Bloc de BalearWeb

[06/06] �Cronaca Sovversiva� - �L'Insurg� - Baixa Calif�rnia - Confer�ncia de Casanovas - Confer�ncia de Montseny - Diancourt - Butaud - Aupicq - Poyer - Le Joly - Janu�rio - Dumas - Launoy - Brun - Fombuena - Atienza - Razier - Miguel - Pin�s - Ca�ete - D�ez Sada - Mambrilla - Kauffmann - Munch - Barcel� Cassad� - Havart - Lamotte - Maince - Massoni - Garc�a Rodr�guez - Andreu Fontcuberta - Camarasa - De Mulder - Rexroth - Burtin - Torres - Pirani - Mu�iz - Sacramento

[06/06] «Cronaca Sovversiva» - «L'Insurgé» - Baixa Califòrnia - Conferència de Casanovas - Conferència de Montseny - Diancourt - Butaud - Aupicq - Poyer - Le Joly - Januário - Dumas - Launoy - Brun - Fombuena - Atienza - Razier - Miguel - Pinós - Cañete - Díez Sada - Mambrilla - Kauffmann - Munch - Barceló Cassadó - Havart - Lamotte - Maince - Massoni - García Rodríguez - Andreu Fontcuberta - Camarasa - De Mulder - Rexroth - Burtin - Torres - Pirani - Muñiz - Sacramento

Anarcoefemèrides del 6 de juny

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Cronaca Sovversiva dedicat a la Comuna de París

- Surt Cronaca Sovversiva: El 6 de juny de 1903 surt a Lynn (Massachussets, EUA) el primer número del periòdic en llengua italiana Cronaca Sovversiva. Ebdomadario anarchico di propaganda rivoluzionaria (Crònica Subversiva. Setmanari anàrquic de propaganda revolucionària), editat per l'anarquista Luigi Galleani. Va tenir una gran distribució en els Estats nord-americans de Nova Anglaterra, Nova York, Nova Jersey i Massachusetts, però també per Europa. Sacco i Vanzetti hi van col·laborar en diverses ocasions. Víctima de la repressió antianarquista durant la Gran Guerra, el periòdic serà finalment prohibit el juliol de 1918 i Luigi Galleani detingut i expulsat dels Estats Units el 24 de juny de 1919. Galleani retornarà a Torí (Itàlia) on publicarà de bell nou el diari a partir del 17 de gener de 1920, però també allà serà víctima de la repressió per part del feixisme mussolinià. L'arxiu de Cronaca Sovversiva es troba a la University Publications of America (UPA).

***

Capçalera de L'Insurgé [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Insurgé: El 6 de juny de 1903 surt a Herstal (Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé. Organe libertaire hebdomadaire. Després tingué altres subtítols: Organe de propagande communiste-anarchiste i Organe libertaire paraissant tous les 15 jours. L'editor gerent en va ser Georges Thonar i hi van escriure nombrosos col·laboradors, com ara Antoine Antignac, Émile Armand, H. Beylie, Armand Binent, P. Boissie, J. Bonhomme, Max Borgueil, E. Chapelier, Ed Darteze, Pierre Des Chenes, Henri Fuss, J. Gueux, Louise H., J. Hardy, A. F. Herold, Marie David, F. Domela-Nieuwnhuis, P. Ibri, S. Lauzanne, A. Luquet, Ch. Malato, Jean Marestan, G. Marin, Camille Mattart, O. Mirbeau, Jules Moineau, Alexandra Myrial, J. De l'Ouerthe, G. Pollet, Émile Pouget, Georges Rens, Paul Robin, Dr. E. Segard, G. Thonar, Marie Verone, Louis Walter i Henri Zisly, entre d'altres. El periòdic estava il·lustrat amb nombrosos gravats, molts presos d'altres publicacions. Sortiren fins al gener de 1909 uns 200 números i no s'ha conservat cap col·lecció completa. Feia servir l'epígraf clàssic «La Vérité te fera libre!» (La Veritat et farà lliure!).

***

Soldats porfiristes del VIII Batalló de Mexicali que van combatre la rebel·lió magonista

- Repressió de la Comuna llibertària de la Baixa Califòrnia: El 6 de juny de 1911, a Mèxic, el president «revolucionari» Francisco Madero envia, gràcies al suport del govern nord-americà, tropes a l'Estat de la Baixa Califòrnia per esclafar l'experiència de comuna llibertària que, al crit de «Terra i Llibertat», s'havia posat en marxa amb la presa, el 29 de gener de 1911, de la població de Mexicali i després de Tijuana. La Comuna llibertària de la Baixa Califòrnia havia estat creada pels guerrillers magonistes del Partit Liberal Mexicà, ajudats per wobblies –anarcosindicalistes nord-americans dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)– i per nombrosos revolucionaris internacionalistes. El 22 de juny, després de tres mesos fecunds, els magonistes seran derrotats a Tijuana. Atrapats en el parany, els revolucionaris que buscaran refugi als Estats Units seran detinguts per l'exèrcit nord-americà. Aquesta revolució llibertària, molt mal coneguda, serà eclipsada per les revoltes de Villa i de Zapata les gestes dels quals són més citades.

***

Seu de l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy» anunciant l'acte

- Conferència de Casanovas: El 6 de juny de 1937 se celebra a la seu de l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy», al número 610 de la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona (Catalunya), la conferència «Montjuich. Represión del anarquismo en 1895» a càrrec de Joan Casanovas Viladelprat, condemnat a 18 anys de presó per «complicitat» en el «Procés de Montjuïc» i que en 1900 va ser deportat a Mèxic. L'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy» va ser creada el setembre de 1936 per històrics militants del moviment anarquista català amb la finalitat d'organitzar actes culturals a la rereguarda a benefici de les milícies confederals, dels refugiats de guerra i dels vells militants llibertaris. Aquesta conferència va ser seguida d'altres tres: la del 13 de juny a càrrec de Joan Blasco Sala («Valor de la cultura anarquista»), la del 20 de juny de Manuel Buenacasa Tomeo («La virtud de los viejos anarquistes») i la del 27 de juny de Felipe Curto Piñol («La família, el amor libre y la emancipación de la mujer»).

***

Portada del fullet de la conferència (1937)

- Conferència de Montseny: El 6 de juny de 1937 se celebra al teatre Apolo de València (València, País Valencià) la conferència de l'exministra de la II República espanyola Frederica Montseny Mañé sota el títol «Mi experiència en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social». L'acte va ser organitzat per la Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè Nacional del Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta conferència Montseny repassà la seva etapa en el càrrec, les seves motivacions, prioritats i polítiques engegades, a més de denunciar les dificultats a les quals es va enfrontar i els entrebancs que va haver de sortejar del propi govern republicà i de diversos sectors confederals i anarquistes. El text de la conferència va ser publicat en fullet aquell mateix any.

Naixements

Signatura d'Auguste Diancourt (1881)

- Auguste Diancourt: El 6 de juny de 1840 neix a la Maternitat de Port-Royal de l'antic XII Districte (actualment XIV Districte) de París (França) l'anarquista Auguste Ange Diancourt. Era fill natural de Marie Séraphine Diancourt. D'antuvi es guanyà la vida de comptable. En 1871, durant la Comuna de París, fou membre del Comitè de Vigilància del carrer Rosiers, 4 Capità de la XVII Legió i comissari de policia dels Ferrocarrils del Nord. Durant la repressió de la Comuna es va refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El 5 de juliol de 1872 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per «usurpació de funcions» i el 3 de maig de 1873 el IV Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la pena de mort. En 1873 formà part a Ginebra de «La Marmite Sociale» i de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista (SPARS), coneguda com «Secció de Propaganda», adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència bakuninista. En 1877 marxà cap a Buenos Aires (Argentina), on va fer de corredor de joieria. De bell nou a França en data indeterminada, el juny de 1881 treballava de rellotger i vivia al número 148 del carrer Faubourg Saint-Martin del X Districte de París, que va ser el seu domicili definitiu. El 29 de desembre de 1881 es casà al X Districte de París amb la planxadora italiana Marie Catherine Ribet, vídua de Pierre Maria. Auguste Diancourt va morir el 16 de juny de 1883 al seu domicili del X Districte de París (França).

***

Georges Butaud

- Georges Butaud: El 6 de juny de 1868 neix a Mârciène (Charleroi, Valònia) l'anarquista Georges Émile Bertin Butaud, promotor dels «Milieux libres» (Medis o ambients lliures, és a dir, colònies o comunes anarquistes). Sos pares es deien Pierre Alexandre Butaud i Célina Angélique Boitel. En 1901 va ser anomenat administrador de Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, que va aparèixer a Viena del Delfinat (Arpitània), i des de 1912 a 1914 del mensual La Vie Anarchiste. Però és a la creació de colònies anarquistes que Butaud consagrarà sa vida, i hi participarà en un bon grapat: Saint Symphorien d'Ozon, a Isère (1899); «La Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry (1902-1906); Saint Maur (Seine), granja comunitària destinada a l'agricultura i a la ramaderia (1913), etc. Sensibilitzat pels problemes de l'alimentació, esdevindrà un adepte del veganisme radical, que posarà en pràctica després de la guerra a la colònia comunista llibertària de Bascon (Aisne). En 1922 va intentar crear una comuna vegana a Còrsega. L'abril de 1923 va fundar a París «Le Foyer Végétalien» (La Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un dormitori col·lectiu amb uns 60 llits i que oferia allotjament assequible per a anarquistes i simpatitzants que arribaven a París sense mitjans; el lloc era també un indret de reunió dels grups anarquistes espanyols de la regió parisenca i on es feien conferències sobre higiene, psicologia, sociologia, etc. En aquesta experiència van participar, a més de la companya de Butaud, Sophie Zaïkowska, militants anarquistes com Enric Gumà, Juan Muñoz, Agustí Bonany i Joan Torres i Rucarols. En 1924 fundarà altra llar vegana a Niça i editarà la revista teòrica Le Végétalien, que dirigirà fins a la seva mort i que serà continuada per sa companya fins al 1929. Georges Butaud va morir el 26 de febrer de 1926 al seu domicili d'Ermont (Illa de França, França). En 1929 Sophie Zaïkowska publicarà L'individualisme conduit au robinsonisme, le végétalisme permet le communisme, recull de textos de Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres podem destacar Ce que j'entends par l'individualisme anarchique (1901), Étude sur le travail (1912), L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), Tu seras végétalien! (1923) i Le végétalisme (1930, pòstum). Georges Butaud representa l'ala més radical («salvatgisme», «robinsonisme») del naturisme; proposava l'abandó total de la civilització, de la ciència, de les ciutats, de les tècniques agrícoles i considerava que la solució a la qüestió social passava per el retorn a l'estat salvatge de la humanitat, vivint de la recol·lecció; un dels introductors de l'actual anarcoprimitivisme.

***

Notícia de la detenció d'Octave Aupicq apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 15 de setembre de 1902

- Octave Aupicq: El 6 de juny de 1869 neix a Neuvilly (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Octave Aupicq, també citat erròniament Aupic. Sos pares es deien Constant Charlemagne Aupicq, domèstic, i Palmyre Godescaux. Treballava de contramestre teixidor, amb un germà seu, al tissatge de Châtelain de Saint-Quentin (Picardia, França). En 1888 publicà a Le Cateau (Nord-Pas-de-Calais, França) la cançó Les quatre sergents de la Rochelle.Chant patriotique. En una visita a casa de sos pares al seu poble natal, el 4 de setembre de 1889 s'intentà suïcidar de dos trets al pit; greument ferit, finalment sobrevisqué. El 26 de desembre de 1896 es casà a Reims (Xampanya-Ardenes, França), amb Marthe Eléonore Deverly, de qui es va divorciar el 16 de desembre de 1898 en aquesta ciutat. En aquesta època treballava de venedor ambulant de cançons. A finals de desembre de 1898 va ser detingut a la fàbrica Single d'Attigny (Xampanya-Ardenes, França) per «obstaculitzar la llibertat de treball». El juny de 1899, quan venia de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), va ser detingut a Reims per «amaneces de mort» a sos sogres i com a desertor del 84 Regiment de Línia i va ser traslladat a Avesnes (Nord-Pas-de-Calais, França). Instal·lat a Labourse (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà de jornaler, els darrers dies de 1899 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal Correccional de Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) a un mes de presó per «abús de confiança» en la persona d'Édouard Scailliérez. En aquesta època la policia el considerava «perillós». El febrer de 1900 defensà, amb Lemoine, Ringuier i Watissé, els obrers teixidors en les negociacions amb la patronal i les autoritats –fins i tot el 21 de febrer de 1900 es va reunir a París (França) amb el president del Consell de Ministres francès Pierre Waldeck-Rousseau– en la important vaga del sector que es donà a Saint-Quentin i que durà mesos. En aquesta època era secretari de la Cambra Sindical. Posteriorment abandonà Saint-Quentin per anar a recollir remolatxa a Breuil (Picardia, França). El gener de 1901 estava detingut a la presó de La Santé de París i entre febrer i març d'aquell any visqué al carrer Entrepreneus i a l'avinguda de la Bourdonnais de París. Instal·lat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà en la redacció d'un periòdic, el maig de 1901 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «manifestacions hostils» al pas d'un batalló del 127 Regiment de Línia quan entrava a la caserna Vincent de de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França). L'agost de 1902 la policia assenyalà la seva fugida furtiva de Reims i el 30 d'agost d'aquell any va ser contractat a la fàbrica de gas («La Soudière») de Chauny (Picardia, França), però el 10 de setembre es va negar a realitzar una feina i va ser acomiadat; l'endemà tornà a la fàbrica i exigí al seu director Borreau un mes de salari amenaçant-lo de mort. Detingut pel fet anterior, el 13 de setembre de 1902 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a un mes de presó. En aquesta època estava inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El 22 de maig de 1920 es casà a Wignehies (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la domèstica belga Joséphine Grassart, vídua d'Armant Blas, i amb aquest matrimoni la parella legitimà son fill Albéric Octave Aupicq, nascut el 21 de juliol de 1916 a Wignehies. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Marcel-Jean Poyer (20 de juny de 1912)

- Marcel-Jean Poyer: El 6 de juny de 1891 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista individualista Marcel-Jean Poyer, que va fer servir els pseudònims Paul Poyer, Robert Beautemps i Marcel Greniellet. Era fill de pares francesos que havien emigrat un any abans del seu naixement. Sos pares es deien Jean-Baptiste Paul Poyer, mecànic i comerciant, i Victorine Berthe, de qui va quedar orfe. Mecànic de professió com son pare, el setembre de 1911 va ser expulsat del cantó de Ginebra per vagabunderia. S'establí a París (França), on freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i la seu del periòdic L'Anarchie, on treballà dues setmanes. En dues ocasions, l'agost i el desembre de 1911, va ser condemnat per «possessió d'arma prohibida». De setembre a novembre de 1911 visqué, sota el nom de Paul Poyer, al número 21 del carrer Meslay i del 23 de novembre al 16 de desembre de 1911, al número 121 del carrer Saint-Maur. La resta de sa família, composta de tres germans i dues germanes, vivien a Boulogne-sur-Seine (Illa de França, França). El 20 de juny de 1912 va ser detingut quan sortia de l'hotel «Compas d'Or», al número 72 del carrer Montorgueil, després de visitar altres anarquistes controlats per la policia; en l'escorcoll policíac de l'habitació de l'hotel «La Cascade», al número 48 de l'avinguda Secrétan de Paris, on vivia des del març anterior sota el nom de Marcel Greniellet i de professió corista, es van trobar exemplars del periòdic L'Anarchie, fullets anarquistes, dos flascons (un de cianur i altre de cloroform), armes robades en un atracament d'una armeria perpetrat per la «Banda Bonnot», estris de desvalisador, dues màscares i altres materials comprometedors. Tancat a la presó parisenca de La Santé, va ser jutjat a l'Audiència del Sena juntament amb els membres de la «Banda Bonnot» i el 27 de febrer de 1913 va ser condemnat a cinc anys de reclusió i a cinc anys de prohibició de residència per «encobriment de robatori, associació criminal i possessió d'armes prohibides». Durant el judici justificà el seu il·legalisme revolucionari. Va ser reclòs a la presó de Beaulieu (Normandia) i el 21 de juny de 1917 va ser posat en llibertat. Va ser exclòs de l'exèrcit i de la mobilització pels seus antecedents penals. En aquesta època treballava d'obrer ajustador-muntador. L'11 de març de 1920 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per «infracció de la prohibició de residència». En 1924 vivia al número 43 del carrer Saintonge de París i entre 1937 i 1940 al número 26 del carrer Bucourt de Saint-Cloud (Illa de França, França). En 1946 estava subscrit a la revista anarquista Plus Loin. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Marcel-Jean Poyer (1891-?)

***

Signatura d'Albert Le Joly (1919)

- Albert Le Joly: El 6 de juny de 1893 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista Albert Le Joly. Era fill de Bernard Le Joly, encarregat d'arbitris municipals, i de Rosalie Cloarec. Orfe de pare, amb 13 començà a treballar com a empleat als arbitris municipals de Brest, on era considerat un treballador modèlic. El febrer de 1911, amb altres companys, fundà el grup «La Jeunesse Révolutionnaire» (JR, La Joventut Revolucionària), i, després de la dissolució d'aquest grup l'abril següent, s'adherí a La Joventut Sindical (JS), de la qual va ser nomenat secretari. Posteriorment s'afilià al «Comitè de Les Temps Nouveaux», fundat l'agost de 1911 per Paul Gourmelon i Jules Le Gall. Mobilitzat, el 16 de desembre de 1914 va ser destinat al 62 Regiment d'Infanteria i posteriorment passà per nombroses unitats militars i arribà al grau de sergent. El 21 de juliol de 1916 va ser ferit a primera línia al braç esquerre i a l'índex dret. El 16 de desembre de 1917 va ser destinat al I Grup d'Aviació i, després de passar per diverses unitats militars d'aviació, va ser desmobilitzat el 2 de setembre de 1919. Va ser condecorat en nombroses ocasions. El 18 d'agost de 1919 s'havia casat a Camaret-sur-Mer (Kernev, Bretanya) amb Jeanne Fortunée Le Quillec. En els anys vint visqué a Nantes (Bro Naoded, Bretanya). Albert Le Joly va morir el 26 de desembre de 1972 a Saint-Nazaire (País del Loira, França).

***

Arnaldo Januário

- Arnaldo Januário: El 6 de juny de 1897 neix a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) l'actiu militant i propagandista sindicalista i anarquista Arnaldo Simôes Januário. Va militar en les Joventuts Sindicalistes, partidàries de la violència revolucionària. Barber de professió, formà part de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Va ser col·laborador i tipògraf de la premsa llibertària: A Batalha –òrgan de la CGT–, A Communa, O Anarquismo, O Libertário i de la revista Aurora. El 18 de març de 1923, amb José Vieiria Alves, assistí com a delegat de Coïmbra a la Conferència Anarquista d'Alenquer. En 1927, com a membre del comitè de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), és detingut i deportat a diversos camps de concentració (Angra, Lubango, Mossâmedes), com a conseqüència de la repressió sorgida contra el moviment obrer arran de la Revolució reaccionària del 28 de maig de 1926. En 1932 surt del camp d'Okussi (Timor). Continuarà la lluita clandestina a Portugal contra la dictadura i es va capficar en els preparatius de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934. Després del fracàs d'aquest aixecament, fou detingut, torturat, jutjat i condemnat a 20 anys de presidi. El juny de 1934 va ser enviat al Fort de São João Baptista a l'Ilha Terceira i acusat d'agitador, juntament amb el militant llibertari Mário Castelhano, va ser brutalment torturat. El 23 d'octubre de 1936 va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd), on en el límit de la resistència i privat d'atenció mèdica, va morir empresonat el 27 de març de 1938. A Coïmbra existeix un carrer batejat amb el seu nom.

***

Notícia de la detenció de Francis Dumas apareguda en el diari L'Écho d'Alger del 31 d'agost de 1935

- Francis Dumas: El 6 de juny de 1898 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el propagandista anarquista Francis André Jean Dumas, també citat com François Dumas. Era fill natural de la cosidora Adélaïde Nourrisson i va ser legitimat el 25 d'abril de 1899 pel matrimoni amb Jean André Dumas celebrat al III Districte de Lió. Obrer torner ajustador, va ser mobilitzat el 16 d'abril de 1917 com a mecànic i destinat a l'arma d'aviació. Posteriorment s'instal·là a Toló (Provença, Occitània) i fou membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL). En 1935 era secretari del grup de Toló de la Federació Anarquista Provençal (FAP) i responsable del Bulletin Intérieur de la FAF, que edità 11 números a Toló entre octubre de 1935 i agost de 1936, butlletí que es decidí publicar arran del congrés regional celebrat el 22 de setembre de 1935 a La Ciutat (Provença, Occitània), en el qual assistiren 13 grups. Durant la nit del 29 d'agost de 1935 va ser detingut a Toló quan aferrava pels arbres i els pals elèctrics de l'Avinguda del XVème Corps, a prop de l'arsenal de vaixells de guerra de Castagneau, el pamflet anarquista «Bas les masques» (Sota les màscares). En el moment de la detenció portava encara 121 exemplars d'aquest pamflet i a finals d'aquell mateix any va ser condemnat a una multa per haver aferrat un pamflet sense el timbre reglamentari. També era membre del grup «Jeunesse Libre» (Joventut Lliure). Després de la II Guerra Mundial s'instalà a Masamet (Llenguadoc, Occitània), fou membre de la Federació Anarquista (FA), secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i pel seu activisme va ser inscrit en les llistes negres de la patronal. Francis Dumas va morir el 29 de febrer de 1952 al seu domicili de Masamet (Llenguadoc, Occitània). Existí un F. Dumas, militant de la FA i que el juny de 1947 publicà a Cormoranche-sur-Sâone (Roine-Alps, Arpitània) un número de Cahiers de la Libération Sociale.

***

Necrològica d'Edmond Launoy apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 20 de juliol de 1929

- Edmond Launoy: El 6 de juny de 1902 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista i sindicalista Edmond Auguste Launoy. Era fill de Léon Amédée Lucien Launoy, forner, i de Mathilde Jeanne Clergé, domèstica. Es guanyava la vida treballant de perruquer. En 1923 participà econòmicament en el suport de l'edició diària de Le Libertaire. El 18 d'agost de 1924 es casà a Reims amb Carmen Marie Jolimay, amb qui tingué un infant. En 1924 era secretari de la Minoria Sindical del Sena del Sindicat de Perruquers Autònoms de París i va ser un dels delegats al I Congrés celebrat entre el 18 i el 19 de setembre de 1926 celebrat a París. En 1928 entrà com a membre de la comissió administrativa de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). A finals dels anys vint era el secretari adjunt de la Federació de Treballadors de la Confecció i el secretari de la Unió Regional Parisenca de la CGTSR. El seu últim domicili va ser al número 36 del carrer Tiquetonne del II Districte de París. Malalt durant cinc mesos, Edmond Launoy va morir l'11 de juliol de 1929 a l'Hospital Laënnec del VII Districte de París (França) i el Sindicat de Perruquers Autònoms de París obrí una subscripció popular per ajudar sa vídua i son infant.

***

Necrològica de Vicente Brun Zapater publicada en el periòdic tolosà Espoir del 13 d'octubre de 1963

- Vicente Brun Zapater: El 6 de juny de 1903 neix a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Brun Zapater. Sos pares es deien José Brun Valera, llaurador, i Encarnación Zapater Gaibar. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació alemanya participà en la Resistència i entrà a formar part de les Forces Franceses Lliures (FFL), lluitant en la batalla de Narvik (Nordland, Noruega). Vicente Brun Zapater va morir el 13 de setembre de 1963 al seu domicili de Baiona (Lapurdi, País Basc) i va ser enterrat quatre dies després al cementiri de Saint-Léon d'aquesta població.

***

Marcelino Fombuena Escriche (1937)

- Marcelino Fombuena Escriche: El 6 de juny de 1903 neix a Villarquemado (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Fombuena Escriche, conegut com El Mando. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casat amb Raimunda Utrillas Romero, amb qui tingué tres infants. Lluità com a milicià en la V Centúria de la «Columna de Ferro». Marcelino Fombuena Escriche va mori el 27 d'abril de 1937 en acció de guerra al front. Segons altres informacions, en 1945 militava en Madrid (Espanya).

***

Gonzalo Atienza Díez

- Gonzalo Atienza Díez: El 6 de juny de 1904 neix a Melgar de Yuso (Palència, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Gonzalo Atienza Díez –erròniament el nom a vegades citat com Genaro i el segon llinatge com Díaz. Sos pares es deien Poncio Atienza i Baldomera Díez. Serraller i ferrer de professió, durant els anys republicans emigrà a Bilbao (Biscaia, País Basc), animat per uns militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que passaren pel seu poble. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), entrà a formar part dels grups d'acció confederals, destacant en atracaments a trens i bancs. Va ser detingut mentre intentava facilitar la fugida amb una corda llançada al pati de la presó de Burgos d'un dels atracadors de la sucursal del Banc de Crèdit de Melgar de Fernamental (Burgos, Castella, Espanya), fet pel qual va ser empresonat. El 22 de maig de 1935, quan intentava amagar amb Lucinio Villasana una arqueta àrab de marfil de l'època d'Abd-ar-Rahman III, valorada en mig milió de pessetes i que havia estat mostrada a l'Exposició de Barcelona, que dos individus (Ismael Rodríguez i Agustín Antonio Vega) havien sostret del Museu Provincial de Burgos el 21 de març de 1934, s'entaulà un tiroteig amb uns guàrdies municipals en el qual resultà ferit de mort –finà dos dies després– l'agent Faustino Mijangos de dos trets al ventre; Gonzalo Atienza resultà ferit de cinc trets i va ser detingut a la Casa de Socors de la ciutat. Jutjat per aquest fet, el 14 d'agost de 1935 va ser condemnat pel Tribunal d'Urgència de Burgos a 20 anys de presó menor per atemptat, homicidi i tinença il·lícita d'armes; els tres companys seus restants (Avelino Díaz, Álvaro Fernández Pérez i Lucinio Villasana), van ser condemnats a tres anys, sis mesos i 20 dies de presó per tinença il·lícita d'armes; empresonat al penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), sortí amb l'esclat de la guerra civil. Durant la contesa fou capità d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front del Nord i, quan aquest va caure a mans feixistes, passà a França i immediatament després a Catalunya, on continuà combatent, especialment a la batalla de l'Ebre. Després del triomf franquista restà a la Península i milità en la clandestinitat llibertària. A començament de 1943 formà part d'un grup de barri de la CNT a Barcelona (Catalunya) i el febrer de 1944 assistí a una reunió de delegats de barriades a Barcelona, on fou nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats barcelonesa de la CNT. El març de 1945 es traslladà a Madrid (Espanya), on mantingué relació amb Antonio Barranco Hanglin i Ramon Rufat Llop, ocupant fins a juliol de 1945 el càrrec de delegat del Comitè Regional de Catalunya en el IX Comitè Nacional de la CNT encapçalat per José Expósito Leiva i posteriorment en el X Comitè Nacional de la CNT encapçalat per César Broto Villegas, assistint com a tal entre el 12 i el 16 de juliol de 1945 al Ple Nacional de Regionals celebrat a Carabaña (Madrid, Castella, Espanya). El 6 d'octubre de 1945 va ser detingut amb gairebé tot el Comitè Nacional confederal; jutjat en consell de guerra sumaríssim a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya), el 21 de març de 1947 va ser condemnat a 30 anys de presó. D'antuvi tancat a Alcalá de Henares, després d'un intent de fugida del penal d'El Dueso, patí empresonat a cel·les de càstig, moment en que la seva salut es deteriorà força. Cap el 1974 va ser alliberat. Gonzalo Atienz Díez va morir el 6 de novembre de 1979 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola de Montacada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya).

***

Notícia de la condemna de David Razier apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 17 de novembre de 1926

- David Razier: El 6 de juny de 1907 neix a Arle (Provença, Occitània) l'obrer agrícola anarquista David Lucien Razier, conegut com Grasille o Razille. Sos pares es deien François Razier i Marcelle Anne Brenac. A començament de la dècada dels anys vint fou membre del grup anarquista d'Aimargues (Llenguadoc, Occitània), format per una quarantena de membres, sobretot obrers agrícoles (els germans René i Robert Dumas, els germans Paul i Jean Jourdan, Alphonse Jalabert, Marceau Perrier, Laurent Lasgoute, etc.). Arran d'una manifestació a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) en contra d'una conferència ultracatòlica del general Édouard de Castelnau, celebrada el 14 de novembre de 1926, va ser condemnat l'endemà pel Tribunal Correccional de Montpeller, juntament amb Paul Calvet i Charles Raymond, a 10 dies de presó per «violències contra els gendarmes». En sortir de la presó, el 26 de novembre de 1926, va ser acollit a l'estació d'Aimargues per una seixantena de companys, per Louis Vaillaux, responsable de la Unió Anarquista de Llenguadoc (UAL), i per la fanfàrria del grup que tocà L'Internationale. En 1927 figurava en un llistat d'insubmisos «susceptibles d'activitats antimilitaristes de caràcter anarquista o comunista». David Razier va morir el 13 de juliol de 1992 a l'Association Hospitaliere Art Loisirs de Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Norberto Miguel Pardo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'octubre de 1962

- Norberto Miguel Pardo: El 6 de juny de 1910 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Norberto Miguel Pardo. Sos pares es deien Luciano Miguel i Agustina Pardo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir, amb moltes dificultats, de la zona ocupada i arribar a zona republicana, on s'enrolà en les milícies. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Poc abans de morir s'havia traslladat a Carcassona. Sa companya fou María Dolores Solano. Norberto Miguel Pardo va morir el 3 de juny de 1962 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Eusebio Pinós Regalado al camp de concentració d'Argelers

- Eusebio Pinós Regalado: El 6 de juny de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eusebio Pinós Regalado. Sos pares es deien Eusebio Pinós i Ampara Regalado. Quan era un infant es traslladà amb sa família a l'aragonesa Sariñena. Quan tenia 12 anys començà a fer feina i, per aquestes dates, després d'escoltar un propagandista anarquista arribat de Saragossa, es va fer anarcosindicalista, afiliant-se a la acabada de crear Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou nomenat per a secretari d'aquesta federació, però l'oposició paterna ho impedí. Després de fer el servei militar a València, es posar a fer feina de sabater i d'ataconador, treball del qual tirarà en diverses ocasions. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari de Sariñena, encarregant-se dels intercanvis i de l'avituallament, del menjador col·lectiu i del grup teatral. En aquesta època s'uní sentimentalment a Juliana Barrieras Tierz, militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la CNT. L'abril de 1937 marxà al front valencià, on restarà fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. Fou tancat al camp d'Argelers i després va fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), realitzant tasques als alts forns de Savoia i com a llenyataire. Més tard, amb l'ocupació alemanya, fou enviat pels nazis, amb son germà Gabriel, com a treballador forçat a Brest, d'on pogué fugir i integrar-se en el grup de Franctiradors Partisans (FTP) «La Vapeur» de la resistència antinazi a Savoia, amb son germà Gabriel i son cunyat José Barrieras. Amb l'Alliberament s'establí a Barbasan fins al 1950, data en la qual fou desterrat per l'Estat francès i s'hagué d'instal·lar a Villefranche. En aquesta localitat treballà a la fàbrica d'estampats tèxtils Gillet-Thaon i s'afilià a la Federació Local de la CNT, de la qual fou nomenat secretari en 1964, càrrec que ocupà fins a la dissolució de la federació en 1970. Durant els fets de Maig de 1968 només ell i un altre espanyol, Baldomero González, votaren en contra d'acabar la vaga en la seva fàbrica. Durant els anys setanta participà activament en el Comitè de Lluita Antiracista. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste. Eusebio Pinós Regalado va morir el 2 de novembre de 1976 a l'Hospital-Hospici de Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània). Son fill, Daniel Pinós, seguí les passes de son pare en el moviment llibertari.

***

Antonio Cañete Rodríguez

- Antonio Cañete Rodríguez: El 6 de juny de 1912 –el certificat de defunció cita erròniament el 16 d'agost de 1916– neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Cañete Rodríguez. Era fill natural, legitimat pel matrimoni de la parella el 30 de juny de 1912, d'Angustias Rodríguez Herrera i del paleta i militant anarquista Mariano Cañete Martínez, mort l'agost de 1932 a Granada arran dels conflictes derivats de l'aixecament militar de «La Sanjurjada». Obrer ebenista, començà a fer feina amb 12 anys i ja abans de la proclamació de la II República era membre de les Joventuts Sindicalistes. En 1932 començà a militar en les acabades de crear Joventuts Llibertàries. El maig de 1933 va ser detingut amb altres companys de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) arran de l'explosió de diverses bombes a Granada. Es responsabilitzà d'aquests fets, juntament amb Francisco Vargas Montijano, i ambdós van ser condemnats a més de cent anys. Fins a 1935 passà per les presons de Granada i de Loja i després va ser desterrat a Ceuta, abans de passar una temporada a Madrid. A començaments de 1936 es traslladà a Granada on el juliol d'aquell any li agafà l'aixecament feixista. Després de romandre un temps amagat, pogué fugir a la serra i el setembre d'aquell any a Iznalloz ingressà en la Columna Maroto. Entrà a formar part de «Los Niños de la Noche», escamot especialitzat en treure perseguits de la Granada franquista. El final de la guerra l'agafà a Alacant intentant fugir per mar, però va ser enxampat i tancat al camp de Los Almendros. Aconseguir sortir del camp i es traslladà a Granada, on va ser novament detingut. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per 30 anys de presó. Gràcies a les influències d'un familiar militar, va ser alliberat. Milità en la clandestinitat i va ser novament detingut. Més tard ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat en els comitès local i provincial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. En 1943 va ser detingut, amb Labrot i Macareno, arran de l'explosió en un local de Falange, atemptat en el qual no havia participat. A finals de 1945 fou delegat per Granada al Ple de la Regional d'Andalusia de la CNT. En 1946, amb Vicente Castillo Muñoz, desemmascarà Fermín Castillo i Miguel Contreras, els quals havien delatat els germans guerrillers llibertaris Quero Robles a la policia i informà personalment d'aquesta traïció al Comitè Nacional de la CNT a Madrid. En 1948 creuà els Pirineus. A França participà en les activitats de les Joventuts Llibertàries i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i ocupà càrrecs en les federacions locals de la CNT de Roanne i Dreux. En 1955 fou el responsable des de Roanne del Boletín Regional de les Joventuts Llibertàries. L'agost de 1958 assistí al Ple de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1959 enviudà de Dolores Rodríguez Fernández i l'any següent s'uní a la destacada militant anarquista Antònia Fontanillas Borràs. Amb sa companya i Manuel Hernández formà el grup «Alfa» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1966, amb Luis Andrés Edo, Alicia Mur Sin, Jesús Andrés Rodríguez Piney i Alberto Herrero Dativo, passà a la Península en una missió de propaganda, però el 23 d'octubre d'aquell any, sota el nom d'Antonio Herrera Rodríguez, va ser detingut al tren Madrid-Barcelona al seu pas per Saragossa per la Brigada Central d'Investigació Social de la Direcció General de Seguretat i l'endemà la resta del grup que ja era a Madrid. Acusat de formar part del grup d'acció «Primero de Mayo» i d'organitzar l'anomenada «Operació Durruti» –intentent de segrestar a Madrid un militar nord-americà d'alta graduació destinat a una de les bases dels EUA a la Península (Norman G. Gillette, comandant en cap de les forces nord-americanes a Espanya) o, en el seu defecte, el periodista Edmund Gress de la mateixa nacionalitat–, el 4 de juliol de 1967 va ser condemnat a Madrid pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) a tres anys i tres mesos de presó per pertinença a «associació il·lícita». El maig de 1969 va ser alliberat de la presó de Palència i retornà a França, on participà en les activitats del grup editor de Frente Libertario. Després de la mort de Franço viatjà en diverses ocasions a Granada. Durant els últims anys de sa vida fou membre dels Grups d'Afinitat Confederal (GAC). Trobem articles seus en Nervio i Boletín Ródano-Alpes. Antonio Cañete Rodríguez va morir l'1 d'agost de 1979 a l'Hospital de Dreux (Centre, França).

Antonio Cañete Rodríguez (1912-1979)

---

Continua...

---

[07/06] Atemptat del Corpus - �En Marcha� - Settimana Rossa - Veidaux - Buosi - Thibivilliers - Corengia - Marianelli - B�lonie - Douyau - Barrial - Maraviglia - Jov� - Casanova - Conejos - Dupuy - Mascarell - Tort - Berton - Pati�o - Pujol Grua - Gruffy - M�let - Sol - T�llez - Pin�s - Gay - Sabini - Rueda - Castagna - L�pez Bretos - Sanrom� - Oca�a - Jov� - Ma�as - Mart�nez Cabrera - Escal� - Reboll - Grunfeld - Sol�s - Nicolazzi

[07/06] Atemptat del Corpus - «En Marcha» - Settimana Rossa - Veidaux - Buosi - Thibivilliers - Corengia - Marianelli - Bélonie - Douyau - Barrial - Maraviglia - Jové - Casanova - Conejos - Dupuy - Mascarell - Tort - Berton - Patiño - Pujol Grua - Gruffy - Mélet - Sol - Téllez - Pinós - Gay - Sabini - Rueda - Castagna - López Bretos - Sanromà - Ocaña - Jové - Mañas - Martínez Cabrera - Escalé - Reboll - Grunfeld - Solís - Nicolazzi

Anarcoefemèrides del 7 de juny

Esdeveniments

Il·lustració de l'atemptat del Corpus

- Atemptat contra la processó del Corpus: El 7 de juny de 1896, a Barcelona (Catalunya), en plena repressió antianarquista, quan centenars de persones són sotmeses a tortura a la fortalesa presó de Montjuïc, una bomba llançada des d’un pis alt esclata enmig de la processó religiosa del Corpus Christi –on desfilen el bisbe, l’alcalde, el capità general i el governador civil–, quan passava pel carrer Canvis Nous de tornada a l’església de Santa Maria del Mar. Una dotzena de persones moriran arran de l’explosió i es comptaran 44 ferits. Quatre-cents anarquistes van ser detinguts i torturats, i molts d'ells desterrats. A Montjuïc se'n processaren 50 en Consell Suprem de Guerra i Marina dels quals foren condemnats a mort Lluís Mas, Tomàs Ascheri, Josep Molas, Antoni Nogués i Joan Alsina, i seran afusellats el 4 de maig de 1897; 20 ho foren a penes entre vuit i 20 anys de presó –abans de la revisió van ser 8 penes de mort i 67 de presó. Els cercles anarquistes van dir que l’atemptat va ser obra de la mateixa policia i/o de la patronal –gairebé tots els morts van ser del proletariat–, per justificar la gran repressió en massa que es desencadenaria després.

***

Capçalera del primer número d'En Marcha

- Surt En Marcha: El 7 de juny de 1909 surt a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el primer número del periòdic anarquista En Marcha. La major part de les col·laboracions no hi anaven signades, però Ricardo Andes, José Arbós, Arístides, Teresa Claramunt, Antonio Lorenzo, Elías Miguel i Solà van escriure. En sortiren sis números, l'últim el 10 de juliol de 1909.

***

Il·lustració de "La Settimana Rossa"

- Comença La Settimana Rossa: El 7 de juny de 1914, a Ancona (Marques, Itàlia), a la sortida d’un míting antimilitarista, realitzat a la Villa Rossa, seu del Partit Republicà d’Ancona, d’Errico Malatesta, i d’altres polítics republicans i sindicalistes revolucionaris (Pietro Nenni, Pelizza, Marinelli), per l’abolició de la Companyia de Disciplina de l’Exèrcit i per l’alliberament dels soldats de lleva Augusto Masetti i Antonio Moroni, la policia dispara sobre la concentració d’unes 600 persones, amb el resultat de tres de morts –els republicans Nello Budini, de 24 anys, i Antonio Casaccia, de 17; i l’anarquista Attilio Giambrignoni, de 22 anys– i una quinzena de ferides. En resposta a la violència policíaca, l’anarcosindicalista Unió Sindical Italiana proclama la vaga general a tot el país, on les insurreccions s’escampen (Roma, Florència, Torí, Milà, Nàpols, Parma, Bolonya, Palerm...). És el començament de La Settimana Rossa (La Setmana Roja), que durarà fins al 14 de juny i serà rebentada per la traïció dels socialistes i del seu sindicat. Malatesta, fugint de la policia, tornarà a exiliar-se a Londres.

Naixements

Necrològica d'André Veidaux apareguda en el periòdic parisenc Comoedia del 4 d'agost de 1927

- André Veidaux: El 7 de juny de 1868 neix a Levet (Centre, França) el químic, enginyer, poeta, dramaturg i escriptor anarquista individualista Jean-Baptiste Théophile Adrien Devaux, conegut sota el pseudònim d'André Veisaux. Fill d'una família burgesa resident a Niça (País Niçard, Occitània), sos pares es deien Adrien Devaux, negociant, i Clémentine Bry. De jove s'instal·là a París (França). Entre 1890 i 1899 col·laborà amb poemes en la revista La Plume i s'encarregà de l'edició del número 97 d'aquesta publicació, de l'1 de maig de 1893, dedicat monogràficament a l'anarquia, i on publicà l'assaig «Philosophie de l'anarchie». Entre 1890 i 1904 col·laborà en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, però especialment en Le Libertaire, on publicà assaigs importants. El seus articles i poemes van tenir una certa notorietat en la premsa llibertària i literària. Era assidu del cafè «Soleil d'Or» de París, freqüentat per nombrosos intel·lectuals amics seus (Charles Cros, Laurent Tailhade, Paul Verlaine, etc.). En 1894, segons l'agenda de Sébastien Faure, vivia al número 11 del carrer Leclerc de Meudon (Illa de França, França). En una entrevista per a Augustin Hamon per a la seva obra Psychologie de l'anarchiste socialiste (1895) declarà a aquest que viure l'ambient familiar burgès el va decantar per l'anarquisme individualista. En 1896 col·laborà en l'obra col·lectiva La tombeau de Charles Baudelaire. Des del punt dramàtic, va escriure La chose filiale (1898), peça teatral en cinc actes, primera part de la tetralogia social «La famille» que no va tenir continuïtat, però sembla que va ser representada en 1901 pel «Théatre du Peuple». En 1900 protestà, ben igual que altres escriptors i militants llibertaris, contra la prohibició del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar a París. En 1901 publicà en lliuraments en L'Éducation Libertaire l'assaig De l'éducation individualiste et libertaire, on comenta de manera crítica l'obra de Jean-Jacques Rousseau Émile, ou de l'éducation. En 1902 s'encarregà de l'edició, i d'escriure tots els textos, de l'Almanach illustré du Libertaire pour l'année 1903. Entre 1906 i 1907 col·laborà en Revue Littéraire de Paris et de Champagne, de la qual era secretari son amic Fernand Clerget, i en la qual van col·laborar nombrosos llibertaris. Posteriorment publicà reculls de poemes, però de mica en mica s'allunyà de l'anarquisme. Trobem textos seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara L'Agitateur, L'Art Sociale, L'Attaque, L'Auto, Chimère, L'En Dehors, L'Éducation Libertaire L'Étoile Socialiste, Harmonie, L'Homme Libre, L'Humanité Nouvelle, Le Journal du Peuple, Le Libertaire, Libre Examen, La Plume, Le Réveil de l'Esclave, La Révolte, La Revue Anarchiste, Revue Anticléricale, La Revue Libertaire, Vendémiaire, etc. Entre les seves obres podem citar Véhémentement. Poesies (1896), Auguste Rodin, statuaire. Socio-Philosophie d'Art (1900), Du haut de la tour... Poèmes de la guerre (1920), Les haltes de la route (1922), Nouvelle fables. Poésies (1925). El seu últim domicili fou al número 11 del carrer Ulm de París. André Veidaux va morir l'1 d'agost de 1927 a l'Hospital Cochin de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Gentilly (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Giovanni Buosi apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 17 de gener de 1896

- Giovanni Buosi: El 7 de juny de 1869 neix Conegliano (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Giovanni Buosi, conegut com Moreno. Emigrat a França, sembla que després de desertar de la Marina Reial italiana, es guanyava la vida com a jornaler i sabater. Les autoritats franceses el qualificaren d'«anarquista perillós». La policia de Marsella (Provença, Occitània) el buscava sota l'acusació d'haver aferrar durant la nit del 10 a l'11 de novembre de 1895 cartells anarquistes a les parets del Palau de Justícia, acció en la qual havia estat ferit de bala per un agent. Aquella mateixa nit havien estat detinguts Luigi Magni i Arriego Piattoli, acusats d'haver gravat en un mur «Visca els penjats de Chicago! Visca l'anarquia!», fet pel qual van ser condemnats el desembre de 1895 a quatre mesos de presó i a 100 francs de multa. Giovanni Buosi va ser condemnat el 5 de febrer de 1896 també a quatre mesos de presó i a 100 francs de multa. El gener de 1895 va ser detingut, amb Rafaele Beojoli –algunes fonts citen Gustave Parruchi (Parrini)–, a Toló (Provença, Occitània) sota la identitat del sabater Giuseppe Torre, fent servir la seva cartilla militar, i ambdós van ser traslladats el gener de 1896 a la presó marsellesa de Toló a l'espera de l'ordre d'expulsió del país. El 19 de febrer de 1896, sota l'acusació de «propaganda anarquista», se li va decretar la seva expulsió que li va ser notificada el juny d'aquell any. Segons algunes fonts podria tractar-se de un tal Jean Buan, que treballava a la fàbrica «Charbon Électrique» de Levallois-Perret (Illa de França, França); que en 1897 residia al número 131 del carrer Ordener de París (França); que fou l'organitzador a Marsella, amb Carboni i Orlando, de «La Marmite Anarchiste» i que allotjà nombrosos companys, entre ells Giuseppe Ciancabilla. Un altre Buosi fou secretari de la Confederació General del Treball (CGT) d'Itàlia a París en els anys trenta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Eugène Thibivilliers (5 de març de 1894)

- Eugène Thibivilliers: El 7 de juny de 1870 neix a Puiseux-le-Hauberger (Picardia, França) l'anarquista Eugène Edmond Thibivilliers. Era fill d'Eugène Thibivilliers i de Florentine Fauveaux. Es guanyava la vida treballant de polidor de metalls a la fàbrica Christofle, al número 112 del carrer de la Gare de Saint-Denis (Illa de França, França). Fitxat com a «anarquista militant», el 26 de novembre de 1892 el seu domicili, al número 10 de la carretera d'Aubervilliers a Saint-Denis, va ser inventariat en el registre de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. L'abril de 1893 vivia amb sa companya Marie Bédu al número 12 del carrer Corradi de Saint-Denis. El 26 de desembre de 1893 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes amb l'adreça desconeguda. El 4 de març de 1894, quan la policia es presentà a la fàbrica Christofle per a detenir l'anarquista Auguste Heurteaux, un grup d'una seixantena de treballadors intentaren evitar l'arrest i ells va ser detingut juntament a François Carré i Heurteaux. L'endemà, 5 de març de 1894, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 21 de març de 1894 va ser jutjat, amb altres companys (François Carré, Cyprien Gavot, Auguste Heurteaux, Alexis Lartigue i Arthur Maigret) per la Policia Correccional per «ultratges i rebel·lió» i condemnat a tres mesos de presó. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut, juntament amb una trentena d'anarquistes, en una gran agafada a Saint-Denis. El seu domicili, al número 9 del carrer Samson, va ser escorcollat per policia sense resultats. El 31 de desembre de 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes de la policia i aleshores vivia al número 82 de la carretera d'Aubervilliers a Saint-Denis. En el llistat d'anarquistes de 1901 vivia al número 3 de l'Impasse Jean de Saint-Denis. El 4 de gener de 1913 es casà al XX Districte de París amb Marie Bédu i amb aquest matrimoni legitimà els cinc infants de la parella, tots nascuts a Saint-Denis: Eugène Florent (1892), Eugénie (1894), Paul Joseph (1899), Albertine Victorine (1903) i Charles Florent (1910). Eugène Thibivilliers va morir el 3 de març de 1914 al seu domicili, al número 7 del carrer Piat, del XX Districte de París (França) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

***

Giuseppe Reale Corengia Taborelli

- Giuseppe Reale Corengia Taborelli: El 7 de juny de 1882 neix a Fino Mornasco (Llombardia, Itàlia) l'activista anarquista Giuseppe Reale Corengia Taborelli, també conegut com José Coregia Taborello. Sos pares es deien Natale Corengia i María Taborelli. Cisteller de professió, emigrà a Buenos Aires (Argentina) i milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però va ser expulsat en aplicació de la Llei de Residència. Exiliat a París (França), formà part del grup anarquista al voltant del metge anarquista Pedro Vallina Martínez. S'establí a Barcelona (Catalunya), en una casa del número 13 del carrer dels Pins. El 15 de gener de 1910 s'instal·là en una casa d'hostes del número 25 del carrer de Jacometrezo de Madrid. L'abril de 1910 s'associà a Madrid a la Societat Gimnàstica Espanyola, fent ús assíduament del seu gimnàs. Giuseppe Reale Corengia Taborelli va morir el 23 de maig de 1910 a la Casa de Socors del districte Centre de Madrid (Espanya) a resultes de l'explosió fortuïta, al carrer Major madrileny –a prop del monument aixecat en record de les víctimes de l'atemptat de Mateo Morral–, de la maleta carregada d'explosius que portava quan es dirigia a l'Estació del Nord per atemptar, segons la interpretació policíaca, contra el tren exprés on viatjava el rei d'Espanya Alfons XIII. Segons la versió oficial, a les 9.26 d'aquella nit, el guàrdia Nicanor Blanco Segovia, que prestava servei al carrer Major, sentí una forta detonació, alhora que va veure un home que corria; quan l'agent anava a detenir l'individu, aquest es disparà dos trets a la templa dreta. Immediatament hi acudiren el capità de Seguretat Salgado i altres guàrdies, i com l'individu no havia mort, el portaren a la Casa de Socors. Corengia tenia la mà dreta cremada per l'explosió i ferides a diverses parts del cos. Es donava el cas que Coregia era coix i contrafet i geperut de la part dreta del seu cos i el braç dret no el podia aixecar, fet que implicava que s'hauria d'haver disparat amb la mà esquerra. La bomba consistia en una capsa petita de cabdals, carregada amb quatre tubs de pólvora comprimida i balins, sense dinamita; només va explotar un tub. La detonació no matà Corengia perquè aquest s'adonà que anava a explotar i llançà la maleta lluny d'ell. Gairebé amb tota seguretat Corengia no volgué realitzar cap regicidi, sinó destruir el monument a les víctimes de Morral. Deixà inèdit un voluminós text autobiogràfic (Mis memorias), del qual el diari madrileny La Voz en va publicar extractes entre el 8 i el 12 de juliol de 1935.

Giuseppe Reale Corengia Taborelli (1882-1910)

***

Luigi Marianelli

- Luigi Marianelli: El 7 de juny de 1884 neix a Peccioli (Toscana, Itàlia) el forner anarquista Luigi Marianelli. Sos pares es deien Serafino Marianelli i Rosa Montagnani. En els primers anys del segle vint va ser fitxat com a anarquista per les autoritats. Mantingué correspondència amb Errico Malatesta i altres destacats anarquistes, i fou l'ànima del grup anarquista del seu poble. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu des del punt de vista propagandista i en l'agitació sindical. El 3 d'abril de 1921 un escamot feixista, vingut de Pisa (Toscana, Itàlia) i capitanejat per Bruno Santini, realitzà una incursió a Peccioli, però ell amb un grup d'anarquistes que ja l'esperaven feriren set membres d'aquest esquadró i obligà la resta a fugir-ne. Detingut amb els seus companys, l'octubre de 1921 va ser jutjat pel Tribunal de Lucca (Toscana, Itàlia) i condemnat a un any i dos mesos de presó. Durant els anys del feixisme continuà mantenint els seus principis llibertaris i patí els controls i denúncies dels delators feixistes anònims, fet pel qual va ser arrestat en diverses ocasions. El gener de 1943 va ser detingut per la policia política i alliberat un mes més tard. Durant la II Guerra Mundial reprengué el contacte amb el moviment anarquista. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 participà a títol individual en el Congrés Nacional de Carrara (Toscana, Itàlia), constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), organització en la qual milità. Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 va ser delegat pel grup anarquista de Peccioli a la Conferència Anarquista de Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) i el 20 de maig de 1951 a la Conferència Nacional Pro Víctimes Polítiques de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). També entre el 19 i el 22 de març de 1953 assistí al V Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Luigi Marianelli va morir el 27 de març de 1958 a Peccioli (Toscana, Itàlia).

***

Foto antropomètrica de David Bélonie

- David Bélonie: El 7 de juny de 1885 neix a Ginhac (Carcin, Guiena, Occitània) l'anarquista il·legalista David Bélonie. Era fill natural de la costurera Marie Bélonie, fet que el marcà profundament, i amb 13 anys quedà orfe de mare. Per guanyar-se la vida va fer de criat d'un regidor municipal de Nespulé (Palajanjas, Llemosí, Occitània) i després marxà a París (França), on va fer diverses feinetes (oficinista, empleat de farmàcia, etc.). Apassionat de les llengües, estudià de manera autodidacta hebreu, anglès, rus i alemany. De ben jovenet s'introduí en els cercles llibertaris. L'hivern de 1904 residí a Londres (Anglaterra) i retornà a París el gener de 1905. Entre setembre de 1905 i octubre de 1906 treballà com a empleat a l'Apotecaria Thomas del barri parisenc de Saint-Denis. Fugint del servei militar, marxà clandestinament, després de furtar 60 francs de l'apotecaria per al viatge, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudia química i farmàcia. En 1907 recuperà la seva documentació per traslladar-se a Bèlgica, però, segons la policia, restà a Ginebra sota identitat falsa. En aquesta època va ser membre del grup anarquista «Germinal» de Ginebra, del qual formaven part José Estivalis i Octave Guidu, i s'especialitzà en falsificació de documents. El 30 d'abril de 1907 va ser detingut a Brussel·les per robatori. El 22 de setembre de 1907 va ser expulsat del cantó de Ginebra i marxà al de Basilea. Finalment va ser expulsat de Suïssa per apologia de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria. Després va fer feina a Lió (Arpitània) amb identitat falsa ja que estava en crida i cerca. Detingut per insubmissió, va ser tancat durant sis mesos a Lille, on amplià coneixements amb una altre gran falsificador anarquista, Alphonse Rodriguez. El novembre de 1910 retornà a Londres per passar una temporada. A París novament, va fer d'empleat comercial i posteriorment es va veure implicat en les activitats il·legalistes de la «Banda Bonnot», a la qual va aportar els seus coneixements de falsificació. El 12 de març de 1912 va ser detingut per complicitat de robatori ja que havia rebut una partida de valors mobiliaris –títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar– que havien estat robats el 21 de desembre de 1911 per Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier al recaptador de la «Société Générale» al carrer Ordener de París. Jutjat, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó i a 10 anys de desterrament. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condecoració pòstuma de Xavier Douyau apareguda en el Journal Official de la République Française del 5 de juny de 1916

- Xavier Douyau: El 7 de juny de 1891 neix a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) l'anarquista Xavier Henri Victor Douyau, conegut com Jean Reynald. Era fill de Charles Philippe Douyau, empleat en la direcció de Correus, i de Louise Aimée Henriette Adour. El setembre de 1909 estudiava becat al Liceu Voltaire de París (França) i era secretari de la Joventut Socialista Revolucionària del IV Districte de París, adherida a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), i com a tal participà en la campanya de suport a Georges Marchal, exgerent de La Guerre Sociale, aleshores empresonat. El 18 de setembre de 1909 participà, com a delegat del Comitè d'Entesa de les Joventuts, en el gran míting antimilitarista celebrat a la Sala Issaly, al número 133 del carrer Saint-Antoine del IV Districte de París, organitzada per la Joventut Socialista Revolucionària del IV Districte. El 23 d'octubre de 1909 va ser detingut per llançar pedres contra agents de policia a la sortida d'una reunió de protesta per l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França); jutjat per aquest fet, va ser condemnat l'11 de novembre de 1909 a sis mesos de presó, a més de perdre la beca d'estudis. Va ser posat en llibertat el 13 de març de 1910 i el 15 d'abril d'aquell any va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquesta època vivia al número 20 del carrer Guilhem a l'XI Districte de París i col·laborava en La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. El 21 de setembre de 1910, durant una reunió antimilitarista de la Joventut Socialista Revolucionària de l'XI Districte, va fer una mena de «curs d'antipatriotisme» tot fent servir un fullet de Gustave Hervé. El 9 d'octubre de 1910, en una reunió celebrada pel «Groupe Révolutionnaire des Originaires de l'Anjou» a la Sala Fabien, al número 70 del carrer Archives del III Districte de París, va fer una conferència sobre l'educació tot fent una crida a l'acció revolucionària dins dels sindicats i defensant la formació de petits grups de quatre o cinc persones de confiança per cometre accions de sabotatge. El 17 d'octubre de 1910 Lucien-Célestin Mouquin, director general d'Investigacions a la Prefectura de Policia de París, ordenà la seva detenció, ben igual que la d'altres anarquistes, però no va ser trobat a diferents adreces. El novembre de 1910 era secretari de la Joventut Llibertària del Sena, que arreplegava els grups dels XI i XVIII Districtes de París i el de Saint-Ouen, i que tenia a més un grup teatral i esportiu. El 13 de novembre de 1910, amb altres companys (Hubert Beaulieu, Henri Combes, Jean Goldschild, Eugene Peronnet, Rivais i Pierre Ruff), participà en una reunió, al número 70 del carrer Archives, on es fundà la Federació Comunista Revolucionària (FCR). El 27 de novembre de 1910, en una reunió celebrada al carrer Bretagne, al III Districte de París, reivindicà les idees comunistes, tot criticant les socialistes. El 30 de gener de 1911 va ser novament detingut pel robatori d'una bicicleta i el 17 de juny següent va ser condemnat a 13 mesos de presó i a cinc anys de prohibició dels drets civils per «possessió d'arma i vagabunderia», recobrant la llibertat el 29 de desembre de 1911. En 1912 va ser cridat a files per fer el servei militar, però es va ajornar un any la incorporació per «adenitis cervical i submaxil·lar». El 9 d'octubre de 1913 va ser integrat en el III Regiment d'Artilleria de campanya del 10 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica. Després de passar per diverses unitats, quan esclatà la Gran Guerra va ser destinat el 26 d'agost de 1915 al 21 Batalló de Caçadors de a Peu i l'1 de gener de 1916 va ser nomenat sergent. Xavier Douyau va morir, en una trinxera a resultes de ferides de guerra, el 9 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de març– de 1916 a Douaumont (Lorena, França). Va ser condecorat pòstumament amb la Creu de Guerra amb Palma i en 1919 va ser amnistiat de tots els seus delictes.

***

Notícia de la detenció de Célestin Barrial apareguda en el diari de Nimes Le Républicain du Gard del 25 de març de 1914

- Célestin Barrial: El 7 de juny de 1892 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Célestin Louis Barrial, conegut com Le Parigot. Era fill de Victor Auguste Barrial, calceter, i de Marie Sophie Cédat. Es guanyà la vida treballant de sabater. El 18 de març de 1912 es casà a Nimes amb Adélaïde Lucie Durand i aleshores vivia amb sa mare ja vídua al número 5 del carrer Mûrier d'Espagne de Nimes. El 26 de febrer de 1913 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes a vuit dies de presó per «violències i insults». Cridat a files per a fer el servei militar, el 10 d'octubre de 1913 s'incorporà al 3 Regiment de Zuaus, però el 5 de novembre de 1913 va ser llicenciat per «anquilosament del canell dret». El 31 d'octubre de 1913 s'havia divorciat davant el Tribunal Civil de Nimes d'Adélaïde Durand. L'1 de maig de 1914 va ser condemnat pel Tribunal Civil d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) a vuit mesos i cinc anys de prohibició de residència per «robatori i violències». El 19 de febrer de 1915 va ser mobilitzat i destinat al 1 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica, però el 2 de juny d'aquell any va ser llicenciat per «fractura antiga de l'avantbraç dret amb call viciós i anquilosament parcial de l'articulació del canell dret». El 16 de setembre de 1916 va ser detingut a Santa Camèla (Llenguadoc, Occitània) per «complicitat de robatori per encobriment». El 21 de juliol de 1923 va ser declarat invàlid per al servei en l'exèrcit per «cicatriu d'intervenció per apendicitis». En aquesta època vivia al número 4 del carrer Clérisseau de Nimes i formava part del grup llibertari local (Fieux, Gauzy, Geay, Revolon, etc.), el qual es reunia a la taverna regentada per l'anarquista Louis Victor (Mephisto). El 3 de juliol de 1926 es casà a Nimes amb Margueritte Mathilde Françoise Petit. Aleshores era cap de recepció en un hotel i vivia al número 4 del carrer Clérisseau de Nimes. El 5 d'octubre de 1927 va ser condemnat pel Tribunal Civil de Nimes a 50 francs de multa per «infracció ferroviària». En 1928 era membre del grup local de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). El 21 de febrer de 1930 es divorcià a Nimes de Margueritte Petit. El 10 de novembre de 1932 presidí una conferència d'Aristide Lapeyre, juntament amb Raoul Reynaud. En 1935 era el secretari del grup anarquista de Nimes, adherit a la Federació Anarquista Internacional (FAI). Entre 1935 i 1936 fou, amb Ludovic Pradier i André Prudhommeaux, un dels animadors del Comitè Anarcosindicalista de Nimes, que es reunia al número 10 del carrer Émile Jamais i, a partir de març de 1937, al Café de l'Industrie, al bulevard Amiral Courbet. En 1939, amb l'esclat de la II Guerra Mundial, no va ser mobilitzat. Aleshores vivia al número 1 del carrer Corconne de Nimes. Com que figurava en un llistat d'«anarquistes francesos perillosos per a la seguretat nacional», va ser detingut i internat durant dos anys en un camp. El 17 d'octubre de 1940 es casà a Nimes amb l'obrera Antoinette Marie Rose Pellet. Aleshores treballava muntant sabates i oficialment continuava vivint al número 1 del carrer Corconne, encara que residia a Sinha (Provença, Occitània). Durant l'ocupació alemanya va ser detingut en diferents ocasions. Durant la postguerra milità en el grup anarquista de Nimes, adherit a la Federació Anarquista (FA). Célestin Barrial va morir el 25 de novembre de 1946 a Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto policíaca d'Osvaldo Maraviglia

- Osvaldo Maraviglia: El 7 de juny de 1894 neix a Caldarola (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Osvaldo Maraviglia, conegut com Zio d'America. Sos pares es deien Teofilo Maraviglia i Eusebia Ravaglioli. Quan tenia 17 anys emigrà als Estats Units, reunint-se amb altres dos germans grans a Newark (Nova Jersey, EUA), on trobà feina en la indústria de la confecció de moda masculina. En aquells anys participà activament en les lluites obreres, formant part del sindicat Unió Local 24 de l'«Amalgamated Clothing Workers Union» (Unió de Treballadors de la Confecció). Sortí d'Itàlia amb idees socialistes, però ben aviat es decantà pel corrent individualista del moviment anarquista, distribuït la seva premsa, com ara Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i Era Nuova. Durant la Gran Guerra, malgrat la persecució, fou un dels animadors del Grup de Propaganda Revolucionària (GPR), que es reunia al número 89 de la Setena Avinguda de Newark. En 1916 la seva correspondència amb sa família a Itàlia començà a ser controlada per la censura militar, amb la finalitat de trobar continguts subversius i antimilitaristes. El 13 de maig de 1917 va ser detingut a Newark, denunciat per l'«exanarcoide nietzschià» Albino Scilimbraca, sota l'acusació d'haver «insultat la bandera»; jutjat el 23 de maig d'aquell any, va ser absolt per manca de proves. Després de la guerra fou dels primers a fer ressorgir la premsa anarquista després del llarg període de silenci i fou el promotor de L'Adunata dei Refrattari, que començà a publicar-se el 15 d'abril de 1922, moment a partir del qual tota sa vida estarà lligada a aquest periòdic. Esdevingué administrador i durant llargs períodes redactor, corrector i corresponsal, ocupant-se gairebé en totes les qüestions del periòdic. La seva formació acadèmica es limitava a l'ensenyament primari, però amb la seva capacitat, intel·ligència i energia, en pogué assumir totes les funcions. La seva jornada començava a les cinc de la matinada i terminava a les 10 del vespre, dividint-se aquesta en tres ocupacions: família, fàbrica i periòdic, havent ocasions en les quals el periòdic ocupava la major part del seu temps. La seva tasca fou una de les garanties de la llarga longevitat de L'Adunata dei Reffratari, sobrevivint durant molts anys als moments durs i a les crisis. Gràcies a aquest periòdic s'establí una gran i intensa xarxa de relacions entre el moviment llibertari nord-americà i el de la resta del món. També s'ocupà especialment de fomentar la solidaritat econòmica amb les víctimes de la repressió, recaptant diners i enviant-los on fos necessari sota el nom de Zio d'America, o també sota el nom de sa companya Maria Caruso, també militant llibertària. Entre els destinataris dels seus enviaments podem citar destacats noms del moviment anarquista internacional, com ara Camillo Berneri, Vincenzo Capuano, G. Cola, Giuseppe De Luisi, Francesco De Rubeis, A. Francini, Carlo Frigerio, Francesco Ippoliti, Errico Malatesta, Leonida Mastrodicasa, Elena Melli, L. Tollini, etc. Durant el període feixista la solidaritat no es limità a l'ajuda dels companys necessitats i les seves famílies, sinó que també es va fer costat activitats antifeixistes i conspiradores diverses (Sante Pollastro, Michele Schirru, etc.), fet que va atreu particularment l'atenció dels serveis de policia italians que operaven als EUA. Actiu propagandista i agut polemista, s'enfrontà als antifeixistes que expressaven judicis simplistes dins del moviment anarquista. En 1928 desencadenà una dura campanya contra Carlo Tresca, acusant-lo d'«espia» i de «comunista». Durant la Revolució espanyola promogué el suport dels combatents i entre 1936 i 1939 va anar a França per visitar els companys que treballaven per la labor. En 1940 amagà l'anarquista Ernesto Bonomini, aleshores buscat per la policia. Amb la caiguda del feixisme reprengué les relacions amb els companys italians, donant consells i proporcionant propaganda i suport financer. Com sempre que hi diners en marxa, patí insinuacions i crítiques per la seva gestió. En 1954, malalt greument del cor, deixà Newark i es traslladà a San Francisco (Califòrnia, EUA), abandonant l'administració del periòdic i restant només com a col·laborador i assessor. El 22 d'octubre de 1966, durant una manifestació a San Francisco en resposta a altra organitzada per un grupuscle racista i nazifeixista, i en la qual esclataren enfrontaments amb la policia, el seu cor no pogué resistir el moment i Osvaldo Maraviglia va caure mort fulminat. Part del seu arxiu es troba dipositat a la Boston Public Library.

Osvaldo Maraviglia (1894-1966)

***

Ramon Jové Brufau

- Ramon Jové Brufau: El 7 de juny de 1897 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista, i després marxista, Ramon Joan Jové Brufau. Sos pares es deien Joan Jové Vilalta, jornaler, i Maria Brufau Masana. Metal·lúrgic modelista de professió, treballà de tècnic en una fàbrica de Sabadell. D'antuvi milità en el republicanisme federal i després en la Federació Obrera Sindical de Sabadell, col·laborant en El Federal. Més tard entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga dels metal·lúrgics de 1910 fou membre del seu comitè, fet pel qual acabà empresonat. Entre 1924 i 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, formà part del Comitè Nacional de la CNT i en 1925 s'entrevistà amb Francesc Macià Llussà per a preparar un aixecament independentista. En 1928 participà en la polèmica que es donà en el periòdic L'Opinió sobre l'arrelament de l'anarquisme a Catalunya. En aquesta època col·laborà en Mirador i Solidaridad Proletaria. En 1929 cofundà «Edicions La Fona» i l'any següent publicà en aquesta editorial l'assaig socioeconòmic L'ideal obrer. La democràcia i l'anarquisme, obra crítica amb l'anarquisme. Aran de la vaga general de 1930 va ser empresonat de bell nou. Com la majoria dels sindicalistes sabadellencs, acabà formant part de la Federació Local de Sindicats (FLS) que s'adherí a la Unió General del Treball (UGT). Amb la proclamació de la II República espanyola milità i formà part de la junta directiva d'Estat Català - Partit Proletari (EC-PP), una escissió comunista d'Estat Català encapçalada per Jaume Compte Canelles. Col·laborà en L'Insurgent, on defensà la celebració d'una Conferència Nacional Obrera de Catalunya, de caràcter anticenetista furibund. El juny de 1932, en un congrés d'EC-PP, va ser expulsat juntament amb Domènec Ramon. Després d'això, s'afilià la Unió Socialista de Catalunya (USC) i es mostrà contrari a la unificació amb els comunistes i partidari d'una «democràcia obrera». El 26 d'octubre de 1932 va fer la conferència «Acció de govern i programa mínim» al local de la USC. En aquesta època col·laborà en Justícia Social. Òrgan de la Unió Socialista de Catalunya. A començaments de 1933 es manifestà partidari de la reconstrucció sindical de Catalunya al marge de la CNT i el juliol d'aquell any participà en el Congrés Extraordinari d'Unificació que pretenia la fusió entre la Federació Catalana del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la USC; a proposta seva, s'aprovà una resolució a favor de militar dins la Unió General de Treballadors (UGT). En 1934 atacà durament l'Aliança Obrera i després dels «Fets d'Octubre» defensà una radicalització cap a una «democràcia obrera». El 20 de novembre de 1935 va fer la conferència «El pensament social dels obrers» al Campalans Club de Barcelona. El juny de 1936 formava part de la delegació de Barcelona Centre de la USC que proposà el cessament de tota col·laboració governamental. A començaments de juliol de 1936 era redactor del setmanari Justicia Octubre Social, portaveu dels partits que unes setmanes més tard crearien el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Quan era secretari general del Sindicat Metal·lúrgic de la FSL-UGT de Sabadell, Ramon Jové Brufau va morir el 19 de juliol de 1936 durant els combats contra la insurrecció militar feixista a la plaça de Catalunya de Barcelona (Catalunya) –fou l'únic sabadellenc que morí en la defensa de Barcelona. Des del 30 d'octubre de 1985 un carrer del barri de Can Puiggener de Sabadell porta el seu nom.

***

Antonio Casanova (esquerra), amb Simón Radowitzky, al front d'Aragó (1937)

- Antonio Casanova Prado: El 7 de juny de 1898 neix a Betanzos (La Corunya, Galícia) el militant anarquista, editor i traductor Antonio Casanova Prado. Va emigrar molt prest a Buenos Aires (Argentina) i es va posar a fer de forner a la zona d’Avellaneda, barri obrer on romanien els immigrants gallecs que acabaven d’arribar, i s’afilia al Sindicat de Forners, compost fonamentalment d’anarquistes gallecs, i que va jugar un paper molt important en la unificació del moviment obrer argentí –un dels dirigents forners més destacats va ser el gallec Adrián Troitiño, qui en representació del sindicat cofundà la Federació Obrera Argentina en 1901. Casanova militarà activament en el grup llibertari Ateneo Libre i el 13 de desembre de 1932 participarà en el II Congrés Anarquista Regional celebrat a Rosario. Entre l'11 i el 14 d'octubre de 1935 es realitzarà al Plata el Congrés Constituent, on es fundarà la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA), i Casanova en serà un dels fundadors. Quan esclata la Guerra Civil espanyola es trasllada a Barcelona –sota el nom d’un altre anarquista gallec forner, Manuel Freire– per participar en la Revolució i s'allistarà en la 28 Divisió que comandava Gregorio Jover, realitzant tasques periodístiques. A Barcelona va viure al carrer Muntaner, 514, amb Prince, Maguid, José María Montero i Simón Radowitzky, llegendari anarquista que va venjar els treballadors assassinats durant la Setmana Roja a Buenos Aires (1 de maig de 1909) matant-ne el responsable directe, el general i cap de policia Ramón Lorenzo Falcón. Acabada la guerra va exiliar-se a França, on va ser capturat pels nazis i reclòs en un camp de concentració, d’on va poder fugir i incorporar-se a la resistència, sota el pseudònim de Manuel Freire, participant en l’alliberament de París. En 1941 vivia a Marsella amb Bejarano i Blasco, va participar en la reconstrucció la CNT a França i va ser director de Solidaridad Obrera, a París, en 1944. Desil·lusionat quan va veure que les potències europees no derrocaven el feixisme de Franco, va tornar a Argentina, a fer de forner i treballar en altres oficis. Participà en l'Ateneu d'Avellaneda i va col·laborar en nombrosos diaris i revistes anarquistes, com ara Más Allá (1937-1938) i Tierra y Libertad, i va fer traduccions del francès i conferències. És autor del fullet Posición revolucionaria, editat per Tierra y Libertad a Bordeus en 1945, amb pròleg d'Ildefonso. Antonio Casanova va morir el 8 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).

Antonio Casanova Prado (1898-1966)

***

Necrològica d'Elías Conejos García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 d'abril de 1986

- Elías Conejos García: El 7 de juny de 1898 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Elías Conejos García. Sos pares es deien Ramón Conejos i Balbina García. Vivia al barri barceloní del Poblet. Xofer de taxi, fou un dels responsables de la Secció de Taxis del Sindicat dels Transports de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial fou un dels responsables de la Federació Local de Nantes de la CNT i un dels animadors del Comitè Regional de Bretanya d'aquest sindicat, participant com a delegat en diversos congressos. Col·laborà en el sosteniment econòmic del butlletí confederal Terra Lliure i participa en nombroses subscripcions del moviment llibertari. Sa companya, de la qual es va divorciar, fou Aurora García. Elías Conejos García va morir el 9 de març de 1986 al seu domicili de Nantes (Noaned, Bretanya).

---

Continua...

---