Pau Riba Cau de Fans

PAU RIBA A JESUS LIZANO

El passat 4 de juny de 2010 el amics i amigues de Jesus Lizano (http://lizania.net) li van oferir un homenatge al Casinet d'Hostafrancs, en Pau Riba hi va ser i li va oferir aquest poema:

nomo barbudo de la palabra quien

encaramado en la cima de su cuerpo

otea eternamente —mano en la frente

pies descalzos— el horizonte letrero

que en su vibrar se torna filo literario

al tiempo que blande, luenga y canosa

su bárbara, su abundosa barba blanca

(sedosa lengua de plata fundida sin ley

majestuosa, vasta, imponente megaola

asoladora cola de tsunami de secano)

que fluye sin complejos y a mansalva

obstáculos sorteando, desniveles salvando

avanzando trecho a trecho esternón abajo

para caer a borbotones, tumbos dando

por la amplísima escalinata del pecho

hasta recalar en el desierto impávido

del papel sediento, virgen, expectante

donde, cual meandrosa serpiente lacia

mojada en tintas tintas de sentimiento

se desliza novedosa, con deje suspendido

y ejerciendo de locuaz pincel del verso

pone en liza el desquiciado diccionario

del sesudo sancho panza de su quijote:

el sentencioso Lizanote piernas cortas

manos de lino, quebradizos pies de loza

que se enfrenta a los molinos gigantes

de la gramática y enaltece los castillos

—nada castos, por cierto, ni pardillos—

del vasto universal entendimiento

de este mundo que gira y gira y gira

como unos benditos caballitos de feria

en su afán por marearnos, confundirnos

y darle más de un quehacer al tarro

de las cerebrocardiopáticas esencias

que rigen el destino de nuestros huesos

MORIR DE DIA

MORIR DE DIA camina de la Transició als nostres dies a través d’allò que podria ser una de les seves cares ocultes: l’entrada de l’heroïna a la ciutat de Barcelona.

Pau Malvido, Mercè Pastor, Pepe Sales i Juanjo Voltas són personatges que van decidir viure al límit. Tots ells van morir, però expliquen la seva història amb veu pròpia a través d’un material d’arxiu de gran riquesa: diaris íntims, fotografies, filmacions en súper-8, gravacions del col.lectiu videogràfic video9, filmacions íntimes, cartes… Un material que reflecteix la intensitat amb la qual van viure aquells temps.

Mitjançant aquests personatges es va dibuixant allò que vindria a ser el pas des d’una il.lusió a un cert desconcert i fins i tot desencantament. Encara que letal per a ells, fou la reivindicació d’una altra forma de viure, instal.lada en una manera d’entendre la llibertat personal i que acabaria deixant la petjada d’una vida escollida.

Com a eco de la seva relació amb la droga i el món que els va tocar (o van decidir) viure, altres personatges que van ser a prop d’ells i els van sobreviure (Joan Senent-Josa, Luis Fellini, Canti Casanovas, Pau Riba, Joan Carles Usó, Lulu Martorell…) posen veu a la petjada que van deixar escrita els personatges morts. A partir d’aquí parlen de la seva experiència, invocant records compartits, des d’un present que els permet recol.locar allò viscut, donant-li un sentit nou i confrontant-ho amb el moment actual.

Tots aquests personatges que ja no hi són es van plantejar canviar el món o, com a mínim, la seva forma de caminar-hi, vorejant-ne els límits. Amb l’heroïna com a element vertebrador es va traçant una línia social i històrica que va des dels primers temps després de la mort de Franco fins al 1992.

Ens han explicat sovint els desastres de la guerra i les desgràcies de la dictadura, però no ens han dit que la Transició va tenir també les seves esquerdes. MORIR DE DIA és una forma d’aproximar-s’hi. El solc de l’heroïna ens permet, per la porta del darrere, construir aquesta història, traient a la llum el fet que, en definitiva, el nostre present està fet també d’allò que van viure, fins i tot de forma oculta, aquells que ens van precedir en el temps.

MORIR DE DIA havia d’haver estat la següent pel.lícula de Joaquín Jordá. La que ell volia fer partia d’un deute sentit cap a tots aquells que, havent compartit un temps d’intensitat, es van quedar pel camí. Els qui dirigeixen avui MORIR DE DIA pertanyen a una generació que no va viure aquells temps, que quan pensa en la Transició veu imatges de colors vius, amb els seus propis pares pels carrers amb banderes cridant “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. Reprendre el projecte de Jordá, fer-lo nostre, representa exercir una llibertat d’elecció sovint oblidada: la de decidir a qui volem donar veu perquè la història ens sigui explicada. Escoltar, escollir a qui s’escolta, és una manera de comprometre’s amb allò que ens envolta. I en aquest compromís, donar veu a aquells que no la van tenir, que la van perdre o que la van veure emmudida és assumir el lloc des del qual volem mirar el propi passat per intentar entendre una mica millor el present. Els directors, Laia Manresa i Sergi Dies, que van ser col.laboradors habituals de Jordá, construeixen la pel.lícula des d’un lloc heredat i compartit, aquella esquena de la realitat, des de la qual la seva mirada (la d’en Joaquín i la d’ells) representa el món en forma de cinema.

http://morirdedia.wordpress.com/about/arta Andreu

ESPEREM QUE MOLT AVIAT ARRIBI A LES SALES....O JA ESTAT ESTRENADA I JO NO M'HE ENTERAT?

Pol Riveil

EL CAU DESENGELAT

Ja fa més de dos anys que el Cau és buit i ben buit, un servidor s'ha despenjat totalment i la resta de seguidors habituals també ha deixat de treura el nas, no sé ni tan sols si aquestes quatre ratlles les llegirà algú, però m'he vist amb la obligació moral de tornar a la casa que vaig bastir i que entre tots hem anat omplint.

¿Que puc dir de'n Pau? La veritat és que poca cosa en sé, la darrera vegada el vaig veure fa pocs mesos a un homenatge a l'amic i poeta Jesús Lizano, on el Pau va recitar un poema al Lizano d'aquests que fa en Riba que no et deixen indiferent.

Vaig al llit...abraçades a tothom, bona nit.

PAU RIBA I ELS SEUS VIRUS LAICS

Imagino que a hores d'ara, els que entreu en aquest Cau, ja us heu passat pel Myspace d'en Pau Riba, on presenta el seu nou disc”VirusLaics”, i on també ens ofereix un tast d'algunes de les cançons que formen part d'aquest treball. Els comentaris que apareixen en aquest “MeuEspai” d'en Pau son d'allò més engrescadors, els fragments de cançonetes a tothom l'hi semblen de “puta mare”, i pel què sembla el disc promet una cosa barbara. Evidentment caldrà esperar l'aparició del disc ( que es fa esperar..!) per a ser més objectius, ja que els tastets no m'acaben de fer el pes, dec ser un tipus extrany i rar, ja que a tothom que els ha sentit n'està encantat. ¿Que en penseu vosaltres?

Salut a tothom.

JORDI POPE ENS HA DEIXAT

Aquesta matinada ha mort JORDI POPE,

els que no en sapigueu res d'aquest poeta inclassificable,

busqueu per la xarxa, hi pescareu alguna cosa.

Siau Jordi

EL CONCERT A LA CANONJA

Segons la web d’en Pau, el concert començava a les 22.00 hores, el diari del dijous l’anunciava a les 22.30, amb l’actuació prèvia d’un grup local. Vaig arribar a la Canonja a dos quarts de deu, vaig sopar al bar de l’Orfeó Canongí, i pels comentaris que vaig sentir després de prendrem tres cerveses i un carajillo de conyac, el concert patia un retard; més tard vaig saber que el bateria del grup taloner havia patit un embús a Torredembarra, be, potser era a un altre lloc, però tant fa. Mentre prenia la fresca va arribar en Pau i al darrere els 1000 Simonis, que per sort no son mil, si no l’escenari els hi hauria quedat petit. Cap a la 1 de la matinada va acabar... ¡ara me’n recordo, el taloner era un tal Roger Benet i els Oxinosequè, totalment prescindibles!, doncs això, el Benet i els Oxinosequè per a fi van acabar, recolliren trastos i instruments, tot seguit van pujar en Pau i els Simonis, prèvia passejada entre el públic cantant la 7ª en colors i acabant amb lo de la poma, que és un poema sense E, es menja la M, la A i es queda en PO i segueix la cançó amb l’estrofa “...pro quina poooor, si vingués algúuu, i em trobeees...” mentre van pujant a l’escenari. Una hora de concert i el Licors de bis final, La Besavia, Orenella i Gladiol, un parell de poemes, Lluna robada, Jo soc el cel i la donya és la terra, Braian the Clown, i no sé si me’n deixo alguna; diria que un centenar de persones de públic, potser fins i tot menys, moltes d’elles parlant mentre en Pau cantava.Un concert que em podia haver estalviat, després de 3 hores de retard, quedant-me ben a gust a casa escoltant el Dioptria, o Jo, la Donya... i para de comptar, porto un munt d’anys esperant que en Pau ens aporti alguna cosa nova que valgui la pena, i l’espera ja es fa llarga...sembla ser que aviat tindrem disc nou d’en Pau, a veure si és veritat i que ens aporta. Decepció.

Pol Riveil

CONCERT DE PAU RIBA I 1000SIMONIS

DIVENDRES 30 DE NOVEMBRE A LA CANONJA (TARRAGONA), A LES 22.00 H. A L'ORFEÓ ( PL. DE MESTRES GOL)

PAU RIBA I 1000SIMONIS

4 ENGRUNES PER PASSAR L'ESTONA

Sort que en tenim dels comentaris, que malgrat no siguin abundants, fan que aquest bloc no acabi desapareixent, o be que resti en un racó oblidat. Particularment no tinc res a afegir pel que fa a articles, i més concretament pel que fa a la figura d'en Pau, l'única novetat ha estat els videos que algú ha penjat al Youtube de les festes de Gracia d'enguany i que m'he estalviat de posar-ho com a noticia, poc interes hi he trobat, i aixó que soc un fan dels vermuts...(sobretot el que compro a granel al poble on visc, que segons em diuen és de Reus, de fama internacional... el de Reus es clar) amb les seves patates fregides, les olives "rellenas" i als berberetxos, amb una salseta que em faig jo mateix i que no te res a envejar a l'Espinaler. Tampoc he assistit a cap dels concerts d'en Pau, així que no us puc dir res de res ni res més.

Be companys, doncs a reveurens. Salut

NOUS CONCERTS

14/07/2007- Pau Riba en solitari , Emergent 2007, Pl. del Poble, Madremanya (Girona) .

20/07/2007- Ribaibal, Pop al carrer, Tavernes de Valldigne. València. Entre 22.00h i 24.00h.

28/07/2007- Pau Riba i 1000Simonis , BOUESIA 2007, Pl.Coliseu. Deltebre. 22.00h.

18/08/2007- L'Oda del vermut , Festes de Gràcia, Pl. Rovira, BCN. 12.00h

25/08/2007- Metralletres, La festa de la cruïlla (festes majors), davant la Galeria Palma 12, Vilafranca del Penedès. 21.20h

30/11/2007- Ribaibal, Festival desviat, Llampaies (Girona). 22.00h

LA NIT DE NADAL...

Fantàstic document que ens proporciona "el fill", i per que no hagueu d'anar amunt i a vall del "youTube" us el poso aquí...sembla com si després de més de 10 anys es tornés a sentir el Pau del Dioptria. Gracies "fill" i també a aquells que l'han penjat.

Salut.

PAU RIBA I TOTI SOLER

SPLAC...UNA ALENADA D'AIRE FRESC?

Abans ja he fet un comentari sobre aquest grup dirigit bàsicament a en Toni, nou navegant en aquesta barca Ribaliana, però no m'he pogut reprimir i us recomano que busqueu el poc que hi ha d'aquest grup emergent...pel que he pogut sentir sonen força correctament...i dic això per que no m'atreveixo a donar puntuacions massa altes ni opinions desmasurades, temps al temps...a Mazoni el baixaria a 2ª B. I d'en Pau poca cosa en podem dir ja que poca cosa en sabem.

Ja direu

Salut a tothom!

Pol

CANVI DE DATES A BERGA

Sembla ser que els de Berga s'han adonat que el 7 d'abril cau en plena Santa Setmana, així que ho han traslladat al dissabte 14 d'abril. Ja esteu avisats.

Salut a tothom

Pol Riveil

CONCERTS A LA VISTA...

*El 14 d'abril a les 24:00 Ribaibal a Berga (Sala Elcasino)

*El 24 de març a Castellbisbal al Casal Cultural i Recreatiu a les 12 del matí: Els pecats del cor (la col·laboració amb el Martí Ventura Trio i el Cor Infantil Amics de la Unió -on Pau Riba cante el rap La ratlla racrosanta-) i a Terrassa a les 12 de la nit a l'Ateneu Candela, (Snt. Gaietà 73) Metralletres, amb De Mortimers,

* el 29 de juny a Ceret (Catalunya Nord-França) en el marc del festival Queréncias: Pau Riba+1000Simonis

* i el 28 de juliol a les 22:00h. a Deltebre en el marc del festival Bouesia 2007 (Pl, Coliseu): Pau Riba+1000Simonis

Informació facilitada per gentilesa de Pau Riba.

ESTAD�STIQUES

Des del 25 de setembre del 2006 fins el 31 de gener d'enguany portem 5.946 visites amb 19.320 pàgines vistes, segons dades del Google Analytics, i si hagués d'enumerar els llocs des d'on ha entrat la gent, la llista seria massa llarga, i la procedència força variada (Amèrica del Nord i del sud, Europa, Asia, nord d'Àfrica, l'Estat espanyol, Catalunya..).

No està malament, oi?. Ara només falta que creixin els comentaris i les aportacions, puntal i pal de paller d'aquest bloc. Salut a tothom!!

Pol Riveil

A TOTA M�QUINA!!

Buscant pel Youtube m'he trobat amb això. En un video el Batiste mans a la butxaca i americana brillant fregant l'hortera, en un programa de Rtve que presentava el patilles Miguel Rios, els altres imatges dels MAQUINA! amb música de fons.

Guitarra fuzz: J. M. Paris (izquierda)
Órgano: E. Herrera (centro)
Guitarra wah-wah: L. Cabanach (derecha)
Batería: J. M. Vilaseca "Tapi" (por todas partes)
Bajo, voz y diseño de portada: J. Batiste (por ahí)
"Los auriculares me apretaban mucho. Luego, no sé". Luigi
"Por primera vez disfruté entre panales ... de rica miel". J. M. Paris

La integración del nuevo guitarra París en el grupo se produce casi sin presentación previa. Quedan un día en el estudio y se ponen a tocar prácticamente sin haber hecho nada juntos. De esa sesión surge el tema Why?, grabado de una tirada, resultado de una improvisación absoluta. "Una cosa nunca vista, mágica, increible, el sueño de un músico, tocar como le apetezca, fuera de normas y que suene bien" recuerda de aquella memorable sesión un músico tan experimentado como Paris.
Son casi veinticinco minutos de enrolle musical que no caben en una cara de Long-Play y se ha de partir. En un momento de la grabación se miran como dando por hecho que se está acabando pero luego resurge la inspiración y vuelven a arrancarlo.
Tapi declaraba en la revista Ruta 66 de Enero de 1991: " ... (Why?) surgió de una grabación espontánea. Nos pusimos a tocar y acabamos al cabo de 20 minutos. A los técnicos les preocupaba que pusiéramos el volumen muy alto pero siempre conseguíamos acabar con los Marshall a toda leche. Las sesiones empezaban a las 12 de la noche y se prolongaban hasta las 10 de la mañana. El whisky corría en abundancia y los productores nunca pasaban por el estudio. Pensaban que estábamos sonados y que era mejor dejarnos a nuestro aire. Luego lo escuchaban y decidían si se editaba o no".
Todo el largo tema en sí es una obra básica del progresismo español, una imparable borrachera de Hammond, de distorsiones guitarreras, de psicodelia, de frenética batería, de efectos fuzz , de wahwah. Un derroche de rock progresívo posthippie.

Jordi Batiste: Voz, bajo y flauta dulce.
Luigi Cabanach: Guitarra.
Enric Herrera: Órgano.
"Tapi": Batería.

JA TORNO...

En PereGalleri m'ha fet arribar el cartell del 1 de desembre del 06 del pase del documental "Deixa'm en Pau" i pel què sembla actuació inclosa d'en Pau. Aquí ningú en sabia res, i la web del nostre "heroi" (com diu la Isabel en un comentari, em refereixo a l'adjectiu "heroi") tampoc en feia esment, com ara el de Vilafranca...ens tenen desinformats i potser caldria fer-hi alguna cosa al respecte, ¿però què ?...no ho sé, a veure si entre tots trobem alguna manera.

ME'N VAIG

ME'N ANAVA, PERÒ HE TORNAT...TRONAT I ATROTINAT...PERÒ TORNAT, QUI SAP FINS QUAN.

Com a administrador i creador d’aquest bloc he decidit que per la part que em toca, és a dir, la d’anar penjant amb certa periodicitat articles els quals s’hi poden afegir comentaris, plego d’exercir aquesta tasca. Plego per que n’estic cansat i per que penso que tot plegat no porta enlloc, per que l’avorriment m’omple de teranyines, per que ja no en tinc cap ganes de seguir endavant, i per què estic bloc-quejat.Si algú està interessat en seguir la tasca que vaig començar, doncs endavant, que obri un nou bloc o pàgina web, que m’ho faci saber i procediré a donar de baixar aquest. Ha estat un plaer compartir amb molts de vosaltres les estones que l’hi dedicat. Una abraçada a tothom.Ja ens trobarem en algun lloc del hiperespai.Salut.

Pol Riveil.

Gener 007

¿Com va l’estrena del nou any, fures del Cau? Des de la nostra riba poca cosa sabem de l’altre Riba, esperem que ben aviat ens arribin notícies fresques. Us passo un enllaç musical cap al mediaFire, és el tribut d’en Pau i els Mortimers a Serrat, Balada per un trobador del disc “Per al meu amic”. No tinc res contra els Mortimers, però en aquest tema, pel meu gust, trobo que hi sobren, però és tan sols una opinió personal, espero que l’escolteu i també dieu la vostra. Fins aviat.

Pol Riveil

Pau Riba+deMortimers. Balada per un trobador

http://www.mediafire.com/?1nfjtdmzmxa

dosMse7

Ja estem a les acaballes del 2006, i com sempre, trobem el calendari en un estat d’anorèxia el qual ja estem acostumats, que d’altre banda no ens hauria d’estranyar gens. Tal com està el pati mundial és comprensible que el 2006 arribi a aquestes dates a un preocupant aprimament, ha anat desprenent-se dels dies, setmanes i mesos amb un desmenjament provocat per les crisis gairebé generals, pels estropells, estralls i una corrua de despropòsits que només l’home pot arribar a perpetrar. ¿Com pot engreixar-se un Any davant del panorama que dia darrera dia ha hagut de suportar? L’any ha perdut la gana paulatinament, deprimint-se i aprimant-se, fins arribar a quedar-se tan sols amb el nas, inspirant feixugament el darrer alè, i convertint-se en l’Home dels Nassos, que el darrer dia de l’any la canalla cerca pels carrers i places de viles i ciutats, on la dita popular diu que l’home tant buscat aquell dia te tants nassos com dies te l’any. El que no diu la dita és que l’Home dels Nassos és pràcticament impossible de veure’l, de tant i tant prim com s’ha quedat, de tant i tant trist que vaga com ànima en pena, desmenjat, despullat, desnodrit, cansat, acabat...esperant que soni la darrera campanada que el relegui al descans altrament tan merescut, oblidat per gairebé tothom que en aquells moments estan donant la benvinguda al nou any, que es presenta pletòric de bones intencions, grassonet i molsut, ignorant que acabarà igual com el seu predecessor, ja que el pobre, entre tanta alegria i borratxera, entre tanta abraçada i desitjos de felicitat que la gent va repartint a tort i a dret, no sap ben bé el que l’hi espera.

Pol Riveil