SEXE, BAR�A i INDEPENDENCIA

Victor Alexandre: El PSC, un frau a Catalunya

Tue, 10 Apr 2012 02:33:53 +0200

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/04/el_psc_un_frau_a_catalunya_83369.php

"és molt eloqüent que algú que es fa passar per demòcrata arribi a l’extrem de satanitzar les urnes"

Si el PSOE català pogués intuir, només intuir, el galdós paper que li reserva la història amb relació a la seva aversió a les llibertats nacionals de Catalunya es dissoldria ara mateix aclaparat per la vergonya. Però ni ho intueix ni ho vol intuir i, a ulls clucs, sense cap mena de reflexió, es lliura a una fugida endavant que serà la seva destrucció. De moment, ja ha estat foragitat de la major part dels llocs de poder que havia ocupat durant força temps. Alguns, fins i tot, més enllà d’una generació. I ara, com passa amb les marques polítiques que ja ningú no compra, es veu obligat a publicitar-se com a partit renovat –“nou PSC”, en diuen ells– amb el desig que la societat sigui prou càndida per fer-los confiança. Pensen que amb una cara nova aquí i una cara nova allà ja n’hi ha prou per enredar la gent. Però és un frau, perquè la cúpula actual del PSOE de Catalunya és tan nacionalista espanyola com l’anterior. Només cal veure com reacciona cada cop que la societat catalana fa un pas, per petit que sigui, en favor dels seus drets nacionals.

Fixem-nos que en pocs dies de diferència el PSOE de Catalunya ha saltat amb la mateixa virulència que el Partit Popular i Ciudadanos, els seus dos grans socis en aquesta qüestió, en contra de la fi de l’espoliació fiscal que patim i en contra de la llei de consultes. Una llei, per cert, força tèbia i encotillada. En el primer cas, veient-se impotent per rebatre el saqueig que pateix Catalunya per part d’Espanya, així com l’evidència que ara mateix seríem un dels països més pròspers de la Unió Europea si fóssim un Estat, no li queda més remei que qualificar les xifres de mentida i abocar desqualificacions sobre el conseller Andreu Mas-Colell acusant-lo de trampós. No es pot caure més avall, però els socialistes catalans són capaços d’això i de molt més en nom d’Espanya. En aquest sentit, les tradicionals proclames espanyolistes de la portaveu Rocío Martínez Sampere són sempre altament il·lustratives. “No som traïdors”, ha arribat a dir tot demostrant, sense adonar-se’n, que qui té la cua de palla s’encén.

Pel que fa al tema de les consultes, la diputada Laia Bonet, una altra abanderada de l’espanyolitat, ha arribat a dir que són “un instrument de propaganda política al servei del govern i de l’estratègia del pacte fiscal en benefici partidista i en detriment del país”. Déu n’hi do. Sort que d’aquestes barbaritats, com dèiem, en queda constància escrita i el temps s’encarregarà de posar-les en el lloc que els correspon. Tanmateix, és molt eloqüent que algú que es fa passar per demòcrata arribi a l’extrem de satanitzar les urnes. De les urnes, en fugen sempre els amics del pensament únic. Però jo mateix, viatjant per diferents llocs de Catalunya com a portaveu de la Plataforma que va impulsar la consulta per la independència a Sant Cugat, vaig poder comprovar tristament com a la majoria de municipis, llevat d’honroses excepcions, el principal enemic de les consultes no era pas la Falange, sinó el PSOE de Catalunya amb les seves maniobres adverses. No és estrany, per tant, que ara es mostrin tan al·lèrgics al parer de la gent expressat en una papereta i dipositat en una urna. Són els mateixos hipòcrites –i els seus hereus– que el 15 de gener de 1976, asseguts a les primeres files del Palau d’Esports de Montjuïc amb llumins i encenedors flamejants a les mans, assistien al concert de Lluís Llach i cridaven entre aplaudiments: “Llibertat d’expressió! Llibertat d’expressió! Llibertat d’expressió!”

Però bé, a hores d’ara ja no és cap secret que el PSOE de Catalunya és un dels fraus polítics més espectaculars de la nostra història recent. Per això no estranya ningú que, dient-se federalista, sigui tan al·lèrgic al principi més elemental: tenir grup propi al Congrés espanyol.

Despulla't per la independ�ncia!!!

Wed, 16 Nov 2011 02:36:42 +0100

S'acosta l'hivern, fa fred i la millor manera d'apujar la temperatura és amb un bon striptisssss...

A la foto tenim la Isabeleta Cros , de Riudoms , que es despulla per tots nosaltres mentre tasta uns calçots... ho fa per fer-nos pujar la temperatura i demanar la independència dels Països Catalans JA!!!!

El parlament acomiada Heribert Barrera amb crits d'independ�ncia

Mon, 29 Aug 2011 16:08:19 +0200

http://www.vilaweb.cat

Pujol, a Barrera: 'Agraït, molt, president, pel teu patriotisme...' · Autoritats i familiars fan un minut de silenci a l'arribada del fèretre · Col·loquen una estelada sobre el fèretre a la sortida del parlament · L'ajuntament li dedicarà un carrer o un espai

L'acte de comiat a Heribert Barrera d'aquesta tarda al Parlament de Catalunya ha estat la culminació d'un dia de dol expressat per milers de ciutadans, que han visitat la capella ardent al llarg del matí (vídeo). Els parlaments de l'ex-president Jordi Pujol i la presidenta del parlament, Núria de Gisbert, han glossat la vida i l'acció de Barrera, a qui han mostrat un profund agraïment pel seu patriotisme i dedicació a la política catalana.

En acabar l'acte amb el Cant dels Segadors, els assistents han fet crits d'independència i s'ha col·locat una estelada damunt del taüt.

Al matí, la presidenta de la cambra Núria de Gisbert ha esperat l'arribada del cotxe fúnebre a les portes de la institució, flanquejada per quatre mossos d'Esquadra uniformats de gala. Quan el taüt, recobert amb una senyera, ha entrat al parlament, familiars i amics l'han homenatjat amb un minut de silenci, just abans d'instal·lar la capella ardent. El president d'Esquerra, Joan Puigcercós, la portaveu parlamentària del mateix grup, Anna Simó, i l'ex-consellera Montserrat Tura han esperat a l'interior.

Una de les primeres autoritats que ha acudit a la capella ha estat l'ex-president de la Generalitat, Jordi Pujol. Pujol fins i tot s'ha saltat el protocol i després de resar des del lloc habilitat a la capella ardent, ha rodejat el fèretre i s'ha situat just al costat, per acomiadar-se des de més a prop. En el llibre de condols, Pujol, ha redactat, emocionat i rodejat de mitjans gràfics, un text que començava amb les següents paraules: 'Agraït, molt, president, pel teu patriotisme...'. Acompanyat per la seva dona, Marta Ferrussola, l'ex-president no ha volgut fer declaracions.

El batlle de Barcelona, Xavier Trias, per la seva banda, ha volgut subratllar l'honestedat de Barrera i ha dit que era dels pocs polítics 'vàlids capaços de generar afecte'. Trias l'ha comparat amb Josep Laporte i ha dit: 'Va defensar les seves idees, el seu partit, el seu país, i va ser honest com a polític i com a persona'. I ha reiterat la voluntat de l'ajuntament de dedicar un espai o un carrer a l'ex-president del Parlament.

Des de primera hora d'ahir hi ha, a la façana del parlament, un domàs amb l'escut parlamentari amb llaç negre, en senyal de dol. Les reaccions polítiques a la mort de l'ex-president del parlament no es van fer esperar i ja ahir polítics de tots els partits i colors el van recordar i elogiar. Joan Puigercós, president d'ERC, va lamentar la pèrdua de Barrera: 'La tristesa de la notícia s'uneix al record del referent que ha estat per al conjunt de la militància d'ERC i de la societat catalana'. Artur Mas, president de la Generalitat, va parlar de la participació de l'ex-president en la manifestació del 10 de juliol com a metàfora de la seva trajectòria. El cap del PSC al Parlament, Joaquim Nadal, va subratllar la seva 'lleialtat a les conviccions republicanes' i la seva 'trajectòria de lluitador'.

Duran i Lleida el va descriure com un polític 'humil i patriota' i Joana Ortega li va agrair 'l'entrega i el treball'. Jordi Pujol va expressar un sentiment de gran admiració pel Barrera. 'Va ser un home molt recte i honest, molt cumplidor dels seus compromisos. Va saber exercir la discrepància amb elegància'. Solidaritat per la Independència en va voler recordar el 'ferm i clar' independentisme. Per altra banda, l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va dir que tant la ciutat com Catalunya 'recordaran sempre Barrera amb estima i admiració'. Trias va assegurar, a més, que l'ajuntament de Barcelona dedicarà un carrer o espai de la ciutat a la seva memòria.

La presidenta actual del parlament, Núria de Gispert, va ressaltar-ne 'l'incansable dedicació' a la lluita per l'autogovern del seu antecesor. De Gispert va descriure Barrera com 'un dels grans referents de l'independentisme català' i va assegurar que va desenvolupar el seu càrrec de president del Parlament 'amb integritat i abnegació patriòtica'. La presidenta del parlament valorava que Barrera va saber enllaçar 'el Parlament i l'autogovern de la república amb les nostres institucions restablertes' durant la presidència de la càmara del 1980 al 1984. I va citar les paraules de Barrera durant la diada de l'onze de setembre del 2010: 'Les noves legislatures des del 1932 fins avui ens poden oferir una lliçó: ja fa més de cent anys que va començar una lluita política per les llibertats de Catalunya'.

L'ex-president del parlament, Joan Rigol, va descriure al seu antecesor com 'un dels polítics més clarividents' de la història catalana recent i que fou un polític 'honest i insobornable'.

Jaume Bosch, diputat i dirigent d'ICV, va afegir-se al dol per la mort de Barrera i va reconèixer la seva tasca 'per les llibertats nacionals i democràtiques' tot i que va retreure-li que donés a Jordi Pujol la presidència de la Generalitat el 1980. El Partit Popular va admetre la 'credibilitat política exemplar' de l'ex-president del parlament i d'ERC, més enllà de les diferències ideològiques.

I el president de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), Salvador Giner, ha reivindicat la figura de Barrera, com a científic, faceta molt menys coneguda que la de polític. Per Giner, Barrera era polifacètic i va desenvolupar una important tasca com a 'científic, polític, patriota i, en definitiva, ciutadà actiu'. Barrera es va exiliar a França després de la guerra del 1936-1939. Va estudiar química, física i matemàtiques a Montpeller i va obtenir el doctorat d'estat a París. Va ser professor a la Universitat de Montpeller del 1942 al 1952 i, a la UAB, des del 1970.

A més, va ser investigador del Centre Nacional de Recerca Científica a França i als Estats Units i va ser vice-president de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica. L'any 1978 es va incorporar a la Secció de Ciències i Tecnologia de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) com a membre numerari i, durant el temps que va pertànyer a aquesta institució, va ocupar el càrrec de president de la Secció entre els anys 1989 i 1991, i també va presidir la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques, filial de l'IEC, entre els anys 1976 i 1978.

Guerra en el PP valenci� despr�s de la designaci� de Fabra com president

Tue, 02 Aug 2011 01:21:58 +0200

www.valencianisme.com

No volem, no volem, un orellut de president

Segons informa el diari El Confidencial, la guerra interna en el PP valencià arran de la sobtada dimissió ahir de Francisco Camps no ha fet més que començar. Al disgust de l'alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València, Alfonso Rus, per haver sigut bandejat ahir en la presa de decisions, que ja és prou, s'afegeixen les reticències dels consellers, els diputats i l'actual executiva del PP casolà a tindre un president de Consell, grup parlamentari i partit castellonenc i imposat des de Madrid. Tot indica que Alberto Fabra ho va a tindre complicat segons l'article que reproduïm:

Guerra en el PP valencià després de la designació de Fabra com president

Una vegada dimitit Francisco Camps forçat per la negativa de Ricardo Costa a acceptar assumir la seua culpabilitat en el procediment dels trages, en el PP de València ha començat una altra guerra. Consumada l’eixida de la presidència de la Generalitat de Camps, ahir va ser un dia de tensió màxima i ganivets esmolats en el PP valencià i en la seu nacional de Gènova. Així es van succeir els fets.

Primer, la designació del substitut de Camps. L’expresident va tractar per tots els mitjans -però ja sense força personal i sense capacitat de pressió política- de què la seua vicepresidenta, Paula Sánchez de León, fora la successora. Però Rajoy no va estar per la tasca. Va sorgir el nom d’Esteban González Pons. Tampoc no era possible. Hi havia un impediment legal: no és diputat autonòmic valencià.

A partir d’ací, va començar una ofensiva de líders qualificats del PP per a tractar de convéncer Rita Barberà, la candidata favorita de Rajoy, de que agafara el bastó de comandament de Rajoy. No obstant això, les crides del mateix Rajoy, María Dolores de Cospedal, González Pons i una conversació cara a cara de Trillo amb l’alcaldessa de València no van aconseguir convéncer-la. La seua decisió era ferma.

Persones pròximes a Camps van fer un últim intent a València. S’aproximaven les 14,30 hores, minuts abans d’avisar al seu advocat que no acudiria al Jutjat, quan el president valencià va parlar per telèfon amb Rajoy i, després d’anunciar-li que a les 17 hores faria pública la seua dimissió, va intentar per última vegada ablanir "al cap" i col·locar Sánchez de Lleó. No va tindre èxit. Madrid ja havia decidit que el successor era l’alcalde de Castelló, Alberto Fabra, el qual en eixos moments estava en una presentació, junt amb el president d’Iberdrola, Ignacio Sánchez Galán, sobre la implantació de xarxes elèctriques en el municipi.

Fabra va acceptar la presidència de la Generalitat. No obstant això, el que des de les terminals informatives populars es va presentar com una nova època de tranquil·litat en el PP valencià darrere d'anys de convulsió pel "Cas Gürtel", no és sinó el principi d’una altra guerra.

“Estos no coneixen el seu partit a València”

Alberto Fabra va cridar el president provincial del PP d’Alacant, José Joaquín Ripoll, i li va explicar els seus plans. Es va reunir amb la seua gent de confiança a Castelló. En conversacions telefòniques amb Rajoy, Cospedal i Trillo es va comprometre, de mala gana, a no fer un sol canvi en el Govern de la Generalitat almenys fins celebrades les eleccions generals. Però no va cridar Alfonso Rus, president del PP a València, que durant tot el dia d’ahir va fer patent el seu formidable enuig per haver-se assabentat per la ràdio de la dimissió de Camps i li comenta a un acostat: "Ni tan sols Rita. Ningú m’ha cridat, he sigut lleial i m’han bandejat. En un moment crucial per al futur del partit, s'ho couen entre Madrid i un paracaigudista enviat de la capital. Estos no coneixen el seu propi partit a València".

Persones pròximes a Rus asseguren que el líder valencià "anirà a sac, la seua lleialtat és a les sigles, i més d’un ha menystingut el seu poder en la província, i el poder de la província en la Comunitat. I a Madrid no s’assabenten, viuen en el seu món, tots pensant en les generals i en El Govern central".

Altres dirigents populars valencians pronostiquen "tempestats severes" en les pròximes setmanes. En l’interminable encreuament de cridades que es va produir, es va especular molt amb "la llarga mà d’Eduardo Zaplana en tot el que succeïx. A qui se li ocorre posar a un de Castelló al capdavant de la nau. La venjança és un plat que se servix fred, i Zaplana i Ricardo Costa ho han acreditat". Rafael Blasco, portaveu en les Corts Valencianes, també va fer arribar el seu malestar per la forma en què es van fer les coses.

Durant tota la vesprada van començar a córrer rumors per València respecte a què més d’un conseller del Govern de Camps dimitiria, perquè no estaven disposats a treballar per a Alberto Fabra. Es van succeir les conversacions encreuades fins ben entrada la matinada. Poc després de les deu de la nit un membre de l’Executiu valencià va arribar inclús a plorar en una conversació telefònica que va fer a un qualificat dirigent popular de Madrid, a què es va dirigir per a demanar consell respecte a què fer ara.

El complicat paper de Fabra

En estos moments, Alberto Fabra treballa a marxes forçades per guanyar-se el respecte i l’afecte dels seus companys valencians. No ho va a tindre fàcil. Primer ha d’aconseguir, abans de prendre possessió, evitar que es produïsquen dimissions en l’Executiu que presidirà. Més d’un conseller té ganes de tirar per a avant i deixar-li el camí lliure. Tot el món en el PP de València té clar que Fabra, mes prompte que tard, voldrà fer el seu equip i, com deia anit un dirigent popular amb comandament a Gènova, "és lògic, el que faria qualsevol. Una vegada que un accedix a un lloc de responsabilitat, mana, i si mana, fa el seu equip, Alberto el que ha de tindre és habilitat per a torejar uns mesos i no afrontar els canvis fins després de les Generals".

Per a això compta en el Consell amb dos persones de la seua confiança, Isabel Bonig, exalcaldessa de la Vall d'Uixó i José Manuel Vela, conseller d’Hisenda i Administracions Públiques, que es perfilen com a figures clau en el nou Executiu fins que es produïsquen canvis.

“Ens han fet una cabronada, però la vida és llarga”

Però no és només el Consell. Fabra assumirà també les regnes del partit, i ací ho va a tindre més difícil. Encara que el va dir ahir que vol moure poques fitxes i mantindre igual les estructures del Consell, el partit i el grup parlamentari, els que coneixen els amagatalls de la política valenciana consideren "improbable" que puga aguantar fins a desembre: "El que farà és deixar passar l’estiu, el mes d’agost, però al setembre algun moviment fa segur. Ha d’evitar que es produïsquen desercions una vegada que prenga possessió la setmana que ve, tranquil·litzar les aigües i després començar a moure les peces molt lentament, que parega un accident".

I mentrestant, dos hòmens afonats no donaven crèdit al que succeïx. Víctor Campos, exvicepresident de la Generalitat i Rafael Betoret, excap de gabinet de la Conselleria de Turisme, que a primera hora del matí havien firmat en el Jutjat el seu aplanament, havien acceptat la seua culpabilitat i s’havien mostrat disposats a pagar la multa de 49.500 euros, la més greu que sol·licitaven les parts del procediment, tiraven fum pel cap i no es tallaven a qualificar el que succeïx: "És una gran putada, ens han enganyat, ens han deixat tirats i en una situació que balla entre ridícula i dramàtica. No té nom el que ens han fet entre Rajoy, Camps i Costa. És una cabronada majúscula. Però la vida és llarga i passa factura".

Perquè ara ells, Campos i Betoret, pel que establix la Llei d’Enjudiciament Criminal i la Llei del Jurat, probablement no s’alliberen del judici. Tindrien que haver-se aplanat i haver acceptat unànimement tots els acusats per a evitar la vista oral. Al no haver succeït, i encara que hi ha llacunes legals i no se sap que decidirà el magistrat del Tribunal Superior de Justícia Juan Climent, que presidirà el judici, el més probable és que hagen de comparéixer en la vista junt amb Camps i Costa, però amb la diferència que ells ho fan constant per escrit una confessió de culpabilitat.

Camps dimiteix desacreditat i empastifat per la trama G�rtel

Thu, 21 Jul 2011 10:38:00 +0200

El president de la Generalitat valenciana ha assegurat que plega com a "sacrifici personal perquè Mariano Rajoy sigui el pròxim president i perquè el PP governi a Espanya"

El cas Gürtel ha pogut amb Francisco Camps, que al final no ha tingut més opció que dimitir com a president de la Generalitat valenciana. Camps ha assegurat que se'n va "voluntàriament" i com a "sacrifici personal perquè Mariano Rajoy sigui el pròxim president i perquè el PP governi a Espanya". La realitat és que Camps estava ja totalment acorrdalat per la seva implicació en elcas dels vestits, pel qual se'l acusa de suborn impropi per haver rebut presumptament regals de la trama de corrupció Gürtel.

Tot i la constant ombra de corrupció que ha acompanyat Camps els últims anys, el ja expresident valencià ha insistit en la seva última compareixença que és "innocent" i que tot les acusacions són "farses" que formen part d'un "montatge" elaborat "per aquells que mai m'han pogut guanyar a les urnes". Camps també ha dit que se'n va "amb menys del què vaig venir" i per defensar-se, fet que indica que anirà a judici.

Durant tota la jornada de dimecres s'ha especulat amb l'opció que Camps es presentés al Tribunal Superior de Justícia del País Valencià per declarar-se culpable en el 'cas dels vestits' i evitar així el judici oral, però finalment ha fet marxa enrere i hores després s'ha conegut que presentava la seva dimissió. Abans que Camps prengués aquest decisió, dos dels altres imputats dels PP en aquesta causa -l'exvicepresident de la Generalitat, Víctor Campos, i l'excap de gabinet de la Conselleria de Turisme, Rafael Betoret- han acceptat les acusacions de suborn del en un acte de conformitat. Cal recordar que Camps està imputat per presumptament haver rebut peces de roba de la trama Gürtel per valor de 14.021 euros.

http://www.eltriangle.eu

Francisco Camps acusat de suborn

Fri, 15 Jul 2011 13:35:51 +0200

Avui el senyor Camps ha passat d'estar imputat per un delicte de suborn a ser acusat de suborn. L'acte del jutge instructor és inapel·lable i Camps s'haurà d'asseure a la banqueta dels acusats.

www.vilaweb.cat

El president Camps serà jutjat pel cas Gürtel

El jutge troba indicis de delicte per haver rebut regals dels responsables de la trama corruptiva · La decisió ja no es pot recórrer, i el judici es farà previsiblement a la tardor

El president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, serà jutjat per un delicte de suborn impropi en el conegut 'cas dels vestits'. El jutge instructor del Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJV), José Flors, troba que hi ha indicis de delicte pel fet que Camps acceptés regals dels responsables de la trama corruptiva (interlocutòria, en pdf). A més de Camps, seuran al banc dels acusats l'ex-secretari general del PP valencià i diputat Ricardo Costa; l'ex-vice-president del Consell, Víctor Campos, i l'ex-cap de gabinet de la conselleria de Turisme i actual responsable de protocol de la Diputació de València, Rafael Betoret.

En la interlocutòria, Flors desestima els arguments del PP i afirma que hi ha indicis de la comissió del delicte de suborn. A més, exigeix el dipòsit d'una fiança de 53.000 euros, que és la suma de la multa que reclama la fiscalia anticorrupció més un terç d'aquesta quantitat.

Aquesta decisió ja no es pot recórrer i el judici es podria celebrar a la tardor. Camps és el primer president autonòmic que, exercint el càrrec, haurà de comparèixer davant un jutge.

La fiscalia anticorrupció demana una multa de 41.250 euros per al president valencià perquè considera provat un delicte de suborn passiu impropi, mentre que el PSPV sol·licita tres anys de presó i vuit d'inhabilitació perquè creu que el suborn no va ésser passiu. La defensa demana l'arxivament del cas perquè veu contradiccions en el procés i manté que Francisco Camps va pagar totes les peces de roba.

Mor Clarence Clemons, el Big Man

Mon, 20 Jun 2011 07:15:41 +0200

Ahir va morir, Clarence Clemons, "the Big Man" , el saxofonista de la "E Street Band i mà dreta de Bruce Springsteen , a causa d'una embòlia. És un moment molt trist i una pèrdua irreparable , tots els que l'hem pogut veure en directe podem donar fe de que era un dels millors saxofonistes de la història del rock i una gran persona. Descansi en pau.

Phoenix , Arizona, 8 de juliol de 1978, el Big Man en el seu millor moment, espectacular i inoblidable.

Josep Sort: el comportament de CiU fa ang�nia i f�stic

Sun, 12 Jun 2011 02:25:48 +0200

http://josepsort.blogspot.com/2011/06/nauseabund-1a-part.html

Nauseabund. Aquest és el comportament que la gent de CiU està tenint en els dies posteriors a les eleccions locals. Fa realment angúnia, i fàstic. Em refereixo, naturalment, a la direcció nacional, tot i que no dubto que també es pot ampliar a molts municipis. Sortosament no a tots. Vegem-ne alguns casos.

A nivell nacional, destaca la pantomima aquesta de laComissió Parlamentària sobre el Pacte Fiscal. Anem a pams. Tothom sap a hores d’ara, que l’objectiu de CiU és no aconseguir el millor acord per Catalunya -que és el que diuen- si no arribar a un pacte, a un acord, el que sigui, per tal de presentar-lo com la gran conquesta. Encara que sigui unamerda penjada d’un pal. Vull dir que l’acord és la finalitat, no l’eina per aconseguir-la. No importa el contingut, importa el continent. I naturalment, això els ecspanyols ho saben. I per això no baixaran del burro i cediran el mínim possible. O no cediran res.

La puta foto donant-se la maneta. O el bec. Els polítics apareixeran somrient, peperos i els dependentistes de CiU, encaixant… i als catalans que els mati Déu. El Barbeta, elJulianadoraran la píndola o més aviat el supositori …. o la lavativa.

Jo és que realment no puc entendre que tinguem una gent tan poruga i mesella. Cada dia estic més orgullós de no haver participat a la mani del 10J, per acabar així…

Però això no és tot. Per acabar-ho d’adobar, la comissió parlamentària de marres es farà a porta tancada. Visca la transparència i la regeneració democràtica! Colla d’impresentables. Però què s’han cregut que són, aquesta gentussa? Doncs au, tanqueu-vos en els vostres caus, i que us aprofiti.

Els ecspanyols saben perfectament que tenen CiU agafada pels collons, pels collons de la corrupció és clar, i que si es passen un pèl, els pressionaran amb alguna sentència judicial o recurs legal paral.lel. A ningú se li escapa que fa tan sols uns mesos, CiU era un cadàver polític, i que ara sembla ser el rei del mambo. Si volgués podria declarar avui mateix la Independència, perquè no té oposició. Però naturalment, no vol. I, sobretot, no pot. Perquè quan ho fes, començarien a caure sentències judicials a punta pala i polítics i familiars de primer, de segon grau d’aquests polítics, anirien immediatament a la presó.

L’única excepció en aquests moments que hi veig, és la del Conseller Mas-Colell. És cap casualitat que sigui l’únic que s´ha plantat davant dels ecspanyols? Que li ha cantat les quaranta a la tonteta aquesta de Ministra d’Economia ecspanyola? És cap casualitat que hagi portat el debat sobre el finançament al cor de la Unió Europea, a Brussel.les, i això hagi posat histèrics els ecspanyols? És cap casualitat l’ofensiva per terra, mar i aire que el Financial Times, el Wall Street Journal, o les agències de ràting estan portant a terme contra Catalunya?

Si tots i cadascun dels consellers es comportessin com en Mas-Colell, en comptes de fer el panoli com en Puig matant puces a canonades, tot seria molt diferent. Però la pregunta apareix de seguida: quant durarà Mas-Colell al capdavant de la Conselleria d’Economia i Finances? Jo em jugo un pèsol que no gaire. Quan els ecspanyols s’atipin -i ja falta poc- activaran els mecanismes corresponents i segur que en Duran i Ecspanya l’apunyalarà per l’esquena, des de la presidència de les comissions mixtes. Un pèsol m´hi jugo.

Però la fortor no s’acaba aquí. N’hi ha més.

Josep Sort: Els germans Badia

Sat, 14 May 2011 02:27:49 +0200

article de Josep Sort al Bloc Gran del Soriranisme.

L’Agustí ho ha tornat a aconseguir. Esvalotar el galliner. Ja va tenir un notable èxit quan va impulsar el sí al nou estatut -el nyap- que li deia jo, durant el referèndum del 2006. De fet, muntar sarau és una especialitat marca de la casa. N’ha fet tants!

Em refereixo, naturalment a l’Agustí Colomines, actualment director de la Fundació Catdem, el think tank per excel.lència de Convergència -amb el permís, naturalment, d’ESADE, que sempre ha estat la nineta d’en Pujol. Abans de conèixer-lo personalment, a l’Agustí el llegia a la revista psuquera Nous Horitzons. Parlo dels anys vuitanta. amb el pas dels anys, el seu esquerranisme es va anar moderant, i tal vegada per influència d’en Josep Termes, el noi va començar un viratge cap al centrisme convergent, això sí, heterodox. Ja ho va escriure l’Ernest Lluch, en un dels seus darrers articles, abans que els etarres l’elevessin a l’altar de la beateria sociata (estacions de metro, de trambaix, biblioteques, bufff, aviat també condons i tangues…), que els convergents i els del psuc eren cul i merda. Bé no va escriure això exactament, però sí que hi havia molta afinitat, bastant feeling (probablement perquè, a diferència dels sociates, tant els nacionalistes com els comunistes, van plantar cara al franquisme, no en els darrers anys, sinó ja des de l’inici del règim). De fet, no són pas pocs els casos on el pare era un alt càrrec convergent i el fill sortia psuquero, i l’esport preferit del qual no era épater le bourgeois, sinó més aviat épater le nationaliste catalan, que seguint el manual de moda, era si fa no fa el mateix.

Bé, ara l’Agustí ha fet unes afirmacions que m’han sorprès no tant com indignat. Tornar amb la cançoneta del suposat feixisme dels Germans Badia, i fins i tot titllar-los d’assassins, és too much for the body. Encara estem a aquest nivell? No s’ha evolucionat ni un centímetre respecte els insults que ja el mateix 1936 van rebre aquests dos patriotes assassinats? Les declaracions són totalment decepcionants, i demostren una manca de gosadia que fa esparverar. Insultar l’independentisme, en aquest país, sempre ha sortit gratis. I no té cap mena de risc. És allò més fàcil.

Agustí, en Miquel Badia, va ser precisament un patriota que va donar la vida per la seva Pàtria. Ell sabia que acabaria amb un tret al cap. No en tenia cap dubte. Però va anar fins al final. És normal que els dependentistes en malparlin. Ho tindrien cru si tots els independentistes, en comptes de pegar-se entre ells per veure qui surt a la foto, tinguessin la determinació i els pebrots que en Badia va tenir. A hores d’ara ja faria anys que seríem independents.

És just i necessari recordar i homenatjar la vida i la mort d’en Miquel i d’en Josep Badia. És just i necessari, que llurs curtes vides siguin conegudes. I que els carrers, les places, i les avingudes de Catalunya portin els seus noms. En record i homenatge.

Jo proposo que una Plaça que hi ha vora la Fira de Barcelona i que actualment porta un malnom que tomba d’esquena, passi a dir-se Plaça dels Germans Badia.

L’hi proposaré a l’Ignasi, quan sigui regidor, ara que hi penso.

30 anys d'un dia hist�ric: 21 d'abril de 1981

Fri, 22 Apr 2011 18:52:30 +0200

Crònica del periodista Ignasi Julià del concert que el 21 d'abril de 1981 van fer Bruce Springsteen & the E street Band al Palau d'Esports de la ciutat de Barcelona. Reproduït de la revista "Vibraciones"

BRUCE SPRINGSTEEN & THE E STREET BAND. INOBIDABLE

Ja han passat més de vint-i-quatre hores i encara em costa creure-ho. Bruce Springsteen ha estat aquí, a Barcelona, i s'ha emportat de carrer els cors famolencs de tots els rockers espanyols. El seu únic xou ha estat rebut per igual en tots els mitjans de comunicació i comprès per un públic totalment compenetrat amb la meravella de New Jersey. Tots ens vam quedar secs davant les tres hores de vitalitat total i absoluta que ens va oferir la E Street Band. La gent va sortir del Palau d'Esports exhausta, terriblement cansada i satisfeta. I personalment, bé, encara em fan mal tots els ossos i tinc l'esquena el que es diu feta pols. Però això no és un obstacle perquè em recordi, minut a minut, d'un dels millors concerts que he presenciat en la meva vida. Tot va començar a això de les vuit i mitja. Faltava una hora per l'inici del recital i els músics estaven realitzant la prova de so. Va ser a aquesta hora quan entrem al recinte, per la porta del darrere i disposats a tot. A l'escenari els nois de la banda del carrer E posaven a punt el seu instrumental. Al fons de la sala, a la taula de mescles, En Bruce manejava els controls. Instrument per instrument, tot va ser precisament equalitzat per l'estrella que vol ser fins al seu propi tècnic de so. Quan tot va estar a punt, la banda es va introduir lentament en el ritme de "Hungry Heart" i vaig poder contemplar, bocabadat, quelcom que ja sabia però em costava creure. En Bruce es passejava per tota la sala comprovant el so des de la primera fila fins a l'última grada. Volia estar segur que fins a l'últim espectador anava a escoltar-lo a la perfecció. En un món tan inhumà com el del rock, un acte així es converteix en la més gran prova de valor i humanitat, en el reflex d'una ànima disposada a comunicar-se i donar-se per complet a tots i cada un dels components de la seva audiència.

A l'hora en punt, gairebé set mil "nascuts per córrer" omplien el local. Quan les llums es van apagar, un immens clam va rebre a Bruce i la seva banda. La tènue il·luminació va marcar l'inici de "Factory". En Bruce, acompanyat únicament per harmònica i guitarra, feia ressonar la seva veu per tot el pavelló. El públic va admetre amb silenci un primer tema lent i poètic fins que la banda va empalmar directament amb "Prove It All Night" i l'escenari va explosionar en una descàrrega de llum i elèctricitat. Absolutament tot el món estava saltant i ballant al ritme de la banda d'Asbury Park. Sense pauses, Bruce udolà "one, two, three" i enllaça amb "Out In The Streets". Després vindran, intel.ligentment estructurats en seqüències, blocs de cançons hipereléctricas combinats amb altres de balades esquinçadorament romàntiques. "The Ties That Bind", "Badlands", "Two Hearts" ... "Independece Day", "The River", "Darkness On The Edge Of Town" ... Tot durant l'hora i mitja que va durar la primera part del recital. Intermedi.

Després de trenta minuts de descans, un conegut redoblament de bateria ens introdueix en els ritmes gairebé texans de "Cadillac Ranch" i el públic cavalca convertint el recital en gairebé un rodeo. Després vindran "Sherry Darling" i "Hungry Heart", el recinte s'ha convertit en una festa total. I una altra vegada llum tènue per a "Point Blank" i "Racing In The Streets", seguides per diversos temes de "Born To Run", entre aquests versions increïblement intenses de "Thunder Road" i "Backstreets". I un parell de bisos amb el medley de "Devil With The Blue Dress" i un final apoteòsic a base de "Rockin 'All Over The World" de John Fogerty. Tres hores de passió total, més de trenta cançons pròpies i prestades: "Who'll Stop The Rain" dels Creedence i "This Land Is Your Land" de Woody Guthrie, en pla gairebé apostolar. En definitiva, un espectacle inoblidable i tan variat i real com la vida mateixa. Hi va haver temps per ballar, donar-se marxa i també per reflexionar sobre molts punts importants que són i seran bàsics per a tots els que tenim menys de trenta anys i volem sortir endavant sigui com sigui. Afortunadament, En Bruce Springsteen planteja en el seu show una pregunta que tard o d'hora tots haurem de fer front: Qui pararà la pluja?

Encara que resulti obvi, he de dir que la banda del carrer E és una formació impecable, sense fissures i amb una qualitat humana i musical increïbles. Max Weinberg a la bateria i Garry Tallent al baix, Roy Bittan i Danny Federici en els teclats, Steve Van Zandt i Clarence Clemons a la guitarra i el saxo, van estar durant les tres hores al límit del que increïble. Pel que fa al Bruce, bé, penso que actualment ell és l'única superestrella. Viu al màxim la seva música i esquinça les seves vísceres en cada cançó, en cada udol estremidor, a cada solo de guitarra, perquè a més és un guitarrista ferotge i genial. Només aclarir que En Bruce viu cada dia un paper que està molt clar. No vol ser l'heroi de ningú. Els seus missatges es poden reduir a una sola frase que es repeteix metafòricament en cada disc, a cada concert: "Be Your Own Hero". Sigues el teu propi heroi. Sobren les explicacions.

Jos� Maria Garcia: "el Real Madrid �s una casa de putes, per� sense putes"

Sun, 17 Apr 2011 03:38:04 +0200

reproduït de mallorcadiario.

El presidente del Real Madrid y de la constructora ACS, Florentino Pérez, ha demandado al periodista José María García por las declaraciones que realizó el pasado martes en las que le tildaba de “el presidente más corrupto del futbol español” en los últimos cuarenta años.

En el programa La Vuelta al Mundo de la cadena Veo7 y delante del director de El Mundo, Pedro J. Ramírez, y del director del diario Marca, Eduardo Inda,García aseguró que considera a Florentino Pérez “una mala persona” y que su club es “una casa de putas, pero sin putas”.

De acuerdo con Vanitatis, el empresario y el periodista ya han tenido encuentros judiciales. Su primer enfrentamiento aconteció cuando Florentino Pérez en el año 2000 prometió fichar al jugador del Barcelona Luis Figo, y que García negó en su programa de Onda Cero que ese fichaje se fuera a llevar a cabo.

En los micrófonos de Onda Cero, García acusó a Florentino Pérez de ser “un delincuente urbanístico, un gánster que no conoce la amistad y un hombre de dudosa reputación”. La justicia condenó finalmente al locutor a pagar 12.000 euros al empresario

Miseric�rdia Cros, candidata a l'alcaldia de Reus

Fri, 08 Apr 2011 01:37:12 +0200

S'acosten les eleccions municipals i comencen a aparéixer candidatures... Per tal de no ser criticats i en pro de la paritat, farem des d'aquí promoció de les principals candidates, algunes de les quals estan disposades a fer tot el que calgui pe tenir contents als vilatans. A la foto veiem la Misericòrdia Cros, candidata a l'alcaldia de Reus, provant la cadira de l'alcalde de Reus

Laporta planta Solidaritat i trenca el grup al Parlament

Fri, 04 Mar 2011 01:40:48 +0100

Solidaritat ha quedat dinamitada. Joan Laporta ha abandonat SI i té la mirada posada en Esquerra per integrar-se en la gran coalició que impulsa Jordi Portabella per a les eleccions municipals a Barcelona. El projecte solidari de Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran ha durat de Nadal a Sant Esteve, només vuit mesos des que van fer una crida a la unitat independentista per al 28-N. El subgrup parlamentari quedarà dividit i tot indica que Laporta continuarà com a diputat no adscrit.

La trobada d'ahir entre la coalició de Solidaritat i Joan Laporta, que havia de servir per acostar posicions, va resultar un fiasco. L'expresident del Barça no es va presentar a la cita argumentant que tot plegat s'havia convertit en un “espectacle mediàtic” després que els responsables de SI avisessin la premsa sobre el lloc on s'havien de trobar. També va confirmar que no reeditarà la coalició SI perquè no comparteix que es presentin per separat a la Ciutat Comtal i el seu objectiu és buscar la unitat amb Esquerra i Reagrupament. Aquesta decisió es va fer pública en un comunicat al migdia, just el moment en què havia de començar la reunió.

Un altre projecte

Amb aquest gest, Joan Laporta va evitar parlar cara a cara amb la resta de formacions de Solidaritat, que ahir van tornar a reiterar que concorreran a les municipals encara que sigui sense el que fins ara era el seu líder. El diputat i també secretari general de SI, Uriel Bertran, va reconèixer que Laporta deixa el “projecte de declaració de la independència al Parlament” i es decanta per un “altre”. En cap cas va voler mencionar el nom d'Esquerra.

Bertran va afegir que Solidaritat continua “forta” i va voler treure importància a la marxa de Laporta. “El més rellevant és que tenim un projecte polític. Les persones són la veu, però la gent vota els projectes”, va assegurar Bertran, que va repetir per enèsima vegada que l'única via per pactar amb Esquerra és que Portabella faci un pas enrere i deixi que un independent sigui el cap de llista. Sembla impossible, però, que ERC accepti aquest ultimàtum i, sobretot, ara que tenen Laporta al seu costat.

Les disputes caïnites que han trencat la unitat a Solidaritat també es traslladaran a la cambra catalana. Dimarts, el subgrup parlamentari, format per quatre diputats, celebrarà la reunió ordinària de cada setmana i s'oficialitzarà la fragmentació. Ahir, Uriel Bertran no va voler avançar esdeveniments, però Alfons López Tena, que sempre ha estat molt més vehement, ja ha anunciat diverses vegades que l'expresident del Barça serà expulsat del subgrup i se'l desposseirà de qualsevol responsabilitat, com per exemple la presidència de la comissió de solidaritat i cooperació. Si es donés aquesta circumstància Laporta passaria a ser diputat no adscrit.

Escenari complicat

Una altra possibilitat és que dimarts Toni Strubell, Alfons López Tena i Uriel Bertran exigeixin a Laporta que abandoni el seu escó, però el diputat no ho acceptarà i continuarà a la seva cadira.

La situació pot ser més esperpèntica si Laporta es presenta a les municipals sota el paraigües d'Esquerra i ha de competir amb una llista impulsada pels seus excompanys de cadira al Parlament.

LES FRASES

El que és rellevant és que tenim un projecte polític fort. Les persones només en són la veu

Uriel Bertran

SECRETARI GENERAL DE SI

El que constatem
és que Laporta deixa el projecte pel qual ens van votar 102.000 persones i opta
per un altre

El tàndem amb Portabella pren força

Joan Laporta s'entreveu com el número dos de Jordi Portabella en la coalició municipal barcelonina d'ERC, Reagrupament (Rcat) i, ara també, Democràcia Catalana, el partit de l'expresident del Barça, que s'hi afegiria al marge de SI. No hi ha cap acord tancat però la confluència és evident després que Laporta ha decidit no anar amb SI a les municipals barcelonines.

Després que l'exlíder de Solidaritat va reafirmar que estava disposat a afegir-se a la coalició d'ERC i Rcat encara que no ho volgués SI, Portabella li oferia ahir un lloc “de sortida” a la llista –les enquestes vaticinen entre tres i quatre regidors als republicans–. Fonts d'ERC admeten la possibilitat que Laporta faci tàndem amb Portabella, però no es dóna per fet. Mentrestant, Laporta defuig fer declaracions sobre aquest assumpte fins a tancar l'acord. Rcat aplaudeix directament aquesta opció. “No oblidem que Laporta havia de ser el nostre cap de llista a les catalanes”, recorden els reagrupats. Tenint en compte que el president de la federació de Barcelona d'ERC, Oriol Amorós, i el regidor republicà Ricard Martínez han renunciat a ocupar llocs destacats, sembla que la portaveu Ester Capella seria la tercera de la candidatura. Rcat ja ha designat l'advocat Ignasi Planas per ocupar el quart lloc que els correspon en l'acord de coalició. Comptant que per llei hi ha d'haver dues dones entre els cinc primers, sona el nom de Núria Cuenca (ERC) de cinc.

És previsible que el tàndem Portabella i Laporta millori amb Rcat les expectatives electoralsd'ERC després de la sotragada del 28-N. Tots dos consideren que la coalició tindria prou força per ser clau a l'Ajuntament. “Sabem que no guanyarem les eleccions, però no hi haurà cap govern estable sense nosaltres”, afirmava ahir Portabella, que s'atribueix un èxit impensable fins fa quatre dies i que no ha estat improvisat. Portabella i Amorós van proposar, abans de l'estiu, a la direcció d'ERC l'acostament a la resta de partits independentistes per evitar la catàstrofe que podia suposar a les catalanes competir amb Rcat, SI i la CUP. La direcció no ho veia clar, però va permetre que la federació fes camí. Després del 28-N, la necessitat d'un apropament era evident i Portabella va llançar la proposta d'una coalició independentista. Reagrupament s'hi va apuntar, la CUP hi va renunciar i SI s'hi mostrava disposada si Portabella no n'era el candidat.

La societat valenciana respon al tancament de TV3

Sat, 19 Feb 2011 22:08:49 +0100

www.vilaweb.cat

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va rebre el suport ahir de tots els partits valencians, excepte el PP, sindicats i diverses entitats i associacions. En aquest vídeo, repersentants dels partits i associacions deploren l'actitud del president Camps, valoren l'espectacular resposta a la xarxa contra el tancament i destaquen es tracta d'un atac molt greu a la llengua catalana i a tota la nació. En parlen l'ex-president d'ACPV, Joan Francesc Mira, el president actual de l'entitat, Eliseu Climent, el president de la Unió de Periodistes Valencians, Ximo Clemente, la portaveu de Xúquer Viu, Elvira Mondragón, el diputat del PSPV i batlle de Morella, Ximo Puig, el candidat a la batllia de València per Iniciativa del Poble Valencià, Joan Ribó, el president d'ERPV, Agustí Cerdà, el portaveu de SI i del PSAN, Josep Guia, i el gerent d'Escola Valenciana, Àngel Martí.

Francesc Mort�s: Qui no arrisca no pisca

Thu, 03 Feb 2011 05:01:14 +0100

Aquests dies Reagrupament té la mirada posada en les eleccions municipals. En diversos pobles i ciutats, alguna de molt significativa, Reagrupament ha arribat a acords o coalicions electorals amb altres forces polítiques de l’espectre sobiranista. I segurament n’hi haurà més en les properes setmanes.M’agradaria fer un parell de reflexions sobre allò que al meu entendre té de positiu aquesta dinàmica.

Primerament, demostra que les agrupacions locals de l’associació estan actives i tenen la capacitat d’abaixar la mirada i centrar-se en la realitat política que els és més propera. Ficar cullerada en la política local pot ser un tònic reconstituent, eficaç per guarir la nafra electoral de l’any passat. Després d’una trompada forta, cal aixecar-se i fixar objectius concrets i abastables.

En segon lloc, demostra que bona part dels associats ha entès que, encara que pugui semblar paradoxal, cal treballar en l’àmbit local si volem bastir els fonaments d’una organització políticament forta a nivell nacional. L’Esquerra Independentista, extraparlamentària com Reagrupament, i Esquerra ho van entendre fa molt temps. Per això han fet de la política municipal una prioritat, un autèntic viver de dirigents i un aparador de les seves propostes nacionals, que potser hi ragen pel broc petit, però hi ragen. Ser regidor permet entrar en contacte amb els veïns del municipi i les associacions cíviques, esportives, culturals i comercials que el fan bategar. Algú pensa que Joan Carretero tindria el prestigi que té a la Cerdanya, si no hagués estat alcalde de Puigcerdà?

No podem desaprofitar l’ocasió que tot aquest teixit ciutadà conegui de prop les persones que conformen Reagrupament, que són de les més honrades, preparades i sacrificades que he conegut mai. Reagrupament té un bon grapat d’associats amb ganes de fer política i voluntat de servei. És intel·ligent desencoratjar-los afirmant, per exemple, que aquestes eleccions no són “les nostres”? La política municipal pot ser dura i desagraïda, però és necessària. I també reporta moments de satisfacció.

Quan sento algú que critica determinats acords electorals, per exemple amb Esquerra o SI, no puc evitar compartir algunes de les preocupacions que manifesten: costa molt pactar amb qui ha fet de crossa del règim socialista espanyol al Cap i Casal. O amb qui t’ha donat carabasses després de festejar-lo del dret i del revés. Certament, les oportunitats comporten riscos i viceversa.

Aquestes persones, agnòstiques o directament escèptiques amb alguns d’aquests pactes electorals, convindria que entenguessin que la política és això: l’escala de grisos, una certa incomoditat permanent, fer això per poder fer allò, haver-te de refiar-se de qui no t’hauries de refiar, una encaixada i un somriure per obligació... La resta són costellades. I si ens hem de limitar a fer costellades, ja podem anar encarregant la carn, perquè sabem quants som: 39.992

reproduït de www.reagrupament.cat

�Qu� fa Solidaritat a Val�ncia?

Tue, 01 Feb 2011 11:34:14 +0100

http://quaderns2.blogspot.com/2011/01/que-fa-solidaritat-valencia.html

SI es presentarà a les eleccions a les Corts Valencianes del 22 de maig. (...). Ben probablement, Josep Guia serà el cap de llista. (...) En qualsevol cas, evidentment, no trauran res. Bé, sí, trauran pit en Catalunya per a seguir pescant vots de l'EI [Esquerra Independentista] en les locals d'allí, que són les que importen. Eixe és el nostre paper, el dels valencians, en el teatret de SI. I si ací patim un reviscolament dels extremismes, “bienvenido sea”, diu Laporta. O siga: li la pela. És tan senzill com això. I com més atacs rebran ací, més pit trauran allí i més voran aconseguits els seus objectius. (...) ¿Què volem els valencians de SI? La immensa majoria, res: ni saben què és, ni els interessa.

O sigui: aparèixer a Catalunya com un partit pancatalanista i atreure vot independentista del Principat. Els és indiferent que a València competeixen amb diversos partits per un electorat petit, i que molt probablement no treuran res. Valencià de naixement com és, Tena és un convers recentíssim al pancatalanisme (demostrable). Josep Guia ha trobat qui li pagui la campanya.

Els errors de les caixes d'estalvis

Thu, 20 Jan 2011 11:48:04 +0100

www.avui.cat

antoni serra ramoneda

Un vent huracanat, la crisi, ha desmantellat la fortalesa que acollia les caixes d'estalvis espanyoles. La singularitat del nostre sistema financer, la importància que hi havien aconseguit, s'ha esborrat d'un cop de ploma sense que hi hagi hagut un debat públic sobre les seves causes, les seves conseqüències i el remei a aplicar. No solament les instàncies polítiques, sinó tampoc els sindicats o les organitzacions empresarials han obert la boca per fer sentir la seva opinió. Dins d'un curt espai de temps totes les caixes d'estalvis admirades en el passat s'hauran transformat en fundacions propietàries d'una participació en un banc, constituït com a societat anònima. Aquest és el model italià, que durant molt temps va ser rebutjat pels successius governs, qualsevol que fos el seu color, per considerar que donava el cop de gràcia a unes entitats que realitzaven una tasca social encomiable.

I el canvi ha vingut i ningú no sap com ha estat. Certament les caixes mateixes van cometre errors que els han portat a tenir problemes de liquiditat i de capitalització. El primer va ser no saber trobar el seu lloc dins de l'ampli espai que els va obrir el procés desregulador dels últims decennis del segle anterior. Per exemple, quan se'ls va permetre l'expansió geogràfica sobre tot el territori de l'Estat es van llançar a obrir oficines d'una manera desaforada en un intent de guanyar dimensió i de competir amb els grans bancs, sense parar esment als efectes sobre el compte de resultats. Amb això diluïen la identificació amb el seu territori d'origen, malgrat haver afirmat sempre que aquest factor era el seu gran avantatge competitiu. També van aprofitar la llibertat d'utilització dels recursos administrats per emprendre iniciatives com els préstecs als grans promotors immobiliaris i la participació en empreses de renom sense reparar bé en les conseqüències sobre el coeficient de garantia, sempre a la vora del límit mínim acceptable. Els seus dirigents sovint van oblidar que les seves entitats havien nascut per lluitar contra el perill de l'exclusió financera d'una part de la població i, secundàriament, per atendre necessitats socials amb els excedents que aquella missió pogués generar.

Quan es van encendre els senyals d'alarma el Banc d'Espanya es va espantar. El detonant va ser la Caixa de Castella-la Manxa, que va haver de ser intervinguda. Era aquesta una entitat en què uns polítics convertits en gestors havien cregut que tot són flors i violes, i que el pou d'on treien els diners per a tota classe d'absurds projectes no tenia fons. L'autoritat bancària va diagnosticar que els mals de totes les caixes, i no només els de la intervinguda, tenien l'arrel en el poder que el marc legal donava a les comunitats autònomes, sempre sospitoses de mala administració. Per corregir aquesta disfunció ha condicionat qualsevol ajuda financera per capejar la tempesta a l'adopció de mesures que difuminin la dependència de les autoritats autonòmiques. I últimament al fet que segueixin l'esmentada via italiana.

És precipitat, com alguns fan, qualificar aquest procés de despolitització de les caixes. La prova és que les ajudes, a través del fons de reestructuració ordenada bancària (FROB) o qualsevol altre conducte, es poden transformar en recursos propis, amb la qual cosa seran instàncies públiques les que passaran a detenir drets a participar en la gestió de les noves entitats. I això solament significarà un canvi de cromos i de distribució geogràfica del poder. En part és comprensible el temor del Banc d'Espanya. Però no hauria de caure novament en l'error del cafè per a tothom. Hi ha caixes que es podrien reconduir sense necessitat de modificar-ne l'essència mitjançant ajudes puntuals. I unes altres, com les basques, que malgrat ser fortament dependents dels territoris forans, han sabut evitar els errors en què unes altres han caigut. És possible que entre les deu caixes que hi havia a Catalunya abans del terratrèmol n'hi hagués més d'una amb capacitat de supervivència amb un ajut del Banc d'Espanya no superior al que ara rebrà a canvi d'haver canviat la seva personalitat. Però és inútil abocar llàgrimes per la llet ja vessada.

Porten al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg la sent�ncia del Constitucional sobre l'Estatut

Sun, 16 Jan 2011 00:36:45 +0100

www.9diari.cat

L'advocat Jordi Cortada i l'editor Quim Torra, membres l'associació democristiana El Matí, presentaran la demanda aquest divendres.

El procediment seguit per resoldre el recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut 'no s'ha fet respectant el principi d'imparcialitat judicial' que reconeixen els articles 24 CE i 6.1 CEDH. Aquesta és la base jurídica del recurs que l'advocat Jordi Cortada i l'editor Quim Torra, membres de l'associació El Matí (corrent crític d'UDC), presentaran aquest divendres contra l'Estat espanyol davant del Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg. La demanda raona que el Tribunal Constitucional 'està polititzat i té magistrats parcials' i va causar un 'retard injustificat' en dictar la sentència. Els demandants, assessorats pels lletrats Antoni Abat i Bertrand Mathieu, confien que s'admeti a tràmit.

En la demanda, Cortada i Torra demanen al Tribunal Europeu de Drets Humans que declari que la sentència del Tribunal Constitucional es va dictar amb 'infracció del dret a un tribunal imparcial' reconegut per l'article 6 del Conveni Europea de Drets Humans (CEDH) de 1954. A més, es busca que el Tribunal Europeu de Drets Humans estimi que la impossibilitat dels demandants de recórrer la decisió dictada pel Tribunal Constitucional 'viola el dret a un recurs efectiu reconegut en l'article 13 de la Convenció'. En tercer lloc, es demana que s'ordeni a l'Estat espanyol que adopti les mesures que siguin necessàries per 'deixar sense efecte' la sentència que va dictar el Tribunal Constitucional que retalla l'Estatut de Catalunya.

I és que 'hem tingut uns magistrats que han estat recusats per criteris polítics i parcials i una sèrie d'irregularitats importants en tota la tramitació del recurs que han impedit que hi hagués un tribunal imparcial', ha raonat aquest dijous l'advocat Jordi Cortada. Un altre dels arguments és que 's'ha violat el dret de la decisió en un termini raonable', ja que el TC va emetre la sentència gairebé 4 anys després que l'Estatut entrés en vigor.

De la seva banda l'editor i jurista Quim Torra ha argumentat que "El que no serveix de res és quedar-se amb els braços creuats. Dimarts que ve la sentència esdevé ferma. Si hi ha una mínima possibilitat que el recurs prosperi, no val la pena? Nosaltres hem pensat que sí, que valia la pena, i per això l'hem presentat.

Els demandants, que formen part de l'associació El Matí (corrent crític d'Unió), han volgut subratllar que es tracta d'un recurs 'estrictament jurídic, sense vinculacions polítiques', ha destacat Torra. Això sí, si el Tribunal d'Estrasburg l'admet a tràmit, s'estaria davant d'una 'petita victòria política', hi ha afegit. El director tècnic de la demanda, Antoni Abat, ha explicat que s'espera que en els propers mesos es coneixerà si l'alt tribunal tramita el recurs.

'Totes les sentències que pengen de la resolució de l'Estatut, com la de la llengua del TS, esdevindrien nul·les'

'Si s'accepten les peticions, la sentència de l'Estatut es declararia nul·la de ple dret i també les conseqüències derivades de la sentència', ha dit Abat. 'Totes les sentències que pengen de la resolució de l'Estatut, com la sentència sobre la llengua del Tribunal Suprem, esdevindrien també nul·les de ple dret també', ha considerat Cortada.

L'equip d'advocats que ha treballat en el recurs ha estat dirigit per Antoni Abat, professor de dret constitucional comparat i teoria legal a la State University of New York, a Buffalo (EUA), i ha comptat amb l'assessorament de Bertrand Mathieu, professor titular de dret públic a la Universitat de la Sorbona (París) i president de l'Associació Francesa de Dret Constitucional i Director del Centre de Recerca de Dret Constitucional de França.

Fotografia: L'editor Quim Torra (esquerra) i l'advocat Jordi Cortada (que presentaran la demanda) amb el professor de Dret a la State University of New York, Antoni Abat (dreta), director tècnic de la demanda.

ACN

Mor l'historiador i ex-militar menorqu� Gabriel Cardona

Thu, 06 Jan 2011 00:55:53 +0100

Gabriel Cardona era un brillant historiador i un magnífic divulgador, la seva és una pèrdua irreparable pel país, el trobarem a faltar, que descansi en pau.

http://www.vilaweb.cat

Avui s'ha mort a Barcelona l'escriptor, historiador i ex-militar menorquíGabriel Cardona, a l'edat de setanta-tres anys. Cardona procedia d'una família de militars des Castell (Menorca), va fer la carrera militar i va acabar maldant per la democratització de l'exèrcit; de fet, Cardona va formar part de la Unió Militar Democràtica i va fer una oposició activa contra el franquisme, des de la clandestina Unió Militar Democràtica (UMD). El 1983 va deixar l'exèrcit, arran de l'intent de cop d'estat del 23-F, i es va dedicar a la docència universitària. Fou un autor prolífic i va publicar una trentena de llibres d'història.

Destino té previst de publicar aquest mateix mes de gener el llibre 'Les torres de l'honor', un el relat d'un membre de la UMD que va viure des de les sales de banderes de les casernes militars espanyoles el 23-F.

Salvador Card�s: Una d�cada per la independ�ncia

Fri, 31 Dec 2010 23:59:50 +0100

31/12/2010

http://www.naciodigital.cat/

En escriure un article pel darrer dia de l'any i de la primera dècada del segle, és inevitable no girar els ulls enrere per fer-ne un balanç, ni que sigui en la forma d'una llambregada ràpida. A més, la constitució del nou govern, i pendents d'allò que doni de sí en la perspectiva de les enormes dificultats que ens espere, encara accentua més aquesta impressió de punt i a part.

I què ha passat, aquests darrers anys? Doncs la culminació del fracàs de la via de progrés en la construcció nacional de Catalunya encetada el 1980. Durant aquesta dècada s'han comprovat, com a mínim, tres coses. Una, que la fi dels governs de Jordi Pujol no han representat cap millora significativa en l'avenç de Catalunya cap a la seva emancipació nacional. Hom podia haver pensat que la moderació de CiU, la política del peix al cove, la voluntat d'agradar Espanya o el seu suposat victimisme, eren el principal fre, si no l'únic, del progrés nacional, i aquesta tesi ha quedat desmentida. En segon lloc, ha quedat en evidència que la coincidència del PSC aquí i del PSOE allà, no han comportat cap avantatge. Tot el contrari, el PSOE s'ha rifat el PSC i li ha posat tota mena de traves. En aquesta línia, també s'ha pogut certificar que l'estratègia d'ERC, bé fos la de portar el PSC cap al sobiranisme, bé fos d'emportar-se'n part dels seus votants més catalanistes, també ha fracassat estrepitosament, enfonsant la mateixa ERC. Finalment, ha quedat absolutament demostrat que l'autonomisme no era el camí llarg que un dia permetria arribar, democràticament, fins on es volgués, sinó que era un laberint per perdre'ns, una sínia per tenir-nos donant voltes i voltes sense anar enlloc. Així, hem malbaratat aquests darrers deu anys d'autogovern.

Però aquest 2010 ha estat providencial i esclaridor per prendre consciència d'on som, per començar a buscar la sortida del laberint i per atrevir-nos a dir, de la manera més clara possible, quin volem que sigui el nostre horitzó: necessitem un Estat propi i d'això se'n diu independència. Efectivament, aquest país no havia tingut mai tants independentistes actius i passius; independentistes fora de l'armari i a punt de sortir-ne; independentistes de convicció i d'interès; independentistes romàntics i oportunistes; independentistes reflexius i arrauxats...

El 2011 comença la dècada en la que arribarem a la independència. Aquesta nit cal celebrar-ho com es mereix la circumstància.

Juristes per la Llengua denuncia l'actuaci� del Tribunal Suprem per antidemocr�tica

Fri, 24 Dec 2010 00:27:09 +0100

http://www.reagrupament.cat/noticies/juristes_per_la_llengua_denuncia_l_actuacio_del_tribunal_suprem_per_antidemocratica

L'Associació de Juristes considera que el Tribunal Suprem desconeix el principi de separació de poders com a norma bàsica d’un Estat democràtic

23 desembre 2010

L'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia, integrada per magistrats, jutges, advocats i altres juristes ha emès un comunicat en què denuncia que el Tribunal Suprem "s’ha extralimitat en la seva funció perquè interpreta la sentència del Tribunal Constitucional i li atribueix un caràcter declaratiu que aquesta sentència no té, i ho fa per intentar imposar al Govern de la Generalitat quina ha de ser la seva política lingüística a l’ ensenyament. En definitiva, el Tribunal Supremo desconeix el principi de separació de poders com a norma bàsica d’ un Estat democràtic.

Text del comunicat:

SENTÈNCIES DEL TRIBUNAL SUPREMO SOBRE LLENGUA CATALANA A L’ ENSENYAMENT A CATALUNYA

Les sentències del Tribunal Supremo, que s’han fet publiques com una mena de “regal” de Nadal, són com una mena de cop sobre la taula en contra del català, en la mesura que es pronuncien sobre qüestions que ni tan sols els hi ha estat sotmeses pels recurrents.

El seu contingut es molt clar: el Tribunal Supremo declara el dret , a opció del ciutadà, a que el castellà s’ utilitzi també com a llengua vehicular pel sistema educatiu a Catalunya, i condemna a la Generalitat a adoptar quantes mesures siguin necessàries per adaptar, diu el Tribunal Supremo, el seu sistema d’ ensenyament a la nova situació creada per la declaració de la sentència del Tribunal Constitucional que considera també al castellà com llengua vehicular a Catalunya.

El Tribunal Supremo, després d’ analitzar el primer Estatut d’ Autonomia, les dues Lleis de política lingüística de Catalunya, i els diversos pronunciaments del Tribunal Constitucional en relació a aquestes Lleis, diu, fins aquí hem arribat, s’ han acabat les mitges tintes, a partir d’ ara el Govern de Catalunya pot fer el que vulgui , però no només ha de respectar el dret del ciutadà de Catalunya, - si així ho desitja - a que l’ ensenyament es faci en castellà, si no que també ha d’ adoptar tot allò que faci falta per facilitar l’ opció lingüística en castellà a l’ ensenyament.

La política lingüística del Govern de la Generalitat a l’ ensenyament no ha estat mai un problema de convivència a Catalunya; ara el Tribunal Constitucional i el Tribunal Supremo ho volen convertir en un problema; volen marcar un “sostre” en matèria lingüística. Si a Catalunya ens pensàvem que era millor no convertir en un problema allò que no ho era, s’ acabat.

El Tribunal Constitucional, malgrat donar-li un caràcter interpretatiu a la seva sentència en matèria de llengua a l’ ensenyament, ha facilitat que el Tribunal Supremo es converteixi, extralimitant-se en les seves funcions, en “dictador” de quina ha de ser la política lingüística del Govern de la Generalitat.

I s’ ha extralimitat en la seva funció per que, més enllà de resoldre de forma satisfactòria per recorrent la seva sol·licitud, interpreta la sentència del Tribunal Constitucional i li atribueix un caràcter declaratiu que aquesta sentència no té, i ho fa per intentar imposar al Govern de la Generalitat quina ha de ser la seva política lingüística a l’ensenyament. En definitiva, el Tribunal Supremo desconeix el principi de separació de poders com a norma bàsica d’ un Estat democràtic.

ASSOCIACIÓ DE JURISTES EN DEFENSA DE LA LLENGUA PRÒPIA

Victor Alexandre: La degradaci� de Carod

Mon, 20 Dec 2010 22:03:05 +0100

http://www.victoralexandre.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=1282&Itemid=1

Molt lamentables les declaracions de Josep-Lluís Carod-Rovira després de l'enfonsament electoral d'Esquerra. I no pas perquè no tingui raó en bona part del que diu, sinó per la instrumentalització que fa de terceres persones per netejar la seva imatge personal i per poder-se mantenir en primera línia política. És tanta la ràbia justificada que porta a dins pels cops baixos que ha rebut de la direcció que no s'adona del rebuig que genera el seu comportament. D'entrada, el fet d'haver-se negat a participar en la campanya electoral per escapolir-se dels mals resultats, ha estat molt mal vista fins i tot per bona part dels qui no tenien cap animadversió contra ell. És cert que Puigcercós i la resta de la cúpula el van descavalcar de les llistes electorals. Però d'algú que ha tingut l'ambició de ser president de Catalunya, se n'espera alguna cosa més edificant que el despit. Amb la seva actitud, per tant, Carod no sols ha devaluat encara més la moneda amb la qual pensava fabricar-se un nou futur, també ha demostrat que l'amor que sent pel seu partit és molt inferior al que sent pel seu ego.

Carod, a més, com tots els catalans, sabia perfectament que Esquerra s'esfondraria el 28-N, i, en lloc d'assumir fins a les últimes conseqüències la seva responsabilitat com a part progenitora del tripartit, va decidir utilitzar aquest esfondrament en benefici propi amb l'esperança que el ridícul espantós de Puigcercós i companyia li permetés agafar les regnes del partit. Gran error, perquè, per tal que això fos possible, calia que tota la gent que va votar Esquerra el 2006 hagués perdut la memòria aquest 2010.

Té raó Carod, tanmateix, quan diu que "uns líders, que en la seva condició de candidats, en els dos últims anys han fet perdre a Esquerra 540.000 vots en total i més de la meitat dels diputats al Parlament espanyol i al Parlament català només tenen una sortida digna". Certament, l'única sortida digna és la dimissió. Però ja fa més de dues setmanes que es van celebrar les eleccions i la direcció d'Esquerra continua burlant-se de Catalunya. Sobretot d'aquells catalans que ingènuament els van votar l'any 2006. Però, és clar, sense dignitat no hi poden haver sortides dignes. Tampoc Carod no la té. Al contrari, el seu comportament és d'una covardia i d'un cinisme immensos. Ves per on, l'home que afirma que "d'aquests resultats, sincerament, no en sóc responsable" és el mateix que els ha propiciat avalant dia a dia el segon tripartit i ocupant el càrrec de vicepresident del govern. No se'n diu responsabilitat, d'això? El que Carod no diu és que allò que ha estat nefast per a Catalunya ha estat molt productiu per a ell, ja que gràcies al segon tripartit ha pogut ocupar un càrrec que no existia i ha perllongat quatre anys més la seva carrera política. Es comprèn, per tant, que canti les excel·lències de José Montilla. Montilla ha estat el seu bot salvavides al llarg de tot aquest temps.

De tota manera, la frase de Carod que millor resumeix la degradació moral a què ha arribat, és aquesta: "Em sento allunyat del fons i de les formes que ha adoptat Esquerra en els últims temps". És una frase terrible, perquè quan un polític es troba en una situació en què la praxi del seu partit traeix els seus principis ètics només té una sortida: la dimissió. Si es queda, ja sigui per ambició o per interessos econòmics, n'esdevé còmplice. Carod, a hores d'ara, encara és membre de l'executiva i del consell nacional d'Esquerra i, fins a l'últim minut de l'últim dia, vicepresident del govern de Catalunya.

Valoraci� dels resultats electorals d'ERC i de Reagrupament

Wed, 15 Dec 2010 04:44:05 +0100

Quan vaig crear aquest bloc la meva idea era parlar del Barça , posar fotos de senyoretes lleugeres de roba i de tant en tant parlar de política, però el novembre del 2006 em vaig sentir tan enganyat i tan estafat pel comportament dels senyors Carod i Puigcercós que vaig decidir dedicar tots els meus esforços a fer caure la direcció d'ERC i aconseguir que ERC tornés a ser un partit com cal. Durant aquesta llarga travessia de quatre anys no he estat sol, el que jo he dit també ho deien el Víctor Alexandre, el Salvador Cardús, l'Heribert Barrera o el Joan Carretero. M'hauria agradat que ERC hagués canviat i que una nova direcció encapçalada pel Joan Carretero i la Rut Carandell haguessin salvat el partit de l'abisme. Malauradament no va poder ser, el congrés del 2008 es va perdre i l'any següent el senyor Puigcercós va tenir la brillant idea d'expulsar al Joan Carretero d'ERC, amb ell van marxar molts militants i també molts votants. Probablement moltes de les persones que han marxat d'ERC aquests darrers quatre anys s'estimen molt més el partit que no el senyor Puigcercós i si demanaven un canvi a la direcció era perquè el vaixell anava directament cap a les roques i el naufragi era només qüestió de temps, tothom veia que el vaixell s'estavellaria menys el senyor Puigcercós, cegat per aquesta addicció que té a la poltrona.

De totes les opcions que es presentaven en aquestes eleccions la millor era Reagrupament Independentista, no en tinc cap dubte, però cal reconéixer que els resultats han estat molt decebedors. M'esperava que Reagrupament tregués molt més , jo calculava uns 8 diputats , si ERC perdia la meitat o més dels seus diputats, que és el que ha passat, la lògica deia que una part important d'aquests diputats havien d'anar a Reagrupament . El problema per Reagrupament ha estat que el vot independentista no s'ha dividit per dos sinó per quatre, una part per ERC, una part per Reagrupament, una part per CiU i una part per SCI i de les quatre parts a Reagrupament li ha tocat la més petita. Els motius dels mals resultats electorals de Reagrupament no són que tingui uns mals líders ni que el seu programa no sigui l'adequat, el motiu ha estat de "marketing" . Reagrupament tenia el millor producte però no l'ha pogut vendre per la manca de recursos econòmics i la nul·la presència als mitjans de comunicació. Si els electors et coneixen poc , no surts als mitjans de comunicació i a sobre els teus rivals , que sí que hi surten, bombardegen amb enquestes manipulades i amb la cantarella del vot útil acaben passant aquestes coses. Molts independentistes, tips del tripartit, han votat CiU. Crec que és un greu error però probablement per ells la prioritat absoluta era fer fora a un semianalfabet com Montilla, aquest personatge ha estat tan nefast i ens ha fet passar tanta vergonya que ha acabat provocant una reacció en massa en la seva contra. L'altre problema que ha tingut Reagrupament ha estat l'aparició d'un partit fantasma que li ha copiat el programa i li ha pispat una gran part dels seus electors potencials. Sobre aquest partit, SCI, ja n'he parlat molt, hi ha moltes teories sobre qui pot estar realment al darrera de tot això, jo també tinc la meva, però ara no hi entraré. Només vull expressar des d'aquí l'enorme fàstic que em produeix SCI, és un partit que està dirigit per gent mafiosa, que juga brut, que menteix i que divideix i des d'aquí diré que els hi desitjo el pitjor. Finalment sobre la famosa "unitat" dels independentistes diré que pretendre la "unitat" amb una gent que en realitat l'únic que vol és fer mal i que no crec que siguin ni independentistes és perdre el temps. La "unitat" la tindrem el dia que els poca-vergonyes que manen a SCI siguin desemmascarats i repudiats i el dia que a la direcció d'ERC deixi d'haver-hi gent "acomodada" que només busca viure del càrrec.

Animo a la direcció de Reagrupament a seguir treballant en la bona direcció i espero que ERC tingui ben aviat uns nous dirigents que recondueixin el partit i facin les coses molt millor.

Vota independ�ncia , vota Reagrupament

Sun, 28 Nov 2010 00:45:08 +0100

Fa 4 anys de l'engany de la direcció d'ERC a tots els catalans, demà, per fi, els independentistes podrem votar una opció realment independentista i el nostre vot no anirà a la paperera com fa quatre anys. No votarem ni als aprofitats de fa quatre anys ni als aprenents de delinqüents que des del mes de juliol es dediquen a intoxicar. Vota independència, vota Reagrupament.

Llistat de 'valenties' d'Esquerra

Tue, 16 Nov 2010 01:25:43 +0100

www.victoralexandre.cat

S'ha acabat una legislatura i és hora de passar comptes per tal que aquells que ens van enredar una vegada no ho tornin a fer. Tenen al seu favor -sempre hi compten- la fragilitat de la nostra memòria, desbordada per la quantitat de coses que arriben a esdevenir-se en quatre anys i també la nostra bona fe, procliu a creure'ns de nou les mentides que prediquen quan s'acosten eleccions i necessiten el nostre vot per retenir el poder. En aquests quatre anys que ara s'acaben, ningú no ha mentit ni ha estafat tan descaradament els seus votants com ho ha fet la direcció d'Esquerra. Si no hagués estat així, no sols no hauria perdut milers de militants i més de la meitat dels votants sinó que el proper 28-N arrasaria. Però només cull qui sembra, i Esquerra no ho ha fet. I la prova la tenim en la segura victòria de CiU, que s'ha vist elevada a la categoria de Braveheart gràcies a la política claudicant dels republicans. CiU, per tant, amb noblesa, haurà d'agrair a Esquerra que li hagi servit les claus de la Generalitat en safata d'argent.

D'acord amb això, és hora de menjar cues de pansa i recordar la brillant política independentista d'Esquerra ('la valenta') al govern de Catalunya. Heus aquí cinquanta de les seves millors glòries:

Aquesta és una petitíssima mostra de l'acció de govern portada a terme per Esquerra ('la valenta') en la legislatura que va començar el 2006. "I la llei de cinema?", preguntarà algú. La llei de cinema es fa només quan els dirigents d'Esquerra s'adonen del naufragi electoral que els espera. Per això la fan al cap de 7 anys de ser al govern. I com que la fan a corre-cuita, no tenen temps d'acabar-la i de fer-ne el Reglament. Tampoc no diuen que, en el supòsit que la llei s'arribi a aplicar, no podrà ser realment efectiva fins d'aquí a vuit anys. Fins a l'any 2018! I mentre reivindiquen la memòria històrica del president Companys reten homenatge en el Palau de la Generalitat a un destacat dirigent dels seus assassins.

Aquestes són coses d'una gravetat extrema que certifiquen que la direcció d'Esquerra -hi ha molts militants que, pel bé del partit, desitgen que el 28-N rebi una patacada ben forta per poder-la foragitar- ha comès un frau electoral sense precedents. Per això ara es veu obligada a donar per bona -com si fos un èxit esclatant- la pèrdua de sis diputats. És a dir, passar de 21 a 15. I és que, davant la molt alta probabilitat de quedar-se amb 10, segons algunes enquestes, l'esmentada direcció està fabricant un discurs triomfant per a la nit de les eleccions. Aquest discurs: "Atès que les enquestes ens donaven únicament 10 diputats i n'hem tret 15, és evident que n'hem guanyat 5. Podem dir, per tant, que aquestes eleccions han estat un èxit esclatant per a Esquerra. Visca Catalunya!".

Francesc Puigpelat: Una (curiosa) ucronia sobre ERC

Tue, 02 Nov 2010 04:10:41 +0100

www.naciodigital.cat

Joan Puigcercós ha repetit molts cops el següent argument per justificar el segon tripartit: que la independència es construeix des del govern, no des de l’oposició. Goebbels va ser el primer a dir que una mentida repetida un milió de cops podia acabar sent veritat, però queda clar que, en aquest cas, el goebbelsià Puigcercós no se n’ha sortit. Molts electors no s’ho han cregut.

I els números canten. ERC va obtenir els seus millors resultats els cicle 2003-2004, quan era a l’oposició, i va fer creure molta gent que la independència era possible. I ara, en el cicle 2010-2011, que és al govern, traurà els seus pitjors resultats i estendrà l’escepticisme sobre la possibilitat de la independència.

Els fets desmenteixen Puigcercós. I també aquell tipus de no-fets que constitueixen el que es coneix com una “ucronia” (és a dir, mirar al passat i imaginar com hauria pogut ser la història canviant algun fet decisiu).

Bé: doncs suposem que el gener del 2006, enlloc de marejar la perdiu sobre el “sí” o el “no” a l’Estatut, ERC és coherent i diu que no des del principi. Probablement, l’Estatut hauria estat aprovat, però amb un percentatge de “no” molt més alt. I a les eleccions del 2006, ERC no hauria baixat a 21 diputats, sinó que fins i tot hauria pujat.

Suposem que, el 2006, malgrat tenir la possibilitat de formar govern amb PSC i amb CiU, ERC s’hagués quedat a l’oposició i hagués deixat que governés la sociovergència. Fem un llistat d’alguns dels trumfos que hagués tingut els darrers quatre anys: la manifestació pel caos de Rodalies; les consultes populars sobre la independència; el “no” al nou finançament (que ja s’ha vist que és una ruïna); la sentència de TC sobre l’Estatut i la manifestació del 10 de juliol i la unitat de l’independentisme (que es presentaria sota unes soles sigles, ERC, i no sota tres).

Amb tot això, més el descontent generat per la crisi, segur que les enquestes, enlloc dels 12 miserables diputats que els donen ara, pronosticarien a Esquerra 40 escons. Sí, sí: ERC podria estar en situació fins i tot de guanyar i tenir president de la Generalitat.

Que cal ser al govern per arribar a la independència? Depèn, senyor Puigcercós. Segons com, és millor passar una temporada a l’oposició.

Ricard Biel: Reagrupament: l'opci� independentista

Sat, 30 Oct 2010 02:55:43 +0200

http://in.directe.cat/ricard-biel/blog/4482/reagrupament-lopcio-independentista

CiU practica la contradicció fins i tot en els seus envitricolls més inconfessables. Ha estat secreta instigadora des del despatx del seu secretari executiu, David Madí, de la seva marca blanca anomenada Solidaritat Catalana, i alhora dispara a matar contra el seu líder de palla, aquesta trista figura anomenada Joan Laporta. El ridícul que farà Laporta quan vegi que de cop el fan desaparèixer com un globus punxat l'endemà de les eleccions del 28-N serà d'antologia. Perquè, què es pretén de Laporta? Esdevenir l'espoleta del torpede SI. El seu paper no és altre que provocar la màxima explosió en la línia de flotació enemiga, en aquest cas l'independentisme de veritat, o sigui Reagrupament. Un cop ha explotat, per a què serveix el torpede? Per a res. Talment un preservatiu usat.

Pobre Laporta, pobra criatura inflada a còpia de càrrec i consentiment. Ara l'han ensabonat i ensibornat vestint-lo amb les millors gales, escortat pels millors guardians, els dos més destacats fatxendes porters de discoteca del país, i val a dir que en perfecta sintonia amb el tarannà Laporta: els inefables López Tena i Uriel Bertran. L'un a la seva dreta i l'altre a l'esquerra, suposo. Així Laporta se sent cofoi, protagonista absolut i ben protegit pels mateixos que l'acabaran deixant a l'estacada així que la missió de fragmentar l'independentisme i, doncs, afeblir-lo, s'hagi acomplert el 28-N. És el que té tenir un gran rei al cos. Et fas posar la corona més gran perquè et faci sentir Mr. Univers, però la corona et ve gran i et tapa els ulls.

No hi ha dubte que Madí pensa amb el cap. Primer té ocupat el mercenari López Tena durant tres anys, temps en què es va dedicar a fer conferències a les seus de CiU d'arreu del país per entabanar el sector independentista del partit, i evitar així frenar la possible fuga de militants que optarien per l'emergent Reagrupament. Després, hi va haver les consultes, on el gran Tena va tenir de seguida un paper destacat, però curiosament sense encara abandonar el partit. Però, ai! A mesura que avançaven les consultes, en comprovar el sagaç Madí que la cosa independentista s'escalfava fins a graus perillosos per a l'eterna tranquil·litat i bons aliments anestèsics del votant, va decidir fer un pas més enllà i "sacrificar" el mercenari perquè creés aquest engendrament amb part precoç anomenat Solidaritat. I com que en tota comèdia infantil en tant que adreçada a un poble infantil necessita una titella, l'escollit va ser Laporta, el candidat perfecte en el moment perfecte perquè precisament buscava una núvia perfecta. N'hi van sortir dues i s'hi va casar. I casant-s'hi, la va vessar. Temps al temps.

I Esquerra? Diligent com sempre, va aportar el seu millor candidat per a la guàrdia Laporta, no endebades el gallet Bertran és tot un expert a desactivar efervescències alliberadores. El nen maco de l'escola Puigcercós, acostumat a alçar la cresta davant la mediocritat que li llepa el cul, ja va demostrar el seu talent d'espanyolàs dividint la dissidència d'Esquerra quan Carretero la liderava. I després, espavilat com és, juntament amb el gall major Tena es van repartir els pretesos mèrits de les consultes. Això sí, sense deixar de formar part d'Esquerra i CiU respectivament, dos partits que curiosament, tot i definir-se com a nacionalistes, no van moure un dit per impulsar les consultes i per això va haver de ser el poble qui agafés el timó de l'empresa. I finalment, l'obra mestra on lluir-se Bertran: Solidaritat, aquest artefacte fet i fet preservador de la Catalunya autonòmica, i, doncs, ben espanyola. Atenent les magistrals actuacions prèvies del nen, ara el paper de desactivador li escau que ni pintat. Ni els serveis secrets espanyols actuarien millor. Ah, però passa que no els cal actuar. Per això ja tenim a casa nostra els dos inefables i el seu holograma Solidaritat, que aviat desapareixerà com Obi Wan davant dels incrèduls ulls del galàctic Skywalker Laporta i dels babaus que el votaran.

Tot plegat paranoic, retorçat, oi? Bé, doncs un suggeriment al lector. Apunteu-vos a l'agenda rellegir aquest article al mes de desembre. I no, no caldrà que em digueu res. Bé, tampoc no us ho permeto en aquest blog, oi?

Carretero: �Els espanyols no ens han enganyat mai, som nosaltres que ens autoenganyem�

Fri, 29 Oct 2010 04:09:21 +0200

www.tribuna.cat

Les darreres promeses d’aconseguir el concert econòmic, o el fet de presentar com “el millor de la història” l’acord de finançament al que va arribar el tripartit, han centrat part de les declaracions que el dirigent de Reagrupament, Joan Carretero, ha fet en un acte celebrat al Priorat. L’exconseller ha recordat que des de la Generalitat s’afirmava que, a més de ser el millor finançament, aviat el notarien els ciutadans: “l'hem notat quan ens han abaixat el sou –ha afirmat Carretero irònicament-, quan la Generalitat no pot pagar a proveïdors, quan no podem ni pagar el deute...”. Pel líder de RCat, en aquest llarg procés “no hem aconseguit res”: “Espanya ens ha dit que això és el màxim que podem aconseguir”. En aquest sentit, Carretero ha afirmat que “els espanyols no ens han enganyat mai – ZP és l'excepció que confirma la regla– som nosaltres que ens autoenganyem”.

Involució

Per la seva banda, la cap de llista de RCat per Barcelona, Rut Carandell, ha declarat que "ja ha començat el procés d'involució arran de la sentència del TC", en referència a la decisió presa pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per la qual decretava la suspensió cautelar dels reglaments d'usos lingüístics de l'Ajuntament de barcelona i la Diputació de Lleida. Carandell ha criticat també que les resolucions considerin que "mantenir la vigència de les normatives comportaria un perjudici d'impossible o difícil reparació" i es va demanar quin era el perjudici que una administració faci servir la llengua pròpia del país. "I que ningú no s'enganyi: la culpa no és del PP o de qui presenta els recursos, sinó del marc de la Constitució espanyola, el TC i els òrgans de l'Estat espanyol que ho emparen, i, en bona mesura, és també culpa dels mateixos catalans que ho consentim i tolerem el règim autonòmic”, ha conclòs.

Mor Joan Sol�, Premi d�Honor de les Lletres Catalanes

Fri, 29 Oct 2010 03:51:24 +0200

reproduït de tribuna.cat

Ramon Carner: Tena i Bertran s�n �mercenaris del poder anticatal��

Sun, 24 Oct 2010 03:15:44 +0200

Cada cop hi ha més gent que s'atreveix a dir el que pensem molts, Tena i Bertran són uns aprofitats i uns mercenaris que només volen dividir.

www.somnoticia.cat

El president del Cercle Català de Negocis (CCN), Ramon Carner, va carregar fort ahir contra l’aparició i el comportament de Solidaritat Catalana durant un col·loqui sobre la unitat independentista, celebrat a Girona. Carner va acusar Alfons López Tena i Uriel Bertran de ser “mercenaris del poder anticatalà”, i va opinar que “hi ha hagut poders que han sigut més forts que Reagrupament” i que responen a interessos antiindependentistes. Carner va explicar que el CCN estava formant Joan Laporta i el seu equip abans que plegués de la presidència del Barça, però que en un moment determinat, i sense saber perquè, “va desaparèixer”. “No ens feia cas en res”, va dir. Carner va assegurar que Solidaritat “ho divideix tot” i que està provocant greus problemes dins del CCN, fet que ha provocat la dimissió de Joan Canadell com a secretari general del Cercle, disconforme amb l’actitud dels candidats del CCN a Solidaritat, que “han col·locat les seves dones a les llistes”, i altres maniobres. El president del CCN també va revelar que a principi d’any Emili Valdero, ara candidat de Solidaritat i mà dreta de Laporta, anava dient que l’expresident del Barça era “un impresentable” i que “no el votaria ningú”. Per la seva part, Enric Canela, promotor de Deu Mil.cat i de Suma Independència, va opinar que l’aparició de Solidaritat Catalana feia pinta a “factoria Madí”.

Francesc Puigpelat: La fi de Joan Laporta

Mon, 18 Oct 2010 11:38:39 +0200

Serà la fi del Joan Laporta? Representa el final de la seva carrera pública la decisió dels socis del Barça de dur-lo davant del jutge? Sí i no. L’assemblea de dissabte representa un punt d’inflexió, és veritat. Però també cal considerar que la figura i el prestigi de Laporta ja dibuixen des de fa temps una corba clarament descendent.

Hi ha molta gent amb ganes de destruir-lo però crec que, en essència, a Joan Laporta només el destruirà una persona: ell mateix. I això, malgrat que aviat començarem a sentir tota mena de teories conspiratives (que si ERC, que si CiU, que si La Vanguardia, etc) que només convenceran als quatre friquis de sempre. Sense comptar episodis com el de l’escorcoll a l’aeroport, el sogre Echevarría, els espionatges a directius o les gresques amb Moët Chandon, crec que Laporta ha comés tres errors clau:

1. Creure’s que els èxits del Barça eren mèrit seu. Estic convençut que Joan Laporta passarà a la història com a un gran president del club, però no tot és mèrit seu. Ni de lluny. Només cal recordar una anècdota: a Messi el va dur a la Masia el president més nefast de la història recent del Barça, Joan Gaspart. El Barça és un segle d’història i més de 100.000 socis, i la megalomania de Laporta volent posar-se totes les medalles és fora de lloc.

2. Haver estat incapaç de resoldre la seva successió. Laporta ha estat un president brillant, però ha mostrat sempre una total incapacitat de liderar, cohesionar i dirigir equips. El seu candidat va treure a les eleccions de juny un resultat ridícul i, a damunt, Laporta es va desgastar sense necessitat amb atacs furibunds contra Sandr0 Rosell que ara li passen factura.

3. Haver passat a la política en fals. La imatge de Laporta era un gran actiu que l’expresident ha estat incapaç de gestionar. Amb menys ego i més capacitat de diàleg, hauria pogut fer una brillant carrera, o amb CiU o amb Reagrupament. Però ha optat pel mer personalisme disfressat de pit i collons i, amb una mica de sort, obtindrà dos o tres diputats que no pintaran res al Parlament.

Qui serà responsable d’aquest fracàs anunciat? El mateix Laporta: la seva arrogància gegantina, el seu orgull desorbitat.

Marc Cros: El muntatge de SCI

Sun, 17 Oct 2010 10:23:55 +0200

La immensa majoria de mitjans de comunicació posen injustament Reagrupament i Solidaritat al mateix sac, tot fent-los culpables per igual de la no coalició. Ho redueixen a un afer de llistes o personalismes, i avall! Molts periodistes no gosen o no poden assenyalar el muntatge solidari, uns perquè ho veuen de massa lluny i uns altres perquè ho veuen de massa a prop, però la realitat és contundent: Solidaritat, en els escassos dos mesos de vida, no ha fet ni un sol pas creïble per a la unitat.

L’assemblea de solidaris i reagrupats de base de la setmana passada ho va tornar a il·lustrar a la perfecció: candidats capdavanters de Reagrupament hi van assistir, de Solidaritat cap; Carretero va elogiar la iniciativa dels “patriotes de pedra picada”, Laporta els va titllar de “ploramiques”. Tot i això, molts mitjans encara van culpar Carretero de la no coalició. Doncs res d’això és cert, la unitat real era fa dos mesos, entre Laporta i Carretero. Les llistes mai van ser un problema ni tampoc els noms. Reagrupament, fins al darrer moment i a petició dels associats, pot modificar les llistes; i els candidats han assegurat per activa i per passiva que estan disposats a fer un pas enrere per la unitat. Res d’això passa amb els candidats oficials de Solidaritat, tot el contrari, resten muts i atrinxerats.

Si no hi va haver un pacte fa dos mesos, no va ser per llistes ni personalismes. L’entrebanc més important, que crec que va dinamitar el pacte, va ser el control del grup parlamentari. Carretero estava disposat a no anar a les llistes per conservar el control del grup, a l’estil Arzalluz. També cedia els llocs que Laporta hagués de menester –no eren gaires- i el nom del partit. Quan tu negocies una coalició i ofereixes les sigles i tants llocs a les llistes com calguin, què més pots fer?

El problema és que Laporta volia aterrar i manar, i no només manar a Reagrupament, sinó també entrar al govern dels seus amics convergents…potser voldria ser conseller? D’aquesta manera posava en perill el full de ruta grana. Per Reagrupament és tan important entrar al Parlament com, una vegada dins, créixer. Créixer a partir de la coherència en el discurs, de les formes valentes i d’una gestió austera i incorruptible. Si Esquerra no hagués abandonat l’eix nacional i s’hagués quedat a l’oposició, molt probablement ara seria la segona força del Parlament i en les properes eleccions optaria a la majoria absoluta. Va preferir la poltrona, els cotxes oficials i les dietes enlloc del país. Ara no ens podem permetre entrar en un govern de gestió de les misèries, ara toca el patriotisme insubornable. Ara toca independència!

www.somnoticia.cat

Les xifres del que deuen els partits pol�tics

Sun, 10 Oct 2010 22:17:15 +0200

Fa unes setmanes vaig començar a rumiar com podia demanar a un col·lectiu de persones la seva col·laboració econòmica per a un projecte de gran magnitud: la independència de Catalunya. Es tractava de mirar de fer entendre la conveniència de la idea de ‘dèficit zero’ que la Junta de Reagrupament Independentista ha decidit que seguirà per finançar la campanya electoral mitjançant la venda de talonaris. Jo treballo a l’Àrea comercial d’una gran empresa i entenc que les coses s’han de ‘vendre’ d’alguna manera, l’embolcall és important. I vaig anar pensant en diferents arguments, potser obvis però vàlids: un resum de la història del projecte de Reagrupament, recordar que venim d’una manifestació com la del 10 de juliol, remarcar la urgència de la petició mostrant que no hi ha gaire temps fins a les eleccions, … Sí, està be, jo em deia, però em calia un argument potent, conclusiu.

I me’l va donar una entitat espanyola: el Tribunal de Cuentas . Cada any presenta els resultats econòmics dels partits polítics amb un petit compte d’explotació i un balanç. I a aquest balanç hi vénen detallats els deutes dels diferents partits amb el sistema d’entitats de crèdit. Les xifres que hi vaig trobar són, penso, esfereïdores:

		Deute Milions EUR
Convergència Democràtica de Catalunya		2,9
Unió Democràtica de Catalunya		9,0
Convergència i Unió		16,1
Total		28,0

Esquerra Republicana de Catalunya		3,7

Iniciativa per Catalunya Verds		9,1

Partido Popular		55,7

Partido Solialista Obrero Español		45,9
Partit dels Socialistes de Catalunya		21,5
Total		58,4

Altres		46,4

TOTAL		201,3

Cal destacar també que, tot i presentades aquest any 2010, les xifres es corresponen a l’any 2006. Sembla que el sistema de partits s’ha autodotat de la possibilitat de no haver de presentar les xifres de l’any anterior sinó que presenten les de quatre anys enrera.

Amb aquest quadre sinòptic es va fer molt fàcil passar el missatge als assistents als actes que és molt important poder assolir l’objectiu de finançar-nos sense quedar amb lligams ni hipoteques amb entitats que més tard poden demanar-nos ‘favors’ a canvi de la condonació de deutes com ha passat en altres ocasions.

Ara ja fa dies que aquestes xifres corren per diferents actes i presentacions que els membres de les llistes de Reagrupament fan diàriament per tot Catalunya i, com aquells primers als quals vaig mostrar les xifres, estic segur que tots entenen per què és tan important la independència financera per defensar la independència política.

Escrit per Joan Llacuna
Associat de Reagrupament Independentista

�xit sense precedents del nacionalisme valenci� en la process� c�vica del 9 d'Octubre

Sun, 10 Oct 2010 08:42:46 +0200

www.valencianisme.com

Hui al migdia, el valencianisme ha participat en la baixada de la Senyera i la processó cívica del 9 d’Octubre, en resposta a laconvocatòria unitària del Centre d’Actuació Valencianista, a la qual s’havien adherit el BLOC, Units per València, Estat Valencià, l’ACV Tirant lo Blanc, Valencianisme.com, Opció Jove i el Bloc Jove. Vora un centenar de persones han marxat darrere de la pancarta “Valencians: som una nació” i han fet tot el recorregut oficial, malgrat els intents dels ultres per impedir-ho. Han sigut ben nombroses les consignes corejades pel públic assistent, els aplaudiments i les mostres de suport al llarg d’una jornada històrica per al valencianisme.

La celebració ha començat a les 11:30 h. amb la baixada de la Senyera des de la llotja de l’Ajuntament. Acte seguit, ha sorprés a tots els assistents que sonara l’himne espanyol sense anar precedit (ni sonar en cap moment) l’himne valencià, un fet sense precedents en tota la història de l’acte. En resposta, els valencianistes, indignats, han fet ús de xiulets i crits i han fet pràcticament inaudible per a la plaça l’himne d’Espanya.

A les 12:00 h., portant una gran pancarta amb el lema “Valencians: som una nació” i precedits per la Real Senyera, vora un centenar de persones han iniciat la marxa del sector valencianista de la processó. En un ambient d’alegria reivindicativa, cridaven consignes com ara “Visca València lliure” o “Que vullguen que no, València, una nació” i cantaven visques al monument a Francesc de Vinatea. Mentrestant, molts assistents s’interessaven pel lema i mostraven el seu suport.

El moment més tens ha tingut lloc quan un grup d’ultres, que avançaven per davant, han detingut la seua marxa per a intentar barrar el pas als valencianistes. Individus d’estètica skin, símbols i consignes ultraespanyolistes i una actitud clarament violenta, es col•locaven en u dels costats, mentres un altre grupuscle pretenia avançar en direcció contrària al recorregut per a encarar-se amb els valencianistes, desplegant una pancarta amb el lema “BLOC, catalanistes=terroristes” i sense deixar d’increpar-los i insultar-los.

Veent que els integrants del bloc valencianista de la marxa, que cantaven “Som, som i serem, i serem valencians”, no pensaven retrocedir davant de les amenaces dels violents i que estaven decidits a fer pacíficament la marxa en ús dels drets i llibertats democràtiques de tots els valencians, uns quants ultres s’han dirigit a la desesperada contra els valencianistes, amb la intenció d’arribar a ells i agredir-los.

En eixe moment, les forces de seguretat, que han tingut un comportament exemplar durant tot l’acte, han impedit els intents dels ultres de violentar l’acte del poble valencià i agredir els valencianistes, fins al punt que, durant uns segons, han hagut de carregar contra ells. És aleshores quan ha quedat ben clar per a tots els assistents qui era cadascú: uns intolerants, feixistes, violents, que només saben respondre als arguments amb la força bruta; que pretenen guanyar en el carrer, usant la violència i la intimidació, allò que són absolutament incapaços de guanyar en els urnes; i que són totalment aliens al sentiment del dia del Poble Valencià, obligaven la policia a parar-los els peus per a garantir la participació lliure i pacífica dels ciutadans demòcrates i valencianistes en un acte de tots.

A continuació, dispersats aquells, el bloc valencianista ha seguit avançant cap a la plaça de la Reina per a endinsar-se en el carrer de la Pau, on han sigut ben importants el seguiment de les consignes i els aplaudiments per part de la gentada als valencianistes. Als crits de “¡Visca València!”, els veïns del Cap i Casal aplegats responien unànimement “¡Lliure!”, provocant en tots una alegria i una emoció contingudes. I, a més dels lemes ja nomenats, sense dubte va triomfar el de “¿On estan, on estan els diners dels valencians?”, corejat per bona cosa d’espontanis.

Ja arribats al Parterre, passant per davant del monument al rei En Jaume, els valencianistes han donat per acabada la seua participació en la processó cívica, que enguany, a diferència de l’any anterior, sí que n’ha inclòs el recorregut complet. Ha sigut una jornada històrica per al valencianisme, que ha assolit la seua presència més destacada en anys en l’acte, fent-lo sencer i comptant, per primera volta, amb l’adhesió d’organitzacions provinents de diferents tradicions valencianistes. I el més important: que significa un pas més en la recuperació del carrer i del país pels valencians de bé, demòcrates, pacífics i favorables als interessos d’una societat plural, democràtica i, a pesar (i per al pesar) d’alguns, cada volta més lliure.

El Bloc Nacionalista Valenci� podria entrar amb dos regidors a l'Ajuntament de Val�ncia

Sun, 10 Oct 2010 08:27:50 +0200

http://www.valencianisme.com

L'efecte Joan Ribó es traduiria en dos regidors de Compromís a l'Ajuntament de València, segons l'ABC

El diari ABC es fa ressò hui d'una enquesta interna encarregada pel PPCV segons la qual si les eleccions valencianes se celebraren ara els populars aconseguirien un avantatge històric respecte del seu principal competidor electoral, el PSPV-PSOE. A nivell de país, però, no fa referència a Compromís, tot i que sí que ressalta que al Cap i Casal hi hauria un transvasament de vots des dels socialistes cap a la coalició formada pel BLOC, Iniciativa i els Verds.

Segons el diari conservador, els de Blanqueries s'afonarien fins arribar a un suport electoral mínim, ja que perdrien al voltant d'uns 80 000 vots respecte dels comicis de 2007. Els populars, malgrat el desgast patit pel govern de Camps, revalidarien la seua majoria absoluta i es distanciarien en vint punts de la formació liderada per Jorge Alarte.

El sondeig, que segons revela l'ABC es donarà a conéixer en els pròxims dies, no fa cap referència als altres grups de l'oposició, Compromís i EU. Això no obstant, sí que esmenta que a la ciutat de València el descontent d'antics votants socialistes provocaria una pèrdua d'un parell d'escons del PSPV-PSOE, cosa que permetria Compromís aconseguir entre un i dos regidors al Cap i Casal i trencar, així, el bipartidisme actual.

El 16 d'octubre Laporta pot ser denunciat, inhabilitat i expulsat com a soci del Bar�a

Wed, 06 Oct 2010 11:37:28 +0200

http://www.diariogol.es/?mod=noticias&tipo=1&id=8855

Mai de la vida, en els 110 anys d’història del Futbol Club Barcelona, un president resultarà tan noquejat, tan grogui en l’aspecte social, en l’econòmic i en el laboral com Joan Laporta. La ‘Due Dilligence’ que l’empresa KPGM està elaborant sobre la gestió de l’anterior junta directiva és tan rotunda que podria significar la inhabilitació de l'expresident.

La ‘Due Dilligence’ que l’empresa KPGM està elaborant sobre la gestió de l’anterior junta directiva és tan rotunda, tan concluent i tan brutal que, d’explicar-se amb tots els pèls i senyals en la propera assemblea, podria significar, a més de la injusta vergonya de milers i milers de socis barcelonistes, la inhabilitació de per vida (si més no com a socis de l’entitat) de tot un seguit de directius que han tingut les majors responsabilitats econòmiques del club, començant per l’expresident Laporta, passant per l’economista Xavier Sala i Martín, per l’exdirector general, Joan Oliver, i fins i tot arribant a algun exvicepresident, com l’actual màxim dirigent d’Spanair, Ferran Soriano, que en la venda de patrimoni (Can Rigalt) com, sobretot, en el cas Sogecable (un altre gran pal econòmic per al club), ha demostrat ser un economista escassament seriós, gens rigorós i sense cap responsabilitat, és a dir, tot el contrari de la imatge que d’ell s’ha donat per un grup de plomes que amb tant entusiasme l’han deïficat i l’han presentat davant l’opinió pública com el número u de tot, quan en realitat han estat tots ells màsters de la manipulació, l’engany i la mentida.

Els números que el club presentarà a l’assemblea vindran a ratificar, desgraciadament per al soci, totes les previsions que els barcelonistes més responsables i més ben informats han vingut vaticinant durant aquests últims anys, a la vista dels dispendis econòmics que la directiva presidida per Laporta venia realitzant.

Les vendes reiterades de patrimoni, les operacions immobiliàries confuses i gens transparents i l’alegria financera que es desprenia de l’actuació pública de l’expresident i d’alguns dels seus més fidels col·laboradors eren símptomes inequívocs de la dolentíssima gestió empresarial i de l’enganyat que estava el soci de carrer que, enlluernat pels èxits esportius de l’equip, poc podia imaginar que l’actuació de la directiva fos tan diametralment oposada al que representava sobre la gespa.

I és que, mentre els futbolistes perforaven les xarxes contràries, els màxims responsables de l’entitat perforaven la tresoreria del club, segons es desprèn d’aquesta ‘Due Dilligence’ que està a punt de ser servida en la pròxima assemblea i que només falta saber si es farà amb tota la seva cruesa o s’intentarà suavitzar, si més no en les formes, perquè el resultat de la mateixa no constitueixi el major escàndol financer –i no financer– de la història del club, que a més pot significar responsabilitats de tot tipus per a alguns dels dirigents anteriors, si és que alguns socis assembleistes volen posar les coses al seu lloc i demanen que els autors del daltabaix financer –i moral– dels anteriors exercicis no marxin de rosetes.

Tota una ‘bomba’

Així doncs, la imminent Assemblea, que per primera vegada en els últims anys se celebra fora del Gamper, potser que sigui la més sonada –en negatiu– de tota la història del club. I aquí es dóna la paradoxa que els grans aduladors del laportisme que van qualificar a Laporta com un president irrepetible, a Sala i Martín com el més preparat economista, no ja del Barça i de Catalunya, sinó del món global, i a Joan Oliver com el millor gestor de tots els temps, hagin d’amagar els seus pronòstics en els propers anys, quan es facin públiques les auditories posades en marxa: la laboral, l’econòmica i la legal, com durant la passada campanya electoral va anunciar el soci número 12.556, i aleshores candidat ,Sandro Rosell.

L’actual president, fidel a la seva promesa electoral de mantenir informat al soci – “l’autèntic propietari del club”–, manté amb fermesa la seva voluntat de no amagar dades i d’actuar amb la major transparència de tot el que succeeix en el club. Per això, encara guardant l’estil i les formes, la propera assemblea serà tota una bomba, no només per la confirmació dels gairebé 80 milions de pèrdues de l’últim any, que ja va anunciar al seu dia la nova junta i els més de 400 milions d’euros de deute global, sinó per la posada en evidència i el contrast amb els números presentats per la junta liderada en el social per Joan Laporta i en el financer per Xavier Sala i Martín, que van presentar, amb el major dels cinismes, unes xifres que deixaven un superàvit per al club.

Fa tres mesos, en el diari La Vanguardia, un dels seus prestigiosos articulistes, Manel Pérez, titulava la seva anàlisi “Prácticas sospechosas”, on preveia i anunciava dies negres per a l’anterior president, després de conèixer el primer informe realitzat per Deloitte, en què ja es detectava la foscor del futur. “El informe dibuja un retrato inquietante”, deia el columnista, que afegia: “Rasgos de nepotismo, el viejo vicio de comprar activos (terrenos) con dinero ajeno a un precio muy superior a su valor de tasación (¿cuál era el objetivo real de la operación?), opacidad, como la de firmar contratos sin garantías, y capricho irresponsable, al negarse a reconocer como pérdidas las indemnizaciones pagadas por orden judicial. Métodos de quien se ha sentido amo sin límites más que gestor fiscalizado por los socios”. Deia també Manel Pérez que moltes coses són sospitoses. “Si sus siete años al frente del club son como Deloitte dice que ha sido el último, nos espera un dramático culebrón a cuenta del método Laporta”.

I això es deia abans, molt abans de conèixer tots els detalls que dóna la ‘Due Dilligence’, que són aclaparadorament dramàtics per als socis i, molt particularment, per a aquells milers d’associats que els costa sang, suor i llàgrimes pagar la seva quota, per no parlar d’aquells altres que ni poden pagar el seu carnet, el carnet més preuat de tots, per l’alt índex d’atur que viu el país.

El piset del Passeig Sant Joan

La ‘Due Dilligence’ que es presentarà a l’Assemblea, sigui completa, parcial i /o es faci només una lectura en majúscules de la mateixa sense entrar en interioritats és ja demolidora, molt demolidora, i desqualifica a qualsevol dirigent, sigui d’un club o d’ una empresa: és el més terrorífic que han vist els ulls dels pocs directius que han tingut accés als milers de folis, sorpresa que no ha estat aliena als propis auditors i als juristes que els ha tocat visionar papers, factures i diners de plàstic. Molts d’ells no se’n saben avenir.

Gairebé tots els que han tingut accés, ja sigui per la seva responsabilitat dins de la directiva, ja sigui per la seva comesa jurídica, coincideixen en els punts més espinosos: les operacions de Sant Just Despí i la de Viladecans, les comissions pagades a tot tipus d’intermediaris i les despeses sumptuoses, extraordinàriament sumptuoses, com, per citar alguns exemples, la utilització de les targetes vises (inclosa la del xofer del president), el lloguer d’avionetes privades, moltes d’elles sense cap justificació, l’alt preu pels serveis de seguretat i/o espionatge, etcètera, etcètera, etcètera.

Els pocs revisionistes d’aquests comptes s’han trobat amb tantes i tantes sorpreses (negatives totes) que fins i tot algunes d’elles els han produït estranyesa, com lloguers de pisos en el Passeig de Sant Joan, un passeig freqüentat per l’exdirector general, Joan Oliver, i un passeig que ha vist néixer i créixer al president, i del que no fa molts mesos una brasilera (contractada pel club per a no se sap què) va dir posseir el niu d’amor que compartia amb el seu president-cap-amic.

No tinc cap mena de dubte que el president Rosell complirà amb la seva promesa, com no va fer Laporta amb Gaspart, per cert, tot i que alguns directius del moment, Rosell entre d’altres, van demanar-li la màxima transparència. Laporta, però, després d’un pacte força estrany amb el seu antecessor, es va tancar en banda. Fa pocs dies, Xavier Bosch, en la seva llegida pàgina d’El Mundo Deportivo, deia que la història del Barça tenia un buit: “Sigue siendo un misterio lo que pasó con la economía del club en los primeros quince días de Laporta como presidente, en el año 2003... La pregunta jamás resuelta, es ¿por qué Joan Gaspart permitió que le imputaran un déficit de 150 millones de euros cuando Enric Reyna, ante los compromisarios, había presentado un déficit de 55 millones en esa temporada 2002-03? Han pasado siete años, el laportismo ha caducado y seguimos sin tener la respuesta de Gaspart”.

Mor Eduard Manchon

Thu, 30 Sep 2010 02:15:25 +0200

El Barça de les Cinc Copes: Ramallets, Seguer, Biosca, Segarra, Flotats i Bosch; Basora, Cesar, Kubala, Moreno i Manchón.

http://www.fcbarcelona.cat

El cèlebre extrem del Barça de les 5 Copes ha mort aquest dimecres a l’edat de 80 anys. Se’l recordarà sempre per la seva tècnica depurada i per la facilitat que tenia per marcar gols.

El barcelonisme està de dol. Aquest dimecres 29 de setembre ha mort Eduard Manchón i Molina (Barcelona, 24 de juliol del 1930), l’extrem esquerre del Barça de les Copes. L’últim de la mítica davantera que va immortalitzar Joan Manuel Serrat, amb Basora, César, Kubala i Moreno.

Des dels 16 anys de blaugrana

Manchón era del barri de Can Tunis, fill d'una família treballadora procedent de Murcia. El seu pare feia de barraquer del camp de Casa Antunez, on va començar a jugar. S’incorpora a les categories inferiors del Barça amb 16 anys i debuta amb el primer equip en un partit amb el Palmeiras.

El barceloní va jugar set temporades al Club, del 1950 al 1957. Coincideix amb una de les etapes de major esplendor del Barça. El seu palmarès és de luxe: dues Ligues, una Copa Llatina, quatre Copes d’Espanya, i dues Copes Eva Duarte.

Llegenda culer

En total, Manchón va disputar 201 partits i va marcar 81 gols. I és que era un carriler veloç, hàbil i amb un important olfacte anotador. Tot i que era dretà, actuava per l’esquerra.

El 1957, quan la seva titularitat deixa de ser indiscutible, abandona la disciplina culer i culmina la seva carrera esportiva a Granada i Deportivo, Ibèria i Hospitalet.

Després de la retirada, Eduard Manchón va tenir una vinculació estreta amb l’Associació Barça Veterans. De fet, fins fa poc encara jugava a futbol a la Ciutat Esportiva Joan Gamper.

EL FC BARCELONA VOL DEIXAR PALÈS, A TRAVÉS D'AQUESTES LÍNIES, EL SEU MÉS SENTIT CONDOL PER LA PÈRDUA IRREPARABLE D'EDUARD MANCHÓN, UN DELS GRANS REFERENTS DEL BARÇA DE LES 5 COPES.

El Cercle Catal� de Negocis rebutja la vaga espanyola i avisa dels perills de secundar-la

Wed, 29 Sep 2010 05:37:54 +0200

Els il·luminats de SCI diuen que s'ha de fer vaga "per la independència de Catalunya"... un deliri més. Cadascú que faci el que vulgui però que no ens intentin prendre el pèl. El Cercle Català de Negocis, que són gent seriosa, rebutja aquesta vaga, un motiu més per no votar el partit fantasmagòric del Laporta i per que el CCN els envii a pastar fang.

http://somnoticia.cat/2010/09/27/el-cercle-catala-de-negocis-rebutja-la-vaga-espanyola-i-avisa-dels-perills-de-secundar-la/

El Cercle Català de Negocis ha emès un comunicat en el qual rebutja la vaga espanyola de dimecres. El lobby d’empresaris catalans és contundent: “No donarem suport a cap vaga general que no pretengui l’assoliment de l’estat propi.” A més, insta a no seguir-la: “Una situació d’aturada laboral com la convocada posarà més en perill encara l’economia del país i pot incidir en la seva recuperació.” El CCN considera que tan la reforma laboral, com la vaga general han estat confeccionades des d’una òptica espanyola, i en cap cas s’ha tingut en compte l’especificitat del mercat laboral català, que considera “clarament diferenciat”. I té com a principals problemes estructurals, assegura, “el dèficit fiscal, proper al 10% del PIB, el baix i deficient nivell d’infraestructures i la manca de polítiques per afavorir el teixit empresarial català de la petita i mitjana empresa”. Podeu llegir tot el comunicatComunicat_CCN_vaga_29S.

Marc Cros: Montilla, el decadent

Sun, 26 Sep 2010 22:13:43 +0200

http://somnoticia.cat/montilla-el-decadent/

Cada dia que passa falta menys per corregir aquesta cosa que tenim de president. Herència viva de la pols del franquisme. Servilisme de governador civil, simple secretari del president espanyol. Abans que presidís la Generalitat ja vam conèixer la seva tenebrosa trajectòria política; de gran s’ha fet de dretes, però continua igual d’espanyol. Hem tingut un president que ha negat els drets històrics de Catalunya i que ha votat contra la unitat de la llengua, i ell va ser el ministre que va començar a tancar TV3 al País Valencià.

Aquests quatre anys foscos van començar amb ell fent classes de català a Palau que no li han servit ni per escriure una dedicatòria sense copiar la frase d’un paperet, d’una xuleta, vaja. Quan parla a càmera sembla un ninot, no és capaç d’improvisar un discurs sobre qualsevol fotesa i la seva dialèctica a les entrevistes és una barreja de somnífer amb alguna tara mental. Aquesta desolació intel·lectual sempre ha anat acompanyada per un caràcter bel·licós. En destaca l’afició per amenaçar periodistes, quan no és directament la Txeca de Nicaragua que controla tots els mitjans amb redacció a Barcelona. Amb Montilla i els seus sicaris contra la llibertat hem tocat fons. Un govern de mediocres que ell capitanejava a crits. En el qual no ha pogut fer dimitir cap dels inútils consellers, perquè ell, com a president inútil i perdedor, hagués estat el primer a provar el carrer.

I el pitjor no és la tendència totalitària o analfabeta, el més greu és que és espanyol. L’altre dia es va atrevir a dir, a la lleugera i sense cap argument, que “la independència és decadència”. Ell que governa gràcies a l’independentisme institucional i gaudeix d’un estatus que ni en els millors somnis eròtics Franco hagués imaginat. Aquesta declaració, no només és un insult per a tots els catalans lliures, que ja sabem que ens considera “l’enemic a batre”, sinó un insult a tota la població de Catalunya. Què vol dir? Que si tinguéssim estat propi seríem decadents? Que sense la tutela d’Espanya no ens en sortiríem? Perquè, és clar, no se’n surten països com Holanda, Suïssa o Portugal, oi? Per sort, el govern de la gestió i de l’eix social morirà aviat. I la gran i merescuda decadència serà per als partits tan contraris al país com el PSC-PSOE. I qui sap, potser en José ja anava ben encaminat, i amb la independència segurament si que arribarà la decadència, això sí, per Iznájar.

Marc Cros

Salvador Card�s: Encara m�s decad�ncia?

Sat, 25 Sep 2010 10:00:33 +0200

Impossible. Em sembla que és impossible que, amb la independència, encara hi hagués més decadència a Catalunya. Si més no, des del punt de vista econòmic, totes les dades asseguren el contrari, fins al punt que la pregunta habitual sobre si una Catalunya independent és viable econòmicament, caldria canviar-la per si és viable, a mig termini, una Catalunya dependent. Només cal que consulteu el llibre que acaba de publicar el Cercle Català de Negocis.

De manera que, quan el president José Montilla assegura que la independència és decadència, ens hauria de dir en quin terreny. Pensa en el camp de la creació cultural? No és fàcil, sobretot a la vista que molts dels millors creadors en tots els camps de les arts i les lletres també es manifesten independentistes. Decadència intel·lectual? No diré pas que la intel·lectualitat catalana sigui excelsa, però el que sé del cert és que, siguem el que siguem, no és gràcies a Espanya que hi ha gent que pensa el país i la societat actual, i que es dóna a conèixer al món sencer. En què hi perdríem, amb la independència? Així doncs, de quina decadència parla Montilla?

La veritat és que, per evitar arrogàncies, respondria al president que, en cas de decadència, com a mínim seria la nostra decadència, la que causaria la nostra hipotètica incompetència, però que sempre seria millor que la decadència imposada per un Estat depredador. Posats a fer, pobresa amb dignitat, doncs, enlloc de pobresa per robatori, deixadesa o maltractament.

Però tampoc no cal tanta modèstia. Aquesta cançó també li van cantar a Eslovàquia quan es va emancipar de Txèquia. I li anat magníficament. I és que, en cap sentit, la grandària, en temps de mundialització, no té cap importància. Creure que necessitem Espanya per prosperar és propi d'un pensament antic que va caducar les darreres dècades del segle passat.

Ara bé: el més trist d'aquesta estratègia de la por és la manca de confiança que el president del PSC -i per extensió, el seu partit- mostra cap al país: de veritat ens veu -es veuen- tan incapacitats, tan immadurs, tan febles, tan poca cosa que creu que sols no ens en sortiríem?

El submar� SCI (Societat Catalana d'Impostors)

Thu, 23 Sep 2010 02:42:10 +0200

El que CiU, ERC i el tripartit al complert no podien permetre, era que Reagrupament creixés de la manera que ho va fer. Per aturar-ho, havien d'afinar els pinzells i dissenyar un submarí ple de torpedes, quant mes mediatics millor, llavors varen reclutar Laporta, que ja s’estava quedant sensa feina (de la que a ell li agrada), a continuació varen posar la meitat de munició CiU i l'altra el tripartit. “E voilá”, ja tenim el submarí, i a més a més tothom s’oblida de quelcom molt important: el finançament. Diuen les“Vox Populi” que pel mig de tot això hi ha alguna Caixa catalana, sembla ser que a algún dels seus dirigents li van dir que a canvi del finançament del submarí el farien més important dins de “la Peninsula Iberica” . Com que el pagament dels favors es faria per avançat, ningu sospitaria de la traició a Catalunya.

Així es la politica que vivim actualment i aixi són els politics que tenim la desgracia de patir. Si tot aixo no fos veritat i fossin invencions del “Populos-Populi-Populo”, ¿ per què la insistencia d’En Lopez Tena i d’En Laporta en que es disolgues Reagrupament? el que passa és que les mentides tenen las potes molt curtes i s’atrapa mes aviat a un mentider que a un coix.

Endavant Carretero, no estas sol.

comentari d'un lector de somnotícia.cat

La direcci� d'ERC vol tancar l'emisora independentista Som R�dio

Sat, 18 Sep 2010 01:40:29 +0200

Abans de que els votants els fotin fora amb una bona puntada al cul, el senyor Enric Marin i els seus amics caragirats de la direcció d’ERC ens volen obsequiar amb la darrera tifarada, tancar una ràdio independentista. Fa una setmana van decidir posar publicitat a la ràdio de Jiménez Losantos. S’estan cobrint de glòria. No tenen visió de país, només pensen en els seus interessos partidistes i acabaran naufragant com el Titànic, treuran de 6 a 9 diputats , més no. A més d’enganyar als seus propis electors s’enganyen a sí mateixos, no es pot ser més ruc. Si l’any 2003 algú hagués volgut enfonsar ERC expressament fent-ho tot el pitjor possible no els hauria superat. Han fet tot el que diu el manual del mal polític. Amb el brillant currículum que tenen m’imagino al Puigcercós tornant a Ripoll per fer de cambrer, al Benach tornant a Reus per fer de jardiner i a l’Enric Marin demanant feina en qualsevol diari, El Mundo del Sostres, La Razon… o ingressant directament al PSOE.

www.somnoticia.cat

La Secretaria de Mitjans de Comunicació de la Generalitat, en mans d’Esquerra, ja ha obert un expedient de tancament a Som Ràdio, l’emissora independentista que va començar a emetre fa només dues setmanes. Segons el govern, Som Ràdio fa interferències i emet il·legalment en algunes freqüències. Som Notícia ha contactat amb el president de l’emissora, Fabia Rubio, que comenta que “aquestes acusacions són per conscienciar a l’opinió pública amb vista a un futur tancament”, ja que el missatge de l’emissora, afirma, no agrada a l’administració autonòmica. Rubio està tranquil i no té cap por que els hi retirin la llicencia. “La ràdio no és pirata, hem contractat una freqüència”, afirma Rubio. Rubio també recorda que el projecte és sense ànim de lucre i que l’expedient “encara ens dóna més força i il·lusió per difondre el nostre missatge”. Recorda que, a l’emissora, hi treballen voluntàriament desenes de persones i que tenen “un exèrcit d’advocats” per fer front a totes demandes. El dijous van convocar una roda de premsa al Col·legi de Periodistes per manifestar que Som Ràdio segueix endavant.

Laporta continua fent el rid�cul

Thu, 16 Sep 2010 03:17:24 +0200

Laporta prefereix veure el Barça-Hércules que anar a la manifestació sobiranista de l'Onze de Setembre

L'onze de setembre SCI va aconseguir mobilitzar molta menys gent que RCAT i així ho reconeix per exemple "e-noticies" . Són quatre arreplegats i cada dia tenen menys credibilitat. Les seves males maneres i les seves mentides els han convertit en uns autèntics trilers de la política. El gran "patriota" Laporta creu tan en el projecte que va decidir fotre el camp de la manifestació de la Diada i anar-se'n a veure un partit de futbol. Així és com Laporta mostra la seva prioritat pel barcelonisme que per liderar un projecte polític a favor de la independència de Catalunya.

Laporta insinua que Reagrupament s’hauria de retirar i contradiu López Tena

Després de reunir-se l'últim diumenge d'agost amb la direcció de RCAT els impostors es van comprometre a deixar en pau a Reagrupament i a deixar de tirar merda. Unes hores més tard En Laporta en persona se'n anava a casa del Doctor Broggi per intentar enganyar-lo i filtrava la falsa notícia del seu fitxatge. Van fer el ridícul amb unes esperpèntiques primàries on va quedar clar que no tenen gent i han tornat a fer el ridícul al no convocar l'anunciada Assemblea de l'onze de setembre. Qui és el president de SCI? qui és el tresorer? qui ha triat la direcció de SCI?... té direcció? . Un dels impulsors de SCI, Francesc Abad ja s'ha tret la careta i demana el vot per Artur Mas. Em pregunto quan trigaran tots aquests farsants en entrar a CiU. Senzillament són mala gent que només busca dividir. De moment ja els han denunciat a l'Agència de Protecció de Dades per spam. Tant de bo els embarguin i els engarjolin. A RCAT hi ha gent honesta i honrada, a SCI hi ha trilers i farsants.

OPINIONS DELS LECTORS DE NACIODIGITAL

Ni el Corbacho, ni el VidalCuadras, ni el Rivera no s'han atrevit a dir mai que un partit independentista no es presenti a les eleccions. Ara arriba en Laporta (l'últim en arribar), i va i ho diu, això sí... des de dintre, que creuen que és més efectiu, com aquell cavall de Troia. Però al cavall se li veu el llautó.

Us veneu al millor postor

LAPORTA TENS UNA CARA QUE TE LA TREPITGES......ARENYS DE MUNT DEMANANT UNITAT, I TU PARLANT DE RENÚNCIES PER PART DE PARTITS INDEPENDENTISTES.....ETS UN PALLASSO QUE ES VEN AL MILLOR POSTOR...SI... IGUAL QUE EN LOPEZ-TENA.

Solidaritat

Espero que Solidaritat no sigui una repetició d'aquell PI,ja que sabem sabem qui hi havia darrera aquell partit, curiosament un dels seus militants era un tal Joan Laporta. SCI acabarà com el PI. Que els grans beneficiats de l'aparició d'aquesa formació NO sigui CiU i ERC........

Decebuda

Antiga admiradora, 16/09/2010 a les 00:22

M'ha decebut completament, en Laporta. No es pot anar demanant per la vida que els independentistes es retirin de la cursa electoral. Ni és democràtic, ni constructiu, ni tampoc INTEGRADOR. Ni el més gran espanyolista s'ha atrevit a proposar això.

Solidaritat divisora

Se li veu el llautó, 16/09/2010 a les 00:15

El que el món independentista reclama és UNITAT, i el que el Laporta ofereix és RENÚNCIA (però no diu pas que renunciï, ell). Molt llest, es creu.

Reagrupament va oferir durant mesos el primer lloc de les llistes per Barcelona al senyor Laporta i es va deixar festejar durant molt temps, donant a entendre que es decantaria per acceptar. Finalment va refusar creant una altre candidatura.....(per tant dividint encara més l'independentisme)....I DESPRÉS DEMANA UNITAT.....????? Quan ell en va tenir ocasió de crear-la( l'unitat) i ,a més, ser-ne CAP DE LLISTA la va despreciar.

Qui és en Laporta per demanar unitat.....?

El gran "dem�crata" Montilla intenta carregar-se l'ofrena a Rafel de Casanova

Mon, 13 Sep 2010 16:18:22 +0200

Tremosa va titllar Montilla de franquista i tot han estat protestes. Bé, no és propi d'un acèrrim franquista prohibir que el poble pugui xiular i escridassar al govern prohibint-li l'accés a un lloc públic, al carrer? Doncs ja ha quedat constatat: Montilla fa com Franco.

Els politics de l'Establishment (PP,PSC,CiU,ICV,ERC), viuen en un mon fictici, lluny del ciutadà, però no tenen cap intencio d'apropar-s'hi, ja els va prou be aixi. Que els xiulen en l'acte de l'ofrena, doncs que no hi hagi públic. Que escridassen al President de la Generalitat en la mani del 10 de juliol, doncs me'n vaig a mitja manifestacio cap a l'Audi blindat. Que la manifestacio de la tarda pot ser un altre exit de l'independentisme, que el Barça jugui a les 18h. Que puc perdre les eleccions, doncs que la votacio coincideixi amb un Barça-Madrid, aviam si vota menys gent i així tinc més opcions.

Després es queixen per la desafeccio, l'abstencio, els vots en blanc o nuls.

Cal fottre fora tots aquests funcionaris de la politica aposentats en el pressupost públic i regenerar la politica en tots els àmbits .

Ni un sol d'aquests polítics mereix cap respecte

La manca de responsabilitat dels nostres polítics, la manca d'ètica i de principis ha arribat al punt d'impedir que la gent els pugui xiular o escridassar davant les càmeres. Són una colla d'ineptes vividors i explotadors de recursos públics i ni tan sols toleren la crítica o la escridassada del poble. Fan servir els nostres propis diners per posar mossos que ens impedeixin arribar fins a l'ofrena. Perquè no fan com el PP i deixen d'anar-hi i així retornen l'ofrena al poble català, en lloc d'excloure'l? Tot façana. Aquests ni estimen Catalunya, ni senten cap mena de respecte pels seus herois nacionals. La gent s'hauria de revoltar d'una vegada.

N'estic tip del funcionari Montilla

Sat, 11 Sep 2010 09:19:28 +0200

Estic totalment d'acord amb el que ha dit Ramon Tremosa sobre el senyor Montilla. Som molts els catalans que ens avergonyim de tenir un personatge com aquest de President de la Generalitat. És una persona que es limita a contestar el telèfon i a obeir les ordres que li dicten des de Madrid i que amb prou feines sap parlar català, ho trobo penós. És un insult per tots els catalans i tot això gràcies als farsants Carod i Puigcercós. L'últim gran invent de Montilla ha estat blindar el monument de Rafel de Casanova per impedir que els polítics catalans corruptes i col·laboracionistes rebin xiulades, la solució ha estat suprimir el públic. Sembla ser que tots aquests mediocres tenen la pell molt fina i no se'n adonen de que l'onze de setembre es fa un homenatge als màrtirs del 1714 no a tots aquests polítics incompetents que ens manen.

reproduït del bloc de Ramon Tremosa

Que un govern d'esquerres com el tripartit, des de la seva pretesa superioritat moral, acabi la legislatura convocant les eleccions en un dia de partit Barça-Madrid, em recorda inevitablement els darrers anys del franquisme. Al final de la dictadura tot servia per tapar la mala política i la mala gestió econòmica i el futbol, com a gran esport de masses que llavors començava a ser, era el circ perfecte per aquell dictador cínic que va arribar a dir "haga como yo y no se meta en política". Us adjunto unes ampliacions del breu comentari que ahir vaig fer al meu facebook, i que avui ha merescut que en Jordi Basté se'n fes ressò a RAC-1 i que en Carles Francino em donés entrada, també a quarts de nou del matí i durant 10 minuts, al seu programa per tal d'explicar el franquisme sociològic de Montilla. Quin ofici, aquest de polític, i quin país!! Ni un ni l'altre em van entrevistar durant la campanya electoral de l'any passat i tampoc no tenen interés en la creixent i influent feina que es fa al Parlament Europeu i en la qual hi estic participant directament (ara acabem de tancar una molt important reforma del sistema financer europeu i estem debatent els corredors ferroviaris de mercaderies del futur). No em negareu que aquest periodisme dóna incentius racionals creixents per a veure qui la diu més grossa...

1.- Tant dolentes són les enquestes del PSC? Ja sabíem que les possibilitats d'un tercer tripartit passen perquè la participació sigui la més baixa de la història a Catalunya, amb el descrèdit i la deslegitimació que aixó comportarà per a l'autonomia catalana i per al proper govern (i les seves reivindicacions). El PSC va passar-se 23 anys dient que Pujol era president gràcies a l'abstenció diferencial catalana, però el segon tripartit batrà el rècord d'abstenció, de vot en blanc i de vot a tot tipus de llistes no-convencionals. Tot un èxit del segon govern d'esquerres.

2.- Una crisi econòmica com la que vivim ben bé mereix una campanya de 15 dies parlant d'economia, centrada en les sortides de la crisi econòmica, com ha passat aquest juny a Holanda. Una crisi política com la que vivim també mereix que parlem de que, per a sortir-ne millor, ens cal més autogovern, més ben dit la independència fiscal i de les infraestructures, com ha passat aquest mes de juny a Bélgica. Una crisi com la que patim, sense comparació a Europa, ben bé mereix que el debat econòmic i polític centri la vida social i mediàtica de la darrera setmana de campanya. Però hi ha qui té interés en tapar els problemes reals de la gent i els debats decisius dels catalans, i pretén que parlem de moltes i superificals coses, abans que revisar a fons una pèssima gestió de govern de coalició i, sobretot, que parlem a fons de les propostes de futur.

3.- Quina mala imatge portes enfora ha donat el govern català!! Quan ahir ho comentava a la reunió del grup liberal, molts diputats europeus no s'ho podien creure. Amb decisions com aquesta la Catalunya del PSC i dels tripartits està més a prop dels populismes revolucionaris sud-americans que no pas de les socialdemocràcies reformistes centreeuropees. Un PSC que s'autoanomena en exclussiva progressista però que vota majoritàriment a favor dels toros, mentre que la CiU a la qual anomana "les dretes" hi vota majoritàriament en contra. Un detall que ahir, en la reunió del grup, també van apreciar molt els diputats liberals i demòcrates.

4.- Ahir mateix, mentre Montilla convocava les eleccions en català i castellà, sortia un article duríssim del catedràtic de la UB Germá Bel a La Vanguardia (http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100907/53996188856.html), L'ex-diputat del PSC a Madrid hi diu que la decisió d'AENA d'obrir les portes de l'aeroport de Barcelona a Ryanair posarà en risc els vols intercontinentals directes des d'El Prat cap a Amèrica i Àsia en el futur. Què han fet 7 anys de governs tripartits per la descentralització dels aeroports catalans? Si l'aeroport de Girona perd vols i tràfics, el conseller Nadal n'és el principal responsable. I on és ERC i quins resultats, en termes de major llibertat aconseguida, pot presentar de les seves brillants "apostes estratègiques", quan Catalunya és avui més a prop d'una regió espanyola del règim comú i més lluny de Dinarmarca que al 2003. Parlem d'una Generalitat endeutada (el deute català de 2003 a 2010 triplica el deute de 1980 a 2003, segons el Banc d'Espanya)? Parlem d'un país desmoralitzat i sense ambició i amb un sistema català de caixes en desballestament? Però d'això no toca parlar-ne, que hi ha un Barça-Madrid.

5.- En els seus darrers anys de vida Franco sabia que venia darrera seu una democrácia i un estat de les autonomies, però va deixar-ho tot lligat i ben lligat. Per a una Catalunya autònoma Franco sempre hauria desitjat un president dòcil al centralisme que ell va crear (AENA és un invent de l'any 1970 i no ha patit canvis des de llavors ençà). Per a una Catalunya autònoma Franco sempre hauria desitjat un president sense ambició nacional catalana, regionalista i claudicant a l'espanyolisme d'Estat que practiquen els alts funcionaris de Madrid. Per a mi ni Pujol ni Maragall van respondre a aquest perfil derrotat, que condemna a la desaparició a la nació catalana. Montilla en canvi, l'aposta personal de Joan Puigcercós al 2003 i al 2006, s'acomiada com a president de Catalunya amb un gest inequívoc de franquisme sociològic.

Per qu� no hi ha hagut acord entre Reagrupament i Solidaritat? (I)

Thu, 09 Sep 2010 11:28:47 +0200

http://catlliure.wordpress.com/2010/09/08/per-que-no-hi-ha-hagut-acord-entre-reagrupament-i-solidaritat-i/

El resultat d’un estiu protagonitzat pel serial de la unitat independentista ha estat que no hi ha hagut acord entre Reagrupament i Solidaritat Catalana. Això a hores d’ara ja ho sap tothom. Potser no són tan sabuts els motius del desacord. Mirem d’ennumerar-ne alguns:

1. Després de molts mesos d’oferiments, elogis i joc entre Laporta i Reagrupament, la decisió del primer de prendre un camí diferent al que s’havia acordat en una decisió meditada en una sola nit va fer molt difícil restablir la confiança entre uns i altres. Cal recordar que mentre Reagrupament donava joc polític a un Laporta que dubtava si fer el pas a la política, els senyors López i Bertran mostraven la seva desconfiança en l’aleshores president del Barça i en una candidatura nova perquè amb els partits d’aleshores ja n’hi havia prou.

2. L’aparició de López i Bertran en escena va fer reviure comptes pendents amb Joan Carretero. Els dos polítics de CiU i ERC havien acusat Reagrupament d’intentar dinamitar les consultes sobre la independència perquè Carretero afirmava que les consultes no són el camí, sinó que ho és la proclamació unilateral d’independència. Els dos solidaris s’han apuntat a la via marcada per Carretero i una aliança amb ell hauria fet encara més evident el seu canvi d’estratègia. Massa rectificació per a tant d’orgull.

3. Quan els tres impulsors (la cúpula, tal com n’hi diu l’Strubell, malgrat que ningú els ha escollit com a direcció de res) van fer la ‘crida a la solidaritat’, només Reagrupament va respondre-hi afirmativament. Però malgrat això, en cap moment els tres flamants dirigents van acceptar l’associació de Carretero. És curiós que facis una crida a la ‘unitat’ i no vulguis convidar a les reunions a l’únic que t’ha respost afirmativament. És a dir, tal com ja havíem dit, en cap cas la sinceritat va ser la bandera de Laporta, López i Bertran des d’un principi.

4. La broma de la ‘crida’ va durar tot just una setmaneta. Com que la cosa està feta depressa i corrent, el trio solidari tenia pressa a destapar les cartes de la trampa i van presentar allò que ja tenien decidit d’entrada: una candidatura liderada per ells. El primer que va fer en López durant la mateixa setmana de la ‘crida’ va ser cercar els dimitits de la junta de Reagrupament i principals enemics de Carretero. Van respondre a la ‘veritable crida’ en Pereira i en Valdero. Les conspiracions sempre atrauen un cert tipus de gent i en López volia posar totes les barreres possibles a l’entesa amb Carretero. Quina millor manera de fer-ho que aliar-te amb els seus enemics? Evidentment, els dos descontents incansables no van tardar ni dos minuts a recuperar l’activitat que ja els havia caracteritzat a Reagrupament: fer capelletes i obrir-se pas cap a les llistes electorals.

5. Com ja hem dit, la ‘veritable crida’ solidària consistia en captar tots els descontents, assedegats, crítics, personalment ambiciosos i friquis de Reagrupament. Naturalment, en López i en Bertran havien arribat tard per muntar un autèntic moviment des de la construcció. Ara només tenien temps de fer-lo des de la destrucció de qui ja tenia la feina feta. La ‘veritable crida’ va servir per muntar el xiringuito en tres setmanes, però sobretot per posar més entrebancs a la possible entesa amb Reagrupament. Qui voldria entendre’s i arribar a acords amb algú que està trucant un per un i al telèfon personal tots els coordinadors comarcals i líders territorials de la pròpia associació? Aquesta voluntat destructiva es demostra, a més, amb l’afany de publicitar totes i cadascuna de les fugues, algunes de reals i moltes d’enganyoses (molts dels que van fer públic que anaven al xiringuito solidari ja havien marxat al gener i els que no ho han fet públic és que bàsicament han canviat buscant un lloc a les llistes, pobres).

6. Si malgrat tots aquests entrebancs Reagrupament encara estava disposat a cercar l’entesa, en López i en Bertran es disposaven a fer encara un intent més d’impedir-ho. Les declaracions dosificades durant els darrers dies de juliol i tot l’agost volien transmetre una idea: si vols la unitat, has d’acceptar les meves regles (que me les acabo d’inventar i no les he consensuat ni ho penso fer) i dissoldre’t en el meu brillant xiringuito. Algú recorda la frase del notari López dient que la candidatura ‘unitària’ es farà com jo digui? Tot un demòcrata.

7. Imaginin que Reagrupament accepta dissoldre’s dins de l’invent, liquidar la feina feta i acceptar les normes del notari unitari. Com t’has de prendre la farsa de les ‘primàries’ (els experts estan rescribint els llibres sobre models de partit i sistemes democràtic i electoral) si ja d’entrada t’ofereixen uns llocs determinats a la llista? Que no vam quedar que eren llistes obertes i s’escollien els candidats en primàries? Com és que il·lustres intel·lectuals, artistes i persones mediàtiques han rebut ofertes per ocupar llocs concrets a les llistes? Quan Reagrupament va veure que no es tractava d’una elecció real sinó d’una simulació democràtica, va tenir clar que, si hi havia acord, seria després de la simulació del dia 4 de setembre.

8. Tanmateix, malgrat haver nascut en un cant a la unitat (recordin la ‘crida trampa’), els solidaris només acceptarien un acord si passava per la dissolució de Reagrupament. Un acord ‘de tu a tu’ (malgrat les evidents diferències de maduració, feina feta i dimensió) no seria mai acceptat per la cúpula solidària. Però, per què? Facin números. Si s’arribés a un acord raonable amb Reagrupament, consistiria més o menys en fondre les llistes d’uns i altres. Imaginin una hipòtesi plausible.

Barcelona: 1. Laporta 2. Carandell 3. López 4. Móra 5. Simó 6. Bertran 7. Canadell 8. Arqué   etc.
Girona: 1. Carretero 2. Strubell 3. Bonaventura   etc.
Tarragona: 1. López Bofill 2. Pujol 3. Pereira   etc.
Lleida: 1. Fernandez 2. Segura 3. Amazar   etc.

La mixtura està feta intercalant llocs a les llistes i respectant la paritat per la llei electoral (amb primera posició pels solidaris a BCN i Tarragona i pels reagrupats a Girona i Lleida).

Ara els pregunto, a quina posició queden en López i en Bertran? Caram! Han passat de la segona i tercera posició a la tercera i sisena. És evident que aquest també és un motiu de pes per no voler l’entesa amb Reagrupament en un acord posterior a la seva simulació democràtica, altrament anomenada ‘primàries de pissarrí’.

9. Com més podien dinamitar l’intent d’acord els dos polítics tradicionals? Doncs filtran a la premsa el dia, l’hora i el lloc de les reunions que pretenien ser discretes de la cúpula autodesignada de Solidaritat i la direcció de Reagrupament. Sabien que fent això, en Carretero s’enfadaria per la poca seriositat i perquè no es tractava de crear falses expectatives a l’independentisme, conscients de la dificultat de l’entesa, i evitar frustracions posteriors.

10. Per acabar, els tres il·lusionistes (aquí ja hi comptem el candidat Laporta) han decidit posar a la pràctica el manual d’allò que no ha de fer un independentista si vol donar seriositat al projecte. El coneixen el manual? Proposa anunciar coses que no són com s’anuncien. Ho sap prou bé el doctor Broggi que va declarar que els solidaris l’havien enganyat. També ho saben els del Cercle Català de Negocis que van haver de corregir l’anunci solidari sobre el seu suport a la candidatura. També diu el manual que jugaràs amb les xifres fins que ningú pugui comptar la realitat de les coses. Ho van demostrar amb la simulació democràtica del 4 de setembre. Encara ningú no sap quina va ser la participació real. Encara no es pot destriar dels números que s’han fet públics què són punts i què vots. D’això ja en parlarem més endavant.

Conclusió: en López i en Bertran mai han volgut la unitat amb Reagrupament. No només no l’han volgut, sinó que tampoc l’han permès.

SCI s�n uns 1300-1400 militants. Malgrat les constants mentides, la Societat Catalana d'Impostors ha quedat amb el cul enlaire.

Sun, 05 Sep 2010 14:14:07 +0200

A l'article 9 del reglament de SCI diu que es vota per punts, es poden donar 3 , 2 i 1 punts. A cada candidat se li donen punts, el Laporta ha tret 2316 punts, el Lopez Bofill 292 punts , Strubell 291 punts i Segura (a Lleida) 118 punts. Fent uns càlculs ràpids al laporta l'haurien votat unes 800 persones, al Lopez Bofill unes 100 persones , al Strubell també unes 100 persones i al de Lleida unes 45 persones. Arrodonint a l'alça serien uns 1000 votants a Barcelona, uns 120 a Tarragona, 120 a Girona i 60 a Lleida. Sumant-ho tot i arrodonint a l'alça serien en total uns 1.300 ó 1.400 vots. Aquesta és la gent que tenen. SCI sempre menteix i juga a confondre, ara el que se'ls ha ocorregut és posar la paraula "vots" en lloc de "punts", però la realitat és clara i dura. Han fracassat estrepitosament, només són 1.300 - 1.400 militants. Totes les dades que filtraven de 17.000 adherits eren falses i avui encara segueixen mentint. La credibilitat que els hi queda amb tantes mentides és zero.

L'enquesta d'avui de la Vanguardia diu que RCAT entraria al Parlament amb uns 5 diputats i la Societat Catalana d'Impostors no entraria. Això demostra el que fa temps que dic, la majoria de gent que fa soroll i que parla meravelles de SCI són convergents i votaran CIU. SCI està tocada de mort.

Salvador Card�s: Els pol�tics catalans tenen escassa ambici� i poca solidesa

Sat, 04 Sep 2010 13:16:02 +0200

Aquest estiu, i tot i estar vivint els grans dilemes socials, econòmics i polítics que hagi tingut aquest país des dels anys de la transició, no passarà a la història per la profunditat de les reflexions dels líders polítics del nostre país.Fora de la pressió del combat diari, quan els diaris solen oferir espai generós per expressar qüestions més àmplies que durant el curs no tenen cabuda, resulta que tampoc les idees polítiques han fluid vigoroses. Un podria caure en la temptació de pensar que el problema està en les vacances dels assessors dels respectius líders. Potser, també, es podria pensar que el disbarat d'algunes de les idees abocades en ple estiu pogués ser degut no tant al relax del polític, sinó el periodista suplent que de política només sap el que ha malament llegit als diaris. Tot això podria ser, i sovint s'endevina en el publicat. Però tinc la sospita que el mal és un altre: la política catalana segueix movent-se en un espai mental tan reduït que quan se li plantegen problemes greus i clars, dóna respostes petites i confuses. I que consti que no em refereixo al possible acord o desacord amb aquestes idees, sinó a la seva escassa ambició, al seu poca solidesa i al seu caràcter erràtic.

Posaré un sol exemple per no furgar massa en la ferida. És inconcebible que davant la situació creada per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, algú pugui suggerir un referèndum no ja sobre la independència de Catalunya, sinó que inclogui també la possibilitat de demanar-nos un estat federal. Hauria saber-ho un estudiant de primer de Polítiques, però també un ciutadà mitjanament ben informat: a Catalunya no es pot celebrar legalment cap referèndum que posi en qüestió l'actual ordre constitucional espanyol. Apuntar estratègies polítiques de canvi sense advertir que aquestes no són possibles sense una ruptura prèvia del marc jurídic-polític legítim és una cosa inacceptable en un professional de la política. I que a la proposta de Joan Herrera llavors us sumin declaracions de Pasqual Maragall i altres només contribueix a assenyalar la gravetat del naufragi.

L'absurd de la proposta no només és que és irrealitzable, que no és poc, sinó que a qui hauria de preguntar per si es vol un estat federal i no l'autonòmic actual no és precisament als catalans, sinó als espanyols. ¿S'imaginen l'esperpent conceptual que suposa una Catalunya aprovant en referèndum un estat federal dins d'una Espanya ja bastant aclaparada amb les seves autonomies? En una enquesta demoscòpica pot preguntar qualsevol cosa, fins i tot si el ciutadà desitja deixar de pagar impostos. Però imagino que el nou líder d'ICV sí que té clara la diferència en les conseqüències entre una enquesta i un referèndum. En aquest sentit, i com corol.lari de l'anterior, que ERC asseguri que es veu capaç d'arrossegar al PSCoaCiU - i per què no els dos alhora!-A aquest referèndum de tres opcions és veritablement delirant. Si el pla Ibarretxe, que ni tan sols plantejava la independència del País Basc i que va comptar amb el suport majoritari del seu Parlament, comportar com a reacció un pacte tan ideològicament aberrant com l'actual entre el PP i PSOE, com poden ni tan sols pensar aquestes originalitats?

I si aquests referèndums no són possibles sense trencar prèviament amb l'ordre constitucional actual - cosa sempre ble i per la meva part fins i tot desitjable, però que hauria d'afrontar amb totes les seves conseqüències-, no és menys absurd que el nostre actual president surti amb l'argument que en cada convocatòria electoral ja s'exerceix el "dret a decidir". Aquí es continua amb la voluntat de crear la màxima confusió, potser per allò de que "a riu regirat ...". És cert que la inconsistència jurídic-política de l'expressió "dret a decidir", i que he discutit tantes vegades, mereix un judici sever cap a CiU. Són les lleis les que estableixen, en un sistema democràtic, al que un territori té "dret a decidir". I si es pretén situar aquest "dret" fora del marc legal, llavors millor parlar clar no només sobre fins on es pretén arribar en els propers quatre anys, sinó també sobre com es va a exercir sense trencar la baralla. Però, en qualsevol cas, la resposta política no pot ser afirmar que aquest dret ja s'exerceix triant un Parlament, perquè no és sortint per la tangent que s'encaren els debats polítics. El PSC segueix confonent el tenir un projecte clar amb tenir el mateix de sempre, tot i l'evidència del fracàs de la seva aposta federal. Negar l'existència dels problemes no és la millor manera de convèncer que es té una solució.

En definitiva: la major part del discurs polític estival català publicat, amb rares excepcions, s'ha situat en la més dramàtica de les inconsistències. Les eleccions s'acosten-això sí, més lentament del previst-i de moment no sembla que la tensió faci apujar el to. M'agradaria creure que el sentit aquest estiu no és res més que meres maniobres de distracció de l'adversari. I penso que Catalunya realment segueix expectant a l'aparició de noves idees i grans projectes per sortir del caos. Si us plau, sorprenguin-nos!

article de Salvador Cardús a La Vanguardia del dia 1 de setembre

Laporta, Bertran i Lopez Tena s�n uns demagogs sense escr�pols

Thu, 02 Sep 2010 13:29:14 +0200

article de Manel Bargalló a www.deumil.cat

http://www.deumil.cat/bloc/2010/08/31/manel/lleials-si-pero-no-estupids/comment-page-1/

Un que fa temps que s’afaita comença estar una mica tip i cansat de tanta demagògia. Per això he decidit deixar en quarantena la meva decisió de no parlar sobre política catalana i dels seus actors.

Aquest cap de setmana, ha hagut una reunió entre Reagrupament Independentista per un costat i Laporta, Tena i Bertran per l’altre, a on s’ha decidit fer un comunicat conjunt que podien dir de no agressió. Dic expressament els noms d’aquestes persones en compte de dir Solidaritat Catalana per la Independència, perquè la meva formació científica i tècnica m’ha ensenyat a ser concís amb l’ús dels noms de les coses.

Perquè aquestes tres persones han decidit crear la seva plataforma electoral i en fer-ho, s’han apropiat d’un nom, Solidaritat Catalana que correspon a una coalició que va existir a principis de segle passat. Però a més, ara correspon a un nom d’un partit d’extrema dreta si fem cas al registre de partits polític del Ministeri d’Interior Espanyol. Aquets partit fou fundat pel cunyat del Laporta a petició d’Alianza Popular del Fraga Iribarne a principis del 1980. Curiosa coincidència.

Perquè aquestes tres persones van aprofitar el clam a la unitat que es va produir a la manifestació del 10J per vestir-ho sense vergonya com una crida a tots els partits nacionals a fer una coalició per aconseguir la independència , quan s’ha vist que la veritable raó era la de crear una plataforma electoral per poder participar a les eleccions al Parlament.

Perquè aquestes tres persones tampoc tenen cap escrupol per utilitzar el moviment popular dels referèndums pels seus propi interès partidista. Ho fan sense cap vergonya quan una d’aquestes persones quasi desactiva l’èxit increïble dels referèndums del 13 de Desembre del 2009 en acusar al seu company justament d’això.

Perquè aquestes tres persones han jugat amb els sentiments de moltes persones. Dos d’ells el tenien com els portaveu dels referèndums i l’altre dient que se sentia moralment “reagrupat”, per després alhora de la veritat, els tres els abandonen obviant els seus compromisos adquirits com si no hagués passat res i sense importar-los les conseqüències.

Perquè aquestes tres persones ara diuen que l’únic camí per la independència és la declaració unilateral al Parlament quan encara no fa dos mesos dos d’ells defenien el contrariapostant per accions que modifiquessin la constitució espanyola i l’altre no ho havia manifestat mai en els seus discursos previs.

Perquè aquestes tres persones en veure que no hi ha resposta possitiva a la seva crida de la resta dels partits nacions i altres organitzacions, a excepció de Reagrupament, en comptes d’anar parlar amb aquesta associació, es presenten ells com una coalició. Una coalició que només hi consta aquestes tres persones posant en manifest un concepte molt especial d’entendre que és una coalició.

Perquè aquestes tres persones excloent parlar d’entrada amb Reagrupament amb l’excusa que s’han de dissoldre-se i sotmetre a les seves primaries de llistes obertes, quan encara aquestes tres persones no han definit com seràn i tampoc volen que Reagrupament hi participi per mirar de fer-les conjuntament . Una manera molt especial d’entendre com és construiexen les unitats.

Perquè aquestes tres persones es dediquen a copiar fil per randa els objectius de Reagrupament, això si, obviant el tema de regeneració democràtica mentre fan bandera de què el que ells proposen serà més democràtic que la dels altres perquè triaran els candidats per unes suposades primàries de llistes obertes,

Perquè aquestes tres persones quan concreten que volen dir primàries de llistes obertes, surten amb la possibilitat de fer unes llistes d’equips blindats a on no és pot escollir l’ordre ni tatxar cap nom. Ho fan per així poder col·locar a dit els seus homes de confiança a la llista. Laporta col·loca la seva ma dreta, l’Anna Arquè i Alfons Lopez Tena col·loca el seu nou home de confiança Emili Valdero. També hi possen a l’escriptora Isabel Clara – Simó. Persones que difícilment sortirien als llocs capdavantés en una votació per triar els millors candidats per anar al Parlament a treballar per la independència.

Perquè aquestes tres persones i els seus amics col·locats a dit en aquests equips blindants utilitzen els actes de promoció de la seva plataforma per donar conèixer les seves candidatures en depriment de les altres candidats que es presenten, desvirtuant que siguin unes primaries amb igualtat de condicions democràtiques.

Perquè aquestes tres persones i els seus ajudants, envien comunicants falços a la premsa, el darrer ahir mateix, amb la història del Dr. Broggi que SCI deia que havia entrat a formar part de la llista per Barcelona de la plataforma d’aquests tres senyors quan era totalment mentida. No tenen escrúpols en utilitzar a una persona de 102 anys. No tenen perdó.

Perquè aquestes tres persones han decidit unilateralment que la candidatura que sortirà el proper 4 de setembre a les assembles que ells decidiran quan, com i a on es faran, serà l’única candidatura veritablement que representa al poble de Catalunya. Diuen que no admeten cap coalició posterior per aconseguir més unitat, perquè segons diu a la seva web: “La unitat no pot suprimir la democràcia, perquè aleshores excloem el poble, i la unitat passa a ser fictícia.” i acaba dient que “Només el poble és qui legitima, només el poble és savi”

Perquè segons es veu de tot el que han dit i estan fent, aquestes tres persones s’han erigit com els únics que poden ser els representants del poble i gràcies a la saviesa que emana del poble, només ells són els qui poden atorgar la legitimitat de la candidatura independentista que porti la independència al Parlament.

Amen!

En fi nois, això ja passa de ratlla. El que han fet aquestes tres persones és un insult a la intel·ligència dels independentistes. Estic segur que haurà molts que per la manca d’informació o per la desesperació, s’ho empassaran. Però a mi, tanta demagògia junta em fa fàstic i si encara tenia algun dubte de les intencions d’aquestes tres persones, ara ja no en tinc cap. M’estalviu dir el que penso de tot plegat, però renoi, un al final acabarà creient certes teories conspiratives. Ho dic en el sentit de què si jo hagués pensat com fer per destruir tot el que havíem aconseguit fins ara els independentistes, amb els seus encerts i els seus errors, no hauria fet millor que el que estan fent aquestes tres persones.

El comunicat conjunt entre Reagrupament Independentista i aquestes tres persones, acaba dient que “La voluntat d’ambdues formacions és la de sumar, lleialment, el màxim de voluntats per assolir aquests objectius i, per tant, fem una crida conjunta a la màxima participació de totes les persones que volen la independència perquè votin a les properes eleccions a la tardor”.

Companys i companyes del bloc de deumil.cat, jo serè lleial per mirar d’aconseguir el màxim de voluntats per assolir els nostres objectius, però no estúpid. No comptin amb mi per ser còmpliced’aquesta farsa que han muntat aquestes tres persones. Ho sento, un té una mica de dignitat i malgrat la meva prioritat és la independència, si em puc estalviar les arcades que sento quan llegeixo els comunicats d’aquestes persones, millor que millor.

He conegut a molt bons demagogs, eren molt més bons oradors i tenien una trajectòria política millor que aquests tres que ara es presenten com els escollits pel poble. Sempre recordaré la cara d’estúpid que em va quedat quan vaig veure com un que sempre es vanagloriava de les mans netes, el primer que va fer quan va entrar al govern fou col·locar al seu germà.

Jo no sé pas vosaltres, però jo ja tinc prou de demagogs. Ho sento, per a mi, tolerància zero amb ells. Puc acceptar que un s’equivoqui o fins i tot s’equivoqui molt si ho fa amb tota la bona voluntat. Però si us plau , demano a les tres persones que han crear aquest projecte electoral, que sigueu honests i no mentiu amb les vostres intencions. Perquè encara que em digueu que utilitzeu aquesta demagògia popular per aconseguir engrescar molta gent per així poder entrar amb més força al Parlament, ¿qui em garantitza que una vegada a dins no la utilitzareu per enganyar-nos als independentistes mentre podeu viure com un rei amb el sou i les dietes de diputat, com ja han fet els que us precedien?

Jo he decidit per la trajectòria i pels fets ocorreguts aquests darrers anys, que ara per ara el que em mereix més respecte i confiança és sense dubte Reagrupament Independentista i el seu President Joan Carretero.

Dit això, si finalment, aquestes tres persones es trobem després del 4 de setembre que el poble els hi diu que no estan legitimitats per parlar com a únics representant, i demanen fer una coalició amb Reagrupament i CNS, us prometo que em prendre una caixa plena de biodramina i si amb això no hi ha prou, em fotré una botella d’Aromes de Montserrat, a veure si així no vomito. Tot sigui per Catalunya!!

Però si en canvi el 4 de setembre el poble no acaba de definir qui és el més savi de tots, jo continuaré lluitant, amb lleitat i honestament per mirar d’aconseguir el màxim de voluntats per assolir la independència només amb els qui em donen molta més confiança. No vull tornar a ser enganyat de nou.

Endavant les atxes!!

LAPORTA TOP MANTA . LA GRAN ESTAFA.

Wed, 01 Sep 2010 21:00:48 +0200

REPRODUÏT DEL BLOC DE JORDI BENPLANTAT

29.8.10

Hem observat aquets dies la polèmica sobre la tolerància al 'top manta' aprovades pels ajuntaments del Vendrell i Calafell.

Al meu barri està passant una cosa semblant: Fa molts mesos que una botiga de discs va obrir, te ja varis locals, te 3400 treballadors, te un pla d’empresa i estan preparats. Al gener quatre directius van ser foragitats per assumir atribucions que no tenien, entre d’altres manipular l’escalafó dels treballadors. Aquesta empresa fa mesos que intenta fitxar un director comercial, se li van oferir unes condicions immillorables, però ell donava llargues.

El que ha succeït finalment es que aquest director comercial no ha entrat a l’empresa, i junt amb els directius acomiadats, i dues persones del ram de l’espectacle ( un triler i una estàtua de predicador de les Rambles ) han muntat una empresa d’economia submergida, i ara es dediquen a vendre discs amb una manta davant de les botigues de l’empresa seriosa. No prou amb això, han fitxat empleats de l’empresa oferint millors condicions econòmiques i una millora en l’escalafó (naturalment sense seguretat social ).

L’empresa seriosa venia els discs a 6 EUROS al mes. Els del top manta a 20 EUROS l’any, però ara resulta que no cobraven ni això, perquè com la gent demanava factura i no tenen NIF no poden enviar rebuts.

La cosa fins aquí ja es prou bestia, i com els medis de comunicació han recolzat els manters ara resulta que el grup de manters al que denominarem Societat Catalana d’Impostors (SCI) han plantejat a la xarxa de botigues, Reagrupament Informàtic (R.I.) una OPA fusionant les seves plantilles.

Sembla ser que aquesta nit hi ha una reunió entre el gerent de l’empresa seriosa, un doctor de prestigi, i el dels manters. Jo penso que aprofitant que el gerent es metge li hauria de donar una forta medicació al manter que, o be el faci despertar dels somnis, o be que el foti a dormir uns quants mesos fins que se li passi el mono de notorietat que te.

Jo ja se que el doctor es massa condescendent, acostumat com està a escoltar tot el dia als pacients de la seguretat social, anirà i se’ls escoltarà, però no me’n puc estar de dir el que en penso: Jo els fotria una patada als baixos i assumpte acabat.

I a continuació posar en marxa l’empresa a tota pastilla a nivell publicitari, perquè la competència real no son aquets quatre delinqüents, sinó les grans multinacionals del mon del disc, i el que s’ha de fer urgentment es anar a vendre als actuals clients de les empreses mes potents, per exemple al Centre Distribució de Cantants (CDC), dons sabem de bona tinta que el 60% dels seus 1.400.000 de clients, prefereixen el nostres productes: la independència i la regeneració musical. I potser el mal es que prestant tanta atenció als manters no ens hem preocupat del nostre mercat potencial.

Perquè sabeu, amb els manters passarà com amb la faula de la cigala i la formiga, arribarà l’hivern, i la palmaran sols, dons ni han emmagatzemat menjar ni tenen casa.

http://benplantat.blogspot.com/2010/08/laporta-top-manta.html

CADENES D�ESTAFES SOLIDARIES (SCI)

Tue, 31 Aug 2010 21:00:08 +0200

Magnífic article del blocde Jordi Benplantat sobre SCI:

1_ EL NEN MALALT. Els familiars del nen J.A.M. que te una infermetat molt greu i incurable us demanen que per a poder-lo operar als Estats Units, ens ingresseu de forma solidaria els diners que pugueu al compte xxxx xxxx xx xxxxxxxxxx. Envia aquest mail a 10 persones. Si ho fas la Verge Maria et beneirà i si no et desitgem per als teus la mateixa malaltia que te el nostre nen.

2_ INVERSIÓ SEGURA. Empresa industrial radicada a Nigèria necessita socis europeus. Necessitem que ens faci un ingrés de xxxxx $, al compte xxxx xxxx xx xxxxxxxxxx, i tant aviat com haguem cobrat la nostra mercaderia a Amsterdam, li farem l’ingrés de la seva inversió amb un 50% d’interès. Si esta interessat en l’oferta, posis en contacte amb nosaltres via mail i li farem arribar tota la documentació oficial que acredita l’operació així com els avals (en diamants) que vostè necessiti del nostre govern.

3_ ANIMAL CATALAN FARM. Coalició electoral jurídicament inexistent, formada per un partit de tres persones i dues mes de diferent origen polític (solidaritatcatalana.cat) necessita el teu recolzament econòmic per a poder-se presentar a les eleccions. Com no tenim temps hem copiat l’argumentari polític d’una altra força ja existent. Hem redactat i penjat al web un decàlec i un reglament per l’elecció de candidatures. Tant l’una com l’altra no se sap ni qui les ha redactat ni quina assemblea les ha aprovat, però malgrat això som regeneradores i democràtiques de nassos. Per a poder omplir a la nostra assemblea truquem a les cases de militants d’una altra formació (casualment la mateixa a qui li hem copiat l’ideari) i fem servir totes les bases de dades d’altres organitzacions on hem estat oferint els nostres serveis. Malgrat haver assegurat, per activa i per passiva que amb aquella força a la que hem copiat i intentat absorbir, no anirem mai junts, tenim la santa barra de convocar al seu líder imperativament a un dia i hora sense haver quedat amb ell. Pots també col·laborar en el nostre partit ( democraciacatalana.cat), pots triar entre xifres amb diferents zeros, però no afiliar-te, dons no necessitem a gent per a decidir res, nosaltres ja anem sobrats d’idees.

Be, aquestes son les tres estafes que mes corren per internet. Generalment la gent estafades per la primera i segona, t’ho explica per a que tu no caiguis com ell. En canvi, els estafats en la tercera, et truquen per veure si tu també pots caure. Estic arribant a pensar que es tracta d’una estafa de tipus piramidal, on només hi ha beneficis pels primers inversors si l’estafa es va expandint.

Molt de compte amb els estafadors : uns usen els nens, altres els diamants, i uns quants, afortunadament pocs, la pàtria.

http://benplantat.blogspot.com/2010/08/cadenes-destafes-solidaries.html

Solidaritat Catalana i la prova del cot�

Sun, 29 Aug 2010 21:00:29 +0200

Darrera aquesta farsa anomenada SCI està Convergència i Unió. Estan fent tot el possible per aparentar el que no són, volen que pensem que tenen moltíssima gent i que hi ha rius de gent que els segueixen però la realitat és que cada dia se'ls creu menys gent i no tenen ni 400 persones. Estan fent el ridícul des de fa setmanes i el vaixell pot ser que acabi naufragant. Han eliminat de la seva web el nombre de "suposats solidaris" que tenen, amb l'excusa de que la havien de renovar. Era tan evident que les dades que sortien eren falses que ho han hagut de treure. Quan l'onze de setembre s'hagin de reunir en assemblea quedarà clar que no tenen gent i que només venen fum.

Hi ha moltes evidències de que CIU està al darrera de SCI, però crec que la prova del cotó és l' actitud de determinats mitjans de comunicació convergents, que parlen meravelles de SCI i només tiren porqueria contra RCAT. El cas més descarat és el del "e-brutícies" un mitjà que porta mesos publicant mentides contra RCAT, que s'inventa rumors, que permet insults i que només publica coses negatives de RCAT. Els comentaris dels lectors els filtren i només posen allò que els interessa. La veritat és que llegir la cosa aquesta hi ha dies que és molt desagradable. En canvi l'actitut d'aquest diari digital respecte a SCI és la contrària, parlen sempre bé d'ells, publiquen totes les seves intoxicacions i intenten vendre la imatge de que a SCI tot va de meravella i a RCAT tot va fatal. L'e-brutícies és CiU, si "e-brutícies" diu blanc és que CIU diu blanc i si diu negre és CiU qui diu negre. Si CiU es dedica des de fa mesos atirar porqueria contra RCAT i a tirar-li floretes a SCI és perquè CiU vol ajudar a SCI a enfonsar RCAT. Per què? Doncs perquè SCI és una creació de CIU per desmantellar RCAT, més clar l'aigua.

Segons la pr�pia SCI nom�s tenen 170 adherits a la prov�ncia de Tarragona

Sun, 29 Aug 2010 02:56:02 +0200

Solidaritat Catalana per la Independència té uns 170 adherits a tota la demarcació de Tarragona, la meitat dels quals són de les comarques del Baix Camp i el Priorat. Així ho afirma el membre de la comissió electoral de Solidaritat Catalana pel Baix Camp, Abel Andreu, a Reus Digital.

http://www.reusdigital.cat/index.php?command=show_news&news_id=14735 .

Les informacions que em van arribar fa dies de que SCI en total són només 350-400 persones es confirmen. Cada dia està més clar que són quatre arreplegats que només volen càrrecs i poder. No tenen cap credibilitat i tot és un gran farol.

A més a més , tenint en compte que acostumen a inflar sempre les xifres el més probable és que a tota la província de Tarragona no tinguin ni 100 persones. Estan fent el ridícul. CiU i els seus mitjans afins s'han esforçat molt en fer-nos creure que són un moviment importantíssim però en realitat tot és FUM i FUM.

Per sort els independentistes catalans tenim una opció seriosa a la que votar, REAGRUPAMENT.

A prop�sit del millor: Joan Carretero

Sat, 28 Aug 2010 01:42:50 +0200

http://in.directe.cat/ricard-biel

És veritat que Joan Carretero és home de poques paraules, però això no vol dir que no parli i que, quan ho fa, no faci diana. S'hi pot estar d'acord o no, però quan el lacònic doctor parla se li entén tot, no endebades provoca tants mals de ventre. A Carretero se l'entén perquè diu el que pensa, vol fer-se entendre i el que diu té sentit, tant que trepitja els ulls de poll dels qui no estan gens acostumats que se'ls qüestioni. I és precisament per aquesta falta de costum, que qui més entén Carretero és paradoxalment l'statu quo, desacostumat però llest com una guilla a diferència de la majoria del poble, eternament a la inòpia gràcies precisament a aquesta espavilada oficialitat, que vetlla exquisidament perquè així sigui.

Carretero parla poc, sí, però si hi ha un tema que té interès a parlar i pel qual de fet tots el coneixem, és la política o, més concretament, la seva vocació de servei al país, cosa que en el nostre context significa la seva independència. Per tant, quan sento dir al duet de la benzina Tena-Bertran que Carretero no els respon els mails, no em poso a riure perquè em sorprenc plorant. El país que tant estima Carretero es troba en un moment de transcendència històrica i, segons el parell d'inefables, resulta que al doctor li agafa per jugar al gat i la rata, amb una inoportuna demostració sobtada d'immaduresa que no fa gens pel seu bigoti i cabells blancs de doctor respectat de Puigcerdà. En fi, no es tracta de caure en l'infantilisme del “i tu més”, però no crec que sobri recordar que Uriel Bertran està superant Tarzan en la seva capacitat de saltar de liana en liana sense caure mai a terra. I és que set anys mamant del vaixell Esquerra, i abandonar-lo just abans del naufragi per encapçalar Solidaritat Catalana Independentista, no sé si mereix una felicitació o una dura crítica, perquè no deixa de tenir mèrit. I el mateix podem dir de Tena, militant de CiU des de 1989, i que també casualment fins ara no s'ha adonat que el partit on militava només aspirava a menjar eternament engrunes i a anar-les cagant també in seculam seculorum, com a partit coherent que és, és a dir, essencialment caganer.

Si Joan Carretero no té interès a parlar amb la gent de SCI és per la mateixa raó que jo no tinc cap interès a parlar amb la carnissera quan vull comprar verdura, amb la diferència que la carnissera no em vol fer desaparèixer pel fet que no li compri i animi la gent a menjar verdura, més saludable. Si Joan Carretero no malda per parlar amb SCI —de la mateixa manera que, de fet, SCI no té cap interès real a parlar amb ell— és perquè SCI és pura dinamita inventada per torpedinar Reagrupament alhora que per crear una candidatura on hi càpiguen els personalismes. I s'ha hagut de crear SCI perquè els egos són allò que justament no té cabuda a Reagrupament, una associació de patriotes, de pencaires anònims on el seu líder no vol ser líder sinó fer de metge, i on se l'aprecia justament per aquest desinterès, és a dir pel seu rebuig al personalisme, per la seva manera tan atípicament política de fer política. Per aquestes dues raons no vol Carretero parlar amb SCI. És evident que no té cap sentit fer-ho. Primer perquè aquells amb qui se suposa que ha de parlar destrueixen la seva preexistent associació de qui han copiat el programa, i segon perquè si el doctor no admet els personalismes en la seva pròpia associació, per què hauria de dialogar amb cap altra entitat que fa del personalisme la seva inconfessable bandera? ¿Per què, atesos els raonaments que acabo d'exposar i si fa tants anys que Carretero s'afaita —tret del bigoti—, no hauria de creure que l'única raó per la qual SCI vol parlar amb ell no és per dialogar sinó per fer-lo claudicar? ¿Per què SCI fa veure que no sap que a Carretero no se'l compra amb càrrecs ni altres caramels? ¿Què fa creure SCI que amb el tarannà de Carretero, per sort totalment oposat al de Bertran i Tena, hi haurà cap mena d'acord?

No sóc endeví i no sé si arribaran a parlar. És probable, i serà com a mer gest que Carretero farà a contracor per consell de la mateixa gent de l'associació, perquè ningú se li tiri a sobre i l'acusi d'esquerp impresentable, cosa que en qualsevol cas passarà. Sigui com sigui, però, no veig de cap manera que hi pugui haver entesa entre Carretero i SCI. Potser, qui sap, finalment n'hi haurà entre Reagrupament i SCI. Però aleshores, Joan Carretero s'haurà retirat definitivament a la seva consulta. I és que les diferències entre ell i la resta són personals, reflectides aquí en la manera de fer política. Personals, no pas personalistes. Els personalismes són només cosa de SCI. I aquestes diferències, en el cas que ens ocupa, són fonamentals, insalvables.

article escrit a in.directe.cat per Ricard Biel

Crits i insults entre un reagrupat i Emili Valdero a Vilanova

Fri, 27 Aug 2010 05:53:03 +0200

www.somnoticia.cat

Solidaritat Catalana va fer un acte de presentació ahir a Vilanova davant d’una vintena de persones , on hi havia més d’un reagrupat. Emili Valdero, segons alguns presents a l’acte, va fer un ultimàtum a Reagrupament: “A partir del 4 de setembre és impossible el pacte amb Carretero.”

Entre els assistents, hi havia gent de Reagrupament, i un d’ells, en Manel, molt conegut en el món patriòtic de la zona, hauria acusat Solidaritat de dividir: “Vosaltres veniu a dividir. Nosaltres ja tenim els deures fets de fa mesos. I ara, preteneu que els que vulguin pactar amb vosaltres hagin de passar pel vostre l’adreçador.” La disputa hauria pujat de to, i el reagrupat li hauria etzibat a Valdero que era “un brut” i que “es dutxés”. La resposta de Valdero va ser contundent: “Vés-te’n a la merda”. Després d’algun crit més, el reagrupat hauria marxat de l’acte, davant la mirada atònita dels assistents.

POSTDATA: Aquests impostors de SCI tenen el que es mereixen, som molts els sabem que són un simple invent de CiU per dividir el vot independentista.

Revolta a Solidaritat Catalana de Tarragona contra la llista oficial de Bofill i Pereira

Wed, 25 Aug 2010 04:55:33 +0200

www.somnoticia.cat

Els conflictes de llistes que van afectar Reagrupament a la demarcació de Tarragona sembla que es traslladen ara, de ple, a Solidaritat Catalana, on les disputes per l’elaboració de les llistes estan obertes. La candidatura oficial, afina a López Tena i Uriel Bertran, composta per Hèctor Lòpez Bofill, Albert Pereira i Caritat Garcia, no serà l’única. Els adherits del Baix Camp, molts d’ells exreagrupats, tenen pensat presentar una candidatura alternativa per tal d’evitar l’oficial. Els Solidaris del Baix Camp han vetat López Bofill als actes de la comarca, començant per l’acte d’aquest dimarts a Cambrils, i tenen molt mala relació amb Albert Pereira.

An�bal Lecter s'incorpora a Solidaritat Catalana

Mon, 23 Aug 2010 02:31:58 +0200

Pot semblar conya però no ho és , tinc notícies a través d'una persona que s'ha introduït a SCI que una de les darreres altes de SCI és un simpatitzant anomenat Aníbal Lecter. Pot semblar impossible però no ho és, l'han acceptat com a simpatitzant, aquest és el criteri que utilitza Uriel Bertran per seleccionar la gent que entra. Uriel Bertran és qui porta la base de dades de SCI. Si han acceptat En Lecter com a simpatitzant suposo que també acceptarien al comte Dràcula o al Mikie Mouse... quin rigor!!! ...no m'estranya que a la Societat Catalana dels Impostors tinguin tants "simpatitzants", la majoria són noms falsos o inventats. Ara... de militants pocs, molt pocs, pel que sembla tenen menys gent que la Conferència Nacional del Sobiranisme, no arriben a 400 persones, per això estan tot el dia enviant correus als simpatitzants per a que s'apuntin, estan desesperats.

SCI �s un partit fantasmag�ric condemnat a la desaparici�

Thu, 19 Aug 2010 21:36:40 +0200

Crec que és molt important fer una anàlisi correcta de la situació. Sovint detecto dos greus errors : pensar que SCI actua de bona fe i pensar que SCI representa a algú.

En primer lloc, SCI no vol sumar res , és una jugada bruta per intentar desmantellar RCAT, al darrera estan CiU o ERC, o potser els dos, i el senyor Laporta per qui realment treballa és per CiU, només cal recordar la seva amistat amb Prenafeta i Alavedra i la seva participació al PI, un partit inventat per CiU per dividir el vot independentista. A més a més fan trampes, fixem-nos que volien parlar amb Carretero el 19 d'agost per a que anés a les llistes, quan resulta que per ser candidat segons els seus reglaments cal ser militant i simpatitzant de SCI abans del 16 d'agost.

En segon lloc cal dir que SCI no representa a ningú, són 350-400 militants, no tenen gent, ni temps, ni organització, ni credibilitat, ni dignitat, ni implantació territorial, de fet és un partit virtual, fantasmagòric, un immens farol. Encara no han ensenyat les cartes perquè en realitat no tenen a ningú, fins l’onze de setembre no muntaran una assemblea i volen que hi vagin també els simpatitzants perquè faran el ridícul. No són ningú ni representen res, per tant estan condemnats a la desaparició i és probable que no arribin a setembre, per això ara diuen que volen pactar. La seva idea era no pactar res i desmantellar RCAT, quedar-se amb els seus associats i els seus electors, però com que no ho han aconseguit ara estan desesperats per evitar el ridícul. Són com aquells candidats a la presidència del Barça que diuen que tenen grans suports i al final resulta que no tenen prou firmes.

Carretero està fent el correcte, esperar a que SCI es quedi sense oxigen i mori d’inanició, el temps corre a favor de RCAT i en contra de SCI, l’únic que té a favor SCI és la vaselina dels mitjans convergents. Probablement sense les intoxicacions dels mitjans convergents a molts ja els hauria caigut la vena dels ulls i se'n adonarien de que SCI s’ha creat per dividir i no representa a ningú.

Sense disciplina no es va enlloc, Reagrupament està a punt d’arribar al port i ara toca tancar filles , apretar les dents i donar suport al seu President, tot lo altre són collonades. Quan Cristòfor Colom, que era català, estava a punt d’arribar a Amèrica, diuen les cròniques que els mariners li van dir que volien tornar, si ho haguessin fet avui en dia ningú se’n recordaria ni del seu nom. RCAT va pel bon camí i a les eleccions es recolliran els fruits, si tan malament anés RCAT seria com la Conferència del Sobiranisme, que no pinta res i ningú es preocupa pel que fan.

SCI HA FRACASSAT

Thu, 19 Aug 2010 14:07:41 +0200

Se'ns van presentar com una possible coalició de partits, han acabat sent un sol parit. Havia de ser un moviement crescut des de la gent de carrer, no ha estat així. Tot plegat ha estat una maniobra de tres persones, un senyor que el volien posar al 15 lloc per ERC i que ha estat 2 legislatures pactant amb el PSC i sense haver treballat mai, un altre que el van descartar per les europees i ara també per les eleccions al parlament i finalment un home nou en política que ell mateix ja deu pensar que ha pres una mala decisió. I tot això omplint-se la boca de regeneració democràtica amb unes llistes que ells consideren obertes però que en realitat són unes llistes en grups ja tancats. Fins i tot jo al principi se'm va despertar la ilusió per aquest moviement. En fi, vist el panorama i sense voler tirar diferents moviments pel terra, jo tinc clar el meu vot: Reagrupament.

Ah! i sobretot demano que aquesta gent no utilitzi les coordinadores de les consultes, almenys la del meu municipi de la qual formo part.

comentari d'un lector de naciodigital.cat

Democr�cia Catalana no accepta militants, nom�s diners

Wed, 18 Aug 2010 21:01:36 +0200

Democràcia catalana no accepta militants, només diners, al web posa “si estàs interessat en afiliar-te a DCat, envia un correu electrònic indicant AFILIACIÓ” seguit del teu nom a l’assumpte i quan s’obri el període d’inscripció rebràs informació més detallada”. Quina farum. DCAT deuen ser 10 ó 12 persones, En Laporta i els seus amics, això sí UNS GRANS DEMÒCRATES!!! i SCI són 350 (En Laporta, els dos palmeros, la secretària, les amants, el lloro , el seu majordom , els intoxicadors professionals que ha fitxat i 100 ó 200 enganyats). AIXÒ SÍ QUE ÉS DEMOCRÀCIA, LAPORTA ÉS EL NOU PERICLES!!! això cada cop recorda més el partit GIL de Jesus Gil y Gil.

La par�bola de BEN i M�MALA

Wed, 18 Aug 2010 13:49:23 +0200

L'altre dia en Joan Carretero mig en conya mig en serio però amb una càrrega de profunditat tremenda, va venir a dir " ...a Reagrupament vàrem començar a fer els camí de Sant Jaume fa temps, com peregrins dormint al bosc en nits de pluja i en el millor dels casos fosca, i quan estem a mig camí, ens truquen pel mòbil i ens demanen que ens aturem que hi han 3 pseudo-companys, que volen començar el mateix camí, els esperem i no ens belluguem del nostre lloc, doncs ens volen fer un relleu..."

Aquests nois de SC han arrencat amb la força d'un cavall àrab, esperem no s'aturin com un burro castellà.... Jo que sóc un moro vell , veient les formes que gasten els del Califat Uriel-LópezTena-Laporta, els recomano se'n vagin a fer apostolat a Ben-i-Màmala, bonica regió imaginària que espera la arribada del Mesies que la independitzarà batejant-los amb Möet Chandon.

comentari d'un lector de naciodigital.cat

SOLIDARITAT CATALANA �S UNA PRESA DE P�L

Wed, 18 Aug 2010 03:09:52 +0200

Se'ns van presentar com una possible coalició de partits, han acabat sent un sol partit. Havia de ser un moviement crescut des de la gent de carrer, no ha estat així. Tot plegat ha estat una maniobra de tres persones, un senyor que el volien posar al 15 lloc per ERC i que ha estat 2 legislatures pactant amb el PSC i sense haver treballat mai, un altre que el van descartar per les europees i ara també per les eleccions al parlament i finalment un home nou en política que ell mateix ja deu pensar que ha pres una mala decisió. I tot això omplint-se la boca de regeneració democràtica amb unes llistes que ells consideren obertes però que en realitat són unes llistes en grups ja tancats. Fins i tot jo al principi se'm va despertar la ilusió per aquest moviement. En fi, vist el panorama i sense voler tirar diferents moviments pel terra, jo tinc clar el meu vot: Reagrupament.

Ah! i sobretot demano que aquesta gent no utilitzi les coordinadores de les consultes, almenys la del meu municipi de la qual formo part.

comentari d'un lector de naciódigital.cat

La Societat Catalana dels Impostors s'ofereix per entrar en un Govern

Sat, 14 Aug 2010 13:55:03 +0200

URIEL BERTRAN, porta 3 legislatures seguides fent de diputat, no ha treballat mai.

Resulta inquietant que SCI ja s'hagi ofert als altres partits per entrar en un govern. Se suposa que lluiten per la independència de Catalunya però diuen que volen ser en un govern en coalició amb altres partits, es a dir, que volen col·locar la seva gent per tenir despatxos i cotxe oficial (això recorda molt a ERC) . Uriel Bertran té 34 anys i porta tres legistatures seguides sent diputat . No ha treballat mai i en aquestes eleccions anava molt avall en la llista d'ERC... és casualitat que hagi vist la llum i de cop i volta hagi decidit que ja no li agrada el tripartit? ...és coherent que digui que ell serà el garant de que el tripartit no sumi quan fins fa quatre dies deia que el tripartit estava molt bé i que només calia renegociar el pacte?

SOLIDARITAT CATALANA =AUT�NTICA FARSA

Fri, 13 Aug 2010 21:17:20 +0200

El que no entenc és l'interès que té Laporta a que 3500 persones reagrupades i consolidades amb tot el seu bagatge i credibilitat es desagrupin i dilapidin tota la feina feta per anar a l'assemblea de SCI, un SCI que encara no ha estat constituit com a assemblea, sinó que parla per boca exclusiva i patrimonial de 3 persones. ¿Què és SCI, si no ha estat encara constituit? ¿I DC, el partit unipersonal de Laporta, ja l'hem oblidat?

Laporta, Tena i Beltran diuen, fan desfan, proposen i sentencien, a partir de quina militància (nombre, reunits en quina assembles)? Han estat escollits per les bases de DC i SCI, si és que n'hi ha? A qui justifiquen la seva activitat o bé s'ho autojustifiquen? Qui té més legitimitat, una associació que ha escollit i ha ratificat en tres assemblees una junta directiva o 3 individus que s'han autoescollit com a emperadors sense cap elecció? Ho dic perquè a aquestes tres persones els preocupa molt la qualitat democràtica.

comentari publicat per un lector de naciodigital.cat

Laporta, Tena i Bertran no mereixen cap confian�a

Fri, 13 Aug 2010 13:52:12 +0200

El senyor López Tena va afirmar, el dia va venir a Girona, que els qui criticàvem Solidaritat Catalana érem guàrdies civils. La mentida, si no queia ja pel seu propi pes, va quedar absolutament desmentida quan l’acte va finalitzar i els assistents, molts dels quals crítics amb Solidaritat Catalana, no vam poder “interrogar” els ponents i no hi va haver possibilitat de formular ni una sola pregunta. Quina vergonya de Guàrdia Civil que estem fets! Fa pocs dies em vaig plantejar no criticar més Solidaritat Catalana, ja que, tot i tenir clar que Laporta, Tena i Bertran no em mereixen cap confiança i no sé quins motius obscurs els han empès a fotre tot aquest merder, sé que dins d’aquest nou projecte hi ha força patriotes. Però tot té un límit. La guerra bruta contra Reagrupament s’ha intensificat els darrers dies, amb notícies falses i anuncis programadíssims per fer mal a l’associació presidida per Carretero, que porta treballant mesos i mesos perquè els catalans independentistes tinguem representació en el Parlament. És curiós veure com tot això de Solidaritat Catalana no arrossega militants de CiU i Esquerra, i només es pretén fotre mossegada a les files reagrupades. L’objectiu dels tres tenors és, doncs, proclamar la independència o matar Reagrupament? A mi la resposta em sembla evident, com que el cel és blau i el català és la nostra llengua. Clar que sempre n’hi ha que diran que el català és un dialecte i el cel blau no el veuran perquè a l’infern no n’hi ha.

article de Jordi Colomer a www.somnoticia.cat

La sra Montilla �s Record Guiness en acumulaci� de c�rrecs

Thu, 12 Aug 2010 02:19:10 +0200

Delirants declaracions del trio calavera

Mon, 09 Aug 2010 16:46:56 +0200

Ahir mentre esmorzava vaig llegir la delirant entrevista que li van fer al diari avui al trio calavera, on deien unes estupideses que molta gent no s'atreviria a dir ni amb catorze cubates. L'Uriel , que va fer de palmero del segon tripartit, deia que ell seria la garantia de que no es repetís tripartit, Laporta , que va barallar-se amb el 90% dels seus directius al Barça, deia que ell buscava la unitat, i Lòpez Tena deia que les llistes de SCI es farien com als USA i al Canadà, la qual cosa és falsa perquè els partits d'allà no són assemblearis i allà no hi han llistes, allà hi ha un sistema majoritari, no proporcional com aquí. La Sociatat Catalana d'Impostors (SCI) és una gran burla ideada per un submarí de Puigcercós (l'Uriel) i un submarí de David Madí (En Lopez Tena), dos mentiders, que volen que RCAT es disolgui per acontentar els seus amos, ERC i CiU .Si En Laporta no ho veu que es posi ulleres, de totes maneres em pregunto quina mena de president de Catalunya pot ser aquest senyor si s'ha deixat enganyar per aquests dos mindundis. Com més aviat desemmascarem a aquests impostors millor. SCI no ha servit per sumar res, només està servint per dividir als independentitstes i afavorir CiU i ERC.

POSTDATA: una cosa tenen en comú aquests tres, estan grassos com bacons, podrien protagonitzar el conte dels tres porquets.

Laporta hauria de ser m�s humil

Sat, 07 Aug 2010 21:40:24 +0200

Aunque lo escriba en castellano no dejaré de ser claro. Me cae muy bien el señor Laporta y le tengo un gran aprecio por su labor en la catalanización del barça, pero pienso que ha caído en el error de considerar que el mundo del futbol sea igual que el de la política. Pienso que debería de ser más humilde y ponerse al mismo nivel que el resto de personas que deseamos la independencia de Catalunya.

Si quiere unir el independentismo, debe de ser consecuente. No se puede pregonar la unión del independentismo mientras se actúa dividiéndolo. Si se quiere hacer una Solidaritat Catalana transversal, lo mas correcto y formal sería mantener largas reuniones con el resto de partidos para detallar bien los acuerdos. No se puede lanzar una propuesta así, por las buenas, en una rueda de prensa, sin mas precisiones sobre el programa.

Reagrupament no tiene de ningún modo el monopolio del independentismo, pero hay que reconocer que es el único partido formado con posibilidades de entrar en la cámara con una base social. Ha costado muchos esfuerzos formarlo, y se formó un año antes definiéndose en los mismos puntos de SCI. Si Laporta, López Tena, y Uriel Bertrán desean realizar lo que claman, lo más coherente con su discurso sería entrar en Reagrupament con humildad, bajo el mismo procedimiento que un ciudadano normal entra en un partido.

El señor Carretero ya se esforzó y pasó sus problemas en Reagrupament para prepararle un lugar al señor Laporta. En cambio, el señor Laporta, conociendo los esfuerzos de Carretero, ha continuado tirándole largas a Reagrupament.

El señor Laporta estaba mejor en el barça. Carretero pecó de ingenuo, y ahora es consciente le han manipulado para hacerle perder el tiempo creandole problemas internos en Reagrupament.

Aprovechando el poder mediático, se ha puesto en escena un nuevo partido político que complica más la situación, o sea, dividir todavía más el independentismo.

comentari de Santiago F. a naciodigital.cat.

Quin joc fa l'Uriel Bertran ?

Fri, 06 Aug 2010 14:11:56 +0200

Fa gairebé un any viatjava amb els Ferrocarrils de la Generalitat i al costat hi havia un grup amb una regidora d'una ciutat del Vallès. Era d'ERC i em vaig delir amb el que deia sobre en Carretero, en Bertran i en Puigcercós. Deia que en Puigcercós ho feia molt bé i que en Bertran era un xicot d'aquest Puigcercós. Però tot sense cap mala sang ni res. Tot es confirma.
Els Catalans - com els Irlandesos del 1916 al 1921 - haurem de lluitar contra l'Enemic Espanyol (aliat ara ja amb els Francesos) i alhora neutralitzar dos tipus de gent: els ambiciosos sense escrúpols i els agents dels Espanyols i pagats per Madrid que ja "sont à l'oeuvre dans les coulisses". En Carretero ja va advertir que els serveis secrets espanyols fa temps que són presents al món independentista i jo afegiria que els Francesos també car tenen una por molt gran que la "fièvre nationaliste prenne dans l'Héxagone". Diu en Sellarès que ens trencaran la cara. En Pujol que "prendrem mal". Fa anys vaig visitar el Calvados (Normandia) i les platges del D-Day i vaig parlar amb molts vells normands que hi eren. Us puc assegurar que serà dur i hi haurà "casualties". Però NO HI HA PAS RES més DOLç que el gust, l'olor i el sentiment de la LLIBERTAT. Qualsevol patiment restarà ínfim i petit el jorn que l'única bandera que onejarà als pobles i ciutats catalanes, als jutjats, a les comissaries i arreu de la Pàtria sigui la Catalana. Quan podrem anar pel món amb el nostre passaport.

comentari de Pere de Lausanne a naciodigital.cat

'Reagrupament' al Bergued� no ha rebut cap petici� formal de baixa

Thu, 05 Aug 2010 21:51:48 +0200

www.dbergueda.cat

L'actual coordinador, Ramon Plana, fa expressat que només els consta la voluntat expressada públicament d'Albert Torres i Quim Espelt

L’actual coordinador de Reagrupament al Berguedà, Ramon Plana, ha fet públic un comunicat on explica que actualment a Reagrupament no hi ha cap petició formal de baixa i només els consta la voluntat expressada públicament d’Albert Torres i Quim Espelt, que recullen i fan efectiva. Tota la resta de persones continuen sent membres de ple dret de Reagrupament i lamenten l’intent d’instrumentalització de què són objecte.

Plana aclareix que en cas de confirmar-se totes les baixes anunciades, representarien un 40 per cent dels associats al Berguedà. Sis d’aquestes baixes potencials (un 37 per cent del total) es van donar d’alta fa un mes, just abans de les eleccions a la junta comarcal.

Des de Reagrupament respecten totes les opcions polítiques i encoratgen tothom a exercir lliurement les seves preferències personals.

En Titot es desmarca de SCI (Societat Catalana d'Impostors)

Thu, 05 Aug 2010 13:30:39 +0200

reproduït del bloc d'En Titot

He esperat uns dies per veure si Solidaritat Catalana per la Independència era un gest o una posició. Que s'hagi fet un empaçament públic sense haver parlat prèviament amb els partits emplaçats demostra que no es buscava aquesta unitat sinó evidenciar la renúncia dels altres. I per tant, en essència, no veig que SCI pretengui el que diu: constituir una majoria que proclami la independència per Tots Sants.

Jo, de posició ja en tinc una, l'Esquerra Independentista i no tinc motius per moure-me'n ni renunciar-hi.

Però no ens discutirem a l'hora de proclamar la independència, sinó a l'hora de redactar la constitució.

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/174028

Les desercions programades pels cr�tics a Reagrupament no arriben a l�1% de la milit�ncia

Wed, 04 Aug 2010 22:43:20 +0200

El sector crític de Reagrupament està escenificant la seva sortida de l’associació liderada per Joan Carretero amb la intenció de crear la imatge falsa d’una desbandada general de militants. Som Notícia ha pogut comprovar que aquests anuncis d’abandonament han estat estratègicament planificats perquè ja havia estat avisat que passarien aquests fets fa més de dues setmanes. Segons fonts solvents, els crítics que han abandonat l’associació a lesTerres de l’Ebre, el Baix Camp i el Berguedà volten la trentena, xifra que no representa ni l’1% dels gairebé 3.500 associats. Els dimissionaris del Berguedà han acusat la junta de Reagrupament de “manipulació del cens electoral a les ultimes eleccions comarcals de l’associació al Berguedà”. Un membre de la junta de Reagrupament consultat per Som Notícia ha assenyalat que un dels dimissionaris havia intentat associar més de mitja dotzena de familiars pocs minuts abans de les eleccions. Segons Reagrupament, aquests darrers dies hi ha hagut més altes (una norantena) que baixes (una trentena), i considera que l’efecte crida de Solidaritat Catalana no està fructificant.

www.somnotícia.cat

SOLIDARIDAD CATALANA UN PARTIDO RARO

Wed, 04 Aug 2010 21:52:21 +0200

http://www.todo-es-muy-raro.balearweb.net

Solidaridad Catalana per la Independencia es un partido independentista creado por Joan Laporta que ya tiene dos nuevos miembros fundadores de hecho, uno Alfons López Tena deja Convergéncia y el otro Uriel Bertran deja ERC. Esta doble procedencia confirma definitivamente que el partido Solidaridad Catalana es un intento de resucitar el "colombismo". ¿Qué es el colombismo? El colombismo es un término que proviene de la etapa más feliz de la Convergéncia pujolista y consistía en tener dos personajes que supuestamente eran lideres de esquerra republicana hasta que un golpe de sensatez los expulsó por bocazas y uno se fue a pasarlo bien a Marruecos antes de hablar con Millet y la otra se mueve como pez en el agua por los platós de salsa rosa como la más lista de la reunión. Estos dos lideres, especialmente Colom, se dedicaban a radicalizarse convulsivamente cuando Pujol lo ordenaba. Aquellas cosas que Pujol no podía decir porque estaba pescando en Madrid(Peix al coba) lo decían ellos. Ahora el Partido Solidaridad Catalana se ha fundado para hacer lo mismo con el futuro ganador de las elecciones Artur Mas y se resucitará el modelo anterior , es decir Más a pescar y Laporta y sus muchachos a luchar desde aquí por el Referendum , la Independencia y l'Estat Català.

La massa llarga vida del diputat Uriel

Wed, 04 Aug 2010 14:35:04 +0200

http://www.naciodigital.cat

La setmana passada el diputat d'ERC i impulsor de Solidaritat Catalana, Uriel Bertran, anunciava que deixava l'escó al Parlament. Pocs dies després enviava un correu obert al Grup parlamentari d'ERC demanant informació de com ho havia de fer. Anna Simó, la portaveu del grup, li va demanar si deixava l'escó a Esquerra o passava al grup Mixt. L'opció va ser la primera.

La Mesa del Parlament encara espera la renúncia. Diuen que el motiu és que la Mesa no es reunirà fins a finals d'agost. Però el seny calvinista afirma una altra cosa. Ja ho diuen, en política rarament el que veus és el que obtens. En els temps que corren i amb les il·lusions desbocades, molts dels seus seguidors i de la seva coalició no poden suportar gaire realitat.

En qualsevol cas, és lleig. No es pot vendre regeneració quan la porta, per hedonisme, per mandra o per excepcions dilatòries no s'ha tancat. Com deia Bertold Brecht, “encara que sigui un amic el qui se'n va, s'ha de tancar la porta, si no, fa massa fred”.

Quico Sallés

Sospita Catalana

Tue, 03 Aug 2010 21:18:30 +0200

Quan hi ha un assassinat o un robatori, però encara manquen proves del delicte, la policia actua -almenys a les pel·lícules- de la següent manera: El primer lloc on busquen és a la família, i la primera pregunta que es fan és: a qui beneficia tot plegat? Qui en treu rèdits? Segons sembla, resulta una manera eficaç d’enxampar el culpable.

A dos mesos de les eleccions nacionals, cap moviment improvisat es pot posar la medalla de democràtic i d’unitari, sinó tot el contrari, genera moltes sospites. Enlloc de començar la campanya per convertir els pròxims comicis en un referèndum per la llibertat ens estem discutint entre nosaltres. Divide et impera. El gran beneficiat és, òbviament, l’Estat espanyol, però crec que el culpable és algú dels nostres. Els catalans en som capaços, motivats per interessos ocults, ressentiments i una falta de disciplina còsmica, mai vista. Sempre diem: “Els espanyols ens ho posen fàcil per ser lliures, no ens volen”. Crec que això és inversament proporcional al difícil que ens ho posem nosaltres mateixos.

Una de les grans diferències entre Reagrupament Independentista i Solidaritat Catalana és un sobret marró. M’explico. Fa més d’un any, Reagrupament omplia les Cotxeres de Sants per començar a bastir una alternativa transversal al Parlament, i calien associats perquè es començava des de zero. Aquells actes es pagaven gràcies a la donació voluntària de tots els assistents, que dipositaven la quantitat que volien en un sobret marró, que era a les cadires. Podem parlar de xifres, de treball, d’implantació, o fins i tot, d’egos, però vull recalcar que Reagrupament no té hipoteques i és l’única eina que pot assegurar un paper valent i coherent al Parlament.

article de Marc Cros a somnoticia.cat

SALVADOR CARD�S: LA UNITAT NO FA LA FOR�A

Mon, 02 Aug 2010 21:45:04 +0200

www.naciodigital.cat

L'aparició sobtada de Solidaritat Catalana per la Independència, resultat d'una iniciativa individual sense cap base associativa ni ideari previs, i decidida com a resposta al fracàs -previsible- de la petició de referèndums al Parlament de Catalunya dels senyors López Tena i Bertran, no ha fet altra cosa que augmentar la confusió i la incertesa sobre quines seran les possibles candidatures independentistes a les properes eleccions catalanes. I forma part del desconcert el fet que Joan Laporta, de la nit al dia, hagi canviat els plans i els socis preferents que havia anunciat en el seu moment. Si, a més, tenim en compte que hi ha una obsessiva -i jo crec que equivocada- demanada d'unitat urgent en l'independentisme que força decisions poc reflexives, la percepció de ser davant d'una més gran fragmentació, amagada amb crides poc sinceres a la integració, encara neguiteja més. És en aquest marc que voldria fer les següents consideracions.

Sobre Solidaritat Catalana. D'aquesta proposta m'inquieten moltes coses. D'entrada, sorprèn que es vulgui nascuda "de baix a dalt", quan de moment només té un "dalt" que s'ha demostrat arrauxat en les primeres passes. A més, molesta l'actitud arrogant i de menyspreu cap a altres organitzacions com Reagrupament, que té milers d'associats aconseguits en prop de dos anys de treball, un ideari aprovat en assemblea multitudinària i una visió estratègica sobre l'assoliment de la independència, i que ara Solidaritat pren com a seva després que dos dels seus promotors l'haguessin desqualificat repetidament. Fins i tot, hi ha gestos que permeten sospitar que es vol créixer desarticulant Reagrupament a favor d'aquesta nova i impulsiva marca. I tampoc no són convincents les apel·lacions demagògiques al "poble" per emmascarar els tacticismes organitzatius. Ara bé, el que és impropi d'una actitud veritablement democràtica és la seva pretensió que tot el sobiranisme, inclòs el de CiU, s'hagi d'aplegar incondicionalment sota el seu paraigua benefactor i improvisat, utilitzant un estil entre condescendent i perdonavides que si no fes el ridícul, faria por.

Sobre l'obsessió d'unitat. A tots plegats ens hauria de fer pensar que malgrat l'èxit de les consultes per la independència o de la manifestació del 10-J, les expectatives electorals de l'independentisme, tant del parlamentari com de l'extraparlamentari, siguin tan baixes. L'obsessió per la unitat neix d'aquesta aparent incongruència, que porta a creure que la solució de tots els mals seria presentar una sola oferta electoral. Ens tornem a equivocar. La meva opinió és més radical: si les expectatives de vot són baixes, no és per manca de votants ni per la desunió, sinó per la manca d'una proposta que generi confiança. Tal com ja he escrit en altres ocasions, ni que de moment sigui la millor, ni tan sols Reagrupament ha estat capaç d'arribar a les eleccions amb una proposta electoral prou sòlida. Se'ls ha vist massa pendents de la decisió -que al final ha estat capriciosa- de Joan Laporta, i ha tingut altres mancances greus de comunicació. Però tampoc no ha estat prou encertada la Conferència Nacional pel Sobiranisme, en la qual la unitat com a bé suprem i amb tothom, la converteix en un totum revolutum que en cas d'arribar al Parlament, esclataria en menys de vint-i-quatre hores. Estic convençut que la unitat a qualsevol preu, que certament evitaria la fragmentació provisionalment, no faria altra cosa que augmentar encara més, i amb tota la raó, la desconfiança de l'electorat. Personalment, no estic disposat a votar independència peti qui peti i sense garanties de rigor democràtic i d'estabilitat en el seu treball polític futur. La independència no és un esport de risc que s'acaba quan has arribat al final del torrent. A l'independentisme, com a qualsevol altra proposta política, se li han d'exigir les més altes virtuts cíviques i ha de passar els filtres de qualitat més exigents. Si no, no mereix el vot.

Sobre les properes eleccions. A les eleccions d'aquesta tardor, a més de fer desplaçar la centralitat política cap al sobiranisme, els catalans votarem amb l'objectiu de tenir el millor govern possible després de set anys d'una coalició que s'ha entrebancat tota sola, i votarem a qui sembli més capaç per dirigir una situació de gravíssima crisi econòmica. Un independentisme que oblidés aquests dos aspectes, seria absolutament irresponsable. I la qüestió és que, a hores d'ara, les possibles noves ofertes independentistes han fet tard i no tindran gran cosa a oferir respecte d'allò que també forma part de la convocatòria. Per tant, la meva opinió és que l'independentisme, si bé és lògic que no vulgui renunciar a presentar-se a aquestes eleccions, ha de saber posar els seus principals objectius en un termini mitjà, per créixer i consolidar-se políticament. Jugar amb l'expectativa d’"o ara, o mai", comprensible en el cas d'algunes biografies personals, des del punt de vista del país, ens acostaria més al mai que a l'ara!

Allò que és vell encara no ha mort, i allò que acaba de néixer és molt tendre. Cal paciència, no precipitar-se i ser democràticament exigents.

AIX� NO ES FA, Sr. LAPORTA.

Mon, 02 Aug 2010 14:01:16 +0200

Quan feia més d'un any que Omnium i la societat civil catalana treballaven per donar resposta a la previssible sentència del TC, un senyor anomenat José Montilla i un partit, el PSC, que ni en somnis hauríen convocat una manifestació com la del 10-J, s'hi afegiren a darrera hora amb la desvergonyida pretensió, a més, d'apropiar-se-la i d'organitzar-la al seu gust. Oi que ho recordeu? El Dr. Carretero ha parlat clar com mai no ho ha fet cap polític a Catalunya des de la guerra civil, i això li costà el càrrec a ERC. Cap problema: Se n'anà a viure de la seva professió, amb menys diners probablement dels que li donava la política, però amb el cap ben alt i la consciència tranquila. Sóc dels imbècils que valoro i honoro capteniments com el seu. Ell i reagrupament porten més d'un any treballant per trencar el cercle viciós en que una casta política acomodatícia i corrupta manté presoner el país sencer. I és precisament ara que un expresident del Barça, després de dir-nos durant sis mesos que "se sent moralment reagrupat", es presenta amb les seves mans netes, envoltat d'un exmembre d'ERC i un altre de CiU, dient a Joan Carretero i Reagrupament que aquí estàn ells i que s'aparti tothom i que qui vulgui sortir am ells a la foto llançi per la borda la feina d'un any, prengui número i es posi a la cua. Ara ja no hi ha silenci ni boicot mediàtic. Doncs bé: Crec que ja puc trencar el meu més que prudent silenci. Tot plegat em sembla prou lleig, baix, deslleial i mancat d'escrúpols com per dir que, si les coses no canvien molt i puc fer-ho, el meu vot serà per al Sr. Joan Carretero, que no dubto ens farà saber a tots què pensa de tot plegat i el camí que pensa prendre.

comentari de Carles Viñals Casado a www.naciodigital.cat el 31 de juliol

Soliraritat Catalana per la Independencia = muntatge CDC-ERC

Sun, 01 Aug 2010 21:52:07 +0200

Comentari publicat per un lector de naciodigital.cat el 31 de juliol

Però no us adoneu que aquesta Solidaritat arribada a darrera hora és un muntatge de Convergència i Esquerra utilitzant els seus peons: López Tena (Madí) i Uriel (Puigcercós) entabanant en Laporta, pressionat des de fa temps també pels lobbies convergents perquè no jugués a favor de Reagrupament?
Però si l'operació està cantada! Tres cares conegudes, el mateix full de ruta de Reagrupament, al qual intenten llançar una opa hostil i a més fer quedar com els dolents de la pel·lícula que no volen la unitat. I quina unitat representen Tena, Laporta i Uriel?, si a la seva crida no ha respost positivament cap organització parlamentària ni extraparlamentària, si els 15.000 supporters que diuen que tenen no estan ni tan sols adherits via domiciliació bancària i com a molt són una mena d'amics de tipus Facebook, si els primers que s'hi han apuntat amb enorme entusiasme són aquells sectors de Reagrupament que sempre han intentat dinamitar aquest moviment des de dins amb picabaralles internes ridícules...
CDC i ERC tenien clar que una candidatura de Reagrupament encapçalada per Laporta dinamitava el mapa polític català (els cervells convergents i d'Esquerra ho van veure clar el 10 de juliol) i han mogut fitxa: per una banda, donar la imatge de dispersió i divisió independentista, cosa que pot provocar que els votants independentistes desinformats es quedin a casa o votin CiU i ERC com a mal menor com a opcions més segures. I per una altra banda intentar neutralitzar Reagrupament amb una Solidaritat que l'endemà de les eleccions estarà al servei de convergents i Esquerra com una mena de marca blanca, amb la qual cosa impedirien que una força rupturista com RCat foti canya des del Parlament.
Nois, el parany ja està posat. Ara tan sols cal veure quanta bona gent hi cau de quatre grapes

Laporta, L.Tena, Uriel: QUI ES QUI

Sun, 01 Aug 2010 15:30:40 +0200

Dimecres a l'hora baixa vaig anar a la presentació de Solidaritat Catalana, la darrera invenció que en nom de la unitat surt en l'espectre independentista, la qual es vista per molts com a una OPA hostil d'ERC i de CDC a Reagrupament, i pel que sembla, un té moltes sospites al respecte. La sala no era gaire gran, i tot i la munió de gent que hi havia, no superaven les 300 persones. Un servidor es va posar a la sortida i pacientment va comptar el nombre d'assistents. Però vaja, hi havia gent, i sobretot espectació mediàtica.

Entre la calor, els tres barítons van sortir a l'escenari. En primer lloc un fluix Uriel Bertran, un dels delfins de Puigcercós dins de les JERC, màxim responsable d'un dels corrents que el propi líder republicà va estructurar per negativitzar la puixança de Carretero. Uriel, amb sou a les Joventuts i a Esquerra des de ben jove, fa un any va preferir romandre a Esquerra, on tenia feina, sou i les ordres del seu amo de tota la vida. Aquesta és la seva aportació a l'independentisme, una burgesa panxa i un sou d'alliberat, que amb els anys s'ha engreixat amb el de diputat. Perquè plega d'Esquerra ara? Just quan Puigcercós ha fet una crida al retorn cap a l'independentisme. Realment ha marxat? O simplement forma part d'una comèdia orquestrada per les direccions d'ERC i de CDC?

El valencià López Tena va ser el més dur en el seu parlament, parlant d'unitat quan fa un any no la volia i blasfemava públicament de Reagrupament. Aquest personatge, a sou de Convergència Democràtica, ha estat sempre un home de la confiança de David Madi per controlar part dels votants independentistes. La seva feina en les consultes és innegable, com també ho és el seu tarannà casernari i autoritari, més típic d'un president d'un casal faller que d'un independentista català. Tena té un passat fosc, allunyat de l'independentisme històric, poc avesat al diàleg, manaire com el que més, i també amb sou públic. Perquè ara vol la unitat quan fa un any no la volia? Perquè ha canviat en tan poc temps de parer? Ja no li serveixen les consultes? qui hi ha al seu darrere?

Per finalitzar el Jan Laporta, el tonto útil en aquesta pel•lícula, la peça clau que buscava Reagrupament i que de tant fer-se esperar s'ha aliat amb els succedanis d'ERC i CDC, per dividir el vot independentista. Uns succedanis que han comptat amb el suport de gent de Reagrupament que en el seu moment va marxar crispada de la Segona Assemblea, com Francesc Abad, un fosc personatge que sempre ha viscut de les divisions i dels merders. Es seus problemes dins de les entitats on va militar han estat sempre constants, fins i tot, en una reunió amb militants d'una petita organització independentista, integrada a Reagrupament, pretenia que signessin per força un document contrari a la praxi de la direcció de Reagrupament. Aquest senyor, ha estat durant mesos, dient pestes de Reagrupament, i dels seus militants, i ha estat un dels principals atiadors de l'afer de la "Sandra Lomas". La seva web no ha parat d'insultar Reagrupament i els seus militants. El motiu del seu emprenyament és que la direcció de Reagrupament va rescindir els seus serveis com a professional de la comunicació, optant per una altra empresa. Així de clar, per peles.

En Jan Laporta, un cop finalitzada la conferència, amb les súpliques de la Patrícia Gabancho demanant la unitat, va posar una nota al seu Facebook, en la qual convidava la gent a militar a Democràcia Catalana i s'ignorava l'adhesió a la Solidaritat Catalana muntada per Puigcercós i Madí. Aquesta és la veritat, i només cal anar a Internet per comprovar-ho. Què va passar pel cap de Laporta? Ha vist les fosques intencions dels seus nous correligionaris?
Cal cercar la Unitat, però cal també ésser conscients de la feina duta a terme per la gent de Reagrupament, i com no, la paciència que han tingut esperant a un Laporta que els ha fet botifarra. La jugada de Madí i Puigcercós ha sortit perfecta, i convindria que tot bon independentista emmarqués el nom d'aquests dos botiflers i vividors en algun lloc.

Volem la unitat, però tampoc a qualsevol preu. I menys encara amb personatges de fireta com el cebós del Bertran o el valencià del Tena. Vull una llista, però sense vividors i manaires.

comentari publicat per un dels lectors de naciodigital.cat el 31 de juliol.

Laporta es posa al servei de CiU

Sun, 01 Aug 2010 03:44:31 +0200

El 28 de març vaig publicar un article de tribuna.cat que explicava que CiU volia impedir com fos que Joan Laporta es presentés amb Reagrupament i que estaven pressionant, "persuadint" al Laporta del que li podia passar si es presentava . Els fets semblaven indicar que En Laporta havia sigut valent i havia aguantat les pressions, però els fets recents demostren que no va ser així, En Laporta devia valorar els pros i contres i finalment va acceptar posar-se al servei de CiU. Pensàvem que la consigna era que no es presentés però pel que sembla al personatge més tèrbol de CiU se li va ocòrrer una idea maquiavèlica: que el Laporta fes d'escalfabraguetes de RCAT, provoqués problemes dins RCAT, fes esperar mesos i mesos a RCAT i al final es presentés en una pseudocandidatura independentista que plagiés el discurs de RCAT i que li fotés tots els vots , l'objectiu era divivir el vol independentista i fer plegar RCAT. Primera fase: desmuntar Rcat. Segona fase: auto-disoldre Solidaritat o integrar-la a l'establisment de partits polítics de sempre. Tercera fase: que ens quedem com sempre, colonitzats i amb un Parlament supeditat a Madrid.

No és la primera vegada que Laporta treballa per CiU, ja va participar en la fundació del PI, un partit finançat per CiU que tenia l'objectiu de destruir l'independentisme català.

Els independentistes ja sabem on estan els traidors, cap independentista pot votar aquesta Societat Catalana d'Impostors (SCI).

CiU i Esquerra contra Reagrupament

Sat, 31 Jul 2010 14:00:46 +0200

www.somnoticia.cat

Alfons López Tena i Uriel Bertran, consellers nacionals de CDC i Esquerra respectivament, han dimitit dels seus càrrecs. Aquesta estratègia conjunta podria ser el primer moviment dels dos partits parlamentaris per aturar Reagrupament.

Després de la sentència i del clam independentista de la manifestació de dissabte, els partits sobiranistes han quedat descol·locats, ja que la protesta massiva era, en part, contra l’actual classe política. Convergència, a tocar de la majoria absoluta, no volia veure la sentència ni en pintura, i Esquerra, que espera una bona patacada electoral, sap que no capitalitzarà el vot independentista.

Els dos partits, que porten anys barallats i mai no s’han atrevit a fer el Pacte Nacional, sembla que, finalment, s’han posat d’acord. Això sí, per anar contra Reagrupament. En aquesta guerra bruta hi participarien tota l’ amalgama de partits que veuen la irrupció de Reagrupament com un perill. Des de Convergència, de la mà d’Alfons López Tena, a Esquerra, per mitjà de la mà dreta de Puigcercós, Uriel Beltran. Passant per Suma Independència i les CUP.

La idea és fer un partit independentista i transversal, exactament com Reagrupament, però amb el vistiplau dels poders fàctics catalans. És la solució que els partits tradicionals optarien per no perdre poder i evitar la regeneració democràtica que vol impulsar el partit de Joan Carretero.

Laporta pot ser el desllorigador de tot plegat. Laporta ha reconegut que està “moralment reagrupat” i té sintonia absoluta amb el partit grana, però, finalment, podria optar per l’opció sense perill, i unir Democràcia Catalana amb els impulsors de les consultes. A la manifestació, Laporta va desfilar amb la portaveu de les consultes, l’Anna Arque. Laporta pot unir els dos moviments o, en canvi, podria fragmentar l’independentisme desacomplexat en dos – i crispar encara més tot l’univers independentista-. En una situació, de conflicte obert amb Espanya, que exigeix la màxima unitat possible.

Ningú no discuteix la vàlua de l’Alfons o de l’Uriel, però vénen dels dos partits que han portat a Catalunya a l’actual atzucac. Si el seu compromís és sincer, i volen una candidatura independentista i unitària al parlament, s’han d’unir amb la gent de Reagrupament, que porta mesos preparant i treballant en aquesta direcció. Si són valents, i es reagrupen, segur que tindran un lloc destacat a les llistes, i qui sap, potser també a la història.

Marc Cros

Descoberts dos impostors

Fri, 30 Jul 2010 21:30:39 +0200

Aquests dies he estat recollint informació sobre aquesta sorprenent i sospitosa candidatura anomenada SCI, en breu informaré del tema, només puc dir que tinc informacions que demostren que al darrera d'aquesta candidatura hi han dos impostors, que l'únic que pretenen és servir a uns amos que no són precisament independentistes.

Visca la Terra , muiren els traidors!!!

Xavier Sala Martin: Resposta a Javier Faus i Sandro Rosell

Wed, 28 Jul 2010 22:08:49 +0200

He llegit que la nova junta directiva del Barça ha decidit que la lliga 2009-10 s’ha de comptabilitzar com el primer trofeu de l’era Rosell i no pas com el número 69 de l’era Laporta. Per què? Doncs perquè, segons diu el vicepresident Javier Faus, els títols no es comptabilitzen el dia que s’acaba la lliga (com es feia fins ara) sinó el dia que s’entrega el trofeu. I com que la copa de la lliga no s’entregarà fins a finals d’Agost, un cop Rosell és president, doncs ha decidit (unilateralment) que la lliga s’ha guanyat durant la seva presidència. Fins i tot ha trobat un auditor que justifica aquesta estratègia i diu que com que les copes es poden comptabilitzar el dia que es guanyes... però també el dia que les reps, doncs la nova junta ha decidit “seguint criteris de prudència” apuntar-se la lliga del 2010... i és que un ha de ser prudent, no fos cas que la copa fos robada abans de ser entregada! Jugada mestra si un vol augmentar currículum sense fer res!

Bé. Ho confesso: aquesta notícia és falsa. Però heu de confessar que si fora certa, seria graciosa. Bé, potser no graciosa sinó trista, absurda i patètica. Doncs bé, així de trista, absurda i patètica és la noticia que ahir va protagonitzar Javier Faus quan va dir que uns auditors havien refet els comptes del Barça i que havien “descobert” que el Barça tenia unes pèrdues de 70 milions i no uns guanys d’11 milions tal i com havíem dit nosaltres a la roda de premsa del 30 de Juny.

Com pot ser?, us preguntareu la majoria. De +11 a -77 hi ha una diferència de 88 milions. Com poden els resultats canviar d’una manera tan flagrant? Si ho mirem amb deteniment, el que fa Faus és exactament el què he dit amb l’exemple de la copa: s’apropia dels èxits econòmics de l’anterior junta directiva a base de dir que alguns dels ingressos que vam obtenir nosaltres, en realitat, se’ls han de comptabilitzar ells (i algunes de les despeses seves ens les donen a nosaltres). Com? Doncs, per exemple, tot dient que la venda d’un terreny no és efectiva el dia que se signa el contracte de compravenda (com s’ha fet sempre fins ara) sinó el dia que es registra a l’ajuntament o que el premi que Mediapro dóna al Barça com a premi per les audiències obtingudes durant aquests dos darrers anys d’èxits esportius no és un premi que es pugui assignar a Laporta sinó que és el pagament d’uns serveis que es produiran durant l’etapa Rosell i, per tant, Rosell decideix apropiar-se’ls. És a dir, a base de canviar la data en que han succeït determinades transaccions, molts dels ingressos de l’era Laporta passen, per art de màgia comptable, a ser ingressos de l’era Rosell i moltes de les despeses de l’era Rosell s’assignen a Laporta. Alihoop!

No entraré a discutir ara cadascuna de les partides qüestionades per Javier Faus. Ho faré més endavant quan tingui l’informe d’auditoria que he demanat al Barça (i que, curiosament, ningú del Barça no m’ha volgut enviar). El que sí faré, de moment, són quatre reflexions.

La primera és que Faus falta a la veritat quan diu que els auditors han reformulat els comptes: els auditors ni formulen ni reformulen comptes. Els auditors donen la seva opinió sobre els comptes formulats pels gestors del club. Els “nous” comptes, per tant, han estat formulats per Javier Faus i no pas per cap auditor. Això ha de quedar molt clar.

La segona reflexió és el que està fent la nova junta directiva dóna molt mala imatge, malmet la seva reputació internacional i perjudica greument els interessos del club. Estic escrivint des de Washington i em va fer pena veure que la notícia amb que la ESPN començava ara que el Barça no era el club exitós que pensàvem sinó un club que perdi “a hundred million dollars”. No és bo donar la sensació de que la situació econòmica del club és caòtica quan això no és cert, tal i com explico a la següent reflexió.

Tercera, fixeu-vos que els canvis que proposa la nova junta directiva només són canvis en la DATA en la que s’han de comptabilitzar ingressos i despeses. És a dir, ni Faus ni Rosell no diuen que nosaltres vam comptabilitzar ingressos que no existeixen. Ni Faus ni Rosell qüestionen la nostra honestedat com a gestors. El que diuen és que pensen que hi ha criteris comptables que diuen que alguns dels ingressos que vam generar i comptabilitzar nosaltres (i fins i tot cobrar), se’ls han de comptabilitzar ells i algunes de les pèrdues que han generat ells (com la “venda” d’Henry a preu per sota del seu valor) ens els hem d’imputar nosaltres encara que la venda l’hagin fet ells. El que tothom ha de tenir clar és que, des del punt de vista del Barça, no importa gens ni mica si els ingressos de TV o de la venda d’altres coses s’apunten al 2010 o al 2011. El que importa és que el Barça ha obtingut aquests ingressos, i punt. Ara bé, tot i que la conseqüència de que els ingressos se’ls apunti Laporta o Rosell no té efectes sobre el Barça... sí té efectes en Laporta i, sobre tot, en Rosell. És a dir, si acceptéssim els canvis proposats per Faus (que no els acceptem), el què passaria és que els 70 milions de pèrdues que ara diuen que hi va haver al 2010 es veurien automàticament compensats per uns guanys de 70 milions l’any que ve. La junta de Laporta perdria 70 milions, la de Rosell guanyaria 70 milions i el Barça es quedaria igual. Això és el mateix que si s’intentessin apropiar de la lliga 2010: el palmarès de Laporta perdria una lliga, el de Rosell la guanyaria i el del Barça quedaria igual. Per tant, el segon missatge és un missatge de tranquil•litat a tots els socis: la salut econòmica del club és magnífica i la “reformulació dels comptes” no altera pas aquesta conclusió. L’únic que la reformulació altera és qui es posa la medalla de la bona gestió econòmica de Laporta: la junta de Laporta o la junta de Rosell.

I això ens porta a la quarta reflexió: si l’únic que es qüestiona és l’exercici al que s’assignen determinats ingressos o despeses, per què està disposada la nova junta a malmetre la reputació internacional del Barça i perjudicar econòmicament al club? Doncs, la veritat, no ho sé. Però apunto dues possibilitats. La primera és que, com acabo d’explicar, quan pitjor es digui que és la situació actual, millor serà la de l’any que ve: si s’assignen 70 milions de pèrdues a la darrera temporada de Joan Laporta, la primera de Rosell tindrà 70 milions de guanys i d’aquesta manera la nova junta podrà aparèixer com la gran salvadora de la situació econòmica quan, en realitat, tot haurà estat un simple truc de màgia comptable. Jugada mestra si un vol augmentar currículum sense fer res!

La segona possible explicació és de caire monetari: si la junta de Rosell mostra uns beneficis de 70 milions el primer any, podrà recuperar la totalitat de l’aval de 60 milions que acaba de dipositar a la LFP. Deixeu-me que expliqui com funciona el tema avals: la LFP obliga a les noves juntes directives dels clubs com el Barça a dipositar un aval per valor del 15% de les despeses del club a l’any anterior (com que les despeses van ser de 400 milions, Rosell va haver de fer un aval de 60 milions). La regla de la LFP és que si a l’any següent el Club té uns beneficis de, per exemple, 15 milions, la quantitat que ha de quedar en aval serà de 60-15=45. Si l’any següent té uns altres beneficis de 10 milions, l’aval passarà ser de 45-10=35. I així successivament fins que s’arriba a zero. A partir d’aquí l’aval sempre serà zero. Doncs bé, si a base d’apropiar-se comptablement una part dels ingressos de l’era Laporta, Rosell generés uns beneficis miraculosos de 70 milions el primer any, l’aval passaria a ser zero immediatament. D’aquesta manera, Rosell i la seva junta s’estalviarien els costos d’avalar 60 milions cada any durant els propers 5 anys. Recordeu que el cost d’un aval està al voltant d’un 1% de la quantitat avalada de manera que, gracies a aquesta argúcia comptable Rosell s’estalviaria 600.000 euros de la seva pròpia butxaca... cada any! Aquesta podria ser la intenció real de la junta tot i que els tribunals faran que el truco els hi surti malament.

Durant la campanya electoral, Javier Faus va dir que seria un honor per a ell i per a la nova junta directiva que jo fóra ambaixador del Barça a Nova York. Agraeixo la confiança a ell i a tota la junta. Com a potencial ambaixador, però, deixeu-me que els hi faci la següent pregunta: val la pena embrutar la imatge nacional i internacional del Barça simplement per obtenir uns beneficis personals (repeteixo, personals) de 600.000 euros? Jo tinc clara la resposta. La pregunta és: la tenen ells?

reproduït del facebook de Xavier Sala Martin

La set de venjan�a de Rossell no t� l�mits

Wed, 28 Jul 2010 18:42:11 +0200

Continuen les difamacions i les insídies de la junta de Sandro Rossell contra la junta directiva anterior, aprofiten cada minut i cada segon per intoxicar, desprestigiar i culpar-los de tot, potser ja n'hi ha prou, només cal veure com estava el Barça l'any 2003 i com està ara , estan fent mal al club però se'ls hi en refot. Me'n recordo perfectament de la fractura que van crear en el barcelonisme els irresponsables Núñez i Cruyff i ara Rossell ens fa anar pel mateix camí... qui és el senyor Faus? com pot aquest aprenent d'economista posar en dubte els números de Xavier Sala Martín, el millor economista que tenim a Catalunya i probable premi nobel d'economia en el futur? ...

POSTDATA: Sandro Rossell és multimiliorari, té un patrimoni de més de 250 milions d'euros, això ho sap tothom, el que hauria de saber tothom també és que té aquest senyor és un protegit de CiU i del Comte de Godó i que tota la fortuna li ve del seu papa, natural d'Àger (la Noguera) , que era l'home més ric del poble i que va fer fortuna quan se'n va anar a viure a Barcelona.

POSTDATA BIS: Jose Maria de Porcioles, alcalde franquista de Barcelona durant molts anys, va fer de notari a Balaguer abans d'anar-se'n a Barcelona, on van fer una gran fortuna ell i els seus amics... curiosament Àger està al costat de Balaguer.

El Tribunal Internacional de Just�cia de l'ONU avala la legalitat d'una declaraci� d'independ�ncia unilateral de Catalunya

Sun, 25 Jul 2010 14:55:03 +0200

La decisió del Tribunal de La Haia , reconeixent el dret d'una nació a declarar-se independent de forma unilateral com a exercici del seu dret a l'autodeterminació és històrica i importantíssima i obre les de la futura independència de Catalunya.

www.reagrupament.cat

Avui s'ha conegut que el Tribunal Internacional de Justíca, principal òrgan judicial de les Nacions Unides, amb seu a la Haia, ha reconegut la independència de Kosovo en dictaminar que la independència promulgada unilateralment pel govern provisional kosovar al febrer de 2008 “no viola la legalitat internacional” i que la seva secessió és la“manifestació del seu dret a l'autodeterminació”. Espanya havia intervingut en el procés defensant a l'audiència pública la il·legalitat de la declaració unilateral de Kosovo. Per primera vegada en la història un tribunal decideix sobre la independència d'un país i crea un precedent per altres nacions sense estat.

Article de Vicent Partal a vilaweb.cat :

La sentència del Tribunal Internacional de Justícia sobre la independència de Kosovë és una gran notícia. El tribunal ha sorprès per la claredat. No solament considera legal la independència de Kosovë, sinó que deixa clar que res en l'ordenament jurídic internacional no pot impedir un procés independentista. I això, sobretot ara, és transcendental també per a nosaltres.

La sentència marca clarament un abans i un després en la jurisprudència sobre la matèria. La comunitat internacional mai no ha tingut una doctrina clara sobre la manera d'arribar a la independència. Per això aquesta sentència és transcendental, especialment perquè aclareix dos conceptes poderosos. En primer lloc, deixa clar que res en l'ordenament jurídic internacional no pot servir per blocar un procés independentista. S'ha acabat, doncs, la broma de la integritat territorial, de la inviolabilitat de les fronteres o de la indissoluble unitat que esgrimia el constitucional espanyol. Aquestes frases rituals han perdut sentit d'un dia per altre i ara es veuen condemnades a ser pura retòrica o propaganda; potser ni això. En segon lloc, afirma una cosa encara més impressionant: que una declaració unilateral d'independència, és a dir: una declaració feta sense acord amb l'altre estat, amb l'estat del qual una part se separa, pot ser legal. Feia dies que avisàvem que aquest era un tema important, però reconec que no em pensava pas que el tribunal seria tan clar i contundent ni que aniria tan lluny.

És evident que el tribunal emet la sentència responent a la pregunta de si la independència de Kosovë s'acorda amb la llei internacional. Això ho deixa clar en tot moment: la pregunta era sobre això i la resposta era sobre això. Però no és menys cert també que una bona part de les consideracions jurídiques per a avalar la independència de Kosovë que addueix el tribunal són de caràcter general i, per tant, s'entenen com una norma d'aplicació comuna.

Resulta molt important, en aquest sentit, de llegir els paràgrafs 79-84 del document (pdf), en què s'aclareixen del tot i sense ni una ombra de dubte els principis d'aplicació general següents:
–el principi d'integritat territorial, el principi de salvaguarda de la integritat territorial d'un estat, només es pot aplicar a les relacions entre estats, o siga a un estat que, per exemple, provàs d'envair-ne un altre. Però no es pot aplicar aquest principi per impedir un procés d'independència (§ 80)
–de la pràctica del Consell de Seguretat de les Nacions Unides no es pot inferir en cap cas ni un sol argument que prohibesca una declaració d'independència (§ 81)
–el Tribunal considera que la llei general internacional no conté cap prohibició contra les declaracions d'independència –i atenció a l'ús del plural! (§ 84)

Passada la primera reacció d'estupor, ahir els mitjans espanyols provaven de tirar aigua al vi parlant de l'excepcionalitat del cas kosovès i afirmant a tort i dret, histèricament, que la resolució no significava res per al nostre país o per al País Basc.

Entenguem-los: Espanya ha jugat molt fort contra la independència de Kosovë. Literalment, ha fet el ridícul oposant-se als estats membres de la Unió Europea i ho ha fet per raons d'ordre intern. Espanya sap que aquesta resolució canvia per sempre la balança internacional sobre la qüestió i dóna un impuls moral i jurídic als processos d'independència de tot el món, com el nostre. Per tant, és normal i lògic que prove de dissimular la derrota en tota regla que van sofrir ahir les seues tesis, perquè el tribunal les va desestimar explícitament.

Entès això, ara no poden dir mentides.

És cert que la sentència s'adreça a la independència kosovesa, però més amunt n'he assenyalat els paràgrafs que són de caràcter general i que han estat invocats per justificar la sentència partint del dret internacional (de fet, aquest apartat es titula, sense gens d'ambigüitat, 'Llei General Internacional'). General, doncs. I els conceptes generals són d'aplicació universal, com subratlla, a més, l'ús del plural que fa el tribunal, un ús que de cap manera no és anecdòtic en una sentència d'aquesta dimensió.

Ara, contra la manipulació que s'intenta fer aquesta vegada hi ha un argument incontestable: hi ha un text públic que tothom pot llegir i que, s'interprete com s'interprete, és rotund en la literalitat. I n'hi ha prou de demanar-los on són els paràgrafs que els donarien la raó, a ells. No en podran esmentar cap perquè no n'hi ha cap, simplement. I això és el que els fa tremolar de por.

Per cert: enhorabona.

Una consulta al Pa�s Valenci� preguntar� si Els Ports han de formar part de Catalunya

Sun, 25 Jul 2010 03:01:19 +0200

La plataforma 'Els Ports en moviment' preguntarà aquest cap de setmana als habitants de la comarca dels Ports si creuen que així 'les perspectives de futur comarcals millorarien'. L'organització ho considera 'un toc d'atenció a la classe política valenciana'.

La plataforma “Els Ports en moviment” va més enllà de la defensa de les emissions de TV3 al País Valencià i ha impulsat una campanya per celebrar una consulta popular en què es preguntarà als habitants dels Ports si creuen que “les perspectives de futur comarcals millorarien" si s'intregressin en una altra comunitat autònoma?”.

La consulta, que tindrà lloc aquest cap de setmana, coincidint amb la diada comarcal en què se celebra l'Aplec dels Ports, no serà vinculant. Tanmateix, segons l'organització, pretén constituir un acte protesta per mostrar el “malestar” amb el tractament que la comarca ha rebut de manera secular, i per “fer un toc d’atenció a la classe política valenciana”.

“Els Ports en moviment” defensen que la població té dret a decidir de quina Comunitat Autònoma volen formar part i al·leguen que “ són nombroses raons les que ens vinculen amb els nostres veïns més immediats: som de les terres de l’Ebre, compartim llengua amb els nostres veïns catalans i aragonesos, pertanyem a la Diòcesi de Tortosa des d’abans que existiren les províncies, i històricament representem un punt de trobada entre l’Aragó, Catalunya i l’antic Regne de València”.

La consulta tindrà lloc a al carrer Sagrat Cor de Vilafranca i es podrà votar tant dissabte 24 com diumenge 25, d'11:00h a 20:00h. Hi haurà dues urnes, una per la gent de la comarca i una altra per aquelles persones que no estiguin censades als Ports però que volen manifestar la seva opinió al respecte, sempre i quan siguin majors de 16 anys i presentin el seu DNI a la mesa electoral.

reproduït de cronica.cat

ERC continua fent el rid�cul

Thu, 22 Jul 2010 13:43:48 +0200

Després de la proposta de Joan Laporta, Lopez Tena i Uriel Bertran de crear la Solidaritat Catalana per la Independència s'han produit les reaccions esperades, els que de debó treballen per la independència, Reagrupament i gent de la Plataforma pel dret de decidir, han dit que s'hi volen afegir, en canvi els poca-vergonyes que des de fa anys divideixen el nacionalisme català s'hi han desmarcat. CiU, com era d'esperar, ni ha contestat, això de la independència se'ls hi en refot, però el més espectacular ha estat la direcció d'ERC, el gran estadista Puigcercós ha contestat amenaçant a l'Uriel Bertran amb l'expulsió d'ERC i enviant un mail als seus militants dient que l'única opció independentista són ells i que aquests de la solidaritat catalana se'n poden anar pastar fang. Una reacció tan patètica com previsible.

ERC no és un instrument per aconseguir la independència del país, és una simple oficina de colocació. Si no tens feina ni estudis et fas d'aquest partit i ells et coloquen on sigui, cobres un bon sou, vas en cotxe oficial i a sobre pots fardar de progre i de patriota. Una gran candidatura independentista unitària significaria que molta gent que va a les llistes de CiU i a les llistes d'ERC i que veu a prop l'ansiat escó es quedés sense escó, sense sou i sense cotxe oficial, evidentment això per tots aquests grimpadors seria gravíssim, haurien de tornar al mercat laboral i buscar una feina!!! OOH!!! TERRIBLE!!!

L'última gran xarlotada del senyor Puigcercós ha estat dir que dóna per acabat el tripartit però que no abandonaran el govern, seguiran ben arrapats a la cadira per “responsabilitat” . Fa uns dies vaig llegir un article on quedava ben retratat aquest penques, li preguntaven si la seva actuació ha servit per lograr la independència o, amb l'excusa, ha servit per passejar-se amb cotxe oficial i col.locar a germans i amics , "ara volen treure l'estelada i fer proclames pujats a l'Audi A-8" . Senzillament lamentable.

Jos� Mar�a Garc�a fitxa... per RAC1!

Tue, 20 Jul 2010 21:55:13 +0200

Geni i figura. Una entrevista que començava amb un simple “Buenos días” ha acabat amb un inesperat compromís en directe pel qual José María García torna a la ràdio, 8 anys després. I ho farà en una col·laboració mensual a RAC1 a partir de la temporada que ve. En principi era una conversa com qualsevol altra, però qui va ser líder de la ràdio esportiva a Espanya ha desplegat les seves crítiques en totes direccions i ha allargat l’entrevista 48 minuts fins que s’ha compromès amb RAC1.

http://www.racalacarta.com/audio/audios_elmon/100720_Garcia_Fitxatge.mp3

http://www.racalacarta.com/audio/audios_elmon/100720_Garcia_Aznar.mp3

http://www.racalacarta.com/audio/audios_elmon/100720_Garcia_Nunez_Florentino.mp3

Votar CiU �s votar Duran i Lleida

Mon, 19 Jul 2010 21:51:01 +0200

De Duran i Lleida s'ha dit que és HONRAT, INCORRUPTIBLE, HUMIL, FIDEL A LA SEVA DONA, INDEPENDENTISTA I QUE TÉ UNA GRAN CABELLERA. DIUEN QUE DÓNA TOT EL QUE TÉ A LES MONGES CLARISSES I QUE VIU EN LA POBRESA, NO LI AGRADA PRENDRE EL SOL, NO LI AGRADA EL LUXE, NO LI AGRADEN ELS DINERS I ESTÀ EN POLÍTICA PERQUÈ VOL SERVIR AL POBLE. NO LI AGRADA EL SEXE DE PAGAMENT I RESA CADA DIA VINT PARENOSTRES ABANS D'ANAR-SE'N A DORMIR...

Si algun independentista de bon cor pensa votar CiU, es a dir, Duran i Lleida, li aconsellaria que anés al psiquiatra o es fes monjo budista.

La Vanguardia continua intoxicant

Sun, 18 Jul 2010 21:59:44 +0200

Aquest diari inqualificable, al servei dels poders fàctics i dels botiflers colaboracionistes de sempre, ens ha obsequiat amb una nova entrega de les seves sospitoses enquestes cuinades. Està clar el què pretenen, afavorir CiU, el partit de la burgesia botiflera de sempre, la que pretén salvar Espanya i que ha enfonsat Catalunya i silenciar Reagrupament, l'únic vot realment independentista, l'únic vot que pot fer que l'independentisme a més de ser majoritari al carrer sigui majoritari també al Parlament.

Puigcerc�s �s, probablemant, un vividor

Sun, 18 Jul 2010 15:07:38 +0200

Joan Puigcercós, de professió cambrer, originari de Ripoll i especialista en l'art de la conspiració, pretén ara ser president de la Generalitat i vol que ens creiem que ja no col.labora amb el PSC. Porta anys fent de palanganer del PSC i just quan veu que s'acosten les eleccions se'n recorda que "suposadament" és independentista, espera que els electors siguin prou ingenus com per tornar-lo a votar i seguir vivint del "cuentu". La realitat és que aquest home està gras com un tocino , tant de menjar i tanta cara dura no són bons per la salut.

El flautista d'Hamel�n

Wed, 14 Jul 2010 02:37:49 +0200

Fa molt, molt de temps, en la pròspera ciutat de Hamelín, va succeir una cosa molt estranya: una nit, després d'un partit de futbol, quan el seus satisfets habitants van sortir de les seves cases, varen trobar els carrers invadits per milers de rates que rondaven per totes bandes devorant insaciables tot el que trobaven.

Ningú podia comprendre la causa d'aquesta invasió. I el que era encara pitjor, ningú sabia què fer per acabar amb aquesta plaga tan irritant.

Per més que volguessin exterminar-les o al menys fer-les fugir, semblava que vada vegada venien més i més rates a la ciutat.

Al cap de poc es va presentar davant seu un flautista taciturn, alt i desgarbat, a qui ningú havia vist mai abans va començar a passejar pels carrers i mentre passejava, tocava amb la seva flauta una meravellosa melodia cara al sol que encantava a les rates, que sortien dels seus amagatalls seguint encantades les passes del flautista que tocava incansable la seva flauta.

I així, caminant i tocant, els portà a un lloc molt llunyà, tant que des d'allà ni tan sols es veien els murs de la ciutat.

Per aquell lloc passava un riu cabdalós on, a l'intentar creuar-lo per seguir al flautista, totes les rates van morir ofegades.

Els hamelinesos al veure's per fi lliures de les voraces tropes de rates, van respirar alleujats.

La rata negra, rata de camp o rata traginera (Rattus rattus) és una espècie de rosegador de la família Murinae. Actuà com a reservori de les mortals epidèmies de pesta negra que assolaren Europa al final de l'edat mitjana, ja que escampava les puces que transmeten la malaltia. Essencialment nocturna, quan l'aliment escasseja surt també de dia. S'enfila i salta molt bé i fins pot nedar.

Postdata: hi ha algú que sàpiga tocar la flauta?

El poble fa hist�ria. �s la manifestaci� per la independ�ncia m�s gran de la hist�ria

Sun, 11 Jul 2010 07:18:59 +0200

http://www.naciodigital.cat

La manifestació reuneix entre 1.1 i 1.5 milions de persones, és la manifestació independentista més gran de la història .

La marea humana cívica i popular ha obligat a dissoldre la capçalera dues hores després de començar i quan tot just s'havia cobert la meitat de la marxa. Tant el president Montilla com la resta de polítics de la capçalera han escoltat sense parar crits d'independència i també xiulets.

En dissoldre's la marxa s'han produït moments de tensió i tres intents lleus d'agressió sense conseqüències cap al president Montilla. Posteriorment s'ha refugiat al Departament de Justícia d'on ha estat evacuat quan han arribat reforços policials.

Gran senyera i polítics xiulats

Un gran senyera ha obert la marxa amb la presència dels sis presidents -Montilla, Benach, Maragall, Pujol, Rigol i Barrera- per davant de la capçalera amb el lema "Som una nació. Nosaltres decidim". Montilla ha arribat a les sis en punt amb crits d'independència i amb una gran presència d'estelades

Entre els polítics hi ha unanimitat. "És una mostra d'indignació del poble de Catalunya" explicaven. A primera fila hi havia Artur Mas, Joan Puigcercós, Xavier Trias, Jordi Hereu, Joaquim Nadal, Gaspar Llamazares, Joan Saura, Joan Antoni Duran i Lleida, Joaquim Llena, Montserrat Tura, Mar Serna, Jordi Fàbrega (EPM), Eliseu Climent i el rector de la UB, Dídac Ramírez, entre altres. També hi havia Jordi Miralles (EUIA), José Àlvarez (UGT), Jordi Porta, Joan Carles Gallego (CCOO) i Isidre Molas (president PSC). Això sí, la classe política ha d'aguantar crits molt importants de "Polítics fora de la capçalera" i molts xiulets.

Gran mobilització

“El poble no acata” titulava Nació Digital en la seva edició especial de paper per la manifestació. I el poble ha ocupat en massa el centre de Barcelona aquesta tarda malgrat la polèmica -“ridícula”, tal i com havien admès diversos polítics”- sobre la capçalera de la manifestació.

La manifestació s'ha convertit en un clam independentista malgrat que el conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, ho ha titllat de "crits discrepants". Tot plegat en un ambient familiar, distès, heterogeni i reivindicatiu a parts iguals. A banda d'un mar d'estelades -el 70% de les banderes aproximadament per un 30% de senyeres- també se n'han vist d'europees i puntualment d'altres nacions com Galícia, Euskadi, Occitània... i Holanda.

De fet, la manifestació no s'ha posat a caminar fins a les 18:45 h i ha partit del Passeig de Gràcia-Granvia, encapçalada per Acte de Sonirania —que aplegava diverses plataformes sobiranistes—, seguits de Reagrupament Independentista, amb Joan Carretero i Rut Carandell al capdavant. Ha estat molt corejat, en aquest àmbit, "Montilla, espanyol: el poble no et vol", a més de totes les proclames independentistes habituals.

Han dominat molt clarament els crits independentistes. També pancartes curioses com les de "Bye bye Espanya", "Espanya deixa'ns en pau", "Tots units fem força tant se val d'on venim", "Espanyols, guardeu-nos l'Estatut a Salamanca" o "Si no ens torneu l'Estatut us agafarem els jugadors de la Roja. Independència".

Rossell no est� a l'al�ada del Bar�a

Wed, 07 Jul 2010 03:06:25 +0200

El senyor Rossell porta quatre dies de president i ja ha fet un munt de cagades. Ressentit, venjatiu, pèrfid, pijo i amb tendència a dir mentides i a intoxicar... aquest personatge no és ni vol ser el president de tots els barcelonistes, cada dia tinc més clar que totes les decisions les pren La Vanguardia i que aquest geni es limita a posar el careto. Un nen de 10 anys té més capacitat d'oratòria que aquest tòtil, no sap ni parlar, a ESADE no li van ensenyar oratòria? què li van ensenyar? a menjar pernil? . No trobeu molta casualitat que just a partir del moment de la dimissió de Rossell , el juny de 2005, comencés a actuar un immens ventilador de porqueria contra el senyor Laporta que encara no s'ha aturat?

Sandro Rossell executa la seva venjan�a despr�s de 5 anys de ranc�nies acumulades

Sat, 03 Jul 2010 01:35:44 +0200

El senyor Rossell va marxar del Barça la primavera del 2005 i ha estat cinc anys acumulant odis contra la directiva del senyor Laporta, preparant-se per executar la seva venjança, querella criminal contra Laporta, querella criminal contra Ingla, marxa forçada de Txiki, ventilador de merda contra el director general del club, intentar ridiculitzar Cruyff a l'Assemblea de compromissaris i pressionar-lo per a que marxi, escampar rumors falsos contra l'anterior junta directiva, cessar fulminantment el director de canal barça, trinxar tota l'estructura del futbol base, etc, etc... Per no parlar d'alguns personatges que ja havien estat a la directiva amb Gaspart i que ara tornen enxufats per a que el Barça torni a ser un club en mans dels de sempre i amb els vividors de sempre que s'han passat tota la vida vivint del club sense fotre ni un brot. CiU ha col.locat la seva gent a la directiva, igual que el Conde de Godó, el president a l'ombra.

A mi Rossell em recorda el Conde de Montecristo, un home que va acabar autodestruït per la seva set de venjança i per l'odi acumulat. Actuant d'aquesta manera Rossell demostra que no és una bona persona, és un individu rancuniós i cruel , que acabarà provocant divisions entre els barcelonistes. En lloc de mirar endavant i pensar en el millor pel club el que acabarà provocant la seva actitut és la reaparició dels "ismes" , nuñistes, cruyfistes, laportistes... i això no ens beneficia en res.

NOTA: em sembla patètic que el sr Rossell com a president del Barça hagi d'anar a Extremadura a "disculpar-se" amb un deixeble de Rodríguez Ibarra per unes suposades "ofenses" de no sé què. Si algú ofén cada dia , dia rere dia, és el PSOE d'Extremadura, que es dedica fomentar sempre que pot l'animadversió contra tot el que fa olor de català.

Larissa Riquelme: �Si Espanya perd, em despullo�

Fri, 02 Jul 2010 04:07:07 +0200

Una de les notícies més destacables d'aquest mundial de futbol és el descobriment de la model paraguaiana Larissa Riquelme, una dona supercalenta, capaç de desglaçar els pols Nord i Sud en menys d'un segon... tots estaríem encantats de lliscar per les corbes vertiginoses del seu monumental cos. Si Paraguai elimina a Espanya ha promés que es despullarà a la plaça de la democràcia d'Asuncion, la capital de Paraguai, un motiu més per desitjar la defunció esportiva de la selecció espanyola, la "coja" . Som-hi Paraguai!!

L�pez Tena: '�s la fi de l'autonomia'

Wed, 30 Jun 2010 02:48:11 +0200

www.racocatala.cat

El jurista i cap del Cercle d'Estudis Sobiranistes (CES), Alfons López Tena, considera que la sentència dictada pel Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut suposa "la fi de l'autonomia". Així, Tena creu que la retallada estatutària demostra que "dins l'Estat espanyol no s'hi pot fer res més", perquè "queda clar què és l'autonomia dins l'Estat". A Espanya "és el TC qui determina quines són les normes vigents". Per tant el jurista conclou que "només queda oberta la via de la independència", "això és el final i només es podrà solucionar canviant la constitució espanyola, si és que els espanyols volen fer-ho, o amb la independència, si el poble català s'hi decanta". Sobre el text del TC, assegura que "és el que tenen les sentències, que sempre hi ha una part que guanya i una que perd". En aquest sentit, considera que el TC imposarà la seva visió als articles reinterpretats, "substituint la voluntat del legislador i del poble que va votar el text". El resultat final serà que l'Estatut "no es podrà aplicar, no s'aplicarà", perquè per Tena el text definitiu "és pitjor que el de l'Estatut del 79".

L'ACPV lliura 650.000 signatures al Congr�s en favor de TV3 al Pa�s Valenci�

Fri, 25 Jun 2010 03:42:55 +0200

www.tribuna.cat

Acció Cultural del País Valencià ha lliurat aquest dimarts 650.000 signatures en favor de les emissions de TV3 al País Valencià. L'entitat arriba al final d'una llarga campanya que supera amb escreix el mig milió necessari per

impulsar la Iniciativa Legislativa Popular Televisió Sense Fronteres. El president d'ACPV, Eliseu Climent, ha valorat la campanya com “un triomf de les classes populars” tot reconeixent que es tractava d'un repte “molt complicat”. Climent ha dit que “ara depèn dels diputats” i ha demanat als partits que han votat en favor de la ILP “que facen el mateix ací al Congrés” per “donar un pas històric per a la llengua, la democràcia i la comunicació al nostre país”.

Eliseu Climent ha recordat que la campanya va començar fa tres anys quan es va instar al tancament de TV3 al País Valencià. Climent ha subratllat que no era la primera vegada que això passava “però sempre ho havíem solucionat de manera dialogada”. El president d'ACPV ha dit que davant la negativa a la negociació “teníem dues opcions: marxar a casa o buscar una formula per guanyar per elevació”. Climent ha explicat que es va buscar “una solució definitiva” per aconseguir un espai de comunicació per la llengua catalana, basca i gallega.

La ILP Televisió Sense Fronteres va obtenir des del principi “una adhesió impressionant”, observa el president d'Acció Cultural, i “ara hem arribat al final”. Climent ha destacat la importància de la xifra assolida, recordant que es demanaven 500.000 signatures, quan a Europa en calen, per a iniciatives semblants, un milió per a un espai de 500 milions d'habitants.

Del total de signatures recollides, 321.150 provenen del Principat; 253. 549 del País Valencià; 29.472 de les Illes Balears; 29.070 de Navarra; 16.141 del País Basc i 2.268 de la resta de l'Estat. S'han lliurat un total de 85 caixes amb 47.270 plecs, amb un total de 651.650 signatures. Les signatures ara han de ser avaluades per la junta electoral i després aniran a la mesa de les Corts. Climent ha avançat que no serà fins d'aquí a sis mesos quan es decideixi si entra o no a tràmit.

El president d'Acció Cultural del País Valencià preveu que “no serà fàcil que perquè els nostres partits sovint voten una cosa als seus parlaments i una altra ací”. En aquest sentit, ha recordat que fins i tot el PP català ha donat suport i ha demanat que els partits que han “votat en favor de la ILP facen el mateix ací al Congrés”.

Climent ha dit que seria “un pas històric per a la llengua, per a la democràcia i per a la comunicació en el nostre país”. El president d'Acció també ha avançat que el Congrés dels Diputats acollirà un gran acte en favor de la ILP Televisió Sense Fronteres amb tots els partits que han votat en favor.

L'històric promotor cultural valencià ha observat que amb la situació actual “TV3 està condemnada al País Valencià” i que la solució és que aquesta ILP prosperi. “El que està fent el govern valencià és fragmentar el mercat cultural”, ha dit. La ILP Televisió Sense Fronteres demana desenvolupar la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries que en el seu article 12.2 estableix s' ha de garantir la recepció de ràdios i televisions en els territoris que comparteixen llengües, tot i que siguin administracions distintes. La carta va ser signada pel govern espanyol l'any 1992 i ratificada pel Congrés dels Diputats l'any 2000, amb majoria del govern d'Aznar.

El 23,7% dels mataronins voten a la consulta sobre la independ�ncia

Mon, 21 Jun 2010 03:21:09 +0200

www.vilaweb.cat

Els organitzadors destaquen Mataró com la ciutat de més de 100.000 habitants amb un índex de participació més elevat per sobre de Girona o Sabadell

Mataró, la ciutat més gran que votava en aquesta onada de consultes, ha registrat una de les participacions més altes: 23,7%. De fet, havia recollit un 17% de vot anticipat. El coordinador de la consulta en aquesta ciutat, el jurista Alfons López Tena, ha expressat la seva satisfacció pels resultats, ha agraït la mobilització de la ciutadania i ha destacat que es tracta del millor resultat obtingut en ciutats de més de 60.000 habitants amb dret a vot des de la primera onada de les consultes. El sí ha obtingut un 93,92% dels vots emesos, el no un 5,30% i un 0,78% dels vots han estat en blanc.

Els poders f�ctics colaboracinistes s'apoderen del Bar�a: el Conde de God� nou President del Futbol Club Barcelona

Mon, 14 Jun 2010 00:05:23 +0200

Els socis del Barça han decidit... amb la mateixa vista que l'any 2000 en que van votar a Gaspart, ara han votat al candidat impostor, Sr Rossell, el ninot que presentaven La Vanguardia i CiU. Rossell és una simple marioneta dels poders establerts de sempre, la Vanguàrdia, el sector dels negocis de CiU i la burgesia barcelonina més pija i botiflera, tots ells estaven alarmats per l'independentisme de Laporta, no fos cas que aquesta epidèmia del sobiranisme s'acabés extenent a tota la societat catalana. La pregunta és a canvi de què tots aquests penques li han donat tant de suport al candidat impostor... favors, concessions, privilegis, poder, diners? tot això fot molt de fàstic, el soci, dissortadament, és fàcilment manipulable i amb una bona campanya a favor o en contra d'algú es poder fer miracles. La Vanguàrdia, un cop més, ha sabut engalipar als socis i imposar-nos el candidat més ben vist pels colonitzadors espanyols.

Sandro Rossell: el candidat impostor

Sat, 12 Jun 2010 01:42:12 +0200

Després del darrer debat de les eleccions del Barça m'han vingut al cap les imatges del Sant Sopar i aquella frase lapidària que deia "un de vosaltres em trairà" , efectivament, un dels candidats ens trairà perquè un dels candidats a la presidència del Barça és un impostor, un traidor. Darrere Ferrer està Laporta, darrere Ingla està Soriano, darrere Benedito està ell mateix, però darrere Rossell qui hi ha? .... Darrere Rossell estan els poders fàctics, Rossell és un estaquirot, un simple ninot mogut pels de sempre: La Vanguàrdia, la direcció de Convergència d'Unió, un part del PSC i la burgesia catalana més pija. Catalunya porta més de 30 anys en mans de la sociovergència corrupta, a Catalunya continuen havent-hi 8-9 famílies de la part alta de Barcelona que maneguen tot el poder, tots ells estan beneïts i protegits pel seu diari de referència, La Vanguàrdia, un diari que va sempre a favor del poder i que no té ètica , ni ideologia ni dignitat, QUIN FÀSTIC. Aquesta gent porta tota la vida col·laborant amb el poder, un poder que està a Madrid i que trepitja sempre que por els nostres drets i llibertats. Són els botiflers de sempre, uns col·laboristes de merda que porten dècades o fins i tot segles fent reverències als colonitzadors elspanyols. Els irriten els independentistes perquè amb la independència se'ls hi acabaria el negoci, a canvi del seu col·laboracionisme obtenen beneficiosos rèdits del poder de veritat, el que està a Madrid des de fa segles. Aquesta casta fètida i corrupta ens ha arruinat com a país però vol seguir mantenint els seus privilegis pels segles dels segles, els seus peatges, els seus casinos, els seus diaris, les seves comisions del 3%, els seus iots a la costa brava, etc... Els cou molt que durant set anys el Barça hagi quedat fora del seu control, en mans d'una persona com Joan Laporta que es declara independentista i que s'ha atrevit a plantar cara als amos de Madrid, per això no han parat de tirar-li merda i d'intentar desacreditar-lo amb dossiers , enquestes falses, amenaces i difamacions.

Només desitjo que el candidat dels poders fàctics, el candidat impostor, s'estavelli i perdi. Aquest tio cada cop fot més fàstic, ell i el diari oficial que el patrocina, la Vanguàrdia, es mereixen caure en un bon pou de merda, o millor encara , que els fiquin en una màquina del temps que els porti a la França revolucionària dels Comitès de Salut Publica i de Robespierre...

El jutge de Nules obre judici contra Fabra per suborn i tr�fic d'influ�ncies

Wed, 02 Jun 2010 15:07:47 +0200

http://www.vilaweb.cat

També és encausada la seva dona

El jutjat d'instrucció número 1 de Nules (Plana Baixa) ha ordenat d'obrir judici contra el president de la Diputació de Castelló i líder del PP a la demarcació, Carlos Fabra, i la seva dona, per diligències obertes per presumptes delictes de suborn, tràfic d'influències i irregularitats fiscals. El jutge d'instrucció entén que 'en principi i a l'espera de la qualificació final, els fets presumptament comesos pels encausats serien constitutius de delictes de suborn i tràfic d'influències'.

Aquest és l'anomenat 'cas Fabra', al qual hi ha 11 persones més encausades per suborn. A Fabra i la seva dona, però, se'ls imputa també un delicte contra la hisenda pública.

El jutjat de primera instància i instrucció de Nules farà el 25 de juny la compareixença prevista en la Llei del Jurat per a concretar l'encausament, sol·licitar el sobreseïment o demanar que s'obrin noves diligències d'investigació.

POSTDATA: no conec ningú que tingui més cara de dolent que aquest tio, ni Vito Corleone .

Handbol.- El dorsal '16' de David Barrufet ser� etern al Palau Blaugrana

Wed, 02 Jun 2010 03:31:09 +0200

www.vilaweb.cat

Tal com el president del FC Barcelona, Joan Laporta, va assegurar durant l'anunci de l'adéu de David Barrufet, porter històric de la secció d'handbol, a final de temporada la seva samarreta penjarà eternament al Palau Blaugrana, feu on 'Barru' va conquistar gran part dels seus 70 títols amb el Barça.

Així, el dorsal '16' de l'handbol queda retirat per part del club en homenatge al 'gran capità' de l'handbol, un jugador que des que va debutar amb 17 anys en el primer equip ho ha donat tot pel club blaugrana.

Barrufet veurà la seva samarreta penjada al costat d'altres històrics jugadors de l'handbol blaugrana, com Joan Sagalés, Iñaki Urdangarín, Òscar Grau, Enric Masip o Xavi O'Callaghan, molts companys seus al 'Dream Team' i que van decidir, per un motiu o altre, retirar-se abans. Ara, tornaran a estar junts a les parets del Palau.

El club, que també té retirats els dorsals dels jugadors de bàsquet Andrés Jiménez, Nacho Solozábal, Juan Antonio San Epifanio 'Epi' i Roberto Dueñas, encara no té clar en quin partit i de quina manera es portarà a terme la celebració de la retirada de la samarreta de Barrufet.

"La candidatura independentista esdevindr� la 3a for�a pol�tica al Parlament de Catalunya"

Sat, 29 May 2010 16:54:09 +0200

http://www.reagrupament.cat

"La candidatura independentista transversal que promou Reagrupament esdevindrà la 3a força política al Parlament de Catalunya a les properes eleccions". "Si es fa bé i va unit, l'independentisme reuneix les condicions per a aconseguir aquests resultats perquè compta amb les idees, la força i les persones".

Frases com aquesta s'han pogut sentir aquest dimecres durant la presentació del llibreDeclaració unilateral d'independència. Catalunya, estat de la Unió Europea, de Josep Pinyol, que ha estat acompanyat pel president de Reagrupament, Joan Carretero i per l'alcalde d'Arenys de Munt, Carles Móra. Carretero és autor del pròleg i Móra, de la cloenda del llibre, respectivament.acte, que ha tingut lloc a Barcelona, ha comptat amb la participació d'unes 120 persones.

Durant la presentació s'han esbossat les propostes que conté el llibre que, segons el seu autor, es pot entendre com un manual pràctic sobre com aconseguir la independència de Catalunya. Pinyol aposta pel que ell anomena "unilateralisme", que considera l'única via factible per a aconseguir l'emancipació nacional, superant les diverses formes de gradualisme.Pinyol ha recordat que la Constitució espanyola de 1978 impedeix la separació de mutu acord entre Catalunya i el Regne d'Espanya. Per això, el Tribunal Constitucional va anul·lar l'acord del Parlament basc, a instàncies del lehendakari Ibarretxe, per convocar una consulta sobre la voluntat del poble basc sobre el seu dret a decidir. La Constitució Espanyola tanca la via de resoldre el dret a decidir dels catalans dins la legalitat espanyola. A més, el fracàs del procés de l'Estatut d'Autonomia del 2006 ratifica de forma clara la impossibilitat de qualsevol estratègia gradual d'assoliment progressiu d'autogovern.

Per a l'autor, el bloqueig constitucional espanyol només deixa oberta la via de la declaració unilateral d'independència, la qual arribarà quan una majoria amb intenció de proclamar Catalunya com a estat de la Unió Europea guanyi les eleccions. I això només serà possible si s'aconsegueix constituir una candidatura transversal que, arran de la repulsa per les escorrialles del procés estatutari, doni lloc a una nova Solidaritat Catalana, encapçalada per personalitats de prestigi del país, en els termes en què ho recollia l'article Patriotisme i dignitat que Joan Carretero va publicar al diari AVUI a finals d'abril del 2009.

Els negocis t�rbols de Sandro Rossell

Mon, 24 May 2010 23:39:00 +0200

http://www.eldebat.cat

Una empresa controlada per ell, presumptament embolicada en un procés per frau en l'organització d'un amistós Brasil-Portugal

Els negocis de Sandro Rosell tornen a posar-lo en dificultats

La campanya electoral del Barça s'escalfa. Si dies enrere van ser notícia els negocis de l'encara president Laporta amb la "princesa de l’Uzbequistan”, ara són les activitats empresarials de Sandro Rosell les que estan en primer pla...

Es tracta d'un assumpte que està subjudice al Brasil i té el seu origen al partit amistós Brasil-Portugal jugat el 19 de novembre de 2008. Segons els escrits de la Fiscalia de Brasília, el govern regional del Districte Federal hauria contractat l'empresa Ailanto Marketing per 9 milions de reals (al voltant de 3,5 milions d'euros) per organitzar l'esdeveniment. Ailanto Marketing és una societat de la que Sandro Rosell, almenys segons el document de constitució de la societat, tenia el 99% del capital social. La Fiscalia considera que la contractació va ser irregular i per això demanda de forma solidària a la mateixa juntament amb els responsables polítics de la contractació. Es demana la devolució de les quantitats percebudes, a més d'altres mesures, com la prohibició de contractar amb l'administració pública, etc... Un dels polítics implicats ha estat empresonat per altres fraus. El secretari d'estat d'esports va ser cessat arran d'aquest i d’altres escàndols.

La demanda de la Fiscalia es basa en què considera l'empresa Ailanto com una empresa "ad hoc" per facilitar la contractació irregular de l'esdeveniment sense seguir els procediments legals. Se l'acusa també de no haver fet front presumptament a les despeses que segons contracte li corresponien i que haurien estat pagades al final per la federació a càrrec de les entrades de l'esdeveniment. A la premsa brasilera apareixen altres societats presumptament vinculades a Rosell. En concret, s'assenyala que els drets de la selecció brasilera estan cedits a ISEC, una empresa domiciliada a les Illes Caiman, que al seu torn els té cedits a BonusSport Marketing, domiciliada a Barcelona, qui els va cedir a Ailanto, constituïda pocs dies abans de la signatura del contracte. La defensa dels demandats al·lega que no hi va poder haver concurs perquè no disposa de llibertat per contractar en estar cedits els drets. De moment, s'està pendent que es completin els escrits dels demandats i que el jutge determini o no l'obertura del procés.

Sandro Rosell va ser responsable de Nike al Brasil, lloc des d'on va crear un entramat de relacions al més alt nivell dins de l'esport brasiler. Una de les claus de les properes eleccions a la presidència del Barça és si els vincles empresarials de Rosell amb el món de l'esport són vistos pels socis com un actiu que pot beneficiar el club o, per contra, són percebuts com una possible font de subordinació del club a interessos econòmics. Sandro Rosell es juga la presidència en aclarir aquesta qüestió.

Salvador Card�s: LA INDEPEND�NCIA NO �S UNA QUIMERA

Tue, 18 May 2010 21:58:17 +0200

reproduït del diari avui

"QUIMERES I ESPERANCES"

SALVADOR CARDÚS /Professor de sociologia a la UAB i periodista. sociòleg i escriptor

“Quimera”, diu Coromines, és “un monstre fabulós representat vomitant flames, el cap de lleó, el cos de cabra i la cua de dragó”. Prové de la mitologia grega i és present en l’heràldica medieval. I d’aquí deriva el sentit que té la paraula com a “creació de l’esperit que es pren com una realitat”. Doncs bé, és molt important que cada època sàpiga reconèixer quines són les seves quimeres, o sigui, que pugui distingir de manera lúcida què és realitat i què és creació –monstruosa– de l’esperit. I és així perquè la quimera sol acabar en inquietud i aflicció, sovint en malvolença i còlera, i encara en dèria i mania. Ens cal, doncs, poder distingir amb el màxim sentit de la realitat, tocant de peus a terra i sense autoenganys còmodes, què són fets, què vagues o falses idealitats i què afanys i esperances possibles o fins i tot necessàries.

Discernir tot això, fets, quimeres o ambicions honestes i factibles, ara és més urgent que mai, perquè som enduts per una gran riuada política que ho està trasbalsant tot i encara no sabem on anirem a parar. I, precisament, una de les principals transformacions polítiques que deriven dels temps que vivim és que allò que fins ara era vist com una realitat, si no tangible com a mínim realitzable, ara és vist com a quimèric. I viceversa, el que semblava quimèric ara és vist com una oportunitat a l’abast. Sí: la gran virtut del procés de reforma estatutària iniciada el 2004 pel president Pasqual Maragall, i a punt d’acabar a la guillotina del Tribunal Constitucional espanyol, és que ha permès fer llum sobre un dels principals errors que es van cometre en l’opacitat de la transició de la dictadura a la democràcia. Ho ha escrit Ferran Mascarell a La Vanguardia (España como problema, otra vez, 13 de maig): “La sentencia liquidarà l’Espanya del 78. Destrueix la millor Espanya construïda i trenca l’Estat”. Només matisaria Mascarell en el sentit que la sentència no destrueix l’“Espanya construïda”, sinó que liquida l’Espanya insinuada i, certament, l’Espanya somniada per alguns, com ell mateix. Per ser més exactes: la sentència farà transparent que l’Espanya en què alguns van creure era una quimera. El veritable monstre fabulós, que vomita flames, té el cap de lleó, cos de cabra i cua de dragó, ara ho sabem, és l’autonomisme i sobretot ho és la seva interpretació federalista.

Reconec que escric aquestes ratlles esperonat per la tossuda i cega insistència –a què aquesta setmana s’afegia Antoni Dalmau en aquest mateix diari (A l’hora del cafè, del 12 de maig)– de seguir considerant la independència de Catalunya com una quimera. I és que aquesta qualificació de l’expectativa independentista com a “creació de l’esperit que es pren com una realitat” ara ja no és altra cosa que l’expressió d’una vana resistència a reconèixer on és el veritable monstre polític. Repetir que la independència és una quimera és un ancoratge desesperat en un model que ja sabem acabat per sempre. Presentar l’afany d’independència com una dèria és el darrer obstacle a vèncer per, precisament, saber distingir què és quimèric i què és plausible. A finals dels anys setanta del segle passat els catalans vam ser enganyats per la vaga promesa –més aviat per un sobreentès que ens va convenir donar per fet– d’una via democràtica constitucional que ens havia de permetre arribar a la nostra plenitud nacional. Trenta anys després, sabem amb tota evidència empírica que l’autonomisme no duu on havíem volgut creure que portava, i ningú amb dos dits de front –i quatre lliçons d’història– pot seguir confiant en una Espanya federal o plurinacional. La quimera, ara ho sabem del cert, era el federalisme.

Per ser honestos, però, ens cal reconèixer que saber que el federalisme o l’Espanya plurinacional són una quimera, un monstre que vomita flames sobre Catalunya, no ens diu que una Catalunya independent no hagi de ser, també, una il·lusió de l’esperit. Ara bé, la diferència és que en aquest segon cas l’única pregunta que cal respondre és si una majoria de catalans la volen, o la voldran, la independència. Vull dir que, mentre que ja sabem que no existeix aquella Espanya sobreentesa fruit d’un no menys sobreentès pacte amb Catalunya al final de la dictadura i que ara produeix tanta aflicció als que hi havien cregut, en canvi, l’expectativa d’independència és un projecte obert, només subjecte a la voluntat democràtica dels catalans. Per Mascarell, per Dalmau, la majoria de catalans encara viuen aferrats a la vella quimera de l’Espanya federal. “Quimeres i desenganys fan tornar els cabells blancs”... En canvi, els qui creiem que la independència no és una quimera, sinó l’esperança d’un país finalment emancipat i capaç de refer tots els llaços possibles i imaginables amb Espanya, Europa i el món sencer, sabem que la majoria dels catalans encara no s’han expressat en un marc lliure, sense pors ni coaccions. I estem convençuts que el dia que ho fem amb llibertat, un dia no gaire llunyà, més d’un i més de dos tindran una sorpresa.

Sobretot el que em fa pensar que som més a prop del que sembla d’aquest nou horitzó és que a hores d’ara la majoria dels que insisteixen a dir que la independència és una quimera ja no diuen que no la volen, sinó que és impossible. Des del punt de vista retòric, dels arguments, l’avenç és enorme. A Catalunya, podríem dir que ara ja hi ha tres grans blocs polítics: els qui volen la independència, i la veuen possible; els que la voldrien, però creuen que no arribarà; i els que ni que fos possible, no la voldrien. I, molt possiblement, ara constitueixen tres blocs molt propers des del punt de vista quantitatiu, però completament diferents des d’una perspectiva qualitativa: el terç que no la vol representa un segment social conservador i reaccionari incapaç d’estirar el país; el terç que la voldria però –encara– no la veu possible no pot oferir altra alternativa que l’anar tirant, com es veurà en les properes eleccions. I el terç que confia en la independència és l’únic capaç de mobilitzar-se i representa el país d’èxit.

D’acord: la independència, de moment, no passa de ser una creació de l’esperit. Però ara mateix és l’única esperança realista d’un país sòlid capaç de retornar la confiança en la política. La independència no és una quimera, no és un monstre, no provoca aflicció ni malvolença. És una voluntat democràtica i madura de llibertat, és bella, i produeix goig i asserena l’esperit.

Hereu... probablement el pitjor alcalde del m�n

Tue, 18 May 2010 02:53:25 +0200

Fa uns anys hi havia una anunci de cerveses que deia: " Calsberg... probablement la millor cervesa del món" , de Jordi Hereu es podria dir just el contrari, és probablement el pitjor alcalde del món. A continuació reprodueixo dos articles que el deixen ben retratat:

"Hereu és el pitjor alcalde des de l'època dels romans"

El periodisa i escriptor Manuel Trallero ha afirmat en una entrevista amb e-notícies, feta en plena Diagonal, que Jordi Hereu "és el pitjor alcalde de Barcelona des de l'època dels romans". "No crec possible trobar un alcalde pitjor de Barcelona des de la fundació de Barcino", insisteix.

En la seva opinió, encara és pitjor que el seu predecessor, Joan Clos, perquè "és la Llei de Murphy: tota situació dolenta pot emptijorar". "La reforma de la Diagonal és una collonada com diria Josep Pla: el que hauríem de fer és deixar-la tal i com està", reitera el columnista 'estrella' d'e-notícies.

Trallero també denuncia que Catalunya no és que estigui en decadència, sinó que es troba "en una agonia inacabable". "La gran culpa és dels catalans, ens vam pensar que érem els reis del mambo", afegeix.

També es mostra crític amb tot el procés de l'Estatut: "no he parlat amb cap membre de cap partit polític català que no m'hagi dit que era inconstitucional: d'Esquerra al PP". Al seu parer, "la gran lliçó la va donar el president Pujol, que es va passar 23 anys governant amb un Estatut que anava dient que s'havia de canviar, però que no va fer mai res per canviar-ho".

MANUEL TRALLERO: A què espera Hereu per dimitir?

Després de l'esperpent de la suposada consulta popular sobre el futur de la Diagonal -digne d'una pel·lícula dels Germans Marx-, el que un servidor de vostès no entén és que el senyor alcalde de Barcelona no hagi presentat encara la dimissió. Semblava difícil superar Clos tocant els timbals un dissabte a la tarda en ple Passeig de Gràcia. Però encara s'entén menys que el cap de l'oposició, el senyor Xavier Trias, un veritable tita freda es limiti a pregar-li que demani perdó als ciutadans per dir que havia votat quan no havia pogut votar, és a dir, per mentir. Tot aquest esguerro de la Diagonal fa pudor i no precisament a Dinamarca.

Bon dia i bona sort.

www.racocatala.cat

La consulta de la Diagonal de Barcelona acaba amb un 12,1% de participació i l'opció C escombrant (80%)

L'Ajuntament de Barcelona clou el bunyol amb un ridícul històric · Cauen els primers caps polítics pel nyap informàtic · L'alcalde Hereu admet errors 'inadmissibles'

La consulta sobre el futur de la Diagonal de Barcelona ha acabat aquest matí. Ho ha fet amb una plantofada política a l'equip de govern amb l'alcalde Jordi Hereu al capdavant, ja que malgrat la possibilitat de vot fraudulent inidentificable, només hi ha votat un 12,1% (172.161 persones, d'un total 1,4 milions que ho podien fer), i a més a més la gran majoria, pràcticament un 80% (137.454) ho han fet per l'opció C, que implicava rebutjar les dues propostes del consistori: A (bulevard, 11,88%) i B (rambla, 8,28%). 83.118 persones han votat presencialment en un dels 108 punts preparats per l'Ajuntament, i la majoria , 89.043 (el 52%) ho han fet per internet. Vora 90.000 vots doncs que gràcies al sistema informàtic no es pot garantir que no siguin fraudulents. Jordi Hereu ha comparegut avui en roda de premsa per donar explicacions, on ha parlat de "missatge inapel·lable" dels barcelonins i d'errors "inadmissibles", i ha anunciat les primeres dimissions polítiques: són Carles Martí, primer tinent d'alcalde, i Pilar Conesa, gerent de sistemes d'informació. Martí ja ha admès aquest matí que la consulta "no s'hauria d'haver fet" i que no tenia justificació social. Mentrestant però Jordi Hereu apunta ja a cadàver polític, mentre els partits de l'oposició municipal exigeixen comptes a un nivell polític més elevat. CiU i PP ja han demanat avui mateix la dimissió d'Hereu.

Per a la història quedarà ja el veritable bunyol social i polític que ha representat la consulta organitzada per l'Ajuntament de Barcelona sobre l'avinguda Diagonal. Un desastre que està acorralant el govern municipal. Des de l'esperpent que ha comportat que qualsevol pugui votar fraudulentamentnomés coneguent número de DNI i data de naixement d'algú del cens, fins a la impossibiltat de detectar-ho si no hi ha vot duplicat, fins a la baixíssima participació (12%) malgrat que les urnes han estat obertes set dies seguits. Tampoc no es pot passar per alt la despesa que haurà suposat tot el conjunt del procés per les arques municipals, i que en cap cas baixarà dels 3 milions d'euros (es calcula que haurà rondat els 5 milions).

Pel que fa al vot fraudulent, que el sistema de la consulta ha facilitat i permès, l'Ajuntament ja va admetre que no es pot conèixer si un vot és o no correcte si no hi ha vot duplicat (coincidència de números de DNI), i que qualsevol ha pogut votar per un altre coneixent DNI i data de naixement. Tot i això García-Bragado va assegurar que el vot electrònic era "segur". Si el dimarts un ciutadà va assegurar a un digitalque havia votat en nom d'Alberto Fernández Díaz per evidenciar que la consulta era un frau, dos dies després fou La Vanguardia qui va vulnerar la "no seguretat" de la consulta votant en lloc de dues persones "amb el seu consentiment".

Mentrestant encara cuegen també les mentides que van dir Jordi Hereu i responsables municipals quan l'alcalde va provar de votar, dilluns, per posteriorment -malgrat no haver pogut- assegurar que ho havia fet sense problemes. Pocs dies després l'alcalde va admetre que va haver de tornar a votar perquè el primer cop, malgrat haver-ho fet veure, no havia aconseguit fer-ho.

Ni els �rbitres espanyols ni Florentino P�rez no poden amb el Bar�a: CAMPIONS!!

Mon, 17 May 2010 07:56:02 +0200

http://www.lobbyperlaindependencia.org/

EL BARÇA, CAMPIÓ DE LLIGA

Pòquer de campió

Ho tenia tot a les mans i no ha fallat. El FC Barcelona s'ha proclamat aquest 16 maig 2010 campió de Lliga. És el vintè títol de Lliga del conjunt blaugrana i posa punt i final a una altra gran temporada

Josep Capdevila

S'ha acabat. I es va acabar molt bé. Després de guanyar la Supercopa d'Espanya, la Supercopa d'Europa i el Mundial de clubs, el FC Barcelona ha tancat una altra gran temporada guanyant la Lliga Espanyola. No ha estat gens fàcil, perquè davant s'ha trobat amb un Reial Madrid que, tot i ser el millor Madrid de la història, s'ha hagut de conformar amb acabar segon.

Després de guanyar la temporada passada la Copa, la Lliga i la Champions, el llistó havia quedat molt alt. I quan el 19 de desembre, encara en ple 2009, ja s'havien guanyat les Supercopes d'Espanya i Europa i el Mundial de clubs, semblava que l'equip es podia quedar sense fam de títols. Però res d'això. Ni quedar eliminats primer a la Copa del Rei i posteriorment a la Champions va poder tombar un equip guanyador. Quedava la Lliga per davant. No es podia fallar. I no ha fallat.

El Barça, campió de Lliga. Amb pràcticament 7-8 jugadors del planter sempre en l'onze inicial, s'ha tornat a fer història. És igual que alguns sorrut diguin que és una pedrera camuflada. D'això res. La pedrera l'ha tornat a guanyar la batalla a la cartera. I aquest és un motiu més d'alegria per a tota l'afició barcelonista.

Alguns s'han gastat 300 milions per no guanyar res. Nosaltres, aquests 300 milions els gastem per donar-li les gràcies a tota la plantilla ia tot el cos tècnic del primer equip del FC Barcelona. 300 milions de gràcies!

El s�trapa Francisco Camps ja torna a estar imputat, ja falta menys per veure'l a la banqueta dels acusats

Thu, 13 May 2010 02:24:28 +0200

El patriota espanyol Francisco Camps torna a tenir problemes amb la Justícia, per desviar l'atenció se li ha ocorregut el de sempre, canya contra tots els valencians que no l'estimen, canya contra els malvats catalanistes i ara a tancar repetidors de Catalunya Ràdio... des d'aquí li desitgem a aquest gran estadista una llarga i prolongada gastroenteritis, amb una mica de sort acabarà ofegat per la seva pròpia merda...

www.valencianisme.com

La Sala Penal del Tribunal Suprem espanyol ha rebutjat hui la decisió del Tribunal Superior de Justícia valencià que va acordar el passat agostl'arxivament de la causa oberta contra el president de la Generalitat, Francisco Camps, per un suposat delicte de suborn passiu impropi, en una polèmica interlocutòria esguitada per l'amistat declarada entre Camps i el president del TSJ, Jaun Luis de la Rúa, que va ocasionar els recursos del PSPV i la Fiscalia davant del TS acceptats ara per l'alt tribunal. Amb això, la situació torna al jutge instructor, José Flors, i amb Camps a un "escalonet" de tindre el dubtós honor de ser el primer president de la Generalitat a seure en la banqueta dels acusats.

Segons diu el TS en la sentència, "hem de declarar hi haver lloc als recursos de casació amb estimació del primer dels motius per infracció de llei adreçats pel Ministeri Fiscal i per l'acusació particular (PSPV) front a la interlocutòria dictada per la sala civil i penal del TSJ de València en data 1/08/2009, casant i anulant parcialment la mateixa en allò atenent al sobreseïment de la causa per a què continue la seua tramitació en la forma legalment procedent, amb declaració d'ofici de les costes d'ambdós recursos".

El Suprem demana ara a l'instructor del cas del TSJ de València, José Flors, seguir investigant sobre si Camps va acceptar els regals de la trama, cosa que amb molta probabilitat portarà Camps a la banqueta dels acusats en un judici oral. També es reobre la causa per a l'exsecretari general del PPCV, Ricardo Costa, l'expresident del Consell, Víctor Campos i el cap de protocol de la Diputació de València, Rafael Bertoret.

L'alt tribunal ha revisat també la decisió del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) del passat novembre d'arxivar la queixa de l'advocat José Luis Mazón contra el president del Tribunal Superior de Justícia valencià, Juan Luis de la Rúa, de no haver-se inhibit, malgrat que el president Camps havia reconegut l'estreta amistat que l'unia a De la Rúa.

El cas se li complica ara a Camps i al PP valencià molt més del que estava el passat agost, donat que la instrucció sí tindrà ara el compte els informes del jutge Baltasar Garzón i de la Policia Nacional que el TSJ va ignorar en el seu moment sobre un suposat finançament irregural del PP valencià relacionat amb la trama Gürtel, així com el darrer informe de l'Agència Tributària en el mateix sentit fet públic ahir i que ha rebut de moment com a única resposta del PP una querella contra el funcionari que la va redactar.

Així, Francisco Camps resta ara a "un escalonet" de ser acusat de rebre trages i altres peces de roba valorades en més de 12.000 euros de la trama corrupta que va aconseguir contractes de la Generalitat per més de 7,2 millions, molts d'ells fragmentats per baix del màxim de 12.000 euros a partir dels quals la llei exigeix concurs públic, i que també es va encarregar dels actes institucionals i de partit del PP valencià. Si no abandona el càrrec, serà el primer president de la Generalitat en seure a la banqueta dels acusats.

Els vots necessaris per entrar al Parlament

Thu, 06 May 2010 23:38:01 +0200

www.tribuna.cat

A les properes eleccions al Parlament de Catalunya, diverses candidatures de nova creació s’estan plantejant aconseguir diputats al Parlament. Davant seu tindran un mur mediàtic, però també un sistema electoral determinat. Els 135 escons estan molt disputats i molts dels que es presenten es quedaran sense premi.

Tot i que es tracta d’un sistema força proporcional, els diputats es divideixen en quatre circumscripcions i s’imposa la barrera del 3% dels vots vàlids a cada circumscripció per participar en la distribució d’escons per la llei d’Hondt. En el cas de Barcelona, superar el 3% equival a obtenir d’entrada 2 o 3 diputats. Els vots necessaris per aconseguir el 3% sobre els vots vàlids dependran del percentatge de participació i també de si augmenta o disminueix el cens electoral. A les convocatòries de 2003 i 2006 ha suposat al voltant de 70.000 vots.

Aquesta barrera del 3% ha tingut els seus efectes en tres de les 8 convocatòries anteriors al Parlament: el 1980 la CUPS, que agrupava formacions d’esquerra radical, Nacionalistes d’Esquerra i la conservadora Solidaritat Catalana; el 1984 l’Entesa de l’Esquerra Catalana i, el 1999, Esquerra Unida i Alternativa. Aquestes formacions haguessin obtingut 1 o 2 diputats si no hagués existit aquesta barrera.

Pel que fa a les altres tres circumscripcions, Girona, Lleida i Tarragona, la barrera del 3% no fa efecte, ja que és necessari un percentatge més alt de vots per aconseguir alguns dels escons que es reparteixen. A les darreres eleccions els últims diputats van assignar-s’hi amb el 4,6% a Tarragona, el 4,8% a Girona i el 5,7% a Lleida. El que mai ha passat fins ara és que una llista electoral hagi obtingut representació a una d’aquestes tres circumscripcions i no n’hagi obtingut a Barcelona.

Amb la participació de les darreres eleccions, més baixa que la mitjana, es necessitarien el següents mínims de vots per aconseguir representació en cada una de les quatre circumscripcions (Vots necessaris, amb el cens i la participació de les eleccions al Parlament de 2006, per obtenir Diputats a les quatre circumscripcions.):

	Vots mínims	% mínim	Diputats
Barcelona	66.724	3	3
Girona	13.200	4,8	1
Lleida	10.417	5,7	1
Tarragona	13.325	4,6	1

Victor Alexandre: Esquerra, un vaixell a la deriva

Thu, 06 May 2010 03:07:23 +0200

Esquerra ja fa temps que és un vaixell que va a la deriva i que, veient-se impotent per salvar-se a causa de la inèpcia del seu comandament, intenta mantenir contenta i enganyada la poca tripulació que li queda. Per això, abans que la nau s'estavelli contra les roques, continua publicant un full parroquial que canta les excel·lències d'aquest comandament. De fet, si els catalans no tinguéssim cap més mitjà d'informació que aquest, ens enamoraríem d'Esquerra, perquè tot ho fa meravellosament bé. Absolutament tot. I és que la humilitat, prou que ho sabem, no és el fort de l'actual direcció d'Esquerra. El seu fort és l'arrogància. L'arrogància vàcua. En lloc de reflexionar sobre els motius pels quals és l'únic partit de Catalunya amb més exvotants que votants, ha optat per satanitzar els primers. "Qui no està amb mi, està contra mi", és el seu lema bíblic. I en el seu full parroquial hi afegeix que els crítics són dolents per naturalesa, perquè només els mouen "finalitats econòmiques o polítiques". Es veu que ja plenament convençuts que el contacte amb les roques és imminent, els dirigents d'Esquerra cerquen culpables fora de la nau. No els estimba la seva inèpcia, diuen, els estimba tot aquell que ha tingut la gosadia d'advertir-los que seguien una ruta equivocada. "Ens voleu mal!", criden mentre la tripulació els abandona a la seva follia. I hi afegeixen: "Sou els nostres enemics!". Pobres. Són tan arrogants que ni els passa pel cap que a Catalunya hi pugui haver persones que, a diferència d'ells, no es mouen ni per diners ni per misèries de partit. No els passa pel cap que hi pugui haver gent plenament lliure i insubmisa, gent que no està en venda i a la qual no se la pot subornar amb un càrrec ben remunerat o amb uns copets a l'esquena que li engreixin la vanitat. No, no els passa pel cap, perquè al llarg d'aquests anys d'estada al poder, com a bons deixebles del Partit Socialista, han teixit una teranyina de subordinacions estratègicament situades que, en qualitat de quota mediàtica, els fan vestits a mida a tant la peça. La roïnesa és així. I el tret més característic de la roïnesa no és que existeixi, sinó que no concep que existeixi algú que no sigui com ella.

El full parroquial d'Esquerra, per tant, té la missió d'escampar aquesta actitud: la fatuïtat al servei d'una sigla -E, com la "E" d'Espanya- sense cap més objectiu que la retenció del poder mentre el país davalla vertiginosament i es constata que mai, d'ençà de la mort d'en Franco, Catalunya no havia estat tan espanyolitzada com avui. I, en aquest sentit, la política de balcó d'Esquerra és prou el·loqüent. Tant la invitació a Zapatero al balcó de la Generalitat com la bandera espanyola penjada per Puigcercós al balcó de Governació ja han passat a la història com el que són: una declaració de principis. No és estrany, per tant, que ara que s'acosten eleccions, Esquerra, com fa el totalitarisme de manual, cerqui desesperadament un enemic exterior a qui carregar els neulers per desviar l'atenció. Es nota que l'empremta que Franco va deixar en alguns dirigents republicans va ser ben forta, perquè la voluntat de tallar els caps desafectes o, si més no, d'emmudir-los, recorda força la de l'antic règim. Deu ser per això que aquests dies han homenatjat, ensabonat i venerat un feixista com Juan Antonio Samaranch.

Víctor Alexandre

www.victoralexandre.cat

Fabi� Estap�: Jordi Hereu �s una bleda podrida

Tue, 04 May 2010 02:51:40 +0200

www.enoticies.cat

L'economista Fabià Estapé considera l'alcalde de Barcelona "una bleda podrida"

"El gran bé de Catalunya serà que Hereu perdi les eleccions"

L'economista Fabià Estapé, en la seva secció a la revista El Temps, considera que la resposta al TC davant una possible retallada de l'Estatut "depén de com estigui l'ànim dels ciutadans". En aquest sentit lamenta que "mentre es tolerin bestieses com les d'Hereu fent la consulta de la Diagonal, tindrem poru moral".

L'economista augura que "el gran bé per a Catalunya serà que Hereu perdi les eleccions. En tot país hi ha bledes podrides, i ell n'és una".

El Tribunal Suprem reitera l'equival�ncia jur�dica de les denominacions de "valenci�" i "catal�"

Tue, 27 Apr 2010 21:34:56 +0200

www.valencianisme.com

El Tribunal Suprem (TS) ha rebutjat el recurs interposat pel Consell contra la sentència emesa pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) amb data de 3 de setembre de 2006, en la qual donava la raó al Sindicat de Treballadors i Treballadores de l'Ensenyament del País Valencià (STEPV) quant a l'exempció de la prova de coneixements de valencià als llicenciats en Filologia Catalana en les oposicions a docent no universitari.

Des de l'STEPV han informat que es tracta de la quarta sentència favorable a l'entitat que emet el TS en esta matèria. En total, segons han indicat les mateixes fonts, ara mateix hi ha 28 pronunciaments judicials que reconeixen l'equivalència jurídica de les denominacions de "valencià" i "català" per a designar una mateixa llengua.

En la mateixa línia que en les sentències anteriors, l'alt tribunal espanyol sosté en esta darrera resolució que no hi ha "cap raó jurídica" que puga determinar que el títol de llicenciat en Filologia Catalana no siga acreditatiu de la possessió de coneixements de valencià a l'hora d'accedir a una oposició als cossos docents no universitaris, ja que segons ha subratllat el TS, esta llicenciatura "avala àmpliament el coneixement de la llengua d'esta comunitat, anomenada oficialment valenciana i en l'àmbit acadèmic catalana".

Davant d'esta sentència, l'STEPV ha instat el conseller d'Educació, Alejandro Font de Mora, a incloure en les oposicions d'enguany l'exempció de la prova de coneixements de valencià als llicenciats en Filologia Catalana . Si no ho fera així, l'entitat ja ha anunciat que recorrerà de nou contra la resolució de la Conselleria. De moment, la Generalitat haurà de fer front a les costes del procés, valorades en uns 1.500 euros.

Coses que cal saber del jutge Garzon

Mon, 26 Apr 2010 22:01:16 +0200

Últimament alguns progres de pa sucat amb oli ens volen vendre que el senyor Garzon és una espècie de salvador de la democràcia, un superheroi baixat del cel que no ha trencat mai ni un plat. A continuació reprodueixo un article del lobby per la independència que explica les barbaritats que va fer la policia judicial d'aquest senyor l'any 1992 just abans del començament dels jocs olímpics de Barcelona. Es pretenia que el món senser no veiés certes coses, calia netejar Barcelona de putes, pobres i independentistes.

http://www.lobbyperlaindependencia.org/

Les amenaces, tortures i vexacions de tota mena me les produïren a la "Dirección General de la Guardia Civil" de Madrid. A la caserna de Girona, malgrat el clima d'intimidació que hi regnava,em tractaren amb una certa correcció.

Vaig entrar a la "Dirección General" diumenge dia 5 de juliol a la matinada. Me'n van treure per dur-me a l'hospital la matinada següent. Les sessions de tortura a què em someteren consistiren bàsicament a fer-me estar hores i hores de genolls damunt el sòlon hi havia una mena d'estelles que se'm clavaven a la carn. Arran d'això se m'arrancà la pell dels genolls. Em col.locaren les mans a l'esquena i una bossa de plàstic al cap que un o dos torturadors m'anaven estrenyent al voltant del coll produint-me una angoixosa asfíxia. Mentrestant, altres torturadors, de cinc a vuit, em colpejaven fortament per tot el cos (al cap, al ventre, als testicles...). Eren puntades de peu, cops de puny i també cops amb objectes, amb un llibre. és a dir, mentre m'ofegaven amb la bossa de plàstic rebia una veritable pluja de cops i de crits. Entre els crits hi havia constants insults contra Catalunya i les catalanes i catalans d'un contingut racista i masclista. Durant la tortura el cap em quedava negat de suor. A vegades em tiraven fum a la bossa abans d'estrènyer-la, també cremaven amb una cigarreta l'extrem interior de la bossa per tal que aspirés el fum del plàstic cremat. Aquesta tortura me la inflingiren repetidament al llarg de sessions interminables.

El mateix terror que provoca sentir uns agents que gaudeixenasfixiant-te i colpejant-te forma part d'aquesta tortura. Também'obligaren a posar-me als testicles un fil elèctric que teniatres terminacions. Van estar una llarguíssima estona intimidant-mei dient-me bestieses de contingut sàdic al voltant de temessexuals. Durant aquesta tortura les vexacions de tota mena i elterror van ser interminables, permeteu-me que m'estalviï dedescriue-la amb més detall perquè al recordar-ho se'mreprodueixen els efectes d'aquesta experiència terrible.

Entre sessió i sessió, quan paraven per descansar, em tancaven enuna cel.la. Aquests intervals no passaven mai dels vint minuts.

Després de l'última sessió de tortura abans que intentéssuïcidar-me em digueren que la Carme, la meva companya, tambéestava detinguda i que la portaven cap a Madrid, i que podriasentir els seus crits en "so estèreo" quan la torturessin tal comhavien fet amb mi. Si bé jo ja feia hores que estava destrossat,això em va deixar absolutament abatut. Amb tot el que m'havien feti em feien jo no tenia cap dubte sobre la veracitat de les sevesintencions.

Al cap d'una estona d'estar a la cel.la, a causa de l'estat en quèem trobava i amb una perspectiva immediata encara més horrible imonstruosa, vaig veure'm empès al suïcidi. Mai en la meva vidahavia pensat a suïcidar-me, però aquí se'm va presentar com unanecessitat (no podia més) i com una resposta a tanta crueltat ivexació. Com que no tenia res amb què suïcidar-me vaig llençar-me corrents de cap contra la paret. Vaig quedar immòbil a terra,amb el cap que em donava voltes. Em trobava semi-inconscient.seguidament entraren un grapat de guàrdia civils molt esverats. Und'ells va ventar-me un seguit de coces, els seus col.leguesl'aturaren. Jo no em podia moure. Estaven molt neguitosos, nosabien què fer. Jo vaig perdre el coneixement. Em portaren a unhospital. Els agents que allí em custodiaven es van portar ambcorrecció. Jo estava molt desorientat. Pensava en la Carme, peròcap dels vigilants no sabia o no volia dir-me res sobre ella. Al'hospital vaig tenir una visita llampec d'un individu que proferíamenaces contra mi i la meva família si gosava parlar de lestortures, tot recordant-me que jo ja sabia "què" havia dedeclarar. I que si no deia allò que ells volien que digués, totel que havia passat no seria res comparat amb el que em passaria ami, a la Carme i a la meva família.

Ben entrat el vespre es presentaren mitja dotzena de guàrdiacivils a l'habitació de l'hospital, on ja n'hi havia dos amb unamàquina d'escriure i un advocat d'ofici que pràcticament ni em vafer cas. Em prengueren declaració des del llit, i l'endemà almatí, quan en cara em sentia atordit i marejat i tenia seriosesdificultats per desplaçar-me, em portaren a declarar al'Audiència Nacional. Durant el trajecte vaig preguntar per laCarme però ningú em va donar cap mena d'explicació. Pensava elpitjor. Vaig relacionar la seva sort amb les amenaces que haviarebut a l'hospital.

Ja per acabar, i a causa de les amenaces rebudes de forma repetidai insistent per part de funcionaris de l'estat espanyol,responsabilitzo el ministre espanyol de l'Interior i a la"Dirección General de la Guardia Civil" de qualsevol dany oagressió que rebi la meva dona, qualsevol membre de la mevafamília o jo mateix.

Xavier Ros

Membres de la Guàrdia Civil em van afagar el dia 7 de juliol capa 2/4 de 9 del vespre tot sortint de casa. Em van dur a Girona.Durant el trajecte em colpejar la cara i el clatell mentre em feienpreguntes. A Girona, a la caserna em van fer despullar, em posarencara la paret i em donaren cops. Em van fer caure i a terraseguiren colpejant-me. L'endemà, de bon matí, comencen ainsultar-me, em posen en una cel.la, em cobreixen amb una manta perevitar que els cops deixin senyals, em fan agenollar i em colpegenal cap, al clatell, a l'esquena, a l'estómac i a les cames moltmés intensament que el dia anterior. Em demanen per un "zulo". Peraturar la pluja de cops els dic que els portaré a un lloc de lamuntanya. Excaven unes quantes hores i no apareix res. M'amenacende mort amb una pistola. Tornem a Girona i es passen el viatgecolpejant-me. El mateix dia em porten a Madrid, arribem a lamatinada. Després d'esmorzar em posen en una cel.la de cara a laparet. Sessió de preguntes i cops de puny durant tot el matí. Ala tarda em van posar una bossa de plàstic al cap dues vegades perprovocar-me l'asfíxia. Em van colpejar repetidament amb una menade porra de plàstic a l'esquena, cap i clatell.

Em van fer estar unes quantes hores dret a la cel.la, a causa delcansament em vaig adormir i com a càstig per haver-me adormit emvan picar amb una porra a l'esquena durant una bona estona.

Al dia següent, es repeteixen totes les tortures abans esmentades.Em fan fer flexions i m'amenacen d'aplicar-me la "màquina". Totplegat amb crits i insults personals i contra Catalunya, i ambamenaces contra la meva família.

Durant l'interrogatori em deien allò que havia de declarar. Emfeien aprendre de memòria la resposta que ells havien triat i mela feien repetir diverses vegades. Em deien que si no responia elque ells em deien m'anirien torturant.

A l'Audiència Nacional, abans de declarar davant del jutge se'm vapermetre parlar amb l'advocat. L'advocat em va dir que signés totallò que la Guàrdia Civil m'havia fet dir mitjançant lestortures. Em va assegurar que el jutge li havia dit que signantaquella declaració em deixaria en llibertat sota fiança, comaixí va ser.

Xavier Ros, 29 de juliol de 1992

Xavier Puigdemont

Em van agafar cap a les sis de la tarda del dia 7 de juliol en elmeu lloc de treball. Em van portar a la caserna de Girona. Em vaninsultar i em van donar uns quants clatellots, però res greu.

Em van dur a Madrid. Vam arribar a la matinada. Durant elsinterrogatoris em taparen els ulls amb una mena de cinta deplàstic. Em feien posar dret de cara a la paret i em feienpreguntes mentre m'anaven colpejant per tot el cos.

Em van amenaçar amb l'aplicació d'elèctrodes. D'aquesta torturaen deien la màquina. Jo els vaig dir que patia asma, però ellsse'n van riure. Em van dir que el forense els havia dit que jopodia resistir 3600 W i que si no ho suportava la culpa no eraseva, sinó del metge forense per no assessorar-los prou bé. Elsseus comentaris eren d'un gran cinisme sàdic.Jo estava atemorit.Em posaren una mena d'objectes a les mans, com unes varetes. No pucprecisar-ho millor perquè continuava amb els ulls tapats. Mentrejo tenia a les mans aquells objecte ells discutien sobre si baixaro no baixar la palanca. Jo estava aterroritzat. Em volien donar aentendre que discutien sobre la possibilitat d'electrocutar-me.

Em van amenaçar de fer-me la banyera. Ja se m'enduien a fer-me latortura però de sobte va aparèixer l'agent "bo" i els ho vaimpedir. Em van fer sentir les veus dels meus companys detinguts.

Em van posar dues vegades la bossa de plàstic al cap. la segonavegada van estrènyer molt fort mentre m'anaven colpejant de formaininterrompuda per tot el cos.

Durant els dies que va durar la detenció no vaig menjar ni dormir.Em vaig aprimar set quilos. Mai a la meva vida havia sentit tant deterror. Durant la declaració vaig signar tot el que ells em vandir davant la por que es repetissin les tortures. Em van dir quecom que jo tenia un historial net no m'havia de preocupar, que sisignava podria sortir.

Xavier Puigdemont, Girona, 29 de juliol de 1992

Xavier Alemany

Em van agafar a l'Estartit a les 5 de la tarda del dia 7 de juliol.Em van dur a la caserna de la Guàrdia Civil de l'Estartit. Unsagents em van colpejar mentre em preguntaven per un amagatalld'armament. Em posaren una mena de passamuntanyes que em tapava elsulls. Al cap d'una estona em van portar a Girona. Durant el viatgeem van amenaçar de parar el cotxe i "escarmentar-me". A Girona, ala caserna, no em van agredir físicament.

A Madrid, a la matinada, a poc d'arribar, vaig demanar per anar alwàter, m'hi van conduir i un cop a dins no em deixaren orinar. Emferen fer flexions durant molta estona enmig dels excrements i elsorins. Al matí va ser el primer interrogatori, em deien quereconegués tot allò que ells anaven dient. Jo m'hi negava perquèera mentida. Ells m'anaven colpejant a l'esquena, al cap, alclatell i a les cames. La sessió va durar tot el matí.M'amenaçaren de posar-me corrents elèctrics. A la tarda, emposaren una bossa de plàstic al cap dues vegades. Em tiraven fumde cigarreta a dins de la bossa per augmentar la sensaciód'asfíxia. El primer cop que em posaren la bossa vaig estar a puntde perdre el coneixement.

Al dia següent em van colpejar amb un objecte que semblava unaguia de telèfons enrotllada, en forma de tub. Em van fer agenollari em col.locaren els dits dels peus de forma que no poguésrecolzar el pes del cos en el peu, sinó que tot caigués en elsgenolls. mentre estava de genolls em colpejaren molta estona pertot el cos. Els insults, les amenaces, les coaccions es van repetiruna vegada i una altra.

L'endemà vaig signar la declaració. La Guàrdia Civil m'obligàa repetir allò que ells havien decidit que digués sota amenaçade noves tortures.

Xavier Alemany, Girona, 29 de juliol de 1992

Eduard Lòpez

Sóc detingut el dilluns dia 6 de juliol -aproximadament a dosquarts de dotze de la nit- i traslladat amb els ulls tapats a unacaserna de la Guàrdia Civil de la qual en cap moment no arribaréa conèixer ni tan sols la ubicació. Al moment de la detenció,realitzada al portal de casa quan vaig baixar reclamat perl'interfon per veure una suposada "amiga de Vic", em llancen unajaqueta al cap, m'entren en un cotxe i no se'm revelen els motiusdel meu arrest -em diuen "Sabes a qué venimos, verdad?"-. Solsquan arribo a la sala d'interrogatoris se m'informa que esticdetingut per la meva suposada relació amb Terra Lliure i se'mllegeixen els drets. Signo un document en aquest sentit.

A la primera nit d'interrogatoris vaig rebent els primers cops demà al clatell i alguna esporàdica puntada. Em fan estarconstantment de peu, amb els ulls embenats i de cara a la paret.Fins l'arribada del matí -ho identifico pels primers ocells- nose'm permet seure.

Començo a sentir el brogit de guàrdies que s'incorporen a lafeina. Els interrogatoris s'endureixen. Augmenten els cops.Identifico una persona com a màxim responsable del meuinterrogatori. Quan vol, parla en català -amb un fort accentcastellà- tot i que em prohibeix la utilització d'aquest idioma.-"Aquí hay gente que no lo entiende"-. Ell mateix s'encarrega dedonar-me cops de puny als ronyons i d'incitar-me a "confessar" quanem comencen a aplicar el que ells qualifiquen de "màquina depensar" -una bossa de plàstic col.locada al cap que impedeix derespirar i acaba per provocar ofegament.

M'amenacen amb fer "la banyera" i amb ficar el meu cap en una tassade wàter. Durant la meva estada a Barcelona no em permeten dedormir ni em donen res per menjar. Esporàdicament -"si em portobé"- em deixen beure algun got d'aigua. Em duen al lavabo duesvegades: la primera el matí de dimarts i la segona a la tarda, pocabans de ser traslladat a Madrid.

El trasllat a Madrid s'efectua amb un furgó. Durant tot el viatgevaig emmanillat i amb els ulls tapats. Em sembla, -no ho podriaassegurar- que som tres els detinguts que som traslladats. Elfurgó pren una gran velocitat i fins i tot tinc por que no espugui produir un accident.

Arribem a Madrid. Em deixen en una cel.la sense llum i amb uncamastre amb dues mantes. Sento crits esfereïdors procedents delpis de dalt. De seguida em porten a interrogar. Comença unveritable calvari. M'apliquen una bossa de plàstic al cap i, al'ofegar-me, me l'arrenco amb certa violència. Enfurismatsm'emmanillen les mans al darrere i me'n continuen aplicant. Em fanposar de genolls -un d'ells se m'aseu al damunt- amb més bosses alcap i amb una contínua pluja de cops al cap. Em donen puntades icops de puny. Lluito i aconsegueixo incorporar-me mínimamentdiverses vegades. M'amenacen a aplicar-me electricitat se no"col.laboro" i al mateix temps un d'ells recorre els meus braçosamb la punta dels dits. Ignoro durant quant de temps es perllongala sessió. Identifico el guàrdia que sap parlar català com lapersona que porta la veu cantant. és ell qui dóna l'ordre que emdeixin seure en una cadira i em demana si vull un got d'aigua. Quanem baixen altre cop a la cel.la em fan estar dret de cara a laparet. Tinc molta son i em sembla defallir. De tant en tant elsguàrdies obren la reixeta de la porta de la cel.la per comprovarque no hagi caigut en la temptació d'estirar-me al camastre.

La resta d'interrogatoris -efectuats pel que parla catalàacompanyat d'un noi més jove- seran un constant "repàs de cara al'examen" a partir de les falsetats que em fan dir en aquest primerinterrogatori. M'intimiden amb el soroll produït per bosses deplàstic i continua, encara que no amb un ritme tan intens, lapluja de cops al cap.

Al cap d'unes hores del primer interrogatori em fan passar a unahabitació on una dona se m'identifica amb un carnet del Colegio deForenses de Madrid. Prèviament m'han retirat la bena dels ulls. Emdemana si em medico, si tinc malalties contagioses, etc. Em fa unarevisió i comprova que tinc una ferida al genoll. En pren nota,però, tot i que li nego que la meva detenció hagi estat violenta,no em pregunta com s'ha produït la ferida. Al preguntar-me quinés el tracte que estic rebent de la Guàrdia Civil m'encongeixod'espatlles i la miro als ulls. Ella abaixa els seus. Com a comiatem recomana que, tot i el mal tràngol, no deixi de menjar. Segonsella, em convé.

Poc després arriba el "sopar". és la primera cosa que puc menjardes de l'inici de la detenció. A partir d'aleshores la qüestióculinària s'anirà normalitzant.

Dijous al matí, un guàrdia entra a la cel.la i em fa signar unpaper del jutge segons el qual se'm prorroga l'aïllament durant 48hores més.

Els meus interrogadors m'adverteixen que aviat em faran pujar aparlar amb "uns amics seus". Sembla ser que es refereixen a la mevafutura declaració policial. Al darrer interrogatori ja no hiassisteix el que sap parlar català. Me'l fa el que sembla mésjove.

La matinada de dijous a divendres em fan pujar a declarar. Prenenun camí diferent del que condueix a l'habitació on acostumen ainterrogar-me. Trobo un escrivent, un guàrdia de paisà que em fales preguntes i, asseguda a la meva esquerra una dona que no diures. Quan demano qui és, el guàrdia m'ensenya un carnet que laidentifica com a advocada del Colegio de Madrid.

Em diuen si vull declarar. No sé que fer i tinc por. Responc quesí. Mentre declaro se senten gemecs procedents d'una habitaciópropera. L'advocada no diu ni piu. El que em pregunta s'aixeca iobre la porta del passadís, diu que fa molta calor i que vol quecorri l'aire... Al cap d'una estona el reclamen fora, desapareix iquan retorna em formula una nova pregunta. Acabo per declararsubstancialment el que els meus dos "instructors" m'exigien.

L'endemà em porten a l'Audiència. Cap al migdia passo al despatxdel jutge. Em fa les preguntes a partir de la meva declaraciópolicial. Nego la part més patentment falsa i, tot i que voldriamatisar una mica algun altre aspecte de la meva declaració, novull passar per mentider i "vivales" davant el jutge. Em fa molt derespecte. Denuncio les tortures a què he estat sotmès i en prennota. Prèviament, quan era a la cel.la de l'Audiència, un forenseha pres nota de la meva ferida al genoll i li he explicat el seuorigen.

Barcelona, 13 de juliol de 1992

Vicent Conca

Em dic Vicent Conca i Ferràs, sóc militant del MDT des de faanys. El passat 1 de juliol de 1992 vaig ser detingut cap a les 8del vespre a la seu del MDT de Barcelona. Em va detenir la GuàrdiaCivil, la qual em traslladà a una de les seves comandàncies deBarcelona o rodalies. No puc saber quina era perquè tenia els ullstapats o embenats. L'endemà em conduiren en cotxe cap a Madrid,però tampoc no sé exactament a quin lloc. En aquest lloc vamromandre fins a la nostra declaració davant el jutge del'Audiència Nacional.

Durant tot el període de detenció, gairebé quatre dies, vaigestar incomunicat i no vaig tenir cap possibilitat de contactar ambcap familiar o advocat. Això permeté que la Guàrdia Civilactués amb tota impunitat i em sotmetès a tota mena de tortures,amenaces, pressions i humiliacions.

Tot seguit detallaré aquests fets per tal que tothom se'n facicàrrec:

Vaig ser interrogat constantment durant gairebé tres dies. Enaquests interrogatoris no vaig poder veure qui em torturava perquèsempre tenia els ulls tapats amb una bena o amb les meves mans.Durant aquestes sessions vaig poder sentir els crits dels meuscompanys, que estaven essent torturats en habitacions contigües.

Els cops efectuats amb les mans afectaren el meu cap, el coll il'esquena (la part superior). Aquests cops foren constants durantels interrogatoris i només s'acabaren quan vaig declarar davant laGuàrdia Civil. Els agents que em colpejaven podien ser un o, comsolia succeir, tres o quatre alhora.

Durant un dia (el primer de la meva detenció) no vaig dormir nomenjar. Una altra nit, la tercera, em despertaven contínuament im'obligaven a posar-me dempeus o a fer flexions. La segona nit vaigdormir poques hores, encara que no em van trencar el son. Només laquarta nit, la del dissabte a diumenge, se'm va deixar tranquil, jaque havia declarat el que ells volien.

En els intervals que hi havia entre un interrogatori i un altre, emforçaven a estar dempeus i, de vegades, a fer flexions. Tot aixòimpedia que durant el dia pogués descansar.

Se'm va aplicar nombroses vegades el mètode de la bossa per tal deprovocar-me l'asfíxia. Les bosses, segurament d'escombraries,cobrien el meu cap i la part superiors del meu cos; només enalguna ocasió feren ús d'una bossa que cobria pràcticament totel meu cos. Aquest sistema de tortura anava acompanyat de cops alcoll, al cap i també, encara que menys, de cops a l'estómac.

En tres ocasions em van submergir tot el cap en aigua per ofegar-m'hi. No vaig poder veure on era l'aigua perquè em tapaven elsulls. Aquest mètode era anomenat per ells com a "la banyera".

Em posaren un revòlver diverses vegades (al cap i a la boca) totamenaçant-me de matar-me si no responia el que ells volien.Igualment m'amenaçaren de dur-me a una muntanya i matar-m'hi. Totassegurant que això ja havia passat moltes vegades i ningú no sen'assabentava

Altres tipus d'amenaces foren la de torturar i agredir sexualmentla meva companya, de qui afirmaven que també era detinguda; la detorturar encara més els meus companys detinguts; i la de fer-meempassar aigua mitjançant un tub fins a ofegar-me.

Abans de la declaració davant la Guàrdia Civil, realitzadadissabte dia 4 a la tarda, m'advertiren que si no responia el queells m'havien dit o no signava la declaració, tornarien atorturar-me i repetirien el procés tantes vegades com calgués.Vull esmentar el fet que l'advocat d'ofici davant el qual vaigdeclarar aquell dia i amb el qual no vaig poder parlar va afirmardos o tres cops que jo feia mala cara. Tot i això vull remarcar larelativa indiferència dels dos advocats d'ofici que em vanassistir, un en la declaració i l'altra en la identificació defotos.

Diumenge al matí, un guàrdia civil ens va dir des del passadísde les cel.les que si denunciàvem tortures ja ens trobaríem algundia al carrer i ens podria ocórrer algun accident.

Els insults (marcadament masclistes, en molts casos) contra la mevapersona, la meva companya, la meva ideologia, el poble català iels seus símbols foren constants durant tot el període de la mevadetenció. D'altra banda, se'm forçà a cridar consignes com "VivaEspa¤a", "Viva la Guàrdia Civil" o a comptar en veu alta fins acent en espanyol.

Per acabar aquesta ennumeració. m'interessa de remarcar l'interèsque mostrà la Guàrdia Civil a detenir i, sobretot, a torturarCarles Castellanos. Les al.lusions que hi feien els agents erenconstants i reiteratives.

Vull insistir en el fet que les tortures físiques cessarenpràcticament un cop vaig fer la declaració policial, dissabte dia4 a la tarda, és a dir, un cop havien aconseguit una declaracióautoinculpatòria. A partir d'aquest moment els maltractamentsquedaren reduïts a amenaces, insults i vexacions.

Per tot això, la declaració que vaig fer davant la Guàrdia Civilno té cap validesa i només em ratifico en la que vaig efectuar al'Audiència Nacional. Un estat que necessita sistemàticament dela tortura per eliminar el que considera els seus enemics políticsno pot ser considerat democràtic.

Alcalá-Meco 14 de juliol de 1992

Jaume Oliveras

Vaig ser detingut per dues persones, una d'elles apuntant-me ambuna pistola, a dos quarts de set de la tarda del dimecres dia 1 dejuliol de 1992 quan sortia del local de la Ronda de Sant Pere; emvan fer pujar a un cotxe identificant-se posteriorment com amembres de la Guàrdia Civil i dient-me que estava sota la lleiantiterrorista per ser acusat de pertànyer a Terra Lliure.

Durant el trajecte fins a la caserna de la Guàrdia Civil vaig anarrebent continuats cops al cap; tenint que mantenir els ulls tancatsi el cap entre els genolls, amb les mans emmanillades. Vaig estaruna llarga estona dins una habitació; de seguida vaig exposar elsmeus problemes respiratoris ja que pateixo d'asma.

Després em van portar a una altra habitació on ja van començarels interrogatoris. Em van portar els dos esprais que necessito perl'asma; però prèviament vaig notar que es van dedicar a buidar-los pel soroll que sentia. Sempre vaig amb una caputxa i un tros debossa de deixalles amb cel.lo als ulls i les mans emmanillades. ABarcelona em van amenaçar de fer-me la banyera diverses vegades.

A la matinada em van pujar en un cotxe i em van traslladar aMadrid, passant el trajecte emmanillat i el cap i els ulls tapats.Crec que, aproximadament, cap al mig dia vaig arribar a la casernade Madrid i allí vaig passar la nit de dijous, divendres idissabte.

A Madrid, els maltractes i amenaces van ser continuats. Nomésarribar ja van començar els nombrosos interrogatoris i de tant entant em tancaven a una cel.la. Fins al dissabte a la matinada no emvan deixar estirar una estona una mica llarga i vaig estar quasisempre dret i amb els ulls tapats. Contínuament era traslladat dela cel.la a diferents habitacions on era interrogat.

A part d'aquest cansament i pressió psicològica vaig rebre copsal cap, al clatell, l'espatlla i l'esquena d'una forma continuada.Malgrat que quan era a cel.la i ho demanava, em donaven elsmedicaments per l'asma; de res em va servir ja que em van fer la"bossa" diferents vegades. Ficant-me una o dues bosses alhora ideixant-me sense respiració i en alguna de les ocasionsintroduint-me fum del tabac per dins.

Van estar a punt en força ocasions de fer-me la banyera, arribantnomés a tirar-me aigua per sobre. Una nit també vaig seramenaçat amb els elèctrodes, passejant-me'ls per la cara imostrant-me una cadira amb rodes on m'havien de lligar amb unabossa al cap per començar a donar-me cops. Psicològicament vaigquedar destrossat, sentint-me com un vegetal. Em van amenaçar quesi no deia el que ells volien no els costaria res tirar-me al portdel Masnou per ofegar-me. També van amenaçar i insultar la mevacompanya, amenaçant-me amb la seva detenció i volent-la implicar.

Van manifestar el seu especial interès en torturar en CarlesCastellanos; fent-me repetir que jo era la seva mà dreta. Les duesdeclaracions policials que vaig tenir de fer i signar van ser unaautèntica farsa. Abans de fer-les me les feien assajar quatre ocinc vegades i si no ho feia bé com ells volien, em tornarien abaixar per interrogar-me.

La primera declaració va ser dissabte per la tarda i abans de fer-la ja em van comunicar que tenia una pròrroga de 24 horesd'incomunicació; per tant havia de tornar a baix a la cel.la.Diumenge al matí vaig fer la segona declaració, havent de tornara la cel.la abans de ser traslladat a l'Audiència. Algunes de lesrespostes en la declaració policial ja eren contestades pel mateixinterrogador; els advocats d'ofici van mostrar un total desinterèspel cas, i per les declaracions que em van obligar a signar laGuàrdia Civil. Finalment, un cop a l'Audiència, vaig manifestara la forense que havia rebut aquests maltractes i amenaces.

Alcalá-Meco, 14 de juliol de 1992

Ramon Lòpez

Em dic Ramon Lòpez i Iglésias i sóc militant independentista desde fa anys. Tot seguit descriuré el meu pas pels soterranis de lacomandància de la Guàrdia Civil, a Barcelona i Madrid, a partirde la meva detenció a Barcelona fins la declaració davant deljutge de l'Audiència Nacional de Madrid, amb la intenció queserveixi per donar a conèixer a l'opinió pública en general lapràctica de TORTURES per part de les forces de seguretat del'estat i perquè es facin les investigacions oportunes, siarribés el cas.

La meva detenció es va produir el dimecres 1 de juliol de 1992 capa quarts de vuit del vespre. En aquells moments estava junt ambd'altres companyes i companys, a l'interior de la seu que el MDTté a Barcelona, al carrer Sant Pere més Baix. Van entrar al localun grup de membres de la Guàrdia Civil vestits de paisàacompanyats d'un jutge i una secretaria i es disposaven a registrarel local, al mateix temps que demanaven la documentació a tots itotes les persones que érem a dins.

En el moment d'identificar-me em van afagar pel braç fins a laporta de sortida on una altra persona em va comunicar la mevadetenció, mentre una altra em posava les manilles, i tres o quatremés em conduiren, cap a baix, a l'interior d'un cotxe. M'havienaplicat la llei antiterrorista, per tant restava sense incomunicati sense dret a un advocat durant quatre dies.

Va ser a partir d'aquell moment que van començar elsmaltractaments. Durant tot el trajecte fins la comandància de laGuàrdia Civil a Barcelona (Plana Major, 2¦ secció, 4¦ regió), uncop m'havien cobert el cap amb una bossa de plàstic, no deixavende donar-me cops a la cara, al cap i a l'estómac, al mateix tempsem proferien amenaces i insults contra la meva persona i família.

Els interrogatoris a Barcelona van durar tota la nit. Consistienfonamentalment en forts cops al cop, a la cara, a l'estómac i alsgenitals. Em van fer el mètode de tortura anomenat "la bossa", queconsisteix a cobrir el cap fins a l'alçada del coll amb una bossade plàstic de les escombraries de color negre, i apretant fortprodueix al cap de poc temps la sensació angoixant d'asfíxia.

Al mateix temps que em feien "la bossa", em donaven cops al cap ambun llibre gruixut i/o una guia telefònica, la qual cosa en unprimer moment em produïa una sensació de pèrdua de coneixementmomentània tot restant agenollat al terra. A més a mes, lesamenaces i insults eren constants. Una de les amenaces consistí endir-me que em tirarien per un barranc després de matar-me, almateix temps que tocaven una sina amb un objecte metàl.lic quepodria simular o ser una pistola.

Tot això, resumit, és el que em feren fins al matí del 2 dejuliol abans de fer el viatge en cotxe fins la comandància de laGuàrdia Civil de Madrid.

Durant tot el viatge vaig dur els ulls embenats i no em van donarres de menjar, igual que tota la nit anterior. Un cop a Madrid, ides del mateix moment d'arribar, els interrogatoris no van deixarde produir-se, només amb l'interval de temps que hi havia entrel'interrogatori d'algun dels meus companys i el meu, encara quemoltes vegades feien fins a tres alhora. En tot aquest temps, desde l'arribada del dia 2 de juliol fins la declaració al'Audiència Nacional, el dia 5 de juliol, les tortures, lesamenaces i la humiliació a la meva persona van ser constants. Lacel.la, situada als soterranis de l'edifici, era totalment fosca ila pudor feia l'aire irrespirable, més tard, en el moment d'obrirla porta i abans de tapar-me els ulls, vaig veure restesd'excrements humans a una banda de la cel.la.

Els mètodes de tortura eren tant de tipus físic com psicològics.A més dels cops per tot el cos, però sobretot al cap il'aplicació de "la bossa" en tot els interrogatoris, les amenaceseren tant de tipus sexual contra la meva companya, contra la mevafamília i insults contra els catalans. Amenaces de mort contra lameva persona i l'aplicació d'altres mètodes de tortura, totensenyant-me, no visualment sinó per contacte, el que ellsanomenaven "la banyera", que consistia en introduir-me el cap dinsl'aigua fins provocar la sensació d'ofec i asfíxia, il'aplicació del que ells anomenaven la "màquina de parlar", queno era una altra cosa que descàrregues elèctriques mitjançantl'aplicació d'uns elèctrodes, unes pinces en els genitals o altrapart del cos.

Durant tot el temps, duia una bena als ulls, la foscor era unfactor de gran tensió, no sabia on era, no veia ningú ni tampocd'on venien els cops. En els interrogatoris n'hi havia els que mésparlaven i feien preguntes i els que pegaven i/o torturaven, peròhi havia moments que tots es posaven a donar-me cops i a cridarfort, amenaçant-me i insultant-me.

En una de les sessions, em tenien agenollat a terra i emmanillat al'esquena i amb la bossa ben apretada al cap, mentre altrestrepitjaven els meus peus i no paraven de donar-me cops al cap i ala cara. En aquell moment, quan se'm feia impossible de resistirmés estona, em van venir una mena d'atac de nervis, després delqual vaig quedar estirat a terra agafat pels peus i l'espatllamentre un agent deixava caure el pes del peu sobre la meva cara.

En altres ocasions deixaven que sentís com torturaven els altrescompanys, escoltant crits i cops, i em demanaven si entre aquestsreconeixia els crits de la meva companya que l'estaven torturant ique depenia de mi que paressin de fer-ho, això ho acompanyaven deldetall de tot tipus d'agressions sexuals que li estaven fent.

Durant tot el temps de la meva detenció no vaig poder seure nicanviar-me de roba, i només a partir del tercer dia em van donarde menjar.

En altres ocasions em van obligar a cridar consignes com "Viva laGuardia Civil" i d'altres per l'estil i contra el poble català.

Dissabte dia 4 de juliol, abans de pujar a declarar davant laGuàrdia Civil, em van amenaçar tot dient-me que si no declaravael que ells volien, anul.larien la declaració i em tornarien atorturar fins que declarés tal com ells volien. Diumenge dia 5, elmateix dia de la declaració a l'Audiència Nacional, abans desortir de la comandància de la Guàrdia Civil, vaig rebre unaaltra amenaça, si no em ratificava de la meva declaració i sideclarava tortures i maltractaments davant el jutge, anirien adetenir la meva companya tot incloent-la en el sumari. Aquestaamenaça la tornaren a repetir en els soterranis de l'AudiènciaNacional, abans de posar-me en mans de la Policia.

Tota aquesta declaració és un resum de tot el que he hagut depassar i de patir durant la meva detenció. Ben segur que em deixodetalls que la meva memòria no vol tornar a recordar, però pucassegurar que en cap moment he volgut dramatitzar en res de la mevadeclaració, més aviat al contrari, ja que és difícild'expressar en paraules els sentiments, el dolor, la crueltat, ladegradació i el patiment.

Qualsevol Estat o govern autoanomenat democràtic i de dret quenecessiti i faci servir la TORTURA com a pràctica sistemàtica icom a instrument polític, és un Estat corrupte i podrit. Un Estatsense cap legitimació ètica ni legal de cap tipus.

Ramon Lòpez i Iglesias, Alcalá-Meco, 15 de juliol de 1992

Josep Poveda

Durant els dies que vaig estar en mans de la Guàrdia Civil (a lacomandància de Barcelona primer, i a la de Madrid posteriorment),des del moment de la meva detenció a les vuit del vespre del dia6 de juliol i fins el migdia del dia 8 de juliol que vaig passar al'Audiència Nacional, vaig ser objecte de tortures imaltractaments que denuncio tal i com vaig fer en el seu moment. Acontinuació passo detallar-les:

Des del moment de la detenció al meu domicili em van obligar a noveure la llum del dia i a mantenir els ulls tancats mitjançantunes benes lligades amb cinta adhesiva i també amb una caputxa.

Constantment vaig rebre cops de puny per tota la cara i cos amb elllom d'unes "guies telefòniques" i amb barres de ferro embolicadesamb periòdics. Aquests maltractaments pràcticament no em deixarensenyal a excepció del nas, l'avantbraç i el coll.

Durant la nit de dilluns a dimarts m'obligaren a restar despert ivaig rebre contínuament, al llarg de tot el dimarts, amenaces detortures que -segons ells- m'aplicarien tot seguit, tant sí com no(la "banyera", la "màquina"...). El trasllat, dimarts a la tarda,cap a Madrid fou en una furgona i amb l'obligatorietat de mantenir-me immòbil durant tot el trajecte, sota el pretext de deixar-meinconscient.

A Madrid, als calabossos de la Guàrdia Civil, vaig ser objecte del'aplicació de l'anomenada "bossa" que m'aplicaren diversos copsdurant tota aquella llarga nit de dimarts a dimecres. L'intentd'ofegar-me amb aquella bossa fou constant, també l'obligatorietatde restar dempeus tota aquella nit fou un altre dels maltractes quevaig rebre.

Psicològicament també puc explicar que vaig rebre amenaces sobretortures de que podrien ser objecte amics allí presents, companysi familiars... si no declarava exactament el que ells volien quedigués.

En arribar aquí, fent un punt i a part, em veig amb l'obligacióde fer esment sobre l'interès, gairebé obsessiu, per part de laGuàrdia Civil amb la persona de Carles Castellanos i Llorenç pertal d'aplicar-li tota mena de maltractaments i tortures i de tenir-lo allí present. Es en aquest sentit que faig esment d'aquest fet,tot alertant a l'opinió pública en general de l'odi sistemàticque arriben a fabricar-se la Guàrdia Civil contra tot moviment opersona relacionada amb la lluita per les llibertats.

Alcalá-Meco 14 de juliol de 1992

Esteve Comellas

La meva detenció es produí en el meu domicili, amb el quesemblava una ordre de detenció (no me la deixaren pas llegir) i lapresència d'un secretari del jutjat de Manresa. Em llegiren elsmeus drets, que incloia la presència d'un advocat per ferqualsevol tipus de declaració, cosa que vaig demanar i se'm vanegar aduint que alhora m'aplicaven una legislació especial i queno podia ser. Acte seguit començaren a regirar el pis començantper l'habitació on dormia, on hi havia la meva companya. Emcomminaven a que si tenia alguna cosa al pis ho digués, ambamenaces cap a ella i insults. Començaren a buidar armaris dequalsevol manera i em deixaren anar un parell de cops de puny i afer preguntes sobre persones i llocs desconeguts.

Davant la presència de la meva dona, amb clara afectació nerviosapel que succeïa, i davant preguntes sobre què passava em baixarenal carrer on m'emmanillaren i amb una caçadora texanam'embolicaren el cap tot introduint-me dins un cotxe, a la part dedarrere estirat a terra i ajagut i apretant-me el coll tot seguit,sempre amb el cap cot. Poca estona durà el trajecte fins a laGuàrdia Civil de Manresa on em conduiren a una sala on hi haviatres o quatre persones que acte seguit, continuant fent-mepreguntes sobre persones i llocs, em descarregàvem cops al cap im'aplicaven una bossa de plàstic amb intermitència, dificultant-me la respiració, i acompanyat de cops de puny al ventre.

En dir que havia vist una dona la nit anterior voltant pel meubarri que creia que era guàrdia civil, aquesta, aque era allà emdonà una patada als testicles. M'insultà arrel d'aquest fet.M'aplicaren repetides ocasions la bossa al cap i continuaven elscops dint-me que ho sabien tot i que a més la meva companya sel'emportarien per endavant. Això m'afectà molt i se n'adonaren jaque a partir d'aquest moment fou l'amenaça constant i em deixavenanar frases de què ella ho explicava tot i que altres personestambé la implicaven. Això durà com una hora, després i sempreamb el cap cop o tapat per la texana, m'introduiren en una cel.laa les fosques des de la qual sentia com diferents guàrdia civilsm'espiaven per una reixeta i m'anaven insultant amb paraules de"hijo puta", "terrorista", "matarlo teneis que hacer". Al cap depoc m'obriren la cel.la i amb el cap tapat i després de passar peruns passadissos m'introduiren dins un cotxe amb el cap cot tocantgairebé a terra. Durant un trajecte desconegut que durà com unahora continuaren les preguntes, insults i amenaces a partir de lameva companya, amb cops a l'espatlla i al cap.

No sé on em portaren, però recordo baixar del cotxe i continuantamb el cap tapat amb la texana vaig arribar a uns lavabos (bé, unapica i un WC) on em feren seure amenaçant-me que no girés el cap(quan els semblava que ho feia hi havia algú que em picava alcap). Començaren a repetir-me noms i dates estranyes, de quètenia en uns disquets a casa, on tenia llistes de gent, etc. En nosaber de què anava m'aplicaren la bossa al cap tres o quatrevegades tot dient-me que recordés, i advertint-me que emcapbussarien en el WC, que tenien la meva companya presa i que hopassaria malament i l'acusarien d'un seguit d'actes quedesconeixia.

De tant en tant, durant uns deu minuts, em deixaven sol fins quetornava a venir la "veu", dic "veu" perquè n'hi havia una de moltdura i una altra de suau que feia recomanacions. No podia inventar-me coses, els deia, i ells em facilitaven dades, llocs i personesque anava jo memoritzant i repetint.

La pressió forta, un cop cessaren els cops i ofecs amb la bossa,era la situació de la meva companya que no sabia del seu estatmés que que per boca seva i amb contestes dispars quan empreguntaven noves qüestions desconegudes. Segons recordo eradilluns però no sé les hores ni si era de dia o de nit. Em ferenrepetir una declaració amb noves incorporacions de persones i fetscom 10 o 15 vegades.

Em traslladaren cap al tard vespre a una cambra amb divers materiali de tant en tant apareixia el que em preguntava sobre fets ipersones. Em deia que era un pringat i que tothom (deia 16 o 17persones) ho havia dit tot. Cap al vespre a una altra sala, semprede cara a la paret i repetint una declaració que ja sabia dememòria.

A la nit, dins un cotxe turisme, emmanillat i cap cot, emprengueremun viatge que durà fins que fou de dia, vaig entendre que aMadrid. Allà vaig ser introduït just sortir del cotxe (sempre ambel cap tapat) a una cel.la d'un metre i mig d'ample per tres dellarg sense cap bombeta.

Amb interferències, en principi de 2 hores, m'obrien la cel.la id'esquena a la paret em deien que em posés un antifaç que emdonaven per tapar-me els ulls i em conduïen a una sala ons'asseïen en un racó i començaven altre cop les preguntes.Després, a la tercera o quarta vegada, feien que jo sol expliquésels fets, corregint-me ells quan m'equivocava. A vegades eren lesaltes hores de la matinada, i sempre al final era repetir elmateix. Passen dies, que comprovo pels àpats, fins que davant d'unadvocat d'ofici declaro el que havia après de memòria.

Respecte a la meva companya, Teresa Mas, a Barcelona unes horesabans de ser introduït al cotxe que m'havia de dur a Madrid, me ladeixaren veure i dir-li unes paraules, dient-me tot seguit que sino recordava més coses se l'endurien també. Això m'afectà molt.A Madrid, m'amenaçaren que em portés bé a l'hora de ladeclaració i que si ho feia la deixarien lliure, per obligar-me mela deixaren tornar a veure a través d'una reixa sense poderintercanviar cap mot. Al moment de declarar a l'instructor se'm feusaber que ella estava lliure sense jo creure-m'ho.

Recordo els cinc dies com un patiment i trencament psicològic pelque li estaven fent a ella. Ho sabien aprofitar per a què recitésel que ells volien.

Joan Rocamora

Em detingueren, el dia 28 a les 11'30 hores aproximadament, demanera violenta un grup d'individus (sobre la dotzena) desconegutsi, pel que puc recordar de paisà. Se'm tiraren a sobre quan jocirculava en moto, ràpidament i evitant la curiositat delsviananants em col.locaren les manilles i un sac de roba al cap.Posteriorment em dugueren al cotxe, on començà la foscor quasiabsoluta fins al cap de cinc dies.

Primer intentaren d'asfixiar-me amb el sac i m'amenaçaven dellançar-me al Llobregat. Pararen el/els cotxes i em portaren a unamena de descampat no lluny de la ciutat (per la meva orientació),allí ja començaren els cops, amenaces de mort -"¨No te acuerdasde lo que le pasó a Mikel Zabalza?", i de violació de la mevacompanya. Més tard feren veure que em llançaven a un precipicideixant-me enlaire i a les seves mans, i em col.locaren al clatelluna (suposo) pistola. Tot això entremig de cops, amenaces iasfixia.

Veient que no cedia als seus requeriments em portaren a un altrelloc, sempre amb el cap ajupit i la bossa. Allí, en una mena decambra-cel.la em canviaren la bossa de roba per una de plàstic.Allí començà el que ells deien l'interrogatori "en serio" i onjo vaig començar a notar el canvi de cops i amenaces al que eratortura pura i dura.

Els mètodes que m'aplicaren van ser els de la bossa de plàstic alcap (agenollat o dret), la "banyera" dins d'un WC que no emprovocà l'asfixia total, però els vaig informar de la mevamalaltia, l'asma, llavors cedirem a donar-me el medicament, per aposteriorment continuar amb la sessió de tortures. Em simularenque m'aplicaven els elèctrodes. Em donaren cops i feren pressióamb les mans als testicles i altres parts del cos com el clatell iels timpans. Cops a tot el cos amb una guia de telèfons i cops depuny i puntades de peu no tan subtils per totes les parts del cos.Tot això en un context de tortura psicològica, d'amenaces aéssers estimats, amenaces de sodomització, el joc de simulardeclaracions i falses declaracions en què et volen involucrar.

Amb la recança de sentir els crits de dolor i plors, tan femeninscom masculins. Tot això durant aproximadament les 24 hores quevaig passar a Barcelona. Després a Madrid proseguiren amb menorintensitat i interès car ja havia donat la "informació" ideclaracions que ells pretenien.

Alcalá-Meco

Ferran Ruiz

Vaig ser detingut a les 8 del dia 29 de juny a casa per unes 10persones que s'identificaren com a "Guàrdies Civils", anaven depaisà, m'emmanillaren i escorcollaren la casa fins a 2/4 de 9 delmatí, que va ser l'hora que van despertar els veïns que havien deservir de testimonis.

Poc després em van fer vestir i em van tornar a emmanillar amb lesmans a l'esquena i ben fort, amb la caçadora tapant-me el cap.D'aquesta forma m'introduiren dins un cotxe, estirat al terra,bocaterrós, el genoll esquerre contra el pit entre els seïentsdel davant i els del darrere, on es trobava un dels agents quedurant el lent trajecte de Vic a Barcelona (entre les voltes quefeien per disposar de més temps per torturar-me) em va posar unabossa, de les que es fan servir per a les escombraries, al cap.Mentre em colpejaven fent-me preguntes (el cotxe en marxa) i elcopilot m'apuntava a peu dret amb la pistola i m'estrenyia lacorretja dels pantalons fins a tal punt que aquesta es va trencar.Del rebot l'agent em va picar als testicles, al fetge i a l'esquenarepetides vegades, i en una de les vegades va picar sobre lesmanilles per a què aquestes em fessin més mal. Jo m'estavaofegant, i ells em picaven al cap i m'estrenyien la bossa, jo emmoria...

Arribarem a Barcelona i em tragueren la bossa i m'embenaren elsulls, vàrem haver d'agafar-me de l'interior del vehicle entre dosagents perquè tenia les cames entumides i dolgudes dels cops (queno s'havien acabat).

Em van introduir en una sala on em van fer seure emmanillat i emvan deixar respirar una estona, i després van tornar amb lespreguntes i la bossa al cap. Em colpejaven amb una guia detelèfons al crani (que encara em fa força mal), rebia cops detotes menes i a totes les parts per part de, jo diria que eren unadotzena de "persones", que al mateix temps m'insultaven i em deienque què feia jo amb aquesta gent, que jo no era català, que joera francès, que els altres ho havien dit tot, van obrir una portaper a què sentís els crits que en sortia, em van tornar a picaramb la guia, a posar-me la bossa, a preguntar un altre cop, i unaltre, i un altre.

Em van posar les manilles al davant (a la nit) i em van donar unentrepà que era fastigós, després em ficaren en un cotxeparticular, sense donar-me la caçadora ni les mil peles que duiaa sobre, camí de Madrid, però aquest cop assegut. La conduccióva tenir algun incident; es va rebentar un neumàtic del cantódret de darrere, jo pensava que em farien una de grossa, però nova ser així, van fer moltes aturades, vaig estar amb l'ai al cordurant tot el trajecte.

Arribant a Madrid vaig poder jeure una mitja hora i després em vanfer posar dret de cara a la paret de la cel.la durant moltes hores,sense moure'm ni recolzar-me fins que vinguessin a buscar-me per afer més interrogatoris els mateixos agents que m'havien detinguta Vic. Em van tornar a torturar amb la bossa i a donar-me cops ambels llibres (la guia) mentre jo estava dret de cara a la paret apunt de caure amb tantes preguntes i sense menjar (ho fèiem un copal dia, i era un entrepà petit).

Ells tenien un guió i te'l feien aprendre a cops perquè elrepetís a la declaració, les hores que vaig dormir van serpoques, i abans de declarar davant de l'advocat d'ofici (per a mi,era bòfia) em van fer pujar i baixar unes escales de cargol moltesvegades amb la cara tapada i un agent que em torçava els braçosapuntant-me el clatell amb la pistola.

Amb tot això i l'amenaça de prorrogar-me els dies a la DGGC, potsdir fins i tot que has matat a Napoleó.

Els dies que vaig estar segrestat a la DGGC vaig sentir comtorturaven en Musté quan portaven la galleda amb l'aigua i elselèctrodes, li van dir que es despullés i es tregués lesulleres, després vaig sentir que li posaven els peus a dins, i perla forma de cridar que tenia en Josep el vaig reconèixer. Ells noparaven de preguntar-li, fins que vaig sentir cridar a ells (elsbòfios) perquè en Josep havia perdut el coneixement, això vapassar diverses vegades la mateixa nit. Li havien aplicatelèctrodes!

Ferran Ruiz Martos, Alcalá-Meco

Despr�s de les consultes del 25 d'abril Catalunya continua avan�ant cap a la independ�ncia

Sun, 25 Apr 2010 21:56:10 +0200

El nostre vaixell avança, certament el ritme ara és més lent que fa uns mesos, però el vaixell avança cap a la independència , cada cop estem més a prop del port i això és el més important. Ja hi ha mig milió de persones que han dit en unes urnes que volen una Catalunya independent i cada cop som més. És possible que d'aquí uns mesos ja siguem més d'un milió, diguin el que diguin els de sempre ens hi estem acostant cada cop més.

M�s de 1.200.000 catalans de 211 municipis podran votar per la independ�ncia el 25-A

Sun, 25 Apr 2010 11:31:31 +0200

http://www.racocatala.cat

Tot a punt per la tercera onada de consultes d'aquest proper diumenge · Entre les poblacions que voten hi ha 15 capitals de comarca

Dies abans que tingués lloc la primera consulta sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt (Maresme), el dia 13 de setembre de l'any passat, es feia difícil d'imaginar que gairebé vuit mesos després més de 450 municipis n'haurien celebrat una d'igual. La mobilització social que hi va haver en l'organització de les consultes del13-D i del 28-F es manté constant i pel 25-A 210 municipis (211 si hi comptem Esparreguera, que la farà el dia abans) de 35 comarques celebraran la tercera onada de consultes. Entre aquests, quinze capitals de comarca com Valls, Figueres, la Seu d'Urgell, Igualada, Manresa, Reus, Olot, Girona, Balaguer, la Pobla de Segur, Sort, Mollerussa, Cervera, Lleida i Granollers seran alguns dels centres d'atenció de l'últim diumenge d'abril. En total més d'1.200.000 catalans podran votar en aquesta tercera onada de consultes.

El llistat que reproduïm a continuació, ordenat per comarques, està fet a partir dels municipis que apareixen a la llista publicada per la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència, per una banda, i deDecidim.cat, per l'altra, a manca d'un llistat únic, definitiu i oficial:

Alt Camp: Valls i el Pla de Santa Maria
Alt Empordà: Agullana, Bàscara, Borrassà, Cadaqués, Camallera, Castelló d'Empúries, Cistella, Figueres, Fortià, Lladó, Llançà, Peralada i Vilanova de Muga, Vilafant, Vilanant, Vila-sacra, Vilaür, Saus, Camallera i Llampaies
Alt Penedès: Sant Cugat de Sesgarrigues, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Sadurní d'Anoia, Subirats, Santa Margarida i els Monjos, Sant Martí Sarroca, Font-rubí, la Granada, Mediona, Puigdàlber, Vilobí del Penedès i Torrelavit
Alt Urgell: la Seu d'Urgell i Oliana
Anoia: Castellolí, Capellades, Igualada, L'Espelt (Òdena), Vallbona d'Anoia, Jorba, Sant Matí Sesgueioles i Sant Martí de Tous
Bages: Artés, Avinyó, Balsareny, Fonollosa, Manresa, Monistrol de Calders, Monistrol de Montserrat, Sant Fruitós de Bages, Sant Joan de Vilatorrada – Sant Martí de Torroella, Súria, Navarcles, Santpedor, Sant Vicenç de Castellet i Castellnou del Bages
Baix Camp: Arbolí, Botarell, Cambrils, Castellvell del Camp, Colldejou, la Selva del Camp, les Borges del Camp, Reus, Riudoms i l'Argentera
Baix Empordà: Castell-Platja d'Aro-S'Agaró, la Tallada d'Empordà, Sant Feliu de Guíxols, Viloprí, Pals, la Pera, Calonge, Regencós, Ullà i Vilopriu
Baix Llobregat: Collbató, Corbera de Llobregat, Martorell, Pallejà, la Palma de Cervelló, Sant Just Desvern i Vallirana. Esparreguera la celebrarà el dia abans, 24-A
Baix Penedès: Bonastre
Berguedà: Avià, Bagà, Casserres, Gironella, Guardiola de Berguedà
Cerdanya: Prats i Sansor
Conca de Barberà: Blancafort, Santa Coloma de Queralt, Sarral, Vimbodí i Poblet
Garraf: Sant Pere de Ribes
Garrigues: l'Albagés, Tarrés, la Pobla de Cérvoles i Juncosa
Garrotxa: Olot
Gironès: Canet d'Adri, Girona, Fornells de la Selva, Salt, Sant Joan de Mollet, Sant Martí de Llémena, Sarrià de Ter, Quart, Aiguaviva, Sant Julià de Ramis i Vilablareix
Maresme: Cabrera de Mar, Calella, Malgrat de Mar, Palafolls, Pineda de Mar, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Sant Vicenç de Montalt, Teià i Tordera
Montsià: Alcanar i Ulldecona
Noguera: Balaguer
Osona: Balenyà, Espinelves, Lluçà, Olost i Muntanyola
Pallars Jussà: la Torre de Capella, Tremp, Isona i Conca Dellà, la Pobla de Segur, Conca de Dalt, Salàs de Pallars i Senterada
Pallars Sobirà: Sort, Farrera, Alt Àneu, la Guingueta d'Àneu i Esterri d'Àneu
Pla d'Urgell: Barbens, Bellvís, Miralcamp i Mollerussa
Priorat: Cornudella de Montsant, la Figuera, la Vilella Alta, la Vilella Baixa, Poboleda, Porrera, els Guiamets. Albarca, Cornudella i Siurana, Priorat i Capçanes
Ripollès: Gombrèn, Queralbs, Campelles, Camprodon, Sant Pau de Segúries, Molló, Llanars, Vilallonga de Ter i Setcases
Segarra: Cervera, Guissona, Ivorra, Torrefeta i Florejacs i Torà
Segrià: Alguaire, Almacelles, Alcoletge, Lleida, Aitona, Puigverd de Lleida i Vilanova de la Barca
La Selva: Amer, Bonmartí i Sant Julià de Llor, Brunyola, Caldes de Malavella, Hostalric, Riudellots de la Selva i Riudarenes
Solsonès: Lladurs i Riner
Tarragonès: Altafulla, Torredembarra, Vila-seca, el Morell i la Secuita
Urgell: Castellserà, Nalec i Verdú
Vallès Occidental: Santa Perpètua de Mogoda, Viladecavalls, Sant Llorenç de Savall, Matadepera i Vacarisses
Vallès Oriental: l'Ametlla del Vallès, Bigues i Riells, Gualba, la Roca del Vallès, Lliçà d'Amunt, Mollet del Vallès, Parets del Vallès, Sant Fost de Campsentelles, Aiguafreda, Santa Maria de Palautordera, Vilanova del Vallès, Tagamanent, Granollers i la Garriga

Multitudin�ria manifestaci� a Val�ncia al crit de 'Ja n'hi ha prou'

Sun, 25 Apr 2010 00:35:45 +0200

www.vilaweb.cat

La manifestació del 25 d'abril clama enguany contra els casos de corrupció i de censura, el conflicte per la recepció de TV3 i els aterraments de cases del Cabanyal

Uns 50.000 manifestants s'han aplegat avui al centre de València per commemorar el 25 d'Abril i per demanar més democràcia al País Valencià, més transparència informativa i menys corrupció. Ha estat la manifestació més multitudinària d'aquests últims anys a València, segons que ha destacat Acció Cultural, que ha organitzat conjuntament amb una dotzena d'entitat més aquesta manifestació, que ha estat més unitària que mai. Els manifestants han avançat rere el lema 'Ja n'hi ha prou'.

Tots ells han demanat un canvi de rumb polític, atenent 'una crisi econòmica especialment greu al País Valencià, una retallada en drets socials bàsics, uns casos de censura com el de l'exposició del MuVIM, una corrupció política que esquitxa el mateix president Francisco Camps, i l'especulació que amenaça espais com el barri del Cabanyal', en paraules del coordinador d'Acció Cultural, Toni Gisbert.

Un cop acabada la manifestació, l'entitat ha valorat l'èxit de la manifestació: 'Confirma l’encert de l’estratègia de treball unitari impulsada per les organitzacions convocants amb l'objectiu de sumar esforços per aconseguir majories socials que facen possibles canvis concrets, davant la greu situació que pateix el País Valencià'. I ha afegit: 'Ara el govern valencià té l’oportunitat d’escoltar el crit d’un sector importantíssim de la societat valenciana i obrir-se al diàleg i a escoltar el que tenim a dir les diferents organitzacions representatives dels diferents àmbits que avui hem omplert els carrers de València'.

Gisbert destaca que 'malgrat les majories institucionals actuals i més enllà de denunciar l'autoritarisme de la Generalitat, és possible construir majories socials mitjançant el treball conjunt entre diferents organitzacions'. Així, Gisbert explica que, quan el diàleg amb les institucions polítiques no ha estat possible, l'establiment de xarxes flexibles i amb objectius concrets ha permès assolir canvis concrets i substancials en diferents àmbits. Per exemple, l'aturada dels aterraments al barri del Cabanyal o bé l'èxit la campanya 'Televisió sense fronteres' per legalitzar les emissions de TV3 al País Valencià, que assolirà ben aviat el mig milió de signatures necessàries per impulsar la ILP.

Convocatòria unitària

Enguany la convocatòria ha estat més unitària que mai, i ha implicat un bon grapat d'entitats: el Col·lectiu No a la Corrupció, Salvem el Cabanyal, Xúquer Viu, Associació d’Actors i Actrius Professionals Valencians (AAPV), Plataforma en Defensa de la Llei de la Dependència , Plataforma Cívica per la Transparència i la Pluralitat de Canal 9, CCOO del País Valencià, Intersindical Valenciana, UGT del País Valencià, Ca Revolta i la Societat Coral el Micalet. A més, la convocatòria dels impulsors de la campanya '300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència', feta per l'esquerra independentista, ha aplegat també nombrosos manifestants.

Samaranch nazi!

Sun, 25 Apr 2010 00:21:57 +0200

reproduït del bloc del primer secretari del PSC a Les Corts, Enric Llorens

http://enricllorens.blogspot.com/

A mida passa el temps més trobo a faltar al meu pare. Hi coses o fets que me’l recorden constantment. Avui,sense més lluny, amb la mort del Samaranch m’han tornat a la memòria les paraules que em repetia molt sovint quan sortia Juan Antonio per la tele.

Resulta que el meu pare i el Samaranch van anar junts a escola, al col•legi alemany de Barcelona. Un bon dia al pare li va cridar l’atenció una insígnia que el Juan Antonio duia a la solapa, era una creu gamada! Al preguntar-li perquè la duia, el Samaranch li va dir que allò ( el nazisme) era el futur i que sempre s’havia d’estar amb els guanyadors...

Aquesta història la he sentit desenes de vegades, ara ja ningú me la pot explicar, però crec que és bo que la sàpiga tothom. Avui seria un dia trist pel meu pare: un funeral d’estat al Palau de la Generalitat a un nazi oportunista. Quin fàstic!

Samaranch ingressa a l'infern

Wed, 21 Apr 2010 16:35:32 +0200

Després d'una vida plena de luxes i excessos el vividor Samaranch l'ha palmat. Ens volen fer creure que va ser un sant i un heroi , la realitat però no és així, Samaranch va ser un falangista convençut, un botifler que va col.laborar amb una dictadura genocida i que amb el temps, com a bon camaleó, es va abraçar a la sociovergència corrupta que malgoverna Catalunya des de fa dècades. Samaranch es va pixar damunt dels drets nacionals de Catalunya i damunt del Comitè Olímpic de Catalunya , se'n va riure dels drets humans dels tibetans i va beneïr tot tipus de règims totalitaris com la URSS de Brieznev, l'Espanya de Franco, la dictadura xinesa i les dictadures sudamricanes de Paraguai, Argentina, Xile... Samaranch ha estat un personatge narcisista i sense escrúpols que ha nedat sempre a favor del poder i que només s'ha preocupat pel luxe i pels diners, ara a l'infern es podrà trobar amb el seu admirat Franco, un altre demòcrata de tota la vida...

Samaranch fent la salutació feixista

L'actriu porno Maria Lapiedra recolza la consulta sobiranista de Mollerussa

Thu, 15 Apr 2010 01:11:25 +0200

http://www.naciodigital.cat

Si la setmana passada el radiofonista Justo Molinero mostrava el seu suport a les consultes. Dijous serà el torn de l'emblemàtica actriu porno Maria Pasqual, coneguda amb el nom artístic de Maria Lapiedra.

L'exhuberant actriu donarà suport a les consultes independentistes exercint el seu dret a vot a la seva localitat natal, Mollerussa, el pròxim dijous 22 d'abril. Lapiedra ha estat cridada per la Plataforma Mollerussa Decideix i ha acceptat la invitació d'anar a votar de forma anticipada per donar suport així a les consultes sobiranistes. Des de la plataforma es creu oportú que amb la presència d'aquest personatge del món de la faràndula s'aconseguirà major repercussió mediàtica i social de la consulta a Mollerussa.

Maria Pasqual va adoptar el nom artístic de Maria Lapiedra després de casar-se amb el director i productor de pel·lícules porno Ramiro Lapiedra. Després es va separar però va continuar immersa en el món de la faràndula i la pornografia des de Madrid. Actualment Maria Lapiedra, de 26 anys, ofereix actuacions en discoteques i participa en alguns programes del cor.

El vot anticipat de Maria Lapiedra a Mollerussa tindrà lloc el pròxim dijous 22 d'abril al llarg de la tarda.

El Tribunal Constitucional paralitza els enderrocaments al Cabanyal

Wed, 14 Apr 2010 16:11:15 +0200

http://www.vilaweb.cat

El Tribunal Constitucional (TC) ha admès per unanimitat aquest matí a tràmit el recurs d'inconstitucionalitat interposat pel govern espanyol contra la llei de la Generalitat Valenciana que autoritzava els enderrocaments al barri. La sentència del TC atura immediatament aquests aterraments perquè considera que la llei de la Generalitat 'menysté les competències sobre protecció contra l'espoli del patrimoni històric que corresponen a l'estat.'

La portaveu de Salvem El Cabanyal, Maribel Domènech, s'ha mostrat 'satisfeta' per la decisió del TC, tot i que ha anunciat que la plataforma que representa 'no es pot relaxar perquè acceptar la llei no està dins dels paràmetres del Partit Popular'. Domènech ha dit que 'ara més que mai' els enderrocaments 'són fora de la llei.

A partir d'ara, segons Domènech, el procés 'fa el seu camí cap a l'Audiència Nacional' espanyola, perquè l'Ajuntament de València va presentar un recurs contenciós administratiu a aquest tribunal amb la petició de suspensió de l'ordre del Ministeri de Cultura que considera que el PEPRI és un espoli i n'ordena la paral·lització.

Aquests darrers dies les excavadores han enderrocat cinc edificis i hi ha hagut moltes topades amb la policia (vegeu-ne aquest vídeo)

R.Madrid-0-Bar�a-2 , el Real Madrid derrotat, enfonsat i humiliat.

Sun, 11 Apr 2010 04:13:15 +0200

www.vilaweb.cat

El Barça s'ha imposat per 2-0 al camp del Reial Madrid, en un partit que s'ha destacat per la força física i i la intensitat. Messi, en la primera aproximació a l'àrea de Casillas, ha obert el marcador al minut 34. I al principi de la segona (minut 55), ha estat Pedro qui ha superat el porter madridista. El Barça ha disposat d'un parell d'ocasions clares més, mentre que el Madrid ha intentat intimidar Valdés sense èxit. Amb la victòria d'avui, la segona consecutiva del Barça al Bernabéu, l'equip de Guardiola recupera el lideratge i se situa a tres punts del Madrid quan falten set jornades per al final de la lliga. La victòria ha fet sortir uns quants milers de seguidors a la font de Canaletes de Barcelona.

Madrid-Barça, dos models oposats i un terreny de joc
Més enllà del resultat i la igualtat de tots dos equips a la lliga, el partit d'avui també ha estat un xoc esportiu entre dues concepcions de futbol, tal com explica aquest vídeo. A una banda, un grup de jugadors confeccionat a cop de talonari; i a una altra, un equip. El Barça ha anat confeccionant un equip amb una columna vertebral forjada al planter i amb una mentalitat clara de joc espectacle, primer toc, possessió de pilota i atac total. Deu dels vint-i-un jugador de la plantilla provenen de la Masia, incloent-hi algunes de les estrelles com Messi. En canvi, el Madrid ha comprat un catàleg de futbolistes a cop de talonari (260 milions d'euros gastats aquesta temporada). Només tres dels vint-i-dos jugadors del primer equip blanc han passat per les categories inferiors del club.

La Policia de la s�trapa Rita Barber� desallotja per la for�a ve�ns, diputats i regidors al Cabanyal

Wed, 07 Apr 2010 03:07:06 +0200

http://www.valencianisme.com

Diverses grues i excavadores de l'Ajuntament de València han tirat a terra este matí el primer immoble al Cabanyal després de publicar-se hui en el Document de la Comunitat Valenciana (DOCV) la Llei de mesures de protecció i rehabilitació del conjunt històric de la ciutat de València, aprovada amb l'únic suport del Partit Popular a les Corts Valencianes el passat 24 de març, una norma que avala expressament el Pla Especial de Protecció i Reforma (PEPRI) d'este barri del Cap i Casal.

Fonts de la plataforma Salvem el Cabanyal han informat que a les 8:00 hores de hui s'han concentrat al número 29 del carrer Sant Pere diverses excavadores, que han demolit el primer dels cinc immobles que tenen previst tirar a terra hui. Per a evitar els derrocaments gairebé un centenar de veïns, segons les mateixes fonts, s'han concentrat pels voltants dels habitatges afectats com a senyal de protesta, fins que la Policia Local ha carregat contra els assistents i ha dissolt la concentració per la força.

La portaveu adjunta del grup parlamentari Compromís, Mònica Oltra, ha assegurat hui haver patit una agressió per part dels agents durant les protestes d'este matí. En concret, Oltra ha indicat que tot i identificar-se com a parlamentària electa per a assenyalar que gaudix d'immunitat, un policia li ha replicat que "ni diputada ni llets", l'ha llançada a terra i ha patit un colp a conseqüència del qual sent un greu dolor al cap i en algunes extremitats.

Per tot això, la diputada ecosocialista ha anunciat que presentarà demà una denúncia davant dels agents de la Policia Nacional espanyola que realitzen les tasques de vigilància al Palau de Benicarló, seu de les Corts Valencianes.

POSTDATA: LA BASE DEL FEIXISME ÉS LA IMPOSICIÓ DE LA VIOLÈNCIA I LA MANCA DE RESPECTE ALS QUE DISCREPEN DE LES TEVES OPINIONS.

El juliol de 2006, el Lobby per la independ�ncia ja va avan�ar les despeses esbojarrades del t�ndem Matas-Areal

Tue, 06 Apr 2010 16:43:21 +0200

www.lobbyperlaindependencia.org

Mentre la màfia forastera d'El (In)Mundo qualificava el juliol de 2006, Matas, com un polític honest, brillant, auster i gran gestor de la "nueva Mallorca", des d'aquest web, el Lobby per la independència, ja denunciava les despeses esbojarrades de la parella de polls entrats en costura,Jaume Matas + Maite Areal.

L'estiu de 2006, Matas i Areal, vivien juntament amb Pedrito piscinas i s'Indiot foraster (Eduardo Inda) el seu moment de màxim esplendor abans de caure de grapes dins el bassiot de merda. També aquell estiu, el cirabotes dels madrilenys, el "boy" de les colònies d'ultramar, Tomás Bordoy d'El (In)Mundo, feia la pilota a Matas, Areal i Ramírez per la Colònia de Sant Jordi i perdia el cul per espolsar-los els moscards de damunt amb una palma de cocoter. Quin temps, aquells temps!

Aleshores, ni Pedro J. Ramírez, ni Inda, ni Tomás Bordoy ensumaven la corrupció pestilent de Matasperquè ells formaven part de la mateixa púrria, no debades, un dels primers escàndols de corrupció deMatas fou el de la piscina il.legal de Ramírez.

Reproduït de www.lobbyperlaindependencia.org

10/07/2006

Top-secret

Maite Areal calça sabates de 1.000 euros per amunt

Fotografia: Maite Areal vestida de Valentino

A la sabateria Corner, cantonada Carrer Jovellanos - Passeig del Born, cada vegada que la nova rica que va per la vida amb fums d'"aristòcrata", Maite Areal Montesinos, passa pel portal li posen la millor estora que tenen als peus ja que se'n du un grapat de sabates que valen més de 1.000 euros cada parell; unes quantitats astronòmiques que, per descomptat, paga amb relluents bitllets de 500 euros.

Si voleu veure més imatges, clicau sobre els requadres de més avall

La granereta d�en Matas

Thu, 01 Apr 2010 00:40:41 +0200

article escrit per Conxa Forteza al Diari de Balears.

Llegint als diversos mitjans de comunicació l'inventari fet per les forces vives al "palauet" del Sr. Matas, el que més m'ha impressionat, molt més que les obres d'art, les bosses de mà de 1.500 euros i els 50 Vegas Sicilias del seu celler -no hem de ser mal pensats, poden provenir de qualsevol cistella de Nadal-, ha estat la granereta. Una eina molt casolana i que se sol amagar a un racó per no recordar-nos la seva funció escatològica. A ningú li agrada reconèixer que som de terra i terrejam. Només a una persona que ha perdut el nord se li pot acudir gastar-se 375 euros, més de 50.000 de les antigues pessetes, en una granereta, llevat que pensi que és una granereta màgica com la granera de les bruixes i que farà la seva funció: esborrar tot el rastre de les deposicions de tan august personatge i que tota la brutor serà arrossegada cap a les clavegueres per dolls d'aigua clara i cristal·lina.

Per ventura la granereta del matrimoni Matas-Areal només és per fer planta i la criada té ordres de no tocar-la i a dins l'armariet de la neteja guarda la dels "xinos" de 2 euros per a la neteja quotidiana que no es fa de cara al públic. No hem d'oblidar que el Sr. Matas era un botiguer mallorquí i per ventura de tant en tant, si té un rampell d'antiga avior, dóna lliçons d'economia domèstica a la seva dona i li diu: Maite, està molt bé exhibir un rellotge de 23.000 euros, que veu tothom i fa vasa, però emprar una granereta de 375 euros per llevar la merda enganxada és una tudada de doblers. Una granereta, si ets una persona neta i polida, no té gaire temps de vida. La seva funció no és eterna, parl de les graneretes corrents; les de 375euros per ventura són eternes, tan eternes com la barra dels personatges que les empren.

Qualcú ha investigat les graneretes de la Paca? Per ventura tenen el mànec d'or. Entre la Paca i en Matas no hi ha gaire diferència. La Paca vivia de manera miserable i a un lloc miserable, però tenia poder. En Matas s'ha perdut per fer el bufa quan tenia poder. Tots els mallorquins sabem el significat de la paraula bufa i ell és el màxim exponent d'aquesta accepció. Quan jo anava a comprar bombetes a la botiga de la seva família, mai no m'haguera pensat escriure això.

El 16,9% dels catalans votarien Joan Laporta si es present�s a les eleccions al Parlament

Tue, 30 Mar 2010 23:37:33 +0200

http://www.laporta2010.cat

El 16,9% dels catalans votarien Joan Laporta en cas que decidís presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya previstes per a la propera tardor, segons l’enquesta de l’Institut Opina feta entre 1.550 persones. En aquest sentit, el 12,5% dels enquestats assegura que votaria Laporta independentment del partit amb què es presentés, mentre que un 4,4% de ciutadans votants d’altres partits canviarien el seu vot cap a Laporta si aquest es presentés amb un partit de nova creació. És a dir, que gairebé dos de cada deu catalans votarien el partit que es tracti si Joan Laporta en formés part.

Els percentatges més elevats de vot incondicional per a Laporta es registren entre els que a les pròximes eleccions tenen previst votar ERC i CiU, així com entre les persones que preveuen votar en blanc. En aquest sentit, la mostra revela que un 23,5% dels electors d’ERC canviarien el seu vot a favor de Laporta, mentre que també ho faria el 14,5% dels que tenen previst votar CiU i un 14% dels que volen votar en blanc. Un 9,8% dels que preveuen votar el PP, un 5,9% dels que tenen previst votar el PSC i un 0,3% dels que votaran ICV canviarien la intenció de vot a favor de Laporta en cas que es presentés.

El 34,9% creu que canviaria la distribució d’escons al Parlament

La mateixa enquesta indica que el 34,9% dels catalans consultats considera que l’entrada en política de Joan Laporta podria fer variar la repartició de forces i la distribució d’escons al Parlament de Catalunya. És entre els que tenen previst votar ERC, Reagrupament, CiU i Ciutadans on hi ha el convenciment que si Laporta finalment es presenta l’arc parlamentari català es distribuirà de manera diferent.

Diputats a les 4 províncies

L’enquesta apunta que en cas que Joan Laporta es presentés a les eleccions que s’han de celebrar la propera tardor, obtindria una representació parlamentària significativa. En aquest sentit, l’estudi destaca que Laporta aconseguiria escons a les quatre províncies, sent a Girona i a Lleida on obtindria el major percentatge de vots.

DEFCON2: LA 'BRUNETE' DE CiU CONTRA REAGRUPAMENT

Sun, 28 Mar 2010 02:52:06 +0200

Una petita mostra del nerviosisme que generen Laporta i Rcat és aquest escrit al que he tingut accés on s'expliquen les males arts que està utilitzant l'aparell de CiU per intentar enfonsar Joan Laporta i Reagrupament. A l'autor de l'escrit l'anomenarem JOTA, més que res per evitar represàlies:

Vaig participar en un dinar/tertúlia a l'Ateneu Barcelonés, en el que En Sandro Rossell, que era el ponent convidat (el seu pare forma part de la tertúlia així com molts antics i actuals càrrecs de CiU) va explicar, sense cap mena de rubor, que l'havien anat a buscar tant CiU com ERC per tal d'ajudar-se mutuament. La idea era que ell accedis a la presidencia del Barça en lloc de l'opció continuista del grup Laporta, es pretén que Joan Laporta perdi els suports que li puguin venir del F.C.Barcelona i així deixar-lo despullat davant dels atacs mediàtics més despietats a que el voldran sotmetre. ¿Quin és el motiu d'aquest interès polític per fer-se amb el Barça, allunyant En Laporta de la seva área de influència? doncs que CiU i ERC havien fet enquestes serioses que els donaven que en Laporta i Rcat junts podien treure facilment entre 10 i 12 escons a les properes eleccions, esdevenint, així, la força determinant de les majories necessaries per a governar. Aquesta opció, segons paraules textuals de Sandro Rossell, "la veien molt extremista i perillosa" .

La noticia que us trameto es ben certa, fins i tot tinc un bon grup de fotografies de l'esmentada tertúlia i estic segur que d'entre els asistents, encara que la majoria fossin molt afectes a CiU, trobariem algú altre que ho confirmés. Per tant la guerra bruta que denuncieu, a mi m'ha estat explicada de primera mà i sense embuts. I com que soc indepèndentista, doncs em vaig haver de entomar que era un extremista perillos, per extensió.

Algú creia que ja no eren possibles els cops d'estat? Algú creia que els únics enemics de la Nació venien d'Espanya? Algú es pensava que les màfies eren només a Itàlia? Si abans teníem dubtes sobre a què es referia CiU quan parlava de 'la nostra nació' o de 'el nostre país', ara ja ho tenim clar: aquests dies no només ens ho fa saber el sr. Duran al Congrés dels Diputats, amb la proposta de pacte d'Estat.

Ara s'entenen aquests discursos dels dirigents de CiU sobre que encara no som prou gent, que encara no tenim prou país al darrere, que primer de tot cal sortir de la crisi, que encara no és el moment, que el nostre país és petit... Sens dubte, la 'nació' d'en Mas, Puig, Madí i Pujol no és la mateixa que la dels independentistes: la nostra Nació és una nació ocupada i ens comportem com a tal. Per això demanem que feu extensible aquesta carta a tots els vostres contactes, per fer saber al màxim nombre possible de catalans quines són les maneres de CiU d'exercir la democràcia i de d'entendre l'alliberament de la nostra Nació.

A continuació reprodueixo un article que va publicar el Col·lectiu Joan Creixell a www.tribuna.cat denunciant la consigna que CiU ha fet arribar a la seva Brunete per destruir Joan Laporta :

Objectiu: persuadir o destruir Laporta

Joan Laporta va esdevenir una de les persones més ben valorades del país poc després d’aconseguir la presidència del Barça. La seva tasca a favor de la catalanització del club va provocar que la ‘Brunete’ mediàtica, guiada per les clavegueres de l’estat per destruir allò que trenca la uniformitat i l’assimilació espanyola, comencés a disparar. Això era d’esperar. És el que han fet amb Carod-Rovira, Ernest Benach, Juan José Ibarretxe, i tants d’altres.

Però amb la possible entrada a la política de Laporta, diversos sectors, primordialment, l’establishment del catalanisme oficial, s’han començat a posar nerviosos. Es pot permetre, es van preguntar, que algú trenqui l’status quo d’aquestes últimes dècades? El festeig amb Reagrupament va posar nerviós, en primer lloc, a Esquerra. Però setmanes després, l’aparell de CiU i els poders fàctics que el rodegen i que aspiren a governar amb Mas han començat a considerar que, quan la victòria i el canvi de “règim” està a tocar, un liberal sobiranista com Laporta pot impossibilitar l’àmplia majoria a què aspira Convergència.

Així, les també existents clavegueres catalanes van connectar amb els mitjans de paper i electrònics encarregats de la guerra bruta a casa nostra, i aquests, ben “untats”, van començar a destil·lar un atac frontal contra Laporta i els seus suposats negocis i ambicions, arribant a l’extrem de ficar-se amb la seva vida privada i sexual. Tot començava a fer molta pudor.

Evidentment, des del Col·lectiu Joan Crexells no defensem la candidatura de Joan Laporta, perquè intentem ser plurals des de l’independentisme, però no ens agraden les formes de destrucció de persones i opcions. Per això ens alarma, no només la campanya ja feta en contra de l’actual president del Barça, sinó el fet que aquests dies ha estat pressionat molt fortament pels poders polítics, econòmics i financers de l’entorn de CiU, arribant a l’amenaça de foragitar la clientela del seu despatx d’advocats.

Sembla, doncs, que el general Patton i els seus oficials, que havien mantingut una actitud de prudència, també han començat a actuar amb decisió i subtilesa, sobre el propi Joan Laporta, però també sobre Joan Oliver, Sala i Martin, Vicent Sanchís, i tot l’entorn de la junta del Barça. A més, han fet arribar amb claredat al ‘capo’ Lluís Prenafeta de la Fundació Catalunya Oberta, que ha de fer tot el possible perquè Laporta no es presenti i doni el seu suport a Artur Mas.

Què farà davant d’aquesta pressió Joan Laporta? La pregunta s’ha de contestar de la següent manera: l’opció Laporta és una opció personal, o al darrere hi ha els seus homes al Barça, el sector dels negocis de Convergència i la Fundació Catalunya Oberta, que ja fa temps que es malfia de les febleses d’Artur Mas? Les properes setmanes caldrà veure en què queda tot plegat, entre els diversos sectors que avui composen el poder convergent. I què pensa d’això Jordi Pujol, avui enretirat, però amb un gran poder sobre la base electoral convergent?

ERC, evidentment, s’ho mira amb certa passió, disposada a callar si el General Patton els fa la feina bruta perquè al cap i a la fi, Laporta, de presentar-se, perjudica, i molt, a ERC i CiU. Caldria que les dues formacions es plantegessin perquè és possible el fenomen Laporta, i perquè tenen tanta por.

ENQUESTES FALSES

Thu, 25 Mar 2010 02:55:28 +0100

Publicar enquestes "maquillades" , o directament FALSES, és molt lleig. És una forma bruta i mesquina d'influir en el vot i de manipular l'opinió pública. Alguns poca-vergonyes que fan de pseudo-periodistes és pensen que som idiotes i que ens creiem les seves enquestes maquillades. David Madí fa uns anys va haver de dimitir perquè publicava enquestes falses, però tots aquests farsants que ens bombardegen amb informació falsa continuen ben arrapats a la poltrona. La sociovergència els hi ho permet tot. Per mi El Periódico i La Vanguàrdia no són diaris, són pamflets de propaganda al servei del poder que fan tot el que poden per impedir que Catalunya sigui algun dia quelcom més que una vulgar autonomia. No us cregueu ni una sola d'aquestes enquestes tan "sospitoses" que publiquen. Fa anys aquestes enquestes les feia l'institut Opina, una empresa de reconegut prestigi, però ara ja no, com que es tracta d'una feina més aviat galdosa és millor que se'n encarreguin empreses desconegudes. Noxa, que és qui fa les enquestes per la Vanguardia no apareix a internet, no té web, no se sap qui són, se suposa que aquesta empresa existeix, però no se sap qui hi ha al darrere. GESOP, que és qui fa les enquestes per "El Periodico", sí que té web, però veient-la puc dir que no em mereix gaire crèdit, ja que està dirigida per una senyora que estava abans a l'Ajuntament de Barcelona i no compta amb cap professor universinari ni cap sociòleg reconegut. En una democràcia de veritat aquesta pràctica de publicar enquestes "maquillades" i "sospitoses" per manipular als electors estaria prohibida.

El pol�tic 'mod�lic' de la m�fia fatxa madrilenya d'El (In)Mundo ha declarat avui al jutjat

Tue, 23 Mar 2010 22:29:53 +0100

www.lobbyperlaindependencia.org

Editorial d'El (In)Mundo(Eduardo Inda) de dia 8 d'agost de 2004: "Un presidente moderno, centrista, liberal y honrado como Jaume Matas no puede estar al albur de unos sicilianos casposillos".

El polític inicià un ràpid ascens als noranta que el dugué de tècnic d’Hisenda a president i ministre. El 2007 començà la caiguda i se n’anà precipitadament als Estats Units. Ara en torna cridat per un jutge

Quim Torres | 23/03/2010

Sense temps per pair-ho, Balears afronta en una setmana la compareixença davant la Justícia d'una segona figura clau en la política autonòmica. Si fa només sis dies era Maria Antònia Munar, expresidenta del Parlament, del Consell i d'UM, qui sortia dels utjats sense passaport i amb la imposició d'una fiança de 350.000 euros per eludir jla presó, avui arriba l'hora a l'expresident del Govern i del PP, l'exministre de Medi Ambient Jaume Matas.

Matas (Palma, 1956) haurà de respondre avui davant el jutge José Castro, que li imputa nou delictes, alguns vinculats a un suposat enriquiment il·lícit. Si es demostràs en un judici que els ha comès li podrien caure 30 anys de presó.

Avui entrarà per la porta de darrere dels jutjats. Fa 20 anys, entrà per la porta de darrere a la política, per iniciar una escalada fins al cim. A final dels vuitanta, quan Gabriel Cañellas governa la comunitat, Matas és un tècnic de la Conselleria d'Hisenda. L'any 1989 assumeix el primer càrrec, director general de Pressuposts, i l'any 1993 ja és conseller d'Hisenda. Tres anys més tard es converteix en president, sense passar per eleccions i aprofitant les convulsions internes que viu el seu partit, el PP, i que provoquen les dimissions dels seus antecessors, Cañellas i Cristòfol Soler.

La seva primera presidència dura tres anys (1996-1999), suficients per demostrar l'aposta per les obres públiques (pla Mirall) i perquè es comencin a sembrar dubtes sobre la seva manera de fer política (cas Formentera i cas Bitel, que acaben en no-res). La pèrdua de la majoria absoluta del PP, l'any 1999, deixa Matas fora del Govern. El president espanyol José María Aznar (PP) el rescata i el fa ministre de Medi Ambient (2000-2003). L'any 2003 recupera la presidència balear.

En el seu segon govern, Matas confirma l'aposta per les grans obres. Impulsa autovies i autopistes que, executades en temps rècord, aixequen polèmica social pel seu impacte. La ubicació d'un macrohospital a Son Espases, devora la Real, també genera oposició. L'obsessió del llavors president pels projectes faraònics el duen a contractar Santiago Calatrava per fer una òpera a l'estil de la de Sidney al moll Vell. El Govern li paga 1,2 milions per l'avantprojecte i no es fa.

Seran dues les obres estrella del seu Govern: el metro i el velòdrom Palma Arena, ambdues fetes a contra rellotge. La primera serà notícia dies després de les eleccions de 2007, quan les primeres pluges posen de manifest que la moderna infraestructura fa aigües. La segona es convertirà en polèmica després que Matas perdi el poder, quan es fa públic que costà més del doble del que previst, passà de 41 a 110 milions. Abans d'iniciar el descens i d'anar-se'n precipitadament als Estats Unitsl'any 2007, Matas no amaga que té poder. Al principi de la seva segona presidència viu entre Madrid i Palma i es relaciona amb gent influent, madrilenys.

Més tard, sent president, es compra un palauet al carrer de Sant Feliu de Ciutat, pel qual paga menys d'un milió, tot i que l'Agència Tributària el valora en 2,47. Són, precisament, les investigacions obertes al voltant del palauet i del Palma Arena -també s'investiguen pagaments irregulars de la campanya del PP- el que l'ha fet tornar obligat dels Estats Units per justificar, entre d'altres, el seu increment patrimonial als jutjats. Completarà el descens. Serà la primera vegada que els trepitgi com a imputat.

Reproduït de www.dbalears.cat

Joan Carretero: Farem una candidatura potent al Parlament de Catalunya

Tue, 23 Mar 2010 01:17:22 +0100

www.vilaweb.cat

Entrevista amb el president de Reagrupament, que ahir va rebre el suport del 90% dels assistents a la segona assemblea nacional · Laporta hi va participar advocant per la fundació d'un partit pro independència · Us n'oferim el discurs íntegre en vídeo

La possibilitat que Joan Laporta es presenti a les eleccions al costat de Joan Carretero sembla cada vegada més a prop, després de la segona assemblea nacional de Reagrupament, que es va fer ahir. Va ser justament el president del Barça qui va pronunciar el discurs d'obertura de l'assemblea (vídeo íntegre) i va preconitzar la fundació d'un nou partit (declaracions), per més que no va aclarir el seu futur. Carretero, tal com explica en aquesta entrevista, diu que esperarà la seva decisió.

Carretero diu que celebraria molt que Laporta volgués presidir una candidatura independentista a les pròximes eleccions, i que Reagrupament ha de ser de sostenir aquesta candidatura: 'Esperarem que ell decideixi; nosaltres hi som per ajudar.'

Laporta va dir que calia un nou partit polític, va demanar unitat a tots els independentistes i va manifestar: 'Segur que trobarem les persones per a presidir aquesta candidatura.'

Carretero: 'Si no plegava la minoria, plegava la majoria'

L'assemblea va servir també per consolidar la direcció de Carretero dintre Reagrupament: el 90% dels assistents va donar-li suport perquè continués capdavantejant la iniciativa, va aprovar la nova junta i va abonar primer document programàtic de l'associació ('Organitzant el nostre futur lliure'). Carretero, de fet, va centrar l'informe de gestió en dos grans punts: la confecció de llistes electorals amb vista a les eleccions i el debat intern, marcat per la crisi de la junta, que es van tancar amb les dimissions d'Emili Valdero, Jaume Renyer, Albert Pereira i Francesc Abad.

Sobre aquesta qüestió, Carretero va ser especialment dur. Va dir que la junta anterior no funcionava i que per això n'havia sortit: 'Si no plegava la minoria, plegava la majoria.' I va afegir: 'Els nostres enemics interns han de saber que jo no hi pactaré mai. (...) Si em voleu al davant de les llistes, hi vull gent de confiança.' Per Carretero, 'tota la merda ha sortit de dins de l'organització'. També va agrair la tasca d'una persona de la junta que va dimitir, en gran mesura, per les desqualificacions internes, Sandra Lomas.

A l'assemblea, que va aplegar prop de 1.400 assistents, hi van ser presents personalitats com l’ex-president del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera; el filòleg i lingüista Antoni Maria Badia i Margarit; el sociòleg Salvador Cardús i l'historiador Joan B Culla, entre més.

Les llistes, al juny

Respecte de les llistes, Joan Carretero va dir que Reagrupament havia de continuar lluitant perquè hi hagués una candidatura a les eleccions del parlament, amb gent associada o no. En una nova assemblea, que es farà al juny, Carretero proposarà les llistes a què donarà suport Reagrupament, i que s'hauran de votar per circumscripcions.

Com en la primera assemblea, Reagrupament ha publicat els documents a la seva web amb accés obert: l'acta de la primera assemblea, eldocument programàtic, el reglament de l'associació, el de funcionament de la segona assemblea i els estatuts, i els resultats finals de les votacions a la junta directiva.

Mamelles d'Or 2009: Marta Bosch i Roser Murillo

Fri, 19 Mar 2010 22:43:53 +0100

L' Acadèmia d'Erotisme i Bricolatge dels Països Catalans ha concedit ex aequo el premi Mamella d'Or 2009 com a pubilles més calentes i més sensuals dels Països Catalans a la Marta Bosch, de Vilassar de Mar i la Roser Murillo, de Canet de Mar.

Qui pogués estar sota la taula fent manetes amb la Marta...

Ha estat una votació molt competida i les dues s'ho mereixien. Marta Bosch, presentadora dels esports de TV3, ha aconseguit que a molts al final ens importin un rave els partits, interessa més veure-la a ella... els seus llavis petoners , els seus ulls encisadors... i les seves corbes, que dir... te més corbes que la Collada de Toses . Les seves corbes provoquen desmais, infarts i lipotimies i terratrèmols de grau 15 a 20 de l'escala de Richter.

De la Roser, coneguda cantant maresmenca, només dir que és una autentica conilleta Playboy, una dona que t'encén i que provoca cremors i incendis. Una dona explosiva, atòmica i calenta, molt calenta.

Una rossa i una morena, el somni ideal... a qui no li agradaria despertar-se un matí en un gran llit amb la Marta a un costat i la Roser a l'altre ... Enhorabona a les dues.

La Marta Bosch als esports33

La Marta Bosch a les noticies de TV3

Mamella de Plata 2009: Nereida Gallardo

Wed, 17 Mar 2010 22:58:10 +0100

L' Acadèmia d'Erotisme i Bricolatge dels Països Catalans ha concedit el premi Mamella de Plata com a segona pubilla més calenta i més sensual dels Països Catalans a la Nereida Gallardo, de Palma. Enhorabona!

POSTDATA: el divendres dia 19 per la nit publicarem el nom de la guanyadora

Enric Morera, del BLOC NACIONALISTA VALENCI�, parla de la nova coalici� Comprom�s

Wed, 17 Mar 2010 21:00:28 +0100

http://www.vilaweb.tv/?video=6074

El secretari General del Bloc Nacionalista Valencià parla de la nova coalició Compromís

Coalició Compromís és la nova formació política valenciana integrada pelBloc Nacionalista Valencià, Iniciativa del Poble Valencià i els Verds Esquerra Ecologista amb el propòsit de trencar el bipartidisme del País Valencià i poder entrar a les corts. Enric Morera, secretari general del Bloc, és entrevistat sobre la coalició (vídeo) per Josep Casulleras, cap de redacció de VilaWeb. Morera es presenta com una alternativa al PP i al PSPV amb un ideari valencianista i amb la voluntat d'aconseguir que, per fi, el nacionalisme sociològic valencià tingui representació parlamentària.

En l'entrevista Enric Morera comenta alguns fets de l'actualitat més immediata, com la censura de les fotografies, imposada per la Diputació de València, o el resultat de les eleccions rectorals de la Universitat de València. Respecte d’aquestes, diu que cal aprendre d’això que ha passat i que 'no n’hi ha prou de fer campanya pels teus'.

Mamella de Bronze 2009 : Est�baliz Sanz

Tue, 16 Mar 2010 22:00:33 +0100

L' Acadèmia d'Erotisme i Bricolatge dels Països Catalans ha concedit el premi Mamella de Bronze com a tercera pubilla més calenta i més sensual dels Països Catalans a la Estíbaliz Sanz, de Mollet del Vallès. Enhorabona!

POSTDATA: el divendres dia 19 per la nit publicarem el nom de la guanyadora

Caixa Girona planta cara als lladres i espoliadors forasters del PSOE-PSC

Tue, 16 Mar 2010 03:05:34 +0100

www.lobbyperlaindependencia.org

En ple desgavell pels efectes de la nevada, quan els ciutadans -justament emprenyats- han exigit respostes i solucions a la classe política, una notícia important ha passat força desapercebuda. El Consell d’Administració de Caixa de Girona ha dit 'no' a la fusió amb les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu, en una decisió valenta i necessària.

Una decisió fruit precisament de la política. Alguns polítics han pres decisions pensades pel territori, des del President de la Diputació de Girona, el republicà Enric Vilert, passant pels dirigents gironins de CiU han dit 'no' a la desaparició d’una entitat clau pel futur de les comarques de Girona, i s’han plantat davant la voluntat del PSC de sotmetre's als designis del govern espanyol.

Només des de la submissió es poden entendre les greus i lamentables reaccions de la conselleria d'Economia a la decisió de Caixa de Girona de dir 'no' a la fusió. En un país democràtic està fora de lloc que el ministre d’Economia de torn posi en dubte la viabilitat d’una entitat financera de forma pública, està fora de lloc posar en dubte una entitat financera pel sol fet d'haver pres una decisió que no ha agradat.

Un cop Caixa de Girona ha fet el pas, cal més que mai el suport del Govern. No només això, cal el suport de tot l’entorn socioeconòmic vers una decisió que és clau pel futur. Patronals, sindicats i Cambra de Comerç -que fins ara han estat dubitatius- i els polítics han de donar suport a la decisió. No està demostrat ni sentenciat que les entitats financeres petites no tinguin futur. Diferents economistes i experts en finances han fet clares apostes per mantenir el model de caixes catalanes, un model diferenciat del model espanyol. El teixit econòmic de la societat catalana és plural, de petita i mitjana empresa, d’emprenedors, i ens calen eines que hi donin suport. Caixa de Girona ha de ser una eina clau per recuperar i sortir de la crisi que patim.

En ple debat sobre la crisi viscuda per la nevada de la setmana passada, s’ha qüestionat el paper de les empreses que gestionen els serveis bàsics. A tall d’exemple, si en lloc d’Endesa (recordem el que van dir alguns, abans Alemanya que Catalana), avui tinguéssim FECSA, segur que la capacitat de reacció davant la nevada hagués estat molt millor. La privatització dels serveis bàsics ens ha comportat una pèrdua de capacitat de resposta davant les dificultats perquè eliminar la pluralitat dels serveis fomentant els monopolis ens debilita com a país. Aquest dies ho hem patit de valent, reduir les caixes catalanes a dos o tres grups ens arruïna i redueix la capacitat de resposta a la crisi.

Cal un gran acord entre els agents socials, les institucions i els partits polítics per definir el paper clau de la Caixa de Girona, per garantir el seu futur i la seva viabilitat. Prenem exemple de la crisi de la nevada, monopolitzar no és la solució, la pluralitat és una oportunitat.

Tornen els manipuladors d'enquestes professionals

Sun, 14 Mar 2010 16:00:54 +0100

Ja fa massa temps que les enquestes electorals s'utilitzen únicament per manipular, mai per informar. Les enquestes de veritat, les ben fetes, es guarden en un calaix i el que es publica és una enquesta "maquillada" o dient-ho sense embuts FALSEJADA. Al ciutadà no se l'informa, se'l manipula , es tracta de que voti el que tu vols. Si hi ha un partit nou que pot entrar al Parlament es diu que és impossible que entri per a que els seus possibles votants no es mobilitzin, si hi ha un partit "amic" que s'enfonsa estrepitosament es diu que no, si el que s'enfonsa és el teu partit es tapa, si el teu partit puja, doncs s'intenta suavitzar la pujada per no desmobilitzar els votants amb un excés de confiança. A Catalunya les enquestes no falsejades, com la que vaig publicar aquí mateix el dia11 de febrer, diuen que ERC s'enfonsa estrepitosament a causa dels seus enganys, que el PSC recula perillosament a causa de la crisi, que els d'ICV aguanten a la baixa però aguanten gràcies a que són una veritable secta i els seus alienats votants continuen levitant, el PP es manté a l'alça perquè rep vot del PSC descontent per la crisi i es beneficia de la desaparició de Ciutadans i CiU es manté a l'alça, però sense tenir cap gran creixement. CiU no té vot jove, està perdent vots en cada elecció i es mou entre els 50 i 60 diputats. CiU està més a prop dels 50 diputats que dels 60 perquè els centenars de milers de vots que perd ERC no aniran a CiU, de fet CiU pot guanyar vots provinents del PP amb ganes de canvi i potser algun del propi PSC, però CiU està perdent vot nacionalista. És evident que si sumem tots els escons en falten. La raó és molt clara, en aquestes properes eleccions entraran al Parlament probablement dos partits nous. El que fan els manipuladors, com els galtes de la Vanguardia i el senyor Colomé, és repartir aquests escons entre els partits "amics". El senyor Colomé a la tardor li posava a ERC, partit "amic" del PSC 16-17 diputats, ara al febrer li ha posat 15. Els carques de la Vanguardia Española , com que en el fons se'ls hi en refot ERC, posen el seu resultat real: 11 diputats, tot i que probablement encara seran menys:8-10. El senyor Colomé li regalava diputats als amics del PSC, la Vanguardia no es tan generosa amb el maquillatge i li posa 32-33 diputats, amb qui sí és generós aquest diari del poder és amb el partit que va governar i enfonsar Catalunya després de 23 anys: CiU. A CiU li regala 14-15 diputats. En el que sí que coincideixen els dos "maquillatges" és el silenciar als dos nous partits que entraran al Parlament: Plataforma per Catalunya i Reagrupament. PxC tot indica que entrarà al Parlament, li treurà bastants vots al PSC, també al PP, i té com a gran aliat per entrar al Parlament una arma secreta: L'ABSTENCIÓ. La mateixa abstenció que va permetre que els xenòfobs de Ciutadans entressin al Parlament ara permetrà que els fatxes de PxC entri al Parlament. L'altre partit que entrarà al Parlament i ho farà a més a més de forma espectacular és REAGRUPAMENT (RCat) , aquesta candidatura aglutinarà la major part dels vots que perdrà ERC. ERC passarà de 412.000 vots a uns 150.000 - 200.000 vots. Hi ha una part enorme de votants d'ERC que se senten estafats per Carot i Puigcercós i hi ha una part d'antics votants de CiU que no tornaran a votar a CiU i que encara menys votaran a ERC. RCat arribarà pel cap baix als 200.000 vots i això serien uns 10 diputats. Cal tenir en compte que la participació serà molt baixa, podria ser que fos fins i tot la més baixa de la història. Això perjudica molt al PSC i també d'alguna manera al PP i afavoreix al vot nacionalista , que és un vot més motivat en aquest tipus d'eleccions i que acabarà pesant més. RCat té en aquests moments més de 3.500 associats, que és més que el que tenia ERC a l'època d'En Colom. Amb 80.000 vots (si hi hagués una gran abstenció fins i tot menys) entres al Parlament. Si tenim en compte la davallada imparable d'ERC i tota l'embranzida de les consultes, que tindrà un efecte molt important en aquestes eleccions, no sembla tan dificil que un projecte clarament independentista sobrepassi els 200.000 vots. ¿Algú es creu que tota la molta gent que s'ha mobilitzat amb les consultes per la independència li regalarà el seu vot a un senyor com l'Artur Mas que ha dit clarament que no és independentista i que l'únic que vol és canviar Espanya? . Però hi ha un darrer factor que pot rellançar RCat a un èxit electoral: Joan Laporta. Si Joan Laporta encapçala la llista amb un missatge clarament independentista els mitjans d'intoxicació i desinformació: la vanguardia, el periodico, el CEO i la mare que els va parir no tindran cap més remei que parlar-ne. Algú es creu que un votant nacionalista de debò votarà abans "autonomia" que "independència" o votarà abans al perdedor "Mas" que al triomfador i brillant "Laporta" ? . Pel que sé està tot lligat i probablement el mes de juny tindrem notícies. Ara mateix RCat està entorn els 10 diputats, amb Joan Laporta podria acostar-se als 30. No oblidem que per un gran èxit de RCat caldria un enfonsament espectacular d'ERC, que es produirà, una davallada del PSC, que hi serà , un estancament de CiU en 48-52 diputats, que es pot produir, una abstenció massiva, que hi serà, i una gran mobilització del vot sobirarista, que es pot produir.

Real Madrid eliminat... la nau gal�ctica es torna a estavellar

Wed, 10 Mar 2010 22:57:34 +0100

JA,JA,JA,JA,JA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

A la foto uns seguidors del Lyon que saluden als cracks del Real Madrid.

Salvador Card�s: "Un vint per cent dels vots, en un marc d'apatia informativa, �s m�s del que aconsegueixen els partits amb costoses campanyes"

Wed, 03 Mar 2010 22:51:01 +0100

www.tribuna.cat

El sociòleg i periodista Salvador Cardús ha fet un anàlisi del significat polític i social de les consultes populars per la independència esdevingudes a Catalunya els darrers mesos.

Segons l’autor de l’escrit, “a les consultes populars que s’estan celebrant sobre la independència de Catalunya es plantegen fonamentalment dos grans interrogants, pels quals només existeixen moltes hipòtesis interessades i poques respostes”.

La primera incògnita que planteja Salvador Cardús és “que no sabem quina importància política i social tenen, en realitat, aquests referèndums”, i el segon interrogant és “el desafiament que les consultes poden fer, no ja als partits polítics, sinó al propi independentisme”. “Per una banda està la qüestió de la importància política de les consultes –ha indicat Cardús-. Es podria dir que les consultes no han tingut gairebé cap transcendència. Els dos rotatius de més difusió a Catalunya no van mostrar el diumenge passat el menor interès per les consultes i no els van dedicar cap atenció informativa. El mateix dia, la televisió nacional catalana va considerar que les consultes mereixien el quart lloc informatiu, just després de la detenció d’etarres i dels diversos accidents climàtics d'arreu del món”.

Ambdues evidències indiquen, segons Salvador Cardús, que és “raonable que alguns considerin sincerament que les consultes no tindran transcendència política, que no suggereixen cap canvi de fons en les actituds dels ciutadans i que tot es redueix a pur esteticisme”, i ha subratllat que fins i tot “es pot pensar que s’ha d’actuar amb responsabilitat per tal d’evitar que l’escuma creixi i s’acabi creant un perillós sentiment de frustració”. L’autor de l’article ha dit que “potser aquesta és la bona interpretació” de les jornades refrendatàries, però ha advertit que “també existeixen d’altres” interpretacions: “Per exemple, que en els tres anys d’Estatut cada dia més catalans arriben a la conclusió que aquest no ofereix un horitzó polític, social, econòmic i cultural que ambicionen”. “Que l’encaix a Espanya a deixat de tenir interès, per no dir que és un llast [...]. Que ja és l’hora de provar la independència” són altres conclusions que l'autor de l'article posa sobre la taula, i ha continuat assenyalant que “un vint per cent de vots ja és molt més que el que obtenen els partits polítics” tenint en compte “el marc d’apatia informativa” de la societat.

Finalment, Cardús ha conclòs que “el temps dirà quina de les interpretacions és la correcta”, tot i que ha vulgut explicar amb més deteniment el segon dels grans interrogants referit a la influència de les consultes al món independentista català: “El moviment social hauria de prevaldre per sobre de qualsevol èxit o derrota electoral de les consultes, inclús per sobre de qualsevol derrota al Parlament. [...] L’amenaça de la fragmentació es troba a flor de pell [...] L’independentisme ha d’omplir-se de contingut si vol ser alguna cosa més que una simple força. [...] El seu èxit rau en convertir-se en una corrent política central, un main stream que canviï el curs de la nostra història”.

V�CTOR ALEXANDRE: ELS INSULTS A CARRETERO I A LAPORTA

Tue, 02 Mar 2010 23:25:09 +0100

www.victoralexandre.cat

És tot un espectacle observar el trasbals que Reagrupament i Joan Laporta estan creant en els partits del ventall parlamentari. No hi ha dia que en els mitjans de comunicació no apareguin atacs, desqualificacions, insults, mentides, infàmies i tota mena de xerrameca buida contra el president del Barça i Joan Carretero. L'abrandat defensor de la Fiesta Nacional Joan Ollé, concretament -el mateix que percep un sou públic per gentilesa de Catalunya Ràdio i que l'any 2007 va impedir que el cantant mallorquí Biel Majoral cantés el poema reivindicatiu Jo sóc català a la Fira de Frankfurt-, se servia no fa gaire de la seva columna a El Periódico -el full parroquial del Partit Socialista- per difamar Carretero tot vinculant-lo políticament a Montserrat Nebrera i titllant-lo de "franquista". No cal dir que els insults, els estirabots i les desqualificacions personals diuen molt més de qui els fa que no pas del seu destinatari, ja que constitueixen una galdosa exhibició d'impotència intel·lectual i de baixesa moral. Però ja se sap que d'aquesta mena de persones pot venir de tot menys dues coses: excel·lència i grandesa moral.

Es comprèn, tanmateix, que el PSOE de Catalunya estigui molt neguitós davant la força de l'independentisme desacomplexat que encarnen Reagrupament i Laporta. Aquest independentisme, òbviament, no és un perill directe per als socialistes -defensors del vot espanyolista-, però sí que ho és per a Esquerra. Als socialistes ja els va bé un soci feble, però no pas fins al punt que els impedeixi sumar i formar un tercer tripartit. Pobre PSOE de Catalunya, tot i no haver guanyat mai les eleccions, pensava quedar-se trenta anys a la Generalitat, talment com a l'Ajuntament de Barcelona, i resulta que el seu pas pel Govern, a més de breu, quedarà registrat com el període més degradant de la nostra història recent.

Però també CiU està força neguitosa davant la presència de Reagrupament i Laporta. No és estrany, ben mirat. Deu costar-li de pair que just quan més segura veu la victòria, després de la deriva nacional que ha suposat el segon tripartit, aparegui una nova força que li llevi un bon grapat d'escons i que, en cas de pacte, l'obligui a renunciar a la seva tradicional ambigüitat. Per això, des de la cúpula, s'ha donat ordre d'atacar mediàticament el tàndem Carretero-Laporta amb foc a discreció en un intent desesperat de desacreditar-los davant l'opinió pública. Fins i tot s'ha arribat a demanar a Laporta que no es presenti a les eleccions per no perjudicar els interessos convergents (!). Sembla increïble, però és cert. El president del FC Barcelona està rebent pressions dels fronts intel·lectual i empresarial de CDC perquè es quedi a casa i no entorpeixi les possibilitats d'Artur Mas. Doncs, francament, té gràcia que aquella força que fa quatre dies obria els braços a Laporta, creient que erosionava molt més Esquerra, sigui la mateixa que ara li demana que renunciï a presentar candidatura electoral. Què passaria, però, si, arribats a extrems tan galdosos, la resposta de Laporta fos demanar a CiU que no es presenti a les eleccions a fi de no perjudicar els seus interessos? No s'ho han plantejat, això, CiU i els seus acòlits? Hi renunciarien? Seria molt edificant i una gran lliçó d'humilitat veure que no tenen cap inconvenient a fer allò que tan obertament demanen als altres.

Informa: VICTORALEXANDRE.CAT

Catalunya avan�a cap a la independ�ncia... malgrat La Vanguardia i malgrat la socioverg�ncia

Mon, 01 Mar 2010 07:00:07 +0100

Ahir els catalans vam fer un nou pas cap a la independència del nostre país. El 92 % dels votants van votar SÍ a la independència i cada dia som més a prop de la plena sobirania. Els intoxicadors de sempre ens voldran fer creure el contrari , ens parlaran de percentatges , ens diran que hi han altres temes més importants, però el cert és que estan cagats i que la farum de merda se sent des de molt lluny. Els caps pensants de CDC, d' UDC, del PSC i els seus periodistes-majordoms que dirigexen La Vanguàrdia i el Periòdico són gent que porta anys i panys vivint de l'aire i alimentant-se de la carcoma de la malalta autonomia catalana. En definitiva, són uns paràsits . No els hi hem de fer cas, ells volen que no canvii res , que tot segueixi igual per a que ells puguin seguir treient rèdits de la dependència de Catalunya vers Espanya. Si fem números veurem que l'independentisme a Catalunya és ja majoritari, malgrat el silenciament i les mentides dels mitjans de comunicació oficialistes i malgrat les enquestes falses i manipulades del Centre d'Estudis d'Opinió . Les eleccions catalanes del 2010 són importantíssimes , ara és l'hora de l'independentisme, En Joan Carretero està preparat i En Joan Laporta aviat saltarà a l'arena política . Els partits parlamentaris catalans van a la baixa, TOTS, (ni tan sols el fracàs estrepitós del tripartit fa CiU enlairi el vol) ara és l'hora de construir des de la societat civil una alternativa real per a que el vot nacionalista no vagi a parar ni a l'autonomisme carrincló de CiU ni als falsaris dirigents d'ERC. Que mai més el senyor Puigcercós pugui regalar-li els nostres vots al PSC i que mai més CiU pugui governar sense plegar-se davant l'independentisme. Si enviem a l'atur als mentiders de CiU i ERC i aconseguim que tots aquests vots independentistes els canalitzin Laporta i Carretero Catalunya serà independent molt aviat .

300.000 catalans podran votar per la independ�ncia aquest diumenge

Sun, 28 Feb 2010 02:49:48 +0100

www.racocatala.cat

La segona onada de consultes sobre la independència de Catalunya es celebrarà aquest diumenge, 28 de febrer, a 80 municipis d'arreu del Principat. "Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?" tornarà a ser la pregunta a la què gairebé 300.000 persones podran respondre en un exercici de democràcia promogut des de la ciutadania. Així doncs, aquest cop 25 comarques (Alt Empordà, Alt Penedès, Anoia, Bages, Baix Camp, Baix Ebre, Baix Empordà, Baix Llobregat, Baix Penedès, Berguedà, Cerdanya, Conca de Barberà, Garrotxa, Gironès, Maresme, Noguera, Osona, Pla Urgell, Priorat, Ripollès, Selva, Solsonès, Urgell, Vallès Occidental i Vallès Oriental) viuran la Consulta per la Independència en algun dels seus municipis, i després de diumenge 32 comarques (de les 41 que té el Principat) ja hauran viscut l'experiència. Racó Català farà un seguiment especial de les consultes aquest diumenge, tal com va fer a la primera onada. Podeu consultar dins l'article el llistat dels 80 municipis que les duran a terme.

La Coordinadora de Consultes ha establert la central electoral d'aquesta segona onada a Caldes de Montubi. L'acte de final de campanya serà divendres al castell de Cardona, l'últim bastió de la resistència catalana en la Guerra de Successió.

Els municipis que celebraran la Consulta per la Independència i el vincle a les comissions locals corresponents, són els següents:

Agramunt, Alella, Alforja, Alp, Anglès, Barberà de la Conca, Begues, Bellpuig, Bescanó, Boadella i Les Escaules, Breda, Cabrils, Caldes de Montbuí, Campdevànol, Cardona, Carme, Castellar de la Ribera, Castellcir, Castellterçol, Corçà, Casavells, Matajudaica i Cassà de Pelràs, Cruïlles, Monells i Sant Sadurní, El Vendrell, Forallac, Gelida, Gualta, Guixers, L'Aleixar, L'Escala, L'Espluga de Francolí, L'Espunyola, La Bisbal d'Empordà, La Coma i la Pedra, La Llacuna, La Nou de Berguedà, La Pobla de Lillet, La Torre de Fontaubella, La Vall d'en Bas, La Vall de Bianya, Les Cabanyes, Llinars del Vallès, Llobera, Llorenç del Penedès, Maçanet de la Selva, Maçanet Decideix, Moià, Molins de Rei, Montblanc, Montgai, Navès, Oristà, Palafrugell, Palamós i Sant Joan, Palau-Sator, Parlavà, Pinós, Riells i Viabrea, Riudecanyes, Rupit i Pruit, Sales de Llierca, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Feliu de Codines, Sant Feliu de Pallerols, Sant Feliu Sasserra, Sant Joan de les Abadesses, Sant Joan de les Fonts, Sant Llorenç de Morunys, Sant Pere Pescador, Sant Quintí de Mediona, Sant Quirze del Vallès, Santa Maria d'Oló, Talamanca, Torrelles de Llobregat, Vidreres, Vilabertran, Vilada, Vilamaniscle, Vilanova de Bellpuig, Vilaplana, Vilassar de Mar, Vilobí d'Onyar i Xerta.

Amb la dimissi� de M. Ant�nia Munar acaba un cicle de 27 anys i comen�a la renovaci� d'UM

Sat, 27 Feb 2010 04:24:46 +0100

http://www.lobbyperlaindependencia.org/

Maria Antònia Munar ha presentat la dimissió com a diputada del Parlament de les Illes Balears. L'anunci ha estat fet avui horabaixa mitjançant un comunicat enviat per Unió Mallorquina al mitjans de comunicació. Reproduim a continuació el contingut íntegre del text rebut:

A la vista de les acusacions fetes pel Sr. Miquel Nadal en el marc de la instrucció del cas conegut com “Cas Maquillatge” vull manifestar el següent:

Negar de manera rotunda la veracitat de les manifestacions fetes pel Sr. Nadal.
Afirmar que, com es demostrarà, al llarg de la meva vida política he actuat sempre d’acord amb la més absoluta legalitat i d’acord amb l’ètica política.
Anunciar, per responsabilitat política, la meva renúncia a l’acta de diputada del Parlament de les Illes Balears amb efectes immediats i la meva retirada de la vida política.

Les consultes sobiranistes i el Pa�s Valenci�

Tue, 23 Feb 2010 22:51:41 +0100

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/144932

reproduït del bloc de Josep Nadal, GARROT DES DE PEGO.

Reconec que em vaig emocionar mirant les imatges del poble d’Arenys de Munt el dia del referèndum. Gent de totes les edats omplint els carrers amb tota la il·lusió del món que amb el sol gest de dipositar una papereta desmuntaven tota la paradeta de submissió i pors que tenia plantada la classe política catalana en els últims 30 anys. Algú va tindre una bona idea i amb la participació de Poble (en majúscula) s’ha aconseguit com a mínim insinuar un full de ruta per arribar a la fita. Caldrà treballar en molts fronts i procurar que no es refreden les brases per aconseguir-ho.

Però com a qualsevol valencià amb consciència nacional em quedava una segona sensació més agra que dolça i que ens colpeja l’interior cada volta que comparem la situació del nostre poble amb Catalunya o el País Basc. Al País Valencià tenim un panorama diferent, per dir-ho suau...

(continua)

Quedava clar en la pregunta del referèndum que el subjecte de decisió és el poble de Catalunya. Des de la CUP fins a Convergència sembla que hi ha consens en aquest tema i que el dia que es faça el Referèndum ( en majúscula) serà aquesta la pregunta que es farà als ciutadans; "Està d'acord en què Catalunya siga un estat independent Sí o no?"

Durant molts anys l’independentisme al País Valencià ha funcionat baix el lema de “Independència Països Catalans” i encara que tampoc s’ha deixat massa clar si el subjecte de decisió seria compartit o múltiple, si que és veritat que aquestos dos conceptes sempre han anat junts, reforçant la idea de la construcció d’un estat unitari.

Com ens posicionem davant d’aquest nou escenari?, la independència arribaria fins a La Sénia, de Vinaròs cap avall continuaríem sota la bota d’Espanya i amb una mobilització espanyolista major i més virulenta de la que patim ara. I ara què?

Potser algú podria pensar que la solució passa per demanar la integració al nou estat català, però aquesta possibilitat a banda de ser política ficció a nivell social, a nivell individual és una clara invitació a l’exili nord enllà. Ja són massa els valencians que han decidit marxar a viure a Catalunya molts d’ells gent amb titulació superior que no veien cap futur al País Valencià. Continuar promovent la fuga de cervells no crec que siga res positiu.

Aquesta és un interpel·lació oberta a tot l’independentisme del País Valencià, als companys i companyes militants dels diferents col·lectius de l’Esquerra Independentista, d’ERPV i del nacionalisme cultural; no creieu que ha arribat el moment de valencianitzar al màxim el nostre discurs?

L’immensa majoria dels valencians se senten espanyols es cert, i fer independentisme és una feina difícil al País Valencià . Però també és cert que la majoria de gent que viu en aquesta terra se senten valencians. I és la nostra faena fer visibles totes les contradiccions que té això de ser espanyol i valencià. I per aconseguir-ho hem de demostrar als nostres veïns que els valencians de veritat som nosaltres, que no volem res per damunt de la decisió del nostre poble, desmuntar el mite de l’anticatalanisme de què vindran els catalans a conquistar-nos i deixar clar que volem un estat valencià independent.

Per a això caldria canviar primer que res el subjecte al que ens referim en les nostres consignes. Parlar de jovent català, poble treballador català o posar en la pancarta “Per la llibertat dels Països Catalans” el dia que commemorem la pèrdua dels nostres furs, queda molt poètic perquè estem dient moltes coses en una frase però l’efectivitat política és igual a zero. A més a més quan a Catalunya ja tenen traçat un full de ruta, resulta penosament anacrònic continuar aferrant-se als mateixos lemes.

Vol dir això que estic propugnant renunciar als Països Catalans? No, clar que no. Però pense que els Països Catalans s’han d’explicar. Explicar la llengua, la història, crear un espai cultural i econòmic comú multipolar. Es poden fer diaris, pel·lícules, cançons, televisions, pàgines web, compartir experiències polítiques . Ens podem posar d’acord en moltes coses amb Catalunya i les Illes per derrotar el nostre adversari i per fer creixer la nostra economia i la cultura pròpia. Però això és una faena i anar a partir-se la cara contra Espanya n’és una altra.

Si volem que els nostres conciutadans ens entenguem mínimament cada volta que els diguem que ells no són espanyols haurem de posar per damunt de tot el tema de la valencianitat. Provocar el dubte entre els convençuts de la dualitat “valencià i espanyol” i que comencen a triar entre “valencià o espanyol”. Si barregem el tema dels Països Catalans quan parlem d’independència només ens entendran els mateixos de sempre, sembla que això també ho té clar la societat catalana i actua en conseqüència.

Que en penseu vosaltres? Quin creieu que hauria de ser el camí dels valencians conscients de ser-ho ara que els nostres germans del nord comencen a entreveure de lluny la possibilitat de la llibertat nacional?

Res més, només donar les gràcies al poble d’Arenys de Munt per la seua valentia; tot esperant que algun dia es faça un referèndum oficial amb la pregunta; "Està d'acord en què el País Valencià siga un estat independent Sí o no?"

La ILP 'Televisi� Sense Fronteres' ja aplega m�s de 400.000 signatures

Mon, 22 Feb 2010 01:53:25 +0100

www.vilaweb.cat

S'amplia tres mesos més el termini de recollida de signatures

La campanya de recollida de signatures per presentar la iniciativa legislativa popular (ILP) 'Televisió Sense Fronteres', que reivindica els espais de comunicació català, basc i gallec i que impulsa Acció Cultural del País Valencià, ja n'ha aplegades més de 400.000, del mig milió que calen. La campanya, que tenia previst de finalitzar la primera setmana de març, s'amplia tres mesos més i finalitzarà l'última setmana de maig i les signatures es lliuraran a la Junta Electoral Central el mes de juny.

Aquesta ampliació del calendari ha estat una decisió de la Junta davant pel fet que, en el començament de la campanya, hi va haver problemes burocràtics a l’hora de segellar els fulls de signatures, la qual cosa va retardar la possibilitat de començar a recollir signatures més de dos mesos respecte de la data oficial de començament. Ara la Junta corregeix aquest error i amplia el termini de recollida de signatures per a compensar-lo.

Acció Cultural valora el suport que ha rebut la campanya, que ha fet possible de recollir un volum tan gran de signatures, 'mercès als 2.500 fedataris i a la col·laboració de tots els sindicats, els partits, els col·legis professionals, les institucions i les principals associacions culturals i esportives del País Valencià'. A més, convé recordar que a começament d'aquest mes de febrer el Parlament de Catalunya va adherir-se a la campanya, amb el vot favorable de CiU, PSC, ERC, PP i ICV, i que també ho han fet la Xarxa d'Universitats Joan Lluís Vives i de molts ajuntaments, entre els quals el d'Elx, el de Gandia i el de Barcelona.

Es reimplanta la megafonia en catal� als autobusos urbans de Val�ncia

Sat, 20 Feb 2010 04:40:50 +0100

http://www.valencianisme.com

Fa gairebé un any, usuaris habituals de l'Empresa Municipal de Transports (EMT) de la ciutat de València denunciaven davant Valencianisme.com la implantació d'un sistema de megafonia per als seus autobusos urbans, que comptava també amb una pantalla de televisió per a anunciar les diferents parades, exclusivament en castellà. Fins aleshores, tal com asseguraven les mateixes fonts, els anuncis de les diferents parades eren efectuats en valencià en tots aquells vehicles que disposaven d'esta aplicació.

El portal web del valencianisme de construcció es va fer ressò de les queixes rebudes i va estudiar quina és la regulació legal de l'ús del valencià en un servei públic com este, a fi de poder contactar amb l'entitat i traslladar el coneixement del cas al Síndic de Greuges.

En esta línia, el Reglament municipal sobre ús i normalització del valencià al municipi de València establix, en el seu article número 15, que el consistori del Cap i Casal té l'obligació de vetlar per "l'ús preferencial" del valencià en tots els organismes autònoms i empreses locals "fins a assolir una normalització total" de la llengua pròpia dels valencians.

Onze mesos després, les mateixes fonts s'han posat en contacte de nou amb Valencianisme.com per a expressar la seua "satisfacció" pel fet que les queixes adreçades a l'EMT hagen tingut els seus fruits, ja que, han explicat, el valencià actualment es troba present en el sistema de megafonia dels vehicles i també en la pantalla de televisió en què apareixen senyalitzades les diferents parades d'autobús.

No obstant això, han matisat que no poden assegurar si la implantació del valencià és generalitzada a totes les línies, així que han fet una crida a tots els usuaris del nostre portal per tal que hi col·laboren. "Al valencià, l'hem d'ajudar. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?", han conclòs.

La veritable enquesta de les eleccions catalanes del 2010

Thu, 11 Feb 2010 22:50:08 +0100

Des de fa temps es filtren als mitjans de comunicació enquestes maquillades o directament enquestes falses, la idea és manipular el vot, enganyar i influir, mai informar. He tingut accès a una enquesta que va encarregar CiU fa unes setmanes, és una enquesta de debó , no manipulada :

CiU........................56 DIPUTATS
PSC.......................28 DIPUTATS
PP.........................18 DIPUTATS
ICV .......................11 DIPUTATS
ERC.......................10 DIPUTATS
REAGRUPAMENT......8 DIPUTATS
PXC........................4 DIPUTATS

POSTDATA: Montilla està cagat.

Empar�n Puchades , candidata a la Mamella d'Or

Thu, 11 Feb 2010 06:36:13 +0100

L' Acadèmia d'Erotisme i Bricolatge dels Països Catalans concedeix els premis Mamella d'Or 2009 a la pubilla més calenta i més sensual dels Països Catalans, a la foto Emparín Puchades, d'Alzira.

El Periodico despatxa al germ� de Joaquim Nadal

Sun, 07 Feb 2010 18:41:26 +0100

Una de les grans notícies de l'any és que el diari "El Periodico" ha fet fora per fi al germà de Joaquim Nadal. Aquest diari sempre ha sigut pro-socialista però des que aquest pseudoperiodista el dirigia s'havia convertit en un simple butlletí de propaganda del PSC . Amb l'anterior director, Antonio Franco, sempre s'havien almenys guardat les formes, però amb el germà del conseller Nadal s'ha arribat a un punt de deliri, El Periòdico avui en dia ja no té cap credibilitat. Dubto que el nou director, sigui qui sigui, ho faci pitjor que aquest farsant.

Caterina Cocarroi, nova candidata a la Mamella d'Or

Sat, 06 Feb 2010 22:44:22 +0100

L' Acadèmia d'Erotisme i Bricolatge dels Països Catalans concedeix els premis Mamella d'Or 2009 a la pubilla més calenta i més sensual dels Països Catalans, a la foto una de les darreres candidates.

Caterina Cocarroi, de Sant Llorenç des Cardassar.

Fiscals, jutges i policies forasters del PSOE intensifiquen la neteja �tnica: Uni� Mallorquina expulsada

Sat, 06 Feb 2010 00:18:48 +0100

www.lobbyperlaindependencia.org

Antich romp el pacte amb UM de manera unilateral

Melià ha manifestat que la formació nacionalista té a partir d’ara les mans lliures al Govern balear, Consell de Mallorca i Ajuntament de Palma

Joan Monjo, Josep Melià i Catalina Julve

El president d’Unió Mallorquina, Josep Melià, acompanyat del secretari general, Joan Monjo, i de la portaveu de la formació nacionalista, Catalina Julve, ha comparegut en roda de premsa a la seu d’UM per donar a conèixer la postura del partit entorn a l’acord pres per part del president Antich de deixar fora a UM de l’Executiu balear, Consell de Mallorca i Ajuntament de Palma.

Melià ha afirmat que la decisió del senyor Antich és “precipitada i unilateral”, fet que provoca la ruptura del pacte signat amb UM l’any 2007.

Així mateix, Melià ha subratllat que a partir d’ara UM té les mans lliures en aquestes tres institucions tenint en compte el seu paper determinant en totes elles.

El president també ha destacat la bona gestió per part d’UM al Govern balear, recordant que les Conselleries de Medi Ambient, Turisme i d’Esports i Joventut eren les més valorades pels ciutadans segons diferents estudis realitzats.

Finalment, Melià ha anunciat que en els pròxims dies es reuniran els diferents òrgans del partit per analitzar la situació i prendre decisions, remarcant que UM és un partit ben viu i que aquesta legislatura ha comptat amb 20 batles i batlesses i més de 100 regidors als distints ajuntaments de Mallorca, el que significa una àmplia representació municipal a l’illa.

http://www.unio-mallorquina.com

Llu�s Bassat i Sandro Rossell: dos fracassats al servei de CiU

Fri, 05 Feb 2010 23:48:34 +0100

CiU vol ficar mà a la directiva del Barça, en el seu dia van presentar el senador Sixte Cambra i anys més tard van promoure les candidatures de Lluís Bassat i Joan Laporta. Laporta s'ha acabat desvinculant de CiU i per això la cúpula de CiU ha decidit promoure les candidatures de Jaume Ferrer (tots absolutament tots els membres de la seva candidatura són militants de CiU o votants de CiU) i de Sandro Rossell . Sandro Rossell és fill de Jaume Rossell, un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya l'any 1974 i té tot el suport del sector dels negocis de CiU.

A continuació reprodueixo un article de Victor Alexandre que retrata als senyors Rossell i Bassat:

Sandro Rosell & Lluís Bassat 'Associats'

A mesura que s'acosten les eleccions del FC Barcelona s'incrementen les desqualificacions al president Joan Laporta i a la junta directiva del club i s'intensifica la cantarella de la necessitat de renovació. La demana Sandro Rosell i la demana Lluís Bassat. A Rosell, d'entrada, caldria demanar-li que allò que afirma entre amics i coneguts -que si ell és escollit president l'actual vessant catalanista del Barça serà eliminat d'immediat- tingui el valor de dir-ho davant dels micròfons dels mitjans de comunicació. Així coneixerem el seu projecte espanyolitzador i també la raó per la qual és el candidat favorit dels socialistes. I pel que fa a Lluís Bassat, cal recordar que els anys 2000 i 2003 es va presentar a les eleccions del Barça i les va perdre. L'última davant Joan Laporta. Ara no s'hi presenta, però es dedica a demanar "renovació" i a cantar les excel·lències de Sandro Rosell: "És el candidat amb més intenció de vot. Crec que ho ha fet molt bé, ha estat callat i ara es tracta de veure si elegeix bé la seva junta". Bassat i Rosell Associats, en podríem dir, d'aquesta publicitat.

Tanmateix, cal preguntar a Bassat en què fonamenta la seva demanda de renovació. De debò creu que el millor Barça de tota la història necessita una renovació? De debò creu que ha de ser renovada la directiva que ha convertit el Barça en el millor equip de futbol del món? Per posar-hi qui? Aquells amb qui Bassat sintonitza ideològicament? Tanta urticària li produeix l'independentisme, al senyor Bassat? Ves per on, n'hi ha prou d'entrar al seu lloc web per veure que el seu nom de debò, el nom amb què es presenta professionalment arreu del món, és Luis, no pas Lluís, i que la llengua catalana és víctima del menyspreu més absolut. Tota la pàgina, amb les seves set seccions, està en espanyol. És comprensible, per tant, que tingui tantes ganes de fer fora l'actual directiva del Barça. Ell és l'home que diu que "la identitat es porta al cor i no cal proclamar-la cada dia als quatre vents". Certament, quan s'és espanyol com ell, no cal proclamar la identitat espanyola. Ja ho fan silenciosament el carnet d'identitat i el passaport.

www.victoralexandre.cat

Laporta podria obtenir 8 escons a les eleccions al Parlament de Catalunya

Thu, 04 Feb 2010 04:19:00 +0100

www.racocatala.cat

Ho indica una enquesta interna de CiU, segons asseguren diversos mitjans de comunicació

Joan Laporta podria debutar al Parlament català amb 8 escons si finalment tal com sembla s'acaba presentant co ma cap de llista d'alguna formació a les properes eleccions d'enguany. Ho confirma una enquesta interna de Convergència i Unió (CiU), segons asseguren diversos mitjans, tot i que no parlen dels escons de la resta de partits que obtindrien representació als comicis. L'enquesta no té en compte el partit amb el que es presentaria a les eleccions, per tant caldria veure'n els resultats en cas que Laporta s'acabi presentant com a cap de llista de Reagrupament, un fet que cada cop sembla més probable després dels darrers moviments a la formació de Joan Carretero. En aquest punt, l'encara president del FC Barcelona podria tenir la clau de la governabilitat al Principat, i compliria el seu objectiu, que és obtenir entre 5 i 10 escons. Laporta però encara no ha confirmat amb quin partit vol presentar-se a les eleccions al Parlament, malgrat que els darrers dies ha manifestat ser molt proper a Reagrupament, mentre Carretero el lloava públicament.

L'enquesta confirma el que ja apuntava un sondeig d'El Periódico de fa alguns mesos (tot i la conlusió interessada i errònia que en treia El Periódico), que atorgava a Laporta un 12% del suport electoral, malgrat que aleshores no havia decidit si es presentaria ni tampoc per quin partit ho faria. El president culer porta diversos mesos valorant la conveniència de presentar-se als comicis catalans, i sembla que només li queda destriar amb quina formació fer-ho (o bé fer-ne una de pròpia).

Els trofeus MAMELLA D'OR 2009 ben aviat

Thu, 04 Feb 2010 04:12:35 +0100

De la mateixa manera que es concedeixen pilotes d'or o botes d'or als millors futbolistes ben aviat l' Acadèmia d'erotisme i bricolatge dels Països Catalans concedeix els premis Mamella d'Or a la pubilla més calenta i més sensual dels Països Catalans. Molts han sigut els cremats i sucarrimats que han votat i en breu farem públics els resultats.

A la foto tenim la primera candidata, la Mariona Rebull, de Copons.

Identificades totes les empreses franquistes i genocides que ataquen el catal� al cinema

Fri, 29 Jan 2010 05:14:45 +0100

www.lobbyperlaindependencia.org

70 sales tancaran l'1 de febrer contra el cinema en català

Creix el malestar per la vaga d'exhibidors · El grup del Facebook que proposa boicotejar els cinemes que s'oposin al text supera els 10.000 inscrits en 36 hores

llei del cinema de catalunya, exhibidors, majors,quotes, cinemes, boicot

La indignació per l'actitud del Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya creix per moments. Els exhibidors han convocat una vaga en 70 sales de cinema pel proper 1 de febrer per protestar contra la nova Llei del cinema de Catalunya presentada per la Generalitat, que si s'aprova obligarà a emetre el 50% de còpies en castellà i el 50% en català. L'empresariat del sector del Principat, però, vol mantenir la situació actual, que margina la llengua catalana a menys del 3% de les còpies anuals. Mentrestant i des del seu anunci de vaga contra la llei, el malestar al Principat va "in crescendo": elgrup del Facebook que proposa boicotejar aquests cinemes depassa ja els 10.000 usuaris (aconseguits en menys de 2 dies), i la xarxa s'organitza per donar suport alhora als cinemes que no tancaran aquest proper dia 1 de febrer (i en especial, als que programin cinema en català). Podeu veure elllistat de les 70 sales de cinema que tancaran aquest 1 de febrer; durant el dia confirmarem també les sales i els exhibidors que no s'uniran a la vaga.

La Plataforma per la Llengua va emetre ahir un comunicat molt crític amb el Gremi, on afirma que l'argumentació per oposar-se a la llei "obeeix a raons ideològiques i a prejudicis infundats" perquè "el català és una llengua rendible al cinema" com va demostrar amb el seu estudi de fa algunes setmanes. La Plataforma recorda que la situació del català al cinema és "un cas únic a nivell dels països europeus i el Quebec", on no hi ha cap llengua comparable a la catalana en nombre d'espectadors potencials on aquest no s'usi per doblar o traduir els films. L'estudi també demostra que arreu hi ha legislacions per protegir la pluralitat lingüística.

Vegeu a continuació el llistat de cinemes que faran vaga contra el cinema en català el proper 1 de febrer, ordenat per exhibidors:

CINES ACEC

Àrea Catalana d'Exhibició Cinematogràfica

http://www.cinesacec.es/ (web només en castellà)

Multicines Arenys

Megacine (Badalona)

Filmax-Castelldefels

El Punt (Cerdanyola)

Multicines Llobregat (Cornellà)

Cinemes Figueres

Multicines El Nord (Granollers)

Filmax-Gran Via (L'Hospitalet)

Rambla (L'Hospitalet)

Salon Rosa (Igualada)

Kursal (Igualada)

Bages Cinema (Manresa)

Atlantida (Manresa)

Multicines Olot

Imperial-Sabadell

Multicines Eix Macià (Sabadell)

Segle XXI (Terrassa)

Multicines Sucre (Vic)

Vigatà (Vic)

Atrium (Sant Andreu de la Barca)

CINESA

http://www.cinesa.es/cines/cines.aspx (web només en castellà)

Diagonal (Barcelona)

Diagonal Mar (Barcelona)

Heron City (Barcelona)

Maremàgnum (Barcelona)

La Maquinista (Barcelona)

Mataró Parc

Sant Cugat

Parc Vallès (Terrassa)

La Farga (L'Hospitalet)

GRUP BALAÑA

http://www.grupbalana.com/salas.asp (web només en castellà)

Aribau club (Barcelona)

Aribau multicines (Barcelona)

Bosque (Barcelona)

Club Coliseum (Barcelona)

Glòries multicines (Barcelona)

Gran Sarrià multicines (Barcelona)

Palau Balaña (Barcelona)

Rex (Barcelona)

Urgel (Barcelona)

YELMO

http://www.yelmocineplex.es/ (web només en castellà)

Multicines Abrera

Sant Cugat del Vallès

Multicines Baricentro (Barberà del Vallès)

Icària (Barcelona)

OCINE

http://www.ocine.es/ (web en català i castellà)

Ocine Platja d'Aro

Ocine Roquetes

Ocine El Vendrell

Ocine Sant Celoni

Ocine Les Gavarres

Ocine Vila-Seca

Ocine Girona

JCA Cinemes

Cinemes Alpicat (Lleida)

Principal (Lleida)

Rambla (Lleida)

DIAFRAGMA PC

http://www.diafragmapc.com (web només en castellà)

Napoles (Barcelona)

Mèlies Cinemes (Barcelona)

RENOIR

http://www.cinesrenoir.com/ (web en català i castellà)

Les Corts (Barcelona)

Floridablanca (Barcelona)

ESPECTARAMA S.A.

http://www.cines-verdi.com/barcelona (web en català, castellà i anglès)

Verdi (Barcelona)

Verdi Park (Barcelona)

Independents (distribuidora pròpia)

Comedia (Barcelona)

IMAX Port Vell (Barcelona)

Sala Mozart (Calella)

Albèniz (Girona)

MCB Cinemes (Calafell)

Cinemes Roses (Girona)

Cinebox Espai Gironès (Salt)

Alhambra (La Garriga)

Barnasud (Gavà)

La Calàndria (El Masnou)

Kubrick (Vilafranca del Penedès)

Capri (El Prat de Llobregat)

A directe!cat han publicat un mapa on han situat aquestes 42 sales de cinema sobre el territori, emprant el Google Maps.

Miquel Sellar�s: l�Avui i els Pa�sos Catalans

Wed, 27 Jan 2010 02:36:14 +0100

www.tribuna.cat

Hermes Comunicacions, l’editora de El Punt, l’Avui, El 9 i Presència ha decidit fer una ampliació de capital de fins a cinc milions d’euros amb la finalitat d’accelerar la inversió a internet, reformar el lideratge en el món del paper i sortir reforçats d’una crisi que està provocant un fort impacte al sector de la comunicació.

En primer lloc, cal felicitar a Hermes Comunicacions i als seus 120 socis actuals pel risc d’una operació com la de quedar-se el diari Avui en aquests moments difícils. El diari Avui, sorgit, com El Punt, fa dècades de l’accionariat popular, s’havia transformat en un diari importantíssim per la construcció nacional, però a la vegada tenia uns vicis estructurals i empresarials que només eren possibles de sostenir mitjançant el suport a fons perdut durant anys i anys de les institucions públiques. Perquè, cal reconèixer-ho, la nostra burgesia nacional havia estat incapaç, tal com se’ls va oferir a principis del primer tripartit, d’assolir-ne la responsabilitat empresarial i tirar-lo endavant.

Actualment, una empresa privada, que no és una ‘germaneta de la caritat’ ni Òmnium Cultural, ha decidit, de la mà del seu director general, Joan Vall Clara, redissenyar empresarialment el diari per fer-lo viable. És un repte difícil i problemàtic perquè els vicis del passat pesen, i els seus lectors estaven acostumats a un diari que sobrevivia sense que ells haguessin de preocupar-se massa del que costava, sense tenir en compte la dificultat que ha representat i representa l’edició de premsa en català al nostre país.

Un cop adquirit l’Avui, els actuals editors s’han trobat amb l’etapa de “grandeses” del representant del grup Godó, el senyor Camprodón, i els seus interessos i els seus compromisos, que comportaven un dèficit anual proper als cinc milions d’euros. Evidentment, això era possible mantenir-ho amb Planeta, Godó i la Generalitat al darrera, però és insuportable per una empresa que no busca grans beneficis sinó poder exercir la seva tasca.

Aquesta situació obligarà a sacrificis, reestructuracions i redefinicions que donaran pas, possiblement, a la demagògia contra els actuals editors, sobretot per aquells que estan acostumats a consumir productes nacionals sense arriscar-hi res o sense adonar-se que el nostre encara és un país de peatge. En aquest sentit, no és una bona notícia que l’Avui deixi de vendre’s a les Illes i al País Valencià, però també és evident que Hermes Comunicacions no pot fer el paper que no fa ni el nostre govern, ni els nostres polítics, ni gran part de la nostra societat civil. Se li demanarà a aquesta empresa que tingui una política de Països Catalans que no està fent la resta? És una pregunta que caldria que ens plantegéssim.

El que escriu aquestes lletres té procedència per part de mare de les Illes, i evidentment és una persona absolutament dolguda perquè l’Avui no tingui recursos suficients per estendre les seves edicions a les Illes, al País Valencià i, potser també, per col·locar exemplars a alguns quioscos no sols de Madrid, sinó també de París, Brussel·les, etc. Però aquesta despesa qui l’ha de pagar?

Tot plegat obliga a fer algunes reflexions sobre la nostra concepció del país, i és que la cultura catalana sembla haver baixat els braços, derrotada, i ha assumit recloure’s en un entorn cada vegada més estret. Potser és un desconegut instint suïcida, però fa la impressió que hem renunciat a l’espai cultural i lingüístic. Una automutilació que fa més feble la cultura catalana. Vivim en un món que canvia molt ràpidament, especialment en l’àmbit de la comunicació i de la cultura. Les potències culturals que ens envolten es van reforçant i la cultura catalana difícilment sobreviurà més enllà de l’anècdota antropològica si no és capaç d’esprémer tot el seu potencial, creatiu i de públic. Som petits, però trossejats freguem el ridícul.

Fins avui, el Principat segueix nodrint-se de músics, poetes, narradors i assagistes del País Valencià i de les Illes però, a canvi, retorna ben poca cosa. Ni tant sols el petit esforç d’una distribució normalitzada de diaris, revistes, llibres o discos. Ni (pràcticament) cap producte fet i pensat per a tots els Països Catalans. Res. No en dubteu: abandonats a la seva sort, no passaran molts anys abans que la saó cultural que mantenen aquests territoris vagi assecant-se.

L’Avui deixa de distribuir-se als quioscos valencians i de les Illes perquè hi venen pocs exemplars. No hauria de sorprendre: pel tractament que fins ara ha fet d’aquests territoris, vist des de València o des de Ciutadella, l’Avui resultava tant interessant com, posem per cas, el diari Segre a l’Alt Empordà. No és realista exigir, doncs, a una empresa que acaba d’adquirir un diari deficitari que mai s’ha acabat de creure els Països Catalans, que resolgui aquesta situació d’una dia per l’altre.

Ara, sense el suport continuat de les institucions, caldrà que tots siguem responsables, i si volem redreçar la línea històrica de l’Avui vers els Països Catalans, la millor manera és comprar el màxim d’accions possibles d’Hermes Comunicacions i fer un plantejament seriós a la junta d’accionistes perquè el rotatiu es transformi en el diari necessiten els Països Catalans, perquè doni un cos ideològic a la nostra construcció nacional. Tot plegat, evidentment, respectant la tasca local que desenvolupa una important premsa comarcal, El Punt i, a les Illes, el Diari Balears.

Cal, doncs, que el proper govern que surti de les eleccions nacionals sigui capaç, sense complexes ni pors, de fer una política de comunicació que ens porti a tenir l’espai de comunicació imprescindible per sobreviure com a nació, com a llengua i com a cultura al segle XXI.

CATALUNYA NORD: CAMPANYA D'ENVIAMENT DE CARTES A TRESSERRAS PER RECLAMAR EL SENYAL DE LA TDT

Mon, 25 Jan 2010 04:25:33 +0100

Diverses entitats del moviment associatiu nord-català, reagrupades en el col·lectiu Catalunya Nord També, han engegat una recollida de cartes que s'enviaran al conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras i Gaju, per reclamar la recepció de les televisions catalanes a la Catalunya del Nord.

Tot i que la Generalitat ha manifestat bona voluntat per fer arribar la televisió catalana al nord de l'Albera, els responsables associatius consideren que només es farà si es demostra que hi ha una demanda clara des de la Catalunya del Nord, i per això han engegat la recollida de cartes. El Centre Cultural del Vallespir, que federa unes 40 associacions, també s'ha adherit a la campanya.

Camanya:
Per mor de fer evident la voluntat que és la nostra, demanem a totes les entitats i persones que facin una carta adreçada al:

Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació
Joan Manuel Tresserras i Gaju

Feu arribar les cartes firmades a:
Catalunya nord també vol la TDT
23 avinguda del liceu
Perpinyà 66000

o per correu electrònic en format pdf a n info@catnord.catAquesta adreça de correu electrònic està protegida contra els robots d’spam, necessites activar Javascript per veure-la Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessiteu que el JavaScript estigui habilitat per a mostrar-la

No dubteu a fer passar aquest missatge a responsables d'entitats.
Pensem sobretot amb les persones del Conflent i dels llocs on la televisió de Catalunya no arriba des de fa anys, o potser no hi ha arribat mai.

Amb aquests correus anirem a trobar responsables de la Generalitat per que posin el senyal digital i els responsables polítics nord-catalans per mor que posin els repetidors necessaris a la recepció correcta de TVC a tot el país.

Informa: LLIBERTAT.CAT

El PSOE fa anques enrere davant la pressi� popular i canals 33, Super3/300 i 3/24 es podran veure a les Illes en TDT

Thu, 21 Jan 2010 22:10:18 +0100

http://www.lobbyperlaindependencia.org/

El Govern català i el balear acorden l’emissió dels canals 33, Super3/300 i 3/24 a les Illes en TDT

El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, i el conseller de la Presidència del Govern de les Illes Balears, Albert Moragues, han acordat l'emissió del Canal 33, el Canal Super3/300 i el 3/24 al territori balear en TDT. A aquests canals cal sumar TV3, que ja es veu a les illes des de fa gairebé un any.

Tresserras ha lamentat que el Govern espanyol “no hagi aprofitat l’aprovació de la Llei Audiovisual per resoldre definitivament aquesta qüestió”, en referència a la situació amb el País Valencià.

L'inici de les emissions d'aquests tres nous canals a les Illes Balears és previst per al mes de febrer, després que els dos ens públics audiovisuals duguin a terme les accions tècniques necessàries per fer-la possible.

L'alcalde de Matar� imputat per un delicte contra el patrimoni arquitect�nic

Thu, 21 Jan 2010 04:41:59 +0100

www.racocatala.cat

El jutge d'instrucció número 3 de Mataró ha admès a tràmit la querella interposada pel ministeri fiscal contra el trasllat de Can Fàbregas i ha donat ordre de paralització de les obres de trasllat -iniciat el novembre de 2008- que prohibeix, també, eliminar els elements arqueològics del subsòl de l'edifici protegit -trobats el gener de 2009-. Així ho van notificar el divendres els advocats de la Plataforma Salvem Can Fàbregas i Caralt, contraris a l'enderrocament de la fàbrica Can Fàbregas i Caralt de Mataró (Maresme), a la seu del despatx del Col·lectiu Ronda, en roda de premsa. Per la seva banda, el Col·lectiu Ronda va reiterar la seva voluntat perquè se segueixin sempre els procediments legals establerts i va tornar a exigir a l'Ajuntament de Mataró la restitució de la fàbrica al seu lloc d'origen. De fet, el jutge ha imputat l'alcalde, el regidor d'Urbanisme i la lletrada de l'Ajuntament de Mataró per un delicte contra el patrimoni arquitectònic amb unes penes que van des de la multa i la inhabilitació i fins i tot pena de presó de 6 mesos a 3 anys.

La decisió del jutge ha estat ben rebuda pel Col·lectiu Ronda i per la Plataforma Salvem Can Fàbregas i Caralt. L'advocada Agnès García ha aplaudit la notícia: "estem contents i satisfets i aquests fets demostren que quan els moviments socials actuen amb fermesa obtenen resultats" a la vegada que considerat "una llàstima que tot plegat hagi arribat quan l'edifici ja s'ha desmuntat". Com bé ha recordat la lletrada, la fàbrica de Can Fàbregas estava protegida pel Pla especial de Patrimoni Arquitectònic de Mataró amb el nivell A, el màxim nivell de protecció i conservació, però l'Ajuntament va canviar-ho al nivell H, el qual només indica que hi existeix un patrimoni i que, per tant, es podia enderrocar i construir-hi les instal·lacions de, en aquest cas, El Corte Inglés.

La portaveu de la Plataforma, Núria Manté, ha declarat que "ens sentim satisfets que finalment un fiscal rigorós seriós i valent ens hagi donat la raó en el que nosaltres portem tres anys dient" i és que de fet la Plataforma ja es va constituir el gener de 2007 i des d'ençà ha convocat manifestacions i concentracions en favor d'aquest edifici.

Salvador Sostres: Laporta i Carretero anunciaran aviat que van junts a les eleccions

Mon, 18 Jan 2010 02:23:34 +0100

www.salvadorsostres.com

L’aliança entre el president Laporta i el doctor Carretero sembla que ja només depèn del darrer gest, l’acord és quasi total, i no crec que triguin gaire a anunciar-la. Sembla que tots dos han entès que és un suïcidi presentar-se a les properes eleccions nacionals per separat. La marginació mediàtica a què els mitjans de comunicació catalans sotmeten tant Reagrupament com el discurs polític de Laporta fa que molta gent pugui pensar que la cosa està estancada, però el moviment creix i és intensa la mar de fons. Va ser patètic que Le Monde o el Corriere fessin referència a l’entrevista que vaig fer-li al president del Barça a El Mundo d’una manera més intensa i concedint-li més espai que per exemple La Vanguardia. Hi ha diaris que creuen que a força de negar la realitat poden arribar a fer que no existeixi, però també els podria passar que els lectors es cansessin d’estar desinformats i decidissin millorar el nivell de llurs lectures. Catalunya té un gravíssim dèficit de llibertat. Diu molt poc dels mitjans de comunicació catalans que ignorin un dels moviments polítics més nous i emergents i expectants dels darrers anys. Som un dels pocs països democràtics del món que quan no estem d’acord amb la notícia no la publiquem, en lloc d’explicar-la i explicar també per què no hi estem d’acord. Té raó el doctor Carretero quan diu que la nostra democràcia és de molt poca qualitat: i no només perquè no podem decidir el nostre futur com a catalans, i no només perquè tinguem un president que no ha guanyat les eleccions i un govern format per tres partits perdedors, sinó perquè tenim una premsa subvencionada, és a dir, comprada, que viu de servir els interessos particulars de les institucions i el govern que materialment la compra -amb diners de tots- en lloc d’atendre els interessos dels lectors amb informació certa i opinions valentes i lliures. Pel que fa a mi i com ja he explicat moltes vegades votaré Convergència i crec que l’Artur Mas serà el millor president que Catalunya hagi tingut mai, però és impresentable i una vergonya per a tota la premsa catalana que la gran entrevista política al president Laporta només s’hagi pogut publicar a El Mundo, i és també una vergonya i un insult a la intel·ligència dels catalans que tractin el doctor Carretero com si no fos ningú: fonamentalment perquè no és veritat i per tant tot plegat constitueix una monumental estafa. Potser si els diaris fessin periodisme en lloc de fer de minyones del poder, tornarien a vendre alguns exemplars i podrien guanyar-se la vida com empreses decents i no fent de tristes prostitutes. A Catalunya hi ha un gravíssim dèficit de llibertat i els diaris tal com avui estan plantejats són una presa de pèl, una pantomima, una escena de saló amb bagasses que es fan la ballarina però que són més putes que les gallines. És inconcebible que davant de l’històric sotrac polític que Reagrupament i el president Laporta són a punt de protagonitzar a la vida pública catalana, els diaris mirin cap a una altra banda i no facin un minuciós i exhaustiu seguiment d’aquest procés extraordinari. Després s’estranyen que ja la gent no compri diaris catalans. Per què comprar-vos, si ja abans Montilla us ha comprat?

DESPR�S DEL GRAN �XIT DEL F�RUM JORDI HEREU ENS AMENA�A AMB UNS JOCS OL�MPICS D'HIVERN

Fri, 15 Jan 2010 00:42:31 +0100

Quan ho vaig sentir per la ràdio vaig pensar que era una innocentada, però no, és real. Jordi Hereu és foll i per salut jo li recomanaria que deixés la política i es fes monjo o bé que ingressés una temporadeta en una clínica antiestrés . És molt probable que el 2011 el PSC perdi l'alcaldia de Barcelona, porten 31 ANYS!!!! XUPANT DE LA MAMELLA, i no en tenen prou, volen seguir i seguir perquè viuen d'això i alguna cosa molt greu deuen amagar. Tenen pànic de perdre el poder. Gràcies a Jordi Hereu tenim infinitat de vianants atropellats pel seu bicing i uns quants vianants a l'hospital o al cementiri gràcies al meravellós Trambaix, que és molt ecològic i molt SILENCIÓS, no fa soroll, no el sents i apa!! ja t'ha atropellat!! un gran invent.

Després de tots els diners llençats al Fòrum ara toca llençar un munt de diners en el circ aquest dels Jocs Olímpics d'Hivern , per no parlar dels diners llençats als mundials d'atletisme de Barcelona 2010, que estan sent ja un fracàs absolut perquè no troben voluntaris. Ara tocarà també afalagar a tots els golafres corruptes del CIO, format per ex-franquistes , fans de Mussolini, aristòcrates europeus vinguts a menys, gent condemnada per corrupció i gent que ha col·laborat amb les pitjors dictadures africanes i sud-americanes... vaja, el millor de cada casa. No saben què son els drets humans però sí saben el que és un canapé .

El senyor Hereu és un penques i ens pren per imbècils, ens vol fer creure que ens fa un gran obsequi quan en realitat el que pretén és fotre'ns un munt de calers per pagar-se una campanya d'auto-propaganda que li permeti guanyar les eleccions. És tan gamarús que es pensa que no li veiem el llautó. Hereu, deixa'ns en pau i fica't la flama olímpica pel cul.

10 anys de la mort d'Enric Valor

Tue, 12 Jan 2010 21:25:56 +0100

www.vilaweb.cat

L'escriptor, rondallista i gramàtic es va morir el 13 de gener del 2000, ara fa deu anys

Enguany en fa deu que es va morir Enric Valor, un 13 de gener de l'any 2000. I el 2011 en farà cent del seu naixement. És per això que des d'institucions i entitats culturals es recordarà en els propers dos anys la figura d'Enric Valor, amb actes dirigits sobretot a les escoles i els instituts. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha nomenat Enric Valor Escriptor de l'Any i li vol dedicar una exposició. I demà Tàndem edicions organitza una marató de lectura de les trenta-sis rondalles que l'escriptor va recuperar.

'Recordem Enric Valor'

Tàndem Edicions, segell que ha editat l'obra literària completa d'Enric Valor (Castalla, l'Alcoià, 1911 - València, 2000), ha enviat una carta a totes les escoles i instituts del País Valencià recordant als mestres el doble aniversari i animant-los a difondre l'obra d'aquest escriptor, rondallista i gramàtic. La carta comença així:

'El 13 de gener fa deu anys que Enric Valor va morir. Des de Tàndem edicions, editorial que va tenir una relació ben intensa amb ell, en publicar la seua obra literària completa, i una admiració i un agraïment profunds per la seua vida i el seu treball gramatical i narratiu al servei de la llengua i la dignitat del País Valencià, volem convertir aquesta data en un dia de record sincer. L’any 2011 pensarem a celebrar-ne la vida —ja que serà el centenari del seu naixement (1911-2011)—, però enguany volem treballar-ne el record.'

Amb aquest objectiu, Tàndem ha organitzat una sèrie d'activitats i materials pedagògics que s'apleguen sota el títol 'Recordem Enric Valor'. Rosa Serrano, directora editorial de Tàndem, ha explicat a VilaWeb les diferents inicitatives entorn l'escriptor, que s'inicien aquest 13 de gener: 'Demà a partir de les onze del matí, alumnes de l'escola Rodríguez Fornos llegiran algunes de les trenta-sis rondalles que Enric Valor va escriure, a la Biblioteca Pública de València. D'aquesta manera començarà una marató de lectura de les rondalles d'Enric Valor arreu del País Valencià. Hem triat la Biblioteca Pública de València perquè és una biblioteca emblemàtica i hi posarem uns quadres i fotografies d'Enric Valor, amb el seu barret inseparable i les ulleres d'intel·lectual, a fi que els alumnes interioritzin la seva imatge i per contribuir a crear un imaginari col·lectiu.'

Es llegirà l'adaptació de les rondalles que va fer la mateixa Rosa Serrano: 'Enric Valor em va donar permís per adaptar les seves rondalles de cara a un lector més jove. Perquè Enric Valor les va escriure en ple franquisme sota els criteris marcats per Manuel Sanchis Guarner, i feia unes profuses descripcions d'escenes com el parament d'una taula, una cacera… Jo em vaig limitar a retallar les descripcions sobreres, sense tocar el vocabulari, que és un tresor. Perquè Enric Valor era un guardià de les paraules.'

Tàndem també editarà unes propostes d'aprofitament didàctic de les rondalles a fi que es puguin treballar àmpliament a les escoles. I prepara dos DVD, un per a primària i l'altre per a secundària, amb imatges i documents sonors de diferents fonts, com ara TV3. Es podrà escoltar la veu de Joan Fuster parlant d'Enric Valor i també la veu d'Ovidi Montllor llegint 'Sense la terra promesa'. Tàndem col·laborarà amb Escola Valenciana per retre homenatge a l'escriptor, prepararà una sorpresa de cara a la Fira del Llibre de València, i ha encarregat un logotip, obra de Juan Nava, que englobarà totes les activitats entorn Enric Valor que es facin tan el 2010 com el 2011.

Gramàtic, lexicògraf i novel·lista

Rosa Serrano destaca les tres vessants de la trajectòria d'Enric Valor. En primer lloc, la de gramàtic: 'Tot el professorat valencià hem estudiat els seus llibres de gramàtica i, en especial, 'La flexió verbal', un instrument que ens va servir de molt per evitar les vacil·lacions. També va ser molt eficaç en la difusió de la gramàtica catalana aplicada al País Valencià. Va fer molt per la unitat de la llengua. I sempre sense imposar res, sinó que ell suggeria. Una prova la tenim en el recull d'articles 'Millorem el llenguatge'.'

Serrano també destaca la recuperació de les paraules i la creació de nou vocabulari, sobretot en la seva vessant de rondallista. L'editora considera les trenta-sis rondalles com una part de la seva producció narrativa, ja que aquests relats sorgeixen de la tradició oral però Valor els literaturitza i els nacionalitza, amb noms propis adaptats a la geografia alacantina i deixant palesa la picardia pròpia de la gent del país.

En l'apartat de novel·lista, destaca la trilogia 'Cicle de Cassana' (Cassana, un poble imaginat) i integrada per 'Sense la terra promesa', 'Temps de batuda' i 'Enllà de l'horitzó'. També va publicar 'L'ambició d'Aleix' i 'La idea de l'emigrant'.

La seva obra va ser reconeguda amb el Premi de les Lletres Valencianes (1985), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993). I fou investit Doctor Honoris Causa per les Universitats de València, de les Illes Balears, de la Politècnica de València, de la Unviersitat Jaume I de Castelló i per la Universitat d'Alacant.

Rosa Serrano recorda que el va tractar molt a fons arran del llibre 'Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor', dins la col·lecció 'Tàndem de la memòria' i en destaca: 'Per a nosaltres és molt important, ho és pel país i ho fou per la unitat de la llengua. M'impressionava l'alegria amb la qual treballava. I ara, quan tornes a rellegir els seus llibres, les rondalles, t'adones que són un tresor que cal posar en valor, per la riquesa lèxica i pel domini que tenia del llenguatge.'

Nom�s falten 2 dies perqu� el PSOE faci la gran porcada de tallar els canals 33 i Super 3

Sun, 10 Jan 2010 02:57:19 +0100

http://www.lobbyperlaindependencia.org

Ara mateix, a Mallorca es poden veure 29 televisions per la TDT. 25 d'elles són forasteres, entre les quals hi ha canals de la ultradreta espanyola comPopular TV, Veo TV(Pedrojota i Losantos) o Intereconomia. En canvi, el govern espanyol en mans del PSOE impedeix que arribin canals en català com el 33 i Super 3 (que a partir de l'11 de gener es deixaran de rebre en analògic) 300, etc. Això, afegit al fet que ens han canviat TV3 per un succedani que no emet pel·lícules ni futbol.

És a dir: el PSOE s'estima més difondre a ca nostra canals fatxes en foraster abans que complir la Llei de Normalització Lingüística, que diu que s'ha de garantir la recepció de tots els canals en català. Hi pot haver demostració més fefaent que PSOE i PP són pastats a l'hora de colonitzar-nos i esborrar-

Els tra�dors, Antich i Manera, volen acabar amb els 128 anys d'independ�ncia de Sa Nostra

Sun, 10 Jan 2010 02:55:02 +0100

www.lobbyperlaindependencia.org

Reproduït de www.dbalears.cat

Ara | Economia

L’aliança de Sa Nostra pot traspassar a Madrid els “negocis especialitzats”

Unió Obrera Balear denuncia que el pla estratègic de l’aliança que estudia la caixa balear pretén el trasllat de la gestió del personal, part dels serveis centrals i oficines fora de les Illes

Margalida Ramis | 09/01/2010

“Els negocis especialitzats, els que inclouen les operacions de fons d’inversió, assegurances i finançament especialitzat, es gestionaran de manera centralitzada des de la unitat de negocis especialitzats, en el marc de la direcció financera de la societat central, que serà responsable de l’organització de productes”.

Així consta en el pla estratègic d’integració que ja han subscrit les caixes de Navarra (CAN) i les Canàries i que, al seu torn, estudien Sa Nostra i Caixa Burgos.

Aquest fragment s’explicita en la darrera circular informativa del sindicat majoritari de Sa Nostra, Unió Obrera Balear (UOB), en la qual també es detalla que el consell d’administració de la societat central aprovarà la política general de recursos humans del Grup, que inclourà, entre d’altres, la planificació de la plantilla, reclutament i selecció de personal; formació i desenvolupament; compensació i beneficis; prevenció de riscos laborals; relacions de treball i gestió de persones; i comunicació interna. En aquest sentit, i en relació amb els serveis centrals ubicats a Son Fuster, la central sosté que el mateix director general de l’entitat, Pau Dols, en el marc d’una reunió amb el grup d’impositors, assegurà que la plantilla d’empleats es reduirà de 300 a 150.

D’aquesta manera, la circular del sindicat publica “dos fragments del document que ens amaguen” i posa de manifest que “una vegada més, hem rebut des de les altres caixes allò que la direcció no ens vol donar, tot i estar-hi obligada”.

Així mateix, el pla estratègic de l’aliança que la UOB fa públic en el seu comunicat també fa referència a la xarxa extraterritorial d’oficines per indicar que totes les obertures en llocs no compresos a les zones naturals de les caixes seran a càrrec de la societat central i sota la marca comuna. En aquesta línia, la secció de CCOO de Sa Nostra ha emès una circular relativa a les àrees naturals de les caixes i en la qual s’assenyala que Sa Nostra limitaria la seva a les Balears i que els treballadors d’una entitat ubicada fora del lloc d’origen passarien a ser-ne empleats a la seva zona d’influència. Així, les oficines de Sa Nostra a Catalunya i al País Valencià, devers 10 en total, passarien a ser Banca Cívica.

Per la seva banda, la zona natural de Caixa Navarra comprendria Navarra, Euskadi, la Rioja i Aragó; de Caixa Canàries, les Canàries; de Caixa Burgos, Castella i Lleó i Cantàbria; i, finalment, la resta de territori i els serveis centrals del grup s’inclourien sota la marca comuna de Banca Cívica. És en aquest sentit que des de la Unió Obrera Balear lamenten que “es limita el creixement individual de Sa Nostra en el futur”. De la mateixa manera, el sindicat expressa preocupació amb vista a lesaccions futures una vegada que Banca Cívica comenci a caminar, pel fet que Sa Nostra disposa de menys recursos que les altres caixes.

A continuació, afirmen que un estudi encarregat per Caixa Burgos posa en relleu una divisió en relació amb el vot ponderat de cada institució, de manera que CAN hi tindria el 31,75%, Caixa Canàries el 23,51%, Sa Nostra el 23,23% i Caixa Burgos, el 21,48. Amb aquestes dades al davant, el sindicat tem que “serà la CAN qui controlarà la nova entitat”, entitat que juntament amb la caixa de les Canàries controlaria més del 50 per cent de la nova societat.

En haver transcendit tota aquesta informació, des de la UOB lamenten, en la darrera circular, que l’àrea de persones, les oficines d’expansió i bona part dels serveis centrals “viuen els darrers dies si no ho aturam”. Això no obstant, fonts properes a Sa Nostra asseguren que de moment no s’ha pres cap decisió i que s’ha constituït un total de 15 grups de feina per estudiar les implicacions d’integració en les diferents àrees.

P�rez Burrull, un �rbitre fatxa espanyol racista enemic hist�ric de bascos i catalans

Fri, 08 Jan 2010 00:43:21 +0100

www.lobbyperlaindependencia.org

Reproduït dewww.elmundodeportivo.es

A Ibra ya le pitan hasta las faltas que no son

Pérez Burrull, castigado hace un año por robar a Osasuna en Madrid, perjudicó al Barça

Birló un penalti al '9' y anuló un gol de Bojan por una falta inexistente del sueco

Mientras el partido estuvo asegurado, con Milito a su lado y el Sevilla contenido, pareció que el ucraniano ganaba confianza. Sin embargo, en los momentos de presión se le vio que volvía a dudar y a encontrarse fuera de lugar. En el penalti a Capel, que se le iba, el tiempo que tardó en decidir le impidió derribarlo antes de cruzar el área azulgrana. Estuvo lento de reflejos y cándido

Redacción - 06/01/2010 03:00

El 18 de enero de 2009, Alfonso Pérez Burrull pasó por el Santiago Bernabéu para robar y atracar literalmente a Osasuna en favor del Real Madrid. Con 0-0 en el marcador, amonestó a Juanfran por protestar tras un claro penalti de Fernando Gago y con 2-1, a siete minutos del final, se tragó otra pena máxima de Pepe al extremo rojillo, al que expulsó por 'simular' falta. Para colmo, le acusó de fingir en ambas ocasiones y le espetó desvergonzadamente: "Por lo menos, tírate bien". Sabiamente, el Comité Técnico de Árbitros sacó a Pérez Burrull del Espanyol-Barça de Copa del miércoles siguiente y lo metió un mes en la 'nevera'.

Un año después, el hombre que se concentra antes de los partidos escuchando U2 y AC/DC sigue dando palos de ciego con un silbato entre los labios. Si bien reservó lo peor para el segundo acto haciendo méritos para ser condenado a un congelador de forma perpetua, en el primero ya desató las iras de los 48.167 culés que se dejaron la voz pese al frío y la lluvia.

Cuando aún no habían salido de su asombro viendo cómo Romaric y Fernando Navarro cazaban reiteradamente por detrás los tobillos de Leo Messi sin castigo alguno, Pérez Burrull se cebó con el más débil. Como ya hiciera el madrileño Rubinos Pérez amargando el debut de Marc Muniesa la pasada campaña contra Osasuna expulsándole a las primeras de cambio por una falta en la banda, ayer sacó la primera de las seis amarillas locales a Thiago Alcántara en su estreno oficial en el Camp Nou por una chilena fuera del área. Era juego peligroso pero de ahí a sacarle cartulina hay un mundo. Pep Guardiola sonreía irónicamente pero tras el descanso, después de un fuera de juego inexistente de Bojan en su carrera hacia Palop, explotó. En la víspera ya había deslizado que "a Ibrahimovic le pitan faltas a veces sólo porque es más alto". Pues anoche Pérez Burrull escamoteó un penalti al sueco con 0-0 por un agarrón de Escudé y anuló luego un tanto a Bojan con 0-1 por una presunta falta de Ibra a Konko cuando únicamente movió un brazo para ganar la posición sin que desequilibrara al francés. Zlatan, a quien ya le pitan hasta las que no son, se contuvo esta vez y fue Bojan quien se llevó otra amarilla por hacerle ver al cántabro que había metido la pata una vez más. ¿Hablarán hoy en Madrid de 'Villarato'?

Francesc de Paula Burguera: Al Pa�s Valenci� necessitem opcions pol�tiques pr�pies

Tue, 05 Jan 2010 22:00:38 +0100

www.valencianisme.com

El diari Avui ha publicat una entrevista a Francesc de Paula Burguera, on el veterà valencianista relexiona sobre l'evolució del valencianisme polític des del franquisme i la seua situació actual, en la que afirma que cal una concentració dels valencianistes al voltant del "pal de paller" que representa el BLOC "fugint de les capelletes", alhora que opina sobre els darrers pactes d'esta formació i li nega tot valencianisme al PSOE i al PP. Pel seu interés, reproduïm l'entrevista:

Francesc de Paula Burguera (Sueca, 1928) és un històric del valencianisme. A la fi del franquisme funda el Partit Demòcrata Liberal del País Valencià (PDLPV) i és elegit diputat al Congrés el 1977 amb la coalició UCD. Quan aquesta es constitueix en partit passa al grup mixt i crea el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) embrió, juntament amb l’Agrupament d’Esquerres, d’Unitat del Poble Valencià (UPV), predecessora del Bloc Nacionalista Valencià. El 1990 guanya el Joan Fuster dels Premis Octubre amb És més senzill encara: digueu-li Espanya, un assaig sobre la consciència nacional valenciana.

Vint anys després de la publicació del seu llibre, ¿és més senzill encara dir-li Espanya al País Valencià?
Sí, hem anat enrere. Durant el franquisme pensàvem que era qüestió de la dictadura, però els que han vingut després han fet el mateix. Sortosament, els valencianistes tenen representació a les Corts Valencianes, però s’ha de tenir molta paciència perquè s’ha de fer molt de canvi en la societat valenciana. Del que s’ha de fugir és de les capelletes. Ací, com deia Pujol, hi ha el pal de paller, que en aquest cas és el Bloc. Hem d’unir-nos i després ja ens repartirem el país, que encara no el tenim, ni els valencianistes d’esquerres ni els de dretes. Hem de despertar en la gent la necessitat de tenir opcions polítiques pròpies al País Valencià. El Bloc ha de ser un partit interclassista, com els que funcionen a Europa. L’esquerra nacionalista sola poca cosa farà en aquest país.

A quines capelletes es refereix?
Ara mateix hi ha una iniciativa interessant, la plataforma En Moviment, on hi ha, entre altres, els Obrint Pas però que acusen el secretari general del Bloc, Enric Morera, de ser de dretes. Un qualificatiu que, altrament, sempre se m’ha tirat a mi en cara. No tindria sentit que En Moviment fes un partit nou. Crec que haurien de fer un acostament al Bloc.

Creu que la coalició per a les eleccions de 2011 del Bloc amb Iniciativa del Poble Valencià i Els Verds -Esquerra Ecologista compleix amb l’interclassisme pel qual vostè advoca?
Sí, ha estat un encert tancar ara l’acord i tenir any i mig per davant perquè s’hi sume més gent. Fer una opció a l’esquerra del PSPV-PSOE no té cap mercat. Aquesta opció interclassista s’ha de situar enfront del PSOE i afegir el missatge de fer país. Això és el que ha faltat des de la Transició ençà, i això és el que vam intentar des del PNPV a les primeres eleccions, des d’UPV i actualment des del Bloc. Des del primer moment el Bloc estaria al Parlament si no fos per la barrera, al meu parer inconstitucional, del 5%. Tens molta presència a nivell municipal, però si ets extraparlamentari no arriba el teu projecte.

Què en pensa, que l’exsecretari del PCE-PV i d’EU-PV Joan Ribó encapçali la candidatura municipal de la coalició per València ciutat?
Ribó és molt assenyat i coneix bé el problema del País Valencià. No és a la coalició per ser comunista sinó perquè s’estima el país.

El PSPV-PSOE que lidera Jorge Alarte s’estima el país?
Però si el primer que volia fer era excloure les sigles de PSPV i continua renegant-ne! El PSPV que van fundar Alfons Cucó i Vicent Ventura ha estat una desgràcia històrica. Ells perden les primeres eleccions, s’acovardeixen i entren al PSOE. Jo ja li vaig dir a Alfons que si hagueren continuat jo no haguera creat el PNPV, m’hauria situat al seu voltant. Era qüestió de paciència, però s’uniren al PSOE i el PSOE del nacionalisme del PSPV no n’ha volgut mai saber-ne res. L’expresident de la Generalitat Joan Lerma més aviat era un blavero; el que passa és que necessitava gent de lletres i aquesta estava al PSPV.

I què pensa, de la valencianitat del PP que tant proclama Camps?
No són valencianistes. S’omplen la boca dient-ho, però després a la pràctica no ho demostren. No els preocupa la nostra llengua, ni assegurar una bona xarxa de col·legis, ni el territori. El senyor Camps, que és un mentider, com ho ha demostrat amb el cas Gürtel, sembla, però, que té la reelecció assegurada.

Es va iniciar en el valencianisme amb Joan Fuster. Què creu que diria avui si aixequés el cap?
Se’n riuria molt. Això ell ja ho veia venir. Deia: “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”, però afegia que aquest país “és més de dretes que la mare que l’ha parit”. Jo li replicava, però, que el País Valencià “el faran els mestres o no serà”, que és una qüestió de formació i d’informació. I ell em deia: “Tens raó, tens raó, però tu digues això i jo diré l’altre”. Era de xerrades molt divertides.

Mirant enrere. On creu que va fallar el valencianisme polític?
Amb la Transició nosaltres vam haver de començar de zero, no hi havia quasi tradició valencianista, només quatre o cinc noms. Fuster amb Nosaltres els valencians crea una base d’universitaris, però no eren polítics. A sobre, s’impulsa el blaverisme, ens posen la gent en contra i no som més que quatre gats. L’única satisfacció política que tinc, però, és que el meu treball va servir per alguna cosa, que el PNPV no es tanqués, que anara a buscar l’Agrupament d’Esquerres i que després es fes la UPV i d’ella en sortís el Bloc.

El govern espanyol obliga a aturar els enderrocaments del Cabanyal de Val�ncia

Tue, 05 Jan 2010 02:40:01 +0100

http://www.vilaweb.cat

Declara que són un 'acte d'espoli' del patrimoni històric i vol que se'n garanteixi els seus valors històrics i artístics

El ministeri de Cultura espanyol, en compliment de la sentència del Tribunal Suprem del mes de maig, ha declarat com a 'acte d'espoli' del patrimoni històric els enderrocs al barri del Cabanyal de València (vegeuel video de VilaWeb TV) i ha obligat que se suspengui immediatament l'execució del Pla Especial de Protecció i Reforma Interior de Cabanyal-Canyameral (PEPRI) fins que no s'adaptin i garanteixin els seus 'valors històrics i artístics'. La plataforma Salvem el Cabanyal ha dit que no hi havia cap millor notícia per a començar el 2010 i ha anunciat que exigiria 'la rehabilitació sense destrucció del barri'.

Segons un comunicat del Ministeri, l'ordre emesa representa una obligació del govern espanyol 'en l'exercici de la seva competència exclusiva en matèria de defensa del patrimoni històric contra l'espoli'. Així ho han ratificat les sentències del Superior de Justícia de Madrid ratificada per la del Tribunal Suprem, que imposava al Ministeri de Cultura 'l'obligació de pronunciar-se sobre l'espoli que suposa l'actuació urbanística derivada del PEPRI del conjunt històric Cabanyal-Canyameral'.

El Ministeri diu que la decisió és 'avalada per informes tècnics' i que, amb aquesta, 'no es fa altra cosa que ratificar l'informe negatiu que ja va emetre l'any 2000 la Inspecció del Patrimoni Històric de la Direcció Territorial de Cultura i Educació de Cabanyal-Canyameral de València de la Conselleria de Cultura'.

L'ordre aprovada pel govern espanyol és definitiva en la via administrativa, i contra ella només pot interposar-se un recurs contenciós-administratiu davant l'Audiència espanyola.

La portaveu de la plataforma Salvem el Cabanyal, Maribel Domènech, ha celebrat la decisió del govern espanyol i ha avançat que ara exigirien la rehabilitació del barri: 'és el que sempre hem volgut, però una rehabilitació sense destrucció'.

Maxi Lopez jugar� a la Lazio a partir d'aquest mes de gener

Tue, 05 Jan 2010 01:31:21 +0100

www.clarin.com

El davanter argentí Maximilià López es sumarà a les files de Lazio, d'Itàlia, al gener, després que el club romà i el brasiler Gremi, de Porto Alegre, acordessin la transferència en la primera operació del mercat hivernal de passades del Calcio.

L'equip de la capital italiana pagarà 3.500.000 euros a Gremi, van informar portaveus de l'entitat, que van precisar que l'operació es va plasmar divendres passat amb la signatura del contracte del jugador per tres anys i ingressos d'un milió d'euros per temporada.

Amb la seva arribada, més el ja segur ingrés del juvenil uruguaià Gonzalo Barreto, Lazio incrementarà la seva àmplia colònia de sud-americans, que ja compta amb els argentins Mauro Zárate, Cristià Ledesma, Julio Cruz, Albano Bizzarri i Lionel Scaloni, l'uruguaià Fernando Muslera i els brasilers Matuzalem i Cribari

NOTA: VA SER UN GREU ERROR DESPRENDRE'S D'UN CRACK COM MAXI, MOLTS EL TROBEM A FALTAR, PER MI EL SEU GOL CONTRA EL CHELSEA HA ESTAT EL MILLOR DE LA DARRERA DÈCADA

El m�n de la cultura acomiada l'actor Joan Monleon

Mon, 04 Jan 2010 17:14:42 +0100

http://www.valencianisme.com

El 29 de desembre es va oficiar al Cementeri Municipal de la ciutat de València l'acte d'acomiadament al gran artista Joan Monleon, amb escassa representació política, tan sols el secretari General del BLOC, Enric Morera, i cap de la televisió pública valenciana. Tot i això, el gran showman valencià va comptar en el seu acomiadament amb el suport i caliu de representants de la música, l'esport, les falles, les dances, la literatura, el teatre i el cinema del país que tant estimava.

A banda de Morera, personalitats del món cultural valencià de tots els colors com ara Rosanna Pastor, Manuel Molins, Rosita Amores, Diego Braguinsky, Vicent Torrent, Antonio Llorens, Enric Tàrrega, Eliseu Climent, Ricard Bellveser, Vicent Soler, Empar Ferrer o el pare Riutort, entre molts altres, no van voler deixar d'estar presents en la despedida al mestre. Tampoc van faltar el president del Llevant UD dels seus amors, Francisco Catalán, ni la seua falla Corretgeria-Bany dels Pavesos, on l'artista va començar la seua carrera amb el grup Els Pavesos.

El BLOC ha feta pública hui un nota de premsa lamentant la gran pèrdua que per a la cultura valenciana representa el traspàs de Joan Monleon, que reproduïm íntegrament:

El secretari general del BLOC i síndic del grup Compromís, Enric Morera, participà ahir en el funeral de l'artista valencià Joan Monleón. Segons el parlamentari valencianista, "és un dia molt trist perquè la cultura valenciana ha perdut un gran referent amb la mort de Joan Monleón, qui potencià sempre la nostra llengua al teatre, la música i a la televisió".

Morera recordà la gran tasca valencianista realitzada per Monleón al grup Els Pavesos i la seua constant reivindicació de la música en valencià. "Monleón en moltes entrevistes reconeixia que era més fàcil cantar en valencià fora del País Valencià que ací, però ell mai defallí en continuar defensant la seua identitat i de ser profeta en la seua terra. Joan Monleón era un patriota".

Al seu bloc personal, Enric Morera li ha dedicat una entrada a Joan Monleón que podeu consultar clicant ací .

Milers de mallorquins per l�autodeterminaci�

Thu, 31 Dec 2009 22:35:13 +0100

http://dbalears.cat

La tradicional marxa per la Diada de Mallorca, sense incidents, esdevé un crit per “la llibertat del país”. Alguns dels 3.000 manifestants cremaren reproduccions en paper de la bandera espanyola

Laura Morral | 31/12/2009 | Vistes: 891

Valoració

Durant el recorregut es desplegà una gran estelada que arreplegà els aplaudiments dels assistents. Foto: J.M.

Les forces polítiques, socials i sindicals de Mallorca alçaren ahir la veu a favor del dret a decidir del seu poble.

Prop de 3.000 persones es manifestaren pels carrers de Palma sota el lema Ni Espanya, ni França. Decidim Països Catalans. Tot i la presència policial i el record de la bandera espanyola cremada l'any passat, a la marxa d'ahir no es registraren incidents. I és que el servei d'ordre contingué un reduït grup de neonazis, que intentà llançar ous (sense èxit) contra la comitiva. La presència d'efectius policials de paisà, igualment, hi fou notable.

La mobilització es dividí en tres grans blocs. Darrere les xeremies que l'obrien caminaven els principals dirigents del PSM, ERC i Entesa, com també del sindicat STEI-i. A la capçalera es pogué veure Biel Barceló, en alegre i fluida conversa, amb el republicà Joan Lladó. Per part d'Entesa, hi assistí, entre d'altres, Ramon Quetgles. Darrere el bloc del PSM, s'agrupà el d'ERC, un poc menys nombrós, amb el president del partit, Joan Puigcercós, i molts militants de les joventuts vinguts del Principat.

Finalment, s'obria pas el bloc de l'Esquerra Independentista (EI), en aquesta ocasió el més nombrós, que realitzà accions reivindicatives al llarg del recorregut. Sortint del Born, per exemple, hissaren una pancarta contra el Pla de carreteres a les obres de la façana del Casal Balaguer. A la costa de la Pols llegiren el seu manifest i a l'altura del carrer Oms cremaren desenes de reproducions en paper de la bandera espanyola. La Policia espanyola, destacada en el recorregut, no hi intervingué.

El parlament final a la plaça dels Patins, on més tard la festa continuà amb un concert de Brams, reivindicà "la dimissió dels polítics imputats en casos de corrupió" i criticà el "virrei Ramon Socies",delegat de Govern, pels "atacs al català que els mallorquins han patit amb el seu consentiment".

Montilla no era una opci� pol�tica: era un v�ter, i Esquerra va triar cagar-hi

Thu, 31 Dec 2009 22:11:24 +0100

www.salvadorsostres.com

Aquest retardat que tenim de president de la Generalitat va tenir ahir l'ocurrència de demanar el vot per al tripartit durant el missatge de Cap d'any. Se n'ha de ser, de funcionari. De funcionari i de retardat. Cal tenir molt poca entitat. Pobre desgraciat. Hi ha qui diu: "li deus un respecte al president de la Generalitat". Quan se'l guanyi, com tothom. Montilla no era una opció política: era un vàter, i Esquerra va triar cagar-hi. Montilla és aquesta calamitat insòlita a la política catalana, i només podia ser president de la mà d'aquest gran error polític i moral que fa dir-se Carod. Fa molta llàstima que per culpa de 4 rebentaires Catalunya hagi quedat en aquestes mans.

Feancesc Xavier Hern�ndez Cardona: El PSC prepara l'enfrontament

Tue, 29 Dec 2009 06:19:37 +0100

Article reproduït de l'Avui escrit per l'historiador i catedràtic Francesc Xavier Hernandez.

Fins al segle XVIII la identitat catalana es va definir a partir de les lleis. Certament que la llengua i la cultura eren importants, però allò que definia els catalans eren les seves llibertats acumulades durant segles i concretades en les Constitucions de Catalunya. Els Borbons van liquidar aquesta florida de la modernitat europea basada en la llibertat, la llei i el comerç. Tanmateix, el model català va ser un precedent de revolucions democràtiques com la nord-americana. Els ianquis, com els catalans del XVII i principis del XVIII, van basar la nacionalitat no en un component ètnic o cultural, sinó en l’excel·lència de les seves lleis. La Declaració d’Independència i la Declaració de Drets van vertebrar la nació nord-americana com les Constitucions havien estructurat la nació catalana.

El republicanisme català del XIX encara va apostar per la llibertat política com a base de la identitat, tanmateix, la Renaixença, emmirallada en el model germànic, va fonamentar el nacionalisme en la cultura i la llengua. El parèntesi republicà del 31-39 hauria pogut segellar un projecte de fusió entre ambdues dialèctiques, però no va tenir temps, i la derrota del 39, perpetuada en la Constitució postfranquista del 79, va ser massa aclaparadora. I què ha vingut al darrere? Doncs gairebé res.

Pujol no va tenir projecte cultural ni polític més enllà del peix al cove i un Estatut de fireta. Això sí, la coartada d’impedir la fractura social va justificar la manca d’idees. On volia arribar Pujol? Què volia fer? Doncs el mateix que ara CDC: mantenir un oasi català d’aigües somes i pudentes, amb una bona llamborda ben clavada al cervell.

I el PSC? Quin ha estat el projecte polític i cultural del PSC més enllà del totxo i l’asfalt? La cohesió social s’hauria pogut potenciar a partir d’una cultura competitiva de qualitat, però això requeria intel·ligència, voluntat i projecte, i res d’això han tingut ni els convergents, ni els socialistes, ni els seus epígons. La via identitària germànica, tímidament plantejada a partir del binomi llengua-nació, no ha anat més enllà de les declaracions d’intencions.

D’altra banda, la via política de la identitat, la nostra opció primigènia, ni tan sols s’ha intentat. Res impedia que Catalunya fes lleis pròpies i justes que ens garantissin la llibertat, però no ha estat possible. La Constitució, les lleis orgàniques i l’escanyament fiscal no han donat marge per fer-ho, i a tot això s’ha sumat el terrible enemic endogen. La misèria intel·lectual que ens governa ha estat incapaç de generar una legalitat competitiva en la qual ens poguéssim emmirallar els catalans. Robatoris legals com la llei de successions, els successius desastres legislatius que han fet naufragar l’educació, la discriminació de la classe mitjana respecte als serveis fonamentals i la mateixa destrucció física de la classe mitjana han estat mèrit propi dels nostres polítics. Ells han construït una megaadministració ineficaç i moralment corrupta. Ells han decidit que la Generalitat era l’espai on havien de pasturar els pixavagants i inútils dels aparells dels partits. Una administració dirigida per un alt percentatge d’inútils, covards i corruptes, òbviament, no ha generat res.

Lleis potents, constitucions catalanes i administració eficaç és el que necessitava la identitat catalana, però això a ningú li ha interessat. A tall d’exemple, només heu de mirar la premsa recent. Fa setmanes que bramulen contra les consultes sobre la independència. Es perfila la possibilitat d’una ruptura democràtica, ni que sigui a la italiana, i això exigeix desqualificar qualsevol iniciativa popular, conjurar-la i exorcitzar-la . Bona feina del nostre Parlament: ofegar qualsevol iniciativa legislativa popular, diluir-la o desviar-la. Evidentment, no creuen en la via identitària a partir de lleis de progrés.

Per acabar-ho de rematar, també tenim en marxa un altre gest legislatiu premonitori i antiidentitari per antilegislatiu. Diuen que el PSC ordenarà als seus diputats que impedeixin l’abolició de les curses de braus a Catalunya. La posició del PSC és molt perillosa. És del tot normal que una societat avançada es plantegi impedir la tortura pública dels animals, en el seu dia fins i tot la República espanyola ho va fer... Tots ens podríem felicitar d’una modernitat catalana capaç d’eradicar espectacles degradants. Tanmateix, determinats sectors s’han apressat a manifestar que la defensa de les pobres bèsties és una agressió catalanista contra la cultura espanyola. I, efectivament, la iniciativa afavoreix la identitat catalana, però no perquè qüestioni una suposada tradició espanyola, sinó perquè referma la personalitat jurídica. És un acte identitari que no va contra ningú. No s’ataquen els toros perquè siguin espanyols, ningú ha dit això, sinó perquè la pena de mort no és opinable.

I el PSC ha polititzat el que simplement era un tema de sentit comú o, si voleu, d’humanitat. El més lògic hauria estat, com a partit de progrés, demanar la prohibició, o deixar llibertat de vot si es volia mantenir la hipocresia que la tortura és art i un tema opinable. Però el nostre PSC no fa això. El nostre PSC polititza el tema, boicoteja la capacitat legislativa de Catalunya i ordena defensar els toros en tant que festa espanyola. I aquesta és una dinàmica retrògrada. Catalunya ha de ser una sola comunitat oberta a les més distintes herències culturals. Però l’estratègia del PSC va als antípodes: passa per potenciar l’enfrontament de comunitats, la catalana (una suma canviant i plàstica d’aportacions) i l’espanyola fonamentada en la fossilització i les essències. Impulsar la defensa de les corrides de toros en contra de l’opinió majoritària a Catalunya no és un acte democràtic, ans al contrari. I al darrere hi ha una voluntat específica d’impedir la fusió cultural i garantir una bombolla diferenciada i immaculada de cultura espanyola a Catalunya. I, no ens enganyem, aquestes actituds evidencien que el projecte del PSC apunta a l’enfrontament civil.

És precisament per aquestes raons, i per garantir una sortida de progrés, que la ruptura democràtica i republicana esdevé una necessitat urgent. Cal obrir un marc en el qual Catalunya pugui tenir un desplegament legislatiu sense traves i una administració eficaç i honrada. El PSC ha mogut peça i, que ningú s’enganyi, la batalla dels toros serà molt important.

Les Corts d'Arag� aproven la llei de lleng�es pr�pies que reconeix el catal� i l'aragon�s

Fri, 25 Dec 2009 17:47:31 +0100

www.valencianisme.com

El dimecres passat les Corts aragoneses van aprovar la nova Llei de Llengües Pròpies després d'un llarg procés de debats i campanyes a favor i en contra no extent d'entrebancs i dificultats, conforme hem anat informant a Valencianisme.com. El resultat, amb 34 vots a favor (PSOE i Cha), 32 en contra (PP i PAR) i una abstenció (IU), mostra la polaritat dels sectors enfrontats i li augura a la Llei un desenvolupament difícil.

PP i PAR ja han anunciat que d'arribar a governar la canviaran, sobretot en referència a la denominació de la llengua catalana. El PAR és el soci del PSOE al Govern d'Aragó, cosa que tampoc pronostica un futur fàcil per a l'Executiu de Marcel·lí Iglesias.

Durant el debat parlamentari, el socialista Carlos Álvarez, va defensar la creació de dos acadèmies lingüístiques, per al català i l'aragonés respectivament, subratllant que "científicament està comprovat que les parles locals de la Franja formen part del català, la paraula maleïda".

El portaveu de Chunta Aragonesista (Cha), Chesús Bernal, va assenyalar que la seua formació podia impedir l'aprovació de la Llei o tractar de millorar la proposta, cosa que va decidir fer. Segons Bernal, "el que defineix l'oficialitat d'una llengua és el reconeixement a tots els ciutadans del seu dret a comunicar-se amb les Administracions públiques en la llengua que trie, la qual cosa sí reconeix esta Llei, tot i que només allà on es parlen. Així, el català i l'aragonès podran ser utilitzats a les Administracions locals, s'impartiran classes en els centres educatius amb alumnes parlants d'ambdós llengües i es promocionarà la Història i la cultura".

El diputat d'Izquierda Unida (IU), Adolfo Barrena, es va abstenir, al·legant que "la Llei és un retrocés del dictàmen de 1997 aprovat per quatre grups parlamentaris". De fet va recordar "la incoherència que per llei l'anglés o el francés siguen assignatures obligatòries mentre que l'aragonés o el català no ho seran". Va rebutjar les "proclames catastrofistes de PP i PAR", recordant que la norma "no imposa res" i que "de fet deixa incomptables qüestions lligades a la voluntarietat o a diverses interpretacions".

Per la banda contrària, la diputada del Partit Aragonés Regionalista (PAR), María Herrero, va demanar "una Llei de tots, moderada i de consens", remarcant que la posició del PAR "és clarament contrària" a la nova Llei i posant l'accent en el cost econòmic que suposarà. Herrero va afegir que "esta Llei fractura la societat i de, fet, ja ha creat tensions". El PAR reclama la denominació "aragonés oriental" per al català de la Franja.

Més bel·licós es va mostrar el PP. El seu portaveu, Miguel Navarro, va criticar la Llei proclamant que "la majoria dels aragonesos poden pensar que no els afecta per a res, però això no és cert, ja que de forma encoberta la llei estableix que com una taca d'oli s'estenga l'ús del català a Aragó". Navarro va recordar que el PSOE va intentar negociar, sense resultat, la proposició de llei amb el PAR i, caent "en braços" de CHA en no aconseguir-ho. El portaveu del PP va rebutjat una iniciativa que "no acontenta a ningú" i és "un fracàs que una Llei tan trascendental siga aprovada sense consens", augurant-li "una vida de 18 mesos", el que queda fins a la fi de la legislatura.

Tots els diputats del PP van portar un adhesiu on es podia llegir "No a la imposición del catalán", nom de la campanya que han dut a terme durant estos mesos, entregant també a la seu del Govern d'Aragó un registre amb 43.000 signatures de ciutadans contraris a la Llei. El PP nega que l'aragonès i el català siguen llengües pròpies, originals i històriques d'Aragó i opina que "estem traspassant la línia vermella de l'Estatut", que mana al Parlament la regulació de la protecció de les "llengües i modalitats" d'Aragó sense esmentar-les expressament, tot assegurant que l'existència de zones de recepció de parlants d'aragonés i català és "un invent".

LA NOVA LLEI DE LLENGÜES PRÒPIES D'ARAGÓ

La Llei de Llengües Pròpies reconeix l’existència de l’aragonés i el català, encara que precisa que només el castellà és llengua oficial a Aragó, mentres que les altres dos són "llengües pròpies, originals i històriques" d’Aragó. Els aragonesos tenen dret a conéixer ambdós llengües; usar-les en la seua relació amb les Administracions Publiques; estudiar-les; utilitzar-les en la vida econòmica i social. La Llei recalca que "ningú podrà ser discriminat per raó de la llengua".

Esta Llei establix, sense concretar, l’existència d’una zona d’utilització històrica predominant de l’aragonés "junt amb el castellà" en el nord de la Comunitat Autònoma; una zona d’ús predominant del català "junt amb el castellà" en l’est d’Aragó i una zona mixta en l’àrea nororiental. També reconeix l’existència d’una zona d’ús exclusiu de l’aragonés amb modalitats i varietats locals.

La nova norma assenyala que es crearà un Consell Superior de les Llengües d’Aragó, un òrgan col·legiat que assessorarà a les institucions públiques i impulsarà la creació de l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa i una Acadèmia Aragonesa del Català, que seran les autoritats lingüístiques d’ambdós llengües a Aragó, igual que ho és l’Acadèmia de la Llengua Vasca-Euskaltzaindia respecte de l’èuscar o la RAE respecte del castellà. Les modalitats i parles locals de l’aragonés i el català seran protegides.

El Govern d’Aragó recolzarà a les associacions que, històricament, han defés i promocionat l’aragonés i el català. El dret a l’Ensenyança reglada de l’aragonés i el català se circumscriu a les zones d’ús habitual i sempre serà voluntari. No s’arreplega la utilització de l’aragonés i el català com a llengües vehiculares en l’Ensenyança reglada.

Les Administracions públiques afavoriran la comunicació oficial amb els ciutadans en aragonés i català. Es reformarà el Reglament de les Corts autònomes per a regular l’ús d’ambdós en la institució parlamentària. El Justícia d’Aragó defendrà els drets lingüístics de tots els aragonesos. Els documents notarials podran redactar-se en qualsevol de les tres llengües. La toponímia serà la d’ús històric, en qualsevol de les tres llengües, però serà única. Cada ajuntament decidirà en quina llengua retola les vies públiques

El Bar�a Guanya la Copa Intercontinental, un altre miracle del Mag F�lix

Tue, 22 Dec 2009 03:52:05 +0100

www.europapress.cat

GUANYA EN LA PRÒRROGA A L'ESTUDIANTES PER 1-2

El Barça, campió del Mundial de Clubs, sisè títol de l'any

ABU DHABI (EAU), 19 (EUROPA PRESS)

El FC Barcelona va remuntar (1-2) a l'Estudiants a la final del Mundial de Clubs disputada a Abu Dhabi, en què els culers es van reposar al tant inicial de Boselli.

Els blaugranes van acabar guanyant amb un gol de Messi a la segona part de la pròrroga, que atorga als de Guardiola el seu primer Mundial de Clubs i el seu sisè títol de l'any 2009.

Amb una barreja de bon joc durant els segons 45 minuts i la pròrroga i amb un poc de l'èpica i l'heroica que acompanyen aquestes cites, va remuntar el Barça. Pedro, que va entrar per Keita en la segona meitat, manava el partit a la pròrroga i neutralitzava el tant de Boselli. Ja a la segona part del temps extra, Messi va marcar, amb el pit, un gol que consagra al Barcelona com l'únic equip en la història a aconseguir sis títols en un any.

Van haver de remuntar els de Guardiola, com ja els va ocórrer en la semifinal de dimecres davant de l'Atlante, ja que es van avançar els 'pincha rata' durant la primera part. Però, quan el partit agonitzava, va aparèixer Pedro per a --de cap-- enviar el partit a la pròrroga. El gran protagonista d'aquest començament de campanya al Barcelona no va faltar a la seva cita amb el gol i va propiciar de manera agònica que el partit tingués trenta minuts extres.

El partit va tenir dues parts molt diferenciades. Mentre que a la primera el futbol va brillar per la seva absència i els dos conjunts van oferir un ritme pesat, en la segona el domini del conjunt de Guardiola ha estat total, sabedors que havien de remuntar el marcador per poder entrar en la història del futbol.

Amb la baixa segura d'Andrés Iniesta per lesió, Guardiola va optar per tornar la titularitat a Henry a la zona esquerra de l'atac blaugrana, en detriment de Pedro. A més, Seydu Keita va tornar a l'onze després de recuperar-se de les molèsties musculars que el van impedir jugar la semifinal.

Durant el primer acte els dos conjunts van tenir poca intensitat i es va jugar més a l'estil que volien els argentins. Partit travat i poc futbol en el qual el conjunt de Guardiola es va poder avançar en el minut vuit, però Xavi, que es va plantar sol a l'àrea d'Albil, va decidir passar i no tirar a porta quan tenia tot a favor seu per marcar.

Després d'aquesta oportunitat, ha estat l'equip estudiantil qui va tenir les més clares i tot i que la possessió era per el Barcelona les ocasions les posaven els argentins. Al 27 Verón va poder marcar, però la seva rematada des de fora de l'àrea, després de la sortida d'un córner, es va perdre a l'esquerra de l'àrea de Valdés.

En el minut 37 Boselli sí que va encertar i va avançar els seus. Un gran centre de Díaz des de l'esquerra ha estat aprofitat per l'ex del planter del Màlaga, que es va esmunyir entre Puyol i Abidal per a, d'un precís testarrada, posar el primer al marcador.

GUARDIOLA COMENÇA LA REVOLUCIÓ DES DE LA BANQUETA

Després de la represa, Guardiola va prendre el comandament i va canviar la forma d'atacar del seu equip. Va donar entrada a Pedro en lloc de Keita, el qual trencava el 4-3-3 habitual dels blaugranes, per un 4-2-4 amb Messi i Ibrahimovic en punta i el canari i Henry per les ales. I la reacció del campió de la 'Champions' no es va fer esperar.

Per mitjà d'Ibrahimovic van arribar les primeres ocasions clares dels culers. Un tret del suec amb l'esquerra, després d'una gran jugada individual, se'n va anar llepant el pal de la porteria i després una gran internada seva ha estat avortada per Albil, que veia com se li començava a acumular el treball.

La persecució del Barça no ha aturat i va ser el recent incorporat Pedro qui va tenir la més clara per posar les taules. El del planter va poder marcar, però no va saber aprofitar un bon centre de Henry des de l'esquerra, per on arribaven totes les ocasions. Per aquest mateix flanc, '[Ibra' va assistir de vaselina a Pedro, però una altra vegada no va poder encertar de de cara a porteria.

El domini era constant i quan semblava que el Barcelona perdia totes les opcions, va aparèixer Pedro. La sensació del Barcelona durant aquest ha iniciat de campanya, no va faltar a la seva cita amb el gol i al 89, una de les moltes pilotes penjades a l'àrea era tocada per Piqué de cap i Pedro ho va aprofitar per a, també amb el cap, batre per alt Albil.

En el temps extra els dos conjunts seguien fidels a la seva filosofia, el Barcelona buscava per mitjà del toc i de la combinació arribar a l'àrea rival, mentre que els argentins, minvats moralment per la maçada soferta, buscaven arribar com més aviat millor a la tanda de penals, però intentat fer mal al Barça a la contra.

Messi va emergir durant la pròrroga i va poder avançar els seus diverses vegades. Primer amb una falta llunyana que va sortir ajustada per sobre de la porteria i després amb un tret des de d'aquí a l'àrea a passi d''Ibra' que es va escapar per poc.

Una altra de les joies de La Masia va sobresortir durant els trenta minuts extres. Jeffren, que va substituir a Henry en l'acaballes del temps reglamentari, va estar molt actiu per l'atac esquerre i arribant sempre a línia de fons, li va faltar estar més encertat en els últims metres per haver decantat la balança.

Messi va resoldre a la segona part de la pròrroga. Com ja passés a la final de la 'Champions' va anotar el segon gol del seu equip. Alves va posar un gran centre des de la dreta i el 'Pilota d'Or' entrant des de enrere, va marcar amb el pit el gol de la victòria per el Barcelona que li va atorgar el seu primer Mundial de Clubs.

La va tenir Estudiants a l'últim minut, però la falta lateral que va botar la 'bruixeta' se'n va anar desviada per poc. No hi ha hagut temps per més i el Barcelona tanca un any perfecte en què ha guanyat tots els títols que ha disputat.

Tiger Woods no troba el forat

Thu, 17 Dec 2009 22:50:24 +0100

Darrerament s'ha parlat molt de les suposades infidelitats del golfista Tigger Woods, però res més lluny de la realitat, pel que sembla tot és fruit d'una confusió. Pel que sembla l'admirat Tigger no pot parar de jugar a golf, fins i tot per les nits,a les 2, a les 3 a les 4 de la matinada necessita jugar a golf, per això moltes fans d'aquest gloriós esport s'oferien voluntàries per a que En Tigger millorés amb elles el seu swing. L'únic que feien aquestes bones samaritanes era prestar-li el seu forat per a que fes punteria per les nits... tot lo altre que s'ha dit són infàmies.

Les dones: 1. Jaimee Grubbs, 2. Holly Sampson, 3. Jamie Jungers, 4. Mindy Lawton, 5. Cori Rist, 6. Kalika Moquin, 7. Rachel Uchitel, 8. Una cambrera no identificada, 9. Joslyn James i 10. Una presentadora britànica de televisió

Woods és acusat de tenir relacions amb almenys deu dones, una barreja de les cambreres, senyoretes dels clubs, presentadores de televisió i estrelles porno.

Les vuit dones nomenat fins al moment són Rachel Uchitel, Kalik Moquin, Jamie Grubbs, Jamie Jungers, Mindy Lawton, Cori Rist, Holly Sampson i Joslyn James.

Una cambrera sense nom diu que hi havia un assumpte de dos anys amb el golfista Billionare i afirma que ell li va dir que el seu matrimoni era una farsa i "només per a la publicitat".

Primeres valoracions de les consultes

Wed, 16 Dec 2009 02:24:37 +0100

Diumenge es van fer al Principat 167 referèndums i , logicament no es poden analitzar tots per igual, la majoria han estat un gran èxit, tot i que hi ha hagut alguns llocs en que s'ha punxat, no tenim per que negar-ho, pero be, en general podem dir que ha estat una bona experiència que pot ajudar moltissim a accelerar el procès d'independència. Hem d'analitzar tots els resultats, poble per poble i d'aqui uns dies ja podrem fer una analisi a fons. Nomes vull dir una cosa, crec que ES MOLT IMPORTANT EL TEMA DEL CENS, el cens que s'ha utilitzar es un cens molt inflat perquè s'hi incloien els menors de 16 a 18 anys i els estrangers, que son gent que en unes eleccions convencionals no poden votar i que gairebe no han votat. Amb el cens de les eleccions al Parlament el percentatge de participacio de cada municipi hauria augmentat entre un 10 i un 15% ...COMPTE!!! . Per exemple a Vic va votar màes de la meitat del cens de les eleccions al Parlament.

La segona conclusio que hem de treure es que el nostre gran enemic, mes que el PP, son les rates socialistes, el burleta Zaragoza, el senyor de les crostes o el camaleonic Montilla tota aquesta purria han fet tot el que han pogut per boicotejar-nos i putejar-nos, silenciar-nos, pressionar periodistes, intoxicar i manipular i malgrat tot deu n'hi do!!! si els del NO s'han volgut quedar a casa no àes culpa nostra...contant com a NOS tots els abstencionistes i amb una participacio del 65%, que es la maxima que hi ha hagut mai a les eleccions catalanes, el SI hauria tret entre un un 61 i un 65%.

Resultats de la consulta del 13-D per municipis

El referèndum sobre la independència de Catalunya s'ha convocat avui a 167 municipis.

A continuació podeu consultar, agrupats per comarques, els resultats de tots els municipis que fan la consulta.

Alt Empordà

La Jonquera 21% de participació - 85,56% sí (468 sí, 55 no, 20 en blanc, 4 nuls)
Pau: 24,10% de participació - 90,83% sí (109 sí, 8 no, 2 en blanc, 1 nul)
Pedret i Marzà: 36,17% de participació - 90,20% sí (46 sí, 2, no, 3 en blanc)
Roses: 10,44% de participació - 91% sí (1.527 sí, 119 no, 30 en blanc, 2 nuls)
Viladamat: 51,58% de participació - 96,94% sí (190 sí, 3 no, 3 en blanc)
Vilajuïga: 31,24 % - 92,61% sí (263 sí, 11 no, 10 en blanc)

Alt Penedès

Vilafranca del Penedès: 23% de participació - 94,42% sí (94,42% sí, 4,16% no)

Alta Ribagorça

Vall de Boí: 29,37% de participació - 93,91% sí (262 sí, 2 no, 15 en blanc)

Anoia

Els Hostalets de Pierola: 23,58% de participació - 87,93% sí (408 sí, 42 no, 14 en blanc)
Els Prats de Rei: 40,67% de participació - 91,75% sí (178 sí, 8 no, 6 en blanc, 2 nuls)

Bages

Calders: 49,48% de participació - 92,65% sí (353 sí, 10 no, 17 en blanc, 1 nul)
Callús: 33,76 % participació - 94,82 sí (448 sí, 10 no, 5 en blanc, 12 nul)
Castellbell i el Vilar: 17,69% de participació - 97,23% sí (527 sí, 12 no, 1 en blanc, 2 nuls)
L'Estany: 65,88% de participació - 85,27% sí (191 sí, 9 no, 23 en blanc, 1 nul)
Marganell: 31,66% de participació - 96,34% sí (79 sí, 2 no, 1 en blanc)
Navàs: 27,34% de participació (1.386 sí, 24 no, 16 en blanc i 3 nuls)
Sallent:27,47% de participació - 91,37% sí (1.535 sí, 92 no, 49 en blanc, 4 nuls)
Sant Salvador de Guardiola: 18,89% de participació - 95,65% sí (442 sí, 10 no, 7 en blanc, 3 nuls)

Baix Camp

Almoster: 40,13% de participació - 91,17% sí (382 sí, 26 no, 10 en blanc, 1 nul)
Maspujols: 48,38% de participació - 92,86% sí (208 sí, 13 no, 3 en blanc)
Montbrió del Camp: 31,40% de participació - 96,35% sí (528 sí, 14 no, 6 en blanc)

Baix Empordà

Jafre: 62,02% de participació - 96,48% sí (219 sí, 2 no, 5 en blanc, 1 nul)
Torroella de Montgrí: 22,51% de participació - 94,61% sí (2.055 sí, 66 no, 32 en blanc, 19 nuls)
Verges: 48,15% de participació - 91,94% sí (456 sí, 20 no, 20 en blanc)

Baix Llobregat

El Papiol: 21,13% de participació - 90,62% sí (628 sí, 48 no, 16 en blanc, 1 nul)

Baix Penedès

L'Arboç: 23,21% de participació - 88,28% sí (896 sí, 106 no, 11 en blanc, 2 nuls)

Berguedà

Berga: 32,46% de participació - 96,97% sí (4.616 sí, 81 no, 24 en blanc, 29 nuls)
Olvan 38,26 % de participació - 96,10% sí (296 sí, 10 no, 1 en blanc, 1 nul)
Puig-reig: 29,69 % de participació - 97,17% sí (1.098 sí, 18 no, 13 en blanc, 1 nul)
Sant Jaume de Frontanyà: 90% de participació - 94,74% sí (18 sí, 1 no)

Baixa Cerdanya

Bolvir: 42.45% de participació - 82,96% sí (112 sí, 4 no, 19 en blanc)

Conca de Barberà

Les Piles: 35,35% de participació - 90% sí (63 sí, 4 no, 2 en blanc, 1 nul)

Garraf

Vilanova i la Geltrú: 15,64% de participació - 92,96% sí (7.918 sí, 416 no, 106 en blanc i 78 nuls)

Garrigues

Arbeca: 26,27% de participació - 95% sí (551 sí, 15 en blanc i 14 no)
Cervià de les Garrigues: 34,61% de participació - 95,26% sí (241 sí, 8 no, 4 en blanc)
Fulleda: 35,85% participació - 92,11% sí (35 sí, 1 no, 2 en blanc)
Juneda: 28,78% de participació - 92,86% sí (767 sí, 20 no, 39 en blanc)
L'Albagés
L'Albi: 35,99% de participació - 89,47% sí (238 sí, 8 no 20 en blanc)
La Floresta: 63,23% de participació - 92,86% sí (91 sí, 6 no, 1 en blanc)
La Granadella: 31,36% de participació - 91,24% sí (198 sí, 9 no, 10 en blanc)
Les Borges Blanques: 30,64% participació - 95,19% sí (1.504 sí, 37 no, 38 en blanc, 1 nul)

Garrotxa

Argelaguer: 54,11% de participació - 92,67% sí (177 sí, 6 no, 8 en blanc)
Besalú: 41,25% de participació - 92,95% sí (752 sí, 21 no, 34 en blanc, 2 nuls)
Beuda: 30% de participació - 90,48% sí (38 sí, 1 no, 3 en blanc)
Castellfollit de la Roca: 32,53% de participació (270 sí, 12 no, 3 en blanc)
Les Planes d'Hostoles: 37,16% de participació - 93,97% sí (545 sí, 8 no, 23 en blanc, 4 nuls)
Les Preses: 35,69% de participació - 94,84% sí (478 sí, 12 no, 14 en blanc)
Maià de Montcal: 40,64% de participació - 87,77% sí (122 sí, 8 no, 8 en blanc, 1 nul)
Mieres: 36,93% de participació - 92,45% sí (98 sí, 2 no, 6 en blanc)
Montagut i Oix: 33,75% de participació - 94,12% sí (256 sí, 4 no, 12 en blanc)
Ridaura: 51,06% de participació - 99,48% sí (191 sí, 1 en blanc)
Sant Aniol de Finestres: 49,44% de participació - 96,21% sí (127 sí, 2 no, 3 en blanc)
Sant Ferriol: 21,84% de participació - 92,11% sí (35 sí, 2 no, 1 en blanc)
Sant Jaume de Llierca: 44,78 % de participació - 92,65% sí (290 sí, 9 no, 13 en blanc, 1 nul)
Santa Pau: 40,87 % de participació - 95,02% sí (534 sí, 11 no, 16 en blanc, 1 nul)
Tortellà: 31,16 % de participació - 93,17% sí (191 sí, 1 no, 9 en blanc, 4 nuls)

Gironès

Bordils: 36,54% de participació - 97,08% sí (498 sí, 8 no, 7 en blanc)
Campllong: 37,95 % de participació - 93,43% sí (128 sí, 2 no, 7 en blanc)
Cassà de la Selva: 26,33 % de participació - 94,87% sí (1.922 sí, 62 no, 30 en blanc, 3 nuls)
Celrà: 29,19% de participació - 96,27% sí (956 sí, 15 no, 21 en blanc, 1 nul)
Cervià de Ter: 48,21% de participació - 94,96% sí (320 sí, 4 no, 13 en blanc)
Flaçà: 35,03% de participació - 95,27% sí (302 sí, 8 no, 7 en blanc)
Juià
Llagostera: 23,52% de participació - 92,68% sí (1.468 sí, 77 no, 36 en blanc, 3 nuls)
Llambilles: 45,10% de participació - 98,36% sí (240 sí, 3 en blanc, 1 nul)
Sant Gregori: 35,46% de participació - 96,73% sí (96,73% sí, 1,92% no, 1,35% en blanc)
Sant Jordi Desvalls: 50,09% de participació - 98,90% sí (270 sí, 3 en blanc)

Maresme

Arenys de Mar: 26,95% de participació - 96,06% sí (3.173 sí, 78 no, 51 en blanc, 1 nul)
Argentona: 26,72% de participació - 95,09% sí (2.384 sí, 74 no, 47 en blanc, 2 nuls)
Canet de Mar: 25,96% de participació - 93,01% sí (2.727 sí, 128 no, 73 en blanc, 4 nuls)
El Masnou: 21,38% de participació - 93,76% sí (3.727 sí, 163 no, 82 en blanc, 3 nuls)
Premià de Dalt: 19,69 % de participació - 93,61 % sí (1.494 sí, 61 no, 40 en blanc, 1 nul)
Premià de Mar: 15,37% de participació - 93,93% sí (3.341 sí, 117 no, 66 en blanc, 33 nul)
Sant Pol de Mar: 31,80% de participació - 96,22% sí (1.325 sí, 33 no, 19 en blanc)
Tiana: 27% de participació - 93,91% sí (1.496 sí, 69 no, 27 en blanc, 1 nul).
Vilassar de Dalt: 30,84% de participació - 95,77% sí (2.130 sí, 49 no, 45 en blanc)

Noguera

Artesa de Segre: 30,38% de participació - 93,14% sí (937 sí, 29 no, 36 en blanc, 4 nuls)
Ponts: 25,36% de participació - 95,98% sí (573 sí, 11 no, 13 en blanc)

Osona

Alpens: 69,57% de participació - 98,86% sí (174 sí, 1 no, 1 nul)
Calldetenes: 51,24% de participació - 97,01 sí (1.005 sí, 22 no, 8 en blanc, 1 nul)
Centelles: 32,09% de participació - 97,78% sí (1.934 sí, 35 no, 6 en blanc, 3 nul)
Collsuspina: 62,02% de participació - 94,94% sí (169 sí, 7 no, 2 en blanc)
El Brull: 63,06% de participació - 94.53% sí (121 sí, 2 no, 4 en blanc, 1 nul)
Folgueroles: 56,51% de participació - 98,55% sí (954 sí, 12 no, 2 en blanc)
Gurb: 46,59% de participació - 98,52% sí (930 sí, 10 no, 4 en blanc)
Les Masies de Roda: 46,13% de participació - 96,71% sí (294 sí, 6 no, 3 en blanc, 1 nul)
Les Masies de Voltregà
Malla: 64,19% de participació - 96,60% sí (142 sí, 2 no, 3 en blanc)
Manlleu: 29,97% de participació - 95,32% sí (4.783 sí, 178 no, 57 en blanc)
Montesquiu: 49,10% de participació - 94,76% sí (363 sí, 14 no, 4 en blanc, 2 nuls)
Orís: 55,16% de participació - 97,84% sí (136 sí, 2 no, 1 en blanc)
Perafita: 50,14% de participació - 97,73% sí (172 sí, 1 no, 3 en blanc)
Prats de Lluçanès: 39,29% de participació - 98,06% sí (912 sí, 13 no, 5 en blanc)
Roda de Ter: 38,87% de participació - 96,97% sí (96,97% sí, 2,17% no i 0,81% en blanc)
Sant Hipòlit de Voltregà
Sant Julià de Vilatorta: 54,78% de participació - 98,78% sí (1.291 sí, 11 no, 5 en blanc)
Sant Pere de Torelló: 54,75% de participació - 95,77% sí (1.087 sí, 29 no, 18 en blanc, 1 nul)
Sant Quirze de Besora: 41,61% de participació - 95,81% sí (777 sí, 31 no, 3 en blanc)
Sant Vicenç de Torelló
Santa Cecília de Voltregà: 49,69% de participació - 98,73% sí (78 sí, 1 no)
Santa Eugènia de Berga: 55,72% de participació - 98,38% sí (910 sí, 15 no)
Santa Eulàlia de Riuprimer: 64,47% de participació - 96,71% sí (558 sí, 12 no, 7 en blanc)
Santa Maria de Besora: 62,75% de participació - 92,71% sí (89 sí, 5 no, 1 en blanc, 1 nul)
Santa Maria de Corcó: 56,05% de participació - 98,41% sí (1.049 sí, 7 no, 10 en blanc)
Seva: 42,93% de participació - 96,91% sí (1.160 sí, 27 no, 10 en blanc)
Sora: 69,05% de participació - 93,97% sí (109 sí, 3 no, 4 en blanc)
Taradell: 51,37% de participació - 97,66% sí (2.547 sí, 42 no, 12 en blanc, 7 nul)
Tavèrnoles: 49,23% de participació - 93,75% sí (120 sí, 6 no, 2 en blanc)
Tona: 40,14% de participació - 94,75% sí (2.489 sí, 99 no, 34 en blanc, 5 nuls)
Torelló: 34,67% de participació - 96,12% sí (3.868 sí, 81 no, 40 en blanc, 35 nuls)
Vic: 42,45% de participació - 97,86% sí (13.783 sí, 209 no, 78 en blanc, 14 nuls)
Vidrà: 63,70% de participació - 93,55% sí (87 sí, 2 no, 4 en blanc)
Viladrau: 47,63 de participació - 95,26% sí (422 sí, 16 no, 5 en blanc)

Pla d'Urgell

El Palau d'Anglesola: 38,18% de participació - 92,99% sí (610 sí, 23 no, 19 en blanc, 4 nuls)
Golmés: 24,42% de participació - 91,38% sí (318 sí, 11 no, 18 en blanc, 1 nul)
Ivars d'Urgell: 43,91% de participació - 88,52% sí (594 sí, 37 no, 36 en blanc, 4 nuls)
Linyola: 33,56% de participació - 93,53% sí (737 sí, 19 no, 29 en blanc, 3 nuls)

Pla de l'Estany

Banyoles: 32,19% de participació - 97,38% sí (4.565 sí, 51 no, 65 blanc, 7 nuls)
Camós: 39,53% de participació - 92,86% sí (221 sí, 14 no, 3 en blanc)
Cornellà de Terri: 36,41% de participació - 95,82% sí (642 sí, 11 no, 2 en blanc, 15 nuls)
Crespià: 32,43% de participació - 97,22% sí (70 sí, 2 no)
Esponellà: 43,47% de participació - 96,32% sí (157 sí, 2 no, 4 en blanc)
Fontcoberta: 46,99% de participació - 97,01% sí (454 sí, 5 no, 19 en blanc)
Palol de Revardit: 51,95% de participació - 90% sí (180 sí, 12 no, 7 en blanc, 1 nul)
Porqueres: 37,79% de participació - 96,33% sí (1.286 sí, 25 no, 23 blancs, 1 nul)
Sant Miquel de Campmajor: 39,90% de participació - 95,18% sí (79 sí, 1 no, 3 en blanc)
Serinyà: 37,96% de participació - 94,24% sí (327 sí, 9 no, 11 blanc)
Vilademuls: 36,19% de participació - 96,73% sí (237 sí, 1 no, 7 en blanc)

Ripollès

Pardines: 46,15% de participació - 100% sí (66 sí)
Planoles: 38,58% de participació - 94,90 sí (93 sí, 3 no, 2 en blanc)
Ribes de Freser: 35,03% de participació - 97,47% sí (617 sí, 4 no, 11 en blanc, 1 nul)
Ripoll: 24,50% de participació - 95,61% sí (2.243 sí, 73 no, 27 en blanc, 3 nuls)
Toses: 39,53% de participació - 100% sí (51 sí)
Vallfogona de Ripollès: 52,04% de participació, 93,14% sí (95 sí, 3 no, 4 en blanc)

Segrià

Alcanó: 33,33% de participació - 93,15% sí (68 sí, 4 no, 1 en blanc)
Alcarràs: 18,71% de participació - 94,98% sí (1.097 sí, 51 no, 7 en blanc)
Alfés: 42,91% de participació - 98,43% sí (125 sí, 2 no)
Artesa de Lleida: 31,82 % de participació - 95,75% sí (383 sí, 7 no, 8 en blanc, 2 nuls)
Corbins: 30,59 % de participació - 95,24% sí (340 sí, 7 no, 9 en blanc, 1 nul)
Llardecans: 37,13% de participació - 88,07% sí (155 sí, 15 no, 6 en blanc)
Sunyer: 43,84% de participació - 87,60% sí (106 sí, 9 no, 6 en blanc)
Torrebesses: 45, 59% de participació - 85,48% sí (106 sí, 6 no, 11 en blanc, 1 nul)

Selva

Arbúcies: 34,38% de participació - 95,80% sí (1.781 sí, 41 no, 34 en blanc, 3 nuls)
La Cellera de Ter: 44,56% de participació - 95,89% sí (770 sí, 18 no, 11 en blanc, 4 nuls)
Sant Hilari Sacalm: 31, 83% de participació - 96,81% sí (1.516 sí, 22 no, 26 en blanc, 2 nuls)
Santa Coloma de Farners: 21% de participació - 96,06% sí (2.384 sí, 58 no, 30 en blanc, 6 nuls)
Sils: 20,77% de participació - 92,95% sí (765 sí, 45 no, 12 en blanc, 1 nul)

Solsonès

Clariana de Cardener: 42,74% de participació - 94,34% sí (50 sí, 3 en blanc)
Pinell del Solsonès: 98,75% de participació - 97,47% sí (77 sí, 2 en blanc)
Solsona: 26,60% de participació - 95,09% sí (1.977 sí, 50 no, 47 en blanc)

Tarragonès

Constantí: 13% de participació - 89,84% sí (619 sí, 56 no, 3 nuls)

Urgell

Castellserà:
Tàrrega: 21,45% de participació - 93,99% sí (2.690 sí, 104 no, 67 en blanc, 1 nul)

Vallès Occidental

Castellar del Vallès: 19,49% de participació - 94,96% sí (3.372 sí, 118 no, 58 en blanc, 3 nuls)
Castellbisbal: 16,88% de participació - 90,74% sí (1.421 sí, 103 no, 36 en blanc i 6 nuls)
Gallifa: 59,26% de participació - 85,71% sí (96 sí, 10 no, 6 en blanc)
Sant Cugat del Vallès: 25,48% de participació - 92,34% sí (15.048 vots)
Sentmenat: 20,5% de participació - 95,05% sí (1.210 sí, no 39, 21 en blanc i 3 nuls)
Ullastrell: 38,72% de participació - 95,55% sí (515 sí, 13 no, 7 en blanc, 4 nuls)

Vallès Oriental

Cardedeu: 26,60% de participació - 91,63% sí (3.174 sí, 192 no, 60 en blanc, 38 nuls)
Les Franqueses del Vallès: 17,88% de participació - 94,47 sí (1.385 sí, 50 no, 25 en blanc, 6 nuls)
Sant Antoni de Vilamajor: 25,90% de participació - 95,91% sí (1.102 sí, 24 no, 15 en blanc, 8 nuls)
Sant Celoni: 21,78 de participació - 94,96% sí (2.847 sí, 120 no, 29 en blanc, 2 nuls)
Sant Esteve de Palautordera: 46,12% de participació - 96,18% sí (805 sí, 15 no, 17 en blanc)
Sant Pere de Vilamajor: 27,18% de participació - 91,21% sí (842 sí, 49 no, 23 en blanc, 2 nuls)
Santa Eulàlia de Ronçana: 19,57 de participació - 93,27% sí (998 sí, 46 no, 25 en blanc, 1 nul)

ZP, Antich i Manera volen el que ni Franco va intentar: acabar amb la independ�ncia de Sa Nostra

Wed, 16 Dec 2009 02:22:12 +0100

www.lobbyperlaindependencia.org

El PSOE està emprant d'una manera brutal el Banc d'Espanya per acabar amb tots els poders locals o autòctons com les caixes d'estalvis. Dins el futur d'Espanya no hi ha lloc per a la petita i mitjana empresa i tot ha d'acabar en mans des tres o quatre empreses controlades des de Madrid.

Ara el PSOE, és a dir, ZP, Antich, Manera i companyia estan fotent una pressió fora mida per acabar a amb la independència de caixes centenàries com Sa Nostra. La estratègia del PSOE a curt termini és que Sa Nostra perdi els seus orígens, la seva identitat i quedi vinculada a caixes d'altres comunitats autònomes espanyoles (Canàries, Navarra i Burgos). La segona passa és que una vegada desarrelades, totes aquestes caixes acabin absorbides pels tres o quatre bancs espanyols amb seu a Madrid.

Adéu, doncs, a l'obra social, a l'obra assistencial, a l'arrelament a la societat mallorquina... Ni en Franco es va atrevir a tant! El PSOE, amb ZP, Antich i Carles Manera al cap davant vol que SA NOSTRA deixa de ser NOSTRA, és a dir, del conjunt de la societat civil de les illes Balears i Pititüses, i passi a ésser SEVA, és a dir dels forasters de la península!

Reproduït de www.dbalears.cat

Ara | Economia

Sa Nostra estudia aliances amb altres caixes d’estalvi

L’entitat financera descarta una fusió i recorda que qualsevol decisió ha de passar pel consell d’administració

M. Ramis | 15/12/2009

Sa Nostra Caixa de Balears està en procés de negociació amb altres caixes d'estalvi de l'Estat per dur a terme possibles aliances que exclouen una possible fusió. Segons confirmaren ahir fonts de l'entitat, l'objectiu és "preservar la identitat pròpia". Segons les fonts informants, "en cas que s'arribàs a algun acord, seria per una col·laboració de caràcter complementari. Se cerquen aquestes participacions perquè, amb vista al futur, les exigències del mercat són de cada vegada més elevades". En aquest sentit, la direcció de Sa Nostra ha obert "bastants de processos, encara que de moment no s'ha pres cap acord respecte d'aquesta qüestió".

Pel que fa a les caixes amb les quals està negociant, les fonts ni desmentiren ni confirmaren cap de les opcions que han sonat al llarg dels darrers mesos i assenyalaren que, "en qualsevol cas, el consell d'administració de l'entitat haurà d'aprovar una decisió que també haurà de tenir la tutela de la Conselleria d'Economia del Govern balear. Finalment, és el Banc d'Espanya qui en dóna el vistiplau".

Malestar del sindicat

El sindicat majoritari de Sa Nostra, Unió Obrera Balear (UOB), va fer palès ahir mateix el malestar. En un comunicat, alerta de les negociacions amb les caixes de Canàries, Navarra i Burgos per tal subscriure un SIP (Sistema Institucional de Protecció). Des de l'entitat balear, no varen confirmar ni desmentir aquesta informació, tot i que sí varen reconèixer que la fórmula de SIP es troba entre les que estudia la direcció de Sa Nostra, perquè permetria a la caixa balear preservar la seva identitat centenària.

La UOB, així mateix, sosté que "som davant d'un moment històric clau per la supervivència de Sa Nostra". El comunicat envesteix contra el director general de l'entitat, Pau Dols. El sindicat titlla l'actuació de Dols "d'individualista" i assegura que "no ha disposat de la participació del propi equip directiu, al qual només informa, tard i malament, d'unes converses que ni tan sols es preparen". A més, UOB critica que Dols ha actuat "al marge dels òrgans competents".

Alfons L�pez Tena: Els partits que no escoltin la decisi� del poble ho pagaran a les properes eleccions

Sat, 12 Dec 2009 17:30:47 +0100

www.tribuna.cat

El proper 13 de desembre Osona es convertirà en l’epicentre de les consultes sobiranistes que se celebraran arreu del territori. I es que 34 dels 51 municipis de la comarca celebraran referèndum. Alfons López Tena, ex vocal del Consell General del Poder Judicial, és el coordinador d’Osona Decideix! i es mostra convençut que les consultes suposaran un fort pas endavant cap a una independència que considera indispensable per al futur de Catalunya.

Per primer cop una enquesta afirma que el 50% dels catalans votaria sí a un hipotètic referèndum per la independència. Què està canviant?

El procés autonòmic ha arribat a l’esgotament. La situació a Catalunya és d’estancament, se’ns acaben les eines per avançar i tirar endavant. I encara més un cop ha fracassat l’Estatut, i ens trobem amb la negativa permanent del PSOE a acceptar qualsevol cosa que suposi més autodeterminació per Catalunya. Constantment ens empenyen a ser independents i es fa més evident que l’única manera d’aconseguir el que es vol és amb un estat propi.

Els referèndums sempre són vinculants, encara que jurídicament no tinguin valor

Però al mateix temps, un 63% no creu que la independència arribi mai. És utòpica?

No ho és, en tant que com qualsevol altre decisió política es pot dur a terme sempre que una majoria dels ciutadans hi estigui a favor. La mateixa enquesta posa de manifest que hi ha més catalans que volen decidir si es pot o no votar a favor de l’autodeterminació. La concepció que no hi arribarem sovint prové de persones que han patit dictadura, la transició i que pensen que ens enviaran a la guàrdia civil, però això ara mateix ja s’ha vist que no passarà.

Què suposen les consultes?

El dret a votar, el dret a que aquells que tenen la possibilitat de votar a les eleccions, més els joves d’entre 16 i 18 anys i la població immigrant, puguin manifestar la seva opinió sobre si volen, o no, una Catalunya independent.

Però no són vinculants, l’endemà de les consultes generarà frustracions?

Va generar frustracions el referèndum sobre la Constitució Europea? O sobre la OTAN? No. Els referèndums sempre són vinculants, encara que jurídicament no ho siguin. I ho són perquè els partits no poden ignorar el que ha manifestat el poble. Els partits que no escoltin la decisió del poble, ho pagaran a les properes eleccions, tant al Parlament com les municipals.

El PSC està fent servir la campanya de la por per encobrir la voluntat de demanar el No

Tem que l’Estat intenti boicotejar-les? L’altre dia a Madrid va dir que estaven preparats per qualsevol intromissió d’última hora...

La nostra missió es vetllar perquè aquestes consultes se celebrin amb la més absoluta normalitat i per aquest motiu, sí, hem d’estar preparats per qualsevol intent d’impedir la celebració d’un acte de radicalitat democràtica. Nosaltres hi som per assegurar que tothom pugui votar lliurement, tant si és a favor com en contra de la independència o fins i tot en blanc. Osona Decideix no fa campanya a favor del Sí ni del No.

Com valora l’actitud dels partits envers les consultes?

Estan actuant de formes molt diferents: n’hi ha que es dediquen a cridar a la por i a instar al boicot, com ara el PSC i el PP; n’hi ha que estan instant a anar a votar Sí, com ara CiU, ERC o les CUP; i després hi ha qui, com Iniciativa, anima a participar sense pronunciar-se sobre el color del vot, però ho fan d’una forma molt baixa. Tot i això aquest és un tema en què els partits tampoc hi tenen molt a dir perquè neix d’una iniciativa social.

Acceptar les manifestacions de l’ultradreta és una maniobra política dels enemics de la democràcia; els senyors Joan Saura, Joan Delort i José Montilla

Però s’ha mostrat molt crític amb el PSC...

El PSC està fent servir la campanya de la por per encobrir la voluntat de demanar el No com a resposta a les consultes. Ho demostren quan lliguen les consultes amb les manifestacions feixistes i així fan arribar el missatge que les consultes equivalen a conflictes.

No comparteix la decisió de Interior d’avançar les manifestacions de l’ultradreta a dissabte?

No. Iniciativa en aquest cas prova de distreure l’atenció i intentar aplegar en un mateix sac un home que vota lliurement Sí o No en un referèndum i els manifestants de l’ultradreta. És una maniobra política dels enemics de la democràcia; els senyors Joan Saura, Joan Delort i José Montilla.

Es presenta una plataforma perquè a Barcelona també s’hi celebrin les consultes. Creu que és factible?

He sentit que la volen dur a terme, però prefereixo no pronunciar-me perquè encara no sé qui hi ha al darrere ni com ho plantegen. Prefereixo esperar a que els organitzadors es presentin oficialment per poder opinar.

l’única resposta que ens queda als catalans és la independència o la submissió absoluta

Què n’espera de la sentència del TC?

La sentència ja fa molts anys que se sap quina és. Una sentència que suposi una castració química de l’Estatut tal i com demana el Govern Zapatero, amb algun punt de sentència homicida com la que volen els magistrats del PP.

Quina opinió li mereix l’editorial conjunt publicat a la premsa catalana?

Ho valoro molt positivament perquè és necessari que des de la societat catalana es facin aquesta mena d’accions conjuntes. La reacció que va comportar aquesta editorial als mitjans de comunicació de Madrid és una prova més que l’única resposta que ens queda als catalans és la independència o la submissió absoluta.

Salvador Sostres: Sol� Tura va habitar sempre les trinxeres espanyoles i totalit�ries

Sat, 12 Dec 2009 02:30:48 +0100

www.salvadorsostres.com

El Jordi de la Torre es preguntava amb encert, en l’article sobre Solé Tura, com pot ser que es consideri defensor de la llibertat un comunista; algú que, ja en plena edat madura, es deia ell mateix maoista. Una gran part de l’antifrnquisme no va ser democràtic i defensava atrocitats molt pitjors de les que el franquisme practicava. Això que un noi de l’edat del Jordi veu ja amb total naturalitat, durant molts anys ha estat pecat dir-ho i fins i tot pensar-ho tant a Catalunya com a Espanya: perdura sense rubor ni màcula l’estructura tan totalitària de l’esquerra. El franquisme va ser totalitari i gran part de la seva oposició també ho fou. Va ser totalitari el Partit Comunista de Sacrsitán, van ser totalitaris els socialistes de Reventós, aquell home tan sinistre que predicava l’autogestió, van ser totalitaris la tropa de carcamals atrinxerats a Bandera Roja, va ser totalitari el PSAN de Carod Rovira i va ser totalitari tot quant animal que després, ja en democràcia, anà a parar als diferents partits d’esquerres, sobretot al PSC i al PSUC. Eren antifranquistes, sí, però eren igual o més totalitaris que el franquisme. Ni reclamaven la llibertat ni hi creien. Les presons antifranquistes van estar més aviat poc plenes de soldats de la llibertat. Altes excepcions, com sempre. El president Pujol, per exemple. I noti’s que faig la vista grossa, perquè el president era llavors -i durant els seus 23 anys- partidari de la socialdemocràcia sueca, que sense ser tan totalitària com el maoisme, és un teoria política que molt poc té a veure amb la llibertat i amb la confinça en l’individu. Les presons antifranquistes van acollir-hi gent molt pitjor que el franquisme, i que si Catalunya o Espanya haguessin viscut sota el terror ideològic i totalitari que aquests presos defensaven, les conseqüències per a tots dos països haurien estat molt més devastadores que les que va ocasionar el franquisme, el nombre de morts hauria estat molt més important i el règim hauria durant encara molts més anys. Posats a triar entre dues bèsties totalitàries, va ser una sort que Solé Tura passés per les presons franquistes i no a l’inrevés.

Després vingué la democràcia, que no ladugué l'antifranquisme sinó Franco i els franquistes que feren la transició d'un règim a l'altre, i Jordi Solé Tura va fer veure que reununciava al comunisme a canvi d’aconseguir poder, i fou així que mentint, com sempre fa l’esquerra, arribà a ser ministre. “Un ministre català!”, exclamaren alguns, i a banda de ser, en general, un molt mal ministre de cultura, tot ho negà a Cataluya i es comportà com el típic català acomplexat que per fer-se l’espanyolet és encara més jacobí que els jacobins de veritat. Com l’Ernest Lluch, tan lamentable. Solé Tura i Lluch van ser uns autèntics càncers per a les aspiracions nacionals de Catalunya.

No m’alegro de la mort de ningú. Però com a català que estimo la llibertat de les persones i dels països he de dir que Solé Tura va habitar sempre les trinxeres espanyoles i totalitàries. Quan no se’n va sortir la humanitat hi va guanyar -amb el comunisme- i quan se’n sortí -mentre fou ministre- el meu país hi perdé un llençol a cada bugada. No crec que d’un home és pugui res de pitjor.

Montilla viu en una mansi� de 1,8 milions d'euros gr�cies la miraculosa loteria

Sun, 06 Dec 2009 15:00:20 +0100

http://www.directe.cat

El "palauet" de Montilla

Jaume Matas no ha estat l'únic president que ha viscut en un 'palauet' aparentment per sobre les seves possibilitats econòmiques. Segons informa el mitjà ultraconservador Intereconomia, el president de la Generalitat, José Montilla, viu en una luxosa finca de Sant Just Desvern valorada en 1,8 milions d'euros.

Malgrat que el sou actual de Montilla (més de 169.000 euros anuals) sí que li permetria fer front a un habitatge d'aquestes característiques, la casa de Sant Just va ser pagada mentre Montilla era alcalde de Cornellà, amb un sou molt més modest. Segons Intereconomia, Montilla hauria pogut pagar la casa gràcies a la Loteria de Nadal, ja que com Carlos Fabra, la sort va agraciar-lo amb una bona picossada de milions.

Segons aquestes informacions, Montilla va pagar l'actual casa de dues plantes, jardí i piscina gràcies a disposar de cinc dècims del segon premi de la Loteria de Nadal de 1995. Els números en qüestió, a més, no els hauria comprat el propi Montilla, sinó que haurien estat un regal de la constructora 'Cooperativa del Baix Llobregat', que aquell any va 'obsequiar' amb participacions de la loteria als funcionaris i polítics dels municipis on treballava: a Cornellà, sense anar més lluny, va ser la constructora encarregada de reformar l'antic edifici de l'Ajuntament.

Tal com recull un confidencial de l'òrbita convergent, aquell segon premi de la loteria espanyola va repartir 1.000 milions de pessetes entre cinc ajuntaments del Baix Llobregat i el Barcelonès, consistoris governats per l'actual ministre de Treball espanyol, Celestino Corbacho, el president de la Generalitat José Montilla i l'actual conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, entre d'altres.

La polèmica que va crear aquell repartiment de milions en alcaldies i regidories d'urbanisme va arribar a la premsa i també als jutjats, que van determinar que els dècims rebuts per Celestino Corbacho no constituïen un delicte de suborn.

Narc�s Serra i Serra: c�rrecs i retribucions

Sun, 06 Dec 2009 04:16:10 +0100

Rafael del Barco Carreras

PRESIDENTE EJECUTIVO CAIXA DE CATALUÑA 275.000 EUROS

CONSEJERO DE GAS NATURAL 150.000 EUROS

CONSEJERO TELEFÓNICA

CONSEJERO TELEFÓNICA INTERNACIONAL

CONSEJERO TELEFÓNICA CHILE

CONSEJERO TELECOMUNICACIONES DE SAO PAULO 470.000 EUROS

CONSEJERO GRUPO APPLUS 120.000 EUROS

VICEDPRESIDENTE VOLJA PLUS ?

2-12-09. Transcribo tal cual la indignación de uno de los 1.300 despidos propuestos en la CAIXA DE CATALUNYA.

1. Las cosas claras 27. novembre 2009 19:58 :

Porque no publicáis lo que dice La Gaceta hoy:

Narcís Serra gana 1,2 millones al año gracias a Caixa Catalunya.

Narcís Serra se aferra a la presidencia de Caixa Catalunya. Quiere presidir, al menos durante dos años, la caja que resulte de la fusión de Catalunya con Manresa y Tarragona. Y es que el antiguo vicepresidente del Gobierno con Felipe González ha visto como sus ingresos anuales han experimentado un vertiginoso incremento desde que se convirtió en presidente de Caixa Catalunya en 2005.

Serra, que el pasado 30 de mayo cumplió 66 años, insiste en pilotar, junto al director general de Caixa Catalunya, Adolf Todó, un proceso de fusión cuya necesidad negaba hace tan sólo nueve meses y que supondrá un recorte de 1.300 empleos según el último principio de acuerdo alcanzado entre las direcciones de las tres cajas implicadas y los sindicatos. Buena parte de los recortes de personal se realizarán a través de prejubilaciones.

Fuentes financieras cifran en algo más de 1,2 millones de euros los ingresos de Narcís Serra. Directamente de Caixa Catalunya, sólo percibirá este año unos 275.000 euros –en 2008 percibió

175.000 euros en concepto de salario y 80.000 por dietas de asistencia–, según afirman fuentes próximas a la entidad financiera, pero su presencia en los consejos de administración de participadas de la caja como Gas Natural, la compañía de certificaciones Applus, propiedad en un 23% de Volja Plus, de la que Serra es también vicepresidente, le reportan unos nada despreciables ingresos complementarios.

En el consejo de Gas Natural, Serra sustituyó en 2008 al que hasta entonces era director general de Caixa de Catalunya, Josep Maria Loza. En realidad, Loza sólo representaba a Caixa de Catalunya en el consejo de Gas Natural, por lo que sus dietas las ingresaba directamente la caja. Serra, sin embargo, fue nombrado a principios de este año consejero de Gas Natural a título personal.

Según el informe de gobierno corporativo de la gasista, el consejo de administración, excluidos el presidente y el consejo de ejecutivos, se repartió 2, 82 millones en concepto de emolumentos, con lo que a cada consejero le correspondió algo más de 150.000 euros.

Del grupo Applus, según fuentes conocedoras de la compañía, las cantidades que percibe Serra al año no bajan de los 120.000 euros. A eso hay que sumar el dinero que percibe por su participación en consejos de varias empresas del grupo Telefónica. Eso sí, Serra no llegó a Telefónica de la mano de Caixa Catalunya, sino por recomendación de La Caixa. Fue en 2004, cuando Serra se postulaba para integrarse en la dirección de la entidad que ahora preside Isidre Fainé.

En Telefónica, Serra es vicepresidente del consejo asesor de Cataluña y, además, está presente en los consejos de administración de tres filiales: Telefónica Internacional, Telefónica Chile y Telecomunicaciones de Sao Paulo. Sumando las retribuciones que aparecen en los informes de gobierno corporativo de esas sociedades, la cifra que recibe Serra al año se aproxima a los 470.000 euros.

Les associacions d'immigrants deixen en evid�ncia els colonitzadors de les "casas regionales"

Sat, 05 Dec 2009 22:22:39 +0100

Reproduït de www.e-noticies.cat
03 / 12 / 2009
Immigrants per la independència
Associacions de nouvinguts s'implicaran en les consultes sobiranistes del 13-D
La Coordinadora de la Consulta sobre la Independència ha "unit esforços" amb les diferents associacions d'immigrants a Catalunya per "divulgar al màxim el dret a vot dels immigrants". En aquest sentit consideren que "el ciutadà inmigrant com a ciutadà Català té tot el Dret a estar informat i a saber que el dia 13D ell també pot participar en aquest exercici democràtic de la Consulta sobre la Independència".
"És per aixó que la Coordinadora impulsa col.loquis i actes d´informatius a nivell local amb la col.laboració d´associacions i/o col.lectius com IADD, Nous Catalans, etc…", afegeixen. La coordinadora oferirà una roda de premsa en la qual participaran alguns dels representants d'aquests col·lectius com ara:
1. Clàudia Videla, Responsable de l’àmbit d’empresa de l’Espai Latino.
2. Jorge Cruz, President de l’Associació Casa de Mendoza a Espanya i Director General de l’Espai Latino.
3. Èric Bertran, president de Nous Catalans Joves.
4. Ahmed Benallal, President de l’Associació Llum del Nord.
5. Abdelhak Elhaddouti, del Col·lectiu Amazic.
6. Guillermo Anibal Morini, immigrant argenti, veí d’Arenys de Munt.
7. Mbaye Gaye, del col.lectiu Senegalès de Catalunya i membre de l’Associació Nous Catalans
8. Omar Diatta, del Col·lectiu Senegales de Catalunya.
9. Oscar Carral Arriguchi: sol·licitant d’asil, del Col·lectiu d’immigrants del Vallès. Sabadell.
10. Diego Arcos, president del col·lectiu Argenti.
11. Mohamed Iqbal de la comunitat pakistanesa.
12. Javed Illyas de la comunitat pakistanesa.
13. Flavio Carvalho de la comunitat brasileira de Catalunya
14. Pedro Morón de la Fuente, Els altres Andalusos i Catalònia Acord

Una macroenquesta preveu la vict�ria del s� a la independ�ncia

Sat, 05 Dec 2009 15:11:22 +0100

Una macroenquesta preveu la victòria del sí a la independència

MAJORIA Un 50,3% dels enquestats s'inclinarien pel sí en cas de ser convocats en un referèndum d'autodeterminació ORIGEN Els nascuts a Catalunya són els que menys creuen que això sigui possible

SALVADOR COT

Per sobre de tot, democràcia. Els ciutadans de Catalunya consideren que el seu país pot decidir el propi futur polític sense limitacions, sempre que es respectin els procediments democràtics. No només això, sinó que, per primera vegada, hi ha constància demoscòpica que la victòria del sí és perfectament possible. Ho demostra un macrosondeig encarregat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) al qual ha tingut accés l'AVUI, que ofereix uns resultats demolidors: un espectacular 83% dels enquestats creuen que Catalunya ha de tenir dret a decidir lliurement i democràticament el seu futur polític, mentre que els que s'hi declaren en contra no arriben al 15% del total. La xifra estrella, però, és el 50,3% dels ciutadans que responen que, en el cas d'un referèndum sobre la independència de Catalunya, votarien afirmativament. Crida l'atenció, en aquest sentit, que només un 17,8% tenen decidit que, davant l'urna, prendrien la papereta del no. En aquest cas, els que es declaren abstencionistes són un 24,6% i només un 7,2% entren en l'apartat del No ho sap / No contesta.

'Sí' racional, 'no' emocional

De tota manera, l'enquesta, que ha tingut el suport del Centre d'Estudis de Temes Contemporanis, que depèn de la Generalitat, ofereix resultats imprevistos. Els principals motius dels partidaris del sí addueixen un cert percentatge de resultats emocionals -com, per exemple, un 29,6% que confessen que pateixen un fort cansament respecte a Espanya-, però combinats amb d'altres de tipus econòmic i de relació amb l'aprofundiment democràtic. Curiosament, en canvi, el grup que més apel·la als sentiments és el dels que votarien en contra de la independència. La immensa majoria introduiria la papereta del no, segons l'estudi, bàsicament per sentiment o convicció personal. Hi ha més sorpreses encara en l'apartat de la percepció de la independència com a possibilitat. Per origen dels enquestats, són els nascuts fora d'Europa els que creuen que aquest escenari és probable. De fet, són els únics que confien que la independència de Catalunya serà tangible algun dia. Un 50,2% consideren que això passarà en una data sense determinar i només un 42,1% consideren que aquest escenari no es donarà mai. A partir d'aquí, com més proximitat a Catalunya, menys es creu en la possibilitat que s'arribi a disposar d'un Estat propi. Els originaris de la resta d'Europa i d'Espanya afirmen que Catalunya no serà mai independent en uns percentatges que superen el 50%. Però són els catalans de naixement els que veuen menys clar que el seu país esdevingui mai un Estat. Només s'ho creuen un 28,1%, per un contundent 63% que asseguren que això no passarà ni ara ni mai. És a dir, haver nascut a Catalunya disminueix molt la convicció en les prediccions independentistes i, per contra, els ciutadans provinents d'altres llocs se sorprenen menys del fet que un procés d'aquest tipus sigui possible.

Cau un mite

L'estudi està fet sobre un mapa de sis vegueries. Per territoris són les comarques gironines les que aportarien més vots afirmatius (64,5%). A poca distància se situa la vegueria de les comarques centrals, amb un 64,2% de partidaris del sí. Les Terres de l'Ebre (63,4%) també hi votarien favorablement, així com les de Ponent (56,3%). Per sota del 50% només hi ha dues vegueries, la del Camp de Tarragona, amb un 47,2%, i la de Barcelona, que baixa fins al 46,3%. Cal dir, però, que el sí seria l'opció guanyadora a tot arreu i que és Tarragona (25,9%) i no pas Barcelona (19,8%) la que registra un percentatge més alt de partidaris del no a la independència de Catalunya. Cauen els mites.

reproduit del diari avui

Narc�s Serra �s un aut�ntic PERILL P�BLIC

Fri, 04 Dec 2009 22:25:34 +0100

L'any 1991 Narcís Serra arribava al cim de la seva carrera política esdevenint Vicepresident del Govern espanyol amb Felipe Gonzàlez, càrrec que ocupà fins el 1995, quan esclatà l'escàndol sobre l'espionatge del CESID a polítics, empresaris, periodistes, i el rei i amics seus. L'any 84 no va aconseguir engarjolar al seu "amic" Jordi Pujol però entre el 1991 i 1995 s'ho devia passar de conya espiant a tothom. Va plegar per l'escàndol de l'espionatge però fins l'any 2000 va seguir de diputat a Madrid. Els amics del PSC li han buscat una jubilació daurada a la Caixa de Catalunya, entre tant s'ha fet autoatorgar la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona i la Creu de Sant Jordi (honor que comparteix amb Fèlix Millet, el falangista Samaranch i Johan Cruyff, tots ells grans patriotes) . Es pot dir , sense exagerar, que Narcís Serra ha fet una tasca nefasta a la Caixa Catalunya, la seva gestió ha estat com un desastre, ha deixat la Caixa Catalunya en una situació delicadíssima i 1.300 persones que aniran al carrer. La seva gran aportació ha estat convertir aquesta històrica entitat en la caixa particular del PSC , li ha condonat un importantíssim deute al PSC, en nom de no se sap què, i ha finançat la tele socialista "SEXTA", seguint les directrius del PSC... ara mateix la seva gran idea és esborrar la paraula "CATALUNYA" del nom de la seva caixa particular, pel que sembla és una paraula que "no ven" i que no li agrada.

Actualment està de moda tirar merda contra el Laporta per independentista, en el seu dia contra l'Oleguer, abans contra el Carot... sorprèn que ningú se'n recordi del senyor Narcís i que ningú critiqui a aquest desastrós polític. Aquest senyor és un autèntic perill públic per la societat catalana.

Salvador Sostres: Esquerra va a la Llotja

Fri, 04 Dec 2009 15:25:40 +0100

www.salvadorsostres.com

He sentit la secretària d’Esport de la Generalitat, Anna Pruna, queixant-se que el dia del Madrid li van regalar una entrada a la primera gradera de la tribuna en lloc de convidar-la a la Llotja. Esquerra fa un ús massiu i impresentable de la llotja del camp del Barça. El dia de l’Ínter el president Laporta m’hi convidà i hi havia els dos escuders de Carod, Nuibò i Pruna, i també Jordi Portabella, Joan Puigcercós i aquest jardiner que tenim de president del Parlament, amb tot l’aspecte de ser un actor retirat de pel·lícules pornogràfiques. Benach, com de costum, ignorant absolutament qualsevol conveniència protocolària, escoltava la ràdio a través d’un auricular. És molt humiliant per a un poble que la seva segona autoritat insititucional tingui aquesta lamentable manera de comportar-se. Entre la llotja del camp del Barça, les dietes, els cotxes oficials i els viatges de Carod, Esquerra usa la seva posició a la Generositat per fer el mec com el més menyspreable dels nou-rics. Apel·les Carod a l’ambaixada francesa és la cirereta d’un dels pastissos més cínics que ha donat la política catalana en els darrers temps. Esquerra ha defraudat durant aquests sis anys de tripartits totes i cadascuna de les expectatives dels 500.000 votants que el 2003 es van fer a les urnes per dipositar-hi la seva confiança en Carod. No han estat políticament a l’alçada: al govern s’han diluït fins a desaparèixer a les ordres de Montilla, amb Carod fent la pantomima de la vicepresidència; i com a partit, per culpa de ser assemblearis i de les ganivetades interes tan marca de la casa, han ofert un espectacle molt poc edificant i difícilment calssificable. Ni l’enquesta més optimista els dóna més de 15 diputats -ara en tenen 21- i la tendència sembla abocada a la impossibilitat aritmètica de reeditar el pacte amb socialistes i ecocomunistes. La manca de decència exhibida pels seus dirigents, en espectacles tan denigrants com l'absuar compulsivament de la llotja del camp del Barça, no animen gens a tenir-hi cap mena de misericòrdia.

Falten 29 dies perqu� els falangistes forasters del PSOE ens deixin sense Canal 33 i K3

Fri, 04 Dec 2009 04:17:55 +0100

www.lobbyperlaindependencia.org

PSOE + PP= forasters i antimallorquins

Falten 29 dies perquè els falangistes forasters del PSOE ens deixin sense Canal 33 i K3

Ara mateix, a Mallorca es poden veure 29 televisions per la TDT. 25 d'elles són forasteres, entre les quals hi ha canals de la ultradreta espanyola comPopular TV, Veo TV(Pedrojota i Losantos) o Intereconomia. En canvi, el govern espanyol en mans del PSOE impedeix que arribin canals en català com el 33, K3 (que a partir del 31 de desembre es deixaran de rebre en analògic), Super 3, 300, etc. Això, afegit al fet que ens han canviat TV3 per un succedani que no emet pel·lícules ni futbol.

reproduït de www.lobbyperlaindependencia.org

El marit de Carme Chac�n �s l'enlla� entre Pedrito Piscinas i Zapatero

Thu, 26 Nov 2009 06:11:36 +0100

Reproduït de www.directe.cat
Montilla va pressionar Narcís Serra perquè Caixa Catalunya financés La Sexta
Segons el periodista José Díaz Herrera a 'Pedro J. Ramírez al desnudo' · Relata les estretes relacions del director d'El Mundo amb el marit de Carme Chacón i el president del govern espanyol
18.11.2009 ! 05.00h
'Si algun dia haig d'acabar amb Pedro J. Ramírez, el mataré però a petons', ha dit en més d'una ocasió el president del govern espanyol, José Rodríguez Zapatero, segons el relat que fa el periodista José Díaz Herrera al seu darrer llibre, Pedro J. Ramírez al desnudo (Foca), presentat ahir al Col·legi de Periodistes amb la presència a la sala del seu degà, Josep Carles Rius, i de l'exdirector d'El Periódico, Antonio Franco. L'entesa Zapatero-Ramírez és tanta que, fins i tot, Díaz Herrera exposa que el president espanyol no va tenir inconvenient l'any 2005 en pressionar el llavors ministre d'Indústria, José Montilla, perquè al seu torn pressionés Narcís Serra perquè Caixa Catalunya concedís 150 milions d'euros als promotors de La Sexta, aliats amb el director d'El Mundo per arrabassar l'hegemonia mediàtica de l'esquerra al Grupo Prisa.
Díaz Herrera explica que Jaume Roures, José María Tacho Benet, José Miguel Contreras, Rafael Farrera i Emilio Aragón 'es van presentar a la 'Caixa xica', la de Narcís Serra, i li van demanar un crèdit de 150 milions d'euros. Serra els va dir que no, que no el portarien a la ruïna. I llavors va trucar José Montilla fet una pantera: 'Que els donis, cony, els 150 milions d'euros'. Serra va reunir el consell i per un 55% de vots enfront al 45% els van deixar anar els diners, així, bitllo-bitllo, perquè compressin els drets de retransmissió del Reial Madrid.'
Quatre anys després, Caixa Catalunya es troba immersa en un procés de fusió amb Caixa Manresa i Caixa de Tarragona que preveu l'acomiadament de 1.800 treballadors i el tancament de 500 oficines.
El paper clau de Barroso
Díaz Herrera exposa les mil i una maniobres que Pedro J. ha realitzat durant tota la seva carrera periodística per mantenir-se a la primera línia política estatal. I de com després de l'idil·li amb Aznar és capaç de ser el primer periodista a qui concedeix una entrevista el nou president del govern, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero.
Assenyala Miguel Barroso, actual marit de la ministra espanyola de Defensa Carme Chacón, com el nexe d'unió entre Pedro J. Ramírez i Zapatero. Vinculat durant la transició amb la revista àcrata El Viejo Topo -on va conèixer Federico Jiménez Losantos i Jaume Roures-, digué a Zapatero just abans que comencés la carrera cap a la secretaria general del PSOE i La Moncloa: 'Pedro J. és un perill públic, ja ho sabem. És per això que és millor tenir-lo d'amic que d'enemic', afirma Díaz Herrera.
Des de llavors, el trio Zapatero-Pedro J.-Barroso s'ha demostrat irrompible, considera Herrera. Barroso també seria qui hauria convençut el president espanyol de la necessitat de trencar els lligams amb El País i la SER i disposar d'un grup comunicatiu més afí, operació vista amb bons ulls per Pedro J., perquè per pocs lectors que el nou diari restés a El País, El Mundo esdevindria el periòdic més llegit.
Herrera relata que Roures i la resta de promotors de La Sexta són amics íntims de Miguel Barroso. Quan Zapatero va decidir de reordenar l'espectre radioelèctric espanyol i concedir dues noves llicències de televisió analògiques, el 2005, Barroso ostentava el càrrec de Secretari d'Estat per a la Informació. És en aquest context que Díaz Herrera circumscriu la trucada de Montilla a Serra.
A més, exposa: 'El més estrany de l'operació, que va indignar a gran part de la premsa, especialment a Antena 3 i Tele 5, va ser que Pedro J. Ramírez no es va ni immutar. El Mundo no va sortir a la palestra exigint la seva part de poder (...). Per què no va protestar Ramírez? Al Grupo Prisa tardarien mesos en saber-ho. I era perquè juntament amb Miguel Barroso, José Miguel Contreras, Antonio García Farreras, Julián Lacalle, Nacho Benet i Emilio Aragón, entre d'altres, s'havien aliat entre si i amb el director d'El Mundo per a arrabassar-li el poder mediàtic hegemònic a Polanco. (...) Es va muntar una nova pinça, aquesta vegada amb el suport del Nou Socialisme, per a acabar amb l'imperi del monopoli'.
'Les coses de la premsa no s'airegen a fora'
Durant la presentació, Díaz Herrera va explicar que s'havia plantejat el llibre amb l'ànim d'aportar llum a la trajectòria d'un dels periodistes espanyols 'que més s'ha envoltat amb la bandera de la llibertat d'expressió per a defensar els seus assumptes particulars i moltes vegades mesquins'.
Va ressaltar la contradicció que suposa que els mitjans demanen transparència a totes les institucions, mentre que 'les coses de la premsa no s'airegen a fora'. Considera positiu que quanta més informació aparegui sobre els responsables comunicatius, més s'afavorirà la democràcia, perquè els lectors disposaran de més dades per valorar correctament una o altra publicació.
Durant la presentació, l'exdirector d'El Periódico, Antonio Franco, acusà Pedro J. Ramírez de ser 'el prototip d'un dels desastres de la Transició' i d'esdevenir 'el gran obstacle que ha tingut la dreta democràtica a Espanya'. Alhora, considera que la paraula clau que el defineix no és 'periodisme', sinó 'poder'.
L'exdiputat al congrés espanyol i editor de directe!cat, Joan Puig, va reconèixer que el llibre li havia donat claus per entendre el comportament de determinats dirigents socialistes durant la seva batalla contra la piscina il·legal que Pedro J. té a Mallorca: 'Ara entenc per què Miquel Barroso em deia el que em deia, entenc per què De la Vega li deia a Joan Puigcercós que deixéssim d'apretar amb la piscina, entenc per què Narbona em va reconèixer que la piscina era il·legal, però que les ordres venien de dalt'.

Jaume Reixach: Excel.lent�ssims cabrons del Tribunal Constitucional

Thu, 26 Nov 2009 05:54:37 +0100

Reproduït dewww.radiocatalunya.ca

EXCEL.LENTÍSSIMS CABRONS DEL TC

23.11.2009 - 19:20

"Excel·lentíssims cabrons"

JAUME REIXACH

Segons ens expliquen des de Madrid, hi ha sis excel·lentíssims magistrats del Tribunal Constitucional que no accepten, de cap manera:

1. Que Catalunya és una nació

2. Que Catalunya té drets històrics

3. Que Catalunya té drets nacionals

He de dir als excel·lentíssims senyors Guillermo Jiménez, Vicente Conde, Javier Delgado, Jorge Rodríguez-Zapata, Ramón Rodríguez i Manuel Aragón que són uns incults.

Catalunya és una nació des que, al segle IX, els comtes de Barcelona van independitzar-se de l’Imperi Carolingi i van crear una entitat política i militar autònoma a la Marca Hispànica.

La dinastia catalanoaragonesa va regnar sobre un extens domini de la península ibèrica i la Mediterrània durant 500 anys. El 19 d’octubre de 1469, amb el matrimoni del rei Ferran II d’Aragó i d’Isabel I de Castella, es va consumar la unió voluntària entre els dos grans regnes cristians que havien conquerit els territoris musulmans peninsulars.

La unió catalanoaragonesa-castellana es fonamentava en la imparcialitat del monarca i en el respecte als drets i furs històrics d’ambdós territoris. Aquest equilibri es va mantenir durant 250 anys, fins que la mort del rei Carles II, a l’any 1700, va desfermar la Guerra de Successió. Com és sabut, la coalició castellano-francesa va imposar-se militarment sobre la coalició catalanoaragonesa-austríaca i va ser entronitzat monarca Felip Vè de Borbó.

El nou rei va eliminar els furs i els drets de la confederació catalanoaragonesa i va implantar un sistema absolutista i centralista. Malgrat la derrota, durant 250 anys, els catalans hem lluitat amb voluntat de ferro i sense defallir per la recuperació de l’autogovern i de les nostres institucions. Ho vam aconseguir, fugisserament, a l’any 1931 amb la proclamació de la II República. I, de manera estable, després de la mort del dictador Francisco Franco.

Catalunya és, des de fa mil anys, una nació. Tenim drets històrics i drets nacionals. Tot això, tan elemental, ho saben els excel·lentíssims magistrats del Tribunal Constitucional. Tot això, tan elemental, ho recull el Nou Estatut d’Autonomia refrendat pel poble català l’any 2006.

Dit això, corregeixo i considero que els excel·lentíssims magistrats Guillermo Jiménez, Vicente Conde, Javier Delgado, Jorge Rodríguez-Zapata, Ramón Rodríguez i Manuel Aragón no són uns incultes. Els excel·lentíssims magistrats són uns cabrons.

Mor l'activista cultural Feliu Matamala, destacat defensor de la llengua catalana

Tue, 24 Nov 2009 04:56:33 +0100

www.tribuna.cat

Salvador Sostres revela la llista de l'ERO que vol fer Carles Flo, director de l'AVUI.

Tue, 24 Nov 2009 04:44:21 +0100

www.salvadorsostres.com

Aquesta és la primera part de la llista de l'ERO que vol fer Carles Flo, director de l'AVUI.

Demà ens ocuparem de les seccions de Cultura, Opinió, Internacional, Societat, Avui.cat i Tancamanet. També farem referència a l'estrany cas dels subdirectors.

POLÍTICA
Marta Lasalas
Lluís Bou
Vicenç Relats
Xavier Tedó

ESPORTS
Antoni Castellà
David Caraltó
Eloi Redondo

ECONOMIA
Joan Armengol
Laia Bruguera
Marga Moreno
Marta Sardà

EDICIÓ
Tots al carrer, sense excepció. Externalitzar el "servei".

El director de l’Avui, Carles Flo, i el seu president executiu, Antoni Cambredó, creuen que la solució final per a la viabilitat del diari és fer un ERO que afecti més o menys 50 persones. Flo, que és un bocamoll, i que presumeix dels acomiadaments passats o futurs com trofeus de caça, per fer punts davant d’una remarcable personalitat lligada a una de les dues empreses propietàries de l’Avui, va cantar-li la llista de periodistes dels quals es vol desfer i que té pactada amb Cambredó, sense estalviar-se en alguns casos tot de sucoses explicacions sobre les motivacions de la seva tria. Flo, en un error més d’estartègia, va fer-li totes aquestes confidències a un que el primer que va fer quan es va acabar la conversa va ser telefonar-me i explicar-m'ho tot. Cal advertir dues coses: que pel caràcter sanguinari i arbitrari de Flo, i per la inconstistència intel·lectual i moral de Cambredó, aquesta llista pateix petits canvis cada dia o cada setmana; la segona cosa que cal dir, o que voldria dir, és que dubto molt que la Generalitat aporti finalment la suma de diners que calen per fer aquests acomiadaments i hauran per tant inútils totes les felacions editorials que Flo ha perpetrat i que és també inútil que es preocupin gaire els periodistes que a continuació surten citats.

Política.
Lluís Bou, Marta Lasalas, Xavier Tedó i Vicenç Relats.

En el cas de Lluís Bou, pateix Flo una autèntica obsessió. Davant meu l’ha arribat a acusar de “corrupte” per treballar en favor dels interessos de Convergència ino del diari. Bou, que s’ocupava fins fa poc de la informació de Convergència i Unió, havia manifestat sempre que ell el que volia era dedicar-se a la informació parlamentària. Bou és un dels millors cronistes parlamentaris de Catalunya, per no dir el millor. L’Avui havia rebut sempre diverses pressions de José Zaragoza i d’Esquerra Republicana per tal d’eliminar Lluís Bou, però els anteriors directors no n’havien fet mai cas per preservar la independència del diari. Una de les primeres decisions que va prendre Carles Flo com a director fou apartar Bou de la primera línia i posar-lo a cobrir el Partit Popular i aquesta fou la primera medalla que exhibí davant d’Esquerra i el PSC per reclamar que s’afanyessin per pagar els diners que s’esperen per a l’ERO. Per causa de la seva obsessió malaltissa contra Convergència i tot el que representi un cert catalanisme, li prohibí igualment d’escriure ni un sol article opinatiu o valoratiu, la qual cosa va ser finalment corregida gràcies a la intermediació del subdirector David Gonzàlez i Bou té ara mitja pàgina a la setmana.

Pel que fa a la Marta Lasalas, l’obsessió primera va ser del president Antoni Cambredó. Pels motius que sigui, Cambredó va viure la degradació com una tragèdia i sent un gran ressentiment contra el director de La Vanguardia. Aquest ressentiment, demostrant una intel·ligència i per descomptat una qualitat humana completament sobrenaturals, l’ha projectat sempre contra l’esposa del director de La Vanguardia, Marta Lasalas. Com que amb el seu marit ni s’hi atreveix, ni hi podria, ha volgut sempre fer-li la vida impossible a la Marta. Ja amb el director Vicent Sanchis va intentar algunes maniobres humiliants a les quals Sanchis sempre s’hi negà. Però amb Flo ha robat l’aliat perfecte per fer sang i a força d'indignitats. Marta Lasalas és una de les poques dones que escriu mot bé, encara que quan l'hi dic s’enfada, i la seva dedicació i porfessionalitat han fet que gaudís sempre del respecte dels seus companys i que no es fes mai safreig sobre les seves circumstàncies familiars. Una història que fa referència a les frustracions i les impotències de Cambredó projectades sobre ella és que mentre es buscava substitut per la plaça vacant que va deixar Xavier Bosch quan va dimitir (que va dimitir, per cert, perquè no volia aguantar ni un minut més les tonteries de Cambredó), el nom que sonava amb més intensitat era el del subdirector David Gonzàlez. Gonzàlez, que ja a la pràctica era qui feia el diari, sobretot durant l’època del director en funcions, Toni Cruanyes, havia estat cap del Política i té el respecte dels periodistes del diari, dels periodistes de fora del diari i de la classe polítca. Però Cambredó sempre el descartà perquè té una relació cordial amb la Marta Lasalas i perquè quan el seu nom sonava, el de Gonzàlez, com a director, José Antich li havia recomenat a Javier Godó, amb tota la raó del món, que afavorís el seu nomenament perquè era una de les millors opicons per l’Avui; i que sent a més a més un home de la casa, podria posar-se a treballar de segudia sense haver de fer el procés d’integració. Bé, el cas és que Cambredó, foll de paranoia, va creure que si posava David Gonzàlez de director, seria el senyor Antich qui controlaria el diari. Cal aclarir que González i Antich només han parlat, de peu dret i perquè es trobaren, una sola vegada. La bogeria de Cambredó contra el senyor Antich l’ha dut a conspirar, també, contra Javier Godó, a qui s’hi refereix com “el tort”. El director Carles Flo va explicant pel món que Cambredó vol aconseguir que Godó deixi l’accionariat del diari i que tot el poder quedés en mas de José Manuel Lara.

De Vicenç Relats diu Flo que el fa fora per curt i per gandul.

Esports
David Caraltó, Eloi Redondo, Antoni Castellà.

Carles Flo té un informe redactat per un subdirector de la casa respecte de l'ascensió d'en Cortada com a cap d'esports. Aquest subdirector escriu que en Cortada està disposat a remodelar la secció després de l'ERO i sobre la secció d'Esports, influït lògicament per les opinios i informacions de l'ara ja cap d'Esporta, fa les segünets observacions: d'en Toni Brosa comenta que no valia, que era un "gandul". De l'Eloi Redondo assegura que està "caducat", a més de ser "antibarcelonista i anticatalanista". D'en David Caraltó que "passa de tot" i que de vegades va "col.locat" per la redacció. El subdirector afirma en conclusió que creu que Cortada és l'home i que milloraria la secció d'esports amb Isaac Lluch, Pep Lloveras i també Jordi Colomer, que podria entrar en lloc de l'Antoni Castellà.

Economia
Joan Armengol (actual cap de secció), Marga Moreno, Marta Sardà i Laia Bruguera

Laia Brugura i el comitè d’empresa
Flo no s’ha cansat de comentar, d’ençà que és director, que té la intenció d’aprofitar l’EROper fer fora el comitè d’empresa en bloc. Afirma Flo que hi ha una argúcia legal, en aquesta mena de processos, per poder-te carregar el comitè d’empresa i que ell, en tot cas, sap com fer-ho. Ni la Laia Bruguera ni la Marta Sardà, ni tampoc l’Ana Alba (de la secció d’internacional) són persones de les quals Flo malparli excessivament, però es converteixen en víctimens col·laterals de la decisió de fe fora el comitè tot sencer, com qui extirpa un tumor. De qui sí malparla Flo, en canvi, de manera acarnissada i cruel, és de persoantges com Rosa Maria Barrieras, del departament d’edició, o un tal Guillamon, que fa el torn de nit a compaginació. De Rosa Barrieras diu que és tonta del cagar a banda de fer unes consideracions poc agradables sobre el seu aspecte físic, i de Guillamon diu que és l’home més limitat mentalment del món, fent unes paròdies molt divertides, per cert, sobre les seves intervencions a les reunions. D’altres personatges com un tal “Boni”, de cognom Bonilla, que treballa al departament de Fotografia, o Ramón Roqueta, que treballa al departament d’informàtics, també compten amb el total menyspreu del director.

Edició
El director Flo comenta com una de les seves grans decisions voler fer fora tot el departament d’Edició, que són els correctors del diari. Editors com l’Albert Pla Nualart, el Marc Ràfols o el Pere Herrero, que són uns magnífics professionals i que fan que, dins de les limitacions de ser tan pocs a corregir per tantes pàgines que cada dia es publiquen, l’Avui presenti en general un admirable nivell de correcció formal, Flo els vol fora del diari i que s’organitzin en empresa o el que vulguin i contractar-los llavors com a prveïrdors. Això és el que els ha explicat. El que diu Flo que farà, quan amb tot burleta presumeix com si fossin trofeus de caça dels acomiadaments que ja ha fet i dels que creu que farà, el que diu Flo és que un cop externalitzat aquest “servei” i acomiadats tots els membres de la secció, contractarà uns altres correctors per l’enorme ràbia que li té a la tal Rosa Barrieras.

Bé, demà continuem. Amb les seccions de Cultura (i Comunicació), Opinió, Societat, Tancament, i el curiós cas dels subdirectors.

Caixa Ontinyent, al marge de les fusions

Tue, 24 Nov 2009 04:42:56 +0100

Mentre al Principat el procés de fusió de caixes topa amb oposicions diverses, ahir va esclatar al País Valencià el primer desencontre polític en el debat sobre la fusió que prova d’impulsar el govern valencià entre Bancaixa, la CAM i Caixa Ontinyent. Justament aquesta última, la més petita, veu amb preocupació la proposta, car els seus comptes demostren que no ho necessita i la seva força inversora al territori se’n ressentiria.Fonts de Caixa Ontinyent han explicat a VilaWeb que ja fa temps que es pregunten en què els beneficiaria una fusió amb altres caixes. I per més que hi rumien, arriben a la conclusió que desaparèixer, amb tot el que comporta, o diluir-se en una gran entitat amb el designi final d’ajudar a millorar tan sols una mica els balanços d’altres caixes no és una opció convenient. D’una banda, la inversió i l’obra social de Caixa Ontinyent a la Vall d’Albaida, que acaba de celebrar el 125è aniversari, és molt valorada, car supera i substitueix en molts àmbits la inversió del mateix govern valencià a la comarca. I, d’altra banda, l’entitat té una salut envejable, amb una taxa de morositat del 3,29%, força més baixa que la taxa actual del sector, que de mitjana supera el 5%, sense tenir en compte els immobles que les caixes s’han adjudicat per impagaments (que en el context de crisi actual no deixa de ser una forma de morositat) i que, a Caixa d’Ontinyent, representa una part proporcionalment petita respecte a altres caixes. Segons fonts de l’entitat, la posició econòmica a anys vista és bona i no necessita cap mena d’operació de rescat. Els perills del FROB En aquest context, les mateixes fonts, recorden que l’ús del FROB, el fons del govern espanyol per a promoure i accelerar les fusions de caixes, pot esdevenir un perill important sobre la funció social de la caixa i la inversió que fa al territori: el préstec del Banc d’Espanya a través del FROB es convertiria en pocs anys en una quotes participatives que, a més de ser inicialment controlades pel govern espanyol, qualsevol banc comercial podria adquirir amb facilitat. Aquesta adquisició eliminaria tota funció social i trencaria els òrgans de govern actuals de les caixes, on hi ha un representació social i política del territori. Un dels exemples europeus més clars d’aquest fenomen s’ha viscut a Itàlia, on les caixes van començar un procés de concentració que va culminar amb la separació dels òrgans de govern de la gestió econòmica d’una banda, i de l’obra social de l’altra, convertida en fundacions. A la pràctica, les caixes van començar a operar com els bancs i les fundacions responsables de l’obra social van acabar tenint un paper residual. Les xifres de la fusió Caixa Ontinyent té actualment un valor d’uns 2.000 milions d’euros, mentre que la CAM suposa uns 80.000 milions i Bancaixa uns 100.000 milions. Les mateixes fonts es pregunten, doncs, quin interès hi ha per a implicar aquesta caixa a la fusió tenint en compte que el valor econòmic absolut que hi aportaria vorejaria tan sols l’1% i, en canvi, la pèrdua en obra social i arrelament al territori podria ser molt important.

Informa: vilaweb.cat

L'armada reial brit�nica fa pr�ctiques de tir contra la bandera espanyola

Sun, 22 Nov 2009 04:12:06 +0100

http://www.lobbyperlaindependencia.org/

I ara què? Els jutges espanyols duran a la barra la reina d'Anglaterra per injúries a la bandera? Ha, ha ha, ha!!!

Reproduït de www.libertaddigital.com

NUEVOS INCIDENTES EN EL PEÑÓN

La Guardia Civil sorprende a la Royal Navy disparando contra la bandera española

Aumenta la tensión en las aguas del Peñón ante indiferencia del Gobierno y la desesperación de la Guardia Civil por el acoso que sufren por parte de la Royal Navy. Este miércoles, la Benemérita sorprendió a la Armada Británica haciendo prácticas de tiro utilizando como blanco la bandera española.

La Royal Navy aumenta sus amenazas a la Guardia Civil en aguas del Peñón

2009-11-20

Las aguas del Peñón se están convirtiendo en un polvorín debido a los múltiples incidentes, que van en aumento, entre la Royal Navy y la Guardia Civil. Sin embargo, hay un matiz importante y es que los británicos actúan con gran agresividad mientras el Instituto Armado no tiene directrices y su única orden es realizar informes y no crear tensión. Todos estos sucesos se producen entre la indignación de los guardias civiles, desesperados por tener las manos atadas.

Según informa El Mundo, el último gran incidente se produjo el pasado miércoles cuando una de las patrulleras de la Guardia Civil, la Algeciras M-22, navegaba por la zona del Peñón de Gibraltar se llevó una desagradable sorpresa.

A unas siete millas de Punta Europa, ya en aguas internacionales, avistaron una embarcación que parecía un pesquero por lo que se acercaron a ella. Cuando estaban más cerca vieron que era una patrullera de la Armada Británica que procedió a recoger una boya de manera donde practicaban prácticas de tiro al percatarse de la presencia de la Benemérita.

En el informe de la Guardia Civil se dice que sobre la boya había una bandera "con los colores de la española" y que la embarcación británica "llevaba dos ametralladoras emplazadas en popa". De este modo, el escrito añade que "al percatarse de la aproximación de la patrullera de la Guardia Civil, procedió a tratar de recoger la boya con la bandera".

El principal objetivo de la patrullera de la Royal Navy era que los españoles no se acercaran y utilizando la megafonía advirtieron: "no pueden estar ustedes aquí, son aguas internacionales, están cortando nuestra proa, aléjense inmediatamente".

Mientras avisaban a la Guardia Civil, los británicos recogían apresuradamente la boya, donde la bandera española sobresalía un metro por encima. Los agentes españoles concluyeron en su informe que aunque no fueron testigos del uso de las ametralladoras, saben que estaban disparando contra la bandera española como blanco. Y es que también en ese instante empezaron a desmontar las armas que tenían en cubierta con el objetivo de evitar que se viese lo que estaban haciendo.

Salvador Sostres: el director de l�AVUI es passa tot el dia fent-li mamades al Jos� Zaragoza

Fri, 20 Nov 2009 02:55:42 +0100

http://www.salvadorsostres.com/

Quan vaig saber que ja no escriuria més a l’AVUI vaig enviar-li un sms al president Laporta fent-li saber la nova. Com ja he dit i agraït, he rebut moltes i molt dolces mostres de suport i de solidaritat; i també oferiments personals de tota mena que de cap manera considero menors al que ara vull explicar. El president es trobava amb el Joan Oliver a l’Àfrica, concretament a Burkina Faso, quan va rebre el meu missatge. Ahir a la nit vaig rebre una telefonada de part seva que tota sencera no la puc explicar encara, però que podré fer-ho ben aviat. El que sí puc explicar és que, com sempre, el president Laporta és la primera i l’última línia de defensa d’aquesta nació abandonada i que sempre sap ser allà on fa més falta. Va ser a la Fundació Catalunya Oberta donant la cara pel Lluís i pel Macià. Va ser al costat de Joan Oliver quan el volien destrossar. Va aguantar la moció de censura com un home i no com les rates que van desertar. Va ser al costat d’Eliseu Climent pagant la multa de 300.000 amb què Espanya sancionà Acció Cultural pel repetidor de TV3, i pagant-la, precisament, amb la recaptació d’un Barça-Madrid. No puc explicar la conversa sencera però aviat ho podré fer. Sí que puc explicar que hi ha gestos que et retornen de cop l’aplom secret, la claredat volguda i unes immenses ganes de viure. Més enllà de tot aspecte material i de tot càlcul, hi ha una grandesa i hi ha una ànima que et retorna la força quan et senties sense saber gaire on mirar. L’actual director de l’AVUI em deia que a ell no li agrada la política i que de fet en passa, i que procurés parlar a les meves columnes de coses més interessants. Al president Laporta se l’acusa sempre de barrejar el futbol amb la política. Al Jan vull dir-li que moltes gràcies per tornar-nos les senyeres dels nostres avis, que el Barça i Catalunya han estat sempre una mateixa raó de ser i que és un honor haver-te pogut conèixer. Al director de l’AVUI, que primer diu que no li agrada la política i encabat es passa tot el dia mamant-li al Zaragoza a canvi d’uns diners que no acaben d’arribar, voldria dir-li que s’afanyi a xumar -xuma, Carles!- no sigui que després de tanta netejar un membre del Baix al final no puguis cobrar ni un euro ni dos, perquè pensa que a Barcelona estan a punt de prohibir la prostitució.

Cristina Sala, el bombonet del Canal Bar�a

Wed, 18 Nov 2009 03:05:32 +0100

El millor fitxatge que ha fet mai Laporta des que és president és la locutora Cristina Sala Roig, quina preciositat!! quina davantera... el seu nòvio déu dormir ben calent.

La dona de Montilla t� 11 c�rrecs

Fri, 06 Nov 2009 23:10:38 +0100

Els càrrecs de la dona del president serien: primera tinent alcalde i regidora Relacions Institucionals, urbanisme i habitatge de Sant Just Desvern, presidenta de Promunsa i Proecsa (empresa municipal d’Habitatge i Promoció Econòmica), representat de l’Ajuntament a l’Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i Tractament de Residus, representant del Consorci de Turisme del Baix Llobregat, representant de l’Associació del Pla Estratègic Metropolità i del Pacte Estratègic de la Regió Metropolitana de Barcelona, diputada i presidenta de l’Àrea d’Infraestructures, urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona, representant de la Diputació a la societat del Túnel del Cadí S.A, a la Comissió Catalana de Trànsit i Seguretat Viària i en el Consorci del Barri de la Mina i Consellera general de La Caixa.

PSC = Partit Sospit�s de Corrupci�

Mon, 02 Nov 2009 06:30:22 +0100

Joan Laporta duu sempre pijames i cal�otets Calvin Klein

Sun, 01 Nov 2009 03:27:55 +0100

Se'm queien les llàgrimes veient l'entrevista que li van fer a antena 3 a l'amant d'En Laporta, la senyora Flàvia, l'amic Jan estava massa ocupat perseguint altres pits i culs i ella i la gata han hagut de fugir del país per por als espies i altres coses. Però per mi el més commovedor és quan explica que En Jan no pot viure sense els seus calçotets i pijames Calvin Klein. Quina vida més dura la de la Flàvia, la gata i el Jan!!!

http://esports.e-noticies.cat/flavia-empastifa-laporta-34302.html

Victor Alexandre: PSOE i Esquerra contra Reagrupament

Mon, 19 Oct 2009 12:25:36 +0200

PSOE i Esquerra contra Reagrupament

Resulta molt interessant, per bé que gens sorprenent, observar el neguit, la por i la ràbia que la força progressiva de Reagrupament ha desfermat tant al PSOE de Catalunya com a Esquerra. És ben cert que, des de sempre, tots dos han llançat insults i infàmies contra els reagrupats, en general, i contra Joan Carretero, en particular, però la certesa que el Parlament comptarà amb una força no claudicant i enemiga de tripartits espanyolistes després de les eleccions, els està traient de polleguera. Saben que tot té un final i que el seu ja ha arribat. Senzillament, el tripartit no sumarà. És lògic, per tant, que estiguin tan trasbalsats. Tenien el projecte d'emular els seus companys de l'Ajuntament de Barcelona amb trenta-dos anys remenant les cireres del poder i, ves per on, resulta que Reagrupament els ha aixafat la guitarra.

Davant aquest estat de coses, socialistes i republicans han ordenat foc a discreció i tot el seu aparell mediàtic ha començat a disparar a tort i a dret. De vegades el foc prové de Nicaragua i d'altres de Calàbria, però el fabricant de la munició i de l'armament sempre és el mateix. L'armament, llevat d'alguna excepció, es diu El Periódico, que és un diari amb dues redaccions. Una al carrer Consell de Cent, que fa de tapadora, i una altra al carrer Nicaragua, que és la real. La munició, per la seva banda, està feta en sèrie i té noms diversos: Jordi Garcia-Soler, Joan Ferran, Joan Tapia, Enric Marín... Vegem-ne algunes mostres:

Jordi García-Soler (15/9/2009): "[Joan Carretero] podria ser emparentat políticament, ideològicament i, àdhuc, temperamentalment amb el líder de la Lega Nord italiana, Umberto Bossi: neoliberal extrem, amb posicions sovint xenòfobes si no racistes, ferotgement antiinmigració, proisraelià i antipalestí, a més, és clar, d'independentista. Bossi preconitza la independència de la Padània, el ric nord italià, de la mateixa manera que Carretero aposta per la independència de Catalunya. Umberto Bossi ha arribat a defensar fins i tot l'ús de la força per assolir aquesta independència. Joan Carretero, per sort, per ara no ha arribat a tant. I Joan Laporta 'participa de la manera de pensar de Joan Carretero'".

Joan Tapia (4/10/2009): "Joan Carretero, líder de Reagrupament, el despropòsit maximalista. [...] El maximalisme crea conflictes. A Europa, el maximalisme nacionalista va provocar dues grans guerres el segle passat i, fa poc, més d'un genocidi als Balcans. I a Espanya va ser ciment de la dictadura de Franco".

Joan Ferran (4/10/2009): "De venedors de fantasies en coneixem uns quants, de populistes i demagogs també. Alguns pretesos salvadors de la pàtria ens han dut sovint al caos i a la confrontació. A Itàlia Umberto Bossi va iniciar la seva carrera política militant al partit comunista. Després va fundar la Lega Lombarda i més tard va crear la Lega Nord. Aquest histriònic i patètic personatge -somiant en la Padània independent- va afirmar que ‘o hi ha referèndum o hi haurà guerra civil'. Tot sembla indicar que a casa nostra s'està gestant el nostre particular Bossi català [Joan Carretero]".

Enric Marín (12/10/2009): "Si Carretero insisteix en un discurs populista de traç gruixut a l'estil d'Umberto Bossi podria comprometre les seves opcions".

Com veiem, vingui d'on vingui el foc, ja sigui del PSOE de Catalunya o d'Esquerra, la consigna és netament coincident. Coincident fins i tot amb Ciudadanos:

Jordi Cañas (5/10/2009): "Joan Carretero és el Bossi català. Una barreja entre Umberto Bossi i Jean-Marie Le Pen".

Potser després de les eleccions, quan es constati que la immensa majoria dels seus votants l'han abandonada, Esquerra farà bé de traslladar les seves oficines a la seu del Partit Socialista. Ara que ja s'ha vist que ambdós partits són exactament el mateix, no té cap sentit que Esquerra mantingui la costosa comèdia de l'edifici del carrer Calàbria. Fins i tot Ciudadanos, atesa l'afinitat, la pot ajudar a fer el trasllat.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

Inaugurat al Camp Nou el monument a Ladislau Kubala

Thu, 24 Sep 2009 23:23:11 +0200

Avui per fi s'ha inaugurat el merescut monument a Ladislau Kubala , a continuació reprodueixo l'article sobre Kubala del bloc del senyor Emili Casademont i Comas:

http://emilicasademont.blogspot.com

KUBALA I EL GRAN BARÇA

Just al final d’aquesta temporada futbolística tan exitosa del FC Barcelona (guanyador de la Lliga, la Copa i la Lliga de Campions, sota la direcció tècnica del jove i magnífic Pep Guardiola), serà col·locat un monument, en un lloc del Camp Nou, a Ladislau Kubala, el jugador que «obligà» a construir l’actual estadi blaugrana. Un estadi que havia de portar el nom de Joan Gamper, en honor del fundador del club, denominació que topà amb la prohibició del «catòlic» règim franquista. I és que Gamper, de nacionalitat suïssa, era protestant i, a més, acabà suïcidant-se.

A l’antic estadi de Les Corts, hi vaig veure jugar moltes vegades a «Laszy» Kubala i, fins i tot, vaig arribar a conèixer-lo personalment i entrevistar-lo per al Diario de África. I puc ben afirmar que era un futbolista que meravellava. Amb la pilota als peus, feia el que volia. Fitxà pel Barça el 1950, gràcies a Pepe Samitier, un fenomen blaugrana d’abans de la Guerra Civil que remenava força les cireres de l’entitat, però hagué d’esperar un any per vestir de forma oficial la samarreta barcelonista durant més d’una dècada, en la qual l’equip «culer» (això de «culer», en aquest article, no ho escriure més, atès que, potser, es refereix al cul, cosa lletja, i no pas a la col), entrenat per Fernando Daucik, guanyà quatre Lligues, sis títols de Copa, una Copa Llatina i dues Copes de Fires. En aquells primers temps de l’era Kubala, el «Barça de les 5 Copes», com així era anomenat, tenia una davantera sensacional (Basora, Kubala, César, Moreno i Manchón) que feia les delícies de l’afició, cantades magistralment per Joan Manuel Serrat. «Laszy» féu petit el camp de Les Corts. Tothom desitjava veure’l actuar, ja que exhibia una tècnica d’una altra galàxia i marcava fabulosos gols. I la directiva, al final, hagué de substituir aquella instal·lació esportiva, capaç per a uns 40.000 o 50.000 espectadors, per una altra que tingués el doble d’aforament. La fama del mag Kubala, malgrat que no hi havia televisió, era immensa pertot arreu.

El Barça de les Cinc Copes: Ramallets, Seguer, Biosca, Segarra, Flotats i Bosch; Basora, Cesar, Kubala, Moreno i Manchón.

«Laszy», nascut l’1 de juny del 1927 a Budapest i mort a Barcelona 74 anys més tard, considerat un dels més destacats futbolistes de la història, és l’únic jugador que ha arribat a ser internacional amb tres països diferents. Així, als 17 anys, militant a les files del Ferencvaros, formà part de la selecció absoluta hongaresa. Després de la II Guerra Mundial, emigrà a Txecoslovàquia, terra de la seva família, on fou onze vegades internacional, jugant amb el Bratislava. L’any 1949, la situació política d’Hongria, nació en què ell es trobava de nou, el féu fugír cap a Àustria. Aleshores, la FIFA li prohibí jugar i, en conseqüència, constituí, juntament amb d’altres futbolistes exiliats, un conjunt, l’Hungària, que realitzà gires europees, «menjant-s’ho» tot. I fou, arran d’una sèrie d’amistosos del citat Hungària a l’Estat espanyol, que Samitier aconseguí fitxar Kubala pel Barça, fet que creà molts problemes, fins que el davanter hongarès adquirí la nacionalitat espanyola i, a part de quedar solucionada la seva situació amb el club blaugrana, disputà un elevat nombre de partits internacionals amb Espanya.

Seria molt llarg d’explicar tot l’historial del genial Ladislau Kubala, que ha estat, per a mi, el millor jugador que ha tingut el Barça. Però esmentaré que, del 1969 al 1980, fou seleccionador espanyol -tot un rècord!- i que, en l’època gloriosa de la UE Figueres a Segona A (quan els empordanesos lluitaven per pujar a Primera Divisió), estigué a punt de dirigir tècnicament el conjunt de la ciutat de Salvador Dalí. L’última vegada que ens veiérem fou l’any 1974, amb ocasíó del Mundial disputat a Alemanya, quan els dos coincidírem al mateix hotel de la ciutat de Frankfurt, on s’hostatjava el meu també avui recordat amic Pedro Escartín, que havia estat àrbitre internacional i seleccionador espanyol i que llavors exercia la professió periodística. Al cap d’un temps, per cert, ambdós ens retrobaríem a les pàgines del diari madrileny Marca.

Dilluns passat, TV3 donà la notícia que Ladislau Kubala, el jugador que inicià l’arrencada del gran Barça, aquest mateix gran Barça que ara acaba de protagonitzar una gesta històrica, tindrà una escultura al Camp Nou, gràcies a l’aportació de molts barcelonistes. La peça, que immortalitza un moment en el qual Kubala assaja un tir a porteria, té 2 metres d’alçària, és fet en bronze i reposarà damunt un pedestal d’1,20 metres, que inclourà la inscripció dels noms dels jugadors de l’època d’en «Laszy». Montserrat Garcia, l’autora de l’escultura, ha manifestat que el seu principal compromís, en aquesta obra, és que la figura s’assembli el més fidelment possible a Kubala. «No vull que diguin «mira, un futbolista», sinó «mira, és en Kubala», ha recalcat. Segons s’ha anunciat, la inauguració tindrà lloc el proper 15 de juny, dia en què, el 1950, «Laszy» signà el seu primer contracte amb el Barcelona.

Ladislau Kubala mereix això i molt més, ja que era, en tots els aspectes, una persona realment extraordinària i modèlica. Joaquim Muntañola, el prestigiós dibuixant i escriptor, que durant els anys 1950 i 1960 publicà a Barcelona Deportiva una llegidíssima secció setmanal titulada Falso reportaje del domingo, ha dit, per exemple -i és ben cert-, que «Laszi», mercès als diners que guanyava, mantenia no només la seva família, sinó també una colla d’exfutbolistes, molts exiliats com ell, mancats de recursos econòmics…

L'antic camp de Les Corts

Emili Casademont i Comas

La independ�ncia arrasa a Arenys de Munt

Mon, 14 Sep 2009 00:19:27 +0200

www.vilaweb.cat

DIUMENGE, 13/09/2009 - 21:57h

La independència arrasa a Arenys de Munt

El sí obté el 96% dels vots, amb un 41% de participació · Han votat més arenyencs per la independència que no per l'estatut · La participació supera de molt les expectatives dels organitzadors

Els arenyencs han votat avui majoritàriament en favor de la independència de Catalunya: un 96% dels votants han dipositat a les urnes del Centre Moral la papereta del sí i un 2,28% la del no (vegeu el vídeo de la proclamació dels resultats). Dels 2.671 electors que han votat, 2.569 ho han fet pel sí, una xifra més alta que no la que va obtenir l'estatut en el referèndum del 2006 (2.424 vots). La participació, a més, ha estat molt més alta que no la que s'esperaven els organitzadors: del 41%, un percentatge superior al del referèndum de la constitució europea (40,43%) i al de les eleccions europees (35,14%), si bé inferior al del referèndum de l'estatut (48,8%). I això que el cens avui era més gran que no en els altres processos electorals, perquè hi han pogut votar tots els empadronats de més de setze anys, tinguessin ciutadania espanyola o no.

La proclamació dels resultats, a les 21:58, ha anat a càrrec del regidor de la CUP i membre organitzador de la consulta, Josep Manel Ximenis, que ha agraït la tasca de la comissió organitzadora, de la junta avaluadora, de l'Ajuntament i del batlle, Carles Móra, que ha estat ovacionat. A la porta del Centre Moral, un miler de persones ha escoltat els resultats i ha celebrat la victòria del sí, cridant que aquest era el primer pas cap a la independència. Finalment, l'Ajuntament ha proclamat Arenys de Munt primer municipi català que havia votat lliurement i democràticament la independència.

A Arenys de Munt s'ha respirat avui un ambient extraordinari, de festa i de sentiment de jornada històrica, car per primera vegada un municipi del país feia una consulta per la independència (vegeu-ne aquest vídeo). La consulta ha suscitat una gran expectació, no solament a casa nostra, sinó a tot el món, com ho prova que s'hi hagin acreditat més de 300 periodistes, també de les principals agències internacionals, de la BBC i de la televisió alemanya.

El batlle, Carles Móra, ha manifestat que se sentia molt content de com havia anat la jornada, perquè la consulta era una defensa de la llibertat d'expressió, que és un dret 'constitucional i universal'. I no solament això, perquè també havia de fer palesa l'opinió dels ciutadans d'Arenys de Munt i ser una punta de llança perquè més pobles fessin consultes sobre la independència.

Els partits, a Arenys

Delegacions de Convergència, d'Esquerra i de la CUP han estat avui a Arenys de Munt per donar suport a la consulta. Quant a Iniciativa, que també hi donava suport, no hi ha enviat cap delegació.

Recordem que tots quatre partits van aprovar unitàriament al ple municipal de l'ajuntament de participar en l'organització del referèndum que, per decisió judicial, no s'ha pogut fer en cap dependència consistorial. De fet, el jutge va prohibir a l'ajuntament d'intervenir en cap sentit en l'organització del referèndum, fins i tot de cedir cap espai municipal per a cap activitat que s'hi relacionés.

Concentració ínfima de falangistes

La concentració de la Falange del migdia ha estat d'unes quantes desenes de manifestants, que han arribat amb dos autocars. Els falangistes s'han trobat envoltats d'un doble cordó: un de policíac i un de ciutadà, que no ha parat de cantar 'Els Segadors' i que ha minimitzat la concentració.

Nereida Gallardo em posa calent

Mon, 10 Aug 2009 01:31:14 +0200

De totes les donzelles dels Països Catalans és sabut que les mallorquines són les més formoses i les que remenen millor el cul, una prova n'és el terratrèmol que va provocar la Janereta fa uns mesos o les barbaritats que per amor li feia dir la Mayol al Saura, però jo de totes aquestes al·lotes em quedo amb Na Nereida Gallardo, una al·lota virginal , pura i angelical que ha estat víctima de les males arts dels vividor Cristino Ronaldo, un xulopiscines que es passa el dia mirant-se al mirall i que com a jugador de futbol no val una merda. S'ha de ser cec i burru que deixar un tros de dona com Na Nereida, estic segur que el motiu del trencament en el fons ha estat que ella té el cor culé.

Na Nereida fent un anunci de licor del polo amb unes amigues del col·legi de monges on anava.

Joan Saura deixa Imma Mayol i se'n va amb una al�lota de 26 anys

Mon, 10 Aug 2009 01:16:29 +0200

Hem pogut saber de fonts ben solvents que el superprogre de l'ecologisme Xoan Saura ha deixat l' Imma Mayol i se'n ha anat amb una senyoreta de 26 anys. Francament Xoan, això no és sostenible!!!

No em sorpren que En Saura se'n hagi atipat de la petarda de la Mayol, quasevol ésser humà fugiria correns per no aguantar-la , el que sorprén és que noia de 26 anys pugui sentir-se atreta per un pelacanyes com aquest. D'eu ser que l'amor és cec, o potser és que directament ella treballa a la ONCE.

M�s de tres mil manifestants reclamen 'un acte de sobirania' al Parlament de Catalunya

Sun, 28 Jun 2009 04:49:20 +0200

www.vilaweb.cat

VilaWeb TV n'ha fet un vídeo · Vuit diputats d'ERC signen un full comprometent-se a fer 'l'acte de sobirania necessari per a fer de Catalunya un país sobirà, lliure i solidari'

Més de tres mil manifestants van arribar ahir fins al Parlament de Catalunya, seguint la crida d'Acte de Sobirania, per exigir als representants polítics que explicitessin 'si estaven disposats o no a fer l'acte de sobirania necessari perquè Catalunya sigui un país sobirà, lliure i solidari'. Uns deu de diputats d'ERC i CiU els van rebre a l'arribada al parlament, però una part dels manifestants els van escridassar de 'botiflers' (vegeu-ne el vídeo).

Els vuit diputats d'ERC, entre els quals Anna Simó i Xavier Vendrell, van signar el full comprometent-se a fer l'acte de sobirania, però els assistents els van retreure que la setmana passada no votessin en favor de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que 'Deumil.cat' va presentar demanant una convocatòria de referèndum d'autodeterminació.

Els manifestants s'havien concentrat, a les cinc de la tarda, a l'Arc del Triomf, on van llegir un manifest i on van actuar grups musicals. La intenció d'aquesta convocatòria era de continuar 'denunciant la fi de la via estatuària'. Els organitzadors argüeixen que l'estatut 'es vergonyós' i que, per tant, cal 'tombar-lo': 'L'estatut és un marc legal que no ens permetrà d'avançar cap a la construcció nacional. Si l'acceptem, no podrem caminar cap a la independència. És per això que volem deixar enrere l'estatut', va dir a VilaWeb Enric Fontanals, portaveu de la plataforma convocant.

També volien 'demanar responsabilitats als representants polítics' i col·locar-los en una 'disjuntiva': que fessin explícit si estan disposats o no a treballar per construir la independència.

Així, doncs, després d'haver enviat més d'un miler de cartes adreçades al president Montilla i d'haver aconseguit omplir de gom a gom la plaça de Sant Jaume de Barcelona, Acte de Sobirania va tornar a cridar ahir la gent del país, i va assegurar que les accions continuaran 'fins que no s'assoleixi l'objectiu final'.

Acte de Sobirania

Acte de Sobirania és integrada per un grup de gent vinculat al món associatiu, impulsors d'entitats com Plataforma pel dret de decidir,Sobirania i Progrés, Sobirania i Justícia (vídeo), encapçalada pels ex-consellers Agustí Bassols i Max Cahner, i Comissió de la Dignitat. Tots treballen sota el lema 'Només un poble que hi va, hi arriba. Un país lliure, un país millor'.

LA TDT �S UNA FORMA MODERNA DE CENSURA

Thu, 25 Jun 2009 01:45:39 +0200

TDT = CENSURA

Deia el professor Ainaud de Lasarte en un dels seus llibres que la censura normalment no s'imposa a través de cap prohibició sinó a través de la paraula “permís” . El joc consisteix en que per fer qualsevol cosa cal demanar un permís, també anomenat “llicència” o “autorització”. Si vols cantar en català , reunir-te amb algú, manifestar-te o publicar el que sigui has de demanar un permís , per tant a l'autoritat censora no li cal prohibir res, simplement denegant el permís , amb l'excusa que sigui, ja en té prou.

Molta gent es pensa que vivim en una “democràcia” i que ja no hi ha censura, però s'equivoca. A través d'aquesta pràctica de la denegació de permisos la censura segueix existint. No està prohibit parlar en català, però en molts àmbits et trobes que per parlar en la teva llengua necessites un permís, i aquest permís no te'l donen. Oficialment no està prohibit veure la tele en català, però et trobes que a través de la política de permisos i llicències a TV3 li posen totes les traves possibles al País Valencià i a les Illes, algú es creu que és una casualitat que a la televisió anomenada “sexta” li donguessin al País Valencià una llicència per emetre justament per les mateixes fraqüències que utilitzava TV3? ...Si vols veure teleporqueria, concursos infectes o qualsevol d'aquests canals penosos de la TDT que no interessen a ningú ningú et posarà cap pega, ara, si vols veure una tele en la teva llengua, en una llengua diferent a la de l' Imperio, llavors et trobes amb un munt de problemes.

No ens enganyem, en nom del “progrés” ens estan intentant colar una nova forma de censura. La TDT en primer lloc és un tele que va amb retard. Hi ha uns segons de delay que ,a part de servir per a que no puguis escoltar per la ràdio un partit de futbol que alhora veus per la tele , en alguns països , com USA, s'utilitza per vigilar que no es vegi res que no interessi a segons qui, el pit de la Janet Jackson o potser una bandera catalana. Es diu que la TDT es veu millor, però això també és fals, la televisió analògica es pot veure igual de bé. Es diu que la TDT serveix per veure més canals, però jo em pregunto, a part dels canals de sempre que ja es veien en analògic, quanta gent es mira aquests canals residuals que ofereix la tdt? Uns canals que no aporten res de nou, que no són en la nostra llengua i que no tenen cap interès.

Per què hi ha d'haver una apagada analògica? Quin mal fa la tele analògica? Abans hi havia només la ràdio en AM i després va aparéixer la FM, però eliminar la radio en AM , perquè si, hauria estat estúpid, tan estúpid com eliminar la tele analògica perquè sí. La tele analògica no se la carreguen perquè sí, se la carreguen perquè volen controlar i censurar al telespectador de forma molt més efectiva. Han aconseguit que TV3 no es vegi a Catalunya Nord, que no es vegi a una part del País Valencià i han aconseguit que es vegi retallada a les Illes. Amb la tele analògica a través dels repetidors que havia instal·lat la societat civil, no els polítics, podies veure tv3 a tots els països Catalans, amb la TDT no.

Amb aquest tema ha quedat palés que els nostres polítics són uns ineptes, tant els del tripartit del Principat com els del pacte de progrés de les Illes. La societat civil catalana, valenciana i balear i les institucions culturals que les representen es tan molt per sobre de tots aquests pòtuls. L'única esperança que tinc és la televisió per internet. Per sort la censura dels nostres polítics no arriba a internet i de la mateixa manera que avui en dia es poden veure els partits de futbol per internet sense pagar ni un duro, TV3 es podrà veure a tot el món per internet, peti qui peti. És qüestió de temps, el futur és la tele per internet, la senyal de la tele acabarà arribant per internet . La TDT que se la fiquin pel cul. És probable que d'aquí uns anys la TDT ja sigui història.

Miquel Payeras: volem veure TV3

Thu, 25 Jun 2009 00:41:01 +0200

ttp://dbalears.cat

No té la menor importància que l'audiència de TV3 a Balears sigui mínima. Tampoc no en té, d'importància, que emeti en català. Ni tan sols és rellevant allò que han volgut fer els directius de TV3, que no són pèrfids liquidadors de la recepció a Balears, el quals, val a dir-ho, no entenen res de la polèmica que s'ha generat aquí. O sí, l'entenen en el fons, però no entenen que se'n focalitzi sobre ells la responsabilitat. Cap dels tres elements -audiència, idioma i TV3- és significatiu en l'origen de la pèrdua a Balears de la recepció del canal, diguem-ne normal, de TV3. Per a la cerimònia de la confusió queda la reunió haguda a Barcelona despús-ahir, en la qual es decidí que les Balears rebrien dos canals menors de Televisió de Catalunya, la qual cosa ja estava prevista i decidida. Quan a una reunió s'aprova que passi el que ja estava aprovat, vol dir qualque cosa. Que s'ha fet, la reunió, per despistar una mica el personal mosquejat per l'altra cosa.

Vagi per endavant que, al marge de qualsevol altra consideració, és absolutament vergonyós que els teleespectadors de Balears puguin perdre un canal, que quedarà com un híbrid que no farà mirera, quan avui dia es poden rebre canals a voler. Que en el temps en què la TDT suposadament ens durà televisions a poalades -altra cosa serà la realitat: seran les mateixes, però en fi, això és una altra qüestió- és del tot injustificat que se'n pugui perdre un, i que, de fet, ja s'ha perdut. Sigui en català o en qualsevol altre idioma. Per a alguna gent si ho és, en català, és molt important, però convé tenir present, com abans s'ha dit, que en aquesta història això del català no pinta res.

Tampoc no hi pinta la voluntat dels directius de TV3. Fa poc va ser a Palma Mònica Terribes -que és directiva de TVC- i la pobra se'n tornà a Barcelona sense entendre res. Se n'anà amb la sensació que se l'havien (metafòricament) menjada viva, com si TV3 fos la responsable d'una mena d'atac al català audiovisual a Balears. Que ha estat, en part, un instrument per a la polèmica? Sí, però no, ni prop fer-hi, la part responsable principal. Si un cas, ha actuat amb les mans fermades. Quan, com ara es diu, un agent que actua en el mercat -multimilionari en euros, recordem-ho- fa valer els drets que el regulen, una empresa, sigui pública o no, no té més remei que complir amb la legalitat.

Dissortadament, i com és el cas, els governs que estan darrere de les televisions públiques solen ser més sensibles als interessos comercials d'aquests agents privats, o si més no d'algun, que no a l'interès públic que se suposa que aquestes televisions han de perseguir. Per tant, en aquest cas TV3 no ha estat part impulsora de res, sinó que s'ha trobat que qui ha impulsat ha estat un altre, i TV3 no pot fer altra cosa més que complir allò que marca la regulació del mercat.

Jo no sé què hi ha exactament en el fons de tota aquesta història però, com tanta d'altra gent, que ho diu en privat però mai en públic, hi veig quelcom meridià. Al País Valencià, la recepció de TV3 va començar a tenir problemes seriosos quan una empresa privada que actua en el mercat -un agent, vaja- audiovisual va fer valer els seus drets econòmics i es quedà amb els canals pels quals es rebia allà la TVC. Ara, a Balears, la recepció de TV3 comença a tenir problemes quan el mateix agent ha aterrat aquí de la mà d'altres, i amb el vistiplau de qui correspon, per fer negocis audiovisuals a velocitat de Fórmula u. Tan senzill com això? Doncs tot pinta que sí. Sempre és el mateix: la pasta.

Reivindicaci� a Palma per la lliure recepci� de les televisions en catal�

Thu, 18 Jun 2009 23:48:17 +0200

www.vilaweb.cat

Reivindicació a Palma per la lliure recepció de les televisions en català

L'Ajuntament de Palma instarà el govern a garantir la recepció íntegra de TV3 per TDT

El Centre Cultural de Sa Nostra de Palma ha quedat petit aquest vespre amb motiu de l'acte de l'Obra Cultural Balear per vindicar la lliure recepció de televisions en català a les Illes. 'Estem convençuts que tots els agents implicats, corporacions i governs, prendran nota d'aquesta demanada, que té un gran suport, i faran el que calgui per aconseguir que es puguin veure tots els canals catalans', diu a VilaWeb el portaveu de l'entitat, Tomeu Martí.

Martí també explica que a Menorca treballen a contra-rellotge, ja que l'apagada analògica es farà el primer de juliol: 'Esperam que hi hagi notícies positives abans de l'1 de juliol', confessa.

En l'acte d'avui, Maties Oliver, president durant molts anys de l'associació Voltor, ha llegit el manifest'Exigim que ens tornin TV3, C33 i Punt2'. Voltor va fer possible, l'any 1985, la recepció a les Illes de les televisions de parla catalana. Ho ha explicat Ignasi Ribas, president de la junta directiva de l'OCB i soci fundador de Voltor. Ribas ha recordat que allò va ser possible gràcies a la complicitat del govern català i de les corporacions televisives, i ha demanat a la gent que es mobilitzi per recuperar 'el que ara ens han pres'. També han participat en l'acte Toni Gisbert, coordinador d'Acció Cultural del País Valencià, qui ha explicat la Iniciativa Legislativa Popular que ha posat en marxa juntament amb unes altres associacions per modificar la llei estatal de comunicacions i garantir la lliure circulació del senyal televisiu entre les comunitats autònomes que comparteixen la mateixa llengua. Finalment, Macià Ferrer ha fet un parell de gloses.

D'una altra banda, l'Ajuntament de Palma ha aprovat una proposta de resolció del Bloc en què es compromet a instar el govern, 'amb motiu de l'apagada analògica' que procuri 'la recepció normal de tots els canals en català (TV3, 3/24, C33, K3, C300, Punt 2, Canal 9 i 24/9) en TDT de manera íntegra, davant el desequilibri a favor de l'oferta televisiva en castell

M�s sobre el cas Vilar�: l'informe dels Mossos d'Esquadra

Mon, 15 Jun 2009 01:09:38 +0200

Fa ben bé un any , després de la fatídica victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa ens vam assabentar que el cap de la guàrdia urbana de Barcelona, Xavier Vilaró, havia acabat a l'hospital i li havien hagut d'extirpar la melsa. Primer l'ajuntament de Barcelona va voler silenciar el tema, després van dir que el senyor Vilaró havia rebut una pilota de goma dels mossos , però la versió dels fets era tan poc creïble que van començar a aparéixer rumors sobre on podia estar realment aquest home i es deia que l'havien atonyinat. Vilaweb i altres mitjans de comunicació van començar a investigar i van desmuntar fil per randa la versió oficial dels fets. Molts no ens creiem a l'ajuntament de Barcelona, la versió oficial és rocambolesca i contradictòria, per altra banda em pregunto quina credibilitat tenen uns senyors que a hores d'ara encara intenten enganyar-nos dient-nos que el Fòrum va tenir superàvit i que va ser un èxit. Heus ací l'informe dels mossos dels mossos d'esquadra sobre el cas Vilaró, informe que que desmunta amb contundència la versió de les ferides que Vilaró . Informe publicat per vilaweb:

informe de la policia (pdf)

Vicent Partal: Sort que socialistes, ERC i ICV son "dels nostres"

Wed, 03 Jun 2009 03:15:17 +0200

www.vilaweb.cat

No he sabut mai ben bé què volia dir això 'dels nostres', però sempre ho he entès. Quan algú diu que aquell o aquella 'és dels nostres' entenc que aquell o aquella comparteix algunes idees bàsiques, manera de ser, estil, un cert sentiment de país més enllà de les fronteres autonòmiques..., ja m'enteneu. I supose que per això em sent perplex perquè ahir TV3 va deixar de veure's a les Illes, que des d'ara reben el senyal internacional de TVC, com si foren Alemanya o la Xina. És indignant que després de vint-i-tres anys d'esforços titànics per tenir una cadena de televisió d'abast nacional, vertebradora de l'espai de comunicació, siguen precisament alguns 'dels nostres' els qui facen un pas que ni el PP de Jaume Matas no s'havia atrevit a fer.

Ras i curt: quan el govern tripartit va arribar al poder a Catalunya, TV3 es veia de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i era la cadena de referència del Principat, igual que Catalunya Ràdio era la cadena de referència radiofònica. El balanç de la seua acció de govern, des d'aquest punt de mira, no pot ser més decebedor. TV3 és amenaçada a Catalunya Nord, a les Illes solament veuen una cadena de fireta dedicada als estrangers, al País Valencià tenim tres repetidors tancats i el govern valencià fa burla d'aquest cimbell de la reciprocitat que tant de temps ha fet perdre. I al Principat TV3 s'aguanta en un Barça brutal que ni valencians ni mallorquins no podem veure ni escoltar com voldríem mentre Catalunya Ràdio cau i cau. Només hem aconseguit, en canvi, veure a Barcelona Canal9 (en espanyol!) i la IB3Sat, dedicada també als alemanys o als xinesos.

L'epopeia per a fer arribar TV3 de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és una de les històries més apassionants protagonitzades per la societat civil dels nostres països les darreres dècades del segle XX. I possiblement la victòria més neta que havíem aconseguit. Hi hagué un temps, ara sembla mentida, que qualsevol ciutadà d'Elx o de Cotlliure, de sa Pobla o de Saidí tenia un vincle senzill en comú: engegar la televisió i mirar TV3. És cert que TV3 mai no s'ha cregut que fóra la televisió de tots, però la seua sola presència era un fet robust i incontestable, el feix més potent que mai havia relligat totes les terres de parla catalana.

No va ser fàcil perquè es va fer contra tota mena d'obstacles, alguns de ben grossos. Amb molta incomprensió a dins i a fora. Madrid no ho veia bé (però què en podíem esperar, si no veia bé ni TV3!). Els socialistes valencians tampoc (conten que Lerma va decidir de fer Canal 9 el dia que un xiquet li va dir que ell no era el president). Tots els qui van contra el català encara menys. I molts amb interessos econòmics també la miraven amb mals ulls, per més catalanistes que es digueren. Van provar d'amagar-la a base de canviar-la de freqüència. Van aprofitar que hi sintonitzaven centenars de milers de cases per promoure Canal 9 o La Sexta a base de pispar-ne el canal. Van enviar la guàrdia civil a tallar repetidors. Solament van aturar els atacs més durs la contundent defensa ciutadana de TV3 i l'actitud del president Pujol, un altre 'dels nostres', però tan diferent!

Però ahir es va fer un pas en una direcció nova. L'atac ja no ve de fora, sinó que és arran d'un acord dels governs de la Generalitat de Catalunya i de les Illes Balears que el senyal de TV3 s'ha deixat de veure a Mallorca. Punt final. Gràcies 'als nostres' que avui governen a una banda i a una altra donant suport al PSOE. I supose que amb l'acord dels 'nostres', que tot i tenir els més alts càrrecs de responsabilitat política i tècnica en la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no sembla que hagen tingut gens d'interès a aturar aquesta apagada..., o si més no, jo encara no he sentit que l'hagen contestada.

Vicent Partal director@vilaweb.cat

BAR�A 2 MANCHESTER UTD 0 CAMPIONS D'EUROPA 2009

Thu, 28 May 2009 15:39:47 +0200

Gràcies Barça!!! ha estat un orgasme total...

La piscina de Pedro Jota �s il�legal, vict�ria dels mallorquins sobre el torrapipes foraster, Pedro Jota Ram�rez

Mon, 25 May 2009 02:15:18 +0200

www.lobbyperlaindependencia.org

AVUI: L'Audiència Nacional restableix l'ús públic de la piscina de Pedro J. Ramírez

Reproduït de http://www.avui.cat/cat/notices/2009/05

L'Audiència Nacional restableix l'ús públic de la piscina de Pedro J. Ramírez

ACN Palma Ult. Act. 24/05/2009 13:25

L'Audiència Nacional ha sentenciat que el contracte de gestió de la piscina de Pedro J. a la Costa dels Pins (Son Servera) que el periodista va signar amb l'antiga propietària es contrari a la legislació de costes. Segons la sentència, Pedro J. va voler "camuflar" la transmissió i això pot provocar la seva caducitat. D'aquesta manera s'obre la porta a la petició de nul·litat de la concessió ja que incompliria les condicions establertes. La Secció Primera de la Sala del Contenciós Administratiu ha anul·lat l'Ordre Ministerial que ratificava la suspensió de l'ús públic de la piscina del director de El Mundo, així com una segona Ordre Ministerial que donava un termini al periodista per presentar un projecte que li permetés fer servir la instal·lació juliol i agost i compartir-la amb escolars maig, juny, setembre i octubre.

Segons publica dBalears, l'Audiència Nacional ha anul·lat la regulació feta pel Ministeri de Medi Ambient a través de dues Ordres Ministerials perquè Pedro J. Ramírez fes servir de manera privada la piscina que té a Son Servera els mesos de juliol i agost, i fos accessible a estudiants de la zona la resta de l'any. La qüestió es fonamenta en què Ramírez no és titular de cap dret perquè la concessió la va obtenir l'antiga propietària del xalet, Giuliana Arioli. "La realitat és que s'ha produït una transmissió de la concessió i s'ha pretès camuflar-la amb un contracte de gestió en base a un precepte reglamentari que no està previst", assegura el tribunal.

El conflicte legal que ha trobat l'Audiència Nacional és que es tracta d'una "piscina domèstica situada al costat d'un habitatge particular", el que provoca que "no hi ha el suficient sentit lògic per entendre que, en realitat, s'està acordant la gestió d'una concessió. Tot sembla indicar, per contra, que es pretén donar aparença de legalitat a una transmissió entre vius que afecta una concessió a la qual s'ha d'aplicar la prohibició expressa de transmissibilitat que recull la Llei de costes".

La Secció Primera de la Sala del Contenciós Administratiu ha anul·lat l'Ordre Ministerial que ratificava la suspensió de l'ús públic de la piscina del director de El Mundo així com una segona Ordre Ministerial que donava un termini al periodista per presentar un projecte que li permetés fer servir la instal·lació juliol i agost i compartir-la amb escolars maig, juny, setembre i octubre.

No es pot reconèixer la privacitat d'un terreny de domini públic

Argumenten els magistrats que si no s'anul·len les dues ordres s'estaria reconeixent per omissió una privacitat a un terreny que se situa clarament dins el domini públic. Pel que fa a les qüestions de seguretat que va demanar el director de El Mundo, la Sala assegura que ha de ser "l'Administració competent la que adopti les mesures que consideri oportunes, però ho haurà de fer en el si del procediment que ha d'obrir l'autoritat encarregada de vetllar per la seva seguretat". En aquest cas es desestima la nul·litat de la concessió que va atorgar l'expresident Jaume Matas, tot i que reconeix que es "clarament extemporània".

L'Audiència Nacional no es pronuncia sobre la demolició"

Aquesta Sala no es pot pronunciar sobre si és més convenient per al domini públic el manteniment o la demolició, i això perquè la valoració del domini públic en relació a aquesta qüestió no ha estat objecte exprés de la resolució", assegura el tribunal, que no entra a debatre si la piscina en sòl de domini públic a de ser demolida. Tot i així, la Sala insta al Ministeri competent a obrir un expedient "per la declaració de caducitat per incompliment de les condicions en les quals s'atorgà la concessió

ALFONS LOPEZ-TENA: LLI�ONS DE LA XIULADA. LA IMPOT�NCIA DELS ESPANYOLS

Mon, 25 May 2009 02:06:47 +0200

www.radiocatalunya.ca

ALFONS LÓPEZ TENA/ Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

L'espectacular xiulada que desenes de milers de catalans i bascos van dedicar a l'himne i al rei d'Espanya a la final de la Copa del seu títol, a València, ha dut els espanyols a reaccions molt reveladores de l'estat actual de la seva mentalitat envers les nacions no espanyoles que dominen i neguen. La primera i sobtada fou el xoc davant una realitat que ni coneixen ni esperen. Cal haver-se immergit en la societat espanyola, nomenklatura inclosa, per copsar fins a quin punt, nodrits exclusivament pels mitjans, opinadors, intel·lectuals i polítics que ells mateixos generen, i amb una forta dosi d'odi, els espanyols es creuen la seva pròpia propaganda, i s'astoren quan no poden amagar-se ni amagar l'evidència del rebuig popular i massiu de catalans i bascos a ser una possessió espanyola sense ni existència pròpia. La sorpresa espanyola és genuïna: viuen en un circuit tancat d'intoxicacions provincianes on el seu rei és unànimement lloat al planeta Terra i la seva nació l'única existent dins del seu Estat. No distingeixen entre ciutadania i nacionalitat, han decidit per nosaltres que tots som espanyols, i cada dia es repeteixen incansables unes mentides que els són molt útils per assimilar catalans i convertir-nos en espanyols si ens les creiem; però si els únics que se les creuen són els espanyols, esdevenen letals per a ells mateixos perquè els prenen el coneixement necessari de la realitat per vèncer-nos.

MALGRAT LES IL·LEGALS INTERVENCIONS policials per requisar cartells legals i el control de les persones assistents, tal com va fer la dictadura xinesa als Jocs Olímpics, l'actual democràcia espanyola no permet, a diferència de la Xina, un control total, omplint el camp de figurants i policies, ni detencions massives, ni repressions multitudinàries (sí individuals, entre elles les agressions policials a Gerard Figueras, de la JNC, i Enric Morera, del BNV i diputat). No poden emmordassar desenes de milers de persones en la realitat, però ho van fer a la televisió pública espanyola, amb el descrèdit afegit i més gran repercussió que la censura provoca quan ha perdut el monopoli dels mitjans. Pitjor que un crim, un error, palès quan al Marca i As els comentaris a la notícia de la xiulada triplicaven els dedicats al mateix partit, i els diaris i televisions europees recullen àmpliament xiulada i censura. Encara hi ha qui continua propugnant el boicot informatiu, sense adonar-se que la Jihad Hispànica ja no té aquest poder.

LES IRADES REACCIONS ESPANYOLES, com sempre, han desafiat la lògica de la ment humana, basant-se en el conegut principi de blasmar la palla a l'ull aliè sense copsar la biga en el propi. Quan l'himne xiulat és l'espanyol, els sembla inadmissible i una intolerable manca de respecte, però els aficionats espanyols van xiular tant l'himne de Turquia com el d'Anglaterra en les darreres conteses futbolístiques i ningú no ho va condemnar. És el que sempre fan: quan uns espanyols ultratgen la bandera letona a Letònia, l'Estat espanyol, eurodiputats inclosos, es mobilitza per evitar-los cap pena, però si algú ultratja la bandera espanyola a l'Estat espanyol, el processen i condemnen. Només l'espanyola, malgrat que el seu Codi Penal consideri també delicte l'ultratge a les banderes "de las Comunidades Autónomas", mai aplicat per cap fiscal ni jutge quan la bandera ultratjada és la catalana. Una democràcia orwelliana: tots som iguals, però els espanyols són més iguals que els altres. Ells poden imposar el seu himne i el seu rei en un partit entre clubs privats, i això no polititza l'esport, com tampoc el polititza prohibir les seleccions catalanes, pressionar i comprar voluntats per evitar que altres seleccions estrangeres les reconeguin, ni obligar els nostres esportistes a integrar-se en les seves seleccions, ni incloure en els equips olímpics tots els fills del rei d'Espanya, l'única família al planeta Terra on pare, mare i tots tres fills han estat olímpics, en un prodigi de genètica i esforç. Els polititzadors de l'esport són només els que xiulen el rei i l'himne espanyols, no els que els aplaudeixen. Lògica de l'embut: estar-hi en contra és política, estar-hi a favor, no.

COM QUE MANEN ELLS I L'ESTAT ÉS SEU, exigeixen ara, com a represàlia, que per participar a les seves conteses esportives assumim com a propis la seva nació, himne i rei, a més de prohibir-nos competir internacionalment. Patètica i impossible pretensió, han caigut en la seva pròpia trampa: mentre siguem ciutadans del seu Estat, se'ns apliquin les seves lleis, i paguem els seus impostos, no poden impedir-nos els drets que ens pertoquen com a espanyols que ells ens imposen ser. Per molt que els agradi tractar-nos com a negres sota l'apartheid, no poden.

NO CAL REPRODUIR L'HABITUAL REPERTORI d'insults i mentides que els espanyols ens han dedicat, els pacients lectors i lectores ja se'l saben prou (si no és així, llegeixin els comentaris que els jihadistes hispànics faran d'aquest article). L'interessant és comprovar clars símptomes d'esgotament del discurs de l'odi contra els catalans, que necessita un nou imaginari. Tres són les matrius d'aquest discurs: la tradicional, que aplica als catalans els insults antisemites (els catalans com a primitius egoistes, insolidaris i conxorxats que s'ho queden tot); la dels anys 70, que va afegir-hi el component violent (els catalans com a terroristes), i la troballa dels 90, els catalans com a nazis. Fa vint anys que combinen aquests imaginaris en el seu discurs d'odi, amb una creixent intensitat i repetició, i no acaba de quallar l'intent recent dels catalans com a violadors dels indefensos nens i nenes. ¿Què se n'ha fet de la creativitat de la Jihad Hispànica? Renovin els insults, sisplau, avorreixen.

COM ÉS COSTUM, NINGÚ A ESPANYA s'ha preguntat per les raons de la xiulada: o no ha existit o no significa res (ínfima minoria, no representatius, joves eixelebrats, pobres manipulats, etc.), o s'ha de castigar i reprimir (retorna el clàssic rebentapistes: boicot als productes catalans!), o un max-mix de tot això amanit amb molt d'odi. Cap argument, cap reflexió, cap empatia.

ÉS LA PRINCIPAL LLIÇÓ DE LES REACCIONS espanyoles a la xiulada: revelen una mentalitat de perdedor que només poden sustentar en una violència verbal repetitiva que amaga la seva impotència. S'ensumen que l'únic fonament real del seu domini és el nostre consentiment, i embogeixen quan albiren la possibilitat de no tenir-lo. És l'hora d'aplicar-los la frase espanyola: "Cuando el enemigo se equivoca, no le distraigas".

Informa: AVUI

Guerra a mort a UM

Mon, 25 May 2009 02:02:09 +0200

www.tribuna.cat

Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4 Unió Mallorquina, el partit fundat per Jeroni Albertí i que va viure amb la direcció de Maria Antònia Munar els seus millors moments, ha encetat una etapa convulsa de lluita pel poder. Una lluita de la qual depèn, en bona mesura, la continuïtat de la formació i, per extensió, del pacte de centreesquerra.

L’enfrontament és el resultat d’un tancament en fals del darrer congrés, que va triar una executiva de consens entre els diferents sectors. Un model que representava un trencament amb el lideratge unipersonal amb que tradicionalment Maria Antònia Munar havia dirigit UM. El partit va elegir una executiva presidida per Miquel Nadal, líder del sector dretà i allunyat del nacionalisme, amb el sector nacionalista ocupant càrrecs important, com la secretaria general (Miquel Ferrer) o la vicepresidència (Miquel Àngel Grimalt).

Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

Tot hauria anat bé si les estratègies no haguessin estat antagòniques. Miquel Nadal, portaveu d’UM a Palma, va ser l’únic dirigent del partit que, durant la negociació del pacte de centreesquerra, va proposar un pacte amb el PP a canvi d’arribar a la batlia de Palma. Una vegada convertit en president d’UM, tot i no tenir majoria ni a l’executiva ni al Consell Polític, ha fet tots els esforços possibles per dinamitar el pacte i aconseguir avançar les eleccions autonòmiques o fer una moció de censura amb el PP. En aquest sentit, han estat de domini públic les reunions de Nadal amb la presidenta del PP, Rosa Estaràs. Els atacs de Nadal al pacte han estat constants: primer desmarcant-se en algunes votacions a l’Ajuntament de Palma; després demanant i aconseguint la destitució del Conseller de Turisme, Francesc Buils, conegut membre de la vella guàrdia, que va ser substituït per ell mateix davant la conselleria; o presentant una esmena que permetia la construcció del camp de golf de Son Baco, a Campos, que havia estat desclassificat pel Consell de Mallorca. El darrer cas va posar sobre avís el sector nacionalista d’UM, que en va intentar frenar la presentació conscient de que podia dinamitar el pacte. La votació de l’esmena, tot i que presentada, s’ha retardat per a després de l’estiu, temps més que suficient per trobar una solució a l’embolic.

La gota que ha fet vessar el tassó han estat les eleccions europees. Miquel Nadal va proposar com a candidat sorpresa el conseller d’Esports i Joventut, el nadalista Mateu Cañellas, davant el nacionalista Joan Carles Verd, batle de Sencelles. I ho va fer enganant l’executiva del partit, a la qual va assegurar que Cañellas podia ser candidat sense haver de dimitir del seu càrrec de conseller. Quan es va fer pública la realitat el president Antich va anunciar mesures dràstiques en el cas que es materialitzàs la dimissió de Cañellas. El ridícul va forçar l’executiva d’UM a rectificar i va acabar de decidir el sector crític amb Nadal a presentar batalla a següent executiva. A la reunió, que va ser tensa, el vicepresident Grimalt, amb el suport de la majoria, va demanar la dimissió del president. Finalment, es va decidir per unanimitat fer un congrés extraordinari l’11 de juliol, passades les eleccions europees, en el que s’enfrontaran dos models de partit: el liderat per Miquel Nadal, que concep UM només com a una plataforma de poder, molt escorada a la dreta i propera al PP; la segona, liderada per Grimalt, que considera que UM ha de ser una formació nacionalista de centredreta seguint el model de CiU, és hostil al PP i partidària de la continuïtat del pacte de centresquerra.

El xoc de trens està assegurat. Nadal té el suport de Palma, l’agrupació més gran, amb més d’una tercera part dels delegats -si bé Mateu Cañellas i Antònia Vidal, les dues persones que controlen l’aparell a capital se n’han distanciat i podrien donar suport a Grimalt-, d’algunes agrupacions de la badia de Palma (Marratxí) i de l’interior (Ariany, Petra). Grimalt comptaria amb el suport de la majoria d’agrupacions de la Part Forana. La persona que podria decidir el final del duel, Maria Antònia Munar, encara amb un nombre de partidaris important, de moment guarda silenci, si bé tots els observadors sospiten que s’ha decantat per Grimalt. El resultat del congrés condicionarà la política mallorquina durant els propers anys.

CAMPIONS DE COPA!!! Bar�a 4-Athletic-1 !!! ...que segueixi la festa!

Thu, 14 May 2009 01:43:27 +0200

www.vilaweb.cat.-

El Barça ha aconseguit el primer títol d'aquesta temporada extraordinària: ha guanyat la vint-i-cinquena Copa de la seva història en una final memorable, en què ha vençut l'Athletic de Bilbao (4-1), després de capgirar un marcador advers. En efecte, l'Athletic ha fet el primer gol, al començament de la primera part. Però el Barça s'ha refet, i ha pogut empatar amb un gran gol de Touré Yaya. Des d'aleshores, el domini del Barça ha estat absolut, però la primera part ha acabat sense més gols. A la segona, el domini s'ha traduït en gols (vídeo amb tots els gols): Messi, Bojan i Xavi han fet els gols que han fet guanyar aquest títol i embogir els milers d'afeccionats blau-grana que hi havia a Mestalla.

Llevat dels primers minuts, quan Toquero ha marcat el primer gol i ha donat esperances a l'afecció de l'Athletic, el Barça ha dominat absolutament el partit, amb un gran joc, cercant sempre la porteria defensada per Gorka. Gràcies a tanta insistència, ha pogut empatar amb un gol extraordinari de Touré. A la segona part, la superioritat encara ha estat més evident, i el Barça ha capgirat el marcador i ha aconseguit el primer títol de la temporada. I en poden venir més. Aquest cap de setmana l'equip del Pep Guardiola pot guanyar la lliga, i el 27 de maig ha de disputar al Manchester United la final de la Champions, a Roma. El triplet és més a prop.

Germanor de les afeccions

L'ambient a les graderies del Mestalla ha estat extraordinari, amb una majoria d'afeccionats de l'Athletic, que els primers minuts han empès el seu equip a estrenar el marcador. Després, quan el Barça ha fet valer la seva superioritat, els seguidors de l'Athletic no han deixat de cridar i de saltar, i fins i tot d'aplaudir els jugadors del Barça quan eren substituïts. Els blau-grana, en acabat el partit, han aplaudit l'afecció del Bilbao.

Gran xiulada als Borbons

I totes dues afeccions també han sintonitzat quan han fet una espectacular xiulada en el moment que han entrat els Borbons a la llotja de Mestalla i quan ha sonat l'himne espanyol. TVE, que feia la transmissió del partit, no ha emès el moment de la gran xiulada, ans ha fet unes connexions amb Bilbao, i a la mitja part ha ofert l'himne espanyol, però sense els xiulets.

Sisena final Athletic-Barça

Amb el partit d'avui, l'Athletic de Bilbao i el FC Barcelona han disputat sis vegades la final de la Copa. La darrera va ser fa vint-i-cinc anys, en què un gol d'Endika va sumar la vint-i-tresena Copa de l'Athletic, l'última per ara. El Barça en té ara dues més, vint-i-cinc: la penúltima, obtinguda el 1998 a la tanda de penals amb el Mallorca. De totes les finals Athletic-Barça, els bascos n'han guanyada una i els catalans, cinc.

Gr�cies Iniesta

Sat, 09 May 2009 04:41:27 +0200

no tinc paraules...

MIRACLE al camp del Chelsea !!!!

Thu, 07 May 2009 04:10:49 +0200

LA SANTÍSSIMA TRINITAT, LA MORENETA, EL MAG FÈLIX I ANDRÉS INIESTA PORTEN AL BARÇA A LA FINAL DE LA CHAMPIONS.

Estàvem tots desesperats mossegant-nos les ungles dels peus i resant totes les oracions possibles quan s'ha produït el miracle, el Mag Fèlix ho va anunciar , ell amb el seu pèndol ha inflluït decisivament en els astres, la moreneta ha escoltat les nostres oracions i després de salvar-nos de la sequera i salvar l'Espanyol de segonaens ha tornat a ajudar i finalment el gran Andrés Iniesta, el profeta de Fuentealbilla ha, consumat el miracle, gràcies a tots tres, serem a Roma a la final , gaudint de la meravellosa ciutat eterna. Amen.

Dos de Maig de 1808 - Dos de Maig de 2009 : 201 anys despr�s nova trag�dia als Madriles

Mon, 04 May 2009 02:42:14 +0200

Guardem un minut de silenci per les mares dels futbolistes del Real Madrid que no s'atraveixen a sortir al carrer després de l'exhibició d'ahir... 2 a 6 !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! 2 a 6!!!!!!!!!!!!!!!!!

ja! ja! ja!

Carles Bonaventura: ERC: el pacte de la menjadora

Mon, 04 May 2009 02:31:38 +0200

www.e-noticies.cat

Fa poc més d’una setmana, poc abans del terratrèmol polític que va significar per a Esquerra l’article publicat per Joan Carretero, vam poder assistir a una mena de representació teatral en què Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós van segellar el seu “amor” incondicional –ja se sap que de l’amor a l’odi només hi ha un pas i suposo que de l’odi a l’amor també, sobretot si la necessitat hi empeny– davant d’uns 150 quadres del partit –una “gran” capacitat de convocatòria per a un anunci tan important…–. És bastant significatiu que aquesta comèdia romàntica tingués lloc dos dies abans del toc d’atenció de l’exconseller de Governació; que la majoria de militants assistents a l’acte no tinguessin ni la més remota idea de l’aparació de Carod en la que havia de ser una anodina conferència de Puigcercós, i que el teòricament crític Uriel Bertran fos present en la cerimònia d’enllaç. A partir d’aquí, que cadascu tregui les seves conclusions. Jo ja fa temps que sé que les casualitats, en política, rarament existeixen.

Un sector de la premsa catalana va sortir enlluernada de l’espectacle: “Que bonica que és, la unitat”, deien en els seus articles i en alguns editorials; “quina lliçó de democràcia interna”, hi afegien uns altres; “quin exemple de generositat, la de Carod-Rovira”… Doncs bé, com es va demostrar 48 hores després, res més lluny de la realitat: ni hi havia unitat, ni Esquerra és un exemple de democràcia interna, ni en Carod és tan generós com el pinten. Anem per parts.

La divisió per la divisió és una estupidesa, però la unitat per la unitat sempre es fa per interès. Quines diferències estratègiques, tàctiques, polítiques… hi ha entre Carod i Puigcercós? Cap ni una, doncs per què fa anys que estan a mata-degolla? Per una simple qüestió de poder, de manteniment de càrrecs, de col·locació dels partidaris respectius en l’administració. Si això per si sol ja és impresentable de totes totes, que a sobre una determinada premsa ho aplaudeixi sota la falsa etiqueta de la “unitat” és doblement impresentable. Quina democràcia interna representa que dues persones que lideren el partit des de fa anys, que estan d’acord en la política de pactes i que accepten l’actual marc juridicopolític espanyol s’entenguin? Cap ni una. La cohesió interna d’un partit es fa arribant a acords amb els sectors que pensen diferent, no entre els que pensen igual i que només es barallen pels càrrecs. El pacte entre Carod i Puigcercós no és un pacte per la unitat del partit és el pacte de la menjadora. És el pacte dels que ja han vist que això de la pluja fina de tan fina com era s’ha evaporat abans d’arribar a terra i s’arreceren abans no arribi la tempesta del Pirineu.

Carod ha jugat bé les seves cartes. Ell és conscient que el seu sector (també oficial) no té res a fer a l’hora de competir per encapçalar la candidatura d’Esquerra el 2010 contra Puicercós, l’actual líder del partit (del sector més oficial encara) i, per tant, en un aparent gest de generositat, cedeix el relleu al “company” de Ripoll quan totes les enquestes diuen que la patacada que es fotrà ERC en les eleccions al Parlament serà monumental. Carod sempre podrà dir que amb ell al capdavant Esquerra ha fet els millors resultats de la seva història recent i, a més, a preguntes d’algun periodista no ha descartat tornar al capdavant del partit el 2014. Sí senyor, tot un exemple de “generositat” fet de bon grat sempre que el president del partit li asseguri un càrrec remunerat pels propers anys; només faltaria, amic Josep-Lluís.

Crec, sincerament, que Esquerra, a hores d’ara, s’ha convertit en una nosa per al projecte independentista. No tan sols és un instrument inútil, una eina inservible per fer avançar l’independentisme, sinó que representa un obstacle que fa que una bona part dels centenars de milers de persones que estan disposades a manifestar-se a favor dels drets nacionals de Catalunya, quan arriba l’hora de votar es quedin a casa perquè no volen optar per aquells que han convertit de la política el seu “modus vivendi”, per aquells que han lliurat el capital independentista que havien atresorat a les mans dels socialistes espanyols. Arribaran temps millors, en podeu estar ben segurs.

Col�lectiu Joan Crexell : �Quo vadis� ERC: seguir restant?

Mon, 04 May 2009 02:27:19 +0200

www.tribuna.cat

Fa uns dies ens felicitàvem per l’acord Carod-Puigcercós. Esquerra sumava. Però alguns observadors afinats van adonar-se que el discurs d’ambdós tenia un denominador comú: el de deixar absolutament clar que ERC es col·locava a l’esquerra, sense matisos.

I això, si ho van fer sense estudiar-ho rigorosament, tenia els seus perills, perquè a ERC hi ha moltes sensibilitats, i una d’elles és la suma de persones i grups, que més que l’expressió i els continguts d’’esquerra’, el que valoren és una denominació que ha desaparegut en els seu anagrama: ‘república’. A ERC hi ha un percentatge important de militants que se senten a prop dels partits republicans europeus i liberals. Volien realment, Carod i Puigcercós, allunyar-los? Volen fer una força alternativa i que ocupi el mateix espai que el PSC i Iniciativa per Catalunya? O pretenen sumar la composició històrica d’ERC?

D’altra banda, es dirà que hi ha els personalismes, l’actitud de grups compactes de militants que procedeixen de l’independentisme radical, que avui ocupen la cúpula d’ERC. Tot plegat és una composició complicada, diversa, que hauria de permetre diferents veus per sumar. Que poc ha après ERC del ‘pujolisme’ pel que fa a concentrar forces, per sumar, a pesar de les equivocacions que ara, al cap dels anys, van aflorant. Però no es pot negar que el ‘pujolisme’ va saber sumar, a costa, això sí, d’haver de renunciar i aigualir els seus plantejaments.

A ERC, l’actual direcció, portant el partit amb mà de ferro, no ha d’oblidar que Joan Carretero és fill del sector Puigcercós, com ho ha sigut també Uriel Bertran. I a més, el president d’Esquerra ha comès la gran equivocació de permetre l’allunyament de Xavier Vendrell, maquinista principal del tren cap al futur que representa ERC.

Ara, l’error està comès: es va posar una catifa vermella a Joan Carretero perquè marxi del partit. Serà el mateix ERC sense els sectors de Carretero si realment el segueixen? Rotundament no. Pot sorgir un espai que ha de preocupar, i molt, a ERC i a CiU, perquè els dos partits tenen sectors independentistes i sobiranistes que poden arribar a entendre’s, i crear un nou partit liberal, independentista, que reculli des de l’esquerra tradicional liberal fins a sectors emergents i històrics de CDC.

Com dèiem a la nostra anterior crònica, el que pot passar és que es parcel·li més encara l’espai sobiranista. Quedaria, doncs, ERC com a força d’esquerra i alternativa al PSC i ICV; un nou espai de centre-dreta independentista, amb els sectors de Joan Carretero i els sobiranistes de CDC; més la tradicional Convergència i Unió ocupant la centre-dreta pactista tradicional del país.

ERC ha de ser conscient que això comporta un nou mapa d’aliances, i una reducció del seu espai electoral, i que l’única manera d’ampliar-lo, ara sí ja, és entrar a sac a l’espai socialista. El que cal preguntar-se, però, és si ja és el moment, i si hi ha sectors madurs per trencar amb la supeditació material i mental al socialisme espanyol i marxar cap al sobiranisme. A un any i escaig de les nostres properes eleccions nacionals, el panorama es complica, però a la vegada dóna més riquesa al sobiranisme, que ocupa totes i cadascuna de les franges electorals. De produir-se aquesta nova situació, caldria que els nostres polítics, repetim una vegada més, tinguessin sentit d’estat i capacitat de pacte, per actuar, ni que sigui una vegada, amb mentalitat nacional com han fet els espanyols a Euskadi.

EA carrega contra la direcci� d�ERC al ser relegada al cinqu� lloc de la llista de les europees

Mon, 04 May 2009 02:19:54 +0200

www.tribuna.cat

Victor Alexandre: L�enfonsament d�ERC

Tue, 28 Apr 2009 05:25:06 +0200

www.elsingulardigital.cat.-

"Només hi ha una sortida a aquesta deriva i és la retirada de Carod i de Puigcercós de la primera línia política"

Esquerra Republicana s’enfonsa per moments. El partit polític que l’any 2003 va aplegar els anhels de llibertat de milers i milers de catalans és avui una força que cotitza a la baixa en el mercat de valors nacionals. L’Esquerra Republicana que havia de transgredir una legalitat injusta i retornar la dignitat i l’autoestima a Catalunya s’ha convertit en un partit claudicant i subordinat als interessos del PSC-PSOE i ha perdut la confiança de la immensa majoria dels seus votants. Hi ha errors que es paguen molt cars, i el segon tripartit és un gravíssim error històric que no sols ha causat una profunda decepció sinó que ha creat una fractura en la militància i en els seus simpatitzants que cada dia que passa sembla més difícil que s’arribi a tancar. Per fer-ho, caldrien mesures que la direcció no vol prendre. En primer lloc, caldria que reconegués el seu error i també que fes autocrítica davant l’espectacular nombre de baixes de la seva militància i encara més davant l’escandalosa davallada electoral que ha patit. Però ni la glacial evidència dels números aconsegueix que la direcció republicana, èbria d’arrogància, baixi els fums i faci un cop de timó. És capaç de fer un cop d’efecte per intentar salvar els mobles, això sí, però no pas un cop de timó. Per fer un cop de timó cal dignitat, per fer un cop d’efecte n’hi ha prou amb vanitat. I a la direcció d’Esquerra n’hi ha molta, de vanitat.

És simptomàtica, per altra banda, la baixa recent de Jaume Renyer, el jurista que havia acompanyat Carod-Rovira en el famós viatge a la Catalunya del Nord per enraonar amb ETA i que, posteriorment, va formar part del corrent crític Esquerra Independentista al costat d’Uriel Bertran. En un article excel•lent al diari Avui, Renyer afirma que subscriu de dalt a baix el patriotisme i l’opció de Joan Carretero i denuncia que “la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessàries per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l’Estat espanyol orientat a exercir el dret d’autodeterminació”. Doncs sí, aquesta és la realitat. I és que per defensar els drets nacionals de Catalunya –cosa que no és possible sense obrir un conflicte polític amb Madrid- calen polítics amb capacitat de lideratge, i Carod i Puigcercós ja han demostrat que tenen una gran capacitat per subordinar Catalunya a un partit espanyolista però que no en tenen gens per conduir aquest poble a la seva independència. Amb Carod convertit en l’escuder de José Montilla i amb Puigcercós convertit en l’ajudant de cambra del Partit Socialista, el nostre país no té cap possibilitat de reeixir nacionalment. Al contrari, entre els uns i els altres han fet que deixi de ser Catalunya per convertir-se en la Comunitat Autònoma Catalana. Malauradament, només hi ha una sortida a aquesta deriva –a la del país i a la d’Esquerra- i és la retirada de Carod i de Puigcercós de la primera línia política. S’estalviaran hores molt doloroses. Sempre és més elegant marxar que no pas que et facin fora.

El set-ci�ncies Carod es nega a recon�ixer que ZP i Montilla li han pres el p�l

Tue, 28 Apr 2009 05:18:39 +0200

http://www.lobbyperlaindependencia.org/

27/04/2009

18:10

Esquerra seguirà al Govern encara que signin un mal acord de finançament
Carod creu que abandonar l’Executiu seria un acte de covardia política

El vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, descarta que Esquerra surti de l’Executiu en el supòsit que signin un mal acord de finançament perquè, a parer seu, seria un acte de covardia política. En una entrevista a la televisió pública basca, l’exlíder d’ERC ha advertit que si els republicans abandonessin el Govern, no tornarien a formar part de l’Executiu fins al cap d’una generació perquè cap partit tindria interès a pactar amb una formació que abandona el Govern a la més mínima, segons recull el 3cat24.cat. No obstant, el president d’Esquerra, Joan Puigcercós, va supeditar fa uns dies l’estabilitat del Govern al desenllaç del nou sistema de finançament.

Reproduït de www.elsingular.cat

Alfons L�pez Tena: Pujol i liquidar Catalunya

Tue, 28 Apr 2009 01:17:42 +0200

EL BALANÇ DE LA RELACIÓ AMB ESPANYA I L'OPCIÓ MÉS VIABLE PER AL FUTUR

Pujol i liquidar Catalunya

Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

"Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho". Aquestes paraules del president Pujol a Elsingulardigital.cat palesen on ens han dut trenta anys de pertinença dels catalans a l'Estat espanyol democràtic: a la mateixa casella on érem amb Franco, Negrín, Primo de Rivera i tots els reis espanyols, la mera lluita per la supervivència: ells ens volen liquidar i ens toca a nosaltres, dècada rere dècada i segle rere segle, impedir-los-ho. De res han servit la democràcia ni l'autonomia, son on érem, els espanyols com a liquidadors i els catalans com a liquidats, i a veure qui se'n surt. Els darrers trenta anys s'han formulat tota mena de propostes d'encaix, al llarg de vint-i-tres anys fetes pel mateix president Pujol; totes les forces polítiques catalanes han col·laborat i contribuït a la seva governabilitat, totes han donat suport a uns governs espanyols o uns altres, i el balanç que treu el president Pujol no pot ser més angoixant i fosc: només dels catalans depèn que els espanyols no ens liquidin, perquè això és el que volen i tenen les eines per fer.

NOMÉS UNA COSA PERMET ALS ESPANYOLS dur a terme la seva voluntat d'aniquilar-nos: que pertanyem al seu Estat. La solució, la supervivència, salta als ulls: no pertànyer al seu Estat, tenir Estat propi. Quina altra hi ha, si no? Una autonomia escanyada i degradada a descentralització administrativa? Un Estatut i lleis que els governs espanyols incompleixen impunement? Un federalisme que a Espanya ningú no vol? Aquesta democràcia espanyola, aquesta autonomia, en trenta anys ens ha dut de tenir la renda per càpita més alta a baixar a la posició 11a entre 19, per sota de Melilla, i en només set anys, del 2000 al 2006, ens ha fet baixar de la posició 14a a la 18a a l'índex de desenvolupament humà de Nacions Unides, mentre Espanya (Catalunya inclosa) s'enlairava de la posició 21a a la 13a. La Catalunya que rebé el president Pujol pagava un 12% anual de la seva riquesa en impostos, i vivia del mercat espanyol proteccionista; ara paguem el 40% en impostos, però la Generalitat només en rep el 17%, i el 10% de la nostra riquesa se l'emporta cada any Espanya, més que mai, i no vivim del mercat espanyol, sinó de l'europeu i mundial, on venem més que a Espanya i comprem més del doble que a Espanya. No depenem d'ells econòmicament, ja no tenen ni moneda, ni capacitat per establir barreres comercials i no ens beneficia gens pertànyer al seu Estat perquè competim, allà i arreu, amb tots els productes i serveis d'un mercat únic europeu i un món globalitzat. 20.000 milions d'euros anuals, 3.000 euros per persona, és el que ens costa Espanya, sense cap contrapartida. A més, ens manen, ens menyspreen, ens insulten i ens volen liquidar. Algú troba cap raó per continuar a Espanya?

ÉS CERT, COM INDICA EL PRESIDENT Pujol, que alguns països, sense tenir Estat, tenen "més poder, més sobirania", com ara "un finançament com el de Navarra, les seleccions esportives com Gal·les i un model aeroportuari com el land de Baviera", però no els catalans, que a l'Estat dels espanyols no ho hem aconseguit en trenta anys ni ho aconseguirem mai, perquè els espanyols no volen: volen fixar, recaptar i gastar els seus impostos i els nostres; volen tenir seleccions esportives i que nosaltres no en tinguem; volen gestionar els seus aeroports i els nostres, per escanyar-los al seu servei i benefici. Volen manar-nos per liquidar-nos.

EL CERT ÉS QUE TOTS ELS ESTATS tenen seleccions esportives, gestionen els seus aeroports i recapten i gasten els seus impostos, i que molt pocs països sense Estat poden fer-ho. La pretensió catalana dels darrers trenta anys ha estat no tenir Estat però tenir allò que tenen els Estats, col·laborant amb Espanya i fent pedagogia, convencent els espanyols. S'havia d'intentar, però el balanç és el fracàs més rotund, ni tan sols hem aconseguit que no vulguin liquidar-nos. Podia haver sortit bé, encara que era l'opció més difícil, com qui per travessar el riu pretén aprendre a caminar sobre les aigües, en lloc de fer el més fàcil i assolible, aprendre a nedar. La lliçó és clara i dolorosa: si els catalans volem tenir el que tenen tots els Estats, hem de tenir un Estat propi; si continuem a l'Estat dels espanyols, res no tindrem més enllà de, a còpia d'esforços i sacrificis, una perpètua resistència a la liquidació, fins que guanyin i ens liquidin. Només una cosa hem aconseguit i consolidat, i és l'única que ens fa possible assolir un Estat propi per als catalans: la democràcia. Enguany complim setanta anys del darrer bombardeig de Barcelona per l'Estat espanyol, el període més llarg en tres segles, contra la llei inexorable que indicava Azaña: per mantenir Espanya unida, s'ha de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Els espanyols això ja no ho volen, i sobretot no ho poden fer perquè els costos per a ells són exorbitants, ja no es poden permetre la ruïna sèrbia i tornar a ser la Birmània d'Europa, una dictadura violenta, pobra i aïllada. Va ser la seva opció el 1923, i liquidaren la Mancomunitat; ho tornà a ser el 1936, i liquidaren la Generalitat, però el preu per a ells fou la dictadura i la pobresa, perquè no és possible simultàniament reprimir violentament els catalans i tenir llibertats i prosperitat per als espanyols.

CONTRA LA VOLUNTAT DEMOCRÀTICA majoritària i pacífica dels catalans, ara no hi ha violència espanyola que pugui prevaler. Si volem, podem: quan vulguem, podrem. Perduda per a Espanya l'opció de la repressió violenta dels catalans, consolidada una democràcia que ens permet votar, integrats en una Europa que garanteix la pau i les llibertats, i sense dependència econòmica, només dels catalans depèn optar per la continuïtat de les fórmules fracassades, la pertinença a una Espanya que ara i sempre només ens vol per liquidar-nos; o acabar per sempre amb aquesta història sinistra assolint un Estat propi, com han fet al món més de dos-cents països, tres quartes parts dels quals en els darrers seixanta anys. Tots ells tenen el que els catalans volem i necessitem, i ho tenen perquè s'han dotat del millor instrument que hi ha per als pobles, l'Estat propi, el que tenen els espanyols i els francesos i que no volen de cap manera perdre. Si és bo per a ells, també és bo per nosaltres; si ells hi tenen dret, nosaltres també.

DES DE L'ADMIRACIÓ PER LA VOSTRA ingent tasca, que ha contribuït com ningú a la supervivència dels catalans: president Pujol, quina opció viable proposeu per impedir que Espanya ens liquidi? Molts no en veiem d'altra que la independència. I vós?

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 30. Diumenge, 26 d'abril del 2009

Salvador Card�s: Dins la ratera

Sun, 26 Apr 2009 03:21:08 +0200

www.avui.cat.-

No tinc ni idea de com es por sortir de l’atzucac en què s’ha ficat la política catalana. Ho dic perquè dins la ratera no hi ha només el govern, sinó també l’oposició. El més grotesc és que a vegades sembla que els nostres dirigents no s’han adonat que ni uns ni altres no estan en condicions de sortir-ne, i que el seu combat per veure qui governa dins la ratera és més aviat ridícul. L’obsessió partidista, sovint els porta a discutir per repartir-se l’esquer. L’incompliment de l’Estatut i l’amenaça del Constitucional; l’espoli fiscal i la impossibilitat de gestionar la crisi econòmica i el seu impacte en la indústria del país; la intromissió pràctica de l’Estat en la supervivència de la llengua, en el model escolar o en el sistema financer català representat per les caixes d’estalvis, per posar alguns exemples, no està en mans dels nostres partits resoldre-ho. De cap partit, per molt que tots facin el valent. No n’hi ha cap que tingui una estratègia pensada per sortir de la ratera i tot es redueix a tàctiques per veure qui la governa. I vet aquí la causa del ridícul: amenaçar el gat quan s’és dins de la ratera.

Probablement per tot això, la reflexió de Joan Carretero a l’AVUI, feta des de fora de la gàbia –per un “metge de Puigcerdà”, com irònicament es presentava al cap de pocs dies en un acte públic– ha produït una enorme inquietud dins la ratera. A la ratera no estan per bromes. Allà dins, s’hi han vist uns nervis desigualment repartits segons la manera com cada partit ha pensat que una possible nova oferta electoral independentista el podria afectar en el repartiment de l’espai disponible, certament escàs. Si han cregut que no els afectava directament, s’ho han mirat –equivocadament– amb displicència. Si ho han vist com una intromissió en el propi espai electoral, hi han reaccionat amb ira, fent judicis d’intencions temeraris, sense voler entendre de què va l’envit.

Vist a una certa distància –els tacticismes polítics a la gàbia fa temps que m’han deixat d’interessar–, m’atreveixo a fer algunes observacions a propòsit de l’incident. En primer lloc, l’article de Carretero diria que parlava en nom d’allò que passa fora de la gàbia. En una proporció difícil d’establir però cada dia creixent, hi ha un independentisme que se situa per damunt de l’eix dreta-esquerra i que en té prou de pensar que la situació actual és econòmicament insostenible i políticament inacceptable. Hi ha des d’empresaris, passant per professionals liberals de tots els nivells i sectors, fins a assalariats, funcionaris, estudiants, policies, jubilats i vídues. L’independentisme és interclassista, com el Barça. Com ha de ser per poder triomfar políticament... No és que aquesta gent no tingui interessos a dreta o esquerra, sinó que sap que hi ha un obstacle previ i comú: Espanya. I, ni que mai no ho diria d’aquesta manera, cada vegada que el president Montilla ha advertit els espanyols que o es resolien les qüestions pendents de manera favorable o es produiria un gran desafecte, crec que ha partit exactament de la meva mateixa constatació, per bé que amb prudència ho hagi volgut situar en el futur hipotètic. Cada dia hi ha més població catalana que té la convicció que és esquilada, que a més se’n foten i que sap que, de fet, l’autonomisme de què tant havien lluït els espanyols, està a punt de fer fallida. De manera que no és una estupidesa pensar que una oferta electoral estrictament independentista i ideològicament transversal, pensant en ara mateix, podria recollir no tan sols el vot desenganyat d’ERC i CiU –que ja és molt–, sinó part del que encara té però que cada vegada que va a votar, vacil·la.

La reacció dins la ratera ha estat de nervis, perquè s’ha interpretat com si Carretero també volgués entrar-hi. No ho sé, però crec que s’equivoquen. Si es tractés d’entrar a la gàbia, un cop dins, Carretero personalment o el projecte que el metge de Puigcerdà sembla que suggeria a l’AVUI, es trobaria amb les mateixes limitacions de la resta de partits. És per això que tinc la impressió que la novetat del que proposa l’antic conseller de Governació –estem parlant en el pla del discurs polític– és que se situa fora de la ratera. No conec prou el doctor Carretero, però, fins i tot quan era al govern, pensava i actuava com un outsider. Sembla que amb Maragall es van clissar de seguida, i automàticament la desconfiança va ser mútua. Qui millor que Maragall per veure venir un altre outsider com ell mateix? I és que entrar al Parlament amb el projecte principal de promoure una declaració unilateral d’independència, des del meu punt de vista, ja és situar-se just fora de la ratera on s’han ficat tota la resta de partits i de la qual no volen sortir ni tan sols en el pla retòric del discurs. Ja sabem que ERC vincula la possibilitat de la independència a l’expectativa d’ocupar, sembla que prèviament, l’espai polític d’esquerres. Al PSC no tan sols no han tremolat, sinó que han vist que ERC els confortava en el seu catalanisme tebi. I a CiU, el sector més sobiranista, ha dit que de la independència “no en fa cavall de batalla”. Encara bo que Oriol Pujol situava aquesta aspiració “en la neurona de qualsevol nacionalista”, perquè –tot i confiar que els nacionalistes en tinguin més, de neurones– com a mínim aquesta mena de sentiments ja queden més ben localitzats que no pas on fa anys els havien col·locat honorables antecessors del seu mateix partit: a les vísceres.

Una altra cosa és discutir la possibilitat real de desenvolupar el projecte polític que s’intuïa en l’article de Joan Carretero al nostre diari. Calen diners, caldria superar obstacles mediàtics, caldria joc net per part de la resta de partits i, sobretot, caldria comptar amb lideratges sòlids, resistents a l’enorme risc personal de qui s’hi comprometés. Vistes algunes reaccions, potser ni tan sols els que comparteixen l’objectiu polític i que ara militen en els altres partits, farien un salt en el buit tan gran i sense xarxa. Les gàbies, les rateres, tanquen, però també protegeixen.

He dit que no sé com es pot sortir de la ratera de la política catalana. I menys aquests dies, que els gats es passegen per aquí, vetllant-la. Però si la situació d’encallament s’allarga, si es resolt malament el finançament, és difícil d’imaginar amb quin programa els actuals partits podran anar a les eleccions del 2010 sense parlar de gats i només discutint de com repartir-se l’esquer. Serà en aquella circumstància, doncs, quan potser és veurà més clarament l’oportunitat de posar en qüestió l’existència de la mateixa gàbia. Tot i que el millor seria que tots els que ara són dins s’atrevissin a parlar-ne. I a sortir-ne, esclar.

V�ctor Alexandre: La cal�mnia de Carod

Wed, 22 Apr 2009 01:54:58 +0200

Reproduït de www.elsingulardigital.cat

Opinió

Víctor Alexandre

La calúmnia de Carod

"Mai Carod no havia caigut tan baix"

Deu haver-hi molta desesperació en la cúpula d’Esquerra per recórrer a l’estirabot, a la mentida i a la calúmnia com a arma d’atac contra els militants i simpatitzants que no pensen com ella. La desesperació, ja ho sabem, fa dir (i fer) moltes barbaritats. Tanmateix, cal admetre-ho, de motius per al neguit no li manquen, a l’esmentada cúpula, ja que no sols s’ha convertit en l’ombra d’un altre partit sinó que amb aquesta acció ha fet créixer les expectatives electorals de CiU, la força rival que volia fer desaparèixer. “És que si nosaltres no haguéssim pactat amb el PSC, ho hauria fet CiU”, diu la direcció republicana. I hi afegeix: “Per què CiU ha de poder pactar amb el Partit Socialista i nosaltres no?”. Doncs per una raó molt senzilla: perquè un partit que es proclama independentista només pot pactar amb un partit espanyolista si aquest s’avé a defensar els drets nacionals de Catalunya. Per penjar la bandera espanyola al balcó de Governació, per aplicar la tercera hora de castellà a les escoles o per demanar que Barcelona sigui subseu de Madrid en els Jocs Olímpics no cal cap independentista al govern.

Aquest estat de coses, per tant, explica el neguit perillosament tenyit de ràbia que empeny la direcció d’Esquerra a emprar el recurs de la difamació per salvar algun moble abans que el vaixell s’enfonsi. Aquesta, si més no, era la intenció de Carod quan, referint-se a la possibilitat que Joan Carretero impulsi una nova opció política, responia: “Em sembla molt respectable que l’independentisme de dretes vulgui tenir el seu referent polític”. Mai Carod no havia caigut tan baix. Mai Carod no havia recorregut a una fal•làcia tan miserable per atacar algú. Però, qui sap, potser el Carod que coneixíem era només una màscara i ara, a poc a poc, es va situant en el lloc polític on se sent més còmode: a la dreta del pare Montilla. Al capdavall, Carod deu a Montilla els darrers tres anys de la seva vida política. Recordem que és Montilla qui el salva de les urpes de l’ambiciós Puigcercós i qui crea expressament per a ell un càrrec honorífic. Hi ha un preu, però. Un preu que obliga Carod a explicar acudits com aquest: “Algú s’imaginava fa uns anys escoltar el president Montilla dient el que diu, en matèria lingüística, per exemple?”. Doncs sí, és un acudit. Però un acudit que produeix vergonya aliena, perquè cal haver perdut el sentit del ridícul per presentar Montilla –l’home que va rebaixar l’Estatut 24 hores després de ser aprovat pel Parlament- com un abanderat del catalanisme. Tanmateix, encara veurem coses més galdoses. Qui sap, potser l’ingrés de Carod a les files del PSC-PSOE.

S�c d'esquerres i d'en Carretero

Wed, 22 Apr 2009 01:51:21 +0200

Font: Bústia al diari AVUI
Autor: Francesc X. Oliva i Castro

Sóc independentista, d'esquerres, militant d'ERC i simpatitzant de Reagrupament.Cat i estic plenament d'acord amb en Joan Carretero. Dissabte, la direcció d'ERC va afirmar precipitadament que el sector d'en Carretero tenia les portes obertes per marxar i que veia bé que algú volgués donar veu a l'independentisme de dretes. Això és fals.

El projecte que encapçala Carretero és d'independentisme transversal i va adreçat a tots els independentistes i sobiranistes que anteposin el país al partit i l'eix nacional a l'eix ideològic. Quan tinguem un Estat propi ja decidirem si volem ser d'esquerres, de dretes, de centre... Però ara, l'objectiu principal i inajornable és la independència. També diu la direcció d'ERC i algunes veus de CiU que en Carretero i el seu projecte només aconseguirà dividir més el catalanisme. Això també és fals.

A les passades eleccions generals, més de 400.000 patriotes catalans que abans votaven ERC i CiU es varen quedar a casa; qui divideix i desmotiva el sobiranisme? Aquest nou projecte ha de donar veu i engrescar de nou tots els ciutadans que ja s'han adonat que ni Esquerra ni CiU són eines útils per avançar cap a la llibertat nacional, ja que el seu objectiu és només gestionar l'statu quo regional. El pas endavant d'en Joan Carretero serà seguit per molts catalans, també d'esquerres, aquí raurà la grandesa, la pluralitat i esperem que l'èxit d'aquest nou Reagrupament Nacional Català.

Cal que un nou partit nacionalista catal� entri al Parlament

Mon, 20 Apr 2009 08:35:52 +0200

Reprodueixo a continuació l'article que vaig publicar en aquest mateix bloc el 20/11/2006 i que torna a ser de plena actualitat després de l'article de Joan Carretero a l'Avui el dia 18 d'abril:

Des del 1980 el Parlament de Catalunya té dos partits d'orientació diguem-ne nacionalista, CiU i ERC. Durant molts anys CiU va governar a Catalunya gràcies a l'obtenció d'amplies majories parlamentàries, però l'evolució que ha acabat seguint aquest partit no ha estat bona, una política de pactes tronada i una manca absoluta de credibilitat per part dels seus dirigents els han portat cap a un atzucac. Dissortadament queda molt lluny l'època en que CiU estava dirigida per polítics honorables que defensaven el país per damunt de tot, com Ramon Trias Fargas, Miquel Sellarés, Miquel Coll i Alentorn , Max Canher o Josep Laporte. Avui en dia aquest partit està dirigit per gent molt mediocre, sense cap carisma, amb poquíssima credibilitat i que defensa únicament interessos partidistes. Cap independentista, ni tapant-se el nas pot votar avui en dia aquest partit. L'altre partit nacionalista català, ERC, en els últims 15 anys havia experimentat un creixement considerable, en gran part gràcies a la carta de l'independentisme. Molta gent en els darrers anys havia fet confiança a aquest partit, veient-lo com l'unica opció nacionalista realment creïble, però amb la direcció política que actualment té aquest partit les coses comencen a tenir mal aspecte. Els actuals dirigents d'ERC ja fa temps que patinen, demostren una obsessió malatissa pel tacticisme i unes ganes irrefrenables de tocar poder, unicament defensen interessos partidistes , no interessos de país, i això comença a ser molt preocupant. Per les direccions actuals de CiU i d'ERC són massa importants determinats ressentiments personals, són incapaços d'empassar-se l'orgull i no volen veure que amb aquesta actitut estan perjudicant molt greument al país. En la política catalana actual s'ha instal·lat la pràctica del maquiavel·lisme, cosa que està tenint uns efectes nefastos. El pacte d'ERC amb els socialistes no té cap justificació possible, l'any 2003 es podia entendre però actualment des d'una òptica nacionalista i independentista aquest pacte és injustificable i pot acabar convertint ERC en un partit satel·lit del PSOE a l'estic d'ICV. L'actitut de la direcció d'ERC és altament censurable, però l'actitut de CiU de voler pactar també amb el PSC és igualment preocupant. L'únic pacte que podia servir per tirar el país endavant era un pacte CiU-ERC, però el ressentiment i les males arts de les direccions d'aquests dos partits no ho han permés. Aquests dos partits són responsables de que la Generalitat de Catalunya hagi acabat en mans del PSOE, i de que tinguem un president que no dóna la talla i que governarà el país al dictat del que li vagin dient per telèfon des de la Moncloa i això és molt , molt penós. A curt termini el millor que podria passar és que els senyors Mas, Duran, Carod, Puigcercos i companyia pleguessin de la política, a CiU i a ERC hi ha gent molt més preparada i molt menys orgullosa que pot tirar el país endavant. La nostra esperança seria que el senyor Mas decidís no tornar-se a presentar i que les bases d'ERC en el proper Congrés Nacional d'ERC fessin fora als vividors de la direcció. De totes maneres això actualment és només una esperança i abans de les properes eleccions, en teoria l'any 2010, sembla difícil de que passi, per tant si tots els nacionalistes i independentistes volem que hi hagi un partit al Parlament de Catalunya que ens defensi i que no pacti ni amb el PP ni amb el PSOE no tenim cap més remei que fundar un nou partit nacionalista català que entri amb força al Parlament a les properes eleccions. A priori pot semblar un repte difícil d'assolir però amb els numeros a la mà crec que és una opció perfectament viable. L'any 88 el CDS va aconseguir entrar al Parlament amb menys de 80.000 vots i ara el 2006 Ciutadans ha entrat amb 89.000 vots, si fem números veurem que l'objectiu és possible. Dels 544.000 vots que va treure ERC el 2003 ara n'ha perdut 130.000, molts dels quals han anat a parar a l'abstenció, a això s'hi ha d'afegir que entre un 25% i un 50% dels 414.000 votants d'ERC el 2006 no estan d'acord amb el pacte i probablement no els tornaran a votar, es a dir , entre 100.000 i 200.000 persones i a això s'hi ha d'afegir els votants de CiU decebuts amb Mas i els centenars de milers de votants de CiU que porten ja vàries eleccions abstenint-se, es a dir , de 200.000 a 300.000 persones i els molts abstencionistes de tendència nacionalista que s'abstenen habitualment i el vot jove. En total podem estar parlant de vora 500.000 persones o potser més i només que aquest partit nou aconseguís mobilitzar 90.000 ó 100.000 d'aquestes persones ja entraria. Crec que és perfectament possible. Aquest partit nacionalista nou és del tot necessari si volem evitar que una part subtancial dels votants nacionalistes s'abstingui en les properes eleccions i és un partit que hauria de servir per unir al nacionalisme català i no per dividir-lo, per evitar pactes penosos amb el PP i amb el PSOE i per tenir una opció independentista real al Parlament.

Puigcerc�s , Carot i cia , la mateixa porqueria

Sat, 18 Apr 2009 17:08:12 +0200

Continua la gran farsa dels senyors Carot i Puigcercós,

ara el sr Carot ens vol fer creure que fa un gran sacrifici pel país,

però Les diferències entre Carod i Puigcercós a nivell estratègic,

ideològic i organitzatiu són zero, desenganyem-nos tot això és una

gran comèdia, aquests dos senyors han enganyat i segueixen enganyant

als seus propis electors i s'han entregat a canvi de res al PSC.

Suposo que algun dia els socialistes recompensaran a aquests dos

senyors pels favors prestats, es mereixerien un monument al carrer

Nicaragua .

Ad�u a Magdalena �lvarez

Thu, 09 Apr 2009 04:07:16 +0200

Per fi ha marxat la senyora Magdalena Álvarez i ara toca celebrar-lo amb cava, a la foto la veiem en una reunió dels màxims mandataris de la RENFE...

L'endem� de les eleccions

Mon, 02 Mar 2009 23:13:23 +0100

www.vilaweb.cat

Passades vint-i-quatre hores del tancament de les urnes, els resultats no ofereixen dubtes a Galícia. El PP hi recupera el govern de la mà d'Alberto Núñez Feijoo i el president sortint, el socialista Emilio Pérez Touriño, ja ha presentat la dimissió com a secretari general del PSdeG. Més dubtes ofereixen els resultats al País Basc. D'una banda, l'aritmètica electoral deixa opcions al bloc espanyolista (PSE, PP i Unión Progreso y Democracia) per governar, amb el socialista Patxi López al capdavant. L'actual president basc Juan José Ibarretxe, amb tot, no renuncia a la presidència per al PNB, com a força més votada l'1-M. I, d'una altra banda, els dubtes sorgeixen amb el recompte dels vots nuls, 100.924, molt superiors als de 2005. La crida abertzale pel vot nul arran de la il·legalització de D3M i Askatasuna, doncs, ha tingut resposta, si bé es perden 50.000 vots respecte dels resultats obtinguts per l'anterior força electoral abertzale, EHAK, el 2005. Si s'hagués pogut presentar D3M, hauria obtingut set escons i l'aritmètica actual, per tant, no seria la mateixa.

Aquest últim factor és tingut en compte en la majoria d'especials electorals dels mitjans bascos (Berria, Correo, Deia, Diario Vasco, EiTB i Gara), però, en canvi, queda en segon terme o minimitzat als dossiers sobre l'1-M que han preparat els mitjans espanyols (Abc, El Mundo, El País).

Els sis diputats de la CUP

Mon, 19 Jan 2009 04:39:50 +0100

www.victoralexandre.cat

per Víctor Alexandre

dimecres, 14 gener 2009

La CUP ha celebrat a Mataró l'assemblea nacional més transcendent de la seva història, la que havia de decidir la seva candidatura al Parlament de Catalunya en les properes eleccions. Finalment, però, s'ha supeditat aquesta decisió a l'esdevenidor polític que marquin els propers divuit mesos. Si no hi ha avançament d'eleccions, la CUP, probablement, presentarà candidatura. Si s'avancen, la seva migrada infraestructura no li ho permetrà. Tanmateix, no tots els seus militants estan a favor de fer aquest pas. N'hi ha, per exemple, que ho veuen precipitat. Consideren que caldria esperar una legislatura més per tal d'obtenir una major implantació en l'àmbit municipal. És una posició comprensible, ja que els creixements sobtats són armes de doble tall. Però també és cert que gràcies a la conjuntura actual, amb una ERC totalment lliurada al PSC fins al punt que en les properes eleccions pot patir un fortíssim correctiu que la deixi amb només 15 o 12 diputats, la CUP es trobarà davant d'una oportunitat única per entrar al Parlament i obtenir una projecció mediàtica espectacular. Crec, per tant, que la CUP ocuparà aviat un espai en el ventall parlamentari de Catalunya.

No cal dir que l'actual direcció d'Esquerra veu amb molta inquietud la silueta de la CUP a l'horitzó. És lògic, ja que els vots que donaran representació parlamentària a aquesta formació sortiran precisament de la bossa republicana i de la frustració que la seva subordinació al PSC-PSOE ha generat. No és un bon panorama per a Esquerra, certament, però ha estat ella qui l'ha propiciat. Ha estat ella qui ha decebut les expectatives dels seus electors practicant la política del possibilisme en lloc de la política de la dignitat. Quan, l'endemà de la formació del segon tripartit, vaig escriure que Esquerra cometia un error històric que pagaria durant molts anys em referia a això: a la pèrdua de confiança de milers i milers de persones que li van fer costat i a la debacle electoral que s'esdevindria. La volatilització de més de la meitat dels votants en les passades eleccions espanyoles parla per si sola. Diuen que qui bé sembra, bé cull. Esquerra, malauradament, no ho ha fet, i això ha propiciat que les mirades es desviessin en direcció a la CUP. Doncs bé, d'aquesta situació la CUP en traurà, si més no, sis diputats. Seran sis diputats que donaran un aire nou a la política catalana. El país ho necessita, tant perquè ERC recuperi les seves tres sigles i puguem sortir d'aquesta letargia que ens tenalla, com per fixar un horitzó plenament nacional.

Tremosa, un sobiranista de consens

Tue, 13 Jan 2009 00:33:50 +0100

www.tribuna.cat

Finalment no ha estat Alfons López Tena, però CiU ja té el seu candidat independent i sobiranista per a les eleccions europees. Artur Mas ha escollit l'economista Ramon Tremosa per representar la federació nacionalista al Parlament europeu. Després de força setmanes de dubtes i d'especulacions sobre nous candidats i d'una campanya del sector crític amb la direcció perquè el candidat continués sent Ignasi Guardans, s'ha imposat l'estratègia del pinyol de Mas i s'ha escollit un perfil de candidat coherent amb l'estratègia de la Casa Gran del Catalanisme que impulsa CDC.

Alguns sectors del nacionalisme han posat en entredit l'estratègia de Mas d'acostar-se a l'electorat d'ERC amb la creació de la Casa Gran i el fitxatge d'independents que podrien figurar a les llistes de qualsevol dels dos partits nacionalistes. Afirmen aquests sectors que així com ERC ha intentat robar vots al PSC amb els dos pactes de govern, CiU ha de fer el mateix amb el PP -evitant que creixi- i deixar de rivalitzar amb ERC.

El cert, però, és que en un context de desmobilització general, que afecta especialment el nacionalisme, l'estratègia de combat entre CiU i ERC per aquesta part del pastís electoral no necessàriament ha de ser dolenta. Sempre que els dos partits es respectin i juguin amb fair play, el debat pot ser enriquidor i ajudar a motivar novament l'electorat nacionalista. A més, cal premiar la valentia de CiU d'escollir un independent, fet que hauria de servir d'exemple a altres formacions. En temps en què la credibilitat dels partits està tan tocada recórrer a candidats del món acadèmic o de la societat civil pot ser una bona manera de reconduir la situació.

A més, la persona escollida, tot i tenir un perfil marcadament sobiranista, no és un radical, per la qual cosa els sectors més moderats de CiU no li donaran l'esquena. El seu bagatge, diferent per exemple al d'Alfons López Tena -molt més radical en les formes- o al d'Àngel Colom, també li dóna punts davant dels sectors més crítics amb el pinyol de Mas. Essencialment, Tremosa és un home que s'ha guanyat el respecte denunciant l'ofec econòmic a què l'Estat sotmet Catalunya i ha estat al capdavant d'iniciatives com la demanda de publicació de les balances fiscals o la reivindicació del traspàs de l'aeroport del Prat.

Amb aquest bagatge, Tremosa iniciarà l'aventura europea, tot i que és probable que ha mitjà termini Artur Mas compti amb ell per tasques més importants. CiU s'està prenent molt seriosament les eleccions europees com un assaig per a les catalanes, tant si s'avancen a la tardor vinent com si el tripartit esgota la legislatura. Sense dubte la posada en escena d'aquest candidat serà un bon termòmetre per saber si el projecte de Casa Gran d'Artur Mas va per bon camí.

La CUP supera l'�mbit municipal i deixa la porta oberta a participar a les eleccions nacionals

Tue, 13 Jan 2009 00:31:06 +0100

www.tribuna.cat.-

L'opció intermitja ha estat l'escollida. Enfront els que consideraven "prioritària" la presència institucional de la CUP a nivell nacional, i els que volien que seguís estrictament a l'àmbit municipal, ha resultat guanyadora la ponència que referma que, "tot i que la principal punta de llança de la CUP ha de ser el treball municipal", el seu discurs polític ha d'anar més enllà i ha de donar "respostes a aquelles qüestions que afecten al territori". Un fet que, entre d'altres, podria desembocar en la participació de la CUP a les eleccions nacionals, tot i que la decisió queda supeditada a un "debat previ i participatiu conjunt amb totes les assemblees locals".

En una Assemblea Extraordinària amb 300 persones, la CUP ha decidit aquest diumenge apostar per "esdevenir un referent nacional" i, per tant, a no limitar-se a l'àmbit municipal en les seves actuacions. "Entenem que la CUP ha de dir la seva en qüestions d'àmbit supramunicipal, a temes que no afectin directament als municipis com el finançament, o a posicionar-se en conflictes internacionals", ha explicat a Tribuna el portaveu del Secretariat Nacional de l'entitat, Adam Major. De les quatre ponències que s'han presentat, una d'elles, la de Berga, s'ha retirat abans de la votació. La primera en ser descartada de les tres restants ha estat la presentada per les CUP de Badalona, Cerdanyola del Vallès, Ripollet i Sabadell, que considerava “prioritària” la presència institucional de la CUP a nivell nacional. D'altra banda, enfront la ponència que apostava perquè la CUP continués actuant estrictament en el mateix àmbit, ha resultat guanyadora la proposta de Manresa, Lleida i Sant Celoni, amb 161 vots a favor i 94 en contra.

Els resultats, doncs, mostren que des de la CUP no es descarta la possibilitat d'entrar a les eleccions nacionals, tot i que tan sols es donaria el pas si hi haguessin les condicions necessàries. "El que està clar –ha explicat Major- és que si les eleccions són ara segur que la CUP no es presentarà, i si són al 2010, ja veurem. Ara com ara, segur que no tindríem capacitat per anar-hi amb possibilitats d'èxit, i el que no farem es presentar-nos per reflotar a altres grups".

El que sí que està clar és que, tal com ha explicat un dels membres del secretariat nacional, Josep Anton Vilalta, les CUP aposten per esdevenir "el referent polític unitari de l'esquerra independentista a nivell nacional", superant la fase "purament municipal". Això comporta, per exemple, "obrir les portes a tenir relacions més directes amb sindicats o la PDD", tal com ha afirmat Major.

Un altre objectiu que fixa la ponència és el de potenciar la coordinació amb l’espai de l’Esquerra Independentista. En aquest sentit, Major ha dit que "si volem ser la projecció pública més important dins de l'EI, el que hem de fer és reforçar lligams amb organitzacions d'aquesta", tot i que el portaveu ha recordat que des de la CUP també es busca la unitat popular amb "els sectors descontents amb l'actual marc polític i econòmic".

El nou tripartit: Carot, Campoy, Montilla

Tue, 30 Dec 2008 05:34:18 +0100

S'ha parlat molt del partit d'ahir de Catalunya amb Colòmbia, que si hi havia més o menys gent, que si aquests partits tenen més sentit o no, però no s'ha parlat de la gran notícia de la nit: l'espectacular look vanguardista del president de la Federació Catalana de Fumbol , el senyor Campoy. Aquesta tofa que porta és impressionant i més d'un l'enveja per això, a la foto podem veure els alopècics Carot i Montilla que parlen amb admiració del pentinat de Campoy. Aquesta foto pot passar a la història, igual que va passar a la història la foto de les Açores... no m'extranyaria que aquests tres superheois de Catalunya governessin junts algun dia, de fet entre Campoy i Saura no hi ha tanta diferència. El món no sap el que es perd, tan de bo poguessin arribar a cotes més altes i dirigir el món... jo estaria disposat a fer un sacrifici com a català i a enviar-los al planeta Júpiter a que poguessin extendre els seus valors per tota la galàxia.

Vicent Partal: Borbons

Thu, 18 Dec 2008 00:46:48 +0100

Reproduït de www.vilaweb.cat

per Vicent Partal

Del primer dels borbons, en van dir Felip V. En mala hora va nàixer aquell qui cremà Xàtiva i en volgué canviar el nom pel de San Felipe, el lladre roder que ens va robar les institucions, la llengua i la llibertat. El segon volien que es diguera Lluís I, però es va morir de seguida. Si més no, va ser discret. Però, mort ell, va tornar son pare, ple de sang. Del tercer, en van dir Ferran VI. Va morir boig. Acabat. Del quart, en van dir Carles III. Va exigir als gitanos que deixaren de parlar romaní i de vestir com tenien costum de fer. Va expulsar els jesuïtes i els va confiscar els béns. Tota una peça. Del cinquè, també en van dir Carles, però IV. El molt cregut va envair França amb la pretensió d'aturar una revolució que havia de canviar el món per sempre i va acabar havent d'abdicar en favor del seu fill mentre els carrers li cridaven contra. Covards, els borbons van cedir el tron a Napoleó. Després arribà el borbó sisè, 'el Desitjat' que deien, veges tu. Com a resposta al desig va suprimir la constitució i governà com un monarca absolut. Dissolgué totes les institucions anteriors, tret d'una: la inquisició. En això de reprimir els borbons s'han equivocat poques voltes. Continuem la llista. De la borbó que feia set, en van dir Isabel II, i la Gloriosa la va engegar al carrer, tot proclamant la república. Au. I del borbó que feia vuit, en van dir Alfons XII, un fill bord de la d'abans. Els cubans li van alçar l'estelada i li van fer pam-i-pipa. Després vingué el borbó que fa nou, aquell Alfons XIII que va portar la dictadura de Primo de Rivera i que la república va enviar al carrer. I darrere seu, cridat pel generalot Franco, vingué el desè. Li diuen Juan Carlos I. Va legitimar la dictadura fins que va ser impossible de fer-ho, i quan arribà la democràcia encara va jugar amb un altre cop d'estat. Deu són, doncs, els borbons que hem hagut d'aguantar en tres-cents anys i, de cap, no en tenim una memòria agradable. La llibertat no ha estat mai la divisa d'aquell casal i cap no ha respectat els drets del nostre poble, que el primer dels seus va arrabassar per la força de les armes. Hi ha qui vol esperar a veure si l'onzè és millor, però per mi que no ho siga. Amb deu ja n'he tingut prou i massa per a entendre què volen dir quan criden 'Mori el Borbó'.
Vicent Partal director@vilaweb.cat

Salvador Card�s: "L��nic instrument d�emancipaci� que ens queda �s el de ser m�s radicalment democr�tics"

Sat, 29 Nov 2008 04:58:39 +0100

www.tribuna.cat

Salvador Cardús: "L’únic instrument d’emancipació que ens queda és el de ser més radicalment democràtics"

El sociòleg Salvador Cardús ha arribat a aquesta conclusió a l'article "El camí no era l'Estatut" publicat a l'Avui. Per l'autor, "només si fem un gran pas endavant d’aprofundiment democràtic podrem assumir la responsabilitat del nostre futur amb les màximes garanties. ¿No és això el que ens faria immediatament més sobirans?", reflexiona Cardús. "I tanmateix –explica- resulta que és el nostre propi sistema", que qualifica "d'autodestructiu", "el principal entrebanc per a qualsevol progrés". El sociòleg fa una dura critica als partits, afirmant que "han deixat de ser l’instrument per construir el futur i ens tenen atrapats en el present, si no ens fan recular cap al passat". "Ara ho veig més clar que mai: en lloc d’haver reformat l’Estatut, que ha portat tanta frustració, n’hi hauria hagut prou fent una llei electoral per tal de regenerar i enfortir la política catalana", conclou l'autor.

Cardús comença l'article explicant que, parlant amb un grup de persones, van "acabar discutint sobre si els partits actuals eren capaços de dur a terme la reforma del sistema electoral que hauria de permetre l’emergència de bons lideratges i, en general, l'arribada de millors professionals a la política", és a dir, si eren capaços de crear un sistema amb "llistes obertes" i "polítics realment vinculats al territori", entre d'altres. Un sistema que, per Cardús, és "tot al contrari del model actual, que afavoreix la docilitat dels mediocres que neixen, creixen i es perpetuen als partits, i que expulsa els millors fora de la política".

"Just l’endemà –explica l'autor- poso la ràdio del cotxe i sento que al programa del Graset pregunten a Joan Ridao [...] sobre si al seu partit hi haurà primàries per elegir el candidat a president. I Ridao respon, gairebé literalment, això: 'És del gènere tonto voler primàries', i deixa clar que cap partit no en vol i que ells –que no són “tontos”– miraran d’estalviar-s’ho". Aquestes declaracions deixen clar, a parer de Cardús, que "els canvis que urgeixen al nostre país no vindran dels mateixos partits", ja que no tenen, ni tan sols "aquell que el 2003 va fer un gran salt electoral amb la promesa d’una nova radicalitat democràtica", "el coratge de liderar el tipus de canvis que els obligaria a posar a prova el seu model de direcció, promoció i control intern".

Per l'autor, les declaracions de Ridao són la constatació que "els partits no faran res per canviar" les "regles de joc actuals", que no permetran mai la possiblitat que pugui aparèixer "cap Barack Obama a la catalana, per dir-ho amb una exageració". Així, el sociòleg es dirigeix a CDC, on creuen que "mig copiant les tècniques electorals avançades de l’equip d’Obama, deslligant-les de la mateixa fabricació del lideratge, n’hi ha prou per guanyar eleccions", amb "militants de sempre ara reconvertits en voluntaris, aportacions econòmiques populars sense renunciar a les subvencions públiques ni garantir la transparència de la despesa, ús d’internet i YouTube amb el sectarisme habitual...". Aquesta actitud de Convergència porta a pensar a Cardús que el partit "encara no ha escarmentat sobre què passa quan s’usen instruments de campanya d’un sistema veritablement obert i ple de riscos en un altre model electoral, tancat i fora del mercat". "Els costa d’entendre –conclou- que determinades estratègies de mercadotècnia electoral només són bones quan hi ha mercat polític de veritat".

L'autor travessa l'Atlàntic per parlar de les eleccions nord-americanes que, al seu parer, "han mostrat que, quan la competència és franca, la victòria és acceptada per l’oponent amb una elegància aquí inimaginable". Cardús ho exemplifica amb la possible entrada al govern d'Obama de Hillary Clinton "la seva principal rival al partit". Per Cardús, aquest fet es produeix "precisament perquè Hillary va acceptar lleialment la seva derrota". L'autor torna a Catalunya i afirma que "en un sistema polític com el nord-americà, la constant erosió entre CDC i UDC seria absolutament inimaginable, perquè les urnes haurien posat tothom al seu lloc. I el lamentable espectacle pel lideratge d’ERC entre Puigcercós i Carod-Rovira hauria acabat amb la carrera política de tots dos", diu Cardús de forma taxativa.

"Aquí, en canvi, es desafia l’adversari dient que no hi ha intenció de 'llançar la tovallola'. Exactament: aquí no hi ha primàries sinó combats de boxa, sempre amb possibilitat de revenja", conclou l'autor. Però no només ERC i CDC reben les crítiques de Cardús, també PSC i PP. Del partit de Montilla recorda "com van fer saltar el mateix president Maragall" i dels populars en remarca "la imposició del lideratge de la Sánchez-Camacho al PP". Aquest anàlisi porta a Cardús a concloure que "el nostre és un sistema autodestructiu. Però els partits pensen que canviar les regles, com diu Ridao, seria 'del gènere tonto'".

"La meva opinió és que Catalunya mai no podrà encarar el seu futur sense la base d’un sistema democràtic molt més sòlid que l’actual. Aquest és el blindatge que necessitem", diu Cardús. "Si és cert que ja no som gaire millors –tampoc gaire pitjors– que la resta d’Espanya, si ja no som més cultes, ni més rics ni més cosmopolites, l’únic instrument d’emancipació que ens queda és el de ser més radicalment democràtics". Però és precisament "el nostre propi sistema el principal entrebanc per a qualsevol progrés". I això porta a la conclusió final del sociòleg: "en lloc d’haver reformat l’Estatut, que ha portat tanta frustració, n’hi hauria hagut prou fent una llei electoral per tal de regenerar i enfortir la política catalana. I, ai las, això només depenia de nosaltres".

Prima de dues pel�l�cules porno per guanyar

Wed, 26 Nov 2008 02:00:56 +0100

http://www.deportesadictos.com

És l'últim que em faltava per saber, en el país de les llibertats, el club de futbol de la capital, el Copenhaguen FC, prima als seus jugadors amb dos pelis pornogràfiques per cada partit que guanyin.
No se si és que són tots lletjos i lliguen un pebrot, o és que necessiten inflar moltes pilotes donant-li a la bomba, però l'estímul és original on ho posis.
Els jugadors estan pensant a formar una videoteca amb totes les pelis guanyades al final de la temporada.
Un dels patrocinadors del club és una distribuïdora de cinema X, que a més es jacta de donar als jugadors els darrers estrenes (com si els nois no coneguessin el final de la pel · lícula). Però el cas és que sembla que això els estimula (¿a qui no?), Tal és així que de 15 partits en porten 10 guanyats (vint pel·lícules pornogràfiques per jugador), que amb una plantilla de 24 fa un total de 480 pel·lícules; segur que ha d'haver repetides, ja que si no ...
En fí, que amb aquest mètode els jugadors corren que se les pelen o viceversa.

Gran desgavell dins el PP: Catalina Soler esclata i se'n va

Fri, 21 Nov 2008 00:14:00 +0100

Crisi de lideratge dins el PP

Reproduït de www.diaridebalears.cat

L’exbatlessa de Felanitx té previst presentar avui la seva dimissió com a portaveu del PP davant el comitè de direcció. Considera que no té la confiança de la cúpula i que existeix una manca de coordinació interna

Lluís Planas | 20/11/2008 |

La portaveu del PP balear, Catalina Soler, té previst presentar avui dematí davant el comitè de direcció del partit la seva dimissió en el càrrec i també el seu lloc en aquest òrgan. Ha pres aquesta decisió perquè considera que ha perdut la confiança de la cúpula, encapçalada per Rosa Estaràs, i perquè ara mateix creu que manca coordinació interna suficient per poder exercir la seva tasca.

Soler esclatà ahir dematí al Parlament després de comprovar que qualcú molt proper a la direcció –com publicà ahir dB a la seva secció No vagi per dit– ha criticat i ha posat en entredit la seva figura com a portaveu, de manera especial arran de la seva compareixença de dilluns migdia per explicar el posicionament del PP sobre la condemna a Lluc Tomàs. L’exbatlessa de Felanitx assegurà a aquest diari que gran part de la filtració contra ella és falsa, perquè les instruccions que li donaren abans de sortir davant els mitjans de comunicació foren, assegura, les que ella seguí al peu de la lletra. Aleshores, però, el partit encara no tenia clar que el batle de Llucmajor acceptàs presentar de manera voluntària la seva dimissió. No ho va fer fins passades les tres.

Sense voler confirmar aquest darrer extrem, Soler es queixa que la fessin sortir en roda de premsa mentre al mateix temps una part de la direcció es reunia en un gabinet de crisi a la seu del partit sense que ella tingués coneixement del que vertaderament estava succeint. Després de conèixer les intencions de Soler, la presidenta Rosa Estaràs s’hi posà ahir en contacte per intentar que fes marxa enrere en la seva decisió. No tingué èxit i la felanitxera té intenció d’exposar avui els motius de la seva dimissió davant els membres del comitè de direcció.

Portaveu des del passat congrés autonòmic, el mes de juliol, Soler assegura que ha notat la manca de confiança en ella després d’haver donat suport a la candidatura d’Antoni Pastor a la presidència del PP de Mallorca, en contra de l’opinió de la direcció. Ara seguirà el mateix camí que el batle de Manacor sortint del comitè directiu. En la decisió de la diputada també ha influït la pressió d’haver desenvolupat la seva tasca sota diverses imputacions judicials, una de les quals fou pel cas Cavallistes, el judici del qual començarà l’1 de desembre. Soler no ha estat gens còmoda quan ha hagut de donar la cara pels casos de corrupció a les files populars. El solleric Carles Simarro, actual portaveu adjunt, està cridat a ser el seu substitut, encara que caldrà esperar la decisió de la direcció.

El PP balear: Crisi o desfeta?

Fri, 21 Nov 2008 00:11:26 +0100

www.tribuna.cat

Abel Matutes es dóna de baixa del PP.

“A ca magre tot són puces” seria una de les moltes maneres de definir l’actual situació del Partit Popular a les Illes Balears. A les moltes calamitats que us hem anat relatant puntualment, cal afegir-hi la llarga llista de les produïdes aquesta setmana.

Aquesta setmana es va fer pública la sentència en la qual el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears condemna a l’actual batlle del municipi mallorquí de Llucmajor a 3 anys de presó i 8 d’inhabilitació absoluta per haver malversat doblers públics a través de la seva participació en la trama de corrupció política i empresarial ordida per l’exregidor del consistori i líder de la formació d’extrema dreta espanyolista ASI, Joaquín Rabasco, que ha estat condemnat a 6 anys de presó i 8 d’inhabilitació absoluta.

També aquesta setmana, l’Audiència de Palma ha emès la sentència corresponent a la peça 32 del 'cas Andratx' en què condemna l’exdirector general d’Ordenació del Territori del govern balear de Matas, Jaume Massot, a cinc anys de presó per prevaricació i falsedat documental.

El tribunal també ha condemnat a l’exbatlle, Eugenio Hidalgo, a set anys d’inhabilitació per càrrec públic per un delicte de prevaricació de funcionari.

Deixant de banda els tribunals, encara que tractant-se del PP Balears mai no s’abandona del tot, l’actual direcció dels conservadors s’ha trobat amb dues situacions desagradables més: l’exbatllessa de Felanitx i fins ara portaveu del PP, Catalina Soler, ha dimitit perquè considera que ha perdut la confiança de la direcció, encapçalada per Rosa Estaràs.

Soler, que està imputada per un cas de falsificació documental, anomenat cas Cavallistes, continuarà afiliada al partit i conservarà la seva acta de diputada al parlament.

Però des del modest punt de vista del cronista, l’autèntica bomba informativa de la setmana ha estat un fet que ha passat molt desapercebut en els mitjans de comunicació de fora d’Eivissa: l’exministre d’Afers Exteriors, Abel Matutes, s’ha donat de baixa del PP. Segons Matutes, ha pres la decisió per tal de “desvincular el partit de la seva denúncia personal sobre “la persecució” contra el seu patrimoni que segons el seu parer està sofrint per part del Consell d’Eivissa.”

Matutes ha volgut deixar clar que “la decisió en cap moment no ha estat motivada per temes interns del partit”, sinó que es deu a la seva voluntat de protestar contra la política de la

Institució que dirigeix Xicu Tarrés, sense que es relacionin les seves manifestacions amb el PP.

Matutes, avesat a controlar tots els mecanismes de poder d’Eivissa des de fa molts anys, no ha paït la derrota electoral del partit que ha defensat històricament els seus interessos. Una derrota causada, en bona part, per la revolta civil que es va viure a causa de la construcció d’una autopista que xapa en dos l’illa d’Eivissa.

El periodista Miquel Gimenez tamb� n'esta tip de les parides dels socialistes a l'ajuntament de Barcelona i afirma que "Cal un canvi a Barcelona"

Wed, 19 Nov 2008 00:42:47 +0100

Miquel Giménez assegura, a la columna d'opinió publicada aquest dimarts a El Mundo, titulada "La Barcelona de Xavier Trias", que és necessari un canvi en l'Ajuntament de Barcelona. Giménez, proper al PSC, afirma que "Xavier Trias ha iniciat la precampanya com a candidat a alcalde d'aquesta Barcelona dels nostres pecats. Aquest metge pediatre té una sèrie d'avantatges sobre el seu màxim rival, el socialista Jordi Hereu. Verbigràcia, la seva experiència, les ganes de portar aires nous a una Administració que hi ha en les mateixes mans des de les primeres eleccions municipals, el seu coneixement amplísimo de la política catalana, espanyola i barcelonina i, especialment, la seva passió cap a les persones".

"L'Ajuntament barceloní ha adquirit, especialment en aquesta última etapa, un aire de castell de Kafka gris, somort, desangelat. No hi ha emoció, no existeix l'impuls, l'espurna, l'energía. S'ha convertit en una fortalesa burocràtica on els que manen se'l cuinen i se'l mengen solets", afegeix el periodista, que va ser l'encarregat de presentar el míting de final de campanya del PSC a les generals, que es va celebrar al Palau Blaugrana.

"Reconeguem-ho: és precís un canvi, obrir les finestres de la Casa Gran i que els expedients que acumulen tones de pols i les velles reivindicacions veïnals que adormen el son dels justos voletegin i volin de Collserola al Morrot, de Sant Martí a Les Corts; és temps ja en cas de fer la política al carrer i no als despatxos, política dialogant, política dirigida a les persones. Fora d'una vegada les obres faraòniques i els projectes que tan sols produeixen molta foto a la premsa i poc o nul benefici social! S'ha que fer dissabte a fons a Barcelona: deixar de fer política d'aparador i fer autèntiques polítiques que afavoreixin al comerç; intensificar l'atenció cap als nostres vells i deixar-se de places dures; atendre, en suma, als quals pitjor el passen", explica.

Giménez considera que "cal recuperar els barcelonins per a Barcelona. Aquests s'allunyen cada vegada més i més d'ella, de la brutícia, de la borratxera i l'esbronc nocturn, del bloc granític de l'Ajuntament, impermeable als seus desigs, a les seves justes queixes. Perquè les ciutats són el que senten els seus habitants. I existeix una pulsió que demanda més atenció a la gent. Ja sé que em diran que ens han nomenat capital de no sé que de la Mediterrània. Perfecte. D'acord. Però, em volen dir en què afecta això a les persones que tenen una pensió de viduïtat de misèria, als barris dels quals s'expulsa els seus veïns pel mobbing immobiliari, als districtes on falten serveis, als quals pateixen les deficiències del transport públic i suma i segueix? ".

"La grandesa està en el dia a dia i aquest projecte ho representa, al meu modest entendre, Xavier Trias. Un home que, curiosament, és molt més gran en edat que Jordi Hereu, l'actual alcalde socialista, i té en canvi una vitalitat política que a Hereu li falta, i molt em temo que li faltarà sempre", afegeix.

"Trias desitja recuperar la nostra capital per a tots. Amb rigor i amb humanitat. Amb tot el cor. Em sembla una persona molt sincera i eficaç. I m'és igual que sigui de Convergencia. Com si vol ser el Dalai Lama, mira. Hi ha gent bona i gent dolenta en tots els partits i els valors que defensa m'agraden, així com la seva concepció del que ha de ser un alcalde. De manera que podria ser, perfectament, que davant de l'abúlia oficial triomfés l'energia de Xavier Trias, una persona sap que entusiasmar i ser proper sense caure en el populisme barat. No els dic més", conclou.

Salvador Card�s tracta M. Reid (The Economist) com a corresponsal de guerra al servei d'Espanya

Wed, 19 Nov 2008 00:20:16 +0100

Reproduït de www.avui.cat

REFLEXIONS SOBRE EL POLÈMIC ARTICLE DE 'THE ECONOMIST'Corresponsals de guerraSalvador Cardús i Ros / Sociòleg i escriptor salvador.cardus@uab.cat

Tots tranquils: l'articlet objecte de tanta atenció de The Economist es desqualifica tot sol, i desqualifica la revista que l'ha publicat. És clar que mai no agrada que li diguin cacic al teu antic president, un home que ha estat qualificat com "el polític català més important dels últims segles, el més influent a Espanya i el de més projecció a Europa", ni que te'l comparin amb un franquista juràssic. Tampoc no agrada que es menteixi, com quan s'afirma que un professor espanyol que no parli català no té oportunitats de ser contractat en una universitat catalana. Però, si tot el que publica The Economist té aquest grau de rigor, que pleguin!

ÉS CLAR QUE EL PERIODISTA DE The Economist ha tingut la col·laboració interessadíssima d'insignes informants que han ajudat a conformar la seva visió distorsionada de la realitat catalana. Que sigui Antonio Muñoz Molina, antic director de l'Instituto Cervantes a Nova York, qui ha tractat de cacic Jordi Pujol no ha d'estranyar. Aquest institut té per missió invertir ingents quantitats de diners -també de catalans- a favor del prestigi internacional del nacionalisme espanyol, la naturalesa del qual es basteix sobre la voluntat políticament annexionista i culturalment genocida de tot el que destorbi la seva essència unitarista. Potser més trist és que Josep Ramoneda s'hagi afegit a la festa, ironitzant sobre si a Espanya es volen tenir disset Hollywoods mentre als EUA només en tenen un. Hi hauria deu mil contraexemples de respecte per la diversitat cultural i política als Estats Units, com ara la pluralitat de sistemes electorals Estat per Estat, i fins comtat per comtat, o el nombre de museus d'art modern i contemporani, o el cas de les homologacions acadèmiques i professionals (als Estats Units, un metge o un advocat d'un Estat no pot exercir en cap altre sense la corresponent convalidació del seu col·legi professional). Però, amb consciència o sense, a Ramoneda, director vitalici del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona -també n'hi deuen haver ben bé disset més, a Espanya, d'aquesta mena de canongies- l'apunten al discurs antiautonomista que volia escoltar el dit corresponsal.

EL CAS DE 'THE ECONOMIST' NO ÉS EL PRIMER, ni és l'únic. Només cal fer memòria de com la premsa alemanya va tractar la presència catalana a Frankfurt. És més, fins i tot quan la premsa estrangera ha parlat bé de Catalunya, ha estat amb segones. Fa anys, el president Pujol confessava la incomoditat que sentia cada vegada que parlaven bé d'ell, perquè sempre era per destacar-ne la moderació i, per dir-ho així, la lleialtat espanyola, més que no pas per allò que representava la seva acció de govern des del punt de vista de la nació catalana. El mal és antic, i el seu origen, fàcil d'identificar i localitzar.

I ÉS QUE LA FIGURA DEL CORRESPONSAL de premsa té una dimensió política indiscutible. No tornaré a repetir la meva vella tesi sobre la "política de paper", és a dir, sobre com la política es representa i es fa a les pàgines impreses dels diaris i els setmanaris internacionals. El corresponsal internacional acaba sent encara més important que un cònsol o un ambaixador, que mai no es permetrien la imprudència ni la impertinència d'una interferència pública tan directa en els afers interns del país.

LES CONCLUSIONS SÓN CLARES. EN PRIMER lloc, cal entendre que el problema de l'articlet no és de desinformació. El periodista que ens ocupa hauria pogut trobar informació més exacte sobre Catalunya a Google que la que va aconseguir amb totes les seves entrevistes "qualificades". Però és que no es tractava d'informar, sinó de comprometre's amb una causa. El corresponsal de guerra de The Economist ha escrit una peça de combat polític, alineat a favor del projecte nacionalista que, per convicció o per interès, ha escollit com a propi. Per tant, cal que sapiguem que qualsevol resposta catalana a la defensiva, institucional o popular, serà llegida i integrada per The Economist com la prova definitiva que ha encertat no tant en la diagnosi com en l'objectiu de trepitjar l'ull de poll a través del qual ens ha volgut fer mal a nosaltres i el corresponsal ha complagut els seus benemèrits i generosos amics.

EN SEGON LLOC, L'ÚNICA REACCIÓ RAONABLE és aprofitar l'evident incompetència professional i, per tant, la feblesa del setmanari, per girar la situació a favor nostre. Els responsables de The Economist no necessiten més informació, perquè ja la tenen, però han de saber, i ho poden entendre, que els han enredat i que els han desacreditat en mostrar tan ingènuament la seva complicitat amb un projecte nacionalista determinat, ben il·lustrat pel famós Manifiesto liderat per Fernando Savater, que citen i donen per bo. Un país no pot trontollar per un articlet manipulador, però la revista sí que hauria de notar que la relliscada d'enfrontar-se injustament a tot un país li surt cara. Finalment, el cas posa en evidència que ens cal molta més intel·ligència en les nostres relacions amb l'exterior. Tenim una xarxa internacional de catalans al món de primer nivell, abandonada a la seva sort. I només tenim "corresponsals de guerra" a les files enemigues. Fins que no tinguem ben activats els uns i desactivats els altres, haurem d'aguantar xàfecs d'aquesta mena.

Quim Monz�: Esquerra Republicana porta anys donant arreu el pitjor de si mateixa

Mon, 27 Oct 2008 00:29:49 +0100

Font: La Vanguardia

Abans d'ahir, a l'Ajuntament barceloní es va votar una proposició de CiU perquè el Consistori demani a l'Autoritat del Transport que l'estació de la línia 9 del metro que quedarà més a prop de l'estadi del FC Barcelona rebi el nom de Camp Nou. Van votar a favor de la proposta tots els grups menys un: Esquerra.

CiU, PSC, ICV-EUiA, PP... Partits de tendències ben diferents, uns al govern municipal i uns altres a l'oposició, es van posar d'acord per a demanar una cosa assenyada: que la futura estació (situada a Doctor Marañón, al costat de Xile) rebi el millor nom que pot rebre, el que permetrà, tant al barceloní com al visitant, situar-la d'immediat. I en canvi, Esquerra hi va votar en contra. Per què? "Per considerar que la parada no estava programada", sento en una ràdio. "El regidor republicà prefereix que els veïns expressin la seva opinió", llegeixo en un diari, anunciant, com a mínim, un referèndum. "Esquerra dubta que el Camp Nou hagi de ser el referent de la zona", expliquen a la tele. "Deixin de posar nomenclàtors caiguts del cel!", va demanar el regidor republicà llegeixo en un altre paper.

Les objeccions d'Esquerra per a no votar amb la resta dels partits són tan de cartó pedra que és evident que els motius reals són uns altres. Que la proposta la va presentar CiU? Que Esquerra vol fer-se notar, desmarcant-se d'una petició que, amb el seu vot, hauria estat aprovada per unanimitat? En un espectacular desplegament d'insensateses, Esquerra porta anys donant arreu el pitjor de si mateixa i deixa desconcertats moltíssims dels seus antics votants, que, jornada electoral rera jornada electoral, no saben a qui donar el vot que abans els donaven a ells. La seva actitud amb el nom de l'estació Camp Nou és un exemple clar d'aquest vagar erràtic, precisament perquè no es tracta de res que requereixi grans estratègies republicanistes ni astuts càlculs de poder. Conec bastant aquest barri, hi vaig viure anys i encara avui el visito gairebé cada dia, per a tancar-me en un pis i escriure-hi. I sé com n'és de dur per als veïns haver de suportar les molèsties que provoca aquesta institució gegantina que és el Barcelona. Sobretot els dies de partit, quan els carrers de la zona queden col·lapsats i els seus habitants gairebé empresonats als seus pisos. Precisament per això -perquè són ells els que saben el que té de bo i de dolent el seu veïnatge amb el Camp Nou-, si cal demanr-los la seva opinió sobre alguna cosa, demanin-la sobre la requalificació del Miniestadi i sobre les filigranes immobiliàries que hi volen muntar. Si l'Ajuntament ha de plantejar un referèndum, que el plantegi sobre això i no pas sobre una cosa tan irrebatible com que l'estació de metro més propera a l'estadi del Barcelona ha de portar el nom de Camp Nou.

Un nou cas de corrupci� plana sobre el govern de Matas

Sun, 05 Oct 2008 19:16:45 +0200

www.vilaweb.cat.-

Presó sense fiança per a un director general del govern de Jaume Matas

El jutjat d'instrucció número 1 de Palma ha decretat presó provisional sense fiança per a l'ex-director general de Promoció Industrial del govern de Matas, Kurt Joseph Viaene. El jutge li ha imputat els delictes de falsedat documental, malversació i frau a l'administració, en el marc de la suposada trama de corrupció en el Consorci per al Desenvolupament Econòmic de les Balears (CDEIB), mitjançant el qual es podrien haver malversat uns cinc milions d'euros.

Viaene fou detingut dijous passat i va quedar sota arrest judicial per un període de setanta-dues hores. Abans que el jutge decretés presó per ell, havien tornat a declarar ahir l'ex-gerent del consorci, Antònia Ordinas, i la seva muller, isabel Rosselló. A totes dues se'ls imputen els delictes de malversació de fons públics, suborn i prevaricació. Segons la fiscalia, Viaene estava relacionat amb el cobrament de comissions que exigia Ordinas a les empreses a les quals el govern contractava els serveis.

Sabrina i Angela Cavagna

Fri, 26 Sep 2008 02:59:27 +0200

Genova i Catalunya van ser durant tot el segle XIV ciutats enemigues , les relacions entre catalans i genovesos històricament no han estat fàcils, però entre els catalans i les genoveses sí que hi ha hagut feeling, i la prova en son aquestes dues precioses genoveses, Sabrina Salerno i Àngela Cavagna, que competien a veure quina de les dues tenia més personalitat i millors atributs, jo em quedo amb les dues i és que on hi hagi un bon parell de càntirs que s'aparti tot lo altre...

La Diada Nacional de Catalunya

Thu, 11 Sep 2008 17:24:53 +0200

www.tribuna.cat
La Diada Nacional, com altres símbols de Catalunya, ha estat forjada durant anys amb constància per la societat civil, malgrat les prohibicions, les dictadures i l'oblit institucional. El documental "Forjadors de la Diada" explica la història de la commemoració de l'Onze de Setembre, des del 1888, quan podem situar la primera convocatòria ciutadana en "honor als màrtirs de 1714". Des d'aleshores, podem anar resseguint com la societat civil catalana forja un símbol, que mantindrà sempre una gran força, malgrat les prohibicions i persecussions continuades. TV3 l'emetrà el dia 11de setembre, a les 0,30 de la matinada.

De l'aliança entre TV3, ZIP FILMS, UTÒPIC i dels directors Marta Rovira i Enric Saurí, n'ha sortit un projecte que ens permet passar de la recerca a la divulgació en un format certament molt diferent del d'un llibre acadèmic. El documental vol oferir una mirada sociològica per mitjà d'una narració pròpiament cinematogràfica, reforçant la mirada coral dels protagonistes i els diversos interessos i punts de vista socials que representen. Són els protagonistes els que es posen davant de la càmara per explicar què fan i perquè ho fan. Acompanyats en tot moment per l'anàlisi d'historiadors, antropòlegs, sociòlegs, que exposen les seves explicacions directament als espectadors.
No en va la Diada forma part de les dates més rellevants fixades en la memòria col·lectiva catalana actual. Tanmateix, la commemoració de l'Onze de Setembre no comença el 1976, a Sant Boi, ni el 1977, al Passeig de Gràcia. Té un recorregut històric que comença amb el naixement del catalanisme polític i cultural de finals del segle XIX i que es manté en la resistència durant les dictadures de Primo de Rivera i del General Franco. Per tant, el documental és un exercici narratiu que pretén donar a conèixer als ciutadans aquesta part de la història del país.
La Diada és un símbol que mereix una certa anàlisi. En primer lloc, pel fet que és creat i mantingut per la societat civil, com passa també amb l'himne nacional. En segon lloc, perquè té components simbòlics molt interessants. El Fossar de les Moreres és una tomba al soldat desconegut molt abans que aquest tipus de monuments es prodiguin després de la Primera Guerra Mundial. I en tercer lloc, perquè en un mateix símbol hi conviuen interpretacions i expressions commemoratives diverses, unes més institucionals, d'altres més populars, i d'altres més reivindicatives. El documental fa un repàs de com la societat civil organitza la Diada, des del seguiment dels protagonistes i els diversos formats de la commemoració.
Finalment, cal analitzar la força central de l'ofrena floral, un acte que s'ha mantingut constant des dels inicis de la commemoració. De fet, es pot dir que és la mateixa col·locació de l'estàtua al Saló de Sant Joan, el 1888, el que motiva aquest homenatge ciutadà de lliurar-li primer branques de llorer, i després ofrenes mortuòries en honor als màrtirs. La institucionalització de l'Onze de Setembre passa per la institucionalització d'aquesta ofrena. El documental explica com aquesta s'ha produït en dos moments: durant la Segona República, i en l'etapa democràtica actual.

Maradona: Messi �s massa individualista

Thu, 11 Sep 2008 16:32:36 +0200

http://www.3cat24.cat

Diego Maradona ha afirmat que el davanter del FC Barcelona Lionel Messi és massa individualista quan juga amb la selecció argentina, i ha explicat que hauria de jugar més en equip". "Messi devegades juga per a Messi. Encara s'oblida dels seus companys. És poc esportiu Messi. Si jugués més acompanyat per (Sergio) Averany o (Juan Román) Riquelme faria dubtar més als marcadors", ha dit Maradona a la cadena de televisió Fox Sports."Tant de bo (que Messi) sigui millor que jo; seria molt bo per als argentins", ha dit el Pelusa quant a la permanent comparació que es fa d'ambdós, i ha assegurat que al mig centre Javier Mascherano és, a la selecció argentina, "molt més que Riquelme i Messi".

Intent desesperat de Matas i Ram�rez per aturar el rum-rum de la coca�na i de sexe amb Mapau Janer

Sun, 07 Sep 2008 15:45:14 +0200

www.lobbyperlaindependenci.org

El paperot pudent foraster de la màfia madrilenya, El (In)Mundo, publica avui una macroentrevista a Jaume Matas realitzada per Pedrito Piscinas (tot i que el seu nom no consta per escrit), Esteban Urreiztieta Gora-eta i Agustín Pery, i que no és altra cosa que un intent desesperat tant de Matas com del seu company de malifetes amb la piscina il.legal, Ramírez, per aturar el rum-rum que corr per tot Mallorca i que vincula el primer amb l'adicció a la cocaïna, com Rodrigo de Santos, amb la corrupció a gran escala, amb l'augment espectacular del seu patrimoni, amb la història de banyes amb Mapau Janer, amb el desgovern i el caos de l'administració, etc. etc.

El títol de l'entrevista que ocupa el gran titular de portada d'El (In)Mundo parla per ell totsol: "NI ME HE ENRIQUECIDO CON LA POLÍTICA NI SOY COCAINÓMANO". Hahahaha! Com deien els llatins: "Excusatio non petita, accusatio manifesta", o dit en català de Mallorca: Qui s'excusa, ell mateix s'acusa!

Quina parella de llosques, de clovelles i de cràpules hi ha amb en Matetes i en Pedrito del "corpiño"! Ja ho vam dir un dia i ara ho tornarem repetir: Matas i Ramírez són dos coixos que s'aguanten un amb l'altre per no anar tots dos directes a la presó de la carretera de Sóller! I ja veurem fins quan els durarà la fugida cap endavant!

Bé, com ja us podeu imaginar l'entrevista és digna d'emmarcar com a paradigma de la barra i la cara dura. Rasputín Matas i Pedrito piscinas són com dos germanets bessons que representen les dues cares de la mateixa moneda. Dit això, emperò, en Ramírez que s'ha passat des de 1996 ençà presentant Matas i Rodrigo de Santos scom un polítics honests, paradigma de la seriositat, l'honradesa, la transparència, la rectitud i l'eficàcia, aquesta vegada, quan ha vista la mar tan bruta, ja no s'ha atrevit a posar la mà al foc pel seu company de robatori de la zona marítmo-terrestre i a l'editorial ha escrit:

"Matas manifiesta de forma insistente que nunca se ha enriquecido con la política, explica cómo ha financiado la compra de su piso en Palma, niega poseer un apartamiento en Nueva York, asegura que jamás ha probado la cocaïna y desmiente cualquier relación amorosa con la escritora María de la Pau Janer, que fue en sus listas en las pasadas elecciones.

Sus palabras quedan ahí. No hay por qué dudar de su sinceridad ni de los datos que aporta. Si algún dia se demostrara que no ha dicho la verdad en esta entrevista, quedará gravemente en entredicho ante la opinión pública y ante su partido. Pero la carga de la prueba la tiene qsiempre que poner el que acusa".

Uuuiiiiuuuiiii!! En Pedrito Piscinas ja se fa enfora de l'empestat Matetes, tot i el seu intent desesperat de treure'l del bassiot de merda que ja li arriba a les orelles.

Per cert, després de passar revista al seu patrimoni a l'entrevista (adossat a cas Català, el Palauet medieval, que a l'editorial és convertit en "un piso", el pis de les Rambles que ha heretat de la família, etc.) en Ramírez s'oblida curiosament de treure a rotle el doble apartament de Matas a la primera línia i a la zona més privilegiada de la Colònia de Sant Jordi. I que consti que Ramírez no pot al.legar ignorància perquè fou precisament en aquest espectacular apartament on l'estiu de 2005 es van trobar tots dos i van decidir que Matas demanaria disculpes a Ramírez en nom de tot Balears per l'acció protagonitzada pel diputat Joan Puig, Joan Lladó, Bernat Fiol, Pere Pol, Conxi Penya, Josep Martí, Jaume Sastre... i que va consistir a exercir el dret de pas per la zona pública marítimo-terrestre de la Costa des Pins on està situada la piscina il.legal del director d'El (In)Mundo.

Ai Jaumet! Jaume! Vatua s'ase! Això com més va, més s'embruta! Com més intentes llevar-te el dogal, l'únic que aconsegueixes és estirar més la corda que t'acabarà tallant el coll!

S'ha mort Joan Segarra, jugador m�tic del Bar�a dels anys cinquanta

Thu, 04 Sep 2008 19:47:01 +0200

www.vilaweb.cat

DIJOUS, 04/09/2008 - 06:59h

Va ser el capità de l'equip de les cinc copes

En Joan Segarra, que feia temps que estava malalt, es va morir ahir a la tarda als vuitanta-un any, a Taradell (Osona), on l'enterraran. Va jugar al FC Barcelona del 1949 al 1965 i va disputar-hi 559 partits, ço que en fa un dels jugadors que més partits ha jugat amb la samarreta blau-grana. Segarra serà recordat per haver estat el capità del Barça de les cinc copes, que va conquerir al costat de grans jugadors com Kubala, Ramallets, César i Manchón.

Després de penjar les botes, va treure el títol d'entrenador i va dirigir alguns equips de les categories inferiors del Barça. La temporada 79/80 va ser l'ajudant del primer entrenador del Barça, Helenio Herrera.

A banda les seves qualitats físiques i de jugador polivalent, Segarra va guanyar-se l'admiració i el respecte de companys i rivals per l'actitud noble i valenta que el va caracteritzar.

Els funerals d’en Segarra es faran demà, a les 12.00, a la parròquia de Taradell.

Torna "El coche fant�stico" ... pilotat pel "pol�tico fant�stico"

Sat, 30 Aug 2008 03:44:02 +0200

Estem acostumats a escoltar només la versió catalana respecte al tema del finançament, però heus ací la versió que d'aquest tema en té el PSOE:

El coche fantástico es una trepidante aventura de un hombre que no existe, en un mundo lleno de peligros. Jose Luis ZP, un joven solitario embarcado en una cruzada para salvar la causa de los inocentes, los indefensos, los débiles, dentro de un mundo de criminales (els catalans) que operan al margen de la ley ... el mundo del Político Fantástico!!

La guerra de la piscina: Banesto es nega a admetre el pagament de la multa amb monedes

Fri, 29 Aug 2008 00:00:45 +0200

http://www.lobbyperlaindependencia.org/

L'opereta bufa de la piscina il.legal de Pedro José Ramírez ja té un nou capítol. Ha passat avui de matí a l'oficina núm. 2461 que té Banesto al Polígon de son Castelló de Palma (Gran Via ASIMA, núm. 17, telf. 971 430798).

Com molt gent ignora, l'Audiència de Palma delega el cobrament de multes en determinades entitats bancàries, anau a saber a canvi de què. Ens trobam, doncs, que una justícia que en teoria és de tot els ciutadans no opera amb tots els bancs sinó amb una ínfima minoria que naturalment, a més d'ésser forastera, és madrilenya.

Bé, el cas és que avui, a les 12 hores, quan Josep Palou i Jaume Sastre han fet acte de presència a l'oficina esmentada de Banesto per pagar la multa i ingressar els 200 € al c.c. que té l'Audiència, núm. 0490/0000/78/1341/08, des d'un primer moment tot han estat problemes i emperons: primer el personal de l'oficina els ha dit que la quantitat de monedes no cabia a la caixa fort, a continuació han dit que aquella oficina només agafava les monedes dels seus clients habituals i finalment, davant la insistència de Palou i Sastre, els han dit que hi havia una llei que deia que no es podia pagar una quantitat amb xifra superior a 50 monedes. En fi, sembla que els bancs espanyols estan tan atrassats que encara no han descobert que existeixen unes màquines comptamonedes.

Res, davant tots aquests emperons Palou i Sastre han optat per partir, fer-se una fotografia davant l'esmentada sucursal, comunicar els fets a l'opinió pública i enviar un escrit a l'Audiència colonial i a les màximes instàncies del banc.

Cal afegir tot seguit, emperò, que entre els dos oficinistes que han atès Palou i Sastre no hi ha hagut unanimitat ja que mentre una al.lota, que duia un vestit verd, tenia una actitud més professional i raonable, sobretot quan ha vist que les monedes ja anaven comptades i classificades -amb etiqueta, data, pes i codi de barres- dins bosses precintades d'una empresa que es dedica al transport de doblers, l'altre oficinista de Banesto, que seu a la taula just entrant a mà dreta, sense venir a compte s'ha ficat dins la conversa i ha començat a dir que ell no agafaria les monedes, que en el pitjor dels casos les comptaria una a una a mà i que estaríem allà tres hores esperant i al final, quan ja no ha sabut que dir, ha conclòs afegint que existeix una llei que no es poden ingressar quantitats amb més de 50 monedes. En resum, com veis, tot un espectacle de "professionalitat" i un nou capítol a afegir a la guerra de la piscina.

A la vista dels fets, està clar que la pròxima vegada que anem a una sucursal de Banesto a pagar la multa hi haurem d'anar acompanyats d'un notari!

Joan Lladonet: Insubmissi� fiscal

Thu, 28 Aug 2008 23:56:01 +0200

Reproduït de www.diaridebalears.cat

Opinió | Joan Lladonet
Insubmissió fiscal

28/08/2008 |
Ara que ha quedat demostrat que els Països Catalans són els que han estat més xuclats i més espoliats per poder aixecar el nivell de vida d’altres llocs d’Espanya i que eren mentida totes les acusacions d’insolidaritat que se’ns feien, s’esperava que es posàs fi a aquesta injustícia. Paradoxalment, la nostra solidaritat ha aconseguit que altres llocs de l’Estat assolissin un nivell de vida superior al nostre, a costa de no fer inversions aquí i a costa de perdre infraestructures necessàries.

Així, els al·lots d’Extremadura i d’Andalusia han aconseguit a l’escola un ordinador per a cada dos, i nins de determinada edat d’Andalusia i del País Basc també tenen gratis la salut bucodental. Aquí, en canvi, deutes per més de 20 anys i les autopistes, les carreteres i els trens sense pagar. Aquesta situació clama al firmament i l’han denunciada tots els polítics d’aquesta terra que han tengut dos dits de front.

Una vegada descobert que nosaltres som vint vegades més solidaris amb la resta de l’Estat que aquest amb els països on les criatures es moren de fam, havíem pensat que es voldria fer justícia i solucionar el deute que tenen amb nosaltres.

No ha estat així: que si no hi pot haver negociació bilateral, que si totes les comunitats hi han d’estar d’acord, que si ens enviaran doblers però no ho fan, que si hem d’esperar que es declarin un parell d’estatuts inconstitucionals, que si no s’aproven els pressuposts generals no hi haurà repartidora, etc.

Mentre això passa, s’acaba l’estiu i els magins de Solbes i Zapatero continuen empantanegats, he pensat (ara que les idees de l’esquerra estan en vaga o que els esquerrans pateixen amnèsia) que podíem copiar les idees a la dreta, que és la que darrerament ha pres el relleu per usar-les, com és el cas de l’objecció de consciència, beneïda per la Conferència Episcopal. Si no ens tornen els doblers que els enviam, facem una passa més que els objectors, no els els lliurem, és a dir: facem insubmissió fiscal.

Aquesta idea segurament és més vella que el pastar, però a mi se m’ha ocorregut quan he sabut que existeix gent que, fidel a una total coherència i sense mirar si eren perjudicats o beneficiats, han fet aquesta insubmissió durant més de 30 anys, gent que avui cobra anualment entre trenta i quaranta mil euros, que es troba en la dècada dels cinquanta anys de la seva vida i que no han fet la declaració de renda mai. I fins ara semblava que ningú no se n’havia temut.

Des de fa devers un any han començat a embargar-los algun compte, però amb unes multes que seran segurament inferiors al que haurien hagut de pagar durant tota la seva vida activa. La seva coherència ha consistit a no voler pagar a un estat que no consideraven el seu i que creuen que és il·legítim. Aquí hi afegiria que no han incomplert la llei més que l’Estat mateix ho està fent ara, no complint el que mana l’Estatut del Principat sobre el finançament.

El cas és que alguna d’aquestes persones s’ha posat en contacte amb grups independentistes, per veure què es podia fer, i han trobat que era un camp verge, un camp quasi inexplorat, és a dir, que cap d’aquests grups havia fet res o gaires coses en aquest sentit. De totes maneres es creu que el nombre d’insubmisos hauria d’esser molt important, desenes de milers, perquè l’Estat començàs a preocupar-se.

Una vegada demostrat l’espoli de la colònia, s’ha de canviar de manera radical l’actuació dels qui tenen les regnes de l’Estat. Si aquest canvi no arriba, llavors dependrà de tos nosaltres que siguem capaços d’actuar d’una manera decidida, perquè les coses canviïn. És normal que siguem solidaris amb un 3 o un 4% dels nostres imposts, però no pot ser que se’ns detregui més del 14%. Això és un robatori que s’ha de denunciar i s’ha de modificar, mentre no ens quedi més remei que haver de suportar aquest Estat.

Aix� funcionava la m�quina d'extorsi� del govern Matas: o pagues comissions o no no tens feina!

Sun, 24 Aug 2008 23:30:44 +0200

www.lobbyperlaindependencia.org.-

'O le pagabas o no te contrataba más´Gosálbez -conocido por ´Juanfran´-, cerebro de la trama, sale custodiado por un policía del registro en su peluquería. Foto: LorenzoCinco empresarios admitieron a la Policía haber abonado comisiones a Gosálbez para seguir trabajando para Turisme Jove

M. FERRER/ J. F MESTRE/ B. PALAU. PALMA. El caso Turisme Jove constituirá un punto de inflexión en la historia de la corrupción de esta isla gracias al testimonio sin precedentes de los empresarios implicados: Nunca antes un constructor local había admitido a las primeras de cambio que los fondos públicos se empleaban para fines privados con su ayuda. Es lo que ha sucedido en las diligencias previas de este entramado cuyos principales cabecillas son, para la Fiscalía Anticorrupción, el ex jefe de servicios e instalaciones del consorcio, Juan Francisco Gosálbez, y su ex gerente, Damià Amengual.

El grupo de delincuencia económica de la Policía nacional ha concluido que, desde su cargo público en el organismo, el primero estableció una red de proveedores de Turisme Jove en la que "los que querían asegurarse el trabajo, o que las facturas que se les adeudaban les fueran satisfechas, debían pagar una contraprestación económica" al susodicho. La citada dádiva podía ser abonada "bien mediante el inflado de las facturas, o bien en metálico mediante sobres que recogía" el propio Gosálbez.

Hasta cinco pequeños empresarios -todos en libertad con cargos- han admitido ante los agentes haber pagado comisiones al cerebro del entramado -si bien los fiscales consideran que éste iba a medias con Amengual-, y se escudan en el mismo argumento: necesitaban trabajar, y no podían permitirse el lujo de perder a un cliente como Turisme Jove. Sus testimonios han sido corroborados por el soporte documental encontrado en el registro de la peluquería de Gosálbez y su pareja de hecho, más las facturas hinchadas aportadas por los afectados.

Marcos P. M. tiene una empresa de reformas, y durante el Govern del PP fue contratado para diversos trabajos de acondicionamiento de un local para Turisme Jove, inmueble que en realidad era del propio Gosálbez, quien se lo alquiló al consorcio.

El constructor ha admitido que facturó por las obras 182.939,72 euros, de los que 60.000 fueron a parar al bolsillo de Gosálbez, y además que no realizó la totalidad de lo facturado -"Gosálbez me dijo que no construyera una rampa para minusválidos, aunque la cobré"-. Se los entregó "en efectivo y en bolsas de plástico" en tres pagos distintos, y "lógicamente, no solicitó recibo ni justificación alguna de dichas cantidades", reza el atestado.

Antonio D. V. y Bartolomé G. O. participan de una sociedad dedicada a organizar viajes de aventura, de juventud y cursos de piragua. Ambos han reconocido ante la Policía que emitieron una factura de 19.723 euros a nombre de Turisme Jove por unas actividades veraniegas que nunca se realizaron, de los que Juanfran -como se conoce a Gosálbez- se quedó 13.000, y el resto la empresa, adonde él mismo fue a cobrar. Dicen los empresarios que el ahora encarcelado les exigió nuevas facturas ficticias, o si no "se buscaría a otros", pero éstos se negaron a seguir.

Del testimonio del constructor Antonio T. O. se desprende que Gosálbez cobró una mordida de entre 6.000 y 9.000 euros. Por último, Antonio N. P y Manuel Carmelo S. V., dueños de una agencia publicitaria, aseguran que engordaban un 20% las facturas al consorcio "por temor" a que Gosálbez prescindiera de sus servicios, y que además le hicieron trabajos de diseño en su peluquería particular a cuenta de comisiones.Más de un abogado del caso no entiende todavía por qué estos imputados no negaron los hechos ante la Policía, ante la ausencia de pruebas, y en todo caso esperaran a reconocerlos ante un juez si se dieran las circunstancias. Tal vez la respuesta radique en el celo y la diligencia de la Fiscalía Anticorrupción, insólitos en Mallorca hasta el estallido del caso Andratx.

El fatxa foraster Ram�rez deixa tirat al peu dels cavalls el seu company de malifetes, Matas

Wed, 20 Aug 2008 01:57:07 +0200

produït de lobbyperlaindependencia.org.-

La corrupció de l'administració Matas és tan colossal que fins i tot el seu company de malifetes amb la piscina il.legal, Pedro J. Ramírez, s'ha vist obligat a distanciar-se del seu amiguet.

Quan es va destapar l'escàndol d'espionatge conegut com Bitel, El Mundo i la seva tropa de sequaços sense escrúpols (Eduardo Inda, Antonio Alemany, Juan Llano, Román Piña Homs, Román Piña Valls, Gaspar Sabater, Marta Zoreda, Juan Planas Bennassar etc,) que vivien de les subvencions de Matas, el van defensar. Quan va explotar l'escándol Mapau, tres unces del mateix. Quan va rebentar l'escàndol de l'expedició de Matas, Flaquer, Delgado... al bar de putes propietat de la màfia russa, Rasputín, El (In)Mundo va intentar justificar l'acte i llevar-li ferro dient que havien tornat els doblers. Quan va començar a circular que Matas havia comprat i restaurat un palau medieval valorat en més de mil milions de les antigues pessetes, Alemany, Inda i companyia van tornar a sortir en defensa de Matas, etc. etc.

Aquesta vegada però l'escàndol és ja de tal magnitud que El (In)Mundo i Pedrito piscinas han hagut de canviar d'estratègia de blanc a negre i ara ja parlen de "Los escándalos de la época Matas" i que "El velódromo va camino de convertirse en la traca final que arrojará definitivamente por los suelos el mito de la legislatura de las realizaciones de la era Matas, si es que algún crédito le resta todavía". Hahahahahaha!!! Quin ridícul!

La veritat és que l'afer Rodrigo de Santos ja els va deixar ben tocats quan van començar a circular els comentaris apologètics que El (In)Mundo havia dedicat a qui avui roman tancat dins la presó acusat d'abús de menors, malversació de fons públics en sexe i cocaïna, prevaricació, etc.

Però bé, al final a aquesta guarda de forasteretxos d'El (In)Mundo que presentaven Rodrigo de Santos i Jaume Matas com a polítics exemplars de la "Nueva Mallorca", model de rectitud, honestedat i transparència, no els ha quedat més remei que amollar el mac en terra i mudar de cantet.

Llegir el que publica aquests dies El (In)Mundo és una delícia i un plaer i més encara veure els intents desesperats d'aquesta tropa de miserables impostors de fer creure a la gent que ells fins fa dos dies, no sabien perfectament que tothom dins el PP de l'època Matas és dedicava a robar i a saquejar els doblers dels contribuents.

Sabrina Salerno

Sat, 09 Aug 2008 05:24:44 +0200

És estiu, fa calor i n'estic molt tip dels polítics ineptes que estan enfonsant el país, per tant el millor és oblidar els disgustos practicant el noble art de la còpula i el fornici i recordar la meravellosa Sabrina, els seus dos pits valen més que tots els diputats del Parlament català, balear i valencià junts, el món s'acaba, a fornicar que són dos dies...

L' Ajuntament de Barcelona deixa tirats als ciutadans que tornaven del concert de Bruce Springsteen

Mon, 21 Jul 2008 01:44:18 +0200

En els darrers anys l'ajuntament de Barcelona s'ha dedicat a organitzar l' "importantíssim" Fòrum, a sagnar al ciutadà amb multes, grues, zones blaves i verdes i a inventar aquesta parida del bicing, que consisteix en que una colla de perturbats que volen donar-nos lliçons d'ecologisme s'enfilen dalt d'una bici a més de 40 km/h i es dediquen a posar en perill la integritat física dels vianants. Aquesta nit ha tornat a quedar demostrada la gran eficiència i el gran esperit de servei de l'ajuntament de Barcelona , l'ajuntament s'havia compromés a tancar més tard el metro, la idea era tancar a la 1h i així permetre que les persones que tornaven del concert del Boss marxessin en metro, però resulta que el concert ha acabat més tard de la una. Els treballadors del metro, uns grans professionals, han tancat el metro i han deixat tirades a desenes de milers de persones . Chapeau pels treballadors del metro i per l'ajuntament del sr Hereu, un altre èxit que es poden apuntar

Els 12 manaments del bon progre

Wed, 09 Jul 2008 23:39:26 +0200

http://perezlozano.blogspot.com/

Els 12 manaments del bon progre

Primer de tot, disculpeu que no hagi continuat parlant del Congrés d'Esquerra com tenia previst. La setmana ha sigut molt moguda i amb prou feines he tingut temps per recordar el meu nom. Dilluns reactivo el bloc. Com a aperitiu, us deixo aquest fantàstic escrit de ves a saber qui, que m'ha fet arribar un bon amic.

A cuidar-se.

---

Els 12 manaments del bon progre

El bon progre...

1... és molt feminista i solidari; creu que els immigrants, sobretot les dones, estan discriminades i, per això, cal donar-les-hi un oportunitat (de ser les dones de fer feina de casa seva, per exemple).

2... és un ferm defensor del dret a l'autodeterminació, sempre i quan s'exerceixi el Sàhara Occidental, Palestina, Montenegro, el Tibet o qualsevol país lluny de Catalunya.

3... és un ecologista convençut, entès com a pràctica contrària a la destrucció del paisatge promogut pels governs de dretes; quan és el PSC que construeix el Túnel de Bracons (terrible i innecessari en temps de CiU a la Generalitat) o quan ICV es carrega el Delta del Llobregat no cal preocupar-se.

4... és totalment contrari a l'especulació urbanística, que es produeix, sobretot, a les grans ciutats; per això ells compren la segona residència a la Cerdanya o al litoral.

5... entén i comparteix les reivindicacions igualitàries de la classe obrera, gràcies a una exagerada capacitat d'abstracció i empatia, ja que ell treballa en una professió liberal: dissenyador, artista, funcionari, periodista o president d'alguna fundació pública.

6... és profundament republicà, però també juancarlista, ja que reconeix
el paper del rei durant la Transició; malgrat que la definició de "republicà juancarlista" pugui ser tan contradictòria com la de "demòcrata franquista".

7... es declara obertament internacionalista, car això del provincialisme i el "mirar-se el melic" queda de molt poc modern; tanmateix, vol que la selecció espanyola guanyi el Mundial.

8... es declara d'esquerres, però ràpidament puntualitza que d'una esquerra "no marxista ni dogmàtica"; és a dir, que defensa un capitalisme on els homosexuals es puguin casar i adoptar nens.

9... és pacifista fins al moll de l'os; és a dir, és contrari a totes les guerres on els EUA participin direcament i indirecta (Iraq, Afganistan, Palestina...), mentre que els combats ètnics africans (molts d'ells promoguts des d'Europa), la destrucció txetxena per part de Rússia o les permanents batalles a l'Àsia són conflictes regionals i secundaris.

10... entén la reivindicació progressista com una tasca diària i constant; per això assisteix a poques manifestacions, excepte aquelles que acaben a la platja o a Diagonal Mar.

11... defensen un ús social major i més prestigiós per a la llengua catalana, però això no els fa oblidar l'educació que els caracteritza (fruit d'una educació a la privada) i que els porta a canviar de llengua quan algú li respon en castellà i que li impedeix imposar cap llengua (si els valencians diuen que parlen diferent, no se'ls pot obligar a pensar el contrari...).

12... no creu en estereotips, models, ni en la cultura de la moda; per això se sobreentén que la seva roba Lacoste i Versace la va comprar en unes rebaixes, que les potingues per la cara les regalaven en una revista i que els anells i arrecades que llueix són heretats d'un parent que s'estimava molt.

"A Bassas li han dit passi-ho b�" Espin�s acusa Catalunya R�dio de "programicidi"

Sun, 06 Jul 2008 02:55:39 +0200

www.enoticies.cat

L'escriptor Josep Maria Espinàs ha afirmat en un article d'opinió a El Periódico que "he pogut comprovar amb quina seguretat professional i amb quina passió Bassas porta el programa. També he de fer l'elogi de Joan Garcia i tot el seu equip". Espinàs, que ha titllat el comiat de Bassas de "programicidi", creu que "és comprensible que per educació, i per prudència --pensant en el futur--, digui que plega de "mutu acord" amb els directius de la CCRTV (n'hi hauria prou de dir "d'acord", perquè tots els acords --si és que ho són-- són mutus)"-

Però l'expressió sona pacificadora, sembla que es reforci que tothom ha quedat content i no en parlem més. ¿És que Bassas exigia més diners? ¿És que se li acabava el contracte i podien dir-li, tot i l'èxit, "ja no et volem més"? ¿És que ha infringit el codi deontològic dels periodistes en general o de Catalunya Ràdio en particular? ¿És que li ha fet boicot el seu equip? ¿És que està perseguit judicialment per algun delicte? ¿És que està greument malalt? ¿És que ha provocat algun escàndol pú- blic o privat? ¿És que està cansat de treballar?".

"Que jo sàpiga, no li ha passat res de tot això. L'únic segur és que Bassas és un professional compromès democràticament amb la societat catalana. I que als EUA, que d'això en saben, es guardaran prou de fer plegar el líder d'un programa popular. El perquè li han dit prou potser ho sabrem d'aquí a un any, quan s'acabi la nova temporada. Algun sociò- leg ja hauria de preparar-se per fer una anàlisi del nou to i dels nous continguts del programa del matí. I potser la comparació amb el que ha estat fins ara ens ajudarà a entendre per què a en Bassas li han dit 'passi-ho bé'", conclou.

Els ve�ns de Barcelona denuncien la "passivitat policial� durant la celebraci� de l�Eurocopa

Sun, 06 Jul 2008 01:08:47 +0200

www.elsingulardigital.cat

La Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona ha denunciat avui “ la passivitat policial i política" i l’actuació "irresponsable" dels cossos policials durant la nit de celebració de l'Eurocopa, quan centenars d’aficionats de la selecció espanyola van omplir els carrers de la capital catalana.

La FAVB titlla, en un comunicat difós avui, de "falta de transparència informativa" la informació sobre els fets facilitada cinc dies després per part l'Ajuntament de Barcelona "en el si d'una societat democràtica i madura que ha de saber en quin moment es troba i quins són els problemes que l'afecten".

Els veïns posen com exemple el fet que fins avui no s’ha tingut constància de l'accident que va patir el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, Xavier Vilaró, qui de servei però vestit de paisà va rebre l’impacte d’una pilota antidisturbis d’un agent dels Mossos d’Esquadra i en aquest moment es troba a la UCI. La FAVB recorda que el consistori, després de la nit de celebracions, va enviar una nota en què "no reconeixia alteracions ni disturbis, quan els bombers van haver de fer 80 sortides".

Els veïns consideren que hi va haver "descoordinació" en el maneig dels fets per part dels cossos policials, "descoordinació que no és nova en la nostra ciutat les conseqüències de les quals, com s'ha vist en aquesta ocasió, poden arribar a ser dramàtiques". La FAVB assenyala que fa molts anys que "ve reivindicant" que en temes d'ordre públic "actuï un sol cos i que ho faci amb eficàcia. Les tasques de la Guàrdia Urbana haurien de limitar-se a les d'una policia de proximitat".

La federació de veïns i veïnes creu que els fets que es van produir al llarg de la matinada del dilluns 30 de juny, amb l'excusa de la victòria futbolística de la selecció espanyola, van servir de pretext a sectors de la ultradreta per fer una exhibició de força a Sarrià primer i a la Plaça d'Espanya després. Segons expliquen es van desplegar tota una simbologia feixista i de banderes preconstitucionals, es van comminar ciutadans a proferir crits de caire feixista, es van atacar els serveis de neteja i de bombers i es va destrossar un autobús urbà.

Colom prepara la formaci� d'una nova Crida com a resposta a l'espanyolisme

Sun, 06 Jul 2008 00:53:01 +0200

www.elsingulardigital.cat.-

Àngel Colom està treballant en la fundació d’una nova Crida a la Solidaritat com a resposta a fets com el manifest a favor del castellà. "Si ens ataquen com a país, hem de respondre, sempre amb formes no violentes”, va defensar Colom, que va precisar que s’hi implicarà. La proposta podria oficialitzar-se a la diada de l’Onze de Setembre.

L’exlíder de la Crida recorda que, per molt menys que el manifest promogut pel diari El Mundo, es va crear precisament aquell model de resposta. Aleshores va ser pel manifest dels 2.300 de l’any 1981, que també era a favor del castellà. “El d’ara té el suport de dues televisions”, remarca Colom.

"Vivim una ofensiva"

El passat dimecres en un sopar celebrat a Barcelona es va debatre la fundació d'una nova Crida. Hi van assitir, a més del propi Colom, militants de CDC, i dos càrrecs territorials d’ERC, així com membres de la Unió de Joves i de les JERC o del sindicat de l’ensenyament USTEC. “Catalunya ha de reaccionar perquè vivim una ofensiva espanyolista tremenda”, defensa Colom.

Colom va especificar que la nova Crida es basaria en cinc pilars: el dret a un Estat propi, la lluita de Catalunya com a nació, el dret a tenir llengua pròpia, plantar cara pacíficament i l'optimisme.

Salvador Card�s, soci�leg i periodista, s'ha posicionat a favor de Joan Carretero

Fri, 06 Jun 2008 00:44:41 +0200

"Parla amb sentit comú perquè té un peu en la realitat"

Salvador Cardús, sociòleg i periodista, s'ha posicionat a favor de Joan Carretero de cara al proper congrés d'Esquerra. Segons ha dit Cardús al programa Els Matins de Catalunya Ràdio, "una de les virtuts que té en Carretero és el sentit comú amb el que parla, és una cosa que Esquerra havia tingut abans del 2003, que quan parlaven o feien declaracions deies 'Aquesta gent parla com nosaltres'". "Després això ho van perdre: a partir de la victòria de finals del 2003 vam deixar d'entendre el que deien, van entrar en aquest llenguatge polític que sempre has de llegir, no entre línies, sinó per sota de les entrelínies. I en Carretero, mentre va ser conseller va ser potser l'únic conseller que conservava aquest to directe, que parlava del Dragon Khan, o deia el senyor Zapatero ens ha enredat... coses que resultaven ofensives per clares, per directes", ha afegit.

Cardús ha afirmat també que Carretero "ha anat mantenint aquest to directe i clar, probablement perquè té un peu en la realitat, ni que sigui en la de la consulta que d'aquí cinc minuts obre i que per tant has d'atendre gent normal i corrent, que diu que li fa mal la panxa. I aquest tipus de connexió directe amb la realitat, el no perdre de vista el món, et deu permetre seguir parlant amb sentit comú. Ara mateix tampoc no ha dit res de l'altre món però el que ha dit se li ha entès tot. No hi havia dobles intencionalitats, no hi havia... era tot directe. Això és una gran virtut."

Font: diari E-NOTICIES.CAT

Entrevista de Joan Carretero a El Temps

Tue, 03 Jun 2008 00:19:06 +0200

Entrevista a Joan Carretero a ELTEMPS

"El partit és tan seu com nostre, i no tinc cap voluntat de donar-me’n de baixa. Ara bé, si l’actual deriva d’ERC condueix a la situació que va viure Euskadiko Ezkerra –el 1993, els afiliats van aprovar-ne la fusió amb el PSE– i al final som una branca més del PSOE, ja no hi hauré de fer res, al partit.
No tinc cap interès a ser militant del PSC-PSOE".

Entrevista a Joan Carretero a ELTEMPS 30/05/2008,18:13 572.52 Kb

Un estudi de la UOC assegura que una majoria de catalans votaria a favor de la independ�ncia

Mon, 26 May 2008 21:25:33 +0200

www.tribuna.cat

20/05/2008 · Barcelona

En un referèndum democràtic per a decidir la independència de Catalunya, un 36,5% declara que hi votaria a favor, un 22,1% hi votaria en contra, un 27,1% s'abstindria i un 11,7% afirma que no ha decidit què faria. Aquests si més no són els resultats -limitats al Principat- que ofereix l'informe 'Llengua i identitat a Catalunya 2008' realitzat per la Universitat Oberta de Catalunya i que s'ha fet públic avui.

Aquests resultats adquireixen transcendència en el context europeu, doncs segons els criteris que la Unió Europea va definir per a acceptar els resultats d'un referèndum, amb motiu de la consulta a Montenegro, hauria de votar un 50% i més del 55% ho hauria de fer afirmativament, el que, segons l'enquesta, es complirien ambdues premisses, encara que canviarien les xifres segons la conducta dels indecisos: si cap no anés a votar, el vot afirmatiu seria del 62%; si la meitat anés a votar, i tots ho fessin en contra, el vot afirmatiu encara seria del 56%.

L'enquesta també descobreix que hi ha una majoria favorable que Catalunya organitzi els seus propis transports (57,6%), que el català sigui llengua oficial i de treball a la UE (54,8%), que l'administració catalana recapti i decideixi la distribució dels impostos (49%) i que les seleccions esportives catalanes puguin jugar partits oficials internacionals (39,3%).

Pel que fa a la identitat nacional, poc més d'un 31% declara que se sent tan catalana com espanyola; una mica més del 22%, que se sent només catalana; i el 19% diu que se sent més catalana que espanyola. El 36,5% dels enquestats ha declarat que votaria a favor en un referèndum per decidir la independència de Catalunya; un 22,1% hi votaria en contra; un 27,1% s'abstindria i un 11,7% ha dit que encara no sap què faria.

Ramon Tremosa creu que la diagnosi de Carretero �s la m�s encertada

Thu, 22 May 2008 22:11:14 +0200

www.reagrupament.cat

El prestigiós professor de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona i expert en finançament i infraestructures, Ramon Tremosa, creu que la diagnosi de Carretero sobre la situació d’ERC és la més encertada.

http://paper.avui.cat/article/dialeg/127102/congres/desquerra.html

En el seu article de dijous al diari Avui, el professor Tremosa analitza la situació d’ERC a les portes del proper congrés des del punt de vista de la precarietat de la situació actual, després dels dos tripartits, i de les pèssimes perspectives que tindria ERC dirigida per Carod o Puigcercós.

Després d’analitzar les davallades electorals consecutives i les seves causes, així com el fracàs dels governs tripartits en polítiques clau per a Catalunya, com el finançament i les infraestructures, el professor Tremosa conclou: “El 2010, i sense avenços clars en l’autogovern, ni Carod, ara ja obertament prosocialista, ni Puigcercós, que és qui sembla tenir el pacte de sang amb Montilla, no arribaran als quinze diputats”. I reivindica, finalment, com a anàlisi política més encertada, la feta per Reagrupament.cat: “En la diagnosi del mal, si més no, qui més s’hi acosta és el metge Carretero”.

Les Terres de l'Ebre mostren al carrer el rebuig al transvasament amb una multitudin�ria manifestaci� a Amposta

Sun, 18 May 2008 16:27:25 +0200

www.vilaweb.cat

Els organitzadors parlen de 30.000 persones i la policia ho rebaixa a 8.000 · El manifestants ocupen més espai que en la gran manifestació del 2000 · Manolo Tomás diu que el govern no pot desoir 'la veu de la gent'

Prop de 30.000 persones s'han manifestat a Amposta contra el transvasament de l'Ebre a l'àrea metropolitana de Barcelona (PDE i Twitter) segons la Plataforma en Defensa de l'Ebre. La policia ha rebaixat la xifra a 8.000. La marxa l'han encapçalat un grup de dones de l'Ebre amb pancartes que deien: 'Terres de l’ebre, la Catalunya enganyada', i 'Lo riu és vida, no al transvasament'. Entre els participants la Federació de Veïns de Barcelona i nombrosos polítics, entre els quals els regidors del PSC d'Amposta, polítics locals de diferents partits, amb una presència destacada d'ICV i representants d'Esquerra com Marta Cid, Uriel Bertran i Jaume Renyer. Hi ha participat també gent vinguda de Barcelona i el País Valencià, així com d'Aragó.
Al final de la marxa, que ha tingut un ambient familiar i festiu, l'escriptor i blocaire de MésVilaWeb Emigdi Subirats ha llegit el manifest, on ha acusat els polítics del govern català de 'botiflers'. El president de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, Manolo Tomás, ha dit a VilaWeb que el govern no podia desoir 'la veu de la gent', i que a partir d'ara canviarien moltes coses. 'Si no s'atura la canonada, la lluita continuarà', ha advertit Tomás.

La marxa ha estat més multitudinària que del 28 d'octubre del 2000, quan prop de 18.000 persones es van manifestar contra el Pla Hidrològic del PP. Els manifestants han ocupat més espai als carrers d'Amposta del que van ocupar en aquella ocasió.

Entre les organitzacions que hi han participat hi havia la Plataforma Metropolitana Contra els Transvasaments (PMCT) i Xúquer Viu, Unió de Pagesos, els representants dels quals han vingut amb tractors.

Reaccions polítiques

El cap de l'oposició i president de CiU, Artur Mas, s'ha solidaritzat amb els participants a l'oposició davant 'l'engany' del tripartit. 'Entenc la reacció', ha dit, 'perquè la gent de l'Ebre s'ha sentit traïcionada i enganyada', ha dit Mas, tot i que la seva formació política dóna suport al transvasament.

El govern no desisteix de fer el transvasament

Malgrat les últimes pluges, el govern manté al sistema Ter-Llobregat el nivell d'excepcionalitat 2 per sequera. L'augment de les reserves feia sortir automàticament d'aquesta excepcionalitat, però l'executiu es va reunir d'urgència dijous a la tarda per modificar (pdf) el decret (pdf) i mantenir les restriccions.

Panisello va dir a VilaWeb que l'objectiu del govern no és pas d'acabar la sequera, sinó de fer les obres del transvasament de l'Ebre. El portaveu de Xúquer Viu, Paco Sanz, també explica: 'El transvasament no ha servit sinó per donar ales als qui també defensen el transvasament de l'Ebre a València i a Múrcia, i el del Xúquer al Baix Segura. La posició del PP, que era morta, ara ha revifat. Costen d'entendre, les raons del govern català.'

Manel Mas , del PSC , un altre espanyolista carregat d'autoodi que vol manipular els mitjans de comunicaci�

Tue, 06 May 2008 05:00:22 +0200

El diputat del PSC al Congrés i exalacalde de Mataró, Manel Mas, demana al seu blog en un article titulat TV3. Privatitzada, cessar la periodista Mònica Terribas, responsable de l’informatiu La Nit al Dia, després de l’entrevista que va fer fa dues setmanes al president de la Genralitat José Montilla, en horari de màxima audiència.

Mas que crítica durament l’entrevista dient que “mentre el president contestava, darrera d’ell apareixia i desapareixia la imatge de la cara de Zapatero com si fos i fes un fantasmagòric control de les seves paraules”. Mas assegura que quan governava Jordi Pujol “una actuació semblant hagués estat impensable” i assegura que si hagués passat segurament hauria costat el càrrec a la periodista.

En aquest sentit, Mas, al final de l’article, planteja un dilema al director de comunicació de Montilla, Antoni Bolaño, i li pregunta si tornarà a portar el president al programa de Mònica Terribas o bé “en demanarem el cap? Crec que en tenim tot el dret”, conclou.

comentaris publicats a elsingulardigital.cat:
ÚLTIM COMENTARI: XICA
05/05/2008
Sempre amb la mateixa "acritud" amb vers al nostre estimat Jordi Pujol o es embeja? el sr. Montilla porta un guió fet i el Sr. Jordi Pujol no tenia guions. De una vegada que governin sensa pensar amb el pasat, si es que ho saben fer. O NO
joan
02/05/2008
deu ser cosa de la crosta
(Sata)Mas
02/05/2008
Aquest Mas és l'exemple típic de català acomplexat i omplert de rencor i autoodi. En el blog de Saül Gordillo se'n va parlar no fa gaire. Mala persona i exemple paradigmàtic de la merda mental que aquests sociates han escampat durant decenis.
AS
02/05/2008
Però si la Terribas sempre li fa la pilota !! Se li veu el llautó de lluny, Només fot canya als de CIU.
Antoni Casas
02/05/2008
Bon exemple de tarannà democràtic si senyor,aquet senyor te tot el deret de fe esment de que no li agrada com va fer la seva feina la Sra Terriba, peró demaná la seva dimissió el retrata, Jo com a ciutadá que pago els meus impostos demano que aquet senyor dimiteixi del seus carrecs, crec que us un peril democratic. Aprofito per felicitar a la Sra. Monica Teribes per el seu programa , programe que penso que el donen a unes hores que es mereix.Salut i Republica
A
02/05/2008
Rectificació; Al final el meu comentari correcte es: a unes hores que NO es mereix. Salut
MASsa a la dreta
02/05/2008
El PSC té un tic de dictadura, prepotència....posats a demanar caps,,,podíem demanar tots els que han portat el país a l'estat deplorable actual....Uhi! perdò, No, que són sociates i aquest no pleguen ni dimiteixen mai.
Voltaire
03/05/2008
PZC: espanyolistes. Fatxes i dèspotes!!!!!!!! Aneu al Regne Unit a agafar una miqueta de vida democràtica!!!!
PetitBotifler
02/05/2008
Comencen a estar molt nerviosos, a can botifler, i els pica la "Crosta"...

La Feria de Abril del PSC

Tue, 06 May 2008 04:37:34 +0200

L’anomenada Feria de Abril que se celebra cada any a Catalunya és un insult al poble andalús. És escandalós que la FECAC, una federació d’entitats pretesament culturals, en connivència amb el Partit Socialista, rebi cada any subvencions milionàries destinades a perpetuar el tòpic franquista de l’Andalusia flamenca, torera i rociera. És escandalós tenint en compte que es tracta d’un negoci privat controlat per les mateixes persones des de fa vint anys i que ha estat acusat reiteradament de falta de transparència i de pràctiques mafioses. Lluís Cabrera, membre del col·lectiu Els Altres Andalusos i fundador del Taller de Músics, em deia que “a cap entitat social, cultural, esportiva... no se li fa una cessió de metres quadrats públics a preu simbòlic ni se li donen subvencions ni un envelat que paga l’Ajuntament de Barcelona. Fem un parel·lisme i imaginem-nos el Sant Jordi traslladat a Sevilla i que el Casal Català d’allà tingués l’exclusiva de la distribució dels llibres i de les roses i rebés subvencions de l’Ajuntament sevillà, de la Diputació, de la Junta d’Andalusia i de la Generalitat de Catalunya. Al·lucinant, no? Doncs això és el que està passant amb la Feria de Abril que se celebra a Catalunya”.

No cal dir que al darrere, més enllà dels interessos econòmics, hi ha uns interessos ideològics i polítics coincidents amb els del PSC. D’aquí que el diputat Joan Ferran, conegut per la seva hispanoaddicció, hagi dit que “si la Feria de Abril no existís caldria inventar-la” perquè “Catalunya és, i vol continuar essent, un país plural”. La rèplica de Cabrera és aquesta: “És ridícul pensar que Catalunya és diversa i plural perquè celebra la Feria de Abril. La Feria de Abril és la ‘feria’ dels sevillans, no dels andalusos, per la senzilla raó que cada poble té la seva pròpia ‘feria’. És com si algú pretengués que la Festa de la Mercè fos la festa de tots els catalans. Es tracta de la mateixa política franquista del ‘nacionalflamenquismo’. Es volen crear dues comunitats enfrontades. Una de catalana i una d’andalusa-espanyola”.

Te raó Cabrera, i és que l’ideari socialista és aquest: dir a l’andalús que “és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya” i, alhora, impedir la seva integració tot fent-li creure que pertany a una ètnia diferent. D’aquesta manera, quan convingui, el PSC podrà utilitzar aquesta ètnia com a contrapès a l’augment de consciència nacional catalana o en contra de la reivindicació dels drets nacionals de Catalunya. Quines ironies que té la vida, no? Com que el PSC es nodreix bàsicament del vot espanyolista de l’àrea metropolitana de Barcelona, està condemnat, per raons de supervivència, a fomentar la mateixa política cultural que Franco. Aquesta és la raó per la qual afavoreix l’existència d’una Delegació de la Junta de Andalusia a Catalunya que, en paraules de Pedro Morón, una altra veu crítica andalusa i autor del llibre “Historias de la inmigración”, s’emmarca en el projecte “de control del vot a Catalunya per tal que no es perdi l’espanyolitat dels oriünds del sud”. D’això es tracta, d’evitar la catalanització dels nouvinguts. Els números de la subvenció ho diuen tot: Ajuntament de Barcelona: 10.000 euros; Generalitat de Catalunya: 85.000 euros; Diputació de Barcelona: 90.000 euros. Total: 225.000 euros. És a dir, el programa ideològic socialista finançat amb els diners de tots els catalans. Això és la Feria de Abril de Catalunya: un negoci privat vestit de multiculturalitat.

www.victoralexandre.cat

Maxi L�pez es casa

Thu, 01 May 2008 22:58:10 +0200

Des que Maxi Lòpez va marxar del Barça tot han sigut desgràcies, ell era el talismà de tots els títols que vam aconseguir i ell era qui apareixia sempre al capdavant de totes les celebracions, per això el trobem a faltar, amb ell segurament ara seríem a la final de la Champions i hauríem guanyat les dues últimes lligues, ara ell triomfa al FC Moscou i nosaltres ens morim de fàstic... esperem que torni algiun dia però si no torna almenys ens recomforta saber que a Moscou no passarà fred, la seva futura esposa, la cabaretera Wanda Nara, molt coneguda a l'Argentina per les seves fotos lleugera de roba i per algun video porno que corre per internet segur que li oferirà molta escalfor...

Profund malestar a les Terres de l'Ebre pel transvasament de l'Ebre a Barcelona

Fri, 18 Apr 2008 00:21:43 +0200

Després de l'anunci compartit d'ahir entre els governs català i espanyol on es va confirmar l'acord per transvasar aigua de l'Ebre a Barcelona per pal·liar la sequera d'alguns territoris del Principat, avui el degoteig de reaccions contràries a aquesta mesura han estat constants. Especialment incòmodes es troben els representants d'ERC d'aquest territori, que en un comunicat oficial -força ambigu- s'han reafirmat "contraris" a qualsevol tipus de transvasament, i afirmen que els representants republicans han de continuar fent pressió "des de dins" del govern per a modificar-ho.

http://www.racocatala.cat

De fet l'alcalde de Roquetes, el republicà Paco Gas, ha dit que no és cert que l'Ebre disposi de cabal sobrant per "enviar-lo" a Barcelona, i que la possible obra de soterrament de les canonades per a dur-lo a terme podrien malmetre l'ecosistema. En el mateix sentit s'han expressat la federació de regants de l'Ebre i l'alcalde de Tortosa, el convergent Ferran Bel, que han afirmat que "no hi ha excedent" d'aigua a l'Ebre. S'afegeixen així a les entitats que fa alguns dies van signar la Declaració de Lleida contra el transvasament.

Ahir el president de la Generalitat valenciana denunciava la incoherència de transvasar aigua de l'Ebre a Barcelona i no a altres zones del territori, com al País Valencià. En termes similars s'han expressat representants de l'administració Aragonesa, que és contrària al transvasament.

Cal recordar així mateix que el conjunt del pressupost de l'obra, en cas que s'acabi realitzant el transvasament, serà finançat amb la disposició adicional tercera del nou text estatutari del Principat, que és aquella "famosa" clàusula pensada per pal·liar el dèficit fiscal de Catalunya en forma d'inversions estatals en els 7 primers anys d'aprovació del text. Per tant els 160-180 milions d'euros previstos en la despesa aniran en detriment d'altres obres que hauria d'haver fet -i finançat- l'Estat al Principat i que ara es quedaran sense pressupost.

M�s sobre el barrut Baltasar... Baltasar replica als dirigents d'ICV de Terres de l'Ebre que "tenen les portes obertes" per anar-se'

Thu, 17 Apr 2008 23:10:58 +0200

comentaris reproduïts de elsingulardigital.cat

ÚLTIM COMENTARI: Fèlix

ICV abocada a la més absoluta marginalitat política. I jo que me n'alegro. Comunistes fora del Parlament. Dit això ... aquest pobre home no hi toca. És el paradigma de la ineptitut més absoluta ... i segueix. Deu tenir alguna altra filla per a col·locar i no pot marxar abans d'acabar "la feina". A la Lluna ja li ha enjoncat un sou de 60.000 Euritos. Digueu-li "tonto".

PERE S.

Quina humilitat, quin senyorío, quina educació, que exquisit....se m´acaben els adjectius per qualificar la positiva reacció del Baltasar amb els seus companys de partit !!!

Josep Nebot

M'encanten els comunistes, com els toquen les cadires, perden les bones formes kumbes i treuen el seu savoir faire stalinista.

Ricomana

Stalinisme en estat pur. I encara poden estar contents, els d'Iniciativa de l'Ebre, poden marxar tranquil·lament. Stalin els hauria enviat directament a Sibèria. No tenen dret de queixar-se. El Partit sempre té raó.

Marc

Amb quina cola estan enganxats aquests a la cadira? Farien bona propaganda de publicar-ho, fins i tot potser augmentarien els pressupostos de la gene...

Carles Forrellad

Senyor Baltasar: han de marxar els dirigents d'ICV de les terres de l'Ebre que exigeixen el compliment del programa electoral d'ICV i del pacte del Tripartit -ambdós documents s'oposen expressament a qualsevol transvasament de l'Ebre-, o vostè que ha incomplert el programa electoral d'ICV?. Sr Conseller, sap el significat de la paraula "coherència"? Aquest home li comencen a sortir els tics stalinistes forjats en la militància al PSUC. Per això s'enten tant amb en Montilla, qui el 1976 militava en el maoisme de la "revolució cultural" i els 30 milions de morts.

Francesc Baltasar, biografia no autoritzada

Thu, 17 Apr 2008 23:02:18 +0200

http://guillemsalascamprecios.blogspot.com/

reproduït del bloc de Guillem Salas Campreciós;

L’any 1974 Francesc Baltasar i Albesa arriba a Sant Feliu en qualitat de polític professional enviat pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), on exerceix de secretari general del Baix Llobregat fins l’any 1979. Segons companys de militància de l'època, com a conseqüència de la clandestinitat del PSUC, era habitual que els alliberats revessin un sou mitjançant feines a empreses privades. En el cas d'en Baltasar, tot i no ser periodista comença a treballar per “Mundo diario”, d'aquesta manera podia dedicar-se plenament a la política. Aquest fet, però, va propiciar l’impuls mediàtic de Baltasar amb la seva participació a la tertúlia esportiva La Barberia, com a tertulià del programa Bon dia Catalunya de Televisió de Catalunya o del programa Catalunya Nit de Catalunya Ràdio.

A les primeres eleccions democràtiques de l’any 1979 és escollit alcalde, càrrec que sostindrà fins l’any 2000. Durant aquests 21 anys les polítiques ambientals a Sant Feliu passen pràcticament per col·locar algunes plaques solars en edificis públics i peatonalitzar algun carrer cèntric. Com a contra punt, es va allargar en repetides ocasions la concessió d’explotació de la muntanya per part de la cimentera Sanson, tant la cantera com la continuació de la indústria dins el terme municipal de Sant Feliu de Llobregat. També cal destacar que el municipi pràcticament va duplicar el terreny construït, requalificant nombroses hectàrees de sòl i avançant progressivament cap a la zona forestal del Parc de Collserola. Al cap davant de moltes d'aquestes operacions urbanístiques, trobem a l'exregidora d'Urbanisme Maria Comellas, que en aquella època era la dona d'en Francesc Baltasar.

El desembre de 2003 Baltasar va ser nomenat secretari general del departament de Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat, fins al 21 d'abril de 2006 que va ser nomenat Conseller del Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH). Un temps abans, la seva ex-dona, Maria Comellas havia sigut nomenada Directora General de Qualitat Ambiental del DMAH

En les primeres declaracions com a Conseller de Medi Ambient va afirmar que posava com a garantia, les actuacions de protecció mediambiental i ecològiques que va fer durant el seu mandat a St. Feliu. L’actual alcalde, Juan Antonio Vazquez s’encarregava de rebatre aquestes paraules en una pregunta efectuada a l’entrevista amb l’alcalde, on responia amb un clar: “no crec que aquestes (les polítiques ambientals) fossin el principal aspecte a destacar de la gestió del Sr. Baltasar i d'Iniciativa per Catalunya-Verds durant els 21 anys del seu mandat”.

Actualment el conseller Baltasar té sobre la taula una llarga llista d'entitats i plataformes ecologistes opositores a unes polèmiques polítiques ambientals, sovint supeditades als interessos empresarials, com en el cas de Sant Feliu de Llobregat on la plataforma Aire Net ha hagut de mostrar una gran oposició ciutadana per aconseguir un gest del DMAH. Segons publicava El País, el 4 de novembre de 2007, Joan Saura ha elaborat una guia per ensenyar a negociar amb el gran nombre d'entitat que practiquen el que anomenen cultura del no. Segons dades de la Generalitat ja són més d'un centenar d'entitats i plataformes, i el nombre continuen creixent. Miquel Noguer, periodista de El País, assenyala que la guia cerca evitar la formació d'aquestes entitats, ja que un cop formades es fa més difícil realitzar les polítiques previstes pel poder català.

Nepotisme a la Generalitat

El 28 de desembre de 2006 al Diari Oficial de la Generalitat es va publicar el nomenament de Lluna Baltasar Comellas, filla del conseller Francesc Baltasar i de la directora de Qualitat Ambiental Maria Comelles. El càrrec que s'assignava al DOGC és el d'adjunta a l’Oficina de Comunicació de la Presidència. Actualment, mare, pare i filla poden gaudir de sous de l'administració pública, a més de dietes i xofers.

Les ministres descartades...

Tue, 15 Apr 2008 02:12:44 +0200

Una vegada més el gran estadista ZP no ens ha decebut, ha muntat un govern super fashion i molt xupi guai, amb un munt de dones ministres, nous ministeris i la petarda de la Chacon al cap davant de les tropes, ja només falten la cabra de la legion i la nancy de famosa. L'important són les formes, com que el fons està buit del que es tracta és de vendre molt de fum. Pel que sembla hi havien més nous ministeris preparats, el ministeri de bricolatge, el de manicura i el d'aerofàgia i afers culinaris i el de botons i cremalleres. A la foto tenim la imatge d'algunes de les ministres descartades, pel que sembla estaven molt ocupades quan ZP les va trucar, si haguessin agafat el telèfon ara serien ministres, llàstima! ...

CORRENT CR�TIC A CDC: "Converg�ncia ha d'optar per la independ�ncia"

Tue, 08 Apr 2008 23:34:16 +0200

www.enoticies.com

Joan Fonollosa, al plató de l'e-tv

El conseller nacional de CDC Joan Fonollosa, que ha impulsat el corrent Refundar Convergència, considera que la formació s'ha de declarar independentista al proper congrés del mes de juliol. "Convergència ha d'optar decididament per la independència", ha afirmat en una entrevista televisiva amb e-notícies. El corrent d'opinió proposa un 55% per a la independència de Catalunya perquè "és el percentatge que va exigir la Unió Europea amb el referèndum de Montenegro". El conseller nacional assegura, en aquest sentit, que "molts convergents estan per la independència" i que "he trobat molts suports". "La independència és el canvi que necessita Catalunya, en aquests moments no hi ha una altra solució", ha insistit.

En la seva opinió, el catalanisme ha fracassat en la seva intenció de "democratitzar i modernitzar Espanya" perquè "Catalunya és un país de comerciants i Castella sempre ha estat un país de guerrers". Fonollosa tampoc qüestiona el lideratge de Mas en el cas hipotètic que CDC es declarés independentista perquè "no es per a mi cap problema", però admet que probablement la federació amb Unió s'acabaria trencant. "Mirem de no fer-nos mal en aquest cas", ha manifestat.

Francesc Baltasar, un penques al que caldria expulsar de la pol�tica catalana

Fri, 28 Mar 2008 01:03:11 +0100

Respecte al trasvassament de l'Ebre que ara defensa el conseller de medi ambient, "l'ecologista" Baltasar, em pregunto com s'ha de qualificar a un polític que es burla dels ciutadans d'aquesta manera. Què deuen pensar les persones de bona fe que el van votar perquè s'oposaven al trasvassament?. Els polítics frívols, que fan promeses falses i que enganyen a l'elector han de ser expulsats de la política. Em pregunto per què serveix anar a votar cada quatre anys si després t'enganyen d'aquesta manera. Baltasar és un barrut, un jeta, que viu de la política des de fa anys, per ell i per molts amics seus d'ICV la política és un negoci, una oportunitat de viure de l'aire i de servir-se dels ciutadans. Almenys s'ha de reconéixer que els del PP són sincers, ells són franquistes, fatxes, anticatalans, puteros i males persones, no se'n amaguen, però tots aquests il.luminats d'ICV , del PSOE i algun d'ERC són encara pitjors perquè ells són tan poca-vergonyes com els fatxes, amb la diferència de que ells s'aprofiten de la bona gent que vota partits d'esquerres, s'aprofiten de les persones que realment sí que són ecologistes i realment sí que defensen el territori. El tunel de Bracons, el Quart cinturó, la MAT, ara el ressucitat trasvassament del PP , s'ha de ser molt penques per autoproclamar-se ecologista i permetre totes aquestes agressions constants al territori. Per higiene democràtica, per salut mental, per dignitat, a aquest barrut els ciutadans li haurien de clavar una bona coça al cul, he de reconéixer que amb tantes mentides i tants enganys ha arribat un moment en que molts polítics catalans em fan fàstic. O reaccionem i els fotem fora o acabaran ells amb el país.

En Carod marxa per la porta del darrera

Wed, 26 Mar 2008 01:14:45 +0100

Veient que tenia totes les de perdre el senyor Carod ha decidit no presentar-se a la reelecció, ha arribat un punt en que s'ha quedat sense credibilitat, ha abusat del tacticisme i dels tripijocs i com no podia ser d'una altra manera se'n va matant i presentant-se com una víctima. Ha estat víctima de si mateix , de la seva supèrbia i del seu maquiavelisme i també, lògicament, de l' "amic" Puigcercós, un conspirador professional, un saltataulells que l'unic que sap fer és maquinar i jugar brut. Pobre ERC! L'últim numeret del senyor Carod és intentar salvar la cadira acostant-se a En Carretero, no sé si ho fa per desacreditar-lo políticament, si ho fa per fotre al Puigcercós o si bé tot això no respon a res més que un nou numeret teatral muntat per Puigcercós i Carod per a que un controli el partit i l'altre sigui candidat. El millor que podrien fer aquests dos senyors és deixar d'embolicar la troca amb les seves collonades i deixar que ERC la dirigissin persones noves i que entrés aire fresc al partit. Ja ho vaig dir fa temps, "Carod acabarà com Joan Gaspart" i així ha estat, se'n va cinc minuts abans de que el facin fora.

A continuació reprodueixo el que ha dit avui el periodista Jordi Basté sobre el senyor Carod, unes paraules que deixen ben retratat al personatge i que demostren que per molt bon orador i molt bon líder que siguis si et dediques a enganyar i a prendre el pèl a la gent i a tractar a la resta dels humans com si fossin éssers inferiors a la llarga tens totes les de perdre.

RAC 1 retira la invitació a Carod-Rovira per "mentider"

Basté, al centre, amb companys de RAC 1

El periodista de RAC 1, Jordi Basté, ha criticat, durant el programa matinal de l'emissora de Godó, l'encara president d'Esquerra i vicepresident del Govern, Josep Lluís Carod- Rovira, per avançar a Catalunya Ràdio que no es presentaria a la reelecció a la presidència del partit, quan tenia aparaulada la seva presència als estudis RAC 1 per a demà. Basté ha retirat la invitació a Carod i ha lamentat que el vicepresident del Govern "hagi fet, un dia més, de la mentida, bandera".

"Carod-Rovira ha anunciat que no es presenta a la reelecció per a la presidència. Ho ha dit en una entrevista amb el Bassas quan havia pactat demà ser a l'estudi amb nosaltres després de l'entrevista que li va concedir al Xavier Bosch ara fa una setmana al diari Avui. Evidentment, un dia més, Carod-Rovira i el seu departament de Comunicació, han tingut la mentida com a bandera. Em sap molt greu, però renunciem a la presència de Carod-Rovira per a demà per falta de paraula i per mentida. Si aquest ha de ser l'home que ha de guiar Catalunya cap a la independència dubto que mai la tinguem, ni al 2014 ni al 3024", ha lamentat el periodista.

"Poca paraula, molta retòrica, i sobretot, moltes, moltes mentides. Això sí, segons els oients de 'El món a RAC 1' a través dels seus SMS, Carod i Puigcercós tenien un empat tècnic. Potser un dia explicarem aquesta història", ha advertit finalment Jordi Basté.

Posteriorment, Basté ha reconegut que la retirada de la invitació a Carod "alguns ho poden interpretar com un atac de banyes", i ha argumentat que "diem que és mentida perquè ara fa 6 dies Carod tenia previst assistir al programa d'avui" a RAC 1. "Dilluns a la tarda ens van trucar dient que no podria venir per temes de Govern", ha recordat, a més d'apuntar també que "si anar a una emissora es tasca de Govern, endavant les atxes". "El departament de comunicació ens va garantir que la de RAC 1 seria la tercera entrevista, després de TV3 i de l'Avui".

"Si Carod vol considerar RAC 1 la vintena emissora ens semblarà molt bé, però sobretot que ens ho digui, només cal que ens ho digui, ja està, punt i final", ha deixat clar el periodista, per tot seguit considerar que "el que no pot ser es que ens diguin: 'vindrà aquest dia', després ens ho desconvoqui per tema de Govern i després de desconvocar-nos veiem que se'n va a una altra emissora".

"És un problema de falta de rigor de Carod i el seu departament de comunicació. Punt i pilota. Ni atac de banyes ni res. Magnífic per l'Antoni [Bassas], magnífic per Catalunya Ràdio i magnífic per la professió", ha reiterat Basté, per tot seguit sentenciar que "ara som nosaltres els que diem que per raons òbvies, que una persona que diu el que diu i que després no compleix la seva paraula, més val no convidar-lo".

Mor l�historiador, editor, advocat i pol�tic Josep Benet

Wed, 26 Mar 2008 01:00:25 +0100

http://www.elsingulardigital.cat

Josep Benet ha mort aquesta matinada a Barcelona a l’edat de 87 anys després de diversos dies ingressat a un hospital per una insuficiència respiratòria. Benet (Cervera, 1920) ha estat una personalitat molt important en la història d’aquest país. Com a polític, va ser un dels dirigents més destacats del moviments antifranquistes, va ser el senador més votat de les primeres eleccions democràtiques i portaveu de la coalició unitària Entesa dels Catalans. Reelegit el 1979, l’any següent va ser diputat al Parlament de Catalunya i el 1982 candidat a la presidència de la Generalitat. A les últimes eleccions, però, havia manifestat el seu recolzament per Convergència i Unió.

Com advocat, va defensar desenes de joves antifranquistes davant els consells de guerra i els Tribunals d’Ordre Públic. Com editor, va ser, director a la clandestinitat, de les Edicions a París, on va publicar sota pseudònim “Catalunya sota el règim franquista” (1973) i “Marixisme català i qüestió nacional catalana” (1974).

La seva carrera com a historiador no ha estat menys important. Va ser el primer director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Va publicar desenes d’obres entre les que destaquen “El president Tarradelles en els seus textos” (1992), “L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya” (2003) o “El president Companys, afusellat” (2007) i en aquests moments estava a punt de publicar una biografia sobre el sindicalista Joan Peiró i dijous surt a la venda el primer volum de les pròpies memòries.

Aquest matí diferents personalitats catalanes han fet declaracions respecte la importància d'aquesta pèrdua i la seva relació amb l'historiador. Per exemple, l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, qui s empre va considerar Benet "un mestre" l'ha qualificat de gran "referent per Catalunya". "Benet va contribuir a remuntar el país després de la guerra país i durant el franquisme i pot marxar ben tranquil perquè ho fa amb la motxilla plena", ha assegurat el president.

Reaccions entorn la figura de Benet
El cap de llista d’ICV-EUIA al Congrés, Joan Herrera qui ha lamentat la mort de Benet l’ha qualificat de “referent del catalanisme i política d’esquerres”. I per la seva banda, el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras ha considerat que Benet ha estat una “figura fonamental per Catalunya com a model de dignitat” i a més, ha destacat el seu protagonisme dins d’una generació que es va sobreposar al pes del Franquisme.

El Bar�a demana aturar el "genocidi al Tibet"

Wed, 26 Mar 2008 00:57:15 +0100

Reproduït de www.e-noticies.com

PENGEN PANCARTES AL CAMP NOU
El Barça demana aturar el "genocidi al Tibet"
El president del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta, va expressar la seva solidaritat al poble tibetà en una trobada amb el director de la Fundació Casa del Tibet, Thubten Wangchen, durant el darrer partit de lliga al Camp Nou. Laporta va obsequiar a Thubten Wangchen amb el llibre "Barça, el mite d'un país", i el director de la Fundació Casa del Tibet va regalar al president del Barça el llibre signat pel Dalai Lama "L'Art de la Felicitat", a més d'una bandera tibetana i una cata blanca.També a la segona graderia de l'estadi es va penjar una pancarta amb el text "Prou Genocidi al Tibet. Stop Genocide in Tibet", i durant tot el partit algunes banderes tibetanes van onejar en diferents punts de les graderies. La Fundació Casa del Tibet promou la campanya internacional Sos Tíbet, amb l'objectiu de recollir signatures per un manifest dirigit al COI, Parlament Europeu i ONU exigint un immediat canvi d'actitud del govern xinès en relació al Tibet.

Ramon Tremosa: "ERC se'n va als 7-8 diputats si d�na suport a Montilla"

Mon, 24 Mar 2008 16:55:46 +0100

www.enoticies.com

SEGONS RAMON TREMOSA

Ramon Tremosa és professor de Teoria econòmica a la UB

El professor de la Universitat de Barcelona Ramon Tremosa, expert en balances fiscals, va augurar durant la seva participació al programa de Catalunya Ràdio L'Oracle el passat dia 10 de març que Esquerra "se'n va als 7-8 diputats" a les properes eleccions al Parlament. Tremosa, segons ha sabut ara e-notícies, va afirmar que "si Esquerra continua donant suport al tripartit, segueix mantenint president Montilla a canvi de res, a les properes autonòmiques se'n va als 7-8 diputats i, per tant, a la marginalitat". "A Esquerra -va afegir- se la va votar, i va treure uns grans resultats, quan tenia un discurs trencador de l'Estat autonòmic i de la cotilla que suposa per Catalunya".

Marta Bosch, la presentadora m�s er�tica

Thu, 20 Mar 2008 01:22:02 +0100

Els nostres polítics rivalitzen per veure qui és més incompetent i més mentider, per això de tant en tant és recomanable evadir-se i pensar en la preciosa Marta Bosch. la presentadora més eròtica dels Països Catalans, la temperatura de la meva tele puja cada dia més i és que la Marta és una dona explosiva...

El govern franc�s vol que la UE estudi� un boicot a la cerim�nia dels Jocs de Pequ�n

Wed, 19 Mar 2008 00:40:22 +0100

www.vilaweb.cat.-

Comencen a sorgir veus a favor de gestos de càstig al règim xinès per la repressió contra els tibetans

Les veus que criden a castigar políticament la Xina per la vulneració dels drets humans al Tíbet comencen a agafar força. Avui, el ministre d'afers exteriors francès, Bernard Kouchner, ha afirmat que la Unió Europea hauria d'estudiar de boicotejar la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de Pequín. Ahir, el govern britànic ja va afirmar que la reputació de la Xina estava en qüestió per la repressió dels independentistes tibetans.

L'associació Reporters Sans Frontières i també Human Rights Watch proposen boicotar políticament els Jocs Olímpics de Pequín, atès que el boicot total no tindria pas gaire èxit. En aquest sentit, demanen als caps de govern i d'estat que no vagin a la cerimònia d'inauguració.

La repressió dels independentistes

Les institucions tibetanes a l'exili parlen de centenars de morts per causa de la repressió de la policia xinesa de les protestes dels últims dies. N'hi ha hagut a Lhasa, però també a molts altres llocs del Tíbet, com a la regió de Sixuan. Allà, a Ngaba, la policia va disparar contra una manifestació de monjos budistes. Pequín ha negat que la policia hagi disparat contra manifestants, però avui el Centre Tibetà pels Drets Humans i la Democràcia ha publicat aquestes fotografies (advertim de la duresa de les imatges) que evidencien l'ús d'armes de foc.

Justament avui el Dalai Lama ha dit que dimitiria com a líder tibetà si la violència envers els tibetans s'agreujava: 'Si les coses es descontrolen, la meva única sortida serà dimitir completament'. Ha fet una crida a la moderació entre xinesos i tibetans, just el dia que la Xina ha enviat milers de soldats al país perquè reprimeixin amb força qualsevol altre intent d'alçament. A moltes ciutats del món, com a Barcelona (mireu-ne el vídeo), hi ha hagut concentracions de solidaritat amb el poble tibetà.

Avui també el líder xinès Wen Jiabao s'ha referit a la crisi per primera vegada, tot acusant el Dalai Lama d'instigar la revolta, iniciada la setmana passada, en l'aniversari de l'ocupació del país. A més, ha titllat de 'mentida' l'acusació del líder tibetà, que parla de genocidi al seu país, i ha rebaixat a tretze els morts d'aquests dies en les protestes, enlloc dels vuitanta que diuen els tibetans exiliats. Els periodistes estrangers han estat expulsats de la zona i l'entrada al país s'ha restringit.

El termini que el govern xinès va donar als manifestants tibetans perquè es lliuressin s'ha acabat. El govern tibetà a l'exili insisteix a dir que la situació és crítica, i que aquests últims dies centenars de tibetans han mort sota la repressió xinesa.

El secretari general de l'ONU, Ban Ki Moon, ha demanat contenció a les autoritats xineses, però ha descartat de fer cap intervenció.

Als carrers de la capital del Tíbet, Lhasa, hi ha tensió i preocupació per com pot actuar l'exèrcit xinès. De fet, segons fonts consultades per VilaWeb, la policia xinesa va començar, unes quantes hores abans d'acabar-se el termini, a identificar els autors de les protestes: els feia agenollar en línia al carrer, els colpejava perquè donessin més noms i se'ls enduia amb camió.

Força organitzacions de defensa dels drets humans i la comunitat tibetana que hi ha escampada pel món ha reclamat una intervenció de la comunitat internacional. De moment, les veus de condemna de la repressió xinesa han estat molt contingudes, fins i tot la de les Nacions Unides. Ban Ki Moon va dir ahir al vespre que estava preocupat per la violència contra els manifestants tibetans, que havia demanat a les autoritats xineses que no s'excedissin i que l'ONU estaria atenta als esdeveniments. Tot amb tot, va descartar una intervenció de les forces de pau de l'ONU al Tíbet. En realitat, la qüestió del Tíbet ni tan sols ha format part de l'ordre del dia de la reunió del Consell de Seguretat, on precisament la Xina pot vetar les decisions que s'hi prenguin. Un altre membre permanent del Consell com Rússia considera que el conflicte tibetà és un afer intern de la Xina i que, per tant, no pertoca a l'ONU.

Tensió a la concentració de Barcelona

Mentrestant, hi ha hagut protestes a força ciutats del món. A Barcelona uns tres-cents manifestants es van concentrar ahir al vespre davant el consolat xinès de Barcelona, a l'avinguda del Tibidabo.

Els concentrats, convocats per la Casa del Tíbet, criticaven l'ocupació xinesa del Tíbet i en reclamaven la independència. També duien pancartes amb la fotografia del Dalai Lama, i cridaven 'prou assassinats'. Al final, hi va haver empentes perquè els manifestants volien arribar just davant el consolat xinès, des d'on els filmaven, però la policia els ho impedia. Un concentrat va aconseguir d'enfilar-se a la tanca del consolat, però els agents el van fer baixar de seguida.

Marta Ferrussola t� ra�, a mi tamb� em molesta tenir un president com Montilla

Sat, 15 Mar 2008 05:42:24 +0100

Pels catalans és ben trist tenir un president tan gris i tan mediocre com aquest senyor Montilla, el qual per no ser no és ni català. Això no és un fet banal ni anecdòtic, el minim que se li ha de demanar al President de Catalunya és que sigui català, com es fa en tots els països normals del món, i no val això de dir que tothom que viu i treballa a Catalunya és català perquè és fals, com és fals que tothom que viu i treballa al Japó sigui japonés. Per altra banda hi ha gent que viu a Catalunya i no treballa i no per això deixen de ser catalans, com també hi ha persones d'aquí que viuen a l'estranger i no per això deixe de ser catalans. Va ser molt penós veure un senyor de Cartagena fent de president de la Generalitat Valenciana i ara també és penós veure aquest tal Montilla fent de president de Catalunya, ell és qui des de Madrid es va encarregar de dir que l'estatut s'havia de retallar i qui va enganyar Acció Cultural del País Valencià amb el tema dels repetidors. Compte! no estem parlant d'un senyor nascut a fora que ha vingut a viure aquí i s'ha convertit en un català més, estem parlant d'un colon espanyol que milita en un partit tan espanyolista i centralista com el PSOE. Es senyor Montilla no és com per exemple un Fidel Castro,que va néixer a Galícia però que ningú discuteix el seu caràcter cubà ni d'un Schwarzenegger, nascut a Àustria però integrat dins la cultura americana com un més, estem parlant d'un Zaplana2, un colon espanyol tipus Hernan Cortés que ha vingut aquí a explicar-nos les meravelles de la gran Espanya.

Cau un altre putero del PP balear que es pagava les seves festes amb els diners dels ciutadans

Sat, 15 Mar 2008 05:36:10 +0100

www.lobbyperlaindependencia.org

L'amic d'El (In)Mundo, Rodrigo de Santos, investigat per si va gastar 45 mil € en puticlubs

Reproduït de www.diaridebalears.cat

Crònica Negra

La Fiscalia investiga si Rodrigo de Santos va gastar 45 mil € de Cort en ‘puticlubs’ / Les gestions efectuades pels agents relacionen els pagaments amb locals d’homosexuals

P.M. Palma. Javier Rodrigo de Santos, extinent de batle i exregidor d’Urbanisme de Cort, és objecte d’una investigació per part de la Fiscalia Anticorrupció i del Grup de delinqüència econòmica del Cos Nacional de Policia (CNP). Rodrigo de Santos és sospitós d’haver gastat més de 40 mil euros en clubs de cites amb la targeta de crèdit de Cort. El delicte pel qual podria ser acusat és el de malversació de diners públics.

L’exregidor va ser citat ahir a declarar a la Fiscalia, sense que hagi transcendit el resultat de la diligència. Dins de les investigacions dutes a terme, es tenen també fortes sospites que tots els ‘puticlubs’ en què es van fer els pagaments s’ofereixen serveis de relax amb homes. L’«alarma» es va encendre fa poc més d’un mes, quan responsables de Cort van comprovar que una sèrie de despeses de la targeta de l’exregidor eren si més no «estranyes». L’esmentada targeta s’havia utilitzat a hores tan intempestives com les quatre de la matinada, o les set del matí, i en empreses amb activitats que apareixen al comprovant de pagament, no es corresponen amb el «servei» que en realitat ofereixen.

A partir d’allà es va començar a treballar per part de la Fiscalia i del CNP. Així, es va constatar que aquestes despeses es van iniciar a finals de 2005 i, l’últim per aquests conceptes, és de finals de maig o principi de juny de 2007, és a dir, després que el partit de Rodrigo de Santos (PP) perdés la majoria absoluta a Palma.En fer-se el recompte de la quantitat de diners de les arques municipals gastada per rebre aquests serveis, es va obtenir la suma d’uns 45 mil euros.

En arribar a aquest punt de la investigació, es va treballar en el sentit de tractar d’aclarir si la targeta amb què s’efectuava el pagament era utilitzada personalment per l’exregidor o, tanmateix, si podia donar-se la circumstància que fos una altra persona la que va utilitzar-la en nom seu. En aquest sentit es va identificar plenament els ‘puticlubs’ on s’havien efectuat els pagaments. La majoria d’ells s’anuncien en pàgines web. També, la majoria estan ubicats a l’Illa, llevat d’excepcions d’altres ciutats de l’Estat.

Dilluns horabaixa passat la Policia va citar a les dependències de la Direcció Superior un grup dels ‘al·lots’ que haurien prestat els seus «serveis» a la persona que va fer els pagaments amb la targeta de crèdit de Cort.En les seves declaracions, tots ells van dir que reconeixien Javier Rodrigo de Santos com la persona que havia visitat el club de cites i amb qui havien dut a terme diferents ‘serveis’. Una vegada complerta aquesta nova diligència, dimarts passat, es va lliurar una citació a Rodrigo de Santos perquè l’endemà (ahir), es personàs a la Fiscalia de Balears, a la plaça bisbe Berenguer de Palou.

A l’hora que li van indicar l’extinent de batle i ara funcionari d’Hisenda a Palma va comparèixer amb el seu advocat. Sembla ser que li van dir que l’havien citat perquè fes declaració en qualitat d’imputat, per un presumpte delicte de malversació de diners públics. Més d’una hora després Rodrigo de Santos i el seu advocat van sortir de la Fiscalia, sense que hagi transcendit el resultat de la diligència. Sembla ser que per part de la Policia Nacional, i en concret del Grup de delinqüència econòmica, les investigacions es donen per acabades, llevat que apareguessin altres noves dades que es considerassin importants.

RAMON TRERMOSA: M�s PSC = menys tripartit

Fri, 14 Mar 2008 00:57:48 +0100

reproduït del diari avui.-

ELS SOCIALISTES PUGEN MENTRE CIU I ERC ES BARALLEN

Més PSC = menys tripartit

Ramon Tremosa i Balcells / Professor de teoria econòmica a la UB / www.ramontremosa.cat

Dijous passat sopava amb uns amics d'Esquerra, algun dels quals amb càrrec a l'actual govern, i per un cop a la vida vaig clavar un resultat electoral: tot i que en unes generals sempre augmenta força la participació en relació amb unes catalanes, vaig dir que Esquerra no arribaria als 300.000 vots i que amb prou feines passaria de 3 diputats (i això que van salvar el de Girona per poc més de 3.000 vots, potser gràcies als insults de Pizarro als empresaris gironins). Des de l'any 2003 he estat dient a aquests amics que no veia gens clara l'aposta estratègica d'Esquerra, tot i que ells em deien que els escèptics érem quatre gats i que el gran gruix dels militants i dels votants d'Esquerra avalaven els tripartits.

ESQUERRA VA MANTENIR EL SEU PES ELECTORAL el novembre de 2006 amb 21 diputats, per la qual cosa es pot deduir que el seu rebuig al nou l'Estatut no li va passar factura. La dutxa freda, però, que va suposar el segon pacte amb el PSC, actor i còmplice principal de la retallada de l'Estatut del Parlament, ha fet d'Esquerra un escolanet submís del PSC com ICV. Una Esquerra fora del govern segurament ara estaria capitalitzant el desgavell del darrer any i el no desplegament del nou Estatut en vigor. El primer tripartit va ser acceptat per molts votants a contracor, perquè suposava donar una oportunitat al federalisme del PSC i a l'alternança al govern. Aviat farà cinc anys que el PSC governa i els avenços en autogovern encara estan per arribar. Cada dia que passa sense resultats suposa menys vots futurs per a Esquerra.

HI HA UNA FRASE DE MONTILLA EN EL SEU debat d'investidura ("Senyor Mas, jo no hauria retallat tant l'Estatut com vostè") que a Esquerra donen per bona, però que no és compartida per bona part del seu electorat. La traïció del PSC en la tramitació de l'Estatut a Madrid és més gran que la de CiU: Esquerra va regalar al PSC el govern i aquest darrer no va actuar amb cap lleialtat en el tràmit a Madrid del nou Estatut, i fins i tot va expulsar Esquerra del govern sense escrúpols. CiU ja està purgant els seus darrers anys al govern amb el PP i Artur Mas ja està penant el seu pas per la Moncloa, però al PSC tot li és permès. Per què es demana a CiU la independència de Catalunya quan el PSC encara no ha aportat la independència de l'aeroport de Girona? Fins quan durarà la butlla del PSC?

AQUESTES ELECCIONS CONFIRMEN QUE EL PP no pot guanyar unes eleccions contra Catalunya però el seu discurs contundent contra ZP es mantindrà, ja que la seva dolça derrota en dificultarà la catarsi, a l'estil del PSOE l'any 2000. L'amenaça de canvi de la llei electoral ja s'està brandant per frenar cap concessió important de poder real a les insadollables autonomies. Els tripartits d'Esquerra no estaven pensats per a aquest escenari i un ZP consolidant-se a Madrid fa temps que menysté públicament els republicans. El PSC ja ha demostrat quin és el seu model d'Estat i ara ZP no tindrà cap problema per desplegar a conveniència el que quedi del nou Estatut. I si aquest és retallat al Tribunal Constitucional no passarà res (Pepiño Blanco dixit).

L'EXCEL·LENT RESULTAT DEL PSC ÉS LA culminació suïcida de l'enfrontament caïnita entre CiU i Esquerra. Tots dos partits l'han fet bo, donant-li una credibilitat i una pàtina catalanista que a Madrid, al Parlament realment important, encara està per demostrar. CiU aprovant-li la retallada de l'Estatut i Esquerra regalant-li el poder dues vegades, i tots dos satanitzant el PP, han facilitat extraordinàriament la feina. Al PSC el va delatar el seu subconscient en presentar la frase "ZP i Rajoy no són el mateix", quan PSOE i PP comparteixen dèficit fiscal català, dissenys radials de l'AVE i models centralitzat de gestió d'aeroports, però CiU i Esquerra se segueixen barallant entre ells. Jo esperava que CiU també baixaria, atès l'elevat nombre de votants que veia migrar cap al PSC, però CiU ha començat a recuperar un important vot prestat a Esquerra que se sent definitivament estafat pel segon tripartit ("Si tu no hi vas, el tripartit es queda"). A CiU, però, encara se la veu massa amargada per no haver recuperat el govern. CiU ha de saber obrir la seva casa gran del catalanisme també als que van oposar-se a l'Estatut i ha de proposar una sortida per al país davant de l'asfixiant centralisme madrileny. Cal un salt en l'autogovern que no serà possible fins que CiU i Esquerra no cooperin.

L'EXCEL·LENT RESULTAT DEL PSC pot precipitar, paradoxalment, el final del tripartit. La caiguda d'Esquerra a les municipals (40% dels vots) s'accelera ara amb la davallada a les generals (60% dels vots) i amenaça de deixar Esquerra a les properes catalanes en deu diputats si manté el "qui dia passa any empeny". Si Esquerra a Madrid segueix regalant els seus vots al PSOE a canvi de la "governabilitat" tornarà el 2012 a tenir-hi un diputat. Conec gent que encara ha votat Esquerra, però donant-li una última oportunitat abans de passar al vot en blanc, a l'abstenció o a CiU. Sigui quin sigui el proper candidat d'Esquerra al Parlament, amb quin balanç s'hi presentarà si tot segueix igual? El nou model de finançament, que ara s'haurà de negociar en un context de dura recessió econòmica i amb un PSOE reforçat, i que explica el pessimisme d'alguns catedràtics propers al PSC sobre els resultats a obtenir, posen el tripartit, com diria Xavier Roig, entre l'Espanya i la paret.

ERC, partit independentista o crossa nacionalista?

Thu, 13 Mar 2008 02:13:58 +0100

www.enoticies.com.-

ERC, partit independentista o crossa nacionalista?

Caldria revisar a fons els annals del futbol català, però em sembla que seria difícil trobar el cas d’un club mínimament solvent que, havent davallat a segona divisió, posés en mans del mateix entrenador el projecte de tornar a primera. A favor, és clar, hi podrien influir factors de caràcter sentimental, en el sentit que la qualitat humana de l’entrenador esperonés el club a mantenir-lo en el càrrec, però és evident que en l’àmbit de la rendibilitat esportiva seria un error difícil d’explicar. Esquerra Republicana es troba ara mateix en aquesta situació. Sens dubte hi ha factors exògens que hi han influït, com ara la inveterada por al PP –com si el PSOE no hagués estat sempre nefast per a Catalunya-, però ha estat la invisibilitat dels republicans en el govern allò que ha conduït aquest partit a l’atzucac en què es troba.

Quan un partit independentista decideix lliurar el govern de Catalunya a una força netament espanyolista com és el PSC, ha de tenir molt clares les contrapartides que en traurà. Altrament no sols no podrà justificar el pacte, sinó que aquest pacte esdevindrà un suïcidi. I així ha succeït. No és estrany que ara s’imposi un rentat d’estómac. Un rentat d’estómac que ha d’anar molt més enllà de la sortida de Joan Puigcercós de la Generalitat. Entre altres coses, perquè ningú no és prou ingenu per creure que l’esmentada sortida respon a una assumpció de responsabilitats. Al contrari, tothom sap que Puigcercós té un projecte personal de lideratge en el si d’aquest partit i que és aquesta la raó per la qual ha deixar de ser conseller. Cosa que potser el beneficiï a ell, personalment, però que perjudica la imatge republicana mostrant-la com una força més àvida de poder que no pas d’independència nacional. Els militants, en particular, i els simpatitzants en general, mereixen un respecte. Hauria estat diferent si Puigcercós, en qualitat d’arquitecte dels dos tripartits, hagués reconegut públicament el fracàs espectacular de la seva estratègia i, conseqüentment, hagués presentat la dimissió com a secretari general del partit. Aquest sí que hauria estat un gest noble per part de la persona que ha convertit ERC en la crossa catalanista del Partit Socialista en la mateixa mesura que ICV n’és la crossa ecologista. És a dir, que el PSC, sense cap programa polític, presentant només Mariano Rajoy com a home del sac, n’ha tingut prou per triomfar electoralment i fondre com dos gelats al sol ERC i ICV. És trist, però és lògic. En unes eleccions es voten sigles no crosses.

Víctor Alexandre

Daniel Solano: Cr�nica d'una patacada anunciada

Tue, 11 Mar 2008 01:02:07 +0100

www.poliblocs.cat.-

Pels independentistes, les eleccions espanyoles tenen ben poc interès i, en aquest cas, han estat utilitzades per a castigar la direcció de la formació republicana. Esperem que, finalment, s'hagi entès el missatge i s'obri un procés sincer de renovació en la cúpula d'ERC. Ja varem anunciar aquesta patacada en posts escrits ara fa messos. En tinc tants que no sé quin enllaçar. El daltabaix era evident i del tot previssible. Fins i tot en Carretero ho va anunciar. ERC ho podria haver impedit adoptant mesures internes, però la poltrona és molt temptadora i al final només els clatellots provoquen canvis. Massa interessos personals en joc. Pobre país nostre. Sempre estem igual. Els independentistes descontents amb l'actual direcció d'ERC han optat per camins diferents. Els més esquerranosos han votat PSC, per fotre el PP. Els més catalanistes han votat en blanc o s'han abstingut, en comptes de votar CiU. La qüestió és que pactant amb els socialistes ERC va en caiguda lliure. Si no, mireu les dades. Això ja ha passat a d'altres països amb altres formacions. Només es pot pactar amb els unionistes si controles el govern. Si no, més val estar-se a l'oposició. Recordem que des de l'oposició, ERC va experimentar el seu creixement históric més gran. Des que és al govern, només perd llençols a cada bugada. Si no hi ha canvis profunds, si no es redreça el rumb, la desfeta també serà històrica. Ja s'han comés massa errors. Per tant, és evident que cal un canvi de líder (i en aquest punt, no sé si Puigcercós respón a aquest criteri, donat que forma tandem amb Carod). També cal un canvi d'estratègia. No podem seguir pactant únicament amb el PSOE. ERC ha de mantenir l'equidistància i jugar amb les altres forces. Castigar als socis que la traeixen i treure pit i orgull. Si cal, donant cops a la taula i deixant plantats governs. Els dies de placidesa del govern Montilla haurien d'estar comptats. L'elector no volia una ERC responsable, sino una ERC amb caràcter i collons. Si treballem per la independència, no podem convertir-nos en funcionaris. S'equivoquen els que diuen que d'ençà de l'Estatut, Catalunya ha estat enganyada. No. Catalunya porta enganyada des de fa 300 anys. A qui van engalipar amb l'Estatut va ser a ERC i a CiU. I ara, a les eleccions més irrellevants pels nacionalistes, comencen a caure les garrotades. El desprestigi d'aquestes dues formacions és complert. La victòria de les formacions unionistes és evident. Han desfet l'estatut i ara passen a conquerir el poder. Mentrestant, CiU manté el seu pitjor resultat pels pèls i ERC s'enfonsa. Fins quant no ens adonarem que només fent un front comú contra els catalans unionistes els sobiranistes tindrem alguna oportunitat de recuperar-nos? Això no vol dir que ERC i CiU hagin de formar govern. ERC ha d'estar-se a l'oposició fins que guanyi les eleccions, com l'SNP escocès. Perquè CiU, de moment, no és independentista. Tanmateix, ERC i CiU s'han d'acostar en els temes de país. D'entrada, totes dues formacions han d'apostar sense complexos pel dret a l'autodeterminació, sense eufemismes estil "dret a decidir", que no vol dir res. Si CiU és nacionalista, que ho demostri. Amb iniciatives puntuals conjuntes, CiU i ERC sumades tenen una majoria còmoda al Parlament que els permet tirar endavant reformes, propostes i referèndums de tota mena en aquest sentit. Cal una candidatura conjunta pel dret de Catalunya a l'autodeterminació. Finalment, lamentar el boicot a la recollida de signatures pel Dret a Decidir per part de la policia. Trist, antidemocràtic i patètic. També molt indicatiu que avui cap mitjà en parli.

Salvador Card�s: " Par�bola del mal servent"

Sat, 08 Mar 2008 04:52:53 +0100

Salvador Cardús denuncia un cop més en aquest article de elsingulardigital.cat la ineptitut, les males arts i la inutilitat dels actuals dirigents de CiU i ERC:

Paràbola del mal servent
07/03/2008 · Salvador Cardús i Ros
No recordo de cap altres eleccions de cap mena on Catalunya, com a voluntat política, hagués fet un paper tan galdós, on els partits nacionalistes s'haguessin anul·lat mútuament fins a aquest punt. No és una mera coincidència amb aquesta invisibilitat que ERC i CiU ja no es presentin a ells mateixos com a nacionalistes. Per vies diverses, s'han anat negant a ells mateixos com a subjectes polítics. ERC insisteix en la seva estratègia de Cavall de Troia que l'obliga a situar-se dins de les files nacionalment enemigues. El nivell no ja d'incoherència sinó de dissonància cognitiva entre el que sostenia el candidat Ridao i la seva acció política a Catalunya, rebentava els timpans. CiU arrossega encara el llast del ressentiment per les carbasses que li va donar Montilla per formar govern i no s'ha refet d'haver estat seduïda i abandonada per Zapatero amb el pacte de l'Estatut. No és estrany que Duran i Lleida no aconsegueixi fer creïble la seva pròpia intelligència política, exigint que se'ns respecti, però havent de predicar enmig d'un laberint d'estratègies fracassades.

Bé: ja veurem com acaba tot plegat, i és prudent que no comencem a demanar el compte abans que ens hagin servit l'àpat. De moment, tot el vot el blanc i tota l'abstenció prevista que provingui del desengany, hauria de ser considerada prou seriosament. Diumenge a la nit, a Catalunya, no serà tan important quants diputats obté cadascú -que sempre sumen el mateix nombre- com el nombre de vots totals, de voluntats individuals, que cadascú haurà estat capaç de mobilitzar. Quants votants haurà perdut ERC des de dins del seu Cavall de Troia? Quants votants haurà perdut CiU amb el seu paper de boxador somicant perquè li han deixat un ull blau?

El més dramàtic és que el sobiranisme mai no havia tingut tan gruix com ara, mai no havia estat tan transversal i interclassista, per fer servir dos termes vells i corcats però útils, mai no havia comptat amb tanta adhesió. Però mai el sobiranisme no s'havia sentit tan políticament desvalgut, tan mal servit, tan menystingut. On és aquell esperit de 2003, on ERC doblava el nombre de vots i, tot i la retirada de Pujol, CiU tornava a guanyar les eleccions? Perquè aquell avenç s'ha estroncat? És que ningú no s'ha equivocat en res, tot i que els resultats hagin anat mostrant la permanent reculada?

Durant anys varem sospitar que hi havia més política nacional que nacionalistes. Que CiU era més que un partit. Que Pujol era més que CiU. Ara, sabem que hi ha més sobiranistes que política nacional. Que ERC més CiU, violentant els principis matemàtics més elementals, resten. Que els líders actuals són més petits que els seus partits. Com a la paràbola dels talents de l'Evangeli (Lc 19, 11-27 i Mt 25 14-30), després de les eleccions, el poble demanarà als partits què s'ha fet del capital que se'ls va encomanar fa quatre anys. El primer mal administrador, satisfet d'haver-lo posat sota la rajola, dirà: "me'n vas donar deu i te'n torno deu". L'administrador pèssim afegirà: "me'n vas donar vuit però me n'han pres la meitat". Però el poble els respondrà: "Servents ganduls: sabíeu que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat". I els prendrà allò que els quedi. Sí: a partir de dilluns caldrà començar a buscar millors administradors i millors servents.

Les legions romanes deixen el Reial Madrid amb el cul enlaire

Thu, 06 Mar 2008 03:53:30 +0100

JA! JA! JA! l'eliminació del Madrid per part de la Roma és una magnífica notícia i probablement un preludi de la patacada que es fotran el PP i el sr Rajoy diumenge, una mala setmana per a aquest caspós franquista, el seu estimat equip eliminat i ell a les portes de la retirada política, que es foti!! .Gràcies Roma! Forza Roma!!! . A la foto una seguidora de la Roma que els hi ensenya el cul als desconsolats afeccionats madridistes.

Agust� Colomines: On �s ERC al Senat?

Wed, 05 Mar 2008 00:50:52 +0100

www.elsingulardigital.cat

El fet que Esquerra no presenti cap candidat a senador per Barcelona i que, tanmateix, demani als electors nacionalistes i independentistes que en votin necessàriament un del PSC –partit que d’altra banda en presenta dos: l’històric Isidre Molas i l’exalcaldessa de Badalona Maite Arqué– o un d’ICV –el sempre orgànic Jordi Guillot, que la legislatura passada ja era senador– és una demostració clara de quina és la deriva republicana. D’estrada, i atesa la tendència a pendular cap aquí i cap allà, és una deriva, com va escriure només fa uns dies Quim Monzó, incoherent. Es proclamen independentistes i alhora reclamen el vot, sense cap mena de rubor, a favor dels que volen Catalunya dins Espanya pels segles dels segles. Suposo que deuen tenir raons ben poderoses per fer-ho. Recordo el dia, per exemple, que en una jornada convocada per Òmnium el senador Molas va haver de suportar l’hostilitat de molts que després es diuen votants d’ERC per dir que ell no vol marxar d’Espanya i ara resulta que aquesta mateixa gent l’ha de votar perquè les aliances tripartites ho manen. Sí, senyors: visca la coherència, que deu ser de la mateixa naturalesa que ha portat els republicans a aprovar un Pla d’infraestructures al costat del PSC i ICV que inclou el projecte de la MAT i intentar contrarestar-ne els efectes enviant el conseller de Governació a manifestar-s’hi en contra als carrers de Perpinyà.

Però enganyar la parròquia ja no deu ser tan fàcil perquè tanta incoherència ha començat a provocar malestar en sectors de la formació a mesura que s’acosta la data electoral. El darrer cas és el del conseller nacional Pere Vilarrassa, d’Osona, que s’ha manifestat insubmís amb la proposta de votar socialista al Senat. Afirma Vilarrassa al seu bloc que “com a Conseller Nacional (en hores baixes) d’ERC considero que cal votar a CiU al senat de Barcelona. És la millor opció o la menys dolenta, com és vulgui. No pas votar PSOE com volen els meus. O no és millor assegurar un senador de CiU que un del PP?”. És un gest patriòtic que només mereix l’aplaudiment de tots els patriotes. Ja sé que la resposta dels oficialistes republicans serà desqualificar els candidats de CiU per regionalistes, dretans i no sé quantes coses més. I és que tant és que la senyora Montserrat Candini i els senyors Feliu Guillaumes i Jordi Torra siguin nacionalistes, perquè està clar que deuen ser massa liberals per demanar als electors independentistes i republicans que els votin per assegurar senadors que no estiguin vinculats als partits estatistes.

On és ERC? Votaran els dirigents d’ERC els candidats del PSC i d’IC sense que els cremin els dits? Els republicans, a banda de no presentar candidats, ni tan sols han plantejat la possibilitat de formar una candidatura catalanista conjunta. Almenys així, si CiU hi hagués renunciat, tindrien alguna justificació. Podrien haver propugnat, com demanava Jaume Ciurana al seu blog, una candidatura al Senat al voltant del concepte del dret a decidir. Però si ho haguessin fet, aleshores s’haurien trobat que els seus aliats d’ara haurien arrufat el nas. Ai, els equilibris inexplicables, oi? Jo faré con el senyor Josep Benet, de qui vaig ser secretari quan era senador de l’Entesa dels Catalans (el senador més votat, per cert), i votaré els candidats de CiU al Senat. Per coherència!

Agust� Soler (partit republic� catal�): a qu� esperem?

Sat, 01 Mar 2008 04:42:54 +0100

www.elsingulaedigital.cat.-

Agustí Soler (PRC)

Què esperem?

“Les públiques ofenses i injustícies que en tants anys ha tolerat Catalunya del Ministeri Castellà han esdevingut notòries. Què esperem? Voldrà Catalunya tornar a subjectar-se als greuges i ultratges que per tants anys ha patit? Aquestes paraules foren dites per Manuel Ferrer i Sitges, Conseller de Barcelona, un 5 de juliol de l'any 1713. Ferrer i Sitges fou dels que s'oposà amb tota fermesa a capitular davant l'exèrcit franco-castellà de Felip V i encoratjà els patriotes barcelonins a resistir fins al final. L'aclaparadora superioritat de l'exèrcit ocupant (un soldat per cada quinze catalans) i la traïció dels anglesos, acabaren amb els fets que cada onze de setembre, amb vergonyant acceptació celebrem.

Són paraules dites fa vora tres-cents anys però podríem fer-les nostres avui mateix per la seva insultant actualitat. Ultratges, greuges... El penúltim capítol de la llarga llista, l'afer AVE, encara crema. El pròxim...demà mateix. Mentrestant la colonització física i mental que s'inicià aquells terribles dies de fa tres-cents anys continua avançant i veiem, astorats, com la nostra classe política -junt amb bona part dels mitjans de comunicació del nostre país-, s'embadaleixen, per exemple, davant debats de dos forasters que, ai las! en l'únic que estan d'acord és en tenir Catalunya lligada de mans i peus pels segles dels segles.

Una classe política paradoxal. Diu una cosa i en fa una altra.Fins i tot n'hi ha que ens asseguren que el 2014 tot s'haurà arreglat perquè ells són més “istes” que ningú i van a totes però s'obliden que van votar fa tan sols un any i mig la Ley de tropa y marineria, al Congreso de los Diputados de Madrid, amb uns sucosos recursos (d'aquells que els catalans cada any paguem a balquena) per a, curiosament, l'exèrcit successor d'aquell que entrà victoriós a Barcelona un 11 de setembre del 1714 i un 26 de gener del 1939. Tanmateix ara diuen que no es deixaran enredar tan fàcilment i, si més no, posaran un preu més alt per a poder tornats a ser enganyats. En psiquiatria això té un nom. En política també, però per pudor, callo.

Aquell “Despertau-vos, despertau-vos catalans adormits. No sepulteu la vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra pàtria estimada, en la negra obscuritat d'una perpètua esclavitud” de Ferrer i Sitges als catalans que dubtaven entre servar la seva dignitat o doblegar-se a l'invasor ens fan pensar en el paper que jugaran aquells que malden per anar a la capital d'Espanya a pidolar quatre engrunes...

Cal anar a la capital d'Espanya? Potser sí que cal anar-hi. Però amb el cap ben dret i decidits a dir, educadament, això sí: Adéu Espanya!

A què esperem?

Agustí Soler i Regàs
president Partit Republicà Català

Titot no votar� ERC pel seu "poltronisme i covardia"

Mon, 25 Feb 2008 23:24:47 +0100

www.adeuespanya.cat

El cantant de Mesclat, Francesc Ribera 'Titot' ha manifestat la seva intenció de no votar la llista d'ERC a les properes eleccions generals. En una entrada al seu bloc, Ribera, vinculat des de la campanya de les últimes europees a les CUP, adverteix: "si alguna vegada havia votat Esquerra, ara no ho faré, i d'aquests (fins i tot ERC ho té claríssim i diu que perdre'n 3 seria 'normal') en serem uns quants".

Pel músic, si Esquerra veiés reduïda la seva representació al Congrés dels diputats, "això no és un retrocés de l'independentisme: és un càstig a la covardia i al poltronisme". El músic creu que Esquerra no només "no ofereix res als independentistes sinó que s'han esfondrat les raons que els feien créixer: Es perceb ERC com a hereu de la política de peix al cove (...). Es perceb que l'objectiu immediat ja no és traçar (i seguir) un full de ruta cap a la independència, sinó que l'independentisme co-governi. Es perceb que el concepte de nació espanyola ha desenvolupat anticossos contra Esquerra. ERC s'ha deixat aixecar la camisa tants cops que han deixat de preocupar".

Per Titot, "la valentia d'ERC no ha anat més enllà d'aquella roda de premsa de Carod anunciant que es presentava ell mateix a les 'generals'. Ben al contrari, 'la seguretat laboral' de centenars de càrrecs polítics han condicionat clarament la capacitat de 'plantar-se'".

ELS NACIONALISTES BALEARS FAN B� LA SEVA FEINA, ELS DEL PA�S VALENCI� I ELS DEL PRINCIPAT NO.

Mon, 25 Feb 2008 02:12:58 +0100

Vivim en un país colonitzat, expoliat i esquarterat i l'única opció q tenim per tirar endavant és la creació d'un estat independent separat d'Espanya i de França. Per aconseguir la inde pendència l'únic mitjà que tenim és la unitat d'acció, només si tots els nacionalistes catalans anem junts i ens unim tindrem la força suficient per afrontar aquesta empresa .

Sembla ser que a les Illes això s'ha entés i en aquestes eleccions totes les forces nacionalistes aniran juntes (PSM, ERC, UM i fins i tot els ecologistes i Esquerra Unida) . No oblidem que l'any 2003 a Eivissa no hi va haver unió i per culpa d'això es va perdre un dipuata que va ser clau en la derrota del Pacte de Progrés.

Al País Valencià, en canvi, les lluites fratricides en el si de EUPV poden tenir uns efectes devastadors, l'aparició del partit Iniciativa del Poble Valencià dissortadament només servirà per atomitzar encara més en nacionalisme valencià, per una banda EUPV, per l'altra IPV, per l'altra el BLOC i per l'altra ERPV, tots barallats entre ells i barallant-se per les engrunes, un panorama molt penós. L'aparició de IPV pot tenir coses bones i la implantació d'ERC al País Valencià crec que és un encert, però el suport electoral que té el nacionalisme valencià és encara escàs i anar a unes eleccions de tots contra tots barallant-se per tant poc no té gaire sentit. Tampoc cal oblidar el maldecap de la barrera electoral del 5%, que pot acabar comportant que en les properes eleccions valencianes del 2011 quedin fora de les Corts Valencianes, tant EUPV, com el BLOC, com IPV.

Al Principat les coses també s'estan fent fatal. A diferència del que passa a les Illes i al País Valencià, al Principat el nacionalisme català és majoritari i el tàndem PP-PSOE està en clara minoria, però el problema rau en el fet de que els nefastos dirigents d'ERC i de CiU en lloc d'arraconar al PP i al PSOE a l'oposició i reforçar l'eix nacional català el que fan és supeditar-se al bipartidisme PP-PSOE. Els dirigents d'ERC es dediquen a fer-li el joc al PSOE, mentre que els de CiU han estat durant anys (i podrien tornar a ser-ho) un fidel aliat del PP. Al Principat qualsevol pacte passa per la premisa de que en ell hi sigui el PSOE o bé el PP. O govern del PSC amb ERC+ICV o govern del PSC amb CiU o govern de CiU amb el PP. El tacticisme , el maquiavelisme i el joc brut del dirigents de CiU i ERC està afectant molt negativament al nacionalisme català i comportarà, amb tota seguretat, una important davallada del vot nacionalista, davallada que pot quedar maquillada per la baixa participació però que a hores d'ara sembla inevitable. El votant nacionalista està del tot desorientat, o bé votes una ERC supeditada al PSC, que s'omple la boca de grans discursos però que en la pràctica acaba votant sempre els candidats que presenta el PSC, o bé votes a una CiU capaç de vendre's al PP o al PSC i que està dirigida per uns ineptes que l'unic que volen és tocar poder com sigui. El nacionalisme català al Principat mai havia estat pitjor, tant CiU com ERC s'ha quedat sense credibilitat i l'única opció que ens queda és votar en blanc, no votar o votar el partit republicà, que és l'unic partit independentista que es presenta, és ben trist. Espero que aviat canviin les coses a la direcció d'ERC, sinó l'única opció que ens queda és la de crear un nou partit nacionalista català que ens representi a tots els independentistes, les direccions d'ERC i CiU ara mateix no ho fan.

El Partit Republic� Catal� es presenta amb la intenci� de proclamar la independ�ncia

Mon, 25 Feb 2008 01:06:56 +0100

www.elsingulardigital.cat

23 de febrer 2008
El Partit Republicà Català (RC) es presenta a les eleccions amb l'únic objectiu de treballar per la independència de Catalunya, "trencar amb l'Estat espanyol i crear un nou estat dins la Unió Europea que es dirà en principi Repúbica Catalana". El cap de llista a Barcelona pel Congrés dels Diputats, Josep Boladeras, considera que "la defensa de la independència del país és un espai orfe amb un electorat cada vegada més important". Per aquest motiu, en cas que aconsegueixin representació, es personaran al Congrés de Diputats de l'estat espanyol i anunciaran que abandonen l'escó, abans de tornar a Catalunya i posar-se a "treballar per la independència del nostre país". A la vegada, Boladeras ha explicat que l'estat espanyol "ens menysprea" perquè "ara ja no som ni ciutadans de segona ni de tercera, només servim per pagar i res més". Si la seva formació obté vots suficients, les paraules que dirigirà als diputats en la seva visita al Congrés seran que "ja en tenim prou de 300 anys de domini, se'ns ha acabat la paciència; no serà que no haguem provat d'arribar amb acords i el tracte cada vegada va a pitjor", ha dit Boladeras. Refusaran seure al Congrés perquè no volen "gestionar el medi ambient espanyol ni finançar el seu exèrcit". D'altra banda, el cap de llista s'alegra de la independència de Kosovo, "una altra cosa són els conflictes de la zona, però en principi benvingut sigui a la comunitat d'Europa, perquè l'Europa serà l'Europa dels pobles o no serà". Han criticat les declaracions del líder d'Esquerra Republicana de Catalunya, Josep Lluís Carod Rovira, perquè "ha negat que l'exemple kosovar serveixi per Catalunya, quan és un país que ha utilitzat la democràcia parlamentària". Consideren que "no pot sortir el líder d'un suposat partit independentista i dir que no té res a veure". També ha criticat que el candidat d'ERC, Joan Ridao "vulgui per el 2023 el concert econòmic del País Basc quan el 2014 hem de fer el referèndum d'en Carod". El partit es defineix com "independentista rupturista amb l'Estat espanyol". Boladeras ha explicat que "tenim molt clar que nosaltres sols no ho aconseguirem" i per això es proposen "aglutinar el màxim de societat civil perquè democràticament arribem a tenir majoria" perquè arribi el moment en que passin del 51%, moment en que sortiran "als jardins del Palau de la Generalitat i proclamarem la independència". Ha criticat la "bipolarització" de les eleccions.

La CUP demana que no es voti cap dels partits que es presenten al nou de mar�

Mon, 25 Feb 2008 01:01:15 +0100

www.cup.cat

La Candidatura d’Unitat Popular ha fet públic, en el marc d’una Trobada de Representants Territorial d’àmbit nacional celebrada a Lleida i en roda de premsa, el seu posicionament entorn les eleccions espanyoles del 9 de març. Emplaça a les persones que creuen que el Dret a decidir és un dret irrenunciable a no votar cap dels partits que es presenten a les eleccions espanyoles del pròxim 9 de març i deixa llibertat a cada territori, depenent de la seva realitat social i política, a decantar-se pel vot nul, l’abstenció activa o el vot en blanc. - Àudio: Antoni Rico (CUP Girona - Àudio: Adam Majó (CUP Manresa).

Adam Majó, portaveu de la CUP i regidor de la CUP de Manresa afirmava que “en els darrers 30 anys “ha quedat prou clar que la capacitat d’influir i de millorar les condicions de vida dels ciutadans dels Països Catalans des del Congrés dels Diputats són pràcticament nul·les”, i és per això creuen que “la millor opció passa per no votar cap dels partits polítics que s’hi presenten”. Majó assenyalava que “ni el parlament espanyol ni el marc legal que l’empara –la Constitució espanyola- són plenament democràtics ni ens poden representar adequadament”.

Al seu torn, Antoni Rico, membre del Secretariat Nacional de la CUP i representant de la CUP de Girona ha assegurat que l’opció del “no-vot” a cap dels partits polítics ha de fer-se sempre en clau “crítica i activa” però, sobretot “adaptant-se a les necessitats de cada territori”.
El gironí ha remarcat que “la CUP treballa arreu dels territoris de parla catalana des de la base i al costat de moviments socials de cada territori”, i que “és per això que el secretariat de la CUP deixa en mans de les diferents candidatures de cada territori o comarca una presa de decisió sobre si creuen necessari demanar el vot nul o l’abstenció activa segons les necessitats i la realitat política de cada indret”.
A comarques gironines, per exemple, la CUP dóna suport la Plataforma No a la MAT ha demanat el vot nul. En altres indrets, però, l’opció escollida pels moviments socials que hi treballen i per la CUP seria l’abstenció d’una forma activa o bé el vot en blanc que proposen les CUP del maresme.

Països Catalans. 24 de febrer de 2008

Salvador Card�s: "Llops amb pell de xai"

Sun, 03 Feb 2008 03:25:04 +0100

Salvador Cardús i Ros / Sociòleg i periodista / salvador.cardus@uab.cat

CERTAMENT, NO ÉS QUE LA REALITAT FÀCTICA canviï pel fet que li posem un nom o un altre o que emprem una metàfora o altra per designar-los, però sí que en canvia el significat, la percepció subjectiva i, en definitiva, la manera de relacionar-nos-hi. Un dels casos que més bé mostren com la denominació de la realitat conforma una relació determinada de poder és que a la redistribució impositiva se n'hagi dit "solidaritat" entre territoris. És d'una evidència total que allò que es paga de manera coactiva no pot ser considerat com una forma de solidaritat. Però que els mateixos a qui es coacciona a pagar acceptin la retòrica de la solidaritat per referir-se al seu espoli fiscal, és tot un èxit de l'Estat que així dissimula la ràtzia que practica anualment sobre el nostre territori amb tota puntualitat i impunitat.

ÒBVIAMENT, AL LECTOR NO LI HA PASSAT PER ALT que usar termes com espoli fiscal o ràtzia, també té una funció política combativa i no pas descriptiva o analítica. El dia que s'aconseguís que la majoria dels catalans tinguessin la impressió que quan paguen impostos no fan un exercici de "solidaritat" sinó que se'ls espolia, el sentit del vot canviaria radicalment i se n'aniria tot cap a posicions més radicals i de ruptura amb l'Estat que ens estaria "robant". Res de nou, doncs, en un procediment perfectament descrit al primer llibre de a Bíblia, al Gènesi, quan Déu, després de crear el món, presenta tots els animals davant l'home per tal que els posi nom i així es formalitzi el mandat de sotmetre tots els animals de la terra. Lakoff no repeteix altra cosa que aquesta: té el poder qui és capaç d'imposar el nom a la realitat.

DONCS BÉ, UNA CAMPANYA ELECTORAL, a través dels seus eslògans i dels noms que donarà a la realitat, no és altra cosa que un combat retòric per tal d'imposar una imatge del món prou convincent per determinar l'adhesió del ciutadà a un candidat i obtenir-ne el vot. Prou que tindrem ocasió d'anar desemmascarant aquests artificis durant les properes setmanes, però ja ens n'arriben les primeres mostres. A l'AVUI de dimecres d'aquesta mateixa setmana, se'ns avançaven les línies mestres del programa electoral del PSOE anunciant la intenció d'"obrir una fase de cohesió autonòmica". Es veu que els socialistes pretenen fomentar la "cultura política de la col·laboració". Aquest model d'"autonomisme cooperatiu", a més, permetrà que l'Estat "col·labori en les competències autonòmiques per garantir la igualtat de tots els espanyols". I, encara, a propòsit del nou model de finançament, diu que serà "més equitatiu" i "més realista".

NO SÉ NI SI CAL DESXIFRAR TOTA AQUESTA NOVA terminologia inventada per tota una colla de cervells pagats a preu d'or per tal que, després de llegir Lakoff -difícilment després de llegir la Bíblia-, intentin posar noms amables a intencions pèrfides. Perquè és notori que tots aquests termes emmascaren -jo trobo que de manera maldestra- el propòsit d'una veritable reculada autonòmica. És cert que a una consciència progre, vagament d'esquerres, li pot sonar molt millor això de la "cohesió autonòmica" que no pas la "unitat de la pàtria", que és com ho diuen els del PP. Però la idea és exactament la mateixa. En un cert sentit, l'astúcia dels socialistes -sempre han estat més astuts, com llops vestits amb pell de xai- consisteix a presentar com a plena de sentit una expressió tan contradictòria com "cohesió autonòmica", que és gairebé com dir "gel calent" o "aigua seca". És a dir, un oxímoron.

PER SI HOM POGUÉS PENSAR QUE EXAGERO, només cal veure la resta d'expressions. Parlar de "cultura política de la col·laboració" està plenament en la línia de la clàssica "solidaritat" impositiva, perquè es col·laborarà a cops de reial decret. I això que en diuen "autonomisme cooperatiu", és el que permetrà que l'Estat sigui el primer a "cooperar" amb les autonomies, cosa que no és altra cosa que la vella i coneguda invasió de competències. I deixo per als lectors que interpretin què els suggereixen els termes "equitatiu" i "realista" aplicats al nou finançament.

EL QUE ESTIC ESPERANT AMB CANDELETES és com s'ho faran els lakoffians del PSC per escriure els discursos de la Carme Chacón que expliquin com es veu això de la cohesió autonòmica i l'autonomisme cooperatiu des del catalanisme social i d'esquerres. A aquests sí que els haurien de pagar la feina a preu d'or!

Homenatge a Jaume I en motiu dels 800 anys del seu naixement

Sun, 03 Feb 2008 03:19:41 +0100

El Rei Jaume I fou fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller. Nascut a la ciutat occitana de Montpeller, regnà Aragó, Mallorca i València, fou comte de Barcelona i Urgell, i senyor de Montpeller entre el 1213 i el 1276. En Jaume conquerí i repoblà amb catalans Mallorca, Menorca, les Pitiüses, València i Múrcia. Tot i que més tard Múrcia fou lliurada generosament a Castella, quan encara les dues Corones mostraven signes de germandat. Les gestes del rei es conegueren pertot i la corona catalana, internacionalment respectada, restà a un pas d'esdevenir un veritable Imperi. El Rei en Jaume fou anomenat «el Conqueridor« per les seues accions memorables i victòries incontestables. Jaume I és doncs qui configurà la base del que avui són els Països Catalans. Vuit-cents anys després del seu naixement, els membres d'estatpropi.cat volem recordar al regent que amb tarannà guanyador assentà les bases de l'actual nació catalana. Des d'EstatPropi.Cat us proposem que la campanya «Suma't al mapa per un Estat Propi», i per tant el seu mapa, esdevingui el millor homenatge a lo nostre rei. El mapa configura la nació que avui no només perviu sinó que lluita, fruit del seu regnat. La portada d'EstatPropi.Cat és doncs la demostració que vuit segles més tard, i malgrat les guerres perdudes i desventures trobades, seguim avançant amb la determinació de situar la nostra nació al nivell que per història, cultura, caràcter i voluntat ens pertoca. Aquest 2008, des dels territoris que ell regnà i des de multitud de contrades arreu del planeta, les catalanes i els catalans ens sentim hereus del seu projecte, que adaptem i fem nostre amb l'empenta necessària per a erigir un nostre propi Estat.

Estatpropi commemora el vuitè centenari del naixement del Rei Jaume I. El mapa de la campanya «Suma't al mapa per un Estat Propi», que compta amb 17.000 adherits d'arreu, esdevé vuit segles després del seu naixement el millor homenatge al rei que va configurar el que ara són els Països Catalans. Estatpropi a més se suma a la iniciativa de penjar el penó als blocs catalans que ha proposat en Vicent Partal, i en dissenya un de molt fàcil inserció que enllaça amb la pàgina homenatge d'EstatPropi.cat a lo nostre rei.

El senyor Ferran, que fa l'Espanya gran

Tue, 29 Jan 2008 00:53:51 +0100

article de Victor Alexandre reproduït de elsingulardigital.cat

No sé per què han aixecat tanta polseguera les declaracions de Joan Ferran, portaveu adjunt del PSC al Parlament, queixant-se d'una suposada "crosta nacionalista catalana" a Catalunya Ràdio i a TV3. Ja fa molts anys que Joan Ferran es dedica a fer aquesta mena de pronunciaments i a exhibir la seva autofòbia sense el més mínim sentit del ridícul. Joan Ferran és un nacionalista espanyol que ja el 25 de maig de 2001 va expressar la seva indignació al Parlament perquè, segons ell, el nom d'Espanya se sentia massa poc a TV3. Com a bon hispanoaddicte, Ferran és d'aquells que pateixen una crisi nerviosa si algú al seu voltant no diu "Espanya" cada deu minuts. Per això, el 8 d'octubre de 2004, també al Parlament, va tornar amb la mateixa cantarella amb expressions pròpies de l'ultradreta espanyola. Deia, el senyor Ferran, que TV3 és "pancatalanista" i "colonialista" i va tornar a lamentar l'"excessiu" nombre de minuts d'emissió que transcorrien sense que se sentís el nom d'Espanya.

Es dóna el cas, però, que en l'estudi que vaig fer sobre aquestes qüestions per al meu llibre TV3 a traïció vaig descobrir que la televisió pública catalana, en mans del PSC, no sols ha eradicat el terme "Estat espanyol", sinó que també ha aconseguit que el nom d'Espanya sigui la paraula més repetida en els telenotícies. En una notícia de tres paràgrafs, per exemple, la diuen quatre cops. Però, és clar, amb això no n'hi ha prou per apaivagar la frisança espanyolista del senyor Ferran, que considera "tendenciosa" una visió catalana de la vida i "normal" una visió espanyola. Conscient que el PSC no té futur en una Catalunya nacionalment desacomplexada, el senyor Ferran veu en cada persona o en cada notícia catalanocèntrica un enemic dels interessos del PSC. No és estrany que retregui a CiU o a ERC la voluntat de fer país a través de TV3. Per al senyor Ferran i per al PSC, el país ja està fet i es diu Espanya i no cal "construir pàtries" perquè la pàtria dels catalans és l'espanyola. I, és clar, uns mitjans de comunicació desinfectats de catalanisme que parteixin d'aquest principi són el model que el Partit Socialista voldria instaurar per frenar l'espectacular creixement de l'independentisme a Catalunya. Al final, tot es resumeix a això: a més Espanya, més PSC. D'aquí que calgui agrair les declaracions del senyor Ferran, per aclaridores. Sense adonar-se'n, ha confessat el problema del seu partit: a més Catalunya, menys PSC.

Ferran Saez: La falsa hegemonia del PSC

Sun, 27 Jan 2008 02:27:03 +0100

reproduït del diari avui.-

EL PSC HA GENERAT TONES DE DISCURS ANTINACIONALISTA

L'hegemonia

Ferran Sáez Mateu / Escriptor i professor a la URL / ferransaez@hotmail.com

Se'n recorden, de quin va ser el primer acte públic com a consellera de Cultura d'aquella estrella fugaç del maragallisme anomenada Caterina Mieras? Efectivament: el primer acte públic de Caterina Mieras, consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, va consistir a anar expressament a Sevilla (!) a veure la darrera xarlotada d'Albert Boadella, la tardor del 2003. Allò era una solemne declaració de principis i alhora el rutinari pagament de la mensualitat d'una vella hipoteca. El contracte es va formalitzar en un moment indeterminat de la dècada del 1980, quan el PSC va constatar que mai no guanyaria unes eleccions al Parlament de la Catalunya, com així ha estat fins al dia d'avui.

EL PSC HAURIA POGUT APOSTAR FA VINT ANYS per intel·lectuals més o menys vinculats a la socialdemocràcia. No ho va fer mai, però. Com que només jugava a la contra, va preferir donar un tracte de favor mediàtic a la cridòria antinacionalista. El joc va funcionar. Va funcionar tant i tant, que el monstre creat artificialment amb bocins de ressentits patològics, genis incompresos, funcionaris expedientats i restes de sèrie de la Gauche Divine va prendre vida i es va emancipar. El juny del 2005 aquell monstre malgirbat, fet amb els sargits d'una dotzena de fracassos personals, va signar un manifest. El 2006 va obtenir tres diputats.

QUAN EL SENYOR JOAN FERRAN I SERAFINI feia referència fa poc a la "crosta nacionalista" en els mitjans públics catalans, estava encetant un debat que convindria no tancar en fals. S'equivoca qui creu que allò era una sortida de to que es pot corregir amb dues dotzenes d'articles indignats o fins i tot indignadíssims. Convé parlar-ne més, de les crostes. Naturalment, cadascú té el dret de fixar-se en la crosta que vulgui. Fa uns dies, Joan Ferran en gratava rabiosament una de molt concreta. Però a mi avui em ve de gust mostrar la infecció purulenta que han generat els 30 anys ininterromputs de trona socialista, que en les actuals circumstàncies de falsa hegemonia política i social pot degenerar en una discreta caça de bruixes.

AIXÒ DE LA FALSA HEGEMONIA POLÍTICA i social del PSC convé remarcar-ho, perquè sempre es diu amb la boca petiteta. El PSC controla gairebé tots els pressupostos públics que es mouen a Catalunya: la Generalitat, els grans ajuntaments, etc. Aquest control total del poder resulta grotescament asimètric amb la representativitat democràtica real d'aquest partit, que des d'una perspectiva numèrica és irrisòria. En les darreres eleccions al Parlament, el PSC va obtenir 37 escons (sobre 135); va guanyar en 86 municipis (sobre 946), en 3 comarques (sobre 41), etc. Aquesta situació de precarietat només resulta sostenible generant la il·lusió d'un món paral·lel, irreal però alhora convincent. D'això se n'encarreguen determinats mitjans de comunicació, rigorosament fiscalitzats. Ja fa molts anys que és així; per què, doncs, justament ara, al senyor Joan Ferran i Serafini li pica tant la "crosta nacionalista"?

PER RESPONDRE AQUESTA PREGUNTA necessitem apel·lar de nou a la criatura monstruosa a qui va donar vida l'escriptora Mary Shelley. Avui, el nucli dur de l'star system mediàtic antinacionalista auspiciat pel PSC entre les dècades del 1980 i el 1990 és una realitat autònoma i emancipada, fora del control de personatges com Joan Ferran. La majoria s'han passat a mitjans de comunicació obertament hostils a aquest partit. Es tracta, doncs, d'una crosta a la qual ja no poden arribar els tentacles dels comissaris polítics habituals. La denúncia de la crosta nacionalista obeeix precisament a aquesta sensació d'impotència: aquí sí que hi poden arribar, ni que sigui amb una hegemonia política irreal.

EL PROBLEMA DE FONS, EN TOT CAS, rau en el fet que, si anem gratant ambdues crostes, ens quedarem sense ningú. Hi ha la crosta nacionalista i hi ha la crosta antinacionalista. I res més. Les conseqüències d'haver polaritzat la política catalana només en aquesta clau al llarg de vint anys ara estan ben a la vista. El PSC ha generat tones i tones de discurs antinacionalista, però només un parell de frases fetes -i a hores d'ara ja molt passades de moda- de socialisme veritablement propositiu. I aquí, al marge de les conyetes sobre la crosta, hi ha qui s'apropa a un precipici: ser l'opció política dels pensionistes de l'extraradi de Barcelona i poca cosa més. De moment, la tendència és aquesta.

EL SENYOR JOAN FERRAN I SERAFINI ha obert un debat en què cal aprofundir, més enllà dels articles d'opinió i les peroracions radiofòniques. Es tracta d'una qüestió estrictament política que fa referència a la realitat o irrealitat de determinades hegemonies. De fet, desemboca en la delicada relació entre la representativitat electoral real i la legitimitat institucional. N'hem de parlar més, de tot això. Si Joan Ferran qüestionava fa poc l'hegemonia mediàtica -al seu entendre irreal- d'un determinat discurs, jo qüestiono directament la falsa hegemonia del seu partit en el si de les institucions catalanes. Potser els ho arreglarà Boadella, tot això.

El tir� Jan Laporta ordena l'acomiadament del periodista Miguel Rico

Fri, 25 Jan 2008 01:24:07 +0100

Avui llegint l'e-notícies me'n he assabentat que Miguel Rico ha estat acomiadat del diari Sport , l'acomiadament es va produir a mitjans d'octubre però no ho he sabut fins avui, suposo que els responsables del diari devien estar molt interessats en tapar el tema i als lectors ens ho han amagat, de fet he de dir que m'estranyava força no veure l'article del Miguel Rico a la contraportada del diari des de fa setmanes. Miguel Rico és juntament amb Enric Bañeres el millor periodista esportiu que tenim a Catalunya, almenys pel que fa a la premsa escrita. Sembla ser que l'acomiadament va ser fruit de les pressions del senyor Laporta cap al diari Sport, el senyor Laporta vol una premsa dòcil i domesticada que li rigui les gràcies a ell i als seus amiguets i no soportava que un periodista integre i independent com Miguel Rico el critiqués. El director del diari Sport, senyor Casanovas, enlloc de defensar al company Rico va preferir segui-li el joc al despòtic Jan i despatxar al Miguel Rico, deu n'hi do!! quin jeta aquest Casanovas!!

Vull expressar-li al Miguel Rico tot el meu suport i agrair-li tots els bons articles amb que ens ha obsequiat, respecte al despòtic Jan dir-li que al pas que va aviat es podrà comparar amb Pinochet, Mussolini, Musharraf, Honecker, Stalin o Ceaucescu, felicitats!! i respecte als directius del diari Sport senzillament dir que han demostrat tenir una gran "ètica professional" . A continuació reprodueixo un article de "elconfidencial.com on s'expliquen els fets:

http://www.elconfidencial.com

Joan Laporta tiene desde el lunes pasado un motivo de preocupación menos. Ahora, el presidente del Barcelona ya puede leer la contraportada del diario Sport sin tener que preocuparse. Y es que Miguel Rico, el que era según una encuesta encargada por el propio club barcelonista, el periodista más influyente en el entorno blaugrana, ha sido despedido del diario del Grupo Z que edita José María Casanovas y ya no podrá firmar más 'últimas' en el diario que fundó y en el que ha trabajado durante los últimos 25 años.

Más allá de los motivos que la empresa que edita el diario deportivo líder en ventas y difusión de Catalunya, haya podido considerar oportunos para prescindir de tan reputado periodista, lo cierto es que la noticia ha venido a aliviar a gran parte de la junta blaugrana. Especialmente al presidente y al secretario técnico. Rico, manteniendo una línea independiente de opinión que guardaba muy poca relación con la del periódico en la que publicaba, se había erigido como una de las pocas voces críticas con ciertas actitudes protagonizadas por Joan Laporta, Txiki Begiristain y el Barça en los últimos dos años.

Era un secreto a voces que muchas de sus columnas habían obstaculizado las relaciones que Casanovas, el editor del diario, trataba de mantener con el club blaugrana, cuya autorización comercial es fundamental para poder realizar ciertas promociones que el Sport ofrece regularmente a sus lectores.

La situación entre Casanovas y el Barcelona llegó a un punto de difícil convivencia cuando las críticas de Miguel Rico al club llevaron a Laporta a replantearse la renovación de la licencia de los 'campus' de fútbol oficiales del Barça, que en nombre del periódico organizaba la empresa de los hijos del editor del Sport. Esa misma empresa que, curiosamente, consiguió la organización de los eventos del 50 aniversario del Camp Nou. Cerrarse el contrato entre la empresa de los hijos del editor de Sport para el aniversario del estadio, la publicación (con todos los permisos del club) del libro de José María Casanovas, 'La Catedral del Barça' y despedir a Rico ha sido todo uno. ¿Casualidad?

Daniel Solano: T� sentit votar en unes eleccions espanyoles?

Fri, 11 Jan 2008 02:04:41 +0100

reproduït de poliblocs.cat

S'acosta la data dels comicis i segueixo pensant que cap català hauria d'anar a votar a les properes eleccions espanyoles. Es una bona manera de protestar pel menyspreu i el maltracte secular envers aquest pais nostre per part dels diversos governs de Madrid. Si Espanya desconecta de Catalunya, els ciutadans catalans desconectem de les institucions espanyoles. Una abstenció catalana massiva seria la resposta decisiva a tants anys de desgreuges.

Hi ha diversos motius per no anar a votar: Primer de tot, pel simple fet que són unes eleccions espanyoles. Aquest argument és vàlid pels independentistes. Per a la resta de catalans, segon motiu: perquè els polítics catalans ja han demostrat al llarg de tres-cents anys que no saben negociar amb els espanyols i que no ens serveix de res que vagin a fer el pasarell a Madrid. Ni CiU ni ERC saben treure rèdit quan els partits espanyols els necessiten per formar majoria. Tercer motiu, perquè els polítics espanyols ja ens tenen presa la mida i amb mentides i xerrameca ens pispen la cartera i les il·lusions cada any qque passa. El quart motiu per no anar a votar és el fet que no es pugui parlar en català al Congrés dels Diputats, mentre que al Parlament de Catalunya és possible parlar en castellà. El cinquè: perquè mai hi haurà un president espanyol català. Els mateixos espanyols no ho permetrien. I un llarg etcétera. De raons per abstenir-se a les eleccions espanyoles n'hi ha moltes.

I pels que no poden reprimir les seves ànsies democràtiques, els animo a no oblidar tot el que el president Zapatero No ha fet per Catalunya. Si torna a guanyar el mentider Zapatero, l'orgull del nostre país es veurà seriosament malferit. Catalunya no pot permetre's tornar a escollir l'home que ens va prometre un estatut digne i que ens l'ha retallat fins a desfigurar-lo. L'home que va fer plegar un president català sense permís del poble. L'home que no ha fet res per millorar les infraestructures del país ( ni RENFE, ni AVE, ni aeroports, ni ports, ni els peatges... ). L'home que ha permés una pujada històrica de la inflació, de l'Euribor i que ha seguit congelant els sous dels treballadors. L'home que segueix sense publicar les balances fiscals i dotar de transparència el sistema fiscal espanyol. L'home que permet que Barcelona resti a les fosques durant mig mes. L'home que ens va prometre una Espanya plural i ha acabat enterrant per sempre el federalisme. L'home que no ha reformat el senat espanyol. Zapatero no és l'únic culpable dels mals de Catalunya, però no ha complert les seves promeses i no ha estat a l'alçada de la situació. No ha renovat Espanya tal i com se li va encarregar. Ha estat nefast pels interessos catalans i amb ell mor la darrera esperança de modernitzar Espanya des de la perifèria.

Catalunya no pot reescollir el mentider Zapatero. De fet, Catalunya ja no hauria d'anar a votar a les eleccions espanyoles. Amb les locals, les catalanes i les europees ja en tenim prou.

Ricard Huguet: Aqu� i avui no patim mes crosta que la �nacional espanyola socialista�

Thu, 10 Jan 2008 02:28:51 +0100

reproduït de elsingulardigital.cat

Ricard Huguet

Club d’Opinió Arnau de Vilanova

L´eutanàsia del catalanisme

Explica el molt Honorable Heribert Barrera, que un alt dirigent del PSOE , ja fa temps va dir-li que la política del PSC-PSOE pel que fa a Catalunya era la d’aconseguir l´ eutanàsia del Catalanisme. És a dir: la seva mort natural, suau, indolent i sense agonia. Avui, després de les declaracions de Joan Ferran assegurant que cal arrencar la crosta nacionalista que domina TVC i Catalunya Radio, i del silenci còmplice dels Srs. Montilla i cia, cal ser molt babau per no adonar-se que amb compatriotes com els del PSOE de Catalunya no ens calen ni PP ni Ciutadans per témer el pitjor pel futur del nostre poble. Prova d’això es que han estat aquests dos partits els únics que han donat suport a les manifestacions d’odi al Catalanisme que va abocar l’inquisidor Ferran, amb el vist i plau- insisteixo – dels seus companys de partit. No hi ha dubte que en Ferran no ha llegit “TV3 a Traïció.Televisió de Catalunya o d’Espanya?”, de Victor Alexandre.

I és que la clau que ho explica tot es l’odi, alguns prefereixen dir-ne autodi. Aquest odi que els dirigents socialistes professen vers Catalunya i el Catalanisme, durant trenta anys quedà emmascarat en presentar-se com antipujolisme. Sense Pujol ha quedat al descobert que és el Catalanisme i la Catalanitat el què els fa nosa. Mentre el PP pretén igualment que el franquisme la seva extirpació directa i violenta si s’escau, el PSOE procura l´ eutanàsia. Potser per això molts catalans, ignorant que ambdós partits persegueixen el mateix fi, voten el PSOE com a mal menor. Però s’enganyen, perquè només votant partits d’obediència catalana podem rebel•lar-nos i exigir el nostre dret a viure tal com som.

El que ja costa més de comprendre es l’aposta estratègica dels Carod, Puigcercos i ERC fent d’escolanets de Montilla i facilitant així als socialistes d’aconseguir els seus objectius. Pot passar que en Montilla i el PSOE aconsegueixin en dues legislatures el que Franco i el Movimiento Nacional no reeixí en quaranta anys de dictadura.

Aquí i avui no patim mes crosta que la ¨nacional espanyola socialista¨. I és una crosta difícil d’arrencar perquè es molt gruixuda i molt arrelada. És la crosta que no accepta lliçons de Catalanisme ( Montilla dixit ), la dels pseudoprogressistes que consideren que el progrés ben entès comença per el d’un mateix., de manera que amb el modest sou d´alcalde es poden comprar residències de milions d´euros a Pedralbes o al Turó Park encara que, de fet, hom sigui alcalde de l´Hospitalet o de Santa Coloma de Gramanet. I emparant-se en el dret a triar l’escola dels fills, enviar-los a escoles d’èlit que costen més de 4.000 euros l’any per fill tot obviant que la major part dels seus votants no deuen tenir el mateix dret, car sovint és l’administració qui decideix quina escola pública els pertoca.

Aquesta és la crosta que es munta amb els diners de tots, un Centre d’Estudis d´Opinió amb un gran cuiner perquè prepari plats de resultats que asseguren que la crosta sempre guanyarà encara que si cal hagi de limitar la població enquestada als ciutadans de Cornellà. És la mateixa crosta que no reprova una ministra que ens ha fet 8 Kms d´autovia en 4 anys.

És la crosta que, front a la política de reconstrucció nacional del President Pujol, no té altra alternativa a presentar que la compra del vot a través de la subvenció, el xec o l’ajut per a tot i per a tots els seus potencials votants. És la represa del vell caciquisme andalús amb una sola diferència: els cacics dels segles passats compraven els vots amb els seus diners. Els d’ara ho fan amb diners públics.

Es la crosta ZP que no para de prometre i enganyar: ni retorn total dels papers de Salamanca, ni desplegament del nou Estatut, ni publicació de balances fiscals, ni TGV per al 21 de desembre del 2007, ni traspàs de trens de rodalies, ni res de res. TV3 i els Canals 33 i 3/24 agonitzen al país Valencià assassinats pel PP amb les armes legals que els subministrà Montilla i Clos. I és també la crosta Castells que menyspreant l’acord de nou finançament arrencat per CIU a un PP amb majoria absoluta, -recordeu quan va dir que aquell acord no donaria ni un euro més a Catalunya- ha permès, a la Generalitat doblar el seu pressupost. Què faria el tripartit avui si només disposés dels 17.000 milions que tenia el darrer govern de CiU ? Com s’ho farien per fer funcionar la repartidora ? Ara, amb pràcticament les mateixes competències en tenen més de 34.000 per anar tirant.

Finalment, creure que fent de crossa de la crosta socialista avançarem cap a la independència és propi de gent amb pa a l’ull o de pocavergonyes que treuen profit personal de la penosa situació que patim. Si no ens deslliurem de la crosta socialista i nacionalista espanyola el proper 9 de març, enviant-la a la mateixa marginalitat en que avui es troba el PP, Catalunya no serà mai més ni socialment avançada, ni culturalment rica ni políticament sobirana.

Marta Bosch em desperta els �nims

Sun, 06 Jan 2008 23:16:20 +0100

El país necessita aire fresc i un sotrac que ens permeti superar l'ensopiment en que ens ha sumit el PSOE i aquest senyor Montilla que només serveix per avorrir i fer adormir a tothom, espero que aquest any 2008 les coses canviin però entre tant veure per la tele a una preciositat com la Marta Bosch a mi personalment m'aixeca i m'escalfa els ànims, la periodista de Vilassar és un bombonet, un monument !!! el xarop que necessitem per aixecar els ànims... només cal veure la cara de felicitat del senyor del darrere quan la veu...

Eliseu Climent reclama a Clos que assumeixi la seva responsabilitat en el cas del repetidor de la Carresqueta

Fri, 14 Dec 2007 02:14:58 +0100

www.elsingulardigital.cat

El president d’Acció Cultural del País Valencia (ACPV), Eliseu Climent, no es mossega la llengua a l’hora de carregar responsabilitats per la clausura del repetidor de TVC de la Carresqueta al País Valencià. Segons Climent, és el Ministre d’Indústria, Joan Clos, qui no ha actuat com li pertoca i qui ha legitimat a la Generalitat Valenciana per decidir i exercir un poder sobre uns repetidors i unes línies de les que, segons Climent, no en són propietaris.

Per al president d’Acció Cultural la solució d’aquesta qüestió passa per mans del govern central i exclou la possibilitat d’una negociació entre governs autonòmics ja que, segons ell, amb el PP valencià, establert a la Generalitat Valenciana amb una sòlida majoria absoluta, no es podrà negociar. Climent insta a Clos a actuar, a duu a la pràctica les seves responsabilitats i afirma que, si no ho fa, hauria de ser José Montilla qui el pressionés perquè acabés fent “el què ha de fer com a ministre”.

Climent també ha destacat, en el programa de TV3 Els Matins, l’amenaça que plana sobre la resta de repetidors del país Valencià. “Cada quinze dies pot caure un repetidor” ha senyalat Climent que, tot seguit, ha afegit que “els polítics catalans haurien de prendre’s aquest tema més seriosament”.

Tot i els complicats esdeveniments que està vivint ACPV, Climent s’ha acomiadat amb un missatge optimista assegurant que aquesta qüestió s’acabarà solucionant per una o altre via. Tot i així no s’ha estat de remarcar la responsabilitat que recau sobre el PSOE i Joan Clos, la lamentable confrontació constant entre els governs català, valencià i balear i la bona voluntat del Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, que, segons ha dit, peca d’ingenuïtat i bona fe en un camp on aquests atributs no serveixen.

Vicent Partal: Tan f�cil ens ho vols fer, Joan Ferran?

Thu, 06 Dec 2007 04:06:40 +0100

reproduït de vilaweb.cat.-

per Vicent Partal

dimecres, 5 de desembre de 2007

Tots els partits tenen gent desagradable, que llancen al carrer en moment de crisi, com si foren dobermans enquimerats. Joan Ferran, del PSC, en fóra un cas. Ahir parlant per a El Periódico ("What else?" que diria Clooney...) i rabiós per l'èxit de la manifestació i el canvi polític que es comença a insinuar, va afirmar que calia 'arrencar la crosta nacionalista' de TV3 i de Catalunya Ràdio. I es va permetre d'amenaçar gens veladament alguns dels professionals que hi treballen, amb què concità la indignació de tothom, llevat de Ciutadans i del PP que van tancar files ràpidament amb els socialistes. Gràcies, xicot: continua construint el front nacional (espanyol) que aviat no deixaràs ni un indecís.

Les coses sempre es poden dir d'una manera o d'una altra. Molts agraïm l'elegància com a sistema. Però hi ha moments que la mala educació també hi té lloc. Depèn de la gravetat de la situació, de la qualitat (o no) de l'emissor, de l'objectiu proposat, de com t'has llevat al matí, però, generalment i sobretot, depèn de la ràbia, de la malícia... I quanta i quanta en regalima aquest individu!

Puc imaginar-me poques entrevistes més desafortunades que aquesta, menys encertades que aquesta, però sobretot menys preocupants que aquesta. Potser va influir-hi l'ambient, no ho sé: un periodista apropiat en el gran diari amic, o servent, menys de quaranta-vuit hores després d'una bufetada històrica al carrer, amb els nervis fets un manyoc i la poca traça habitual. Potser el tal Ferran també estava enfadat perquè El Periódico és a la venda, després d'anys i panys d'haver-lo afavorit econòmicament. Serà fotut no tenir un diari que el dia que el parlament del teu país reprova de manera pública una ministra del teu partit, per primera vegada en la història, és capaç d'obrir amb la dona de Zapatero cantant al Liceu, tan bufona ella... Potser se li va sumar nervi amb nervi. O potser algú li va ordenar de bordar més del compte per si feia escampar la boira atordidora de la manifestació.

La provocació és, en tot cas, descomunal, tant que ja hi ha qui pensa que el PSC vol engegar-ho tot a dida tan aviat com siga possible. I val a dir que els indicis comencen a acumular-se: el gran Bono candidat a presidir el Congrés, segurament com a part del pacte postelectoral PP-PSOE (que ja funciona a Navarra, no ho oblidem) i els portaveus del carrer Nicaragua parlant com si foren locutors de la COPE. Tan fàcil ens ho volen fer? No és una mica massa?

(PD. No vull barrejar el to irònic d'aquest article amb les coses que són realment serioses, i per això expresse, a banda, la meua solidaritat total i absoluta amb els periodistes amenaçats públicament per aquest individu, tenint en compte que, formalment, no és un qualsevol, sinó el diputat portaveu adjunt al Parlament del partit que mana a la Generalitat de Catalunya.)

Vicent Partal director@vilaweb.cat

El prodigi�s senyor Duran

Tue, 20 Nov 2007 00:37:42 +0100

Sensacional article publicat per l'economista MIQUEL ESTEBA al diari El Punt on queda ben retratat el farsant Duran i Lleida.-

Veure la plana major de CDC embadalits com babaus escoltar amb unció el «mag» de la Franja al Cercle Financer de «la Caixa» és un espectacle entre decebedor i fantàstic.

Com de costum, Duran va enlluernar el bo i millor de l'establiment barceloní amb el seu discurs fluid i acerat. Ja ho va fer fa uns anys al paranimf de la Universitat, però aleshores, a part dels concebuts tòpics, va dir molt poca cosa de relleu –encara que ben dita, com sempre.

L'audiència tenia davant seu l'entreguista quintaessenciat i l'etern ministrable; l'home que amb quatre gats pren la Bastilla als albats de Convergència com a number one en les llistes electorals per Madrid elecció rere elecció, en un exercici quasi tan rutinari com l'encapçalament permanent, sospitós i xocant de les enquestes de valoració de determinats mitjans de comunicació, guany o perdi les eleccions.

El martell d'heretges independentistes predica els tòpics reiteratius que han fracassat sempre en les nostres relacions amb l'Estat. La centralitat, l'estabilitat i el pacte que ofenen la intel·ligència i ens provoquen, als que hem viscut diverses legislatures i la batalla estatutària, la hilaritat i la indignació més que justificada. Es allò de «Voteu-nos que serem decisius», «Ens necessitaran» i altres sentències de les quals el fracassat Roca –presentador de l'acte– en sap un niu.

Com a vertebrador d'Espanya participa de la paranoia centralista i abomina el sobiranisme i, consegüentment, l'independentisme, per a ell cosa de «caps calents». No és que li hagi agafat la síndrome de Madrid, sinó que és un més d'ells; és un fidel servidor de l'Estat i de la Conferència Episcopal Espanyola.

Que no oblidi, però, que la veritat ens farà lliures i per nosaltres, els catalans, l'única llibertat serà la independència i la sobirania, que no és de dretes ni d'esquerres, per això no hi ha altre camí després de l'experiència d'aquests anys de democràcia.

Ens amenaça com a centralista, amb la frustració que es derivaria de la inestabilitat i la ingovernabilitat si s'adoptessin posicions independentistes. Ignora potser que més inestabilitat que l'actual, sense un Estatut votat pel 90% de les forces polítiques catalanes, és impossible? Ja estem acostumats a les frustracions i que menteixi quan diu que tant Txèquia com Eslovàquia i les exrepúbliques soviètiques estan penedides d'haver-se separat –perquè és una solemne mentida– o la ignorància més supina, que és el més probable. Avui els països que han aconseguit la independència estan infinitament millor que abans i, a més, viuen amb dignitat. Quina frustració més vol el de la Franja per als catalans? En aquest sentit, val a dir que quan el Parlament de Catalunya va ordenar a la Generalitat que convoqués el poble de Catalunya a la Convenció Catalana per a Europa –en la qual vaig intervenir–, Duran va formar part d'una comissió paral·lela anomenada impròpiament Fòrum Cívic Català –no prevista i innecessària– amb Obiols, Gutiérrez Díaz i altres eurodiputats que varen desactivar les conclusions a què es va arribar, per a ells massa arriscades i que s'acostaven excessivament a la temuda sobirania.

Va defensar la fallida (a Déu gràcies) Constitució Europea que anorreava democràticament Catalunya de manera definitiva i la diluïa, no dins el desitjable magma europeu, sinó dins la preponderància i submissió espanyola. Vol substituir la confrontació pel diàleg i el pacte si cal. Vol més compromís que el que va proposar sobiranament el Parlament català en l'Estatut del 30 de setembre del 2005? És que el vol protagonitzar ell i els que li donen suport? Si us plau, que no ens proposin més Majèstics.

Ens assisteixen les lleis nacionals i internacionals, però coneixent com hauríem de conèixer el comportament del poder central, sabem que no es pot fer de manera plàcida, sinó que la confrontació està assegurada, perquè Madrid vol, desitja i està disposat a qualsevol enfrontament amb els arguments antidemocràtics que calgui. L'èxit de l'independentisme, que representaria la llibertat per a Catalunya, seria el fracàs dels centralistes –dels quals Duran és un exemple manifest–. Per això tant ell com les forces que li donen suport a Espanya i a Catalunya s'hi faran amb les ungles per tal de defensar la posició de privilegi que els permet innoblement el sistema estatal. El d'Alcampell és com el gat dels frares, entremaliat, llest i murri. Com a polític innat que és, se les sap totes, és maniobrer i és dipositari d'ortodòxies espanyolistes i episcopals. En les últimes eleccions perd cinc diputats de quinze que en tenia i les enquestes li donen la millor puntuació. Sembla que tingui patent de cors; les seves intervencions captiven i enardeixen la plutocràcia assistent, fins al punt que una coneguda patum de «la Caixa» va dir, en ple èxtasi, que es trobava a la glòria després de sentir-lo. El que dèiem al principi: és un portent, un prodigi polític.

Com a vertebrador d'Espanya participa de la paranoia centralista i abomina el sobiranisme i, consegüentment, l'independentisme

Els problemes de Catalunya

Mon, 19 Nov 2007 23:56:32 +0100

carta d'un lector publicada al diari El Punt.-

Senyor Montilla, he de donar-li la raó. El problema que tenim molts catalans es diu –ves per on– com vostè, José Montilla.

També ho és el seu full de ruta. Diàriament queda palès que segueix un traçat erroni, fatal per al futur d'aquest país, i que vostè i els seus socis de l'esquerdat govern d'entesa volen tirar endavant peti qui peti.

Senyor President, rectificar és de savis. Ja sé que no ho farà, però seria molt positiu que canviés el rumb si sent alguna cosa per aquesta terra catalana.

ANTONI MUSELLAS. PALAMÓS (BAIX EMPORDÀ)..

El botifler Buenafuente intenta fer-li un massatge a ZP per� al final tots dos queden en evid�ncia

Sat, 17 Nov 2007 03:01:50 +0100

Ja fa temps que Andreu Buenafuente se'n va donar compte que això de fer humor en català no era tan profitós com fer humor en la lengua del imperio i va decidir renegar dels seus origens i de la seva llengua. L'última temporada de Buenafuente a TV3 va ser senzillament repugnant, deixant de banda la suposada gràcia del seus personatges "el gilipolles" i "el neng" Buenafuente demostrava en tot moment que se'n avergonyia de ser català, buscava qualsevol excusa per posar-se a parlar en castellà. Jo l'havia admirat i m'agradava el seu humor però va arribar un moment en que ja en vaig tenir prou, els seus programes es van acabar convertint en un spot diari del PSOE i la veritat és que els discursos polítics d'aquest ignorant sense estudis no m'han interessat mai. Ara està a la cadena SEXTA, la nova telePSOE, suposo que és un lloc on es déu sentir molt a gust i per això va voler l'altre dia ensabonar al farsant ZP amb una de les seves entrevistes, però el que no s'esperava cap dels dos és que el tret els sortiria per la culata perquè això d'enfotre-se'n de la pobra gent que ha d'agafar les maleïdes rodalies de RENFE és de molt mal gust.

A continuació reprodueixo un article de Jordi Cabré a elsingulardigital.cat del mes d'octubre on es fa un retrat bastant ajustat del botifler Buenafuente:

LA CULPA DE BUENAFUENTE

És un títol d’article inexacte, però inevitable. Admiro, respecto i ric molt amb Buenafuente: és un grandíssim humorista i suposo que millor persona. Només penso ben sovint que alguna cosa es va relaxar en aquest país per culpa de l’abús que en vam fer, l’abús que va fer TV3 del seu estil desenfadat, descamisat, de carrer. Un abús possiblement no planificat, no previst ni calculat, però sens dubte real. No és que TV3 hagués de renunciar a una figura excepcional com ell, parlo d’excés: d’una sobredosi de temporades, d’una manca de recanvis en un moment donat, que va fer que arribés a semblar que no hi havia alternatives humorístiques a Catalunya. Després de Mikimoto (més tibat, més subtil, més anglès) Buenafuente va aclaparar tots els riures i això va implicar un desmesurat elogi d’allò col·loquial, una desmesurada fascinació per les bromes de barra de bar, una progressiva dèria per introduir frases castellanes en els discursos, per tolerar el “bueno pues vale”, per retratar compulsivament allò que suposadament érem al carrer renunciant a equilibrar-ho amb quelcom que ens dignifiqués una mica més com a societat. A banda de retratar-nos (que tampoc no ens retratava: no tots som “nengs de castefa”, "folloneros" ni “gilipolles”) no hi va haver un complement que compensés aquesta laxitud extrema, un complement que subratllés que molts no hem deixat de ser i de viure sense excessives contaminacions de fora (llegeixi’s “contaminacions” sense cap intenció despectiva).

No van trigar a aparèixer arreu de TV3 els convidats de la resta de l’Estat, els actors de les sèries dels canals castellans, els personatges sempre (sempre) marcadament bilingües, l’equivocat orgull de ser de l’Hospitalet que va dur en José Corbacho (el “Sebas”) a afirmar fa poc en una revista que “l’Hospitalet és la Catalunya real”. Amb aquest excés, amb aquest missatge constant i no compensat per cap altre, amb aquesta saturació i repetició dels mateixos codis (set? Vuit? Nou temporades seguides?), es va començar a instal·lar en el nostre subconscient que potser sí que havíem estat ocultant entre tots la suposada “Catalunya real”. Cosa que és mentida, una colossal mentida. Que és el gran triomf de l’espanyolisme “amable” i "de bon rotllo". Allò que, de forma possiblement no intencionada, va aconseguir anar introduint l’estil Buenafuente: una renúncia a ser el que som perquè ens vam considerar massa poc simpàtics. Vam posar-nos a passar del tema. Vam creure’ns que no n’hi havia per tant. I n’hi havia per molt, per moltíssim més, i la prova és que ara en paguem les conseqüències en termes d'autoestima, nacional o simplement televisiva.

Perquè, senyor Corbacho, hi ha gent que parla o intenta parlar i viure només en català; que balla sardanes o va a Montserrat; que enyora en Puyal o que corregeix (fins i tot a si mateixa) els paranys lingüístics; que signa per les seleccions oficials pròpies; que no considera aquest últim assumpte una simple manera de fer el ridícul i de "barrejar l'esport i la política" (com va fer ahir, de forma hipòcrita, la ministra Chacón); que beu en porró o que llegeix poetes catalans, i tot plegat sense deixar d'obrir-se al món. Aquesta gent també és la "Catalunya real", senyor Corbacho. I alguns d'ells també viuen a l'Hospitalet, i crec que representen la Catalunya real més que vostè. Gamarús.

Rut Carandell: la inutilitat del govern Montilla

Sat, 17 Nov 2007 02:57:55 +0100

A continuació reproduïm l'article escrit per la Rut Carandell , de Reagrupament.cat, a elsingulardigital.cat denunciant la passivitat del senyor Montilla amb tot el caos de RENFE.-

L’única dimissió que es va veure ahir al Parlament és la del president de la Generalitat, a qui tant li fa que el seu govern pugui decidir sobre si funcionen els trens de rodalies o sobre si cal un model d’aeroports adequat a les nostres necessitats. Tampoc no sembla que li importi i no fa res, o no vol fer-ho, si mig Barcelona es queda a les fosques. No pot i no vol assumir tampoc cap responsabilitat sobre per on ha de passar el tren d’alta velocitat o les línies elèctriques de molt alta tensió, i no diem sobre la llengua en què han d’estudiar els nostres infants i joves. I amb la submissió mostrada fins ara al seu partit, segur que tampoc el model de finançament que cal negociar no li importarà gaire. El que sí que li preocupa és el nostre grau d’afecció a la metròpoli.

Del nostre Govern no depèn, pel que sembla, que puguem anar a Castelldefels en tren, encendre un llum, que puguem agafar un avió, que puguem decidir com organitzar l’educació dels nostres fills o l’atenció a les nostres persones dependents, que puguem decidir per on han de passar els trens o les línies elèctriques, que puguem ajudar a tenir fills, etc. I tot això a Montilla, en el ple del Parlament d’abans d’ahir, es veia que l’alleujava perquè formalment la seva responsabilitat es difumina.

Però, i els ciutadans? Per a què volem un Govern que no decideix res de tot això? Molts d’ells, més que en cap altra etapa de la nostra història recent, han decidit no anar a votar a les eleccions o bé anar a votar en blanc; molts d’altres s’organitzen en plataformes que contínuament apareixen en defensa de qüestions concretes, etc... Però el dia 1 de desembre tenim ocasió de fer sentir la nostra veu per a protestar contra el caos ferroviari i contra la manca de respecte de l’Estat espanyol cap als catalans. Llàstima que el nostre president no hi serà present. L’1 de desembre –com ja vam començar a fer el 18 de febrer de l’any passat– hem d’aconseguir deixar sense sentit els versos de Salvador Espriu:

Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l'aspra mà
que l'ha fermat
des de tant temps
al fang.

Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.

SALA MARTIN: JO MAI VOTARIA ELS SOCIALISTES

Wed, 14 Nov 2007 03:37:31 +0100

reproduït de elsingulardigital.cat

Jo mai votaria socialistes"

Tot i anar vestit com un cantant de fira, el professor Xavier Sala i Martín és una de les ments més lúcides –i a voltes sarcàstiques i polèmiques- del panorama intel·lectual català. No s’acontenta amb les primeres lectures ni amb les mitges veritats. Res ni ningú escapa de l’anàlisi, la crítica o la defensa de l’economista. Ara, ha publicat un llibre, “Converses amb Xavier Sala i Martín”, escrit per Jordi Graupera, on aprofundeix en diferents escabroses qüestions. L’Àfrica, la pobresa, Montilla, Bush, Déu, el Barça o la roba. Res escapa de l’anàlisi d’un dels més ferms candidats al Nobel.

Avui en el món hi han menys pobres que fa 30 anys?

Més o menys hi ha uns 450 milions menys de pobres respecte fa 30 anys. És a dir, si actualment som uns 6.000 milions de persones al món, una reducció de 450 milions és una reducció més que considerable.

I a què és degut?

Doncs a què la Xina i la Índia, que eren països socialistes, ara són països capitalistes. És cert que nominalment a la Xina encara domina el Partit Comunista, però han introduït i obert mercats i s’han obert a la globalització. I mira: aquest capitalisme que per molts és salvatge i perniciós, resulta que ha acabat traient 450 milions de persones de la pobresa.

Llavors, com alguns apunten, no és fruit ni de religions, cultures ni res que se’ls hi assembli?

Hi ha una cosa que ha canviat: la Xina abans era pobre i ara ja no; la India abans era pobre i ara ja no és. I hi ha una cosa que no ha canviat: la Xina abans era majoritàriament budista i ara ho continua sent; i la Índia era abans hinduista i encara ho és. Per tant: a la Xina i a la Índia han canviat moltes coses però la religió és una de les que no.

I a què és degut que no creixi l’Àfrica?

A la religió segur que no. L’Àfrica té una constel•lació de problemes greus. Per exemple: l’Àfrica té 22 guerres actives ara mateix. Però també té problemes de corrupció, de falta d’educació, de males o inexistents infraestructures. I bé, l’Àfrica, degut el seu baix nivell de desenvolupament, li és impossible fer coses molt complicades. No poden fer Boings 747 ni Airbus 380 però tampoc televisions, ràdios o rellotges. Només poden fer productes agrícoles. I bé, després aquest productes agrícoles no els poden vendre en els mercats mundials perquè estan protegits per polítiques agràries.

Com?

La política agrària comuna europea és el segon programa més obscè del planeta després del programa de política agrària americana.

Per què?

Perquè subsídia per un valor de 1.000 milions de dòlars al dia -1.000 milions de dolars al dia!- diferents productes agrícoles. Sobretot la llet. I això té conseqüències estratosfèriques. Subsidiar la llet, per exemple, vol dir que els productors de llet europeus poden produir llet per sota del preu de cost. I aquesta producció d’excés de cost entra en els mercats mundials i fa que acabin sent més barats. Però no només a Europa sinó a tot al món. I això ocasiona que una sèrie de gent, que podria produir productes agrícoles, no ho puguin fer.

Treure aquests subsidis seria la solució?

Més que una solució seria una fantasia ja que els pagesos europeus, americans i japonesos són molt poderosos. Tothom recorda quan es va parlar de treure els subsidis europeus com els pagesos francesos van treure els tractors al mig de l’autopista i van col•lapsar tot el trànsit del centre d’Europa. I aquest poder extraordinari l’utilitzen per aconseguir extraure diners a la resta de la societat. Fet molt perjudicial per tots els contribuents perquè els estan traient diners. Però molt més perjudicial per la gent més pobre del planeta ja que no els deixa vendre els seus productes.

Doncs si veu com una fantasia treure aquestes subvencions què s’hauria de fer?

Si s’és políticament intel•ligent es poden fer varies coses. Una, és fer que la gent, que fins ara tenia subsidis, en continuï tenint fins que es mori. Però un cop es mori el pagès no se’n donin més. És a dir, els fills dels pagesos o fan un curs d’Excel i van a treballar al banc Sabadell o no cobraran ni un duro més. Una altra cosa que es podria fer, que seria un mica obscè des del punt de vista intel•lectual, seria tirar la llet que ens sobra als europeus al mar enlloc d’enviar-la a Àfrica a competir amb els seus productes. Però ja he dit que seria una mica obscè.

La pobresa és un problema. Ho és el canvi climàtic?

No. Pot arribar a ser un problema important, segons els informes de l’ONU, però ara no ho és. Si la Terra s’ha escalfat 0,64 graus no és cap mena de problema. Però és que la pregunta no hauria de ser si és un problema o no, sinó “què s’hauria fer fer?”. I bé, jo crec que de tots els problemes que té ara i que pot tenir en un futur la humanitat, aquest, és el menys urgent. Ho són molt més la pobresa, la sida , la malària o la falta d’aigua potable.

A part de predicar i pregonar mai li han ofert un càrrec polític per dur-ho a la pràctica?

M’ho han ofert però jo mai ho he volgut.

Qui li ha ofert?

Gent. Però jo sempre he dit que no.

Ja ho crec que era gent. Però qui?

Diferents administracions.

De l’administració catalana també?

De la catalana especialment. Però sempre he dit que no i sempre diré que no. Jo no estic qualificat per fer feines de política. Jo sóc científic i em dedico a pensar. Estaria bé que molta gent, quan es fica en política, ho pensessin una mica abans. Ja que al final acaben sent uns incompetents. Per ser Director General, Ministre o President de la Generalitat s’ha d’haver estudiat molt abans. Si no serveixen per fer de polítics que es quedin a casa. I en fi, veient el que passa aquests dies per Catalunya tinc la impressió que més d’un no s’ho ha plantejat mai.

Vostè veu a Montilla competent pel seu càrrec?

Jo vaig intentar esbrinar això en l’entrevista que li vaig fer a la Vanguardia. Però vaig basar-me en les dades de la feina que havia fet com a ministre. I amb les dades a la mà, Montilla va ser un mal ministre. Ara bé: no vaig poder contrastar-ho gaire més ja que es va aixecar i va marxar.

I amb el temps que porta el Tripartit de Montilla com ho veu?

Crec que encara és d’hora per avaluar-ho.

Quan seria l’hora per avaluar-ho, doncs?

Més endavant. Ara Catalunya té un problema greu i haurem de veure com el gestiona. De fet, crec que el discurs que va fer Montilla a Madrid va ser un bon discurs. Però bé, crec que la gent se l’ha de jutjar pels fets i no per les paraules.

Doncs així vostè no pot valorar les polítiques que s’han fet des del Govern Montilla?

Jo crec que no. Només hi han estat un any.

Però la política de 80Km/h o la llei de memòria històrica són polítiques i es poden avaluar, no?

En democràcia, a diferència dels mercats, les coses es voten un cop cada quatre anys. I qualsevol govern sempre farà coses que t’agraden i altres que no. Llavors és quan has de decidir on hi poses més pes. I sí, aquest Govern fa coses que a mi no m’agraden. La llei de 80km/h i la llei d’habitatge són una gran bogeria. Però per jutjar-ho has d’esperar uns mesos.

Plantejo la pregunta de forma diferent. Si s’avancen les eleccions i demà s’ha de votar al Parlament de Catalunya votaria el PSC?

No. Però jo mai votaria socialistes. Primer perquè no sóc socialista però, després, perquè, com tot lliberal, estic en contra dels monopolis. Vinguin d’on vinguin. I ara mateix, el Partit Socialista ho controla tot. Però insisteixo: això no vol dir que tot el què fan ho fan malament.

Doncs em pot dir alguna política que hagi fet bé el Tripartit de Montilla?

No. Ara mateix no en sabria dir cap.

Ridao rebutja la unitat nacional per fer front a Espanya i confirma ERC com una sucursal del PSOE

Tue, 30 Oct 2007 01:45:25 +0100

Reproduït de www.eldebat.cat

ERC mai formarà part d’un Front Patriòtic Nacional amb CiU”

Sergi TodóJoan Ridao és el portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) al Parlament i serà el cap de llista en les pròximes legislatives. Va ser l’encarregat de defensar la ponència oficial a la recent conferència nacional d’aquest partit, aprovada per majoria aclaparadora. Veu en això un recolzament a l’estratègia de la formació i, tot i que considera que l’únic horitzó d’ERC és un Estat propi, afirma que el partit republicà mai formarà part d’un “front patriòtic nacional” amb CiU i desdramatitza qualsevol revés a les urnes si s’aconsegeuix fer el referèndum del 2014.

Quines conseqüències va tenir la conferència nacional d’ERC del 20 d’octubre? Ha afectat l’estratègia del partit?La ponència que va presentar la direcció d’ERC va tenir un suport del 83%, un percentatge insòlit en la història més recent d’ERC. Per tant els pilars bàsics de l’estratègia de cara al futur no s’han vist alterats o modificats. Després del fracàs de la via autonomista, hem d’anar cap a la consecució d’Estat propi i això ho hem de fer aconseguint una majoria social tant en el Govern com en la societat. Ara bé, no es pot oblidar que una esmena va rebre un suport important del 43% i plantejava obertament reconsiderar el pacte d’Entesa. Nosaltres hem fet una lectura que és la següent: la militància no reclamava que sortíssim del govern, sinó un perfil molt més nítid i que puguem ser més clars i actuar amb més celeritat. Per això hem reunit a tots els alts càrrecs del govern: per establir prioritats i un calendari per assolir els nostres objectius; no només els adquirits a la conferència, sinó els que figuren al pacte d’Entesa.

Això vol dir endurir la postura dintre del Govern?No crec que la paraula sigui endurir. Quan parlo d’un perfil més nítid i d’un contorn més clar vull dir que es faci un esforç d’explicació, de pedagogia, i que se sigui coherent; que ningú pugui tenir la impressió, encara que sigui equivocada i falsa que ERC està submissa, entregada, encarxofada a qualsevol preu al Govern. És a dir, bàsicament millorar la percepció de la nostra contribució en aquest Govern.

Faci’m cinc cèntims del full de ruta d’ERC.La Conferencia neix per actualitzar l’estratègia que vam dissenyar l’any 2004 i que avui ja està caducada, obsoleta. El seu objectiu era situar ERC com a partit hegemònic de cara al futur. Una segona pota era col·laborar amb l’esquerra espanyola per transitar a poc a poc cap a la sobirania prèvia superació de l’etapa de relació federal amb Espanya. Aquest segon objectiu ha fet possible que ERC demostrés que era un partit que podia fer un esforç de pragmatisme. L’objectiu a llarg termini passa per aconseguir un Estat propi. I a mig termini, passa per desplegar les potencialitats de l’actual Estatut, que considerem insuficient i no ens agrada; però creiem que es poden recuperar algunes de les peces perdudes del mateix Estatut del 30 de setembre. I un tema fonamental és la consecució d’un nou model de finançament bilateral.

Què farà ERC si el Tribunal Constitucional retalla l’Estatut?Encara no hem pres una decisió sobre aquest tema. I encara que tot fa presagiar que la sentència serà adversa, evidentment, no podem posar la vena abans de la ferida. Jo constato que hi ha una gran desorientació entre els partits catalans. Algú ha postulat refrendar l’Estatut del 30 de setembre i portar a plebiscit, per tant, el text en els termes que va aprovar el Parlament. Algú altre ha plantejat també la reforma extraordinària de la Constitució... Els partits del Govern estan emplaçats a fixar un criteri i el conjunt del catalanisme també, perquè en aquest tema no poden haver-hi posicions unilaterals. Però tenim temps encara per fer-lo.

El finançament és el gran repte pendent que tenen ara, juntament amb el desplegament de l’Estatut?Referent al tema del finançament, considerem que el títol sisè de l’Estatut és un títol de redacció molt deficient, molt precària i que dóna un marge ampli per interpretar-lo. Però si podem desenvolupar l’addicional tercera de l’Estatut per fer un bon acord bilateral de govern a govern, en el marc de la llei de pressupostos de l’Estat, doncs no passa res. Podem reproduir aquesta jugada en el model de finançament. Nosaltres sabem que estem immersos en el model de finançament comú i per tant en el marc de la reforma de la LOFCA, però això no impedeix que pugui haver-hi un bon acord bilateral de finançament entre els dos governs. D’altra banda, hi ha aspectes de l’Estatut que donen joc. Per exemple, s’ha de desplegar una desena llarga de lleis que han de disciplinar les relacions entre Catalunya i l’Estat en aspectes que tenen a veure amb el Poder Judicial o en temes que són més d’autogovern com el Consell de Garanties Estatutàries o el Consell de la Justícia. Per tant, l’Estatut té un marge i nosaltres, encara que no ens agrada, l’acatem.

Vol dir que l’Estatut és un bon text de partida per un altre text de futur?Com que nosaltres tenim un projecte que és molt ambiciós, no podem estar permanentment travessant el desert. Per tant, si estem presents a les institucions hem d’aprofitar per fer coses. I fer coses vol dir que sabem que aquest Estatut, retallat o no, tindrà probablement una vigència d’una generació i per tant nosaltres no ens tanquem a la possibilitat de desplegar totes les possibilitats que té. Però, evidentment, aquest no és el nostre objectiu ni és el nostre horitzó.

El 2014 i la consulta popular sobre la sobirania és un punt d’inflexió? O ha estat una boutade del president del partit, Josep Lluís Carod-Rovira?El mateix Carod-Rovira ha explicat que és una data per la democràcia més que per la independència. Quan el Quebec va plantejar el referèndum el 1995 els sobiranistes eren majoria i govern. I a Escòcia, quan es va plantejar pel 2010, és perquè l’Scottish és govern. O Montenegro perquè el senyor Iukànovic ho plantejava directament des del govern i per tant era una condició objectiva i necessària el ser fort. I aquestes dues condicions no las tenim de moment. Segons l’última enquesta d’El Periódico, tan sols un 34% s’expressa en termes sobiranistes. L’expressió política, institucional i natural de l’independentisme és ERC i representa escassament el 16% dels vots. Per tant, amb això no fem majoria ni tenim la condició objectiva per exercir el dret a decidir en plenitud si no volem cometre un error estratègic de gran magnitud. Per tant, quan fixem l’horitzó del 2014 és, primer, com a estímul. Tenim una legislatura i mitja per poder treballar i és possible que les condicions es generin. En segon lloc, si es fa el referèndum i es perd, no passa res, però haurà estat una decisió de maduresa democràtica i també un instrument de pressió important davant del Govern espanyol.

L’independentisme és un valor a l’alça?Crec que hi ha un creixement del sobiranisme d’ordre pràctic que aquests últims dos anys s’està observant i que ha emergit bàsicament de la constatació que hi ha una fatiga i un cansament d’Espanya i, per tant, hi ha molta gent que ha arribat a la conclusió què la dependència de Catalunya a Espanya és massa onerosa i per tant el preu és massa excessiu. Dos exemples: caos d’infraestructures i finançament precari o injust o expoliador. Això està incorporant moltíssima gent a la categoria dels personatges de Molière, que escrivien en prosa i no ho sabien. Aquí probablement hi ha gent que és independentista i encara no ha fet el pas d’expressar-lo en termes electorals.

ERC acaba de votar no als Pressupostos Generals de l’Estat perquè diu que l’Estat no compleix les inversions a Catalunya...Hi ha quatre raons. Una, desconfiança en relació al compliment dels compromisos per part del Govern espanyol. Volem blindar normativament, fixant en els mateixos pressupostos, l’acord polític positiu que han assolit els dos governs. Dos, és un pressupost que queda curt socialment. No ha aprofitat els 12.000 milions de superàvit dels sectors públics i de la Seguretat Social. Tres, en el pressupost no té cap impacte el nou model de finançament que deia abans. Aquest pressupost hauria d’obrir el camí de cara al futur. I quatre, per una valoració més política: és un pressupost de final d’etapa i per tant nosaltres valorem també algunes circumstàncies que hem viscut aquesta legislatura. Aquests últims mesos, ens hem entrebancat en alguns temes amb el PSOE, per exemple, en la Llei de la Memòria Històrica. Però el PSOE tenia majoria, ni que fos exigua, per tirar-los endavant. Ara queda un llarg tràmit parlamentari i ja veurem què passa.

Demanen la dimissió de la ministra de Foment. No els han dit res els seus socis sociallistes?Nosaltres vam ser el primer grup parlamentari que va formular la petició de dimissió d’aquesta senyora que és una autèntica fatxenda, que acumula un rècord d’incompetència i mala gestió extraordinari i, per tant ja donem per reproduïda la petició de dimissió. Va ser Puigcercós l’estiu del 2006, amb motiu del caos aeroportuari, el primer que li va dir que dimitís. El 31 d’octubre esperem les explicacions de Zapatero perquè, evidentment, ell és el primer responsable de no haver acceptat la dimissió o de no haver fet plegar aquesta senyora. I, com que ells saben que nosaltres a Madrid som oposició, que no formem part del govern del PSOE i que tenim les mans lliures, doncs no actuem condicionats en absolut. Una altra cosa seria si jo, o algú de la direcció d’ERC, hagués demanat la dimissió d’un conseller del Govern de la Generalitat.

Què li sembla la proposta d’Artur Mas de refundar el catalanisme?La maniobra de Mas és una gesticulació, una fugida endavant i una maniobra tàctica intel·ligent. Però no deixa de ser tàctica i hem de constatar el fracàs del catalanisme autonomista. Particularment, és el fracàs del seu pacte amb Zapatero en el tema del nou Estatut. Per tant, pertany a Convergència Democràtica maniobrar en aquest tema. D’entrada, l’únic que ha aconseguit és incomodar al seu aliat històric d’Unió Democràtica mirant de fer una opa hostil cap a altres sectors del catalanisme que, evidentment, no li compren aquesta jugada. I no la comprem perquè, primer, és comprensible que el catalanisme es reformi, que es modernitzi, que s’actualitzi, sobre tot desprès del fracàs històric del seu objectiu d’intervenir en la política espanyola, de buscar un encaix més còmode i flexible. S’ha demostrat que això, avui, no va enlloc. Espanya s’ha modernitzat, sobre tot social i econòmicament. I nosaltres creiem que és bo que es repensi el catalanisme, però creiem també que en aquests moments l’única conclusió lògica és que ens cal tenir un Estat. CDC i Mas no treuen aquesta conclusió ni crec que la treguin, perquè, com tothom sap, CiU és una coalició que aspira sobretot a governar per governar, a tenir hegemonia, per tant la majoria, i a mantenir certs nivells d’atenció identitària amb el govern estatal perquè això li provoca alguns rèdits. Però no ha fet mai un plantejament de tipus independentista.

No li preocupa, doncs, l’opa hostil?L’opa és tan de vol gallinaci que la primera i única derivada que li coneixem és que una mica més i es trenca CiU, que és una coalició que amb les seves dificultats, penalitats i vicissituds fa pràcticament 30 anys que subsisteix. D’altra banda, nosaltres no prioritzarem l’eix nacional perquè, tenim en el nostre ADN tres elements consubstancials irrenunciables: som un partit republicà; som un partit nacional; i som un partit d’esquerres. Per tant, ERC no formarà part mai del front patriòtic nacional. No estem per la labor.

Per què servirà l’Oficina Antifrau?L’oficina Antifrau és un organisme independent i, per tant, encara que tingui una dependència del Govern, es relaciona amb aquest i amb el Parlament únicament a través d’un mecanisme de revisió de comptes, a través de la seva memòria anual. Per tant, està garantida la seva independència de criteri i d’actuació. En segon lloc, és un organisme que té la funció bàsicament d’investigar de manera preventiva qualsevol possible frau i també de dissuadir de possibles actuacions irregulars. Conseqüentment, el control és preventiu. en altres paraules, el que farà és, actuar com a autèntic policia de control i, per tant, evitarà que pugui haver supòsits d’irregularitats. En tercer lloc, fiscalitza i controla qualsevol possible irregularitat del sector públic de la Generalitat però també del conjunt d’Administracions i de les universitats. A les administracions locals, fa un control de segon nivell, perquè si detecta una realitat és la pròpia administració local la que ha d’actuar. Finalment, és una oficina respectuosa amb l’actuació de la justícia ordinària, de manera que si aquesta actua, s’inhibeix.

CiU diu que serà un instrument al servei d’ERC i el PP i proposa integrar-la a la Sindicatura de Comptes...El primer argument és una autèntica fal·làcia. La seva independència està garantida. Respecte al segon, no dependrà de la Sindicatura per una raó òbvia: són funcions molt diferents. La Sindicatura, com el Tribunal de Cuentas, són organismes que acteen post, per tant, fan una fiscalització comptable en funció dels resultats econòmics i de la liquidació. I l’Oficina no té res a veure. Estem parlant d’un organisme que actua de forma preventiva i que investiga –i això existeix en l’àmbit de la UE i a Estats Units-. Per tant, és un instrument contrastat. I si algú s’hi oposa o té alguna actitud refractària es què té mala consciència o té alguna cosa a amagar, francament.

Carod admet que els del PSC "em s�n simp�tics"

Tue, 30 Oct 2007 01:33:12 +0100

Si aquest barrut se'n anés d'una punyetera vegada al PSOE ens faria un favor a tots els independentistes...

http://www.e-noticies.com

Carod diu que ICV i el PSC "són federalistes"

El vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira ha reconegut a TV3 que "jo estic governant amb els socialistes i Iniciativa que són federalistes" i ha apuntat que "aquesta m'ha semblat sempre una utopia, per això em són simpàtics, les utopies crec que són boniques". Carod ha recordat, però, que pel "federalisme es necessiten dos", en canvi "ser independents només depèn de nosaltres".

"Aquests tenen la ideologia precisada, en el cas de CiU no se sap", ha dit Carod, que també ha mostrat el seu convenciment que en un referèndum d'independència, els votants del PSC "apostarien per ser un país normal".

Carod ha revelat també "ja hem fet cas al 43%" de la militància que demana una revisió del pacte de Govern amb el PSC i que "aquest diumenge vam estar tancats amb la direcció". "Ens hem reunit per revisar el pacte de Govern, en el bon sentit. La gent no demana que canviem de parella, ens demana que ballem millor", ha dit Carod, a més d'atorgar "un notable" al primer any del govern d'Entesa.

CiU,ERC i ICV s'uneixen al Parlament per demanar la dimissi� de la ministra Alvarez

Tue, 30 Oct 2007 01:32:56 +0100

http://www.elsingulardigital.cat

Els grups de CiU, ERC i ICV-EUiA uniran les seves forces perquè en el pròxim ple del Parlament, el 14 de novembre, la cambra pugui votar un text que plantegi la dimissió de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez. ERC i ICV-EUiA, d'una banda, i CiU, de l'altra, han registrat dues propostes de resolució en les quals es reclama que Álvarez cessi de les seves responsabilitats com a ministra.

Perquè es puguin substanciar en el pròxim ple, és necessari que la Junta de Portaveus del Parlament les inclogui en l'ordre del dia i CiU, ERC i ICV-EUiA ja s'han posat d'acord per fer-ho possible, segons que han explicat fonts parlamentàries.

La resolució de CiU proposa que manifestar la "necessitat" que la ministra "cessi amb caràcter immediat de les seves responsabilitats" al capdavant de Foment, donada la seva "incapacitat per solucionar la greu crisi d'abast nacional que afecta Catalunya com a conseqüència del col·lapse del sistema ferroviari català i que perjudica greument el dret fonamental a la mobilitat dels ciutadans".

De la seva banda, la resolució conjunta d'ERC i ICV-EUiA demana al president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, que depuri "responsabilitats tècniques i polítiques, tant dels responsables del Ministeri de Foment com de les operadores Adif i Renfe i de les empreses contractistes de les obres, començant per la destitució de la ministra de Foment com a principal responsable polític".

CiU s'ha mostrat disposada a defensar aquesta resolució, encara que possiblement no voti a favor d'un dels seus punts, en el qual es destaca el paper del govern català en la gestió de la crisi.

LA CONFER�NCIA NACIONAL DE 20 D�OCTUBRE

Tue, 30 Oct 2007 01:26:32 +0100

20 Octubre 2007 by tecnic -->

http://www.reagrupament.cat/

Reagrupament.Cat es felicita pel desenvolupament de la Conferència Nacional de dissabte, amb l’assistència de la majoria de les 2.800 persones inscrites.
El debat entre les diferents opcions es va efectuar amb normalitat democràtica i no s’ha produït cap mena de ruptura del partit, ni s’ha retornat a les discussions entre independentistes que auguraven alguns.

Els militants d’ERC han demostrat estar al nivell dels grans partits europeus en les diferències. En opcions cabdals es mantenen sense trencaments interns. És el cas del partit laboralista britànic, amb profundes discrepàncies davant la guerra d’Iraq, que van donar lloc que més de 130 diputats votessin contra la guerra, sense que es trenqués el partit. S’ha demostrat que el debat no resta sinó que suma.

Reagrupament.Cat es felicita també pel progrés de molts dels seus plantejaments i del seu discurs en el conjunt del partit. Diferents seccions locals han presentat esmenes anàlogues a les plantejades a la nostra ponència alternativa que han estat consensuades i incorporades a la ponència oficial. La proposta del referèndum del 2014 és un dels exemples més clars de la penetració dels nostres plantejaments. El mateix ponent oficial ha reconegut que s’ha acceptat un 95% de la nostra esmena a la totalitat. També la intervenció del nostre president a TVE, amb plantejaments ferms sobre la nostra identitat i de confrontació amb els 300 anys de domini amb l’Estat espanyol, mostra que aquest és el camí per recuperar el suport popular.

Tot i això es mantenen diferències importants que es concreten precisament en les “línies roges” marcades per la comissió executiva que han impedit que retiréssim la nostra ponència: las renegociació del govern d’Entesa, la candidatura de Dignitat Nacional a les eleccions generals espanyoles, la recuperació de la cultura de reinvidicació al partit, la llei de referèndums, la separació funcional entre càrrecs del partit i càrrecs al govern, una estructura més participativa i democràtica, la internacionalització del nostre dret a la autodeterminació…

Reagrupament.Cat agraeix el suport de més del 22% de la militància present que és un estímul per continuar la nostra carrera a favor del redreçament d’Esquerra Republicana de Catatalunya i no els defraudarem. Als altres companys els agraïm l’atenció i el respecte amb què han escoltat els nostres plantejaments.

Reagrupament.Cat estarà vigilant que la voluntat de la majoria dels militants es respecti i que la direcció d’ERC tiri endavant totes les propostes recollides en la ponència oficial i que la seva actuació al govern sigui conseqüent amb els compromisos adquirits davant la militància.

UN de cada TRES militants d’ERC NO està amb la direcció.<p>

Un 22% dels militants han votat a favor de l’esmena a la totalitat de Reagrupament.cat, i gairebé un 9% s’hi han abstingut.

Laporta i un exempleat es barallen al mig del carrer

Tue, 30 Oct 2007 01:23:31 +0100

reproduit de enoticies.com

"M'HA AGAFAT PEL COLL"

Juanjo Castillo ha tingut un incident amb Laporta

El president del FC Barcelona, Joan Laporta, i un exempleat del club, Juanjo Castillo, han protagonitzat un incident a la sortida d'un conegut restaurant de Barcelona, segons informa infoesports.com.
Castillo i la seva mare han anat a dinar a un local del barri de Pedralbes en el qual, casualment, també se celebrava el dinar entre les directives del Barça i l'Almería. Quan Juanjo Castillo marxava del restaurant s'ha trobat amb Laporta. El president s'ha dirigit al que havia estat empleat del club, i molt proper a Sandro Rosell, i li ha dit "què passa, no em saludes?". Castillo -al que van despatxar de manera improcedent- ha anat a donar la mà al xòfer i al guardaespatlles del mandatari i no li ha dit res a ell, fet que ha provocat l'enrabiada de Laporta.

"Ets un rancuniós, tu i en Sandro sou uns rancuniosos", li ha dit Laporta a Castillo, segons ha declarat aquest segon a infoesports.com. L'exempleat, amb la intenció de mantenir al marge de qualsevol discussió la seva mare, que té més de 80 anys i pateix una malaltia coronària, li ha dit al mandatari que no es dirigís a ella i que no l'estirés del braç, com estava fent. Laporta ha insistit i en Castillo li ha dit "ets un fill de puta", ha agafat la seva mare i han marxat.

Mentre creuaven el carrer, el president del Barça ha corregut darrera d'ells i "m'ha agafat pel coll", segons ha comentat Castillo, mentre els directius de l'Almería l'esperaven dins el restaurant. "M'has dit fill de puta?, ja ho estàs retirant", li ha dit el mandatari a l'exempleat.

Els que han vist el que ha passat s'han afanyat a separar-los, mentre la mare d'en Juanjo Castillo, molt nerviosa, plorava veient l'escena. L'exempleat s'ha dirigit a Laporta per dir-li que "retiro el que t'he dit, no ets un fill de puta, la teva mare és una santa, però, això sí, tu ets un malparit". Al moment, ha agafat la seva mare que, segons testimonis presencials, ho estava passant molt malament, i han marxat.

El 43% d'ERC vol renegociar el pacte amb el PSC. A Mallorca el BLOC �s una titella d'Antich

Sun, 21 Oct 2007 01:38:59 +0200

publicat a lobbyperlaindependencia.org

El 43% de la militància d'ERC vol renegociar el pacte amb el PSC. A Mallorca el BLOC és una titella d'Antich que s'empassola com si res el granot de son Espases.

Reproduït de www.vilaweb.cat DISSABTE, 20/10/2007 - 20:52h

La militància avala la direcció d'ERC, però l'adverteix sobre el pacte de governLa ponència oficial, aprovada per àmplia majoria · L'esmena per renegociar el pacte de govern obté un 43% dels vots · Carretero aconsegueix el 22% de suport

La votació de la ponència oficial (pdf) de la Conferència Nacional d'Esquerra ha superat amb molta facilitat la votació final. Sobre un total de 1646 vots el 83% ha votat a favor, un 12% ho ha fet en contra i un cinc per cent s'ha abstingut. De les votacions fetes al llarg de la jornada aquesta ha estat la més còmoda per a la direcció, que ha vist com la ponència alternativa de Reagrupament.cat era refusada amb un 68,7% de vots contraris, un 22,3% de vots favorables i un 9% de vots en blanc. En canvi, la proposta d'Esquerra Independentista de renegociar el pacte de govern ha rebut un suport considerable.

En efecte, l'esmena del col·lectiu encapçalat per Uriel Bertran ha aconseguit un 43% de suport. Dels 1.909 vots emesos, l'esmena ha obtingut 818 vots a favor, 931 en contra (48%) i 160 vots en blanc (11%). Bertran ha qualificat aquesta votació d'empat tècnic, que la direcció haurà de tenir en compte: 'És un reflex clar del que demana la militància, que vol anar un pas més endavant', i ha conclòs que confia que l'executiva esmeni allò que cal esmenar. La portaveu d'ERC i membre de l'executiva Marina Llansana ha reconegut que el percentatge de vots aconseguit per aquesta esmena era significatiu, que la direcció escoltaria el missatge i que analitzaria les conseqüències d'aquest resultat a la pròxima reunió de la permanent, que serà dilluns. '

L'electorat reclama coherència' Entre més coses, l'esmena, que ha quedat a un centenar de vots de ser aprovada, diu: 'L'acord de govern es va tancar amb precipitació i sense incorporar cap dels elements que ens van portar a demanar el no a l'estatut: un nou model de finançament, el traspàs d'aeroports, trens i les competències en immigració; o una nova llei de política lingüística i l'oposició a la MAT i a l Quart Cinturó. Això ha desencisat el nostre electorat que reclama coherència. L'acord no pot consistir només a gestionar l'estatut retallat, perquè no servirà per fer progressar el país ha d'incorporar, en justícia, aquests elements de l'agenda política d'esquerra' En canvi, el president del partit, Josep-Lluís Carod-Rovira, no ha tingut en compte els percentatges de vot aconseguits per l'esmena a la totalitat del sector crític de Carretero ni per l'esmena parcial defensada per Uriel Bertran en el discurs de cloenda. Referint-se als números aconseguits per la ponència oficial, ha dit: 'Aquest 18% és legítim, però el 82%, que és la majoria, també, perquè una cosa no treu l'altra', ha dit Carod. El president republicà ha subratllat que la direcció sabria atendre les veus crítiques, però ha insistit que calia treballar des del govern per assolir l'objectiu de convocar una consulta popular sobre el dret d'autodeterminació el 2014. De la seva banda, Joan Carretero ha dit que quedava demostrat que els crítics són molts més que no el 3% a què s'havia referit la direcció i que continuaria treballant amb vista al congrés del partit de l'any vinent, pel qual Reagrupament.cat es plantejarà si presenta una alternativa a l'actual direcció.

Ridao: no podem ser un partit trinxera Sigui com sigui, la ponència oficial ha quedat aprovada per una clara majoria. Joan Ridao ha defensat el text, i ha dit que ERC no podia ser un partit trinxera ni un front patriòtic, perquè l'estat propi s'havia d'aconseguir des del govern, i això implicava renunciar a una part del programa electoral. Al començament del discurs, Ridao ha fet autocrítica sobre la definició de la presa de posició sobre l'estatut per part de la direcció. Ha dit que, amb un estatut retallat i amenaçat, amb el desànim per un finançament insuficient i pel mal estat de les infraestructures, l'única sortida possible és la consecució d'un estat propi. En aquest sentit, ha recordat una alta vegada l'horitzó del 2014 per la celebració d'un referèndum que ho faci possible. Perquè, segons ha dit Ridao, aquest objectiu no es podia plantejar a curt termini, d'avui per demà, perquè abans de canviar el marc legal calia canviar la societat. És a dir, que primer cal convèncer una majoria social que faci possible encarar amb garanties una consulta popular. D'aquesta manera, el portaveu republicà ha dit que calia treballar des del govern i des de les institucions, discretament, per la independència.

Iniciativa s'equivoca en un estudi i s'enfronta al RACC i al Col�legi d'Enginyers

Sun, 21 Oct 2007 01:30:08 +0200

reproduït de tribuna.cat

Iniciativa ha fet un pas més enllà en l'intent de marcar perfil propi dins el govern d'esquerres, que l'ha acabat enfrontant amb el RACC i el Col·legi d'Enginyers Industrials. El motiu, una equivocació del departament de Medi Ambient en un estudi i la manca de voluntat dels ecosocialistes per rectificar els seus errors han acabat amb unes declaracions del conseller Francesc Baltasar intentant desprestigiar al club automobilístic.

El RACC ha denunciat aquesta setmana -i els enginyers industrials han avalat aquesta tesi- que hi havia un error flagrant en el càlcul de disminució de la contaminació, lligada a les emissions dels cotxes, que justificava la instauració de la velocitat fixa a 80 km/h en les autopistes de la primera corona metropolitana. L'error, comès expressament o no, afavoria descaradament la tesi de Medi Ambient, que afirma que "la velocitat" a què circulen els cotxes és la "principal causa de la contaminació". En canvi, sense errors en els càlculs el RACC, fent servir les mateixes dades de l'estudi de Medi Ambient -basades en criteris de la Unió Europea-, sosté que el que contamina no són els increments de velocitat dels vehicles sinó les retencions que es produeixen a l'àrea metropolitana.

La demostració de l'error no va agradar gaire al departament de Medi Ambient i al seu màxim responsable, Francesc Baltasar, ja que destruïa tota l'argumentació utilitzada per justificar una reducció indiscriminada de la velocitat. I tant Baltasar com ICV han reaccionat de la pitjor manera possible. Enlloc de fer autocrítica i revisar el pla, el conseller i els seus companys de partit han tret a relluir la cara més autoritària d'Iniciativa insinuant poc menys que el RACC era còmplice de les morts i les malalties relacionades amb la contaminació.

Francesc Baltasar hauria de saber que cap partit o entitat es pot atribuir la patent de l'ecologisme. La discrepància no és dissidència. Si un estudi d'una entitat seriosa de la societat civil catalana, i amb una història de rigor al seu darrere, afirma que un pla del govern conté errors, com a mínim, el responsable d'aquests errors hauria de donar la cara i no sortir amb declaracions que ratllen l'insult i no contribueixen a esclarir qui té la raó.

L'enfrontament amb la societat civil, ni que sigui per quedar bé amb lobby ecologista, no és justificable. El govern, i en això, per exemple, Esquerra ha fet un pas molt gran en els últims anys, ha d'entendre que hi ha problemes de país que s'han d'atacar des del consens.

Corrupturbanisme

Tue, 09 Oct 2007 01:15:01 +0200

Carta publicada al diari El Punt per un lector de Sant Cugat del Vallès.-

S'ha escrit i parlat a bastament de la corrupció del totxo. Tothom ha tingut notícia de casos tan «exemplars» com són els de Marbella i Andratx, però tothom es va adonant que l'ocupació desordenada i depredadora del territori no només afecta els espais costaners, urbans i periurbans, sinó també els espais rurals més interiors i ara les valls pirinenques, seguint un model general de creixement que ignora les directrius europees de gestió prudent del territori i dels recursos. «El boom constructor que s'ha viscut a l'Estat els darrers anys, ha fet que centenars d'alcaldes caiguessin en la temptació del cobrament de comissions i tràfic d'influències», llegim a l'Avui del 25 del maig passat. El súmmum de la baixesa moral és el cas d'un alcalde que s'oposava a una d'aquestes edificacions de les quals n'hi ha que s'aprofiten. «Deus ser l'únic alcalde babau que hi ha a Espanya», li deien; naturalment, aquí per babau s'havia d'entendre honrat. M'assabento que com que el mapa de la corrupció urbanística no para d'estendre's, s'ha obert un debat sobre si els ajuntaments han de tenir competències en matèria d'urbanisme. Fixem-nos en dades extretes d'una lectura atenta de la premsa diària: el fiscal coordinador d'Urbanisme i Medi Ambient va informar a mitjan 2006, que cal enderrocar cent mil habitatges il·legals; el Tribunal Superior de Justícia de València rebutja les urbanitzacions sense aigua garantida; l'Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya s'ha pronunciat en el sentit que cal fomentar la participació ciutadana en la presa de decisions sobre el territori per combatre l'obscurantisme dels ajuntaments. No cal dir que tots aquests detallets esverarien qualsevol país de tradició democràtica. Benvingut el debat? Doncs no! Ni debats ni històries. El que convé, vist el desori d'aquest país d'espavilats on la corrupció es troba als racons més inversemblants, és un decret llei per suprimir o reduir al màxim, sense esperar més, aquestes competències. La xerrameca després.

MANEL NAVARRO. SANT CUGAT DEL VALLÈS (VALLÈS OCCIDENTAL)..

Vicent Partal : Senyors de CiU i ERC, "ja n'hi ha prou"

Sat, 06 Oct 2007 04:30:46 +0200

reproduït de vilaweb.cat

No m'agrada que Esquerra Republicana i Convergència i Unió no puguen votar junts ni una resolució exigint que l'aeroport de Barcelona siga controlat per la Generalitat de Catalunya. De fet, no m'agrada que no puguen votar pràcticament mai junts, si no s'hi afegeix el PSOE (moment en què uns i altres se senten validats). No m'agrada que els qui vam votar partits nacionalistes al Parlament de Catalunya ens trobem que són majoria, però que això no serveix de res perquè no votaran junts ni quan és més que evident que podrien fer-ho. I és això que no m'agrada. I crec que ja n'hi ha prou.

No vull entrar en els petits detalls. Que si aquests ho fan per això i aquells altres per allò. Que si jo sóc blanc i tu ets negre. M'és igual. Ha arribat un punt que, a mi, que no passo de ser un simple votant, em resulta summament irritant la picabaralla partidista. Al pas que anem, sempre hi haurà una excusa o altra, i això no m'agrada. Entenc que Esquerra vulga defensar l'estabilitat d'un govern que és una aposta de risc molt grossa per a ells. Entenc que CiU vulga erosionar un govern que té poques coses en comú, a banda la voluntat de governar junts. Però s'acaba tot aquí? El país no compta gens? Els votants no comptem? Només hi ha el calcul curt i gallinaci? Ningú no pensa a moure fitxa?

Estic molt cansat d'aquest espectacle i m'agradaria que algú tingués la capacitat de posar una mica de seny, en tot aquest desori. Però també he de dir que, aquestes darreres setmanes (ahir ja va ser un clam), cada volta hi ha més gent que m'expressa la mateixa ràbia que jo sent i una incomoditat creixent per la situació absurda que hem d'aguantar els qui creiem que aquest país és important. No sé si cap dels nostres diputats ho vol veure, ni si les bases dels partits s'estimen més de barallar-se entre si i acusar-se recíprocament de traïdors, o si els nostres dirigents opten justament per aquesta misèria. Únicament sé que ja n'hi ha uns quants que comencem a estar tips de tanta comèdia i de ser cada dia més lluny d'on hauríem d'arribar.

Vicent Partal director@vilaweb.cat

El farsant Duran i Lleida fuig a Xile per amagar-se dels xiulets

Wed, 12 Sep 2007 04:02:10 +0200

Aquest onze de setembre han passat moltes coses, però una de les més delirants i menys comentades és la fugida de Duran i Lleida a Xile. Realment els polítics catalans viuen molt bé, la gran majoria són uns perfectes ineptes i tenen una vida regalada, treballen poc, malament i a sobre tenen un munt de dies de vacances, de fet l'únic dia en tot l'any que sels exigeix que estiguin aquí i que donguin la cara és l'onze de setembre, la resta de dies de l'any poden fotre el que els hi dongui la gana. Doncs bé, el gran farsant de la política catalana, J.A. Duran i Lleida precisament en aquest dia tan especial ha decidit fotre el camp, se'n ha anat a Xile, el lloc més llunyà possible que ha trobat, per tal d'evitar donar la cara se'n hauria anat fins i tot a l'Antàrtida i al planeta Saturn. Suposo que aquest megabotifler, conegut per tenir unes galtes immenses , es devia témer el pitjor, després de dir que la sobirania se li enfot i d'ensenyar la seva autèntica cara espanyolista devia tenir pànic dels xiulets que l'esperaven avui, per això ha fugit com un covard, deu estar allà posant-se moreno o gastant-se els molts calers que té en ves a saber quins vicis, que se'n vagi al PP i deixi de molestar, potser ell no ho sap, però Carrasco i Formiguera, el fundador del seu partit, va morir afusellat per defensar la sobirania de Catalunya.

Cuminal assegura que cal "desbancar" aquells que "tant se'ls en fot" la sobirania de Catalunya

Mon, 10 Sep 2007 01:38:12 +0200

www.elsingular.cat

El secretari general de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), Jordi Cuminal, ha apostat per "desbancar" aquells que "tant se'ls en foten" qüestions com la "sobirania" de Catalunya. En el butlletí quinzenal de les joventuts de Convergència, Cuminal crida la societat a "allunyar-se del 'tant se me'n fot' a través d'una actitud de compromís amb la societat en la qual viuen".

A la vegada, Cuminal vol una societat de "ciutadans responsables i lliures" per defensar idees com "la pau, la llibertat, el dret a escollir, la naturalesa, els drets humans, la família i, per què no?, la sobirania del nostre poble. Queda clar?", conclou.

D'altra banda, Cuminal evita nomenar el líder d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, a qui aquesta setmana l'exconsellera de CiU i actual membre del consell nacional de CDC, Carme-Laura Gil, ha acusat de mantenir el mateix discurs que el "PSOE català" amb relació a les aspiracions de sobirania de Catalunya, i de tenir com a única ambició convertir-se en ministre.

Victor Alexandre: La necess�ria entesa entre CiU i ERC

Mon, 10 Sep 2007 01:24:21 +0200

http://www.elsingulardigital.cat

És molt interessant la proposta d’entesa que la denominada Plataforma per a la Sobirania, propera a CDC, ha adreçat recentment a CiU i a ERC. És molt interessant, perquè ja s’ha vist que Catalunya, des d’una òptica nacional, no té cap futur governada pel PSC. El projecte d’aquest partit consisteix a reforçar les mesures de seguretat d’aquesta presó de pobles que és Espanya per tal que els interns creguem que no hi ha vida més enllà de les seves quatre parets. Per això tota la política socialista, absolutament tota, és profundament identitària en clau espanyola, ja sigui en l’àmbit simbòlic –vetllant per la presència de la bandera espanyola-, en el lingüístic –vigilant que l’espanyol no reculi ni un mil•límetre com a llengua dominant-, en el fiscal –procurant que l’espoli que patim persisteixi indefinidament-, en el social –tapant les vergonyes del PSOE en matèria d’infraestructures-, en l’esportiu –fent costat al PSOE i al PP per tal que les seleccions nacionals catalanes no puguin competir internacionalment- i en el mediàtic –utilitzant les emissores de la Generalitat com a difusores de la idea que Espanya és el centre neuràlgic de la vida dels catalans i que Madrid és el seu quilòmetre zero. Si això no és nacionalisme espanyol, algú ens hauria de dir què és.

Em temo, però, que la iniciativa de l’esmentada Plataforma tindrà problemes per avançar, perquè no sembla pas que les cúpules de CiU i d’ERC tinguin la independència com a tema preferent. CiU, llevat d’una part de les seves bases, no l’ha tinguda mai –Jordi Pujol, Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida sempre s’hi han mostrat obertament en contra- i ERC, hipnotitzada davant d’ella mateixa en els miralls de la Generalitat, no sembla tenir el més mínim interès per desenvolupar una política d’orientació independentista. Brinda pel 2014, sí, però ho fa com podria brindar pel 2024. Per això s’afanya a afegir, parafrasejant Pujol, que ara no és el moment de parlar-ne. Per altra banda, Artur Mas ja ha dit que la idea “no li agrada gaire” i Joan Ridao ha afirmat que “el PSC dóna més rendiment”. Si el rendiment consisteix a perdre escons en cada nova cita electoral no se li pot negar que té raó.

Amb aquest panorama, per què enganyar-nos, sembla difícil que l’esperat apropament es pugui produir. Arribarà, sens dubte, perquè les necessitats vitals del país ho requeriran, però ara com ara, tant a CiU com a ERC, la sola idea els produeix urticària. Els dirigents de CiU no estan disposats a admetre públicament que el pacte Mas-Zapatero va ser una traïció i els d’ERC no volen reconèixer que lliurar el país a una formació espanyolista per segon cop va ser un error que els perseguirà al llarg de la història. Tot i això, com dic, l’entesa arribarà, perquè les persones passen però de país encara en queda.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

'Els segadors' a Wembley

Sun, 26 Aug 2007 21:48:34 +0200

carta enviada al diari avui per un lector.

Escric amb tristesa i indignació per l'omissió de l'himne nacional de Catalunya en la retransmissió del partit Catalans Dragons-Saint Helens pel canal 33. La CCRTV fa temps que ha optat per un model de televisió autonòmica i en cap cas nacional, per la qual cosa un malpensat com jo no s'empassa que problemes tècnics impedissin connectar per escoltar Els segadors i sí fer-ho uns minuts més tard per escoltar el final de l'himne anglès. Ara sé més coses sobre els nostrats lèmurs, que m'està bé, però per una vegada que posen el nostre himne en un estadi emblemàtic d'Anglaterra, amb milions d'estrangers veient-ho i assabentant-se que allò que sona és l'himne d'un país nou per a molts d'ells (comunitat autònoma per als de la CCRTV), em toca molt els nassos. En un país de fireta com el nostre, coses com aquestes, encara que siguin simbòliques, són importants. I ho han censurat. Espero que algun responsable ens expliqui què ha passat.

J.S.S.

Terrassa

TVC amaga el nostre himne

Sun, 26 Aug 2007 21:43:02 +0200

carta enviada al diari avui per un lector.

La Televisió de Catalunya ha amagat el nostre himne. Els segadors van sonar en un partit oficial de rugbi i el 33 va connectar per retransmetre'l un cop l'himne ja havia estat interpretat. Érem molts els catalans que esperàvem poder veure aquest moment històric i emocionar-nos escoltant el nostre himne a Wembley. Però el 33 ha volgut que no fos així i ha impedit que poguéssim viure-ho en directe. No era un fet prou important? Sembla que per a la que es fa dir televisió nacional de Catalunya no ho era. Una vergonya. ¿Un exemple més de la descatalanització de la televisió nacional de Catalunya?

Antoni Martinez Ribot

Cop de fal� a l'himne

Sun, 26 Aug 2007 21:40:03 +0200

Era el moment més esperat per a molts dels aficionats que van decidir seguir el partit per televisió. L'aposta de Televisió de Catalunya (TVC) per a la final de la Carnegie Challenge Cup de rugbi a XIII tenia una prèvia emotiva amb la interpretació d'Els Segadors (que és també l'himne dels Catalans Dragons) pels cors i l'orquestra de la reina Elisabet II, però els televidents catalans es van perdre aquest històric moment.

La connexió del 33 amb l'estadi de Wembley va començar quan estava sonant l'himne britànic i ja havien sonat Els segadors, fet que va molestar molt els espectadors de l'emissora. En acabar el God Save the Queen, el segon canal català va emetre en diferit unes imatges de la interpretació de l'himne nacional de Catalunya. Van ser concretament quinze segons. En els minuts previs a la connexió, el 33 va emetre un documental sobre animals.

I la polèmica no va tardar a esclatar. El departament d'atenció a l'espectador de TVC va rebre nombroses trucades de protesta dels oients, el mateix que va passar a la redacció de l'AVUI: la centraleta del diari va quedar col·lapsada.

Josep Maria Farràs, del departament d'esports de l'emissora, va exculpar TVC de la no transmissió de l'himne nacional. "Oferir-lo era la nostra prioritat i ho hem intentat", va assegurar Farràs, que va raonar que el senyal internacional que TVC podia utilitzar va arrencar només uns minuts abans de l'inici del partit, quan Els segadors ja havien sonat. Com que, segons Farràs, TVC no podia emetre abans aquest senyal, l'equip de l'emissora desplaçat a Wembley va enregistrar la interpretació dels himnes i va emetre un breu muntatge del moment mentre els jugadors de tots dos equips saltaven a la gespa. Al públic català això no el va compensar.

Veus crítiques

Altres fonts consultades per aquest diari van precisar les declaracions de Farràs. Segons aquestes fonts, TVC va tenir l'oportunitat d'oferir la cerimònia dels himnes, ja que disposava del senyal des de dotze minuts abans, i si no ho va fer, diuen, va ser per la deixadesa i la falta de sensibilitat de l'emissora.

La indignació dels espectadors va anar creixent a mesura que passaven les hores. No és cap secret que la major part de l'audiència catalana que va decidir seguir la final de la Carnegie Cup ho va fer pel component emotiu de la final.

Bona prova d'això és la web de l'AVUI, que es va omplir de missatges, majoritàriament de to crític. Aspectes tècnics a banda, els internautes criticaven que l'emissió en diferit de l'actuació dels cors de la reina d'Anglaterra ni tan sols es donés íntegrament. Majoritàriament es va criticar el "to espanyolista" de l'emissora. El govern tripartit, el president Montilla i els dirigents d'ERC també van ser atacats.

Joan Carretero creu que apareixer� un nou partit si Esquerra no canvia

Thu, 23 Aug 2007 04:08:54 +0200

http://www.vilaweb.cat

Reagrupament es mantindrà dins d'ERC per canviar-ne l'estratègia

Joan Carretero ha desmentit a VilaWeb que tingui intenció d'encapçalar un nou partit independentista. Després d'una primera interpretació de les paraules dites en un acte a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada, Carretero mateix ha matisat a VilaWeb que no té la intenció de crear un nou partit. Ben al contrari, Reagrupament és un corrent intern dins d'Esquerra que malda per modificar l'actual estratègia d'ERC, i no pas desmarcar-se'n.

Aquest canvi d'estratègia passa per situar l'independentisme al capdavant de les aspiracions polítiques del partit, i també per un canvi en la direcció d'ERC.

L'ex-conseller també ha apostat per internacionalitzar les aspiracions independentistes de Catalunya. Això significaria de dur la proposta a organismes com ara la Unió Europea o les Nacions Unides. I ha proposat de fer una recollida de signatures en l'àmbit nacional a fi i efecte d'aconseguir no pas menys d'un milió d'adhesions a favor de la sobirania de Catalunya.

El 30 de juny, en un acte a l'Auditori de Barcelona, Reagrupament.cat es va constituir oficialment com a corrent crític d'Esquerra Republicana, amb aquest manifest. En el discurs que va fer Carretero, va demanar a ERC que havia de tornar a posar la independència al capdavant del projecte polític del partit, i va criticar el suport al PSOE al Congrés espanyol.

La resposta de Puigcercós

El secretari general d'ERC, Joan Puigcercós ha respost les paraules que Joan Carretero ha dit a Prada. Puigcercós considera que, si bé es tracta d'una opció legítima, no hi ha 'ni vida ni espai' per a Reagrupament.cat. Puigcercós ha recordat exemples no reeixits, com ara el del Partit per la Independència, liderat per Àngel Colom i Pilar Rahola. I ha dit que prefereix continuar plegats en el mateix projecte, amb prou intel·ligència i maduresa per sumar i no pas dividir, centrant tota l'atenció en el desplegament de l'estatut.

Maxi L�pez se'n va del Bar�a

Fri, 17 Aug 2007 16:09:43 +0200

Ahir vaig rebre la notícia de que Maxi Lòpez, el brau i coratjós jugador argentí del Barça ha estat traspassat a un equip rus, notícia molt trista i que no m'agrada gens. Els periodistes barcelonins han estat durant mesos i mesos malparlant d'aquest jugador, un cavaller en tots els sentits i un jugador de qualitat que hauria pogut triomfar al Barça amb un xic més de confiança dels tècnics. Maxi ha estat el nostre talismà, amb ell hem guanyat en dues temporades dues lligues i una Copa d'Europa, sense ell no hem guanyat res. Si depengués de mi ell es quedaria. Qui ha de marxar és el vividor Ronaldinho, per culpa d'ell l'any passat no vam guanyar res, i també hauria de marxar l'inútil de l'entrenador, un jeta que passa de tot i que de tàctica no en té ni folla, de pas també fotria fora al botifler Puyol, especialista en inventar-se lesions quan el convoca la selecció catalana. Força Barça i força Maxi.

Els Segadors sonar� a Wembley davant d'Isabel II

Thu, 16 Aug 2007 20:52:07 +0200

http://www.elsingulardigital.cat/

L'accés dels Catalans Dragons de Perpinyà a la final de la Copa Anglesa de rugbi a XIII -una competició amb més de cent anys d’història- ha propiciat que l'himne d'Els Segadors soni el proper 25 d’agost al famós estadi de Wembley (Londres) davant d’uns 80.000 espectadors, entre els quals es trobarà la Reina d’Anglaterra.

Els Catalans disputaran la final contra el favorit i actual campió de la competició, els Saints de Saint Helens, que actualment lideren la classificació de la Lliga a XIII. Tot i així, els Catalans -que ocupen la part baixa de la taula- van donar la campanada en batre el Saint Helens a casa per un contundent 21-0 en un matx de lliga que es va disputar el passat cap de setmana.

L’equip de Perpinyà fa bandera dels valors catalans ja que té com a himne Els Segadors, els seus colors són els de la senyera i el seu crit de guerra és ‘catalans, catalans’.

Xirinachs

Sun, 12 Aug 2007 22:08:26 +0200

http://joanmas.blogspot.com/

Rèquiem per Xirinacs

Aquesta terra meva és rocallosa,
esquerpa i amb olor de romaní,
aigües ocultes, gredes mil·lenàries,
records de foc i gespes de setí.

Aquesta terra, que jo estimo, és ampla,
prenyada d'ombres blaves que es gronxen pel camí,
arbres que ensumen fredes primaveres,
cabdells de boira a l'alfa del matí.

És un recull d'indrets fets de silenci
on el temps llisca i passa clandestí
deixant un rastre d'hores perfumades,
mentre els records floreixen prop de mi.

Aquesta terra, amics, que ara trepitjo,
la sento a dintre meu; és most d'un vi
que encén els sentiments i el cor eixampla,
i vull que sigui ella el meu darrer coixí!

Joan Mercader

Lluís Maria Xirinacs és un referent, és la màxim expressió del compromís i la constància. Xirinacs és sinònim de fermesa, valentia, lluita, sinceritat i llibertat. Que la seva vida sigui el mirall de la nostra consciència.

Sempre et recordarem!

Casaus: Un barcelonista de tota la vida

Sat, 11 Aug 2007 04:35:45 +0200

www.fcbarcelona.cat

Nicolau Casaus de la Fuente i Jené, que va néixer a Mendoza (Argentina) el 12 de febrer de 1913, ha estat estretament lligat al FC Barcelona, on durant prop de 25 anys va ser-ne vicepresident.

El seu pare, José, era fill de Lora del Río (Sevilla) i provenia d’una família de militars; el seu avi havia estat a la guerra de Cuba i el seu oncle va morir combatent a l'Àfrica. La seva mare, Gertrudis, havia nascut a Cervera (Lleida) i era una virtuosa del piano, encara que va fer feines molt més dures per tirar endavant la família, de caire modest. Els seus pares ja tenien dos fills (Lola i Josep) quan van decidir emigrar cap a l’Argentina, on va néixer Nicolau Casaus i també el seu germà Robert, mort prematurament als 16 anys.

L’any 1918, en acabar la I Guerra Mundial, la família Casaus va tornar a Catalunya i va fixar el seu domicili a Igualada, després que al pare no li hagués funcionat del tot bé un negoci editorial que havia muntat a l’Argentina.

El seu primer contacte amb el futbol

Va ser a Igualada on Nicolau Casaus es va afeccionar al futbol i, des de molt jove, va practicar-lo en l’equip de l’Ateneu Igualadí. Tenia 9 anys quan va veure per primer cop un partit del Barça i quan, també per primer cop, va parlar amb el que seria el seu ídol i més tard amic entranyable: Josep Samitier.

La seva primera feina va ser en una impremta d’Igualada. Era l’any 1927 i cobrava cinc pessetes a la setmana, mentre encara tenia temps per assistir dues hores diàries al col•legi.

Fundador de la Penya Germanor

Casaus va fundar una de les primeres penyes barcelonistes, aleshores concebuda com un grup d’amics: la Penya Germanor. Des d’Igualada va organitzar autocars tant per anar a l’estadi de les Corts a veure els partits del Barça com per seguir-lo en els desplaçaments. A la temporada 1951-52, va arribar a anar fins a Tetuan en cotxe per celebrar la victòria del Barça a la Lliga el diumenge anterior.

Amb 24 anys, es va casar per primer cop l’any 1937, amb Pepita Masip Sabat, filla d’un empresari tèxtil d’Igualada i que era cosina germana de l’esposa del que seria gran extrem dret del FC Barcelona, Estanislau Basora.

La nacionalitat i la Guerra Civil

La Guerra Civil el va sorprendre a Igualada, quan era al capdavant de l’incipient negoci tèxtil de la família. Va intentar reclutar-se per lluitar al bàndol republicà, però Casaus era oficialment estranger (malgrat haver estat inscrit al consolat de Mendoza, els seus papers no van ser enviats mai a Espanya) i el van comminar a abandonar el país. Casaus es lamentava que dos amics seus, als quals va engrescar per allistar-se per combatre el feixisme, sí els van donar com a aptes.

Malgrat no poder anar al front, va participar activament en defensa de la República des de la revista “Horitzons”, en la qual no hi havia setmana que no escrigués un article contra el general Franco i les seves tropes. Aquesta activitat li va passar factura quan es va produir la victòria dels “nacionals” i va ser detingut per la policia franquista el 1939, que el va anar a buscar a casa seva, a Igualada, un cop acabada la Guerra Civil. Oficialment, li van imputar els següents càrrecs: “rojo, separatista y auxilio a la rebelión”.

Condmenat a mort

Després d’un consell de guerra, va estar condemnat a mort durant 72 dies i va passar cinc anys a la presó, on es va posar al capdavant de l’economat. “D’aquesta manera no vaig passar gana”, reconeixia. També recordava que la seva afecció a fumar puros i a fer la migdiada va començar a la presó. L’única cosa que va agrair a la policia franquista va ser el fet que mai no el torturessin.

Un cop recuperada la llibertat, va traslladar-se amb la seva família a Barcelona, al carrer Bailèn, on juntament amb un amic i amb l’ajut econòmic de Samitier (mai no va amagar que li va deixar 400.000 pessetes d’aleshores) va engegar una empresa de filatures.

A la sortida de la presó, però, Casaus havia perdut tots els drets com a ciutadà (que no va recuperar fins al 1975) i no podia ocupar cap càrrec directiu al FC Barcelona, malgrat haver col•laborat amb diverses directives i ser un dels principals impulsors de la Penya Solera. Tot i que no en va ser el fundador, sí que va poder presidir-la durant 18 anys. També va estar al capdavant de la Comissió Social de la inauguració del Camp Nou, el 24 de setembre de 1957. Abans, el 18 de març de 1954, també va estar entre el grup de barcelonistes que va portar la primera pedra de l’Estadi des del vell camp de les Corts.

Els seus problemes amb el règim franquista no van acabar en sortir de la presó. A finals dels anys seixanta es va deslliurar de dues ordres d’expulsió del país, atès que encara estava considerat com a estranger. Una vegada, per fer un discurs en català, i una altra, per canviar de lloc un retrat del general Franco, que era a la porta d’entrada de la Penya Solera. A més de Samitier, esportista molt admirat per Franco amb el qual va mantenir una certa amistat, va ser l’acadèmic José María Cossío qui va intercedir per Casaus i entre ambdós van aconseguir que s’anul•lessin les ordres d’expulsió.

Opositor i candidat

Com a barcelonista militant, va exercir una oposició molt forta, durant els anys seixanta i setanta, envers els presidents Enric Llaudet (1961-68) i Agustí Montal (1969-77), la qual cosa va reconèixer en repetides ocasions.

En 1975 es va quedar vidu, en morir la seva esposa en accident de trànsit. Cinc anys després va contraure matrimoni amb Conxita Sanfeliu Malet.

L'any 1978 es va presentar com a candidat a la presidència del Futbol Club Barcelona representant el barcelonisme històric. Josep Lluís Núñez va ser el guanyador a les urnes i va oferir a Casaus la vicepresidència del Club. Nicolau Casaus va acceptar-la per treballar en l’àrea social i la relació amb les penyes, amb les quals sempre havia tingut un vincle important. S'hi va estar 25 anys al càrrec, fins al 2003.

Dol al barcelonisme per la mort de Nicolau Casaus

Sat, 11 Aug 2007 04:33:41 +0200

www.vilaweb.cat

DIVENDRES, 10/08/2007 - 06:00h

Últim adéu a Nicolau Casaus

Els funerals per a l'ex-directiu del Barça s'han fet avui al migdia a les Corts

Avui a les dotze del migdia s'han fet al tanatori de les Corts els funerals per a l'ex-vice-president del FC Barcelona Nicolau Casaus, mort dimecres a Castelldefels, als noranta-quatre anys. El president del club, Joan Laporta, ha viatjat de Hong-Kong a Barcelona per a ser-hi present. Casaus, anomenat popularment 'l'avi del Barça', era un dels personatges més coneguts i carismàtics del club, malgrat que els últims anys la seva salut l'havia allunyat de la vida pública.

El Museu del Barça ha posat a disposició dels socis i dels aficionats un llibre de condol per donar l'últim adéu a Casaus.

RENFE torna a petar un dia despr�s de que la ministra visit�s les col�nies

Wed, 08 Aug 2007 11:35:29 +0200

Ahir la Sra Ministra de Foment, record guiness mundial en incompetència, va visitar les depauperades colònies catalanes assegurant que no entenia perquè hi ha tanta irritació amb el tema de RENFE i va afirmar que totes les múltiples indidències de RENFE es deuen a les obres del TGV i que el 15 de setembre amb la finalització de les obres tot aniria perfecte. Un dia després de la visita RENFE ha PETAT i curiosament no es deu a les obres del TGV sinò a les pluges, als llamps, a les agulles de les vies, a les catenàries i no sé quantes coses més, curiosament en els trams per on passen els ferrocarrils de la Generalitat també ha plogut i també ha llampegat però resulta que funcionen. La pregunta és "què més ha de passar per a que la impresentable ministra pleguii ens deixi en pau?

Una petici� a CiU i ERC

Tue, 07 Aug 2007 02:07:22 +0200

carta dirigida per un lector del diari avui a les direccions de CiU i ERC.-

Cap dels serveis que depenen d'Espanya no funcionen bé. El menyspreu envers els catalans segueix essent igual, mani qui mani a Espanya. I evidentment, no dimiteix ningú. A ells no els afecta, Catalunya queda molt lluny. Zapatero mesquineja donar un bocí de poder. I els socialistes catalans, presoners de Zapatero, callen i apliquen el victimisme que tant criticaren a Pujol.

És per això que demanaria a CiU i ERC que presentessin una candidatura conjunta a les Corts Generals. Penso que governar junts a Catalunya és complicat, perquè les polítiques de cadascun són contraposades. Però crec que seria bastant fàcil presentar un programa conjunt a Madrid, per defensar els interessos dels catalans. Cal oblidar-se de ministeris.

Ja sé que és una proposta càndida, però aviso els actuals dirigents d'ambdós partits que més val que espavilin o aviat sortirà gent per rellevar-los. El grau d'il·lusió nacional amb l'aprovació de la proposta d'Estatut del Parlament de Catalunya va ser tan alt, i el grau de decepció actual és tan gran, que els passarà factura si segueixen sense oferir res millor.

Jordi Balius i Matas

Barcelona

El clan Janer Manila desesperat toca a les portes del nou Govern

Sun, 05 Aug 2007 04:53:40 +0200

http://www.lobbyperlaindependencia.org/

El Lobby ha sabut de bona font que madò Biela Janer Manila va oferir desesperat els seus servicis d'alcavota al nou Govern per continuar al capdavant de l'Institut d'Estudis Baleàrics. El mercenari Janer Manila cobrava en dietes 6.000 € al mes i després de fer campanya a favor del PP va moure tots els fils possibles per continuar a l'IEB com si el 27-M no hagués existit. Pel que fa a la seva filla, Mapau Janer, tres unces del mateix. Després de fer campanya amb en Matas, ara intenta continuar amb el seu programa infecte a IB3 com si res no hagués passat. Només el simple rumor que la giracamises Janereta pugui continuar a IB3 ja està provocant una tempesta d'indignació entre els votants del PSIB, UM i Bloc. I és que la gent no entén com es pot pactar amb qui t'ha volgut matar i ficar la ganiveta. És un greu error fer les coses a mitges i voler estar bé amb tothom. O som o no som! El clan Janer Manila va jugar a mort la carta Matas i ha perdut. I com a perdedors ara els que els corresponen és estar una bona temporada a l'infern i purgar els seus errors. Aquestes són les regles del joc. Si Matas i els Janer Manila haguessin tret majoria absoluta no haurien tingut pietat amb els nous administradors d'IB3 i de tots ells n'haurien fet pica de porc. Una persona ha d'assumir les conseqüències dels seus actes. Els Janer Manila van optar pels fatxes forasters del PP i ara els toca carregar amb les conseqüències del seu error i de la seva traïció.

Enderroquen el toro d'Osborne del Bruc una setmana despr�s de la seva col�locaci�

Sun, 05 Aug 2007 04:46:14 +0200

http://www.elsingulardigital.cat

Una vintena de persones han enderrocat el toro d'Osborne del Bruc (Anoia), amb prou feines una setmana després que la figura toril, l'única que quedava en peu a Catalunya, fos instal·lada en aquest municipi de la comarca d'Anoia, segons que han confirmat a Efe fonts de l'ajuntament.

Un grup autodenominat "Germandat catalana La Bandera Negra" ha reivindicat en un comunicat l'autoria d'aquest acte vandàlic, amb el qual han volgut "netejar" la silueta de la "sagrada" muntanya de Montserrat de la "immundícia cornuda espanyola que pretenia embrutar-la".

"Després de tres hores de bona i dura feina, a les sis del matí, el toro d'Osborne del Bruc ha caigut vergonyosament com un gegant amb peus de fang", ha assenyalat el grup de "valents catalans", que ha aconseguit així abatre la popular figura toril, d'uns catorze metres d'alt i diverses tones de pes.

"El toro d'Osborne del Bruc ha caigut i, després, ha estat trepitjat, ultratjat i humiliat pels patriotes que l'han vençut mentre per l'horitzó sortia un sol de justícia", han afegit els membres de "La Bandera Negra", que s'han mostrat disposats a evitar que s'erigeixen més siluetes del toro d'Osborne en territori català.

"Cada vegada que un símbol espanyol sigui alçat, serà abatut sense contemplacions pels patriotes catalans com a mostra de la nostra voluntat irreductible de defensar a ultrança els nostres drets nacionals", han afirmat els membres d'aquesta enigmàtica germandat.

Fonts de l'ajuntament del Bruc han confirmat a Efe que, evidentment, el poble s'ha despertat aquest matí sense la negra i inconfusible imatge de la marca de begudes Osborne, i han assenyalat que, de moment, el consistori no la retirarà del terra, en tractar-se d'una propietat privada.

La visita de Zapatero a Catalunya ha sigut un dels espectacles m�s rid�culs dels �ltims anys

Sun, 05 Aug 2007 04:33:21 +0200

http://www.tribuna.cat/

Col·lectiu Joan Creixell

La visita de Zapatero ha sigut un dels espectacles més ridículs dels últims anys. El president espanyol, com un prestidigitador “Mr Marshall”, arriba a Catalunya i ens reparteix la xavalla dels diners que l’Estat esquila a Catalunya any rere any, quan la classe política i la societat civil n’esperava una seriosa autocrítica. Però res de res. Com si fos un personatge acabat d’arribar de l’espai en un ovni diu “Em sento orgullós del moment que viu Catalunya”. Sí, esteu llegint bé. Es deu creure que som un país d’imbècils i mesells. Després de tots els afers dels últims mesos diu que se sent orgullós? Deu ser d’aigualir la nostra nació, d’entorpir el nostre desenvolupament econòmic. De què, se sent orgullós?

L’emprenyada després de la visita és indescriptible i la resposta de les forces polítiques encara ho és tant o més. Artur Mas, l’esquilat de la Moncloa amb l’Estatut, ara parla de presa de pèl? És que n’hi va quedar algun, en el seu pacte vergonyant? ERC i ICV també protesten, però seran capaços de ser coherents o el que estan fent és una cortina de fum per amagar les pròpies responsabilitats o incompetències? I el PSC recolza Zapatero en públic, quin remei, però en privat molts dels seus alts dirigents del sector més catalanista ja fa temps que hi han perdut la confiança. A Can PSC els preocupa el que ha passat amb Navarra i ja recorden, una vegada més, com l’ara president Montilla va haver de defensar el govern de progrés en contra d’una part del PSOE que volia la sociovergència.

Però a Catalunya, per donar una resposta unitària, és un moment problemàtic. Hi ha dues estratègies a CiU, tres o quatre a ERC, i a Can PSC no tardaran a mostrar-s’hi tensions; a no ser que el primer secretari i president de la Generalitat José Montilla faci front, a la seva manera, al PSOE i defensi, com va fer pel seu nomenament, que aquest és un partit sobirà. I també fóra bo que Montilla enviés un missatge contundent: aquells que volen pactar s’equivoquen si van al carrer Ferraz, cal que passin per Nicaragua. Un somni, la rebel.lió socialista?

Una vegada més, l’Estat se’n fot de Catalunya i no hi perden ni una hora de dormir, convençuts que els catalans estan adormits. Al mes d’agost tothom més o menys agafa vacances i com que ningú està content i veu que cada dia l’atzucac s’engrandeix, tothom comença a reflexionar. Els catalanistes i sobiranistes no volen, evidentment, la victòria del PP a les properes eleccions espanyoles però temen també deixar el país i el seu futur a mans d’un prestidigitador del talante que amb molt bona cara ha pres el pèl a CiU, a ERC, al PSC i a tot el país.

Passat l’estiu cal un gran pacte polític nacional, de totes les forces pol de tradició democràtica, del món econòmic i de la societat civil, per establir un front comú i l’estratègia de com el país ha d’avançar. L’11 de setembre es podria donar el tret de sortida, evitant tota celebració i transformant la Diada en una de les més reivindicatives de la nostra història. Si no ho fem, què hem d’esperar més que passi?

Despr�s de trair Catalunya i Balears, ZP ara traeix Navarra per afavorir el PP

Sun, 05 Aug 2007 04:28:33 +0200

http://www.lobbyperlaindependencia.org/

ZP va dir que respectaria l'Estatut que sorgís aprovat pel Parlament de Catalunya i després va faltar a la seva paraula i al seu compromís contret amb Catalunya. A Balears, ZP va preferir tenir content el seu "enemic" i braç mediàtic del PP, Pedro J. Ramírez, abans d'escoltar el PSIB que li demanava la demolició de la piscina il.legal del director d'El (In)Mundo. Ara a Navarra ha passat tres unces del mateix. El PSN resol pactar amb els patriotes bascos i des dels despatxos de Madrid, ZP els ha desautoritzat per afavorir un cop més al PP.

Reproduït de www.elplural.com

JOSÉ ANTONIO LABORDETA
03/08/2007

Rasmia

Quemando naves
Eso es lo que debería hacer el PSN en este momento histórico y desengancharse del jacobinismo centralista de la calle de Ferraz, para quienes España sigue siendo algo que, desde la estatua de la Cibeles, se extiende por la vieja piel de toro admirando y recibiendo la centralidad como agua bendita caída del cielo.

No me asombra que un partido federalista -según su propuesta política- salga corriendo de todos aquellos lugares donde organizaciones verdaderamente federales les proponen alianzas para llevar la izquierda a poder; temen tanto al PP que son capaces de olvidar toda su trayectoria política, sus gentes muertas en los exilios y en el ¿combate antifranquista? y poner la cara amable para que los rajoys y compañía les abofeteen una y otra vez. Por eso ahora tienen en Navarra un reto duro, ya que los militantes de ese partido, en ese territorio, señalan su necesidad de pactar, por dignidad y por herencia histórica, con NaBai e IU. Ojalá en otros territorios -en Aragón, por ejemplo- la militancia tuviese el compromiso que tienen los navarros y dejasen de jugar a esa especie de laxa contemplación en pacto con la derecha urbanística, llevando como senador del reino a un miembro del PAR que cada vez que hay nuevas propuestas en el Senado levanta enmiendas que colocan a los diputados socialistas aragoneses en un verdadero compromiso que, muchas veces, termina con carteles e insultos contra estos mismos. Ver ahora cómo se combate con la dignidad democrática contra la burocracia centralista levanta el ánimo a los que, desengañados por muchos ejemplos, vemos, en esta actitud, una magnifica expresión de rebeldía. Hablando de quemas, Canarias arde por los cuatro costados y el denunciador oficial de los males acarreados por ZP, el señor Acebes, ni habla, ni grita, ni pide comisiones de investigación, ni arma el lío que tanto le gusta armar con la mínima excusa. ¿Razones? Allí hay un Gobierno un tanto sospechoso de manipulación y no conviene mentar la cuerda en la casa del ahorcado. ¿Recuerdan el incendio de Guadalajara? Por encima de intereses humanos, sacaron a la luz los más bajos instintos políticos para intentar derrumbar al Gobierno del PSOE en las siguientes elecciones. Fue de una brutalidad todo aquello que supongo que muchos de los diputados que clamaron contra el Gobierno, ahora sentirán un poco de vergüenza, si es que la tienen, Porque después del caso de los policías en el asunto Bono, ni una sola palabra reconociendo el ridículo y la sobreactuación ha salido de las bocas de los dirigentes. Es duro, a veces, escribir con tanta radicalidad señalando a tirios y troyanos y sé que estas cosas no serían buenas para mi futuro político, pero como este ya tiene señalado su finiquito me permito el lujo ciudadano de no aceptar mentiras y denunciar hipocresías.

Alejandro Echevarr�a va facturar a M�tua Universal

Sun, 05 Aug 2007 04:11:15 +0200

http://www.e-noticies.com

L'empresa d'Alejandro Echevarría ha facturat en vàries ocasions a Mútua Universal, l'entitat presidida pel seu pare, Juan Echevarría, registrada recentment per la policia per ordres del jutjat número 21 de Barcelona, segons ha sabut e-notícies de fonts properes a la investigació. La relació comercial no tindria, en principi, conseqüències legals, però destaca el fet que la consultora del fill -que es dedica a assessorar empreses- facturi sovint a l'empresa presidida pel seu pare.

La Mútua Universal, amb seu a l'Anviguda del Tibidado de Barcelona, va ser registrada dimecres passat per agents de les Unitats Contra la Droga i el Crim Organitzat (UDICO) després d'una querella criminal presentada per la Fiscalia Anticorrupció davant el jutjat d'instrucció numero 21 de Barcelona.

Segons la querella, se sospita que la direcció de la Mútua Universal hauria creat presumptament una comptabilitat B i que hauria utilitzat factures falses per a justificar davant la Seguretat Social uns serveis que mai es van portar a terme.

La companyia, que aquest any celebra el seu cent aniversari, va tancar l'últim exercici amb uns ingressos per quotes de 967 milions d'euros, un 11,22% més que 2005, i amb un benefici de 138,83 milions d'euros. Mútua Universal d'Accidents de Treball i Malalties Professionals de la Seguretat Social és una associació voluntària d'empreses que, sense ànim de lucre, es constituïx legalment amb la responsabilitat mancomunada de les empreses associades com col·laboradora de la Seguretat Social.

El nou viratge del Bloc Nacionalista Valenci�

Thu, 02 Aug 2007 04:06:17 +0200

http://www.tribuna.cat/

Els recents esdeveniments al si de la coalició Compromís pel País Valencià -el pacte preelectoral del qual en formen part, de moment, Esquerra Unida, Bloc, Els Verds, Esquerra Ecologista i Izquierda Republicana- són, al remat, el penúltim moviment d'un partit, el Bloc Nacionalista Valencià, que de fa anys mira de situar-se estratègicament al mapa polític valencià per tal de rebre l'impuls ciutadà suficient capaç de convertir-lo en una formació decisiva. Aquesta manca d'impuls, de fet, va ser la que el va obligar a buscar un acord preelectoral amb un partit com Esquerra Unida, que se situa també a l'espectre progressista però que defensa posicions -econòmiques i socials- amb un accent força més alternatiu.

Els dirigents del Bloc coneixien aquestes 'línies roges', però van haver de superar-les a fi de retornar a la cambra valenciana, on no eren presents des del 1991. Aquell any, Esquerra Unida (EUPV) i la vella Unitat del Poble Valencià (UPV) ja havien concorregut de la mà als comicis autonòmics, si bé tampoc no va tardar massa a trencar-se el grup parlamentari resultant d'aquell casament. Al cap de pocs mesos -més que no pas ara, en tot cas-, els dos diputats nacionalistes -el mateix nombre que ara, encara que en aquests moments hi ha deu diputats més a les Corts- van optar per separar-se d'Esquerra Unida en constatar allò que ja intuïen: el discurs visceral d'EUPV no encaixava amb la seua manera d'entendre el món. Un d'aquells dos diputats, precisament, era Pere Mayor. L'històric dirigent nacionalista va ser l'artífex d'una reubicació ideològica que, a finals dels noranta, va mirar d'ampliar la capacitat del Bloc d'anar en solitari a les eleccions. Així, el Bloc va convergir cap al centre, tot mirant d'esdevenir una mena de CiU a la valenciana, i producte d'allò van venir les seues “aliances estratègiques” amb la federació catalana i amb el PNB, uns acords que, entre altres efectes, els permet d'anar conjuntament als comicis europeus.

Enric Morera, actual secretari general dels nacionalistes valencians, ha arribat a ser eurodiputat temporal gràcies a aquesta entesa múltiple a Brussel.les. Els intents de Mayor de fer del Bloc una mena de partit frontissa, una Convergència valenciana, no van reeixir, ni de lluny. Si bé és cert que la formació nacionalista va fer el 'sorpasso' a la regionalista Unió Valenciana (UV), no va ser perquè li va pispar vots pel centre ni perquè va reconvertir ànimes secessionistes en fervents unitaristes, sinó perquè els votants d'UV van acabar per decantar-se pel vot útil al PP d'Eduardo Zaplana. El Bloc, en qualsevol cas, va augmentar el seu suport popular gràcies a les noves generacions, gent que en bona part ha estudiat en valencià i que no té els prejudicis que hi havia temps enrere.

El Bloc, considerat com el partit “catalanista” del País Valencià, va passar així de la franja del 2% de vot (quan era encara UPV) al 4,6% i 4,8%, és a dir, a les portes de l'hemicicle valencià, al 1999 i al 2003, respectivament. El discurs dels nacionalistes, però, va moure's aleshores entre el PP i el PSPV-PSOE. Ni els uns ni els altres no eren òptims per regir el govern dels valencians, i el Bloc s'oferia com a solució als excessos cavernícoles dels uns i als complexos identitaris dels altres. Allò del “tercer espai”. A tot d'ajuntaments -el Bloc, realment, ha augmentat de manera considerable des de la base, a àmbit municipal-, els nacionalistes no han tingut problema de pactar amb populars o socialistes. En la majoria de casos, han propiciat governs de progrés, però això no evita episodis rocambolescos en què l'aliança principal ha estat amb els conservadors.

Paral.lelament, i a diferència d'Esquerra Unida, el Bloc ha teixit complicitats amb el camp empresarial, i de fet el propi Pere Mayor és una de les persones que té com a missió acostar els nacionalistes a aquest terreny. L'eixida de Mayor, però, va produir un trasbals a la formació taronja. Des del 2003, que Morera n'és el secretari general, el Bloc no ha dubtat a situar-se, clarament, dins de l'arc progressista. Al seu últim congrés, celebrat l'any passat, va quedar meridianament especificat que el partit s'ubica dins d'aquest espai. Ara bé, els recels de segons qui -posem per cas EUPV-, no s'hi han esvaït. El pacte amb CiU i PNB es mantenen, i cal recordar que en aquesta coalició s'insereix també la Unió Mallorquina de Maria Antònia Munar, d'un tarannà que ben poc té a veure amb molta de la militància del Bloc Nacionalista.

Fet i fet, aquesta separació entre allò que és la línia oficial del Bloc i allò que pensa la seua militància és ben palesa. N'hi ha que, a algunes localitats, han pogut pactar amb el Partit Popular, fins i tot amb la promesa de fer-se amb l'alcaldia, i ho han desestimat. Els afiliats nacionalistes se senten, de manera molt majoritària, d'esquerrres. N'hi ha que anhelen esdevenir la Convergència valenciana, però no és la majoria. És per això que molts no entenen el perquè dels flirtejos amb els conservadors. Els darrers moviments del Bloc, optant pel trencament amb Esquerra Unida en veure que a aquesta formació surava la divisió i que el Partit Comunista mirava de col.locar la seua gent, fan fefaent el nou objectiu dels nacionalistes, això és, captar per a la seua causa el sector valencianista d'EUPV -Esquerra i País- a fi de teixir una plataforma més ampla, però nítidament nacionalista -però sense Esquerra Republicana del País Valencià-, que almenys arribe al 5% necessari per obtenir representació a les Corts i, si pot ser, deixant-ne fora una EUPV en què els comunistes arribarien a copar-la en un 80%. El penúltim moviment, doncs, d'una història plena de piruetes.

Entre el 2003 i el 2006 el patrimoni d'Eduard Planells va augmentar espectacularment

Thu, 02 Aug 2007 03:08:23 +0200

http://www.e-noticies.com

L'exsubdelegat del Govern, Eduard Planells

Sorprèn el contrast entre els increments espectaculars del patrimoni i la despesa d'Eduard Planells els últims anys i el seu sou com a funcionari de l'administració, encara que sigui de rang elevat. Segons informa EL Periódico, l'exsubdelegat del Govern a Catalunya aconseguia invertir en béns immobles i valors borsaris una quantitat que superava en el 27% el total dels seus ingressos bruts, és a dir, abans d'impostos. El jutge ja disposa de l'exhaustiva radiografia patrimonial de Planells, detingut per les presumptes irregularitats comeses en la tramitació de permisos de treball i residència a representants de la màfia russa a Espanya.

Planells consta com a titular de cinc vivendes i una finca rústica, segons la documentació facilitada per l'Agència Tributària a la fiscalia anticorrupció. El 2006, l'últim exercici fiscal, el valor cadastral total d'aquestes propietats és de més de 197.000 euros. Les finques de Planells es troben a Barcelona, Tarragona, el Vendrell (Baix Penedès), Lleida i Peramola (Alt Urgell).

A aquest patrimoni immobiliari cal sumar-hi les propietats de la seva dona, Elena Guix, que té inscrites dues vivendes més --una a Barcelona i una altra a Tarragona--, a més de la que comparteix a Peramola amb el seu marit.

L'any 2003, Planells va invertir més de 198.000 euros en l'adquisició d'immobles, la quantitat més alta dedicada a engruixir el patrimoni de l'exalt funcionari, però no l'única. El 1998 hi va destinar 28.000 euros; el 1999, 34.000 euros, i el 2004, 8.000 euros.

Entre els anys 2003 i 2006, Planells va dedicar més de 367.000 euros a la compra d'accions, plans de pensions, adquisició d'immobles, amortitzar crèdits i comprar cotxes. Aquests diners, que suposa una mitjana de 91.800 euros per any en l'últim quadrienni, supera en un 27% el sou brut anual que va cobrar Planells durant aquest mateix període, 72.300 euros, segons les declaracions de la renda que va presentar a l'Agència Tributària i que ara analitzen la fiscalia anticorrupció i el jutge instructor.

La fiscalia investiga la m�tua del sogre de Laporta

Thu, 02 Aug 2007 03:05:30 +0200

www.e-noticies.com

Juan Echevarría Puig, president de la Mútua Universal

Agents de les Unitats Contra la Droga i el Crim Organitzat (UDICO) han registrat la seu central de Mútua Universal a Barcelona, que es troba en l'avinguda del Tibidabo. Aquesta acció policial s'emmarca en la querella criminal que fa uns dies va presentar la fiscalia anticorrupció davant el jutjat d'instrucció numero 21 de Barcelona. S'acusa a la direcció de la mútua, que presideix Juan Echevarría El Puig, sogre del president del FC Barcelona, Joan Laporta, i que està considerada com el tercer grup mutualista d'Espanya, de malversació de fons públics, delicte societari i administració deslleial.

Segons la querella, se sospita que la direcció de la Mútua Universal hauria creat presumptament una comptabilitat B i que hauria utilitzat factures falses per a justificar davant la Seguretat Social uns serveis que mai es van portar a terme. El frau pot ser multimillonari i el cas està sota secret de sumari.
La companyia, que aquest any celebra el seu cent aniversari, va tancar l'últim exercici amb uns ingressos per quotes de 967 milions d'euros, un 11,22% més que 2005, i amb un benefici de 138,83 milions d'euros. Mútua Universal d'Accidents de Treball i Malalties Professionals de la Seguretat Social és una associació voluntària d'empreses que, sense ànim de lucre, es constituïx legalment amb la responsabilitat mancomunada de les empreses associades com col·laboradora de la Seguretat Social.

Ricard Huguet: Catalunya, �ltima col�nia d�Espanya

Mon, 30 Jul 2007 04:38:17 +0200

http://www.elsingulardigital.cat/

“Les decisions que afecten Catalunya es prenen a Catalunya”, segons va dir fa pocs dies don José Montilla. Cal tenir molta barra per dir-ho quan ells és la viva encarnació del sucursalisme espanyol del PSOE a Catalunya. Ell que va ser designat per Zapatero candidat a la Presidència de la Generalitat, després que el mateix Zapatero defenestrés a Pasqual Maragall. Si les decisions que ens afecten es prenen a casa nostra, hem de concloure que les que prenen AENA, IBERIA, RENFE i ENDESA, entre d’altres, no ens deuen afectar. Òbviament, res més lluny de la realitat diària. Pera totes aquestes empreses nacionals espanyoles radicades a Madrid, Catalunya és només un mercat del qual cal xuclar-ne el màxim profit amb el mínim d’inversió. Aquestes i altres companyies i organismes nacionals espanyols, són els perfectes aliats de la Hisenda Espanyola per depredar Catalunya en benefici d’ells, encara que sigui amb el risc d’enfonsar-nos. Llavors s’hauran acabat per sempre les afirmacions nacionals catalanes, la defensa de la llengua i de la identitat, la voluntad d’autogern i d’autodeterminació, que tan incomoden Espanya. Finalment, més debilitats encara i desposseïts dels propis recursos, haurem d’acabar pidolant que Espanya ens aculli com els més submisos i addictes dels seus súbdits.

Quan vaig sentir el conseller Castells assegurar que el Govern amb tota la contundència exigiria responsabilitats per l’apagada elèctrica d’aquesta setmana que ha afectat a un terç de la població de Barcelona, no sabia si riure o plorar. Si el Sr. Castells aplica la mateixa contundència que ha emprat per exigir la publicació de les balances fiscals , anem lluïts! I si el Sr. Piqué no hagués plegat, ara seria un bon moment per demanar-li un balanç del seu Pla de privatització del Sector elèctric. El resultat global per a Catalunya ha estat la desaparició de les companyies catalanes FECSA, ENHER, HIDRUNYA i d’altres més petites. De què han servit Majó, Piqué, Birulés Montilla i Clos, ells ministres catalans del PP i del PSOE en els darrers anys? D’altra banda, resulta patètic, veure els Srs. Clos i Hereu pretenent ecapçalar la indignació ciudadana. Sovint penso que les nostres desgràcies són encara poques si es considera que massa catalans segueixen votant partits espanyols. Avui és la llum; ahir, avui i demà és l’aeroport i els trens; i cada dia el col.lapse circulatori. I dia vindrà que serà l’aigua. Si lliuréssim la nostra voluntat política als Montilla, Chacon, Iceta, Sirera,etc, estaríem expressant, democràticament això sí, la nostra submissió a la metrópoli i la nostra resignació a seguir essent una colònia explotada.

I�aki Anasagasti: "Els borbons s�n una fam�lia impresentable"

Sun, 29 Jul 2007 04:44:40 +0200

reproduït de http://ianasagasti.blogs.com/mi_blog/ ,el bolc d'Iñaki Anasagasti.

Se ha organizado una buena a cuenta del dibujo de El Jueves. Y la verdad es que todo ésto es de risa. La mitad de la mitad de lo que ocurre en Gran Bretaña y allí la Casa Real lo aguanta todo porque viven en un verdadero sistema democrático. No son intocables. Aquí si. Aquí se ríen de nosotros a cuenta de los derechos históricos y resulta que el derecho histórico de una pandilla de vagos, eso es intocable. Por eso lo que más me ha gustado ha sido eso de que el Príncipe Felipe diga que ese es su único trabajo.

Y digo esto porque en Madrid, en el Madrid político y sobre todo en el Madrid del PSOE, no se les puede tocar ni con el pétalo de una rosa.

Mi última discrepancia con esta familia fue durante el discurso del Rey en el 30 aniversario de las primeras elecciones democráticas con el video encargado por Marín que era una página de la revista HOLA pareciendo que lo importante había sido lo que había hecho el Rey y no la gente con su voto y, antes, en la entrega de los Premios Carandell en el Senado donde no logré le pusieran de número 1 al presidente del Senado que era el anfitrión y le pusieron de número 2. Yo argumenté que Felipe de Borbón no había sido elegido por nadie, que no era el Jefe del Estado, que no se hacía el acto en su Casa, pues no hubo forma ni manera. La cortesanía con esta familia es enfermiza y de ahí esa obsesión, cubierta de silencio, de decir que es la Institución más valorada.

Luego, de vez en cuando ocurre lo de El Jueves y el rey se queda desnudo, o se descubre que está cazando y no acude el primero a la Clínica cuando nace su nieta y cosas así. Por cierto. Cuando nació Juan Carlos, en enero hará setenta años, su padre Juan de Borbón también estaba cazando cerca de Roma.

Esta es pues una familia impresentable, rodeada de censura de prensa y con un nivel de empalago de la mayoría hacia una institución caduca que clama el cielo.

Se me dice que es mejor eso a que el presidente sea Aznar y les contesto que si lo fuera Aznar sería por el voto popular y a este lo puso ahí Franco, un general asesino y golpista y que al cabo de cinco años a Aznar se le mandaría a casa y a éstos a lo sumo, solo se les puede hacer una caricatura...

Ese es el verdadero escándalo de esta semana. No la caricatura que está muy bien sino que toda la familia con el presupuesto público veranee de gorra dos meses, Marichalar incluido.

Y ahora, esta semana, con yate nuevo.

Si, si. No ha tenido el hecho la menor repercusión y sin embargo el Borbón ha estrenado otro Bribón. Lo acaba de hacer en una regata en Mallorca, sacando al mar su nuevo barco de regatas, un moderno diseño adecuado para competir en la clase TP-52, una categoría considerada la estrella de la vela. Acaba de ser construida en el astillero valenciano King Marine. Y no ha habido escándalo alguno.

El Bribón fue botado el pasado mes de mayo y en junio, en el litoral de Alicante, ya demostró sus condiciones triunfadoras con su tripulación habitual. El barco es el decimocuarto velero que con el mismo nombre construye su armador, el empresario José Cusí, amigo del rey y compañero habitual de francachelas deportivas.

Bueno, para mi este es el verdadero escándalo y no el dibujo, y, ante esto, el juez del Olmo no hace absolutamente nada. Dos meses de vacaciones, un Bribón nuevo, cacerías y ausencias pero lo importante es un dibujito diciendo que está trabajando. España sigue siendo diferente. Pero si sigue así, la estancia de esta familia en La Zarzuela y en Marivent, tiene fecha de caducidad. Que la gente empieza a despertar.

Y, en el fondo, todo por culpa de un PSOE cortesano y pelota. ¡Ya está bien!

L�estrategia d�ERC de mantenir-se al govern tripartit �s nefasta

Sun, 29 Jul 2007 04:39:12 +0200

http://www.poliblocs.cat

L’estrategia d’ERC de mantenir-se al govern tripartit és nefasta, ja ho hem dit moltes vegades. Per voler xupar poltrona, ara no podran aprofitar la ràbia dels ciutadans que veuen que el país es desmunta. Un país que es mereix el que li comença a passar. Per tou, mesell, ingenu i covard.

Catalunya comença a rebre les conseqüències de tots aquests anys de manca d’inversions per part de l’estat espanyol. La darrera época de Pujol va ser nefasta. Maragall no va arreglar res i Montilla no existeix com a president. L’abandonament en materia d’infraestructures durant tants anys comença a passar factura: caos als aeroports, caos a l’estatut amb el nou finançament, a la RENFE, a Endesa… I el que vindrà. I els catalans no ens atrevim a donar un cop a la taula. Cal una desconnexió definitiva amb Espanya o ens abocarà a un forat sense fons. Espanya trepitja les seves colònies i les expolia. Per això no li’n queda cap. Només nosaltres. El més greu és que els independentistes no saben canalitzar i aprofitar la ràbia i impotència dels ciutadans.

En Carod va estar encertat en el seu primer tripartit. El segon ha estat nefast. Ara ERC defensa un Estatut que no va votar i que mai s’aplicarà. Només aconseguirà desacreditar-se. I a sobre no pot aprofitar-se de la impotència que sentim els ciutadans cada vegada que veiem que paguem moltíssim per a ni tan sols rebre uns serveis tercermundistes. Perquè resulta que tots els diners van a parar a Madrid. La cosa és clara… els diners no van a les regions pobres espanyoles… van a Madrid. La capital d’Espanya roba els diners de la caixa comuna i després amaga la mà.

Venen temps molt difícils per no haver fet els deures i no haver iniciat el camí envers la independència. Quant més triguem, pitjor. Els ciutadans catalans, amb el nostre passotisme i amb el nostre servilisme atemorit, en som tan culpables com els nostres polítics o empresaris. O canviem de xip, o preveig situacions encara més grotesques. No calen revolucions ni grans gestes... simplement, quan anem a votar, optem per formacions independentistes.

Daniel Solano, editorialista de poliblocs.cat.

Segresten "El jueves"

Sat, 21 Jul 2007 05:48:23 +0200

http://taldiafaraunany.bloc.cat

Segresten "El jueves"

La notícia ha corregut com la pólvora encesa: el jutge Del Olmo ha ordenat el requisat de totes les revistes disponibles de El Jueves degut a l'acudit de la portada, que segons ell és denigrant i constitutiu d'un delicte d'injúries al successor de la corona.

Què voleu que us digui... jo trobo l'acudit graciós. És més, en cap moment no s'hi diu res que no sigui veritat. I tenint en compte que soms tots nosaltres qui sostenim la vida de reis (valga la redundància) que porten tota aquesta patuleia, trobo que l'acudit més aviat es queda curt. Ara ja és massa tard, però demà m'haig de llevar aviat i espero poder comprar la revista. No la compro mai, però demà faré un excepció, què collons!

En fi... la gent de El Jueves té tota la meva simpatia, espero que ningú hagi d'anar a la presó (ja seria el summum) i que en els pròxims números posin ben a caldo el collons de jutge ranci aquest, perquè s'ho ha ben guanyat.

Carretero propugna el relleu de Carod i Puigcerc�s

Mon, 09 Jul 2007 02:45:28 +0200

www.e-noticies.com

Carretero, al consell nacional d'ERC celebrat a Tarragona

El líder de Regrupament.cat, Joan Carretero, considera que tant Josep-Lluís Carod-Rovira com Joan Pugicercós no han de continuar al capdavant d'Esquerra després del proper congrés del partit, segons afirma en una entrevista a El Periódico. Carretero considera que "han cobert una etapa d'èxits però des del 2003 acumulen fracassos i han de deixar pas a d'altres. A més, les bicefàlies són transitòries fins que un liquida l'altre". "Carod i Puigcercós -insisteix- són dues cares de la mateixa moneda des que Àngel Colom va rellevar Joan Hortalà. En ideologia i estratègia, fins avui no han manifestat diferències i han pres decisions per unanimitat". L'exconseller també afirma, després de les declaracions de Carod a favor del sí a l'Estatut, que "si encara creu que s'havia de votar sí, ha de dimitir de president d'ERC perquè no representa la majoria. És ultraminoritari·.

Esquerra barra el pas a un congr�s extraordinari

Mon, 09 Jul 2007 02:43:50 +0200

www.e-noticies.com

Puigcercós, durant el consell

El consell nacional d'Esquerra celebrat a Tarragona ha aprovat una resolució de la direcció que descarta la celebració d'un congrés extraordinari a la tardor com demanaven els dos sectors crítics, Reagrupament i Esquerra Independentista. La resolució de l'executiva ha estat aprovada per una àmplia majoria de 93 vots a favor, 11 en contra i 9 en blanc.

La portaveu d'Esquerra, Marina Llansana, ha destacat en la roda de premsa posterior que "la direcció nacional opta per a mantenir el calendari previst" i que el congrés se celebrarà "un cop acabat el cicle electoral". "L'expectativa generada durant molts mesos ha estat molt poc recolzada", ha afegit. Llansana ha insistit que el suport rebut pels crítics ha estat "anècdotic" i que només han aconseguit una "xifra ínfima".

Card�s: "que els partits referents del catalanisme pol�tic passin una mala temporada no diu res de la voluntat pol�tica dels catalans"

Mon, 09 Jul 2007 02:35:56 +0200

www.tribuna.cat.-

El sociòleg Salvador Cardús està d'acord amb l'article de Raimon Obiols que "augura llarga vida al catalanisme", quan últimament "sovintegen les anàlisis que pràcticament donen per mort el catalanisme". Afirma, en un article a l'Avui, que "els enterradors surten de tots els racons". Uns "perquè el volen matar i confonen desig amb realitat". I uns altres, els "enterradors benintencionats que viuen amb gran desesperació la impotència del catalanisme per aconseguir allò que és la normalitat política d'altres països amb Estat propi".

Tanmateix, "aquesta precarietat, l'aprendre a nedar contracorrent, l'amenaça sobre el futur de la cultura i la llengua, en general, les hem convertit de manera paradoxal en la nostra força".

Salvador Cardús exposa dues idees. En primer lloc, afirma que "els qui anuncien la desaparició del catalanisme parlen més de la crisi de la seva expressió partidista que no pas de la seva vitalitat social". Així, constata "que els partits catalanistes -nacionalistes o independentistes-, i fins i tot el catalanisme marginal de certs partits com aquell al qual pertany el mateix Obiols, estan en crisi és d'una evidència indiscutible". Però "que els partits referents del catalanisme polític passin una mala temporada no diu res de la voluntat política dels catalans".

En segon lloc, afirma que "una part del dramatisme del catalanisme actual té a veure amb el fet d'haver canviat el lloc on posem el termòmetre a l'hora de mesurar-nos la temperatura". Així, "fins fa una dècada, el catalanisme s'havia recolzat en la cultura dita d'elit. En aquest terreny, ser pocs no era cap anomalia, i en canvi la producció era prou bona per mantenir la moral alta. Però quan hem posat la mirada en la cultura popular i de massa, no només hem constatat que érem pocs, sinó que sovint érem dolents". Ara bé, "un canvi de perspectiva en l'anàlisi no indica pas un retrocés respecte de la situació anterior".

Salvador Cardús conclou afirmant que hi ha raons per preocupar-se pel futur del catalanisme, "sobretot perquè el catalanisme és viu, perquè cada dia es posa desafiaments més grans, i sobretot perquè no es resigna a la mediocritat a la qual se'l sol convidar a canvi d'una vida plàcida. I és que viurem, precisament, mentre no ens conformem a sobreviure, que és la nostra més gran feblesa: l'anar tirant."

DanielSolano: Carod i Duran

Thu, 05 Jul 2007 01:33:03 +0200

http://www.poliblocs.cat

El nerviosisme s'estén. A ERC el trobem en un Carod alterat que fa unes declaracions absurdes, donat que ja comença a entendre que li preparen el relleu, i acusa els seus militants d'haver enfonsat ERC per obligar-lo a votar No a un Estatut que tothom ja considera del tot estrafet. A CiU, en canvi, el nerviosisme el trobem en una CDC crispada amb l'inefable Duran, que com un nen petit, segueix demanant un ministeri per poder jubilar-se amb un sou de la seva categoria. Tots dos casos, el de Duran i el de Carod, responen a líders carismàtics que han fet molt pel seu partit però que ara no estan disposats a acabar la seva carrera política sense un bon "aguinaldo".

Hom es podria demanar amb quina finalitat última aquests senyors es van dedicar a la política. Es evident que no ho van fer pel be del país, perquè amb l'assumpte de l'Estatut, malgrat tenir el suport del Parlament, van fer un paper ben galdós. Pensaven més en el partit que en el país. Per tant, podríem considerar que treballen pel be del seus respectius partits. Però ara resulta que els arriba el moment de pensar més en el partit que en ells mateixos i... ai las! S'aferren a la poltrona com paparres!. Conclusió: es van dedicar a la política per a honra i prestigi de la seva persona.

Arribats a aquest punt, la reflexió és obligada: Amb aquests senyors al capdavant de les dues formacions nacionalistes catalanes volem arribar a la independència? Quin despropòsit. Esperem que les coses canviïn ben aviat. Es evident que Duran fa nosa a CiU. De fet fa nosa fins i tot a Unió. Els joves d'Unió, perplexos, ho van entendre quan el seu líder els van picar les mans per cridar proclames independentistes i portar estelades. Ara es veu que el senyor Duran surt de l'armari i, a més de confesar-se unionista, també reconeix que fa fàstics al concert econòmic. Llavors a qui ens hem de creure? A en Mas o a en Duran? Ja ho varem dir fa molt de temps: CiU pateix una esquizofrènia de la mida d'un castell. Encara no ha tingut els pabrots per definir-se en una qüestió tan essencial com la identitària. Es CiU unionista o independentista?

I si és unionista... perquè omplen els seus mitings d'estel·lades? Perquè s'autoanomenen "nacionalistes"? Perquè no es conformen en nomenar-se "federalistes" o "confederalistes"? L'ambiguitat de Pujol va servir-li per perpetuar-se al poder durant uns anys... els anys que duren els enganys. Però la indefinició, avui en dia, ja no porta enlloc. La gent vol les coses clares perquè noten que el país ho necessita. Un partit indefinit com CiU no serveix de res al sobiranisme, perquè viu congelat. No pot fer res, perquè si tira cap a una banda, molesta els unionistes, i si tira cap a l'altra, molesta els independentistes. Per aquest motiu no te aliats. Qui vol una parella que no te clares les seves tendències?

Carod, almenys, és independentista... però de pluja tan fina que ni tan sols mulla. Es l'altra cara de la moneda. Ell vol menjar de tots els plats. Vol un canvi de paradigma però sense fer soroll, xuclant el que es pugui de l'status quo. Això és com voler posar un negoci propi mentre es treballa per a un altre. Es a dir, simplement és una mala estratègia. De fet, no és que les altres alternatives siguin per tirar coets. Carretero és el que ho té més clar, però em preocupa que no es comprometi públicament a desfer d'una vegada per totes el tripartit de les engrunes. No n'hi ha prou amb treure pit i marcar paquet en un govern compartit. Un partit independentista no pot pactar res amb els unionistes, per més que siguin d'esquerres com ells, donat que defensen dos paradigmes completament diferents. I menys quan acaben de tancar la porta definitiva al federalisme. Ja no te sentit. D'una banda, no serveix per transformar Espanya. De l'altra, a Catalunya no podran fer polítiques socials perquè els nostres diners els segueixen recollint i administrant injustament a Madrid. Només amb plena sobirania es poden fer polítiques socials.

Bertran q�estiona la pol�tica "gradualista" de Carod

Thu, 05 Jul 2007 01:22:57 +0200

www.e-noticies.com

Bertran parlant amb carretero, durant l'acte de Reagrupament

El diputat d'ERC al Parlament, Uriel Bertran, fa referència a l'afirmació de Josep-Lluís Carod-Rovira i els diferents portaveus d'ERC que consideraven que Esquerra és un partit "amb una estratègia gradualista" i que ha d'avançar "d'etapa en etapa" fins a la sobirania". Sobre aquesta qüestió manifesta que "tenen raó", tot i que "el problema és que no la practiquen". En un article a El Periódico, assenyala que "la crisi de credibilitat que avui pateix Esquerra ve derivada d'un abús de la retòrica que desapareix de seguida en la pràctica real del partit. Per aquesta raó, cada dia hi ha més persones que creuen que som un partit igual que els altres, i igual que als altres, deixen de votar-nos".

Per això, "cal ser intel.lectualment honestos", insisteix el diputat. "En aquests moments, Esquerra no té cap estratègia consistent, ni practica cap gradualisme" perquè "l'última estratègia, la del Congrés de Lleida de 2004, que ens animava a federalitzar Espanya, ha passat a millor vida després dels set recursos d'inconstitucionalitat sobre l'Estatut retallat".

D'altra banda, Bertran denuncia que "el gradualisme rampant del qual presumim, deu ser el dels crancs, perquè l'actual pacte de govern d'Entesa, de novembre de 2006, és manifestament pitjor que el del Tinell de 2003, que reclamava el concert econòmic i exigia les competències en matèria d'immigració".

L'impulsor del moviment Esquerra Independentista està a favor de "concretar i aplicar" les etapes cap a la sobirania perquè "l'aposta sobiranista sigui creïble --i que no sembli només una excusa per a seguir acomodats al poder-- i aglutini una majoria de catalans que es declaren a favor de ser Estat, cal que es vinculi a la política de pactes del futur. ¿Quin és, doncs, aquest procés gradualista i per etapes que volem?"

Per últim, creu que a les eleccions del 2010, "Esquerra ha de condicionar la formació del govern de Catalunya a l'inici d'un procés a mig termini cap a l'exercici del dret de decidir. En la legislatura 2010-2014 s'hauria de redactar i aprovar al Parlament de Catalunya una llei de referèndums, que explicités la forma per a realitzar consultes populars".

Carod-Rovira acabar� com Joan Gaspart

Tue, 03 Jul 2007 00:13:46 +0200

Aquesta nit el senyor Carod ha fet unes declaracions realment delirants a Loacalia televisió en que ha despotricat de Joan Carretero, d'Uriel Bertran i fins i tot de les JERC. El senyor Carod ja fa temps que patina, molta gent li ha dit que s'equivoca, que no va per bon camí, però no es deixa aconsellar per ningú, jo personalment puc dir que l'any passat li vaig enviar un parell de mails explicant-li que el pacte amb els socialistes no ens duia enlloc i demanant-li que escoltés a la molta gent que li demanava un canvi d'estratègia, però ni punyetero cas. El problema del senyor Carod és la seva arrogància , una arrogància que li impedeix reconéixer que a vegades s'equivoca i que li impedeix ara mateix canviar d'estratègia. Fa un any molta gent s'acostava al senyor Carod i li demanava un canvi d'actitut, ara ja ningu se li acosta, no val la pena. Molts pensàvem que Carod era prou intel·ligent per acceptar els nostres consells de bona fe, però malauradament va massa sobrat, tant que no pot perdre ni un minut escoltant al poble ras, ell té coses massa importants a fer. Les conseqüències de tot això són que molta gent que fa mesos s'acostava al Carod ara el que li demana és que plegui, és l´única solució. En Carod s'ha acabat convertint en una nosa pel partit i ja ningú compta amb ell, d'aquí la seva desesperació, En Carretero és un personatge incòmode, que molesta, però el que posa més nerviós al senyor Carod és que sap que En Puigcercós controla una part important de l'aparell del partit i que a la primera que pugui el farà saltar. És curiós que ara Carod critiqui a les JERC quan l'any 1996 va ser en gran part gràcies a les JERC que ell va poder carregar-se a l'Àngel Colom.

En Carod està sol i desorientat, acabarà caient, és només qüestió de temps, ell sol s'ha cavat la seva pròpia tomba política i li passarà igual que a Joan Gaspart, que es va enrrocar, no volia escoltar a ningú i va arribar un moment en que la gent va arribar a la conclusió que la única possibilitat de que hi hagués un canvi i se solucionessin determinats problemes era que ell s'apartés del mig.

Reagrupament.cat es constitueix com a corrent d'Esquerra

Sun, 01 Jul 2007 02:31:22 +0200

http://www.vilaweb.cat

Joan Carretero reclama un canvi de rumb del partit per recuperar l'indepdendentisme com a prioritat.

Reagrupament.cat s'ha constituït avui com a corrent crítica d'Esquerra Republicana en un acte a l'Auditori de Barcelona en què l'ex-conseller de Governació Joan Carretero ha fet un discurs on ha reclamat que Esquerra havia de tornar a posar la independència per davant de tot. L'acte, davant d'un mig miler de persones que omplia a vessar la segona sala de l'Auditori, ha estat molt carregat de simbolisme i ha recuperat l'anterior logotip del partit, el que incloïa les sigles ERC.

Al discurs, Joan Carretero ha criticat la deriva d'ERC des que es va decidir formar el govern tripartit i donar suport al PSOE al Congrés espanyol, ha dit que s'havia abandonat l'independentisme i les reivindicacions de sobirania amb l'excusa d'una gestió eficaç, però que, de fet, l'independentisme i la bona gestió no eren excloents. Per això ha rebutjat termes com patriotisme social i ha dit que Esquerra havia d'assumir l'independentisme sense complexos i ha defensat que Reagrupament.cat seria l'eina per rellançar el partit.

Separar els càrrecs del partit dels del govern

Per això ha reclamat el relleu de la cúpula d'Esquerra i ha proposat una sèrie de mesures que el partit hauria d'assumir a partir del pròxim congrés nacional. D'entre aquestes mesures, destaca la demanda de separar els càrrecs de la direcció del partit dels qui tinguin responsabilitats de govern, per tal de garantir que actuïn amb llibertat. També, ha demanat que la direcció només es pugui allargar dues legislatures de quatre anys, que els treballadors del partit no puguin assumir cap càrrec dins els seus òrgans, que hi hagi com a mínim una assemblea l'any amb tota la militància i que es mantingui l'estructura assemblària del partit. A més, ha reclamat que, mentre Catalunya no fos independent, l'eix nacional passés clarament al davant de l'eix esquerra-dreta. Totes aquestes mesures eren escrites al 'Manifest de l'Auditori', un document que s'ha repartit entre els assistents a l'acte.

Aplaudiments per Heribert Barrera

L'acte, molt emotiu, ha començat amb les notes de 'Venim del nord, venim del sud', de Lluís Llach, i ha comptat amb la presència del secretari general del conseller de la vicepresidència, Rafael Niubò; d'Uriel Bertran i Hèctor López Bofill, dirigents del sector Esquerra Independentista; del president del consell nacional d'Esquerra, Carmel Mòdol; i de l'ex-president del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera, qui ha rebut una llarga ovació quan des de la tarima s'ha dit que hi assistia.

El paper d'internet

A més de Joan Carretero, també hi han parlat Ruth Carandell, una altra de les dirigents de Reagrupament.cat, que ha dit que internet havia permès allò que a la direcció d'Esquerra li costava tant d'impulsar: el debat lliure d'idees i opinions entre els militants d'Esquerra. A més, ha destacat que la pàgina web havia tingut setanta mil visites i ha defensat l'anterior logotip d'Esquerra com a element simbòlic, el que s'ha recuperat a l'acte d'avui. A més, ha dit als militants que si ho volien es podien apuntar a les comissions que haurien d'acabar de definir Reagrupament.cat: una per redactar un reglament intern, una altra que assumia tasques d'organització, i una més que havia de preparar la ponència estratègica. Després de Ruth Carandell, just abans que parlés Joan Carretero, diversos membres de Reagrupament.cat han llegit missatges de suport de militants d'Esquerra.

Reagrupament.cat va sorgir el passat mes de febrer i des d'aleshores s'hi han adherit 736 militants d'ERC. En la declaració fundacional, el moviment es posiciona clarament a favor de la llibertat nacional dels Països Catalans, reclama una estratègia que condueixi el país vers la independència, demana que l'acció de govern estigui marcada per la bona gestió i l'honestedat política, es posiciona a favor de la tradició assembleària d'Esquerra i lamenta la desorientació actual de la direcció del partit.

Recentment, en una entrevista amb VilaWeb, Joan Carretero deia que l'actual estratègia d'ERC, allunyada del discurs sobiranista, ha motivat la pèrdua de vots registrada en les eleccions al parlament i les municipals. Per això Carretero demana a la direcció del partit que assumeixi responsabilitats.

La constitució de Reagrupament.cat com a corrent crític d'ERC conviu amb l'aparició d'un altre moviment que discrepa de la direcció de Carod i Puigcercós, Esquerra Independentista.

Na Janereta plega per� continua intentant prendre'ns el p�l

Sun, 01 Jul 2007 02:18:03 +0200

www.tribuna.cat

28/06/2007 · Barcelona
Que a l’hora d’escriure els seus articles a l’Avui la Maria de la Pau Janer pensi que convenç els lectors és acceptable. Sempre hi ha gent per a tot i l’escriptora mallorquina segur que deu tenir seguidors a qui endossar uns relats que tal vegada constitueixen les línies més supèrflues i amb menys consistència de tota la secció de Diàleg. Ara bé, el que és inadmissible, per manca de tot sentit, és que traslladi aquest estil al terreny polític, com fa a l’article d’aquest dimecres al seu espai de sempre.

Sota el títol, força pretensiós, d’“El comunicat” –quantes vegades s’han vist comunicats emesos per persones individuals i, a més, singularitzant-lo com si tothom l’esperés?-, l’escriptora mallorquina hi justifica la seva decisió de no prendre possessió de l’acta de diputada que li correspon per la llista del PP al Parlament Balear.

D’entrada, explica què la va moure a formar part del projecte dels populars a les Illes. Ni més ni menys que la “il.lusió” envers un projecte polític, el de Jaume Matas, que qualifica alegrement com de “moderat, centrat i –per si fos poca la conya- que em permetia treballar per la meva llengua, la meva cultura i la meva terra”. Una afirmació que només admet tres lectures possibles: o la llengua, la cultura i la terra a què es refereix Janer és una altra que la catalana, o la mateixa Janer és fins i tot molt més ingènua del que sembla o, senzillament, ens vol prendre el pèl, com si en política fos possible també escriure coses a la babalà.

L’escriptora afegeix que “no vaig enganyar Jaume Matas, que sabia perfectament amb qui comptava i a quins ideals i conviccions responia Maria de la Pau Janer”, com si el catalanisme pel que es veu que tant es defineix pogués fer trontollar el projecte popular. Es deu referir a la gran acció d’afirmació nacional que al seu dia va fer apareixent en un míting d’Artur Mas...

Diu Janer que la decisió d’incoporar-se a les llistes del PP “va motivar rebuig en alguns sectors” i que ha hagut d’aguantar “pressions, sovint descarnades” per això. Ara bé, s’agrairia també que la Premi Planeta parlés clar i es deixés de justificacions inverosímils. Diu que és l’adscripció a un projecte personal el que l’ha fet plegar junt amb Matas, però de debò estaríem llegint un comunicat com aquest si el PP fos qui governés ara a les Illes, encara que fos sense l’home del Rasputin?

Mapau Janer resisteix, de moment, les pressions del PP i no dimiteix mentre augmenten els rumors

Sun, 24 Jun 2007 21:59:09 +0200

www.lobbyperlaindependencia.org

A remolc de la dimissió sobtada de Matas l'afer Mapau Janer ha donat una volta inesperada. Na Janereta va dir des d'un principi que anava a les llistes del PP com a independent per una qüestió personal amb en Matas. Després de la debacle electoral, el cap del clan Janer va dir que na Mapau aguantaria mentre aguantàs en Matas. Ara que en Matas ha tocat el dos per la porta falsa, el clan Janer se sent maltractat pel PP i s'ha rebotat contra les pressions del PP. Segons ha pogut saber el Lobby, dins el clan Janer Manila no decarten utilitzar l'escó de Mapau per desmarcar-se del PP, per fer-se valor davant el PSOE i emprar-lo com a moneda de canvi perquè el vell Janer continuï a l'IEB i Mapau a IB3.

Això per una banda perquè per l'altra la rumorologia i l'especulació més sarcàstica i contradictòria s'ha desfermat entorn de l'escó núm. 8 del PP que conserva Mapau Janer. Així, mentre hi ha qui diu que el clan Janer emprarà l'escò de na Mapau per venjar-se del PP, per negociar amb el PSOE i per intentar reconciliar-se amb Catalunya i el catalanisme; d'altres afirmen que tant en Matas com Mapau estan enrotllats des de fa mesos, que en aquests moments estan en procés de separació de les seves parelles respectives (la princesa Maite Orinal i el psiquiatra Corbella) i que van camí de protagonitzar tots dos plegats una sonada escapada cap als Estats Units. Com veis, l'olla de la rumorologia bull a les totes!

Crisi total al PP balear per la p�rdua de les institucions

Sun, 24 Jun 2007 21:57:42 +0200

Autor: Eivissa Confidencial

És innegable que el PP és el partit amb més representació al Parlament, i que va ser la força més votada a totes les illes de l’arxipèlag. A més, crida l’atenció que en tots els casos les llistes populars al Parlament varen treure més sufragis que les dels Consells. Només d’aquesta manera s’explica que 3 dels 4 consells tenguin majories absolutes d’esquerres malgrat els bons resultats del PP en número de diputats. A pesar d’aquestos bons resultats, la política de terra cremada de Jaume Matas li ha costat molt car.
Sense majoria absoluta i sense aliats, els PP queda completament fora de les principals institucions illenques. Els dos únics nuclis de poder rellevants seran els ajuntaments de Calvià (que ja es prepara per posar en nòmina una important quantitat de polítics professionals que s’han quedat sense càrrec) i Inca. Les conseqüències internes per al partit s’han fet esperar menys del que estava previst. Matas abandona el vaixell i el deixa en una profunda crisi. El fins ara president ni tan sols es preocupa de deixar lligada una successió tranquil·la i condemna el PP a lluites de poder que a partir d’ara no faran més que intensificar-se. Pel que sembla, és qüestió de temps que la crisi arribi a Eivissa amb totes les conseqüències.

PSPV: hem tocat fons, per� seguim excavant

Sun, 24 Jun 2007 21:51:46 +0200

www.racocatala.com.-

L'espectacular enfonsament del PSPV-PSOE amb Joan Ignasi Pla al capdavant confirma allò que diu la Llei de Murphy de que les coses sempre poden anar a pitjor, i si no hi van, és senzillament perquè encara no ens n'hem adonat. La topada amb la realitat valenciana del 27 de maig és molt dura i caldrà reflexionar profundament per analitzar-la. D'entrada cal preparar el viatge pel desert dels propers 4 anys, un desert encara més sec i desèrtic que els 4 anteriors, amb Francisco Camps i el PP al capdavant d'una majoria absoluta reforçada de forma espectacular.

Els motius són molts i diversos, però és evident que una de les claus d'aquesta victòria popular, sinó la principal, és Joan Ignasi Pla i el seu PSPV agònic i inoperant. Que al davant del PSPV-PSOE hi havia un personatge mediocre, incompetent i profundament ignorant ja ho sabíem. El que no sabíem era que ho fos fins a l'extrem d'haver aconseguit els pitjors resultats de la història del PSPV, uns resultats que, per oposats, s'assemblen a les primeres eleccions a la Generalitat valenciana l'any 1982, quan Joan Lerma, també del PSPV, va ser elegit president, derrotant el candidat del PP per un marge espectacular semblant al que s'ha donat el 27 de maig d'enguany.

I és que el PSPV s'ha anat enfonsant cada dia una miqueta més des que va decidir renunciar al seu país i deixar de creure fins i tot en les seues pròpies sigles (País Valencià - substituïnt-les per Comunitat Valenciana). A cada renúncia, a cada claudicació enfront la dreta valenciana i el regionalisme "blavero", el descens imparable del PSPV es feia més evident. L'any 1995 un Zaplana exultant guanyava per majoria simple les eleccions a Corts Valencianes, i pactava amb el blaverisme accedir a la presidència de la Generalitat. Precisament aquella legislatura Joan Ignasi Pla accedia, l'any 97, a la secretaria d'organització del PSPV-PSOE. Mentrestant, Zaplana l'any 1999 renovava la presidència, aquest cop amb majoria absoluta.

Una majoria absoluta que el PP no ha deixat anar des d'aleshores, sinó que al contrari, l'ha anat eixamplant, amb el beneplàcit del PSPV, que restava impassible comici rere comici. Posteriorment Joan Ignasi Plaesdevindria el secretari general del PSPV i candidat del partit a la presidència de la Generalitat. L'any 2002 Zaplana va deixar aquesta presidència de la Generalitat per incorporar-se com a ministre a l'executiu espanyol de José María Aznar, com a ministre de Treball. Ni tant sols aquest punt va servir al PSPV per acostar-se mínimament al PP a les Corts Valencianes.

Les següents eleccions, l'any 2003, van donar la presidència també amb majoria absoluta a Francisco Camps, i novament un vergonyant resultat del PSPV, el pitjor -fins ahir- de la seua història. Però com que tot és superable, el candidat més mediocre i menys preparat de la història dels partits valencians dits d'esquerres va collir el diumenge passat el pitjor resultat de la història del PSPV, una fita digna d'estudi i fins a cert punt meritòria. És segur que més avall no es pot caure, tot i que amb el PSPV no se sap mai.

És en aquest punt on EUPV semblava que podria aprofitar l'enfonsament socialista, però també ha fracassat en l'intent. La coalició Compromís pel País Valencià no ha acabat funcionant com s'esperava, i només el Bloc Nacionalista Valencià ha aguantat el "tipus" a nivell municipal, i també a nivell parlamentari, ja que entra a Corts Valencianes amb 2 escons -els que li corresponent dels 7 del Compromís-. Les causes de la manca d'enlairament d'una coalició en teoria il·lusionant, com el Compromís, són diverses, però segurament la que més ha pesat ha estat les excessives diferències ideològiques entre els diversos partits que la composaven. Sobretot entre els dos principals partits de la coalició, EUPV i el Bloc, que no han aconseguit ni de lluny retenir els vots que havien rebut cadascú per separat l'any 2003. Segurament molts votants del Bloc (ideològicament situats al centre-esquerra valencianista) han trobat poc il·lusionant votar una candidata d'EUPV o directament una coalició on hi ha Esquerra Unida, un referent espanyol. Així mateix, molts votants d'EUPV (ideològicament situats a l'esquerra espanyola) probablement també han vist impediments ideològics -o almenys poc il·lusionants- en votar una candidatura que incloïa al Bloc. Per cert que EUPV s'ha enfonsat també a nivell municipal (no com el Bloc).

Sigui com sigui potser el problema del nacionalisme valencià/català més important dels últims temps és no haver trobat fins ara un camí viable per accedir a la Generalitat que no hagués de passar pel PSPV. Potser ara seria el moment de començar a posar les bases i oblidar un partit en descomposició, un partit cadàver polític com és el PSPV, i un ésser mediocre com Joan Ignasi Pla. Un partit que al seu moment va aprovar totes les exigències de la dreta regionalista valencianoespanyola, durant la transició, i va acceptar-ne les imposicions en bandera, nom de llengua i nom del país. D'ençà que encara n'estem pagant la factura, i per molts anys que la pagarem. Tot gràcies al PSPV, l'enfonsament de l'esquerra que va abandonar el seu país.

Potser de tot el que va succeir el passat 27 de maig el més positiu és que el secessionisme lingüístic i cultural encarnat per Unió Valenciana -ja marginal- i Coalició Valenciana -dirigida per l'ultra Sentandreu- han recollit també una espectacular plantofada electoral, que queden a anys llum d'entrar a les Corts, amb menys del 0.5% i del 0.75% dels vots, respectivament. Especialment significatiu és el cas de Coalició Valenciana i el senyor Sentandreu, que recullen el 0.71% dels vots després d'una campanya en la que han dilapidat diversos milions d'euros en publicitat.

En conclusió, el PSPV ha tocat fons, però encara furga per arribar més avall. És el moment d'aprofitar aquest camí de penúries absolutes fins l'any 2011 per bastir un projecte que pugui fer créixer una alternativa catalana/valenciana de debò de debò, i que pugui il·lusionar algú. I si us plau, que no tingui ni el més mínim paregut amb Joan Inútil Pla.

Quan trigar� Duran i Lleida en anar-se'n al PP?

Sun, 24 Jun 2007 21:25:50 +0200

La notícia de que Duran i Lleida podria estar pensant en trencar amb Convergència Democràtica és esplèndida, Duran és l'exemple del que no ha de ser un bon polític, sense ètica, sense moral, sense escrúpols, obsessionat amb tocar poder, és una persona que ja fa temps que se'n hauria d'haver anat al PP, no aporta ni un sol vot i en resta moltíssims, realment és difícil d'entendre que hi fa realment aquest individu en un partit teòricament nacionalista, nacionalista catala, es clar. Només s'ha presentat un cop a les eleccions com a cap de llista i els resultats han estat horrorosos, pensem que el senyor Mas, tot i treure uns resultats mediocres ha guanyat les dues eleccions a les que s'ha presentat i Trias acaba de fer un resultat força digne, en canvi Duran l'any 2004 quan es va presentar va obtenir uns resultats patètics, amb ell de cap de llista CiU va passar de 15 a 10 diputats i sort en va tenir de que molts electors del PP emprenyats amb el que va passar després del 11-M van decidir que no votarien al PP i com a mal menor van optar per votar-lo a ell. Duran retira't!! veste'n ben lluny!! deixa d'emprenyar o veste'n a un partit nacionalista espanyol perquè no sé que hi pintes al "nacionalisme catala" (si és que es pot titllar a CiU de partit nacionalista català

Card�s afirma que l'estrat�gia de fons de l'adversari �s que quedem nacionalment exhaustos despr�s de crispar la nostra vida cultural

Sun, 24 Jun 2007 21:11:27 +0200

22/06/2007 · Barcelona

"M'agradaria viure en un país amb més pols nacional, capaç de bastir un futur culturalment ric i socialment just". Això afirma el sociòleg Salvador Cardús en un article a l'Avui. En canvi, "el que tenim és un país que cada dia es lleva sotraguejat per una nova provocació nacional a la qual responem estúpidament, malbaratant bona part de les pròpies i cada vegada més escasses energies".

Salvador Cardús parla en el seu article sobre "la polèmica per la Fira de Frankfurt de 2007 on la convidada és la cultura catalana". Explica que "hi ha qui ha mirat de transformar aquesta oportunitat -discreta, d'altra banda- per a la projecció de la cultura catalana en una amenaça i una ocasió per a l'erosió internacional dels catalans".

"En el cas de la cultura catalana, no es convidava un Estat amb límits territorials, sinó una realitat d'ordre cultural, fonamentalment vinculada a l'excepcionalitat de l'existència d'una llengua viva, capaç de crear un àmbit de pertinença i identificació de límits difusos". Així, "els convidats per l'Institut Ramon Llull ho són per raons polítiques, en un sentit ampli del terme. L'IRL català, com l'Instituto Cervantes espanyol, el Goethe-Institut alemany o el British Council britànic, són institucions polítiques al servei de la promoció de les seves cultures nacionals, enteses segons les seves particularitats històriques, socials o lingüístiques".

Insisteix en la idea que el "convidat anual" té una fonamentació política, perquè és habitual "que es produeixi aquesta simbiosi entre política i cultura: la política troba en la cultura pròpia un instrument de legitimació -la utilitza per crear adhesió i realitat nacional- i la cultura troba en la política nacional la via més eficaç per aconseguir el seu reconeixement inter-nacional".

Malgrat tot, constata que "l'Institut Ramon Llull ha fet bé la seva feina", i que "hagués fet el que hagués fet l'IRL, hauria estat sotmès a la mateixa pressió política des de fora". I conclou l'article afirmant que "l'estratègia de fons de l'adversari" és "que quedem nacionalment exhaustos després de crispar la nostra vida cultural".

Daniel Solano: Abstenci� i topada d'ERC i ICV

Sun, 24 Jun 2007 21:06:02 +0200

www.poliblocs.cat.-

Ha passat el que es veia a venir. L'abstenció ha crescut i amenaça la legitimitat dels resultats. Això és fruit de la sensació de desconfiança en totes les forces polítiques majoritàries. Com ja he dit més d'una vegada, l'actual generació de dirigents de les sis forces parlamentàries és una generació fracassada i cremada. A més, el fet que l'abstenció creixi entre els joves, que són els més preparats a nivell cultural, no és fortuït i sí, en canvi, molt preocupant. Les seves espectatives de vida, d'habitatge, d'estabilitat laboral, de salari i de sentiment identitari han quedat frustrades per una colla de cinc o sis polítics nefastos. I en comptes de reaccionar optant per votar forces minoritàries o per el vot nul, com hauria estat desitjable, han decidit "passar de la política" perquè "no serveix per a res anar a votar". Perquè tenen la sensació que "passen els anys, passen els partits, i res no canvia". Es la decepció absoluta i la desconfiança més plena en el sistema democràtic. Una vertadera llàstima que espero que es pugui revertir amb les mesures urgents necessàries.

D'altra banda, la impotència que varem sentir molts ciutadans en tot l'afer de l'Estatut, sumada a la indignació davant l'especulació urbanística a totes les viles del principat, l'increment del cost de la vida i l'estancament absolut dels salaris ha donat com a resultat aquesta irresponsable però anunciada i permanent passivitat democràtica ciutadana. La crisi que ens ve al damunt, que a Catalunya serà més sentida, a causa de l'espoli fiscal que manté l'estat espanyol damunt la nostra economia, no ajudarà gens a millorar la situació de cara a les properes cites electorals. No s'han fet els deures quan calia i ara les coses es posen difícils per a tots. Cal, d'una vegada per totes, reformar la democràcia per millorar-la i retornar la il·lusió als ciutadans. Calen llistes obertes ja. Cal més respecte pels partits petits als mitjans. Cal més democràcia dintre l'organització de cadascun dels partits, on els militants, en la majoria de casos, no tenen ni veu ni vot en les decisions de les seves cúpules. Cal més transparència dintre dels partits i als governs. Cal respectar la durada dels mandats. Cal aturar com sigui l'espoli fiscal. Cal recuperar el control sobre els nostres aeroports, ports i sobre les infraestructures del país. I això cal aconseguir-ho entre tots els partits, recuperant l'esperit de l'estatut del Parlament, de la manifestació massiva "Pel dret a Decidir" i de la reunió d'empresaris a l'IESE. Així es retorna la il·lusió a un poble qe sempre ha estat ambiciós i no pas derrotista com la seva actual cúpula política.

Per acabar. Es difícil fer valoracions partidistes de conjunt en les municipals, però en termes generals, respecte als partits, jo crec que hi ha hagut dos grans fracassats: ERC i IC-V. Especialment ERC, que s'esperava un gran creixement i s'ha trobat una minva com la de la majoria dels altres partits excepte CiU. L'escepticisme també s'ha apoderat dels votants republicans que veuen com l'actual cúpula del partit ha escollit una estratègia errònia renunciant a l'orgull i a la fermesa en l'objectiu independentista. També ja ho havíem anunciat. Al final, molts votants que ERC havia guanyat a CiU estan retornant a la coalició perquè pensen que ERC tampoc no té el caràcter independentista que se li suposava i, a sobre, viu subordinada al PSC. Jo crec que s'equivoquen en part. El problema no és ERC, sino la seva cúpula. Probablement és el mateix que li passa a CiU. Altres republicans, en canvi, aquesta vegada, com a protesta, han optat per abstenir-se o per formacions minoritàries o independents.

El mateix es podria dir d'IC-V. Tant ERC com IC-V es pensaven que sent al govern augmentarien en vots. La cosa va en sentit contrari. El PSC, que també ha baixat en percentatge de vots però es manté hegemònic gràcies a les aliances d'esquerres, els ha fet l'abraçada de l'ós i van de mal en pitjor. La seva influència no es nota per enlloc i la gent comença a sentir-se traicionada. L'actual govern, ni és més verd ni és més independentista. Això és extensible a d'altres tripartits locals, com per exemple el de la ciutat de Barcelona. O IC-V i ERC es posen les piles o les properes eleccions tindran un daltabaix major. El temps va en contra seva. Una bona manera és començar a trencar tripartits i reconduir-se envers l'equidistància. Això és molt recomanable especialment per a ERC. Ha de construir ponts amb CiU i començar a treure pit davant el PSC. Menys por a perdre la poltrona i més recordar que se'ls vota per a que ens portin a la independència. La manera de créixer tàctica i estratègica de Carod es demostra fracassada. Més val saber estar a l'oposició amb dignitat recollint i sumant el vot dels desencantats i mantenint el dels independentistes que no pas anar consumint-se d'asfixia en uns governs sense cap ambició i sense cap esdevenidor davant el mur espanyol.

Matas, com les rates, �s el primer que abandona el vaixell del PP que s'enfonsa

Sun, 24 Jun 2007 21:01:30 +0200

www.lobbyperlaindependencia.org.-

Sempre s'ha dit que el capità és el darrer que abandona el vaixell abans que s'enfonsi del tot. En aquest cas ha estat a l'inrevés. Com les rates, Jaume Matas és el primer que ha abandonat el vaixell, ha deixat tirada la seva tripulació i ha canviat el caminar pel córrer per anar a cercar la seva salvació personal: unes vacances daurades als Estats Units. I a la resta de càrrecs del PP (uns 500!) que s'han quedat sense feina per culpa de les "genialitats madrilenyes" de Matas, que els bombin!

Ja és definitiu: Matas ha abandonat la política i no ha fet cas a Rahoy i companyia que li demanaven que aguantàs com sigui fins a les generals de 2008. Finalment a molts peperos els ha caigut la bena que duien davant els ulls amb en Matas. I és que en Jaumet sempre ha estat així: un nin aviciat de cocou que menja merda amb un ou, capritxós, petulant, tecnòcrata, virtual, acostumat sempre a nedar a favor del corrent d'aigua i que no suporta estar a l'oposició ni travessar el desert. Matas ha demostrat que sempre s'ha servit del PP - no al PP, que és molt diferent- i ara quan ha estat l'hora de la veritat i d'estirar el carro encallat dins el fang de la derrota, "Puja aquí i veuràs Portopí", ha dit als seus companys de partit. Idò!

Reproduït de www.diaridebalears.com

Acaba un cicle

Rajoy demanà a Matas que aguantàs fins les generals però no li va fer cas

El cap del PP balear li anuncià les seves intencions després que Munar li donàs el no
M/J.T./LL.P. Palma. El president del PP estatal, Mariano Rajoy, ho sabia des de dimecres a vespre. Jaume Matas li avançà la seva decisió d’abandonar la política activa a través d’una conversa telefònica efectuada just després que la presidenta d’UM, Maria Antònia Munar, li donàs el No com a resposta a la seva oferta de pactes. El líder dels populars espanyols li demanà que almanco aguantàs fins després de les pròximes eleccions generals, previsiblement el març, i se n’anàs aprofitant el congrés ordinari que s’haurà de fer. Matas ha fet cas omís a la petició del seu cap.

Així ho explicà Matas durant la compareixença pública davant tots els mitjans de comunicació que tingué lloc ahir per donar comptes de la seva situació. En la seva intervenció, l’encara president del PP detallà que a Rajoy «no li pareixia bé la decisió però que la respectava, cosa que agraïa». El líder estatal dels conservadors no volia que el PP balear patís cap crisi abans de les generals, per tenir tot el partit activat davant les eleccions. No serà així. L’anunci sobtat de la retirada de Matas també provocà la reacció del portaveu del PP al Congrés, Eduardo Zaplana, qui expressà que «avui —ahir pel lector— Balears perd el millor president que ha tingut en la història de la democràcia. També afegí que «ningú pot fer cap retret a un dels dirigents més importants del partit». A través d’un comunicat, Zaplana elogià la trajectòria política de Matas, «un excel·lent president que ha sabut superar els moments més difícils i ha aconseguit grans èxits per a les Illes i el PP».

El popular recordà que deixà el govern de José Maria Aznar, on ocupava el càrrec de ministre de Medi Ambient, per presentar-se a unes eleccions autonòmiques que «ningú pensava que es podrien guanyar per majoria absoluta». Per Zaplana, aquest episodi hauria de fer reflexionar «sobre si és convenient prendre decisions com les preses a Balears per apartar de la presidència del Govern la persona més estimada, més valorada i que ha obtingut gairebé la majoria absoluta a les urnes». Per altra banda, el president del PP català, Josep Piqué, valorà l’«extraordinària trajectòria política» de Matas i la seva tasca de «responsabilitat» dins el Govern balear, com a conseller i com a president. Sobre la seva retirada, Piqué expressà que mereixia «el màxim de respecte i li desitjà «molta de sort en un futur».

El PP pressiona Mapau Janer perqu� abandoni l'esc�

Sun, 24 Jun 2007 20:51:38 +0200

www.lobbyperlaindependencia.org

Reproduït de www.diariodemallorca.es

El PP quiere que Janer renuncie a su acta

La ganadora del Planeta ha de decidir si toma posesión el martes y se incorpora al grupo popular

MATÍAS VALLÉS. PALMA.La situación de Maria de la Pau Janer es uno de los flecos que ha dejado el precipitado abandono de la política de Jaume Matas. La componente de angustia, en la repentina declaración del president en funciones, dejó en suspenso los interrogantes sobre sus apuestas personales. Después de la intervención pública del jueves en el hotel Palas Atenea, el PP ya ha hecho gestiones para que la ganadora del Planeta renuncie a la toma de posesión como diputada.La incorporación de Janer a la lista autonómica de Matas, en el sobresaliente número ocho, fue el fruto de una dilatada maniobra de seducción política. Así lo reconoció la escritora, tras sustentarse el fichaje que contradecía sus anteriores pronunciamientos ideológicos. Desde el primer momento, la profesora de la Universitat destacó que figuraría en la candidatura con la etiqueta de independiente. Este carácter se hace especialmente peligroso, dada la actual tesitura del grupo popular y la igualación de las fuerzas de derecha y de centroizquierda en la cámara. Tras ser apremiada, la novelista deberá pronunciarse en las próximas horas.La naturalidad de una toma de posesión se halla ahora amenazada por las secuelas del seísmo que ha desatado Matas. Desde un principio, y según Janer se encargó de enfatizar, sus relaciones con el PP se han canalizado únicamente a través de su mentor. Es presumible que su inclusión en las listas conllevara la adjudicación de una conselleria que englobara a las parcelas culturales, en el caso de que los conservadores preservaran el Govern.El fichaje de Janer se convirtió en el punto más discutido de una campaña anodina. Si en Cataluña arreciaron las críticas desde sectores progresistas, el rechazo se centró en Balears en las capas más ultramontanas. Aunque fructífero desde la frivolidad, resulta descabellado asignar a esa incorporación un peso electoral superior a la corrupción, los excesos urbanísticos o el palacete presidencial. Pretender que una escritora explica el vuelco ibicenco antes que las autopistas requiere un voluntarismo excesivo, incluso para el tinglado político local.La escritora destacó, tras su fichaje, que se mantendría firme en sus convicciones, incluido el respaldo a las tesis de CiU en Cataluña. Las declaraciones en este sentido atizaron los ánimos enconados. El disputado voto de la señora Janer, que los conservadores pretenden recuperar antes de que lo ejerza, se debe precisamente a la posibilidad de que en asuntos lingüísticos y culturales vote de acuerdo con las propuestas de la izquierda o, a lo sumo, se abstenga.El PP posee en la actualidad 29 diputados, a uno solo de la mayoría absoluta. PSOE, UM y Bloc deben aunar todas sus fuerzas, sin la mínima fisura, para superar ese número en un escaño. Un parlamentario díscolo en las filas conservadoras -sea Janer o cualquier otro- supondría un bálsamo para los progresistas, al ofrecerles un colchón que liberara a alguno de sus miembros de la asistencia obligatoria a las votaciones. También rebajaría el peso de las infidelidades en sus filas.Antes incluso que las repercusiones matemáticas, el ejercicio del voto con independencia es un peligro para un partido por su efecto de resonancia. En medio de la férrea disciplina imperante en las formaciones políticas, un diputado que vota por libre puede despertar un seguidismo que perturba la homogeneidad. La petición de su escaño a Janer se relaciona con la intención de los conservadores de desvincularse de una iniciativa particular de Matas, que será presidente del PP balear desde Miami o Washington.

Matas fuig

Sun, 24 Jun 2007 20:45:59 +0200

Reproduït de www.diaridebalears.com

Editorial

Matas fuig

L’estratègia electoral de Jaume Matas en aquestes eleccions va ser el tot o res. Abans dels comicis del passat dia 27 ja avisàrem en diferents articles publicats en aquesta secció que si el Partit Popular no obtenia majoria absoluta seria molt difícil que pogués reconstituir un pacte de governabilitat amb el seu soci Unió Mallorquina, massacrat pels mitjans de comunicació afins a la dreta i menystingut des de la pròpia direcció conservadora. El que no sabíem és que Jaume Matas tenia preparada una sortida personal en cas que es produís el desastre: passar a l’activitat privada. I el que mai no imaginàvem és que seria capaç de deixar al seu darrere un partit derrotat i una militància entre desconcertada i decebuda. Quan un i l’altra més el necessitaven per liderar la previsible oposició i administrar la pèrdua del poder, més lluny ha dit que se’n va: als EUA.

Jaume Matas no ha esperat ni tan sols que Unió Mallorquina rebutjàs la seva proposta de pacte per plegar amb uns arguments inconsistents. Ha mirat per ell i per res més. El fet és lamentable perquè el protagonitza una persona que ha tingut altes responsabilitats de govern, que ha marcat un lideratge social, i que tres setmanes enrere generava il·lusió per revalidar una majoria absoluta amb la qual modelar la realitat insular.

El Partit Popular de les Balears, que no era mereixedor d’una sorpresa com aquesta, té ara al seu davant un panorama molt complicat. Ha de cercar un relleu que aglutini les diferents corrents d’opinió, cada vegada més divergents. La qüestió és delicada, perquè resta en una situació de provisionalitat i en espera d’un congrés que no es durà a terme abans de les eleccions generals de març de 2008. El PP s’enfronta a la pitjor travessa del desert que hagi recorregut mai: sense líder, sense cap institució autonòmica o insular a les Balears, sense l’Ajun-tament de Palma i sense l’Executiu de Madrid.

Repressi� policial als independentistes d'Elx

Sun, 24 Jun 2007 20:35:30 +0200

reproduït del bloc de Jordi Manyes, militant d'ERC a Sueca.-

El jovent independentista estem amenaçats sobre l'ala feixista de la policia. Jo pense que la policia està per protegir al ciutadà i combatre els lladres, a bojos, maltractadors, assassins.. i no al jovent dels Països Catalans que vol l'independència.

Episodis així hi ha un cabàs i entre altres morts i apallissats. Crec que la fòbia cap el nostre poble esdevé que som més intel·ligents en la manera de tractar les coses. La vida està per viure-la no per ofegar-la.

I si més no! Encara ens insulten per dirigir-nos a les forces d'ocupació en la nostra llengua, la catalana. Fa poc que he llegit que a tres joves de maulets d'Elx els han detingut de males maneres. I jo pense que no es casualitat les formes dels agents, perquè no és normal que sempre tenim que rebre dels mateixos. Esquerra d'Elx ja s'ha mogut per aquest afer i ho proposarà (ja he perdut el compte) al Congrès Espanyol aquestes situacions violentes.

A mi em passà una cosa semblant, però vaig tindre..digueu-m'ho així sort. Vaig caure en gracia dos agents de paisà que em seguien tota l'estona des l'Edifici Octubre (eixia d'ACPV de arreplegar uns cartells per al Casal Jaume I de Sueca) fins a l'Estació del Nord.

Una vegada allí mirant l'horari dels trens cap a Sueca s'aturen i els posen al davant i tot seguit ensenyant-me la placa policial. Després vingué l'interrogatori... de dónde venia? ¿ A dónde iba? ¿Que llebava? ¿De que era los carteles? ¿El nombre de pila de tus padres?.... fins aleshores tot eren preguntes estúpides i més amb el carnet d'identitat en les seues mans. En un principi li vaig trauré el carnet de militant de les JERPV sense adonar-me'n.

Bé! La pregunta que em varen amollar fou la següent: ¿De dónde eres? ¿Eres de cataluña? La meua resposta va ser al moment: sí! de Sueca.

Bo a tot açò un d'ells em parlava en un valencià aixina tirant tirant. I no és quedaren amb res i vaig pillar el tren a temps.

Salvador Card�s: La sordesa del PSC

Sun, 17 Jun 2007 22:38:31 +0200

www.avui.cat

El PSC és, sobretot, una màquina de manar. Té una retòrica ideològica antiga però eficaç que li permet dissimular a la perfecció la seva veritable missió: ocupar el màxim de poder possible. Paradoxalment, el socialisme a Catalunya és una ideologia política que ha aconseguit perpetuar-se a base de no ser aplicada. En el terreny personal, els seus dirigents dibuixen un mostrari perfecte d'aquesta incoherència constitutiva. I, oh miracle!, ha aconseguit que no se n'hi faci retret. Diguem que es tracta d'un partit amb una enorme capacitat d'acomodació a la realitat, a l'statu quo que dèiem abans. I és un partit, en definitiva, que s'ajusta com un guant al funcionament dels aparells de dominació estatals. Estructuralment, és el partit més conservador de tot el mapa polític català.

PROVA CLARÍSSIMA DEL QUE DIC ÉS EL CAS DEL MODEL de desenvolupament de la ciutat de Barcelona i de la xarxa d'interessos empresarials que hi van associats. Són gairebé trenta anys de manar i teixir una sòlida teranyina que pot resistir qualsevol candidat que hi presentin. I només cal veure l'entusiasme gens dissimulat de determinats sectors empresarials que es feliciten de deixar-se governar per un partit que respecta els seus interessos sense altres "collonades" patriòtiques que no siguin les espanyoles. Aquí teniu les paraules de les principals organitzacions empresarials, agraint que se'ls deixi fer negocis en pau, és a dir, que la governació garanteixi l'estabilitat per tal d'assegurar el rendiment dels seus afers, que el risc ja el posen ells. O llegiu les recents paraules del conseller d'Economia tranquil·litzant els empresaris sobre l'aplicació -és a dir, anunciant la no-aplicació- de la llei de política lingüística en qüestions d'etiquetatge.

SERIA EXTRAORDINÀRIAMENT REVELADOR saber quants milers de persones depenen directament i indirecta, a temps complet o parcial, d'aquesta màquina de manar i, en conseqüència, d'aquesta gran agència de col·locació que ofereix llocs de treball de nivell d'ingressos mitjà i alt. Rieu-vos dels "vicis" derivats dels 23 anys de governs convergents, que no van passar mai de ser un joc de criatures al costat d'aquesta "multimunicipal" del poder polític, que ara també controla tres de les quatre Diputacions -algunes, amb presidència interposada- i, des de finals del 2003, el govern de la Generalitat. És a dir, pràcticament tot. I, abracadabra, malgrat una caiguda lliure de votants mai no vista.

ÉS CONEGUT QUE EL PSC SEMPRE VA ESTAR MOSCA per l'anomalia que suposava que CiU controlés el poder regional. Males llengües deien que a Madrid ja els anava bé tenir-hi un govern nacionalista que podia fer de torna a canvi de peixet quan les eleccions no proporcionaven el pes electoral necessari. De fet, si hagués estat pel PSOE, ara governaria Mas. Però pel PSC, per bé que la Generalitat era -i és- un poder més aviat simbòlic i tenallat entre el poder municipal i el govern de l'Estat, això de no tenir-ne el control, li mantenia viu el disgust de 1980. Fins que ERC li va donar la satisfacció.

DURANT ELS VINT-I-TANTS ANYS que es va mantenir aquesta dualitat de poders, el multimunicipal del PSC i el regional de CiU, a Catalunya es vivia en una de les dues realitats socials i culturals paral·leles que havien creat. A manca d'un país de veritat, en teníem dos de mentida. La majoria d'alts dirigents del PSC mai no van assistir al lliurament de premis de la Nit de Santa Llúcia, que era "territori nacionalista". De la mateixa manera, el món convergent no era present a cap manifestació cultural que es fes en "territori sioux". (En sentit estricte, els sioux, els de la reserva, sempre van ser els de CiU, però una de les gràcies del PSC va ser la de crear la imatge contrària). Cadascú tenia els seus artistes, els seus intel·lectuals, els seus jurats i premis, les seves sales d'exposició i de concert, els seus teatres, els seus mitjans de comunicació... Es diu que una part de les cúpules dels partits només coincidien en els casaments o en els salons anuals de la Fira de Barcelona quan hi anava el rei.

ARA S'HA ACABAT LA CATALUNYA DUAL, i ja només hi ha un gran poder. El PSC està descobrint territoris que fins ara li eren ignots, i els voldrà colonitzar. Hi està especialitzant alguns dels seus empleats, com abans va saber especialitzar-ne d'altres en el control de les cases regionals i de fa poc, també, en les associacions de novíssims catalans. I, tanmateix, el PSC té un problema que tard o d'hora li esclatarà a la cara: no té orelles per a les aspiracions nacionals dels catalans. El PSC, nacionalment, sordeja.

DIC QUE LI ESCLATARÀ A LA CARA PERQUÈ AL PSC se li ha acabat la moma d'inventar un adversari tan malvat com va fer amb CiU. A vegades ho prova amb ERC, a qui tracta -a toc de consigna, una tècnica que sempre els ha funcionat de meravella- d'immadurs. Però en l'omnipotència, el PSC sordeja més que mai, i no sent que hi ha un bon tros de país a qui pot manar, però a qui mai no governarà. I aquest és el nostre drama actual: una oposició queca i una alternativa bòrnia davant d'uns manaires sords que no poden, no volen o no ens saben governar. Perquè per governar un país, per dir-ho com el poeta, cal somniar una pàtria completa, i ells en tenen prou que sigui petita.

Salvador Card�s: CiU, quequeja

Sun, 17 Jun 2007 22:13:26 +0200

www.avui.cat

Si alguna cosa sorprèn de l'actual panorama polític català és la dificultat de CiU d'articular un projecte de futur a través d'un discurs clar i amb un estil convincent. Es donen totes les circumstàncies favorables, en relació als adversaris polítics, per poder-ho fer. La debilitat electoral mai no vista del PSC, la crisi de creixement d'ERC, l'encartonament ideològic d'ICV i el paper d'estrassa del PP en la defensa dels interessos nacionals dels catalans sembla que deixen pista lliure a un partit que ha tingut tanta requesta popular i que, si més no des d'una perspectiva europea, està ben posicionat en l'espai ideològic, a cavall de la socialdemocràcia i d'un cert liberalisme d'estil més anglosaxó que d'arrel francesa. En canvi, políticament, des de la seva frustrant victòria a les eleccions del 2003, CiU quequeja.

HI HA RAONS DE FONS QUE PODEN DONAR COMPTE d'algunes de les limitacions d'aquesta federació de partits. Una, sense cap mena de dubte, és el galdós paper de CiU en el debat estatutari i, sobretot, la seva "magistral" jugada final, pactant en solitari a la Moncloa unes rebaixes que havia promès que mai no acceptaria. Si s'hi afegeix que el rendiment polític esperat com a contrapartida d'aquell acord ha estat nul, és notori que CiU porta plom a les ales. Allà, CiU va malbaratar bona part de la seva credibilitat per dibuixar ara un escenari de futur que vagi més enllà de l'Estatut pactat a la Moncloa. A més, CiU no sembla capaç d'imaginar altre camí per a Catalunya que no sigui l'aliança d'interessos amb qui governa Madrid per oferir renúncies nacionals a compensar en espècies, una via que comença i acaba sempre en frustració. Artur Mas i CiU només podrien desfer-se del llast d'aquella patinada si en reconeguessin l'error. Però reconèixer-lo seria tant com acceptar la interpretació en clau partidista d'un gest que encara ara es vol presentar com a sacrifici patriòtic.

UNA SEGONA RAÓ DE FONS ÉS, segons el meu punt de vista, la federació entre CDC i UDC. Aquesta aliança que en temps de Jordi Pujol sumava, perquè cap dels dos partits no discutia la supremacia del lideratge del president, ara resta. Duran i Mas no es reconeixen l'un a l'altre cap superioritat ni moral, ni política ni de lideratge dins de la federació. A CiU cadascú defineix la seva tàctica i el seu discurs particular, sobretot en relació a l'altre membre de la parella. El que dóna més perfil a Duran són les discrepàncies que ell mateix administra amb astúcia respecte a Mas. Els temes són coneguts i recurrents, com ara tenir ministre al govern de Madrid i la possibilitat de pactar amb el PP. No sé quantificar el desgast electoral d'aquesta mala relació, però sí que es pot evidenciar el resultat en el discurs polític: interrupcions i repeticions espasmòdiques, és a dir, més quequeig.

PROBABLEMENT, HI HA ALTRES RAONS, que no conec prou bé per ponderar-ne la importància. Fa malfiar, això sí, la indiferència de l'actual equip d'Artur Mas respecte a antics dirigents de CDC, de llarga experiència i bon coneixement del partit i del territori. O és inexplicable l'autoreplegament ideològic en posicions d'espectre limitat, que expulsa fora de l'entorn directiu les tradicions de pensament polític més radicalment democràtiques i patriòtiques o socialment més polièdriques. I tampoc no sembla que l'amplitud de sensibilitat territorial sigui el fort d'un equip marcadament barceloní.

ARA BÉ, EL QUE DEBILITA CIU és, sense cap mena de dubte, que no sàpiga explicar quin és el país que vol liderar. Ho va fer el 2003, en condicions molt adverses, abans del quequeig actual. Però CiU, a hores d'ara, no ofereix un horitzó nacional ambiciós. A vegades, atrapada com tothom en la lògica misèrrima de la política de cada dia, sembla que CiU no es veu amb cor d'oferir altra cosa que una gestoria amb més experiència i més ben dirigida que la dels adversaris. Però això no és un projecte de país. Fa la impressió que el perfil baix dels governs tripartits, la grisor dels seus lideratges i discursos, no tan sols no resulten un estímul per superar-los, sinó que CiU, obsedida amb els que l'han rellevada al govern, ha quedat enganxada al terreny de joc que li marquen. CiU només parla si és per replicar el tripartit, i així, no és estrany que acabi parlant del mateix, en el mateix pla i des de les mateixes contradiccions.

LA GRAN PREGUNTA ÉS SI ELS ACTUALS LÍDERS DE CIU són capaços de sortir del laberint. Perquè, si Artur Mas només pot denunciar l'escassa ambició nacional del govern de Montilla sense saber-nos dir quina és la seva, sempre se li podrà recordar que la del president socialista se situa exactament a l'alçada que ell va deixar l'Estatut. O, per posar un exemple d'aquesta setmana, si es critica la manca de projecte del govern tripartit en immigració, però no es diu quin és el propi, sempre es podrà preguntar què ha fet CiU a Vic els darrers anys que hagi portat la Plataforma per Catalunya a ser la segona força política. I així successivament.

EL QUEQUEIG NO TAN SOLS FA CONFÚS EL MISSATGE, sinó que cansa. I hi ha un espai socialment moderat però nacionalment ambiciós que espera, de casa estant, com s'ha vist a les darreres eleccions, que se li ofereixi futur i que se li parli sense embuts.

300 anys de la crema de X�tiva

Sun, 17 Jun 2007 22:00:12 +0200

www.tribuna.cat Acci� Cultural del Pa�s Valenci� (ACPV), la Societat Coral El Micalet i l'associaci� Amics de la Costera han organitzat per al dissabte 16 de juny tot un programa d'activitats per recordar la crema de X�tiva a mans de castellans i francesos. L'incendi de la ciutat comen�� el 19 de juny del 1707 i acab� a primeries de mar� del 1708. Sols se salvaren de la destrucci� les esgl�sies i els b�ns dels botiflers. Felip V autoritzaria, m�s tard, la reconstrucci� de la ciutat, ordenant, en un edicte del 17 d'abril del 1708, la tornada a X�tiva de tots els habitants que provaren llur fidelitat al monarca. La ciutat s'havia de dir Colonia Nueva de San Phelipe. Ara, tres-cents anys despr�s, les tres entitats commemoren aquella "agressi� �seria la primera de tot un seguit de repress�lies a les ciutats i viles fidels a les nostres llibertats nacionals� com a part de la necess�ria recuperaci� de la mem�ria hist�rica i per reivindicar que som un poble viu i conscient de la seua hist�ria". La festa consistir� en un dinar d'agermanament als Salons Reina de X�tiva seguit d'una cercavila reivindicativa, amb la pres�ncia del Grup de Dol�ainers i Tabaleters de Nules, el ball de locos de l'Olleria, i tres grups d'escolars que interpretaran El Paloteig, Els Cavallets i La Magrana. Durant el recorregut de la cercavila es far� una aturada al Monument als Maulets, on es lliurar� una corona de flors i s'interpretar� la Muixeranga. La festa es clour� a 2/4 de 8 al jard� de la Pau, amb m�s actuacions i mostres de cultura popular.

El pacte per Palma tancat

Sun, 17 Jun 2007 21:55:28 +0200

www.tribuna.cat Els rumors dels darrers dies es fan realitat. El pacte que far� batlessa Aina Calvo est� tancat, amb la inc�gnita de si Miquel Nadal estar� a l�equip de govern o donar� suport extern. El PSOE dirigir� urbanisme, seguretat ciutadana, mobilitat, hisenda, infrastructures, educaci�, turisme, govern interior i sanitat i consum; el Bloc s�encarregar� de serveis socials, participaci� ciutadana, cultura i patrimoni i habitatge; i UM dur� medi ambient, joventut i esports i promoci� econ�mica i ocupaci�. Un destrossat Jaume Matas va explicar dijous en roda de premsa la seva reuni� amb Maria Ant�nia Munar. El president en funcions va donar a con�ixer que UM votar� dissabte Aina Calvo com a batlessa de Palma. Matas va explicar tamb� la seva proposta de pacte, segons ell nom�s program�tica, sense incloure la negociaci� de cap c�rrec. El dirigent del PP va afirmar que havia quedat amb Munar perqu� contest�s a la seva proposta de pacte al Consell i al Parlament dilluns que ve. L�afirmaci� no va enganar ning�, ni els incondicionals del president: si les negociacions entre PSOE, Bloc i UM a l�Ajuntament de Palma, que eren l�aut�ntic escull, s�han resolt positivament, amb m�s motiu ho faran les del Parlament i del Consell, que semblen ben encarrilades. La darrera proposta de Matas no �s res m�s que una manera de passar a l�oposici� amb el m�xim de dignitat possible.

Daniel Solano: Ning� �s indispensable

Thu, 14 Jun 2007 12:32:49 +0200

www.poliblocs.cat

Hi ha qui pensa que només Carod pot conduir be ERC. Jo crec que Esquerra és molt més que Carod i que ha tingut presidents molt millors al llarg de la seva història, que van portar la formació a liderar el país. L'estratègia de Carod porta dues eleccions en caiguda lliure. Què hi farem? Son coses de l'electorat, que te capricis. Jo, com ja és sabut, aposto pel seu relleu definitiu.

Carod no és indispensable. I cal recordar que tampoc ha estat un mal líder. Ho va fer be fins a l'inici del procés estatutari. Tanmateix, a partir d'aquí, i del seu viatget inoportú a Perpinyà, l'home va perdre els papers i encara no els ha trobat. Ni els trobarà, perquè el seu projecte ha tocat sostre. La desorientació absoluta en el trist afer de l'estatut i la reedició d'un tripartit sense solta ni volta han conduit ERC a una pèrdua progressiva d'electors. Carod ha de deixar pas als altres. Es trist que la seva pròpia militància li ho hagi de demanar a crits en el proper Congrés. Però una cosa és clara: L'objectiu d'ERC és la independència de Catalunya, i no pas la santificació d'en Carod.

A Carod el van fer plegar del govern per una entrevista amb ETA que ell mateix va reconèixer que era un error. Però, en canvi, no va dimitir del seu partit. Si era un error, si la va cagar en el moment clau, que accepti les conseqüències i també dimiteixi del seu càrrec dins ERC i passi a segona fila, com han fet altres. Allí la seva aportació haguera estat més valuosa. Però no. En molt poca consideració té aquest home a Esquerra... Li agrada massa la poltrona i es creu indispensable. I es va seguir equivocant. Perquè va quedar tocat. Si Carod hagués plegat en el seu dia, ens hauríem estalviat aquest segon tripartit que no ha aportat res i està desacreditant ERC.

He vist l'entrevista de Carretero a Vilaweb i m'ha agradat força. Aquest home, de moment és coherent. El prefereixo a en Puigcercós, el dofí de Carod, que m'ha decepcionat per la seva manca de coratge i el seu excessiu tactisme. Una mica d'orgull i sinceritat! Que treballem pel país i no per a la nostra glòria eterna! En fi, preveig que el culebrot s'allargarà fins el proper Congrés, on hi hauran estomacades ideològiques perquè ERC tindrà diversos candidats. En Carretero n'és un, en Puigcercós un altre. Espero que en Carod plegui d'una vegada i passi a segona fila. I ja veurem si no surten més candidats.

De totes maneres, Puigcercós ha començat a tallar caps. I això no m'agrada. No és tallant caps que s'arreglen les coses. Uriel Bertran i Pere Aragonès volen el millor pel partit i constaten l'existència d'un problema de lideratge i de confiança dintre la formació. Puigcercós també és responsable de la deriva ideològica d'ERC i, per tant, no és ningú per fer plegar els qui li ho fan saber. De fet, si fos un dirigent realment responsable presentaria la seva dimissió, que seria el més adient pel partit. Però en política s'ha instal·lat aquesta patètica pràctica de successions pactades que, a no ser que es doni una revolució per part dels militants, es difícil d'erradicar.

Puigcercós vol prendre el relleu, això està clar. Ja ho ha anunciat als mitjans. I els militants potser s'empassen el gripau. Puigcercós té molta experiència com a clàssic conspirador de partit, igual que en Carod. Però en canvi no en té gaire com a dirigent i creu que ara és el seu moment. Des de l'època de l'Hortalà que ho està esperant. Si ens atenim als seus darrers actes, cal constatar que no pensa massa en el país ni en els objectius del partit i sí, en canvi, en la seva persona i en el seu sistema d'aliances dintre ERC. No hi confio massa en aquest home, la veritat. Des del moment que va anar a Madrid li he vist un canvi d'actitud en els seus plantejaments que no m'ha agradat gens. A més, com dèiem, el fet de ser la parella de ball de Carod durant tan temps l'ha cremat molt a nivell electoral. Carod tampoc ha estat generós i no li va facilitar el relleu quan era necessari. Però ell ha pecat de covardia en els moments de màxima desorientació de Carod. I qui sap en quin grau no ha contribuit a aquesta deriva ideològica.

Cal veure com reaccionen els militants. El canvi és necessari dintre ERC. I encara que jo em decantaria obertament per en Carretero, a qui veig molt més enraonat i amb les idees molt més clares, és possible que Puigcercós tingui més suport dintre la formació. L'important és el canvi de rumb. Esperem que, sigui quin sigui el nou conductor, ERC arribi a reorientar el vaixell i canvii definitivament l'estratègia.

El paperot d'ERC i ICV a Girona

Thu, 14 Jun 2007 12:24:52 +0200

Ahir pel matí semblava que ERC i ICV tenien decidit un pacte amb CiU per fer fora al PSC de l'Ajuntament de Girona després de 28 anys al poder, 28!!!! Per higiene democràtica i per evitar els mals hàbits és bo que un partit polític no s'eternitzi en el càrrec, però això sembla ser que per ERC i ICV a Girona no és important. El més trist és tota la comedieta del pacte, flirtejar amb CiU per acabar treient més del PSC, d'això se'n diu fer de calentapolles, un comportament que èticament no és gaire lloable. Cap a on va ERC? L'actitut de la CUP de mantenirse al marge de tots aquests pactes pestilents em sembla molt més ètica i lloable, els votants ja li han donat un toc d'atenció als dirigents d'ERC, si continuen per aquest camí ERC acabarà malament i els independentistes ens haurem de buscar un altre partit al que votar.

Francesc-Marc Alvaro: El montillisme (nom�s la punteta)

Thu, 14 Jun 2007 11:48:05 +0200

www.elsingulardigital.cat

El Govern tripartit demana suaument al “Gobierno amigo” de Zapatero que li llenci aviat un os per poder mostrar al poble català que no anem tan malament com sembla. Urgeix un os per rosegar, que el de Ripoll es posa nerviós i necessita marcar paquet (ell ho diu així de bonic) dins la seva campanya personal per enviar el de Cambrils a les golfes (ho ha explicat públicament). Si guanya Zapatero, guanya Catalunya, però el temps s’acabava i cal un Castell de Montjuïc o unes calces de lluentons per fer els regals i les comèdies de sempre. S’acaba el temps i Zapatero encara no ha vingut a donar-nos els collarets de coloraines. Ridao, que ahir tenia nostàlgia de ser a l’oposició, va dir en seu parlamentària una gran veritat: el tripartit no ha aconseguit posar en marxa els traspassos.

El montillisme consisteix a gestionar Catalunya com una diputació gran i sense molestar Madrid, excepte si a la Moncloa hi ha el PP, que, llavors, surt de franc fer el maulet. El montillisme és reclamar com de passada, quan no hi ha més remei, posant-hi només la punteta i demanant perdó. O parant la popa sense vaselina i amb un somriure d’orella a orella, cas de la Llei de Dependència. Per al montillisme, la tensió inherent a la cosa autonòmica s’ha de refredar sempre, no fos cas. Vinga gel i més gel a la punteta. Per això el montillisme ven com a tranquil•litat el que només és anestèsia. A sobre, alguns empresaris li abonen la mentida i lloen aquesta situació. Finalment, ens farà mal la collonada amb tanta anestèsia.

Recordaria a certs empresaris (per sort n’hi d’altres més joves que tenen clara quina és la nació) que els morts també estan tranquils, però d’ells no n’esperem res. És el que té arribar a mort. Del Govern de Catalunya – el formi qui el formi – jo encara n’espero algunes coses. N’espero que no serveixi per convertir-nos en València, per exemple. Digueu-me ingenu. L’escenari ideal del montillisme és que Catalunya acabi sent com una València en mans del PSOE, foto que ja va existir i sense les desgràcies de la qual no s’entendria avui la València controlada pel PP. O com una Galícia marginal, on el nacionalisme només pot fer de crossa dels socialistes i per això és el més simpàtic davant dels progrés de Madrid. El montillisme, per completar la seva missió, ha d’aconseguir que, en les properes eleccions al Parlament, CiU i ERC no tinguin ja la possibilitat de sumar. Visca València! Tot controlat de dalt a baix i, a més, sense amenaça d’alternativa. Aquell dia, si això passa, alguns veuran la llum i, tot seguit, potser es suïcidaran.

Fa pocs dies, vaig tenir ocasió d’escoltar de primera mà les línies d’actuació del conseller Tresserras al capdavant del departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Em va semblar que tenia les idees clares i que els seus propòsits eren molt plausibles, amb un accent sobiranista intel.ligent i ben articulat. En sortir d’aquella trobada, la majoria vam ponderar el seu full de ruta. Però tot el que vol fer Tresserras, com tot el que volen fer els seus lloctinents Voltas i Sáez, només té sentit perquè el PSC sap que ERC encara suma, teòricament, amb CiU. Si no hi hagués aquesta dada, el conseller de Cultura no seria d’ERC, n’estic completament segur. I l’amic Voltas no em parlaria del dia en què “plegats saltem la paret”.

Ara, al Govern tripartit mana qui mana i Tresserras no és pas ministre d’una ideal República Catalana, cal recordar-ho per evitar miratges. El programa de Tresserras, tan interessant i necessari per al país, acabarà sotmès a la lògica anestesiant i centralista del montillisme. Perquè existeix només sota el paraigua del montillisme i ningú va per lliure en aquest negoci. Recordo que va ser precisament Tresserras qui va justificar l’actuació del socialista Toni Bolaño quan es van demanar comptes al Govern per les amenaces al periodista Jordi Barbeta. El montillisme, és evident, sap crear un clima de germanor.

I el montillisme només té un objectiu primordial a la vida, a més d’eternitzar Montilla com a encarregat general: fer tot el que calgui perquè el PSOE no perdi mai la Moncloa.

Rut Carandell: La no-decisi�: la tercera hora d�espanyol

Sun, 10 Jun 2007 03:05:56 +0200

http://www.elsingulardigital.cat

Sembla que hi ha hagut fumata blanca i el govern ha respirat alleugerit (especialment la direcció d’ERC) perquè s’ha arribat a un acord entre els socis de govern sobre la tercera hora d’espanyol a les nostres aules que estableix el decret d’ensenyaments mínims aprovat pel govern espanyol.

La solució salomònica és que el govern no governa ni es pronuncia sobre el tema i trasllada la possibilitat de l’aplicació de la tercera hora als centres educatius. En realitat és una no-decisió per tal d’evitar responsabilitats.

En certa mesura el mal ja està fet abans, quan l’executiu català va decidir recórrer el decret d’ensenyaments mínims del govern espanyol al Tribunal Constitucional, però no pas pel contingut, sinó per la forma, ja que considera que Madrid ha envaït competències pròpies de la Generalitat. El Constitucional encara s'ha de pronunciar sobre aquest recurs.

Contràriament al convenciment mostrat per consellers socialistes, especialment pel conseller Maragall, inicialment els membres del govern d’ERC tenien una posició ambigua sobre el tema, suposo perquè no volien fer enfadar el president de la Generalitat -si recorden el president Montilla els havia demanat ordre i disciplina i els havia fet cedir en l’assumpte de les banderes-. Finalment, però, per sort, els membres del govern d’ERC s’han espavilat. Els ha calgut, això sí una empenta de la societat civil, per exemple Òmnium, la Plataforma per la Llengua, etc.. i de les bases del partit, organitzades en Reagrupament.Cat o de militants a títol individual, que han denunciat amb contundència aquesta vergonyant i perillosa claudicació i han demanat fermesa en la defensa de la llengua.

Malgrat que ens argumentaran i voldran que acceptem aquest “mal menor”, al meu parer no és una bona solució perquè es deixa en mans dels centres educatius afegir una hora més de castellà.

De fet el govern, i Carod i Puigcercós dins d’ell, estan acceptant que es pugui eixamplar encara més el predomini de la llengua castellana en l’ensenyament; en un moment en que la situació de la llengua catalana és encara d’una extremada feblesa. Tenim massa exemples (administració de justícia, exhibició cinematogràfica, etc.) en què la voluntarietat en l’ús de la llengua es decanta sistemàticament sempre a favor del castellà.

Amb la llengua no s’hi juga perquè ens hi juguem massa.

Rut Carandell i Rieradevall

Ball de bastons dins el PP balear per culpa de la derrota

Sun, 10 Jun 2007 02:45:54 +0200

www.eivissaconfidencial.com

Jaume Matas és un mer espectador dels esdeveniments polítics que li donen i li treuen el govern. Eivissa li ha donat el govern (2003) i li ha llevat (1999), per dinàmiques polítiques que ell controla molt relativament. Aquesta vegada li ha fet perdre la majoria absoluta que li garantia el Govern i ja es veurà com acaben les negociacions amb UM. La política que es fa a Eivissa per part dels dirigents i cacics locals ha tengut fins ara més influència a la carrera política de Matas que la seua gestió com a president en dos mandats diferents (durant tot aquest temps a Mallorca no ha variat l’equilibri de forces).La situació en què queda el PP balear és delicada, sobretot si perd el poder a totes les institucions. El ball de bastons que s’entreveu a Eivissa entre partidaris i detractors de Matutes i els seus negocis, també es dóna a Mallorca. Allà hi ha dos sectors molt importants i molt enfrontats. Són precisament els que controlen els dos principals alcaldes del partit a dia d’avui: Carlos Delgado (Calvià) i Pere Rotger (Inca). A Mallorca es diu que en un altre país militarien en partits polítics diferents. L’espanyolista Delgado és el màxim exponent de la dreta reaccionària guiada pels ideòlegs madrilenys de la Cope i El Mundo. Rotger és el contrari: defensor de la llengua i els valors propis, fill legítim de l’antic conservadorisme autòcton. Representen dues ànimes antagòniques dins el PP, que fora del govern estan condemnades a no entendre’s.

Salvador Card�s: l'Esquerra b�rnia

Mon, 04 Jun 2007 11:53:51 +0200

www.tribuna.cat

Cardús creu que el discurs d’ERC “fresc i renovador ha envellit de cop”

01/06/2007 · Barcelona
Salvador Cardús, considera que “l’opció estratègica d’ERC de regalar tot el poder polític de Catalunya a un PSC en caiguda lliure electoral l’ha portat pel camí de la pèrdua de perfil polític”. El sociòleg i periodista recorda, en un article a l’Avui, que a les eleccions de l’1-N del 2006 ERC va perdre “un 25% de vots respecte de tres anys abans” i el 27-M del 2007, “ha perdut prop d’un 20% de vot respecte de fa quatre anys”. “Massa poc temps”, diu Cardús, “per començar a recular”. D’ERC “no es pot dir que s’hagi eternitzat en el poder”; ni que “tants anys al poder l’hagin erosionat”; ni que “el missatge que portava el 2003 ha envellit”.

Cardús explica que sempre ha cregut que va ser a partir de finals dels anys noranta que ERC va saber situar-se en el centre del debat polític català: “No era una qüestió d’equidistància i prou, sinó de centralitat. El merescut triomf electoral del 2003 va ser resultat de sumar la radicalitat democràtica que s’expressava amb el discurs fresc, renovador, intel·ligible i intel·ligent de Carod-Rovira, amb un independentisme desacomplexat i tranquil. Uns van acabar votant ERC per la promesa de radicalitat democràtica, d’altres pel discurs polític que s’entenia, d’altres per l’independentisme, i encara uns altres per respondre a les provocacions del PP. Ah, sí: alguns també van votar ERC perquè era d’esquerres”. Tanmateix, des de llavors, “les decisions d’ERC amb els vots aconseguits han desdibuixat i reduït aquest perfil ampli. La radicalitat democràtica republicana ha donat pas a la prudència. El discurs fresc i renovador ha envellit de cop”. Cardús augura una “patacada electoral” d’ERC a les properes eleccions generals: “Fem memòria: ERC va treure fins a vuit diputats a Madrid fa tres anys gràcies a l’espanyolisme més bestialment anticatalà d’Aznar i havent posat al capdavant de la llista un Carod fet tot un eccehomo”. El país “va veure un màrtir”. D’altra banda, creu que Jordi Portabella “sembla que ha vist que per a un bon grapat dels seus antics votants -43.405 dels 96.868 que va obtenir el 2003, és a dir, gairebé la meitat- l’haver de passar per ERC per acabar fent alcalde Jordi Hereu era fer un camí massa llarg. Qui vulgui l’Hereu –devien pensar- que se’l voti!”. Finalment, es pregunta sobre quin futur té “una Esquerra bòrnia, on uns veuen a venir la patacada, i els altres no?" Cardús respon el següent: “L’article, dimecres al matí”, abans de l’anunci de Jordi Portabella, “hauria acabat així: “Topa de morro amb l’esmolada urna / i recula afrontada... Però torna, / i abaixa el cap a la menjadora, calmosa”. Però la recuperació de la vista en un ull, em fa pensar en uns altres versos, aquests inspirats en Pere Quart: “Temps era temps, hi hagué una ERC cega: / que torni l’ERC de la mala llet”.

Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF

Comunicat del grup promotor de Reagrupament.Cat

Sun, 03 Jun 2007 23:25:52 +0200

http://www.reagrupament.cat

Comunicat del grup promotor de Reagrupament.Cat

Rut Carandell, Jaume Fernández
Portaveus, en representació dels 35 integrants del grup promotor

Santa Coloma de Farners (La Selva), 2 de juny de 2007

Francesc-Marc �lvaro: ERC, gr�cies pel mon�leg

Sun, 03 Jun 2007 23:07:36 +0200

www.elsingulardigital.cat

En l’època en què Carod encara parlava amb la gent (ara fins i tot cessa algunes de les persones que més suport li han donat) i molts crèiem de bona fe que hi havia un espai entre CiU i ERC que podia regenerar el nacionalisme, el líder republicà reiterava la necessitat de posar fi a la Catalunya dual, la qual consistia en un pesat diàleg – sovint de sords – entre CiU i PSC. Quan, a petició d’Enric Marin, vaig entrevistar Carod per al llibre de l’exposició sobre els 70 anys del naixement d’Esquerra, aquesta idea era un dels fils que relligava les seves reflexions sobre el passat i el futur del partit. Sempre em va semblar que un dels arguments més ben trobats de la direcció de la nova ERC era aquest missatge sobre la necessitat de superar la tensió pujolisme-antipujolisme. Per als que no vam viure la transició, aquest objectiu esdevenia una obligació vital.

Igual com d’altres amics, vaig entendre que la fi d’aquest diàleg bloquejat entre CiU i PSC havia de portar una nova esperança per al nacionalisme o sobiranisme. No per a CiU o per a ERC, sinó per al país, més enllà dels partits. La tesi implícita d’aquest plantejament de Carod era anar a enfortir el camp de la gent que pensem que Catalunya és una nació. Amb dret a ser allò que la majoria de catalans vulguin ser. Avui, després de molts avatars, Carod i Esquerra han aconseguit, efectivament, posar fi a la Catalunya dual. Però no en benefici d’una Catalunya on el nacionalisme sigui més fort i més decisiu, al contrari. Els independentistes han ajudat a crear la Catalunya del monòleg socialista. El PSC avui ho controla tot: Govern de la Generalitat, Ajuntament de Barcelona i la resta de capitals provincials, molts consells comarcals, ajuntaments de l’àrea metropolitana, capitals de comarques destacades i, si res no ho atura, tres de les quatre diputacions. Tot això balla al so mecanitzat del carrer Nicaragua, a més de l’Administració central de l’Estat present a Catalunya, representada pel virrei Rangel, criatura grisa crescuda a imitació de Montilla. Per cert, fa quatre dies que Rangel va negar que Catalunya fos un focus de captació de terrorisme islamista. Espero que ara dimiteixi per decència institucional, a la vista de les detencions realitzades aquesta mateixa setmana.

Gràcies ERC, per aquest monòleg socialista que ens heu regalat i que tant us aprofita, per cert. Pregunteu a Jordi Portabella sobre les virtuts de ser una crossa més del tripartit. Pregunteu-ho també al meu cosí, Josep Tomàs Álvaro, cap de llista d’ERC a Vilanova i la Geltrú, que ha baixat de dos a un regidor. Gràcies, republicans, per haver afavorit amb les vostres intel•ligents decisions la més alta concentració de poder mai vista a Catalunya en mans de la sucursal del PSOE, partit espanyol i espanyolista que, a més, ha recanviat molts alcaldes a mig mandat amb la vostra submisa acceptació. Si tot plegat us fes profit, l’operació s’entendria. El més impressionant és que els socialistes s’enforteixen mentre vosaltres, amics d’ERC, no aconseguiu ni enfonsar CiU ni substituir el PSC. Bravo, cracks.

Em diuen que a CiU estan molt preocupats perquè sembla que només governaran a la diputació de Tarragona. La veritat, no entenc aquesta preocupació. Fins i tot tenint en compte que les diputacions, com tothom sap, són repartidores en mans dels partits. Però la paciència és important en política, sobretot si ets al desert. Cal que ERC completi bé la seva feina patriòtica, palangana en mà. Cal que el país arribi al punt màxim de saturació socialista. Cal que els socialistes ens surtin a tots per les orelles, fins arribar a una densitat tal que ja ni els veiem o que, en girar-nos una nit al llit, en comptes d’abraçar la parella ens enganxem al cos d’un secretari d’organització comarcal del PSC. Cal que escoltem, encara, moltes més entrevistes al president Montilla, aquestes boniques digressions farcides de silencis oceànics que expressen, sens dubte, la claredat i riquesa conceptual que avui en guia. Cal que toquem fons de debò, fins que l’avorriment anestesiant ens aixafi tots els porus de l’ànima.

Aleshores, i segons la llei de la supervivència i totes les teories de la física i la química, començarem a tenir prou empenta, idees i gònades per sortir del monòleg d’aquest Matrix on vivim.

Les JERC demanen un canvi de rumb per combatre l�abstenci� independentista

Sun, 03 Jun 2007 23:04:07 +0200

http://www.jerc.cat

2.6.2007 Països Catalans

Les JERC, el jovent independentista, han valorat avui en la seva Direcció Nacional els resultats de les darreres eleccions municipals. En primer lloc, els joves independentistes han volgut destacar que “els resultats no són bons, ja que no només no s’han assolit les expectatives sinó que en bastants municipis s’ha anat enrere”. Segons la direcció juvenil independentista, les causes d’aquests mals resultats són diverses: l’abstenció, la falta d’il•lusió i d’un horitzó esperançador, i l’extensió entre el votant independentista de la sensació d’una manca de perfil propi d’Esquerra al govern de la Generalitat del Principat.

Les JERC consideren que és “el moment de fixar una estratègia de l’esquerra independentista”, i posen els recursos polítics i humans de l’organització al servei d’aquest objectiu immediat. Segons els joves independentistes, cal reorientar i enfortir el paper d’Esquerra a la Generalitat, fixar les línies vermelles de l’actuació governamental, impulsar una agenda política d’esquerra independentista a les institucions, i treballar per consolidar el moviment independentista més enllà de la lògica electoral.

En aquest sentit, les JERC es comprometen a “impulsar immediatament un procés de consulta a tota la militància” a través de les assemblees territorials de l’organització juvenil, per tal de renovar el discurs i l’estratègia independentista i d’esquerres. En aquest sentit, l’organització juvenil s’ha mostrat preocupada per l’alta abstenció, i creuen que “cal fer l’autocrítica necessària per revertir aquesta situació”, i emprendre mesures immediates, “basades en la radicalitat democràtica i la capacitat transformadora dels independentistes d’esquerres presents a les institucions”.

Finalment, les JERC han mostrat la seva satisfacció pels resultats obtinguts a les eleccions autonòmiques a les Illes Balears, on Esquerra ha aconseguit la primera diputada independentista al parlament balear i una notable presència municipal, i al País Valencià, on Esquerra ha augmentat el suport electoral.

Col�lectiu Prisma: Senyors dirigents d'ERC, heu malbaratat el somni

Fri, 01 Jun 2007 13:52:53 +0200

www.reagrupament.cat

Heu malbaratat el somni

--> tecnic -->

Les eleccions municipals del passat diumenge no han anat bé per Esquerra. Només cal llegir els resultats electorals amb atenció i es pot comprovar que Esquerra baixa en totes les capitals de l’àrea metropolitana i perd 40.000 vots a Barcelona. Aquest fet és especialment greu quan se’ns proposava, des de la direcció, que l’estratègia era sumar al projecte independentista aquells ciutadans de l’àrea metropolitana que n’estaven lluny, però als quals calia convèncer que una Catalunya independent ( a una velocitat de tren de RENFE, no us penséssiu… i sense incomodar gens el president Montilla….) els beneficiaria. Feu-nos confiança, demanàvem en campanya. Doncs no hem aconseguit la confiança de nous votants i una tercera part dels qui ens havien atorgat la seva confiança, ens han abandonat. No ens han volgut utilitzar. Ben segur que són ells i elles els qui s’han sentit ben mal utilitzats massa vegades per nosaltres….. i han dit: prou!!.

A la Catalunya interior tampoc no hem aconseguit millorar els resultats. S’han perdut alcaldies en pobles on fa quatre anys s’havien aconseguit majories absolutes. I s’han perdut molts regidors en benefici d’una alternativa independentista més radical.

Ens preguntem el perquè de tot plegat. Creiem que la resposta la podem trobar en el fet que les decisions que l’actual direcció d’Esquerra ha pres no han aconseguit desvetllar la il·lusió per un projecte independentista en aquells que no hi creien i han aconseguit que, molts dels qui crèiem i hi continuarem creient, no ens sentim representats pels nostres dirigents que han utilitzat una estratègia, han propiciat uns pactes, han realitzat un seguit d’actuacions absolutament equivocades.

Podeu estar segurs que la davallada no ha estat més gran perquè encara som molts els qui pensem que la possibilitat d’anar a votar és un valor democràtic que cal exercir. Molts dels qui, fa pocs anys, posaven la papereta d’Esquerra a dintre del sobre i la dipositaven amb orgull dintre de l’urna o bé s’han abstingut, o han votat altres opcions més radicals o han continuat votant Esquerra, però sense cap il·lusió… I aquí estan els resultats. Una tercera part de l’electorat perdut i una gran part dels nacionalistes de “pedra picada” desorientats, decebuts i emprenyats.

Feu-nos confiança, ens demana la direcció. Més confiança? Fins quan? Ben aviat tindrem les eleccions generals. I si continuem així no només no tindrem la clau sinó que ens quedarem sense ni el pany de casa nostra.

I, francament, quan veus els nostres dirigents, fent pinya, alguns amb un somriure als llavis, manifestant que som la tercera força municipal de Catalunya, et cau l’ànima als peus. A qui volen convèncer? A qui volen enganyar? Sembla impossible que no s’adonin dels seus errors, que no s’adonin fins a quin punt han devaluat la seva imatge i la del nostre partit. ¿És que no parlen amb la gent del carrer, la gent del nostre entorn ideològic, amb els amics, els fills, els parents…?. Només cal parar l’orella per saber que no anem bé. S’han de canviar moltes coses a Esquerra. No es pot enfonsar tot un sector del nacionalisme català per uns quants homes sols….

Els votants d’Esquerra, però sobretot els militants i simpatitzants que hem donat i donem la cara pel nostre partit ens mereixem una mica més de respecte. Ens agradaria sentir que s’han equivocat d’estratègia, que lamenten no haver estat a l’alçada de les circumstàncies… però això no ho sentirem. Seria el primer pas per presentar la seva dimissió. I , de dimissions, no en volen ni sentir parlar.

Senzillament: heu malbaratat el somni. Volem passar comptes. Volem un congrés extraordinari.

Col·lectiu PRISMA

Albert Pereira: De l�av�s de l�1-N a la trompada del 27-M

Fri, 01 Jun 2007 13:50:49 +0200

www.reagrupament.cat

De l’avís de l’1-N a la trompada del 27-M

31 Maig 2007 by tecnic -->

Els que coneixem el món municipal sabem que no és un conjunt homogeni. Els recursos materials i humans a l’abast d’alcaldes i regidors als grans ajuntaments i als petits municipis no s’assemblen gens. És com comparar les condicions en les que juguen a futbol els jugadors del Barça amb les d’un equip de tercera regional: practiquen el mateix esport, amb les mateixes regles, però no tenen res a veure.

Les diferències entre ajuntaments de municipis grans i petits no es limiten a les facilitats per a la tasca dels càrrecs electes. El diferencial de participació entre uns i els altres en les eleccions del passat diumenge prova que els petits ajuntaments (on van ser freqüents votacions del 70 o 80% del cens, o més encara) són realment sentits com a propers pels ciutadans, que, en canvi, se senten ben allunyats dels ajuntaments de les ciutats grans (o dels polítics que els regeixen), com va demostrar l’altíssima abstenció que s’hi va produir.

Tampoc és el mateix l’impuls principal que guia el vot dels veïns dels pobles i de les localitats amb més habitants. En els primers, la pràctica totalitat de la gent decanta les seves preferències en funció de les qualitats dels candidats o, si és el cas, de la seva gestió anterior al consistori. A mesura que el tamany de les poblacions augmenta, s’incrementa el nombre de ciutadans que emeten el seu vot en funció dels partits que representen les diferents candidatures al municipi, i de la seva línia d’actuació a escala general. Als sondeigs preelectorals publicats per La Vanguardia, una significativa tercera part dels enquestats de les ciutats de Girona i Tarragona responien que decidien el seu vot en funció del partit, i poc més de la meitat deien que ho feien segons el candidat a l’alcaldia. A Barcelona hi havia més respostes (45%) afirmant que allò primordial per a decidir el vot era el partit que no pas el candidat que el representa a la ciutat (38%).

La interpretació diferenciada del vot en els municipis petits i en les ciutats és clau per analitzar els resultats d’ERC en les eleccions del passat diumenge. Els resultats d’ERC han estat dolents segons l’opinió de la majoria d’observadors, i han deixat un regust ben amargant entre la militància, però des de la direcció (Carod, amb posat de satisfacció, la mateixa nit electoral, o Xavier Vendrell el mateix dia que escric aquestes ratlles, 30 de maig, a l’AVUI) s’insisteix en dades objectives que, aparentment, conviden a l’optimisme, com l’augment del nombre de regidors i de consellers comarcals, al costat d’un matisat descens (del 12,78% a l’11,67%) del percentatge de vots.

Però la percepció de derrota d’ERC no és equivocada. Esquerra perd vots justament a les ciutats, allà on més compten les sigles i menys els candidats. Si hi descomptem Mollet del Vallès, on ERC va presentar-se dins una candidatura amb altres grups polítics l’any 2003, i per tant no poden establir-se comparacions acurades, al Principat de Catalunya hi ha 22 ciutats de més de 50.000 habitants, de les quals ERC ha millorat el seu percentatge de vots en 2, i l’ha empitjorat en 20. L’any 2003 va obtenir-hi 50 regidors, i enguany 37 (n’ha perdut 14 i n’ha guanyat 1, al Prat de Llobregat). Ha perdut la seva representació a la segona ciutat de Catalunya, l’Hospitalet de Llobregat, i a Cerdanyola del Vallès.

ERC ha perdut en les ciutats de més de 50.000 habitants més de 78.000 vots dels prop de 80.000 que ha perdut a Catalunya. Si al Principat ha perdut, aproximadament, el 19% dels vots absoluts obtinguts el 2003, a les ciutats de més de 50.000 habitants n’ha perdut el 41%. Poca broma!

Si ampliem el ventall a les poblacions d’entre 20.000 i 50.000 habitants (de les que excloem Ripollet i Sant Pere de Ribes per la mateixa raó que hem exclòs Mollet), on les pèrdues ja han estat força més moderades, trobem que el número de vots obtinguts el passat diumenge en el conjunt de poblacions que superen els 20.000 habitants va ser inferior en més de 87.000 als obtinguts el 2003. En conseqüència, en els municipis de menys de 20.000 habitants en el seu conjunt ERC va guanyar vots absoluts malgrat el descens de la participació.

Els guanys en la franja de municipis menors de 20.000 habitants s’explica perquè aquí (i molt especialment entre els municipis més petits, per sota dels 5.000, o fins i tot dels 1.000 habitants) van concentrar-s’hi gairebé totes les 140 noves candidatures presentades per ERC. És en els municipis més petits, doncs, en els que el vot a les eleccions municipals té menys en compte la component de partit (fins el punt que moltes de les candidatures són llistes associades en les que ni tan sols hi figura el logotip d’ERC), on s’han obtingut els millors resultats, que han permès maquillar l’evident descens a les àrees urbanes.

Està clar, doncs, que s’han perdut més vots allà on la conjuntura política nacional pesa més en la decisió del vot dels ciutadans. Malgrat això, els dirigents nacionals d’ERC (Carod, Vendrell) insisteixen que l’estratègia del partit a nivell nacional no té res a veure amb la davallada electoral. Quina n’és la causa, doncs? Que el retrocés se l’han guanyat a pols els regidors, els candidats i els militants de les ciutats més grans perquè han fet una mala feina? Aquesta és la conclusió que es dedueix del posicionament dels nostres dirigents, i que ha fet enfadar de valent molts companys i companyes d’aquestes ciutats.

Jo penso més aviat que és l’estratègia de la satel·lització respecte del PSC, que molts denunciem de fa temps, la causant de la batzacada. Una estratègia en la que s’entossudeixen els nostres dirigents negant l’evidència (tot i que, mentre vaig escrivint, veig que Jordi Portabella, un dels principals damnificats, s’ho comença a repensar). Una estratègia que cada cop comparteixen menys militants i, el que és pitjor, menys electors, que ja van avisar-nos les últimes eleccions al Parlament. Com que els nostres dirigents no van fer-ne cas, de l’avís de l’1-N hem passat a la trompada del 27-M.

No puc deixar passar, abans d’acabar, que la pèrdua de vots a les ciutats s’ha produït, també, a les de l’àrea metropolitana de Barcelona. Allà on la nostra aposta per fer president Montilla “gratis total” ens havia de portar a substituir el PSC com a referent de l’esquerra, hem reculat amb força. Ja ho deia Joan Carretero a l’AVUI, el 21 de gener: “La direcció d’ERC manté que l’estratègia del partit l’ha de portar a substituir a llarg termini el PSC com a partit referent de l’esquerra catalana, per nacionalitzar-la. Creuen que això ho aconseguiran des del paper de soci complaent d’un govern encapçalat per un socialista” quan “per fer forat entre l’electorat socialista, objectiu que comparteixo, no seria millor presentar-nos-hi com a alternativa que com a complement?”

Un últim destacat: a més del Priorat, l’altra comarca on ERC ha guanyat les eleccions és la Cerdanya, superant CIU per primer cop, i augmentant el nombre de vots absoluts, malgrat la menor participació. Algun malpensat s’ha atrevit a dir-me que aquesta victòria és significativa…

Per acabar, un reconeixement als milers de persones que han participat, arreu dels Països Catalans, en les candidatures d’ERC i en la preparació de les eleccions del 27-M. Ells són els mariners que amb el seu esforç han aconseguit que, mentre el comandant i la resta de la tripulació gaudien tranquil·lament de les seves cabines de luxe, amb la carta de navegar perduda de fa temps, el vaixell, malgrat la trompada, continuï surant. Ells són els que, si no queda més remei, pujaran aviat al pont de comandament i redreçaran el rumb.

Albert Pereira i Solé
Membre del grup promotor de Reagrupament.Cat

(Article publicat al diari AVUI el 31 de maig del 2007)

Rut Carandell: ERC, la direcci� equivocada

Fri, 01 Jun 2007 13:46:15 +0200

www.elsingulardigital.cat

L’any 2003 ERC va prendre una decisió estratègica que s’ha demostrat totalment equivocada: estendre la mà al socialisme espanyol per anar amb ell fins a l’estació federal per a, després, en imatges d’en Carod, continuar el viatge fins a l’estació final de la independència. Aquest va ser el motiu pel qual les bases d’Esquerra Republicana de Catalunya van donar suport al primer pacte tripartit.

Dos anys més tard era evident que aquesta estació federal no existia i que els socialistes no eren uns bons companys de viatge.

Les bases ho van entendre ràpidament i van forçar el no al mini-estatut pactat per Mas i Zapatero en contra de l’opinió de la direcció, que apostava per buscar una solució de compromís per no fer enfadar als socialistes i continuar al govern.

El resultat: un divorci entre les bases i la direcció en l’estratègia a seguir que no es va voler afrontar a temps, malgrat que uns quants ho vam demanar després de l’expulsió del govern d’ERC. Se’ns va dir l’“ara no toca” i es va tancar els ulls al fet que sense estratègia clara compartida entre les bases i la direcció no tindríem un full de ruta establert per als pactes que es poguessin fer amb altres forces polítiques.

La resta ja se sap: davallada a les eleccions al Parlament i pacte amb els socialistes, aquest cop sense cap aposta estratègica en clau nacional, sinó una aposta estratègica únicament en clau social per ocupar l’espai socialista. I per si de cas, aquest cop sense cap consulta a les bases, a diferència de com s’havia fet abans de la constitució del primer tripartit.

Pel “patriotisme social” el tàndem Carod i Puigcercós han rebaixat el que ha estat l’ideari d’ERC des de la seva fundació: la lluita per les llibertats nacionals de Catalunya, concretada ja fa prop de vint anys en un projecte decididament independentista; i en la seva acció de govern ha actuat de forma no prou contundent en la seva defensa, com ha denunciat Reagrupament.cat .

I ara l’estratègia del “patriotisme social” ha estat també qüestionada per les urnes. Recomano l’anàlisi dels resultats electorals de l’article d’Albert Pereira a Reagrupament.cat “De l’avís de l’1-N a la trompada del 27-M”, on es veu clarament mitjançant l’estudi de les dades que on ERC ha perdut més vots és allà on la “pluja fina” hauria d’haver penetrat amb més força segons el tàndem Carod-Puigcercós: el cinturó metropolità i les ciutats mitjanes-grans de Catalunya i en els llocs de vot independentista més fidel on el vot és més ideològic, sense que s’hagi produït cap traspàs de vot socialista.

El que dol és que els resultats d’aquestes eleccions eren previsibles i la direcció d’ERC no només no ha reaccionat a temps, sinó que ha parlat de “victòria moderada”.

La solució és fàcil: només cal canviar la direcció actual d’Esquerra i recuperar l’ideari de l’Esquerra Republicana de Catalunya per tal de tornar a guanyar la confiança dels ciutadans i anar en la bona direcció.

An�lisi dels resultats electorals al Principat

Fri, 01 Jun 2007 13:43:25 +0200

www.tribuna.cat

30/05/2007 · Roger Buch
En aquestes eleccions tothom es resisteix a proclamar-se perdedor. Ja s’ha dit que “resistir és vèncer”. De fet, la gran novetat destacada és la caiguda en picat d’ICV i sobretot d’ERC a la ciutat de Barcelona i en part a altres poblacions metropolitanes. Però, de fet, els cinc partits grans, tot i perdre vots absoluts, argumenten motius per estar contents. El PSC, tot i baixar del milió de vots, continua sent el partit més votat i acumula cada vegada més poder. Guanya diputats provincials, consellers comarcals i regidors, tot i que baixa en percentatge de vot al conjunt de Catalunya.

Per la seva banda, CiU, gràcies a l'estirada de Barcelona, recupera posicions al conjunt del país, on de tota manera aguanta molt bé en moltes poblacions mitjanes. Perd regidors i consellers comarcals a la Catalunya interior però atura, per primera vegada en moltes legislatures, una tendència constant a la baixa, que d'haver continuat, hagués posat la federació en molts problemes. CiU, a més, guanya diputats provincials a Barcelona.

Per la part d'ERC, la sagnia de vots a Barcelona ciutat ha estat espectacular, així com també simbòlicament li ha fet molt mal les poblacions on ha patit en la pròpia pell l'ascens de la CUP. Però ERC ha guanyat regidors, diputats provincials i, sobretot un bon grapat de consellers comarcals. A més, si descomptem els resultats de la ciutat de Barcelona, els independentistes en percentatge de vots en el global del país, ja que les noves llistes i en general els resultats de poblacions de les comarques de ponent, de Girona i de camp de Tarragona compensen amb escreix les pèrdues a la majoria de ciutats de la circumscripció de Barcelona. En definitiva, ERC té un problema sobretot a Barcelona, ciutat on el comportament global ha estat estrany i on l'abstenció ha batut rècords.

ICV guanya en regidors al conjunt de Catalunya però perd 3 diputats provincials a Barcelona. En percentatge de vots baixa lleument a tot Catalunya, però de manera contundent al cap i casal. De fet ICV, perd a tot Catalunya més percentatge de vot del que perd ERC.

Per la seva banda, el PP baixa en nombre total de regidors i també en percentatge de vots. El fet que es mantingui a Barcelona i al cinturó no amaga l'erosió en moltes comarques que ni la presentació de llistes fantasma ha pogut aturar.

Finalment cal dir que la suma d'ERC i CIU davalla una mica respecte el 2003 però és més alta que del 1999. En les eleccions de 2003, ERC va pujar més del que va baixar CiU i en aquesta ocasió, CiU ha pujat una mica menys del que ha baixat ERC.

Torna

Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF

El president d'ERC a Vic critica durament a la direcci� del partit

Fri, 01 Jun 2007 12:32:27 +0200

www.e-noticies.com

EL TRIPARTIT ENS HA FET MOLT MAL"

"És urgent que canviem la direcció d'Esquerra"

El president d'ERC a Vic, Aleix Andreu, amb Àngel Andreu, alcaldable d'ERC

El president d'ERC a Vic, Aleix Andreu, ha denunciat que militants de la formació "ens han boicotejat en actes públics" i que, "des de la seu nacional, no solament ens han girat l'esquena, sinó que han intentat fer fora el candidat, ens han imposat una llista". "Ens han amenaçat de totes maneres, fins i tot d'anar a la presó", ha afegit.

Andreu, fill de l'alcaldable Àngel Andreu, atribueix també la baixada d'Esquerra al Govern d'Entesa: "el que més mal ens ha fet ha sigut el tripartit". "La gent percep que Esquerra és un partit que ja no és independentista", ha insistit.

El dirigent local considera també, respecte a la direcció nacional, que "és urgent pel bé del país i del partit que la canviem". "Aquestes eleccions han anat mol malament", ha afegit en referència a les caigudes de vots a Terrassa, Sant Celoni o Reus. "Ens ha votat la gent més fidel", ha reiterat.

Andreu ha denunciat "l'abandonament del projecte independentista i s'ha difuminat el programa d'esquerres sota el paraigües del PSC". "Si no el corregim, aquest partit pot tenir problemes més greus en endavant", ha acabat.

Les declaracions han estat arran de la dimissió de l'alcaldable d'ERC a Vic, Àngel Andreu, que ha renunciat a recollir l'acta de regidor. L'executiva local acusa el sector del parit que va resultar derrotat a les primàries (amb un 42% de vots a favor) d'haver-los fet "la vida impossible". Val a dir que, durant la campanya, el sector crític s'ha mantingut absolutament al marge de la mateixa, sense recolzar ni criticar la llista o l'alcaldable.

Andreu ja va ser objecte de polèmica mesos enrere per les seves crítiques al president de la Generalitat, José Montilla, que es van repetir posteriorment.

Vicent Partal: Hi ha moviment a ERC

Fri, 01 Jun 2007 12:23:30 +0200

www.vilaweb.cat.-

Jordi Portabella va protagonitzar ahir un acte inesperat: va anunciar que Esquerra no entraria automàticament al govern de Barcelona. No sé si acabarà entrant-hi o no però crec que és interessant que Esquerra protagonitze una mínima rebel·lió contra la inevitabilitat de ser una crossa del PSC, tan aplaudida pels propagandistes del règim. És evident que això, i allò que ha passat a Vic, i que ha passat a Matadepera, i que ha passat a Berga, no ha passat perquè sí. Esquerra ha començat a tastar l'enuig notable de molts dels seus electors per la formació del segon tripartit i segurament provarà de rectificar perquè comença a veure les orelles del llop. Vejam si aquests dies vinents hi ha més sorpreses; que se n'anuncien de ben sonades.

Vejam, sobretot, si Esquerra entra al govern municipal o no hi entra, perquè podria ser que tot plegat fóra una mera estratègia de negociació. Però, a l'espera de saber-ho, crec que tot allò que allunye Esquerra o ICV de l'obseqüència respecte del PSOE és bo per al país. L'estratègia dels socialistes ha estat, aquests darrers anys, molt efectiva: crear un cordó sanitari anti-PP, domesticar ICV i Esquerra i, amb aquests dos elements, deixar sense aire CiU, que, simplement, no pot pactar amb ningú ni fer cap acord amb ningú. La jugada els ha eixit molt bé, però potser no dóna per a més, perquè el PSC és un partit amb més poder que mai, però també amb menys projecte que mai i segurament més afeblit, malgrat les aparences, que mai. I, a més a més, és molt prepotent: els qui en formen part o el seu entorn més fanàtic (com a exemple, ahir El Periódico titulava una entrevista amb Jordi Hereu dient que era l'entrevista a 'l'alcalde electe', per més que encara no l'haja votat ningú).

L'actitud adoptada per Esquerra aquestes darreres hores (en diuen 'canvi de rumb' als passadissos del Palau) pot brindar emocions polítiques fortes que espere que es concreten i que no ens porten a una nova decepció. No dic que Esquerra haja de canviar-ho tot ni tota la seua política d'aliances. Això fóra segurament excessiu. Però els canvis comencen a poc a poc. I el tripartit va nàixer als ajuntaments i qui sap si no morirà també als ajuntaments.

Ad�u Matas, ad�u Janereta, FOTEU-vos!!!

Mon, 28 May 2007 00:19:05 +0200

Gràcies a Déu el PP ha estat derrotat a les illes Balears, ha estat una nit llarga però ha valgut la pena, cava i copes!!

Amb la CUP, el Comprom�s pel Pa�s Valenci� i el Bloc per Mallorca

Sat, 26 May 2007 00:25:36 +0200

Després d'observar les diferents candidatures que es presenten en aquestes eleccions als Països Catalans crec que les millors opcions per votar són les CUP a les municipals del Principat de Catalunya, el Bloc a les eleccions al Parlament Balear i el Compromís pel País Valencià a les Corts Valencianes.

ERC, malauradament s'ha convertit al Principat en un partit satèl·lit del PSC i el seu discurs suposadament independentista cada dia és menys creïble, la única candidatura obertament independentista i amb certa implantació al Principat és la CUP, no estic d'acord exactament amb tot el que diuen però almenys tinc la garantia de que són independentistes de veritat i que no li entregaran el meu vot al PSOE.

Les eleccions més importants són les del Parlament Balear i les de les Corts Valencianes, el Bloc per Mallorca i el Compromís pel País Valencià són dues bones opcions i espero que siguin decisius per expulsar al PP del Govern Balear i de la Generalitat Valenciana. La decisió d'ERPV de presentar-se en solitari compentint en vots amb el Compromís pel País Valencià crec que és un error, tot i que l'opció d'ERPV en alguns municipis, sobretot a Sueca, pot ser interessant .

Espero que aquestes eleccions serveixin per expulsar als mafiosos del PP del Govern Balear i de la Generalitat Valenciana i que el PSC s'enfonsi i comenci a perdre el poder desmesurat que té al Principat de Catalunya

Max Cahner: "ERC no vol fer res que li pugui fer perdre la possibilitat de continuar amb el Tripartit"

Sat, 26 May 2007 00:20:44 +0200

www.tribuna.cat.-

Max Cahner (Bad Godesberg, Alemanya, 1936) és editor, polític i historiador de la literatura. Va impulsar la nova època de la revista "Serra d'Or" (1959), va crear Edicions 62, Curial Edicions Catalanes i la Gran Enciclopèdia Catalana. Entre 1980 i 1984 va ser conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Llicenciat en Ciències Químiques i doctor en Filosofia i Lletres, ha exercit de professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona, així com també va ocupar el càrrec de president de la Universitat Catalana d'Estiu entre 1985-87 i 1992-94. Amb motiu del seu 70è. aniversari, la Fundació Ramon Trias Fargas i Publicacions de l'Abadia de Montserrat han editat el llibre Servir Catalunya. Homenatge als 70 anys de Max Cahner.

Vostè va ser el primer conseller de Cultura de la Generalitat democràtica. S'han acomplert els objectius que es va marcar?
Mai, en cap acció política de govern, s'assoleix tot. Sempre hi ha una cosa que forma part de la voluntat de fer-ho, però que no sempre es pot fer. Especialment quan es comença de zero. Em va tocar fer tot un departament! Van ser moltes coses que, quan somiàvem com seria el país quan el poguéssim gestionar, hi havia molts aspectes que ni t'esperaves que hauries de tocar.

Com quins?
Com arreglar teatres vells, donar subvencions als castellers... Com que no pretenia entendre-hi de tot, donava confiança al departament. Crec que això va anar molt bé, perquè tothom hi estava implicat. Mai havíem fet res semblant a Catalunya, era una màquina nova. Jo vaig tenir sort. Diuen que sóc el conseller que va fer això i allò. No sé si ho vaig fer bé o malament, però vaig tenir la sort de tenir un equip que no me'l mereixia. Va haver-hi molta cohesió.

Ara, hi ha qui diu que l'actual equip que comanda la conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació encarna el que vostè va representar. Com veu l'actual conselleria?
És molt difícil dir-ho, perquè no hi sóc. Quan van nomenar el Govern, el conseller Tresserras em va demanar que ens reuníssim i vam estar conversant cinc hores sobre els problemes que em vaig trobar, sobre com ho havia de fer... Després, al cap d'uns dies, encara vam fer una altra reunió amb tots els exconsellers de Cultura. Ha fet un esforç d'integració, de no ser prepotent.

Quan era diputat de CiU, va propiciar que el Parlament reclamés el dret a l'autodeterminació del poble de Catalunya.
El Parlament va aprovar que "no renunciava" al dret de l'autodeterminació. És com si demanes el dret de viure. No! Aquest ja el tens, el que es tracta és de no renunciar-hi. No ens l'inventàvem.

Va costar molt, d'aconseguir-ho?
Es va fer en comissió, un dia que a mi em va tocar presidir-la. Hi va haver una època que vaig militar a Convergència, quan era diputat. En una reunió del partit, el dia anterior, vaig dir què tenia intenció de fer. En Miquel Roca no va obrir la boca i en Jordi Pujol va dir que sí. No ho van valorar. Van pensar que seria una cosa qualsevol. A part de la mala cara d'en Roca, no es van assabentar de què volia dir. I per què serveix, això? És clar que serveix! Queda escrit al Diari Oficial!
L'endemà ho vaig proposar. Va ser d'avui per demà, perquè era l'única manera que hauria pogut sortir. Si no, hi haurien hagut pressions sobre uns i altres. Un cop es va aprovar, en Pujol no va poder dir que s'havia fet sense el seu consentiment. Tots hi van passar de puntentes, perquè ningú no s'atrevia a dir "hem fet això", però tampoc no s'atrevien a dir que no s'hauria d'haver fet.
Va sortir bé per casualitat. Només que els socialistes haguessin demanat que se suspengués la sessió, que és el que em feia por, perquè no tenien instruccions, això s'hagués perdut.

Estem dins d'Espanya no per voluntat, sinó perquè la història ens hi ha portat

Què el va motivar a impulsar aquesta declaració autodeterminista?
Sóc partidari que tinguem un país que sigui suficient. Per exemple, si no podem ser independents, almenys siguem el més autònoms possible. Estem dins d'Espanya no per voluntat, sinó perquè la història ens hi ha portat. Si no hi ha més remei, haurem de suportar aquesta situació.
Aquell era un moment en què els socialistes van prescindir del grup parlamentari propi a Madrid, però en què a tothom li agradava molt el "bla, bla, bla". Va ser una reacció. Un país que pugui aprovar una cosa d'aquestes, és que és seriós. No és una utopia.
Quina importància va tenir? Que no renunciïs al dret de l'autodeterminació, vol dir que un dia o altre tindràs ganes d'autodeterminar-te. No hi renuncies. Si els diputats voten que sí, vol dir que els catalans no volen renunciar a l'autodeterminació. És un acte voluntarista, però precisament val més això que res. Per la història sempre pot ser útil.

Fa uns mesos, el Parlament va ser l'escenari d'un altre debat sobre el dret de l'autodeterminació. Per què aquest cop no va tirar endavant?
L'Esquerra de la transició no té res a veure amb la d'ara. Per començar, encara no hi havia en Carod. Era l'Esquerra dels que tenien l'enyorança de la Catalunya que havia perdut la guerra.

I la Convergència actual és la mateixa que la d'abans?
Convergència és una creació d'en Pujol. Tenia una visió política que no partia de l'enyorança de la Catalunya de l'Estatut del 32, sinó que era una cosa nova. Eren catalanistes, barrejaven l'herència de la República i també la de Torras i Bages, volien modernitzar el país... Pujol va saber tractar bé a ERC. Les relacions entre els dos partits van ser bones mentre hi havia en Pujol.

I després, les relacions es van refredar?
Perquè volien ser més d'esquerres. No veig cap on va Esquerra. Comprenc que no vulguin anar amb CiU, perquè els marquen per la dreta, però els socialistes, amb les seves vinculacions absolutes al telèfon amb el senyor Zapatero... això no lliga amb Esquerra. El país està en un moment difícil, políticament.

La situació actual no s'entendria sense el viatge de Carod a Perpinyà, pel qual el van treure del Govern i va veure la feblesa d'un polític

Pot ser que a la Catalunya actual li manqui una classe dirigent, no només política, sinó cultural, de la societat civil...?
Hi ha un canvi de generació dels polítics, i diria que això és important. La situació actual no s'entendria sense el viatge de Carod a Perpinyà, pel qual el van treure del Govern i va veure la feblesa d'un polític. Aleshores, ERC es va adonar que el que havia de fer era aferrar-se al càrrec, passi el que passi. Espero que tot això sigui una mena de ventada provisional.
Durant molt de temps, Catalunya va fer una política partint del què érem i del què volíem ser. Ara hi ha una realitat diferent, ja no podem parlar que sota el franquisme no ens deixaven fer allò... Ara, tot depèn de les coses que vol la gent. Ara hi ha unes tendències diferents, fins i tot unes ideologies molt més reduïdes.

Què volen, catalanitzar Catalunya o guanyar diners amb TV3? La televisió no és només un mitjà de comunicació, també és d'educació. Crec que s'ha cedit massa

Al llibre Servir Catalunya, Antoni Vives diu que vostè és "un home amb un pla". S'ha acomplert, aquest pla per al conjunt dels Països Catalans?
Mai es compleixen els plans. Ho pot fer un dictador, però en democràcia t'has de posar d'acord amb els altres. Jo tenia unes idees, el que passa és que a Cultura vam tenir la gran sort que hi havia un gran vuit. Estava tot per fer. Si tens un pla, sempre és millor partir de zero, perquè no hi ha interessos creats.
La batalla de la llengua era i encara és molt important. Per exemple, durant l'època en què la televisió va dependre de Cultura, que van ser els primers mesos, la publicitat no podia sortir en castellà. I ara? Si resulta que fem un país, que intentem que sigui normal, i si fem servir la televisió per introduir la llengua, és bàsic que tot sigui en català. Per acabar no sent nacionalistes, valia la pena haver fet tot això? Què volen, catalanitzar Catalunya o guanyar diners amb TV3? La televisió no és només un mitjà de comunicació, també és d'educació. Crec que s'ha cedit massa. Diuen: "Hem de ser normals". Si hem d'acabar sent ‘normals', acabarem tots parlant en castellà, ja serem molt normals! Per què s'ha de fer en castellà la publicitat més tonta d'un suc de poma qualsevol? S'ha de fer en català, a la televisió catalana. Vénen estrangers, no tenim instruments per ensenyar-los el català... Llavors, no ens queixem, si som els primers a amagar la llengua!
I això, pots dir que és perquè s'han fet unes majories no catalanistes. Però, en el Tripartit, no hi ha a dins Esquerra? Esquerra no s'hi fica. No volen fer res que els pugui fer perdre la possibilitat de continuar amb el Tripartit. Això no pot ser.
Quin exemple donarem als valencians i als mallorquins? Si aquí ja comencem a fer la tercera hora de castellà, com els podem demanar que reforcin la catalanitat de l'ensenyament? Perquè no els puguin treure del seu lloc, els d'Esquerra Republicana no obren la boca. El més important d'ERC no és que seguin a la cadira, és que actuïn.

Comparteix l'anàlisi de Jordi Pujol respecte el debat estatutari, en què afirma que Catalunya "s'ha mirat al mirall i no s'ha agradat"?
A mi em sembla que hi ha un canvi generacional en la política i ara hi ha una certa ambició de molta gent d'arribar a fer política, que era el seu somni, i ara que poden, no volen deixar perdre l'oportunitat. Això fa que sigui més important ser-hi que no pas que es facin les coses. És nefast, quan els polítics estan massa pendents de que no els treguin.

Segurament, CiU ha menystingut ERC, però aquest període dels tripartits crec que ha estat negatiu. Han sigut pactes contra natura

Veig que es mostra molt crític amb el paper d'ERC al Govern.
No. És que és llàstima. No és en contra d'Esquerra Republicana, és que no ha sabut, pel que sigui, trobar el seu paper. Segurament, Convergència ha menystingut ERC, però aquest període dels tripartits crec que ha estat negatiu. Han sigut pactes contra natura. Ningú s'hagués imaginat mai que Carod i Montilla serien del mateix Govern. No és bo, perquè estan primant les aspiracions personals i les estratègies de partit, l'agafem-nos a les cadires i, quan sapiguem que no ens en trauran mai més... Per exemple, no he vist cap diputat d'Esquerra que vagi en contra de la tercera hora de castellà.

El normal seria que Esquerra i Convergència haguessin governat

I quin paper hi juga Convergència?
A Artur Mas li falta mà esquerra: allò d'anar al notari, el DVD... són accions fàcilment desmuntables. Ha fet més mal que bé, ha crispat.. El normal seria que Esquerra i Convergència haguessin governat. Entre Imma Mayol i Agustí Barrera, no hi ha una distància infinita? Això són les perversions, entre cometes, del sistema polític que tenim aquí. Tot es fa als despatxos, i no pot ser.

Se'l coneix com un 'forjador de patriotes'. De quines persones i grups se sent vostè més satisfet en aquests moments i en qui confia?
No em sento forjador de ningú, perquè no sóc pedagog. Sóc organitzador. M'he dedicat a tirar coses endavant, com una enciclopèdia.

"Hi ha interessos ocults i inconfessables en el tra�at del TGV per Barcelona"

Sat, 26 May 2007 00:17:56 +0200

http://www.elsingulardigital.cat

Pere Vallejo va néixer a Vilafranca del Penedès i amb set anys es va traslladar a Barcelona, on viu actualment. “Em considero barceloní, malgrat haver nascut a Vilafranca”, apunta Vallejo, qui és el vicepresident i portaveu de la Plataforma L’AVE pel Litoral. Aquesta entitat va ser constituida el febrer del 2005, encara que porten treballant des de mitjans del 2004. A la vegada, Vallejo reconeix que el desastre del Carmel “ha ajudat a despertar la inquietud veïnal amb els problemes que poden generar el túnel del TGV pel centre de Barcelona”. Ara per ara, la plataforma té comptabilitzats que són 53.000 els veïns afectats, 893 edificis i més de 17.000 pisos. Ells sempre han apostat per fer passar el TGV pel litoral, “ja que el tren no passaria per sota de cap casa i el túnel estaria a més de vint metres dels edificis”.

P. El TGV està sent un tema tractat durant aquesta campanya electoral. Hi haurà alguna sorpresa sobre el seu traçat definitiu?

R. Sí, segur. Per la nostra part, considerem que si els partits que defensen altres traçats arriben a l’Ajuntament es pot produir algun canvi. Trias ha dit que si guanya anirà al Ministeri de Foment a rescatar el traçat pel Vallès i com es pot fer l’enllaç Sants-la Sagrera pel carre d’Aragó. A banda de tot això, ha de quedar clar que nosaltres no demanem un canvi de govern, sinó de traçat i si el govern que no hi ha ara no vol canviar el traçat, doncs lluitarem per a què canviï el govern.

P. Trias ha afirmat que no permetrà que es “perfori” la ciutat. Creu que si és el proper alcalde complirà amb la seva paraula?

P. En principi, sembla que hi ha ganes de CiU per complir la seva paraula. Amb els anys, pensem que el carrer d’Aragó pot quedar saturat i l’alternativa que proposem és passar el TGV pel litoral, que està dins de la ciutat, però en un extrem. Pel que fa al Trias, si hi ha incompliment de la seva paraula i el túnel passa pel centre, iniciarem una intensa campanya per demostrar que se’ns ha enganyat. Això ho diem per què no som partidistas, no defensem a cap partit, sinó que defensem un canvi de traçat.

P. La ministra de Foment va plantejar passar el TGV pel Vallès. Per què es va tirar enrera?

R. El passat mes de febrer, el president Montilla, juntament amb l’alcalde Hereu i el conseller Nadal, va viatjar a Madrid a veure la ministra de Foment i tractar dos temes claus: la inversió a Rodalies i l’aprovació del traçat del TGV pel centre de la ciutat. Segons sembla ser, li van demanar a la ministra que anés en compte amb el traçat i ella va respondre per què no es passava pel Vallès. La resposta dels tres va ser que era un retràs. A banda de tot això, creiem que aquests senyors van estar a Madrid per què volien passar-li la responsabilitat a la ministra, però al veure que no era responsabilitat seva va manifestar la possibilitat de passar pel Vallès.

P. Quins interessos té el consistori i la Generalitat per què passi pel centre de la ciutat?

R. Aquí hi ha interessos ocults i inconfessables, ja que l’administració té una obsessió malaltissa per què passi el traçat pel centre, havent-hi un gran risc. Crec que la compensació ha de ser increïble.

P. De cara a la recta final de la campanya electoral, la seva plataforma té previst algun acte per reivindicar que el TGV no passi pel centre?

R. L’any passat vam anar a un acte del PSC al Palau Blaugrana i vam desplegar unes pancartes de la plataforma a favor del TGV pel litoral, però sense fer cap soroll ni cap crit. De sobte, van venir uns membres de seguretat i ens van treure per la força, en el que seria un acte contra la llibertat d’expressió i d’opinió. Ens van tractar molt malament i de manera violenta i davant d’això no ens plantegem cap acte durant aquesta campanya. Malgrat tot, volem dirigents d’or i, en algunes ocasions, els ciutadans enganyats ens convertim en ciutadans de plom.

P. La proposta de passar el TGV pel litoral podria tornar a posar-se sobre la taula si hi hagués problemes amb els edificis o amb la Sagrada Família?

R. Nosaltres ho voldríem, però l’administració no és conscient de què si passa pel centre suposa endarreriments donats per esquerdes i que el veïnat baixi de nou al carrer per aturar la feina de la tuneladora. Si hi ha esquerdes, la Sagrada Família obligarà a aturar les obres. Per tot això, ens sorprèn que es tiri endavant el traçat i creiem que és un caprici de l’administració. Capricis, els mínims, i necessitats, totes.

P. Què opina d’actes com el que es va celebrar, ara fa uns mesos, amb la formació d’una gran sardana al voltant de la Sagrada Família?

R. Aquest acte va servir per mostrar la unió d’esforços que hi ha entre els veïns i la Sagrada Família. Va ser un acte molt ciutadà, molt bo, que va ser una reacció contra el traçat del TGV.

P. Es tornaran a repetir o han estat puntuals?

R. Sí, estem preparant actes similars, com una bicicletada, per tal d’engrescar a la ciutadania.

Joan B. Culla es queixa que els pol�tics ens tracten d'est�pids

Fri, 25 May 2007 23:56:42 +0200

http://www.e-noticies.com/

L'historiador Joan B. Culla es mostra en contra de "las inaguraciones i autobombos" que fan els polítics abans de les eleccioins i que financien amb "algunos miles de euros de cientos o miles de ciudadanos despistados regalan a las arcas de TMB -es decir, del Ayuntamiento. "¡Curiosa forma de mimar a los pasajeros del transporte público barcelonés!", afegeix. Però l'historiador alerta que "la democracia moderna tiende a ir expulsando de los puestos de responsabilidad institucional a los políticos que roban y a los políticos que mienten. El paso siguiente consistirá en echar a un lado a aquellos otros políticos que tratan a la ciudadanía como si ésta fuese estúpida o menor de edad".

L'historiador fa aquestes afirmacions en un article a El Pais sota el títol La ciudad de las coincidencias: "El pasado 30 de abril por la mañana, Jordi Hereu visitó el palacio de La Moncloa para recibir simbólicamente de José Luis Rodríguez Zapatero la cesión a la ciudad de Barcelona del castillo de Montjuïc en las condiciones y con las servidumbres que su predecesor, Joan Clos, y cuatro de los cinco partidos del consistorio habían rechazado durante varios años; es decir, que seguirán dentro de la fortaleza las antenas de comunicaciones militares con su correspondiente dotación de tropa, y será obligatorio que ondee en el recinto la bandera española. Al salir de la audiencia presidencial, e interrogado sobre el hecho de que se anunciase el traspaso del castillo cuatro semanas antes de las elecciones municipales del 27 de mayo, el alcalde Hereu aseguró que ambos asuntos no guardaban ninguna relación, que estábamos ante una simple "coincidencia".

Desde hace varios lustros, el Ayuntamiento de Barcelona tiene el acierto de editar periódicamente una Guia de la ciutat que se distribuye de forma gratuita a todos los hogares. Se trata de volúmenes de más de 500 páginas, con excelente cartografía del término municipal y miles de datos útiles sobre equipamientos, servicios, transportes, vida asociativa, etcétera. Lo curioso es que tales guías se publican y reparten cada cuatro años justos, siempre en los meses que preceden a la celebración de elecciones locales. ¿Será por eso que la Guia de 2007 (con un coste de 3,2 millones de euros) la abren 28 páginas a todo color de pura propaganda municipal, precedidas por una foto y un texto del alcalde y candidato Hereu? ¡Claro que no! Todo son coincidencias fortuitas, y nada más.

También por pura casualidad, el gobierno municipal barcelonés ha editado y regalado al vecindario, en estos últimos meses, una suntuosa Guiabusbcn de más de 300 páginas, una Guia Passeja't per Barcelona, una serie de extensos folletos temáticos bajo el título genérico de Barcelona batega, una Guia de carrers de l'Àrea Metropolitana... Durante varios domingos de marzo, el Ayuntamiento insertó en El Periódico de Catalunya sendas revistas que ensalzaban los principales logros del mandato, y también ha contribuido a hacer posible que La Vanguardia editara y regalase a sus lectores dominicales el espectacular volumen fotográfico Barcelona 100. Todas las publicaciones citadas lucen en sus primeras páginas una foto y un mensaje del señor Jordi Hereu, aunque los textos resultan demasiado convencionales y previsibles para mi gusto. Ninguno de ellos, por ejemplo, proclama que, en Barcelona, las elecciones municipales ya no son -según rezaba el viejo tópico periodístico- "la fiesta de la democracia"; aquí se han convertido en la fiesta... del sector de las artes gráficas, que hace su agosto cada cuatro primaveras gracias al alud de propaganda institucional directa y subliminal.

No es éste, de todos modos, el único sector económico beneficiado por las coincidencias del alcalde Hereu. Aunque, en apariencia, la normativa electoral prohibía las inauguraciones a partir del 8 de abril -lo que obligó a nuestro primer edil a un frenético sprint inaugural en las fechas inmediatamente anteriores-, lo cierto es que, según ha informado este diario, el Ayuntamiento barcelonés sacó a concurso una partida de 120.000 euros para la "organización de actos artísticos y culturales para la promoción de actuaciones urbanísticas" (sic), para realizar entre abril y mayo. O sea, que también acróbatas, payasos, músicos de calle y suministradores de catering tienen motivos para alegrarse de las elecciones municipales. Eso sí: con cargo al erario público.

Sin duda, una de las ideas fuertes de la mayoría gobernante a lo largo del pasado cuatrienio municipal barcelonés ha sido la presión disuasoria sobre el uso del automóvil privado: implantación de la zona verde de aparcamiento, severísimas restricciones al tráfico en La Rambla, velocidad limitada a 30 kilómetros / hora en determinadas calles, globos-sonda acerca del establecimiento de un peaje urbano como el de Londres, etcétera. Todo ello -por supuesto- debía equilibrarse con la potenciación y mejora del transporte público. Pero, más allá de la apertura del metro los sábados por la noche -otra coincidencia, a dos meses vista de las elecciones-, y dejando al margen el desastre de las Cercanías de Renfe -que no compete al Ayuntamiento-, ¿es de veras el transporte público la prioridad que predica el discurso oficial?

A juzgar por el estudio independiente que fijó en 11,8 kilómetros / hora la velocidad media de los autobuses urbanos de Barcelona, podría concluirse que no. Pero hay pruebas más directas y contundentes, porque emanan de la estricta voluntad municipal. Permítanme exponerles una, tan pequeña como significativa. Cada 1 de enero, la Autoridad Metropolitana del Transporte modifica al alza las tarifas, pero los títulos de viaje adquiridos el año anterior conservan su validez hasta el 28 de febrero. Si, pasada esa fecha, al sufrido usuario le quedaban aún -por descuido o por error de cálculo- algunos viajes sin gastar, podía canjearlos por billetes nuevos, abonando la diferencia tarifaria, en las oficinas de Transportes Municipales de Barcelona (TMB). Eso, antes. Porque, a comienzos del actual mandato, algún mezquino burócrata decidió abolir la posibilidad del canje. Así, cada invierno, cientos o miles de ciudadanos despistados regalan a las arcas de TMB -es decir, del Ayuntamiento- algunos miles de euros con los que financiar luego inauguraciones y autobombos. ¡Curiosa forma de mimar a los pasajeros del transporte público barcelonés!

No sin dificultades, la democracia moderna tiende a ir expulsando de los puestos de responsabilidad institucional a los políticos que roban y a los políticos que mienten. El paso siguiente consistirá en echar a un lado a aquellos otros políticos que tratan a la ciudadanía como si ésta fuese estúpida o menor de edad".

Xavier Roig: "el bon periodisme �s cosa del passat"

Fri, 25 May 2007 23:53:30 +0200

avui.cat

S'acaba la campanya electoral. Visca! A mi m'agradaven més les xarlotades que feia la Banda del Empastre. Eren inofensives i només estaves obligat a pagar entrada si volies veure-les. Divendres passat, tot fent zàping, vaig contemplar un bocí del debat que manu militari conduïa el senyor Cuní. La tecnologia permetia, amb un dit, canviar de canal. A la Cuatro hi feien un reportatge sobre el Raval. En un instant passaves de veure la merda de ciutat en què s'ha convertit Barcelona, a contemplar els responsables que ho han fet possible. Sembla que els socialistes reconeixen que guanyarien l'alcaldia, fins i tot, presentant-hi un sofà. No ho dubto. I amb un vàter, també.

S'ACABA, SIMULTÀNIAMENT, LA TABARRA amb què ens inflen el cap els periodistes dient que no els agraden els blocs electorals. No sé què és pitjor, si la frivolitat dels polítics municipals o el corporativisme de determinats periodistes. Si jo acabés d'aterrar a Catalunya i fos un extraterrestre demòcrata (per probabilitat n'han d'existir, segur) rebutjaria els blocs electorals -aquesta mena de No-Do ridícul-. Però després de dos dies de llegir "os grandes diarios europeus" que s'editen a Barcelona, i observar els nostres mitjans de comunicació, el més probable és que donés gràcies a Déu pel fet que algú hagi establert els blocs electorals.

QUI HAGI VOLGUT SEGUIR LES DARRERES ELECCIONS franceses mitjançant la premsa estrangera i hagi escoltat el que es deia aquí hauria de preferir els blocs. I no ho dic simplement per l'anècdota que un informador de TV3, en un moment determinat, digués que li agradaria anunciar el triomf de la senyora Royale, i no el despatxin. Ho dic perquè la intoxicació és constant. Ja és llàstima haver tingut la mala sort de néixer en un país on el bon periodisme és cosa del passat. I el que dic val per a totes les bandes.

PER UN COSTAT TENIM ELS PERIODISTES als quals podríem anomenar com "del règim", i que frisen per entrar en nòmina de PRISA. Individus convençuts que abans de Polanco la democràcia no existia. Es caracteritzen per propagar la idea que qualsevol acció és bona si és duta a terme segons la seva particular idea de progressisme, i per no comprendre com és possible que hi hagi gent que viu a Londres, o a Viena, si existeix Madrid -que, com se sap, és la meta mundial de qualsevol periodista-. Quan jo era petit (abans del políticament correcte) d'aquest tipus de gent en dèiem "renegadets". Eren catalans de "regionalismo bien entendido". Gent d'ordre -sempre que l'ordre el marquin els seus, evidentment-. Quan aquesta tipologia d'individus, a sobre, es cola als mitjans públics (com succeeix a Catalunya), t'adones que la prensa del Movimiento era menys perillosa.

DE L'ALTRE COSTAT TENIM ELS MITJANS independents. Per independent, a casa nostra, s'entén aquell mitjà que sobreviu gràcies a: (1) subvencions públiques discrecionals i (2) voluminoses subscripcions públiques guardades en secret. Hi ha periodistes que treballen en aquests mitjans intentant fer una feina honesta a desgrat de l'amo. Però hi ha individus als quals el grup en què treballen els ha menjat el coco, i volen convèncer-se que col·laboren amb bastions de la llibertat, que treballen en una mena de Washington Post local. Malauradament, quan l'amo del mitjà considera que no li han donat el bocí de tortell públic que creu que li toca, deixa que aquests col·laboradors mosseguin. Arribat el cas, fins i tot publiquen articles amb filtracions -només aquelles que interessa, és clar-. Si, finalment, els donen el bocí del tortell que reclamaven, aleshores, automàticament, torna la calma a l'oasi barceloní.

VAIG VEURE ELS QUE PROTESTAVEN PELS BLOCS electorals, reunits al Col·legi de Periodistes (per cert, es diu col·legi perquè es comporten com escolars malcriats a qui ningú crida l'alto?). Vaig entendre de què anava el rotllo. I com que això no és Nova York, ni tampoc Lou Grant habita entre nosaltres, trio el lamentable No-Do abans que la intoxicació disfressada d'informació. Visca els blocs!

Salvador Card�s: �Els pol�tics han substitu�t les idees per les marques i el contingut per la forma�

Fri, 25 May 2007 23:19:29 +0200

http://www.avui.cat/

No sé a qui se li pot acudir posar les seves esperances de futur en una campanya que porta per lema Està tot fatal. Una gent que, per demostrar que quan diuen “tot” és tot, no dubten a escriure també fatal el mateix eslògan. Es podria ordenar millor l’expressió, tota ella bàrbara, i dir que “Tot està fatal”, encara que ni així es desprendria d’aquest xava barceloní que als de fora de la capital ens sona a pijeria de casa bona (si us plau, repetiu-vos el lema com si fóssiu la Sandra Camaca i m’entendreu). Sigui com sigui, voleu dir que proclamar que “tot està fatal” ajuda a passar a l’acció? És cert que, com diríem més genuïnament, “tot va malament”? On neix, s’alimenta i creix –i on va a parar, és clar– aquesta percepció tan radicalment negativa del món?

La temptació de r espondre a aquestes preguntes seriosament és molt gran, però ara no hi cauré. Sospito que el nostre catastrofisme nacional és la manifestació epidèrmica purulenta d’alguna cosa més estesa pel cos social del país. I el mal és que es tracta d’un estat d’esperit que cada dia és més interclassista i transversal, que va de dreta a esquerra, que atrapa progressistes i conservadors, que aplega des de l’espanyolisme ranci a l’independentisme radical, i que fins i tot podria igualar els de Sabadell i els de Terrassa! Això necessita més reflexió.

A mi, particularment, que algú organitzi una setmana “per passar a l’acció” sota el lema Està tot fatal, em fa riure, francament. “Està tot fatal” és l’expressió pròpia de l’esquiador de la Cerdanya que es troba la pista massa plena de gent. El lema suggereix un elitisme mamat a casa i a l’escola, pensat per foragitar els que no siguin dels seus. Biogràficament, el trajecte és ben conegut: es comença pensant que tot va malament i s’acaba decidint que, donat que el món no es deixa arreglar tot sencer, més val aprofitar-se’n. Ara mateix em ve al cap una entrevista en profunditat d’una investigació de fa anys sobre els joves gironins en la qual una noia s’esplaiava en els seus principis ideològics –de l’estil dels de la campanya Està tot fatal–, però que finalment confessava que el que li agradaria seria embarcar-se en un gran vaixell ple d’amics, curull d’ampolles de xampany, i navegar així fins a la fi dels seus dies. Tot molt fatal, sí.

Els polítics han substituït les idees per les marques i el contingut per la forma. Ara en tenen prou de ser autèntics. I una mica sentimentalots

Els que troben que “Està tot fatal”, i que la setmana passada encapçalaven la manifestació antisistema, estan massa okupats rebolcant-se en la desgràcia i repartint mastegots als Mossos d’Esquadra –amb la Guàrdia Civil vigilarien més– per aconseguir el consol mediàtic que els presenti com a víctimes del sistema. Un sistema del qual formen part, mal que els pesi, i del qual són un producte genuí. Mireu si en són, de cadells del sistema, que el sistema n’està sempre pendent, com de les cries, els riu les gràcies i desgràcies, els consent, i quan amb violència extrema trenquen el nas d’un policia, els mitjans de comunicació, tan capitalistes i d’ordre com són, ensenyen les esgarrinxades que la policia ha fet a una d’aquestes pobres criatures. Angelets!

He dit que deixava per a una altra ocasió l’anàlisi seriosa de la sociopatologia del catastrofisme, i giro els ulls cap a l’altra campanya, l’electoral, font d’ocurrències que desmenteixen el tòpic que són avorrides. Però ho faig tornant a la pregunta del principi: tot va malament? Doncs, déu-n’hi-do! Ara mateix, llegeixo una entrevista al candidat Jordi Hereu en un d’aquests diaris gratuïts que han passat, tan generosament, a informar, documentar i orientar la societat catalana. Hereu afirma: “No amago res, sóc autèntic”. Ni fet expressament! Perquè és difícil exhibir una buidor i una manca de perfil més gran que autoqualificar-se d’autèntic. Perquè ser autèntic, amics, és no ser res. Es pot ser una autèntica joia o un autèntic pendó, posem per cas. Però no es pot ser només “autèntic”, cal ser autènticament alguna cosa. I quan diu que “no amaga res”, Hereu simula l’obligada buidor ideològica de qui s’ha de presentar com a simple bon administrador dels béns d’altri.

Que consti que no conec el senyor Jordi Hereu de res i que la seva persona em mereix el mateix respecte que totes les altres persones a qui no tinc el gust de conèixer. Dubto, és clar, que si no amagués res no hauria arribat a ser candidat d’un partit polític en el qual per sobreviure cal ser llop entre llops. Simplement poso l’exemple d’Hereu com a prototip del candidat polític que s’autopresenta en campanya simulant, a través de l’apel·lació a l’autenticitat, una profunda i radical manca de caràcter personal, de complexitat interior, d’introspecció ideològica, no fos cas que perdés cap vot. Els polítics han substituït les idees per les marques i el contingut per la forma. Ara en tenen prou de ser autèntics. I una mica sentimentalots.

Aquí, doncs, passem de l’“Està tot fatal” al “Tot va molt bé”. De lamentar la inseguretat a desacreditar la policia. De posar una foto de primera comunió al cartell electoral a ser autèntic. Sí: la campanya s’acaba avui mateix i ens deixa amb l’ai al cor d’haver de reflexionar no sabem ben bé sobre què. No tot va malament, però és ben cert que hi ha campanyes, les del sistema i les antisistema, que fan plorar... de riure.

La plataforma antiautopistes d'Eivissa denunciar� el grup d'Abel Matutes

Fri, 25 May 2007 07:27:46 +0200

www.vilaweb.cat

La plataforma antiautopistes d'Eivissa denunciarà el grup d'Abel Matutes

L'acusen d'enriquir-se amb l'expropiació d'una part de la finca Can Bonafè, per la qual asseguren que ha cobrat dos milions d'euros

La plataforma No Volem Antopistes d'Eivissa presentarà una denúncia a la fiscalia anticorrupció contra Grupo Empresas Matutes per presumptes delictes d'enriquiment il·lícit, de malversació de fons públic, de prevaricació i d'ús d'informació privilegiada. Segons la plataforma, l'empresa de l'ex-ministre del PP, Abel Matutes, ha cobrat prop de dos milions d'euros del govern balear per l'expropiació d'una finca, una xifra quinze vegades superior al valor de compra.

Segons la informació de què disposa la plataforma, l'abril del 2004 l'empresa Matutes va comprar la finca Can Bonafè, de 98.406 metres quadrats, per 970.000 euros, és a dir, a uns 10 euros el metre quadrat (preu estàndard del sòl rústic). En aquell moment feia un mes aproximadament que el govern balear havia redactat el projecte de la carretera de l'aeroport, el qual preveia algunes expropiacions, com la de Can Bonafè. Aquest projecte es va fer públic el maig del 2004.

Els terrenys expropiats fan 11.500 metres quadrats, és a dir, poc més d'un 10% de tota la finca, qualificada inicialment de sòl rústic. Ara, a l'hora d'indemnitzar l'empresari, la finca ja era qualificada d'urbana i, en aquest cas, el preu per metre quadrat pujava a 150 euros.

Informació privilegiada

La plataforma antiautopistes també acusa l'empresa de fer ús d'informació privilegiada, atès quela filla del president del grup, Stella Matutes, és l'actual consellera d'Obres d'Eivissa i consellera delegada de la societat Marina SL, filial de l'empresa que va comprar els terrenys. Però Stella Matutes nega que pertanyi a cap societat del seu pare, i Abel Matutes considera les acusacions falses i absurdes.

L'entitat denunciant demana la dimissió de la consellera, del president del consell insular, Pere Palau, de la consellera d'Obres Públiques del govern balear, Mabel Cabrer, i del president de l'executiu, Jaume Matas

David Bajona: la policia adulta al pa�s preadolescent

Thu, 24 May 2007 12:40:58 +0200

www.tribuna.cat

23/05/2007 · David Bajona - secretari del CEEC
Quan algunes persones, per tossuderia, sentit d’estat o visió estratègica, s’han entestat a fer passos endavant per a que el nostre país disposés d’un cos de policia propi, modern i democràtic alguns, com el que subscriu aquestes línies, ens felicitàvem que al país hi hagués gent que aguantés determinats costos personals per fer-lo avançar en la que és la primera de les potes d’un país, la seguretat. Els Sellarès, Bosch, Gordo, Delort i tants altres que han posat la construcció de la institució per davant de les seves legítimes aspiracions personals o professionals. Independentment del seu color polític, pensàvem alguns que feien un alt servei al seu país.

Però potser ens equivocàvem, perquè, de què serveix una policia adulta, que ja s’ha fet gran, amb més de dotze mil homes i dones a les seves files, amb un organigrama complex i amb diferents funcions, si el país segueix segrestat en la preadolescència? No és psicològicament assumible per la nostra política, els nostres mitjans de comunicació, la nostra opinió publicada, una policia que fa de policia i no de mainadera progre? Però no és estrany que això succeeixi en un context en què gairebé tothom es pregunta què fa el seu país per ell, i només una exigua minoria intenta fer alguna cosa per al seu país.

Dia a dia les notícies negatives sobre el cos de mossos d’Esquadra han omplert pàgines de diaris, temps de tertúlies i minutatges televisius fins que els titulars han esdevingut estat d’ànim. Avui alguns diaris, fins i tot diaris gratuïts, ja fan titulars com “Mossos sota sospita”. És inacceptable. Ja n’hi ha prou. Diguem la veritat: abans dels Mossos els hagués tremolat el pols i alguna cosa més.

Si el país no vol tenir una policia de veritat que ho digui. Però si no és així potser que els pressupostos públics deixin d’amamantar aquells que posen en qüestió un dels pilars fonamentals, no només de la reconstrucció nacional, sinó de la normalitat democràtica de Catalunya. La normalitat democràtica a Catalunya depèn en aquests moments més dels professionals dels Mossos d’Esquadra que d’aquells que s’havien acostumat a fer crítiques del Dragon Khan i ara busquen tema. Els Mossos no són del Govern, ni són el Govern, si algú vol criticar els seus responsables polítics que ho faci alt i fort, però que no utilitzi per a fer-ho els policies de la brigada mòbil, ni els de seguretat ciutadana, ni els d’informació ni els de trànsit perquè d’ells depenen coses força serioses i per això disposen d’una divisió d’afers interns efectiva i rigorosa, més del que alguns els agradaria, que duu al jutge aquells que s’han extralimitat.

Més confiança per tant en la nostra policia i els seus professionals, i menys desprestigi gratuït, al que col·laboren fets innecessaris com que la Guàrdia Civil hagi d’investigar els mossos per decisió d’un jutge. Feu-vos grans o ens plegaran, ells, i els que no esperem cobrar de l’administració per defensar el país.

Mar�al Sintes: El govern i les arques d�ERC

Thu, 24 May 2007 12:32:03 +0200

http://www.elsingulardigital.cat

Com Maragall, Montilla prefereix tenir pocs consellers, és a dir, haver de despatxar amb poca gent i, per tant, en arribar al Palau de la Generalitat va canviar l’estructura de l’executiu tot agrupant departaments i, per cert, no creant-ne alguns que hauria d’haver creat. D’aquesta teoria de la compactació n’és filla exemplar la conselleria que dirigeix Josep Huguet, on conviuen des d’hotels i cases rurals fins a empresaris del tèxtil passant per científics i catedràtics. És justament en l’àrea d’Universitats i Recerca on, com se sap, més protestes s’han aixecat de la citada agrupació de departaments, atès que això ha suposat, entre d’altres conseqüències, la desaparició del DURSI.

Per empitjorar les coses, en aquest departament s’han produït un allau de dimissions, el que ha generat més problemes. Igual que també els ha generat el fet que siguin una bona colla les persones les que han rebutjat les ofertes d’Huguet per incorporar-se en aquesta part de la conselleria.

Un dels inconvenients d’incorporar-se a l’àrea d’Universitats i Recerca és que l’alt càrrec en qüestió té molt limitades les possibilitats de formar un equip amb garanties i de la seva confiança. No pot portar-hi la seva gent. ERC vol col•locar persones del partit. Quan se li diu al candidat a alt càrrec que no podrà formar el seu propi equip –no sé si això també li han dit al recentment fitxat Joan Majó, de la UPC, nou director general d’Universitats, ni si aquest si ha conformat- doncs normalment declina l’oferta. Normalment són professors ben situats, amb un lloc garantit, i a qui aquesta és una pega afegida que en molts casos els fa desistir.

Ara, per què ERC té tant d’interès en col•locar gent seva? Primera explicació: Perquè és una manera de pagar favors i soldar fidelitats. No m’agrada, però ho fan tots els partits. Segona: perquè funciona a ERC una estranya creença segons la qual l’independentisme és que els independentistes tinguin poder. Diuen: “Mireu, tal a tal conselleria, i és independentista, és d’ERC”. Se senten totalment satisfets, exultants. El que faci o deixi de fer aquell personatge, aquell independentista, passa a un pla secundari, a ser pràcticament irrellevant.

En tercer lloc i molt important, perquè ERC es finança gràcies a la gent que col•loca a l’administració, sistema que la cúpula republicana no sols defensa sinó del qual se’n vanta públicament. No cal ser Einstein per adonar-se que quanta més gent fiqui ERC a la Generalitat, més gent ingressarà part de la nòmina al partit. A mi em sembla, com li ha de semblar a qualsevol persona assenyada, que aquest sistema és absolutament pervers.

Més encara si tenim en compte que no tothom paga. Només ho fan aquells que en entrar a l’administració veuen augmentar la seva renda. Els que hi perden econòmicament, queden dispensats de pagar al partit. Què vol dir això? Si vol col•laborar a nodrir les arques del partit Huguet o qualsevol altre correligionari seu ha d’anar a buscar persones que en les seves empreses o organitzacions cobrin un sou inferior al que tindran a la Generalitat. El problema és que si es fa això, s’agafa gent menys qualificada del que correspondria. O, dit d’una altra manera: els sistema muntat pressiona perquè se sobrevalori els candidats. Per a la formació republicana, fitxar per a la Generalitat gent preparada que es conformi a rebre un sou inferior al que té a la seva empresa o organització és, d’alguna manera, un luxe.

Per suposat, tot aquest muntatge perjudica greument el funcionament i el prestigi de la Generalitat, administració que ens representa i que paguem vostè, jo i la resta de contribuents catalans.

Francesc-Marc �lvaro: l'infame manifest contra els mossos

Thu, 24 May 2007 12:09:00 +0200

www.elsingulardigital.cat

Han donat a conèixer un manifest sobre el kubotan o punxó utilitzat per agents dels Mossos d’Esquadra. El pitjor d’aquest manifest no és la seva demagògia ni les seves ínfules de moralisme revestides amb carcasses pseudojurídiques. El pitjor és la voluntat de convertir en problema allò que no ho és. El paper en qüestió afirma, entre d’altres coses, que l’ús d’aquest estri en la manifestació de dissabte passat “es tracta d’un precedent perillós i únic en el territori de la Unió Europea, que reflexa una actuació anormal i irregular dels anti-avalots dels Mossos d’Esquadra”. Els firmants diuen això i reclamen, a més, que s’obri una investigació i que “en virtut del seu resultat es depurin les responsabilitats que s’escaiguin”. El manifest, fent gala d’un cinisme propi d’aquells que creuen tenir el monopoli de la veritat i la bondat universals, no fa cap esment al mosso que va ser ferit per un manifestant. “Que es foti”, pensen les ànimes pures. Els que volen salvar la humanitat sempre menystenen l’home concret. Els van ensenyar que això era una feblesa “petitburgesa”.

Abans de dir res, recordem que la manifestació okupa del passat dissabte va ser un èxit i una mostra de gran professionalitat policial. Llevat de l’agressió contra l’esmentat agent, tot va anar com cal. Els ciutadans que es volien manifestar ho van fer sense ocasionar desperfectes en el mobiliari urbà ni en els comerços de la zona, com sí havia passat manta vegades. Els okupes van desfilar dient la seva però no es van poder fer els amos dels carrers, una novetat que molts i molts celebrem. La llibertat és el respecte a les minories no pas deixar que aquestes facin el seu caprici com si fos la selva. La policia democràtica parteix d’aquest principi.

Firmen el manifest infame, entre d’altres persones, Arcadi Oliveres (president de Justícia i Pau), Jordi Borja (urbanista i polític durant molts anys en l’òrbita maragallista), Joan Subirats (politòleg proper a ICV), Josep Mª Terricabras (filòsof) i una senyora anomenada Eva Fernández el mèrit de la qual, pel que sembla, és parlar en nom de totes les associacions de veïns de Barcelona però que jo sempre he sentit parlar a favor dels okupes. La cirereta del pastís és descobrir que, entre les entitats impulsores d’aquest pronunciament, hi ha un grup anomenat Acció dels Cristians per a l’Abolició de la Tortura. Què hi fa aquesta bona gent aquí? Qui ha parlat de tortura en aquest cas? No tenen altre feina aquestes digníssimes persones? Ha enfollit una part del país?

Aquest manifest s’ha de guardar i revisar ben sovint. És una de les proves més contundents del tipus de cultura malalta, tramposa i reaccionària que domina circuits rellevants dels mitjans de comunicació, el món educatiu, l’Església i la política. És en aquest magma on vivim, sobretot a Barcelona. És el magma de la mentida i del cinisme revestit d’angelisme. És la mentida de convertir en gran escàndol un estri de defensa policial que no treu la son a la majoria de ciutadans que, com és lògic, refia i dóna suport als Mossos d’Esquadra, un cos democràtic sotmès a control parlamentari. És el cinisme d’obviar, justificar i edulcorar la violència continuada de certs grups que volen imposar la seva voluntat al marge dels circuits democràtics. És un deure cívic començar a denunciar la infàmia que ens intoxica, una part de la qual, a més, ens governa.

Titot: No puc comprendre certes t�ctiques d�ERC"

Thu, 24 May 2007 11:46:40 +0200

www.wlsingulardigital.cat

Es diu Francesc Ribera ( Berga 1967) tot i que tothom el coneix amb el sobrenom de Titot. Fa anys que passeja per tots els territoris de parla catalana adoctrinant amb les seves cançons reivindicatives per la recerca d’un món millor. Ara, però, ha decidit fer un pas més en la predicació de la seva ideologia d’esquerres independentista i s’ha sumat a la llista que presenta la CUP a Vic.

P. Creu que la música pot canviar el món?
R. Home, jo crec que el món es pot canviar. Però a part de la música hi han de confluir molts més elements. El que sí és cert, és que els grans moviments de canvi sempre han necessitat elements culturals paral•lels que els donessin força. I de fet, quasi tots els grans canvis han dut la seva banda sonora.

P. Així doncs, la música pot ajudar al canvi?
R. Sí, es clar. Quan hi ha un procés amb perspectives reals de canvi sempre sol afectar a diferents àmbits. I la música, mai en queda absent.

P. Vostè sempre s’ha caracteritzat per les seves cançons reivindicatives. Però el pas d’involucrar-se a la CUP de Vic a què és degut?
R. Bé, de fet no hi ha cap canvi ja que continuo sent conseqüent amb les idees de l’esquerra independentista que, des de fa més de vint anys, defenso. I el fet, d’involucrar-me a la CUP de Vic, no és res més que un acte de coherència. Ja que visc a Vic i la CUP, que és l’organització que més encaixa amb els meus plantejaments ideològics, es presenta.

P. I en aquesta esquerra independentista hi té cabuda ERC? Ja que ERC també es presenta a Vic.
R. Quan jo em refereixo a l’esquerra independentista parlo del moviment que no reconeix l’Estat espanyol com un estat democràtic i que la seva voluntat passa per sobre de constitucions i de lleis imposades. I bé, ERC reconeix cert grau de democràcia a l’Estat espanyol i participa en totes les seves institucions. Però bé, tot són estratègies i això no vol dir que una sigui millor que l’altra.

P. Entenc, doncs, que en la seva concepció d’esquerra independentista ERC no s’hi troba?
R. No vull dir ni que ERC no sigui d’esquerres ni que no sigui independentista. Només vull dir que el terme “esquerra independentista” sempre ens l’hem atribuït els més rupturistes.

P. Així ERC també la concep com d’esquerres i com independentista?
R. Sí, sí! Que ens etiquetem com a tals no vol dir que en tinguem l’exclusiva. I bé: això mateix passa amb ERC: ja que pots trobar gent d’esquerres i independentista fora de la seva formació.

P. Tot això li preguntava perquè he llegit al seu bloc i he sentit algunes declaracions on es mostra disconforme amb l’estratègia seguida per ERC en aquests últims temps.
R. És cert, ja que des de la meva òptica no puc comprendre certes tàctiques d’ERC. Però bé, és una estratègia i jo no sóc ningú per dir si és bona o dolenta. Si els serveix per aconseguir allò que busquen: endavant.

P. Retornat a Vic. Què pot aportar la CUP a Vic?
R. Principalment quotes més grans de democràcia. Ja que nosaltres concebem la democràcia com alguna cosa més que el fet d’anar a votar cada quatre anys.

P. Val. Però això com es fa?
R. Amb llibertat d’opinió, de premsa i de partits. Ja que, ara per ara, a l’Estat espanyol això no es dóna.

P. Jo em referia a mesures concretes per plasmar a Vic.
R. Doncs amb una cosa tan simple com és que en els precs i preguntes del final del ple municipal hi pugui intervenir el públic.

P. I quina perspectives tenen en nombre de regidors?
R. Un o dos.

P. Però això ho diu alguna enquesta o són perspectives de l’organització?
R. Mira, nosaltres varem encarregar una enquesta abans de dir que ens presentaríem a les eleccions i ens donava un 3,78% en intenció de vot directe. I ara, després de fer una forta campanya, tot fa pensar que estem sobradament per sobre del 5%.

Jordi Cabr�: cal sobiranitzar ERC

Thu, 24 May 2007 11:34:20 +0200

www.elsingulardigital.cat.-

Un cop he insistit sobre la necessitat de creixent sobiranització de CDC, no em puc estar d’apuntar que això és impossible sense un retorn urgent a la sobiranització d’ERC: la situació d’aquest partit no és fàcil, sobretot a nivell dels equilibris interns i la compaginació entre política de govern i política de partit, però una formació com la republicana no pot permetre’s haver-se allunyat tant d’aquells plantejaments ideològics que la caracteritzaven, i que giren entorn de l’independentisme. No dic que hi hagin renunciat però hi ha cada dia més gent que així ho afirma, jo només goso apuntar que ho han aparcat. Que ho han aparcat massa. I evidentment no es pot reclamar una sobiranització del nacionalisme convergent sense que aguanti ferma la postura independentista de sempre dels republicans, per una simple lògica de la correlació de missatges en el nostre sistema polític. A banda que penso fermament que, si els convergents s’han de sobiranitzar, no és per tal d’arribar a pactes amb ERC (com m’insinua algun republicà posat a la tasca de seducció) sinó per pura supervivència política i pel necessari rejoveniment i actualització de les seves idees. Però el que deia: ERC necessita retrobar-se amb celeritat amb els seus plantejaments de sempre, i ho ha de fer amb la direcció actual o amb una de nova. Es troba a faltar en l’independentisme oficial català un manteniment d’aquests ideals, una fortalesa davant les temptacions del poder, una coherència en les actuacions del dia a dia, i un mínim full de ruta de cara a la consecució del teòric objectiu final. Sense això, ERC corre el perill de satel·litzar-se definitivament al voltant del PSC i de perdre tota entitat pròpia, com ja s’està manifestant en el creixent descontentament de les bases arreu de Catalunya. Cal, doncs, que algú dins la formació comenci a moure’s per a sobiranitzar-la de nou. Dubto que el país es pugui permetre el contrari.

Jordi Cabré
Director d’Elsingulardigital.cat

Matas expropia una finca a Matutes per un preu 15 vegades superior al real

Thu, 24 May 2007 10:24:39 +0200

Reproduït de www.mallorcaconfidencial.com

Politica - Baleares

23.05.2007

Según informa la Cadena SER, el Govern de Matas expropió como urbana una finca que la familia Matutes había comprado pocos meses antes a precio de rústica. En estos terrenos, que multiplicaron por 15 su valor, se construye en la actualidad la autopista al aeropuerto de Ibiza. Una hija de Abel Matutes es la consellera de Vías y Obras de Baleares.

Las empresas Matutes compraron en Ibiza unos terrenos en el año 2004 que luego serían expropiados para la construcción de la autovía al aeropuerto de la isla y que multiplicaron por quince su valor.

Una finca que su primer propietario vendió como rustica sin saber que su catalogación firme era de urbano.

La SER relata como el holding del ex ministro de Asuntos Exteriores de Aznar no ha facilitado el detalle del dinero cobrado por la expropiación de estos terrenos, aunque la Cadena SER ha comprobado que, por fincas aledañas y por la respuesta del propio Gobierno balear en el Parlament, el precio de expropiación en suelo urbano se paga a 150 euros por metro cuadrado. Los Matutes habían pagado, según la escritura que obra en poder de la SER, 10 euros por metro cuadrado.Se da la circunstancia de que esta compra se realizó en abril de 2004, mientras se ultima el proyecto de la carretera que saldrá a exposición publica justo dos meses después. Tampoco hay que olvidar que la consellera insular de Vías y Obras es la hija de Abel Matutes y que ella misma figuraba en aquel momento como consejera delegada mancomunada de la empresa que adquirió los terrenos, Agrupación Hotelera Doliga.

El PP recorr al reclam del sexe i l'alcohol per demanar el vot als oients de la Kope

Thu, 24 May 2007 08:50:37 +0200

El PP recorr al reclam del sexe i l'alcohol per demanar el vot als oients de la Kope

www.lobbyperlaindependencia.org

Dins el PP, en Pedro J. Ramírez, Matas, Estaràs, Cirer i companyia estan tan desesperats que ja no saben què han de fer per cridar l'atenció i demanar el vot de la gent que els permeti continuar vivint esquena dreta i a cos de rei per dins un palau fastuós. Fa unes setmanes una regidora del PP ja es va fotografiar en pèl damunt la revista Interviu. El cas del candidat masculí del partit fatxa "Ciudadanos" que va aparèixer nu als cartells electorals sembla que ha creat escola i per la xarxa d'internet ja circula a les totes la imatge que reproduïm a continuació. És real? Realment a aquest cos tan espectacular li correspon aquesta carona? És un fotomuntatge? Aquesta imatge està tan manipulada com los fotografies electorals de Rosita Estaràs que "jura por sus muertos" que no li han llevat ni afegit res? Aquesta és la bomba mediàtica i d'impacte que Matas va anunciar per als darrers dies de la campanya electoral? Aquesta fotografia és el motiu inconfessable pel qual el professor Joan Mir finalment ha caigut de l'ase i ara, quan només falten tres dies per al 27-M, s'ha despenjat demanant el vot per al PP?

Bé, no cal dir que dins el Lobby per la independència totes les antenes estan en estat d'alerta%

Guerra bruta del PP contra l'oposici�

Wed, 23 May 2007 12:39:25 +0200

Reproduït de www.tribunamallorca.org

Palma · 22/05/2007El PP ha iniciat una campanya de guerra bruta contra l’oposició, que s’afegeix la desenvolupada durant els darrers mesos contra líders polítics i socials d’esquerres. Si l’altre dia era el PSOE el que denunciava la retirada de cartells d’Aina Calvo per part de membres d’una empresa concessionària de neteja (fent servir la furgoneta de l’empresa, però amb els rètols tapats) i ahir es produïa l’atac contra la furgoneta d’un militant del Bloc de s’Arenal, avui la coalició d’esquerres ha denunciat que des de l’inici de campanya el govern municipal del PP ha posat traves als actes i la publicitat electoral del Bloc per Palma i d’altres partits. Eberhard Grosske, candidat a batle de Palma considera “inconcebible que es parli de democràcia i igualtat de tots els partits davant la contesa electoral quan el PP es pot permetre fer una despesa electoral exagerada i que no hi hagi cap control eficient dels diners que es gasten a la campanya”. Nanda Ramon, número dos de la llista del Bloc per Palma, denuncia la retirada de pancartes i cartells del Bloc a Palma i recorda que “durant les campanyes electorals, la institució municipal té l’obligació de vetllar perquè els ciutadans puguin rebre la informació que els partits s’esforcen a transmetre a la ciutadania”. Ambdós candidats consideren que “el PP no compleix amb aquest mandat democràtic, la seva publicitat i els actes que convoca tenen un cost molt més elevat del que té previst la normativa electoral”. Per altra banda, Ramon i Grosske denuncien que Cirer ha actuat més com a candidata del PP que com a batlessa de tots els ciutadans de Palma. Els candidats del Bloc volen expressar la seva protesta per les traves que el PP de Cort ha posat, encaminades a impedir el normal desenvolupament de la campanya electoral. La coalició denuncia que no s’han facilitat cadafals ni punts de llum als partits. Fins i tot a alguns llocs, com a la Plaça Alexander Fleming els focus estaven apagats. El Bloc considera que la despesa que això suposa per a l’oposició és completament injusta si es compara amb els desmesurats diners que es gasta el PP, a la vista de tothom. A més, el Bloc du temps denunciant la instal·lació il·legal de tanques publicitàries en terrenys rústics del cinturó rural de Palma i a àrees protegides com el Carnatge o ses Fontanelles. En aquest sentit, segons la coalició, s’han incomplit acords municipals del darrer any i se n’han continuat instal·lant moltes més. El Bloc considera curiós que la major part d’aquestes tanques il·legals siguin publicitat institucional i del PP. Els candidats constaten que des de fa un any i mig s’estan instal·lant aquestes tanques per promocionar la campanya electoral del PP, generant un greu impacte paisatgístic i un possible frau a les arques públiques. Segons el Bloc, les tanques necessàriament han de comptar amb un projecte d’instal·lació que garanteixi la seguretat estructural i la correcta ubicació. Per a la coalició, “la visió tercermundista que suposa aquesta contaminació visual perjudica greument la imatge turística donant una imatge de Mallorca que no ens podem permetre. És per això que impulsarem ordenances de regulació i d’ambientalització paisatgística de tota la publicitat tal i com ciutats de primer ordre com Barcelona o Sao Paulo ja s’han plantejat”.

Francesc-Marc �lvaro: "La concentraci� de poder socialista �s tan alta que hi ha un problema de manca de contrapesos"

Wed, 23 May 2007 12:13:11 +0200

www.tribuna.cat

22/05/2007 · Barcelona
Francesc-Marc Álvaro critica, en un article al setmanari El Temps, la concentració de poder que té el PSC al Principat. El periodista creu que el gran assumpte d'aquestes eleccions als ajuntaments catalans és "comprovar si el PSC encara pot expandir-se més o ja ha tocat sostre", i a la vegada, "mesurar la capacitat de resistència de CiU, ara que ja no disposa del govern de la Generalitat".

Álvaro recorda que a Catalunya, "els socialistes controlen quasi totes les administracions de més pes i prenen les decisions sobre la major part de població". Per exemple, "el PSC presideix la Diputació de Barcelona, màquina que reparteix molts diners i que, en canvi, es mou en una gran opacitat. Aquí, com en més llocs, ICV i ERC són simples comparses". En aquest sentit, afirma que "la concentració de poder socialista és tan alta que hi ha un problema de manca de contrapesos". Álvaro creu que "una democràcia sense contrapesos és deficitària i tendeix a ofegar la dissidència si no de grat per força". Ho veiem, diu el periodista, "cada dia a la València del PP" i "ho veiem també a Barcelona amb un PSC asfixiant".

Álvaro assegura que això que està passant a Catalunya "no havia passat mai", ja que "durant els anys de Jordi Pujol, la tensió entre PSC i CiU forçava la vigilància mútua i obria escletxes". En canvi, "ara, els socialistes fan i desfan a pler". És per tot això que el periodista conclou l'article amb la següent afirmació: "Per salut democràtica, caldria que, al Principat, els socialistes reculessin un bon tros el dia 27 de maig".

Imprimeix · Envia a un amic · Crea PDF

JosepM� Pascual: no cal que ERC tingui el 75% de representaci� per liderar un proc�s d'independ�ncia.

Wed, 23 May 2007 11:56:09 +0200

http://www.tribuna.cat/

Josep M. Pasqual: "No és necessari que ERC obtingui un 75% de representació per liderar el procés d’independència. N’hi ha prou amb un 33%"

I de vegades, succeeix el contrari, “que el vot independentista decreix”. Pasqual recorda, en un article a El Punt, que en les últimes dècades, hem assistit a l’assoliment de la independència de diversos estats del continent europeu: “S’han fet independents per diversos camins, però sempre per la via democràtica. No es tracta de comparar cap cas amb el de Catalunya, però el fet de no comparar-los no significa haver-los d’ignorar”. Els processos d’independència no només són possibles, “sinó que són realitats”, afirma el periodista.

Recentment, s’ha produït en les eleccions escoceses la victòria de l’SNP i un independentista, Alex Salmond, ha estat investit primer ministre d’Escòcia. En aquest sentit, afirma que “amb aquest pas, Escòcia no ha assolit la independència, però sí que ha fet un pas endavant, almenys, que aproxima l’extrem de illa encara britànic al referèndum sobre l’autodeterminació”.

A Catalunya, ens apropem a unes eleccions municipals i, de moment, a través de les enquestes, “sabem que no les guanyarà el partit (ERC) que actualment representa l’independentisme”. No només no les guanyarà en conjunt, sinó que “tampoc en cap capital de província, ni, possiblement, en cap capital de vegueria”. I a Barcelona “ERC podria assolir només un 10% dels vots, amb una lleugera davallada”.

Pasqual recorda que en les eleccions al Parlament de Catalunya ERC va obtenir-hi un “15% dels vots”. Pasqual creu que “en una democràcia basada en el sistema de partits, no hi ha gaires alternatives, o cap, per fer política” i que “la independència política haurà d’arribar a través dels partits, en concret dels independentistes”. Però, “que ningú no s’enganyi: “no és necessari que ERC, en el nostre cas, obtingui un 75% o més de representació per liderar el procés d’independència. N’hi ha prou amb un 33%”; el mateix que ha necessitat Alex Salmond. La qüestió, per tant, “no és encertar l’estratègia de la independència, sinó, de moment, encertar l’estratègia del 33%”. En números rodons, a Catalunya, “un milió de vots, els mateixos que van fer Jordi Pujol president de la Generalitat molts anys. És a dir, que estem a mig camí d’engegar”.

Continua el linxament medi�tic contra els mossos

Wed, 23 May 2007 11:40:08 +0200

http://www.tribuna.cat/

Notícies

Destacada

El circ mediàtic i polític contra els Mossos

22/05/2007 · Miquel Sellarès, president del Centre d'Estudis Estratègics (CEEC)
Catalunya té un problema molt seriós. Després de dècades d’una certa democràcia espanyola, no té sentit d’Estat i el seu principal repte no és l’enemic exterior, que també, sinó la manca de capacitat i estratègia nacional per defensar els eixos fonamentals de la seva construcció nacional. L’autoodi, els complexos i l’autoflagel·lació sembla ser la nostra manera de fer.
Fa uns mesos es va posar en qüestió la immersió lingüística. Després, i no per casualitat, s'ha intentat i s'intenta destruir l'espai comunicatiu català, amb l'objectiu de desprestigiar el seu vaixell insígnia, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, amb campanyes contra la seva financiació pública. I ara, fa unes setmanes, els toca el rebre als Mossos d'Esquadra, la Policia de Catalunya. I si en el cas de la immersió lingüística, la societat, la classe política i els mitjans de comunicació van reaccionar amb fermesa, en el cas de TV3, aquesta unanimitat ja es va debilitar. L'estratègia de l'Estat i dels poderosos mitjans de comunicació privats van debilitar, per tant, aquest espai, tot i la defensa de la societat civil compromesa i d'una part de la classe política.

Què ha passat amb els Mossos? Quin és el seu pecat original? Que van sorgir d'una societat acomplexada en el tema de la seguretat i d'una classe política que li va costar anys entendre la importància de tenir una part del poder polític, el coercitiu, i que aquest era un eix irrenunciable de la sobirania i la construcció nacional.

No per casualitat, abans del circ mediàtic i polític d'aquests dies, el PP i Ciudadanos van demanar que s'ajornés el desplegament dels Mossos un o dos anys. Amb coherència i responsabilitat, el Govern d'Entesa no ho va acceptar, i tampoc, per patriotisme, CiU, derrotant conjuntament la proposta de PP i Ciudadanos. Però el punt de mira estava i està centrat en els Mossos. La crònica de la Brunete Mediàtica de Tribuna Catalana ho ha explicat, quant a la premsa i mitjans de comunicació espanyols. Tenen carta blanca i tot s'hi val, contra la Policia de Catalunya. Els Mossos són el seu objectiu, perquè mai no han acceptat la seva existència i sobirania.

Ara, el que no podíem esperar és que una part de la nostra premsa, i fins i tot TV3, amb el circ mediàtic de Josep Cuní, entrés en aquesta frivolitat i irresponsabilitat. Això és greu i no es pot entendre d'uns bons professionals d'Els Matins de TV3 i d'altres programes de la cadena. Caldria que, de tot plegat, se'n fes un recull àudiovisual per passar-lo a l'Escola de Policia de Catalunya, perquè els futurs policies sabessin què els espera, ja que veurien com se'ls exigirà allò que no es va fer, per covardia o coincidència, amb els cossos i forces de seguretat de l'Estat, o que no es fa amb cap altra policia de l'Europa occidental.

Però això fins i tot pot arribar a ser bo, perquè la nostra policia ha de ser diferent i, ja que se li exigeix, i perquè va implícitament en ells des de la seva creació, pot arribar a ser la policia més transparent del món, com s'ha demostrat aquests dies amb l'actuació d'Afers Interns, amb els comandaments policials i polítics, que han donat la cara i han sofert un assetjament mai acceptat per cap altra policia. La nostra policia ja és madura, ha passat la revàlida.

Però la nostra societat i els seus poders mediàtics, públics i privats, haurien de reflexionar. Construir institucions nacionals costa anys. Destruir-les, o desprestigiar-les, es pot fer amb molt poc temps.

Amb tot, tenim més de 12.000 homes i dones joves, policies preocupats per la imatge de la seva feina i el seu servei a la societat, però que no accepten ser carn de canó de maniobres desestabilitzadores polítiques o irresponsables, i tenen la voluntat d'esforçar-se, enllestir el desplegament a tot el Principat, construir en els propers 4 o 5 anys un cos policial de 18.000 efectius, que són i volen ésser la Policia de Catalunya amb majúscules.

I si un petit tant per cent d'aquests professionals s'equivoquen o delinqueixen, caldrà que siguem extremadament rigorosos amb ells, i apartar-los del servei públic. Però tenen i han de tenir el dret de la presumpció d'innocència i el policia, quan actua, des de la comissaria o des del carrer, ha d'estar segur que té al darrere les institucions i la societat.

Ai d'aquella policia que desconfia de que les seves institucions i la seva societat li pugui donar l'esquena.

Vicent Partal: Votar, tamb�, contra les enquestes

Mon, 21 May 2007 10:33:09 +0200

www.vilaweb.cat.-

En campanya electoral les enquestes afecten l'opinió pública. Especialment perquè creen un desànim o una eufòria, a vegades no justificats. És el cas, per posar-ne dos exemples concrets, de les eleccions a les Corts Valencianes o a l'Ajuntament de Barcelona. És cert que l'aparició, aquest cap de setmana, de dues enquestes que pronostiquen el canvi a València ha alleugerit la pressió, però a Barcelona, a efectes demoscòpics, no es mou ni un full i els enquestadors ja es permeten fins i tot d'opinar sobre el futur d'una força tan essencial com CiU, ignorant, segons que sembla, que som els ciutadans qui decidirem diumenge amb el nostre vot.

Les enquestes marquen tendències i, en aquest aspecte, són interessants i normalment indiquen un estat d'opinió més o menys generalitzat. Però també intervenen en el procés que diuen que analitzen. Especialment quan no són netes ni imparcials, que és gairebé sempre. És una mica aquell efecte quàntic, segons el qual l'observador altera la realitat pel sol fet d'observar-la. Més o menys, i salvant les òbvies distàncies entre la política i la ciència.

Al País Valencià les enquestes, especialment la del CIS, van desanimar molta gent. Tanmateix, segons la lletra menuda de l'enquesta mateixa, la cosa no era tan clara. La del CIS, per seguir l'exemple, partia d'una base estadística de votants del PP més gran que no el nombre de vots que aquest partit va aconseguir fa quatre anys i reclamava com a base el vot a les eleccions espanyoles i no el vot a les eleccions valencianes. No sembla lògic, i evidentment això distorsiona el resultat en favor dels populars, però l'impacte del titular gros ja anava bé: Camps guanyarà. Divendres i diumenge, tanmateix, van aparèixer dues enquestes diferents i l'ànim tornava a l'esquerra. Amb precaució, això sí, perquè l'una era encarregada per una fundació del PSOE i l'altra pel diari més pròxim a aquest partit. Ens en podem fiar? Tant com de les que diuen que el PP arrasarà. Això és: ni sí del tot ni no del tot.

Especialment perquè tots sabem què és la cosa més important. Qualsevol anàlisi seriosa del procés polític valencià posa en relleu que l'abstenció de l'esquerra és molt alta i que, per tant, la variable més important és la d'aconseguir, o no, una alta participació, al voltant del 75%, que és allò que podria posar el PP contra les cordes i portar Ignasi Pla a la presidència de la Generalitat. I per això hem de ser conscients que únicament si acudim en massa a votar diumenge hi haurà la possibilitat d'un canvi polític. És així de senzill i de poc sofisticat. Adormir la campanya donant per inevitable el triomf del PP és una estratègia que afavoreix Camps i prou, però la derrota del candidat del PP no sols no és impossible sinó que és factible. A condició que els votants de l'esquerra i del nacionalisme no deixen passar una altra oportunitat de llarg, diguen què diguen les enquestes.

Una cosa semblant passa a Barcelona. Com deia fa uns quants dies Vicent Sanchis, arreplegant el comentari d'un dirigent del PSC, els socialistes es pensen que si presentaren un sofà també guanyaria. Fa prop de trenta anys que això és així i la Casa Gran comença a semblar perillosament una monarquia hereditària socialista (sense arribar als extrems de Corea del Nord). Cal recordar, tanmateix, que tan sols ho serà mentre els votants ho vulguen. La inevitabilitat de la victòria del PSC que les enquestes insisteixen a remarcar una vegada i una altra no és un designi diví ni ha de ser eterna. En el cas barceloní, a més, les enquestes solen fallar molt. Ni van encertar la gran pujada de Clos ni el seu ensorrament, per posar un exemple recent.

Però en aquest cas hi ha un component encara més sorprenent: la utilització de les enquestes per a pronosticar, més enllà de les eleccions, la mort política de CiU. Sense que la gent haja votat encara, assistim (jo, estupefacte) a tot d'articles i fins i tot d'editorials com el d'El Periódico d'ahir anunciant la fi de la federació nacionalista i repartint les restes del cadàver. Jo no sé què passarà diumenge, però em fa l'efecte que hi ha qui vol córrer massa. És evident que CiU molesta molt, especialment el Partit Socialista. Però és igualment evident, o més encara, que aquest país necessita una CiU forta, que no es pot permetre que el centre i la dreta es queden sense una referència nacionalista i en mans únicament de l'espanyolisme. En aquest sentit l'assetjament descarnat i salvatge als convergents que propicia en aquesta campanya l'entorn del PSC no és de cap manera innocent, ni circumstancial, sinó que representa un projecte clar a llarg termini, que és el mateix que sempre han tingut i que consisteix a marginalitzar tant com siga possible el nacionalisme. Però aquest assetjament també té una part, molt concreta, de circumstància. I és que Hereu no les té totes sobre els resultats de diumenge, i el model de CiU que representa Xavier Trias és el que molesta més els talibans del carrer de Nicaragua. Per això han maldat tant per no deixar ni una fissura respirable, sense ni esperar a saber si diumenge Barcelona continuarà en les seues mans o no.

Siga com siga, diumenge 27 la cita és amb les urnes i no pas amb les enquestes. I és això que importa. No es governa a cop d'enquesta, ni l'enquesta pot substituir les decisions dels ciutadans.

Dit això, si les urnes confirmen allò que ens diuen les enquestes direm enhorabona als enquestadors, o als orquestradors. Però ja sabem que, si s'equivoquen, com ha passat tantes i tantes vegades aquests darrers anys, les oblidarem ràpidament i llestos. Ells juguen també amb aquesta seguretat: ningú no els reclamarà mai cap responsabilitat, encara que el seu paper siga decisiu a l'hora de dissenyar la campanya i la seua influència, innegable, també a l'hora de votar.

Vicent Partal director@vilaweb.cat

El Bloc fa una crida als abstencionistes per evitar un nou govern 'corrupte' del PP

Sun, 20 May 2007 22:22:36 +0200

http://www.lobbyperlaindependencia.org

Reproduït de www.diaridebalears.com

Barceló insta a activar els abstencionistes per evitar un nou govern «corrupte» del PP

Grosske vincula la campanya del PP i el palau de Matas amb el «retorn» d'empresaris afavorits

Els candidats, amb Biel Barceló, acabaren l'acte central del Bloc a l'escenari i onejant les banderes verdes. Fotos: T.AYUGA.

J.TORRES.Palma.Els principals candidats del Bloc, entre ells l'autonòmic Biel Barceló, instaren ahir els seus seguidors a activar els abstencionistes per evitar un altre govern «corrupte» del PP. Els missatges en contra de la corrupció i la destrucció del territori i les crítiques a PP i a UM predominaren ahir en el míting central de la coalició integrada per PSM, EU-EV i Esquerra, seguit per un miler de persones a l'Auditòrium. Barceló, que pujà a l'escenari sentint crits de «president, president», fou l'únic que també llançà crítiques als socialistes. «Pareix que no volen guanyar!», arribà a dir el candidat, qui anuncià que enviarà una carta a Rajoy i a Zapatero, aprofitant la seva presència a Palma, per demanar-los que deixin de «maltractar» Balears.

Com la resta de candidats, Barceló contraposa l'«honestedat» del Bloc a la «corrupció» i al «clientelisme» de PP i UM. «Els candidats del Bloc som els únics que hem fet públic el nostre patrimoni. Què espera Matas a fer-ho», sentencià. I, per primer pic, posà tres condicions prioritàries a un pacte amb PSIB i UM: foment de la llengua i la identitat pròpies; solució al problema de l'habitatge i protecció del territori. «Allò que no farem aquests quatre anys serà embrutar-nos les mans», afirmà Barceló. El candidat reiterà que no pactarà amb qui permeti la corrupció i recordà que Matas havia promès habitatge i «es fa un palau».

Fou el cap de cartell a Palma, Eberhard Grosske, qui relacionà la campanya «obscena» i «pornogràfica» que fa el PP amb el «retorn» dels favors que aquest partit hauria fet a empresaris durant els darrers quatre anys. Fins i tot arribà a insinuar que el mateix hauria passat amb el palau que s'ha comprat el president del Govern i candidat del PP, Jaume Matas, a qui instà a donar explicacions. Les referències al palau del president Jaume Matas foren constants en els discursos dels candidats. El primer a fer-hi referència fou el número quatre al Consell, Joan Lladó, qui advertí que «Matas no ha fet política d'habitatge. S'ha fet un habitatge de la política». Lladó denuncià que a Mallorca «som campions mundials de corrupció» i avançà que el Bloc suposa la fi de la política d'infraestructures que es decideix en restaurants del passeig marítim, en dinars de polítics, empresaris i periodistes.

«No ens dedicam a la política per tenir un palau o jugar amb camions de grava», afegí la candidata al Consell, Joana Lluïsa Mascaró, una de les veus més crítiques amb UM. «No som com ells. No estam en política per fer calaix ni per deixar-ne fer», recalcà la cap de cartell insular, qui defensà el Bloc com a alternativa a la corrupció. «Els de la guerra de l'Iraq són els mateixos que tenen declarada la guerra al territori. A aquells els vàrem treure defora. Dia 27 hem de treure defora aquests», recalcà el número tres autonòmic, Miquel Àngel Llauger, qui demanà el vot per al Bloc per «sortir del malson» i es comprometé a treballar per la «felicitat» dels mallorquins a partir de dia 28.

L'augment espectacular del patrimoni de Matas: un fet habitual dins el PP

Sun, 20 May 2007 22:01:44 +0200

www.lobbyperlaindependencia.org.-

I què espera la Fiscalia a actuar amb Matas?

Reproduït de www.elpais.es

El líder del PP en Castellón, imputado por delito fiscal, cuadruplica su patrimonio en cinco años

El líder del PP en Castellón, Carlos Fabra, cerró su ejercicio fiscal en 1999 con un patrimonio cuyo valor catastral era de poco más de 150.000 euros. En 2004, ese valor se había cuadruplicado y ascendía hasta 646.440 euros, según consta en la documentación remitida por los peritos al Juzgado número 1 de Nules, donde se investiga al presidente de la Diputación de Castellón por los presuntos delitos de tráfico de influencias, cohecho y un posible fraude fiscal. La documentación, que abarca más de 2.500 folios, incluye también los datos relativos a sus declaraciones de renta que, en todos y cada uno de los cinco años, le salieron a devolver, en cantidades que oscilan entre los 1.600 y los 4.200 euros.

Durante 1999 Fabra ingresó en 94 cuentas bancarias 600.000 euros cuya procedencia no pudo justificar

La noticia en otros webs

webs en español
en otros idiomas

Las cinco declaraciones de renta de esos años fueron negativas y le devolvieron cantidades entre 1.600 y 4.200 euros

El presidente de la Diputación de Castellón siempre ha negado un incremento patrimonial injustificado

Carlos Fabra vio incrementado su patrimonio de 150.000 a 646.440 euros entre los años 1999 y 2004

El origen de la investigación a Carlos Fabra es la denuncia de un empresario, Vicente Vilar, que le acusó de cobrarle "cantidades millonarias" por mediar ante la Administración para tratar de agilizar autorizaciones para la fabricación de productos fitosanitarios. El juzgado abrió el caso de oficio ante la posible comisión de varios presuntos delitos contra la Administración pública. Poco después, la Agencia Tributaria presentó otra denuncia por un posible fraude fiscal por las irregularidades detectadas en la declaración de la renta de 1999. La posible vinculación entre el tráfico de influencias y el delito fiscal llevó al juzgado a unir las investigaciones y a ampliarlas a cinco ejercicios fiscales, tal como solicitaron la acusación popular, representada por la Unión de Consumidores (UCE) y la fiscalía anticorrupción, que se hizo cargo del caso.

Pese a que la investigación se inició hace más de tres años, los continuos cambios de fiscal y de juez, así como los recursos presentados por el propio Fabra contra todas las decisiones judiciales, han provocado que aún no se haya determinado la apertura del juicio oral. Tras todo este tiempo "bajo sospecha", Carlos Fabra anunció su decisión de volver a presentarse como número tres en la lista del PP de Castellón, puesto que puede permitirle revalidar su puesto en la presidencia de la Diputación castellonense, en el caso de que los populares obtengan el mayor número de diputados en la provincia.

El valor catastral de los bienes nada tiene que ver con el valor real de los inmuebles aunque, en este caso, sí sirve de referencia para revelar la magnitud de un índice de incremento patrimonial. Castellón no registró en esos cinco años ninguna revisión catastral que justificara el incremento del valor de los bienes que el líder del PP ya tenía en 1999. La variación se fundamenta, además, en la adquisición de inmuebles que, en algunos casos, Fabra compró como bien ganancial.

El presidente de la Diputación de Castellón siempre ha negado la existencia de un injustificado incremento patrimonial. De hecho, poco después de que estallara el conocido como caso Fabra, él mismo facilitó una lista de sus bienes, aunque no aportó el valor de los mismos y simplemente argumentó las variaciones en su capacidad de endeudamiento. De hecho, en la documentación que obra en el juzgado aparecen datos relativos a sus deudas que, por ejemplo, de 2002 a 2003 se incrementaron en cerca de 300.000 euros cuando ésta ya eran de más de 600.000. Es decir, Fabra debía a los bancos más de 900.000 euros cuando sus rendimientos de trabajo se limitaban a poco más de 88.000 euros.

En la documentación que ahora han remitido los peritos al juzgado aparecen los datos relativos a su patrimonio. Carlos Fabra acabó el ejercicio fiscal de 1999 con cinco parcelas en la urbanización La Coma, de Castellón, un inmueble en el pequeño municipio de Culla y dos viviendas, una de ellas en Castellón y, la otra, en el municipio castellonense de Forcall, según la documentación a la que ha tenido acceso este periódico. El valor catastral de este patrimonio era de poco más de 150.000 euros, aunque sólo una de las viviendas, la de Castellón, ya estaba valorada en 126.000 euros.

En 2004, según la información que consta en los archivos públicos, la misma vivienda de Castellón había incrementado su valor en apenas 10.000 euros. El resto de bienes, hasta alcanzar los más de 660.000, corresponden a una casa en la urbanización Les Platgetes, en Oropesa, un piso en la Plaza de Las Salesas, en Madrid, la casa de Culla y otra vivienda que heredó de su madre, también en Castellón.

La diferencia entre el valor catastral y el valor de adquisición de los bienes queda patente en la misma documentación donde figuran, entre otras, las dos cantidades relativas al piso de Madrid. Mientras que el valor catastral del mismo se sitúa en los 170.000, el valor de la compra se fijó, según los documentos, en 901.000 euros.

El sueldo y los rendimientos de trabajo de Carlos Fabra no son escasos pero chocan con la rentabilidad que de ellos obtiene, tal como refleja el incremento patrimonial. Además, tal como señalan los documentos, las declaraciones presentadas entre 1999 y 2004 le salieron a devolver. Según la documentación de "trascendencia tributaria" obtenida por los peritos en las bases de datos de contribuyentes, el presidente de la Diputación de Castellón obtuvo en 1999 retribuciones por un total de 73.136 euros. Por este ejercicio fiscal, Hacienda le devolvió 2.783 euros que, según su declaración, correspondían a la cuota diferencial. En 2000, sus rendimientos de trabajo alcanzaron los 78.618 euros y la cuota diferencial se fijó en 1.611 euros. Al año siguiente, Carlos Fabra apenas aumentó sus rendimientos de trabajo en 1.000 euros y su declaración exhibe que la cantidad a devolver fue de 2.246 euros. En la mayoría de los casos, el líder del PP de Castellón no percibió estas cantidades sino que las compensó con el pago que debía efectuar su esposa, a la que la declaración sí le salía positiva.

Los ingresos por trabajo obtenidos en 2002 se incrementaron hasta 83.636 euros, mientras que éste fue el año, de los cinco investigados, que más dinero le salió a devolver ya que la cantidad se fijó en 4.230 euros. Algo menos, 3.109 euros, fue lo que percibió en 2003 después de declarar unos rendimientos de trabajo de más de 88.000 euros, mientras que en 2004 percibió 3.286 de devolución de Hacienda con unos ingresos declarados de 91.304 euros.

La declaración correspondiente al ejercicio fiscal 2004 también incluye otro tipo de ingreso, según señala la documentación, procedente de Loterías y Apuestas del Estado. Carlos Fabra obtuvo, entre septiembre y noviembre de este año, dos premios que alcanzaron un total de 16.261 euros.

Una enquesta de la Universitat de Val�ncia d�na moral al PSPV-Comprom�s

Sun, 20 May 2007 21:59:14 +0200

www.tribuna.cat.-

Una enquesta de la Universitat de València dóna moral al PSPV-Compromís

18/05/2007 · València

Una de les claus en tota contesa electoral és minar la confiança de l’enemic. Cada partit i poder fàctic fa anar les enquestes com més li interessen i, fins ara, el PP del País Valencià havia marcat la pauta: el CIS, El Mundo, la SER, La Vanguardia... tots donaven a Camps una majoria absoluta encara més còmoda que la de fa quatre anys. Ara, una enquesta preelectoral de la Universitat de València pronostica que el PP perdrà la majoria absoluta, mentre que el PSPV obtindrà entre 41 i 45 escons i el Compromís pel País Valencià, entre 8 i 10.
En aplicació del nou Estatut valencià, enguany hi haurà 10 escons més en joc a les Corts, és a dir, un total de 99, amb una majoria absoluta situada en els 50 diputats. Amb aquest canvi de barem, el PP tan sols obtindria el 44,1% dels vots, que es traduiria en 45-49 escons (actualment, Camps suma 48 regidors i 47,9% del suport). El PSPV pujaria de forma espectacular, de 35 a 41-45 vots, augmentant la confiança electoral del 36% fins al 39.6%. La suma d'EU+Bloc de fa quatre anys va acumular l'11,31% del suport electoral (6,45% EU i 4,77% el Bloc), una xifra similar a la que preveu l'enquesta: 11,2%, que es traduiria en 8-10 escons.

El catedràtic d'Estadística de la UV José Miguel Bernardo, responsable de l'enquesta -encarregada per la Fundació Societat i Progrés, afina al PSPV-, ha dit a VilaWeb que, de totes maneres, el resultat final de les eleccions dependrà, en gran mesura, del nivell d'abstenció.