Anarcoefem�rides

[27/10] �El Explotado� - Confer�ncia sobre l'antiga Iugosl�via - Congr�s Reclus - Duprat - Marn� - Vasei - Fasola - V�zian - Montacci - Comaschi - Peralta - Bondio - Chivikov - Zapata - Escoriza - Pozas - Carro - Comps - Jarne - Futerfas - Fantozzi - Nicolini - Sardinha - Dulcet - G�mez Pallar�s - Gouaux - Coche - Lodovici - Moro - Gonzalbes - Gonz�lez Gil - L�pez S�nchez - Molina - Hern�ndez Montan� - Sarrau - Jacquelin

[27/10] «El Explotado» - Conferència sobre l'antiga Iugoslàvia - Congrés Reclus - Duprat - Marné - Vasei - Fasola - Vézian - Montacci - Comaschi - Peralta - Bondio - Chivikov - Zapata - Escoriza - Pozas - Carro - Comps - Jarne - Futerfas - Fantozzi - Nicolini - Sardinha - Dulcet - Gómez Pallarés - Gouaux - Coche - Lodovici - Moro - Gonzalbes - González Gil - López Sánchez - Molina - Hernández Montané - Sarrau - Jacquelin

Anarcoefemèrides del 27 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'El Explotado

- Surt El Explotado: El 27 d'octubre de 1932 surt a Amposta (Montsià, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Explotado. A partir de març de 1933 es publicà a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Dirigit per Joan Reverter Nolla, comptà amb les col·laboracions d'Aparici, Domingo Cabrera, Canareu, Manuel Cano, Josep Elías, Joan Monlleó, Enrique Morales, Francisco Rofes, Joan Subirats i Josep Tomàs, entre d'altres. El desembre de 1933 va ser suspès governativament i el seu director processat, jutjat i absolt de «delicte de premsa» i «desacatament a l'autoritat», però multat amb 5.000 pessetes per «desobediència a les autoritats» i «excitació a la rebel·lió». Reemprengué l'edició mesos després en 1934 i el maig d'aquell any Francisco Rofes de Miguel va ser empresonat sota l'acusació d'haver atacat des de les pàgines del periòdic el jutge de Vinaròs Diego Ortega. El 26 de setembre d'aquell any la seu del periòdic va ser escorcollada per la policia sense cap resultat. El setmanari durà fins el 1935, després de publicar més de seixanta números.

***

Cartell de l'acte

- Conferència sobre l'antiga Iugoslàvia: El 27 d'octubre de 1993 se celebra al Centro Stranieri de Pistoia (Toscana, Itàlia) la xerrada «Ex Jugoslavia: Terrorismo di Stato» (Ex-Iugoslàvia: Terrorisme d'Estat) a càrrec de la sociòloga croata Melita Richter Malabotta. L'acte, organitzat pels arxius anarquistes Centro Studi Libertari Leda Rafanelli de Pistoia i Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia), consistí en la presentació de la segona edició del fullet Ex Jugoslavia: Terrorismo di Stato, editat pel grup anarquista «Germinal» de Trieste (Friül).

***

Plantació esclavista Felicity, a St. James Parish (New Orleans, Louisiana, EUA), on Reclus va fer de tutor de la família Fortier entre 1853 i 1855

- Congrés sobre Reclus: Entre el 27 i el 30 d'octubre de 2006, a l'Octavia Rooms del Danna Center de la Loyola University de New Orleans (Louisiana, EUA), organitzat per la citada universitat i amb el suport de diversos col·lectius llibertaris, es va realitzar el congrés «Humanity and the Earth / L'Home et la Terre: The legacy of Élisée Reclus (1830-1905)». La trobada va coincidir expressament amb la Fira del Llibre de New Orleans. En el congrés, que es volia fer coincidir amb el centenari de la mort del pensador anarquista i que es va haver d'ajornar un any a causa de l'huracà Katrina, van assistir a més de la comunitat acadèmica (geògrafs, filòsofs, etc.), editors anarquistes, anarcoecologistes i anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), tots per analitzar l'obra científica i política, sense oblidar les seves relacions amb Louisiana, d'Élisée Reclus.

Naixements

Foto policíaca de François-Louis Duprat (27 d'abril de 1892)

- François-Louis Duprat: El 27 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 25 d'octubre– de 1857 neix a Sent Martin de Miranda (Gascunya, Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarquista François-Louis Duprat, també citat com Francis-Louis Duprat, i que va fer servir els pseudònims Paul i Piloux. Sos pares es deien Simon Duprat, jornaler, i Julie Marie Salles. Com a obrer de sastreria va crear el juny de 1882 el grup anarquista «L'Aiguille», amb Vilhem i Conchot, companys del Sindicat Anarquista de Sastres, que agrupava una desena d'obrers de sastreria (Bordes, Cahuzac i els germans Bourdin, entre d'altres). En els anys vuitanta participà en les reunions del grup anarquista «La Panthère des Batignoles», fundat durant la tardor de 1882. El març de 1883, en una reunió de grups anarquistes de París i dels suburbis, va ser nomenat tresorer i encarregat de recaptar fons per al nou setmanari parisenc La Vengeance Anarchiste. En 1884 participà en el moviment reivindicatiu dels obrers sense feina. Entre 1884 i 1885 va ser un dels principals redactors del periòdic anarquista Terre et Liberté. Organe communiste anarchiste, que va haver de deixar de publicar-se després d'un saqueig policíac i de la persecució contra el seu gerent Antoine Rieffel, que fou condemnat el 12 de març de 1885 pel Tribunal Correccional del Sena a dos anys de presó, a 200 francs de multa i a cinc anys de llibertat vigilada, per «incitació al pillatge». Terre et Liberté fou substituït per L'Audace (1885). Cap a la primavera de 1886 la policia sospità que fou un dels autors, amb Joutant (Rozier), Adrien Martin i Albert Maugé, del fullet L'Action, manual per a la fabricació d'explosius i per a la qual Rozier intentà trobar impressor. Segons la policia en aquesta època era membre del grup «Les Dynamitards», del qual formaven part Albert, Gardrat, Lapierre, Joutant (Rozier) i Rousseau. A començament de 1887 sembla que fou membre del grup «La Sentinelle» i el febrer d'aquell any, en una reunió, va ser acusat per Murjas de no haver enviat a Cyvot, Clément Duval i Gallo les recaptacions dels mítings. Freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. Proper a Émile Pouget, va fer costat l'acció obrera col·lectiva i la vaga dels estibadors britànics de setembre de 1889. Entre 1888 i 1889 va col·laborar en l'òrgan anarquista Le Ça ira. Establert com a venedor de vins i taverner, a partir de 1890, la seva bodega, al número 11 del carrer Ramey de París, es va transformar en un lloc de reunió i de magatzem de propaganda. El gener de 1892 participà en les reunions del Grup Parisenc de Propaganda Anarquista que publicà un número únic del periòdic antimilitarista Le Conscrit. El 22 d'abril de 1892, com molts altres anarquistes, va ser detingut a París, en una gran agafada preventiva a la manifestació de l'1 de maig; durant l'escorcoll de casa seva es van trobar nombrosos fullets i manuscrits, un revòlver sense munició i un punyal. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Aquest mateix any, en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser implicat en el «Procés dels Trenta», però tingué temps de poder fugir i refugiar-se a Londres (Anglaterra). El 21 d'octubre de 1894 va ser jutjat en absència i condemnat a 20 anys de treballs forçats per «associació criminal», pena que va ser amnistiada el 2 de febrer de 1895. A la capital anglesa visqué, amb sa company Louise Pioger (Quitrime), al número 24 de Grafton Street del barri del Soho londinenc i freqüentà els anarquistes Armand Lapie, Mattaini, Monceaux i Clovis Sicard, entre d'altres. A començament de 1895 retornà a París i es posà al servei de Sébastien Faure; ambdós van ser detinguts el 4 de març d'aquell any al costat del Palau de Justícia quan volien obtenir la revisió del seu procés. El 12 de març de 1895 va ser finalment absolt per l'Audiència del Sena. El 29 de març de 1921 es va casar a Garches (Illa de França, França) amb Adèle Moulouguet-Lapuchotte. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

François-Louis Duprat (1857-?)

***

Notícia de la detenció d'Alfred Marné apareguda en el diari parisenc L'Événement del 23 de gener de 1884

- Alfred Marné: El 27 d'octubre de 1858 neix a Abilly (Centre, França) l'anarquista Jude Maxime Alfred Marné. Era fill d'Antoine Marné, sabater, i de Clotilde Marie Églantine Prionnet, tendera. Es guanyava la vida com son pare, treballant de sabater a Bordeus (Aquitània, Occitània), on vivia al número 23 del carrer Turenne. En 1883 estava fitxat com a anarquista i era sospitós, segons els informes policíacs, de ser un dels autors de la fabricació d'ampolles explosives de l'anomenat «Cas dels anarquistes de Bordeus» –l'octubre de 1883 nombroses ampolles explosives esclataren a diferent barris de la ciutat i institucions públiques (Prefectura de Policia, Biblioteca de la Cambra de Comerç, etc.). El jutge d'instrucció del cas orientà la investigació cap a ell i a l'anarquista Clément Guérin. El 16 de gener de 1884 va ser detingut a Tours (Centre, França) i traslladat dos dies després a Bordeus per la gendarmeria i tancat al Fort du Hâ, sota l'acusació de «possessió d'objectes explosius i temptativa d'incendi en immoble habitat». Jutjats el 24 de maig de maig de 1884 pel Tribunal Correccional de Bordeus, ambdós van ser absolts. No obstant això, el procurador va apel·lar i entre el 31 de juliol i l'1 d'agost de 1884 el 4 Tribunal d'Apel·lació va ser tornat a jutjar i condemnat a sis mesos de presó, cinquanta francs de multa i el pagament de les despeses del procés per «possessió i fabricació d'enginys incendiaris i explosius». El 21 de juny de 1886 es casà a Abilly amb Anastasie PLulchérie Gagneux, amb qui tingué quatre infants, dos dels quals moriren prematurament, i amb qui es va divorciar en 1896. Sembla que va ser un dels animadors, amb Honoré Bigot, del grup «Les Naturiens de La Bastide», creat en 1895, i en 1900 del grup «Les Sauvagistes». Entre 1898 i 1900 visqué a París (França). Alfred Marné va morir el 7 d'abril de 1908 a l'Hospital Isarien de Clermont (Picardia, França).

***

Pietro Vasai

- Pietro Vasai: El 27 d'octubre de 1866 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista Pietro Vasai, que va fer servir els pseudònims d'Alfredo Guercini i de Piattoli. Sos pares es deien Clemente Vasai i Maria Righi. D'antuvi barreter de professió, quan tenia 17 anys ja va fitxar per la policia com a militant del Cercle «Amilcare Cipriani», destacant la seva educació i la seva intel·ligència. Entre 1883 i 1884 va ser caixer del Cercle «Amilcare Cipriani» i gerent del periòdic La Questione Sociale. Organo comunista-anarchico, que es publicava a Florència per iniciativa d'Errico Malatesta. Per aquesta activitat, i per haver estat el febrer de 1884 un dels 89 signants del «Manifest de solidaritat per Malatesta i els seus companys», entre finals de 1884 i 1886 va ser condemnat a diverses penes que sumaven gairebé quatre anys de presó. Fugint d'aquesta repressió, durant la tardor de 1894 va passar a França, on treballà de perruquer, però el 17 de març de 1885 va ser detingut amb gran resistència a Lió (Arpitània) quan aferrava cartells en commemoració de la Comuna de París. Jutjat per aquest delicte, en va ser absolt, però va ser condemnat a quatre mesos de presó per vagabunderia i l'octubre de 1885 expulsat del país i lliurat a les autoritats italianes. Gràcies a l'amnistia del 5 de juny de 1887 aconseguí la llibertat i retornà a Florència, on entrà en contacte amb Giuseppe Cioci, un dels promotors del nou grup «Né Dio né Patria» i de la nova època de La Questione Sociale, que començà a publicar-se el maig de 1888. El 28 d'agost d'aquell any va ser condemnat, pels seus articles, a dos anys i tres mesos de presó. Fugí cap a Lugano (Ticino, Suïssa), però a finals de l'any passà clandestinament a Roma (Itàlia) sota la identitat d'Alfredo Guercini o de Piattoli, però, així i tot, va ser ràpidament detingut. Amb cinc ordres de detenció, només recobrà la llibertat gràcies a l'amnistia del 30 de novembre de 1890. A Florència, després del «Congrés de Capolago», hi va haver una gran activitat subversiva i va ser designat, juntament amb Giuseppe Barsanti, Enrico Braccini i S. Papini, representant dels grups anarquistes a la Comissió del Comitè d'Associacions Populars per a la celebració del «Primer de Maig» de 1891. Bon orador, parlà en la concentració realitzada a la plaça Savonarola de Florència aquell 1 de maig, quan la policia carregà i va ser detingut juntament amb altres companys. Entre el 8 i el 12 de maig de 1891 van ser jutjats 46 obrers, entre ells 10 anarquistes i cinc republicans. Durant el seu judici aprofità l'avinentesa per a fer propaganda anarquista, però els jutges el silenciaren i el condemnaren a dos anys de presó. Quan portava menys d'un any lliure, el juny de 1894 es desencadenà una gran ona repressiva i es va veure obligat a exiliar-se. El 21 de juny d'aquell any arribà a Tunísia. En aquest país va aprendre l'ofici de tipògraf i entre juny i octubre de 1895 publicà el periòdic cultural L'Etna. Després d'aquesta experiència editorial, passà a Marsella (Provença, Occitània), on estava considerat com a «subversiu perillós», i l'11 de novembre de 1895 va ser detingut durant la tumultuosa commemoració dels «Màrtirs de Chicago». Després de quatre mesos de presó, l'1 de juliol de 1896 va ser lliurat a les autoritats italianes. Després de nou mesos de presó per «infracció de la vigilància especial», va ser condemnat a cinc anys de deportació, que començaren a comptar a partir del 2 d'abril de 1897, primer a l'illa de Ponça, després a l'illa de Favignana i finalment a l'illa de Ventotene. Va demanar l'«absolució condicional», que implicava abandonar el país, i va ser acceptada amb la condició que s'instal·lés a Egipte. Tan bon punt aconseguí la llibertat, eludí la vigilància i passà a Barcelona (Catalunya), on entrà en contacte amb el moviment anarquista local. Immediatament detingut, el juny de 1898 va ser expulsat del país. En aquesta època ja havia contret la tuberculosi i decidí retornar a Tunísia, des d'on, l'octubre d'aquell any, embarcà cap a Malta i després cap a Alexandria (Egipte). Des de feia anys, primer Errico Malatesta i després Francesco Ferdinando Cini i Audiberto Icilio Ugo Parrini, als quals coneixia bé, havien establert una activa colònia anarquista a Egipte, però dividida per les polèmiques sobre l'organització i sobre l'individualisme. Ell intentà equilibrar aquestes controvèrsies, esdevenint en una de les figures claus del moviment anarquista a Egipte fins a l'esclat de la Gran Guerra. Detingut amb altres companys, va ser tancat a la presó de Qaitbay a l'Arsenal d'Alexandria i el 16 de gener de 1899 va ser jutjat i absolt. En 1901 publicà a Alexandria, amb el suport de l'anarquista jueu libanès Joseph Rosenthal, el setmanari francoitalià La Tribuna Libera. Organo internazionale per l'emancipazione del proletariato, que animà el debat sobre l'organització en els cercles anarquistes, juntament amb L'Agitazione de Roma (Itàlia) i Les Temps Nouveaux de París (França), encara que només va poder publicar dos números. Amb Luigi Galleani, que havia arribat a Alexandria al mateix temps que ell, i Raoul Canivet, fundà el 3 d'agost de 1902 la Universitat Popular Lliure, que va aconseguir la implicació de la intel·lectualitat local i en la qual van participar els escriptors Enrico Pea i Giuseppe Ungaretti, i que establerta al carrer Hamman el-Zahab era coneguda com «Barraca Roja». En 1902, durant l'epidèmia de còlera a la regió, organitzà l'«Associació Internacional dels Socors Sanitaris d'Urgència» (AISSU), que tingué una llarga vida. Amb Roberto D'Angiò i Audiberto Icilio Ugo Parrini, intentà crear les Lligues de Resistència Obrera en diversos sectors proletaris (sastres, tabaquers, etc.), que finalment no reeixiren, per manca del suport del proletariat local, ja que només els treballadors tipogràfics se sentiren atrets pel moviment llibertari. Entre el 19 de juliol de 1902 i el 18 d'abril de 1903 publicà a Alexandria, amb Roberto D'Angiò, el setmanal L'Operario, i col·laborà en el periòdic Lux. També en 1903 publicà Il Domani. Periodico libertario. Aquest mateix 1903 va fundar el «Circolo di Studi Sociali» (Cercle d'Estudis Socials) d'Alexandria, per a activar la propaganda anarquista. La iniciativa sindical dirigida als obrers locals despertà ferotges crítiques d'Audiberto Icilio Ugo Parrini, que va veure el projecte com a una «desviació» anarcosindicalista. Ni tan sols un cicle de conferències portat a terme a principis de 1904 per Pietro Gori solucionà la controvèrsia desencadenada entre els cercles anarquistes italians establerts a Egipte. En realitat la seva manera de pensar era contrària al sindicalisme i molt més acostada a l'internacionalisme antiorganitzador. A finals de gener de 1908 va arribar al Caire (Egipte) com a representant de la Lliga de Resistència d'Alexandria amb la finalitat de trobar fons per als treballadors en vaga. El novembre de 1908 va convocar una reunió al cementiri civil del Caire on es va aprovar la publicació d'un nou diari de propaganda anarquista L'Idea. L'1 d'agost de 1909 va ser un dels promotors del Congrés Nacional celebrat a la seu del «Circolo Ateo» d'Alexandria, on els anarquistes locals concretaren una homogeneïtat d'acció amb els anarquistes del Caire (Alfredo Albano, Camillo Brigido, Giovanni Brunello, Cesare Franceschetti, Gaetano Nocchi, Luigi Ferdinando Paratocci, Cesare Sacchi) promotors de la iniciativa, i acabaren de materialitzar el periòdic quinzenal, L'Idea. Periodico di propaganda anarchica, el qual va dirigir i que va tenir continuació en Libera Tribuna. Critica, polemica e propaganda (1913) i L'Unione (1913-1914). Aquesta experiència periodística, boicotejada per les autoritats consulars i per l'esclat de la Gran Guerra, va ser la seva última aportació al moviment, ja que la seva salut va empitjorar força. No obstant això, encara va patir un últim judici el 27 de novembre de 1914 al Tribunal Consular Italià del Caire, juntament amb l'anarquista Giovanni Macrì, per «apologia del regicidi», arran d'un article aparegut en L'Unione, del qual va ser absolt. El 7 de juliol de 1916 aconseguí retornar a Florència, on va ser posat sota vigilància per les autoritats. Intentà, sense èxit, curar-se al Sanatori dell'Ardenza de Liorna (Toscana, Itàlia). Pietro Vasai va morir tísic l'11 de desembre de 1916 a Florència (Toscana, Itàlia).

Pietro Vasai (1866-1916)

***

Notícia de la detenció de Francesco Fasola apareguda en el diari parisenc Paris del 14 de novembre de 1893

- Francesco Fasola: El 27 d'octubre de 1875 neix a Maggiora (Piemont, Itàlia) l'anarquista Francesco Fasola, també conegut com François Fasola. Es guanyava la vida treballant de guixaire. Establert a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), es relacionà l'anarquista Auguste Von Gunten. El 28 de setembre de 1893 deixà d'aquesta població i s'instal·là a Besançon (Franc Comtat, Arpitània), des d'on mantingué contacte amb Von Gunten. En les reunions anarquistes tenia la funció de vigilar amb la finalitat que la policia no sorprengués els reunits. Durant la nit del 11 a l'12 de novembre de 1893 va ser detingut, juntament amb l'anarquista Mognier, venedor de Le Père Peinard, després de ser trobar aferrant uns cartells («À bas le Tsar!»), signats per la «Lliga dels Antipatriotes», contraris al tsar i glorificant l'atemptat amb bomba al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), tot recomanant la població que, en declarar-se la guerra, degollés els propietaris en comptes d'anar al front. El 16 de novembre de 1893 la Prefectura del departament de Doubs decretà la seva expulsió de França i passà a Suïssa. El 29 de novembre de 1898 el Consell Federal de la Confederació Helvètica ordenà la seva expulsió del país. En 1901 vivia a Estrasburg (Alsàcia) i el maig d'aquell any el president del departament de la Baixa Alsàcia decretà la seva expulsió de França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna d'Éliacin Vézian apareguda en el periòdic madrileny La Nación del 28 de juliol de 1918

- Éliacin Vézian: El 27 d'octubre de 1886 neix a Galargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Éliacin Gaston Vézian. Sos pares es deien Gaston Vézian, empleat dels ferrocarrils, i Julie Floris. En 1902, quan estudiava a l'Escola Primària Superior d'Alès (Llenguadoc, Occitània), renuncià a preparar-se per aconseguir el certificat d'estudis i decidí aprendre oficis manuals. Aquest mateix any va ser nomenat secretari de la Universitat Popular de Senta Cecília d'Andòrge (Llenguadoc, Occitània). En aquesta època ja estava inscrit en el «Control d'anarquistes» del departament de Gard. Després fou aprenent de fuster, agrimensor i delineant en les obres de la «Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i a la Mediterrània», més coneguda com «París-Lió-Mediterrània» (PLM), a Lo Colet de Dèsa (Llenguadoc, Occitània), i vivia amb son pare, cap de l'estació de Senta Cecília d'Andòrge. En 1904 fou un dels fundadors de la secció a Losera (Llenguadoc, Occitània) de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Entre el 2 i el 8 de juliol de 1905 assistí al congrés de la Libre Pensée que se celebrà a París. Aquest mateix any son pare demanà la seva exclusió de la llista del «Control d'anarquistes». Obtingué una plaça de professor de francès a Cracòvia (Galítsia, Imperi Austrohongarès), però va ser acomiadat poc després per les seves maneres negligents. Sobrevisqué fent classes particulars i portà una vida bohèmia i errant (Itàlia, Marroc, Espanya). Retornà a França poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Aquest mateix 1914 fou mobilitzat i enquadrat com a auxiliar en una unitat de combat d'un regiment dels Caçadors Alpins. Prengué part en els terribles combats als peus de la muntanya de Hartmannswillerkopf, als Vosges, dels quals se'n va sortir de miracle. En 1916, durant el primer permís a Galargues, desertà i es refugià a Barcelona. A la capital catalana col·laborà entre octubre de 1917 i abril de 1918 amb articles antimilitaristes en La Vérité, setmanari en francès que es publicava a Barcelona des de l'1 de gener de 1917. Les autoritats gal·les acusaven aquesta publicació de germanòfila i d'estar subvencionada per l'Imperi Austrohongarès i redactada pel Deutscher Nachrichtendienst (Servei d'Intel·ligència Alemany) de Barcelona. Per aquest motiu, el 18 d'agost de 1917 l'ambaixador de França envià una carta de protesta dirigida a Salvador Bermúdez de Castro y O'Lawlor, ministre espanyol d'Assumptes Exteriors, en la qual acusava La Vérité, publicació que «que es difon pels cercles anarquistes de Barcelona sota la direcció d'alemanys», de «crear un corrent favorable a l'antimilitarisme, a la deserció i a la Pau Alemanya». El 23 de maig de 1918 caigué en un parany ordit per uns infiltrats i, durant una excursió pels Pirineus, fou detingut a Sureda, a prop de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord); la premsa el presentà com a director de La Vérité i el va implicar en l'«Afer de Le Bonnet Rouge». El 26 de juliol de 1918 va ser jutjat a Montpeller pel Tribunal Militar de la 16 Regió i condemnat a 10 anys de presó per «deserció» i a mort per «intel·ligència amb l'enemic». Gràcies a la campanya de suport dels cercles anarquistes, la pena fou commutada pel tribunal militar de Tolosa de Llenguadoc, sota l'acusació de «deserció i delicte de premsa», per la de treballs forçats a perpetuïtat i reduïda posteriorment a 20 i a 17 anys de presó. En 1923 va ser deportat a la Guaiana Francesa. Sota pseudònim publicà en 1931 un article («Et la suppression du bagne?») en Le Libertaire, fet que li va implicar mesures repressives a la colònia penitenciària. El 23 de juliol de 1933 va ser agraciat i fou alliberat amb assignació de residència a la mateixa Guaiana. En 1936 es creà a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) un «Comitè Éliacin Vézian», del qual fou secretari Henri Guiraud, i en 1937 els periòdics La Patrie Humaine et Le Merle Blanc atiaren una campanya per obtenir del govern del Front Popular francès l'aixecament de l'obligatorietat de la residència forçada a les Colònies per a Vézian, recollint-ne 300.000 signatures. En aquesta època, el periodista anarquista Pierre Châtelain-Tailhade, insubmís i exiliat a Brussel·les (Bèlgica), organitzà una campanya de suport pel seu compte. Amb el seu nom, el 10 de novembre de 1938, Vézian signà un article en Le Libertaire on feia una crida als lectors a escriure'l a Saint-Laurent-du-Maroni. Trobant-se en situació lamentable, en 1946 el periòdic anarquista Ce qu'il faut dire, del qual era col·laborador, organitzà una subscripció popular al seu favor, que recol·lectà en dos mesos 53.730 francs. L'octubre de 1949 el periòdic Le Lien assenyalà que el seu estat de salut recomanava que no sortís de la colònia penitenciària. Éliacin Vézian va morir en 1963 a Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa).

***

Foto antropomètrica d'Angelo Montacci de la policia francesa (1935)

- Angelo Montacci: El 27 d'octubre de 1891 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Angelo Montacci, també citat de diverses maneres (Angelo Montaggi, Angelo Montaccio, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Montacci i Maria Santa Croci, conegut com L'Americano. Es guanyà la vida fent diversos oficis (peó, manobre, empleat d'hotel, etc.) i l'abril de 1913 emigrà als Estats Units. Retornà en data indeterminada i en 1924 emigrà il·legalment a França, vivint en diverses poblacions (París, Évian-les-Bains, Vichy). A Niça (País Niçard, Occitània) d'antuvi treballà de jornaler i després gestionà un petit negoci de neteja vidre i d'aparadors. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Grégoire i amb l'anarquista Vicenzo De Luca desenvolupà una intensa propaganda anarquista. El desembre de 1924 va ser detingut i acusat del robatori d'una joia, valorada entre 15 i 18.000 francs, a casa de l'antiquari Sempe, al número 28 del bulevard Victor Hugo, on treballava de criat, però va ser posat en llibertat provisional a l'estimar-se dubtes sobre la seva culpabilitat. En 1928 va ser expulsat de l'Estat espanyol sota l'acusació d'«anarquista militant». A principis de la dècada dels trenta milità amb altres anarquistes (Pasquale Curetti, Vicenzo De Luca, Valdo Mistani, Domenico Nanni, Randolfo Vella, etc.) en el grup de Bèusoleu (Provença, Occitània). En 1933 tingué contactes amb els cercles llibertaris de Grassa (Provença, Occitània), del Principat de Mònaco i del grup de Ginebra (Ginebra, Suïssa) al voltant de Luigi Bertoni i Carlo Frigerio. Per les seves activitats, tendents a la creació de nuclis llibertaris adherits a la Federació Anarquista de Marsella, va ser greument amonestat per les autoritats franceses i el 4 de maig de 1935 se li va decretar l'expulsió. Gràcies al suport de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i de diverses organitzacions obreres, va aconseguir poder romandre a França. El 15 de setembre de 1935 participà a Niça, amb altres anarquistes (Ermanno Diana, Domenico Nani, etc.) en una reunió per a estudiar la nova línia política de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i preparar el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que s'havia de celebrar el novembre de 1935 a Sartrouville (Illa de França, França). Després de ser qualificat per les autoritats de Niça com a «un dels principals exponents del moviment anarquista», el 19 d'agost de 1936 passà Barcelona (Catalunya) en plena Revolució i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», però, a causa de la seva ja avançada edat, passà poc després a la capital catalana fent tasques de suport a la rereguarda i afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre abril i juny de 1937 desenvolupa tasques de propaganda en suport de la Revolució espanyola a Niça i l'estiu d'aquell any retornà a Barcelona. Entre desembre de 1938 i gener de 1939 va estar al camp de recuperació de Cardedeu (Vallès Oriental, Catalunya), on segons informes d'espies estalinistes, desenvolupà una intensa campanya propagandística contra el Govern republicà i contra els comunistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Gurs, on el juliol d'aquell any formava part de la IX Companyia. Més tard figurava en un llistat de membres del grup anarquista «Libertà o Morte» internats al camp de concentració d'Argelrs. Durant la primavera de 1940 va ser integrat per les autoritats militars franceses en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina en una de les seves fàbriques. Segons algunes fonts Angelo Montacci va morir el 19 de febrer de 1942 a Berlín (Alemanya) i segons altres en 1943 encara residia a França. El gener de 1954 va ser esborrat del butlletí de recerca de la policia italiana.

Angelo Montacci (1891-1942)

***

Comasco Comaschi

- Comasco Comaschi: El 27 d'octubre de 1895 neix a Cascina (Toscana, Itàlia) el fuster anarquista Comasco Comaschi. Sos pares es deien Ippolito Comaschi i Virginia Baccardi. S'inicià en el pensament anarquista de la lectura de Lev Tolstoi i de la propaganda llibertària de Pietro Gori. Professor de l'Escola d'Art de Cascina, n'era el cap del seu taller de fusteria i ebenisteria. Milità en la Lega dei Falegnami Anarchici (LFA, Lliga dels Fusters Anarquistes) i fou un dels fundadors de l'Assistència Pública de Cascina, lloc de reunió de les forces antifeixistes de la localitat, i membre de la secció local dels «Arditi del Popolo». Defensà els alumnes que no van voler adherir-se al feixisme i aquesta va ser una de les raons del seu assassinat. Comasco Comaschi va ser abatut per quatre trets disparats a la seva esquena –altra versió apunta a un tir a la templa– per un grup de feixistes vinguts de Marcina (Toscana) el 19 de març de 1922 als voltants del Canale Emissario de Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia). Persona molt estimada, al seu funeral assistiren centenars de persones. Els assassins –entre ells Gabriellini Orfeo– van ser identificats i detinguts, però finalment l'Audiència de Pisa no els processà per manca de proves. En 1932 l'Assistència Pública de Cascina va ser clausurada pel feixisme imperant. Actualment un carrer de Cascina porta el seu nom, en el qual hi ha una estàtua, inaugurada el 25 d'abril de 1945 i restaurada en 1961, dedicada a la seva persona. En els anys vuitanta existí un grup anarquista de Cascina que portà el seu nom. En 2003 el grup TeatroInBìliko estrenà l'espectacle teatral La notte di Comasco sobre el seu assassinat.

Comasco Comaschi (1895-1922)

***

Necrològica de Manuel Peralta Bernal apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 17 de març de 1987

- Manuel Peralta Bernal: El 27 d'octubre de 1895 neix a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Peralta Bernal. Sos pares es deien Damaso Peralta i Sebastiana Bernal. Quan tenia set anys començà a treballar de sagal d'un pastor qui li va ensenyar a llegir i a escriure. Cap el 1909 va fer feina amb son pare a les obres del dic de l'embassament de Verge del riu Guadalopillo, però ambdós van ser acomiadats per promoure una vaga. Posteriorment emigrà a Fígols (Berguedà, Catalunya), on entrà a formar part del moviment llibertari. En 1917 va ser un dels organitzadors del Sindicat Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT). També es va integrar en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1931, amb altres miners, participà en la vaga dels tramvies de Barcelona (Catalunya) i en 1932 intervingué en la insurrecció anarquista de Fígols, on es va proclamar el comunisme llibertari. Detingut, va ser tancat amb altres companys al vaixell-presó Buenos Aires, ancorat al port de Barcelona, i posteriorment deportat a les colònies africanes. En tornar a la Península s'establí a Balsereny (Bages, Catalunya). Durant la Revolució participà en les col·lectivitats de Fígols i d'Alcorisa. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser reclòs a diversos camps de concentració (Vernet, Barcarès i Sètfonts). A finals de 1939 començà a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT en l'exili. Sa companya fou Bienvenida García Pérez, amb qui tingué tres infants (Bernardo, Pedro i Rosa), tots militants llibertaris. Manuel Peralta Bernal va morir el 5 de febrer de 1987 al seu domicili de Ribesaltes (Rosselló, Catalunya Nord).

Pedro Peralta García (1923-2014)

***

Simón Bondio

- Simón Bondio: El 27 d'octubre de 1904 neix a Ponte in Valtellina (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Simone Bondio, més conegut com Simón Bondio, i que va fer servir els pseudònims El Petiso, Señor Tavelli i Tavelli. En 1927 emigrà a l'Argentina, on participà activament en els moviments antifeixista i anarquista. Integrat en el grup il·legalista de Severino de Giovanni, participà com a xofer en algunes de les seves accions. Fou membre de «Italia Libre» i de la «Unione e Benevolenza» i estava afiliat a l'anarcosindicalista Federació d'Obrers en Construccions Navals. Participà, amb destacats anarquistes (Diego Abad de Santillán, Ricardo Giusti, Manuel Martín Fernández, José Pozzi, etc.), en el projecte comunitari llibertari de reserva natural «Cerro Negro» (Córdoba, Argentina), on plantà un milió de pins –finalment aquest projecte acabà malauradament transformat en un lloc de vacances de l'alta burgesia. Posteriorment es va dedicar a tasques d'aforestació, mitjançant plantacions de pinar, a les serralades properes a Villa General Belgrano (Calamuchita, Córdoba, Argentina). Més tard retornà a Buenos Aires. Simón Bondio va morir l'1 de juliol de 1992 a Buenos Aires (Argentina).

***

Panayot Chivikov en el documental de Dimitir Mitev

- Panayot Chivikov: El 27 d'octubre de 1904 neix a Ruse (Ruse, Principat de Bulgària, Imperi Otomà; actualment Bulgària) el poeta, periodista i propagandista anarquista Panayot Velikov Chivikov, conegut com Zherminal (Germinal) i que va fer servir diversos pseudònims (Don Basilio, Jarbon, Pedro Jiménez, Otto Zapryanov). Fill d'una família humil, sos pares es deien Veliko Genov Lipnikliev Chivikov, ferroviari, i Todora Velikova Chivikova. Amb son germà gran Stoyan Chiviko, s'integrà de ben jove en el moviment anarquista, gràcies a les activitats de destacats llibertaris (Zhelyu Grozev, Varban Kilifarski, Georgi Sheitanov, Ivan Yankov, etc.). Quan era estudiant, participà activament en les activitats anarquistes clandestines. Arran de l'aixecament revolucionari de setembre de 1923, va ser buscat, detingut, torturat i amenaçat de mort per la policia. Fou expulsat de l'Institut de Ruse on estudiava i posteriorment també, per mor de les seves activitats, de l'Escola de Fusteria on estava matriculat. Col·laborà en el diari anarquista Burevestnik de Ruse i dirigí dos números d'aquesta publicació, arran d'una decisió presa durant la conferència de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB). Amb altres companys (Dimitar Panov, Georgi Shalamanov, Georgi Sheitanov, etc.), participà en la publicació de diverses revistes anarquistes (Purpur, Signali i Svododna Mishla). En 1927 publicà el recull de poemes Другарят Христос (Camarada Crist), que va ser considerat blasfem per les autoritats de l'Església ortodoxa. Amb Georgi Zhechev va ser membre del grup anarquista «Мисъл и воля» (Pensament i Voluntat) i esdevingué editor el periòdic Rabotniceska Missal, amb el suport de Petar Lozanov i Alexander Sapundjiev. Per un article publicat en aquest periòdic on es criticava Aleksandar Tsankov, primer ministre de Bulgària, va ser jutjat i condemnat per la Llei de Protecció de l'Estat a tres anys de treballs forçats. Un cop llibre s'exilià i entre 1928 i 1929 visqué a França i després a Iugoslàvia, Rússia, Àustria i de bell nou a França, sempre fent servir documentació falsa a nom d'altres anarquistes búlgars. Finalment s'establí a Espanya. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'integrà en les columnes confederals i va fer de locutor de Ràdio Barcelona, a més de redactar el butlletí en llengua búlgara de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1938 retornà a Bulgària, però va ser detingut pels seus articles publicats a la premsa estrangera crítics amb el rei Borís III de Bulgària i amb Adolf Hitler. Va romandre un mes en presó preventiva, però un cop jutjat va ser absolt i posat en llibertat. A partir d'aquí va ser boicotejat per trobar feina i durant la II Guerra Mundial va ser perseguit i detingut en diverses ocasions. Finalment, gràcies a diversos contactes, obtingué feina de jornaler al port. En 1944 va ser novament empresonat i el 9 de setembre d'aquell any, amb l'arribada dels comunistes al poder, va ser posat en llibertat. Durant el seu exili havia conegut l'austríaca Sofia Maximilian, que esdevingué la seva companya i amb qui tingué en 1944 sa filla Plamena Chivikov i en 1945 son fill Zherminal Chivikov. En aquests anys treballà de comptable. En 1969 el seu amic anarquista Hristo Kolev l'encarregà la traducció de diversos capítols del llibre dels germans Daniel i Gabriel Cohn-Bendit Le Gauchisme, remède à la maladie sénile du comunisme, que es publicà i distribuí clandestinament a Bulgària. En els anys setanta es van publicar en diverses publicacions en llengua castellana (Espoir, Mujeres Libres, La Razón, Ruta, Tierra y Libertad i Verde Olivo), els seus poemes, molts d'ells sobre la Revolució espanyola. Va ser amic íntim de la parella anarquista Sara Berenguer Laosa i Jesús Guillén Bertolín (Guillembert). A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Шлеп 3570 (1928), Песни на един прокуден (1928), Ден последен е този (1934), Цар Борис Последни (1938) i Съдбата на бояджията Адолф Хитлер (1938). Sempre anarquista, Panayot Chivikov va morir el 16 d'agost de 1989 a Ruse (Ruse, Bulgària). Son fill Zherminal Chivikov, també militant anarquista, va ser empresonat en 1969 per la distribució de textos dissidents. En 1995 Dimiter Mitev entrena un documental d'una llarga entrevista seva. Entre 2004 i 2007 Zherminal Chivikov donà als Arxius Estatals de Ruse els documents de son pare.

Panayot Chivikov (1904-1989)

---

Continua...

---

[26/10] Homenatge a Eduardo de Guzm�n - I Congr�s Internacional d'Investigadors/es sobre Anarquisme - Bi�filo Panclasta - Candoni - Cavallina - Olive - Galy - Bargagna - Boclet - Sauvage - Briselance - Sala - Ester - Rama - Vurchio - Carro - Coeurderoy - Jordy - Benito - Climent - Tricheux - Regad - Ledrappier - Dalgon - Chessa - Vega �lvarez - Capote

[26/10] Homenatge a Eduardo de Guzmán - I Congrés Internacional d'Investigadors/es sobre Anarquisme - Biófilo Panclasta - Candoni - Cavallina - Olive - Galy - Bargagna - Boclet - Sauvage - Briselance - Sala - Ester - Rama - Vurchio - Carro - Coeurderoy - Jordy - Benito - Climent - Tricheux - Regad - Ledrappier - Dalgon - Chessa - Vega Álvarez - Capote

Anarcoefemèrides del 26 d'octubre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Homenatge a Eduardo de Guzmán: El 26 d'octubre de 2007 se celebra al saló d'actes de Caja España de Palència (Castella, Espanya), sota el títol «La presencia de Eduardo de Guzmán», un homenatge al periodista i escriptor anarcosindicalista Eduardo de Guzmán. L'acte, organitzat per la Universitat Popular de Palència i la llibreria Alfar, s'emmarcà dins del cicle de taules rodones «Palencia: Personalidades del Siglo XX» i comptà amb les intervencions de Manuel Blanco Chivite, periodista, editor i lluitador antifranquista condemnat a mort per la dictadura; de l'historiador de la Universitat Popular Pablo García Colmenares, compromès amb les taques de recuperació de la Memòria Històrica i representant d'Ediciones VOSA, que recupera la immensa obra de l'escriptor; de José María González Corrales, alcalde socialista de Villada (Palència, Castella, Espanya), població natal de l'homenatjat; i de Carmen Bueno Uribes, vídua d'Eduardo de Guzmán. Durant l'acte, al qual assistí un centenar de persones, s'analitzaren sumàriament els eixos principals de l'obra de l'escriptor: els seus llibres testimonials i la seva obra periodística, des dels seus grans reportatges durant la II República espanyola i la guerra civil –fou testimoni de combats (Madrid, Terol, Osca i Saragossa) i entrevistà personalitats del moment (Lluís Companys, Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, etc.)–, fins als seus articles que durant la segona meitat dels anys setanta i la dècada dels vuitanta publicà en diferents diaris i revistes (Diario 16, Tiempo de Historia, Triunfo, etc.), tot això sense oblidar el seu compromís polític i el seu costat humà.

***

Cartell del congrés

- I Congrés Internacional d'Investigadors/es sobre Anarquisme: Entre el 26 i el 28 d'octubre de 2016 se celebra a la seu de la Universitat Nacional San Martin (UNSAM) de Buenos Aires (Argentina) el I Congrés Internacional d'Investigadors/es sobre Anarquisme. Aquest congrés va ser organitzat pel Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierda (CeDInCI), l'Instituto de Altos Estudios Sociales (IDAES) i la UNSAM de Buenos Aires. Participaren universitats internacionals, sobretot iberoamericanes. Les ponències es dividiren en 15 apartats: Nous encreuaments teòrics i diàlegs disciplinaris (Carla Silvia Campos Torres, Felip Corrêa, Guilherme Falleiros, Leonardo Faryluk, Paulo Lo Cane, Andityas Soares de Moura Costa Matos, Pedro Rosas i Ana Suelen Tossige Gómes); Educació i pedagogies llibertàries (José Damiro de Moraes, Rodrigo Rosa Da Silva, Gerado Garay Montaner, Caroline Lopes de Paula Costa, Paulo Lisandro Marques, Sandra Micelón, Claudio Navarro, César Oitana, Adriana Palomera, Miranda Pâmella Cordeiro i Olga Roig López); Anarquisme, lectures contemporànies (Augusto Acacio, Mariana Gabriela Calandra, Ana Mines, Alejandra Ríos Ramírez, Gustavo Simões i Sebastian Stavisky); Cultura i art de l'anarquisme (Pablo Fasce, Carlos Fos, Eliseo Lara Órdenes, Maximiliano Linares, Armando Minguzzi, Caroline Poletto, Humberto Rogério i Yael Tejero); Anarquisme, perspectives teòriques (Matías Blaustein, Matías Cervilla, Ramón Mapa Da Silva, Carlos Andrés Martín, Adriana Palomera, Jailene Pereira da Silva, Martín Ribadero i Marcelino Viara); L'anarquisme en els processos revolucionaris del segle XX (Mariana Bayle, Natalia Bustelo, Edit Gallo, Janson Garner, Gabriela López Ruíz, Clément Magnier, Pablo Pérez, Diego Saiegh, Carlos Silva Ramírez i Tomas Verbrugghe); Arxius, biblioteques i lectures (Milagros Dolabani, Lucas Domínguez, José Llaguno Thomas, Edson Passetti, Eugenia Sik i Daniel Vidal); Filosofia de la Naturalesa i ideari anarquista (Eduard Masjuan Bracons, Gisela Manzoni, Lidia Moaroziuk, Nadia Ledesma Prietto, Sebastian Stavisky i Luiza UUehara); Estudis al voltant de la premsa anarquista (Luciana Anapios, Diego Cives, Paola Domingo, Daniel Guzmán, Gualtiero Marini, Nélson Méndez i Ana Lía Rey); Nova Esquerra, anys seixanta i setanta (Vicent Bellver Loizaga, Marina Cardozo, Nicolás Chaves, Sebastián Darraidou, Marta Nogueroles Jové, Francisco Peña Castillo i Rodolfo Porrini); Anarquisme i moviment obrer (José Benclowicz, Laura Carusso, Jacinto Cerdá, Joël Dhelom, Laura Fernández Cordero, Iván Leite Olivera, Pascual Muñoz i Agustín Nieto); Anarquisme i anarquistes a la regió andina (Andrés Esteban Cangas, Pablo Cosso, Carlos Crespo Flores, Joël Delhom, Marcelo Maldonado Rocha i Ivanna Margarucci); Trajectòries militants (Martín Albornoz, Jorge Canales Urriola, Bruno Corrêa de Sá e Benavides, Perón Godoy, Iria Presa Arjones, Agustina Prieto, Eduardo Souza Cunha i Giovanni Stiffonni); i Intel·lectuals llibertaris (Leonardo Brito, Miguel Olmos Acuña, Carina Peraldi, Fernanda de la Rosa, Elena Schembri i Sebastián Turner). A part d'això va haver presentació de llibres i xerrades monogràfiques.

Naixements

Biófilo Panclasta durant la seva detenció a Valencia (Veneçuela) en 1929

- Biófilo Panclasta: El 26 d'octubre de 1879, a les cinc de la matinada, neix a Chinácota (Norte de Santander, Colòmbia) el revolucionari anarquista, un dels més originals de Llatinoamèrica, Vicente Rojas Lizcano, més conegut sota el pseudònim de Biófilo Panclasta (amant de la vida i destructor de tot). Fill «natural» de Bernardo Rojas i de Simona Lizcano, va començar els estudis primaris en 1886, destacant especialment en l'assignatura d'Història i com a escolà rebel. Entre 1897 i 1898 va estudiar en l'Escola Normal de Bucaramanga, on va editar un petit periòdic manuscrit que lluitava contra la reelecció del president de la República, el conservador Miguel Antonio Caro; motiu pel qual i per «per faltes greus contra la disciplina», va ser expulsat pel director Joaquín García. En 1899, juntament amb Eléazar López, va fundar la primera Escola Pública a Capacho Nuevo (Veneçuela) i va participar en l'enderrocament del govern d'Ignacio Andrade per part de Cipriano Castro i la seva Revolució Liberal Restauradora. En 1901 a Cúcuta va estar a punt de ser afusellat. En 1904 va adoptar, a suggeriment de Maksim Gor'kij, el pseudònim pel qual es coneix i el novembre d'aquell any, com a coronel de Cipriano Castro, va arribar a Barranquilla i va oferir els seus serveis en pro de la integritat colombiana contra la usurpació nord-americana. A Bogotà va ser nomenat primer ajudant de la Quarta Expedició sobre Panamà. Acusat de conspirador, va viatjar a Equador i va oferir els seus serveis en la projectada guerra amb el Perú. En 1906 va viatjar per l'Argentina, on es relaciona amb el moviment anarquista, assistint a les seves reunions i escrivint en els seus periòdics; a Buenos Aires el consideren el «prototipus ideal d'anarquista», exemple de propaganda teòrica i d'acció. Va ser convidat al Congrés Nacional de Lliurepensadors de Buenos Aires, però va marxar cap a Europa. Entre 1907 i 1908 va recórrer el continent europeu (França, Espanya, Gran Bretanya, Suïssa, Itàlia, Bèlgica i Holanda) com a delegat de la Federació Obrera Nacional Argentina (FONA) i va conèixer infinitat de revolucionaris anarquistes (Kropotkin, Reclus, Grave, Malato, Faure, Leverine, Tanvión, Gori, Malatesta, Furati, Ravachol...) i, segons afirmava, va estar en complet desacord amb tots ells, ja que es circumscrivia a la línia anarcoindividualista de Max Stirner, amb influencia nietzschianes. Va assistir al Congrés Obrer d'Amsterdam de 1907 i va participar en el grup anarquista holandès «Estudis Socials» amb la intenció de refutar una conferència de Bestraud titulada «L'anarquia contra la vida», episodi que acabarà amb el seu empresonament. Quan es trobava a Espanya, que va ser la seva escola revolucionària, el president colombià Rafael Reyes aconsegueix que sigui deportat a Colòmbia, però quan va desembarcar a Puerto Colòmbia, va fugir a Panamà on va aconseguir refugi fins a maig de 1908, quan va ser lliurat a les autoritats del Chocó. El novembre de 1909 publica a Bogotà el periòdic El Anticristo. Després de diverses aventures, és lliurat a les autoritats colombianes de Barranquilla l'abril de 1910, on empresonat escriurà Datos autobiográficos, per al periòdic El Pueblo, que dirigeix Aurelio de Castro. Expulsat del seu país, viatja a Curaçao on serà expulsat, com també de la República Dominicana. El febrer de 1911, detingut a Bogotà, haurà de patir una campanya de la premsa conservadora que demana la seva pena de mort per «pertorbador de l'ordre social amb les seves idees revolucionàries». Entre 1914 i 1921 restarà empresonat en diverses presons veneçolanes i de l'experiència d'aquests anys escriurà un pamflet, Siete años enterrado vivo en una de las mazmorras de Gomezuela, que fou publicat en 1932 i reeditat en 2010. En 1923 va ser nomenat delegat de l'Associació Anarquista Mexicana al Congrés Anarquista de Barcelona, on va proposar l'«Operació Europa», que consistia en la formació d'un comitè internacional encarregat d'ordenar, planejar i executar en un mateix dia l'assassinat dels reis de Bulgària, d'Itàlia i d'Egipte, de l'emperador de la Gran Bretanya, de l'arquebisbe de Mèxic, del president de França, del cardenal arquebisbe de Toledo i de León Daudet. En 1924 va ajudar a organitzar una vaga cafetera a Sao Paulo i va ser deportat pel govern al terrible camp penitenciari selvàtic del riu Oiapoque, d'on va fugir. Empresonat a Caiena (Guaiana Francesa), la Lliga dels Drets de l'Home va aconseguir que fos enviat a Martinica; finalment retornarà a Colòmbia. En 1927 va ser tancat a la presó de San Gil amb Raúl Eduardo Mahecha i altres companys anarquistes. En 1928 fundarà a Bogotà el Centre d'Unió i Acció Revolucionària i publicarà en El Socialista i Claridad. L'any següent va publicar Mis prisiones, mis destierros y mi vida. En 1934 es casa amb l'exmonja de les Germanes de la Caritat octogenària, pitonissa, maçona i anarcofeminista, Julia Ruiz (Hermana Balbina), que havia participat com a infermera en els exèrcits del general Rafael Uribe Uribe i que es declarava profundament «antiianqui». Entre 1935 i 1936 publicarà articles en La Democracia i El Diario Nacional, i el maig de 1936 publicarà La fatalidad de ciertos nombres i En marcha. El gener de 1939 va morir sa companya Julia Ruiz i en 1940 intentarà suïcidar-se a Barranquilla electrocutant-se i tallant-se el coll amb una navalla. El desembre d'aquell any va ser expulsat de Bucaramanga per «gandul i embriac». Biófilo Panclasta va morir a les 10 del matí de l'1 de març de 1942 a l'Asil d'Ancians Desemparats de Pamplona (Norte de Santander, Colòmbia) d'un fulminant atac cardíac. Biófilo Panclasta va visitar durant sa vida 52 països i 377 presons...

Biófilo Panclasta (1879-1942)

***

Autoretrat d'Umberto Candoni

- Umberto Candoni: El 26 d'octubre de 1883 neix a Cedarchis (Arta Teme, Friül) el fotògraf anarquista i anarcosindicalista Umberto Candoni. Era fill de Luigi Candoni i Luigia De Tina. D'antuvi treballà de mecànic, després d'ajudant en la construcció i finalment de fotògraf. Entre 1905 i 1906 va fer el servei militar i ja de ben jovenet desenvolupà a la regió friülana de Càrnia una intensa tasca de propaganda socialista i antimilitarista. En aquests anys, va ser denunciat per fer conferències anticlericals sense permís de les autoritats i per «incitació a l'odi de classe». En 1908 es casà amb Maria Monai, amb qui en 1911 tingué un fill, Prometeo Apollo Candoni, que d'adult va ser un important industrial. El maig de 1908 va ser processat per distribució a militars del II Regiment Alpí exemplars del fullet de Gustave Hervé L'antimilitarismo spiegato al popolo. En 1910, quan treballava d'ajudant en la construcció del tram ferroviari Asti-Chivasso, organitzà un moviment vaguístic. En 1912, després de passar per Suïssa, emigrà als Estats Units, on s'integrà en les lluites del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). En 1913 retornà de bell nou a Itàlia i, després d'un temps a Sicília, en 1914 s'instal·là a Amaro (Càrnia, Friül), on participà activament en iniciatives anarcosindicalistes. En 1915, quan Itàlia entrà en la Gran Guerra, va ser cridat a files i integrat en un regiment d'Enginyers. Després del conflicte bèl·lic, participà en l'organització de les grans lluites obreres del moment. El juliol de 1919 va ser nomenat president del Cambra del Treball de Càrnia, els delegats de la qual majoritàriament s'adheriren a les idees anarcosindicalistes. En els primers mesos de 1920 el sector llibertari va caure en minoria i va ser cessat de la presidència de la Cambra del Treball. Posteriorment va ser un dels organitzadors de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i de la Federació Llibertària de Càrnia. L'abril de 1920 va presidir el congrés de la Federació Provincial Llibertària, que se celebrà a Tolmezzo (Càrnia, Friül). El maig de 1920 va ser detingut arran de l'ocupació per part de grups de treballadors de 27 municipis de Càrnia, que continuà amb la proclamació de la vaga general a tot el Friül. L'octubre de 1920 va ser novament detingut perquè al seu estudi fotogràfic, que havia creat al costat dels locals de l'USI a Tolmezzo, la policia va trobar nombrosos cartutxos de metralladora. Després d'uns mesos empresonat, un cop lliure reprengué la seva feina de fotògraf i les seves activitats anarquistes. En 1924, per motius laborals, engegà una viva errant arreu de França, Càrnia i el sud d'Itàlia, fins a establir-se finalment en 1928 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Vidu en 1926 de Maria Monai, es casà amb la professora Paola Beltrame. L'agost de 1932 emigrà clandestinament a França i, després d'un temps a Llemotges (Llemosí, Occitània), on va viure amb una polonesa, s'instal·là a Villeneuve-le-Roi (Illa de França, França), on hi havia una important colònia d'exiliats italians. A París va fer diverses conferències i, sempre en contacte, amb l'emigració anarquista italiana, participà en les activitats de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1936 mantingué correspondència amb Camillo Berneri. El gener de 1937 va ser responsable de la Federació Regional Anarquista de París i del «Comitato Anarchico Italiano Pro-Spagna». Sempre obert a la participació amb altres organitzacions antifeixistes, donà suport a la necessitat d'un acord amb la «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) i els socialistes «maximalistes». El 19 de febrer de 1939 va fer al cafè «Chope de Strasbourg» de París la conferència «Libertà dei populi». El 20 d'abril de 1939, moment en el qual vivia a Sainte-Geneviève-des-Bois (Illa de França, França), va ser interceptat amb el passaport caducat des de 1934; jutjat per aquest fet, el 2 de juny de 1939 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal de Moret-sur-Loing (Illa de França, França) a tres mesos de presó i a 100 francs de multa. La II Guerra Mundial la passà a França. Després de la guerra retornà a Itàlia i s'instal·là a Comeglians (Càrnia, Friül), on regentà un important estudi fotogràfic, en el qual es formaren destacats fotògrafs (Mauro Agarinis, Dino Dario, Gino Del Fabbro i Luigi Gardel), tot fent propaganda pacifista, antimilitarista i internacionalista. En 1948 constituí el Moviment Friülà Pro Pau Universal (MFPPU), del qual va ser nomenat secretari. Va ser el fundador de l'editorial «Cittadini del Mondo» i en 1950 publicà el fullet La scuola del bene e del male. Umberto Candoni va morir el 5 de desembre de 1972 a Tolmezzo (Càrnia, Friül). En 1995 el «Gruppo Gli Ultimi» organitzà una gran retrospectiva fotogràfica de Candoni al Palazzo Frisacco de Tolmezzo. El seu treball fotogràfic s'ha revalorat força en els últims anys. En 1999 es publicà el llibre de Giorgio Ferigo i Marco Lepre La Carnia di Candoni. Così vicina, così lontana. Entre el desembre i el gener de 2023 el «Gruppo Gli Ultimi» organitzà una nova retrospectiva i homenatge al destacat fotògraf local.

***

Necrològica d'Adolphe Cavallina publicada en el periòdic tolosà Espoir del 30 d'abril de 1972

- Adolphe Cavallina: El 26 d'octubre de 1886 neix a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Adolfo Cavallina, més conegut pel seu nom en francès Adolphe Cavallina. Es guanyava la vida fent de cambrer. En 1916 va ser inscrit per les autoritats en el registre de fronteres. S'exilià a Londres (Anglaterra), on conegué Errico Malatesta. A Londres treballà de cambrer al Grand Hotel. El maig de 1916 va ser detingut, juntament amb Carlo Bonfanti, al seu lloc de feina i en l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista; jutjat per aquests fets, va ser condemnat a tres mesos de treballs forçats i, en complir la pena, deportat. Amic de Camillo Berneri, vingué a lluitar com a voluntari en la guerra d'Espanya. Després de la II Guerra Mundial fou membre de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i milità a Niça (País Niçard, Occitània), destacant en la difusió de la premsa llibertària. Adolphe Cavallina va morir el 26 de març de 1972 al Centre Geriàtric Beauséjor d'Ieras (Provença, Occitània) a conseqüència d'una hemorràgia ulcerosa i fou incinerat a Marsella (Provença, Occitània).

***

Minoria del grup de sindicalistes revolucionaris durant el congrés constitutiu de la CGTU a la Borsa del Treball de Sant-Etiève (1922). Justin Olive, amb un periòdic, és el primer per l'esquerra de la primera fila

- Justin Olive: El 26 d'octubre de 1886 neix a Fabrezan (Llenguadoc, Occitània) el sabater anarquista i sindicalista revolucionari Justin Marius Cyprien Olive. Sos pares es deien Paul Oliver i Anne Bourrel. A finals dels anys deu s'instal·là a París, on fou membre del Comitè de Defensa Sindical de la Confederació General del Treball (CGT). El juliol de 1921 participa en el XV Congrés de la CGT. El març de 1922, com a secretari de la Unió dels Sindicats Unitaris de l'Aude, encapçalà una vaga d'obrers agrícoles de març d'aquell any i que fracassarà el maig. Entre el 26 de juny i l'1 de juliol de 1922 a la Borsa del Treball de Sant-Etiève participarà activament en el congrés constitutiu de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual serà nomenat secretari de la seva Unió Departamental de l'Aude, i l'any següent en la Federació d'Agricultura d'aquesta organització. També organitzà a les Corbières els sindicats agrícoles de Camplong d'Aude i de Saint-Laurent-de-la-Cabrisse. En aquests anys a més milità en la Federació Comunista dels Soviets (FCS), creada el desembre de 1919, amb Lebourg, Marius Hanot, Jean Hermite, J. Chapoulic i Ernest Girault, entre d'altres, i col·laborà sovint en el seu òrgan d'expressió, Le Soviet (1920-1921); aquesta federació que volia unir tota l'extrema esquerra i el moviment llibertari en una mateixa lluita, però que resultà un fracàs i desaparegué aviat. Fou nomenat membre de l'oficina provisional de la Federació d'Agricultura de la CGTU en 1923 i participà en les eleccions legislatives de 1924 com a candidat abstencionista a l'Aude, juntament amb Albert Pech, André Daunis i Joseph Fournil. A partir de 1928 i fins al 1937 formarà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creada per Pierre Besnard, en el Sindicat de Pells i Cuiros de la regió parisenca pel seu ofici de sabater. Organitzà una manifestació commemorativa del centenari de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Sébastien Faure. A més de col·laborar en diversos periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, L'Homme Réel, Le Monde Libertaire, etc.), serà membre de les associacions «Amics de Han Ryner» i «Amics de Sébastien Faure», de la qual fou secretari durant els seus últims set anys. Després de la guerra serà membre del grup «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA). Va escriure el prefaci del llibre Sébastien Faure, son oeuvre et sa pensée: textes du centenaire (1958), editat per «La Ruche culturelle et libertaire», organització cultural que agrupava escriptors i conferenciants llibertaris creada el 15 de desembre de 1958 continuadora d'«Amics de Sébastien Faure» i de la qual fou secretari. L'última etapa de sa vida la passà a Pantin (Illa de França, França) amb sa companya Émilienne Angèle Ronceray. Justin Olive va morir, d'una brusca i ràpida malaltia, el 14 de gener de 1962 a l'Hospital Tenon de París (França) i fou incinerat el 20 de gener al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Convocatòria d'una conferència de Jean Galy apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9 de juny de 1933

- Jean Galy: El 26 d'octubre de 1892 neix a Lirbat (Maçat, Llenguadoc, Occitània) l'ensenyant anarquista i antimilitarista Jean Galy Fajou, que va fer servir el pseudònim Lyg. Era fill de Jean-Baptiste Galy Fajou, baster, i de François Galy Fajou, domèstica. Nascut en una família obrera modesta, després de fer els estudis primaris a l'escola del seu poble, obtingué una beca que li va permetre fer estudis superiors i exercir de professor a l'ensenyament públic a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). En 1913 va ser cridat a files però si li va atorgar una pròrroga militar per continuació d'estudis. L'11 d'agost de 1914 va ser mobilitzat; el 21 d'octubre de 1914 va ser nomenat caporal i l'1 de gener de 1915 sergent. Després de 14 mesos al front, desertà i es refugià a Barcelona (Catalunya), on va fer amistat amb l'anarquista, i també insubmís, Pierre Robert Piller (Gaston Leval). De tornada a França, va ser jutjat i condemnat a dos anys de presó i exclòs definitivament de l'ensenyament públic –entre els que s'oposaren fermament a la seva reintegració va estar el polític socialista Vincent Auriol. Obligat a treballar en l'ensenyament privat, va fer classes particulars –va ser mentor de l'estudiant anarquista xinès Tchang– i va ser «professor lliure» al liceu privat catòlic Sainte-Marie de Nevers de Tolosa. El 4 de gener de 1923 es casà a Tolosa amb Jeanne Marie Galy Fajou. En els anys vint i trenta col·laborà, sobre tot amb articles sobre ensenyament i sobre el funcionariat, en el diari i setmanari Le Libertaire, en La Revue Anarchiste (1922-1925) i en La Conquête du Pain (1924-1935). Participà, al costat de l'anarquista Alphonse Tricheux, en diferents grups anarquistes de Tolosa, especialment el Grup d'Estudis Socials (GES), rebatejat en 1925 «Bien-être et Liberté». Cap el 1930 publicà a Tolosa L'obligation militaire. El gener de 1933 participà, amb altres companys, en una gira de mítings per l'amnistia. El 9 de febrer de 1933 parlà, amb altres companys, en el míting «Contre le chomage» a la Sala Desmartres, organitzat el Grup Anarquista del XIII Districte de París. El 22 de març de 1933 va fer la xerrada «Jules Romains et la littérature moderne» i el 24 de març l'anomenada «Le droit à la paresse», a la seu de Le Libertaire, organitzades pel Grup Anarquista del XIX i XX Districte de París. L'11 de juny de 1933 va fer la conferència «L'abolition du salariat», organitzada pel grup «Amis du Libertaire» de Montreuil (Illa de França, França). En un informe policíac del 3 de novembre de 1933 assenyalava que es dedicava a organitzar reunions a favor de l'objecció de consciència als departaments veïns, com ara la celebrada el 20 de setembre de 1933 al seu poble natal de Maçat. En 1934, amb Louis Laurent i André Prudhommeaux, va ser un dels principals redactors de Terre Libre, òrgan de l'Aliança Lliure dels Anarquistes del Migdia, i que arribà a 10 edicions regionals a tota França. El 15 de juny de 1935 participà, amb altres companys (Boudoux, Pierre Le Meillour i Pierre Odéon), en el míting «Sur les moyens de réaliser la Commune Libertaire», celebrat a la sala del Café de la Mairie de Carrières-sur-Seine (Illa de França, França). Després de la II Guerra Mundial, continuà participant en el GES i fou membre del grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA), col·laborant regularment en Défense de l'Homme i Le Libertaire. Com a membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), col·laborà en SIA. També col·laborà en Cahiers du Socialisme Libertaire, de Gaston Leval, i en Liberté, de Louis Lecoin, sovint sota el pseudònim Lyg. En 1948 publicà Vers un monde libertaire. Vues pratiques sur la révolution égalitaire i en 1951 Le sacrifice dans l'école française. En 1955 denuncià en La Dépêche l'existència de la bomba atòmica. Va ser secretari de la Societat d'Astronomia Popular de Tolosa, per a la qual realitzava conferències setmanals. Poc abans de la seva defunció, publicà els primers capítols d'un estudi sobre la justícia en Cahiers du Socialisme Libertaire. Malalt del cor, Jean Galy va morir el 10 d'octubre de 1962 a Lirbat (Maçat, Llenguadoc, Occitània). En morir els religiosos del liceu on va fer classes li celebraren misses.

***

Alberto Bargagna, segon per l'esquerra, amb el socialista Pietro Nenni, al centre amb ulleres i boina, en el primer aniversari de l'alliberament de Pisa

- Alberto Bargagna: El 26 d'octubre de 1894 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista, i després comunista, Alberto Barganga, conegut com Giorgio. Sos pares es deien Alfredo Bargagna i Ida Campani. Es guanyà la vida com a obrer vidrier. De molt jove, amb sos germans Pietro i Primo, es va integrar en el moviment anarquista. Entre els anys 1910 i 1911 participà en el grup llibertari juvenil «L'Avvenire», al barri Porta a Piagge de Pisa. Posteriorment formà part del grup llibertari «Pietro Gori». El setembre de 1911 organitzà la conferència L'anarchia di fronte allà storia al suburbi pisà de San Giusto in Cannicci, on vivia, i a la qual assistiren un centenar de treballadors. El 17 de setembre de 1911, amb motiu de l'arribada a Pisa dels fills dels vaguistes de Piombino (Toscana, Itàlia), demanà enèrgicament la solidaritat proletària pisana i en acabar va tenir un enfrontament amb els carrabiners. Denunciat per «ultratges i violència» i per «incitació al crim», passà clandestinament a França, establint-se a Marsella (Provença, Occitània). A finals de 1911 retornà a Itàlia i el gener de 1912 va ser jutjat i absolt dels càrrecs dels quals era acusat. En 1913 col·laborà ocasionalment amb el periòdic L'Avvenire Anarchico i amb altres publicacions periòdiques, com ara la nord-americana Cronaca Sovversiva. Segons informes del Ministeri de l'Interior italians del 20 de desembre de 1913 formà part, amb sos germans Pietro i Primo, del grup anarquista pisà Gioventù Studiosa. Durant la Gran Guerra va ser enquadrat en el III Regiment de Muntanya. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) milità activament en el Sindicat del Vidre, on ocupà entre 1923 i 1925 el càrrec de secretari de la Federació Provincial de Pisa. En aquests anys va ser detingut per les autoritats i perseguit pels escamots feixistes. A principis dels anys trenta creà un negoci propi de producció de detergents. En aquest període va estar contínuament vigilat per les autoritats feixistes, que el consideraven un «anarquista perillós». En 1934 es va inscriure en l'«Opera Nazional Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista, i en 1936 en la Federació Feixista d'Artesania (FFA). Segons algunes fonts, durant els anys trenta s'acostà al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i fou un dels fundadors en 1933 de la primera cèl·lula comunista pisana i, segons aquests fonts, en 1936 va ser detingut com a sospitós d'«activitats subversives» i empresonat durant sis mesos. En els registres policíacs italians, però, no hi ha cap rastre d'aquesta activitat ni cap detenció. En 1937 va anar uns mesos a treballar a l'Espanya franquista. Quan la caiguda del feixisme, va ser un dels primers a organitzar l'oposició política, entrant a formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), sota el nom Giorgio, i dedicant-se a la lluita clandestina contra els nazis i els feixistes. El maig de 1944 va ser nomenat comissari polític i comandat de la XXIII Brigada Partisana d'Assalt Garibaldi «Guido Boscaglia» que actuà a la zona toscana de Massa Marittima-Govarrano i Volterra. Quan l'estiu de 1944 els aliats arribaren a la seva zona d'operació i aquests van ordenar l'immediat lliurament de totes les armes, ell es va negar i va ser detingut juntament amb dos companys més. Un cop lliure, a principis de setembre de 1944 retornà a Pisa, que acabava de ser alliberada, on continuà amb les seves activitats en les files comunistes i ocupant càrrecs com a assessor en els serveis de racionament en el nou consell municipal. En acabar la guerra va ser condecorat amb la Medalla d'Argent al Valor Militar. El 31 de març de 1946 va ser elegit regidor municipal en les eleccions locals. A principis dels seixanta, en desacord amb la política de Palmiro Togliatti del Partit Comunista Italià (PCI), va ser un dels impulsors del Partit Comunista d'Itàlia (Marxista-Leninista). Alberto Bargagna va morir l'1 de setembre de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia).

Alberto Bargagna (1894-1972)

***

Necrològica d'Evariste Boclet apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 8 de gener de 1954

- Evariste Boclet: El 26 d'octubre de 1894 neix a Fressenneville (Picardia, França) l'obrer metal·lúrgic anarquista i anarcosindicalista Evariste Delfin François Boclet, conegut com Lazien. Sos pares es deien Eugène Boclet, serraller, i Élise Dhuile. Destacat militant anarquista de la regió metal·lúrgica de Le Vimeu (Picardia, França) durant el període d'entreguerres, vivia al carrer dels Gamaches de Fresennneville. El 17 de desembre de 1925 es casà a Colombes (Illa de França, França) amb Raymonde Jeanne Fivel, de qui es va divorciar en 1949. Durant els anys trenta fou un dels animadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) a Fressenneville i de la secció local de la Lliga d'Acció Pacifista i Social. Durant la tardor de 1934 participà en la campanya antiparlamentària i participà exercint la contradicció en els mítings comunistes i reaccionaris. El 6 d'octubre de 1934 en un míting electoral del candidat reaccionari a Dargnies (Picardia, França) denuncià la guerra i el feixisme. El febrer de 1935 va ser condemnat a Abbeville (Picardia, França) a un mes de presó per «complicitat d'avortament». En aquesta època figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Somme establert per la policia sota la qualificació de «molt violent i perillós». Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en aquests anys treballava de verduler i era el responsable de l'edició del nord-est del periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista en llengua Francesa (FAF). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a la regió parisenca i milità en el Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), figurant en la llista de domicilis anarquistes a vigilar establerta per la policia. En aquesta època vivia al carrer de Verdun i sembla va ser detingut el gener de 1946. En 1953 fou nomenat secretari de la Secció Sindical de la CNTF de les fàbriques Latil de Suresnes (Illa de França, França). Evariste Boclet va morir el 25 de desembre de 1953 a l'Hospital Bichat del XVIII Districte de París (França) –el certificat de defunció cita erròniament el 26 d'agost de 1894 com a data de naixement.

***

Marcel Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929)

- Marcel Sauvage: El 26 d'octubre de 1895 neix al IV Districte de París (França) el periodista, poeta i escriptor anarquista Marcel Pierre Léon Sauvage. Sos pares es deien Paul Hubert Gaston Sauvage, escultor, i Héloïse Anastasie Lamand, obrera sabatera. Després d'estudiar als instituts de Vendôme (Centre, França) i de Beauvais (Picardia, França), començà la carrera de medicina a París. La Gran Guerra interrompé els estudis i s'allistà. Algunes fonts diuen que en aquesta època patí una pena de presó de sis mesos a Chartres (Centre, França). Combaté a les trinxeres i en 1914 fou ferit al front del Somme (Picardia, França), abans de ser greument gasejat aquell mateix any de 1914 i llicenciat i amb la Creu de Guerra per condecoració, però malalt de tuberculosi òssia. Amic de Maurice Charron (Chardon), es declarà anarcoindividualista. Entre 1915 i 1917 col·laborà en els periòdics d'E. Armand Pendant la mêlée i Par-delà la mêlée, i entre 1917 i 1919 en el de Joseph Rivière Soi-même. En 1918 fou testimoni en el procés que contra E. Armand se celebrà a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània). En 1919, amb la mort de Chardon, esdevingué gerent de La Mêlée. Entre febrer de 1920 i març de 1922 fou un responsable, amb Florent Fels i Robert Mortier, de la prestigiosa revista anarcoindividualista Action. Cahiers individualistes de philosophie et d'art, reeditada en facsímil en 1999. Amb Alfred Duchesnay, fou gerent dels periòdics anarcoindividualistes parisencs L'Un (un número el març de 1920) i Un (set números entre juny i desembre de 1920). Entre 1920 i 1922 també fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Ordre Naturel, fundat amb Henry-Léon Folin i Eugène Fayolle (Lefort). Eñ 22 de gemer de 1921 es casà al V Districte de París amb la modista Renée Marie Morel. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Berthollet de París. Membre de l'Associació d'Escriptors Combatents (AEC), col·laborà en l'obra col·lectiva La Grande Guerre vécue, racontée, illustrée par les combattants (1922), amb prefaci del mariscal Ferdinand Foch; en 1922 Maurice Wullens prengué aquesta col·laboració per publicar-la en la revista Les Humbles, rebutjant editar els seus Les poèmes contra la guerra i finalment Sauvage dimití de l'AEC. A partir d'aquesta època es consagrà al periodisme i a la literatura. Des de l'any 1926 fou jurat del premi literari «Théophraste Renaudot». Durant la dècada dels trenta viatja sovint per l'Àfrica Equatorial Francesa (AEF). Entre 1939 i 1940 fou director literari i artístic de L'Intransigeant. El 7 d'octubre de 1976 es casà a Niça (País Niçard, Occitània) amb la periodista i escriptora Joséphine Leontine Paule Gilberte Malardot, amb qui tingué un infant, Daniel Sauvage, també periodista i escriptor. Passà a residir a Marsella (Provença, Occitània). A més de les publicacions citades col·laborà en Anales Africaines, L'Art Libre, Ça Ira, Les Cahiers idéalistes Français, La Criée, La Dépêche Tunisienne, Détective, L'Étoile de l'AEF, La Forge, L'Humanité, Les Humbles, Le Looping, La Maison Française, Notre Voix, Les Nouvelles Littéraires, L'Oeuf dur, La Vache Enragée, La Veilleuse, etc. És autor de novel·les, assaigs, biografies, llibres de viatges, reportatges, peces teatrals i poesies, com ara Quelques choses... (1919), ‎Voyages en autobus. Où il est parlé de 24 stations de Montmartre à Saint-Michel (1921, amb il·lustracions de Max Jacob), Le chirurgien des roses. Ou, Roses de îles et du soir. Poèmes en prose (1922), Cicatrices. Eclairs encor des douleurs mortes (1922), Libre-échange. Poésie (1920-1925) (1926), Poésie du temps (1927), Les mémoires de Joséphine Baker (1927), Fritz Rhein (1928), Le premier home qui j'ai tué (1929, guardonat amb el Premi Gringoire), La fin de Paris ou la révolte des statues (1932 i 1970), Jules et Edmond de Goncourt, précurseurs (1932 i 1970), Les secrets de l'Afrique noire. Sous le feu de l'équateur (1937 i 1981), À soi-même acordé (1938), La corrida. Notes sur la guerre d'Espagne (1938 i 1984), Premier manifeste du vitalisme. Notre atmosphère (1939), Poème sans fil (1942), L'arme à gauche (1945), Sous le masque des sorciers (1946), Les solitudes (1947), Vlaminck. Sa vie et son message (1948, 1956 i 1966), Un du Normandie-Niemen (1950), Oeuvre d'or. Poèmes (1952), La fleur coupée. Poèmes (1955), Maurice Savin et la renaissance contemporaine (1958), Palué (1964), E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre (1964, amb altres), Anthologie des poètes de l'ORTF (1969, amb Daniel Sauvage), Coeur noir (1971), Gardiens de la parole (1974) i Hors du commun. Maurice Vlaminck. Maurice Savin (1986), entre d'altres. Marcel Sauvage va morir el 4 de juny de 1988 al seu domicili de Puegmeinada (Provença, Occitània).

***

Louis Briselance

- Louis Briselance: El 26 d'octubre de 1899 neix a Fougères (Bretanya) l'anarquista Louis François Joseph Briselance. Era fill de Louis Briselance, sabater, i d'Amandine Marie Louise Froget, cosidora de sabates. Vivia a Déols (Centre, França), en una casa que s'havia construït amb les seves mans. El 20 de maig de 1920 es casà a París (França) amb Berthe Léontine Wetzel. Es guanyà la vida, primer, com a firaire i, després, com a comerciant sedentari. Venia llana pels mercats i fires, entre ells el setmanal d'Issoudun (Centre, França), on, a partir dels anys trenta, freqüentà l'anarquista il·legalista Alexandre Marius Jacob. Organitzà a la regió nombroses reunions i, poc abans de l'esclat de la II Guerra Mundial, una amb Sébastien Faure a Châteauroux (Centre, França). Durant el conflicte bèl·lic estigué en contacte permanent amb Pierre Valentin Berthier, qui havia conegut al mercat setmanal d'Issoudun. Després de la guerra fundà el Cercle d'Estudis Socials (CES) i fou membre de la Federació Anarquista (FA). Entre 1945 i 1949 organitzà a Châteauroux conferències anarquistes seguides de discussions, en les quals prengueren part destacats llibertaris, com ara Louis Louvet. També fou militant del Moviment Francès per l'Abundància (MFA), de Jacques Duboin, i defensor de les tesis de l'economia distributiva, i a la Cambra de Comerç, de la qual era membre, sempre denuncià les malifetes del sistema capitalista. En 1954, amb Guy Denizeau, va comprar, amb dret vitalici de habitatge, la casa a Alexandre Marius Jacob, de qui es considerava son fill espiritual, i al qual cuidà i ajudà regularment fins el seu suïcidi. En morir son amic Alexandre Marius Jacob, va comprar un furgó-basar per anar a les fires i després es va fer sedentari i regentà el magatzem Polyplastic a Châtearuoux. Greument malalt, Louis Briselance va morir el 21 de maig de 1963 a Déols (Centre, França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Francisco Sala Tolo en tornar de la deportació (1945)

- Francisco Sala Tolo: El 26 d'octubre –algunes fonts citen erròniamet el 28 d'octubre– de 1903 neix a Bonansa (Ribagorça, Franja de Ponent) –algunes fonts citen Bonanza (Sanlúcar de Barrameda, Cadis, Andalusia, Espanya)– el militant anarquista i resistent antifeixista Francisco Sala Tolo. Sos pares es deien Francisco Sala i Francisca Tolo. De molt jove emigrà a França i, d'antuvi, va fer feina de pagès al departament de l'Aude (Llenguadoc, Occitània), abans d'establir-se com a paleta a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). A la capital del Rosselló fundà l'Associació Mutualista «Centro Español», de la qual fou secretari. Durant la guerra civil fou membre del Comitè d'Ajuda a l'Espanya Republicana i s'ocupà especialment dels infants evacuats, transformant el «Centro Español» en una colònia infantil. Quan la Retirada, participà activament en el suport i en l'acollida dels refugiats. Durant l'ocupació nazi formà part de la resistència enquadrat en la Xarxa «Pat O'Leary», al costat de Francisco Ponzán Vidal. Detingut pels alemanys, fou enviat amb un comboi de 1.488 deportats, sota la matrícula 63.127, que sortí el 6 d'abril de 1944 del camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França) cap al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), arribant-hi dos dies després. Restà al camp de concentració fins a l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades. Després de la II Guerra Mundial, fou un dels organitzadors de la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP) de Perpinyà i la tardor de 1946, en una assemblea plenària departamental celebrada a Perpinyà, va ser nomenat secretari del Comitè Departamental dels Pirineus Orientals de la FEDIP. Com a militant del moviment llibertari espanyol en l'Exili, ajudà els companys a entrar a l'interior per integrar-se a la guerrilla i a la resistència. A començament dels anys seixanta fou secretari departamental de la FEDIP. Sa companya fou Antonia Márquez. Francisco Sala Tolo va morir el 29 de gener de 1975 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Francisco Sala Tolo (1903-1975)

---

Continua...

---

[25/10] Atemptat contra Alfons XII - M�ting en suport de Bertoni - M�ting pro unitat d'acci� - Stirner - Castallou - Dantan - Spirus-Gay - Unterwald - Van Valkenburgh - Borr�s - Liebling - Vidiella - Yvorra - Gonz�lez Caro - Vargas - Climent - Thomas - Cuxac - Faugoux - Eltzbacher - L�pez Arango - Casanellas - Rebuffat - Pallarols - Gualtieri - Cropalti - Carb� - Garc�a Vera - Carti� - Alcaide - S�ez - Sanz - Pe�a - P�rez Yuste

[25/10] Atemptat contra Alfons XII - Míting en suport de Bertoni - Míting pro unitat d'acció - Stirner - Castallou - Dantan - Spirus-Gay - Unterwald - Van Valkenburgh - Borrás - Liebling - Vidiella - Yvorra - González Caro - Vargas - Climent - Thomas - Cuxac - Faugoux - Eltzbacher - López Arango - Casanellas - Rebuffat - Pallarols - Gualtieri - Cropalti - Carbó - García Vera - Cartié - Alcaide - Sáez - Sanz - Peña - Pérez Yuste

Anarcoefemèrides del 25 d'octubre

Esdeveniments

L'atemptat d'Oliva segons La Ilustración Española y Americana del 30 d'octubre de 1878

- Atemptat contra Alfons XII: El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista Joan Oliva i Moncusí –citat també Moncasí– intenta, sense èxit, assassinar el rei Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud, és detingut i condemnat a mort. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. L'obrer boter anarquista, membre de la Internacional, Joan Oliva i Moncusí havia nascut el 15 de novembre de 1855 a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya) i es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. El 4 de gener de 1879 Joan Oliva va ser garrotat, després de rebutjar l'indult, i mostrant una enteresa sorprenent. El rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable.

Joan Oliva i Moncusí (1855-1879)

***

Cartell de l'acte

- Míting en suport de Bertoni: El 25 d'octubre de 1918 se celebra a la Grande Salle Communale del barri de Plainpalais de Ginebra (Ginebra, Suïssa) un míting de protesta contra la detenció i els maltractaments infligits al propagandista anarquista Luigi Bertoni. En aquest acte van prendre la paraula Alfred Amiguet, de la Federació de Sindicats Obrers; Émile Neher, diputat de la Joventut Radical; Otto Karmin, de la Federació Intercantonal de «La Libre-Pensée» de Suïssa; i Jacques Louis Willemin, advocat defensor de Bertoni. El 20 de maig de 1918 Luigi Bertoni, redactor del periòdic anarquista bilingüe Le Réveil / Il Risveglio, havia estat detingut a Ginebra per un pretès «Complot de Zuric», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses i del muntatge judicial que trobarà el seu epíleg en el judici del 2 de juny de 1919 davant la Cort Federal de Zuric (Zuric, Suïssa). Els arxius de Bertoni sobre el «Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Intervenció de Marianet en el gran míting de la Monumental del 25 d'octubre de 1936

- Míting pro unitat d'acció: El 25 d'octubre de 1936 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) l'anomenat «Míting pro unitat d'acció del proletariat», organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la Unió General del Treball (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El míting tenia per finalitat donar a conèixer públicament el «pacte d'intel·ligència» signat per aquestes quatre organitzacions dies abans, el 22 d'octubre a Barcelona, per arribar a una unitat d'acció en tots els nivells (militar, econòmic, sindical, relacions exteriors, cultural, control dels «incontrolats», etc.). Aquest gran acte d'afirmació antifeixista i per la unitat revolucionària va ser presidit per Pedro Herrera, per la CNT i la FAI, i Rafael Vidiella, per la UGT i el PSUC. Hi van intervenir Antonio Sesé (UGT), Frederica Montseny (FAI), Juan Comorera (PSUC) i Mariano Rodríguez Vázquez (CNT). A més, dirigí al públic unes paraules des de la llotja Vladímir Antónov-Ovsèienko, cònsol general de la Unió Soviètica a Barcelona –també era present el cònsol de Mèxic. L'acte va concloure amb el càntic d'Hijos del Pueblo i de La Internacional. Hi assistirem més de 60.000 persones i un número semblant es congregà als voltants de la Monumental on es pogueren escoltar les intervencions pels serveis de megafonia; totes plegades aplaudiren la gran desfilada que es realitzà a la sortida del míting. L'acte va ser retransmès per la ràdio a tot l'Estat.

Míting pro unitat d'acció (25 d'octubre de 1936)

Naixements

Max Stirner en una reunió del grup Die Freien el 10 de novembre de 1842 a Berlín, segons un dibuix de memòria de Friedrich Engels

- Max Stirner: El 25 d'octubre de 1806 neix a Bayreuth (Baviera, Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigs Das unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus, Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques –entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta època L'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.

***

Foto policíaca de Charles Castallou (16 de març de 1894)

- Charles Castallou: El 25 d'octubre de 1840 –algunes fonts citen erròniament el 4 d'octubre de 1841– neix al II Districte de París (França) l'anarquista Charles Castallou, conegut com Fernand Castallou. Sos pares es deien Fréderic Castallou –Jean Castallou segons el certificat de defunció–, sabater, i Agathe Schmidt. Es guanyava la vida com a tapisser. El 10 de desembre de 1861 es casà amb Mathilde Tavernier. El seu nom figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. En aquesta època vivia al número 72 del carrer Bois de Levallois- Perret (Illa de França, França). El 16 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 11 altres anarquistes, i el seu domicili, al número 25 del carrer Frères-Hebert de Levallois-Perret va ser escorcollat. Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 6 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. Figurava en un llistat d'anarquistes de la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia i vivia al número 66 del carrer Vallier de Levallois-Perret. Sembla que és el mateix Castallou que es va presentar pel Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) a les eleccions municipals complementàries de finals d'octubre de 1897 a Levallois-Perret, però no va ser elegit. El novembre de 1898 era membre de la comissió de la Cambra Sindical de Tapissers. El 13 de febrer de 1899 assistí a la sessió de la Unió Federativa del Centre del POSR i va ser candidat a la comissió d'organització del Congrés Regional d'aquest partit per la secció de Levallois-Perret. Ja vidu, el seu últim domicili va ser al número 55 del carrer Vallier de Levallois-Perret. Charles Castallou va morir el 24 de maig de 1916 a l'Hospital Beaujon de París (França).

***

Notícia d'una de les moltes condemnes d'Aguste Dantan apareguda en el diari de Mâcon L'Union Républicaine del 27 de juliol de 1892

- Auguste Dantan: El 25 d'octubre de 1864 neix a Flavigny-le-Grand-et-Beaurain (Picardia, França) l'anarquista Auguste Émile Dantan, conegut com Danton i Le Zouave. Fill de teixidors, sos pares es deien Auguste Dantan i Catherine Mesureur. Es guanyava la vida treballant d'enguixador i d'emmotllador. El 16 de gener de 1885 a Saint-Quentin (Picardia, França) s'allistà voluntari en l'exèrcit per cinc anys i va ser destinat al 1 Regiment de Zuaus, passant per Àfrica, Tonkin i Annam (Indoxina francesa). El 24 de juliol de 1888 va ser enviat a la 4 Companyia de Fusellers de Disciplina a Àfrica. El 16 de gener de 1890 va ser llicenciat i passà a la reserva activa adscrit al 2 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica de Laghouat (Laghouat, Algèria Francesa; actualment Algèria). El 5 de setembre de 1890 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Vervins (Picardia, França) a dos mesos de presó per «violències i ultratges a agent» i aquest mateix tribunal el condemnat el 25 de febrer de 1891 a 10 dies de presó per «cops i ferides voluntàries» i el 4 de novembre d'aquell any a tres mesos de presó per «violències als agents, cops i ferides voluntàries». El 25 de juliol de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Mâcon (Borgonya, França) a sis dies de presó per «mendicitat». El 26 d'octubre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó i 16 francs de multa per «estafa» i el 21 de novembre d'aquell any pel Tribunal d'Apel·lació de Nancy (Lorena, França) a un mes de presó per «mendicitat». El 24 de gener de 1893 el Tribunal Correccional de Bar-le-Duc (Lorena, França) el condemna a tres mesos de presó per «mendicitat» i encara el 19 de juny d'aquell any pel Tribunal d'Apel·lació de París a vuit mesos de presó per «cops i ferides voluntàries, ultratges a agents i amenaces a un brigadier de la gendarmeria». El 22 de gener de 1894 va ser va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a sis mesos de presó per «mendicitat i embriaguesa pública». El 7 de setembre de 1895 el Tribunal de París el condemna a quatre mesos de presó per «robatori». El 9 de desembre de 1895 va ser enviat al 2 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica de Laghouat. El juliol de 1896 la policia el donà com a desaparegut a Guise (Picardia, França). El 21 de desembre de 1897 va ser condemnat pel consell de guerra de la VIII Regió Militar a tres mesos de presó per «insubmissió», ja que no s'havia presentat a les crides militars. El 20 d'abril de 1898 es tornà a allistar per cinc anys en la Legió Estrangera i destinat al 2 Regiment Estranger i restà a l'exèrcit, després de patir diverses condemnes, fins el 17 de juny de 1903. Inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades, el novembre de 1903 va ser donat com a desaparegut a Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França). El 21 de març de 1906 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Usès (Llenguadoc, Occitània) a vuit dies de presó i cinc francs de multa per «ultratges a agents i embriaguesa» i el 25 d'octubre d'aquell any pel Tribunal Correccional de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a dos mesos de presó i cinc francs de multa per «ultratges a un comissari de policia, mendicitat i embriaguesa». El 27 de maig de 1907 el Tribunal d'Apel·lació d'Agen (Aquitània, Occitània) el condemna a un mes de presó i 16 francs de multa per «mendicitat en reunió, escàndol injuriós i embriaguesa»; l'1 de juny d'aquell any pel Tribunal Correccional de Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) a dos mesos de presó per «ultratges a la gendarmeria» i el 22 d'agost també de 1907 pel mateix tribunal a tres mesos de presó per «vagabunderia». Durant la primavera de 1909 va ser interceptat per la policia pel Marne i per la regió Meaux (Illa de França, França) acompanyat per un jove amb qui treballava el filferro i fabricaven petits aparells per treure els taps de suro de les ampolles. El 22 de març de 1910 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Autun (Borgonya, França) a 15 dies de presó per «ultratges a la gendarmeria». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joseph Gay (Spirus-Gay)

- Spirus-Gay: El 25 d'octubre de 1865 neix al VI Districte de París (França) l'equilibrista, malabarista, naturista, eugenista, maçó, sindicalista i anarquista Joseph Jean Auguste Gay, conegut com Spirus-Gay. Sos pares es deien Josep Nicolas Marie Gay, joier nascut a Torí (Piemont, Itàlia) i, sembla, de pares francesos, i Emma Auguste Wilhelmine Pieper, prussiana. Equilibrista i acròbata de professió, vivia del simple catxet de les seves actuacions a teatres, sales d'espectacles, cinemes i centres esportius, i va fer gires a diferents països (Alemanya, Espanya, Portugal, Regne Unit, etc.). En 1888 va ser campió del món d'equilibrisme atlètic del Folies-Bergère de París. Posteriorment va fundar i dirigir el gimnàs «Vegetarium», on feia classes d'educació física, atletisme i tècniques de defensa, i posava en pràctica un mètode de guariment creat per ell basat en la utilització del magnetisme dels elements naturals (bioteràpia). En 1894, malgrat militar en el grup del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemande del XI Districte de París i col·laborar en el seu òrgan d'expressió Le Parti Ouvrier, reivindicà les seves simpaties anarquistes. Fou un dels fundadors del Comitè Francès de Cuba Lliure (CFCL), del qual va ser secretari i principal responsable. El novembre de 1894 vivia amb sa companya Louise Cary al número 19 del carrer Pierre-Nys de París. Va ser un dels fundadors del Cercle d'Estudis Socials dels Artistes (CESA), on va fer apologia de l'assassinat del president de la República francesa Sadi Carnot a mans de Sante Geronimo Caserio i defensà l'anarquista Henri Étiévant. També milità en el Sindicat Federatiu de l'Espectacle (SFE), on reivindicava la línia revolucionària. El 20 de novembre de 1895 patí un incendi en el qual resultà cremat els seus materials de feina d'equilibrista i el 9 de febrer de 1896 es va fer una vetllada de suport a la Casa del Poble per a la seva restauració. En 1896 era membre de la Unió dels Lliurepensadors del XIV Districte de París. En 1896 formava part dels «Naturiens Propagandistes» (Naturians Propagandistes), juntament amb destacats propagandistes del naturisme anarquista (Hubert Beaulieu, Émile Gravelle, Paul Paillete, Henri Zisly, etc.), i participà en nombroses xerrades sobre naturisme que se celebraven normalment al «Cafè des Artistes», al número 11 del carrer Lepic de Montmartre. Presidí el grup «Les Harmoniens» (Argence, Bariol, Barme, Blaive, Broca, Henriette Bruyère, Victor Henry, Joindy, Latscha, Louis Martin, Mayence, Paule Minck, Mowbray, Paquent, Sarrazin, etc.). També era membre de la Unió Social de Ciències de les Arts i dels Oficis «La Luxiale». En 1897 participà, amb altres anarquistes (Émile Gravelle, Paul Paillete, Jehan Rictus, etc.), en les activitats i festes familiars del grup «L'Art Libre», celebrades a la Casa del Poble del carrer Ramey de París. En aquests anys col·laborà en diverses publicacions anarquistes i naturistes (À travers chants, L'Almanach du Monde Nouveau, Le Cri du Peuple, Germinal, Le Naturien, La Nouvelle Humanité, Les Temps Nouveaux, etc.). En 1898 era secretari de la Unió Artística de l'Escena, de l'Orquestra i del Circ. Malalt i en la misèria, el 14 de març de 1898 va ser hospitalitzat per a ser operat i els cercles anarquistes organitzaren una subscripció al seu favor; també els diaris L'Aurore i Le Parti Ouvrier van organitzar recol·lectes populars. En 1900 tant el CESA com el SFE ja s'havien dissolt. En 1900 vivia al número 20 del carrer Avron de París i aquest mateix any estava inscrit en un llistat d'anarquistes redactat per la policia del departament de Sena. En 1901 creà la «universitat i biblioteca llibertària» «L'Idée Libre du XXème», al número 81 del carrer Julien Lacroix de Belleville, on es feien matinals literàries i col·laboraven diversos escriptors i poetes (Georges Bargas, Paul Blain, Eugène Guérard, Albert d'Iris, Georges Régnier, Laurent Tailhade, etc.). En 1903, el seu domicili, al número 10 de Cité Riverin, estava vigilat per la policia. Defensor del naturisme llibertari, en 1903 aixecà una casa al solar d'un antic forn de calç a Brières-les-Scellés (Illa de França, França), on es visqué en comunitat practicant el nudisme i el naturisme i on ell cultivà plantes que utilitzava per a la seva medicina alternativa. En aquesta època col·laborava en la revista naturista L'Ordre Naturel. Va ser delegat del Sindicat d'Artistes Lírics al XIV Congrés Nacional Corporatiu (VIII de la Confederació General del Treball) i a la Conferència de Borses del Treball que se celebrà entre el 12 i el 20 de setembre de 1904 a Bourges (Centre, França), on es mostrà contrari a l'adopció d'un segell corporatiu comú, mesura defensada per Albin Villeval seguint l'exemple nord-americà, i reivindicà l'antimilitarisme. Entre el 3 i el 6 de setembre de 1905 assistí al Congrés Universal de «La Libre Pensée» que se celebrà al Palais du Trocadéro de París. El 13 de juny de 1904 havia estat iniciat en la lògia francmaçònica «Art et Travail» de París i el 15 de novembre de 1909 esdevingué «Company» i «Mestre Maçó» el mateix dia. Membre de la lògia maçònica «Anatole France» del Gran Orient de França, en 1910 va ser criticat per diverses persones, entre elles Émile Janvion, per intentar per apologia de la francmaçoneria dins dels sindicats. Entre el 17 i el 20 de març de 1913 presentà una comunicació sobre la influència dels esports atlètics als òrgans femenins al Congrés Internacional d'Educació Física que se celebrà a París. En 1916 col·laborà en la revista anarquista portuguesa A Sementeira. El 27 de març de 1917 sa companya Louise Cary va morir. El 12 de gener de 1925 va ser un dels fundadors de la lògia «Anatole France», al carrer Cadet de París, formada per alguns artistes i membres esquerrans. L'1 de gener de 1926 dimití de la lògica, però el 12 de maig de 1927 s'hi reintegrà. El 9 de juny de 1927 va fer la conferència «Le tabagisme, au point de vue hygiénique, pathologique et social». En 1930 participà, amb una ponència sobre antropotècnica i eugenèsia, en el XV Congrés Internacional d'Antropologia i Arqueologia Prehistòrica celebrat a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). El 3 de setembre de 1935 presentà una ponència en el Congrés d'Antropologia celebrat a Brussel·les (Bèlgica). Va ser membre de la Lliga Antialcohòlica, de la Societat Vegetariana, de la Societat del Baptisme Civil i de Propaganda de l'Ateisme, de la Societat d'Africanistes, de la Societat d'Antropologia, de la Societat Prehistòrica i de la Societat Astronòmica, de l'Associació Francesa per a l'Avançament de les Ciències, entre altres organitzacions. El seu últim domicili, on vivia des de feia molts anys, fou al número 10 de Cité Riverin de París, on feia de professor de gimnàstica i era secretari general de la Societat Antropotècnica de França. El maig de 1938, malalt des de feia dos anys, va haver de ser hospitalitzat i l'anarquista Julia Bertrand organitzà a través de Le Libertaire una subscripció d'urgència, per ell i per a Madeleine Pelletier, qui es trobava en situació semblant. Spirus-Gay va morir el 9 de novembre de 1938 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

Spirus-Gay (1865-1938)

***

Notícia de la detenció Mathias Unterwald apareguda en el diari parisenc Le XIXe Siècle del 3 de gener de 1894

- Mathias Unterwald: El 25 d'octubre de 1865 neix a Troyes (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Mathias Édouard Unterwald. Sos pares es deien Martin Unterwald, filador, i Cécile Bourger. Treballà com a ajustador mecànic. El 10 de novembre de 1885 es casà a Bellengreville (Normandia, França) amb Marie Amélie Levasseur amb qui tingué un infant, Charles Eugène, en 1887. El 5 de novembre de 1893 va ser detingut per «ultratges a l'exèrcit i rebel·lió contra els agents»; jutjat, el 5 de desembre d'aquell any va ser condemnat a sis dies de presó. Va ser detingut en la gran batuda antianarquista de l'1 de gener de 1894 i, arran de descobrir durant l'escorcoll del seu domicili documents anarquistes, va ser acusat d'«afiliació a una associació criminal», però finalment va ser alliberat el 3 de gener de 1894 sense càrrecs. Va estar en estret contacte amb l'anarquista Paul Martinet de Sainte-Savine (Xampanya-Ardenes, França). En 1895 residí a Sainte-Savine, on vivia al número 1 del carrer de l'École Normal. El gener de 1896 retornà a Troyes. El 18 de gener de 1897 organitzà un gran míting per «reprovar els botxins espanyols», en el qual assistiren una trentena de persones, gairebé totes del grup llibertari de Troyes. Paul Martinet i Arthur Dietrich hi prengueren la paraula per condemnar els procediments inquisitorials i clericals dels jutges barcelonins, i encoratjaren els companys a fer la guerra acarnissada al clericalisme; Martinet declarà que calia començar la lluita contra els capellans rebutjant el baptisme dels infants. En aquesta època estava qualificat com a «anarquista perillós». El 14 de març de 1897 abandonà Troyes i s'instal·là a Romilly (Xampanya-Ardenes, França), on deixà entre 300 i 400 francs de deutes abans de partir a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el febrer de 1898, on treballà d'ajustador mecànic en una calceteria. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Portada de The Road to Freedom, editat per Walter Starrett

- Warren S. Van Valkenburgh: El 25 d'octubre de 1884 neix a Schenectady (Nova York, EUA) el propagandista i editor anarcocomunista Warren Starr Van Valkenburgh, més conegut com Walter Starrett o simplement Van. A Schenectady fou membre del Socialist Party (SP, Partit Socialista) i secretari del Sociology Club, un grup d'estudis i debat per tractar els problemes socials. Treballà en el ferrocarril i en un accident va perdre una cama, que va ser substituïda per una de fusta. En 1911 conegué Emma Goldman a Schenectady, on li organitzà conferències sobre anarquisme. Després va fer de comptable en una empresa de Wall Street, però li van acomiadar de la feina en saber la seva militància anarquista. Destacat orador, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Mother Earth (1906-1917), d'Emma Goldman; The Revolutionary Almanac (1914); The Blast (1916-1917), d'Alexander Berkman; o Revolt (1916), d'Hippolyte Havel. Prengué part en els debats del grup anarquista novaiorquès «Vanguard». Durant la Gran Guerra destacà en els seus escrits antimilitaristes. En 1916 defensà en els seus articles la feminista Margaret Sanger, empresonada per les seves idees sobre el control de la natalitat. També participà en les campanyes contra l'execució de Sacco i de Vanzetti i contra l'expulsió d'Armando Borghi, exercint el càrrec de tresorer del «Comitè de Defensa de Borghi». Entre 1928 i 1932 dirigí la prestigiosa revista anarcocomunista The Road to Freedom. A periodical of anarchist thought, work and literature, que havia estat fundada en 1924 per Hippolyte Havel, i on col·laboraven destacats militants anarquistes, com ara Rose Pesotta, Sadie Ludlow –sa esposa i secretaria del grup editor–, Jack Frager, Lisa Brillant, Marcus Graham, Louis Raymond, Lilly Sarnoff, Hippolyte Havel, etc. La seva gran amistat amb l'anarcosindicalista Carlo Tresca li valgué l'aversió del grup editor de L'Adunata dei Refrattari, que li van fer la vida impossible. Membre del grup de suport a la Revolució espanyola, fou l'editor del periòdic Spanish Revolution (1936-1937), publicat per les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertaries Unides). Tingué problemes amb l'alcohol i va contreure nombroses deutes; finalment es va separar de la seva dona. Havia heretat una propietat, però tenia problemes per a cobrar-la i Emma Goldman li va presentar l'advocat anarquista novaiorquès Arthur Leonard Ross el qual aconseguí els diners de la finca. Ross, després de pagar els seus deutes, li va lliurà els diners, però en un bar del carrer Bowery de Manhattan de Nova York li van robar tot. En arribar a casa, Warren S. Van Valkenburgh es va suïcidar –altres versions diuen que morí d'un atac de cor–, era el 22 de maig de 1938 a Nova York (Nova York, EUA). Va ser incinerat dos dies després al crematori de Fresh Pond de Middle Village (Comtat de Queens, Nova York, EUA) i les seves cendres reposen a l'Albany Rural Cemetery de Menands (Comtat d'Albany, Nova York, EUA) amb les restes de sa mare. Mantingué correspondència amb destacats militants, com ara Leonard D. Abbott, Stella Ballantine, Gustav F. Beckh, Alexander Berkman, Karl Dannenburg, Hippolyte Havel, Herman Kuehn, Maximilian Olay, Upton Sinclair, Carlo Tresca, Emma Goldman, etc. Part dels seus arxius es troben dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica de Juan Borrás Laguna apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de novembre de 1963

- Juan Borrás Laguna: El 25 d'octubre de 1888 neix a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Borrás Laguna. Sos pares es deien Gregorio Borrás i Gustava Laguna. D'antuvi milità en grups revolucionaris republicans i quan aparegué la Confederació Nacional del Treball (CNT) al seu poble natal, cap els anys vint, s'hi afilià tot d'una. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Consell de Defensa de Monegrillo i durant la guerra fou molt actiu en la col·lectivitat que es va crear. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Posteriorment s'establí a Savardun (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Sa companya fou María Cascarosa i els fills de la parella, César i José Borrás Cascarosa, també van ser destacats anarcosindicalistes. Malalt, Juan Borrás Laguna va morir el 17 d'octubre de 1963 al seu domicili de Savardun (Llenguadoc, Occitània) i dos dies després va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Friedrich Liebling

- Friedrich Liebling: El 25 d'octubre de 1893 neix a Augustowka (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment Awgustiwka, Rajon Kosowa, Ternópill, Ucraïna), en una família jueva, el psicòleg, psicoterapeuta i psicopedagog llibertari Salomon Liebling, més conegut com Friedrich Liebling. Fou el primogènit d'un administrador de la propietat de Galítsia. Quan tenia cinc anys son pare va morir i tot d'una que va ser possible es va haver d'encarregar dels seus germans menors. Després de fer l'educació secundària, en 1912 marxà a Viena per estudiar medicina. Quan esclatà la Gran Guerra s'allistà voluntari i lluità durant quatre anys al front oriental. Els desastres de la guerra el convertiren en pacifista durant tota sa vida. Cap al final de la guerra canvia el seu nom jueu de Salomon pel de Friedrich i retornà a Viena. En 1924 llegí el llibre de l'anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus) Friedenskrieger des Hinterlandes. Der Schicksalsroman eines Anarchisten im Weltkriege, que el decantà cap el pensament llibertari. Pierre Ramus el va introduir en el Gruppe Kropotkin (Grup Kropotkin) i començà a estudiar els fonaments psicològics profunds de la sobirania i el poder. En aquesta època era, com el aleshores comunista Manès Sperber, deixeble d'Alfred Adler i de la seva escola de psicologia individual, en una Viena on la nova psicologia estava encapçalada per la psicoanàlisi de Sigmund Freud. En 1938, amb l'annexió d'Àustria al III Reich, fugí a Suïssa i s'instal·là amb sa família a Schaffhausen. Visqué precàriament i de manera insegura sense asil polític fins al 1950 quan va ser acceptat el seu permís de residència. En aquests anys col·laborà en la revista anarquista Schaffhauser Arbeiterzeitung i en altres publicacions llibertàries i científiques, arribant a fer servir una cinquantena de pseudònims. En 1951 s'instal·là a Zuric i amb el jove Josef Rattner, el qual havia adoptat, començà els seus treballs cap a la «Psicologia de l'ensenyament i de l'assessorament», que més tard va ser batejada com Escola de Psicoteràpia de Zuric, fonamentada en l'educació no violenta i en desenvolupament del suport mutu kropotkià. A Zuric creà la Universitat Popular de Psicologia. La seva psicologia està fortament influenciada per diversos pensadors llibertaris, com ara Max Stirner, Piotr Kropotkin, Mikhail Bakunin o Pierre Ramus, i en les seves obres critica durament l'Estat i la religió, posant l'educació com a peça clau per al bon desenvolupament de la societat. Està considerat com un dels precursors de l'anomenada «psicologia llibertària». Friedrich Liebling va morir el 28 de febrer de 1982 a Zuric (Zuric, Suïssa). Després de la seva mort la seva escola es dividí i alguns dels seus seguidors fundaren en 1986 la Verein zur Förderung der Psychologischen Menschenkenntnis (VPM, Associació per a l'Avanç dels Coneixements en la Psicologia dels Drets Humans), una mena de secta d'extrema dreta que es va dissoldre en 2002. En 2004 Gerda Fellay publicà la biografia Friedrich Liebling, psychologue libertaire.

Friedrich Liebling (1893-1982)

***

Necrològica de Miquel Vidiella Borrull apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de novembre de 1983

- Miquel Vidiella Borrull: El 25 d'octubre de 1896 neix al Pinell de Brai (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Joan Vidiella Borrull. Sos pares es deien Llorenç Vidiella Turch i Joana Borrull Serrà. Nasqué en una família nombrosa de nou germans. Pagès de professió, durant la Revolució participà en la col·lectivitat del seu poble natal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà com a obrer de la construcció. En 1947 era tresorer de la Federació Local d'Eissalabra (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment milità en la Federació Local de París (França) de la CNT i finalment en la Federació Local de Drancy. Apassionat per l'arboricultura, introduí nombroses espècies d'arbres a la zona de Drancy. Sa companya fou Maria Josepa Serres Serres, amb qui tingué dues filles (Maria i Pepita). Miquel Vidiella Borrull va morir el 4 d'octubre de 1983 al seu domicili de Drancy (Illa de França, França) i va ser enterrat a La Courneuve (Illa de França, França).

***

Vicent Yvorra Fuster

- Vicent Yvorra Fuster: El 25 d'octubre de 1907 neix a Benidorm (Marina Baixa, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Yvorra Fuster –a vegades el primer llinatge citat erròniament de diverses maneres (Iborra, Ivorra, Yborra). Sos pares es deien Miguel Yvorra, jornaler, i Josefa Fuster. Es va criar a La Nucia (Marina Baixa, País Valencià) i va anar poc a l'escola. Amb 14 anys marxà amb sos germans a fer la verema francesa i rodà per França fent altres feines, fet pel qual va ser detingut a Le Havre (Alta Normandia, França) per vagabunderia. Estudià durant les nits i es va treure cap el 1933 el títol de pèrit mercantil, guanyant-se la vida com a comptable. Des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Nucia i posteriorment d'Alacant (Alacantí, País Valencià), on també formà part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1935 a Alacant, mentre manipulava un petard, resultà ferit a la mà dreta per una explosió. Durant la Revolució fou un breu període de temps (setembre de 1936) regidor en representació de la CNT, dirigí una escola racionalista i administrà l'Institut de Cegos. Enviat al front, va ser nomenat comissari polític de batalló i inspector –no prengué possessió– del Cos d'Alfabetització de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, pogué embarcar a bord de l'últim vaixell, l'Stanbrook, i arribà a Orà (Algèria). A l'Àfrica, instal·lat amb sa companya i sos dos infants, treballà de calderer i milità en la Federació Local de Boufarik (Bilda, Algèria) de la CNT, de la qual va ser secretari en els anys cinquanta. Partidari de l'independentisme algerià, els ultradretans de l'Organització Armada Secreta (OAS) intentaren assassinar-lo. En 1962 va ser repatriat a França i milità a Bordeus (Aquitània, Occitània). Vicent Yvorra Fuster va morir el 28 de novembre de 1976 a l'Hospital Pierre Oudot de Bourgoin-Jallieu (Roine-Alps, Arpitània).

Vicent Yvorra Fuster (1907-1976)

***

Necrològica de Fructuoso González Caro apareguda en el periòdic granadí CNT de la primera quinzena de maig de 1995

- Fructuoso González Caro: El 25 d'octubre de 1908 neix a Ribafrecha (La Rioja, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Fructuoso González Caro, conegut com Frutos. Sos pares es deien Segundo González i Narcisa Caro. Amb un any i mig es traslladà amb sa mare i sos tres germans a Logronyo. Sabater de professió, començà a militar molt jove en el Sindicat de Sabaters de Logronyo de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser secretari, i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant el franquisme, la seva sabateria va servir de punt de distribució de propaganda clandestina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i fou un dels que ocupà l'històric local confederal que havia estat adquirit en els anys vint i posteriorment confiscat pels feixistes. Sa companya fou Carmen Luna Ferrer, amb qui tingué tres infants (Segundo, Lidia y María Pilar). Fructuoso González Caro va morir el 26 de març –algunes fonts citen erròniament el 27 de març– de 1995 a l'Hospital San Millán de Logronyo (La Rioja, Espanya) i va ser enterrat al cementir d'aquesta localitat.

---

Continua...

---

[24/10] �Il Ribelle� - �Il Monito� - �Violeta� - Homenatge a Cortiella - Percheron - David-N�el - Mailfait - Quintanilla - Trouille - Filippetti - Jover - Chauvin - Descarsin - Mouret - Ar�s - Cruzado - Espigares - L�pez Noguero - Haldimann - Defreville - H�non - Augier - Lami - Gualandi - �lvarez Garrido - Pernisa - Lama - Mera - Adrados - Huet - Diana - Royo - Vimini - Dolgoff - Vegas - Olmedo - Sansom - Petric

[24/10] «Il Ribelle» - «Il Monito» - «Violeta» - Homenatge a Cortiella - Percheron - David-Néel - Mailfait - Quintanilla - Trouille - Filippetti - Jover - Chauvin - Descarsin - Mouret - Arís - Cruzado - Espigares - López Noguero - Haldimann - Defreville - Hénon - Augier - Lami - Gualandi - Álvarez Garrido - Pernisa - Lama - Mera - Adrados - Huet - Diana - Royo - Vimini - Dolgoff - Vegas - Olmedo - Sansom - Petric

Anarcoefemèrides del 24 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'Il Ribelle

- Surt Il Ribelle: El 24 d'octubre de 1914 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del bimensual antimilitarista anarquista Il Ribelle. Quindicinale antiguerresco (El Rebel. Quincenal contra la guerra). Fou creat per lluitar contra la Gran Guerra i mantenir la no-intervenció entre els cercles anarquistes. Giovanni Fontanelli en fou el gerent i hi van col·laborar Mario Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Leda Rafanelli, Carlo Molaschi i Ugo Fedeli, entre altres. Malgrat dificultats de tota casta, publicarà nou números fins al 20 de març de 1915.

***

Capçalera d'Il Monito

- Surt Il Monito: El 24 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua italiana Il Monito. Settimanale anarchico. Publicat per Raffaele Schiavina (Max Sartin), Il Monito (L'Advertència) tenia com a objectiu la defensa dels anarquistes i antifeixistes italians establerts a França, sempre defensant la tendència «antiorganitzativa». Antonino Napolitano en fou el secretari i Camillo Berneri col·laborador. D'antuvi setmanal i després irregular, farà costat Gino Lucetti, difamat pels comunistes, i denunciarà el «neobolxevisme» de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»). En 1926 a Schiavina se li instruí un decret d'expulsió de França per les seves activitats d'agitació arran de l'atemptat contra el consolat italià a Paris i el març de 1928 acabarà retornant clandestinament als EUA. Entre el 20 de novembre de 1926 i el 22 de gener de 1927 aquesta publicació deixarà de publicar-se i a partir de l'1 d'agost de 1929 tornarà a sortir, sota la gerència de Marcel Morot-Gaudry, sota el títol Il Monito Anarchico.

***

Portada de Violeta

- S'edita Violeta: El 24 d'octubre de 1934 surt al carrer la novel·la curta Violeta, del militant anarcosindicalista mallorquí Miquel Beltran i Alomar, publicada a Barcelona (Catalunya) dins la col·lecció «La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca, que dirigia Federico Urales. Beltran va escriure la novel·leta a començaments de 1934 quan es trobava allitat amb tuberculosi, malaltia que el portarà a la fossa un any després. Violeta és una mostra insòlita de literatura popular llibertària a Mallorca, on es ressalta la moral anarquista, emmarcada en el binomi amor-lluita, com a tret de dignificació i d'alliberament enfront de la societat burgesa opressora. En 2010 va ser reeditada, juntament amb la conferència «Poder y Libertad», sota el títol La llibertat contra el poder.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 22 d'octubre de 1937

- Homenatge a Cortiella: El 24 d'octubre de 1937 se celebra al cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) un homenatge a l'intel·lectual anarquista Felip Cortiella Ferrer, mort l'estiu d'aquell any. L'acte, organitzat per l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy» i presidit per Antonio Salud, tingué la intenció de divulgar la vida i la obra de l'homenatjat aprofitant l'avinentesa del canvi de la plaça barcelonina dels Àngels que prengué el nom de plaça Felip Cortiella. Aureli Cortiella Martret, fill de l'homenatjat, i Miquel Guinart Castellà parlaren de la vida i de l'obra de Felip Cortiella, amb la col·laboració de destacats músics, cantants, rapsodes i actors, com ara Josep Aimerich, Joan Batiste, Mariano Briones, Mariano Callejas, Emilio Peradalta, Joaquín Pérez, Araceli Ratero, Ofèlia Vicenç i Consuelo Ybrán, entre d'altres.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Naixements

Fotografia policíaca d'Auguste Percheron (21 de març de 1894)

- Auguste Percheron: El 24 d'octubre de 1837 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el cantautor anarquista Auguste Henry Adolphe Percheron. Sos pares es deien Philippe Eugène Percheron, botiguer de novetats, i Clotilde Fradin. Militant anarquista des de 1880, d'antuvi freqüentà els grups socialistes de dones. El 2 de febrer de 1881 participà en una reunió del Comitè de Dones, al número 49 del carrer Bretagne, per a parlar sobre Cahiers de la Femme i en el qual va participar Louise Michel. També freqüentà els grups anarquistes, com ara «Les Libertaires du 20e arrondissement», «Groupe Cosmopolite», «Groupe de Propagande "Les Égaux"», «Les Libertaires Ardennais», «Ligue des Antipatriotes». Creà, en el XX Districte, el cercle anarquista literari «La Marotte». Durant la primavera de 1887 fou un dels que denuncià l'internament abusiu de Gustave Leboucher, un dels fundadors de la Cambra Sindical dels Manobres, a l'asil de Sainte Anne i al qual visità. En la dècada de 1890 es guanyava la vida revenen draps i com a escrivent públic. Les seves cançons llibertàries es van publicar en diversos periòdics anarquistes, com ara els parisencs L'Antipatriote (1891) i L'Attaque (1888-1890), i Vendémiaire (1891), de Gwened (Bro Gwened, Bretanya). Fou l'autor de la cançó anarquista Les briseurs d'images, publicada per primera vegada en 1892 en Le Père Peinard i que fou reeditada en diverses publicacions i reculls de cançons, i d'Enfants de la Nature. Quan l'ona d'atemptats de 1894, va ser detingut el 21 de març d'aquell any, el seu domicili escorcollat, fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, interrogat –reconegué ser anarquista, però «teòric simplement»– i l'endemà tancat a la presó parisenca de Mazas sota l'acusació d'«associació criminal»; el 8 de maig de 1894 va ser posat en llibertat provisional. L'1 de juliol d'aquell any el seu domicili, al número 21 del carrer Vilin, va ser novament escorcollat i ell novament detingut pel mateix motiu, restant dues setmanes tancat a Mazas; el 16 de juliol de 1894 va ser posat en llibertat provisional. El 27 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. Aquesta temporada a la garjola degradà la seva salut ja malmenada. El 2 de febrer de 1896 participà, amb un centenar de companys, en una gran vetllada familiar a benefici de l'anarquista Édouard Grange, aleshores deportat a la colònia penitenciària de Caledònia. El seu últim domicili fou al número 20 del carrer Ramus. Auguste Percheron va morir el 21 de febrer de 1896 a l'Hospital Tenon de París (França).

Auguste Percheron (1837-1986)

***

Alexandra David-Néel

- Alexandra David-Néel: El 24 d'octubre de 1868 neix a Saint-Mandé (Illa de França, França) la cantant d'òpera, periodista, escriptora, exploradora, orientalista, budista, espiritualista, teòsofa, maçona, feminista i anarquista Louise Eugénie Alexandrine Marie David, més coneguda com Alexandra David-Néel. Son pare, Louis Pierre David, fou professor republicà de família francesa hugonot que participà en la Revolució de 1848, amic personal del geògraf anarquista Élisée Reclus, i sa mare, Alexandrine Borghmans, una dona catòlica d'origen escandinau que la volgué educar religiosament. Quan tenia sis anys sa família s'instal·là a Ixelles i passava les vacances a la flamenca Oostende –tenia la doble nacionalitat francobelga. Durant tota la seva infància i adolescència freqüentà el cercle anarquista dels Reclus i llegí els grans de la filosofia llibertària (Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.), alhora que s'interessà per les idees feministes, que l'inspiraren el llibre Pour la vie (1898), on també reuní els seus textos llibertaris amb pròleg d'Élisée Reclus i que tingué una forta repercussió en els cercles anarquistes i fou traduït a cinc idiomes. Després d'una estada a Londres per aprendre l'anglès, començà a estudiar seriosament llegües orientals. En 1889, quan aconseguí la majoria d'edat, deixà sa família i s'instal·là a París, on estudià llengües orientals a la Sorbona i al Col·legi de França, participà en la Societat Teosòfica i en la francmaçoneria, de la qual aconseguirà el tercer grau en el ritus escocès, i entre en els cercles anarquistes i feministes parisencs. El seu feminisme militant la portà a col·laborar en el periòdic La Fronde, fundat per Marguerite Durand i administrat cooperativament per dones; també participà en les reunions del Consell Nacional de Dones Franceses i en el cercle de dones italianes, encara que rebutjar algunes posicions adoptades per aquestes, com ara el dret al vot, ja que s'estimava més la lluita per l'emancipació econòmica de les dones i rebutjava el feminisme de les sufragistes de l'alta societat que oblidaven la lluita econòmica de la majoria de les dones. Durant les temporades teatrals de 1895-1896 i 1896-1897, sota el nom d'Alexandra Myrial, actuà com a primera cantant a l'Òpera de Hanoi (Indo-xina), interpretant el paper de Violetta de La Traviata de Verdi –també cantà Les Noces de Jeannette, de Massé; Faus i Mireille, de Gounod; Lakmé, de Delibes; Carmen, de Bizet; Thaís, de Massenet–; en aquesta època mantingué correspondència amb Frédéric Mistral i Jules Massenet. Entre 1897 i 1900 visqué a París amb el pianista Jean Haustont, amb qui escrigué Lidia, drama líric en un acte amb música de Haustont i llibret d'Alexandra. Entre novembre de 1899 i gener de 1900 cantà a l'Òpera d'Atenes i el juliol d'aquell any a l'Òpera de Tunis. L'estiu de 1902 abandonà la carrera operística i assumí la direcció artística del Casino de Tunis, alhora que continuà amb els seus treballs intel·lectuals. El 4 d'agost de 1904 es casà al Consolat de França a Tunis amb Philippe François Néel, enginyer en cap dels ferrocarrils tunisians, de qui era amant des del 15 de setembre de 1900 després de conèixer-lo al Casino de Tunis. La parella mantingué una relació tempestuosa, però sempre des del mutu respecte. El 9 d'agost de 1911 la parella se separà coincidint amb el seu tercer viatge a l'Índia (1911-1925) –el segon el va realitzà en una gira de cantant. El viatge d'estudis a l'Índia patrocinat per tres ministeris que havia de durar 18 mesos, finalment els perllongà 14 anys. Durant tot aquest temps i posteriorment, la parella separada mantingué una viva correspondència que només acabà amb la mort de Philippe Néel el febrer de 1941 i que fou publicada pòstumament entre 1975 i 1976. En 1912 arribà al Sikkim on va fer amistat amb el sobirà d'aquest Estat hindú, Sidkéong Tulku, visitant nombrosos monestirs budistes i especialitzant-se en aquesta filosofia. En 1914, en un d'aquests monestirs, conegué Aphur Yongden, de 15 anys, a qui adoptà. Ambdós es retiraren en vida eremítica en una caverna a més de quatre mil metres d'altitud al nord del Sikkim. En aquest indret rebrà les ensenyances d'un dels majors gomtxen (ermitans). A prop de la frontera tibetana, creuà la frontera clandestinament en dues ocasions, arribant fins a Shigatsé, una de les ciutats més grans del sud del Tibet, però encara no a Lhasa, la seva prohibida capital. A causa d'aquestes incursions, fou expulsada del Sikkim en 1916. Com que Europa es troba en plena guerra, amb Yongden visità l'Índia i el Japó. Després marxaren a Corea i a Pequín (Xina), on decidiren creuar Xina d'est a oest acompanyats amb un lama tibetà. El periple durà uns anys i travessà el desert del Gobi, Mongòlia i al monestir de Kumbum al Tibet van fer una pausa de tres anys, on traduí la famosa Prajnaparamita. Després viatjaren disfressats de mendicant i de monjo fins a Lhasa, ciutat a la qual arribaren en 1924. En aquesta ciutat trobà el francès Swami Asuri Kapila (Cesar Della Rosa) amb qui restarà dos mesos visitant la ciutat santa i els grans monestirs de la zona (Drépung, Séra, Ganden, Samye, etc.). Però finalment fou desemmascarada –cada dia es banyava al riu– i denunciada al governador de Lhasa Tsarong Shapé, qui va decidir deixar-la tranquil·la i que continués el seu camí. Retornà a França i, després de recórrer la Provença, en 1928 s'instal·là a Dinha, on comprà una casa que engrandí i batejà com Samten-Dzong (Fortalesa de la Meditació). Fou aleshores que es posà a escriure els seus viatges i amb Yongden, que esdevingué son fill adoptiu legal, va fer gires de conferències arreu de França i d'Europa. En 1937, amb 69 anys, decidí marxà amb Yongden a Xina amb el transsiberià en plena guerra sinojaponesa, fam i epidèmies. L'anunci de la mort de son marit la deprimirà profundament. Fugint dels combats, errà per Xina com pogué i finalment arribà a l'Índia en 1946. Tornà a França per arranjà l'herència de son marit i es posà a escriure a la seva casa de Dinha. En 1955 Yongden va morir. Amb més de 100 anys, va demanar la renovació del passaport al prefecte dels Baixos Alps. Alexandra David-Néel va morir el 8 de setembre de 1969 a Dinha (Provença, Occitània). Les seves cendres van ser portades per la seva secretària Marie-Madeleine Peyronnet a Benarés (Uttar Pradesh, Índia) i escampades amb les de son fill adoptiu el 28 de febrer de 1973 al riu Ganges. Alexandra David-Néel va escriure més de 30 llibres sobre orientalisme, filosofia i relats dels seus viatges, molts dels quals restaren inèdits i que actualment es van publicant progressivament. Les seves obres han servit d'inspiració a nombrosos escriptors de la «Beat Generation» (Jack Kerouac, Allen Ginsberg, etc.), a diversos filòsofs (Alan Watts, etc.) i a exploradors (Marie-Madeleine Peyronnet, Priscilla Telmon, etc.). En 2003 es van reagrupar tots els seus escrits feministes i anarquistes i publicats sota el títol Alexandra David-Néel, féministe et libertaire. Ecrits de jeunesse.

***

Notícia de la condemna de Paul Mailfait apareguda en el diari parisenc Le Temps del 16 de novembre de 1911

- Paul Mailfait: El 24 d'octubre de 1871 neix al Faubourg de Flandre de Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Paul Jules Mailfait. Sos pares es deien François Mailfait, estampador, i Catherine Clin. Es guanyava la vida com a obrer ferrer, calderer i ferreter. Quan tenia 17 anys va ser condemnat a un dia de presó, que purgà l'1 de maig, sota l'acusació d'haver robat un portacigarretes als Magasins Réunis de Charleville. El 5 d'octubre de 1890, amb son germà gran Paulin i Edmon Midoux, agredí un client en un cafè i trencaren tassons i l'aparador de l'establiment, fets pels quals van ser condemnat a sis dies de presó tots tres. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per cops. Amb son germà Paulin s'adherí al grup anarquista «Les Sans-Patrie» (Els Sense Pàtria), creat el 18 d'octubre de 1891 a Charleville. El 29 d'abril de 1892, en el marc de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista sota l'acusació d'«associació criminal», tres membres de «Les Sans-Patrie» van ser detinguts. Ell, sospitós d'haver proferit amenaces de mort, pogué fugí pels pèls de la detenció i es va refugiar a Bèlgica on ja es trobava son germà, que havia estat inculpat de «complicitat de deserció». Finalment, el 6 de maig de 1892 va ser detingut a Charleville, però durant el procés va ser exculpat i el 15 de maig de 1892 alliberat. El 20 de febrer de 1901 va se condemnat a vuit dies de presó per «violència i rebel·lió contra un agent». El setembre de 1911, durant les manifestacions contra l'encariment de la vida, provocà un aldarull al carrer principal de Charleville incitant a prendre les armes de les tropes i a assassinar els militars; per aquests fets, i després de dos mesos de presó preventiva, el 13 de novembre de 1911 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Charleville a sis mesos de presó per «provocació al pillatge». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, era membre del grup anarcocomunisa de Charleville, el secretari del qual fou Émile Legras. En 1923 s'instal·là a París (França) i fou pare de set infants. Desconeixement la data i lloc de la seva defunció.

***

Eleuterio Quintanilla Prieto [IISH]

- Eleuterio Quintanilla Prieto: El 24 d'octubre –el certificat de defunció cita erròniament el 22 d'octubre– de 1886 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el pedagog i anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla Prieto. De família obrera i nombrosa, son pare es deia Paulino Quintanilla Pozada, conserge del mercat central d'hortalisses, i sa mare, Asunción Prieto Sampedro, treballava en una fàbrica de tabacs. Va cursar estudis primaris en una escola gratuïta «La Càtedra» i des dels 13 anys va fer feina d'aprenent de xocolater amb un patró que el va animar a continuar estudiant, cosa que va fer a l'Ateneu Obrer, on des del 1904 va aprendre diverses llengües (italià, francès, anglès, esperanto). Entre 1904 i 1905 comença a participar en el moviment obrer com a orador a Mieres, sempre defensant l'anarquisme, i va col·laborar en la premsa llibertària de la regió (Tiempos Nuevos). A partir de 1908 va estar molt a prop de Ricardo Mella, a qui havia conegut cinc anys abans, les teories llibertàries del qual (moderació, ponderació, realisme) defensarà sempre. Va participar en nombrosos actes públics a Gijón denunciant la repressió patida pels companys anarquistes catalans i en 1910 va participar en la creació de la Casa del Poble d'aquella localitat. El setembre de 1910 va ser empresonat amb gran escàndol en una època de forma repressió de l'anarquisme asturià, fet que va implicar la realització de nombrosos mítings i actes de protesta a la zona. En 1911 va representar Astúries en el Primer Congrés de la CNT, en companyia de Pedro Sierra, representant 1.500 obres de Gijón i de La Felguera. Durant els anys següents va fer mítings a tota la regió, va participar en conflictes laborals i va polemitzar amb el socialista Teodomiro Menéndez. Va col·laborar en Acción Libertaria i en El Libertario, on va publicar famoses i influents sèries. En 1914 va abandonar la seva professió de xocolater per dedicar-se a l'ensenyament a l'Escola Neutra, de la qual va arribar a ser el director. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol i l'any següent al Congrés Sindical de Gijón, on va fer una crida a la unió entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT). Durant la Gran Guerra va mostrar-se favorable als aliats i va mantenir una polèmica des d'Acción Libertaria amb Tierra y Libertad sobre el tema. En 1917 va intervenir en la preparació i en el desenvolupament de la vaga revolucionària com a membre del Comitè Revolucionari asturià. En aquest mateix any va ingressar en la Lògia Jovellanos número 337 de la maçoneria de Gijón, però en 1933 va ser donat de baixa per manca d'assistència i per no pagar les quotes. Va representar els anarquistes asturians en el Ple de la CNT de Barcelona de 1918, on va demanar l'entrada dels anarquistes en la central anarcosindicalista. Aquest mateix any va presidir la Biblioteca Obrerista i va fer classes de francès a l'Ateneu. En 1919 va fer mítings a Sama i a La Felguera i la seva participació va ser destacada en el Congrés Confederal de 1919, encara que amb poc èxit, ja que les seves tesis sobre les Federacions Nacionals d'Indústria, de les quals va ser un dels màxims defensors, i les seves posicions crítiques a la Revolució russa van ser derrotades. Entre 1920 i 1922 va fer alguns mítings a Astúries i després, durant la Dictadura de Primo de Rivera, es va automarginar en no assimilar la seva derrota de 1919. En 1926 va ser detingut per la seva militància. Quan va arribar la República en 1931, va continuar mantenint-se en un segon pla pròxim a les tesis del trentisme, però sense acostar-s'hi fins al 1932 quan va demanar la reunificació cenetista. En 1934 va reivindicar l'Aliança Obrera. Un cop va esclatar la guerra civil i es va instituir el col·laboracionisme del CNT, va rebutjar ser ministre. Des de 1937 va pertànyer al grup Orto de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El setembre de 1937 se li va confiar la custòdia del Tresor Artístic d'Astúries i de Santander per al seu trasllat a França. Va participar a Barcelona, després de la caiguda d'Astúries, en el Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i en altres institucions relacionades amb l'aprovisionament i va representar la República espanyola com a conseller tècnic en la Conferència de Treball de Ginebra en 1938. Quan la derrota va ser un fet, va sortir de la península cap a França al capdavant d'una colònia infantil. Al país gal ser destinat a una companyia de treballadors del Loire fins al 1943, temps que va esmerçar en escriure Emocionario del destierro, una obra molt emotiva amb certes connotacions místiques. Posteriorment es va instal·lar a Bordeus, on es va inhibir de tota lluita llibertària orgànica. Va fer servir el pseudònim Juan Buenafé en la premsa, però era conegut per la gent com Quinta i pels seus alumnes com Terio. Va ser redactor de Solidaridad Obrera, de Gijón, i de Renovación. Va publicar molt en la premsa llibertària (Acción Libertaria, CNT, El Libertario, El Noroeste, Renovación, La Revista Blanca, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Tribuna Libre, etc. Va prologar el tom segon de les Obras, de Ricardo Mella, i Esencia, de Galo Díez, i és autor de La tesis sindicalista (1931). Sa companya fou Consuelo Sotura. Eleuterio Quintanilla va morir el 18 de gener de 1966 al seu domicili de Bordeus (Aquitània, Occitània). Actualment, un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom.

Eleuterio Quintanilla Prieto (1886-1966)

***

Clovis Trouille

- Clovis Trouille: El 24 d'octubre de 1889 neix a La Fère (Picardia, França) el pintor anarquista Camille Clovis Trouille. Sos pares, criats, es deien Casimir Aristide Trouille i Léa Petit. En 1905 entrà a l'Escola de Belles Arts d'Amiens (Picardia, França), on restà durant cinc anys. En 1907 guanyà el Primer Premi de Belles Arts d'Amiens per la seva obra La jeune fille blonde. Començà com a il·lustrador publicitari i de moda de la casa Draeger i col·laborant amb dibuixos en la premsa local. Després de set anys fent el servei militar, dels quals quatre durant la Gran Guerra als fronts de Xampanya i de Picardia, sortí absolutament traumatitzat i es declarà anarquista. El 18 de desembre de 1920 es casà a Saint-Ouen (Illa de França, França) amb Jeanne Yvonne Vallaud, amb qui tindrà dues filles, i s'instal·là a París (França), on treballà a partir de 1925 i durant 35 anys com a maquillador retocador per a la fàbrica de maniquins de Pierre Imans. Durant el seu temps lliure pintà quadres de temàtica poc usual, com ara l'anticlericalisme, l'humor macabre, l'erotisme i l'antimilitarisme; ridiculitzant tots els poders (el dels diners, el militar, el polític, el de l'Església catòlica, el burgès, el de l'Estat, etc.). En la seva pintura s'exalta el color, el simbolisme, el somni i l'erotisme, molt similar a l'art surrealista, fet que serà remarcat en 1930 per André Breton i per Salvador Dalí. En 1930 una de les seves obres, Remembrance, va ser exposada al Saló dels Artistes i Escriptors Revolucionaris i el desembre de 1931 va ser reproduïda en el número 3 de la revista Le surréalisme au service de la révolution. Entre 1933 i 1935 i entre 1941 i 1952, exposà regularment als salons dels Independents i dels Sobreindependents. En 1951 va ser un dels signants del manifest Surréalisme et anarchisme. Déclaration préalable, que es publicà en Le Libertaire. Malgrat signar els manifests surrealistes (1948, 1949 i 1959), acabà s'allunyant-se del surrealisme, tot reivindicant l'art del Renaixement. La seva obra també es va veure influenciada per la «cultura de masses», especialment pel còmic i el kitsch, i és un clar antecedent del pop art. Va ser molt poc conegut, a causa de la seva negativa a vendre els seus quadres. En 1947 participà en l'Exposició Internacional Surrealista a la Galeria Maeght de París (France) i en 1963 realitzà la seva primera exposició en solitari en la parisenca Galeria Raymond Cordier. En 1969 Kenneth Tyan s'inspirà en una de les seves obres per al títol de la revista teatral d'avantguarda Oh! Calcutta!, joc de paraules amb «Oh quel cul t'as!» (Oh! Quin cul tens!). Clovis Trouille va morir el 23 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 24 de setembre– de 1975 al Centre Hospitalari «Maison Blanche» de Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França). En 2002 el cineasta llibertari Jean Rolin, que realitzà nombrosos films de vampirs, evocà Trouille en la seva pel·lícula La fiancée de Dracula. En 2007 es va fer una gran exposició antològica al Museu de Picardia d'Amiens.

Clovis Trouille (1889-1975)

***

Filippo Filippetti

- Filippo Filippetti: El 24 d'octubre de 1892 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Filippo Filippetti. Era fill d'Adriano Filippetti i de Teresa Falleri. Paleta de professió, milità en la Unió Sindical Italiana (USI), en la Cambra del Treball de Liorna i en els «Arditi del Popolo». El 2 d'agost de 1921, durant una convocatòria de vaga general antifeixista unitària organitzada per l'Aliança del Treball, va ser mortalment ferit a prop de Pontarcione en un enfrontament armat entre escamots feixistes, que realitzaven una «expedició punitiva» a Liorna, i un grup dels «Arditi del Popolo». En aquest mateix enfrontament van morir altres sis antifeixistes: el regidor municipal comunista Pietro Gigli i son germà Pilade Gigli, de tendència llibertària; l'anarquista Gilberto Catarsi; el regidor socialista Luigi Gemignani; Oreste Romanacci i Bruno Giacomini. Filippo Filippetti va morir durant la nit del 2 al 3 d'agost de 1921 a Liorna (Toscana, Itàlia). El 6 de gener de 1929 Virgilia D'Andrea evocà la memòria de Filippetti en una conferència que realitzà a Nova York (Nova York, EUA). Durant la potsguerra, un grup llibertari prengué el seu nom i una placa commemorativa portant el nom de les set víctimes va ser col·locada a iniciativa de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA).

***

Gregorio Jover Cortés

- Gregorio Jover Cortés: El 24 d'octubre de 1892 –algunes fonts citen erròniament el 25 d'octubre de 1891– neix a Terol (Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Gregorio Jover Cortés, també conegut sota diversos pseudònims (Gori, El Chino, Pascual Gómez, Luis Victorio Rejetto, Serrano, etc.). Sos pares es deien Juan Lorenzo Jover González, forner, i Pascuala Cortés Lafuente. De molt petit va abandonar el camp aragonès i sos pares l'enviares a València perquè aprengués un ofici. A la capital valenciana va fer-se matalasser i especialista en la fabricació de somiers, ofici que mantindrà tota sa vida; en aquesta època va militar en les Joventuts Socialistes. Quan tenia 20 anys, després de complir el servei militar com a soldat de lleva, es va quedar a viure a Barcelona, on va militar en l'anarcosindicalisme en el ram de la fusta i destacant en els grups d'acció anarquistes, per la qual cosa va haver de fugir a València entre 1920 i 1921. De bell nou a Barcelona, va ser elegit delegat del Sindicat de la Fusta en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i destaca com a home d'acció i sempre allunyat de mítings i periòdics. Amb Manuel Bermejo i José Claramonte Gómez va fundar el grup específic «Los Valencianos» i després es va afegir al grup «Los Solidarios», amb el qual va intervenir en nombroses accions sempre al costat de Joan García Oliver. En aquesta època ja estava casat amb Nieves Castella i tenia dos fills. Emma i Liberto. El 12 d'agost de 1923 va participar en el Congrés Regional de la CNT de Manresa, on va rebutjar el càrrec de secretari sota el pretext del seu analfabetisme; durant aquest congrés es produirà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Amb la dictadura d'aquest va fer d'enllaç entre els exiliats i l'interior. El 24 de març de 1924, en una important i sistemàtica batuda de la policia després de l'assassinat del botxí de Barcelona, va ser detingut a Barcelona, però va poder escapar de la comissaria saltant per una finestra i va aconseguir arribar a França. A partir de juliol de 1924 es va instal·lar a París i va ser delegat del Comitè Revolucionari de l'expedició de Vera de Bidasoa del 7 novembre 1924 i de l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes del 24 de novembre del mateix any. Entre 1925 i 1926 va participar en l'expedició americana expropiatòria del grup «Los Errantes» (Mèxic, Cuba, Xile, Argentina), amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti, i a la qual es va afegir a Mèxic Alejandro Ascaso i García Vivancos, amb la finalitat de subvencionar escoles, premsa, sindicats, etc. Des d'abril de 1926 va viure a França sota el nom de Luis Victorio Rejetto i va participar en el frustrat atemptat contra Alfons XIII, que va acabar amb la seva detenció, juntament amb Ascaso i Durruti, el 25 de juny de 1926. Un mes després fou alliberat, però el 17 d'octubre d'aquell any els seus dos companys van comparèixer davant els tribunals, que els van condemnar a sis mesos de presó, avinentesa aprofitada per a una àmplia campanya de protesta dirigida pel Comitè de Defensa Social que incorporava, junt amb anarquistes francesos, espanyols i italians, obrers lliurepensadors i esperantistes, i membres de les Joventuts Comunistes. Quan van ser alliberats el juliol de 1927, Ascaso i Durruti van exiliar-se a Bèlgica i Jover estava instal·lat amb sa família a Besiers, on va fer feina d'ebanista, sota identitat falsa. Abans de la caiguda de Primo de Rivera va tornar a la península i durant la República va presidir alguns anys la Casa del Poble de Santa Coloma de Gramenet, on vivia sota el pseudònim de Pascual Gómez. Quan un Ple de Regionals de la CNT, celebrat el 23 d'abril de 1931 a Madrid, acordà la creació dels comitès de defensa, s'integrà al Comitè de Defensa Regional de Catalunya, junt amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Joan García Oliver i Ricard Sanz –l'existència d'aquesta plataforma activista no implicava la reactivació de «Los Solidaris» que no es reagruparen fins al 1933, amb la denominació de «Nosotros», i no ingressaren en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al 1934. El desembre de 1931 assistí, en representació del Comitè Nacional de la CNT al Ple de Regionals. Des de novembre de 1932 va formar part del comitè del Sindicat del Metall de Barcelona. Va assumir les tesis de la «gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver i, arran de l'aixecament de gener de 1933, va patir persecucions i pallisses, essent processat per «sedició i tinença il·lícita d'armes» i empresonat. Formà part del Comitè Revolucionari de la revolta de desembre de 1933, encara que va manifestar recança davant un nou i hipotètic fracàs que aprofundiria la greu crisi d'efectius que ja patien els Sindicats Únics confederals. En 1935, amb la dimissió d'Ángel Pestaña, s'integrà en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, presidit per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet). En 1936 vivia a Barcelona i era president del Sindicat del Tèxtil de la CNT, mentre a ca seva es reunia el grup «Nosotros». Quan va esclatar la guerra abandonà els càrrecs orgànics i l'agost de 1936 marxà al front comandant, amb García Vivancos, la «Columna Los Aguiluchos». El febrer de 1937 assistí a València al Ple de Columnes Confederals en representació de la «Columna Ascaso» en la qual s'havia integrat. Després de la militarització, lluità en la 28 Divisió (Aragó, Terol, País Valencià, Extremadura, centre peninsular), amb el rang de tinent coronel, i el X Cos de l'Exèrcit de l'Est. Amb el triomf feixista passà la frontera pirinenca. El 10 de febrer de 1939 fou detingut a les Guinguetes d'Ix sota el pretext que havia estat expulsat de França per 12 anys i tancat durant 41 dies a la presó de Perpinyà d'on fou alliberat el 4 d'abril després d'haver estat condemnat a 15 dies de presó. Després restà al centre d'acollida de Vernet fins al 10 de juliol de 1939, quan va rebre l'autorització del sotsprefecte de Prades per a residir a Rià i Cirac. Instal·lat en aquest municipi, visqué de les ajudes mensuals de 2.000 francs que li enviava el Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE). L'octubre de 1939 la policia descobrí la seva autèntica personalitat i el tancà a partir del 18 d'aquell mes al camp de concentració de Sant Cebrià. Després aconseguí embarcar cap a Santo Domingo, per més tard instal·lar-se definitivament a Mèxic, on va fer feina en diversos oficis. En els primers anys d'exili mexicà va acceptar els principis del Partit Obrer del Treball (POT) de García Oliver i les tesis de la Ponència col·laboracionista. Va ser secretari de la Subdelegació de la CNT de l'Exili i, després de la seva dissolució, del Comitè de Relacions i Ajuda. Durant un temps dirigí Solidaridad Obrera de Mèxic. En 1947 com a membre de la Subdelegació de la CNT a Mèxic va estar a favor de donar preeminència a la CNT clandestina. Amb el pas del temps es va decebre i va mantenir contactes amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), fundant amb Manuel Rivas i Gil Roldán el grup «Unidad» –partidari de la convergència entre la CNT i el PCE–, exclòs de la CNT, i que va editar un periòdic, que malgrat l'anagrama confederal, defensava la línia comunista; sembla, però que al final de sa vida va retornar als ideals anarcosindicalistes. Gregorio Jover Cortés va morir el 22 de gener de 1964 a Mèxic.

Gregorio Jover Cortés (1891-1964)

***

Notícia sobre la condemna de Charles Chauvin apareguda en el diari parisenc L'Humanité de l'1 de maig de 1924

- Charles Chauvin: El 24 d'octubre de 1894 neix a Caden (Gwened, Bretanya) el propagandista anarquista Charles Pierre Marie Chauvin. Sos pares es deien Charles Chauvin i Marie Perine. Es guanyava la vida fent d'obrer polidor. El març de 1923 va ser nomenat gerent del periòdic parisenc Le Libertaire i el 25 d'aquell mateix mes va ser detingut per «apologia del crim amb finalitat de propaganda anarquista» juntament amb el llibertari Brutus Emmanuel Marcereau, empleat de l'Assistència Pública, actor de teatre social i fill d'un advocat, que havia publicat en el número del 9 de març de Le Libertaire l'article «Pour Germaine Beront, faisons la connaître et aimer». Jutjats ambdós el 25 d'abril de 1923 pel XI Tribunal Correccional del Sena i defensats per Henry Torrès, van ser condemnats per «apologia del crim» a sis setmanes de presó i a 50 francs de multa. Més tard, el 19 d'octubre de 1923, fou condemnat en absència, amb Jean Bucco, pel XI Tribunal Correccional del Sena, per «apologia dels crims» de Germaine Berton, assassina de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile Cottin, magnicida frustrat de Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. El 17 de gener de 1924 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de multa, juntament amb l'anarquista Marcel Lhomme, autor d'un article en defensa de l'amnistia publicat en Le Libertaire entre el 27 de juliol i el 3 d'agost de 1923, que fou condemnat a quatre mesos de presó i a 100 francs de multa. A la presó parisenca de La Sante, amb Gaston Meunier, Marcel Lhomme i Louis Loréal (Raffin), a partir del 20 de febrer de 1924 engegà una vaga de fam en solidaritat amb l'activista antimilitarista llibertària Jeanne Morand, empresonada per «antipatriota» i per apologia a la deserció i aleshores en vaga de fam. El 30 de març de 1924 va ser condemnat en absència a vuit mesos de presó i a 50 francs de multa per «provocació de militars a la desobediència i apologia del crim» a resultes de dos articles publicats el març de 1923 en Le Libertarie, pena que fou reduïda a quatre mesos en l'apel·lació. Posteriorment va ser gerent de La Revue Anarchiste (1929-1936), fundada a París per Ferdinand Fortin, independent aquesta de tota organització llibertària. La darrera part de sa vida treballà de cuiner. Charles Chauvin va morir el 12 d'abril de 1938 a l'Hospital Tenon de París (França).

***

Propaganda de la Librairie Sociale, gestionada per Louis Descarsin

- Louis Descarsin: El 24 d'octubre de 1895 neix al X Districte de París (França) l'anarquista i pacifista Louis Gustave Descartin, que va fer servir els pseudònims Le Liseur i Jean. Era fill natural de la bufadora de vidre Ernestine Augustine Sauger i el 20 d'agost de 1899 va ser reconegut per son pare, Louis Paul Gustave Descarsin, i legitimat el 4 d'octubre de 1902 pel matrimoni de la parella celebrat al III Districte de París. Es guanyà la vida treballant de corrector d'impremta i milità en el Sindicat de Correctors. Durant la Gran Guerra, participà en les sortides campestres organitzades a la regió parisenca pel grup «Les Amis de ce qu'il faut diré» del XX Districte de París i en el seu grup teatral. A finals dels anys deu i principis dels anys vint fou gerent del periòdic parisenc Le Jornal du Peuple, dirigit per Henri Fabre. A partir de 1919 col·laborà en Le Libertaire, especialment en la rúbrica «Livres-Revue-Journaux», i també sota el pseudònim Le Liseur a partir de 1928. Des del 26 de gener de 1921 administrà la «Llibreria Social», al número 69 del bulevard Belleville del XI Districte de París, important organisme de propaganda sota la responsabilitat de reconeguts militants anarquistes. Reemplaça, a partir del número 3, Armand Bidault com a administrador del periòdic parisenc Propos Subversifs, una sèrie de 12 fascicles que reproduïen les conferències de Sébastien Faure. El 5 de novembre de 1921, juntament amb Louis Lecoin, Pierre Le Meillour i Émile Rousset del Comitè de Defensa Social (CDS), va ser un dels oradors del míting contradictori organitzat per l'UA a la Casa dels Sindicats per a denunciar el sabotatge a la manifestació a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti per part dels comunistes. Entre 1921 i 1922 fou l'administrador de la sèrie «Bibliothèque de Propagande Anarchiste», que publicà almenys set fascicles i estava lligada a les «Editions de la Librairie Sociale». Partidari de la fórmula «Tot als sindicats, res als organismes centrals», es mostrà favorable a l'adhesió a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Membre de la Unió Anarquista Comunista (UAC), s'oposà a l'estratègia de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma Arshinov»). En 1922 va ser l'administrador d'alguns números de La Revue Anarchiste, òrgan de la Unió Anarquista (UA). El 14 de setembre de 1922 es casà al XX Districte de París amb la jornalera parisenca Alexandrine Lavalette. En aquesta època vivia al número 41 del Cours de Vincennes de París. Amb Eugène Haussard, signà un article en defensa dels Comitès d'Acció que va ser publicat en el número del 6 d'abril de 1923 de Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assistí al II Congrés de l'UA, celebrat a Villeurbanne (Lió, Arpitània); entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 al II Congrés de l'UA, celebrat a Levallois-Perret (Illa de França, França), on presentà l'informe financer de la Llibreria Social; entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 al IV Congrés de l'UA, celebrat a París, on es va veure obligat a abandonar les funcions d'administració davant la seva negativa a assistir a les convocatòries del consell de la llibreria; també assistí entre l'1 i el 3 de novembre de 1924 al Congrés de París i entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925 al Congrés de Pantin (Illa de França, França), on va fer adoptar la proposició de l'aparició el juliol de 1926 d'un número especial de Le Libertaire en ocasió del cinquantenari de la mort de Mikhail Bakunin. En 1928 col·laborà en la revista Plus Loin, dirigida pel doctor Marc Pierrot. Qualificat per Louis Anderson com «ultra pacifista», acabà deslligant-se dels cercles anarquistes. En els anys trenta vivia al carrer Château Gaillard a Crosne. Durant la II Guerra Mundial treballà a Alemanya i patrocinà la col·laboració, treballant per a la revista de propaganda nazi Signal. Després de la guerra, una assemblea de correctors sancionà la seva conducta amb un any de retirada de la professió. Malgrat tot, havia proposat el 5 d'octubre de 1940 la votació d'una moció contra la negativa a contractar companys jueus, moció que va ser rebutjada pel Sindicat de Correctors. Louis Descarsin va morir el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny– de 1956 al seu domicili de Crosne (Illa de França, França).

---

Continua...

---

[23/10] �La Libert� - Arte & Anarchia - �70 aniversari de les col�lectivitzacions a Catalunya� - Agresti - Rappa - Rouif - Lorulot - Craouyeur - Cord�n - Mazzoleni - Body - Cort�s - Lehning - Tinti - Txorbadieff - Company - Targarona - Rausa - Morat� - D'Auby - Mart�nez - Cunill - Mart�n Rivas - Lloyd - Betto - Vila - Badal - Sard� - Mond�jar - Blin - Ribera - Carrasco - Frax - Garrido - Trull - Vispe - Peir� - Pardi�as - Zeimert - Morat�

[23/10] «La Liberté» - Arte & Anarchia - «70 aniversari de les col·lectivitzacions a Catalunya» - Agresti - Rappa - Rouif - Lorulot - Craouyeur - Cordón - Mazzoleni - Body - Cortés - Lehning - Tinti - Txorbadieff - Company - Targarona - Rausa - Morató - D'Auby - Martínez - Cunill - Martín Rivas - Lloyd - Betto - Vila - Badal - Sardà - Mondéjar - Blin - Ribera - Carrasco - Frax - Garrido - Trull - Vispe - Peiró - Pardiñas - Zeimert - Morató

Anarcoefemèrides del 23 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Liberté

- Surt La Liberté: El 23 d'octubre de 1886 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic setmanal La Liberté. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs «Ni Déu ni amo» i «Autonomia. Solidaritat. Justícia». També s'edità a Verviers (Valònia). L'editor fou J. Davister i el gerent E. Pintelon. Els articles eren anònims. En sortiren 18 números, l'últim el 29 de maig de 1887, i deixà de publicar-se per manca de fons econòmics.

***

Cartell de l'exposició

- Arte & Anarchia (1910-1980): Entre el 23 i el 28 d'octubre de 1990 se celebra a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'exposició pictòrica «Arte & Anarchia (1910-1980)» organitzada per l'anarquista Biblioteca «Franco Serantini» de Pisa (Toscana, Itàlia). En aquest marc, el 27 d'octubre el professor Alberto Ciampi va fer la conferència-debat, amb projecció de diapositives, «Futurismo e anachismo».

***

Cartell de l'acte

- «70 aniversari de les col·lectivitzacions a Catalunya»: Entre el 23 d'octubre i el 8 de novembre de 2007 se celebra a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (Catalunya) el congrés ««70 aniversari de les col·lectivitzacions a Catalunya. Una experiència d'autogestió i solidaritat (juliol 1936 – gener 1939)». Aquest congrés, que comptà també amb una exposició, va ser organitzat per la Confederació General del Treball (CGT) de Catalunya i comptà amb suport del programa «Memorial Democràtic» de la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de la Universitat de Barcelona, el Centre d'Estudis Sociolaborals (CESL), l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), Abel Paz i l'Arxiu Centelles. Hi van participar destacats historiadors, sindicalistes i protagonistes dels fets històrics, com ara Manel Aisa, Antonio Aranda, Josep Brunet, Antoni Castells, Rafael Iniesta, Miquel Izard, Abel Paz i Joan Ullés, entre d'altres.

Naixements

Foto policíaca d'Antonio Agresti (ca. 1894)

- Antonio Agresti: El 23 d'octubre de 1863 –alguns autors citen 1894– neix a Florència (Toscana, Itàlia) el gravador i propagandista anarquista Ferdinando Antonio Luigi Agresti. Sos pares es deien Girolamo Agresti i Genoveffa Cherubini. A començament dels anys vuitanta, gràcies a l'activitat propagandística d'Erico Malatesta, s'adherí al pensament anarquista. En 1883 organitzà el Cercle de Propaganda de Joves Treballadors. Aquest mateix any va ser fitxat com a anarquista «exaltat i audaç» i el 19 de setembre de 1884 va ser condemnat, amb altres companys, a 30 mesos de presó i una multa de 3.900 lires per haver editat i difós un manifest de solidaritat contra la condemna a Malatesta, el febrer de 1884, considerat «greument ofensiu per a l'ordre constitucional monàrquic». Per a no ser empresonat, fugí a França i d'antuvi s'instal·là a Marsella i després a París. En 1889 va ser expulsat de França per «activitats subversives», en realitat per haver fer costat vagues locals, i el març de 1890 retornà a Florència gràcies a una amnistia. Just arribar-hi, va ser condemnat a un mes de presó per negar-se al reclutament. Un cop lliure, reprengué la seva activitat de propaganda anarquista a Florència i a la regió, però l'agost de 1890 retornà clandestinament a París. El 20 de juny de 1891 va ser detingut a París per «infracció del decret d'expulsió». Després d'una breu estada a la presó, en 1892 arribà a Brussel·les (Bèlgica). En 1894 passà per Avinyó (Provença, Occitània) i l'octubre d'aquest anys marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), on col·laborà en el periòdic anarquista La Questione Sociale, que s'editava a Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 s'instal·là a Londres (Anglaterra), des d'on col·laborà en la revista llibertària La Protesta Umana, publicada per Niccolò Converti a Tunis (Tunísia). Fou un dels promotors de la publicació L'Anarchia, que només tragué un número l'agost de 1896 a Londres i dins el qual Errico Malatesta publicà un manifest programàtic per a la reorganització del moviment anarquista sobre una base revolucionària. L'agost de 1897 retornà a Florència i, després de casar-se l'any següent amb O. Rossetti, nascuda a Londres, però d'origen italià, sembla que returà la seva militància. En 1900 dirigí a Florència el quinzenal literari i artístic La Boheme. A finals de 1902 s'instal·là definitivament a Roma (Itàlia), on entrà a formar part de la redacció del periòdic Il Domani i col·laborà en diferents publicacions (L'Avanti!, Avanti della Domenica, Rivista Popolare di Politica, Lettere e Scienze Sociali, La Lupa, Il Devenire Sociale, etc.). En 1909 publicà, amb Amilcare Cipriani, el llibre Francisco Ferrer y Guardia. Suo sacrificio e giudizio dell' opinione pubblica. Cenni biografici e storici. En 1910 es pronuncià a favor de les eleccions en una columna del periòdic Il Nuovo Giornale di Firenze. Poc abans de l'esclat de la Gran Guerra, s'acostà novament a l'anarquisme i col·laborà en el periòdic malatestià Volontà, però durant el conflicte fou un dels fervents partidaris intervencionistes dins del moviment llibertari i un dels promotors, amb Attilio Paolinelli, Massimo Rocca, Maria Rygier i Torquato Malagola, de l'únic número de la publicació intervencionista La Sfida, que es publicà l'octubre de 1914 pels «anarquistes independents d'Itàlia». Entre 1916 i 1917 participà activament en les activitats dels Fasci Interventisti Rivoluzionari (FIR). Fou l'autor del pamflet Perché sono interventista. Risposita all'opuscolo «La Guerra europea e gli anarchici» (1917), on polemitzà amb Luigi Fabbri i exposà les raons purament llibertàries de la lluita contra l'imperi autòcrata austrohongarès. Acabà defensant el nacionalisme de Giuseppe Mazzini i finalment abandonà l'anarquisme. En la postguerra deixà la política activa, fou redactor del periòdic conservador La Tribuna i s'acostà al feixisme. El març de 1925 va ser esborrat del fitxer dels «subversius» per «haver esdevingut un home d'ordre». Antonio Agresti va morir el 28 de març de 1926 a Roma (Itàlia). Alguns autors l'identifiquen amb l'anarquista Oreste Bindi.

***

Severino Rappa (1938)

- Severino Rappa: El 23 d'octubre de 1866 neix a Andorno Cacciorna (Piemont, Itàlia; actual Andorno Micca) el delineant, dissenyador i gravador xilògraf i litògraf anarquista Severino Rappa, també conegut com Séverin Rappa. Sos pares es deien Lorenzo Rappa i Rosa Calzio. Aprengué l'ofici d'escultor en fusta amb Antonio Tosi De Regis a l'Escola Professional de Biella (Piemont, Itàlia). Diplomat en ebenisteria amb vint anys, emigrà a Suïssa, on milità activament en el moviment anarquista de Lugano (Ticino, Suïssa). Cap el 1891, fugint de la repressió, passà a França. Establert a Lió (Arpitània), el 28 de març de 1892 va ser detingut en una agafada. En 1892 vivia al número 89 del Faubourg Saint Antoine de París, on tenien lloc reunions de companys anarquistes, com ara Guglielmo Guzzina, Dionigi Molagoli i Molina. El 29 de març de 1892 se li va decretar la seva expulsió de França, juntament amb molts altres companys, i es va refugiar a Londres (Anglaterra), amb sa companya Clémence Maréchal, militant anarquista parisenca, residint al número 38 de Cleveland Street. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes establert per la policia ferroviària de fronteres. El gener de 1894, a Londres, a proposta d'Alexandre Cohen, s'oferí per adoptar la nina Sidonie, filla de l'anarquista condemnat a mort Auguste Vaillant, però finalment Sébastien Faure restà com el seu tutor legal. Entre 1894 i 1898 col·laborà amb il·lustracions en el periòdic anarquista L'Anonymat, publicat a Londres per Luigi Parmeggiani. A finals de novembre de 1894, segons un informe d'un confident, després d'haver mostrat les seves distàncies a les idees anarquistes més extremistes, havia estat apallissat a cops de bastó per Émile Pouget. En 1895 tenia com a companya Clémentine Salvant (Clémentine Gaillard), antiga amant de Jean Raoux, que l'havia trobat en una estada a Buenos Aires (Argentina). El 21 de desembre de 1899 el seu decret d'expulsió de França va ser suspès i revocat el 20 de novembre de 1903. A començament de segle començà a estudiar amb l'escultor Alexandre Charpentier. En aquesta època entrà en contacte amb el crític artístic anarquista Félix Fénéon, amb qui va fer una gran amistat i li va presentar Henri Matisse. En 1906 exposà, sobretot figures i retrats, en diverses galeries artístiques i en el Saló dels Independents. A finals de març de 1908, després d'exposar al Saló dels Independents, marxà cap a Biella, on exposà un àlbum de dibuixos, fet que va ser ressenyat en la publicació anarquista Il Risveglio. El març de 1909 exposà, amb destacats artistes (Odilon Redon, Auguste Renoir, Théo van Rysselberghe, etc.), al XVI Exposició de «La Libre Esthétique» de Brussel·les (Bèlgica) i l'abril d'aquell any mostrà algunes obres al Saló de la Societat Nacional de Belles Arts, essent elegit el juny de 1910 membre numerari associat en pintura d'aquesta institució. Entre 1911 i 1912 publicà dibuixos en la revista Dessins et Bois Gravés. Entre el 3 i el 20 de juny de 1914 exposà 150 dibuixos, retrats (René Bazin, Richard Bloos, Pierre Christophe, Félix Fénéon, Gustave Geffroy, Louis Lumet, Albert Marque, Andrée Mégard, Jacques Richet, etc.) i estudis a la galeria «J. Chaîne et Simonson» de París, mostra que va ser molt lloada per la premsa. Entre 1923 i 1925 il·lustrà Le Bulletin de la Vie Artistique amb retrats de diversos artistes (Claude Anet, Gustave Geffroy, Maximilien Luce, etc.). Severino Rappa va morir el 8 d'abril de 1945 a l'Hospital Cochin de París (França).

Severino Rappa (1866-1945)

***

Foto policíaca de Léon Rouif (1 de març de 1894)

- Léon Rouif: El 23 d'octubre de 1867 neix a Villethierry (Borgonya, França) l'anarquista Léon Alphonse Rouif. Era fill de Léon Rouif, manobre, i d'Euphrasie Dupré. Es guanyava la vida treballant de carnisser. En 1887 vivia a l'avinguda Grésillons de Gennevilliers (Illa de França, França). El 12 d'abril de 1888 va ser condemnat a sis dies de presó per «cops i ferides voluntàries». A partir del 12 de novembre de 1888 va fer el servei militar en el 29 Regiment d'Infanteria i després en la VIII Secció de Funcionaris i Obrers; el 16 d'octubre de 1891 va ser llicenciat amb certificat de bona conducta. L'1 de març de 1894 el seu domicili, al número 6 del carrer Fort-de-l'Est de Saint-Denis (Illa de França, França), va ser escorcollat per la policia, la qual va trobar nombrós material anarquista (premsa, correspondència, etc.). Detingut, aquell mateix dia va ser fitxat com a anarquista en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però finalment va ser posat en llibertat el 6 de març d'aquell any. El 28 de març de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes i el 31 de desembre d'aquell any en el llistat de recapitulació d'anarquistes. En aquesta època vivia al número 1 del carrer Canal de Saint-Denis. El 9 de desembre de 1896 vivia al número 56 del carrer Saint-Denis de Gennevilliers. Decidí emigrar i a partir del 5 d'octubre de 1898 residí a Buenos Aires (Argentina), però retornà poc després i el 8 de maig de 1899 vivia al número 18 del bulevard Voltaire d'Asnières (Illa de França, França). Després passà a viure a París i finalment a Nanterre (Illa de França, França). El 7 d'abril de 1902 va se condemnat a 50 francs de multa per «delicte de caça». L'11 d'agost de 1902 es casà a Nanterre amb la modista cosidora a màquina Marie Larrivée i amb aquest matrimoni legitimà la filla comuna, Raymonde Léontine Rouif, nascuda el 8 de març de 1900 a Courbevoie (Illa de França, França). Era membre de la Mútua de França i de les Colònies. Léon Rouif va morir el 19 de març de 1908 al seu domicili, al número 28 de l'avinguda Félix-Faure, de Nanterre (Illa de França, França).

***

Lorulot

- Lorulot: El 23 d'octubre de 1885 neix al VII Districte de París (França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Fill d'una modesta família treballadora, sos pares es deien Étienne Roulot, litògraf, i Marie Latteur, florista. Va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie, òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905 és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Emilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. El 24 de juny de 1953 es casà a Herblay (Illa de França, França) amb Victorine Jeanne Giorgis. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensonge électoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres. Lorulot va morir l'11 de març de 1963 al seu domicili de Villla des Fleurs de Cailloux-Gris (Herblay, Illa de França, França).

***

Notícia sobre la mort de François Craouyeur apareguda en el diari de Brest Le Télégramme de Brest et de l'Ouest del 5 de juliol de 1951

- François Craouyeur: El 23 d'octubre de 1886 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista i sindicalista François Craouyeur. Era fill d'Étìenne Craouyeur, mariner veterà, i de Marie Claudine Vercos. El 31 d'octubre de 1904 s'allistà voluntari per cinc anys en l'exèrcit a l'Ajuntament de Brest i va ser incorporat en els Equipatges de la Flota, on treballà d'obrer mecànic ajustador, passant a la reserva el 31 d'agost de 1909. El 23 de juliol de 1910 es va inscriure en la Marina com a mariner mecànic veterà. El 2 d'agost de 1910 es casà a Le Relecq-Kerhoun (Bro-Leon, Bretanya) amb l'obrera de la fàbrica de pirotècnia de Saint-Nicolas de Le Relecq-Kerhoun Jeanne Marie Marc i aleshores vivia a Plougastel-Daulas (Kernev, Bretanya). L'1 d'octubre de 1912 va ser felicitat per la Prefectura per l'operació de desencallament del vapor espanyol Gorbea-Mendi a l'arxipèlag de Molène. El 27 d'agost de 1914 va ser mobilitzat. En 1918 era tresorer general del Sindicat de l'Arsenal de la Confederació General del Treball (CGT), que es mostrà fortament actiu durant la campanya contra la Gran Guerra. El 27 de febrer de 1919 va ser desmobilitzat. Aleshores vivia al número 4 del carrer Richer de Brest. El 3 de setembre de 1924 va ser esborrat de la matrícula d'Inscripció Marítima perquè portava més de tres anys sense navegar. El 21 de desembre de 1928 va ser llicenciat definitivament per problemes pulmonars i cardíacs. En 1935 treballava de fogoner, vivia al número 36 del carrer Kéravel de Brest, estava inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i el seu figurava en els registres d'anarquistes del departament de Finisterre. Retirat com a obrer de l'Arsenal, François Craouyeur va morir, en presència de sa companya i de son fill Jean Craouyeur, el 4 de juliol de 1951 al seu domicili, a la Barraca D2 de Le Point du Jour, del barri de Saint-Pierre de Brest (Bro Leon, Bretanya) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Brest, després d'unes exèquies a la Chapelle du Polygone i a l'església de Saint-Michel.

***

Foto antropomètrica de Salvador Cordón Avellán (ca. 1919)

- Salvador Cordón Avellán: El 23 d'octubre de 1887 neix a Cabra (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'escriptor, periodista, mestra racionalista i propagandista anarquista Salvador Pedro de la Santísima Trinidad Cordón Avellán. Ja d'infant a Almodóvar del Río entrà en contacte amb el moviment anarquista a través de la premsa i aviat començarà a col·laborar habitualment en aquesta i fent propaganda llibertaria pels pobles. En 1901 col·laborà en Al Paso. En 1905 va se acusat d'homicidi; jutjat, fou condemnat a quatre anys de presó. En 1907 emigrà a l'Argentina fugint del servei militar. A Buenos Aires participà en el moviment anarquista de la mà d'Antonio Loredo Martínez, que sempre el considerarà com el seu mestre, i fa classes als obrers. S'uní sentimentalment amb l'escriptora Isabel Hortensia Pereyra Dágedo, amb qui portarà una gran tasca propagandística. En 1913 retornà a la Península. Després d'un temps a Màlaga, en 1914 es va fer càrrec, en substitució d'Antonio García Birlán (Dionysios), de l'Escola Racionalista del Centre Obrer de Castro del Río i engegà una intensíssima tasca periodística i de propaganda oral arreu d'Andalusia. A Castro del Río l'agost de 1914 va néixer son fill Arnaldo Avenire. En 1915 fundà la revista Alas. Revista sociológica y literaria, del grup anarquista del mateix nom (Antonio Pérez Rosa, Ildefonso Bello, etc.) de Castro del Río. Aquest any, tot sol o amb José Sánchez Rosa i José Rodríguez Romero, va fer gires propagandístiques per la província cordovesa (Pedro Abad, Cañete, Montoro, El Carpio, Castro, Baena, Luque, Cabra, Doña Mencía, Montemayor, Fernán Núñez, etc.). Instal·lat a Màlaga, fou un dels fundadors del seu Ateneu Sindicalista. En 1916 s'establí a Montejaque, on durant dos anys dirigí l'escola racionalista. En 1917 també portà l'Escola Racionalista de Nerva i prengué part activa en la vaga general d'agost d'aquell any, fet pel qual va ser detingut, juntament amb diversos membres de l'ajuntament, el setembre d'aquell any i tancat a la presó de Huelva. En 1917 publicà a Montejaque i a Aznalcóllar la revista anarquista Los Nuestros i l'any següent a Cabra encapçalà una vaga. L'octubre de 1918 organitzà a Castro del Río el Congrés de Societats Camperoles. Poc després s'establí a Còrdova, on anuncià la sortida del setmanari La Voz del Pueblo. En aquesta època destacà per les seves controvèrsies orals i escrites amb socialistes i republicans federals i, juntament amb Rodríguez Romero i José Sánchez Rosa, fent gires propagandístiques per les zones rurals alhora que atia la formació de sindicats de pagesos. El 17 de febrer de 1917, arran d'una manifestació anticaciquil que recorregué els principals carrers de Còrdova i durant la qual va ser destruït el monument dedicat a Manuel Barroso, fou detingut com a instigador dels fets i jutjat. Després marxà a Cadis i representà La Línea i Algeciras en el Congrés de la Comèdia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de desembre de 1919 a Madrid. En 1920 fundà a Algeciras el periòdic Prometeo i a Linares Luz y Vida. L'agost de 1920 participà en la conferència gaditana en pro de la participació de la dona en la lluita. El 26 d'abril de 1921 va ser detingut per un delicte d'impremta i tancat uns mesos a la presó de Cadis. En 1923, després d'abandonar el grup «Fraternidad» de Pueblo Nuevo del Terrible, s'instal·là a Barcelona amb sa companya Isabel. A la capital catalana s'introduí en el món del teatre i de la sarsuela (Alma de muñeca, Er cante jondo, Carmeliya la montiyana, La caza del hombre, El cuervo, Una sombra en la sombra, etc.) i estrenà algunes obres seves per companyies professionals. En aquests anys va escriure diverses novel·letes per a la «Novela Ideal» de la família Urales. Entre 1923 i 1927, amb sa companya Isabel, regentà una escola a Navàs (Bages, Catalunya), depenent de l'ateneu obrer local. A la dècada dels trenta vivia a l'Argentina, on partidari de les tàctiques extremistes i de la subversió i atret per la Revolució russa, canvia el seu nom per Kordhonief. Salvador Cordón Avellán va morir en 1958 a Buenos Aires (Argentina) en un accident de trànsit. Publicà en nombrosa premsa, com ara Al Paso, Alas, Diario Liberal, España Nueva, Los Nuestros, Prometeo, La Revista Blanca, Tierra y Libertad, Vértice, etc. És autor de Pedazos de mi alma. Girones de mi vida (1911), La familia política (1913, amb Isabel Pereyra), La virgen roja (1913), La caída (1915), Andalucía bajo el látigo de sus negreros (1919), Frente al Estado (1919), Frente a la masa (1920), El grito (1920), La siega que viene (1920), De mi bohemia revolucionaria (1921), País al rojo (1922), Entre rejas (1924), ¡Al jabalí! (1925), Hermanos! (1925), Locos (1925), Pueblo en la sombra (1928), etc., i deixà nombroses obres inèdites.

***

Camillo Mazzoleni

- Camillo Mazzoleni: El 23 d'octubre de 1889 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista i sindicalista Camillo Aristide Giovanni Mazzoleni. Sos pares es deien Anselmo Mazzoleni i Luigia Pelizzoli. D'antuvi va ser llicenciat del servei militar per insuficiència toràcica, però posteriorment va ser novament cridat i enquadrat com a soldat en el 55 Regiment d'Infanteria. Sindicalista actiu, fou un dels organitzadors de la vaga de tipògrafs del novembre de 1911, després de la qual va ser denunciat per les autoritats judicials per lesions i amenaces contra els esquirols; jutjat, va ser condemnat el 26 de febrer de 1912 pel Tribunal de Bèrgam a un mes de presó. Amb Egidio Corti, Gaetano Ghirardi, Angelo Natale Locatelli, Luigi Marcassoli i altres, fou membre del Grup Llibertari de Bèrgam (GLB), creat l'agost de 1914, i fou gerent responsable del periòdic Libertà. Quindicinale di propaganda libertaria, òrgan d'aquest grup i que només pogué treure dos números, el 6 de setembre i el 15 de novembre d'aquell any. En 1917 regentava la «Tipografia Mazzoleni» al número 29 de la Piazza Pontida de Bèrgam. El febrer de 1925 treballà a les impremtes de la Tipografia Cattaneo de Bèrgam i la policia el definí com a «subversiu audaç i enemic del Govern i del Estat» i que «en cas de motí, seria perillosíssim». Després del descobriment, el 8 de febrer de 1926, de material explosiu a casa de Luigi Caglioni, un dels militants anarquistes més actius de Bèrgam i company seu en el GLB, l'endemà la seva habitació a casa de son cunyat on ell vivia va ser escorcollada i es van trobar fotografies de Giacomo Matteotti, el passaport per a l'estranger caducat, alguns fullets (Ai Giovani, Il padre della patria, Il secondo re d'Italia, Luigi Cadorna, I poveri, Giacinto Menotti Serrati, Federalismo e Libertà, Francesco Nitti, L'Università Libera, L'Italia tra due Crispi, Fra contadini) i números d'algunes revistes (Germinal i Pensiero e Volontà). Després d'aquest escorcoll, va ser fitxat, tancat i posteriorment alliberat. Subscrit a Fede!, sostingué la premsa anarquista i els perseguits polítics. El 29 d'abril de 1926 patí un segon escorcoll i se li va trobar una fotografia d'Errico Malatesta. El febrer de 1927 vivia a Milà (Llombardia, Itàlia) i treballava de tipògraf al barri milanès de Crescenzago. El juliol de 1941 estava inscrit en el Partit Nacional Feixista (NPF) com a excombatent amb una antiguitat del 3 de març de 1925 i treballava de tipògraf en l'empresa Tonoli de Milà. El 4 d'octubre de 1941 va ser esborrat del registre de subversius fitxats, però no del de subversius comuns. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Marcel Body

- Marcel Body: El 23 d'octubre de 1894 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) el tipògraf i traductor, primer comunista i després llibertari, Jean Alexandre Body, més conegut com Marcel Body. Sos pares es deien Jacques Body, obrer porcellaner, i Françoise Baron, modista. Els membre de sa família treballaven com a obrers en les fàbriques de porcellana de Llemotges, però ell, als 12 anys, va entrar com a aprenent de tipògraf. Va descobrir la lectura, tant en la premsa socialista com en les novel·les, i la seva passió per Tolstoj el porta a aprendre rus. Acostat als cercles marxistes, assisteix als mítings de Jean Jaurès. En 1914 va afiliar-se a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1916 va prendre part com a voluntari en la missió militar francesa a Rússia, on s'adhereix a la revolució bolxevic, al costat dels seus dirigents (Zinov'ev, Lenin, Trockij, Stalin...), desertant de l'exèrcit, amb Jacques Sadoul i Pierre Pascal, i trencant els lligams amb França per la seva política intervencionista, tot participant en el Grup Comunista Francès de Moscou. En aquesta ciutat va publicar el periòdic en llengua francesa Troisième Internationale. Un cop va esdevenir ciutadà rus, va ser enviat com a diplomàtic en 1921 a Christiania (Noruega) amb el càrrec de secretari especial del Soviet Suprem, juntament amb Aleksandra Kollontaj. A partir dels fets de Kronstadt, va criticar la desviació del règim comunista, però encara va ser membre de la COMINTERN en 1926. En 1927, hostilitzat pel règim estalinista, va rebutjar seguir participant en els serveis diplomàtics soviètics i va tornar a França, on va traduir Lenin, Trockij, Piatnitski, Ouralov, Prokopowicz, Bukharin i, sobretot, Bakunin. En 1928 va ser expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver recomanat el vot per un candidat socialista. Després va fundar el periòdic La Vérité (15 números) i va participar en la Unió dels Treballadors Revolucionaris (UTR) i en el moviment anarcosindicalista, alhora que col·laborava en la premsa anarquista –especialment en Le Réfractaire, de May Picqueray– i pacifista. Durant els anys 60 participarà en la revista Le Contrat Social, de Boris Souvarine. És autor d'un llibre de memòries, on insisteix molt en el paper jugat pels anarquistes en la Revolució russa, publicat en tres edicions: Un piano en bouleau de Carélie (1981), Un ouvrier limousin au coeur de la Révolution russe (1986) i Au coeur de la Révolution: mes années de Russie (1917-1927) (2003). També va publicar pòstumament Les groupes communistes français de Russie (1918-1921) (1965 i 1988). Sa companya fou Eugénie D'Oranovsky, de qui enviudà. Marcel Body va morir el 12 de novembre de 1984 al seu domicili de Chatou (Illa de França, França). Aquest mateix any, el director Bernard Baissat va estrenar un documental sobre sa vida, Écoutez Marcel Body.

Marcel Body (1894-1984)

***

Joaquín Cortés Olivares

- Joaquín Cortés Olivares: El 23 d'octubre de 1895 neix a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquín Cortés Olivares. Sos pares es deien Juan Cortés i Catalina Olivares. A començament de la dècada dels deu s'integrà en els grups anarquistes i anarcosindicalistes d'Andalusia i conegué les presons de Sevilla, Jaén, Linares i Úbeda. Durant la vaga general de setembre de 1911 va ser detingut i empresonat a Sevilla (Andalusia, Espanya). En aquesta època formava part, amb Manuel Villegas i altres companys, del grup anarquista sevillà «Pro Ensenyament Racionalista», que va ser dissolt per les autoritats arran de la citada vaga general. Després d'una temporada a l'Argentina, en 1914 retornà a la Península. Instal·lat a Catalunya, en 1916 va ser empresonat a Barcelona i en 1918 participà en una gira propagandística a Tarragona (Tarragonès, Catalunya), amb Roser Dulcet Martí, Llibertat Ródenas Domínguez i Salvio Aiguaviva Vila. En 1919, per causes desconegudes, marxà cap a l'Argentina i residí a Buenos Aires fins a 1927, anys que va ser expulsat d'aquest país a resultes de la seva militància llibertària. Arribà a París (França), on trobà Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez, amb els que havia estat lligat en la seva etapa argentina. El gener de 1928 participà amb una trentena de militants (Francisco Ascaso, Bruno Carreras Villanueva, Buenaventura Durruti, etc.) en una assemblea de grups anarquistes de llengua espanyola del departament del Sena amb la intenció de preparar un congrés nacional que s'havia de celebrar el 19 de febrer següent. Amenaçat d'expulsió, amb altres companys (Francisco Ascaso, Liberto Callejas, Buenaventura Durruti, etc.), es refugià a Brussel·les (Bèlgica), on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola en 1931. Representà Espanya en el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), reconstituït en 1929, i que entre altres membres comptava amb Giuseppe Bifolchi, Louis Lecoin, Nèstor Makhnò i Pierre Perrin (Pierre Odéon). De bell nou a Barcelona, amb la resta de companys exiliats a Brussel·les, participà l'1 de maig de 1931 al gran míting del Palau de Belles Arts de Barcelona. Poc després s'allunyà de les tesis defensades per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després d'haver estat delegat del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril de Barcelona en el III Congrés Confederal (Extraordinari) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), celebrat entre l'11 i el 16 de juny de 1931 a Madrid (Espanya), el juliol va ser un dels que, en l'assemblea del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril, reivindicant les posicions més radicals, demanà l'ocupació obrera de les fàbriques per a forçar les negociacions amb la patronal. No obstant això, poc després, participà en la reunió preparatòria de l'anomenat «Manifest dels Trenta», que va ser publicat el 31 d'agost de 1931. En aquesta època participà en nombrosos mítings de presentació d'aquest manifest i, a finals de 1931, en una gira propagandística per la comarca de les Garrigues (Vinaixa, el Vilosell, Arbeca, les Borges Blanques, etc.). El març de 1933, per pressions dels sectors de la FAI dins de la CNT, com la resta de trentistes, va ser exclòs del Sindicat de l'Art Tèxtil i Fabril confederal. Aleshores s'abocà en les activitats d'Ateneu Sindicalista Obrer (ASO), fent conferències i mítings. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, considerat com a un brillant orador, ja reingressat en la CNT, participà en nombrosos mítings arreu Catalunya i el País Valencià (Vic, Castelló, Reus, etc.) i l'any següent a Barcelona i a diversos poblacions catalanes (Sant Sadurní d'Anoia, Caldes de Malavella, Igualada, etc.). El novembre de 1936 va ser nomenat tresorer del Comitè Nacional de la CNT i el gener de 1937 entrà a formar part del Comitè d'Enllaç format per la CNT, la FAI, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), creat per coordinar l'esforç de guerra. El 10 d'abril de 1937 va ser designat pel Comitè Nacional confederal per formar part de les Oficines de Propaganda Exterior de la CNT-FAI, de la qual també formaven part Martynas Gudelis (Martín Gudell) i Helmut Rüdiger, encarregades de la publicació de periòdics, fullets, llibres, etc., en diverses llengües. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, en 1937 assistí a l'assemblea celebrada pels milicians d'Aragó oposats a la militarització. Des de 1938 i fins el final de la contesa fou conseller de Relacions Exteriors del Consell Nacional de la Infància Evacuada (CNIE), depenent del Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, durant la Retirada, va ser detingut quan dirigia un comboi d'infants refugiats cap a França; jutjat, va ser condemnat a 10 mesos de presó per «manca de visat». Finalment aconseguí embarcar cap a Amèrica i el 16 de maig de 1940 arribà, a bord del vaixell De la Salle, a la República Dominicana i s'instal·là a la colònia agrícola de refugiats espanyols de Pedro Sánchez (El Seibo, República Dominicana), on treballà de pintor. A principis d'abril de 1941 desembarcà al port de l'Havana (Cuba). En aquest país fou un dels principals animadors del Cercle Republicà Espanyol i representà la CNT als país caribeny, participant com a tal en nombrosos actes polítics. S'integrà com a assessor en la Comissió Obrera del Partit Revolucionari Cubà (Autèntic), mantingué estrets vincles amb els anarquistes cubans i sostingué posicions anticomunistes. El febrer de 1943 formà part de l'acabada de crear Comissió Organitzadora del Centre de Divulgació Social (CDS) de l'Havana i va ser elegit secretari general de la mateixa. A finals de 1943 s'establí a Mèxic, on va fer costat les tesis de Joan García Olivar de la «Ponència» i de la seva «Nova FAI». En 1944 es reuní amb ell la seva esposa, la comadrona María Lombardi Baldinoti, que havia restat a Cuba. En 1945 s'integrà com a secretari dels ministres anomenats per la CNT en el Govern republicà de l'exili encapçalat per José Giral Pereira. En 1945, també, era secretari de l'Agrupació «Estudios Sociales» de Mèxic. En 1947 va ser nomenat secretari de Correspondència de l'«Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic i s'encarregà de les relacions amb l'organització confederal a l'interior d'Espanya. L'11 de juny de 1953 representà la CNT en l'acte de protesta contra el pacte entre Estats Units i la dictadura franquista celebrat al Teatre Arbeu de Mèxic, on també parlaren Indalecio Prieto Tuero, per l'Agrupació Socialista, i Manuel Albar Catalán per la UGT. En 1956 fou l'administrador del periòdic mexicà CNT (1955-1960), dirigit per Juan López Sánchez, òrgan de la tendència «col·laboracionista». En 1956 també publicà el fullet La Confederación Nacional del Trabajo de España de España y la política. En aquests anys realitzà diversos viatges a Cuba per assessorar els seus companys en lluita. En 1963 publicà el llibre Por el sindicalismo hacia una España libre. També publicà, amb M. González, Cartas libres. Després de la reunificació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a començament dels anys seixanta, trencà amb la CNT i el 21 de gener de 1966 fundà una nova «Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic, la secretaria general de la qual assumí, secundat per José Margelí Naudín (vicesecretari), Francisco Escolano (tresorer), Santiago Bilbao (vocal) i Bruno Contreras (vocal). Aquesta nova «Agrupació de Militants de la CNT» de Mèxic defensà les posicions col·laboracionistes i va fer costat les negociacions cincpuntistes portades a terme a Espanya entre antics militants confederals i la Confederació Nacional de Sindicats («Sindicat Vertical») franquista. Joaquín Cortés Olivares va morir el 30 d'agost de 1979 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

Joaquín Cortés Olivares (1895-1979)

***

Arthur Lehning (1927)

- Arthur Lehning: El 23 d'octubre de 1899 neix a Utrecht (Utrecht, Països Baixos) el militant anarquista i anarcosindicalista i historiador de l'anarquisme internacional Paul Arthur Müller-Lehning. D'origen alemany, son pare abandonà la família i sa mare, Paula Schübler, pertanyent a l'Església Protestant Moraviana, a partir de 1905 s'instal·là a Zeist. Després estudià ciències econòmiques a Rotterdam i història a Berlín, i de molt jove freqüentà els cercles revolucionaris antimilitaristes, anarquistes, sindicalistes i contraris al comunisme bolxevic. El desembre de 1919 fundà, amb Rudolf Rocker i Augustin Souchy, la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), que el 22 de desembre de 1922 s'adherirà a Berlín a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caràcter antiautoritari. Durant els anys vint, amb Alexander Berkman i Emma Goldman, formarà part de la «Comissió de Defensa dels anarquistes i socialistes revolucionaris perseguits a la Unió Soviètica». En 1922 serà corresponsal a Berlín de l'Oficina Internacional Antimilitarista, creada un any abans a L'Haia, i es converteix en amic de Georg Friedrich Nicolai, antimilitarista, professor i cap metge de l'Hospital de la Caritat de Berlín. En aquests anys prendrà part en accions per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i publicà una important crítica del bolxevisme. Des del punt de vista artístic i literari, i influït per l'avantguarda «Dadà» berlinesa, formarà part des de la seva estada a París entre 1924 i 1926 dels moviments «Bauhaus» i «De Stijl». A París fou íntim amic de Piet Mondrian. El gener de 1927 creà la revista avantguardista i10 que comptarà entre els seus col·laboradors prestigiosos artistes i intel·lectuals, com ara Le Corbusier, Walter Gropius, Wassily Kandinsky, Piet Mondrian, Upton Sinclair, Walter Benjamin, Ernst Bloch, Max Nettlau, Otto Rühle, Henriette Roland-Holst, Alexander Berkman, Alexander Schapiro, etc. A partir de 1927 i fins al 1934, amb Albert de Jong, Augustin Souchy i Helmut Rüdiger, dirigí el servei de premsa de la Comissió Antimilitarista Internacional. En 1928 s'instal·là a Amsterdam, on va viure amb la pintora Charley Toorop. El maig de 1930 marxà amb Toorop a París i va viure a l'estudi de l'artista Calder. Després Lehning passà una temporada a Suïssa per recuperar-se d'una grip i Toorop tornà als Països Baixos. Des d'agost de 1932 fins a la crema del Reichstag va viure a Berlín. Entre 1932 i 1935 fou redactor de la revista Grondslagen. En 1935 va cofundà a Amsterdam l'International Institut of Social History (IISH, Institut Internacional d'Història Social), que esdevindrà un dels centres de documentació sobre història dels moviments socials més importants del món. Entre 1933 i 1936 fou secretari de l'AIT i com a tal va realitzar diversos viatges a Madrid i a Catalunya abans i durant la revolució llibertària de 1936, fent servir el seu nom Müller. Signà els seus articles sobre Espanya sota el pseudònim Pablo Moreno. En 1937 publicà des de la Península el serial «Aantekeningen over de revolutie in Spanje» (Notes sobre la Revolució a Espanya) en el periòdic De Stem. A partir d'abril de 1939, data en la qual l'IISH es va haver de traslladar pel perill nazi, treballarà a la sucursal d'Oxford d'aquesta institució. Quan esclatà la guerra, com que tenia passaport alemany, fou internat des de maig de 1940 fins al juny de 1941 en un camp de confinament a l'illa de Man. En sortí treballà en el departament holandès de la BBC realitzant programes de ràdio i en el Ministeri d'Afers Exteriors britànic a Londres. En 1947 rebé la ciutadania britànica. El febrer de 1952 viatjà a Jakarta (Indonèsia) on muntà una biblioteca d'història social. Entre 1954 i 1957 ensenyà a la Universitat de Jakarta i a l'Acadèmia de Relacions Exteriors. En 1957 retornà a Alemanya i col·laborà en diferents publicacions –va publicar articles en 140 periòdics–, com ara De Vlam, Libertinage i De Nieuwe Stem. Com a especialista en Mikhail Bakunin, a partir de 1976 publicà a França els monumentals « Archives Bakounine» i fou responsable de l'IISH. En 1976 rebé el doctorat honorari per la Universitat d'Amsterdam. En 1984 es va publicar la seva correspondència amb Mondrian. En l'any del seu centenari fou guardonat amb el «PC-Hooftprijs», el premi literari holandès més prestigiós. És autor de nombrosos llibres d'història en diferents idiomes, com ara Anarchismus und Revolution (1922, amb Barthélemy de Ligt), Die Sozialdemokratie und der Krieg. Der revolutionäre Antimilitarismus in der Arbeiterbewegung (1924), De feiten en de betekenis van de zaak Sacco en Vanzetti (1927), Anarcho-syndicalisme (1927), Estado y marxismo (1935), The International association. A contribution to the preliminary history of the First International (1938), From Buonarrotti to Bakunin. Studies in international socialism (1970), Anarchisme et marxisme dans le Revolution russe (1971), Michael Bakunin. Over anarchisme, staat en dictatuur (1970), Michel Bakounine et les historiens (1979), Spaans dagboek, aantekeningen over de revolutie in Spanje (1996), entre d'altres. Arthur Lehning va morir l'1 de gener de 2000 a Lys-Saint-Georges (Centre, França), on s'havia retirat amb sa companya Toke Van Helmond.

---

Continua...

---

[22/10] �Ravachol� - �Le Libertaire� - Confederaci� Regional del Treball de les Balears - Confer�ncia de Gallego Crespo - M�ting en solidaritat amb el POUM - Anarchist Bookfair de Londres - Richard - Moreau - S�nchez Rosa - Derr� - Siglich - Laurent - Dandi - Gonz�lez Campoy - Caruso - Ballv� - �Foucellas� - Mart�nez Gonz�lez - Arnedo - Enckell - Rafaneau - Chevenet - L�authier - Marpaux - Meyrueis - Simon - Malnati - Chuillot - Philippe - Pascal - Menu - Rueda P�rez - Mogrovejo - Maraviglia - Soto - Reimeringer - Gasa - Scarselli - Cuxac

[22/10] «Ravachol» - «Le Libertaire» - Confederació Regional del Treball de les Balears - Conferència de Gallego Crespo - Míting en solidaritat amb el POUM - Anarchist Bookfair de Londres - Richard - Moreau - Sánchez Rosa - Derré - Siglich - Laurent - Dandi - González Campoy - Caruso - Ballvé - «Foucellas» - Martínez González - Arnedo - Enckell - Rafaneau - Chevenet - Léauthier - Marpaux - Meyrueis - Simon - Malnati - Chuillot - Philippe - Pascal - Menu - Rueda Pérez - Mogrovejo - Maraviglia - Soto - Reimeringer - Gasa - Scarselli - Cuxac

Anarcoefemèrides del 22 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Ravachol

- Surt Ravachol: El 22 d'octubre de 1892 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Ravachol. Periódico anarquista. En fou l'administrador Joaquim Pascual Soler, que fou perseguit i tancat, però que acabà evadint-se de la presó. Portava la nota «Este periódico saldrá cuando pueda» i només en sortí un altre número, el 2 de novembre d'aquell any. Mantingué una viva polèmica amb El Socialista i amb El Federal. Prohibit, va canviar de nom per El Eco de Ravachol, que duia el mateix subtítol. De Ravachol només es conserva una col·lecció, la de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ambdós periòdics portaven el nom en homenatge al famós anarcoterrorista francès.

***

Capçalera de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 22 d'octubre de 1893 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic quinzenal Le Libertaire. Organe socialiste-révolutionnaire des groupes de St-Josse-ten-Noode. Portava els epígrafs: «El patriotisme és l'últim refugi del covard», d'August Spies –realment és una frase de Samuel Johnson–, i «El nostre enemic és el nostre amo», de La Fontaine. L'administració la portava Henri Willems i s'estampava a la impremta de l'ebenista Charles Herkelboeck, del barri brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode. Era continuació de L'Antipatriote (1892), dels mateixos responsables. Els articles no n'anaven signats. Hi havia poemes de Théodore Jean i de Pierre Lachambeaudie. La seu del periòdic patí diversos escorcolls policíacs. En sortiren 11 números, l'últim el 10 de març de 1894, i la publicació deixar de sortir a causa de la denúncia d'Henri Willens i de Charles Herkelboeck, el 5 d'abril de 1894, per un «delicte de premsa» a resultes d'un article en memòria d'Aguste Vaillant aparegut en L'Antipatriote; aquests van ser condemnats en rebel·lia a quatre anys de presó i a 1.000 francs de multa per l'Audiència de Brabant. Es conserva una col·lecció completa a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears

- Confederació Regional del Treball de les Balears: El 22 d'octubre de 1922 se celebra a Palma (Mallorca, Illes Balears) el congrés constitutiu de la Confederació Regional del Treball de les Balears (CRTB). Van ser representats 1.113 afiliats: de Palma, els sindicats d'Oficis Diversos, del Metall, dels Transports, de la Construcció, de la Fusta i d'Alimentació (antics xocolaters); i dels pobles, els sindicats de fusters i de paletes de Manacor, els sabaters d'Inca i els paletes d'Andratx. De Menorca hi van assistir delegats d'Alaior i des Castell. El congrés féu una reafirmació dels principis i de les tàctiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i acordà la constitució de la nova organització regional. També tractà la qüestió dels presos, l'organització dels pagesos i dels treballadors del mar, i la reorganització dels sindicats únics de Mallorca. El secretari general del nou organisme fou Miquel Rigo, que havia substituït el 1921 Jaume Bauzà en el mateix càrrec a la Federació Regional del Treball de Mallorca. Destacaren en les intervencions Josep Pons i Anglada i Sebastià Colom, excomunistes, els joves Francesc Simonet i Bartomeu Llinàs, a més d'Antoni Bestard, d'Inca, i Guillem Febrer, de Manacor. El seu òrgan d'expressió fou Cultura Obrera. L'any següent, la dictadura de Primo de Rivera il·legalitzà aquesta organització anarcosindicalista.

***

Cartell de l'acte

- Conferència de Gallego Crespo: El 22 d'octubre de 1936 se celebra als locals del Sindicat Únic de la Indústria Vidriera (SUIV) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (València, País Valencià) la conferència de Juan Gallego Crespo «Sobre incautación y socialización de la industria». L'acte, organitzat pel SUIV, va ser presidit per Esteban Sánchez, en representació del citat sindicat.

***

Cartell de l'acte

- Míting en solidaritat amb el POUM: El 22 d'octubre de 1938 se celebra al Palau de la Mutualité de París (França) un gran míting de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) en suport dels militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) empresonats a Espanya. En aquest acte contra la repressió desencadenada per la reacció estalinista van intervenir René Belin, Gaston Bergery, Fenner Brockway, Sébastien Faure, Georges Pioch, Marceau Pivert, Paul Rivet i Henry Torrès, entre d'altres.

***

Cartell de l'acte

- Anarchist Bookfair de Londres: El 22 d'octubre de 1994 se celebra al Conway Hall de Londres (Anglaterra) l'Anarchist Bookfair (Fira del Llibre Anarquista) de Londres. L'acte s'emmarcà en un gran esdeveniment que sota el nom de «Anarchy in the UK '94. Ten days that shook the world» (Anarquia en el Regne Unit '94. Deu dies que commogueren el món) se celebrà entre els dies 21 i 30 d'octubre a Londres. En aquesta fira del llibre es realitzaren diferents actes, com ara parades de venda de llibres, reunions, conferències, vídeos, música, poesia, menjar, guarderia, etc. L'Anarchist Reseach Group (ARG, Grup de Recerca Anarquista) organitzà una discussió sota el títol «Class Struggle, past or future» (Lluita de classes, passat o futur), on intervingueren Martyn Everest i John Quail, i Colin Ward va fer la conferència «Fundamentalism» (Fonamentalisme).

Naixements

Notícia d'una de les detencions d'Eugène Richard apareguda en el diari parisenc Le XIX Siècle del 12 de gener de 1893

- Eugène Richard: El 22 d'octubre de 1849 neix a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) l'anarquista Eugène Auguste Richard, conegut com Ravachol. Era fill de Pierre Adrien Richard, paleta, i de Louise Clémentine Rome. Es guanyava la vida treballant de fuster a París (França). El 3 de novembre de 1889 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a sis dies de presó per «rebel·lió» i el 2 d'abril de 1890 pel Tribunal de Corbeil (actualment Corbeil-Essonnes, Illa de França, França) a un dia de presó per «rebel·lió i embriaguesa». En 1890 començà a militar en el moviment anarquista, destacant en la propaganda. Assistí a les reunions del «Cercle Internacional» i dels grups anarquistes «Les Exploités» i «Les Révoltés», mostrant-se partidari de la propaganda pel fet en totes les seves formes (robatori, estafa, abandonant els lloguers sense pagar, atemptats amb explosius, etc.). La policia el qualificà d'«exaltat, violent i enèrgic», influenciant sos companys, fet pel qual tenia de malnom Ravachol. En 1892 vivia al domicili de sa germana, la vídua Sandrin, al número 20 de l'avinguda Laumière del XIX Districte de París i posteriorment passà a viure al número 3 del passatge Parmentier. L'11 de gener de 1893 va ser detingut, juntament amb altres companys, per participar en una manifestació anarquista davant el Palau Bourbon de París. A partir del 18 de desembre de 1893, quan l'ona d'atemptats anarquistes, portà una actitud més mitigada. L'1 de juliol de 1894, quan les grans agafades antianarquistes, el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat, però va ser detingut per «pertinença a associació criminal». Durant el seu interrogatori va negar ser anarquista i refusà signar el seu processament. Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 18 de juliol va ser posat en llibertat i el juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. Des de 1895 el seu nom figura en el llistat d'anarquistes del departament de Saona i Loira. El desembre de 1900 desaparegué del departament i va ser buscat per la policia. El 18 de gener de 1901 va ser detingut pels gendarmes de Blausac (Llenguadoc, Occitània) i tancat a la presó d'Usès (Llenguadoc, Occitània), d'on va ser alliberat dos dies després. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Louis Moreau (2 de juliol de 1894)

- Louis Moreau: El 22 d'octubre de 1853 neix a Villiers-sur-Yonne (Borgonya, França) l'anarquista Louis Moreau. Era fill de Jean Ambroise Moreau, pedraire, i d'Anne Pierre. Es guanyava la vida com son pare, treballant de pedraire. En 1872 vivia amb sos pares a Villiers-sur-Yonne. El 6 de gener de 1875 va ser integrat en el 74 Regiment de Línia i el 7 d'abril de 1878 va ser condemnat pel I Consell de Guerra de la III Regió Militar a tres anys de presó per «trencament voluntari d'arma». El 3 d'octubre de 1879 entr voluntàriament en el 29 Regiment de Línia i va ser agraciat amb l'exoneració de la resta de pena. L'1 d'agost de 1875 va ser destinat al Regiment de Bombers de París (França) i el 15 de maig de 1876 passà novament al 74 Regiment de Línia. El 21 de setembre de 1880 passà a la reserva amb certificat de bona conducta. El 6 d'octubre de 1883 va ser declarat insubmís en no presentar-se a una convocatòria militar i el 9 de febrer de 1894 va ser condemnat pel I Consell de Guerra a tres mesos de presó per «insubmissió a la llei de reclutament en temps de pau» –l'1 de novembre de 1899 va ser alliberat de totes les responsabilitats militars. L'1 de juliol de 1894, en una gran operació contra el moviment anarquista de la regió parisenca, que portà a l'arrest de 154 persones, va ser detingut i el seu domicili, al número 20 del carrer Cailloux de Clichy (Illa de França, França), escorcollat sense cap resultat. L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 31 de desembre de 1894 el seu nom figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes com a «perillós» i aleshores vivia al número 87 del carrer Moines del XVII Districte de París. En el registre de recapitulació de 1901 figurava com a «desaparegut». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

José Sánchez Rosa

- José Sánchez Rosa: El 22 d'octubre de 1864 neix a Grazalema (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre autodidacte anarquista i militant anarcosindicalista José Sánchez Rosa. Sos pares es deien Fernando José Sánchez Horrillo, sabater, i Francisca Rosa de los Santos. Era el menor d'una família nombrosa molt pobra, per la qual cosa treballava al camp com a peó i durant les nits adobava sabates al taller de son pare. Va assistir poc a l'escola –només va fer dos anys de primària–, però als 13 anys llegia els periòdics i la propaganda anarquistes als seus companys de feina; poc després va ser detingut arran d'un míting. En 1882, a causa dels fets de la «Mano Negra», va ser detingut i empresonat acusat de pertànyer a aquesta organització secreta, ell que sempre havia defensat el pacifisme i es negava a portar armes. Ben aviat va assolir popularitat i en 1891 va assistir al Congrés del Pacte de Madrid. El gener de 1892 va ingressar a la presó, acusat d'intervenir en els fets de Jerez i va se condemnat a cadena perpètua l'any següent. Els anys de tancament els va aprofitar per millorar els seus coneixements –un deixeble de Reclus li va ensenyar francès i sociologia i Salvochea va ser el seu mestre ideològic– i serà alliberat en 1901, sortint amb ganes d'escampar les seves idees arreu. Possiblement va assistir al congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) de 1901 i va intervenir en la Excursió Nacional de Propaganda de 1902, amb Bonafulla i Claramunt, gira que repetirà diverses vegades en anys posteriors. Va obrir escoles racionalistes a diferents indrets andalusos (Campo de Gibraltar, Tànger, Dos Hermanas, Aznalcóllar, Sevilla) on ensenyava els infants dels treballadors i va obrir una biblioteca pels treballadors a ca seva. L'abril de 1904 va participar en una gira de propaganda per Múrcia amb Saavedra per preparar el congrés de l'FSORE d'aquell any, al qual va assistir en representació d'Algesires i Los Barrios. Poc després va ser empresonat a Tànger fins al gener de 1905, refugiant-se a Aznalcóllar. En 1910 es va instal·lar a Sevilla, on ensenyarà en una escola del barri de Triana i dirigirà l'Agrupació Pro Ensenyança Racionalista. Aquests anys seran de gran activitat militant: gires arreu Andalusia, creació i foment de centenars d'organitzacions obreres i pageses, divulgació llibertària a través de la famosa «Biblioteca del Obrero», debats amb els socialistes –sobretot amb Egocheaga. En 1911 és detingut a Sevilla amb motiu de la vaga general i entre 1912 i 1913 participarà amb Queraltó en una llegendària gira propagandística per tota Espanya. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol en nom de les societats obreres sevillanes. L'any següent va ser membre de la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà, amb Vallina, Pinzano i altres, i va participar en el míting del 7 de juliol de 1916 a Sevilla; aquest mateix any també va fer un míting a Castro. En 1917 va ser membre del comitè sevillà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) juntament amb Vallina. L'any següent va participar activament en el motí de la cordovesa Aguilar, va representar Andalusia amb Vallina en el Congrés Anarquista de Barcelona, va fer mítings a Sevilla i Paterna del Campo, i va inaugurar el Congrés de la CNT andalusa, en representació dels sabaters sevillans, als quals també representarà en l'Assemblea de gener de 1919. En aquests anys publicarà diversos periòdics, com ara El Productor, de Sevilla (1919-1920), i La Anarquía. Detingut el febrer de 1919, es va mostrar força actiu amb Pacheco i Vallina, en la reivindicació dels lloguers creant la Lliga d'Inquilins, i es deportat amb Vallina a Herrera del Duque, la «Sibèria extremenya», on va fer nombroses xerrades durant els mesos d'estada. A finals de 1919 va polemitzar durament amb el Comitè Regional de la CNT andalusa, comandat per Rosado i altres, sobre el debat entre sindicalistes i anarquistes acabant la discussió amb la seva expulsió per anarquista, fet que va provocar gran escàndol en nombrosos sindicats andalusos i en anarquistes catalans, que van organitzar un congrés netament anarquista per a la creació d'una nova CNT a la zona sud entre els anys 1919 i 1921. Aleshores es va unir al col·lectiu editor de La Revista Blanca, amb Frederica Montseny i Federico Urales. Deportat alguns mesos en 1923 i de bell nou en 1925 a Múrcia, va obrir una escola a Sevilla i va realitzar gires per Còrdova i el Llevant alhora que treballava amb la finalitat de celebrar un congrés anarquista a Madrid, al qual va assistir en març per Andalusia. Amb Federico Urales va intentar ressuscitar La Revista Blanca en aquesta època. Durant els anys següents va minvar la seva activitat, però va fer mítings amb Pestaña a Sevilla el juliol de 1931. En 1932 va ser detingut arran de la gran vaga sevillana i amb motiu de la sublevació de Fígols va ser deportat a l'Àfrica. Va publicar articles en El 4 de Febrero, El Látigo, Espartaco, Redención, Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Campesino. És autor llibres i fullets com Bienvenida, Inocencio y Candidito, El burgués y el anarquista, Diálogo sobre enseñanza racionalista. Los dos niños de la Escuela, Los dos profesores, Entre amiguitas: Azucena, Dalia y Camelia, Los inocentes, La idea anarquista (1903), Las dos fuerzas: reacción y progreso (1904), El capitalista y el trabajador (1911), En el campo. El guarda y el obrero (1911), Nuevo rumbo, el obrero sindicalista y su patrón (1911), Por la educación racional gozaremos de los beneficios de las ciencias y de la libertad (1912), Discordancias del bronce (1919), La gramàtica del obrero (1929), Nuevo rumbo (1932), El abogado del obrero (1932), La aritmética del obrero (1933), etc.; obres de les quals es van fer infinitat d'edicions fins al 1939. A més va col·laborar en l'obra històrica de Buenacasa i va prologar El sindicalismo, de Leone (1919). Pocs dies després de l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, un escamot de requetés va carregar en un camió els seus llibres, els seus fullets i tota la seva documentació; a sobre col·locaren un matalàs i al damunt posaren el vell mestre anarquista, que havien tret del llit malalt de diabetis. En la matinada de l'1 d'agost de 1936, a les tàpies del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya), va ser afusellat i el seu cos llançat a la fossa comuna. L'historiador José Luis Gutiérrez Molina li va dedicar una biografia: La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005).

***

Émile Derré fotografiat per Nadar

- Émile Derré: El 22 d'octubre de 1867 neix al XVIII Districte de París (França) l'escultor anarquista Eugène Marie Derré, conegu com Émile Derré. Sos pares es deien Eugène Derré, caixer, i Marie Adélaïde Angèle Guillot, cosidora. En 1898 exposà a la Galerie des Machines de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, una estàtua en bronze de Charles Fourier i que, adquirida per l'Estat francès, fou inaugurada el 4 de juny de 1899 instal·lada al bulevard de Clichy de París; monument que més tard seria retirat i fos pels nazis durant l'ocupació. A partir de l'1 de maig de 1899 exposà al Palau dels Champs-Elysées de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, l'obra Chapiteau des baisers. Colonne pour une Maison du Peuple (Capitell de les besades. Columna per a una Casa del Poble), on figuren les efígies de Louise Michel, Élisée Reclus i Auguste Blanqui, que seran reconegudes pel públic, i que representa l'ideal d'un món finalment reconciliat. Aquest capitell instal·lat al Jardí de Luxemburg de París fou retirat per Mitterand en 1984 i abandonat al pati de la Manufactura dels Gobelins; a finals del noranta, però, serà restaurat i instal·lat a la plaça de l'Ajuntament de Roubaix. El 7 de juny de 1900 es casà al V Districte de París amb la brodadora Blanche Sidonie Chamberlin, de qui es va divorciar el 5 de maig de 1911. En 1905 realitzà el bust de Louise Michel que ornamenta la seva tomba i l'any següent presentà una estàtua de bronze de la mateixa militant anarquista acompanyada d'una alumna, que avui es troba en un jardí públic de Levallois-Perret. En 1908 esculpí un bust d'Émile Zola, realitzat gràcies a la fosa de les campanes d'una església demolida dos anys abans, i que actualment es troba al Col·legi Émile Zola de Suresnes. Després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia en 1909, realitzà dues obres en el seu honor: una erigida a la plaça parisenca de Montmartre i un bust del pedagog que fou enviat a Lisboa. Altres obres d'aquests anys són Tronc aux filles mères i Innocents, font de pedra col·locada als peus de Montmartre. L'11 de març de 1913 es casà al IX Districte de París amb la gerent Élisabeth Chassagnon. Profundament trasbalsat per la Gran Guerra, després del conflicte, per al Saló de Tardor, presentà una estàtua monumental que representava l'abraçada d'un soldat francès i d'un soldat alemany, que batejà amb el títol Tu ne tueras pas (No mataràs), i que provocà un escàndol tan gran que l'obra va haver de retirar-se. El novembre de 1924 inaugurà a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) una obra titulada Réconciliation, que havia estat exclosa del Saló de Tardor, i que fou proposada per figurar a la Sala Ferrer de la Borsa de Treball de París. En 1932 realitzà, amb la col·laboració de l'arquitecte Théodore Petit, la façana d'un edifici al carrer Alphand de París, ornamentat amb l'escultura La chevelure étonnante de la femme. Va mantenir una important relació epistolar amb l'escriptor anarquista Jean Grave. Durant els seus últims vint anys, Émile Derré patí una depressió incurable que el portà al suïcidi l'1 d'abril de 1938 a Niça (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Renato Siglich

- Renato Siglich: El 22 d'octubre de 1881 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) el propagandista anarquista Renato Siglich, que va fer servir diversos pseudònims (Renato Souvarine, Dott. Kibaltchich, Erres, Promoteo, Siglinde, Sire, Renato Zanini, etc.). Sos pares es deien Matteo Siglich i Maria Roccovich. Es guanyava la vida fent de mecànic i de pintor. El 21 de setembre de 1900 patí la primera condemna per «ultratge a la força pública». En 1901 formà part dels promotors de l'edició del periòdic anarquista L'Internazionale, on des de les seves pàgines expressà la necessitat d'abandonar el pla teòric i passar a l'acció pràctica –sempre acabava els seus mítings amb l'eslògan «La Revolución serà anarquista o no serà». Enquadrat en el sector «antiorganitzador» del moviment anarquista, fou partidari de l'acció individual, de l'insurreccionalisme i de l'expropiació, amb un caràcter impulsiu que sovint el portà a enfrontaments violents no només amb els enemics sinó amb els companys mateixos. El maig de 1906 va se condemnat per l'Audiència de Gorizia (Friül), amb un altre company, a cinc anys de presó per robatori. Un cop lliure, reprengué les seves activitats, especialment col·laborant en la premsa llibertària. Quan esclatà la Gran Guerra, fou corresponsal del setmanari L'Avvenire Anarchico, de Pisa (Toscana, Itàlia). El gener de 1915, després d'haver desertat, creuà la frontera il·legalment i es refugià a Venècia (Vèneto, Itàlia). Posteriorment, com a «ciutadà estranger», les autoritats el van enviar a Nàpols (Campània, Itàlia) sota vigilància. Durant la segona meitat de 1915, a més de corresponsal, passà a ser redactor de L'Avvenire Anarchico, fent servir diversos pseudònims (Dott. Kilbalchich, Erres, Souvarine, etc.). Com a corresponsal, en 1915 mantingué una polèmica amb Pasquale Binazzi sobre la Conferència de Zimmerwald. Després de Nàpols, cridat pels companys, es va traslladar a Pisa en nom de L'Avvenire Anarchico. Per la seva intensa activitat propagandística, l'abril de 1916 va ser condemnat a internament, però aquest no es va fer efectiu fins la seva detenció el 5 de juny de 1916 a Pisa, moment en el qual va ser deportat a l'illa de Ventotene. A causa de la seva condició física i a les pressions de determinats personatges influents, a finals de 1917 pogué retornar a Pisa, on prengué la direcció de L'Avvenire Anarchico, en substitució de Virgilio Salvatore Mazzoni. Durant aquests anys mantingué bones relacions d'amistat i col·laboració amb destacats llibertaris, com ara Armando Borghi, Bruno Misefari o Paolo Schicchi. A Pisa s'uní lliurement amb Terza Bertolotti, obrera en la impremta anarquista «Germinal!», amb qui tingué un fill (Rapisardo). Durant el «Bienni Roig» (1919-1920), es mantingué força actiu en totes les iniciatives que tingueren lloc a Pisa, des dels avalots contra la carestia de la vida (juny i juliol de 1919) a les agitacions obreres, especialment al motí que tingué lloc a Viareggio (Toscana, Itàlia) al voltant del Primer de Maig de 1920. Des de les columnes de L'Avvenire Anarchico continuà incitant a la revolta i a la revolució, alhora que criticà durament la involució de la Revolució russa aleshores controlada pels bolxevics. Desconfià de les organitzacions anarquistes estables, com ara la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), creada l'abril de 1919, i lluità sempre per l'autonomia dels grups i per la seva acció voluntària dels companys i l'espontània de les masses. Quan retornà Errico Malatesta a Itàlia, gràcies a la seva iniciativa, s'esforçà a conèixer-lo amb l'objectiu d'accelerar la insurrecció, però després del moviment d'ocupacions de les fàbriques i les reaccions estatal i feixista, expressà posicions cada vegada més crítiques no només amb el Partit Socialista Italià (PSI) i la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), sinó també amb la Unió Anarquista Italiana (UAI), esdevenint en el portaveu d'una dura campanya contra el moviment «organitzador» anarquista, al qual acusava de ser responsable dels fracassos de l'anarquisme. Denuncià durament les «febles» posicions que adoptà la Comissió de Correspondència de l'UAI sobre l'atemptat al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia). Arran del fracàs de la vaga general convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball) l'estiu de 1922, les seves crítiques encara es tornaren més amargues i Errico Malatesta hagué d'intervenir des del periòdic Umanità Nova per intentar apaivagar el debat. El seu atac als «organitzadors» no minvà, especialment amb Temistocle Monticelli, amb qui ja havia tingut en 1919 una polèmica i a qui considerava un «provocador», i en 1922 s'editaren nombrosos números únics de publicacions sobre el debat. L'octubre de 1922 començà a publicar la revista teòrica Anarchismo, amb la finalitat d'arreplegar totes les forces «antiorganitzadores» i on col·laboraren destacats anarquistes, com ara Gino Del Guasta, Ugo Fedeli (Hugo Treui) i Tintino Rasi (Auro D'Arcola), entre d'altres, i on els tres números publicats es mantingué una dura polèmica amb Carlo Molaschi. Després de l'última destrucció de la impremta «Germinal!» a mans dels feixistes, a finals de desembre de 1922, a començament de 1923 es refugià a Trieste, des d'on pogué passà la frontera i arribar a Alemanya. Entre juny i desembre de 1923 publicà a Hamburg Il Messaggero della Riscossa. Giornale anarchico autonomo, gairebé tot redactat per ell i que tingué el suport dels companys nord-americans de L'Adunata dei Refrattari de Nova York, i que no volia ser una mera continuació de L'Avvenire Anarchico. Per l'article «Gaetano Bresci 29 luglio 1900-1923», publicat en Il Messaggero della Riscossa, va ser condemnat pel Tribunal de Palerm a un any i vuit mesos de presó per «apologia del regicidi, incitació a la desobediència a les lleis i a l'odi entre classes». En els primers mesos de 1924 retornà a Itàlia i l'abril d'aquell any va ser detingut a Gènova i portat a Palerm, on retrobà son amic Paolo Schicchi, per purgar la pena que mesos abans se li havia imposat. El setembre de 1925 va sortir de la presó gràcies a una amnistia i a finals d'aquell any emigrà clandestinament a França. A París, juntament amb Paolo Schicchi, entre juny de 1926 i abril de 1929 donà vida al periòdic La Diana. En aquesta època francesa col·laborà en Le Libertaire i mantingué la corresponsalia amb diferent periòdics anarquistes dels EUA i d'Amèrica Llatina. Des de La Diana polemitzà amb Camillo Berneri i els «organitzadors», sovint utilitzant els pseudònims Souvarine i Sieglinde. El febrer de 1929 va ser expulsat de França, juntament amb altres anarquistes (Angelo Diotallevi, Luigi Fabbri, Ugo Fedeli, Angelo Sbrana, etc.), i passà Bèlgica. A París, en 1929, sota el pseudònim Sieglinde edità el fullet Anteo Zamboni assassinato due volte, on reivindicava el caràcter anarquista de l'atemptat del jove Zamboni contra Benito Mussolini. Les expulsions sol·licitades per les autoritats feixistes italianes a França desencadenaren rumors sobre infiltrats i espies dins del moviment anarquista de l'exili i engegà una dura polèmica amb Tintino Rasi (Auro D'Arcola) en La Diana i Il Monito, amb acusacions mútues creuades sobre qui estava a sou de la policia. Després de l'intent fallit de Paolo Schicchi, que l'estiu de 1930 desembarcà a Sicília amb l'esperança d'aixecar un moviment antifeixista popular, va ser buscat per la policia i els espies i decidí canviar d'identitat prenent el nom de Renato Zanini i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Buscat per la policia durant tots els anys trenta, en 1940, quan Itàlia ja havia entrat en la II Guerra Mundial, la policia italiana demanà a l'homòloga alemany la detenció de 23 anarquistes perillosos residents a la França ocupada i en aquesta llista figurava el seu nom. Després de la II Guerra Mundial residia a París, on prengué contacte amb Paolo Schicchi i altres anarquistes sicilians. En els anys cinquanta publicà alguns fullets anticlericals –La leggenda di Gesù (1950 i 1990), I rotoli del Mar Morto. Comento del profeta Abacuc (1957)– i, amb l'editor individualista napolità Giuseppe Grillo, la biografia Vita eroica e gloriosa di Paolo Schicchi (1957). Entre gener i març de 1958 mantingué una polèmica en Previsioni sobre el problema de la socialització i el col·lectivisme amb Bruno Rizzi. També en 1958 publicà en Previsioni l'assaig «Riccardo Wagner anarchico e umanista». Renato Siglich va morir en 1958, sembla, a París (França).

Renato Siglich (1881-1958)

***

D'esquerra a dreta: Ludovic Pradier, Raymond Beaulaton, Louis Laurent i Madeleine Beaulaton. Trobada de l'AOA (Lamotte-Beuvron, 1967) [CIRA-Lausana]

- Louis Laurent: El 22 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 2 d'octubre–de 1883 neix al V Districte de París (França) el militant llibertari i sindicalista revolucionari Louis Eugène Laurent. Sos pares es deien Jean Léonard Laurent, paleta, i Félicité Roudier, cosidora. Es guanyava la vida com a agent de canvi. El 24 d'abril de 1909 es casà al VI Districte de París amb la tipògrafa Joséphie Jeanne Marie Morel, de qui es va divorciar el 4 de novembre de 1922. Membre de la Unió Anarquista Revolucionària i de la Federació Anarquista del Llenguadoc durant els anys 30. Fou delegat del grup d'Aulnay i redactor de la comissió sobre solidaritat en el congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) de Tolosa del 17 i 18 d'octubre de 1931. L'any següent fundà a Aulnay el periòdic mensual anarcocomunista L'Éveil Social (29 números entre el gener de 1932 i el maig de 1934), el gerent del qual fou Mohammed Sail, qui després de la seva detenció per propaganda a Algèria fou reemplaçat per Sylvain Chevalier. El desembre de 1935 reemplaçà Julien Toublet com a tresorer del Comitè Pro Presos dels companys espanyols. Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 participà a Tolosa en la fundació de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), constituïda en oposició a la Unió Anarquista (UA) considerada massa centralista. En 1937 va esdevenir secretari de la Comissió Administrativa de la FAF i responsable de l'edició parisenca de l'òrgan de la FAF, el periòdic Terre Libre, i després de les seves edicions regionals i de l'edició alemanya. El 6 de desembre de 1936 fou nomenat tresorer de la FAF i F. Planche fou el secretari. També va militar en la Lliga d'Objectors de Consciència, amb el càrrec de secretari del comitè local, i en el Sindicat Únic d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), constituïda en 1926 per Pierre Besnard, esdevenint l'administrador i el tresorer del seu periòdic Combat Syndicaliste amb René Doussot. A partir d'octubre de 1936 fou l'administrador del periòdic L'Espagne Antifasciste. Durant l'ocupació alemanya va pertànyer al grup clandestí de llibertaris –amb Henri Bouyé, Jean-Louis Lefevre, Émile Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet i Georges Vincey, entre altres– que van mantenir el contacte entre els militants de la regió parisenca. També va en aquests anys va proveir de documentació falsa a nombrosos jueus. Amb l'Alliberament, presidí la primera assemblea de militants amb la finalitat de crear la Federació Anarquista (FA). A partir d'octubre de 1944 fou el responsable de la primera sèrie de Lien, butlletí intern de la FA. En 1945 va ser elegit tresorer de l'organisme de solidaritat «L'Entraide». Va ser també l'administrador de Le Libertaire entre el 17 de maig i l'11 d'octubre de 1946 en substitució de Louis Hass. En 1949 exercí càrrecs de responsabilitat en el Sindicat d'Empleats de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i en Le Combat Syndicaliste. En 1951 fou membre, amb Georges Vincey, Henri Bouyé, Maurice Joyeux, Renée Lamberet i altres, de la Comissió d'Estudis Anarquistes (CEA), formada arran del Congrés de Lille de la FA en oposició a la tendència de Georges Fontenis. Durant els anys seixanta va fer contactes amb l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) de R. Beaulaton i l'octubre de 1967 participà a Lamotte-Beauvron en un de les seves trobades. També en 1967 col·laborà en La Lettre Syndicaliste de l'Ouest, publicada per André Senez Va ser director del periòdic Le Libertaire. Journal des anarchistes, òrgan de la Unió Federal Anarquista (UFA) a la qual s'havia adherit, entre gener de 1968 i febrer de 1972. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Louis Laurent va morir el 20 d'octubre de 1971 a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 10 d'abril de 1972 a París (França).

***

Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi

- Dando Dandi: El 22 d'octubre de 1893 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Candido Mollar, més conegut com Dando Dandi o Dino Dandi. Emigrà a Amèrica i acabà instal·lant-se als EUA. Treballà de miner, col·laborà regularment en L'Adunata dei Refrattari i durant molt d'anys milità en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Entre els anys seixanta i setanta fou membre del grup anarquista italià de Los Gatos. Mantingué correspondència amb destacats anarquistes, com ara E. Armand, Ugo Fedeli o Pio Turroni. L'editorial anarquista de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) «L'Antistato» li edità una recopilació dels seus assaigs sobre la segregació racial i el moviment dels drets civils nord-americans publicats entre 1942 i 1960 sota el títol Bianchi e negri (1962) i el llibre Panorama americano (1965). Entre 1947 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista italià Volontà i entre 1950 i 1957 en Solidaridad Obrera de París (França). També col·laborà en Il Risveglio, Le Libertaire i Études Anarchistes. Víctima d'un atac que li va deixar mig paralitzat, vivia tot sol. Dando Dandi va morir el 10 de desembre de 1972 a l'hospital de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) després de ser trobat el dia abans en coma al seu domicili per la policia que havia estat advertida pels veïns sorpresos de veure el correu acumulat davant la seva porta.

***

Necrològica de Juan González Campoy apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de novembre de 1974

- Juan González Campoy: El 22 d'octubre de 1896 neix a Bédar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan González Campoy. Sos pares es deien Francisco González i Josefa Campoy. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i en la dècada dels trenta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1940 s'instal·là a Sées (Normandia, França), on ha partir de 1944 fou un dels organitzadors de la CNT departamental i de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat durant nombrosos anys. Sa companya fou María Domingo. Juan González Campoy va morir el 12 de setembre de 1974 al seu domicili d'Argentan (Baixa Normandia, França).

***

Eghilberto Caruso

- Eghilberto Caruso: El 22 d'octubre de 1898 neix a Civitavecchia (Laci, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Egilberto Caruso, també conegut com Eghibert Caruso. Sos pares es deien Alfredo Caruso i Anacleta Mori. Treballà, com molts anarquistes, com a estibador al moll de la seva ciutat natal i es formà políticament en el Cercle Llibertari «Pietro Gori». El juliol de 1918 va ser detingut per no haver-se presentat a la citació militar. En acabar la Gran Guerra, participà en nombroses manifestacions i esdevingué membre d'un dels grups dels «Arditi del Popolo» de Civitavecchia, participant en enfrontaments amb els grups feixistes. El 31 de maig de 1921, arran d'una denúncia, va ser jutjat i condemnat a 75 dies de presó per «possessió d'armes». Sotmès a vigilància pel règim feixista, el juliol de 1926 el seu domicili va ser escorcollat, trobant la policia nombrosos exemplars de la revista anarquista Pensiero e Volontà i el fullet L'intermezzo dei senza patria. En 1927 va ser condemnat a quatre anys de confinament acusat d'haver ajudat a l'expatriació clandestina de companys. L'11 de novembre de 1927 arribà a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari, però el 22 de desembre d'aquell any va ser finalment alliberat per mor d'una mesura de gràcia. De bell nou a Civitavecchia, continuà militant en el moviment anarquista i restà sota vigilància policíaca fins la caiguda del règim feixista. Entre 1948 i 1949 fou membre del Consell de la Companyia Portuària de Civitavecchia. Estava casat amb Elena Fiorentini, amb qui tingué quatre infants. Eghilberto Caruso va morir el 9 de febrer de 1961 a Civitavecchia (Laci, Itàlia).

***

Necrològica de Miquel Ballvé Palau publicada en el periòdic tolosà Espoir del 4 de maig de 1980

- Miquel Ballvé Palau: El 22 d'octubre de 1899 neix a Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Ballvé Palau. Sos pares es deien Josep Ballvé i Assumpta Palau. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cervià de les Garrigues i durant la Revolució fou un dels animadors de la col·lectivitat local fins l'evacuació del poble davant la imminent conquesta de la població per les tropes feixistes. Amb un grup de companys, participà en l'evacuació de part els béns de la cooperativa de la col·lectivitat amb una carreta tirada per una mula. Sota els bombardeigs de l'aviació franquista, aconseguiren arribar a la frontera. En arribar va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on participà en el reagrupament dels companys lleidatans, els quals organitzaren dins del camp les menjades col·lectives. A Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) pogué reunir-se amb sa companya Elvira Gil i la parella s'instal·là a Albi. En aquesta població ocupà càrrecs de responsabilitat en la Federació Local de la CNT i en la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Miquel Ballvé Palau va morir el 25 de novembre de 1979 al Centre Hospitalari d'Albi (Llenguadoc, Occitània) a causa d'una oclusió intestinal i va ser enterrat dos dies després.

---

Continua...

---

[21/10] Joukowski - Cott�e - Serantoni - Bed�i - Lardaux - Aubin - Dubois-Desaulle - Schrader - Branchi - Dom�nguez - Rold�s - Parodi - Zanolli - Llaty - Isabal - Carti� - Pedret - N�d�lec - Pinelli - Livrozet - Vaucanson - Castillo - Linert - Mart�nez M�rquez - �El Cubano� - Acha - Gomichon - Mart�nez Garc�a - Larapidie - Casado - Margarita - Begout - Foyo - Quesnel - Esgleas - Vi�uales - Riu - Ciliga - Berg�s

[21/10] Joukowski - Cottée - Serantoni - Bedéi - Lardaux - Aubin - Dubois-Desaulle - Schrader - Branchi - Domínguez - Roldós - Parodi - Zanolli - Llaty - Isabal - Cartié - Pedret - Nédélec - Pinelli - Livrozet - Vaucanson - Castillo - Linert - Martínez Márquez - «El Cubano» - Acha - Gomichon - Martínez García - Larapidie - Casado - Margarita - Begout - Foyo - Quesnel - Esgleas - Viñuales - Riu - Ciliga - Bergós

Anarcoefemèrides del 21 d'octubre

Naixements

Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul

- Nicolas Joukowski: El 21 d'octubre de 1833 neix a Ufà (Orenburg, Imperi Rus) el músic, advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic �ukovskij, més conegut com Nicolas Joukowski, o simplement com Jouk, i transcrit de diverses maneres (Nikolai Shukowski, Zhukovski, Joukovski, Jukovski, etc.), i que cal no confondre amb l'enginyer i savi Nicolaj �ukovskij (1847-1921). Fill d'una família aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic �ukovskij, jutge de districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar per l'Escola de Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), d'on sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava naturalment en diversos idiomes (rus, francès, alemany, anglès, italià, polonès, etc.). Amic del revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat entre els obrers. En 1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de revolucionaris polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la revolució a Polònia i, sota la influència de diversos pensadors (Aleksandr Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres agrícoles als gmines (comunes). En 1861, perseguit aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una impremta clandestina i de «crim d'Estat», es va veure obligat a fugir a Polònia, on va ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí fugir-ne i el juliol de 1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on s'encarregà de la difusió de la «Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat esdevingué corrector del periòdic Kolokol (La Campana), publicat per Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on continuà amb els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos emigrats. A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i d'acompanyament i gràcies a les seves composicions pianístiques i arranjaments musicals. Entre 1867 i 1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador, amb Bakunin, de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo (La Causa del Poble). El 13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i Armand Ross, de la Secció Central de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al Congrés de Saint-Imier celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any col·laborà en l'òrgan de la Federació Romanda de l'AIT, La Solidarité, amb Adhémar Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz Robert, C. Monnier. Amb Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària (SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre de 1871, on demana l'adhesió de la seva secció a la nova Federació del Jura de l'AIT que es creà. En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de setembre de 1872, que marcà la divisió oficial entre autoritaris i antiautoritaris, amb l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va var admès com a delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin, Noro i Aristide Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés General de la Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i participà en l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de Propaganda Socialista (nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave Lefrançais, Jules Montels, Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La Commune. Revue socialiste; el segon número d'aquest mensual, prohibit per les autoritats, portà el nom de Revue Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara que aquesta secció s'allunyà de la Federació del Jura per raons personals, fou un dels fundadors en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre 1875 i 1876 fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb Paul Brousse i Benjamin Chevillard, el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la detenció de Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El 3 de juliol de 1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna (Berna, Suïssa), amb Adhémar Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de Ginebra, que havia retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII Congrés General de la Internacional antiautoritària que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin i Élisée Reclus parlà a Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una conferència sobre la qüestió d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, amb Élisée Reclus, Aleksandr d'Oelsnitz, Charles Perron i Gustave Lefrançais, fundà el mensual Le Travailleur i en 1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina (La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En 1881 va marxar a París (França) per evitar, gràcies als seus serveis jurídics, l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat amb Sofia Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre II. Detingut amb altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps, Arpitània), el 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest país, refugiant-se a Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Nicolas Joukowski va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia), i dos infants, Alexandre i Étienne.

***

Foto policíaca d'Eugène Cottée (6 d'abril de 1892)

- Eugène Cottée: El 21 d'octubre de 1854 neix a Passy, actualment XVI Districte de París (França), el dibuixant, artista pintor, marxant d'art i anarquista Édouard Eugène Cottée –sovint citat erròniament Cotté–, conegut com Bléry. Sos pares es deien Pierre Édouard Cottée, daurador, i Eugénie Victorine Arlaud, governanta. Marxant d'art, el 10 de setembre de 1877 es declarà en fallida davant el Tribunal de Comerç de París. El 19 d'agost de 1882 es casà al XI Districte de París amb Rose Marie Baille; aleshores vivia al número 18 del bulevard Malesherbes i treballava de marxant i expert en quadres assessorant subhastes. Lligat a Le Cri du Peuple, es va presentar a les eleccions de desembre de 1885 a l'Ajuntament del XI Districte de París, del qual era secretari de la XVIII Secció. El 28 de novembre de 1886 va ser detingut, juntament amb altres companys (Aleide Cadolle, Joseph Drouard, Marc Graener, Eugène Hamburger, Eugène Job, Yves Plessis i Victor Prêtre,) després d'haver protagonitzat un incident en una reunió privada del comitè de l'Aliança Republicana, celebrat al Tivoli Vaux-Hall de París, presidida pel senador republicà Henri Tolain, on aferraren un exemplar de Le Cri du Peuple que contenia un article força violent contra el president de la reunió, i el 15 de desembre de 1886 va ser jutjat pel X Tribunal Correccional del Sena per un delicte de «cops, ultratges i rebel·lió» contra els agents que intentaren sufocar el tumult i condemnat a 15 dies de presó. El 7 de maig de 1887 va ser detingut, juntament amb l'anarquista belga Oscar de Witte, sota l'acusació d'«abús de confiança» després d'haver intentat estafar a un tal Beaufils, repartidor del mercat central de París, per al qui treballava Oscar de Witte. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Émile Lepeu i era secretari de redacció del periòdic anarquista Insurgé i membre del grup anarquista «Les Égaux», del XI Districte de París. El 15 de juny de 1891 figurava en una llista policíaca d'anarquistes i vivia al número 5 del carrer Ormesson. L'abril de 1892 freqüentà les reunions del Grup Anarquista Internacional (GAI) que ce celebraven els diumenges a la Sala Horel, al número 13 del carrer Au Maire. El 6 d'abril de 1892 va ser detingut sota l'acusació de «complicitat en robatori» i el seu domicili escorcollat pel comissari Dresch. El 28 de maig de 1893, amb altres anarquistes, es dirigí des de la Sala Firino, al número 144 del bulevard de Charonne, a la Sala Lexellent i d'allà, portant una corona roja de la Coalició Revolucionària, marxaren cap el cementiri de Père Lachaise. El 29 de maig de 1893 es reuní amb altres anarquistes (Amédée Denéchère, Gillot, Rodolphe Kahn i Leblond) a la terrassa d'«Au canon de la Bastille», a la plaça de la Bastille, lloc de reunió habitual de la militància llibertària, amb la finalitat d'establir una correspondència activa amb certes personalitats anarquistes franceses i estrangeres. El 3 de juny de 1893 assistí al míting de protesta contra la condemna a mort de Jean-Baptiste Foret, celebrat a la Sala Commerce, al número 94 del carrer Faubourg du Temple. L'1 de juliol de 1893 assistí, amb quatre-centes persones, a una conferència organitzada per Dufour i Marin. El 4 de juliol de 1893 organitzà, amb Saint-Martin, un míting a la Sala Commerce, sobre els aldarulls al Barri Llatí i la clausura de la Borsa del Treball. El juliol de 1893, amb altres anarquistes (A. Carteron, Georges Deherme, Amédée Denéchère, etc.), plantejà la creació d'un diari en aquell mes d'eleccions legislatives i tingué la intenció de visitar personalitats per a trobar-hi finançament. El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i el seu domicili era desconegut. L'11 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 16 del carrer Letort, que va ser escorcollat i en el qual es trobaren documents i correspondència. En aquesta època treballava d'empleat, no de periodista com assegurava, en el periòdic Gazette des Assurances. El 30 de març de 1894 va ser posat en llibertat després d'haver enviat la policia el seu dossier al jutge d'instrucció Henri Meyer. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llistat de recapitulació d'anarquistes i encara vivia al carrer Letort. El seu últim domicili fou al número 147 del carrer Université i al final treballava d'empleat a la Torre Eiffel. Eugène Cottée va morir el 3 d'octubre de 1898 al seu domicili del VII Districte de París (França).

***

Un exemplar de Ciencia Social, editat per Fortunato Serantoni

- Fortunato Serantoni: El 21 d'octubre de 1856 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el militant de la Internacional i propagandista anarquista Fortunato Serantoni. El novembre de 1872 es va adherir a la secció florentina de la Associació Internacional del Treball (AIT) i s'incorpora ràpidament en les files antiautoritàries. Malgrat la repressió, va jugar un paper força important en la Internacional i va prendre part en el Tercer Congrés de la secció italiana de l'AIT que es va realitzar clandestinament l'octubre de 1876 a Tosi. En 1877 va signar un manifest contra les persecucions policíaques contra els internacionalistes i va col·laborar en diversos periòdics, com ara L'Internazionale, Il Ladro, La Campana del Bargello, entre d'altres. L'abril de 1878 va ser detingut per «desordres públics» i de bell nou, juntament amb 68 altres internacionalistes, en acabar l'any arran de l'explosió d'una bomba durant una manifestació monàrquica; però com que l'acusació no tenia cap fonament va ser alliberat el febrer de 1879, essent novament detingut més tard per «manifestació sediciosa i violació de l'admonició». En 1880 va participar, juntament amb Francesco Pezzi, en la reorganització de les seccions de l'AIT, però novament perseguit, s'exilia a França abans d'instal·lar-se el gener de 1883 a Barcelona. A la capital catalana col·laborarà en diversos periòdics i dirigirà fins al 1889 el periòdic La Revolución Social. Però sempre encalçat per la policia italiana, va marxar a començaments de 1893 a l'Argentina. A Buenos Aires va esdevenir, a partir d'octubre de 1893, redactor del periòdic anarcocomunista en llengua italiana La Ricossa, però l'abril de 1894, la publicació és segrestada per la policia i els seus col·laboradors detinguts, però ell va aconseguir fugir. Entre 1894 i 1896 va editar la revista bilingüe en italià i castellà La Questione Sociale. Entre abril de 1897 i febrer de 1900 va continuar la seva tasca de propagandista llibertari amb la publicació de la revista Ciencia Social. Va obrir una llibreria-editorial («Libreria Sociológica») aque ràpidament va esdevenir un focus de difusió de la premsa i de la literatura anarquistes. En aquesta època va col·laborar en L'Avvenire, El Oprimido i La Protesta Humana, i es va mobilitzar per les víctimes de la repressió a Itàlia. En 1902 va prendre part en la creació del sindicat Federació Obrera Argentina (FOA) i en l'agitació obrera de novembre de 1902, quan la policia segresta la seva llibreria. Fugint de la repressió es va refugiar a l'Uruguai abans de retornar a Espanya, d'on serà expulsat, i després a França, per acabar finalment a Itàlia, on les seves antigues condemnes havien estat amnistiades. El juny de 1907 va participar en el congrés anarquista italià que va proposar la creació d'una aliança entre socialistes i anarquistes. A començaments de 1908 va ser novament perseguit pe la policia i condemnat després d'una apel·lació el 29 d'octubre de 1908 a sis mesos de presó per «apologia delictiva», però va morir un mes després. Entre les seves obres podem destacar Per un inocente d’Italia: Cesare Battachi (1899) i El alba del siglo XX (1900), entre d'altres. Fortunato Serantoni va morir el 23 de desembre de 1908 a Florència (Toscana, Itàlia).

***

Foto policíaca d'Hercule Bedéi (1 de març de 1894)

- Hercule Bedéi: El 21 d'octubre de 1872 neix a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Hercule Bedéi. Sos pares es deien Pierre Bedéi i Thérèse Piruginie. En 1893 va ser identificat per la policia francesa com a membre del grup anarquista italià («Cercle Internacional») de París (França), juntament especialment amb Germain Galimberti i Dionizzi Dorzani (Orsini). Es guanyava la vida com a sastre i vivia al número 10 del carrer parisenc Tiquetonne. A finals de febrer de 1894 el seu domicili va ser escorcollat; detingut, l'1 de març va ser fitxat per la policia francesa com a anarquista. El 8 d'agost de 1894 va ser expulsat de França, exiliant-se al Regne Unit. En 1894 el seu nom figura en el registre d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Hercule Bedéi (1872-?)

***

Notícia de la condemna de Théodore Lardaux apareguda en el diari parisenc La Petite République del 18 de novembre de 1894

- Théodore Lardaux: El 21 d'octubre de 1872 neix a Fismes (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Théodore Lardaux, conegut com Georges. Era fill dels obrers de filatura Pierre Joseph Lardaux i Louise Cellier. Sense domicili fixe, es guanyava la vida treballant de manobre i va ser condemnat en sis ocasions per «robatoris», «cops i ferides» i «ultratges públics al pudor». En 1892 vivia a Longueval (Picardia, França). En 1893 va ser cridat a files, però la seva incorporació va ser ajornada. El 13 de juliol de 1894, el mateix matí que havia sortir de la presó de Laon (Picardia, França), va ser detingut a l'estació d'aquesta població en possessió de fórmules de fabricació de bombes. Durant la seva estada a la presó de Laon, on havia estat tancat durant sis mesos per «rebel·lió», havia freqüentat els anarquistes Arthur Vautier, a la cel·la del qual s'havia trobat una fórmula semblant, i Gustave Mathieu. Jutjat el 14 de novembre de 1894, va ser condemnat pel Tribunal de l'Aisne per «crim de participació en una conxorxa establida amb la finalitat de preparar o cometre crims sobre les persones o les propietats» («associació criminal») a cinc anys de treballs forçats i posteriorment a la deportació, mentre Vautier va ser condemnat a vuit anys per la mateixa pena i Mathieu va veure el seu cas sobresegut. Exclòs de l'exèrcit, el 30 d'abril de 1895 va ser posat a disposició del Ministeri de Marina. El febrer de 1896 va escriure el president de la República francesa des de la presó de Beaulieu (Caen, Normandia, França) negant la seva militància anarquista. Posteriorment va ser enviat a la colònia penitenciària de l'Illa Reial (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). La Lliga dels Drets de l'Home demanà la seva llibertat. A finals de 1899 encara s'hi trobava. En 1899 Joseph Reinach, de la Lliga dels Drets de l'Home, publicà l'informe sobre el seu cas i el d'altres sota el títol Rapport sur les cas de cinq détenus des Îles du Salut. Théodore Lardaux va morir el 7 de novembre de 1899 a la presó de Beaulieu del barri de La Maladerie de Caen (Normandia, França).

***

Foto antropomètrica de Louis Aubin (ca. 1894)

- Louis Aubin: El 21 d'octubre de 1873 neix a l'Hospital Beaujon del VIII Districte de París (França) l'anarquista Louis Michel Aubin –algunes fonts policíaques citen erròniament Alexandre com tercer nom–, conegut com Petit Louis. Era fill natural de la modista Marie Louise Albin i de pare desconegut. Es guanyava la vida treballant de cisellador. Entre 1890 i 1892 freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) de París, que havia estat fundat en 1888 i era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Moulin des Prés del XIII Districte de París. El març de 1892 va ser detingut després de l'atemptat de la caserna parisenca de Lobau del 15 de març d'aquell any, que només causà danys materials. En aquesta època vivia al número 28 del carrer 3 Bornes del XI Districte de París, que serà el seu domicili definitiu. El 17 de juny de 1892 va ser condemnat a un any de presó per «complicitat en temptativa d'estafa». Un cop lliure, es refugià a Londres (Anglaterra), on freqüentà els cercles anarquistes francòfons. En 1893 va ser cridat a files però no es presentà i el 21 de gener de 1895 va ser declarat insubmís. En 1896 vivia al número 43 del Tottenham Street de Londres. El 27 de juliol de 1898 es presentà davant les autoritats militars i el 13 d'agost de 1898 va ser donat de baixa del servei militar per «tuberculosi, cicatrius exteses d'adenitis cervical i adenoma persistent». En els anys noranta figurava en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària francesa. Segons algunes fonts tenia dos infants, però el cert es que no estava casat. Louis Aubin va morir el 13 de febrer de 1902 a l'Hospital de Les Tournelles del III Districte de París (França).

***

Necrològica de Gaston Dubois-Desaulle apareguda en el diari parisenc Le Temps del 30 de maig de 1903

- Gaston Dubois-Desaulle: El 21 d'octubre de 1873 neix a París (França) el decorador, escriptor, periodista, estudiós de la sexualitat i militant antimilitarista i anarquista Gaston Dubois-Desaulle. De jove es va veure atret per la pintura i per la música, dedicant-se al món de la decoració. Entre 1893 i 1894 col·laborà en La Revue Libertaire de París. En 1894, quan feia el servei militar al fort d'Écrouves (Lorena, França), va ser detingut arran de trobar-li un diari en un escorcoll on l'autoritat militar sortia molt mal parada; també se li va trobar un esbós d'una carta dirigida a la periodista anarquista Séverine i nombrosos llibres (Ernst Haeckel, Charles Darwin, Epictet d'Hieràpolis, Lao-Tsé, etc.). Jutjat en consell de guerra per tots aquests «delictes», va ser condemnat per «ofenses a l'Exèrcit i als seus superiors» a treballs forçats als batallons disciplinaris africans (Biribi). Després de 75 dies tancat en un calabós, va ser enviat a un batalló disciplinari a Gafsa (Tunísia). Desertà, però va ser capturat i el desembre de 1895 jutjat en consell de guerra a Tunis (Tunísia). Sa mare es posà en contacte amb el propagandista anarquista Jean Grave i aquest, amb Séverine, engegà una campanya de suport al seu favor. Aquesta campanya fou força eficaç i finalment va ser absolt i nomenat bibliotecari en el IV Regiment de Zuaus de Tunis, cosa que li va permetre acabà tranquil·lament el seu servei militar el gener de 1898. A finals del setembre de 1898 s'instal·là a Reims (Xampanya-Ardenes, França), allotjat a casa de l'anarquista Louis Léveillé, que aleshores treballava de serraller i de ferrer. Després de fer la verema a Le Mesnil-sur-Oger (Xampanya-Ardenes, França) retornà a París. A finals de la dècada dels noranta realitzà xerrades antimilitaristes i contra les atrocitats del Biribi a la Biblioteca d'Educació Llibertària. En 1899 publicà Sous la casaque. Notes d'un soldat, relat autobiogràfic sobre la seva estada als batallons disciplinaris, i col·labora sobre aquesta temàtica en L'Humanité Nouvelle. El 26 de desembre de 1899 fundà, amb Henri Guérin i Charles Chatel, el Grup de Propaganda Anarquista de París (GPAP), que va ser la primera organització antimilitarista anarquista. Aquest grup el febrer de 1900 edità el cartell «Crimes militaires» (Crims militars), amb una tirada de 10.000 exemplars, on es denunciava l'assassinat en 1898 del soldat Grenier, enviat a un batalló disciplinari de Madagascar; Dubois-Desaulle, que venia aquest cartell pels carrers, va ser detingut malgrat tenir permís per distribuir-lo, i fou alliberat sense cartells i processat a petició del general Gallieni. El desembre de 1900 el GPAP edità «Assassins galonnés» (Assassins engalonats), cartell on es relatava l'assassinat del soldat Laflond a Madagascar. El gener de 1901 el GPAP edità un nou cartell, «Justice militaire» (Justícia militar), on relatava els fets que havien passat en 1898 en la II Companyia Disciplinària Colonial de Madagascar, on els soldats Jean i Brand, a resultes d'un judici sumari, havien estat executats. En un article publicat en La Revue Blanche del gener-abril de 1901, emocionà els lectors, proves fotogràfiques incloses, amb el relat de les tortures que es realitzaves a la colònia penitenciària militar de la ciutadella de l'illa de l'Oléron (Poitou-Charentes, França). A resultes d'aquest article, l'Exèrcit realitzà una investigació i alguns sistemes de tortura va ser eliminats. Aquest mateix any publicà el fullet Les poucettes humanitaires, on mostrava els efectes de la tortura a les mans. En 1901 publicà Camisards, peaux de lapins et cocos, corps disciplinaires de l'armée française i a finals d'aquell any realitzà una gira de conferències antimilitaristes a nombroses poblacions franceses (Vierzon, Bourges, Denai, Haveluy, Wallers, Escaudain, Anzin, etc.). El 30 de març de 1902 el GPA, aprofitant el període electoral que facilitava la distribució de propaganda sense segells, va treure un cartell reproduint un extracte del Journal Officiel de la República francesa on es relataven actes de crueltat i atrocitats comeses al Biribi. En 1902 publicà l'anticlerical Prêtres et moines non conformistes en amour, estudi sobre els capellans pederastes i homosexuals realitzat amb documentació extreta dels arxius de la Bastilla, i col·laborà en Mercure de France. Entre 1902 i 1903 publicà articles en La Nouvelle Revue. L'11 de novembre de 1902, amb Charles Malató, Vallier, Albert Libertad, Auguste Liard-Courtois i Francis Prost, participà en un míting antimilitarista celebrat a la Sala del Comerç del XX Districte de París organitzat per L'Idée Libre. El desembre de 1902 fundà, amb el suport de destacats anarquistes (Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad, Émile Janvion, É. Armand, Georges Yvetot, etc.), la Lliga Antimilitarista (LA), hereva de la Lliga dels Antipatriotes (LA). El 25 de gener de 1903 partí cap a Djibouti (Costa Francesa dels Somalis) com a corresponsal de La Vie Illustrée i de La Nouvelle Revue per cobrir la inauguració del ferrocarril d'Harar. L'abril de 1903 conegué a l'estació de Diré-Daouali (Etiòpia) el milionari nord-americà Mac-Millen que el va convèncer per acompanyar-lo de cacera en la seva nombrosa caravana fins a Addis Abeba. Gaston Dubois-Desaulle va ser assassinat el 8 de maig de 1903 per Myrrha, un indígena danakil de la tribu dels dénéneth, a la riba del riu Bobé, a prop d'Erlabulla (Abissínia, actual Etiòpia), en un moment que s'havia despistat de la caravana; el seu cos va aparèixer travessat per una llança al pit i mutilat. Son companya restà subscrita a Le Libertaire. Pòstumament es publicaren alguns escrits seus, com ara Étude sur la bestialité au point de vue historique, médical et juridique (1905), La faim et l'amour (1907) i Didier Harriel, ses faits et gestes recueillis et annotés (1909), i deixà nombroses obres inèdites (Les conseils de révision, Les joyeux, Madame l'abbesse, Benjamin Deschauffours, Bardaches de seigneurs, Le marquis de la Touche, La police de la Manchette, etc.).

***

Foto policíaca de Mina Schrader (24 de març de 1894)

- Mina Schrader: El 21 d'octubre de 1874 neix al XI Districte de París (França) la model i escultora Appoline Wilhelmine Schrader, més coneguda com Mina Schrader i que va fer servir altres noms (Mina de Nyzot, Mina Schrader de Nysold, Mina Schrader de Wegt de Nizeau, Ysolde Vouillard, etc.). Sos pares es deien Fredéric Auguste Schrader, obrer paraigüer, i Appoline Stéphanie Denizot, modista. Treballà de model a Montmartre i visqué al número 11 del carrer Berthe. Fou una de les dames d'honor de la model Royer (Sarah Brown), que esdevingué cèlebre en el ball dels «Quat'z'Arts», sarau anual organitzat pels estudiants de Belles Arts, presentant-se tota nua i amb una simple malla de vellut negre. El 24 de març de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i hi va trobar una desena de notes, signades per artistes amb els qual treballava, entre ells Auguste Rodin. Com que es va negar a signar l'ordre d'escorcoll, un dels agents la prengué del braç per portar-la a comissaria i en la gresca el policia es trobà amb la bata a les mans i ella completament nua. Fitxada, restà cinc dies a comissaria i fou inculpada de pertànyer a «associació de malfactors». Estigué relacionada amb els anarquistes Henri Gauche i Henri Beaulieu. En 1894 Henry Gauthier-Villars (Willy) i Pierre Veber publicaren Une passade, on ella serví de model de l'heroïna principal de la novel·la, Monna Dupont de Nyewldt, amant de nombrosos artistes i escriptors (Gabriel-Albert Aurier, Remy de Gourmont, etc.). En 1897 Willy (encara que l'obra la va escriure el negre Henri Gautier Villars) publicà el llibre Maîtresse d'esthètes, on novament apareix sota el nom d'Ysolde Vouillard i on es definida com a «wagneriana, esotèrica, neoplatònica, ocultista, andrògina, primitiva, baudelariana, mòrbida, nitzscheana»; en aquest llibre s'explica la seva aventura amb l'escultor Pierre-Félix Masseau (Fix-Masseau). En 1900 Mina Schrader anuncià que estava preparant per a publicar l'any següent, sota el nom de Wilhelmine Schrader de Nyzot, els llibres Â la recherche de Dieu i Les lois de l'électricité, i que també planejava l'escriptura d'altres dos (La suppression des distances i Les sources de l'électricité), però sembla que cap d'aquestes obres va ser finalment editada. Mina Scharader va morir el 27 de febrer de 1929 a l'Hospital d'Évreux (Normandia, França).

Mina Schrader (1874-1929)

***

Luigi Branchi

- Luigi Branchi: El 21 d'octubre de 1886 neix al barri d'Oltretorrente de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) el barber i propagandista anarquista Luigi Branchi, que va fer servir diversos pseudònims (Il Terrorista, Espotador, Le Rétif, etc.). Sos pares es deien Achille Branchi i Albertina Zanichelli. En 1906 s'instal·là amb sa família a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on sa mare regentà un prostíbul al carrer Armaroli, en ple barri proletari de la ciutat. En 1907 s'adherí al moviment anarquista i el 27 d'abril d'aquest any passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà el grup anarquista «Germinal». Posteriorment es traslladà a Llombardia, primer a Milà i després a Luino, on fou corresponsal del periòdic anarquista La Protesta Umana, signant els articles sota el pseudònim Il Terrorista. Per uns articles, el 4 de juny de 1908 va ser condemnat, en llibertat condicional, a tres mesos i 10 dies de reclusió i una multa per «insults a l'exèrcit comesos mitjançant la premsa». Immediatament després del judici s'exilià a Ginebra. De Suïssa passà a Metz (Lorena, França), però va ser expulsat a l'acte, el 28 de novembre de 1908, per anarquista. Retornà a Itàlia i visqué a Milà amb son pare. Poc després passà a Suïssa (Ginebra, Saint-Imier, Monthey) i de bell nou a Itàlia (Gènova i Milà) a la recerca de feina estable, mantenint, això sí, contactes amb els cercles anarquistes. En aquesta època col·laborava en el periòdic romà L'Alleanza Libertaria, els articles del qual signava com Espotador. El juny de 1911 s'establí definitivament a Mirandola, on sa mare li havia deixat una petita herència. En aquesta ciutat emiliana es casà i obrí una barberia. En 1912, segons la policia, abandonà la política activa. El 17 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, va ser enrolat en el VI Regiment Alpí i no va ser llicenciat fins al 1919. En la sol·licitud d'adhesió a l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA), del 31 d'octubre de 1948, afirmà haver estat perseguit pels feixistes, apallissat, detingut en 1927 i empresonat, però sembla que no havia desenvolupat activitats polítiques en aquests anys. De fet, en 1933, les autoritats proposaren que fos esborrat de la llista de subversius, mesura que només va ser ratificada en 1938, ja què «havia demostrat alts sentiments patriòtics en la seva assistència i distinció en les manifestacions que s'efectuaren en les celebracions feixistes de 1933». Després de la II Guerra Mundial s'adherí de bell nou al moviment anarquista, col·laborant ocasionalment en publicacions llibertàries sota el pseudònim Le Rétif. Va ser nomenat vicepresident de la secció local de l'Associació Nacional de Combatents i Veterans. Luigi Branchi va morir el 20 de maig de 1957 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Ramón Domínguez Basco

- Ramón Domínguez Basco: El 21 d'octubre de 1887 neix a San Vicente de Alcántara (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant anarcosindicalista Ramón Domínguez Basco. Sos pares es deien Joaquín Domínguez i Dorotea Basco. Entre 1913 i 1920 visqué a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després s'instal·là a la comarca catalana de La Selva i fundà la CNT a Blanes. En 1922 assistí a la Conferència cenetista que es realitzà en aquesta població. Des del gener de 1925 entrà a formar part del grup editor del periòdic de Blanes El Productor, amb Manuel Buenacasa, Joaquim Adelantado, Josep Alberola, Ramon Suñé i altres, i on també col·laborà amb articles. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 27 de juny de 1934 fou detingut a Blanes, amb altres 26 companys, per coaccions i agressions als esquirols que treballaven durant la vaga a la fàbrica de la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA). Entre el 25 i el 27 de de gener de 1936 va ser delegat de Blanes a la Conferència de la Confederació Regional del Treball (CRT) celebrada a Barcelona, on signà en representació del Sindicat de Blanes el dictamen sobre l'aliança amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), amb vistes a les eleccions generals d'aquell any. En acabar la guerra civil s'exilià a França i fou tancat al camp de concentració de Bram. En 1942 fou detingut per la policia filonazi del govern de Vichy i reclòs a Vernet. Quan acabà la II Guerra Mundial participà en la reorganització de l'anarcosindicalisme a França, participant activament en la tasca orgànica. En 1947 representà la Federació Local de Sant Chely en el Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Ángela Portals. Ramón Domínguez Basco va morir d'una angina de pit el 9 de gener de 1959 al seu domicili d'Évreux (Alta Normandia, França).

***

Necrològica d'Anselm Roldós Planas publicada en el periòdic tolosà Espoir del 23 de desembre de 1973

- Anselm Roldós Planas: El 21 d'octubre de 1887 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Anselm Roldós Planas. Sos pares es deien Martí Roldós i Francesca Planas. Quan era molt jove s'afilià, ben igual que son germà petit Lluís, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 era membre de la comissió organitzadora del Sindicat de Pagesos de Calonge de la CNT. El novembre de 1936 va ser nomenat regidor municipal de Calonge i el desembre presidí l'assemblea que establí les bases organitzatives de la col·lectivitat local, de la qual va ser nomenat responsable del seu comitè. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment s'establí a Aisinas (Aquitània, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Fou delegat per Aisinas al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT que se celebrà en 1947 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Quan es va jubilar s'instal·là a Tuïr, on continuà militant, juntament amb son germà Lluís, en la CNT local. Sa companya fou Trinitat Moliné. Anselm Roldós Planas va morir el 26 de setembre de 1973 al seu domicili de Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Isidoro Parodi

- Isidoro Parodi: El 21 d'octubre de 1889 neix a Quiliano (Ligúria, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista i resistent antifeixista Isidoro Francesco Parodi. Sos pares, pagesos, es deien Tommaso Parodi i Margherita Murialdo. De ben jovenet s'acostà al pensament anarquista i esdevingué un actiu propagandista, especialment entre els treballadors del port de Savona (Ligúria, Itàlia), on treballava de descarregador. Quan la Gran Guerra, va ser cridat a files el 15 de maig de 1915 i enviat al front, però el 8 de setembre de 1917, quan era caporal del 118 Regiment d'Infanteria, va ser declarat desertor; posteriorment, el 2 de juliol de 1925, va ser amnistiat. De bell nou a la feina, reprengué la lluita obrera. Lector de la premsa obrera, difongué aquesta (Fede!, Pensiero e Volontà, Libero Accordo, etc.) entre els treballadors i s'encarregà d'organitzar les subscripcions. Fitxat per la policia com a «anarquista federalista», va ser definit per les autoritats com a «profundament convençut de les seves idees» i «element perillós». Amb l'arribada del feixisme continuà actiu en les seves tasques propagandístiques i d'oposició al règim, i fou un dels promotors de la campanya en suport dels activistes anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Mantingué correspondència amb companys de la seva ciutat natal en l'exili, com ara Lorenzo Gamba i Giuseppe Segatta, i continuà rebent la premsa anarquista. L'11 de juliol de 1929 el seu domicili va se escorcollat per la policia i se li va confiscar material propagandístic i correspondència clandestina, sobretot dirigida a l'anarquista Lorenzo Gamba, refugiat a Seraing (Lieja, Valònia); quatre dies després, el domicili de sa germana, Benedetta Parodi, anarquista com ell i companya del descarregador llibertari Giacomo Piombo, també va ser escorcollat. Detingut per aquests fets el 15 de juliol de 1929, Isidoro Parodi va ser confinat el 21 d'agost d'aquell any per tres anys a l'illa de Ponça. El 26 de febrer de 1930 la pena de confinament va ser commutada per dos any d'amonestació i el 4 de març pogué retornar a Savona. Durant els anys següents treballà a l'empresa siderúrgica Ilva, va estar constantment vigilat i en 1934 va ser advertit formalment. Arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre de 1943, es posà al front de l'activitat conspiradora i de la lluita partisana, enquadrat des de l'1 d'octubre en la Brigada de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP, Brigada d'Acció Partisana) «Falco». Durant la nit del 3 de març de 1944 forces de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR) feixista envoltaren casa seva al barri de Zinola de Savona i, quan tractà de fugir, va ser ferit mortalment. Després de ser interrogat sota tortura, Isidoro Parodi va morir el 4 de març de 1944 a l'Hospital San Paolo de Savona (Ligúria, Itàlia). Deixà companya, Giuditta Ircano, dues filles i un fill.

***

Pia Zanolli amb son company Bruno Misèfari

- Pia Zanolli: El 21 d'octubre de 1896 neix a Belluno (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, poetessa i escriptora Pia Zanolli, també coneguda com Pia Zanolli-Misèfari, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Luigi Zanolli, anarquista, i Antonietta Recati, que esdevindrà feixista a finals dels anys vint. Treballava com a dissenyadora de moda en el negoci familiar. Abans de la Gran Guerra, s'instal·là amb sa família a Zuric (Zuric, Suïssa). Sa vida es lligà al destacat militant anarquista Bruno Misèfari (Furio Sbarnemi), quan durant el conflicte mundial aquest s'exilià com a insubmís i antimilitarista a Zuric i s'instal·là a la casa familiar. En 1918 publicà Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo, del seu company, llibre que reedità posteriorment en 1973. El juliol de 1919 Bruno Misèfari fou expulsat de Suïssa i ella li acompanyà. Figurava en la llista dels «subversius perillosos per a ser detinguts en determinades contingències» de Reggio de Calàbria (Calàbria, Sicília). El desembre de 1919 va ser detinguda amb son company a Domodossola (Piemont, Itàlia). En 1931 marxà a l'Illa de Ponza per reunir-se amb Misèfari, confinat en aquesta colònia penitenciària, i el 28 de maig d'aquell any la parella es casà civilment. Un cop lliures, s'instal·laren a Davoli (Calàbria, Itàlia). En 1967 publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, refeta i reeditada en 1972. En els anys setanta visqué a Roma. El febrer de 1973 signà, juntament amb milers de persones, una crida per a l'escarceració del dirigent de Lotta Continua (LC) Guido Viale. Entre la seva producció poètica destaca Cinque parole (1965), Ruota del mondo. Poesie sociali (1965), Tu o uno come te (1972) i Tutto è vero. Prosa e poesia (1978). També edità Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1976), llibre escrit pel seu company. En el anys setanta donà l'arxiu familiar a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Pia Zanolli va morir en 1980.

***

Signatura de Michel Llaty (1916)

- Michel Llaty: El 21 d'octubre de 1897 neix a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i sindicalista revolucionari Michel Sébastien Léon Llaty. Era fill de Félix Sébastien Joseph Llaty, ferrer de tall i després paleta, i d'Anne Françoise Marie Salles. Es guanyava la vida treballant de marbrista. En 1915 vivia al número 20 de la plaça del Puig de Perpinyà. El 10 de gener de 1916 va ser cridat a files i incorporat en el 152 Regiment d'Infanteria. El 18 de març de 1916 es casà a Perpinyà amb la polidora de marbre Rosine Garreta. L'11 de novembre de 1917 va ser evacuat del front de Verdun a Bezonvaux (Lorena, França) per «congelació dels peus». El 30 de maig de 1918 les autoritats militars de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) proposaren el seu canvi d'arma a l'artilleria pesada per «neuritis plantaria al peu esquerre i artritis seca dels dos genolls». El 24 de juliol de 1918 va ser enviat al 84 Regiment d'Artilleria Pesada i el 16 de juliol de 1919 al 85 Regiment d'Infanteria Pesada. El 25 de setembre de 1919 va ser llicenciat. El 19 de desembre de 1922 es va divorciar de Rosine Garreta davant el Tribunal Civil de Perpinyà. En 1924 vivia al número 59 del carrer Providence de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballava de marbrista. El 19 de febrer de 1924 es casà a Tolosa amb l'obrera manufacturera Marcelle Alba, amb qui sembla va tenir dos infants. En 1926 era secretari del grup anarquista «Bien-être et Liberté» de Tolosa, del qual formaven part Alexandre Miranda, Alphonse Tricheux i sos fills Eugène i Marius Tricheux. Durant la primavera de 1926, quan Alphonso Tricheux va ser empresonat, s'encarregà de les subscripcions a favor de la companya d'aquest últim. El 27 de juliol de 1926 parlà en una reunió pública que agrupava un centenar de persones majoritàriament espanyols. El juliol de 1926 va fundar el Syndicat Unique du Bâtiment i des Travaux Publics (SUB, Sindicat Únic de la Construcció i Obres Públiques) de Tolosa i de la regió, adherit a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionari (CGT-SR), del qual va ser nomenat secretari, i que reagrupava una quinzena de membres, entre ells Victor Nan. En 1937 el SUB esdevingué el sindicat més actiu de la CGT-SR, arreplegant uns tres-cents membres a Tolosa. En 1929, però, va ser exclòs del SUB per «per actitud regular "groga" durant tots els 1 de maig». Entre el 28 de novembre de 1939 i el 3 d'agost de 1940 va estar mobilitzat. Michel Llaty va morir el 4 de febrer de 1975 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

---

Continua...

---

[20/10] Confer�ncia del �Foyer du XIe� - �Umanit� Nova� - Ostyn - Francier - Lecadieu - S�chaud - Abate - Gravier - H�nault - Forti - Cerchiaro - Bedoni - Grossin - Leval - D'Hooge - Teofoli - Carrasco - Zimmermann - Crivelle - Camello - Beaure - G�mez Pozo - Lape�a - Grilli - Ramia - Laurent - Vives - Ense�at - Abad Fornieles - Fill� - Caussimon - Scarselli - Giner - Ringeas - Stefanini - Ramos - Agnese - Devillard

[20/10] Conferència del «Foyer du XIe» - «Umanità Nova» - Ostyn - Francier - Lecadieu - Séchaud - Abate - Gravier - Hénault - Forti - Cerchiaro - Bedoni - Grossin - Leval - D'Hooge - Teofoli - Carrasco - Zimmermann - Crivelle - Camello - Beaure - Gómez Pozo - Lapeña - Grilli - Ramia - Laurent - Vives - Enseñat - Abad Fornieles - Filló - Caussimon - Scarselli - Giner - Ringeas - Stefanini - Ramos - Agnese - Devillard

Anarcoefemèrides del 20 d'octubre

Esdeveniments

Cartell de l'acte

- Conferència del «Foyer du XIe»: El 20 d'octubre de 1920 se celebra a la «Salle du 95», al carrer de Charonne, del XI Districte de París (França) la conferència contradictòria «Contre la dictadure du proletariat» (Contra la dictadura del proletariat). L'acte formava part d'una sèrie de conferències organitzades per l'anarquista «Foyer du XIe» (Llar del XI Districte de París) i hi van ser oradors Pierre Le Flaouter (Flotter) i Pierre Le Meilleur.

***

Capçalera d'Umanità Nova

- Surt Umanità Nova: El 20 d'octubre de 1932 surt a Puteaux (Illa de França, França) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana Umanità Nova. Quindicinale anarchico. La mateixa capçalera s'havia publicat entre 1920 i 1922 a Milà (Llombardia, Itàlia). La responsabilitat i la gerència de l'edició d'aquesta publicació de la colònia d'exiliats anarquistes italians en l'exili a França corregué a càrrec d'Antonio Cieri, amb la col·laboració de Camillo Berneri, Mario Girotti i Rivoluzio Gilioli. Prohibit per les autoritats franceses, només publicà sis números, l'últim el 15 de gener de 1933. Fou reemplaçat per La Protesta / La Protestation –tres números, el 20 de febrer, el 13 i el 28 de març de 1933– i per La Vecchia Umanità Nova –només un número el 15 d'abril de 1933–, ambdós també editats a Puteaux i per les mateixes persones.

Naixements

Charles Ostyn

- Charles Ostyn: El 20 d'octubre de 1823 neix a París (França) el communard bakuninista François Léopold Charles Ostyn, més conegut com Charles Ostyn. Sos pares es deien François Léopold Ostyn, sastre, i Anne Élisabeth Virginie Lafleur. Obrer torner i després representant de llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la Comissió Provisional de la Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març de 1871, esdevingué el primer Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió de Subsistències de la Comuna i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics. El 14 d'abril representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse. Votà en contra del Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria» en oposició a les mesures d'excepció d'aquest comitè. Després de la «Setmana Sagnant» es refugià a Suïssa i amb André Léo i Benoît Malon s'adherirà a la Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail Bakunin. El 27 de gener de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en rebel·lia. Quan va tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards s'establí a Colombes, on acollí a casa seva destacats militants, com ara Louise Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el consideraven membre de grups espiritistes. Charles Ostyn va morir el 22 de juliol de 1912 a Argenteuil (Illa de França, França). Actualment un carrer a Colombes porta el seu nom.

***

Foto policíaca d'Éloi Francier (22 de maig de 1894)

- Éloi Francier: El 20 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 28 d'octubre– de 1853 neix a Ressons-le-Long (Picardia, França) l'anarquista Éloi Francier. Sos pares es deien Pierre Louis Eloi Francier, pedraire, i Flore Eléonor Grenier, manobre. Ebenista de professió, milità en el moviment llibertari de París. El 21 de maig de 1894, quan l'execució de l'anarquista Émile Henry, va ser detingut, juntament amb dos companys (Auguste Leduc i Georges Lhomme), al número 13 de Cité Industrielle, a prop de la presó de la Roquette on es concentrava una gentada per a veure la guillotinada, després d'haver cridat «Visca Émile Henry! Visca l'anarquia». Un cop interrogat pel comissari de policia Louis-Henri Leygonie, de la comissaria del carrer Camille Desmoulins del barri de la Roquette, va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'1 de juliol de 1894, en la gran batuda policíaca que va detenir 155 anarquistes, el seu domicili, al número 14 del carrer Godefroy Cavaignac, va ser escorcollat sense cap resultat; detingut de bell nou, l'endemà va ser posat a disposició judicial sota l'acusació de «pertinença a associació criminal». El seu últim domicili fou al número 7 del carrer Neuve-des-Boulets de París. Éloi Francier va morir el 8 de juny de 1898 a l'Hospital Saint-Antoine de París (França).

Éloi Francier (1853-1898)

***

Notícia de l'absolució d'Hélène Lecadieu apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'11 de desembre de 1910

- Hélène Lecadieu: El 20 d'octubre de 1853 neix a l'antic VI Districte de París (França) l'anarquista Hyacinthe Adolphine Lecadieu, coneguda com Hélène Lacadieu. Sos pares es deien Henri Lecadieu i Marie Anatholie Augustine Cornu. Esdevingué, sembla ser després de la mort dels pares, òrfena de l'assistència pública i cresqué en un convent fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta s'acostà al pensament anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la gerència del setmanari Le Libertaire. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la publicació en Le Libertaire del 5 de juny d'aquell any d'un article contra els camps disciplinaris de treballs forçats als batallons africans (Biribi), signat per Eugène Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern); ambdós processats, gràcies al testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel, Rouanet, Allemane, Willm i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal, van ser finalment absolts del delicte de «difamació i injúries vers l'Exèrcit». El setembre de 1910 fou substituïda en la gerència de Le Libertaire per Émile Dulac, però continuà ajudant en l'edició del periòdic. El 20 de setembre d'aquell any participà en una reunió amb exmembres de L'Anarchie, entre ells Anna Mahé, que desitjaven col·laborar en Le Libertaire i ella es mostrà partidària d'aquest acostament. Abans de la gran guerra deixà les seves funcions en Le Libertaire, encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels «Amics de Le Libertaire». Malalta del cor, decidí retirar-se a «L'Avenir Social» d'Épône, regentat per Madeleine Vernet. Hélène Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône (Illa de França, França). En el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise, André Schneider pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu malaltia no havia pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900 l'arrendament emfitèutic en nom de Le Libertaire per al lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la finalitat d'instal·lar-hi la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de l'assistència pública sense infants, l'Estat heretà el local quan ella morí, arreplegant els mobles, els llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants, desorganitzats per la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi.

***

Notícia d'una de les detencions d'Étienne Séchaud apareguda en el diari de Charleville Le Courrier des Ardennes del 5 de desembre de 1891

- Étienne Séchaud: El 20 d'octubre de 1856 –el certificat de defunció cita erròniament 1851– neix a Les Eaux-Vives (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Étienne Antoine Séchaud. Fill de pares francesos, sos pares es deien Nicolas Séchaud i Josette Marguerite Wuadens, venedora, i en néixer son pare ja era difunt. Es guanyava la vida treballant d'obrer joier i rellotger. En la dècada dels setanta vivia a Douvaine (Savoia, Arpitània). En 1874 va ser cridat a fer el servei militar a Annecy (Savoia, Arpitània), però després no es presentà als períodes d'instrucció obligatoris i va ser declarat insubmís. La policia el donà per desaparegut a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i a Niça (País Niçard, Occitània). A finals de 1895 arribà a Toló (Provença, Occitània) a la recerca de la seva feina de joier. Amb una ordre de busca i cerca, les autoritats franceses el volien expulsar del país. El febrer de 1896 la policia notificà que havia abandonat el seu domicili, al número 22 del carrer Nicolas Laugier de Toló per anar a Marsella (Provença, Occitània). Patí nombroses condemnes: sis mesos de presó pel consell de guerra de Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) per «desaparició d'uniforme militar»; dos mesos de presó pel Tribunal Correccional de Marsella per «vagabunderia»; un mes de presó pel Tribunal d'Auxerre (Borgonya, França) per «robatori»; un mes de presó pel Tribunal d'Orleans (Centre, França) per «cisa d'aliments i vagabunderia»; i quatre mesos de presó pel Tribunal de Gwened (Bro Gwened, Bretanya) per «robatori». Considerat per les autoritats com un «anarquista perillós i partidari de la propaganda pel fet», va ser sotmès a una activa vigilància. El 28 de setembre de 1897 va ser jutjat en consell de guerra de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i condemnat a un mes de presó per «insubmissió». El 2 de febrer de 1905 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Saint-Brieuc (Bro-Sant-Brieg, Bretanya) a quatre mesos de presó per «abús de confiança», quan treballava de rellotger al taller de Le Quilleuc i es quedà una agulla d'or, i el 19 de novembre de 1909 el mateix tribunal el condemnà pel mateix delicte a 15 dies de presó. El juliol de 1912 va ser detingut per «vagabunderia» per la gendarmeria de Lessay (Normandia, França) i el 16 de gener de 1914 per viatjar amb tren sense bitllet de Nontron a Angulema (Poitou-Charentes, França) i condemnat a 16 francs de multa. Étienne Séchaud va morir el 6 de febrer de 1918 a l'asil de Saint-Frai de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Carlo Abate (ca. 1920)

- Carlo Abate: El 20 d'octubre de 1859 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista Carlo Abate. Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de Brera a Milà sota la direcció de Raffaele Casnedi, Ambrogio Borghi i Bartolomeo Giuliano. Un cop diplomat, en 1888 va ser nomenat soci honorari de la citada acadèmia. En 1889 la seva estàtua Femmina va ser una de les obres propostes per al Premi Umberto. En 1894 el seu grup escultòric Panem nostrum quotidianum, exposat a la Triennal de Brera, obtingué el Premi Tantardini. Treballà a Milà, amb Francesco Confalonieri i Riccardo Galli, seguint l'estil del «verisme llombard», inspirat en l'ideal humanitari i força d'acord amb els seu pensament anarquista. Després que la seva companya, Enrichetta Corbello, i tres dels seus cinc fills morissin en una epidèmia, decidí emigrar amb son fill Abbondio, de 10 anys, i sa filla Marta, nounada, als Estats Units. El 18 de maig de 1896 arribà a bord del «Normandie» a Nova York (Nova York, EUA). Després d'uns temps en aquesta ciutat, s'instal·là a Quincy (Massachusetts, EUA) i en 1899 s'establí definitivament al barri italià de Barre (Vermont, EUA). En aquesta ciutat, un dels bressols de la indústria del granit nord-americana, ensenyà durant molts anys a l'Escola de Popular de Disseny Industrial de la colònia italiana i a l'Escola Nocturna de Disseny, que havia creat amb subvencions municipals. La matrícula d'aquestes escoles era molt baixa i el que pretenia era formar els joves en disciplines culturals per evitar que treballessin a les pedreres de granit, on les malalties causades per la inhalació de la pols d'aquesta pedra portava el pacient a una ràpida mort per silicosi. Va fer una gran amistat amb conegut propagandista anarquista Luigi Galleani quan aquest s'instal·là a Barre i dirigí i edità nominalment –Galleani estava en crida i cerca–, a partir del primer número (6 de juny de 1903), la revista mensual que aquest fundà, Cronaca Sovversiva, i dissenyà la seva capçalera i col·laborà amb il·lustracions i targetes postals (Mikhail Bakunin, John Most, Matteo Morral, Sofia Peroskaja). També va ser un dels fundadors de la Granite Manufacturers and Quarriers Association (GMQA, Associació de Treballadors del Granit i Picapedrers) i fou membre de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). Trobem obres seves a la Galeria d'Art Modern de Milà i a diverses institucions de Barre. Carlo Abate va morir l'1 d'agost de 1941 a Barre (Washington County, Vermont, EUA). L'octubre de 1985 va ser inaugurada al Dente Park de Barre l'estàtua The scultor, obra de Philip Paini –amb dibuix d'Elmmo Peduzzi i model de Giuliano Cecchinelli–, erigida pels descendents italoamericans de la ciutat i dedicada a Carlo Abate, com a personificació de l'immigrant italià i considerat l'escultor més important de la ciutat.

Carlo Abate (1859-1941)

***

Signatura de Victor Gravier (1888)

- Victor Gravier: El 20 d'octubre de 1869 neix a Montelaimar (Delfinat, Occitània) l'anarquista Victor Gravier. Era fill d'Adrien François Graviere, sabater, i d'Anaïs Ducros, domèstica. Es guanyà la vida treballant d'obrer serraller. Visqué en diferents poblacions (Belfort, Lió, Nimes i Montelaimar). El 26 de desembre de 1888 es casà a Montelaimar amb la cosidora de botines Hortense Louise Rosine Brest. Cridat a files per a fer el servei militar, el 15 de novembre de 1890 va ser integrat en el 75 Regiment de Línia, però tres dies després va ser llicenciat per «deformitat nasal». Segons els informes policíacs, durant la vida normal mantenia la calma, però en les discussions durant les reunions anarquistes s'inflamava amb els companys. En 1892 la policia sospità que havia dirigit una carta injuriosa al governador de Lió (Arpitània). A Montelaimar mantingué relacions amb dos soldats anarquistes que estaven a la caserna de la població. En 1893 va ser sotmès a una estreta vigilància. Quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat el 15 d'abril de 1915 en el 111 Regiment Territorial d'Infanteria, on va romandre fins el 30 de novembre de 1918. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Lucien Hénault apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 27 de juny de 1914

- Lucien Hénault: El 20 d'octubre de 1870 neix a Marneffe (actualment pertany a Burdinne, Huy, Lieja, Valònia) el metge anarquista i lliurepensador Lucien Adolphe Hénault. Era fill d'Hyacinthe Joseph Hénault i de Léonie Pauline Dormal. Quan estudiava a Lieja (Valònia) entrà a formar part del Cercle d'Estudiants Socialistes (CES) i del Partit Obrer Belga (POB). El 18 de setembre de 1899 participà en un míting a la Cooperativa «Populaire» de Brussel·les en suport d'Alfred Dreyfus. El 16 de novembre de 1899 es casà a Lieja amb la mestra russa Anne de Kramsky, de qui es va divorciar el 19 de setembre de 1908. El juny de 1900, quan militava en el POB, fundà, amb Paul Sosset (Flaustier) i Georges Thonar, el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Travailleurs. Organe libertaire, que arribà a tenir 1.200 subscriptors fins que deixà de publicar-se l'abril de 1903. Aleshores vivia al número 1 del carrer Monulphe de Lieja, seu també del citat periòdic. En aquesta època també col·laborava en els periòdics L'Effort Éclectique i Le Libertaire, i va fer nombroses conferències sobre «educació revolucionària de les masses» amb Flaustier. En 1901 envià cròniques sobre Bèlgica per a Les Temps Nouveaux. Entre el 7 i el 8 d'abril de 1901, sembla, participa en el Congrés Anarquista celebrat a Brussel·lès (Bèlgica) que arreplegà una trentena de delegats. L'11 de juny de 1901 va ser un dels oradors, amb altres companys (Armand Binet, Émile Chapelier, Jean Hardi, Julius Mestag, Jean de l'Ouerthe i Georges Thonar), d'un míting a la Casa del Poble de Brussel·les sota el títol «Le socialisme en danger. Le Parti Ouvrier contre la liberté. Socialisme et anarchie». El 27 de setembre de 1901 participà, en nom del POB, en una reunió celebrada a la Cooperativa «Populaire» de Brussel·les entre la Federació Provincial de Miners de Lieja i la Federació de Lieja del POB, on es va convocà una vaga general. El gener de 1902 va ser expulsat del POB per haver publicat l'any anterior el fullet Le Parti Ouvrier et l'Anarchie, encara que continuà sent membre de la Cooperativa «Populaire» i de la Impremta Socialista. El novembre de 1902 participà en un míting a la «Nouvelle Cour de Bruxelles», amb Émile Chapelier, Hatstont, Jules Moineau i Jean-Louis Robyn. A finals de 1902 emigrà per qüestions de feina al Brasil, on restà tres anys. De bell nou a Bèlgica, esdevingué cap de servei a l'Hospital de Saint-Gilles de Brussel·les. Encara que anarquista, milità des d'aleshores sobretot en «La Libre Pensée». El 7 d'octubre de 1908 es casà a Brussel·les amb Rachel Paula Julie Mariette Davignon. En 1909 participà en la campanya de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, i sa companya, Rachel Davignon, mantingué correspondència amb Soledad Villafranca Los Arcos, companya del pedagog llibertari. En 1911 era secretari dels «Amis de l'Orphelinat Rationaliste» de Forest-Lez-Bruxelles (Brussel·les, Bèlgica), que tenia per objectiu fer costat aquesta institució i propagar els seus principis. A partir de setembre de 1913, i fins a la seva mort, publicà L'École Affrranchie, revista de la citada institució pedagògica. Mantingué una estreta correspondència amb la revista anarquista Les Temps Nouveaux. Lucien Hénault va morir el 18 de juny de 1914 a Brussel·les (Bèlgica) i va ser enterrat dos dies després. Segons la seva necrològica publicada en Les Temps Nouveaux del 27 de juny de 1914 va morir «víctima del deure professional».

***

Foto policíaca d'Alfredo Forti (27 de febrer de 1894)

- Alfredo Forti: El 20 d'octubre de 1875 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Alfredo Forti. Era fill natural d'Ernesta Forti. Treballava de dependent a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores company de sa mare. El 27 de febrer de 1894 va ser fitxat per la policia francesa com a anarquista. El 8 de març de 1894 va ser expulsat de França, juntament amb sa mare, per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós «Procés dels Trenta». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A Londres Ernesta Forti es casà immediatament amb el sastre francès Josep Clair Sicard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. L'octubre de 1894 el nou Alfred Sicard, antic Alfredo Forti, retornà a França i va fer valer els seus drets anul·lant-se el decret d'expulsió. En 1895 vivia al número 3 del carrer Joquelet i treballava d'impressor. Desconeixem la data i el lloc de la seva mort.

Alfredo Forti (1875-?)

***

Comunicat de Bruno Cerchiaro sobre la detenció de Carlo Tresca aparegut en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 16 de setembre de 1916

- Bruno Cerchiaro: El 20 d'octubre de 1879 neix a Feroleto Antico (Calàbria, Itàlia) el propagandista anarquista Bruno Cerchiaro. Sos pares es deien Raffaele Cerchiaro i Anna Perri. En 1894 emigrà als Estats Unit i s'establí a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA), on, després d'un temps, col·laborà en els periòdics llibertaris L'Avvenire i Cronaca Sovversiva, fet pel qual va ser fitxat com a anarquista per les autoritats. Amic i partidari de l'anarquista Carlo Tresca, en 1916 participà activament en la campanya pel seu alliberament quan aquest va ser detingut a Minnesota. Desenvolupà una intensa tasca propagandística aprofitant la seva feina com a viatjant per a una empresa de reparació de calcat, tenint contactes a diferents cercles i localitats. Bruno Cerchiaro va morir el 22 d'abril de 1933 a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA) i fou enterrat al cementiri luterà de Saint Peters d'aquesta localitat.

Bruno Cerchiaro (1879-1933)

***

Domenico Bedoni

- Domenico Bedoni: El 20 d'octubre de 1883 neix a Sanguinetto (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Domenico Bedoni. Son pare es deia Pietro Bedoni i desconeixem el nom de sa mare. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti s'acostà al pensament anarquista i s'implicà en el moviment antimilitarista sorgit per lluitar contra la Gran Guerra de Milà (Llombardia, Itàlia), ciutat on treballava d'obrer mecànic. Ben igual que altres «objectors de consciència» desertà i es refugià a Suïssa, on compartí exili amb Ugo Fedeli, Luigi Frigerio, Francesco Ghezzi, Bruno Misefari, Guiseppe Monanni, Guido Rusconi, Tomaso Serra, Giuseppe Spotti i altres anarquistes. A Zuric (Zuric, Suïssa) participà activament en el moviment antifeixista durant els anys vint i trenta i per aquestes activitats la policia el mantingué constantment vigilat. Entre 1933 i 1955 va estar inscrit en el registre policíac de fronteres. En 1944 sembla que es nacionalitzà suís. Entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 participà, amb Ugo Angelini i Domenico Ludovici, com a delegat dels grups suïssos, en el III Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). També representà, amb Ugo Angelini, Anna Bedoni i Giuseppe Bergamasco, els grups anarquistes italianes a Suïssa en el V Congrés Nacional de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Domenico Bedoni va morir el 13 de maig de 1963 a Zuric (Zuric, Suïssa) i, en coherència amb el seu pensament ateu i materialista, va ser incinerat. Un grup anarquista suís portà el seu nom.

***

Necrològica de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 17 d'agost de 1924

- Lucien Grossin: El 20 d'octubre de 1886 neix a Versalles (Illa de França, França) l'anarcopacifista i anarcosindicalista Lucien Émile Grossin. Sos pares es deien Louis Alexis Grossin i Marie Charlotte Tissier. Xofer de taxi a París (França) de professió, visqué a Saint-Denis (Illa de França, França). Per una malaltia de l'estomac, va ser llicenciat del 46 Regiment d'Infanteria. Fou membre del Comitè de Defensa Sindicalista de Cotxers i Xofers de París i del Departament del Sena, del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionari de Cotxers i Xofers, creat el juny de 1916, i del Comitè pel Rellançament de les Relacions Internacionals (CRRI). El 19 de setembre de 1916 va ser detingut per distribuir pamflets pacifistes i un dels «Amis du Libertaire», signat per Claude Content i on es denunciava la guerra, i alliberat després de ser interrogat. En aquesta època treballava per al xofer Léon Jahane, militant de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i tresorer dels «Amis du Libertaire». El 18 de juny de 1917 va ser novament detingut amb altres militants (Louis Bertho, Claude Content, Marie Thimothée, Joseph Barbé, Eugène Clauss i Pierre Ruff) arran de l'escorcoll policíac al domicili de Pierre Le Meillour on es van trobar 10.000 exemplars d'un número clandestí de Le Libertaire amb un únic article, «Exigeons la paix», de Raymond Pericat, tresorer aleshores del «Comitè de l'Entraide». El 4 de juliol d'aquell any se li va retirar el permís de conduir i l'11 d'octubre va ser jutjat pel X Tribunal Correccional de París i condemnat a quatre mesos de presó per transportar els paquets del periòdic a les estacions, mentre Barbé, Ruff i Content van ser condemants a 15 mesos, Le Meillour a un any i Bertho a dos mesos. El 31 d'octubre i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué sense èxit per obtenir la restitució del seu permís de conduir i del també xofer anarcopacifista, Léon Jahane. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval també intentà intercedir davant el ministre de l'Interior. En els anys vint continuà militant en el sindicat dels xofers. Sa companya fou Louise Petit. Lucien Grossin va morir el 15 d'agost de 1924 a l'Hospital Bichat de París (França) i deixà vídua i quatre infants.

***

Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937)

- Gaston Leval: El 20 d'octubre de 1895 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval. Era fill il·legítim d'un communard i de la portera Jenny Juliette Piller. Els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l'ideal anarquista –als 14 anys ja va participar en una manifestació a París de protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari. En 1915, insubmís a l'ordre de mobilització, es va refugiar a Espanya amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), instal·lant-se a Saragossa i a després a Barcelona. En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària. En 1921, com a membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, va formar part de la delegació cenetista al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) i al III Congrés de la III Internacional a Moscou, on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a Lenin l'alliberament dels anarquistes russos empresonats; la delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. En tornar de Rússia va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i després com mestre a l'escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a La Corunya. En 1924, després que cop d'Estat de Primo de Rivera clausurés l'escola, va embarcar-se de polissó i sense passaport cap a l'Argentina, on militarà en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès, fins a la seva tornada a Espanya, ja com a influent teòric de l'anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina d'Uriburu s'escampà. Quan esclata la revolució en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics en la Generalitat i el Govern central, va viatjar amb David Antona Domínguez a França a comprar armes. A partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de les col·lectivitats llibertàries, arreglant documentació per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la Revolució espanyola. En 1938 va tornar a França, però va ser detingut per la seva insubmissió i condemnat a quatre anys i mig de presó. Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marsella; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d'agost de 1940 va evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. Amb l'Alliberament va militar en la Federació Anarquista (FA), realitzant nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 –va participar en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d'octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova. Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951. Es guanyava la vida a França com a corrector d'impremta i en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l'Humanisme Libertaire i més tard per Civilisation Libertaire. Durant les jornades de Maig del 68 va participar activament en els debats universitaris, defensant les posicions llibertàries contra les marxistes. Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l'exili espanyol. Ideològicament, en la dècada dels vint va destacar com a anarquista intransigent i pur; amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l'aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d'indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià. Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Asturias, Castilla Libre, CNT, CNT del Norte, Cultura Libertaria, Despertad, Estudios, Fragua Social, Frente Libertario, La Guerra Social, Liberación, Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención, La Revista Blanca, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, La Voz de las Artes Blancas, etc. És autor de nombrosos llibres i fullets d'anàlisi, d'història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l'État, La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista libertaria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L'indispensable révolution (1948), Le communisme. L'Etat contre le communisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakounine et l'Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spagnola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertaires, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d'ethique moderne (1961), L'enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L'humanisme libertaire (1967), L'Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano), etc. A més de Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito, Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti... Sa companya fou l'espanyola Matilde Martínez. Gaston Leval va morir el 8 d'abril de 1978 a l'Hospital Quatre-Villes de Saint-Cloud (Illa de França, França). Una part important del seu arxiu personal es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica de Jules D'Hooge apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 19 d'octubre de 1924

- Jules D'Hooge: El 20 d'octubre de 1900 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Jules Auguste D'Hooge –sovint citat com Dhooge. Era fill natural de Marie Louise Clocqué, cardadora pentinadora, i va ser reconegut per son pare, Camille D'Hooge, teixidor i jornaler belga; l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 14 de setembre de 1901 a Roubaix. Durant la Gran Guerra va ser integrat obligatòriament en un batalló disciplinari per les tropes alemanyes d'ocupació. Després de la guerra visqué al barri popular de Longues Haies de Roubaix i estava subscrit als periòdics Combat i Le Libertaire. En aquesta època participà en les activitats del grup llibertari local i sembla que en el grup lliurepensador «Ni Dieu ni Maître». El 12 de novembre de 1921 es casà a Roubaix amb Germaine Vandepeute, amb qui tingué un infant. En aquesta època treballava d'obrer especialitzat en sondatges i vivia amb sos pares al número 21 de la cour Binet de Longues Haies de Roubaix. El seu últim domicili va ser al número 22 del carrer Sainte Élisabeth. Tuberculós després del seu pas pels batallons disciplinaris, Jules D'Hooge va morir el 13 d'octubre de 1924 a l'Hospital de la Fraternité de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) i va ser enterrat tres dies després, moment en el qual Théo Coket, del grup «Ni Dieu ni Maître» va fer el seu elogi fúnebre.

***

Cesare Teofoli

- Cesare Teofoli: El 20 d'octubre de 1900 neix a Papigno (Terni, Úmbria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Teofoli, conegut com Cesaretto il Ternano i Cesare Dalmotti. Sos pares es deien Antino Teofoli i Anna Corsetti. Es guanyava la vida com a obrer mecànic. Després de ser denunciat per lesions, a causa de les quals va morir un feixista, l'abril de 1923 va ser jutjat i absolt. Posteriorment, amb el passaport en regla, emigrà a Bèlgica. L'octubre de 1924 va ser expulsat de Bèlgica i passà a França, on el juny de 1928 va ser detingut per «lesions mortals» i expulsat cap a Luxemburg; en 1929 abandonà aquest país i passà novament a Bèlgica. Establert a Athus (Aubange, Valònia), desenvolupà una intensa propaganda anarquista entre l'emigració italiana, entre els treballadors sense feina i durant els períodes de desocupació. Posteriorment es traslladà a Brussel·lès, on entre els anys 1933 i 1936 destacà pel seu activisme. La tardor de 1933 fou un dels presumptes organitzadors i autors de l'atemptat contra la Casa d'Itàlia de la capital belga i en 1934 participà en la reunió celebrada a «La Maison des Huit Heures» amb la finalitat de reorganitzar l'emigració llibertària italiana a Bèlgica, assistint també a les reunions setmanals de les organitzacions antifeixistes que tenien lloc a la Casa del Poble. El 7 de novembre de 1936 partí, amb altres tres companys (Marcello Bianconi, Ugo Guadagnini i Vittorio Órtore), com a voluntari a fer costat la Revolució espanyola. L'abril de 1937, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà una missió a París (França) per a ocupar-se del lliurament de les contribucions financeres del Comitè Anarquista Italià (CAI). De bell nou a Barcelona (Catalunya), el maig de 1937 retornà a Brussel·les, on participà en iniciatives de suport de la Revolució espanyola organitzades pel Grup Anarquista Belga-italià. El desembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya a l'hotel on treballava i va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Portat a Terni (Úmbria, Itàlia), el gener de 1941 va ser reclòs al camp de concentració d'Ariano Irpino (Campània, Itàlia). Cesare Teofoli va morir en 1952 al barri de Pegli de Gènova (Ligúria, Itàlia).

***

Francisco Carrasco de la Rubia (1938)

- Francisco Carrasco de la Rubia: El 20 d'octubre de 1905 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista i cineasta anarcosindicalista Francisco Carrasco de la Rubia. Fill d'una família benestant del barri de Triana, sos pares es deien Francisco Carrasco Garrido, jornaler, i Ana de la Rubia Fernández. Periodista afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, va entrar com a redactor de cinema en La Vanguardia dos mesos abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936 i fou corresponsal de guerra al front d'Aragó per aquest diari entre agost i octubre d'aquell any, cobrint la «Columna Durruti». El 7 d'agost de 1938, organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes, va fer la conferència «Nuevos rumbos del cinema hispano» a l'Ateneu Barcelonès, que tingué una segona part el 9 de desembre d'aquell any a la Casa de Cultura de Barcelona. Durant els anys bèl·lics col·laborà en nombroses publicacions (Cinegramas, La Esquella de la Torratxa, Mi Revista, Popular Film, Redención, Solidaridad Obrera, Umbral, etc.). Ocupà un càrrec en la Secció de Cinema en la Subsecretaria de Propaganda del Govern de la II República espanyola i va fer intervencions en Ràdio Barcelona. Sembla, que s'afilià a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Membre de l'anomenat «Grup Cinemàtic», dirigí els curts metratges documentals Ejército regular (1937) i Campesinos de ayer y de hoy (1938). En 1938 prologà el llibre de Ignacio F. Iquino ¡Guá..., guá...! El 25 de setembre de 1938 abandonà la crítica cinematogràfica i les tasques propagandístiques i s'incorporà a files. Amb el triomf franquista, el 15 de febrer de 1939 va ser detingut per agents del Servei d'Informació i Policia Militar; jutjat en consell de guerra el 13 d'abril amb altres 12 persones, va ser condemnat a mort per les seves relacions amb el moviment anarquista i les seves cròniques i fotografies del front de guerra. Francisco Carrasco de la Rubia, després de ser obligat a casar-se per l'Església amb la seva companya, amb qui acaba va de tenir una filla (Marta), va ser afusellat, juntament amb 15 persones més, el 13 de maig de 1939 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Fou l'únic redactor de La Vanguardia executat pels feixistes. Son germà menor, el pintor José Carrasco de la Rubia, va ser afusellat pels feixistes l'1 d'octubre de 1936 a Sevilla.

Francisco Carrasco de la Rubia (1905-1939)

---

Continua...

---

[19/10] �Solidaridad Obrera� - Acte sobre el �Cas Ben Barka� - Xerrada d'Abel Paz - Jornada d'estudi sobre Berneri - Bernard - Leleu - L�ger - Navarro - Rougeault - Aernoult - Escorihuela - Baul� - Buisson - G�mez M�ndez - Schirru - Pina - �El Yatero� - Garavini - Luccheni - Farr�s - Harmel - Lavilla - Querol - Pi�as - Ferriz - Masini - Horna

[19/10] «Solidaridad Obrera» - Acte sobre el «Cas Ben Barka» - Xerrada d'Abel Paz - Jornada d'estudi sobre Berneri - Bernard - Leleu - Léger - Navarro - Rougeault - Aernoult - Escorihuela - Bauló - Buisson - Gómez Méndez - Schirru - Pina - «El Yatero» - Garavini - Luccheni - Farràs - Harmel - Lavilla - Querol - Piñas - Ferriz - Masini - Horna

Anarcoefemèrides del 19 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer número de Solidaridad Obrera

- Surt Solidaridad Obrera: El 19 d'octubre de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Solidaridad Obrera. Órgano de las sociedades obreras, també coneguda com La Soli, dirigida per Jaume Bisbe, amb el suport intel·lectual d'Anselmo Lorenzo i econòmic de Ferrer i Guàrdia. Aquesta publicació, l'òrgan d'expressió obrer, d'aparició regular i periòdica, més antic de l'Estat, era la portaveu de les agrupacions sindicals anarcosindicalistes ajuntades sota el nom «Federació Local de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera», que s'havien anat formant a Catalunya recollint el contingut de l'antiga Federació Regional Espanyola de la Primera Internacional. La reestructuració del sindicalisme revolucionari que en 1910 va donar lloc a Confederació Nacional del Treball, va fer que aquesta organització anarcosindicalista adoptés Solidaridad Obrera com a òrgan d'expressió de la CNT a Catalunya. Fins al 1916, llevat els períodes de suspensió governativa, Solidaridad Obrera va aparèixer setmanalment, però en aquest any, gràcies als esforços de la CNT, el setmanari es va convertir en diari, fins al 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera va llançar la CNT a la clandestinitat, però tornant-se editar públicament de bell nou durant la dictablana del general Berenguer amb una periodicitat setmanal. En el Ple de Catalunya de maig de 1930 es va acordar obrir una subscripció extraordinària per aconseguir la instal·lació d'una impremta pròpia, la compra d'una rotativa i tornar convertir el setmanari en publicació diària. A partir d'agost de 1930 va tornar a sortir diàriament dirigida per Joan Peiró i que duraria, llevat de les suspensions governatives de rigor, fins al gener de 1939. Després del Congrés de la CNT de 1931 a Madrid La Soli va poder tenir impremta pròpia amb una rotativa de segona mà adquirida al periòdic La Libertad, propietat del «pirata» mallorquí Joan March Ordinas. Durant la Revolució espanyola Solidaridad Obrera tirava 350.000 exemplars diaris, el periòdic de més tiratge de tot l'Estat. Durant els cent anys de la publicació s'ha editat en diferents indrets (Galícia, València, Extremadura, Huelva, Bilbao, París, Mèxic, Alger, Oran...). Des de 1976 ha estat l'òrgan d'expressió de la CNT catalana i amb la integració dels sindicats de les Illes a la Federació Regional, s'ha convertit en el portaveu de la CNT de Catalunya i de les Balears i en l'òrgan d'expressió de tota la Confederació Nacional del Treball.

Solidaritat Obrera, una històrica federació

***

Cartell de l'acte

- Acte sobre el «Cas Ben Barka»: El 19 d'octubre de 1966 se celebra a la Salle de la Mutualité de París (França) una conferència pública de denúncia per la desaparició de Mehdi Ben Barka, sota el títol «La scandaleuse affaire Ben Barka». L'acte va ser organitzat pel Grup Llibertari «Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA) de França i hi van intervenir el periodista i assagista nacionalista bretó Maurice Lebesque (Morvan Lebesque) i l'escriptor llibertari Daniel Guérin. Mehdi Ben Barka, activista per la independència del Marroc i posteriorment dissident del règim de Hasan II i dirigent del moviment tercermundista, va ser segrestat el 29 d'octubre de 1965 a París per agents secrets de la policia francesa i marroquina i torturat fins a la mort; mai no es va trobar el seu cos.

***

Cartell de l'acte

- Xerrada d'Abel Paz: El 19 d'octubre de 1995 se celebra a la seu de la Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia) una trobada amb l'històric militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Diego Camacho Escámez (Abel Paz) on parlà sobre les seves experiències durant la Revolució espanyola de 1936 a 1939.

***

Un moment de la jornada. D'esquerra a dreta: Enzo Santarelli, Goffredo Fofi, Pietro Masiello (Foto: Giuliano Galluzzi)

- Jornada d'estudi sobre Berneri: El 19 d'octubre de 1996 se celebra a la Llibreria Internacional «Il Manifesto» de Roma (Itàlia) una jornada d'estudi sobre la figura de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. Sota el títol «Camillo Berneri, un anarchico tra Gramsci e Gobetti», va estar organitzada per «Il Manifesto», la llibreria «Anomalia» de Roma i la Rivista Storica dell'Anarchismo de Pisa (Toscana, Itàlia). L'esdeveniment comptà amb la participació de Nico Berti, Gianni Carrozza, Costanzo Casucci, Goffredo Fofi, Aldo Garzia, Francisco Madrid Santos, Pietro Masiello, Valentino Parlato, Gabriele Polo, Enzo Santarelli, Marco Scavino i Claudio Venza, entre d'altres. Després de la presentació de les ponències («Actualità del pensiero di Berneri», per Goffredo Fofi; «Berneri e il fascismo», per Gianni Carrozza; «La passione critica: il pensiero federalista di Berneri», per Francisco Madrid Santos; «Berneri nel laberinto spagnolo», per Claudio Venza; «Carlo Rosselli e Camillo Berneri: una discussione politica e un drama umano», per Costanzo Casucci; i «Berneri e Gobetti, riviluzionari eretici», per Marco Scavino) es realitzà una taula rodona.

Naixements

Signatura d'Henri Bernard (1889)

- Henri Bernard: El 19 d'octubre de 1860 neix a Saint-Marcellin (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Henri Philippe Bernard. Era fill de Philippe Bernard, esmolador, i de Marie Argoud, domèstica. Es guanyava la vida treballant de sabater durant tota la seva vida. El 20 de juliol de 1889 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb la perruquera Séraphine Rosalie Pauline Pelenq. Aleshores vivia al número 55 del bulevard National de Marsella. En 1893 va ser fitxat com a militant anarquista a Castèurainard (Provença, Occitània) i restà en estret contacte amb el moviment llibertari d'Avinyó (Provença, Occitània). Militant anarquista actiu a Marsella, el maig de 1895 la policia el donà com a «desaparegut» de la ciutat. El maig de 1898 figurava en un avís de recerca de la policia. A principis de segle va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Henri Bernard va morir el 23 de juliol de 1906 al seu domicili, al número 13 del carrer d'Isly, de Marsella (Provença, Occitània).

***

Foto policíaca de Victor Leleu (9 de gener de 1894)

- Victor Leleu: El 19 d'octubre de 1864 neix a Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Victor Louis Clément Leleu. Sos pares es deien Victor François Leleu, barber, i Julie Constance Joseph Courtot. Barber de professió com son pare, el 5 de desembre de 1885 va ser destinat per a fer el servei militar al 46 Regiment d'Infanteria. El 7 de juny de 1886 va ser nomenat caporal, el 26 de setembre caporal furrier i el 19 de desembre també d'aquell any sergent furrier. El 12 de setembre de 1888 va ser llicenciat. Visqué als carrers Hermite i Four Saint Adrien d'Arras on, a nom de son cunyat Charles Procope, rebia la premsa anarquista, especialment en 1890 el periòdic parisenc L'Attaque. Milità en el moviment anarquista d'Arràs i en aquesta època rebia des de París setmanalment del company Courtot un gir d'una desena de francs destinats a ajudar els companys de passada per Arràs. A finals d'abril de 1892 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i se li confiscaren correspondència i bibliografia força completa sobre anarquisme. El setembre de 1893 abandonà Arràs amb son cunyat Charles Procope i s'establí a l'orfenat Prévost de Cempuis (Picardia, França), dirigit pel pedagog anarquista Paul Robin, on treballà de conserge. En aquesta època estava en contacte amb Huard, mestre a Romorantin (Centre, França). El gener de 1894 va ser detingut a París i fitxat com a anarquista. L'abril de 1894 vivia al número 5 del carrer Sénégal i el juliol d'aquell any al número 5 del carrer David d'Angers de París. L'agost de 1903 estava domiciliat al número 3 del carrer David d'Angers del XIX Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Charles Léger (4 de juliol de 1894)

- Charles Léger: El 19 d'octubre de 1877 niex a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Charles Joseph Ferdinand Léger. Sos pares es deien Eugène Auguste Léger, arquitecte, i Marie Marguerite Bague. Orfe des d'infant, va ser recollit per familiars que vivien a Lió (Forez, Arpitània), on es va criar. En 1893 entrà a estudiar a la Granja Escola d'Agricultura de Mirecourt (Lorena, França), on, gràcies a dos condeixebles, entre ells un tal Lièvre, entrà en contacte amb el pensament anarquista. L'abril de 1894, fart dels maltractaments per part d'alguns companys, fugí de la Granja Escola d'Agricultura i s'establí a La Varenne-Saint-Hilaire, actual Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França), on entrà a treballar com a jardiner al domicili del propietari horticultor Breton, al número 26 del carrer Denfert-Rochereau. De caràcter solitari i misantrop, despertà sospites, sobretot després de lloar l'assassinat del president de la República Francesa Sadi Carnot, i el 2 de juliol de 1894 va ser detingut per mor de la delació de Breton. En l'escorcoll de la seva habitació, el comissari Soullière, de la circumscripció de Joinville-le-Pont (Illa de França, França), trobà una bomba en construcció i diverses fórmules d'explosius. Interrogat l'endemà, confessà les seves idees anarquistes, però declarà que la bomba només era per fer un simple experiment al jardí. Va ser tancat sota l'acusació de «possessió i fabricació d'enginys explosius», delicte castigat entre sis mesos i cinc anys de presó. El 4 de juliol de 1894 va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat de «fabricació d'enginys explosius». En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes del departament del Maine i Loira. El 25 d'agost de 1894 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional i condemnat, gràcies a la seva minoria d'edat, a dos anys de presó i a 50 francs de multa. En aquest judici negà la seva pertinença al moviment anarquista. Va ser empresonat fins 1896 a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). Un cop lliure, s'instal·là a París. En 1897 va fer el servei militar i obtingué el certificat de bona conducta. El 29 de desembre de 1905 es casà a Saint-Bonnet-le-Troncy (Roine-Alps, Arpitània) amb la modista Marie Émilie Schumacher. Quan esclatà la Gran Guerra va ser incorporat a files com a soldat de segona classe al III Esquadró de Tren d'Equipatges Militars (III ETEM). Charles Léger va morir a resultes de les ferides provocades per l'explosiu d'una bomba llançada al front per l'aviació enemiga a l'Hospital Militar Núm. 32 de Mont-Notre-Dame (Picardia, França).

Charles Léger (1877-1917)

***

Foto policíaca de Jesús Navarro Botella (1905)

- Jesús Navarro Botella: El 19 d'octubre de 1881 neix a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) l'anarquista i mestre d'escola racionalista Jesús Navarro Botella. Sos pares, naturals de Bigastre (Baix Segura, País Valencià), es deien Bernardo Navarro Cabañes, comerciant dedicat a la venda i exportació de verdures de l'horta del Segura a través de la badia de Torrevella, i Rosario Botella Canales. Tenia una única germana, Rosario, tres anys major i quatre fills més nascuts del matrimoni moriren aviat. Quan era petit sa família es traslladà a Oriola (Baix Segura, País Valencià) i realitzà els seus estudis al Col·legi de Santo Domingo, però abans d'acabar-los moriren sos pares i hagué d'abandonar-los. D'antuvi s'integrà en el republicanisme federal d'Oriola i fou redactor de Renacimiento, òrgan d'expressió del partit republicà local. En 1902 era el president del Centre de Societats Obreres «La Unión» de Cartagena (Múrcia, Castella, Espanya), acostat al mestre laic portuguès Manuel Ferreira de l'Escola Moderna que sostenia la Federació Obrera. El març de 1903, arran de la detenció Ferreira i el tancament temporal de l'escola, marxà cap a Madrid (Espanya), on, ja declarant-se anarquista, milità en la societat de paletes «El Porvenir del Trabajo», organitzadora del III Congrés de la Federació Regional, proper al «Grupo 4 de Mayo». També en aquesta època col·laborà en la premsa anarcosindicalista, com ara El Obrero Moderno (1902), La Solidaridad Ferroviaria (1902), El Rebelde (1903-1904, amb Julio Camba i Antonio Apolo) i, sobretot, en el suplement de La Revista Blanca (1903), comptant amb la confiança de Federico Urales, a més de Tierra y Libertad. En 1903 sembla que participa en les tasques d'organització de la Internacional Anarquista arran del congrés de maig. Després de la detenció de Francisco Soler, es posà al front de l'oficina de la Federació Regional Espanyola (FRE) a Madrid. Va ser empresonat en diverses ocasions a la presó Model madrilenya. L'agost de 1903 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on s'encarregà de l'escola obrera racionalista de l'Ateneu Obrer d'Hostafrancs, encara que va fer viatges a Madrid de manera puntual. Va ser nomenat secretari del Comitè Antimilitarista de Barcelona i amb Samuel Torner Viñalonga realitzà tasques de propaganda racionalista a la zona. Acostat al Centre d'Estudis Socials, radicat al carrer de Jupí de Barcelona, i als grups d'acció locals, a mitjans de 1904 va ser empresonat per delictes d'impremta. També va ser acusat de aferrar cartells revolucionaris als parets del centre de la capital catalana. El setembre de 1904, pogué fugir de la Península amb el suport de Francesc Ferrer i Guàrdia, qui l'amagà al seu camarot al vaixell que des de Barcelona es dirigia al Congrés Lliurepensador de Roma. Després del congrés, Ferrer pagà el seu bitllet cap a París (França), a més de lliurar-li cartes de recomanació. Gràcies a aquestes cartes, trobà feina a la llibreria dels germans Garnier i es relacionà amb Charles Malato i altres anarquistes d'acció. Se li va relacionar amb l'atemptat de la Rambla de les Flores de Barcelona de 1904 i amb les tasques de coordinació i preparació de l'atemptat contra Alfons XIII portat a terme el 31 de maig de 1905, on es va veure implicat com a possible autor material, sota el nom d'Alejandro Farrás, encara que sembla erròniament. El 25 de maig de 1905 va ser detingut, amb Pedro Vallina, Fernando Palacios, Bernard Harvey, Caussanel i altres anarquistes, sota l'acusació de tinença d'explosius. Un cop es dissolgué el grup de París, sembla que marxà cap al Brasil, on treballà com a traductor i representant de l'editorial Garnier durant molts d'anys. Mai no se'n va saber res més. En 1911, l'exvicesecretari de l'Escola Moderna de València va fer una crida per la premsa per a la seva localització que no va reeixir.

***

Signatura de Denise Rougeault (1911)

- Denise Rougeault: El 19 d'octubre de 1882 neix a Cravant (Centre, França) l'anarquista Denise Alphonsine Rougeault. Era filla de Denis Alexandre Rougeault, jornaler, i de Camille Alphonsine Riby, conreadora i després rendista. Mestra de professió, exercí la docència a Saint-Brisson-sur-Loire (Centre, França) i després a Donnery (Centre, França), on conegué l'estenògraf i destacat propagandista anarquista Lucien Ernest Juin (E. Armand). El 4 de maig de 1911 es casà a Orleans (Centre, França) amb E. Armand, aleshores divorciat de Félicienne Mélina Fridoline Germond. En aquesta època vivia amb sa mare ja vídua a Donnery. Amb el seu sou fixe de mestra pública ajudà financerament son company en les seves iniciatives editorials anarquistes. L'1 d'octubre de 1937 es va jubilar de la seva feina de mestra pública a Donnery. Posteriorment visqué amb son company en una torreta a Rouen (Normandia, França). A la mort d'E. Armand, el 19 de febrer de 1962, com a testamentària, s'encarregà d'arranjar les seves col·leccions i biblioteca i de donar una important col·lecció de llibres i fullets a l'International Institut of Social History (IISH, Institut Internacional d'Història Social) d'Amsterdam (Països Baixos) i al «Grup d'Amics d'E. Armand». Poc després, Denise Rougeault va morir el 7 de juny de 1962 a Rouen (Normandia, França).

***

Albert Aernoult

- Albert Aernoult: El 19 d'octubre de 1886 neix a Romainville (Illa de França, França) el sindicalista i llibertari Albert Aernoult –el certificat de naixement només cita el nom d'Albert i de llinatge Aernout. Era fill natural de la jornalera Marie Célestine Perrin i només reconegué l'infant el 12 d'octubre de 1894; finalment l'infant va ser legitimat pel matrimoni d'aquesta amb el terrelloner Maximilien Louis Aernout celebrat el 24 de març de 1906. Es guanyà la vida com a ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la «cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per «violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys «exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiari Émile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloire à Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones –només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular.

Émile Rousset (1883-1961)

***

Necrològica de Manuel Escorihuela Valls apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 d'abril de 1977

- Manuel Escorihuela Valls: El 19 d'octubre de 1892 neix a Vilafamés (Plana Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Escorihuela Valls. Sos pares es deien Manuel Escorihuela i Mercè Valls. Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Maria Arrufat, on va ser internat en diversos camps de concentració. S'instal·là a Foix, on milità en la CNT de l'exili. Un més després de la defunció de sa companya, Manuel Escorihuela Valls va morir el 14 de gener de 1977 a l'Hospital de Foix (País de Foix, Occitània).

***

Necrològica de Miquel Bauló Isern apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de maig de 1979

- Miquel Bauló Isern: El 19 d'octubre de 1893 neix a Gandesa (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Bauló Isern. Sos pares es deien Pere Bauló i Teresa Isern. Emigrà amb sos pares a Barcelona (Catalunya), on començà a treballar en l'adolescència com a obrer ceramista i s'afilià a la Secció de Porcellana del Sindicat de la Ceràmica de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistint alhora l'escola. Va ser testimoni de la «Setmana Tràgica». Durant el seu servei militar a l'Àfrica va contreure el tifus. Durant la dictadura de Primo de Rivera continuà militant al barri de Sants de Barcelona, enfrontant-se als pistoleres del Sindicat Lliure. Durant la Revolució ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica i fou secretari de la Secció de Porcellana del Sindicat de la Ceràmica de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, deixant a sa companya i sos infants que s'estimaren més restar a la Península, passà a França i va ser internat al camps de concentració de Sant Cebrià i de Bram. En 1940 va ser enquadrat en una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) i enviat com a obrer agrícola a treballar a les vinyes de Tesan (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial, amb Vicente Ortuño i altres, organitzà la Federació Local de Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. També organitzà la secció local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Entre setembre i octubre de 1945 fou delegat de la Federació Local de Sant Laurenç de la Cabrerissa al Ple de la Regional Núm. 10, on es va ratificar l'acord que rebutjava la participació de la CNT en el govern republicà en l'exili. En 1967, un cop jubilat i vidu, retornà a Barcelona, on es retrobà amb sa família i contacta, no sense problemes, amb els grups llibertaris, facilitant l'enllaç amb els de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reconstrucció de la CNT. L'última etapa de sa vida la passà a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Miquel Bauló Isern va morir el 18 de gener de 1979 en una clínica de Sant Gervasi de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Les Corts d'aquesta ciutat.

***

Signatura de Georgette Buisson (1929)

- Georgette Buisson: El 19 d'octubre de 1894 neix a Anonai (Vivarès, Occitània) l'anarquista i sindicalista Georgette Félicie Buisson. Era filla de Paul Régis Buisson, sastre, i de Marie Julie Adéle Gleizolle, domèstica. Es guanyà la vida treballant de comptable. Milità en el Sindicat Femení de Frominiu (Alvèrnia, Occitània). Durant la Gran Guerra (1914-1918) participà en les reunions de «Les Amis de Ce qu'il faut diré», periòdic fundat per Sébastien Faure. El gener de 1928 les autoritats proposaren la seva inscripció en els controls d'activitats anarquistes. Amb son company, l'impressor anarquista Michel Raphaël Bénétierre (Raphaël Bénetière), formà part de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Mancats de recursos, el periòdic La Voix Libertaire, òrgan de l'AFA, va obrir en 1928 una subscripció econòmica en el seu suport. Aleshores ambdós figuraven en un llistat d'anarquistes del departament del Loira. El 21 d'octubre de 1919 la parella es casà a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) i aleshores vivia en el número 2 de la plaça Sainte-Barbe de la ciutat, que serà el seu domicili definitiu. Georgette Buisson va morir l'1 d'octubre de 1943 al seu domicili de Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Notícia del nomenament de Gregorio Gómez Méndez apareguda en el periòdic parisenc España Libre del 13 de febrer de 1946

- Gregorio Gómez Méndez: El 10 d'octubre de 1896 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Gregorio Gómez Méndez, conegut com Gorio. En 1921 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser reclòs a la presó de Santa María Egipciaca de Santander i va ser posat en llibertat el 27 de desembre de 1934. El juny de 1935 va ser processat, amb altres companys, pel Tribunal d'Urgència de Logronyo (La Rioja, Espanya) per un atracament a mà armada a la fàbrica «Lozano & Compañía». El 27 de setembre de 1935 va ser detingut, amb altres companys, arran d'una baralla amb elements de Falange Espanyola al passeig de Pereda de Santander. Fou delegat de diversos sindicats, entre ells el del Sindicat del Metall de Santander, al Congrés Nacional Extraordinari de la CNT celebrat l'1 de maig de 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya). Arran del cop militar feixista, representà la CNT en el Comitè de Guerra de Santander creat el mateix juliol de 1936 i exercí tasques de vigilància. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i patí els camps de concentració de Sant Cebrià i d'Agde. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on ocupà la secretaria de l'acabada de crear Comarcal Muntanyesa de la CNT en l'exili i formà part del Comitè Regional d'Euskadi-Nord amb seu a Baiona (Lapurdi, Iparralde, País Basc). Assistí a les Plenàries Regionals confederals de febrer i juny de 1946 i representà la Comarcal Muntanyesa. El novembre de 1946, en nom dels sindicats de Montpeller, assistí al Ple Regional del Nord celebrat a Baiona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Michele Schirru

- Michele Schirru: El 19 d'octubre de 1899 neix a Padria (Sàsser, Sardenya) el militant anarquista i antifeixista italoamericà Michele Schirru. Sos pares es deien Giovanni Schirru Mudu i Carmina Andria Sechi. Autodidacte, va ser admès a l'Escola Marítima de l'Spezia, però es va veure oblidat a interrompre la seva carrera a causa d'una pneumònia. Va interessar-se per les idees socialistes i va prendre part l'agost de 1917 en l'agitació social que es va produir a Torí, on va ser per primer cop detingut. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat. El juliol de 1919, a Torí, quan encara era soldat, va ser de nou arrestat per la seva participació en l'agitació social i va poder evitar de poc el tribunal militar. Va retornar, aleshores, a Sardenya, però, com que no trobava feina, va decidir emigrar a Amèrica. Després d'una breu estada a París, va embarcar a l'Havre i va arribar a Nova York el 2 de novembre de 1920. Va exercir diversos oficis als Estats Units, com ara mecànic, venedor de carrer, etc.; finalment viurà d'una parada de fruita i verdura amb sa dona i dos fills. A partir de 1922 va intergrar-se en el grup anarquista que publicava el periòdic L'Adunata dei Refrattari, i es va lligar sentimentalment amb Raffaele Schiavina. En 1926 va aconseguir la nacionalitat nord-americana i va participar activament en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. Antifeixista, es va mobilitzar contra l'ascensió del feixisme i les infiltracions de la policia italiana en el moviment anarquista, tot enviant periòdics anarquistes als seus compatriotes. El febrer de 1930, amb un visat, va arribar a França i després de diversos intents entra en contacte amb els antifeixistes italians refugiats a França i a Bèlgica, on redactarà el seu «Testament». El gener de 1931, amb passaport nord-americà, parteix cap a Itàlia proveït de dues bombes i una pistola amb la intenció d'atemptar contra la vida de Benito Mussolini. El 3 de febrer de 1931 va ser detingut per una qüestió d'«ordre públic» quan va ser trobat al llit amb Anna Lukowski, una ballarina hongaresa de qui s'havia enamorat, a la residència d'aquesta, l'Albergo Colonna de Roma. Va ser portat a la comissaria de Trevi per identificar-lo i abans que fos escorcollat, va treure la pistola i va disparar contra els tres policies que tenia davant tot cridant «Visca l'anarquia!», disparant-se després ell un tret al cap. Dos dels agents van resultats ferits lleus, però l'altre policia i ell ho van ser de gravetat. Les autoritats van escorcollar la seva habitació de l'Hotel Royal de Roma i van descobrir les dues bombes i correspondència compromesa. Schirru va salvar la vida gràcies a una operació d'urgències. Quan la notícia va arribar a Sardenya, sa germana, secretària de la secció femenina del fascio, i son germà, capellà, van renegar-ne; son pare, a França, farà el mateix, i tots canviaran el seu llinatge per l'antiga grafia Esquirro. El 28 de maig de 1931, al vespre, va ser jutjat pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat presidit pel diputat feixista i general Guido Cristini, on va reconèixer la seva intenció d'assassinar Mussolini i va donar-ne raons; el seu advocat defensor d'ofici Cesare D’Angeloantonio, no va poder fer res. Declarat culpable, va ser condemnat a mort i afusellat d'esquena l'endemà matí, a les 4.27 hores, al fortí de Casal Braschi (Roma, Itàlia), pel simple fet d'haver «planejat» un assassinat i sense que el govern nord-americà fes cap gestió per salvar-lo, malgrat les gestions de sa muller des de Nova York. En aquella època la pena de mort a Itàlia només es contemplava per l'assassinat del rei, del príncep hereu i de Mussolini. L'escamot que el va afusellar va estar format, per ordre directa de Mussolini, per 24 milicians feixistes sards voluntaris. Les seves últimes paraules foren: «A baix el feixisme! Visca la llibertat! Visca l'anarquia!» Mesos després, el 2 de novembre de 1931, la policia va detenir sis persones acusades de deixar clavells vermells sobre la tomba d'Schirru, fet que els va implicar el confinament i la represàlia fins al final del feixisme. En 1983 el periodista Giuseppe Fiori va publicar L'anarchico Schirru condannato a morte per l'intenzione di uccidere Mussolini i en 2006 l'historiador Giuseppe Galzerano va ampliar la investigació amb Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell’anarchico italo-americano fucilato per l’«intenzione» di uccidere Mussolini.

Michele Schirru (1899-1931)

***

Necrològica de Carmen Pina Borrás apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 de juliol de 1984

- Carmen Pina Borrás: El 19 d'octubre de 1908 neix a la Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Carmen Pina Borrás. Sos pares es deien Casimiro Pina i María Borrás. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució participà activament en les col·lectivitzacions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la Federació Local de CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), ciutat on residia. Son company va ser l'anarcosindicalista José Fernández. Carmen Pina Borrás va morir el 23 d'abril de 1984 a l'Hospital de Gimont (Llenguadoc, Occitània).

***

Juan Francisco Medina García (El Yatero)

- Juan Francisco Medina García: El 19 d'octubre –algunes fonts citen erròniament 12 de desembre– de 1912 neix a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Tocón de Quéntar (Granada, Andalusia, Espanya)– el resistent antifranquista llibertari Juan Francisco Medina García, conegut com El Yatero. Sos pares es deien Juan Medina i Virtudes García. El seu pseudònim li venia del gentilici de Yator, localitat granadina on nasqué son pare, militant anarcosindicalista conegut com El Tío Yatero. De ben jovenet començà a treballar com a tonedor d'ovelles i, abans de la Guerra Civil, impulsat per la fam, va estar a punt d'integrar-se en la Guàrdia Civil. Durant la guerra fou capità d'Artilleria de la 29 Brigada Mixta de l'Exèrcit republicà i el final de la contesa l'agafà de permís amb sa família, decidint restar a la seva casa de Tocón de Quéntar en comptes de marxar a l'exili. El 29 de març de 1939 va ser detingut i portat a la presó de Guadix; posteriorment fou traslladat al camp de concentració de La Espartera a la localitat granadina de Benalúa de Guadix, d'on el 29 de maig de 1940 aconseguí fugir amb el suport d'un soldat que estava de guàrdia. Amagat al Molino de la Gitana de Lapeza i després al cortijo Aguas Blancas de Tocón de Quéntar, el juny de 1940 s'uní amb Jesús Salcedo Martínez (Capitán Salcedo), que s'havia escapat de la presó murciana de Caravaca, i els germans anarquistes Antonio i José Quero Robles, que l'estiu de 1939 havien fugit de la presó granadina de La Campana. Amb la intenció de constituir un grup guerriller marxaren cap a la serra i el juliol se'ls afegí Francisco Jiménez Ruiz (Tito), que havia aconseguit escapar de la presó provincial de Granada. D'antuvi aquest grup només realitzà accions propagandístiques, sense exercir cap mena de violència, a la zona de Quéntar, Tocón i Padules. En 1941 al grup s'afegiren altre fugitius, com ara Rafael Romero Roman (Rafael el Malagueño) i Juan Nieva Sánchez (Espantanubes), fet que permeté ampliar la acció guerrillera a les zones de Fuente Vaqueros, Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas. Durant una emboscada de la Guàrdia Civil a la Dehesa de los Llanos de Güéjar Sierra, ferit en una cama, cobrí la retirada dels seus companys i aconseguí reunir-se amb ells al Cerro de la Venta. Els germans Quero, que havien muntat un grup independent, el portaren a un jove metge granadí que l'intervingué quirúrgicament a l'aire lliure. En 1942 s'integrà en el grup de Gabriel Martín Montero (Corralico), José Román Montoya (Román el de Cenes) i Esteban Guerrero Ortiz (Estebilla), que tenia la seva base d'acció a la Sierra de Hoz, al nord de Granada. El 29 de gener de 1942 el grup tingué una topada amb la Guàrdia Civil a Huétor Santillán i el novembre següent a Monachil. Malgrat tot, el gran nombre de col·laboradors i d'enllaços que tenia el grup li va permetre subsistir entre 1943 i 1944 sense haver d'efectuar grans atacs; durant l'any 1943 només realitzaren tres cops i en 1944 un atac a la zona de Diezma i dos segrests, un a Cogollos de la Vega i altre a Huétor Santillán. El 2 de març de 1945 el grup tingué la primera topada important amb la Guàrdia Civil a Tocón de Quéntar, on moriren el caporal Saturnino Muñoz Murillo i els guàrdies Francisco Páez i Rogelio Fernández. El 3 de maig de 1945 realitzaren un segrest a Fuente Vaqueros i l'1 de setembre un atac a Huétor Santillán, on aconseguiren uns quants milers de pessetes. En aquesta època ja s'havien incorporat al grup els germans Manuel i José Castillo Escalona (Los Castillillos). En 1946 en sis atacs a Huétor Santillán, La Peza i Jeréz del Marquesado recol·lectaren gairebé 100.000 pessetes, a més d'armes, queviures i vestimentes. Després el grup s'integrà en la I Companyia de l'Agrupació Guerrillera de Granada, comandada pel comunista Ramiro Fuente Ochoa (Mariano). En 1947 El Yatero s'oposà a que els diners aconseguits en els atacs i segrests fossin centralitzats i gestionats per les caixes del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Aquest mateix any realitzà nombrosos atacs que implicaren importants sumes de diners. Un cop el grup es dissolgué, aconseguí, amb l'ajuda d'El Niño de las Cocas i salconduits falsos, arribar a Barcelona (Catalunya) i el 12 de desembre de 1947 creuà els Pirineus amb altres companys (Cabrerico, Antonio Hermoso, Ricardo Sario i El Malagueño). Un cop passà a França, sa neboda fou detinguda i tancada a la Península. S'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània) on en 1948 s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i on es reuní poc després sa companya, María Martín (La Yatera) i sos dos infants que havien passat la frontera clandestinament. Més tard s'instal·là definitivament a Langeais. Juan Francisco Medina García va morir el 26 de desembre de 1970 a Langeais (Centre, França).

***

Giordana Garavini

- Giordana Garavini: El 19 d'octubre de 1924 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Giordana Garavini. Filla única d'una família de tradició llibertària, sos pares es deien Nello Garavini (Piràt) i Emma Neri, destacats militants anarquistes. Cap el 1926 sa família emigrà al Brasil, país on es va criar. Des de la seva adolescència ajuda sos pares en la llibreria «La Minha Livraria» que havien obert en 1935 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i que fins al 1942, data del seu tancament, serví de lloc de trobada de llibertaris i artistes d'arreu del món. En aquesta llibreria va fer especial amistat amb Luigi Fabbri i sa filla Luce Fabbri. També es va relacionar molt amb l'advocat republicà Libero Battistelli i sa companya Enrichetta Zuccari. En 1946 retornà definitivament a Itàlia i s'establí a Castel Bolognese amb el seu avi Pietro Garavini, un referent del moviment anarquista de la Romanya; posteriorment sos pares es reuniren amb ella. Participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari després de la II Guerra Mundial, militant en la Federació Anarquista Italiana (FAI) des de la seva fundació, i conegué l'enginyer anarquista Giuseppe Bassi, que esdevingué son company i amb qui tingué dos infants, Carlo i Paolo. Després d'abandonar l'activitat política per ocupar-se de sa família, en els any setanta reprengué la militància i a partir de 1973, juntament amb Aurelio Lolli, s'encarregà de la Biblioteca Llibertària, que servia de local per als grups anarquistes locals. Després de la mort de son company i criats sos infants, es dedicà en cos i ànima al moviment llibertari. En 1985, després de la donació d'Aurelio Lolli, es va crear una cooperativa que adquirí l'immoble i fundà l'anomenada Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», de la qual va ser nomenada vicepresidenta. En 2000, després de la mort d'Aurelio Lolli, el seu president, n'assumí el càrrec fins al 2004, data en la qual hagué de deixar la presidència per la seva edat i per qüestions de salut. De tota manera continuà participant en les activitats de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» fins els seus últims dies. Giordana Garavini va morir el 16 de març de 2018 al seu domicili de Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

Giordana Garavini (1924-2018)

Nello Garavini (1899-1985)

Emma Neri (1897-1978)

---

Continua...

---

[18/10] �Solidaridad Proletaria� - M�ting Goldman - Cipriani - Fabry - Charmolue - Wulz - Baudy - Strohbeil - Rasal - Va�� - Arans�ez - Del Olmo - Villafranca - Cortavitarte - Rubinat - Georget - Abiol - Oliv�n - Zaccaria - Blanchard - Chueca - Andr�s - Costales - Cerrada - Iguacel - Gimeno - Abad de Santill�n - Bidet - Fontaine

[18/10] «Solidaridad Proletaria» - Míting Goldman - Cipriani - Fabry - Charmolue - Wulz - Baudy - Strohbeil - Rasal - Vañó - Aransáez - Del Olmo - Villafranca - Cortavitarte - Rubinat - Georget - Abiol - Oliván - Zaccaria - Blanchard - Chueca - Andrés - Costales - Cerrada - Iguacel - Gimeno - Abad de Santillán - Bidet - Fontaine

Anarcoefemèrides del 18 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de Solidaridad Proletaria

- Surt Solidaridad Proletaria: El 18 d'octubre de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Cataluña y portavoz de la Confederación Nacional. Es va publicar per substituir Solidaridad Obrera que, per enèsima vegada, el Govern havia prohibit. Alguns articles van ser retallats per la censura governativa. Destacà el component sindical de l'organització anarcosindicalista, que aleshores volia reorganitzar-se, i combaté els partidaris de prevaler les essències anarquistes en la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva missió principal fou intervenir en la lluita ideològica que s'entaulà en la CNT sota la dictadura de Primo de Rivera entre partidaris de l'actuació legal del sindicat i els seus rivals. D'antuvi tenia la redacció a Mataró, però s'imprimia a la tipografia Cosmos de Barcelona. Dirigit per Àngel Abella, comptava en la redacció figures destacades, com ara Ángel Pestaña, Joan Peiró, Arnó i Andrés Miguel, entre d'altres. Hi van col·laborar Joan Arans, P. Martín, Casimir Pla, Joan Servien, etc. Aquesta publicació es va suspendre per decisió del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) a causa de diverses «anomalies», que se suposa fruit de la lluita ideològica apuntada. Se'n publicaren 32 números, l'últim el 23 de maig de 1925.

***

Emma Goldman en el míting de la CNT-FAI del 18 d'octubre de 1936 a Barcelona. A la seva dreta Jacinto Toryho i a la seva esquerra Juan Francisco Asó

- Míting d'Emma Goldman: El 18 d'octubre de 1936 al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) la militant anarquista nord-americana Emma Goldman participa en un míting de masses d'afirmació revolucionària organitzat per les Joventuts Llibertàries, la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) davant 16.000 persones. En aquest acte també intervingueren Sébastien Faure, Augustin Souchy, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Fidel Miró, Félix Martí Ibáñez, Jacinto Toryho i Juan Francisco Asó, que el va presidir. El míting va ser retransmès per «ECN1 – Ràdio CNT-FAI». Durant aquest mes, Goldman visitarà el front d'Aragó, on trobarà Buenaventura Durruti, i entre el 20 i el 26 d'octubre, a València, amb els alemanys exiliats Anita i Hanns-Erich Kaminski, Goldman farà excursions als pobles i granges col·lectivitzades.

Naixements

Amilcare Cipriani fotografiat per Nadar

- Amilcare Cipriani: El 18 d'octubre de 1843 neix a Anzio (Laci, Itàlia) –el certificat de defunció cita erròniament Rimini (Emília-Romanya, Itàlia)– el revolucionari garibaldí, internacionalista, communard i anarquista Amilcare Cipriani. Quan només tenia 15 dies, amb sos pares (Felice Cipriani i Angela Petriconi) es traslladà a Rimini, d'on provenien. Passà la seva infància en una escola de religiosos, que menyspreava el temperament rebel de l'infant. En 1859 fugí de ca seva, s'allistà voluntari en el VII Regiment d'Infanteria de l'exèrcit piemontès i, quan encara no tenia 15 anys, el 24 de juny de 1859 lluità en la batalla de San Martino. En 1860 desertà de l'exèrcit i entrà a formar part dels «Mil Camises Vermelles» de Giuseppe Garibaldi, amb qui lluità a Sicília. Juntament amb aquest participà en la desastrosa batalla de l'Aspromonte el 29 d'agost de 1862, que acabà amb l'avanç garibaldí i en la qual fou capturat. Aconseguí fugir i aquest mateix any embarcà cap a Grècia, on creà el «Club Democràtic», i amb Emanouil Dadaoglou organitzà un grup d'acció armada que participà en el destronament del rei Otó I de Grècia. Expulsat d'aquest país, marxà a Egipte, entrant a treballar al Banc Dervieux i després en l'exploració de les fonts del Nil. En 1866, quan esclata la III Guerra d'Independència italiana, tornà a combatre amb la «Legió Egípcia» en les files garibaldines i a la campanya de Creta contra els turcs conegué l'anarquista francès Gustave Flourens a Càndia. El 12 de setembre de 1867, després d'haver tornat a Alexandria, en una baralla mata un italià i apunyala dos guàrdies egipcis en llegítima defensa. Refugiat a Londres, treballà de fotògraf –arribà a fotografiar la regna Victòria, a qui renyarà perquè no s'estava aturada durant l'exposició, i la foto es conserva en la col·lecció del Buckingham Palace– i conegué Giuseppe Mazzini i participà en la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT); també s'ajuntà amb una francesa, Adolphine Rouet, amb qui tingué una filla. El 5 de setembre de 1870 arribà París i combaté contra les tropes prussianes en el XIX Regiment de Marxa com a lloctinent-coronel. Quan sabé que son amic Flourens estava tancar a la presó parisenca de Mazas, organitzà un escamot que l'alliberà la nit del 20 al 21 de gener de 1871. El 18 de març de 1871 fou un dels que participà en l'aixecament popular de la Comuna de París, que una vegada instaurada el 28 de març el nomenà cap de l'Estat Major. El 3 d'abril, en una ofensiva contra les forces de Versalles, va ser ferit i detingut. Condemnat a mort el 21 de gener de 1872 en el XIX Consell de Guerra, finalment serà deportat a Nova Caledònia per mor d'una gràcia governamental que no va sol·licitar. En 1879, amb l'amnistia per als communards, fou alliberat, però amb la prohibició de residir a França. Després d'un temps a Suïssa, on conegué Carlo Cafiero, marxà a Itàlia en 1880. El 31 de gener de 1881 fou detingut en aquest país per conspirador en la seva aventura a Egipte i condemnat a 25 anys de treballs forçats a Portolongone, a l'illa d'Elba. Gràcies a la seva reputació, es muntà una campanya pel seu alliberament i en 1886 van presentar la seva «candidatura de protesta» en les eleccions generals a Ravenna i Forlì, on fou elegit diputat. En 1888, gràcies a la pressió popular, en un nou procés sobre els fets a Egipte fou absolt. De bell nou a París, fundà el grup Unione dei Popoli Latini, que volia integrar les posicions socialistes revolucionàries i les anarquistes, i col·laborant en la premsa llibertària, com ara Le Plébéien. En 1891 fou delegat del Partit Socialista Revolucionari Anarquista. En 1893, durant el Congrés de Zuric de la II Internacional, dimití del seu càrrec com a protesta per l'exclusió dels anarquistes (Gustav Landauer, etc.) i dissidents (Rosa Luxemburg, etc.). En 1897, un cop les relacions amb el nacionalista Mazzini s'havien deteriorat completament, marxà a combatre els turcs a Grècia, al costat de Garibaldi, on serà ferit. El 30 de juliol de 1898 fou novament condemnat a Itàlia, amb altres cinc anarquistes, a tres anys de presó. El novembre de 1900 publicà a París el fullet Le régicide. Réponse à mes calomniateurs. A partir de 1911 els seus escrits, considerats subversius, van ser prohibits a Itàlia. En 1914, un cop més, fou elegit, com a candidat-protesta, però no pogué entrar al Parlament davant la seva negativa a prestar jurament de lleialtat al Rei. Finalment, a França, militarà en el moviment socialista revolucionari i escriurà per a la premsa llibertària i per a L'Humanité. Amicare Cipriani va morir el 30 d'abril de 1918 a la Maison Dubois del X Districte de París (França) i va ser incinerat el 4 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Els pares del futur dictador Benito Mussolini li van posar de segon nom «Amilcare» en honor de Cipriani. En 1993 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa de Vila Albani d'Anzio, on havia nascut 150 anys abans. Cipriani ha esdevingut un dels símbols romàntics de la revolució.

***

Foto policíaca de Jules Fabry (1894)

- Jules Fabry: El 18 d'octubre de 1864 neix a Anvers (Flandes) l'anarquista Jules Fabry. Sos pares es deien Pierre Fabry i Joséphine Jeansenne. Tipògraf de professió, a començament dels anys noranta fou expulsat de França i es refugià a Bèlgica. En 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condemna d'Eugène Charmolue apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Remois del 5 de maig de 1904

- Eugène Charmolue: El 18 d'octubre de 1873 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) l'anarquista Eugènen Carmolue –en algunes fonts se cita erròniament Eugène Émile Charmolu. Era fill natural de la jornalera curadora Anna Élisa Bruyèrre i l'infant va ser legitimat, juntament amb sa germana Alphonsine Charmolue, nascuda un any abans, pel matrimoni de la primera amb Louis Ernest Charmolue celebrat el 23 de desembre de 1873 a Saint-Quentin. D'antuvi es guanyà la vida com son pare, relligant els fils romputs a les filadores, i posteriorment de jornaler, venedor de verdura i terrelloner. En 1892 vivia al número 10 del carrer Onze-Maisons de Reims (Xampanya-Ardenes, França). El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de Reims redactada pel prefecte de policia el 29 de març de 1892 i en aquesta època estava relacionat amb el filador llibertari Jean Bourguer. Poc abans, el 12 de febrer, en un sorteig de quintos, va ser sorprès repartint de franc el periòdic anarquista Le Conscrit i va ser processat per «absència de permís de venda ambulant». Aquesta mateix any, en un informe policíac, s'informava que tal vegada ja no militava i que només venia verdura. En 1893 vivia al número 3 del carrer Courcy de Reims. Aquest mateix any va ser sortejat per a fer el servei militar i, per mor d'una hèrnia al costat dret, va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit. El febrer de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes. A finals de 1896 les autoritats es negaren a esborrar-lo d'aquestes llistes i en 1898 els confidents informaven que novament assistia regularment a les reunions anarquistes. A principis de segle vivia de la venda de verdura, continuava tenint el domicili al carrer Courcy i figurava en el llistat d'anarquistes de Reims. El 6 de març de 1904 va ser sorprès distribuint pel Faubourg de Laon de Reims pamflets anarquistes dirigits als soldats; jutjat per aquest fet, va ser condemnat en rebel·lia el 4 de maig d'aquell any pel Tribunal Correccional de Reims a dos mesos de presó i cinc francs de multa per «rebel·lió, ultratge a agents i embriaguesa pública» i va ser buscat sense resultat per tot arreu. El 9 de juliol de 1904 la pena va ser ratificada pel Tribunal d'Apel·lació de París (França). En 1906 vivia amb sa mare ja vídua i son germà Ernest Pierre Charmolue, cellerer, al número 10 del carrer Goulin de Reims, que va ser el seu domicili definitiu. Al final de sa vida treballà de terrelloner. Eugène Charmolue va morir el 2 de gener de 1912 al seu domicili de Reims (Xampanya-Ardenes, França).

***

Carlo Wulz i sa companya Angela Silla fotografiats per Giuseppe Wulz (ca. 1919)

- Carlo Wulz: El 18 d'octubre de 1874 neix a Trieste (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès) el fotògraf anarquista Carlo Wulz. Sos pares es deien Giuseppe Wulz, fotògraf, i Anna Saie. El 29 de març de 1899 va ser empresonat quatre dies després d'haver llançat al carrer des de la finestra del seu taller fotogràfic situat al Corso (actualment Corso Italia) de Triestre cartonets amb la bandera tricolor italiana. El 13 de desembre de 1899 va ser novament detingut durant cinc dies, amb un grup de joves liberals durant una reunió de cristians socials eslovens, per haver insultat un guàrdia de la seguretat pública després d'haver estat provocat. A més d'aquestes activitats irredemptistes, el maig de 1901, en un informe de la Direcció de Policia de Viena (Imperi Austrohongarès) a la policia de Trieste, el presentà com a un individu relacionat amb els anarquistes nord-americans i en estret contacte amb els anarquistes de Trieste, prenent part activa en les seves reunions i freqüentant cada nit el Caffè Sociale on es reunien; segons l'informe, prenia part activa en la propaganda anarquista, però d'una manera tan astuta que mai no va poder ser capturat a l'acte, i era considerat capaç d'activitats criminals. En 1902 es casà amb la modisteta Angela Silla, amb qui tingué dues filles, Wanda, nascuda en 1903, i Marion, en 1905. El 21 de febrer de 1902, pocs dies abans de la gran vaga general que va ser durament reprimida, va ser detingut per haver participat en una reunió anarquista clandestina i per haver col·laborat en l'agressió d'un espia de la policia al Caffè Union. En aquests anys freqüentà destacats anarquistes de Trieste, com ara Bortolo Bertotti, Marcello Cobun, Giovanni Colombo, Giuseppe Dubas, Carlo Kosak, Arturo Kovitz, Giuseppe Kraus, Ugo Lanzi, Luigi Lovisato, Pietro Macor, Vincenzo Maier, Renato Milchersich, Giacomo Obersnù, Giuseppe Rovigo Hiskia, Renato Siglich, Giovanni Zolia, etc. Participà en la publicació el quinzenal anarquista L'Internazionale, amb Giacomo Obersnù com a editor i redactor responsable i ell com a tresorer; d'aquesta publicació, que edità quatre números entre el 5 de juliol i el 16 d'agost de 1902, tots els seus números, llevat del primer, van ser segrestats per les autoritats. Segons una nota del 24 de maig de 1902, enviada a la policia de Trieste per la Direcció de Policia de Viena, informava, basant-se en una carta anònima, que alguns anarquistes de Trieste, entre ells Wulz, havien planejat atemptar contra la vida del príncep Arnolfo de Baviera a Eisenerz (Estíria, Àustria, Imperi Austrohongarès) durant la temperada de caça i, no obstant l'escassa fiabilitat de la informació, van ser sotmesos a una estreta vigilància. En 1906 formà part del grup anarquista (Antonio Giraldi, Federico Pagnacco, etc.) que es reunia al voltant de la redacció del periòdic La Plebe i al Caffè Metropol. En 1909 la ciutat de Trieste respongué espontàniament a la vaga general de protesta arran de l'afusellament el 13 d'octubre a Barcelona (Catalunya) del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, entre els quals destacaren els grups anarquistes i ell com a destacat membre d'aquests. El 30 de desembre de 1909 es fundà l'Associació del Lliure Pensament, que s'estengué arreu de totes les zones italianes de l'Imperi Austrohongarès, i que estava adherida a la Federació Internacional del Lliure Pensament fundada en 1880 a Brussel·les (Bèlgica); en aquesta associació s'adheriren membres de totes les tendències polítiques (liberals, mazzinians, socialistes autònoms, anarquistes, etc.) i entre els seus òrgans directius figuraven alguns anarquistes, ell entre aquests. A partir de 1918, amb la mort de son pare Giuseppe, heretà el «Gran Taller Wulz» de fotografia, establert des de 1891 al Palazzo Hirschl, el qual esdevingué el més important de Trieste i assíduament freqüentat per burgesia intel·lectual de la ciutat. Conreà diferents gèneres fotogràfics, des del retrat –molts de sa família, però sobretot d'artistes contemporanis (Cesare Barison, Glauco Cambon, Ugo Flumiani, Oscar Hofer, Bruno Mailer, Olga Reich, Arturo Rietti, Eugenio Scomparini, Tullio Silvestri, etc.)– al nu, passant per la fotografia de grups, especialment obrers (forners, hostalers, cervesers, metal·lúrgics, sabaters, picapedrers, paletes, infermers, cosidores, bandes de música, obrers de l'automòbil, etc.), fotografies que prenia al seu estudi al llocs de treball. També retratà paisatges i imatges de la vida quotidiana urbana. En 1918 participà en nombroses exposicions fotogràfiques nacionals i internacionals amb excel·lents resultats. En 1925 aconseguí el reconeixement oficial rebent a Monza (Llombardia, Itàlia) el Gran Premi de Fotografia Artística de la II Biennal Internacional de les Arts Decoratives, i el de la tercera edició en 1927. Carlo Wulz va morir el 14 de març de 1928 a Trieste (Friül, aleshores incorporada a Itàlia). Les seves filles Wanda i Marion Wulz es van fer càrrec del cèlebre taller fotogràfic fins el 1980. En 1989 l'important arxiu fotogràfic de les tres generacions de la família Wulz va ser adquirit per l'empresa Fratelli Alinari de Florència (Toscana, Itàlia) i es poden veure al seu museu.

Carlo Wulz (1874-1928)

***

Foto policíaca de Marius Baudy

- Marius Baudy: El 18 d'octubre de 1875 neix a Comps (Grospierres, Vivarès, Occitània) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Sos pares es deien Antoine Baudy, ja difunt quan va néixer, i Adelina Thoulouze, domèstica. Es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i «perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind. Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de gener de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa).

Marius Baudy (1875-1912)

***

Ernst Strohbeil

- Ernst Strohbeil: El 18 d'octubre de 1895 neix a l'Imperi Alemany (actualment Alemanya) l'anarcosindicalista i antimilitarista Ernst Strohbeil. Es guanyava la vida treballant de mecànic. Relacionat amb l'Spartakusbund (Lliga Espartaquista), quan la Gran Guerra es declarà insubmís a la mobilització i patí empresonament. En 1920 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors d'Alemanya) de Dresde (Saxònia, República de Weimar), on exercí de tresorer i de responsable de distribució de propaganda. Quan els nazis arribaren al poder, s'encarregà de mantenir els contactes locals i regionals amb la clandestinitat, de l'ajuda econòmica a les famílies dels empresonats, de la circulació de la propaganda il·legal i de les relacions amb l'exterior. Detingut, entre maig i agost de 1933 restà empresonat. En 1937 va ser novament detingut; jutjat en 1938, va ser condemnat i empresonat, primer a Zwickau i després a Waldheim (Saxònia, Tercer Reich; actualment Alemanya). El 19 d'agost de 1941 va ser deportat, sota la matrícula 2.936, al camp de concentració de Flossenburg. Ernst Strohbeil va morir l'1 de març de 1942 a Flossenburg (Neustadt an der Waldnaab, Alt Palatinat, Baviera, Tercer Reich; actualment Alemanya).

***

Veïns de Biscarrués (anys trenta). D'esquerra a dreta: José Rasal Río, Manolo Corral, Julio Torralba, Joaquín López i Vicente Aso

- José Rasal Río: El 18 d'octubre –algunes fonts citen erròniament gener– de 1908 neix a Biscarrués (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Lucas Rasal Río, conegut com Casildo. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien José Rasal Borau i María Río Torralba, i era el quart de cinc germans. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan feia el servei militar al Regiment Galícia Núm. 19 de Jaca (Osca, Aragó, Espanya), participà en l'aixecament republicà engegat el 12 de desembre de 1930 pels capitans Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández; després del fracàs de la temptativa, va ser reclòs i posteriorment enviat a Tetuan (Protectorat Espanyol al Marroc), on va ser alliberat en 1932. Durant la guerra civil va ser milicià en la «Columna Durruti» i després en la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). El juny de 1940 va ser capturat per l'exèrcit alemany i, després d'un temps a l'Stalag VII-A de Moosburg (Baviera, Alemanya), el 8 d'agost d'aquell any va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), sota la matrícula 3.405. A Mauthausen va ser destinat, amb altres dos espanyols (Ramón Bargueño i José Puig), al Bunker, on va ser testimoni dels assassinats comesos pels nazis a les cambres de gas. Després de l'alliberament del camp per les tropes aliades el 5 de maig de 1945 pesava 20 quilos. Amb Manuel Caballero Domínguez, salva la vida de la nina jueva Helga Weissová i sa mare, que quedaren desemparades després de l'alliberament del camp. De bell nou a França, s'instal·là primer a Auloron (Aquitània, Occitània) i després a Pou, on treballà en la construcció. Milità en la Federació Local de Pau de la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i Interns Polítics (FEDIP), de la qual en els anys seixanta fou secretari de la Zona IV (Dordonya, Òlt i Garona, Gironda, Landes, Pirineus Atlàntics). A França es casà amb Isidora Salcedo, amb qui no tingué descendència. José Rasal Río va morir el 28 de març de 1984 al seu domicili de Pau (Aquitània, Occitània).

José Rasal Río (1908-1984)

***

Enric Vañó Nicomedes

- Enric Vañó Nicomedes: El 18 d'octubre de 1910 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el professor i intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Enric Vañó Nicomenes. Sos pares es deien Pere Vañó Chafer, jornaler, i Maria Nicomedes Morán. En 1932, amb Manuel Seguí i altres companys, fundà a Alcoi el grup anarquista «Iconoclastas» i fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època va fer nombroses conferències a l'Ateneu Llibertari d'aquesta localitat. Secretari de la Federació Local d'Alcoi de la Confederació Nacional del Treball (CNT), intervingué el setembre de 1934 en un míting celebrat a la plaça de toros de la localitat. El maig de 1936 va ser delegat del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT alcoiana al Congrés Confederal que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya) i participà en la ponència sobre les aliances revolucionàries. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, encapçalà la «Columna Alcoiana» i lluità a Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya). A mitjans d'octubre de 1936 va ser nomenat responsable de Propaganda i Premsa del Consell Econòmic Polític Social, organisme que assumia totes les funcions del Comitè Revolucionari de Defensa. Entre 1937 i 1938 va fer nombroses conferències a Alcoi i a València en homenatge als batallons de voluntaris. També realitzà diverses intervencions radiofòniques propagandístiques, col·laborà en Humanidad, treballà amb l'Estat Major de València, presidí l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i fou conseller municipal d'Alcoi en nom de la CNT fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'encarregà de retre la ciutat als falangistes i es retirà a la masia de Serralles, a prop d'Alcoi, lloc on va ser posteriorment detingut. Enric Vañó Nicomedes va ser jutjat en consell de guerra el 25 de maig de 1939, condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió amb l'agreujant de perversitat i transcendència» i afusellat el 29 d'agost de 1939 a Alacant (Alacantí, País Valencià) –alguns citen el 20 de juny de 1939 al cementiri d'Alcoi (Alcoià, País Valencià)– juntament amb Josep Vañó Botella i Francesc Peidro Romeu.

Enric Vañó Nicomedes (1911-1939)

***

Julián Ángel Aransáez Caicedo

- Julián Ángel Aransáez Caicedo: El 18 d'octubre de 1916 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Julián Ángel Aransáez Caicedo. Fou fill de Josefa Caicedo i del destacant militant anarquista i anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez i es crià dins del moviment llibertari. Sense deixar l'escola, durant la dictadura de Primo de Rivera destacà per la seva tasca propagandística, distribuint la premsa i pamflets, cobrant clandestinament les cotitzacions, etc. Un cop proclamada la II República espanyola, milità sindicalment en la «Sociedad Baluarte» de Sestao i en la «Sociedad Crisol» de Santurtzi; també formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries a les quals va representar en el Comitè del Nord (Astúries, País Basc i Santander). Amb Vicence Cuesta, destacà en l'aixecament revolucionari de l'octubre de 1934. Quan esclatà la guerra civil, va ser nomenat secretari de la Delegació d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Santurtzi. Aficionat al teatre, en 1937 fou actor en un grup artístic de Santutzi. Quan el front nord s'enfonsà, passà a Catalunya i després a València, on representà el País Basc en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938, amb Sara Berenguer, formà part de la Secció del Combatent del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 10 de juliol de 1938 presidí un míting al Teatre Romea de Barcelona de SIA. Fou delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) basca i del Comitè Nacional de la CNT als fronts de l'Est. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i passà un temps als camps de concentració francesos. Després va lluità amb la resistència antinazi a la zona d'Aigle i de Cantal (Alvèrnia). Més tard encapçalà les forces confederals a l'Avairon occità. En 1943, a Decazeville on residia i treballava com a miner, guerrillers estalinistes el detingueren i volgueren assassinar-lo per la seva oposició a la Unió Nacional Espanyola (UNE) i a sotmetre's a les ordres del maquis comunista, però una vaga dels companys miners aconseguí la seva llibertat. Amb l'Alliberament, després de reorganitzada la CNT i del Congrés de París de 1945, en el qual participà en les comissions sobre Recuperació del Patrimoni i Coordinació Nacional, formà part de la tendència possibilista basca i fou elegit secretari regional, defensant la primacia de la CNT clandestina de l'Interior. En 1945 va ser nomenat secretari departamental de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Entre 1945 i 1946 va ser secretari del Subcomitè Regional Basc i com a tal l'octubre de 1946 entrà clandestinament a la Península per a tractar diverses qüestions amb la resistència basca i assistir al Ple Regional de Sestao (coordinació antifranquista, incorporació de la CNT en el Govern basc, etc.). També representà la CNT en el Consell Consultiu Basc (CCB) en l'exili. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple Regional de Baiona. Més tard, quan era secretari de la federació de Montpeller on residia, després de la dimissió de Manuel Rigal i la il·legalització de la regional pel Govern francès entre 1952 i 1956 tornà a exercir de secretari del Subcomitè Regional basc, càrrec que renovà en 1958. Per aquesta època participà en una temptativa d'atemptat contra el dictador Franco. En aquests anys va ser suplent en el CCB. Durant aquests anys assistí a innombrables plens, assemblees, reunions confederals, etc., com ara el Ple de Tolosa (1954), el Congrés Mundial Basc de París (1956), la reunió de regionals d'origen (octubre de 1957), etc. En la dècada dels setanta ajudà en les tasques de reconstrucció de la CNT de l'Interior, assistint als plens de Vitòria i de Bilbao entre 1977 i1978. Arran de l'escissió de 1979 s'acostà als escindits, però decebut pels enfrontaments i el caire reformista d'alguns, reduir la militància. Troben articles seus en Cultura Libertaria i en Tierra Vasca. Sa companya, Julia Hermosilla Sagredo, també fou militant de les Joventuts Llibertàries i de la CNT de Sestao des del 1931. En 1999, molt afeblit, s'establí a Anglet (Lapurdi, País Basc). Julián Ángel Aransáez Caicedo va morir el 10 de novembre de 2001 a la Clínica Annie-Enia de Kambo (Lapurdi, País Basc).

Julia Hermosilla Sagredo (1916-2009)

***

Jesús del Olmo Sáez (Malatesta)

- Jesús del Olmo Sáez: El 18 d'octubre de 1924 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'activista anarquista i resistent antifranquista Lucas Jesús del Olmo Sáez, conegut com Malatesta, pel seu tarannà fort i rebel. Sos pares es deien Jesús del Olmo Barrio i Valentina Sáez Izquierdo. Arran de l'aixecament revolucionari de 1933, per sortejà la repressió que es desencadenà, sa família fugí, ell vestit d'escolà, de la capital aragonesa. En 1938, en plena guerra civil, romangué en una colònia infantil de vacances a Sitges (Garraf, Catalunya), on va perdre tres dits de la mà dreta quan jugava amb un detonador que trobà a la platja. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en les Joventuts Llibertàries, en els grups d'acció antifranquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup guerriller de Josep Lluís Facerías, amb el qual realitzà diverses actuacions a Catalunya. En 1951 la Comissió de Defensa de l'Exili del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) l'envià, amb César Saborit Carralero, Pedro González Fernández i altres dos companys, en una missió orgànica especial a Barcelona. El juny de 1952 acompanyà Facerías a Itàlia, on participà en diverses activitats editorials a Carrara, Gènova i Liorna, en l'organització de càmpings internacionals anarquistes, en activitats orgàniques i en diverses expropiacions organitzades per Faceríes efectuades en aquest país. El març de 1953 assistí, sense credencials, al V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A Itàlia va fer una bona amistat amb l'anarquista Arrigo Repetto (Alberto). A finals de 1954, allunyat de Facerías, retornà a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Jesús del Olmo Sáez va morir el 14 de juliol de 1958 en un accident automobilístic de carretera al barri de La Fontonne d'Antíbol (Provença, Occitània) quan es dirigia amb la colla a l'obra on feia feina; deixà companya (Pilar Burgos) i un infant petit (Floreal). Sos germans Pilar i Fernando també van ser militants anarquistes.

Jesús del Olmo Sáez (1924-1958)

***

Nicolás Villafranca Terribas

- Nicolás Villafranca Terribas: El 18 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 15 d'octubre– de 1932 neix a Lanjarón (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nicolás Villafranca Terribas. Sos pares es deien Nicolás Villafranca Pérez, mestre d'obres, i Josefa Terribas Alonso. Era el fill petit d'una família nombrosa, formada per cinc germanes i ell. Quan era petit sa família s'establí al barri del Realejo de Granada (Andalusia, Espanya) i estudià en un col·legi de capellans de la ciutat. Quan tenia 14 anys quedà orfe de mare. A començament de la dècada dels seixanta emigrà a França i en retornar treballà l'hoteleria en un bar de Granada fins a la seva jubilació. En els anys setanta milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) granadina.El 28 de maig de 1962 es casà amb Manuela Gallardo Gómez, amb qui tingué tres infants. Nicolás Villafranca Terribas va morir el 21 de gener –algunes fonts citen erròniament el 24 de febrer– de 2013 a l'Hospital General de Granada (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San José d'aquesta ciutat.

***

Emili Cortavitarte Carral

- Emili Cortavitarte Carral: El 18 d'octubre de 1952 neix a Heras (Medio Cudeyo, Cantàbria, Espanya) l'historiador, professor i militant anarquista i anarcosindicalista Emili Cortavitarte Carral –a vegades citat com Emilio Cortavitarte Carral. En 1969 s'instal·là amb sa família a Barcelona (Catalunya). Després de llicenciar-se en Història Moderna i Contemporània per la Universitat de Barcelona, treballà de mestre a Montmeló (Vallès Oriental, Catalunya), ciutat en la qual s'establí. Posteriorment va fer de professor de secundària a Montmeló i a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Entre 1972 i 1976 milità en Estudiants Llibertaris, en les Joventuts Llibertàries de Catalunya i en les Plataformes Anticapitalistes, afiliant-se posteriorment en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1978 i 1979 entrà a formar part del Comitè Nacional de CNT amb seu a Barcelona. Intervingué en polèmiques internes, participant en els Grups d'Afinitat Anarcosindicalista, i quan la línia «ortodoxa» guanyà la partida, abandonà la CNT. Més tard participà en els moviments de renovació pedagògica i ecologista. En 1983 s'afilià a la CNT escindida i després en la Confederació General del Treball (CGT). Fins el 1988 fou secretari general de la Federació d'Ensenyament de la CGT de Catalunya, càrrec que reprengué en 2005 i 2014. Entre 1989 i 1998 ocupà la secretaria general de la Regional de Catalunya de la CGT. En 2005 va fer la conferència a Lleida (Segrià, Catalunya) «Ideologies i qüestió nacional». En 2006 coordinà una sèrie de xerrades sobre la Barcelona revolucionària de 1936-1939 («Viure i sobreviure en el marc d'una guerra») per a les biblioteques de la ciutat. Ha col·laborant en diferents exposicions i jornades, com ara «La revolució Llibertària» (2006-2007), «Pedagogies llibertàries» (2008-2009), «100 anys de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia» (2009), «Altres protagonistes de la Transició: l'esquerra radical i els moviments socials» (2017). Ha fet conferències sobre diversos temes: Ferrer i Guàrdia, Pedagogia llibertària, Escoles Racionalistes, CENU, Salvador Seguí, Joan Peiró, Camillo Berneri, Sindicalisme Revolucionari, Anarquisme Social, etc. També ha participat en diversos documentals (El tiempo de las cerezas, Valentín. La otra Transición, etc.). En 2013 fou un dels creadors del «Procés Embat» de Catalunya per a l'organització de moviments socials. Des de 2014 és president de la «Fundació Salvador Seguí». En 2015 signà el manifest llibertari «Construir un pueblo fuerte». Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Anuario de Movimentos Sociales, Aula Libre, Catalunya, Cooperació Catalana, Debat Nacionalista, Debates, Directa, L'Esquerda, Informativo Sindical, Libre Pensamiento, Mientras Tanto, Muerte de Narciso, Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, El Viejo Topo, Viento Sur, La Voz Confederal de Rubí, etc. És autor de El sindicalisme revolucionari: auge i decadència (1890-1945) (1999), Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya (2000, amb altres), Sense memòria no hi ha futur (2004), La pedagogia llibertària (2006), Movimiento libertario y educación en España (1901-1939) (2019), entre d'altres. Col·laborà setmanalment en el programa «La visió del dia» de Ràdio Klara.

Defuncions

Notícia de l'assassinat de Jaume Rubinat Grau publicada en el periòdic de Santa Cruz de Tenerife El Progreso del 19 d'octubre de 1922

- Jaume Rubinat Grau: El 18 d'octubre de 1922 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaume Rubinat Grau –el segon llinatge a vegades citat Graus. Havia nascut cap el 1891 a Golmés (Pla d'Urgell, Catalunya). Sos pares es deien Joan Rubinat i Cecília Grau. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'abril de 1914 fou delegat dels fonedors de bronze barcelonins al Congrés Metal·lúrgic Regional de Catalunya de la CNT. L'abril de 1918 fou orador en un míting dels metal·lúrgics a Barcelona. Membre del Comitè del Sindicat Únic del Ram de la Metal·lúrgica de la CNT de Barcelona, entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat dels fonedors de bronze al I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants). El gener de 1921, malalt, va ser empresonat governativament, amb Ángel Pestaña Núñez, Josep Gardeñas Sabaté i altres, a Barcelona i a Montjuïc, i no va recobrar la llibertat fins abril de 1922, quan el restabliment de les garanties constitucionals. El 23 de maig de 1922 va ser detingut amb el cenetista Antonio Viñuelas Milán acusat de participar en un tiroteig amb Blas Marín Pérez, membre del Sindicat Lliure, a la foneria d'Esteban Roca, a la barriada de Can Tunis, on feien feina tots tres. Jaume Rubinat Grau va ser ferit d'un tret al costat dret el 18 d'octubre de 1922 al barceloní carrer del Carme i morí poc després a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya). En el moment de l'atemptat hi anava del braç de sa companya, Loreto Escolà Filella, i d'una neboda. L'assassí fou Blas Marín Pérez, amb el suport de Julián Blázquez Mazuelos. Jaume Rubinat Grau era cosí germà de Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre) i cunyat de Gener Minguet Grau, destacats anarcosindicalistes. Blas Marín Pérez també atemptà sense èxit el 23 de febrer de 1923 contra la vida de Salvador Seguí Rubinat. Blas Marín Pérez i Julián Blázquez Mazuelos van ser jutjats l'11 de juny de 1923 per l'Audiència de Barcelona i, malgrat el testimoni de Loreto Escolà Filella, que els identificà perfectament com a autors de l'atemptat, ambdós van ser absolts.

---

Continua...

---

[17/10] �Die Reaction in Deutschland� - Manifestaci� Ferrer - �Pueblo Libre� - �Ruta� - Homenatge a Cortiella - Daguenet - Orsolini - Claeys - Marpaux - Dubois - Hall� - Llop - Ascaso - Cottin - Vassilev - Pas�n - Conxa P�rez - Cuenca - Zeimert - Pedrazzi - Maricourt - Edelstadt - Soulage - Sarabia - Ib��ez Navarro - Blasco - Viroga - Bordoni - Ragon - Tassan Solet - Sabat� - Borr�s - Garc�a Ortega - Della Schiava - Galeano - Val - Flores - Olcina - Ba Jin - Jimenez Cubas

[17/10] «Die Reaction in Deutschland» - Manifestació Ferrer - «Pueblo Libre» - «Ruta» - Homenatge a Cortiella - Daguenet - Orsolini - Claeys - Marpaux - Dubois - Hallé - Llop - Ascaso - Cottin - Vassilev - Pasín - Conxa Pérez - Cuenca - Zeimert - Pedrazzi - Maricourt - Edelstadt - Soulage - Sarabia - Ibáñez Navarro - Blasco - Viroga - Bordoni - Ragon - Tassan Solet - Sabaté - Borrás - García Ortega - Della Schiava - Galeano - Val - Flores - Olcina - Ba Jin - Jimenez Cubas

Anarcoefemèrides del 17 d'octubre

Esdeveniments

Mikhail Bakunin a l'època de Die Reaction in Deutschland

- «Die Reaction in Deutschland»: Entre el 17 i el 21 d'octubre de 1842 Mikhail Bakunin, sota el pseudònim de Jules Elysard, publica en els números 247 a 251 del periòdic de l'esquerra dialèctica dels joves hegelians Deutsche Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst (Anuaris Alemanys sobre Ciència i Art) de Leipzig (Saxònia, Alemanya), editat per Arnold Ruge, l'assaig «Die Reaction in Deutschland. Ein Fragment von einem Franzosen» (La reacció a Alemanya. Apunts publicats per un francès). Aquest fonamental escrit del revolucionari rus, establert aleshores a Dresden, marca el pas d'un Bakunin purament filosòfic i especulatiu a un Bakunin apassionat per la participació activa en els moviments sociopolítics d'aleshores. Criticat per alguns companys de ser un text massa abstracte, l'assaig fa servir el llenguatge hegelià per justificar un concepte de revolució política i social permanent. Les crítiques de Bakunin van dirigides contra els «contemporitzadors», que prenien una posició intermèdia entre els conservadors («positivistes») de l'status quo i els radicals («negativistes») que s'oposaven al sistema. Malgrat la vaguetat i la fraseologia filosòfica, l'assaig és una crida a la revolució social, a la realització de la llibertat humana com a fi suprem de la Història i a l'afirmació de la fe en la capacitat revolucionària de les classes baixes de la societat. La frase final de l'assaig «Die Lust der Zerstörung ist zugleich eine schaffende Lust!» (El plaer per la destrucció és també un plaer creador!) el feu famós en els cercles revolucionaris d'arreu d'Europa. La resvista Deutsche Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst fou suprimida el gener de l'any següent en gran part per les repercussions que havia tingut l'article de Bakunin.

***

La manifestació passa per la plaça Saint-Augustin (París, 17 d'octubre de 1909)

- Manifestació contra l'execució de Ferrer i Guàrdia: El 17 d'octubre de 1909, a París (França), una nova manifestació de protesta contra l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia reuneix 60.000 persones que marxaran de la plaça de Clichy fins a la Concòrdia, tot cantant La Internacional i proferint crits de venjança contra la monarquia espanyola i contra Antoni Maura.

***

Capçalera de Pueblo Libre

- Surt Pueblo Libre: El 17 d'octubre de 1936 surt a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Pueblo Libre. Órgano de la Federación Local de Sindicatos Únicos. Portavoz de la CNT-AIT. Trobem articles de José Consuegra, Ezequiel Endériz i José Huet, entre d'altres. A partir del número 69 canviarà de capçalera. En sortiren, almenys, 77 números, l'últim el 19 de febrer de 1938.

Pueblo Libre (1936-1938)

***

Capçalera del primer número de Ruta

- Surt Ruta: El 17 d'octubre de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista Ruta. Órgano de las Juventudes Libertarias de Cataluña. Era continuació de Libre Juventud. Aquest primer número portava la cita: «Aprèn a autodeterminar-te. És la millor arma contra els tirans.». Va estar dirigit per Manuel Pérez, Fidel Miró, José Peirats Valls, J. Santana Calero, Benito Milla i Benjamín Cano Ruiz. La redacció de la publicació radicava a la «Casa CNT-FAI» de la Via Laietana de Barcelona. La seva línia editorial s'oposà a les posicions reformistes i a la política col·laboracionista amb els governs republicans de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sobretot enfront del Comitè Nacional, i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la guerra civil. Trobem articles d'Agraz, Felipe Alaiz, Allué, Jaume Balius, Lluís Baró, Joan Bes, José Blanco, Borrell, Mariano Briones, Severino Campos, Benjamín Cano Ruiz, Soldedad Estorach, Fontaura, Amador Franco, Elías García, Ginés García, Pepe García, García Cristóbal, Miguel García Igualada, Gatell Comas, Grunfeld, M. Guillamet, Félix Martí Ibáñez, Gastón Leval, Lipiz, A. Menéndez Caballero, Delso de Miguel, Fidel Miró, Armando del Moral, Higinio Noja Ruix, Antonio Ocaña, Josep Peirats Valls, Carmen Pijoan, Carmen Quintana, J. Riquer Palau, Pipán, Manuel Rodríguez, Vicente Rodríguez García, Federico G. Ruffinelli, Lucía Sánchez Saornil, Luisa de Santamaría, J. Santana Calero, Liberto Sarrau, Germinal Sentís Biarnau, Ramon Sentís, Ángel Tobeñas, etc. Va ser suspès en diferents ocasions per les autoritats republicanes. En sortiren 83 números, l'últim el 5 de novembre de 1938, que va ser suspès definitivament per la Delegació d'Ordre Públic. però va tenir molts errors en la numeració –el número 64 (29 d'abril de 1938) apareix erròniament com el número 39 i així continua la numeració fins el número 83 que apareix en realitat com el número 58, per aquest motiu alguns números es repeteixen. Posteriorment, durant la dictadura franquista, la capçalera es publicà clandestinament a Barcelona en diverses ocasions: entre 1946 i 1947, esporàdicament en 1948 i entre 1955 i 1958. A França (Marsella, Tolosa de Llenguadoc i París), entre 1944 i 1953, sortí la mateixa capçalera com a òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), però finalment va ser prohibida per les autoritats gal·les i sortí posteriorment entre 1964 i 1966 a Brussel·lès (Bèlgica). Després de la mort del dictador Francisco Franco, Ruta es tornà a editar a Barcelona entre 1979 i 1982, i entre 1988 i 1989.

***

Publicitat de l'homenatge apareguda en La Vanguardia del 15 d'octubre de 1937

- Homenatge a Cortiella: El 17 d'octubre de 1937 se celebra a l'Ateneu Juvenil Llibertari (AJL) de la II Zona de Barcelona (Catalunya), radicat a la plaça de Catalunya, una «sessió necrològica» d'homenatge a la memòria de l'escriptor llibertari Felip Cortiella i Ferrer, que havia mort l'estiu d'aquell any. Amb aquest acte, organitzat per la Secció de Cultura i Propaganda de l'AJL, es pretenia que l'escriptor servís com a exemple a imitar per la «joventut catalanista» i l'«element femení».

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Naixements

Fotografía policíaca d'Eugène Daguenet (26 de febrer de 1894)

- Eugène Daguenet: El 17 d'octubre de 1854 neix a Granville (Normandia, França) l'anarquista Eugène Carolin Daguenet. Sos pares es deien Pierre Daguenet, fuster, i Hortense Louise Dupuis. Estudià a l'escola d'ebenisteria «Boule», on aconseguí diversos premis. Assistia, amb altres anarquistes (Adolphe Bouchenez, Armand Chapin, Henri D'Auby, Amédée Denéchère, Jacques Merigeau, Petitjon, Surgand, etc.), a les reunions que se celebraven a la Sala Château Rouge, al número 21-23 del carrer Vignoles. El 26 de febrer de 1894 el comissari de policia Guillaud escorcollà el seu domicili, al número 4 del carrer Haies de París (França), on vivia amb sa companya, però com que sabia que el vigilaven des de feia temps, havia fet desaparèixer qualsevol document comprometedor que hi pogué haver-hi i els agents no hi trobaren res. Detingut, va ser portat a comissaria, fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat a disposició del jutge d'instrucció Henri Meyer després de ser interrogat, moment en el qual va declarar que no era anarquista, sinó socialista, i que formava part d'un dels Comitès Revolucionaris del XX Districte de París. Estava molt lligat a l'anarquista Jacques Mérigeau, que havia estat condemnat a tres anys de presó i que feia feina al seu taller, al número 14 del carreró Rolleboise, on hi havia alguns obradors d'ebenisteria, i on en diverses ocasions es feien reunions amb companys anarquistes (Claudius Bazin, etc.) i cantaven cançons revolucionàries a la vesprada. L'anarquista Nicolas Kieffer també treballava al seu taller i era assidu a les reunions. El 31 de desembre de 1896 figurava, com a «perillós», en un llistat de recapitulació d'anarquistes aixecat per la policia i aleshores vivia al número 20 del passatge Saint-Bernard de París. També figurà en llistats d'anarquistes entre els anys 1900 i 1912. El setembre de 1913 va ser guardonat amb un diploma en el Concurs d'Indústries d'Art de París. El 16 de març de 1920 es casà al XII Districte de París amb la bugadera Marie Stéphanie Marchal i aleshores vivia al número 15 del carrer Reuilly. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Eugène Daguenet (1854-?)

***

Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini

- Pirro Orsolini: El 17 d'octubre de 1854 neix al popular barri de Porta a Mare de Pisa (Toscana, Itàlia) el fuster i obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini. El 20 de novembre de 1878, en acabar una manifestació monàrquica convocada per congratular-se pel frustrat atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia, esclatà una bomba «Orsini» a prop de la Prefectura de Pisa, desencadenant el pànic entre els manifestants. Pirro Orsolini, que passava en aquell moment entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per l'estudiant Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la multitud contra ell. L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona, si s'exceptua una lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini; però per a la policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per engegar una vasta repressió contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets havia explotat, en el curs d'una manifestació semblant a Florència (Toscana, Itàlia), una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a moltes altres. Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un centenar d'internacionalistes van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va condemnar a residència obligatòria. Durant el procés quedà demostrat que no hi havia cap evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis contradictoris de l'estudiant i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son germa Pilade Orsolini, Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro Busoni, Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les forces de l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari després de passar dies i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser incriminat. El judici, que tingué un gran ressò en premsa tant regional com nacional, va tenir lloc entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència Siena (Toscana, Itàlia) en un clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el 14 de març, en només 20 minuts de deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En ser condemnat l'acusat digué: «Puc dir que s'ha condemnat un innocent.» L'estudiant acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la Prefectura de Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior italià. Pirro Orsolini va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de Lucca (Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener, els anarquistes pisans publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i l'endemà es convocà una manifestació popular solidària davant el seu domicili.

***

Notícia d'una de les condemnes de Louis Claeys apareguda en el diari de Bordeus La Petite Gironde del 4 de maig de 1874

- Louis Claeys: El 17 d'octubre de 1857 neix a Nieppe (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Louis Séraphin Claeys –a vegades citat erròniament Clays. Sos pares es deien Cletus Claeys, belga, i Marie Thérèse Joséphine Defive, domèstica. De vida errant, es guanyava la vida treballant de teixidor i de venedor de diaris. El maig de 1874 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a sis mesos de presó per uns aldarulls en un cabaret on va amotinar la gent contra els agents. En 1884 va ser condemnat per «ultratge a agent» i aquell mateix any pel Tribunal de Lilla a quatre mesos de presó per «violació de domicili amb banda armada». En aquests anys va ser un dels animadors del grup anarquista d'Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França), que comptava una unes 35 membres. En 1887, venent d'Armentières, arribà a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Durant la primavera de 1888 va ser detingut amb l'anarquista François Denollet per vendre La Révolte pels carrers; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó per «insults a la policia». A finals d'abril de 1890, a resultes d'un article aparegut en el periòdic La Dépêche de Lilla, on s'acusava l'anarquista Anthelme Girier (Girier-Lorion) de ser un agent provocador, participà amb aquest i altres companys en el saqueig de les oficines del citat periòdic; processat el maig d'aquell any amb altres companys (Arthur Bernier, Ernestine Deman, François Denollet, Bruno Pernet i Edmond Vercruyse), va ser condemnat a tres mesos de presó i en l'apel·lació a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) la pena es concretà en sis mesos. En 1893 freqüentà les reunions anarquistes de Reims (Xampanya-Ardenes, França) i el maig d'aquell any passà a París (França). El 23 d'agost de 1893 el trobem de bell nou a Reims, amb la intenció de reorganitzar el grup anarquista local, però, sense feina, retornà a París, on la policia vigilà la seva correspondència. Retornà caminat a Reims, on el 12 de setembre de 1894 entrà a treballar de teixidor a la filatura Hennegrave de Boult-sur-Suippe (Xampanya-Ardenes, França). Quatre dies després abandonà Boult-sur-Suippe i a peu arribà a Reims, per a retornar el 19 de setembre a Boult-sur-Suippe i encara anar i tornar d'una població a l'altra en els següents dies. Entre 1895 i 1896 va fer la verema amb l'anarquista François Courtois. El febrer de 1895 rebé una carta de l'anarquista Paul Demazure, on declarava que estava «disposat a tot» i li demanava l'adreça de companys que el poguessin asilar, ajudar i buscar-li feina. L'abril de 1895 va rebre tres exemplars de Le Père Peinard en una capsa de pastilles de sabó i els va fer circular entre els companys de taller. Va declarar que Le Père Peinard i La Révolte reapareixerien aviat a París i l'agost de 1895 va escriure a Sébastien Faure per fer-lo venir a Reims. El 14 de novembre de 1895 marxà cap a Roubaix i a finals de gener de 1896 va escriure des d'aquesta ciutat al grup «Les Libertaires» de Reims per donar-li notícies de l'anarquista belga Julien Béranger, expulsat de França, però que finalment hi retornarà. Va indicar que la propaganda pel fet es reprendria a la regió del Nord. Sembla que és el mateix Claeys que en 1897 publicà el fullet antiguedista Réflexions sur la propagande collectiviste à Roubaix. A principis de segle l'anarquista Albert Vanacker es va refugiar al seu domicili. En 1900 col·laborà en el setmanari Le Batailleur. Journal hebdomadaire du Nord et du Pas-de-Calais. El 8 de febrer de 1902 la Prefectura del Nord assenyalà que havia deixat Croix (Nord-Pas-de-Calais, França) i que hi anava cap a Reims a la recerca de feina. El 14 de febrer s'estava a Croix en un antic allotjament i el 16 d'abril de 1902 desaparegué de Croix. En 1903 vivia a Bousbecque (Nord-Pas-de-Calais, França), treballava a la papereria Dhal i a principis d'octubre d'aquell any va ser detingut per apedregar els gendarmes durant una vaga a la regió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Una escena de la Revolta de les Illes de la Salvació segons la premsa de l'època

- Edmond Marpaux: El 17 d'octubre de 1866 neix a Fraisans (Franc Comtat, Arpitània) el sindicalista i anarquista expropiador Edmond Aubin Marpaux. Sos pares es deien Victor Marpaux, obrer especialista en pudelació, i Virginie Héry. Assidu a les reunions anarquistes organitzades als Districtes V i XIII de París (França), fou secretari de la Cambra Sindical dels Estampadors en Metall de París. També milità en la «Lliga dels Antipatriotes», en la «Cloche de Bois» –grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers– i en el grup expropiador de Pini. El 18 d'agost de 1893 va ser detingut per haver cridat «Visca l'Anarquia!» davant un guàrdia de la Pau que arrabassava els cartells titulats «Le Père Peinard au Populo», que ell mateix havia aferrat aquell matí a prop de l'Ajuntament del III Districte, però va ser posat en llibertat. El 17 de novembre de 1893, quan retirava el correu de la banda de Poulain, de la qual era encobridor, a l'oficina postal del XX Districte parisenc, apunyalà de mort l'agent Colson en fugir del parany que la policia li havia ordit. Detingut, fou jutjat el 27 de febrer de 1894 per l'Audiència del Sena i, malgrat les seves refutacions, fou condemnat a les colònies penitenciàries a perpetuïtat. Edouard Marpeaux va morir el 22 d'octubre de 1894 –oficialment el 23 d'octubre de 1894– a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) arran de la repressió desencadenada per reprimir un motí que havia esclatat dos dies abans i on moriren finalment nombrosos presidiaris anarquistes (Benoît Chevenet, Jules Léauthier, Pierre Meyrues, Charles Achille Simon, etc.).

***

Notícia del judici a Napoléon Dubois apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne de l'11 d'agost de 1907

- Napoléon Dubois: El 17 d'octubre de 1881 neix a Belleville-sur-Meuse (Lorena, França) l'anarquista Napoléon Pierre Dubois, conegut com Eugène. Sos pares es deien Auguste Dubois, terrelloner, i Marguerite Duchateau. Obrer miner a Chavigny (Lorena, França), destacà com a orador en reunions públiques i vagues. Cap el 1905 es relacionà amb Boudoux i Blanchard. El 30 d'abril de 1907 va ser detingut arran d'unes declaracions a favor de Georges Yvetot i contra la policia durant una reunió portada a terme tres dies abans a Neuves-Maisons (Lorena, França); jutjat, el 8 d'agost va ser condemnat per l'Audiència de Nancy (Lorena, França) a sis mesos de presó per aquestes declaracions. L'octubre de 1908 va ser acomiadat de la mina per repartir el periòdic anarquista La Mère Peinard. Réflecs hebdomadaires d'une lavandière, publicat a Le Parc de Saint-Maur (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de França, França); aquest periòdic va ser fins i tot criticat per determinats cercles anarquistes per la seva vulgaritat. El 10 de gener de 1909 publicà a Longwy (Lorena, França) l'únic número que sortí del periòdic L'Éveil Social. El març de 1909, amb la documentació militar de son germà Félix, viatjà arreu buscant feina. Finalment s'establí a París (França), on treballà de terrelloner i s'afilià al sindicat del seu ram. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Caricatura de Maurice Hallé apareguda en el primer número de La Vache Enragée (18 de maig de 1917)

- Maurice Hallé: El 17 d'octubre de 1886 –algunes fonts citen erròniament 1888– neix a Oucques (Centre, França) el poeta i cantautor anarquista Maurice Marie Eugène Hallé. Son pare era un mestre carreter i forjador, Isidore Eugène Hallé (Chassepot), i sa mare, Marie Silvina Poulin, regentava un modest hostal. Amb 13 anys començà a treballar al taller de son pare i dos anys després, seguint l'exemple d'uns cosins que havien fet fortuna, s'instal·là a París, on treballà de cambrer; però no pogué suportar aquesta feina, ja que no li deixava temps per a llegir ni per a instruir-se, i tornà amb son pare. Al seu poble esdevingué membre del Comitè de Festes, del qual va ser nomenat tresorer, i del grup «Gàs d'cheu nous», que arreplegava joves que es consideraven poetes. En 1910 aconseguí publicar una plagueta de versos, Au pays où qu'on parl' ben. Recueil de monologues beaucerons, estampada a la Impremta Obrera de Vendôme. Els diumenges cantava als cabarets de la regió, però els seus versos satírics no van ser gaire apreciats pels pagesos de la contrada que el consideraren un arrogant i abandonaren el taller de son pare, tant que aquest hagué de plegar. Després de la mort de sos pares, retornà a París, on entaula amistat amb altres cantautors, especialment Paul Besnard, que el van ajudar i començà a cantar pels cabarets parisencs. Alhora, freqüentà els cercles llibertaris, fet pel qual va ser perseguit per la policia i empresonat en diverses ocasions. En 1913 començà a col·laborar amb «La Muse Rouge», una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris, i les seves cançons es publiquen en diversos periòdics proletaris (La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste, La Chanson du Peuple, La Vache Enragée, La Muse Rouge, etc.). Durant la Gran Guerra va ser llicenciat per la seva salut deficient i continuà actuant als cabarets («Théâtre de Montmartre», «Caveau de la République», «Lapin agile», «La Bolée», «Quat'z-Arts», «Noctambules», etc.), cantant contra la guerra i les injustícies de tota casta. El 18 de maig de 1917, amb Roger Toziny, llançà el setmanari satíric La Vache Enragée i dos anys després fundà el cabaret «La Goguette de la Vache Enragée», que acabà establint-se a la plaça Constantin-Pecqueur de Montmartre i fou un lloc molt freqüentat per artistes i literats. Aquest cabaret també era la seu de l'ajuntament de la «Comuna Lliure de Montmartre» que creà amb el pintor Jules Depaquit i de la qual va ser nomenat alcalde. En 1921, amb el poeta Roger Tozini, creà la «Foire aux Croûtes» (Fira dels Mamarratxos), exposició de pintura a l'aire lliure. Aquest mateix any, publicà el recull de poemes Par la grand'route et les chemins creux. El 19 de desembre de 1922 es casà al XVIII Districte de París amb Marguerite Marceline Veschambre (Marguerite), divorciada de Sébastien Andraud. Aleshores vivia al número 4 de la plaça Costantin Pecqueur. En aquesta època va fer una gira artística arreu de França i de Bèlgica. En 1928, després d'un procés judicial amb la propietària del local, va ser expulsat del seu cabaret i acabà treballant com a corrector en el Journal Officiel. En 1935 publicà Les laveuses, poésie beauceronne i en 1942 Les oeuvres de Maurice Hallé. Darrièr'la ch'vaille, poésie beauceronne créée par l'auteur à la Vache enragée, au Coucou, et par Lucie Touchais dans les cabarets. Després de l'Alliberament, encara actuà a diversos cafès cantants, com ara «Baltó», al carrer Custine, o «L'Acropole», a prop de la Porta d'Orleans. Altres obres seves són Poésies beauceronnes (1934), J'veux pas qu'tu t'marises, récit beauceron (1937), Prière d'un p'tit alo au p'tit Jésus (1942), entre d'altres. Maurice Hallé va morir el 6 de febrer de 1954 al seu domicili del XIII Districte de París (França). Un carrer d'Oucques porta el seu nom.

Maurice Hallé (1888-1954)

***

Necrològica de Vicenç Llop Serrano apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de maig de 1967

- Vicenç Llop Serrano: El 17 d'octubre de 1886 neix a Ascó (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Vicenç Llop Serrano –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Llop. Sos pares es deien Miquel Llop i Francesca Serrano. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la seva població natal, durant la Revolució participà en la col·lectivitat agrícola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Instal·lat a Vierzon, treballà de pagès i milità en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Sa companya fou Benita Franquet, amb qui tingué dos infants, Miguel i José, també militants llibertaris. Vicenç Llop Serrano va morir el 3 de març de 1967 al seu domicili de La Loeuf de Vierzon (Centre, França).

***

Alejandro Ascaso Abadia (ca. 1926)

- Alejandro Ascaso Abadía: El 17 d'octubre de 1898 neix a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Alejandro Ascaso Abadía, que va fer servir els pseudònims de Manuel Labrada Pontón i Manuel Formoso Peña, –aquest últim el va usar durant tota la seva època a Costa Rica. Fou membre de la famosa família anarquista dels Ascaso, el segon en edat dels germans (Domingo, Alejandro, Francisco i María). Sos pares es deien Domingo Ascaso Corredor i Emilia Abadía Abad. En 1912 morí son pare després d'una llarga i costosa malaltia i la vídua i els infants petits s'establiren a Saragossa (Aragó, Espanya), on visqueren amb gran penúria. Introduït en el moviment anarquista com sos germans, d'antuvi treballà d'aprenent en un forn de rajoles. Entre 1918 i 1920 va fer el servei militar a Àfrica, però va desertar. S'establí a Barcelona (Catalunya) en els anys del pistolerisme i treballà de pintor. En 1923 s'afilià al Sindicat de la Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època formà part de la redacció de Solidaridad Obrera i col·laborà en Crisol i Voluntad. El 8 d'agost de 1923 va ser detingut, juntament amb Pere Esteve, Juan Turmin, Alfonso Miguel i altres quatre companys, al local del Sindicat de la Fusta de Barcelona. Fugint de la persecució policíaca, s'exilià a París (França). En 1924, des de la capital francesa, reivindicà l'acció armada com a mitjà revolucionari. El gener de 1925, amb Segundo García Vivancos i Gregorio Jover Cortés, marxà cap a Mèxic, on s'integrà en el grup d'acció «Los Errantes» i participà amb Buenaventura Durruti Domínguez i els altres membres, en l'assalt de la sucursal del Banco de la Província de Buenos Aires de San Martín. Sota el nom de Manuel Labrada Pontón, continuà amb les accions del grup il·legalista per diverses poblacions americanes (Veracruz, l'Havana, Panamà, Callao, Valparaíso, Santiago de Xile, etc.). Cap el febrer de 1926 desaparegué a Buenos Aires (Argentina) i es desvinculà del moviment anarquista. Després d'un temps a Montevideo (Uruguai), on visqué amb una dona anomenada Dolores a casa d'uns companys anarquistes, s'establí a Cartagena de Indias (Bolívar, Colòmbia), on s'inicià en el periodisme. A finals de 1927 marxà cap a Costa Rica i s'instal·là, primer, a Puerto Limón i, després, a Sant José, on treballà de periodista sota el nom de Manuel Formoso Peña. En 1928 va ser nomenat director de La Nueva Prensa. L'abril de 1931 es casà amb María del Carmen Herrera Núñez, amb qui tingué quatre infants. Durant la Revolució espanyola participà en la creació de diversos comitès de suport a Costa Rica. A partir de 1947 dirigí el periòdic pro oficialista La Tribuna i el 18 de desembre d'aquell any una bomba destruí parcialment el seu domicili, atemptat atribuït a seguidors de l'opositor José Figueres Ferrer. Col·laborà de columnista en La Razón i en 1953 va ser nomenat subdirector de La Nación. En 1957 presidí l'Associació de Periodistes de Costa Rica i tingué alguna activitat política, relacionant-se amb presidents de la República, ministres i diputats. També destacà com escaquista i fou membre de la Lliga de Costa Rica contra el Càncer. En els anys setanta viatjà a Aragó i a Catalunya sota el nom americà de Manuel Formoso Peña. En 1970 rebé el premi «SIP-Mergenthaler» i en 1978 l'important «Premio de la Libertad», de l'Associació Nacional de Foment Econòmic (ANFE), com a defensor d'aquesta a Costa Rica. En 1979 prologà el llibre de Manuel Rojas Bolaños Lucha social y guerra civil en Costa Rica (1940-1948). Alejandro Ascaso Abadía va morir en 1982 a San José (Costa Rica). En 1997 es creà la «Càtedra Manuel Formoso Peña». Son fill fou l'advocat i politòleg Manuel Formoso Herrera, un dels fundadors del Partit Socialista de Costa Rica (PSC).

***

Notícia del processament d'Henri Cottin apareguda en el periòdic Le Petit Parisien del 16 de setembre de 1923

- Henri Cottin: El 17 d'octubre de 1901 neix a Compiègne (Picardia, França) l'anarquista Henri Charles Lucien Cottin. Sos pares es deien Lucien Henri Cottin, empleat de comerç, i Marie Catherine Wailliez, bugadera. Treballava d'obrer torner a la fusteria Decauville, al carrer Lecourbe de París i vivia amb sos pares al número 59 del carrer de la Convention de la capital francesa. Des del 1918 milità en el moviment anarquista parisenc. Quan son germà, l'anarquista Émile Cottin (Milou), intentà assassinar el febrer de 1919 Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, va ser interrogat. Durant els anys vint fou membre de la Unió Anarquista (UA) del XV Districte de París (França). El 2 de juny de 1921 va ser absolt, juntament amb altres 14 joves companys anarquistes i comunistes, pel XI Tribunal Correccional de París del delicte de «distribució de pamflets antimilitaristes». El 4 d'abril de 1923, amb Fernand Sornin i la companya Valtat, llançaren pamflets anarquistes durant la representació de Werther a l'Òpera-Còmica de París; processats el setembre d'aquell any per aquesta acció, la causa va ser finalment sobreseguda. Durant la Guerra Civil espanyola conduí amb Pierre Odéon camions d'avituallament del Comité pour l'Espagne Libre (CEL, Comitè per Espanya Lliure) fins a Barcelona i Llançà (Catalunya). Durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència contra l'ocupació nazi i tingué el grau de tinent de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Membre de la xarxa de sabotatge «Roberte» (Raymond Fiolet, Georges Devigne, Albert Ledoux, Paul Mouton, etc.), Henri Cottin va ser abatut per una ràfega de metralladora de la Gestapo el 12 de juny de 1944 durant una acció de sabotatge en un post de guardaagulles a Belleu (Soissons, Picardia, França) de l'estació de Soissons. Associacions d'excombatents i exmembres de la Resistència li han retut homenatges en diverses ocasions i un carrer de Belleu porta el seu nom.

***

Pano Vassilev

- Pano Vassilev: El 17 d'octubre de 1901 neix a Lovetch (Lovetch, Bulgària) el militant anarcosindicalista Pano Vassilev. Fill d'un blanquer pobre, el 7 de novembre de 1920, per fugir de l'atur i de la misèria, emigra amb el seu company anarquista Boris Chivatchev a l'Argentina, on, durant quatre anys, freqüentarà els anarcosindicalistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De tornada a Europa en 1924, roman un temps a França abans de retornar al seu país, a Sofia. A partir de 1926 militarà activament en la difusió de les idees anarcosindicalistes, ja sia per escrit, amb la creació de revistes i periòdics, ja sia per la paraula, com a orador i conferenciant. Del 16 al 21 de juny de 1931, a Madrid, representarà el seu país en el IV Congrés de l'AIT. El 13 d'abril de 1933 a les 19 hores, enmig d'un carrer de Sofia (Bulgària), quan portava els pasquins del Primer de Maig que havia anat a recollir a la impremta, va ser assassinat per un membre de la policia del règim «democràtic» de Grigorov. És autor d'un interessant estudi sobre La idea dels soviets. Origen i desenvolupament (1933).

Pano Vassilev (1901-1933)

***

Modesto Pasín Noya dibuixat per Camilo Díaz Baliño a la presó de Santiago de Compostel·la (1936)

- Modesto Pasín Noya: El 17 d'octubre de 1903 neix a Pontevedra (Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista i comunista Modesto Pasín Noya. Sos pares foren José Pasín Romero, ebenista i destacat anarcosindicalista i polític republicà, i Luisa Noya Martínez, i tingué quatre germans (Florentino, Luis, Marcelino i Palmiro) i tres germanes (Celia, Flora i Laura). Es guanyà la vida treballant de pintor, escultor i daurador d'imatges, i d'empleat en Aigües Potables SA. Vivia al número 14 del carrer Rosario de Santiago de Compostel·la. Militant com son pare en la Confederació Nacional del Treball (CNT), també va estar afiliat al Partit Comunista d'Espanya (PCE). El setembre de 1931 va fer orador un míting de la CNT a Santiago de Compostel·la amb José Villaverde Velo i Manuel Mascarell Calvet. Alguns autors li atribueixen un incident durant l'enterrament de l'escriptor Ramón María del Valle-Inclán, el 6 de gener de 1936, quan volgué llegar la creu que portava el taüt. Fou membre del Bloc Popular Antifeixista. Quan el cop militar feixista del 18 de juliol de 1936, formà part, en representació del PCE, del Comitè de Defensa de la República en l'Ajuntament de Santiago de Compostel·la. Detingut pocs dies pels franquistes, va ser jutjat en consell de guerra sota l'acusació de «traïció» i condemnat a mort. Modesto Pasín Noya va ser afusellat, amb altres nou persones, el 3 de desembre de 1936 al Cementiri Municipal de Boisaca de Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia), on va ser enterrat. Estava casat amb Sofía Cabana López, que en 1950 es casà amb l'anarquista Cesáreo Briones Varela.

Modesto Pasín Noya (1903-1936)

José Pasín Romero (1878-1960)

***

Conxa Pérez (Barcelona, 27 de juny de 2007). Foto de Xabier Mikel Laburu

- Conxa Pérez: El 17 d'octubre de 1915 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Concepció Pérez Collado (Conxa Pérez). Era filla de Llúcia Collado i de Joan Pérez Güell, militant anarcosindicalista analfabet que va restar pres a la presó Model durant la dictadura de Primo de Rivera. Va començar a treballar als 13 anys en una fàbrica tèxtil i després en una impremta. Quan va proclamar-se la República va començar a militar en el moviment llibertari. Va freqüentar l'Ateneu Llibertari «Agrupació Cultural Fars» a l'avinguda Mistral de Barcelona i va ingressar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (grups «Sacco i Vanzetti», primer, i «Siempre Adelante», després). Va intervenir en la insurrecció anarquista de 1933, enquadrada en el «Moviment 8 de gener» de Joan García Oliver, i va acabar empresonada cinc mesos a la presó de dones d'Amàlia per amagar la pistola d'un company al pit, temps que va aprofitar per llegir moltíssim. Cap al 1935 va ser membre de l'Ateneu Humanitat de les Corts i de la seva escola autogestionària «Élisée Reclus», muntada per Félix Carrasquer. En juliol de 1936 va combatre l'aixecament feixista a Barcelona, participant en els assalts de la caserna de Pedralbes i de la presó Model. Immediatament després va sortir al front d'Aragó (Zaida, Belchite, Quinto) com a miliciana enrolada en la Columna Ortiz, on va romandre mig any. De tornada a Barcelona va treballar als menjadors populars de la Maternitat i després va retornar al front (Almudévar) incorporada en el grup de Carlo Rosselli. Novament a Barcelona, va fer feina en una fàbrica d'armes a Sants i participa en el seu Consell de Fàbrica. Durant els Fets de Maig de 1937 va ser ferida. Quan va caure la República va passar a França via Girona i Portbou, para realitzar un recorregut per tot el territori francès (a prop de la frontera amb Bèlgica, Argelers, Marsella, als castells de Reinarda finançats pel Govern mexicà, Montgran...). El setembre de 1942 creua la frontera espanyola amb un fill de tres mesos, que havia tingut a l'hospital dels quàquers nord-americans de Marsella, fruit de la relació amb un metge socialista al camp d'Argelers que va marxar a la França ocupada. Durant la postguerra tenia la parada del duro al mercat de Sant Antoni, on ajudava els presos de la CNT que sortien de la presó i participava activament en el grup clandestí cenetista que es reunia al bar Los Pajaritos de la Ronda de Sant Pau. Va col·laborar en l'Associació de Veïns del Raval de Barcelona durant els anys setanta i en la Transició va participar en l'organització del Sindicat de Comerç de la CNT, ja que regentava una botigueta de bijuteria. A partir de 1999 formarà part de l'agrupació «Dones del 36», realitzant xerrades als instituts d'ensenyament. En 2004 va participar en «La Ruta de l'Anarquisme», organitzada per Turisme Tàctic. Ha intervingut en diversos documentals, com ara De toda la vida, Vivir la utopía i Mujeres del 36, i en els llibres col·lectius Nosotras que perdimos la paz (2005), realitzat per la periodista Llum Quillonero, i Dones contra Franco (2007), de l'historiador Jordi Creus. En el dia del seu 92 aniversari (17-10-2007) va participar en les jornades culturals a Saragossa organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) Mujeres Libres. Proyectando ilusiones y haciendo historia. Son company, el també llibertari Maurici Palau Casas. Conxa Pérez va morir el 17 d'abril de 2014 a l'Hospital de l'Esperança de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada.

***

Notícia sobre l'empresonament de Leandro Cuenca González aparegut en el periòdic tolosà España Libre del 9 d'agost de 1959

- Leandro Cuenca González: El 17 d'octubre de 1916 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Leandro Mariano Cuenca González. Sos pares es deien Eusebio Cuenca i María González. Durant la guerra civil va ser tinent d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En acabar el conflicte, va ser capturar per les tropes franquistes i empresonat tres anys. Un cop lliure s'integrà en la lluita clandestina. En 1948, com a membre del Comitè Regional del Centre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a una pena de 18 anys per membre del Comitè Regional del Centre de CNT i posteriorment a una altra de 12 anys per «activitats polítiques». L'estiu de 1949 va ser traslladat de la Presó Provincial de Madrid al penal d'Ocaña (Toledo, Castella, Espanya) juntament amb altres 46 militants confederals. En 1958 va ser reclòs a Alcalá de Henares (Madrid, Espanya). Gairebé cec, després d'haver passat 22 anys empresonat, en 1964 va ser indultat i posat en llibertat quan es trobava a la presó de Sant Miquel dels Reis de València (València, País Valencià). Leandro Cuenca González va morir el 14 de gener de 1995 a l'Hospital San Carlos de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al Cementiri del Sud, al barri madrileny de Carabanchel.

---

Continua...

---

[16/10] M�ting pels condemnats a Chicago - �La Idea Libre� - Monument Ferrer - Renaud - Grave - Defosse - Fontaine - Toutain - Allegra - Cantarelli - D�ez - Vallejo - Gamba - Fieramonte - Castagna - Garc�s - Isidro - Gon�alves - Bayo - Salas - Aguado - Duke - Costa - Boudou - Kokoczynski - Ranieri - Continente - Hern�ndez Vera - Targarona - Gracia - Padr�s - Michaelis - Santana - Cartagena

[16/10] Míting pels condemnats a Chicago - «La Idea Libre» - Monument Ferrer - Renaud - Grave - Defosse - Fontaine - Toutain - Allegra - Cantarelli - Díez - Vallejo - Gamba - Fieramonte - Castagna - Garcés - Isidro - Gonçalves - Bayo - Salas - Aguado - Duke - Costa - Boudou - Kokoczynski - Ranieri - Continente - Hernández Vera - Targarona - Gracia - Padrós - Michaelis - Santana - Cartagena

Anarcoefemèrides del 16 d'octubre

Esdeveniments

Propaganda de l'acte apareguda en el diari parisenc Le Cri du Peuple del 16 d'octubre de 1887

- Míting pels condemnats a Chicago: El 16 d'octubre de 1887 se celebrà a la Sala Favié del XX Districte de París (França) un gran míting d'indignació per protestar contra les condemnes a mort dels set anarquistes a Chicago (Illinois, EUA). L'acte, al qual acudiren unes 2.500 persones, va estar organitzat pels grups anarquistes i la Lliga Cosmopolita de París. Van prendre la paraula destacats llibertaris, com ara Edouard Devertus, Gustave Leboucher, Louise Michel, Étienne Murjas, Raoul Odin, Joseph Tortelier, Trévenin, Auguste Viard, entre d'altres. Acabat l'acte, s'entonà l'himne La Carmagnole. En sortir del míting una cinquantena de persones, encapçalades per Leboucher, es reuniren en una petita bodega, propietat de Lechable, al número 103 del bulevard de Ménilmontant, on organitzaren una reunió privada; a la sortida d'aquesta, s'engegà una baralla entre els anarquistes i els Guardians de la Pau, on hi hagué trets de pistoles i dos agents (Henri François i Legros) resultaren ferits; la policia carregà contra els congregats i es produïren tres detencions (Émile Moreau, Ferdinand Niquet, Clotaire Varogneaux). Mítings semblats es donaren a diverses ciutats europees (Berlín, Londres, Milà, etc.).

***

Capçalera del primer número de La Idea Libre

- Surt La Idea Libre: El 16 d'octubre de 1896 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació anarquista La Idea Libre. Periódico obrero. Órgano de los gremios de pintores y tabaqueros. Portà els epígrafs «Emancipació de l'esclau del salari» i «Pau i solidaritat en igualtat de drets». De periodicitat irregular («Apareix quan pot»), es publicà per subscripció voluntària. Tractà temes sindicals, sobre l'alliberament de la dona, història del moviment obrer, etc. Els articles es publicaren sense signar. Començà a publicar l'assaig d'Augustin Hamon «De la patria», traduït per José Martínez Ruiz (Azorín). Només es publicà un número més, l'1 de novembre de 1896.

***

Monument en memòria de Ferrer i Guàrdia

- Monument a Ferrer i Guàrdia: El 16 d'octubre de 2001 a l'entrada de l'Escola de Ciències Empresarials del campus de Pedralbes de la Universitat de Barcelona (Catalunya) s'inaugura un monument en memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia, en presència del director de l'escola, Alfredo Rocafort, i del president de la Fundació Ferrer i Guàrdia, Joan Francesc Pont. Set estudiants de Belles Arts de la ciutat italiana de Carrara (Federica Malatesta, Fabio Romiti, Emmanuele Greco, Riccardo Villari, Massimo Vanelli, Silvio Corsini i Rosanna Gregorace), sota els auspicis de l'Associació Germinal, van esculpir un baix relleu de marbre que simbolitza l'afusellament del mestre racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d'octubre de 1909, acusat de ser l'instigador dels fets de la Setmana Tràgica. Dirigits per l'escultor Dominique Stroobant, els estudiants van dur a terme l'obra inspirant-se en un dibuix de Flavio Constantini que, des de sempre, ha estat una estampa clàssica de la iconografia sobre aquest fet històric. El baix relleu va ser ofert a l'Escola d'Empresarials de la Universitat de Barcelona, a través de la Fundació Ferrer i Guàrdia, que va acceptar posar-lo a la façana principal tot coincidint amb el centenari de la creació de l'Escola Moderna. La inscripció diu: «En memòria del fundador de l'Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia, màrtir de la llibertat pedagògica. Barcelona, 13 d'octubre de 1909 - 13 d'octubre de 2001.» Aquest va ser el segon monument a Ferrer i Guàrdia que s'erigia a Barcelona. El primer va ser una iniciativa de l'alcalde Pasqual Maragall i es va posar a Montjuïc. Posteriorment, el 2002, encara es va posar un altre, al davant de l'edifici de Ciències de l'Educació del campus de la Vall d'Hebron.

Naixements

Foto policíaca de Jules Renaud (27 de febrer de 1894)

- Jules Renaud: El 16 d'octubre de 1851 neix a Anteuil (Franc Comtat, Arpitània) el sabater anarquista Jules Renaud, també citat com Renaux. Era fill natural d'Eugénie Goudron i va ser reconegut per son pare, Alexis-Euène Renaud, el 19 de setembre de 1869. Visqué al carrer des Rosiers de París (França) i el març de 1894 va ser detingut per les seves activitats anarquistes i acusat de pertànyer a «associació criminal». L'agost d'aquell any es refugià, amb Georges Darien i Zo d'Axa, a Londres (Anglaterra). El seu nom figura en un llista d'anarquistes a controlar establer en 1894 per la policia ferroviària de fronteres francesa. En aquest any muntà a la capital anglesa una paradeta al número 4 de Little Goodge Street, on també treballà el sabater anarquista Jean-Baptiste Humbert, i el seu domicili, al número 32 de Pitt Street, fou lloc de trobada de nombrosos companys llibertaris (Charles-Jean Capt, Lucien Guérineau, Armand Lapie, Severino Rappa, Émile Pouget, Charles Malato, Errico Malatesta, Henri Cler, etc.). El gener de 1897 sa companya es reuní amb ell a Londres, on treballà com a dona de fer feines. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Jules Renaud (1851-?)

***

Jean Grave en l'època del "Procés dels Trenta"

- Jean Grave: El 16 d'octubre de 1854 neix a Lo Brelh (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista Jean Grave. Fill d'una família pobra pagesa, sos pares es deien Jean Grave, moliner, i Élisabeth Cregu. En 1860 es va instal·lar amb sa família a París, on va començar a estudiar en un col·legi de frares i més tard aprendrà l'ofici de sabater. Va poder assistir com a espectador als fets de la Comuna, assistint a les reunions blanquistes. Poc després moriran sa mare de tuberculosi i sa germana de tisi. En 1875 va fer el servei militar obligatori al II Regiment d'Infanteria de Brest, però el seu episodi castrense va durar poc a causa de la mort de son pare. D'antuvi temptat pel socialisme guedista –estava subscrit a Le Prolétaire, de Paul Brousse, i a L'Égalité, de Jules Guesde–, el 30 de gener de 1879 va afiliar-se al Partit Obrer de Guesde i va participar en el consell d'administració del seu periòdic, ocupant-se de l'expedició. Paral·lelament a la seva intervenció guedista, va participar en el «Grup d'Estudis Socials dels Vè i XIIIè Districtes», i va conèixer militants anarquistes com Cafiero, Malatesta i Tcherkesoff. Va declarar-se anarquista a partir de 1880 quan va rebutjar el parlamentarisme de Jules Guesde i va abandonar les seves files. A partir de novembre de 1881 va encarregar-se de la publicació mensual del Bulleti des Groupes Anarchistes. En 1882 va començar a escriure els seus primers articles en la premsa llibertària de Lió (Le Droit Social) i l'any següent va començar a publicar fullets revolucionaris sota el pseudònim Jehan Le Vagre. En 1883, a petició d'Élisée Reclus, va encarregar-se de la publicació a Ginebra de Le Révolté. Més tard, a França, continuarà amb la publicació del periòdic sota el títol La Révolte. El juny de 1891 va ser condemnat a sis mesos de presó, com a gerent de La Révolte, per un article sobre els Fets de Fourmies. Divulgador de les tesis de Kropotkin, en 1892 va escriure La société mourante et l'anarchie, amb prefaci d'Octave Mirbeau; aquest llibre li portarà el febrer de 1894, gràcies a l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), una condemna de dos anys de presó i de 1.000 francs de multes per «provocació al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi...». Aquest mateix any es veurà implicat en el «Procés dels Trenta», però en aquesta ocasió va ser absolt. El 4 de maig de 1895 va començar a publicar la revista setmanal Les Temps Nouveaux, que tindrà un fort impacte en els cercles literaris i artístics de l'època; nombrosos artistes de renom (Aristide Delannoy, Maximilien Luce, Paul Signanc, Alexandre Steinlen, Van Rysselberghe, Camille Pissarró, Van Dongen, Georges Willaume...) participaran en la seva il·lustració, així com en el seu finançament, oferint quadres, dibuixos i aquarel·les. Les Temps Nouveaux serà qualificat per molts com el «Periòdic Oficial» de l'anarquisme francès. En 1901 va publicar Les aventures de Nono, una utopia llibertària per infants, que serà utilitzada per Ferrer i Guàrdia a les seves Escoles Modernes, després de la traducció feta per Anselmo Lorenzo. Batejat per alguns llibertaris (Victor Serge, Rirette Maîtrejean, Libertad) per les seves positures intransigents –a més del fet de portar eternament la llarga brusa grisa dels tipògraf assimilada a una sotana– amb el sobrenom de «Papa del carrer Mouffetard», seti del seu despatx, s'oposarà a la tendència individualista de l'anarquisme, així com als il·legalistes, als naturistes i als cooperativistes. Després d'un llarg festeig, el de juny de 1909 es casà civilment a Folkestone (Kent, Anglaterra) amb la il·lustradora, novel·lista, poetessa i militant anarquista Mabel Mary Holland Thomas, també coneguda com Mabel Marie Holland Grave i que signava sempre amb inicials, i s'establí a Le Plessis-Robinson (Illa de França, França), al número 9 del carrer Edmond-About. Quan esclatà la Gran Guerra, el 2 de setembre de 1914, embarcà a Dieppe (Alta Normandia, França) amb sa companya cap a Anglaterra, on s'instal·là al barri de Clifton de Bristol (Bristol, Anglaterra), a casa d'una d'una cunyada. A Anglaterra va signar amb Kropotkin el «Manifest dels Setze», favorable a l'intervencionisme en la Gran Guerra. El juliol de 1919 retornà a Le Plessis-Robinson. Va continuar militant i escrivint, però aïllat del moviment anarquista i retirat al seu domicili de Le Plessis-Robinson. També és autor de La société au lendemain de la révolution (1882), Organisation de la propagande révolutionnaire (1883), La Révolution et l'autonomie selon la science (1885), L'Anarchie, son but, ses moyens (1899), Enseignement bourgeois et enseignement libertaire (1900), Terre libre (1908), La colonisation (1912), Contre la folie des armements (1913), Kropotkine (1921), La faillite bolchevik (1924), Ce que doit être la vraie Société des Nations (1925), Mouvement libertaire sous la III République (1930), Les colonies agricoles (1931), Les erreurs du marxisme (1931), Ce que devront être la révolution et la société future (1931), Bases d’un programme anarchiste (1935), entre d'altres. Jean Grave va morir el 8 de desembre de 1939 a Vienne-en-Val (Centre, França), on es trobava refugiat per mor de la guerra. Una part del seu arxiu es troba a l'Institut Français d'Histoire Sociale (IFHS) de París.

***

Foto policíaca de Claude Defosse (2 de gener de 1894)

- Claude Defosse: El 16 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 16 de desembre– de 1864 neix a Arleuf (Borgonya, França) l'anarquista Claude Defosse –el seu llinatge sovint citat erròniament de diferents maneres (Deffosse, Defossa, Delfosse, Lafosse). Sos pares, propietaris, es deien Louis Defosse i Jeanne Goussot. Es guanyava la vida portant cotxes de cavalls, fent de venedor ambulant i de jornaler. En 1884 va ser dispensat de fer el servei militar i tenia un germà a l'exèrcit. A començament dels anys noranta residia a Aubervilliers (Illa de França, França) i al domicili de l'anarquista Philogène Segard a Saint-Denis (Illa de França, França). Milità en el grup anarquista de Saint-Denis. Fugint de la repressió, en 1891 es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué el número 18 de Little Goodge Street. Era amic dels anarquistes Charles Pieri i Clovis Sicard. Va ser ell qui va donar els papers a Désiré Pauwels quan aquest vingué a França el juny de 1891. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Segons un informe policíac, retornà l'octubre de 1894 a Saint-Denis. Quan la gran agafada de l'1 de gener de 1894, després de l'atemptat d'Auguste Vaillant a la Cambra dels Diputats de París, va ser detingut i la seva habitació del domicili de Philogène Segard on s'estava va ser escorcollada. A començament de segle figurava en un llistat d'anarquistes desapareguts o «nòmades». Claude Defosse va morir el 19 de gener de 1917 a Saint-Denis (Illa de França, França).

Claude Defosse (1864-1917)

***

Notícia d'una de les detencions d'Eugène Fontaine apareguda en el diari parisenc La Presse del 22 de gener de 1899

- Eugène Fontaine: El 16 d'octubre de 1864 neix a Rennes (Bro Roazhon, Bretanya) l'anarquista Eugène Marie Vincent Fontaine, conegut com Breton. Era fill de Vincent René Fontaine, xofer, i de Julie Françoise Chicherie. Es guanyà la vida treballant de pintor i d'enguixador en la construcció. Cridat a files per a fer el servei militar, el 5 de desembre de 1885 va ser integrat en el 117 Regiment d'Infanteria. El 28 de novembre de 1887 va ser enviat a la 2 Companyia de Fusellers de Disciplina de Biskra (Biskra, Algèria Francesa; actualment Algèria) i el 4 de maig de 1889 al 88 Regiment d'Infanteria. El 29 de juliol de 1889 va ser condemnat en consell de guerra permanent de la Divisió Militar de Constantina (Constantina, Algèria Francesa; actualment Algèria) a un mes de presó per «embriaguesa pública i manifesta». El 15 de febrer de 1890 va ser llicenciat. Recorregué diverses poblacions franceses i belgues a la recerca de feina, sempre dedicant-se a la propaganda anarquista. El 17 de juny de 1890 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Vitrae (Bro-Roazhon, Bretanya) a un mes de presó per «robatori» i el 23 d'octubre d'aquell any en rebel·lia pel Tribunal Correccional de Fontenay-le-Comte (País del Loira, França) a dos mesos de presó i 25 francs de multa per «abús de confiança». El 13 d'agost de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de la Gironda a sis mesos de presó per «apologia de l'assassinat i crits sediciosos» i el 15 d'abril de 1896 pel Tribunal d'Apel·lació de París (França) a quatre mesos de presó i prohibició de residència per «vagabunderia». El 12 d'abril de 1897 el Tribunal Correccional de Lorient (Bro-Wened, Bretanya) el castigà a sis dies de presó i 5 francs de multa per «ultratges a un comissari de policia i embriaguesa manifesta». El 12 de gener de 1898 el Tribunal Correccional de Rouen (Alta Normandia, França) el penà amb vuit mesos de presó i cinc anys de prohibició de residència per «robatori». El 30 de gener de 1899 el Tribunal Correccional de Le Havre (Alta Normandia, França) el condemnà a un mes de presó per «mendicitat i vagabunderia» i el 19 de març de 1900 el Tribunal Correccional de Llemotges (Llemosí, Occitània) a un mes de presó per «vagabunderia». En 1900 va ser fitxat com a militant anarquista al departament del Gard. El 13 de juny de 1900 el Tribunal Correccional de Nimes (Llenguadoc, Occitània) el penà a un mes de presó i 1 franc de multa per «rebel·lió i escàndol nocturn». El 24 d'agost de 1900 va ser condemnat a 15 dies de presó per «infracció a la prohibició de residència». El 13 de maig de 1901 el Tribunal Correccional de Besiers (Llenguadoc, Occitània) el castigà a 10 dies de presó per «vagabunderia». El seu últim domicili va ser al número 46 del carrer de Brest de Rennes. Fadrí, Eugène Fontaine va morir el 14 d'agost de 1902 a l'Hôtel-Dieu de Rennes (Bro Roazhon, Bretanya).

***

Notícia orgànica d'Auguste Toutain apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 23 de maig de 1891

- Auguste Toutain: El 16 d'octubre de 1872 neix a l'Union (Trélazé, País del Loira, França) l'anarquista Auguste Joseph Toutain. Era fill d'Aguste Hyancinthe Toutain, pedraire al molí de l'Union de Trélazé, i de Joséphine Marie Gaignard. Durant la primavera de 1891 vivia al barri de Saint-Lézin de Trélazé i era l'animador, amb Auguste Bahonneau, del grup de la Joventut Anarquista «Les Révoltés». En aquesta època estava subscrit a diversos periòdics anarquistes (La Crise Sociale, L'Homme Libre, Le Réveil des Mineurs, etc.). Va ser fitxat per la policia com a «anarquista adepte als propagandistes pel fet». Tingué una estreta relació amb el pissarrer anarquista Ludovic Ménard. En 1892 treballava de domèstic i després de forner a Maintenon (Centre, França) i aquest mateix any va ser detingut en una visita a Trélazé. En 1892 va ser cridat a files i declarat exempt per «artritis crònica del canell esquerre i torticolis». El setembre de 1895, quan treballava de forner a Trélazé, va tenir una baralla per qüestions de diners amb Jean Poiroux, forner a Cheffes (País del Loira, França). Segons informes policíacs, volgué ser candidat a les eleccions municipals de 1907. Quan esclatà la Gran Guerra, el 30 de novembre de 1914 va ser declarat apte i destinat al Servei Auxiliar del 71 Regiment Territorial d'Infanteria; el 25 de febrer de 1916 se li va donar una pròrroga militar per exercir l'ofici de forner a Trélazé i el 8 de març de 1919 va ser desmobilitzat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pietro Allegra

- Pietro Allegra: El 16 d'octubre de 1877 neix a Palerm (Sicília) el propagandista anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Pietro Allegra, que va fer servir el pseudònim Pietrino. Sos pares es deien Giuseppe Allegra i Rosalia Rotondo i es va graduar a l'Escola Tècnica. Arran de la repressió desencadena pel Govern de Francesco Crispi en 1894 contra el moviment obrer, s'acostà progressivament al sector anarquista de la Federació Socialista de Palerm. El 3 de març de 1896 va ser detingut per primera vegada; jutjat, va ser condemnat, amb altres companys, a cinc dies de presó per haver organitzat una manifestació anticolonialista. A començaments del segle fou un dels activistes més destacats del grups anarquistes de Palerm. El 24 d'agost de 1904 va ser condemnat a 10 mesos de reclusió per haver-se oposat a l'acomiadament disparant un revòlver contra el director de l'empresa Gondrand de Palerm, que se'n sortí sa i estalvi. El 10 d'octubre d'aquell any s'embarcà cap a Nova York (Nova York, EUA) i després s'instal·là a Paterson (Nova Jersey, EUA). L'octubre de 1910 s'establí a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA), on s'encarregà d'un petit negoci de revenda minorista dels cigars de la De Nobili Cigar Company, esdevenint posteriorment director de vendes, càrrec que li va facilitar la seva tasca propagandística gràcies als constants viatges que havia de realitzar. Va ser nomenat secretari de la Federació Socialista Italiana (FSI) local i el setembre de 1910, com a president del Comitè Central de l'Oest, organitzà un acte de commemoració a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1913 s'instal·là a Long Island (Nova York, EUA), on treballà en la fàbrica de cigars Marchese Prosporo de la De Nobili Cigar Company. En aquesta època desplegà una intensa tasca sindicalista entre els treballadors del sector del tabac i col·laborà en els periòdics de Carlo Tresca L'Avvenire i Il Martello. També col·laborà, entre 1914 i 1917, en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva, publicat per Luigi Galleani. L'abril de 1915 testificà en el judici de Frank Abarno i Carmine Carbone, acusats de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York per a «celebrar» el cinquè aniversari de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. El novembre de 1916 substituí Carlo Tresca en la direcció d'Il Martello. Membre del «Circolo Bresci» de Nova York, durant la Gran Guerra promogué nombrosos actes públics de masses i realitzà gires de propaganda, tot incitant els italoamericans a no retornar a Itàlia i a rebutjar l'enrolament. També fou l'impulsor de l'anomenat «Fascio Rivoluzionario» de Nova York. En 1916 l'editorial «Nicoletti Bros.» de Nova York li va publicà el llibre antimilitarista Disonoriamo la guerra. Aquest mateix any fou tresorer de l'Striker's Defense Committee (SDC, Comitè de Defensa dels Vaguistes) del Minnesota Iron Range (MIR, Sector del Ferro de Minnesota). En aquesta època formà part del Comitato Popolare Perseguitati Politici (CPPP, Comitè Popular de Perseguit Polítics) de Nova York. Durant la primavera de 1920 evità la deportació retornant voluntàriament a Palerm. El 2 de juliol d'aquell any intervingué en una concentració en aquesta ciutat del Partit socialista arran dels moviments revolucionaris que tenien lloc a Ancona (Marques, Itàlia). El 5 de juliol de 1920 va fer una conferència sobre el moviment anarquista americà i el 31 d'agost participà en un acte «Pro Rússia». Fou un dels organitzadors de les ocupacions de les drassanes navals i de les ferreries «Ercta» de Palerm, que tingueren lloc el 4 de setembre de 1920, i que rebutjaren ser dirigits per la Cambra del Treball d'orientació socialista. Les ocupacions, que començaren a engegar l'autogestió productiva dels establiments, es perllongà fins el 29 de setembre, quan els gairebé 2.000 obrers de Palerm que havien rebutjat l'acord amb els industrials proposat per la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), es van veure obligats a retornar als tallers. Després d'això retornà als Estats Units, un jugà un paper important com a redactor dels periòdics Il Martello, on destacà la seva rúbrica setmanal «Appunti e spunti», que signava Pietrino, i Nuovo Mondo, diari subversiu que es publicà durant gairebé un mes en 1925. Aquest mateix any, promogué a Nova York el Comitè d'Acció Antifeixista (CAA), que s'escampà ben aviat arreu dels Estats Units i que donà lloc a l'Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), de la qual esdevingué secretari. Per trencar amb les seves activitats polítiques i sindicals, el març de 1927 la De Nobili Cigar Company el va enviar a sud-oest dels Estats Units, obligant-lo a ajornar les seves tasques subversives i a cedir la secretaria de l'AAFNA a Carlo Tresca. En 1932, arran d'una polèmica amb Tresca, abandonà la redacció d'Il Martello. El 16 de març de 1935 encapçalà una manifestació a Nova York contra la guerra imperialista a Abissínia, organitzada per l'American League (AL, Lliga Americana), organització que havia creat amb l'anarquista Frank Di Sario. El seu suport a la creació d'un front comú antifeixista amb els comunistes tensà encara més la seva relació amb Carlo Tresca, qui no podia suportar els comunistes després dels esdeveniments de la Guerra Civil espanyola. Acostat al Comunist Party USA (CPUSA, Partit Comunista dels EUA), acabà trencant amb el moviment llibertari i entrà a formar part de la Comissió Nacional Italiana del CPUSA. L'octubre de 1938 publicà a Nova York el fullet Il suicidio morale di Carlo Tresca, on atacà durament el seu antic amic que li havia acusat d'estalinisme. En aquests anys col·laborà amb el periòdic comunista L'Unità del Popolo. Fins al 1942 va estar constantment vigilat per les autoritats consulars italianes. Pietro Allegra va morir després de la II Guerra Mundial a Nova York (Nova York, EUA).

Pietro Allegra (1877-?)

***

Vittorio Cantarelli

- Vittorio Cantarelli: El 16 d'octubre de 1882 neix a Castelnovo di Sotto (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Vittorio Cantarelli. Sos pares es deien Giuseppe Cantarelli i Maria Tagliavini. El desembre de 1888 s'instal·là amb sa família a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on son pare havia trobat feina. En acabar l'escola elemental, començà a treballar com a aprenent en un taller de calçat regentat per un membre de la Lliga dels Sabaters, considerat per la policia com a un «autor d'atemptats perillós». L'aprenent ràpidament es relacionà amb el moviment anarquista, esdevenint delegat dels sabaters a la Cambra del Treball i freqüentant el Cercle Llibertari. En estret contacte amb Pasquale Binazzi i sa companya Zelmira Peroni i el grup editor del setmanari Il Libertario (1903-1922) de La Spezia, a partir del maig de 1905 en fou nomenat gerent, càrrec que ocupà fins al desembre de 1908. També fou el gerent de l'únic número de la publicació 3 Agosto, publicat a La Spezia aquell dia de 1908 per commemorar el primer aniversari de la mort accidental durant la feina de diversos obrers dels alts forns de Portoferraio, a l'illa d'Elba. El juliol de 1909, denunciat pel sacerdot Giovanni Ginocchio, acèrrim enemic dels anarquistes locals, va ser jutjat i condemnat a 10 mesos de presó i a una multa de 1.000 lires per un delicte de difamació mitjançant la premsa. Per fugir de l'empresonament, el gener de 1910 emigrà a França, primer a Niça i després a Lió. El setembre de 1912 es traslladà a París, al districte de Buttes-Montmartre, on visqué amb Cristina Bianciotto i treballà sempre com a sabater. En 1917 retornà a Itàlia i a La Spezia reprengué la seva lluita anarquista i sindical, esdevenint un dels militants més influents i constantment vigilat per la policia que el considerava un perillós subversiu. El juliol de 1919, com a membre de la Cambra del Treball i de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), organitzà, juntament amb el Comitè d'Acció Unitària Nacional (CAUN) de Milà, manifestacions contra l'encariment de la vida a La Spezia. En aquesta època participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i en les lluites contra l'ascensió del feixisme. El març de 1922, en representació dels obrers de La Spezia, participà en el IV Congrés Nacional de l'USI celebrat a Roma. El 23 d'abril de 1922, amb Errico Malatesta, Luigi Fabbri i Pasquale Binazzi, formà part de la delegació de l'USI i del periòdic Umanità Nova que s'entrevistà a La Spezia amb l'anarcobolxevic Hermann Sandomirsky, membre d'una delegació soviètica vinguda per trobar-se amb diversos diplomàtics europeus arran de la Conferència de Gènova, reunida per buscar acords per a la reconstrucció del comerç i del sistema financer internacional després de la Gran Guerra. El setembre de 1922, quan el feixisme truca a la porta, decidí exiliar-se a França i s'establí a París, on s'integrà en els lluites antifeixistes i sindicals portades per la immigració italiana. L'octubre de 1924, amb Ugo Fedeli, Felice Vezzani, Virgilio Gozzoli, Tintino Persio Rasi (Auro d'Arcola) i Armando Borghi, signà en nom del Comitè d'Aliança Llibertària (CAL) la convocatòria d'un congrés de totes les forces llibertàries emigrades a França. En 1924, també, va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa d'Ernesto Bonomini i el setembre de 1925 assistí, com a delegat de la Comissió Executiva de la Cambra de Treball de La Spezia, al congrés de l'USI en l'Exili celebrat a París, on reivindicà el manteniment de l'autonomia de l'USI respecte a les altres organitzacions sindicals, seguint l'opinió del secretari nacional Armando Borghi. A començaments de 1926, amenaçat d'expulsió, marxà a Zuric; però el desembre retornà a França, on, després d'haver participat en una conferència antifeixista, va ser detingut i enviat a Bèlgica. A Brussel·les treballà al taller del sabater anarquista espanyol Sotero Peralta i esdevingué un dels militants més actius del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). El 19 de juliol de 1927 prengué part a Esch-sur-Alzette (Luxemburg) en una manifestació contra la condemna de Sacco i Vanzetti, on prengué la paraula i atacà la justícia nord-americana; per la violència del seu llenguatge li va ser prohibida novament l'entrada a Luxemburg. El setembre d'aquell any participà en un míting a la Casa dels Ferroviaris de Brussel·les contra l'arribada de l'«American Legion». Al seu domicili es van realitzar nombroses reunions, on van participà destacats militants (Camillo Berneri, Luigi Fabbri, Corrado i Mario Perissimo, Giuseppe Bifolchi, Enrico Zambonini, Bruno Gualandi, Hem Day, Virgilio Gozzoli, Gigi Damiani, M. Gamba, Torquato Gobbi, etc.) i diversos grups antifeixistes francesos. També va participar en les reunions del Grup Llibertari Italià (GLI), que se celebraven al cafè Au Roi de Brussel·les. El maig de 1929 s'instal·là a Anderlecht, a la regió de Brussel·les, on continuà amb les seves activitats antifeixistes públiques i clandestines. El juny de 1931 participà, amb Italo Ragni, Hem Day, De Boc, Angiolo Bruschi i Pietro Montaresi, en un míting a favor del dret d'asil. En aquesta època va ser secretari del Socors Roig Internacional (SRI). En 1931 participà amb Angelo Sbardelotto, Emidio Recchioni (Nemo) i Alberto Tarchiani, en l'organització d'un atemptat contra Benito Mussolini, fet pel qual va ser condemnat el juny de 1932 a Itàlia per un Tribunal Especial feixista a 30 anys de presó per «còmplice» del frustrat atemptat. Força actiu en el grup anarquista italià de Brussel·les, continuà la seva tasca antifeixista, alhora que denuncià l'autoritarisme del règim soviètic. En aquesta època creà el Comitè de Defensa Anarquista dels Joves Desocupats. Durant la guerra d'Espanya, amb Mario Mantovani i Vincenzo Geranio, animà l'anarquista «Comitè Anarquista Pro Espanya» de Brusse·les que envià voluntaris i recaptà fons per ajudar les seves famílies i lliurà clandestinament armes als combatents. En 1939, amb el triomf de Francisco Franco, s'ocupà del repatriament d'aquests voluntaris i dels refugiats que fugien de l'Espanya franquista. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'integrà en la Resistència, d'antuvi a Bèlgica i després a diversos països europeus ocupats. El 9 de febrer de 1941 va ser detingut pels nazis a Polònia; enviat a l'alpí pas de Brenner, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes, que l'internaren immediatament a la presó de Reggio Emilia i, a partir del 22 de març, a la de Civitavecchia (Laci, Itàlia) per purgar la pena a la qual havia estat condemnat en 1932. Jutjat novament el 23 de maig de 1941 per un Tribunal Especial, presidit pel lloctinent general de la Milicia Gaetano Le Metre, va ser condemnat a 30 anys de presó i tancat a San Gimignano (Toscana, Itàlia). En 1945, en acabar la guerra, va ser alliberat i entrà a formar part de la Federació Comunista Llibertària Ligur (FCLL) i en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de La Spezia. Entre el 23 i el 25 de juny de 1945 participà en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia. El setembre de 1945 va ser elegit delegat de La Spezia al I Congrés de la FAI de Carrara i el març de 1946 al Congrés Nacional celebrat a Florència. Més tard retornà a Bèlgica. Vittorio Cantarelli va morir el 7 de desembre de 1957 a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica).

***

Galo Díez Fernández

- Galo Díez Fernández: El 16 d'octubre de 1884 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) el militant anarcosindicalista Galo Díez Fernández. De jove va tenir aficions taurines i va arribar a torejar. Entre 1913 i 1914 escriu en els periòdics anarquistes El Látigo, de Baracaldo, i El Trabajo, de Logronyo. Va ser en juny de 1915 l'instigador del Motí del Pa de Vitòria. En 1918, ja un militant influent i gran orador de la Confederación Nacional del Treball (CNT), escriu en Tierra y Libertad, època en la qual vivia a Eibar i treballava als tallers d'una armeria. Durant els següents anys va canviar freqüentment de domicili (Vitòria, Bilbao, Logronyo, Sant Sebastià, Tolosa) a causa de la necessitat d'alimentar sa família nombrosa. En 1917 va signar el Manifest d'Eibar contra la guerra i va representar la Regió Nord en la Conferència Nacional Anarquista de Barcelona de 1918. L'any següent va ser un dels més actius antibolxevics del Congrés de la Comèdia. En febrer de 1920 va representar Eibar en el Congrés del Nord a Logronyo i durant aquest any va fer mítings i conferències al País Basc (Zaramillo, Durango, Vitòria...). El 14 de febrer de 1921 va ser detingut en una reunió celebrada a Santander. A proposta seva es va celebrar l'Assemblea de Madrid d'agost de 1921 que va suposar el començament de la fi de la influència bolxevic (Maurín, Nin, Ibáñez, Arlandís, etc.) en la CNT. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, on va protestar contra la repressió a Rússia i va rebutjar un pla que pretenia crear un comitè fort amb sou elevats format per Pestaña, Seguí, Carbó, Peiró, J. M. Martínez i ell mateix; en aquesta reunió va ser designat delegat a la conferència berlinesa preparatòria del Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquell any. En maig de 1922 va assistir a la Conferència Regional Catalana de Blanes. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure molt precàriament a Tolosa fent de cobrador d'una fàbrica de màquines de cosir. En 1923 va representar els sindicats d'Eibar en el Ple de Mataró i va fer mítings amb Subero. Amb la instauració de la República va continuar militant, encara que no amb la lluentó dels anys passats, i va participar activament am Manuel Pérez en la recuperació i enfortiment de la CNT de Guipúscoa. En 1931 va participar per Renteria, Tolosa i Sant Sebastià en el Congrés Confederal, participant posteriorment en una gira de difusió dels acords per tota la zona nord (Alsasua, Baracaldo, Pamplona, Estella, Sagüesa, Bilbao, Santurce, Durango, etc.), amb Manuel Pérez i Domingo Germinal. Quan va esclatar la guerra, va formar part del Comitè del Front Popular de Tolosa i poc després es va traslladar a València, on va representar la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT en qualitat de vicesecretari, realitzant gairebé tasques burocràtiques de poca entitat i convertit al revisionisme i al circumstancialisme, ell que abans havia estat un ferm defensor del purisme llibertari, defensant la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i la col·laboració en el Govern basc. Durant aquests anys va ser un incondicional d'Horacio Martínez Prieto. En febrer de 1937 va representar el Comitè Nacional en el Congrés Col·lectivista de Casp, en juny va intervenir en un míting a València i en setembre, com a vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, va ser enviat a investigar els desastres causats per Líster a la col·lectivitats aragoneses –el seu informe, amb Royo i Amil, és del 16 de setembre de 1937. També va ser l'encarregat de fer arribar al socialista Prieto la disposició cenetista de fer-li constat contra els estalinistes. Galo Díez va morir el 24 de juliol de 1938 a la platja del Saler (València, País Valencià) ofegat després de patir una congestió. Va col·laborar en la premsa anarquista: Acción Libertaria, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica, El Látigo, La Lucha, Semilla Roja, Solidaridad Obrera, El Trabajo, Tierra y Libertad, Vida Obrera, El Vidrio, etc. Va escriure el pròleg al llibre de Felipe Alaiz Vida y muerte de Ramón Acín i és autor de La mujer en la lucha social (1922), Esencia ideológica del sindicalismo (1922), Apariencias (1923), De julio a julio (un año de lucha) (1937, en col·laboració), Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (1937, en col·laboració), entre altres. Horacio Martínez Prieto va escriure una biografia (Semblanza y personalidad de Galo Díez) que roman inèdita.

Galo Díez Fernández (1884-1938)

***

Necrològica d'Antonio Vallejo Gómez apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de juny de 1954

- Antonio Vallejo Gómez: El 16 d'octubre de 1884 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Vallejo Gómez. Sos pares es deien José Vallejo i Juana Gómez. Pagès de professió, milità activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A l'exili treballà de miner i formà part de la CNT de la fàbrica electrometal·lúrgica de Château-Feuillet, a Petit-Coeur (actualment La Léchere, Savoia, Arpitània). Sa companya fou María Velázquez. Antonio Vallejo Gómez va morir el 17 de maig de 1954 al seu domicili d'Aime (actualment Aime-la-Plagne, Savoia, Arpitània).

***

Notícia d'una xerrada de Jean Gamba publicada en el setmanari comunista de Nimes La Provence Ouvrière et Paysanne del 21 de novembre de 1927

- Jean Gamba: El 16 d'octubre de 1891 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Baptistin Rosange Jean Gamba. Sos pares es deien Giovanni Gamba, forner italià, i Marguerite Philomène Descorps. Abans de 1914 la policia el considerava un «delinqüent perillós» i havia tingut problemes judicials, denunciat per «robatori» i «abús de confiança». El maig de 1914 vivia a Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània) i era membre, a títol individual, de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). El 4 de març de 1920 es casà a Toló amb Agnès Octavie Raimbert, amb qui tingué dos infants. En aquesta època vivia al número 14 del carrer Nicolas Laugier del barri de Siblas de Toló, on es feien diverses reunions, i es guanyava la vida de venedor ambulant. En 1922 participà en la refundació del grup de la Joventut Lliure, que s'adherí a la Unió Anarquista (UA) i durant aquest any col·laborà en els periòdics Le Libertaire i Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista del Sud (FAS). En aquesta època la policia el considerava un «individu perillós per a la seguretat pública i molt escoltat en els cercles extremistes». Sovint portava la contradicció en els mítings comunistes. El 14 d'agost de 1922 el grup de Toló de l'UA s'integrà en el Comitè per l'Amnistia Integral, del qual Antoine Bertrand era el secretari general. El 27 de març de 1923 va convocar una reunió de firaires i venedors ambulants a la Borsa del Treball amb la finalitat de fundar un sindicat del gremi afiliat a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), del qual va ser nomenat secretari. El setembre de 1923, en debats dins de la CGTU, es mostrà partidari de la moció de defensa del sindicalisme revolucionari i de la independència sindical respecte els partits polítics proposta per Joseph Lartigue. En 1924 va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista del Migdia i col·laborà en el periòdic anarquista L'En-Dehors. A finals de desembre de 1925 era tresorer provisional del «Comitè d'Acció contra l'encariment de la vida» i membre de la comissió de la CGTU encarregada de l'elaboració d'un índex del cost de vida. Després de la creació el 18 de juny de 1926 de l'Intersindical de Revenedors de la Via Pública de Toló, en va ser nomenat secretari general. Posteriorment va ser secretari del «Comitè Sacco-Vanzetti» de Toló i presidí la major part dels mítings per la defensa d'aquest dos militants anarquistes italoamericans condemnats a mort. A més de corresponsal entre 1926 i 1927 de Le Libertaire, fou secretari del grup anarquista «L'Idée Libre». La CGTU del departament de Var el designà en 1927 per anar a Moscou (Rússia, URSS; actualment Rússia) a les manifestacions del desè aniversari de la Revolució russa, amb la finalitat d'atreure'l al comunisme i a finals d'octubre va escriure una carta des de Moscou on palesava que totes les seves hostilitats vers el comunisme s'havien esvaïdes. De tornada, va fer diverses xerrades per Provença de les seves experiències a l'URSS, com ara el novembre de 1927 a Colobrieras, el 26 de desembre de 1927 a Toló i el 28 de febrer de 1928 a La Sanha. En 1928 va ser un dels animadors del Comitè Antifeixista (CA). En una reunió de la Secció Socialista de Toló de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), la seva carta demanant l'adhesió d'aquesta organització al CA, va ser examinada però amb una resposta negativa. Va ser un dels creadors del Comitè d'Amics de la Unió Soviètica de Toló, del qual fou secretari. El gener de 1930 era membre de la comissió executiva de la Unió Regional de la CGTU i militava en el Partit Comunista Francès (PCF) com a membre del buró de la secció de Toló. També fou tresorer del Comitè de Defensa Proletària de Víctimes del Feixisme i membre de la comissió executiva del IX Unió Regional de la CGTU. El juliol de 1931 era delegat regional del Sindicat General de Firaires del departament de Valclusa i el 24 de juliol d'aquell any organitzà a la Borsa del Treball d'Arle (Provença, Occitània) una reunió de firaires per a crear una secció sindical. A finals de la dècada dels trenta participà activament en el suport dels anarquistes espanyols i viatjà repetidament a la Península. En 1940 va ser vigilat per les autoritats com a comunista i en aquesta època vivia a la plaça Maurique. El 13 de desembre de 1940 va ser internat al centre de residència vigilància de Chibron, a Sinha (Provença, Occitània), però el 15 de febrer de 1941 va ser traslladat a Sant Somplesi (Llenguadoc, Occitània), on encara romania el juliol de 1943. El 30 de juliol de 1944 va ser deportat en un comboi que partí de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) cap el camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), d'on aconseguí sobreviure. Després de la II Guerra Mundial ja no milità en el PCF. El 14 de gener de 1953 es casà a Toló amb Marie Félicie Orsolani. Jean Gamba va morir el 10 de febrer de 1957 a l'Hospital de Sainte-Anne de Toló (Provença, Occitània).

---

Continua...

---

[15/10] �Les Tablettes� - �L'Action d'Art� - �Junge Anarchisten� - �Fanal� - �Documentos Hist�ricos de Espa�a� - �Les Nouvelles Pacifistes� - �AIT� - �O Libert�rio� - Cana - Arzuffi - Mac Say - Appert - Pesch - Ceccotti - Buonacosa - Diego Delgado - Checa - Poch - Prudhommeaux - Graziani - Gallego - Olcina - Gir�n - Cebri�n - �lvarez Ferreras - Garc�a Calvo - Domenech - Braschi - Lucchesi - Furuta - Busqu�re - Segura - Ortt - Caixal - Antol�n - Pelletier - Caba - N�d�lec - Mayans

[15/10] «Les Tablettes» - «L'Action d'Art» - «Junge Anarchisten» - «Fanal» - «Documentos Históricos de España» - «Les Nouvelles Pacifistes» - «AIT» - «O Libertário» - Cana - Arzuffi - Mac Say - Appert - Pesch - Ceccotti - Buonacosa - Diego Delgado - Checa - Poch - Prudhommeaux - Graziani - Gallego - Olcina - Girón - Cebrián - Álvarez Ferreras - García Calvo - Domenech - Braschi - Lucchesi - Furuta - Busquère - Segura - Ortt - Caixal - Antolín - Pelletier - Caba - Nédélec - Mayans

Anarcoefemèrides del 15 d'octubre

Esdeveniments

Un exemplar de Les Tablettes

- Surt Les Tablettes: Per l'octubre de 1916, en plena Gran Guerra, surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista mensual anarcopacifista Les Tablettes. Cécile Noverraz i Claude Le Maguet en seran els editors responsables i Alfred Ledrappier l'administrador. Publicació molt ben editada, s'il·lustrarà amb xilografies de Frans Masereel, fou creada per denunciar la guerra, però no des de la perspectiva de l'esquerra «zimmerwaldiana» o bolxevic, sinó des de les posicions anarquistes i de la filosofia de la no-violència tolstoiana. En aquesta línia, el número 23, de juny de 1917, publicarà el text de Tolstoi «Le patriotisme et la paix». Hi van col·laborar Pierre-Jean Jouve, Marcel Martinet, Le Maguet, Romain Rolland, Jean de Saint-Prix (Jean-Louis), Léon Werth, entre d'altres. En sortiren 27 números, l'últim el gener de 1919.

***

Capçalera del primer número L'Action d'Art [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Action d'Art: El 15 d'octubre de 1919 surt a París (França) el primer número de la segona època del periòdic bimensual anarquista L'Action d'Art. Organe de l'individualisme héroïque (L'Acció d'Art. Òrgan de l'individualisme heroic). Publicat per André Colomer i Marcel Chapelon (Marcel Say), havia tingut una primera època en la qual es publicaren 18 números entre el 15 i el 25 de desembre de 1913. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Le Foyer d'Art Social» (El Fogall de l'Art Social). En aquesta segona època també alguns números es publicaren a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). L'«individualisme heroic» era una de les tendències de l'anarquisme d'aleshores. El 18 de gener de 1920, arran d'una reunió organitzada per L'Action d'Art, Marcel Say es pronuncià a favor dels «Comitès de la III Internacional», fet que provocà la ruptura amb André Colomer. Trobem articles de Georges Audibert, Pierre Chardon, André Colomer, Louis Dalgara, Henri Galoy, Ugo Giannatasio, André Guenon, Hauteclaire, Myrriam Liberson, Marise, Paul Meyer, Marcel Say i Marc Villers, entre d'altres; i dibuixos de L. R. Antrac i Jean-Paul Dubray. En sortiren vuit números, l'últim el 22 de maig de 1920. Aquesta revista influí força en el pensament d'André Breton.

***

Capçalera de Junge Anarchisten

- Surt Junge Anarchisten: Per l'octubre de 1923 surt a Leipzig i Dresde (Alemanya) –ciutats a les quals se sumaran més tard Berlín, Offenbach i Bautzen– el primer número del periòdic mensual anarquista i anarcosindicalista Junge Anarchisten. Organ der Syndikalistisch-anarchistischen Jugend Deutschlands (Joves Anarquistes. Òrgan de la Joventut Anarcosindicalista d'Alemanya). La Syndikalistisch-anarchistischen Jugend Deutschlands (SAJD) va ser fundada en 1922 com a organització juvenil de la Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD) i Junge Anarchisten en serà l'òrgan d'expressió. Aquesta revista lluità contra el parlamentarisme i el nacionalsocialisme emergent. Els editors responsables van ser Otto Klemm i Georg Hepp, i en van ser redactors Paul Albrecht (Karl Keiderling), Reinhold Bush, Richard Busse, Karl Buttke, Willy Ermer, Max Hilse, Oskar Kanehl, Walter Kaps, Walter Kleschetzky, Walter Lenz, Parusch, Helmut Rüdiger, Walter Schuster, Jost Stein, Hugo Süss i Herbert Wehner, entre d'altres. Tirà entre 2.000 i 5.000 exemplars per número. Deixà de publicar-se oficialment en 1932, poc abans de la presa del poder pel nazisme, però el grup editor continuà realitzant tasques de manera clandestina. Després de la II Guerra Mundial la seva obra va ser continuada pels Anarcho-Syndikalistischen Jugendgruppen (ASJ, Grups de Joves Anarcosindicalistes) i per Theorie und Praxis de la SAJD.

***

Portada del primer número de Fanal

- Surt Fanal: Per l'octubre de 1926 surt a Berlín (Alemanya) el primer número de la revista anarquista mensual Fanal. Anarchistische Monatsschrift. Organ der anarchistischen Vereinigung. Fou editada i redactada, gairebé exclusivament, per Erich Mühsam i era la continuació de la revista Kain (Munic, 1911-1914, 1918-1919). D'antuvi independent, esdevindrà òrgan de la Federació Anarquista. En 1929 publicà un número especial sobre la Revolució dels Consells –«Von Eisner bis Levine. Die Entstehung der bayerischen Räterepublik» (D'Eisner a Levine. El sorgiment de la República Soviètica de Baviera). Es publicarà fins al número de juliol-agost de 1931, quan serà prohibida. Això no obstant, es van editar quatre circulars de Fanal en 1932 i una última en 1933 que contenia la declaració «Die Befreiung der Gesellschaft vom Staat. Was ist Kommunistischer Anarchismus?» (L'alliberament de la societat de l'Estat. Què és l'anarquisme comunista?). Fanal deixà de publicar-se quan Mühsam fou detingut arran de l'incendi del Reichstag, el 28 de febrer de 1933. Posteriorment fou reeditat en facsímil en diverses ocasions.

***

Portada del segon número de Documentos Históricos de España

- Surt Documentos Históricos de España: Per l'octubre de 1937 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista Documentos Históricos de España. Publicación mensual. Editada pel Servei de Propaganda d'Espanya de la Federación Anarquista Comunista Argentina (FACA) i administrada per Juan Pereyra, recopilava en forma de col·lecció articles publicats en periòdics anarquistes peninsulars (Acracia, Agitación, ¡A vencer!, Castilla Libre, El Combate, CEFA, CNT-FAI, CNT Marítima, Fragua Social, Frente Libertario, Juventud Consciente, Juventud Libre, Línea de Fuego, La Noche, Mujeres Libres, Revolución, Ruta, Sembrador, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, UGT-CNT, ¡Victoria!, etc.) sobre temes de la Revolució espanyola que contrarestar la propaganda oficial i la censura dels Estats i de la burgesia. Trobem articles de Diego Abad de Santillán, Amezcua, Eduard Borràs, Francisco Crespo, John Dos Passos, Ezequiel Enderiz, Joan García Oliver, Pedro Herrera, Juana Iglesias, Gaston Leval, Félix Martí Ibáñez, Alfonso Miguel, Navalpotro, Gonzalo de Reparaz, Mariano Román, Luis Romero, Ángel Vázquez Barranco, entre molts altres. Mauro Bajatierra envià nombroses fotografies per il·lustrar la publicació. La FACA, a més d'aquesta revista, edità llibres i fullets sobre la guerra i les conquestes de la revolució a la Península. D'antuvi sortí mensualment, però acabà publicant-se irregularment. Se'n van editar 11 números, l'últim el maig de 1939, amb el triomf franquista.

***

Capçalera de Les Nouvelles Pacifistes

- Surt Les Nouvelles Pacifistes: El 15 d'octubre de 1949 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual llibertari Les Nouvelles Pacifistes, publiées sous les auspices de la Confédération Générale Pacifiste. Portà l'epígraf «Per la pau, fora de la política». Els redactors d'aquesta publicació anarcopacifista, òrgan de la Confederació General Pacifista (CGP), van ser Pierre Bergé i Louis Louvet, i va ser administrada per André Maille. Trobem articles de M. P. T. Acharya, A. F. Baillot, Alphonse Barbé, Grace M. Beaton, Simone de Beauvoir, Pierre Bergé, René Biso, Charles-Auguste Bontemps, Wolfgang Borchert, Lucien Brochon, Marie-Louise Cavalier, Félicien Challaye, Émile-Auguste Chartier (Alain), Jules Chavat, Chont-Luchont, Albert De Jong, Louis-Ferdinand Destouches (Céline), Marcel Dieu (Hem Day), Franck Emmanuel, Marthe Goulliart, Noëlle Grange, E. Granguillotte, M. Guicheteau, Louise Guieysse, Hainer, Shinzo Hamai, Gaston Havard (Jean Marestan), Dr. Hellas, Jeanne Humbert, Robert Jospin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice Laisant, Rachel Lantier, Peer Lavirgule, Louis Louvet, André Maille, Edmondo Marcucci, Pierre Martin, Jean-Bernard Moreau, Pierre Mualdes, Roger A. Paon, Réginald Reynolds, Rudolf Rocker, Pierre Ruff, Ruffier, Otto-Maria Saenger-Pascendi, Antoine de Saint-Exupéry, Bernard Salmon, Jean-Paul Sartre, Scepi, Claude-Henri Sellier, Jean Souvenance, Max Stierwaldt, André Thiebaud, Louis Tort, Troubat Le Houx, René Valfort, Émile Véran, Samuel Vergine i Madeleine Vernet, entre d'altres. En sortiren nou números, l'últim l'1 d'abril de 1950.

***

Capçalera d'AIT

- Surt AIT: Per l'octubre de 1956 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual AIT. Órgano de la Asociación Internacional de los Trabajadores –el subtítol canviarà nombroses vegades. Era successor del Bulletin de l'AIT, també publicat a París entre 1953 i 1956. D'antuvi trilingüe (castellà, francès, italià), va passar ràpidament a ser bilingüe (castellà, francès). El gerent fou Étienne Guillemau i el responsable de la redacció Joseph Esgleas. Els principals col·laboradors van ser Gregori Balkanski, P. Beauregard, José Muñoz Congost, Cosme Paules del Toro, Pérez Guzmán i Carlos M. Rama. A partir de 1959 s'imprimirà a Tolosa de Llenguadoc. L'abril de 1965 suspendrà la publicació, després de sortir-ne 70 números, però reapareixerà a Llemotges entre 1970 i 1978, per ser finalment assimilat per Le Combat Syndicaliste.

***

Capçalera d'O Libertário

- Surt O Libertário: Per l'octubre de 1960 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) el primer número del periòdic O Libertário. Portava l'epígraf: «Anteposar el lliure examen al dogma, i la llibertat a totes les coaccions, són els principis bàsics de l'anarquisme.» El director responsable d'aquesta publicació anarquista va ser Pedro Catallo, però a partir del número 5, per motius de salut, va ser substituït per Lucas Gabriel. Hi van col·laborar Edgard Louenroth, Juan Le Vagre, Frederica Montseny, P. Drinho, Gregório Naso, Osvaldo Salgueiro, Pedro Catallo, Germinal Louenroth, Lucas Gabriel i Mário Dos Santos, entre d'altres. Amb periodicitat irregular sortí fins al 1964.

Naixements

Fotografia policíaca d'Eugène Louis Cana (03 de març de 1894)

- Louis Cana: El 15 d'octubre de 1871 neix a l'XI Districte de París (França) l'anarquista Eugène Louis Cana, a vegades citat erròniament Canat. Sos pares es deien Pierre Eugène Cana, emmotllador en bronze anarquista, i Augustine Delpuech, bugadera. Es guanyava la vida treballant d'emmotllador en bronze com son pare. L'abril de 1892 freqüentà amb son pare el grup anarquista «Cercle Internacional», que es reunia cada diumenge a la tarda a la Sala Horel de París. El 16 de gener de 1893 assistí a un míting anarquista d'unes tres-centes persones a la Sala Commerce. El 19 de febrer de 1893 va anar vestit de militar a una vetllada familiar anarquista celebrada a la Sala Dumont. En 1894 pare i fill van ser inclosos en un llistat d'«anarquistes perillosos». En aquest any treballava al taller de son pare, al número 135 del carrer Ménilmontant i vivia al número 24 del mateix carrer a casa dels pares. El 2 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb una trentena de companys, per les Brigades d'Investigació de la Prefectura de Policia encapçalades per Fédée i Boy; en l'escorcoll de casa seva la policia no va trobar res de comprometedor. Portat a comissaria, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, posat a disposició de les autoritats judicials i alliberat el 7 de març de 1894 juntament amb son pare. El 31 de desembre de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes aixecat per la policia i en aquella època vivia al número 3 del carrer Trousseau de París. El 28 de maig de 1898 es casà a l'XI Districte de París amb la modista Alice Hélène Chardin; en aquesta època vivia oficialment amb sos pares al número 2 del carrer Keller. Louis Cana va morir el 22 d'agost de 1947 a La Haie (La Roche-Mabile, Baixa Normandia, França).

***

Santo Fermo Arzuffi

- Santo Fermo Arzuffi: El 15 d'octubre de 1879 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'obrer forner anarquista Santo Fermo Arzuffi, conegut com Sante. Sos pares es deien Luigi Arzuffi i Faustina Franzini i va fer els estudis elementals. Internat l'octubre de 1898 a l'hospital de Bèrgam, va fer propaganda socialista revolucionària entre els pacients, especialment els pagesos, fins al punt que el metge li va prendre periòdics, revistes i opuscles socialistes. El 3 de juliol de 1900 va ser condemnat pel Tribunal de Brescia (Llombardia, Itàlia) a 16 mesos i 20 dies de presó per robatori. La seva feina de forner a les fleques no era contínua i sovint es trobava amb altres obrers forners a bodega de la Campana, al popular carrer de San Lazzaro de Bèrgam. El 7 d'agost de 1902 va ser detingut pels carrabiners a Ardesio (Llombardia, Itàlia) per apologia del regicidi; jutjat per aquest delicte, va ser condemnat pel Tribunal de Bèrgam l'11 d'agost d'aquell any a quatre mesos de presó i a una multa de 150 lires. El 15 de juliol de 1904 el Tribunal de Bèrgam novament el condemnà a dos anys de reclusió i a un de vigilància especial per robatori reincident. Reclòs a la presó de Brescia, després passà a la de Pallanza (Piemont, Itàlia). Un cop lliure, mantingué correspondència amb militants d'altres localitats, reben fullets i impresos. L'abril de 1908 va ser denunciat, amb Bianchi, Alessandro Caglioni, A. Paratico i Zanardi, com un dels promotors de la vaga general del 4 d'abril de 1908 i instigador dels danys originats arran dels fets (trencament de vidres de les fleques, etc.) esdevinguts durant la nit del 24 d'abril de 1908, a més de per resistència a la força pública. El maig de 1911 es declarà sindicalista revolucionari. Durant l'estiu i tardor de 1914 formà part del Grup Llibertari de Bèrgam, fundat a començament d'agost. En 1921 es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on passà temporades sense feina a les fleques. En 1923 va ser condemnat a 16 dies de presó per robatori. En 1929 retornà a Bèrgam i el 23 d'octubre de 1930 va ser denunciat per ofenses contra Benito Mussolini en una bodega, però el procés no tingué lloc. Santo Fermo Arzuffi va morir d'un atac de cor el 30 de març de 1932 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).

***

Stephen Mac Say

- Stephen Mac Say: El 15 d'octubre de 1884 neix a Beaurepaire-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el professor, apicultor i militant i propagandista anarquista Stanislas Alcide Masset, més conegut com Stephen Mac Say i també com L'Anarque. Sos pares es deien Arthur Joseph Ghislain Masset, conreador, i Albertine Richarde Codmont, domèstica. Com a docent és va oposar ben aviat a l'ensenyament «oficial» i en 1906, amb sa companya Marie-Adèle Anciaux (Mary Smiles), es va incorporar a l'escola llibertària de Sébastein Faure «La Ruche», que havia fundat el gener de 1904 a Rambouillet, on tots dos ensenyaran fins a 1910. En 1909 fundà el periòdic Le Fouet, òrgan del «Grup d'Acció de les regions d'Avesnes, de Verviers i de Valenciennes» A partir de 1910 Mac Say deixarà definitivament l'ensenyament i esdevindrà firaire i, després de la guerra, apicultor. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Anarchie, Le Combat, Le Combat Social, Le Cri Populaire, Le Cubillot, L'École Rénovée, Hors du Troupeau, L'Idée Libre, L'Insurgé, Le Libertaire, Les Réfractaires, Les Temps Nouveaux, etc. Durant la Gran Guerra, encara que donat de baixa pel servei militar i inscrit amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es refugia amb sa companya a la Creuse (centre de França), intentant fugir dels maldecaps que els reporten les seves idees antimilitaristes. Entre 1915 i 1917 publicarà en els periòdics d'Émile Armand Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. Després de la guerra reprèn les seves activitats militants i particularment les seves col·laboracions regulars en la premsa anarquista (L'En Dehors, Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, L'Anarchie, Le Combat, Controverse, L'Émancipateur, Germinal, Le Réfractaire, Le Semeur de Normandie, La Vie Universelle, La Voix Libertaire, etc.) i en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Denunciat com a jueu durant la Segona Guerra Mundial –que, dit de passada, era fals– és de bell nou obligat a deixar ca seva amb Mary. Després de la II Guerra Mundial col·laborarà en el primer número de L'Unique, en Contre-Courant i en Le Monde Libertaire. Humanista i amant de la natura, escriurà nombrosos llibres i fulletons contra la vivisecció –va ser membre fundador de la Lliga Francesa contra la Vivisecció–, així com de temes educatius i de salut: Vers l'éducation humaine: la laïque contre l'enfant (1911), Révoltes et sanglots: poèmes (1913), La fable: étude (1927), De Fourier à Godin: le Familistère de Guise (1928), Le problème du logement: du logis des siècles à l'habitat normal (1930), La chanson des urnes et des lois (1939), À l'enseigne du Christ: les histrions de la foi (1952), Un genre mineur qu'a touché le génie, la fable: joyau des ans à travers les peuples et les âges... (1963), Propos sans égards (1964), Les facultés animales (1967), La vivisection, ce crime: science dévoyée, médecine meurtrière (1969), L'histoire devant l'homme et devant l'enfant: pauvreté et nocivité de l'histoire (1972), etc. Dos dies abans de morir participà en una reunió de la Unió Pacifista de Chartres, de la qual era membre. Mac Say va morir el 10 de març –algunes fonts citen erròniament el 14 de març– de 1972 al seu domicili de Morancez (Centre, França) i fou enterrat al cementiri de Beaurepaire.

***

Notícia orgànica de François Appert apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 12 de juny de 1910

- François Appert: El 15 d'octubre de 1886 neix al III Districte de París (França) l'anarquista François Appert. Sos pares, no casats, es deien Charles Ernest Appert, empleat de comerç, i Elisa Douliez, bugadera; reconegut per son pare, va ser legitimat, juntament amb son germà Ernest (1885) i sa germana Elisa (1891), pel matrimoni de la parella celebrat el 22 de gener de 1895 al III Districte de París. Es guanyava la vida treballant de cisellador en bronzo i després de mecànic. En 1910 vivia al número 47 del carrer Lagny de Vincennes (Illa de França, França), amb sa mare i sa germana, ambdues bugaderes, on volia crear un grup anarquista amb companys de la zona (Vincennes, Montreuil, Saint-Mandé i Fontenay). En 1911 era membre de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) de Vincennes. El setembre de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. L'octubre de 1911 s'instal·là al número 14 del carrer Couronnes del XX Districte de París. En aquesta època era secretari del grup anarquista de Montreuil (Illa de França, França), el qual, el desembre de 1913, s'adherí a la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Va ser candidat abstencionista, sota els auspicis de l'FCAR, per a la II Circumscripció del V Districte de París en les eleccions legislatives de 1914. Quan la Gran Guerra va ser mobilitzat; fet presoner, el juny de 1915 va ser repatriat d'Alemanya com a ferit greu (fractures de l'húmer, amputacions de dits, paràlisis, etc.). Va ser condecorat amb la Medalla Militar i la Creu de Guerra amb Palma, i posteriorment se li va concedir la Legió d'Honor. El 3 de febrer de 1917 es casà al X Districte de París amb la modista Marcelle Julia Françoise Jameau. En aquesta època vivia al número 109 bis del carrer Faubourg du Temple de París i treballava d'empleat en la Prefectura de Policia –no sabem en quina funció i si ja treballava anys abans i n'era confident o si entrà en la Prefectura de Policia com a mutilat de guerra. En 1922 va ser esborrat del «Carnet B» i ja no freqüentava els cercles anarquistes, però formava part de la Secció del XX Districte de París de la Lliga dels Drets de l'Home, la qual defensava en aquella època anarquistes empresonats (Émile Cottin, Jeanne Morand, Gaston Rolland, etc.). El 2 de setembre de 1924 va ser esborrat dels llistats d'anarquistes vigilats. Retirat a Drancy, al número 20 del carrer Écoles, portà una vida apartada de la vida social, encara que presidí la secció d'aquesta ciutat de la Federació de Combatents Republicans. Vidu, el 24 de desembre de 1938 es casà a Drancy amb Berthe Goës. François Appert va morir el 26 d'agost de 1962 al seu domicili de Drancy (Illa de França, França).

***

Signatura de Fernand Pesch (1933)

- Fernand Pesch: El 15 d'octubre de 1886 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista Fernand Édouard Pesch. Era fill de François Pesch, mosso de magatzem, i d'Azéma Adeline Sutton, joiera. D'antuvi es guanyà la vida treballant de tallador de metalls i després d'ajustador mecànic. El 24 de març de 1905 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a vuit dies de presó per «violències» i el 17 d'octubre de 1905 el mateix tribunal el condemnà per «cops i ferides» a tres mesos de presó. En 1906 vivia al número 5 del carrer Senégal del XX Districte de París i el 3 de març d'aquell any el Tribunal del Sena el condemnà a quatre mesos de presó per «temptativa de robatori». Cridat a files en 1906 per a fer el servei militar, va ser declarat «exempt» per «tumor blanc» (tuberculosi articular del genoll). El 22 de novembre de 1910 el Tribunal de París el condemnà a sis setmanes de presó per «infracció a la policia de tramvies». En els anys deu vivia al número 4 del carrer Partants del XX Districte de París i era membre del «Foyer Populaire» (Llar Popular) de Belleville, adherit a la Federació Comunista Anarquista (FCA). Segons la policia, també era membre d'un «grup d'acció». El 22 de gener de 1913 va ser detingut, juntament amb Émilien Chatin i Pierre Lambert, al Théâtre Nouveau de Belleville arran d'haver interromput la peça teatral Le sang français als crits de «Fora la guerra! Fora l'exèrcit!». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat el 19 de març de 1915 i integrat en el 2 Grup Especial, però dies després, el 28 de març, va ser enviat al 51 Regiment d'Infanteria. El 6 d'abril de 1915 va ser llicenciat pel seu problema al genoll dret aleshores anquilosat. En 1918 el destacat anarquista i sindicalista Benoît Broutchoux, aleshores desertor de l'exèrcit, va fer servir el seu nom en la clandestinitat. El 26 d'abril de 1933 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de París a 100 francs de multa per «cops i ferides voluntàries» comeses el 26 de juny de 1932 a Boinvilliers (Illa de França, França). El 4 de desembre de 1933 es casà al XX Districte de París amb Maria Joséphine Perrin. Aleshores treballava d'ajustador i vivia al número 33 del carrer Partants del XX Districte de París. El febrer de 1934 s'establí a Boinvilliers. El seu últim domicili va ser al carrer Grande-Rue de Boinvilliers. Fernand Pesch va morir el 10 de març de 1960 a Boinvilliers (Illa de França, França).

***

Notícia sobre Umberto Ceccotti apareguda en el diari parisenc La Dépêche del 21 de novembre de 1925

- Umberto Ceccotti: El 15 d'octubre de 1894 neix a Lari (Toscana, Itàlia) –algunes fonts citen Bagni di Casciana (actualment Casciana Terme, Toscana, Itàlia)– l'anarquista i anarcosindicalista Umberto Ceccotti. Sos pares es deien Eugenio Ceccotti i Teresa Burgalassi. Durant la Gran Guerra serví de soldat en una unitat d'Infanteria. En 1921 trobà feina a les «Oleifici Nazionali» (Tafones Nacionals) de Liorna (Toscana, Itàlia). Membre de la Cambra del Treball Sindicalista de Liorna, destacà per les seves conviccions anarquistes. Posteriorment passà a fer feina als Ferrocarrils de l'Estat, però va ser acomiadat per participar en la vaga general d'agost de 1922. Després d'haver estat apallissat en diverses ocasions pels escamots feixistes i malalt de tuberculosi, en 1923, amb sa companya i sos tres infants, emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de transportista de mercaderies i de cap de colla per a la Companyia de Navegació «Fraissinet» i d'ajustador mecànic. El novembre de 1925 va ser multat amb 25 francs per infracció a la llei sobre residència d'estrangers. En 1925 el seu nom aparegué en un quadern de notes de Camillo Berneri, juntament amb el d'altres llibertaris (Ersilio Belloni, Isidoro Bertazzon, Bixio Sorbi, Idilio Volpi, etc.), i en 1929 una carta seva dirigida a son germà Alfredo Ceccotti va ser interceptada pels feixistes. A finals de 1929 va ser inscrit com a anarquista en busca i cerca en el Bolletino dell Ricerche. Representà la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) en una reunió a principis de 1931 del Comitè de Concentració Antifeixista de Marsella i va ser inclòs en una llista de «subversius perillosos residents a l'estranger». El 18 de març de 1931 va ser nomenat conseller del Comitè Local de la LIDU, juntament amb els republicans Carlo Alberto Bartolena i Osvaldo Pesce. El febrer de 1933 assistí a la conferència d'Emilio Lussu «Rivoluzione italiana» durant la qual Luca Bregliano lloà l'atemptat d'Angelo Sbardellotto contra Benito Mussolini. En aquesta època va militar en el Grup Comunista Anarquista «Belle de Mai» de la Federació Anarquista del Sud-est, amb Edoardo Angeli Giulio Bacconi, Marcelo Cicero, Celso Persici i altres. També participà en la fundació d'un Comitè d'Acció Antifeixista, que proposà ajudar l'anarquista Pietro Cociancich, condemnat a cinc anys de presó per una atemptat amb bomba contra la «Casa dels Italians» d'Aubanha (Provença, Occitània), seu l'Associació d'Excombatents i cau dels feixistes enviats des de Roma per a controlar i provocar l'exili antifeixista. El gener de 1934, quan treballava de contramestre a la «Companyia Paquet», va ser naturalitzat francès. En aquesta època, amb Giulio Bacconi i Celso Persici, creà una cooperativa de treball al barri de La Capelette de Marsella, on donaven feina a exiliats llibertaris italians. El 20 de gener de 1935 assistí a la conferència de Silvio Trentin Crepuscolo del diritto dello Stato borghese a la Universitat Proletària de Marsella. En 1936 fou responsable de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i el 6 d'agost d'aquell any participà en una reunió sobre la guerra d'Espanya, celebrada a la seu de la Universitat Proletària, on a la proposta de Francesco Volterra de crear un Comitè Unitari per donar suport als combatents republicans espanyols, respongué que els anarquistes ja estaven reunits en un comitè italofrancoespanyol. També marcà les diferències, amb Giulio Bacconi, Luca Bregliano, Antonio Girelli i altres anarquistes, amb el moviment «Giustizia e Libertà» fent una declaració conjunta. Posteriorment dedicà cos i ànima a recaptar fons en nom del «Comitè Anarquista Pro Espanya» de Marsella (Giulio Bacconi, Carlo Alberto Bartolena, Mazzino Chiesa, Ovidio Pessi, Rinaldo Purisiol, etc.) per als llibertaris que lluitaven al front d'Aragó, publicant una crida en nombrosos periòdics anarquistes, com ara L'Adunata dei Refrattari. Membre de la Federació Anarquista Provençal (FAP), participà regularment en les reunions i xerrades de l'Ateneu Llibertari. En aquesta època vivia al número 26 del carrer Samatan de Marsella. Les autoritats el consideraven un dels membres més actius del moviment anarquista marsellès i mantingué estrets contactes amb Giuseppe Pasolli, que havia creat un xarxa de passatge d'antifeixistes cap a la Península des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Juntament amb Giulio Bacconi, Renato Castagnoli, Marcello Gregori i Pio Turroni, redactà el Bolletino d'Informazioni dell'Unione Anarchica Italiana, que va publicar 14 números entre març de 1938 i desembre de 1939. En 1939 fou un dels creadors, amb altres companys italians i francesos (Giulio Bacconi, Renato Castagnoli, Étienne Chauvet, Italo Del Proposto, Ferruccio Girolimetti, Marcello Gregori, Frédéric Lambert), del Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques (CAPVP) de Marsella. El 16 de juny de 1939 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció i en 1940 aparegué en les llistes de subversius italians perillosos residents a França amb l'ordre de detenció i d'extradició a Itàlia (Reniero Cecili, Enea Del Papa, Pietro Fantazzini, Aldo Fiamberti, Roberto Stanchi, etc.), enviades per les autoritats feixistes a la policia nazi d'ocupació. Després de la II Guerra Mundial refundà amb altres companys (Dino Angeli, Giulio Bacconi, Macello Gregori, etc.) el Grup Anarquista de Marsella i s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI); també fou el responsable a Marsella de la coordinació dels militants italians exiliats a Bèlgica, França i colònies. Umberto Ceccotti va morir el 15 de setembre de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia).

***

Emilia Buonacosa

- Emilia Buonacosa: El 15 d'octubre de 1895 neix a Pagani (Campània, Itàlia) l'anarquista Emilia Buonacosa. Filla de pares desconeguts, va ser trobada al carrer per Giovanna Pepe, registrada d'ofici el 21 d'octubre de 1895 i adoptada als pocs dies pel matrimoni Alfano de Nocera Inferiore. Treballà en una fàbrica de conserves de Nocera Inferiore, població amb una important Cambra del Treball de la qual va ser habitual. Ben aviat destacà com a representant de les idees llibertàries i va estar en contacte amb destacats revolucionaris. Visqué dos anys amb l'anarquista Ernesto Dario. Participà activament en les lluites obreres i ja en 1913 estava fitxada com a «perillosa subversiva». Després d'un accident laboral que li va causar greus ferides al cap i li va fer perdre el cuir cabellut, obligant-la a portar perruca, es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia). El 8 de setembre de 1924 es casà a Milà amb l'anarquista Federico Giordano Ustori, amb qui va tenir una filla, Teresa, que morí pocs mesos després. En 1927 passà clandestinament a França. Establerta a París, freqüentà els exiliats italians i participà en les reunions del moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat) i del grup Concentració d'Acció Antifeixista (CAA). Va ser fitxada per les autoritats com a «anarquista capaç de cometre actes terroristes». En 1930 enviudà i posteriorment s'uní amb el comunista Pietro Corradi. El desembre de 1932, segons l'informe d'un confident anomenat Decimus, va ser contractada com a relligadora tipogràfica per la «Librerie Moderne» de París i en aquesta època freqüentava l'anarquista Renato Castagnoli. En aquests anys, el seu domicili, al número 40 del carrer Troy de Fontanay-sous-Bois (Illa de França, França), esdevingué un punt de referència dels anarquistes italians exiliats a la regió parisenca (Renato Castagnoli, Bruno Gualandi, Giuseppe Luccheti, Temistocle Ricciulli, etc.). El 13 de maig de 1936 assistí a París, amb altres anarquistes (Camillo Berneri, Egidio Fossi, Tintino Rasi, etc.), als funerals de Giovanni Sabbatini. Entre setembre de 1936 i 1937 la trobem a Barcelona (Catalunya) amb Romano De Russo, anarquista que segons els confidents organitzava atemptats antifeixistes. El juny de 1937 ideà amb l'anarquista Gino Bibi un pla per a comprar avions als Estats Units per oferir-los a la Revolució espanyola, encara que la policia pensava que eren per a fer atemptats a Itàlia, però el pla finalment no es va materialitzar. De bell nou a París, les autoritats feixistes enviaren un llistat d'anarquistes (Giulio Bacconi, Duilio Balduini, Giuseppe Biasini, Ugo Boccardi, Emilia Buonacosa, etc.) a les autoritats nazis per al seu arrest. El 9 de juliol de 1940 va ser detinguda per militars nazis i, després de passar per la presó d'Aquisgrà (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya), el 19 d'octubre de 1940 va ser lliurada a la policia italiana a la frontera, on va ser detinguda per «activitats subversives» realitzades a l'estranger, i confinada a Brenner (Tirol del Sud). El 2 de desembre de 1940, malgrat les seves condicions precàries de salut, va ser condemnada a cinc anys de confinament a colònia penitenciària i en la seva apel·lació deixà clar que no havia comès cap acte violent. El 13 de desembre de 1940 arribà a l'illa de Ventotene. Necessitada de cures assídues per les ferides al cap, forçada a moltes dificultats i privacions, va caure constantment malalta. Esperant l'ajuda dels seus pares adoptius que vivien a Nocera Inferiore, va demanar ser traslladada a un lloc de la Campània, a Nàpols o a Salern. Però només va obtenir autorització per a mantenir correspondència amb son company Pietro Corradi. El juliol de 1941 el director de la colònia penitenciària va assenyalar el seu desgast físic (marejos, ceguesa, etc.) i psicològic, i el metge de Ventotene es va veure obligat a demanar aliments i medicaments complementaris per a ella. Això no obstant, va mantenir les seves idees, tot freqüentant els anarquistes confinats. El 29 d'abril de 1942, sa mare adoptiva, esperant tornar-la a veure, va demanar a les autoritats feixistes que concedissin a sa filla una breu llicència, però aquesta sol·licitud va ser rebutjada. Mentrestant, les peticions mèdiques dels sanitaris de Ventotene es van fer urgents i el 27 de juny de 1943 el director de la colònia penitenciària va demanar que la pena de confinament es commutés per la d'amonestació. El 21 d'agost de 1943, quan Benito Mussolini ja havia caigut, encara romania deportada i va demanar la llibertat per mor de la nova situació política. El nou govern, però, decidí tancar les preses polítiques confinades a Ventotene al camp de concentració de Fraschette d'Alatri (Laci, Itàlia). El 27 d'agost de 1943 denuncià a les autoritats les condicions inhumanes en les quals es trobaven les preses polítiques i demanà la immediata llibertat. El 7 de setembre de 1943 es decretà la seva llibertat, però l'ordre no arriba fins el 19 d'octubre, quan els fets bèl·lics van impedir el trasllat dels confinats del camp. El 7 d'agost de 1944 va poder sortir del camp i marxar cap a Nocera Inferiore. Encara que malalta i cansada, les autoritats la seguiren considerat una «anarquista fitxada». El maig de 1959 va demanar una pensió per invalidesa civil agreujada per la persecució política. El 21 de juliol de 1959 la policia encara mantenia obert el seu expedient personal. Emilia Buonacosa va morir el 12 de desembre de 1976 a Nocera Inferiore (Campània, Itàlia).

***

Jesús de Diego Delgado

- Jesús de Diego Delgado: El 15 d'octubre de 1900 neix a Tudela de Duero (Valladolid, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista Jesús de Diego Delgado, conegut com El Cojo de Tudela, a causa d'arrossegar la cama dreta inútil per un accident. Sos pares es deien Bernardo de Diego Franco i María Delgado Llopis. Fill d'una família nombrosa –Jesús tingué vuit germans (Ovidio, Acindina, Vicenta, Cristina, Juliana, María, Eustaquio i Herminia)–, acomodada i il·lustrada, la seva biblioteca particular comptava 400 llibres. En 1929, fugint de la guerra del Marroc, s'exilià a Saint-Denis (Illa de França, França), on ja vivia son germà Ovidio de Diego Delgado, militant anarquista qui li va introduir en el moviment llibertari. A finals de novembre de 1931 retornà a la Península. A Madrid (Espanya), entrà en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a Carabanchel (Madrid, Castella, Espanya) conegué Luz Araujo, amb qui es casa civilment uns mesos després a l'ajuntament d'aquesta localitat. De bell nou a Tudela de Duero, mort el pare, començà a treballar en un forn familiar, reconegut a tota la comarca, on elaborava pa integral, novetat en aquella època, que venia pels pobles de la zona i per Valladolid. Just arribar a Tudela de Duero va ser detingut per la Guàrdia Civil per portar unes octavetes sobre els «Fets de Casas Viejas». També treballà despatxant benzina en un dels primers sortidors de la província, propietat de sa família. A més de la CNT, milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), encara que mantenia bones relacions amb totes les forces d'esquerra. Propagandista del naturisme, organitzà excursions campestres, banys solars i de fang, etc. També es dedicà a l'alfabetització dels jornalers a la Casa del Poble de Tudela de Duero, on tenia un despatx. Amic de Frederica Montseny Mañé, aquesta va estar allotjada en tres ocasions a casa seva. A començament de 1936 formà part del grup cultural anarquista «Francisco Ferrer». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, es refugià a casa d'una família amiga val·lisoletana. Quatre falangistes de Tudela de Dero, però, seguiren sa companya i el 19 d'agost de 1936 va ser capturat a Valladolid. Portat al seu poble, va ser torturat brutalment a l'ajuntament i per tot el poble. Gairebé mort, Jesús de Diego Delgado va ser traslladat el 21 d'agost de 1936 de l'Ajuntament de Tudela de Duero al lloc anomenat Las Maricas, a un pinar proper a Boecillo (Valladolid, Castella, Espanya), on una dona falangista li donà un tret de gràcia. El seu cadàver va ser rescatat per un dels seus cunyats i aconseguiren enterrar-lo clandestinament al cementiri de Tudela de Duero. Sa família, que va cremar la biblioteca al forn, va perdre la benzinera i sa companya, embarassada de set mesos en el moment del seu assassinat, va haver de marxar cap a Villabáñez (Valladolid, Castella, Espanya), on son fill major Helios va ser obligat a canviar el nom per un de més «cristià» (Ramón). Anys més tard, sos fills Helios i Jesús en dignificaren la fossa, on els seus restes reposen actualment.

Jesús de Diego Delgado (1900-1936)

---

Continua...

---

[14/10] �La Riscossa� - �La Voix Libertaire� - Monument d'Utrera - Rhodakanaty - Ravachol - Recchioni - Li�geois - Golberg - Leroy - Bonnot - Say - Rodrigues - Mart�nez Palomer - Sa�l Mohamed - Sanju�n - Sol - Agust� Gabell� - Margalef - Santaflorentina - Pacios - Wolberg - Raluy - Guillemard - Schwartz - Nold - Corti - Menachem - Alpuente - Escol� - Latorre - Peinced� - Su�er - Bontemps - Florensa - Gibeau - Alba - B�ranger - Catal� Bala��

[14/10] «La Riscossa» - «La Voix Libertaire» - Monument d'Utrera - Rhodakanaty - Ravachol - Recchioni - Liégeois - Golberg - Leroy - Bonnot - Say - Rodrigues - Martínez Palomer - Saïl Mohamed - Sanjuán - Sol - Agustí Gabellí - Margalef - Santaflorentina - Pacios - Wolberg - Raluy - Guillemard - Schwartz - Nold - Corti - Menachem - Alpuente - Escolà - Latorre - Peincedé - Suñer - Bontemps - Florensa - Gibeau - Alba - Béranger - Català Balañà

Anarcoefemèrides del 14 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de La Riscossa

- Surt La Riscossa: El 14 d'octubre de 1893 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic en llengua italiana La Riscossa. Periodico comunista-anarchico. Editat per Fortunato Serantoni, va ser publicat per subscripcions voluntàries i era la continuació del periòdic de Rosario (Santa Fe, Argentina) Demoliamo. Hi col·laboraren Luis Gilio, entre d'altres. Aquesta publicació cooperava econòmicament i ideològicament amb Sempre Avanti de Liorna (Toscana, Itàlia) i amb Ordine de Torí (Piemont, Itàlia). Porta els epígrafs: «La ribellione è il primo dovere degli oppressi» i «Perchè parlate di liberta? Chi è povero è schiavo» (La rebel·lió és el primer deure dels oprimits. Per què parleu de llibertat? Qui és pobre és un esclau). Només en sortiren quatre números i de gener a abril de 1894 deixà de publicar-se perquè la major part de l'equip editorial estava detingut o exiliat; l'últim número sortí el 15 d'abril de 1894, que va ser segrestat per la policia.

***

Portada de La Voix Libertaire

- Surt La Voix Libertaire: El 14 d'octubre de 1947 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer i únic número de La Voix Libertaire. Périodique anarcho-syndicaliste 12ème Région. Organe régional. En van ser responsables Gabriel Diné (redacció i administració), Jean Raffin (tresorer) i D. Anreucci (impressió). Trobem col·laboracions de Samm Achoché, André Arru (Jean-René de Saulière), Arix, César Bardine, Eugène Bizeau, Jean-Marc Boulet, Arthur Mabire, Georges Morancho, Spartacus, entre d'altres. La publicació és de caire anticlerical i antielectoral i era continuació de Monde Nouveau (1946).

***

Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT

- Monument als represaliats de la CNT: El 14 d'octubre de 2006 s'inaugura a Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya), a instàncies i sufragat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, el Monument en Homenatge als Represaliats de la CNT, que reprodueix la salutació anarquista. Unes tres-centes persones, entre veïns d'Utrera i companys cenetistes es van reunir al parc de Los Remedios del barri de Fontanilla, que des d'aquell moment va passar a anomenar-se parc de La Llibertat; també hi eren presents antics militants cenetistes d'Utrera que es van desplaçar expressament des dels seus llocs de residència a França, així com membres del Secretariat Permanent del Comitè Nacional de la CNT i companys d'altres federacions locals cenetistes andaluses. Quan va esclatar la guerra civil en 1936, la majoria dels treballadors d'Utrera estaven afiliats al sindicat anarcosindicalista. Es dóna la paradoxa que amb l'anterior equip de govern municipal de socialistes i de comunistes havia estat totalment impossible realitzar aquest homenatge i que amb un nou consistori del Partit Andalusista es van donar tota mena de facilitats (accés il·limitat als arxius municipals, jornades culturals llibertàries a la Casa de Cultura, realització del monument, rebatejament del parc, etc.).

Naixements

Portada de l'edició de les obres de Rhodakanaty de la UNAM (1998)

- Plotino Rhodakanaty: El 14 d'octubre de 1828 neix a Atenes (Grecia) el filòsof socialista, pedagog, metge, homeòpata, destacat membre de l'Església Mormona i precursor de l'anarquisme mexicà Plotinos Konstantinos Rodakanakis, més conegut per la seva versió al castellà Plotino Constantino Rhodakanaty. Son pare, metge i escriptor, descendia de la dinastia bizantina Paleòleg i morí a la guerra d'independència contra el jou turc; i sa mare, d'origen austríac, es traslladà amb son fill a Viena. A la capital d'Àustria començà a estudiar medicina i homeopatia. En 1848 marxà a Budapest, on lluità un curt temps contra l'ocupació austríaca d'Hongria, i aquest mateix any s'establí a Berlín amb sa família per ampliar estudis. A la capital prussiana s'interessà per la filosofia, especialment la política (Spinoza, Hegel, Schelling, Saint-Simon, Fourier, Considérant, Proudhon, Bakunin, etc.), pel cristianisme primitiu i aprengué llengües –n'arribà a parlar amb fluïdesa set. En 1850 viatjà a París per conèixer personalment Pierre-Joseph Proudhon i en 1857 abandonà Berlín i s'instal·là a la capital francesa. A finals de febrer de 1861, en acabar la guerra civil mexicana i amb el triomf dels liberals, assabentat que el govern mexicà de l'expresident Ignacio Comonfort de los Ríos havia afavorit els projectes per a establir colònies agrícoles independents, especialment si es tractava d'estrangers, arribà a Veracruz –després d'una escala a Barcelona (Catalunya), on publicà el seu primer llibre De la naturaleza (1860), fortament influenciat pel panteisme spinozià i del qual no han quedat exemplars–; però el nou president Benito Juárez deixà de banda aquests projectes. No obstant això, com que els pobles indígenes mexicans posaven en pràctica idees comunals anàlogues a les de Proudhon i Fourier decidí exposar a les classes obrera i pageses mexicanes la seva «doctrina sociocràtica». En 1861, decebut per no poder materialitzar el seu projecte autogestionari, trobà una feina de professor de filosofia a Mèxic capital. Aquest mateix any publicà el fullet Cartilla socialista o sea el catecismo elemental de la escuela socialista de Carlos Fourier, divulgador del seu pensament. A partir de 1863 les seves idees tindran un gran ressò gràcies al revolucionari «Grup d'Estudiants Socialistes» (Francisco Zalacosta, Santiago Villanueva, Hermenegildo Villavicencio, Julio Chávez, etc.), que donà lloc a la formació de mutualitats, cooperatives, societats de socors mutus, moviments de defensa dels treballadors, reivindicacions de llibertats, etc., segons els seus pressuposts. En 1864 publicà el fullet Neopanteísmo. Consideraciones sobre el hombre y la naturaleza. En 1865 aquests estudiants crearen una secció internacionalista («La Social»), grup precursor dels futurs Centres d'Estudis Socials, i engegaren les primeres vagues obreres a Mèxic, que van ser durament reprimides per l'emperador Maximilià I. «La Social» es dissolgué poc després de la seva creació i aquests militants entraren en la Societat Artística, des d'on van promoure el pensament llibertari. En 1865 Rhodakanaty abandonà la docència institucional i marxà al Chalco (Estat de Mèxic, Mèxic), on creà el Club Socialista i intentà de bell nou, però sense gaire èxit, crear una comunitat. Després fundà l'Escola de la Raó i del Socialisme –també anomenada «Escola Lliure»–, dirigida als infants més necessitats. Un d'aquests alumnes va ser Julio Chávez López, anarquista que encapçalà la insurrecció camperola entre 1867 i 1869 escampada pels Estats mexicans de Mèxic, Tlaxcala, Puebla i Veracruz. Detingut per la seva relació amb Chávez López, va ser amenaçat d'execució abans del seu alliberament. En 1867 deixà l'escola a càrrec de Francisco Zalacosta i, després d'un temps per l'Estat de Morelos, retornà a Mèxic capital. En 1870 publicà Humanisme integral, reeditat en 1876 sota el títol de Garantismo humanitario. El 21 de març de 1871, amb Zalacosta, Villanueva, Villavicenco, Ricardo Velatti, Benito Castro, Pedro Ordóñez i altres, refundà «La Social», renovant els seus plantejaments per lluitar contra el reformisme socialista, que donarà lloc en 1872 a la creació del Gran Cercle d'Obrers de Mèxic. Aquest grup llibertari internacionalista «La Social» publicà els primers periòdics anarquistes, com ara La Comuna (1874) i La Internacional (1878), i establirà contacte amb els bakuninistes ibèrics. En 1874 dirigí El Craneoscopio. Periódico frenológico y cienfítico. En aquests anys també col·laborà en nombrosos periòdics, com ara La Comuna Mexicana, La Comuna Internacional, El Hijo del Trabajo, El Combate, La Democracia, El Correo de los Estados, La Verdad, La Voz del Desierto, etc. Entre març i abril de 1876 representà «La Social» en el I Congrés General Obrer de la República Mexicana, on s'havia de crear la Gran Confederació d'Associacions de Treballadors dels Estats Units Mexicans. Després d'un temps atret pels protestants de l'Església de Jesús, a partir de 1876, arram de llegir literatura mormona enviada pels primers missioners que arribaren a Mèxic, abraçà la ideologia de l'Església Mormona captivat per la seva idea de «progrés etern». A Mèxic capital formà un petit grup mormó i intercanvià correspondència amb Melitón González Trejo i John Taylor mateix. En 1877 traduí al castellà Idea general de la revolución en el siglo XIX, de Proudhon. El 21 de novembre de 1879 va ser batejat (El Àguila Mormona) –per aquest fet va ser expulsat de l'escola on feia classes de grec– i aquest mateix mes s'organitzà la primera Rama de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies a Mèxic i va ser elegit el seu president i primer elder mexicà. El 15 de març de 1880 inaugurà l'Escola de Filosofia Transcendental, per difondre el seu pensament místicofilosòfic. A mitjans de 1880 –després de dividir-se el II Congrés Obrer pel suport d'una fracció a la candidatura presidencial de Trinidad García de la Cadena– retornà a Chalco per a intentar reobrir l'escola, però aquest extrem va ser impossible a causa dels obstacles governamentals, les pressions dels hisendats i el boicot de la Lliga Agrària de la República Mexicana. De bell nou a la capital mexicana, participà en la redacció, amb Juan de Mata Rivera, d'El Socialista, on, entre altres assaigs, publicà per lliuraments els seus «Estudios trascendentales de filosofía natural aplicada a la sociología». El desembre de 1881, quan la seva relació amb l'Església Mormona ja s'havia descompost força, va ser excomunicat d'aquesta fe. En aquesta època intentà, sense èxit, incorporar-se com a professor de psicologia a l'Escola Nacional Preparatòria –la primera càtedra d'aquesta disciplina no s'instituí fins al 1896–, fart de malviure impartint cursos de grec, exercint l'homeopatia i venent medicines a casa seva. A més dels citats, publicà diversos fullets, com ara Apuntes biográficos de célebres comunistas franceses (1872), Disertación sobre la verdadera pronunciación del griego (1879), Metafísica trascendental o sea la Ética de Spinoza (1881), Tratado de lógica elemental (1882) i Cartilla Socialista-Republicana (1883). Després de patir una malaltia degenerativa i de sol·licitar una feina al president José de la Cruz Porfirio Díaz Mori, Plotino Rhodakanaty va morir d'una «febre perniciosa» el 2 de febrer de 1890 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i va ser enterrat al Panteó Civil de Dolores d'aquesta ciutat. Alguns autors citen erròniament que en 1885, en mig d'una ona de forta repressió governamental, va ser expulsat de Mèxic i retornà a Europa, on es va perdre el seu rastre.

***

Fitxa antropomètrica de Ravachol realitzada per Alphonse Bertillon (1871)

- Ravachol: El 14 d'octubre de 1859 neix a Saint-Chamond (Arpitània) el militant llibertari i anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol. Era fill d'un antic mariner holandès que feia de laminador a les forges d'Isieux (Jean Adam Koënigstein), que abandonarà sa dona, una obrera tèxtil francesa (Marie Ravachol), i tenia tres germans. Va patir una infància miserable i va començar a treballar als 8 anys com a obrer tèxtil i tintorer, i també tocava l'acordió en els balls dominicals de Saint-Étienne. Antireligiós i ateu després de llegir Le juif errant, i després anarquista en veure la injustícia social. En 1877 assistirà a mítings de la Internacional i de communards i en repartirà la premsa. Decideix fer-se lladre, a més de contrabandista d'alcohol i de falsa moneda, i el 30 de març de 1886 roba el rendista Rivollier, de 86 anys. La nit del 14 al 15 de maig de 1891 profana la tomba de la baronessa de la Rochetaillée, inhumada quinze dies abans al cementiri de Saint-Jean-Bonnefond, però no trobà les joies que en feia comptes robar. El 18 de juny de 1891, al santuari de Notre-Dame-de-Grâce, prop de Chambles, va robar 25.000 francs a Jacques Brunet, un ermità de 93 anys força ric, però aquest hi posa resistència i Francis Ravachol l'ofega amb el seu mocador. Aleshores serà sospitós d'altres morts de la zona, com ara l'assassinat el 27 de juny de la senyora Marcon i sa filla a cops de martell. Detingut per la policia, aconsegueix tanmateix escapar i marxa a París després de fer creure que s'ha suïcidat. Refugiat a Barcelona a casa de l'anarquista fugit de França Paul Bernard, aprendrà d'aquest a fabricar bombes. De tornada a França i indignat pel judici del Cas de Clichy que arremet contra els anarquistes Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, decideix venjar-los. Ajudat per quatre companys, roba dinamita d'una obra i l'11 de març de 1892 posa una bomba al domicili del jutge Benoît que destrossa l'immoble, però no fa cap ferit. El 27 de març del mateix any, l'immoble on habita el jutge substitut del procurador general de Clichy, Bulot, és greument malmenat per una explosió que fa alguns ferits, però cap mort. Ravachol serà presentat per alguns mitjans anarquistes com a un justicier anarquista. Dinant al restaurant Véry, Ravachol es traeix per les seves pròpies paraules i el cambrer Lhérot el farà detenir el 30 de març de 1892. Jutjat a l'Audiència del Sena de París per aquests atemptats a partir del 26 d'abril de 1892, serà condemnat a cadena perpètua i tres dels seus quatre ajudants seran absolts; però serà rejutjat per l'Audiència de la Loira el 21 de juny de tres assassinats. Va acollir la seva condemna a mort amb el crit de «Visca l'anarquia!». El dia de l'execució, després de refusar l'assistència d'un capellà, va pujar al cadafal entonant una cançó anticlerical i el seu darrer crit va ser: «Visca la Revolució!»; eren les 4.05 del matí de l'11 de juliol de 1892 a Montbrison (Arpitània). Després de guillotinat, Ravachol esdevé un mite de la revolta i infinitat de textos i de cançons li seran consagrades, com ara La Ravachole, amb la tonada de La Carmagnole, o la canço de Renaud Ravachol. El 9 de desembre de 1893, Auguste Vaillant llança una bomba a la Cambra de Diputats francesa per venjar la mort de Ravachol.

***

Emidio Recchioni (ca. 1932)

- Emidio Recchioni: El 14 d'octubre de 1864 neix a Russi (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Emidio Recchioni, també conegut com Nemo i altres pseudònims (Rastignac, Savarin, Bricciche, etc.). Sos pares es deien Nicola Recchioni i Aristea Ricci. Treballador dels ferrocarrils, d'antuvi fou un republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, però per influència de Cesare Agostinelli, editor del periòdic anarquista d'Ancona Sempre avanti, entrà en el moviment llibertari. Amb altres companys (Cesare Agostinelli, Romeo Tombolesi, Ariovisto Pezzotti, Polimante, etc.) creà un grup àcrata a Ancona i ràpidament entrà en contacte amb destacats anarquistes, com Errico Malatesta, Pietro Gori i Amilcare Cipriani. Entre 1890 i 1894 fou el responsable dels ferroviaris d'Ancona. En aquests anys col·laborà, sota els pseudònims de Rastignac i Savarin, en el periòdic de Liorna Sempre avanti. En 1894 fou un dels fundadors i redactors del setmanari d'Ancona L'Articolo 248, dirigit per Ariovisto Pezzotti, i on començà a fer servir el pseudònim Nemo. Aquest periòdic, que va publicar el text programàtic de Malatesta Andiamo tra il popolo, patí nombroses persecucions i segrests i només pogué publicar nou números entre el 7 de gener i l'11 de març de 1894. La policia el considerà com el «més actiu i influent propagandista» i responsable de tres atemptats amb explosius comesos el gener de 1894 a Ancona. El 28 de juny de 1894, com a conseqüència de l'atemptat comès per Giovanni Paolo Lega contra el president del Consell de Ministres italià Francesco Crispi, va ser detingut amb altres companys per complicitat. Jutjat per l'Audiència el 30 de novembre de 1895, va ser absolt, però dos dies després va ser condemnat a residència forçosa assignada durant tres anys i enviat a la colònia penitenciària de Tremiti. Després d'organitzar un moviment de protesta contra les restriccions a les llibertats personals imposades pel director de la colònia, va ser castigat amb dos mesos en una cel·la d'aïllament i després traslladat a la presó d'Ancona i, més tard, a la d'Ustica. A finals de novembre de 1896 sortí en llibertat provisional, però no va ser readmès en la seva feina de ferroviari. En 1897 va ser un dels fundadors del setmanari socialista anarquista L'Agitazione, que sortí a Ancona entre el 14 de març i el 12 de maig d'aquell any i on signà els articles sota el pseudònim de Bricciche. El setembre de 1897 va ser novament detingut i deportat a Ustica per acaba la pena a la qual havia estat condemnat en 1894. Primerament va ser internat sis mesos a Favignana i, després de dos mesos a Lampedusa, va ser traslladat per raons de salut a l'illa de Pantel·leria, on conegué el propagandista anarcocomunista Luigi Galleani. Quan expià completament la pena el maig de 1899 –altres fonts parlen d'una fuita espectacular de l'illa presó–, emigrà a Anglaterra i s'establí a Londres. El setembre de 1900, arran de l'atemptat mortal de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia, col·laborà en el número únic de Causa en effetti, que sortí a Londres dirigit per Errico Malatesta. En 1902 creà amb altres companys (Malatesta, Mariani, Giulio Rossi, Spodesniac, Enrico Defendi i Gennaro Pietraroja) el grup anarquista «Bresci». Després de treballar en diversos oficis (dependent, mercader de carbó, representant de vins, etc.), en 1909 obrí, al número 37 d'Old Compton Street del barri londinenc del Soho, una petita botiga de gastronomia selecta i d'importació de productes italians (pernils, fumats, vins, pasta, etc.) que batejà amb el nom de King Bomba –irònica referència al tirà Ferran II de les Dues Sicílies– i esdevingué ben aviat un lloc de referència per als anarquistes italians exiliats, a més de ser freqüentat per escriptors i intel·lectuals britànics –el polític laborista James Ramsey MacDonald n'era assidu. A més d'això, fou copropietari d'una companyia d'importació de marbre i de granit de Carrara. Aquestes activitats econòmiques donaren grans beneficis que destinà a diverses activitats polítiques i de suport als companys. El novembre de 1911 es casà amb Constanza Benericetti, amb qui tindrà dos infants, Vera i Vero, futur destacat propagandista anarquista sota el nom de Vernon Richards. En 1912 el King Bomba es convertí en la seu del Malatesta Release Committee (MRC, Comitè per la Llibertat de Malatesta), aleshores empresonat. En 1913 participà en el finançament del setmanari Volontà, que sortí a Ancona entre el 8 de juny de 1913 i el 9 de juliol de 1915 sota la responsabilitat d'Arturo Belletti i Cesare Agostinelli. En plena Gran Guerra, el 15 de febrer de 1915 fou un dels signants del conegut com «Manifest dels 35» contra el conflicte bèl·lic. Al costat de Pietro Gualducci, Vittorio Calzitta i Enrico Defendi portà a terme una gran i eficaç propaganda antimilitarista i per aquest motiu el desembre de 1917 va ser amenaçat amb l'expulsió per les autoritats militars sota el pretext d'haver enviat diners a l'estranger, però argüí que els diners tramesos eren per a la contractació de productes per al seu negoci. En aquests anys col·laborà en el periòdic anarquista en llengua anglesa Freedom. També trobem articles seus, sota el nom de Nemo, en La Protesta, de Buenos Aires, i L'Adunata dei Refrattari, de Nova York. En 1920, sota el mateix pseudònim, publicà articles en el periòdic Umanità Nova, editat entre 1920 i 1922 a Milà i a Roma i al qual ajudà a finançar. A partir de 1920 es dedicà sobretot a la lluita contra l'arribada del feixisme a Itàlia, criticant les reticències, ja fossin socialistes, comunistes o anarquistes, a respondre de manera virulenta la violència feixista. Destinà importants sumes de diners al finançament del moviment anarquista i antifeixista, incloent aquí els clandestins grups d'Arditi del Popolo, activitats que el convertiren en objectiu de la policia secreta de Mussolini, l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), que obrí una oficina camuflada a prop del King Bomba, i del tinent coronel John F. C. Carter, comissionat adjunt de la Policia Metropolitana londinenca i membre de l'Special Branch (Secció Especial), que envià diversos informes a les autoritats feixistes italianes. Amb altres companys (Decio Anzani, Francesco Galasso, Silvio Corio, Pietro Gualducci i Vittorio Taborelli) fundà el periòdic Il Comento, que publicà a Londres almenys sis números entre el 10 de setembre i el 26 de novembre de 1924. Amb Decio Anzani i Alessandro Magri fundà la secció londinenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Segons la policia, en 1927 s'integrà en la lògia maçònica «I Druidi» i a mitjans de 1929 en l'anomenada «Ettore Ferrari», formades per nombrosos exiliats antifeixistes italians. A més d'establir contactes amb Emma Goldman, George Orwell, Dino Rondani i Sylvia Pankhurst, es relacionà amb la colònia de refugiats a França i especialment amb la família Berneri –la filla de Camillo Berneri, Maria Luisa, es casà amb son fill Vero. En 1931, per evitar possibles persecucions i una eventual expulsió, adquirí la nacionalitat britànica, malgrat els informes en contra del tinent coronel Carter, gràcies al suport del seu amic Ramsay MacDonald, aleshores primer ministre del Regne Unit. Aquest mateix any, amb el nou passaport britànic, viatjà a Brussel·les (Bèlgica), seguit de prop pel l'agent de la Brigada Especial J. O'Reilly, amb la finalitat d'entrevistar-se amb el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i amb Angelo Sbardellotto. A finals dels anys vint i començament dels trenta, participà en el finançament de diversos atemptats contra Benito Mussolini, com ara el projecte d'atemptat organitzat per Camillo Berneri a la Societat de Nacions de Ginebra (1929), el complot muntat per Francisco Barbieri i Vindice Rabitti (1931), el finançament del passatge a Itàlia de Michele Schirru (1931), la planificació de l'atemptat aeri preparat amb Berneri per bombardejar la residència romana de Mussolini (desembre de 1931), etc. Després de l'atemptat frustrat d'Angelo Sbardellotto contra el Duce de juny de 1932, va ser acusat, citant fonts italianes, pel diari londinenc The Daily Telegraph de, sota el pseudònim de Nemo, ser l'inductor de l'atemptat; aquest fet aconseguí que el consolat italià tramités una demanda de desnaturalització i d'expulsió, que incloïa un informe de l'agent de la Brigada Especial O'Reilly, i el boicot de la seva botiga pels feixistes, que implicà l'exclusió d'aquest de la Cambra de Comerç Italiana, portant el comerç gairebé a la fallida. Durant aquesta època es va veure obligat a anar armat per a defensar-se de possibles agressions. Després d'un procés per difamació que interposà al periòdic londinenc, obtingué al voltant de 1.177 lliures en concepte de danys i perjudicis –les despeses de l'atemptat d'Sbardellotto n'havien costat 35. Patint una malaltia a les cordes vocals que l'impedia parlar, s'establí amb sa família a París (França) per rebre tractament mèdic. Emidio Ricchioni va morir el 31 de març de 1934 a la Clínica Pierre Chérest de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) durant una operació de la gola i fou enterrat al cementiri londinenc de Kensal Green. El seu arxiu es troba dipositat en el Fons Vernnon Richards de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Emidio Recchioni (1864-1934)

***

Foto policíaca de François Liégeois (16 de març de 1894)

- François Liégeois: El 14 d'octubre de 1868 neix a Villette (Lorena, França) l'anarquista François Liégeois –a vegades citat Liegois. Sos pares es deien Henri-François-Joseph Liégeois i Marguerite Vessier. Sabater de professió, entre 1892 i 1893 formà part del grup anarquista il·legalista encapçalat per Léon Ortiz («Banda Ortiz»), més que res com a encobridor. Freqüentà el «magatzem» de la banda, al número 1 del bulevard Brune del XIV Districte de París (França), on s'aplegaven els botins dels robatoris. Quan la caiguda del grup el 18 de març de 1894, va ser detingut i empresonat. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat amb tota la banda davant l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta» i, defensat per l'advocat Gautier-Rougeville, va ser absolt. En 1897 va ser assidu de les reunions dels grups anarquistes de Montmartre. En aquesta època vivia al número 18 del carrer Durantin de París i va ser processat per «frau a la publicitat» –aferrar als cartell segells usats desferrats d'antics pasquins. L'octubre de 1899, en ple «Cas Dreyfus», va ser un dels signataris del manifest «Aux anarchistes» (Als anarquistes), el qual edità i imprimí, on es criticava durament Sébastien Faure i Le Journal du Peuple com «anarquistes de govern» i es reivindicava la neutralitat dels anarquistes en l'afer. Durant la tardor de 1900 formà part, especialment amb Célestin Bossard, Pierre Louvet i Noël, del petit grup de sabaters anarquistes que es reunien setmanalment al «Aux Lions Caulaincourt», al número 17 del carrer Caulaincourt del Pont Caulaincourt de Montmartre. També en aquesta època assistí a les reunions del grup anarquista «Les Iconoclastes», animat per Émile Janvion. En 1902 fou membre, amb altres companys (Bossard, Boulun, Louvet i Saulnier), de la Cooperativa Comunista de Producció de Sabateria, que es trobava al número 18 del carrer Molière de París. Sembla que és el mateix François Liégeois que abans de la Gran Guerra milità en la Federació Comunista Anarquista (FCA). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

François Liégeois (1868-?)

***

Retrat a ploma de Mécislas Golbert atribuït a Marie Laurencin

- Mécislas Golberg: El 14 d'octubre de 1870 –algunes fonts citen erròniament altres dates– neix a Plock (Masòvia, Polònia, Imperi Rus; actualment Polònia) el sociòleg, antropòleg, esteta, crític, assagista i poeta anarquista en llengua francesa Mieczyslaw Goldberg, més conegut com Mécislas Golberg –també signà molts articles sota el pseudònim Louis Stiti aîné. Fill d'una família jueva de comerciants benestants; son pare es deia Szlom Leb Goldberg i sa mare Julie Danzyger. Fou expulsat del col·legi de Plock i continuà tot sol estudiant els clàssics (Shakespeare, autors romàntics, etc.). En 1889 marxà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudià literatura, filosofia i ciències naturals amb Édouard Rod, Gour, Karl Vogt i Jung. Amb el títol de llicenciat en ciències socials acabat d'obtenir a Ginebra, el Nadal de 1891 s'instal·là a París amb cinc francs a la butxaca. Un any més tard fou ingressat cadavèric i malmès per l'escorbut a l'hospital Lariboisière després d'un intent de suïcidi amb verí. En sortí, conegué el poeta Emmanuel Signoret i reemprengué els estudis abandonats a la facultat de medicina. Entre 1892 i 1894 publicà articles sobre literatura francesa i sociologia en les revistes poloneses Glos (La Veu) i Niwa (El Solc). En aquesta època conegué sa futura companya, Berthe Charrier. En 1894 participà en la fundació del periòdic cultural anarquista Le Courrier Social Illustré, amb André Ibels i Fernand Clerget. En 1895 participà en el II Congrés de l'Institut Internacional de Sociologia, on pronuncià la conferència L'origine des races et la division du travail, que suscità un encès debat amb els antropòlegs racistes. En 1895 fundà, amb altres companys, Sur le trimard. Organe des revendications des «sans travail», on defensà el lumpenproletariat, i en 1897 la seva continuació «anticol·lectivista» Le Trimard. Organe des revendications des «sans travail», on publicà articles anarcofeministes. Entre 1895 i 1896 col·laborà en el diari La Renaissance, on atacarà l'anarcosindicalista Fernand Pelloutier que l'acusava de ser un confident de la policia –el desembre de 1896 fou exculpat per un «tribunal d'anarquistes», presidit per Jean Bon, d'aquesta peregrina acusació. En aquesta època col·laborà en la Revue Internationale de Sociologie, en Le Mercure de France i en Le Libertaire, de Sébastien Faure. Lliurat en cos i ànima al moviment anarquista, fou constantment encalçat pel Ministeri de l'Interior francès, que l'expulsà de França el 26 de desembre de 1896 per la seva «participació indesitjable en la vida política gal·la». En 1897 es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué miserablement amb una parada de cafè ambulant i altres feinetes. El desembre de 1897 tornà a França, ja tuberculós, amb un permís de residència temporal que li prohibia terminantment qualsevol militància política. El gener de 1898, sota el pseudònim Henry Martel, publicà articles en defensa del capità Alfred Dreyfus en Droits de l'Homme. El 26 de gener de 1898 és novament expulsat de França i passà una temporada a Brussel·lès (Bèlgica), on el febrer d'aquell any participà en el Congrés Literari de la revista catòlica La Lutte amb el discurs «Le dogme en art», el qual causà un gran escàndol; també mantingué una discussió amb el grup anarquista de la Universitat Lliure de Brussel·les. Dominava a més del polonès i el francès, el rus, l'alemany, l'anglès i l'italià. Obligat a consagrar-se a la filosofia i a la literatura, així i tot fou expulsat en diverses ocasions i sempre retornà clandestinament a França, rebent el suport de la intel·lectualitat més compromesa. Els seus articles, cròniques, novel·les i poemes van ser admirats i respectats per la intel·lectualitat artística i literària francesa més progressista i va fer amistat ferma amb grans personatges de la vida pública, intel·lectual i artística (Antoine Bourdelle, Camille Claudel, André Gide, Max Jacob, Henri Matisse, Guillaume Apollinaire, George Pioch, Léon Rémy, Emmanuel Signoret, Andre Salmon, Stuart Merrill, André Rouveyre, Charles Vildrac, René Worms, Zadoc Kahn, Paul Adam, Picasso, Élie Faure, Jean Lorraine, Séverine, Abbaye de Créteil, etc.). El 30 de gener de 1900 obtingué, finalment, un permís permanent de residència a França. La impremta que regentava, creada pel «Comitè Golberg» perquè pogués tenir un medi de vida estable, a l'avinguda parisenca dels Gobelins, fou un cau de constant tertúlia cultural. Entre novembre i desembre de 1900, editats pel «Comitè Golberg», presidit per Paul Adam i compost per Henri de Groux, Anatole de Monzie i Maurice Magre, entre d'altres, publicà dos números de Les Cahiers mensuels Mécislas Golberg. En aquesta època col·laborà en la prestigiosa La Plume i en Revue Littéraire de Paris et de Champagne. En 1902, després de matricular-se per enèsima vegada a la Facultat de Medicina, haurà de tractar-se de tuberculosi a l'hospital de la Pitié i es veurà obligat a romandre un temps al sanatori d'Avon en 1905 i una segona estada l'any següent. L'estiu de 1904, però, va poder viatjar a Itàlia, on quedà meravellat del seu art. Després de publicar dos números més de Les Cahiers, Mécislas Golberg va morir de tuberculosi el 28 de desembre de 1907 a la casa que havia acabat de llogar a Fontainebleau (Illa de França, França) després d'haver sortit del sanatori, on havia escrit el seu interessant Journal du malade, que abraça entre l'1 de novembre de 1906 al 7 de desembre de 1907. A més de les publicacions citades, també col·laborà en Le Libre (1897-1898), Tablettes (1898-1899), Le Révolutionnaire (1899), Les Semailles (1901-1902), Les Cahiers de l'Université Populaire (1907) i Poliche (1907), entre d'altres. Entre les seves obres més importants podem citar L'immoralité de la science (1895), Vers l'amour (1899), Dans l'Oberland. Parmi les sources (1901), Lazare le ressuscité (1901), Prométhée repentant (1904), Lettres à Alexis (1904) i Fleurs et cendres. Impressions d'Italie (1905). Mesos després de la seva mort, es publicà un dels seus llibres més bells, profusament il·lustrat pel seu amic André Rouveyre, La morale des lignes, coeditat per Léon Vanier i Albert Messein; i també De l'esprit dialectique. Quinze anys després de sa mort, son fill natural, Jacques Mécislas Charrier, que sa mare havia abandonat al seu càrrec, fou condemnat a mort i guillotinat el 3 d'agost de 1922 per la seva participació en l'atracament del tren París-Niça del 25 de juliol de 1921; fou l'últim anarquista executat per l'Estat francès. L'arxiu de Mécislas Golberg es troba dipositat a la «Biblioteca Literària Jacques Doucet» de la Universitat de París. En 1994 Catherine Coquio publicà Mécislas Golberg (1869-1907). Passant de la pensée: une anthropologie politique et poétique au début du siècle, biografia i antologia de textos de Golberg que posa fi al silenci sobre una de les figures més interessants i desconegudes del moviment llibertari europeu.

Mécislas Golberg (1868-1907)

***

Signatura de Charles Leroy (1903)

- Charles Leroy: El 14 d'octubre de 1875 neix al Faubourg de Beauvais d'Amiens (Picardia, França) l'anarquista Charles Leroy. Era fill dels jornalers Louis Joseph Constant Leroy i Bathilde Virginie Payen. Es guanyà la vida treballant de sabater i també es dedicava a fer la verema pel departament del Marne. Cridat a files en 1895 va ser declarat «no apte» per al servei, estatuts que es mantingué durant la Gran Guerra. A principis de segle vivia al número 239 del carrer Saint-Honoré d'Amiens. L'11 d'abril de 1903 es casà a Amiens amb la cosidora de sabates Emilienne Thuillier i aleshores vivia amb sa mare ja vídua al número 109 del carrer Saint-Honoré de la ciutat. En aquests anys va ser fitxat en el registre d'anarquistes del departament del Somme com a «poc intel·ligent, maula d'instint viciós, d'una instrucció gairebé nul·la i esdevingut ferment adepte de la secta llibertària». Charles Leroy va morir el 23 de setembre de 1919 en un lloc indeterminat.

---

Continua...

---

[13/10] �La Protesta Umana� - �Montjuich� - �Tredici Ottobre� - M�ting per Ferrer - Homenatge a Ferrer - �La Conqu�te du Pain� - �Il Libertario� - Monument Ferrer - Fanelli - Jung - Gatinet - Malagoli - Estor - Brisset - Arans - Meniconi - Muth - Vall�s - Pe�alver - Val - Gil Mart�nez - Vicente - Atencia - Pappagallo - Sard� - Julve - Jard� - �Chorita� - Ferrer - D'Hooge - Carpentier - Ram�rez Fajardo - Rastouil - Carrasquer - Anckar - Fern�ndez - Nolla - Iniesta - Guillot - Cecilia - N��ez Soler - Daura - Fr�dy - Dwyer - Sansovini

[13/10] «La Protesta Umana» - «Montjuich» - «Tredici Ottobre» - Míting per Ferrer - Homenatge a Ferrer - «La Conquête du Pain» - «Il Libertario» - Monument Ferrer - Fanelli - Jung - Gatinet - Malagoli - Estor - Brisset - Arans - Meniconi - Muth - Vallés - Peñalver - Val - Gil Martínez - Vicente - Atencia - Pappagallo - Sardà - Julve - Jardí - «Chorita» - Ferrer - D'Hooge - Carpentier - Ramírez Fajardo - Rastouil - Carrasquer - Anckar - Fernández - Nolla - Iniesta - Guillot - Cecilia - Núñez Soler - Daura - Frédy - Dwyer - Sansovini

Anarcoefemèrides del 13 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de La Protesta Umana

- Surt La Protesta Umana: El 13 d'octubre de 1906 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic La Protesta Umana. Periodico settimanale anarchico. Editat per Ettore Molinari, Nella Giacomelli i Leda Rafanelli, defensà les tendències anarcoindividualistes i antiorganitzadores en el moviment llibertari. Aquest setmanari, que durant un temps fou diari, va ser perseguit en diverses ocasions per les autoritats. Entre els principals redactors destacaren Luigi Brambilla, Caio Siro Baraldi (Oric), Pietro Bruzzi, Luigi Fabbri, Mario Gioda, Eugenio Girolo, Francesco Lanteri, Ricciotti Longhi, Giuseppe Manfredi i Davide Vigano. En sortiren 146 números, l'últim el 20 de novembre de 1909.

***

Portada de Montjuich

- Surt Montjuich: El 13 d'octubre de 1910 surt a Scarlino (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista i lliurepensador Montjuich. Aquesta publicació estava dedicada íntegrament a retre homenatge al pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia afusellat un any abans. Editada pel Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'Scarlino, l'editor responsable fou Palmiro Martinozzi. Trobem col·laboracions de Francesco Arzi, Baldo Cavalli, Giuseppe Cignoni, Annibale Duccini, G. Gaggioli, Luigi Mariotti, Michele Tonicelli i Vignali Zuliro.

***

Capçalera de Tredici Ottobre

- Surt Tredici Ottobre: El 13 d'octubre de 1910 surt a Marsala (Sicília) l'únic número del periòdic anarquista Tredici Ottobre. La glorificazione di Francisco Ferrer. Editat pel Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials), fou el responsable de la publicació l'advocat i periodista Antonino Azzaretti. Es tracta d'un monogràfic dedicat a la reivindicació de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna en l'aniversari del seu afusellament. Trobem textos d'Antonino Azzaretti, G. S. Cassisa, Mario De-Lunas, Francesc Ferrer i Guàrdia, Marcellino Marcellini, Giovanni Pascoli, M. Rapisardi i Emanuele Terranova Giudice.

***

Notícia del míting apareguda en The New York Times del 14 d'octubre de 1910

- Míting per Ferrer: El 13 d'octubre de 1910 es realitza a The Cooper Union for the Advancement of Science and Art, de Lower Manhattan (Nova York, Nova York, EUA), un gran míting multitudinari, organitzat per l'American Ferrer Association (AFA, Associació Americana Ferrer), en commemoració del primer aniversari de l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Cinquanta infants de les tres Escoles Dominicals Ferrer de la ciutat de Nova York pujaren a l'escenari de la Cooper Union i, després de deixar una corona commemorativa amb un gran retrat de Francesc Ferrer, entonaren l'himne Song of the toilers (Cant dels treballadors). Després hi van intervenir Thaddeus Burr Wakeman, expresident de la Thomas Paine Historical Association (TPHA); Jaume Vidal, amic personal de Ferrer i membre del Comitè Revolucionari Espanyol a Nova York; Alexander Jonas, cofundador i editor del periòdic socialista New Yorker Volkszeitung i membre del comitè executiu de la Free Speech League (FSL); Leonard Dalton Abbott, president de l'AFA; i la destacada anarcofeminista Emma Goldman. Es van fer intervencions en diferents idiomes: anglès, alemany, castellà, italià, jiddisch i txec. Durant l'acte circulaven persones amb cistelles on es recollia diners amb la finalitat de finançar Escoles Modernes arreu del continent americà. Aquesta proposta de construcció de noves escoles ferrerianes va ser explicada per Thaddeus B. Wakeman. Finalment es llegí una carta de suport de Charles E. Russell, candidat socialista per a governador, que fou ovacionada amb força. El local de la Cooper Union era ple de gom a gom i més de mil persones havien quedat a fora de l'edifici sense poder entrar-hi, fet pel qual alguns oradors sortiren en acabar les seves intervencions per parlar a la multitud. El míting de la Cooper Union novaiorquès només fou un dels trenta actes que es realitzaren arreu dels Estats Units i un dels centenars que es realitzaren a tot el món.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el número 6 de Cultura Obrera del 17 d'octubre de 1931

- Homenatge Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1931 al Teatre Líric de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Balears (CRTB) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es realitza una funció commemorativa del XXII aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. S'adheriren a l'acte la CRTB, l'Ateneu Sindicalista, el Club Esperantista, la Joventut Republicana Federal, el Centre Cultural al Servei de la República, la Joventut Socialista Palmesana i la Unió d'Assaonadors. Es tenia previs la representació del drama «moral i filosòfic» de teatre obrerista en cinc actes dividits en 11 quadres El Cristo moderno, de José Fola Igúrbide, però en anar els organitzadors al nou Govern Civil republicà per obtenir-ne l'aprovació, els en van prohibir la representació. Paradoxalment, El Cristo moderno havia estat representat en diverses ocasions durant la dictadura de Primo de Rivera. En el seu lloc es va representar l'obra Juan José, de Joaquín Dicenta. Gràcies als donatius d'entitats i d'individualitats la vetllada tingué un superàvit de 211,82 pessetes.

***

Portada del primer número de La Conquête du Pain

- Surt La Conquête du Pain: El 13 d'octubre de 1934 surt a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) el primer número del setmanari La Conquête du Pain. Journal revue des idées libertaires. Va ser editat per Émile Bidault (1869-1938), anarquista francès i organitzador de la Lliga Antipatriòtica, que abans havia editat els quaderns populars La Brochure Mensuelle. L'administrador en fou Fernand Planche. La publicació estava oberta a totes les tendències del moviment anarquista. A partir del número 33, de juny de 1935, passarà a ser bimensual. Hi van col·laborar Ariel, L. Barbedette, Pierre-Valentin Berthier, Pierre Bertrand, Émile Bidault, Bouledogue, Pierre Cailly, P. Dagog, Hem Day, Jean Dehore, Eugène Delong, Jean Galy, Genold, Gabriel Gobron, Guezennec, Haro, Claude Journet, Le Rétif, Gaston Leval, J. Lyg, G. Michaud, Pierre Mille, Kléber Nadaud, Fernand Pelloutier, Fernand Planche, André Prudhommeaux, Pierre Ramus, Rhillon, G. Styr-Nhair, V. Truchet, S. Vergine, G. Yvetot, entre d'altres. En van sortir 45 números, l'últim el 13 de desembre de 1935.

***

Capçalera d'Il Libertario

- Surt Il Libertario: El 13 d'octubre de 1945 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic Il Libertario. Settimanale della Federazion Anachica Lombarda. Era el successor del periòdic Il Comunista Libertario que s'editava clandestinament des de desembre de 1944. En el periòdic escrivien els militants anarquistes que havien pogut sobreviure a la guerra (Alberto Moroni, Ugo e Clelia Fedeli, Germinal Concordia, Luciano Pietropaolo, Mario Mantovani, Mario Perelli, etc.) i àcrates de les noves generacions, com ara Giuseppe Pinelli. Publicat per Mario Mantovani, el periòdic d'antuvi setmanari i després bimensual apareixerà, amb algunes interrupcions, fins al 15 setembre de 1961, i estava particularment interessat per les vicissituds internes del moviment llibertari italià. La capçalera, que ja havia estat emprada en 1903 i 1922, reapareixerà en 1978 a Roma com a mensual de la Federació Anarquista Italiana.

***

Monument a Ferrer a Montjuïc

- Inauguració del monument a Ferrer i Guàrdia: El 13 d'octubre de 1990 l'Ajuntament de Barcelona inaugura a l'Avinguda de l'Estadi dels jardins de Montjuïc (Barcelona, Catalunya), en presència de l'alcalde Maragall, un monument en memòria del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, còpia exacta del que es troba a Brussel·les des del 5 de novembre de 1911, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans. L'origen d'aquest fet es remunta al setembre de 1989, quan la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia va sol·licitar a l'Ajuntament de Barcelona que actualitzés un acord del consistori de 1931 pel qual es demanava a Brussel·les una còpia del monument dedicat a Ferrer per erigir-ne un a la ciutat comtal. No hi ha cap menció en el monument erigit en 1990 sobre la identitat llibertària de l'homenatjat; el text de la inscripció, redactat per regidora Maria Aurèlia Capmany, diu així: «A Francesc Ferrer i Guàrdia fundador de l'Escola Moderna (1859-1909). Barcelona repara amb aquest monument molts anys d'oblit i d'ignorància d'un home que va morir per defensar la justícia social, la fraternitat i la tolerància. Ajuntament de Barcelona. Fundació Ferrer i Guàrdia. 13 d'octubre de 1990.»

Naixements

Giuseppe Fanelli

- Giuseppe Fanelli: El 13 d'octubre de 1827 neix a Nàpols (Campània, Itàlia), aleshores Regne de Dues Sicílies, el revolucionari republicà i després membre de la Internacional i agitador anarquista Giuseppe Fanelli. Fill d'una família benestant, son pare, Lelio Fanelli, originari de Martina Franca, era un literat, jurisconsult, agrònom i geògraf afamat, que s'establí a Nàpols per exercir l'advocacia; sa mare fou Marianna Ribera. Giuseppe Fanelli començà els estudis d'arquitectura i d'enginyeria, però els abandonà cridat per la revolució. D'antuvi republicà, quan tenia 18 anys s'adherí a la «Giovine Italia» (Jove Itàlia), el moviment de Giuseppe Mazzini. En 1948, durant la primera guerra d'independència italiana, que obre l'època del «Risorgimento», es presentà voluntari a Milà per a l'expedició de Cristina Trivulzio di Belgioioso i combatrà a Milà i al Tirol. En aquesta època coneixerà personalment Mazzini, del qual esdevindrà amic íntim. Després de l'armistici de Salasco, el 9 d'agost de 1848, pel qual els revolucionaris italians hagueren de suportar les imposicions austríaques i acceptar el que s'havia pactat anteriorment en el Congrés de Viena, es va refugiar al cantó suís de Ticino. En 1849 participà en els combats per la defensa de la República romana i a Vascello obtindrà el grau de coronel. Amb la caiguda de la República es va veure obligat a exiliar-se, primer a Còrsega i després a Malta. En 1857 va entrar clandestinament a Itàlia i participà a Gènova en la insurrecció armada organitzada per Carlo Pisacane i Giovanni Nicotera. L'objectiu és enderrocar el regnat de Ferran II de les Dues Sicílies, però prop de Sapri, els revolucionaris topen amb les tropes reials que anihilaran l'escamot insurgent i 85 revolucionaris moriran, entre ells Pisacane; Fanelli fugirà primer a Esmirna, després a Malta i finalment a Londres. En 1860 va prendre part en l'expedició dels Mil Camises Vermelles al costat de Giuseppe Garibaldi i a Calatafimi caigué ferit. Distingit amb el grau de coronel, organitzà un escamot de cacciatori (franctiradors) del Vesuvi, que participà activament en la batalla del Volturno. Després de la campanya, decebut per l'èxit moderat i monàrquic de l'empresa, s'allunyà de Garibaldi i es retirà una temporada a les possessions familiars de Martina Franca. En 1863 passà un temps a Polònia per fer costat la revolució que s'hi desenvolupava. De tornada a Nàpols, en 1866 trobà Mikhail Bakunin a Ischia, el qual va fer que les seves idees polítiques giressin cap el socialisme llibertari, decantant-se per les idees internacionalistes, federalistes i antiautoritàries, trencant alhora amb el centralisme estatista de Mazzini, però sense abandonar la maçoneria a la qual s'havia afiliat des de feia temps. Amb Carlo Gambuzzi i Severio Friscia, formà part dels primers adherits a l'organització secreta de Bakunin, la Fraternitat Internacional. Però amb Garibaldi no trencarà i en 1866 participarà en la tercera guerra d'independència en els combats al Trentino entre les tropes italianes i les forces austríaques –a Bezzecca caigué ferit–, així com en el intent d'alliberament de Roma. L'abril de 1867, amb Friscia i Gambuzzi, creà l'associació «Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia), el president de la qual fou Friscia, relacionada amb l'associació obrera «Amore e Soccorso» (Amor i Ajuda), amb uns criteris d'admissió molt estrictes. El setembre de 1868, a Berna (Suïssa), va participar, amb Friscia, Gambuzzi, Tucci i Bakunin, en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat. En aquest congrés la minoria anarquista se separa de la Lliga i funda l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, que decideix adherir-se a la Associació Internacional dels Treballadors (AIT), també coneguda com Primera Internacional. El 8 d'octubre de 1868 partirà de Ginebra cap a Espanya amb la missió encarregada per Bakunin de constituir els primers grups de la Internacional dins els grups republicans federals –fou introduït i acompanyat per Fernando Garrido Tortosa, José María Orense, José Guisasola Goicoechea i Josep Rubaudonadeu, entre altres. Primer passà per Barcelona i després per Madrid i encara que no coneixia els idiomes peninsulars, les idees anarquistes trobaren ràpidament un ressò força favorable. Més enllà de la creació de la Internacional a la Península –la primera secció de l'AIT es creà a Madrid, sota el programa de l'Aliança bakuninista, i alguns mesos més tard, el 8 de maig de 1869, es creà la segona secció a Barcelona–, el viatge de Fanelli esdevingué una mena de mite fundador del moviment anarquista espanyol. De tornada, el febrer de 1869 a Nàpols, treballarà amb els cercles internacionalistes, juntament amb militants com Errico Malatesta o Carlo Cafiero. Sota les recomanacions de l'antiparlamentari Bakunin, que pretenia que usés la representació amb finalitat revolucionària, es presentà a les eleccions per al parlament italià i el desembre de 1870 Fanelli sortí elegit diputat per Torchiara –ja havia estat diputat en 1865 pel Col·legi de Nàpols, càrrec que va mantenir fins a 1874 i que li reportà importants avantatges en els seus desplaçaments. En aquesta època participà en la creació del periòdic La Campana de Nàpols. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en la Conferència de Rimini, durant la qual es decidí la creació d'una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que refusarà participar en el congrés «autoritari» de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872. El setembre d'aquell any, participarà com a delegat en el Congrés de Saint-Imier, que marcarà la fundació de la Internacional antiautoritària. A causa de la tuberculosi, que s'havia encomanat arran d'una estada a la presó, i per trastorns mentals, Giuseppe Fanelli serà internat a l'asil del senyor Fleurent de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) on el 5 de gener de 1877 morirà a conseqüència d'una hemorràgia cerebral. L'endemà fou enterrat al cementiri de Nàpols (Campània, Itàlia), al costat de Vincenzo Pezza, i son company Carlo Gambuzzi va fer el discurs d'homenatge.

***

Hermann Jung (ca. 1880)

- Hermann Jung: El 13 d'octubre de 1836 –alguns autors citen erròniament 1830– neix a Saint-Imier (Berna, Suïssa) l'internacionalista Hermann Francis Jung. Fou fill del lampista David Ludwig i d'Euphrosine Susanna Mesey. Després de fer els estudis primaris estudià rellotgeria a Saint-Imier. Participà en la Revolució alemanya de 1848. Cap al 1855 s'establí com a rellotger independent a Londres (Anglaterra). D'antuvi partidari de Karl Marx, formà part del sector dirigent de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) des de la seva fundació en 1864. Entre aquesta data i 1872 fou membre del Consell General de l'AIT i secretari de correspondència de la secció suïssa. Entre 1871 i 1872 exercí de caixer. A causa del seu poliglotisme va ser elegit president de diversos congressos de l'AIT –Ginebra (1866), Brussel·les (1868) i Basilea (1869)– i de la Conferència de Londres (1871). Fou col·laborador del periòdic internacionalista L'Égalité. En 1872, després del Congrés de l'Haia, trencà amb el marxisme i amb el centralisme del Consell General de l'AIT i, fins al 1874, formà part del sector bakuninista del Consell Federal Britànic de la Internacional. Després milità en els sindicats anglesos i en el nou moviment obrer socialista. Hermann Jung va ser apunyalat de mort el 3 de setembre de 1901 a la seva joieria del barri de Clerkenwell de Londres (Anglaterra) per l'anarquista francès Marcel Fougeron, que volia robar-li per recaptar fons per al moviment llibertari. Fougeron, de 23 anys, va ser jutjat entre el 28 i el 29 d'octubre de 1901 a Londres; declarat culpable d'assassinat, va ser penjat el 19 de novembre de 1901 a la presó londinenca de Newgate. Els arxius de Jung es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Hermann Jung (1836-1901)

***

Foto policíaca de Pierre Gatinet (2 de juliol de 1894)

- Pierre Gatinet: El 13 d'octubre de 1843 neix a Bourges (Centre, França) l'anarquista Pierre Adrien Gatinet. Sos pares es deien André Gatinet, fuster, i Marie Henriette Magdeleine Robineau. Es guanya la vida de fuster com son pare. El 16 d'octubre de 1869 es casà al XVIII Districte de París (França) amb Pauline Ernestine Fellion. En aquesta època vivia al carrer Vinaigriers de París. En 1875 vivia al número 24 del carrer Fêtes del barri de Belleville de París. El 22 de novembre de 1884 va fer declaració de fallida davant el Tribunal de Comerç del seu negoci de construcció de carcasses i entramats de fusteria; en aquesta època vivia al número 48 del carrer Charles Nodier de Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França) i després passà a viure al 148 del Quai Jemmapes de París. El 19 de gener de 1893 la Prefectura de Policia demanà a la III Brigada d'Investigacions informes seus i d'altres anarquistes. El 15 de desembre de 1893 el comissari especial de l'estació del Nord el va incloure en un informe sobre 19 anarquistes de la fàbrica britànica de frens Westinghouse de Livry (Illa de França, França) que comptava uns dos-cents obrers. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i viva a la Villa des Mûriers de Bondy (Illa de França, França). L'1 de juliol de 1894, en una gran batuda antianarquista, el seu domicili va ser escorcollat sense cap resultat pel comissari Pontaillier; detingut, va ser portat a comissaria i l'endemà fotografiat, fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat per «associació criminal». El 4 de juliol de 1894 el jutge d'instrucció reclamà informacions seves a la Prefectura de Policia, que van ser enviades l'endemà. El 31 de desembre de 1894 i de 1901 figurava en els llistats de recapitulació d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Dionigi Malagoli (ca. 1894)

- Dionigi Malagoli: El 13 d'octubre de 1859 neix a Soliera (Emília-Romanya, Itàlia) el serraller anarquista Dionigi Malagoli, més conegut com Dionis Malagoli. Sos pares es deien Luigi Malagoli i Matilde Panini. En 1889, amb Italo Bianchi, Luigi Pavesi i altres, formava part del grup anarquista «Sole dell'Avvenire» de Milà (Llombardia, Itàlia). Exiliat a França, el 30 de maig de 1892 en va ser expulsat per les seves activitats llibertàries i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Antonin Estor apareguda en el periòdic parisenc Le Peuple del 4 de febrer de 1930

- Antonin Estor: El 13 d'octubre de 1864 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Antonin Estor, també conegut com Antoine Estor. Sos pares es deien Louis Estor, conreador, i Marie Jalenques. Després de formar part del Partit Obrer Socialista (POS), milità, ben igual que sons germans Joseph, Auguste i Marius, en el moviment anarquista de Montpeller de començament de segle. Guixaire de professió, durant molts anys fou secretari del Sindicat d'Obrers Guixaires de la Confederació General del Treball (CGT). Abans de la Gran Guerra fou durant 18 anys conseller de la Magistratura de Treball de la seva corporació i exercí les funcions de president general del Consell de la Magistratura de Treball. També fou un dels fundadors de la Borsa del Treball de Montpeller, participant en totes les vagues del sector de la construcció i formant part de les comissions mixtes que es crearen per a solucionar els moviments vaguístics. El 9 de maig de 1891 es casà amb la planxadora Augustine Agatha Rose Marcelline Maurras, amb qui va tenir sis infants. A partir de 1900 fou membre de la Societat d'Ensenyament Popular (SEP, coneguda com «Universitat Popular») del departament de l'Erau. El seu domicili serví de refugi per als seus germans i per militants russos exiliats. Antonin Estor va morir el 31 de gener de 1930 al seu domicili de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia de la condemna de René Brisset apareguda en el diari de Tours Journal d'Indre et Loire del 27 de febrer de 1892

- René Brisset: El 13 d'octubre de 1870 neix a Segré (País del Loira, França; actualment Segré-en-Anjou Bleu, País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista René Louis Charles Brisset. Era fill pòstum de René Louis Charles Brisset, empleat del Dipòsit de Tabac, i de Renée Philomène Bouvet, bugadera i planxadora. Es guanya la vida treballant de pintor en la construcció. Qualificat per la policia com a «anarquista perillós», participà en diverses vagues i, segons la policia, fou corresponsal de Le Père Peinard. El juliol de 1891, a resultes de dos atemptats amb dinamita a les seus dels bancs Rousselot i Couillot de Nantes (Bro Naoded, Bretanya), va ser detingut, juntament amb Charles-Victor Moru, i processat, juntament amb altres companys (Perichau, Prunier i Rivollet), per «atemptat contra la propietat de tercers amb l'ajuda d'enginys explosius». En l'escorcoll del seu domicili es trobaren periòdics, fullets i cartells anarquistes i un quadre del suplici dels «Màrtirs de Chicago». El 9 de desembre d'aquell any el seu cas va ser sobresegut per manca de proves. L'1 d'agost de 1891 va perdre la seva dispensa militar per fill de vídua en ocasió del matrimoni de sa mare amb el quincaller Raphaël Auvray i el 12 de novembre de 1891 va ser integrat en el 135 Regiment d'Infanteria de Línia a Angers (País del Loira, França). El 21 de de febrer de 1892 va ser condemnat en consell de guerra per la IX Regió Militar a un mes de presó per «ultratges per escrit envers un magistrat de la judicatura en l'exercici de les seves funcions». El 26 de setembre de 1892 va ser nomenat caporal i el 25 de setembre de 1894 llicenciat de l'exèrcit. El 8 de desembre de 1894 es casà al I Districte d'Angers amb Marie Caroline Martin i passà a viure al número 41 del bulevard Carnot d'aquesta ciutat. En 1896 era un dels responsables del Sindicat de la Construcció d'Angers, adherit a la Federació de la Construcció, i en la seva representació redactà un informe sobre els habitatges insalubres, publicat en Le Petit Courrier d'Angers del 9 de novembre de 1896. En 1910 vivia a Bordeus (Aquitània, Occitània), al número 22 del Quai de Bourgogne, i en 1914 al carrer d'Ornano d'aquesta ciutat. L'1 d'agost de 1914, amb l'esclat de la Gran Guerra, va ser cridat a files i el 9 de juliol de 1915 integrat en el 72 Regiment Territorial d'Infanteria. Ferit al genoll esquerre, el 7 de setembre de 1916 va ser llicenciat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joan Arans Nin

- Joan Arans Nin: El 13 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 14 d'octubre– de 1893 neix a Albinyana (Baix Penedès, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Arans Nin –citat a vegades erròniament com Araus. Sos pares es deien Serafí Arans, masover, i Madrona Nin. Quan tenia nou anys fou expulsat de l'escola pel mestre i començà a fer feina al camp. Després de llegir Les ruïnes de Palmira, de Volney, el seu pensament es revolucionà, fugint de tot allò que pudís a religió. Després, amb sa família, s'instal·là a Sant Marçal (Garraf), on destacà en la defensa dels pagesos i on arribà a ser, durant 21 anys, el seu alcalde. Després s'instal·là al Vendrell, on s'encarregà de la biblioteca sindical i encapçalà les lluites sindicals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en la constitució de la Federació Comarcal del Baix Penedès, adherida a la Federació Nacional d'Agricultors d'Espanya (FNAE). Durant la dictadura de Primo de Rivera, fou detingut i desterrat un any a Villena. En 1923 va fer mítings al Vendrell. Més tard va treballar un temps a la fàbrica de ciment Griffi de Vilanova i la Geltrú, on fou membre del comitè de la llarga vaga –del 20 d'agost de 1930 al 22 d'abril de 1931– dels treballadors d'aquesta empresa i, representant la CNT, fou un dels signants de l'acord final. Durant els anys republicans ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica en la CNT: secretari provisional de Relacions Regionals (1930-1931), delegat per Vallcarca, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú al Congrés Extraordinari de la CNT de Madrid (juny de 1931), delegat català en el Ple Conjunt de Regionals i Pagesos (desembre de 1931), etc. El 4 d'abril de 1932 el Ple de Sabadell li encarregà reorganitzar la Federació Regional de Camperols de la CNT i destacà en la seva assemblea constitutiva el setembre d'aquell any. Arran del trencament confederal, s'alineà amb el trentisme, juntament amb Ramon Porté, Pere Sagarra i Josep Piñas, cenetistes punters de l'Alt Camp. El setembre de 1932 va fer mítings a Sant Jaume dels Domenys i el març de 1933 assistí com a delegat al Ple Regional cenetista. Arran dels fets del 6 d'octubre de 1933 fou detingut. El 14 de juny de 1937 assistí a Barcelona al Ple de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) representant el Comitè Regional de Camperols de la CNT. Durant la guerra fou secretari d'Adquisicions del Consell d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Representà Barcelona en el Ple de setembre de 1936, on fou nomenat membre del Comitè Regional Camperol i com a tal va fer mítings a Terrassa i viatjà pels fronts portant queviures i roba. En el Ple conjunt de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) catalanes fou delegat del Comitè Regional de Pagesos i formà part de la ponència favorable a la participació en el govern de la Generalitat catalana i a la constitució d'un Consell Polític dins del Comitè Regional de la CNT, format per la CNT, la FAI, la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i els pagesos. En 1938 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional de Camperols de Catalunya de la CNT. En acabar la guerra s'amagà, però fou detingut a Barcelona. Jutjat, fou condemnat a mort; un cop commutada la pena, purgà tres anys de presó. Sa companya fou Mercè Figueres Rovirosa. Va col·laborar, moltes vegades sota el pseudònim Ego, en diverses publicacions, com ara Acción, Acción Social Obrera, Acracia, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, etc. Joan Arans Nin va morir el 2 d'agost de 1965 –algunes fonts citen erròniament l'1 d'agost de 1964– al seu domicili de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Fioravante Meniconi

- Fioravante Meniconi: El 13 d'octubre de 1893 neix a Groppello Cairoli (Lombardia, Itàlia) el militant antimilitarista i propagandista anarquista individualista Fioravante Meniconi. De molt jove va freqüentar els cercles anarquistes i va col·laborar en el periòdic Il Rebelle. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat i un cop acabada va militar en el moviment anarquista milanès i es va interessar per les teories individualistes i naturistes. Propagandista d'Émile Armand, va traduir a l'italià la seva obra L'initiation individualiste anarchiste, obra que serà segrestada per les autoritats feixistes. Va ser administrador del periòdic Umanità Nova. Va prendre part en nombrosos congressos anarquistes i especialment en el d'Ancona de novembre de 1921. Empleat en l'oficina de premsa de l'Ajuntament de Milà, va treballar a favor del Comitè Anarquista d'Ajuda a les Víctimes Polítiques; però amb l'arribada del feixisme, serà detingut i confinat en 1926 a la colònia penitenciària de l'illa Favignana (Sicília) i en maig de 1927 a l'illa d'Ustica, per acabar a Ponça. Alliberat en 1929, va retornar a Milà, on va treballar com a comptable, tot continuant la seva activitat clandestina. En 1939 va instal·lar-se a Torí, on va treballar com a director administratiu d'una manufactura. És autor del llibre La strage del Diana (Milano, 23 marzo 1921). Fioravante Meniconi va morir el 14 d'abril de 1945 a Torí (Piemont, Itàlia).

Fioravante Meniconi (1893-1945)

***

Willi Muth

- Willi Muth: El 13 d'octubre de 1899 neix a Elberfeld (Rin del Nord-Westfàlia, Imperi Alemany; actualment pertany a Wuppertal, Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, i resistent antinazi Wilhelm Ewald Muth, conegut com Willi Muth o Willy Muth. En 1917, en plena Gran Guerra, va ser reclutat, però l'agost de 1918 desertà. Detingut, va ser empresonat, però la Revolució alemanya de novembre de 1918 l'alliberà. Després entrà a formar part del moviment Freie Sozialistischen Jugend (Joventut Socialista Lliure) i, arran de l'escissió d'aquest grup, amb son germà petit Heinrich Muth, s'uní a l'anarquista Freie Jugend Morgenröte (FJM, Aurora de la Joventut Lliure), formada sobretot per desertors que vivien en una cabana a Nüll, a prop d'Elberfeld, on practicaven el naturisme i l'amor lliure, i de la qual esdevingué president a principis dels anys vint. També entra a formar part de l'anarcosindicalista Freien Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió de Treballadors Llibertaris d'Alemanya), adherida a l'Associació Internacional del Treball (AIT), i de Gemeinschaft Proletarischer Freidenker (GPF, Comunitat de Lliurepensadors Proletaris). Quan el cop d'Estat de Wolfgang Kapp (Kapp-Putsch) de març de 1920, participà en la vaga general, en la resistència i en la presa de casernes militars. Arran de la dissolució de l'FJM, s'uní, com la majoria del seus membres, al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya). El novembre de 1931 es casà amb Cläre Riedesel (Cläre Muth), una de les comunistes més conegudes de Wuppertal –Willi Muth es va unir al comunisme per la seva influència. Després de la presa del poder del nacionalsocialisme el gener de 1933, la parella organitzà la reconstrucció del KPD a Wuppertal i ell assumí el càrrec de tresorer. D'antuvi pogueren fugir de la repressió, però finalment ell va ser detingut, per la delació de Walter Torner, infiltrat de la Gestapo dins del KPD, el 17 de gener de 1935 al carrer, quan intentava reunir-se amb els companys Otto Heyler i Wilhelm Recks. Cläre Muth s'amagà en una mansarda amb altres companys i després fugí als Països Baixos amb el suport del seu cunyat Heinrich Muth i de l'anarcosindicalista Fritz Benner. Després de torturat, Willi Muth va morir el 25 de gener de 1935 a la Prefectura de la Gestapo de Von-der-Heydt-Gasse de Wuppertal (Rin del Nord-Westfàlia, Tercer Reich; actual Alemanya), sembla que penjat a la seva cel·la. Mai no es va aclarir si va ser assassinat o es va suïcidar. Cläre Muth s'exilià a Mèxic, on en 1942 es casà amb el litògraf comunista Richard Quast, que visqué al país asteca sota el nom de Paul Hartmann, agafant ella el nom de Cläre Hartmann, i retornà a la República Democràtica Alemanya (RDA) després de la II Guerra Mundial, involucrant-se en el sindicalisme comunista.

Willi Muth (1899-1935)

***

Necrològica de Maria Vallés Tamarit apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 d'abril de 1988

- Maria Vallés Tamarit: El 13 d'octubre de 1904 neix a Almatret (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista Maria Vallés Tamarit. Sos pares es deien Miquel Vallés i Dolors Tamarit. Obrera a Barcelona (Catalunya), fou companya de l'anarcosindicalista Francisco Ramón Martínez, militant del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb son fill Liberto Ramón Vallés i sa sogra. Posteriorment pogué reunir-se amb son company a França. Durant l'Ocupació, son company va ser detingut en 1942 a Sées per la Gestapo i assassinat al castell dels Ducs d'Alençon (Baixa Normandia, França) tres dies després. En acabar la II Guerra Mundial esdevingué companya de l'anarcosindicalista Esteban Montagut Borrull i milità en la Federació Local d'Alençon de la CNT. Malalta, Maria Vallés Tamarit va morir el 27 de gener de 1988 a l'Hospital de Sées (Baixa Normandia, França) i enterrada dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Juan Peñalver Fernández

- Juan Peñalver Fernández: El 13 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 3 d'octubre– de 1905 neix a Corvera Alta (Corvera, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Peñalver Fernández. Sos pares es deien Antonio Peñalver i Dolores Fernández. Emigrà a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on va fer de pagès i s'introduí en la literatura anarquista. En 1931 retornà a Corvera, però fugí aviat a causa de la constant vigilància de la Guàrdia Civil. Durant els anys de la II República participà activament en els cercles llibertaris i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Baix Llobregat. El març de 1933 fou delegat del sindicat de Sant Feliu al Ple Regional de Catalunya de la CNT. El febrer de 1936 va ser membre del Comitè de Defensa de Barcelona i fou delegat per la Federació Local de la CNT de Sant Feliu al Congrés de Saragossa d'aquell any. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer contra els sollevats i destacà en la defensa de les col·lectivitats de Sant Feliu. El 21 de juliol de 1936 assistí al Ple Regional on els delegats del Baix Llobregat, entre els quals es trobava, sol·licitaren la presa del poder per part de la CNT. Després marxà al front d'Aragó enrolat en la Columna Ortiz. Encapçalà la Centúria Peñalver de Letux, a la comarca de Belchite, on formà part del Comitè Antifeixista que engegà el procés col·lectivista. Amb la militarització de les milícies, tornà a Sant Feliu. A causa d'un accident laboral hagué de romandre mesos enllitat ferit en una cama. Després va fer feina en una escola barcelonina. Durant la tardor de 1937 entrà en el Servei d'Investigació Militar (SIM). En 1938 s'encarregà de les col·lectivitats agrícoles del Baix Llobregat i representà aquesta comarca catalana en el Congrés Econòmic de València. Amb el triomf feixista passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers; després fou destinat a les tasques de construcció d'un arsenal a Angulema enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). El maig de 1940, amb l'ocupació alemanya, marxà cap a Tolosa de Llenguadoc i es reuní amb sa companya Antonio Segura Vaiera a Montpeller. Després de residir un temps a Marsella, a finals de 1940 establí a Grenoble. En 1941 fou nomenat secretari de la V Regió. Després de l'Alliberament fou nomenat secretari de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1947 fou delegat de Grenoble al II Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. En 1958 i 1962 va fer conferències a Grenoble. Durant els anys setanta fou el responsable de l'Associació Francoespanyola de Grenoble i sempre milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste i Solidaridad Obrera. Juan Peñalver Fernández va morir el 29 d'abril de 1983 al seu domicili de Grenoble (Delfinat, Occitània).

---

Continua...

---

[12/10] �Solidaridad Obrera� - Homenatge a Ferrer - Considerant - Harman - Pouget - Dupuy - Perego - Boulangier - Miera - Grangel - �balos - Vall�s - Balbuena - Llonga - Borau - Monreal - Rizal - Val�ro - Est�vez - Piccinelli - B�nard - Mart�nez S�nchez - Castelhano - Kniestedt - Byington - P�ron - Radigales - Morini�re - Caballero - Arcos - Balkanski - Aspas - S�derberg - Prades - G�mez Acosta

[12/10] «Solidaridad Obrera» - Homenatge a Ferrer - Considerant - Harman - Pouget - Dupuy - Perego - Boulangier - Miera - Grangel - Ábalos - Vallés - Balbuena - Llonga - Borau - Monreal - Rizal - Valéro - Estévez - Piccinelli - Martínez Sánchez - Castelhano - Kniestedt - Byington - Péron - Radigales - Morinière - Caballero - Arcos - Balkanski - Aspas - Söderberg - Prades - Gómez Acosta

Anarcoefemèrides del 12 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera de Solidaridad Obrera

- Surt Solidaridad Obrera: El 12 d'octubre de 1919 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad Obrera. Órgano de la Confederación Regional del Trabajo del Norte. Posteriorment portarà com a subtítols «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo del Norte i portavoz de la CNT» i «Periódico sindicalista». Substituïa La Lucha, publicació de la qual no s'ha conservat cap exemplar. D'antuvi bisetmanal (dijous i diumenges), Solidaridad Obrera acabarà amb periodicitat setmanal. Fou dirigida per Antonio Pena, Manuel Buenacasa i Juan Ortega, i comptà amb la col·laboració especial de Emilio Mira (Antonio Valor). Hi van col·laborar Juan del Arco, Santiago Arregui, Azorín, Mauro Bajatierra, Bejarano, Evelio Boal, Galo Díez, Francisco Donadío, Donnay, Juan Fernández, Elías García, Victoriano Gracia, Inocencio Hermosilla, Leval, Maymón, Valeriano Orobón, Juan Ortega, Eleuterio Pérez, Picón, Rudolf Rocker, Primitivo Rodríguez, Julio Roiz, Enrique Rueda, Arnaldo Sopelana, Rodrigo Soriano, Laurentino Tejerina, Torralva, etc. Tragué un suplement especial per a La Rioja. En principi es mostrà partidari de la Revolució russa, però ràpidament l'entusiasme es transformà en agra decepció. El gener de 1921 fou suspesa i no reaparegué fins al restabliment de les garanties constitucionals els maig de 1922. Tirava, segons els números, entre 7.000 i 10.000 exemplars. En sortiren 84 números, l'últim el 22 de setembre de 1922.

***

Bust de Ferrer i Guàrdia conservat a l'IISG d'Amsterdam

- Homenatge a Ferrer i Guàrdia: El 12 d'octubre de 1919 al capvespre, a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada per l'Ateneu Sindicalista de Palma, va tenir lloc una vetllada en commemoració del desè aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Bartomeu Coll i Taylor, barber de professió i secretari d'Exterior de la Joventut Socialista de Palma, que arribaria a ser un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Palma en 1921, va recitar una poesia que havia improvisat poc abans i que serà publicada en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera, el 18 d'octubre de 1919.

Bartomeu Coll i Taylor: «An en Francisco Ferrer» (Cultura Obrera, 18 d'octubre de 1919)

Naixements

Victor Considérant

- Victor Considerant: El 12 d'octubre de 1808 neix a Salins-les-Bains (Franc Comtat, França) el filòsof i economista fourierista i membre de la Internacional Victor Prosper Considerant –moltes fonts acceptuen erròniament el llinatge. Sos pares es deien Jean-Baptiste Considerant, bibliotecari municipal de Salins-les-Bains, i Suzanne Courbe, propietària, i tingué una germana, Justine, i un germà, Gustave. Va dedicar sa vida a desenvolupar les tesis filosoficopolítiques de Charles Fourier, especialment la idea del falansteri. Després d'estudiar al Col·legi Reial de Besançon –antic institut de Fourier–, en 1836 va ser admès a l'Escola Politècnica per estudiar enginyeria militar. En aquesta època coneixerà a Besançon les idees de Saint-Simon i dos deixebles de Fourier, Juste Muiron i Clarisse Vigoureux, que l'iniciaran en la filosofia fourierista, que proposa un nou model de societat basat en la creació de falansteris –associacions de producció i de consum fundats en la copropietat i la cogestió. El febrer de 1838 es casà amb Julie Vigoureux, amb qui tingué un fill, Gustave Considerant. Instal·lat a París, després d'abandonar una futura pròspera carrera militar i de conèixer Fourier personalment, va publicar diversos periòdics, com ara Le Phalanstère (1832), La Réforme Industrielle, La Phalange (1836), La Démocratie Pacifique (1843), i va fer gires de conferències. La seva noció del «dret al treball» i el concepte de «representació proporcional» seran dues de les seves idees claus i importantíssimes per al dret constitucional i el socialisme francès. Després de la Revolució de 1848 va ser elegit a les assemblees Constituent i Legislativa. Convençut que a vegades calia la violència, l'13 de juny de 1849 va proposar la insurrecció als caps de la Montagne, però a causa del seu fracàs dos dies després, va haver d'exiliar-se a Bèlgica aquell mateix any i després a Texas (EUA) en 1852, on fundarà a la riba del Trinity River (Dallas) una comunitat agrícola falansteri formada per dos-cents colons (francesos, belgues i suïssos), «La Réunion», amb el suport de Jean-Baptiste André Godin, que durà des del 16 juny de 1855 fins al 28 de gener de 1857 –encara que molts colons van quedar pel seu compte fins a 1959–, però que el va deixar totalment arruïnat, ja que va haver de comprar els dos mil acres (vuit quilòmetres quadrats) de terra de la colònia. En 1860 la ciutat de Dallas es va apropiar dels terrenys de «La Réunion». Amnistiat, va tornar a França en 1869, després de passar 10 anys a San Antonio (Texas) estudiant les propietats medicinals dels cactus i de la flora mexicana. En març de 1871 va participar en la Comuna de París com a membre de la Internacional, mostrant actituds pacifistes. Durant la Comuna va publicar La Pau en 24 heures dictée par Paris à Versailles. Adresse aux parisiens i va prendre partit per l'autonomia de París i per la democràcia directa llibertària realitzada per aquesta. Va poder fugir de la repressió de la Comuna per la seva qualitat de ciutadà nord-americà que havia adquirit en 1858. Retirat de la política, va consagrar els últims 15 anys de sa vida a l'estudi, freqüentant la Sorbona, i gaudint del respecte del Barri Llatí, on era cèlebre a causa del seu costum d'anar vestit de mexicà. Va ser autor de nombroses obres, com ara Destinée sociale (1838), Manifeste de la démocratie pacifique (1843), Manifeste de l'école sociétaire (1845), Principes du socialisme: manifeste de la démocratie au XIX siècle (1847), Théorie du droit à la propiété et du droit au travail (1848), entre altres. Victor Considerant va morir el 26 de desembre –gairebé totes les fonts citen erròniament el 27 de desembre– de 1893 al seu domicili, al número 9 de l'avinguda de la Bourdonnais del VII Districte de París (França) i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise envoltat de centenars de communards i amb parlament de Jean Jaurès. L'institut d'ensenyament de Salins porta el seu nom.

***

Moses Harman

- Moses Harman: El 12 d'octubre de 1830 neix a Pendleton County (Virgínia de l'Oest, EUA) el pedagog lliurepensador i editor llibertari, precursor de l'anarcofeminisme i del moviment eugenèsic, Moses Harman. Entre 1883 i 1907 edità, a Valley Falls (Kansas) i a Chicago (Illinois), el periòdic anarcoindividualista Lucifer. The Lightbearer, pel qual va ser processat sota la Llei Comstock –legislació federal nord-americana «antivici» promulgada el 3 de març de 1873– en quatre ocasions (1890, 1892, 1895 i 1906) pels seus continguts (anarquisme, ateisme, defensa dels drets de les dones, sufragisme, eugenèsia, maltusianisme, control de natalitat, amor lliure, abolició del matrimoni, violació marital, etc.), considerats obscens i immorals, i acabà complint sis anys de presó en total. Sa filla, Lilliam Harman, també fou una destacada militant anarquista. Moses Harman va morir el 30 de gener de 1910 a Los Ángeles (Califòrnia, EUA).

***

Émile Pouget, dibuixat per Aristide Delannoy (circa 1911)

- Émile Pouget: El 12 d'octubre de 1860 neix a Lo Pont de Salars (Avairon, Occitània) el temut pamfletari, anarcosindicalista, antimilitarista i anticlerical Jean Joseph Émile Pouget. Era fill de Jean Joseph Louis Pouget, notari, i de Marie Clémentine Boissonnade. Des de molt jove va ser revolucionari influenciat pels processos als communards de Narbona que van tenir lloc a Rodés el novembre de 1871 als quals va assistir. A l'institut de Rodés ja va fundar el seu primer periòdic, manuscrit, Le Lycéen républicain. Més tard, instal·lat a París a partir de 1876, on treballava com a venedor de calicots i altres articles de moda i calceteria, va esdevenir anarquista llegint la premsa anarquista (La Révolution Sociale i Le Révolté). En 1879 va contribuir a la creació del Sindicat d'Empleats del Tèxtil, i va participar, en 1881, amb un grup d'anarquistes francesos en el Congrés Internacional de Londres. En 1883 va ser arrestat per treure una de les primeres publicacions antimilitaristes que es coneixen a França. El 9 de març d'aquest mateix any va prendre part amb Louise Michel en la manifestació dels aturats on tres fleques són assaltades. Detingut amb ell, serà condemnat el 21 de juny a vuit anys de presó per «pillatge a mà armada» i per «difusió de propaganda antimilitarista». Va sortir de la presó de Melun en 1886 arran d'una amnistia i es va consagrar a la propaganda anarquista, amb la creació, el 24 de febrer de 1889, del periòdic Le Père Peinard, que obtindrà un ràpid èxit pel seu estil popular i pel to virulent utilitzat. Pouget serà nombroses vegades requerit per la justícia pels seus articles i obligat a deixar de publicar el periòdic en el número 253, a resultes de l'aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) de 1894. Aleshores s'exiliarà primer a Alger (Algèria) i després al Regne Unit, on madurarà les seves concepcions de l'acció sindical i analitzarà el sabotatge i la vaga general com a mitjans de lluita. En tornar a França en 1895, publica La Sociale, i en 1896 reprèn la publicació de Le Père Peinard. Compromès amb el sindicalisme revolucionari, entre 1902 i 1908, serà secretari adjunt de la Confederació General del Treball (CGT) dins la tendència anarcosindicalista. L'octubre de 1906 va ser un dels signataris de la Carta d'Amiens. L'any següent, serà nomenat redactor en cap de La Voix du Peuple, periòdic editat per la CGT. En 1909 es va consagrar a la publicació de La Révolution i es va apartant progressivament de l'acció sindical, publicant durant la Gran Guerra escrits patriòtics en L'Humanité. Va publicar nombrosos llibres i fullets, com ara Le sabotage (1898), Le parti du travail (1905), La CGT (1908), L'action directe (1910) i Les bases du syndicalisme (1910). El 17 d'abril de 1915 es casà al XVIII Districte de París amb Augustine Caroline Jamaux, divorciada de Pierre Arestie Gillaume, i va ser testimoni, entre d'altres, el pintor anarquista Maximilien Luce. En aquesta època vivia al carrer Mont-Cenis. Va negar-se repetidament a escriure les seves memòries. Émile Pouget va morir el 20 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 21 de juliol– de 1931 al seu domicili del barri de Lozère de Palaiseau (Illa de França, França).

***

Foto policíaca d'Edmond Dupuy (1 de març de 1894)

- Edmond Dupuy: El 12 d'octubre de 1864 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista Edmond Adolphe Claude Dupuy. Sos pares es deien Jean François Dupuy, destil·lador, i Adolphine Rosalie Joseph Mathon. Es guanyà la vida com a corrector d'impremta i empleat de comerç. El 8 de gener de 1893 assistí a una reunió al Tivoli-Vauxhall de París centrat gairebé exclusivament en els escàndols de Panamà del moment i on defensà que els anarquistes havien de deixar de banda aquests temes i centrar-se en la propaganda llibertària. El 4 de març de 1893 va ser present, amb son germà Ernest Dupuy i altres tres-centres persones, a una reunió pública a la Salle du Commerce, al número 94 del Faubourg du Temple, també centrada en els escàndols de Panamà. El 5 de maig de 1893 assistí, juntament amb altres 250 persones, a un míting anarquista sobre el sufragi universal celebrat a la Salle du Commerce. En un informe del confident Barbier del 14 d'octubre de 1893, aquest aconsellava vigilar el domicili dels germans Dupuy, al número 2 bis del carrer Maison-Dieu, lloc de reunió d'anarquistes (Bertrand, Amédée Denéchère, Émile Habert, Soulier, etc.). El 26 de desembre de 1893 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i seguia vivim al carrer Maison-Dieu amb son germà Jean-François Dupuy, també anarquista. L'1 de març de 1894 va ser detingut juntament amb altres 27 anarquistes; enviat a comissaria, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i inculpat per «associació criminal». El 7 de març de 1894 va ser posat en llibertat. El 2 d'octubre de 1894 es casà al XIV Districte de París amb l'empleada de comerç Hortense Amélie Christophe; en aquesta època ell també treballava d'empleat de comerç i seguia vivint amb son pare ja vidu al carrer Maison-Dieu. Edmond Dupuy va morir el 15 d'abril de 1930 al seu domicili, al número 20 del carrer Montbrun, del XIV Districte de París (França).

***

Paolo Perego

- Paolo Perego: El 12 d'octubre de 1874 neix a Abbiategrasso (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Peolo Perego. Sos pares es deien Giovanni Perego i Rachele Parea. Pogué fer els estudis primaris. Segons la Prefectura de Policia de Milà (Llombardia, Itàlia) era un «anarquista convençut» molt influent entre els companys. Fou soci de la Società di Mutuo Soccorso e Collocamento Prestinai de Milà (Societat de Socors Mutus i de Col·locació de Forners). No col·laborà en cap periòdic llibertari, però en rebia molts, i estava en relació amb nombrosos anarquistes (Carlo Chignola, Felice Mazzocchi, Luigi Perego, Raffaele Petrali, Pietro Uboldi, etc.). El 18 de setembre de 1894 va ser detingut i lliurat a les autoritats judicials per «activitats subversives». Durant el procés va ser acusat amb el forner Fontana per haver dit que en un futur l'anarquista Sante Geronimo Caserio seria un sant com Giuseppe Garibaldi i que els anarquistes estaven preparant un cop fent explotar una bomba sota un tren. En l'escorcoll del seu domicili es va trobar un ganivet amb la inscripció «VV l'anarchia», que la policia va interpretar com a «al·lusiva a Caserio», a més d'un fullet de propaganda anarquista i una fotografia de Caserio. En el judici del 25 de febrer de 1895 va ser absolt per insuficiència de proves, però el 7 de maig d'aquell any al Tribunal d'Apel·lació va ser condemnat a 50 dies de confinament, pena, però, que va ja havia purgat durant la detenció preventiva. Del seu poble natal es traslladà en 1923 a Vercurago (Gallavesa, Llombardia, Itàlia) i el 29 d'abril de 1926 va ser detingut arran de l'escorcoll de casa seva i d'haver-se-li trobat diversos fullets de propaganda anarquista (L'anarchia e la Chiesa; Il fronte unico rivoluzionario; Il Vangelo dell'ora; La peste religiosa; La rivoluzione sociale; Fra contadini; Programma anarchico; L'anarchia; La Banca e la rivoluzione; Ai giovani; Socialismo e Parlamentarismo; Lo sciopero generale; Le due vie; Buona lezione; Ai coscritti; Lavoratori; i Memortie di un rivoluzionario, de Piotr Kropotkin). El maig de 1926 va ser posat en llibertat. L'agost de 1929 encara residia a Vercurago i es guanyava la vida com a venedor ambulant de joguines de cartró que ell mateix feia a casa seva. El desembre de 1930 retornà a Milà i per aquesta causa en 1931 va ser esborrat del llistat de subversius de la província de Bèrgam. Paolo Perego va morir cap el 1948.

***

Notícia de la condemna d'Alphonse Boulangier apareguda en el diari parisenc Le Petit Caporal del 28 de novembre de 1908

- Alphonse Boulangier: El 12 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 12 de desembre– de 1880 neix a Besançon (Franc Comtat, Arpitània). Era fill d'Emmanuel François Boulangier, sastre, i de Marie Julie Perrin. Quan tenia 14 anys començà a realitzar robatoris i va ser enviat a un reformatori. L'1 de desembre de 1898 va ser condemnat per l'Audiència de Rouen (Alta Normandia, França) a dos anys de presó per «temptativa de robatori» i el 21 de novembre de 1901, pel mateix tribunal, a tres anys de presó per «temptativa de robatori i rebel·lió». Entre el 16 d'octubre de 1904 i el 5 de setembre de 1907 va fer el servei militar als Batallons d'Infanteria Lleugera de l'Àfrica («Bat' d'Af»). El 10 de febrer de 1908 va ser condemnat per l'Audiència de Rouen a 20 anys de treballs forçats i a la relegació per «robatoris qualificats» i en el moment d'abandonar la sessió cridà «Mort a la bòfia! Mort al jurat!». Quan hi estava esperant per embarcar cap a la Guaiana Francesa, el procurador de la República de Le Havre (Alta Normandia, França) va rebre una llarga carta des de la presó de Bonne Nouvelle de Rouen on s'acusava de nombrosos delictes (robatoris, agressions, assassinats, etc.). Quan la instrucció judicial va acabar, va negar tota responsabilitat d'aquests delicte argumentant que era l'única sortida que tenia per evitar la seva deportació a la colònia penitenciària. Durant el judici d'aquests delictes reconegué les seves idees anarquistes i el 25 de novembre de 1908 va ser condemnat per l'Audiència de Rouen a mort després de declarar-lo culpable sense circumstàncies atenuants de dos assassinats, una temptativa de mort i diversos robatoris; en sentir la sentència, injurià els magistrats i va prometre venjar-se'n. El 6 de febrer de 1909 la pena li va ser commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat i enviat a la Guaiana Francesa. El juny de 1911 va ser condemnat a dos anys de reclusió cel·lular per «evasió». Alphonse Boulangier va morir el 21 de novembre de 1912 a la Guaiana Francesa.

***

Necrològica d'Eleuterio Miera Elizalde apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1967

- Eleuterio Miera Elizalde: El 12 d'octubre de 1889 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Eleuterio Miera Elizalde, conegut com Terio. Sos pares es deien Celedonio Miera i Serafina Elizalde. De jove treballà de crupier. El 2 de novembre de 1924 va ser detingut després de trobar la policia al seu domicili, al número 6 del carrer San Simón de Santander, 84 flascons (més de quatre quilos) d'una substància blanca etiquetada com a cocaïna, la partida més important confiscada per les autoritats fins aleshores a la Península; les anàlisis posteriors efectuats per la Delegació de Farmàcia demostraren que en realitat es tractava d'àcid bòric. Més tard es guanyà la vida de viatjant i representant de vins i de licors per compte pròpia, fet pel qual no es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), però si va pertànyer a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1936 regentava el bar La Zanguina, al carrer Martillo de Santander. Durant la guerra civil ocupà càrrecs de responsabilitat dins del sindicat. El 8 de setembre de 1936, amb Sinforiano Sisniega i Casimiro Pérez, confiscaren la fàbrica de formatges i de mantegues («Granja Agrícola Quirós») dels monjos de la badia trapenca de Santa María de Viaceli de Cóbreces (Alfoz de Lloredo, Cantàbria, Espanya), la qual dirigí en nom del Sindicat Agrícola Muntanyès (SAM). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Les autoritats franquistes l'obriren un expedient de responsabilitats polítiques, però el gener de 1946 aquest expedient va ser sobresegut. En el exili s'establí a Royan (Poitou-Charentes, França), on treballà de pintor d'automòbils i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Un cop jubilat, es guanyà la vida treballant en un hort. Sa companya fou Otilia Álamo. El 15 de febrer de 1967 Eleuterio Miera Elizalde va caure malalt, restà en coma i el 21 de febrer de 1967 va morir a l'Hospital de Royan (Hospital Malakoff) de Vaux-sur-Mer (Poitou-Charentes, França), essent enterrat tres dies després a Royan.

***

Pilar Grangel Arrufat

- Pilar Grangel Arrufat: El 12 d'octubre de 1893 –el certificat de defunció cita erròniament el 19 d'octubre de 1894– neix a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) la pedagoga racionalista i militant anarcosindicalista Maria del Pilar Grangel Arrufat –citat els llinatges sovint com Granjel i Arrufas. Sos pares es deien Francisco Grangel Bernad, jornaler, i Vicenta Arrufat Alambillaga. Instal·lada a Barcelona (Catalunya), va afiliar-se a la Secció de Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals (SUPL) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Abans de la Guerra Civil va ser responsable amb son company Joaquim Ferrer Álvaro (Ácrato Llull) de la racionalista Escola Pestalozzi a la barriada barcelonina de Sants i va dirigir l'escola del Sindicat del Ram d'Elaborar Fusta. En 1932 va col·laborar amb Solidaridad Obrera de València. Fundà amb altres companyes el grup «Brises Llibertàries», creat també a Sants dins del SUPL amb la finalitat d'impartir classes nocturnes a les dones obreres, i en 1934 l'hereter de l'anterior associació, el Grup Cultural Femení, que es reunia al Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona. En 1936 assistí al Congrés de Saragossa. Aquest mateix any va acollir un infant amb motiu de la vaga general saragossana, ella que ja tenia dues nines (Electra i Violeta). Durant la guerra va militar en «Mujeres Libres», escrivint en el seu òrgan d'expressió del mateix nom i participant en gires de propaganda, i es va encarregar de la Maternitat de Les Corts. El setembre de 1936 va ser una de les fundadores –amb Ernestina Corma, Eugènia Bony, Maria Colomé i Palmira Puntes, entre d'altres– del Comitè Femení de Solidaritat Llibertària del SUPL, creat amb la finalitat de muntar un taller de confecció de roba per al front, fer cursets d'infermeria i de puericultura, impartir conferències propagandístiques, etc. En aquesta època va col·laborar en Esfuerzo, òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Barcelona. En febrer de 1937 no va fer costat el grup de «Mujeres Libres» que va demanar l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'1 de maig de 1937 parlà en un míting de dones antifeixistes per la unitat sindica celebrat al teatre Olympia de Barcelona, juntament amb Nita Nahuel i Llibertat Ródenas, per la CNT, i Caritat Mercadé, Isabel Azuara i Dolors Piera, per la Unió General de Treballadors (UGT). Va substituir Áurea Cuadrado Castillón en la Casa de la Maternitat de Barcelona com a directora pedagògica durant la guerra, càrrec que va deixar per evacuar el juny de 1938 un grup d'infants a Seta (Llenguadoc, Occitània). En acabar la contesa va marxa a França, on va ser internada a diversos camps, establint-se a Clarmont d'Erau. En 1945, quan els seus intents d'emigrar a Mèxic van fracassar, es va instal·lar definitivament a Montpeller. En aquesta ciutat va col·laborar en la premsa de l'exili (Cenit, Espoir, etc.) i en tasques assistencials en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Va mantenir estrets lligams amb la família d'editors catalans exiliats a Mèxic formada per Hermós Plaja Saló i Carme Paredes Sans, i va exercir com a representant a França de les seves Ediciones Vértice. En 1973 va fer una conferència a París. L'actriu, cantant, especialista lorquiana i llibertària Violeta Ferrer és una de ses filles. Retirada a la Residència Paul Valéry de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), Pilar Grangel Arrufat va morir el 18 de març de 1987 a l'Amalon (Llenguadoc, Occitània).

Pilar Grangel Arrufat (1893-1987)

***

Antonio Ábalos Lara

- Antonio Ábalos Lara: El 12 d'octubre de 1900 neix a Archidona (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Ábalos Lara. Era fill d'Antonio Ábalos Delgado, sabater, i de María Lara Caro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'enrolà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i, quan esclatà la II Guerra Mundial, en els Batallons de Voluntaris Estrangers (BVE). En la primavera de 1940 va caure presoner dels alemanys a la zona de Belfort (Franc Comtat, França) i va ser internat en el camp de concentració (Stalag 341) d'Altengrabow (Möckem, Saxònia-Anhalt, Alemanya; actual Dörnitz), on durant l'hivern de 1941 ocupà la barraca número 16. El 26 d'abril de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 4.506, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on va ser enviat a treballar a la pedrera i més tard al taller de sabateria. Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, va ser repatriat a França i hospitalitzat dos mesos a Tours (Centre, França). En 1947, a causa de les condicions patides durant de la deportació, caigué greument malalt. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) fins a la seva mort. Antonio Ábalos Lara va morir el 16 de novembre de 1965 a França.

***

Necrològiva de Vicent Vallés Puig apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de maig de 1976

- Vicent Vallés Puig: El 12 d'octubre de 1900 neix a Traiguera (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarcosindicalista Vicent Vallés Puig, conegut com Pergueres. Sos pares es deien Manuel Vallés i Josepa Puig. Des de l'adolescència milità en el moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa companya Rosalia Dalla i sos infants. Després de la II Guerra Mundial, durant molts d'anys, participà activament en la Federació Local de Bòrt (Llemosí, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Posteriorment milità en la Federació Local d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. En 1971 el seu cos quedà paralitzat arran d'una malaltia. Vicent Vallés Puig va morir el 2 de gener de 1976 al seu domicili de Lanobre (Alvèrnia, Occitània) i va ser enterrat tres dies després en aquesta població.

***

Enrique Germán Balbuena

- Enrique Balbuena: El 12 d'octubre de 1903 neix a Buenos Aires (Argentina) el mestre racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Enrique Germán Balbuena (Enrique G. Balbuena), conegut com El Negro o Kiki. Son pare era funcionari dels tribunals i sa mare professora de francès i tingué nou germans, dels quals Alberto i César també van ser militants anarquistes. S'instal·là a La Plata (Buenos Aires, Argentina) per a fer estudis secundaris al Col·legi Nacional d'aquesta ciutat, participant activament en el moviment Reforma Universitària. Quan estava cursant el tercer any va ser expulsat del centre educatiu per participar en una vaga promoguda per Reforma Universitària. Es dedicà a la docència i va fer de mestre a l'escola primària de Remedios de Escalada (Buenos Aires, Argentina). S'integrà en el grup editor de la revista bimestral Ideas. Órgano del Ateneo Universitario, que s'edità entre 1909 i 1932 a La Plata per destacats llibertaris (Fernando del Intento, Segundo del Río, José Grunfeld, José María Lunazzi, Jacobo Maguid, Jacobo Prince, etc.) i que s'oposà a l'anarquisme més moderat de la Federació Obrera de la Región Argentina (FORA) i del periòdic La Protesta. Entre finals dels anys deu i la dècada del vint, fou un destacat professor itinerant en diverses escoles llibertàries racionalistes a la província de Santa Fe (Villa Cañás, Rosario, etc.), escoles per als treballadors i per als seus fills, vinculades a sindicats obrers. Cap el 1919 dirigí l'escola del Sindicat de Rajolers de Rosario, que va ser tancada per les autoritats a resultes d'una vaga protagonitzada per aquest sindicat. En 1921 exercí de mestre a l'Escola Nocturna de l'Agrupació «Antonio Loredo» de Rosario. El 28 de març de 1921 va ser un dels oradors de l'acte organitzat per la Federació Universitària de La Plata en suport de Saúl Taborda, rector cessat del Col·legi Nacional de La Plata, que se celebra a Tolosa (La Plata, Buenos Aires, Argentina). En 1922 assessorà els obrers portuaris de Puerto de Ingeniero White (Bahía Blanca, Buenos Aires, Argentina). També col·laborà en la revista Pampa Libre, editat entre 1922 i 1930 a General Pico (La Pampa, Argentina), vinculada al sector anarquista acostat al periòdic La Antorcha. En 1924 les dissensions entre el moviment anarquista argentí portaran a l'expulsió de la FORA del V Congrés (anarcocomunista) dels grups editors de La Antocha i Pampa Libre. En 1928 va fer una conferència organitzada pel Centre «Luz al Pueblo» i la Biblioteca «Eliseo Reclus» de Balcarce (Buenos Aires, Argentina). També en 1928, participà en la famosa Vaga Agrària a la província de Santa Fe. Quan visitava la ciutat de Buenos Aires, freqüentava la casa de l'anarquista Fernando Quesada. Després del cop militar del 6 de setembre de 1930 que derrocà el president Hipólito Yrigoyen, va ser detingut i empresonat. El setembre de 1931, amb altres companys empresonats (Humberto Correale, Vicente Francomano, José Grunfeld, Jacobo Maguid, Pedro Martínez, José Perano, Jesús Villarías, etc.), organitzà a la presó de Villa Devoto de Buenos Aires l'anomenat «Petit Congrés» anarquista, on participaren 73 reclusos, antecedent del ja públic Congrés de Rosario (II Congrés Regional Anarquista) de setembre de 1932, del qual va sorgir el Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA). Alliberat poc abans de l'assumpció a la presidència de Agustín Pedro Justo, el febrer de 1932, va ser el primer secretari general del CRRA i principal animador en els tres anys que precediren a la fundació de la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). Des del CRRA, que funcionava al seu domicili, es difongueren, a més de fullets i comunicacions, el periòdic Acción Libertaria, fundat el setembre de 1933. L'octubre de 1935 participà en el Congrés de La Plata, fundacional de la FACA. En 1936, quan molts de membres de la FACA marxaren cap a Espanya per a fer costat la revolució, ell restà al capdavant de l'organització. Entre 1937 i 1939 col·laborà amb Jacobo Maguid en l'edició de la revista Documentos Históricos de España, que comentà la Revolució i la guerra civil espanyoles des de la perspectiva anarquista. El setembre de 1939 viatjà a Valparaíso (Valparaíso, Xile) per a ajudar els exiliats espanyols que arribaren a bord del vapor Winnipeg. En 1953, per divergències polítiques, s'allunyà de la FACA. Encara que greument malalt, participà activament en la formació de l'Associació Cultural Argentina per a la Defensa i Superació de Maig (ASCUA), front d'intel·lectuals antiperonistes (liberals, socialistes i anarquistes), que edità entre 1953 i 1958 a Buenos Aires el periòdic ASCUA. Boletín de la Asociación Cultural Argentina para la Defensa y Superación de Mayo. Durant sa vida participà activament en les campanyes de suport als presos anarquistes, com ara la de Sacco i Vanzetti, la de Simón Radowitzky i la dels «Presos del Bragado», i fou promotor de iniciatives culturals i populars, com ara la fundació de l'Editorial Americalee i de l'entitat Assistència Mèdica Popular. Trobem textos seus en diferents publicacions anarquistes (Acción Libertaria, La Antorcha, ASCUA, Brazo y Cerebro, Documentos Históricos de España, Hombre de América, Ideas, Nervio, Pampa Libre, La Protesta, La Voz del País, etc.). Sa companya fou Marcelina Álvarez, amb qui tingué un fill (Enrique). Enrique Balbuena va morir el 20 de febrer de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i en el seu sepeli parlà Norberto Rodríguez Bustamente en nom d'ASCUA.

Enrique Balbuena (1903-1954)

***

Necrològica d'Agustina Llonga Agramont apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de desembre de 1984

- Agustina Llonga Agramont: El 12 d'octubre de 1903 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Agustina Llonga Agramont, també coneguda com Agustina Figuerola, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Josep Llonga i Dolors Agramont. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el seu domicili era lloc d'alberg dels companys. Realitzà tasques de suport i ajut a l'Hospital Psiquiàtric de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), població on residia. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Son company fou l'anarcosindicalista Luis Figuerola. Agustina Llonga Agramont va morir el 3 de novembre de 1984 –algunes fonts citen erròniament el 12 d'octubre confonent amb la data de naixement– a l'Hospital de Montalban (Guiena, Occitània).

***

Hilario Borau Díez

- Hilario Borau Díez: El 12 d'octubre de 1907 –algunes fonts citen erròniament l'11 d'octubre de 1906– neix a Canfranc (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Hilario Borau Díez. De família acomodada, sos pares es deien Hilario Borau Beltrán, comerciant, i Pilar Díez Monje. Es guanyava la vida com a agent de duanes i regentava un comerç i una oficina de canvi a Canfranc. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Canfranc, va estar molt lligat a Antonio Beltrán Casaña (El Esquinazau). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, aconseguí passar a França i, després d'un dies refugiat a Auloron Santa Maria (Aquitània, Occitània), retornar a la Península. A Barcelona (Catalunya), l'agost de 1936, s'allistà a l'expedició comandada pel capità Alberto Bayo Giroud, que volia alliberar Mallorca del poder feixista, que resultà un fracàs. En tornar-hi, es reuní a Yésero (Osca, Aragó, Espanya) amb un grup de companys de Jaca i de Canfranc per a formar l'anomenat «Batalló Alt Aragó» o «Batalló Cinco Villas», comandat pel militar professional Mariano Bueno Ferrer. El novembre de 1936 participà en el primer intent d'ocupació de Gavín (Biescas, Osca, Aragó, Espanya). A mitjans de 1937 s'integrà en la 130 Brigada Mixta de la 43 Divisió d'Infanteria («La Gloriosa») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on hi havia de tinent el seu amic Antonio Beltrán Casaña. Va ser ferit i evacuat a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya). El setembre de 1937, quan Beltrán ja era cap de la 72 Brigada Mixta, passà a ser el seu ajudant, amb el grau de tinent, i el maig de 1938, per mèrits de guerra, després d'acabada la batalla de la «Bossa de Bielsa», va ser ascendit al grau de capità. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà, amb Beltrán, els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Després d'un temps treballant per a la Societat Auxiliar d'Empreses Elèctriques i Obres Públiques per a construir un embassament a la zona de Banhèras de Bigòrra (Llenguadoc, Occitània), intentà, amb Beltrán, partir cap a la Unió Soviètica, però el Partit Comunista d'Espanya (PCE) rebutjà la sol·licitud per la seva militància anarquista. Durant l'Ocupació, amb Francisco Cavero Caveri (El Taxista de Canfranc) i Ricardo Sánchez (El de Bayona; tinent de la 43 Divisió i cunyat de Cavero), s'integrà en la X Brigada de Guerrillers, formant part del XIV Cos de Guerrillers espanyols que operà a Occitània. En 1944, després de la mort de Francisco Cavero Caveri, va ser encarregat per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) de la coordinació del maquis a la zona dels Pirineus occidentals, especialment a la zona de Col de Marie-Blanque. Les seves activitats en la resistència van ser condecorades després del conflicte bèl·lic amb la Creu de Guerra. Durant la tardor de 1944 ajudà al passatge de guerrillers en el marc de l'anomenada «Operació Reconquesta d'Espanya». Després de la II Guerra Mundial, especialment entre els anys 1947 i 1948, va fer costat a títol individual son amic Antonio Beltrán Casaña, responsable aleshores de la infraestructura de passatges clandestins pels Pirineus centrals del PCE, així com en el moment en el qual començaren els problemes de Beltrán amb els comunistes, després de la seva sortida del PCE. S'instal·là a Pau (Aquitània, Occitània), al número 6 del carrer Émile-Ghimener, on es guanyava la vida en la confecció i venda ambulant de gènere de punt i calceteria. En 1970 les autoritats espanyoles li donaren permís per visitar el seu poble i anys després s'hi instal·là a casa de sa família. Hilario Borau Díez va morir el 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de desembre– de 1995 a l'Hospital Clínic de Saragossa (Aragó, Espanya) i va ser incinerat al cementiri de Torrero d'aquesta ciutat. El 17 de maig de 2003 l'Ajuntament de Canfranc el va declarar fill predilecte de la localitat.

Hilario Borau Díez (1907-1995)

***

Antonio Monreal Serrate (primer per l'esquerra dels drets) amb uns companys

- Antonio Monreal Serrate: El 12 d'octubre de 1907 neix a Lierta (La Sotonera, Osca, Aragó, Espanya) el mestre anarcosindicalista Antonio Monreal Serrate. Estudià a l'Escola Normal de Magisteri d'Osca (Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), segons alguns també formà part de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT). Era conegut com Maestro de Casa Nisano i exercí el magisteri a Saidí (Baix Cinca, Franja de Ponent), entre altres poblacions. Mestre a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent), arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'enrolà en la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El 23 de juliol de 1938 formà part d'un grup d'una vintena de persones processades per les autoritats franquistes i, després de ser depurat del cos de mestres nacionals, va ser condemnat a 20 anys de presó per «auxili a la rebel·lió». En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment va ser enrolat en la 118 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar a les fortificacions de la «Línia Maginot». La primavera de 1940, durant la batalla de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), va caure presoner de l'exèrcit alemany i fou internat a l'Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria, Àustria). El 19 de desembre de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 4.895. El 28 de març de 1945 va ser enviat al camp auxiliar de Gusen. Aconseguí sobreviure i el 5 de maig de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Posteriorment emigrà amb sa germana a Veneçuela, on visqué a la parròquia El Paraíso del Municipi Libertador de Caracas. Durant els anys setanta, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Espanya i s'establí a Lierta (La Sotonera, Osca, Aragó, Espanya). Antonio Monreal Serrate va morir el 20 de setembre de 1985 a Osca (Aragó, Espanya).

---

Continua...

---

[11/10] �A Revolta� - Comissi� Mixta de Treball - Milano - Beaudoin - Brandt - Soullier - Baiget - Schapiro - Schiaffonati - Cano - Blasi - Escrig - Verd� - Perell� - Mikha�lo - Marivela - Langella - Chuillot - Grang� - Wolberg - Briollet - Angelozzi - Vlaminck - Grossman - Serret - Bisc�ro - Ry - Mart�nez Palomer - Castelnuovo - Blanchong - Bouvet - Est�ve

[11/10] «A Revolta» - Comissió Mixta de Treball - Milano - Beaudoin - Brandt - Soullier - Baiget - Schapiro - Schiaffonati - Cano - Blasi - Escrig - Verdú - Perelló - Mikhaïlo - Marivela - Langella - Wolberg - Briollet - Angelozzi - Vlaminck - Grossman - Serret - Biscàro - Ry - Martínez Palomer - Castelnuovo - Blanchong - Bouvet - Estève

Anarcoefemèrides de l'11 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer número d'A Revolta

- Surt A Revolta: L'11 d'octubre de 1914 surt a Coimbra (Centre, Portugal) el primer número de la publicació A Revolta. Quinzenário comunista anarquista. Era l'òrgan d'expressió de l'Aliança Anarquista. Dirigit per J. Teixeira, fou editat per Antonio Tavares i com a administrador figurà A. Da Silva i C. Do Nascimento. El principal redactor va ser A. Santos Pinho i trobem textos de David Carvalho, Caserio, Bartomeu Constantino, Jean Grave, Cezar do Inso, Otto Leroy, Errico Malatesta, Pierre Martin, S. Merlino, Lev Tolstoi, Neno Vasco, etc. Acabada d'esclatar la Gran Guerra, trobem força articles antimilitaristes, com ara una impugnació a les opinions de Piotr Kropotkin, a més de temàtiques diverses (teoria anarquista, antiparlamentarisme, notícies estrangeres, notícies sobre el Congrés Internacional contra la guerra del Ferrol, contra la carestia de la vida, sindicalisme, presos, antireligiosos, cançons llibertàries, etc.). Només sortí un altre número, el Primer de Maig de 1915.

***

Una sessió de la Comissió Mixta de Treball

- Aprovació de la Comissió Mixta de Treball: L'11 d'octubre de 1919 el Govern espanyol, presidit per Joaquín Sánchez de Toca Calvo, fa públic el Reial Decret que crea la Comissió Mixta de Treball per arbitrar els problemes laborals a Catalunya. Aquest organisme volia ser una plataforma de discussió entre els representants dels patrons i els dels treballadors. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), fidel als criteris de consolidar l'organització i pel reconeixement jurídic de l'autoritat dels sindicats que comportava, aprovà a través dels seus delegats aquesta fórmula, encara que els sectors més radicals i activistes s'hi mostraren contraris argumentant que suposava una clara vulneració dels principis tàctics de l'acció directa. Signaren el 2 de novembre, prèvia consulta a totes les representacions orgàniques cenetistes, Salvador Seguí, com a secretari de la Federació Regional de la CNT, i Josep Molins, com a secretari de la Federació Local de Barcelona de la CNT –també participaren en la comissió paritària Simó Piera i Saturnino Meca González, entre d'altres. Per part dels patrons i després de moltes vacil·lacions, que denotaven que tenien posades les esperances no en la negociació, sinó en la violència del pistolerisme, també signaren el 12 del mateix mes. L'organisme estava presidit l'alcalde de Barcelona, Antoni Martínez Domingo, i hi intervingueren com a assessors dos advocats catalans, exministres de la Corona: Rodès, assessor dels patrons, i Roig i Bergadà, assessors dels obrers. Els components d'aquest organisme, provisionals en principi, havien de ser triats pels patrons i pels obrers. Abans, però, calia realitzar un cens laboral –patronal i obrer– de les comarques i ajornar tota qüestió fins al 20 de novembre, quan la Comissió estigués exercir d'àrbitre amb plena autoritat. La Comissió Mixta de Treball fou un fracàs total a causa de l'establiment del locaut patronal i d'altres arbitrarietats, com era negar la feina als companys que més s'havien distingit en les lluites i l'assassinat de militants anarcosindicalistes per escamots a sou de la patronal.

Naixements

Edoardo Milano (gener de 1895)

- Edoardo Milano: L'11 d'octubre de 1858 neix a Grugliasco (Piemont, Itàlia) el propagandista anarquista Edoardo Milano, també conegut com Edouard Milano i Eduardo Milano. Sos pares es deien Pietro Milano i Margarita Rostagno. Es guanyava la vida fent de dependent. El novembre de 1891 el trobem a Lugano (Ticino, Suïssa), obligat a l'exili sota la imputació a Itàlia de «propaganda contra les institucions del Regne i contra la seguretat de la família reial» i definit per les autoritats com a «compromès». El juny de 1892, segons informacions de la policia francesa, fou sospitós d'haver imprès i enviat als anarquistes de Sant-Etiève (Arpitània) un cert número d'exemplars d'una circular que amenaçaven de mort els jurats del procés contra l'anarquista Ravachol. El 3 de juliol de 1892 el seu domicili de Lugano va ser escorcollat i, entre altra documentació i correspondència compromesa, es va trobar la traducció italiana del fullet de preparació d'explosius L'indicateur anarchiste, que aparegué publicat en el periòdic L'International i que després fou escampat en els ambients anarquistes francesos i italians. Considerat absolutament inofensiu pel comissari de Lugano, continuà sota sospità d'anarquista terrorista per la policia de Milà (Llombardia, Itàlia), que l'adjudicà, amb Mauro Fraschini, l'elaboració de les bombes que explotaren a Milà a finals de 1894 i començaments de 1895 i que haurien estat col·locades per Luigi Losi. També en 1892 aparegué, en la col·lecció de fullets del periòdic Sempre Avanti! de Liorna (Toscana, Itàlia), un opuscle anònim, Primo passo all'Anarchia. Dedicato agli oppressi di tutto il mondo, que li va ser atribuït i que desprès, en la segona edició de 1894, ja porta el seu nom –posteriorment es publicarien altres edicions a Buenos Aires (Argentina). Al juliol de 1894 un nou informe de la policia francesa el relacionà amb Isaia Pacini i Attilio Panizza en la preparació d'uns atemptats a París (França) i a Lió (Arpitània), coincidint amb el procés de l'anarquista magnicida Sante Geronimo Caserio. Sembla que ell, amb Isaia Pacini i Antonio Gagliardi, s'havia reunit amb Caserio, durant la seva estada a Lugano, i amb Pietro Gori i amb Alfredo Podreider, l'advocat de Caserio, fet que havia posat en estat d'alerta les autoritats franceses i pel qual decidiren el 23 de juliol de 1894 expulsar preventivament Milano, Pacini i Panizza, prohibint la seva entrada a França. L'estiu de 1894 fou objecte d'una estranya campanya mediàtica pel diari Le Matin, on es fa ressò de la seva frustrada expulsió de Suïssa, del seu retorn a Torí per lliurar-se a la policia, d'una breu detenció i d'un sospitós alliberament, alhora que és descrit com «conferenciant sobre l'ús de la bomba i del punyal» i constantment lligat a Pietro Gori. Expulsat per decret del 29 de gener de 1895 de Suïssa, amb Giovanni Matteo Baracchi, Riccardo Bonometti, Ettore Luigi Bonometti, Domenico Borghesani, Giovanni Domanico (Jeannetton), Pietro Gori i Luigi Redaelli, passà a Londres (Anglaterra), amb Barrachi, Gori i Redaelli. A la capital anglesa visqué amb Redaelli a la redacció del periòdic anarquista The Torch, al carrer Euston del barri de Somers. Posteriorment emigrà als Estats Units, on col·laborà en La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), encara que retornà aviat, el juliol de 1896, amb Pietro Gori i Agresti, amb les facultats mentals desequilibrades. S'establí al seu poble natal i posteriorment a Torí. En 1900 el Cercle Internacional d'Estudis Socials (CIES) de Montevideo (Uruguai) publicà la traducció d'Edmundo F. Bianchi (Lucrecio Espíndola) del seu fullet sota el títol Fundamentos elementales de la anarquía, que va ser reeditat en 1929 per La Protesta de Buenos Aires (Argentina) amb un pròleg de Max Nettlau. En 1902 col·laborà per al periòdic La Ajitación de Santiago de Xile (Xile). En 1905 es declarava anarcoindividualista després d'haver llegit Max Stirner i aquest mateix any Il Libertario li va reeditar el seu fullet Primo passo all'Anarchia, que encara tingué posteriors reedicions. Completament enfollit, Edoardo Milano, després d'assassinar de diversos trets son amic Adolphe Chazalettes el 9 d'agost de 1907 a Torí (Piemont, Itàlia), se suïcidà d'un tret al cap. Documentació seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Edoardo Milano (1858-1907)

***

Foto antropomètrica d'Agustte Beaudoin

- Auguste Beaudoin: L'11 d'octubre de 1871 neix a Mâcon (Borgonya, França) l'anarquista Auguste Beaudoin. Era fill d'Alexandre Beaudoin, paleta, i de Marie Fèvre. Amb poca instrucció, es guanyà la vida de diferents maneres (manobre, impressor, firaire, etc.). El 14 de març de 1890 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon (Borgonya, França) a quatre mesos de presó per «complicitat en robatori per encobriment». El 28 de juny de 1891 va ser condemnat per mendicitat i internat als centres correccionals de Moulins (Borbonès, Occitània) i de Lió (Arpitània) fins a l'edat de 20 anys. En 1892 patí dues condemnes, una per «infracció a la policia ferroviària i vagabunderia» i altra per «rebel·lió i ofenses a agents» a Dijon, que implicaren sis dies d'empresonament. El 29 de novembre de 1892 va ser incorporat al V Batalló d'Àfrica. El 3 de gener de 1894 va ser ferit a Bugia (Bugia, Algèria) d'un tret al braç esquerre, disparat per un tirador algerià a les ordres d'un sotsoficial, fet que implicà l'amputació del membre. El 9 d'abril de 1894 va ser condemnat en consell de guerra a Constantina (Constantina, Algèria) a cinc anys de treballs públics per «ofenses i ultratges, fora del servei, cap els superiors». La pena anterior va ser rebaixada per un decret del 5 de desembre de 1895 a la de dos anys i el 18 de març de 1896 va ser posat en llibertat després de ser llicenciat l'1 de febrer per malaltia (amputació d'un dit). Segons informes policíacs, que el qualificaven de «molt exaltat», durant la seva estada mantingué correspondència amb Henri Rochefort i posteriorment va ser visitat a Dijon pel diputat socialista Jean Jaurès. El 5 d'agost de 1896 va ser expulsat del cantó de Ginebra (Suïssa) per «vagabunderia» i declarà marxar cap a Alemanya. Posteriorment s'establí a Dijon amb sa mare, on treballà de firaire. Va ser detingut preventivament a Nancy (Lorena, França) per complicitat en el robatori de títols i d'objectes d'argent, comès el juliol de 1897 a Nancy per Alfred-Louis-Marie Boucart i Victor-Marie Poulet, els quals van ser condemnats a 15 anys de treballs forçats. El 10 de febrer de 1898 va ser condemnat per l'Audiència de Meurthe i Mosel·la a cinc anys de presó i a 10 anys de prohibició de residència per «complicitat en robatori qualificat». L'1 de maig de 1898 va ser ingressat a la presó de Clairvaux, actual Ville-sous-la-Ferté (Xampanya-Ardenes, França), i durant el seu trasllat amenaçà els magistrats i el personal de la presó de Nancy. Durant el seu internament va cometre tot tipus d'infraccions, indisciplines i desordres, tot manifestant les seves idees llibertàries i festejant els atemptats anarquistes. El 19 d'agost de 1902 va ser posat en llibertat a Clairvaux i posat sota «vigilància especial». El 21 de gener de 1903 es casà a Dijon amb Louise Coquereaux, amb qui tingué tres filles (Angèle, Henriette i Marie) i dos fills (Auguste i Léon). En aquesta època feia feina de comptable. A principis dels anys vint ja treballava de negociant. El 29 d'abril de 1926 va morir, cristianament, sa dona. En aquesta època ja vivia al número 2 del carrer Auguste-Comte de Dijon, que va ser el seu domicili definitiu. Es presentà com a candidat independent pel I Districte de Dijon a les eleccions legislatives franceses d'abril de 1928. El març de 1932 denuncià el robatori al seu domicili d'una suma de 8.800 francs. Es presentà com a candidat independent pel I Districte de Dijon a les eleccions legislatives franceses d'abril-maig de 1936 i el 8 de maig de 1936 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Dijon a un franc de multa per «infracció a les lleis d'afixació electoral». Auguste Beaudoin va morir el 17 de març de 1939 al seu domicili de Dijon (Borgonya, França) i va ser enterrat cristianament el 21 de març en aquesta població.

***

Carlos Brandt

- Carlos Brandt: L'11 d'octubre de 1875 neix a Miranda (Carabobo, Veneçuela) l'escriptor, historiador, filòsof, assagista, musicòleg, lliurepensador, metge naturista i activista anarcopacifista Carlos Luis Brandt Tortolero. Descendent d'immigrants alemanys, sos pares es deien Carlos Brandt Caramelo, pròsper hisendat dedicat al conreu i exportació de cafè, i Zoraida Tortolero Ortega. Fill primogènit de la família, tingué tres germans (Juan Luis, Fernando i Augusto) i dues germanes (Asteria i María). Un any després del seu naixement sa família es traslladà a Valencia (Carabobo, Veneçuela), on son pare havia adquirit una fabrica de capells. Cap el 1880 s'establí amb sa família a Puerto Cabello (Carabobo, Veneçuela), on va fer els estudis primaris. A més de la instrucció curricular, sa tia Amalia Brant de Rodríguez li ensenyà a tocar el piano i son pare es dedicà a la seva formació intel·lectual (idiomes, geografia, astronomia, etc.), regalant-li una impremta amb la qual edità el periòdic satíric El Torpedo. Gaudí d'una educació exquisida, fonamentada en les arts i la cultura, i a principis de 1890 va ser enviat, amb son germà Juan Luis, a fer els estudis secundaris al Pro-Gimnasium d'Hamburg (Imperi Alemany). Després de viatjar per Alemanya i Bèlgica i passar una bona temporada a París (França), en 1895 retornà a Veneçuela, dominant perfectament l'alemany, el francès i l'anglès, a més del llatí i del grec. En arribar al seu país començà la seva carrera d'escriptor, realitzant treballs per a diferents periòdics i revistes (Atenas, El Cojo Ilustrado, El Estado, El Pregonero, etc.). En 1896 va morir son pare i hagué de prendre les regnes de sa família, posant-se a fer feina com adjunt del caixer de la «Cas Boulton» a diversos indrets de l'Estat de Miranda i en 1901 retornà a Puerto Cabello. Proveït d'una sòlida cultura, mantingué correspondència amb destacats intel·lectuals de l'època (Albert Einstein, Raffaele Garofalo, Ernst Haeckel, Benedict Lust, Gabriela Mistral, Max Nordau, Bernard Shaw, Alfred Russell Wallace, etc.), però sobre tot amb Lev Tolstoi, amb qui acabà establint una estreta amistat i de qui en 1901 va traduir al castellà el llibre Serias consideraciones sobre el Estado y la Iglesia. El setembre de 1912 es casà amb Cristina Hernández. Dedicat a l'escriptura, a la col·laboració en revistes i periòdics, a la traducció, a les classes particulars d'idiomes i a l'administració d'una llibreria al carrer Lanceros i d'una agència de periòdics, en 1913 hagué de llançar al mar, per por a persecucions polítiques, la primera edició del seu assaig El fundamento de la moral, del qual només deixà un exemplar que amplià i publicà cinc anys més tard a Nova York. Des de les pàgines del periòdic El Pregonero s'oposà a la dictadura de Juan Vicente Gómez Chacón, fet pel qual va ser detingut el 13 de juliol de 1913 i empresonat, primer al castell San Felipe (Castillo Libertador) de Puerto Cabello i després a la presó de La Rotunda de Caracas (Veneçuela). Durant el seu tancament realitzà la primera vaga de fam que es va fer al seu país. L'1 d'abril de 1914 va ser alliberat i d'aquesta horrible experiència de captivitat publicà posteriorment el llibre La época del terror en el país de Gómez (1947). S'exilià amb sa companya a Barcelona (Catalunya), on col·laborà en periòdics anarquistes, com ara Acción Naturista, Estudios, Generación Consciente, Helios, Naturismo i Tiempos Nuevos. Pioner de la naturopatia, fou mestre del naturista llibertari italià establert a Barcelona Nicola Capo Baratta (Nicolàs Capo), i molts dels llibres de Carlos Brandt van ser distribuïts per l'Institut de Trofoteràpia de Capo. A Catalunya es relacionà força amb grup anarconaturista editor de la revista Generación Consciente. En 1924 el seu llibre El problema vital va ser traduït a l'anglès sota el títol The Vital Problem, obra que, a més de merèixer els elogis d'Albert Einstein, donà lloc a ser nomenat doctor honoris causa en filosofia per l'American School of Naturopathy de Nova York. Entre 1924 i 1926 col·laborà en la revista Cuba Contemporánea. Aprofità l'exili europeu per viatjar pel continent (Itàlia, Bèlgica, Països Baixos, Alemanya). També viatjà als Estats Units i s'establí fins a 1935 a Nova York, on participà, amb Ilya Tolstoi, en la creació de la Vegetarian Society, i freqüentà la Societat Naturista Hispana de la ciutat. En 1935, amb la mort del dictador Juan Vicente Gómez Chacón, retornà a Veneçuela amb son germà Augusto Brandt, destacat violinista i compositor exiliat als EUA. El Govern del general Eleazar López Contreras li va oferir una modesta feina en la direcció de Correus, tasca que compartí amb la d'articulista per a diversos periòdics (La Esfera, El Heraldo, El Nacional, Últimas Noticias, El Universal, etc.). Propagandista del vegetarianisme, fundà la Societat Naturista Veneçolana, i el seu anarcopacifisme és una barreja entre lliure pensament i espiritualisme. Dedicà una bona part de la seva activitat creadora a escriure biografies de destacats personatges, com ara Ludwig van Beethoven, Giordano Bruno, Miguel de Cervantes, Cristòfol Colom, Diògenes, Jesús, Leonardo da Vinci, Baruch Spinoza, etc. Coneixedor del pensament marxià, la seva filosofia pot ser considerada panteista. Entre 1952 i 1958 la dictadura de Marcos Evangelista Pérez Jiménez el va obligar a un nou exili. En tornar en 1958 amb la caiguda del dictador s'instal·là a Caracas, on visqué en condicions d'extrema pobresa i en el més absolut dels anonimats. Entre la trentena d'obres seves publicades podem destacar El Modernismo (1906), Die Bibel Kritisch Dargelegtm (1908; traduït posteriorment com El fanatismo religioso), La Paz Universal (1918), The Way to Health (1924), El problema vital (1924; amb pròleg d'Albert Einstein), Filosofía del vegetarianisme (1927), El sendero de la salud (1927), Camino de perfección (1928), Los enigmes de la ciència (1928), Patología racional (1930), Las enfermedades, su origen y curación (1931), Belleza de la mujer (1935), Spinoza y el Panteísmo (1941), Bajo la tirania de Cipriano Castro (1952), etc. Atacat d'hemiplegia, de la qual es negà a operar-se, Carlos Brandt va morir el 27 de febrer de 1964 a la clínica gerontològica «Hogar San José» de Caracas (Veneçuela).

Carlos Brandt (1875-1964)

***

Taller de tipografia

- Eugène Soullier: L'11 d'octubre de 1878 neix a Le Petit Tournon (Lyas, Vivarès, Llenguadoc, Occitània) el tipògraf i militant anarquista i anarcosindicalista Eugène Soullier. Sos pares es deien Eugène Soullier, conreador, i Julie Vernet. Era tipògraf de la impremta del «Memorial de la Loire» de Saint-Étienne i va ser fitxat per la policia com a «individualista». El 12 de juliol de 1904 es casà a Saint-Étienne amb Marie Joséphine Badieu. En 1911 formava part de la minoria revolucionària de la Federació del Llibre i publicava en el seu òrgan d'expressió Le Réveil Typographique (París, 1909-1914). L'estiu de 1911 fundà, amb altres companys, la Unió Departamental de Sindicats de la Confederació General del Treball (CGT) del departament del Loira i l'any següent va ser nomenat secretari adjunt de la Borsa de Treball de Saint-Étienne, on representà durant molts anys el seu sindicat. Cada setmana, durant molts d'anys, assistí a les reunions de les Joventuts Sindicalistes de Saint-Etiève, fortament influenciades pels llibertaris Nicolas Berthet i Benoît Liothier. En 1912 va fundar «La Ruche Syndicale» (El Rusc Sindical), organització cultural que proposava, entre altres coses, sessions teatrals i que tenia com a finalitat «elevar el nivell cultural del poble» i crear «una generació conscient i forta». Aquest grup, format per una quinzena de joves, també va ser anomenat «Groupe Anarchiste d'Éducation Physique et Morale de la Jeunesse Stéphanoise» (Grup Anarquista d'Educació Física i Moral de la Joventut de Saint-Etiève). Quan esclatà la Gran Guerra, a iniciativa seva, el Sindicat de Tipògrafs es pronuncià contra el conflicte bèl·lic i contra la «Unió Sagrada». En 1915 ingressà en el Servei Auxiliar i fou mobilitzat com a tipògraf en la Manufactura Nacional d'Armes de Saint-Étienne. En 1916 creà un grup d'oposició a la guerra que es reunia els dijous en un cafè del carrer del Grand Moulin i que es dedicava a distribuir, discutir i comentar fullets i periòdics antimilitaristes, com ara Par delà la mêlée o La Mêlée. Per aquest fet serà perseguit per la justícia durant aquesta època per «deserció i provocació dels militars a la deserció». En 1917 va ser nomenat novament secretari adjunt de la Borsa de Treball i el juny de 1918 va ser detingut arran del moviment vaguístic que s'havia desencadenat el mes anterior. El juny de 1919 va fundar el grup artístic «Le Nid Rouge» (El Niu Roig), que farà gires culturals a les zones rurals, i organitzà un grup anarquista, en contacte amb les Joventuts Sindicalistes, en el local de les quals va organitzar xerrades i distribuïa publicacions llibertàries (Le Combat Syndicaliste, L'En Dehors, Le Libertaire, etc.). Durant els anys vint continuà la seva tasca en els moviments sindicalista i anarquista. L'octubre de 1920 formà part de l'oficina del Comitè Sindicalista Revolucionari (CSR) de Saint-Etiève, que s'acabava de crear. Després de l'escissió confederal, optà per la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). El 9 de febrer de 1922 la seva candidatura al càrrec de secretari adjunt del Comitè d'Acció, dirigit per François Lorduron, va ser proposada pel grup anarquista de Saint-Etiève. El 10 de gener de 1924 formà part del petit grup que, a la sortida d'un míting en suport dels anarquistes catalans condemnats a mort Lluís Nicolau Fort i Pere Mateu Cusidó, es manifestaren, malgrat els consells dels organitzadors, davant el consolat espanyol tot cantant Révolution i cridant «Assassins!». El 31 de desembre de 1926, arran de l'assemblea constituent del Grup Anarquista Comunista de Saint-Etiève, adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC), va ser nomenat tresorer del seu consell d'administració. En aquesta època col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire (1923-1935). En les eleccions legislatives de 1928 fou candidat abstencionista per a la I Circumscripció de Saint-Etiève, però sembla que la candidatura no es va mantenir. El 12 de juliol de 1928 es casà a Saint-Étienne amb Marie Claudie Jacquet. En aquesta època vivia al número 3 del carrer Georges-Dupré. En 1929 participà en la fundació del bimensual anarcocomunista Le Silence du Peuple, del qual va ser gerent entre el gener i l'agost d'aquell any. Va formar part d'un grup anarquista a Saint-Étienne i es va adherir a Federació Local de l'anarcosindicalista Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard, de la qual formà part de la seva oficina. En aquests anys vivia al número 6 de l'Impasse de Vieux Montaud. En 1938 va ser secretari general del Sindicat de Tipògrafs de Saint-Étienne i defensà les tesis de la Federació del Llibre que reivindicava la independència sindical absoluta. En aquesta època milità en el Centre Sindical d'Acció Contra la Guerra (CSACG) i denuncià l'Acord de Munic i la posició militarista del Partit Comunista Francès (PCF). Arran del «Pacte germanosoviètic», fou un dels sindicalistes signats del comunicat «La trahison russe et le mouvement syndical dans la Loire» publicat el 18 de setembre de 1939 en La Tribune Républicaine. Eugène Soullier va morir el 3 de desembre de 1949 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Foto antropomètrica de Manuel Baiget González (26 de setembre de 1915)

- Manuel Baiget González: L'11 d'octubre de 1882 neix a Caraballo (Jaruco, Mayabeque, Cuba) l'anarquista Manuel Baiget González –el primer llinatge citat a vegades com Baget. Sos pares es deien Fuctuoso Baiget i Leonora González. Forner de professió, el 17 de gener de 1909 es casà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) amb Rosa Pradera, amb qui tingué com a mínim dos infants. El juliol de 1915 arribà a França provenint de Badalona. D'antuvi treballà en la batuda mecànica de blat a Tuïr (Rosselló, Catalunya Nord). A mitjans de 1915 era a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) treballant en la societat «La Vigneronne des Pyrénées Orientales», amb son germà major Miguel Baiget González, president de la societat «La Tramontane». El setembre de 1915 va ser fitxat com a «revolucionari anarquista» per la policia de Perpinyà. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Sacha Schapiro

- Sacha Schapiro: L'11 d'octubre de 1889 –diverses fonts donen altres dates– neix a Novozybkov (Txernígov, Imperi rus; actual Novozybkov, Briansk, Rússia) l'anarquista Alexander Petrovich Shapiro, conegut com Alexandre Schapiro o Sacha Schapiro i que va fer servir la identitat d'Alexandre Tanaroff (o Tanarov) i usà diversos pseudònims (Sacha Piotr, Sascha Pjotr, Sacha Peter, Sacha Pietra, Sergei, etc.). Fill d'una família jueva hassid ucraïnesa de classe mitja, sos pares es deien Shaya Shapiro i Slava Shapiro, i tingué dos germans, Lev i Vladimir Shapiro. En 1904 s'allunyà de la llar familiar i entra a formar part del moviment anarquista, participant activament en la Revolució russa de 1905. En 1907 va ser detingut amb altres companys del seu grup anarquista i pogué salvar-se de la pena de mort gràcies a la seva joventut, però va ser condemnat a cadena perpètua. Tancat a Moscou, va ser traslladat a Iaroslavl (Iaroslavl, Imperi rus; actual Rússia), on les condicions de reclusió eren menys dures. En 1909, després d'una de les seves nombroses temptatives d'evasió, resultà ferit de bala al braç esquerre, i, abans de caure novament presoner, intentà suïcidar-se d'un tret al cor sense èxit a causa de la ferida al braç. Capturat, el braç ferit va ser finalment amputat a l'hospital de la presó. En 1914 va ser reclòs en aïllament durant un any. Quan esclatà la Revolució russa de 1917 va ser alliberat i reivindicat com un heroi nacional. El seu anarquisme estava acostat a l'anarcoindividualisme de Pàvel Dimítrievitx Turtxanínov (Lev Txernyi) i a l'anarcocomunisme revolucionari de Maria Nikiforova. Amb sa primera companya, Rakhil Khaimovich (Rachil Shapiro), d'origen jueu, tingué un fill, David Shapiro (Dodek). Va ser un dels nombrosos anarquistes que es va pronunciar en contra del sistema representatiu per a l'elecció de l'Assemblea Constituent proposat pel govern provisional rus d'Alexander Kerensky, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i l'abolició de tot poder. En 1921, en plena guerra civil russa, s'integrà en el grup de partisans anarquistes «Exèrcit Revolucionari d'Insurrecció d'Ucraïna», encapçalat per Nèstor Makhò, que lluità contra els «exèrcits blancs» i l'«Exèrcit Roig» del nou poder bolxevic a Ucraïna. En 1921, fugint de la repressió, passà a Minsk (RSS de Bielorússia; actualment Bielorússia), on trobà l'anarquista Alexandre Berkman, qui li va aconseguí diners per a passar la frontera russopolonesa amb documentació falsa a nom d'Alexandre Tanaroff, esdevenint apàtrida la resta de sa vida. A partir d'aquest moment va viure successivament a París, Bèlgica i Berlín, guanyant-se la vida com a fotògraf ambulant. A París freqüentà cercles intel·lectuals i artístics (Sholem Asch, Aron Brzezinski, etc.) i mantingué contactes amb Nèstor Makhnò, i el seu plataformisme, i l'exili anarquista rus. En 1924 fou un dels fundadors, en representació del moviment llibertari rus, de l'«Oeuvre Internationale des Éditions Anarchistes» (Obra Internacional d'Edicions Anarquistes), juntament amb destacats intel·lectuals llibertaris (Sébastien Faure, Ugo Fedeli, Séverin Ferandel, Isaak Gurfinkiel, Henryk Walecki, etc.). Entre 1924 i 1925 col·laborà en la publicació trilingüe (francès, espanyol i italià) La Revue International Anarchiste, signant Sacha Peter. En 1925 visqué amb l'anarquista Onofrio Gilioli a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França). En 1926 s'establí a Berlín, on va fer servir els pseudònims Sacha Piotr i Sascha Pjotr, i freqüentà els cercles llibertaris russos al voltant d'Alexandre Berkman, fent amistat amb l'escriptor anarquista Theodor Plievier, qui li va consagrar la novel·la Sienka Rasin (1927). En 1928 esdevingué amic de Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti Domínguez, aleshores exiliats, i de Francesco Ghezzi. A Berlín conegué la periodista del diari progressista Der Pranger i simpatitzant del moviment anarquista Johanna Grothendiek (Hanka), aleshores casada amb el periodista Alf Raddatz i amb una filla (Frode), que esdevingué sa companya i amb qui en 1928 tingué un infant, Alexander Grothendieck. En 1933, amb l'arribada del nazisme al poder, abandonà Berlin i s'establí a Fontenay-sous-Bois, on també hi va anar el desembre d'aquell any sa companya, deixant a Alemanya son infant Alexander amb la família del pastor protestant luterà antinazi i mestre d'escola Wilhelm Heydorn. L'entrada a França la va fer sense visa, només amb el seu «Passaport Nansen» d'apàtrida, i el 10 de març de 1935 se li va decretar l'expulsió del país, fet que provocà la intervenció de la Lliga dels Drets de l'Home al seu favor. Quan esclatà la Revolució espanyola de 1936, partí amb sa companya cap a Barcelona (Catalunya), on col·laborà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i s'instal·là amb la família de l'anarquista Julien Malbet a Bois-Colombes (Illa de França, França). El maig recuperà son fill Alexandre i el setembre de 1939 tots tres van fer la verema a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Hanka, amb estatut de refugiada política, pogué treballar de governanta a casa del comissari de policia Valentin a Nimes. En aquesta època col·laborà en periòdics russos americans (Probuzhdenie, Rasvete). El 29 d'octubre de 1939 la Comissaria Central de Nimes aixecà una llista de 14 espanyols i un «refugiat rus» i «anarquista» per a ser internats al camp de concentració de Vernet. Dos dies després va ser reclòs en aquest centre. Un dia que l'anarquista May Picqueray visità el militant italià Fernando Gualdi, el va trobar a la secció dels castigats i pogué donar-li menjar. El 16 de juny de 1941 va ser trasllat al camp de trànsit de Noé i d'allà al de Drancy. Sa companya i sos fills van ser internats al camp de Rieucros i durant l'Ocupació pogueren amagar-se a les Cevenes. Després de ser lliurat pel Govern de Vichy a la Gestapo, la qual li va decomissar una maleta amb nombrosos documents sobre la història del moviment makhnovista, el 14 d'agost de 1942, sota el nom d'Alexander Tanaroff, va ser deportat, juntament amb 990 persones, del camp de Drancy cap a Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia, Polònia) i ell va ser un dels 875 gasejats en arribar al camp d'extermini. Sa companya Hanka després de la II Guerra Mundial s'establí a prop de Montpeller (Llenguadoc, Occitània); morí en 1957 a resultes d'una tuberculosi contreta al camp de concentració. Son fill Alexander Grothendieck esdevingué amb el temps un dels matemàtics més importants del segle XX.

Sacha Schapiro (1889-1942)

***

Foto policíaca de Guido Schiaffonati

- Guido Schiaffonati: L'11 d'octubre de 1898 neix a Ziano Piacentino (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Guido Luigi Schiaffonati. Sos pares es deien Giuseppe Schiaffonati i Carolina Rossi. Quan era infant s'establí amb sa família a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta localitat treballà de pagès i de paleta i participà en diverses manifestacions obreres, entrant a formar part dels «Arditi del Popolo», arribant a ser el secretari de la secció local. En 1921 les autoritats el tenien fitxat com a membre de l'acabat de fundar Partit Comunista Italià (PCI). En 1922 emigrà a França i s'establí a Chatou (Illa de França). En 1923, en una topada amb feixistes a la zona de la Bastilla de París fou apallissat i després detingut, encara que fou alliberat immediatament. L'agost de 1923 retornà a Itàlia per un breu període de temps, amb sa companya Maria Anna Luigia Franti, també de Ziano Piacentino. Mesos després, retornà a França. El 29 d'octubre de 1933, en una reunió d'anarquistes italians a la sala municipal de Puteaux, va ser nomenat tresorer del nou «Comitè anarquista per les víctimes polítiques en Itàlia». En aquesta època mantingué correspondència amb la vídua d'Errico Malatesta. En 1934 participà en la reunió constitutiva de la Federazione Anarchica Comunista dei Rifugiati Italiani in Francia (FACRIF, Federació Anarquista Comunista dels Refugiats Italians a França) i l'any següent se li obrí un expedient d'expulsió, però aconseguí obtenir l'autorització per restar a França i així pogué participar en la campanya pel dret d'asil. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en el Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») celebrat a la sala del restaurant del carrer de la Seine de Sartrouville (Illa de França) i que donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), que coordinarà la futura lluita antifeixista. Després del cop militar del general Francisco Franco, decidí marxar a la Península i creuà els Pirineus amb el suport de Giuseppe Pasotti i la seva xarxa. A Barcelona (Catalunya) se li encarregà per part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el control del transit ferroviari, especialment pel que feia referència a l'arribada de voluntaris italians. A començaments de 1937, segons la policia política feixista italiana, formà part, amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Vindice Rabitti i Enrico Ercolani, d'un grup encarregat de reunir informacions i armes per oposar-se a un eventual cop estalinista. L'estiu de 1937, després dels «Fets de Maig» i d'un intent de detenció frustrat pels comunistes el juliol, retornà a França, d'on en 1938 fou novament expulsat via Bèlgica. Marxà a Brussel·les, on el 17 de març de 1939 participà en la reunió constitutiva d'un grup anarquista. De bell nou a França arran de la invasió alemanya, fou detingut per violació del decret d'expulsió. El 5 d'octubre de 1940 se li obrí un expedient de recerca per les autoritats italianes dirigit als nazis en el qual es demanava la seva detenció i el seu lliurament a la policia de fronteres. En aquesta època estava domiciliat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on feia feina de paleta. Alguns mesos després, fou requerit per les autoritats nazis i enviat a treballar a Alemanya. En aquesta època sa companya i fills visqueren a Puteaux. Aconseguí retornà a Bèlgica, on a finals de 1941 formava part d'una associació belga i italiana d'antics combatents de tendència antifeixista. De bell nou a França, treballà com a cambrer en un local freqüentat per alemanys. En 1943 fou detingut, acusat d'haver participat en 1936 en un atemptat a la plaça de l'Étoile de París, extraditat i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Sembla que aconseguí fugir i s'integrà a la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial visqué a França i fou membre de la Lliga dels Drets de l'Home. El seu últim domicili va ser a Athis-Mons (Illa de França, França). Guido Schiaffonati va morir el 4 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 14 d'octubre– de 1973 a la Residència Geriàtrica Galignani de Corbeil-Essones (Illa de França, França).

---

Continua...

---

[10/10] Contra l'augment del cost de la vida - Emma - Alsina - Radowitzky - Creus - Trigari - Borr�s - Eckstein - Marzocchi - Campio Carpio - Dolgoff - Rubel - Buj�n - Golosio - Vega �lvarez - Babec - Hapiot - Defendi - D�rame - M�ric - Gonz�lez Rocamonde - Montoya - Galy - Lanari - Gialluca - Manzano - Blasco - Regales - Arellano - Colomina - Vincileoni - Perrier - Nouri - Tesoro - Burnett - Ll�tser

[10/10] Contra l'augment del cost de la vida - Emma - Alsina - Radowitzky - Creus - Trigari - Borràs - Eckstein - Marzocchi - Campio Carpio - Dolgoff - Rubel - Buján - Golosio - Vega Álvarez - Babec - Defendi - Dórame - Méric - González Rocamonde - Montoya - Galy - Lanari - Gialluca - Manzano - Blasco - Regales - Arellano - Colomina - Vincileoni - Perrier - Tesoro - Burnett - Llàtser

Anarcoefemèrides del 10 d'octubre

Esdeveniments

Pamflet contra l'augment del cost de la vida

- Contra l'augment del cost de la vida: El 10 d'octubre de 1972 la Lega dei Lavoratori Anarchici (LLA, Lliga dels Treballadors/es Anarquistes) de Florència (Toscana, Itàlia) edita i distribueix un pamflet per protestar contra l'augment del cost de la vida i contra la repressió patronal i estatal.

Naixements

Portada del llibre Un anno di reclusorio militare

- Rocco Emma: El 10 d'octubre de 1876 –algunes fonts citen erròniament 1878– neix a Scordia (Sicília) el sabater antimilitarista i anarquista Rocco Emma, també conegut com Roch Emma. Sos pares es deien Giuseppe Emma i Vincenza Carpice (o Caffite). En 1895 es traslladà a Catània (Sicília), on entrà a treballar en un taller de sabateria. Quan va fer el servei militar s'adherí al moviment anarquista i el 10 de març de 1899 va ser empresonat per insubordinació. Jutjat, el 14 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any de presó militar. Un cop purgada la pena, retornà a Scordia, on es dedicà a la propaganda llibertària, i en 1901 marxà cap a França. S'establí primer a Niça (País Niçard, Occitània) i després a París (França), retornant de tant en tant a Itàlia. En estret contacte amb els cercles anarquistes internacionals, mantingué correspondència i col·laborà en la premsa antimilitarista, especialment en La Pace de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 1904 el trobem a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on fou membre del «Gruppo Germinal» i en 1906, amb Henri-Louis Truan, col·laborà en L'Action Anarchiste/L'Azione Anarchica de Ginebra, deixant palès la seva posició insurreccionalista i antisindicalista. En 1907 va ser denunciat per la fiscalia. Ezio Bartalini el va convèncer que escrigués un llibre sobre els seus records a la presó i aquest va ser publicat en 1908, amb un prefaci de Fanny Dal Ry, sota el títol Un anno di reclusorio militare. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada durant el Congrés Internacional Antimilitarista celebrat entre el 26 i el 28 de juny de 1904 a Amsterdam (Països Baixos), reprengué un viatge arreu del món, mantenint correspondència amb els companys italians. En 1908 era a París i participà en les activitats del Grup Comunista Anarquista Italià, fent xerrades. Durant la Gran Guerra visqué a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i, després que aquest acabés, en el de solidaritat amb els detinguts. El 18 de març de 1922 participà en el acte organitzat pels anarquistes a la Cambra del Treball de Torí, que va ser boicotejat pels comunistes. En aquesta època col·laborà en el periòdic Il Vespro Anarchico, de Paolo Schicchi. Fou membre del grup antifeixista anarquista creat al voltant de Paolo Schicchi i en 1929, amb altres emigrats anarquistes sicilians (Giuseppe Amari, A. Dell'Aria, A. Dell'Isola, L. Occhipinti, Paolo Schicchi, etc.) signà el manifest insurreccionalista Siciliani!, que va ser publicat en el periòdic L'Aurora de Boston (Massachusetts, EUA) i introduït clandestinament en milers de còpies a l'illa, on s'incita els sicilians a repetir la gesta de les Vespres Sicilianes medievals. Rocco Emma va morir el 25 de setembre de 1933 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França) –algunes fonts citen erròniament Les Lilas (Illa de França, França).

***

Eduard Alsina Bilbeny

- Eduard Alsina Bilbeny: El 10 d'octubre de 1889 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Eduard Francesc Josep Alsina Bilneny –el certificat de defunció cita erròniament com a segon llinatge Birbeny–, també conegut com Cinto de la Palla. Era fill d'una família benestant –sos pares, Jacint Alsina Tutó i Dolors Bilbeny Tarradas, eren uns forts comerciants de palla, a més d'explotar una fonda de les més acreditades de la costa catalana a Badalona– i de molt jove abraçà les idees llibertàries. D'adolescent entrà a fer feina com a maquinista i mecànic ajustador en la «Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA), però en 1912 fou acomiadat arran de la fracassada vaga de ferroviaris del més d'octubre. En 1914 fou readmès i definitivament acomiadat –juntament amb sis mil ferroviaris d'arreu de l'Estat– després de la vaga general revolucionària de l'agost de 1917, en la qual tingué una destacada participació. Davant la persecució policíaca i el boicot patronal del Foment del Treball Nacional (FTN), que l'inscrigué en la seva llista negra, en 1919 va crear, amb dos companys metal·lúrgics –un fonedor i un torner–, el seu propi taller mecànic i treballà com a ajustador autònom. Van tenir cura de no llogar cap obrer, per tal no trobar-se en contradicció amb les idees que els tres companys professaven i no van ingressar en cap associació patronal. S'uní en relació lliure amb una jove prostituta que havia alliberat del bordell de Can Rovatxol, fet que causà un gran escàndol en les ments benpensants catalanes. El 29 de gener de 1920 fou detingut a Badalona per exercir coaccions i per portar propaganda anarcosindicalista i un revòlver amb 29 bales; fou alliberat el 20 de maig d'aquell any. Com a destacat militant del Sindicat Únic dels Obrers Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el pistolers del Sindicat Lliure atemptaren dues vegades contra la seva vida. La tercera fou la definitiva; el 22 de juny de 1921, quan sortia –juntament amb el regidor de l'Ajuntament de Badalona, Pere Sabater Curto– d'entrevistar-se amb el general Severiano Martínez Anido al seu despatx del Govern Civil de Barcelona, Eduard Alsina Bilbeny fou assassinat al carrer Espaseria de Barcelona (Catalunya) per un escamot del Sindicat Lliure format per sis pistolers que el cosiren a trets. Una ambulància de la Creu Roja el portà a l'Hospital Clínic on morí hores després. Malgrat el 27 trets que comptaren al seu cos els metges de guàrdia, trigà a morir a causa de la seva enorme presència física. L'entrevista, en realitat, havia estat un parany preparat pel mateix Martínez Anido per acabar amb la seva vida. El seu assassinat fou molt sentit a Badalona, i la CNT decretà una vaga general de protesta observada per tots els treballadors i, d'una manera gairebé general, per tot el comerç de la ciutat. El 26 de juny fou enterrat al cementiri civil de Badalona envoltat de centenars de companys i sota la vigilància d'un Terç de la Guàrdia Civil de Cavalleria, que Martínez Anido envià des de Barcelona.

***

Foto policíaca de Simón Radowitzky (1909)

- Simón Radowitzky: El 10 d'octubre de 1889 –moltes fonts citen setembre o novembre de 1891– neix a Stépany (Rivne, Ucraïna), en una família obrera humil d'origen jueu, l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut en la seva versió al castellà com Simón Radowitzky. A començaments de segle amb sos pares es traslladà a la ciutat industrial d'Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk), ja que el petit poble d'Stépany no tenia escola. Quan tenia 10 anys hagué d'abandonar els estudis i entrà com a aprenent en un taller de serralleria. La filla estudiant del seu mestre manyà l'introduí en l'anarquisme. El juny de 1904 participà en una manifestació reivindicativa per aconseguir la jornada laboral de 10 hores que va ser durament reprimida per una companyia de cosacs; lacerat al pit per un cop de sabre es va veure obligat a restar al llit d'un hospital durant sis mesos recuperant-se de la ferida. Un cop sanat, va ser detingut per repartir premsa obrera, jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. Durant el tancament conegué l'anarquista Fedosei Zuberov, que acabà suïcidant-se abans de ser deportat a Sibèria. Després passà a treballar a la planta siderúrgica «Shla» d'Iekaterinoslav, on va ser elegit segon secretari sindical. Quan esclatà la Revolució russa de 1905 treballava a la fàbrica «Brandskizi Zawot» i va ser nomenat membre del soviet d'aquesta empresa. Després del fracàs de la revolució, aconseguí d'antuvi fugir de la repressió tsarista; però, després de furtar el sabre i la pistola a un soldat, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de deportació a Arcangelsk. Després de sis mesos tancat a la presó d'Iekaterinoslav, son pare pogué obtenir la seva llibertat. Decidí exiliar-se i passà a l'Imperi Alemany, del qual fou deportat poc després per participar en una vaga. Sota el perill de ser desterrat a Sibèria, aconseguí documentació falsa i es traslladà a Riga, on embarcà en un vapor transoceànic cap a Amèrica. El març de 1908 arribà a l'Argentina i s'establí a Campana (Campana, Buenos Aires, Argentina), on treballà com a obrer mecànic als tallers del Ferrocarril Central Argentí. Establí contactes amb l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i la redacció de La Protesta. Després es traslladà a Buenos Aires, on treballà al taller mecànic Zamboni del carrer Charcas i es relacionà amb diversos intel·lectuals llibertaris russos exiliats (Pablo Karschin, José Buwitz, Iván Mijin, Andrés Ragapelov, Máximo Sagarín, Moisés Scutz, etc.). L'1 de maig de 1909 participà en la gran manifestació de la plaça Lorea del barri de Montserrat de Buenos Aires convocada per la FORA –altres manifestacions estaven organitzades per la central sindicalista revolucionària Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista (PS). A la plaça Lorea es reunien els anarquistes des de 1890 per recordar els «Màrtirs de Chicago» i aleshores es trobava en obres per reformar-la en la plaça del Congrés, un dels símbols urbanístics de la burgesia al poder. La policia, comandada pel coronel Ramón Lorenzo Falcón, reprimí durament amb tropes d'Infanteria i de Cavalleria la manifestació; l'hora de lluita se saldà amb tres anarquistes morts, que aviat serien 11, i més d'un centenar de ferits. Falcón ordenà la clausura dels locals llibertaris i socialistes, així com els seus òrgans d'expressió, i durant la setmana següent de protestes i de vaga general, convocada per la FORA, la UGT i el PS, que ha passat a la història sota el nom de «Setmana Roja», el moviment obrer exigí la dimissió de Falcón, mentre les forces de seguretat parlaren de «complot russojudàic». El 4 de maig de 1909 més de 80.000 persones formaven el seguici que acompanyà els fèretres dels obrers assassinats fins al cementiri de la Chacarita, manifestació de dol que va ser reprimida per la policia. Després d'aquests fets, Radowitzky decidí atemptat contra la vida de Falcón. El 14 de novembre de 1909 preparà un artefacte explosiu al taller Zamboni i el llançà dins del carruatge tirat per cavalls del coronel al seu pas pel cantó dels carrers Quintana i Callao quan venia de l'enterrament de Ballvé, director de la Presó Nacional de Buenos Aires, al Cementiri del Nord. L'artefacte ferí de mort Falcó i el seu secretari Juan Alberto Lartigau; ambdós van morir durant aquell dia. Perseguit per les forces de seguretat, intentà suïcidar-se disparant-se al pit dret –fallà perquè disparà amb la mà esquerra– a pocs carrers del lloc de l'explosió al crit de «Visca l'anarquisme!». Portat a l'Hospital Fernández, se li diagnosticà ferides lleus al pit dret i fou portat immediatament a la comissaria núm. 15. Com que no duia identificació i es negava a fer cap declaració, la inquietud de trobar-se davant un complot portà el president José Figueroa Alcorta a decretar l'Estat de setge, que es mantingué dos mesos i durant els quals s'engegà una dura repressió contra el moviment anarquista. Durant el judici, la impossibilitat de determinar la identitat de l'acusat causà nombrosos problemes, fins que l'ambaixada argentina a París facilità els seus antecedents obtinguts a Ucraïna –segons els quals havia participat a la Revolució de 1905 a Kiev i per la qual cosa havia estat condemnat a sis mesos de presó–, però la seva edat quedava incerta. El fiscal Manuel S. Beltrán, després d'ordenar un peritatge mèdic que conclogué que tenia entre 20 i 25 anys i de considerar que havia actuat sense cap còmplice, sol·licità la pena de mort. Però un cossí seu, Moisés Radowitzky, aportà una còpia d'una partida de naixement on es confirmava que només tenia 18 anys i per tant era menor d'edat. Encara que el document no tenia validesa legal, el jutge Sotero Vázquez commutà la pena màxima per la de reclusió per temps indeterminat a la Penitenciaria Nacional, pena a la qual s'afegí un càstig addicional de reclusió a pa i aigua durant vint dies cada any coincidint amb l'aniversari de l'atemptat. El jutge federal Horacio Rodríguez Larreta porta el cas a la Suprema Cort, però aquesta aprovà la sentència de la justícia ordinària. El 6 de gener de 1911, Salvador Planas Virella i Francisco Solano Regis, dos anarquistes condemnats també per atemptat contra les autoritats que compartien reclusió amb Radowitzky, aconseguiren fugir reeixidament, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel. Radowitzky no pogué sumar-se al grup fugitiu perquè va ser cridat en l'últim moment a la impremta del presidi. L'operació, que comptà amb el suport de l'exterior i la connivència de guàrdies de l'interior, atemorí les autoritat carceràries i decretà el seu trasllat al penal d'Ushuaia, reservat generalment per a criminals d'extrema perillositat. El costum de confinar els presos anarquistes i polítics en aquesta duríssima penitenciaria es «popularitzaria» a partir d'aquí. En aquesta presó se li denegaren els pocs drets que tenien la resta de presidiaris –només podia llegir la Bíblia– i, considerat el promotor de vagues de fam de protesta per les males condicions penals, fou sotmès a constants maltractaments i tortures. En 1918 va ser violat per part de Gregorio Palacios, subdirector del penal, i tres carcellers (Alapont, Cabezas i Sampedro). Immediatament La Protesta publicà el fullet de Marcial Belascoain Sayós El presidio de Ushuaia, que causà un gran ressò i obligà el govern d'Hipólito Yrigoyen a obrir una investigació sobre les condicions penals a Ushuaia i a rellevar de les seves funcions els tres carcellers implicats. El 7 de novembre de 1918, amb el suport de grups anarquistes xilens i argentins, aconseguí evadir-se del penal d'Ushuaia, l'única fugida que reeixí de la seva història. Els anarquistes argentins Apolinario Barrera i Miguel Arcángel Roscigna i els xilens Ramón Cifuentes i Ernesto Medina llogaren el cúter «Ooky», propietat de una dàlmata i de bandera austríaca, a la ciutat xilena de Punta Arenas. Radowitzky, coordinat amb els companys, aconseguí un uniforme de carceller i abandonà el penal de bon dematí aprofitant el relleu i l'arribada d'un grup de carcellers nous, trobant-se amb Barrera en una cala no molt llunyana. El pla original era desembarcar-lo en qualque lloc apartat, amb queviures i estris per resistir-hi un temps fins que la recerca hagués minvat, però finalment pensaren que a Punta Arenas passaria desapercebut. Després de quatre dies de navegació, i ja en aigües xilenes de la península de Brunswick, la goleta va ser abordada per un vaixell de l'Armada xilena, alertat per les autoritats argentines de l'evasió. Radowitzky pogué fugir nedant abans de la topada, però la tripulació dàlmata va ser detinguda i interrogada a la presó fins que el maquinista de l'«Ooky» confessà on havia aconseguit arribar a terra el fugitiu. Poques hores després, va ser detingut a Aguas Frías mentre intentava arribar a Punta Arenas caminant i portat d'antuvi al calabós del buc de guerra «Centeno» i dues setmanes després de bell nou a Ushuaia. El càstig per evasió era dos anys de confinament en solitari amb només mitja ració d'aliments. Durant els anys posteriors, les campanyes pel seu alliberament dels grups anarquistes i de la premsa obrera es van incrementar fins al punt que el 14 d'abril de 1930 el president Yrigoyen, que 14 anys abans havia promès per motius electorals a una delegació anarquista el seu immediat alliberament, l'indultà amb un conjunt de 110 presos, però amb l'obligació d'abandonar el país. El 14 de maig de 1930 el vaixell «Vicente Fidel López» el portà al port de Buenos Aires i des d'allà fou obligat a agafar el remolcador «Mediador» fins a Montevideo sufragat el viatge amb diners seus i sense cap mena de documentació. Gràcies al suport dels grups anarquistes uruguaians aconseguí salvar els entrebancs burocràtics i poder desembarcar. A la capital de l'Uruguai, després que les autoritats soviètiques li neguessin el passaport i així poder retornar a Ucraïna –Radowitzky desconeixia la repressió que patia el moviment anarquista a l'Estat soviètic–, reprengué la seva professió de mecànic. Durant la seva estada a l'Uruguai realitzà diversos viatges al Brasil, sembla que per tasques de coordinació entre els moviments anarquistes dels dos països fugint i de la dictadura, residint durant temporades a São Paulo. El març de 1933 assistí al Congrés Antimilitarista Llatinoamericà que se celebrà a Montevideo. El 7 de desembre de 1934, però, el govern dictatorial de Gabriel Terra pretengué expulsar-lo del país aplicant la llei d'estrangers indesitjables. Els companys anarquistes li van demanar que no acatés la mesura per a no crear un precedent i per això va ser portat al penal de l'illa de Flores. El 21 de març de 1936 l'advocat del moviment llibertari Emilio Frugori aconseguí la commutació de la pena per la d'arrest domiciliari, però com que no tenia domicili propi, hagué de romandre encara empresonat fins al 25 de juny. Quan esclatà la guerra civil espanyola marxà a Catalunya i s'allistà en la 28 Divisió de l'Exèrcit republicà, composta principalment per anarquistes i comandada pel destacat militant Gregorio Jover. Al front d'Aragó va fer amistat amb Antonio Casanova, anarquista gallec emigrat a l'Argentina on fou un dels fundadors de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Amb una salut malmesa, fruit dels més de 21 anys d'empresonament, realitzà tasques culturals i sindicals per a la Secretaria de Cultura i Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona i a València. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard aconseguí embarcar cap a Mèxic, on el poeta Ángel Falco, cònsol de l'Uruguai a la Ciutat de Mèxic, li proporcionà una feina a la delegació sota el nom de José Guzmán. Durant la postguerra treballà per a la secció mexicana del International Rescue and Relief Committee (IRRC, Comitè Internacional de Socors i Salvament) de suport per als refugiats europeus. Sempre actiu en el moviment llibertari, publicà revistes anarquistes i realitzà viatges als Estats Units. Treballà els últims anys de sa vida en una fàbrica de joguines. També va fer servir a Mèxic el nom de Raúl Gómez. Simón Radowitzky va morir d'un atac de cor el 29 de febrer de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Els companys li compraren una senzilla tomba on fou enterrat; el discurs fúnebre el llegí Liberto Callejas.

Simón Radowitzky (1891-1956)

***

Salvador Creus Collell

- Salvador Creus Collell: El 10 d'octubre –algunes fonts citen erròniament l'1 d'octubre– de 1892 neix a Manlleu (Osona, Catalunya) l'anarquista Salvador Narcís Ignasi Creus Collell –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Colell. Sos pares es deien Pere Creus Homs, jornaler, i Teresa Collell Codina. Sabater de professió, el 17 d'agost de 1912 es casà amb Marie Louise Brial a Illa (Rosselló, Catalunya Nord) i en 1919 ja tenia dos infants. Residí habitualment a Illa. El febrer de 1919 va ser fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «propagandista anarquista»; també, segons la policia, era intel·ligent, llegia periòdics anarquistes i freqüentava Pau Rovira Prat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Gaetano Trigari

- Gaetano Trigari: El 10 d'octubre de 1895 neix a Granarolo dell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Gaetano Trigari. Sos pares es deien Agostino Trigari i Rita Brogli. Es guanyava la vida fent de ferrer. Antimilitarista convençut, en 1914 aconseguí ser declarat exempt per fer el servei militar per «malaltia mental», però fou internat en un hospital psiquiàtric a Bolonya. En 1921 s'exilià clandestinament a França i posteriorment a Luxemburg i a Suïssa. L'estiu de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità com a milicià en l'anarquista «Columna Roja i Negra» al front d'Aragó. L'abril de 1937 va ser ferit a la cama esquerra durant els combats a Osca. L'octubre de 1938 retornà a França i fou internat als camps d'Argelers, Gurs i Vernet. El gener de 1941 creuà clandestinament la frontera italiana i el 10 de març va ser detingut a Bolonya. Jutjat, el 15 d'abril de 1941 va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i, encara que sota vigilància, establí contacte amb la Resistència, però el 19 de setembre d'aquell any fou novament detingut per activitats antifeixistes. Tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya, el 28 de febrer de 1944 va se deportat pels nazis al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya) i després traslladat al de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Després de l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945, pogué retornar a Itàlia. Després de la II Guerra Mundial, fou reconegut com a partisà des del novembre de 1943. Gaetano Trigari va morir el 6 d'octubre de 1957 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Jacint Borràs Bousquet

- Jacint Borràs Bousquet: El 10 d'octubre de 1900 –algunes fonts citen erròniament 1901– neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i periodista Jacint Borràs Bousquet. Sos pares es deien Jaume Borràs i Emília Bousquet. Amb 11 anys ja treballa d'aprenent de vidrier i es va incorporar al moviment anarquista cap al 1918 col·laborant en el setmanari clandestí Bandera Roja i després fent classes nocturnes al Centre Racionalista del carrer Vallespir de Barcelona, impartides per Roigé. Després va militar en el grup de defensa «Espartaco», enfrontat amb les armes al terrorisme de Miguel Arlegui i de Severiano Martínez Anido, fet que el va portar a la garjola –el 6 d'abril de 1921 fou detingut per primera vegada, amb María Sanahuja i Custodio Beltrán, i arribà a acumular cinc anys de presó. Amb el temps va arribar a tenir una respectable cultura autodidacte, participant en actes públics com a orador i escrivint en la premsa llibertària. Durant el secretariat d'Andreu Nin, va formar part del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Formà part de la Comissió Revisora de Credencials del Congrés Extraordinari de la CNT, celebrat a Madrid d'11 al 16 de juny de 1931, a més de delegat del Sindicat de Treballadors d'Arbeca, de la Secció d'Oficis Diversos de Cervera i del Sindicat Únic d'Alfarràs. En maig de 1932 va fer mítings a Cervera. Fou un dels protagonistes de la polèmica entre anarquistes i membres del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i de la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB) respecte a qüestions d'organització i de control dels sindicats, que fou especialment greu a les comarques lleidatanes des de setembre de 1931. En el Ple Provincial, celebrat el 6 de setembre de 1931, es mostrà partidari de l'organització dels sindicats en federació provincial i no en organitzacions comarcals com propugnaven els comunistes. Va adoptar la mateixa postura en la seva intervenció en el míting que va tenir lloc a la ciutat del Segre els primers dies de desembre d'aquell 1931 i en el qual van participar també Ángel Pestaña, Emili Mira i Francisco Martínez (Arín). Malgrat tot, el març de 1932, fou expulsat del seu càrrec de delegat del Comitè Regional pels sindicalistes del BOC, amb gran força a Lleida en aquells moments. En el Ple de Regionals d'agost de 1932 representà Catalunya amb Patricio Navarro. En 1933 va ser secretari provincial de la FAI, de la qual es va separar en 1937 després de la seva politització. En 1933 va fundar, entre altres, a Lleida el periòdic Acracia. Va participar en una gira de mítings amb Antonio Ortiz i Frederica Montseny per Barcelona, Sant Cugat, Cervera, Terrassa, Vic i Sallent en gener i febrer de 1936. A partir d'octubre de 1936 exercí de corresponsal de Solidaridad Obrera a Madrid. Entre 1937 i 1938 va dirigir el periòdic ¡Campo!, i com a tal assistí a la Conferència Nacional de Premsa Confederal de març de 1937. El setembre de 1937 va fer un míting a Santa Coloma i va fer uns mesos de redactor de Solidaridad Obrera i també en La Noche, dirigida per Balius. En acabar la guerra, va exiliar-se a França, on va patir els camps de concentració de Gurs. En 1945 va assistir en les files del sector moderat al Congrés de París, participant en la ponència sobre «Actuació en 1936-1939». Va fer mítings a França (Alès, 1945) i com a secretari del departament de Pau va assistir al Ple Departamental del 2 de desembre de 1945. Amb l'escissió de la CNT en l'exili, va ser elegit com a administrador del periòdic del sector reformista España Libre. En 1962 va fer conferències a Besiers i Narbona i l'any següent a Besiers. Després del congrés de reunificació a Montpeller va quedar fora de l'organització i l'octubre de 1968 va ser present en la reunió dels que s'oposaven als ortodoxes a Montpeller. Durant els últims anys de sa vida va militar en l'Agrupació Confederal i Llibertària de Perpinyà –lligada al periòdic Frente Libertario–, assistia a les conferències de Narbona d'aquesta tendència i feia viatges a Espanya, on defensava les tesis d'acostament i de moderació. Va col·laborar en diversos periòdics, com ara Acracia, Bandera Roja, ¡Campo!, CNT, España Libre, Espoir, Exilio, Frente Libertario, La Ilustración Ibérica, Inquietudes, La Noche, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Umbral, entre altres; i és autor d'unes memòries inèdites, Una vida en la CNT. Lo que ví, y como lo ví. Sa companya fou Francesca Bernardó. Jacint Borràs Bousquet va morir el 13 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 13 de juny– de 1982 a l'Hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Emmy Eckstein i Alexander Berkman fotografiats per Senya Fléchine (ca. 1929)

- Emmy Eckstein: El 10 d'octubre de 1900 neix a Berlín (Prússia, Imperi Alemany) la feminista anarquista Emilia Eckstein, més coneguda com Emmy Eckstein. Filla d'una família jueva burgesa, sos pares es deien Julius Eckstein, editor de llibres hongarès, i Paula Silberknopf, excantant d'òpera, i tingué quatre germans. En 1922 conegué a la terrassa d'un cafè berlinès el propagandista anarquista Alexander Berkman (Sasha) i s'enamoraren, però la seva família desaprovà aquestes relacions per la gran diferència d'edat (52 anys d'ell i 20 d'ella) i per la seva forma de pensar. Mantingueren correspondència i cap el 1925 la parella es reuní a Saint-Cloud (Illa de França, França). En 1930 ajudà la propagandista anarcofeminista Emma Goldman en el mecanografiat del manuscrit de les seves memòries Living my life, que van ser publicades l'any següent. En 1935 visqué amb Berkman a Sant Tropetz (Provença, Occitània), molt a prop de la residència d'Emma Goldman, que havia estat amant de Berkman durant molts d'anys, essent les relacions de tots trets sorprenentment harmonioses. Després del suïcidi de Berkman el juny de 1936, restà sola i en la misèria. Posteriorment visqué un temps a Brno (Moràvia, Txèquia). Emmy Eckstein va morir el 8 de juny de 1939 a la Clínica Belvedere de Niça (País Niçard, Occitània) després de patir sis operacions greus a l'estomac. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Umberto Marzocchi (1927)

- Umberto Marzocchi: El 10 d'octubre de 1900 neix a Florència (Toscana, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Umberto Marzocchi. Sos pares es deien Aristide Marzocchi i Adria Mainardi. Obrer a les drassanes navals Vickers de La Spezia, ben aviat va descobrir l'anarquisme i va ser nomenat, quan tenia 17 anys, secretari de la Unió dels Obrers Metal·lúrgics, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Després del primer conflicte mundial, va prendre part en l'agitació anarquista juntament amb Pasquale Binazzi, aleshores director de Libertario. En 1920 va formar part del grup anarquista que va atacar la fàbrica de pòlvora de La Spezia amb la finalitat d'impulsar un moviment revolucionari. En 1921, establert a Roma, s'ocupa de l'organització antifeixista Arditi del Popolo. Fitxat per la policia com a «anarquista molt perillós a vigilar amb atenció», serà obligat a exiliar-se amb l'arribada del feixisme a Itàlia. En 1923 emigra a França i a París coneix l'anarquista italià Umberto Tommasini amb qui militarà. Expulsat de França, s'estableix a Bèlgica on continuarà l'activitat en el Comitè de Suport a les Víctimes Polítiques. Durant la tardor de 1936 s'ajuntarà amb els combatents anarquistes italians al front d'Aragó (Espanya). Durant l'estiu de 1937, després dels assassinats de Berneri i de Barbieri –serà ell qui reconeixerà oficialment els cadàvers–, retornarà a França on s'ocuparà dels refugiats espanyols. Va participar seguidament en la resistència antifeixista en el maquis pirinenc dins d'una formació de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), composta per anarquistes, comunistes i socialistes. En 1945 tornà a Itàlia i participà en la reconstrucció de la Federació Anarquista Italiana i en el desenvolupament de la propaganda. En 1968 va ser un dels organitzadors del Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) i durant una dotzena d'anys serà el secretari de la IFA, participant també en un nou congrés a Carrara en 1978. En 1975 va participar a Vendôme (França) en el Congrés de la Federació Anarquista Francesa. Als 77 anys, el 30 de gener de 1977, va ser detingut a Barcelona (Catalunya), en una gran batuda (58 detinguts, tots espanyols, llevat d'un portuguès i dos italians, Marzocchi entre ells) per participar en una reunió clandestina de reestructuració de la Federació Anarquista Ibèrica. Durant els últims anys de sa vida va crear amb Carlo Cassola la Lliga per al Desarmament Unilateral d'Itàlia. Umberto Marzocchi va morir el 4 de juny de 1986 a Savona (Ligúria, Itàlia). A més de nombrosos articles en la premsa llibertària és autor d'un llibre de records sobre la Guerra Civil espanyola. En 2005 l'editorial italiana Zero in Condotta va publicar-ne una biografia, Senza frontiere. Pensiero e azione dell'anarchico Umberto Marzocchi (1900-1986), de Giorgio Sacchetti.

***

Campio Carpio

- Campio Carpio: El 10 d'octubre de 1902 neix a As Barrocas (Valadares, Vigo, Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual, periodista, escriptor, poeta, sociòleg i propagandista anarquista Campio Pérez Pérez, més conegut sota el pseudònim de Campio Carpio. Sos pares es deien Joaquín Pérez Piñeiro i Josefa Pérez Vila. Quan tenia 17 anys, per a no ser enviat a la guerra colonial del Marroc, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires entrà a formar part del moviment llibertari, el qual d'antuvi l'educà intel·lectualment, i, posteriorment, s'acostà als cercles universitaris i artístics. Durant els anys vint milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i en diversos grups anarquistes. Entre 1937 i 1938, en plena guerra civil espanyola, fou corresponsal a Buenos Aires del periòdic Galícia Libre, òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) gallega que s'editava a Madrid. En la seva faceta intel·lectual destacà com a poeta i sociòleg, escrivint nombroses obres de diferents temàtiques (art, literatura, crítica, etc.) i col·laborant en diferents publicacions periòdiques (Cenit, Claridad, CNT, Le Combat Syndicaliste, Dealbar, ¡Despertad!, Espoir, Ética, Frente Libertario, Galicia Libre, Hombre de América, Ideas-Orto, Inquietudes, ¡Liberación!, Mañana, Mujeres Libres, Orto, La Razón, Reconstruir, La Revista Blanca, Revista Iberoamericana, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). També destacà en la seva vessant universitària. Entre les seves obres podem destacar Humiliados (1928), Milicias de la aurora (1928), El mundo agonizante (1929), ¡También America! La lucha entre la plutocracia y la libertad (1930), El destino social del arte (1933), Pensaminento de González Pradas (1934), Democracia (1937), Lamento de la tierra encadenada (1939), Misión de América (1943), 36 poemas de autores brasileños contemporaneos (1944), Antología de pensamientos (1947), Curros Enríquez, poeta épico de la España heroica (1949), Pasión y poesia. Ensayos (1949), Genio y figura de Álvaro Yunque (1950), Perfil y drama de Jorge Lima (1957), Buscando el camino por la ruta de los maestros (1959), Radiografía cordial de América (1960), Ronda de la luna (1960), Poesía del destierro (1962), Labradores del espíritu (1965), Interpretación del anarquismo (1969), No hay tiempo para morir (1969), Cadenas para la revolución (1971), Canto contigo libertad (1971), Sangre ibérica fecunda (1971), Antología poética de Guerra Junqueiro (1972), Pendones insurgentes (1972), Peán, coro y lágrimas que consumiero imperios (1973), Los anarquistas y la revolucion social. Reportaje en Australia a Salvador Torrens (1975), Frente ibérico de la revolución (1975), Con cincel y candil. Exposición confederal (1976), Héroes para la columna (1976), Caminos por la revolución ibérica. Porvenir del pensamiento libertario (1978), Interludio ibérico (1978), Iberión, liberión, balada (1980), Áscua de tu lumbre (1981), Frente Ibérico de Liberación (1983), El arte reivindicativo de Castelao (1984), etc. Va tenir una estreta amistat amb destacats militants anarquistes, com ara Diego Abad de Santillán, Emilio Pita, Arturo Cuadrado, José Planas, Luis Danussi, Dalmacio Bragado, José Ledo Limia, Daniel Seijas, Fernando Quesada, etc. En 1987 proposà el nom del seu amic Félix Álvarez Ferreras per al premi de literatura «José Vasconcelos». Sa companya, durant gairebé cinquanta anys, fou Mina. En els últims anys de sa vida, angoixat per la malaltia i a causa de la dictadura militar argentina, s'apartà del moviment llibertari. Campio Carpio va morir el 28 de setembre de 1989 a la seva casa de Monte Grande (Esteban Echeverría, Buenos Aires, Argentina).

---

Continua...

---

[09/10] Judici Ferrer i Gu�rdia - �Tierra y Libertad� - �Le R�volt� - �Guerra di Classe� - M�ting per Ferrer - Federscher - Benassi - Fortel - Sanrom� - Persici - B�cle - Delobel - Martret - Maguid - Hooton - Mart�nez Sorroche - Bj�rneboe - Earnshaw - Adam - Pareja - Castillo Barreiro - Dopico - Abad�a - Pampuro - G�mez - Isart - Su�er - Lab�rnia - M�ndez - Caparr�s - Miller - Canuto

[09/10] Judici Ferrer i Guàrdia - «Tierra y Libertad» - «Le Révolté» - «Guerra di Classe» - Míting per Ferrer - Federscher - Benassi - Fortel - Sanromà - Persici - Bâcle - Delobel - Martret - Maguid - Hooton - Martínez Sorroche - Bjørneboe - Earnshaw - Adam - Pareja - Castillo Barreiro - Dopico - Abadía - Pampuro - Gómez - Isart - Suñer - Labèrnia - Méndez - Caparrós - Miller - Canuto

Anarcoefemèrides del 9 d'octubre

Esdeveniments

Ferrer Guàrdia (primer a la dreta) durant el seu judici

- Judici contra Ferrer i Guàrdia: El 9 d'octubre de 1909 és jutjat a la presó Model de Barcelona (Catalunya), en Consell de Guerra Sumaríssim, per la seva presumpta responsabilitat en els fets de la Setmana Tràgica, el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. La Cort Marcial fou presidida pel tinent coronel Eduardo Aguirre de la Calle. El judici comença a les nou del matí i Ferrer demanà la tribunal que l'excusés per no comparèixer amb un vestit més adequat, però quan volgué protestar per haver estat privat de les seves robes i haver d'anar al judici com un apatxe, el president el féu callar. Després tot fou molt ràpid, perquè no s'escoltà cap testimoni. El comandant Raso, que havia actuat com a jutge instructor, llegí un extens resum del sumari i a continuació, després de dues hores de descans, presentaren els seus informes el fiscal, capità d'Infanteria Jesús Marín Rafales, i el defensor, capità d'Enginyers Francisco Galcerán Ferrer. Després d'una breu declaració del processat, en la qual va dir que el seu únic delicte era crear escoles per elevar el nivell cultural del proletariat, el tribunal es retirà a deliberar a tres quarts d'una. El fiscal, que demanà, segons el paràgraf segon de l'article 242 del Codi de Justícia Militar, la pena de mort per a Ferrer com a cap d'una rebel·lió militar, s'esforçà a provar la culpabilitat d'aquest partint de les declaracions d'una quinzena de testimonis i de la documentació confiscada al processat, però la seva argumentació fou molt poc convincents. No havia cap testimoni directe que demostrés que hagués actuat com a cap de la rebel·lió i els documents més comprometedors per a Ferrer eren les circulars revolucionàries que havia redactat en 1892, 17 anys abans. El capità Galcerán, defensor de Ferrer, només va disposar de 24 hores per examinar els 600 folis del sumari i protestà per la manera que s'havia instruït el procés –no s'acceptaren els testimonis de la defensa, s'havien acceptat com a vàlides denúncies anònimes, els escorcolls policíacs s'havien fet sense testimonis, les proves documentals no foren peritades ni sotmeses a contradicció–, criticà la campanya de la premsa conservadora i del Partit Radical republicà contra el seu defensat i demanà la seva lliure absolució. La sentència fou dictada el mateix dia i es considerava per unanimitat que els fets jutjats eren constitutius d'un delicte consumat de rebel·lió militar, amb la concurrència de circumstàncies agreujants, per la qual cosa dictava una condemna de pena de mort i indemnització de danys i perjudicis. El veredicte fou remés a l'auditor de la IV Regió Militar perquè emetés el seu preceptiu dictamen i fos enviat al capità general per a la seva aprovació. El mateix 9 d'octubre el capità general aprovà la sentència i la comunicà, a través del Consell Superior de Guerra del Ministeri de la Guerra, al Govern presidit pel mallorquí Antoni Maura a l'espera de la seva conformitat. A dos quarts de nou de la nit del 12 d'octubre, el comandant Raso, jutge instructor de la causa, llegi a Ferrer, al despatx del governador del castell de Montjuïc, al qual el reu havia estat traslladat la nit abans, la seva sentència de mort que signà amb total serenitat. Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat l'endemà, 13 d'octubre de 1909, al fossat del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), mentre accions i manifestacions de protesta per aquesta execució es portaven a terme arreu del món.

***

Capçalera de Tierra y Libertad

- Surt Tierra y Libertad: El 9 d'octubre de 1909 surt a Niça (Provença, Occitània) el primer número del setmanari anarquista en llengua castellana Tierra y Libertad. Després de la Setmana Tràgica de Barcelona els periòdics anarquistes van ser prohibits a Espanya i alguns d'ells, com ara Tierra y Libertad, es publicaran a França i entraran clandestinament a la península. José Estivalis, més conegut sota el pseudònim d'Armand Guerra, en serà el responsable. En sortiren almenys dos números.

***

Capçalera de Le Révolté

- Surt Le Révolté: El 9 d'octubre de 1910 surt a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari llibertari Le Révolté. Organe hebdomadaire d'union, d'action et d'éducation révolutionnaire regional –en números posteriors el subtítol perdrà l'adjectiu «regional». Aquesta publicació sorgí arran de la fusió de L'Action Syndicale (1904-1910) i Le Combat (edició del Nord) i es distribuïa per tota la regió hullera. El seu gerent va ser Henri Dupuy i els redactors Benoît Broutchoux, Adrien Dolly, Raoul Lenoir i Henri Zisly. Jules Grandjouan col·laborà amb dibuixos. L'últim número fou el del 28 de setembre de 1913 i va ser substituït per L'Avant-Garde (1913-1914).

***

Capçalera del primer número de Guerra di Classe

- Surt Guerra di Classe: El 9 d'octubre de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista en italià Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI) afiliada a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Fundat per l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri estava dirigit als voluntaris italians que participaven en la Guerra Civil espanyola. En les seves pàgines a criticar durament la socialdemocràcia i el moviment comunista (Stalin i l'URSS, especialment) en un moment en que la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) no es plantejava aquesta crítica, fet que va fer que aquestes organitzacions llibertàries es mantinguessin força crítiques amb la publicació. També el cònsol general de l'URSS a Barcelona, Antonov Ovseenko, es mobilitzarà contra Berneri pels seus escrits en aquest setmanari. Davant els processos de Moscou, Berneri defensarà els bolxevics purgats, al costat del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i d'altres sectors marxistes revolucionaris, mentre la CNT-FAI guardava silenci. Molt llegida i comentada va ser la polèmica entre Camillo Berneri i Frederica Montseny d'abril de 1937 en les seves pàgines. Després de l'assassinat de Berneri, el 5 de maig de 1937, Virgilio Gozzoli el substituí en la direcció del periòdic. En sortiren 30 números, l'últim el 30 de novembre de 1937. Guerra di Classe ja havia estat editada anteriorment a París, Brussel·les i altres ciutats italianes i europees, també com a òrgan de l'USI-AIT.

***

Cartell de l'acte

- Míting per Ferrer i Guàrdia: El 9 d'octubre de 1959 se celebra a la Sala de la Mutalité de París (França) un gran míting commemoratiu del centenari del naixement i del cinquantenari de l'assassinat del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. L'acte, organitzat per diversos grups (Associació Internacional dels Treballadors, Confederació Nacional del Treball d'Espanya, Confederació Nacional del Treball de França, Federació Anarquista Francesa, Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, Grup Socialista Llibertari, Libre Pensée, Lliga Espanyola dels Drets de l'Home, Lliga Francesa dels Drets de l'Home, Ruche Culturelle-Societat d'Amics de Sébastien Faure i Unió Racionalista), fou presidit per Sol Ferrer, filla de l'homenatjat, i per Jeanne Humbert. A la vetllada van prendre la paraula Josep Ballester, Suzanne Collette-Kahn, Denis Forestier, Hem Day, André Lorulot, Aristide Lapeyre, Frederica Montseny i Albert Camus.

Naixements

Notícia del judici de Grégoire Federscher apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 5 de maig de 1883

- Grégoire Federscher: El 9 d'octubre de 1858 neix a Bălți (Bessaràbia, Imperi Rus; actual Moldàvia) l'anarquista Grigoriy Nukhinov Federscher, més conegut com Grégoire Féderscher, i que va fer servir el pseudònim d'Isaac Imbaschi (o Imboschi). Després de fer estudis de mecànica i d'enginyeria a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus) es refugià a París (França). En 1882 visqué, sota la identitat d'Isaac Imbaschi, al domicili del company Hubert Delsaute, al carrer de l'Association de Brussel·les (Bèlgica). En aquesta època es guanyava la vida com a obrer òptic. Amb els anarquistes Antoine Cyvoct, Paul Métayer, Antoine Didier i Alexis Lewin, s'exercità en la fabricació de bombes. Arran de l'explosió del 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica), on resultà mort Métayer, va ser detingut, juntament amb Didier. Jutjats el 2 de maig de 1883 pel Tribunal Correccional de Brussel·les, Didier va ser condemnat a tres mesos de presó i ell a set per ús de nom i de documentació falses. En 1892 residia a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on formà part de l'actiu grup anarquista local. Un informe de la policia suïssa el situà a La Chaux-de-Fonds el 15 d'abril de 1893 i l'agost de 1894. El desembre de 1893 la seva sol·licitud de naturalització suïssa va ser rebutjada. En 1898 sembla que obtingué aquesta després d'establir-se a Zuric (Zuric, Suïssa). Posteriorment publicà articles científics, s'especialitzà en obres públiques i deixà de figurar en les llistes d'anarquistes a controlar per les autoritats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Cleto Benassi (ca. 1945)

- Cleto Benassi: El 9 d'octubre de 1882 neix a Vergato (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista, i després socialista, Cleto Benassi, conegut com Vecchietti. Era fill de Giuseppe Benassi i de Luigia Bertocchi. Es guanyava la vida treballant de ferroviari. A principis de segle s'integrà en el grup anarquista encapçalat per Armando Borghi a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En 1914 va ser acomiadat de la seva feina de ferroviari per particiipar en la vaga i els fets revolucionaris de la «Setmana Roja» i va ser fitxat per la policia com a «socialista sindicalista». Lluità en la Gran Guerra com a soldat d'infanteria de primera línia; desmobilitzat en 1916, no va ser admès als ferrocarrils. Durant la postguerra s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI) i esdevingué dirigent del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI). Elegit membre del Comitè Central de l'SFI, entre el 20 i el 29 de gener de 1920, durant la llarga vaga dels ferroviaris, amb Augusto Castrucci, Giovatta Costa, Angelo Papetti, Camillo Signorini i Angelo Sbrana, fou delegat nacional del Comitè d'Agitació dels Ferroviaris (CAF), que negocià amb el primer ministre italià Francesco Saverio Nitti. En 1922 va ser nomenat membre de l'Executiva Nacional de l'SFI i va ser suspès del servei durant tres dies per no haver fet feina el Primer de Maig. Participà en la vaga de l'1 d'agost de 1922, engegada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball), i el juliol de 1923 va ser acomiadat dels ferrocarrils per «mal rendiment laboral». L'agost de 1923 va ser jutjat per infracció de la Llei de Ferrocarrils (vaga de l'1 d'agost de l'any anterior) i condemnat a tres mesos de suspensió del servei i a una multa de 500 lires, pena que va ser considerada posteriorment il·legítima i anul·lada. Durant els anys del feixisme se li va impedir fer feina i se li va denegar el passaport per emigrar a Àustria on volia anar a treballar. L'octubre de 1936 va ser detingut preventivament durant la visita de Benito Mussolini a Bolonya. En 1927 se li va retirar l'abonament ferroviari sota l'acusació de fer «propaganda subversiva» als trens i en 1930 va ser inscrit com a subversiu en un registre de «persones considerades políticament perilloses». Participà en les reunions clandestines del Partit Comunista Italià (PCI), sovint al domicili bolonyès d'Agusto Diolaiti, juntament amb Paolo Betti, Raffaele Lossanti i Otello Penati, entre d'altres. En 1938 restà empresonat un mes durant la visita d'Adolf Hitler a Itàlia. El 29 de maig de 1940 la policia li va notificar la prohibició de freqüentar el cafè San Pietro de Bolonya, al carrer Indipendenza, lloc de trobada els cercles antifeixistes. En la lluita antifeixista d'alliberament durant la II Guerra Mundial, passà a la clandestinitat sota el nom de Vecchietti. Amb Cipriano Tinti, formà part del Servei d'Informació del Comandament Únic Militar d'Emília-Romanya (CUMER). Formà part de la Secretaria Provincial del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP) i va ser un dels dirigents de la «Brigada Matteotti» de Bolonya. El novembre de 1944 entrà a formar part del Comandament Municipal i del Comandament Regional de la «Brigada Matteotti». Durant la lluita antifeixista, organitzà un cos de policia partisana constituït per antics carrabiners. El 21 d'abril de 1945, dia de l'alliberament de Bolonya, ocupà la seu de la Prefectura i instal·là el nou prefecte, Gianguido Borghese, designat pel Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). De bell nou integrat en els ferrocarrils, durant anys tornà a ser dirigent de l'SFI. Cleto Benassi va morir en 1950 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Cleto Benassi (1882-1950)

***

Notícia sobre la baralla d'Adolphe Fortel apareguda en el diari d'Amiens Le Progrès de la Somme de l'11 de juny de 1909

- Adolphe Fortel: El 9 d'octubre de 1889 neix a Amines (Picardia, França) l'anarquista Adolphe Fortel. Sos pares, jornalers no casats, es deien Adolphe Émile Fortel i Marie Rose Adolphine Decagny, i legitimaren el fill, i dues germanes majors (Désiré Albert i Jeanne Marie), amb el seu matrimoni celebrat el 25 de novembre de 1891 a Amiens. Es guanyava la vida treballant de sabater i adobant cadires. El 5 d'agost de 1908 va ser condemnat pel Tribunal Correccional d'Amiens a un mes de presó per «rebel·lió». A finals de març de 1909 va ser processat, juntament amb altres companys (Albert Andrieux, Lucien Graux, Jules Lemaire i Adolphe Martin), per haver distribuït periòdics i fullets antimilitaristes durant un consell de revisió militar. Durant la nit de l'1 al 2 de juny es va veure implicat en una baralla sagnant al carrer Grand-Vidame d'Amiens. En aquesta època viva al número 56 del carrer Monstrelet d'Amiens. L'agost de 1910 va ser condemnat a un mes de presó per «ultratge a l'exèrcit». El 2 d'octubre de 1911 va ser incorporat a l'exèrcit i el 14 d'octubre d'aquell any va ser llicenciat per «insuficiència de desenvolupament i feblesa general». Quan esclatà la Gran Guerra, el 8 de desembre de 1914 va ser declarat no apte per al servei per «musculatura insuficient» i el 5 d'abril de 1917 va ser destinat al Servei Auxiliar. El 17 de maig de 1917 va ser enviat al 39 Regiment d'Infanteria al Servei Auxiliar, però el 27 de setembre de 1917 va ser declarat «inepte definitivament per a fer la campanya» per «bronquitis crònica i musculatura insuficient». El 12 de maig de 1917 es casà a Amiens amb Eugénie Christine Pétain. En 1920 vivia al número 20 del carrer Saint Maurice d'Amiens. Després de diverses revisions militars, el 18 d'abril de 1930 va ser donat de baixa definitiva, amb una pensió del 60 per cent, per «selenosi pulmonar generalitzada». Adolphe Fortel va morir el 7 de gener de 1975 a l'Hospici de Villers-Bretonneux (Picardia, França).

***

Necrològica de Marià Sanromà Grau apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 d'octubre de 1967

- Marià Sanromà Grau: El 9 d'octubre de 1894 neix a Arnes (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Marià Sanromà Grau –a vegades el primer llinatge citat erròniament Samroma. Sos pares es deien Marià Sanromà i Josepa Grau. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la zona tarragonina i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Durant els anys seixanta patí un accident laboral que l'obligà a romandre hospitalitzat en una casa de repòs de Carcassona. Malalt de la pell, va ser traslladat a l'Hospital de La Grave. Marià Sanromà va morir el 7 de juny de 1967 en aquest hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat el 15 de juny en aquesta població.

***

Celso Persici

- Celso Persici: El 9 d'octubre de 1896 –algunes fonts citen erròniament el 9 de desembre– neix a Crespellano (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Celso Persici. Sos pares es deien Giuseppe Persici i Giuseppina Barbieri. Des de molt jove, influenciat per l'ambient familiar, formà part del moviment anarquista i ja en 1913 va ser condemnat per la seva militància. Membre actiu de la Unió Sindical Italiana (USI) de Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) –amb Armando Borghi, Luigi Fabbri, Gino Balestri, Primo Proni, Emilio Predieri, Castagnoli, etc.– prengué part el 4 de desembre de 1919, després d'un míting a Bazzano, en una revolta; detingut, fou acusat d'«incitació a l'odi de classes». Fou un dels militants més actius de la Unione Giovanile Rivoluzionaria (UGR, Unió Juvenil Revolucionària), creada arran del congrés de la USI celebrat entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Col·laborà en Umanità Nova i Guerra di Classe. Detingut amb una seixantena de persones, fou processat el 6 de març de 1920 i condemnat el 27 de maig de 1921 a vuit mesos i 22 dies de presó, que purgà a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Entre 1920 i 1923 va ser membre del secretariat de la Borsa de Treball Vella. El 27 de maig de 1921 va ser condemnat a vuit mesos i 22 dies de presó. En 1923, arran de les accions feixistes contra ell i sa família, s'exilià amb son germà Antonio Persici a França. Treballà per a la Casa «César Ranuzzi» a Dieulouard (Lorena, França). Cap el març de 1924 s'establí a la regió parisenca i residí a Choisy i a Fontanay-sous-Bois, al domicili de Onofrio Gilioli. A París i a Marsella s'ajuntà amb altres refugiats italians (Edoardo Angeli, Gino Balestri, la família Berneri, Aurelio Chessa, la família Fabbri, la família Giglioli, Leonida Mastrodicasa, Giuseppe Mioli, Antonio Persici, Emilio Predieri, Pio Umberto Marzocchi, Turroni, Randolfo Vella, Felice Vezzani, etc.) i forma una cooperativa de paletes i de decoració de mosaics que permetré els companys tenir un treball i legalitzar la seva situació. Els guanys se'n destinaren al moviment anarquista. També prengué part en la construcció dels casinos de Vichy i de Donibane Lohizune, i en la construcció del Monte Carlo Sporting Club de Niça. El setembre de 1925 participà en el Congrés de Refugiats Italians celebrat a París. Després de dos anys a Niça, s'instal·là per qüestions de salut el 17 d'abril de 1934 a Marsella juntament amb sa companya Libera Proni, on treballà d'obrer especialitzat en una cimentera per a la Casa «Aixandro et Goyet» i com cap d'obra en una empresa de la construcció. En aquesta ciutat participà en les activitats de la Universitat Proletària i va militar en el Grup Comunista Anarquista «Belle de Mai» de la Federació Anarquista del Sud-est, amb Edoardo Angeli Giulio Bacconi, Umberto Ceccotti, Marcelo Cicero, Celso Persici i altres. En 1934 era membre del grup anarquista «Belle-de-Mai» de la Federació Anarquista de Sud-est. L'octubre de 1934 marxà a Algèria durant uns mesos per qüestions de feina abans de retornar a Marsella. Vigilat per la policia, en una ocasió evità un segrest amb la finalitat de lliurar-lo secretament a la policia de Benito Mussolini. Amb una ordre d'expulsió signada el 14 de novembre de 1935, va ser detingut dos dies després, portat a la comissaria marsellesa d'Eveche i finalment expulsat de França. Marxà a Catalunya, on uns mesos més tard lluità en els combats de Barcelona del 19 de juliol de 1936 i en el triomf de la revolució. Participà en l'organització dels voluntaris que venien per lluitar i passà un temps al front d'Osca (Aragó, Espanya). En 1937 va treballar en la Secció Italiana del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona, juntament amb Francesco Barbieri i Camillo Berneri, i representà l'USI, amb Virgilio Gozzoli i Domenico Ludovici, en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT-FAI. També treballà, amb Martín Gudell i Augustin Souchy en el Servei de Propaganda de la CNT. Després de l'assassinat de Barbieri i Berneri per agents estalinistes el maig de 1937, tornà a França on visqué clandestinament a Brest (Bretanya) gairebé durant dos anys. Buscat per la policia francesa, aconseguirà, amb el company Edmond Lelli, arribar a Marsella i embarcar cap Alger, on viu el seu amic Eduardo Angeli (Dino Angeli). Però un dia després de la seva arribada, el 19 de juliol de 1939, són detinguts a Orà amb Angeli. Dino només fou tancat dos mesos, però Persici i Lelli van ser empresonats durant un any per ús de documentació falsa. Després de l'armistici de 1940, els tres companys marxaren a Casablanca (Marroc), on participaren, amb el suport de Mario Pisanchi (Luis Rodríguez Castro), en la resistència marroquí amb falses identitats espanyoles i en una xarxa de fugida de antifeixistes establerta a Orà. El setembre de 1943, després del desembarcament aliat al Nord d'Àfrica, retrobà sa companya a Orà. Després de la II Guerra Mundial, Persici retornà a Bolonya, on retrobà sa companya Libera Proni (1898-1973) i son fill Vertice (1931-2000), que també serà militant anarquista, i participà en la reconstrucció del moviment llibertari italià. En 1947 retornà a Marsella amb Vertice i l'any següent substituí Gusmano Mariani com a responsable de la subsecretaria de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per a Europa Occidental. Durant els anys seixanta ajudà els joves llibertaris i a René Bianco en la fundació de la seu marsellesa del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), i col·laborà en el setmanari Espoir, on defensà els principis de l'AIT. Finalment s'establí a Niça, on continuà militant en l'anarquisme. Celso Persici va morir el 15 de setembre de 1988 a la Residència «Les Palmiers» de Niça (País Niçard, Occitània).

Celso Persici (1896-1988)

***

Notícia sobre Roger Bâcle apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 9 de desembre de 1937

- Roger Bâcle: El 9 d'octubre de 1899 neix a Crézac (Poitou-Charentes, França) el tipògraf anarquista i antimilitarista Roger Bâcle, més conegut com Roger Coudry i que va fer servir el pseudònim Régor. Sos pares es deien Auguste Bâcle, pedraire, i Marie Julia Raül. Militant anarquista en el període d'entreguerres, va ser vigilat per les autoritats. Destacà com a orador al servei de les Joventuts Anarquistes. El 26 de setembre de 1924 es casà a Borsorhel (Bretanya) amb Marie Yonna Sibiril. Albergà en diferents ocasions al seu domicili del número 57 de l'avinguda Lamoricière de Sevran (Illa de França, França) l'objector de consciència Gérard Leretour, editor de la revista parisenca Rectitude, òrgan dels «Pacifistes d'Acció» i de la «Lliga d'Objectors de Consciència», publicació en la qual col·laborava sota el seu pseudònim de Roger Coudry. En aquests anys col·laborà amb articles antimilitaristes i de sindicalisme sota el pseudònim Régor en Le Libertaire. Posteriorment residí al carrer de la Pépinière de Sevran. En aquesta època formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Cap el 1937 fou secretari del grup anarquista d'Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França), va fer costat el Centre d'Avituallament de les Milícies Antifeixistes d'Espanya i dirigí «Les Imprimeries Pacifistes» d'aquesta localitat. El 23 d'abril de 1939 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Roger Bâcle va morir el 21 de maig de 1979 a Les Pavillons-sous-Bois (Illa de França, França). Cal no confondre'l amb Roger Boutefeu, anarquista que lluità en la guerra d'Espanya, que col·laborà sovint en Le Libertaire i que fou gerent d'aquest periòdic, i que també va fer servir el pseudònim Roger Coudry; per aquest fet, moltes vegades les dades es poden malentendre.

***

Notícia de la detenció d'Edgard Delobel apareguda en el periòdic Le Libertaire del 25 de maig de 1929

- Edgard Delobel: El 9 d'octubre de 1901 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Edgard Edmond Delobel. Era fill d'Edmond Louis Delobel, licorista, i de Marguerite Alphonsine Lemaire, planxadora. Va ser un dels responsables de la Federació del Centre adherida a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), creada a resultes del congrés celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París (França), congrés que donà lloc a una escissió que portà a la creació de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) al voltant de Sébastien Faure. En aquesta època vivia al número 2 del carrer André-Marty de Bobigny (Illa de França, França) i era secretari del grup anarquista de Bobigny-Le Blanc-Mesnil de l'UACR. Membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC), a partir del 13 de gener de 1928 va ser gerent de Le Libertaire, en substitució de Paul Celton. A principis d'aquest mateix any participà en una campanya antiparlamentària a Saint-Denis (Illa de França, França) per a les eleccions legislatives. També va ser membre, des de la seva fundació a principis de 1928, del grup «Les Amis du Libertaire», amb Nicolas Faucier de secretari. L'abril de 1929 va ser condemnat, com a gerent de Le Libertaire, a resultes de la publicació de l'article de René Ghislain «Pas de pitié pour les bourreaux!», a tres mesos de presó i a 2.000 francs de multa, i l'octubre d'aquell any a un any de presó i a 1.000 francs de multa per «propaganda pacifista» i «provocació de militars a la desobediència», penes que van ser confirmades en l'apel·lació del 13 de gener de 1930. El setembre de 1929, des de la presó de La Santé, envià a Le Libertaire un manifest antibolxevic. Va ser substituir per Jean Ribeyron en la gerència de Le Libertaire. El 19 de juny de 1931 va ser posat en llibertat després de 25 mesos empresonat a La Santé i a Claravall. El 3 de febrer de 1934 es casà a Pantin (Illa de França, França) amb Lucie Germaine Thevenin. El 31 de desembre de 1948 va ser esborrat de la llista de militants anarquistes a vigilar de la regió parisenca. Edgard Delobel va morir el 13 d'agost de 1976 al seu domicili de Lo Boscat (Aquitània, Occitània).

***

Ramon Martret Patau

- Ramon Martret Patau: El 9 d'octubre de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Martret Patau –en algunes fonts citen el primer llinatge com Martrech i el segon com Patou o Palau. Era fill de Pere Martret i d'Antònia Patau Pagès. Va anar a l'escola fins els 15 anys i després freqüentà la Biblioteca de l'Escola Industrial de Barcelona. En aquesta època formà part de l'Ateneu Llibertari «Faros» i del Popular Cor Clavé i va ser un reconegut ciclista. Obrer en la indústria fustera, en 1917 s'afilià al Sindicat de la Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Per la seva militància va ser empresonat en diverses ocasions, patint tortures. Durant la guerra lluità com a voluntari en la 27 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola (antiga «Columna Durruti») i també ocupà càrrecs de responsabilitat en la Indústria de la Fusta Col·lectivitzada de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), sembla que per a fer feina a la «Línia Maginot». El 21 de maig de 1940 va caure presoner dels alemanys i, després de passar pel camp de selecció de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya), va ser internat a l'Stalag XIII-A d'Hohenfels (Baviera, Alemanya) i a l'Stalag VII-A de Moosburg (Tübingen, Alemanya). El 6 d'agost de 1940 va ser deportat, sota la matrícula 3.245, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), d'on va ser alliberat el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades. Retornat a França, es va instal·lar a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on milità en la CNT i en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). A principis dels anys seixanta vivia al número 26 bis del carrer Maréchal Foch de Besiers i era secretari de la Zona 6 (Aude, Erau, Gard, Losera i Pirineus Orientals) de la FEDIP, alhora que col·laborava en el seu òrgan d'expressió Hispania. Va ser delegat en diversos congressos i fou secretari de la Colònia Espanyola de Besiers. Mantingué una estreta amistat amb els anarcosindicalistes Josep Ester Borràs i Roc Llop Convalia. El maig de 1975 patí un accident automobilístic on va morir sa companya i ell i el militant José Martinez resultaren ferits. Ramon Martret Patau va morir, en companyia de son fill Pere Martret, el 15 de gener de 1992 al seu domicili, al número 4 del carrer Tuileries, de Besiers (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni pòstum va ser recollit en el llibre Chi c'era racconta. La rivoluzione libertaria nella Spagna del 1936 (1996).

***

Jacobo Maguid a la redacció de Tierra y Libertad (Barcelona, 1937)

- Jacobo Maguid: El 9 d'octubre de 1907 neix Santa Fe (Santa Fe, Argentina) el propagandista anarquista Jacobo Maguid, també conegut com Jacinto Cimazo i Macizo. Sos pares, immigrants que havien arribat un any abans des d'Ucraïna (Imperi Rus), es deien Alter Maguid, ebenista i fuster, i Sofía Sapadensky; la parella tingué vuit infants, dues dones i sis homes. Després d'estudiar primària i secundària a Santa Fe, en 1936 començà estudis universitaris d'enginyeria a La Plata (Buenos Aires, Argentina) i treballà com a tècnic per costejar-se la carrera. A La Plata participa en diverses campanyes de l'Agrupació Llibertària «Ideas», com ara les de suport a Sacco i Vanzetti i a Simón Radowitzky, i comença a introduir-se en el pensament anarquista. En aquesta època va ser nomenat membre de la Comissió Directiva del Centre d'Estudiants d'Enginyeria i fundà, amb altres companys, el Partido Universitario de Izquierda (PUI, Partit Universitari d'Esquerra), dirigint el seu òrgan d'expressió Palabras Rebeldes. Quan el cop militar de José Félix Uriburu, el 6 de setembre de 1930, la impremta clandestina de l'Agrupació «Ideas», on s'imprimia Palabras Rebeldes, va ser violada pels colpistes i ell detingut durant 40 dies al Departament de Policia. Durant la dictadura militar hagué d'interrompre els seus estudis universitaris. En 1931, durant la vaga general estudiantil contra la dictadura, va ser detingut i, juntament amb dos germans, va ser portat a la presó de Villa Deboto de Buenos Aires. A la penitenciaria, juntament amb altres militants (Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas, Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo, Pedro Martínez, Bartolomé Lorda), organitzà l'anomenat «Petit Congrés Anarquista», on de manera assembleària es tractaven temes i s'acordaven mètodes d'acció. El febrer de 1932, poc abans de la proclamació d'Agustín Pedro Justo, va ser alliberat i marxà cap a Santa Fe, on es reuní amb companys (Diego Abad de Santillán, Horacio E. Roqué i Enrique Balbuena) i s'incorporà en la redacció de La Protesta (Abad de Santillán, Manuel Villar, etc.) que reobrí el periòdic el febrer de 1932 després de l'aixecament de l'estat de setge. El local de la redacció de La Protesta, al carrer Perú, va ser violant per la policia en diverses ocasions. Pels seus articles va ser detingut i processat dues vegades, tenint com a defensor Carlos Sánchez Viamonte. Com a membre de la Federación Obrera Local Bonaerense (FOLB), adscrita a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), intervingué en nombrosos actes públics a places i barriades. Vuit mesos després de la seva reaparició, La Protesta va ser clausurada i hagué de sortir de manera clandestina. Entre setembre i octubre de 1932 participà en el II Congrés Regional Anarquista, celebrat a Rosario (Santa Fe, Argentina), les actes del qual resumí en La Protesta. En aquest congrés s'aprovà la creació d'una organització anarquista específica i col·laborà en la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que treballarà durant tres anys fins a la fundació de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). En 1933, a instàncies dels seus companys, continuà els estudis a La Plata i el març de 1934 aconseguí el títol d'enginyer civil amb les màximes qualificacions. En 1934 retornà a Santa Fe i participà activament en la Federació Obrera Local de la FORA, en la Biblioteca «Emilio Zola» i en l'Agrupació Anarquista. En aquesta època engegà una correspondència amb Pascual Vuotto, un dels tres presos de Bragado, condemnats a cadena perpètua malgrat la seva provada innocència. En aquest mateix 1934 realitzà gires propagandístiques organitzades pel CRRA amb la finalitat de crear agrupacions noves i d'impulsar les campanyes de solidaritat amb els «Presos de Bragado» (Pascual Vuotto, Reclús de Diago i Santiago Mainini). El desembre d'aquell any començà la gira mes ambiciosa, de tres mesos de durada, arreu les províncies del nord i centre de l'Argentina. El 3 de febrer de 1935, mentre parlava a la tribuna en un acte de la FORA a la Plaza de España de Santa Fe, la multitud fou atacada per un escamot de la feixista Aliança Nacionalista Argentina (ANA) i un obrer, Benjamín Salvatierra, fou abatut a trets. Poc després, viatjà a Buenos Aires, on amb Enrique Balbuena, del CRRA, preparà el congrés constituent de la FACA. En aquesta època publicà el seu primer llibre, Todos, ahora, contra la guerra. L'octubre de 1935, en un congrés realitzat a La Plata, es constituí la FACA, la qual, en 1954, adoptarà el nom de Federació Llibertària Argentina (FLA). Durant l'hivern de 1936, amb la professora Reyna Suárez Wilson, realitzà una gira propagandística arreu la província de Córdoba i, en algunes ciutats, amb Jacobo Prince, prosseguí amb la campanya pels «Presos de Bragado». Abans de finalitzar la gira, va ser nomenat pel Consell Nacional de la FACA, per anar com a delegat a Espanya i col·laborar en la Revolució i la lluita contra el feixisme que s'estaven gestant. Amb un vaixell francès arribà a Le Havre (Alta Normandia, França) i a París conegué Sébastien Faure i Louis Lecoin, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Amb aquest darrer viatjà a Catalunya, arribant el 24 de novembre de 1936 a Barcelona, integrant-se a la «Casa CNT-FAI», seu central de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de les Joventuts Llibertàries. A proposta d'Abad de Santillán, el Ple de la FAI el nomenà director del setmanari Tierra y Libertad, el qual dirigí des de desembre de 1936 fins el 1938, i col·laborà en el Comitè Regional de Catalunya de la FAI. A Barcelona visqué en un apartament amb altres companys argentins (Jacobo Prince, José Grunfeld i Anita Piacenza) i es relacionà amb Antonio Casanova, Pedro Di Césare, Laureano Riera, José María Lunazzi, Roberto Cotelo, etc. S'integrà en el grup anarquista «Nervio» i assistí a nombroses reunions, plens i congressos. Per al setmanari recollí informació a fàbriques, tallers, col·lectivitats, centres de salut i d'ensenyament, etc., i s'entrevistà amb destacats militants, com ara Camillo Berneri, Agustín Souchy, Abelardo Iglesias, Pablo Polgare, Gastón Leval o Emma Goldman. A la seu de Tierra y Libertad, ajudà Aldo Aguzzi a realitzar el periòdic Guerra di Classe, després de l'assassinat de Berneri el maig de 1937. A començaments de 1938 el Comitè Peninsular de la FAI l'encarregà visitar València i Madrid i participar en el Ple Regional de la FAI que se celebrà a Baza (Extremadura, Espanya), havent de deixar la direcció de Tierra y Libertad. En els últims mesos de 1938 s'encarregà, a instàncies de la FAI, d'ordenar diversos materials d'arxiu sobre la Revolució, materials que posteriorment van ser publicats a Buenos Aires per la FACA. El 26 de gener de 1939, dia de la caiguda de Barcelona a mans dels feixistes, sortí, amb Jacobo Prince, en un camió de Solidaridad Obrera cap a l'exili. Amb una credencial de la FAI creuà la frontera. Després d'una caiguda, va ser hospitalitzat al Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) i setmanes després fou enviat amb tren a Marsella i tancat en un vaixell hospital ancorat al port. Després fou internat al camp de concentració d'Argelers, d'on aconseguí fugir. A Marsella, a instàncies del Comitè Peninsular de la FAI, treballà en la redacció d'unes memòries. Malalt, decidí retornar a l'Argentina i, després de dos viatges a París per realitzar els tràmits, embarcà a Cherbourg (Alta Normandia, França) en un transatlàntic anglès. En arribar a Buenos Aires, va ser detingut per dos policies al port i posteriorment interrogat per Morano, cap d'Ordre Social, sortint aviat en llibertat. Després de realitzar diversos informes per a la FACA i de visitar sa família a Santa Fe, s'instal·là a Buenos Aires, on treballà conjuntament amb el doctor Juan Lazarte. Fruit d'aquesta col·laboració, s'edità el llibre Definición de la guerra. A finals de 1939 començà la gira propagandística més important de la campanya pels «Presos de Bragado», alhora que informà sobre el que ha viscut a Espanya, de tres mesos de durada i que es realitzà en més de 20 localitats del nord, oest i centre de l'Argentina. En 1940 realitzà tres noves gires de continuació, visitant nombroses localitats del nord-est de la província de Buenos Aires, de Bahía Blanca i de la província d'Entre Ríos. En 1941 reinicià l'exercici de la seva professió a Santa Fe i posteriorment a Buenos Aires, sempre sense cap feina estable. En aquesta època col·laborà en diverses publicacions llibertàries i anarcosindicalistes, com ara Acción Libertaria, Hombre de América, Reconstruir o Solidaridad Obrera. En 1942 formà parella amb Juana Quesada, filla i germana d'anarquistes, amb qui conviurà la resta dels seus dies. A mitjans de 1942 els «Presos de Bradado», per commutació de penes, va ser alliberats després de patir 11 anys de presó. A partir de 1943 participà activament en el moviment llibertari, integrant-se en agrupacions, assistint a plens i congressos, col·laborant en la premsa llibertària i parlant en diferents actes. En 1944 nasqué sa filla Alicia. L'Editorial Reconstruir publicà successivament els seus tres llibres biogràfics dedicats a militants morts: Fernando Quesada, un trozo de historia libertaria (1979), Luis Danussi, en el movimiento social y obrero argentino (1981, amb José Grunfeld) i Una voz anarquista en la Argentina. Vida y pensamiento de Jacobo Prince (1989). El gener de 1989 publicà el seu llibre Escritos libertarios, recull d'articles publicats entre 1941 i 1988. A partir de 1985 col·laborà en El Libertario, òrgan de la FLA. L'abril de 1991 participà en les «Jornades Interdisciplinàries sobre Anarquisme», celebrades a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires. Entre el 27 de setembre i el 10 d'octubre de 1993, participà, amb sa companya Juana Quesada, en l'«Exposició sobre Anarquisme», que se celebrà a Barcelona. En 1994 publicà La revolución libertaria española (1936-1939) i l'any següent les seves memòries sota el títol Recuerdos de un libertario. Setenta relatos de la militancia. Jacobo Maguid va morir en 1997 a Buenos Aires (Argentina).

Jacobo Maguid (1907-1997)

---

Continua...

---

[08/10] �L'Avenir� - �Risveglio� - Detenci� de Catal� - Setmana Roja de Barrancabermeja - Gala de �Le Monde Libertaire� - R�mond - Vignaud - Chatel - Acu�a - Barbieri - Besnard - Fantozzi - Ramia - Sanchini - Fleury - Soto - Scolari - Alfonso - Ganin - Sorinas - Friedetzky - Cottin - Hans - Recoules - Wolf - Borne - Rigall - Varo - Morros - Mart�nez Robles - Oto - Serra - Margalef - Infantes - Ramos - Pasello - Vega �lvarez

[08/10] «L'Avenir» - «Risveglio» - Detenció de Català - Setmana Roja de Barrancabermeja - Gala de «Le Monde Libertaire» - Rémond - Vignaud - Chatel - Acuña - Barbieri - Besnard - Fantozzi - Ramia - Sanchini - Fleury - Soto - Scolari - Alfonso - Ganin - Sorinas - Friedetzky - Cottin - Hans - Recoules - Wolf - Rigall - Varo - Morros - Martínez Robles - Oto - Serra - Margalef - Infantes - Ramos - Pasello - Vega Álvarez

Anarcoefemèrides del 8 d'octubre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de L'Avenir

- Surt L'Avenir: El 8 d'octubre de 1893 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual anarquista L'Avenir. Organe ouvrier indépendant de la Suisse romande. Aquest primer número ortava l'epígraf, en forma de pregària, de Carl Vogt (1847): «Vine, doncs, oh dolça emancipació del món!, vine benvolent anarquia, tu, cap a la qual també s'aixequen els seus sospirs les ànimes deprimides dels governats com a l'única arca de salvació enmig de la prostració i de la confusió universal, vine i allibera'ns del mal anomenat Estat.»; però en cada número l'epígraf era diferent. L'editor responsable fou Auguste Pacifique Bérard, amb el suport de Jean-Albert Karlen. Hi van col·laborar Victor Barrucand, Elémir Bourges, Walter Crane, Louis Duchosal, Jean-Marie Guyau, Émile Henry, Joris, C. V. Laval, Maurice Montegut, Félix Pyat, Jean Richepin, Joseph Henri Rosny, Herbert Spencer, Maurice Talmery, Claude Tillier, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 30 de juliol de 1894. A l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam es conserva una galerada de la qual s'editaren 30 exemplars el 9 de setembre de 1894.

***

Capçalera de Risveglio

- Surt Risveglio: Pel 8 d'octubre de 1916 surt a Ybor City (Tampa, Florida, EUA) el número únic del periòdic bilingüe castellà i italià Risveglio (Despertar). Va ser editat en ocasió del pícnic anarquista celebrat el 8 d'octubre de 1916 a la platja Palmetto Beach (Tampa, Florida, EUA), organitzat pel grup llibertari «Risveglio», organitzat per a recaptar fons a benefici dels presos socials tancats a les presons espanyoles i exigir la seva amnistia. El barri d'Ybor City era el centre de la ciutat de Tampa, on des dels anys vuitanta del segle anterior vivien i treballaven una gran quantitat d'espanyols i d'italians en les manufactures, especialment en la indústria tabaquera.

***

Notícia orgànica de Ramon Català i el grup «Los Inseparables» publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de setembre de 1924

- Detenció de Català: El 8 d'octubre de 1924 és detingut a París (França), quan rebia d'una parella de companys llibertaris dos fardells d'armes, l'activista anarquista Ramon Català. Exiliat a França durant la dècada dels vint a causa del pistolerisme, organitzà a Firminy (Forez, Occitània), amb son germà Josep Català, el grup anarquista «Els Inseparables». El juliol de 1924, quan son germà Josep marxà cap a Elbeuf (Normandia, França), s'instal·là a la regió parisenca. Participà activament en nombroses reunions d'exiliats espanyols a la Borsa de Treball de París i al «Foyer Végétalien», organitzades pel Comitè de Relacions Anarquistes, que substituïa la Lliga de Militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de París, il·legalitzada per les autoritats franceses el setembre de 1924.

***

L'Standard Oil Company segons un dibuix satíric de l'època

- Setmana Roja de Barrancabermeja: El 8 d'octubre de 1924 esclata la primera vaga al centro petroler de Barrancabermeja (Santander, Colòmbia), el més important del país. Des de 1919 la Tropical Oil Company (la Troco), filial de la nord-americana Standard Oil Company, s'havia establert a Colòmbia. Les condicions insalubres de la feina –segons un informe oficial, el 36% dels 2.838 obrers havien caigut malalts durant el primer trimestre de 1924–, la manca d'hospitals, la discriminació salarial entre obrers estrangers i nacionals, el tractament autoritari per part dels capatassos i els acomiadaments en massa, van motivar la mobilització dels obrers. La Societat Obrera de Barrancabermeja, creada poc abans amb l'assessorament del destacat militant Raúl Eduardo Mahecha Caycedo, va signar el març de 1924 un pacte amb l'empresa, segons el qual aquesta es comprometia a millorar les condicions de feina. Mahecha, una mena d'anarcocomunista cristià, va mantenir sempre el principi de l'acció directa, és a dir, que la classe obrera s'havia d'organitzar totalment al marge dels partits polítics. Davant l'incompliment del pacte, una minoria d'obrers va començar la vaga el 8 d'octubre i als pocs dies la totalitat dels treballadors, més de tres mil, es van integrar en el moviment; a més dels comerços i colons, afectats pel monopoli establert per la Troco. L'empresa es va negar a negociar, al·legant que no es podien acordar augments salarials sense l'acord de la central nord-americana. De bon començament, l'Estat colombià es va solidaritzar amb la Tropical Oil Company, declarant la vaga il·legal. En polaritzar-se la situació, la vaga va assumir característiques insurreccionals: els treballadors van organitzar grups d'autodefensa (Exèrcit Popular). Buscant paralitzar totalment les activitats de la regió, van aixecar les vies ferroviàries i van bloquejar les carreteres. Barrancabermeja va ser presa totalment pels treballadors, però no va haver enfrontaments armats de consideració. Les circumstàncies de desenvolupament de la vaga, els mètodes de lluita emprats, la paralització de les activitats de la regió i el control obrer sobre la ciutat reflecteixen l'existència d'una nova consciència col·lectiva entre un sector dels treballadors. Aquesta consciència, si bé va manifestar una ruptura ideològica en relació a l'organització social dominant, en la mesura que va subvertir les normes de comportament establertes, no va tenir l'oportunitat d'erigir formes alternatives d'organització social. L'amatent intervenció del govern, que va enviar a Barrancabermeja al seu ministre de Indústries, el general Diógenes A. Reyes, el 14 d'octubre, va aconseguir finalment liquidar el moviment. Aquell mateix dia, la majoria dels treballadors van acceptar un «acord» netament desavantatjós pactat entre l'empresa i el govern –on es rebutja tot augment salarial, es fan vagues al·lusions a millores de les condicions de salubritat i es deixa a l'empresa total llibertat per exercir represàlies sobre els vaguistes–, fet que testimonia la derrota del projecte radical de caire llibertari, predominant durant els primers dies, i l'adhesió de la majoria a la institucionalitat vigent. Els treballadors es van reintegrar als seus llocs de feina i la pau va tornar a regnar a Barrancabermeja. Als pocs dies Mahecha i altres activistes són empresonats i expulsats de la regió, acusats de «sedició, ferides, robatori i homicidi». Mahecha romandrà 17 mesos tancat a Medellín i en només 20 dies 1.200 obrers seran acomiadats i deportats.

***

Cartell de la gala

- Gala de Le Monde Libertaire: El 8 d'octubre de 1980 se celebra a l'hipòdrom Jean Richard, a la Porta de Pantin de París (França), una gala de suport al periòdic Le Monde Libertaire organitzada per la Federació Anarquista (FA). L'objectiu concret de l'acte era recaptar fons per a l'adquisició d'un nou local per a la llibreria llibertària Publico. El concert tingué com a protagonista el cantant Bernard Lavilliers i el seu grup. Malgrat la manca de difusió als mitjans de comunicació i gràcies a l'aferrada de 25.000 cartells arreu l'Illa de França, al concert assistiren al voltant de 9.000 espectadors.

Naixements

Foto policíaca d'Émile Rémond (26 de febrer de 1894)

- Émile Rémond: El 8 d'octubre de 1859 neix a Bagnolet (Illa de França, França) l'anarquista Émile Adolphe Rémond –citat a vegades erròniament Raymond. Era fill d'Athanas Rémond, jornaler, que va ser donat per desaparegut en 1889, i Marie Magny, modista. Es guanyava la vida treballant de jornaler i de predraire. El 15 de gener de 1889 es casà a Montreuil (Illa de França, França) amb la jornalera Anne Guéritart i vivia al número 66 del carrer François Aragó d'aquesta població. El 25 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 74-76 del carrer Volga del XX Districte de París (França) va ser escorcollat per la policia i l'endemà, 26 de febrer de 1894, va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 2 de març de 1894 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia policíaca d'Antoine Vignaud (21 de març de 1894)

- Antoine Vignaud: El 8 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 25 d'octubre– de 1861 neix a Cucet (Alvèrnia, Occitània) el sabater anarquista Antoine Vignaud –sovint el seu llinatge escrit Vignot o Vigneaux. Sos pares es deien Joseph Vignaud, cotxer, i Marie Désiage. En 1889 es presentà com a «candidat abstencionista» pel I Districte de París (França) a les eleccions legislatives. El 16 d'abril de 1890 va ser jutjat per la VIII Cambra Correccional de París per haver robat als Magasins du Loeuvre un paraigües per utilitzar-lo, si calia, com a defensa durant la manifestació del Primer de Maig i condemnat a 15 dies de reclusió que purgà a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Després, fugint de la repressió, es refugià a Londres (Anglaterra) i s'allotjà a casa del company ebenista Ernest Delebecque. Freqüentà Louise Michel i Charles Malato. El desembre de 1894, amb el suport del grup editor de la publicació anarquista Freedom, marxà cap a Bèlgica, on el 15 de gener de 1895, en arribar-hi, va ser fitxat per la policia. El seu nom figura en un llistat d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Antoine Vignaud (1861-?)

***

Foto policíaca de Charles Chatel (1894)

- Charles Chatel: El 8 d'octubre de 1868 neix al XVIII Districte de París (França) el poeta i propagandista anarquista Charles Chatel. Sos pares es deien Pierre Auguste Chatel, propietari, i Ernestine Elvina Louise Picard. En 1889 fou secretari de redacció de la parisenca Revue Européenne socialiste, littéraire et artistique. El novembre de 1891 reemplaçà A. Ritzerfeld com a gerent del periòdic àcrata L'En Dehors, dirigit per Zo d'Axa. Condemnat a una multa de 1.000 francs per un article, va ser reemplaçat el gener de 1892 en el seu càrrec de gerent per Armand Matha. Tot seguit col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1893 cofundà amb André Ibels la Revue Anarchiste. Science et Art, que publicà vuit números entre agost i desembre i que posteriorment edità cinc números sota el títol La Revue Libertaire. El 9 de febrer de 1894, amb Henri Gange i una trentena de companys i artistes, reté un homenatge a l'anarquista Auguste Vaillant, guillotinat dies abans, davant la seva tomba al cementiri d'Ivry (Illa de França, França). El 14 de març de 1894 va ser detingut al domicili del doctor Bertrand, al número 6 del carrer Turbigo del III Districte de París, on s'hi havia refugiat arran de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista després de l'atemptat amb bomba contra el cafè Terminus de París. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat, acusat de ser un dels teòrics de l'anarquisme i de l'il·legalisme, per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta». En aquest judici es declarà «anarcoindividualista» i «rebel a qualsevol acció comuna», afirmant que no freqüentava les reunions anarquistes; defensat per Jean Ajalbert, va ser absolt. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després, amb André Ibels, publicà el periòdic bimensual Le Courrier Social Illustré, del qual sortiren quatre números entre novembre i desembre de 1894. Entre febrer i juny de 1895 col·laborà en el periòdic marsellès L'Oeuvre Social i entre desembre de 1895 i juliol de 1896 en el diari de Pierre Martinet, La Renaissance. Henri Zisly, dans el número 32 (estiu de 1895) del periòdic Le Phare de Montmartre, publicà un article sobre ell. Charles Chatel va morir de tuberculosi pulmonar el 4 de juny –algunes fonts citen erròniament el 5 de juny– de 1897 en la més absoluta pobresa al seu domicili del número 49 del carrer del Cardinal-Lemoine del V Districte de París (França). Dos dels seus amics, M. Thiercelin, estudiant de medicina, i Stuart Meryl, poeta, ajudaren sa vídua, Agathe Ramet, en el pagament de les exèquies.

Charles Chatel (1868-1897)

***

Membres de la VI Missió Cultural (1927). D'esquerra a dreta: Jesús Camacho Arce, Raquel Portugal, Elisa Acuña Rosseti, Samuel Pérez i Albino R. López

- Elisa Acuña: El 8 d'octubre de 1872 neix a Real del Monte –actual Mineral del Monte– (Hidalgo, Mèxic) la mestra i periodista anarcofeminista María Elisa Brígida Lucía Acuña Rosete –el seu nom figura transcrit de diverses maneres (Elisa Acuña Rosseti, Elisa Acuña Rossetti, Elisa Acuña y Rossetti i Elisa Acuña de Rossetti), però ella signava Elisa Acuña Rosseti. Després d'estudiar magisteri, en 1900 obtingué el títol de mestra i l'any següent s'afilià al Club Liberal «Ponciano Arriaga», creat per Camilo Arriaga i del qual arribà a formar part del seu Centre Director, i s'acostà al grup creat al voltant dels germans Ricardo i Enrique Flores Magón. En 1901 participà en el I Congrés de Clubs Liberals. Atacà el govern de Porfirio Díaz en els seus articles dels periòdics Excélsior i El Duende de Veracruz. En 1903 formà part de la direcció del Club Liberal Mexicà (CLM), amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i María del Refugio Vélez, i el 23 de febrer d'aquell any signà el «Manifest a la nació del Club Liberal "Ponciano Arriaga"», redactat per Camilo Arriaga des de la Ciutat de Mèxic i publicat en El Hijo del Ahuizote, i on es demanava llibertat d'expressió i l'organització de més clubs liberals. S'afilià al Club Antirreeleccionista Redenció (CAR) i redactà articles per a l'òrgan d'expressió d'aquesta organització. En 1903 va ser detinguda i tancada a la presó de Belén de la Ciutat de Mèxic, juntament amb els germans Flores Magón, Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Camilo Arriaga i Juan Sarabia, i alliberada a començaments de 1904. Amb la periodista i poetessa anarcosindicalista Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, que havia conegut a la presó, redactà el periòdic Fiat Lux. Fugint de la repressió s'exilià als Estats Units i, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Sara Estela Ramírez, fou membre de la redacció de la nova etapa del setmanari Vésper a San Antonio (Texas). En 1907 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Giménez Muro, «Las Hijas de Anáhuac», grup format per unes tres-centes dones llibertàries que exigien mitjançant vagues millores condicions laborals per a les dones. Després entrà a formar part de la direcció del Partit Liberal Mexicà (PLM). En 1908 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, José Edilberto Pinelo i Elisa Acuña, Dolores Jiménez Muro, l'organització obrerista «Socialisme Mexicà» al districte de Mèxic. Continuà editant el periòdic Fiat Lux, ara com a òrgan de la Societat Mutualista de Dones. Després d'un intent fracassat de rebel·lió patrocinat pel Cercle «Ponciano Arriaga» fou detinguda amb altres companyes (Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Dolores Jiménez Muro i María Dolores Malvaes) i tancada a la presó de l'illa de Sant Juan de Ulúa (Golf de Mèxic). L'abril de 1910 participà en l'organització de la Gran Convenció Nacional Independent, que es realitzà al Tívoli del Eliseo de la Ciudad de Mèxic i que va fer costat la candidatura de Francisco Ignacio Madero González a la presidència de Mèxic. En 1910 va fer costat el Club Femení Antirreeleccionista «Hijas de Cuauhtémoc», fundat per Dolores Jiménez Muro, i fundà el periòdic La Guillotina. Entre 1911 i 1912 col·laborà en Nueva Era. En aquesta època es distancià de Ricardo Flores Magón. El març de 1911 va fer costat el «Complot de Tacubaya», organitzat per Camilo Arriaga per derrocar Porfirio Díaz. En 1911, per lluitar contra la reelecció de Madero i fer costat Emiliano Zapata, creà amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Jiménez Muro, entre d'altres, l'organització «Amigas del Pueblo», que demanava el vot femení per al president provisional Francisco León de la Barra. El juny de 1911 aquest grup organitza una manifestació a la colònia Santa Julia que va ser reprimida amb un resultat de nou morts. Atacà la dictadura de José Victoriano Huerta Márquez (1913-1914) amb manifests, pamflets i articles als diaris (La Voz de Juárez, Sinfonía, Combate, Anáhuac, etc.) fins a l'entrada d'Álvaro Obregón Salido a la capital mexicana el 14 d'agost de 1914. Aquest mateix any es declarà partidària d'Emiliano Zapata i va ser nomenada cap de Propaganda del seu moviment a l'Estat de Puebla per lluitar contra Victoriano Huerta; també va fer d'enllaç entre els zapatistes i els carrancistes. En 1914, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, edità La Reforma, primer periòdic mexicà destinat a reivindicar la causa dels pobles indis. Després de la Revolució treballà en el Consell Feminista Mexicà i en la Lliga Panamericana de Dones. A partir de 1920 va ser destinada al Departament de Premsa de la Biblioteca Nacional, que en 1932 es transformà en l'actual Hemeroteca Nacional de Mèxic. En 1927 dirigí la VI Missió Cultural («Creuada contra la Ignorància») de la Secretaria d'Educació Pública (SEP), que recorregué les comunitats indígenes dels Estats de Zapatecas, Aguascalientes i San Luis Potosí i que tenia com a finalitat portar l'educació a totes les comunitats rurals mexicanes; els altres «missioners» van ser Raquel Portugal, Jesús Camacho Arce, Albino R. López i Samuel Pérez. Aquesta Missió instal·là set Instituts Socials: dos a Zapatecas, un a Aguascalientes i quatre a San Luis Potosí. Elisa Acuña va morir el 12 de novembre de 1946 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'un càncer gàstric. El 16 de novembre de 2010, en ocasió del Centenari de la Revolució Mexicana, les seves restes van ser traslladades del «Pateón Civil de Dolores» de la Ciutat de Mèxic, on havia estat enterrada en morir, a la «Rotonda de los Hidalguenses Ilustres» de Pachuca de Soto (Hidalgo, Mèxic). La seva figura inspirà el personatge d'Emilia Sauri de la novel·la Mal de amores d'Ángeles Mastretta.

***

Pompeo Barbieri

- Pompeo Barbieri: El 8 d'octubre de 1881 neix a Mezzana (San Giuliano Terme, Toscana, Itàlia) l'anarquista Pompeo Scipione Barbieri. Sos pares es deien Carlo Barbieri, obrer perforador, i Angela Morganti. De ben jove s'acostà al pensament llibertari i esdevingué en poc temps un destacat propagandista. En 1907 impartí nombroses conferències a diferents indrets de la Toscana. Entre aquest any i 1910 treballà a Fàbrica Italiana d'Automòbils de Torí (FIAT) de La Spezia i en aquests anys col·laborà en el setmanari Il Libertario i va fer una bona amistat amb Pasquale Binazzi i Zelmira Peroni. El 26 de desembre de 1910 assistí al III Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa. Entre 1911 i 1912 participà activament en la campanya antimilitarista i va fer diverses conferències i mítings a Pisa i a Livorno contra la guerra italoturca. Col·laborà en el setmanari L'Avvenire Anarchico i el maig de 1914 prengué part en el V Congrés dels Anarquistes de la Toscana celebrat a Pisa, on fou nomenat secretari de la recentment constituïda Unió Anarquista Toscana (UAT), encara que deixà el càrrec el setembre d'aquell any. Aquest mateix any, cridat pels obrers friülans de Càrnia, va fer una gira propagandística a la zona d'Udine. Decidit adversari de la intervenció italiana en la Gran Guerra, el maig de 1915 va ser detingut a Pisa per haver participat en una manifestació antimilitarista no autoritzada i fou tancat durant dos mesos. A finals de 1919, per qüestions laborals, s'establí a La Spezia, on reprengué la seva col·laboració amb Il Libertario i on trobà altre company pisà, Mario Lami. Durant el Bienni Roig prengué part en les lluites obreres i en les primeres accions armades contra el feixisme. El febrer de 1923, després d'una nova detenció, decidí emigrar clandestinament i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on continuà la seva tasca d'agitació anarquista, especialment en la companya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. Després va fer feina a les drassanes navals de La Sanha. Pompeo Barbieri va morir el 15 de juny de 1928 en un accident laboral a La Sanha de Mar de Toló (Provença, Occitània).

***

Pierre Besnard

- Pierre Besnard: El 8 d'octubre de 1886 neix a Montreuil-Bellay (País del Loira, França) el militant anarcosindicalista Pierre Eugène Besnard. Sos pares es deien Auguste Besnard, conreador, i Marie Neau. L'1 de març de 1909 va entrar com a factor auxiliar en els ferrocarrils de l'Estat a Chinon i després com a factor en cap a l'estació d'Auteuil-Boulogne. El 25 de setembre de 1912 es casà a Oissel (Alta Normandia, França) amb Thérèse Marie Eugénie Montreuil. El 4 de maig de 1920 va ser elegit secretari interí de la Comissió Permanent de l'Oficina Mixta dels Sindicats Parisencs de Ferroviaris i era el principal dirigent del moviment per a la regió parisenca; i deu dies després, va ser cessat dels ferrocarrils per haver fet vaga. També va ser membre de la Comissió Executiva de la Federació Nacional de Ferroviaris. A partir de l'1 de juliol de 1920 va entrar com a taxador de la Companyia Piemontesa de Transports. El 20 de maig de 1921 va substituir Monatte com a secretari general del Comitè Central dels Comitès Sindicals Revolucionaris (CSR), principal força de l'oposició en el si de la Confederació General del Treball (CGT) dirigida per Jouhaux. Abans, en febrer de 1921, havia fundat el «Pacte», societat secreta a l'estil bakuninista que tenia com a finalitat orientar els CSR i la CGT cap a l'anarcosindicalisme. En 1926 fundarà, escindint-se de la CGT, la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), sindicat revolucionari afiliat a la nova Associació Internacional de Treballadors (AIT, no autoritària), creada en 1922 a Berlín per Rudolf Rocker. En 1928 publicarà Le Combat Syndicaliste, òrgan de la CGTSR. Quan esclata la revolució espanyola participarà en la creació dels Comitès Anarquistes Sindicalistes per a la Defensa del Proletariat Espanyol i va ser elegit com a secretari de la Conferència d'aquests comitès que es van reunir entre el 24 i el 25 d'octubre de 1936, i va ser confirmat en aquesta funció en el Ple de l'AIT que va tenir lloc a París entre el 15 i el 17 de novembre amb la finalitat d'intensificar la propaganda internacional en favor de l'Espanya llibertària. Durant la II Guerra Mundial es va refugiar al Midi i amb l'Alliberament serà elegit vicepresident de la Confederació General Pacifista creada entre el 9 i el 16 de desembre de 1945 i de la qual Louvet seria secretari general. Pierre Besnard va morir el 19 de febrer de 1947 al seu domicili de Bagnolet (Illa de França, França) i va ser incinerat el 24 de febrer al cementiri parisenc de Père-Lachaise (urna 10.759). Entre les seves obres podem destacar Les syndicats ouvriers et la révolution sociale (1930), Le monde nouveau (1936), L'Éthique du syndicalisme (1938) i col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure.

***

Fotografia d'una fitxa policíaca d'Enzo Fantozzi

- Enzo Fantozzi: El 8 d'octubre de 1886 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'antimilitarista, maçó, anarquista i anarcosindicalista Enzo Luigi Ferruccio Fantozzi, conegut com Ricciotto. Sos pares es deien Vittorio Fantozzi i Sofia Degli Innocenti. Després d'estudiar en una escola tècnica, entrà a fer feina en els ferrocarrils i s'afilià al Sindicat Ferroviari, del qual arribà a ser membre del Comitè Nacional, participant en diverses vagues. En 1906 es traslladà a Florència, on va ser qualificat per la policia com a «socialista antimilitarista» i «actiu propagandista». El 10 de desembre de 1909 participà en el Congrés de Ferroviaris d'Ancona i entre l'1 i el 3 d'octubre de 1911 en el Congrés Nacional de Ferroviaris de Florència. El 12 de juliol de 1914 va ser un dels oradors en l'enterrament de Placido Calderai, obrer mort durant els fets de la«Setmana Roja». Fitxat per la policia, aquesta ressaltà la seva oratòria violenta, d'incitació a la vaga i a la revolució. El 4 de desembre de 1914, amb Mario Garuglieri, Gregorio Benvenutti i altres 200 anarquistes i socialistes, participà en la fundació del Comitè Internacional contra la Guerra. El febrer de 1915 proposà, en cas de mobilització, un pla d'aillament de la ciutat, que implicava el sabotatge de les línies telefòniques, el bloqueig de les vies fèrries i dels ponts, confiscació d'armament i altres mesures revolucionàries. Edità, amb altes companys del Comitè Internacional contra la Guerra, el periòdic antipatriota Civiltà (Civilització), el primer número del qual sortí el 25 de març de 1915 a Florència. El 22 de maig de 1915 va ser detingut a Liorna acusat d'haver organitzar la resistència al reclutament i d'haver proposat el sabotatge de les línies fèrries. Alliberat el 5 de juny, el novembre va ser enviat a files i incorporat en un regiment d'Infanteria a Gènova. En 1916 en va ser eximit, però va ser comminat a treballar en una fàbrica de munició a Liorna i l'any següent la seva exempció va ser anul·lada i reenviat a l'exèrcit. El 5 de març de 1918, durant un congrés de ferroviaris celebrat a Roma, dirigí un violent discurs de suport a la Revolució russa. De tornada a Florència, entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 participà en el II Congrés de la Unió Anarquista Italiana (USI). El febrer de 1923 va ser detingut a La Spezia i el juliol va ser acomiadat dels ferrocarrils arran de la seva participació en la vaga general antifeixista d'agost de 1922. Enviat a la força a Liorna, la seva casa va ser atacada per un escamot feixista i ell obligat a veure oli de ricí. En 1924 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a la regió parisenca. Membre de la Secció de Ferroviaris Italians en l'Exili, en 1925 participà a París, amb altres companys (Armando Borghi, Alberto Meschi, Erasmo Abate, etc.), en la fundació del «Grup Anarquic Pietro Gori». L'11 de setembre de 1925 va ser objecte d'un decret d'expulsió, però aconseguí una pròrroga renovable que li va permetre viure a França, establint-se a Sartrouville. A començaments de 1926 participà en una gira propagandística a Lió i a Marsella on reivindicà un front únic proletari de lluita contra la dictadura feixista, tot criticant els «anarquistes intransigents» que rebutjaven tota col·laboració amb altres forces antifeixistes. Com a membre del Comitè Internacional de Propaganda Anarquista va ser acusat en 1928 per les autoritats feixistes d'haver projectat d'assassinar a Itàlia el Rei i Benito Mussolini, juntament amb altres companys (Quisnello Nozzoli i Angelo Diotallevi) que vivien amb ell a Garges-lès-Gonesse. Després s'establí a Alençon, on fou membre del grup llibertari italià«Caserio». En aquests anys col·laborà en Il Martello. En 1932 retornà a París i novament va ser acusat per les autoritats feixistes de preparar un atemptat contra Mussolini. L'abril de 1934 prengué la paraula, juntament amb Alberto Tarchiani, Ernesto Bonomini i Maria Luisa Berneri, en l'enterrament d'Emilio Recchioni al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Durant el Congrés de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de l'Illa de França, va ser nomenant, amb Carlo Roselli i Angelo Monti, membre del seu Comitè Executiu. L'octubre, durant el Congrés Nacional de la LIDU celebrat a Grenoble, invità els congressistes a protestar contra la detenció de l'anarquista Petrini a la Unió Soviètica. Membre de la francmaçoneria, fou Orador de la lògia «Italia Nuova» de París. Entre el 12 i el 13 d'octubre participà en el Congrés Antifeixista de Brussel·les, on va treure de nou el cas de Petrini, fet que engegà les protestes dels comunistes. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, amb Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri i Giulio Bacconi, al congrés dels refugiats italians celebrat a Sartrouville que arreplegà una cinquantena de militants de França, Suïssa i Bèlgica i on es va fundar el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juliol de 1936 formà part del primer grup de militants italians (Berneri, Bifolchi, Centrone, Girotti, Perrone, Bonomini, etc.) que passaren a Catalunya per Perpinyà per combatre en la guerra d'Espanya. Enquadrat en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», va ser nomenat membre del seu Estat Major. El 28 d'agost de 1936 lluità als combats de Monte Pelado al front d'Aragó. Després va ser nomenat membre del Comitè d'Investigació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), encarregat de rebre a la frontera de Portbou els voluntaris italians i estrangers i de controlar els passaports; en aquesta tasca va ser ajudat per Ernesto Bonomini, Francesco Barbieri, Ludovico Rossi, Renato Castagnoli i Domenico Ludovici. L'abril de 1937 retornà a Barcelona, on visqué en un pis de la plaça de l'Àngel amb altres companys italians (Berneri, Barbieri, Mastrodicasa, Fosca Corsinovi i Tosca Tantini). Detingut per agents estalinistes arran dels fets de «Maig de 1937», aconseguí eludí en dues ocasions l'execució i va ser amollat després de 15 dies de detenció gràcies a la intervenció de Luis Gertsch, promotor de l'organització maçònica de socors Comitè Central de Coordinació (COCECOO, també anomenat «Solidaritat Pro-Espanya Antifeixista»), i de Cesare Collaveri, representant de la Gran Lògia de França. El juliol de 1937 retornà a França on dimití de la LIDU per protestar contra la influència comunista. En aquesta època treballà en una cooperativa de construcció. En 1937 va ser inscrit en la llista «Menées terroristes» (Ardits terroristes), emesa per la Direcció de la Seguretat General francesa, i el 18 de juliol de 1938 va ser detingut a París arran de la visita dels sobirans britànics i, novament, amenaçat amb l'expulsió. Durant la primavera de 1939 auxilià els companys perseguits, entre ells Bonomini, al qual ajudà a arribar als EUA després de la seva evasió del camp de concentració de Riucròs. En 1940 vivia a Fontenay-sous-Bois i figurava en una llista de militants a detenir lliurada per les autoritats feixistes italianes a l'exèrcit alemany. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència i en un grup del maquis abans de retornar a Itàlia. Després de l'Alliberament s'instal·là a Liorna, on continuà la seva militància. En 1947, amb Augusto Castrucci, David Martini, Nino Malara i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma. Enzo Fantozzi va morir el 27 d'octubre de 1960 a Liorna (Toscana, Itàlia).

Enzo Fantozzi (1886-1960)

***

Necrològica de Ramon Ramia Llerda apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de gener de 1963

- Ramon Ramia Llerda: El 8 d'octubre de 1886 neix a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ramon Ramia Llerda, conegut com Ramon de Catanet. Sos pares es deien Josep Ramia i Maria Llerda. El 16 de juny de 1916 va ser un dels fundadors de la Societat de Resistència de Beseit, que s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica i tingué especial dedicació als presos socials. Participà activament en l'aixecament revolucionari del 8 de desembre de 1933 que proclamà durant cinc dies a Beseit el comunisme llibertari i per aquest fet va ser empresonat fins l'abril de 1934. Posteriorment milità en la Federació Comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) de la CNT. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en la resistència i posteriorment lluità als fronts. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Montferrièr de Les (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de la CNT de Montpeller. Sa companya fou Encarnació Rubert. Ramon Ramia Llerda va morir el 20 d'octubre –algunes fonts citen erròniament el 22 d'octubre– de 1962 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Giobbe Sanchini

- Giobbe Sanchini: El 8 d'octubre de 1887 neix a Montelabbate (Marques, Itàlia) l'anarquista Giobbe Sanchini. Sos pares es deien Gaetano Sanchini i Marianna Barbieri i vivien a Sant'Angelo in Lizzola (Marques, Itàlia). Es guanyà la vida de venedor ambulant i fabricant de pasta alimentària. Des de jove es decantà per les idees anarquistes, llegint els diaris locals del moviment, especialment Germinal. En 1902, seguint l'exemple de son germà, emigrà a Lucerna (Lucerna, Suïssa), però en 1906 retornà a Itàlia per a fer un any i mig de servei militar. En 1911 decidí emigrar als Estats Units i sortint de Nàpols (Campània, Itàlia) a bord del vaixell San Giovanni arribà el 26 de febrer de 1911 a Nova York (Nova York, EUA). Després d'un temps en aquesta ciutat i en Framingham (Massachusetts, EUA), s'instal·là a New Britain (Connecticut, EUA), on treballà de paleta. El 27 de desembre de 1913 es casà a New Britain amb la immigrant italiana anarquista Irma Cassolino –la policia nord-americana la considerava més «perillosa» que son marit–, amb qui desenvolupà una intensa activitat anarquista. Als EUA esdevingué amic del destacat propagandista anarcocomunista Luigi Galleani, a qui va refugiar set setmanes quan aquest estava perseguit, i es dedicà a distribuir el periòdic Cronaca Sovversiva, publicació en la qual també col·laborà amb articles. També va ser amic de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El juny de 1915 vivia a Needham (Massachusetts, EUA), al número 48 de Brookline Street, però pocs mesos després tornava a viure a New Britain, al número 63 de Laurel Street. El 7 de setembre de 1917 va ser detingut per haver utilitzat fraudulentament l'oficina de correus per a recaptar diners per a la defensa de Galleani, de Giovanni Eramo i d'altres anarquistes perseguits; jutjat pel Tribunal de Hardford (Connecticut, EUA) amb sa companya per aquest delicte, ambdós van ser absolts. El 16 de maig de 1918 va ser novament detingut. En aquesta època refugià l'anarquista perseguit Carlo Valdinoci. Per les seves activitats polítiques, el 24 de juny de 1919, amb sa companya embarassada i un fill (Emo) i una filla (Ignea) nascuts als Estats Units, juntament amb altres anarquistes (Vincenzo Di Lecce, Alfonso Fagotti, Giovanni Fruzzetti, Luigi Galleani, Tugardo Montanari, Raffaele Schiavina i Giuseppe Solari), va ser expulsat dels EUA i retornà a Itàlia a bord del vapor Duca degli Abruzzi. El vaixell atracà el 9 de juliol de 1919 a Nàpols i immediatament Irma Cassolino va ser detinguda per a ser investigada i finalment pogué marxà cap a Sant'Angelo in Lizzola, mentre que ell va ser detingut i enviat a la presó del Carmine de Nàpols i després lliurat a les autoritats militars de Pesaro. Va ser acusat, juntament amb Di Lecce, Fagotti, Montanari i Schiavina, de deserció, ja que no s'havien presentat a la crida a files quan esclatà la Gran Guerra. Posat en llibertat a l'espera d'una resolució de les autoritats militars, s'instal·là a Pesaro, on entre octubre i el 13 de desembre de 1919 publicà els cinc números de La Frusta Anarchica, periòdic quinzenal que fundà. Aquesta publicació esdevingué un referent de l'anarquisme «antiorganitzador», contrària a qualsevol forma d'organització estructurada i permanent, tot considerant aquesta com a burocràtica i autoritària, però, a diferència dels anarquistes individualistes, confià en el valor de l'acció col·lectiva i en el paper jugat pel proletariat en el procés revolucionari. El gener de 1920 La Frusta Anarchica esdevingué La Frusta, i, des de maig de 1920 a finals de setembre de 1922 la seva seu es traslladà a Fano (Marques, Itàlia); en aquesta publicació hi van col·laborar Benigno Biaschi i Ottorino Manni, entre d'altres. També va publicar números únics, com ara La Sedia Elettrica. En 1921 havia retornat a Sant'Angelo in Lizzola. Abans de l'arribada del feixisme formà part del cercle anarquista de Pesaro «Novatore» i mantingué correspondència amb destacats exponents del moviment anarquista italià i estranger. Quan l'atemptat contra el teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia) del 23 de març de 1921, sense reivindicar l'acció, La Frusta considerà els motius que podrien haver mogut els autors, fet pel qual el juliol de 1921 va ser jutjat i absolt. En 1922 edità i prologà el llibre de Georges Étiévant Dichiarazioni di un anarchico. El 20 de juliol de 1922 el Tribunal Militar d'Ancona (Marques, Itàlia) declarà el seu cas de deserció sobresegut. L'agost de 1922 La Frusta es va veure obligat a cessar de publicar-se definitivament, però continuà fent propaganda anarquista i promovent l'ajuda a les víctimes polítiques. A Sant’Angelo di Lizzola va crear i dirigir un temps una fàbrica de pasta, després treballà de paleta i milità en la Unione Arte Muraria (UAM, Unió de l'Art de la Construcció), i finalment de supervisor d'obres públiques. En aquesta anys vint, va ser estretament vigilats per les autoritats, que sovint escorcollaven el seu domicili. En 1925 Irma Cassolino va morir de part, però la nounada, Elide Sanchini, sobrevisqué. En 1926 envià els infants nord-americans, Emo i Ignea, als Estats Units, a viure amb el pare d'Irma. En 1929 va ser interrogat per les seves suposades relacions amb Luigi Bertoni, propagandista anarquista establert a Suïssa, a qui va negar haver conegut mai. L'1 d'abril de 1933 es casà amb Anna Giampaoli, actriu professional de teatre i filla d'una família anarquista –tenia una germana anomenada Anarchia Giampaoli. Es traslladà amb sa família a Forcella (Abruços, Itàlia), on sembla que s'allunyà del moviment anarquista. En 1936 tingué a Teramo (Abruços, Itàlia) un fill, Nivio Sanchini, que esdevingué amb el temps un reputat comediògraf, director i actor teatral. En un informe policíac del 20 de febrer de 1942 s'indicava que «s'estima més la companyia de persones de provada fe feixista, participa vivament en les manifestacions patriòtiques i té una actitud favorable al Règim». Inscrit en l'Opera Nazionale Dopolavoro (OND, Obra Nacional del Lleure), associació recreativa obrera creada pel règim feixista, es va comprometre a recaptar fons per la Fascio de Teramo, al qual no obstant això no es va adherir, però en 1942 va ser eliminat del llistat de subversius. Segons altres informes governamentals, i declaracions de sa família, sempre va creure en el pensament anarquista. Després de la II Guerra Mundial, el 25 d'agost de 1946, publicà a Teramo un primer número d'una segona sèrie de La Frusta di Propaganda Anarchica, però no només sortí un altre número. Entre 1948 i 1949 col·laborà en números únics del periòdic Anarchismo, publicat per Marcello Natoli a Palerm (Sicília) i Giuseppe Grillo a Nàpols. El maig de 1949 publicà un número únic de Frusta Anarchica a Nàpols. En aquesta època es relacionà molt amb l'anarquista Nicola Recchi. Mantingué contracte amb els anarquistes italians als EUA fins a la seva mort. Giobbe Sanchini va morir el 24 de desembre de 1951 a Pesaro (Marques, Itàlia). Deixà inèdit el text Le origine dell'anarchismo.

Giobbe Sanchini (1887-1951)

---

Continua...

---