Anarcoefem�rides

[21/04] �Germinal!� - �Voluntad� - M�ting d'Adurza - Lorenzo - Alm�ras - Turina - Figueroa - Girier-Lorion - Mu�oz Ben�tez - Colla - Albert - Garc�a �lvarez - Giacomelli - L�pez Calle - Sas - Ambrona - Palacios - Alc�zar - Garc�a Polanco - S�ez - Lins - Larfeuil - K�hnis - Gauchon - Callemin - Monier � Soudy - De La Salle - Pellicer - Auda - R�denas - Garnery - Kampffmeyer - D�az - Pasotti - Rosera - Tassi - Felicani - Borghi - Radigales - Aparici

[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Alméras - Turina - Figueroa - Girier-Lorion - Muñoz Benítez - Colla - Albert - García Álvarez - Giacomelli - López Calle - Sas - Ambrona - Palacios - Alcázar - García Polanco - Sáez - Lins - Larfeuil - Kühnis - Gauchon - Callemin - Monier – Soudy - De La Salle - Pellicer - Auda - Ródenas - Garnery - Kampffmeyer - Díaz - Pasotti - Rosera - Tassi - Felicani - Borghi - Radigales - Aparici

Anarcoefemèrides del 21 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de Germinal!

- Surt Germinal!: El 21 d'abril de 1919 surt a São Paulo (São Paulo, Brasil) el primer número del setmanari anarquista bilingüe italià i portuguès Germinal! Periodico settimanale libertario. Els articles es publicaren sense signar o amb pseudònims. En sortiren, com a mínim, 25 números.

***

Capçalera del primer número de Voluntad

- Surt Voluntad: El 21 d'abril de 1922 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número del setmanari anarquista Voluntad. La libertad por la cultura. Entre 1918 i 1918 existí la mateixa capçalera editada més o menys el mateix grup. Aquesta publicació, que tenia un caràcter cultural, pedagògic i filosòfic, en la línia de La Revista Blanca, va estar dirigida per Josep Torres Tribó. Les temàtiques que abordà van ser diferents (feminisme, filosofia, naturisme, pedagogia, etc.) i deixà entreveure l'enfrontament entre sindicalistes «purs» i anarquistes «purs», com els membres del grup editor. Hi trobem textos de Felipe Alaiz de Pablo, Luigi Fabbri i Anselmo Lorenzo Asperilla. En tirà uns 2.800 exemplars. En la seva biblioteca publicà fullets de Josep Torres Tribó i Felipe Alaiz de Pablo. En va treure 19 números, l'últim el 6 d'octubre de 1922.

***

Cartell de l'acte

- Míting d'Adurza: El 21 d'abril de 1977 se celebra al poliesportiu del barri obrer d'Adurza de Vitòria (Àlaba, País Basc) el míting de presentació oficial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Euskadi després de la dictadura franquista. Hi van prendre la paraula Esteban Gallego Menéndez, José Gonzalo Rodríguez (Pepe del Valle), de la CNT de San Salvador del Valle (actual Valle de Trápaga, Biscaia, País Basc), i Manuel Gutiérrez García, secretari de la CNT de Vitòria, que presentaren les ponències «Historia de la CNT», «Perspectivas históricas» i «Presente y futuro». Hi assistiren unes 150 persones, entre elles històrics combatents anarquistes de la guerra (Atanasio Gainzaráin, Manuel Gutiérrez García, Macario Illera Tejeda, etc.). L'acte comptà amb la presència d'un delegat governamental imposat per a controlar allò que s'hi deia i que en un determinat moment intentà suspendre'l.

Naixements

Anselmo Lorenzo

- Anselmo Lorenzo Asperilla: El 21 d'abril de 1841 neix a Toledo (Castella, Espanya) un dels intel·lectuals i militants més importants de l'anarquisme hispànic Anselmo Lorenzo Asperilla. Sos pares es deien Enrique Lorenzo i Mariana Asperilla. Fill d'una família modesta, quan tenia 11 anys es va traslladar a Madrid, on va començar a treballar en una cereria d'un oncle seu. Quatre anys més tard va canviar d'ofici, començant a fer feina de tipògraf, que serà la seva professió definitiva. En 1863 es va fer soci del «Fomento de las Artes», on va assistir a classes nocturnes i va aprendre matemàtiques, gramàtica i francès, i per la seva aplicació va ser premiat pel catedràtic Segismundo Moret Prendergast. En aquesta època descobrirà les obres de Fourier i de Proudhon, traduïdes pel republicà federal Francesc Pi i Margall. En 1865 va escoltar les conferències proudhonianes de Serrano Oteiza. En 1866, al «Fomento de las Artes», coneixerà Tomás González Morago i aquest mateix any entrarà com a tipògraf als tallers del Diario Oficial de Avisos de Madrid. En aquesta època va mantenir contactes amb religiosos protestants anglesos. El 24 d'abril de 1868 es va reunir a la casa madrilenya de Julio Rubau Donadeu, juntament amb un grup d'una vintena de republicans, amb Giuseppe Fanelli, el qual explicarà als congregats el programa i els principis bàsics de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), fet que significarà el naixement de la Internacional a la Península. En 1869 el grup d'internacionalistes madrilenys (Francisco Mora, Tomàs González Morago i ell) organitzarà una conferència al Saló de la Borsa Mercantil de Madrid que causarà un tremend escàndol entre la burgesia madrilenya, mentre que la notícia, divulgada en la premsa, serà acollida gratament entre les classes populars i ben aviat la secció madrilenya de l'AIT comptarà amb més de mil inscrits. En aquesta època va fer feina al periòdic El Imparcial i alhora mantenia sa mare i sa germana. El 15 de gener de 1870 va aparèixer el primer número de La Solidaridad, òrgan de la secció espanyola de la Internacional, i on escriu una declaració de principis de l'AIT. Va participar com a delegat de la secció madrilenya en el I Congrés Obrer Espanyol que es va realitzar a Barcelona entre el 19 i el 26 de juny de 1870, congrés del qual sorgirà la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT i on es va acordar que el Consell Federal radiqués a Madrid, amb la qual cosa va ser elegit com a vocal d'aquest consell conjuntament amb els seus companys de delegació (Tomás González Morago, Enric Borrell i Francisco Mora). En 1871, arran de la repressió contra la Internacional per part del govern de Sagasta a resultes de la por a que es repetís un moviment revolucionari com el sorgit a França amb la Comuna de París, els anarquistes de l'FRE es van haver d'exiliar i va marxar, com la major part dels seus companys, a Portugal; només Borrell va quedar a Madrid per mantenir un mínim la infraestructura. Durant la seva estada a Lisboa, entre el 9 de juny i el 21 d'agost de 1871, va formar un nucli de joves internacionalistes (José Fontana, Eduardo Maia, Antero de Quental Batalha Reis, Nobre França, etc.) al voltant del periòdic O Pensamento Social i que formaran el nucli fundacional de l'AIT lusitana. Entre el 10 i el 18 de setembre de 1871, un cop de bell nou consentida l'AIT a Espanya, participarà en la Conferència Internacional de València, on serà elegit com a delegat a la Conferència del Consell Federal de l'AIT a Londres. A la capital anglesa romandrà a casa de Karl Marx, figura llegendària que li causarà una gran desil·lusió. En tornar de Londres es va reunir amb els companys del Consell Federal per informar de l'esdevingut a Londres i preparar una estratègia d'organització clandestina; es van dividir el territori peninsular amb la finalitat d'explicar la nova estratègia en cas d'una nova repressió governamental i Lorenzo va viatjar a Andalusia (Sevilla, Cardona, Utrera, Jerez, Cadis, San Fernando, Puerto Real, Màlaga, Loja, Linares), on els principis internacionalistes bakuninistes estaven fortament establerts. Posteriorment visitarà València, Barcelona i Vitòria; en aquesta última ciutat s'instal·larà una temporada a casa de Manuel Cano, que havien treballat plegats al Diario Oficial de Avisos de Madrid, i pocs dies després fundaran la secció de l'FRE de Vitòria. Mentrestant, el setembre de 1872 al Congrés d'AIT de l'Haia, es va produir la definitiva escissió entre antiautoritaris (bakuninistes i proudhonians) i autoritaris (marxistes), fet que afectarà enormement l'FRE. La polèmica es va desencadenar des del periòdic madrileny La Emancipación, dirigit per José Mesa i Francisco Mora, seguidor de les teories marxistes, i va ser continuada pel periòdic barceloní La Federación, dirigit per González Morago i on col·laboraven Gaspar Sentiñón, Rafael Farga Pellicer i Anselmo Lorenzo, defensor de les tesis bakuninistes. Lorenzo va intentar equilibrar la situació per mantenir unida la Internacional, fet que no va ser entès per molts i que va desil·lusionar-lo apartant-se un temps de l'organització. En 1873 va embarcar cap a Bordeus, on va fer feina del que va trobar alhora que viatja per mitja França, fins arribar a Marsella gairebé arruïnat; gràcies a una col·lecta dels obrers marsellesos de Le Sémaphore va aconseguir el bitllet per tornar a Barcelona en 1874. Instal·lat a la casa barcelonina de l'internacionalista José Miranda a partir del març de 1874, va ingressar en la Secció de Tipògrafs de l'FRE de Barcelona i va ser molt ben acollit per Farga, Llunas i García Viñas. En 1876 s'unirà amb Francesca Concha. El febrer de 1881 serà expulsat de l'FRE acusat d'haver falsejat la votació de la Comissió Federal. En 1883 va entrar en la lògia maçònica «Fills del Treball», on va ser conegut sota el nom simbòlic de Gutemberg. En 1885 va participar en el I Certamen Socialista celebrat a Reus amb la ponència «El ciudadano y el productor» i aquest mateix any va tornar novament a la Societat d'Obrers Tipògrafs de Barcelona. En 1886, juntament amb Rafael Farga Pellicer, va editar la revista Acracia i en 1887 va ser membre de la redacció d'El Productor. L'abril de 1887 va fer pública la seva vinculació a la maçoneria en una conferència celebrada a l'Ateneu Barcelonès juntament a Josep Llunas. En 1888 va començar a escriure la seva obra més important, El proletariado militante, de la qual sortiran dos volums, restant sense acabar un tercer que mai no veurà la impremta. En 1889 va presentar quatre ponències en el II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1893 va publicar la novel·la dramaticosocial Justo Vives i dos anys després va fundar a Barcelona la revista Ciencia Social. En 1895 va participar en la inauguració de la Biblioteca Arús i en va fer una ressenya en El Porvenir Social de Barcelona i en La Idea Librede Madrid. A causa de l'atemptat de la processó del Corpus de Barcelona en 1896 va ser detingut la nit del 28 al 29 de juliol i traslladat a les Drassanes, on va romandre fins al 7 d'agost quan va ser enviat a la fortalesa de Montjuïc. Malgrat les dures condicions i el tancament, va aconseguir fer arribar els seus articles a la premsa llibertària, signant-los amb el pseudònim Abdón Terradas. El 4 de maig de 1897 van ser afusellats cinc anarquistes al castell de Montjuïc i Lorenzo serà desterrat com molts altres a França, on coneixerà Malato, Albert, Grave, Faure, Hamon i Ferrer i Guàrdia. En aquesta època farà de corrector en una editorial parisenca. A finals d'aquell any va tornar a Barcelona, on es reunirà amb sa companya Francisca Concha Gordo i les seves tres filles (Marina, Mariana i Flora). En 1900 va començar a treballar per a les «Publicacions de l'Escola Moderna», traduint del francès Las aventuras de Nono de Jean Grave; en aquesta època també col·laborarà en La Revista Blanca que dirigeix Federico Urales a Madrid. En 1901 sortirà el primer tom d'El proletariado militante, dedicat al seu gran amic Fernando Tárrida del Mármol; també aquest any col·laborarà en la revista La Huelga General fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia i dirigida per Ignasi Clarià. En 1902 va publicar-se El hombre y la sociedad i l'any següent el seu fullet Criterio libertario; també traduirà i prologarà Paraf-Javal i Camille Pert. Tres anys després publicarà Vía libre, El patrimonio universal, La ganancia, Incapacidad progresiva de la burguesía, El obrero moderno i El banquete de la vida. En 1906 es publica el primer tom de la seva traducció d'El Hombre y la Tierra d'Élisée Reclus i l'any següent, amb l'acabada de crear organització «Solidaridad Obrera», apareixerà el portaveu que portarà el mateix títol i el director del qual va ser Jaume Bisbal i Lorenzo com un dels col·laboradors habituals. En 1909, després dels fets de la Setmana Tràgica, tot el personal de l'Escola Moderna és deportat el 20 d'agost a 245 quilòmetres de Barcelona; tot el patrimoni de l'escola és confiscat i Ferrer i Guàrdia afusellat als fosos de Montjuïc. Lorenzo va ser desterrat a Alcanyís on va començar a escriure el segon tom d'El proletario militante. En 1910, un cop aixecat el desterrament, va anar a Madrid, però de bell nou es va instal·lar a Barcelona i, juntament amb els vells companys, va intentar novament reorganitzar l'Escola Moderna. Durant els últims anys de sa vida va traduir La gran Revolución de Kropotkin i publicarà els fullets Hacia la emancipación i El proletariado y la humanidad. Anselmo Lorenzo Asperilla va morir de bronquitis crònica el 30 de novembre a la seva casa del carrer de Casanoves de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc. Va col·laborar en incomptables publicacions llibertàries i va traduir nombrosos autors (Reclus, Malato, Paraf-Javal, Chardon, Engerrand, Engels, Kropotkin, Grave, Enslander, Letourneau, Pert, Pataud, Gille, Poget, Blonch, etc.). A més de les obres citades va publicar, entre d'altres, Fuera política (1886), Acracia o república (1886), Biografía de Pedro Kropotkin (1893), Solidaridad (1909), La anarquía triunfante (1911) i Contra la ignorancia (1913).

***

Notícia sobre el debat d'Ulysse Alméras aparegut en el diari ginebrí La Tribune de Genève del 24 d'abril de 1887

- Ulysse Alméras: El 21 d'abril de 1851 neix a Aubais (Llenguadoc, Occitània) l'internacionalista, anarquista i cooperativista Ulysse Alméras. Era fill de Jean Alméras, baster, i de Pascale Chazot. Es guanyà la vida treballant d'escultor a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Cap el 1871, sembla que fugint del servei militar, passà a Suïssa. El 19 d'abril de 1871 s'adherí a la Secció de Propaganda i d'Acció Socialista Revolucionària, adherida a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Ginebra (Ginebra, Suïssa). El 15 de febrer de 1873 va ser declarat insubmís per les autoritats franceses. En 1884 es casà a Ginebra amb l'alemanya Catherina Rosewig, de qui va rebre 20.000 francs d'una herència amb els quals la parella va fundar una cooperativa de consum, la seu de la qual radicava al seu domicili; els membres d'aquesta cooperativa, tots anarquistes, havien aportat 25 francs a parts iguals i, segons alguns, en realitat es tractaria d'una tapadora legal per activitats de propaganda llibertària. Segons un informe policíac d'aleshores, era una mena d'«apòstol que no somia més que amb l'extinció del pauperisme mitjançant el repartiment dels béns i l'associació universal i que l'anomenen Jesucrist». El desembre de 1885 mantingué una polèmica amb el periòdic anarquista ginebrí L'Égalitaire sobre un sistema que hauria inventat semblant a l'actual «economia circular». També l'abril de 1887 polemitzà, juntament amb sa companya, amb el periòdic La Tribune de Genève sobre el seu «pla de reforma social i econòmica», que donaria lloc a una «República Universal». En 1888 era membre del Comitè Central de la «Societat per a l'Estudi Pràctic de les Qüestions Socials» de Ginebra. El 31 de juliol de 1888 parlà de «socialisme» en una conferència d'Henri Étienne, inspector federal de fàbriques, celebrada al Gran Amfiteatre de l'École d'Horlogerie de Ginebra, a instància de les Cambres Sindicals ginebrines. El novembre de 1890 albergà al seu domicili, al número 10 del carrer Tranchées de Rive de Ginebra, els anarquistes Gédéon Ferrières (Bruyère) i Lucien Weil (Henri Dhorr). En aquesta època participava en les reunions anarquistes, reivindicant mitjans d'acció no violents. El setembre de 1892 assistí com a delegat al Congrés Obrer de la Suïssa Romanda, celebrat a Ginebra. En 1893 publicà i difongué, amb Jean-Albert Karlen, el manifest «Avis aux bourgeois», del qual s'imprimiren 20.000 exemplars, i el 24 de setembre d'aquell any assistí al 26 Congrés de la Pau i de la Llibertat, celebrat a la Sala Alabama de Ginebra. També en 1893 era membre de la Secció de Ginebra de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat». En 1895 residia a Conches (Ginebra, Suïssa) i fou el cofundador del grup «L'Humanité», que tal vegada publicà un periòdic del mateix nom. Segons un informe policíac, es dedicava a deixar manifests en els trens quan viatjava. En 1899 ja era membre del «Cercle Internacional per a realitzar la pau per la llibertat, la fraternitat i la justícia en el treball». El 6 de març de 1902 va ser l'introductor d'una conferència sobre la idea de Déu de Sébastien Faure celebrada a Ginebra. Sembla que va ser l'Alméras que el 21 de febrer de 1905 participà en la conferència contradictòria «Conscience et service militaire» organitzada, al Casino de Saint-Pierre de Ginebra, per la Societat Cristiana de Ciències Socials. En 1909 intentà crear a Ginebra la secció local del Comitè de Salvació Públic Universal (CSPU), que tenia la seu a Berlín. També sembla que era el mateix Ulysse Alméras que en 1915 era membre del grup de Ginebra de la Unió de Socialistes Cristians (USC). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de l'expulsió de Pietro Turina apareguda en el periòdic parisenc Le Radical del 16 de maig de 1895

- Pietro Turina: El 21 d'abril de 1854 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) el tipògraf anarquista i sindicalista Pietro Turina, també conegut com Pierre Turina. Sos pares es deien Pietro Turina i Caterina Sasso (o Sassi). Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), l'1 de maig de 1891 va ser detingut, amb Amilcare Cipriani, Gallilleo Palla i altres, a Roma (Itàlia) i el març de 1892 va ser jutjat en el «Procés dels 61», anomenat així pel nombre d'imputats, pel Tribunal de Roma i condemnat a cinc anys de residència fixa i vigilada. Refugiat a Suïssa, en 1893 en fou expulsat i passà a França. El maig de 1895 en va ser expulsat, amb Giovanni Rapetti, i lliurat a les autoritats italianes, que el deportaren a les illes penitenciàries. A finals de 1900 retornà a Suïssa i en 1902 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa). A resultes de la vaga general de Ginebra, pogué fugir d'una nova expulsió gràcies a la intervenció del Sindicat de Tipògrafs. En 1908 va se novament denunciat per la seva activitat sindical. Participa en les edicions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Risveglio i, en 1926, Volontà. Pietro Turina va morir el 7 de juliol de 1937 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

Pietro Turina (1854-1937)

***

Anselmo L. Figueroa a la Presó Territorial de Yuma

- Anselmo L. Figueroa: El 21 d'abril de 1861 neix a Califòrnia (EUA) el periodista anarquista i magonista Anselmo Lorenzo Figueroa. Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis Contreras. El 7 de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam Mercedes Redondo, amb qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María, Marcelina, Eleonor, Antonio i Anselmo). Fundà a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la branca mexicana del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta ciutat la direcció de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración. Semanario revolucionario, òrgan d'expressió del Partit Liberal Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez de Lara i Antonio I. Villareal, que havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats nord-americanes. Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), amb Ricardo i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el «Manifest del 23 de setembre de 1911», publicat en Regeneración, on es reivindicava l'anarcocomunisme davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia una crida als obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de producció, declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14 de juny de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la penitenciaria federal de McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado Rivera i Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de treballs forçats pel Tribunal Federal de Los Ángeles, a instàncies del Departament de Justícia del govern nord-americà, per «violació de la Llei de Neutralitat» pels fets revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt debilitat, en sortir de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se de l'edició de Regeneración. Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat pels treballs forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al Yuma Pioneer Cemetery de Yuma (Yuma, Arizona, EUA).

Anselmo L. Figueroa (1861-1915)

***

Revolta anarquista de la Guaiana segons Le Petit Journal del 16 de desembre de 1894

- Anthelme Girier: El 21 d'abril de 1869 neix al VI Districte de Lió (Arpitània) el propagandista anarquista Jean-Baptiste Anthelme Eugène Girier, més conegut com Jean-Baptiste Lorion o Girier-Lorion. Nascut en una miserable família obrera, de pare desconegut, era fill natural de la modista Josephine Girier. Quan tenia 13 anys fugí de ca seva i fou condemnat a vuit dies de presó per vagabunderia. A partir de 1883 freqüentà les reunions anarquistes de Lió, prenent la paraula i destacant per la seva eloqüència. Com a conseqüència d'un altercat amb un comissari de policia, fou internat en un correccional, d'on sortí a mitjans de 1886. A Lió trobà treball, però fou acomiadat quan el seu patró se n'adonà que era anarquista. Durant mesos va vagabundejà i per un discurs que va fer en una reunió pública fou condemnat en rebel·lia el 12 de novembre de 1888 per l'Audiència de Roine a un any de presó. Després marxà a París i al Nord, on adoptà el pseudònim de Lorion. En 1890 fou el principal redactor del periòdic anarquista Le Bandit du Nord, el gerent del qual fou Donolet i l'administrador Vercruyze. Perseguit per propaganda anarquista, fou novament condemnat en rebel·lia i es refugià a l'Havre. En 1890 el periòdic socialista de Jules Guesde Le Cri du Travailleur l'acusà de ser un confident i Girier, tot ofès, sortí del seu amagatall i prengué el tren cap a Roubaix, on organitzà una reunió pública a la qual convocà els seus denunciants. La policia, que l'esperava, intentà detenir-lo, però ell es va defensar a trets de revòlver, ferint un dels agents. Aconseguir fugí, però fou detingut a la frontera belga. El 17 de desembre de 1890 fou condemnat per l'Audiència de Douai a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Fou internat a Maroni, a la colònia penitenciària de la Guaiana, on conegué Clément Duval a qui ajudà a superar les fortes febres que patia i amb qui intentà en diverses ocasions fugir. L'octubre de 1893 fou enviat a l'illa de Saint-Joseph, on treballà com a jardiner. L'11 de novembre d'aquell any participà amb altres companys en una xerrada nocturna per commemorar l'aniversari dels «Màrtirs de Chicago» penjats l'11 de novembre de 1887. El 2 de juliol de 1894, 75 condemnats de l'illa de Saint-Joseph refusaren sortir de les seves cabanes per anar a fer feina a les pedreres i l'1 d'octubre el company Briens fou ferit mortalment pel guardià Mosca. La situació era explosiva i entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els forçats anarquistes es rebel·laren i assassinaren el vigilant Mosca. Durant els enfrontaments 12 detinguts van ser morts (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Girier, considerat com l'«ànima del complot», fou condemnat el juny de 1895 a la pena de mort, amb Bernad Mamert, acusat de ser un dels assassins de Mosca. Durant vuit mesos, entre juliol de 1895 i febrer de 1896, esperà cada matí la seva execució. Redactà un diari en forma de cartes dirigides al seu defensor Sévère que mai no l'abandonà. El 16 de gener de 1896 la pena capital fou commutada per cinc anys de reclusió en cel·la, però la notificació no li arribà fins al febrer. A París el seu defensor i els seus amics s'esforçaren per aconseguir l'endolciment de la seva situació, però sempre se'ls responia que havia tornat foll. Anthelme Girier va morir el 16 de novembre de 1898 a la Guaiana Francesa.

***

Antonio Muñoz Benítez

- Antonio Muñoz Benítez: El 21 d'abril de 1879 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Manuel Muñoz Arias i Gerturdis Benítez Yuste. Encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès i àrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.

***

Vittore Antonio Colla

- Vittore Antonio Colla: El 21 d'abril de 1888 neix a Maser (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Vittore Antonio Colla. Sos pares es deien Angelo Colla i Giovanna Piccolini. Amb sa família es traslladà a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) i estudià fins al tercer grau d'ensenyament elemental. D'antuvi treballà en els Ferrocarrils de l'Estat. Durant la tardor de 1914 s'adherí al Grup Llibertari de Bèrgam (GLB), secció local de la Unió Anarquista Italiana (UAI), organització llibertària autònoma de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), freqüentant assíduament els seus membres principals (Luigi Caglioni, Giovanni Santo Pasquale Gamba, Romeo Crotti, Egidio Corti, Bernardo Ghibesi, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni, Luigi Marcassoli, etc.), amb els quals desenvolupà propaganda anarquista. El 17 de gener de 1916 el Tribunal de Bèrgam el condemnà a un any i tres mesos de presó per «lesions». Aquest mateix any va ser acomiadat dels Ferrocarrils de l'Estat per «mala conducta» i després d'això obrí un petit taller mecànic de reparacions de bicicletes, motos i automòbils. Estava subscrit a diverses publicacions anarquistes, com ara Fede! La Prefectura de Policia de Bèrgam el qualificà de «perillós» en cas de disturbis i agitacions populars. Fadrí, vivia amb sa mare. El 23 d'agost de 1926 va ser detingut i processat per ofenses a Benito Mussolini i per això va ser condemnat a sis mesos de presó i a una multa. El juny de 1926 va ser amonestar com a «element perillós per a l'ordre nacional de l'Estat», però el gener de 1928 l'amonestació va ser suspesa. Treballà fent de mecànic fins a juliol de 1935, data en la qual es traslladà de Bèrgam a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), on va ser contractat com a encarregat en l'empresa «Pastorino – Impresa Nettezza Urbana». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carta enviada per Pierre Albert a Le Libertaire de París publicada el 31 de juliol de 1936

- Pierre Albert: El 21 d'abril de 1898 neix a Félines-Hautpoul (actualment Felina de Menerbés, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Joseph Antoine Albert. Sos pares es deien Émile Casimir Pierre Albert, propietari, i Joséphine Louise Aurélie Lignières. En 1917 tingué un infant (Joseph) amb Hermance Joséphine Françoise Tirefort i la parella es casà el 7 de febrer de 1920 a Félines-Hautpoul (Felina de Menerbés) –posteriorment la parella tingué tres infants més (Simone, Marcelle i Josette). En els anys vint treballà com a obrer en una fàbrica de ciment a París (França) i milità en l'anarcosindicalista Sindicat Únic de la Construcció, adherit a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Durant una temporada albergà a ca seva l'anarquista Louis Estève. La primavera de 1930 vivia al número 22 del carrer Henrion de Pensey de París i va ser autoritzat a visitar Jean Ribeyron, «pres polític» de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), a la presó de La Santé. Posteriorment s'instal·là a Narbona (Llenguadoc, Occitània) i en 1934 vivia al número 32 de l'avinguda Carnot d'aquest població i era secretari del grup «Élisée Reclus», adherit a la Unió Anarquista (UA). El juliol de 1935 fou un dels signants del manifest de la «Conferència Nacional contra la Guerra i la Unió Sagrada», que es va reunir entre el 10 i l'11 d'agost de 1935 a Saint-Denis (Illa de França, França). En 1935 col·laborà en Le Libertaire. En 1936 vivia a la carretera de Carcassona i era delegat regional del Sindicat de la Construcció. En 1936, també, amb Lucien Casier, va ser candidat abstencionista «comunista llibertari» a les eleccions legislatives, però es va retira abans l'escrutini. El juliol de 1936 partí cap a Catalunya per a lluitar com a voluntari contra el feixisme. Després d'un temps a Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya), marxà cap el front d'Aragó. En aquesta època mantingué correspondència amb Le Libertaire. A finals d'abril de 1937, de bell nou a França, va ser condemnat a quatre mesos de presó per la seva lluita contra el franquisme. Va estar subscrit a Le Libertaire. Esdevingué agricultor vinyataire i ocupà una gran finca, on també hi havia horta i una pedrera de marbre rosa. Aconseguí la seves pròpies tines de vi per a no dependre d'un cooperativa i donà feina a obrers agrícoles espanyols i portuguesos que hi anaven cada any. Pierre Albert va morir el 27 de juny de 1978 a la Policlínia Saint-Pierre de Lodeva (Llenguadoc, Occitània).

***

Agustín García Álvarez (1948)

- Agustín García Álvarez: El 21 d'abril de 1899 neix a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín García Álvarez. En 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera. En 1922 assistí a la Conferència de Saragossa d'aquest sindicat. El febrer de 1932 fou delegat pel Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Felguera al Ple Regional confederal. El setembre d'aquell any representà la Federació Local de La Felguera de la CNT al Congrés Regional confederal. Abans de la guerra civil milità en el sindicat «El Porvenir de la Humanidad» del barri de Bidebieta de Basauri (Biscaia, País Basc). Durant el conflicte bèl·lic lluità a la zona de Bilbao enquadrat en el «Batalló Isaac Puente» de la CNT. Greument ferit al final de la guerra, fou evacuat a França on, com a excombatent del front nord, va ser hospitalitzat a Iparralde en un hospital reservat als bascos. Després fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard, després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, s'instal·là a Bordeus. Amb l'Alliberament intentà emigrar als Estats Units, on son germà gran hi vivia, però li va ser denegat el visat per l'administració nord-americana. En 1946 era vocal de la Federació Local de la CNT d'Euskadi Nord de Bordeus. Contrari a les tesis de Martínez Prieto, fou partidari de la tendència reformista o col·laboracionista. Agustín García Álvarez va morir de càncer el 29 d'abril de 1965 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Cartoixa d'aquesta ciutat al costat de sa companya.

Agustín García Álvarez (1899-1965)

***

Cornelio Giacomelli

- Cornelio Giacomelli: El 21 d'abril de 1899 neix a San Lorenzo alle Corti (Cascina, Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Cornelio Giacomelli. Sos pares es deien Michele Giacomelli i Letizia Meini. Quan encara era un infant es traslladà amb sa família a Piombino (Toscana, Itàlia). Treballà com a obrer a l'empresa siderúrgica Ilva i començà a establir relació amb destacats anarquistes locals que el van introduir en el pensament llibertari, del qual també entraren a formar part sos germans petits Amos i Gisberto. Lliurat a l'acció, durant la postguerra participà activament en la lluita contra el feixisme enquadrat en el 144 Batalló dels «Arditi del Popolo». Fitxat per la Prefectura de Policia de Pisa (Toscana, Itàlia) com a «subversiu perillós», durant la tardor de 1921 prengué part en un complot per atemptar contra la vida de Benito Mussolini. La crisi productiva que afectà a l'empresa Ilva a principis dels anys vint i la por de ser víctima de represàlies per part dels escamots feixistes, l'obligaren, en 1922, a emigrar a Torí (Piemont, Itàlia). Contractat per l'empresa automobilística FIAT Ferriere, ràpidament destaca com a hàbil agitador sindical. En 1923 va ser detingut i el seu domicili escorcollat, trobant-li dues granades de mà; denunciat per l'autoritat judicial, el Tribunal d'Apel·lació de Lucca (Toscana, Itàlia) el condemnà a dos anys i sis mesos de presó per «possessió d'explosius amb finalitats terroristes». Mentrestant, però, aconseguí fugir d'Itàlia i refugiar-se a Suïssa, on va romandre fins el juliol de 1925, quan una amnistia el permeté retornar a Itàlia. De bell nou a Torí, reprengué la seva tasca propagandística antifeixista entre els treballadors, recaptant fons per a les famílies de les víctimes de la persecució política i organitzant expatriacions clandestines. També mantingué correspondència amb un nucli de militants toscans emigrats a Lió (Arpitània) i s'adherí al Cercle «Sacco i Vanzetti». El 10 de febrer de 1929 de la seva unió amb Natalina Del Carratone nasqué la seva única filla, Renata. L'estiu de 1930 va ser identificat per les autoritats com a membre del grup anarquista «Barriera di Milano» (Settimo Guerrieri, Arduino D’Angina, Dante Armanetti, Nuzio Giacomelli, Muzio Tosi, etc.) i definit per la Prefectura de Policia de Torí com a «anarquista convençut i irreductible antifeixista». El febrer de 1931 va ser detingut, processat per la Comissió Provincial de Torí i amonestat, però va ser absolt en ocasió de la celebració del desè aniversari de la «Revolució feixista». Es traslladà a Gènova (Ligúria, Itàlia), on treballà en la seu local de la FIAT. En 1935 presentà una sol·licitud al Ministeri de l'Interior per a obtenir un salconduit per a l'Àfrica Oriental, però la petició va ser rebutjada «en consideració dels seus pèssims antecedents polítics». Després d'això, es dedicà a preparar la seva expatriació clandestina d'Itàlia. De bell nou a Torí, restablí els seus contactes i l'estiu de 1937 creuà la frontera clandestinament i s'establí a Bèlgica. Després d'uns mesos a Brussel·les, va ser expulsat del país i passà a França, establint-se a Marsella, on s'uní a un grup d'antifeixistes italians (Muzio Tosi, Bruno Tosarelli, Edoardo Andredi, Vittorio Marchi, etc.) que havia decidit fer costat la Revolució espanyola i lluitar contra el feixisme. Arribà a Barcelona (Catalunya) a bord del vapor Ciudad de Barcelona i s'enrolà immediatament com a voluntari en la Columna Italiana de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i combatent valerosament fins el final de les operacions militars. Després de la conquesta de Madrid (Espanya) per part de l'exèrcit franquista, passà a França, establint-se a Briva (Aquitània, Occitània). Durant l'estiu de 1939, com a mesura d'ordre públic, va ser internat per les autoritats franceses al camp de concentració d'Argelers, on formà part del grup anarquista «Libertà o Morte» (Armando Bientinesi, Ernesto Bonomini, Faustino Braga, Gennaro Gramsci, Carlo Montresor, Muzio Tosi, etc.). Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia i s'establí a Cascina, on continuà amb les seves activitats en el grup local de Cascina i Navacchio de la Federació Anarquista Italiana (FAI), format per Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Ludovico Caioli, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi i Giovanni Turini, entre d'altres. Cornelio Giacomelli va morir el 20 de maig de 1960 a Navacchio (Cascina, Toscana, Itàlia).

***

Pedro López Calle

- Pedro López Calle: El 21 d'abril de 1901 –alguns citen erròniament altres dates– neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro López Calle. Sos pares es deien Miguel López i Rosalía Calle. Fill d'una família anarquista, quan tenia 17 anys ja feia discursos. En aquesta època patí persecucions i conegué les conduccions a peu dels detinguts i les presons. En 1917 assistí com a delegat del grup llibertari «Hermanos Unidos» de Montejaque a la reunió de constitució de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia, celebrada a Morón, i en 1919 fundà en aquesta ciutat sevillana, amb el seu gran amic Antonio Rosado López –ambdós pertanyien a la mateixa lògia maçònica–, Juventud Rebelde, òrgan d'expressió d'aquesta federació. En 1922 també representà «Hermanos Unidos» en la reunió anarquista d'El Arahal. En els anys de la dictadura de Primo de Rivera continuà en la lluita i envià diners pro-presos a La Revista Blanca. Durant la II República espanyola, amb el vistiplau de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per evitar el triomf dretà, va fer d'alcalde en dos períodes i fou admirat a tota la zona (Marbella, Estepona, Serranía de Ronda, etc.). A finals d'agost de 1933, quan era alcalde de Montejaque, va ser detingut per ordre del governador de Màlaga, acusat de complicitat d'haver provocat incendis a les muntanyes municipals d'aquest poble. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan es proclamà el comunisme llibertari a Montejaque, va ser el primer en posar el seu capital a disposició de la CNT. Després es va fer càrrec de les milícies confederals de Ronda i comandà el Cos de Milícies –després «Columna Pedro López»– acantonat a San Pedro de Alcántara que arribà a controlar la comarca sud occidental de la Serranía de Ronda i que impedí durant tot l'any 1936 que les tropes franquistes arribessin a la costa –eren coneguts com «Els amos de la Serra». El novembre de 1936 intervingué en el gran acte confederal de Màlaga i quan aquesta capital caigué a mans feixistes, es replegà amb les seves tropes cap a Motril i a Almeria. Després, amb son germà Bernabé, combaté en la 61 Brigada –nom que prengué la seva columna arran de la militarització– al Jarama. Més tard va fer de comissari en la Divisió de Llevant de l'Exèrcit republicà. El març de 1939 va ser detingut per la reacció comunista, però aconseguí fugir. Fins al final de la guerra fou secretari de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat a diversos camps de concentració. Després passà a Amèrica (Veneçuela, Equador i Mèxic). En 1946 formà part de l'Agrupació d'Estudis Socials de Mèxic, partidària de la CNT de l'Interior. Durant un temps residí a Orà (Algèria) i a Casablanca (Marroc) com a enllaç de la guerrilla anarquista que actuava a la Serranía de Ronda encapçalada per son germà Bernabé. Després de la mort del dictador Franco, en 1976 s'establí a Algeciras. Pedro López Calle va morir sobtadament d'un ictus el 20 de juliol –alguns citen erròniament 18 de juliol– de 1977 al seu domicili d'Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) mentre jugava a escacs i va ser enterrat a Montejaque. Trobem articles seus, molts signats sota el pseudònim Avenir d'Amor, en Acción, Juventud Rebelde i El Miliciano (fent servir el pseudònim Tonto de la Columna). És autor dels fullets Escucha, campesino i El problema de la tierra.

Pedro López Calle (1901-1977)

---

Continua...

---

[20/04] Acte de SIA - Congr�s Anarquista de Corea - Confer�ncia de Lapeyre - Pie - Imhoff - Nourrisson - Monier - Garc�a Rodr�guez - Getchev - Bassons - Akiyama - Lobo - Abad�a - Olmedo - H�mery-Dufoug - Duhain - Mairone - Gil Oliver - Lasseur - Bernabeu - Planche - L�pez P�rez - Us�n - Lozano - Regal - Carlizza - R�al - Barcia - Terrenoire

[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre - Pie - Imhoff - Nourrisson - Monier - García Rodríguez - Getchev - Bassons - Akiyama - Lobo - Abadía - Olmedo - Hémery-Dufoug - Duhain - Mairone - Gil Oliver - Lasseur - Bernabeu - Planche - López Pérez - Usón - Lozano - Regal - Carlizza - Réal - Barcia - Terrenoire

Anarcoefemèrides del 20 d'abril

Esdeveniments

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic havà Rumbos Nuevos de l'1 d'abril de 1939

- Acte de SIA: El 20 d'abril de 1939, pocs dies després del triomf franquista, se celebra al teatre Tropical de Casa Blanca (L'Havana, Cuba) un acte de solidaritat amb els refugiats espanyols organitzat pel Consell Local de Casa Blanca de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El acte, per a recaptar fons, consistí en el passi de pel·lícules, un espectacle de varietats i en el parlament de diversos oradors.

***

Foto de família del Congrés Anarquista de Corea (23 d'abril de 1946)

- Congrés Anarquista de Corea: Entre el 20 i el 23 d'abril de 1946 té lloc a Anwui (Corea) un congrés anarquista que marcarà la considerable influència que ha tingut el pensament de Piotr Kropotkin al continent asiàtic. L'historiador coreà Xin Xae-Ho (1880-1936) fou un dels precursors i introductors de l'anarquisme en aquest país. Més tard, els germans Li Jung-Kiu (1897-1983) i Liu Eul-Kiu (1894-1972), aquest últim també conegut com El Kropotkin Coreà, van ser els promotors d'aquest congrés, juntament amb Ha Ki Rak, altra figura important de l'anarquisme coreà i que encara pogué participar en el congrés de la Federació Anarquista Coreana (FAC) de 1987.

***

Cartell de la conferència de Lapeyre

- Conferència d'Aristide Lapeyre: El 20 d'abril de 1966 se celebra a la Salle de la Mutualité de París (França) la conferència pública de l'anarquista, pacifista i neomaltusià Aristide Lapeyre «Face à l'Église. Le Planning Familial et l'avortament» (Enfront de l'Església. La Planificació Familiar i l'avortament), organitzada pel Grup Llibertari «Louise Michel», de la Federació Anarquista (FA), i La Libre-Pensée. La reivindicació de Lapeyre de l'avortament el portarà a realitzar el mateix interrupcions d'embarassos, fet pel qual va ser empresonat. La Llei d'Interrupció Voluntària de l'Embaràs francesa s'aprovà gairebé deu anys després, el 17 de gener de 1975.

Naixements

Notícia de la detenció de Jules Léon Pie apareguda en el diari de Nantes Le Phare de la Loire del 28 de juny de 1894

- Jules Léon Pie: El 20 d'abril de 1851 neix oficialment a Mézières (actualment Charleville-Mézières, Ardenes, França) l'anarquista Jules Léon Pie. De pares desconeguts, va ser trobat en aquesta data a les portes de l'Hospici Civil de la població i sembla que havia nascut el dia abans; el nom li va ser posat per Bernard Kewe, ecònom del citat hospici. Es guanyava la vida treballant de jardiner. A mitjans dels anys vuitanta s'establí a Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França), on, encara que no va fer propaganda obertament, dirigí declaracions anarquistes als obrers. L'estiu de 1892 la policia controlà que havia marxat cap a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on sembla que havia estat enviat a fer propaganda en nom de Le Père Peinard, periòdic que distribuïa a Châlons-sur-Marne; després d'un temps a Bèlgica, a finals d'aquell any retornà a Châlons-sur-Marne. En aquesta època formava part del grup anarquista «Les Sangliers de la Marne». L'abril de 1893 va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives i durant la tardor d'aquell any patí un escorcoll policíac al seu domicili. A principis de l'estiu de 1894 va ser acusat d'haver difós a Châlons-sur-Marne el cartell anarquista «A Carnot le tueur», publicat a resultes de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant. En una perquisició al seu domicili, la policia trobà una col·lecció de cançons anarquistes, entre elles La carte de l'électeur, que habitualment es cantaven, segons la policia, en les reunions del grup «Les Sangliers de la Marne», a més d'un exemplar del periòdic L'International, prohibit a França, i un fullet. En aquesta època treballava fabricant espelmes i sembla que no feia propaganda, ja que tenia nombrosos infants al seu càrrec després que sa companya hagués partit. El 26 de juny de 1894, mentre estava ingressat a l'Hôtel-Dieu de Châlons-sur-Marne, va ser detingut després d'haver fet unes declaracions violentes arran de l'atemptat mortal contra el president de la República francesa Sadi Carnot el dia abans. Processat per «amenaces contra el president Carnot», fet que negà tot condemnat els atemptats anarquistes, durant el seu interrogatori es prestà a informar a les autoritats de tot el que sabés sobre el moviment anarquista. El 31 de desembre de 1896 va ser detingut juntament amb Philipe Lebegue, Marie Roth i Edmond Victor. En 1902 va ser esborrat dels registres de control d'anarquistes de la policia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Louis-Alfred Imhoff (1 de març de 1894)

- Louis-Alfred Imhoff: El 20 d'abril de 1856 neix a Mex (Vaud, Suïsse) el jornaler anarquista Louis-Alfred Imhoff. Sos pares es deien César Imhoff i Louise Gendroz. Emigrà a França i s'instal·là al número 3 del carrer Pallet de Courbevoie (Illa de França, França). L'1 de març de 1894 va ser detingut en una gran agafada juntament amb 26 anarquistes més. El 2 de maig de 1894 se li va decretar l'expulsió de França per les seves activitats anarquistes, refugiant-se a Suïssa. En aquest any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Louis-Alfred Imhoff (1856-?)

***

Notícia de la detenció de Madeleine Nourrisson apareguda en el diari parisenc La Matin del 29 de febrer de 1912

- Madeleine Nourrisson: El 20 d'abril de 1886 neix al barri de Malorie de Tièrn (Alvèrnia, Occitània) la costurera anarcoindividualista Madeleine Joséphine Nourrisson, també coneguda com Madeleine Bouchet. Sos pares es deien Étienne Émile Nourrisson, ganiveter, i Melanie Duzelier. Companya del tipògraf anarquista individualista Léon Antoine Bouchet, amb qui es casà el 7 de desembre de 1907 a Tièrn, també ella es qualificà d'anarcoindividualista. El setembre de 1910 la parella abandonà Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i s'establí a París, instal·lant-se a la seu del periòdic L'Anarchie, a Romainville (Illa de França, França). Mantingué una estreta amistat amb Louise Kayser (La Venus Rouge), esposa d'Eugène Dieudonné, i de Jean De Boë, membres de la coneguda com «Banda Bonnot». Sospitosa d'haver albergat Jean De Boë, de qui la policia deia n'era l'amant, la seu del periòdic L'Idée Libre, on treballava son company, va ser escorcollada el 21 de febrer de 1912 i empresonada sota l'acusació d'haver-hi trobat diversos teixits dels quals no pogué demostrar la seva procedència, encara de fou alliberada poc després. Madeleine Nourrisson va morir el 22 de gener de 1966 a Saint-Étienne (Arpitània).

***

Élie Monier

- Élie Monier: El 20 d'abril –la partida de defunció cita erròniament el 20 d'agost– de 1889 neix a Estagell (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Étienne Monier –a vegades citat erròniament Monnier–, conegut com Élie Monier i Simentoff. Fill d'una família pagesa propietària, sos pares es deien Jacques Monier i Elisabeth Monier. Va començar a treballar quan tenia 12 anys en un castell com a jardiner i floricultor. Ràpidament va prendre consciència d'explotat i arran d'una gira de conferències anarquistes va començar a militar en els cercles llibertaris. Proper a André Lorulot, l'acompanyà en les seves gires propagandístiques. En 1909 es va instal·lar a París i el 4 de desembre de 1910 es va declarar insubmís davant les autoritats militars. Amb els papers d'un amic anarquista anomenat Samuelis Simentoff –nascut el 15 de gener de 1887 a l'illa de Siros– va canviar d'indentitat i marxà a Bèlgica, on va fer de quincaller. En aquesta època feu contacte amb Octave Garnier, Raymond Callemin i Édouard Carouy, i tots plegats es van instal·lar en la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltxitxe i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie. Lligat a Jules Bonnot i a altres anarquistes il·legalistes –que la premsa batejarà amb el nom de «Banda Bonnot»–, participaran tots plegats en diverses accions violentes. Buscat per la policia per un robatori comès a Carcassona el 27 d'agost de 1911, també serà sospitós d'haver participat en l'atracament de la Societat de Mines de Plata d'Alès. El 25 de març de 1912 va participar en el robatori d'un automòbil a Montgeron, on morí una home, i després en l'atracament de l'entitat bancària «Societat General» a Cantilly, on dos empleats resultaren morts. Va treballar un temps a Ivry per a un soldador anarquista, Antoine Gauzy, i s'ajuntarà amb una joveneta, Marie Basse. Gràcies a ell, Bonnot es refugiarà al domicili de Gauzy. El 24 d'abril de 1912 fou detingut en un hotelet del barri parisenc Belleville. El seu judici va començar el 3 de febrer de 1913 a l'Audiència del Sena, juntament amb els supervivents i els còmplices de la banda. El 27 de febrer fou condemnat a mort, amb Raymond Callemin, Eugènne Dieudonné i André Soudy. Élie Monier fou guillotinat el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França), juntament amb Callemin i Soudy. Marie Besse, l'amant de Monier de 17 anys, malalta de tuberculosi i abatuda per la mort de son company, morirà dos mesos més tard a l'hospital parisenc de Laënnec.

Élie Monier (1889-1913)

***

Necrològica d'Augusto García Rodríguez apareguda en el periòdic tolosà Espoir 14 de juny de 1964

- Augusto García Rodríguez: El 20 d'abril de 1896 neix a Puebla de Lillo (Lleó, Castella, Espanya) –el certificat de defunció cita Sama (Langreo, Astúries, Espanya)– l'anarcosindicalista Augusto García Rodríguez. Sos pares es deien Arnaldo García i Vicenta Rodríguez. Miner de professió, des de molt jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Astúries (Espanya). Detingut en diverses ocasions, va ser empresonat i apallissat per la policia abans de ser deportat de la regió. En una reunió del 18 de setembre de 1931, després de l'exclusió dels comunistes del Sindicat Miner de la CNT d'Astúries, en va ser nomenat president. El febrer de 1932 fou delegat dels miners en el Ple Regional confederal. En 1933 va fer un míting a Sama (Langreo, Astúries, Espanya). Durant la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica a Astúries i, després de la caiguda del front nord a mans dels feixistes, fou delegat de la Junta d'Ordre Públic de la Garriga (Vallès Oriental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. A partir d'octubre de 1939 treballà com a miner a les mines de La Sala (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Sa companya fou Leonora Alonso. Augusto García Rodríguez va morir el 19 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 18 d'abril– de 1964 al seu domicili de La Sala (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència d'una intervenció quirúrgica en l'úlcera d'estómac que patia des de feia anys i fou enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Gueorgui Getchev

- Gueorgui Getchev: El 20 d'abril de 1897 neix a Haskovo (Haskovo, Bulgària), en una família de petits artesans, el poeta, escriptor, traductor i periodista, gran figura de l'anarquisme eslau, Gueorgui Getchev (o Georges Getchev). Després de fer estudis primaris i secundaris a Haskovo, als 16 anys va descobrir les idees llibertàries i va fer estudis superiors a l'Acadèmia de Belles Arts de Sofia. El seu primer recull de poesia va ser publicat en 1914. És el fundador dels primers grups llibertaris a Haskovo i quan Bulgària entra en guerra en 1916, es declara insubmís i s'incorpora amb Gueorgui Sheitanov en la lluita clandestina. En 1918 és un dels principals acusats en el procés militar contra els anarquistes. Després de la guerra, bé que fora de la llei, esdevé redactor en cap d'El Despertament i d'Anarquista, i forma un primer grup de partisans contra la dictadura. De 1921 a 1923 forma part del grup de Vassil Ikonomov i comet nombrosos actes revolucionaris, alhora que col·labora en la revista Societat Lliure, òrgan de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). Condemnat a mort per un article estigmatitzant el cop d'Estat del 9 de juny de 1923, s'exilia a França on es lliga amb el grup de Sébastien Faure, Jean Grave, el doctor Pierrot i els militants italians i espanyols exiliats com ell. Va col·laborar aleshores en Le Libertaire i en L'Idée Anarchiste. En 1924 retorna a Bulgària per continuar la lluita clandestina, però després de l'atemptat d'abril de 1925 a la catedral de Sofia i la ferotge repressió que s'engega, retorna a França. Només en 1928, després de l'amnistia general, tornarà al seu país, on es consagrarà a la propaganda d'una manera legal. En 1930 crea el seu propi setmanari literari Missal i Volia (Pensament i Voluntat) que aplega nombrosos autors progressistes, però que serà suprimit per la censura en 1935. L'activitat política no va frenar la seva immensa tasca literària, traduint i editant els grans noms de la literatura francesa i russa. Va publicar igualment els seus reculls poètics així com contes per a infants. Després de la presa del poder pels comunistes (1944), serà dels pocs que gosarà oposar-se obertament al règim i polemitzar sobre la llibertat artística. Víctima de l'ostracisme, és detingut finalment en 1949 i enviat al camp de concentració de Béléné. Alliberat gràcies a la intervenció de la Unió d'Escriptors, continuarà amb la seva militància anarquista. Després de la mort de Boris Yanev en 1957, va ser nomenat secretari de relacions internacionals de la FACB clandestina; però patirà pressions i vigilàncies contínues de les autoritats i serà novament detingut en 1963 per la seguretat de l'Estat, acusat de «sospitós de relacions amb l'estranger», i interrogat, sense resultats. Gueorgui Getchev va morir el 28 d'agost de 1965 a Sofia (Bulgària).

***

Ordre de crida i cerca emès per la Direcció General de Policia franquista de Barcelona contra Joaquim Bassons Viñas, i altres «activos elementos rojos» de la Companyia General d'Autobusos de Barcelona (Boletín Oficial de la provincial de Cáceres del 18 d'octubre de 1939)

- Joaquim Bassons Viñas: El 20 d'abril de 1903 neix a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Bassons Viñas. Sos pares es deien Josep Bassons i Teresa Viñas. Fill i germà d'obrers vidriers, passà la seva infantesa a Cervelló (Baix Llobregat, Catalunya). Assistí durant vuit anys a l'escola i després passà a l'Escola Racionalista de València i al Centre Republicà «El Pueblo». Entre 1917 i 1927 treballà com a vidrier a València i milità en diferents grups anarquistes. Entre 1920 i 1922 fou secretari del grup àcrata «La Verdad», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre 1927 i 1929 treballà de vidrier a Badalona i després passà al sector dels autobusos a Barcelona. El setembre de 1930 va ser detingut i empresonat arran de la vaga de la construcció. Aquest mateix any va ser nomenat membre, pel Sindicat del Vidre, del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1931 del Comitè Nacional del Vidre a Mataró, amb Manuel Mascarell, Llibert Peiró, Pedro Conejero i altres. Entre 1931 i 1936 fou secretari de la Secció d'Autobusos del Sindicat del Transport de la CNT. Per mor de la seva militància, va ser detingut governativament en diverses ocasions i tancat a la presó Model de Barcelona. Quan esclatà la Revolució de 1936, fou un dels principals responsables de la col·lectivització dels autobusos i tramvies barcelonins des dels seus càrrecs de membre de Comitè de Control, de secretari de la col·lectivitat i del Consell de Transports Públics Urbans, càrrec últim que mantingué fins al final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració de Bram. Més tard romangué durant molts d'anys a Sant Ponç de Tomièiras (Llenguadoc, Occitània), on treballà a la fàbrica de vidres Fleur de Verre i ocupà la secretaria de la Federació Local de la CNT. En 1949 morí la seva companya Carmen Calvo. En aquests anys participà en la major part de reunions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili. A més de diferents premis per la seva feina artesana, el juliol de 1972 va ser guardonat amb un premi com a millor obrer vidrier de França. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Solidaridad Obrera, etc. Sa nova companya, Antonia Balta, morí en 1988. Joaquim Bassons Viñas va morir el 19 de juliol de 1993 en una residència de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). Deixà un llibre inèdit sobre les seves experiències al camp de concentració de Bram i el seu testimoni va ser recollit en el documental de Richard Prost Otro futuro (1998).

***

Akiyama Kiyoshi

- Akiyama Kiyoshi: El 20 d'abril de 1904 neix a Matsugae (Kiku, Fukuoka, Kyushu, Japó) l'escriptor, poeta i pensador anarquista Akiyama Kiyoshi (Akiyama és el llinatge), també conegut com Tsubone Kiyoshi i Takayama Keitaro. Després de diplomar-se a l'escola secundària de Kokura (Kitakyushu, Fukuoka, Kyushu, Japó), entrà a fer el curs preparatori de dret a la Universitat de Nihon a Chiyoda (Tòquio, Japó), però deixà la carrera i començà a treballar fent diverses feinetes (repartidor de diaris, ascensorista, empleat de redacció, etc.). Cap el 1924 entrà a formar part del moviment llibertari japonès i en 1926 començà la seva activitat literària, col·laborant en revistes anarquistes, com ara Tanki (El Genet Solitari), Kokushoku Shimbin (Front Negre), Dando (Trajectòries), etc. En 1933 esdevingué el principal col·laborador de la revista Kaiho Bunka (Emancipació i Cultura) i col·laborà en Bungaku Tsuhin (Notícies Literàries), òrgan de la Kaiho Bunka Renmei (Federació per a l'Emancipació i la Cultura), organització que volia portar la cultura al moviment obrer anarquista i que acabava de rellançar aquell mateix 1933 amb altres companys (Okamoto Jun, Tai Uemura, Tozaburo Ono, etc.). També participà en la redacció de diverses revistes, com ara la nova Dando (Trajectòries), Shi Kodo (Acció Poètica), etc. Després de la II Guerra Mundial, el maig de 1946, fou un dels fundadors de la Nihon Anakisuto Renmei (Federació Anarquista Japonesa) i participà en el novell moviment literari anomenat «Shin Nihon Bungakukai» (Societat Literària del Nou Japó). També col·laborà en la revista Kosumosu (Cosmos), amb Okamoto Jun i Kaneko. Durant els anys seixanta formà part del grup autònom Gatsu Koudou Linkai. Entre les seves obres d'assaig destaquen Autocrítica literària (1956), El pensament rebel al Japó (1960), Nihilisme i terrorisme (1968), Records personals sobre la poesia de postguerra (1968), Literatura anarquista (1970), El rebuig del poder. Filosofia de l'anarquisme (1971), L'autocrítica de la literatura (1972), El credo de la rebel·lió (1973) i Considerant la nostra violència (1977); i entre les poètiques Imatges (1959), Flors blanques (1966), Solitud (1967), Recull de poemes (1968), Poemes contra la guerra (1969, amb Ito Nobuyoshi i Okamoto Jun) i Poemes prohibits (1970). En 2006 es publicà una antologia en 12 volums dels seus millors escrits. Akiyama Kiyoshi va morir el 14 de novembre de 1988 a Kokura, actual Kitakyushu (Fukuoka, Kyushu, Japó).

***

Foto policíaca de Juan Lobo Gago (1930)

- Juan Lobo Gago: El 20 d'abril de 1909 neix a Gilena (Sevilla, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen Gerena (Sevilla, Andalusia, Espanya)– l'anarquista Juan Lobo Gago, que va fer servir diversos pseudònims (Fernando García Jiménez, José María Pagés Avilés, etc.). Fuster de professió, fou un actiu militant del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sevilla. Va ser detingut en diferents ocasions acusat de diferents delictes, com ara estafa, atracament en un assalt a la finca La Salud, a prop de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya), etc. El 13 de setembre de 1930, segons la policia, amb altres companys (José María Jiménez Bermúdez, Miguel León Sánchez i Eduardo Cabeza Ferrete), realitzà un atracament a la Venta de la Salud (Utrera, Sevilla, Espanya) i fou detingut un mes després a Cadis (Andalusia, Espanya). El 5 de gener de 1932 va ser detingut, juntament amb Juan Marín y Marín, acusat d'haver atracat un fabricant de juguetes i un dependent a Madrid (Espanya); empresonats, el 15 de novembre d'aquell any ambdós van ser jutjats en la Secció IV de l'Audiència de Madrid i van ser alliberats a compte del temps que havien passat en presó preventiva. El novembre de 1933 va ser detingut, juntament amb Manuel Herrador Merino, en un hostal a prop de la Cruz del Campo de Sevilla per negar-se a pagar les consumicions. Sembla que en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En 1952, des d'Alemanya, col·laborà en Tierra y Libertad de Mèxic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carnet de la CNT

- José Abadía Alastruey: El 20 d'abril de 1910 neix a Alcalá de Gurrea (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cesáreo Abadía Alastruey. Tenia dues germanes, Ángela i Josefa. Es guanyava la vida treballant de llaurador i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista, amb altres companys del seu poble i del llogaret de Tormos, partí el 21 d'agost de 1936 cap a Osca per a enfrontar-se als rebels. Detingut en arribar, el 25 de juliol de 1936 va ser tancat a la Presó Provincial d'Osca. José Abadía Alastruey va ser afusellat la matinada del 30 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). El seu nom figura en el «Memorial als afusellats a Osca» que es troba al Cementiri Municipal d'Osca.

***

Manuel Olmedo Tomillero (12 d'octubre de 1991)

- Manuel Olmedo Tomillero: El 20 d'abril –oficialment el 21 d'abril i algunes fonts citen erròniament el 20 d'octubre– de 1920 neix a Carmona (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Olmedo Tomillero. Fill d'una família llibertària, sos pares es deien José Olmedo Herrera i María Tomillero Moraud. Quan tenia 11 anys començà a freqüentar l'Ateneu Cultural Llibertari de Carmona. Com a membre del grup de joves anarquistes «Nueva Semilla», participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries locals. L'abril de 1936 s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou delegat d'una colla de segadors de Carmona. L'estiu de 1936, quan l'ocupació de Carmona per les tropes feixistes aixecades, aconseguí passar a Ciudad Real (Castella, Espanya) per Lora i participà en la col·lectivitat agrícola de Torrenueva (Ciudad Real, Castella, Espanya), on son pare en fou secretari. Després, mentint sobre la seva edat, s'enrolà a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) en la Batalló «Torres», combatent a Extremadura i al centre peninsular, i posteriorment en la «Columna Espartacus», organitzada pel Comitè Regional d'Andalusia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dins la qual lluità tota la guerra i d'on sortí amb el grau de sergent. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner i va ser internat al camp de concentració d'Albatera i després al de Los Almendros. Un cop lliure, retornà a Carmona, on en 1940 va ser novament detingut i enviat al XX Batalló Disciplinari de Treballadors de Tetuan (Nord d'Àfrica). En 1943, amb la dissolució del batalló, va ser mobilitzat en el XV Regiment d'Infanteria als Pirineus, d'on pogué sortir llicenciat en 1946. De bell nou a Carmona, on nou membres de sa família havien estat assassinats pels feixistes, s'integrà en la CNT clandestina, defensant les posicions més «ortodoxes» enfront de la tendència «possibilista». A la mort del dictador Francisco Franco, treballà en l'empresa Iberia a Madrid (Espanya), on amb la seva gestió es va crear una secció sindical del Sindicat del Transport de la CNT. Fou delegat en nombrosos congressos. Entre 1980 i 1988 va ser membre del secretariat (organització i tresoreria) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), època en la qual li va tocar viatjar molt pel seu càrrec. Milità en el grup «Malatesta» de la FAI de Sevilla (Andalusia, Espanya). El febrer de 1998, arran de les disputes internes, dimití del grup «Horizonte» de la FAI madrilenya i el juliol de 1999 s'adherí al grup «Paso a la verdad» de la FAI de Santander (Cantabria, Espanya). Durant sa vida col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Boletín AIT, Le Combat Syndicaliste, Cenit, CNT, Ekinaren Ekinaz, Solidaridad, Tierra y Libertad, etc. Manuel Olmedo Tomillero va morir el 24 d'octubre de 1999 a l'Hospital de la Paz de Madrid (Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'Alcobendas (Madrid, Castella, Espanya). Sa germana Rosario Olmedo Tomillero va ser una destacada militant anarcosindicalista.

Manuel Olmedo Tomillero (1920-1999)

Defuncions

Notícia orgànica de Georges Hémery-Dufoug apareguda en el diari parisenc La Rappel del 17 d'abril de 1881

- Georges Hémery-Dufoug: El 20 d'abril de 1906 mor al XV Districte de París (França) l'anarquista i sindicalista Georges Pierre Hémery-Dufoug –el llinatge compost també citat Émery i Dufour. Havia nascut el 27 de gener de 1849 al VIII Districte antic, actual XI Districte, de París (França). Sos pares es deien Pierre Hémery-Dufoug i Françoise Pachoud, i tingué dos germans, Louis Michel i Augustine Françoise. Es guanyava la vida treballant d'ebenista al barri de Grenelle i destacà com a propagandista a tallers i cabarets. En 1871 era sotsoficial en un Regiment de Línia i es negà a lluitar contra la Comuna de París, fet pel qual va ser enviat als batallons disciplinaris africans. En 1873 vivia al número 48 del carrer Entrepreneurs del XV Districte de París. El 28 de novembre de 1874 es casà al IX Districte de París amb la modista parisenca Marie Eléonore Pierlot, amb qui tingué dos infants, Henri Charles i Charles Georges. El febrer de 1882, juntament amb Laval i Lefèvre, fundà el Grup Anarquista del XV Districte, al qual s'adheriren diversos companys (Druelle, Miche, Tourdes, etc.), i que es reunia cada dissabte en una bodega al número 101 del carrer Théâtre. El 26 de març de 1882, amb altres companys (E. Gautier, Maria i Arsène Crié), va ser un dels oradors del míting organitzat pel Grup Anarquista del XV Districte en suport als vaguistes de Roanne (Forez, Arpitània) celebrat al número 104 del carrer Entrepreneurs. El 21 d'octubre de 1882 va ser detingut, juntament amb altres companys (Arsène Crié, Jean Grave i Émile Vaillat), en el marc de la investigació sobre l'anarquista «Banda Negra» de Montceau-les-Mines (Borgonya, França), però els quatre van ser posats en llibertat poc després. El 25 d'octubre de 1882 va ser un dels oradors del míting anarquista celebrat a la Sala Rivoli de París per protestar contra l'onada de detencions. L'11 de novembre de 1882, en una reunió del Grup Anarquista del XV Districte, explicà la seva detenció i l'escorcoll de casa seva. En 1883 era membre del grup anarquista «Les Misérables», escissió del Grup Anarquista del XV Districte que feien costat la revolució violenta i que el novembre de 1883 passà a anomenar-se Comitè Abstencionista del XV Districte. El 25 de gener de 1883, amb Adolphe Bérard i Louise Michel, va ser orador en la reunió celebrada a la Sala Pérot, organitzada pel grup «La Sentinelle Révolutionnaire du XVIIIème», per protestar contra el «Procés dels 66». El maig de 1884 va ser candidat abstencionista per al barri de Javel del XV Districte de París. El novembre de 1884, quan el «Cas Druelle» –l'anarquista E. Druelle (Sabin) va ser acusat de ser confident de la policia–, representà els grups anarquistes en el jurat d'honor, juntament amb Hippolyte Ferré, Tony Graillat i Constant Martin, que desemmascarà el delator –es dona el cas que Durelle vigilà especialment Hémery-Dufoug. El 29 d'abril de 1885 s'encarregà, amb Arcougeon i Miche, de redactar un manifest abstencionista. El novembre de 1885, en una reunió del grup «La Jeunesse Anarchiste du XVème», va fer una proclama a l'ús de la dinamita i el desembre d'aquell any aquest grup publicà un cartell on es convocava a manifestar-se davant l'Assemblea Nacional francesa. En el llibre La France socialiste, publicat en 1886 per Gabriel Terrail (Mermeix), figura com a unes de les personalitats més destacades del moviment anarquista. En 1887 vivia al número 17 del carrer Ginoux del XV Districte de París i, amb Evariste Cardeillac, s'encarregava d'organitzar reunions públiques durant la campanya contra les oficines de contractació, alhora que militava en el grup «L'Avant-garde du XVème». El 25 de juliol de 1888 portà la contradicció, amb Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier, en un míting boulangista. En aquesta època destacà en el moviment sindicalista i fou aspirant al càrrec de membre de la Comissió Local de Vigilància del Treball. El desembre de 1889, en una reunió del Grup Anarquista del XV Districte, celebrada al bulevard de Grenelle, com a candidat a les eleccions municipals, obligà l'inspector de policia assistent a abandonar la sala. La primavera de 1890 era membre del grup anarquista «Le Réveil du XVème». El novembre de 1890 havia abandonat l'anarquisme i, segons alguns, havia esdevingut patró. Georges Hémery-Dufoug va morir el 20 d'abril de 1906 al seu domicili, al número 45 del carrer Lourmel, del XV Districte de París (França).

***

Notícia de Célestin Duhain apareguda en el periòdic La Bataille Syndicaliste del 31 d'octubre de 1913

- Célestin Duhain: El 20 d'abril de 1931 mor a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista, i després comunista i sindicalista, Célestin Duhain. Havia nascut el 7 de març de 1872 a Escaudain (Nord-Pas-de-Calais, França). Era fill de François Duhain, miner, i de Constance Legrand, domèstica. Es guanyava la vida treballant de sabater ataconador. En 1892 va ser cridat a files, però va ser declarat exempt per la seva coixesa a la cama esquerra, estatus que es va mantenir en la revisió militar del 25 de març 1915 en plena Gran Guerra. El 5 de setembre de 1904 es casà a Denain (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la domèstica Angèle Bourgeois. El juliol de 1906 era tresorer del Comitè de Defensa dels Miners de Denain. Arran de la detenció dels anarquistes André Roulot (André Lorulot) i Pierre Coupez el 2 de maig de 1907 a Derain, acusats de «provocació a l'assassinat», va ser nomenat tresorer del «Comitè de Defensa en favor de Lorulot i Coupez» de Denain. A finals de març de 1907 presentà la seva dimissió, juntament amb altres 16 regidors del Partit Obrer (PO), del Consell Municipal de Denain del qual era regidor, decebut de la política del consistori socialista i en protesta per l'obertura de l'església del Sacré-Coeur de Denain. El 28 d'octubre de 1907 va ser detingut per «embriaguesa» i per haver insultat un cap d'obres públiques i el 19 de novembre d'aquell any va ser condemnat per aquest delicte a 20 francs de multa. El 27 d'octubre de 1908 presentà davant el Tribunal de Comerç de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França) la fallida del seu negoci de reparació de sabateria. El juliol de 1911 va ser nomenat secretari del Grup d'Estudis Socials (GES) de Denain. Cap el 1912 s'instal·là a París (França), al número 2 del carrer Berthollet del V Districte, i va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Entre 1912 i 1915 va fer costat econòmic al periòdic La Bataille Syndicaliste i en 1913 era secretari del grup «Les Amis de La Bataille Syndicaliste» del V Districte de París. En 1914 mantenia contactes amb el tipògraf anarquista Francis Demarcq. En aquesta època tenia el seu taller de sabateria al número 7 del carrer Berthollet del V Districte de París. En 1922 era un dels responsables del Comitè d'Assistència per a Rússia del V Districte de París. A mitjan dels anys vint retornà a Denain, va ser un dels primers a afiliar-se a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou secretari de la secció de Denain del Socors Roig (SR) i gerent de la Casa del Poble. El març de 1930 ja estava exclòs del Partit Comunista (PC), dedicant-se des d'aquell moment a la dura crítica del moviment comunista. El juny de 1930 era un dels encarregats de la comptabilitat del Sindicat Unitari de la Confederació General del Treball (CGT) de Denain. Vidu de Angèle Bourgeois, es casà amb Marie Catherine Bourbouze. Célestin Duhain va morir el 20 d'abril de 1931 al seu domicili, al número 67 del carrer Thiers, de Denain (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Foto policíaca d'Antonio Mairone

- Antonio Mairone: El 20 d'abril de 1945 mor al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) l'anarquista Antonio Mairone. Havia nascut el 15 de febrer de 1900 a San Germano Vercellese (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Mairone i Luisa Sarasso. Obrer torner metal·lúrgic, després de la Gran Guerra es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on començà a treballar a la fàbrica «Fiat Grandi Motori» («Fiat-Fierriere») i a freqüentar els cercles anarquistes, esdevenint membre del Cercle Llibertari «Barriera di Milano», del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i de l'Escola Moderna «Francisco Ferrer» –d'aquesta última participà activament en la seva «Filodrammatica». Durant les mobilitzacions socials del «Bienni Roig» (1919-1920), participà en les protestes obreres que es donaren a les principals indústries milaneses, caracteritzant-se per la seva capacitat organitzativa dels obrers de les fàbriques «Fiat-Brevetti» i «Fiat San Giorgio». El febrer de 1920 va ser detingut sota l'acusació d'haver realitzat un atemptat amb explosius contra una patrulla de la Seguretat Pública. Jutjat per l'Audiència de Torí, el març de 1920 va ser condemnat a 14 anys, un mes i 13 dies de presó, a més de dos anys de vigilància especial. El maig de 1925 va ser amnistiat, però es mantingué la vigilància policíaca. Durant els anys de la dictadura feixista, s'encarregà d'ajudar el grup anarquista actiu milanès pel que feia la lluita antifeixista, com ara en l'organització de l'expatriació clandestina de militants, la difusió de la premsa subversiva entre els treballadors i la recollida de socors per a les famílies dels presos polítics. La Prefectura de Policia de Torí el qualificà d'«element perillós, capaç de cometre actes inusitats en els moments oportuns» i de «persona a detenir en cas de disturbis d'ordre públic per la seva capacitat d'organitzar, dirigir i prendre part en accions criminals col·lectives». Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, participà activament amb els grups de «Giustizia e Libertà» (GL) milanesos, encarregant-se de la distribució clandestina del full Giustizia e Libertà. També es dedicà al reclutament de voluntaris antifranquistes i a l'organització d'expatriacions clandestines cap a Espanya. La matinada del 9 d'octubre de 1936 va ser detingut, portat davant del Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat juntament amb altres companys (Antonio Ansaldi, Giuseppe Bianco, Leonida Cavallo, Luigi Dal Santo, Mario De Pasquale, Pietro Enrietti, Bortolo Giambarda, Michele Guasco, Pier Leone Migliardi, Sebastiano Pugliese, Felice Quagliotti, Michele Rossi, Luigi Scala, Sebastiano Vaira, etc.) i acusat de «conspiració política, mitjançant associació per a atemptat contra la constitució de l'Estat, per haver mostrat adhesió i haver participat en l'associació secreta GL»; absolt el 20 de març de 1937 de la imputació per manca de proves, va ser formalment amonestat. Després de les vagues de març de 1944, va ser detingut l'11 de març d'aquell any pels alemanys a la «Fiat-Fierriere» i deportat amb la matrícula 42294. Antonio Mairone va morir el 20 d'abril –algunes fonts donen com a data el 14 d'abril– de 1945 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) sota la matrícula 58954.

Antonio Mairone (1900-1945)

---

Continua...

---

[19/04] Monument a Layret - Marchand - Angrand - Denollet - Garnier - Mattez - Larivi�re - Kert - Rouco - Cannone - Pou - Garc�a Vivancos - Germain - Guillemau - Ad� - Pr�v�tel - Cubota - Feraud - Gal�n - Bertho - Royer - Bahonneau - Franquesa - Portol�s - Garc�a Rodr�guez - Briones - Latre - Scolari - Montes - Touri�o - Garc�a Garc�a - D�az Mar�n - Rubio - Corredor - Fern�ndez Saavedra - Lia�o - Vilamosa

[19/04] Monument a Layret - Marchand - Angrand - Denollet - Garnier - Mattez - Larivière - Kert - Rouco - Cannone - Pou - García Vivancos - Germain - Guillemau - Adé - Prévôtel - Feraud - Galán - Bertho - Royer - Bahonneau - Franquesa - Portolés - García Rodríguez - Briones - Latre - Scolari - Montes - Touriño - García García - Díaz Marín - Rubio - Corredor - Fernández Saavedra - Liaño - Vilamosa

Anarcoefemèrides del 19 d'abril

Esdeveniments

Inauguració del monument a Layret (19 d'abril de 1936). Foto de Pérez de Rozas

- Monument a Francesc Layret: El 19 d'abril de 1936 s'inaugura a la plaça Goya, encreuament dels carrers Sepúlveda i Muntaner, de Barcelona (Catalunya) el monument erigit a l'advocat laboralista, defensor dels anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Francesc Layret i Foix (1880-1920), assassinat per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal catalana. A l'acte assistiren nombrosos delegats d'organitzacions polítiques, sindicals i culturals, a més d'una representació parlamentària de la República espanyola. Hi van prendre la paraula Bransuela, del Comitè Organitzador; Jesús Pinilla, del periòdic La Lucha; Ramon Noguer i Comet, advocat laboralista i íntim de Layret; Manuel Serra i Monet, exconseller d'Economia i Treball de la Generalitat; Eduard Layret, familiar de l'homenatjat; Ángel Pestaña Núñez, militant anarcosindicalista i que parlà en representació del Parlament de la República com a diputat del Partit Sindicalista; Carles Pi i Suñer, alcalde de Barcelona; i Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya. L'acte, que comptà amb la presència de nombrós públic, acabà amb un concert coral a càrrec de l'agrupació «La Violeta de Clavé» i amb una ofrena floral. El monument d'estil noucentista, obra de l'escultor Frederic Marès i Deulovol i erigit per subscripció pública, és una obra de pedra i bronze, amb diverses figures al·legòriques presidides per una figura femenina que alça el braç amb una torxa, simbolitzant l'esperit de lluita; al seu darrera hi ha un obrer, un pagès i una dona amb un infant, evocant les classes més humils; i incrustada al pedestal de pedra hi ha un medalló de bronze amb l'efígie de Layret. En acabar la guerra civil, el govern franquista ordenà el seu enderrocament, però gràcies a l'arquitecte municipal Joaquim Vilaseca i Rivera fou desmuntat peça per peça i pedres i bronzes foren amagats en un magatzem municipal. En 1977 el monument fou restituït al seu emplaçament original on roman actualment.

Monument a Francesc Layret

Naixements

Necrològica de Louis Marchand apareguda en el diari ginebrí La Tribune de Genève del 21 de març de 1901

- Louis Marchand: El 19 d'abril de 1842 neix a Roanne (Forez, Arpitània) el communard i internacionalista bakuninista Louis Joseph Gabriel Marchand. Era fill de Joseph Marchand, controlador municipal de contribucions indirectes, i de Pierrette-Anne-Lazarine Morillon. A partir de 1864 s'integrà en el cercle seguidor de Louis-Auguste Blanqui, embrió del futur Partit Blanquista, de París (França) i freqüentà destacats revolucionaris (Germain Casse, Victor Jaclard, Eugène Protot, Albert Regnard, Raoul Rigault, Gustave Tridon, Jules Vallès, etc.), tot col·laborant en el periòdic blanquista Candide. Entre 1866 i 1867 publicà el periòdic parisenc Le Critique. El maig de 1869 va ser un dels signats del fullet Aux socialistes. Programme abstentionniste. Sembla que és el mateix Marchand que signà la crida «Au peuple allemand à la démocratie socialiste de la nation allemande», publicada el 4 de setembre de 1870 pels delegats de les seccions parisenques de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i de la Cambra Federal de Societats Obreres, on es reivindicava la «República Universal» i una aliança entre països per fundar els Estats Units d'Europa. Com a membre del Comitè Central del XX Districte de París, presentà amb altres companys el 15 de setembre de 1870 un paquet de mesures urgents (seguretat pública, subsistències, allotjaments, defensa, etc.) que el Govern de Defensa Nacional, segons els signants, hauria d'haver decretat per a la salvació de la República francesa. També va ser un dels signants del «Cartell Roig» del 6 de gener de 1871, proclamat pel «Poble de París» per a denunciar la «traïció» del Govern, tot vindicant la Comuna. Durant la Comuna de París va ser enviat a Bordeus (Aquitània, Occitània) com a delegat de l'AIT, per a escampar la idea de crear altres governs comunals a les diverses poblacions. En aquesta època col·laborà amb el setmanari La Fédération de la Secció de Bordeux de l'AIT. Encara que sota ordre de busca i cerca, comparegué a les reunions i finalment, disfressat de dona, pogué fugir durant la repressió de la Comuna cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat fou secretari de la Societat dels Proscrits «L'Égalité» i va pertànyer a la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista de Ginebra, creada el 3 de setembre de 1871 sota iniciativa de exiliats francesos. Aquest mateix mes participà en el Congrés de la Pau celebrat a Lausana (Vaud, Suïssa), on defensà la Comuna, però les seves declaracions crítiques sobre l'execució de Gustave Chaudeay van ser contestades. A partir del 23 de novembre de 1871 col·laborà en el periòdic anarquista La Révolution Sociale, òrgan de la Federació del Jura de l'AIT. El setembre de 1872, durant el Congrés de La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos), va ser acusat pel sector marxista de «desorganitzar» l'AIT i de pertànyer al sector seguidor de Mikhail Bakuni, i, com no, de ser un confident de la policia; va ser proposat per a l'expulsió, que finalment no va ser votada. En una carta datada el 8 d'octubre de 1872, publicada el 10 de novembre d'aquell any en L'Internationale de Brussel·les (Bèlgica), es justifica dels atacs d'Auguste Serraillier llançats contra ell a La Haia, tot reivindicant l'autonomia. L'1 de desembre de 1872 la redacció de L'Internationale anunciava que havia rebut respostes de Paul Lafargue i de Serraillier, però que no les publicaven per injurioses. L'agost de 1873 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia), juntament amb altres revolucionaris (Émile Fontaneau, Alfred Morel, Jean-Baptiste Pillard, Eugène Protot i Marius Vieux), per internacionalistes i comunards. De bell nou a Ginebra, el setembre de 1874 es traslladà a Lausana, on regentà un comerç ambulant d'alimentació (fruites, verdures, formatges, etc.). El 27 de gener de 1875 va ser un dels 54 communards exiliats que signaren el manifest «Au citoyen Garibaldi» (Al ciutadà Garibaldi). Entre setembre i octubre de 1875 declara en fallida el seu negoci i retornà a Ginebra, on treballà de representant comercial. Posteriorment va fer de periodista i a partir de 1885 publicà anualment el Vade-Mecum de la région du Léman, una mena de guia turística, amb molts de textos de La Géographie d'Élisée Reclus, i de repertori publicitari, a més d'altres publicacions semblants. També en aquesta època col·laborà ocasionalment en el periòdic radical Le Genevois. Participà en les campanyes electorals franceses des de Ginebra i sempre va ser fidel al petit grup de comunards exiliats en aquesta ciutat. Louis Marchand va morir el 19 de març de 1901 a l'Hospital Cantonal de Ginebra (Ginebra, Suïssa). L'anarquista Léon Berchtold va fer el seu discurs fúnebre. Pòstumament, en 1905, es va publicar Y a-t-il toujours un terrain d'entente possible entre les radicaux et les socialistes en vue des prochaines élections? Articles et opinions recueillis par L. Marchand.

***

Autoretrat de Charles Angrand (1892). Metropolitan Museum of Art de Nova York

- Charles Angrand: El 19 d'abril de 1854 neix a Criquetot-sur-Ouville (Alta Normandia, França) el pintor puntillista i neoimpressionista i dissenyador anarquista Charles Théophile Angrand. Sos pares es deien Charles Pierre Angrand, mestre, i Maria Elisa Grenier. Va treballar d'antuvi en l'ensenyament abans de consagrar-se a la pintura. En 1884 funda a París la Societat d'Artistes Independents i es lliga al grup de pintors llibertaris (Seurat, Cross, Luce, Signac, Pissarro, etc.). Molt influenciat per Seurat i pel divisionisme, fins a 1890 pintarà paisatges i escenes de la vida quotidiana amb tècnica puntillista, però després va tornar a l'impressionisme més tradicional. A partir de 1895, Jean Grave comença a editar Les Temps Nouveaux i Charles Angrand, encara que retirat a Normandia, hi participarà en la il·lustració del periòdic, així com en el seu finançament oferint obres en tómboles llibertàries. És autor de nombrosos dibuixos en llapis, entre els quals es pot veure un moix negre, símbol anarquista importat dels wobblies de la IWW nord-americana i que amb el temps adoptaria la Confederació Nacional del Treball (CNT). Charles Angrand va morir l'1 d'abril de 1926 al seu domicili de Rouen (Alta Normandia, França).

***

Notícia de la condemna de François Denollet publicada en el periòdic de Le Havre L'Idée Ouvriere del 7 d'abril de 1888

- François Denollet: El 19 d'abril de 1866 neix a Roncq (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista François Léon Denollet, citat a vegades erròniament com Denolet o Donolet. Sos pares es deien Charles Louis Denollet, teixidor de lli, i Anne Thérèse Valcke, belga. Instal·lat a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), l'abril de 1888 va ser condemnat pel tribunal d'aquesta ciutat, amb Louis Claevys, a un mes de presó per haver venut diaris, fullets i cançons anarquistes a la Gran Plaça de Roubaix tot cridant: «La Revolució Social! A cinc cèntims per a l'obrer, a 20 francs per als policies ganduls que l'empresonen i a 50 francs per a la magistratura que el condemna.» Fou gerent del periòdic anarquista Le Bandit du Nord (1890), administrat per Edmond Vercruysse i redactat principalment per Anthelme Girier-Lorion. Es va veure inculpat en l'anomenat «Afer Girier-Lorion» –aquest va disparar contra la policia quan el volia detenir i en ferí un agent– i va ser condemnat el 17 de desembre de 1890 per l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a sis mesos de presó, mentre Girier-Lorion fou condemnat a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Anatole Garnier (1 de març de 1894)

- Anatole Garnier: El 19 d'abril de 1875 neix a Montereau-Fault-Yonne (Illa de França, França) l'anarquista Anatole Auguste Garnier. Era fill dels obrers Louis Félix Garnier, que després serà viatjant de comerç, i Louise Ramard. El novembre de 1892 es guanyava la vida treballant d'orfebre a la fàbrica Christofle. El desembre de 1892 vivia al número 17 de la carretera de la Révolte de Saint-Denis (Illa de França, França) i el maig de 1893 a l'Hôtel de la Marine, al número 432 de l'avinguda de París de Saint- Denis, juntament amb sa companya, l'anarquista Catherine Sauterre, excompanya de l'anarquista Henri Decamps. Figurava com a «militant» en un llistat de recapitulació d'anarquistes elaborat el 26 de desembre de 1893 per la policia; en aquesta època vivia la número 62 de la carretera d'Aubervilliers a Saint-Denis. L'1 de març de 1894 va ser detingut amb sa companya Catherine Sauterre, juntament amb altres 24 anarquistes de la regió parisenca, i va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. L'11 de març de 1894 va ser posat en llibertat. Segons un informe policíac d'un confident del 26 d'abril de 1894, vivia a Saint-Ouen (Illa de França, França). El 31 de desembre de 1894 figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes de la policia i vivia al número 62 del carrer d'Aubervilliers de Saint-Denis. El maig de 1895 va ser detingut, amb altres companys (Louis Carreau, Louis Deslieux, Albert Lecomte, Charles Lemayeur, Alfred Moittier, Charles Roussillaux, Albert Thierry), pel comissari Coeuille de Saint-Denis, com a cap d'una banda de desvalisadors que atacaven durant les nits domicilis de diverses poblacions de la regió parisenca (Aubervilliers, La Courneuve, Épinay-sur-Seine, Saint-Denis, etc.). El 13 d'agost de 1904 es casà al XII Districte de París amb Angèle Renée Pasquet i en aquesta època treballava de venedor i vivia al número 204 del carrer du Faubourg de Saint-Antoine de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica de Jules Mattez apareguda en el periòdic de Noeux-les-Mines La Tribune del 6 de març de 1937

- Jules Mattez: El 19 d'abril de 1881 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Jules Adolphe Mattez. Sos pares es deien Adolphe César Mattez, mecànic als ferrocarrils, i Philomène Delecroix, domèstica. Treballava de miner al Pou Núm. 5 de Courrières (Nord-Pas-de-Calais, França) i residia a Sallaumines (Nord-Pas-de-Calais, França). El 2 de desembre de 1911 es casà a Avion (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Irma Damette, divorciada de Victor Mensué, i de qui enviudà. En aquests anys d'abans de la Gran Guerra, va ser un dels militants més destacats, amb Benoît Broutchoux, de l'anomenat «Jove Sindicat» de miners de caire anarquista. En 1921 s'integrà a les files comunistes. En el període d'entreguerres va ser secretari de la secció local de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). En 1934 va ser nomenat administrador titular de les Caixes de Socors d'Obrers Miners pel Sindicat de Miners Unitari del Nord de les mines de Courrières. En 1935 va ser elegit regidor municipal i adjunt de l'ajuntament, però en 1939 va ser revocat del càrrec per un decret del president del Consell de Ministres francès Édouard Daladier. En 1936 participà en una subscripció a favor dels combatents republicans espanyols i en aquesta època treballava als tallers del Pou Núm. 5 de les mines de Courrières. En 1937 s'encarregà de l'administració d'una col·lecta als pous miners per a l'adquisició d'una ambulància per a enviar-a a la guerra d'Espanya. Durant la II Guerra Mundial va ser detingut per la policia francesa i internat al camp de concentració de Sent Paul (Llemosí, Occitània). Jules Mattez va morir el 9 de gener de 1954 a Sallaumines (Nord-Pas-de-Calais, França). Sa germana, Alphonsine Mattez (Alphonsine Bernard) va ser una destacada militant comunista.

***

Necrològica de Pierre Larivière apareguda en el diari parisenc L'Écho de Paris del 17 de febrer de 1932

- Pierre Larivière: El 19 d'abril de 1883 neix al V Districte de París (França) el pintor, caricaturista, poeta i militant anarquista Pierre Larivière. Sos pares es deien Pierre Larivière, empleat de comerç, i Thérèse Lachaud, modista. En 1895 entrà a estudiar a la Secció de Talla Dolça (disseny litogràfic) de l'Escola Superior d'Arts i Indústries Gràfiques (ESAIG) de París, coneguda com «École Estienne», d'on sortí diplomat en 1899. El 2 de setembre de 1907 es casà a Chaumont (Xampanya-Ardenes, França) amb Hélianne Julie Eugénie Chaussemier, amb qui va tenir una filla. Abans de la Gran Guerra col·laborà en diverses publicacions anarquistes, especialment en Les Temps Nouveaux, i milità en la Federació Litogràfica. Mobilitzat durant la guerra, va ser reservista en la 27 Companyia del 369 Regiment de Línia establert a Montargis (Centre, França). Entre 1914 i 1915 mantingué correspondència amb Jean Grave i, sense desaprovar totalment les posicions partidàries a la «Unió Sagrada» d'aquest davant el conflicte bèl·lic, afirmà que no creia en una «guerra alliberadora» com pensava Piotr Kropotkin, també afí al bàndol aliat. Partidari del sector pacifista i contrari al «Manifest dels Setze», publicà poemes en Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, i col·laborà amb dibuixos en Les Humbles, de Maurice Wullens. En 1917 col·laborà en Glaneurs i il·lustrà l'àlbum À Jean Jaurès, editat a París per la «Librairie d'Action d'Art de la Ghilde "Les Forgerons"». Entre 1919 i 1920 col·laborà en La Forge. Revue d'art et de littérature, òrgan de la Guilde "Les Forgerons". En 1919 col·laborà en La Mère Éducatrice i publicà un recull de versos, assaigs i aforismes de caire pacifista sota el títol Au Temps des sous-hommes, amb un prefaci d'Han Ryner. En 1921 col·laborà amb dibuixos en L'Humanité i en 1923 amb poemes en L'Émancipateur. En aquesta època també col·laborà en Avenir International. Entre el 14 i el 16 de juliol de 1923 participà en el Congrés d'Orleans (Centre, França). Entre 1927 i fins a la seva mort col·laborà en Le Semeur de Normandie, d'Alphonse Barbe, amb poemes, ressenyes de llibres publicats, retrats (Errico Malatesta, etc.), etc., i durant un temps dirigí aquesta publicació. En 1927 signà una crida en suport de Sacco i Vanzetti. El novembre de 1929 va fer una exposició d'obres pictòriques a la Galeria Bru de París. També col·laborà en la impremta del diari L'Écho de Paris. En 1931 col·laborà en Le Rythme Universel i en Cahiers de l'Aristocratie, de Gérard de Lacaze-Duthiers. Molts dels seus retrats es popularitzaren en forma de targetes postals. Pierre Larivière va morir el 15 de febrer de 1932 a l'Hospital de Sainte Anne de París (França) i va ser incinerat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Necrològica de Jean Kert apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 14 de març de 1953

- Jean Kert: El 19 d'abril de 1884 neix a Trieste (Litoral Austríac, Terres de la Corona, Imperi Austrohongarès; actualment Friül) l'anarquista Giovanni Kert, més conegut com Jean Kert –el llinatge a vegades citat erròniament Hert. Era fill d'Antoine Kert i de Catherine Vatovaz. Militant anarquista a Trieste, patí la repressió de l'Imperi Austrohongarès i posteriorment del feixisme italià. Pogué exiliar-se a França. Sa companya fou Antoinette Maraspin. El seu últim domicili va ser al número 45 del carrer Amandiers del XX Districte de París. Jean Kert va morir el 4 de febrer de 1953 a l'Hospital Teron del XX Districte de París (França).

***

Juana Rouco Buela

- Juana Rouco Buela: El 19 d'abril de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarcofeminista Juana Buela, més coneguda com Juana Rouco Buela. Quan tenia quatre anys quedà òrfena de pare, restant en la misèria; mai no anà a escola. El 24 de juliol de 1900 arribà com a emigrant a l'Argentina amb sa mare, on ja vivia un germà 10 anys major que ella, Ciriaco, i des de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i anarcosindicalista de la mà d'aquest, que també l'ensenyà a llegir i a escriure. En 1904 participà activament en els actes del Primer de Maig, que van ser durament reprimits, i que acabaren amb la vida del fogoner marítim de 22 anys Ocampo. En 1905 assistí, amb el suport de Francisco Llaqué, secretari del Consell Federal i redactor del periòdic La Protesta, com a delegada indirecta en representació dels obrers de la Refineria Argentina de Sucre de Rosario, aleshores en vaga, en el V Congrés de la Federació Obrera de la Regió Argentina (FORA), on proclamà clarament que la finalitat de la federació obrera és el comunisme anarquista. En 1907 entrà a formar part, amb María Collazo, Virginia Bolten, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, del grup creador del primer local llibertari de dones del país («Centro Femenino Anarquista»), que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros, i participà enèrgicament en la Vaga d'Inquilins d'aquell any per protestar per l'apujada dels llogues i els desallotjaments dels conventillos. Pel seu activisme, arran de l'atemptat contra el president Figueroa Alcorta, li fou aplicada la Llei de Residència i deportada, juntament amb dos companys anarquistes gallecs, cap a Barcelona (Catalunya) –les seves companyes María Collazo i Virginia Bolten seran deportades a l'Uruguai. D'antuvi a Madrid el gener de 1908, després es traslladarà a Barcelona, on coneixerà Teresa Claramunt, Leopoldo Bonafulla, Ferrer i Guàrdia i Anselmo Lorenzo. Més tard, detinguda per la seva tasca d'agitació en defensar de Francesc Ferrer i Guàrdia, serà posada en un tren cap a Marsella. En aquesta ciutat i a Gènova, on va fer feina de planxadora en un laboratori de la via Piroscafo, es relacionà amb el moviment anarquista francès i de l'exili (anglesos, peninsulars, etc.), per retornar a l'Uruguai en 1909, a bord del «Principe de Udine», que realitzava el seu primer viatge transatlàntic, embarcada com a cambrera. En aquest país milità activament, dirigí el periòdic La Nueva Senda, amb Collazo i Bolten, i es manifestà en la protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, fet que l'obligà a amagar-se alguns mesos disfressada d'home. En 1910 passà a l'Argentina, clandestinament sota el llinatge de Rouco, que mantindrà la resta de sa vida. En aquest país formarà part del consell de redacció dels periòdics anarquistes La Batalla i La Protesta i del Consell Federal de la FORA. Després fou detinguda amb motiu dels fets del Centenari de la Independència i extradida a l'Uruguai, on hagué de romandre durant un any empresonada. En llibertat provisional, d'aquest país s'embarcà com a polissona cap a França, gràcies a uns mariners anarquistes, però fou descoberta i desembarcada a Rio de Janeiro. Amb l'esclat de la Gran Guerra, decideix instal·lar-se a la capital brasilera, on treballà com a planxadora i camisera i començà a militar. Durant uns anys s'uní amb l'anarquista Juan Castiñeira (José Whiman) –en 1915 participà com a delegat en el Congrés del Ferrol i sembla que fou assassinat a la Península. En 1917 tornà a l'Argentina i es lliurà a l'agitació i a la propaganda anarquistes, especialment des de la FORA, com a oradora i en la creació de la Federació Obrera de l'Agulla. En 1919 participà en els fets de la «Setmana Tràgica». En 1920 visqué a Rosario i creà una agrupació cultural on participaren el pare i el germà de la futura cantant Libertad Lamarque. En 1921 va fer una gira de conferències arreu del país. Més tard participà en les campanyes de suport a Radowitzky, en les protestes pels fets de la Patagònia (1921-1922), en la defensa de Sacco i de Vanzetti, etc. En 1921, instal·lada a Necochea, fundà amb altres dones el Centre Femení d'Estudis Socials Argentí. A partir de 1922, ja casada i amb dos fills, edità el primer periòdic anarcofeminista, Nuestra Tribuna (1922-1924), que fou eliminat per la repressió. En 1928 participà en el III Congrés Internacional Femení. A partir del cop d'Estat del general Uriburu (6 de setembre de 1930), prengué part en accions contra la dictadura, però hagué de fer un parèntesi en la lluita anarcosindicalista. En el context de la Guerra Civil espanyola, participà en organitzacions de suport a la Revolució llibertària. Entre 1943 i 1945 combaté el peronisme com pogué i durant els anys cinquanta milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). Va col·laborar en Mundo, Mundo Argentino, Mujeres Libres i Tierra y Libertad, entre d'altres publicacions. En 1964 publicà a Buenos Aires el llibre de memòries Historia de un ideal vivido por una mujer. També van ser editats textos seus sota el títol Mis proclamas. Juana Rouco Buela va morir el 31 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina).

Juana Rouco Buela (1889-1969)

***

Gaspare Cannone

- Gaspare Cannone: El 19 d'abril de 1893 neix a Alcamo (Sicília) el periodista, escriptor, dramaturg, crític literari i propagandista anarquista Gaspare Cannone. Sos pares es deien Ignazio Cannone i Maria Grazia Santoro. Abandonà els estudis després de l'institut per a formar-se de manera autodidacta, mantenint-se amb els ingressos dels terrenys propietat de sa mare. En aquests anys milità amb els socialistes. En 1913 marxà cap els Estats Units i s'instal·là Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), on esdevingué anarquista i col·laborà en periòdics llibertaris, especialment el novaiorquès La Questione Sociale, on sostingué una dura polèmica anticlerical. En aquests anys mantingué correspondència amb Itàlia amb destacats anarquistes (Errico Malatesta, Paolo Schicchi, etc.). Durant la Gran Guerra, obtingué una llicència i treballà en una fàbrica d'armes a Nova York (Nova York, EUA). Va escriure peces teatrals, com ara Pathos. Dramma sociale (1919), estrenat el 20 d'octubre de 1919 al Schwaben Hall de Brooklyn, i Metamorfosi. Dramma psicologico (1920), estrenat el 2 de maig de 1920. Col·laborà en La Jacquerie (1919) de Paterson (Nova Jersey, EUA) i en altres fulls llibertaris clandestins. Seguidor de Luigi Galleani, va ser perseguit per les seves idees anarquistes. El 30 de març de 1920, després d'una delació d'Eugenio Ravarini, que va assegurar que estava en relació amb els anarquistes Roberto Elia i Andrea Salsedo, va ser detingut per agents del Departament de Justícia nord-americà sota l'acusació de participar en conspiracions, interrogat, torturat i deportat aquell any cap a Itàlia. Col·laborà en diversos números únics editats per Paolo Schicchi, utilitzant diversos pseudònims (Colubrina, Garchivio dello Stato - Palermorino, etc.). També va col·laborar en Avanti! El 27 de març de 1921 publicà en Contadino un article sobre la campanya d'alliberament d'Errico Malatesta, aleshores empresonat, expressant la seva posició intransigent davant el «front únic», que, segons ell, havia de ser anarquista. Paolo Schicchi volgué que, amb Roberto Elia, fos redactor del quinzenal Il Vespro Anarchico, però només publicà alguns articles dispersos. Va fer una gira propagandística amb mítings arreu de Sicília per a recaptar fons. De mica en mica les seves posicions difereixen de les del grup «antiorganitzador» de Palerm. Amb l'adveniment del feixisme esdevingué redactor i corresponsal del diari cultural Follìa, publicat a Nova York, dedicant-se a la poesia, la dramatúrgia i a la crítica literària (assaigs crítics de Benedetto Croce i de Giosuè Carducci, entre d'alters), establint relació amb Gabriele D'Annunzio. No obstant això, sota aquesta tapadora oficial, va desenvolupar una intensa activitat clandestina d'oposició al règim. En aquesta època donà refugi Gaetano Marino, Giuseppe Panepinto i Salvatore Taormina, anarquistes perseguits per la policia feixista. Amb Salvatore Taormina, i un grup d'antifeixista d'Alcamo, participà en 1929 en l'atiament de l'antifeixisme a la regió i va ser fitxat en el registre de subversius «a detenir en determinades circumstàncies», fet que es produirà de tant en tant en els anys següents. També col·laborà en Umanità Nova. Amb problemes econòmics, l'agost de 1936 intentà expatriar-se clandestinament amb sa família, demanant ajuda a Giulio Barresi a Tunísia i a Salvatore Renda a Trapani, però va ser denunciat per aquest últim, confident de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). Després de la II Guerra Mundial jugà un paper important, juntament amb Filippo Gramignano i Sasà Maniscaldo, en la reconstrucció del moviment anarquista de la seva regió, intentant crear un grup anarquista a Alcamo, celebrant mítings a la província i participant en la fundació de la Federació Anarquista de Trapani «Carlo Cafiero», que es va concretar en el congrés del 14 de març de 1946 celebrat a Trapani. Després entrà en polèmica amb Paolo Schicchi, que va desconfiar d'ell, ja que no es declarava obertament «organitzador», i per la seva excessiva simpatia amb els independentistes i els comunistes de Palmiro Togliatti. El maig de 1950 fou un dels organitzadors de la gira propagandística de Pier Carlo Masini a Sicília, encara que de mica en mica s'allunyà del moviment llibertari. En 1961 patí una paràlisi. Gaspare Cannone va morir el 17 de desembre de 1963 a Alcamo (Sicília). Un carrer d'Alcamo porta el seu nom. Son fill Fausto Cannone fou un destacar músic, cantautor i professor de conservatori.

Gaspare Cannone (1893-1963)

***

Bernat Pou Riera

- Bernat Pou Riera: El 19 d'abril de 1893 neix a Mancor de la Vall (Mallorca, Illes Balears) el destacat anarquista i anarcosindicalista Bernat Pou i Riera, conegut com Bernat de Can Pastora i que va fer servir el pseudònim R. Bernard. Era fill de Gabriel Pou i d'Apol·lònia Riera. En 1903, quant només tenia set anys, sa família el va enviar a viure amb un oncle seu a Lió (Arpitània) on aquest tenia un magatzem de vins. En aquesta ciutat estudià en un col·legi paül i amb 16 anys entrà a treballar de cambrer, començant la seva militància sindicalista. Cap el 1916 va ser expulsat de França i es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Pels matins treballava al Registre de Documents de l'Ajuntament de Barcelona i per les tardes al Port Franc amb l'enginyer Alexandre Sancho. En aquests anys fou íntim amic de Joan García Oliver, Jaume Rosquillas Magrinyà i Eusebi Carbó Carbó. En 1922 s'uní sentimentalment amb la tortosina Elòdia Josefina Subirats, amb qui tingué dos infants (Llibert i Pepita). En 1924 va ser nomenat secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i poc després hagué de passar a França i a Bèlgica fugint de la repressió. A França formà part de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE). De bell nou a Barcelona, en 1928 envià diners a la recol·lecta de fons pro presos socials organitzada per La Revista Blanca. En la dècada dels anys vint i trenta estiuejava al seu poble natal. L'estiu de 1930 va ser nomenat secretari general del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) i el juliol d'aquell any assistí a la Conferència Regional confederal, participant l'octubre en el Ple Regional. En aquesta època formà part de la comissió encarregada del periòdic Solidaridad Obrera i fou membre d'un Comitè Revolucionari (Àngel Samblancat, etc.) en el qual hi havia alguns militars (Ramón Franco, Alexandre Sancho, etc.). Afiliat al Sindicat de la Construcció, a conseqüència de les vagues d'aquest sector a Barcelona, va ser empresonat l'octubre de 1930 i al mes següent arran del fracàs de l'intent de cop d'Estat del capitan Fermín Galán Rodríguez. El novembre de 1930 va ser processat, amb Pere Foix Cases i Antoni Amador Obón, per un delicte de premsa arran d'haver publicat i repartit un pamflet on s'atacava l'autoritat. El gener de 1931, amb altres companys anarcosindicalistes, signà una carta adreçada als Comitès Confederals on protestava contra la inactivitat de la CNT i convidava els sindicalistes a engegar una campanya per a aconseguir la llibertat de Fermín Galán Rodríguez. En els anys republicans participà en activitats del grup republicà federal encapçalat per Abel Velilla Sarasola. Durant la Revolució espanyola treballà en l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI-FIJL, responsabilitzant-se de la ràdio confederal barcelonina i dirigint el Boletín de Informació CNT-FAI. També ocupà el càrrec de secretari del Ministeri de Propaganda de la II República espanyola. En aquests anys milità en la Secció de Periodistes del Sindicat de Professions Liberals de Barcelona de la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1938 representà la FAI en el míting a Barcelona del Primer de Maig i poc després va ser nomenat cap tècnic de la Secció de Premsa i Propaganda del Departament d'Instrucció Pública i Sanitat de la II República espanyola. Acompanya l'hindú Pandit Nehru, aleshores rebel contra el govern britànic, en la seva visita de suport a la República espanyola, així com a Emma Goldman en el seu viatge de suport a la Revolució espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a Bèlgica, ja que tenia prohibida l'entrada a França, i la seva dona va ser reclosa en un camp de concentració de Bordeus (Aquitània, França). Quan els alemanys envaïren Bèlgica, passà a França amb documentació falsa i s'instal·là al departament d'Òlt (Llenguadoc, Occitània). Entrà a formar part de la gestió de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), assistint als congressos de 1945 i 1947. En 1946 ocupà la secretaria del Comitè Regional de Lió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). L'agost de 1946, en el Ple Nacional de Regionals l'MLE celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat delegat per al subsecretariat d'Europa Occidental de l'AIT. En 1948, amb Renée Lamberet i Henri Bouyé, participà en la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes Búlgars i el juliol d'aquest mateix any organitzà una gran exposició de cartells de la Revolució espanyola a la Sala Lancry de París. El febrer de 1949 representà el Brasil en la II Conferència Intercontinental de la CNT celebrada a Tolosa i aquell mateix any en una reunió a París va ser nomenat secretari de l'AIT. Durant els anys quaranta realitzà nombrosos mítings i conferències arreu de França (Dijon, Carcassona, Castres, Tolosa, L'Avelhanet, Sant-Etiève, Rive-de-Gier, Séchilienne, Lió, etc.). En 1951 representà l'AIT en el Ple Intercontinental. Es mantingué partidari del sector confederal seguidor de Frederica Montseny i Germinal Esgleas. El 10 de maig de 1953 parlà, amb Albert Camus i Nicolas Lazarevitch, en un gran míting anticolonialista, antiestalinista i antimaccarthista en defensa de les llibertats celebrat a la Borsa del Treball de Sant-Etiève. Sa companya durant l'exili fou la historiador llibertària Renée Lamberet, a qui ajudà molt en la seva tasca d'investigació sobre l'anarquisme. Traduí nombrosos textos i fullets del francès al castellà. Trobem articles seus en multitud de publicacions llibertàries, com ara Acción, Boletín de Información CNT-FAI, Cenit, CNT, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, Fructidor, Guerra di Classe, A Plebe, El Productor, La Rambla de Catalunya, Syndikalismen, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Universo, etc. És autor d'Un año de conspiración (Antes de la República) (1933, amb Jaume Rosquillas Magrinyà), Realizaciones (1938), Del algodón a la retama (1938, amb altres) i Sangre de tribus (1939). El seu últim domicili va ser al número 13 del carrer d'Austerlitz del IV Districte de Lió. Bernat Pou Riera va morir el 3 de setembre de 1956 a l'Hospital Beaujon de Clichy-la-Garenne (Illa de França, França) i fou enterrat a Brunoy (Illa de França, França) amb paraules de Frederica Montseny i Henri Bouyé.

Bernat Pou Riera (1896-1956)

***

Miguel García Vivancos

- Miguel García Vivancos: El 19 d'abril de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant i combatent anarcosindicalista i després pintor Miguel García Vivancos. Sos pares es deien Miguel García i Exaltación Vivancos. Aprenent de mecànic a l'arsenal de Cartagena, son pare va morir a Amèrica i va marxar amb sa mare i sos germans a Barcelona el 1909, on s'adhereix a la CNT en uns anys de fortes lluïts socials i forta repressió. Després de passar alguns mesos a la presó, treballarà com a descarregador del moll i després de farinaire. En 1917 lluitarà a les barricades contra la policia i l'exèrcit. Durant els anys 20, quan la violència creix amb la creació dels Sindicats Lliures i els pistolers de la patronal es dediquen a anihilar militants revolucionaris, García Vivancos s'integrarà en el grup de defensa confederal «Los Solidarios», des de la seva fundació en 1922, amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, García Oliver, Gregorio Jover, Ramona Berri, Eusebio Brau, Manuel Campos i Aurelio Fernández. Va participar amb aquest grup en diverses accions, entre elles l'assalt al Banc d'Espanya a Gijón el setembre de 1923 i l'intent d'alliberar Torres Escartín el mateix any. En 1924 és condemnat a tres mesos de presó. Alliberat, s'exilia una temporada a França i s'encarregarà d'aconseguir armes per a la insurrecció de Vera de Bidasoa, també el 1924. Després marxarà amb Durruti, Ascaso i Jover a Llatinoamèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile). De tornada a França, és detingut per mor de les «expropiacions» practicades pel grup a Amèrica. Escapant de miracle de l'extradició, és expulsat finalment de França, trobant refugi a Bèlgica. En 1927 torna a Barcelona, on treballarà de taxista i continuarà amb la lluita clandestina, participant durant els anys 30 en diverses temptatives insurreccionals. Detingut, serà internat un any a Burgos. En juliol de 1936 prendrà part activa en la Revolució, comandant la «Columna Los Aguiluchos», distingint-se en els combats dels fronts d'Osca i d'Huerrios, entre altres. Un cop aprovada la militarització exigida pels estalinistes i de la qual García Vivancos era partidari, és designat, el setembre de 1937, responsable de la 25 Divisió, en lloc d'Antonio Ortiz, amb la qual conquistarà Belchite i després Terol, però serà ferit en un braç el gener de 1938. El maig de 1938 serà nomenat coronel. Es diu que es va oposar que Franco Cavero i Lozano Guillén es dirigissin a Barcelona el maig de 1937 per esclafar els estalinistes tal vegades perquè una cop rebutjada per la majoria la dictadura anarquista que va proposar García Oliver, es va mostrar rígid a defensar la República (disciplina, guanyar la guerra) d'aquí que alguns, especialment Ortiz, molest per haver-li despullat del comandament de la 28 Divisió, el consideressin un criptocomunista. Acabada la guerra, com a responsable del sector de Puigcerdà, s'encarregarà de l'evacuació a França abans de passar-hi ell el 13 de febrer de 1939. Va restar internat durant quatre anys als camps de concentració de Le Vernet i de Sant Cebrià, d'on fou tret per la resistència i s'incorporà als maquis fins a l'Alliberament. En 1945, a Marsella, en un congrés de la CNT, serà exclòs de l'organització per les seves preses de posició allunyades de la pràctica llibertària, en estar interessat en la creació del Partit Obrer del Treball (POT) de Garcia Oliver i afavorir les tesis de les regionals d'origen. Vivint a París en la misèria, va començar a pintar escenes i paisatges de París a mocadors que després venia als soldats nord-americans, i així, a poc a poc, es farà artista pintor. Establert a Coursan animat pel pintor Pau Planes, en 1947 va conèixer Picasso que el va acollir i li va buscar marxant (María Cuttoli). L'any següent va realitzar la seva primera exposició a la galeria parisenca Mirador i va esdevenir ràpidament un pintor naïf (ingenuisme) de renom, molt elogiat per André Breton. Les seves obres van ser adquirides per personatges famosos, com ara, Greta Garbo, David Rothschild, Helena Rubinstein, Francois Miterrand, etc. És autor d'El combate continúa (París, 1960) i d'Aclaración obligada al libro de Ricardo Sanz. Els sindicalismo y la política (París, 1967). En viatge de vacances, Miguel García Vivancos va morir de caquèxia el 23 de gener de 1972 a l'Hospital General de Còrdova (Andalusia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de San Rafael de la ciutat.

Miguel García Vivancos (1895-1972)

Obres pictòriques de Miguel García Vivancos

***

Maurice Germain (1944)

- Maurice Germain: El 19 d'abril de 1902 neix al XII Districte de París (França) l'anarquista Maurice Émile Germain. Sos pares es deien Eugène Émile Germain, empleat de l'Assistència Pública, i Marthe Amélie Gabernache. Tingué tres germans, entre ells l'anarquista André Eugène Germain. En 1922 va ser llicenciat de l'exèrcit per asma. Es guanyava la vida com a representant comercial d'una gran empresa pelletera parisenca. Cridat per son germà André Germain que vivia, treballava i militava a Espanya, continuà treballant a Madrid per a la mateixa empresa. Cap el 1930 es casà a Barcelona (Catalunya) amb Aurora Salut Pilar Prats, de qui es va divorciar en 1936. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, recorregué amb son germà diverses zones de la Península venent enfaixaments per hèrnies i altres productes ortopèdics. En 1933 retornà a París, on començà a treballar de corrector d'impremta en el periòdic L'Aurore i va ser apadrinat per l'anarquista Charles Anderson per a entrar en el Sindicat de Correctors. Durant la guerra d'Espanya col·laborà en Le Libertaire amb articles sobre la Revolució espanyola i traduí al francès l'assaig de Diego Abad de Santillán «La Révolution Libertaire» per aquesta publicació. El 6 de juliol de 1946 es casà al XV Districte de París (França) amb Madeleine Élise Debut, cosina de l'esposa de son germà André. En aquesta època, i en els anys cinquanta, vivia al número 70 del carrer Romainville, domicili que figurava en els llistat de vigilància de la policia. Un cop jubilat s'instal·là a Eissiduelh. Maurice Germain va morir el 28 de febrer de 1984 a l'Hospital Rural d'Eissiduelh (Aquitània, Occitània).

---

Continua...

---

[18/04] �La Justicia Humana� - �We have fed you all a thousand years� - M�ting de �Los Amigos de Durruti� - Quental - Didimi - Labadie - Charitat - Manetti - Mortellaro - Petitdemange - Sauvanet - Granach - Send�n - Mart�nez Dubal - Ciarravano - L�pez Gracia - Tudela - Muniesa - Su�rez Garc�a - Vicente Castells - Vilamosa - Airoldi - Anon - Prato - Escal� - Morneghini - Alaiz - Journ� - Meucci - Lagier - Haldimann - G�mez P�rez - Agaccio - Zarza

[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» - Míting de «Los Amigos de Durruti» - Quental - Didimi - Labadie - Charitat - Manetti - Mortellaro - Petitdemange - Sauvanet - Granach - Sendón - Martínez Dubal - Ciarravano - López Gracia - Tudela - Muniesa - Suárez García - Vicente Castells - Vilamosa - Airoldi - Anon - Prato - Escalé - Morneghini - Alaiz - Journé - Meucci - Lagier - Haldimann - Gómez Pérez - Agaccio - Zarza

Anarcoefemèrides del 18 d'abril

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Justicia Humana

- Surt La Justicia Humana: El 18 d'abril de 1886 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic La Justicia Humana. Quincenal comunista anárquico. Aquesta publicació de periodicitat en realitat irregular serà el primer òrgan d'expressió anarcocomunista de la Península. El gerent en va ser Francesc Pagès i altres responsables foren Victorià San José, Emili Hugas, Martí Borràs Jover i Jaume Clarà –l'anomenat «Grup de Gràcia», pel barri barceloní on actuaven. La introducció de l'anarcocomunisme a la Península va suposar un canvi radical en la concepció de l'organització i aquesta publicació serà la introductora de la teoria segons la qual ja no es dipositava cap confiança en una estructura perfecta organitzativa anarquista («organització positiva»), sinó que es defensava emfàticament l'organització espontània («organització negativa») i el desenvolupament d'aquesta teoria en grups petits, que resultaran efímers; són els primers plantejaments teòrics d'allò que passarà a anomenar-se «grups d'afinitat», que tanta importància tindran en el moviment anarquista peninsular. A mitjans de 1886 només aquesta publicació defensava el comunisme anarquista, la resta de periòdics llibertaris (Bandera Social, El Grito del Pueblo, La Lucha Obrera, El Cuarto Estado, Los Deseredados, La Asociación, etc.) reivindicaven l'anarquisme col·lectivista. En varen sortir vuit números, l'últim el 25 de novembre de 1886. El 2 de juny de 1888 apareixeria el seu successor Tierra y Libertad, que tindria més sort en l'escampament de les idees anarcocomunistes.

***

We have fed you all a thousand years

- Surt We have fed you all a thousand years: El 18 d'abril de 1908 es publica per primera vegada a Chicago (Illinois, EUA), en l'Industrial Union Bulletin, setmanari de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), el poema We Have Fed You All a Thousand Years. Escrit per «Un proletari desconegut», fou musicat en 1916 per Rudolph von Liebich. Aquesta cançó, que descriu la misèria i l'opressió de la classe treballadora, tingué un gran èxit i ràpidament es convertí en un himne de l'IWW.

We have fed you all a thousand years

***

"Los Amigos de Durruti"

- Míting de «Los Amigos de Durruti»: El 18 d'abril de 1937 al Teatre Poliorama de Barcelona (Catalunya), ple de gom a gom, l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu primer míting, presentació pública de la seva existència i del seu programa. En van ser els oradors Francesc Pellicer –del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya, el més nombrós amb cent mil afiliats–, Pablo Ruiz –delegat de l'Agrupació de Gelsa de la Columna Durruti–, Jaume Balius Mir –promotor de l'Agrupació «Los Amigos de Durruti»– i Francisco Carreño –membre del Comitè de Guerra de la Columna Durruti. Vicente Pérez Viche (Combina) –militant molt popular entre els treballadors, president del Sindicat de Transports i cap de la minoria confederal en l'Ajuntament de Barcelona–, que havia de prendre part també en l'acte, es trobava a València, d'on envià la seva adhesió. L'acte fou presidit per Romero. Aquest començà l'acte recordant la figura de Durruti per després passar a parlar sobre el tema de les subsistències, que havien arribat a tenir un preu impossible de pagar amb els jornals d'aleshores, i la necessitat de suprimir els especuladors. Després prengué la paraula Pablo Ruiz que enraonà sobre l'exèrcit revolucionari (formació, vicissituds al front d'Aragó, comandament únic, necessitat d'adquirir armament eficient, crítiques a l'Exèrcit Popular i els seus oficials, etc.). Jaume Balius, que mai no fou un bon orador, llegí unes quartilles sobre la guerra i la revolució, recordà Ascaso, reivindicà la socialització de les riqueses del país, criticà durament la classe que s'havia format de «nous rics» i els polítics parlamentaris, i sobre l'obligació de depurar la reraguarda. Francisco Carreño, que parlà en últim lloc i al qual se'l demanà «moderació», desenvolupa el tema de la unitat sindical i la col·laboració política i explicà que si per guanyar la guerra es perdia la revolució, dins d'uns quants anys tornaria a produir-se altre moviment feixista; també blasmà contra la propietat privada, rebutjada pel poble que lluitava per la socialització, i contra la premsa burgesa, defensora de la contrarevolució. Acabà el seu discurs reivindicant la indispensabilitat de la unitat sindical i proletària basada en la sinceritat i demanà la llibertat dels presos, especialment la de Francisco Maroto del Ojo, pres pel governador d'Almeria. Romero, finalment, llegí unes conclusions i es donà per acabat l'acte. Russell Blackwell (Rosalio Negrete) i Hugo Oehler, de la nord-americana Revolutionary Workers League (RWL, Lliga de Treballadors Revolucionaris) propera al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), redactaren un informe escrit sobre aquest acte datat a Barcelona aquest mateix dia i que fou publicat per primer cop en Fourth International aquell any. L'acte fou ressenyat per diversos periòdics, però fou silenciat per Solidaridad Obrera ja que la línia oficial de la CNT era completament oposada a l'Agrupació «Los Amigos de Durruti».

Naixements

Antero de Quental (ca. 1864)

- Antero de Quental: El 18 d'abril de 1842 neix a Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores) l'escriptor, poeta i pensador anarquista Antero Tarquínio de Quental. Era fill de Fernando de Quental, combatent liberal durant la Guerra Civil portuguesa, i d'Ana Guilhermina da Maia, i tingué vuit germans. Després de rebre, especialment de sa mare, una educació religiosa i tradicional, i de fer els estudis primaris al Col·legi do Pórtico de la seva ciutat natal (1852-1853), a l'Escola Acadèmia de Lisboa (1853-1855) i al Col·legi de Sao Bento de Coimbra (1856-1859), amb 16 anys es matriculà en Dret a la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). En aquesta ciutat descobrí les idees socialistes i les lluites d'emancipació nacional de Polònia i d'Itàlia, i fundà la «Sociedade do Raio» (Societat del Llamp), societat secreta molt influenciada per les pràctiques maçòniques creada amb la finalitat de renovar el país mitjançant la literatura i que durant les turmentes elèctriques realitzaven uns rituals on es llançaven desafiaments blasfems a Déu. En aquesta època col·laborà en O Académico. En 1861 publicà els seus primers sonets i l'any següent, quan es desencadenaren importants manifestacions estudiantils, redactà el «Manifest dels Estudiants de la Universitat de Coïmbra a la Opinió Il·lustrada del País», que va ser signat per 314 estudiants. En 1865 publicà Odes modernas, fortament influenciades per la filosofia hegeliana i pel socialisme de Pierre-Joseph Proudhon i on enaltia l'acció revolucionària. També en 1865 s'engegà l'anomenada «Questão do Bom Senso e Bom Gosto» (Qüestió del Sentit Comú i del Bon Gust), també anomenada «Questão Coimbrã» (Qüestió Coïmbra), dura polèmica literària sorgida arran dels atacs de l'escriptor romàntic Antônio Feliciano de Castilho contra Quental i altres poetes (José Maria Eça de Queirós, Teófilo Braga, etc.) acusats d'instigar la «revolució intel·lectual». Com a resposta a aquestes atacs, publicà aquell mateix any els opuscles Bom Senso e Bom Gosto, carta ao Exmo. Sr. Antônio Feliciano de Castilho i A Dignidade das Letras e as Literaturas Oficiais. També, a causa d'aquesta polèmica, el 6 de febrer de 1866 es baté en duel amb l'escriptor Ramalho Ortigão, als jardins d'Arca d'Água de Porto (Porto, Nord, Portugal), fet que se saldà amb una lleu ferida al canell d'Ortigão. En 1866 a Lisboa (Portugal) aprengué l'ofici de tipògraf a la Impremta Nacional, es relacionà amb els cercles obrers i intentà, sense èxit, allistar-se en l'exèrcit revolucionari de Giuseppe Garibaldi. Entre gener i febrer de 1867 decidí viure a París (França) una «experiència proletària», treballant de tipògraf, matriculant-se al Col·legi de França i coneixent personalment Pierre-Joseph Proudhon, de qui era fervent admirador, i Jules Michelet. En 1868, sense poder adaptar-se al ritme de la capital francesa per la seva feble salut, retornà a Ponta Delgada. El juny de 1869 viatjà als Estats Units d'Amèrica amb el vaixell d'un amic; visità Nova York i Halifax i estudià les qüestions socials relacionades amb els treballadors nord-americans i el seu sistema polític federalista, del qual era partidari i que considerava model per a una futura Confederació Ibèrica. El novembre de 1869 retornà a Lisboa, on amb Oliveira Martins, fundà el periòdic A República. Jornal da democracia portuguesa. A la capital portuguesa crea el Cenáculo, grup d'intel·lectuals bohemis (Eça de Queirós, Abílio de Guerra Junqueiro, Ramalho Ortigão, Teófilo Braga, etc.) reunits per discutir els temes que preocupaven a la seva generació (política, arts, ciències, filosofia, etc.) i que en 1871 organitzà les «Conferències Democràtiques» de Lisboa, també anomenades «Conferències del Casino». Ell pronuncià la conferència inaugural, Causas da decadência dos povos peninsulares nos últimos três séculos –que segons ell eren les més importants la contrareforma, l'absolutisme i l'expansió ultramarina–, però finalment aquestes conferències, cinc en total, van ser prohibides per les autoritats. En aquest mateix 1871 es reuní a la capital lusitana amb els internacionalistes anarquistes Anselmo Lorenzo, Gonzaléz Morago e Francisco Mora, delegats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i fou un dels fundadors de l'Associació «Fraternidade Operária», nucli de l'AIT de Lisboa. En 1871 publicà anònimament el fullet O que é a Internacional i en 1872, amb José Fontana, fundà la revista O Pensamento Social. En 1873, a causa de la mort de son pare, passà una temporada a São Miguel i heretà una considerable fortuna, que el va permetre viure de rendes. Malalt de tuberculosi, l'any 1874 hagué de dedicar-lo al descans. Amb José Fontana, Azedo Gneco, Nobre França i Felizardo de Lima, s'encarregà, el gener de 1875, de redactar el programa del Partit Socialista Portuguès (PSP). També en 1875 reedità Odes modernas. En 1877 viatjà a París per a posar-se a les mans del prestigiós neuròleg Jean-Martin Charcot i rebé una cura d'hidroteràpia. A París s'enamorà d'una aristòcrata francesa i aquest fracàs amorós serà per a molts l'accelerant del seu desequilibri mental. En 1879 s'instal·là a Porto i l'any següent adoptà dues filles –Albertina (tres anys) i Beatriz (18 mesos)– del seu amic Germano Meireles, mort en 1877. En 1878 rebutjà presentar-se com a diputat republicà socialista pel Cercle d'Alcântara de Lisboa. Entre setembre de 1881 i maig de 1891, amb petits intervals a les illes Açores i a Portugal, per raons de salut i per consell mèdic, visqué a Vila do Conde (Porto, Nord, Portugal), que sempre considerà el millor període de sa vida. En aquests anys llegí Friederich Schopenhauer, Karl-Robert-Eduard von Hartmann, els místics hindús i textos de filosofia budista i panteista. En 1886 publicà Sonetos completos, amb moltes referències autobiogràfiques i simbolistes i considerat per molts com la seva millor obra poètica. Entre març i octubre de 1887 visqué a les Açores i després retornà a Vila do Conde. En 1890, a causa de la reacció nacional contra l'anomenat «Ultimàtum Britànic» de l'11 de gener, que exigia la retirada de les tropes militars de les colònies portugueses de Moçambic i d'Angola, acceptà presidir la Lliga Patriòtica del Nord, però l'existència d'aquesta fou efímera. El maig de 1891, quan retornà a Lisboa, s'instal·là a casa de sa germana Ana de Quental. Malalt de psicosi maníaco-depressiva (trastorn bipolar), caigué en un estat de depressió permanent i el 5 de juny de 1891 retornà a Ponta Delgada. Antero de Quental es va suïcidar, amb dos trets a la boca amb un revòlver que havia comprat, l'11 de setembre de 1891 en un banc del jardí al costat del Convent de l'Esperança, al Campo de São Francisco de Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores), just on apareix un cartell amb la paraula «Esperança», i fou enterrat al cementiri de São Joaquim. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Renascença (1878-1879?), O Pantheon (1880-1881), Branco e Negro (1896-1898), Contemporânea (1915-1926), A Imprensa (1885-1891) i O Thalassa (1913-1915), entre d'altres. A més de los obres citades és autor de Sonetos de Antero (1861), Beatrice e Fiat Lux (1863), Defesa da Carta Encíclica de Sua Santidade Pio IX (1865), Portugal perante a Revolução de Espanha (1868), Primaveras românticas (1872), Considerações sobre a filosofia da história literária portuguesa (1872), A poesia na actualidade (1881), A filosofia da natureza dos naturistas (1886), Tendências gerais da filosofia na segunda metade do século XIX (1890), Raios de extinta luz (1892), etc.

Antero de Quental (1842-1891)

***

Notícia de Gaetano Didimi apareguda en el periòdic parisenc Le Cri du Peuple del 17 de febrer de 1884

- Gaetano Didimi: El 18 d'abril de 1847 neix a Treia (Marques, Itàlia) –algunes fonts citen Torí (Piemont, Itàlia)– l'internacionalista anarquista Gaetano Didimi. Era fill de Giacomo Didimi. Es guanyava la vida treballant de venedor ambulant. Va ser un dels membres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) més important de les Marques, juntament amb Espartero Bellabarba, Raffaele Castelli, Adriano Cinelli, Diomede Gabrielli, Stanislao Alberici Giannini, Benedetto Marcolini, Vincenzo Matteuzzi, Marino Mazzetti, Benedetto Scota, Augusto Tacchini, Ernesto Tacchini, Riccardo Tomassini i Vincenzo Topi, detinguts l'agost de 1874 arran de la desarticulació de la Federació de les Marques i l'Úmbria, però el judici celebrat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) entre març i juny de 1876, tots aquests acusats van ser absolts. En 1874 havia enviat l'adhesió de la Societat Obrera de Treia a la Lliga Universal de Corporacions Obreres de Giuseppe Mazzini. Arran del judici de Bolonya, emigrà a Lió (Arpitània), on es decantà per les posicions bakuninistes. En aquesta època col·laborà en el Bulletin de la Fédération Jurassienne de l'AIT. Segons algunes fonts, erròniament atribueixen la seva mort en aquestes dates a Londres (Anglaterra), executat per ser un confident policíac. En 1884 treballava de sastre a París (França) i vivia al número 7 del carrer Trois-Frères del XVIII Districte. El desembre de 1891 retornà a Itàlia i, amb Pietro Faure, va fer algunes conferències anarquistes a Milà (Llombardia, Itàlia), abans de ser detingut i traslladat a Treia, on continuà amb la propaganda llibertària. El 10 de març de 1892, aniversari de la mort de Mazzini, reivindicà la creació d'un Cercle d'Estudis Socials, a més d'imprimir un pamflet subversiu que va ser immediatament confiscat per la policia. El juliol de 1892 va ser detingut a Ancona (Marques, Itàlia) i portat a Treia, on dies després va fer la conferència pública La religione naturale ossia il razionalismo. En 1892 publicà a Treia el fullet Autorità, libertà. Studio sociale i aquest mateix any va ser jutjat per l'Audiencia de Macerata (Marques, Itàlia) per un delicte de premsa. Desocupat, l'agost de 1892 emigrà a Tunis (Protectorat Francès de Tunísia; actualment Tunísia) a la recerca de feina. Posteriorment va recórrer Europa (Florència, Niça, Mònaco, Frabriano, Roma, Budapest, Roma, Milà, Niça, Gènova, París, Bolonya, Marsella, etc.), amb esporàdiques visites a Treia. En 1895 el seu nom figura en un llistat confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França. Casat amb una belga, sense diners ni feina, abandonà la militància. La darrera notícia coneguda d'ell és la seva presència el juny de 1921 a Brussel·les (Bèlgica). Sembla que Gaetano Didimi va morir en 1925.

***

Jo Labadie fotografiat per Millard (Detroit)

- Joseph Labadie: El 18 d'abril de 1850 neix a Paw Paw (Michigan, EUA) l'escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista Charles Joseph Antoine Labadie, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Son pare, Euphrosyne Labadie, descendent d'una família hugonot francesa, feia de intèrpret entre els missioners jesuïtes i les tribus índies, i es va casar amb una índia nativa. Jo Labadie, com era conegut per tothom, només va rebre estudis uns mesos en una escola parroquial. Als 17 anys va recórrer el país fent feines d'impremta i va acabar instal·lant-se a Detroit, on va treballar a la impremta del periòdic The Detroti Post and Tribune. En 1877 es va adherir a l'acabat de crear Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Obrer) de Detroit. Aquest any també es va casar amb la seva cosina Sophie Elizabeth Archambeau, devota catòlica; la parella, que va dur bé les diferències religioses, ja que Jo Labadie feia gala del seu agnosticisme, tindrà tres fills: Laura, Charlotte i Laurance, que també serà un destacat assagista anarquista. Com a impressor que era, va participar en la Unió Tipogràfica de Detroit i va ser un dels dos delegats al congrés de la Unió Tipogràfica Internacional l'any 1878 a Detroit. Aquest mateix any va participar en la creació a Detroit de l'organització secreta sindical d'inspiració maçònica «Knights of Labor» (Cavallers del Treball), però a partir de 1883, influenciat per Josiah Warren, Benjamin Tucker i les lectures de Proudhon, va esdevenir un militant propagandista de l'individualisme anarquista i de l'associació voluntària. En aquesta època la seva tasca periodística es va desenvolupar força, publicant temes laborals en Detroit Times, Advance and Labor Leaf, Labor Review, The Socialist, Lansing Sentinel, etc.; sense oblidar les seves col·laboracions en el periòdic anarcoindividualista de Tucker Liberty. En 1887, encara que no feia costats els seus sistemes de lluita, va visitar els presos anarquistes del «cas Haymarket», víctimes de la histèria antianarquista. En 1888 va presentar la dimissió en «Kinghts of Labor», ja que el seu líder, Terence Powderly, l'havia repudiat pel seu suport als acusats de l'afer de Haymarket, i va fundar la Michigan Federation of Labor (MFL, Federació Obrera de Michigan), de la qual es va convertir en el seu primer president i va forjar una aliança amb el sindicalista moderat Samuel Gompers. En 1894 va crear nombrosos clubs de discussió sobre l'anarquisme i va organitzar mítings d'Emma Goldman. Es va autoeditar artesanalment la seva poesia en la col·lecció «The Labadie Booklets». En 1908 l'inspector postal de Detroit va prohibir la seva correspondència perquè els sobres portaven adhesius amb cites anarquistes i un mes més tard va ser acomiadat de la Junta d'Aigües on feia feina –havia deixat les impremtes perquè l'aire enrarit de les tintes destrossava la seva salut– per expressar les seves idees llibertàries; en ambdós casos les protestes populars van ser sonades, ja que era una persona molt popular. A començaments de segle va llegar la seva important biblioteca i el seu arxiu a la Universitat de Michigan, sota l'esment d'Agnes Inglis, fons que passarà a anomenar-se «Labadie Collection» i que és la col·lecció més completa de literatura radicals dels Estats Units. Entre les seves obres destaquen Who should be socialists? (188?, amb altres), Anarchism: what it is and what it is not (189?), What is love (1909), Doggerel for the under dog (1910), I welcome disorder (1910), The red flag and other verses (1910), What is love?, and other fancies (1910), Workshop rimes (1911), Songs of the spoiled (1922), My friend indeed. A friend's acceptance (1922), Windows (1924), Anarchism: genuine and asinine (1925), Russian verses (1932), Anarchism (1932), entre d'altres. Joseph A. Labadie va morir el 7 d'octubre de 1933 a Detroit (Michigan, EUA).

***

Notícia de la detenció de Gabriel Charitat apareguda en el diari de Saint-Étienne Mémorial de la Loire et de la Haute-Loire del 22 de novembre de 1892

- Gabriel Charitat: El 18 d'abril de 1861 neix a Firminy (Forez, Occitània) l'anarquista Gabriel Charitat, que va fer servir el pseudònim de Raphaël Slinger. Sos pares, alberguistes, es deien Gabriel Charitat i Françoise Ravel. El 18 de març de 1885 es traslladà a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i l'endemà es presentà a la «Imprimerie Jurassianne», al número 24 del carrer Grottes, amb la intenció d'encarregar la impressió d'un full, però com que estava tancada, trobà una altra impremta («Schira») on va estampar 1.000 exemplars, amb un peu d'impremta inventat, del full Appel au travailleurs suisses, on es feia una crida a la insurrecció, a la crema de castells, a l'afusellament dels explotadors i a la Revolució social, entre altres proclames. El 21 de març d'aquell any va distribuir la crida a Lausana (Vaud, Suïssa) i a Berna (Berna, Suïssa), però a Friburg (Friburg, Suïssa) va ser detingut i lliurat a la policia de Berna. Escorcollat, portava un carnet professional a nom de Raphaël Slinger, una carta personal, un exemplar del fullet Évolution et révolution d'Élisée Reclus, els números 2 i 3 del periòdic parisenc L'Audace i una agenda amb adreces de periòdics anarquistes que havia tretes de l'anterior publicació. Durant l'interrogatori declarà que havia vingut a aferrar cartells revolucionaris amb la intenció de ser detingut i ser reclòs per a aprendre un ofici a la presó. La policia no va trobar contactes seus amb altres anarquistes francesos ni suïssos. La seva detenció es va produir en plena investigació federal sobre els anarquistes suïssos, fet pel qual va ser investigat internacionalment. Finalment, però, després d'elaborar un dossier de 150 pàgines, el procurador va concloure que la seva crida no era perillosa per a les autoritats federals suïsses i que el cas havia de ser jutjat per les autoritats cantonals de Berna. En 1889 treballava de venedor ambulant de periòdics a Firminy i la policia assenyalà que aprofitava la feina per a distribuir a la sortida de les fàbriques i per tot arreu un petit fascicle titula Chants du peuple, amb les lletres de cançons revolucionàries (La canaille, Le chant des travaillerus, etc.). El 10 de març de 1891 el Tribunal Correccional de Saint-Étienne (Forez, Arpitània) el va condemnat a 15 dies de presó per haver dirigit al procurador de la República una carta on proferia injúries contra els magistrats. En aquesta època treballava de manobra a l'empresa «Ferraton» de Firminy. El 21 de novembre de 1892 va ser detingut per la policia a Saint-Étienne després de menjar a l'establiment de Rouchouse, al carrer Annonay, i no pagar la consumició. El 21 de novembre de 1893 el seu domicili, ben igual que el de nombrosos companys, va ser escorcollat. El seu últim domicili va ser al número 15 del carrer de l'Oudaine de Firminy. Acompanyat de sos germans Antoine Charitat, propietari, i Antonin Charitat, botiguer, Gabriel Charitat va morir el 10 d'agost de 1903 a l'Hospital Civil de Firminy (Forez, Arpitània).

***

Silvio Giovanni Manetti

- Silvio Giovanni Manetti: El 18 d'abril de 1873 neix a Gavello (Vèneto, Itàlia) el propagandista anarquista Silvio Giovanni Manetti. Sos pares es deien Valentino Manetti i Gioseppina Cappato. Acabà els estudis primaris i el 25 d'abril de 1882 emigrà amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Treballà en diferents feines (xarcuter, hostaler, cuiner, etc.). Quan tenia 17 anys s'enrolà voluntari com a mariner a la Marina, on va romandre gairebé set anys, aconseguint el grau de sotscaporal timoner, però va ser degradat just abans de ser llicenciat. Va casar-se amb Maria Maccapani, amb qui tingué 11 infants. Subscriptor del periòdic anarquista L'Agitazione, va signar la protesta per l'aplicació de l'article 248 del Codi Penal a les associacions anarquistes que va promoure aquesta publicació d'Ancona (Marques, Itàlia). Segons la policia, realitzava propaganda anarquista dins els cercles obrers. El 2 d'agost de 1898 va ser sentenciat per la Prefectura de Bolonya a 19 dies de reclusió per «lesions personals». El setembre de 1898 va anar a Iselle (Trasquera, Piemont, Itàlia) buscant feina a les obres de construcció del túnel de Sempione, però, sense treball i sense mitjans de subsistència, va ser detingut i traslladat a Bolonya. En 1899 la policia assenyalà la seva participació en conferències i reunions anarquistes i la seva activitat propagandística. En 1902 retornà a Gavello i participà en el moviment sindicalista de les lligues, essent nomenat tresorer de la Lliga de la Millora Local. També participà en les organitzacions dels treballadors vaguistes enquadrades en la Federació de la Lliga del Millorament de Polesine (Vèneto, Itàlia). Va fer de corresponsal dels periòdics La Lotta i Il Gazzettino. Després de la derrota del moviment de les lligues, reprengué la seva vida de rodamón i durant uns anys va fer el servei militar. En 1904 era per Alemanya i en 1908 retornà a Gavello. En 1911 el trobem a Loreo (Vèneto, Itàlia) i en 1912 a Venècia (Vèneto, Itàlia), on s'embarcà com a cuiner en un vaixell mercat de vapor fins l'esclat de la Gran Guerra. En 1915 trobà feina al canal de Cannareggio.de Venècia. Entre 1925 i 1930 es va embarcar com a cuiner en diversos vaixells de vapor, viatjant arreu d'Europa i dels Estats Units. En 1931 treballava a la fàbrica de la «Società Alluminio Veneto Anonima» (SAVA, Societat Anònima d'Alumini del Vèneto) de Marghera (Venècia, Vèneto, Itàlia); acomiadat el novembre de 1936 per les seves idees polítiques, va ser reintegrat a la feina a principis de desembre d'aquell any. A partir de 1937 les autoritats policíaques els classifiquen com a «simpatitzant de l'actual Règim», és a dir, el feixisme, i en 1942 les autoritats deixaren de controlar-lo. Silvio Giovanni Manetti va morir el 24 de desembre de 1949 a Venècia (Vèneto, Itàlia).

***

Necrològica de Paolo Mortellaro apareguda en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 4 de setembre de 1954

- Paolo Mortellaro: El 18 d'abril de 1876 neix a Calatafimi (actualment Calatafimi Segesta, Sicília) l'anarquista Paolo Mortellaro. S'integrà en el moviment anarquista en la seva adolescència. A finals de 1903 emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on es casà amb la militant anarquista Maria Mortellaro. Participà activament en moviment llibertari italià novaiorquès, on pertanyia al «Club Avanti» de Brooklyn i estava subscrit a diferents publicacions anarquistes (Cronaca Sovversiva, Il Proletario, etc.), les quals també distribuïa. Va fer costat econòmicament el periòdic anarquista sicilià Il Proletario. En 1914 vivia al número 235 de l'avinguda Montrose de Brooklyn. Paolo Mortellaro va morir el 22 d'agost de 1954 a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) i va ser incinerat dos dies després.

***

Notícia de la condemna de Joseph Petitdemange apareguda en el diari parisenc La Liberté del 12 de maig de 1912

- Joseph Petitdemange: El 18 d'abril de 1883 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Petitdemange, també conegut com Albert Rochet. Sos pares es deien Julien Petitdemange, cotxer, i Marie Rosalie Fougerolle. Es guanyava la vida com a torner metal·lúrgic i mecànic. El juny de 1901 s'allistà per cinc anys en la tripulació de l'Armada a Cherbourg (Baixa Normandia, França). Un cop lliure en 1906, s'instal·là a París. El 29 de setembre de 1909 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a 100 francs de multa per infracció a la policia ferroviària. A principis de la dècada vivia al número 36 del carrer Clignancourt del XVIII Districte de París i, segons algunes fonts, militava en la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). El 23 de juliol de 1910 el Tribunal de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) el condemnà en rebel·lia per infracció a la policia ferroviària a 15 dies de presó. El març de 1911 passà a residir a Lió (Arpitània), on treballà en diferents tallers mecànics, sobretot al de l'empresa d'automoció de Marius Berliet (del 10 de maig al 17 de juny de 1911). En aquesta època, sota el nom d'Albert Rochet, vivia al número 99 de l'avinguda de Saxe. A Lió entrà en relació amb l'anarquista il·legalista Jules Bonnot i el maig de 1911 s'associà amb aquest per a l'explotació d'un taller de reparació de bicicletes al número 3 bis de la carretera de Vienne. Els materials del taller, segons la policia, provenien de robatoris perpetrats per la «Banda Bonnot», dins la qual ell s'integrà. A Lió no freqüentà els cercles llibertaris de la ciutat. El 10 de maig de 1912 l'Audiència del Roine el condemna a un any de presó per complicitat en robatori i per encobriment en el marc del judici contra la «Banda Bonnot». Cap el maig de 1913 s'establí amb nom fals a Marsella (Provença, Occitània), on participà en reunions dels cercles anarcoindividualistes de la ciutat. Segons informes policíacs, va fer una xerrada al grup anarquista que es reunia al número 48 del carrer Tapis-Vert. Aleshores vivia al número 57 del carrer d'Aubagne i treballava en un taller mecànic al bulevard des Dames. A mitjans de maig de 1913 participà en una xerrada («Les intellectuels et le peuple») de Charles Hotz (Édouard Rothen) organitzada pel Grup d'Estudis Socials (GES). Quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat en una secció d'aviació de Troyes (Xampanya, França). El 24 de juny de 1916 es casà a Saint-Pierre-d'Allevard (Delfinat, Aquitània) amb Juliette Marguerite Reine Cavagnat, de qui enviudà. Joseph Petitdemange va morir el 27 de maig de 1971 al seu domicili, al número 6 del carrer Duméril, del XIII Districte de París (França).

***

Notícia sobre la mort d'Albert Sauvanet publicada en el periòdic de Lens L'Action Syndicale del 17 de maig 1908

- Albert Sauvanet: El 18 d'abril de 1887 neix a Comentriac (Alvèrnia, Occitània) –va ser registrat erròniament amb el llinatge Sauvannet– l'anarquista i sindicalista revolucionari Gilbert Sauvanet, més conegut com Albert Sauvanet. Sos pares es deien Jacques Philippe Sauvanet, manobre, i Marie-Julie Clairet. Orfe de pares de molt jove, abandonà l'escola i amb 13 anys començà a treballar de mosso en una granja. Quan tenia 18 anys entrà a fer feina a la fàbrica de tubs metàl·lics de Montluçon (Alvèrnia, Occitània) i dos anys després va sortir com a ferrador i forjador. El gener de 1907 s'instal·là a Pas-de-Calais i treballar de miner a diversos pous de Drocourt (Nord-Pas-de-Calais, França). Visqué primer a Billy-Montigny i després a Rovroy (Nord-Pas-de-Calais, França), militant en el Sindicat de Miners, dit «Sindicat Jove», encapçalat per l'anarquista Benoît Broutchoux. El 3 de maig de 1908, amb tres companys (Jules Cormeray, Pierre Raveniaud i Jules Saunier), venia pels carrers de Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França) el periòdic L'Action Syndicaliste, la portada del qual mostrava un dibuix del diputat socialista Émile Basly acceptant un suborn dels patrons; interceptat per un grup de seguidors socialistes del «Sindicat Vell», els quatre anarquistes van ser lapidats i apallissats de valent i ell va rebre un fort cop de maó a la templa dreta. Refugiats a casa del company Champouret, la parella d'aquest amb un fusell mantingué a retxa el grup que volia linxar els anarquistes. Els gendarmes arribaren i portaren a peu els anarquistes emmanillats a la comissaria de Lens, on malgrat vomitar sang no va ser atès. Finalment, hores després, arribà un metge, però ja no va poder fer res. Albert Sauvanet va morir el 3 de maig de 1908 a la comissaria de Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) envoltat de companys. Després de feta l'autòpsia a l'hospital, va ser portat a la seu del sindicat de Lens, on va ser vetllat. Tres dies després va ser enterrat amb una manifestació d'unes tres-centes persones i amb discursos de Benoît Brotuchoux, Georges Dumoulin i Augustin Dehay. Aquest mateix dia 6 de maig es va celebrar un gran míting de protesta a la Casa del Poble de Lens, on assistiren unes 1.500 persones. L'Action Syndicaliste edità quatre postals en el seu record: una del «diputat-obrer» Basly, una segona de Sauvanet, altra d'aquest al taüt i una quarta del seu funeral.

***

Alexander Granach (1920)

- Alexander Granach: El 18 d'abril de 1890 neix a Wierzbowce (Imperi Austrohongarès) –actualment Verbovcy (Ivano-Frankivsk, Ucraïna)–, en una família jueva, el comediant i actor cinematogràfic llibertari Jessaja Szajko Gronish, conegut com Alexander Granach. De jovenet va treballar de forner i va contactar amb els cercles anarquistes i estudiantils de jueus russos, descobrint el teatre jiddisch. En 1905 es traslladà a Londres on creà amb altres anarquistes un grup de teatre. Freqüentà Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i, sobretot, Rudolf Rocker, tots exiliats com ell. En 1906, procedent de Viena, s'instal·là a Berlín on treballà de forner, entrà a formar part d'un grup de teatre jiddisch i es va veure obligat a aprendre l'alemany que només xampurrejava una mica. En 1909 realitzà cursos amb Max Reinhardt al Deutsches Theater de Berlín i començà la seva carrera d'actor professional amb el paper de Hamlet de Shakespeare, quan substituí l'actor principal malalt. Representà nombroses obres al prestigiós teatre Volksbühne de Berlín. Entre 1914 i 1918, durant la Gran Guerra, fou mobilitzat en l'Exèrcit austrohongarès; lluità al front dels Alps, a la frontera amb Itàlia, i va caure presoner de guerra per les tropes italianes. Després de la guerra a la capital Alemanya va fer obres al Berliner Theater i al Preussischen Staatstheater. Des de 1920 engegà a Berlín una gran carrera cinematogràfica a partir del rodatge de Nosferatu (1921), de F. W. Murnau, i després Kameradschaft (1931), de G. W. Pabst. En 1927 va ajudar econòmicament, a través de Rudolf Rocker i Eric Mühsam, els anarquistes Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, la qual cosa els permeté refugiar-se a Bèlgica. Va tenir el paper principal en la peça teatral Staatsraison (Raó d'Estat), escrita pel seu amic Erich Mühsam; aquesta obra és un vibrant homenatge en favor de Sacco i de Vanzetti alhora que una denúncia de la màquina judicial nord-americana. En 1933, fugint de les persecucions antisemites del règim de Hitler, marxà a Suïssa i després a Varsòvia, on fundà una companyia de teatre jiddisch. En 1935 rebé una oferta de feina per al teatre jiddisch de Kiev i s'instal·là a la Unió Soviètica, on tenia alguns amics revolucionaris. A l'Estat soviètic realitzà dues pel·lícules. En 1937, arran d'una purga estalinista, fou detingut i empresonat. Un cop alliberat, gràcies a la intervenció de Lion Feuchtwanger, marxà a Suïssa i en la primavera de 1938 emigrà, sense saber anglès, als Estats Units, on continuà la seva carrera cinematogràfica amb èxits com Ninotchka (1939), d'Ernst Lubitsch; For Whom the Bell Tolls (1943), de Sam Wood, que serà un dels seus darrers films –en filmà una cinquantena–; i sense oblidar l'antifeixista The Hitler Gang (1944). Realitzà nombrosos films antinazis. En aquests anys va donar suport als refugiats polítics que fugien tant del feixisme com del comunisme, i els trobà feina a la indústria cinematogràfica. Durant sa vida va conviure amb dues dones: Martha Guttman, amb qui va tenir son fill Gerhard (Gad Granach), que emigrà en 1936 a Palestina, i de la qual es divorcià en 1921, i amb Lotte Lieven-Stiefel, amb qui no es va casà, però que sempre considerà esposa legítima. Alexander Granach va morir d'una embòlia pulmonar a resultes d'una apendicectomia el 14 de març de 1945 a Nova York (Nova York, EUA) i es troba enterrat al cementiri Montefiore (Saint Albans, Queens County, Nova York, EUA). Aquest mateix any va ser publicada la seva autobiografia There Goes an Actor, reeditada en 2010 sota el títol From the shtetl to the stage. The odyssey of a wandering actor. En 1997 son fill Gad Granach publicà la seva autobiografia Heimat los! Aus dem Leben eines juedischen Emigranten, traduïda a l'anglès com Where is home? Stories from the life of a german-jewish émigré (2009), on hi ha nombroses referències a son pare.

Alexander Granach (1890- 1945)

***

Claro José Sendón Lamela

- Claro José Sendón: El 18 d'abril de 1897 neix a Louro (Muros, la Corunya, Galícia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Claro José Sendón Lamela. Sos pares es deien Pío Sendón Sieira i María Lamela García. A començaments dels anys vint emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) treballà d'estibador al port i venent diaris. Més tard marxà als Estats Units, a la zona de Filadèlfia i després a Nova York, on treballà de mariner i de cambrer. Als EUA conegué el moviment llibertari espanyol, aleshores amb una important implantació, i es va fer amb una important cultura autodidacta que el va permetre intervenir en activitats propagandístiques (mítings, conferències, premsa, etc.). Arran de la crisi de 1929, les seves accions de propaganda s'incrementaren, denunciant l'atur i reivindicant l'anarquisme. Als EUA col·laborà en Cultura Proletaria, però també en diverses publicacions llibertàries de la Península, com ara ¡Despertad! –destaquen les seves «Crónicas de Yanquilandia» (1928)–, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. També participà en les activitats dels grup anarquista «Floreal» i en els diversos actes dels centres socials establerts per la colònia d'emigrants gallecs. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Galícia per Vigo amb una important quantitat de diners. S'establí a la Corunya i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'oposà a la moderació de José Villaverde Velo, no obstant això, el defensà de les calumnies llançades per Federico Urales. Escampà la seva tasca propagandística per les comarques de Muros i Noia de la Corunya. Entre 1932 i 1933 va fer mítings i conferències, sovint en gallec, i participà en polèmiques (Vivero, Puerto del Son, Vigo, la Corunya, Cambre, Órdenes, Monforte, Payosaco, Sada, Lugo, Sanjenjo, Poyo, San Pedro de Nos, Mondego, Betanzos, Madrid, Barcelona, Talavera, Castro del Río, Lleó, Cadis, etc.). En 1933 també dirigí, en substitució de José Villaverde Velo, Solidaridad Obrera de la Corunya i a partir d'agost d'aquell any entrà en la redacció de CNT, fins el seu empresonament el desembre. En el Ple Regional de la CNT celebrat a Santiago, representà Noia. L'1 d'octubre de 1933 participà en una important controvèrsia pública amb militants dels Partit Comunista d'Espanya (PCE) a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). En 1934 va fer mítings a la Corunya, ciutat en la qual s'havia instal·lat a partir de l'aixecament revolucionari d'octubre. També en 1934 publicà en «La Novela Ideal» l'obreta Amor que se afirma. A començaments de 1935 s'establí a Lousame, on treballà de peó a les mines de wolframi de San Finx fins el seu acomiadament. També va fer de mestre dels infants dels miners en una escola habilitada per la companyia anglesa que explotava la concessió minera i desenvolupà, amb Enrique Fernández Maneiro, una important tasca orgànica en el Sindicat Miner i Professions Diverses i en la Federació Comarcal de Noia. A finals de 1935 va fer una gira propagandística per Galícia (Orense, Betanzos, la Corunya, Cariño, Lugo, Ferrol, Carballo, etc.) amb Jaime Baella Pérez i Frederica Montseny, i a començaments de 1936 va intervenir a Villagarcía, Barrio, Noia, Cruceiro, Escarabote, Vivero i Carril. El maig de 1936, cridat per la CNT de Huelva (Andalusia, Espanya), participà en l'organització del Sindicat de la Indústria Pesquera i va fer mítings amb Arturo Parera Mallí, Francisco Martínez Arín i María Durán, a més de treballar a les mines de Riotinto. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità contra les forces de la Guàrdia Civil a Huelva fins que les tropes franquistes ocuparen la ciutat; després aconseguí amb una barca pesquera passar a Àfrica (Casablanca, Orà i Alger) i durant la tardor de 1936 retornà a la Península. A Madrid treballà en la redacció de CNT i després es traslladà a València. El novembre de 1936 signà un manifest de suport a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i el desembre d'aquell any va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT, jugant un paper important en la secció de Propaganda. Intervingué en nombrosos mítings amb Frederica Montseny i altres. Representà l'Agrupació d'Amics de Mèxic de València en diferents actes. El juliol de 1937 va ser enviat amb Serafín Aliaga Lledó, Juan López Sánchez i Avelino González Mallada als EUA i a Mèxic en viatge propagandístic. Claro José Sendón va morir l'1 de desembre de 1937 a Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac d'asma. A més dels citats, trobem escrits seus, moltes vegades signats tota el pseudònim Clarín Libertario, en Castilla Libre, Fragua Social, Indomptable, Juventud Libre, El Luchador, Solidaridad i Umbral.

Claro José Sendón Lamela (1897-1937)

---

Continua...

---

[17/04] Revolta de Llemotges - Ple Nacional de Blanes de la CNT - M�ting del Front Popular - Representaci� d'�Isra�l� - M�ting a la Mutualit� - Arnould - Tucker - Bourdin - Geronzi - Lorenzi - Navarro - Rico - Quero - G�mez L�pez - Quintas - Berthelot - Su�rez Garc�a - Vidiella - Lacroiselle - Attinost - Bachelet - Lerousseau - Montero - Damiano - Guiraud - Heger - Bizeau - Mi�ana - Costa Truco - Domergue - Benesperi - Gonz�lez L�pez - Conxa P�rez - Scharf - Fuertes

[17/04] Revolta de Llemotges - Ple Nacional de Blanes de la CNT - Míting del Front Popular - Representació d'«Israël» - Míting a la Mutualité - Arnould - Tucker - Bourdin - Geronzi - Lorenzi - Navarro - Rico - Quero - Gómez López - Quintas - Berthelot - Suárez García - Vidiella - Lacroiselle - Attinost - Bachelet - Lerousseau - Montero - Damiano - Guiraud - Heger - Bizeau - Miñana - Costa Truco - Domergue - Benesperi - González López - Conxa Pérez - Scharf - Fuertes

Anarcoefemèrides del 17 d'abril

Esdeveniments

Manifestació per l'alliberament dels detinguts (17 d'abril de 1905)

- Revolta de Llemotges: El 17 d'abril de 1905 a Llemotges (Llemosí, Occitània) la població coneix una forta agitació social que ben bé pot ser qualificada de guerra civil; després de la vaga dels serrallers, seguida de la vaga dels obrers del calçat, s'afegeix tota la indústria de la porcellana, indústria puntera de la ciutat. Aquesta vaga, inicialment declarada per obtenir l'acomiadament d'un capatàs tirànic, s'estén a tota la professió. El 13 d'abril la patronal havia decretat el lock-out i els dies 14 i el 15 d'abril els obrers envaeixen les fàbriques, munten barricades als carrers de la ciutat i assalten les armeries. El dilluns 17 d'abril, després d'una gran manifestació pel firal de més de mil persones per reclamar l'alliberament dels manifestants detinguts els dies precedents, i després de tomar les portes de la presó, els dragons del 78è de Línia obren foc sense cap requeriment. Un obrer porcellaner de 20 anys, Camille Vardelle, és mortalment tocat, mentre que una dotzena de persones són ferides. El seguici fúnebre fins el cementiri de Louyat, el 19 d'abril, va donar lloc a una important manifestació obrera de més de 30.000 persones. El lock-out serà finalment aixecat el 24 d'abril, però els anarquistes, que eren els que havien pres la part més activa en l'agitació, seran el blanc de la repressió: detencions arbitràries, acomiadaments, expulsions de la ciutat i del departament, com ara el cas de Régis Meunier. L'aniversari de l'assassinat de Camille Vardelle, el 1906, estarà marcat encara per un fort enfrontament entre la policia i els militants llibertaris, molts dels quals seran detinguts. A partir d'aquests fets Llemotges serà coneguda com a «la ciutat roja».

Revolta de Llemotges (abril de 1905)

***

Anagrama de la CNT

- Ple Nacional de Blanes de la CNT: Entre el 17 i el 18 d'abril de 1930, poc després de caure la Dictadura de Primo de Rivera, se celebra a Blanes (Selva, Catalunya) el Ple Nacional de Regionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que pretendrà reorganitzar ràpidament des de la legalitat el sindicat anarcosindicalista. Aquest ple ratificava la reorganització operada abans de la legalització, que en síntesi era: celebració de l'Assemblea General del Sindicat, a partir dels «Quadres Sindicals» del Ram i les Associacions Professionals existents; elecció d'un Comitè reorganitzador que convoca una nova Assemblea; i aprovació per aquesta dels Estatuts i elecció de la Junta de Sindicat. Plantejat el problema de la col·laboració amb els partits republicans per derrocar la «dictablana» del general Dámaso Berenguer, Josep Peiró –que en febrer havia signat el «Manifest d'Intel·ligència Republicana»– i Ángel Pestaña se'n mostraran partidaris, però la majoria s'inclinà per la tesi anarquista d'abstenció política. També s'acordà per unanimitat fomentar l'actuació política dels sindicats que, aleshores, estaven adquirint un desenvolupament extraordinari malgrat l'obstrucció de les autoritats. Ràpidament es reorganitzarà la premsa i tornaran a sortir Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. Finalment, la CNT aconseguirà la legalització el 30 d'abril d'aquell any.

***

Cartell del míting

- Míting del Front Popular: El 17 d'abril de 1938 se celebra al Cinema Odeón del barri d'Harmonia de Palomar (actual barri de Sant Andreu) de Barcelona (Catalunya) un gran míting de Front Popular de Catalunya. En aquesta acte de commemoració del setè aniversari de la proclamació de la II República espanyola, presidit pel comunista Miquel Valdès Valdès, que substituí Marià Martínez Cuenca, van parlar Maria Dolors Bargalló Serra, en nom d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); Francesc Isgleas Piarnau, representant la Confederació Nacional del Treball (CNT); i Rafael Vidiella Franc, delegat del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). També havia d'assistir i parlar Joan Cornudella Barberà, en representació d'Estat Català (EC), però finalment no hi va comparèixer. Aquest mateix dia s'organitzaren una dotzena de mítings per tot Catalunya.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 30 de març de 1957

- Representació d'Israël: El 17 d'abril de 1957 es representà al Bohemian National Hall de Manhattan (Nova York, Nova York, EUA) el drama social en tres actes Israël, del dramaturg francès Henry Bernstein. L'obra, representada en llengua italiana per primer cop als Estats Units, va ser posada en escena per la Filodrammatica «Pietro Gori», dirigida per Salvatore Pernicone.

***

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 17 de març de 1977

- Míting a la Mutualité: El 17 d'abril de 1977 la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un míting al Palais de la Mutualité de París (França) on es planteja el debat existent en l'organització sobre la legalització o no a l'Estat espanyol. En el míting van intervenir Frederica Montseny Mañé; Fernando Carballo Blanco; Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT; José Luis García Rua, secretari del Comitè Nacional de la CNT; i Soriano i Félix Navarro, representants de la CNT Francesa, entre altres oradors. Francisco Ibáñez Gorostidi (Paco Ibáñez), Jehan Jonas, Carles Andreu Sancho, Frances Xavier Ribalta Secanell (Xavier Ribalta), Josep Pérez, Georges Moustaki, Marie-Thérèse Orain, el Trío Sortilegio Español, el grup Ramon Mons, el grup tunisià de Hedi Hela i el Cuarteto Cedrón també hi participaren en un recital posterior organitzat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A l'acte assistiren més de 4.000 persones. La CNT finalment va ser legalitzada a l'Estat espanyol el 7 de maig de 1977; va ser l'última central sindical històrica a ser-ho.

Naixements

Arthur Arnould

- Arthur Arnould: El 17 d'abril de 1833 neix a Dieuze (Lorena, França) l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard i llibertari Charles Auguste Edmond Arthur Arnould, també conegut com A. Matthey. Sos pares es deien Nicolas Edmond Arnauld, un professor liberal de llengües estrangeres i del col·legi de la població, i Amélié Henriette Fontaine. Va començar la carrera administrativa a la Sorbona de París, però la va abandonar per dedicar-se al periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar nombroses multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el setmanari La Foire aux sottises (12 números). Després de la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de París i adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de març de 1871 va ser elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i setè districtes, i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs: membre de la Comissió de Relacions Exteriors (29 de març), de la Comissió del Treball i del Canvi (6 d'abril), de la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la Comissió d'Ensenyament (4 de maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste Vermorel, de la redacció del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va votar contra el Comitè de Salut Públic i va signar el «Manifest de la Minoria». Condemnat en rebel·lia a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles després de la caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir una important correspondència amb Jules Vallès –que va ser publicada en 1950– i va fer amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors testamentaris, encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin de la Fédération Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i socialistes revolucionaris. En 1877 va publicar L'État et la Révolution, on explica el federalisme i la idea de comuna des del punt de vista proudhonià, autogestionari i anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire populaire et parlamentaire de la Commune de Paris, que és alhora un testimoni important sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós estudi sobre la ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme, col·lectivisme, internacionalisme, millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de les dones, accés a l'educació...). De tornada a París després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el pseudònim d'A. Matthey –nom de sa dona– i es va consagrar a la difusió de la teosofia, arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat Teosòfica d'Orient i d'Occident –alguns escrits teosòfics els va signar amb el pseudònim Jean Matthéus. Altres llibres seus són Le prêtre et l'impôt (1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les croyances fondamentales du bouddhisme (1895), entre d'altres. La darrera etapa de sa vida la passà a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França). Sa companya fou la pintora Marie Delphine Marcelle Forlin. Arthur Arnould va morir el 23 de novembre de 1895 –algunes fonts cieten erròniament altres dates– a l'Hospital Fernand-Widal de París (França). En 1987 Marc Vuilleumier va recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de Gustave Lefrançais i les va publicar sota el títol Souvenirs de deux communards réfugiés à Genève (1871-1873).

***

Benjamin Tucker fotografiat per Hardy (Boston, ca. 1887)

- Benjamin Tucker: El 17 d'abril de 1854 neix a South Dartmouth (Massachusetts, EUA) l'editor, propagandista i principal teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker. En 1872 va fer estudis universitaris al Massachussets Institute of Technology (MIT), a Cambridge (Massachussets). Interessat pel lliure pensament, va descobrir l'anarquisme a través dels debats sobre l'amor lliure i els drets de la dona. Des d'aleshores va freqüentar Ezra Hervey Heywood, Williams Batchelder Greene –qui li va descobrir Proudhon–, Stephen Pearl Andrews, Lysander Spooner, Josiah Warren i altres intel·lectuals radicals i llibertaris. En 1875 va viatjar a Europa i l'any següent va publicar la seva traducció a l'anglès de l'obra més coneguda de Proudhon, Qu'est-ce que la proprété? –més tard traduiria més obres de Proudhon, de Bakunin i d'Stirner. Va col·laborar en el periòdic The Word, de Heywood i de la radical New England Labor Reform League (Lliga per la Reforma Laboral de Nova Anglaterra), i n'assumirà la publicació quan aquest sigui empresonat per haver distribuït informació sobre contracepció i sobre l'eugenèsia. Entre 1877 i 1878 va publicar a New Bedford la revista lliurepensadora The Radical Review, a més d'escriure en la premsa informativa (The Boston Globe). El 6 d'agost de 1881 va llançar el primer número del seu periòdic Liberty, que durant 25 anys serà el portaveu de l'anarquisme individualista, oposat al anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de Johann Most. En 1887 va participar activament en la campanya de suport als acusats de l'afer Haymarket. Aquest mateix any, va fundar el Club Anarquista de Boston i una llibreria especialitzada en radicalisme. Entre 1889 i 1890 va publicar un suplement literari filosoficopolític de Liberty, anomenat The Transatlantic, on es traduiran obres de Claude Tillier, Émile Zola o Octave Mirbeau. En 1906 va obrir a Nova York la «Tucker's Unique Book Shop», llibreria de distribució de les seves obres. Després de l'incendi que va destruir la rotativa, l'arxiu, els estocs editorials i la redacció de Liberty el gener de 1908, com que no tenia contractat cap assegurança conforme a les seves idees, la seva empresa editorial va fer fallida i aquest mateix any va abandonar els Estats Units i es va instal·lar a França fins a la Gran Guerra, on es relacionarà amb els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Han Ryner, etc.). A partir de 1913 va escriure en The New Freewoman. Els seus darrers anys els va passar a Mònaco, sota un pessimisme vital total, allunyat de la vida pública i de l'interès pel seu país, llevat de casos concrets, com el seu suport als aliats o pel «cas Sacco i Vanzetti». Benjamin Tucker va morir el 22 de juny de 1939 a Mònaco (Principat de Mònaco), poques setmanes abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

***

Martial Bourdin segons el diari parisenc Le Petit Parisien del 4 de març de 1894

- Martial Bourdin: El 17 d'abril de 1867 neix a Tours (Centre, França) l'anarquista Martial Bourdin, que va fer servir el pseudònim S. Alier. Era fill d'un conserge parisenc i germà petit del també anarquista Henri Bourdin –tenia altres sis germans. Com son germà, Martial Bourdin es guanyava la vida com a sastre de dones i formà part a mitjans dels anys vuitanta del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille». En 1884 va ser condemnat per la VIII Cambra del Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per incitació, mitjançant cartells i circulars, a participar en un míting a la via pública. En 1888 es traslladà a Londres (Anglaterra) per ajudar son germà a la seva sastreria del Soho i amb aquest i altres companys (Auguste Bordes, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.) milità en la Socialist League (SL, Lliga Socialista). A Londres representà el periòdic anarquista Le Père Peinard i diverses revistes belgues. El 5 d'octubre de 1892 emigrà als Estats Units, on treballà de sastre al taller de Weingard de Detroit (Comtat de Waynel, Michigan, EUA) i desenvolupà una intensa tasca de propaganda anarquista a diferents ciutats nord-americanes (Nova York, Chicago, etc.) abans de retornar a França. Casat amb una anglesa, cap a finals de 1893 es trobà amb son germà a Londres on tots dos freqüentaren el grup francès de l'anarquista «Autonomie Club», a Windmill Street del barri londinenc de Tottenham, i on, segons la policia, era anomenat Petit Bourgeois i Adonis, i ell feia servir el pseudònim S. Alier. Sembla que tingué relacions amb l'anarquista Émile Henry. Martial Bourdin va morir el 15 de febrer de 1894 a l'Observatori Reial de Greenwich (Londres, Anglaterra) quan manipulava una bomba que pretenia enterrar al parc. Segons la premsa, atemorit per la vigilància de la policia londinenca –tres dies abans Émile Henry havia llançat una bomba al cafè parisenc Terminus i la dinamita d'aquest atemptat sembla que provenia de Londres–, decidí desfer-se dels materials explosius i pujant l'empinada costa que condueix a l'observatori, va ensopegar amb les arrels d'un arbre i va caure, fet que provocà l'explosiu de l'enginy que portava a la butxaca esquerra. Greument ferit i mutilat, va ser portat al Seamen's Hospital (Hospital Marítim), on va morir trenta minuts després d'arribar-hi sense revelar el seu nom ni les seves intencions. A les seves butxaques la policia va trobar el carnet de membre de l'«Autonomie Club», amb data de febrer de 1894, diversos escrits anarquistes, fórmules químiques, una invitació per a un ball a favor de les obres revolucionàries i una important suma de diners (13 lliures esterlines en or), fet aquest últim que va fer especular a la policia sobre la seva intenció de fugir del país. El 23 de febrer de 1894 va ser enterrat al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Londres, Anglaterra) en presència de centenars de companys, entre ells Louise Michel, que va pronunciar un discurs, companys que s'hagueren d'enfrontar a una gentada hostil que pretenia evitar la manifestació anarquista. Arran d'aquest tràgic episodi, la policia, encapçalada pel comissari William Melville d'Scotland Yard, escorcollà un gran nombre de domicilis d'anarquistes estrangers refugiats a Londres i especialment dels membres de l'«Autonomie Club». Sembla que Bourdin es va veure influenciat per Harry B. Samuels, agent provocador infiltrat en la Socialist League. La historia de Pierre Bourdin va inspirar la novel·la The Secret Agent (1907) de l'escriptor Joseph Conrad.

Martial Bourdin (1868-1894)

***

Giovanni Geronzi

- Giovanni Geronzi: El 17 d'abril de 1871 neix a Fossombrone (Marques, Itàlia) el metge i poeta anarquista Giovanni Geronzi, que va fer servir el pseudònim Refrattario. Sos pares es deien Pietro Geronzi i Lucia Scopa. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista, esdevenint un dels principals militants de la zona. Fou un dels fundadors del Centro Studi Sociali (CSS, Centre d'Estudis Socials) de Fossombrone i entre 1885 i 1886 col·laborà en la primera època del periòdic anarquista de Fano (Marques, Itàlia) In Marcia, relacionat amb la Federació Socialista Anarquista (FSA) de la província de Pesaro-Urbino, constituïda a Fossombrone l'agost de 1885. En 1886 patí els primers problemes amb la justícia per «violació de la llei d'impremta». També trobem articles seus en La Montagna (1887) i La Rivendicazione (1886-1888), on signà Refrattario. Estudià medicina a Roma (Itàlia), on entrà en contacte amb destacats membres del socialisme i de l'anarquisme i en 1888 a Perusa (Úmbria, Itàlia), on patí tres mesos de presó per «resistència i ultratges als agents de la Seguretat Pública». Un cop llicenciat en medicina i cirurgia retornà a les Marques, on desenvolupà la seva activitat de metge i de col·laborador en publicacions científiques, mèdiques i higienistes, alhora que desplegava la seva propaganda política. Entre el 29 de març i el 5 d'abril de 1894 assistí al XI Congrés Mèdic Internacional que se celebrà a Roma i aquest mateix any va ser fitxat com a anarquista per la policia. Entre 1893 i 1903 fou el mèdic oficial de Cantiano (Marques, Itàlia) i en aquesta època intensificà les seves relacions amb exponents destacats dels moviments anarquistes italià i estranger, com ara Amilcare Cipriani, Errico Malatesta i Luigi Molinari. Rebia nombroses publicacions llibertàries i també col·laborà amb poesies, que van ser recollides en diferents volums (1886, 1888 i 1908). Per haver signat amb el seu nom la poesia All'atomo, que va ser publicada el gener de 1897 en el primer número de La Protesta Umana. Rivista di Studi Sociali de Macerata (Marques, Itàlia) i del qual es va fer una separata, va ser jutjat, amb el responsable del periòdic Oreste Morresi i Luigi Fabbri, per «incitació al regicidi», però gràcies a la defensa de Pietro Gori va ser absolt, encara que Morresi va ser condemnant a quatre mesos i mig i Fabbri a tres mesos i 22 dies de presó per «instigació al crim mitjançant la premsa». En 1896 se li va proposar residència obligada i el Tribunal d'Apel·lació li va imposar dos anys, pena que va ser commutada per la de llibertat condicional sota vigilància especial. Una de les seves reflexions teòriques principals, que pretenia assentar les bases del «materialisme-fisiològic» des de la perspectiva d'«una nova societat sense explotadors ni explotats», va ser publicada el 30 de març de 1898 en el periòdic anarquista La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA). En 1901 va ser convidat per Virgilio Salvatore Mazzoni per aprofundir les seves idees perquè publiqués en Il Pensiero Libertario de Pisa (Toscana, Itàlia). En 1903 va ser nomenat metge oficial de Fossombrone i incrementà encara més les seves activitats polítiques, participant en manifestacions i promovent iniciatives amb el Cercle Anarquista, incloent la publicació de diferents números únics en els quals signava amb pseudònims. Després de 1906 la seva implicació política va anar minvant, encara que participant en el moviment anarquista i sense renunciar a la seva punyent poesia –en 1908 publicà l'edició ampliada d'All'atomo. Nuovi versi. En 1924 encara estava subscrit a Pensiero e Volontà. La seva vellesa es va veure sacsejada per les activitats dels escamots feixistes, especialment en les dramàtiques jornades d'octubre de 1922 a Fossombrone. Durant un tiroteig moriren dos camises negres, on almenys un d'ells resultà mor per trets dels seus companys, i ell es negà a falsificar el certificat de defunció i per aquest motiu va ser portat a la seu del Fascio i apallissat. Posteriorment patí escorcolls a casa seva i el règim feixista intentà aplicar-li la llei que permetia la separació del servei als funcionaris no adeptes al règim. En les seves notes personals mai no renuncià a la crítica i a la ironia. Els seus últims anys els dedicà a l'estudi de la numismàtica i de l'arqueologia, col·laborant en revistes (Bolletino d'Arte, Rassegna Mumismatica, etc.), publicant llibres, com ara Quinario d'Oro di Alessandro Severo (1933) i Elementi di numismatica d'Italia moderna e antica (1934), i treballant per a l'Institut Italià de Numismàtica i per a la Società Italiana per il Progresso delle Scienze (SIPS, Societat Italiana per al Progrés de la Ciència). Giovanni Geronzi va morir el 14 d'agost de 1935 a Fano (Marques, Itàlia). Existeix el Fons «Giovanni Geronzi» a la Biblioteca Civica Passionei de Fossombrone, que recull els seus documents anarquistes.

***

Nota sobre la mort de Dante Lorenzi publicada en el periòdic novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 28 de març de 1959

- Dante Lorenzi: El 17 d'abril de 1889 neix a Itàlia l'anarquista Dante Lorenzi. Emigrat als Estats Units i en 1915 militava en el grup anarquista de Gallatin (Pennsilvània, EUA). Mantingué correspondència amb Luce Fabbri. Dante Lorenzi va morir el 24 de febrer de 1959 a l'Hospital de Monongahela (Greene, Pennsilvània, EUA) i deixà una important quantitat de diners, gestionada per son germà Sam Ferrari i Italo Giannini, per a la difusió de les idees anarquistes; gràcies aquesta donació («Fons Dante Lorenzi»), el periòdic ginebrí Le Réveil Anarchiste pogué reaparèixer el novembre de 1960, amb un nou equip editorial de joves anarquistes. També es van veure beneficiats amb el «Fons Dante Lorenzi» la Colònia «Maria Luisa Berneri» d'Itàlia i Freedom Press de Londres (Anglaterra).

***

Patricio Navarro Avellán

- Patricio Navarro Avellán: El 17 d'abril de 1897 neix a Águilas (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Patricio Navarro Avellán. Rebel visceral, quan tenia nou anys es va embarcar de polissó en un vaixell mercant espanyol. Conductor del ferrocarril elèctric de la línia Barcelona-Sarrià, en 1915 ja estava afiliat al Sindicat de Transports «La Naval» de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El seu d'antuvi anarquisme temperamental es va afermant gràcies a l'autodidactisme i durant els anys vint va ser un destacat militant orgànic. El 23 de juliol de 1924 va patir un greu i obscur accident a la feina que li va fracturar el crani. Va participar en les lluites contra la patronal entre els anys 1919 i 1923; president del Sindicat de Transports –s'encarregà especialment de l'evacuació clandestina cap a Amèrica de nombrosos militants buscats per la policia–; fou un dels signants de la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», subscrita per 74 militants llibertaris tancats a la presó Model de Barcelona i publicada el març de 1925 en Solidaridad Proletaria, de Barcelona, on s'exposava el raonament que dos anys més tard menaria a la constitució de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organització a la qual va pertànyer; fou membre d'un dels «secretariats de relacions» d'àmbit estatal que es varen constituir per mantenir contactes entre la militància confederal; va formar part del grup «Solidaritat», amb Ángel Pestaña Núñez i altres, en 1928, que pretenia el reagrupament dels diversos sectors cenetistes dispersos; juntament amb destacats militants sindicalistes, va formar part del Comitè Pro Unió Moral de tots els militants que integraven la CNT; membre, amb Emili Mira Aparici, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1931, que va abandonar per desacords; secretari del Comitè Regional de Catalunya –amb aquest càrrec va ser l'encarregat de comunicar, amb Francisco Ascaso Abadía, per ràdio des de Capitania General l'ordre, molt criticada, de la tornada al treball durant els fets d'octubre de 1934–; va intentar, sense èxit, durant el Ple Regional de Sindicats Únics de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de maig de 1933, com a membre del Comitè Regional, fer de mediador en la pugna que va expulsar de la CNT els sindicats de Sabadell, etc. Va fer nombrosos mítings a nombroses poblacions catalanes i sobretot en defensa dels deportats en 1932 a Villacisneros. A començament de juliol de 1934, quan era director de Solidaridad Obrera, va ser detingut amb Francisco Ascaso Abadía i Ricard Sanz García sota l'acusació de «reunió clandestina». Quan va començar la Revolució de 1936 era secretari de la Secció Marítima del Transport de Barcelona –fou un dels responsables de l'assalt als vaixells del port barcelonès del 16 de juliol de 1936 a la recerca d'armament per a les Joventuts Llibertàries per fer front a l'aixecament militar– i durant la guerra es va responsabilitzar del port d'aquesta ciutat. Va col·laborar en l'organització de l'expedició militar que el capità Alberto Bayo Giroud va portar a terme l'estiu de 1936 contra Mallorca feixista. Va prendre part activa en els enfrontaments de maig de 1937 i el 1938 fou president del Sindicat del Transport de Barcelona de la CNT. L'abril de 1938 era també president del Sindicat Marítim de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Aconseguí embarcar-se cap a Amèrica amb sa companya Oceania i sos cinc infants. Després d'un temps a Santo Domingo i a Cuba, s'instal·là definitivament a Mèxic a partir del gener de 1944. En 1946 encapçalava la Subdelegació de la CNT mexicana. En 1947 fou delegat al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili que se celebrà a Mèxic i s'alineà amb els ortodoxes, oposant-se fortament a la tendència col·laboracionista. El juliol de 1948 va ser nomenat secretari del Comitè de la Sotsdelegació de la CNT de Mèxic, al costat de Jaume Carbó, Florencio Granell, Lázaro Lafuente, Gabriel Pérez i Jaime Rillo. En 1958 va ser secretari de la Delegació de la CNT en Mèxic. També va desenvolupar una intensa tasca periodística: administrador del setmanari anarquista Crisol entre 1923 i 1924; redactor d'El Productor, de Blanes; administrador de Solidaridad Obrera; i col·laboracions en Reconstrucció (1948), de Londres, i en Tierra y Libertad, de Mèxic. Durant els anys seixanta, els dissabtes, participà en les tertúlies del Cafè do Brasil de la Ciutat de Mèxic, amb Liberto Callejas, Severino Campos Campos i Hermós Plaja Saló, entre d'altres. Patricio Navarro Avellán va morir, després d'una llarga malaltia, el 16 de maig de 1970 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol d'aquesta ciutat.

Patricio Navarro Avellán (1897-1970)

***

Mario Rico Cobas

- Mario Rico Cobas: El 17 d'abril –algunes fonts citen el 17 de maig– de 1903 neix a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i autor dramàtic Mario Rico Cobas. Sos pares es deien Julián Rico i Josefa Cobas, i era el major de quatre germans (Mario, Arsenio, Maruja i Antonia). Des de molt jove hagué de fer-se càrrec de sos germans orfes treballant com a calderer a les drassanes de Ferrol, conreant-se culturalment i adquirint una educació autodidacta important. Va fer el servei militar a Vitòria (Àlaba, País Basc) i Pamplona (Navarra). Durant la dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Ferrol i col·laborador del periòdic ¡Desperdad! de Vigo (Pontevedra, Galícia). A partir de 1930 intervingué en mítings confederals i polemitzà amb els socialistes des de diversos mitjans d'expressió (¡Desperdad!, El Obrero, Solidaridad Obrera, etc.). El 6 d'abril de 1931 intervingué en el gran míting pro amnistia. En aquests anys fou un dels fundadors del Sindicat General de Treballadors de la Indústria Naval de Ferrol i de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol, a més de realitzar nombrosos mítings: Ferrol (octubre de 1930, 1931, 1932 i 1933), Mugardos (1932 i 1933), Villagarcía, Santiago, Vivero, Lugo, Cee (1932), Corcubión (1932), Betanzos, Sada, la Corunya, Jubia (1933), etc. Dirigí el periòdic Cultura Proletaria i patí nombroses detencions (1932, 1933, jutjat el juliol per col·locació d'explosius, abril i novembre de 1934, 1935, etc.). En aquests anys ocupà diferents càrrecs orgànics, com ara el de delegat dels mossos de comerç al Ple Regional de Galícia celebrat el setembre de 1930 a la Corunya; delegat pels rams de la construcció naval, pesca, construcció, fusteria i empleats municipals de Ferros al congrés confederal de 1931; secretari del Sindicat del Metall en 1932; representant, amb Enrique Fernández Maneiro, del Sindicat del Metall en el Ple Nacional del sector celebrat el novembre de 1932 a Gijón; secretari de la Federació Comarcal en 1933; delegat per la indústria naval al Ple de la Regional de Galícia celebrat a Ferrol en 1932; etc. El 16 d'abril de 1933 va ser detingut, amb els companys confederals Ovidio Abeledo, Jesús Rodríguez Pérez i Manuel Ardao Iglesias, acusat d'haver col·locat dues bombes dos dies abans en un garatge de la població de San Sadurniño de Ferrol, en mig d'un conflicte laboral; jutjat el 4 d'agost d'aquell any a la Corunya, la causa va ser sobreseguda per manca de proves. Quan el debat confederal, prengué partit per Ángel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis, i en 1934 s'afilà al Partit Sindicalista (PS) i defensà l'estatut d'autonomia gallec en diferents mítings (Ferrol, San Claudio, Pontevedra). El 16 d'abril de 1934 va se detingut acusat d'un delicte de tinença d'explosius i atemptat a la força pública. En 1934 estrenà tres obres teatrals de temàtica social (Contradicción, Nueva generación libre i Triunfa el amor) i en 1935 publicà un assaig literari en el llibre de diversos autors Lope de Vega. A més dels citats periòdics, trobem textos seus en CNT, Ferrol Libre, El Gráfico, etc. En aquests anys republicans col·laborà amb l'Escola Racionalista de Ferrol. Amb José Cagiao Vidal i José Cao Cortiñas, en 1936 fou regidor del PS a Ferrol. Arran del cop militar feixista, va ser detingut el 21 de juliol de 1936 acusat de sabotatge i tancat a la presó militar de l'arsenal de Ferrol. Mario Rico Cobas va ser afusellat, amb altres companys, el 18 d'agost de 1936, segons la versió oficial a la muntanya de San Felipe de Ferrol (la Corunya, Galícia), però realment al cementiri de Canido de Ferrol, on posteriorment fou enterrat.

Mario Rico Cobas (1903-1936)

***

Fernando Quero García

- Fernando Quero García: El 17 d'abril de 1904 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Fernando Quero García. Sos pares es deien Antonio Quero Campillo i Mariana García Sánchez. Tingué quatre germans (Gabriel, Antonio, Francisco i Jesús) i tres germanes (María, Ginesa i Francisca). Quan era infant emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Obrer lampista, començar a treballar a la Companyia de Gas i Electricitat de Catalunya i s'afilià a la Secció de Lampistes del Sindicat Únic de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta formà part dels Comitès de Defensa del seu barri. Després de participar en la resposta contra el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè de Defensa Confederal i, com a membre del Sindicat «Luz y Fuerza», membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment retrobà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) sa companya i sa filla. El 12 d'agost de 1942, arran de la denúncia de José García Pardo, agent del consolat franquista responsable de la detenció de dos centenars de refugiats a la zona tolosana, va ser arrestat i internat al camp de concentració de Vernet, on el 27 de maig de 1944 va ser traslladat, amb altres 180 presoners, a la caserna Mortier de París (França) amb la finalitat de ser deportat a Alemanya o les illes anglonormandes. El juny de 1945 va ser alliberat i va ser repatriat a França. A Tolosa fou un dels fundadors, el 13 d'octubre de 1945, de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i un dels signants dels seus estatuts. Sa companya fou María Martínex Cánovas. Fernando Quero García va morir el 8 de juliol de 1988 a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).

***

Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez López

- Manuel Gómez López: El 17 d'abril de 1907 neix a Gérgal (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Gómez López. Era fill de José Gómez Martínez i d'Isabel López Parra, i nasqué amb una germana bessona, Ana Maria Gómez López. Quan era jovenet va emigrar a Súria (Bages, Catalunya) i treballà a les mines de Sallent, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de l'Alt Llobregat de gener de 1932 i aconseguí no ser detingut; després s'ocupà de la solidaritat amb els presos i les seves famílies. El gener de 1933 participà en la vaga de les mines de Sallent. Quan els militars feixistes es sollevaren, l'estiu de 1936 va formar part de la Junta de Defensa i Coordinació de Catalunya. Després anà al front voluntari com a dinamiter en la Columna Durruti i després de la militarització va combatre enquadrat en la 119 Brigada de la 26 Divisió d'aquesta columna fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència amb el maquis. Amb l'Alliberament fou condecorat per les autoritats franceses. Durant els seus últims anys participà en les activitats de l'«Amicale de la 26 Divisió», també coneguda com «Amicale Durruti». Visqué a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Manuel Gómez López va morir a resultes d'un atac de cor el 7 de juliol de 1987 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny de 1987 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)– quan preparava un viatge a Súria per arranjar un problema referent al patrimoni sindical confederal.

***

José Luis Quintas Figueroa al Penal del Dueso

- José Luis Quintas Figueroa: El 17 d'abril de 1911 neix a A Calzada, al barri de Teis de Vigo (Pontevedra, Galícia), l'anarquista i anarcosindicalista José Luis Quintas Figueroa, conegut com El Quintas, Alfonso i Clemente Cabaleiro Covelo. Sos pares es deien José Quintas, jornalero, i Carmen Figueroa Fernández. Feia de llauner i, a partir de maig de 1928, entrà com a facturador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). En els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1929 en l'autònom Sindicat de Petrolis. L'abril de 1931 va ser nomenat secretari dels sindicats confederals de Vigo i l'agost de 1931 representà la CNT en el Congrés d'Obrers de la Indústria del Petroli celebrat a Madrid, que acordà l'ingrés d'aquest sector en la CNT. Durant els anys republicans desenvolupà una intensa tasca orgànica, assistint a plens regionals –Santiago (1933) i Ourense (1935)–, reunions i congressos del sector (Madrid, València, etc.), etc. També participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries, de les quals fou secretari a Vigo durant uns anys, i en un grup anarquista no adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Com a administrador de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT Vigo, va ser detingut durant la vaga general revolucionària de desembre de 1933 i restà tancat durant un mes i mig. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934 també va ser detingut i fou acomiadat de la CAMPSA, encara que el juny de 1936 fou readmès a conseqüència del triomf del Front Popular. El 7 de febrer de 1936 fou l'organitzador de l'assalt del local de Falange del carrer del General Riego de Vigo, per a obtenir documents sobre les seves activitats i fer-se amb el seu armament, acció en la qual morí el falangista Luis Collazo Docampo i el metal·lúrgic cenetista Robustiano Figueira Villar; ferit en un pulmó, va ser detingut i reclòs a l'Hospital Municipal. Durant el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir de l'hospital i organitzà la resposta armada al barri d'O Calvario. Quan aquesta resposta fracassà, s'amagà a les muntanyes, on formà un dels primers grups guerrillers que actuà a la zona de Pontevedra. El 5 d'abril de 1937 son germà Manuel Enrique va ser assassinat pels feixistes a Xinzo de Limia. Visqué amagat a casa de Virginia González Pastoriza a Teis. En 1939 s'integrà en el grup dels germans José i Rogelio García Morales (Los Maletas), que agrupaven militants anarquistes i comunistes. En 1943 abandonà la guerrilla quan aquesta passà a control del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i sota el nom de Clemente Cabaleiro Covelo, passà molts anys camuflat a Toural, San Finx i Santiago, guanyant-se la vida, amb Manuel Ceruelo Ares, adobant i netejant màquines d'escriure, fins i tot les de la Comissaria de Policia. El març de 1947 Ceruelo va ser detingut i empresonat, juntament amb gairebé tota la xarxa clandestina confederal, i ell s'amagà a Ribadavia i a O Carballiño (Ourense, Galícia), on treballà com a ajudant d'un capellà i com a representant ambulant d'uns magatzems de queviures que l'obligaven a desplaçar-se arreu de Galícia. A causa d'una delació, el 16 de febrer de 1950 va ser detingut; jutjat en consell de guerra el 28 d'octubre de 1950 a Vigo per l'homicidi del falangista Collazo, per lesions, per tinença il·lícita d'armes i per rebel·lió armada, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada per la de 25 anys de reclusió major. Novament jutjat a l'Audiència de Pontevedra pels fets de juliol de 1936, va ser condemnat a 30 anys de presó. Purgà gairebé 23 anys a Santoña, al Penal del Dueso i a altres indrets. Un cop lliure en 1973, passà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on entrà en contacte amb la CNT de l'exili, però retornà a Vigo poc després, on treballà com a representant de llibres. Després de la mort del dictador Francisco Franco, intervingué en la reorganització del Comitè Regional de Galícia de la CNT a Vigo, al costat de Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila i Dalmacio Bragado Ruiz. José Luis Quintas Figueroa va morir el 17 d'agost de 1976 al seu domicili d'A Calzada (Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia) a resultes d'una afecció cardíaca i va ser enterrat al cementi de Pereiró de Vigo.

---

Continua...

---

[16/04] Confer�ncia de Faure - �El Hijo del Ahuizote� - I Congr�s de l'USA - Xerrada de Goldman sobre l'URSS - Homenatge a Garc�a Calvo - Paillette - Tailhade - Jossot - Albenque - Baraille - Ghibesi - Morini�re - Arnau - Bruna - Lazar - Carreras - Balkanski - Jim�nez P�rez - Pe�a - M�rida - Pantais - Tota - G�mez Casas - Bozhilov - Doublier - Istrati - Mart�nez Garc�a - Alonso Mart�nez - Gil - Comella - Garino - Gil Mart�nez - Alguacil - Salvador - Garc�a Barrera - Lucarini - Forn�s

[16/04] Conferència de Faure - «El Hijo del Ahuizote» - I Congrés de l'USA - Xerrada de Goldman sobre l'URSS - Homenatge a García Calvo - Paillette - Tailhade - Jossot - Albenque - Baraille - Ghibesi - Morinière - Arnau - Bruna - Lazar - Carreras - Balkanski - Jiménez Pérez - Peña - Mérida - Pantais - Tota - Gómez Casas - Bozhilov - Doublier - Istrati - Martínez García - Alonso Martínez - Gil - Comella - Garino - Gil Martínez - Alguacil - Salvador - García Barrera - Lucarini - Fornés

Anarcoefemèrides del 16 d'abril

Esdeveniments

Convocatòria de la conferència apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 8 d'abril de 1897

- Conferència de Faure: El 16 d'abril de 1897, Divendres Sant, se celebra a la Sala Franklin de Le Havre (Alta Normandia, França) la conferència pública i contradictòria «Dieu, c'est l'erreur!» (Déu, és l'error!) a càrrec del propagandista anarquista Sébastien Faure. Tots els eclesiàstics i autoritats van ser convidats a l'acte. A aquesta conferència, que resultà un èxit de públic, hi assistiren més de dos-mil persones i els representants del món eclesiàstic guardaren silenci. Aquesta conferència esdevingué un clàssic de les xerrades de Faure i la llegí en nombroses ocasions. En el seu fullet Réponse aux paroles d'une croyante (1903), Sébastien Faure ens diu: «He dit: Déu, és l'error, i jo no hi crec; Déu és el malson i la hipocresia, i jo el combat; Déu, és la religió i no només aquesta no consola sinó que n'afligeix; no només no aporta a la humanitat tranquil·litat ni joia, sinó que ha escrit les pàgines més doloroses i més sagnants de la història, vet aquí perquè lluito contra la religió.»

***

Exemplar d'El Hijo del Ahuizote

- Violació d'El Hijo del Ahuizote: El 16 d'abril de 1903 els locals del periòdic setmanal El Hijo del Ahuizote (El Fill de l'Emprenyador) a la ciutat de Mèxic (Mèxic) són violats per la policia per segon pic –el primer va ser el gener del mateix any. Per ordre de Porfirio Díaz, el Tribunal Superior de Justícia cancel·la la llibertat d'expressió, i per la nit, la policia es presenta en la redacció d'El Hijo del Ahuizote i deté l'equip de redacció de la publicació (Ricardo i Enrique Flores Magón, Juan Sarabia, Alfonso Cravioto, Librado Rivera i cinc persones més) i els tanca a la presó de Belén per haver «ridiculitzat els poders públics i ultratjat funcionaris públics»; el motiu va ser una caricatura al·lusiva al dictador. El director de la presó de Belén, amic de Ricardo Flores Magón, li va comentar privadament que tenia ordre superior de fer-ho desaparèixer si no s'aturava d'escriure. En aquesta època el periòdic tirava 24.000 exemplars. El mes de maig la redacció serà definitivament clausurada i la impremta i la litografia confiscats. Els editors d'El Hijo del Ahuizote tornaren a publicar el periòdic amb la mateixa línia editorial amb un altre nom (El nieto del Ahuizote, El padre del Ahuizote i El bisnieto del Ahuizote), però tingueren una vida molt breu. El 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim.

***

Manifestació de l'USA (1923)

- I Congrés de l'Unió Sindical Argentina: Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 als locals del Club Alemany Vorwärts, al carrer Rincón 1141 de Buenos Aires (Argentina), té lloc el I Congrés Ordinari de la Unió Sindical Argentina (USA) amb l'assistència de 127 sindicats. Aquesta central sindical defensora del sindicalisme revolucionari s'havia fundat dos anys abans de la fusió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de diversos sindicats autònoms. L'USA va anar excloent de la seva direcció, fent servir diversos arguments, els dirigents socialistes i comunistes, organitzant-se com una central gairebé exclusivament sindicalista revolucionària, amb alguns membres anarcosindicalistes, rebutjant obertament l'acció política i el comunisme soviètic. No obstant això, socialistes i comunistes actuaren en l'USA encara que rebutjant l'orientació majoritària. En aquest congrés l'USA s'oposà al projecte de Llei de jubilacions (Llei 11.289) que havia proposat la Unió Cívica Radical (UCR) en el govern, ja que, com tota llei, provenia d'un Estat que es rebutjava. La mobilització sindical en forma de vaga general comptà paradoxalment amb el suport de l'ultradretana organització patronal, l'Associació Nacional del Treball (ANT), la qual convocà els empresaris a fer costat les vagues convocades per l'USA, tancant els locals de feina. Patrons i sindicats aconseguiren finalment, en 1926, evitar la sanció de la llei. Aquest mateix any de 1924 s'afilià a l'USA el poderós sindicat d'empleats municipals, la Unió Obrera Municipal (UOM), dirigit per l'influent dirigent socialista Francisco Pérez Leirós, al qual seguiren altres sindicats dirigits per socialistes, com ara la Unió d'Obrers Blanquers. Els sindicalistes revolucionaris realitzaren aleshores una aliança amb els comunistes declarant en 1925 la seva oposició a l'Organització Internacional del Treball (OIT), en ocasió de la visita al país del seu director general, Albert Thomas.

***

Cartell anunciador de la conferència [IISH]

- Xerrada d'Emma Goldman sobre l'URSS: El 16 d'abril de 1925 la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman imparteix una conferència al South Place Institute de Londres (Anglaterra), sota el títol An exposure of the Trade Union delegation's report on Russia (Exposició sobre l'informe de la delegació sindical a Rússia). La xerrada, que tingué un bis el 27 d'abril també a Londres, havia estat organitzada pel British Committee for the Defence of Polish Prisoners in Russia (Comitè Britànic de Defensa dels Presos Polonesos a Rússia). Per aquells dies una delegació de les Trade Unions (sindicats britànics) havia retornat d'un viatge d'inspecció a la Unió Soviètica i els components d'aquesta comissió es mostraren fascinats per les grans realitzacions que havien pogut contemplar-hi, entre ells el llibertari John Turner, primera víctima de la llei contra els anarquistes (Anarchist Exclusion Act) votada als EUA arran de l'assassinat del president Williamb McKinley per Leon Czolgosz. Emma Goldman emprengué la tasca de contradir aquell desastrós informe que just traduïa dades oficioses interessades i tendencioses preparades per les autoritats soviètiques que els delegats, la majoria prosoviètics, s'havien empassat d'una tirada durant el seu viatge de només sis setmanes, una de les quals la van passar en trens. En aquesta conferència de rèplica, Goldman confrontava les dades de la delegació britànica amb altres molt diferents que havia fet públics la mateixa premsa soviètica (Izvestia, Pravda, etc.). A mes de la xerrada, aquell mateix mes d'abril de 1925 publicà, amb el suport de Doris Zhook, el fullet Russia and the British Labour Delegation's Report: A Reply, editat per la mateixa organització que havia convocat la conferència. Els comunistes en la seva rèplica recorregueren a la maniobra d'argumentar que les dades contradictòries de la xerrada i del fullet havien estat acuradament falsejades.

Xerrada d'Emma Goldman sobre l'URSS (16 d'abril de 1925)

***

Cartell de l'homenatge

- Homenatge a García Calvo: El 16 d'abril de 2013 se celebra al Saló d'Actes de l'Ateneu de Madrid (Espanya) un homenatge al filòsof anarquista Agustín García Calvo sota el títol «De viva voz. En recuerdo de Agustín García Calvo». L'acte, encapçalat per Carlos París Amador, president de l'Ateneu de Madrid, comptà amb les intervencions d'Ester Bellver Martín, actriu, dramaturga i alumna de García Calvo; d'Isabel Escudero Ríos, poetessa i companya de l'homenatjat; del cantautor Amancio Prada Prada; del grup teatral «A Contratiempo»; i de membres de la Tertúlia Política de l'Ateneu de Madrid que animà García Calvo.

Naixements

Paul Paillette

- Paul Paillette: El 16 d'abril –el 15 segons el registre civil reconstituït– de 1844 neix a París (França) el poeta i cantautor anarquista, divulgador del vegetarianisme i de l'amor lliure Ambroise Paul Paillette. Sos pares es deien Henri Paillete i Félicité Lamy. D'antuvi obrer cisellador, va començar a freqüentar les reunions anarquistes a partir de 1887 i formà part de diversos grups llibertaris, com ara «Les hommes de peine» (Els escarrassos), «Les libertaires du 20ème arrondissement», «Le groupe Cosmopolite», etc. En 1888 prengué part en el moviment que hostilitzà les oficines de col·locacions; segons la policia, es declararà partidari d'accions violentes contra aquests establiments. Més endavant esdevindrà un cantautor que actuarà pels cabarets de Montmartre, especialment a Le Clou, i escriurà poesies on palesà les seves idees llibertàries, tot apel·lant per una societat més justa, com a Temps d'anarchie ou Heureux Temps, cantada amb la tonada de Le temps des cerises. Publicà i vengué ell mateix els seus més de 10.00 versos en forma de fulletons que va reunir en 1910 en l'obra Les tablettes d'un Lézard i animà amb les seves cançons revolucionàries nombroses festes llibertàries. En aquesta època col·laborà en L'Avant-garde Cosmopolite i L'Age d'Or. Vegetarià i partidari de l'amor lliure, va organitzar a partir de 1891 tots els divendres els dinars vegetarians «Enfants de la nature» al restaurant Maison Duprat del carrer Ramey de Montmartre que esdevindran un lloc de trobada pels apassionats de l'amor lliure, sota les divises: «Tota la felicitat té son niu en la felicitat comuna. Dona lliure, amor lliure» i «Després del dinar, digestió artística: música, xerrades, cançons, recitacions». Fadrí (o vidu) i sense recursos, a partir de 1910 passà a viure a l'hospici Alquier-Debrousse de París. Durant la Gran Guerra va col·laborar en el diari d'Émile Armand Pendant la Mêlée i després en Par-delà la Mêlée –el seu poema «Civilisation», publicat en l'edició de l'1 d'octubre de 1916, serà censurat per les autoritats–, i també en La Bataille i en CQFD. S'organitzaran moltes festes en benefici seu, especialment la del 9 de novembre de 1913 per L'Université Populaire, o la de novembre de 1916 amb el suport de Xavier Privas i la participació de Sébastien Faure. Considerat com el degà dels cantautors de Montmartre, Paul Paillette va morir el 22 de febrer de 1920 a la residència de jubilats d'Alquier-Debrousse del barri de Charonne de París (França) i la seva mort va ser anunciada en Le Libertaire el 29 de febrer de 1920.

Paul Paillette (1844-1920)

***

Laurent Tailhade fotografiat a l'època del seu primer matrimoni

- Laurent Tailhade: El 16 d'abril de 1854 neix a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) el poeta, escriptor i polemista anarquista Laurent Bernard Paul-Marie Alexander Charles Tailhade. Nascut en una família burgesa d'alts magistrats conservadors, sos pares es deien Félix Tailhade, jutge del Tribunal Civil de Tarba, i Alexandrine Sophie Ernestine Jacomet. Va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Santa Maria de Tolosa i als instituts de Pau i de Tarba, on ja va destacar poèticament en diversos jocs florals. En 1874 va començar a estudiar Dret a Tolosa de Llenguadoc. Entre 1875 i 1876 editarà, amb Henri Maigrot, L'Écho des Trouvères, setmanari literari tolosà. En 1879 es va veure obligat a casar-se per pressions familiars amb Marie-Agathe Eugénie de Gourcuff, instal·lant-se la parella a Bagnères de Bigorra. A partir de 1880 va freqüentar els cercles monàrquics de Bigorra, defensant l'Església catòlica i col·laborant en el periòdic conservador L'Écho des Vallées, sota el pseudònim de Lorenzaccio. En 1883, arran de la mort de sa esposa, va trencar amb aquell cercle viciós burgès i es va instal·lar a París, on es va lliurar al món artístic, literari i llibertari. Va fer amistat amb escriptors importants, com ara Verlaine, Mallarmé, Jean Lorrain, Jean Moréas, Félix Fénéon o Albert Samain. En 1880 va publicar els seus primers poemes, però va ser pels seus articles polèmics que es va donar conèixer, passant de l'anticlericalisme a l'anarquisme. En 1886 sa família l'obliga a casar-se de bell nou amb Mélanie Maruéjouls, però serà un desastre i la vida conjugal només durarà un any i es divorciaran en 1891. En 1887 es va adherir a una lògia maçònica de Tolosa, alhora que reprèn els seus estudis de Dret. En 1888 es va instal·lar novament a París. En 1892 coneixerà el poeta i editor Edward Sansont, amb qui mantindrà una relació sentimental. La seva justificació estètica i provocadora de l'atemptat de Vaillant el desembre de 1893 –«Què importa les víctimes si el gest és bell»– va atreure l'odi de la premsa burgesa, i va ser escarnit de valent quan el 4 d'abril de 1894 va perdre un ull en l'explosió de la bomba anarquista al restaurant Foyot on es trobava per atzar amb sa nova companya Julia Mialhe. Però lluny de renegar de les seves paraules, va accentuar la seva militància, col·laborant en L'Assiette au Beurre, La Revue Rouge i Le Libertaire i prenent partit contra els antidreyfusards. Habitual dels duels –se'n compten més de 30–, va ser ferit nombroses vegades pels seus adversaris, especialment per Maurice Barrès. En 1897 s'instal·la a Tolosa amb sa nova companya, la poetessa feminista i cèlebre ocultista Anne Osmont. El 17 de gener de 1901 es casà de bell nou al VII Districte de París amb Marie Louise Eugénie Pochon, germana del seu amic Fernand Kolney. L'11 d'octubre de 1901 va ser inculpat per «provocació a l'assassinat» arran de l'article «Le triomphe de la domesticité» escrit en Le Libertaire en ocasió de la visita del tsar a França i va ser condemnat a un any de presó. Gràcies a la campanya dels cercles llibertaris i dels seus amics (Zola, Kahn, France, Mirbeau, Boès, Sembat, etc.), només passarà sis mesos a la presó de la Santé de París, temps que aprofitarà per traduir el Satyricon de Petroni al francès. En 1905, a conseqüència d'un malentès –la utilització sense el seu permís del seu nom com a signatari de la famós Cartell Roig antimilitarista que encoratjava els soldats a eliminar els seus oficials–, va trencar amb l'anarquisme i amb els antics amics i es va lliurar al servei del nacionalisme xovinista. Entre la seva immensa obra podem destacar Au pays du mufle (1891), Imbéciles et gredins (1900), La Gynnécocratie, ou la domination de la femme (1902), La noir idole. Étude sur la morphinomanie (1907), Pour la paix. Lettre aux conscrits (1909), etc. Morfinòman i malalt dels pulmons, Laurent Tailhade va morir l'1 de novembre de 1919 al seu domicili de Combs-la-Ville (Illa de França, França). Una subscripció popular, en gran part sostinguda per Sacha Guitry, el salvarà de la fossa comuna i serà enterrat definitivament el 20 de febrer de 1921 al cementiri parisenc de Montparnasse.

***

Gustave-Henri Jossot

- Gustave-Henri Jossot: El 16 d'abril de 1866 neix a Dijon (Borgonya, França) el dibuixant, caricaturista, pintor, litògraf, cartellista, escriptor i individualista llibertari Gustave-Henri Jossot, també conegut com Abdul Karîm Jossot. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Étienne Jossot, agent general de la companyia d'assegurances «Le Phénix», i Marie Jeanne Agnès Hébert. Quan tenia tres anys sa mare morí i son pare es tornà a casar amb una dona que no l'apreciava gens. D'estar internat en un col·legi de jesuïtes, del qual va ser expulsat després d'amenaçar amb calar-l'hi foc, passà a estudiar a l'Institut de Dijon. Posteriorment va fer el servei militar durant un any a prop de Nevers (Borgonya, França) i va ser llicenciat com a sotstinent de reserva. Treballà en una companyia d'assegurances a París (França), però va ser acomiadat de la feina després d'una baralla amb un company emprenyat per una caricatura seva. Artista autodidacta, entre 1882 i 1886 començà a publicar els primers dibuixos en la premsa local. D'antuvi, a diferència d'altres artistes, no fou un dibuixant compromès. Rebel, cap el 1890 va tenir una nina (Irma) amb Marie-Jeanne Duriaud, una bugadera i costurera de la família, amb qui es casà en morir son pare en 1898, heretant sa fortuna familiar. A començament de la dècada dels noranta es traslladà a París, on es va veure influenciat per artistes com Émile Bernard, Eugène Carrière i Jean-Paul Laurens, entre d'altres, i va viatjar a Bretanya on estudià els artistes simbolistes de l'anomenada «Escola de Pont-Aven». En aquesta època, gràcies a la situació política i els casos de corrupció (boulangisme, escàndol de Panamà, afer Dreyfus, etc.), fan de París el centre de la caricatura mundial. El seu estil de dibuix es veurà influenciat per l'orientalisme, l'Art Nouveau, els artistes Nabis i el japonisme, entre altres tendències. Cap a 1892 començà a publicar els seus primers dibuixos humorístics en la premsa d'àmbit nacional, com ara L'Art Décoratif, La Butte, La Caricature, Cocorico, La Critique, L'Éprouve, L'Estampe et l'Affiche, L'Estampe Originale, Jugend i L'Ymagier. En 1894 presentà al Saló dels Independents caricatures en aquarel·la, que van atreure l'atenció de Léon Maillard, director de la prestigiosa revista simbolista La Plume, on començà a col·laborar. A partir d'aquí va exposar en diferent indrets, com ara el Saló dels Cent (1894 i 1895), el Saló de la Societat Nacional de Belles Arts (1895), el Saló de Tardor (1908, 1909 i 1911), el Saló dels Independents (1894, 1896, 1910, 1911 i 1921), etc. Descobrí en l'«estètica de la deformació» i els colors vius el seu camí per al compromís polític i subversiu. En 1894 publicà l'obra il·lustrada Artistes et bourgeois. Vingt-quatre compositions i en 1896 Minces de trognes i Pochetées. En 1896 morí de meningitis Irma, la seva filla única, fet que el va abatre profundament i el decantà encara més pel dibuix i la misantropia. Per contrarestar la neurastènia, viatjà amb sa companya per Còrsega, Suïssa i Tunísia (1896, 1904 i 1910), país del qual s'enamorà dels seus deserts i de la seva llum. En 1897 publicà Jockey-Club Sardines. Entre 1897 i 1899 treballà en exclusivitat com a cartellista publicitari per a l'empresa de Victor Camis i després obrí el seu propi taller. En 1899 col·laborà en el setmanari dreyfusard Le Cri du Peuple i il·lustrà el poema Les rats, de Heinrich Heine. Fou un dels primers dibuixants del setmanari satíric anarquista de crítica política i social L'Assiette au Beurre, que publicà el seu primer número el 4 d'abril de 1901, autèntica revolució en la premsa de la seva època, tant pel seu contingut com pels seus dibuixos, atacant tots els estaments de l'Estat i de la societat burgesa (patronal, burgesia, exèrcit, judicatura, govern, colonialisme, capitalisme, religió, escola, família, costums, vivisecció, repressió, pena de mort, etc.), esdevenint un dels dibuixants més prestigiosos de l'època. En 1901 publicà Femelles! També trobem dibuixos seus en la publicació anticlerical Le Diable, la revista satírica Le Rire i en les anarquistes L'Almanach de la Révolution i Les Temps Nouveaux, entre d'altres. La seva rebel·lia llibertària el portà a rebutjar l'etiqueta d'«anarquista». En 1903 participà en el llançament del periòdic L'Action. Quotidienne, anticléricale, républicaine et socialiste. Organe de la libre-pensée militante, en el qual col·laborà. A partir de 1904 el seu tarannà depressiu s'accentuà. Entre novembre de 1904 i abril de 1905 viatjà per segona vegada a Tunísia (Gafsa, Gabès, Tunis i Hammamet) i en tornar publicà la seva novel·la il·lustrada Viande de «bourgeois» (1906). En 1908 una gran exposició al Rudolfinum Museum de Praga (Regne de Bohèmia; actual Txèquia), organitzada pel «Club Slavia», que també la portà a Àustria i a Moràvia, el catapultà a la fama internacional. En 1909 exposà obres orientalistes al Saló de Tardor i passà l'hivern a Bou Saâda (M'Sila, Algèria). L'abril de 1910 retornà a París i exposà al Saló dels Independents i en 1911 al Saló dels Humoristes. Després d'una forta depressió, accentuada per la pujada del militarisme europeu que preludiava un gran conflicte bèl·lic, el setembre de 1911 va vendre tots els mobles i s'instal·là definitivament amb sa companya a Tunísia i deixà la caricatura, passant a pintar els paisatges, la població indígena i escenes de la vida quotidiana del lloc a l'estil orientalista. Alhora els seus amics dibuixants s'exilien (Jules Grandjouan), o moren (Aristide Delannoy) i L'Assiette au Beurre desaparegué el 15 d'octubre de 1912. En aquest any de 1912 exposà al Saló Tunisià. Després d'haver estudiat l'ocultisme, la teosofia i l'espiritisme, en un acte més de rebel·lia, el febrer de 1913 rebutjà el catolicisme i es convertí a l'islam, prenent el nom d'Abdul Karîm Jossot («L'Esclau dels Generosos»), publicant el fullet en àrab Mi conversió i vestint a la manera indígena i palesant la seva figura de «renegat» de la cultura occidental. Pacifista convençut, durant la Gran Guerra deixà de dibuixar i de pintar. En aquesta època el seu pensament individualista llibertari es va veure influenciat per autors com Zo d'Axa, Georges Darien, Georges Palante i Laurent Tailhade, i per la metafísica de Jiddu Krishnamurti. En 1923, atret pel sufisme, seguirà el misticisme del xeic Ahmad al-Alawi i en 1927 publicà Le Sentier d'Allah, on relata les seves experiències d'iniciació. Defensà en els periòdics nord-africans el matrimoni interracial i la necessitat de donar més llibertat als musulmans. En aquesta època va ser amic d'Eugène-Marino Taillard (Jaafar Taillard), intèrpret del tribunal de Tunis que també s'havia passat a la religió musulmana. No obstant això, acabà allunyant-se de l'islam, renuncià al seu patrònim musulmà i abandonà les vestimentes àrabs. En 1938 publicà a Tunis el llibre de dibuixos Le Foetus récalcitrant, que va ser reeditat en 2011. En els anys quaranta trobem col·laboracions seves en Le Libertaire. Entre 1945 i 1948 col·laborà en la revista anarquista Maintenant i en 1947 en El Morchid. Arruïnat per les dues guerres mundials, els seus últims anys van ser molt difícils des del punt de vista econòmic. En 1951, en unes memòries que han restat inèdites (Goutte à goutte), proclamà el seu ateisme. Tres anys després que sa companya, Gustave-Henri Jossot va morir, en la indigència i sense haver tornat a la metròpoli, el 7 d'abril de 1951 a Sidi Bou Saïd (Tunis, Tunísia) i fou enterrat civilment al «Cementiri dels Oblidats» de Dermech (Cartago, Tunis, Tunísia). Entre l'1 de març i el 18 de juny de 2011 es realitzà una exposició retrospectiva en la Biblioteca Forney de París. En 2013 una part dels seus articles publicats en periòdics tunisians entre 1911 i 1927 van ser editats sota el títol Sauvages blancs! En 2013 s'estrenà el documental Jossot, de Gustave à Abdul Karim, de Marc Faye.

Gustave-Henri Jossot (1866-1951)

***

Notícia sobre el nomenament de Casimir Albenque al consell d'administració del Sindicat de Fusters apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 9 d'agost de 1919

- Casimir Albenque: El 16 d'abril de 1880 neix a Vilanòva (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Casimir Baptiste Albenque. Sos pares es deien Pierre-Adolphe Albenque, conreador i fuster, i Marie Carrone. Fuster de professió, amb Maxime Olivier, fou responsable del petit taller (sis metres per set metres cinquanta) de fusteria de colònia llibertària «La Ruche» (Rambouillet, Illa de França, França), promogut per Sébastien Faure. Aquest taller tingué com a aprenents Ernest Berthier, Felix Hautelar, Alfred Joriot, Maurice Olivier i els germans Lucien i Victor Rebuffet. En aquesta fusteria es va fer el material per a les aules de l'escola de la colònia (pupitres, bancs, prestatges, armaris, pissarres, etc.) i es construí un edifici annex de fusta on hi havia sis habitacions. Hi col·laborà en Le Bulletin de «La Ruche». El 25 de juliol de 1919 va ser nomenat membre del consell d'administració del Sindicat de Fusters de París (França). En 1935 residia al número 30 del carrer de Malta del XI Districte de París i figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. Casimir Albenque va morir el 14 de gener de 1965 a Provins (Illa de França, França).

***

Foto antropomètrica de Barthélémy Baraille (1912)

- Barthélémy Baraille: El 16 d'abril de 1882 neix a Tetiu (Aquitània, Occitània) l'anarquista i sindicalista, i després comunista, Barthélémy Baraille. Sos pares es deien Barthélémy Baraille, conreador, i Jeanne Salles. S'allistà per cinc anys a la Marina Nacional i en 1906 era mariner al vaixell Descartes, viatjant a Saigon (Indoxina francesa; actualment Ciutat Ho Chi Minh, Vietnam). L'1 de setembre de 1907 passà a la reserva, obtenint un certificat de bona conducta. En 1907 entrà a treballar en els Ferrocarrils de l'Estat i en 1908 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). El 23 d'abril de 1908 es casà a Lo Poi (Aquitània, Occitània) amb la també anarquista Célestine Hontarrède. Obrer de tracció mecànica als tallers del Ferrocarril del Nord a Anzin (Nord-Pas-de-Calais, França), esdevingué membre del consell d'administració i delegat de la Borsa del Treball d'Amiens (Picardia, França). En 1910, després de la vaga de ferroviaris per l'augment de sou, va ser acomiadat juntament amb 132 companys del departament del Somme –algunes fonts diuen que va ser acomiadat abans, el 13 d'octubre de 1908 per una vaga. Sa companya s'establí a Rambouillet (Illa de França, França) i ell, contractat per una empresa de publicitat, es dedicà a aferrar cartells per les estacions. L'octubre de 1911 entrà a treballar com a luminotècnic als Ferrocarrils de l'Estat, en una via secundària i de tramvia a Berck (Nord-Pas-de-Calais, França). S'instal·là amb sa companya, contractada de guardabarrera, i son germà Jean-Baptiste Baraille, xofer de la mateixa companyia i també anarquista, a Ville Suzanne, un xalet de fusta al barri de Le Terminus de Berck. Entre 1910 i 1911 llegia L'Anarchie i el seu nom aparegué en diferents ocasions en la rúbrica «Trois mots aux amis». El març de 1912 albergà una setmana l'anarquista il·legalista André Soudy (Bonvallet), membre de la «Banda Bonnot». A conseqüència de la delació d'un confident, Soudy va ser interceptat el 30 de març de 1912 per la policia quan abandonava Berck. Se li va decomissar correspondència dirigida a la seva persona enviada Ville Suzanne. Baraille va ser interrogat per l'inspector Jouin, però finalment no va ser inculpat i fou alliberat l'11 d'agost de 1912. El maig de 1914 s'adherí a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra, va ser detingut el mateix dia de la mobilització general i tancat durant quaranta dies. Tres mesos després del seu alliberament, va ser novament detingut per la distribució d'un pamflet de la Lliga dels Drets de l'Home i internat durant 45 dies a Sablé-sur-Sarthe (País del Loira, França). Amb la prohibició de residència al Pas-de-Calais, el març de 1915 marxà cap a Nantes i entrà a treballar a l'Arsenal d'Indret de la ciutat i s'establí al barri de La Briandière. Amb Jean Crémet formà part d'un petit grup de propaganda pacifista. Després de la Conferència de Zimmerwald de setembre de 1915, cofundà amb Jean Crémet, a La Montagne (País del Loira, França), una secció local del Comitè per la Represa de Relacions Internacionals (CRRI), que en 1919 es transformà en secció el Comitè de la III Internacional. En aquesta època distribuí, a més del manifest de Zimmerwald, nombrosa premsa obrera (Le Journal du Peuple, Le Métallurgiste, Le Populaire du Cente, La Vague, etc.) i fullets. En aquesta època s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), enquadrant-se en la minoria zimmerwaldiana. Lluità acarnissadament per la integració de l'SFIO a la III Internacional i restà militant comunista fins a la resta dels seus dies. El maig de 1919 va ser detingut per distribució de fullets prohibits per la censura, per propaganda bolxevic i atiament a la revolta de soldats de l'exèrcit rus a França, i tancat a la presó militar de Nantes. El periòdic comunista L'Humanité s'encarregà de la seva defensa i gràcies a la intervenció de l'advocat Henry Torrès, del Comitè de la III Internacional, de la Lliga dels Drets de l'Home i de la Federació Socialista, aconseguí la llibertat cinquanta dies després. Des de 1920 i fins a 1939 participà activament en el moviment comunista del departament del Loira Inferior, ocupant diversos càrrecs orgànics. En 1936 presidí la secció de Nantes dels «Amic de l'URSS». També va ser candidat comunista en tots els grans escrutinis, especialment en les eleccions legislatives de 1924, 1928, 1932 i 1936. Durant l'Ocupació, en 1941, considerat com a militant comunista «perillós», va ser detingut i reclòs al camp de concentració de Châteaubriant (País del Loira, França). En 1945 va ser nomenat regidor municipal de Saint-Jean-de-Boiseau (País del Loira, França), població on residia. Després de la II Guerra Mundial restà com a un dels militants més destacats del moviment comunista de la zona. Barthélémy Baraille va morir el 31 de desembre de 1970 al domicili de sa filla de Le Pellerin (País del Loira, França).

***

Bernardo Ghibesi

- Bernardo Ghibesi: El 16 d'abril de 1888 neix a Schilpario (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Bernardo Ghibesi, conegut com a Pinc (piccolino, petit), per mor de la seva baixa alçada. Sos pares es deien Andrea Ghibesi i Esterina Spada. Assistí a l'escola fins el tercer grau elemental i després treballà fent de forner i de pastor a la vall alt del riu Serio als Alps d'Orobie. Cap el 1911 es traslladà a Bèrgam, on treballà ajudant un forner suís que tenia la fleca al barri popular de Borgo Pignolo de la ciutat, on vivia. En arribar a Bèrgam començà participar en totes les iniciatives sindicalistes locals, freqüentant sobretot els treballadors forners, els més radicalitzats, que van formar la seva consciència anarquista. En 1913 va promoure una col·lecta de diners en suport dels vaguistes de les poblacions de Torre Annunziata, Massafiscaglia i Torino. S'adherí al Grup Llibertari de Bèrgam, fundat l'estiu de 1914. En 1916 es casà amb l'anarquista Ester Caglioni i el 4 de juny de 1917 la parella tingué son primer infant, que anomenaren Rivoluzionario, nom que no va ser acceptat pel registre municipal de Bèrgam; el problema se solucionà gràcies a la mediació de Romeo Crotti, anarquista que treballava a l'administració municipal, qui va proposar canviar el nom pel de Rivo Luzio Nario. Després de la Gran Guerra es mantingué actiu en el Grup Llibertari de Bèrgam, freqüentat per destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Romeo Crotti, Gaetano Ghirardi, Silvio Lazzaroni i Luigi Marcassoli, entre d'altres. Durant el 1920 distribuí fullets a favor de les víctimes polítiques i durant les nits precedents a les eleccions municipals de l'octubre d'aquell any aferrà cartells als carrers de Bèrgam, juntament amb Luigi Edmondo Attilio Marcassoli i Luigi Caglioni, demanant l'abstenció electoral, cartells editats per la Federació Anarquista Llombarda, adscrita a la Unió Anarquista Italiana (UAI). En aquesta època estava subscrit a la revista anarquista Fede! El seu domicili de Borgo Pignolo, al número 60 del carrer Pignolo, constituïa el punt de trobada dels anarquistes de la ciutat, ja que la ubicació de l'edifici permetia, en cas d'escorcoll policíac, fugir fàcilment a través d'un parc que hi havia darrere. En arribar el feixisme el forn suís on treballava tancà i, sense alternativa, esdevingué venedor ambulant de mitjons, recorrent els carrers amb un carretó tirat a mà i aprofitant l'avinentesa per fer propaganda anarquista i per establir contactes amb els llibertaris de la província i voltants (Bèrgam, Treviglio, Caravaggio, Stezzano, Isola, etc.). Amb el suport dels companys, aconseguí comprar un cavall i un carro per a la seva feina, ajudat en aquesta per sa companya. Durant la jornada laboral dels pares, Rivo Luzio Nario restava a casa del forner anarquista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli. En 1923 nasqué son segon fill, Armando Errico, en honor d'Armando Borghi i d'Errico Malatesta, a qui coneixia. El 4 de febrer de 1923 el seu domicili va ser escorcollat sense èxit, encara que amagava la senyera del Grup Llibertari de Bèrgam, i l'informe policíac el definí com «anarquista individualista». Arran de la fuita del tipògraf Luigi Caglioni, membre del Grup Llibertari de Bèrgam, acusat de tinença d'explosius, el 9 de febrer de 1926 el domicili de Ghibesi va ser escorcollat, sense èxit, i l'endemà va ser detingut com a suposat còmplice de la fugida de Caglioni, encara que després va ser alliberat. Entre el 17 de juliol de 1928 i el 2 de setembre de 1938 els informes de la policia no indicaren cap referència negativa sobre la seva persona i el 18 de setembre de 1938 va ser eliminat del fitxer de subversius, encara que continuava en la llista de subversius vigilats. Durant la II Guerra Mundial proporcionà queviures i propaganda a la Resistència de Bèrgam i acabat el conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de venedor ambulant. Bernardo Ghibesi va morir el 27 de setembre de 1947 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia). Rivo Luzio Nario Ghibesi esdevingué amb el temps un destacat membre del Partit Comunista Italià (PCI).

***

Notícia de l'alliberament d'Étienne Morinière apareguda en el diari francès Le Rappel del 24 de setembre de 1927

- Étienne Morinière: El 16 d'abril de 1888 neix a Couëron (País del Loira, França) l'anarquista Étienne Henri Marie Morinière. Sos pares es deien Étienne Morinière, emmotllador, i Rose Legault. Obrer de la construcció i electricista, s'instal·là a París (França) on a començaments dels anys vint milità en el grup del V Districte de la Federació Anarquista (FA), organització de la qual va ser tresorer en 1921. El juny de 1923 va ser nomenat membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA). En les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924 fou candidat abstencionista del III Sector de París (V Districte), amb altres companys (Marcel Bonvalet, Jean Bucco, André Colomer, Fontaine i Benoît Broutchoux). Durant aquest mateix maig, va ser detingut per haver exigit les vuit hores de treball al seu lloc de feina; jutjat, va ser condemnat a quatre mesos de presó. El juny de 1924 va ser traslladat a la presó de Fresnes (Illa de França, França). El 17 de setembre de 1927 va ser novament detingut acusat d'«ultratges als agents de l'ordre» durant un acte de protesta per l'execució de Sacco i Vanzetti davant l'American Legion de París i empresonat a La Santé, abans de ser alliberat provisionalment sis dies després. Durant la vaga general de febrer de 1934 va ser també detingut, amb Lucie Huberty i Valentin. Després de la II Guerra Mundial, vivia al bulevard de Port-Royal, del XIII Districte de París, que serà la seva última residència, i en 1950 encara era vigilat per la policia. Étienne Morinière va morir el 12 d'octubre de 1961 a l'Hospital Pitié Salpêtrière de París (França).

***

Necrològica de Frederic Arnau Peiró apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 d'octubre de 1968

- Frederic Arnau Peiró: El 16 d'abril de 1893 neix a Canals (Costera, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Frederic Arnau Peiró. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1919 fou delegat al Congrés Provincial d'aquesta organització que se celebrà a Alacant (Alacantí, País Valencià). Entre 1921 i 1922, durant l'època del pistolerisme, va ser secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica de Barcelona (Catalunya) de la CNT. El 21 de juny de 1921 va ser detingut amb altres companys (Pere Bernabé Perales, Joan Bisbal Junyent, Juan Gracia Jiménez, Palmir Guillamot Vallvé, Ricard Linares Gil, Francesc Mateo Ros, Martí Sancliment Garreta i Pere Vallespí Borràs) en una reunió clandestina per a reorganitzar les cotitzacions sindicals al bar Chicago, situat a la Ronda de Sant Pau de Barcelona. El març de 1933 va ser delegat del Sindicat de la Metal·lúrgica al Ple Regional de Catalunya. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 25 d'abril de 1933 va ser detingut amb altres 11 companys (Manuel Badia Vilalta, Just Donoso Millan, Josep Donpor Bolengo, Joaquim Delgado Tàpies, Manuel Farré Bosch, Eustaqui Guardavin Nalda, Francesc Isgleas Piarnau, Natoni Mota Moreno, Francesc Pellicer Monferrer, Benet Ruiz Berlanga i Manuel Ruiz Pintas) com a instigador de la vaga general convocada per l'endemà. Reemplaçà Pere Massoni Rotger com a director del diari Solidaridad Obrera de Barcelona fins a finals de 1937, quan va ser substituït per Tomás Herreros Miquel. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là al departament occità del Var, on en 1947 fou responsable regional de la Comissió de la Indústria Metal·lúrgica de la CNT en l'exili. Sa companya fou Dolors Bover. Frederic Arnau Peiró va morir el 10 de setembre de 1968 al seu domicili de Campagne Monclard, al barri de Blancon de Draguignan (Provença, Occitània), i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Necrològica de Manuel Bruna Artigas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de desembre de 1977

- Manuel Bruna Artigas: El 16 d'abril de 1895 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Bruna Artigas. Era fill d'Evarist Bruna i d'Anna Artigas. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939 s'hagué d'exiliar a França i va ser processat en rebel·lia per les autoritats franquistes. Instal·lat a Bordeus (Aquitània, Occitània), es guanyà la vida treballant de manobre i milità en la CNT local. Sa companya fou Maria Monter Marquès. Malalt d'artritis reumatoide, Manuel Bruna Artigas va morir l'11 de novembre de 1977 a Merinhac (Aquitània, Occitània).

***

Notícia sobre Manuel Lazar Gil apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de setembre de 1949

- Manuel Lazar Gil: El 16 d'abril de 1896 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Lazar Gil. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert en Nules (Plana Baixa, País Valencià), durant la Revolució espanyola fou un dels responsables de les col·lectivitats de la Plana Baixa. L'abril de 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 30 de març de 1949 s'evadí amb José Daza Sánchez, també cenetista, de la presó de Benicarló (Baix Maestrat, País Valencià). Ambdós, amb altres tres companys (Platón Domenech Tort, Joan Bometón Massó i Ignacio Fernández García), durant la nit del 15 d'abril, es van fer amb una petita embarcació a Torrevella (Baix Segura, País Valencià) i, portant-se tot just uns plàtans, unes taronges i una llauna d'aigua, es feren a la mar l'endemà. Després de nombroses penalitats, el 2 de maig arribaren a una platja entre Castellammare del Golfo i Balestrate, a Sicília. Detinguts en arribar-hi pels carrabiners, van ser portats a la presó de Messina i, poc després, van ser internats a les illes Lipari per les autoritats italianes. El grup editor d'Il Libertario, de Milà, i la Federació Anarquista Romanyesa (FAR) portaren a terme una campanya per aconseguir la seva llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

---

Continua...

---

[15/04] Confederaci� Obrera Brasilera - �P�ginas Libres� - �Gli Scamiciati� - �L'Adunata dei Refrattari� - �Bandiera Nera� - �La Obra� - Confer�ncia d'Alfonso de Miguel - �L'Anarchiste� - �Le Rail Encha�n� - �Anarchisme et non-violence� - Danesi - Antignac - Oger - Ramus - Moreau - Stami - Einfalt - Jourdan - Gaudeaux - Civera - Lab�rnia - Mestre - �El Manco de La Pesquera� - Basacoma - Helios S�nchez - Garrig�s - Fern�ndez Pi�ero - Antona - Dupuy - Mayo - Ledin - Poch - Arnal - Bartolom� - Roman - Parra - Pons Tortella - Stefanuto - Puig Serrau - Molist

[15/04] Confederació Obrera Brasilera - «Páginas Libres» - «Gli Scamiciati» - «L'Adunata dei Refrattari» - «Bandiera Nera» - «La Obra» - Conferència d'Alfonso de Miguel - «L'Anarchiste» - «Le Rail Enchaîné» - «Anarchisme et non-violence» - Danesi - Antignac - Oger - Ramus - Moreau - Stami - Einfalt - Jourdan - Gaudeaux - Civera - Labèrnia - Mestre - «El Manco de La Pesquera» - Basacoma - Helios Sánchez - Garrigós - Fernández Piñero - Antona - Dupuy - Mayo - Ledin - Poch - Arnal - Bartolomé - Roman - Parra - Pons Tortella - Stefanuto - Puig Serrau - Molist

Anarcoefemèrides del 15 d'abril

Esdeveniments

Ple del I Congrés Obrer de Brasil (Rio de Janeiro, 1906)

- Creació de la Confederació Obrera Brasilera: Entre el 15 i el 20 d'abril de 1906 es realitza a la seu del «Centro Galego» de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), a iniciativa de la Federació Obrera Regional de Rio de Janeiro, el I Congrés Obrer de Brasil. Després de la primera gran vaga general, esdevinguda a finals de 1905 al port de Santos, fracassada per la repressió policíaca, les organitzacions de treballadors van proposar la realització d'un primer congrés obrer brasiler. Hi van participar unes 40 organitzacions (treballadors gràfics, estibadors, fusters, capellers, pintors, ferroviaris, marbristes, maquinistes terrestres, reparació naval, obrers cafeters, miners, etc.) de diversos Estats brasilers (Rio de Janeiro, São Paulo, Pernambuco i Ceará) i malgrat que els delegats socialistes van intentar crear un nou partit polític a partir del congrés, van prevaler rotundament les idees anarquistes. Els principals temes de discussió van ser la relació entre partit i sindicat, l'organització de mítings per al Primer de Maig, si l'Assistència Social era una funció del sindicat, la necessitat d'una Confederació Brasilera per fer arrelar a tot el país les principals lluites obreres (augment de salaris, jornada de 8 hores, dret d'organització i de reunió) i la manera d'organització sindical. En primer terme es va aprovar la creació de la Confederação Operária Brasileira (COB, Confederació Obrera Brasilera), l'estructura organitzativa i tàctiques d'acció es van inspirar en gran part en l'anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT) francesa. El Congrés va adoptar el sistema federatiu i va reivindicar l'autonomia obrera enfront dels partits polítics. La COB estaria formada per federacions locals o estatals d'indústria o d'ofici, per federacions locals o estatals de sindicats, per sindicats aïllats de llocs on no existeixin federacions locals o estatals o d'indústria o d'ofici confederades. Els sindicats de la Confederació estaran formats exclusivament per treballadors assalariats i que tinguin com a base d'acció la resistència. El sindicat ha de tenir un caràcter pedagògic i de lluita, rebutjant l'Assistència Social. La COB no pertanyerà a cap escola política o doctrina religiosa, i no podrà prendre part en eleccions, manifestacions partidistes i religioses. Els membres de la Comissió Confederal no podran tenir cap atribució de poder o de comandament. El lliure pacte federatiu ha de garantir l'autonomia total d'individus i de societats obreres. Els càrrecs no seran remunerats. Les modalitats d'acció són les mateixes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT): acció directa, vaga parcial o general, boicot, sabotatge, manifestacions, etc., variables segons la conjuntura. Va tenir la seu provisional al carrer de l'Hospicio, 156, de Rio de Janeiro. Ramiro Moreira Lobo va ser el seu primer secretari general. La COB, que va començar realment les seves activitats a partir de 1908, any que portarà a terme dures vagues, sobretot per la jornada de vuit hores, i els anys següents activarà campanyes de caire antimilitarista i contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. El setembre de 1913 va realitzar el seu II Congrés Obrer, amb la presència de més de cent delegats de gairebé totes els Estats brasilers. Aquest mateix any va començar-se a editar a Rio de Janeiro el periòdic A Voz do Trabalhador, que tirarà 4.000 exemplars; entre els seus principals col·laboradors figuraven Manuel Moscoso, Motta Assunçao, Carlos Días i José Romero. El major apogeu de la COB en aquest anys es donarà el juliol de 1917 quan una vaga general exigint augment salarial aturarà la ciutat de São Paulo durant alguns dies. En 1922 la COB s'adherirà a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caire anarcosindicalista.

***

Portada de Páginas Libres

- Surt Páginas Libres: El 15 d'abril de 1907 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Páginas Libres. Filosofía. Ciencia. Sociología. Literatura y Crítica. D'antuvi quinzenal, a partir del número 12 (30 de novembre de 1907) passarà a tenir periodicitat mensual. El grup editor era el mateix d'El Productor i d'altres periòdics d'aquesta editorial i es tirava a l'impremta de F. Cuesta. Hi van col·laborar A. López Rodrigo, José Torralvo, Ramón Baños Martínez, Oibrony i Teresa Claramunt, entre d'altres. En sortiren 14 números, l'últim el 30 de gener de 1908, i deixà de publicar-se quan Leopoldo Bonafulla, responsable de l'edició, fou empresonat.

***

Capçalera de Gli Scamiciati

- Surt Gli Scamiciati: El 15 d'abril de 1913 surt a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el primer número de la publicació anarcoindividualista i antiorganitzacional Gli Scamiciati. Periodico quindicinale operaio (Els Descamisats. Periòdic quinzenal obrer). Va ser editat i dirigit per Giovanni Gavilli i Lato Latini, que l'estampà a la seva impremta, i la gerència la portà Luigi Laguzzi. Van formar part d'aquest grup Silvio Celestino Corio, Attilia Pizzorno, Giovanni Rolando, Carlo Paolo Scalvini, Segatta, R. Siglich i Giovanno Zunino, entre d'altres. Polemitzà durament amb el corrent anarquista pro organització i l'anarcocomunisme d'Errico Malatesta. En sortiren 30 números, l'últim el 27 de juny de 1914; posteriorment, el 12 de març de 1946, en sortí un únic número amb la mateixa capçalera. Aquest mateix grup havia tret un únic número (29 de març de 1913) d'un periòdic semblant, Lo Scamiciato, que després de la Gran Guerra publicà 14 números entre l'1 de març de 1920 i l'1 de novembre de 1921 a Pegli (Ligúria, Itàlia).

***

Un exemplar de L'Adunata dei Refrattari

- Surt L'Adunata dei Refrattari: El 15 d'abril de 1922 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic setmanal anarquista italoamericà del corrent «antiorganització» L'Adunata dei Refrattari (L'Assemblea dels Refractaris). Es va distribuir clandestinament en la Itàlia feixista. Entre 1922 i 1954 Osvaldo Maraviglia va ser el seu editor i administrador, i sota la direcció de Max Sartin (Raffaele Schiavina) s'assegurarà la publicació fins 1971, convertint-se en un fòrum internacional amb nombrosos col·laboradors a Europa i a Sud-amèrica, moltíssims d'ell anarquistes molt influents (Borghi, Malatesta, Nettlau, Bertoni, D'Andrea, Di Domenico, Berneri, Schiavina, etc.). Com que tenia impremta pròpia, va editar una bona col·lecció de fulletons sobre temes neomaltusians. Els arxius del periòdic entre els anys 1923 i 1940 es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera de Bandiera Nera

- Surt Bandiera Nera: Per l'abril de 1929 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic en llengua italiana Bandiera Nera. Mensile anarchico rivoluzionario. A partir del número 17 (maig de 1931) el subtítol serà «Anarchico rivoluzionario». Aquesta publicació estava editada pel col·lectiu d'anarquistes italians exiliats a Bèlgica, amb el suport de llibertaris de llengua francesa. Entre els editors responsables figuraven Giuseppe Bifolchi (Viola), director, i Hem Day, gerent. Hi van col·laborar Angelo Bartolomei, Gigi Damiani i Sébastien Faure, entre d'altres. Aquesta publicació es mostrà contrària al fet que els anarquistes s'adherissin a la francmaçoneria i es declarà obertament atea i anticlerical. Entre el número 14 (maig de 1930) i el número 15 (agost 1930) hi hagué una important interrupció temporal. En sortiren 17 números, l'últim el maig de 1931.

***

Capçalera de La Obra

- Surt La Obra: Per l'abril de 1936 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic mensual La Obra. Publicación anarquista. En sortiran 83 números fins al 1952.

***

Portada de l'edició de la conferència (1937)

- Conferència d'Alfonso de Miguel: El 15 d'abril de 1937 l'anarquista i anarcosindicalista Alfons Miguel Martorell (Alfonso de Miguel), aleshores delegat de premsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), pronuncia a València (País Valencià) la conferència «La guerra de España ante la situación de Europa». El ponent alertà de la situació global internacional en la que s'havia d'emmarcar la guerra espanyola. Aquesta conferència va ser publicada aquell mateix any per la Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la CNT.

***

Capçalera del primer número de L'Anarchiste

- Surt L'Anarchiste: Per l'abril de 1952 surt a Malakoff (Illa de França, França) el primer i únic número del periòdic L'Anarchiste. Bulletin Intérieur de la Commission d'Études Anarchistes, lligat a la Federació Anarquista. Els principals col·laboradors en van ser Henri Bouye, Maurice Joyeux i Georges Vincey. Roger Auchere en va ser l'editor responsable. Cal dir que nombrosos periòdics portaren aquest títol abans: en 1886, en 1898-1899 a Bèlgica i en 1907 a París. Aquest butlletí serà continuat per L'Entente Anarchiste, que publicarà cinc números entre el 30 d'octubre de 1952 i el 8 de febrer de 1953.

***

Capçalera de Le Rail Enchaîné [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Le Rail Enchaîné: Per l'abril de 1953 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Rail Enchaîné. Organe de l'Alliance Syndicale des Cheminots Anarchistes de France [ASCA] et de l'Union Française (El Rail Encadenat. Òrgan de l'Aliança Sindical dels Ferroviaris Anarquistes de França i de la Unió Francesa). Portava l'epígraf «Defensar la jerarquia és trair el proletariat. Contra la jerarquia, contra els "tartufos" (hipòcrites)». Existí una primera època (1944-1953) en format butlletí imprès amb vietnamita que publicà almenys 14 de números. El gerent d'aquesta nova sèrie va ser Fernand Robert i trobem articles de Raymond Beaulaton, Pierre Carretier, René Guillot, René Guy, N. Juliot, Paul Mauguet, Franc Nohain, Roger A. Paon, Jean Perrin, Fernand Robert i Jean Rouleau, entre d'altres. També es van publicar alguns articles col·lectius de la Comissió Administrativa de l'ASCA. A partir del número 7, de gener de 1954, sortí encartat conjuntament amb el periòdic L'Anarchie, c'est l'ordre, de la Unió Sindical del Treball Anarquista (USTA). En sortiren 11 números, l'últim el juny de 1954. Entre 1955 i 1967 militants de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) publicaren una vintena de números d'una nova sèrie d'aquesta mateixa capçalera i encara sortiran vuit números entre abril de 1973 i 1976 editats pels ferroviaris comunistes llibertaris parisencs.

***

Portada d'Anarchisme et non-violence

- Surt Anarchisme et non-violence: Per l'abril de 1965 surt a París (França), com a resultes del discurs encetat sobre l'ús de la violència en la guerra d'Algèria, el primer número de la revista trimestral Anarchisme et non-violence. La idea de crear una «unió anarquista d'estudis i d'acció no-violenta» es va començar a gestar el juliol de 1964. En la redacció col·lectiva, influenciada per pensadors com Lanza del Vasto, B. de Ligt, Vinoba o Gandhi, formada per André Bernard, Marianne Enckell, Macel Viaud i Denis Durand, s'adjuntaran nombrosos col·laboradors (Patrice Antona, Anita i André Bernard, Jean-Pierre Bertrand, Daniel Besançon, Pepe Beunza, Claude Borgne, Claude i Michel Bouquet, Christian Carré, Joël Chapelle, Jean Coulardeau, Michel David, Hem Day, Germaine i Alain Depoorter, François Destryker, Bruno Dulac, Denis Durand, Jean-Michel Fayard, Armel Gaignard, Lucien Grelaud, Christian Heck, Gaston Jambois, Janin, Marie Laffranque, Jean Lagrave, Rose-Marie Lagrave, Jean-Pierre Laly, Claude Le Scribe, Jean-Pierre Machy, Marie Martin, Dominique Marty, Christian Mériot, Marie-Christine Mikhaïlov, Maurice Montet, Jacques Moreau, Dominique Morel, René Nazon, Bernard Péran, Philippe Poggi, André Portal, Paul Sempé, Pierre Sommermeyer, Michel Tepernowski, Jacky Turquin, Dominique Valton, Bernard Vandewiele, Michèle i Marcel Viaud, entre d'altres) interessats a desenvolupar les idees llibertàries no-violentes. A partir del número 11-12 (1968) la revista s'adherirà a la Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i a partir del número 26, en tant que membre col·lectiu, al CIRA. Deixarà de sortir, després de 33 números, en 1974. El 22 d'agost de 2006 sortirà la revista digital Anarquisme et non-violence 2 (anarchismenonviolence2.org), hereva de l'editada entre 1965 i 1974 i on s'hi pot consultar l'arxiu.

Naixements

Notícia de l'expulsió d'Alfonso Danesi publicada en el diari de Dijon Le Progrès de la Côte-d'Or del 20 de novembre de 1882

- Alfonso Danesi: El 15 d'abril de 1834 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Alfonso Danesi, també conegut com Alphonse Danesi, i que va fer servir el pseudònim de Dannato. Sos pares es deien Pietro Danesi i L. Brunori. Tipògraf de professió, també va fer feines de comptable. Després de lluitar en les files de Giuseppe Garibaldi, durant els anys setanta milità activament en el moviment anarquista de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), treballà de tipògraf en La Voce del Popolo i fou un dels màxims representants locals de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) bakuninista. Instal·lat a Ginebra (Ginebra Suïssa), entre 1873 i 1875 col·laborà en el periòdic anarquista ginebrí Il Proletario, dirigit pel confident de la policia Carlo Terzaghi, amb qui va trencar el 15 d'agost de 1875 amb la publicació d'un manifest en la premsa socialista italiana, també signat per Cesare Cesari, Lodovico Cattani i Gaetano Dimini, on es denunciaven públicament les seves maniobres d'espionatge i de delació –«terzaghiare» es va convertir en els cercles anarquistes en sinònim d'«espiar». En aquesta època mantingué correspondència amb l'anarquista Arturo Ceretti. Entre el 14 i el 15 de març de 1879 va imprimí a la seva impremta ginebrina («Tipografia Italiana» o «Tipografia dell'Internazionale») i aferrà als carrers de Ginebra el pasquí de color vermell Italia, 14 marzo 1879, on s'amenaçava la burgesia i la monarquia, i de mort el rei Humbert I d'Itàlia si complia l'ordre d'execució de l'anarquista Giovanni Passannante, fet pel qual va ser expulsat el 29 d'abril de 1879 de Suïssa, juntament amb els companys Sebastiano Casadio (Cavina), Francesco Ginnasi (Grimasi), Errico Malatesta, Luigi Mercatelli (Alfonsine) i Vito Solieri) –aquesta expulsió amb tota probabilitat es deu a Carlo Terzaghi. De bell nou a Itàlia, entre el 27 de setembre i el 7 d'octubre de 1879 va ser processat pel Tribunal de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) amb altres 24 companys de l'AIT (Alfeo Amati, Giovanni Arlotti, Pellegrino Bagli, Ferdinando Bigi, Pompeo Brunelli, Secondo Capellini, Filippo Cecchini, Alceste Cipriani, Domenico Crancolini, Alceste Faggioli, Pompeo Fantini, Sesto Fortuzzi, Gallo Galli, Vittorio Grazia, Alfonso Leonesi, Girolamo Lotti, Giovanni Maroncelli, Giuseppe Pedrizzi, Pilade Rossi, Enrico Squadrami, Attilio Tosi, Vittorio Valbonesi, Ferdinando VAlduccì, Caio Zauli) per «associació criminal», però finalment tots van ser absolts. A començament dels anys vuitanta, el trobem a Lió (Arpitània), on refugiava companys i servia com a enllaç i bústia de nombrosos militants italians buscats a Itàlia. A resultes d'una gran agafada d'anarquistes, el 8 de novembre de 1882 se li va notificar, al seu domicili del número 14 del carrer Stella de Lió, la seva expulsió de França, mesura que es va fer efectiva vuit dies després, i es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica). En aquest país trobà el suport de l'advocat anarquista belga Georges Lorand, que li va ajudar econòmicament i li donà feina d'impressor en el seu periòdic La Réforma, on també hi col·laborà. En aquesta època es dedicà a la distribució d'exemplars de la premsa anarquista francòfona (Ni Dieu ni Maître, La Liberté, La Réforme, etc.) entre els estudiants de Brussel·les i mantingué estretes relacions amb destacats anarquistes (Jacques Gross, Pietr Kropotkin, Errico Malatesta, Johann Most, Élisée Reclus, etc.). Esdevingué una mena d'intermediari entre els moviments anarquistes belga i italià. També desemmascarà Tito Zanardelli, sospitós d'haver traït Amilcare Cipriani. En 1885 es va casar i en 1890 emigrà a Bucarest (Romania). En 1894 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes a vigilar establerta per la policia de fronteres francesa. En 1895 retornà definitivament a Brussel·les, on ja no milità en el moviment anarquista, dedicant-se a prendre cursos a la «Université Nouvelle» dissident. Després d'una llarga malaltia, Alfonso Danesi va morir el 30 de maig de 1900 al domicili de Georges Lorand a Brussel·les (Bèlgica).

***

Antoine Antignac dibuixat per Aristide Lapeyre

- Antoine Antignac: El 15 d'abril de 1864 neix a Argentat (Llemosí, Occitània), en una família pobre d'11 infants, el militant i propagandista anarquista Pierre Antoine Antignac. Sos pares es deien Gaspar Antignac, jornaler, i Marie Martinie. Després de fer feina d'ajudant d'un notari, es va estimar més la vida lliure i va exercir diversos petits oficis. Va començar a militar en les Borses de Treball, creades per l'anarquista Fernand Pelloutier. Va esdevenir un bon orador i va fer nombroses conferències, especialment a la zona de Bordeus, on es va establir. Durant la Gran Guerra va ser detingut en nombroses ocasions per la seva militància anarquista. Després de la guerra, va pertànyer en 1920 a un efímer Soviet Gironde d'inspiració anarquista. Va participar en diversos congressos anarquistes: París, del 14 al 15 de novembre de 1920; Lió, del 26 27 de novembre de 1921; Levallois, del 2 al 4 de desembre de 1922; París, de l'1 al 3 de novembre de 1924. Membre de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), va ser designat, en el congrés de Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, com a gerent de la llibreria de la UACR. En 1926 va ser secretari del grup anarcocomunista de Bordeus. En 1927 va deixar la UACR, que cada cop s'assemblava més a un partit, i la llibreria, i marxa a l'Associació de Federacions Anarquistes (AFA) –creada en una escissió durant el congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927 de la UACR–, juntament amb Sébastien Faure, Louvet, Darsouze, Perrisaguet i Lentente, entre d'altres. Va col·laborar com a periodista en la premsa anarquista, com ara La Révolte (del qual serà un dels seus principals redactors amb Aristide Lapeyre), Le Libertaire, L'Ordre, La Voix Libertaire i en diversos periòdics anarquistes de Llemotges. També va ser el redactor, l'impressor i el gerent de l'únic número del butlletí Bordeaux Misere (15 de gener de 1890). Antoine Antignac va morir el 8 de juny de 1930 a Lo Boscat (Aquitània, Occitània). En 1961 es va publicar en una obra col·lectiva, La vie et l'oeuvre de Sébastien Faure, un estudi seu sobre aquest autor.

***

Notícia de la condemna de Julien Oger apareguda en el diari parisenc Figaro del 17 de maig de 1911

- Julien Oger: El 15 d'abril de 1878 neix a Villaines-sous-Malicorne (País del Loira, França) l'anarquista Julien Joseph Oger. Sos pares, conreadors, es deien Julien Joseph Oger i Aimée Mouazé. El 27 d'abril de 1903 es casà a Bailleul (Nord-Pas-de-Calais, França) amb Josephine Victorineaux. Empleat en els ferrocarrils d'Angers (País del Loira, França) i secretari del seu sindicat, participà, durant la vaga dels ferroviaris, en la nit del 12 al 13 d'octubre de 1910, en el sabotatge de la línia fèrria entre Angers i Le Mans; jutjat per aquest fet, el 16 de maig de 1911 va ser condemnat per l'Audiència d'Angers a 18 mesos de presó per trencar fanals i tallar els fils dels senyals i els fils elèctrics –dos companys seus, Boyard i Marchand, van ser absolts dels càrrecs. El 26 de juny de 1911 va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes com a «anarquista partidari de l'acció directa», amb l'ordre de detenció en cas de guerra. Posteriorment treballà de torner mecànic en la fàbrica metal·lúrgica «Beauvais & Robin». A començament dels anys trenta, encara figurava en el «Carnet B» del departament de Sarthe, però sembla que com a militant comunista. En aquesta època vivia al número 10 del carrer Pocquet de Livonnière d'Angers. Podria tractar-se de l'Oger que fou secretari adjunt de la secció comunista de Le Mans i secretari de la cèl·lula «Maurice Thorez», que va ser presentat pel Partit Comunista Francès (PCF) al consell de districte del primer cantó de Le Mans l'octubre de 1937. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pierre Ramus fotografiat per Hans Gebhardt (1920)

- Pierre Ramus: El 15 d'abril de 1882 neix a Viena (Àustria) el propagandista i escriptor anarquista Rudolf Grossmann, més conegut com Pierre Ramus. En 1900, als Estats Units, va col·laborar en el periòdic Freiheit (Llibertat) que publicava a Nova York l'anarquista alemany Joahnn Most. De tornada a Europa, en 1904, es va introduir en el sindicalisme revolucionari austríac, i es va establir a Viena, on va crear un grup anarquista. L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, i després en el Congrés antimilitarista. Pacifista, però partidari de la vaga general i de l'acció directa, publicarà nombrosos periòdics i fullets en llengua alemanya. És autor del llibre Die Neuschöpfung der Gesellschaft durch den kommunistischen Anarchismus (1920, La reconstrucció de la societat per l'anarquisme comunista), d'una revista i de cinc volums de Jahrbuch der Freien Generation (1910-1914, L'anuari de la Generació Lliure), entre d'altres. Durant els anys 30 serà l'animador a Alemanya de la Federació dels Comunistes Anarquistes d'Alemanya (FKAD) i del seu periòdic Der Freie Arbeiter, organització paral·lela a la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), fundada per Rudolf Rocker. En 1938, fugint del feixisme, marxa a França on és detingut i internat després de la declaració de guerra. Alliberat, pogué arribar al Marroc. Pierre Ramus va morir, afeblit, d'un atac de cor, el 27 de maig de 1942 al vaixell que el portava a Veracruz (Mèxic). També va fer servir els pseudònims Klaus Morleit i C. Morelight. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Autoretrat de Louis Moreau

- Louis Moreau: El 15 d'abril de 1883 neix a Châteauroux (Centre, França) el militant llibertari i pacifista, pintor i gravador Pierre Louis Joseph Moreau. Sos pares es deien Alexandre Octave Moreau, fabricant de drap, i Pauline Anne Basset. Després de l'escola va entrar d'aprenent en un taller de litografia. En 1900 s'instal·la a París per exercir-ne l'ofici. Artesà i artista, s'apassiona pel dibuix i per la pintura i la xilografia. Farà treballs per a Les Temps Nouveaux de Jean Grave. Mobilitzat durant la guerra de 1914-1918, participarà malgrat tot en el periòdic clandestí de Pierre Chardon Le Semeur (1916). El 27 de gener de 1919 es casà a Châteauroux amb Blanche Eugénie Champeaux. Durant el període d'entreguerres, la seva «Dona alliberada» il·lustra la revista de Lorulot L'Idée Libre. També farà gravats per a Néo-Naturien i per a L'En Dehors d'Émile Armand, entre moltes altres. Amb Germain Delatouche, gravador i llibertari com ell, i altres artistes, formen en 1924 el grup «Les Partisans». Retrats d'anarquistes cèlebres, il·lustracions antimilitaristes, paisatges bucòlics o naturistes, els gravats en fusta de Moreau ornen nombrosos llibres i revistes de la premsa llibertària: Les Humbles, La Revue Anarchiste, L'Almanach de la Paix (1934), L'Unique (fins 1956), etc. Artista de talent, s'allunyarà voluntàriament de la fama i es burlarà de qualsevol reconeixement oficial. Louis Moreau va morir el 9 de març de 1958 al seu domicili de Malakoff (Illa de França, França). El seu amic Manuel Devaldès li farà sa biografia en 1935: Louis Moreau, peintre et graveur.

***

Notícia d'una conferència de Cesare Stami publicada en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva de l'11 de novembre de 1916

- Cesare Stami: El 15 d'abril –algunes fonts citen el 25 d'abril– de 1894 neix a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista individualista Cesare Stami, conegut com Busetto, i que va fer servir diversos pseudònims (Cesare Protesta, etc.). De pares desconeguts, estudià fins al tercer de primària i després treballà de mosso. Fins a fer el servei militar, va ser membre del Cercle Socialista de Pontelagoscuro (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia), població on residia, i de la Lliga de Resistència, participant en manifestacions i vagues. El 15 de juliol de 1904 va ser condemnat pel Tribunal de Ferrara a 25 dies de presó per «atemptat contra la llibertat laboral». Durant el seu servei militar realitzat a Pàdua (Vèneto, Itàlia), segons la policia, va freqüentar «els pitjors subversius» i es va fotografiar, juntament amb altres soldats i joves antimilitaristes, en un acte on es trencaren armes i es trepitjaren els quepis, tot onejant la bandera roja; per aquest fet, va ser enviat a una companyia disciplinària a Peschiera del Garda (Vèneto, Itàlia) i el novembre de 1907 va ser llicenciat. L'abril de 1908 publicà en el periòdic milanès La Protesta Umana una carta força violenta contra les companyies disciplinàries i el militarisme. En 1909 s'instal·là a Occhiobello (Vèneto, Itàlia), on engegà una vida errant. El gener de 1910 assumí la gerència del setmanari anarcoindividualista La Rivolta, en substitució d'Armando Luraghi, on col·laborà amb breus contribucions. Perseguit per diversos articles antimilitaristes i per l'escrit de Paolo Valera Casa Savoia, a finals de juny de 1910 retornà a Pontelagoscura, però l'agost retornà a Milà (Llombardia, Itàlia), on va signar com a gerent l'últim numero de la revista anarquista Sciarpa Nera, guanyant-se un nou processament. L'octubre de 1910, fugint de dues condemnes per delictes de premsa, passà a Marsella (Provença, Occitània). Després d'una breu estada a París (França), retornà a Marsella, on treballà de manobre. El setembre de 1911, en una mena de duel provocat arran d'una polèmica anarquista sorgida entre Bendinelli, Mugnai i Nerucci, per una part, i Cancellieri, Sardini i Stami, per altra part, amb intervenció de pistoles i ganivets, Cancellieri i Stami abandonaren Marsella. El desembre de 1911, després d'haver passat a Itàlia, tornà a Pontelagoscuro. En 1912 treballà com a cap dels mossos a la sucrera de Bondeno (Emília-Romanya, Itàlia), però la seva reivindicació del sabotatge li va costar una denúncia i, després d'algunes cartes de protesta de Giovanni Gavilli al periòdic anarcoindividualista Gli Scamiciati, acomiadat de la feina. El juliol de 1914, fugint de la repressió engegada arran de la «Setmana Roja», es va refugiar a París. De bell nou a Itàlia a finals d'any, passà de Pontelagoscuro a Bondeno i a Avezzno en diverses ocasions. A principis de 1915 passà a Vallorbe (Vaud, Suïssa) i després a París, on va fer feina de mosso de paleta. L'1 de maig de 1915 publicà l'únic número del periòdic Il Demolitore. A finals d'agost de 1916, fugint del reclutament militar, decidí emigrar de França, on deixà a París sa companya Rosa Bertolini, cap a Nova York (Nova York, EUA), juntament amb l'anarquista Mario Maroncelli. A Nova York s'integrà en els cercles il·legalistes al voltant de Luigi Galleani, però també amb grups sindicalistes, i col·laborà en Cronaca Sovversiva, prenent la paraula en nombrosos mítings. El 30 de setembre de 1916 participà en la Gran Concentració Internacional per a les víctimes de la reacció als Estats Units celebrada a Nova York. El 15 d'octubre de 1916 va fer la conferència «Gli anarchici e lo sciopero generale» i en 25 d'octubre participà en altra manifestació de protesta convocada per la Federació Anarquista Internacional (FAI). L'11 de novembre de 1916 va fer la conferència «La guerra e le sue conseguenze» al Circolo di Studi Sociali de Bridgeport (Fairfield, Connecticut, EUA). El 29 de novembre de 1916 va fer la conferència «La schiavitù della donna di fronte all'attuale legge sociale» als locals novaiorquesos del Grup Bresci. En aquesta època col·laborà amb pseudònims en el periòdic L'Uomo Nuovo. Segons informes del Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació), participà en estafes a assegurances a Nova York. Col·laborà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i fins i tot ideà amb altres companys un pla per alliberar-los de la presó. En 1922 va ser un dels creadors de L'Adunata dei Refrattari, on col·laborà sota el pseudònim Cesare Protesta, i en 1923 fundà i dirigí el periòdic novaiorquès La Rivolta degli Angeli. Giornale degli anormali (1923-1926) –després de la seva desaparició va ser dirigit per Angiolina Algeri. Va escriure el llibre Odio i politicanti. A partir de 1924 va desaparèixer el seu rastre i fins i tot es va plantejar la hipòtesi de la seva mort. El cert es que es va unir a un grup expropiador que va fer atracaments a diverses poblacions d'Ohio, Pennsilvània i Virginia de l'Oest, així com a un banc de Detroit (Wayne, Michigan, EUA). Segons algunes fonts, va morir, juntament amb altres membres de la seva banda, el maig de 1924 tirotejat per la policia en un atracament d'un tren a Pennsilvània que transportava or. En un informe del cònsol italià a Nova York del 16 de març de 1934, que encara el buscava, es comentava que «en els cercles anarquistes ningú no es recorda d'ell».

***

Notícia de l'escorcoll d'Henri Einfalt apareguda en el diari parisenc Le Petit Journal del 30 de maig de 1918

- Henri Einfalt: El 15 d'abril de 1886 neix al III Districte de París (França) l'anarquista Henri Auguste Célestin Einfalt. Sos pares es deien Pierre Charles Célestin Einfalt, sastre, i Gertrude Catherine Koepgen, modista. A finals de 1910 signà una protesta, promoguda pel periòdic anarquista Les Temps Nouveaux, en suport dels perseguits al Japó pel «Cas Kotoku». Antic professor a l'Escola Francesa de Brussel·les (Bèlgica), l'abril de 1913 s'instal·là a Nancy (Lorena, França), al número 8 del carrer de l'Oratoire, i treballà de representant de comerç d'una companyia de màquines forestals. L'agost de 1913, a resultes d'un control d'identitat i d'una vigilància que patí amb el company Georges Schmickrath, denuncià la feta a la Lliga dels Drets de l'Home. També visqué una temporada al Chemin des Tonneaux de Bobigny (Illa de França, França). El gener de 1914 era membre del grup anarquista de Nancy (Balzer, Gustave Bernardon, Coffigny, Evrard, Goret, Ingert, Lucien Navel, Offerle, Ome, Georges Schimickrath, Soria, etc.), que es reunia a la Borsa del Treball, adherit a la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Aquest grup, sempre vigilat per la policia, investigava les millors formes de sabotejar una eventual mobilització tallant les comunicacions (vies fèrries, línies telegràfiques, etc.). President de la Secció de Nancy del Sindicat de Llogaters de Georges Cochon, el 15 de gener de 1914, quan feia la mudança del domicili que ocupava al número 8 del carrer de l'Oratoire sense haver pagar el lloguer, va ser detingut amb sa companya, la belga Jeanne Wollesse, per resistència a l'autoritat i per ultratges; jutjats per aquest fet el 22 de gener d'aquell any pel Tribunal Correccional de Nancy, ell va se condemnat a 20 dies i ella a 10 dies de presó, amb llibertat provisional. L'11 de febrer de 1914 deixà Nancy, juntament amb sa companya i un infant d'aquesta, i s'instal·là a l'escola llibertària de Sébastien Faure «La Ruche» a Rambouillet (Illa de França, França), on va ser contractat com a ensenyant. Col·laborà en la segona sèrie de Le Bulletin de «La Ruche», del qual sortiren 10 números entre el 10 de març i el 25 de juliol de 1914. L'agost de 1916 signà, amb altres (Baril, Boudoux, Broutchoux, Decouzon, Faure, Mauricius, Péricat, etc.), un manifest del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) defensant els maximalistes socialistes russos i els anarquistes dels seus detractors, sobretot comunistes i socialistes i la seva premsa (L'Humanité i Le Populaire). A partir de gener de 1917 s'encarregà de recollir les aportacions solidàries amb els presos anarquistes promoguda pel periòdic anarquista Ce qu'il faut diré. Quan el febrer de 1917 «La Ruche» va tancar, cosignà, amb Sébastien Faure, una declaració favorable a la Revolució d'Octubre («La Révolution russe et les sindicats»), apareguda en Ce qu'il faut dire durant la tardor de 1917. En 1918 col·laborà en el periòdic seguidor de les tesis antibel·licistes de la Conferència de Zimmerwald La Plèbe. A finals de maig de 1918 el seu domicili de Bobigny va ser escorcollat per la policia sense cap resultat; en aquesta època treballava de cobrador per a una entitat bancària. En 1920 treballava en explotacions forestals a Bobigny i vivia al número 8 del carrer de l'Internationale. El juny de 1920 es va fer membre de la Societat Vegetariana de França (SVF). El 14 de desembre de 1921 se li va adjudicar el servei de reconstitució forestal de diverses poblacions del departament del Somme. El 31 d'octubre de 1924 es casà a Les Lilas (Illa de França, França) amb Claire Adrienne Laurent de Faget, de qui es va divorciar. El 4 de març de 1935 es casà al XVIII Districte de París amb la venedora Marie Berthe Grosjean. En aquesta època treballava de viatjant comercial i vivia al número 7 del carrer Labat de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Pierre Jourdan (7 d'abril de 1912)

- Pierre Jourdan: El 15 d'abril de 1887 neix al Faubourg de Planissoles de Foix (País de Foix, Occitània) l'antimilitarista i anarquista individualista i il·legalista Baptiste Pierre Jourdan, conegut sota diversos pseudònims (Antoine Rostini, Antoine Rostny, Louis Clément, Imbart, L'Apache, etc.). Sos pares es deien Baptiste Jourdan, carreter, i Émilie Laguerre, tendera. Barber de professió, quan tenia 19 anys es declarà insubmís i, fugint del servei militar, es refugià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Sota la documentació d'Antoine Rostini, estava considerat per les autoritats com a un «antimilitarista militant i anarquista perillós». En 1906 va ser expulsat del cantó de Ginebra (Suïssa) per les seves activitats i marxà cap a la zona de París (França). Treballà de venedor ambulant de retalls de teles als mercats de Levallois-Perret i de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França), on sos col·legues l'anomenaven Pierre l'Apache. Des de finals de 1906 el seu nom apareix en el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie signant petits articles. A partir de 1907, es lligà sentimentalment amb Louise-Marceline Clément (Louise Hutteaux, de casada), anarquista neomaltusiana unida al grup editor de L'Anarchie, la qual l'ajuda en la venda pels mercats. Acostat al grup anarquista il·legalista conegut com la «Banda Bonnot» o dels «Bandits Tràgics», Jourdan albergà Raymond Callemin (Raymond la Science) quan aquest era buscat per la policia. El 7 d'abril de 1912 va ser detingut i durant l'escorcoll de casa seva la policia trobà dues pistoles Browning, material divers per a cometre desvalisaments i instrumental de cirurgia ginecològica. Tancat a la presó parisenca de La Santé, el 27 de febrer de 1913 va ser jutjat per l'Audiència del Sena juntament amb els altres 21 membres del grup i condemnat a 18 mesos de presó per «encobriment i associació de malfactors». El 6 de novembre de 1923 es casà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) amb Marguerite Portet. Pierre Jourdan va morir el 30 de març de 1955 a l'Hospital de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Algunes fonts barregen les seves dades amb Pierre Victorien Joseph Jourdan, nascut el 26 de juliol de 1883 a Grenoble (Delfinat, Arpitània) i mort al front «per França» el 14 de març de 1915 a Tazouka (Marroc).

Pierre Jourdan (1887-1955)

---

Continua...

---

[14/04] �Il Grido della Folla� - �L'Action Anarchiste� - Agressi� contra Ramon Salvador - FICEDL - Pro Ateneu Llibertari - Deville - Vilarrubias - Widcoq - Fauvel - Equinet - Castagna - Biso - Corcero - Rouget - Ciarrocca - Prades - Leli�vre - Orob�n - Yoldi - P�rez Rodr�guez - Su�er - Fern�ndez Ag�ero - Monforte - Navarro Navarro - Llach - Sales - Chiapuso - Airiguirigoitia - Morch�n - Calvo - Lozano - Sub�as - Sainz Alonso - Arranha - Amador Franco - Rossi - Mart�nez Mar�n - Nicolazzi - Alpini - Maurin - Biquelet - Castell� - Orgalla - Meniconi - Ludovici - Navarro - Arg�elles - Gallego - Zava - Alorda - Vivancos - Gu�rin - Mart�n-Artajo - Arans�ez - Roth

[14/04] «Il Grido della Folla» - «L'Action Anarchiste» - Agressió contra Ramon Salvador - FICEDL - Pro Ateneu Llibertari - Deville - Vilarrubias - Widcoq - Fauvel - Equinet - Castagna - Biso - Corcero - Rouget - Ciarrocca - Prades - Lelièvre - Orobón - Yoldi - Pérez Rodríguez - Suñer - Fernández Agüero - Monforte - Navarro Navarro - Llach - Sales - Chiapuso - Airiguirigoitia - Morchón - Calvo - Lozano - Subías - Sainz Alonso - Arranha - Amador Franco - Rossi - Martínez Marín - Nicolazzi - Alpini - Maurin - Biquelet - Castelló - Orgalla - Meniconi - Ludovici - Navarro - Argüelles - Gallego - Zava - Alorda - Vivancos - Guérin - Martín-Artajo - Aransáez - Roth

Anarcoefemèrides del 14 d'abril

Esdeveniments

Capçalera d'Il Grido della Folla [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Il Grido della Folla: El 14 d'abril de 1902 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de la publicació anarcoindividualista i antiorganitzadora Il Grido della Folla. Periodico settimanale anarchico (El Crit de la Multitud. Periòdic setmanal anarquista). Fou creat per Ettore Molinari i Nella Giacomelli –que signà els articles sota el pseudònim Iréos, i la gerència i l'administració la portà Armando Luraghi. Hi trobem col·laboracions de Giuseppe Ciancabilla, Augusto Donati, Luigi Ettore Freghi, Girolamo Ferrante, Angelo Ferrari (Gigione), Mauro Modesto Fraschini, Carlo Frigerio (Carlo Selhofer), Giovanni Gavilli, Oberdan Gigli, Eugenio Girolo, Luigi Losi, Nicola Gian Pietro Lucini, Amos Giovanni Mandelli, Mazzuccatto, Leda Rafanelli, Cesare Enrico Richiero i Massimo Rocca, entre d'altres. Els sis primers números van ser tots segrestats per les autoritats. La primera època d'aquesta publicació durà fins l'agost de 1905; la segona entre novembre de 1905 i agost de 1907, sota el títol Grido della Folla; i la tercera entre novembre de 1910 i gener de 1911, reprenent el títol original.

***

Capçalera de L'Action Anarchiste

- Surt L'Action Anarchiste: El 14 d'abril de 1906 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià L'Action Anarchiste / L'Azione Anarchica. D'antuvi setmanari, només pogué editar quatre números, l'últim el 28 de juliol de 1906 a Alfortville (Illa de França, França) perquè cap impressor ginebrí volgué realitzar l'edició. Els articles rarament anaven signats, però hi col·laboraren H. Truan, Ch. Berrutti, Calame, A. Calvino, C. Colombo, R. Emma, A. Gaito, J. Gay, M. Graglia, J. Rodoz, Louis Tarrale i G. Zanotti, entre d'altres. Els textos es repartien a parts iguals entre el francès i l'italià i mantingué una posició crítica amb els responsables sindicals considerat força immobilistes.

***

Notícia del tiroteig publicada en La Vanguardia del 15 d'abril de 1923

- Agressió contra Ramon Salvador: El 14 d'abril de 1923, al carrer Sant Pau de Barcelona (Catalunya), l'anarquista i anarcosindicalista Ramon Salvador Monte (Cap de Gat), quan es dirigia al domicili d'Ángel Pestaña al carrer de Sant Jeroni, es tirotejat per guàrdies de seguretat i ferit greument al pulmó. Va ser portat a la Casa de Socors del carrer Barbarà i després fou ingressat a l'Hospital de la Santa Creu. Durant el tiroteig van ser detinguts els anarcosindicalistes Antonio Merenciano Collado, paleta, i Miguel López Montoliu, mestre de persianes. Ramon Salvador Monte –citat a vegades Montes– havia nascut cap al 1898 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). L'agost de 1920 va ser detingut a Badalona per complicitat en l'atemptat contra el comte de Salvatierra a València, però va ser alliberat el mes següent sense càrrecs. A finals de 1920 participà, com a delegat dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona, en una reunió convocada pel Sindicat de Lampistes de Barcelona per respondre al terrorisme de la patronal. S'integrà en un grup de defensa confederal i la policia l'acusà d'haver participat en diversos atemptats, com ara el de l'obrer forner del Sindicat Lliure Narcís Garriga el 26 de març de 1923. En el moment de resultar ferit estava en crida i cerca i per aquest motiu, quan sortí de l'hospital 12 dies després de l'agressió, va ser detingut i tancat a la presó Model de Barcelona. El 5 de gener de 1924 va ser jutjat amb Ramon Claveria Pujol i Martin de Salas Serrate per aquest tiroteig; condemnat, va ser enviat al penal de Granada. En 1925, des de la presó, va ser un dels signants de la Carta abierta a los camaradas anarquistas, que va sortir publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925, on es plantejava la necessitat de creació d'una federació anarquista. Un cop lliure, va ser detingut a finals de juliol de 1925 a Barcelona amb Jaume Tort Sicart. L'11 de novembre de 1930, quan esperava el tramvia, va ser atropellat per un camió a la carretera de Mataró, a prop del pont del riu Besòs.

***

Anagrama del CIRA

- Naixement de la FICEDL: El 14 i 15 d'abril de 1979 a Marsella (Provença, Occitània), al nou local del Centre International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA), situat al carrer dels Convalescents, s'organitza una trobada amb delegats representants de centres de documentació llibertaris d'Holanda, d'Alemanya, de Suïssa, d'Itàlia, de França i de l'Estat espanyol. D'aquesta trobada naixerà la Federació Internacional de Centres d'Estudi i de Documentació Llibertaris (FICEDL), també coneguda per les seves sigles en anglès IFCLSD (International Federation of Centers for Libertarian Studies and Documentation). Actualment, a més dels centres citats, estan federats centres americans (Canadà, EUA, Mèxic, Argentina, Brasil), del Regne Unit i d'Europa del Nord (Noruega, Suècia, Finlàndia, Dinamarca).

***

Convocatòria pro Ateneu Llibertari

- Reunió pro Ateneu Llibertari a Palma: El 14 d'abril de 1987 al Casal d'Entitats Ciutadanes de Palma (Mallorca, Illes Balears), a iniciativa del col·lectiu llibertari Els Gnomos, un grup de simpatitzants del pensament anarquista es reuneix amb la finalitat d'establir les bases per a la creació d'un ateneu llibertari. En principi la idea era okupar un local per instal·lar-hi el centre cultural i reivindicatiu, i fins i tot van crear un grup específic (Oc.up.accions - Col·lectiu Squat de Ciutat), però després de diversos intents frustrats d'okupar un casal, es van posar d'acord amb la CNT-AIT que els va cedir una part del seu local (carrer Palau Reial). Finalment, després de mesos de preparació, el novembre de 1987 seria inaugurat l'Ateneu Llibertari Estel Negre.

Naixements

Nota sobre el matrimoni d'Étienne Deville aparaguda en el diari de Roanne Jounal de Roanne del 4 de juliol de 1874

- Étienne Deville: El 14 d'abril de 1849 neix a Cours-la-Ville (Roine-Alps, Arpitània; actualment pertany a Cours) l'anarquista Étienne Deville. Era fill natural de la domèstica i teixidora Antoinette Deville. Analfabet, es guanyà la vida com sa mare, treballant de teixidor a Roanne (Forez, Arpitània). El 27 de juny de 1874 es casà a Roanne amb la teixidora Louise Marie Magdinier. En aquesta època vivia a la carretera de Clermont de Roanne. El desembre de 1893 va ser inscrit en els registres d'anarquistes de Roanne. Étienne Deville va morir el 23 de febrer de 1926 al seu domicili, al número 26 del carrer de la Loire, de Roanne (Forez, Arpitània). Son fill Antoine Deville (1875-1953) també va ser un destacat teixidor anarquista.

***

Foto policíaca de Francesc Vilarrubias Baliu (1894?)

- Francesc Vilarrubias Baliu: El 14 d'abril de 1849 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Francesc Vilarrubias i Baliu –el seu llinatge sovint citat Villarrubias. Sos pares es deien Andreu Vilarrubias Perera, blanquer de professió, i Anna Baliu Serra, ambdós igualadins també. Algunes fonts citen que pogué viure un temps a Montevideo (Uruguai). Fuster d'ofici, fou propietari d'una serradora mecànica a la Vila de Gràcia de Barcelona. El desembre de 1893, arran de la repressió que es desencadenà a causa de l'atemptat de Santiago Salvador Franch al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 7 de novembre d'aquell any, va ser detingut per la Guàrdia Civil al seu taller per la seva militància anarquista, juntament amb un empleat, Ramon Romero Martínez. Ambdós van ser traslladats a la a presó barcelonina del carrer de la Reina Amàlia. Processat pel cas del Liceu, finalment fou absolt. No obstant això, se li va implicar en el sumari de l'atemptat de Paulí Pallàs Latorre contra el general Arsenio Martínez Campos del 24 de setembre de 1893 i fou jutjat en consell de guerra el 29 d'abril de 1894. El 18 de maig de 1894 fou condemnat a cadena perpètua i el 4 de juny fou traslladat del castell de Montjuïc a la presó de Barcelona i el 6 d'agost de 1894 al presidi de Ceuta. Després de les diverses campanyes de suport demanant l'indult per als nombrosos anarquistes presos, el 25 de gener de 1900 va ser indultat, però la pena va ser commutada per la deportació. Amb la prohibició de viure a Catalunya, retornà clandestinament a Barcelona. Detingut, finalment fou definitivament alliberat. A partir d'aquí, es perd el seu rastre.

Francesc Vilarrubias Baliu (1849-?)

Antoni Dalmau i Ribalta: «Francesc Vilarrubias i Baliu (1849-?), fuster i serrador», en Revista d'Igualada, 27 (desembre 2007). pp. 5-15

***

Foto policíaca de Fulgence Widcoq (10 de març de 1894)

- Fulgence Widcoq: El 14 d'abril de 1857 neix a Fressenneville (Picardia, França) l'anarquista Fulgence Nicolas Ignace Widcoq. Era fill de Jean Baptiste Widcoq, jornaler, i d'Hyacinthe Boulanger, domèstica. Es guanyava la vida treballant de serraller mecànic. El 31 de desembre de 1880 es casà a Fressenneville amb la domèstica Joséphine Victorine Petit i amb aquest matrimoni legitima dos infants de la parella: Adèle Juliette Élisa Widcoq, nascuda l'any anterior, i Édouard Victor Anatole Widcoq, nascut aquell mateix any. En aquesta època estava dispensat del servei militar actiu. En 1887, amb son germà Alfred Widcoq, era membre del Cercle Revolucionari de Feuquières-Fressenville i ell s'encarregava de portar-ne la correspondència amb els altres Cercles Revolucionaris de Picardia i de París (França) i de les subscripcions als periòdics anarquistes. Aleshores regentava una petita llibreria i quiosc de venda de periòdics. El 27 d'abril de 1892 va ser inclòs en el llistat d'anarquistes de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. Treballava aleshores de serraller i vivia al número 253 del bulevard Péreire de París. El seu nom figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893 i vivia al número 46 del carrer Saint-Ferdinand. El 10 de març de 1894 va ser detingut i aquell mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; el 19 de març de 1894 va ser posat en llibertat i el seu dossier va ser posat a disposició judicial el 31 de març de 1894. El seu nom figura en el llistat de recapitulació d'anarquistes d'aquell any. Vidu, es casà amb Marie Louise Stigler. Al final de sa vida treballava de negociant i vivia al número 26 del bulevard Saint-Denis. Fulgence Widcoq va morir el 8 de desembre de 1927 a l'Hospital Hôtel-Dieu del IV Districte de París (França).

***

Foto policíaca de Louis Fauvel (2 de juliol de 1894)

- Louis Fauvel: El 14 d'abril de 1867 neix a Écouché (actualment Écouché-les-Vallées, Normandia, França) l'anarquista Louis Gustave Fauvel, conegut com Nez Fleuri. Era fill pòstum de Louis Léon Fauvel i d'Adamine Isaïre Lecoq, jornalers, i es dona la casualitat que son pare va morir el dia abans del naixement de son fill. Es guanyà la vida treballant en diferents feines (firaire, escombrador, sabater, etc.) i vivia maritalment amb un infant. El 22 de juny de 1882 va ser condemnat pel VIII Tribunal Correccional de París (França) a romandre en un correccional fins a l'edat de 20 anys per «abús de confiança i estafa». Titular d'un carnet de firaire, durant molt de temps va vendre a les fires de la regió parisenca i tenia un expositor giratori, juntament amb sa companya Eugénie Bitche, obrera en perles. Quan treballà de firaire visqué a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) i a Gentilly (Illa de França, França), on milità en el moviment anarquista i es negà a pagar el lloguer dels domicilis argumentant la seva qualitat d'anarquista. En aquesta època llegia Le Père Peinard i rebia anarquistes parisencs, amb els quals passava les nits cantant cançons revolucionàries. En 1887 va ser cridat a files, però va ser dispensat perquè tenia un germà a l'exèrcit; posteriorment, entre 1888 i 1890, va ser integrat en el 104 Regiment d'Infanteria a Argentan (Normandia, França). El novembre de 1890 es presentà com a candidat abstencionista a Montmartre per a les eleccions legislatives. En aquesta època treballava de sabater i era conegut al seu barri com Nez Fleuri. Entre 1892 i 1894 el seu nom figurava en els llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia de París. En 1894 treballava d'escombrador per a l'Ajuntament de París. El 30 de juny de 1894 la Prefectura de Policia de París ordenà l'escorcoll del seu domicili i el seu interrogatori sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de juny de 1894 el comissari de policia del barri del Jardin-des-Plantes es presentà al seu domicili, al número 58 del carrer Daubenton del V Districte de París, però la perquisició va ser infructuosa. Detingut, va ser interrogat a la comissaria i l'endemà va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas, però el jutge d'instrucció Franqueville el posà en llibertat dos dies després. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. El 16 d'abril de 1907 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a 16 francs de multa per «ultratges a agent» i el 27 d'agost de 1910 pel IX Tribunal Correccional del Sena a 100 francs de multa pel mateix delicte. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia orgànica d'Émile Equinet apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 3 d'agost de 1901

- Émile Equinet: El 14 d'abril de 1875 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Émile Equinet, conegut com Le Petit Bossu. Era fill d'Étienne Joseph Equinet, filador, i de Rosalie Dupire, domèstica. Es guanyava la vida com a obrer filador especialitzat. Donat a la vagabunderia, després d'un temps a Saint-Quentin (Picardia, França), el juliol de 1897 s'instal·là a Reims (Xampanya-Ardenes, França). Va estar relacionat amb els anarquistes de Reims, els quals li proporcionaven allotjament. Es dedicava a vendre publicacions anarquistes (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux, etc.). En aquesta època estava inscrit en el registre d'anarquistes del departament del Marne. L'agost de 1897 retornà al domicili de sa mare a Roubaix i el mes següent abandonà aquesta població amb altres dos anarquistes per a fer les veremes a Épernay (Xampanya-Ardenes, França). El 9 de març de 1898 deixà Reims per marxar cap a Roubaix i retornà el 29 de març. L'abril de 1898 va escriure a son germà per anunciar-li que hi anava a peu cap a Reims i el 16 d'octubre de 1899 va anar a veure a son germà, antic agent de policia que havia esdevingut cantiner en un regiment de Niça (País Niçard, Occitània). L'agost de 1901, amb altres companys, creà el Grup d'Estudis i de Propaganda Revolucionària de Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França), que es reunia a la taverna de Verquin, al carrer Menin de la ciutat. Aleshores vivia al número 32 del carrer de la Latte de Tourcoing. El desembre de 1903 vivia la número 1 del carrer Foncet de Niça. El 24 de juny de 1909 es casà a Niça amb la domèstica italiana Maria Francesca Bodino. En aquesta època treballava de venedor ambulant. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carlo Castagna

- Carlo Castagna: El 14 d'abril de 1878 neix a Marcaria (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Mario Castagna, també conegut com Paolo Bertazzi. Sos pares es deien Pietro Castagna i Lucia Cominotto. Paleta de professió, en 1912 fou un dels fundadors de la secció de Cesole, a Marcaria, del Partit Socialista Italià (PSI). Quan esclatà la Gran Guerra es refugià a Suïssa i s'instal·là a Oerlikon (Zuric, Suïssa). El 8 de novembre de 1918 va ser detingut a Zuric (Zuric, Suïssa) amb un centenar de militants anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.) arran de l'anomenat «Afer de les Bombes» –l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat. Durant el procés, el juny de 1919, fou absolt i per «acusacions infundades» rebé una indemnització de 600 francs, però finalment fou expulsat de Suïssa aquell mateix any. A començaments de 1920 retornà a Itàlia, on entrà a formar part de la Joventut Socialcomunista i figurà com a un dels responsables de la Lliga Roja de Cesole-Canicossa. L'octubre de 1921 va ser acusat de deserció i acabà refugiant-se a França, d'on fou expulsat en 1924 per «activitats subversives». Després passà a Luxemburg, Basilea, Saarbrücken, París, Lió i Annemasse. En aquesta última ciutat arpitana, en 1931, se li va emetre una ordre de busca i cerca per part de les autoritats italianes i va ser novament expulsat de territori francès després de ser detingut a Estrasburg, jutjat i condemnat, el 29 d'abril de 1931, a 15 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió» i a tres mesos per «ús de documentació falsa». Després uns temporada per Brussel·les, aconseguí un passaport i restà a Àustria fins al 1933, any en el qual fou expulsat «per raons d'ordre públic». De bell nou a Suïssa, visqué a Basilea entre 1933 i novembre de 1936. Segons la policia, preparà un atemptat contra Benito Mussolini, projecte que es va veure frustrat per manca de preparació. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí, com a delegat del grup de Brest, al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i que donà lloc al «Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria». Entrà clandestinament a França, després d'aconseguir documentació falsa gràcies al suport de Ferdinando Balboni de Basilea, i el novembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya. Allistat com a milicià en el Grup Italià de la «Columna Ascaso», combaté en la 128 Brigada Mixta i en la 28 Divisió, comandada pel militant anarcosindicalista Gregoria Jover Cortés. Dues cartes seves des del front van ser publicades en aquella època en el periòdic Il Risveglio. En 1940 el govern feixista de Vichy el va internar al camp de concentració d'Usèrcha (Llemosí, Occitània) i posteriorment l'extradí a Itàlia, on fou confinat a Ventotene. El setembre de 1943 fou alliberat del camp de concentració de Renicci d'Anghiari i novament es refugià a Suïssa. Carlo Castagna va morir el 21 de setembre de 1955 a Bozzolo (Llombardia, Itàlia).

Carlo Castagna (1878-1955)

***

Obra de Jean Biso (Jean Morni) [Biblioteca Nacional de França (BNF)]

- Jean Biso: El 14 d'abril de 1881 neix a Bastia (Còrsega) el militant anarcosindicalista i francmaçó Jean Biso, també conegut com Jean Morni. Sos pares es deien Antoine Marie Biso i Rose Catherine Casalta. Periodista, escriptor de novel·les populars i corrector d'impremta, l'1 de juliol de 1908 va ser admès en el Sindicat de Correctors de París i entre 1913 i 1940 va ser membre, de manera intermitent, del seu Comitè Sindical. Va prendre part en accions de solidaritat en suport de Sacco i Vanzetti. En 1927 va ser nomenat secretari adjunt i en 1933, arran de la mort d'Albin Villeval, va ser elegit secretari general d'aquest sindicat, càrrec que ocupà fins al 1936 i de bell nou entre 1939 i 1940. En el Congrés celebrat entre el 5 i el 7 de febrer de 1937 fou candidat a la Comissió Executiva de la Unió Departamental dels Sindicats de la Regió Parisenca. En 1933 va ser delegat pel seu sindicat al Congrés Confederal de París, també al del 1935 i al del 1936 celebrat a Tolosa de Llenguadoc. També fou delegat als congressos federals d'Estrasburg (1934) i de Clarmont d'Alvèrnia (1939). En 1936 representà els correctors d'impremta en el Congrés Internacional de la Pau celebrat a Brussel·les. A partir de 1936 va fer costat la Revolució espanyola i participà en diverses iniciatives de suport. Ajudà l'anarcopacifista Louis Lecoin en la edició del pamflet Paix immédiate llançat el dia que esclatà la II Guerra Mundial. Sota el pseudònim de Jean Morni destacà com autor de novel·les populars, com ara Faustina la folle (1913), Magda la sequestrée (1913), La revanche du passé (1914), Roman d'une midinette (1921), Le voleur détective (1923), Cousette d'amour (1926), Le caïd rouge (1926, censurada), Le danseur rouge (1934, censurada) i Pauvresse d'amour (1935). Sa companya fou Marie Jeanne Eugénie Marcotorchino. Jean Biso va morir el 15 de març de 1966 a l'Hospital Saint-Michel de París (França).

***

Necrològica de Baltasar Corcero Lorenzo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 d'octubre de 1973

- Baltasar Corcero Lorenzo: El 14 d'abril de 1882 neix a San Roque (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Baltasar Corcero Lorenzo. Era fill de Basilio Corcero Martínez, carrabiner, i de María Lorenzo de Pedro. Quan tenia 12 anys abandonà sa família i la seva terra natal i anà i vingué per diversos territoris. En 1903 residia a Palma (Mallorca, Illes Balears), on estudià a l'Acadèmia d'Arts i Indústries i Belles Arts. Obrer sabater especialitzat, s'establí a Inca (Mallorca, Illes Baleares), on milità en la Societat d'Obrers Sabaters «La Justícia», que havia estat creada en 1898. L'abril de 1908 fou un dels signants de l'important «Manifest als treballadors nacionals, regionals i internacionals» promogut pel periòdic Tierra y Libertad de Barcelona (Catalunya). En 1913 col·laborà en el periòdic anarquista El Rayo i aquest mateix any fou tresorer de «Solidaritat Obrera». El gener de 1914 fou un dels creadors del Sindicat Obrer del Calçat, adherit a la Confederació Regional del Treball (CRT) de les Illes Balears de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'agost d'aquest mateix any era president i comptador de l'acabada de crear Federació Regional de Societats Obreres «Solidaritat Obrera» de les Illes Balears. El 15 d'octubre de 1916 va intervenir en un míting a Inca organitzat per la Societat d'Obrers Sabaters «La Justícia», on també parlaren Jaume Bauçà Far, Antoni Bestard Seguí, Llorenç Bisbal Barceló, Simón Fullana Font, Juan Puig i Cosme Salvà. Aquest mateix any fou membre de la Comissió Pro Subsistències, de la qual també formaren part el Foment del Civisme i la Cambra de Comerç, institució creada per controlar la Junta Provincial de Subsistències governamental. Després de la Guerra Civil s'exilià a França, on es casà amb Reine Éléonore Gonnot. Milità en la Federació Local d'Ais de Provença de la CNT, de la qual era secretari fins el seu darrer moment. Baltasar Corcero Lorenzo va morir el 21 de maig de 1973 a l'Hospital d'Ais de Provença (Provença, Occitània) i donà el seu cos a la ciència.

***

Necrològica de Léon Rouget apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 3 de febrer de 1925

- Léon Rouget: El 14 d'abril de 1887 neix a Nance (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Léon Gustave Élisée Rouget. Sos pares, mestres, es deien Félix Evariste Rouget i Françoise Augustine Adelaïde Cordier. Científic de formació, treballava al laboratori de química de la Companyia de Ferrocarril del Nord. Abans de la guerra va fer de mestre a «La Ruche», colònia llibertària creada per Sébastien Faure a Rambouillet (Illa de França, França), i va col·laborar en el seu òrgan d'expressió Le Bulletin de "La Ruche". El 12 de gener de 1918 es casà a l'XI Districte de París amb la empleada de comerç parisenca Jeanne Marguerite Laguillaumie, amb qui tingué un fill. En aquesta època viva a Montmirey-la-Ville (Franc Comtat, Arpitània). Entre 1921 i 1922 col·laborà en Le Libertaire. També fou secretari de redacció de La Revue Anarchiste (1922-1925), on també hi col·laborà amb articles científics i estadístics. En 1922 publicà amb Sébastien Faure L'almanach du militant. A partir de 1922 la malaltia l'allunyà progressivament de la militància activa. Léon Rouget va morir l'1 de febrer de 1925 a l'Asil de Villejuif (Illa de França, França) i la cerimònia fúnebre, celebrada dos dies després, va ser vigilada estretament per la policia.

***

Noticia de l'expulsió de Guido Ciarrocca publicada en el diari marsellès Le Petit Provençal del 25 de juny de 1908

- Guido Ciarrocca: El 14 d'abril de 1889 neix a L'Aquila (Abruços, Itàlia) l'anarquista i sindicalista revolucionari, i després destacat feixista, Guido Ciarrocca, conegut com Guido Chino. Sos pares es deien Giovanni Ciarrocca i Anna Chiarelli. Es guanyava la vida de mecànic i de sabater. Emigrà a França a la recerca de feina. S'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). El 17 de novembre de 1906 va fer, a la seu del Grup «Karl Marx» de Marsella, juntament amb Felice Chilassi, la conferència «Il Socialismo». El febrer de 1908 va engegar una gira propagandística, sobre el tema únic «La Revolució Social», arreu de la zona organitzada pel Comitè de Propaganda Revolucionària (CPR). Sembla que va anar acompanyat de Francesca Tondio, que va fer una gira de propaganda feminista. També va participar activament en les conferències organitzades per la Unió de Sindicats Obrers del departament del Var. En aquesta època treballava d'ajustador mecànic. El 9 de febrer de 1908, després d'entrevistar-se en diversos anarquistes de Toló (Provença, Occitània), va ser detingut sen se bitllet en un vagó de segona classe del tren Toló-Marsella, portant diversos fullets anarquistes italians i dibuixos llibertaris dirigits a un soldat. Fitxat per la policia francesa com a «perillós anarquista», el juliol de 1908 va ser expulsat de Marsella per la seva intensa activitat propagandística sota el nom de Guido Chino. Durant la seva estada a França, el consolat italià el tingué constantment vigilat i s'assabentà dels seus intents de formar un grup anarquista estable i de publicar un diari local. De bell nou a Itàlia, va ser detingut a Nàpols (Campània, Itàlia), juntament amb altres sindicalistes, durant una concentració contra la carestia de la vida. Retornà clandestinament a Marsella, però va ser repatriat obligatòriament. Instal·lat a Florència (Toscana, Itàlia), esdevingué secretari de l'«Associació Pro Ferrer», desenvolupant una intensa activitat propagandística sindicalista revolucionària. En 1909 va traduir del francès a l'italià el fullet Francisco Ferrer (10 gennaio 1859-13 ottobre 1909). La sua vita la sua opera, amb un epígraf de Pietro Gori, publicat pel Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola de París. Va ser un dels organitzadors del Congrés Provincial Anarquista, que donà lloc a la Federació Anarquista Florentina (FAF). Acusat de ser un confident de la policia, va ser expulsat de les associacions de les quals era membre. En 1910 era secretari de Propaganda de la Cambra del Treball de L'Aquila, publicà articles en diferents periòdics locals i organitzà nombroses conferències. Per la seva intensa activitat propagandística patí nombroses detencions i condemnes. En 1911 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà en el diari La Lombardia. En 1913 fou responsable d'una Lliga Pagesa d'Agrigent (Sicília) i es mostrà força actiu a les poblacions veïnes. En 1913 col·laborà en la revista quinzenal L'Università Popolare. En aquesta època s'integrà en el cercle de Benito Mussolini, aleshores director d'Avanti!. El maig de 1914 fundà a Santo Stefano Quisquina (Sicília)37 La Sicilia Rossa. Periodico socialista, que dirigí fins març de 1915. Quan esclatà la Gran Guerra retornà a Milà. Partidari de la guerra, es va enrolar i va ser enviat al front. En acabar la guerra retornà a Milà. En 1919, figura destacada del sansepolcrismo, s'adherí vivament al pensament de Benito Mussolini i en 1921 esdevingué el primer director de la Federació dels «Faci di Combattimento» de Milà i posteriorment membre destacat del Partit Nacional Feixista (PNF), essent-ne nomenat secretari polític a Milà. En 1927 publicà en la editorial feixista milanesa d'Oberdan Zucchi «Libri Fecondi», de la qual era conseller, el llibre La redenzione fascista del latifondo siciliano. Saggio di bonifica sindicale. Va crear la seva pròpia editorial a Milà sota el títol «Edizioni Vittoria». El 1929 va ser esborrat dels llistats de subversius. A partir de 1936 i fins a la caiguda del règim feixista, va ser posat novament sota vigilància sospitós d'activitats antifeixistes i d'espionatge. Segons algunes fonts, Guido Ciarroca va morir el 31 de desembre de 1943, però segons altres fonts en els anys cinquanta encara seria viu.

***

Glòria Prades Nuño

- Glòria Prades Nuño: El 14 d'abril de 1896 neix a l'alqueria de La Capona d'Almàssera (Horta Nord, País Valencià) l'anarcosindicalista Glòria Prades Nuño. Era la filla major d'una família acomodada d'hortolans. Son pare, Miquel Prades, militava en el republicanisme federal. Ben aviat es traslladà a València (València, País Valencià), a casa de sa tia Josefa, per a fer estudis i en un «col·legi de senyoretes» aprengué les coses que s'estilaven (brodar, música, cultura general, etc.). Els propietaris de l'habitatge eren els pares d'Eduard Pons Sisternas, son futur company, qui després d'enfrontar-se a l'encarregat de la fàbrica de joguines on treballava d'ebenista, va ser inclòs en la llista negra de la patronal («pacte de la fam») i en 1915 decidí marxar cap a Barcelona (Catalunya) a la recerca de feina, i ella va decidir acompanyar-lo, juntament amb sa tia. En arribar a Barcelona la parella s'afilià al Sindicat Únic de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1918 participà en la revolta de dones contra la pujada del preu del carbó («Revolta de Subsistències») de Barcelona i l'agost de 1920 participà, embarassada, en la protesta d'un centenar de dones a l'estació de França per a impedir la sortida d'un tren de reclutes amb destinació a la guerra colonial d'Àfrica. Durant els anys vint va fer costat, contràriament a l'opinió del seu company, els grups d'acció confederals, on hi participava son germà Miquel Prades Nuño, del Sindicat del Transport de la CNT, exercint diverses tasques (observació, informació, enllaç, aixopluc, etc.). A partir d'octubre de 1932, gràcies a la seva amistat amb el conseller Martí Barrera Maresma, entrà a fer feina de telefonista a la Conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya. En aquests anys s'afilià al Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez. Des del seu lloc de cap de la centraleta de telèfons exercí un paper fonamental durant la resposta al cop militar feixista de juliol de 1936 i el mateix 18 de juliol, juntament amb Ángel Pestaña Núñez, Josep Robusté Parés i Enrique Rueda López (Rodín), s'entrevistà amb el president de la Generalitat Lluís Companys Jover i mantingué un estret contacte amb el capità d'Artilleria Eduardo Medrano Rivas, tot de cara a controlar la informació que entrava i sortia des dels telèfons, sempre mantenint informats el PS i la CNT. Sovint son fill, Eduard Pons Prades, va servir de correu entre ella i les autoritats i els sindicats. Va caure ferida a l'espatlla i al braç esquerrans durant un bombardeig, però, així i tot, presidí la reunió fundacional de la Defensa Passiva al Sector Nord del Districte V de Barcelona, de la qual va ser nomenada delegada. També va ser vicepresidenta del Comitè Català d'Ajuda a Euskadi, presidí el Comitè Regional del PS i fou secretaria de Propaganda de la Secció Femenina d'aquest partit. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, on aconseguí reunir-se amb sos tres fills (Eduard, Eliseu i Josep) –son company s'havia suïcidat en 1936. S'establí a Blomac (Llenguadoc, Occitània), on el seu domicili es convertí en refugi de militants i lloc de contacte de l'exili. En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Amparo Poch Gascón. Glòria Prades Nuño va morir el gener de 1972.

***

Germinal Lelièvre i sa companya

- Germinal Lelièvre: El 14 d'abril de 1901 neix a La Fonderie (Allemond, Delfinat, Arpitània) l'anarquista, sindicalista i lliurepensador Germinal André Lelièvre. Sos pares es deien Eugène Lelièvre (L'Adago), obrer pissarrer anarquista, i Jeanne Marie Buchet, domèstica. Es guanyava la vida com son pare, esberlant pissarra a la pissarreria de Misengrain de Noyant-la-Gravoyère (País del Loira, França). Milità activament en el moviment anarquista de Trélazé i, d'antuvi, en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris de la Confederació General del Treball (CGT) i, després, en el Comitè de Defensa Sindicalista de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). En un article publicat el 10 de juny de 1922 del periòdic L'Anjou Communiste, va fer apologia del «sindicalisme antiestatal». En 1924 va ser candidat abstencionista en les eleccions legislatives per la I Circumscripció d'Angers (País del Loira, França) i obtingué quatre vot. En 1928 també va ser novament candidat llibertari. A finals dels anys vint, amb la gairebé totalitat del Sindicats d'Obrers Pissarrers de la CGTU, es passà al Sindicat Intercorporatiu autònom que s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR) dels obrers pissarrers de Trélazé i col·laborà en Le Libertaire. En els anys trenta (1932, 1934 i 1938) sembla que no va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. La policia el tenia fitxat erròniament com «dirigent de la cèl·lula comunista de Trélazé». Entre finals de 1927 i gener de 1929 fou secretari adjunt del Grup d'Estudis Socials (GES), el secretari del qual era Louis Moreau, i va ser un dels que va fer venir Nicolas Lazarévitch per a fer una gira propagandística antibolxevic per la regió en nom de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). En 1929 era membre del Grup Llibertari d'Angers. En aquesta època també era candidat abstencionista. També va col·laborar regularment en Le Combat Syndicaliste (l'abril de 1928 publicà en aquest periòdic un article reivindicant el dret a l'avortament) i en Le Flambeau. En 1932 era secretari del GES i tresorer de la Unió Anarquista de l'Oest (UAO). Com a lliurepensadors, atacà regularment les esglésies i el conservadorisme. Després de ser membre de diversos grups anarquistes adherits a la Unió Anarquista (UA), arran de les crítiques d'aquesta organització a la CGT-SR, cap a finals de 1936 s'afilià a la Federació Anarquista Francesa (FAF), el secretari a Trélazé de la qual era Josep Le Fouler. En els anys cinquanta col·laborà en Le Monde Libertaire. Germinal Lelièvre va morir el 29 de juny de 1981 al seu domicili de Trélazé (País del Loira, França).

---

Continua...

---

[13/04] �L'Alarme� - �L'Anarchie� - Atemptat contra Alfons XIII - �La Pl�be� - �Solidaridad� - M�ting a l'Olympia - Gala de suport en �D�fense de l'Homme� - Guillet - Duval - Alignier - Despr�s - Flores Mag�n - Vignes - Omella - Sartoris - Godchaux - Ortiz - Quintero - Gil Dom�nech - Mart�nez Ugeda - Pino - Ruiz Montoya - Gil Roig - Louradour - Huot - Legay - Vassilev - Nesi - Raccagna - Berneri - Meurant - Verd� - Carr� - Pinos - S�ez Barcina - Gimeno - Ester - Rofes - Mur - Soler - B�siger - Caleffi - Abel Paz - Dall'Oca

[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe» - «Solidaridad» - Míting a l'Olympia - Gala de suport en «Défense de l'Homme» - Guillet - Duval - Alignier - Després - Flores Magón - Vignes - Omella - Sartoris - Godchaux - Ortiz - Quintero - Gil Domènech - Martínez Ugeda - Pino - Ruiz Montoya - Gil Roig - Louradour - Huot - Legay - Vassilev - Nesi - Raccagna - Berneri - Meurant - Verdú - Carrà - Pinos - Sáez Barcina - Gimeno - Ester - Rofes - Mur - Soler - Bösiger - Caleffi - Abel Paz - Dall'Oca

Anarcoefemèrides del 13 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de L'Alarme

- Surt L'Alarme: El 13 d'abril de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del periòdic dominical L'Alarme. Organe anarchiste. Portava l'epígraf «Llibertat. Igualtat. Justícia». Era continuació de L'Hydre Anarchiste. El gerent va ser Joanny Bardin i el secretari de redacció Clovis Demure. Els articles no anaven signats. En sortiren vuit números, l'últim l'1 de juny de 1884, i va ser continuat per Le Droit Anarchiste.

***

Capçalera de L'Anarchie

- Surt L'Anarchie: El 13 d'abril de 1905 surt al barri de Montmartre de París (França) el primer número del periòdic setmanal L'Anarchie. En van ser responsables de l'edició l'anarquista individualista Albert Libertad, les germanes Armandine i Anna Mahé, Jeanne Morand, Maurice Duflou, Augustin Gillet, André Lorulot, Henriette Maîtrejean, Émile Armand, C. Delmyre, R. Lanoff, R. Fourcade, René Hemme i Mauricius, en diferents èpoques. Entre els col·laboradors trobem Émile Armand, Henri Barbet, Ludovic Bertrand, Jules Bluette, Émile bonnier, Henri Bornand, Auguste Boyer, Adrien Briollet, René Brochon, René Bures, Auguste Bussot, Paul Caillet, Alfredo Calderon, Edward Carpenter, Pierre Chardon, Collange, André Colomer, Louis Dalgara, Louis Dangé, Robert Delon, Jean-Louis Delvy, Noël Demeure, René Dessambre, Manuel Devaldès, René Dolie, Jules Dupoux, Dikran Elmassian, Tewfik Fahmy, Maurice Fister, Alex Flsky, L. Gaudrie, Louis Gerault, Lucienne Gervais, Victor Godonneche, Jean Goldsky, Emma Goldman, Juana Guerra, Alzir Hella, Paul Hordequin, Émile Hureau, Maurice Imbard, Léon Israel, Henri Japonnet, Hugues Javelle, Albert Labregere, Henri Lagnus, Émilie Lamotte, Robert Lanoff, Clément Lapeyre, Levieux, André Lorulot, François Lucchesi, Anna Mahe, Al Manoury, Jean Marestan, Mauricius, Jules Meline, Ricardo Mella, Joseph Michel, Suzanne Mirbel, Charles Mochet, Michael Monahan, P. Monin, Léon Mussy, Jacques Negrel, Max Nettlau, Max Nordeau, Henri Normand, E. Parisot, Raoul Ponchon, R. Primavera, Roger Printemps, René Reisser, Henri Rochefort, G. Roussel, Hermann Sterne, Camille Tiercin, Francis Vergas, Félix Verome, Léon Vidal, Wad, Henri Waliker, Xanrof, Yable, Henri Zisly, entre d'altres. Va publicar dibuixos d'Eugène Petit i d'Strix. Va llançar una col·lecta per ajudar la mare de l'anarquista Marius Jacob, que acabava de ser condemnat a presidi. Es van publicar 485 números, l'últim el 30 de juliol de 1914. Va editar també un bon grapat de llibrets de diversos autors (Mauricius, Etiévant, Chaughi, Ego, Lanoff, Le Retif, Libertad, Mahe, Armand, Bakunin, Vernet, Lorulot, Devaldès, etc.). El periòdic va conèixer una segona època entre 1927 i 1929 de periodicitat mensual.

***

Rafael Sancho Alegre al terra en el moment de la seva detenció segons després de realitzar l'atemptat

- Atemptat contra Alfons XIII: El 13 d'abril de 1913, durant l'acte del Jura de Bandera dels nous reclutes a Madrid (Espanya), l'anarquista Rafael Sancho Alegre atempta contra infructuosament contra el rei Alfons XIII d'Espanya. Aquest any entrava en vigor una nova Llei de Reclutament, per això es va voler donar major rellevància a aquest l'acte anual. Després de la missa de campanya, els nous reclutes passen desfilant sota la bandera espanyola. Les forces marroquines, portades a l'efecte, posen la nota de color. Alfons XIII, a cavall, avança tot sol, avançat lleugerament del seu Estat Major. En arribar a la plaça de Colón, la desfilada desvia la seva recta marxa, per seguir després pel passeig de Recoletos. Després de passar la plaça de les Cibeles i quan entra al carrer d'Alcalà, davant del Banco Español Río de la Plata, Rafael Sancho s'acosta al monarca i li dispara. Les dues primeres bales erren l'objectiu i el rei encabrita la cavalleria i llança a terra l'agressor. Un tercer tret fereix «Alarun», la cavalcadura reial, al coll. La policia es llança immediatament contra l'anarquista que, caigut a terra, dispara novament ferint un sergent. Aviat és dominat i exposat es portat al portal del número 48 del carrer. La multitud vol linxar-lo, cosa que evita, a dures penes, la policia. El cavall finalment va sanar. Un dels trets del frustrat regicida socarrimà el guant blanc del rei; la reina el guardà durant tota sa vida. Durant el judici al·legà que el rei era culpable de la guerra africana i dels afusellaments de 1909 i que només havia realitzat un acte de venjança. El 9 de juliol de 1913 Rafael Sancho, que fou defensat per l'advocat Eduardo Barriobero y Herrán, fou condemnat a mort, però el 3 de setembre d'aquell any va ser indultat pel rei mateix i la pena commutada per cadena perpètua. L'anarcosindicalista Mauro Bajatierra Morán fou també fou jutjat com a còmplice d'aquest atemptat, però fou absolt per manca de proves. Aquest acte retardà la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Rafael Sancho Alegre (1888-19??)

***

Capçalera de La Plèbe

- Surt La Plèbe: El 13 d'abril de 1918 surt a París (França) el primer número del periòdic setmanal La Plèbe. S'autodefineix com a sindicalista, llibertari i socialista; òrgan de la minoria militant de la branca francesa de la Internacional que es va reunir l'agost de 1915 en la Conferència Internacional Pacifista de Zimmerwald que va advocar contra la guerra i va reivindicar l'enteniment. L'administrador va ser L. Mangin i el gerent Louis Alignie. Va rebre nombroses col·laboracions de diferents militants anarquistes, com ara Michel Alexandre, Antignac, Henri Becirard, Charles Benoît, L. Bertoni, Julia Bertrand, H. Beylie, E. Bizeau, C. Bougon, Brenn, B. Broutchoux, Butaud, Émile Chauvelon, Lucien Coussinet, A. Croix, Fernand Després, Dubreuil, G. Dumoulin, Henri Einfalt, Fernand Elosu, Ermenonville, Escalier, André Girard, Gabriel Giroud, Lucien Guerineau, Marie Guillot, Jeanne Halbwachs, G. Hardy, Hasfeld, Émile Hubert, Albert Lemoine, Leveque, Loquier, F. Loriot, Mangin, Marcel Martinet, Marie Mayoux, Jacques Mesnil, Alfred Mignon, Millerat, P. Monatte, Raymont Pericat, Prouvost, Rhillon, Romain Rolland, Jules Romains, Jean de Saint-Prix, Souvarine, F. Stackelberg, Taugourdeau, Gaston Thiesson, Thuilier, Vergeat, Madeleine Vernet, Albin Villeval, entre d'altres. Molts articles seran censurats per les autoritats. H. P. Gassier i A. Willette hi van fer dibuixos. Només van sortir quatre números, l'últim el 4 de maig de 1918, més un especial per al Primer de Maig.

***

Capçalera del primer número de Solidaridad

- Surt Solidaridad: El 13 d'abril de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. Diario de los trabajadores. S'edità en substitució de Solidaridad Obrera durant el temps que va estar suspesa. Hi van col·laborar Joan Perello (Cero), Francisco Ascaso, Severino Campos Campos, Josep Peirats, Jaume Balius, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim l'11 de maig de 1934.

***

Propaganda del míting publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 13 d'abril de 1937

- Míting a l'Olympia: El 13 d'abril de 1937 se celebra al Teatre Olympia de Barcelona (Catalunya) un gran míting anarquista. L'acte, presidit per Julián Merino Martínez, en nom de la Federació Local de Grups Anarquistes, va ser organitzat pels Comitès Regionals de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Catalunya. En van ser oradors Juan Santana Calero, per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), «Frente a la contrarevolución»; Manuel Pérez Fernández, per la FAI, «La Revolución española y la repercusión en el extranjero»; Fidel Miró Solanes, per la FIJL, «Posición de las JJ.LL. ante los problemes de la hora»; i Severino Campos Campos, per la FAI, «Posición de la FAI ante la Guerra y la Revolución».

***

Convocatòria de la gala apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 6 d'abril de 1951

- Gala de suport en Défense de l'Homme: El 13 d'abril de 1951 se celebra al Palais de la Mutualité de París (França) una gala a benefici del periòdic anarquista Défense de l'Homme. L'acte va consistir en diverses actuacions (música, teatre, dansa, màgia, etc.) i hi van participar destacats artistes, com ara Charles d'Avray, Léo Campion, France Cléry, Émy Danet, Lucrèce Mistral, Marcel Mouloudji, Robert Léon François (Mystag), Léo Noël, Maurice Rostand, René Beziau (René Rungis), Imperio Salas, Maurice Sardin, Catherine Sauvage i Miguel Villabella, entre d'altres. L'escriptor anarquista André Mahé (Alain Sergent) signà obres seves.

Naixements

Foto policíaca d'Alexis Guillet (ca. 1894)

- Alexis Guillet: El 13 d'abril de 1851 neix a Chessel (Vaud, Suïssa) el sabater anarquista Alexis-Pierre-François Guillet. Sos pares es deien Vincent Guillet i Marie Clément. Emigrat a França, per les seves activitats llibertàries el 3 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió del país. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura d'Émile Duval (1887)

- Émile Duval: El 13 d'abril de 1864 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista Émile Jean Louis Duval. Era fill natural de la brodadora Marie Amélie Valentin i del teixidor Constant Isidore Duval i l'infant va ser reconegut i legitimat pel matrimoni de sos pares celebrat el 3 de novembre de 1868 a Épinal. Es guanyava la vida treballant com son pare, de teixidor a La Bresse (Lorena, França). L'11 de març de 1882 va ser condemnat per l'Audiència dels Vosges a dos anys de presó per «corrupció» d'una nina de menys de 13 anys i, per fugir de la garjola, el 8 de maig de 1882 s'allistà voluntari a l'exèrcit per cinc. Destinat al 1 Regiment de Zuaus, el 9 de setembre de 1884 va ser condemnat pel I Consell de Guerra Permanent de la Divisió Militar d'Alger (Algèria Francesa; actualment Algèria) a sis dies de presó per «cops i ferides voluntàries». Fins al 17 de gener de 1885 va fer la campanya d'Àfrica i entre el 18 de gener de 1885 i el 30 de juny de 1885 va estar destinat a Tonkin (Indoxina Francesa); posteriorment, fins al 29 de març de 1887 serví a Annam (Indoxina Francesa) i finalment, de bell nou, a l'Àfrica. El 14 d'abril de 1887 va ser llicenciat i el 8 de maig de 1887 passà a la reserva activa, condecorat pel seus serveis a la Indoxina Francesa. De bell nou a la metròpoli, visqué amb sos pares, al número 27 del carrer Strasbourg de Reims (Xampanya-Ardenes, França). El 31 de desembre de 1887 es casà a Reims amb la teixidora d'Épinal Marie Augustine Briel, amb qui va tenir tres infants i de qui es va divorciar el 4 d'abril de 1894 davant el Tribunal Civil de Reims. En aquesta època estava fitxat com a «anarquista» per la policia de Reims i qualificat de «violent i exaltat». Segons un informe policíac de la Comissaria Central de Reims de l'1 de març de 1893, va vendre el seu mobiliari i marxà cap a París (França), on posteriorment hi havia d'anar sa companya. El juny de 1893, però, tornava a ser a Reims i el 21 de novembre de 1893, ben igual que altres anarquistes, el seu domicili va ser escorcollat per la policia, que trobà una dotzena de claus falses. A principis de gener de 1894 abandonà furtivament Reims, acompanyat de sa cosina Parmentier, després d'haver estat inculpat per «corrupció de menors», però finalment aquest cas va ser sobresegut. El febrer de 1894 figura en el registre d'anarquistes com a «perillós» i la policia anotà que sovint utilitzava de llinatge de sa mare (Valentin). El juliol de 1894 vivia al número 14 del carrer de l'Épeule de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). El novembre de 1897 estava empadronat al número 9 del carrer Bouchers d'Amiens (Picardia, França) i el febrer de 1902 al número 19 del carrer Félix-Faure de Saint-Quentin (Picardia, França). Émile Duval va morir el 16 de febrer de 1906 al seu domicili, al número 109 del carrer Saint-Leu, d'Amiens (Picardia, França).

***

Necrològica d'Aguste Alignier apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 13 d'abril de 1919

- Auguste Alignier: El 13 d'abril de 1873 neix a Le Moulin Gavard (Bouhy, Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista Auguste Alignier –també citat Louis Alignié. Era fill de Sylvain Alignier, jornaler, i d'Eulalie Levisier. Es guanyava la vida treballant d'enterrador, de jornaler i d'obrer de la construcció. El 20 de novembre de 1894 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lons-le-Saunier (Borgonya, França) a vuit dies de presó per «vagabunderia». El 16 de desembre de 1894 va ser integrat en el 29 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar i el 17 de novembre de 1897 passà a la reserva activa. En 1899 vivia al número 17 del carrer Bourets de Suresnes (Illa de França, França) i en 1901 al número 5 del carrer Port aux Vins de la mateixa població. El 27 d'agost de 1902 va ser llicenciat per les autoritats militars de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França) per «alteració de la constitució (caquèxia)», estatus que es mantingué en la revisió del 8 de març de 1911. El 17 de gener de 1909 assistí com a membre de la Borsa del Treball de Puteaux (Illa de França, França) al Congrés Regional de la Construcció. Entre 1910 i 1911 fou membre del Grup d'Educació i d'Acció Revolucionària de Puteaux, creat a la Borsa del Treball d'aquesta població. En aquesta època vivia al número 33 del bulevard Richard-Lenoir de París (França). En 1910 es presentà com a candidat abstencionista per Puteaux de la Federació de Grups Obrers Neomaltusians i fou un dels fundadors dels Grups d'Educació Sexual. L'octubre de 1910, quan la vaga dels serrallers, cosignà amb altres companys (Julia Alliot, Nicolas Boudot, Louis Fayard, Edouard Forget, Henri Louviot, Eugénie Mercier i Pierre Noblet) un cartell antimilitarista («Aux conscrits») aferrat a la ciutat, el qual reproduïa passatges del Manuel du soldat de Georges Yvetot. El 24 de maig de 1911 van ser jutjats per l'Audiència del Sena per «injúries a l'exèrcit i provocació de militars a la desobediència»; ell va ser condemnat a un mes de presó i 200 francs de multa per «injúries a l'exèrcit» amb «circumstàncies atenuants»; Forget i Boudot van ser condemnats a tres mesos de presó i 500 francs de multa, mentre que la resta va ser absolta. El 8 de juliol de 1911, amb Boutot, va ser tancat a la presó parisenca de la Santé, en el sector de presos comuns, i ambdós van fer vaga de fam per reivindicar el règim polític. El 14 de juliol encara continuaven amb la vaga. En 1911 era secretari general del Grup de Defensa Social (GDS) de Puteaux. El 24 de setembre de 1911 representà la Borsa de Treball de Puteaux en el gran míting contra la guerra celebrat a l'Aéro-Park de París i dos dies després prengué la paraula en un míting semblant celebrat a la Maison des Syndicats, al número 33 del carrer Grange-aux-Belles. Declarà que en cas de mobilització, els soldats haurien de girar els fusells contra els oficials i els obrers haurien de calar foc els títols de propietat a la plaça i fer la revolució. En 1912 era secretari de la secció d'Asnières (Illa de França, França) del Sindicat de Llogaters. El 6 d'abril de 1912 va fer una conferència a la Sala Girard de Malakoff per al «Groupe des Libérés des Bagnes Militaires» (Grup d'Alliberats de les Penitenciaries Militars). L'1 de juny de 1912, en representació de la Borsa del Treball, parlà, davant unes cinc-centes persones, juntament amb Boudet, en una reunió antiparlamentària celebrada al Préau des Écoles de l'avinguda de la República de Puteaux. El 24 d'agost de 1913 va ser delegat del Comitè Intersindical de Puteaux al congrés de la Unió de Sindicats del Sena i s'oposà a la normalització dels Comitès Intersindicals. Abans de l'esclat de la Gran Guerra, va ser gerent del periòdic Rénovation. En 1918 participà en el llançament del periòdic pacifista La Plèbe. Syndicaliste, libertaire, socialiste, del qual va ser gerent. Auguste Alignier va morir el 3 d'abril de 1919 al seu domicili del Chemin des Luaps de Nanterre (Illa de França, França). Deixa vídua i tres infants.

***

Fernand Després quan era redactor de L'Humanité (1922)

- Fernand Després: El 13 d'abril de 1877 –algunes fonts citen erròniament 1879– neix a Mauvelles (Ouzouer-le-Marché, Centre, França) –algunes fonts citen erròniament Chandry (Ouzouer-le-Marché, Centre, França)– el periodista anarquista, i després comunista, Fernand-Désiré-Alfred Després –la grafia correcta és Després i no Desprès–, que va fer servir el pseudònim A. Desbois. Sos pares es deien Alphonse Després, carreter agrícola, i Augustine Leclere. Fins al 1896 treballà de sabater al taller parisenc de Constant Marie (Le Père Lapurge), qui li va iniciar en el pensament anarquista. Capficat en el cas Dreyfus, en 1899 col·laborà en Le Journal du Peuple i en Le Libertaire, on portà la columna «Au hasard du chemin». Entre 1900 i 1901 freqüentà l'escriptor llibertari Laurent Tailhade i a casa d'aquest conegué Miguel Almereyda, que esdevingué el seu amant. Quan el juny de 1901 Almereyda va ser condemnat a un any de presó, Després demanà ajuda a Francis Jourdain per a alliberar-lo de la presó parisenca de la Petite-Roquette; un cop lliure Almereyda, la parella passà a viure en una habitació del carrer des Saules del XVIII Districte de París i milità en el grup «La Joventut Llibertària» del VI Districte parisenc, animat per Victor Méric. En 1902 signà, amb Gaston Couté i Mac Orlan, el «Manifeste de la Pensée Libre». En aquesta època abandonà les feines manuals i es consagrà a la política i al periodisme en Le Libertaire En 1904 també col·laborà en Libre Examen, d'Ernest Girault, i en La Tribune Internationale. Durant la primavera de 1903, Almereyda s'instal·là amb Emily Cléro i quan son fill, Jean Vigo, nasqué l'abril de 1905, Després va ser son padrí. El desembre de 1906, quan el periòdic La Guerra Sociale aparegué, hi col·laborà. Entre 1906 i 1907 va escriure en Cahiers de l'Université Populaire. En aquesta època es guanyava la vida treballant de nit com a corrector en diverses publicacions de la premsa parisenca i de dia fent classes de francès. L'1 de març de 1908 va ser admès al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT). En aquesta època vivia al carrer Froideaux, en un domicili habitat per nombrosos refugiats russos. El 4 de febrer de 1909 va ser detingut, juntament amb Daniel Gerbaut, sota l'acusació de falsificació d'ordres de pagament, però finalment la maquinació policíaca es va descobrir i no va ser processat. Durant la matinada de l'11 de juny de 1909 son domicili, al número 23 del carrer de la Glacière del XIII Districte de París, va ser escorcollat emmarcat en una investigació sobre una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. En 1911 abandonà La Guerra Sociale i passà a La Bataille Syndicaliste, esdevenint un dels seus principals redactors sota el pseudònim A. Desbois. En 1911 estava de vacances a Chandry quan el cantautor anarquista Gaston Couté, a qui estava molt lligat, va morir i publicà un editorial per a l'edició especial de La Guerre Sociale; posteriorment va escriure articles sobre Couté en La Vie Ouvrière, Le Journal du Peuple, La Bataille Syndicaliste i L'Humanité, i fou membre d'honor de l'associació «Les Amis de Gaston Couté». Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig d'aquell any; el CAR, en el qual Henry Combes era el secretari i Lucien Balin el tresorer, arreplegà 25 anarquistes i sindicalistes revolucionaris. Abans de la Gran Guerra va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes i durant el conflicte va ser donat de baixa. A partir d'octubre de 1914 defensà el pacifista Romain Rolland des de les columnes de La Bataille Syndicaliste. L'agost de 1915 dimití, amb Marcelle Capy, del citat periòdic sindicalista a causa de la seva línia pro «Unió Sagrada» i expressaren la seva posició en la carta oberta «Pourquoi nous avons quitté La Bataille Syndicaliste». Entre 1915 i 1919 col·laborà en L'École de la Fédération. A partir de 1916 col·laborà en Le Journal du Peuple, s'adherí al Comitè de Defensa Social (CDS) i va escriure en L'Avenir International, de Raymond Péricat. El 13 d'abril de 1918 edità el periòdic pacifista La Plèbe, juntament amb Jean de Saint-Prix i Marcel Martinet, però que ràpidament va deixar de publicar-se ja que el 28 de maig de 1918, poc després del congrés dels minoritaris de la CGT celebrat a Sant-Etiève (Arpitània), va ser detingut sota l'acusació d'«intel·ligència amb l'enemic» arran de la seva visita a Romain Rolland a Ginebra (Ginebra, Suïssa); processat pel III Tribuna del Guerra del Sena, finalment el seu cas va ser sobresegut. L'agost de 1917, després de la mort d'Almereyda, de qui s'havia allunyat arran de la seva evolució política, confià son fillol Jean Vigo a la família Aubes, parents del company de la mare d'Almereyda; fins al seu final, restà molt proper a Jean Vigo. Entre 1917 i 1921 fou membre del Comitè Sindical de Correctors. En 1920 s'instal·là a Anzin (Nord-Pas-de-Calais, França) per a treballar de calderer. En 1921 esdevingué secretari dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França). Gran propagandista, que sovint va fer servir la violència verbal, intentà atreure cap a la III Internacional Comunista els militants anarquistes i sindicalistes de la zona de Valenciennes, però a finals de 1921 abandonà la zona Nord francesa. Després s'afilià des de la seva creació en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i fou força actiu en la XX Secció de la Federació del Sena. En aquesta època fou l'administrador del periòdic comunista L'Humanité. Assistí com a delegat al II Congrés del Partit Comunista Francès (PCF), celebrat l'octubre de 1912 a París. Posteriorment, per protestar contra la decisió d'excloure els membres francmaçons del Partit, dimití del PCF. El 23 de gener de 1923 el Buró Polític del PCF el nomenà adjunt d'Ernest Labrousse en el servei de «grans informacions» de L'Humanité, funció que no podia ser confiada més que a un comunista. En 1926 va ser membre de la Comissió Colonial del PCF. De cultura llibertària i sindicalista, patí molt al si del PCF i finalment dimití en 1930. No obstant això, es presentà com a candidat comunista a les eleccions legislatives de 1932 per Fontenay-le-Comte (País del Loira, França). Durant molts anys portà la crònica judicial de L'Humanité, però el gener de 1933 va ser substituït per Louis Aragon d'una manera poc elegant. En 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, abandonà el seu domicili parisenc, al número 17 del carrer Belgrand (XIII Districte), i s'instal·là a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). L'1 de febrer de 1940 va ser donat de baixa del Sindicat de Correctors per impagament de la cotització. El juny de 1940 es traslladà a Alger, on visqué en una habitació d'hotel i treballà en el món de la radiodifusió. Els alemanys destruïren tots els seus llibres i documents. Després de la guerra no se li va permetre viatjar i col·laborà en la premsa d'Orà i d'Alger. Fernand Després va patir una congestió cerebral que el deixà paralitzat i dies després, el 17 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 14 de febrer– de 1949, va morir en un hospital d'Alger (Algèria).

***

Enrique Flores Magón

- Enrique Flores Magón: El 13 d'abril de 1877 neix a Teotitlán del Camino (Cuicatlán, Oaxaca, Mèxic) el revolucionari i propagandista anarquista Enrique Flores Magón, considerat un dels pares de la Revolució mexicana. Fill d'una família humil de tradició liberal juarista; sos va pares van ser Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i mare indígena), i Teodoro Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra d'Intervenció Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit liberal de Benito Juárez contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma (1857-1868) i més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de Maximilià a la Sierra de Juárez (1864-1867). Va créixer entre la ideologia liberal de son pare i les tradicions comunitàries del seu poble. Juntament amb sos germans majors (Jesús i Ricardo), es va matricular a l'Escola Nacional de Jurisprudència i en 1892 va començar a participar en l'oposició contra Porfirio Díaz, participant en els disturbis estudiantils a la ciutat de Mèxic contra la seva tercera reelecció. El febrer de 1893 fundarà el periòdic opositor El Demócrata, que només durarà tres mesos després de la seva prohibició governamental. En 1900 va participar en la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM) i del seu periòdic Regeneración. El maig de 1901, amb sos germans Jesús i Ricardo, van ser empresonats per delicte de premsa i prohibida la publicació del periòdic ja anarquista Regeneración. En 1902 va editar amb Ricardo el periòdic satíric El Hijo del Ahuizote, fet que el va portar a la presó en dues ocasions amb son germà. En 1904 es van instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on un assassí a sou del dictador mexicà els va intentar assassinar; Enrique serà empaitat per la policia nord-americana. En 1905 s'instal·laran a Saint-Louis (Missouri, EUA) amb el periòdic i Enrique n'esdevindrà l'administrador i el tresorer de la junta del PLM. Però la repressió no cessa i el 12 d'octubre el periòdic és assetjat pels detectius de l'Agència Pinkerton; Enrique serà empresonat i alliberat el desembre sota fiança. En 1906 els dos germans es refugien al Canadà, juntament amb Juan Sarabia, i intenten coordinar els grups revolucionaris amb la finalitat de crear una insurrecció a Mèxic. En 1907, Enrique marxa a San Francisco (EUA) on va aparèixer clandestinament el periòdic Revolución, però son germà Ricardo serà detingut i empresonat amb els revolucionaris Librado Rivera i Antonio I. Vallareal. En 1909 col·laborarà en el periòdic Punto Rojo, d'El Paso (Texas, EUA), dirigit per Práxedis G. Guerrero. En 1910, les forces del PLM van decidir ocupar la Baixa Califòrnia (Mèxic), tot adoptant la divisa «Terra i Llibertat». En 1912, Enrique i Ricardo són condemnats a San Francisco a dos anys de presó; alliberats l'abril de 1914, continuaran la propaganda. Detingut i torturat en 1916 per delictes de premsa, Enrique haurà de ser hospitalitzat. Empresonat de bell nou en 1918, només recobrarà la llibertat en 1923, alguns mesos després de l'assassinat de son germà. La mort de son germà l'apartarà de la política activa, i instal·lat a Mèxic exercirà els oficis de comptable públic, advocat i periodista, sempre fidel a l'anarcosindicalisme revolucionari des de les files de la Confederació General del Treball (CGT) mexicana al qual es va afiliar en 1923. Enrique Flores Magón va morir el 28 d'octubre de 1954 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). L'historiador Samuel Kaplan Uransky, que va conèixer personalment Enrique Flores Magón, en va publicar en 2006 una biografia, Peleamos contra la injusticia. La vida de Enrique Flores Magón contada por el mismo.

***

Participants en el 11è Congrés Internacional d'Ido (Sopron, 1930)

- Jules Vignes: El 13 d'abril de 1884 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i idista (de l'Ido, llengua internacional, simplificació de l'Esperanto). Era fill natural de Marie Vignes. Va treballar fent galotxes (esclops) a Moulins abans de tenir altres oficis (manobre, ajudant de carnisser, etc.). El maig de 1906 és condemnat per haver afixat cartells anarquistes. L'octubre de 1908 va crear, amb Louis Dubost, el periòdic anarquista La Torche. En 1909 serà el primer secretari de la Unió Departamental dels Sindicats Obrers de l'Allier, però renunciarà un anys més tard al seu mandat, i l'abril de 1910 serà candidat «antiparlamentari» a les eleccions legislatives. A començaments de 1917 editarà a Saint-Genis-Laval el periòdic llibertari en ldo La Feuille; seguit en 1927 de Libération, sobre educació llibertària; i de Liberoso, en Ido també. En 1936 fa costat la Revolució espanyola i, en 1939, acollirà nombrosos llibertaris espanyols exiliats. També ajudarà la xarxa de resistència antifranquista de Francisco Ponzán Vidal. En 1945 torna a publicar La Feuille, seguit per Le Vieux Travailleur (1951-1957), i Le Travailleur Libertaire (1957-1958). Sa companya fou Louise Viroulet. Jules Vignes va morir el 28 de març de 1970 al seu domicili del V Districte de Lió (Arpitània).

***

Necrològica d'Agustina Omella Della apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 de maig de 1972

- Agustina Omella Della: El 13 d'abril de 1899 neix a Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Agustina Omella Della. Sos pares es deien Domingo Della Celma i Isabel Della Falgás. Amb son company Manuel Gómez Pallarés (Falgás), milità en la Federació Local de Queretes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, quan participava en l'evacuació cap a Gandesa (Terra Alta, Catalunya), via Arenys de Lledó (Matarranya, Franja de Ponent), de diversos companys ferits a Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent), el vehicle es va equivocar de camí i retornà a Queretes, on van ser acollits a trets pels feixistes, però aconseguiren finalment retrobar la ruta i arribar a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Durant la Revolució, fou, amb son company, un dels principals organitzadors de les col·lectivitats a Valls-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial visqué un temps a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i després milità amb son company en la Federació Local de Pau de la CNT. Malalta, Agustina Omella Della va morir el 7 de desembre de 1971 al seu domicili de Pau (Aquitània, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Camillo Sartoris

- Camillo Sartoris: El 13 d'abril de 1901 neix a Trino Vercellese (Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen Torí (Piemont, Itàlia)– l'anarquista i resistent antifeixista Camillo Sartoris. Sos pares es deien Stefano Sartoris i Adalgisa Fenoglio. Obrer mecànic, en 1920 participà en el moviment d'ocupació de fàbriques organitzant la defensa de la fàbrica Tedeschi. En 1922 va ser detingut per possessió d'armes (dos revòlvers, un punyal i dos rossinyols) i condemnat a cinc mesos de reclusió. Un cop lliure, s'expatrià immediatament i en 1924, expulsat de França, retornà a Itàlia. En 1926 va ser novament condemnat per possessió d'armes. En 1933 s'exilià clandestinament establint-se a Bèlgica, on formà part d'un grup anarquista il·legalista (Pietro Boggio, Ernesto Bruma, Carlo Girolimetti, Quinto Panizzi, Tommaso Serra, etc.) que es dedicava a fer robatoris per a finançar el moviment llibertari. Inscrit per la policia en el llistat de terroristes, arran del cop militar feixista d'Espanya de juliol de 1936 es dedicà a Brussel·les a organitzar l'enviament d'armes per als revolucionaris de la Península. En 1937 el Ministeri de l'Interior italià el va detectar a Espanya, però aquest mateix any retornà a França. Posteriorment passà a Bèlgica, d'on envià a la família de Vittorio Ortore, anarquista mort en la guerra d'Espanya, un subsidi del Socors Roig Internacional (SCI), però va ser confiscat per les autoritats feixistes italianes. En 1938 va ser expulsat de Bèlgica. Retornà clandestinament i va ser detingut l'any següent; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de reclusió per violació del decret d'expulsió i, passat aquest temps, va ser posat a la frontera. Retornà novament; detingut un altre pic, va ser jutjat i condemnat a cinc mesos. En 1940 va ser repatriat a Itàlia; detingut, va ser interrogat el 29 de març de 1940 a la Prefectura de Torí i negà haver lluitat a la guerra d'Espanya. Va ser jutjat i condemnat a cinc anys de confinament per «activitats antifeixistes a l'estranger i sospites d'haver estat combatent antifranquista» i enviat a l'illa de Ventotene. L'agost de 1943, quan era traslladat amb tren al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), aconseguí fugir. A partir d'aquí se'n va perdre el seu rastre.

Camillo Sartoris (1901-?)

***

Notícia de l'agressió a Eugène Godchaux publicada en l'edició parisenca del diari The Chicago Tribune and The Daily News, New York del 30 d'agost de 1930

- Eugène Godchaux: El 13 d'abril de 1903 neix al III Districte de Lió (Forez, Arpitània) l'anarquista Eugène Godchaux, conegut com Kristanté. Sos pares, no casats, es deien Eugène Godchaux, artista pintor parisenc que reconegué l'infant, i Émilienne Emma Grosjean. Va créixer a París (França), on es guanyà la vida com a decorador i torner metal·lúrgic i treballà a les escoles del ballarí Raymond Duncan. En 1919 era membre de la Joventut Anarquista del Sena i col·laborava en Le Libertaire. El 4 d'agost de 1920 va deixar París i marxà cap al bosc de Rully (Borgonya, França) per a estudiar els «secrets» d'una planta, però va ser detingut dies després per la gendarmeria i posat a disposició de la justícia a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). Després que el 14 de juliol de 1922 el pintor anarquista Gaston Bouvet disparés dos trets contra el prefecte de Policia Naudin del seguici presidencial quan passava pels Camps Elisis, fet pel qual va ser condemnat el 8 de gener de 1923 a cinc anys de treballs forçats, Eugène Godchaux va escriure una carta oberta al president de la República on feia apologia d'aquest atemptat. En fuita, va ser inscrit en un llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. El 4 d'agost de 1922 va ser detingut a l'estació estival de Peïra-Cava de Luceram (País Niçard, Occitània), on vivia refugiat per un rus. Portat a la comissaria de Niça (País Niçard, Occitània), va ser inculpat d'«apologia de l'assassinat i d'amenaces contra el cap d'Estat». Jutjat el 8 de setembre de 1922 pel Tribunal Correccional de Niça, va ser condemnat a un mes de presó i a 100 francs de multa per «amenaces de mort» i va ser alliberat immediatament perquè ja havia complit la pena en presó preventiva. El 8 de juny de 1923 va ser llicenciat de l'exèrcit a Nancy (Lorena, França) per «degenerescència mental amb idees delirants». En 1930 vivia al número 23 del carrer Saint-Ambroise de París. El 29 d'agost de 1930 resultà ferit de bala a l'espatlla esquerra en una baralla desencadenada entre feixistes i anarquistes italians al carrer Saint-Maur de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

---

Continua...

---

[12/04] Atemptat contra Maura - Manifestaci� de llogaters - Congr�s anarquista - M�ting per Petrini - Confer�ncia de Lapeyre - Matthey - D�ry - Parraton - Viallet - Berrod - Prades - Lacombe - Pons - Masetti - Ragni - Urraca - Royo - Ricetti - Lewin - Garc�a Barrera - Ayora - Villegas - Monr�s - Trenc - Guti�rrez Arenas - Sol�s - Gouffreteau - Claramunt - Chauvin - Garc�a Romero - Montagut - Blanch - Secchiari - Mart�nez S�nchez - Ritter - Echegaray - Hoffman - Lunazzi - �lvarez Navarro - Danis - Rosemont - D�az - Gieure

[12/04] Atemptat contra Maura - Manifestació de llogaters - Congrés anarquista - Míting per Petrini - Conferència de Lapeyre - Matthey - Déry - Parraton - Viallet - Berrod - Prades - Lacombe - Pons - Masetti - Ragni - Urraca - Royo - Ricetti - Lewin - García Barrera - Ayora - Villegas - Monrós - Trenc - Gutiérrez Arenas - Solís - Gouffreteau - Claramunt - Chauvin - García Romero - Montagut - Blanch - Secchiari - Martínez Sánchez - Ritter - Echegaray - Hoffman - Lunazzi - Álvarez Navarro - Danis - Rosemont - Díaz - Gieure

Anarcoefemèrides del 12 d'abril

Esdeveniments

L'atemptat de Joaquim Miguel Artal segons un dibuix de l'època

- Atemptat contra Maura: El 12 d'abril de 1904 a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joaquim Miguel Artal, impressionat pels relats de tortures sobre els pagesos d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya), apunyala a Barcelona Antoni Maura i Montaner, president del Consell de Ministres, amb un ganivet de cuina tot cridant «Visca l'anarquia!», ferint-lo lleument. El polític mallorquí havia acompanyat el Rei en els actes oficials, i a Capitania va prendre un cotxe descobert per dirigir-se a la Diputació, on s'allotjava ocasionalment. Quan el carruatge es trobava davant de l'església de la Mercè, un jove es va acostar amb un sobre a la mà i va botar a l'estrep mentre es llevava la gorra. El president va pensar que es tractava d'una petició i va estendre la mà per rebre el sobre, però el noi va treure un punyal i el va enfonsar al costat esquerre de Maura, que va tractar de subjectar-li el braç. Els plecs de l'uniforme que vestia van impedir que el punyal penetrés, i tot va quedar en una ferida, segons l'informe facultatiu del doctor Alavern, metge de cambra reial. En el moment de l'atemptat tenia 19 anys d'edat i era considerat de temperament tímid, apocat, introvertit i solitari, però de molt bona conducta. L'agressor, mentre corria per escapolir-se pel carrer de Serra, va ser detingut poc després. Identificat, es va saber que treballava com a servent per a la família de Joan Nadal i Vilardaga del número 35 del carrer Ample, on ja havia fet feina sa mare. En el seu poder es va trobar un exemplar del diari La Publicidad, altre d'El Diluvio i un altre d'El Pueblo, on venia subratllat un article de Vicenç Blasco Ibáñez en el qual anomenava Antoni Maura «carn d'Angiolillo» –per l'anarquista italià que va assassinar Antonio Cánovas del Castillo. L'11 de juny de 1904 va ser jutjat a l'Audiència de Barcelona, on va declarar no tenir còmplices, i fou condemnat a 17 anys i quatre mesos de presó, que va passar tancat a la penitenciaria de Ceuta, on va morir malalt en 1909. D'aquest intent de magnicidi es van fer ressò els periòdics llibertaris de l'època, especialment El Rebelde de Madrid, on, a més, Miguel Artal va publicar dos articles –«A los anarquistas» (10 de juny i 28 de juliol de 1904)–, on va explicar que havia comès l'atemptat contra Maura, entre altres raons, «perquè personificava la més altra representació del principi d'autoritat». El 8 de setembre de 1904 va publicar també en El Rebelde el conte antimilitarista En la batalla. Així mateix va col·laborar en Liberación de Madrid. En morir Miguel Artal la premsa anarquista (El Libertario i Tierra y Libertad) va glossar la seva acció. La teoria de Constant Leroy en el seu llibre Los secretos del anarquismo (1913) segons la qual l'atemptat contra Maura va ser organitzat per Francesc Ferrer i Guàrdia i Francisco Miranda Concha, i amb la concomitància d'Anselmo Lorenzo Asperilla, no té cap fonament i està basada únicament en el seu odi antiferrerià.

Joaquim Miguel Artal (1884-1909)

***

Cartell d'Steinlein per a l'FNL (1913)

- Manifestació per al dret a l'habitatge: El 12 d'abril de 1912, a París (França), l'anarquista Georges Cochon, fundador de la Federació Nacional de Llogaters (FNL), encapçala una manifestació de milers de «sense sostre», assetjant l'Ajuntament parisenc per reclamar «El dret a un habitatge per a tothom». L'FNL proclamava abandonar els domicilis sense pagar els lloguers, l'ocupació de vil·les buides i la instal·lació de cases prefabricades a llocs insòlits (Tulleries, Cambra de Diputats, casernes, comissaries, bulevards, etc.), tot d'una manera ludicoreivindicativa (pancartes, banderes, cançons).

***

Unione Anarchica Valdarnese (c. 1920)

- Congrés anarquista de 1919: Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia), a iniciativa dels anarquistes Pasquale Binazzi, Virgilio Mazonni i Temistocle Monticelli, el primer Congrés Anarquista italià de postguerra. A més dels delegats presents, que representaven 145 grups o federacions provinents de tot Itàlia, 94 de les quals van presentar delegat propi, hi van assistir responsables de les redaccions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Libertario, L'Avvenire Anarchico, Iconoclasta!, Volontà i La Valanga –de periòdics burgesos només s'acceptà Avanti! El congrés es va pronunciar per la constitució d'una Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i per la creació d'un gran diari anarquista Umanità Nova, que sortirà el 26 de febrer de 1920. A la porta del local on es va fer el congrés va ser col·locada una gran banderola negra amb la frase «Ni Déu ni patró», que va ser immediatament segrestada per la força pública.

***

Convocatòria del míting apareguda en el diari parisenc Le Populaire de l'11 d'abril de 1933

- Míting per Petrini: El 12 d'abril de 1933 se celebra a la Sala Sociétés Savantes de París (França) un míting en suport del militant anarquista italià Alfonso Petrini, empresonat sense judici a l'URSS, on s'havia refugiat fugint de la repressió feixista del seu país. En aquesta acte, organitzat per la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), hi van parlar Sébastien Faure, Henri Guilbeaux, Maurice Catalogne (Lashortes), Pierre Le Meillour, Julien Le Pen, Víctor Méric i Han Ryner, entre d'altres.

Alfonso Petrini (1900-1970)

***

Cartell de la conferència de Lapeyre [placard.ficedl.info]

- Conferència de Lapeyre: El 12 d'abril de 1967 se celebra a la Maison de la Mutualité de París (França) la conferència L'Église et les travailleurs, a càrrec del militant anarquista, anarcosindicalista i lliurepensador Paul Lapeyre. L'acte fou organitzat pel Grup Llibertari «Louise Michel» i la Libre Pensée de la regió parisenca.

Naixements

Notícia de l'enterrament de Jeanne Matthey apareguda en el diari parisenc Le Cri du Peuple del 28 de desembre de 1886

- Jeanne Matthey: El 12 d'abril de 1830 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) la mestra internacionalista bakunista i communarde Jeanne Matthey, coneguda com Jenny Matthey o Jenny Arnauld. Era filla d'Abraham Henri Matthey i de Julie Dubois. Exercí la seva professió de mestra a París (França). El 8 d'octubre de 1867 es casà a l'XI Districte de París amb l'escriptor i periodista llibertari Charles Auguste Edmond Arthur Arnould, conegut com A. Matthey, pseudònim que prengué de la seva companya, i van ser testimonis quatre destacats periodistes (Jules Claretie, Henry Maret, Arthur Ranc i Jules Vallès) que posteriorment destacarien en la Comuna de París. En aquesta època vivia al número 273 del bulevard Prince-Eugène de l'XI Districte de París. Durant el setge de París de 1870 va ser membre del Comitè Permanent de la Societat de Socors i presidenta del IV Districte de París d'aquesta organització. El 27 de gener de 1871, amb altres companyes, signà un manifest («Les femmes de Paris au peuple français») contra la capitulació de la guerra francoprussiana. Amb son company, va ser membre de la Comuna de París i després de la caiguda d'aquesta, Arnauld fugí cap a Suïssa i ella es reuní amb ell posteriorment. Sa mare d'ella també visqué amb la parella i pogué aportar una petita pensió que ajudà en l'economia familiar. Jeanne Matthey es dedicà a vendre volateria pels mercats i de porta en porta, que parents seus enviaven des de Bourg-en-Bresse (Roine-Alps, França). Segons un confident policíac, despertava entre la colònia de refugiats communards «la més respectuosa de les admiracions». Passà gairebé un any a Buenos Aires (Argentina) i després visqué amb son company a Lugano (Ticino, Suïssa), on conegué Mikhail Bakunin, per al qual cuinà sovint, i Élisée Reclus. Després la parella s'establí a Ginebra i en 1880 retornà a París després de l'amnistia. Jeanne Matthey va morir el 24 de desembre de 1886 al seu domicili, al número 7 del carrer Stanislas, del VI Districte de París (França) i va ser enterrada civilment tres dies després al cementiri parisenc de Montparnasse.

***

Foto policíaca de Louis Déry (9 de març de 1894)

- Louis Déry: El 12 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 13 d'abril– de 1833 neix a Corbigny (Borgonya, França) l'anarquista Louis Edmery Déry. Sos pares es deien Louis Déry, carnisser, i Marie Claire Thibaut. Es guanyà la vida treballant de sabater a París (França). En 1888 assistí a les reunions del Grup Comunista Anarquista (GCA) del XX Districte de París. El 9 de març de 1894 va ser detingut, juntament a altres vuit anarquistes (Hippolyte Baben, Jacques Émile Barbichon, Léon Boutin, Marie Adolphe Deherme, François Joseph Kaision, Bernard Miaglia, Georges Pivat i Alfred Reytiviat); interrogat per l'oficial de pau de la III Brigada d'Investigacions Fédée, va ser fitxat aquell mateix dia com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 20 de maig d'aquell any va ser posat en llibertat. El seu nom figurava en el registre de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1894 i aleshores vivia al número 84 del carrer Beaubourg. En el registre d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 vivia la número 28 del carrer Réaumur. Es va presentar a les eleccions legislatives del 8 de maig de 1898, en la I Circumscripció (Belleville i Saint-Fargeau) del XX Districte de París, i va treure 514 vots. En 1901 vivia al número 44 del carrer Bretagne. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia del processament de François Parraton i altres companys publicada en el diari parisenc La Liberté del 7 de juliol de 1871

- François Parraton: El 12 d'abril de 1836 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània) l'internacionalista bakuninista François Parraton. Sos pares es deien Antoine Parraton, fabricant de sederia, i Philippine Giraud. Es guanyava la vida treballant de teixidor, vivia al número 75 de la Grande Rue de la Croix-Rousse i estava casat amb dos infants. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), fou un dels revolucionaris més actius de Lió. El 18 de setembre de 1870 va ser nomenat, amb altres companys (Mikhail Bakunin, Charles Beauvoir, Gaspard Blanc, François Charvet, Louis Palix, B. Placet, Albert Richard, etc.), membre del Comitè Central de Salvació de França (CCSF) i amb Mikhail Bakunin, Louis Palix i altres, contribuí en gran part a l'elaboració del pla insurreccional que s'estava gestant. Amb els citats, signà el 26 de setembre de 1870 el cartell «Fédération Revolucionaire des Communes», que concretava l'acció revolucionària en set articles, el primer dels quals era l'abolició de l'Estat. Dos dies després, el 28 de setembre, participà en la manifestació convocada pel CCSF i el Comitè Central Federatiu (CCF) que es reuní a la plaça Terreaux i va ser un dels que entraren violentament dins de l'Ajuntament de Lió. Durant la segona temptativa revolucionària lionesa, esdevinguda durant la nit del 22 al 23 de març de 1871, que donà lloc a la proclamació de la Comuna des del balcó de l'Ajuntament per part d'Albert Leblanc, delegat parisenc, va ser nomenat per aclamació membre del Comitè Provisional, format per 11 membres. Dos dies després, el 24 de març, abandonat pels aixecats i veient-se tot sol, va presentar la seva dimissió que va enviar al prefecte. El 26 de març de 1871 el moviment revolucionari fracassà; ell aguantà fins el final a l'Ajuntament i posteriorment pogué passar Suïssa. El 13 d'abril es trobava a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) i quan l'endemà intentà arribar a París per a entrevistar-se amb el general Cluscret, va ser detingut a l'estació de Tonnerre (Borgonya, França). Després de la caiguda de la Comuna de París, el 13 d'agost va ser condemnat pel I Consell de Guerra de la VIII Divisió Militar a cinc anys de presó i posteriorment, el 2 de setembre de 1871, el II Consell de Guerra de la VIII Divisió Militar el condemnà a la deportació en fortalesa a Nova Caledònia. Mentre esperava el vaixell que el portaria a desterrament, va emmalaltir al castell d'illa d'Oléron, i el 13 de setembre de 1872 va escriure a James Guillaume per denunciar el director i els guardians de la presó. François Parraton va morir el 15 de gener de 1874 a l'Hospital Marítim de Brest (Bro Leon, Bretanya). Ja mort, el 24 de maig de 1879, l'Estat va fer remissió de la seva pena.

***

Notícia de la detenció d'Émile Viallet apareguda en el diari parisenc Le Petit Caporal del 24 de novembre de 1882

- Émile Viallet: El 12 d'abril de 1852 neix a l'hospital Hôtel-Dieu del I Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista Émile Jean Viallet. Era fill de Pierre Étienne Viallet, jornaler, i d'Alexandrine Dousson. Es guanyava la vida treballant de fonedor en uns tallers d'Oullins (Forez, Arpitània), vivia al número 60 del passeig Suchet de Lió i estava casat i era pare de família. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys de la Federació Revolucionària de la regió, a resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost d'aquell any i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre de 1882. A partir del 8 de gener de 1883 va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Lió en l'anomenat «Procés dels 66» i el 19 de gener d'aquell any va ser condemnat, per pertinença a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), a sis mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets civils. El 19 de juliol de 1883 va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura de Lucien Berrod (1888)

- Lucien Berrod: El 12 d'abril de 1861 neix a Cinquétral (Franc Comtat, Arpitània; actualment es un barri de Saint-Claude) l'anarquista Lucien Théodule Berrod. Era fill dels conreadors François Célestin Berrod i Marie Justine Colin. Propietari de dos immobles a Saint-Claude, d'un valor aproximat de 30.000 francs, es guanyava la vida treballant d'obrer diamantista i era membre de la Societat d'Obrers Diamantistes. El 16 d'abril de 1888 es casà a Saint-Claude amb Joséphine Félice Gay (Marie Gay). Assistia regularment a les reunions del grup anarquista local, animades per Jules Millet, i estava subscrit al periòdic anarquista La Révolte. L'1 de novembre de 1893 va ser acceptat per la Societat Cooperativa d'Obrers Diamantistes de Saint-Claude. El 25 de desembre de 1893 va ser fitxat per la policia i inclòs en el llistat d'anarquistes del departament del Jura, que el considerava «inofensiu» i «incapaç de fer la propaganda pel fet». En aquesta època vivia al número 6 del carrer Château de Saint-Claude. En 1899 mantingué una polèmica amb el comitè de redacció del setmanari de Saint-Claude Le Jura Socialiste, òrgan del Partit Obrer Socialista del Jura (POSJ). Lucien Berrod va morir el 2 de febrer de 1913 al seu domicili, al número 12 del carrer Château, de Saint-Claude (Franc Comtat, Arpitània).

***

Julio Prades Perfagés

- Julio Prades Perfagés: El 12 d'abril de 1879 –algunes fonts citen erròniament 1878– neix a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Víctor Cenón Julio Prades Perfagés. Era fill de Ramón Prades Llonga i de Lucía Perfagés Armengol. Llaurador de professió, estava casat amb María Rosa Ribera Costó, amb qui tingué set infants (Ramón Jacinto, Alfredo, Lourdes, Pilar, Rafaela, Aniceto i Tomás). En els anys vint fou un dels creadors del Centre Obrer i un dels fundadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Massalió. Arran de l'aixecament revolucionari aragonès de desembre de 1933, va ser detingut el 15 de desembre d'aquell any a casa seva per la Guàrdia Civil i tancat, amb altres companys, al dipòsit municipal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent); el gener de 1934, però, va ser alliberat en no quedar provada la seva participació en els fets. Durant la Revolució i la guerra, participà en les dues col·lectivitats agrícoles a Massalió. Quan l'ofensiva antirevolucionària comunista de l'estiu de 1937 contra l'Aragó llibertari, son fill, Ramón Jacinto Prades Ribera, va ser empresonat pels estalinistes. A partir del 7 d'abril de 1938 va haver de refugiar-se amb sa família a Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, creuà amb sa família els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram. El 10 de gener de 1941 va ser condemnat en rebel·lia per les autoritats franquistes a cinc anys d'inhabilitació absoluta i a 500 pessetes de multa. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Angulema, on continuà treballant com a obrer agrícola i militant en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Julio Prades Perfagés va morir el 22 d'agost de 1967 al domicili de sa filla Rafaela a Saint-Marc (Angulema, Poitou-Charentes, França) i va ser enterrat dos dies després.

Julio Prades Perfagés (1879-1967)

***

Léon Lacombe (ca. 1912)

- Léon Lacombe: El 12 d'abril de 1885 –algunes fonts citen el 12 d'agost de 1887– neix a Aubinh (Llenguadoc, Occitània) l'anarcoindividualista il·legalista Léon Lacombe, conegut com Léautaux, Léontou o Le Chien. Era fill Pierre-Victor Lacombe, miner, i de Marie-Joséphine Cibré, triadora de carbó, que el crià tota sola. Patí una infància miserable i quan tenia 12 anys començà a treballar de miner. Després de fer el servei militar s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània) i es posà a treballar a les mines de La Planquette, a Cérons, a prop d'Aubinh, on freqüentà el cercle anarquista local i assistí a conferències. En una gira propagandística per la zona conegué Maurice Vandamme (Mauricius). Acusat d'haver furtat un rellotge al vestidor, va ser acomiadat de la mina de La Planquette pel capatàs Albert Artous, que feia d'enginyer. Mesos després, el 30 de gener de 1912, aquest va ser assassinat durant la nit al seu domicili de Viviez (Llenguadoc, Occitània) per un lladre que s'havia introduït al seu jardí. Lacombe, que portava una existència precària ja que no havia pogut trobar feina a causa de la seva militància anarquista, fou sospitós d'haver estat l'autor del crim. Fugí i arribà a París (França) on treballà de terrelloner i entrà a formar part dels cercles anarcoindividualistes, participant en xerrades i en les excursions dominicals. A la capital francesa es relacionà amb André de Bläsus i Octave Garnier, implicats en la «Banda Bonnot». Freqüentà assíduament la llibreria de Jules Erlebach (Ducret), que distribuïa les publicacions anarquistes individualistes, com ara L'Idée Libre, d'André Roulot (Lorulot). En un escorcoll al domicili dels anarquistes Anna Mahé i André de Bläsus a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) va ser trobada la seva cartilla militar. El 14 de setembre de 1912, quan viatjava sense bitllet en la línia París-Llemotges amb altres tres companys, abaté el revisor Pierre Tharry que controlava a l'estació de Les Aubrais (Centre, França) i fugí amb la bicicleta d'aquest. El 9 de novembre d'aquell any participà, segons la policia, amb altres tres companys, en un atracament a l'oficina de correus de Bezons (Illa de França, França) en el qual morí el marit de la cobradora. Encalçat per la policia, es refugià als locals del periòdic L'Idée Libre, al número 15 del passatge de Clichy de París, on son amic Erlebach, amb qui preparava un atracament, era l'enquadernador i llibreter. El 8 de novembre de 1912 la policia escorcollà aquests locals i detingué tres persones, però no Lacombe. Presentat per la premsa com un nou Jules Bonnot, va ser persuadit, erròniament sembla, que Erlebach era confident de la policia. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 s'introduí al domicili d'aquest i, després de torturar-lo durant part de la nit, li engegà un tret a la gola que li va provocar la mort després de cinc setmanes d'agonia a l'hospital. L'11 de març de 1913 va ser detingut en una barraca de lluitadors d'una fira popular al bulevard de la Vilette de París portant dos revòlvers brownings carregats i explosius, que no tingué temps de fer servir, i tancat a la presó parisenca de La Santé, on membres de la «Banda Bonnot» (Raymond Callemin, André Soudy i Élie Monier) esperaven la seva execució. El 5 d'abril de 1913, durant el passeig reglamentari dels presos, aconseguí pujar a la teulada de la presó i amenaçà de llançar-se al buit. L'advocat Boucheron, el seu defensor, hi pujà per enraonar amb ell. Després d'evocar la seva miserable infància, de negar haver matat Artous, de lamentar la mort dels empleats i de justificar la mort d'Erlebach que considerava un traïdor, es llançà al buit tot cridant «Visca l'anarquia!». Caigué més enllà dels matalassos que havien estès per pal·liar la caiguda i s'esclafà al terra, morint instantàniament. Alguns individualistes el van veure com un dels seus, però d'altres, com ara Rirette Maîtrejean, pensaven que era un desequilibrat i mai no li va perdonar la mort de Ducret. La seva trajectòria criminal i tèrbola contribuí a desacreditar el corrent anarquista il·legalista.

***

Notícia orgànica de Pedro Pons Velilla publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 5 de novembre de 1949

- Pedro Pons Velilla: El 12 d'abril de 1886 neix a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Pons Velilla. Sos pares es deien Manuel Pons i Valeria Velilla. Va ser un dels principals animadors de la Federació Local d'Alcanyís de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ente el 10 i el 18 de desembre de 1919 fou delegat al Congrés Nacional de la CNT («Congrés de la Comèdia») celebrat a Madrid (Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Visqué a Magalaç (Llenguadoc, Occitània) i milità en la Federació Local de Besiers. Sa companya fou Dolores Cargo. Pedro Pons Velilla va morir el 9 de març de 1952 al Centre Hospitalari de Besiers (Llenguadoc, Occitània).

***

Augusto Masetti

- Augusto Masetti: El 12 d'abril de 1888 neix a Sala Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i antimilitarista Augusto Masetti. Fill d'una modesta família, sos pares es deien Cesare Masetti i Giacinta Montanari. Treballà de paleta com son pare i també de sabater i milità en la Cambra del Treball de San Giovanni in Persiceto, a prop de Bolonya. El març de 1908 emigrà a França en busca de feina, però hagué de retornar a Itàlia per fer el servei militar. A començaments del setembre de 1910 va ser llicenciat i l'abril de 1911 retornà a la seva feina de paleta i passà alguns mesos a França. El 26 de setembre de 1911 retornà a Itàlia, en plena aventura imperialista italiana a Líbia, i va ser cridat a files per prendre part en l'expedició enquadrat en un regiment d'infanteria. Antimilitarista convençut i lector assidu de la publicació anarquista Rompete le file!, el 30 d'octubre de 1911 mentre es trobava al pati de la caserna Cialdini de Bolonya amb altres 300 soldats esperant partir cap a Líbia, disparà, al crit de «Visca l'Anarquia, mort a l'Exèrcit!» i, dirigint-se als companys, «Germans, rebel·leu-vos i vengeu els nostres germans morts a Tripolitània!», un tret de fusell al coronel Giuseppe Stroppa mentre arengava les tropes, ferint-lo a l'esquena de poca consideració, ja que 20 després va ser donat d'alta. Quan va ser escorcollat se li va trobar a la butxaca un pamflet antimilitarista que feia una crida als soldats a apuntar a objectius diferents als indicats pels oficials. Acusat d'«insubordinació amb assalt a un oficial superior», durant l'interrogatori reivindicà el seu anarquisme i antimilitarisme. Immediatament el moviment anarquista creà per a la seva defensa el Comitè Nacional Pro Masetti (CNPM), del qual va se nomenat secretari Armando Borghi i del qual formava part, entre d'altres, Maria Rygier i Attilio Sassi. També periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore i Rompete le file!, es mobilitzaren en pro de Masetti, convertint-lo en un símbol de l'antimilitarisme. Davant el clima de suport que es va desencadenà, el govern italià va tenir por de crear un màrtir si aplicava la pena de mort, que era la pena prevista en el codi penal militar per l'acció comesa, i facilità la tasca a dos psiquiatres que van ser nomenats pel Tribunal Militar de Venècia perquè declaressin Masetti, segons les extravagants teories de l'antropologia criminal de Cesare Lombroso, com a un «subjecte degenerat», que havia actuat sota un «morbós furor» per un «agut estímul passional», i que era incapaç de discernir entre el bé i el mal. L'11 de març de 1912 va ser declarat com a «no punible» i internat al manicomi judicial de Reggio Emilia, com ja havia passat amb l'anarcoindividualista Giovanni Passannante per haver atemptat en 1878 contra la vida del rei Humbert I d'Itàlia. El gener de 1914 el CNPM aconseguí que fos traslladat al manicomi civil d'Imola, on tant el metge com les infermeres s'adheriren al Comitè i negaren la follia del pacient. Una nova avaluació pericial del Tribunal de Venècia finalment aconsellà el seu trasllat al manicomi de Brusegana. El gest rebel de Masetti va fer que el moviment antimilitarista, amb el suport de socialistes, republicans i anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI), ajudés el clima d'agitació insurreccional que acabà en 1914 en l'anomenada «Settimana Rossa» (Setmana Roja). L'abril de 1915, gràcies al suport popular, va ser novament traslladat a Imola, on pogué gaudir d'un grau de llibertat que li va permetre poder assistir a les reunions anarquistes organitzades per la Unió Sindical d'Imola. No obstant això, el sotsprefecte obligà el director del manicomi a portar un règim i una teràpia més rigorosos. L'agost de 1919, gràcies a l'assignació de la seva custòdia a una família d'Imola, pogué començar a reconstruir la seva vida, casant-se amb la vídua de guerra Concetta Pironi, amb qui tindrà tres infants (Luisa, Cesare i Franco). El 18 de setembre de 1935 es negà a assistir a les parades militars organitzades pel règim feixista a favor de la guerra d'Etiòpia i va ser jutjat el 21 d'octubre per la Comissió Provincial Feixista i condemnat a cinc anys de confinament a Thiesi (Sardenya). Durant el seu trasllat, va ser novament imputat com a desequilibrat mental i tancat de vell nou al manicomi de Sassari durant tres mesos. El 19 de juliol de 1940 va ser alliberat i pogué retornar a Imola, però el 13 de setembre de 1943 va ser detingut amb altres 49 antifeixistes en una agafada pels nazis quan ocuparen la ciutat i tancat a la presó sa San Giovanni in Monte. Alliberat vuit dies després, va ser novament detingut l'11 de gener de 1944 a Imola i tancat un mes. En 1944 son fill Cesare, partisà de la 36 Brigada Garibaldi, morí en combat i el dolor el portà de bell nou al manicomi amb el diagnòstic psiquiàtric de «psicosi paranoide». L'1 d'abril de 1945 va ser finalment alliberat i durant la postguerra continuà la seva activitat llibertària i antimilitarista. Augusto Masetti va morir el 3 de març de 1966 a Imola (Emília-Romanya) després d'haver estat atropellat, quan colcava amb bicicleta, per la motocicleta d'un guàrdia urbà. En 2003 Laura De Marco publicà la biografia Il soldato che disse no alla guerra. Storia dell'anarchico Augusto Masetti (1888-1966).

Augusto Masetti (1888-1966)

***

Cesare Ragni

- Cesare Ragni: El 12 d'abril de 1891 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, i comunista, Cesare Ragni. Sos pares es deien Luigi Ragni i Adalgisa Maloffi. Cambrer de professió, des de 1915 estava fitxat com a anarquista. Durant la Gran Guerra va lluitar en l'Artilleria de Campanya i va rebre la Creu de Guerra. En 1919 milità a Brescia en el Partit Socialista Italià (PSI) i en 1921 s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). De bell nou a Milà, s'acostà novament al moviment anarquista. En 1925, juntament amb Giovanni Cassinelli, Carlo Molaschi i Armando Tisi, formà part de la comissió organitzadora de la Unió Anarquista Italiana (UAI). El maig de 1927 la policia desmantellà a Brescia una xarxa comunista clandestina i va ser acusat de formar-ne part amb 20 militants més. Detingut, va ser tancat a la presó de Brescia i torturat durament per fer-lo confessar. Després de més d'un any de detenció, va ser jutjat per un Tribunal Especial i el 3 de juliol de 1928 absolt per manca de proves. Durant els anys posteriors figurà alternativament en els informes policíacs com a «anarquista» o com a «comunista». Continuà mantenint contactes secrets amb Pietro Costa i altres anarquistes implicats en el socors de les víctimes polítiques. El 22 de març de 1929 va ser detingut sota l'acusació de «propaganda subversiva» i el 5 d'octubre d'aquell any se li va assignar confinament per a cinc anys, que purgà a les illes de Gorgona i de Ponça. El 5 de novembre de 1932 va ser alliberat gràcies a una amnistia. En 1933 mantingué correspondència a Milà amb l'anarquista Emilio Strafelini, exiliat a França. Les investigacions portades a terme en 1934 amb l'ajuda d'un confident afirmaren que col·laborava amb l'anarquista Armando Papa i amb el soci en el comerç ambulant d'aquest Camillo Caloni en l'organització d'expatriacions clandestines. El 7 de juliol de 1934 va se novament enviat a confinament per un període de cinc anys, que finalment es reduïren a tres, per afavorir l'expatriació clandestina. Segons informacions d'agost d'aquell any desenvolupava activitats clandestines per a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), juntament amb Giuseppe Carcano, Alfiero Guerri, Mario Tronconi i Michele Veglia. A Ponça continuà freqüentant la companyia dels confinats anarquistes, segons els informes policíacs. Posteriorment va ser traslladat a l'illa d'Ustica arran d'una protesta col·lectiva i després a les poblacions calabreses de Gerace i de Locri. El 12 de maig de 1937 retornà a Milà i el 28 d'octubre passà clandestinament a Suïssa juntament amb Giuseppe Jacopini, company conegut durant el confinament. El març de 1938 va ser expulsat de França i passà a Espanya. Després d'un breu curs d'instrucció a Almansa (Albacete, Castella, Espanya) entrà a formar part, gràcies a l'ajuda de Virgilio Triva, del IV Grup d'Artilleria Internacional i combaté enquadrat en la «Bateria Rosselli», però l'agost de 1938 va haver d'ingressar a l'hospital d'Albacete malalt de tuberculosi. El 6 de febrer de 1939 passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on s'integrà en el grup anarquista «Libertà o Morte» (Armando Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi, Lorenzo Giusti, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida Mastrodicasa, Carlo Montresor, Guglielmo Nannucci, etc.). Posteriorment va ser reclòs als camps de concentració de Gurs i de Vernet. El març de 1940 va ser enrolat en una companyia de treball francesa a Flandes. Capturat pels alemanys a Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França), va ser lliurat pel maig al consolat italià de Brussel·les per a ser repatriat. El 24 de juny de 1940 va ser detingut a la frontera tirolesa de Brenner. Jutjat, va ser condemnat a altres cinc anys de confinament i enviat a les colònies penitenciàries de les illes de Tremiti i de Ventotene. L'agost de 1943 va ser alliberat i participà en la Resistència enquadrat en la 47 Brigada «Garibaldi». Després de la II Guerra Mundial abandonà el moviment anarquista i s'afilià al PCI. Cesare Ragni va morir el 19 de desembre de 1949 de tuberculosi a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Julio Urraca Valmaseda

- Julio Urraca Valmaseda: El 12 d'abril –algunes fonts citen errònament el 14 d'abril– de 1898 neix a San Asensio (Logroño, Espanya; actualment La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julio Urraca Valmaseda. Sos pares es deien Donato Urraca i Victoria Valmaseda. Va ser un destacat membre del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Victòria (Àlaba, País Basc), fidel integrant dels comitès de vaga i diverses vagades detingut. En 1936 secundà la fracassada convocatòria de vaga contra l'aixecament feixista. El febrer de 1937 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat, el juny de 1938 fou condemnat a 20 anys de presó, que penà a les presons alabeses d'El Carmen i Murguía. En 1942 fou alliberat. Entrà a treballar a l'empresa Aguirre, on emmalaltí de la silicosi de la fusta. Julio Urraca Valmaseda va morir el 3 d'octubre de 1968 a l'Hospital General Santiago Apóstol de Vitòria (Àlaba, País Basc), de les conseqüències d'aquesta malaltia, i va ser enterrat al Cementiri Santa Isabel de la ciutat. Sa companya fou Petra Quintana.

***

Notícia de la condemna d'Auguste Royo publicada en el diari tolosà L'Express du Midi del 18 de gener de 1932

- Auguste Royo: El 12 d'abril de 1900 neix a Corçan (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Auguste Raymond Royo. Era fill de Raymond Royo, conreador, i d'Augustine Rodriguez. Es guanyava la vida treballant com son pare de conreador. El 16 de març de 1920 s'integrà per a fer el servei militar en el 55 Regiment d'Infanteria; a partir del 16 de juliol de 1920 passà al 3 Regiment d'Infanteria i el 5 de desembre de 1900 al 149 Regiment d'Infanteria; el 15 de març de 1922 va ser destinat a la reserva activa. En els anys vint fou membre del grup anarquista de Corçan, el secretari del qual era Paul Estève. Va ser candidat abstencionista per a les eleccions legislatives de 1928 per a la circumscripció de Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània), però retirà la seva candidatura abans de l'escrutini. Entre gener i abril de 1932 va ser, amb els germans Guillaume i Louis Piquemal i altres companys (Georges Genet, Paul Maury, Paul Rumeu, François Rouaix i Auguste Taillade), un dels animadors de la llarga vaga dels obres vitícoles de Corçan. El 16 de gener de 1932 va ser condemnat per l'Audiència Correccional de Narbona a vuit dies de presó, amb llibertat provisional, per «rebel·lió» per les seves activitats durant la vaga. A mitjans dels anys trenta estava subscrit a Le Libertaire. El 12 de juliol de 1937 va ser amnistiat de diverses condemnes. Sa companya fou Marguerite Germaine Juliette Dat. Auguste Royo va morir el 15 de febrer de 1954 a l'Hôtel-Dieu de Narbona (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

[11/04] �L'Homme Libre� - M�ting per Rolland - �Bulletin of the Anarchist Red Cross� - Arestanten Ball! - M�ting pro Hospitals de Sang - Atemptat a Dutschke - Ghio - Leballeur - Atallah - Rondeau - Restelli - Capmarty - Amiguet - Monroy - Salanson - Barber� - Bruch - Parra - Paulissen - Ruiz Garc�a - Gourdin - Pujol - Molina - Despras - Cazal - C�rignan - Gallet - Gonz�lez Espada - Gromaire - Bogliani - Aure - Olivier - Pr�vert - Torres - Bibbi - Castro Gil - Santal� - Weber - Di Gaetano - Salcedo - Gladiator - Ch�telain

[11/04] «L'Homme Libre» - Míting per Rolland - «Bulletin of the Anarchist Red Cross» - Arestanten Ball! - Míting pro Hospitals de Sang - Atemptat a Dutschke - Ghio - Leballeur - Atallah - Rondeau - Restelli - Capmarty - Amiguet - Monroy - Salanson - Barberà - Bruch - Parra - Paulissen - Ruiz García - Gourdin - Pujol - Molina - Despras - Cazal - Cérignan - Gallet - González Espada - Gromaire - Bogliani - Aure - Olivier - Prévert - Torres - Bibbi - Castro Gil - Santaló - Weber - Di Gaetano - Salcedo - Gladiator - Châtelain

Anarcoefemèrides de l'11 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de L'Home Libre

- Surt L'Homme Libre: L'11 d'abril de 1891 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs, publicat pel grup del mateix nom. N'eren administradors Léon Dauphin, encarregat del comitè recaptador del suport econòmic per als anarquistes espanyols, F. Pintelon i A. Reniers; i l'impressor Alexandre Longfils. Els articles es publicaven sense signatura. D'antuvi setmanal i després quinzenal, sortirà fins al 10 de desembre de 1892, quan cedeix el lloc a La Débâcle.

***

Convocatòria del míting publicada en el diari parisenc L'Humanité de l'11 d'abril de 1924

- Míting per Rolland: L'11 d'abril de 1924 se celebra a la sala de les «Sociétés Savantes» de París (França) un míting a favor de l'anarquista antimilitarista Gaston Rolland, condemnat a 15 anys de reclusió i dels quals ja n'havia complet set, i per l'amnistia general. El 19 de juliol de 1918 Gaston Rolland havia estat condemnat pel IV Consell de Guerra de París per insubmissió, encobriment de desertor (Raymond Bouchard) i ús de documentació falsa a 15 anys de treballs forçats, més 10 anys de residència obligada i a la degradació militar. L'agost de 1919, quan estava a punt de ser deportat a la Guaiana Francesa, el Comitè de Defensa Social (CDS) es mobilitzà per que el seu nom fos inclòs en la Llei d'amnistia que l'Assemblea Nacional francesa preparava i portà a terme una intensa campanya pel seu alliberament. El 22 de desembre de 1921 la resta de la pena de treballs forçats que li quedava va ser commutada per la de 10 anys de reclusió, que purgà a la presó de Melun (Illa de França, França). El març de 1923 el propagandista anarquista Han Ryner, que participà activament en la seva campanya d'alliberament, publicà el fullet Una conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland, que tingué nombroses reedicions. En aquest míting celebrat a les «Sociétés Savantes» prengueren la paraula Oscar Bloch, advocat de Gaston Rolland; Suzanne Lévy, advocada del CDS; Antoine Pommier, secretari del CDS; Georges Pioch, periodista pacifista; Han Ryner, escriptor llibertari; i un delegat de la Lliga dels Drets de l'Home. El 25 de juliol de 1924 Gaston Rolland va ser definitivament alliberat.

***

Capçalera del Bulletin of the Anarchist Red Cross

- Surt Bulletin of the Anarchist Red Cross: L'11 d'abril de 1924 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del Bulletin of the Anarchist Red Cross. Aquesta publicació va fer una crida als treballadors americans i a les seves organitzacions per pressionar les autoritats bolxevics i aconseguir el cessament de les persecucions i empresonaments dels quals són víctimes els treballadors russos i els militants revolucionaris socialistes, sindicalistes i anarquistes, que no s'adhereixen a la dictadura comunista. L'Anarchist Red Cross Society, responsable del Bulletin, també va editar la publicació en jiddisch i en anglès Behind the bars, de la qual només va treure un número el gener de 1924.

***

Cartell de l'acte

- Arestanten Ball!: L'11 d'abril de 1931 se celebrà al Folk House Auditorium de Los Angeles (Califòrnia, EUA) la quarta edició anual de l'«Arestanten Ball!» (Ball per als Presos). L'acte, organitzat per la «Secció Kropotkin» i la «Secció Kropotkin de Dones» del Libertarian Grup (LG, Grup Llibertari) de Los Angeles, tenia com a objectiu recaptar fons per ajudar econòmicament els presos polítics i els deportats del règim bolxevic a l'URSS. L'esdeveniment consistí en un ball amb begudes i entreteniments musicals i de tota casta.

***

El doctor Félix Martí Ibáñez durant la seva intervenció en el míting pro Hospitals de Sang de la Monumental (Barcelona, 11 d'abril de 1937)

- Míting pro Hospitals de Sang: L'11 d'abril de 1937 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) un míting de clausura de la «Setmana d'agitació pro Hospitals de Sang no subvencionats oficialment», organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Presidí l'acte Roberto Alonso, secretari de la Federació Local de Sindicats Únics, i hi van intervenir Soler, de la Comissió Pro Hospitals de Sang; Miguel Espinar, del Sindicat Únic d'Espectacles Públics; el doctor Félix Martí Ibáñez, director general de Sanitat; Joaquín Cortés, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i Frederica Montseny, que intervingué no com a ministra de Sanitat sinó en representació del Comitè Peninsular de la FAI. Joaquin Cortés digué que les divergències de criteri entre els diferents partits i organitzacions del bloc antifeixista cada cop s'accentuarien més i més, ja que en aquest bloc hi havia tres tendències: els que desitjaven retornar a l'status quo republicanodemòcrata, els que volien guanyar la guerra però no volien modificar l'organització econòmica de la reraguarda i els que pensaven que el moviment del 19 de juliol no era simplement una resposta a un aixecament militar sinó una pugna per la revolució social. Frederica Montseny justificà la presència de la CNT i de la FAI en els governs de la II República i de la Generalitat de Catalunya i digué que no es podia dissociar la guerra de la revolució, «encara que calia donar a aquesta un sentit de responsabilitat»; també va fer una crida a la unió sindical entre la CNT i la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Una nodrida representació de l'agrupació «Los Amigos de Durruti» portà una gran pancarta on demanava la llibertat de l'anarquista Francisco Maroto del Ojo i de «tots els presos antifeixistes víctimes de l'estalinisme» i durant tota la intervenció de Frederica Montseny l'esbroncà amb xiulades, demanant la llibertat de Maroto i cridant «Fora política! Fora Govern!», tot provocant un gran escàndol. Roberto Alonso tancà l'acte i la banda i els cors de la Creu Roja interpretà diversos himnes.

***

Lloc de l'atemptat minuts després

- Atemptat a Rudi Dutschke: L'11 d'abril de 1968, a les 5.23 hores, al Kurfürstendamm de Berlín Oest (República Federal d'Alemanya) el líder intel·lectual de la revolta estudiantil anarcomarxista anomenada «Moviment del 68» Rudolf Dutschke –Rudi el Roig, com li deia la premsa sensacionalista–, que havia anat a la farmàcia per comprar un medicament per son fill Hosea Che, és víctima d'un atemptat perpetrat pel jove aturat ultradretà del grup Springer, Erwinn Josef Bachmann, qui li va disparar tres trets al cap al crit de «Porc comunista!». Malgrat la gravetat de les ferides va sobreviure, però amb unes seqüeles importantíssimes. Després d'aquest atemptat va haver-hi impressionants lluites de carrer a moltes ciutats alemanyes i europees i va ser un dels fets que va radicalitzar el moviment estudiantil alemany, radicalització que portaria a la creació de la Rate Armee Fraktion (Fracció de l'Exèrcit Roig). El neonazi que va atemptar contra Rudi Dutschke va mantenir correspondència epistolar amb aquest i va acabar suïcidant-se a la presó. Molts analistes polítics van responsabilitzar de l'atemptat Axel Springer, magnat de la premsa dretana i propietari de Bild Zeitung, que sempre va mantenir una forta campanya contra Dutschke.

Naixements

Tomba de Primo Ghio al cementiri de Turlock

- Primo Ghio: L'11 d'abril de 1864 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Primo Ghio, que va fer servir el pseudònim Athos. Era fill de Giuseppe Ghio i de Rosa Tanzi. Només va poder fer els estudis elementals i es posà a fer feina de picapedrer de marbre. Bon orador, segons informes de la Prefectura de Carrara al Ministeri de l'Interior italià, que el considerava «molt perillós», exercí una gran influència entre els anarquistes locals (Giovanni De Santis, Luigi Pedroni, Ezio Puntoni, Cesare Volpi, etc.). Va ser l'organitzador de totes les manifestacions anarquistes de Carrara, inclosa la de juliol de 1888 convocada per demanar l'alliberament d'Amilcare Cipriani, arran de la qual es produí un intent d'assassinat del delegat de la Seguretat Pública Ruvioli. En aquesta època formava part, amb altres companys (Augusto Arata, Pompeo Arata, Angelo Cenderelli, Ezio Puntoni, Entimio Raffo, etc.), de la Federació de Grups Anarquistes Revolucionaris de Carrara. Segons informes policíacs, presidí, a partir de 1890, 126 reunions celebrades a locals o al camp. En 1892 estava en contacte amb destacats anarquistes, com ara Vittorio Fabrizioli, Luigi Galleani, Pietro Gori, Luigi Molinari, Galileo Palla i Pilade Tocci. En 1893 col·laborà en el periòdic socialista democràtic La Fionda de Carrara. Insurreccionalista convençut, en una reunió celebrada el 19 de març de 1893 amb la resta de forces polítiques properes al moviment obrer, celebrada per examinar la situació econòmica de la zona, rebutjà en nom dels anarquistes, juntament amb Giovanni Domanico, amb el suport dels republicans col·lectivistes, entre ells Giuseppe Lavagnini i Alberto Mario Lazzoni, la proposta de crear un front únic «democràtic» que hauria distret el moviment obrer de l'acció revolucionària. En contacte amb l'advocat anarquista Luigi Molinari, el va convidar a fer conferències a Carrara. En una reunió durant la nit de l'11 al 12 de desembre de 1893 celebrada a la taverna de Felice Pedroni incità sos companys a la revolta. Mantingué una estreta relació epistolar amb Errico Malatesta, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra). Juntament amb altres companys, com ara Augusto Arata, Pompeo Arata, Carlo Gattini i Mario Lazzoni, va ser un dels protagonistes de les revoltes obreres del 13 de gener de 1894 al barri d'Avenza de Carrara i va ser present a les barricades construïdes al barri de la Foce de la ciutat. El carrabiner Bertolini resultà mort i el sotsbrigadier Mugnaine ferit en aquests enfrontaments entre manifestats i policia. També participà en l'atac a la caserna Dogali de Carrara. Segons els informes de la policia, es trobava al capdavant d'aquest moviment insurreccionalista i per evitar la detenció es va refugiar a Marsella (Llenguadoc, Occitània). El Tribunal Militar de Massa, per la seva participació en els citats aldarulls, el va condemnar en rebel·lia el 27 d'abril de 1894 a 30 anys de presó i a tres anys de vigilància especial –amb l'amnistia del 24 d'octubre de 1896 aquesta pena es va commutar per la de dos anys de confinament a Asti (Piemont, Itàlia) i sis mesos de vigilància especial. Fugitiu, cap el juny de 1894 decidí emigrar, amb nom fals –Luigi Tanzi, sembla–, des de França als Estats Units, on treballà en el seu ofici de picador de pedra. Després d'un temps a Boston (Suffolk, Massachusetts, EUA), on residí al domicili de son cunyat Luigi Petacchi, que havia arribat als EUA un any abans, cap el 1896 s'instal·là, per motius laborals, a Barre (Washington County, Vermont, EUA) i després a Montpelier (Washington, Vermont, EUA), on participà activament en el moviment llibertari, formant part del Cercle Anarquista de la ciutat, del qual s'encarrega de la seva correspondència. El 10 de febrer de 1897 desembarcà al port de Nova York (Nova York, EUA), a bord del vapor Oregon, sa companya Antonietta Petacchi i ses dues filles Ione Rose Ghio i Amelia Aurelia Ghio. En aquests anys col·laborà, moltes vegades fent servir el pseudònim Athos, en els periòdics anarquistes Combattiamo!, La Questione Sociale i Cronaca Sovversiva. El 29 d'agost de 1900 va ser naturalitzat nord-americà pel Tribunal del Districte de Burlington (Chittenden, Vermont, EUA). Va estar vigilat constantment pels serveis secrets del Consolat General d'Itàlia. L'1 de maig de 1905 intervingué en una conferència contradictòria del socialista Arturo Caroti a Montpelier. Segons informes de la Prefectura de Massa, entre 1912 i 1916 visqué a San Francisco, on treballà per a l'empresa «Musto Kiernan Marble Factory». Primo Ghio va morir el 27 de desembre de 1926 a San Francisco (Califòrnia, EUA) i va ser enterrat al cementiri de Turlock (Stanislaus, Califòrnia, EUA). En 1941 la policia feixista va emetre el darrer informe sobre ell qualificant-lo d'«introbable a l'estranger».

***

Foto policíaca de Jules Leballeur (1 de març de 1894)

- Jules Leballeur: L'11 d'abril de 1864 neix a Rouessé-Vassé (Maine, País del Loira, França) –el certificat de defunció cita erròniament Sillé-le-Guillaume (Maine, País del Loira, França)– l'anarquista Jules Léon Laballeur. Sos pares es deien Louis Leballeur, taverner, i Clotilde Henriette Orry, domèstica. Es guanyà a vida treballant de sabater a París (França). L'agost de 1889 va ser nomenat membre de la Comissió de Socors a les Famílies de Detinguts Polítics, el secretari de la qual era Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot (L'Argument), comissió que es reunia tots els divendres a la tarda a la Sala Gutenberg, al número 127 del carrer Montmartre de París, i de la qual formaven part destacats anarquistes (Baudoin, Brunet, Cuisse, Gourtois, Gille, Larbaud, Leballeur, Louvel, Sicart, Vigneau, etc.). El 7 de juny de 1890 el periòdic La Révolte anunciava que, en ocasió de la unió lliure entre ell i Louise Duprat, una de les filles de l'anarquista Louise Pioger, celebrada a la Sala Horel, s'havia realitzat una col·lecta en suport de la subscripció per a les famílies dels detinguts polítiques que havia reportat 13,25 francs. El 14 de març de 1891 va ser un dels organitzadors de la Festa de Propaganda Revolucionària organitzada al carrer Ramey de París per a commemorar la Comuna. El 12 de gener de 1892 assistí, amb altres companys (Louis Charveron, Louis Duprat, Constant Martin, etc.), a una reunió del Grup de Propaganda Anarquista que se celebrà al número 127 del carrer Montmartre, i lliurà articles, de caràcter antimilitarista, per a la composició del número únic del periòdic Le Conscrit. E seu nom figurava en un llistat d'anarquistes redactat el 26 d'abril de 1892 i aleshores vivia i tenia el taller de sabateria al número 96 del bulevard Magenta de París. El 7 de juliol de 1893, arran de diverses manifestacions organitzades després del tancament de la Borsa del Treball, van ser detingudes unes tres-centes persones, de les quals van ser posades a disposició judicial a més d'ell 114. Jutjat pel X Tribunal Correccional, va ser condemnat a un mes de presó per la seva participació en una manifestació. Figurava en l'estat de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. L'1 de març de 1894 va ser detingut al bulevard Magenta pel comissari de policia Vérillon, que el considerava gendre de Louis Duprat, anarquista que regentava una taverna al carrer Ramey i que havia fugit. Després de ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, el seu domicili, al número 22 del passatge Saulnier, va ser escorcollat i la policia trobà correspondència i un gran nombre de periòdics anarquistes. El 16 de març de 1894 la Prefectura de Policia lliurà el seu expedient al jutge d'instrucció. El seu nom va ser inscrit el 31 de desembre de 1894 en un llistat de recapitulació d'anarquistes. En 1895 va ser administrador de Le Libertaire i amb Émile Guyard s'encarregà de les expedicions d'aquest periòdic fins a l'estiu de 1896, moment en el qual per reduir despeses va se acomiadat. A principis de 1896, amb altres companys (Bard, Fallière, Guyard, Constant Martin, Robinet, Rousset, Vivier, etc.) participà en un intent de manifestació a l'església de Saint-Vincent-de-Paul. En l'estat de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 va ser qualificat de «perillós» i en aquesta època vivia al número 176 del carrer Marcadet. En 1897 s'encarregà de la distribució de les col·lectes a favor, entre altres, de la companya d'Auguste Vaillant i dels empresonats de l'església de Saint Ambroise. Segons un informe d'un confident policíac del 2 de juliol de 1900 estava empleat en l'expedició de Le Libertaire i vivia com podia gràcies al suport econòmic de Sébastien Faure. Malalt, el periòdic Le Libertaire va anunciar en la seva edició del 23 de febrer de 1900 una crida perquè els companys portessin les seves sabates a adobar o per a fer-se-les de bell nou a la seva petita sabateria, al número 8 de La Tour-d'Auvergne. Segons l'estat de recapitulació d'anarquistes de 1901 vivia al número 86 del carrer Rochechouart. El seu últim domicili va ser al número 15 del carrer d'Orsel. Tuberculós, Jules Leballeur va morir el 27 de setembre de 1901 a l'Hospital Dubois del X Districte de París (França) i va ser enterrat dos dies després, amb forta presència policíaca i en companyia de nombrosos companys, entre quals Auguste Courtois (Liard-Courtois) prengué la paraula, al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

Jules Leballeur (1864-1901)

***

Signatura de Joseph Atallah (1891)

- Joseph Atallah: L'11 d'abril de 1867 neix a Beirut (Elayat de Damasc, Síria, Imperi Otomà; actualment Líban) l'anarquista Joseph Négib Atallah, també conegut com Virgile Atallah. De pares desconeguts, el fill mateix en desconeixia els noms. Es guanyava la vida treballant de sabater a Marsella (Provença, Occitània). En 1891 vivia al número 9 del carrer Bourgogne de Marsella. El 13 d'agost de 1891 es casà a Marsella amb la jornalera italiana Catherine Di Landro, de qui enviudà el 30 de novembre de 1920. En 1898 va ser fitxat per la policia com a «anarquista» en un registre de llibertaris del departament de les Boques del Roine. En 1920 vivia al número 2 del carrer Garnier de Marsella. Joseph Atallah va morir, en companyia de son fill Dominique Atallah, empleat, el 15 de setembre de 1924 al seu domicili, al número 2 de la travessia dels Cartiers, de Marsella (Provença, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Cyrille Rondeau apareguda en el diari parisenc L'Écho de Paris del 29 de novembre de 1901

- Cyrille Rondeau: L'11 d'abril de 1872 neix a Monthermé (Ardenes, França) l'anarquista Cyrille Xavier Rondeau. Era fill de Jean Baptiste Rondeau, clavetaire de fàbrica, i de Pauline Eugénie Dragier. Es guanyava la vida treballant d'ajustador mecànic a Charleville (Ardenes, França). En 1893 el Consell de Revisió de Charleville el va declarar per «feblesa» no apte per a fer el servei militar. El 18 d'abril de 1894, ben igual que molts altres militants anarquistes de la regió, el seu domicili de Charleville va ser escorcollat i se li va segrestar un exemplar de La Revue Anarchiste. A final dels anys noranta recorria les Ardenes i el Marne a la recerca de feina. En 1901 treballava de venedor ambulant i, segons informes policíacs, ja no freqüentava les reunions i es feia amb els militants anarquistes. El 28 de novembre de 1901, després d'haver passat dos dies a la garjola, va ser detingut novament després de trencar una gran vidrieria a l'estació d'Orléans de París amb la finalitat de passar uns dies més a cobert. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Carlo Restelli

- Carlo Restelli: L'11 d'abril –algunes fonts citen el 7 d'abril– de 1880 neix a Rockland (Knox, Maine, EUA) l'anarquista Carlo Restelli, també conegut com Charlie Restelli i Fabbro. Era fill de Giovanni Restelli i de Cristina Arioli. En 1884 retornà amb sa família a Itàlia. En 1897 marxà de nou als EUA i l'any següent tornà a Itàlia. En 1901, de bell nou als EUA, on es guanyà la vida treballant de picapedrer a Barre (Washington County, Vermont, EUA), on s'integrà en la important colònia anarquista de la localitat, participant en diverses iniciatives, com ara el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i estava subscrit a Cronaca Sovversiva. En 1906 va ser expulsat dels EUA i s'establí a Besano (Llombardia, Itàlia). En 1912, considerat com a «anarquista perillós», patí una condemna de dos anys i mig de presó per robatori. En 1915, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files, però el febrer de 1916 es declarà insubmís i es va refugiar a Suïssa. Entre 1917 i 1918 va viure a Grenchen (Solothurn, Suïssa) i després a Seebach (Zúric, Suïssa). A Zúric va freqüentar el grup anarquista editor del periòdic La Verità. A partir del 16 d'octubre de 1918 va restar en presó preventiva a Zúric, juntament amb altres companys (Arrigoni, Castagna, Fieramonte, Ghezzi, Macchi, Magni i Pozzi), arran del descobriment d'explosius al llarg de la línia fèrria a prop de Zúric (Zúric, Suïssa), va ser detingut; juntament amb Castagna, Ghezzi, Macchi, Magni i Pozzi, va ser posat en llibertat provisional un dies abans del judici del 13 de juny de 1919, tot i que va haver de romandre a disposició del tribunal i participar en les sessions del judici, en el qual va ser absolt per manca de proves i indemnitzat amb 600 francs suïssos per «empresonament injust», però va ser expulsat de la Confederació Helvètica per anarquista. Arran d'una amnistia concedida als desertors, el setembre de 1919 retornà a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà de picapedrer. Va patentar una mena de dalla i amb els anarquistes Eugenio Macchi i Antonio Pietropaolo va obrir un taller mecànic per a la seva producció. En 1921, durant la investigació policíaca de l'atemptat al teatre Diana de Milà, va ser denunciat per complicitat, ja que les reunions del grup subversiu es van realitzar al seu taller, però el seu cas va ser sobresegut durant la instrucció preliminar. Des de setembre de 1921 va ser membre de la junta directiva de l'Escola Moderna de Clivio (Llombardia, Itàlia) i de la redacció del periòdic homònim fins al tancament de l'escola l'any següent. En 1923 es traslladà a Eboli (Campània, Itàlia) i posteriorment a Amantea (Calàbria, Itàlia), Nàpols (Campània, Itàlia) i França per motius laborals. Malalt de malària, retornà a Besano. En 1928 va ser detingut arran de l'atemptat a la Piazzale Giuliano Cesare i restà dos mesos empresonat. En 1929 va ser novament detingut sota l'acusació de mantenir relacions amb subversius de l'altra banda de la frontera. En aquesta època se li va detectar tuberculosi. El setembre de 1930 l'anarquista Eugenio Macchi el va acusar des de les columnes del periòdic L'Adunata dei Refrattari d'haver traït el moviment anarquista col·laborant amb la policia i haver esdevingut un espia feixista; aquesta acusació ha ser reiterada posteriorment per Giuseppe Mariani, però mai s'aportaren proves d'aquestes acusacions i Luigi Bertoni, des d'Il Risveglio Anarchico de Ginebra (Ginebra, Suïssa), li va fer costat. Carlo Restelli va ser assassinat el 5 de setembre de 1933 a Porto Ceresio (Llombardia, Itàlia), juntament amb el contrabandista Mario Avellini, per guàrdies fronterers italians quan intentava passar clandestinament cap a Suïssa amb destinació a França. Va ser enterrat a Besano. En 2018 Alessandro Pellegatta publicà la biografia Infinita tristezza. Vita e morte di uno scalpellino anarchico.

Carlo Restelli (1880-1933)

***

Targeta postal dibuixada per Denis Morer dedicada a Emmaneul Capmarty arran del seu acomiadament de PTT

- Emmanuel Capmarty: L'11 d'abril de 1884 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista Emmanuel Maurice Capmarty –a vegades el llinatge citat erròniament Capmarti. Era fill natural de la barretaire de senyores Anastasie Marguerite Capmarty, que reconegué l'infant molt posteriorment, el 27 de setembre de 1901. Entre el 6 d'octubre de 1906 i el 25 de setembre de 1908 va fer el servei militar en el 15 Regiment de Caçadors i posteriorment en el VIII Batalló d'Enginyers. El 5 de gener de 1909 entrà a fer feina com a empleat de correus, destinat als serveis ambulants postals de la Línia Ferroviària de l'Est a París (França), però el 13 de maig de 1909 va ser acomiadat de la seva feina en Postes, Télégraphs et Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i Telèfons) per vaguista. El 17 de gener de 1910 va ser reintegrat, però en situació de disponibilitat. Vivia al número 11 del carrer Gérando del IX Districte de París. Fou secretari del grup anarquista (Bruon, Lefèvre, Leydet, Moreau, etc.) del XVIII Districte de París (Secció Saint-Ouen) de la Federació Comunista Anarquista (FCA), que es reunia al número 135 el carrer Damrémont. Abans de la Gran Guerra, participà activament amb mítings en la campanya per la pau i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Detingut a finals de juliol de 1913, el 20 d'agost d'aquell any va ser jutjat, arran d'unes declaracions en dos míting, pel X Tribunal Correccional per «provocació a l'assassinat del cap de l'Estat» i, malgrat la defensa de Pierre Laval, condemnat a tres anys de presó i a 2.000 francs de multa; acollí la sentència al crit de «Visca l'anarquia!». En el judici d'apel·lació, celebrat l'1 de gener de 1914, la pena va ser reduïda a la d'un any de presó i a 100 francs de multa. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat enquadrat en el 19 Regiment de Caçador a Cavall, del qual va ser caporal i va ser condecorat per accions de guerra. El 21 d'agost de 1917 es casà a Boulogne-Billancourt (Illa de França, França) amb Claire Edmée Jubeau. Entre 1919 i 1931 visqué a Boulogne-Billancourt i entre 1931 i 1932 a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), moment en que s'instal·là a Arcaishon. En aquests anys col·laborà en el periòdic L'Avenir d'Arcachon. Emmanuel Capmarty va morir el 9 de febrer de 1934 al seu domicili d'Arcaishon (Aquitània, Occitània).

***

Notícia sobre la detenció d'Alfred Amiguet apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 19 d'octubre de 1907

- Aldred Amiguet: L'11 d'abril de 1885 neix a Le Sépey (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari, antimilitarista i lliurepensador Alfred Amiguet, que va fer servir el pseudònim de Louise Desprès. Sos pares es deien François Amiguet i Caroline Gasser. Quan era adolescent s'introduí en el pensament anarquista llegint Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. A començaments del segle conegué Luigi Bertoni durant una conferència a Montreux (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué un gran amic i col·laborador. D'antuvi treballà de tipògraf i posteriorment com a obrer de la construcció (pintor, electricista, etc.). En 1905 s'instal·là a Morges (Vaud, Suïssa) i en 1906 a Vevey (Vaud, Suïssa). L'octubre de 1906 va ser condemnat a Saint Claude (Franc Comtat, Arpitània) a un mes de presó per haver «entrebancat la llibertat laboral». En 1907 va ser nomenat delegat, amb Auguste Rouiller, Burnier i Légéret, de la Unió Obrera de Vevey i participà activament en la vaga general de març d'aquell any en aquella ciutat, fet pel qual va ser condemnant el 8 d'agost de 1907 a 15 dies de presó per haver bufetejat un soldat. Entre 1907 i 1908 va ser secretari de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR). Va ser nombroses vegades condemnat per «ultratge a l'autoritat», com ara a 30 dies de presó el 15 de novembre de 1907 per fer discursos públics anticapitalistes i antigovernamentals a Vevey amb el secretari de la Unió Obrera de Lausana Gustave Noverraz o a 15 dies de presó i 50 francs de multa el 15 de gener de 1908, amb Henri Baud i Henri Bornand, arran d'un article aparegut el 19 de gener de 1907 en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari publicat a Lausana del qual era col·laborador habitual, signant sovint com Louise Desprès o A.A., i del qual va ser editor responsable entre 1911 i 1914. En 1908 també va ser empresonat un mes per la negativa a presentar-se a la inspecció militar. Visqué durant 14 mesos a Niça (País Niçard, Occitània). El setembre de 1910 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on col·laborà estretament amb Bertoni. Quan esclatà la Gran Guerra participà, amb Auguste Bérard, Bertoni, Georges Herzig i altres, en una assemblea anarquista antibel·licista. Entre 1914 i finals dels anys vint, col·laborà en Le Réveil anarchiste, dirigit per Bertoni. El desembre de 1914 assistí, amb Moïse Kneller, Bertoni i Carlo Frigerio, entre d'altres, al congrés de la Unió Obrera de Lausana. Entre 1915 i 1918 col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Le Falot, de Clovis Pignat. Quan Bertoni va ser empresonat arran del muntatge policíac del «Complot de Zuric», entre 1918 i 1919 va fer una sèrie de conferències exigint el seu alliberament. Posteriorment als fets de la sagnant repressió obrera del 9 de novembre de 1932 a Ginebra, va ser interrogat per la policia. Entre 1939 i 1946 col·laborà en Le Réveil clandestí i, després de la mort de Bertoni, en les noves sèries de Le Réveil (1947-1960), figurant com a editor responsable entre 1947 i 1950. Conservà una part important dels arxius de Le Réveil i de la Biblioteca Germinal, els quals van ser donats al Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) quan aquest va ser fundat en 1958. Aldred Amiguet va morir el 27 d'abril de 1963 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), arran d'una crisi cardíaca, i va se incinerat l'1 de maig en presència de nombrosos companys, entre ells André Bösiger, el qual li reté un emotiu homenatge en nom del grup editor de Le Réveil. Estava casat amb Emma Nallet.

***

Florentino Monroy Quirós en una excursió anarquista (estiu de 1933)

- Florentino Monroy Quirós: L'11 d'abril de 1896 neix a Lleó (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Florentino Monroy Quirós. Sos pares es deien Juan Monroy González i Ignacia Quirós Escapa. Amic de la infància de Buenaventura Durruti Domínguez, quan encara era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en fundar-se a Lleó. Quan l'atemptat mortal contra el tinent coronel i exgovernador de Biscaia (País Basc) Fernando González Regueral, executat el 17 de maig de 1923, va ser detingut, però va ser alliberat per manca de proves. També va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de l'Ateneu Obrer, del qual va ser nomenat president. Obrer fuster, treballà a les prestigioses fusteries de Miguel Pérez Vázquez i de Bernardo Trobajo. Subvencionat per les autoritats, el gener de 1930 visità, amb altres obrers, l'Exposició Internacional de Barcelona (Catalunya). Secretari de la Federació Local de Lleó de la CNT, entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel Sindicat de la Fusta al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») que se celebrà a Madrid. El 28 de setembre de 1932 fou delegat al III Congrés de la Confederació Regional d'Astúries, Lleó i Palència, on participà en la redacció de la ponència sobre les «Reivindicacions i conflictes» i presidí la mesa en la segona sessió. En 1933 va ser nomenat president del Sindicat de la Fusta de la CNT. Arran de l'aixecament revolucionari anarquista de desembre de 1933 va ser empresonat. Participà activament en la revolució d'octubre de 1934 i pogué fugir de la repressió, però el 18 de gener de 1935 es lliurà a les autoritats militars i va ser empresonat fins el 13 d'abril de 1935, quan el seu sumari i el d'altres companys van ser sobreseguts. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, la CNT aconseguí evacuar-lo de Lleó per passar a zona lleial i fou soldat de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola als fronts. El 17 de maig de 1937 se li va obrir expedient de responsabilitats civils per part de les autoritats franquistes i l'11 d'octubre de 1937 va ser multat amb 2.500 pessetes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial es traslladà a Ralvila (Llenguadoc, Occitània), on treballà de fuster i continuà militant en la CNT de l'exili. En 1967 va fer una conferència a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni va ser recollit per Hans Magnus Enzensberger per al seu llibre Der kurze Sommer der Anarchie. Buenaventura Durrutis Leben und Tod (1971). Sense pensió de jubilació, visqué reparant la marqueteria dels rics mobles de la burgesia i de l'aristocràcia. Ja gran, va caure malalt i després de la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i visqué una temporada en una llar d'ancians de Ferrol (La Corunya, Galícia). Participà, amb Juan Manuel Porto García i Jesús Rodríguez Pérez, en la reconstrucció del Sindicat de Jubilats de la CNT de Ferrol. Florentino Monroy Quirós va morir el 15 de febrer de 1983 a l'Hospital Monte San Isidro de Lleó (Castella, Espanya) i va ser enterrat al cementeri d'aquesta població. Son fill, Florentino Monroy, va ser militant de la CNT clandestina durant el franquisme.

Florentino Monroy Quirós (1896-1983)

***

Georges Salanson

- Georges Salanson: L'11 d'abril de 1898 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista individualista Georges Pierre Marie Salanson. Fill d'una família francesa de magistrats i d'alts funcionaris, son pare era jutge de pau i visqué a Florac (Llenguadoc, Occitània) la seva infantesa, rebent una educació burgesa i una sòlida cultura. A començament dels anys vint freqüentà els cercles llibertaris de París (França) i col·laborà en Le Libertaire. En 1921 sos pares, arran del seu matrimoni amb Anne Alyra, li van donar la suma de 60.000 francs. El 4 de novembre de 1923 va ser detingut i condemnat el 14 d'aquell mes a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per «apologia del crim de Germaine Berton» en un article publicat en Le Libertaire. En 1924 era secretari del grup anarquista el XV Districte de París. L'octubre de 1925 va ser condemnat per «provocació a l'assassinat» a tres mesos de presó o 500 francs de multa i el 15 i el 24 de desembre de 1926 a penes de tres i de dos anys, respectivament, per «abús de confiança i estafa». El desembre de 1929 finançà amb les seves expropiacions el llançament de La Revue Anarchiste, publicació oberta a totes les tendències anarquistes; però aquest llançament va ser durament criticat per militants de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que li van reprotxà l'haver usurpat el títol de la seva antiga revista, editada entre 1922 i 1925 per Sébastien Faure, tot denunciant aquesta edició com una estratègia comercial al marge de la propaganda llibertària. Un informe policíac de març de 1929 el qualifica de pederasta, drogoaddicte i ocultista, i a partir d'aquestes dates desapareixerà dels cercles llibertaris. El 12 de febrer de 1931 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a tres anys de control domiciliari per haver ferit el 3 d'octubre de 1930, als jardins del Camp de Mart de París, Jean Pougin. Partidari de la «presa individual», segons la policia, el 23 de maig de 1932 desvalisà la caixa forta (213.000 francs) del notari Chaslot de Saint-Denis (Illa de França, França) on havia entrat contractat com a jardiner sota el nom de Roger Combet-Farnoux, un company que li havia deixat la seva documentació militar. Aquest fet l'obligà a amagar-se i a abandonar les activitats polítiques, i amb els diners va comprar a Finisterre el iot Jock. El 25 de desembre de 1934 va ser detingut a L'Estaque de Marsella (Provença, Occitània) i tancat a la presó de Saint-Charles arran del seu rebuig a pagar 6.000 franc en concepte de reparació del seu iot. Amb el vaixell viatjà per Espanya i per Bulgària. Posteriorment va ser detingut en diverses ocasions per estafes i possessió de documentació falsa i el 2 de maig de 1935 va ser condemnat per l'Audiència de Var (Provença, Occitània) a vuit anys de presó i a la relegació perpètua per temptativa de fabricació de monedes de plata. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Enric Barberà Tomàs (Carrasca)

- Enric Barberà Tomàs: L'11 d'abril de 1908 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Barberà Tomàs, conegut com Carrasca. Sos pares es deien Rafael Barberà, jornaler, i Dolors Tomàs Belda. Després de fer els estudis primaris a Agres (Comtat, País Valencià), on havien nascut sos pares, entrà a treballar en una fàbrica de barrets a Alcoi i, quan aquesta tancà, com a cambrer en un cafè, moment en qual s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser delegat sindical en la seva empresa. Anarquista de la tendència naturista i vegetariana, creà una societat anarconaturista que disposava d'una petita biblioteca i on s'organitzaven excursions, cursos, conferències, audicions musicals, etc. En un indret alcoià anomenat Els Canalons, els membres de la societat, a cop de pic, van fer una explanada, construïren una presa al rierol i muntaren un trampolí a la roca, a més de plantar arbres fruitals i flors, convertint el paratge en un idíl·lic verger on practicar el naturisme. També fou un entusiasta de la gimnàstica i de l'esport, exercint de professor d'educació física i aconseguint una extraordinària resistència física, comparable a la resistència d'una carrasca, d'aquí el malnom. Va ser íntim amic del militant anarconaturista i escriptor alcoià Agustí Belda Carbonell. El juliol de 1931 participà en un míting amb Àngel Ferrer, Mira i altres. Durant els anys republicans, amb Rafael Martí, va ser l'animador del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de la CNT alcoiana. El gener de 1932 fou delegat pel SOD d'Alcoi al Ple Regional confederal i el juliol de 1934 al Ple Nacional de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, es va fer milicià de la Columna Alcoiana que partí el 7 d'agost de 1936 cap al front de Còrdova, per lluitar a les zones de Pedro Abad, Espejo, Castro del Río i Cerro Muriano. Quan retornà a Alcoi, va ser nomenat vicepresident de la Conselleria d'Avituallament de l'Ajuntament, càrrec que exercí fins a la seva mobilització per combatre al front de Llevant. Després de fer un curs a l'Acadèmia Militar de Bètera (Camp de Túria, País Valencià), va ser nomenat tinent de l'Exèrcit republicà i el 15 de gener de 1939 capità de la 82 Brigada Mixta. El març de 1939, amb el triomf feixista, es trobava de permís a Alcoi on sa companya Francisca Llorens, davant el perill d'una detenció, l'animà a fugir, cosa que refusà argumentant que no havia fet res de dolent i que l'únic que se li podia reprotxar era haver anat al front. Després d'uns dies a València a casa d'un amic, retornà a Alcoi, on va ser reconegut, detingut i tancat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli. Més tard va ser traslladat a Alcoi i després a Alacant. El 6 de juny de 1941 va ser jutjat en consell de guerra acusat de diversos delictes (participació en l'atac de la caserna d'Alcoi, simulacre d'execució d'una persona, organització de la Columna Alcoiana confederal i haver donat conformitat a l'execució de sis persones de dretes a la població cordovesa de Pedro Abad) i, malgrat diversos testimonis favorables, condemnat a mort. Després d'un nou judici d'apel·lació el 5 de setembre de 1942 a Alacant, on testimonis l'exculparen –com el del seminarista Antonio García Sánchez, al qual Barberà havia salvat la vida–, la seva condemna de mort va ser refermada. Entre el 5 de juny de 1941 i el 14 de setembre de 1942 va escriure clandestinament, fent servir paper higiènic, un diari a la seva cel·la de la presó de Banalua d'Alacant, on descriu amb cruesa les saques, l'angoixa de les famílies dels presos, el patiment dels condemnats, etc. Enric Barberà Tomàs va ser afusellat el 16 de setembre de 1942 a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enterrat al cementeri d'aquesta ciutat –vint anys més tard les seves restes van ser traslladades al Cementiri Municipal d'Alcoi. El diari va arribar a sa vídua dissimulat al farcell del seu company i l'amagà en una ampolla hermèticament tancada que enterrà per por a represàlies. En 1994 aquest diari va ser transcrit i publicat modestament a Alcoi per sa filla Marcela i en 2003, gràcies l'interès de l'escriptora Rosa Montero, publicat a Barcelona per l'editorial RBA sota el títol Estampas de luz. Diario de un condenado a muerte (1941-1942).

---

Continua...

---

[10/04] �Verbo Nuevo� - �A��o Direta� - Nobiling - Crestin - Matha - Gu�nant - Janvion - Avennier - Belardi - Torner - Alc�n - Prats Pedr�s - Meucci - Piacenza - Esteve - Ponz - Gim�nez Moreno - Pons Tom�s - Feuillade - Barroso - Romero - Pastor - Barber� - Parra - Zapata - Capetillo - Pellevilain - Grau - Casta�eira - Suria - Larcher - Pitarch - Dupuy - Fabre - Molina Iturbe - Granado

[10/04] «Verbo Nuevo» - «Ação Direta» - Nobiling - Crestin - Matha - Guénant - Janvion - Avennier - Belardi - Torner - Alcón - Prats Pedrós - Meucci - Piacenza - Esteve - Ponz - Giménez Moreno - Pons Tomàs - Feuillade - Barroso - Romero - Pastor - Barberà - Parra - Zapata - Capetillo - Pellevilain - Grau - Castañeira - Suria - Larcher - Pitarch - Dupuy - Fabre - Molina Iturbe - Granado

Anarcoefemèrides del 10 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de Verbo Nuevo [CIRA-Lausana]. Foto d'Éric B. Coulaud

- Surt Verbo Nuevo: El 10 d'abril de 1928 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de la publicació anarquista en llengua castellana Verbo Nuevo. Periódico de ideas y de lucha. El responsable legal de l'administració i de la redacció va ser Ernest Tanrez (Ernestan), encara que la publicació la portava Juan Manuel Molina Mateo (Juanel). Es mostrà partidari al sector de l'exili acostat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la dictadura de Primo de Rivera. Hi van col·laborar Josep Magrinyà i Federico Pizana, entre d'altres. El disseny de la capçalera estava realitzat pel dibuixant Helios Gómez. En sortiren, com a mínim, dos números.

***

Portada d'un número d'Ação Direta

- Surt Ação Direta: El 10 d'abril de 1946 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarquista Ação Direta. Semanario anarquista. Fundat i dirigit per José Oiticica, n'havia tret una primera època a partir del 10 de gener de 1929. Canvià de periodicitat en diverses ocasions (quinzenal, mensual i bimestral) i així mateix es distribuí a São Paulo. També va ser dirigit per Sônia Oiticica i van ser administradors Ideal Peres i Manuel Pérez. Hi van col·laborar, entre d'altres, P. Bertholot, J. Bestieu, Pedro Ferreira da Silva, José Gomes Cardoso, Edgard Leuenroth, Clara Luz, Peloriano Maia, Roberto das Neves, José Oiticica, Sônia Oiticica, Ideal Peres, Juan Peres, Manuel Pérez, Serafim Porto, Rudolf Rocker, José Romero, Dr. Satan, Edgar Rodrigues i Josef Tibogue. En sortiren 136 números, l'últim el 30 d'octubre de 1959. En 1970 l'editorial Germinal publicà una antologia d'articles de José Oiticica publicats en el periòdic sota el títol Ação Direta (meio século de pregação libertária).

Naixements

Karl Eduard Nobiling

- Karl Eduard Nobiling: El 10 d'abril de 1848 neix a Kollno (Posen, Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. Karl Eduard Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín (Alemanya). El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

***

Notícia de la mort de Claude Crestin apareguda en el diari lionès Le Progrès de l'1 d'agost de 1900

- Claude Crestin: El 10 d'abril de 1856 neix al III Districte de Lió (Arpitània) l'anarquista i sindicalista Claude Dominique Crestin. Era fill d'Antoine Crestin, botiguer de vi, i de Marie Monod. Es guanyà la vida treballant de serraller. Orfe de pares, en 1876 va ser dispensat de fer el servei militar per ser el major dels seus germans orfes i en aquesta època vivia al número 144 del carrer Boileau del VI Districte de Lió. Posteriorment visqué al número 166 del carrer Cuvier del mateix districte. En 1880 va ser delegat al Congrés Regional del Partit Obrer (PO), celebrat a La Croix Rousse de Lió. Fou membre de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), la qual agrupava en 1881 la major part d'anarquistes de la zona. Durant la nit del 14 al 15 de gener de 1882 participà en l'assetjament de la seu del periòdic Le Réveil Lyonnais, fet pel qual va ser condemnat el 23 de febrer a una multa de 15 francs per «escàndol nocturn». A principis de maig de 1882 va ser nomenat secretari de redacció del periòdic Le Droit Social i el 28 de maig animà una reunió celebrada a la Sala de l'Élysée per jutjat els magistrats que havia condemnat François Dejoux, gerent del periòdic. El 18 de juny de 1882, durant un míting francoitalià celebrat també a la Sala de l'Élysée, va prendre per la força la presidència de l'acte, malgrat l'oposició del comissari de policia present, i per aquesta acció va ser condemnat el 20 de juliol a una multa d'11 francs. En aquesta època participà en la Lliga per als Interessos Populars, que propugnava la vaga als imposts i als lloguers, on els blanquistes i els anarquistes lluitaven per la direcció del moviment obrer. Durant l'estiu de 1882, aleshores gerent de L'Étendard Révolutionnaire, participà en l'organització d'unes conferències d'Émile Digeon, Louise Michel i Gustave Rouanet, on va difondre un violent article («Mort aux voleurs»). El 16 d'agost de 1882, com a gerent de L'Étendard Révolutionnaire, va ser condemnat per l'Audiència del Roine a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i al pillatge i per ultratges» a un advocat general en el servei de les seves funcions. Tancat a la presó central d'Albertville (Savoia, Arpitània), el 3 de desembre de 1882 va ser traslladat a la presó lionesa de Saint-Paul. El 9 de gener de 1883, quan purgava la pena, va ser integrat per la magistratura en el grup d'anarquistes jutjats segons la Llei Dufaure de 1872, acusats de «reconstitució d'organització internacional de treballadors» («Procés dels 66»). El 19 de gener de 1883 el Tribunal Correccional de Lió el condemna a tres anys de presó, 500 francs de multa, 10 anys de vigilància i cinc anys de privació dels drets civils. El 13 de març de 1883 el Tribunal d'Apel·lació de Lió reduí la citada pena a dos anys de presó, 300 francs de multa i cinc anys de vigilància, a més de mantenir la privació dels drets civils. El 17 de gener de 1886 va ser posat en llibertat gràcies a una gràcia presidencial. En sortir de la presó sembla que la seva relació amb el moviment llibertari es relaxà. El 9 de febrer de 1887, a resultes de l'explosió el dia abans de dos bombes al Palau de Justícia, el seu domicili va ser escorcollat i es va refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on treballà en un taller de carrosseria. Entre 1888 i 1894 treballà de ferrer en un taller de construcció dels tramvies lionesos, després en una fàbrica de carretes d'infants, en una carrosseria i en uns talles del barri lionès de La Buire. D'aleshores ençà, es dedicà només a tasques sindicals i en 1890 el Sindicat de Carrossers el nomenà delegat a la Borsa de Treball de Lió. El novembre de 1893 la policia el considerava com a «socialista revolucionari no militant». L'abril de 1894 demanà a les autoritats la seva rehabilitació amb la finalitat d'aconseguir una feina en els ferrocarrils. Sa companya fou Eugénie Rey. El seu últim domicili va ser al número cinc del Cours Vitton del VI Districte de Lió, on vivia des del 25 d'agost de 1896. Claude Crestin va morir el 30 de juliol de 1900 a l'Hôtel-Dieu del II Districte de Lió (Arpitània), després de patir una mortal insolació, i va ser enterrat l'1 d'agost al cementiri lionès de la Gillotière.

***

Louis Matha

- Louis Matha: El 10 d'abril –alguns citen erròniament el 6 d'abril– de 1861 neix a Castèlgelós (Aquitània, Occitània) el propagandista anarquista Arnaud Matha, més conegut com Armand-Louis Matha i que va fer servir el pseudònim Belle-Barbe. Sos pares es deien Pierre Matha i Marie Lescouzères, i vivien a l'illa de la Reunió. Fou fill d'una família de pagesos bonapartistes, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir quan tenia 14 anys amb llibres de temàtica social. Perruquer de professió, exercí el seu ofici a Castèlgelós. D'antuvi fou seguidor del republicanisme de León Gambetta i, després, del socialisme de Louis Auguste Blanqui, però cap el 1887 començà a militar en el moviment llibertari. En 1891 s'instal·là a París (França). Conegué Élysée i Paul Reclus, Piotr Kropotlin i Jean Grave i col·laborà amb aquests en La Révolte. A partir del número 39 (31 de gener de 1892) reemplaçà Charles Chatel en la gerència del periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors, editat per Zo d'Axa. Denunciat arran de la publicació d'un article, va ser condemnat el 4 de juny i el 5 de juliol de 1892 per l'Audiència del Sena de París a dues penes de 18 mesos de presó per «provocació a l'assassinat». Arran d'això, fugí a Londres i va ser reemplaçat per Félix Bichon en la gerència del periòdic. A la capital anglesa freqüentà Émile Henry i les reunions del Club «Autonomie». El febrer de 1894 retornà clandestinament a París i intentà sense èxit evitar l'atemptat que Émile Henry va cometre el 12 de febrer de 1894 a cafè Terminus. Després de l'atemptat, segons un informe de la policia, es personà amb Léon Ortiz i Millet al domicili d'Henry a la rue des Enviergés, per eliminar qualsevol prova comprometedora. El 24 d'abril de 1894 va ser detingut arran de l'atemptat del restaurant Foyot del 4 d'abril, però va ser alliberat per manca de proves. El 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el conegut com «Procés dels Trenta», amb altres companys (Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Chatel, Félix Fénéon, Paul Reclus, etc.) i sortí absolt. Formà part, amb Sébatien Faure i Constant Martin, en el grup editor del setmanari Le Libertaire, que publicà el primer número el 16 de novembre de 1895 i del qual va ser nomenat gerent. El 15 de juliol de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional Núm. 9 de París, com a gerent de Le Libertaire, a 20 dies des presó per «apologia del crim» pels articles «Les morts qui vivent» i «Un précurseur». Organitzà gires de conferències de Sébastien Faure i de Louise Michel arreu França. Durant l'«Afer Dreyfus», va ser l'administrador del diari Le Journal du Peuple (1899), editat per Sébastien Faure, i de la revista monogràfica Les Hommes de Révolution, que sortí a París entre desembre de 1899 i maig de 1900 i on fou un dels seus principals redactors Michel Zévaco. En 1901 es va veure implicat en un cas de «robatori de valors», però fou finalment absolt pel Tribunal de Montbrisson. Entre març i juny de 1902 col·laborà en els tres números que es publicaren del periòdic La Grève Général, que editaren a Londres Henry Cuisinier i Louis Depoilly. Novament dirigí Le Libertaire en 1904 i entre 1908 i setembre de 1910, anys aquests darrers que donà al periòdic un enfocament neomaltusià amb el suport de Louise Sylvette. El 19 de gener de 1905 prengué la paraula, amb altres (Sébastien Faure, Liard-Courtois, Almereyda, Nelly Roussel, etc.), en el míting homenatge a Louise Michel, que acabava de morir, que se celebrà al Palais du Travail de París. El 27 de novembre de 1905 fou testimoni en el judici incoat contra Charles Malato, conegut com el «Procés de "La Pomme de Pin"» («Procés de la Pinya [explosiva]»). El setembre de 1907 va ser detingut acusat de «còmplice moral» en un delicte de la fabricació de moneda falsa, però el 21 de novembre va ser absolt per l'Audiència de París. També va ser administrador de la impremta anarcocomunista «L'Espérance», establerta al Districte 18 de París i on treballaven una dotzena de companys. El febrer de 1910 formà part del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. Entre 1915 i 1920 col·laborà en el periòdic sindicalista parisenc La Bataille. Finalment es retirà a la «Cité Paris-Jardins» de Draveil (Illa de França, França), on s'ocupà de cooperatives, d'obres laiques i, sobretot, de la Caixa de les Escoles. Louis Matha va morir el 12 de febrer de 1930 al XVI Districte de París (França) d'una crisi cardíaca. Sa companya morí el 29 d'octubre de 1946 a Draveil (Illa de França, França).

Louis Matha (1861-1930)

***

Foto policíaca de Louis Guénant (2 de març de 1894)

- Louis Guénant: El 10 d'abril de 1862 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Louis Désiré Guénant. Era fill de François Guénant, ferrer de tall, i d'Anne Poirier, jornalera. Es guanyava la vida com a empleat de comerç i comptable. En 1882 va ser cridat a files i per «otorrea crònica» va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit. El 7 de juliol de 1883 es casà al X Districte de París amb Marie Françoise Morin, cuinera, i aleshores vivia amb sa mare ja vídua al número 11 del passatge d'Allemagne del XIX Districte de París. En 1887, com a empleat ferroviari, va ser inscrit en el registre de control d'inscrits especials de l'exèrcit. En 1893 treballava de comptable a l'empresa de metalls a l'engròs «Kaiser et Haas», al número 65 del bulevard Beaumarchais, i vivia al número 12 del carrer Panoyaux. En aquesta època estava inscrit en els inventaris de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París i el 26 de desembre de 1893 en el llista de recapitulació d'anarquistes. En 1894, segons la premsa, tenia cinc infants. El 2 de març de 1894 va ser detingut, juntament amb altres 21 persones de París i de la regió parisenca, sota l'acusació de pertinença a «associació criminal», el seu domicili escorcollat pel comissari Mourgues i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon; posat a disposició judicial, el 7 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Émile Janvion

- Émile Janvion: El 10 d'abril de 1866 neix a Mâcon (Borgonya, França) el pedagog llibertari, antimilitarista i anarcosindicalista, i després sindicalista nacionalista i antisemita, Philippe Janvion, conegut com Émile Janvion o Pisse-Vinaigre (Esquerp). Sos pares, comerciants de merceria, es deien Henri Josep Janvion, francmaçó, i Eugénie Moindrot, catòlica practicant. Va fer el batxiller en ciències i es diplomà a l'Escola Superior de Comerç. Entre 1885 i 1890 va fer el servei militar amb els caçadors a peu de la infanteria lleugera. Entre 1891 i 1894 treballa com a professor a l'Escola Professional de Toló (Provença, Occitània). En 1894 esdevingué anarquista arran d'assistir a una conferència de Sébastien Faure i en 1896 col·laborà en el periòdic anarquista parisenc Le Père Duchêne. Entre 1895 i 1897 fou professor de l'Escola de Comerç de París i en aquesta època freqüentà el grup literari anomenat «Cenacle de la Montagne-Sainte-Geneviève», on conegué nombrosos intel·lectuals anarquistes (Zo d'Axa, Georges Deherme, Louis Lumet, Victor Barrucant, Jules Guérin, Lucien Jean, etc.). En 1896 fou secretari de redacció de Le Libertaire i el maig d'aquell any la policia el mencionà per primera vegada en un informe com a orador en un míting anarquista a Saint-Ouen (Illa de França, França). El juny de 1897, amb Jean Degalvès, fundà, seguint les idees pedagògiques de Paul Robin, la Lliga d'Ensenyament Llibertari, creada per subscripció popular amb la finalitat d'obrir una escola mixta anarquista i serà una de les primeres grans experiències pedagògiques llibertàries. Aquest mateix any ambdós publicaren el fullet La liberté par l'enseignement i col·laborà en L'Éducation Libertaire. Mancat de mitjans econòmics, malgrat la participació de grans figures, com ara Jean Grave, Émile Zola, Maurice Barrès o Octave Mirbeau, l'experiència pedagògica acabà limitant-se a l'organització durant l'estiu de 1898 i de 1899 de vacances llibertàries a Pontorson (Baixa Normandia) per a un grupet de 19 infants, a la realització d'algunes conferències i a cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes entre 1899 i 1900. Entre 1898 i 1899 col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara La Aurore, Le Libertaire, Le Cri de Révolte, L'Homme Libre o Le Journal du Peuple. El juliol de 1899 entrà a fer feina a l'Ajuntament de París com a ajudant no funcionari i aquest mateix any creà en la Confederació General del Treball (CGT) el primer sindicat d'empleats de les prefectures de l'administració territorial francesa (Sindicat d'Empleats Municipals de París), del qual va ser secretari. Tot l'any 1898 el dedicà en cos i ànima en fer costat la campanya de suport al capità jueu Alfred Dreyfus, fent conferències i publicant articles als diaris. Entre 1899 i 1902 col·laborà en el periòdic Germinal. Organe libertaire, que es publicava a Paterson (New Jersey, EUA). En 1900, davant la perspectiva del Congrés Antiparlamentari Anarquista que s'havia de celebrar a la tardor a París, però que finalment va ser prohibit pel ministre de l'Interior francès, elaborà tres documents: Individualisme et communisme; Enseignement libertaire; i De l'attitude des anarchistes pendant l'affaire Dreyfus, on es declarà contrari a la indiferència manifesta per alguns companys amb l'estil d'intervenció d'altres, criticant el «lirisme republicà» de Sébastien Faure. En 1901, per manca de diners i per desavinences amb Degalvès, l'Escola Llibertaria tancà. Entre el 8 i el 9 de novembre de 1902 participà en el Congrés de les Joventuts Laiques celebrat a París. El desembre de 1902 participà en la fundació, amb Henri Beylie, Paraf-Javal, Albert Libertad i Georges Yvetot, de la Lliga Antimilitarista i entre 1902 i 1903 va fer una gira de conferències, amb Louise Michel, sobre «el pensament humà a través dels temps». Entre agost de 1903 i octubre de 1904 dirigí el periòdic bimensual anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on van col·laborar, entre d'altes, Georges Darien, Zo d'Axa, Han Ryner, Eugène Bonaventure de Vigo (Miguel Almereyda), Lucien Descaves, Élie Faure, Urbain Gohier i Jehan Rictus; en aquesta publicació s'atacà la maçoneria i a certs anarquistes reconeguts, com ara E. Armand, Christiaan Cornelissen o Lev Tolstoi. L'1 de gener de 1904 esdevingué funcionari, amb grau de sisena classe. Entre el 26 i el 28 de juny de 1904 assistí al Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam (Països Baixos), que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). L'octubre de 1906 fou delegat pel Sindicat d'Empleats Municipals de París al XV Congrés Nacional Corporatiu de la CGT, que se celebrà a Amiens, i l'octubre de 1908 al XVI, que se celebrà a Marsella, i on intervingué sobre el tema de l'antimilitarisme. Funcionari municipal en la Prefectura del Sena, en 1907 va ser cessat del seu lloc de feina per haver signat un cartell de la CGT, però una amnistia posterior el reintegrà amb tots els drets en l'administració. El 20 de març de 1908 participà, amb Jean Grave, Jacques Bonzon, René de Marmande, Eugène Merle, Jules Grandjouan i Miguel Almereyda, en el gran míting al Palau del Treball de París contra l'expulsió d'activistes russos. En 1909 fundà el periòdic Terre Libre. Organe d'action syndicale, de caire antirepublicà, antifrancmaçó, antisemita i antimarxista, on col·laborà Marius Riquier, un dels fundadors del Cercle Proudhon, i Georges Darien, i que intentà acostar els cercles sindicalistes al grup ultradretà monàrquic Action Française (AF). En aquesta publicació criticà els jueus ja fossin capitalistes o obrers. En 1910 Terre Libre s'integrà en AF. En 1913 va ser exclòs de la CGT pel seu antisemitisme. Ben igual que altres sindicalistes revolucionaris (Georges Valois o Georges Sorel), s'acostà a AF amb l'objectiu de crear un sindicalisme corporatiu i «nacionalista integral», pensament que alguns consideren la primera manifestació de la ideologia feixista. És autor de Le dogme et la science (1897), L'école, antichambre de caserna et de sacristie (1902), Du syndicat de fonctionnaires (1907) i La franc-maçonnerie et la classe ouvrière (1912). Émile Janvion va morir el 15 de juliol de 1927 a l'Hospital Fernand-Widal de París (França) assistit pels sagraments eclesiàstics i fou enterrat el 22 de juliol al cementiri de Bagneux (Illa de França, França) envoltat dels seus companys d'AF.

Émile Janvion (1866-1927)

***

Necrològica de Louis Avennier apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité del 23 de febrer de 1924

- Louis Avennier: El 10 d'abril de 1872 neix al barri de Saint-Gervais de Ginebra (Ginebra, Suïssa) el periodista, poeta, novel·lista, docent i militant anarquista i sindicalista revolucionari Louis Joseph Avennier, conegut com Alexis Lavanchy. Fill d'un obrer rellotger especialitat en cadenes (cabinotier) de «La Fabrique» de Saint-Gervais, després de fer els estudis primaris, i de treballar un temps a «La Fabrique», abandonà els estudis en 1892 per provar sort artística i literària a París (França). A la capital francesa fou deixeble dels poetes François Coppée i Sully Prudhomme. A finals de segle col·laborà en diverses revistes, com ara La Plume (1896), Signal de Genève (1896), La Montagne. Revue suisse d'Art et de Littérature (1896). Sense l'èxit que pretenia, retornà en 1898 a Ginebra, on publicà el seu primer poemari, Puisque l'oiseau chante..., que va ser reeditat en 1895 a Lausana amb un pròleg de Sully Prudhomme, i alguns poemes d'aquest van ser musicats per Ernest Bloch. Posteriorment es guanyà la vida treballant d'empleat d'oficina i fou membre del Partit Socialista de Ginebra. En aquests anys publicà les novel·les L'épreuve (1897) i Une faute (1899), on intentà palesar els costums de certs cercles protestants ginebrins força exclusius i que tingueren menys acollida que la seva poesia. El febrer de 1900 fundà Revue Helvetique, que desaparegué dos anys després. També en aquests anys col·laborà amb cròniques literàries en Journal de Genève. En 1903 esdevingué president de la Unió d'Empleats i Empleades i vicepresident de la sindicalista revolucionària Federació de Sindicats Obrers (FSO), de la qual va ser entre 1908 i 1909 secretari sense sou. Entre 1904 i 1906 col·laborà en periòdic bimensual La Lutte, publicat a Lausana per Ulrich Gailland. Milità activament, al costat de Luigi Bertoni, i encapçalà les vagues ginebrines i del cantó de Vaud, fent nombroses conferències. Col·laborà habitualment, moltes vegades sota el pseudònim d'Alexis Lavanchy, en Almanach du Travailleur, en Le Réveil Anarchiste i en La Voix du Peuple, òrgan de la Federació d'Unions Obreres de Suïssa Romanda (FUOSR). En 1906 col·laborà amb el Cercle Cooperativista Comunista de Ginebra. El 8 de juliol de 1906 assistí al IV Congrés de la FUOSR que se celebrà a Friburg (Friburg, Suïssa) i amb Luigi Bertoni i Jean Wintsch parlà en el míting de clausura. En 1907 publicà, editat per La Voix du Peuple, el fullet Politique, syndicalisme et action directe, del qual, sembla, no es coneix cap exemplar. En 1907 va ser orador, juntament amb altres companys (Auguste Bérard, Margarethe Faas-Hardegger, Charles Fulpius, Georges Herzig i Adrien Wyss), en un míting en suport de Luigi Bertoni, que patia un decret d'expulsió del cantó de Ginebra, que comptà amb el suport de la Federació de Sindicats de Ginebra, la Unió Obrera d'Obrers del Metalls, «La Libre Pensée», el Cercle Cooperatiu Comunista, el Grup de Le Réveil. Va ser un dels principals animadors de la vaga general de la Pasqua de 1907 a Ginebra en suport dels xocolaters d'Orbe i de Vevey (Vaud, Suïssa). Durant la tardor de 1907 va ser designat pels companys russos per rebre totes les informacions i documentacions amb l'objectiu d'editar en rus un «Almanac anarquista», coordinat per Nicolai Rogdaev. En aquests anys participà activament en la campanya de suport a Luigi Bertoni –publicà el fullet Considérations à propos de l'Affaire Bertoni (1909)– i en les manifestacions del Primer de Maig, defensant els insubmisos a l'exèrcit (Juvet, Mischler, Swarzenbourg, Vaucher, etc.) i vivia al número 24 de l'avinguda Soret de Ginebra. L'abril de 1908 declarà que no desitjava que al seu nom s'adjuntés el qualificatiu d'«anarquista», malgrat les seves simpaties declarades, i fins i tot va amenaçar amb emprendre accions legals si no es respectava aquest desig. Entre 1908 i 1915 portà la secció literària «Contes et nouvelles» del diari L'Humanité. En 1909 col·laborà en el diari parisenc La Révolution. Quotidien de lutte sociale. El maig de 1909 fou orador, amb Giovanni Devincenti i Jean Wintsch, en un míting en defensa de Luigi Bertoni, detingut durant la vaga de tipògrafs, celebrat a la Casa del Poble de Lausana (Vaud, Suïssa). El 18 de juliol de 1909 va fer una conferencia a la Gran Festa de Propaganda de la Casa del Poble de Lió (Arpitània), celebrada al Palais d'Été del barri de Montplaisir de la ciutat. Durant una bona temporada fou professor privat a Breslau (Baixa Silèsia, Silèsia, Imperi Alemany; actualment Polònia), on va escriure diversos articles sobre la qüestió polonesa. En 1913 va ser orador, amb A. Fuliani, en els actes del Primer de Maig a Lausana. Abans de la guerra va ser redactor d'un periòdic esportiu del barri de la Coulouvrenière de Ginebra. En 1914, durant el conflicte a la fàbrica Ormond, va fer costat la FUOSR, en contra de la reformista Federació de l'Alimentació. El 15 de març de 1914 va fer la xerrada La chansonnette et les contes français a la Casa del Poble de Lausana. Entre 1914 i 1915 va ser mestre a l'Escola Ferrer de Lausana i entre 1915 i 1919 col·laborà en el periòdic quinzenal anarquista intervencionista de Jean Wintsch La Libre Fédération. Partidari de la causa aliada durant la Gran Guerra, cobrí la batalla del Marne per al diari ginebrí La Suisse –publicà un assaig («Les collaborateurs de La Grande Revue tombés au Champ d'Honneur») sobre els germans, i escriptors anarquistes, Léon i Maurice Bonneff– i envià cròniques des de la mateixa Alemanya. El juny de 1915 organitzà una conferència sobre els voluntaris suïssos al front francès i també un concert celebrat el desembre d'aquell any en defensa de la causa aliada. Publicà el llarg assaig «La Suisse et la Guerre» en el número de juny de 1915 del periòdic mensual parisenc La Grande Revue, que tingué una enorme repercussió. En 1917 prologà el fullet de l'anarquista Armand Lapie En convoyant des rapatriés français. Mostrà la seva solidaritat pública amb Luigi Bertoni, quan aquest va ser detingut preventivament arran de l'explosió d'una bomba a Zuric (Zuric, Suïssa), publicant una carta en el diari Le Genevois del 15 de setembre de 1918. Després de la guerra, reprengué les seves conferències sobre història de l'art, però sembla que ja no freqüentà els cercles llibertaris. Durant un any i mig fou redactor d'un periòdic francès al Caire (Imperi Britànic; actualment Egipte), però retornà a Ginebra. En 1921 col·laborà en La Suisse Libérale. Destacat crític d'art, en 1922 va publicar a Ginebra les plaguetes sobre els escultors J. J. Pradier. Statuaire (1790-1852) i James Vivert. Statuaire. En 1922 col·laborà en La Bibliothèque Universelle i en La Revue Suisse. Poc després de la defunció de sa mare, Louis Avennier va morir el 5 de febrer de 1924 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Notícia de la detenció de Bruto Belardi apareguda en el diari parisenc Le Petit Caporal del 19 de juliol de 1909

- Bruto Belardi: El 10 d'abril de 1877 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista individualista i il·legalista Bruto Belardi –el seu nom també citat Brutus i el llinatge Belardie. Es guanyava la vida treballant de manobre i ajustador mecànic. Emigrà a França i en 1905 la policia el tenia classificat com a anarquista amb residència desconeguda. Casat amb Victorine Giorgis (Victorine Belardi), en 1907 tingué una filla, Jeanne Belardi. El 14 de juliol de 1909 va ser detingut; processat, juntament amb la companya, i condemnat per l'Audiència del Sena a cinc anys de presó per «fabricació i emissió de moneda falsa» i purgà la pena a la presó de Melun (Illa de França, França). En aquesta època freqüentà la seu del periòdic L'Anarchie i les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars». També la policia el trobà com a assidu de les reunions del grup llibertari antimilitarista del XVIII Districte de París. Sa filla Jeanne Belardi esdevingué companya de l'anarquista Édouard Carouy i en 1911 ambdós van ser detinguts en el cas de la «Banda Bonnot»; posteriorment va ser companya de l'anarquista André Georges Roulot (Lorulot). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Samuel Torner Viñallonga

- Samuel Torner Viñallonga: El 10 d'abril de 1881 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Mallorca (Illes Balears)– el mestre racionalista i propagandista anarquista Samuel Daniel Ezequiel Torner i Viñalllonga, el seu primer llinatge a vegades citat Torné. Era fill de Josep Torner Capdevila, argenter, i de Dolors Viñallonga Mauri, i sa família vivia al tercer pis del número 1 del carrer de Manresa de Barcelona. Posteriorment sa família es traslladà al tercer pis del número 35 del carrer Major del Clot de Sant Martí de Provençals de Barcelona. El 22 de setembre de 1894, amb només 13 anys, va sol·licitar l'admissió a l'examen d'ingrés per als estudis de magisteri a l'Escola Normal Superior de Mestres. En 1896 vivia al tercer pis del número 99 del carrer del Carme de Barcelona i el 20 de desembre de 1897 se li va expedir el títol de mestre de primera ensenyança elemental de l'Escola Norma Superior de Mestres de Barcelona. En aquesta època militava en el republicanisme i en 1898, quan va començar a fer de mestre, vivia a Sant Andreu de Palomar de Barcelona. Ja militant anarquista, entre 1899 i 1901 fou orador en diversos mítings, com ara a favor de les víctimes del procés de Montjuïc, sobre els «Fets de Chicago», el Primer de Maig. El febrer de 1900, fou un dels signants, amb altres republicans i anarquistes, d'una protesta de la Comissió de Revisió del Procés de Montjuïc dirigida al govern. Arran de la vaga de tramviaires de maig de 1901 va ser empresonat al vaixell-presó Pelayo, juntament amb altres destacats anarquistes (Leopold Bonafulla, Francesc Callís Clavería, Mariano Castellote Targa, Teresa Claramunt Creus, Ramon Sempau Barril, etc.). En aquesta època patí tres mesos de presó per dos delictes de sedició fins que finalment va ser indultat. En aquesta època col·laborà en el periòdic lerrouxista madrileny Progreso i la publicació anarquista barcelonina El Productor, dirigida per Teresa Claramunt Creus i Joan Baptista Esteve Martorell (Leopoldo Bonafulla). El juliol de 1901 formà part d'un grup de propaganda anarquista (Leopoldo Bonafulla, Teresa Claramunt Creus, Joaquina Cornet, Antonio Cruz Sallés, José López Montenegro, Eduardo Valor, etc.). El 4 d'agost de 1901 va ser detingut juntament amb Sebastià Sunyer Gavaldà a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), després de participar en un míting de protesta per la repressió desencadenada el maig d'aquell any a la Corunya (Galícia). L'octubre de 1901 fundà i dirigí l'Acadèmia Lliure «La Nueva Humanidad» al carrer del Carme de Sants, que va ser inaugurada el 12 d'octubre d'aquell any amb un míting amb Teresa Claramunt Creus i José López Montenegro. El 12 de maig de 1902 va ser jutjat amb José Jacas en consell de guerra per haver qualificat d'«esbirro» un guàrdia civil durant un míting i ambdós condemnats a dos anys, quatre mesos i un dia de presó correccional, però van ser indultats arran de la coronació d'Alfons XIII i van ser alliberats el juliol de 1902. En aquesta època col·laborà en el periòdic maonès El Porvenir del Obrero. A finals d'aquell any va ser novament detingut per participar en un intent de vaga i per repartir un fulls; el 5 de gener de 1903 es va decretar la seva llibertat, però va continuar a la presó. En sortir de la garjola participà en diversos mítings i el maig de 1903 va ser detingut per participar en una vaga. En aquesta època col·laborà en el periòdic madrileny Tierra y Libertad i a finals de 1903 va col·laborar en la fugaç reedició del periòdic La Tramontana. Durant la primavera de 1904 patí dos processos judicials per delictes d'impremta i participà en la campanya del moviment d'inquilins. Després de fer feina en una escola protestant barcelonina, dirigí l'Escola Moderna de Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya), al primer pis del número 36 del carrer del Col·legi, que va ser inaugurada el 27 de novembre de 1904. Amb l'oposició frontal dels sectors catòlics, el març de 1905 l'escola va ser assaltada i se'n va destruir el material i la biblioteca, i finalment l'escola va ser clausurada amb pretextos legals per la Inspecció de Primera Ensenyança. L'escola, però, continuà funcionant en altre local i a primers de maig de 1905 va reobrir gràcies a les gestions d'Alejandro Lerroux García. Arran de la bomba que esclatà a la rambla de les Flores de Barcelona el 3 de setembre de 1905, fou un dels 25 signants d'un manifest de rebuig i protesta contra la violència publicat pels anarquistes de Vilanova i la Geltrú. Quan la detenció de Francesc Ferrer Guàrdia entre el 31 de maig de 1906 i el 13 de juny de 1907 arran de l'atemptat contra Alfons XIII al carrer Mayor de Madrid (Espanya), coordinà les escoles i els mestres de l'Escola Moderna, que va ser clausurada, al voltant de l'anomenada Federació Racionalista. L'estiu de 1906 amb la seva companya, Serafina Groba, passà a dirigir la nova Escola Moderna de València (València, País Valencià), creada per la Primitiva Societat d'Instrucció Laica, continuadora d'una associació de lliurepensadors valencians; ell, a més, s'encarregà de la classe elemental i ella de la classe de pàrvuls. A part d'això va fer nombroses conferències sobre l'Escola Moderna, per demanar la llibertat de Francesc Ferrer i Guàrdia i José Nakens Pérez, i sobre l'ensenyament racionalista a diversos indrets. El gener de 1907 son germà David Torner, encara adolescent, que treballava d'auxiliar a l'escola, va morir després d'una llarga malaltia. Poc després fundà i dirigí Humanidad Nueva. Revista pedagógica ilustrada y órgano de la Escuela Moderna de València (7 de febrer de 1907 - abril de 1909), que seguia les passes del Boletín de la Escuela Moderna de Barcelona. En el curs 1907-1908 promogué la creació de l'Agrupació de Professor Racionalistes i en 1908 va il·lustrar el llibre d'Anselmo Lorenzo Asperilla Igualdad, libertad y fraternidad. Poc després va declarar a Barcelona en el procés contra el terrorista anarquista i confident de la policia Joan Rull Queraltó, on digué que l'estiu de 1906 aquest l'havia visitat a Vilanova i la Geltrú i que s'havia allotjat a casa seva. Entre els anys 1908 i 1909 fou secretari del Comitè del Centre de la Casa del Poble de València i participà activament en la campanya en suport dels presos de l'enfrontament revolucionari d'Alcalá del Valle (Cadis, Andalusia, Espanya) de l'1 d'agost de 1903. En 1908, amb l'Agrupació de Professors Racionalistes, participà en la campanya contra l'intent del govern d'Antoni Maura i Montaner d'aprovar una llei antiterrorista. Entre el 21 i el 23 de juny de 1909 representà, amb Benigne Ferrer, els mestres racionalistes en la II Assemblea Reformista d'Instrucció Nacional que se celebrà a València i entre el 12 i el 16 de juliol d'aquell any participà en el Congrés Nacional Pedagògic de València. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica», el 29 d'agost de 1909 l'escola va ser clausurada i ell tancat a la Presó Model de València. Es decretà el seu desterrament i, d'antuvi, va ser enviat amb la seva companya a Cañete (Conca, Castella, Espanya) i poc després, l'11 de setembre de 1909, embarcats a bord del vapor Valbanera cap a l'Argentina. Entre setembre de 1909 i 1914 la parella residí a Buenos Aires (Argentina). Sembla que en 1910 fundà una Escola Moderna i poc després va crear un petit negoci, l'editorial Sarmiento, on va poder publicar i dirigir la revista quinzenal Francisco Ferrer. Revista de educación racional. Continuadora de la obra de la Escuela Moderna (11 de maig de 1911 - 1 de febrer de 1912). En aquesta època col·laborà en la publicació madrilenya La Palabra Libre. Periódico republicano de cultura popular. En 1912 creà la Liga de Educación Racionalista, que edità la revista La Escuela Popular. A l'Argentina conegué el pedagog anarquista Albà Rossell Llongueras, amb qui no s'avingué gaire. Cap el març de 1914 retornà a Catalunya i, després d'una amnistia, pogué fer-se càrrec novament de l'escola. El juliol de 1917 va ser detingut amb altres companys i poc després alliberat. L'abril de 1918 fou un dels fundadors del Centre Català de València, del qual va ser bibliotecari. En aquesta època dirigí la revista quinzenal El Constructor, dedicada a les arts constructives. El 28 de març de 1920 el diari republicà valencià El Pueblo publicà la notícia sobre la greu malaltia que patia des de feia dos mesos, però es va recuperar, ja que el 26 de juny de 1920 participà en una vetllada d'homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia celebrada al Casino Republicà del Museu de València. L'última notícia que en tenim és de febrer de 1922, després es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Dalmau i Ribalta, Antoni: «Samuel Torner, mestre racionalista i activista llibertari (1881-?)», en Educació i Història, 18 (juliol-desembre de 2011), pp. 205-226

***

Marcos Alcón Selma

- Marcos Alcón Selma: El 10 d'abril de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Marcos Alcón Selma. A partir d'agost de 1917 es va afiliar al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1919 va participar en els grups de defensa contra els atacs dels escamots armats de la patronal. Va intervenir en la vaga del ram de 1920 i va acabar empresonat quan encara no tenia fets els 18 anys. L'agost de 1920 va ser alliberat i va ser ferit en un tiroteig contra el sometent i de bell nou empresonat. El 21 de març de 1921 va ser detingut acusat de ser l'executor de Lluís Vivó Tubau, lerrouxista que col·laborava amb els pistolers del Sindicat Lliure, i va passar alguns anys empresonat (Alcalá, Granada, El Puerto de Santa Maria). En 1924, després de fugir de Barcelona, s'instal·la a Sevilla, on residia el Comitè Nacional, i participa en la reorganització de la CNT. Fou un dels que des del cop d'Estat del general Primo de Rivera van pensar en la necessitat de constituir una Federació Anarquista Ibèrica i va pertànyer al grup que el 1927 va prendre l'acord de crear-la. Durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera va ocupar càrrecs de rellevància en la organització regional –membre del Comitè Regional entre 1929 i 1931– al costat de Ángel Pestaña, Hernández i Joaquim Bassons. Durant el període republicà la seva importància militant encara s'accentuarà: membre del Comitè Nacional de la CNT entre 1931 i febrer de 1933, delegat al Congrés de 1931, president del Sindicat i de la Federació del Vidre entre 1929 i 1932 i després fins al començament de la revolució de juliol del 1936, responsable del periòdic El Vídrio, comissionat en 1932 amb Alexandre Schapiro i Eusebi Carbó a València per solucionar el problema dels Sindicats d'Oposició (trentistes), membre del Comitè Pro-Presos, etc. Quan va esclatar la guerra treballava en uns estudis cinematogràfics i va ser membre de la Comissió Tècnica, creada el 26 de juliol de 1936, encarregada de preparar el projecte del nou règim de treball col·lectivitzat per a les sales de cinema i de teatre de Barcelona. Fou elegit el 8 de juliol de 1937 secretari nacional de la Federació Nacional de la Indústria d'Espectacles Públics i va tenir un paper important en l'organització de la producció cinematogràfica de documentals i de noticiaris bèl·lics, tasca per la qual comptà amb la col·laboració del son cunyat Joan Saña. Va substituir Buenaventura Durruti, quan aquest marxà al front, en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, encarregant-se dels Transports de guerra, que aprovisionaven els milicians al front, i de les requises dels cotxes i camions particulars de Barcelona, càrrec que va desenvolupar amb absoluta fidelitat als criteris de Joan García Oliver fins a la seva dissolució d'aquest comitè el setembre de 1936. En 1937 els Comitès de Defensa de Barcelona van demanar-li que forcés la dimissió del secretari de la CNT catalana. Va formar part, en representació de la CNT i al costat de son germà Rosalio, de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, dependent del Departament d'Economia de la Generalitat, formada a Barcelona el 19 de gener de 1938. Aquest mateix any es va oposar a les pretensions de la Generalitat de controlar el sector autogestionat dels transports. En acabar la guerra es va exiliar a París (França) i després de restar tancat a la presó d'Orleans, va ser internat al camp de Vernet. El 19 de juny de 1940, amb son germà Rosalio, va embarcar a Bordeus cap al port de Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on va arribar el 26 de juliol. Instal·lat a Mèxic, es va afiliar al Sindicat de Fàbrica de Vidre i el gener de 1941 va ser elegit secretari d'Organització Obrera del Comitè Nacional Executiu de la Confederació General de Treballadors (CGT) de Mèxic. En 1942 es va alinear amb la «Nueva FAI» i en la Delegació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), oposant-se a les pretensions de Joan García Oliver i d'Aurelio Fernández i del grup «Ponència», el qual s'emparava sota les sigles de la CNT. La seva activitat llibertària va ser força intensa tant pel que fa a l'anarquisme espanyol de l'exili com a l'anarquisme mexicà: secretari d'organització i propaganda de la CNT, col·laborador del periòdic Regeneración, membre del Comitè de CNT en diverses ocasions entre 1940 i 1979, element destacat del grup editor de Tierra y Libertad, etc. En 1953 va participar a Mèxic en el V Congrés de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) com a representant de «Tierra y Libertad». Durant els anys vuitanta i noranta vivia a Cuernavaca i, al costat de Katia Landau, va seguir, malgrat els seus anys, al servei de l'anarquisme escrivint i amb el seu suport econòmic. Entre el 14 i el 16 de setembre de 1991 va participar a Ocotepec (Morelos, Mèxic) en el «Primer Encuentro Nacional de Anarquistas». Va publicar articles en CNT, Combat Syndicaliste, El Compita, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Despertar Marítimo, Espoir, Ideas-Orto, Inquietudes, Libertad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vídrio, etc. Marcos Alcón Selma va morir el 6 de juliol de 1997 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). La seva biblioteca i arxiu es troba dipositada a la Biblioteca Social Reconstruir de Mèxic.

Marcos Alcón Selma (1902-1997)

---

Continua...

---

[09/04] Cas Abarno i Carbone - Escamots de la patronal - Cas Sacco i Vanzetti - �M�s Lejos� - �Liberdade� - Homenatge Oriol Sol� - XVII Trobada de la FICEDL - Gardrat - Rimbault - Melani - Witcop - Roccheggiani - Cherici - Marcet - Arteaga - Hern�ez - Bourgeois - Ailloud - Brunet - Couloubrier - Rindi - Mart�n Arjona - Casas - Dalla - Santiago - �lvarez - Rotllant

[09/04] Cas Abarno i Carbone - Escamots de la patronal - Cas Sacco i Vanzetti - «Más Lejos» - «Liberdade» - Homenatge Oriol Solé - XVII Trobada de la FICEDL - Gardrat - Rimbault - Melani - Witcop - Roccheggiani - Cherici - Marcet - Arteaga - Hernáez - Bourgeois - Ailloud - Brunet - Couloubrier - Rindi - Martín Arjona - Casas - Dalla - Santiago - Álvarez - Rotllant

Anarcoefemèrides del 9 d'abril

Esdeveniments

Abarno i Carbone durant el judici

- Condemna a Abarno i Carbone: El 9 d'abril de 1915, a Nova York (Nova York, EUA), els anarquistes Frank Abarno i Carmine Carbone, membres del grup anarquista italià de Gaetano Bresci, detinguts el 2 de març i acusats de col·locar dues bombes el 13 d'octubre de 1914 a Nova York, una a la catedral de St. Patrick i una altra a l'església de St. Alphonsus, per «celebrar» el cinquè aniversari de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia (13 d'octubre de 1909), son condemnats a sis i 12 anys de presó. Emma Goldman aportarà gran part dels diners necessaris per a sufragar el judici aconseguits mitjançant les conferències que dóna. L'arxiu sobre el «cas Abarno-Carbone» es troba al fons Anthony Capraro de l'Immigration History Research Center de la Universitat de Minnesota (EUA).

***

Els anys del pistolerisme

- Creació dels escamots de la patronal: El 9 d'abril de 1919 el secretari general de la Federació Patronal de Barcelona (Catalunya), Josep Pallejà, informa en carta al capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch, «que en vista que la policia barcelonina ha donat palmàries mostres de la seva impotència per evitar les coaccions i atemptats dels quals són víctimes tant els patrons com els obrers lliures, [els patrons de Barcelona] han resolt la formació d'una policia particular que supleixis aquestes deficiències i que sigui l’empara de les seves vides constantment amenaçades, encarregant de l'organització d'aquesta policia al senyor Manuel Bravo Portillo, que tantes mostres té donades de competència policíaca». A partir d'aquesta data es crearan escamots armats pagats per la patronal per assassinar destacats militants anarcosindicalistes. La Confederació Nacional del Treball (CNT) crearà en resposta grups de defensa confederals armats. L'era del pistolerisme es desencadena. Aquesta carta es conserva al Fons Comte de Romanones de l'arxiu de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid (Lligall 96, carpeta 8).

Pere Gabriel: «Pistolerisme», en Gran Enciclopèdia Catalana, 18. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1988. p. 78

***

Manifestació en suport de Sacco i de Vanzetti

- Cas Sacco i Vanzetti: El 9 d'abril de 1927 el Tribunal Suprem de l'Estat de Massachusetts (EUA) confirma les penes de mort per a «aquests bastards anarquistes», segons la cita literal del jutge Webster Thayer durant el judici, Nicolas Sacco i Bartolomeo Vanzetti.

***

Capçalera del primer número de Más Lejos

- Surt Más Lejos: El 9 d'abril de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari de teoria anarquista Más Lejos. Crítica. Ideas. Documentación social y económica. Sembla que fou dirigit per Eusebi Carbó Carbó. Trobem articles de Jaume Balius, Emma Goldman, Manuel Haro, Albert de Jong, Arthur Lehning, Josep Mas Gomeri, Evelio Servet Martínez Vicente, Ricardo Mella, Ricard Mestres, Josep Peirats, Amparo Poch, Josep Pros, Isaac Puente, Lucía Sánchez Saornil, Alexander Schapiro, Evaristo Viñuales, Mariano Viñuales, etc. Realitzà una enquesta sobre l'abstencionisme electoral a la qual van respondre Camillo Berneri, Pierre Besnard, Armando Borghi, Sébastien Faure, Fontaura, Frederica Montseny, Josep Peirats, el doctor Pierrot, Evaristo Viñueles, Volin, etc. En sortiren nou números, l'últim el 2 de juliol de 1936.

***

- Surt Liberdade: El 9 d'abril de 1938 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual en llengua portuguesa Liberdade. Porta-voz dos antifascistas portugueses. Portava l'epígraf «Una nova barricada que s'erigeix als camps de lluita contra la dictadura i una bandera que simbolitza les aspiracions supremes d'emancipació humana». En sortiren almenys 29 números fins al 1939.

***

La placa d'homenatge a Oriol Solé Sugranyes (Foto: Pere Carol)

- Homenatge a Oriol Solé Sugranyes: El 9 d'abril de 2005 a la façana de les Voltes de la Casa Bas de Capellades (Anoia, Catalunya), davant l'assistència d'un centenar de persones, es va inaugurar una placa commemorativa de la defunció del militant anarquista Oriol Solé Sugranyes, que va ser mort per la Guàrdia Civil quan intentava fugir de la presó de Segòvia el 6 d'abril de 1976, ja desaparegut Franco i abans que la pressió popular aconseguís l'amnistia política tant demanada. L'acte d'homenatge va estar organitzat per l’Assemblea de Joves de Capellades, poble d'on era veí Oriol Solé, i va comptar amb la participació de l’escriptor i poeta David Castillo; de Frederic Sánchez, company de fuga de Solé; i del cineasta Manel Muntaner. David Castillo va recordar l'homenatjat llegint un poema de Vicente Serrano; particularment emotiva va ser la intervenció de Frederic Sánchez, que va parlar de la necessitat de recuperar i mantenir la memòria; i Manel Muntaner va llegir un text inèdit escrit per Solé quan estava pres la nit que van assassinar Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974. Finalment, després del parlament d'Adela Morera, de l’Assemblea de Joves de Capellades, la mare de Oriol Solé, la capelladina Conxita Sugranyes de Franch, va destapar la placa i, tot seguit, va tenir lloc l’ofrena floral.

Homenatge a Oriol Solé Sugranyes (09-04-2005)

Joana Domènech: «L'Oriol Solé Sugranyes ja té placa a Capellades», en La Miranda, 201 (maig 2005), p. 19

***

Cartell de la trobada

- XVII Trobada de la FICEDL: Entre el 9 i el 10 d'abril de 2016 se celebra al Cercle Anarquista Berneri de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) la XVII Trobada de la Federació Internacional de Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaries (FICEDL). En aquesta trobada biennal diverses organitzacions d'arreu d'Itàlia i de diversos països europeus debateren sobre l'estat actual de la gestió dels arxius anarquistes (projectes, investigacions, iniciatives, problemes, etc.) a més de diversos aspectes tècnics (programari lliure, escaneig, digitalització, etc.). També es va valorar l'experiment de la Rete delle Biblioteche e Archivi Anarchici e Libertari (REBAL, Xarxa de Biblioteques i Arxius Anarquistes i Llibertaris).

XVII Trobada de la FICEDL (9 i 10 d'abril de 2016)

Naixements

Foto policíaca d'Aristide Gardrat

- Aristide Gardrat: El 9 d'abril de 1859 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) el socialista i anarquista Pierre Aristide Gardrat (Pierre Gardrat) –a vegades citat erròniament Garderat. Era fill natural d'Eugénie Bacqueville i va ser reconegut en el registre civil per son pare, el cirurgià dentista, francmaçó, lliurepensador, republicà i regidor municipal de Lilla, Pierre Aristide Gardrat. Es va llicenciar, segons Charles Malato, en lletres i en ciències, i estava dotat per a les matemàtiques. El 5 de juny de 1881 es traslladà a París (França) per a treballar d'obrer tipògraf i s'instal·là al número 13 del carrer Champollion de París. El 13 de desembre de 1881 demanà permís a les autoritats per continuar publicant i estampant a la seva impremta, al número 9 del carrer Aboukir de París, L'Égalité. Organe hebdomadaire du Parti Ouvrier. En 1882 assistí a les reunions del grup «L'Égalité», al número 183 del carrer Saint-Denis. En 1882 troba feina de comptable en la companyia asseguradora «L'Union», al número 15 del carrer Banque, i vivia al número 62 del carrer Pigalle. El 28 de juliol de 1882 va ser jutjat com a gerent de L'Égalité, juntament amb Jules Guesde, per un delicte de «difamació i injúries» arran de la denúncia de l'antic pintor Veyssier i ambdós van ser condemnats el 4 d'agost a 100 francs de multa. En aquesta època era secretari de Jules Guesde i es dedicava a copiar-li documents de les biblioteques. En 1883 vivia al número 20 del carrer Chévenet de París. Entre 1883 i 1884 treballà sis mesos com empleat supernumerari als ferrocarrils estatals a Orleans (Centre, França). De bell nou a París, en 1884 continuà assistint a les reunions del grup «L'Égalité». En aquesta època encara militava en el Partit Ouvrier, en la Federació Socialista Revolucionària del Centre de la Regió Parisenca, on ocupà càrrecs orgànics, i assistia a les reunions de «La Libre Pensée». El març de 1885 assistí a les reunions de la Unió Socialista Revolucionària (USR). L'abril de 1885 va ser gerent de la publicació parisenca La Question Sociale. Revue des idées collectivistes, communistes et anarchistes et du mouvement révolutionnaire des deux mondes, dirigida per Paul Argyriadès. En aquesta època freqüentà les reunions del grup anarquista «La Vengeance», fundat per Arsène Crié i Delamarre, que es reunia al carrer Lyonnais de París. El juliol de 1885 freqüentà les reunions del Cercle Col·lectivista Revolucionari del XI Districte de París. En 1886, segons informes policíacs, fou membre, amb Louis Duprat, Eugène Joutant (Rozier) i Lapierre, del grup «Les Dynamitards». Durant la primavera de 1886 assistí a les reunions del grup «Germinal», escissió de grup «La Vengeance» al V Districte de París, i l'estiu d'aquell any era present a les reunions del «Grup Anarquista del barri de Père-Lachaise», fundat el maig anterior per Jean Baptiste Louiche. També en 1886 assistí a les reunions del grup «Les Décadents». En 1887 va fer conferències antimilitaristes al grup anarquista «Les Antipatriotes», s'encarregà de la distribució del periòdic La Voie du Peuple i assistí a les conferències del Grup de Propaganda del XI Districte de París. En aquest 1887 assistí a diverses reunions on, segons els informes policíacs, prengué partit pel «col·lectivisme científic» marxista. En un informe de la I Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París s'assegurava que no era anarquista, sinó més bé un «socialista de l'escola de Proudhon i de Blanqui». En 1887 assistí a les reunions del grup «La Montagne», al número 46 del carrer de la Montagne Sainte Geneviève, a les del grup «Coup de Feu» i a les del grup atiador del futur periòdic L'Ère Nouvelle. El 24 de setembre de 1887, en una reunió del «Cercle Germinal», a la Sala Gaucher, per commemorar la proclamació de la I República francesa, recità, entre altres poemes, La charogne, de Charles Baudelaire. El 31 de desembre de 1887 s'adherí al «Cercle Artístic i Socialista Eugène Pottier». A finals de 1887 treballava d'obrer tipògraf a la impremta «Lucotte et Cadoux», al número 21 del carrer Croix-des-Petits-Champs. Sa companya en aquesta època era l'obrera cosidora parisenca Azeline Decastiaux. A principis de 1888, segons la policia, creà, amb Léopold Espagnac i Alain Gouzien, el grup «Les Gueux» del V Districte de París, que prengué el relleu de «La Vengeance». El febrer de 1888 demanà permís per imprimir el periòdic Le Va-Nu-Pied. El 25 de maig de 1888, en plena agitació boulangista, assistí, amb una trentena de companys, a una reunió celebrada al carrer Vieille du Temple per parlar de la manifestació commemorativa de la Comuna de París prevista per a dos dies després al cementiri de Père-Lachaise. Posteriorment, freqüentà el Cercle Internacional Anarquista (CIA), que havia estat fundat en 1888 i era el principal lloc de trobada anarquista del moment. En 1889 assistí a diverses reunions de grups anarquistes, com ara «Ça Ira», «Joventut Anarquista», »La Sentinelle de Montmartre» i «Les Insurgés». L'octubre de 1891 fou present a les reunions del grup anarquista «Unió Socialista Revolucionària». Assistí el 9 de desembre de 1891 a la primera reunió del grup «Les Peinards», celebrada a la Sala Gros Boeuf, i en una altra reunió, el 23 de desembre, declarà que no s'havia presentat a la caserna per efectuar el període d'instrucció militar de 13 dies que li corresponia. Va ser a les reunions del CIA que se celebraren a la Sala Horel. Entre el desembre de 1891 i el gener de 1892 va fer un curs de química per als anarquistes italians del «Grup Secret d'Accions i de Propaganda pel Fet», que es reunia clandestinament als locals de la Biblioteca Anarquista i a diversos domicilis de companys. En aquesta època vivia al número 13 del carrer Harpe del V Districte de París. Entre l'1 de maig de 1892 i l'1 de gener de 1893 fou gerent de Le Père Peinard. Va ser demanat per un jutge d'instrucció, però no va hi va comparèixer; tement ser detingut, demanà asil una nit a un antic company de l'escola, esdevingut funcionari, a qui intentà convèncer de les virtuts de l'anarquisme. El 28 d'agost de 1892 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per haver reeditat la ja tradicional Le bon dieu dans la merde, ou La chanson du Père Duchêne, sota l'acusació d'«ultratge als bons costums» després d'haver publicat un article titulat «Horreurs» i la citada cançó, entonada per François Claudius Koënigstein (Ravachol) just abans de ser executat. El 5 de novembre de 1892 l'Audiència de París el condemnà en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per «instigació a l'assassinat» per la publicació en tres números diferents de Le Père Peinard dels articles «Les ronchonnads d'un 28 jours» (núm. 186), «Chieries militaires» (núm. 187) i «Parlottes ouvrières», «Babillardes d'un campluchard» i «Coups de tranchet» (núm. 188). Fugint de la repressió, s'establí a Londres (Anglaterra), des d'on va enviar al president de l'Audiència la seva nova adreça londinenca perquè li enviés la correspondència –malgrat l'exili, Émile Pouget el deixà com a gerent de Le Père Peinard i així entrebancava possibles denúncies. El 10 de novembre de 1892 va ser entrevistat a Londres, juntament amb altres anarquistes (Auguste Bordes, Louis Matha i Gustave Mathieu), per un periodista de Le Journal. En la més absoluta misèria, es guanyà com pogué la vida treballant de rentaplats i va caure malalt després de dormir als bancs d'Hyde Park. Era assidu de l'anarquista «Autonomy Club» de Londres. Sembla que va ser en aquesta època que esdevingué el confident «Z2» de la Prefectura de Policia, els informes del qual començaren el 17 d'agost de 1892; no existeixen proves, però sí evidències de la identificació de Gardrat i «Z2». L'11 de novembre de 1892, amb l'anarquista Lucien Weil, redactà un manifest explicatiu dels motius de les explosions de París. El 21 de novembre de 1892, en la més absoluta de les misèries, només alleugerida pel suport d'alguns refugiats anarquistes (Errico Malatesta, Jean Rapp, etc.), es plantejà demanar la repatriació a l'ambaixada francesa. El 18 de desembre de 1892 parlà, juntament amb Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i altres, en un míting celebrat al Grafton Hall de Londres sobre el «Cas de Panamà». Sospitós de ser un confident policíac entre els companys llibertaris, el 12 de febrer de 1893 els informes de «Z2» deixaren d'enviar-se, però va ser substituït per un tal «Z6». Malalt, el 26 de febrer de 1893 l'«Autonomy Club» organitzà una vetllada en el seu suport, i dos dies després abandonà el barri londinenc de Charing Cross de Wetsminster i passà a Oostende (Flandes) i d'allà a Brussel·les (Bèlgica) i a Gand (Flandes), albergat per un forner. Expulsat de Bèlgica, passà a França i el 16 de maig de 1893 va ser detingut al carrer Galande de París. El 19 de maig de 1893 va ser jutjat pel IX Tribunal Correccional pel deute amb la justícia que tenia sobre la publicació de la cançó Le bon dieu dans la merde i el tribunal reduí la pena anterior a sis mesos de presó. El 8 de juny de 1893 va ser jutjat per l'Audiència per l'anterior pena del 5 de novembre de 1892 i, gràcies a circumstàncies atenuants, va ser condemnat a sis mesos de presó. El 12 de juny de 1893 va ser tancat a la presó parisenca de Saint-Pélagie, greument tísic. El 29 de juny d'aquell any va ser traslladat a la presó parisenca de La Santé, on encara el seu estat s'agreujà. Aristide Gardrat va morir el 30 de juliol de 1893 a l'Hospital Laënnec de París (França) i el seu cos va ser lliurat a l'Escola de Medicina. Un amic i un parent informats per la premsa de la seva mort intentaren recuperat el cadàver, però el 5 d'agost havia estat dissecat i aquell mateix dia incinerat al cementiri de Père-Lachaise. L'11 d'agost de 1893 un grup d'anarquistes (Marius Gabion, Paule Mink, Lucien Pemjean i François Quay-Cendre) publicaren una carta en diferents diaris parisencs en protesta pel tractament que havia tingut. El 13 d'agost de 1893 s'organitzà una cerimònia en la seva memòria davant el «Murs dels Federats» de Père-Lachaise on assistiren una cinquantena de persones (Félix Bichon, Decrêpe, etc.), acompanyades d'una vintena de policies, i on Lucien Pemjean prengué la paraula; els assistents portaren una corona que duia la inscripció «A Gardrat, víctima de la societat» i l'acte finalitzà als crits de «Visca la Revolució Social! Visca l'anarquia!». La mort de Gardrat va ser instrumentalitzada pels anarcoindividualistes per atacar Émile Pouget, que res havia tingut a veure amb la detenció de Gardrat, i desacreditar les idees de «solidaritat» i d'«altruisme». Segons alguns, Gardrat va ser l'autor, i no Théodule Meunier, de l'atemptat el 15 de març de 1892 contra la caserna parisenca de Lobau.

***

Foto policíaca de Louis Rimbault (1912)

- Louis Rimbault: El 9 d'abril de 1877 neix a Tours (Centre, França) el militant llibertari i propagandista del anarconaturisme Louis Rimbault. Era fill natural de Prudence Désirée Réchaussat (Marie), modista, i va ser reconegut posteriorment pel matrimoni de l'11 d'agost de 1880 amb Charles Rimbault, obrer serraller. Nascut en una família pobre de vuit germans i de pare alcohòlic, primer coneixerà la garjola i després la vagabunderia. Més tard trobarà feina en un hotel restaurant, d'on fugirà amb la filla dels patrons, Marie Clémence Charlotte Paquet, corbatera, aleshores embarassada. La parella es casà el 14 de desembre de 1899 al X Districte de París i munta una quincalleria a Livry-Gargan (Illa de França) i després Rimbault treballarà com a serraller. En 1903 és triat com a regidor municipal en una llista radicalsocialista. A partir de 1908 esdevé abstencionista i anarquista. Son germà Marceau, llibertari com ell i que escriu per a L'Anarchie, passarà una temporada amb Louis i tots dos freqüentaran els cercles anarcoindividualistes. Atret pels milieux libres (medis o ambients lliures), participa a la colònia comunistallibertària de Bascon (Picardia) entre els anys 1910 i 1912. En 1913 es veu implicat en el procés de la Banda Bonnot i és condemnat per complicitat, però simulant la follia, és finalment alliberat després de dos anys de presó. En 1919 serà un dels fundadors dels Consells d'Obrers Sindicats («aplicació el comunisme econòmic en plena societat burgesa»), embrió dels Soviets Federats que s'oposen al dirigisme dels comunistes –alguns dirigents de la CGT acusaran Rimbault d'«agent provocador». En 1922 col·labora en el periòdic Le Néo-Naturien que reivindica el retorn a la natura per mitjà de l'alimentació, promovent el vegetarianisme i criticant els carnívors («cementiris ambulants» o «necròfags»), i escriu un gran nombre de conferències sobre el tema. En aquesta línia, funda en 1923 la colònia «Terre Libérée» (Terra Alliberada) a Luynes (Indre i Loira), a 11 quilòmetres de la seva localitat natal, amb la finalitat de crear una «Ciutat Vegetariana» basada en la llibertat, l'autonomia i la regeneració, i on també crearà una editorial del mateix nom especialitzada en teories vegetarianes. El desembre de 1924 començarà a publicar el periòdic Végétalien, amb Georges Butaud i Sophia Zaïkowska. El desembre de 1926 Clémence, la companya i primera esposa de Louis, mor després d'una tuberculosi que arrossegava des de feia anys i que es va sumar als traumatismes mai curats que va patir per mor de les tortures infligides per la policia durant la detenció de Rimbault pel cas Bonnot. D'altra banda, Louis Rimbault és el creador d'una recepta de cuina, La basconaise, plat únic compost d'una trentena de verdures crues, assenyada per regenerar l'ésser humà. Víctima d'un accident en 1932 durant una classe de construcció d'edificis, restarà paraplègic fins la seva mort. El 17 de març de 1938, però, contraurà matrimoni a Luynes amb Léonie Blanche Pierre, una òrfena que havia recollit quan era nina. Durant la guerra «Terra Libérée», situada a l'anomenada França Lliure, servirà de refugi a molts desplaçats i Rimbault serà acusat de bocheper la seva negativa a participar en la recol·lecta per al retrat de Pétain, fet que implicarà l'escorcoll de la colònia a la recerca d'armes i propaganda subversiva. Louis Rimbault va morir el 9 de novembre –oficilament el 10 de novembre– de 1949 a Luynes (Centre, França) i a la seva tomba es pot llegir: «Fundador de Terre Libéré / escola de pràctica vegetariana / a la qual va consagrar sa vida amb la finalitat / d'una regeneració social». És autor de llibrets, especialment sobre vegetarianisme i antitabaquisme –com ara Les secrets bienfaits de la maladie, Pour ne jamais fumer: Suvre d'éducation individuelle, Comment choisir sa femme? (1923), Peut-on cesser subitement de fumer? (1925), Le tabac, les infirmités, les fléaux qu'il provoque: le remède naturel (1927), Les origines de la vie humaine révélées par la pratique du naturisme intégral: le végétalisme, interprétation vécue inédite sur la vie du primitif (1929), L'être humain sous la fumée décerveleuse du tabac (1930), Le grand problème naturiste: se libérer, sans délai, dans un jardin: guide complet de jardinage naturiste selon les méthodes expérimentées par l'École de pratique végétalienne et de retour à la terre (1934), Prémisses de l'état de révolution naturarchiste en France d'après la chevauchée makhnoviste et l'Histoire (1936), Plantes sauvages alimentaires (1937), Les empoisonneurs méconnus. Crimes alimentaires. Les soins qui tuent (1938), entre d'altres– i de quatre entrades de l'Enciclopèdia Anarquista de Sébastien Faure. També és autor de 10 cançons (lletra i música, entre elles la «Marsellesa internacional naturista») publicats per «Terre Libérée». Alguns manuscrits seus es troben al Centre d'Histoire Sociale (CHS) de París.

Louis Rimbault (1877-1949)

***

Alfredo Melani

- Alfredo Melani: El 9 d'abril de 1886 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alfredo Melani. Fill d'una família d'artesans, quedà orfe de pare i mare ben aviat i, després d'haver assistir a l'escola elemental, es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on va treballar en feines ocasionals i va començar a introduir-se en el moviment llibertari. En 1907 va ser contractat pels Ferrocarrils de l'Estat i tornà a Florència, on es va casar amb Assuntina Giannini. Posteriorment es traslladà a Roma (Itàlia) i a Pistoia (Toscana, Itàlia) i en 1915 s'establí amb sa família a Arezzo (Toscana, Itàlia). Treballà de cap de colla al departament de pintura de la SA Construccions Ferroviàries i Mecàniques (SACFEM), la gran planta industrial ferroviària, anomenada popularment Il Fabbricone, que donava feina a un milenar d'obrers durant la Gran Guerra. Encara que vidu i amb una filla petita, participà activament en activitats polítiques i sindicals. Mantingué un estret contacte amb Mario Mari i Attilio Sassi, destacats anarquistes del Sindicat de Miners de Valdarno, i amb el grup anarquista «Pietro Gori» de Foiano della Chiana (Toscana, Itàlia). Juntament amb Guido Gherardi, Giuseppe Merli, Umberto Peccianti, Guido Rossi, Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini, promogué la constitució de la Federació Local d'Arezzo de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), esdevenint un dels màxims exponents dels sindicalistes metal·lúrgics. El setembre de 1920 participà en l'ocupació d'Il Fabbricone, realitzant tasques de gestió del departament de pintura i d'organització militar de la «Guàrdia Roja». Quan l'ocupació va caure a mans de la policia, va ser detingut i el seu domicili escorcollat. Malgrat el resultat negatiu de l'escorcoll de casa seva, el maig de 1921 va ser processat, juntament amb altes 48 treballadors, sota l'acusació d'haver confeccionat i amagat bombes i explosius. Jutjat, va ser condemnat a tres anys i tres mesos de presó. Quan tenia la meitat de la pena acomplida, va ser amnistiat i retornà a Arezzo. A finals de 1922 va ser novament detingut a Le Murate (Florència, Toscana, Itàlia), mentre els escamots feixistes destrueixen la Cambra del Treball i la seu local de l'USI. Acomiadat de la SACFEM, muntà una petita botiga de pintura amb la qual visqué de mala manera. Malgrat les penalitats, va fer costat el Comitè de Defensa Llibertària, els companys empresonats i els fugitius. En 1926 intentà, sense èxit, aconseguir un passaport per a poder sortir del país. Malgrat ser constantment vigilat per la policia com a irreductible antifeixista, mantingué correspondència amb altres anarquistes, com ara Alberigo Graverini i Umberto Peccianti, residents a França, i freqüentà assíduament els companys de l'USI Ezio Squarcialupi i Ruggero Turchini que havien restat a la ciutat. El 2 de maig de 1937 a Ceciliano (Toscana, Itàlia) va ser atacat per un escamot feixista i restà ferit al cap. Durant la II Guerra Mundial va fer costat la resistència armada antifeixista i a casa seva es reunia el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local. Després del conflicte bèl·lic, s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI) i dedicà part del seu temps a l'estudi de la cultura social subversiva i de les expressions artístiques llibertàries. Alfredo Melani va morir el 21 de desembre de 1973 a Arezzo (Toscana, Itàlia). Uns anys després de la seva mort, es creà el Centre Etnogràfic d'Arezzo «Alfredo Melani», centre de documentació i d'investigació sobre les tradicions populars de la regió.

Alfredo Melani (1886-1973)

***

Rose Witcop fotografiada per Senya Fléchine

- Rose Witcop: El 9 d'abril de 1890 neix en una població a prop de Kiev (Ucraïna, Imperi rus; actualment Ucraïna) l'anarquista, periodista, feminista i propagandista del control de natalitat i de l'educació sexual Rachel Vitkopski, més coneguda com Rose Lilian Witcop Aldred, o simplement Rose Witcop. Sos pares es deien Shimon Vitkopski i Freda Grill. Nascuda dins la comunitat jueva de la localitat, era la menor d'una família de quatre germanes –la més gran, Milly, també militarà en el moviment anarquista amb son company Rudolf Rocker. Fugint dels pogroms russos, en 1895 s'establí amb sos pares i germanes a Londres (Anglaterra); sa germana Milly Witkop –Milly es va registrar amb k en el llinatge i Rose amb c– havia emigrat l'any anterior i amb els diners guanyats pogué pagar el viatge de la resta de sa família. Sos pares, sastres, treballaran a Londres en el seu ofici, ajudats per les filles grans. Ben aviat entrà a formar part del grup anarquista que es reunia al carrer Jubilee Street («Jubilee Street Club»), on també ho feia sa germana Milly Witkop i Rudolf Rocker, i va ser allà on va conèixer l'anarquista Guy Aldred, que esdevingué son company. El gener de 1907 la parella s'instal·là a Thorpebank Road, al barri londinec de Shepherd's Bush, i el 2 de maig de 1909 tingué son fill Annesley –s'havia posat de part en la manifestació del Primer de Maig. Esdevingué l'assistent editorial dels dos periòdics anarquistes que son company edità, Herald of Revolt (1910-1914) i The Spur (1914-1921). En 1914 col·laborà en el periòdic anarcofeminista The Woman Rebel. Entre 1916 i 1919 dirigí ella sola The Spur, ja que Guy Aldred estava empresonat per insubmissió a la incorporació a files durant la Gran Guerra. Després del conflicte bèl·lic la parella s'integrà en els Communist Propaganda Groups (CPG, Grups de Propaganda Comunista) en suport de la Revolució russa, que en 1919 esdevingué Communist League (CL, Lliga Comunista). Quan aquesta fracassà, en 1921 fundaren la Anti-Parlamentaru Communist Federation (APCF, Federació Comunista Antiparlamentària) i viatjà a la Unió Soviètica per a demanar suport, però sense cap èxit i després de veure la situació allà, es va anar progressivament oposant a la política soviètica. A partir d'aquí es concentrà en la lluita a favor de la despenalització del control de natalitat, fent costat la tasca de Margaret Sanger, que s'allotja al seu domicili quan va a Londres i amb qui en 1920 va fer un viatge a Berlín per a investigar sobre un nou anticonceptiu químic que s'havia inventat a Alemanya. Difongué els escrits de Margaret Sanger i organitzà conferències seves per a les treballadores del Regne Unit. En 1923 la parella va ser detinguda per «obscenitat» després de publicar i distribuir l'edició britànica del fullet de Margaret Sanger Family Limitation en l'editorial «Bakunin Press» que havien fundat. El seu cas es va mediatitzar i reberen el suport moral i financer de destacats intel·lectuals (Bertrand Russell, Dora Russell, John Maynard Keynes, etc.) i d'associacions (New Generation League, etc.). Van ser condemnats, però la publicitat al voltant del seu cas va ser molt desfavorable per al govern i en 1925 va permetre que en pogués editar una nova edició. Aquesta última edició no va ser denunciada, però va ser amenaçada pel Ministeri de l'Interior britànic de ser deportada a la Unió Soviètica en tant que ciutadana estrangera. Malgrat que la parella s'havia separat en 1924, sobretot per desavinences polítiques i a la militància procomunista de Guy Aldred, el 2 de febrer de 1926 es casà civilment a Glasgow (Escòcia) per evitar el perill de la deportació i confirmar així la seva ciutadania britànica. Amb Stella Browne, Dora Russell i altres, creà el Workers Birth Control Grup (Grup Obrer pe Control de Natalitat) per a pressionar el British Labour Party (BLP, Partit Laborista Britànic) perquè introduís centres de planificació familiar a les clíniques. En aquesta època es relacionà molt amb els moviments feministes i col·labora en The Voice of Labour i en The Freewoman, especialment sobre articles d'alliberament de les dones (sexual, polític, econòmic, etc.). En 1925 obrí la seva pròpia clínica privada de planificació familiar (People's Clinic), amb suport del BLP, primer al barri londinenc de Fulham i després a Shepherd's Bush, també a Londres, però en 1928 va haver de tancar-la per manca de finançament. Rose Witcop va morir el 4 de juliol de 1932 al St George's Hospital de Londres (Anglaterra), després que una apendicitis es compliqués en peritonitis, i va ser incinerada dos dies després al Golders Green Crematorium de Londres. Va rebre nombrosos homenatges pòstums.

Rose Witcop (1890-1932)

***

Amedeo Roccheggiani

- Amedeo Roccheggiani: El 9 d'abril de 1892 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista Amedeo Roccheggiani, que va fer servir el pseudònim de Nereo Mancini. Sos pares es deien Amilcare Roccheggiani i Maria Baldini. En la seva joventut va perdre un ull a les drassanes navals i es guanyà la vida fent de cambrer i d'ajudant de botiga. Abans de la Gran Guerra no va ser investigat per la policia, però entre el 26 i el 27 de juny de 1920 va participar activament en l'aixecament revolucionari d'Ancona conegut com la «Revolta dels Bersaglieri», fet pel qual va haver de fugir a San Marino per evitar la detenció. Jutjat l'estiu següent, va ser absolt. L'abril de 1923 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per formar part dels «Arditi del Popolo», però a principis d'any, sota el nom de Nereo Mancini, ja havia passat clandestinament a França i treballava en un taller de Puteaux (Illa de França, França). En aquesta època fou membre del Grup «Pietro Gori», format majoritàriament per sindicalistes de la Unió Sindicalista Italiana (USI) residents a París, com ara Erasmo Abate, Armando Borghi, Raniero Cecili, Virgilia D'Andrea, Angelo Diatallevi, Amleto Fantozzi, Remo i Silvio Franchini, Alberto Meschi i altres. El 7 de juliol de 1924 va ser acusat d'haver matat durant la «Revolta dels Bersaglieri» de 1920 el sotstinent Giovanni Ramella i el soldat Ubaldo Marchiani; jutjat, l'Audiència de l'Aquila (Abruços, Itàlia) el declarà culpable i el 30 de juny de 1926 el condemnà en rebel·lia a 22 anys de presó. Inscrit en el butlletí de recerca de la policia de fronteres, el juliol de 1930 va ser detingut per agents francesos amb documentació falsa a Antíbol (Provença, Occitània) i va ser jutjat i condemnat a dos mesos de presó per aquest delicte. Els informes policíacs d'aleshores indicaven que visitava freqüentment «individus de tendències extremistes», entre ells el diputat socialista Alessandro Bocconi. En una carta de 1936 va informar que l'anarquista d'Ancona Pietro Ranieri havia mort lluitant contra els franquistes a Osca (Aragó, Espanya) i que tenia la seva maleta i objectes personals, dada que fa pensar que ell també va lluitar contra el feixisme a Espanya. El 5 de maig de 1940 va escriure un «acte de sumissió» a Benito Mussolini demanant la seva repatriació a Itàlia. El fet és que continuà vivint clandestinament a França fins el 28 de novembre de 1942, quan va ser detingut a Antíbol i reclòs al camp de concentració de Vernet. El consol italià de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) intervingué i va ser enviat a Ancona. L'abril de 1943 el Tribunal de l'Aquila declarà prescrit la seva condemna de doble homicidi de 1926 i va ser alliberat, encara que sota rigorosa vigilància policíaca. Es reintegrà immediatament amb els cercles subversius locals i s'uní a la Unió Antifeixista. El 30 de març de 1944 la policia ordenà la seva detenció per a interrogar-lo. Després de trobar feina com a intèrpret de les forces aliades, el setembre de 1945 va ser novament detingut arran d'haver fet miques alguns exemplars del periòdic monàrquic i populista L'Uomo Qualunque en un quiosc davant la negativa del quiosquer a treure'ls de la venda. El febrer de 1946 s'instal·là a Antíbol i a partir d'aquí es va perdre el seu rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Dino Cherici

- Dino Cherici: El 9 d'abril de 1899 neix a Volterra (Toscana, Itàlia) l'anarquista Dino Cherici, que va fer servir diversos pseudònims (Giuseppe Lanzani, Konrad Stochr, etc.). Sos pares es deien Dario Cherici i Rosa Mussorrizi. Es guanyava la vida treballant l'alabastre i des de molt jovent entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la Infanteria. En 1917 va ser declarat desertor i posteriorment fou detingut; jutjat, va ser condemnat, un cop degradat, a 16 anys de reclusió. Posteriorment va ser amnistiat. En 1921 s'expatrià clandestinament canviant contínuament de lloc de residència (Bèlgica, França, Alemanya i Espanya) i de nom. En 1929 va ser detingut a Kehl (Friburg, Baden-Württemberg, Alemanya) mentre intentava travessar la frontera francoalemanya proveït d'un passaport fals a nom de Konrad Stochr. Va ser jutjat i condemnat per la justícia alemanya a cinc setmanes de presó. En aquesta època les autoritats estaven convençuts que formava part d'una associació secreta encarregada d'aconseguir diners per a subvencionar grups anarquistes i comitès de suport als presos polítics, a més de dedicar-se a la fabricació de passaports falsos. Un cop lliure es traslladà a Bèlgica, on va restar fins 1931, any en el qual va passar a Espanya. En 1935 es trobava refugiat a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc), on va escriure una carta a Benito Mussolini per a poder retornar a Itàlia, on tenia prohibida l'entrada per anarquista. En 1936, quan esclatà la guerra, s'enrolà en l'antifeixista Corpo di Truppe Volontarie (CTV, Cos de Tropa Voluntària). En aquesta època va ser inscrit en els butlletins de recerca i en els registres de la policia de fronteres. En 1937, durant la batalla de Santander (Cantàbria, Espanya), va caure presoner de les tropes franquistes quan intentava fugir per mar. D'antuvi va ser internat al camp de concentració de Murgui (Àlaba, País Basc) i posteriorment al camp de concentració d'Orduña (Biscaia, País Basc). Jutjat en consell de guerra el 2 de desembre de 1938 a Vitòria (Àlaba, País Basc), va ser condemnat a 30 anys de reclusió, segons va reportar el 7 de desembre de 1939 el general de brigada G. Carboni al Ministeri de l'Interior italià. Les autoritats feixistes espanyoles el consideraven responsable de l'organització de l'incendi d'Irun (Guipúscoa, País Basc) de setembre de 1936; també se li va acusar que va treballar de xofer de «personatges rojos», de que hi anava armat durant el govern del Front Popular, de realitzar passaports falsos, de fer estafes i de desvalisar morts, entre altres delictes. Posteriorment se li va rebaixar la pena a sis anys. El juny de 1942 es trobava al Fuerte San Cristóbal de Pamplona (Navarra) i en 1943 va ser posat en llibertat atenuada. Sembla que va ser totalment alliberat durant la primavera de 1945. En 1947 s'instal·là, sembla, a Bordeus (Aquitània, Occitània). Dino Cherici va morir el 26 de gener –algunes font citen el 29 de gener– de 1959 a Uchau (Provença, Occitània).

***

Necrològica d'Antoni Marcet apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de febrer de 1983

- Vicenç Marcet Vidal: El 9 d'abril de 1907 neix a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicenç Joaquim Marcet Vidal, més conegut com Antoni Marcet. Sos pares es deien Joan Marcet Pallerols, llaurador, i Dolors Vidal Juncà. Fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la reunió clandestina que tingué lloc entre el 25 i el 26 de juliol de 1927 a València (País Valencià), on representà la Federació Regional dels Grups Anarquistes de Catalunya. Sembla que treballà a la General Motors i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part, amb José Conesa Martínez i Jaume Saludes, de l'Equip Núm. 5 encarregat, per iniciativa de l'Oficina de Propaganda de la CNT-FAI, des de setembre de 1936, de recórrer les comarques gironines amb camions, convertits en tendes flotants d'opuscles revolucionaris, amb la finalitat de fer propaganda de la Revolució per les zones pageses; a principis de desembre d'aquell any, l'equip es desplaçà a les comarques tarragonines. El 10 de gener de 1937, amb Ginés Alonso, Avel·lina Alsina, Manuel Collado, Amadeu Colom i Josep Peirats Valls, va fer un míting al Cinema Juventud del barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat de Barcelona, organitzat per les Joventuts Llibertàries de la localitat. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i aconseguí embarcar cap a Mèxic. Al país asteca fou membre del grup anarquista «Tierra y Libertad». Vicenç Marcet Vidal va morir el 8 de gener –algunas fonts citen erròniament el 9 de gener– de 1983 a Mèxic i fou incinerat.

***

Milicians de la «Columna Ascaso»

- Casildo Pantaleón Arteaga Cerón: El 9 d'abril de 1912 neix a Fuente de Cantos (Badajoz, Extremadura, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Lleó (Castella, Espanya)–l'anarcosindicalista Casildo Pantaleón Arteaga Cerón. Era fill de Francisco Arteaga Calvo, jornaler, i de Modesta Cerón Balsera. Quan tenia 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà en la «Columna Ascaso» i lluità al front d'Aragó. Durant la batalla de l'Ebre va ser ferit. Un cop restablert, el maig de 1938 s'integrà en la «Brigada Carlos Marx» on restà fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. En sortir, passà a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) de Savoia, de la qual fugirà després de diversos intents per integrar-se al maquis antinazi. Arran de la seva segona evasió, va ser condemnat a sis mesos de presó. Després de l'Alliberament milità a Savoia fins a començaments dels anys setanta. En aquesta data, amb sa companya Maria Celina Luiset i sos cinc infants, s'instal·là a Lió (Arpitània). A la capital arpitana freqüentà la Unió Local de la Federació Anarquista (FA) i la llibreria «La Plume Noire», situades al mateix local. En 2002, amb 90 anys, durant el moviment estudiantil d'aquella època, anava a les portes dels instituts per parlar amb els joves de les seves experiències. Casildo Pantaleón Arteaga Cerón va morir el 12 d'agost de 2006 al seu domicili de Tassin-la-Demi-Lune (Lió, Arpitània).

---

Continua...

---

[08/04] ��a Ira!� - Facer�as - Sagra - Aubry - Kieffer - Lassalas - Real P�rez - Charri� - Miranda - P�rez Bouzas - Labreg�re - Sartin - Ferrer - Juliot - Cartagena - Mis�fari - Fonda - Portales - Cast�n del Val - Segal�s - Clement - Ballesta - Latorre - Salam� - S�nchez Ferlosio - Albert - Raimo - Buesa - �rtore - Girard - Rappa - Delesalle - Aligu� - Cecili - Conde - Leval - Lusvardi - Fern�ndez L�pez - Torr�ntegui - Gelabert

[08/04] «Ça Ira!» - Facerías - Sagra - Aubry - Kieffer - Lassalas - Real Pérez - Charrié - Miranda - Pérez Bouzas - Labregère - Sartin - Ferrer - Juliot - Cartagena - Misèfari - Fonda - Portales - Castán del Val - Segalés - Clement - Ballesta - Latorre - Salamé - Sánchez Ferlosio - Albert - Raimo - Buesa - Órtore - Girard - Rappa - Delesalle - Aligué - Cecili - Conde - Leval - Lusvardi - Fernández López - Torróntegui - Gelabert

Anarcoefemèrides del 8 d'abril

Esdeveniments

Capçalera de Ça Ira!

- Ça Ira!: El 8 d'abril de 1931 surt a Agen (Aquitània, Occitània) el segon número del periòdic anarcocomunista Ça Ira! Journal local et d'avant-garde. Es desconeix la data de sortida del primer número, del qual no s'ha conservat cap exemplar. Sembla que es va crear en ocasió de la gira de conferències que Sébastien Faure va fer a Agen, les quals publicitava. Portava l'epígraf «El nostre enemic és el nostre patró», de Jean de La Fontaine. D'antuvi bimensual, passà a mensual a partir del número 5 i llevà del subtítol «Journal local». La gerent fou Charlotte Musky. Hi trobem articles d'André Bernard, H. Bleno, Caliban, P. Celton, L. Coster, Crudelis, René Devry, Epsilon, Sébastien Faure, G. Hesse, Jaurès, G. Jayart, Laurent, Denise Meissonier, J. Millasseau, Paul Mounier, Charlotte Musky, Nadaud, F. Reault, Maurice Rostand, M. Theureau, Samuel Vergine i Yannic, entre d'altres. L'últim número conegut és el 9, de juny de 1932. Només es conserven exemplars d'aquesta publicació a la Biblioteca Nacional de França.

***

Josep Lluís Facerías

- Bomba de Facerías: El 8 d'abril de 1950 el guerriller anarquista Josep Lluís Facerías diposita una potent bomba en una finestra de la comissaria de Lonja, al carrer Ample, número 23, de Barcelona (Catalunya), i en esclatar fereix sis policies, alguns de gravetat, i causa importants danys materials. Aquesta bomba va provocar una gran confusió ja que a prop d'on va explotar hi vivia Rafael López Moreno, un dels caps del servei d'espionatge encarregat especialment dels «Serveis d'Informació a França» i principal organitzador de la infiltració d'elements addictes en les organitzacions antifranquistes de l'exili.

Naixements

Ramón de la Sagra

- Ramón de la Sagra: El 8 d'abril de 1798 neix a la Corunya (La Corunya, Galícia) el científic naturalista, sociòleg, economista, pedagog, escriptor, polític, maçó i intel·lectual protoanarquista Ramón Dionisio José de la Sagra y Peris –també citat Périz. Fou fill d'una família de la burgesia mercantil il·lustrada enriquida amb el comerç colonial amb Amèrica; son pare, Lorenzo Martínez de la Sagra, era comerciant i sa mare es deia Antonia Rodríguez Perís. Després d'estudiar a l'Escola Nàutica del Consolat de Mar de la Corunya, en 1815 passà al Reial Col·legi d'Apotecaria de Sant Carles de la Universitat de Santiago de Compostel·la i entre 1816 i 1818 estudià Matemàtiques Sublims amb Domingo Fontán i començà Medicina i Anatomia. En 1819 conegué Casiano de Prado, amb qui es traslladà a la Universitat d'Alcalá de Henares (Madrid), on en 1820 acabà els seus estudis, mostrant especial predilecció per les ciències naturals. Perseguit per la Inquisició a causa del seu liberalisme i les seves idees racionalistes, restà un any empresonat. En 1819 edità els primers textos d'Immanuel Kant a Espanya. En 1820, amb el triomf liberal, s'instal·là a Madrid, on contribuí a la publicació del periòdic El Conservador, periòdic liberal anomenat així per antífrasi. En 1822 es casà amb Manuela Turnes del Río Maldonado. El 25 de juny de 1823 s'embarcà cap a L'Havana (Cuba) per realitzar una missió científica com a director del seu Jardí Botànic, estada que es perllongarà 12 anys. En 1824 se li creà la càtedra de Botànica de l'Escola d'Agricultura. Entre 1827 i 1830 edità els Anales de Ciencias, Agricultura, Comercio y Artes, a més de textos sobre geologia, botànica, agronomia i economia. En 1831 publicà Historia económica-política y estadística de la Isla de Cuba, que li atorgà prestigi mundial com a científic i antecedent de la seva monumental Historia física, política y natural de la Isla de Cuba (1832-1861). A l'illa defensà l'abolició del tràfic negrer contra les tesis, aleshores decididament esclavistes, de José Antonio Saco i va fer amistat amb l'exiliat belga Jean Hippolyte Colins, fundador del «socialisme racional», qui el va influir especialment. Entre el 20 d'abril i el 23 de setembre de 1835 viatjà pels Estats Units, país del qual sortí força impressionat, amb va fer amistat amb Nicolaus Heinrich Julius i el saintsimonià Michel Chevalier, i fruit del viatge del qual publicà el seu llibre Cinco meses en los Estados-Unidos de la América del Norte, que publicà a París l'any següent i ple d'observacions econòmiques, socials i polítiques. Després, durant el mateix 1835, tornà a Europa. D'antuvi residí un temps a París (França) i en 1837 retornà a la Península. En 1837, 1838 i 1840 fou elegit diputat per La Corunya, amb un programa modernitzador i pioner en nombroses qüestions (criminologia, prostitució, educació, ensenyaments especials, economia, etc.). En aquests anys s'afilià a la francmaçoneria gallega. Sovint viatjà arreu d'Europa, prestant atenció sobre el més innovador de l'època en tots els camps –fou el primer que parlà de krausisme, ja que havia conegut a Brussel·les Heinrich Ahrens, deixeble de Karl Christian Friedrich Krause. En 1838 promogué la fundació de la Societat Filantròpica de Madrid, dedicada a les reformes judicial i penitenciària i a l'ensenyament a cecs i sordmuts. Aquest mateix any inaugurà una sèrie de lliçons magistrals a l'Ateneu de Madrid on palesà la misèria del poble espanyol i la necessitat de la seva regeneració. En 1840 creà una Sala de Lactància i una escola, sota el nom d'Asil de Cigarreres, a la finca que havia estat Casino de la Reina (Madrid). Després emprengué activitats empresarials amb poc èxit a les comarques malaguenyes. El seu prestigi com a economista i sociòleg aixecà aprensions per les seves crítiques a la societat burgesa i per seu reformisme socialitzant. Durant la dècada dels quaranta formà part del cercle intel·lectual d'Antolín Faraldo a Santiago de Compostel·la, amb qui fundà en 1845 El Porvenir, considerat per molts com el primer periòdic anarquista de la Península i que fou suprimit per un decret del general Ramón María Narváez. A Madrid edità la Revista de los intereses materiales y morales. Periódico de doctrinas progresivas en favor la Humanidad, on reivindicava la reforma social, inici de la seva etapa socialista. En aquesta època també va escriure nombrosos fulletons denunciant l'absurditat de l'ordre social imperant i del liberalisme econòmic. S'acostà al pensament de Pierre-Joseph Proudhon i entre 1848 i 1849 col·laborà amb aquest en la formació del Banc del Poble, i tractà de convèncer de les seves idees a diverses institucions científiques i, en última instància, al govern espanyol, publicant el llibre Banque du Peuple. Théorie et pratique de cette institution, fondée sur la théorie rationelle. Testimoni de la Revolució de 1848 a París, l'any següent fou expulsat de França per les seves «inclinacions socialistes». Acceptà ser diputat per Lugo i en les Corts defensà positures anarquitzants (col·lectivisme de la terra, supressió dels diners, etc.); titllat de «socialista» i «revolucionari», abandonà el Parlament. El rebuig a les seves idees i projectes, la ruïna econòmica i la seva progressiva vellesa, van fer que s’acostés als sectors conservadors, que el van tractar amb honors –agregat honorari de l'ambaixada d'Espanya a París, vocal del Reial Consell d'Agricultura, cònsol general de l'Uruguai a França, etc.– i a una mena de misticisme religiós exaltat, que el portaren cap al 1857 a postures polítiques absolutistes i integristes que li ajudaren a refer la seva malmesa situació econòmica. Entre 1859 i 1869 visqué a Cuba. Fou un clar precursor de l'anarquisme peninsular. Trobem articles seus en infinitat de publicacions (El Azucarero, Boletín de Empresa, El corresponsal, La Democratie Pacifique, El Eco Hispanoamericano, Guía de Comercio, Journal des Économistes, Le Peuple, La Phalange, etc.) i és autor de centenars d'obres, entre les quals destaques, a més de les citades, Principios fundamentales para servir de introducción a la Escuela Botánica Agrícola del Jardín Botánico (1824), Contestación al número séptimo del Mensagero Semanal de New York (1829), Memorias de la Institución Agrónoma de La Habana (1834), Breve idea de la administración del comercio y de las rentas de la Isla de Cuba durante los años de 1826 a 1834 (1836), Apuntes destinados a ilustrar la discusión del artículo adicional al proyecto de Constitución que dice: «Las provincias de Ultramar serán gobernadas por leyes especiales» (1837), Voyage en Hollande et en Bilbao, Belgique sous le rapport de l'instruction primaire, des établissements de bien faisance et des prisons, dans les deux pays (1839 i 1844 en castellà), Lecciones de economía social (1840), Investigaciones para enriquecer las fincas del Real Patrimonio (1841), Álbum de aves cubanas (1842), Informe sobre el estado actual de la industria belga con aplicación a España (1842), La industria algodonera y los obreros en Cataluña (1842), Reflexiones sobre la industria española (1842), Mapa geográfico de la Isla de Cuba (1842), Análisis del censo de la población de la Isla de Cuba en 1841 (1843), Atlas carcelario (1843), Discurso para la mejora del sistema carcelario, correccional y penal de España (ca. 1843), Informe sobre el estado de la industria fabril en Alemania (1843), La reforma de la Constitución de 1837, innecesaria, inoportuna y peligrosa (1844), Estudios estadísticos sobre Madrid (1844), Industria algodonera (1844), Notas de viaje escritas durante una corta excursión a Francia, Bélgica y Alemania en el otoño de 1843 (1844), Estudios coloniales con aplicación a la Isla de Cuba. De los efectos de la supresión en el tráfico negrero (1845), Sur l'inexactitude des principes economiques dans les colleges (1848), Aforismos sociales (1848), Mon contingent á l'Academie (1849), Apuntes para una Biblioteca de escritores económicos españoles (1849), Révolution économique, causes et moyens (1849), Sur les conditions de l'ordre et des reformes sociales (1849), Notas para la historia de la prostitución en España (1850), Sur les produits espagnoles envoyés á l'exposition de Londres (1851), Memoria sobre los objetos estudiados en la Exposición Universal de Londres (1853), El problema de los bosques bajo el doble punto de vista, físico y social (1854), Catálogo de escritores económicos españoles (1855), Relación de los trabajos físicos y meteorológicos hechos por Don Andrés Poey (1858), Artículos varios sobre las malas doctrinas, comunicadas a la verdad católica (1859), Le mal et le remède (1859), El guano del Perú (1860), Noción del poder (1861), Lettres á M. Sainte-Beuve au sujet de ses idées philosophiques (1867), L'Ame. Démonstration de la realité deduite de l'étude des effets du chioroforme et du curare sur l'economie animale (1868), etc. Ramón de la Sagra va morir el 25 de maig de 1871 a Cortaillod (Neuchâtel, Suïssa), a casa del seu amic Adolphe Hugentobler, altre dels deixebles de Jean Hippolyte Colins.

***

Émile Aubry fotografiat per Émile Appert (ca. 1871)

- Émile Aubry: El 8 d'abril de 1829 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el proudhonià, internacionalista i communard Émile Hector Aubry, que usà els pseudònims Henri Ricard i G. Durand. Fill natural de Germain Aubry, fuster, i de Victorine Dosmont, bugadera, va ser reconegut el 5 de novembre de 1831. El maig de 1850 participà en la fundació d'una associació mutualista encaminada a la creació d'un restaurant a Rouen. El 19 d'octubre de 1852 es casà amb la planxadora Louisse Blavette, amb qui tingué cinc infants, dels quals sobrevisqueren tres (Euphémie Anna, Camille i Thémis). Impressor litògraf de professió, treballà per al periòdic Nouvelliste de Rouen. En 1858 intentà sense èxit aconseguí un diploma d'impressor. En 1861 muntà un negoci d'impressió, retall i engomat d'etiquetes per a filatures i enquadernacions. Entre 1863 i 1864 mantingué correspondència amb Pierre-Joseph Proudhon sobre les eleccions legislatives. En 1865 fundà per lluitar contra els monopolis el Cercle d'Estudis Econòmics (CEE), de caire proudhonià, del qual va ser nomenat secretari. Va ser un dels fundadors de la Federació Obrera de Rouen de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que arribà a tenir més de dos-cents associats, i de la qual va ser secretari de correspondència i la representà en els congressos internacionalistes de Ginebra (1866), de Lausana (1867), de Brussel·les (1868) i de Basilea (1870). El maig de 1869 es presentà com a «candidat obrer» pel CEE de Rouen a les eleccions generals legislatives, però, malgrat treure 936 vots en dues circumscripcions, no va ser elegit. Després tornà al Nouvelliste de Rouen i el gener de 1870 fundà a Rouen el periòdic internacionalista La Réforme Sociale. Organe de l'affranchissement du prolétariat, pel qual va ser condemnat a penes de presó i de multes en tres ocasions per injúries i difamació. Mantingué una interessant correspondència amb Eugène Varlin sobre temes referents a l'organització de la Internacional. Va ser candidat a les eleccions municipals, celebrades entre el 6 i el 7 d'agost de 1870, pel «Comitè Electoral Obrer». El 30 d'agost de 1870 va ser jutjat a Rouen amb altres quatre companys (Jean-Claude Creusot, Eugène Piéton, Arnoux-Antoine Régnier i Pierre-Victor Julieu) i condemnat l'endemà a sis mesos de presó i 500 francs de multa per «associació il·legal» (CEE i AIT); però va ser amnistiat el 4 de setembre. Arran de la proclamació de la República, entre l'11 i el 25 de setembre de 1870 publicà tres números del Bulletin de la Fédération Ouvriere Rouennaise i animà el Comitè de Vigilància per lluitar contra les tropes prussianes. El 19 de novembre de 1870, amb Ernest Vaughan, parlà en una reunió pública en representació del la Federació Obrera de Rouen sobre les circumstàncies polítiques d'aleshores i el conflicte bèl·lic. Arran de la caiguda de Rouen, el 5 de desembre de 1870, es refugià, amb altres companys, a l'Havre. El 8 de febrer de 1871, fou candidat a l'Assemblea Nacional per una llista republicana i aconseguí 4.085 vots. El 16 de març de 1871 aconseguí arribar a la capital i participà en la reunió de la Internacional que prengué la decisió de fer una crida als parisencs a participar en les eleccions del 26 de març i votar per la instauració de la Comuna de París. El 18 d'abril de 1871 la Comuna el nomenà tresorer de l'administració central de correus. Quan la Comuna de París caigué, va ser detingut el 2 de maig per les tropes de Versalles a Lorient i tancat a la presó de Mazas, però va se alliberat el 14 d'aquell mes sense càrrecs –Paule Mink escrigué articles en la seva defensa en la premsa. Entre el 21 de novembre de 1871 i el 24 de febrer de 1872 visqué a Brussel·les. Reprengué l'activitat política clandestina a París i col·laborà, sota els pseudònims Henri Ricard i G. Durand, en el periòdic L'Internationale de Brussel·les. Quan va ser novament investigat pels fets revolucionaris de la Comuna, el 20 de juliol de 1873 fugí a Brussel·les. El 12 de març de 1874, el IV Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat, però no retornà a França. Després d'un temps a Schaerbeek, en 1881 s'instal·là a Saint-Gilles de Brussel·les on muntà un taller de litografia i fotografia al carrer d'Anglaterre que perdurà fins al 1896. Les seves opinions evolucionaren amb el temps fins fer-se partidari de les idees populistes, xovinistes i revengistes del general Georges Boulanger. En 1889, pel centenari de la Revolució, reedità sota el títol Justice et Solidarité, de l'organisation des forces sociales articles publicats en L'Internationale en 1872. Durant sa vida va escriure articles per a nombrosos periòdics, com ara Le Réveil Normand, Le Réveil de Normandie, Le Salariat i Le Réveil Social. Émile Aubry va morir el 23 de febrer de 1900 a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on portava ingressat des del 16 d'agost de l'any anterior. En 1998 Jean-Pierre Levaray publicà l'assaig Émile Aubry et la Fédération Rouennaise (1866-1871).

***

Foto policíaca de Nicolas Kieffer (2 de juliol de 1894)

- Nicolas Kieffer: El 8 d'abril de 1849 neix a Altviller (Lorena, França) –algunes fonts citen Altwiller (Alsàcia, França)– l'anarquista Nicolas Kieffer. Sos pares es deien Pierre Kieffer i Marie Huth. Durant tres anys serví en l'exèrcit alemany. Instal·lat a París (França), el 15 de gener de 1889 i el 31 d'octubre de 1893 va fer declaració d'estrangeria. Fuster de professió, treballava a l'ebenisteria de Dubar, al número 127 del carrer d'Allemagne, i posteriorment a la fusteria de Daguenet, al número 5 del carres Haies, i en un taller al número 8 del carrer de Bellevue. El 12 de setembre de 1891 el Tribunal Correccional del Sena el va condemnar a sis dies de presó per «ultratges als agents». Quan treballà a l'ebenisteria de l'anarquista Eugène Daguenet, assistí a les reunions àcrates que se celebraven en aquest taller. Estava relacionat amb l'anarquista Faivre, que sempre parlava de la necessitat de suprimir la burgesia i la patronal. Entre setembre i desembre de 1893 vivia en una habitació moblada llogada al número 11-13 del carrer Vignoles del XX Districte de París i després passà a viure al carrer Mathis. A finals de desembre de 1893, la policia sospitava que estava en relació amb el fuster anarquista Jean Mérigeau, que havia estat detingut arran de l'atemptat d'Auguste Vailllant, i també amb els anarquistes Eugène Hettisch, Henri Smogglie i Guillaume Springer, que vivien en el mateix edifici del carrer Vignoles. El 23 de febrer de 1894 el comissari Poëte del barri de la Villette intentà escorcollar el seu domicili, al número 12 del carrer Mathis, però ja havia abandonat el domicili des de feia 15 dies i el nou n'era desconegut. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia aixecà un manament d'escorcoll i d'arrest per «associació criminal». L'1 de juliol de 1894, a les quatre de la matinada, el comissari de policia del barri del Combat es presentà al seu domicili, al número 72 del carrer Compans, on tenia llogada una habitació a un tal Donzel, però l'escorcoll no descobrí res de compromès, llevat de correspondència. Durant l'interrogatori negà ser anarquista i fins i tot argumentà que menyspreava i detestava els llibertaris. Detingut, va ser tancat el 4 de juliol a la presó parisenca de Mazas i fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon, però va ser alliberat dos dies després. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas per «associació criminal». Com que no tenia la nacionalitat francesa, el 12 de juliol de 1894 se li va decretar l'expulsió del país. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Ernest Lassalas (2 de gener de 1894)

- Ernest Lassalas: El 8 d'abril de 1860 neix al IV Districte de París (França) l'anarquista Ernest Auguste Lassalas. Era fill de François Lassalas, ebenista, i de Marie Anne Julie Levasseur, modista. Es guanyà la vida com son pare d'ebenista. L'11 d'agost de 1883 es casà al XI Districte de París amb Sophie Dret, obrera en una fàbrica de raspalls, amb qui va tenir cinc infants. En aquesta època vivia al número 23 del carrer Basfroi de París i des de mitjans de 1891 al número 38 del carrer Compans. Exiliat a Londres (Anglaterra), l'estiu de 1893, retornat a França, participà en la campanya abstencionista en les eleccions legislatives. El 2 de setembre d'aquell any en un míting de la campanya, la policia l'acusà, juntament amb els germans Wagner, Barthélém i Guillemard, d'haver enganxat nombrosos manifests de Le Père Peinard i dels anomenats «Dinamitadors» als districtes XIX i XX de París. El 24 de setembre de 1893 assistí a una vetllada familiar d'anarquistes al carrer Abbesses. El 18 de desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes i en el llistat de recapitulació del 26 de desembre d'aquell any. L'1 de gener de 1894 va ser detingut amb nombrosos companys arran de les agafades desencadenades després de l'atemptat d'Aguste Vaillant contra la Cambra dels Diputats francesa. La policia l'acusà d'estar en estreta relació amb el Comitè Anarquista de Londres (Anglaterra) i va ser fitxat com a anarquista, però el 15 de gener va ser amollat. En aquest època vivia al número 38 del carrer Compans de París, amb sa companya i sos cinc infants, el major dels quals encara no tenia nou anys. El 4 de mars d'aquell any va ser novament detingut amb altres 12 companys; en el moment d'aquesta detenció, el joier Eugène Margaret, que aleshores era present, va insultar els agents tot cridant «Visca l'anarquia!, i també va ser capturat. A finals de 1895, enfurit per la vigilància policíaca a la qual estava sotmès, copejà un agent de civil; portat a comissaria, acusà l'agent d'haver-lo insultat i copejat, fets confirmats pels companys Guillon i Pégon que el van acompanyar, mentre el comissari afirmà que no es tractava de cap agent sinó d'un simple individu que hi passava. En aquesta època treballava al taller de Pégon. En 1895 tenia per companya una llevadora anarquista anomenada Navarre, la qual, a principis de juliol, havia tingut un fill que va ser anomenat Émili Henry. També figurava en un llistat d'anarquistes residents a l'estranger. El 4 de febrer de 1901 el seu taller d'ebenisteria i d'elaboració de mobles, situat al número 33 del carrer Damrémont de París, es va declarar en fallida. El seu últim domicili va ser al número 82 del carrer de la Villette de París. Ernest Lassalas va morir el 10 de maig de 1941 a l'Hospital Bicètre de Le Kremlin-Bicêtre (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament el 29 d'abril de 1941 al XIX Districte de París (França).

***

Manuel Real Pérez

- Manuel Real Pérez: El 8 d'abril de 1881 neix a Ferrol (La Corunya, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Real Pérez. Sos pares es deien Luis Real Santos, mariner, i María Antonia Pérez Domínguez. Estibador al port de Ferrol, en 1909 i 1912 fou membre del Comitè de la Societat de Mariners i Fogoners d'aquesta ciutat. A finals de 1915, quan era president de l'Ateneu Obrer Sindicalista, va ser detingut arran de la repressió desencadenada després d'unes agressions contra diversos patrons. L'octubre de 1921 va ser deportat. En 1923 militava en el Sindicat de Transports del Ferrol i en 1931 fou membre de la seva junta directiva. Arran dels fets revolucionaris de maig de 1933 i d'octubre de 1934 va ser empresonat. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil. Manuel Real Pérez va ser afusellat el 10 d'agost de 1936 a Ferrol (La Corunya, Galícia). El 16 de gener de 1985 va ser declarat oficialment mort.

Manuel Real Pérez (1881-1936)

***

Foto policíaca de Léon Charrié (1 de març de 1894)

- Léon Charrié: El 8 d'abril de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista León-Joseph Charrié –el llinatge també citat erròniament Charrier. Sos pares, venedors de carbó, es deien Jean Louis Charrié, que posteriorment fou funcionari municipal a Levallois-Perret (Illa de França, França), i Victoire Delous. Es guanyava la vida fent d'ajudant de lampista. A finals de 1893 el domicili de sos pares on vivia, al número 1 del carrer Alsace de Levallois-Perret (Illa de França, França), va ser escorcollat i ell detingut sota l'acusació d'«associació criminal». L'1 de març de 1894 va ser fitxat a París, juntament amb altres anarquistes, en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon com a anarquista militant. En aquesta època vivia al número 92 del carrer Provence de París. Segons la policia encapçalava una banda de desvalisadors, de la qual formarien part son germà petit Cyprien Charrié, també militant anarquista, i altres (Blanc, Boucher, Raymond Boutté, Marcel Marchand, Joseph Ouin i Saint Martin). El 9 de juny de 1900 es va casar al XV Districte de París amb la cosidora, de família bretona pagesa, Marie Gillo. En aquesta època vivia al número 5 de l'Impasse de l'Enfant Jésus. Léon Charrié va morir el 17 de desembre de 1929 al seu domicili del número 9 de l'Impasse de l'Enfant Jésus del XV Districte de París (França).

***

Necrològica de Dionisio Miranda Giménez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 de novembre de 1966

- Dionisio Miranda Giménez: El 8 d'abril de 1887 neix a Senegüé (Sabiñánigo, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Dionisio Miranda Giménez –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge Jiménez. Sos pares es deien Vicente Miranda i Simona Gimenez. No pogué anar a l'escola, però esdevingué ferroviari. Militant de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. S'establí a Carcassona, on visqué en el número 41 del carrer 4 de setembre, i milità en l'FNIF de l'exili. En 1947 va ser nomenat secretari de Premsa i Propaganda de la Federació Local de Carcassona de la CNT. Sa companya fou Petra Ene. Després d'anys de sofriment, i després de patir l'amputació de les dues cames en dues intervencions quirúrgiques i d'esdevenir cec, Dionisio Miranda Giménez va morir l'11 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 12 de juliol– de 1966 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Retrat de Juan Pérez Bouzas

- Juan Pérez Bouzas: El 8 d'abril de 1890 neix a Ourense (Ourense, Galícia) el sabater anarquista i anarcosindicalista Juan Pérez Bouzas, també conegut per la seva versió brasilera João Peres. En 1915 emigrà al Brasil i s'instal·là el novembre d'aquell any a Rio de Janeiro, on començà a interessar-se pel moviment llibertari arran d'assistir a una conferència de José Oiticica. Entre 1917 i 1919, afiliat a l'Aliança dels Treballadors del Calçat i Classes Annexes (AACCA), prengué part en diverses vagues i moviments insurreccionals. En 1920 s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil) on va establir contactes amb el moviment anarquista i anarcosindicalista, militant activament en la Federació Obrera de São Paulo (FOSP). Estudià els clàssics llibertaris i segons la policia esdevingué un teòric i agitador àcrata «perillós». En 1920 també visqué a Guarantinguetá, però retornà a São Paulo, on prengué part en les vagues, piquets i manifestacions de l'època. En aquest any refugià a casa seva l'anarquista Juan Perdigón Gutiérrez (João Perdigão Gutiérrez), perseguit per la policia. En 15 de juliol de 1924 encapçalà un manifest del Comitè Revolucionari de São Paulo dirigit al Comandament Militar de les tropes insurgents que ocupaven la ciutat pel qual els anarquistes demanaven armes per lluitar al costat de la Revolució, però la petició obrera va ser negada pels militars. En la dècada dels trenta formà part de la Lliga Anticlerical. En 1934, en plena dictadura de Getúlio Dornelles Vargas, va ser detingut arran de la «Batalla de Sé» del 7 d'octubre d'aquell any, quan els anarquistes de la FOSP dissolgueren a trets una manifestació de l'Ação Integralista Brasileira (AIB, Acció Integralista Brasilera), grup feixista els membres del qual eren coneguts com galinhas-verdes (gallines verdes, en referència al color de les seves camises). Torturat i empresonat, però va ser finalment expulsat a Paranà i Santa Caterina. Després s'exilià a Rio Grande do Sul i mesos després retornà a São Paulo, per acabar instal·lant-se a Rio de Janeiro. Més tard formà part de la coordinadora antifeixista Aliança Nacional Llibertadora (ANL), la finalitat de la qual era combatre l'imperialisme i el latifundisme. Després de la caiguda del dictador Vargas, participà en 1946 en la fundació del periòdic Ação Directa, amb José Oiticica, José Romero, Manuel Peres, Amílcar dos Santos i altres. En 1953 participà en el Congrés Anarquista, realitzat a la casa de José Oiticica al barri d'Urca de Rio de Janeiro. Juan Pérez Bouzas va morir el 4 d'octubre de 1958 –algunes fonts citen el 5 de setembre– per problemes pulmonars a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Sa companya fou l'obrera tèxtil Carolina Bassi i Ideal Peres, fill de la parella, també va ser un destacat militant anarquista.

Juan Pérez Bouzas (1890-1958)

***

Notícia de la multa de François Labregère apareguda en el diari de Vierzon La Dépêche de Berry del 14 d'agost de 1910

- François Labregère: El 8 d'abril de 1891 neix a Les Chauses (Pauçac e Sent Bebian (Perigord, Aquitània, Occitània) l'anarquista individualista, antimilitarista i sindicalista revolucionari François Labregère, conegut com Albert Labregère. Sos pares es deien Antoine Lebregère, paleta, i Françoise Peyron, conreadora. Es guanyava la vida com a pintor en la construcció. L'agost de 1910 va ser multat amb 50 francs per infracció a la policia ferroviària. L'11 de juliol de 1911 participà activament en la vaga del sector de la construcció de París (França) i de la regió parisenca i va ser detingut, juntament amb Marcel Schmitt, després d'entrar en un cafè del bulevard Barbès, on treballaven obrers pintors, per exigir, sense èxit, que s'unissin a la vaga. En aquesta època vivia al número 4 del carrer Trésor de París. L'agost de 1912 fou gerent d'alguns números de Le Libertaire i entre maig i octubre d'aquell any de L'Anarchie. Es declarà insubmís i en 1913 vivia a Suïssa. El 15 de gener de 1918 es casà a Alfortville (Illa de França, França) amb l'anarquista Émilie Vinçon, divorciada de Charles Marie Guerder. En aquesta època vivia al número 93 del carrer Villeneuve de Alfortville a casa de la família de sa companya. En 1921, instal·lat a Reims (Xampanya-Ardenes, França), vivia al carrer de Kairouan. El 16 de gener de 1921 estigué a la mesa d'una reunió celebrada al «Foyer des Travailleurs», al bulevard de la Paix de Reims, presidida per sa companya, en la qual parlaren Louis Lecoin i Henri Sirolle, on assistiren unes 120 persones, i que va ser boicotejada pels comunistes. L'abril de 1924 intentà, amb Martial Quintane, crear a Reims una minoria sindicalista revolucionària. Son fill fou militant de les Joventuts Comunistes de Reims. En 1935 vivia a Viry-Châtillon (Illa de França, França), al número 98 de l'avinguda de Morsang, i militava amb sa companya en el grup «Terre et Liberté». La parella estava inscrita en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Es jubilà com a professor d'ensenyament tècnic. François Labregère va morir el 14 de setembre de 1970 al seu domicili de Montagrier (Perigord, Aquitània, Occitània).

***

Foto de la policia nord-americana de Raffaele Schiavina

- Max Sartin: El 8 d'abril de 1894 neix a San Carlo (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia) el militant i propagandista anarquista individualista italoamericà Raffaele Schiavina, més conegut com a Max Sartin o Bruno. Sos pares, pagesos, es deien Angelo Schiavina i Albina Lodi. L'any 1912, en acabar l'escola, emigra als Estats Units i s'instal·la a Brockton (Massachusetts) en 1913, on descobreix l'anarquisme durant l'estiu de 1914 llegint les memòries de Kropotkin. Comença a col·laborar amb el periòdic de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva i l'abril de 1916 n'accepta el càrrec d'administrador. L'any següent és detingut per rebutjar servir a l'Exèrcit i condemnat a un any de presó i expulsat cap a Itàlia el 9 de juliol de 1919. A Nàpols és de bell nou detingut per les autoritats militars per deserció en temps de guerra i internat a la presó militar de Sant'Elmo, on va restar fins a l'amnistia del 2 de setembre de 1919 quan va ser portat a capitania militar i incorporat a l'Exèrcit i el 12 del mateix mes llicenciat. A començaments de 1920 reprendrà a Torí el càrrec d'administrador de Cronaca Sovversiva, de la qual enviarà 4.000 exemplars als EUA sota el fals títol d'A Storno per evitar la censura nord-americana que havia prohibit la publicació, però després de vint números el periòdic és declarat il·legal per la divulgació d'articles antimilitaristes. L'agost de 1922 és detingut i empresonat durant 15 mesos, acusat absurdament de pertànyer a l'organització «Arditi del Popolo», abans de ser finalment absolt per l'Audiència de Torí. El març 1923, fugint de l'amenaça feixista a Itàlia, s'instal·la a París on publica amb Emilio Coda i Giuseppe Mioli La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. Després d'una breu estada a Londres, tornarà a París, on va treballar en la indústria tèxtil i va publicar el periòdic Il Monito (1925-1928). Després de residir a Marsella serà expulsat de França i retorna clandestinament als EUA –amb aquest estatus legal de «clandestí» romandrà fins a la seva mort. Allà col·laborarà primer i dirigirà després el setmanari novaiorquès L'Adunata dei Refrattari durant 44 anys, de maig de 1928 fins l'abril de 1972. A més de nombrosos articles en periòdics anarquistes (Man!, La Frusta, Internazionale, Cronache Sovversive, Veglia, etc.) sota diversos pseudònims (Cesare, Nando, Michetta, Calibano, Melchier Seele, Max Sartin, Labor, Manhattanite, Bob, Juan Taro, XY, RS, MS, etc.), és autor dels llibres Sacco e Vanzetti: causi e fini di un delitto di stato (1927), Berneri in Spagna (1938) i Il sistema rappresentativo e l'ideale anarchico (1945), entre molts d'altres. Max Sartin va morir el 23 de novembre de 1987 a Salt Lake City (Utha, EUA). Els seus impressionants arxius sobre el moviment anarquista internacional («Fons l'Adunata») són dipositats a la nord-americana Boston Public Library, on també es troba el fons documental d'Aldino Felicani sobre el cas Sacco i Vanzetti; també va donar documentació (fotografies, fullets, publicacions, etc.) a l'Arxiu Pinelli de Milà (Itàlia). L'arxiu de L'Adunata dei Refrattari es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa companya va ser la militant anarquista Fiorina Rossi.

Max Sartin (1894-1987)

***

Necrològica de Melitó Ferrer Batrin apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 2 d'agost de 1957

- Melitó Ferrer Batrin: El 8 d'abril de 1898 neix al Poble Nou de Manresa (Bages, Catalunya) l'anarcosindicalista Melitó Jaume Josep Ferrer Batrin. Sos pares es deien Pau Ferrer Prat i Maria Batrin Capdevila. En 1919 ja militava en el Sindicat de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Manresa. Fou delegat en els Plens Regionals confederals d'agost de 1931 i de març de 1933. També fou delegat de Callús, del Sindicat d'Alimentació i de la Fusta i de la Federació Local de Manresa de la CNT al Ple de Sindicats de Catalunya que se celebrà l'abril de 1932 a Sabadell (Vallès Occidental). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí a Estrasburg, on treballà de paleta i milità en la seva Federació Local de la CNT. Melitó Ferrer Batrin va morir el 6 de juliol de 1957 a l'Hospital Civil d'Estrasburg (Alsàcia, França).

---

Continua...

---

[07/04] Detenci� de Callemin - Rep�blica dels Consells - Confer�ncia de Mart� Ib��ez - Mainfroy - Landauer - Equi - Tognacci - Mantovani - Beltrandi - Besc�s - Oliver - Grau - Andreu - Clos - Culebras - Henez - Rodr�guez Quince - Godwin - Marn� - Doli� - Karmin - Cicero - Wullens - Aiacci - Cieri - Perissino - Abbate - Jossot - Callau - Amargan - Vispe - Mart�n Castro - Blanco - Brochon - Prats - Turroni - Alfageme - Bailac - Rodr�guez Garc�a - Ambrosoli

[07/04] Detenció de Callemin - República dels Consells - Conferència de Martí Ibáñez - Mainfroy - Landauer - Equi - Tognacci - Mantovani - Beltrandi - Bescós - Oliver - Grau - Andreu - Clos - Culebras - Henez - Rodríguez Quince - Godwin - Marné - Dolié - Karmin - Cicero - Wullens - Aiacci - Cieri - Perissino - Abbate - Jossot - Callau - Amargan - Vispe - Martín Castro - Blanco - Brochon - Prats - Turroni - Alfageme - Bailac - Rodríguez García - Ambrosoli

Anarcoefemèrides del 7 d'abril

Esdeveniments

La detenció de Raymond Callemin (al centre) i Pierre Jourdan (amb gorra)

- Detenció de Raymond Callemin: El 7 d'abril de 1912 es detingut al domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan (Clément) i de sa companya àcrata neomaltusiana Louise-Marceline Hutteaux, situat al número 48 del carrer de la Tour d'Auvergne de París (França), l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science). Es disposava a prendre la seva bicicleta al pati de l'immoble quan els agents, sota la direcció del comissari Xavier Guichard, cap de la Policia de París, el prengueren. Un cop arrestat, Callemin declarà als policies que el detingueren: «Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Alguns acusaren Louise Hutteaux com a delatora de Callemin, ja que aquesta mai no va ser molestada per les autoritats, fet del tot insòlit.

***

Membres del Consell Executiu de la República dels Consells a la presó d'Ansbach fotografiats per Eugen Barberich l'abril de 1919: 1) Toni Waibel (condemnat a 15 anys), 2) Erich Mühsam (15 anys), 3) August Hagemeister (10 anys), 4) Willy Olaschefski (7 anys), 5) Josef Rever (4 anys), 6 Rudof R. Hartig (2 anys), 7) M. Reishert (12 anys) i 8) Saúl Gerassel (14? anys); Saúl Forester (3 anys) i Hans Klein (6 anys) no figuren a la foto

- Proclamació de la República dels Consells de Baviera: El 7 d'abril de 1919, després de la caiguda de la monarquia (7 de novembre de 1918) i de l'assassinat del cap de Govern socialista Kurt Eisner (21 de febrer de 1919), els Consells d'obrers i de soldats, influïts per les revolucions russa i hongaresa, declaren la República dels Consell de Baviera a Munic (Baviera, Alemanya). En l'entusiasme revolucionari, els anarquistes són convidats a prendre part activa en les instàncies dirigents, malgrat l'oposició del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya): el poeta Ernst Toller serà designat president del Consell Central; Erich Mühsam, encarregat de les relacions exteriors; Gustav Landauer, educació; Ret Marut (Ben Traven), responsable de premsa i propaganda; Silvio Gesell, finances. Però les decisions radicals seran boicotejades ràpidament pels comunistes que es faran amb el poder el 13 d'abril, instaurant la República Soviètica de Baviera, després de la temptativa avortada de pustch reaccionari i del segrest de Mühsam. Finalment, 30.000 membres dels Freikorps (forces militars estatals reaccionàries) reprendran violentament la ciutat entre el 29 d'abril i el 2 de maig de 1919, amb un resultat sagnant de més de 700 víctimes.

***

Propaganda de la conferència apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 7 d'abril de 1937

- Conferència de Martí Ibáñez: El 7 d'abril de 1937 el doctor Félix Martí Ibáñez, destacat metge i militant anarquista, aleshores subsecretari de Sanitat del Govern de la II República espanyola i director general de Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, va fer la conferència radiofònica «Salutación al poeta judío». Aquesta xerrada va ser radiada per les emissores de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i per Ràdio Barcelona.

Naixements

Foto policíaca d'Albert Mainfroy (3 de juliol de 1894)

- Albert Mainfroy: El 7 d'abril de 1852 neix a Courbevoie (Illa de França, França) el sospitós d'anarquista Albert Pierre Mainfroy. Era fill d'Alfred Mainfroy, forner i rendista, i de Joséphine Mathilde Morin, obrera de ganxet i fornera. En 1872 va ser cridat a files per a fer el servei militar, però estava allistat voluntari en el Regiment de Caçadors d'Àfrica i va ser llicenciat per una malaltia del cor. Instal·lat a Versalles (Illa de França, França), entrà a treballar d'obrer a la fleca d'una tal Simon i es casà amb sa filla, Henriette Simon, amb qui tingué una filla. El 13 de novembre de 1875 va ser condemnat a tres mesos de presó a París per «abús de confiança i estafa». En 1880 es va instal·lar a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), on muntà una oficina de negocis i un comerç de vins que no reeixiren. El 21 d'abril de 1886 va ser multat amb 50 francs per un delicte de premsa. En 1892 enviudà i s'instal·là amb una amant seva anomenada Dufour, que tenia des de feia temps. Es va construir al camp una cabana amb maons de guix i amb cartró enquitranat, on visqué amb sa companya i sos sis infants, que no hi anaven a escola i, segons la policia, es dedicaven a la mendicitat i a robatoris. El 30 de juny de 1894 la Prefectura de Policia ordenà l'escorcoll de la seva cabana, al número 113 del carrer Alsace-Lorraine de Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França), i la seva detenció sota l'acusació d'«associació criminal». L'endemà es realitzà la perquisició i protestà per la seva detenció, argumentant que mai no havia estat anarquista, però sí republicà socialista independent, tot presentant un exemplar del periòdic Le Petite Sentinelle, el qual dirigia i imprimia en una de les peces de la seva mísera cabana, i on es planyia de la mort del president de la República francesa Sadi Carnot; la policia, però, considerà que el periòdic era anarquista. El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat pel registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i l'endemà va ser presentat davant el jutge d'instrucció Anquetil, el qual ordenà el seu tancament a la presó de Mazas, però el 9 de juliol va ser posat en llibertat provisional, després de rebre una petició en el seu favor dels habitants de Le Perreux-sur-Marne i d'un informe del comissari de policia de Joinville-le-Pont (Illa de França, França) on es deia que no tenia cap relació amb l'anarquisme. El 7 d'agost de 1894 va enviar una carta al jutge d'instrucció on protestava per la vigilància policíaca a la qual es veia subjecte. El 31 de desembre de 1894 figurava en el llista de recapitulació d'anarquistes. El juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. El 29 d'octubre de 1896 es casà al X Districte de París amb la cuinera alemanya Marie Catherine Duckheim, amb qui es va divorciar el 23 de juny de 1898. El 14 de gener de 1905 es casà al XVIII Districte de París amb la brocantera Victoire Célina Dervillez. Al final de sa vida treballà de brocanter i vivia al número 140 del carrer Romainville de Montreuil (Illa de França, França). Albert Mainfroy va morir el 6 d'agost de 1910 a l'Hospital de Saint-Antoine del XII Districte de París (França).

***

Gustav Landauer

- Gustav Landauer: El 7 d'abril de 1870 neix a Karlsruhe (Baden-Württemberg, Alemanya) el novel·lista, periodista, crític, filòsof i teòric anarquista alemany Gustav Landauer. Sos pares es deien Hermann Landauer i Rose Neuburger. Va venir al món en una família jueva de classe mitjana i en una regió amb una llarga història des de l'Edat Mitjana d'inconformisme social, i on altres dos importants anarquistes alemanys, Johann Most i Rudolf Rocker, van néixer i es van formar. En 1870 esclata la guerra francoprussiana, que marca el naixement d'Alemanya com a un poder militar centralitzat. Landauer va lluitar durant tota sa vida contra aquest creixent Leviatan, alhora que es va oposar a la versió de socialisme centralitzat i estatista inclòs en el programa del Partit socialdemòcrata alemanys, pel seu caràcter hieràtic i autoritari. Va estudiar filosofia a les universitats de Heidelberg i de Berlín, i es va veure influenciat per pensadors tan diversos com Spinoza, Schopenhauer, Ibsen, Nietzsche, Tolstoi, Proudhon, Bakunin i Kropotkin, i també pels moviments Garden City de Geddes i Arts & Crafs de Ruskin; amb tot plegat va arribar a construir una filosofia coherent i una teoria de la revolució, alhora individualista i socialista, romàntica i mística, activista i pacifista. En acabar els estudis, en 1892, Landauer va reunir a Berlín un grup de dissidents marxistes anomenat «Die Jungen», del qual Rocker era també membre, i que havia estat expulsat l'any anterior del Partit socialdemòcrata alemany. Assumint el paper d'editor de la revista del grup, Sozialist. Organ der unabhängigen Sozialisten (El Socialista. Òrgan dels socialistes independents), va desenvolupar una crítica anticentralista i antiautoritària del marxisme en la línia de Bakunin i de Kropotkin, fent una crida a la substitució de l'Estat per una federació de comunes autònomes organitzades des d'avall. Com Kropotkin i William Morris, Landauer admirava la vida comunal descentralitzada de l'Edat Mitjana «una totalitat d'unitats independents», «una societat de societats». Encara que acceptava la noció de lluita de classes, rebutjava la rigidesa dogmàtica de la teoria marxista, així com a tota autoritat burocràtica centralitzada, econòmica o política. En 1893 era un dels dissidents –Rosa Luxemburg n'era una altra-exclosos del congrés de la II Internacional de Zuric, fet que va implicar la sortida del veterà revolucionari italià Amilcare Cipriani en solidaritat. Landauer va ser de bell nou expulsat, juntament amb Errico Malatesta, Ferdinand Domela Niewenhieus, i altres delegats anarquistes, del Congrés de Londres de 1896, en el últim intent que els anarquistes van fer per entrar en les sessions de la Internacional Socialista. En la seva Aufruf zum Sozialismus (Crida al Socialisme), publicada el 1911, Landauer anomena el marxisme com «la plaga de la nostra era i la maledicció del moviment socialista». En 1893, després del Congrés de Zuric, Landauer publica la seva novel·la El predicador de la mort, però les seves activitats literàries es van veure interrompudes per una estada a la presó per disseminar «materials sediciosos» en Sozialist, la publicació del qual va ser suspès temporalment. Encara que va ser empresonat més vegades –una per criticar el cap de policia de Berlín–, va continuar publicant Sozialist fins el final de la dècada, fent una revista d'alta qualitat intel·lectual, però de limitat valor per a l'agitació. La seva creixent orientació teòrica i filosòfica li impedien guanyar audiència en la classe treballadora. La revista resultava cada cop més atractiva per als intel·lectuals i professionals, però no per als treballadors industrials i pagesos; aquest fet va provocar contínues discussions amb els treballadors de la redacció que objectaven que la revista perdia efectivitat com a instrument de propaganda anarquista. Landauer va intentar canviar la seva línia editorial, però no de manera suficient i la revista va tancar en 1899. En aquells moments Landauer havia abandonat els seus atacs frontals al capitalisme i a l'Estat; anteriorment el seu pensament havia estat dominat per l'anarquisme revolucionari de Bakunin i de Kropotkin. En 1901 va editar amb Max Nettlau una col·lecció en alemany dels escrits de Bakunin i durant els anys següents traduiria alguns dels més importants llibres de Kropotkin, però des de finals de segle cau cada vegada més sota la influència de Tolstoi, i especialment de Proudhon, a qui considera «el més gran socialista de tots». La seva filosofia estava fortament influenciada pel mutualisme proudhonià, adoptant la idea de crear bancs populars capaços de concedir crèdits barats als petits productors, així com facilitar l'honest intercanvi dels seus productes. Cada cop més insistia en la revolució social pacífica i en la importància d'una educació llibertària, especialment com la desenvolupada per Francesc Ferrer i Guàrdia i els seu moviment de l'Escola Moderna. Quan va ser fidel a Kropotkin, ho era no tant pels seus aspectes militants i revolucionaris, sinó pels seu pensament ètic, per la seva teoria del suport mutu i pel seu accent sobre la producció cooperativa descentralitzada. Barrejant els principis federalistes de Kropotkin i Proudhon, Landauer buscava una societat basada en la cooperació voluntària i el suport mutu, una societat d'intercanvis igualitaris, assentada en comunitats regionals, combinant indústria i agricultura. Parlava cada vegada menys de lluita de classe, i acció directa ara significava la creació de cooperatives pacifistes, resistència passiva a l'Estat en comptes de rebel·lió armada o actes de propaganda pel fet. Per a Landauer, a més, vaga general va arribar a significar no l'atur de la feina sinó la seva continuació per a benefici propi i sota una autoorganització. Caracteritzant l'Estat com a la negació de l'amor i la humanitat, volia la seva substitució gradual mitjançant comunitats voluntàries. Apel·lava els intel·lectuals, treballadors i pagesos perquè despertessin de la seva alienació i sortissin d'un sistema estatal de coerció, explotació i injustícia, mitjançant comunes urbanes i rurals. El socialisme per a Landauer no era ja la inauguració de quelcom de nou, de cop, no un acte apocalíptic, sinó el descobriment i desenvolupament d'una cosa ja present, conreant una cosa «sempre començada» i «sempre en moviment». La seva idea sembla el conegut eslògan dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de «construir la nova societat sense la closca de la vella». En els seus escrits més coneguts, Die Revolution i Aufruf zum Sozialismus, demanava al poble una societat lliure al marge de l'existent; calia «sortir del capitalisme» i «començar a ser éssers humans», per crear el que avui anomenaríem una «societat alternativa» en forma d'espais llibertaris, que servirien d'inspiració i de model a seguir. Concebia la revolució no com un violent aixecament de les masses, sinó com una pacífica i gradual creació d'una «contracultura»; les influències del filòsof francès Étienne de La Boétie i la seva crítica de la «servitud voluntària» de les masses són més que evidents. Segons La Boétie calia que el poble retirés el suport a les institucions autoritàries i alhora crear institucions llibertàries pròpies, si ningú no obeïa el tirà, el seu poder desapareixeria. La Lliga Socialista de Landauer, fundada en 1908, era un intent de crear una alternativa social en aquesta línia, formada per grups naturals i voluntaris, de denúncia de la societat centralitzada coercitiva i burocràtica; la Lliga Socialista era una alternativa llibertària al jeràrquic i autoritari Partit socialdemòcrata. Cap al 1911 la Lliga Socialista tenia més de vint grups a Berlín, Zuric i altres ciutats alemanyes i suïsses, a més de la de París. Encara que s'havia convertit en el portaveu de la cooperació voluntària i de la resistència passiva, no va deixar mai de banda la revolució de masses; no va rebutjar la insurrecció popular espontània, i encara que s'oposava al terrorisme individual, sempre va entendre la desesperació que els portava a actual. Pensava, però, que el fonamental era que es produís una revolució espiritual alhora que una revolució individual; el problema social no es pot resoldre per la violència o per la presa del poder, la vertadera revolució social és la del rejoveniment espiritual; calia un «renaixement de l'esperit humà». Durant els anys precedents a la Gran Guerra es va guanyar moltes antipaties i enemics per la seva oposició frontal a la guerra i la seva acusació als alemanys d'agressors. Durant el conflicte mundial va defensar la pau i la necessitat d'una associació de nacions que controlés les armes i que defensés els drets humans. Quan va esclatar la revolució a Baviera el 7 de novembre de 1918, va ser convocat a Munic pel seu amic Kurt Eisner, president socialista de la nova república bavaresa. Però no es va convertir en membre del govern d'Eisner; juntament amb els seus companys Erich Mühsam i Ernst Toller, va jugar un paper important en el moviment d'organització dels Consells d'obrers, camperols, soldats i mariners, per començar la nova societat federal que tant havia reivindicat. Sempre va defensar un sistema de consells i de cooperatives, basat en l'autonomia i en l'autoorganització, enfront d'un govern parlamentari o d'una dictadura del proletari. Va diferir fortament amb Mühsam en aquest punt, ja que criticava fortament la dictadura revolucionària creada a Rússia per Lenin. Enfront de la visió marxista del socialisme d'Estat i de la dictadura del proletariat, reivindicava una societat descentralitzada, de comunitats i cooperatives lliures, amb control local i autoorganització dels treballadors des d'avall. Després de l'assassinat d'Eisner, va ser nomenat ministre d'Educació en el nou Consell de la República proclamat a Munic el 7 d'abril de 1919, però la seva cartera només va durar una setmana, col·lapsat per la presa del poder pels comunistes, el seu programa d'educació llibertària mai no va ser posat en pràctica. L'1 de maig de 1919, el ministre de Defensa de Berlín va enviar unitats per acabar amb la revolució bavaresa i l'endemà va ser detingut. Al pati de la presó, un oficial nerviós el va copejar i un grup de soldats es va afegir a la pallissa amb porres, cops de culata, puntades de peu, etc.; després va ser tirotejat. Gustav Landauer va morir a resultes d'aquests fets, era el 2 de maig de 1919 a Munic (Baviera, Alemanya). El seu cos va ser despullat i llançat a la bugaderia. El socialdemòcrata Noske va felicitar el comandat de la força de xoc per la forma discreta i reeixida amb la que havia portat l'«operació a Munic». El soldat que va matar Landauer va ser exonerat després de declarar que només «complia ordres». L'oficial que va copejar Landauer va ser multat amb 500 marcs i altre oficial va estar arrestat cinc setmanes, però no per assassinar-lo, sinó per robar-li el rellotge. L'oficial en cap mai no va ser portat a judici. Un monument a Landauer, erigit per la Unió Anarcosindicalista, va ser tomat pels nazis després de la pujada de Hitler; mai no ha estat reconstruït.

***

Marie Equi

- Marie Equi: El 7 d'abril de 1872 neix a New Bedford (Massachusetts, EUA) la metgessa anarcofeminista i anarcosindicalista Marie Diana Equi. Filla d'italià i d'irlandesa, entre els 8 i els 13 anys treballà en una fàbrica de teixits. Després de viure una tempora a Itàlia amb son avi, retornà quan tenia 17 als Estats Units. En 1893, fugint de les fàbriques i per crear-se una nova vida, es traslladà a The Dalles (Oregon, EUA) amb la seva amiga Bess Holcomb, que havia ofert a treballar com a ensenyant; ambdues viuran plegades amb allò que aleshores es deia un Boston mariage (Matrimoni de Boston). El 21 de juliol de 1893 fou objecte d'un article que aparegué en el periòdic local (The Dalles Times-Mountaineer); segons el seu autor, que l'anomena «Miss Aqua», el contractant de Bess Holcombe, el reverend Orson D. Taylor, rebutjava pagar a aquesta última la suma promesa de 100 dòlars, i, en represàlies, Equi l'amenaçava amb fuetejar-lo públicament. El fuet va fiblar i Holcomb no rebé els seus diners, però l'opinió pública va aprovar l'acte i subhastà el fuet: els guanys superaren amb escreix els 100 dòlars en litigi. Uns anys després la parella s'instal·là a San Francisco, on Equi començà a estudiar medicina i en 1903 aconseguí el títol en la Universitat d'Oregon a Porland, una de les primeres que permeté l'accés als estudis a les dones. Durant un temps, viatjant a cavall, tractà els problemes de salut dels indis i dels vaquers del centre d'Oregon. Sempre prestà els seus serveis de forma desinteressada a la classes treballadores, especialment a les dones (ginecologia) i els infants (pediatria). El 18 d'abril de 1906 la ciutat de San Francisco pateix un terrible terratrèmol i incendi i Equi organitzà aleshores un equip de metges i d'infermeres per facilitar els primers auxilis d'urgència, fet pel qual rebé els reconeixements oficials de l'Exèrcit nord-americà i un premi del president Theodore Roosevelt. Poc després conegué Harriet Speckart, que esdevindrà la seva assistent i poc després passaran a viure juntes a Portland. Harriet Speckart, neboda de Leo Schmidt, fundador de l'Olympia Brewing Company, rebé fortes pressions familiars –Schmidt contractà un detectiu privat que sempre mantenia vigilada la parella– perquè deixés sa companya, fins i tot les amenaces de ser desheretada, però hi continuà fidel. Equi fou dels metges de Porland que acceptar practicar avortaments i ho va fer sense tenir en compte la classe o l'estatus social a la clínica Ruth-Barrett. Participà activament en el moviment que promogué la informació sobre el control de natalitat. En aquesta època conegué Judith Schwartz, amb qui mantingué una relació sentimental. També participà en el moviment del dret al sufragi femení i lluità amb les sufragistes d'Oregon fins que aquesta reivindicació fou acceptada en 1912. En 1913 estava present en els actes durant una vaga organitzada per les triadores de cireres de l'empresa empacadora Oregon Packing Company afiliades a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i, quan assistia una vaguista ferida, fou atacada per les forces de l'ordre que intentaven acabar manu militari amb el moviment. El espectacle d'aquestes brutalitats la portaren a prendre consciència política, a rebutjar el capitalisme i a esdevenir anarquista enquadrada en l'IWW, encara que no pogué afiliar-se a aquest sindicat a causa de la seva professió liberal. En 1915 la parella Equi-Speckart que desitjaven tenir un infant, adoptaren un nina, Mary, que anomenava mamà a Harriet i papà a Marie. Més tard aquesta nina, quan tenia 16 anys, fou la dona més jove del Nord-oest del Pacífic a pilotar un aeroplà en solitari. En 1916 Equi s'afilià a l'American Union Against Militarism (AUAM, Unió Americana Contra el Militarisme) i durant una manifestació contra la guerra a Porland desplegà una bandera amb el text «Prepareu-vos a morir, treballadors, J. P. Morgan & Cie es preparen per enriquir-se», que provocà uns aldarulls que portaren a la seva detenció. En 1916 també fou detinguda amb Margaret Sanger per propagar el control de natalitat. El 31 de desembre de 1918 fou condemnada per sedició, en aplicació de la nova Llei contra l'Espionatge, per un discurs contra la Gran Guerra pronunciat als locals de l'IWW on incitava els soldats a la insubmissió. Els seus advocats intentaren vanament que es retractés i durant aquesta època la parella fou insultada i escopida nombroses vegades quan anava pels carrers. La pressió fou tan gran que Harriet marxà amb Mary a Seaside (Oregon) i ja mai més Marie i Harriet viurien plegades. L'octubre de 1920 fou tancada a la presó estatal de San Quintin (Califòrnia) per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda més tard a un any i mig gràcies a un indult del president Woodrow Wilson. A la presó escrigué moltes cartes a companys i amics i algunes s'interrogava i posava dubtes sobre el seu lesbianisme. Després del seu alliberament, en una gira propagandística contra l'amenaça d'execució de Sacco i de Vanzetti, conegué la militant wobblie Elizabeth Gurley Flynn, amb qui es lligà sentimentalment i acabarà convivint durant 10 anys. El 15 de maig de 1927 Harriet Speckart morí a Seaside (Oregon) d'un tumor cerebral i Mary s'instal·là a Porland amb son pare. Marie Equi va morir oblidada de tothom el 13 de juliol de 1952 a l'hospital Fairlawn de Portland (Oregon, EUA).

***

Notícia de la naturalització de Primo Tognacci apareguda en el Journal Officiel de la République française del 21 de juliol de 1929

- Primo Tognacci: El 7 d'abril de 1885 neix a Rímini (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Primo Tognacci. Per les seves activitats anarquistes, cap el 1925, es va veure obligat a refugiar-se a França. L'11 de juliol de 1929 va ser naturalitzat francès i residia a Bethoncourt (Franc Comtat, Arpitània), on treballava de paleta. En 1929 era pare de sis infants (Joséphine, Albert, Dinanée, Alfred, Armand i Vanzetti). En 1937 figurava en un llistat d'anarquistes a vigilar, sobretot durant els viatges oficials de representants de governs estrangers, establerta per la policia francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Mario Mantovani

- Mario Mantovani: El 7 d'abril de 1897 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Mario Mantovani, que va fer servir diversos pseudònims (Lucio Adorni, Mario Ferrarini, Lucio Adali). Era fill de Gaetano Mantovani i de Maria Tacchini. Es crià al barri milanès de Greco i, després de l'escola elemental, aprengué l'ofici de tipògraf, professió en la qual romandrà la resta de sa vida. Començà a militar molt jove en el moviment anarquista, en el sector anarcoindividualista, i mantingué estrets contactes amb els socialistes «maximalistes». A partir de 1914 col·laborà en el periòdic anarquista milanès Il Ribelle. En aquesta època, amb Federico Giordano Ustori, va ser considerat com un «anarquista perillós» i vigilat per les autoritats de manera especial. L'agost de 1915 va ser detingut per «incitació a la revolució» i el novembre d'aquell any es declarà insubmís al servei militar i fugí clandestinament, amb Federico Giordano Ustori, a Suïssa. D'antuvi s'establí a Saint-Prex (Vaud, Suïssa), hostatjat per Dario Fieramonte. En 1915 freqüentà les reunions a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i l'agost d'aquell any va ser denunciat per la policia suïssa per «propaganda subversiva». En aquesta època, gràcies a Marcel Lamauve, col·laborà en el grup editor del periòdic francoitalià Le Réveil Anarchiste, al voltant del propagandista anarquista Luigi Bertoni, i, mitjançant sa germana Anita, feia arribar fons econòmics als companys milanesos. Després passà a Berna (Berna, Suïssa), on trobà Macchi Eugenio. El gener de 1919 passà a Munic (Baviera, Alemanya), on restà uns mesos de passada cap a la Rússia revolucionària; hi va arribar clandestinament, amb l'anarcoindividualista Enrico Arrigoni (Brand), viatjant gairebé sempre a peu. Sense documents, a Moscou, va ser detingut per la txeca i gràcies a la intercessió d'Angelica Balabanov, que havia conegut a Suïssa, aconseguí la llibertat. De tornada, amb documentació falsa expedida per la III Internacional Comunista, passà per Budapest (Hongria), aleshores en plena revolució, amb el temor de ser pres per un rus blanc en fuita, i per Viena (Àustria), on es va presentar al consolat italià fingint ser un presoner de guerra. El gener de 1920 retornà a Milà, però va ser detingut a Milà i posat a disposició de les autoritats militars, les quals el van destinar a un destacament de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia). Després d'una conferència revolucionària, desertà i marxà cap a Espanya, on residí un any. Expulsat d'allà, va ser repatriat i el 26 de gener de 1921 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia); jutjat, el 18 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any i mig de presó per «deserció». El 22 de maig de 1922 va ser alliberat de la presó de Gradisca d'Isonzo (Friül). De bell nou a Greco, treballà de tipògraf i fou un dels animadors del Comitè per a les Víctimes Polítiques (CPVP). Detingut i empresonat en diferents ocasions, com ara el febrer i el maig de 1925, el juny de 1928 passà clandestinament a França i sota diverses identitats (Luis Adorni, Mario Ferrarini, etc.) s'instal·là d'antuvi a Rivery (Picardia, França), des d'on col·laborà en el periòdic anarquista Fede. Després s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) i freqüentà nombrosos militants anarquistes italians, com ara Luigi Fabbri, Virgilio Gozzoli, Camillo Berneri i Leonida Mastrodicasa. Detingut a la seu de la Llibreria Internacional de París, l'abril de 1930 va ser expulsat del país. Marxà cap a Bèlgica (Brussel·les i Lieja), on milità en el grup editor de Pensée et Action, animat per Marcel Dieu (Hem Day). En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries italianes, com ara Guerra di Classe, Lotte Sociali, L'Adunata dei Refrattari, Il Risveglio, Eresia di Oggi e di Domani, L'Aurora, etc. Membre del Comitè de Defensa Anarquista (CDA), va ser, amb Luigi Bertoni i Luigi Fabbri, encarregat de l'edició en tres volums dels escrits d'Errico Malatesta. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou delegat al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. També participà en la campanya per obtenir l'alliberament de Francesco Ghezzi i Alfonso Perrini empresonats a la URSS. En 1936, amb Hem Day, participà en la campanya de suport a la Revolució espanyola (Comitè Anarquista Pro Espanya), sobretot en el reclutament de voluntaris i en la recaptació de fons econòmics, i formà part, amb altres (Umberto Marzocchi, Rivoluzio Gilioli, Hoche Meurant, etc.), del grup que, el setembre d'aquell any, s'ocupà a la frontera francobelga, des de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), del tràfic d'armes destinat als companys del sud. En 1938 va ser membre del comitè directiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Hem Day, Desmet, Ernestan i Vittorio Cantarelli. Després de l'esclat de la II Guerra Mundial, l'11 de maig de 1940 va ser detingut, com molts altres estrangers, a Brussel·les per la policia belga i internat a Bruges (Flandes Occidental, Flandes), on patí maltractes; posteriorment va ser tancat al camp de concentració de Lombartzijde (Flandes Occidental, Flandes), amb altres anarquistes italians, i d'on fou ràpidament alliberat per l'avanç de les tropes nazis. Arribà a Brussel·les i demanà el repatriament a Itàlia. Detingut a la frontera de Brenner (Tirol) el 17 de juliol de 1940, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de confinament a illa de Ventontene, on arribà el 24 de setembre d'aquell any. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), d'on fou alliberat el 8 de setembre d'aquell any. Marxa immediatament cap a Milà, on s'integrà en la Resistència armada. Fou un dels organitzadors, amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Mario Orazio Perelli, de la Brigada «Malatesta-Bruzzi», formada per partisans anarquistes, i de la qual va ser nomenat comissari polític i amb la qual participà el 25 d'abril de 1945 en els combats per l'alliberament de Milà. Després de la II Guerra Mundial, creà, amb Ivan Aiati, i dirigí el setmanari clandestí milanès Il Comunista Libertario (1944-1945), òrgan de la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) llombarda, i del seu continuador Il Libertario (1945-1961). Entre els anys 1940 i 1960 participà en gairebé tots els congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començaments dels anys cinquanta, durant la ruptura entre la FAI i els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini, intentà servir de mediador entre les dues postures, oferint als darrers les pàgines d'Il Libertario, fet pel qual va ser durament criticat per la tendència lligada a L'Adunata dei Refrattari. Sempre en relació amb el moviment llibertari suís, entre l'1 i el 2 de maig de 1954 fou delegat del Grup Anarquista de Zuric al Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). En 1961, després de la desaparició d'Il Libertario, s'instal·là a Roma, on en 1966 s'integrà en la redacció i en la gestió del setmanari de la FAI Umanità Nova, funció en la qual restarà fins al 1971. L'agost de 1968 fou un dels delegats italians al Congrés de les Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). A començament dels anys setanta retornà a Llombardia. Mario Mantovani va morir el 4 de març de 1977 a Limbiate (Llombardia, Itàlia). Documentació seva es troba dipositada al Circolo di Studi Sociali «Errico Malatesta» de l'Arxiu Històric de la FAI.

Mario Mantovani (1897-1977)

***

Ciro Beltrandi

- Ciro Beltrandi: El 7 d'abril de 1900 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el mestre d'escola elemental i militant anarquista Ciro Beltrandi. Fou fill d'Antonio Beltrandi i de Maria Rosa Frontali. De jove formà part de la Federació de la Joventut Socialista, quan en aquella època encara mantenia posicions revolucionàries i antimilitaristes. Després de la Gran Guerra s'adherí als grups anarquistes i en 1920 començà els estudis de pedagogia a la Universitat de Bolonya. L'11 de juliol de 1921 a Imola fou apallissat per un escamot feixista i es defensà a trets. Detingut per haver disparat l'exrepublicà Mansueto Cantoni, esdevingut cap del feixisme local, i inculpat de temptativa d'homicidi, fou condemnat el 16 de maig de 1924 a nou mesos i 10 dies de presó. Però fou alliberat per una amnistia i per fugir de la repressió feixista s'instal·là a Roma. En 1926 passà clandestinament a França. Després de viatjar per Moscou i per Odessa en 1927, entre 1929 i 1930 s'instal·là a Suïssa, on fou ajudat per companys arran d'una hospitalització per tuberculosi. Després de viure entre Suïssa i Bèlgica, freqüentant diversos sanatoris (Ginebra, Zuric, etc.), tornà a França, on entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà els grups de Savoia en el II Congrés Anarquista dels Exiliats Italians realitzat a Puteaux i on es decidí la publicació del periòdic Lotte Sociale (1933-1935), els principals redactors del qual foren Leonida Mastrodicasa, Virgilio Gozzoli, Amleto Astolfi i Remo Franchini. A causa de la seva mala salut no podia treballar i sobrevivia gràcies a la solidaritat dels companys. El 16 de juliol de 1935 fou detingut per expulsar-lo, però el seu estat de salut ho impedí i s'instal·là a Chambéry amb sa mare, on col·laborà amb el grup «Giustizia e Libertà». A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per ocupar-s'hi en tasques de propaganda anarquista. El 6 de març de 1937 deixà Barcelona i amb Giuseppe Tinti retornà a França. El 8 d'octubre de 1938 fou expulsat d'aquest país i es refugià a Brussel·les amb el suport dels companys Ugo Guadagnini i Celso Bendanti, naturals d'Imola. Ciro Beltrandi va morir el 7 de maig –alguns apunten el 9 de maig– de 1941 en un hospici de Brussel·les (Bèlgica).

***

Necrològica de José Bescós Rodrigo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de setembre de 1992

- José Bescós Rodrigo: El 7 d'abril de 1901 neix a Alberuela de Laliena (actualment pertany a Abiego, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Bescós. Era fill de Tomás Bescós i de María Rodrigo. Quan era molt jove emigrà a Vic (Osona, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Quan l'Ocupació, va ser enviat pel Servei de Treball Obligatori (STO) a treballar en la construcció de les fortificacions alemanyes. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Casat amb Candida Riu, tingué dos infants, José i Libertad. José Bescós Rodrigo va morir el 2 d'agost de 1992 a la Residència «La Renaudié» d'Albi (Llenguadoc, Occitània) on vivia.

***

Josep Oliver Calle

- Josep Oliver Calle: El 7 d'abril de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Oliver Calle, conegut com Chispa. Fou membre del Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. L'octubre de 1926 es casà amb María Pérez Ortiz, amb qui tindrà dos infants, José i Pilar. Amb el triomf feixista s'exilià a França i durant l'ocupació alemanya fou un dels reorganitzadors, amb José Berruezo, de la CNT a la resclosa de l'Aigle (Alvèrnia, Occitània). Expert en direcció escènica, organitzà un grup teatral francoitaloespanyol. Entra a formar part de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) de la Resistència francesa. En 1946 col·laborà en el periòdic Exilio, publicat a Aynès (Alvèrnia, Occitània), que va ser la primera publicació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili que s'edità a França. Arran de l'escissió, fou membre de la Federació Local d'Aynès de la CNT, de tendència «col·laboracionista». Josep Oliver Calle va morir el gener de 1979.

***

Necrològica d'Enric Grau Calafell apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 13 d'octubre de 1992

- Enric Grau Calafell: El 7 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 2 d'abril– de 1908 neix a Manresa (Bages, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Grau Calafell. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Pere Grau Prat i Ignasia Calafell Tapiolas. Entrà de molt jove a formar part del moviment llibertari, participant amb 12 anys en les reunions de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb 15 anys va ser nomenat delegat de la CNT al taller d'ebenisteria on feia feina. Participà activament en els grans moviments vaguística portats a terme a les mines de Fígols (Berguedà, Catalunya) i Sallent (Bages, Catalunya). En 1927 entrà a formar part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1928 del Comitè Anarquista de la Comarcal de Manresa. Participà, amb altres companys (Pedro Cano, Josep Camps, Josep Corbella, Soler, etc.), en robatoris de materials per a sabotatges durant les vagues. En el Ple Confederal del 6 d'octubre de 1930 va ser nomenat membre del Comitè Intercomarcal. L'agost de 1931 va ser delegat del Sindicat de la Fusta al Ple Regional de Catalunya que se celebrà a Barcelona. Col·laborà activament en diversos aixecaments revolucionaris, com ara el de gener de 1932, el de gener i desembre de 1933 i el d'octubre de 1934. El 24 de setembre de 1933, juntament amb altres companys (Josep Claramunt, Rosario Dulcet, Bru Lladó i Carles Prades), va fer un míting a Sallent. En 1934 va ser detingut a Manresa com a membre de les Joventuts Llibertàries. El febrer de 1936 va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de la CNT. Després de l'aixecament feixista, el 19 de de juliol de 1936 formà part del Comitè Revolucionari Provisional de Manresa i, des d'agost d'aquell any, representà la FAI en el Comitè Central Antifeixista d'aquesta població, on s'encarregà de l'organització de les milícies i de la defensa. A finals de setembre de 1936 dirigí un grup de milicians confederals de la «Columna de Defensa Costera» a Sant Carles de la Ràpita (Montsià, Catalunya). Posteriorment estudià a l'Escola Popular de Guerra Núm. 3. Incorporat a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, acabà la guerra com a oficial al front d'Andalusia. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració. Posteriorment milità en la Federació Local de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT, població on residia. En 1985 va escriure unes memòries («Recorrido por mi vida») que han restat inèdites. Enric Grau Calafell va morir l'11 de setembre de 1992 a La Clínica «La Casamance» d'Aubanha (Provença, Occitània) i va ser incinerat tres dies després.

***

Necrològica de Joaquim Andreu Pastor apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 6 d'abril de 1978

- Joaquim Andreu Pastor: El 7 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 10 d'abril– de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Andreu Pastor. Sos pares es deien Joaquim Andreu i Antònia Pastor. Electricista de professió, quan era adolescent començà a militar en els grups llibertaris del Poblenou de Barcelona i en el Sindicat de Llum i Electricitat del Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta fou membre, amb Joaquim Gil Mir i altres, del grup anarquista «Los Anónimos» de Barcelona (Catalunya). El 22 d'abril de 1933 fou detingut al Poble Nou per la Guàrdia Civil, amb Joan Adelantado Andreu i Elies Vallabriga Esteve, per coaccionar esquirols de les fàbriques de la barriada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Local de la CNT de Castres i de La Bastida de Roairós (Llenguadoc, Occitània), on residia, i n'ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica. Sa companya fou Natàlia Albalat, també militant anarcosindicalista. Joaquim Andreu Pastor va morir l'1 de gener de 1978 a l'Hospital Purpan de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

---

Continua...

---

[06/04] Comuna de Par�s - Proc�s contra Di Sciullo - Concert de Fabrizio De Andr� - Jeanneret - Heilmann - Darien - Mounier - M�hsam - Borghi - Viadiu - Seg� - Monteil - Soria - Mart�nez S�nchez - Michaelis - Benner - Gori - Navarro - Canudas- Ego-Aguirre - Pat�n - Frossard - Gim�nez Ferrer - Dieste - Pascual - Prieto - Aldana - Paponneau - Sol� - Grogan - Sz�cs - Santidri�n - D�ez Sada

[06/04] Comuna de París - Procés contra Di Sciullo - Concert de Fabrizio De André - Jeanneret - Heilmann - Darien - Mounier - Mühsam - Borghi - Viadiu - Segú - Monteil - Soria - Martínez Sánchez - Michaelis - Benner - Gori - Navarro - Canudas- Ego-Aguirre - Patán - Frossard - Giménez Ferrer - Dieste - Pascual - Prieto - Aldana - Paponneau - Solé - Grogan - Szücs - Santidrián - Díez Sada

Anarcoefemèrides del 6 d'abril

Esdeveniments

Destrucció de la guillotina a la plaça de l'Ajuntament el 6 d'abril de 1871, segons un gravat de l'època

- Crema de guillotines a París: El 6 d'abril de 1871, durant la Comuna de París (França), el 137è batalló de la Guàrdia Nacional arrossega dues guillotines que havien descobert encarregades per Adolphe Crémieux, ministre de Justícia, des del carrer Folie-Régnault, a prop de la Roquette, fins a la plaça de l'ajuntament del XI districte, i sota l’estàtua de Voltaire –el defensor de Jean Calas, injustament ajusticiat. Les guillotines són cremades davant d'una gentada joiosa i amb els crits d'«A baix la pena de mort». Henri Rochefort va declarar en aquesta ocasió que ja no era hora de «tallar els caps sinó d'obrir les intel·ligències». Caldrà esperar més d'un segle perquè François Mitterrand, com a president de la República, aboleixi la pena de mort en 1981 i enviï aquest instrument de mort definitivament al museu. 125 anys després de la crema, el 6 d'abril de 1996, els Amics de la Commune faran cendres una maqueta de la guillotina al mateix lloc per commemorar el fet, tot i que sense l'estàtua de Voltaire que va desaparèixer durant l'ocupació nazi.

***

Pietro Gori en plena al·locució

- Procés contra Camillo Di Sciullo: El 6 d'abril de 1894 al Tribunal de Chieti (Abruços, Itàlia) es processat l'anarquista Camillo Di Sciullo, responsable del periòdic Il Pensiero, acusat de «vilipendi de la institució monàrquica, provocació a l'odi entre les diverses condicions socials, provocació contra l'ordre familiar, ofensa al dret de la propietat». La defensa corre a càrrec de l'advocat llibertari Pietro Gori. Di Sciullo serà absolt gràcies a l'arenga de defensa de Gori, un discurs que amb el temps s'ha fet famós com a exemple de propaganda anarquista.

***

Cartell de l'acte

- Concert de Fabrizio De André: El 6 d'abril de 1982 se celebra al Teatro Politeama Giuseppe Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia) un concert de Fabrizio De André (Faber), organitzat pel Cercle Cultural Anarquista (CCA) de Carrara en suport de la premsa llibertària. Aquest cantautor anarquista va ser acompanyat pel grup «Tempi Duri» (Marco Bisotto, Cristiano De André, Carlo Facchini i Loby Carlo Pimazzoni) i pels músics i compositors Mark Harris, Lele Melotti, Pier Michelatti, Mauro Pagani, Claudi Pascoli, Maurizio Preti i Toni Soranno.

Naixements

Gustave Jeanneret, fotografiat per Victor Attinger, al seu jardí a Cressier (ca. 1900)

- Gustave Jeanneret: El 6 d'abril de 1847 neix a Môtiers (Val-de-Travers, Neuchâtel, Suïssa) el pintor anarquista i internacionalista Gustave-Auguste Jeanneret. Sos pares van ser Louis-Auguste Jeanneret i Henriette Oehl. Des de jove es va veure atret a Neuchâtel, juntament amb son germà, pel món de l'art de la mà del seu oncle, el pintor i mestre de dibuix Georges Grisel. A Zuric aprengué a l'Escola Cantonal el gravat sobre acer per a la realització de paper d'empaperar i en 1864 marxà a Alsàcia on aquesta indústria estava en ple desenvolupament. El seu aprenentatge a la fàbrica de papers pintats Zuber a Rixheim el descoratjà força per la feina purament tècnica d'aquest treball decoratiu i en 1867 abandonà Alsàcia i s'instal·là a París (França), on es lliurà cent per cent a la pintura, alhora que feia feines com a dissenyador industrial per guanyar-se la vida. A la capital gala estudià a l'Acadèmia Suïssa i el 20 d'abril de 1870 s'afilià al Sindicat de Dissenyadors sobre Teixits –tenia el carnet número 30. En 1870, durant una estada a Suïssa, decidí restar a Neuchâtel a causa de l'esclat de la guerra francoprussiana. Amic de la infància de James Guillaume, s'adherí el 3 de setembre de 1870 a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de caire bakuninista. A començaments de juliol de 1871, en plena repressió dels membres de l'extinta Comuna, retornà a París amb una maleta de doble fons plena de passaports destinats a facilitar la fuita de communards. També tenia la missió d'investigar sobre la sort de l'internacionalista llibertari Eugène Varlin. A París tingué especial relació amb els internacionalistes Henri Roullier i Charles Rochat. En 1872, després d'una estada a Lió (Arpitània), retornà a Suïssa, on va ser nomenat secretari de la Secció de Neuchâtel de l'AIT bakuninista. El 19 de maig de 1872 assistí al II Congrés de la Federació del Jura de l'AIT a Locle. El 24 de setembre de 1872, en nom d'aquesta secció, es manifestà en contra de l'exclusió de James Guillaume votada arran del Congrés de l'Haia. En 1876 el seu quadre Le vauseyon va ser acceptat al Saló de París. Entre 1876 i juliol de 1877, data de la seva sortida cap a París, formarà part del Comitè Federal de la Federació del Jura. Entre juny de 1877 i desembre de 1878 va ser membre del comitè de redacció de L'Avant-Garde de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Brousse, Spichiger, Schwitzguébel i Rossel. El 12 d'octubre de 1879 fou el secretari, amb Schwitzguébel, de la Reunió General de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Ajudà son amic Guillaume en la recerca d'informació per a la seva obra històrica sobre la Internacional. Quan la Federació del Jura s'extingí, es lliurà totalment a la pintura, realitzant obres d'allò més variades (paisatges, natures mortes, retrats, imatges de marginats socials, representacions del treball pagès i semiindustrial, motius regionals i alpestres, visions de la solidaritat social, etc.) i acostant-se al pintor Albert de Meuron. Tingué influències de diversos artistes, com ara Gustave Courbet, Ferndinand Hodler, Claude Monet, Camille Corot, Charles-François Daubigny i Jules Bastien-Lepage, entre d'altres. També realitzà faiances, ceràmiques i grafismes. En 1888 es casà amb l'acabalada Emma Wolfrath i s'instal·là definitivament a Cressier, on adquirí una possessió vitícola, la vida i les tasques pageses de la qual li varen inspirar nombroses obres. En 1889, amb Eugène Burnand i Alfred Lanz, va fer de comissari de la Secció Suïssa de Belles Arts en l'Exposició Universal de París. Durant molts anys va ser membre de la Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos, en la qual lluità a favor de la creació d'una caixa de socors per als artistes; i entre 1903 i 1904 va ser president d'aquesta societat. També presidí entre 1901 i 1905 la Comissió Federal de Belles Arts. En 1919 llançà un projecte d'una federació suïssa de treballadors intel·lectuals. Exercí de crític d'art en ocasió de determinades polèmiques i va ser molt amic de teòrics de l'art (Philippe Godet, Gaspard Vallette, William Ritter, etc.). Gustave Jeanneret va morir el 13 de setembre de 1927 a Cressier (Neuchâtel, Neuchâtel, Suïssa). Les seves obres es poden veure en els millors museus suïssos (Boudry, Ginebra, La Chaux-de-Fonds, Le Locle, Neuchâtel, etc.). Son germà Georges Jeanneret també va ser un gravador, artista i escriptor llibertari i sos fills Blaise Jeanneret i Baucis de Coulon també van ser pintors. En 1934 M. P. Verneuil publicà Gustave Jeanneret. En 1998 es realitzà una exposició retrospectiva al Museu de l'Art i de la Història de Neuchâtel que va treure de l'oblit el seu art.

***

Foto policíaca de Ludwig Heilmann (ca. 1894)

- Ludwig Heilmann: El 6 d'abril de 1857 neix a Schifferstadt (Baviera, Confederació Germànica; actualment Renània-Palatinat, Alemanya) l'enquadernador i propagandista anarquista Ludwig Hämmerli Heilmann, conegut com Louis Heilmann o Fritz Hämmerli. Emigrà a Suïssa i s'establí a Lausana (Vaud, Suïssa). Segons la policia, es trobava entre els «anarquistes més exaltats» i en relacions directes amb els grups anarquistes de Nova York (Nova York, EUA), a més de distribuir la premsa d'aquests a Europa. El 27 de febrer de 1885 s'escorcollà el seu domicili, al número 13 del carrer du Pré de Lausana, i es trobaren nombrosos fullets, publicacions i periòdics anarquistes, entre ells 326 exemplars Freiheit, periòdic editat per Johann Most i que distribuïa, a més de correspondència compromesa. El 3 de juny de 1885 se li va decretar l'expulsió de la Confederació Helvètica per les seves activitats llibertàries, juntament amb altres 20 companys (Bodenmüller, Brenner, Brilitzki, Daschner, Dorat, Fitzek, Jean Grave, Halbedl, Jonata, Klinger, Koubsky, Leonhard, Nikitscher, Nowack, Nowotny, Petersen, Schultze, Remlinger, Wakenreuter i Zahradniczek). Passà a França, però a començament de la dècada dels noranta també va ser expulsat del país gal i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Georges Darien retratat per Métivet

- Georges Darien: El 6 d'abril –oficialment el 7 d'abril– de 1862 neix al VII Districte de París (França) l'escriptor anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien, més conegut com Georges Darien. Fill d'una família protestant, sos pares es deien Honoré Charles Émile Adrien, propietari d'un magatzem de novetats, i Françoise Chatel. Durant la Comuna de París es va refugiar amb sa família a Versalles. En 1869 perdé sa mare (Françoise Sidonie Chatel) i es va trobar amb una madrastra (Élise Antoinette Schlumberger) odiosa que el volia convertir al catolicisme. Després d'un batxillerat mediocre a l'Institut Charlemagne de París, per fugir d'aquest ambient, el 16 de març de 1881 es va allistar en el II Esquadró de Transports. Però com la seva personalitat no estava feta per suportar les baixeses i les mesquineses de la vida militar va acabar, el 23 de juny de 1883, davant un tribunal militar que el condemnà al trasllat a la I Companyia Disciplinària de Sapadors a Tunísia. El 16 de març de 1886 fou alliberat després de cinc anys de servei militar i 33 mesos de treballs forçats als batallons africans (Biribi), experiència que el marcarà per a tota la vida. Quan tornà a París, va trencar definitivament amb sa família. Sol i sense amics, va començar a freqüentar els cercles llibertaris. En unes golfes llogades al carrer de l'Odéon, va començar a escriure els records de les seves experiències tunisianes. En 1888, l'editor Savine va acceptar publicar el manuscrit sota el títol Biribi, que havia estat rebutjat per altres editorials per considerar-lo escandalós. Poc després, en 26 dies, va escriure un llibre sobre la guerra de 1870 i la repressió de la Comuna, Bas les coeurs!, que fou publicat pel mateix editor el 28 de desembre de 1889. En 1890 publicarà la novel·la Florentine i una nova edició de la seva primera obra sota el títol Biribi, discipline militaire. L'èxit d'aquesta nova edició és tan gran que el govern de la República decideix suprimir oficialment les companyies disciplinàries de sapadors, encara que les restablirà més tard sota el nom de «batallons disciplinaris», però el Ministeri de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició popular de l'obra. Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons, adaptació teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que resultarà tot un escàndol per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no li pagava els drets d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un contracte amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li rebutjarà el manuscrit de L'Ogre davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible publicació. El llibre, una dura crítica a l'escriptor antisemita Edourard Drumont, serà publicat el març de 1891 per Genonceaus sota el títol Les Pharisiens. Gràcies a la publicació d'aquest llibre farà amistat amb l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després, començarà a col·laborar en el periòdic anarquista L'En Dehors, de Zo d'Axa –destaca la publicació de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de setembre de 1891. A partir de novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche, que es publicarà amb il·lustracions de Toulouse Lautrec, Valloton, Ibels, Willette i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la República, Sadi Carnot, el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que desencadenarà una forta repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no tenir-ne ni cinc, l'obligà, com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir de França i es refugià a Anglaterra, després de viure un temps a Brussel·les (Bèlgica) i a Wiesbaden (Alemanya). A Londres freqüenta els cercles d'anarquistes francesos en l'exili i, gràcies a que parla amb fluïdesa l'anglès, també participa en els grups llibertaris britànics. En aquesta època descobreix el món de delinqüència (lladres, prostitutes, matons, usurers, falsificadors, polítics corruptes, etc.), que li servirà d'inspiració per al seu proper llibre, Le voleur, que envia en 1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi, i que es compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa una mena d'anarcoindividualisme messiànic, on l'única solució per a la humanitat passa per la destrucció de l'ordre establert, de l'Estat; encara que criticarà el cercles llibertaris francesos i determinats militants destacats sota pseudònims transparents, com ara Charles Malato. L'11 de novembre de 1898, després d'haver estat boicotejada per la censura, s'estrenà al Grand Guignol l'obra L'ami de l'ordre, que descriu la repressió de la Comuna de París. En 1900 publicà una obra força dura, La belle France, on critica durament i violentament la societat burgesa del seu temps. En 1901, la primera versió de L'Épaulette va ser refusada per La Revue Blanche sota el pretext que es tractava simplement d'un pamflet. Encara que amnistiat, decidirà restar a Anglaterra i no tornarà a França com van fer gairebé la resta de companys. En 1903, Émile Janvion li va proposar escriure una publicació anarquista per preparar el Congrés Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per a l'any següent i, encara que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el periòdic anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on criticarà tothom (burgesos, revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals, socialistes, etc.). El juny de 1904 formarà part de la delegació francesa al congres antimilitarista d'Amsterdam, on destacarà per les seves invectives gens ni mica pacífiques. En aquesta època esclatà una dura polèmica amb Malato, qui l'insultà de valent, controvèrsia que fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple, s'estimà més suprimir la publicació que haver d'intervenir en la disputa. En 1904, fart dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca Everett el llibre Gottlieb Krumm. Made in England, escrit directament en anglès i on també criticarà la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà finalment a França L'Épaulette, novel·la marcadament antibel·licista i on repassarà els escàndols del militarisme francès des de l'afer Boulanger a la matança de Fourmies. Aquest any també retornarà finalment a França i ho farà acompanyat de Suzanne, una anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906 escriurà l'obra teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant la nit abans de Waterloo. També estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi, sobre els batallons africans. Altres obres dramàtiques, com l'adaptació de Le voleur, Le pain du Bon Dieu o La viande à feu, seran refusades per tots els directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic anarquista Terre Libre i el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical dels Artistes Dramàtics. Una de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny de 1910, bombardeja amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera i cantar La Internacional durant una representació de Tosca. En aquesta època creà la branca francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les idees de l'economista nord-americà Henry Georges i finançada per l'empresari Joseph Fels, i l'1 de juliol de 1911 sortí el primer número del seu òrgan d'expressió, Revue de l'Impôt Unique. Després del fracàs en les eleccions municipals de 1912 d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca francesa desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va morir i ell encara aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de tothom. No obstant això, el 19 de març de 1921 es casà al VI Districte de París amb l'empleada de comerç parisenca Julie Delpuech, divorciada de Jacques Louis Latuile. Georges Darien va morir el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide del VI Districte de París (França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la reedició de Le voleur i dos anys després amb la de Bas les coeurs! En 2002 Valia Gréau publicà l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et l'anarchisme littéraire.

***

Colònia "L'Essai" (Aiglemont)

- André Mounier: El 6 d'abril de 1878 neix a Joigny (Borgonya, França) l'anarquista André Mounier, també conegut com Jean Prolo o L'Agrònom. Fill d'un brigadier del 4t Regiment de Dragons, fet que va intentar amagar sempre, en 1904 s'instal·la a la colònia llibertària «L'Essai», més coneguda com a Colònia d'Aiglemont, a les Ardenes, com a enginyer hortícola titulat. L'Agrònom pondrà en pràctica el desenvolupament agrícola en gran escala. El 10 de juny de 1906 fundarà el periòdic Le Cubilot, que serà, a partir de 1907, imprès a la Colònia. Però arran de la publicació de dos articles antimilitaristes, Mounier serà jutjat el 18 de febrer de 1908 per «injúries a l'Exèrcit». Per evitar la condemna, deixa la Colònia el 25 de gener de 1908 i es refugia a Râpe-sur-Veytaux, al cantó suís de Vaud. Condemnat per no comparèixer a tres mesos de presó i 500 francs de multa, tornarà a entrar a França per Chambéry l'octubre de 1910 i farà una apel·lació del judici. El 14 de febrer de 1911 l'Audiència de les Ardenes l'absol dels càrrecs pendents. És autor del llibret En communisme: la colonie libertaire d'Aiglemont (1906). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Erich Mühsam (ca. 1928)

- Erich Mühsam: El 6 d'abril de 1878 neix a Berlín (Alemanya) l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam. Son pare, Sigmund Mühsam, fou un apotecari jueu de la petita burgesia alemanya que volgué donar-li una educació força autoritària i contra la qual se'n revoltarà ben aviat. El gener de 1896 fou expulsat de l'institut de Lübeck, ciutat on s'havia instal·lat sa família, per «intrigues socialistes» després d'haver publicat anònimament en un full socialdemòcrata local (Lübecker Volksboten) diversos articles denunciant les practiques dictatorials dels professors a l'internat; va haver d'acabar el batxillerat a Parchin. El seu talent literari fou molt precoç: amb 11 anys escrivia faules i amb 16 feia diners component versos satírics. En 1900 abandonà la farmàcia familiar, a la qual havia començat a fer feina com a aprenent, per consagrar-se a l'agitació cultural, de la qual esdevindrà un dels màxims exponents de la seva generació. Aquest mateix any s'instal·là a Berlín, començà a treballar en una fàbrica de productes químics i s'adherí al cercle «Neue Gemeinschaft» (Nova Comunitat) que reagrupava joves intel·lectuals polititzats i partidaris de la vida comunal, com ara els germans Hart, Peter Hille, Pau Scheerbart, Wilhelm Bölsche, Martin Buber o Gustav Landauer. Sota la influència d'aquest últim, després d'abandonar el Cercle, descobrirà els escrits anarquistes, especialment els de Mikhail Bakunin. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com Der Freie Arbeiter, Der Anarchist i sobretot la revista Der Kampf, fundada per Johannes Holzman (Senna Hoy), i edità a Berlín el periòdic Der Arme Teufel. Ben aviat esdevingué molt popular en els cercles dels cabarets literaris i de la vida bohèmia i esdevingué el productor del «Cabaret zum Peter Hille», nom d'un vell membre de la «Neue Gemeinschaft» que acabava de morir. La policia el considera un agitador perillós i és constantment vigilat. Entre 1904 i 1907 viatjà arreu d'Europa: Itàlia, Suïssa –on trobà Fritz Brupbacher, biògraf de Bakunin, i participà en la comunitat de Monte Verità d'Ascona–, Àustria i França. A París freqüentà els cabarets «Le Lapin Agile» i «Le Chat Noir», participà en diverses reunions del Club Anarquista Alemany de París i fa amistat amb Gustave Hervé, James Guillaume i antics communards. En tornà a Berlín, continuà col·laborant en Der Freie Arbeiter i en el seu suplement mensual (Generalstreik), on reivindicà l'antimilitarisme, però també en Jugend i en Simplicissimus. Arran del Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907, va fer una crida a la desobediència civil i a rebutjar el pagament de l'impost per a l'Exèrcit. Aquest mateix any, per haver redactat un pamflet sobre aquests temes, fou condemnat a 500 marcs de multa per «provocació a l'odi de classe i foment de la desobediència a la llei». El novembre de 1908 s'establí a Munic, on fundà el grup «Tat» (Acció), adherit a la Sozialistischer Bund (Lliga Socialista) que acabava de fundar Landauer. A poc a poc es deslligarà de la influència de Landauer i reivindicarà l'anarcocomunisme i orientà la seva propaganda vers el subproletariat. Detingut nombroses vegada i perseguit especialment per haver organitzat manifestacions de desocupats, sempre aconseguia no ser inculpat per manca de proves, però els continus processos acabaren amb el grup «Tat». En 1911 llançà a Munic un nou periòdic, Kaïn, on publicarà gran part de la seva obra i que sortirà fins al 1914 i tirarà uns 3.000 exemplars. Quan esclatà la Gran Guerra, d'antuvi s'alineà amb els partidaris de la Unió Sagrada («Manifest dels Setze»), fet pel qual fou durament criticat, especialment per Landauer; però, en adonar-se del seu error, lluitarà contra la guerra amb un grup d'intel·lectuals (Gustav Landauer, Heinrich Mann, Lujo Brentano, etc.) amb la finalitat de reunir pensadors i humanistes per crear un corrent pacifista. Aquesta actitud considerada «derrotista» per les autoritats el portarà a ser desterrat als Alps bavaresos. El 17 de juny de 1916 participà en una gran manifestació contra la fam. El gener de 1918, durant una vaga dels obrers de les fàbriques de munició a Munic, prengué la paraula davant uns 100.000 treballadors de les fàbriques Krupp fent una crida a la vaga general; les autoritats, per desempallegar-se'n, li imposà un «servei auxiliar patriòtic» que refusà. Detingut per insubmissió, va ser tancat a Travenstein i no fou alliberat fins al 5 de novembre de 1918, poc abans de la revolució. Durant la Revolució alemanya de novembre de 1918 que proclamà la República, fou un dels fundadors de la Unió dels Internacionalistes Revolucionaris, reedità Kaïn –13 números entre el novembre de 1918 i l'abril de 1919– i va ser un dels promotors del moviment a Baviera, on formà part del Comitè Executiu del Consell Obrer Revolucionari de Munic; fou ell qui, després de la caiguda de la monarquia bavaresa, proposà la proclamació de la República dels Consells de Baviera, que fou ratificada el 6 d'abril de 1919 per 243 vots contra 70. El 13 d'abril, després d'una temptativa d'aixecament de la guarnició de Munic, fou detingut amb altres responsables i empresonat a Ansbach. Després de la supressió del Consell per les tropes sota les ordres del socialdemòcrata Noske, fou condemnat a 15 anys de presó. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm, Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín. Durant sis mesos recorregué Alemanya i parlà a favor dels presoners polítics. Entre 1926 i 1931 edità la revista Fanal i en 1928 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). En aquests anys participà activament en la campanya a favor de Sacco i de Vanzetti i en la de Durruti i d'altres anarquistes espanyols amenaçats d'expulsió. Partidari d'un concepte de filosofia revolucionària, refusà la doctrina del materialisme històric en la seva obra Die befreiung der Geselischaft vom Staat (1932) i reivindicà la substitució de l'Estat per una organització de consells lliures d'obrers manuals i intel·lectuals. També denuncià el Partit comunista rus per haver confiscat la revolució i creat una dictadura en nom del proletariat. Denunciat sense treva per la premsa nazi, intentà crear un ample front antifeixista. Goebels l'anomenà «aquest porc jueu roig» i l'òrgan nazi publicà en primera pàgina tres fotos (Rosa Luxembourg, Karl Liebknecht i Mühsam) amb la llegenda: «L'únic traïdor de l'equip que no ha estat executat.». El 20 de febrer de 1933 presidí l'últim míting dels artistes antifeixistes de Berlín. Poc després, el 28 de febrer de 1933, l'endemà de l'incendi del Reichstag, fou detingut quan intentava arribar a Praga. La propaganda nazi li atribuí l'execució de 22 ostatges a Munic el 30 d'abril de 1919, sense adonar-se que des del 13 d'abril estava tancat a la presó d'Ebrach. D'antuvi fou internat al camp de Sonnebrug, a prop de Berlín, on fou apallissat i amenaçat d'execució en diverses ocasions. Després d'haver rebutjat cantar l'himne nazi (Deutschland über alles), fou colpit fins a l'esvaïment: la nit següent entonà La Internacional, per la qual cosa fou novament atupat. Més tard fou traslladat a la presó de Ploetzensse i al camp de concentració de Brandenburg, on diàriament fou apallissat per les SA que li destrossaren les mans perquè no pogués escriure. Patint una malaltia cardíaca, sord a força de cops i gairebé cec, sense poder caminar tot sol, fou hospitalitzat. El febrer de 1934 fou transferit al camp de concentració d'Oranienburg, on trobà entre altres el company Kurt Hiller, i se li encarregà la neteja de les latrines del camp. Quan les SS s'encarregaren de l'administració del camp, el comandant li donà 24 hores per penjar-se. Durant la nit del 9 al 10 de juliol de 1934 Erich Mühsam fou penjat pels seus botxins a les latrines del camp de concentració d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya). La versió oficial fou suïcidi. Mühsam fou enterrat el 16 de juliol de 1934 al cementiri de Dahlem (Berlín, Alemanya). Sa companya, Zenzl Mühsam, es refugiarà a la Unió Soviètica després de la seva mort, on intentarà editar les seves obres, però acabarà deportada a Sibèria.

Erich Mühsam (1878-1934)

---

Continua...

---

[05/04] Insurrecci� al Matese - Repressi� a Decima - M�rignargues - Rubinstein - Denayer - Boussinot - Gimeno - Perx�s - Puyo - M��ez - Soto - Tassi - Saling - Segura - Estallo - Molina - Cubero - Miller - Salomone - Gu�ry - Lacombe - Goy - Cyvoct - Torralvo - Tapiolas - Albin - Massot - Huchet - Emori - Negre - Salinas - Rueda - Sanju�n - Vogel - Cano - Con�alves - Rold�s - H�nault

[05/04] Insurrecció al Matese - Repressió a Decima - Mérignargues - Rubinstein - Denayer - Boussinot - Gimeno - Perxés - Puyo - Máñez - Soto - Tassi - Saling - Segura - Estallo - Molina - Cubero - Miller - Salomone - Guéry - Lacombe - Goy - Cyvoct - Torralvo - Tapiolas - Albin - Massot - Huchet - Emori - Negre - Salinas - Rueda - Sanjuán - Vogel - Cano - Conçalves - Roldós - Hénault

Anarcoefemèrides del 5 d'abril

Esdeveniments

La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini

- Insurrecció al Matese: El 5 d'abril de 1877, al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), zona pagesa fortament explotada, un grup format per una quarantena d'internacionalistes –entre ells Carlo Cafiero, Errico Malatesta, Pietro Cesare Ceccerelli i el rus Serge Krafchinsky (Roublef)–, que serà designat amb el nom de «Banda del Matese», amb l'objectiu de fer una acte de «propaganda pel fet» davant una població presta a l'aixecament, alliberen nombrosos municipis i viles muntanyenques entre Benevento i Campobasso (Gallo, Letino, San Lupo, etc.), tot proclamant el comunisme llibertari. Van calar foc els arxius municipals, els documents de propietat de la terra i els retrats del rei Vittorio Emanuele. El moviment insurreccionalista havia de realitzar-se el maig i no l'abril, amb neu i fred, però una delació d'un conjurat local va alertar els carrabiners i va fer que els internacionalistes avancessin l'acció. El fred i les privacions van anar abatent els insurgents fins que la nit de l'11 al 12 d'abril els 23 revolucionaris que quedaven refugiats a la masia Concetta van ser encerclats, gràcies a la traïció de l'amo del lloc, per un grup dels 12.000 soldats que s'havien desplaçat al Matese fer sufocar l'aixecament. Aquests fets aconseguiren guanyar les simpaties de les classes populars.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

Carrabiners reprimint una manifestació

- Repressió a Decima: El 5 d'abril de 1920 a San Matteo della Decima (San Giovanni, Persiceto, a prop de Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) després d'un míting organitzat per la Camera del Lavoro Anarchica per discutir el nou pacte agrícola, els carrabiners assassinen a trets i cops de baioneta vuit obrers agrícoles, entre ells l'orador del míting, Sigismondo Campagnoli, un dels principals dirigents del sindicat anarquista de Bolonya, i en fereixen 45. Com a resposta es declara la vaga general a tota la província i en altres municipis italians, que durarà fins el 7 d'abril. Aquest dia, a Modena, en una manifestació de denúncia de la matança de Decima di Persiceto, els carrabiners assassinaran cinc treballadors. A Bolonya existeix un carrer batejat Sigismondo Campagnoli.

Naixement

Notícia de la mort de Casimir Mérignargues apareguda en el diari de Nimes Le Populaire du Midi del 27 de juny de 1912

- Casimir Mérignargues: El 5 d'abril de 1856 neix a la X Secció de Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Casimir Mérignargues. Fill d'una família protestant, sos pares des deien David Mérignargues, tallador de pedra, i Anne Bigòt, modista i germana del poeta occità Antòni Bigòt. Es guanyava la vida com son pare, de tallador de pedres de monuments funeraris i treballava al cementiri de Saint-Baudile de la població. Va fer moltes feines per son germà gran, Léopold Mérignargues, destacat escultor i ornamentista, a més de regidor municipal de Nimes. Abonat al periòdic La Révolte, Casimir Mérignargues des de 1891 era membre del Grup Comunista Anarquista (GCA) de Nimes i freqüentava regularment companys llibertaris (Henri Meck, Edmont Ruhaut, César Soulier, etc.), fet pel qual va ser fitxat en 1893, encara que no el considerava perillós. En aquesta època vivia al número 8 del carrer Saint-Félix de Nimes. També fou membre de la Lliga dels Antipatriotes i el seu nom figurava en un quadern d'adreces embargat el març de 1892 al domicili de l'anarquista Léon Lepiez a Le Havre (Alta Normandia, França). El 10 de juliol de 1894, ben igual que altres companys de Nimes, el seu domicili va ser escorcollat i la policia va trobar un Almanach du Père Peinard pour 1894 i el fullet Les jocrisses de sacristie. A principis d'agost d'aquell any tornà a patir una nova perquisició, però aquest no es pogué materialitzar perquè no hi havia ningú a casa, ja que ell havia anat al seu taller i sa companya, Eugénie Rose Amélie Besson, havia anat al rentador públic a fer la bugada. Sempre en estreta vigilància policíaca, cap el 1896 muntà l'empresa de treballs funeraris «Mérignargues & Lagont». L'11 de gener de 1897 envià una carta a la Prefectura de Policia per exigir que li fos llevada la vigilància ja que aquesta destorbava el seu negoci i la policia considerà que, malgrat considerar-se anarquista, ja no freqüentava les reunions llibertàries i demanà que fos esborrat dels registres policíacs. Casimir Mérignargues va morir el 26 de juny de 1912 al seu domicili del carrer de l'Avenir de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Saint-Baudile d'aquesta població.

***

Foto policíaca de Salomon Rubinstein (ca. 1894)

- Salomon Rubinstein: El 5 d'abril de 1864 neix a Zolkiew (Regne de Galítsia i Lodomeria, Imperi austríac; actual Jovkva, L'viv, Ucraïna) el rellotger anarquista Salomon Rubinstein. Descendent d'una família de rabins, sos pares es deien Mordechai Rubinstein (Marcus) i Shiffra Kahana. Emigrà a França, visqué al número 76 del carrer Sedaine de París i estudià filologia a La Sorbona. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1895 publicà a Cracòvia el llibre Das Eigentum in der vergangenheit, gegenwart und zuhunft, un assaig sobre la propietat i la seva història en polèmica amb el diputat alemany al Reichstag Eugen Richter. Sa companya fou Chinke Guttmann, amb qui tingué tres infants (Anna, David i Paula). Salomon Rubinstein va morir en 1924 a Sankt Gallen (Sankt Gallen, Suïssa) i va ser enterrat en aquesta població.

***

Notícia sobre la candidatura de Camille Denayer apareguda en el diari de Lille Le Gran Écho du Nord de la France del 19 d'abril de 1914

- Camille Denayer: El 5 d'abril de 1880 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Camille François Denayer. Sos pares es deien Jean Joseph Denayer, ordidor, i Louise Justine Verbeke. Es guanyà la vida com a obrer pentinador en el sector tèxtil a Roubaix i fou un dels militants anarquistes més actius de la zona abans de la Gran Guerra. El 31 d'agost de 1901 es casà a Roubaix amb l'esborradora tèxtil Marie Joseph Baty, amb qui en 1911 tingué un fill, Lucien Camille Denayer. Fou candidat abstencionista per la VII Circumscripció de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França) a les eleccions legislatives d'abril-maig de 1914. Camille Denayer va morir el 24 de novembre de 1946 a l'Hospital de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Portada de l'obra més coneguda de Charles Boussinot

- Charles Boussinot: El 5 d'abril de 1896 neix a Senta Peironelha de la Rèula (Aquitània, Occitània) el mestre, escriptor, anarquista i sindicalista revolucionari Jean-Charles Boussinot. Sos pares es deien Bernard Boussinot (Amédée), agricultor, i Marie Dagut (Valentine), i vivien a Pondaurat (Aquitània, Occitània), on ell es va criar. Fou mestre a Auròs, a Beautiran, a Talence i a Bordeus (Aquitània, Occitània), i a Tunis (Tunísia), on es va refugiar durant la Gran Guerra. Adherit al «Moviment Freinet», pertanyia al Sindicat Unitari de l'Ensenyament Laic del departament de la Gironda. A partir del 17 de maig de 1930, moment de les celebracions del centenari de la presa d'Alger pels francesos, publicà per lliuraments en el diari L'Humanité la novel·la Les meskines, que posteriorment en aquell mateix any la Librairie du Travail de París (França) publicà en format llibre. Aquesta obra descriu la vida miserable del pagès (felah) magrebí sotmès a la religió, al caid, al notable, al colon i al gendarme. Gràcies al seu personatge principal (Mohamed Ali) podem veure la proletarització, l'infern del treball a les mines, les injustícies als batallons de treballs forçats africans (Biribi) i les revoltes obreres. És tracta, d'una manera lliure, d'una mena d'història de la Confederació General del Treball (CGT) de Tunísia. Aquesta obra, que no tingué cap ressò en les crítiques literàries ni en les antologies colonials, jugà un paper molt important en l'imaginari militant llibertari dels anys trenta. És, amb Action d'Emmanuel Roblès, la primera novel·la magrebí sobre el món del treball i les reivindicacions obreres. En 1925 polemitzà amb altres mestres francesos tot defensant el principi «a igual treball, igual salari» i condemnant els privilegis colonials. En els anys trenta col·laborà en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Barrage, Prolétariat i La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest, i en L'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure. Durant l'Ocupació organitzà una xarxa de mestres, entre ells molts del «Moviment Freinet», que protegiren infants jueus, com ara Boris Cyrulinik, que posteriorment desenvoluparia el concepte de resiliència. En els últims anys de sa vida retornà a Pontdaurat. És autor de Le coeur qui chante. Drame en 3 actes en vers (sd), L'école, antichambre de caserne et de sacristie. Le vrai visatge de l'école laïque (1931, amb altres), Les savants et la foi (1933), La délivrance de Prométhée. 1. La femelle (1933), La laïque en fleur (1933), Mourir pour la Patrie? Ah! Non. Pas ça! (1933) i Mon copain Jésus. Prophète messianique ou mythe? (1969). Charles Boussinot va morir el 9 de juny de 1970 a «Les Plantes», a Pontdaurat (Aquitània, Occitània). Sa companya fou Marie Françoise Casanova i son fill, Roger Boussinot, també va ser un destacat escriptor llibertari.

***

Necrològica de Salvador Gimeno Gimeno apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de març de 1964

- Salvador Gimeno Gimeno: El 5 d'abril de 1899 neix a Manises (Horta Oest, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Gimeno Gimeno. En l'adolescència ingressà com a aprenent a la fàbrica de ceràmiques de Manises i en 1923 entrà en un grup anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la dictadura de Primo de Rivera i les persecucions contra els confederals, com molts altres companys, s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), tolerada per les autoritats, on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931. Amb el suport de la Federació Local de la CNT de València, el juny de 1931 organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos i la Secció d'Obrers Ceramistes, de la qual va ser nomenat secretari. També fou secretari del grup local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat tinent d'alcalde de de l'Ajuntament de Manises per la CNT. La tardor de 1937 va ser enviat pel Comitè Regional de la FAI del Centre com a delegat a València. El final de la guerra l'agafà al port de Gandia i, juntament amb Juan Pastor Sevilla i Arturo García Torviso, membres del Subcomitè Peninsular de la FAI de la zona centre-sud, aconseguí embarcar el 30 de març de 1939 a bord del Galatea, vaixell amb el qual navegaren cap a Marsella amb els membres del Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado López. El 4 d'abril de 1940 s'instal·là a Londres. Intentà portar sa família a Anglaterra, però va ser impossible. Milità en el nucli confederal de Gran Bretanya. Salvador Gimeno Gimeno va morir el 2 de febrer de 1964 a Londres (Anglaterra) d'una hemorràgia cerebral. Sa família viatjà a Londres i son fill, que mai no havia vist son pare, el pogué vetllar.

***

Antonio Perxés Costa

- Antonio Perxés Costa: El 5 d'abril de 1899 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Perxés Costa –el seu primer llinatge citat de diferents maneres (Prexes, Prexés, etc.). Ferroviari de professió, a partir de 1924 milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1929 retornà a Madrid. Participà en els fets revolucionaris de desembre de 1930, en la vaga de la Companyia Telefònica d'agost de 1931, en l'aixecament anarquista a Fígols (Berguedà, Catalunya) i en conflictes ferroviaris a Andalusia en 1932, i en la vaga general revolucionària de 1933. Arran del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT, celebrat entre l'11 i el 17 de juny de 1931, abandonà el sindicat, però posteriorment va seguir militant en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la CNT. El 20 de desembre de 1931 va fer un míting de l'FNIF a Ciudad Real (Castella, Espanya). El febrer de 1932 fou delegat de Madrid al Ple Nacional de l'FNIF. El desembre de 1932 parlà a Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya). Juntament amb Natividad Adalia Cardillo, Antonio Castillejo García, Valentín Losmozos i Julián Martínez, creà la Federació Ferroviària Sindicalista Llibertària (FFSL) de Madrid, fet pel qual va ser expulsat el 23 de febrer de 1934 de la CNT. Afiliat al Partit Sindicalista (PS), a començament de 1936 organitzà a Cadis (Andalusia, Espanya) la candidatura d'Ángel Pestaña Núñez en les llistes del Front Popular. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en l'assalt de la Caserna de la Montaña a Madrid enrolat en les milícies confederals i lluità amb aquestes a les poblacions castellanes de Buitrago i d'Arenas de San Pedro. Col·laborà en l'organització del IX Batalló de Milícies, conegut com «El Pestaña». El novembre de 1936 retornà a la defensa de Madrid i va ser nomenat delegat suplent de Francisco Caminero Rodríguez, del PS, en la Delegació d'Evacuació de la Junta de Defensa de Madrid. En 1936 va demanar la reintegració en la CNT, però aquesta li va ser denegada. A començament de 1937, després de la remodelació, va ser nomenat subdelegat de l'àrea del Front. El 24 d'octubre de 1937, com a president de l'Agrupació Local madrilenya del PS, presidí un gran míting al Monumental Cinema de Madrid del PS, on intervingueren Edmundo G. Acebal, Ángel Pestaña Núñez i José Sánchez Requena. El 25 de novembre de 1937 va ser nomenat conseller de Foment del Consell Provincial de Madrid. El 13 de febrer de 1938 presidí l'homenatge a Ángel Pestaña Núñez, organitzat pel PS, celebrat al teatre Fuencarral de Madrid. L'11 de juny de 1938 va ser detingut pel Servei d'Informació Militar (SIM) acusat d'altra traïció per robatori de joies i monedes d'or d'una sucursal madrilenya del Crédit Lyonnais per valor de més de dos milions de pessetes. Les joies van ser tornades per la companya d'Antonio Márquez Rubio, membre del PS, jutge delegat especial d'evasió de capitals i un dels implicats en el robatori, a José García Pradas de CNT i aquest les retornà al SIM. El 20 de juliol de 1938 presentà la dimissió del seu càrrec de conseller de Foment del Consell Provincial de Madrid. El novembre de 1938 va ser condemnat per «apropiació indeguda» a 30 anys de presó i a 10 d'inhabilitació per a càrrec públic, membre que Antonio Márquez Rubio va ser condemnat a mort. Tancat a la Presó Provincial de Madrid durant el franquisme, en 1948 va sortir en llibertat condicional. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Antonio Perxés Costa (1899-?)

***

Necrològica de Ciriaco Puyo Manero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 d'octubre de 1969

- Ciriaco Puyo Manero: El 5 d'abril de 1899 neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Ciriaco Puyo Manero. Sos pares es deien Liborio Puyo i Antonia Manero. Quan era adolescent, durant la dictadura de Primo de Rivera, marxà amb son germà David a França per treballar en una mina d'extracció de talc als Pirineus. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 amb son germà retornà a Valljunquera, on tots dos participaren en la col·lectivitat agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la primavera de 1937, quan l'ofensiva reaccionària comunista, ambdós van ser detinguts per les tropes estalinistes. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on treballà a la pedrera de talc de Trimouns, al massís de Taba, i continuà militant en la CNT. Ciriaco Puyo Manero va morir el 6 de juliol de 1977 al seu domicili de Pàmies (Llenguadoc, Occitània), just quan li havien donat el passaport per retornar a la seva terra.

***

El grup que fugí a França el 5 de juliol de 1938. De dalt a baix i d'esquerra a dreta: Valeriano Gordo Pulido, Martín Terrer Andrés, Emilio Máñez Zaragoza, Salvador Vicente Pino, Alfonso Domínguez Navasal, Joaquín Ascaso Budría, Jacinto Santaflorentina López de Oñate i Antonio Ortiz Ramírez

- Emilio Máñez Zaragoza: El 5 d'abril de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Emilio Máñez Zaragoza. Es guanyava la vida treballant de fuster i milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Va fer el servei militar a l'Àfrica colonial com a caporal tirador. En 1936 formà part del grup anarquista «Nosotros», motor del Comitè de Defensa de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Quan el cop militar feixista, el 18 de juliol de 1936, al domicili d'Antonio Ortiz Ramírez, muntà una metralladora que havia estat recuperada pels companys. Després lluità al front d'Aragó en la «Columna Sud-Ebre», encapçalada per Antonio Ortiz Ramírez. Durant la primavera de 1938 fou tinent adjunt de l'Estat Major de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per Antonio Ortiz Ramírez. En 1938 formà part del grup anarquista «Entereza» de Barcelona. El 5 de juliol de 1938, amb altres companys (Joaquín Ascaso Budría, Alfonso Domínguez Navasal, Valeriano Gordo Pulido, Ramon Negre Bas, Antonio Ortiz Ramírez, Jacinto Santaflorentina López de Oñate i Martín Terrer Andrés), passà a França, pel coll de Boet, a prop d'Andorra, fugint dels estalinistes, però diversos sectors confederals van qualificar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Tots aquests militants van ser interrogats pel II Buró de la Prefectura de Foix (País de Foix, Occitània) i després a Baiona (Lapurdi, País Basc), i se'ls va assignar la residència a diversos indrets mentre el govern republicà espanyol demanava les seves extradicions. Finalment se li va assignar la residència a Nevers (Borgonya, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica de Vicente Soto Royo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de juny de 1977

- Vicente Soto Royo: El 5 d'abril de 1903 neix a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Soto Royo. Sos pares es deien Mariano Soto i Casilda Royo. Pastor de professió, en 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Durant la Revolució fou membre de la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, en 1946, s'instal·là amb sa companya Carmen Royo a San Laurenç de la Cabrerissa, on s'integrà, amb son sogre Manuel Royo, en la Federació Local de la CNT i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Malalt, Vicente Soto Royo va morir el 22 d'octubre de 1976 al seu domicili de Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat l'endemà al cementiri civil d'aquesta localitat.

***

Libertario Tassi

- Libertario Tassi: El 5 d'abril de 1904 neix a Sassoferrato (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Libertario Tassi. Sos pares es deien Ciro Tassi i Cleofe Amori. Des d'infant es manifestà procliu a les idees anarquistes, participant activament en la propaganda. En 1923, amb altres companys, fugint dels escamots feixistes, passà clandestinament a França. Després d'anar i venir, s'instal·là a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), on trobà feina en una acereria de la localitat. A l'exili també es mostrà força actiu en la propaganda anarquista i l'acció subversiva. Va ser acusat de l'atemptar contra al domicili d'un destacat feixista local anomenat Rossini, la casa del qual va ser destruïda per una bomba, i per aquest i altres incidents el juny de 1928 va ser expulsat del país. Restà clandestinament a Luxemburg, buscant feina, fent propaganda i militant en la Secció Local del Socors Roig i del Comitè Anarquista. Rehabilitat per les autoritats luxemburgueses, es va casar amb Settimia Albertini, amb qui tingué dos infants, un nen, anomenat Kropotkin (Tino) i una nena, anomenada Virgilia (Ilia). En 1934 reprengué amb força novament les seves activitats llibertàries, arriscant-se novament a l'expulsió. El gener de 1935 el seu nom i foto aparegué en el butlletí de recerca de subversius de l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), definit com «anarquista perillós a detenir i portar a Ancona». Quan li va caducar el passaport, va ser expulsat de Luxemburg. Sense feina, decidí anar a lluitar a la guerra d'Espanya i el novembre de 1936 hi arribà. Després d'un breu període d'instrucció militar a Albacete, s'incorporà al Batalló «Garibaldi». Després de combatre al front de Madrid (Espanya), va demanar ser enviat a la secció telefònica i, amb aquest nou destí, va ser enquadrat a la Brigada «Garibaldi» i destinat a la seva caserna. El maig de 1937 en va ser nomenat comissari polític de la II Companyia del II Batalló. Després dels fets de «Maig de 1937», va ser enviat de permís a França, però, vista la situació de perill a les files anarquistes, retornà a Espanya abans l'expiració de la llicència. El setembre de 1937 marxà definitivament de la Península i retornà, sota el compromís davant les autoritats luxemburgueses de no portar a terme cap activitat política, a Dudelange, on retrobà sa família; malgrat tot, continuà lluitant en el moviment antifeixista local. Amb l'ocupació nazi de Luxemburg la seva situació perillà i el 4 d'agost de 1940 va ser detingut a Dudelange; l'abril de 1941 les autoritats alemanyes el deportaren a Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya) i posteriorment va ser extradit a Itàlia. Interrogat per la Prefectura d'Ancona (Marques, Itàlia), intentà minimitzar les seves activitats antifeixistes, però les autoritats no se'l cregueren i va ser condemnat a tres anys de confinament a l'illa de Ventotene. A la deportació emmalaltí, però continuà amb les seves activitats polítiques. El juliol de 1943 va ser trobat en possessió d'un manuscrit de propaganda antifeixista i va ser tancat a la presó judicial de Santa Maria Capua Vetere (Campània, Itàlia). L'agost de 1943 va ser enviat al camp de concentració de Renicci di Anghiari (Toscana, Itàlia), on s'encarregà del manteniment del magatzem; malgrat això, en aquest període la seva salut empitjorà força. El setembre de 1943 pogué fugir-ne aprofitant que la vigilància havia minvat. Libertario Tassi va morir el 21 d'abril de 1966 a Roma (Itàlia).

Libertario Tassi (1904-1966)

***

Signatura de Ginette Saling (1926)

- Ginette Saling: El 5 d'abril de 1906 neix a Saint-Mandé (Illa de França, França) l'anarquista Marie Virginie Françoise Saling, més coneguda com Ginette Marie Saling. Era filla de Georges Valentin Saling, repartidor, i de Marie Pauline Clochet, domèstica i randera, i tingué un germà gran, Jean Joseph Georges Saling, també militant anarquista. Es guanyava la vida com a estenògrafa a París (França). L'agost de 1924 vivia amb l'anarquista d'acció català exiliat Salvador Salsench Sala al número 21 de l'avinguda Philippe-Auguste de l'XI Districte de París. Posteriorment la parella es traslladà al número 7 del carrer Neuve-des-Boulets del mateix districte i, a partir de febrer de 1925, al número 11 del carrer Chaufourniers del XIX Districte de París. En aquesta època era secretària del Grup Anarquista del XX Districte de París, grup que el març de 1925 prengué el nom de Cercle Individualista del XX Districte. El 20 de novembre de 1926 es casà al XVIII Districte de París amb l'ebenista Raymond Louis Auribault. En aquesta època continuava treballant d'estenògrafa i vivia amb sa mare ja vídua al número 9 del carrer Buzelin del XVIII Districte de París, que va ser el seu domicili definitiu. Ginette Saling va morir el 29 de gener de 1928 a l'Hospital Cochin del VI Districte de París (França).

***

Necrològica de Juan Segura Morales apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de març de 1984

- Juan Segura Morales: El 5 d'abril de 1911 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan Segura Morales. Sos pares es deien Juan Segura i María Morales. Emigrat a Catalunya, quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig (Berguedà). El juliol de 1936 entrà en la Junta Sindical i presidí el Comitè Revolucionari de la seva fàbrica. Després lluità en la Columna «Tierra y Libertad» a Madrid, Belchite, Terol i altres zones d'Aragó. En acabar la guerra s'exilià a França, on treballà de miner a La Grand Comba, emmalaltint de silicosi. Després de l'Alliberament participà en la reorganització de la CNT de l'Exili, ocupant diversos càrrecs orgànics. Sa companya fou Juana González. Juan Segura Morales va morir el 23 de febrer de 1984 al seu domicili de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània).

***

Simón Estallo Aso

- Simón Estallo Aso: El 5 d'abril de 1913 neix a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Simón Estallo Aso. Sos pares es deien Benito Estallo Ferrero, jornaler, i Pabla Aso Monreal. El novembre de 1930, quan circulava amb bicicleta per Canfranc (Osca, Aragó, Espanya), atropellà el carter Gregori Casasús que resultà mort. Ebenista de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Jaca. Va ser capturat pels feixistes a casa seva quatre dies després de l'aixecament del cop militar feixista de juliol de 1936. Simón Estallo Asó va ser afusellat el 28 de juliol de 1936 al Fuerte de Rapitán de Jaca (Osca, Aragó, España) i enterrat en una fossa comuna del cementiri d'aquesta localitat.

***

Miguel Molina Vivo

- Miguel Molina Vivo: El 5 d'abril de 1915 neix a Pliego (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Molina Vivo. Fill d'una família de jornalers molt pobres, sos pares es deien Miguel Molina i Maria Vivo. Pogué assistir fins al 16 anys a l'escola i estudiar música. A finals de 1933 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Pliego, del qual va ser nomenat secretari, i en 1934 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual també serà secretari. Quan esclatà la guerra, confiscà les finques abandonades pels feixistes. Després de la caiguda de Màlaga s'enrolà en la 82 Brigada Mixta i marxà al front d'Aragó, lluitant a Puerto Escandón. Refusà la militarització de les milícies i rebutjà l'ascens a tinent. El desembre de 1937 intervingué en la presa de Terol i poc després va ser agafat per les tropes franquistes i tancat a Pamplona. L'abril de 1938 va ser enrolat forçosament en una companyia d'Intendència i portat als fronts de Catalunya, Còrdova i Extremadura fins a començaments de 1939. En aquesta data va ser empresonat a Màlaga, on romangué sis anys. En sortir passà dos anys en un batalló de treballadors a Ceuta. Pogué fugir del pantà d'Oliana (Alt Urgell, Catalunya) i via Andorra creuà els Pirineus. L'abril de 1947 s'establí a Carmauç (Guiena, Occitània) i durant 24 anys treballà a les mines. Després treballà en la collita de la fruita per diverses zones d'Occitània. Milità en la CNT de Carmauç, de la qual va ser nomenat secretari general i d'Administració de la Federació Local. Representà aquesta localitat en diversos congressos: Vierzon (1959), Llemotges (1960-1961), Montpeller (1965), etc. En 1974, després de la jubilació i de passar mig any a Mèxic, s'establí a Perpinyà, on milità en la CNT ortodoxa i ocupà diversos càrrecs orgànics: secretari d'Administració (1979-1982), delegat de Perpinyà al Congrés de Barcelona de 1983, etc. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín, Boletín Interno CIR, Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Orto, Solidaridad Obrera, etc. A partir de 2006 va col·laborar amb el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya). Sa companya fou Violeta Tejerina. Miguel Molina Vivo va morir el 23 de febrer de 2014 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ]

- Jaime Cubero: El 5 d'abril de 1927 neix a Jundai, ciutat obrera pròxima a São Paulo (São Paulo, Brasil), el periodista, pedagog i militant anarquista Jaime Cubero. Fill d'una família d'immigrants espanyols, quan tenia dos anys perd el pare i en 1934 la família es trasllada al barri de la Móoca de São Paulo. Als 10 anys deixa el estudis i comença a treballar de sabater; el seu veí anarquista, Liberto, li deixa llibres anarquistes i anticlericals, i comença a organitzar un grup d'estudis llibertaris. Alguns anys després crearan el Centre Juvenil d'Estudis Socials i participaran en les lluites de resistència contra la Dictadura de l'Estat Nou entre 1937 i 1945. A finals de 1945 el grup entra en contacte amb els militants del Centre de Cultura Social (CCS), una espècie d'ateneu llibertari que havia estat fundat en 1933 i havia estat reprimit per la dictadura, i obren un local al barri de Brás de São Paulo. El conegut anarquista Edgard Leuenroth també hi participarà. Més tard Cubero passarà a ser el secretari del CCS i s'integrarà activament en el seu grup de teatre. En 1953 deixarà São Paulo i marxarà a Rio de Janeiro, on treballarà a la redacció del periòdic O Globo fins a 1964, i coneixerà José Oiticica qui el convidarà a participar en el periòdic Ação Direta, que dirigeix. Quan en 1964 és expulsat del periòdic O Globo per la dictadura militar a causa d'haver participar en una vaga de gràfiques, torna a São Paulo, on viurà amb la seva companya Maria; denunciarà les injustícies socials, defensarà la llibertat i propagarà les idees anarquistes. Ajudà nombrosos acadèmics i estudiants en l'elaboració de tesis i estudis sobre la història de les lluites socials brasileres i sobre pedagogia llibertària. Al CCS va organitzar nombroses activitats, jornades educatives, seminaris, debats, i va participar en congressos nacionals i internacionals, com ara «Outros 500. Pensamento Libertário Internacional» (1992) i el Congrés Internacional Anarquista de Barcelona (1993). Durant els últims anys de sa vida va participar en la revista Libertárias, editada per Imaginário, sota la direcció de Plinio Coelho i Edson Passetti. Jaime Cubero va morir, després una llarga malaltia, el 20 de maig de 1998 a l'Hospital de Voluntaris de São Paulo (São Paulo, Brasil) i va deixar una biblioteca de més de tres mil exemplars, molts d'ells sobre ateisme.

***

Peter Miller

- Peter Miller: El 5 d'abril de 1943 neix a Leicester (East Midlands, Anglaterra) el militant anarquista, sindicalista i lliurepensador Peter Miller. D'antuvi militant de la Trotskyist Socialist Labour League (TSLL), aviat evolucionarà cap a l'anarquisme i després d'un míting amb Albert Meltzer començarà una llarga cooperació amb l'Anarchist Black Cross (ABC) i amb el suport a la lluita dels presos. Com a militant laïcista serà durant més de 10 anys el responsable de la Leicester Secular Society. Treballarà activament també en el camp sindicalista des de la Trade Unionist de Leicester. Col·laborà en la premsa llibertària (Black Flag, Freedom, Cienfuegos Press Anarchist Review, Anarchy Magazine) i editarà durant els anys 70 del segle passat la revista cultural anarquista Z Review. Peter Miller va morir d'un càncer el 9 d'octubre de 1999 a Leicester (East, Midlands, Anglaterra).

***

Franco Salomone

- Franco Salomone: El 5 d'abril de 1948 neix a Celle Ligure (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Franco Salomone. De ben jovenet començà a militar en el grup anarquista «Pietro Gori» de Savona (Ligúria, Itàlia) i entaulà una estreta amistat amb Umberto Marzocchi. Després entrà a formar part del a Federazione Anarchica Giovanile Italiana (FAGI, Federació Anarquista Juvenil Italiana) i quan aquest es dissolgué amb altres companys fundà el grup anarquista «Bakunin». Durant els anys seixanta i setanta, amb altres companys, participà en la reestructuració del corrent comunista llibertari dins del moviment anarquista italià, reivindicant posicions de l'anomenat «anarquisme de classe» i del «plataformisme». Fou un dels promotors de l'Organització Anarquista Lígur (OAL), que agrupava l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) de Savona (antic grup anarquista «Bakunin»), l'Organització dels Comunistes Llibertaris (OCL) de Gènova i els grups comunistes llibertaris de Sanremo i d'Imperia. Va fer la vida entre França, on milità en la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), i Itàlia i fou un dels organitzadors de diversos congressos obrers llibertaris realitzats en aquells anys. Afiliat a la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), durant els anys vuitanta fou un dels responsables del sector de Sanitat, lluitant especialment entre els treballadors dels hospitals. Entre 1997 i 2003 exercí de secretari general del sector de l'Administració Pública de la CGIL. En 2003 s'afilià a la Federació dels Comunistes Anarquistes (FdCA). Després de molts d'anys malalt, Franco Salomone va morir el 24 de març de 2008 a Savona (Ligúria, Itàlia) i tres dies després fou incinerat i enterrat a la tomba familiar del cementiri de Savona. El 30 d'octubre de 2010 es va inaugurar a Fano (Marques, Itàlia) el Centre de Documentació «Franco Salomone» que recull el seu arxiu i el de la FdCA.

Defuncions

Foto antropomètrica de Paul Guéry (12 de març de 1894)

- Paul Guéry: El 5 d'abril de 1904 mor a Épinay-sur-Orge (Illa de França, França) l'anarquista Paul Alphonse Guéry. Havia nascut el 30 de juny de 1856 a Laversine (Picardia, França). Era fill de Jean Louis Alphonse Guéry, serrador de pedres i pedraire, i de Georgina Philippine Durand. Es guanyava la vida com son pare, de serrador de pedres a jornal. El 21 d'octubre de 1880 es casà al XVII Districte de París amb la modista Maria Lainé, amb qui tingué quatre infants. En aquesta època vivia amb sos pares a París. El 12 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu expedient va ser lliurat el 30 de març al jutge d'instrucció i el 6 d'abril de 1894 va ser posat en llibertat. El 14 d'abril de 1894 figurava en un llistat d'anarquistes i aleshores vivia al número 32 del carrer Hermet de Saint-Ouen (Illa de França, França), que serà el seu domicili definitiu. Es va presentar candidat per la III Circumscripció de Saint-Denis (Illa de França, França) en les eleccions legislatives d'abril-maig de 1902. Paul Guéry va morir el 5 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 8 d'abril– de 1904 a Épinay-sur-Orge (Illa de França, França).

---

Continua...

---

[04/04] Congr�s de Saragossa de l'AIT - Exiliats a Barcelona - Atemptat al Foyot - Atemptat de Sipido - �L'Assiette au Beurre� - Ona Lliure - Greene - Lelarge - Bertout - Boissy - Di�trich - Vlaminck - Abad Guitart - Doli� - Mil - Bernamont - Baquero - Flores - Aguado - Vega - Roa - Pascual Arranz - Massari - Thomas - Burgos - Marcellin - Vincenzi - Camerani - Baud - Agull� - Souplet - Ariza - Bascou - Bragado - Est�vez - Toublet - Romero - Mu�oz Bueno

[04/04] Congrés de Saragossa de l'AIT - Exiliats a Barcelona - Atemptat al Foyot - Atemptat de Sipido - «L'Assiette au Beurre» - Ona Lliure - Greene - Lelarge - Bertout - Boissy - Diétrich - Vlaminck - Abad Guitart - Dolié - Mil - Baquero - Flores - Aguado - Vega - Roa - Pascual Arranz - Massari - Thomas - Burgos - Marcellin - Vincenzi - Camerani - Baud - Agulló - Souplet - Ariza - Bascou - Bragado - Estévez - Toublet - Romero - Muñoz Bueno

Anarcoefemèrides del 4 d'abril

Esdeveniments

Anagrama de l'AIT

- Congrés de Saragossa de l'AIT: Entre el 4 i l'11 d'abril de 1872 té lloc a Saragossa (Aragó, Espanya) el II Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser un congrés semiclandestí, ja que el governador havia prohibit la seva celebració. El Consell Federal de la FRE va convocar privadament els delegats per al 4 d'abril i es va decidir fer dues sessions públiques el dia 8 a la tarda i a la nit, que van ser dissoltes per la policia. Es va dictar ordre de presó contra Morago, Pagès i Mesa, però no es va portar a terme davant l'actitud dels obrers saragossans, que s'havien declarat en vaga per poder assistir a l'acte. Un cop expulsats els congressistes del Teatro Novedades, el congrés va continuar les sessions als locals de la Federació Local de Saragossa, sota la protecció dels obrers saragossans. Hi van assistir 42 delegats que representaven 31 federacions locals i uns 25.000 afiliats, a més dels set membres del Consell Federal. Segons l'informe presentat per Francisco Mora la FRE tenia 102 federacions locals, 284 sindicats d'oficis, 69 sindicats d'oficis diversos, vuit unions i 13 adhesions individuals. El Congrés de Saragossa va tractar diverses qüestions: informe del Consell Federal; dissidència de la Federació Local Madrilenya; disseny d'un pla per a l'ensenyament integral; dictàmens sobre l'emancipació de la dona, sobre cooperatives de consum i sobre la propietat i organització de les Unions d'Ofici com a mitjà més adequat per a l'èxit de les vagues, etc. Anselmo Lorenzo va llegir un dictamen sobre la propietat redactat per ell i inspirat en Lafargue, que va ser aprovat pel congrés. És important l'acord sobre la dona, on el congrés es determina pel treball femení i per la incorporació de la dona en el moviment obrer. Es va adherir a la proposta del Congrés de la Federació de les Seccions Belgues, de desembre de 1871, on es demana la revisió dels estatuts generals de l'AIT amb la finalitat d'evitar tot centralisme. El Congrés de Saragossa declara una vegada per totes que «la Internacional és i ha estat sempre un grup de federacions autònomes i que el Consell General de Londres no és ni ha estat mai més que un centre de correspondència, de dades i de ressenyes». Pel que fa a l'organització general dels treballadors es reafermen els acords tinguts en la Conferència de València de setembre de 1871. Dues sessions de quatre hores cadascuna es van dedicar al problema de l'expulsió a Madrid dels redactors de La Emancipación; finalment es va acordar «que els redactors de La Emancipación retirin tot allò que ha donar ocasió a l'expulsió i la Federació Local Madrilenya retiri també tot allò que tingui caràcter ofensiu sobre aquests redactors així com l'acord d'expulsió». Aquesta reconciliació segons Anselmo Lorenzo va ser un «ajornament dels odis». Es va elegir un nou Consell Federal format per Anselmo Lorenzo (secretari general) –que dimitiria el 20 de juny de 1872 essent substituït pel tallista Ramón Blanco–, Vicens Torres (comptador), Vicens Rosell (tresorer), Vicens Asensi (secretari econòmic), Frances Tomàs, Ramón Blanco (secretari de la Comarca Nord), Severino Albarracín (secretari de la Comarca Sud) –en comptes de Francisco Mora, que no va acceptar el càrrec–, Pelegrín Montoro (secretari de la Comarca Est), Cayetano Martí (secretari de la Comarca Oest) i Francisco Martínez (secretari de la Comarca Centre). La seu del Consell Federal es va traslladar a València per evitar la repetició del que havia passat a Madrid.

***

Escorcoll policíac buscant armes i propaganda anarquista (França)

- Creació del «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional»: El 4 d'abril de 1873 Charles Alerini, Paul Brousse i Camille Camet, anarquistes francesos exiliats a Barcelona (Catalunya), funden en aquesta ciutat el «Comité de propagande révolutionnaire socialiste de la France méridionale». Alerini ja es trobava a Barcelona des de 1871 després de les seves activitats revolucionàries a Ais i a Marsella, i ingressa en la Federació local barcelonesa de l'AIT i des de desembre d'aquest any forma part de l'Aliança bakuninista; en 1872 participarà com a delegat espanyol en els congressos de l'Haia i Saint-Imier. Brousse, metge de Montpeller, va militar en les files republicanes federals fins a 1872, any en què s'adhereix a la Internacional; l'any següent és condemnat a quatre mesos de presó, cinquanta francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona abans de ser detingut. Camet, lionès, era l'únic d'aquest grup d'origen proletari i pertanyia a la secció d'obrers teixidors de l'AIT; va participar en els congressos de l'Haia i Saint-Imier com a delegat de les seccions franceses, i va entrar a Espanya a principis de 1873. En el seu manifest, publicat el mateix 4 d'abril de 1873, anuncien l'aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França (emancipació lliure dels treballadors, an-arquia, col·lectivisme, antimutualisme i insurreccionalisme antiestatista), i informar sobre la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris transpirinencs. Jules Guesde, des d'Itàlia, se sumarà a la redacció d'aquest periòdic que editarà 10 números. Aquest grup d'exiliats estarà constantment vigilat per agents de la Direcció de Seguretat francesa.

***

Laurent Tailhade, Julia Mialhe i el cambrer Tommaso a l'atemptat del Foyot (Le Petit Journal. Supplément Illustré del 16 d'abril de 1894) [Dibuix de J. Belon]

- Bomba al restaurant Foyot: El 4 d'abril de 1894, en plena instrucció del procés de l'anarquista Émile Henry, explota una bomba amagada en un test col·locat a l'ampit d'una finestra del restaurant Foyot, al carrer Condé de París (França), un dels més elegants, elitistes i burgesos de la capital gala. L'escriptor llibertari Laurent Tailhade –qui havia dit allò de: «Les víctimes no importen si el gest és bell.», en defensa de l'atemptat amb víctimes d'August Vaillant del 9 de desembre de 1893–, hi era casualment i va perdre l'ull dret en l'explosió. El cambrer Tommaso també resultà greument lacerat al clotell i l'esquena i ambdós ferits van ser ingressats a l'Hospital de la Charité. Altres persones resultaren contusionades i nafrades de diversa consideració. El prefecte de policia Lépine acusà l'anarquista Louis Matha de ser l'autor de l'atemptat, però, en no haver-hi cap prova, no va poder ser processat. Félix Fénéon possiblement fou el vertader autor de l'acció terrorista, però mai no va ser punit; encara que hi ha historiadors que pensen que va ser una «bomba intel·ligent» col·locada per la policia justament per eliminar Tailhade i la seva propaganda de l'«acció directa». Un cop guarit de les ferides, el 23 de maig de 1894 Tailhade va ser donat d'alta i aquest mateix dia dinà al restaurant Foyot; posteriorment va fer una gira de conferències a París i a diversos departaments francesos sobre les «sensacions d'un dinamitat misericordiós».

Bomba al restaurant Foyot (4 d'abril de 1894)

***

L'atemptat de Sipido segons Le Petit Journal. Supplément Illustré del 22 d'abril de 1900

- Atemptat de Sipido: El 4 d'abril de 1900 a l'estació ferroviària de Brussel·les-Nord de Brussel·lès (Bèlgica) el llauner anarquista d'origen italià Jean-Baptiste Victor Sipido, de 15 anys d'edat, intenta assassinar Albert Edward, príncep de Gal·les i futur rei Eduard VII, en viatge cap a Copenhaguen (Dinamarca). Sipido saltà al marxapeu del compartiment reial, just quan el tren sortia de l'estació, i li va disparar dos trets a través de la finestra. Ràpidament reduït, va ser detingut i el magnicida acusà el príncep d'haver causat milers de morts en la matança de les guerres anglobòers a Sud-àfrica. Encara que la seva responsabilitat en l'intent d'assassinat era òbvia, el jurat sostingué que per raó de la seva curta edat no havia actuat amb discerniment i no podia ser considerat culpable legalment i el 5 de juliol de 1900 va ser absolt per l'Audiència de Brabant. Estranyament el tribunal no establí la necessitat que Sipido fos reclòs en un reformatori i el va alliberà, però posar a disposició del govern belga fins que tingués la majoria d'edat. Immediatament després del judici, però, Sipido fugí i creuà la frontera cap a França. L'absolució va provocar la reacció hostil de gran part de la premsa i de la Cambra dels Comuns britàniques. Després de llargues negociacions entre les autoritats dels dos Estats, Sipido va ser detingut el 26 d'octubre de 1900 a París i lliurat a les autoritats belgues, fet que va provocar una crisi política a França i la caiguda el juny de 1902 del ministre de Justícia gal Ernest Monis.

***

Portada del primer número de L'Assiette au Beurre [Caixa de resistència de vaga: I el ministres, que no envia res? Sí, 3.000 soldats de tropa]

- Surt L'Assiette au Beurre: El 4 d'abril de 1901 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Assiette au Beurre. Revue satirique illustrée. «Assiette au beurre» ve de l'expressió francesa «accaparer l'assiette au beurre», que podria ser traduït com «remenar les cireres», «tallar el bacallà» o «controlar el poder». Aquesta revista, oberta als dibuixants llibertaris, es caracteritzà per la seva qualitat i per la publicació d'obres inèdites; cada número estava constituït per 16 dibuixos o caricatures a pàgina completa, moltes a color, i amb un tema concret, cosa que feia que cada lliurament constituís un autèntic àlbum il·lustrat. La finalitat del setmanari era riure-se'n de les autoritats, dels rics, dels militars, dels policies, dels capellans, etc., mitjançant la caricatura, i tractant diversos temes polítics i socials (la prostitució, el tràfic d'infants, els diners, els jueus, el funcionariat, el capitalisme, el colonialisme, la burgesia, el clergat, la maçoneria, la justícia burgesa, la policia, els frenopàtics, la vaga, el conformisme social, el neomaltusianisme, la Revolució russa de 1905, la «Mano Negra», la guerra, els afers Ferrer i Guàrdia i Dreyfus, la pena de mort, la Setmana Tràgica de Barcelona, etc.). El seu creador fou el jueu hongarès, nacionalitzat francès, Samuel Schwarz i la gerència fou portada per E. Victor. Aquesta publicació tingué una caràcter internacional, col·laborant 216 artistes francesos i estrangers. Entre els dibuixants podem destacar Benjamin Rabier, Jules Grandjouan, René Hermann-Paul, Henri-Gustave Jossot, Cornelis T. M. Van Dongen, Frantisek Kupka, Théophile Alexandre Steinlein, Bernard Naudin, Adolphe Willette, Félix Wallotton, Aristide Delannoy, D'Ostoya, Ricardo Flores Magón, Camara, Henri-Gabriel Ibels, Kirchner, Charles Léandre, Bernard Naudin, Paulbot, Auguste Roubille, Umberto Brunelleschi, Ardengo Soffici, Jacques Villon, Joan Gris, etc. També van participar escriptors importants en determinats números, com ara Anatole France, Octave Mirbeau, Léon Bloy, Laurent Tailhade, Jehan-Rictus, Méaulle o Charles Malato. Aquesta publicació estava adreçada a la burgesia benestant d'esquerres favorables a les idees anarquitzants, però aquesta sensibilitat canviarà quan s'acostà la Gran Guerra. El preu de venta del setmanari (entre 20 i 50 cèntims) era molt elevant i inaccessible als obrers i a les classes modestes. Així i tot, en 1904 el setmanari va fer fallida i fou reprès per André de Joncières, que consagrà una part de la seva fortuna a la revista, fins al seu final. D'una gran qualitat, entre 1910 i 1911 la publicació minvà en la seva exigència tècnica i artística a causa dels seus problemes financers. En sortiren 593 números, l'últim el 15 d'octubre de 1912, i publicà set números extres i nombrosos almanacs i targetes postals.

***

Adhesiu d'Ona Lliure (1979)

- Ona Lliure comença a emetre: El 4 d'abril de 1979 la ràdio lliure, popular, autogestionada i independent Ona Lliure (també «Onda Lliure»), de Barcelona (Catalunya), comença a emetre des de l'Ateneu Llibertari del Poble Sec i des de la freqüència 91.5 FM i una potència de 20 W, de 9 a 12 del vespre. L'assemblea de la ràdio estava formada per estudiants de periodisme, professors, objectors de consciència, ecologistes, grups de suport a presos, feministes, col·lectius de gais i lesbianes, grups proautonomia obrera i, en general, persones interessades a fer ràdio. Pocs dies després, el 19 d'abril, Ona Lliure és tancada i tres membres del Ministeri de Cultura i dos policies en precinten els aparells. Malgrat tot, el 23 d'abril amb nous emissors Ona Lliure tornarà a emetre. Ona Lliure va ser la segona ràdio lliure que va existir, la primera fou Ràdio Maduixa, de Granollers, que va començar a emetre en 1977. L'1 d'octubre de 1980 sortirà la primera sentència de tancament d'Ona Lliure, acusada de «desacatament a l'autoritat i gravíssima alteració de l'ordre públic» tot i que el jutge declara l'absolució de tots els detinguts, membres de ràdios lliures, en «no considerar delicte la lliure emissió».

Ona Lliure comença a emetre (4 d'abril de 1979)

Naixements

William B. Greene

- William B. Greene: El 4 d'abril de 1819 neix a Haverhill (Essex County, Massachusetts, EUA) el pastor protestant unitarista, militar, economista proudhonià, mutualista i pensador anarcoindividualista William Batchelder Greene. Son pare, Nathaniel Greene, fou un periodista demòcrata que dirigí el Boston Statesman, a més d'administrador de correus de la ciutat de Boston. En 1835 entrà a l'Acadèmia Militar de West Point (Nova York, EUA), però l'abandonà abans de la graduació per problemes de salut. El juliol de 1839 va ser nomenat segon tinent del VII Regiment d'Infanteria de l'Exèrcit dels Estats Units i, després de servir en la II Guerra Seminola (Guerra de Florida), el novembre de 1841 presentà la seva renúncia. Després va entrar en contacte amb el moviment Brook Farm (Granja Brook), experiment de comunitat transcendentalista d'inspiració fourierista posat en pràctica per l'exministre unitarista George Ripley i sa companya Sophia Ripley a la granja Ellis a West Roxbury (Massachusetts, EUA), i es posà a estudiar teologia a la Harvard Divinity School, graduant-se en 1845. Fou pastor d'una església unitarista a West Brookfield (Massachusetts, EUA) i va ser elegit diputat per la Convenció Constitucional de Massachusetts, que es reuní en 1853 amb la finalitat d'elaborar propostes per a una modificació de la Constitució, pronunciant un brillant discurs a favor de la igualtat de drets polítics i socials de les dones. Després marxà amb son pare a París (França), on conegué personalment Proudhon. En 1861 retornà als EUA per lluitar en la Guerra de Secessió. Abolicionista convençut, a començaments de la Guerra Civil esdevingué coronel del XIV Regiment d'Infanteria de Massachusetts i després del I Regiment d'Artilleria Pesant d'aquest Estat. En 1862, mentre es trobava acantonat amb el seu regiment a Fairfax (Virgínia, EUA), va ser cridat i reassignat pel general George McClellan com a comandant d'una brigada d'Artilleria de la divisió del general Amiel Weeks Whipple. L'octubre de 1862, però, renuncià al seu càrrec per continuar amb els seus viatges i estudis econòmics. Entre 1850 i 1851 havia pensat, amb ciutadans de Brookfield, Warren i Ware, a Massachusetts, la creació d'un Banc Mutualista segons el model establert per Pierre-Joseph Proudhon. En 1870 publicà dues obres importants en aquest sentit: Mutual Banking, segona edició d'una primera de 1850 i on proposà un sistema bancari lliure d'interessos i on la «mesura del valor» no fos els diners sinó el treball, i el pamflet Transcendentalism, crítica de l'escola filosòfica de Nova Anglaterra. Durant la dècada dels setanta sorgiren iniciatives semblants promogudes per la Labor Reform League (LRL, Lliga per a la Reforma del Treball) de Nova Anglaterra, organització obrera mutualista proudhoniana de la qual va ser vicepresident. Aquests experiments mutualistes tingueren una gran influència en el pensament anarquista de Benjamin Tucker i la seva revista Liberty. En 1869 va ser nomenat president de la Unió Obrera de Massachusetts. Cap al 1872, quan sorgí als Estats Units l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), ingressà en la seva secció francesa i fou força actiu en la reivindicació del mutualisme. Segons el seu pensament, el mutualisme era una síntesi de la llibertat i de l'ordre, una base de noves condicions socials de vida que s'ampliaven de la mateixa manera que es restringien les funcions del govern; un sistema on la disminució del poder de l'Estat es convertia en un termòmetre de la llibertat personal, fins que s'arriba a un punt en el qual tot govern es dissolt en una administració de les coses on tothom hi participa de la mateixa manera. A finals de 1876 va marxar a Anglaterra. També destacà com a matemàtic i com a especialista en literatura hebrea i antiguitats egípcies, sense oblidar els seus intents poètics i filosòfics. Altres obres seves són Remarks on the Science of History, followed by an a priori Autobiography (1849), Equality (1849), Sovereignty of the People (1863), Explanations of the Theory of the Calculus (1870), Theory of the Calculus (1870), The Facts of Consciousness and the Philosophy of Mr. Herbert Spencer (1871), The Blazing Star: With an Appendix Treating of the Jewish Kabbala. Also, a Tract on the Philosophy of Mr. Herbert Spencer and One on New-England Transcendentalism (1872), Socialistic, Communistic, Mutualistic, and Financial Fragments (1875), entre d'altres. William B. Greene va morir el 30 de maig de 1878 a Weston-super-Mare (Comtat de Somerset, Anglaterra), però les seves restes van ser traslladades a Boston i enterrades al Cementiri de Forest Hills (Jamaica Plain, Comtat de Suffolk, Massachusetts, EUA).

***

Foto policíaca de Louis Lelarge (2 de juliol de 1894)

- Louis Lelarge: El 4 d'abril de 1848 neix a l'antic VI Districte de París (França) l'anarquista Louis Eugène Lelarge. Sos pares, obrers en una fàbrica de raspalls ambdós, es deien Pierre Joseph Alexis Lelarge i Louise Catherine Chouland. Es guanyava la vida com a tallador de pells en un comerç de pelleteria. El 24 d'abril de 1869 va ser integrat en el 1 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar i entre 1870 i 1871 va fer la campanya contra Alemanya, però acabà desertant. El 16 d'octubre de 1876 va ser declarat insubmís perquè no es va presentar a fer un període de 28 dies d'exercicis militars i el 25 de setembre de 1881 va ser esborrat de les llistes d'insubmisos. El 24 de juliol de 1884 va ser tancat a la presó parisenca de La Santé per a complir una pena de vuit mesos de presó per «estafa». L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 2 de l'avinguda de la Défense de Courbevoie (Illa de França, França), va ser escorcollat sense resultat pel comissari Labussière. Detingut, va ser fitxat l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat a disposició judicial inculpat pel delicte d'«associació criminal». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto políciaca de Marie Bertout (26 de febrer de 1894)

- Marie Bertout: El 4 d'abril de 1852 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Marie Ismérie Bertout. Sos pares es deien Victor Joseph Bertout, carter, i Marie Louise Moraux. El 28 de maig de 1872 es casà a Reims amb Liévin Désiré Joseph Dernoncourt, representant comercial, de qui va enviudar. S'establí a Aubervilliers (Illa de França, França), on es guanyà la vida com a comerciant de vins i tendera. El 25 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 6 bis del carrer Solférino d'Aubervilliers va ser escorcollat per la policia. Detinguda, va ser fitxada l'endemà en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 2 de març d'aquell any va ser posada en llibertat. Tal vegada no tingué res a veure amb el moviment llibertari. Marie Bertout va morir el 28 de novembre de 1930 al seu domicili del X Districte de París (França).

***

Notícia de la detenció de Jules Boissy apareguda en el diari de Dijon La Petite France de l'Est del 3 de desembre de 1883

- Jules Boissy: El 4 d'abril de 1860 neix a Anonai (Vivarès, Occitània) l'anarquista Jules Victor Boissy. Era fill de Julien Boissy, pelleter, i d'Augustine Chataignier. Es guanyà la vida com son pare, de pelleter, i posteriorment de bastaix. El 27 de maig de 1883 arribà a Lió (Arpitània) i l'endemà s'inscriví a la Prefectura de Policia com a venedor ambulant. Visqué al número 63 del carrer Pierre-Corneille de Lió. En aquesta època ocupà la secretaria de redacció del periòdic anarquista La Lutte ii posteriorment el mateix càrrec en Le Drapeau Noir i L'Émeute. El 25 de novembre de 1883, en una reunió blanquista de la Joventut Revolucionària, els policies que hi eren presents van ser amenaçats i ell cridà «Fora la policia!». Arran d'aquest fet, l'1 de desembre de 1883 va ser detingut, juntament amb Anthelme Girier, sota l'acusació d'haver insultat un magistrat i agents de la força pública en l'exercici de les seves funcions; jutjats ambdós, el 5 de desembre de 1883 ell va ser condemnat a 15 dies de presó i Girier, menor d'edat, va ser tancat en un correccional fins a l'edat de 18 anys. La fiscalia, però, va apel·lar i van ser novament jutjats el 14 de desembre d'aquell any, i ells va ser condemnat a un any i un dia de presó, mentre que la detenció dins del reformatori de Girier es perllongà fins als 20 anys. El 12 de gener de 1884 va ser traslladat a la presó de Clairvaux (Xampanya-Ardenes, France), però abans va ser multant, juntament amb Léon Domergue, a tres francs de multa per haver realitzat una reunió pública sense el permís de la Prefectura de Policia. El desembre de 1884 va ser posat en llibertat. En 1885 va ser membre de la comissió d'organització del banquet del 18 de març en celebració de la Comuna de París. Durant la tardor d'aquell any, el seu domicili serví de lloc de reunió del moviment anarquista. Entre el desembre de 1885 i el gener de 1886, la policia sospità que havia aferrat un gran nombre d'exemplars del cartell «Appel des anarchistes à leurs frères de misère» (Crida dels anarquistes als seus germans de misèria). S'integrà a la Biblioteca d'Estudis Científics i Socials, fundada per Joseph Bernard el maig de 1886 i de la qual formaren part anarquistes i dissidents del Partir Obrer Français (POF) de Jules Guesde i Paul Lafargue. El seu domicili, al número 89 del carrer Garibaldi de Lió, i el de 14 anarquistes més, va ser escorcollat el 8 de febrer de 1887 arran de l'explosió el dia abans de dues bombes al Palau de Justícia, en la qual va ser ferit un comissari i set agents de policia, però en el seu cas la perquisició no va tenir cap resultat. El 29 de febrer de 1888 va ser condemnat a 16 francs de multa per organitzar el 24 de desembre de l'any anterior una loteria no autoritzada en una reunió celebrada pel Partit Revolucionari a la Sala de la Boule d'Or; el blanquista Étienne Bonard, que també va ser denunciat, fou absolt. A partir de 1888 deixà d'assistir a les reunions anarquistes, però el seu nom continuà figurant en els llistats d'anarquistes a controlar fins el 1898. En 1890 pertanyia, segons informes policíacs, al grup anarquista del barri de La Guillotière i dels Brotteaux. A finals de 1892 assistia a les reunions anarquistes del barri de La Croix-Rousse de Lió, on sembla que vivia aleshores. El juliol de 1894 el seu domicili va ser escorcollat mentre restava hospitalitzat a l'Hôtel-Dieu de Lió. Va estar inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes fins a la seva defunció. Enviudà de Jeann Juillard. Jules Boissy va morir el 21 de maig de 1909 al seu domicili, al número 97 del carrer Créqui, del VI Districte de Lió (Arpitània).

***

Notícia del suïcidi de Louis Diétrich apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 31 de maig de 1902

- Louis Diétrich: El 4 d'abril de 1860 neix a Ribeauvillé (Alsàcia, França) l'anarquista Louis Diétrich. Sos pares es deien François Diétrich, filador de cotó, i Catherine Préty. Membre de la Legió Estrangera, va ser condemnat pel II Consell de Guerra d'Orà (Algèria) a dos mesos de presó per «robatori qualificat en prejudici d'un habitant». Un cop civil, treballà en una farmàcia del barri de Bad El-Oued d'Alger (Algèria), després en una cerveseria, en una sastreria a Bad El-Oued i en una confiteria al carrer Bad Azoun. A partir de la dècada dels noranta freqüentà els cercles anarquistes algerins i formà part del «Grup dels Anarquistes d'Alger-Mustapha», integrat per una vintena de membres. En 1890 participà en la subscripció de suport del periòdic algerí Le Cri Social. Organe oficial des travailleurs socialistes-révolutionnnaires d'Algérie En 1892 participà en la subscripció de suport financer per al periòdic algerí Le Libertaire, el gerent del qual fou Jean Faure. En 1893 la policia controlà que distribuïa pamflets anarquistes i periòdics arribats de la metròpoli, com ara Le Père Peinard i La Révolte, en quioscos de begudes i establiments públics algerins. En 1897 residia amb sa companya al número 6 del carrer Mac-Mahon. El 25 de gener de 1898 va ser detingut durant una manifestació i inculpat per «incitació a l'assassinat per paraula» i per «possessió d'arma prohibida», però el seu cas va ser sobresegut i el 14 de febrer d'aquell any alliberat. El maig de 1899 partí cap a Tunis (Tunísia), però retornà a Alger l'agost següent, establint-se al carrer d'Isly al barri algerià de Mustapha. Amb la companya Catalina Marie Jeanne malalta a l'hospital, Louis Diétrich es va suïcidar el 27 de maig de 1902 al seu domicili del barri de Mustapha d'Alger (Algèria; actualment Sidi M'Hamed, Alger, Algèria).

***

Maurice de Vlaminck observant una obra seva en l'exposició retrospectiva de la Galeria Charpentier (París, 23 de març de 1956)

- Maurice de Vlaminck: El 4 d'abril de 1876 neix al I Districte de París (França) l'escriptor, pintor i anarquista Maurice Edmond De Vlaeminck, més conegut com Maurice de Vlaminck –el 16 de novembre de 1878 es canvià el llinatge oficialment al de Devlaminck. Primogènit de cinc germans d'una família flamenca de músics bohemis, on son pare, Edmond Julien De Vlaeminck, tocava el violí i sa mare, Joséphine Caroline Grillet, el piano. Passà la seva infància a Le Vésinet (Illa de França) i durant la joventut estudià violí, tot i que la seva vocació era ser ciclista professional, alhora que aprenia l'ofici de mecànic. En 1893 començà a anar a classes de dibuix amb el pintor Jacques-Lucien Robichon, però aviat abandonà la formació acadèmica. Amb Henri Rigal pintà a l'illa de Chatou, mentre es guanyava la vida com a violinista zíngar i impartint classes, participant en curses ciclistes professionals per guanyar diners i fent tota mena d'oficis (jugador de billar, halterofília, boxejador de fira, etc.). En 1894 es casà amb Suzanne Berly, amb qui tingué tres filles. La seva carrera com a ciclista finalitzà a causa d'unes febres tifoides que contragué l'any 1896. Durant la tardor d'aquell any començà el servei militar i serví com a músic al 70è Regiment d'Infanteria acantonat a Vitré (Bretanya), on el caporal Fernand Sernada el va introduir en el pensament anarquista i l'animà a col·laborar en Le Libertaire. El 18 de juny de 1900, en un viatge en tren París-Sainnt-Germain durant un permís militar, conegué André Derain, amb qui llogà un estudi a l'illa de Chatou i començà a pintar-hi. L'amistat amb Derain durarà tota la seva vida i aquest li va descobrir l'obra de Van Gogh, el qual exercirà una gran influència en les seves pintures. A primícies de segle començà a comprar màscares i ídols negres, convertint-se en un dels primers col·leccionistes d'art negre africà, paper pioner que li va ser reconegut per Guillaume Apollinaire en 1912. Publicà amb el caporal anarquista Fernand Sernada les novel·les D'un lit dans l'autre (1902), amb il·lustracions de Derain, i Âmes de mannequins. Roman de moeurs égoïstes (1907). Entre 1902 i 1903 escrigué diverses novel·letes pornogràfiques d'estètica decadent, que Derain il·lustrava i amb les quals podien viure. Els anys següents visqué a Chatou o rodalies pintant i exposant amb Derain, Matisse i altres artistes fauvistes. Alhora, la seva pintura exhuberant i l'ús vibrant del color testimonià la influència decisiva de Van Gogh i, de forma més general, un cert apropament als impressionistes, alguns dels quals havien pintat a la mateixa zona durant les dècades de 1870 i 1880. En 1905 s'instal·là a Rueil-Mailmaison (Illa de França) i participà amb cinc olis en el seu primer Saló dels Independents, que resultà escandalós ja que marcà el debut del fauvisme –«La cage aux fauves», la «gàbia de feres» formada per Matisse, Dufy, Rousseau, Vuillard, Rouault, entre d'altres. En 1907 descobrí l'obra de Paul Cézanne la qual li va influir força. El reconegut comerciant d'art Ambroise Vollard s'interessà per la seva obra, li va comprà nombroses teles i en 1908 li organitzà una exposició. A partir d'aquest any la seva paleta esdevingué més monocromàtica, sota la influència predominant de Cézanne. També establí contactes amb comerciant de quadres Daniel-Henry Kahnweiler i va fer especial amistat amb els pintors Van Dongen, Braque, Picasso i Jacob. En aquesta època començà a crear les seves primeres ceràmiques. El 1911 Vlaminck viatjà a Londres i pintà el Tàmesi. En 1913 tornà a pintar amb Derain, aquest cop a Marsella i a Martigues. Com que tenia tres filles, quan esclatà la Gran Guerra no va ser enviat als fronts i sempre mostrà un profund antimilitarisme llibertari. En aquests anys bèl·lics s'establí en una fàbrica de la regió parisenca, on començà a escriure poesia a més de pintar. Quan acabà el conflicte es divorcià i s'uní amb Berthe Lucienne Combes, amb qui es casà el 8 d'abril de 1928 a Rueil-la-Gadelière i amb qui tindrà dues filles (Edwige i Godeliève), i passà a viure a Valmondois. En 1925 comprà un immens casal en plena natura, La Tourillière, a Rueil-la-Gadelière, on es va instal·lar i on viurà fins a la seva mort. En 1929 publicà el llibre Tournant dangereux, on palesà el seu esperit de revolta. En els anys posteriors viatjà arreu de França, tot i que prosseguí pintant majoritàriament el Sena prop de París. La seva obra final mostra uns colors foscs, puntillats amb pinzellades gruixudes de blanc contrastant. En 1933 exposà al Palau de Belles Artes de París i en 1937 a Nova York. En 1936 publicà un llibre de suggestiu títol, Désobéir. El maig de 1939 reuní un grup d'amics al restaurant Compagnons du Tour de France i com a reivindicació comuna contra les amenaces dels nazis, calaren foc un retrat d'Adolf Hitler. En 1944 participà en un viatge a Alemanya organitzat per les autoritats de la França ocupada, fet pel qual va ser detingut després de la guerra, acusat de col·laboracionisme i marginat de la vida pública. En 1953 publicà el llibre Paysages et personnages, on continuà amb la seva reivindicació de la revolta. En 1956 la parisenca Galeria Charpentier li va organitzar una gran exposició, la qual provocà un gran debat sobre la seva pintura. A més de Le Libertaire, col·laborà en altres publicacions anarquistes, com ara Anarchie, de París (1901); Rebellion, de Brussel·les (1937); L'Homme et la Vie, de París (1946); i Le Monde Libertaire, de París. Maurice de Vlaminck va morir 11 d'octubre de 1958 a Rueil-la-Gadelière (Centre, França).

Maurice de Vlaminck (1876-1958)

***

Julià Abad Guitart

- Julià Abad Guitart: El 4 d'abril de 1882 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Julià Abad Guitart, conegut com El Poca-roba. Sos pares es deien Joaquim Abad i Josefa Guitart. Obrer tèxtil, durant els anys vint treballà en una filatura i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament insurreccional a Terrassa que proclamà el comunisme llibertari a la ciutat, especialment en la presa de l'Ajuntament, revolta que finalment fracassà. D'antuvi aconseguí fugir de la repressió, però va ser detingut tres mesos després a Barcelona. El 24 de juliol de 1933 va ser jutjat a Terrassa en consell de guerra juntament amb 41 companys i el 29 de juliol fou condemnat a 20 anys i un dia de reclusió major pel delicte de «rebel·lió militar»; a dos mesos i un dia d'arrest major i 250 pessetes de multa per l'ús de nom suposat; i a 250 pessetes per l'ús de cèdula falsa. Durant la guerra civil, va pertànyer als sectors de la FAI partidaris d'emprar la repressió violenta per a defensar la revolució a la rereguarda. El gener de 1939, greument malalt, va ser detingut a casa seva per les tropes feixistes que acabaven d'ocupar la ciutat. Va ser alliberat pel seu estat de salut crític i aconseguí passar els Pirineus, refugiant-se a Tornon d'Agenés. Sa companya fou Sara Ourben. Julià Abad Guitart va morir el 31 de març de 1939 a Agen (Aquitània, Occitània) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

---

Continua...

---

[03/04] �Novos Horizontes� - Atac a l'IWW - M�ting dels �obrers blancs� - Xerrada de Sent�s - Robin - Gianneschi - Sigel - Lach�vre - Gu�rin - De Lucca - Turt�s - Cano - Belli - Brescancin - Amargan - Borr�s Casanova - Durigon - Gil - Hans - Faro - Hiraldo - Ciancia - Flourens - Alignier - Mazzotti - Cini - Popov - Rosa - Servient - Migu�lez - Cibot - Keller - Lambin - Daud� - Schmidt - Ara - Ghirardi - Gonz�lez Bravo - Bonsignori - Calvo Sah�n - Olmedo

[03/04] «Novos Horizontes» - Atac a l'IWW - Míting dels «obrers blancs» - Xerrada de Sentís - Robin - Gianneschi - Sigel - Lachèvre - Guérin - De Lucca - Turtós - Cano - Belli - Brescancin - Amargan - Borràs Casanova - Durigon - Gil - Hans - Faro - Hiraldo - Ciancia - Flourens - Alignier - Mazzotti - Cini - Popov - Rosa - Servient - Miguélez - Cibot - Keller - Lambin - Daudé - Schmidt - Ara - Ghirardi - González Bravo - Bonsignori - Calvo Sahún - Olmedo

Anarcoefemèrides del 3 d'abril

Esdeveniments

Portada del primer número de Novos Horizontes

- Surt Novos Horizontes: El 3 d'abril de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari anarquista Novos Horizontes. Pequeno suplemento semanal, dedicado aos trabalhadores do campo. Era hereu de Novos Horizontes. Publicação mensal operaria de propaganda e de crítica, revista publicada per Agusto Machado, Tomás Rodrigues Matias, Carlos Cid Rodrigues, Miguel Córdova i altres a Lisboa entre el 15 de juny de 1906 i l'1 de maig de 1908. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Novos Horizontes» (1906-1913) i va ser dirigit per Augusto Machado. Després la publicació passà a quinzenal i s'edità a Algés (Oeiras, Lisboa, Portugal). Trobem articles d'Augusto Machado (Pero Botelho, Artur) i Tomás Rodrigues Matias, entre d'altres. A més de col·laboracions en defensa dels pagesos, publicà sobre diversos temes (anticlericalisme, antimilitarisme, feminisme, etc.) i molts d'articles estaven trets del periòdic Terra Livre. Publicà sis números, l'últim l'1 de juny de 1909. Després sortiren nous números mensualment fins l'octubre de 1912. Entre 1907 i 1913 el grup «Novos Horizontes» edità diversos fullets, com ara O 1º de Maio e o Sindicalismo, d'Augusto Machado; Pátria e humanidade, de Domela Nieuwenhuis; Sindicalismo e parlamentarismo, de Piotr Kropotkin, etc.

***

Marines dispersant una concentració de wobblies

- Atac a l'IWW: El 3 d'abril de 1917 els locals de Kansas City (Missouri, EUA) del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) són destruïts pel Cos de Marines dels Estats Units. L'antimilitarisme de l'IWW i l'ambient «antiroig» que havia suscitat la Revolució russa, va desfermar les ires patriòtiques dels sectors més reaccionaris de la societat nord-americana, sobretot des de la declaració de guerra. És en aquest ambient que es produeix l'atac als locals wobblies de Kansas City, incidents que es reproduiran a Chicago, a Detroit, a Duluth, a Seattle i a altres ciutats nord-americanes, sempre amb la complicitat de la patronal, les autoritats locals i l'Estat federal.

***

Notícia del míting apareguda en l'Heraldo de Madrid del 4 d'abril de 1931

- Míting dels «obrers blancs»: El 3 d'abril de 1931, pocs dies abans de les eleccions municipals que portaran la instauració de la II República espanyola, per commemorar el XXXIX aniversari de la fundació de la Societat d'Obrers Forners del Pa Candial, se celebra al saló-teatre de la Casa del Poble de Madrid (Espanya) un míting de propaganda i d'afirmació sindical. Hi van parlar Evaristo Gil; Mauro Bajatierra; Rafael Henche, per l'executiva del Sindicat de les Arts Blanques Alimentícies (Secció Candial); Ramón Martínez, per la Federació de les Arts Blanques; Wenceslao Carrillo, per la Unió General de Treballadors (UGT), i Pedro Rico, advocat del sindicat. L'únic anarcosindicalista dels ponents fou Mauro Bajatierra Morán i era la primera vegada que parlava en públic després de 10 anys de presó i quatre de desterrament. Bajatierra destacà pel seu radicalisme, fins al punt que Henche es mostrà disconforme amb algunes de les seves afirmacions. Per acabar, el president de l'acte llegí unes conclusions, aprovades per aclamació, dirigides als poders públics demanant l'amnistia general i protestant contra els excessos de la força pública en les últimes manifestacions. En acabar l'acte es victorejà Fermín Galán Rodríguez i Ángel García Hernández, capitans que havien estat afusellats el 14 de desembre anterior condemnats per l'aixecament republicà de Jaca.

***

Convocatòria de l'acte publicada en el periòdic barceloní La Vanguardia del 3 d'abril de 1986

- Xerrada de Ramon Sentís: El 3 d'abril de 1986 a l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Sentís Biarnau fa la conferència «Procés històric de l'anarquisme».

Ramon Sentís Biarnau (1913-2001)

Naixements

Paul Robin (1893)

- Paul Robin: El 3 d'abril de 1837 neix a Toló (Provença, Occitània) el pedagog, l'internacionalista llibertari, francmaçó i neomaltusià Louis Charles Jean Paul Robin, que va fer servir els pseudònims Bripon i Vindex. Era fill d'una família catòlica i patriòtica de l'alta burgesia. Sos pares es deien Jean Placide Robin, director de Subsistències de la Marina Reial i posteriorment director de comptabilitat de l'Arsenal de Brest (Bretanya), i Pauline Rose Blanche Martin; son germà, Charles Robin, fou oficial de Marina. La família va viure a Brest, Toló, Bordeus (Aquitània, Occitània) i novament a Brest. Va créixer al barri burges del centre de la ciutat, però va poder veure la misèria obrera del barri de Kéravel de Brest, proper a la penitenciaria. Estudià a l'Institut de Brest i en 1856 es matriculà a l'Escola Normal Superior de París (França), on seguí les classes de Louis Pasteur i es llicencià en ciències matemàtiques i de ciències físiques. En aquests anys esdevingué positivista, darwinista i ateu, tot admirant el polític Joseph de Gasté. Entre 1861 i 1865 va fer de professor de secundària, primer de física a l'Institut de La Roche-sur-Yon (País del Loira, França) i després al de Brest, però entrà en conflicte amb l'administració, rebel·lant-se contra les desigualtats educatives i socials, que l'impedien introduir l'educació en els cercles obrers, tot reivindicant l'educació popular. Per fugir d'aquell ambient, en 1865 demanà una llicència de tres anys per a viatjar a Nova Zelanda. Son pare el va convèncer perquè visqués un temps a Londres (Anglaterra) per a estudiar l'anglès abans d'embarcar cap a Nova Zelanda. Partí cap a Londres via Bèlgica, però a Lieja (Valònia) assistí al I Congrés Internacional d'Estudiants celebrat a Lieja (Valònia), que se celebrà entre el 29 d'octubre i l'1 de novembre de 1865, i els seus plans canviaren totalment. En aquest congrés establí contactes, a més de pedagogs progresistes, amb intel·lectuals socialistes i militants de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), com ara César De Paepe i Aristide Rey. Motivat per tot aquest ambient, decidí restar a Bèlgica. En 1866 publicà un Méthode de lecture. L'abril de 1867 participà en el II Congrés Internacional d'Estudiants, on defensà el seu projecte d'innovació pedagògica. En aquesta època fundà el periòdic d'educació popular Le Soir. L'octubre de 1867 s'adherí a la secció belga de l'AIT. El 5 de febrer de 1868 es va casar a Brussel·les (Bèlgica) amb Alna Louise Émélie Delesalle, filla d'un militant internacionalista, amb qui va tenir set infants, tres dels quals moriren a curta edat. El 16 de gener de 1869, signà amb 16 persones més, una carta dirigida al grup creador de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista, on, encara que declarant estar d'acord amb el seu programa, acceptaven, per interès a la unitat, la decisió del Consell General de l'AIT de Londres de no admetre l'Aliança com a grup federat en la Internacional. En 1869, arran d'una vaga a Seraing (Valònia), que acabà en forts enfrontaments, va ser expulsat del país. Exiliat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), entaulà amistat amb Mikhail Bakunin, qui li donà alberg. El 14 d'agost de 1869 va ser admès com a membre de la secció ginebrina d'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. En aquesta època col·laborà en el setmanari suís L'Égalité de l'AIT, el qual dirigí un temps. En aquesta època col·laborà en Revue de Philosophie Positive. El setembre de 1869 assistí, com a delegat de la secció de Lieja, al Congrés de Basilea (Basilea, Suïssa) de l'AIT, on votà per la propietat col·lectiva de la terra i fou un dels membres de la comissió encarregada d'estudiar el problema de l'educació integral. El 3 de gener de 1870 dimití d'aquesta comissió i, després d'abandonar Ginebra, s'establí a París, on s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES) d'Eugène Varlin, que federava 13 seccions parisenques de l'AIT. Quan el 30 d'abril de 1870 la policia imperial va detenir els membres més destacats de l'AIT francesa, redactà i signà, amb altres membres del Consell Federal de París, una dura protesta contra l'acusació de complot i de societat secreta de la qual se'ls acusava, tot reivindicant l'actuació de la Internacional. El 12 de juny de 1870 va ser detingut i el 22 d'aquell mes va ser jutjat davant el VI Tribunal de Policia Correccional, en el marc del tercer procés contra la Internacional parisenca. El 8 de juliol de 1870 se li va retirar l'acusació de «pertinença a associació secreta», però va ser condemnat a dos mesos de presó i a 25 francs de multa per formar part de l'AIT, «organització no autoritzada», de París. Després de passar per la presó parisenca de Sainte Pélagie, el 28 d'agost de 1870 va ser reclòs a la presó de Beauvais (Picardia, França) i va ser alliberat el 5 de setembre de 1870, l'endemà de la caiguda del II Imperi francès. En sortir de la garjola, va ser autoritzat pel govern belga a passar 15 dies a Brussel·les, on estaven refugiades sa companya i sos infants. Por passar-se en el temps de permanència al país, va ser detingut per «infracció del decret d'expulsió» i portat a la frontera. Com que no pogué arribar a París, aleshores assetjat, marxà cap a Brest, amb els pares. L'octubre de 1870 els internacionalistes de Brest convocaren una assemblea pública amb la intenció de crear un Comitè de Vigilància i de Defensa Nacional («Comuna») a la ciutat, però les autoritats militars van detenir els militants que encapçalaren la proposta i ell, fugint d'una possible detenció, es va exiliar a Londres, on arribà el 8 d'octubre, fet que li va ser recriminat pels militants de Brest. Els detinguts van ser jutjats en consell de guerra el 27 d'octubre de 1870 per «participació en complot amb la finalitat de capgirar l'autoritat» i condemnats durament, però donada la feblesa de les acusacions, finalment el govern acabà per indultar els condemnats setmanes després. A Londres Paul Robin va ser acollit per Karl Marx, qui el va proposar com a membre del Consell General de l'AIT. El setembre de 1871 assistí a algunes sessions de la Conferència de Londres de l'AIT, i declarà per carta que s'abstenia d'assistir a la conferència que es discutís la «qüestió suïssa» (la dissidència bakuninista de la secció del Jura de l'AIT), ja que no acceptava el paper d'acusat. Finalment, va ser exclòs del Consell General de l'AIT. Decebut, s'instal·là amb sa família a la zona rural londinenca, a Woolwich (Greenwich, Anglaterra). Després de la ruptura amb la Internacional «autoritària», el seu paper en la Internacional es va anar diluint, malgrat mantenir sempre les seves simpaties per la Federació del Jura bakuninista i el vincles personals amb els seus militants, que es van veure reflectits en la seva assistència al congrés «antiautoritari» de Saint-Imier (Berna, Suïssa), en la seva correspondència –molt important amb la de Piotr Kropotkin, que esdevingué un bon amic durant el seu exili londinenc– i en la col·laboració, sota el pseudònim Bripon, en diferents publicacions periòdiques internacionalistes, com ara Almanach Socialiste o Bulletin de la Féderation Jurassienne. Durant el seu dur exili londinenc, que va durar gairebé 10 anys i en el qual visqué de les classes que donava, es va veure apartat de la lluita política i, de mica en mica, desencisat, es va allunyar finalment de l'activisme militant, encara que, fins el final de sa vida, va ser un fidel seguidor del moviment llibertari. En 1879 retornà a França, on Ferdinand Buisson, director de l'ensenyament primari del ministre Jules Ferry, el va nomenar inspector d'educació primària a Blois (Centre, França) –Robin havia col·laborat abans amb Buisson en el Dictionnaire de pedagogia. A Blois creà el primer Cercle de Pedagogia del departament de Loir i Cher, però gens apreciat pels mestres i superiors, demanà ser traslladat. Gràcies a Buisson, que el va ajudar constantment, entre 1880 i 1894 dirigí l'orfenat de Gabriel Prévost («Orfenat Prévost»), a Cempuis (Picardia, França). En aquest establiment, que depenia del Consell General del Sena, posà en pràctica, amb centenars d'infants entre quatre i 16 anys, les teories de l'educació integral que havia anat pensant entre 1869 i 1870. Aquesta educació emancipadora, que volia donar als infants pobres i oprimits l'accés a l'educació («educació popular»), es va caracteritzar, a part del seu ateisme i del seu internacionalisme, pel desig de desenvolupar harmoniosament l'individu en la seva globalitat, en tots els àmbits (físic, intel·lectual, moral, etc.), a més, i molt important, d'exercir la coeducació dels sexes, aspecte molt innovador aleshores, que feia que nins i nines s'eduquessin plegats. També lluità contra la discriminació establerta socialment entre «treballadors manuals» i «intel·lectuals», així com la separació educativa per edats, educant tots els infants plegats, reivindicat així l'«educació integral». Molt influenciat per la idea del «falansteri», l'educació en aquest centre era comunitària, on participaven direcció, mestres, empleats, infants i familiars. Els seus mètodes educatius, força revolucionaris en el seu temps, van fer que el 31 d'agost de 1894, sota l'acusació de «antipatriotisme», fos destituït, malgrat la defensa de diversos intel·lectuals (Octave Mirbeau, etc.), de la direcció de l'«Orfenat Prévost», a resultes d'una campanya de premsa molt virulenta contra la seva persona portada a terme pel diari populista La Libre Parole d'Édouard Drumont. La seva obra pedagògica serví d'inspiració a nombrosos pedagogs posteriors, com ara Ovide Decroly, Sébastien Faure, Francesc Ferrer Guàrdia, Julien Husson, Maria Montessori o Jean Wintsch. El 3 de setembre de 1896 fundà la Lliga per la Regeneració Humana (LRH), que introduí a França les idees del neomaltusianisme que havia estudiat a Anglaterra, militant sense descans per a difondre els mitjans de control de natalitat entre el proletariat. Per a ell aquesta «prudència genèsica» era un mitjà d'emancipació de les classes menys afavorides i molt especialment de les dones. El seu discurs passava per l'alliberament de la dona, posant en el seu poder el triar o no son company i el triar o no la seva maternitat. Creà una Lliga Antiesclavista per a l'Alliberament de les Joves, plantejà un sindicat de dones prostituïdes i fomentà una agència d'«unions lliures», entre altres iniciatives. En el seu neomaltusianisme també desenvolupà aspectes eugenèsics, pensament regeneracionista tant en voga aleshores. En aquests anys, a més d'editar el periòdic Régéneration, publicà nombrosos fullets de propaganda neomaltusiana, que es va preocupar d'escampar en cercles anarquistes, socialistes, feministes i francmaçons. Com a maçó, fou membre de la Gran Lògia Simbòlica Escocesa. Entre agost de 1898 i juliol de 1899 visità els falansteris anarquistes de Nova Zelanda. Després de molts d'anys de lluita gairebé solitària, trobà Eugène Humbert qui s'encarregà de l'organització material de l'LRH, la qual donà un nou impuls entre els anys 1902 i 1908 a la propaganda, organitzant conferències públiques per tot arreu amb destacats oradors i oradores (Lui Bulffi de Quintana, Jeanne Dubois, Sébastien Faure, Marie Huot, Nelly Rousel, etc.). En 1908 hi hagué un trencament entre Robin i Humbert que implicà una escissió, fundat el segon el seu propi grup, «Génération Consciente» (Generació Conscient). Robin, mancat de forces i estafat per alguns antics amics, acabà suspenent les activitats de l'LRH. Tot sol i amargat, gairebé cec i malalt de pròstata, decidí suïcidar-se el 31 d'agost de 1912, aniversari de la seva revocació de l'«Orfenat Cempuis», emmetzinant-se amb una sobredosi de clorhidrat de morfina diluïda en alcohol. Paul Robin va morir l'endemà, 1 de setembre de 1912 al seu domicili del XX Districte de París (França), després que un metge inepte perllongués la seva agonia intentant reanimar-lo. Deixà el seu cos a la ciència i finalment va ser incinerat el 15 de setembre d'aquell any al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Paul Robin (1837-1912)

***

Averardo Gianneschi

- Averardo Gianneschi: El 3 d'abril de 1857 –altres fonts citen el 3 d'agost de 1859– neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Averardo Gianneschi, conegut com Bobo. Sembla que a Pisa va pertànyer a la maçoneria. Va ser condemnat en diverses ocasions a Pisa, com ara el març de 1872 a una multa per «escàndol nocturn», el gener de 1878 a tres mesos de presó per «possessió d'armes», l'agost de 1878 a vigilància especial per «cops», el setembre de 1883 a un mes de presó per «aferrada de manifest sediciós» i el setembre de 1885 a 18 mesos de presó per «cops amb premeditació». Segons la policia pisana, hauria facilitat l'evasió del mariner Orsini, qui havia ferit a ganivetades tres superiors, dels quals dos moriren, i qui havia estat condemnat a mort en rebel·lia. El juny de 1891 s'establí a Niça (País Niçard, Occitània) i obrí una cantina, al número 53 del carrer Villefranche, que va servir de lloc de reunió dels cercles anarquistes, d'estafeta postal de la militància i de lloc d'asil i d'amagatall per als companys que es trobaven de passada per la ciutat. Des de 1892 l'agent de la policia Trucchi vigilava permanentment aquesta taverna. L'octubre de 1892 va ser absolt pel Tribunal Correccional de Niça de l'acusació d'haver-se fet passar per diputat italià; el «Cercle Mazzini» es congratulà de la sentència. A començament de 1894 va ser qualificat en un llistat d'anarquistes residents a Niça de la policia com a «molt perillós». El maig de 1894 va rebre la visita del mariner Orsini. En un informe del comissari especial del 27 de juliol de 1894 es feia constar que s'havia oferir com a confident al Consolat d'Itàlia i a la policia francesa amb la finalitat de donar informacions falses. L'estiu de 1894 el seu domicili va ser escorcollat per la policia i aquesta hi va trobar una voluminosa correspondència política i dos segells de societats secretes italianes; detingut, va ser interrogat i es va comprometre, si no era expulsat, a prestar serveis a la policia local i al comissari especial. Arran d'una entrevista a la presó de Niça amb el comissari especial, defensà que no era anarquista i donà els noms de quatre militants italians, dos d'ells que usaven falsa identitat, que vivien a la zona malgrat tenir ordre d'expulsió. El 12 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de França. De bell nou a Pisa, l'octubre de 1894 la Comissió d'Assignació de Residència Obligatòria el va posar en llibertat argumentant que no era anarquista, però no li va concedir el passaport per a viatjar a l'estranger. En 1897 regentava el restaurant pisà «Lo Scoglio di Caprera». A partir de febrer de 1898 va promoure una subscripció per a la família de l'estudiant universitari pisà que acabava de morir Pilade dell'Omodarme, seguidor de Giuseppe Mazzini que havia participat en una insurrecció republicana i que va ser detingut per la policia, però que finalment aconseguí fugir. El 16 de novembre de 1906 gestionà la incineració del company Alessio di Gaddo. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jacques Sigel (26 de febrer de 1894)

- Jacques Sigel: El 3 d'abril de 1869 neix a Kuttolsheim (Alsàcia, França) l'anarquista Jacques Sigel. Era fill d'Auguste Théodore Sigel, peó de camins, i de Marie Schmitt. Es guanyava la vida treballant de joier a París (França). Ben igual que altres sis companys (Barbier, Bordes, Daguenet, Demnan, Mathon i Noteley), el 26 de febrer de 1894 el seu domicili, al número 8 del carrer Antoinette del XVIII Districte de París, va ser escorcollat sense cap resultat pel comissari de policia Archer del barri de Clignancourt. Detingut, aquest mateix dia va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Durant el seu interrogatori negà la seva pertinença al moviment anarquista i el 2 de març d'aquell any va ser posat en llibertat. Figurava en un llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia del 14 d'abril de 1894. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Sortida dels obrers de l'Arsenal de Brest

- Raymond Lachèvre: El 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 30 d'abril– de 1894 neix a Bolbec (País de Caux, Normandia, França) el militant antimilitarista, anarquista, sindicalista revolucionari de l'Havre i francmaçó Raymond Albert François Lachèvre. Sos pares es deien François Jules Lachèvre, sastre, i Stéphanie Célestine Maréchal. Mobilitzat arran de la Gran Guerra, va servir com a mecànic 27 mesos en un creuer, però en 1917, destinat a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), és detingut i condemnat per propaganda anarquista i antimilitarista, i enviat als batallons disciplinaris de la ciutadella de Donibane Garazi. Un cop alliberat, treballarà com a emmotllador als taller de Le Havre. Va ser elegit secretari del grup llibertari adherit a la Unió Anarquista Comunista (UAC). El 5 de novembre de 1919 va esclatar una vaga dels emmotlladors que durarà 76 dies i serà elegit secretari del comitè de vaga del sindicats d'obrers metal·lúrgics i editarà el periòdic L'Ouvrier Métallurgiste. El desembre de 1919 es presentarà com a «candidat antiparlamentari» a les eleccions. Va abandonar la Confederació General del Treball (CGT) per adherir-se a la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que va abandonar després d'oposar-se a les maniobres de control per part dels comunistes. El 5 de juny de 1920 es casà a Le Havre amb Raymonde Paulette Jeanne Davoust. El 10 d'agost de 1924 va fundar un sindicat autònom d'emmotlladors i n'assumirà les tasques de secretari. En aquesta època va ser inscrit en la llista negra de les empreses de la regió i per poder treballar va haver d'adoptar la identitat de son cunyat. Durant els anys vint serà una figura destacada del grup llibertari de l'Havre, uns anys marcats per la mobilització en defensa de Sacco i Vanzetti, però també per nombroses conferències i reunions que tenen temes d'allò més divers (sexualitat, ateisme, antifeixisme, etc.). En 1926 s'adhereix a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), creada per Pierre Besnard, i en 1927 va reconstituir el sindicat autònom. A finals de 1928 va deixar la UAC per formar la Unió Federalista dels Anarquistes Comunistes Revolucionaris (FACR) i s'adherirà a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Va ser delegat en el II Congrés de la CGT-SR de París en 1928 i assumirà, fins al 1935, la responsabilitat de la biblioteca del grup llibertari d'Havre. També va participar en nombrosos concerts de propaganda. Com a maçó, va ser membre a partir del 29 de gener de 1929 de la lògia «L'Olivier Écossais», pertanyent a la Gran Lògia de França, i el 28 d'octubre de 1930 va ser nomenat mestre. Detingut per pràctiques abortives en 1938, serà condemnat a dos anys de presó, però en el tribunal d'apel·lació va ser absolt. En 1940 es refugiarà al camp a casa de sa germana fugint de la Gestapo i retorna a treballar a l'Havre sota una falsa identitat. Va ajudar alguns «refractaris» (pròfugs) gràcies a les seves relacions amb la francmaçoneria i després de la guerra reprendrà l'activitat militant. A finals dels anys 60 encara actuava dins la Federació Anarquista (FA). Raymond Lachèvre va morir el 27 d'agost de 1976 a Le Mans (País del Loira, França).

***

Notícia d'Henri Guérin apareguda en el periòdic Le Libertaire del 18 de desembre de 1936

- Henri Guérin: El 3 d'abril de 1896 neix al V Districte de París (França) l'anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Henri Auguste Guérin, conegut com Le Gros Riri. Sos pares es deien Jules Georges Guérin, empleat de comerç, i Marcelline Marie Gentils. En 1917 treballava de depenent en una papereria. Mobilitzat, el 22 de maig de 1917 va ser destinats als serveis auxiliars per «insuficiència muscular» i passà per diversos esquadrons. El 23 de setembre de 1919 va ser desmobilitzat. El 8 de novembre de 1919 es casà al XX Districte de París amb l'empleada parisenca Henriette Hélène Lagnier. En 1923 vivia al número 31 del carrer Boudeauville del XVIII Districte de París, domicili que mantingué en els anys trenta. Esdevingué corrector d'impremta. Amb son germà Jules George Guérin, també anarquista, va ser un fundadors en 1924, juntament amb altres companys (Louis Anderson, Julien Content, Lucien Haussard, Kléber Nadaud, etc.) del periòdic parisenc L'Idée Anarchiste, que volia arreplegar totes les tendències de l'anarquisme. A partir de 1924 fou el responsable de l'anarquista «Grup Teatral i Artístic», que assajaven dilluns i dimecres a la Brasserie de la Mairie, al número 61 del carrer Faubourg-Saint-Martin. Entre 1935 i 1939 col·laborà activament el Le Libertaire, portant la secció «Notes et glanes». En 1936 fou l'organitzador del «Grup Artistic» de Le Libertaire, amb el qual va fer moltíssimes actuacions en festes i actes anarquistes. Entre 1936 i 1939 va fer nombroses gires amb el grup «Propagande per la Chanson» de la Unió Anarquista (UA), especialment amb el cançonetista Charles d'Avray, recitant ell les obres de Gaston Couté. L'abril de 1936 participà en una gira de propaganda antiparlamentària organitzada per Le Libertaire. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 assistí al Congrés de Pasqua de l'UA i va ser nomenat membre de la seva comissió administrativa. Entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1937 assistí al Congrés Nacional de l'UA celebrat a París i va ser confirmat en el càrrec de membre de la seva comissió administrativa, de la qual en 1939 encara formava part. El novembre de 1939, ell o son germà, col·laborà en l'edició del butlletí sindicalista revolucionari Notre Syndicalisme. Quan esclatà la II Guerra Mundial, en 1940 passà a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània), on va ser corrector de Le Petit Journal. S'integrà en el Moviment Obrer Francès (MOF), el sector sindicalista de la xarxa de resistència «Libération-Sud», a la qual proporcionà tres fullets, redactats per Charles Anderson (Louis Ander), per al Primer de Maig de 1942. Ajudà Raymond Perrier, responsable de la Confederació General del Treball (CGT), a subministrar plom al mestre impressor i resistent René Amarger a Sant Flor (Alvèrnia, Occitània). Per les seves activitats resistents, l'estiu de 1944 va ser detingut pels alemanys i internat al camp de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). El 17 d'abril de 1944 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen sota la categoria de «Nacht und Nebel» (Nit i Boira), que implicava l'eliminació física. Henri Guérin va morir el 8 de maig de 1944 al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria).

***

Foto policíaca de Vincenzo de Lucca (1935)

- Vincenzo de Lucca: El 3 d'abril de 1897 neix al barri de San Giovanni a Teduccio de Nàpols (Campània, Itàlia) l'anarquista Vincenzo de Lucca –també citat De Luca. Era fill de Pasquale de Lucca i de Pasqualina Nocera. Es guanyava la vida treballant d'obrer mecànic. Estava casat amb Anna Cuneo, amb qui tenia un infant. En 1923 s'establí a Niça (País Niçard, Occitània), on vivia al número 11 del carrer Fodéré de la ciutat. A Niça va ser fitxat com a militant anarquista de moralitat i reputació «dubtosa» i com actiu propagandista i «ardent antifeixista». Mantingué estretes relacions amb l'anarquista Angelo Montacci (L'Americano). Segons informes de la policia de 1935, mantenia l'enllaç entre els anarquistes i altres grups socialistes i comunistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Joan Turtós Vallès (Camp de concentració de Bram, 14 de juliol de 1939)

- Joan Turtós Vallès: El 3 d'abril de 1899 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Turtós Vallès –sovint citat erròniament com Antoni. Sos pares es deien Joan Turtós i Eugènia Vallès. Membre de les Joventuts Llibertàries del Clot i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant les jornades de juliol de 1936 fou el delegat a Barcelona del «Grupo Orto» de defensa revolucionària adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en els combats de «Maig de 1937» a Barcelona contra la reacció comunista. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània). Després s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Sa companya fou Neus Pujadas. Joan Turtós Vallès va morir el 12 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 14 de febrer– de 1965 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Joan Turtós Vallès (1899-1965)

***

Salvador Cano Carrillo

- Salvador Cano Carrillo: El 3 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 6 d'abril– de 1900 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) el pedagog racionalista, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Salvador Cano Carrillo. Fill d'una família humil i nombrosa, sos pare es deien Salvador Cano i María Carrillo. Ben aviat es traslladà a València, on a finals de 1919 s'acostà al moviment llibertari. Exercí de professor racionalista a la zona de València. Durant la dictadura de Primo de Rivera visqué una temporada al nord d'Àfrica. Des de Melilla (1927) i des d'Orà (1930) envià col·laboracions a La Revista Blanca. El 29 d'abril de 1932 fou detingut a Melilla, juntament amb altres companys (Valeriano Riobo de la Torre, Luis Navarro Paya, César de la Fuenete de Juan, Manuel Peña Lora, Juan Ruiz Calderón i Manuel Gramela), acusat de coaccionar esquirols durant la vaga general. A València aconseguí gran prestigi com a periodista, fent de corresponsal dels periòdics CNT i Solidaridad Obrera, de redactor per a Fragua Social i per a La Revista Blanca, i dirigint Nosotros, dedicant molts dels seus articles a la temàtica pedagògica i cultural. Durant els anys trenta fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1935 s'adherí al grup «Ariel» de Mislata integrat en aquesta organització. En aquests anys publicà dues obretes en la col·lecció «La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca: Amor sin trabas (1934) i La cosecha, sus encantos y sus dolores (1935). En 1936 col·laborà en UGT-CNT, de València. Entre 1937 i 1938 fou secretari del Comitè Regional de Llevant de la FAI. En aquesta època col·laborà en l'Ateneu de Mislata, alhora que feia de mestre d'escola. Entre el 4 i el 7 de juliol de 1937 representà la FAI de Llevant en el Ple de la FAI de València i fou un dels grans defensors en mítings de la nova estructura acordada, que feia de l'organització específica gairebé un partit polític. En 1937 prologà l'edició de la conferència de Tomás Cano Ruiz La FAI y los momentos actuales. El maig i el desembre de 1937 va fer conferències a València. En 1938 va escriure l'obra de teatre Paz en la tempestad, que va restar inèdita. El 20 de novembre de 1938 participà, amb Pura Pérez Benavent i José María Jover, en l'homenatge a Buenaventura Durruti que es va fer a Xàtiva. Amb el triomf feixista caigué pres al port d'Alacant quan intentava fugir i fou tancat al fortí de Santa Bàrbara. Aquest mateix any va ser tancat a la Presó Model de Mislata, on restà empresonat durant set anys. Quan fou alliberat restà a València, on es guanyà la vida com a representant. Va col·laborar en la premsa llibertària de l'exili i trobem textos seus en Anarkía, Cenit, Ideas-Orto, Ruta, etc. En 1974 col·laborà en l'enquesta «Pasado, presente y futuro del movimiento libertario español» publicada en Cuadernos de Ruedo Ibérico. El febrer de 1976 publicà una biografia del seu amic Valeriano Orobón Fernández en el número 26 (monogràfic) de la revista Ruta. En 1978 participà en el llibre col·lectiu, editat per Isidro Guardia Abella, Conversaciones sobre el movimiento obrero (Entrevistas con militantes de la CNT). Durant una estada a València de sos fills, Salvador Cano Carrillo patí una caiguda, portat a un hospital no se li va diagnosticar res d'important. Marxà a Montgailhard (La Guiena, Occitània) amb sos fills, però caigué paralitzat i va morir 15 dies després, el 17 de desembre de 1991; fou enterrat a Montgailhard, al costat de sa companya Francisca Gómez Aguirre.

***

Oreste Belli

- Oreste Belli: El 3 d'abril de 1902 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Oreste Belli, conegut com Alfredo. Sos pares es deien Alfredo Belli i Diomira Lotti. Era fill, segons la policia, d'una família d'elements subversius i fitxats. Va assistir a l'escola fins al quart de primària i després es posà a fer feina de manobre i, posteriorment, d'obrer mecànic. En 1920 va ser condemnat per robatori, per possessió d'armes i per ultratge. Entre 1921 i 1922 va fer el servei militar a la Marina Reial i va ser destinat a Grècia (Corfú i el Pireu). En aquests anys també va participar en l'organització dels «Arditi del Popolo» del seu barri i amb l'arribada del feixisme al poder freqüentà els cercles subversius. En 1927 esdevingué anarquista i el seu domicili va ser escorcollat per la policia per les seves preteses relacions amb subversius italians exiliats i de dins d'Itàlia. El 29 de novembre de 1929 va ser detingut, juntament amb els comunistes Dino Frangioni i Alcide Nocchi, en una taverna després d'haver brindat per la Revolució russa durant un sopar. Fitxat, va ser amonestat formalment. En 1930 va ser inscrit en el registre de persones a detenir en determinades circumstàncies i reclòs juntament amb els anarquistes Attilio Cantini i Virgilio Antonelli. El juny de 1931 la prefectura de policia assenyalà la seva expatriació clandestina a França; segons les autoritats, aquesta expatriació es realitzà via marítima a través de Còrsega, mentre que declarava que havia creuat la frontera a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia) per despistar les investigacions policíaques. El fet és que el maig de 1931 havia passat a França amb un veler juntament amb l'anarquista Armando Bientinesi, els comunistes Ilio Barontini i Armando Gigli, i l'antifeixista Decimo Tamberi. A partir d'una carta enviada a la seva companya Maria Rosa Cheloni, trobada en un escorcoll policíac portat a terme al seu domicili, al número 16 del carrer Cappellina, al popular i revolucionari barri de San Marco Pontino de Liorna, el 13 de juny de 1931, la policia pogué confirmar que es trobava a Marsella (Provença, Occitània), on treballava de soldador mecànic; per aquest fet, va ser denunciat per «expatriació clandestina» i posat en el butlletí de busca i cerca per a la seva detenció. El març de 1932 va ser detingut a Marsella per indocumentat i l'agost següent va ser arrestat al port de Gènova (Ligúria, Itàlia) per «immigració clandestina amb finalitats polítiques» i empresonat per complir una condemna de sis mesos, a més de haver de pagar una multa de 3.000 lires, a la qual se li havia condemnat en rebel·lia el 22 d'abril de 1932. No obstant això, el novembre de 1932 es beneficia d'una amnistia i va ser alliberat després d'una amonestació formal. El 22 de març de 1933 va ser detingut a Liorna arran dels funerals antifeixistes del comunista Mario Camici i dels enfrontaments que es donaren. El 5 de maig de 1933 va ser excarcerat, però va ser qualificat com a «terrorista potencial». Segons una informació de la Legió Territorial dels Carrabiners Reials de Liorna, datada el 31 de març de 1933, estava considerat «capaç de cometre actes terroristes i d'executar ordres a cegues dictades pels dirigents del Partit Comunista». En aquesta conjuntura, es traslladà a Catània (Sicília), on treballà en una fàbrica de betum. L'any següent retornà a Liorna, on trobà feina de dependent en una empresa filial d'aquesta mateixa fàbrica. Després es traslladà amb sa família a Derna (Cirenaica, Tripolitania italiana; actual Líbia), on treballà per a la Società Italiana Costruzioni e Lavori Pubblici (SICELP, Societat Italiana de Construccions i Treballs Públics). En 1937, encara que no es va afiliar al Partit Nacional Feixista (PNF), va ser esborrat del registre de subversius. Després de la II Guerra Mundial, en 1947, retornà a Itàlia amb sa família. No reprengué la militància activa, però continuà freqüentant la Federació Anarquista de Liorna (FAL). Oreste Belli va morir el 4 de març de 1991 a Liorna (Toscana, Itàlia).

***

Silvio Brescancin

- Silvio Brescancin: El 3 d'abril de 1902 neix a San Paolo di Piave (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Silvio Brescancin. Emigrà a França i va fer de manobre a La Sanha de Mar (Provença, Occitània). Es definí com a comunista llibertari i freqüentà la seu anarquista de Toló, al cul-de-sac Zimmermann, a prop de les drassanes. Lluità com a milicià en la guerra d'Espanya. Quan esclatà la II Guerra Mundial gaudia d'una pròrroga en el seu decret d'expulsió de França i el setembre de 1940 va ser internat al camp de concentració de Vernet, on se'n perdé tot rastre.

***

Necrològica de Pere Amargan Marès apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1966

- Pere Amargan Marès: El 3 d'abril de 1906 neix a Sant Feliu de Pallarols (Garrotxa, Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Amargan Marès. Sos pares es deien Joan Amargan i Maria Marès. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. En un accident de treball en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a la qual va ser destinat va perdre una cama. S'establí a Carcassona, on milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou Montserrat Soler, amb la qual es va divorciar. Pere Amargan Marès va morir el 7 d'abril de 1966 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

[02/04] Enfrontaments a Roma - Confer�ncia de Galleani - �Ce Qu'il Faut Dire� - I Congr�s de la NABAT - Martin - Guillemin-Remy - Parmeggiani - Vendel - Cavedagni - Arrighi - Ihuel - Bibbi - Elizalde - Fortin - Simancas - Soriano - Labandeira - Navarro - D�az Ferrer - Sed� - Tamborero - Dalmau - Alorda - Brailey - Alavoine - Charrat - Bonnefoy - Lebeau - Marimon - Dulac - Poinard - Dommanget - Schwartz - Pa�les - Ortiz - Burgard - Ben�tez - Isambert - Villoresi

[02/04] Enfrontaments a Roma - Conferència de Galleani - «Ce Qu'il Faut Dire» - I Congrés de la NABAT - Martin - Guillemin-Remy - Parmeggiani - Vendel - Cavedagni - Arrighi - Ihuel - Bibbi - Elizalde - Fortin - Simancas - Soriano - Labandeira - Navarro - Díaz Ferrer - Sedó - Tamborero - Dalmau - Alorda - Brailey - Alavoine - Charrat - Bonnefoy - Lebeau - Marimon - Dulac - Poinard - Dommanget - Schwartz - Paúles - Ortiz - Burgard - Benítez - Isambert - Villoresi

Anarcoefemèrides del 2 d'abril

Esdeveniments

Paolo Chiarella

- Enfrontaments a Roma: El 2 d'abril de 1908 a Roma (Itàlia) durant l'enterrament d'un obrer mort en un accident laboral es produeixen enfrontaments amb les forces de l'ordre. La policia va obrir foc, amb el resultat de quatre morts i 17 ferits. Entre els morts es troba el paleta anarquista Paolo Chiarella, que caigué a la plaça del Gesù. Van ser detinguts el paleta anarquista Mario Casadei i els sindicalistes revolucionaris Adolfo Canali i Egidio Vitali, entre d'altres. Es va declarar la vaga general. Arran d'aquests esdeveniments, es condemnarà diversos anarquistes a dures penes de presó.

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva de l'11 de març de 1911

- Conferència de Galleani: El 2 d'abril de 1911 l'anarquista il·legalista i insurreccionalista Luigi Galleani llegeix la conferència «Cinquant'anni di socialismo» (Cinquanta anys de socialisme) al Manhattan Lyceum de Nova York (Nova York, EUA). El 26 de maig d'aquell any repetí la conferència a l'Arlington Hall de Nova York, sempre amb gran èxit de públic.

***

Capçalera de Ce qu'il faut dire

- Surt Ce Qu'il Faut Dire: El 2 d'abril de 1916 surt a París (França), en plena Gran Guerra, el primer número del setmanari anarquista Ce Qu'il Faut Dire (Allò que cal dir). Editat per Sébastien Faure, amb el suport de Mauricius, atacarà el militarisme i el capitalisme, atiadors de la guerra. El periòdic tindrà una bona acollida, però enfurisma la censura que amputa sovint una gran part del text. Trobem articles de Théo Argence, C. Auban, Henri Becirard, Marcel Bonnet, Charles Bontemps, Constant Bougon, Benoit Broutchoux, Maurice Cancel, André Claudot, C. Content, A. B. Croix, R. C. Delon, Camille Delong, Dr. Elosu, Alfred Fàbregues, Sébastien Faure, Anrdré Girard, Léonce Guillaume, Alzir Hella, Octave Jahn, C. A. Laisant, Edourd Lapeyre, Félix Larivalliere, Pierre Lariviere, B. Leveque, Lisitchtine, Mauricius, Marie i François Mayoux, Alfred Mignon, Marc Pierrot, Han Ryner, Georges Serviere, Frédéric Stackelberg, Maurice Veil, Madeleine Vernet, etc. El periòdic va editar fullets mensuals de diversos autors (Sébastien Faure, Eugène Delong, Mauricius, etc.). S'editaran 83 números, l'últim el 22 de desembre de 1917. El títol del periòdic serà reprès per Louis Louvet entre 1944 i 1949.

***

Makhno i un grup de companys

- I Congrés de la NABAT: Entre el 2 i el 7 d'abril de 1919 es realitza a Elizabetgrat, actual Kirovograd (Ucraïna), el I Congrés de la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). Els delegats hi denunciaran el domini dels comunistes sobre els soviets i l'organització purament militarista de l'Exèrcit Roig, tot reivindicant la necessitat d'un «exèrcit de partisans revolucionaris» organitzat espontàniament i semblant al que opera a Ucraïna sota el nom de Makhovtxina. També es reprotxarà als anarcosindicalistes que no s'hagin afegit a la NABAT.

Naixements

Foto policíaca de Constant Martin (27 d'abril de 1892)

- Constant Martin: El 2 d'abril –algunes fonts citen erròniament el 5 d'abril– de 1839 neix a Entrevaus (Provença, Occitània) el communard, membre de la Internacional, blanquista i després anarquista, Gabriel-Constant Martin. Sos pares es deien Édouard Martin, hostaler, i Anne Guibert. Partidari de la Comuna de París, en serà el delegat de l'Ensenyament i es pronunciarà, el 27 de maig de 1871, contra tota mena de capitulació. Quan va caure la Comuna, va ser condemnat en rebel·lia a la deportació. Refugiat a Londres, va esdevenir membre del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 15 de setembre de 1872 va signar, amb Arnould, Vaillant i Cournet, el llibret Internacional i Revolució. Sobre el Congrés de l'Haia, per uns refugiats de la Comuna, exmembres del Consell General de la Internacional, que s'oposarà a Marx i al seu Consell General. Serà també el creador d'una escola francesa a Londres, freqüentada pels infants dels exiliats. En 1874 s'instal·la a Brussel·les. Amb l'amnistia, tornarà a París, on serà un dels fundadors del Partit blanquista després de la mort d'aquest. Tot d'una, però, torna amb els anarquistes i va esdevenir força actiu a partir de la dècada dels noranta. En aquests anys va col·laborar activament en la premsa llibertària: Terre et Liberté, d'Antoine Rieffel; Ça ira, amb Émile Pouget; La Révolte; Le Gueux, de Michel Zévaco; etc. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De resultes de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) va ser inculpat en el «Procés dels Trenta» d'agost de 1894 i condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a 20 anys de treballs forçats. Refugiat de bell nou a Londres, no tornarà a França fins el 1896, quan és absolt. Després seguirà escrivint en diversos periòdics, com ara L'Incorruptible, de Jules Regis; Le Droit de Vivre, del qual serà gerent; L'Anticlérical, òrgan de la Liga Anticlerical; Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure, on farà costat la causa de Dreyfus; Le Libertaire; Le Cri de Révolte; etc. Va fer servir diversos pseudònims durant sa vida: Len Cromier, Georges Gasquet, Louis Gruny, Schmidt, etc. Al final dels seus dies va col·laborar en l'òrgan anarcocomunista L'Ordre, del qual era gerent Léon Darthou, i va regentar una taverna. Constant Martin va morir el 10 de juliol –algunes fonts citen erròniament el 9 de juliol– de 1906 al seu domicili del I Districte de París (França) i el 12 de juliol fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise; les exèquies van ser civils i hi assistí Édouard Vaillant; cap discurs es va pronunciar i les cendres van ser dipositades a la caixa 226. Entre les seves obres podem destacar Inquisition et antisémitisme. Résumé de l'histoire juive (1898).

Constant Martin (1839-1906)

***

Isidore Guillemin-Remy amb sa companya Marie Keny i sos infants

- Isidore Guillemin-Remy: El 2 d'abril de 1854 neix a Aiglemont (Ardenes, França) el simpatitzant anarquista i sindicalista Nicolas Isidore Hubert Guillemin. Sos pares es deien Quentin Guillemin, clavetaire, i Marie Louise Coche, domèstica i filla de clavetaires. Seguí la tradició paterna i dels avis i es dedicà a la fabricació d'objectes de ferreteria en un taller adjacent al seu domicili. Es casà amb Marie Oliva Keny, amb qui tingué sis infants (Albert, Célina, Élise, Jules, Félicie i Marcel) i de qui va enviudar. En 1891 era inspector del Sindicat d'Obrers Metal·lúrgics d'Aiglemont. En 1900 va ser nomenat regidor municipal d'Aiglemont, càrrec en el qual va ser reelegit el 12 de maig de 1912. En el novembre de 1903 un vagó de fusta enviat per l'anarquista Francesco Longhi (Franco Dossena) des de Bauen (Uri, Suïssa), per a construir els edificis de la colònia anarquista d'Aiglemont, va ser enviat a la seva adreça. El desembre de 1903 es va subscriure a la publicació anarquista Les Temps Nouveaux i en 1913 encara n'estava. El maig de 1909 envià 2.000 fullets (L'ABC du Libertaire, En comunisme, La Question Sociale i Grève et sabotage) de la colònia d'Aiglemont a Les Temps Nouveaux per a ser venudes en suport d'aquesta publicació. Quan es va desmuntar la colònia anarquista d'Aiglemont en 1909, comprà una part dels mobles de la casa, que els conservà fins a la seva defunció. Isidore Guillemin-Remy va morir el 29 d'abril de 1922 al seu domicili d'Aiglemont (Ardenes, França).

Isidore Guillemin-Remy (1854-1922)

***

Luigi Parmeggiani a la seva galeria

- Luigi Parmeggiani: El 2 d'abril de 1860 neix a Villa Ospizio di Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) –altres fonts citen el 24 de juliol de 1858 a Reggio nell'Emilia– l'anarcoindividualista expropiador i antiquari d'art Luigi Francesco Giovanni Parmiggiani, més conegut per Luigi Parmeggiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Le Beau Louis, Louis Marcy, etc.). Nascut en una família pagesa jornalera, en 1872 treballava com a aprenent de tipògraf i durant els anys posteriors muntà un taller de bijuteria. En 1878 entrà en el grup local de l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Reggio nell'Emilia. En 1879 marxà d'Itàlia per fugir del servei militar. Entre 1880 i 1885 visqué fent de sabater per Occitània i Arpitània, on conegué Maria Carronis, que esdevindrà sa companya durant una desena d'anys. A Lió (Arpitània) entrà en contacte amb grups revolucionaris llibertaris. En 1885 es traslladà a París, on la seva casa del carrer Bert es convertí en lloc de reunió d'anarquistes i antics communards. En 1886, amb Vittorio Pini, creà el grup anarcoindividualista il·legalista expropiador «L'Intransigeant» (L'Intransigent) que aviat va ser perseguit per la policia. Detingut, va ser condemnat a dos mesos de presó i, com que si li va privar del permís de residència, a l'expulsió. És en aquest expedient policíac quan esdevingué Parmeggiani per una errada de transcripció. Aquest mateix 1886 marxà a Brussel·les (Bèlgica), on treballà de mosso i de sabater i fou acusat d'apunyalar un agent; després passà a Londres (Anglaterra), on creà el grup anarquista «L'Anonimato» i va fer amistat amb Errico Malatesta. El gener de 1889 retornà a París on entrà de bell nou en contacte amb «L'Intransigeant» i engegà una violentíssima polèmica amb els socialistes reformistes italians que acusaven el grup de ser una colla de bandits pagats per l'Estat. Amb Pini marxà a Itàlia i el 14 de febrer a Mirandola apunyalaren Celso Ceretti, director del periòdic Il Sole dell'Avvenire, i l'endemà atemptaren contra Camillo Prampolini a Reggio nell'Emilia. Entre març i abril de 1889 en dos fulletons ambdós activistes reivindicaran l'autoria dels atemptats. Determinats sectors del moviment anarquista acusaren el grup «L'Intransigeant» d'agent provocador a sou dels serveis secrets de l'Estat. El juliol de 1889 Pini va ser detingut, mentre son company fugí a Londres, on fundà el grup anarquista «La Libera Iniziativa». El 23 de juny de 1890 ambdós van ser jutjats per l'Audiència de Reggio nell'Emilia i van ser condemnats en rebel·lia a 30 anys de presó. L'any 1891 suposà un punt d'inflexió en la seva vida: minvà la seva militància, abandonà Maria Carronis i posà en marxa la seva activitat antiquària; en aquest canvi intervingué força l'haver conegut el pintor Ignacio León y Escosura que l'introduí en el món de l'art i de les antiguitats. Però, que amb qui realment estava interessat era per Marie Augustine Thérese Marcy-Filieuse, l'esposa del pintor, que esdevingué la seva amant. Per enfortir els llaços amb la família Escosura, el gener de 1892 marxà a París, però va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 mesos de presó per possessió il·legal d'armes i per violació del decret d'expulsió. Per evitar ser extradit acusà dels atemptats al company Luigi Laborio Maria que feia temps havia emigrat a Sud-amèrica. El juliol de 1893 va ser alliberat i s'instal·là a Londres on, sota el nom de Louis Marcy i fent-se passar pel germà de la seva amant, obrí una galeria antiquària al barri de Bloomsbury, aleshores de moda, i, aprofitant les relacions amb els Escosura, va fer contacte amb nombrosos experts i col·leccionistes d'art, especialment amb Sir John Charles Robinson, exdirector del Victoria & Albert Museum i conservador de la col·lecció artística personal de l'emperadriu Victòria. Gràcies a aquestes relacions, posà al mercat peces d'alt contingut antiquari, com ara armes, esmalts, orfebreria, etc. En 1895, sembla, abandonà definitivament la militància. Durant els anys de finals del segle la Galeria Marcy esdevingué el punt de referència obligat per als col·leccionistes d'art a Londres i en 1899 l'emperadriu Frederica d'Alemanya la visità. En 1899 també publicà a Bolonya el llibre de poemes Versi. En 1901, any de la mort d'Escosura, sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de determinades peces venudes per Marcy i decidí canviar l'oferta dels productes i traslladà la galeria a un lloc més discret (Mechlemburg Street). Durant l'hivern de 1902 a Nova York, aprofitant les relacions amb el general Luigi Palma di Cesnola, admirador d'Escosura i director honoraria del Metropolitan Museum, intentà vendre antiguitats al museu novaiorquès, però l'oferta no va ser considerada raonable. Retornà a Londres i desmantellà la galeria. En 1903 anà a París i el 27 de juny d'aquell any va ser detingut a la «Maison Marcy», que regentava la seva amant; l'endemà admeté la seva vertadera personalitat, que ja no militava en el moviment anarquista i que havia desenvolupat durant anys el paper d'administrador de la «Maison Marcy». Al seu local es van trobar gran quantitat d'objectes d'art, pintures de mestres antics, tapissos, armes antigues, mobles, etc., per un valor aproximat de dos milions de francs. Durant el seu procés es contaren multitud d'històries d'allò més fantasioses: els objectes eren el resultat de diversos robatoris arreu d'Europa, Escosura havia estat assassinat i enterrat en un soterrani, Parmeggiani era el cap d'una banda de lladres anarquistes, etc. Després de cinc mesos engarjolat, va ser alliberat sense càrrecs. Immediatament després d'aquest escàndol, en sorgí un altre. L'inspector d'Scotland Yard John Sweeney publicà a Anglaterra un llibre de memòries on un capítol estava dedicat a Louis Marcy; a més de denunciar el seu passat anarquista, va fer al·lusions a la seva activitat com a falsificador, perista, propietari de bordells i, fins i tot, sodomita. L'octubre de 1905 tingué lloc a Londres el procés per difamació que interposà al comissari, però el seu passat llibertari prevalgué sobre les acusacions i no aconseguí res; en 1906 publicà a París la seva versió dels fets sota el títol L'Ex ispettore inglese Sweeney condannato per diffamazione. A proposito del processo Parmeggiani-Sweeney innanzi all’Alta Corte di Giustizia d’Inghilterra. Després reprengué les seves activitats comercials a París i el juny de 1907 fundà la revista Le Connaisseur. Revue critique des arts et curiosités, barreja entre crítica, teoria estètica, diatribes politicosocials i publicitat dels seus negocis, que perdurà fins al febrer de 1914. El començament de la Gran Guerra restringí qualsevol activitat antiquària. Durant el mateix 1914 morí el pintor Augusto Cesare Detti, vidu de Juliette Émille i germana de la vídua d'Escosura, que deixà una filla, Blanche Leontine (Anna Detti), que acabarà vivint amb sa tia materna. També aquest any publicà a París els seus Ricordi e riflessioni. En 1918, amb la mort de la senyora Escosura, es trobà que disposava de tots els seus béns, però sense cap paper que legitimés l'herència. El matrimoni amb Anna solucionava el problema hereditari i aquest es realitzà civilment el 3 de gener de 1920 –Parmeggiani tenia gairebé 60 anys i Anna 39. En aquest any tancà la «Maison Marcy» i creà el «Parmeggiani Antiquarie», en un intent d'esborrar el maleït nom. En 1921 publicà el llibre de poemes Fiori d'autunno. Versi all'antica. En 1922, en el primer número de la revista alemanya Belvedere, Otto von Falken publicà l'article «Die Marcy Falshungen», on retornà obrir el debat sobre l'originalitat de les peces del seu comerç. Com de costum, ordí una estratègia de defensa i, aprofitant l'amnistia que eliminava els seus deutes amb la justícia, marxà a Itàlia. El setembre de 1922 registrà el seu matrimoni parisenc a Reggio nell'Emilia i, després de clausurar la galeria de París, comprà immobles en aquesta ciutat. El 3 de juliol de 1924 anuncià oficialment a l'alcalde de Reggio nell'Emilia la intenció formal de «regalar» les seves col·leccions a la ciutat. El novembre d'aquell any l'arquitecte Ascanio Ferrari començà les obres de la Galeria Parmeggiani al palau goticorenacentista de mossèn Sorell al Corso Cairoli de Reggio nell'Emilia. El 7 d'abril de 1926 s'inaugurà la galeria i el 30 d'octubre de 1926 rebé la visita del president del Consell de Ministres d'Itàlia Benito Mussolini. Parmeggiani transformà la seva galeria en un centre cultural de primer ordre, amb exposicions de pintors contemporanis i d'arts decoratives, conferències artístiques, concerts, etc. Amb grans dificultats econòmiques, en 1932 proposà a l'Ajuntament la cessió de les seves col·leccions a condició que els seus dubtes fossin sanejats, s'acabés de construir l'edifici i li fos concedida una pensió vitalícia a la seva esposa. Amb l'autorització del Partit Nacional Feixista (PNF), el podestà Adelmo Borettini començà la negociació assistit per diversos experts en art (Ugo Ojetti, Adolfo Venturi, Pietro Toesca, Angelo Silvio Mercati, Lorenzo Rovere, Vittorio Viale, etc.). Finalment, no sense dubtes, el 13 de març de 1933 se signà l'acord davant el notari Abate i el 30 de març el Ple Municipal acceptà la «donació». El 18 de juny de 1933 s'inaugurà la «Civica Galleria Anna e Luigi Parmeggiani», completant-se així la seva jugada i aconseguint un retir d'allò més profitós i una imatge d'«anarquista redimit» i mecenes de les arts. Malgrat tot, sempre mostrà un gran menyspreu cap el règim feixista i les seves autoritats. A partir de 1943 la seva salut física i mental es deteriorà ràpidament i en aquests anys s'acostà a l'«Istituto Buon Pastore» de caire religiós. Luigi Parmeggiani va morir el 17 de juny de 1945 a Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

Luigi Parmeggiani (1860-1945)

***

Foto policíaca de Jules Vendel (2 de juliol de 1894)

- Jules Vendel: El 2 d'abril de 1861 neix a Chevry (País de Gèx, Arpitània) l'anarquista Jules Vendel. Sos pares es deien Jean-Marie Vendel, conreador, i Antoinette Larderaz. Establert a París (França), treballà de mosso de cuina al restaurant «La Ménagère», del restaurador Legros, al bulevard de Bonne Nouvelle, i hi vivia a prop, al número 27 del carrer Saint-Sauveur. Va ser sortejat en la lleva de 1882 a Gèx (País de Gèx, Arpitània) i va ser llicenciat per «malaltia». Cap el 1884 treballà en diverses cuines parisenques (Philippe, Duchesne, Barate). El 21 de setembre de 1891 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «ultratge i rebel·lió als agents», delictes comesos durant una manifestació a la plaça de l'Opéra en ocasió de la representació de Lohengrin. Era habitual a les reunions dominicals que se celebraven a la Sala Horel i es relacionà amb nombrosos anarquistes (Cherville, Henry Dupont, Louis Duprat, Édouard Leboucher, Victor Vinchon, etc.). Va ser amic íntim de Chalbert i d'Auguste Faugoux, i amb aquest últim assistí en 1891 a reunions anarquistes. Segons un informe policíac, amb aquests últims formava part del «Groupe de la Reprise» (Grup de la Recuperació), especialitzat a desvalisar aparadors. Lligat a François Claudius Koënigstein (Ravachol), va ser acusat d'haver participat en el robatori de dinamita de Soisy-sous-Étiolles (actualment Soisy-sur-Seine, Illa de França, França) perpetrat el 15 de febrer de 1892 i d'haver repartit cartutxos entre diversos companys de París i de la regió parisenca; detingut el 29 de febrer de 1892 al carrer Faubourg du Temple, després de cinc dies a comissaria, va ser tancat a la presó de Corbeil a Corbeil-Essonnes (Illa de França, França), on trobà diversos companys (Chalbret, Georges Étiévant, Auguste Faugoux). L'1 d'abril de 1892 va ser fitxat al llistat d'anarquistes militants del departament del Sena. Durant l'interrogatori presentà com a coartada que el dia del robatori de dinamita es trobava amb dos militars del IV Batalló de Caçadors en un cabaret del bulevard d'Italie; aquests fets van ser corroborats el 23 d'abril, però va ser castigat amb dos dies de calabós a pa i aigua per haver sortit de la cel·la sense cogulla, violant el reglament penitenciari. El 16 de maig de 1892 va ser posat en llibertat i finalment el seu cas va ser sobresegut; alguns pensaren que havia estat alliberat després de trair els companys. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia ordenà l'escorcoll del seu domicili i el seu arrest sota l'acusació d'«associació criminal»; l'endemà la policia es presentà al seu domicili, però no va trobar res incriminable. Portat a comissaria, el 2 de juliol de 1894 va ser fixat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i dos dies després va ser tancat a la presó parisenca de Mazas; el 12 de juliol va ser posat en llibertat provisional. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas. En 1895 va exhibir pel departament de l'Ain dos cartutxos de dinamita de diferents longituds, tot exposant davant el públic els seus principis explosius. En 1895 figurava en un llistat d'anarquistes residents en el II Districte de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Crida d'Ersilia Cavedagni publicada en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 27 d'abril de 1912

- Ersilia Cavedagni: El 2 d'abril de 1864 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) la propagandista anarquista Ersilia Cavedagni, també coneguda com Ersilia Grandi, pel llinatge del seu marit. Sos pares es deien Francesco Cavedagni i Enrica Amadei. Va completar els estudis primaris i es dedicà a les tasques domèstiques. En la seva joventut es casà amb l'anarquista bolonyès Giulio Grandi, amb qui tingué una filla (Edvige). La seva personalitat despuntà en el moviment anarquista de la seva regió, destacant en tasques propagandístiques, distribuint la premsa llibertària i prenent la paraula en mítings, generalment dirigits a les dones. El seu domicili de Bolonya va ser un lloc de trobada del moviment i refugi de molts militants, entre ells Pietro Gori i Vivaldo Lacchini. Es relacionà força amb la internacionalista Luigia Minguzzi i son marit Francesco Pezzi, i també conegué Pietro Gori i Errico Malatesta. El setembre de 1894 se li va assignar la residència a Bassano Veneto, actual Bassano del Grappa (Vèneto, Itàlia), i l'abril de 1895 retornà a Bolonya, on promogué la fundació del Cercle «Giordano Bruno», organització anticlerical que pretenia acostar els membres a l'anarquisme. En 1897 va ser denunciada per haver promogut una reunió del Cercle «Giordano Bruno» a Coroncina (Emília-Romanya, Itàlia) que va ser dissolta per la policia. Encara que va ser absolta «per absència de delicte», el juliol d'aquell any el Cercle «Giordano Bruno» va ser dissolt. El 7 de setembre de 1897, en una reunió amb companys anarquistes celebrada per organitzar la campanya contra l'assignació de residència, presentà un programa on es rebutjava explícitament la «lluita parlamentària». En aquesta època col·laborà, sota la signatura Ersilia Grandi i amb articles referits a la dona, en La Question Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA) i en L'Agitazione de Ancona (Marques, Itàlia), realitzà gires propagandístiques a Romanya i a les Marques, i freqüentà els anarquistes napolitans i romans. Distribuí un gran nombre de periòdics i impresos, com ara el full «Oppresso ricordati», signat pels anarquistes d'Alexandria (Egipte), i del qual li van segrestar un gran nombre de còpies. Constantment seguida i espiada per la policia, els informes policíacs la desprestigiaven acusant-la de «mala reputació» i de «costums llicenciosos». El setembre de 1897 conegué a Bolonya Giuseppe Ciancabilla, aleshores de visita a la ciutat per participar en les tasques preparatòries del V Congrés Socialista, al qual assistí com a representant de les Societats Obreres de Foligno (Úmbria, Itàlia) i de Carrara (Toscana, Itàlia). És més que evident la influència que exercí la personalitat d' Ersilia Cavedagni en el pas del socialisme a l'anarquisme de Giuseppe Ciancabilla. El 20 d'octubre de 1897 abandonà la seva llar i marxà amb Ciancabilla a París (França) i, exceptuant una breu tornada a Bolonya el desembre d'aquell any, sempre el seguí en tot el seu periple vital i militant. El 26 de desembre de 1897 participà, amb Giuseppe Ciancabilla, Vivaldo Lacchini (Visaldo Lucchini), Lazzaro Raffuzzi, Giuseppina Torri, Felipe Vezzani i altres, en el Congrés Regional de Romanya que havia de crear la Federació Socialista Anarquista Italiana (FSAI), promoguda per Errico Malatesta, idea que hagué de ser abandonada arran de la detenció de Malatesta dies després. De París, en 1898 passà a Suïssa, on entre juliol i agost d'aquell any, amb Oreste Giuseppe Boffino, Giuseppe Borello, Alfonso Donini, Ferdinando Germani, Vivaldo Lacchini, Felice Vezzani, Domenico Zavattero i altres, col·laborà en el periòdic L'Agitatore. Periodico comunista anarchico de Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa), fundat per son company. L'octubre de 1898 la parella marxà cap els Estats Units, on, després d'alguns mesos a Nova York (Nova York, EUA), s'instal·là a Paterson, on Ciancabilla havia estat cridat per a dirigir La Questione Sociale. Aquest mateix any Ciancabilla fundà a Paterson L'Aurora. Periodico anarchico, on ella col·laborà i que edità en 1901 a Spring Valley (Illinois, EUA) quan el seu company va ser detingut per lloar Leon Czolgosz, l'anarquista que assassinà aquell any el president dels Estats Units William McKinley. Amb Ernestina Cravello, intentà, sense èxit, editar una publicació exclusivament anarcofeminista. Dins de les files dels anomenats «antiorganitzadors», amb son company i Enrico Travaglio, el febrer de 1902 reedità a Chicago La Protesta Umana, periòdic que desencadenà una croada contra els «organitzadors» i reivindicà figures de l'anarquisme violent, com ara Gaetano Bresci i Émile Henry. El febrer de 1903 la parella marxà cap a San Francisco (Califòrnia, EUA). Aquest mateix any va ser detinguda a San Francisco, ja que les autoritats italianes encara la tenien sota vigilància considerant-la «perillosíssima». Després de la mort de Ciancabilla, esdevinguda el setembre de 1904 a San Francisco, tenim poca informació sobre la seva persona, referida sobretot a correspondència i subscripcions a nombrosos periòdics anarquistes. El 19 de març de 1905, amb altres companys dels Grups Llibertaris de Llengua Italiana, Francesa i Espanyola, organitzà a San Francisco una vetllada dramaticolírica a benefici dels revolucionaris russos. En 1905 col·laborà en Cronaca Sovversiva. El gener de 1906 era a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), l'agost de 1906 a Newark (Nova Jersey, EUA), el setembre de 1907 a Home (Washington, EUA) i el novembre de 1908 a Seattle (Washington, EUA). En 1909 Nella Giacomelli (Ireos) i Ettore Molinari (Epifane) explicaren en el opuscle Un triste caso di libellismo anarchico la intensa activitat que desenvolupava en el moviment anarquista. El setembre de 1910 era a Seattle i a finals d'aquell any era novament a Nova York. El febrer de 1911 estava a Cle Elum (Washington, EUA) i a finals de 1911 ja convivia amb l'anarquista espanyol Leon Morel a Seattle, on en 1912 subscriu des d'aquesta ciutat una crida a favor d'Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). El 17 d'abril de 1912 va fer una crida al Primer de Maig i en suport de Cronaca Sovversiva, que va ser publicada en aquest periòdic el 27 d'abril de 1912 i que tingué molt de ressò. El gener de 1913 vivia a Vancouver (Columbia Britànica, Canadà), des d'on participà en una recol·lecta de suport als fills de Gaetano Bresci i entre gener i novembre de 1916 visqué a San Francisco. En 1917 encara vivia a Vancouver subscrita a Il Libertario. En 1923 la policia informà sobre ella a Nova York i en 1926 a San Francisco. En 1932, a San Francisco, on possiblement acabarà els seus dies, participà en la recol·lecta de suport per a una gira propagandística de Carlo Tresca i del seu periòdic Corriere del Popolo. En 1938 comunicà al consolat italià d'Stockton (Califòrnia, EUA) que no té cap intenció de retornar a Itàlia i en 1939, amb 75 anys, va ser esborrada de les llistes de subversius i dels registres de fronteres d'Itàlia. L'última notícia seva que tenim és de 1941, quan la policia italiana, que mai no va deixà d'interessar-se per aquesta «acèrrima enemiga de l'ordre», la té encara com a resident a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Urbano Arrighi

- Urbano Arrighi: El 2 d'abril de 1878 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista Urbano Arrighi, conegut com Ferruccio. De pare desconegut, sa mare es deia Enrichetta Arrighi. Es guanyava la vida fent de representant i s'adherí al moviment anarquista poc després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I d'Itàlia el 29 de juliol de 1900. Considerat la figura més representativa de l'anarquisme de la seva ciutat, per la seva activitat propagandística va ser constantment vigilat per la policia que el va qualificar d'«anarquista perillós». Col·laborà amb breus articles en la premsa llibertària i en L'Iconoclasta de l'1 de gener de 1920 publicà l'article «Perché sono anarchico? Che cosa voglio?». Mantingué contacte directe amb Errico Malatesta i va difondre i sostenir Pensiero e Volontà. Durant el feixisme continuà vigilat per les autoritats i de tant en tant era empresonat preventivament en determinades ocasions o visites particulars de la jerarquia del règim. En 1929 va ser detingut com a sospitós d'haver enviat una carta amenaçadora al secretari del Partit Nacional Feixista (PNF) Carlo Scorza, però desconeixem com acabà l'afer. Restà vigilat fins el 1943. Participà en la Resistència i en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) com a coordinador dels contactes de les forces antifeixistes a Lucca juntament amb Vittorio Giovannetti. Després de la II Guerra Mundial contribuí a la reorganització del grup anarquista «Pietro Gori» i va ser corresponsal a Lucca del periòdic Il 94, on en el seu número del 24 de febrer de 1946 publicà una ressenya de la conferència que Alfonso Failla va fer el novembre de 1945 a Lucca, amb una introducció d'ell mateix i de Luigi Velani. Urbano Arrighi va morir el 13 de març de 1956 a Lucca (Toscana, Itàlia).

***

Notícia del processament de Jean-Michel Ihuel apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 2 de desembre de 1907

- Jean-Michel Ihuel: El 2 d'abril de 1881 neix a Ploemeur (Bro-Gwened, Bretanya) l'anarquista i antimilitarista Jean-Michel Pascal Ihuel. Sos pares es deien Jean Marie Ihuel, treballador del port, i Marie Anne Victoire Le Boulboise. Obrer planxista i calderer a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) d'An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya). En 1901 va ser cridat a files, però va ser dispensat de fer el servei militar perquè tenia un germà a l'exèrcit. El 14 de desembre de 1902 va ser incorporat en el 124 Regiment d'Infanteria i el 19 de setembre de 1903 va ser llicenciat. El 10 de maig de 1904 va ser afectat militarment com a obrer a les construccions navals d'An-Oriant. El 24 de setembre de 1904 es casà amb Anne Le Corrè. El 6 de desembre de 1907, després de dos mesos empresonat, va ser absolt per l'Audiència d'Ar Mor-Bihan per un delicte de «provocació a l'assassinat i incitació de militars a la desobediència» arran de les seves paraules en un míting de protesta i per haver repartit cançons antimilitaristes. Com a membre destacat de la Unió dels Sindicats d'An Oriant, assistí al congrés d'aquesta organització que se celebrà entre el 24 i el 25 de novembre de 1912 i s'encarregà de llegir l'informe «La compra de material per a les sopes comunistes». En 1914 era arxiver de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat. Quan feia pocs dies que havia esclatat la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1914 a An Oriant, quan la partida del 262 Regiment d'Infanteria al front, davant una multitud immensa i silenciosa, cridà repetides vegades «A baix la guerra!», «A baix França!» i «Visca Alemanya!»; agredit per la gentada, va ser detingut, jutjat el 28 de novembre de 1914 en Consell de Guerra Marítim Permanent d'An Oriant i condemnat a 60 dies de presó per «injúries a l'Exèrcit». El Primer de Maig de 1920 participà activament en els actes públics organitzats pe la Borsa del Treball d'An Oriant. El 22 de febrer de 1922 es casà a An Oriant amb Berthe Josephine Voisin. En 1935 vivia al Chemin de la Villeneuve de Kéryado (Ploemeur, Bretanya) i el seu nom figurava en una llista d'anarquistes del departament d'Ar Mor-Bihan amb la qualificació de «perillós, antimilitarista i partidari de l'acció directa». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Marietta Bibbi

- Marietta Bibbi: El 2 d'abril –algunes fonts citen 2 d'agost– de 1895 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Marietta Bibbi, coneguda com Maria Bibbi. Sos pares es deien Carlo Bibbi i Gioconda Paglini. Sa vida i la seva militància està estretament lligades a la de son germà Gino Bibbi, que afectuosament l'anomenava Zingrina. Va ser detinguda i processada, juntament amb altres companys (son germà Gino Bibbi, Giovanna Gherardi, Adele Crudeli, Adolfo Corsi, Domenico Bibbi, etc.), per un Tribunal Especial feixista per «complicitat» amb Gino Lucetti, que l'11 de setembre de 1926 havia atemptat contra la vida de Benito Mussolini; absolta el 27 de juny de 1927 de tots els càrrecs «per no haver participat en el delicte», va ser posteriorment condemnada a sis mesos de presó per haver «prestat suport i ajuda el juliol de 1926» al frustrat tiranicida. L'octubre de 1927 apel·là la sentència i es reuní voluntàriament amb son germà Gino, aleshores confinat a l'illa d'Ustica, on restà fins el març de 1928. El 30 de maig d'aquell any va ser definitivament absolta pel Tribunal d'Apel·lació de Gènova (Ligúria, Itàlia) per «absència de delicte» pel que feia la «complicitat» amb Lucetti. Des del moment de la seva primera detenció va ser posada sota vigilància i, després de la fugida de son germà del confinament el juliol de 1930, va ser amonestada formalment per ser considerada «hostil al Règim i perillosa per a l'Ordre Nacional». Realment mai no havia desenrotllat una particular activitat política i segurament tots els seus problemes deriven del vincle parentiu amb son germà Gino Lucetti. L'autoritat policíaca la va descriure com a «dotada d'una ràpida intel·ligència i de discreta cultura havent aconseguit el diploma de mestre elemental», encara que mai no va ensenyar. El 24 de juliol de 1931 una ordre de la Comissió Provincial de la Policia li va assignar el confinament per a cinc anys sota la sospita que tenir la intenció d'emigrar clandestinament per a reunir-se amb son germà a França i el 25 d'agost de 1931 arribà a l'illa de Ponça. Durant els primers mesos de confinament mantingué una estreta correspondència amb son germà, que vivia a cavall entre Tunísia, Algèria i Espanya. El setembre de 1931 envià un informe amb una sol·licitud d'absolució de la seva condemna a Leandro Arpinati, exanarquista que havia esdevingut un dirigent feixista, i al cap de la policia. Després de diverses vicissituds, el novembre de 1932, en ocasió del desè aniversari de la «Revolució feixista», la seva sol·licitud va ser acceptada i posada en llibertat. Després d'un temps a Carrara, passà a Torí (Piemont, Itàlia), on mantingué contacte epistolar amb son germà Gino i amb altres familiars de Carrara. Des de Torí, el juliol de 1934 emigrà amb passaport regular a París (França), on es reuní amb son germà i freqüentà la família Rosselli, especialment Marion Cave, la companya de Carlo Rosselli –va fer de mestra dels fills de la parella–, que aleshores mantenia una gran i forta amistat amb Giovanna Caleffi, la companya de Camillo Berneri. Durant l'emigració visqué al costat de son germà i quan aquest es va traslladar a Gandia (Safor, País Valencià), es reuní amb ell. El 8 de març de 1936 va ser inscrita en el butlletí de recerca de la policia ferroviària de fronteres amb l'ordre de «detenció». A més d'assistir a les reunions de «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), durant la guerra d'Espanya va fer d'infermera en el IV Batalló de Socors Sanitaris de la 81 Brigada Mixta («Columna Benedicto») de l'Exèrcit de la II República espanyola al front de Terol (Aragó, Espanya). Sota el nom de Maria del Carmen Rodríguez, va fer de correu entre Espanya i França i romangué a la Península fins i tot després del final de la guerra. L'estiu de 1945 va demanar al cònsol italià el seu repatriament. De bell nou a Itàlia, pogué reunir-se amb son germà a Carrara, on reprengué els contactes amb el moviment anarquista. Entre 1951 i 1962 participà en l'experiència pedagògica de la Colònia «Maria Luisa Berneri», promoguda per Giovanna Caleffi a Ronchi (Toscana, Itàlia). Participà com a observadora, juntament amb son germà Gino, en el V Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Marietta Bibbi va morir l'11 d'abril de 1993 a Carrara (Toscana, Itàlia).

Gino Bibbi (1899-1999)

***

Notícia de la detenció de Francisco Elizalde Martínez apareguda en el diari madrileny ABC del 27 de juliol de 1934

- Francisco Elizalde Martínez: El 2 d'abril de 1898 neix a Allo (Estella, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Elizalde Martínez, conegut com El Roña. Sos pares es deien Francisco Elizalde i Valentina Martínez. Paleta de professió, començà a militar molt jove en el moviment llibertari. El març de 1919 va ser processat per agredir l'esquirol Manuel Varañans i fou condemnat a dos anys de presó. El 5 d'octubre de 1922, quan complia una pena per estafa a la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya (Companyia del Nord), intentà sense èxit escapar-se de la secció de presos polítics de la presó de Larrínaga de Bilbao amb Secundino Felguero Ruiz i Ramiro López Iglesias, resultant aquest últim greument ferit de bala per un sentinella. El febrer de 1923 sortí de la presó i poc després, el 24 de març, va ser detingut amb altres companys (Vicente Pérez Sierra, Domingo Sáinz i José Santorcuato) acusat de ferir a Larreineta (Trapagaran, Biscaia, País Basc) Pedro Gutiérrez Sánchez, caporal de la Guàrdia Civil, quan intentaven atracar a mà armada Julián Goiri, pagador de l'excavació «Unión» de l'empresa minera «Martínez Rivas», que anava custodiat pel caporal i el corneta Domingo Alegre; jutjat el 26 de març de 1926, fou condemnat d'antuvi a 10 anys de presó i posteriorment a 17 anys per agressió a la força armada i a sis mesos per robatori frustrat quan va ser jutjat el 3 de novembre d'aquell any per un Consell Suprem de Guerra i Marina en el qual va ser defensat per Eduardo Barriobero. Coincidí amb l'anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto a la presó de Larriñaga, on Elizalde ferí greument un militant del Partit Nacionalista Basc (PNB). En aquesta època destacà per una polèmica amb el cap nacionalista José Antonio Aguirre Lecube. Durant una temptativa d'evasió resultà ferit, evasió que sembla va ser un parany muntat per partidaris d'Alejandro Lerroux García que volien assassinar-lo. Un cop lliure, explicà la seva experiència carcerària en el número 171 la publicació barcelonina La Revista Blanca, de l'1 de juliol de 1930. El 14 d'abril de 1931 fou un dels primers que enarborà la bandera tricolor duran la Proclamació de la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut a Estella acusat de venda clandestina d'armes i de possessió de 14 quilos de dinamita. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1933 intervingué activament en l'aixecament revolucionari a la conca de l'Ebre i el juliol de 1934 va ser detingut a Saragossa, amb Domingo Sáez Nubla (Txomin) i Horacio Martínez Prieto, com a cap d'un taller de fabricació de bombes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formava part, amb Florencio Herce García, de la Junta del Sindicat d'Estella de la CNT. Francisco Elizalde Martínez va ser assassinat pels franquistes el 9 de setembre –algunes fonts citen errònniament el 9 d'octubre– de 1936 a Arieta (Estella, Navarra) d'un tret a la nuca.

---

Continua...

---