l'Armada Brasilera de la guarnició de la nau, pogué desembarcar clandestinament a Florianópolis i fugir. En 1922 prengué part activa en el debat entre bolxevics i anarquistes pel control de la premsa llibertària. En 1923 publicà a Santos el setmanari Dor Humana, del qual sortiran set números entre l'1 de maig i finals de juny d'aquell any. En 1924 fou detingut, amb Manuel Marques Bastos, per distribuir a Santos manifests de la Revolució dels Tinents, moviment colpista de militars que volien derrocar el govern d'Arthur Bernardes i que rebé el suport del moviment anarquista. En 1927, el govern del president Washington Luis, prohibí les manifestacions del Primer de Maig i Perdigão desobeí l'ordre i intervingué –juntament amb Manuel Estévez Fernández, José Fernández Álvarez, Luiz Gonzaga Madureira i Bernardino José Marques do Vale– com a orador en un acte. Cridat davant el cap de policia de l'Estat de São Paulo, Armando Ferreira da Rosa, per a donar explicacions, decideix fugir a San Bernardo, després a São Paulo i a Duartina, treballant venent roba, per acabar refugiant-se a la granja de l'anarquista d'origen italià Vicente de Caria a Sorocaba, ciutat on establirà la seva definitiva residència. El 8 de febrer de 1928 el diari A Tribuna publicà la seva foto acompanya d'un decret d'expulsió i qualificant-lo de «perill social», de «dinamiter» i d'«anarquista temible». Buscant l'anonimat davant la persecució policíaca i davant el temor a l'expulsió, optà per desprendre's per sempre del seu primer llinatge i, des d'aleshores, en els seus documents oficials apareixerà com a João Gutiérrez, fill de Manuel Gutiérrez Herrera i María García Gutiérrez. El 24 de febrer de 1928 es casà civilment amb Anarquia de Caria (1904-2003), filla del seu amfitrió, amb qui tindrà sis infants (Lily, Aurea, Ondina, Florial, Eden i Aldo). En 1928 redactà, amb l'ajuda de sa germana Sebastiana, les seves memòries, que van ser ampliades, a instància de l'historiador anarquista Edgar Rodrigues, amb uns apèndixs en 1959 i 1962. A Soracaba intentà organitzar, sense èxit, grups de propaganda i va escriure dos manifest, un sobre la commemoració del Primer de Maig i altre sobre l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Un poquet al marge de la militància activa per l'edat, encara va participar en tres congressos anarquistes, el que es realitzà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948, el del que es va fer entre el 27 i el 29 de març de 1959 i el de 1962, tots portats a terme a comuna anarconaturista Nossa Chácara, a Itaim (São Paulo, Brasil). Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics anarquistes, com ara O Sindicalista i A Plebe. João Perdigão Gutiérrez va morir en 1970 a Sorocaba (São Paulo, Brasil), on existeix un parc (Jardim Gutierres) en el seu honor. En 2007 l'historiador Jesús Giráldez Macía publicà la biografia Entre el rubor de las auroras. Juan Perdigón: un majorero anarquista en Brasil.

João Perdigão Gutiérrez (1895-1970)

***

Necrològica de Juan Antonio Ibor apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'abril de 1979

- Juan Antonio Ibor: El 12 de juny de 1903 neix a Sarsamarcuello (Loarre, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Ibor. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble, on treballava de pagès. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, que triomfà a la seva zona, aconseguí amagar-se i al final pogué passar a zona republicana, on s'integrà en un batalló i lluità al front d'Aragó. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. El desembre de 1939 va ser enviat a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba. Treballà de miner a Les Luminières i s'instal·là en una petita població de La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània), on es tornà a trobar amb sa companya Milagros i sos dos fills (Antonio i Nemesio). Milità en la Federació Local de la CNT de La Grand Comba. Juan Antonio Ibor va morir de silicosi absoluta el 24 de febrer de 1979 a La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri de Le Levade (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

[11/06] �Revista Social� - M�ting de Michel - Congr�s Regional Antimilitarista - Confer�ncia de Saragossa - Vetllada a Rochester - III Congr�s CNT - Assassinat de Rosasco - Damalix - Menvielle - Sabini - Ehret - Ciuti - Courbe - Vanzetti - Lape�a - L�pez Saura - Coll - Urraca - Arcal - Castillo - Rogati - Elia - H�me - Ortiz - Rodr�guez Fern�ndez - Gallego - Ma�trejean - Macchi - Ortega - Qui�ones - Casanovas - Mart�nez �lvarez - Garc�a Claudios - �lvarez Garc�a

Thu, 11 Jun 2026 12:30:07 +0200

[11/06] «Revista Social» - Míting de Michel - Congrés Regional Antimilitarista - Conferència de Saragossa - Vetllada a Rochester - III Congrés CNT - Assassinat de Rosasco - Damalix - Menvielle - Sabini - Ehret - Ciuti - Courbe - Vanzetti - Lapeña - López Saura - Coll - Urraca - Arcal - Castillo - Rogati - Elia - Höme - Ortiz - Rodríguez Fernández - Gallego - Maîtrejean - Macchi - Ortega - Quiñones - Casanovas - Martínez Álvarez - García Claudios - Álvarez García

Anarcoefemèrides de l'11 de juny

Esdeveniments

Capçalera de Revista Social

- Surt Revista Social: L'11 de juny de 1881 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari Revista Social. Eco del proletariado. Dirigit per Juan Serrano Oteiza, va defensar les tesis federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes i va ser en gran mesura l'òrgan d'expressió de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). De caire moderat, els editors de la publicació pensaven que calia acabar amb certs radicalismes per construir una organització obrera forta i nombrosa, basada en el legalisme, la moderació i el col·lectivisme com a principi econòmic; tot defensant la línia tàctica mantinguda pels congressos de l'FTRE de 1881 i 1882. Tenia un tiratge de vint mil exemplars, que la convertia en la publicació més llegida i difosa de l'època. Van col·laborar N. Palacio, A. Oreal, M. Arroyo, S. Espí, Vanoncí, Francisco Ruíz, Enric Borrell, Ernesto Álvarez, Federico Urales, José García, Pedrote, Vicente Danza, Francesc Tomàs Oliver, entre molts altres. Tomás González Morago va refusar col·laborar en no estar d'acord amb l'orientació de la publicació. En va editar 154 números, l'últim el del 15 de maig de 1884, i va deixar de publicar-se quan el sector radical (Pedrote, Daza, etc.) va acusar el sector moderat (Serrano Oteiza, Francesc Tomàs, etc.) de malversar fons de la publicació. Era hereva de La Revista Social, editada a Catalunya entre 1872 i 1880 com a portaveu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i després d'aquesta etapa madrilenya va tornar a editar-se a Catalunya fins a octubre de 1885.

***

Cartell del míting a la Sala de l'Harmonia

- Míting de Louise Michel: L'11 de juny de 1898 a la Sala de l'Harmonia de Paris (França) els anarquistes Louise Michel, Laurent Tailhade i Charles Malato fan un míting on tracten els grans temes polítics del moment: la crisi de subsistències, la repressió obrera a Itàlia, els processos de Montjuïc a Catalunya, la guerra de Cuba i l'enganyifa del sufragi universal, tot des d'una perspectiva llibertària.

***

Cartell del Congrés Regional Antimilitarista

- Congrés Regional Antimilitarista: L'11 de juny de 1905 se celebra a la Sala XX de la Borsa del Treball de Marsella (Provença, Occitània) el Congrés Regional Antimilitarista de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT). Només es tracta d'una reunió dels delegats de les seccions, no de militants. Va ser presidit per François Huau i el delegat de la Secció de Marsella fou Auguste Durand. Posteriorment es va realitzar una gran sessió artisticoliterària, organitzada pel Sindicat Internacional dels Oliers i les Seccions de Marsella de l'AIAT, que consistí en un concert musical, en un recital poètic i en una actuació del Grup Artístic del Teatre Social de la Borsa del Treball, tot amb temàtica antimilitarista.

***

Anagrama de la CNT

- Conferència de Saragossa de la CNT: Entre l'11 i el 12 de juny de 1922 se celebra a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anomenada Conferència de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Portada a cap amb permís governatiu, aprofitant el restabliment de les garanties constitucionals, es va realitzar com a reunió d'obrers de diverses localitats, sense especificar que eren de la CNT. La convocatòria d'aquesta conferència arrenca del ple de Lleida de 1921 quan Andreu Nin, Joaquim Maurín, Hilari Arlandis, Jesús Ibáñez i Gaston Leval van ser nomenats delegats per anar a Moscou al III Congrés de la III Internacional. Aquesta determinació va ser impugnada perquè el Comitè Nacional de la CNT no va ser present en el ple ja que estava empresonat. Un nou ple reunit a Logronyo l'agost de 1921 va desautoritzar aquesta delegació i va convocar la Conferència de Saragossa per plantejar el problema de l'adhesió o no a la III Internacional comunista. En aquesta conferència Ángel Pestaña va informar sobre el II Congrés de la III Internacional i Hilari Arlandis del III Congrés de la III Internacional. Després de grans discussions es va acordar la separació «absoluta, immediata i radical» de la CNT tant de la III Internacional com del seu apèndix sindical, la Internacional Sindical Roja (ISR). Malgrat això, com que l'acord del II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia del 10 al 18 de desembre de 1919), que va decidir l'adhesió provisional a la III Internacional, no podia ser revocat més que per un altre congrés, es va decidir fer un referèndum entre tots els sindicats en el termini d'un mes. Es va aprovar també una protesta contra la repressió que patia el poble rus per part del govern comunista. A més es va decidir l'adhesió de la CNT a la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que Rudolf Rocker, Milly Witkop, Valeriano Orobón i altres havien constituït a Berlín, i es va acordar protestar contra l'amenaça d'execució que pesava sobre els militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Després d'aquesta reunió, els sindicalistes partidaris de la ISR, en una conferència que es va celebrar a Bilbao a finals de 1922, van crear els Comitès Sindicalistes Revolucionaris, i el desembre d'aquell mateix any va començar a publicar-se a Barcelona el setmanari La Batalla, portaveu d'aquests comitès; el grup editor de La Batalla serà el que en 1930 creï a Catalunya el Bloc Obrer i Camperol (BOC).

Proposició signada per Ángel Pestaña i Salvador Seguí sobre la retirada de la CNT de la III Internacional aprovada per la Conferència de Saragossa (Saragossa, 11 de juny de 1922)

***

Cartell de la vetllada

- Vetllada a benefici de Sacco i Vanzetti: L'11 de juny de 1927 se celebra a l'Amalgamated Clothing Workers Hall de Rochester (Nova York, EUA) una vetllada a benefici dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, aleshores condemnats a mort. Organitzada pel Grup Llibertari de Rochester, l'acte consistí en un recital musical de piano i violí; en una actuació dramàtica del grup teatral Amalgama, que interpretà l'scherzo poètic de Felice Cavallotti Il cantico dei cantici; en una conferència d'Armando Borghi; en una nova interpretació dramàtica a càrrec del grup Germinal, que portà en escena el drama Giustizia è fatta!; per acabar amb unes cançons al piano.

***

Tribuna del III Congrés de la CNT (1931)

- III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT: L'11 de juny de 1931 al Teatro Conservatorio –avui Maria Guerrero– de Madrid (Espanya) s'inaugura el III Congrés Nacional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es perllongarà fins al 17 de juny. Hi assisteixen 418 delegats que representaven a 535.565 afiliats i 511 sindicats; la delegació catalana estava representada per 129 delegats de 92 poblacions i 296.459 federats. Fruit del clima sorgit arran de la proclamació de la II República espanyola, en aquest congrés sorgiran dues tendències enfrontades: la partidària que la CNT havia d'adaptar-se a la legalitat republicana –on militaven els vells anarcosindicalistes, com ara Joan Peiró, Ángel Pestaña, Clarà, Fornells o Massoni– i la partidària de lluitar al màxim per la Revolució Social –on militava la nova fornada d'activistes revolucionaris faistes, com ara Francisco Ascaso, García Oliver, Buenaventura Durruti, Ricardo Sanz o Frederica Montseny. Durant el congrés es va suscitar un apassionat debat en discutir-se l'informe del Comitè Nacional, on el sector extremista pretenia que durant les últimes etapes de la clandestinitat els comitès superiors havien tancat compromisos amb els elements polítics republicans (Pacte de Sant Sebastià de 17 d'agost de 1930), tendents a establir una moratòria de pau social, especialment a Catalunya, amb vistes a consolidar la República i facilitar-hi l'autonomia. Aquest congrés va ser un dels menys constructius i un dels més passionals de tots. Es va aprovar el pla de reestructuració de la CNT basat en Federacions Nacionals d'Indústria (FNI), però llevat de donar lloc a un debat esgotador el pla mai no es va posar en pràctica. Els enemics d'aquesta modalitat sostenien que les FNI implicaven una dualitat de funcions i es queia en la burocràcia; en canvi, els partidaris de les FNI sostenien que s'havien d'organitzar concentracions industrials obreres enfront de les concentracions industrials patronals. La CNT va editar la Memoria del Congreso extraordinario celebrado en Madrid los días 11 al 16 de junio de 1931 (Tipografía Cosmos. Barcelona, 1932).

III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT

Documental del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT

***

José W. Rosasco

- Assassinat de Rosasco: L'11 de juny de 1931 al restaurant Chechín, del carrer O'Gorman, d'Avellaneda (Buenos Aires, Argentina) un grup de quatre activistes anarquistes –Julio Prina, Lacunza (Nene), González (Gallego) i Gino Gatti–, dirigits pel mariner timoner i secretari general en dues ocasions de la Federació Obrera Marítima Juan Antonio Morán, abat de cinc trets de revòlver el major de l'Exèrcit José W. Rosasco que hi sopava. Eloy M. Prieto, secretari de l'Ajuntament d'Avellaneda, que acompanyava Rosasco, resultà ferit amb tres dispars. El cambrer Capurro fou ferit lleument d'un tret a la natgera. Rosasco, servidor lleial de la dictadura del general José Félix Uriburu i cap de la policia política de La Plata i interventor policíac d'Avellaneda, era el responsable de la repressió i de l'assassinat de nombrosos militants llibertaris. El mateix dia de la seva mort, Rosasco havia fet una batuda en la qual van ser detinguts 44 àcrates. L'anarquista Lacunza (Nene) també trobarà la mort arran d'aquesta acció i els seus companys el van fer desaparèixer per no deixar pistes sobre els autors de l'atemptat. N'hi ha tres versions sobre la mort de Lacunza: una que en sortir ensopegar amb una de les vidrieres trencant un vidre que el ferí mortalment; altra que caigué de l'impacte d'una bala de Pina mateix quan Lacunza es creuà; i la tercera, i més provable, ja que no hi havia sang a l'escenari, és que durant l'acció un fulminant atac de cor el deixà cadàver. La policia mai no va saber amb exactitud els activistes que van participar en aquest atemptat, encara que sempre sospitaren d'un grup dirigit per Juan Antonio Morán.

Naixements

Fotografia policíaca d'Auguste Damalix (19 de març de 1894)

- Auguste Damalix: L'11 de juny –algunes fonts citen erròniament el 13 de juny– de 1856 neix a Saint-Claude (Besançon, Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Eugène Émile Auguste Damalix. Sos pares es deien Claude François Damalix, hostaler, i Anne Bussoy. Treballava de fuster i vivia la número 15 del carrer Zacharie de París (França). El 19 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i alliberat 10 dies després. El seu dossier va ser enviat el 3 d'abril de 1894 al jutge d'instrucció Henri Meyer. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes aixecat per la policia el 31 de desembre de 1894. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Germain Menvielle

- Germain Menvielle: L'11 de juny de 1861 neix a Tarba (Llenguadoc, Occitània) el mecànic anarquista i sindicalista Germain-Joseph-François Menvielle. Sos pares es deien François Menvielle, negociant, i Marie Botte. El 22 de febrer de 1889 va ser condemnat a Bordeus (Aquitània, Occitània) a dos anys de presó per haver infringit la llei del reclutament. Després s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) on el setembre de 1893 va ser condemnat per organitzar una reunió pública. Membre del Sindicat de Mecànics, aconseguí una certa influència i es mostrà fervent partidari de la participació dels anarquistes en els sindicats. El desembre de 1893 presidí les conferències marselleses de Sébastien Faure. Després de l'entrada en vigor el desembre de 1893 de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) i de l'ona de detencions i d'escorcolls contra els anarquistes, l'11 de gener de 1894 presidí un míting de protesta a la sala de l'antic Asil de Nit, que arreplegà unes dues mil persones, i on parlaren, entre d'altres, Joseph Gros i Sébastien Faure; segons un informe policíac, en aquest acte distribuí un gran nombre d'exemplars del periòdic La Révolte. El 17 de desembre de 1894, quan volia entrar en una reunió socialista per a participar en la discussió, va ser acusat d'«espia» per un responsable socialista i, després d'una curta baralla, expulsat de la sala. El 20 de juliol de 1896 va ser detingut acusat de robatori, però l'1 d'agost va ser alliberat i la causa sobreseguda. Posteriorment es decantà pel pla purament sindical i l'1 de maig de 1899 parlà en el míting que se celebrà a la sala Isnard, al barri marsellès de la Plaine, per protestar contra el tancament de la Borsa del Treball. A començament dels anys nou-cents, intervingué en reunions electorals, però sembla que ja no participà en el moviment llibertari i va ser esborrat, per decisió ministerial del 5 d'octubre de 1903, de les llistes d'anarquistes. El 19 d'octubre de 1911 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Marie Adélaïde Victorine Martin. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nazzareno Sabini

- Nazzareno Sabini: L'11 de juny de 1866 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Nazzareno Sabini, conegut com Sabino l'Anarchico. Sos pares es deien Girolamo Sabini i Annamaria Mei. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i s'adherí al moviment anarquista de ben jovenet. Quan tenia vint anys va ser condemnat a sis dies de presó per «ultratges a l'autoritat» i el 16 de març de 1888 va ser condemnat a 12 dies pel mateix delicte. Per al primer aniversari dels «Màrtirs de Chicago», el 13 de novembre de 1888, llançà, amb altres anarquistes, des de la galeria del teatre Goldoni d'Ancona pamflets de propaganda que portaven el títol «I socialisti marchigiani» (Els socialistes de les Marques). El 12 de juny de 1893 el Tribunal d'Ancona el condemna a dos meses i 20 dies de presó per «possessió il·legal d'armes» i després va ser condemnat a una pena d'assignació de residència. Era assidu de totes les manifestacions antiautoritàries i la policia el considerava un dels agitadors més importants d'Ancona. Sense treball estable, compaginava la fena de venedor ambulant i de subhastador amb la divulgació de la premsa anarquista, fins i tot fora de la seva regió. Amb Leandro Leoni, Luigi Mattioli, Remo Paniconi i Alberto Petrini, formà part del grup anarcoindividualista d'Ancona «Gruppo Autonomo». En 1910 realitzà una donació per al finançament del periòdic llibertari d'Ancona Lo Sprone i el juny de 1913, arran de la tornada d'Errico Malatesta a la ciutat, s'encarregà de recollir les subscripcions per al nou periòdic Volontà. Adherit al Cercle Anarquista «Studi Sociali», el gener de 1914, en un clima marcat per la represa de la lluita anarquista, va escriure un article titulat «Agli anarchici», que es publicà en Volontà, on es lamentava de la «mesquina» venda dels cinc-cents exemplars d'aquesta publicació en una ciutat com Ancona on el nombre d'anarquistes era altíssim i on recalcava la importància que tenia la premsa en la propaganda dels ideals anarquistes i en la lluita contra l'analfabetisme. El 21 de maig de 1914 va ser denunciat per distribuir pamflets antimilitaristes, amb l'agreujament de «reincidència». El 4 d'abril de 1916 va ser empresonat dos mesos per «ultratge a un funcionari públic». El gener de 1919 desafià la policia imprimint i aferrant, a instància dels anarquistes de Pisa (Toscana, Itàlia), un manifest en memòria de Pietro Gori en el vuitè aniversari de la seva mort. L'abril d'aquell any, s'encarregà de la distribució d'un centenar de pamflets pisans titulats Suffragio universale e Rivoluzione sociale i un mes després va ser multat per aferrar «manifests subversius» de la Unió Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona, a la qual pertanyia. En 1920 s'emeté una ordre de busca i cerca al seu nom pel delicte d'«insurrecció armada contra els poders de l'Estat», arran de l'aixecament revolucionari de finals de juny a Ancona. Després de patir presó durant un any, va ser alliberat amb una sentència absolutòria. No obstant això, el 6 de juliol de 1924 noves preteses proves l'acusaren com a corresponsable amb son fill de l'assassinat del soldat Ubaldo Marchiani i del tinent Giovanni Ramella, el 26 de juny de 1920, quan la revolta d'Ancona; condemnat a mort, finalment l'1 de juliol de 1926 va ser absolt plenament. En els anys quaranta regentà un quiosc de premsa a prop del Caffè Nazionale d'Ancona. Nazzareno Sabini va morir el 7 de juny de 1955 a Ancona (Marques, Itàlia).

Nazzareno Sabini (1866-1955)

***

La detenció de François Ehret segons el periòdic parisenc L'Oeil de la Police número 37 de 1908

- François Ehret: L'11 de juny de 1871 neix a Moosch (Alsàcia, França) l'anarquista François Ehret. Era fill de Thiebaut Ehret, filador, i d'Anne Marie Hessler. Es guanyava la vida treballant d'obrer filador especialitzat en relligar els fils tallats. El 17 de juny de 1890 patí un accident al intentar muntar una bastida. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Merfy de Reims (Xampanya-Ardenes, França) i treballava a la filatura de Lefèvre, al carrer Saint-Thierry de la ciutat. En 1897, per mor de la seva assistència regular a les reunions del grup anarquista de Reims i l'amistat amb el llibertari Victor Grimbert, va ser inscrit en un registre d'anarquistes del departament del Marne. El març de 1897, amb l'anarquista Carpentier, marxà cap a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Segons els informes policíacs era de caràcter violent i alcohòlic. En 1901 la policia considerà que havia abandonat el departament del Marne. En 1908 vivia al carrer número 20 del Notre-Dame de Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) i treballava de electricista. El 25 d'agost de 1908 va ser detingut després de robar 16,50 francs del caixonet d'almoines de l'església de Notre-Dame-de-Lourdes de Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França); jutjat per aquest fet, el 31 d'agost d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a quatre mesos de presó. El desembre de 1910 va ser novament condemnat a sis mesos de presó per haver robat a l'església de Fives de Lilla. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Amilcare Ciuti

- Amilcare Ciuti: L'11 de juny de 1887 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el pintor de la construcció i decorador anarquista Amilcare Germano Giuseppe Ciuti, també conegut com Amilcar-Joseph-Germain Ciuti, o simplement Joseph Ciuti. Sos pares es deien Eliseo Ciuti i Adele Micheletti. Nascut en una família anarquista, son pare fou un dels fundadors de la secció local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i sos germans i sa germana també van ser actius militants llibertaris. Ell ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista. En 1911 emigrà a França buscant feina i, després d'un breu període durant la Gran Guerra en el qual retornà a Pisa, en 1920 s'instal·là definitivament a Marsella (Provença, Occitània) amb son germà Cafiero Ciuti, aconseguint el 2 d'agost de 1927 la ciutadania francesa. Mantingué estrets contactes amb destacats militants anarquistes, sobre tot amb Carlo Cafiero, i amb sa família pisana, relacions que van ser contínuament vigilades per la policia. En aquesta època visqué a Sant Rafèu (Provença, Occitània). Continuà amb la seva propaganda anarquista i va fer amistat amb Enrico Zambonini, amb qui va ser detingut acusat d'haver ferit el 2 d'agost de 1928 d'un tret de pistola Giacomo De Muro, cònsol italià a Sant Rafèu; però va ser alliberat després d'haver confessat la culpabilitat de Zambonini. El 15 d'agost de 1929 participà en una reunió del Cercle Italià d'Educació Socialista (CIES) de Brussel·les (Bèlgica). El novembre de 1936 un informe policíac el considerava un dels militants més destacats del moviment llibertari del departament dels Pirineus Orientals. En aquesta època militava, amb Louis Montgon i Giuseppe Pasotti, en el Grup Anarquista de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), adherit a la Federació Anarquista del Migdia (FAM), grup que comptava amb 25 membres, dels quals 21 estrangers, especialment espanyols i italians, i que difonia Le Libertaire i L'Espagne Antifasciste. Durant la Guerra Civil espanyola la seva activitat se centrà en coordinar l'ajuda cap a l'Espanya llibertària i fou l'enllaç amb el Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola Antifeixista (CDREA), organització unitària de l'esquerra creada a Catalunya. La seva funció consistia en rebre els fons per reclutar voluntaris i per avituallar (queviures, medicaments, robes, etc.) les milícies antifeixistes. En 1937 informes policíacs destacaren la seva activitat en favor de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) arran d'una possible estada a Barcelona (Catalunya). Amb son gendre i Louis Montgon, a partir de febrer de 1939, i amb relacions amb el Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques d'Itàlia (CAPVPI) de París (Giovanna Berneri) i de Marsella (Pio Turroni), s'encarregà d'establir contactes i de l'ajuda als companys llibertaris italians internats als camps de concentració d'Argelers, del qual s'ocupà personalment, i de Sant Cebrià. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lucien Courbe (1910)

- Lucien Courbe: L'11 de juny de 1888 neix a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Lucien Alfred Albin, conegut com Luce Courbe. Es guanyava la vida treballant d'empleat en un gran magatzem. Formà part, amb Raymond Callemin, Édouard Carouy, Jean De Boë, Victor Kilbatchich (Victor Serge), Gassy Marin i altres, del Grup Revolucionari de Brussel·les (GRB), de tendència individualista. El 28 de gener de 1909 va ser detingut quan distribuïa fulls anarquistes davant la Casa del Poble de Watermael-Boitsfort (Brussel·les, Bèlgica). En 1909 quatre membres del GRB (Callemin, Carouy, De Boë i Victor Serge) emigraren a París (França) i es van veure implicats en el grup il·legalista anarquista conegut com «Banda Bonnot». Entre 1910 i 1912 va ser editor gerent del periòdic brussel·lès Le Révolté, òrgan dels anarquistes individualistes antiorganitzadors. En 1913 vivia amb sa companya Thérèse Van Binst al carrer Terre Neuve d'Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica). Amb sa cònjuge figurava en un llistat d'anarquista de la policia. Lucien Courbe sembla que morí de tuberculosi en 1916. L'agost de 1913 una persona amb la documentació de Lucien Courbe va ser detinguda a París; l'anarquista François Collas, que era el seu veritable nom, i que també feia servir el pseudònim de Jean Rémond, havia fundat dues societats de defensa dels petits comerços a París, de les quals era secretari general, i va ser detingut perquè era buscat a Bèlgica per insubmissió i deserció i per estafa en petits comerços francesos.

***

Bartolomeo Vanzetti

- Bartolomeo Vanzetti: L'11 de juny de 1888 neix a Villafalletto, a prop de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Bartolomeo Vanzetti. Nascut en una modesta família (Giovan Battista Vanzetti i Giovanna Nivello), quan tenia 13 anys marxa a Cuneo com a aprenent de pastisser. Explotat, vivint en unes condicions miserables, emmalalteix. Després de la mort de sa mare, parteix cap a Amèrica el 9 de juny de 1908. A Nova York comparteix la misèria dels emigrants fent diferents feinetes i esdevé anarquista vers el 1913. Més tard s'instal·la a Plymouth (Massachusetts) i treballa a la Cordage Company, on participa, amb l'anarquista Luigi Galleani, en una vaga d'un mes a començaments de 1916. Designat com a representant, queda inscrit en les llistes negres de la patronal. Aleshores es fa venedor ambulant de peix. El 5 de maig de 1917 obté la ciutadania nord-americana, però l'obligació d'inscriure's en la futura mobilització és votada el mateix mes. Per fugir-ne, decideix amb una trentena d'anarquistes refugiar-se a Mèxic, on coneix Nicola Sacco. Però després d'alguns mesos, retorna a Plymouth, alhora que la repressió s'intensifica contra els insubmisos i contra els anarquistes (Ràtzies de Palmer). El 5 de maig de 1920 és detingut amb Sacco i són acusats d'haver comès dos assalts: el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater i el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. La màquina judicial s'engega i el 16 d'agost de 1920 Vanzetti és condemnat pel primer robatori a 15 anys de presó. El segon procés es tanca el 14 de juliol de 1921 i Sacco i Vanzetti són condemnats a la pena capital pel robatori de 15.766,51 dòlars d'una fàbrica de sabates de South Braintree i per l'assassinat del seu comptable (Frederick Parmenter) i d'un guàrdia de seguretat (Alessandro Berardelli), malgrat la manca de proves. Comitès de defensa es formen arreu del món per sensibilitzar l'opinió pública sobre aquesta injustícia. Igual que Sacco en 1923, Vanzetti és tancat a començaments de 1925 en un hospital psiquiàtric. El 12 de maig de 1926 les condemnes de mort són confirmades. El 26 de maig, un immigrant portuguès anomenat Madeiros confessa des de la seva presó ser l'autor de l'assalt de South Braintree, però el jutge Webster Thayer rebutja reobrir-ne el cas. Malgrat una mobilització internacional intensíssima i a diverses pròrrogues d'execució, Nicola Sacco, Bartolomeo Vanzetti i Celestino Madeiros són asseguts a la cadira elèctrica durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927 a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant una immensa reprovació. El 23 d'agost de 1977, cinquanta anys després dels seus assassinats, Sacco i Vanzetti van ser exonerats de manera simbòlica per l'aleshores governador de Massachusetts, Michael Dukakis.

***

Ramiro Lapeña Altabás

- Ramiro Lapeña Altabás: L'11 de juny de 1897 neix a Villarroya de la Sierra (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Ramiro Lapeña Altabás. Estava casat amb dos infants (Remedios i Manuel). Es guanyava la vida treballant de ferrer i ferrador i militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual formava part de la seva junta directiva. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es va amagar, però l'octubre d'aquell any es va lliurar als franquistes. Ramiro Lapeña Altabás va ser afusellat el 20 d'octubre de 1936 a la tàpia del cementiri de Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya) i llançat a una fossa comuna. Son germà Manuel Lapeña Altabás, també militant confederal, havia estat assassinat pel feixistes tres mesos abans. Les restes dels dos germans van ser exhumades l'abril de 1959 i enterrades a la cripta principal del Valle de Cuelgamuros (San Lorenzo de El Escorial, Madrid, Castella, Espanya). Sa família lluita judicialment per que les restes siguin exhumades i enterrades a Calataiud.

***

Juan López Saura

- Juan López Saura: L'11 de juny –algunes fonts citen erròniament l'1 de juny– de 1898 neix a San Antonio Abad (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Saura. Sos pares es deien José López Velázquez, fogorner de l'Armada, i Josefa Saura Vidal. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), residint a les «Cases Barates» del barri obrer d'Horta. Durant la guerra civil fou milicià en el Grup 33 de la VIII Centúria de la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan el triomf franquista, d'antuvi aconseguí passar desapercebut, però el 10 de maig de 1939 va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 13 de setembre de 1941, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pena que tot d'una va ser commutada per la d'un any de presó menor. Sa companya fou Filomena Ortiz, amb qui tingué sis infants (José, Mariano, Josefa, Mercedes, Antonio i Pedro). Juan López Saura va morir el 8 de desembre de 1972 a l'Hospital de la Santa Creu de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població. Son germà Antonio López Saura també va ser militant anarcosindicalista.

***

Necrològica de Francesc Coll Cuchi apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de març de 1976

- Francesc Coll Cuchi: L'11 de juny de 1899 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Coll Cuchi. Sos pares es deien Francesc Coll i Francesca Cuchi. A començament dels anys vint, amenaçat de mort pels pistolers de la patronal, hagué d'abandonar Reus, on militava en el moviment anarquista. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Durant l'ocupació nazi va ser deportat a Alemanya. Després de la II Guerra Mundial va ser nomenat secretari de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Fijac, on vivia i treballava de mecànic ajustador. Sa companya fou Justa Lucía Martina Martín González. Francesc Coll Cuchi va morir el 28 de desembre de 1975 al seu domicili de Fijac (Llenguadoc, Occitània).

***

Félix Urraca Valmaseda

- Félix Urraca Valmaseda: L'11 de juny de 1901 neix a San Asensio (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Urraca Valmaseda –el certificat de naixement cita el segon llinatge com Balmaseda. Sos pares es Donato Urraca García, llaurador, i Victoria Valmaseda Merino. Quan tenia 16 anys marxà a Vitòria buscant feina. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, treballà en l'empresa Ajuria. En 1927 es casà amb Pilar Gentil Acevedo, però enviudà tres anys després. En aquests anys començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir al nord a finals de mes i s'enrolà en el Batalló Durruti, amb el qual realitzà la campanya del Nord fins al final, essent ferit en combat. Des de Barcelona continuà la lluita amb son cunyat Julián Gentil, també cenetista. En acabar la guerra, amb el suport familiar, cap al 1942 muntà una botiga a Móra de Rubiols (Terol). Acusat de col·laborar amb el maquis del Maestrat i empresonat durant dos anys a Saragossa. En 1947 retornà a Barcelona, però sa família restà a Terol. Seguint uns negocis relacionats amb la ferralla marxà a les Illes Canàries. A les illes africanes va ser detingut i en 1950 aconseguí sortí lliure. Establert a Vitòria, aconseguí una feina, però de bell nou denunciat des de Móra de Rubiols, fou traslladat a aquesta localitat i apallissant, salvant la vida per intercessió del capellà de l'indret. Després de tres mesos tancat a la presó de Saragossa tornà a Vitòria, on visqué com pogué. Pel 1955 aconseguí una feina estable en una fàbrica de sucre fins a la seva jubilació en 1966. En 1960 enviudà novament d'Eugenia Baños Acevedo. Amb la jubilació s'establí a Barcelona amb sos cunyats fins al 1976, any que retornà definitivament a Vitòria. Félix Urraca Valmaseda va morir el 4 de maig de 1990 al seu domicili de Vitòria (Àlaba, País Basc). Son germà Julio Urraca Valmaseda també va ser un destacat militant anarcosindicalista.

***

Necrològica de Félix Arcal Berenguer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de juny de 1963

- Félix Arcal Berenguer: L'11 de juny de 1904 neix a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Arcal Berenguer. Sos pares es deien Mariano Arcal i Ninache Berenguer. Quan era molt jove s'adherí al moviment llibertari i al Sindicat de Pagesos de Bujaraloz de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començaments de la guerra civil formà part del Comitè Revolucionari del seu poble. Integrat als fronts, fou membre dels grups anomenats «Fantasmas», unitats integrades en la «Columna Durruti» encarregades de detenir i executar militants franquistes i clericals de la regió. El capellà de Bujaraloz sembla que va ser una de les seves víctimes. Segons el seu testimoni, Buenaventura Durruti Domínguez no aprovava aquestes accions i evità nombroses execucions. Quan la militarització de les milícies, a la qual ell s'oposà, marxà cap a Barcelona (Catalunya), però finalment retornà als fronts. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. També passà per les Companyies de Treballadores Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació nazi, participà en la Resistència, enquadrat en un grup guerriller que actuà a Bretanya. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Lo Mont (Aquitània, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'exili. Malalt, i després d'un temps ingressat a l'Hospital Layné de Lo Mont, Félix Arcal Berenguer va morir el 2 de maig de 1963 al seu domicili de Lo Mont (Aquitània, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Vicente Castillo Muñoz apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 9 de juliol de 1949

- Vicente Castillo Muñoz: L'11 de juny de 1911 neix a Órgiva (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Vicente Castillo Muñoz. Sos pares es deien Manuel Castillo Hidalgo, pagès, i Ana Muñoz Braojos. Ben aviat orfe, amb 12 anys treballà com a mosso als cafès i cuines. En 1924 començà a freqüentar els cercles llibertaris. En 1932 va ser cridat a files i el novembre de 1933 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i participà en la lluita antimilitarista en el si de l'exèrcit. En acabar el servei militar, retornà a Granada i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el company Silva, participà activament en l'organització i desenvolupament del Sindicat de la Indústria de l'Alimentació de la CNT. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil, Granada va caure a mans feixistes i el novembre d'aquell any va ser mobilitzat per l'exèrcit franquista. El 13 de gener de 1937, amb altres companys (Laureano Pérez, M. Hidalgo, etc.), desertà i, amb un centenar de persones, aconseguí passar a zona republicana i s'integrà en la «Columna Maroto» confederal. Després de la militarització de les milícies, la seva columna esdevingué la 147 Brigada Mixta i va ser nomenat sergent de la III Companyia, formada per militants de les Joventuts Llibertàries fugits de Granada. Va ser nomenat secretari del grup de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de la seva companyia i participà en els combats a Andalusia. Secretari de les Joventuts Llibertàries del 586 Batalló, va ser nomenat delegat d'aquest batalló per al ple de la FIJL que se celebrà a Baza (Granada, Andalusia, Espanya). A finals de 1938 va ser enviat a l'Escola Popular de Guerra de València (País Valencià). En 1939, al final de la contesa, amb altres companys del seu grup (Granizo, Pepe El Cordero, Picheli, etc.), aconseguí arribar a Sierra Nevada amb la intenció de passar més tard a França. Finalment retornà a Granada on ben aviat va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó per «rebel·lió militar». Reclòs a la presó de La Campana de Granada, en fou responsable de la cuina. En 1940 va ser traslladat a la penitenciaria del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i posteriorment a les d'Alcázar de San Juan (Ciudad Real, Castella, Espanya), de Yeserías (Arganzuela, Madrid, Espanya) i d'Astorga (Lleó, Castella, Espanya), on va ser alliberat l'agost de 1941. Retornà a Granada i començà a treballar en una fàbrica sucrera, de la qual diàriament furtava un o dos quilos de sucre amb els quals elaborava caramels i confits que després venia pel barri de San Pedro on vivia. Amb Ángel Vicente, creà una petita fàbrica de caramels. Integrat en la lluita clandestina, fou membre del Sindicat de l'Alimentació de la CNT de Granada. També albergà a casa seva el guerriller Juan Francisco Medina García (Yatero), que va ser finalment ferit en un enfrontament amb la policia. Organitzà nombroses evasions de militants empresonats i elaborà per a tal fi falses ordres d'alliberament. En 1943, amb F. Salcedo, montà al número 1 del carrer de la Paz una petita confiteria, on també hi vivia el company José Alguacil Carranza i sa família; va ser en aquest obrador on es tingueren la major part de les reunions clandestines de la CNT d'aleshores. Assistí a la reunió que es va realitzar a La Zubia (Granada, Andalusia, Espanya) per a coordinar la lluita guerrillera i participà activament en aquesta, proporcionant armes al grup guerriller llibertari dels germans Quero Robles. En 1947 advertí, amb Antonio Cañete Rodríguez, al Comitè Regional de la FIJL i al de la CNT de la traïció, per 200.000 pessetes, dels excenetistes Fermín Castillo i Miguel Contreras, que havien delatat els germans Quero Robles a la policia. En 1948 va ser nomenat secretari de Defensa i d'Organització del Comitè Provincial de Granada de la CNT i s'encarregà de l'evacuació de guerrillers, entre ells els germans Castillo Clares, via Tànger (Marroc). El 26 de maig de 1949, quan l'evacuació del grup, la Guàrdia Civil atacà el seu domicili granadí. Durant l'enfrontament armat, resultaren morts Gabriel Martín Montero (Corralico i Mariano) i José Sánchez Porras (Pepe El Catalán) i van ser capturats José Martín Montero (Sebastián), Milesio Pérez Jiménez (Modesto) i José García Pimentel (Eloy i Orejillas). També ell va ser capturat, ferit de set bales, i sa companya Isabel Amador Guzmán. Els inquilins del local, José Alguacil Carranza i la seva esposa Manuela Vizcaíno Alarcón, també van ser detinguts amb son fill de quatre anys. El capità Caballero, de la Guàrdia Civil, ferit en l'enfrontament, es lamentà de no haver pogut «matar tothom, dona i infant inclosos». Jutjat, Vicente Castillo Muñoz va ser condemnat a 30 anys de presó. El 28 de maig de 1962 va ser alliberat de la presó de Barcelona. En 1979 va escriure en dos volums les seves memòries, Recuerdos y vivencies, que publicà a Barcelona en una edició privada de 25 exemplars. Vicente Castillo Muñoz va morir el 19 de setembre de 1997 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

---

Continua...

---

[10/06] �La Solidarit� R�volutionnaire� - Confer�ncia de Roussel - �Le Cubilot� - Homenatge rescatats dels camps - �Cantaclaro� - M�ting confederal - Courbet - Petraroja - Broeckx - Ajalbert - Desgranges - De Marchi - Anibaldi - Butet - Ascaso - Mart�n Alqu�zar - Zazzi - Pardo - Romero - Puyal - Silvestre - Trenc - Ferr� - Calazel - Girard - Massal - Fr�mont - G�tiez - Cerruti - Gauzy - Adelantado - Guti�rrez Rojas - Palerm - Tilli - Babois - Temblador - Iglesias - Parera - Villegas - Fabre

Wed, 10 Jun 2026 12:53:22 +0200

[10/06] «La Solidarité Révolutionnaire» - Conferència de Roussel - «Le Cubilot» - Homenatge rescatats dels camps - «Cantaclaro» - Míting confederal - Courbet - Petraroja - Broeckx - Ajalbert - Desgranges - De Marchi - Anibaldi - Butet - Ascaso - Martín Alquézar - Zazzi - Pardo - Romero - Puyal - Silvestre - Trenc - Ferré - Calazel - Girard - Massal - Frémont - Gútiez - Cerruti - Gauzy - Adelantado - Gutiérrez Rojas - Palerm - Tilli - Babois - Temblador - Iglesias - Parera - Villegas - Fabre

Anarcoefemèrides del 10 de juny

Esdeveniments

Portada del primer número de La Solidarité Révolutionnaire

- Surt La Solidarité Révolutionnaire: El 10 de juny de 1873 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcol·lectivista en llengua francesa La Solidarité Révolutionnaire. Organe socialiste hebdomadaire. An-archie-Collectivisme-Matérialisme. Portava l'epígraf «Cap dret sense deure, cap deure sense dret». Aquesta publicació estava editada pels revolucionaris francesos refugiats a Catalunya Charles Alerini, Paul Brousse i Camille Camet, i era l'òrgan d'expressió del «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», creat el 4 d'abril d'aquell any a la capital catalana. Aquest grup d'exiliats estarà constantment vigilat per agents de la Direcció de Seguretat francesa. Alerini ja es trobava a Barcelona des de 1871 després de les seves activitats revolucionàries a Ais i a Marsella, i ingressà en la Federació local barcelonesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i des de desembre d'aquest any formà part de l'Aliança bakuninista; en 1872 participà com a delegat espanyol en els congressos de l'Haia i Saint-Imier. Brousse, metge de Montpeller, va militar en les files republicanes federals fins a 1872, any en què s'adhereix a la Internacional; l'any següent és condemnat a quatre mesos de presó, cinquanta francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona abans de ser detingut. Camet, lionès, era l'únic d'aquest grup d'origen proletari i pertanyia a la secció d'obrers teixidors de l'AIT; va participar en els congressos de l'Haia i Saint-Imier com a delegat de les seccions franceses, i va entrar a la Península a principis de 1873. En el manifest, del «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional» publicat el mateix 4 d'abril de 1873, anuncien l'aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explicà que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França (emancipació lliure dels treballadors, an-arquia, col·lectivisme, antimutualisme i insurreccionalisme antiestatista), i informar sobre la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris transpirinencs. Trobem notícies locals i internacionals, sindicals, orgàniques de l'AIT, ressenyes històriques, etc. Jules Guesde, des de Gènova (Ligúria, Itàlia), se sumarà a la redacció d'aquest periòdic. Els articles anaven sense signatura, però trobem textos de Victor Cyrille i de Pere Gasull, entre d'altres. L'agost de 1873 el grup editor havia estat detingut a instàncies del govern civil de Barcelona acusat de «carlista», però va ser alliberat poc després. En van sortir 10 números, l'últim l'1 de setembre de 1873, i deixà de publicar-se perquè Brousse marxà cap a Suïssa i Camet cap a França.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic parisenc L'Action del 10 de juny de 1906

- Conferència de Roussel: El 10 de juny de 1906 se celebra al Grand Théâtre de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) un gran acte lliurepensador per celebrar la separació de l'Església i l'Estat, sancionada el desembre de l'any anterior. Hi van fer conferències l'assagista, poetessa, periodista, lliurepensadora i anarcofeminista Nelly Roussel («La femme et la Libre Pensée») i l'exanarquista, antimilitarista i lliurepensador socialista Charles Futin («La Libre Pensée et le socialisme»). També van prendre la paraula el senador de l'esquerra democràtica Léon Gillot i els diputats Jean Bouveri (sindicalista i socialista) i Jacques Chaussier (radicalsocialista). La jornada va acabar amb un «Gran Banquet Democràtic» al Grand Hôtel de l'Europe de la població.

***

Capçalera de Le Cubilot

- Surt Le Cubilot: El 10 de juny de 1906 surt a Aiglemont (Ardenes, França) el primer número del periòdic quinzenal anarquista Le Cubilot. Journal International d'Éducation et de Lutte Ouvrière, realitzat a la colònia anarcocomunista «L'Essai» (o d'Aiglemont), creada per Fortuné Henry. André Mounier (Jean Prolo) en serà el gerent i administrador. En van ser col·laboradors, a part d'Henry i de Mounier, Limpide Semoy, E. Dantés, Piedplat, Georges Dulac (Émile), Aigrette, Henri Lequin (Raoul Renoir), Alphonse Taffet, Émile Pouget i Le Furet, entre d'altres. El periòdic, del qual es van editar 45 números fins al 29 de desembre de 1907, estava compost per quatre parts: la primera consagrada a un tema d'actualitat (sindicalisme, idees llibertàries, antimilitarisme, iniquitats del capitalisme, crítiques de la repressió de les vagues...); la segona analitzava textos legals que afectaven el sindicalisme a les Ardenes; la tercera part feia una relació de les vagues que estaven en marxa, així com les diferents reunions i temes a tractar-hi; i la darrera pàgina estava dedicada a poemes, contes llibertaris, caricatures anticlericals, consells d'higiene i de salut, etc. A la impremta de «L'Essai» també es van editar nombrosos fullets de diversos autors (Lermina, Faure, Laisant, Meslier, Parsons, Ravachol, Janvion, Malato, Boulgarin, etc.) i postals. El 15 gener de 1908 la publicació canviarà de nom i esdevindrà Le Communiste, però deixarà de publicar-se el desembre del mateix any.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic tolosà Boletín Interior de la CNT (MLEF) del 6 de juny de 1945

- Homenatge als rescatats dels camps de concentració: El 10 de juny de 1945 se celebra al Cine Plaza de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) un acte d'homenatge als rescatats espanyols dels camps de concentració nazis. L'acte, organitzat pel Centre d'Estudis Tolosa-Barcelona (CETB), va ser presidit per l'hispanista Jean Cassou, comissari de la República francesa de la regió de Tolosa, i el professor Raymond Badiou, alcalde socialista de Tolosa. Intervingueren Josep Ester Borràs, sobrevivent del camp de concentració de Buchenwald, i José Nieto, del camp de Dachau, a més de Frederica Montseny Mañé, N. Nogués Biset i Pierre Stefani, pel CETB.

***

Portada del número 1 de Cantaclaro

- Surt Cantaclaro: El 10 de juny de 1977 surt a València (País Valencià) el número zero del periòdic anarcosindicalista Cantaclaro. Órgano de expresión del Comitè de Fábrica de CNT. Estava publicat pels obrers anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la fàbrica metal·lúrgica de l'Empresa Nacional Elcano de la Marina Mercant. Els articles sortiren publicats sense autoria, però hi va col·laborar Trinidad Seguí. Els temes que tractà van ser l'assembleisme, l'autogestió, la conflictivitat obrera, la transició política, etc. Es publicà, com a mínim, un número més, l'1, el 7 de juliol de 1977.

***

Cartell del míting confederal

- Míting confederal: El 10 de juny de 1979 se celebra al Teatro Fleta de Saragossa (Aragó, Espanya) un míting d'afirmació anarcosindicalista organitzat pel Sindicat de Pensionistes i Jubilats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van Intervenir José María Bondia Román, Severino Campos Campos i Frederica Montseny Mañé. La intervenció de Montseny va ser considerada per la premsa com «explosiva», ja que considerà que «els problemes que té Espanya no poden ser resolts pel capitalisme» i que «és necessari anar cap a una nova revolució, a les vagues salvatges i a les explosions populars, fent servir, si cal, el combat i les barricades». Els polítics Santiago Carrillo Solares i Enrique Tierno Galván, comunista i socialista respectivament, també van ser durament criticats per Montseny.

Naixements

Gustave Courbet fotografiat per Nadar (1855)

- Gustave Courbet: El 10 de juny de 1819 neix a Ornans (Franc Comtat, França) el pintor revolucionari, proudhonià, communard i llibertari Jean Désiré Gustave Courbet. Fill de terratinents, son pare, Éléonor Régis Jean Joseph Stanislas Courbet, posseïa propietats a Flagey, on criava bovins i practicava la viticultura, i sa mare es deia Suzanne Sylvie Oudot. Quan tenia 12 anys entrà al seminari d'Ornans, on rebé les primeres ensenyances artístiques amb un professor de dibuix deixeble de la pintura preromàntica d'Antoine-Jean Gros. Després d'aquesta experiència amb els capellans tornà anticlerical i marxà al Col·legi Reial de Besançon, on seguí les classes de dibuix d'un antic alumne de Jacques Louis David. A finals de 1839 marxà a París, allotjat pel seu cosí Jules Oudot, per començar els estudis de Dret i continuar els de pintura als tallers de pintura de Charles de Steuben i d'Auguste Hesse. Es formà al Louvre copiant els venecians del segle XVI i Velazquez. Durant molt de temps va fer feina tot sol, ja que el seu realisme pictòric anava contracorrent. El 21 de juny de 1840 fou llicenciat del seu servei militar i s'instal·là al Barri Llatí, freqüentant l'acadèmia de Charles Suisse i vivint la bohèmia parisenca. En 1844 fou admès al Saló, on exposà el seu Autoportrait au chien noir, esdevenint el capdavanter del realisme. En 1848 esdevingué socialista, alhora que el seu talent comença a reconèixer-se, i fundarà un club social que s'oposarà als clubs jacobins i als partidaris del sector de la Montagne. L'agost de 1849 viatjà a Holanda, on descobrí les pintures de Frans Hals i de Rembrandt. En 1850 pintà una de les seves obres més famoses, Un enterrement à Ornans. En 1852 féu amistat amb el teòric anarquista Pierre-Joseph Proudhon, que l'influí profundament. Des del 1864 conreà l'escultura. En 1870 la seva reputació agafà tal volada que Napoleó III li oferí la Legió d'Honor, però com a republicà i socialista revolucionari, la rebutjà. Amb la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, fou nomenat president de la Comissió Artística per a la Conservació dels Museus Nacionals, que vetllava per la salvaguarda del patrimoni artisticocultural, i delegat de Belles Arts. Quan la Comuna de París fou proclamada, en fou elegit membre i passà a ocupar-se de la Comissió d'Ensenyament, esdevenint un dels responsables de la Federació dels Artistes. Votà contra el Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria». El 14 de setembre de 1870, en un escrit dirigit al Govern de Defensa Nacional, havia demanat que la Columna Vendôme, que evoca les guerres napoleòniques, fos desmuntada i transportada als Invàlids, però el 13 d'abril de 1871 la Comuna decretà la destrucció d'aquest «monument de barbàrie». Courbet reclamà l'execució d'aquest decret, que es materialitzà el 16 de maig d'aquell any davant una gentada eufòrica, i fou per aquest fet quan més tard se l'en demanaren responsabilitats. Després de la Setmana Sagnant, el 7 de juny de 1871 fou detingut i portant davant el III Consell de Guerra; el 2 de setembre d'aquell any fou condemnat a sis mesos de presó –que purgarà a París, a Versalles i a Neully– i a 500 francs de multa. Més tard, el 30 de maig de 1873, sis dies després de la seva elecció com a president de la República, el mariscal Mac-Mahon proposà la reconstrucció de la Columna Vendôme, amb la idea de fer pagar Courbet totes les despeses. Per fugir de la ruïna, s'exilià a Suïssa, però els seus béns i quadres van ser embargats. L'1 d'agost de 1875, com a llibertari antiautoritari, participà en el Congrés de la Federació del Jura a Vevey, ciutat on s'establí. Entre les seves obres pictòriques destaquen un retrat realitzat en 1865 del seu amic Proudhon, envoltat de ses filles, i nombroses obres «escandaloses» per als mantenidors de l'ordre moral establert, com ara L'origen du monde (1866) o Le Sommeil (1866). El 4 de maig de 1877 el pressuposts per a la reconstrucció de la Columna Vendôme s'establí: 323.091, 68 francs. Astorat, Courbet demanà pagar la xifra per anualitats, «favor» que li fou concedit: havia de pagar durant 33 anys 10.000 francs anuals –en acabar tindria 91 anys. Per solidaritat amb els seus compatriotes exiliats de la Comuna de París, sempre rebutjà retornar a França abans d'una amnistia general. Gustave Courbet va morir de cirrosi pel seu abús de l'alcohol el 31 de desembre de 1877 a La Tour-de-Peilz, a prop de Vevey, (Vaud, Suïssa); l'endemà, segons el reglament, havia de pagar el primer termini del seu ubesc deute. La seva voluntat fou respectada i fou inhumat el 3 de gener de 1878 a La Tour-de-Peilz. Les seves despulles foren traslladades a Ornans en 1919.

***

Foto policíaca de Gennaro Petraroja (ca. 1894)

- Gennaro Petraroja: El 10 de juny de 1860 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el sastre i propagandista anarquista Gennaro Francesco Mariano Petraroja, també conegut com Janvier-François-Mariano Petraroya (Petraroia o Pieteraroia), Dutroni i Janvier. Sos pares es deien Vincenzo Petraroja i Giulia Blanco. Condemnat per negar-se a fer el servei militar, en 1886 fugí a París (França). L'abril de 1890 va ser detingut, amb Saverio Merlino i Paraskiev Stoianov, per realitzar un manifest en ocasió del Primer de Maig acusat d'«instigació a la insubordinació i a l'assassinat» i va ser empresonat a Sainte-Pélagie. En aquesta presó parisenca acceptà treballar d'«auxiliar» i amb l'excusa d'escombrar els passadissos pogué establir contacte amb els presos anarquistes, com ara Saverio Merlino, Charles Malató i Ernest Gégout. El 13 de maig d'aquell any se li va decretar l'expulsió de França i s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Mentrestant, el 18 de juliol de 1890 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per haver distribuït pamflets als soldats encoratjant-los a no disparar sobre el poble. El 7 de novembre de 1890 participà en una reunió al domicili de Moïse Ardaine on es va decidir la difusió d'un manifest en memòria dels màrtirs de Chicago i probablement fou l'autor d'aquest text, amb el suport de Marco Sullam i Luigi Galleani, que va ser imprès en forma de pamflet en tres llengües. Poc després, l'11 de novembre, sa companya, Teresina Blanco, proposà en una reunió la formació d'un grup anarquista de dones llibertàries, ja que «la dona és més conscient de la misèria de l'home». El 15 de desembre de 1890 va ser expulsat de la Confederació Helvètica, amb Luigi Galleani, Paul Bernard, Hiskia Giuseppe Rovigo (Morelli), Paraskiev Stoianov i Lucien Weil (Henri Dhorr), pel repartiment del pamflet citat. En 1891 retornà a Nàpols i participà en una concentració dels desocupats dissolta per la policia i en activitats d'agitació per al Primer de Maig. Denunciat per «instigació a l'odi entre classes i desobediència a la llei», el 22 d'abril de 1892 va ser condemnat a 14 mesos de presó, però obtingué la llibertat provisional. Un cop lliure, immediatament participà, segons la policia, en «reunions secretes per a organitzar el Primer de Maig» i poc després redactà un manifest apologètic de l'anarquista Ravachol, fet pel qual purgà sis mesos de presó. En 1893 emigrà a Londres (Anglaterra), on retrobà Saverio Merlino, i col·laborà en el número únic del periòdic 1º Maggio, que es publicà a Lugano (Ticino, Suïssa). En aquesta època intentà crear una federació anarquista d'italians exiliats («La Solidarietà») i amb aquesta finalitat el gener de 1893 edità la circular «A gli anarchici italiani dell'estero» que va ser reproduïda en els periòdics Il Grido degli Opressi (Chicago, 14 de juny de 1893) i Lavoriamo (Buenos Aires, 1 de juny de 1893); en aquesta circular afirmà que la violència anarquista és la natural resposta a l'exercida per part l'Estat. A Londres obrí una sastreria al número 6 del carrer Upper, que segurament funcionà bé, ja que ajudà econòmicament Louise Michel. També entrà en contacte amb els emigrats llibertaris a Paterson (Nova Jersey, EUA), que preparaven la publicació de La Questione Sociale. Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 participà en el Congrés Internacional Socialista que se celebrà a Londres, on s'oposà a la tàctica parlamentària adoptada per la majoria marxista –va ser a partir d'aquest congrés que els anarquistes i els socialistes antiparlamentaris van ser definitivament exclosos dels congressos socialistes. L'agost de 1900, arran del magnicidi d'Humbert I d'Itàlia perpetrat per l'anarquista Gaetano Bresci, en l'article «Monarchia e Popolo», que Errico Malatesta publicà en el número únic Causa et effetti (1898-1900), va fer una crida als italians a «demolir la tirànica prepotència savoiana» que «ha reduït Itàlia a un país de misèria i de llàgrimes». L'any següent fou un dels responsables dels grup anarquista londinenc «L'Internazionale», que edità el periòdic L'Internazionale, el qual, dirigit per Silvio Coro i ell a la gerència, publicà quatre números entre el 12 de gener i el 5 de maig de 1901. En 1903, fent costat Malatesta en la seva lluita contra l'individualisme, intentà obrir una Cambra del Treball i fundà «Il Lavoro», grup que agrupava joves anarquistes i vells internacionalistes veterans de la Comuna. En 1907 tornà a Nàpols, obrí una sastreria i es mantingué fora de joc fins el maig de 1909, quan signà, amb Francesco Cacozza, un pamflet denunciant els «Fets de Sinopoli», on els carrabiners mataren uns manifestants desarmats. El juliol de 1909 publicà l'opuscle Dopo vent'anni. Dall'amorfismo all'umanismo verso l'anarchismo i el 13 d'octubre va ser detingut per complicitat en un atemptat contra una església. Entrà a formar part del grup «Sorgete», i el 21 de març de 1910 va ser posat en llibertat provisional. El 29 d'octubre de 1910 va ser condemnat a sis mesos de presó per complicitat en l'atemptat i en l'onada d'agitació contra la visita del tsar a Itàlia. En 1916 participà en la campanya contra l'execució en cadira elèctrica de l'anarquista italoamericà Carlo Tresca i establí contactes freqüents amb Giovanni Giordano i Renato Siglich. Impressionat pels fets revolucionaris russos, acceptà la lluita de classes com a un pas obligat en direcció cap la societat anarquista i, després de la Gran Guerra, sostingué la línia de la «unitat per la revolució». El 2 de febrer de 1919, en un reunió a la Cambra del Treball, obtingué dels companys el compromís de fer costat amb la propaganda la lluita dels treballadors i preparar-se per a l'aixecament contra els patrons i el govern. Entre el 12 i el 14 d'abril se celebrà a Florència (Toscana, Itàlia) el congrés constitutiu de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), que l'anomenà membre del seu Comitè de Coordinació. L'1 de maig de 1919, en un míting a Pozzuoli (Campània, Itàlia), va mostrar la seva solidaritat i el seu suport a la vaga dels siderúrgics de l'empresa Ilva, compromís que es va confirmar el 18 de maig en una reunió amb els socialistes d'Amadeo Bordiga. El desembre de 1919 obtingué que en el document final del Congrés Socialista Meridional figurés l'expressió «força socialista» en substitució de «govern socialista». Poc després, en el Congrés de l'UAI, que se celebrà entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), arribà a un consens sobre l'agenda per a la propaganda al Sud, tot afirmant que «el Soviet és el complement del Consell de Fàbrica» i que «els soviets garanteixen la descentralització, engegant la construcció del nou ordre social en la producció i el consum». Però, quan l'esperança revolucionària xocà amb el fracàs de les ocupacions de les fàbriques, i l'ambigüitat de la Cambra del Treball amb la reacció feixista, la unitat sostinguda per Petraroja no reeixí i les divergències sorgides amb els socialistes dividí els anarquistes napolitans en dos grups, els de «La Folgore», animat per Giuseppe Imondi i Armido Abbate, i els de «Libero Pensiero», on ell militava amb Francesco Cacozza i Carlo Melchionna. Aquest desacord esdevingué crisi política quan Giuseppe Imondi i Bruno Misèfari, que buscaven la ruptura, provocaren l'expulsió dels anarquistes que es reunien a la Cambra del Treball. En el II Congrés Anarquista de Campània, celebrat el 8 de setembre de 1921, el seu grup se separà, encara que entre el 2 i el 4 de novembre participà en el Congrés de l'UAI celebrat a Ancona (Marques, Itàlia). En 1922, quan es creà el grup «Prometeo», que intentà superar les dissensions, es mantingué al marge. En aquesta època on el feixisme era al poder, els anarquistes es reunien a la seva sastreria, però el 28 de novembre de 1926 va ser detingut i deportat per tres anys i vuit mesos a l'illa siciliana de Favignana. Traslladat a l'illa de Lipari, el 22 de desembre de 1927 va ser posat en llibertat condicional. En 1930 la seva direcció figurava en una agenda de Paolo Schicchi, fet que demostra que, malgrat la seva edat i la pressió del feixisme, encara es mostrava actiu. El 6 de juliol de 1936 Gennaro Petraroja va ser internat en un hospital psiquiàtric de Nàpols (Campània, Itàlia), on va morir el 21 de gener –algunes fonts citen el 31 de gener o l'1 de febrer– de 1937.

***

Foto policíaca de Jean-Baptiste Broeckx (ca. 1894)

- Jean-Baptiste Broeckx: El 10 de juny de 1861 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista Jean-Baptiste Broeckx –a vegades el llinatge citat erròniament de diverses maneres (Broeck, Broeks, etc.). Son pare es deia Pierre Joseph Broeckx, sabater, i sa mare Anne Joséphine Louise Lecte, i tingué un germà gran, Ernest Gustave Broeckx. Es guanyava la vida treballant d'obrer blanquer i després com a peó de camins. En 1881 va ser cridat a files, però, com que son germà gran feia el servei militar, va ser dispensat; aleshores vivia al número 1 de la plaça Marché de Saint-Denis. A principis de la dècada dels noranta milità, juntament amb son germà gran Ernest Gustave Broeckx (Brousse), en el grup anarquista de Saint-Denis (Bastard, Brille, Segard, etc.). A mitjans de març de 1892, ben igual que altres companys de Saint-Denis (Bastard, Chaumartin, Guerlinguer, Heurtaud, Voyez, etc.), el seu domicili va ser escorcollat. El 26 d'abril de 1892 va ser detingut a la fàbrica Belleville en la gran batuda d'anarquistes (51 detencions a París i 94 a la resta de França) arran de l'explosió al restaurant Véry de París del dia anterior i del judici de Ravachol d'aquell dia. El seu domicili, al número 10 del carrer Moulin, va ser escorcollat i es trobaren nombrosos fullets i periòdics anarquistes. Posteriorment es refugià a Brussel·les (Bèlgica). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 19 d'abril de 1896 va ser detingut a Saint-Denis després d'entrar enfollit en una casa particular buscant sa companya tot cridant consignes revolucionàries i de refugiar-se a casa seva mentre enarborà la bandera roja al seu balcó; quan la policia intentà entrar-hi, fugi per les teulades, però finalment va ser detingut, trobant-se en l'escorcoll del seu domicili propaganda anarquista i armes de tota casta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jean Ajalbert

- Jean Ajalbert: El 10 de juny de 1863 neix a Courcelles (Clichy; actualment Levallois-Perret, Illa de França, França) el poeta impressionista, escriptor naturalista, crític d'art, advocat i anarquista Jean Ajalbert. Sos pares es deien Jean Ajalbert, criador de bestiar, i Marie Taiscedre, i en el part nasqué son germà bessó Maurice Ajalbert. Autor de nombroses novel·les, va participar en nombrosos revistes literàries i en la redacció de molts periòdics. A partir de 1892 va començar a freqüentar els cercles anarquistes, participant amb els seus articles en la premsa llibertària (Le Pot à Colle, L'Endehors, Le Plébéien, Les Temps Nouveaux, Almanach de la Question Sociale), i n'esdevingué el misser. El desembre de 1893 fou triat per Auguste Vaillant per defensar-lo; notificat només uns dies abans que el judici tindria lloc el 10 de gener de 1894, refusa defensar-lo com a mitjà de protesta i serà substituït per Labori. Sense il·lusions sobre la justícia, s'oposarà a l'Ordre rebutjant defensar cap causa arran del procés de Vaillant, per denunciar el simulacre de justícia, i abandonarà després l'advocacia. Ardent defensor d'Alfred Dreyfus, serà un dels primers a denunciar el seu linxament mediàtic i a fer costat Émile Zola i el seu J'acusse. Va col·laborar en Le Journal du Peuple, creat per Sébastien Faure per defensar Dreyfus i s'incorporarà en la redacció de Droits de l'Homme on es mostrarà com un terrible polemista, que fins i tot el portarà a batre's en duel el gener de 1898. En 1899 formà part, juntament amb Paul Adam, Lucien Descaves, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, del Comitè General organitzador del Congrés Internacional d'Art Social. Es va rebel·lar contra la gràcia atorgada a Dreyfus, perquè per a ell no hi havia altra sortida que la innocència, i això li va portar molts enemics, fins i tot jueus, a més de la impossibilitat d'escriure a nombrosos diaris. Sense ingressos, Aristide Briand, l'ancià teòric de la vaga general, li va confiar missions a Indo-xina que li inspiraran temes per a les seves novel·les. Va començar a col·laborar en L'Humanité i en L'Action, allunyant-se definitivament de l'anarquisme. Després va ser nomenat conservador del museu del castell de Malmaison (1907-1917) i més tard administrador de la Manufactura Nacional de Tapisseria de Beauvais (1917-1934). En 1917 va ser triat com a membre de l'Acadèmia Goncourt. Divorciat de Dora Charlotte Dorian, el 7 de maig de 1919 es casà al XVI Districte de París amb Camille Brunner. Malauradament les seves relacions amb el Poder el portaran durant l'ocupació nazi a participar activament amb el règim de Petain i a col·laborar en el diari L'Émacipation nationale, de Jacques Doriot, òrgan del Partit Popular Francès (PPF). Amb l'Alliberament, el març de 1945, haurà de patir una estada forçada a la presó del fort du Hâ, a prop de Bordeus, com a col·laboracionista. En sortir-ne, serà apartat de l'edició i expulsat de l'Acadèmia Goncourt poc abans de morir. Jean Ajalbert va morir el 14 de gener de 1947 a Caors (Carcí, Occitània) i fou enterrat a Bredons (Alvèrnia, Occitània).

***

Lió vist des del barri de la Croix-Rousse (1869)

- Pierre Desgranges: El 10 de juny de 1865 neix a Velafranche (Beaujolais, Arpitània) el militant anarquista Pierre François Desgranges, també conegut com Grange. Sos pares es deien François Desgranges i Claudine Marchand. Com son pare i son germà gran, Victor Joany, va treballar en una fàbrica d'escombres familiar i va militar en el moviment anarquista de Velafranche. A començaments de 1890 es va instal·lar a Lió i el setembre de 1894 es va casar amb Marie Canova, debanadora amb qui vivia. Va viure a diversos barris lionesos (Brotteaux, Lafayette, Vieux Lyon, etc.) i les seves activitats van atreure l'atenció de la policia que va escorcollar ca seva diverses vegades entre 1892 i 1893. Arran d'un escorcoll l'1 de gener de 1894 i en virtut de la Llei del 18 de desembre de 1893 va ser empresonat acusat de participar en una associació de malfactors, però va ser alliberat per manca de proves set dies després. Encara va ser novament escorcollat el 6 de juliol de 1894. Va estar relacionat amb Louise Michel, amb Sébastien Faure i amb Jean Grave. El 27 de desembre de 1891 va ser membre fundador a Brotteaux del grup «La Jeunesse Antipatriote» i va encarregar-se amb altres companys d'organitzar la manifestació del Primer de Maig de 1892 que volia que fos violenta. El febrer de 1892 va fundar el grup anarquista «Les Ennemis de toute candidature» i va freqüentar les reunions del grup «Ni Dieu, ni maître», instal·lat al carrer Mail del barri de La Croix-Rousse de Lió. Durant les eleccions legislatives de 1893 va realitzar actes de la candidatura abstencionista. Cap al 1896 va intentar coordinar les accions dels diversos grups anarquistes dispersos a Lió i va proposar, sense èxit, la constitució d'una societat estable que actuaria com a cobertura legal per facilitar les reunions i les conferències. En aquesta època va intentar, amb el suport del «Cercle de l'Égalité», fundar una biblioteca anarquista i va participar, juntament amb Sébastien Faure, en una activa campanya abstencionista. Més tard va projectar la creació d'una revista internacionalista lionesa, La Jeunesse Nouvelle, que amb perseverança i amb l'ajuda econòmica de subscriptors va aconseguir llogar un local que va servir alhora de sala de reunió i de seu de la revista. Només van sortir tres números, entre el 5 de desembre de 1896 i el 6 de febrer de 1897, i van col·laborar, entre altres, Bordat, Augustin Hamon, Lempol, Loys Dormain i Henri Perceval. El 18 de maig de 1897 va abandonar Lió i es va instal·lar a casa de son germà Victor a Velafranche. L'abril de 1898 va caure greument malalt i després d'una estada a l'hospital de Lió va ser novament portat a l'hospital de Velafranche. Pierre Desgranges va morir el 16 de juliol de 1898 a Velafranche (Beaujolais, Arpitània). Sa companya fou Marie Joséphine Curtet.

***

Foto policíaca de Juan De Marchi (1919)

- Juan De Marchi: El 10 de juny de 1866 neix a Torí (Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen erròniament en 1864 a Calàbria (Itàlia)– l'anarquista Giovanni De Marchi Ennetti, més conegut com Juan De Marchi o Juan Demarchi. Sos pares es deien Giacomo De Marchi i Maria Ennetti. Fuster de professió, desertà de l'exèrcit i desplegà una vida viatgera arreu d'Itàlia i d'altres països i ciutats (Portugal, Marroc, París, Barcelona, Rio de Janeiro, etc.). A part de l'italià i del castellà, coneixia el francès i el portuguès. En 1893 emigrà a Buenos Aires (Argentina), on entrà a formar part del grup anarquista «Umanità Nova» (Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.). Cap e 1898 es traslladà a Xile, on continuà militant en el moviment anarquista. A la regió de Magallanes ajudà a organitzar els gremis de la zona. Entre 1900 i 1904 visqué i milità a Lota i a Curanilahue, ciutats de la regió xilena de Biobío, on va participar en la Mancomunal obrera. Després marxà cap el nord de Xile i entre 1917 i 1918 participà en les lluites portades a terme per les Lligues d'Arrendataris. Després passà a la zona central de Xile, instal·lant-se primer a Santiago i després a Valparaíso (Valparaíso, Xile). En 1922, a Valparaíso, on tenia el seu petit taller de fusteria de mobles al número 1210 del carrer Loira, conegué l'adolescent Salvador Allende, futur president del país, que aleshores estudiava al «Liceo Público Eduardo de la Barra», qui es va veure fortament influenciat pel seu pensament durant les llargues converses que mantingueren mentre li ensenyava a jugar als escacs i pels llibres anarquistes i socials qui li va deixar (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Paul Lafargue, Errico Malatesta, etc.). També va influir en altres militants, com ara Juan Gandulfo, Domingo Gómez Rojas, José Santos González Vera, Augusto Pinto, Manuel Rojas, etc. Col·laborà en diferents organitzacions llibertàries i periòdics (Bandera Roja, etc.), i finalment milità en el Sindicat de Moblistes de la secció local de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). El 3 de març de 1929, en plena dictadura de Carlos Ibáñez del Campo (1927-1931), va ser detingut i expulsat del país. S'establí a l'Argentina, on s'integrà en la resistència contra la dictadura xilena, participant en complots com ara el de l'«Avión Rojo» (setembre de 1930), on s'encarregà d'entrar armes des de Mendoza (Mendoza, Argentina) per la via del ferrocarril fronterer; però, traït pels militars antiibañistes, el pla va fracassar. Finalment retornà clandestinament a Xile, però va ser descobert per la policia, detingut i deportat a Illa Mocha, d'on sortí amb la caiguda de la dictadura. Segons alguns, en els últims anys de sa vida va fer de sabater. Va estar casat en dues ocasions amb dues xilenes i tingué sis infants (cinc filles i un fill). Molt malalt, es va veure obligat a traslladar-se de Santiago a Valparaíso, on tenia sa família. Juan De Marchi va morir a començament d'abril de 1943 a Valparaíso (Valparaíso, Xile) i va ser enterrat el 7 d'abril arropat per 300 companys i companyes. La seva figura es mencionada en la pel·lícula documental Salvador Allende, vive en la memoria (2004) de Patricio Guzmán.

Juan De Marchi (1866-1943)

***

Nick Anibaldi i sa companya Anita Francolini

- Nick Anibaldi: El 10 de juny de 1893 neix a Caporciano (Aburços, Itàlia) l'anarquista Domenico Anibaldi, més conegut com Nick Anibaldi. Sos pares es deien Giuseppe Anibaldi i Filomena Sidonio. Milità en el moviment anarquista des de la seva adolescència. Emigrà des de Nàpols (Campània, Itàlia), a bord del Cretie, cap a Boston (Suffolk, Massachusetts, EUA), on arribà el 21 de març de 1920. En 1922 treballava de miner a Belmont (Belmont, Ohio, EUA). El 13 d'octubre de 1927 va ser naturalitzat nord-americà. El 12 de juny de 1939 es casà a Detroit amb Anita Francolini. A partir de 1942 visqué a Canton (Wayne, Michigan, EUA), però s'instal·là definitivament a Detroit, on formà part del grup anarquista italià «I Refrattari» d'aquesta ciutat. Nick Anibaldi va morir d'una crisi cardíaca el 22 de juliol de 1972 a Detroit (Wayne, Michigan, EUA).

***

Notícia de la detenció de Marcel Butet apareguda en el diari de Saint-Lô Journal de la Manche et de la Basse-Normandie del 28 de maig de 1921

- Marcel Butet: El 10 de juny de 1894 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Marcel Édouard Butet. Sos pares es deien Jules Édouard Butet, empleat, Marie Provost, modista. Es guanyava la vida com a fuster. En 1911 formava part de la Federació Revolucionària Comunista (FRC). Segons informes policíacs, tenia la intenció de formar un petit grup anomenat «Groupe de la Vengeance» (Grup de la Venjança), encarregat de fer accions punitives contra els agents de la força pública. També segons la policia, volia realitzar una acció violenta en ocasió del Primer de Maig de 1911 agrupats els militants al voltant de la bandera negra que ell portaria. Entre 1912 i 1913 col·laborà en Le Libertaire. El desembre de 1912 signà, amb son germà Robert Butet (Stefano Sagnol) i Louis Villetard, membres de la secció de Saint-Ouen (Illa de França, França) de l'FCA, el cartell «Si la guerre éclate, ce que nous ferons» (Si la guerra esclata, això és el que farem), fent una crida al sabotatge de la mobilització. El 28 de gener de 1913 va fer, amb son germà Robert Butet (Stefano Sagnol), la xerrada contradictòria «L'individualisme, doctrine de révolte et de solidarité» (L'individualisme, doctrina de revolta i de solidaritat) a la Sala Radiguet de Saint-Ouen. Durant la primavera de 1913 intentà crear el grup «La Vengeance» i en la tardor d'aquell any fou membre del grup anarquista del XVIII Districte de París de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), del qual va ser nomenat secretari, i participà en la creació d'una biblioteca militant a la seu del grup, a la Sala de l'Espérance, al número 25 del carrer de Clignancourt, i de la qual es va fer publicitat en Les Temps Nouveaux. El 21 de febrer de 1914 participà, amb son germà Robert Butet (Stefano Sagnol) i Ernest Girault, en un acte organitzat pel Comitè d'Acció Antiparlamentària del XVIII Districte de París celebrat a la Sala Roudier. El 25 de maig de 1914 participà amb un centenar de militants anarquistes (francesos, jueus, russos i italians) en una manifestació al «Mur dels Federats» del cementiri parisenc de Père-Lachaise. En 1914 va ser mobilitzat en el 149 Regiment d'Infanteria i lluità als fronts. En 1917 passà a la reserva militar activa i va ser destinat a diverses fàbriques militars. El 26 de maig de 1921 va ser detingut davant del palau d'Elisi de París pel sentinella de guarda després de cridar «Visca l'anarquia!»; considerat dement, va ser enviat a la infermeria de comissaria del barri de la Madeleine. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Daudin de Saint-Ouen. Després de diverses revisions militars per problemes nerviosos i delirants, el 21 de desembre de 1922 va ser definitivament llicenciat per «debilitat mental». Marcel Butet va morir el 14 de febrer de 1924 a Saint-Ouen (Illa de França, França).

***

Domingo Ascaso Abadía

- Domingo Ascaso Abadía: El 10 de juny de 1895 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Domingo Ascaso Abadía. Sos pares es deien Domingo Ascaso Corredor, comerciant, i Emilia Abadía Abad. Fou membre de la famosa família anarquista dels Ascaso, germà major de Francisco i d'Alejandro. Forner de pa de professió a Saragossa (Aragó, Espanya), ben aviat s'adscrigué als grups d'acció anarquistes aragonesos i se li atribuí la participació directa en la mort del redactor en cap d'El Heraldo de Aragón, a qui acusaven d'haver denunciat diversos soldats aixecats a la caserna d'El Carmen el gener de 1920. Membre del grup «Los Justicieros», a començaments de 1921 s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on s'entrevistà amb Buenaventura Durruti Domínguez durant la primera visita que aquest efectuà a la capital catalana i mostrarà la seva oposició a la creació d'una federació anarquista. Molt unit al seu germà Francisco, l'octubre de 1922 s'integrà en el grup d'acció «Los Solidarios». Durant la dictadura de Primo de Rivera fou perseguit durant la gran batuda contra els cercles llibertaris i el 24 de març de 1924 aconseguí eludir el cercle policíac a Barcelona. Va viure amagat al cementiri del Poblenou de Barcelona fins que Joan García Oliver el pogué passar a França –segons alguns s'exilia arran de l'execució de l'inspector de policia Antonio Espejo Aguilar. A França serví d'enllaç amb Durruti i son germà Francisco i tots plegats intentaren accelerar el moviment revolucionari que preveia una acció guerrillera als Pirineus que havia de crear un clima revolucionari a l'interior de la península. Formà part de la comissió encarregada d'organitzar l'expedició i d'obtenir l'armament necessari per a l'expedició de Vera de Bidasoa que es produí el desembre de 1924. A començaments de 1929 va viure l'exili a Brussel·les (Bèlgica), on per sobreviure venia mocadors i objectes d'escriptori. Després de la caiguda del dictador, retornà a la península. Com a membre del grup «Los Indomables» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou detingut després dels fets de Fígols i de Cardona i desterrat el 21 de gener de 1932 a Villa Cisneros (actual Dakhla, Sàhara Occidental) fins al setembre d'aquell any. Durant els anys següents es dedicà al camp sindical i, com a pastisser, milità enquadrat en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), deixant de banda els grups d'acció. Quan esclatà la Revolució espanyola el juliol de 1936 fou ajudant de Joan García Oliver en el Comitè de Milícies Antifeixistes. Poc després, amb Cristóbal Aldabaldetrecu Irazábal, dirigí la «Columna Ascaso» al front d'Aragó, especialment a la comarca de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), que abandonaren quan la militarització de les milícies i aquesta columna es transformà en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola –encara que el motiu sembla no haver estat la militarització, ja que la van defensar sense reserves en l'assemblea de milicians del 9 de març de 1937 a Barcelona, sinó l'oposició de Miguel García Vicancos, de Gregorio Jover i de Josep Joan Domènech que en continuessin al front. Com a delegat del Front d'Aragó havia participat el 24 de setembre de 1936 en el Ple de Federacions Locals i Comarcals del Comitè Regional de Catalunya de la CNT que se celebrà a Barcelona. De tornada a Barcelona, Domingo Ascaso Abadía fou abatut el 4 de maig de 1937 davant el Secretariat de Patrulles de Control a la Travessera de les Corts de Barcelona (Catalunya) durant les lluites de barricades contra les forces contrarevolucionàries comunistes durant els «Fets de Maig» i fou enterrat 11 de maig al cementiri barceloní de Montjuïc.

Domingo Ascaso Abadía (1895-1937)

---

Continua...

---