Climent Picornell
http://jcmllonja.balearweb.net
Hipocondria, feng shui i amor. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/72633-texans.jepg.jpg" border="0" /></div><div> </div><div><br /></div><div>Hipocondria, Feng shui i amor</div><div><br /></div><div>A un hipocondríac com un servidor només li faltava un curs de Feng shui per acabar convertit en un paranoic, però de veritat, que el segueixen de bon de veres. Diuen, però, que els hipocondríacs som gent sensible, massa i tot, intel·ligent, no tant, crec, i que sofrim en silenci les nostres pors reals o imaginàries, temerosos que, al cap i a la fi, tenguem raó. M'ho recorda Joan-Pere Viladecans.</div><div>Els meus millors amics són també hipocondríacs, escrutadors per Internet -com vostè eh?- de les més rares malalties de les quals, inequívocament, en tenen símptomes clars i fatals. Internet fa que, quan anem al metge, indubtablement, en sapiguem més que ell, que desconfiem d'ell i comencem una deriva per consultes i consultes que tanmateix no ens diuen el que volem sentir. Un ja ha superat la fase de la lectura de la lletra menuda, cada dia més menuda, de les contraindicacions dels medicaments que acaba prenent, això sí, en dosis homeopàtiques.</div><div>Amb aquestes estàvem quan se m'acudí pensar si tots els mals no vendrien de “les discordances i bloquejos en el meu espai personal” que és el que estudia el Feng shui. Per això me vaig matricular a un curs, no fos el cas que perquè la taula-escriptori o el meu llit tenguessin una porta a l'espatlla o que la proximitat de cementeris, tanatoris, funeràries, edificis en runes o, ai las!, zones relacionades amb memòria negativa fossin la causa profunda dels meus mals diversos i inexplicables.</div><div>Primera classe: distingir entre la voluntat del cel, el camí humà i la sort de la terra. Me fan fer capficos dins el passat, dins la meva capacitat per generar canvis i en l'impacte de les lleis naturals que l'entorn projecta sobre el ser humà, és a dir, sobre un servidor de vostès. Això darrer me sonava a Psicogeografia tema sobre el que vaig fer la meva farewell lesson d'acomiadament de la Universitat. És, però, el Feng shui, el paradís dels hipocondríacs ja que diu que l'aire que respires, el lloc on dorms, els elements que te rodegen, la història, la memòria actuen com un corrent directe damunt la teva vida. La primera etapa passa per eliminar les discordàncies en el nostre espai personal, on normalment acumulam desordre, objectes inservibles... Ai! Ai! Servidor, que pateix també, com no podia ser d'altra manera, la síndrome de Diògenes, ca meva és una acumulació obsessiva de tot el que ha tengut significat en la meva vida, es va veure en la disjuntiva de classificar i netejar tot l'entorn casolà. I havia de tirar, tirar i tirar objectes i coses cada una d'elles com si m'arrabassassin un extremer. Jo que pensava que bastava amb canviar el meu llit d'orientació.</div><div>Tot anava encaminat a a aconseguir, me deien, el “buit positiu” anhelat pels practicants de la meditació transcendental o el mindfullness. Quan m'explicaven tot això me va venir una bavarada de fum de sàndal i l'olor enganxosa del pàtxuli de quan era hippie i sobretot quan m'explicaven que en la vida hi ha quatre protectors: la tortuga negra, l'au fènix roig, el tigre blanc i el dragó verd... Vaig fugir escapat. Jo sols volia descobrir si el meu entorn proper podria ser sostenible i respectuós amb la meva vida i la meva salut, tan malmenada, segons m'indicaven les meves recerques pel Google d'Internet.</div><div>Acab, com tantes altres vegades, al meu psiquiatre de capçalera: “Miquel me passa això!”. “Ja te vaig dir Climent” me respon “ que el que a tu te passa és que tens un desig desaforat de que t'estimin. I els tens cobert. Què més vols? Au, fuig, beu molta d'aigua i camina una hora cada dia!”. Me'n vaig a consultar quina classe d'aigua és la més convenient, no fos cosa me fes pedres als ronyons.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139766
Wed, 07 Feb 2024 11:25:32 +0100Dalt del turó amb paciència, cul, pigota i cuc de s'orella<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Image-53CFC66225D711DA%20figa%20de%20moro.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb paciència, cul, pigota i cuc de s'orella</div><div><br /></div><div>Per foravila són dies de boires baixes, de roades intenses, però de sequedat a la terra perquè fa temps que no ha plogut. Ve el moix gros amb un braç ferit coixeu-coixeu. Avui podaré les moreres bordes, necessitarem bones ombres aquest estiu que vendrà.</div><div>Han passat les festes de Nadal i Cap d'any, han vengut els Reis, i ens encaminam cap a Sant Antoni que, com sabeu, és un bon sant i qui té un dobler l'hi dona. Perquè? Idò perquè mos guard s'animal tant si es de pèl com de ploma. Del torró i les coques de Nadal hem passat a torrar el porquim als foguerons, de cantar nadales a fer gloses al fum del caliu. “Vaig tenir sa paciència / de fer-li d'agenollat. / I es temps que feia es pecat / pagava sa penitència”. </div><div>Sent parlar d'agricultura regenerativa que implicarà no llaurar i recuperar la vida del sòl, sense química, amb ramaderia extensiva, per retenir el Carboni. No ho entenc molt però dos 'tractorers' que llauren moltes quarterades, en parlen, com una de les futures decisions de la Unió Europea, la mateixa que ara els envia subvencions per a l'agricultura convencional. Si és veritat serà tot un canvi de mentalitat per a la majoria de pagesos avesats als adobs químics i al Rondup.</div><div>Na Meca solia dir al seu home: “T'agrad?” I l'home responia: “Jesús! Grata!” L'home es morí però ella duia encara el foc colgat. “Prop dels homes sent una rampa...” Li va dir na Joanaiana Meca al metge. “Quants d'anys teniu?” “N'he fet 92”. “Això és reuma!” Li dictaminà el doctor. Això ho conta n'Arnau Malclós al cafè, i a una taula de devora, tot sol, hi seu en Gori de Son Malondra. Conten que en Gori es va casar amb la seva primera dona, molt guapa, i un dia la va trobar colgada amb un altre. Li va assajar sa barriguera de s'ase i la va ferir fort. En un món on la violència masclista era tolerada, els jutges el condemnaren a poca presó per haver ferit una 'adúltera'. Es tornà a ajuntar amb una dona molt lletja, lletja de tot. I sempre deia el mateix: “A sa meva dona, sa cara li guarda es cul”. Però també li fugí, i quedà escalivat i ben escalivat quan la va anar a cercar a ca sogra i trobà els forrellats posats. El mir, sempre fa mala cara, també li deu guardar el cul a ell? “Què no era un poc figa flor, ella?” demana en Toni Gustà, “Figa flor? Se devia semblar a sa raça, diuen que son pare de viu que era clavava ses tatxes per sa cabota”.</div><div>Trob na Maria Quarterona preocupada per la situació internacional, les notícies de les guerres la posen nerviosa. “No ho trobes Climent que anam malament? De totes maneres munpare, al cel sia, solia dir :'Qui té hort i porc, tot l'any té un bon conhort'. Mentre poguem anirà bé”. “Alerta amb menjar massa porc, el colesterol vos pujarà”. Es ver avui en dia qui no té bony, te bua. Pens en la sentència que vaig llegir d'Aldous Huxley: “La medicina ha millorat tant, tant, que avui en dia és molt difícil trobar gent sana”. Però vaja tampoc hem de mirar tant prim amb el menjar, no hem de fer juntes de canterano! “Saps que passa” me diu “que es meu homo te tanta gana que se menjaria un al·lot mort de pigota!” Na Quarterona xerra fort, però molt, i ho repeteix tot, fins al punt que t'arriba a fer el cuc de s'orella malalt. Devora noltros en Miquel Comparer que no diu ni piu en tot el temps. Em contaren que no li van bé ses coses i que passa rusca. Vaja! I quan un ho passa malament no té molta xerrera, ni més, ni pus.</div><div>Torn cap a ca nostra, dalt del turó, i me mir el petit poble encara amb els llums de festa, els meus veïnats hi tenen uns llums que s'encenen i s'apaguen com una caseta de fira. Passat Sant Sebastià ja hi guaitaran el Darrers Dies, la Quaresma i Pasqua Florida, no en sortim!</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139765
Wed, 07 Feb 2024 11:22:34 +0100Converses per la plaça Gomila, amb condó, Tito's i burgesia turística. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/28909-picture-30%20mudoy.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Converses per la plaça Gomila, amb condó, Tito's i burgesia turística.</div><div><br /></div><div>“Tenim tendència a pensar que la innovació tecnològica és una cosa complicada i només a l'abast dels grans científics i no és així, el llibre o la cadira en són exemples”. Ho diu en Joan mentre pujam per S'Aigo Dolça de camí cap a la plaça Gomila. “A Mallorca, per exemple, mai s'ha lloat el paper regeneratiu de la bombona de butà. És deixà d'emprar llenya i carbó per encalentir-se i cuinar, la qual cosa provocà que alzinars i garrigues poblassin de bell nou gran part del territori. O el condó! Que no el solen incloure en la història de la tecnologia, però va aconseguir frenar epidèmies, controlar la natalitat i potenciar la llibertat sexual. Per això, creure que els avenços tecnològics sofisticats salvaran la humanitat és equivocar-se. La solució està en coses més senzilles”. “En el condó?” Li dic jo. “No, home, no! Però sí en decréixer, en no consumir tant, en les nostres actituds!”</div><div>La plaça Gomila està estibada de gent. “Els Reis me dugueren el llibre de José Carlos Llop Gomila 70's, que en Llorenç Fluixà, de “Camper” li havia comanat. Una bona dosi de records”. En Jaume que és el més vell desgrana els seu sabers. “La vida nocturna d'aquells anys girava entorn d’una nodrida galàxia de sales de festes, bars i restaurants, la majoria concentrats a la plaça Gomila. D’entre tots cal destacar la discoteca Tito’s, situada a l’antiga casa de la família Gomila, “indianos” rics que la varen vendre i se’n varen anar per sempre a Santiago de Cuba, on tenien la casa principal. La sala era un espectacular balcó sobre la badia de Palma amb la Seu a l’horitzó. Paco Moyà, el seu director artístic, va ser capaç de contractar a artistes de fama mundial com Ray Charles, els Platters, Maurice Chevalier, Lionel Hampton, Tom Jones, Marlene Dietrich o Louis Armstrong, entre molts altres. Coses del turisme”. “Tu que ho has estudiat, que en dius?” Me demana en Paco. I me va sortir una perorata acadèmica: “El turisme ha modificat els contingents poblacionals de les Balears, induint una nova repartició territorial, ha provocat un ràpid canvi social, ha incidit fortament en els models de producció, provocant un abandonament del cultiu de la terra que ha passat a estar en “guaret social latent” en espera de ser urbanitzada, han perdut població activa les branques industrials menys relacionades amb l’activitat hotelera, tot passant per sotmetre la nostra naturalesa a un procés d’estrés ambiental per l’augment de la urbanització, la degradació del paisatge i, juntament, una transformació del sistema de valors dels residents, producte de l'estandardització del consum, i un procés galopant d’aculturació. És el preu que s’ha pagat per passar de pobres a rics”. “A mi però el que sempre m'ha interessat de tot aquest caliportal” és en Jeroni qui s'esbrava ara “és el d'esbrinar si, conjuntament a la transformació de la societat illenca, s'anava congriant el naixement d'una burgesia, val a dir "nova", associada al fenomen turístic, una burgesia que tendria el paper que es suposa tengueren les burgesies del segle XIX als països que comptaren amb ella. Aquesta mena d’ “èlit salvadora” havia de sorgir de l’empresariat turístic. Aquesta anomenada "Burgesia turística" hauria estat una classe que s'hauria hagut de formar amb molt poc temps i que no es sap molt bé si hauria assimilat el seu paper de classe enriquida-dirigent i tendria consciència del seu paper social, econòmic i polític. Una afirmació si que es pot fer, i és que aquestes noves classes empresarials turístiques i para-turístiques han esborrat la noblesa, els botifarres terratinents i els comerciants tradicionals com a classe dirigent, tret d’alguns epígons no del tot menyspreables”. “D'una opinió semblant era Josep Melià, el qual es referia a Mallorca com una societat incompleta, un país a mig fer, on ni tan sols era exacte que el poder econòmic fos traduïble en poder polític, com a Catalunya on els mateixos interessos de la burgesia donaven sortida política al sentiment catalanista. A Mallorca, en canvi, la desproporció de forces ha estimulat el colonialisme cultural i la castellanització". “Evidentment, Tito's no va ser el Liceu de Barcelona!”</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139764
Wed, 07 Feb 2024 11:20:50 +0100Jardins d'altri amb Kissinger, Twain, Semprún, Einstein, Padgett... Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/igor_mitoraj_ritratto.jpg" border="0" /></div><div><div>Jardins d'altri amb Kissinger, Twain, Semprún, Einstein, Padgett...</div><div><br /></div><div>Els Jardins d'altri cerquen dins el que han escrit els demés, de forma esburbada, sense malícia, ni estultícia, esper. Ressona, per l'estat del món, el cant bíblic: “Mort, on és la teva victòria?” “Penses en la mort?” li demanen a José Luís García Sánchez, respon: “No. Però ella sí que pensa en mi”. Diuen que Mark Twain va enviar un telegrama al diari que anunciava que era mort: “Les notícies de la meva mort són molt exagerades”. Henry Kissinger fa poc va morir, tenia ja cent anys, un actor polític del segle XX d'una fredor moral absoluta, ell solia dir: “Les coses il·legals les feim molt ràpidament, les inconstitucionals es torben un poc més de temps”.</div><div>A Juan Rulfo li demanaren si després de tantes entrevistes tenia ja les respostes estereotipades, sempre les mateixes. “No” deia “les respostes no les sé, les preguntes, sí.” Una resposta que no esperava és la que va fer Frederic de Prússia a Voltaire. Conten que quan Voltaire va anar a Leipzig a veure'l es va sorprendre dels nombrosos cartells i pintades insultant al poderós governant. Li ho comenta i Frederic li respon: “El meu poble i jo, tenim un acord. Ells diuen el que volen i jo faig el que em dona la gana”. Ja ho deia Manuel Machado: “El pueblo es una cosa respetable, el vulgo es una cosa detestable”.</div><div>Jorge Semprún, escriptor i polític, el 1945, després de passar quinze mesos al camp de concentració nazi de Buchenwald va dir: “A 1945 em vaig trobar davant la tessitura d'haver d'escollir entre la vida i l'escriptura”. I és dedicà a la política amb el partit comunista. Sense deixar mai, però, l'escriptura. La Pasionaria l'expulsà al crit de “intelectuales cabeza de chorlito”.</div><div>I és que amb els intel·lectuals s'ha d'anar amb compte ja saben allò de posar mà a la pistola... Però, quan volen saben explicar-se amb claredat. Compten que Einstein -en conten moltes d'ell, massa i tot- quan un periodista li demanà que explicàs la teoria de la relativitat amb paraules entenedores li digué: “La matèria li diu a l'espai com corbar-se. Això és tot”. Tal vegada s’escau aquí el que va dir Einstein a Chaplin: “El que més admiro del seu art és que vostè no diu una paraula, però tothom l'entén...” Chaplin li va respondre: “Cert, però la seva glòria és encara més gran. El món sencer l'admira, i ningú entén una paraula del que diu”. En fi, coses senzilles que són bones d'explicar! Amb aquest mateix afany Carlos Eire va publicar “Una molt breu història de l'Eternitat”. Atenció que Eire és catedràtic a Yale, no un guru brasileny.</div><div>I parlant de catedràtics, diuen que Giorgio Armani una vegada, a Roma, li comentà a Gianni Versace, vegent desfilar les seves models: “Jo vestesc putes, tu vesteixes feligreses”. I no sé exactament perquè aquesta cita m'ha duit a una altre: “Previsió és opulència. Mesura és elegància” (Antonio Escohotado. Diario de un opiófilo 1992-2020). I aquesta ad absurdum al que deien els pijos madrilenys fa una anys: “No hay parto sin dolor / ni hortera sin transistor”.</div><div>Ja ho cantava Françoise Hardy: “Comment te dire adieu?”.“Senyor concedim la castedat i la continència, però no ara mateix!”, suplicava Sant Agustí a les Confessions. No era el cas de Buñuel que diuen que deia: “Som ateu gràcies a Déu”. Per temperar les passions res millor, diuen, que el mindfullness o similars. Llegit imprès a una camiseta: “Abans morta que fer ioga”.</div><div>Per començar aquest anys 2024, algú creu que ens vendria bé algun coach que ens mostrés el camí, per a servidor, que renega de líders i altres vividors de l'autoajuda, he triat un tros del llarg poema de Ron Padgett, “Com ser perfecte”, del seu llibre Collected Poems. Diu: “... Desitja-ho tot. / No esperis res. / En primer lloc, cuida les coses que estan prop de casa teva. Ordena la teva habitació abans de salvar el món. Després salva el món. / Ten en compte que el desig de ser perfecte és potser l'expressió encoberta d'un altre desig –ser estimat, tal vegada, o no morir. / Fes contacte visual amb un arbre. / Sigues escèptic a tota opinió, però tracta de trobar algun valor en cada una d'elles...” Amén.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139763
Wed, 07 Feb 2024 11:19:38 +0100D' Israel a Europa, passant per ca nostra. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Haikai%2002.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>D'Israel a Europa, passant per ca nostra</div><div><br /></div><div>Vaig llegir, al diari El País, un extens article de l'historiador jueu Yuval Noah Harari, autor del famosíssim llibre Sapiens, que es titulava: “El món ha de conservar un espai per a la pau”. Era la vida i la guerra vista des del costat jueu, matisada si tant voleu, però amb cap al·lusió a la catàstrofe que Israel està ocasionant al poble palestí. Per a Harari, Hamàs és el culpable de tot el que succeí el 7 d'octubre de 2023, dia en que els israelians havien de fer una festa fent volar estels a la frontera amb Gaza. Hamàs atacà i assassinà civils, no soldats, torturant-los i fent-ne publicitat. És ver que Harari és conscient de que Hamàs no és com la OLP i que no es pot equiparar al conjunt del poble palestí. Voldria que l'objectiu de la Guerra de Gaza quedàs clar, segons ell: “desarmar Hamàs i desmilitaritzar la Franja perquè així els civils palestins puguin viure dignament i els israelians puguin viure sense por, prop de la frontera”.</div><div>El fets però el desmenteixen. L'estratègia militar d'Israel des de 1950 sempre ha estat la mateixa, una represàlia massiva i desproporcionada. Israel, n'hem de ser conscients, acabarà ocupant militarment Gaza, cap altre pla és factible. La guerra és convertirà en guerra de guerrilles i encara que aconsegueixin matar al líder de Hamàs, Yahya Simwar, Hamàs no són tots els palestins, és veritat, però està molt arrelat en la població civil. Tot té difícil solució.</div><div>I a Europa què? A Europa resulta que la guerra ha atiat la islamofòbia deguda a la immigració i els partits d'extrema dreta -provocadors d'odi racial i negacionistes de l'Holocaust- han agafat la bandera contra l'antisemitisme. Això és el millor exemple de com la guerra entre Israel i Hamàs es projecta dins les democràcies europees: com una guerra de civilitzacions. Abascal, el líder espanyol de VOX, va anar a Israel a recolzar Binyamín Netanyahu. Paradoxa? Sí, però el perill més gros és que la ultradreta contamina la dreta, com ja està passant, en aquesta qüestió. És ver que el president francès Macron ja va advertir 'que no s'havia de confondre el recolzar els jueus amb el rebuig als musulmans', vegent a tots els ultradretans a les manifestacions a favor d'Israel. Però Macron endureix la legislació sobre immigració, cosa que es veu com una concessió a la ideologia ultra de Marine Le Pen. Ara ja, per ser ciutadà alemany a Saxònia-Anhalt, farà falta un compromís escrit sobre el dret de l'estat d'Israel a existir.</div><div>El tema de la immigració ocuparà un lloc central en el futur de les polítiques europees. 'Els francesos primer' sona a la mateixa cançoneta de l'”America First” de Trump i al Brexit anglès. En definitiva: Europa per als europeus. Els polítics d'ultradreta parlen 'd'invasió dels refugiats' i els conservadors...i socialdemòcrates, assumeixen en part l'agenda i el discurs ultra. Ha passat a Suècia i a Holanda. I a més països europeus. I ara la Unió Europea ha signat un 'Pacte migratori' que algú contempla com una cessió també als extremistes. El conceptes de la identitat europea atacada pels immigrants i la teoria del 'gran desplaçament' provocat per ells guanya adeptes. Matteo Salvini, a Itàlia, ja prepara així la seva campanya a les eleccions europees de Juny: 'Pel renaixement d'Europa'.</div><div>Cada pic que un partit d'ultradreta creix, també a les Illes Balears, els nostres intel·lectuals orgànics es demanen: que està passant? Idò això, ancorats en el passat ens domina el neguit, contemplam amb molta ansietat tot el que està passant, incapaços d'imaginar el futur.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139660
Fri, 12 Jan 2024 12:22:38 +0100Molts d'anys! Molts? Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/L1080248%20torro%20temporal.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Molts d'anys! Molts?</div><div><br /></div><div>Entrarem dins el nou any 2024 i solem desitjar-nos molts d'anys! Molts? No els han demanat mai si voldrien viure per sempre? No viure en les paraules dels nostres escrits o en els records dels qui ens estimen. No: viure per sempre! No en les molècules dels nostres –cedint-los un ADN propi-, ni en els ritmes ecosistèmics, ni en l’energia universal... No: viure per sempre, un mateix. Volen vostès viure, o no, molts d'anys? Com el tauró de Groenlàndia o com la cloïssa d'Islàndia que poden viure més de cinc-cents anys. Poca cosa devora els més de deu-mil que viuen alguns coralls i esponges, i encara menys que algun exemplar del gènere Turritopsis o del gènere Hydra que són immortals. Des de que l'home es posà dret o, des de que un espermatozou, entre milions d'altres, fecundà un òvul femení, l'home ha anat allargant el seu límit de vida. Ara l'esperança mitjana de vida en néixer, als nostres territoris, és de 81 anys per als homes i de 85 per a les dones. A un servidor li queden, per tant, set anys més de vida. </div><div>I jo, voldria viure per sempre? Sí, tàcitament. I és que tenc un mal envellir! Llegesc efusivament tots les articles que trob que tracten sobre l'allargar la vida. Ja sigui consumint determinats aliments, ja sigui determinades medicines, ja sigui canviant alguns comportaments. El meu contertulià preferit, Antoni Sastre “de sa Botigueta”, està a punt de fer noranta-vuit anys, parl molt amb ell com si de la conversa em transmetés la seva estratègia per haver arribat tan lluny.</div><div>Hi ha alguna cosa més per substituir les ànsies de viure per sempre? L’energia eterna, el reciclament dins la natura, el renaixement a altres vides en forma de bestioles (simpàtiques, quasi sempre).Tot això era vehiculat a través de l’espiritualisme bajà dels anys seixanta. Encara sent l’olor de pàtxuli i de barreta d’encens. Un pic reposat, m’ha quedat una desconfiança –activa i enrabiada- contra tots els marxandos d’aquests tipus de mercaderia espiritual. Els mercaders del més enllà que vaig haver d’escoltar, per força, foren els capellans del meu temps; vertaders botiguers de la por i de les prohibicions, a canvi de les seves butlles tenies accés al seu més enllà. Si ho feies, tenies el viure per sempre assegurat, en la “vida perdurable” que ells havien dissenyat. Som al·lèrgic al cursets de ben morir... me fan com a mal de panxa. Com me'n feia fer testament, pensava que era una crida a la mort, o fer-me soci d'un club de la Tercera edat com si conviure amb gent vella, fos contagiar-me de la senectut no volguda.</div><div>Com en aquell adagi: “Qui fuig de Déu, de bades corr”, transformat en: “Qui fuig de la mort, de bades corr” ¿Que faria, si fos com un tauró o una cloïssa amb més de cinc-cents anys esperant com en Matusalem a veure córrer la vida per davant els meus ulls envellits, quasi cecs, badant la boca, tot esperant que passin encara centenars d'anys més? Més enllà de les clonacions, un viu per sempre, relativament, a través de la seva nissaga, la seva tribu, la seva llengua, el seu territori. ¿D’on ve sinó la fretura, el frenesí sexual per perpetuar l’espècie, a través –oh meravella!- de fer l’amor?</div><div>Tan injusta i terrible és, per a mi, la justificació religiosa -mentre els déus permeten guerres, massacres, fam- traspassant la seva responsabilitat als humans, com adjudicar-ho a l’atzar o a les lleis naturals de la supervivència del més fort, del més adaptat. Aquí hi cerquen sentit els mites de l’origen i de la fi, del creador i del creat -tant se val si és Prometeu, Pinotxo o Frankenstein- o de l'etern retorn. Com el mite de Nadal o de l'Any Nou, sorgit de la por a que el dia es continuï acurçant. Però no, s'allarga de bell nou, el sol tornarà a sortir cada dia més estona. El dia s'allarga: Per Nadal una passa de gall, per Sant Esteve una passa de llebre, i per Cap d'any una passa de capxerigany! Un any més! O menys, segons comptem els que hi hem d'afegir o els que ens manquen per a la nostra mort.</div><div>Molt bon any 2024 i moltíssims més! No sé si per sempre...</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139659
Fri, 12 Jan 2024 12:19:55 +0100NADAL. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/celiterra1.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Nadal</div><div><br /></div><div> </div><div>És Nadal. Cada ovella al seu corral. Mon pare, al cel sia, no deixava de cap de les maneres que a ca nostra, per les festes de Nadal, es fes “s'árbol”. No volia, el bon home, ni artilugis, ni llums, ni paperines daurades penjades d’una branca de pi. Era, segons ell, una introducció solapada i pecaminosa de costums protestants. Un costum “profano”, i ho deia, com “árbol” en castellà. A ca nostra: Betlem! De totes les maneres, no hem pogut evitar “árbols” i altres herbes del merchandising nadalenc. I no fa ni dos dies que n’hem sortit del “Halloween” ditxós, que s’ha estès com a pesta, en un tres i no res. Mala ferida. Però, vaja, com els deia, a ca nostra em dedicava a penjar neules i fer el Betlem, un poc mutilat: no hi puc posar “verdet” o “pelussa” perquè els ecologistes ens ho han prohibit. Però, un Betlem sense pelussa no ho pareix tant, aquelles molses i líquens, tan humits, de pinars ombrívols, li donen un aspecte i una olor ben particular. Avui en dia venen serradís tenyit de verd i neu de porexpan. Ai, l’educació ambiental! De bell nou, amb un nét petit, me va fer il·lusió tornar a fer el Betlem. Partírem tot dos cap a foravila a cercar un poc, molt poc, de pelussa, de barbeta que diuen els ciutadans per donar un to de verd a l'escenificació. I recuperàrem les figuretes que em deixà ma mare i les de quan els meus fills eren petits, amb algun dinosaure inclòs que habitava, record, prop de la cova, per protegir l'infant Jesuset, tot i que era un Tyrannosaurus rex. Ja saben vostès que el Betlem, el foc i la mar sempre tenen per mirar. No hi pot faltar el caganer, figura importada als betlems mallorquins però que hi ha quedat. A un Pessebre vivent, a Catalunya, hi havia també un caganer “vivent” però amb una merda seca, al ser preguntat per aquesta anomalia, respongué: “només cagam de bon de veres quan hi ha visites importants, com el president de la Generalitat”. Els Reis de l'Orient els col·locam lluny i un servidor d'amagat, cada dia els acosta a poc a poc cap a la cova. Que és de guapa la innocència! Hi hem posat també cireretes de pastor, aquell arbust de bolles vermelles que està protegit. Això li vaig dir jo a mon pare un dia que en dugué. Al saber-ho les va sembrar i avui en tenc una mata gegant que les fa a ca nostra. Ruscus aculeatus, el seu nom científic, és un component essencial en algunes pomades contra les morenes. En haver acabat cantam el “25 de desembre, fum, fum, fum...” i allisam el paper de plata que fa d'aigua en rius i llacs.</div><div>Després ve el taller de neules. Les més sorprenents per als infants son les que surten després de retallar el paper amb un parell de doblecs. Mon pare que havia fet el servei militar a la base d'Hidroavions de Pollença, me n'ensenyà a fer una amb un avió que és molt celebrada. Bufam els enfilalls de neules que es mouen i fan ombres dansants. Record quan sentia el “Que hi sou ?” Era el conco en Toni que duia un present, sis coques de Nadal, calentes, fetes de la tia Jerònia, fruit de la seva hiperactivitat coquera.</div><div>Pec foc a la foganya amb les rabasses que em dugueren de Son Manrè i amb tronquets que el nostres amitgers del Puig des Càrritx han fet d’alguns arbres morts. Dos cirerers que els banyarriquers havien foradat a consciència, un caquier enorme que morí –probablement de vell- o, també hi ha la possibilitat que s’emprenyàs definitivament de fer caquis a balquena i ningú li fes puta cas; hi ha, a més, una atzerolera i una prunera-clàudia que una mestralada forta tomà fa dos anys. Un magraner que s'escuixà. Pens si qualque ebenista no se’n faria un llepadits amb aquestes llenyes estranyes que perfumen el fum del foc, que no s’aturarà de tot el Nadal.</div><div>Ja sé que no guanyaré cap dels concursos de betlems que ara proliferen, fruit de les tradicions subvencionades. Mentre, pels altaveus sonen les nadales multiculturals o transculturals i per la televisió retransmeten el moment precís en què s’encenen els milers de bombetes lluminoses de l’immens avet –“s’árbol”- del Rockefeller Center de Nova York. Bon Nadal!</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139658
Fri, 12 Jan 2024 12:17:51 +0100Jardins d'altri amb inflació, carboni, amics i enemics. Climent Picornell<div><br /></div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/sert-2.jpg" border="0" /> </div><div>Jardins d'altri amb inflació, carboni, amics i enemics</div><div><br /></div><div>Els Jardins d'altri són una sèrie d'articles que un servidor confegeix amb lectures desbaratades, a casa d'altri. Som-hi. Contava Josep Pla, ara fa un segle, que dinant a un restaurant de Berlín durant el temps de la hiperinflació un veïnat de taula, menjà, pagà i partí. Però el veïnat de Pla havia usat tres escuradents. El cambrer, en veure-ho, va partir escapat darrera ell a cercar-lo: “Valen un milió i mig de marcs!” I parlant d'Inflació ha de sortir l'Argentina contemporània. Ricardo Piglia, al seu llibre Argentina: “Un país que te convence de que podrá ser lo que no puede ser, que promete plata y más plata cuando no tiene un cobre”. Ara ha guanyat les eleccions un senyor que nega el terrorisme d'Estat de la dictadura argentina i el canvi climàtic que és, diu, un invent dels socialistes per continuar robant. “El poble argentí va elegir la criatura i no al seu creador, el doctor Frankenstein” diu Paola Oloixarac. Seguint amb l'Argentina, la sociòloga Noelia Adánez es demana: “Qui està governant la Comunitat Madrilenya? Milei ja governa a Madrid. No ho volem veure, però és així”. No sé si escau però l'argentí Javier Dualte sol dir: “Que el teatre sigui divertit no vol dir que sigui banal”.</div><div><br /></div><div>Laurent Sutter, filòsof: “La vida és una catàstrofe. I ens passam el temps enfrontats a dimensions catastròfiques”. Bono! Que serà això! Quin filòsof terrorista! Però ja Marx i Engels observaren, en El manifest comunista, que hi ha gent entre la classe capitalista que “desitgen mitigar les injustícies socials, per garantir d'aquesta manera la perduració del seu poder”. Té una certa semblança amb el que deia Thomas Piketty a El capital del segle XXI, en que els partidaris de l'agenda reformista actual demanen una nova regulació de les forces del mercat global, limitada, això sí, mesures redistributives, amb moderació, pujades d'impostos a corporacions i a rics i... un “capitalisme verd”. Això implica la teoria de que les crisis ambientals es poden resoldre sense un enfrontament, i deixant a cada un el seu paper, lluny de la revolta i la revolució. Tanmateix l'astrofísic Hubert Reeves, mort recentment afirmava: “L'home és l'espècie més insensata, adora un déu invisible i massacra una natura visible, sense saber que aquesta naturalesa que massacra és aquest déu que adora”. Ho broda El Roto amb un dibuix: “L'única petjada que deixarà la nostra generació és la del Carboni”.</div><div><br /></div><div>Idò, ja ho saben, tanmateix “L'evolució és la història d'una gran extinció. La vida tracta d'adaptar-se, però al final la majoria d'espècies desapareix” diu Jean-Jacques Hublin, paleoantropòleg. Entre i entre, de l'extinció em referesc, hi ha els amics, la família... “L'amistat és una forma elevada de l'amor, deslligada de l'erotisme i de la família. Els amics et sostenen i et fan gran” (Cristina Rivas). També “Ser pare, en qualsevol edat del fill, és veure com s'allunya” (Francesc Orteu). I de la parella què? “La parella és un intent de democràcia que quasi sempre acaba en dictadura” (Justine Triet). Tanta sort dels divorcis i les separacions, no com les dones Dani de Papua Nova Guinea, que es tallen un dit quan mor un home estimat. L'enterren al costat del mort i creuen que els ajuda a aconseguir el paradís. Quin mal! Ai! Deia Franz Kafka que “Del vertader enemic t'arriba una valentia il·limitada”.</div><div><br /></div><div>I per acabar aquesta collita: “De vegades se m'obri la boca i el riure de ma mare surt de sobte, un truc de màgia” (Kate Zambreno).</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139576
Tue, 19 Dec 2023 11:14:01 +0100Converses per Ciutat amb idioma, viatge, jueus i cafè. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Carrer%20BRP%20Josep%20LL.%20Pol%20i%20Llompart.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Converses per Ciutat amb idioma, viatge, jueus i cafè.</div><div><br /></div><div>Caminam amb els amics, a mesura que parlam, una cavalcada peripatètica i esburbada. “Palma, té un llenguatge especial” diu en Francesc , “Rebecca Solnit al seu llibre Wanderlust: una història del caminar afirma que “Una ciutat és com un idioma, un dipòsit de possibilitats, i caminar és l'acte de parlar aquest idioma”. Fellini parlava l'idioma de la seva ciutat natal, Rímini, de la qual solia dir: “La meva ciutat és un buratxo indesxifrable, aterrador, tendre, una dimensió de la meva memòria”. En Joan diu que va aprendre l'idioma de Ciutat a partir del primer que se'n recorda: “Son pare li comprava un gofre a un venedor que duia un gorret blanc al cap de cantó entre el carrer dels Bastaixos i el carrer d'en Colom”. “El primer record que un té, és inventat”, el talla taxatiu en Marià. Per evitar la tensió canvii de tema: “Seguidor com som del concepte de “no-lloc”, vaig veure el de “no-temps”. Ho vaig llegir a la meva estimada secció “pareumàquines!” d'Àlex Gutiérrez al diari ARABalears, diu que Mònica Terribas, en el seu discurs d'accés a la secció de filosofia i ciències socials de l'Institut d'Estudis Catalans, va denunciar la destrucció actual de la nostra capacitat d'espera: el “no-temps”. “En dues dècades hem canviat els binocles pel calidoscopi. Els binocles permeten observar l'horitzó del món fent focus en allò que ens interessa i obrint la mirada per obtenir una perspectiva global. El calidoscopi, en canvi, captura l'ull i el sotmet a l'impacte capriciós de mil formes i colors”. És refereix a com accedim en l'actualitat a l'actualitat. Mil sensacions ens arriben de per tot arreu que fan que l'opinió estigui sotmesa a mils d'informacions calidoscòpiques a les pantalles dels nostres mòbils, tabletes, ordinadors, televisions. “I no me digueu que no, perquè vos he observat mirant el mòbil mentre dinàvem i sé que el darrer que feis en anar a jeure és mirar-lo. I també és el primer que feis en aixecar-vos”. “No és només això, és que tothom ho retrata tot i ho penja a Internet”, diu en Biel. “Na Paula Serrano manté que les xarxes socials vénen a ser les revistes del cor on el protagonistes som nosaltres. La gent pobra que no pot aspirar se portada de ¡Hola!, però, mira tu per on, ha vist que pot ser protagonista del seu Facebook o del seu Instagram”.</div><div>“I ja que estam en guerra, voltros sou antijueus, antisemites, antiIsrael?” En Joan llança la seva soflama de connaisseur del tema: “No hauria de sorprendre que el progressisme occidental tingui ara una línia més radical sobre Israel, tenint en compte el seu canvi cap a la dreta. Però des del fracàs de les anomenades “Primaveres àrabs” estàvem acostumats a pensar en el descontentament popular dins dels països àrabs i musulmans com una força geopolítica important. I així, el 2023 es recordarà com el moment en què el descontentament àrab i musulmà també va començar a ser important als països occidentals. Les protestes recents a les capitals europees, especialment, són menys una extensió d'un progressisme radicalitzat que, també, una expressió directa de la solidaritat ètnica i religiosa amb els palestins per part dels immigrants: l'aliança tàcita entre aquesta diàspora i un progressisme occidental laic, a França es coneix com "islamo-gauchisme". Per altre costat la por a la immigració massiva, més la por al terrorisme, ha generat un corrent protector de la cultura nativa a mesura que la societat llisca cap a la vellesa. Llavors, la simpatia europea per la posició israeliana augmenta. Malgrat entre els components de l'extrema dreta, hi ha moltes teories de la conspiració on els jueus hi prenen part i això alimenta l'antisemitisme”. Després de la diatriba jueva-palestina ens asseim a un cafè de Son Armadans. Els cafès i tallats no són d'allò més correcte. Els cont el que diu n'Ignasi Peyró, que escriu des de Roma: “Visc en un lloc on el cafè es tan bo que, de vegades, en deixar la tassa damunt el platet, el que a un li surt del cor no és anar-se'n del bar, sinó començar a aplaudir!” No serà el nostre cas. És mal de trobar un bon cafè a Palma.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139575
Tue, 19 Dec 2023 11:13:04 +0100Dalt del turó amb diaris, barriguera i carregadors.<div><br /></div><div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/flowerthrower_canvas.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Dalt del turó amb diaris, barriguera i carregadors</div><div><br /></div><div> </div><div>M'he aixecat molt dematí, amb el canvi d'hora ara fa claror. I vent. Vent de ponent. De ponent: ni vent, ni gent. Ho associi a aquella tonada que diu: “De Mallorca ens ix el Sol / i per Castella s'apaga”. Les estilitzades i forasteres palmeres washingtònies, que han anat substituint els fassers que el cuc de l'escarabat becut-roig ha anat devorant, es despentinen renoueres. El dia és claríssim i veig perfectament els pujols de més enfora, fins a la Mola des Fangar, entre Felanitx i Manacor.</div><div>Vaig a fer el cafetet. Passa l'amo en Biel Teco que d'ençà que per una mala inversió dels seus estalvis els buròcrates d'un banc li varen plomar tots els seus doblers, el veig tristot. “Com vos trobau?” Aixeca el cap, va un poc encorbat: “I...que t'he de dir? Per l'estil . Ni més ni pus !” És un gran llegidor de diaris, dins el cafè. I quan n'agafa un, en té per estona. No me diguin que no han participat mai en la guerra per aconseguir un diari a un cafè. Sobretot si els altres soldats d'aquesta lluita tenen estratègies particulars. Hi ha aquell que comença per darrera i amb l'excusa de mirar els resultats de la primitiva, xerra que te xerra, té el diari privatitzat. Un diari a un bar, i això és una màxima d'obligat compliment, s'ha de tenir una estoneta, llegir les quatre lletres grosses i passar-ho al comú. Però no, aquella dona el mira i el redemira no és que el llegeix, l'estudia! I llavors, quan pareix que ha acabat, el passa a la seva companya que el guaita amb despreci però l'obri i el se reserva una bona estona. Hi ha el viu, que guarda dos diaris un davall l'altre, dos diaris diferents vull dir, punyetero, això també està prohibit en el fair play cafeter. En canvi n'hi ha d'altres que quan entres i coneixent que t'agrada llegir-los, el te donen malgrat ells estiguin a la meitat. Tenia una aliada, ara ja morta, la madona de Can Tronca, que quan entrava un servidor pegava una mirada i si no veia cap diari lliure se n'anava a un parroquià que el llegia, li prenia tot diguent-li: “Au! Ja has acabat!” I el me donava amb gran empegueïment per part meva. I existeix qui el furta, pausadament, el se posa davall el braç i el se'n du. Un dels casos que succeïxen, quasi sempre, com la llei de Murphy, és que entres i n'hi ha un que no està ocupat, bono, penses, avui he duita sort, però resulta que és el diari d'ahir. I així, un reguitzell de situacions i de mirades creuades entre qui en té i qui no en té però en vol tenir. I, per fi, quan t'arriba el torn, i ja el tens, obris el diari i te cauen un caramull de miques del croissant de l'anterior lector, mal te toc pesta! El puta diari!</div><div>Me'n torn cap a ca nostra, dalt del turó i ens saludam afectuosament amb en Richard, la nostra primera autoritat i pens: tenim, al petit poble, el dentista que és alemany, el rector de la parròquia és del Congo ex-belga (però ja xampurreja el mallorquí), el forner que fa les famoses ensaïmades entorcillades és argentí, el cuiner que prepara la porcella i l'arròs brut del restaurant més famós del poble és magrebí i ara tenim el batle que és britànic. Com veis la “Mallorca profunda” es manifesta “esponerosa” als ulls dels ciutadans de Palma i del cinturó turístic.</div><div>Entr a ca nostra i sent un crit: “On és el meu carregador?” Un casus belli, semblant a l'anar ferrapilla amb els diaris del bar, es produeix quan es sent a les nostres cases la pregunta fatal: “On és el meu carregador?” A les llars d'ara sempre hi ha endollats carregadors de mòbil, d'ordinador, de tabletes, que desapareixen, malgrat un hi hagi posat una senya amb retolador o penjat un llacet de colorins... “On és el meu carregador?” Repeteix la veu inquisitorial que sempre, però no sempre, sol ser la de la mare o el pare, en aquesta guerra domèstica s'han perdut, ja fa estona, les formes i els papers.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139574
Tue, 19 Dec 2023 11:04:02 +0100Converses per Palma amb kundalini, col·lapse i ecofeixisme. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/inici.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Converses per Palma amb kundalini, col·lapse i ecofeixisme</div><div><br /></div><div> </div><div> </div><div>Retornam de la manifestació contra l'excés de turisme que ha recorregut Ciutat i ens toca reflexionar, com cada any, sobre el mercat de malanomenada espiritualitat. “He llegit a un diari que gurús de tot el món aprofiten per a alinear txakras, manifestar la kundalini, fer constel·lacions familiars, llegir registres akàshics, purificar amb cerimònies de cacau o café, i eliminar ansietats i traumes amb granots, ayahuasca o bolets”. En Gabriel, sempre receptiu continua. “Són deixes del moviment hippie quan es va fondre amb la cultura de l'Índia i la meditació per a aconseguir la felicitat i la il·luminació. La desaparició dels hippies ha donat lloc a la comercialització d'allò. Amb l'entrada d'Internet aquesta filosofia de vida, que no sols inclou teràpies alternatives sinó alimentació, salut i benestar, és una moda massiva”.</div><div>Ja arribam, caminant, a l'Auditorium i en Joan entra en discussió: “Lo fotut però és que aquest discurs s'ha mesclat amb teories conspiranoïques, i es va anar aguditzant amb la pandèmia. “Es cert”, diu en Toni, “persones de l'espectre de les esquerres, han interioritzat aquestes teories de la mà de l'espiritualitat i ara creuen que els Estats i les grans corporacions volen controlar a la humanitat, amb xips que ens han aficat amb les vacunes, que ja és molt imaginar, quan el xip ja el duim en la nostra mà: el mòbil”.</div><div>“La pandèmia no ha estat una oportunitat sinó un avís” sintetitza en Joan quan ja arribam al Toque, un restaurant belga especialitzat en musclos. En la recepta de com en podem sortir teoritza Gabriel: “Amb la pandèmia, fins i tot els cossos van passar a ser perillosos; només la seva presència era una amenaça”. “Idò què podem fer?” deman “Què compartim? L'únic que podem fer junts és morir-nos? Vindrà la Tercera Guerra Mundial?” En Gori, el més taxatiu de tots, diu: “Estam en mans dels qui s’han beneficiat del caos mediambiental i de la misèria humana, i utilitzen la crisi per reforçar els seus actius. Hi ha un món pitjor que aquell en què les màquines substitueixin els humans, i és el món en què les persones són considerades màquines treballant de manera precària: s’automatitza als humans”.</div><div>“Jo crec”, afirma en Mariano “que si la pobresa no es pot separar del capitalisme, tampoc la crisi climàtica. Si moren els oceans també morim nosaltres. Va semblar que, durant la pandèmia, era fàcil reduir les emissions o experimentar una societat en el decreixement, però s’obviava el sofriment: els morts, la precarietat, l’atur... Es van reduir les emissions de CO2 a costa del patiment dels més vulnerables”. Ja som devora el monument a Santiago Rusiñol a dalt del carrer Marquès de la Sènia. M'atur: “Aquí es va fregar la línia entre ecologisme i ecofeixisme. Eco no sempre és un prefix per a una idea positiva. Està clar que el canvi climàtic i l’esgotament de les matèries primeres són les causes del col·lapse que vindrà, accelerat per la crisi social, demogràfica, financera. Hi hem d'incloure la guerra d'Ucraïna i el conflicte Hamas-Israel com el seu començament? El present es pot convertir en un futur inesperat més ràpid del que ens pensam”. “Ecofeixisme?” Demana en Pere. “Sí, apareix amb freqüència en boca i ploma d'ecologistes socials i es situa en el cor de la tenebrosa realitat que s'aproxima de la mà d'una concatenació de crisis. Si no es prenen mesures d'una enorme contundència i d'immediat, la deterioració ecològica ofegarà la nostra civilització i l'espècie humana. És necessari un programa de decreixement radical”. </div><div>“Molt bé Climent però a costa de què?” Demana en Toni, ja assegut al restaurant. “Mira”, diu “per a accedir a un estat realment sostenible seria necessària una disminució del consum en unes dimensions inconcebibles”. “Lamentablement” intervé en Gabriel “no és pot confiar en la consciènciació d'una població manipulada pels mass media, els amos dels quals formen part dels grans poders mundials. Sembla que tothom miri cap a un altre costat fins que aqueixa cadena d'esdeveniments catastròfics, es trobi en plena acció o sigui ja irreversible”. “I les esquerres?” “Desorientades davant el naufragi”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139573
Tue, 19 Dec 2023 11:03:34 +0100Jardins d'altri amb improvisació, olor, memòria i vanitat. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/raixa%202.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Jardins d'altri amb improvisació, olor, memòria i vanitat</div><div><br /></div><div>Els jardins d'altri recullen collites esburbades d'ací i d'allà. Disculpin. I sinó...vegin. Freud escrigué: “M'impressiona l'aprop que estan el que deien les dones acusades de bruixeria i el que diuen els meus pacients”. ¿Deu tenir alguna cosa a veure el fet que en la confessió te perdona el capellà i en el psicoanàlisi ho has de fer tu mateix? El perdonar-te vull dir. Perdonar-te per fer alguna cosa desbaratada que no passa per la raó i el que diran. Idò, Esther Acebo, una actriu, ens sorprèn: “Viure és improvisar”. No hi puc estar més d'acord. En contra de la planificació soviètica de les nostres pobres existències, un procrastinador com un servidor ha de treure la improvisació davant moltes situacions de la vida. És ben igual del que diu una perfumista, Christine Nagel, transcendeix el seu ofici la seva afirmació: “Quan et molesta l'olor de l'altre s'està perdent l'amor”. Saber interpretar aquestes sensacions et dona més llum que el comportament assenyat que ens ha imposat el judeocristianisme.</div><div>En certs moments aquestes sortides, fora de botador, passen a tenir rang d'exemple. Mai he sabut si era cert, però ho conten. Quan Alexandre, el Magne, en el zenit del seu poder va voler demostrar l'admiració que tenia a Diògenes de Sinope, el que vivia dins una bota, el visità i li va oferir el que ell volgués, bastava que ho demanés. Diògenes li contestà: “això és el que vull, que t'apartis i no em tapis el sol”. Bé, veritat o no, per a un servidor, per cert, amb síndrome de Diògenes, és significatiu: vull i vull i vull i... res em serveix de res. Per a molta de gent això es considerat com un trastorn. Vicky Martin Berrocal, d'incerta professió, dissenyadora, psicoanalitzant-se en públic: “Venc d'on venc, d'un pare que sempre se n'anava, d'una mare que se sentia abandonada, d'una brega per retenir-lo. Jo vivia amb mil trastorns... M'he llevat els trastorns.” Però sempre hi sura l'irreal, allò no dit, allò intuït. Deia Nora Ephron, a No em record de res, “ El que té de bo divorciar-se és que deixa clara una cosa que amb el matrimoni quedava oculta, i és que sempre estàs tota sola”.</div><div>“Necessitam la memòria, però cal tenir present que no sempre és la veritat” (Theodor Kallifatides). Diu memòria, no nostàlgia.“La nostàlgia és una malaltia de la nostra generació, que compareix en el moment en que es constata que el sistema t'ha vençut” (Celestí Alomar). Va fer cinquanta anys i “Te recuerdo Allende”, deia un titular de diari rememorant l'Amanda de Victor Jara. I la clau de volta: “El moment decisiu de l'espècia humana és permanent. Per això tenen raó els moviments intel·lectuals revolucionaris que declaren nul tot el que ha succeït amb anterioritat, ja que res ha passat encara”. I del mateix autor: “Existeix una meta, però no un camí; el que anomenam camí són vacil·lacions”. Franz Kafka (Els aforismes de Zürau)</div><div>“Les xarxes socials transmeten a major velocitat l'estupidesa que la intel·ligència”, deia un rector d'una Universitat de Catalunya. I.A. (Imbecil·litat Artificial) segons Pere Fullana. Les xarxes socials, supermercat de les vanitats efímeres encapsulades en un 'm'agrada'. Madame de Merteuil a Les amitiés dangereuses de Choderlos de Laclos diu: “La vanitat és incompatible amb la felicitat”. Contraposau-hi el valor d'aquella joveneta de l'Afganistan, Malala, que només pel fet de voler estudiar, un talibà li pegà un tret al cap, deia ella: “Teníem dues opcions, callar i morir o parlar i morir, i decidírem parlar”. Valent i exemplificant.</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139572
Tue, 19 Dec 2023 10:52:21 +0100Des de la geopolítica: Israel i Hamàs. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/terradMan1.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Des de la geopolítica: Israel i Hamàs</div><div><br /></div><div>Ras i curt, geopolíticament parlant: Ucraïna està intentant unir-se a Occident. Israel està intentant unir-se a un nou Orient Mitjà. I Rússia i l'Iran s'han unit per intentar bloquejar-los a tots dos. Però no cal ser massa bon analista per entendre que Hamàs, recolzat per l'Iran, va llançar la seva guerra per frenar la normalització saudita-israeliana i evitar que Teheran quedàs aïllat i que Vladímir Putin va llançar la seva guerra per aturar Ucraïna a expandir-se en una Europa lliure, i evitar que Moscou quedàs aïllat. Rússia amb Putin i l'Iran amb l'aiatol·là Ali Khamenei, tenen molt en comú: no tenen res a oferir a la seva gent més que guerres quasi religioses que els permeten mantenir-se en el poder.</div><div>Mentrestant, les relacions entre Israel i l'Aràbia Saudita, bressol de l'islam, hauríen obert el camí per a la normalització entre Israel i el país musulmà més poblat del món, Indonèsia, i potser fins i tot el Pakistan. Res hauria aïllat més l'Iran. I Hamàs sabia que el seu model a Gaza quedaria aïllat si Israel era capaç de normalitzar-se amb l'Aràbia Saudita en termes que satisfessin l'Autoritat Palestina de Cisjordània, més moderada. Així que va començar aquesta guerra sabent que duria la mort no només a israelians, sinó també a molts més dels seus propis civils innocents. L'Iran sabia el mateix.</div><div>Però l'avanç de l'ocupació militar d'Israel a Gaza s'està trobant amb un repte comú en la guerra urbana: et quedes estancat als carrerons i crides l'aviació per fer volar l'enemic i qualsevol altra persona propera, provocant víctimes civils importants. No es pot ignorar o defensar aquesta tàctica durant molt més temps. I també, els Estats Units veuen un forat gegant al cor de l'estratègia d'Israel: qui governarà Gaza si Hamàs és desallotjat? </div><div>Ho diu Th. L. Friedman: El pitjor encara està per venir. La invasió israeliana de Gaza està destruint túnels, abocadors de municions i combatents de Hamàs, sí. Però quan els nins d'ambdós bàndols són sacrificats i la gent té por, els extremismes ascendeixen. Van ser els terroristes suïcides palestins els que van impulsar Benjamin Netanyahu a ser primer ministre, i han estat els israelians de línia dura els que han alimentat grups palestins com Hamàs. El bloqueig israelià de Gaza, des del 2007, havia convertit els fanàtics de Hamàs en herois populars. Els atacs de Hamàs del 7 d'octubre de 2023 van destrossar Israel de manera comprensible: el president Biden va assenyalar que era l'equivalent als atacs de l'11 de setembre de 2001 a Nova York. Gaza ha patit l'equivalent a uns 400 atacs com l'11 de setembre. S'ha informat de més nins morts a Gaza en les últimes setmanes que en tots els conflictes globals junts durant tot l'any passat, segons Save the Children. Un nin ha mort cada 10 minuts durant la guerra, fins ara. Això no és moralment sostenible per als Estats Units, que proporcionem armes per matar i mutilar civils, opina N. Kristof. Tampoc serà eficaç per protegir Israel. Matar líders terroristes sense abordar la desesperació dels seus partidaris és una tasca inútil i produeix més desesperació i més terrorisme. Ami Ayalon: "El conflicte no es resoldrà en accions militars, no ens poden matar a tots, i nosaltres no els podem matar a tots".</div><div>Israel està decidit a rompre el poder de Hamàs, però només pot tenir èxit mantenint les regles i les normes de comportament que Hamàs ignora. És veritat, se sap, que Hamàs amaga els seus combatents entre els civils, i la indiferència pel seu patiment és fonamental per a la seva marca de terrorisme. Hamàs està utilitzant el poble de Gaza com a escut humà contra la campanya de bombardeig d'Israel. Posar fi al control de Hamàs sobre Gaza és un pas essencial, però una victòria militar no significarà gaire si els joves de Gaza es reagrupen davall una altra bandera extremista. Dirigir als civils perquè surtin de les zones apuntades és una manera valuosa de minimitzar les víctimes, però només funciona si els que reben l'ordre d'evacuar tenen on anar, una ruta segura i mitjans per arribar-hi i temps suficient per fer el viatge. Hamàs és probable que aprofiti qualsevol acord destinat a protegir els civils. Però això no eximeix Israel de la responsabilitat d'intentar-ho.</div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139462
Fri, 17 Nov 2023 10:18:57 +0100Converses entotsolades. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/sm79_sorvolano_unita_inglesi_palma_di_mallorca_1938.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Converses entotsolades</div><div><br /></div><div>No sé qui em parlava de la importància dels àlbums de fotos en la construcció del nostre relat familiar fins que arribaren els telèfons mòbils i la profusió d'imatges, sense jerarquia, totes apilotades dins de l'aparatet. És ver que algunes s'imprimeixen i hi ha cases comercials que t'ofereixen traslladar-les a àlbums de paper, com abans. És cert que res roman, però tot hi és dins l'immens nigul de dades internetianes que es van emmagatzemant déu sap on. Tot desapareix tan ràpidament, tot ho consumim tan ràpidament. Ens falla l'efecte selectiu de la memòria, suplantada pel caos de la renovabilitat dels nostres Whatsapps, Instagrams o TikToks.</div><div>Allò que ens succeïa quan miràvem un àlbum i hi descobríem l'herència genètica o comportamental de la família, el reconeixem en una rialla de la nostre mare, en una expressió severa o gamberra del pare o dels germans, del repentí gust de l'arròs sec de la padrina, de les primeres salpes i oblades que veres davall la mar aquell dia que rememora aquell retrat de quan t'havien comprat la careta per mirar davall l'aigua... ningú, d'aquelles imatges, realment, havia mort, tot es sargia en un gest, en una forma de la cara, en una manera de mirar la càmera, era la vida que ens connectava amb l'avui.</div><div>Tot això és veritat, i ara acab empatxat del meu mòbil, de tantes vegades que el mir. Empatxat? Idò ha aparegut una nova dieta. Quin endocrí o endocrina la proposa? No és endocrí, és un científic al llibre 100 coses que cal saber sobre la intel·ligència artificial, Ramon López de Mantaras, proposa la “dieta digital”, passar moltes més hores en el món analògic, donant sortida a gestions que es poden fer de forma no digital, parlar cara a cara, guardant la privacitat que invadeixen les màquines, no fer compres per Internet si no és necessari, no deixar-se geolocalitzar si no és necessari. Idò jo la vull fer, la dieta digital, ho vull fer perquè no vull saber el que els passa als meus amics pel Facebook o per l'Instagram. I tornar a llegir en paper! La premsa, la premsa de paper, ara que La Vanguardia diuen que ja no es distribuirà a les illes Balears. Harry Evans, que fou director del Sunday Times, i morí ara fa poc, deia que la qüestió no està en saber si la premsa en paper, o sense paper, seguirà existint, sinó en saber si allò que seguirà existint tendrà alguna cosa a veure amb el periodisme. Res més cert, ara diuen que Murdoch pare ha passat el testimoni als seus fills, cal recordar que l'imperi mediàtic dels Murdoch sobretot a partir de la fundació de la cadena de notícies Fox News, va aconseguir reconfigurar la política del conservadorisme als Estats Units. Trump i la “normalització” de l'extrema dreta són fruit d'aquesta cosa que poc té a veure amb el periodisme i molt amb la propaganda.</div><div>És cert, els discursos sobre el capitalisme bo, o ètic, fets des de la dreta, s'han refermat. Martin Wolf assegura que el capitalisme de mercat i la democràcia liberal són com el ying i el yang, oposats però complementaris i que, si no mantenen l'equilibri entre ells, es poden tornar mútuament destructius. La desigualtat creixent, la desindustrialització, les crisis econòmiques han minat les classes mitjanes i la confiança en la competència i integritat de les elits, la qual cosa ha empès molta gent cap el populisme. En aquest sentit, un milionari australià defensa que hi hauria d'haver un atur del 50%, així es veuria “dolor en l'economia”, necessitam recordar a la gent, diu, que són ells els qui treballen per l'empresari i no a l'inrevés. Me recorda allò de “l'exèrcit industrial de reserva” que deia Karl Marx al Tom I d' El Capital, una de les condicions de vida del mode capitalista de producció.</div><div>De totes les maneres, cal fer via ja que se coneix la data exacta de la fi del món: serà l'any 2050. Es produirà un col·lapse, hi haurà desnutrició, megaincendis, extinció d'espècies, bacteris resistents als antibiòtics, milions de víctimes per la calor... Ho pronostica Janire Manzanares, que és experta en “curiositats, consum i loteria de Nadal”. Quin currículum! Me torn enfrascar en la lectura de Metafísica de la pereza.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139461
Fri, 17 Nov 2023 10:15:50 +0100Jardins d'altri sobre l'escriure i el llegir. Climent Picornell<div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/celestial.jpg" border="0" /></div><div> </div><div><div>Jardins d'altri sobre l'escriure i el llegir</div><div><br /></div><div>En els Jardins d'altri feim recol·lecta de lectures diverses. Me pos a escriure, demanant-me perquè ho faig, això d'agafar l'ordinador i embrutar la pantalla amb lletres i frases i farses. Me respon Joan Burdeus: “La motivació fundacional per escriure és evitar l'avorriment. No s'ha d'entendre com una qüestió d'angoixa existencial, sinó com una canalització espontània del superàvit de confortabilitat que la vida brinda”. Per a l'escriptor Sergi Pàmies: “Escriure no va ser la conseqüència de cap predestinació, sinó d'una carambola de temps lliure i equilibri entre esforç, facilitat, atzar i satisfacció”. El repicó el posa J. M. Coetzee, premi Nobel: “Escriure és per a mi un procés pràctic i intuïtiu, de prova i error, alguna cosa més propera a cuinar un plat que a filosofar”. I jo que em pensava que tot era més transcendental! Mesquinet.</div><div>I el paper de vostè, estimat lector, mon semblable, mon frère. Deia Jean-Paul Sartre al seu assaig Qu'est-ce que la littérature (que em feu llegir ja fa molts anys Antoni Vilanova) que “el lector té consciència de revelar i crear alhora, de revelar creant, de crear per revelació”. Que volia dir que el lector és una part de l'acte creatiu “l'acte creador no és més que un moment incomplet i abstracte de la producció d'una obra”. Molt més senzillament dit, Paul Valéry va sentenciar que les obres mestres les escriuen els lectors, no els escriptors. S'ha de tenir molt present però que “Defensar bones causes et legitima com a ciutadà, però no com a escriptor” (Ariana Harwicz). I sinó que li demanin a Faulkner! Segons William Faulkner “el millor escriptor americà és Tom Wolfe, després jo i després ningú més”. A ca una puta els lectors! En canvi Rafael Chirbes, un dels meus escriptors preferits, sempre deia: “Som el pitjor autor de diaris de la història”. S'ho devia creure o era un trompe-l'oeil. Ben igual que Faulkner?</div><div>Per a un servidor de vostès, seguidor de l'escriptura del jo, és bo recordar, com una jaculatòria, el que diu John Irving, després de publicar El darrer telecadira, de més de 1.000 pàgines: “L'auto ficció és cosa d'autors sense imaginació”. Ai! I ja que anam d'escriptors... Amb motiu del cinquantenari de la mort de Pablo Neruda hi ha hagut moviments entorn de la seva obra i de la seva biografia, sobretot sobre la seva mort o assassinat. “Me gustas cuando callas / porque estas como ausente / y me oyes desde lejos y mi voz no te toca. / Parece que los ojos se te hubieran volado / y parece que un beso te cerrara la boca”. En fi. Tot això malgrat la famosa frase del filòsof Theodor Adorno: “Després d'Auschwitz, escriure poesia és un acte de barbàrie”. Sempre hi ha algú que no hi està d'acord. Però vulguem o no en l'escriure hi ha una cert aprenentatge que te dur a manejar una tècnica. “Hi ha cançons amb al·literació, oxímoron, palíndrom o polisíndeton, que segueixen la mateixa tècnica que els poemes. No oblidem que des d'Homer als romanços del XV la poesia va començar en les cançons... en els anys seixanta i setanta les cançons, de bell nou, tornaren a transformar-se en literatura. De totes les maneres la cançó necessita rima i tornada i pot semblar un poc cursi, cosa que no tolera el poema” (Bosco Gil de Gárate- Susana Rodríguez Barcia). I també una influència del món que du a sobre cada escriptor. “L'emoció, els sentiments, la consciència d'on era, d'on provenia, no me faltaven, perquè s'estigui on s'estigui l'escriptor hi du el seu món, el poeta hi du el seu món i, el posin on el posin, en el Pol Nord o en el Pol Sud, el du dedins” (Gabriel García Márquez). Idò! I el que fa contrari on és? Vet-lo aquí, Ezra Pound: “Ningú que viu sap a bastament per escriure”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139460
Fri, 17 Nov 2023 10:12:54 +0100Sentiments, trastorns i contradiccions. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/haikai3.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div>Sentiments, trastorns i contradiccions </div><div><br /></div><div><div>A vegades me peguen ganes de fer alguna cosa semblant a una performance. Alguna cosa fora de lloc, fora del que faig habitualment. Coses rares. No les solc fer, pensant amb el que dirà la gent i pensant amb algú que comentarà: “aquest avui no s'ha pres les pastilles!”. Quines coses rares? Res de l'altre món però... xerrar fort amb mi mateix pel carrer, posar-me una camisa extravagant que vaig comprar per Internet, riure a unes exèquies, brindar dins el cafè amb la copa ben alta, discutir amb l'ordinador dins la biblioteca... que se jo! Beneitures que no fan mal a ningú. Com deia Víctor Català, respecte a aquestes idees estranyes que pul·lulen per dins nostre i no les deixem aflorar, deia que era tristíssim, perquè es perden en la negra nit de la personalitat, de la vergonya, de l'impuls reprimit o de les normes d'una societat que titlla de bojos els que miren de trescar amb un peu fora del camí, ens ho recorda Blanca Llum Vidal.</div><div>Me passa, també, que quan em presenten algú a qui no conec, el classific com a bo o dolent, com a beneit o simpàtic, com amic o com enemic. No hi ha terme mig i puc ser molt injust, com la vida m'ha demostrat en algunes ocasions. Però poques. No me solc equivocar. Aquest comportament de classificar en blanc o negre als personatges a primera vista no sé d'on me deu sortir però és inevitable. No és ben bé allò de la Wahlverwandtschaften de Goethe, les “afinitats electives”, però s'hi assembla. Fins i tot me faig reflexions sobre els personatges, dins mi mateix, que si les fes en veu alta, més d'un em fotria dues galtades. He arribat a pensar que alguns d'ells fan el mateix de mi i que s'estableix una lluita vibratòria per veure qui guanya aquesta partida beneita i incruenta que tanmateix no condueix a res. De res. És més bé un sentiment, una emoció que una cosa racional, ja ho sé. Però les emocions són essencials, ho diu António Damásio i se'ls ha de donar el paper que els correspon, són les que ens fan humans. Per això cal capgirar la dita de Descartes del “Pens, idò existesc”, ara haurem d'afirmar: “Existesc, idò pens”.</div><div>Els somnis, també, ens alliberen de les pesades carreges de la raó. Somiï que em cas amb mamare i quan he signat vull tornar enrere per la mirada de despreci del meu fill jove. El mateix somni s'enllaça amb una figura que agrena el carrer, en un cap de cantó de la plaça del poble. Quan m'hi acost és una dona amb la qual vaig conviure, i malviure, una temporada, del portal de la casa surt la seva filla que té la mateixa cara de l'agranadora, idèntica: una nina de nou o deu anys.</div><div>Som, en el que fa referència a triar entre el camp o la ciutat, com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Un mateix personatge amb dues cares, un esser que es transforma en urbanita al camp i en pagès a la ciutat. Per això, aquesta esquizofrènia patològica, em fa ser un desarrelat permanent. M'enyor d'una banda quan som a l'altra. Vull el xivarri quan som dins la calma del pinar. I voldria passejar dins un sementer quan observ la gentada que passa davant la terrassa del cafè on estic assegut. És una malaltia severa? Té fàcil solució, la medicina és senzilla. Quan això passa un pot canviar d'escenari i passar del centre de la ciutat al centre de foravila, entenent el centre de foravila com aquella figuera on saps que hi trobaràs un paner de figues flors. Tan senzill i tan terapèutic com això. Sabeu que diuen els arbres quan la destral entra al bosc? El mànec és un dels nostres !</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139459
Fri, 17 Nov 2023 10:10:49 +0100Dalt del turó amb Pius XII, diaris i setmesó<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/niguls%20texrtura.jpg" border="0" /></div><div><div>Dalt de turó amb Pius XII, diaris i setmesó</div><div><br /></div><div> </div><div>Anit, davall un taronger del corral he vist una lluerna, una cuca de llum, feia molta estona que no en veia. Quan érem nins les posàvem dins un pot de vidre i era com una pila, com una llanterna biològica, aquells animalets feien llum a les totes. Un pic acabada l'exploració les tornàvem a amollar. Travessant el corral m'ha sorprès, i mira que la tenc avesada, la bubota de Pius XII.</div><div>Mon pare va anar quaranta o cinquanta vegades a Roma, mai les vaig comptar. Començaren, les anades, de molt jove amb un viatge per una trobada mundial de joves de l'Acció Catòlica i acabaren uns mesos abans de morir en una anada i tornada el mateix dia ja que hi havia un vol directe des de Palma. Sabia, després de tantes anades, moltes coses de la història dels papes i de la ciutat i servidor vaig ser testimoni de l'eficàcia de mon pare com a guia, tant al Trastevere com a Santa Maria Maggiore, com als museus vaticans. Hi ha molts testimonis amb fotografies en blanc i negre dels grups que aconseguia reunir, una especie de peregrinació, amb la qual cosa algun any hi anava dues vegades. Sempre hospedat al Monte del Gallo, una residència que tenien unes monges des d'on es veien el jardins de darrera el Vaticà. Ca nostra estava plena de benediccions papals, d'estampes i rosaris i, sobretot, de records de Pius XII, Papa al qui admirava per damunt els demés. Fins el punt que al jardinet de ca seva, ara ca nostra, a Sant Joan hi feu bastir una columna amb un bust del Papa Pacelli modelat per l'escultor Francesc Salvà i Pisà en pedra de Santanyí. Cada dia me mira severament, a través de les muntures de les seves ulleres de pedra, quan vaig fins al garatge a treure el cotxe. Hi he pensat perquè aquests dies Pius XII ha tornat a estar damunt els diaris, sembla que sí, que ho sabia, el que estava passant amb els jueus a l'Alemanya nazi i poca cosa va fer per evitar-ho. Dues branques de taronger li tapen un poc la cara, el castigaré, deixaré que creixin i les taronges m'ocultaran la seva mirada. No degué ser el pitjor dels papes de la història, he sentit contar que l'antipapa Joan XXIII va ser acusat i declarat culpable de pirateria, violació, sodomia, assassinat i incest, això després que els càrrecs més escandalosos fossin suprimits. I vull afegir que el Papa actual, Francesc, tampoc es va oposar amb determinació als generals argentins, Videla, Galtieri que cometien greus crims a l'Argentina.</div><div>Entra n'Amador Penxo. Sa mare deia que era setmesí i sa veritat és que no quadraven els comptes entre el casament i el naixement. Ja m'entenen. “Setmesí?”, diuen que va dir el seu sogre “Amb aquesta mata de pèl?” Idò don la mà a n'Amador i pareix que toc suro, o ferro. Te unes mans, de fer tanta feina a foravila que hi pot arrabassar romeguers i les pues no li faran coneixedor. N'Amador estava content perquè havia firat unes sabates que li agradaven molt i li estaven bé, diu, no li molestaven els galindons, ni els ulls de poll. Se'n va comprar dos jocs, ben iguals. Quan va arribar mos donàrem compte que caminava com diferent. “Amador: que te fan mal ses cames?” “No sé que t'he de dir, avui dematí he comprat aquestes sabates a un marxando des mercat i no em feien gens de mal i ara es peu esquerre quasi no el puc moure!” En Toni Mascarell, que havia tengut botiga, tot d'una el fità: “Amadoret, t'has posades dues sabates des mateix peu, ara no veus que sa des peu esquerre mira contra es govern!” </div><div>Torn de Palma, ja tardet i la meva veïnada, madò Antonina Quarta, una dona esquerpa, tanca les persianes i li dic: “Què ja anau a fer no-nó?” Respon: “Mira Climent, jo me'n vaig a jeure quan he acabat ses feines i m'aixec quan he acabat sa són”. Vaja, pens, taxativa si que ho és!</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139458
Fri, 17 Nov 2023 10:07:15 +0100La Psicogeografia i les geografies personals. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div> </div><div><div>La Psicogeografia i les Geografies personals</div><div>(Geografia, Psicogeografia, emocions, topofilia, comportament i espai)</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div>¿Perquè Farewell lecture? ¿Perquè Lliçó de comiat?</div><div><br /></div><div>La primera classe que vaig donar a la universitat fou el novembre de l’any 1976 a l’antic edifici de son Malferit, seu de la delegació de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona a Palma. Servidor era professor Ajudant i el doctor Bartomeu Barceló i Pons em va enviar a explicar el paper de Alexandre de Humboldt en la configuració del pensament geogràfic. Vaig enllestir els apunts tot arreplegant les explicacions que m’havia fetes don Joan Vilà i Valentí a la Universitat de Barcelona on vaig acabar la carrera. Record molt bé els meus alumnes d’aquella primera classe. </div><div>Tanc avui, el dia que faig 71 anys, acab, la meva temporada de professor emèrit, el 24 de novembre de 2020, quaranta-quatre anys després de la meva primera lliçó. De la lliçó de benvinguda a la de comiat. </div><div><br /></div><div>I la faig aquí a l’Estudi General Lul·lià que fou el lloc on vaig començar a estudiar i conèixer la Geografia Universitària.</div><div><br /></div><div>Van caure a les meves mans dos llibres, un comanat per Amazon i l’altre comprat a una petita llibreria, que duien el títol de Psicogeografia. Un de Melvin Coverley (edició original de 2006) i l’altre de Collin Elard (2015). El concepte Psicogeografia em va intrigar. La paraula Psicogeografia, un servidor ja l’havia llegida, l’any 1969, a un manifest del grup Internacional Situacionista de l’any 1955 i m’havia semblat una cosa imprecisa i tenyida d’ideologia pre-seixantavuitista –del pre-Maig dels fets de 1968 a París- com per prestar-li més atenció. Pels Situacionistes ( un dels grupuscles revolucionaris i filosòfics més actius a França durant els anys seixantes) i pel seu component maximalista a l’hora de resoldre els problemes socials. Definien: “La Psicogeografia podria establir per si mateixa l’estudi de les lleis precises i els efectes específics de l’entorn geogràfic, conscientment organitzat o no, sobre les emocions i el comportament dels individus”. Així ho diu Guy Debord (de qui em va influir el seu llibre La societat de l’espectacle, 1967) al seu assaig Introducció a una crítica de la geografia urbana, 1955, en el què no cita cap geògraf, acadèmicament parlant, ho redefineix més rotundament: "La Psicogeografia és l'estudi de les lleis precises i els efectes específics (conscients i inconscients) de l'entorn geogràfic sobre les emocions i el comportament". Aquí si que hi ha una convergència amb el llibre Collin Ellard, Psicogeografia (2015), ja el seu subtítol ens informa de que la Psicogeografia estudia La Influència que tenen els llocs en la ment i en el cor. La paraula lloc, unida a ment i cor ens du, per als geògrafs, de cap a Yi-Fu Tuan, el geògraf xines-americà, i el seu llibre Topofilia ( la fília dels llocs) o el seu altre Paisatges de la Por, sobretot si observam que alguns dels capítols C. Ellard els titula: Llocs d’afecte o Espais d’ansietat. Nogensmenys, Ellard, un neurobiòleg, a les seves cites d’autoritat i a la consulta bibliogràfica no cita tampoc ningú que es pugui dir que és geògraf. </div><div>El llibre de Melvin Coverley, Psicogeografia (2006), més en la roda dels Situacionistes ens informa de que “Psicogeografia és un terme que ha esdevengut estranyament familiar: la singularitat del vocable resideix en que malgrat la seva àmplia difusió (?), ningú encerta en establir de manera precisa la seva procedència o el seu significat”. “Definida de forma imprecisa la Psicogeografia és, com el terme mateix indica, la frontera on convergeixen la psicologia i la geografia, una manera d’explicar l’impacte de l’espai urbà en el comportament humà”. Com es veu redueix el seus efectes a l’espai de les ciutats. El llibre fa dialogar idees entorn d’aquest conceptes, molt lluny de la neurociència, tals com la figura dels passejadors, caminadors, badocador o flâneurs, la recreació de les ciutats per part dels literats –un altre camp que la geografia acadèmica ha tractat-, el paper de Guy Debord i els Situacionistes, la Deriva urbana, acabant amb una guia de grups i organitzacions psicogeogràfiques a Internet tan pintorescos com l’Associació d’Astrònoms Autònoms, l’Oficina de Secrets Públics o l’associació Dialèctica Immaterialista. Molt en la línia trencadora que inauguraren els Situacionistes fins als fets del Maig de 1968 a París.</div><div>Si feim una volta per Internet, cosa obligatòria avui en dia, el terme Psicogeografia el tracten en primer lloc les Viquipèdies diverses, donant-li com origen el de Guy Debord i l’Internacional Situacionista, tal com segueix: “A través de la Psicogeografia en particular, els Situacionistes van desenvolupar una reflexió sobre la qüestió urbana que van incloure en reacció a l’ urbanisme funcionalista . Les seves descripcions d’espai urbà denuncien un espai percebut com a avorrit . També s’acusa a l’ urbanisme funcionalista d’organitzar una mena d’alienació dels serveis dels temples del consum amb la culminació de la impossible “reapropiació de l’espai urbà per la imaginació”. Segons la Internacional Situacionista, la ciutat provoca l’establiment d’un dispositiu d’exclusió i aïllament dels seus habitants, en definitiva, la ciutat participa en l’establiment d’un ordre en què el desig no hi té cabuda”.</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div>Això em va fer pensar: ¿Com es podia catalogar la Psicogeografia? ¿Veritablement era una geografia? ¿La situaríem dins el camp de les noves geografies que emergiren com a reacció a les velles geografies regionals i a les quantitatives? ¿Fins i tot sense que els dos autors dels dos llibres titulats Psicogeografia ho sabessin? L’ús de conceptes com Geografia, Llocs, Emocions, Comportament, Entorn geogràfic... me són profundament familiars i al llarg de la meva carrera els he sentit, emprat i estudiat, al marge de qualsevol d’aquests manifestos i llibres anteriorment citats i em remeten a conceptes com mapa mental, espai viscut, topofília, no-lloc, geografia de la percepció o geografia humanista, en una paraula, a la temàtica que Horacio Capel, un dels meus mestres, havia titulat: les geografies personals o les geografies del subjecte. </div><div><br /></div><div>Anem a veure com s’articularen i com convergeixen, sense saber-ho els autors citats al començament, les seves Psicogeografies amb les nostres Geografies ( i presteu atenció a aquest plural: geografies).</div><div><br /></div><div>Les ciències avui en dia també es consideren com a sistemes carregats de valors, proclamant la riquesa de l’existència humana per damunt, o al costat, dels mètodes d’anàlisis de la ciència positivista. La geografia no en podia ser menys. Front a la recerca de l’espai objectiu, que es pot mesurar directament, l’espai -no diré encara el territori o el lloc- és també un medi en el qual es desenvolupa el comportament i la gent fa elucubracions mentals que, per lluny que siguin de la realitat, són la base on recolzar la seva conducta i prendre decisions. Residir, cultivar, votar, comprar... Per tant, els enfocaments de la Geografia alternatius al quantitativisme positivista, conformen diversos enfocaments que inclouen aspectes subjectius i mecanismes mentals, conceptes procedents principalment de la psicologia. Perquè no fer un esment als treballs sobre l’aprenentatge de l’espai del psicopedagog Jean Piaget, o La Psicologia de l’espai d’Abraham Moles (1972), o a l’inici del concepte de mapa mental de E.C. Tolman? Les anomenades geografies de la Percepció, del Comportament, les Humanistes, la geografia del Temps de Hagerstrand i el seu grup a Lund (Suècia)... pretenen respondre a aquesta tendència. L’espai, i l’espai esdevingut “lloc”, coexistint en l’anàlisi geogràfica. Són el que es va venir en anomenar geografies personals o geografies del subjecte, reflex de la fenomenologia i l’existencialisme, valorants els processos de consciència i experiències personals com a vies alternatives, simbiòtiques o aliades a l’abstracció positivista, i que van tenir un paper fonamental en l’obertura de les geografies radicals (La Geografia serveix, abans de res, per fer la guerra que deia Yves Lacoste) i, perquè no, també de les geografies del Gènere que posaren fi a la dimensió oculta de les relacions desiguals entre home-dona, la fi d’una geografia asexuada, mostrant els espais de la meitat de l’humanitat. </div><div><br /></div><div>Hi apareixen els llocs viscuts, els llocs visitats, els llocs allunyats, els estimats, els temuts, els odiats... en definitiva un espai personal. Amb allò de que la imatge és la representació mental de l’objecte quan aquest no està present apareixen els mapes mentals, representacions de la realitat mediatitzada per l’experiència, la creença, els valors, la personalitat de l’individu. Els anomenats geògrafs humanistes en fan un punt més: l’espai percebut, per ells és el món viscut, l’espai és converteix en lloc, a la percepció s’hi afegeix la vivència. La recerca quantitativa de la percepció serà el contrafort de la recerca qualitativa de l’ humanisme geogràfic que incorpora als llocs viscuts valors, creences, la imaginació, la literatura dels llocs (vull citar el pioner treball d’Albert Quintana sobre Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé), les entrevistes en profunditat... ja que tot aporta informació pel coneixement del territori. Els paisatges tenen també aquest vessant, que beu de la percepció i de la simbologia, ja que són composicions mentals que resulten d’una selecció i estructuració subjectiva a partir de la informació del medi ambient.</div><div>Les geografia esdevé postmoderna -Geografies Postmodernes és el llibre de l’americà Edward Soja ( 1989)-, quasi líquida, parafrasejant Z. Baum, reclama la llibertat front a una concepció sacralitzada i dura de la ciència, s’enganxa al pensament dèbil de G. Vattimo, front a la imposició de models estructurats i controlats per la raó i pel capitalisme o el socialisme. Tim Unwin: “Una de les característiques més importants de la pràctica geogràfica dels darrers vint anys és que els geògrafs han acceptat la diversitat inherent a la disciplina i han renunciat a intentar identificar-hi un nucli únic” (El lloc de la Geografia).</div><div><br /></div><div><br /></div><div>L’ humanisme en geografia diu que la geografia s’ha d'ocupar de la reflexió entorn dels fenòmens geogràfics, amb l'objectiu d'aconseguir una millor comprensió dels individus i de la seva condició. La geografia humanística disposa de tres característiques principals que la singularitzen en relació amb la resta de corrents de pensament inscrites en la tradició geogràfica . En primer lloc, es tracta d'una crítica oberta i directa a la geografia basada en el positivisme lògic; en segon lloc, pretén un acostament a la complexitat inherent a la subjectivitat humana; finalment, cerca la priorització de la comprensió i la reflexió per davant de l'explicació. En efecte, l'entrada en escena dels pensaments, els sentiments i les intuïcions provoca la mutació d'una concepció inicial a manera d'espai geomètric cap a una nova concepció de l'entorn entès com a espai emocional, mediatitzat per la cognició de l’experiència, les creences, els valors, la personalitat, les percepcions, el mass-media, en definitiva un espai amb una càrrega simbòlica pròpia que impulsa una nova lectura cultural del territori on l'espai deixa de ser un simple contenidor físic.</div><div>Algú hi ha volgut veure en aquestes geografies noves, personals, subjectives, també una geografia de les emocions, tenint en compte els diferents atributs o conceptes implicats com el sentit del lloc, l'entorn, el paisatge, la memòria individual o col·lectiva i la construcció social. Es demostra així que interaccionem emocionalment i de forma contínua amb els llocs i els espais, els carreguem de sentits i de les emocions que ens transmeten i ens fan sentir com a individus. Sentim emocions específiques en diferents contextos geogràfics i emocionalment, vivim els llocs, i el territori. Hem de tenir consciència, que no només hi ha espais tangibles, materialitzats, sinó que també són construccions socials i culturals impregnades d'un fort contingut intangible. Si trobem aquest vessant o reflexió més intangible que tangible en el món geogràfic és gràcies a la importància que s'ha donat al subjecte o a l'individu i la seva percepció, la seva vivència o interpretació del paisatge en els territoris. Es tracta doncs, d'aconseguir un coneixement o una visió més emocional i "pluri-sensorial" per poder ser accessibles a tot el contingut intangible que se'ns presenta en els diferents contextos geogràfics. Es fa evident que dins aquesta nova geografia el lloc i el paisatge (cal aquí recordar el paper que ha fet Joan Nogué i Font) tenen una cabuda i un sentit important. No podem entendre la geografia de les emocions sense tractar la importància dels llocs i els paisatges en la dimensió tant individual com col·lectiva. Com diu el Yi-Fu Tuan "el lloc ve definit per la perspectiva empírica que les persones tenen d'un espai. És a dir, les experiències dels qui ocupen una àrea són qui fan que aquest lloc sigui significatiu per a ells, ... i la seva interpretació pels altres".</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Però tornem a les Psicogeografies explicades per no-geògrafs, la de Colin Ellard des del camp de la Neurobiologia i les altres, les dels Situacionistes i la de Melvin Coverley que expliquen algunes versions de l’acció política, com el que anomenen la Deriva. He de recordar que el subtítol de la primera Psicogeografia era “La influència dels llocs en la ment i en el cor”; en un moment determinat conta Ellard la primera vegada que va visitar la basílica de sant Pere a Roma, el Gran Canó del riu Colorado, o la vivència, no tan “sublim”, diu, de quan va entrar a un jutjat per pagar una multa. Veim com -torn a repetir, sense cap cita d’autoritat o de referència geogràfics-, hi ha un procés de convergència amb el pressupostos de les nostres geografies personals, i amb altres autors relacionats, tampoc citats, com podria ser el Marc Augé del no-llocs. Augé, sociòleg, va crear el 1992 en la seva obra Els no llocs, espais de l'anonimat: un antropologia de la postmodernitat, un concepte que va fer fortuna. És també un d’aquest conceptes que des d’altres ciències convergeixen amb la geografia. Aquest concepte s’utilitza sovint per parlar d’espais sense cap personalitat pròpia –franquícies com McDonalds, CA, El Corte Inglés, Aeroports, Hospitals, Parcs Temàtics, Hipermercats, etc- que podrien estar en qualsevol ciutat, espais que manquen d’una definició pròpia: no-llocs. “Placelessness” els diu Edward Relph ( Place and placelessness, 1970) .</div><div>En definitiva tant les Psicogeografies com les geografies Personals entenen la categoria d’espai no com una cosa objectiva sinó com l’espai percebut, viscut, passat pel sedàs del nostres caps: des del “Genre de vie”, de Vidal de la Blache, la pionera Géographie de la psicologie de Hardy (1939), la Poètica de l’Espai (Gaston Bachellard, 1957), l’espai viscut d’Armand Fremont a La regió, espai viscut (1976), passant pels mapes mentals i Peter Gould, el llibre de Kevin Lynch (1960) sobre La imatge de la ciutat ( hi veia caminals, voreres, barris, nodes, fites... ens donà una nova legibilitat de la ciutat), els no-llocs, etc, etc... Tot categories en que convergien amb ells , sense saber-ho els psicogeògrafs. Així com l’objecte de la Psicogeografia definit per Ellard és clar, la de Coverley divaga, per no dir “deriva”. Diu Coverley: “Juntament a l’acte de passejar i a l’esperit de radicalisme polític, la Psicogeografia se caracteritza per un sentit lúdic, la provocació i l’engany. Arrelada en les activitats avantguardistes dels dadaistes i surrealistes, la història de la Psicogeografia i els seus seguidors està travessada per un humor irònic. En el sentit literal del terme, el punt d’encontre entre la psicologia i la geografia, un dels seus molts atributs seria el de la recerca de noves formes d’aprehensió de l’entorn urbà. La Psicogeografia es proposa superar els processos de banalització que converteixen la nostra experiència diària de l’entorn en una monòtona realitat gris”. I aquí cita els seus precursors: Daniel Defoe, De Quincey, Robert Louis Stevenson, William Blake, literats, la figura del passejador solitari o flâneur, Baudelaire, Walter Benjamin, Breton, Aragon... A la fi, confessa que molta de la Psicogeografia contemporània se sembla més a una forma d’història local que a la investigació geogràfica. Fins que dedica un capítol a Guy Debord i la Internacional Situacionista. Aquí diu Coverley, la Psicogeografia és segons Debord una ciència pura i com el químic experimentat, el psicogeògraf és capaç d’identificar i destil·lar els diversos ambients de l’entorn urbà. Les zones emocionals que no es poden reconèixer per les seves condicions arquitectòniques o econòmiques s’han de determinar a través de les passejades atzaroses (“Deriva”, en diu ell) els resultats de les quals poden construir una nova cartografia caracteritzada per una absoluta indiferència cap a les tradicionals i habituals pràctiques dels turistes”.</div><div>Vegin com el neurobiòleg i l’analista, més polític, recondueixen el seu discurs sobre els llocs i els seus efectes sobre els individus, un d’una manera més científica, l’altre més literària. </div><div><br /></div><div><br /></div><div>A la Geografia Contemporània, a més del maneig dels Sistemes d’Informació Geogràfica (GIS), de la irrupció del Ciberespai (que és també un nou espai !), l’anàlisi de les actituds, les eleccions, les pautes d’actuació també han interessat als geògrafs. La Geografia acadèmica fa temps que ho fa a això -el mateix que enuncien els psicogeògrafs- però d’una manera més ordenada i sistemàtica, és el que he volgut significar amb el que es diuen les geografies personals, les geografies del subjecte o les geografies emocionals. Tant se val l’adjectiu que vagi darrera de Geografia en totes aquestes caracteritzacions.</div><div> Vull dir amb això que les geografies personals, representades per la percepció, l'humanisme, el postmodernisme i l'emoció en geografia, impliquen la introspecció des de l'àmbit del territori a les vivències i experiències individuals i col·lectives que manté la humanitat amb els seus entorns. En aquest sentit, les perspectives d'estudi iniciades amb la geografia de la percepció es veuen afermades per la geografia humanística, que proposa un enfocament comprensiu de la vivència individu-territori, mitjançant una experiència vital concreta on la clau es troba en l'anàlisi de l'experiència personal. En aquesta tessitura, el que interessa esbrinar són els significats i les valoracions que la humanitat fabrica dels seus espais viscuts. El sentit del lloc és un aspecte íntimament vinculat a la vivència espacial, a la introspecció cap a la ment humana, a la comprensió de determinats comportaments ambientals, a la decodificació, en definitiva, del simbolisme i del significat implícit en l'espai. El “lifeworld” d’Ann Buttimer, l’ “espace vécu” de Fremont, el nostre espai viscut!</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Vull fer, amb el que he dit anteriorment, una vindicació de la Geografia, des del dia que vaig optar per estudiar-la, m’ha donat eines per entendre millor el meu món. I per subsistir-hi. Quasi res! I també vull vindicar la Universitat, i en concret la Universitat de les illes Balears, la UIB, els valors i els estímuls que hi he trobat romandran en mi. Gràcies a totes i a tots.</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Palma, 24 de Novembre de 2020.</div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139410
Thu, 02 Nov 2023 09:45:01 +0100Dalt del turó amb xoriguers, pecats i dos dragons.<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-19%20mudoy%20diaris%20i%20escarabat%202.JPG" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb xoriguers, pecats i dos dragons</div><div><br /></div><div>Hi ha dues colles de xoriguers que es passegen per damunt ca meva giscant com ho solen fer. Habiten la torre de molí, que veig des de ca nostra, mig enrunada, de ca mestre en Toni Carlos. Els set populars dimonis de les nostres festes ja han desaparegut, tancats, fins l'any que ve. Foren una invenció reeixida que es fonamenta en els set pecats capitals: supèrbia, avarícia, enveja, ira, luxúria, gola i peresa. A finals del segle VI el papa Gregori Magne fixà en set aquests pecats que anomenà capitals, no per la seva magnitud, sinó perquè a partir d'ells se'n generen d'altres, per culpa del nostre nefast procedir. He dit.</div><div>Surt a fer la compra i veig que uns anglesos reformen una casa prop de ca nostra. Amb això de que foravila va aferra-pilla amb la venda de bocins, grossos i petits, per fer cases o barraques, n'hi ha hagut més d'un que s'ha trobat algun bocí seu “urbanitzat” sense saber-ho. A la meva cosina Maria de s'Arraval o de cas Saig, a un coster de per devers es Rafal, mitja quarterada a la que no hi anava mai, s'hi va trobar els fonaments d'una casa en construcció: un alemany se feia un xalet dins lo seu. Va ser de bon cor i els va vendre el bocí a preu de canari jove. En Jaume Marriol se va trobar una quarterada seva ben tancada amb estaques i fil-ferro, i va haver de demostrar que allò era seu perquè el foraster que ho havia comprat insistia en que no, que no i que no, que allò ell ho havia comprat; al que ho havia venut no el trobaren. I així... no es tracta de llaurar el que no havien de llaurar, no, ja parlam d'actuacions més potents. I no són les úniques.</div><div>Trob en Melcior Resgot, ve del metge que li ha receptat que “no mengi tan aviat i que he de rovegar lo que menj, moltes de vegades...”. Pens que no ho devien fer a cal meu padrí, el ferrer de s'Arraval. Record quan mon pare em contava que sopaven, la seva família de deu germans, tots asseguts enrevoltant una taula feta d'una bota d'arengades i al crit del seu pare, el meu padrí: 'Envant!' Tothom pescava dins la gran ollada de sopes. 'Altoooo!' Deia el padrí, tothom s'aturava i ell bevia un glop, llarg, de vi... “qui vol beure que bec!” I torna-m'hi, però ningú bevia per no perdre el ritme del menjar, que havia fet sa meva padrina, sopes amb quatre gírgoles i verdura grenyal. </div><div>Torna l'afició als jocs de cartes? Abans era general als diferents cafès. Veig dues taules que juguen a Truc, amb l'amo i la madona de trumfos. Me xoquen les seves senyes i mangarrufes... Un diu: “Duc només la 'reia' de copes!” Als joc de cartes, de rei, el femení és 'reia', no reina. El qui venç al Truc no es guanya el jornal, però rescabala la feina amb un cafè o una copeta.</div><div>De camí cap al turó me top en Bié-Bié. “Curiós, el mal nom...” vaig dir a n'en Tomeu Cairolí. “No saps d'on li ve? Idò en Biel Conxó, en Bié-Bié, retura, i retura molt, i quan es posa nerviós, més, i a damunt escup quan no li surten ses paraules. Es metge Arnau el posava a passar per s'averridor, i a més li solia dir, quan embarrancava: “Biel! Fes via que avui fris molt!” Ell, que era trapasser, li consultava que s'havia d'entregar a files i volia saber si això de returar l'alliberaria”.</div><div>Fa fosca i vaig pujant la costa que du cap a ca nostra. Quan som davant l'església alç el cap per mirar l'hora. Dos dragons es passegen per damunt el vidre del rellotge del campanar, un damunt les dues i l'altre cap a la mitjanit.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139354
Tue, 10 Oct 2023 10:30:33 +0200Jardins d'altri amb mallorquins, ornitologia i "todo a cien" . Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/HaiKai.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'altri amb mallorquins, ornitologia i 'todo a cien'</div><div><br /></div><div>Per als qui no ho saben, els Jardins d'Altri són el resultat d'un passeig distret i dispers per les espipellades de les lectures d'un servidor. Venga idò! Una cita de Nicolás Bouvier m'ha fet recordar com me vaig sentir un dia d'hivern pel sud de Xile: “Me n'havia anat massa enfora i per massa temps” , tot i que després rebla el clau: “Si un sabia al que s'exposa, mai gosaria ser realment feliç”.</div><div>Això me du a pensar que una de les pesades càrregues que duim damunt els mallorquins és la falta d'entusiasme. Per això em va sobtar el que deia Anatxu Zabalbeascoa: “Dues de les vies per accedir al coneixement pareixen contraposades. La primera és l'entusiasme. No val a dir la curiositat o la sorpresa, tampoc la sort, perquè cap d'elles requereix constància. L'entusiasme és construeix. I per això es pot encarnar. Entusiasmar-se és ser habitat per un moment diví”. En fi, continu pensant que es molt dificultós per als mallorquins. Que hi farem! “Nunca estamos a salvo de los que más nos quieren” (Manuel Jabois) i ho remata: “Mai ens podem amagar dels qui saben on ens amagam”.</div><div>Conta Isaac Asimov a la seva biografia que un dia, essent universitari, es va ajuntar a una timba de joc. Ho contà a son pare. “Com te va anar?” “Vaig perdre 15 centaus”. “Gràcies a Déu! Imagina't que els haguessis guanyat”. Gran resposta, contra el vici de jugar. Perdre ensenya més que guanyar? És ben adient el que deia Bernd Heinrich :“Com sol ocórrer, el més interessant sol ser el més inesperat”. Inesperat va ser el meu encontre entre ornitologia i música clàssica. Dave Langlois, un ornitòleg londinenc de 73 anys ha publicat Els cants de les aus. L'orfeó oblidat. Allà hi diu que les dues millos aus, a l'hora de cantar, són, primer la mèl·lera i després el rossinyol. La mèl·lera és com Bach, les melodies sinuoses d'un oboè a una cantata, i el rossinyol és Beethoven, com en un dels seus darrers quartets, furiosos. El rossinyol té més de mil síl·labes en el seu cant i no es repeteix, en canvi la mèl·lera és un ocell amb una única frase que varia sense límits. Un altre dia els parlaré de Mozart i el seu estornell.</div><div>Atribuït a Maquiavel: “No cal guanyar per la força el que es pot guanyar amb la mentida”. Recorda vagament aquell lema jesuític que diu: “Val més demanar perdó que demanar permís”. Les dues cites anteriors són el preàmbul del que ve ara. Segons Marta D. Riezu, i en sentit metafòric “L'obertura de les botigues de 'Todo a cien' va ser el nostre gran salt endavant cap a la desconeguda abundància. De tenir poc i dolent, vam passar a tenir molt i dolent”.</div><div>En un conte de vacances publicat a una revista, aquest estiu, Aixa de la Cruz es sincera amb el lector. Parlant de ca seva: “En aquesta casa i en aquest poble he conviscut amb dos marits diferents i amb diversos amants, em vaig estrenar i em vaig jubilar com a tècnica de llums, hi vaig tramar La línea del frente i hi vaig escriure la meva teis doctoral...” Deu n'hi do, quanta vivència, quanta vibració deuen acumular les parets d'aquesta casa!</div><div>Però anau alerta davant les coses del dia-a-dia: “Davant els fets quotidians, per favor, no digueu: És natural. En aquesta època de confusió organitzada, de desordre decretat, d'arbitrarietat planificada i d'humanitat deshumanitzada, mai no digueu: És natural. Perquè tot pugui ser canviat algun dia” -es de Bertold Brecht. Un clàssic. “Un clàssic és un com llibre que mai acaba de dir el que tenia per dir” (Italo Calvino).</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div> </div><div> </div><div><br /></div><div><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139353
Tue, 10 Oct 2023 10:28:27 +0200Converses per Palma amb Coderch, Fraga Iribarne i eco-ansietat<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/catedral-erwinhubert.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Converses per Palma amb Coderch, Fraga Iribarne i eco-ansietat.</div><div><br /></div><div>La cita era per berenar a l'Hotel de Mar, que ara és de Melià, dels Escarrer vaja. “¿Recordes aquelles enravenades” diu en Jordi “d'aquells estius quan encara érem massa joves per anar a lligar estrangeres i ens havíem de conformar amb les nostres conegudes, a les 'reunions' que ens muntàvem amb el pick-up que ens havien comprat els nostres pares?” “Sí, i si t'aferraves massa elles t'empenyien, tenien molta manya. El primer pic que ho vaig fer va ser amb una guiri a la platja d'Illetes, quasi era de dia i anava bastant begut, degué ser un desastre per a ella, per a mi va ser com haver nascut, el primer dia de la meva vida, tan important és el sexe quan ets jove!” “Just ara! D'aquella despreocupació ara som a unes rutines vitals, agradables però rutines. La vida... això ho deia perquè record que anant a Illetes veia com construïen aquest hotel”.</div><div>En Jaume ens regala el seu saber enciclopèdico-turístic: “Va ser construït per Tomeu Buadas, de la mateixa família que uns anys abans havia recuperat l’Hotel Formentor. L’encàrrec va ser per a l’arquitecte català José Antonio Coderch de Sentmenat. Malgrat que l’autor digués que era la seva pitjor obra, l’arquitecte Pere Nicolau creu, en contra de l'opinió del seu autor, que és una de les millors obres de Coderch i un desaprofitat paradigma del que hagués pogut ser l'arquitectura turística de Balears. “No tots els hotels han tengut aquesta qualitat” comenta en Joan “N'hi ha centenars de pèssim gust” “Va ser inaugurat pel ministre Manuel Fraga Iribarne el 1964 com l'Hotel núm. 1000”. “Recordau que Fraga demanà, a Cala Galdana de Menorca, qui hi havia construït aquell monstre, i l'amo era devora?” “Qui sap si això era dins la ment del falangista Fraga quan el dia de la inauguració de l’Hotel de Mar, digué: “Confío en que la inteligencia, sensibilidad y celo, jamás escatimados en esta isla en su largo recorrido por su doctorado turístico, presidirán por mucho tiempo las horas de su futuro”. Vaja! El berenar oferit per la xef Marga Coll ens redimeix dels mals averanys de l'autor dels nostres llibres de Formación del Espíritu Nacional.</div><div>“Vols dir que t'estrenares per devers Illetes?” Demana en Gori “Hi devies sentir bé?” “Perquè ho dius?” “Idò ja veuràs perquè ho dic; la tercera dona de Hugh Hefner l'editor de la revista eròtica Playboy diu a les seves memòries que el magnat prenia tanta Viagra que va acabar quedant sord, no cego, sord, i no és una metàfora sinó un efecte secundari del consum excessiu d'aquesta medicina. Així i tot encara deia que preferia ser sord que no poder enravenar.”</div><div>Bé, hem de berenar o que? La carta del berenar en avisa que emprenem “un exquisit viatge de sabors i textures de més de dues hores de duració per la gastronomia tradicional de les illes, i amb increïbles vistes a la mar. Gaudeix de l'alta cuina mallorquina amb un toc d'avantguarda, de la mà de la prestigiosa Xef Marga Coll. Fruites texturades; Embotits i formatges excepcionals, etc, etc...” Bono!!</div><div>“Jo no me puc menjar tot això” diu en Joan. “Tu deus tenir un TCA”. “Un que?” “Un trastorn de la conducta alimentària!” “És el resultat de la falta d'autoestima o del fracàs en la gestió de la pressió familiar o social”. “Vaja! A mi el que em fa menjar més és l'ansietat ecològica, per això del canvi climàtic i la por a una guerra mundial atòmica derivada de la guerra d'Ucraïna”. “Totes aquestes coses més que derivar-les en ansietat, per molt ecològica que sigui, millor que les derivis cap al TAC, però, de menjar més!” “Encara més! Si ja pes 120 kilos!” “Idò no pensis tant!” “Eco-ansietat pel canvi climàtic? És un concepte interessant! Eco-ansietat és el que va sentir el meu fill petit quan la seva mestra li parlava del forat d'Ozó... Bé, si a això hi afegim la Intel·ligència Artificial, ja podem fabricar una distòpia per demà, quasi a tocar”. Entra una parella que s'asseu a la taula del costat. Ell te pinta de traficant de Fentanilo. Pel fil musical sona el By the waters of Babylon en la versió de Quimi Portet.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139352
Tue, 10 Oct 2023 10:26:28 +0200La culpa és del turista? Dels hotelers? Dels mallorquins ?<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>La culpa és del turista? Dels hotelers? Dels mallorquins?</div><div><br /></div><div>Llums i ombres de la temporada turística, es titulava un editorial de Última Hora, després hi llegia l'entrevista amb un petit hoteler d'Illetes i quan li preguntaven si hi havia saturació, responia, com tots, que sí, que era puntual, en el temps i en llocs assenyalats i donava la culpa al turisme residencial de pisos, cases i xalets. El que per a uns era bo -participar dels beneficis del turisme, donar vida a foravila, incentivar els petits negocis locals...- per a uns altres tenien la culpa de quasi tot. Qui en té la culpa? Es demanava Miquel Molina. Els hotelers, solen ser els dolents de la història per a la majoria de gent, queixosa de l'excés de turisme dels darrers anys, els hotelers, es diu, són personatges que acumulen riquesa i se'n duen els guanys a invertir fora de Mallorca, que és munyida fins a l'exhauriment, i a més són, a la vegada, responsables i sofridors del turisme d'excessos que darrerament volen canviar de localització: renous, sempentes, delictes... provocant la maduresa i la senectut dels espais turístics ocupats.</div><div>Ja el suplement 'Dinero' de La Vanguardia estava dedicat a això: “Turistes, odiats però rentables”. Un sector que genera 160.000 milions d'euros, un 13 % del PIB de l'Estat Espanyol no és una qüestió banal, sinó que toca els mecanismes més delicats de la generació de treball, malgrat sia de baixa qualificació. El turisme, després de la pandèmia, s'ha regenerat de manera explosiva. La venguda de visitants i la despesa turística encara pot pujar més, malgrat l'alça dels preus, degut a la fortalesa demostrada per la demanda. En definitiva, som on érem: el turisme és valorat com un dels gran motors econòmics i criticat per la seva baixa productivitat i pels seus impactes negatius sobre la societat i el medi ambient. Això per al turisme hoteler, però, i per al turisme residencial? El que usa Airbnb o plataformes similars? Els habitatges turístics suposen menys de l'1% del parc residencial, però tensionen el mercat immobiliari i, per als hotelers, el mercat turístic. Incrementen el preu de l'habitatge i generen problemes amb els veïnats, a qualsevol punt de l'Estat, és un fenomen que s'ha generalitzat a tot el món, la gentrificació té una pota dels habitatges turístics residencials, que provoquen la pèrdua del sentit de la ruralia i la idiosincràsia dels barris tradicionals, siguin legals, o il·legals, que n'hi ha molts, sobretot a les ciutats. Aquest tipus de turisme gasta el 80 % del seu pressupost en compres a supermercats, restaurants, oci i cultura i un 20 % és queda per al propietari de l'habitatge i els intermediaris, essent per tant un dinamitzador de moltes funcions del territori.</div><div>Però quan es produeixen disfuncions generalitzades, com és el cas del que succeïx als centres històrics de les ciutats, es culpa al turista de que de cada pic siguin més inhabitables i que provoquin la fuita o expulsió dels residents tradicionals. No es sol culpar als propietaris, des d'un senzill posseïdor d'un habitatge sol fins als opacs fons voltors d'inversió immobiliària. A Barcelona, Nova York, Londres, Paris, Venècia, Florència, Lisboa, San Sebastià, Màlaga, Palma... i m'atur aquí, però la llista es immensa, molts dels seus ciutadans manifesten fòbia i miren de fugir de la marabunta de turistes i els seus efectes col·laterals. Per moltes solucions diversificadores que s'intentin cap igualarà la rendibilitat del lloguer turístic, ni als qui estan disposat a pagar barbaritats pels negocis subsidiaris i pels pisos als centres de les ciutats. I les perifèries urbanes? Encara no tenen suficient atractiu per a la deslocalització comercial, i no en parlem de la cultural. En definitiva, els qui volen minimitzar aquestes problemàtiques, hotelers i governants, no entenen que darrera les pintades de “Fora turistes!!” es mouen mecanismes molt més profunds que la voluntat expressada per un jovenet amb un spray, embrutant una paret venerable d'un centre històric urbà.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139351
Tue, 10 Oct 2023 10:24:26 +0200Dalt del turó amb fil·loxera, marihuana i un gall de llavor<div><br /></div><div> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ginkgo_biloba_ovule.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb fil·loxera, marihuana i un gall de llavor</div><div><br /></div><div> </div><div>Es parla, enmig del carrer, d'arrabassar arbres. Sobretot ametlers morts. Però també figueres. “Els ametlers, pareix mentida” és n'Andreu de Papauva “però, quan els estires amb el tractor, vénen, amb un bon pa de terra, en canvi ses figueres se resisteixen, tenen ses arrels escampades i una rel mestra, com un ganivet, costa, i això que sa llenya de sa figuera és fluixa i no serveix per fer foc”. “A no ser a qualque fogueró devers Sant Antoni,” puntualitza en Miquel Crosta “on una bona arrel crema i fa espires”. “S'acaba el nostre paisatge de sempre”. “Pensa! El canviarem, ara amb oliveres, vinya i garrovers la cosa serà un poc diferent”. “Pensau” els dic “amb lo que va passar quan sa fil·loxera destruí totes ses vinyes de Mallorca! Hagué de néixer un paisatge nou”.</div><div>Veig aigua que raja pel carrer i li deman a n'en Tomeu Caiolí d'on vé. Sense dir res m'agafa de la mà i me du al cap de cantó, m'assenyala el terrat dels francesos: “Maria Juana!”. Efectivament, tres enormes cossiols de 'Maria' guaiten per damunt l'arrambador. “Sa gent s'ha d'entretenir de qualque manera” li dic. “Vaja!” Diu ell “si fos per sembrar bledes ho trob normal gastar aigo, però per sa droga... que vols que te digui? N'has fumada mai tu?” me demana. “Ves!” li dic “quan era jove!” “Idò t'hauràs de confessar”. “Jo” me diu “quan mos feien anar a confessar, de jovenets, ho tenia ben estudiat, li contava a n'es capellà: un pecat mortal, un de venial i una senalletada de mentides. I sempre me va anar bé. En vaig sortir amb tres avemaries i un pare-nostro. Sempre cercava anar amb Don Simó a confessar-me, perquè s'adormia quan li contaves els pecats”. Record molt Don Simó, era el capellà més “liberal”. Jo era nin i el vaig veure un dia que arribava a un bocí de terra, que era seu, amb sotana. Just sullanes se va llevà sa sotana i davall anava vestit com un homo normal, amb calçons i camisa. Agafà un xorrac i pegà un bot damunt una perera i començà a xorracar branques... vaig quedar astorat!</div><div>Toquen campanes de mort. Surt la gent a demanar qui és? De damunt un balcó na Joana Mistenga diu: “És l'amo en Bernat des Coster!” “En Toni des Coster, es seu fill, no anirà a n'es funeral!”, diu en Cosme Monjo. “Perquè?” deman “és son pare!”. “Idò t'ho diré: se va estravenir que en Toni, fent marxa enrere després d'haver-lo anat a veure, l'hi atropellà es seu moixet i se va emprenyar tant l'homo que el va deixar sense herència, només sa llegitima. No se tornaren a xerrar pus”.</div><div>Faig coa al forn. Davant jo en Guillem Puntí, de s'Arraval. “Guiem com va?” “No molt bé Climent. A sa dona demà li han de passar es tubo”. Això volia dir que li havien de fer una colonoscòpia. “No serà res!” Dic. “Ahir mateix encara me va dir me n'afluix, i no ho deia mai! Quan entrava a n'es galliner, es gall de llavor li feia 'frente'. I me va dir: me n'afluix, no hi vull entrar”. “Saps que?” Vaig dir “Jo te faré sa manicura! I amb ses estisores de podar li vaig tallar els dos esperons a n'es gallet aquell valent; va quedar com acoquinat, empardalat, però te puc assegurar que va aprendre sa lliçó: l'amo és l'amo, per beneit que sigui!”</div><div>Faig la xerradeta, prenent un cafetó, amb en Francesc d'Alpenca, el nostre poeta. Havia escrit i n'estava orgullós un llibre de poemes que havia titulat: Merlot. Un dels seus enemics li va dir, un dia que se'l trobà per Ciutat: “M'han dit que has escrit un llibre que se diu “Bossot”. Resposta: “Encara, que jo sapi, no he escrit res sobre tu!” Poeta, però amb sentit de l'humor. En Joan Brossa no ho hagués fet millor.</div><div>Retorn a ca nostra. La costa es de cada any més mala de pujar. “Tornam vells i mos pansim” li dic a madò Miquela Briuxona. Però és l'estiu! Quan obr la porta em ve al cap aquell trosset d' Il·luminacions d'Arthur Rimbaud: “Ell és l'afecte i el present, / perquè obrí ca seva a l'hivern escumós i a la remor de l'estiu”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139350
Tue, 10 Oct 2023 10:21:24 +0200Converses per Palma amb dimissió, narcisissisme i malestar. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/L1140010-LAB.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Converses per Palma amb dimissió, narcissisme i malestar</div><div><br /></div><div>“Europa és el museu del món, un parc temàtic del passat”. Ho diu Francesc Muñoz. “Un continent amb ciutats sobreexposades a la visita turística que generen l'expulsió de la població, que acaba dimitint de la seva ciutat”. “Dimitint! Que te pareix secretari! Quan dimitirem nosaltres de ser ciutadans de Palma?” Demana en Ferran. “Ara això és mainstream”. “Ara ho diuen molt mainstream. El mainstream, ja sigui un llibre, una idea, una cançó, una audiovisual, és el que abraça i accepta una part important de la població. Però és veritat. Palma es torna insuportable a l'estiu!” </div><div>“Venga! Ens farem un selfie amb tota aquesta marabunta de turistes! Deu ser narcissista fer això?” Demana el nostre filòsof de capçalera. “Avui ens insuflen somnis de fama i riquesa inmediats, a part de exposar-nos a les xarxes amb selfies amb tothom, esperant els 'm'agrada' o esperant el màxim nombres de seguidors a les xarxes socials”. “Home!” dic jo “el narcisista no pot viure sense una audiència que l'admiri!” “Possiblement”, replica “però avui en dia no hi ha antídot millor contra el narcisssime que l'autoajuda”. “Quin embolic!” Diu en Ferran “Un excés de narcissime només es cura amb un excés d'autoajuda? Descobrir el teu interior al mateix temps que es provoca i es mostra en excés el teu exterior? Au! Au! Au! Anem a beure una canya, tu!”</div><div>Passam per un carrer on hi ha, una devora l'altra, cinc immobiliàries: és la costa del Conqueridor. On hi havia hagut el Convent de Sant Domingo, enderrocat després de la Desamortització de Mendizábal. “Les ciutats perden habitants perque l'espai urbà entra en el mercat global i els residents no ho poden pagar” ho he llegit a El malestar de la ciudades de Jorge Dioni López. “Així, molts d'aquest immigrants de luxe amb frequència adquireixen edificis no per a viure o treballar sinó com a béns d'inversió. Aixó condueix a la ciutat-mercaderia, ciutats quasi enterament en venda”. “Com Palma idò” diu en Toni. “Certament. I una ciutat sense veïnats, comerços, espais, infrastructures, institucions, edificis públics deixa de ser ciutat. Malament ho tenim. Com diu Dioni, que ha escrit també La España de las Piscinas: “El Partit Turístic i el Partit Immobiliari han guanyat les eleccions!” “I també el Partit del Renou, dels bars i cafeteries renoueres!” Afegeix un servidor. “I ara vos faré una cita ad hoc: “Deixar de valorar el que és públic, aboca a no entendre per que hem de valorar més la llei -el bé públic per excel·lència- que la força” és de Tony Judt. </div><div>“Carpe Diem?” perquè no, però, al tanto! Carpe diem, i ho diu Charles Senard, no es refereix tant a tastar els plaers de la vida, sinó a saber concentrar-te en el moment present i alliberar-te de l'angoixa del futur”. “Vaja idò és com la Mindfullness?” dic jo. “Venga no diguis collonades!” “A un servidor”, dic, “el que li proporciona plaer són els records, he tornat vell! Sempre estan a la meva disposició, ningú els me pot prendre i ja sé com fer-ho per seleccionar els qui vull, els qui no, han desaparegut. Nostàlgia? No, és una mescla del carpe diem i dels meus bons records” “I els dolents?” demana en Carles. “També hi són, però ja tan analizats que només et venen al cap les conclussions que n'has tret”. Ciutat està estibada de gent.</div><div>Passam per l'avinguda d'Antoni Maura carregada de botigues de souvenirs horrorosos. “Els souvenirs són cultura? Vos ne riureu, però tan pot ser alta, com baixa, com popular, la cultura de la que formen part els souvenirs. Recordau que Andy Warhol ja va decretar que una caixa de detergent o un pot de menjar enllaunat podia ser art i, per tant, disolgué els límits entre alta i baixa cultura. O no?” “I el wàter de Marcel Duchamp?” demana en Joan.</div><div>Climent Picornell</div><div> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139349
Tue, 10 Oct 2023 10:19:51 +0200Jardins d'altri amb penediment, jueus i poc esntusiasme. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Jardins d'altri amb penediment, jueus i poc entusiasme</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Els Jardins d'altri són pellucades, d'ací i d'allà, desordenades i sense pretensions. Començarem amb Josep Conrad per després anar morint, malament, “L'únic que pots esperar és algun coneixement sobre tu mateix que arriba massa tard: una cuita inextingible de penediment” (El cor de les tenebres). Baixam de nivell: “Tots els canvis, inclosos els més anhelats, tenen la seva malenconia perquè els que deixam enrere és part de nosaltres. Hem de morir a una vida abans d'entrar a una altra” (Anatole France). Degenerant, degenerant, vegin l'arrancada d'un petit article : “L'importat d'anar-hi pot ser la capacitat de tornar. Cert que hi ha destins dels que és millor no retornar. Com hi ha orígens que és millor no revisitar...” fa mal no estar-hi d'acord, és de Berna González. “Tots caminam cap a l'anonimat, però els mediocres hi arribam un poc abans”. Jorge Luís Borges escrigué això, no ho va dir exactament així, m'he pres la llicència de canviar 'arriben' per 'arribam'.</div><div>Oscar Cornejo coproductor del programa “Sálvame”, per justificar que la Telefems (“Telebasura”) no existeix, després de definir-lo com la manipulació de la informació, la conversió del sofriment en espectacle, la promoció de la pseudociència, les enganyifes per engreixar l'audiència... Pontifica: “Dir que un senyor va morir i va ressuscitar es pot considerar una manipulació de la informació. Narrar la seva tortura i mort amb pèls i senyals es fer del dolor un espectacle. Convertir aigua en vi és pseudociència. I prometre la salvació eterna és una esca molt poderosa. Així, si filam prim, la Santa Missa que emet la televisió pública és telefems. Però evidentment la Santa Missa no és telefems. I no ho és perquè la telefems no existeix”. Clar i llampant. No?</div><div>Del fems a la ciència. Donen el premi Abel, el Nobel de Matemàtiques, a Luis Caffarelli, argentí, expert en un dels temes sempre presents en qualsevol camp de la ciència: “Les equacions diferencials amb derivades parcials”. Idò. Pareix el títol d'un llibre de poemes o l'inici d'una novel·la utòpica, però descriuen una cosa tan subtil i normal com és el moviment de fluids. Aquí és adient recordar que “Quan el científic va a la caça de la veritat seguint una via única i contínua, s'exposa a capturar només la seva ombra” (Paul Valéry). I si ho deixen escrit a un llibre, recordem el que a George Steiner li demana Borja Hermoso: “Que que és ser jueu? Un jueu és un home que quan llegeix un llibre, ho fa amb un llapis a la mà, perquè està segur que en pot escriure un altre de millor”.</div><div>Ianko López conta que en un episodi de Las chicas de oro, una sèrie de TV que descriu un estol d'històries de dones velles, Sophia Petrillo, una de les protagonistes, com que no li fan cas, organitza les seves pròpies exèquies. Quan els convidats la troben viva, s'ofenen: “És molt egoista de part teva que no estiguis morta!” li diuen. I ja que surt la mort... “La Intel·ligència Artificial”, diu en Nick Bostrom “pot ser un risc per a la humanitat, que ens farà revisar conceptes com la democràcia, la identitat o la mort!” No serà tant! Que fa aquest que ho diu? És filòsof. Ca barret! Pensa massa aquest home, és dels qui cerca un altre culpable, després que la Globalització ja no fa por a ningú. Hem guanyat al Covid!</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139348
Tue, 10 Oct 2023 10:17:18 +0200Sopar d'estiu, entre el Bodhisattva i el Baignoire. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/AguadorCopa011.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Sopar d'estiu, entre el Bodhisattva i el Baignoire </div><div><br /></div><div>Abans servia per donar conversa a qualsevol i quedar bé. Ara, en canvi, he tornat vell, lleig, gras i malsofrit. M'estranya que encara hi hagi amics que em conviden als seus sopars multitudinaris estiuencs. Enguany m'ha tocat entre una femme fatale i una al·lota que semblava una purissimeta. Més tard me'n vaig témer que els papers estaven canviats.</div><div>Hi ha un metge que parla de caça, un professor que parla de ciclisme, la femme fatale que només parla del bodhisattva, una via budista cap a no sé on, la d'enfront meu que parla de les seves vinyes, quan l'he besada, en les presentacions, he tengut la sensació de tocar una cosa grassa i flonja amb un sostenidors enormes.</div><div>Han llogat un cuiner de Sa Pobla, en Toni Mistedis, que és especialista en arrossos, amb un ajudant, poeta de professió. Quadres de Miquel Barceló i, ben al mig de la sala gran, la taula LC6 negra dissenyada per Le Corbusier. Tot al seu lloc, minimalista però caríssim, hi ha els amics rics de fa poc, algun botifarra, i jo, pobre de solemnitat, però amic dels amfitrions. Avui, idò, arròs pobler, perfumat i coent i mil delicatessens preparades per un càtering d'aquests que duen menjar de luxe, però amb vins mallorquins, 'cal fer país!' diu l'amo de la casa. Al final no hi pot faltar el té matxa, és la beguda obligatòria, abans dels destil·lats, “és un gran crema-greixos i un prebiòtic natural”, ens fa propaganda la madona de la mansió.</div><div>Les senyores s'han sotmès a tortures diverses entre les quals destaca l'estirament de la cara i la modificació de pòmuls i dels morros, pareix que totes volen ser rosses, estar més primes, tenir més pit i un llavis carnosos. “Que mirau primer d'un home o d'una dona?” Demana una al·lota d'aspecte virginal. Després de dir les collonades dels ulls, o de l'expressió, surt el que toca: el cul i les mames. “Aquestes senyores que s'arreglen tant ja ho saben el que es mira primer, o no? Per això s'arreglen el que s'arreglen!”</div><div>La meva veïnada, que fins ara havia estat callada i que du un rellotge 'Baignoire' de Cartier -aquell que sempre duien Jane Birkin i Catherine Deneuve- diu: “No crec que s'hagi de menystenir la pel·lícula Barbie així com així, també Ernst Lubitsch o Howard Hawks feren comèdies lleugeres que parlaven de veritats profundes”. Vaja! Una reflexió intel·ligent pens i la vull corroborar: “Efectivament, com la metàfora dels Germans Marx que quan s'acaba la llenya de la caldera, cremen trossos de la fusta del tren, per continuar el viatge cap a enlloc”. En aquell moment, tothom admira el “quarto embetumat” estil de l'antiga pastisseria de Can Frasquet, que ens han servit.</div><div>Una al·lota que va amb botes texanes de mitja canya de Can Mora i minifalda, una combinació explossiva, diu : “Abans es donava la culpa de tot al Dimoni, després al Sistema i ara a la Globalització, d'aquí poc es donarà a la Intel·ligència Artificial! I nosaltres? Que no hi tenim res a veure?” “Gens ni mica”, respon un satisfet homenot amb una brotxeta de llagostins torrats dins la boca. Un, que no s'ha llevat les ulleres de sol i que du una americana que faria empegueir a Xavier Sala-Martin, a la fi xerra: “Jo crec que l'obsolescència programada de la tecnologia que ens venen és molt semblant a l'envelliment del cos humà, programat per deu-nostro-senyor. ¿No podem imaginar que les màquines també tenen por?” A l'orella dic a la meva veïnada: “Aquest argument és el de Blade Runner la pel·lícula de Ridley Scott, poc original l'individu aquest”. I ella continua citant Andrei Tarkovski, Stanislav Lem, Ursula K. Le Guin, Kubrick... Quin avorriment! Preferesc els tebeos de ciberpunk! És el moment que aprofit per anar-me'n.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139347
Tue, 10 Oct 2023 10:15:17 +0200Dalt del turó amb Pessoa, plaques solars, nínxols i Montaigne<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/1129579062_1_3_4_1.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Dalt del turó amb Pessoa, plaques solars, nínxols i Montaigne</div><div><br /></div><div> </div><div>M'aixec de bon dematí i me venen al cap els versos que va escriure Ricardo Reis, que també era Fernando Pessoa, en la seva Oda Marítima: “El matí d'estiu és, encara, un poc fresc, / hi ha una lleu somnolència de la nit en l'aire agitat”. La fruita d'estiu inunda la casa. Albercocs, prunes, peres, melicotons, figues-flors... qui dona del que té, menja del que no té. Enguany les més abundoses són les prunes. Les falzies ja han partit, ara ho fan a començament de juliol, i el cant de les mèl·leres ja no és interromput per la piuladissa dels estols d'oronelles. Foravila s'ha tenyit de groc, excepte els bocins de vinya i oliveres que de cada dia són més, els ametlerars, en canvi, fan mala cara, i els grans figuerals fa temps que els han arrabassat. </div><div>“Han aparegut un parell d' “horts” de plaques solars, un d'ells gegantí en el camí que va cap a Porreres i Felanitx”. Hi ha divisió d'opinions a la rotlada que ho discuteix, “diuen que hi ha pagesos que hi cultiven tomàtigues de ramellet davall els panells solars i les guardes de mens hi poden pasturar” segons en Cosme Bovatí. “Deixa, deixa! Són un mal-te-toc-pesta pel territori, a part de lo lletjos que són i lo contaminants pel paisatge, hi ha el perill de que quan acabin la seva vida útil, uns vint-i-cinc anys, quedin abandonats allà on són”. “És una pena que una energia alternativa, neta, generi aquests altres problemes” es lamenta na Pereta Macip.</div><div>Veig que fan obra a ca madò Meta, famosa per la seva franquesa. A n'en Biel Caló li arribava un rebut de sa contribució d'un nínxol del cementeri i el pagava, però no sabia molt bé on era, ni si era seu. Fins que un dia ho va voler aclarir i a l'ajuntament li varen dir que no era seu sinó que era de madò Meta. Va anar fins a ca seva i li va explicar. Madò Antonina Meta va reflexionar una bona estona i li va dir: “Saps que farem? Jo t'hi deix estar fins que me mori. I en arribar es moment que jo l'hagi de mester, te n'has d'anar!” I li va envergar sa porta pels morros.</div><div>Al cafè quasi no hi conec ningú. Nouvinguts del Marroc i de Sud-amèrica, europeus del Nord, externs de tota casta. No és rar el que me deia na Miquela Bou de que havia arribat tanta gent al poble que li costava reconèixer-la. “Veuràs tu lo que em passa: Pels carrer no conec ningú, en canvi me'n vaig a n'es cementeri i els conec a tots. Quina cosa eh?” Molt exacte el retrat sociològic! Deman un entrepà de sobrassada, aquí la tenen bona, la fan ells. Van passant els anys però encara ens fa gràcia i la contam i contam... Diuen que en Llorenç Curt berenava d'una bona llesca de pa amb sobrassada en bon Divendres Sant, en un temps en que els capellans comandaven molt. Va passar el senyor rector i en veure'l li diu: “Llorenç no saps que en Divendres Sant no poden menjar sobrassada? El Bon Jesús és mort!” Respon en Llorenç, amb sa boca plena: “Idò, no sabia que estàs malalt!” Somric lleugerament. Un veïnat de taula fa l'elogi de la ceba del conill amb ceba. Té raó, quasi és més bona la ceba que el conill. Cansat de que mancabás sempre, un dia en vaig fer un sac, de ceba. N'hi va haver per na Bet i sa mare!</div><div>Parlant de ceba, en Jordi Gotzo s'ensuma les mans: “He arrabassat cebes aquest dematí i ses mans encara me fan olor, no fuig” Vaig recordar sa padrina: “Les t'has de fregar amb un brot de julivert. I si culls tomàtigues, quan acabis n'has de xapar una i fregar”. Vaig quedar com un expert. Pas per davant sa posada dels Cadeners. M'hi top en Toni de na Conieta que la se mira: “Ses cases dels senyors s'han abolides a la vila, si no cau una persiana, cauen els galfons... quina diferència de quan dirigien i sotmetien la vida des poble els qui tenien possessions o fàbriques.” Cacics i capellans, quina època varem viure! </div><div>Torn a la frescoreta de ca nostra. Damunt la catifa que vaig dur del sud de Marràqueix, gòtila, poc fina, hi tenc una estesa de llibres. No hi falten mai algun dels toms de les obres completes de Josep Pla, ni algun altre dels Assaigs de Montaigne. Al començament del seus Assaigs, Montaigne confessa al seus lectors: “Som jo mateix la matèria del meu llibre”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139237
Thu, 07 Sep 2023 12:47:01 +0200Jardins d'altri amb revolucionaris, ratolins, felicitat i Di Stéfano. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/homeless%20crist%20bloc.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'altri amb revolucionaris, ratolins, felicitat i Di Stéfano</div><div><br /></div><div>Els nostres Jardins d'altri formen part d'una recerca indecisa i asistemàtica del que diuen pel món. Venga idò! Aquesta dita que segueix no sé si és una collonada o té un immens sentit: “Recordo aquelles vegades en que no saps si ets molt feliç o estàs molt molt trist” (Joe Brainard). Són aquests pensaments, no sé si dir-los adagis, que et fan aquesta sensació, o de bluf o de gran veritat. Vegin: “Voten l'extrema dreta perquè són d'extrema dreta. Així de fàcil, així de senzill” (Carlos Zanón). No cal cercar-li més justificacions socials o psicològiques al vot. Passa el mateix amb alguns proverbis xinesos o, en aquest cas, centre-europeus: “Tot es dilueix en la totalitat -digué el ratolí- i va compixar la mar” (Proverbi hongarès).</div><div>El fet que els poders públics rescatassin els depositants del Silicon Valley Bank, banc en fallida, pot conduir a un perill moral. Com bé tuitejava Barry Ritholz: “De la mateixa manera que no hi ha ateus a les trinxeres, tampoc hi ha liberals durant una crisi financera”. Les trinxeres... de París? Diuen que Daniel Cohn-Bendit -un dels líders del Maig francès del 68- va dir al sociòleg Alain Touraine: “Perquè els reformistes com vostè tenguin èxit, els revolucionaris com nosaltres hem d'intentar revolucions fallides”. Pot ser un pensament cínic. El cinisme, però, és com un acte de defensa, o d'atac, a vegades; qui no ha estat o s'ha fet el cínic en algun moment d'una conversa o d'una discussió? Joe Liebling deia que “el cinisme és sovint el subproducte vergonyós de la inexperiència”; en canvi Bell Hooks ho tenia més clar: “el cinisme és la màscara darrera la qual s'oculten el cors desil·lusionats i traïts”. Em qued amb la segona versió.</div><div>De totes les maneres en qüestió d'ideologies, la cosa va en caiguda lliure. “Les ideologies de la meva joventut s'han desgastat i ja ningú creu en elles. La meva generació tenia respostes per a tot. Ara no tenim ni preguntes.” Ho diu l'escriptor Abrasha Rotemberg, que ja ha passat els noranta anys, i que deu haver tengut la possibilitat de discutir-ho amb els seus fills: el músic Ariel Rot i l'actriu Cecília Roth. Dreta i esquerra, però, mantenen encara les seves partions, vegin: Tot menyspreant la Memòria Històrica, Ángel Garó, “homosexual, de dretes i humorista sense puta gràcia, hauria de recordar que un dels assassins de García Lorca es vantava d'haver-li fotut "dos tiros en el culo por maricón". Ja que parlava de Memòria Històrica... Així ho descrivia en David Torres.</div><div>“L'art no hauria de tenir moral, si en té és propaganda”, ho diu l'escriptora Ottesa Moshfegh explorant els límits de la correcció política. Abans parlàvem del cinisme i la correcció ens fa caure, molts de pics, en la pedanteria. “L'infern és la cura per a un pedant que treu a relluir el bon criteri” (Maria Padilla). Glup! Aquesta Padilla em retrata, per pedant i pel malament que em va a mi demanar el bon criteri, el terme mig, el 'tenir coneixement' pels altres, tal com m'ensenyà ma mare. Una bona cura per a la pedanteria és parlar poc, o callar. La poetessa Alda Merini: “M'agrada la gent que escull amb molt de compte / les paraules que no dirà”.</div><div>Ens hem posat seriosos amb la pedanteria i el cinisme. En un lloc lluny de les dues la model senior Pino Montesdeoca declara en una entrevista que té una cussa a qui li diuen 'Pink' i un ca... que li diueeen? Idò 'Floyd'. Na Pink i en Floyd. Se pot tenir més imaginació? Ho dubt. Per acabar, una de les crítiques de teatre més intel·ligents que he llegit començava així: “Les obres de Goldoni són fresques i previsibles com un gaspatxo”. Era de l'Oriol Puig i Taulé, lluny d'això que en deim a l'acadèmia 'cites d'autoritat', preferesc els aforismes de persones que en saben molt, sàvies, com el jugador de futbol Alfredo Di Stéfano: “Jugamos como nunca, perdimos como siempre”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139236
Thu, 07 Sep 2023 12:45:26 +0200Generacions: silenciosa, boomers, X, millenials, centennials, Alfa... Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/IMG_1870%20fabiolers%20de%20colors.JPG" border="0" /></div><div> </div><div>Generacions: silenciosa, boomers, X, millennials, centennials, Alfa...</div><div><br /></div><div>Ho escric per aclarir-me un poc, ajudat per la Viquipèdia. Qui no ha sentit parlar de la generació del 98 o de la del 27 o de la Beat generation? El significat biològic de generació fa temps que ha deixat de tenir sentit. Ara, darrera cada cap de cantó, en guaita una de nova. </div><div>Comencem per la Generació Silenciosa (els nascuts entre 1928-1948). Segons E.C. Brands és filla de la Gran Depressió, l'hereva dels meravellosos anys 20, però també la generació que va viure amb els seus pares la tragèdia de la II Guerra Mundial i, en el cas d'Espanya, la Guerra Civil. Per això, van al que és segur i a no arriscar, les seves senyes d'identitat. Se senten més còmodes practicant l'estalvi i sent meticulosos amb les despeses, es divertien amb el passeig, la lectura, passar el dia fora amb la família...</div><div>Els Boomers (1949-1964) Fills del Baby boom, l'explosió demogràfica de la postguerra; van néixer en plena dictadura i visqueren les primeres lluites pels valors socials. Una generació ambiciosa, però que valora l'estabilitat. Es van criar amb la televisió i s'han anat adaptant a les noves tecnologies, a la seva manera. Realitzen activitats culturals i a l'aire lliure, sempre envoltats de família i amics. Anar a un concert dels seus grups favorits, al cinema, al teatre, a menjar a un bon restaurant o fer una passejada per la platja, són plans que els fan feliços.</div><div>La Generació X (1965-1980) La generació nascuda durant Transició -del franquisme al postfranquisme- ben estudiada per Víctor Pérez Díaz, amb la incorporació massiva de la dona a la feina i la reducció del número de fills, amb la paradoxa de què la societat s’omple de vells, però hi predominen els valors 'joves'. Aquesta generació, també coneguda com la de l'apatia, ha viscut fets polítics, socials i tecnològics que han canviat món. Es troben entre dos mons: són fills dels baby boomers i pares dels millennials, una generació frontissa. Ja no cregueren en déus, ni en els Reis, practicaren sistematicament relacions sexuals prematrimonials i no 'respectaren' els pares, en el sentit antic.</div><div>Els Millennials o generació I (1981-1996) Aquests, nascuts a partir dels anys 80 -els adolescents dels anys 90- foren ja, una generació de gent audiovisual. Jugaren amb les videoconsoles i començaren amb Internet. Són considerats nadius digitals, malgrat haver nascut en una època analògica. Se'ls exigeix una preparació major que als seus predecessors i competeixen en un món laboral marcat per grans crisis econòmiques i polítiques. Els agrada l'aquí i l'ara.</div><div>Els Centennials o generació Z (1997-2012) La Generació Google o els Zoomers, els qui arribaven de marxa més enllà de les sis, han crescut amb més aparells connectats, el telèfon mòbil evolucionat, Internet i Google. Segons Brand, malgrat la seva excessiva dependència d'Internet, són també paradigma del compromís amb el medi ambient i les causes socials. Consumidors exigents però, a vegades, la influència del món digital en el qual han nascut els du a ser impacients i impulsius. “La vida és la vida, però a mi m'agrada contar el que faig als meus amics i als meus followers”. </div><div>La generació ALFA (2010-2020), també anomenada generació tàctil. Neix amb totes els tecnologies i concepcions del món virtual que han sorgit una mica abans que tinguessin suficient edat per usar-les. El 80% dels bebès ja té algun tipus de presència a Internet en complir els sis mesos. La generació Alfa és la primera que en lloc de digitalitzar les seves pràctiques analògiques, ha de fer un esforç d'adaptació als ambients analògics. Estan acostumats a interactuar amb els mitjans digitals directament amb les mans. </div><div>I ja ha nascut, a partir de 2020, la generació Beta!</div><div>Ara, com poden veure, és defineixen les noves generacions a partir dels seus comportaments relacionats amb les tecnologies de la informació. Hi ha una reducció de temps d'una generació a l'altra, pels canvis tecnològics. Si bé la gent jove demostra una facilitat aparent i una gran familiaritat amb els ordinadors, en canvi, confia molt, un poc massa, en motors de cerca, ‘veu’ més que ‘llegeix’ i està exposada a no posseir habilitats crítiques i analítiques per avaluar l'excés d'informació que troba a Internet.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139235
Thu, 07 Sep 2023 12:42:57 +0200Converses per Palma amb tràfic, Portitxol, Peret i el reguetón. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/inici.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>Converses per Palma amb tràfic, Portitxol, Peret i el reguetón</div><div><br /></div><div>Passejam per la punta del Gas, can Pere-Antoni, cap al Portitxol, el Molinar i la Ciutat Jardí. El tràfic per Ciutat està a punt de rebentar. “I ara, aquests que mos comanden, ampliaran les carreteres i ficaran els cotxes fins el cor del barri antic?” demana en Cinto. Li contest: “Record unes paraules d'un urbanista italià qui, comentant aquesta política de la ampliació, posava un exemple: és com si a un malalt a qui li augmenta la diarrea el metge li receptàs un orinal més gros”. “M'he fixat que ara, a les campanyes electorals, es defuig dels problemes reals i s'usen elements distorsionadors”. És en Joan qui parla. “Ben veritat!” Li responc. “Encara record que l'ús mediàtic de la mamada que li va fer Mònica Lewinsky al president Bill Clinton va emmascarar problemes importants com la reforma de la seguretat social, el finançament de les campanyes o la posició dels USA a l'Iraq. Com diu Michaël Foessel “els polítics ens entretenen amb ells mateixos per no haver de parlar de nosaltres”.</div><div>“Palma mon amour!” Dic en veu alta: “Ni envaïda, ni acorralada, ni gentrificada, ni posseïda. Llibertat! La ciutat per viure-hi, la ciutat com una 'casa gran' que deia Rafael Alberti. La ciutat com una mare que de tant en tant renya els seus fills... O que ens avisa amb tocs d'alerta, amb senyes que hem de saber interpretar. Ciutat mare! Palma, sentimental, un enyor, un desig, un passat, un futur, unes ganes, com una nova libido per voler fer coses i per desitjar fer coses”. “I ara? Has tengut un orgasme?” demana en </div><div>Jaume Garau que ens avisa: “Avui hem d'arribar fins a Son Verí a peu”. I passam revista al paisatge urbà marítim d'aquest costat de Palma. “Des de la Porta des Camp fins al Molinar, hi havia un conjunt de fàbriques d’electricitat, d’adoberies, una refineria de petroli i magatzems que conferien una imatge totalment industrial a aquesta banda de Ciutat, molt diferent de la zona d' El Terreno. El Portitxol era un petit grup de cases sense cap hotel, que havia crescut seguint una mica l’ordenació que havia previst Bartomeu Ferrà ja el 1891. El Molinar era un barri de pescadors i obrers, i en canvi, la “Ciutat Jardí” que data de principis dels anys 20, impulsada per Josep Tous, empresari omnipresent en totes les iniciatives de Ciutat, es creu que comptava com a soci el també omnipresent Gaspar Bennàzar, “S'Arquitecte” per antonomàsia de Palma. De fet, l’hotel emblemàtic, que encara destaca ran de platja, va ser dissenyat pel qui era el seu amic i company de feina de l’Ajuntament, Jaume Alenyar. El conjunt es va conceptualitzar com un Balneari de Palma, més de cara a l’estiueig dels ciutadans que dels turistes. També es va produir el mateix procés de parcel·lació i urbanització a Can Pastilla”. </div><div>Davant aquesta lliçó d'història urbana en Rafel li canvia de tema: “Amb aquesta calor sempre me'n record de Summertime, la cançó, concebuda com un ària, que ja és un clàssic, i que Gershwin va compondre dins el musical Porgy&Bess l'any 1935”. “Fa tants d'anys?” Demana en Martí “Encara la senten cantar versionada per molta gent. A mi, en canvi, aquesta calor me trastorna i me fa cantar 'Don Toribio, Toribio, Carambola, la bola...!' Venga rumba catalana d'en Peret, 'No estaba muerto, estaba tomando cañas'. “Ben fresquetes supòs?” Li diu amb conya en Martí. “Estic preocupat”, diu “Per què?'” li deman “Pel progrés del reguetón! Aquest ritme urbà sud-americà, s'ha fet seu l'espai musical mundial. L'imperi del reguetón! Estam perduts!”</div><div>Passant del reguetón en Jaume continua: “Però serà la parcel·lació de Les Meravelles, la que tendrà una major consistència i desenvolupament, amb la famosa església construïda per l’arquitecte racionalista Francesc Cases. Els projectes d’urbanització de S’Arenal varen començar ben prest, concretament a 1913, de la mà un altre pic de Gaspar Bennàzar”.</div><div> “Reguetón? Ens queden els llibres” diu en Joan, “seran el nostre refugi, recordau el que deia Walter Benjamin, dels llibres i les prostitutes: 'els dos es poden dur al llit' “Tan prosaic en Benjamin?” “Bé, idò canvia la cita: 'Tot allò que amb raó denominam bell, com Palma, apareix de manera paradoxal”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div><div><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139234
Thu, 07 Sep 2023 12:40:08 +0200Més sobre turistes i residents de Balears. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/hotel%20san%20francisco.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Més sobre turistes i residents de Balears</div><div><br /></div><div>Parlam sempre de turistes i residents com si fossin personatges homogenis. I no. Són diversos i actuen diferent davant el fenomen del turisme a les illes Balears. Hi ha criteris que permeten la segmentació dels turistes des del punt de vista de conformació d’estereotips: turistes aventurers, estiuejants, culturals, esportistes, recreacionistes, familiars, organitzats, independents, influenciables, vacacionistes, ecologistes-vida sana, amants del bullici... A les Balears, els professors A. Garau i A. Serra, ja ho feren, així ens apareixien: “Els que no diferencien”; “Hoooligans –Baixos preus”; “Escapistes-Actius purs”; “No sé perquè he vengut”; “Familiars-Relax”; “Sol i platja, festa, amics i un poc d’esport”; “Escapistes-Culturals”, “Sensibles al preus”; “Naturalistes-Descobridors”... D’aquestes classificacions es dedueix que els beneficis més valorats són: escapar de la rutina diària, el sol i la platja i no fer res, així com tenir unes vacances tranquil.les. En quan als beneficis menys valorats: visitar museus, llocs històrics i monumentals, audicions de concerts i visitar parcs. Es destaca la valoració especialment alta que es fa del 'benefici' anomenat “alcohol a preus barats”. Aquests fets ens serveixen per al disseny d’estratègies futures, ja que ens permeten conèixer que els segments de baixa qualitat, són els que menys ingressos proporcionen, els que més molesten la col.lectivitat de residents, generant renous i afectant a altres segments de turistes, degradant la imatge del destí; són, també, els més vulnerables als vaivens cojunturals de l’economia i aquells que menys contribueixen a incrementar el benestar social i econòmic de la comunitat resident.</div><div>Això en quan als nostres visitants. I nosaltres? Els residents? L'acceptació del turisme per part de la societat receptora ja fou mesurat per un clàssic, el professor Doxey. Ens parla de cinc estadis pels quals es sol passar; la fase d'eufòria: les poblacions locals estan molt motivades, acullen amb alegria el turista i hi ha un sentiment mutu de satisfacció; la fase d'apatia: en tant que la indústria turística creix, la gent pren el turisme com quelcom pertanyent a la quotidianeïtat, una activitat per treure'n profit; la fase d'irritació: ocorre quan entren en acció els fenòmens de saturació i la població local tota sola no es pot ocupar del turisme; la fase d'antagonisme: el malestar es generalitza, el turisme és el boc expiatori de tots els mals del creixement, i és rebutjat per una part de la població; la fase final: hi ha diversitat d'opinions, part de la població parla encara del paradís que ha perdut; d'altres intenten aprendre a viure dins un ecosistema que ja no tornarà a ésser el que fou. </div><div>Hi ha també estudis que ens classifiquen, als residents, afinant més. Tenim els anomenats “Laissez faire, laissez passer”, per a aquesta franja de gent el turisme és un cosa meravellosa i no té, ni genera inconvenients. Els “pragmàtics possibilistes i resignats”, per aquests el turisme és molt bo, però es reconeix que té inconvenients i genera efectes no desitjats, tot i que es resignen donat els beneficis que ens aporta. Els “crítics moderats i racionals”, no veuen el turisme com una benedicció, però tampoc –diuen- no se li pot encolomar tots els mals que afecten la societat i el medi ambient de Balears. És el segment més nombrós. Els anomenats “Crítics radicals”, de la seva opció és desprèn la necessitat d’un canvi absolut de model, la disminució de turistes ja que l’excessiu nombre és el que provoca la major part dels problemes que patim. Els “indiferents” no s’interessen pel turisme. Els nivells més alts de crítica raonada als efectes negatius del turisme entre els residents de les Balears, vénen de les persones de major formació, de major preocupació pel medi ambient i pel patrimoni, de major sentiment d’integració i de la gent jove, aquests són els qui veuen més negatiu el desenvolupament del model turístic tradicional. Dada recent: el 51,9 % dels residents, l'any 2022, han contestat que estan d’acord o molt d’acord amb l’afirmació “Estic molt satisfet amb el turisme a les Illes Balears”, mentre que un 29,5 % no hi està d’acord o fins i tot molt en desacord. Ho diu la darrera enquesta feta per l'Agència d'Estratègia Turística de les Illes Balears. </div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139113
Wed, 02 Aug 2023 11:32:40 +0200"S'Arxiduc" d'en Mendiola. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mirlo.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>“S'ARXIDUC” D'EN MENDIOLA</div><div><br /></div><div>Neudorf. L'Altre arxiduc de J. A. Mendiola és un llibre, un còmic, sobre S'Arxiduc Lluís Salvador. Està pensat per fer sentir les veus dels qui l'acompanyaren en el seu camí mallorquí, cap a la llegenda. S'Arxiduc n'és el subjecte passiu. La recerca de les fonts que ha fet J.A. Mendiola és enorme i l'esforç per dibuixar les diferents situacions, paisatges i personatges, també. Malgrat tot, diu ell: “Tot és llegenda. Res no és ficció”. Ens fa l'ullet: “Tot el que dic i dibuix ho sé ben cert, però tampoc ho vull assegurar”. El lector farà la tria. </div><div>Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena, (Florència,1847 -Brandys,1915), era arxiduc d'Àustria i príncep de Toscana amb el doble tractament d'altesa reial i imperial. Ha passat a la història com un intel·lectual que s'interessà per les ciències naturals, per l'etnografia i per les llengües. Va 'signar' seixanta-set llibres, entre ells Die Balearen... que fou la magna obra de recopilació de tots els sabers sobre les nostres illes, acompanyat d'unes magnífiques ilustracions. Les Balears descrites per la paraula i la imatge va ser 'realitzat' per S'Arxiduc de 1867 fins a 1891, amb tot el seu seguici d'intel·lectuals i secretaris, seguint una metodologia pròpia, anomenada 'Tabulae Ludovicianae'.</div><div>Mendiola, però, ens informa: “Jo no sé si m’he llegit totes les coses que s’han escrit sobre ell però segur que almenys un 80% o un 90% i, llevat de petits detalls: tot és lloança a un personatge”. El llibre s'allunya de les versions edulcorades i hagiogràfiques. Són mirades a S'Arxiduc a través de la seva relació amb Catalina Homar, una de les amants, el darrer criat Joan Rullan, el secretari Antoni Vives, “l'apol·lini Vyborny”, el gondoler Spongia, el preceptor Sforza, el capità del Nixe, Joan Singala, Francisco Manuel de los Herreros, el seu home de confiança, Mateu Obrador o la mare de l'Arxiduc qui, com be es diu, “li va consentir tot i...molt més”. </div><div>La gran duquessa Maria Antonietta, sa mare, el va tenir al Palazzo Pitti de Florència. Va ser feliç allà, fins que Garibaldi els va fer fugir. Aveciat per sa mare a la qual li demanava cent mil florins -una fortuna-per comprar un vaixell, el Nixe, “petit, molt petit, però amb tots els perfeccionaments marítims d'avui, amb un motor de cent cavalls i tres pals”. A Mendiola però el que realment li agrada és dibuixar: “dibuixar és com fer una pel·lícula, però més barat”, diu.</div><div>S'Arxiduc amb Eugenio Sforza, el preceptor per encàrrec de l'emperador, recorregueren mitja Europa fugint de la mort tràgica de Matilde, el seu primer amor... Fins que es produí l'encontre amb la Serra de Tramuntana. Compra primer Miramar, comença a edificar el seu “petit imperi” (“La paròdia imperial d'un nin consentit que mai no va créixer”). Allà establirà el seu cau on mantendrà relacions i visites: de Joan Alcover al baró de Rotschild o l'emperadriu Elisabet. Poc a poc es converteix en un home “una mica deixat”, a qui li agradaven, però, les reverències. És molt interessant la manera com J. A. Mendiola fa xerrar els personatges a través de les seves fonts i, altres vegades, imaginant el que devien pensar. Fa dir a Antoni Vives, el seu secretari i hereu: “Tots tenim un preu i finalment jo vaig cobrar. Tot va ser per a mi i els meus descendents. O els nostres descendents. Mai no ho sabrem. Jo tampoc”. </div><div>S'Arxiduc es va identificar a Francisco Manuel de los Herreros com el comte de Neudorf, es feia l'humil. Herreros fou el vertader coordinador de Die Balearen... Mendiola posa en boca de Mateu Obrador “… era absolut, desmesurat, fregant la crueltat, es creia amo i senyor de la veritat absoluta.” Joan Singala, capità del vaixell Nixe: “em va contractar de capità però era ell al qui li agradava donar les ordres, un autèntic cretí, un sàtrapa que no tenia idea de res, quasi enfonsa el vaixell a Porto Maurizio”.</div><div>Mendiola no ha entés mai aquesta veneració mallorquina generalitzada. Irònic, diu: “Va ser el primer alemany que va adquirir terres a Mallorca”. No pretén desmitificar-lo, sinó més aviat «fer un retrat humà des del punt de vista dels seus beneficiaris i de les seves víctimes». Col·leccionava propietats, terres i també persones, sense importar si eren homes, dones o al·lotets.</div><div>Així, més enllà de la llegenda i de la seva faceta d'erudit, Mendiola intenta acostar-se a l'home que degué ser S’Arxiduc. Curiós, generós, brut, mesquí, promiscu, addicte als viatges, a la lectura, al dibuix, protector de la Serra de Tramuntana, seductor, gelós, aveciat, mentider... potser hi faltava aquest còmic per afegir aigua al banyat!</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139112
Wed, 02 Aug 2023 11:30:45 +0200Dalt del turó amb Battiato, brillantina, un 'sanchista' i en Proust<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/freud9%20autoretrat.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb Battiato, brillantina, un 'sanchista' i en Proust</div><div><br /></div><div>Les flors de les cama-roges guaiten per damunt els sembrats i les bardisses, el seu color de cel tènue se bada amb el sol i es clou amb l'ombra. Ha plogut a batzegades i l'olor de terra banyada i, sobretot, de rostoll humit s'ensenyoreix dels horabaixes de foravila. És temps d'albercocs i cireres, 'bona vianda', com diu el copeo, són agraïts els arbres que s'han salvat dels atacs dels cucots que després seran l'escarabat banyarriquer. Torn a ca nostra i pos a l' Spotify Torneremo ancora de Franco Battiato: 'Un suono discende da molto lontano...'</div><div>Passa un nebot de l'amo en Joan de so n'Amonda. Pel poble encara se'n parla de l'amo en Joan. Li digueren que si feia una mescla de llimona, aigua i sucre la se podria posar pel cap i faria més bona feina que la brillantina. Ho feu, s'ho empastissà i li queda bastant bé. Però, al cap d'unes hores, allò tornà rostit i pareixia que duia el cap encimentat, s'hagué de rentar amb sabó-fluix i aclarir-ho amb molt de vinagre. Maleint a qui li havia dit, només li sortia: “Aquest, amb lo que sap i amb lo que aprendrà, viurà fins que se morirà! Gran fill de la gran puta” diuen que deia.</div><div>Al cassino escoltava els meus contertulians i pensava com els he vist canviar amb el pas del temps. Em vengué al cap un personatge, al qual Manuel Vicent fa dir: “Tenc ganes de que, mort el dictador, arribin la llibertat i la democràcia per poder ser de dretes”. Això mateix pensava d'alguns dels integrants d'aquella taula del cafè del petit poble. De prompte, un es torna sanchista! “Pedro Sánchez ha demostrat una capacitat política insospitada que va cobrar una altària impensada amb la rebuda per part de Biden a la Casa Blanca. El nostre primer president que parla anglès amb normalitat, recordeu que Rajoy només li va saber dir al president Obama, ho afirmen els qui ho sentiren: “The time is good”. A mi m'agrada en Pedro Sánchez, removent el PSOE més caspós, posant al seu lloc els mandarins assilvestrats de Felipe Gonzàlez o Alfonso Guerra. Té un discurs entenedor, una bona oratòria, i mossega allà on toca, ha fet equilibris amb les forces de govern per aprovar lleis i pressuposts. I, ha marejat tant la seva oposició, que es refereixen a ell com el “sanchisme”, com si ja fos tot un corrent polític al qual s'ha de vèncer”. Pens que si el sentien, al qui parla, convertit en socialista, als de ca seva els cabells se'ls hi posarien drets. Conten que els seus avantpassats tenien una tia vella tancada dins una soll per por de que fes hereus als altres nebots. Adesiara la sentien gemegar, ja te pots imaginar quina casta de gent era! I ara ell s'acabussava contra els dretanots dels seus contertulians!</div><div>Sortint de la perruqueria en Miquel Granyó me vol contar, fort i no et moguis, una experiència seva inexplicable. “Idò, que m'expropiaren un trosset, dins un bocí de dues quarterades que tenc anant a Sineu, perquè havien d'ampliar la via del tren. I ara el tren passa per dins lo que era meu i voldràs creure que ses cabres que tenc, dues dotzenes, quan passa, s'aturen... i el miren passar! I quan ha passat se tornen posar a pasturar. Quina cosa més curiosa, no ho trobes Climent?” Quan li dic que no ho trob raro, que els animalets també tenen la seva curiositat, com noltros, me diu: “No hem de perdre sa llet pasturant! Pensa que el Bonjesús va fer sants als apòstols!” M'ha fotut, perquè, com sempre, me surt allà on no hi plou, que hi farem...</div><div>És prest però m'han pegat ganes de tornar a ca nostra i enfil de cap al turó. Record el començament de À la recherche du temps perdu de Marcel Proust: “Longtemps, je mes suis couché de bonne heure”. 'Durant molt de temps m'he colgat de jorn'. Un servidor avui farà el mateix.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139111
Wed, 02 Aug 2023 11:27:31 +0200Converses per Palma, de Dublin al Dry Martini, passant per l'extrema dreta. Climent Picornell<div><br /></div><div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-19%20mudoy%20diaris%20i%20escarabat%202.JPG" border="0" /></div><div> </div><div>Converses per Palma, de Dublín al Dry Martini, passant per l'extrema dreta</div><div><br /></div><div>James Joyce deia que si Dublín fos destruïda, es podria reconstruir fidelment a partir dels nombrosos llibres que parlen d'ella. I Palma? Hi ha literatura a bastament per un fet similar? Jo crec que sí. I vull pensar que un servidor hi ha contribuït. “Tu tens l'endarrer d'escriure i això te salva de moltes estones d'avorriment”, opina en Joan. “Idò és ver. Un italià que vaig llegir, Duccio Demetrio, manté que l'escriptura ens pot salvar de moltes maneres i, més en concret, l'escriptura biogràfica i, encara més, l'autobiogràfica, que té segons sembla efectes sanadors i consoladors de la nostra magra existència”. De totes maneres algú apuja això a genere literari: l'autoficció. La defineix, amb conya, Javier Rodríguez Marcos: “l'autoficció es el resultat de que una persona es miri en un mirall i hi vegi un personatge”, de novel·la, supòs.</div><div>Seiem a la terrassa d'un bar de la plaça del Mercat, don Antoni Maura, damunt la seva peanya i a l'ombra del ficus majestuós ens dona l'espatlla. En Felip demana un Dry Martini i com sempre ens ha de fer veure la seva pedanteria suprema. “Com sabeu, el Dry Martini és una mescla sàvia de ginebra i vermut blanc, sobre la quantitat de cada un hi ha molta literatura però el qui millor ho definia era Hemingway qui deia que la quantitat de Martini que hi havia d'haver, era el de l'ombra que feia la botella sobre la copa, ni més, ni pus”. Replica n'Agustí: “La gent beu i beu i no agafa un llibre ni per meco”. “I que?”, l'increpa en Felip: “això no es nou! Saps que deia Francisco de Quevedo? 'Es Madrid ciudad bravía / que, entre antiguas y modernas, / tiene trescientas tabernas / y una sola librería'.</div><div>Aquest Vladimir Putin! No només enverina els seus opositors sinó que vol que se sapi! diu n'Albert Mayol. “I amb el Franquisme què?” Replica en Biel, “la religió catòlica es va convertir en la religió oficial de l'estat, la vida es va regir per la moral, van sotmetre les dones als homes, posant com a exemple la figura d'Eva com a pecadora i la de Maria com a dona submisa i abnegada. La raó de ser de la dona era la de reproductora de l'espècie, mantenidora de la família i la que havia d’educar als seus fills en la filosofia franquista”. “Sabeu que deia Pilar Primo de Rivera?”: “Las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer más que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho”. Sí, és veritat, són temps llunyans, però a veure a que vos sona el següent? “Acta del plenari de l'Ajuntament de Palma de dia 24 de novembre de 1975 (havia mort el dictador Franco) “... en consecuencia puestos en pie demos solemnidad al inicio de este pleno. En primer lugar en memoria, recuerdo y descanso eterno de Francisco Franco recemos un padrenuestro (Se reza el padrenuestro). A continuación se da el grito de ¡¡Francisco Franco!! ¡¡Presente!!...” En aquells anys 262.000 ciutadans de Palma vivien la situació política amb una mescla d’emocions. Paulino Buchens, jefe de Falange, era Batle de Ciutat i Fulgencio Coll de san Simón, un franquista immobilista, ho era a la Diputació i va jurar el càrrec d’ agenollat. Que no te fa olor de cosa recent? Fa com a por! “</div><div>“Vaig anar a l'Auditorium a sentir un gurú d'aquests que se venen a cent euros l'entrada”, diu en Manel, “Deepak Chopra era el seu nom. Deia coses com: “La creència expressa inseguretat, però la fe és la certesa de l'invisible”. Ala idò! És una més de les sentències fosques, per la seva volguda claredat, d'un altre d'aquests extorsionadors, xamans enganadors, de la modernitat espiritualista. “L'activisme no funciona”, continuava insistint, és clar, el canvi és particular, individual, la culpa sempre és nostra, no dels dolents de la societat, al final la culpa és de que no sabem respirar adequadament! “Au venga!”. Li contesta en Rafel, en pla contemporitzador: “Per a mi és molt millor i més entenedor Raimon Panikkar: “Sense diàleg el ser humà s'asfixia i les religions s'anquilosen”. I, definitivament, més encara, Paul Virilio: “Quan s'inventaren els barcos, s'inventaren també els naufragis”. Li replic: “També els naufragis personals com el d'un servidor de vostès cada dia que s'aixeca. Visca Mallorca! Terra de naufragis!”</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139110
Wed, 02 Aug 2023 11:25:48 +0200Jardins d'altri amb felicitat, trotskistes i Bob Dylan. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/cartuja-erwinhubert.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'altri amb felicitat, trotskistes i Bob Dylan</div><div><br /></div><div>Els meus Jardins són peces manllevades, sense permís i amb un cert esburbament. A l'entrada del jardí de la finca del promotor musical Gay Mercader s'hi pot llegir un cartell: “Oblidat del ca, ves alerta amb l'amo!” M'ha recordat l'entranyable lletrero que deien que hi havia a Can Tomeu Penya: “Cuidado con el perro que no cree!”. Idò per començar i perquè sí: “Solo de lo negado canta el hombre, / solo de lo perdido, / solo de la añoranza, / siempre de lo mismo”. (Agustín García Calvo). John Stuart Mill ja escrivia el 1873: “Només són feliços els qui tenen la ment fixada en algun objectiu que no sigui la seva pròpia felicitat: en la felicitat dels demés, en la millora de la humanitat, fins i tot en algun art o afecció, els quals persegueixen no com un mitjà, sinó com un fi ideal en sí mateix. Així, quan proven de trobar una altra cosa, troben la felicitat pel camí”. A la molt coneguda exclamació de Walter Benjamin: “Qui no vulgui prendre partit, ha de callar!” hi podríem afegir allò que també digué de “Ser feliç vol dir prendre consciència d'un mateix sense espantar-se”.</div><div>Al seu assaig La postliteratura, Alain Finkielkraut -no me fii gens dels intel·lectuals francesos, però... - diu que estam vivint una dictadura del 'políticament correcte' que ens imposa els prejudicis del feminisme simplificat, l'antirracisme somnàmbul i un pensament calculat que encobreix la lletjor i la bellesa del món. “Oh! Quant ens feis odiar la igualtat, quan el seu imperi no te límits”. Devia ser trotskista de jove? Ja saben l'acudit: “Què és un trotskista? Un partit. Dos trotskistes? Un partit i un corrent. Tres trotskistes? Un partit, un corrent i una escissió”. Ja saben l'odi que els tenia l'estalinisme, Stalin, aquell que deia. “No confii en ningú. Ni en mi mateix”.</div><div>M'agrada llegir John Carlin els diumenges a La Vanguardia on fa poc dies comentava algunes característiques sobre les seves nombroses entrevistes amb personatges rellevants: “Maradona, fantàstic. Carisma que li sortia pels porus, demagog entranyable i (amb mi) mentider”. Jordan, el millor jugador de basquet del món, a la pregunta: “Hi ha algú a qui respecta?”, la resposta: “Ummmm... interessant pregunta mai se m'havia ocorregut pensar en això”. Repel·lent. Boris Johnson: Ego famolenc i el pallasso més erudit del món. Clinton: brillant i ho sabia. Enamorat de sí mateix, de la seva intel·ligència i del seu encant”. Clint Eastwood: sec, irònic, com un esperaria. Em va dir que ser director de cine era com ser fuster. Un, ajunta escenes; l'altre trossos de fusta”. I així..</div><div>Hi podríem afegir Camilo J. Cela al qui he sentit desacreditar perquè el 1938 s'oferí com a delator al 'bàndol nacional' durant la Guerra Civil, de totes les maneres ens recorda Adolfo Sotelo que : “A qui va guardà 100.000 cartes seves i dels seus destinataris no se'l pot reduir tan fàcilment”. Però la feina d'escriptor té alguna cosa de delator. “Quan et dediques a escriure el teu treball consisteix en anar a les cases dels altres i escoltar darrera les portes” (Jane Smiley).</div><div>Conta Maricel Chavarria sobre la crisi definitiva de The Beatles: “La dissolució dels de Liverpool només té un culpable: l'entusiasme de Paul McCartney, el seu ímpetu compositiu, la seva exigència de qualitat i un perfeccionisme que feia sortir de polleguera a tots els altres, excepte a George Martin, el productor. Paul se creia amb el dret de exigir-los feina i una millor actitud, però els altres eren ja estrelles peresoses”. I ja que som amb la música me prepar per anar a veure Bob Dylan al Liceu de Barcelona, és com un adéu, a aquest atleta de la música que als 82 anys encara rutlla pels escenaris. Trob a Twitter una definició dels seus darrers concerts: “No diu ni hola, es col·loca al fons de l'escenari, canta mussitant, destrossa els seus clàssics perque ningú no conegui quina cançó és i se'n va sense dir adéu. Preu: des de 85 euros”.</div><div>Acabam. Voleu demostrar estima idò “El major acte d'amor és ficar-se junts dins una hipoteca” (Marta Jiménez Serrano). </div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139072
Fri, 21 Jul 2023 10:52:37 +0200De Palma dels protagonistes a Ciutat de figurants. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Carrer%20BRP%20Josep%20LL.%20Pol%20i%20Llompart.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> De Palma dels protagonistes a Ciutat de figurants</div><div><br /></div><div>Passeig per Palma ja plena de gent en el mes de maig. En els mesos més estrictes de la pandèmia del Covid les ciutats van ser reduïdes a quasi no res. El bullici de Ciutat va quedar confinat entre les quatre parets de ca nostra, amb una sola escletxa per a les feines, l'educació, la cultura, les relacions: Internet. La xarxes van servir per contrarestar el silenci i la solitud de les ciutats que ara es rearmen i que, malgrat tot, i més amb l'aparició de la Intel·ligència Artificial fa que ens demanem quina és la relació correcta entre les persones i el què vehiculen els ordinadors, les tabletes o el telèfons mòbils.</div><div>'La Ciutat és un llibre', diuen que deia Víctor Hugo. Me trob amb l'afirmació de que “La meva casa és un llibre” en boca de Mey Zamora qui destaca com la llar es va erigint en un personatge més de molts relats recents. Els espais de convivència, la vida domèstica i privada ocupen un lloc prominent en un ventall d'escriptors. I aquí cal citar a Xavier de Maistre (1763-1852) qui escrigué els seu famós Viatge entorn d'una habitació, com a resultat de l'arrest domiciliari a Torí durant quaranta dos dies com a conseqüència d'un “duel” per un affaire amorós.</div><div>Duel? En l'amor és millor durar o cremar-se? Ja m'entenen, allò de la passió o la companyia. No seria millor cremar-se sense perseguir inútilment la il·lusió de durar? Durar i cremar-se s'autoexclouen: si una amor és apassionat no dura i si dura no crema... ho dic jo i ho diuen, per exemple, Barthes o Massimo Racalti. En canvi Carrie Jenkins al seu llibre Amor trist diu que el va titular així perquè la fascinà la suposició de que l'amor sempre te a veure amb la felicitat o en quelcom devastador, sembla com si només coneguéssim dues històries d'amor: el conte de fades i la tragèdia. Aquest dos relats tan polaritzats deixen fora l'immens espectre de experiències complicades i plenes de matisos que constitueixen la nostra vida i els nostres amors en la realitat.</div><div>Assegut al banc de la plaça de Cort em crida l'atenció un titular: La ciutat dels necròfils, d'un article de Josep Martí Blanc, “els qui abans érem els protagonistes son forçats a sortir de l'escenari en favor d'un major nombre de figurants. Desapareix la voluntat d'arrelar-se i amb ella el compromís de fer ciutat en el sentit més clàssic. La substitueix el desig de gaudir de la taula quan ja està posada. Està per arribar el dia en que aqueixa fruïció pugui assimilar-se a la necrofília. S'estarà gaudint d'un mort. Perquè sense els actors principals no hi ha vida possible, només experiències. Una pluja que no banya”. Imagina Martí Blanch la ciutat com un gran escenari en el qual es representa una obra en la que els protagonistes, principals i secundaris, han hagut de cedir els papers als figurants. La ciutat com un gran parc temàtic on els turistes, els nòmades digitals, els especuladors dels fons immobiliaris, les grans fortunes i... residuals, vostès i jo, que per herència o per voluntat encara, tossudament, volem pertànyer a la Palma que ja no existeix.</div><div>Som a la Fira del Llibre, que es fa al Born, signant exemplars del meu darrer llibre. De prompte s'atura una padrina amb els seus tres néts i els diu: “Mirau! Veis aquesta gent! A això els diuen escriptors!” Un altre pic fent d'animal de zoològic com una espècie en extinció (Normalment faig de mallorquí). Com diu Pere Antoni Pons: “El que defineix la mallorquinitat és una manca estructural d'autoestima”. Si hi afegim la meva definició de que “Els mallorquins som un poble sense entusiasme”, ja hem begut oli! Podem preparar les pastilletes. Però hem de mirar quines. Hi ha un moment molt concret de la vida en que el trobar una marca d'antidepressius que no afectin la libido resulta crucial. Aquesta és una de les converses que tenen el tres amics a la sèrie Fleishman en dificultats, els quaranta anys d'un neuròtic, home, heterosexual, jueu i novaiorquès, i no és un alter ego de Woody Allen. Podria assemblar-se més a un servidor fent de flâneur pels carrers de Palma, lleig, gras i malsofrit.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139071
Fri, 21 Jul 2023 10:50:05 +0200Dalt del turó amb carxofes, cireres ... i un homoniqueu<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/image001.gif" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó amb carxofes, cireres... i un homoniqueu.</div><div><br /></div><div>Necessit llimones i la llimonera de Son Manrè du més llimones que fulles. Ja que hi som vaig a fer un viatge de carxofes sembrades a una vorera per mon pare ja fa anys. El temps de carxofes té un caire especial, com el temps de cireres (recordau la melodia popularitzada per Charles Trenent i Yves Montand? El temps de cireres la cantaven els comunards de la Comuna de París, és una cançò de l'esquerra francesa: “Quand nous chanterons les temps de cerisses / sifflera bien mieux le merle moqueur. / Mais il est bien court le temps de cerisses...”). No cal dir que de totes les carxofes les carxofes negres o morades se'n duen la palma, de març fins a finals de maig és la planta una bona productora i el gust no te comparança amb les altres. Dels poders afrodisíacs que li atribuïen grecs i romans, o durant l'edat mitjana que creien que si les al·lotes en prenien tenien pensaments impropis; conta Horaci que la bella Cynara estesa nua a la platja de Cynaros va ser seduïda per Zeus que després s'oblidà d'ella i pretenent fugir de l'Olimp va ser castigada a ser una flor plena de pues. Els àrabs li digueren al-jarshuf (pal d'espines) qui sap si foren ells que introduïren la varietat negre o si prové de la Provença. Amb un llit de tomàtiga de ramellet rallada i trempada a damunt, les carxofes crues tallades fines i cobert tot d'un bon formatge maonès, són extraordinàries.</div><div>De tornada veig al sen Remillo amb un moix damunt les cames. “Sanaren el meu moix i va canviar es miolar. I jo no hi estava avesat, me pareixia un altre, ara ja el conec”. Me parla de na Marieta, la seva dona, ja morta: “Nina” li deia a la nostra filla “no sé lo que tenc, però jo ja no som jo”. “Jo ja no som jo”, pens que és una manera evident de detectar-se un mateix que pateix Alzheimer. Madò Maria Llesta era quinta de la meva tia Apol·lònia que se va tirar dins un pou, amb la mala, o bona, sort de que quasi no hi havia aigua. Se va copejar una mica i el meu cosí, el pintor, hi va baixar fermat amb una corda i, no sé com, la tragué d'allà baix. No ho tornà a provar, morí vella.</div><div>“Ai Climent”, me diu en Jordi Curro, “Quan sent l'Espanya 'vaciada', pens que noltros, a ulls de Madrid, no se'n temen que som la 'España desbordada', foravila ple de casetes, forans que arriben a fer feina a la construcció, a fer de pagesos, a cuidar els nostres vells, a fer net a les nostres cases, estrangers i ciutadans que compren cases al poble o es fan xalets a les foranes del poble. Ja no som aquell poble de betlemet i no cal mirar tan prim, no fos cosa no hi vegem! Però és així!”</div><div>Me mir, de tornada del bocí, ple de fang i amb roba vella i record ma mare que quan me veia així me deia: “no provis de baixar al poble d'aquesta 'suerte' o t'envergaré una mansiula!” Ara que no la tenc, l'enyor i ...no ho agafin com una Captatio benevolentiae per predisposar-los a favor meu, de cap manera, és així i no és cap recurs oratori o literari. Me n'he temut que en general, i també al meu petit poble, el narcisisme està en creixement, com l'obesitat, provocant que els egos siguin cada pic més grassos. Servidor, un home acoquinat, empegueïdor, lleig i trist, mai ha sabut on era el lloc adequat entre una sana autoestima i un pervers narcisisme. Com un ciclotímic he pegat d'una banda a una altra i, refugiant-me en mi mateix, he tornat un home malsofrit i sull. L'amor propi, la valoració positiva d'un mateix, tan necessària per no acabar prenent antidepressius a kilos, ja sigui per estar satisfet del treball que un fa o de l'apariència corporal que un té, mai ha estat de la meva part, és ver que el narcisista té una excessiva complaença amb ell mateix, tanta que, a vegades, mira de destruir els altres. Servidor no passa de ser una animeta, un 'homoniqueu' en la categoria que establia un bon amic.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div><br /></div><div> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139070
Fri, 21 Jul 2023 10:47:06 +0200Reflexió post-turística. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/48204-pi.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Reflexió post-turística</div><div><br /></div><div>A les illes Balears els booms turístics, des dels anys seixanta ençà i sense una planificació coherent, han provocat efectes econòmics, socials i ambientals, resultat de l'ocupació intensiva del territori que comporta la instal·lació dels serveis i equipaments turístics. El turisme, és cert, millora l’ocupació i té efectes econòmics multiplicadors. Sòcioculturalment, pot reduir barreres lingüístiques, racials, polítiques i religioses. Però, a més, pot causar inflació, afavorir la fuga de capitals, pot ser estacional i contribuir a l’atur, generar desenvolupaments econòmics desequilibrats, pot portar dependència de l’exterior, destruir recursos. També pot contribuir a generar contaminació social, fer que la cultura o l’art esdevinguin mers béns de consum o fomentar la inseguretat, en definitiva, crear conflictes amb la societat visitada. No cal contemplar el turisme com generador unidireccional de canvis, té efectes positius i negatius.</div><div>Els impactes socioculturals del turisme afecten les formes de vida dels residents, sistemes de valors, relacions familiars, estils de vida col·lectius, conducta moral i política, expressions creatives modernes i tradicionals. Els residents, però, no constitueixen un grup homogeni i la seva reacció davant el turisme pot ser variada.</div><div>S’interpreta que el turisme de masses modern no provoca relacions de coneixença mútua, o les provoca molt mediatitzades, transitòries i de nivell molt superficial. Com més es desenvolupa el flux turístic i com més creixen les àrees de serveis turístics, més disminueixen els "vertaders" contactes entre aquests i els receptors o es fan més superficials. A més de les places dels hotels de vora mar, les més de cent-mil places per a turistes residencials espergides per tots els municipis escampen tot això com una bassa d’oli. Aquests impactes negatius tenen tendència a acceptar-se com a causa de modernització i desenvolupament, al mateix temps que es succeeixen els plans d’ordenació urbanística i turística que volen mitigar-los, amb l’horitzó del que s’anomena, sense explicar molt bé que és, “sostenibilitat turística”.</div><div>S’ha de dir que el sentiment de saturació que els turistes hotelers han exercit, augmentat pels lloguers de cases vacacionals a la ruralia i els pisos turístics a les ciutats –Palma ja és com un mega parc temàtic per als creueristes que ens visiten-, s’ha vist també catalitzat per la presència important de residents estrangers. Això ha pressionat els territoris protegits i els espais interiors, considerats com espais refugi pels indígenes i ha activat els llums d’alerta del desbordament de les capacitats de càrrega. Sociòlegs, antropòlegs o etnòlegs quan analitzen el turisme són acusats de fer valoracions massa sentimentals. “Efectes secundaris o col·laterals, inevitables per sortir de la pobresa...” diuen alguns hotelers. Ho manifestaven cruament en temps de l’ecotaxa. Però ja a tots els manuals de turisme s’hi analitzen, també, els impactes negatius: és viàtic d’activitats no desitjades o d'actituds servils de la població receptora. Hi apareixen també: la banalització dels productes d’artesania o la pèrdua del sentit cultural, si la cultura local és usada com a entreteniment dels turistes. El turista, intrèpid, no coneix molt bé on és el punt de respecte cap a la cultura dels altres.</div><div>Sostè Antoni Pizà que la Mallorca “paradís de l’amor” de la propaganda turística, la del pas del “tittirurirurit cuac-cuac-cuac” a la del She loves you, yeah, yeah, yeah! dels Beatles, versionada per qualsevol grup mallorquí a la terrassa d’un hotel, un estiu dels anys seixanta, són exponents d’un fenomen que va fer de passadís per on arribaren els primers bikinis, els picadors i els brusquers (versió casolana dels rebels sense causa nord-americans), a més de les drogues recreatives, una certa acceptació de l’homosexualitat, les relacions prematrimonials, el divorci, l’avortament, els cabells llargs, l’ús del tabac entre les dones, la minifalda, els calçons de campana, els valors socials i polítics progressistes, l’amor lliure, etc. Qui sap si no foren massa coses a l’hora per entendre correctament com han arribat a ser el que són avui les illes Balears.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/139069
Fri, 21 Jul 2023 10:46:49 +0200Jardins d'altri amb pedres, Picasso, enmerdament i romaní. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/l1100305.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'altri amb pedres, Picasso, enmerdament i romaní</div><div><br /></div><div>Saben, els Jardins d'altri són peces confegides i manllevades d'ací i d'allà. Com aquesta d' Eudald Carbonell, arqueòleg, co-director d'Atapuerca: “És veritat que les pedres parlen... però se'ls ha de donar conversa”. Les pedres, i el formigó? “Hi ha murs que s'aixequen amb formigó, però també amb por” ens diu D. Levy. Tot i que com saben “La por és una projecció irracional d'un escenari negatiu futur” (B. Piccard).</div><div>Bé, això per començar aquest petit món de les citacions i dels aforismes, un món on sempre toca citar a Einstein, però vaja... de tan en quan no fa mal: “La follia és fer sempre el mateix i esperar resultats diferents”. Un poc foll sí que hi estava el gran Picasso, molt ben definit per John Richardson: “Picasso era una paradoxa. Diguis el que diguis d'ell, el contrari també és cert!”. Paradoxa? Oxímoron? Recorrerem a la cita d'autoritat, la del Superagent 86, interpretat per Don Adams, amb guió de Mel Brooks i Buck Henry, qui: “Havia vist enemics desfressats d'home invisible!”</div><div>No deixa de tenir gràcia, també, Joan Planellas -arquebisbe de Tarragona- quan, al vist i plau que han donat alguns estats nordamericans a convertir els cadàvers humans en fertilitzants, comenta que “Recorda que ets pols, i en pols et convertiràs” ara s'haurà de redefinir en “Recorda que ets matèria orgànica i et convertiràs en adob per a la vida vegetal”. És adient, en aquest punt, fer venir la meva mitomania i, perquè no dir-ho: el meu sobrepès, que m'ha conduit fins al llibre “L'art d'estar bé” escrit per l'actriu Gwyneth Paltrow, devota del dejuni intermitent; ella berena d'un cafè, dina d'un brou i sopa molt prest, d'unes verduretes bullides. No sé si a ella li funciona per lo d'intermitent o per lo poc que menja. Dubte existencial, no ho troben?</div><div>Conta Enric González la rocambolesca -i certa- migració de l'extrema esquerra francesa després del Maig del 68. Així com els estudiants de dretes reapareixen com a ministres de Sarkozy, els d'esquerres migren massivament a la psicoanàlisi, versió lacaniana, reconvertida en “teoria revolucionària”. El poder quan se'n tem d'això rega abundosament amb subvencions aquesta línia de pensament, la qual cosa fa dir a Sunhil Khilnani “el Govern va pagar, per així mantenir els marxistes radicals preocupats pel seu inconscient”.</div><div>Iñigo Errejón, polític: “Els rics es creuen que el món és un supermercat”.</div><div>No cal oblidar que Aristòtil i Voltaire defensaven l'esclavitud com una cosa perfectament moral. Què és una ucronia? Bé i què? Era així! Era la forma d'Estat d'aquells temps. Ara, com be diu, Lea Ypi, politòloga: “No crec que les democràcies liberals ara siguin democràtiques ni liberals” i el filòsof Evgeny Morozov rebla el clau: “Ni és artificial, ni és intel·ligent”, diu tot referint-se a la Intel·ligència Artificial. Més enllà del perill de catalogar les dites com a tautologies simples, hi ha més veritat de la que ens pensem en les seves afirmacions.</div><div>Tot plegat un procés complicat. I parlant de processos. Saben vostès que és el “procés d'enmerdament”? Idò a través de la ciberpsicològa Linda Kaye que ha observat que les xarxes socials han evolucionat per augmentar la captació de l'atenció dels usuaris i el seu “enganche”, per mostrar-los anuncis i... que comprin. Cory Doctorov va batiar aquest procés com “enmerdament”, la plataforma retén els usuaris, i comença a potenciar els continguts pagats; una cosa així com: deixau de parlar entre vosaltres -l'origen de quasi totes les xarxes socials- i començau a comprar coses! I, per acabar amb bon gust o... amb bon aroma, sabien que el gran violoncel·lista Mstislav Rostropovich confessava el seu petit secret? Duia sempre en un butxacó de la seva jaqueta una branqueta de romaní i abans de tocar es girava una mica i olorava intensament el seu aroma. La qual cosa em recorda l'entrenador de futbol Vicente del Bosque quan motivava els seus homes: “L'emoció està en el centre de l'èxit, s'ha de fugir dels individus apàtics”. Per tant, no s'acostin molt a un servidor de vostès.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138891
Sat, 03 Jun 2023 10:59:51 +0200Converses per Palma amb Bukowski, nostàlgia i banyes. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/l1160755%20torro.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Converses per Palma amb Bukowski, nostàlgia i banyes</div><div><br /></div><div>A un mostrador d'una botiga de roba del Pas d'en Quint hi llegesc una cita d'en Bukowski sobre el què és l'estil. O són massa intel·lectuals o... han de traspassar el negoci perquè no venen res de res. En Charles Bukowski, no me'n faltava d'altre! I al Pas d'en Quint! Vos regal la traducció d'un trosset del poema Style is the answer to everything... (L'estil és la resposta a tot): “...Obrir una llauna de sardines pot ser un art / No molts tenen estil, no molts poden mantenir l'estil / He vist cans amb més estil que homes. / Encara que no molts de cans tenen estil. / Els moixos en tenen en abundància. / Quan Hemingway va posar el seu cervell / a la paret amb una escopeta, això era estil...” </div><div>“I que no es va suïcidar aquest poeta?” Demana en Carles. “No! Va morir de leucèmia als setanta-tres anys a Califòrnia, diuen que les seves restes les enterraren monjos budistes. Saps que va voler posar a la seva làpida funerària? Idò “Dont try” (No ho provis)”. “I parlant de suïcidis, me contaren que en Toni Caspare ho va voler provar, però la corda va ser massa llarga i tocava amb ses puntetes dels peus enterra, i quan se va veure allà d'aquella 'suerte', va decidir que no i que no ho tornaria a provar pus”.</div><div>“Sou uns nostàlgics?” Assevera en Julià. “No, nostàlgic no, però m'enyor”. Dic. “Com quedam: nostàlgia o enyorament? La nostàlgia és seductora i mentidera”. Intervé taxatiu en Joan: “I jo hi afegiria que la nostàlgia causa els mateixos estralls que una dona seductora i mentidera quan et diu que t'abandona”. “Jo no hi arrib a aquesta disquisició”, es n'Alexandre qui parla, “però jo vos diré de que m'enyor: de quan enravenava! I ara he tornat tan vell que per enravenar he de menester dos jocs de politges... i així i tot me queda blana com una llangonissa, saps que te vull dir?”</div><div>“I no podríem tornar enrere”, diu en Robert, “una altra vegada als 'gloriosos quaranta' -com va dir Jean Fourastié- a l'Europa del segle XX, als anys que van del final de la segona guerra mundial fins a la crisi del petroli de 1973. Un tram d'enorme progrés econòmic, la victòria total del capitalisme, es va augmentar com mai ho havia fet el nivell de vida, plena ocupació, la gent es comprava el seus piset, geleres elèctriques, televisors...” “Estaria bé, no com ara. Jo me sent tot sol moltes vegades”. “¿Sabíeu que al Regne Unit ja el 2018 crearen un ministeri de la soledat, com ho feren al Japó el 2021?” “Idò trob que aquí es fa ben necessari ! Però pensau en la dita d' Epictet: “Per ser lliure només hi ha un camí: el menyspreu de les coses que no depenen de nosaltres”. “Ni politges, ni ministeris de soledat. A un acudit de El Roto hi vaig llegir: “L'autèntica soledat és no tenir ningú a qui odiar”. </div><div>“Tu que has vist aquest escrit d'en Bukowski que en penses d'aquest altre?” Senyala en Jordi la paret de l'església de sant Nicolau, un poca solta hi ha escrit: “Independència!!”. “Mira jo crec”, és en Tomeu qui parla “i sé que molts de voltros no hi estau d'acord, que com me deia en Jordi Llovet: “Arriba un moment en que, en aquests tipus de processos d'inflació patriòtica mal gestionada, la identitat s'agermana amb la idiotesa”. “No ja el fet de demanar la independència” afegeix “sinó la demanda del retorn a lo nostro. Això de lo nostro, que és lo nostro? Quina és la clau identitària que gestiona lo nostro? Lo nostro i no lo dels altres?” “Ja hi som! Queim sempre a la parada de les cebes, ja hi tornam esser! Sabeu què? Com va dir Joyce: “Ja que no poden canviar de país, canviem de tema”. Idò canviem de tema. Me vaig topar amb en Jaume Franc i me va dir que sa dona li posava banyes però que a ell li era ben igual, com que no enravenava així tenia el llit calent”. “Banyes? Sabeu que me va dir en Jordi Despull, aquell que estudiava amb noltros que era de per devers Campos, idò me diu: Sempre m'he dedicat al negoci de les banyes, abans tenia bous i vaques, ara tenc una granja de caragols!” Tot entretén.</div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138890
Sat, 03 Jun 2023 10:57:43 +0200Setmana, de sis dies. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Torro%20linees.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Setmana, de sis dies</div><div><br /></div><div>1.- M'assec devora el bust de Pius XII que mon pare va fer esculpir a l'escultor Francesc Salvà i em ve la imatge del Papa Francesc que fa poc ha fet deu anys que governa l'església catòlica. A part de les tres encícliques que ha fet publicar (Lumen fidei, Laudato Si i Fratelli tutti) pens que la idea que en queda d'ell és la preocupació pels grups de pobres, refugiats, indigents... i el seu accent ecoètic explicat a Laudato Si, la crida a una reconversió dels nostres hàbits vitals, de producció i de consum això sí, com a bon cristià, per a protegir la mare Terra que ha estat fruit de la Creació. Tot ajuda si tothom rema en aquest sentit. Se va posar Francesc i era jesuïta, alerta amb aquest!</div><div>2.- Ha passat Sant Jordi. Servidor va anar a signar el seu llibre per algunes paradetes de Ciutat, amb bon sol, bones vendes i moltes roses vermelles. Els traduesc un tros del text de Jesús Aguado, El Kamasutra del llenguatge: “Els llibres abracen, s'obrin, aletegen ( com aucells, papallones, libèl·lules), pol·linitzen, corregeixen la miopia del pensament, s'ofereixen com a taules per a nàufrags o com a llanternes per a fugitius, recorren cicatrius, fan l'amor, es transformen en moixos i vampirs, boten a la corda. Els llibres són cucs de seda o escales interiors, es juguen la vida per un adjectiu, provoquen estats d'alarma...”</div><div>3.- Llegesc que la denominada manosfera, l'espai virtual on proliferen els discursos misògins -alguns fets per dones- guanya vitalitat, visibilitat i terreny. L'anulació de la famosa sentència Roe contra Wade als Estats Units ha fet entrar en una nova fase la resposta patriarcalista. Ja no es tracta de frenar el feminisme sinó de recuperar la iniciativa per part de grups de votants, tan demòcrates com republicans. Cristina Fallaràs, a Ahora contamos nosotras, ja ens anuncia que la manosfera ha aterrat amb contundència a les xarxes socials dels nostre país, de forma agressiva, desacreditant i criminalitzant el feminisme, imposant un nou discurs en defensa del masclisme tradicional.</div><div>4.- Quan ens demanen alguna cosa de viva veu en una conversa ens torbam 0'2 segons en respondre. Ho conta N. J. Enfield a How we talk. Per això esperam que passi el mateix quan enviam un missatge des del nostre telefon, ja sigui en WhatsApp o en Telegram. I això no sol passar. Perquè? Segons S. Turkle la comunicació escrita ara es dissenyada com una forma de conversa real i no ho és. En les xarxes socials “L'altre” sempre és un misteri. Amb cents de e-mails sense llegir i desenes de whatsapps sense contestar, ja està més que anestesiat quan reb el teu missatge. Ho conta a un llibre que ha titulat Alone togheter, Tots sols junts o Junts tot sols, tan se val!</div><div>5.- Mirin quina paradoxa que els qui defensaven energies alternatives ara veuen amb temor la proliferació de milers de parcs solars en territoris rurals. Una transformació del paisatges sense precedents ens espera, i no hi hagut temps per assimilar-ho. La incompatibilitat dels parcs solars amb el turisme és manifesta, el turista cerca la singularitat del paisatge. Jaume Franquesa al seu darrer llibre (Molinos y gigantes, Errata Naturae) creu que la ruralia de Catalunya, no se si també la d'aquí, té aquesta sensació d'abandonament que precedeix a l'aterratge de les renovables, sempre toca als mateixos, la sensació de que es cerquen les zones buidades, de que creix la distància entre el camp i la ciutat.</div><div>6.- Faig les maletes per anar a veure l'exposició de Lucien Freud a Madrid. I ja que som allà aniré al teatre a veure “Don Ramón Maria del Valle-Inclán” de Xavier Albertí. Em vaig fer especialista en Valle-Inclán quan estudiava a la Universitat de Barcelona i feia estudis per encàrrec... d'altres estudiants. Sempre em va caure bé D. Ramón, encara que el seu amic Corpus Barga digués que l'obra de Valle-Inclán era literatura dolenta ben feta. Recordin la seva imatge peculiar, deia Gómez de la Serna que Valle ja va néixer amb barba, fou l'astorament dels altres nins. Els deix amb un poema del seu llibre La pipa de Kif: “Como un asesino / Grazna el bombardino / Sacando la nuez, / Y el clarín se irrita / Y se despepita su lengua soez. / El señor Serapio / Reparte el morapio / Con esplendidez”.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138889
Sat, 03 Jun 2023 10:54:44 +0200El full en blanc, la soledat de l'escriptor i altres facècies. Climent Picornell<div><br /></div><div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/28906-picture-17%20mudoy.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>El full en blanc, la soledat de l'escriptor i altres facècies </div><div><br /></div><div>La soledat de l'escriptor és un tema que ha estat explorat en la literatura i en la vida real al llarg de la història. L'escriptura és una activitat solitària per naturalesa, ja que requereix de concentració i reflexió profunda. Molts escriptors es troben que necessiten aïllar-se de distraccions externes per poder concentrar-se en el seu treball. L'escriptura pot ser un procés emocionalment desafiant. Els escriptors sovint s'enfronten a la seva pròpia autocrítica i dubten sobre el seu treball, el que pot generar sentiments de soledat i aïllament. Pots preguntar-te si el teu treball és el suficientment bo, si serà apreciat pels altres o si val la pena l'esforç que hi estàs dedicant. L'escriptura és una activitat altament personal i subjectiva. Això pot resultar en una sensació de soledat, ja que l'escriptor pot sentir que el seu món interior és inaccessible per als altres. Els escriptors a vegades se submergeixen en mons de ficció o exploren el seu món interior a la recerca d'inspiració. La soledat de l'escriptor pot ser un desafiament, però també pot ser una font d'inspiració i creixement creatiu. En definitiva: escriure pot ser una activitat solitària i desafiant. </div><div>Per als escriptors, enfrontar-se a un full en blanc pot provocar un temor paralitzant. La pàgina buida, la necessitat de trobar les paraules adequades i la urgència de pressió per complir amb els terminis de lliurament en el periodisme poden convertir-se en una càrrega aclaparadora. La soledat de l'escriptor es fa patent en aquests moments, quan el bloqueig creatiu s'apodera d'ells. La soledat és una companyia constant per a molts escriptors. Nogensmenys, també pot ser un recordatori de la responsabilitat i el desafiament que implica posar les seves idees en paraules i compartir-les amb el món. El foli en blanc pot semblar una fulla en blanc plena d'expectatives i pressions per plasmar-hi les paraules adequades. La por al foli en blanc és una sensació comuna per a molts escriptors, sense importar el seu nivell d'experiència. L'autoexigència i la preocupació per l'aprovació del lector poden contribuir a aquesta por, el que pot dur a la procrastinació o fins i tot al bloqueig creatiu. A més, en el periodisme, la urgència de complir amb els terminis de lliurament pot augmentar l'estrès i l'ansietat de l'escriptor. Els periodistes sovint s'enfronten a la pressió d'entregar noticies ràpidament i amb precisió, el que pot intensificar la por al foli en blanc. La necessitat d'investigar, entrevistar, verificar fets i escriure una història en un termini ajustat pot contribuir a la soledat de l'escriptor. L'escriptura pot ser una forma d'expressió personal i creativa que permet a l'escriptor comunicar-se amb els altres, compartir els seus pensaments i transmetre el seu missatge. Per superar la soledat de l'escriptor i la seva por al full en blanc, a alguns escriptors els són útils certes estratègies. Crear un ritual abans de començar a escriure pot ajudar a establir un estat mental propici per a l'escriptura. Això podria incloure escoltar música, fer exercicis de respiració o meditar. Un ritual pot ajudar a calmar la ment per enfrontar-se al foli en blanc amb una actitud més relaxada. Fixar metes realitzables pot ajudar a reduir la pressió i l'ansietat associades amb l'escriptura. </div><div><br /></div><div>(PD.- Aquest article no l'ha escrit un servidor de vostès, sinó una màquina d'Intel·ligència Artificial, el ChatGPT, a la qual li vaig demanar a través d'Internet que escrivís sobre el tema de la soledat de l'escriptor i la por al foli en blanc. La màquina em serví l'article en català, era molt més llarg, el vaig passar per un corrector on-line, vaig tallar i cosir... et voilà!! Un poc reiteratiu, tal vegada, però amb sentit. Ja treuran vostès les conclusions. Per cert, hauré de parlar amb el director d' ÚLTIMA HORA per indicar-li a qui l'ha de pagar).</div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138888
Sat, 03 Jun 2023 10:52:20 +0200Jardins d'altri amb semen, sang, desig i univers. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/khajuraho1.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Jardins d'altri amb semen, sang, desig i univers</div><div><br /></div><div>Els meus Jardins d'altri són reculls que he anat agafant d'altres persones, fugint dels aforismes i de les màximes pedants i embafoses. Mirin sinó, llegesc, escrit per Georgina Solà: “El primer convocat és Hegel i la seva lògica de la revelació de la llibertat com a sentit de la història, fruit d'un encadenament de negacions de la negació fins a arribar a un estadi post-revolucionari on preval l'autoconservació que engendra els 'cossos revolucionaris de la cura' en una mena d'Estat biopolític que fa emmalaltir”. Prenc alè i me ve al cap allò que digué el gitano: “A mi, usted me habla más sencillo!” Per senzill, recordau aquell programa, Hablemos de sexo de la doctora Ochoa? No aixecava la veu i responia sens falta als pros i contres de la ingesta de semen, per exemple. Senzillament.</div><div>Manuel Machado: “No sabe del amor quien no delira” o “Ni sabe del vivir quien no pelea”. Aquí em va venir al cap Camus. Sempre va bé recalar en Albert Camus: “Tota idea falsa acaba en sang, però es tracta sempre de la sang dels altres. Això explica que alguns dels nostres pensadors es sentin amb llibertat per dir qualsevol cosa”. Com el savi swami Vivekananda: “Sembra un pensament i colliràs una acció. Sembra una acció i colliràs un hàbit. Sembra un hàbit i obtendràs un caràcter. Cultiva un caràcter i colliràs el teu propi destí”. No sé si el pensament anterior és per acabar amb sang, però quasi, quasi... Em diran exagerat, però les dites hinduistes em fan picor. M'estim més a Xavier Bosch: “L'amnèsia selectiva és necessària per sobreviure”. No se fa molt enfora de la meva màxima: “Cal sedassar els records per ser feliç”. Res, estratègies de la nostàlgia. O de la ment. “Si em convertesc en ella, m'estimaràs?” ho demana Kim Novak interpretant el seu personatge a la pel·lícula Vertigen (1958) d'Alfred Hitchcock. Té doble personalitat. Ja ho val! A un manual per a hipocondríacs aconsellen als que tenen doble personalitat que pensin sempre a comprar dues entrades quan van al cinema o dos bitllets quan han d'agafar un avió.</div><div>“L'amor i el desig són les ales de l'esperit de les grans proeses” (És veritat que ho va dir Goethe i ja saben que de desitjos, bé... que li agradaven jovenetes! Ja ho he dit). En aquestes qüestions però, com indica Martín Caparrós “és molt més fàcil l'abstinència que la moderació” i no anava pel menjar, no es malpensin.</div><div>De totes les maneres seguim sense saber exactament de que està fet l'univers, tanta sort que Shakespeare va suggerir que del mateix material del que estan fets els somnis. Uf!! Frederic Jameson va dir i no era una boutade, o sí, -Jameson és marxista-, que “és més fàcil imaginar-se la fi de l'univers que la del capitalisme”. Uro!!!</div><div>Deia Epictet: “Pots ser invencible sempre que no entaulis cap batalla en la qual la victòria no depengui de tu”. I menys si depèn d'algú que ja es mort. Record, per exemplificar l'anterior, un acudit del dibuixant Mingote: El despatx del notari ple de parents del mort i una dona rossa amb unes cames llargues. Diu el testament: “...i a na Purita, que es va casar amb mi pels meus diners, li deix: els meus diners!” De diners parlava Paca, La Piraña: “Entre hipoteca o hacerme un chumino, elegí hipoteca para tener donde caerme muerta”.</div><div>Epictet va ser un savi grec que va néixer l'any 50 i jo el trob molt adient en aquests Jardins, senzill, estoic, i un l'entén tot d'una: “Si només beus aigua, no vagis arreu dient a la primera oportunitat que només beus aigua” o “Si a alguns els sembles algú, desconfia de tu mateix”. Màxima absoluta per aquells que s'ho tenen molt cregut. I no mir a ningú.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138838
Mon, 22 May 2023 10:28:38 +0200Converses de parcs solar, geopolítica, Pink Floyd i crisis financeres. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mirlo.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Converses de parcs solars, geopolítica, Pink Floyd i crisis financeres</div><div><br /></div><div>Palma va canviant. El carrer Nuredduna ja és peatonal, el passeig Marítim està aixecat remodelant-se, el Nou Llevant serà un barri per a rics... Pas a pas, Palma és va transformant i no només en la seva pell, sinó també en els seus budells. Els tertulians, entesos i experts en quasi tot, passam per davant l'edifici del Consell Insular de Mallorca on una oenagé ecologista demana alguna cosa. “Tu creus que faran bon paper a les properes eleccions?” “Home, jo pens que un partit Verd és necessari, tot i que els seus pressupostos ja s'han diluït dins els programes d'altres partits”. “Haurien de prendre exemple d'Alemània on romperen la dinàmica erràtica de l'esquerra, agombolaren quadres pacifistes i antinuclears i els donaren un horitzó polític. Han passat, amb els anys, a acceptar la intervenció de l'OTAN a Kosovo, i actualment, davant la precarietat energètica, no els han caigut els anells per allargar la vida de les centrals nuclears. Són evolucions a tenir en compte pels Verds d'aquí”. “Els activistes han de triar entre parcs de plaques solars o Mart”. “Això ho vaig sentir a dir a F. Oviedo -al front del projecte de parc solar d'Es Rafalot- donant a triar als opositors a aquestes actuacions d'energies renovables que empastissen el sòl rural”. “Mart és encara molt enfora, no?” “Mart sí, però els parcs solars ja són aquí embrutant el camp de Mallorca”. “Embrutant? Idò ja ho saps: o les foranes de Mallorca brutes o cap a Mart s'ha dit!”</div><div>Abans de partir cap a Mart, asegudets al 'Pesquero', demanen un poc de peixet fregit, un calamars a la romana i canyes per tothom. “Fa vint anys que Amèrica i els seus aliats invadírem Iraq, que en queda de tot aquell merder?” “Jo t'ho diré: a nivell geopolític queda que Xina és ara la que fa de policia en aquells redols, Xina vol omplir el buit que han deixat els americans. I no només a Orient, també a Àfrica on, a part de la inversió econòmica, els xinesos estan rentant el cervell als africans amb les seves notícies i els seus programes d'entreteniment! Benvinguts al nou pandemònium del segle XXI!” “Ets un nostàlgic!” “I què? M'estim més el The Dark Side of the Moon de Pink Floyd -que, per cert, enguany ha fet 50 anys- que el 'perreo' i el 'regueton'. No, i en Roger Waters encara sona, la setmana passada era a Barcelona; grans trobades sonores les de Pink Floyd!” “I no te creguis, els temes eren genèrics: la cobdícia, els pas del temps, la mort, l'alienació de l'home modern...” “L'alienació avui la provoquen els WhatsApps!” “Que dius!” “Tal com te dic. La pressa frenètica esperant que ens contestin els missatges que emviam i, si no contesten, tot d'una ens entra una ansietat o un temor al menyspreu del nostre contertulià de mòbil, això és alienació i no la de Pink Floyd! Sabíeu que és dels discs més venuts, després de Thriller de Michael Jackson i Back In Black de AC / DC ? Varen fer una doblerada!”</div><div>“Per cert, ja heu tret els doblers del banc? O els heu repartit un poc?” “No siguis pessimista!” “Pessimista? John Kenneth Galbraith a la Breu història de la demència financera diu que la memòria en problemes financers és de vint anys, després s'oblida”. “Vint anys? Entre la fallida dels SiliconValley Bank a Amèrica i la del Credit Suisse a Suïssa i la darrera crisi que començà el 2008 només han passat quinze anys! I va caure Lehman Brothers que deien que era massa gran per deixar-lo caure!” “A la pel·lícula Too Big to Fail un gran executiu diu, de la por al contagi: 'La gent davant aquestes notícies de fallides de bancs es comença a demanar: 'Està ben guardat el meu diner? I, amb el dubte, comencen a retirar efectiu. I després es fan coes als bancs. Es destrossen caixers i en poques setmanes no hi ha llet a les botigues”. “Ca! Això ara no pot passar!” “Per què? O t'has cregut tot això de l'economia circular i el turisme sostenible? Tu creus encara que el binomi obsessiu de creixement econòmic i desenvolupament tecnològic ens trauran de totes les crisis?”</div><div>Entren a port un parell de barques del bou amb les gavines que aletegen, darrere, darrere. 'Qui dia passa, any empeny', deia ma mare.</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138837
Mon, 22 May 2023 10:26:14 +0200Més sobre el ChatGPT. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/haikai%2055.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Més sobre el ChatGPT</div><div><br /></div><div>El ChatGPT és un xat que permet mantenir una conversa amb una màquina emprant un llenguatge comú, quasi humà. Respon preguntes i redacta textos. Els models generatius com el ChatGPT han superat les nostres expectatives i disparat la imaginació. Deia N. Chomsky, recentment, que els sistemes ChatGPT d’OpenAI (darrera hi ha Microsoft) o Bard, de Google, són una meravella de l’aprenentatge automàtic per ordinador. Per explicar-ho a grans trets, agafen grans quantitats de dades i cada vegada es tornen més competents per generar resultats estadísticament probables, com ara un llenguatge i un pensament que semblen humans. Aquests programes han estat aclamats com llums trèmules a l’horitzó de la Intel·ligència Artificial (IA): aquell moment, profetitzat des de fa molt de temps, en què les ments mecàniques superaran els cervells humans no només des del punt de vista quantitatiu –en velocitat de processament i mida de la memòria–, sinó també des del qualitatiu, és a dir, en agudesa intel·lectual, creativitat artística i totes les altres facultats típicament humanes.</div><div>La paraula robot o computadora-humanitzada s'ha associant ja aquest salt qualitatiu a Metròpolis (1927) de Fritz Lang on en una distòpica ciutat-estat -situada a 2026!- un robot humanoide estava implicat en una revolució. No cal oblidar el supercomputador HAL 9000 de la nau de la pel·lícula 2001: una odissea de l'espai (1968) de Stanley Kubrick, un robot-computadora dotat d'intel·ligència, i també de maldat, que ja pren decisions per ell mateix. D'aquí sorgeix la pregunta clau: Volem una Intel·ligència Artificial que constati la inferioritat de la intel·ligència humana o una IA que ajudi a augmentar-la? No podem esperar gaire a formular aquestes preguntes, me diu J. M. Lassalle.</div><div>El meu fill gran, que conversa amb ChatGPT, en català, preocupat per com l'usaran els seus alumnes, va demanar-li opinió sobre el darrer llibre de la meva dona. "Senzill, sa i bo" és un llibre de la periodista i escriptora Margalida Munar que aborda la temàtica de la salut i la nutrició des d'una perspectiva senzilla i pràctica. A continuació, es presenten 10 punts clau del llibre: 1.- La salut és un estat de benestar físic, mental i social que no es limita a l'absència de malaltia. 2.- La nutrició adequada és fonamental per mantenir una salut òptima i prevenir malalties. 3.-Cal seguir una alimentació equilibrada i variada que inclogui aliments de tots els grups. 4.-És important evitar els aliments ultraprocessats i optar per aliments frescos i naturals... Etcètera... Més o manco encertat. En canvi sobre el meu darrer llibre, la resposta: "Els alens feixucs" és una novel·la juvenil de l'escriptor mallorquí Clement Picornell. A continuació, es presenten 10 punts clau de la trama: 1.- La història es desenvolupa en un petit poble de Mallorca, on els habitants comencen a veure criatures estranyes i espantoses que no saben explicar. 2.- Els protagonistes són un grup de joves amics que decideixen investigar el fenomen. 3.- Descobreixen que les criatures són aliens que han arribat a la Terra per colonitzar-la... 10.-La novel·la té elements de ciència-ficció, aventura i fantasia, i transmet un missatge d'esperança i optimisme”. Vaja! Tot és erroni. Però alerta! També rèiem de les traduccions-automàtiques primerenques fetes per ordinador, ara són ja d'una fiabilitat quasi total. Vius!</div><div>Tornant a Chomsky : “El quid de l’aprenentatge automàtic són la descripció i la predicció; no proposa mecanismes causals ni lleis físiques. No cal dir que no totes les explicacions humanes són correctes; som fal·libles. Però això forma part del que significa pensar: per tenir raó s’ha de poder estar equivocat”. Certament, la intel·ligència no consisteix només en conjectures creatives, sinó també en una crítica creativa. Serà el gran any de la Intel·ligència Artificial. Segons M. Peirano el chatGPT ha aprés a dominar el llenguatge col·loquial assimilant cents de mils de milions de continguts d'Internet, incloent, això sí, la classe de foros que no sempre representen el millor de la raça humana. Per evitar que respongui aquestes o altres barbaritats serà necessària una bona purga. </div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138836
Mon, 22 May 2023 10:24:15 +0200Contra les pseudoteràpies i l'autoajuda. Climent Picornell<div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ginsberg.jpg" border="0" /> </div><div><div>Contra les pseudoteràpies i l'autoajuda</div><div><br /></div><div>He acabat de llegir el llibre de Belén Gopegui, El murmullo. La autoayuda como novela, un caso de confabulación (2023) on descriu la seva tesi doctoral sobre aquesta casta de pseudoteràpies i m'ha reverdit una de les meves moltes manies. No hi puc posar remei. I això que tenc bons amic que hi creuen o, fins i tot, s'hi dediquen. Però no me'n refii, i en alguns casos, crec que són un perill aquests manejos que en deim, i vostès sabran a que em refereixo, Pseudoteràpies o Autoajudes.</div><div>Les pseudoteràpies més populars són: l'acupuntura, l'homeopatia, l'osteopatia, la quiropràctica, la naturopatia, el reiki... En general són percebudes com a innòcues (“mal no em farà”). Existeix fins i tot un Pla de Protecció de la Salut de les Persones contra les Pseudoteràpies (2018), impulsat des del Ministeri de Sanitat. “La desinformació en salut és inherentment perillosa, perquè mou al pacient a creure que determinats assumptes funcionen de manera diferent a com funcionen en realitat (com l'existència de ‘meridians’ o ‘energies’ o que les ultradilucions homeopàtiques poden generar efectes fisiològics, o un paper distorsionat de la psicosomàtica…)”, ho explica Emilio Molina, vicepresident de l'Associació per a Protegir el Malalt de Teràpies Pseudocientífiques (APETP). Com a exemple, si tens un càncer i te'ls tractes amb pesudoteràpies pensant que això t'ho pot curar, tendràs un problema greu i hi ha, per desgràcia, morts causades per això. Complementar el tractament d'un càncer amb tècniques i productes no avalats per la medicina duplica el risc de morir dels pacients, ja que en moltes ocasions aquests renuncien a altres teràpies prescrites o retarden el seu començament. En fi, es pot tractar amb una persona que diu que és de la ‘Societat de Medicina Holística i Integrativa? Què és una cosa no reconeguda per ningú! Què no és res!</div><div>El camp de la salut mental tampoc n'està lliure. Molina esmenta les “constel·lacions familiars”, un moviment d'alt risc sectari que postula que les persones són capaces de percebre de manera inconscient patrons en les relacions familiars i que aquests queden memoritzats afectant la seva conducta. Aquestes propostes pseudopsicoterapèutiques poden provocar la inducció de conflictes familiars i el pacient no sols es queda amb el problema, sinó que s'emporta de regal alguns problemes psicològics extra i potser acabarà trencant els seus llaços familiars i d'amistat. El mal econòmic sempre hi és, encara que amb les pseudoteràpies, el millor que pot passar és que t'estafin i, el pitjor, que et matin.</div><div>I que en direm de l'anomenada “autoajuda”? Sí, sí... aquests manuals que venen milions d'exemplars com el primerenc Com guanyar amics i influir en les persones de Dale Carnegie, o Com casar-se en tres dies, o Pensi i es faci ric, o Jo estic bé, tu estàs bé, o Vostè pot sanar la seva vida, o El poder de l'ara, o Cerca en el teu interior, etc etc... Tots formen part d'això que s'ha anomenat “La indústria de la felicitat”. Als manuals d'autoajuda hi acudeixen les persones per a calmar alguna classe d'angoixa. “Fan mal”, vaig sentir dir a Íñigo Errejón, “perquè fonamentalment intenten convèncer la gent de que les coses dolentes que ens passen són per no tenir una actitud positiva. Aleshores, i en comptes d'organitzar-se perquè hi hagi, per exemple, millors serveis públics, te fan creure que és una cosa d'aprendre a respirar”. El gènere “autoajuda” no pretén posar remei a allò que està malament en el món sinó alleugerir petites, a vegades mitjanes, angoixes contemporànies. La lluita contra “l'enemic interior” és central en l'autoajuda, segons Belén Gopegui. Pràcticament, em creguin, no hi ha frontera entre l'autoajuda i l'autoengany. Vegin el cas del “Mindfulness” que ens vol ensenyar a acceptar el món tal com és i senzillament tractar de trobar uns moments de pau dins ell. Mai es pren el conflicte com una via d'actuació, sinó que ens turmenten amb el mantra de que el sofriment que patim és l'efecte de les nostres pròpies emocions mal encaixades. Podríem dir que privatitzen l'estrès que ens causen els problemes. Els llibres d'autoajuda són el fruit d'una gran falsificació de les vertaderes necessitat reals.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div><div><br /></div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138835
Mon, 22 May 2023 10:22:37 +0200Converses: notícies, depressions, musulmans i cinquè poder. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-24%20quedar%20be.JPG" border="0" /></div><div> </div><div><div>Converses: notícies, depressions, musulmans i el cinquè poder</div><div><br /></div><div>Amb la seva peripatètica rutina el grup d'amics voltegen la ciutat antiga. En Joan du un parell de diaris baix del braç i un d'obert, on llegeix les lletres grosses. “Observau el titular: “Wolf news és un programa de notícies falses presentat per persones que no existeixen”. “Això ja ho remata tot!” s'espanta en Jordi “Tot aquest món de sobreinformació i desinformació, haurem d'obligar a que les notícies, com els aliments, duguin un passaport de traçabilitat que ens informi d'on venen, qui les ha fetes, la seva data de fabricació i...” “La seva data de caducitat!” diu en Robert. “Sí, tu riu!”. “Algú deu pensar tot això, no?” Aquí es posa 'estupendo' en Ramon i amolla la seva cita: “En el mundo hay más fuerzas de las que se ven”, ho diu Gandalf, a El senyor dels anells. “Ho dic en castellà perquè així la vaig llegir, tenia el llibre de Tolkien que l'havia robat a una llibreria de Madrid, en espanyol”.</div><div>“Tots haurem de menester un psiquiatre de capçalera!” “Servidor ja el té” dic. “Tú?” “Sí, és l'amic Miquel Roca”. Continua en Xesc: “És que és al·lucinant. Segons la Organització Mundial de la Salut, prop de mil milions de persones pateixen depressió, bipolaritat, ansietat, por, aïllament, demència, consum d'estupefaents i alcohol, esquizofrènia... Són la principal causa de discapacitat i el suïcidi és la quarta causa de les morts de persones entre 15 i 30 anys, una persona es suïcida cada quaranta segons” ho diu Moisès Naïm. Aquí en Robert que, avui, té el seu dia brillant remata: “Alguns acudeixen a un capellà, altres a la poesia. Jo als meus amics i al meu propi cor per a cercar entre frases i fragments alguna cosa que no estigui rompuda, ho diu Virgínia Woolf.</div><div>Ens asseim a un bar tradicional prop de la Fundació La Caixa. La majoria demanem tallats i cafès amb llet, excepte en Robert que demana un tè i continua la seva vena d'avui: “Ja deia Okakura Kakuzo el 1906 que en l'ambre líquid contengut dins la porcellana ivòrica, l'iniciat pot entrar en contacte amb la dolça reticència de Confuci, la picardia de Lao Tsé i l'aroma eteri del mateix Shakyamuni” . “Te refereixes a quan es beu tè?”. “Sí, per l'amiga Clara Díez, el tè és paisatge, és cultura, és art, és estètica, és religió: una beguda que traspassa els límits de la obvietat...” “És la segona beguda en el món, després de l'aigua, 15.000 tasses cada segon” remata en Joan, tocat del seu perfil estadístic. </div><div>Passen persones de diferents caràcters i dones amb el vel pel cap que, es suposa, que són musulmanes. “¿A Mallorca, en quina fase d'acceptació o rebuig devem estar respecte a la població resident musulmana?” demana en Xesc. “No ho sé, depèn de la quantitat en relació a la població total, en alguns pobles de l'interior de l'illa les relacions són més tibants”. “Però vaja, no som al nivell del que parla aquell novel·lista francès”. “Que diu?” demana en Joan. “Idò a les seves novel·les pinta una França governada pels musulmans en el futur i ara, diu, el desig de la població nativa francesa, -és un dir això de francesa-, no és que els musulmans s'assimilin, és que deixin de robar-los i agredir-los. O com a solució, que se'n vagin. Bé això és el que diuen que diu Michel Houellebecq. Que hi començarà a haver resistència ciutadana amb atemptats contra els musulmans, hi haurà tirotejos contra les mesquites o els cafès freqüentats pels àrabs”. “Bon-jesuset! I no podríem tornar als feliços anys vint o als gloriosos quarantes?”. </div><div>En Joan continua llegint com absent. “Deixa ja el quart poder!”, li diu en Robert. “El quart? És amb el cinquè que heu d'anar alerta! Abans es deia que els diaris i la premsa, en general, eren el quart poder -per sumar-lo als altres tres poders de l'estat- ara les xarxes que van per Internet són el cinquè poder! El cinquè!” “En Montesquieu si s'aixecàs de la seva tomba, primer es marejaria i, desprès, agafaria els atapins per tornar a reescriure De l'Esprit des lois”. “Au,au, au... beu-te el tè i calla un poc”, dic jo agafant el meu mòbil i sentint-me partícep del domini que sobre mi té el cinquè poder.</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138660
Tue, 28 Mar 2023 10:27:26 +0200Jardins d'altri amb nostàlgia, sexe, mestres, tombes i sort. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/warhol_flowers1970_1.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>Jardins d'altri amb nostàlgia, sexe, mestres, tombes i sort</div><div><br /></div><div>Els Jardins d'altri són confegits amb retalls del que han produït els altres. Per començar: “La nostàlgia és una irresponsabilitat”(Llàtzer Moix). Per a un servidor que som de caràcter malenconiós és la constatació de la meva irresponsabilitat. Per nostàlgia, la de na Norma Desmond (interpretada per Glòria Swanson) en el Crepuscle dels Déus de Billy Wilder: “Jo som gran ... És el cine que s'ha fet petit!” Però, tanmateix, ningú l'escoltava. I ja que anam d'artistes. “L'experiència artística es troba tan increïblement prop de la del sexe, del seu dolor i el seu èxtasi, que totes dues manifestacions no són més que diferents formes d'un mateix anhel i delit”, va escriure Rilke el 1903 en una de les seves Cartes a un jove poeta. Diderot ho va resumir quan va afirmar que hi havia “una mica de testicle en el fons dels nostres sentiments més sublims”. Ho llegesc a Cartas Eròticas de Nicolas Bersihand. “Entra Sa Majestat. Imagina't un home gras amb aire de sàtir i amb el llavi inferior penjant —ho relata Prosper Mérimée a Stendhal el 1830, parla de Ferran VII—. “Segons la dama que em va contar la història, el seu membre viril és prim com un ciri, a la base, i gruixat com el puny en la punta, i llarg com un pal de billar”. També hi ha espai per als fetitxismes: “No et rentis, partesc i en vuit dies soc aquí”, li demana Napoleó Bonaparte a Josefina de Beauharnais. Mentre que el rei Lluís I de Baviera confessa a la ballarina Lola Montes: “Vull tenir els teus peus a la boca, immediatament, sense donar-te temps a rentar-te'ls després d'arribar del teu viatge”.</div><div>Però, alerta amb l'experiència artística. Creiem que un artista es posa dins el seu personatge i deu ser així, supòs, o no, quan un sap que Luciano Pavarotti jugava a cartes entre els actes de les òperes que cantava (¿el s'imaginen després d'un ària tremebunda, fent un pòquer amb el tramoista i l'empresari del teatre?). Deu ser que “La rutina és tan perillosa com la certitud” (B. Piccard).</div><div>“Vivim com algú que es turmenta contínuament perquè pensa que deixa escapar alguna cosa, que no sap que és” (Nietzsche). Tanmateix “El 90% de les coses que ens preocupen, mai succeïxen” diu Marian Rojas-Estapé, néta de don Fabià Estapé qui, en algunes tesis doctorals, escoltava la seva petita ràdio pel pinganillo, mentre el doctorand o doctoranda suava gotes de sang. Malgrat tot, Estapé fou un gran mestre. I ja se sap que “Els bon mestres són aquelles persones que han confiat en tu més que tu mateix” (Mònica Planas). Els bon mestres com els bons amics t'ajuden a fer el teu camí amb una certa complicitat. L'any passat fou l'any Joan Fuster, per recordar-lo, un poc fora temps, vet ací una mostra de la seva ironia i subtilesa: “Còmplice és aquell que us ajuda a ser com sou”. </div><div>Canviant radicalment. Llegesc que “El general Franco afusellà 50.000 persones en temps de pau” ( I. Martínez de Pisón). És lògic aplicar-li el que deia Boris Vian quan va escriure la novel·la “Escopiré sobre la vostra tomba”. Les rèpliques, però, sempre solen esser més xabacanes, vegin aquesta: Bailando sobre tu tumba de Siniestro Total: “Te clavaré mi guitarra / Te aplastaré con mi piano / Te degollaré com mis platillos / Te trepanaré com mi órgano Hammond”. Groller però clar i llampant! No com l'Agència Tributària: “En uso de la facultad que me confiere la letra n) del punto 2.2 del artículo 15 de los Estatutos... habiendo finalizado el plazo de ingreso en período voluntario de las deudas, dicto la presente providencia y liquido el recargo del período ejecutivo que corresponde según el artículo 28 de dicha ley, requiriendo expresamente al obligado... etc...etc...” Tantes voltes per dir-me que no he pagat els meus impostos quan tocava! Contraproposta de Nuccio Ordine: “La fortuna, la sort, no es compra, es conquereix”. Vaig a fer una Bono Loto i un Euromillones, vull que la sort em trobi preparat, conquerint-la.</div><div>I, per acabar, dins el jardí d'un altre hi trob que “L'amistat té molt en comú amb l'amor. És un regal que ens feim a nosaltres mateixos” (Ray Loriga). I, certament, és així. Amén.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138659
Tue, 28 Mar 2023 10:25:36 +0200Dalt del Turó: capellets de teulada, arengades i el Barça<div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/son%20duc%202.JPG" border="0" /></div><div><br /></div><div> </div><div>Dalt del Turó: capellets de teulada, arengades i el Barça</div><div><br /></div><div> </div><div>Els capellets de teulada surten d'entre les teules i en les encletxes de les parets de pedra seca que miren a Tramuntana, diuen que són bons per menjar, servidor, però, no ho provarà. Som massa maniós i estugós. Veig un ropit i un busqueret de cap negre, grassos, han acumulat greix per partir de l'illa cap als seus quarters de primavera i estiu. Les esparregueres, tímidament, treuen ja els primers espàrecs.</div><div>Trob en Bernadí Pança pel camí de Son Baró amb bastons de nordic-walking. Me diu en Bernadí: “Alerta Climent amb ses teves mirades de folklòric ploramiques, que dius tu! És cert que hi ha valors a foravila o als pobles. El problema és que se'ns oblidi polititzar sa nostra mirada!” “A mi me fa molta vessa! Me n'afluix!” Li responc. “Idò, no te n'ha de fer tanta!” replica. Adéu, adéu, cadascú pel seu camí. Me ve al cap la reflexió dels famós antropòleg Claude Lévi-Strauss: “Una cultura només es pot entendre des de fora, sense participar en les auto-mistificacions en les quals es recolza”. Això, un servidor, és totalment incapaç de fer-ho. Conten d'en Bernadí que va anar de putes i ella li va dir: “Son mil y la cama”. L'hi donà un bitllet de mil, i la senyora li demana: “Y la cama?” I en Bernadí, que era estalviador, o aferradot, li contestà: “Nada de cama, ho farem de drets! Tu t'acotes una mica i jo ja la te ficaré, 'collir herba' se diu això, sense 'cama' !”</div><div>Vaig a comprar dues arengades, m'agraden torrades i esmicolades dins tomàtiga de ramellet, també torrada. Al sen Toni Garbau també li agradaven molt. No les comprava d'una en una, en tenia una bóta sencera. Un dia, fent les preparacions -les arengades s'havien de premsar ben premsades- ell les posava entre el bastiment i la porta. Tancava la porta i premia. Un dia va fer tanta força que li botaren les tres frontisses i la porta li caigué damunt. “Vatuadell! Aquests peixets són rabassuts avui!” Diuen que va dir.</div><div>En Jaume Cot pinta les persianes, ja els feia una bona falta. “Jaume: no n'has de fer massa!” li dic. S'atura i me diu: “Saps que és de bo de fer: Ara ves aquí ! Ara tu ves allà ! Ara fe això!... Es comandar no fa bòfegues!” “A ses mans no, però a lo millor en fa a altres parts” respongué en Toni Ximenis que mos escoltava. He sentit a dir que en Ximenis no era molt destre en les coses del bricolatge. Havia de fer unes feines, poques i petites, i li van vendre ciment ràpid. En va fer una senallada grossa, però un pic feta li mancà, la plana, després una fusta, i després no sé que més i quan tornà al pastó, allò havia forjat i no pogué treure ses paletes amb les que havia mesclat. El 'vatues' i 'mecags' se sentien d'un tros enfora. Sa dona se'n temé i li entaferrà una bona paperina!</div><div>Al cassino sent en Pere Cai que remuga: “Per què? Per cagar com un puput? Has d'anar alerta amb sos ous de gallines que van a lloure! Poden tenir brutor aferrada i llavors això pot anar en es menjar!” Se coneix que ha anat destrempat. Entra en Colau Agró. Va sempre per tot com d'amagatotis. “Va sempre així d'ençà que son pare se va matar, se va tirar dins un pou, cosa rara, ja saps que a la pagesia els homes se solien penjar i eren ses dones ses que se tiraven dins els pous, però ell ho va fer així. El trobà ell, que no sé com hi baixà, amb una corda el fermà i, estirant amb so cotxo, el va treure. Pensa tu! Aquell cos mort pegava pels costats des pou i el va treure tot nafrat. El carregà i cap a ca seva. Tot perquè sa gent no sabés que s'havia suïcidat i no li fessin s'autòpsia. Tanmateix, sempre n'hi ha un que mira. En Jordi Cocover ho va veure i l'endemà ho sabia tot es poble”.</div><div>Per avui ja he acabat els menuts. Me'n vaig a veure el Barça. L'he tallada ben justa, l'àrbitre ja siula el començament. Passarem pena, com sempre, els barcelonistes. Deu ser mala d'engirgolar una entitat com el Barça, pens. S'asseu devora jo en Biel de Son Fangos amb un quissonet menut, me parla dels seus galindons, que li fan molt de mal. En Lewandosky fa el primer gol.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138658
Tue, 28 Mar 2023 10:20:04 +0200Els hippies vells es moren, com David Crosby. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/IMG_3237%20portet%20i%20picornell%20incognito.JPG" border="0" /></div><div> </div><div>Els hippies vells es moren, com David Crosby</div><div><br /></div><div>La setmana passada moria David Crosby, fundador del conjunt musical The Byrds i assemblador del grup Crosby, Stills, Nash & Young. A aquests, per a un servidor, només pel seu disc Déjà Vu ja els toca passar a la història de la música. Però no només és tracta de música, sinó que hi havia tot un nou estil de viure, d'entendre el món, que es mesclava en aquella Califòrnia dels anys seixantes i que arribaria després a Europa. </div><div>Crosby era un hippy, algú el qualificà de “hippy trucat”, però la seva manera de viure i la temàtica de les seves cançons estava amarada dels aspectes contraculturals que tan influenciaren els joves d'aquells anys. Servidor un d'ells. Jo també estic empeltat de hippy, vell, com David Crosby, que ha mort als 81 anys.</div><div>És d'aquell temps el folk-rock o el country-rock un concepte evolucionat del folk. Crosby fou seguidor de Pete Seeger -el qui volia tallar la corrent a Bob Dylan quan aquest es va electrificar-, però escoltà The Beatles i li sorgí alguna cosa nova de dins. Fundà The Byrds (recordau Turn, turn, turn), versionà el Mr.Tambourine Man de Dylan. Era allò que sabia fer Crosby, folk de guitarres acústiques i curosos arranjaments vocals. Nascut a Califòrnia, Crosby i Roger McGuinn van formar The Byrds, el 1964, en fou expulsat el 1967. Crosby fundà tot d'una, al costat de Stephen Stills i Graham Nash, la banda Crosby, Stills & Nash, a la qual es va sumar el canadenc Neil Young. El seu primer concert va ser en el festival de Woodstock, el 1969. L'adhesió de Young (el seu Harvest ha fet 50 anys!) va suposar l'èxit comercial amb cançons com Woodstock, Teach Your Children o Marrakesh Express. El grup es va dissoldre molt prest per diferències d'egos. Crosby, però,va continuar, amb diverses formacions. L'últim disc que va presentar va ser el mes passat, poc abans de la seva mort.</div><div>Cal veure el documental Echo in the Canyon, conduït pel fill de Bob Dylan, Jakob, ressalta la importància de les cançons gestades a finals dels 60 en aquell barri de Los Ángeles. Hi surt Crosby, ja amb cabells blancs. També Brian Wilson dels Beach Boys, Michelle Phillips, l'al·lota rossa de The Mamas and the Papas, Eric Clapton, Ringo Starr, Stephen Stills, Graham Nash, Jackson Browne, Tom Petty... És, a més, un gran reconeixement a Buffalo Springfield, la banda en la qual van aparéixer uns nins com Young, Stills i Richie Furay, i també a The Doors, Frank Zappa, Carole King, The Eagles, Jackson Browne, The Monkees... </div><div>És una proesa la d'haver viscut fins a aqueixa edat, tantes vegades desafiant la mort, prenent-ho tot i... amb un trasplantament de fetge que li pagà Phil Collins. Tot va ser excessiu, els somnis, les bones cançons, l'alcohol, la droga. Era un vell hippy, o feia com que ho era, i va viure així fins a l'últim moment. Barney Hoskyns en el seu llibre Hotel California. Cantautores y vaqueros cocainómanos en Laurel Canyon, 1967-1976 (Ed. Contra) no és gaire pietós amb David Crosby: “Era un osset de peluix lasciu de ment, polissó, que cantava cançons protesta plorinyoses imitant Woody Guthrie, però era per tot, fent aquest rock suau”. Com diu Diego Manrique: “Sí, era un rock suau, però es feia amb drogues dures”. Segons Fernando Navarro: “Crosby, s'ho bevia tot, es ficava de tot i les perseguia a totes”. </div><div>Amb The Beach Boys i Creedence Clearwater Revival, The Byrds foren la resposta dels Estat Units al fenomen anglès de The Beatles. Crosby no era el millor, ni tan sols era un vertader hippy, però estigué ben al mig d'aquesta bavarada esplendorosa nascuda a Califòrnia. El seu comiat Live at The Capitol Theatre, publicat fa només un mes, es va enregistrar en directe amb The Lighthouse Band. </div><div>Tots ens hem fet grans: Stephen Stills en té 78; Graham Nash, 80; Neil Young, 77; Brian Wilson, 80; Bob Dylan, 81; Joni Mitchell, 79; Joan Baez, 82... Molts d'altres ja no hi són. Me pos la cançó Helplessly Hoping a l' Spotify. Me fugen cinquanta anys de damunt.</div><div><br /></div><div> </div><div>Climent Picornell </div><div> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138592
Thu, 09 Mar 2023 08:17:16 +0100Dalt del Turó: neu, moixos, palles i a fer nonó<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/IMG_1941%20b%20color.JPG" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del turó: neu, moixos, palles i a fer nonó</div><div><br /></div><div>Els enormes estols d'estornells dibuixen figures en el cel abans de pegar a un camp d'oliveres i a un ullastrar de la serreta dels Castellots. Hi ha gelada. Deia mon pare: "Fan més mal ses males llengos que ses gelades". Fa fred de neu i qui més qui manco ha encès les foganyes i escalfapanxes, amb el foc en terra o dins una d'aquestes estufes de fusa nord-europees. </div><div>Al cassino també tenen foc començat i els parroquians que ocupen la taula de més a prop de la calentor discuteixen sobre el tipus de llenya. Que si el pi crema massa aviat i, a més, té reina que s'aferra per les canonades, que si la figuera no encalenteix i tot és cendra, que si el garrover fa massa pets i espires i l'has de vigilar, que si l'olivera -que és bona- però té com oli i crema com una teia; les millors, la d'ametler i la d'alzina. </div><div>Arriba en Colau da can Maneu. Bufa. Com a fora de lloc. "Que passa?" "Idò ara tu diràs! Tenc s'al·lot de vacances a sa neu, amb sa família i només m'ha encarregat una cosa: donar menjar als seus moixos. Quan hi he ha anat els he trobat dins sa casa i amb s'aire condicionat. Els he donat menjar, els he fet sortir a n'es corral i he apagat s'aire condicionat pensant que era un descuit. Idò no! Quan els he telefonat m'han fet tornar a ca seva, entrar els moixots i amollar sa calentor perquè els moixos no se constipin! És gros s'asunto! Si mon paret i mumareta aixecassin es cap! Aire condicionat pels moixos! I tu... un ha tossit un poc, ha fet com un remeulo raro, i sa dona ja me diu: ho veus, els has constipat, preparat per quan tornin! Jo ja no sé on m'he de posar!"</div><div>Sent, a una taula de prop, en Joan Murtó: “Una dona prima esquinça molt sa perdiu!” Vaja! En Joan pontifica sobre tot. I no en té ni idea de res. Hi torna: “A ses tres mil palles sa llet s'acaba!” Aquesta sí que m'és bona! En Murtó abandona la temàtica sexual: “Els dragons, si els rovegues, diuen que són dolcencs...”. “Me'n vaig”, dic, “ja he escalfat a bastament el cul de la cadira i ja se sap: 'Qui a bona cadira seu, bona ventura l'espera'. I encara més: 'A la filla, coca i cadira; i a la nora, tros de pa i fora'. El refranyer, amb la seva franquesa i la seva antigor. </div><div>Pas per davant el taller de can Xisquet Reulla i me fix amb un dels seus mecànics. Per la revetla dels Reis del nostre petit poble havien llogat un senegalès, que fa feina en aquest taller de camions, per fer de rei Negre. Només baixar del tractor, que era la seva carrossa, se va rompre un peu, amb una ferida que feia molta sang i... cap a Son Espases! Era de veure aquell home vestit de rei, pels enormes passadissos de l'hospital. Que un rei, d'un poble de veïnat, que era musulmà, no va voler entrar a l'església o que un altre anava més gat que una sopa... Riu-te'n tu, el nostre es va acubar i no feia menció de res. Ho cont a en Guillem i a en Bernadí. “Ara que ho dius” és en Guillem de can Puig “has de pensar que el rector del poble també és negre, del Congo ex-belga, llegeix els evangelis en català, això sí, i és simpàtic i servicial amb els seus feligresos; al cap de la candidatura d'esquerres li diuen Anthony Thornton, anglès de “pura cepa” i parla també el mallorquí de forma deliciosa. El cuiner del conegudíssim restaurant Son Fonc és magrebí, fa molts d'anys que és a la vila i ningú li guanya a fer arrossos bruts i porcelles al forn... He de seguir?” “No fa falta” li dic. “La Mallorca profunda? Vaja, vaja...” </div><div>Fa neu, poca, però cauen flòbies del cel, gris i fred. Fa vent de Mestral. Mumare, quan havia d'etiquetar algú de dolent deia: “És més mal que el Mestral”. Ha començat el febrer, dins la botiga, la vídua de l'amo en Toni Xacó, madò Antònia Virga, me diu: 'Febreret curt, pitjor que turc', no sé molt bé que vol dir”. M'invent una història sobre els pirates turcs i m'enfloca: “Ara ho entenc”. M'estalvii el recordar-li que, després, vendrà el març: “Març, marçot, mata sa vella i sa jove si pot”.</div><div>Fa fosca i un fred que pela. Quan vaig a obrir la porta, amb la clau amb la mà cercant el pany, el braç pareix un arruixa-mosques, no el puc endevinar ni per meco. Pens: ara m'ha pegat el Parkinson! Res. Me'n vaig a fer nonó.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138591
Thu, 09 Mar 2023 08:15:28 +0100Jardins d'altri amb dones, tributs, amor i covardia. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>Jardins d'altri amb dones, tributs, amor i covardia</div><div><br /></div><div> </div><div> </div><div>Els nostre Jardins d'altri agafen d'ací i d'allà, impressions i mirades diverses. Un poc malgirbats, disculpin. Som-hi. El mes passat es moria David Crosby un integrant del super grup Crosby, Stills, Nash & Young. A Stephen Stills, un dels seus integrants, en una entrevista a la revista Rolling Stone, li demanaren: "Sembla que totes les teves cançons van ser escrites sobre Judy Collins". La resposta: "Així és. Hi ha tres coses que un home pot fer amb una dona. Estimar-la, ser torturat per ella o sublimar-ho a la literatura. Passant per aquestes tres coses, he fet els meus èxits i els meus fracassos". (Escolteu: Suite: Judy Blue Eyes!) </div><div>Enllaçant amb l'anterior. Tothom coneix la brega-separació entre la cantant Shakira i el futbolista del Barça Gerard Piqué, i la cançó que li ha fet ella, com va dir algú 'rendibilitzant les banyes', amb frases com : “Me dejaste de vecina a la suegra, / con la deuda de Hacienda / y la prensa a la puerta...” Si volia ser una acte de menyspreu, no arriba a les soles de les sabates de Paquita la del Barrio, a la cançó Rata de dos Patas, vegeu: “Rata inmunda, / Animal rastrero, / Escoria de la vida, / Adefesio mal hecho. / Infrahumano, / Espectro del infierno. / Maldita sabandija, / Cuanto daño me has hecho. / Alimaña, / Culebra ponzoñosa, / Desecho de la vida. / Te odio y te desprecio. / Rata de dos patas.” Idò ! Venga sublimació !</div><div>Pot ser la fórmula per fer una bona novel·la: “Si mescles humor i rancúnia pot sortir alguna cosa molt creativa” diu Rocío Quillahuaman. Molt en aquesta línia: "La suprema felicitat de la vida és saber que ets estimat per tu mateix o, més exactament, malgrat tu mateix" (Víctor Hugo). O també: "L'amor ho pot fet tot, i també el contrari de tot" (Alberto Moravia). </div><div>"Una veritat dita amb mala intenció dona cent voltes i mitja a totes les mentides que es puguin inventar" (William Blake) Però ja sabeu, com diu l'aforisme: "Llengua muda, mai és batuda". Hi podem afegir una de les idiosincràsies del parlar o de l'escriure: “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món” predicava Ludwig Wittgenstein. Però, vaja...“Escriure és exagerar” (C.J.Cela). Així, un dels més insignes escriptors cubans, Lezama Lima, no sé si exagerava, solia dir: “En España, la sangre siempre llega al rio”. </div><div>"Mai és massa tard per ser el que hauries d'haver estat" deia Georges Eliot, que ja saben que era el pseudònim de Mary Ann Evans. Massa tard és quan arriba la mort. "Al palpar la cercanía de la muerte, vuelves los ojos a tu interior y no encuentras más que banalidad, porque los vivos, comparados con los muertos, resultamos insoportablemente banales" (Miguel Delibes). Tot i que el refranyer matisa: "En tota dissort, hi ha un conhort".</div><div>Mal de fer, trobar conhort vull dir, ho tenien els jueus dels camps de concentració nazis. Conten que el Papa Joseph Ratzinger quan visità el camp d'extermini de jueus d'Auschwitz digué: “On eres, Senyor, quan succeïa això?”. Devia ser el mateix déu? El qui segons el jesuïta i teòleg José Ignacio González Faus és “Misteri infinit, revelat com amor gratuït i desinteressat, sobrecollidor i acollidor, font del ser i la vida, de l'espai i del temps, de la massa i de l'energia...” Molt bé, d'acord, però: on era?</div><div>“Memòria i profunditat són el mateix, millor dit, l'home només pot arribar a la profunditat amb la memòria” (Hannah Arendt). Vius però amb la memòria: "Covard, realment covard, és aquell que s'espanta amb els seus records" afirma Elies Canetti. Es avinent, també, el que deia Joan Fuster: “Un només es sent realment tot sol quan no té res en que pensar o bé quan tem pensar en alguna cosa”. </div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138590
Thu, 09 Mar 2023 08:12:42 +0100Converses erràtiques per Palma. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Estacio%20del%20tren.jpg" border="0" /></div><div><div>Converses erràtiques per Palma</div><div><br /></div><div>Passam per davall el rellotge de l'Ajuntament i ens asseim al banc del 'si-no-fos'. Diu en Jaume: “L’1 de gener de 2001, en Figuera, el rellotge de Cort, tocà malament les hores, qui sap si acollonit per l’entrada al segle XXI”. És, ara, n'Enric qui pontifica: “Duim mal camí”. “Perquè ho dius?” “Idò, ja me diràs tu, duim vint-i-tres anys del segle XXI, i mira quin balanç: 2001 els atemptats a les torres bessones de Nova York, 2008 la gran Crisi econòmica mundial, 2020 la pandèmia del Coronavirus, 2022 Rússia declara la guerra a Europa”. “A Europa?”. “Sí a Europa. Vos pensau que és a Ucraïna, però aquest bàmbol de Putin amenaça a Europa contínuament i al món, si empra armament nuclear. Perquè vegis quin camí du el segle XXI, i no he parlat per res del canvi climàtic!” Des del banc s'observa el carrer de Colom, ben dret, resultat d'un esventrament de finals del segle XIX i un s'imagina la plaça de Cort abans que s'enderroqués la illeta de cases que hi havia al bell mig. Arnau, expert en urbanisme pontifica: “Le tracé d'une ville est oeuvre du temps, plûtot que d'architecte” deia Léonce Reynaud, que vol dir, més o manco, que la trama d'una ciutat és més obra del temps, que dels arquitectes”.</div><div>“D'on ho has pescat?” Li deman, “Llibres i més llibres i ditets per tocar l'orgue” “Això ho dius tu que tens temps per llegir. A mi se m'acumulen i no tenc temps de llegir-los a tots”. “Has d'aprendre a llegir ràpidament, un lector ràpid llegeix al menys 700 paraules per minut, has de practicar l'skimming, moure la mirada en diagonal per les pàgines, el cervell s'hi acostuma.”</div><div>“Quina llastima”, és un servidor qui opina, “El centre urbà és va buidant de la població resident, els veïnats fugen i són substituïts per estrangers, per pisos turístics, per serveis turístics. Els qui hi quedam som tractats com si fóssim suecs o alemanys rics, beneficiaris de tot el que s'hi concentra: botigues cares, grans magatzems, bons restaurants... Però no trobes ni una ferreteria, ni una botigueta on comprar un parell de iogurts”. És n'Arnau, el qui llegeix llibres, qui torna puntualitzar: “La mort de la diversitat econòmica es l’inici de la mort d’un barri o una ciutat, diu Jane Jacobs, en el seu famós llibre “Mort i vida de les grans ciutats”. </div><div>Des de les lleones, Joan rememora un vespre de marxa i parranda en que travessàrem el passeig del Born amb un dos-cavalls, un Citroën d'aquells temps, i al final, quasi devora la plaça de la Reina, sentirem: “Altooo!!!” “Ai! Dormírem als Caputxins, bé a la comissaria vull dir”. El Born és buit de turistes i de terrasses de bars. Surt el tema de la saturació turística. És ara l'expert en quasi tot, en Toni, qui rememora: “Si hem d’assenyalar el dia que va començar el sus del turisme podríem dir que va ser el 29 de juliol de 1958: el dia que es va dictar l’ordre ministerial de trasllat del tràfic comercial de Son Bonet a Son Sant Joan. El traspàs efectiu es va fer el desembre de 1960. Havien passat 42 anys des que Hedilla havia aterrat a Son Bonet, que a1960, arribava al seu sostre, uns 650.000 passatgers cada any. “No me fiquis estadístiques per mig” torna a ser n'Arnau, “Ja avançava Luis Buñuel, a la seva autobiografia Mi último suspiro: “una de les darreres plagues de la nostra època és l'estadística. Impossible llegir una pàgina d'un diari sense trobar-ne una. A més: totes són falses! Ho puc ben assegurar”. “No encetem el tema del turisme! Ni de les ecotaxes, ni del mal gust dels hotelers!” diu taxatiu en Pere.</div><div>“Ja que som al mal gust”, diu en Jaume, “He comprat una pepa d'aquestes inflables...” “Jaume! Juguetes sexuals a la teva edat?” “No! Esperau, és per seure devora jo al cotxe i així poder anar pel carril VAO de l'autopista de l'Aeroport. Ja sabeu que han de ser com a mínim dues persones dins el cotxe per poder-lo usar”. “Homo! Amb la boca tan oberta no deu passar desapercebuda, i si t'atura la guàrdia civil els pots convidar a gaudir-la, no?” “Escolta, segons el paper de les instruccions ofereix sensacions reals”. En Joan, trastornat: “El què ha de fer un per defensar-se en la Palma contemporània!”</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138589
Thu, 09 Mar 2023 08:11:20 +0100Què és la gentrificació? Palma gentrificada ? Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Planol%20Muntaner.jpg" border="0" /></div><div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Què és la gentrificació? Palma gentrificada?</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Quan en un barri hi apareixen els fornets que venen magdalenes de gustos diferents, els establiments que subministren sucs ecològics, les gelateries de disseny, els bars “especials”, nous habitants “bohemis” -per dir-ne alguna cosa- o “hipsters”, que poden ser estrangers... comencen els senyals que el barri canvia i els seus habitants tradicionals seran desplaçats. Això són els que se'n diuen “gentrificadors” primerencs. Tant és si es tracta d'un barri degradat o estigmatitzat, amb lluites urbanes per a la seva conservació, el barri és “resignificat” i s'obre el camí a l'augment de valor de les propietats i els lloguers, que “expulsen” ja clarament els seus habitants de sempre. Ja sigui perquè el lloc té una bona centralitat urbana, perquè està a vorera de mar, o perquè té bones vistes...</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Aquest procés ha passat a Madrid (Malasaña), Barcelona (Raval), Bilbao (San Francisco), Saragossa (La Magdalena), Palma (Santa Catalina, La Llotja, Sa Calatrava)... i a Londres, San Francisco, Roma i és ja d'abast mundial. El 1964 Ruth Glass, emprà la paraula “gentrificació” i Neil Smith (1974) publicà <em>Cap a una teoria de la gentrificació</em>. Altres manuals com <em>Llegir la gentrificació</em> (2008) o <em>La gentrificació en un context global: el nou colonialisme urbà </em>(2008) confirmaren el fenomen.</span></span></span></p><p style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Perquè “gentrificació”? El vocable deriva de l'anglès </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>gentry</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> que es refereix a una classe social alta, sense arribar a noble, entre botifarra i mossó per entendrer-nos, un poc com els </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>hidalgos</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> castellans. El TERMCAT diu que ho hem de traduir per “ennobliment”: “</span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>La </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>gentrificació</span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><strong> </strong></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>–</span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>ennobliment</span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>– </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>és un procés de transformació física, econòmica, social i cultural d'un </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>barri </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>antigament degradat o de </span></span></span></span><a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Classe_baixa"><span style="color: #000000"><span style="text-decoration-line: none"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>classe baixa</span></span></span></span></span></a><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span> </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>que acaba essent de classe mitjana-alta. Els edificis hi són restaurats o modificats, tot incrementant-ne el valor, cosa que a la llarga n'acaba expulsant llurs antics habitants, més pobres”. És a dir que usam la paraula </span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>per a significar que un barri pobre o abandonat o en runes, a partir dels processos explicats abans augmenta de categoria o és colonitzat per una població de més alt standing. Els invasors penetren al barri “significat” per aquests processos primerencs -segons Manuel Castells en alguns llocs els gais han estat significadors- consumant processos de segregació urbana consubstancials als mecanismes d'urbanització capitalista, tot i els seus moviments opositors o resistencialistes de les comunitats de veïns, o fins i tot de l'administració, intentant congelar els preus dels lloguers o limitar la compra de vivendes per estrangers.</span></span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Hi ha qui hi vol trobar elements de valor positiu: es diu que es redueix la delinqüència, estabilitza àrees en declivi, augmenta el valor de les propietats, augmenta els “mestissatge” social, es rehabiliten edificis en mal estat... Però també és veritat que hi ha un desplaçament de la població per l'augment de preus, canvis comercials que provoquen la desaparició de les botigues de serveis propers, és una pressió sobre àrees veïnals pobres, obre el camí cap a <em>ghettos</em> de rics, crea conflictes comunitaris amb els antics residents...</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">A Palma diversos barris pateixen gentrificació, una gentrificació on les inversions dels estrangers i les inversions per a pisos o habitatges turístics es solapen. El puig de Sant Pere, la Llotja, Sa Calatrava, Sa Gerreria, Santa Catalina, Es Jonquet, Son Cotoner, el Portitxol i, ja comença, a La Soledat (on hi compren cases suecs i alemanys)... aquest canvis, són canvis d'habitants i també d'usos, vegeu per exemple, com han canviat els corredors verds i peatonals de Blanquerna o Santa Catalina i com canviarà el de Nuredduna. Habitatges vacacionals, pisos vacacionals il·legals, hotels-boutiques, estrangers nous-residents, inversors especuladors, bars i restaurants, gelateries, menjar ràpid, souvenirs barats...</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">La gentrificació, a la vegada, causa efectes indirectes en el mercat de la vivenda d'altres barris ja que els habitants tradicionals de barris gentrificats es desplacen a la perifèria de la Ciutat, als pobles dormitori del cinturó urbà i, fins i tot, a pobles no dormitori a més de trenta minuts de Palma.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Són processos que canvien la fesomia de Palma.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Climent Picornell</span></span></span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138588
Thu, 09 Mar 2023 08:03:23 +0100Converses o soliloquis Climent Picornell<div><br /></div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/frank%20fsnet.co.jpg" border="0" /> </div><div>Converses o soliloquis</div><div><br /></div><div>Les converses amb els amics i tertulians fluctuen, hi ha moments en que van del perpetuum mobile a la vida eterna dels grumers. Deriven cap a territoris desconeguts. “¿Recordau el diàleg entre els personatges que representen Joseph Cotten i Orson Welles a la pel·lícula El tercer home, amb guió, cal remarcar-ho, de Graham Greene i música d' Anton Karas? A Welles, traficant de penicil·lina adulterada causant de deformacions als malalts, li demana Cotten: “Has vist alguna de les teves víctimes?”. Tots dos són damunt un molí gegantí de fira i Welles li contesta apuntant les persones de baix: “Sentiries res si un d'aquests ara s'aturàs? Que em diries si t'oferia milers de dòlars per cada un que s'aturava? Em rebutjaries els diners?” “Però, a veure, Climent perquè retreus ara aquestes imatges?” “No, per res, però vull dir que si ens posassin en aquesta tessitura que faríem cada un de nosaltres? És mal de saber, és com l'eterna discussió de si els escriptors han de ser de dretes o d'esquerres, o els periodistes, com deia Kapuscinski, bones persones, hem de tenir en compte que una cosa és l'excel·lència creativa i una altra molt diferent la sensatesa política. Una cosa no implica l'altre”. “Els estudiants xinesos que protestaven per la política de Xi Jinping respecte del Covid-Zero que tenia tota la població reclosa al menor símptoma de febre causada pel virus, els estudiants, deia, exhibien folis en blanc. Que significaven? Demanaren a un estudiant: “El full en blanc representa tot el que volem dir però no podem dir”.</div><div>“Que s'ha fet d'en Robert Jubany que va viure a Xina tants d'anys? Te'n recordes d'ell?” “I tant! Segons ell, era tan rebel, tan rebel, que l'única llei que respectava era la de la gravetat”. “Rebel? Tots en coneixem com en Robert, els diuen narcisistes, la vida passa en primera persona i han de ser el centre de la conversa, quan no ho són es tornen insofribles i impertinents fins que recuperen el protagonisme. No saben que és l'empatia”. “Ni la simpatia tampoc” contesta n'Arnau “preferesc de molt aquestes persones que tenen por de fer el ridícul, sense autoestima, que es fan de menys, tot i que valen més que el narcisista embafós. Servidor és un passador de pena, com a bon mallorquí, temerós de Déu, un temps, ara tem qualsevol novetat, qualsevol cosa inestable que trenqui els meus rituals. I què? Som així”.</div><div>Seguim amb les xarxes socials internetianes. “Jo”, diu en Jordi, “vaig ser un temps estudiós de l'anomenada Escola de Frankfurt (Adorno, Marcuse, Fromm, Benjamin...) i no sé si aquells pensadors tan interessats en les noves tecnologies d'aquells temps i els mass media, també d'aquell temps, s'adaptarien a les noves tecnologies d'ara. Per exemple, si es tracta, com feia Adorno, d'estudiar la difuminació de la frontera entre el que és públic i el que és privat, servidor els diria que ja hi som: tot es confon”. </div><div>“El que ha passat és que la intimitat ha desaparegut de les nostres vides. Ho dic perquè entre les càmeres que ens filmen contínuament, Google que ens ofereix mapes d'on hem estat durant el darrer més i Amazon que ens vol vendre productes que s'assemblem als que consumeixen altres compradors com nosaltres...” “Però som nosaltres que comunicam on menjam i amb qui, on anem de concert, i amb qui...” “Sí, però la privacitat la viuen els joves de forma molt diferent a nosaltres, tot i que s'exposin més a les xarxes socials... Hem de ser usuaris intel·ligents d'Internet, saber quines són les pautes de seguretat, quins són els espais de privacitat, per defensar-nos de les intromissions no volgudes...”</div><div>“Ja som més de 8.000 milions d'habitants al món, un món en el qual les màquines depenents d'Internet seran protagonistes. No sé si és bo això”. “Un nou antimaquinisme?” “Que ets un nostàlgic tu?” “No, però sé ben cert que les xarxes socials són les culpables del triomf i la glorificació de la ignorància!”</div><div><br /></div><div>Climent Picornell </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138490
Thu, 09 Feb 2023 10:28:38 +0100Jardins d'altri amb futbol, feixistes i aforistes. Climent Picornell<div><br /></div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/limits%20mudoy.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div>Jardins d'altri amb futbol, feixistes i aforistes.</div><div><br /></div><div>Pels qui ho desconeguin els jardins d'altri són retalls pescats per les pesqueres dels veïnats. Ara que ja ha passat el Campionat del Món de futbol que es va fer a Qatar, dedicarem una mica d'atenció als jardins futbolístics. “Argentina depende de su genial caminante”, titulava un article Santiago Segurola, “...està ben clar que Messi aprofita els seus 'passejos' pel camp”. Deia Eduardo Chillida: “Un periodista estava escandalitzat perquè jo hagués estat porter de futbol i escultor. No hi veia relació entre una cosa i l'altra, el vaig haver de convèncer del seu error”. És ben cert que dels futbolistes no esperem que ensenyin filosofia sinó que juguin bé la pilota. Però les declaracions als periodistes solen ser redundants, n'hi ha, això sí, que esgarren les costures. Vejam. Carlos Tévez: “A medida que uno va ganando cosas se hamburguesa”. Nelson Penedetti: “Vi al portero adelantado y se la tiré por arriba; fue un gol de odontología”. Murci Rojas: “El fútbol es como el ajedrez, pero sin dados”. Gustavo Biscayzacu: “Me siento muy bien físicamente, entre otras cosa gracias a la dieta que me proporciona el nutricionista, basada en hidrocarburos”. Edson Cavani: “Como todo equipo africano, Jamaica será un rival difícil”. (Copa Amèrica). El món de les tautologies també omple les definicions dels entrenadors i futbolistes des del “Perdimos porqué no ganamos” que va dir Ronaldo, a la definició de Vujadin Boskov: “Fútbol es fútbol”. Del meu admirat Johan Cruyff en podriem omplir un cabàs gros: “Antes de equivocarme, yo no cometo ese error”. “Si tu tienes el balón, el rival no lo tiene”. “No soy creyente. En España, los 22 jugadores se santiguan antes de salir al campo. Si resultara bien, siempre sería empate”. “Si tienes la pelota, no es preciso que defiendas, porque sólo hay una pelota”. Idò !</div><div>Així de clar i llampant ho definia Cruyff. No com en una resposta a l'examen sobre el feixisme, un alumne escriu: “Hitler no era molt amable amb els jueus. Hitler defensava la superioritat de la raça “aèria”. Continuava: “Franco es caracteritzava per parlar molt lentament i tardava molt a contestar, la qual cosa desconcertava als seus enemics”. Dels jardins feixistes, les declaracions masclistes del general Primo de Rivera, en el manifest que justificava el cop d'estat del 13 de setembre del 1923: “Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón, sin perturbar los dias buenos que para la patria preparamos”. No hi hagué urnes en molts d'anys, perquè ja sabeu que pels feixistes: “El ser rotas es el más noble destino de todas las urnas” (José Antonio Primo de Rivera), ho degué dir usant “la dialéctica de los puños y las pistolas”.</div><div>M'encanta el món dels aforismes, Benjamin Franklin: “La peresa viatja tan a poc a poc que la pobresa no tarda en agafar-la”. Ara, però, els aforismes inunden les xarxes socials, Twitter sobretot. El dubte: és Twitter qui ens empeny a l'aforisme o és l'aforisme qui ens llança a Twitter? La solució del dilema anterior és com un mexican standoff. Vaig saber, i em va fer una certa gràcia, el que era un mexican standoff. És com li diuen, en el món del cinema, al moment crucial en que uns apunten als altres que, a la vegada, apunten als qui els apunten. M'explic, no? Ningú gosa disparar. Només queden dues alternatives, o tornar col·locar les armes a les fundes o... trons a lloure! És el moment de recordar la cita de l'economista Keynes: “Quan més difícils són les coses, pitjor funciona el laissez-faire”.</div><div>“No escriguis versos sobre la mort. És inútil. Redacta el teu testament que és molt més pràctic” (Joan Fuster). No està malament això del testament perquè ja sabeu que “La vida és curta i avorrida i passa mentre es desitgen coses” (La Bruyère). Amén.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138487
Thu, 09 Feb 2023 10:26:34 +0100Palma i la nostàlgia com ingredient. Climent Picornell<p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Carrer%20BRP%20Josep%20LL.%20Pol%20i%20Llompart.jpg" border="0" /> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: medium; font-family: Arial, sans-serif">Palma i la nostàlgia com ingredient</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: medium; font-family: Arial, sans-serif"><br /></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: medium; font-family: Arial, sans-serif">Surt a fer una volta, amb pas ràpid. Pos Lucio Dalla a l' Spotify: “È la sera dei miracoli. Fai attenzione / qualcuno nei vicoli di Roma / con la bocca fa a pezzi una canzone...”. (És la nit dels miracles. Ves amb compte / algú en els carrerons de Roma / amb la boca fa trossos una cançó. / És la nit dels cans que parlen entre ells / de la lluna que està a punt de caure...). </span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: medium; font-family: Arial, sans-serif">Al Passeig de Sagrera uns nins hi han dibuixat un joc. En castellà en diuen Rayuela i pens en l' obra de Julio Cortázar. Deu haver envellit? Hi record coses de la filosofia zen, del pensament budista, que ara s'han convertit en tema de llibres d'auto-ajuda. A més, l'afició de Cortázar per les frases enginyoses, els aforismes o grafitis, ara es frivolitzen en memes o tuits. Malgrat això hi record el somriure de qui es riu de sí mateix i celebra el malentès o l'absurd. Vaja! Pas l'Auditorium, pel Passeig Marítim, ple de maquinotes i operaris que arrabassen arbres. L'enginyer Parietti, als anys trenta del segle passat, observant el mateix lloc: “És difícil donar-se compte cabal del pas gegant i definitiu que, pel progrés i embelliment de la nostra ciutat, representaria la construcció d’aquesta transcendental obra, si fos concebuda i realitzada amb la grandiositat que mereix. Aprofitant artísticament les horribles irregularitats actuals de la costa, podrien aixecar-s’hi luxoses edificacions i establiments de banys i esports marítims, un gran parc d’arbreda i atraccions que embelliria l’avui tristíssim glacis de Santa Catalina……”. El 1949, Gabriel Roca Garcias (1896-1986), cap de la Junta d’Obres del Port, començà a construir el Passeig Marítim. Amb el temps s’anirà transformant en una via ràpida per vehicles i camions de mercaderies del Port cap a la Ciutat, i la badia s’omplirà de vaixells de luxe, grans creuers, i molls per a la indústria nàutica, tapant completament les vistes al mar.</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: medium; font-family: Arial, sans-serif">Escrivia el professor Pagenstecher devers 1867 sobre Palma: “Sembla incomprensible que en aquesta mateixa ciutat, que a més té un comerç marítim molt important i és seu de les autoritats, gairebé no existeix la possibilitat de trobar un allotjament adient, però no hi havia, en tota la ciutat, cap fonda que mereixés aquest nom”. Que diria si ves ara els hotels que hi ha? I Miquel dels Sant Oliver? Que al 1903 s'admirava de la inauguració del Gran Hotel: “Asistimos a uno de estos actos decisivos que separan y dividen radicalmente dos épocas. No es un templo dedicado al placer, se trata de algo más, se trata de la realización de un designio, de un ensueño casi, de una revolución pacífica desde la cual Mallorca puede, desde hoy, ponerse en contacto con la Europa culta y entrar definitivamente en el comercio de la civilización universal.” ¿Què dirien avui, aquells “insensats” si vessin que la burgesia turística ha convertit Ciutat en un negoci internacional i que la gentrificació i el lloguer vacacional han transformat la ciutat antiga i altres barriades connexes? “Els molls ofereixen una animació extraordinària: han vingut a veure arribar ‘el vapor’; és una de les grans distraccions dels habitants. Unes barques enrevolten el vaixell; lleugeres galeres es precipiten al gran galop de les mules o dels cavalls; tota aquesta gent formigueja a plena llum, baix d’un cel blau, davant el meravellós decorat de la ciutat encesa al sol”. Això contava Gaston Vuillier el 1893. Nostàlgia? Grafton Tanner a Les hores han perdut el seu rellotge puntualitza: “La història de la nostàlgia és la història de la batalla per acabar amb ella. Com que és l'emoció dominant del nostre temps, curar-la també és una tendència dominant”. Servidor creu que la nostàlgia és només un ingredient important, com la llevadura per fer el pa, de la mescla de Palma amb un món fracturat per Internet i el turisme de masses.</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: medium; font-family: Arial, sans-serif">Climent Picornell</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138486
Thu, 09 Feb 2023 10:23:30 +0100Dalt del turó: canyes, beques i rosers podats<div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/fondap06.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Dalt del Turó: canyes, beques i rosers podats</div><div><br /></div><div>Llegesc Joan Miralles, Porrerenc, qui rememora el poble al seu llibre Macs, pols i campanes: “...a l’hivern, un fred d’espant, una humitat catacumbària, sedes a l’orellam, bassiots pel carrer, bregues de bandolina, pedrada va, pedrada ve, i, a l’escola, betcollades.” Surt a caminar. Me top amb Toni Marxando qui amb el tractor Kubota llaura prop del pont de sa Llosa, on quan plou un poc massa tot s'embassa. “Que va bé?” “Uep! Ara llaurava prop d'aquesta vorera de torrent i hi han nascut moltes canyes, ses canyes fan unes rabasses fortes que s'ajunten unes amb ses altres i són males de llevar, has d'anar envant i enrere amb so tractor. Abans no n'hi havia tantes de canyes, anaven molt demanades, però ara se coneix que no, i se fan com a boscos a ses voreres des torrents”. En Toni és un home llegit i té discurs sobre qualsevol cosa. </div><div>Retorn al poble i pas per davant can Toni Gadulles, ha fet un batiport nou i la casa ha guanyat. Pens que devia estar trist perquè ni havien batiat la seva néta, ni li havien posat Miquela, que és el que nomia sa mare. En Toni estava preocupat, pel no batiament, i malhumorat perquè li havien posat: Marina. Bé, lo de Marina, passi, però lo del batiament! Se'n va anar a veure al capellà de Gorlanda, una possessió prop de ca seva i l'hi va consultar. “Mossèn” li va dir “em passa això” i el mossèn li contestà: “Toni no passis massa ànsia, sa teva néta ha fet un mes, i a n' el Bonjesús el va batiar en Joan, el Baptista quan tenia trenta-tres anys. Li queden encara molts d'anys per ser com el Bonjesús! Au, au... no estiguis preocupat!” En Toni quedà perplex i lo que li va fer més mal és que quedà convençut. Un bon cristià com ell, no podia anar en contra del que deien les escriptures, ni contra el capellà de Gorlanda, que havia estudiat a Roma. </div><div> Madò Xisca de sa Clova me comenta que ja ha girat les canals cap a la cisterna. “Climent, no t'ho creuràs però cada cisterna té el seu bevent, vull dir que s'aigua és diferent, es gust, i tot és aigua, i ha caigut del cel, però jo distingesc sa meva de qualsevol altra”. Passa un grup de jovenots. “Aquests al·lotets amb ses beques posades”, es refereix als joves, alguns d'ells magrebins, que van amb el cap tapat per la caputxa de l'anorac. “Fan com a por aquests joves. Què són externs?” “Externs! Són ben de la vila aquests, nascuts aquí, i xerren mallorquí com vos!” No se'n pot avenir. “Sabeu de que vos heu de preocupar? Idò de que ses noves generacions no tenen paciència, sempre frissen, de tot se'n cansen!”. “Vols una cama-turca? Me fa nosa”. “No foi! Jo ja vaig estret per dins ca nostra”.</div><div>Prenc la costa per arribar dalt del turó. Vaig a l'estudi i cercant altres coses, trob un quadernet, que havia escrit na Margalida de quan els nostres fills eren petits, llegesc: “Enyorança. No sabia con dir-te que mon pare era mort .Tu havies fet un any i mig i tots asseguraven que no te'n recordaries d'ell . A mi em sabia greu. La vostra relació era tan especial! Des del teu naixement et venia a veure cada dia. Fins i tot quan anàrem a viure a la Font de la Vila . Rèieu i jugàveu sempre . I tu aprengueres a dir taxi (tata) al mateix temps que papà i mamà. Jo pensava que ningú mai no t'estimaria com ell. Encara ho crec. I li deia a ton pare que les coses ja no serien iguals per a mi sense el meu. Han passat dos anys i mig des de la seva mort , els que té ara el teu germà . La capacitat d'adaptació humana és gran i poc a poc ens hem avesat a la seva absència. Malgrat això , quan dius una poesia o ens contes històries o fas una de les teves gràcies , lament en silenci que ell no pugui contemplar-te i alguna vegada plor contingudament. La mort, en ocasions, és injusta. Ho he après per pròpia experiència”. Morí, de sobte, mentre podava els seus rosers a fora vila. Avui he entès millor el que sentia.</div><div><br /></div><div> </div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div></div><div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.35cm; font-size: medium; line-height: 1.15px"><br /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138485
Thu, 09 Feb 2023 10:19:18 +0100Dalt del turó: boira, planters i palla.<div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ruscusl.jpg" border="0" /> </div><div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 15pt">Dalt del turó: boira, planters i palla</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 15pt">Les boires matinals dins els clotals matisen el paisatge amb calma i serenor. Algunes blaves i picornells i qualque esclata-sang escadusser guaiten per dins els pinars i alzinars. Als llocs ombrívols es conserva la humitat però a la resta és sec. Serà un mal any per als bolets si no plou en abundor. Per mor de la sequera les magranes han estat petites, les nesples deixaren pas a les Verges, els caquis com nous i amb el canvi d'hora ja és fosc molt prest a l'horabaixa, que es fa llarg fins hora d'anar jeure. Però, com deia Víctor Hugo: “La malenconia és la felicitat d'estar trist”. I com me recorda el sen Bielino: “Dins es llit no fan gasto”.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 15pt">L'amo en Blai de Can Colau s'ha romput el braç dret i el du enguixat. Va caure dins ca seva. Du, encara, un bon nyanyo al front. Me demana que li posi el sucre dins el cafè amb llet i que li remeni ben remenat que ell no ho sap fer amb la mà esquerra. No pot anar als hivernacles on els seus fills hi fan planters i flors. De la carretera es veien els colors blancs, grocs, lilencs... “Ara, passat Tot Sants han acabat els estranys i comencen els arbres de Nadal, aquells que fan ses fulles vermelles...bé, ara ja n'hi ha de blanques i roses”. És un negoci agrari que va bé aquest dels planters i dels ramellers i més s'hi ho fan a l'engròs i amb tecnologia moderna.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 15pt">Vaig pels turons de Son Duran, des d'on es veu el poble i me fix que a diverses teulades s'hi veuen plaques solars, ara ha pegat la febre de posar-ne i molta gent en parla. Pel camí passa un camió ple de bales de palla. És en Jordi “Palloler”, com molt bé indica el seu nom, mercadeja palla. Fa molts anys que s'hi dedica i encara ara compra i ven milers de bales, ara d'aquestes rodones, abans pallers sencers o palla dins llençols. “Que en pagau d'una bala grossa d'aquestes rodones?”, li deman, “Depèn de l'anyada, enguany quinze euros”. “I a quant les veneu? “També depèn del client, vint-i-cinc o trenta”. M'explica que quasi tot se'n va per menjar de cavalls i someres, molt poc a vaques. “Només aquí davant”, i m'assenyala Son Contro, “n'hi he comprades mil”. És un altre pagès residual que es guanya bé la vida, pens, i que s'ha adaptat als múltiples canvis de la ruralia.</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 15pt"><span style="color: #222222">N'Arnau Prondet és mort. El record quan era davanter centre de l'equip de futbol, ràpid i de xut potent. Després del funeral, veig el capellà dins la sagristia que se lleva la sotana i el ruquet i el primer que fa en tornar a la terra després de la consagració i demés artificis de la missa, és obrir el telefon i consultar els WhatsApps. “És també com noltros! Gràcies als déus!” Exclam en silenci. A la sortida de l'església, al portal dels homes, el nét, llicenciat en Ciències de l'Esport, diu al padrí: “Heu de fer més exercici, tot el temps estau assegut !” L'homo diu cosa. “Què? Què feis gimnàsia vos?” “Ves?” Diu ell “I que feis?” Respon el padrí: “Aixec ses celles deu o dotze vegades cada dia! Ets un poc bosses tristes, tu!”</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #222222"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 15pt">Encara tenc temps d'anar a comprar i, com sempre, pens que el venedor m'ha fotut. Quan era més jove i ja me deixaven anar a comprar tot sol, sempre que venia de comprar el padrí me demanava: “El venedor estava dret o assegut?” Si jo responia: “Assegut”. Me deia: “aquest t'esperava”. Si li deia: “Dret!” Me responia: “Idò, te veia venir”. Sempre me fotran. No tenia escapada a la lògica pagesa d'un home vell, malsofrit i desconfiat, però alhora <em>carinyós</em> i molt present per ajudar sempre els seus.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #222222"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 15pt">Me recorda, ara que hi ha guerra a Ucraïna, del que deia un militar prussià: “Durant la guerra totes les notícies són falses. Totes!” Fins i tot que hi fa fred? Encenc la foganya. Per Nadal cada ovella al seu corral. Hauria de ser així per tot.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #222222"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 15pt">Climent Picornell</span></span></span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138339
Tue, 03 Jan 2023 11:35:49 +0100Jardins d'altri, per acabar l'any. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/n%20mallorca%203%20torrens.jpg" border="0" /></div><div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Jardins d'altri, per acabar l'any</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Saben vostès que els meus <em>Jardins d'Altri</em> són espigoladures d'ací i d'allà enfilades com tomàtigues de ramellet. Per començar manllev a na Maria del Mar Socias i Camacho uns versos d' Erri de Luca: “… Considero un valor el vi mentre dura el sopar, un somriure involuntari, / el cansament de qui no estalvia esforç, dos vells que s'estimen. / Considero un valor allò que demà no valdrà res... / i allò que avui encara val (ben) poc. / Considero un valor totes les ferides. / Considero un valor estalviar aigua, arreglar un parell de sabates, / callar quan toca, demanar permís abans de seure, / sentir agraïment sense recordar ben bé perquè. / Considero un valor saber on és el nord en una estança, / quin és el nom del vent que està eixugant la bugada. / … “</span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #222222">“<span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">No vull fer olor de vell” va dir el poeta Gabriel Ferrater a Pedro Salinas. Als cinquanta anys hi posà remei: es suïcidà. Sempre m'han intrigat les notes dels suïcides, són afirmacions de la seva voluntat d'acabar. Algunes però conserven el sentit de l'humor: “Tocau fort, com per despertar un mort”, Jean Estauche havia clavat aquest cartell a la porta abans de matar-se. Idò, així, on col·locam el cartell amb la cita de Sèneca: “Fa falta tota una vida per aprendre a viure”. Curta o llarga? Ja saben però, que la “Vida és una obra de ficció, basada en fets reals” (Ramon Eder).</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">La vida és relació. I així ho afirma Nuccio Ordine qui, d<span style="color: #222222">esprés de publicar </span><span style="color: #222222"><em>La utilitat de l'inútil</em></span><span style="color: #222222">, ara ens presenta </span><span style="color: #222222"><em>Els homes no són illes.</em></span><span style="color: #222222"> Per a un geògraf com servidor jo creia que, en part, sí que ho som com illes, el llibre és tot un desafiament. Sobretot després d'afirmar que: “Els bons professors et poden canviar la vida: una freda pantalla, no”. He estat professor quaranta anys i esper que aquesta barbaritat no m'hagi ocorregut mai; ¿Qui som jo per canviar la vida de les animetes que m'escoltaven dins les aules de la universitat? De totes les maneres veig que el professor Ordine és recolza en jardins d'altri com els de Francis Bacon, Ludovico Ariosto, Shakespeare, Madame de Lafayette, Nietzsche, Montaigne... Saint-Exupéry ( Ai! No m'agrada gens ni mica aquest). “L'individu és a la humanitat, el que l'ona és a l'oceà”, diu Virgínia Woolf. Idò, on són les illes? Si som illes, som petites i desvalgudes. Com Mallorca! I aquí entra el gran Josep Pla, quan observava el litoral, que el turisme remodelava: “Ens estan destruint el país davant els nostres ulls, i l'estan destruint amb una frivolitat, un desvergonyiment, una intensitat i rapidesa absolutament inaudits”.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span style="color: #222222">Títol d'un article a </span><span style="color: #222222"><em>La Vanguardia</em></span><span style="color: #222222">: “La societat del restrenyiment”. Servidor, que en pateix, el va llegir. Res, anava del malhumor imperant a tots els mitjans de comunicació i de la necessitat de riure, aquest, el riure, és la fibra per anar bé del cos i de l'ànima. Però tot just quan m'havien convençut me top amb un altre titular: “Som de la generació del post-apocalipsi”. Da-li cebes! Ni baby-boomer, ni generació Z. És Luca Guadagnino que presenta una pel·lícula que va de dos caníbals amb sed de sang... i sed d'amor ! He tornat a anar restret quan ho he llegit. “Qui es menteix a sí mateix i escolta les seves pròpies mentides, arriba a no saber que hi ha de veritat en ell, ni a prop d'ell i perd el respecte a si mateix i als demés”. La cita és d' </span><span style="color: #222222"><em>Els germans Karamàzov </em></span><span style="color: #222222">de Fiódor M. Dostoievski. És podria molt bé aplicar a les </span><span style="color: #222222"><em>fake-news</em></span><span style="color: #222222"> que circulen per Internet, i pels diaris, amb profusió.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span style="color: #222222">I per acabar, el filòsof Cantinflas. Ara la gent no sap qui era en Cantinflas. Bé, idò en Cantinflas, a la pel·lícula </span><span style="color: #222222"><em>Su Excelencia</em></span><span style="color: #222222">, després d'una sèrie de peripècies de les seves, es nomenat ambaixador del seu país, la </span><span style="color: #222222"><em>República de los Cocos,</em></span><span style="color: #222222"> a </span><span style="color: #222222"><em>Pepeslavia</em></span><span style="color: #222222"> i diu: “Estam pitjor, però estam millor, perquè abans estàvem be, però era mentida. No com ara, que estam malament, però és veritat”. Ja veurem com estarem l'any que ve.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #222222"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Climent Picornell</span></span></span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138337
Tue, 03 Jan 2023 11:34:43 +0100Per Ciutat, banyada. Climent Picornell<p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/flowerthrower_canvas.jpg" border="0" /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Per Ciutat, banyada.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Sortim, ja fa fosca. La <em>Capella de la Seu</em>, dirigida pel mestre Joan Company, ha fet el seu primer concert davall el baldaquí de Gaudí. Excels, emocionant. Quan som defora fa aigua de bombolla i les gàrgoles de la Seu descarreguen a les totes. Mentre esper que passi, escolt la conversa de dues jovenetes: “<span style="font-family: arial, sans-serif">Lo que he donat per impossible és llegir. Em pot agradar lo que estic llegint, però mai m'agradarà llegir. Som al·lèrgica, em provoca efectes secundaris. Quan et desconcentres és agotador, perquè es desordena la cadena, no identifiques les lletres, et poses nerviosa, llegeixes encara més lent, tenc calor i fred. Ara sé que al meu cervell li costa interpretar les lletres...</span>”</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Vaig suposar que era dislèxia el que patia, però se la veia animada. Me passeig per dins la Seu i dos barbuts peten la xerrada, m'assec al banc de davant: “A les cultures antigues el paisatge natural era part del tot, de l’univers, i no era representat, ni descrit, ni anomenat. Excepte a Xina i a Japó. Hem d’esperar a les pintures del Giotto, a Assís, per veure escenes, en segon terme, de naturalesa paisatgística, continuaran altres primitius italians: Peruggino, Paolo Ucello, Andrea Mantegna, Fra Angelico. Els primers paisatges guanyen protagonisme gradualment fins que es converteixen en un gènere independent”.</span></span></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">A la fi s'atura de ploure i decidim partir fins a can Miquel, a fer una xocolata calenta. Les olors del quemullars omplen les estances. Tenen els diaris d'aquí i <em>La Vanguardia</em> i <em>El País</em>. En Jaume es demana: “Desapareixerà el paper com a suport de la informació?” “Siguin o no de paper les informacions continuaran sent interessades o falses”, li replic. “Va, deixau aquest tema que vos repetiu un muntó”, diu en Boro, amb el seu valencià de l'Horta. “A mi, que soc d'un poblet, Palma em sembla una bona ciutat per viure”. Na Miquela: “Mira, Palma va perdent el seu encant i s'ha convertit en una ciutat globalitzada. El tsunami immobiliari s’ha expandit per tot i la paraula gentrificació és ja d’ús corrent. Palma, saturada, ha de lluitar per no morir asfixiada.” “Vendre Palma com una bona inversió va ser l’estil dels batles de dretes, un producte atractiu per la inversió estrangera. Airbnb i els creuers desborden la capacitat de càrrega de Ciutat”. ¿No trobau que ja fa molts d'anys de les primeres eleccions democràtiques? L'acta del plenari de l'Ajuntament de dia 24 de novembre de 1975 posa una cosa així com: “... en consecuencia puestos en pie demos solemnidad al inicio de este pleno. En primer lugar en memoria, recuerdo y descanso eterno de Francisco Franco recemos un padrenuestro (Se reza el padrenuestro). A continuación se da el grito de ¡¡Francisco Franco!! ¡¡Presente!!...” Paulino Buchens, cap de Falange, era Batle. Adolfo Suárez, 1976; primeres eleccions generals, 1977; Constitució, 1978; primeres eleccions municipals, 1979... En fa d'anys !!” “Jo”, és Magdalena qui parla, “record molt bé quan Palma celebrà el primer govern d’esquerres des de la Segona República. Pilar Rovira, la dona d’Emili Darder al balcó de Cort juntament amb el socialista Ramon Aguiló i el comunista Ignasi Ribas, era la baula de la recuperació democràtica. La normalització dels noms dels carrers convisqué amb les pintades de “dimissió batle jueu!". </span></span></span><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Passa una persona, abric blau llarg, gaiato. A algú li recorda en Pep Gonella. “En Pep Gonella?” “Bé, en Pep Safortesa. Confessà el seu àlies a IB3. Pensàvem si serien n'Antonio Alemany o en Luis Ripoll. O els dos. O els tres!” “Quina bajanada la del gonellisme!”. “Tens raó, però el gonellisme, viu encara, emprant l’escut del dialecte per amagar l’espanyolisme. Sabeu que va dir Safortesa a </span><em style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">El País</em><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">? Idò: “Tengo 24 nietos y ninguno usa el mallorquín”. “No s'ho creia ni ell, el què predicava, vull dir”.</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif">Tornam a casa, els carrers banyats, poca gent.</span><span style="font-size: large; font-family: Arial, sans-serif"> </span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">Climent Picornell </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138336
Tue, 03 Jan 2023 11:25:59 +0100Converses. Climent Picornell<p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/lenin.jpg" border="0" /> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-size: medium">Converses</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-size: medium">Ho confés: “Tothom mira el seu mòbil, la gent dins el bus, la gent que camina, la gent que seu als bars, la gent que compra als grans magatzems... i jo. No puc ser diferent, no vull ser diferent, no me convé ser diferent... El mòbil m'entretén, me connecta, m'alarma, em dona tranquil·litat...” “Però t'aïlla dels de més a prop quan en fas un gra massa, que sol ser sovint. Vaig llegir que un filòsof coreà -del sud, no vos malpenseu- afirmava que el capitalisme dels “m'agrada” -els like's del mòbil-, el narcisisme fomentat per les xarxes socials, en una paraula que l'imperialisme del mòbil sufoca i apaga qualsevol rebel·lia i que, per això, avui no és possible cap revolució”. “Per culpa del mòbil?” “Idò. L'excés de comunicació ens deixa estabornits, marejats, dominats. El mòbil és a la vegada un instrument de vigilància i un confessionari, mos tornam a confessar, voluntàriament, no demanam perdó sinó atenció”.</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">“<span style="font-size: medium">Jo crec que el que hem tornat és catastrofistes, tanta informació, tant de reclamar l'atenció, com tu dius, no es pot fer sinó és muntant uns escenaris apocalíptics, de males notícies, desastres diaris... Titulars escabrosos, algoritmes incontrolats, tuits alarmants... viure amb l'ai al cor! Som a l'era del tremendisme mediàtic i personal!”</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">“<span style="font-size: medium">Vos heu de fer budistes! Heu de ser més altruistes, més compassius, menys individualistes, tenir una ment oberta, ampla...!” “Sí, i menjar molt de tofu! Ja ho deia la ministra anglesa...” “Voltros vos en foteu però jo he aprés que la ment ha de ser lliure de totes aquestes pors que ens volen insuflar, sense remordiments, amb respecte pel medi ambient pel be de les generacions futures...”</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">“<span style="font-size: medium">I si tot fossin mentides, si ens estassin enganant?” “Podríem posar en pràctica mesures d'higiene informativa. Si les coses que ens arriben són dubtoses, poc fonamentades, no s'han de compartir, no s'ha d'esbombar la suposada catàstrofe! I ho feim, per frivolitat, per peresa, per inèrcia... idò no!” “Ja tens raó que la comunicació a través de mòbils té inconvenients que s'han de calibrar.” “Bono! I tant! Me deia l'altra dia Eduardo Mendoza que el gran avantatge de la comunicació telemàtica és que pots parlar amb la boca plena!”</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">“<span style="font-size: medium">I tu, Climent, xerres poc avui, que no estàs llatí?” “Faig dejuni intermitent”. “I això que és?” “Idò que deixes de menjar durant catorze o quinze hores cada dia. Després de dinar no torn a tastar res fins a l'hora del berenar de l'endemà”. “Vatuadell! Sense sopar gens?” “Res. Aigua, només. Redueixes els nivells de glucosa, de colesterol, baixes la tensió arterial... i t'amagreixes”. “No pot ser!” “Que no pot ser? Mire'm. Aquella butza que tenia m'ha fuita i només fa tres mesos que ho faig”. “I no te peguen entorns de cap? No veus coses rares el vespre amb la panxa tan buida?” “Sí, sent el canvi climàtic que m'encalça de més a prop! No te fot el budista!”</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">“<span style="font-size: medium">Per resoldre els problemes del món fan falta bons polítics” contrapunteja el comunista. “Els bons polítics ara són molt escassos, abans sortien quan hi havia circumstàncies excepcionals”. “I vols dir que ara no ho són?” “En Putin, en Xi, en Biden...?” “I què vols? Comparar-los amb en De Gaulle, en Mao o en Roosevelt?” “En Biden, que passa amb en Biden? Què és vellet i s'equivoca? M'estim més en Biden que el 'cateto' d'en Bush amb la seva cort tenebrosa de Dick Cheney o Donald Rumsfeld; m'estim més en Sánchez que el 'cateto' d'en Rajoy, que vols que te digui... m'estim més na Francina Armengol que en José Ramón Bauzá, m'estim més en Laporta que en Bartomeu...” “Atura, atura... que arribaràs a dir qualque doi monumental”. “Els qui tenen voluntat de 'servir al poble que els segueix' són per definició egòlatres, sinó estarien a ca seva, assegudets a la camilla, llegint un llibre, mirant la televisió i no aferrats al mòbil piulant com a desesperats al Twitter !” L'anarquista replica al budista: “Sí, i tu muntaries un catering mundial d'alimentació macrobiòtica. La dictadura de la cúrcuma!” “Au,au,au,au...!”</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-size: medium">Climent Picornell</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138335
Tue, 03 Jan 2023 11:22:25 +010025 anys sense Nadal Batle<p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/haikai%2055.jpg" border="0" /> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">25 anys sense Nadal Batle</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Dia 7 d'aquest mes farà 25 anys que morí Nadal Batle, en tenia 52. Nadal Batle i Nicolau havia nascut el 1945 a Felanitx. Va exercir de professor de matemàtiques i fou rector de la Universitat de les illes Balears des de 1982 fins 1995, tretze anys durant els quals la universitat cresqué i es consolidà, tot agafant prestigi. Després de la seva etapa de rector, retornà a la càtedra de Ciències de la Computació i Intel·ligència Artificial i assolí una etapa d'articulista, al </span></span></span></span><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Diari de Balears</span></span></span></span></em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>, on posà esment en el seu tarannà d'home de ciència, de lletres i músiques, de polemitzador, de felanitxer i, sobretot, el seu ideari de defensa de la terra i la llengua. Deia sovint: </span></span></span></span><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><span style="font-style: normal">"Les matemàtiques m'han donat, sobretot, un gran escepticisme lúdic i lúcid".</span></span></span></span></span></em></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Els trets mestres de la seva llarga època de rector: la redacció i desenvolupament dels estatuts de la Universitat; el desenvolupament de nous estudis; l'inici del Campus Universitari, el vertader "genius locii" de la UIB; la consolidació de la universitat, la seva implantació i inserció social i territorial a les illes Balears; l'increment de les relacions exteriors sobretot amb l'estranger; la millora de les capacitats d'investigació, l'assoliment de línies d'excel·lència, una d’elles en noves tecnologies de la informació...</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">No fou una persona que causàs indiferència. Del seu extensíssim obituari, es podien deduir un cúmul d'adjectius: intel·ligent, perspicaç, polemista, patriota, radical, complex... Alguns dels seus oponents el tractaren d'autoritari, cínic, prepotent i altres apel·latius típics de les rapinyades que deixa l'exercici, amb decisió, dels càrrecs de poder. Sé com són de caïnites les lluites i d’africans els odis dins les universitats, no únicament dins la nostra, sinó per tot el món: la competitivitat és un factor de progrés intel·lectual dins les institucions universitàries.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">La dèria per la seva llengua i tot el que l'enrevoltava, la passió per la lectura i la música, juntament amb el seu coneixement impecable del francès i de l'anglès, el feren un lector impenitent, inconstant, insomne. Era un exponent combatiu del bagatge cultural aportat pels tècnics i pels científics, per això Newton o Galileu (de qui deia que "fou un home intel·ligent... perquè no es deixà cremar!"), però també E. Waugh o W. H. Auden, per significar el seu entroncament amb la tradició literària anglosaxona.</span></span></span></p><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>La ideologia de l'independentista -"la meva pàtria és la meva llengua"- fou sempre manifesta, tot i que "hagués canviat llengua per independència", en una hipèrbole del seu sentit del pragmatisme que li jugà tantes incomprensions.”</span></span></span></span><em><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><span style="font-style: normal">Pens que la Universitat ha de fer feina per retornar l'orgull. Ens pot retornar la dignitat que els mallorquins hem enterrat davall les rajoles”.</span></span></span></span></span></em></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Nadal Batle travessà la història, com un rector decidit que unia la defensa del català com eina de feina i una aposta decidida per les noves tecnologies. Això feia mal de ventre a molta gent, però, sobretot, enfurismava als engominats provincians que es creuen que un discurs pel fet de ser cuinat a Madrid i en castellà, ja és universal. Com es podia tolerar que controlàs una institució social clau com la UIB?</span></span></span></p><p align="LEFT" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>Nadal Batle fou l’únic pal en l'inexistent paller del Nadalisme. Amb la seva mort s'estroncaren els seus projectes. Per qui en vulgui saber més, Josep Maria Llauradó n’ha escrit </span></span></span></span><a href="http://images.google.es/imgres?imgurl=http://www.arcdebera.com/images/llibres/84-95694-75.jpg&imgrefurl=http://www.arcdebera.com/llibres/A/ANYS%2BINCOMPLETS,%2BELS,978-84-95694-75-1.htm&h=143&w=100&sz=14&hl=ca&start=42&tbnid=4RR-TonrjHuZyM:&tbnh=94&tbnw=66&prev=/images%3Fq%3Dnadal%2Bbatle%26start%3D40%26ndsp%3D20%26svnum%3D10%26hl%3Dca%26lr%3D%26client%3Dfirefox-a%26channel%3Ds%26rls%3Dorg.mozilla:ca:official%26sa%3D"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Els anys incomplets</em></span></span></span></span></a><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>, amb un pròleg remarcable de Joan Mir –“S’equivocà més amb ell mateix que amb els problemes que abordava”, diu Mir-; Joana Mª Roque en va fer un excel·lent llibre, més personal (</span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>Nadal Batle, les notes d’un rector</em></span></span></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>), un servidor en vaig fer una nota biogràfica extensa que és a Viquipèdia. Una selecció dels seus articles, és recollí a </span></span></span></span><a href="http://www.documentabalear.com/Cataleg/Menjavents/menjavents.html"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span><em>El mal bocí</em></span></span></span></span></a><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium"><span>.</span></span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Tenc en gran estima la meva institució, la Universitat de les Illes Balear, i, ja retirat, veig amb orgull la seva progressió. Estic convençut, que més enllà de la recerca de l’excel·lència investigadora, ja ben provada, la UIB és una eina bàsica per a la societat de les illes Balears, possibilitant que estudiïn carrera tots els seus habitants, una oportunitat barrada, abans, pels sobre-costos de la insularitat i per l’oposició de determinats estaments que encara miren amb mal ull una Universitat a les illes. El que s’ha d’acceptar és que alguns fonaments de la nostra universitat es posaren durant el rectorat de Nadal Batle. Els fruits de la UIB són culturalment i socialment enormes, una “pluja fina” de coneixement i de gent amb formació superior dins la societat balear com no n'hi havia hagut mai.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: medium">Climent Picornell</span></span></span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138334
Tue, 03 Jan 2023 11:14:24 +0100Notes per l'història del Turisme: política i religió. Climent Picornell<p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/la%20seu%201.jpg" border="0" /> </p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPSMT, serif"><span style="font-size: 16pt">Notes per l'història del Turisme: política i religió</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPSMT, serif"><span style="font-size: medium">A Balears, el turisme de masses va esser tractat pel franquisme com un fenomen polític. Els turistes eren "ambaixadors d'Espanya" als seus països d'origen, amb el que s'aconseguia una renda política -"imatge del règim"- a l'exterior, tan considerada pel poder com les entrades de divises. Manuel Fraga Iribarne durant la seva etapa al Ministerio de Información y Turismo parlava de la "alta rentabilidad política del turismo", comentava: "es preciso reconocer, como mérito del turismo, el haber permitido a una masa cada vez mayor de europeos, el conocimiento directo de la realidad española, muy diferente de las imágenes tendenciosas con que la representan en su propia patria una gran parte de los órganos de opinión". L'Administració Central abandonà, però, la consolidació d'unes estructures empresarials i comercials i la minimització dels costos socials que el sector generava. És expressiu el que deia Gabriel Escarrer: "Cap economista, cap polític, no pensà en el turisme. El que era clàssic havia de passar fatalment: desenvolupar el sector primari, a través d'aquest potenciar el secundari i després crear el terciari. Era la regla d'or de l'economia gran, la dels eminents mestres que no es podien equivocar". L'Estat es torbà en témer-se'n de l'efecte multiplicador del turisme i de les peripècies de l'empresariat per a trobar finançament. L'allau turística modificà, també, el comportament polític, als territoris turistitzats augmentaren molt els vots als partits d'esquerra. Municipis turístics importants són o han estat governats pels socialistes.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPSMT, serif">El turisme suposà un canvi en els costums i valors. Feia tornar les societats menys religioses, en el sentit de l’abandó del culte tradicional. Les morals tradicionals sofriren un “shock” quan s’enfrontaren a comportaments com el nudisme, el “top less”o el hippisme. Hi hagué una ruptura de la concepció tradicional de la família. Per a alguns és una anècdota, però la figura dels </span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPS-BoldMT, serif"><strong>"Picadors"</strong></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPSMT, serif"> es pot estereotipar amb el que els manuals en diuen la “beach-boy syndrome”; aquests, coneixedor del diferent tractament de la sexualitat per part de les estrangeres, aprofitaven la seva laxitud, que amb les dones nadiues era menys possible, cosa que afectà les indígenes, en la seva evolució respecte del pensament, la pràctica del sexe i la liberalització dels seus costums. La cita de la pastoral del Bisbe, l’any 1962 (“Hombres! No sucumbáis a la seducción y al dinero de las extranjeras!”), és exponent de la preocupació que sentia l'església catòlica respecte del comportament d'alguns dels seu fidels i de la minva del seu control social. El clergat local deixarà d'actuar com un dels "cacics" de la comunitat i interferirà menys en els assumptes temporals. El bisbe Enciso: “Mallorca s'ha convertit en una illa diferent ja que ha perdut el seu característic acolliment. El turisme i l'estiueig afavoreixen la dispersió, el debilitament dels vincles familiars. Es viu fora de casa i s'afavoreixen les temptacions i les aventures. També influeix en l'abandonament o allunyament de la pràctica religiosa, afavorint el materialisme, el luxe i les despeses excessives”.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPSMT, serif">Els tres bisbes illencs en la “Carta dels bisbes Balears : Ecologia i Turisme a les nostres Illes” opinaven que “el turisme, avui com avui, podem dir que és </span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPS-BoldMT, serif"><strong>el pa</strong></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPS-BoldMT, serif"><strong> </strong></span></span><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPSMT, serif">de les nostres illes” i mostraven la cara negativa: “erosió continuada dels signes d’identitat del nostre poble; baixada de valors religiosos i morals de tipus personal i familiar; el contrast entre una classe treballadora aclaparada de feines i limitacions econòmiques i el món turístic on hi mana l´oci i l’ostentació econòmica” i remarcaven els efectes ecològics negatius, fent una crida al que avui en dia es coneix com sostenibilitat turística.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPSMT, serif"><span style="font-size: medium">Era certa l’oposició a comportaments que la moral illenca, fortament arrelada al catolicisme, no aprovava. Però, si els valors més fonamentals es posaven en dubte, el profit econòmic dominava. D'aquesta manera s'instaurà una doble moral: tolerant amb els visitants i rígida pels locals. Les fronteres d’aquesta doble moral, però, s'anaren diluint de forma inevitable, quan s’acostaren els nivells de desenvolupament i els models de comportament, vehiculats pels mass media i la modernitat, amb el calçador del turisme.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: TimesNewRomanPSMT, serif"><span style="font-size: medium">Climent Picornell</span></span></span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138333
Tue, 03 Jan 2023 11:12:17 +0100Postal de Palma: l'alè de les ciutats. Climent Picornell<p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/baleares20.jpg" border="0" /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">Postal de Palma: l'alè de les ciutats</p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">Sec, al cafè Mistral, i veig passar la gent, prop del Centre Cultural de la Fundació La Caixa, a la petita placeta dedicada al torturador de cubans: el general Weyler. Segons el <em>Finacial Times,</em> és de les vint-i-cinc millors cafeteries dels món. El Cafè Mistral és posat a l'altura del <em>Boot</em> al Marais de París, el <em>Dropp Coffee</em> d'Estocolm, el <em>Cuervo Café</em> del barri de la Chacarita de Buenos Aires, l'<em>Ideal Café</em> de Palerm o l'<em>Ama Café</em> de Nova Delhi. Coman a la cambrera un cafè amb llet. 'Café con hielo?' 'Amb llet!' '¿Que es “llet?' 'Coffee with milk', li acab dient. Començam bé, pens. El cafè, segons una pissarra, avui, és originari del Senegal. És bo, certament, i els croissants també.</p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">Continua passant molta gent, avui hi ha cinc creuers al port. Dues al·lotes travessen amb aquestes peces enrotllables per fer ioga o estiraments. Pens en com ha canviat Ciutat. Abans una gentada fumant a les terrasses dels cafès i ara tot-cristo és a fer cucaveles als gimnasos. Són guapes, i certific que els heterosexuals, en aquests temps que corren, i a la nostra edat, perdem moltes oportunitats i no podem fer els roïssos molt grossos. O sinó, anar a fer teràpia personal. Com diu en Rafel Fonoll: “Pots anara al psicòleg o llegir el teu horòscop. Només hi ha una diferència: una cosa és molt més barata que l'altra”.</p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">No fa gaires anys sortí al <em>The Sunday Times </em>que Palma era la millor ciutat del món per viure-hi. Ara no sé si encara ho és o passa el mateix que amb la cafeteria on som, que no hi ha per tant. A més, n'hi ha que a Palma la volen convertir en una <em>smart-city</em>, una ciutat intel·ligent i servidor creu que van errats, en part, això d'identificar el concepte de ciutadania amb el consum i ús de serveis públics digitalitzats està sobrevalorat. Es tracta d'això però no només d'això. A mi m'agrada la ciutat dels quinze minuts. Quinze minuts màxim per accedir als serveis bàsics, entre ells el comerç local.</p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">Tot fullejant els diaris veig el que passa a la meva estimada Itàlia: Giorgia Meloni, que ara es fa l'estreta sense fer gens d'esment a la defensa que feia, fa poc, de Mussolini, o el seu amic Salvini demanant que es suspenguin les sancions a Rússia o en Berlusconi i el seus mantres contra jutges i imposts... I pens en Roma, també congestionada com Palma, però amb més monges i capellans i els turistes amb la cara més congestionada incapaços de digerir tanta bellesa. Però no és ben bé el mateix que a París amb els seus llocs comuns, cafè de Flore, Les deux Magots, les feuilles mortes, Montand, Sartre, Beauvoir, la Coupole, la brasserie Lipp o... el Londres que record de quan hi vivia en els anys seixantes: les minifaldes de Mary Quant, Carnaby Street, protestes, drogues, John Lennon, els mini Cooper...</p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">Ai! Veure i contar les ciutats! La Barcelona de Marsé, Ruiz Zafón o Eduardo Mendoza, en castellà o la de Blai Bonet a <em>Mr. Evasió</em>; Perec i Modiano a París; el Dublín de Joyce; Nova York al <em>Manhattan Transfer</em> de John Dos Passos... o, al cinema, pens en Jeff Gambardella i <em>La grande Belleza</em> a la Roma de Sorrentino. Torn als escriptors: El Cairo de Mahfuz, La Habana de Cabrera Infante, Estambul de Pamuk...</p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">Com ens deuen veure els externs? Com de reduccionistes són les seves mirades? Més enllà de la Seu, la Llotja, el castell de Bellver, les gelateries barates i els restaurants de fast food, l'olivera de la plaça de Cort, el voladís de l'Ajuntament, la gent malhumorada per no poder passar tranquil·lament pels carrers, que abans eren “seus”. Crec que és als escriptors a qui ens cal recuperar el mite i la significació antiga i eterna de la nostra ciutat: la llongueteria orgullosa de la seva joventut, l'exabrupte de damunt l'aljub del Baluard, les reformes que pretén fer l'Ajuntament, la floridura del carro de la Beata... No es pot ser massa esquiterell quan vols recuperar l'alè de la teva ciutat. I no parl d'halitosi.</p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium"> </p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; font-size: medium">Climent Picornell</p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138332
Tue, 03 Jan 2023 11:09:03 +0100Apocalipsis quotidianes conspiranoïques. Climent Picornell<div> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/niguls%20texrtura.jpg" border="0" /></div><div><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif">Apocalipsis quotidianes conspiranoïques</span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif"><span style="font-size: small">Les prèdiques de desgràcies generalitzades -ara som a les pandèmies- o les amenaces de nous inferns -ara som a “l'arma de l'Apocalipsi” dels russos a la guerra d'Ucraïna-, continuen arribant. </span></span><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif">Feia dos dies que m'havia vacunat de la quarta dosi de la Covid i ja havia rebut la visita de Bill Gates qui, pacientment, m'havia inoculat el seu xip que em faria obeir-lo cegament. En una visita al Parc Natural de Llevant una amiga em parla dels </span><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif"><em>chemtrails,</em></span><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif"> i de la conspiració universal per dominar-nos. Record haver escrit sobre això. N</span><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif"><span style="font-size: small">ecessitam angoixes constants per sobreviure.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif">Apocalipsi, vol dir “revelació” i ens comunica què abans de la darrera i definitiva intervenció de Déu en les coses humanes, tota casta de catàstrofes i mals augmentaran frenèticament. Perdudes les claus interpretatives del moment en que va ser escrit el llibre, tota casta de “vividors” hi fan el seu agost. Per exemple: canvi climàtic? Ca Barret!! “HAARP”, “High Frequency Active Auroral Research Program” (Programa d’Investigació de l’Aurora Activa d’Alta Freqüència). Una vertadera caixa de Pandora, manejada, evidentment, per les Forces Armades Nordamericanes, secretíssimament. La funció d’aquesta suposada tecnologia és la manipulació del temps i el clima, la descongelació dels glaciars, el control de les ones dels oceans. En definitiva, funciona com un encalentidor de la Ionosfera i actua damunt d’ella com l’antena més prodigiosa i poderosa que ha existit, la seva finalitat és controlar tot el món a través de l'Atmosfera. És una arma de guerra climatològica. Si creien que el clima canviava per l’addicció de monòxid de carbó, fruit de la crema de combustibles fòssils, la benzina del nostre cotxe o el carbó de la nostra central tèrmica, abandonin : HAARP !</span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif">No n’hi ha prou? Idò ara som als “Chemtrails”. La paraula ve de <em>Chemist</em> (químic) i <em>trails</em> (esteles, rastres). És una figura que s’agafa d’aquests niguls allargats, produïts pels aerosols que deixen els avions. Som fumigats pels avions! Bari, alumini i altres metalls pesants, així com altres castes de banys i dutxes químiques provoquen al·lèrgies i picors diversos, resultats superficials del control experimental de la guerra química. Tot conflueix en la paranoia de la Gran Conspiració. Així, aquestes ruixades de productes químics tenen per objectiu el control mental dels habitants de la Terra, perquè acceptin el “Nou Ordre Imperial” que ja està en marxa.</span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif">Convendria acabar, però abans: la Fluorosi. La societat actual és plena de pors, d'angoixes, de depressions, d'atacs de pànic... Creien vostès que era degut als problemes quotidians, de la feina, de casa, de les nostres relacions sentimentals? No i no! La causa és el fluor, usat a les aigües domèstiques o en les pastes de dents, actua com un “calmant social”. Causa desordres en l’aprenentatge, incoherència, pèrdua de memòria, confusió, depressió, vertigen, fatiga, insomni... és usat per crear societats calmades i per tant, és una eina de control mental. Els pobles que usen fluor són més bons de manejar. Per qui ? Pel poder, que no fa més que el que li manen els “Il·luminati” o representants de les majors multinacionals americanes (no diuen res de les xineses, encara).</span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif">Un servidor que es pensava que amb quatre apocalipsis casolanes –l’ecotaxa, el pacte de progrés, aprofitar les rebaixes correctament, anar a la presentació d’algun llibre d’un amic- ja en tenia prou. Entre aquestes dosis d'apocalipsi diària, un en pot pegar una panxada de la teoria conspiratòria duita a l’extrem: de tot ha de tenir la culpa algú, sempre un altre... mai nosaltres mateixos.</span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: "lucida sans unicode", arial, "times new roman", sans-serif">Climent Picornell</span></span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138331
Tue, 03 Jan 2023 10:57:34 +0100Més sobre els impactes del Turisme. Climent Picornell<div><br /></div><div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Mal_2.jpg" border="0" /></div><div> </div><div>Més sobre els efectes del turisme</div><div><br /></div><div>Els impactes del turisme són definits com els elements conseqüencials que provoca la demanda i l'oferta turístiques sobre l'economia, la societat i el medi ambient. L'impacte econòmic inclou, entre altres variables, la mesura dels costos i també dels beneficis econòmics resultants del desenvolupament i ús dels serveis turístics, així com les alteracions provocades en els sectors productius dels llocs d'acollida. L'impacte social mesura els canvis en el mode de vida dels residents i l'impacte ambiental inclou les alteracions del medi ambient causades pels serveis turístics. </div><div>El turisme ha provocat un canvi fonamental a les nostres illes. Ho ha fet en combinació amb altres factors com la modernització, l'homogeneïtzació social o els impactes dels mitjans de comunicació, però el turisme ha estat el catalitzador. Aquest canvi marca una fita en la història recent de les Illes: es parla d'un abans i un després del turisme de masses. Una societat rural i tradicional ha canviat a una societat moderna i urbanitzada. Si al litoral el canvi és més perceptible, els indrets on l'impacte pot semblar menor, s'han hagut d'adequar al ritme marcat pel fenomen turístic. A la societat balear resultant hi ha una estructura social heterogènia, un canvi de signe migratori, més mobilitat vertical de les classes socials i falta d'integració dels diferents grups socials. Tots aquests canvis han tengut com a resultat la transformació del sistema de valors, el canvi del mode de vida i la modificació dels sistemes de consum. </div><div>Sobre els sector agrari, el turisme ha provocat la disminució de la importància d'aquest sector en el conjunt de l'activitat econòmica i social. Èxode rural cap als centres turístics, disminució de l'espai destinat a activitats agràries, abandó progressiu dels conreus tradicionals, augment dels agricultors a temps parcial i dels "hobby farmers", alteració dels preus de la terra en funció del seu possible ús turístico-residencial.</div><div>Sobre el sector industrial, el turisme ha tengut un efecte d'arrossegament en determinats subsectors: la construcció i les seves indústries auxiliars, els productes per al consum dels residents i no residents, així com els subsectors lligats a l'aigua i l'energia, conformen els elements més dinàmics. Els més tradicionals es veuen sotmesos a processos de readaptació.</div><div>Al sector terciari, el més desenvolupat, l'hoteleria i la restauració n'aporten gran part de la producció. Els serveis comercials i els transports i les comunicacions constitueixen els dos altres subsectors amb més aportació econòmica En el subsector comercial el turisme és el que explica l'increment espectacular del nombre de llicències als municipis turístics. El sistema de transports a les Illes adquireix una singular importància, iniciant un procés de renovació i modernització de les infraestructures. L'estacionalitat del turisme provoca, així mateix, un sobredimensionament de les infraestructures. </div><div>Els booms turístics des dels anys seixanta ençà, sense una planificació coherent, han provocat impactes ambientals, resultat de l'ocupació intensiva del territori que comporta la instal·lació dels serveis i equipaments turístics, desplaçant del seu hàbitat fauna i vegetació, o interferint en altres mecanismes de funcionament ambiental que impossibiliten el normal desenvolupament dels ecosistemes naturals. La urbanització excessiva és el principal impacte provocat pel desenvolupament dels centres turístics, ja que ocupa indiscriminadament espais, alguns d'ells únics i irrecuperables. Com exemple, el que succeïx a les platges turistitzades, una mostra d'aquesta pressió, puntualment molt intensa. El paisatge s'ha modificat, en alguns llocs de forma irrecuperable, entrant dins la dinàmica de degradació dels recursos naturals que, alhora, també, són recursos turístics.</div><div>Els conflictes generats per a aconseguir una major protecció de la natura o per evitar la urbanització d'àrees naturals considerades d'alt valor ambiental a les illes Balears, demostren que les activitats turístiques bàsiques o complementàries --construcció d'hotels, apartaments, infraestructures, zones de residència turística o residencial- són la causa fonamental d'aquesta conflictivitat en els últims anys. El turisme de masses ha transformat les illes Balears més que molts de segles d'història.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138131
Tue, 08 Nov 2022 10:15:25 +0100Encontres a Ciutat. Climent Picornell<div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/L1140010-LAB.jpg" border="0" /> </div><div><div>Postal de Palma</div><div> </div><div> </div><div>Encontres a Ciutat</div><div><br /></div><div>El retorn a Ciutat sembla redundant, gent i més gent. Tot em sembla igual. Cauen quatre gotes fangoses d'un nigulat acalorat i els venedors ambulants, que venien ventalls, ara tots venen paraigües. Rapidesa estratègica. Els repartidors de menjar han proliferat, dels riders on the storm -genets de la tempesta- de Jim Morrison, ara han passat a ser riders amb la seva moto i el seu maletot que fa propaganda de la casa que els esclavitza.</div><div>El dia és encara xafogós, però davant la mar -som al “Pesquero”- convida a fer un Campari amb una platet d'alatxeta fregida. En Joan me conta que, segons ell, les transicions polítiques, relativament pacífiques, deixen baixos, com en les botelles de vi; tant l'espanyola amb l'ex-rei Joan Carles I de suposat timoner, com en la de la URSS amb Gorbatxov i la seva glasnot i perestroika -transparència i reconstrucció-, que deixaren moltes coses sense solucionar. “Saps que li deia Gorbatxov a Felipe González?” “Hem sortit d'un sistema però no hem arribat a l'altre”. “Diga-li tu a en Putin, que ja surt a les fotografies darrera en Gorbatxov. La gent no entén que en Putin no només ha envaït Ucraïna, ha envaït Europa”. “Sí”, li dic, “però Ucraïna no ha estat mai Europa, ha estat més Rússia que Europa, ara resulta que ho volen ser també europeus… I qui som els europeus? En la discussió dels orígens dels europeus, m'ho deia en Lluís Quintana-Murci: “Me fa gràcia quan els supremacistes blancs pensin que els europeus som un poble pur. Som una mescla dels primers humans que arribaren d'Àfrica fa 50.000 anys, dels que arribaren de l'Orient Mitjà en fa 10.000 -i dugueren l'agricultura-, dels que arribaren de l'est -i dugueren les llengües indoeuropees que parlam avui- i i un 2 % d'origen neanderthal”. “Mira tu si podem presumir de puresa de raça!” replica ell, “Molt al contrari del que pensava Nietzsche que deia que la democràcia era la forma més decadent de l'estat, perquè permet la mescla d'estaments i de races... Vaja, vaja...!!”</div><div>“I el futur, tot això del canvi climàtic i...?” demana en Guillem. “Més por me fa la intel·ligència artificial,” li contesta un servidor, “que si se desboca pot convertir el futur en una distòpia totalitària, o els 10.000 caps nuclears que amenacen la humanitat, pensa en les amenaces de Putin, o fins i tot els patògens modificats en els laboratoris, virus i més virus estranys que ens amenacen també. Vols parlar de futur, idò da-li cebes!”</div><div>“Bé però això és a llarg termini” comenta en Lluís mentre menja seitó i alatxa “a més a curt termini no només són els ecologistes i els professors progres de les universitats els qui parlen de límits i decreixement”. “Sí, sobretot tu”, bota en Vicenç, “Climent, te vaig veure amb una perruca de posidònia parlant de limitar els turistes!” Li responc: “Bé, però, mira, ha fet cinquanta anys de l'informe del Club de Roma sobre els límits al creixement, i no eren d'esquerres aquests... Com tampoc no ho és el president de França, Macron, que ara ha definit el moment econòmic i polític com la 'fi de l'abundància', ara se n'ha temut que el preu de l'energia, els recursos naturals i els baixos tipus d'interès impulsaven un creixement insostenible”. “Vaja amb els francès”, és en Víctor qui parla “recordau que Sarkozy, el 2009 volia refundar el Capitalisme, empès per la crisi econòmica. Ara diuen que es retorna a Malthus, que era un pessimista vital, al qui li preocupava sobretot l'augment descontrolat de la població durant la revolució industrial. Vull dir que els límits al creixement o les teories del decreixement són conceptes que la societat haurà d'assumir majoritàriament. Inflar el PIB, augmentar la renda per càpita o la capacitat de consum... té contrapartides funestes: climàtiques, socials, polítiques. “O com mantenir una tropa de jubilats com noltros!” afegesc jo, “Saps que faran? Ens enviaran a macro-residències de vells i ens enganaran, ens faran ballar zumba i ens fotran dins una tremuja i faran menjar per cans, dels nostres cossos. Cent mil cans va dir el batle que hi havia a Palma ! Mira tu! Saps que necessiten de menjar aquest pobres canets!”</div><div>Un catamarà enorme, d'un ric, europeu, mestallat d'origen, naturalment, atraca en aquests moments, les humils barquetes dels “palmesanos” ja fa temps que foren expulsades dels millors llocs de la badia de Palma. Passa un turista amb una camiseta imperi color de rosa i un banyador mínim, un taparrabos, es deia abans.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138130
Tue, 08 Nov 2022 10:12:52 +0100Postal de Palma a la tardor. Climent Picornell<div><br /></div><div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/baluard%202.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><div>Postal de Palma a la tardor.</div><div><br /></div><div> </div><div> </div><div>Passeig pel Pla de na Tesa, me’n vaig a dinar a Can Gaspar amb una penya que solem dinar pels petits restaurants dels voltants de Palma. Abans d’entrar m’atura un exalumne, record la seva cara però no el seu nom, i feim la xerradeta. “Te’n recordes del 23-F?”, me demana, “és clar” li contest, “però no te recordes que jo feia un examen amb tu aquest dia i vaig fugir per la finestra!” És veritat, ja fa quaranta-un anys d’aquell 23-F, quan una partida de militars i guàrdies civils franquistes volien retornar-nos a les obscures èpoques de la dictadura. Tenia els meus alumnes fent un examen a una de les aules de la Facultat de Filosofia i Lletres, a Son Malferit, prop d’on ara hi ha ara IKEA. En un moment donat entrà un professor a contar-me que per la ràdio —la ràdio va ser el nostre salvavides durant aquell dia i aquella nit— deien que la guàrdia civil havia entrat al Congrés dels Diputats pegant trets. De damunt la tarima dic als estudiants que ja faríem l’examen un altre dia perquè hi ha hagut un cop d’estat militar. Un d’aquells universitaris pegà un bot i sortí per la finestra, corrent, travessà el pati. Al matí següent, miràvem les imatges de la càmera de televisió que deixà un operador endollada, i que relataven, talment cinema verité, la terrible astracanada. “Espera” li dic “ens farem un selfie i així te tendré ben present”.</div><div>“Veig que encara estàs actiu”, me comenta, “perquè ho dius?” li deman “Idò perquè a l' Institut he posat als meus alumnes, com exercici, que consultin la Carta Històrica de Palma, del web de Palma XXI i he vist que ho has supervisat. “Efectivament, és un projecte que duia dins el cap i ara està en marxa, en marxa vol dir que s’hi poden anar afegint coses”. Ens acomiadam i en Tòfol Castanyer que m’acompanya me demana que és això. “Mira”, li dic, “ la Carta Històrica de Palma és una aplicació informàtica en la qual es pot veure com ha anat creixent la ciutat de Palma des del suposat nucli talaiòtic –situat on avui hi ha la Seu- fins ara mateix. Palma ha anat creixent des del nucli romà, formant, a través dels segles, el territori que conforma avui. La ciutat es fa gran assentada al costat de la costa i amb forma semicircular, amb diversos nuclis poblacionals que van apareixent al llarg dels principals camins conformats radialment a partir del nucli primitiu. Els torrents i els camins, així com l'orografia i la costa seran els límits que determinaran la seva forma geogràfica i geomètrica; també algunes obres públiques condicionen el creixement de Palma i la configuren -les murades renaixentistes o el desviament del torrent de la Riera el 1613, que passava pel mig del nucli antic-. L’interior de les murades conformarà la ciutat històrica pràcticament durant més de dos-mil anys. Més tard, enderrocades les murades, ja en l’època dels eixamples, sobretot el de Bernat Calvet (1901) i el de Gabriel Alomar (1943), es desenvolupa al voltant de les antigues finques agrícoles i ramaderes del seu entorn, que aniran creixent en assentaments urbans fins unir-se amb la ciutat històrica de Palma. Les Avingudes, el Passeig Marítim, les Vies de Cintura -consolidada la primera en el pla Ribas Piera de 1.973 i la segona que encara s’està construint-, marquen els límits successius de Palma, que com una taca d’oli, va ocupant el seu territori actual”.</div><div>“De totes les maneres” dic als que dinam “he de deixar de fer feina amb el cap, el meu psiquiatre m’ha enviat, per fer teràpia, a una batukada, aquests estols de gent que toquen bombos i tambors, diu que me farà bé, que em fa falta fer exercici i alliberar tensions”. “Tu a una batukada?” Diu en Joan Carles Palou, “serà de veure, avisa-mos quan faceu la primera desfilada. En Climent tocant el bombo! Després de lo de les algues pel cap i la foto amb na Ratajkowski només podies acabar a una batukada, malament anam!”</div><div><br /></div><div>Climent Picornell


</div></div><div><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138129
Tue, 08 Nov 2022 10:06:46 +0100La terra és rodona (contra els terraplanistes). Climent Picornell<div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mudoy%20ases.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>La Terra és rodona (contra els terraplanistes)</div><div><br /></div><div>No fa gaire es celebrà a Barcelona el “III Encontre Terra Plana” amb totes les places venudes. Negacionistes del canvi climàtic, antivacunes, conspiranoics... Tots plegats demanaven als terraglobistes que despertem del nostre error, que no creguem amb Eratòstenes, que si el vaixell s’allunya i encara veim el mástil, o si contemplam les vistes de la terra, ben rodona, que envien els astronautes... Astronautes? Suposats astronautes! Diuen els terraplanistes. Després de Barcelona, es reuniran a Menorca i Bilbao, aquest, un encontre amb més de mil persones.</div><div>És veritat que els grecs compartiren amb altres pobles de l’Antiguitat la imatge de que la terra era plana. Una gran planúria, bonyarruda; com un disc. Una illa immensa rodejada d’un oceà. Anaximandre, mirau per on, digué que era un cilindre i Pitàgores (segle VIè abans de Crist) llança la idea de que era un globus. I la llançà com un globus a l’aire, ja que no en tenia constància experimental. Com diu Tim Unwin “L’argument de que la terra era rodona es basava en un raonament més místic i filosòfic que experimental”. Plató (ca.427-347 abans de Crist) col·locà “l’esfera Terra” enmig de l’Univers i costà molt deslocalitzar-la d'aquest lloc. Però la idea de l’esfera proporcionà una plataforma sobre la qual, la geometria i la matemàtica possibilitaren un corpus teòric damunt el qual fer medicions i representacions. D’entre aquestes les d’ Eratòstenes (275-194 abans de Crist), qui mesurà, amb dues fustes i la seva ombra, la longitud del meridià terrestre, en 252.000 estadis, aproximadament 39.690 kilòmetres, i , ho feu amb una gran precisió, ja que realment en medeix 40.120 . El gran Ptolomeu (90 – 168 després de Crist) acabà de configurar aquesta cabalística. Encara que ajudà a continuar el famós “error de Posidoni”, fent el meridià més curt del que tocava. Aquest error feu que Colon, cregués que havia trobat l’Índia en comptes d’Amèrica. La geografia de Ptolomeu, redactada el segle II després de Crist, arribarà de Constantinoble a Florència. L'emoció em guanyava el primer cop que vaig tenir la joia incunable entre les mans, a la residència dels financers March, de Can Verga, a Madrid, dins la seva biblioteca privada, rodejat de tresors bibliogràfics. Els mapes medievals del Beatos, el meravellosos mapes de “T dins O”, excel·lentment erronis i ingenus, amb Jerusalem al centre del món, allargaren durant segles, el tortuós camí de la configuració exacte de la terra. Els cartògrafs mallorquins dels segles XIV i XV, ajudaren a la mesura aproximada del nostre planeta.</div><div>El Google Earth, és un exemple de com les fotografies i les imatges de satèl·lits, restringides abans, s’han començat a difondre; un “boom” d’acostament de la cartografia a la societat. A més, es poden veure amb detall, a Internet, des de les Balears ingènues a la Tabula Peutingeriana –una còpia, “remasteritzada”, d’un itinerarium pictum del temps dels romans- fins als mapes parcel·laris de Capdepera i Manacor de Pere d’Alcàntara Penya. La cartografia, abans en mans exclusives de l’estat, exèrcits i ministeris de recaptació de tributs –cadastres de rústica i urbana- és ara més a l’abast de tothom. Encara que ens arribin les sobres d’un material que és fa obsolet ràpidament, ens meravellam: tenim la figura, rodona, i la representació del món, i de les illes per afegitó, dins el nostre ordinador.</div><div>Un servidor es va fer geògraf, entre altres raons, per la fascinació per la cartografia. A les primeres orto-fotografies aèries subministrades per l’exèrcit espanyol, que provenien d’un vol realitzat per militars americans, on hi havia d’aparèixer un objectiu estratègic, al paper hi havia una gran taca. L’ocultament no feia sinó evidenciar que la cartografia (amb les seves variants modernes) ha estat sempre una eina de poder i d’informació privilegiada. Ja Maquiavel aconsellava al Príncep : “El primer que heu de fer en entrar a un territori és saber exactament on són les coses”. Els terraplanistes haurien fet fracassar de ple els exèrcits del Príncep i, més modernament, no trobarien ni el restaurant que cerquen amb el seu telèfon mòbil.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138128
Tue, 08 Nov 2022 10:04:16 +0100Jardins d'altri, ara. Climent Picornell<div><br /></div><div><br /></div><div><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/inici.jpg" border="0" /></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: small"><br /></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: small">Jardins d’altri, ara</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: small"><br /></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: small">Els meus Jardins d'Altri, recerquen per dins els veïnats, troballes disperses.“No m’agrada la feina, a ningú li agrada; però m'agrada que, en la feina, tengui l’ocasió de descobrir-me a jo mateix” (Joseph Conrad). No era de la mateixa opinió Sir Arthur Conan Doyle: “No record que m’hagi cansat mai treballant, però l’oci me deixa completament exhaust”. Qui devia tenir raó? Recordau però que Conrad va ser el que va dir “Deu és per als homes i la religió per a les dones”. Però, això que te a veure amb la feina? Em demanaran. Res, però així condiciono la resposta. “Som el teu vell cony sempre obert” diuen que deia Paul Verlaine, recordau que era homosexual, tampoc té res a veure amb la feina, però passava per aquí.</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: small">Deia Anton Txékhov que “En la naturalesa una repugnant eruga es transforma en una papallona encantadora; en canvi, entre els homes, ocorr el contrari, una encantadora papallona es transforma en una eruga repugnant.” És una altra forma de dir el que pensava Alexandre Dumas: “¿Com és que sent tan intel·ligents els nins tornen tan beneïts quan es fan homes? Deu ser fruit de l’educació”, es respon l’escriptor francès. Ai! El paper de l’escola! Contava John Lennon –qui sap si era una boutade, però està bé- “a l’escola em demanaren que volia ser quan fos gran i vaig escriure: “feliç”. Me digueren que no havia entès la pregunta...” Ens ho posa més difícil John F. Kennedy: “Cal que eduquem avui a la gent per a un futur on els problemes als qui haurà de fer front no els poden predir ni tan sols els més savis d’entre nosaltres”. Difícil tasca la dels pedagogs. Però mirant les noves lleis d'educació, la LOMLOE entre elles, es pot dir “Per què repetir errors si en podem cometre d'altres?” (Chesterton).</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: small">Caldria, tal vegada haver-ho demanat a Francesc Pujols (1882-1962) el filòsof (?) català que tenia solucions per a problemes greus. Llegesc a un reportatge de Josep Massot que, segons diu Max Pérez, “Pujols va adaptar la seva religió catalana al catolicisme franquista, però el més sorprenent és la proposta de que Franco s’autocoronés rei d’Espanya, així es resolia també el problema del separatisme 'la nostra missió no és separativa , sinó al contrari, unitiva i hegemònica' ( les quatre nacions ibèriques han de cedir la sobirania a l’Estat i no al revés)”. A Pujols uns el consideren un colós de la filosofia catalana i uns altres un bromista baliga-balaga. Que creuen vostès? Tal vegada s’escau aquí el que va dir Einstein a Chaplin: “El que més admiro del seu art és que vostè no diu una paraula i no obstant, tothom l'entén...” Chaplin li va respondre: “Cert, però la seva glòria és encara més gran. El món sencer l'admira, i ningú entén una paraula del que diu”.</span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: small">Conta Michel Onfray que els filòsofs eren homes que sostenien una relació amb el diví, el sagrat, el teològic, el món de les idees. Nietzsche dona la volta a tot això i fins i tot se’n riu de la sentència de Flaubert que deia que “pensar i escriure són activitats que només es poden fer si estàs assegut”, Nietzsche vol demostrar que les millors idees sorgeixen caminant, els seus pensaments són “mas de pàlpito que de púlpito”, més de presentiment que de trona. Me recorda, no sé bé perquè, a Manuel Maqueda que es passeja amb un rellotge sense busques i sense xifres i en el seus lloc una paraula: “Ara!” Un vertader tour de force amb el temps. Ni futur ni passat, quan mires el rellotge per saber l’hora que és, et respon que és ara! </span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: small"><br /></span></p><p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm"><span style="font-size: small">Climent Picornell</span></p></div><div><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138127
Tue, 08 Nov 2022 10:01:17 +0100Genius loci, prebe coent, cucamolla i pluviómetres<div><br /></div><div><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium">Dalt del turó<img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Image-C8D4D64BA7804A17.jpg" border="0" /></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"> </p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 16pt"><em>Genius loci, prebe coent, cucamolla i pluviòmetres.</em></span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><br /></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 16pt"><span style="color: #000000">Passeig per dins el pinar d’En Simona, cap a Son Roig, i pens que quelcom màgic resideix en determinats llocs, un encanteri, restes d’un geni antic, però permanent, que graviten amb força damunt els llocs que estimam i dels quals, conseqüentment, n’estam gelosos. </span><span style="color: #000000"><em>Nullus locus sine genio</em></span><span style="color: #000000">, cap lloc sense geni. I no em referesc al </span><span style="color: #000000"><em>feng-shui</em></span><span style="color: #000000">, ni a la cursileria de la força tel·lúrica, no, és una cosa molt més senzilla. Com qui dir que cada lloc té la seva pròpia signatura, conformada pel paisatge natural i per la petjada que li han deixat els humans. Haurem de convenir, idò, que el </span><span style="color: #000000"><em>genius loci, </em></span><span style="color: #000000">actualment es refereix més als aspectes característics d’un lloc que no al seu esperit guardià o protector, el qual molts d’indrets de Mallorca no han tengut. En fi, de l’esperit guardià i protector del nostres llocs, a l’atmosfera especial que desprenen i captam, una naturalesa única, distinta, conformadora d’identitat.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 16pt">En Miquel Valencià arriba i me tira tres prebes coents damunt la taula: “Passaràs gust”, me diu “són flamencs a més no poder”. En Miquel se sol passejar sempre amb uns prebes coents dins el butxacó de la camisa. Li dic que vaig llegir, fa temps, el llibre d'un català que estigué a Mallorca, el 1837, refugiat de la guerra a Catalunya, en Josep Antoni de Cabanyes <span style="color: #202122">"Notas y observaciones hechas en mi viaje y permanencia en Mallorca" , on hi conta</span> que el que més el va sorprendre dels mallorquins foren dues coses, la gran quantitat de rots que fèiem i l’enorme quantitat de prebes coents que es menjaven. “Si ara pensaven amb les dues coses que més ens sorprenen dels mallorquins hauríem de fer malabarismes.</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 16pt">Passa l’amo en Toni de son Caules, li deman per la seva salut que sé que no és molt bona. “Mira Climent vaig anar al metge i me va dir que tenia aigo en els pulmons i jo li vaig contestar: aigo? No pot ser mai! Vi, pot ser, però aigo fa anys que no n’he beguda! Perquè vegis tu els metges si van encertats!”</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 16pt">M’atur a veure la meva quinta na Maria-Antònia Barrala, està enfadada, de la casa que lloga a estrangers, la cridaren els estadans alarmats a les dotze de la nit, hi va anar, i va ser per una cucamolla, una cucamolla dins el quarto. “Tu creus que hi ha per fer tants d’espants! Idò se’n volien tornar! Vaig agafar l’espardenya i li vaig envergar una bona mansiula i se va haver acabat el problema!” “D’on eren?” “Eren suïssos”, “No hi deu haver cuquesmolles per Suïssa?”</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 16pt">A la taula del cassino una de les discussions més repetides és sobre la previsió del temps, i les temperatures extremes, màximes o mínimes. Ara amb l’ús del mòbil qui més qui manco té la previsió del temps dins la butxaca. Una altra cosa és el resultat. Per exemple del que ha plogut. Si vint, si vint i sis, si trenta... no hi ha acord, tot i que la majoria tenim un pluviòmetre al nostre corral. A n’Amador Dentro, però, sempre els resultats li resultaven menys, a ca seva, més ben dit, al seu corral hi plovia menys que a les altres cases del poble. Vaja misteri! Fins que un dia ens confessà la causa de l'estranya minva. “Avui m’he fixat que els moixos beuen de dins del pluviòmetre!” Ja saben idò el perquè!</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 16pt">Torn cap al turó, na Margalida ha duit un ram: dàlies, roses místiques i bellveure. M’ha recordat aquells horts antics a la vorera dels pous de greixina. Me dispòs a fer un pa amb oli amb tomàtiga de ramellet, oli de Gossauba i dos prebes coents. Folklòric ploramiques militant!</span></span></span></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><br /></p><p align="LEFT" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.18cm; font-size: medium"><span style="color: #000000"><span style="font-family: Arial, sans-serif"><span style="font-size: 16pt">Climent Picornell</span></span></span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/138125
Tue, 08 Nov 2022 09:52:47 +0100Gínjols, garroves, bous i cendres<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/cossierterrades.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>Gínjols, garroves, bous i cendres</div><div><br /></div><div>Hi ha taller per fer Pesto, aquesta salsa amb alfabeguera, pinyons, oli i formatge parmesà, els joves han segat un solc d'alfabegueres que havien sembrat a l'hort del puig del Càrritx. L'oloreta de l'alfabeguera em reconcilia amb l'estiu, llarg i calorós. Record els cossiers amb els seus rams i el dimoni que m'enganxa i el meu nét s'espanta, mentre sent la suor total del vestit de sac, banyat de dalt a baix: en Banya Verda!</div><div>Vaig passejant fins al molí d'aigua. Els gínjols de l'amo en Jaume de s'Hort se perden. Els ginjolers de casta grossa que sembrà, abandonats, malviuen al seu bocí a un revolt de la carretera. Avui n'he robat una ambosta només per sentir la fruita, surenca i dolça, dins la boca. Robatorum per menjatorum no és pecatorum.</div><div>Me fix en un magrebí gat que escolta pel mòbil les seves cantories. “Aquest veu ses llàgrimes de sant Llorenç en de dia” me diu en Joan del carreró de ses Coques. Pens amb el que em va contestar un àrab quan li vaig demanà perquè bevia cervesa, amb els impediments de la seva religió: “I vosaltres que no heu d'anar a missa cada diumenge? Idò, jo mir la gent que surt de l'església i no passen d'una vintena, al poble hi viu molta més gent, no?”. Les normes són per transgredir-les?</div><div>Tothom que té garroves ja les va collir, si no les hi havien robades, han arribat a anar a dos euros el quilo, especialment per mor del seu garroví del qual s'obté l' E-140 un espessidor i conservant d'aliments, sobretot dels gelats, encara que també s'usa en cosmètica i en farmàcia. Ha corregut la febre dels garrovers, a Mallorca se n'han sembrat, només enguany, prop de cent mil entre subvencionats i no. En canvi les ametles van més barato, molts d'ametlers s'han mort. “Que ja has espolsat ses ametles?” Demana en Toni Jobàs, a un al·lot que passa: “Som tot sol i me ret poc, i si un en té poques ganes, encara ret menos!” Li deman qui és aquest que xerrava amb ell i me diu: “Aquest fa feina al taller de sa Renault, però no fa feina de cosa de morques, hi fa d'escrivent.”</div><div>Un camió alt arrabassa una vintena de tires de paperí banyat i manyuclat: festes passades, coques menjades! “S'acabarà la festa!”, va profetitzar el torroner conegut com en Pep dets Ulls que deien que havia fet de matarife per Manacor durant la Guerra Civil. </div><div>Som a Costitx per les festes de la marededéu i veig ballar els caps de bou i el dimoni de son Ganxó, pens en l'eterna demanda de retorn dels caps de bou de Son Corró que són a Madrid i no els volen tornar, malgrat el desgraciat afer de la seva fugida. Conten que fou el ministre de cultura qui davant la demanda de la comissió va respondre: “Me hablan de bueyes? Pues deberian dirigirse al ministro de Agricultura”. Non è vero, però è ben trovato, sobretot per a significar la desídia i la mala fe de les institucions centralistes.</div><div>S'ha mort el meu amic Miquel Confiter. Home emprenedor i cultivat. Havia deixat escrit que quan es morís no volia ni exèquies, ni funeral, ni butlleta mortuòria, ni que tocassin les campanes a mort, i que volia ser incinerat. La gent que vol ser cremada augmenta, ja són el 50 % dels qui es moren a l'estat espanyol. El fet d'imaginar que espargiran les teves cendres davall la llimonera del corral o davall aquella figuera bordissot blanca que tant li agradava, al mort, cobra adeptes, malgrat estigui prohibit i el destí sigui guardar l'urna funerària dins el nínxol, la tomba o un columbari.</div><div>Faig una lul·lea a fi i efecte de que fugin els coloms de les teulades de ca nostra. Algun dia n'he arribat a contar més de cinquanta. La veïnada me diu que no són seus, però jo els veig entrar dins els seus galliners, és mala de tondre. Me rompen les teules i he hagut de condemnar la cisterna per mor de les seves cagarades que contaminen l'aigua. Ai! Els petits problemes de cada dia! Torn a la lectura de El meu cos, el llibre de la supermodel Emily Ratajkowsky que, de nina, jugava per la plaça del poble.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137973
Mon, 26 Sep 2022 17:35:36 +0200Jardins d'altri setembrins Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/cartuja-erwinhubert.jpg" border="0" /></div><div><div>Jardins d'altri a setembrins</div><div><br /></div><div>“Sense Bach, Déu seria un tipus de tercer ordre” (Emile Cioran). No me diguin que no sigui cruel i encertada la cita del romanès! Idò així començam aquests Jardins d'Altri, arreplegant un poc d'aquí i un poc de més enfora. Per entrar amb olivetes: “El matrimoni és la manera més fàcil d'eludir haver-se d'ajeure amb un home” , ho conta, carregada de raó, na Patrícia Highsmith als seus Diaris. Les coses han canviat molt, per molt que ens hi resistim, ja a Sunset Boulevard, el film de Billy Wilder, William Holden diu a l'oblidada estrella del cinema mut: “Era vostè gran!” Contesta ella: “Som gran; és el cinema el que s'ha fet petit”. Alerta, idò, amb les apreciacions subjectives! I ja que som al cinema, contava Max Grau que per la seva mare, progre, Grease era una pel·lícula reaccionària amb una trama ridícula, en canvi, ell estava locament enamorat de n'Olivia Newton-John, la protagonista, recentment traspassada. </div><div>De totes les maneres, si ens demanen l'opinió d'alguna cosa, llibre, pel·li o concert, teniu sempre present el que deia el gran músic Miles Davis: “Tocaré i després et diré de que es tracta”. De música parlam. Vaig escoltar un dels millors concerts d'aquest estiu a Mallorca. Així comença la crònica del concert que feren a Pollença Il Giardino Armonico, escrita per J.A Mendiola, “Mendi”: “Original, estimulant, iconoclasta, divertit, brillant, al·lucinant, rigorós, creatiu, desconcertant, diferent, exigent, entretingut, clàssic, contemporani, barroc, també curiós, estrepitós, sòlid, proporcionalment auri...” He de suposar que ens va agradar als dos, servidor hauria acabat abans els adjectius. Li demanen a Marina Garcés, filòsofa mediàtica: “¿En aquest temps polaritzats, als equidistants els acusen de tebis?” (No seria el cas de Mendiola), respon: “Hem de trobar una altra forma de relacionar-nos amb les coses. Ho practica l'inspector Maigret en els llibres de Georges Simenon: exerceix una mirada de comprensió sense jutjar. I això no significa neutralitat, és una mirada que va més enllà”. (?) Idò! Encara que servidor no ho entengui molt, m'agrada perquè Garcés agafa com a cita d'autoritat Simenon i no... Plató o Kierkegaard. </div><div>Parlaven més amunt de diaris personals escrits per gent famosa, diuen que Andy Warhol, el dictava per telefon, entre festa i festa, droga i droga, se suposa que davant la imminència sexual i els diners gastat ens festes i taxis, diu Santiago Gamboa: “Talment com si fos un quadern de comptabilitat”. Warhol moria als 59 anys. Som especialment afecte als obituaris, sobretot ara que em faig vell xaruc. Els diaris, els important sobretot, solen tenir preparats amb antelació l'obituari de gent viva i molt coneguda que suposen que morirà prest, o no tant: papes, reis, futbolistes, actors... Al New York Times, tant previsors, ho havien fet amb Elizabeth Taylor, amb tant antelació que l'autor de l'obituari de la Taylor, va morir sis anys abans d'ella. S'ha de dir que el de Fidel Castro va ser refet setze vegades per periodistes diferents. </div><div>Aclaparat pels milers de gurús de l'autoajuda em refugii amb el que em diu Sergio del Molino: “I si descobrim que no sabem viure en la calma? I si Zaratustra no ens espera al cim? I si tota la saviesa, el plaer i l'alegria dels dies eren ja aquí, en aquesta acceleració i en aquesta follia urgent i no ho gaudim perquè ens volien convèncer de que la vida era una altra cosa? Jo som un vago que treballa massa!” Li deia el seu pare a Fifou: “Deixa que el teu cor s'aferri fort a una estrella”. Bufff... quina velocitat!</div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137960
Fri, 23 Sep 2022 11:02:07 +0200El turisme. bo, dolent o regular ? Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mudoy%20ases.jpg" border="0" /></div><div><div><br /></div><div>El turisme: bo, dolent, regular?</div><div><br /></div><div>En el procés generat pels efectes del turisme a Balears els col·lectius implicats discrepen quan s’interroguen: ¿Han estat els efectes del turisme a les illes bons o dolents ? Per exemple: “Vet aquí la gènesi d’un tipus d'imbecil·litat moral dels nostres dies: el turisme”, Llorenç Villalonga (Escriptor), o “El turisme de masses és una de les expressions del triomf de la humanitat”, Gabriel Escarrer (Empresari turístic). </div><div>Entre els sociòlegs no és estranya la qualificació dels turistes com a nous “bàrbars del Nord”. L'actitud dels integrants del món que envolta l’empresa turística, és gairebé contrària. Segons ells, amb el turisme s'aconsegueix, a part d'una millora de les condicions econòmiques de la societat receptora, que l'arribada dels visitants ajudi a una renovació de les estructures socials anquilosades de la societat receptora. ¿Ens hem de moure entre l'acceptació o el rebuig; entre la pesta o la maina?</div><div>De les anomenades plataformes de pensament respecte del turisme hi destaquen la plataforma de defensa, la d’advertència, la d’adaptació i la plataforma basada en el coneixement. Cada una d’elles emfasitza sobre els beneficis, les repercussions negatives, la sostenibilitat i el coneixement correcte del fenomen turístic. </div><div>Dins la categoria dels qui consideren el turisme bo, que no és estrictament homogènia, s'usen arguments com “gràcies al turisme s'ha sortit del subdesenvolupament, en una illa amb carència de recursos”. Aquestes consideracions són esgrimides com justificació dels altres impactes no tan benèvols, que es santifiquen i justifiquen amb els arguments abans esmentats. De totes les maneres les implicacions de la bonança econòmica de l’activitat turística s’han hagut d’obrir pas paulatinament. Hem de recordar que les institucions bancàries i de finançament no recolzaren fins ben avançat el procés de desenvolupament turístic aquestes activitats o que l'administració observava el turisme com un fenomen de bon "look" polític cap a l' exterior o de recaptació de divises. Ara es veu el turisme com una activitat més segura, s'aferma la idea que no hi ha alternatives. </div><div>Però poca gent contempla el turisme com una activitat positiva sense cap altra repercussió. Els col·lectius més proteccionistes, consideren dolent, no el turisme en sí, sinó la turistització. Alguns antropòlegs havien arribat a qualificar el turisme com una activitat “etnocida”, aniquiladora de cultures. Els naturalistes han vist en el turisme el responsable de la majoria d'atemptats ecològics que s'han desenvolupat a les nostres illes. Serien l'estendard d'una conscienciació proteccionista que ha anat amarant amplis sectors de la societat illenca. La totalitat dels segments socials coincideixen en destacar la delicada situació urbanística i demanen la protecció estricta d'espais naturals, la no creació de noves urbanitzacions o de noves places turístiques. Aquesta premissa ha generat un corpus important de lleis, projectes i estudis. </div><div>De les investigacions fetes en destacaria l’intent de refondre el conjunt del cos social amb una sèrie de tipologies bàsiques de residents, en funció de les seves actituds cap al turisme: els hostils al turisme, els 'realistes' i els partidaris. Aquestes segmentacions són el resultat de les actituds que es mouen entre l’acceptació del fet turístic, la tolerància, l’ajustament a la nova realitat, l’evitació o la resistència al canvis provocats i induïts pel turisme. </div><div>Els nivells més alts de crítica raonada als efectes negatius del turisme entre els residents de les Balears, vénen de les persones de major formació, de major preocupació pel medi ambient i el patrimoni, de major sentiment d’integració, així com de la gent jove, aquests són els qui veuen més negatiu el desenvolupament del model turístic tradicional. De totes les maneres la gran majoria dels residents consideren el turisme un element bàsic per a l’economia; una part important dels illencs pensa que els efectes positius del turisme superen els negatius i es va conformant un rebuig al turisme de marxa i espardenya. Vull aclarir però que està ben demostrat, empíricament, que per planificar models turístics amb èxit és imprescindible la participació, el coneixement i el recolzament dels residents dels territoris turístics, tant dels que pensin qui el turisme és bo, o no tant.</div><div><br /></div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137959
Fri, 23 Sep 2022 10:59:32 +0200Retorn a Palma: sentir i escoltar Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/l1160755%20torro.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><div>Retorn a Palma: sentir i escoltar</div><div><br /></div><div>“Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor / Ignorante, sabio o chorro, pretencioso estafador / Todo es igual, nada es mejor / Lo mismo un burro que un gran profesor....”. “Mira per on ara anava cantant Cambalache i has aparegut tu, viejo professor!” El qui me parla du calçons curts, corbata i americana, sabates cares, enjoiat i amb una cartera grossa que no perd de vista. Ja un parent seu es feu conegut de tot Palma arrossegant dues carterotes, una en cada mà. Al cinema i tot, deien que hi duia els documents d'un plet que va perdre i l'arruïnà. Saluda cordialment, el dels calçons curts, i s'arrissa un poc els mostatxos rossos amb la mà que li queda lliure i deixa veure el seu Rolex d'or.</div><div>He quedat al Bar Bosch amb els amics i s'atura en Damià Pons ¿No escriuràs res sobre el centenari del naixement de Joan Fuster? Me demana en Damià. “No ho crec, he rellegit el pròleg que va fer a Els Mallorquins de Josep Melià, 1964, dos anys després de Nosaltres els valencians i articles bons sobre ell, un de n'Enric Sòria, que el duc aquí al mòbil, mira: “El seu estil es ebulliscent, la seva crapulosa adjectivació és memorable i el seus excitant fraseigs de jazzman inspirat és inimitable: àgil, inquiet, revoltós, juganer, extraordinàriament mordaç i molt amè.” Que més hi puc afegir? </div><div>M'assec a la terrassa i a la taula de devora dos personatges xerren fort. M'he imaginat que són dos madrilenys, pareixen homosexuals, parlen de la possessió que s'han comprada a la serra de Tramuntana i que han arreglat segons el cànons més estrictes de les possessions mallorquines que han estudiat als llibres de Tomàs Vibot. I, a més, hi volen fer vetllades de poesia a l'ombra del lledoner de la clastra, 'el almez' diuen ells, 'viejo y venerable'. “I amb quins poetes heu pensat?” Els voldria demanar un servidor. 'Pues en algunos locales…” Quan recitin en mallorquí, imagin, només els entendran els quatre indígenes que hauran convidat, “es tan musical vuestra lengua!”. Molt musical, sobretot quan s'esbraona de llepar fufes i gallets de les rosses eslaves que seuran a l'ombra del lledoner. Mesquinets!</div><div>A la taula de l'altra costat un home calb amb barba que parla mirant intensament a la joveneta que va amb ell, li diu: “He conseguido separar el cuerpo de mi alma. No lo había conseguido nunca, pero el otro dia, sí”. La conversa rodola entre vidents i constel·lacions familiars, i ella, tota entristida diu que “sempre me surt que mon pare no anava de jo, però jo he amorosit aquesta relació, quan li hauria d'haver demanat comptes, per fer-me de menys!” Al manco és realista! No deu separar el seus cos de la seva ànima, ella, massa sovint, pens.</div><div>Un, pel telèfon mòbil, fa una dissertació sobre el “atrapamiento del nervio pudendo” que controla la defecació, el penis, el clítoris, el pixar, el cagar i els orgasmes. Estic a punt de dir-li: “Vaya nervio! Si queda atrapado, todo esto padece, ¿Que te parece?”</div><div>S'atura una senyora que no conec i me demana: “Internet és de dretes?” “Clar que sí” li contest “sense cap dubte!” “Idò”, me respon, “el mateix passa amb la concepció del que és viatjar avui en dia. Transportats en avions atiborrats, són els turistes de masses -i senyala els estols que passen- conscients del que significa el viatge? Es tracta de que el viatge suggestioni a partir de la fascinació que genera en el lector un mapa. Impressions que mostren els moments plens de significat que s’extreuen de l'itinerari, el que és etern i perdurable. S'acomiada sense dir-me qui és però es posa dos dits davant els ulls com dient-me: “te control a tu!”</div><div>Arriba el suc de taronja, la 'llagosta' de tomàtiga i el cafè amb llet i retorn a la meva estona de felicitat. Malgrat tot no em puc estar d'escoltar, o de sentir, a la taula de darrera una conversa sobre pesca de tonyines gegants i una trufa blanca d'un quilogram! Vaja! Pour épater les bourgeois !! Comme moi!!</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137958
Fri, 23 Sep 2022 10:57:52 +0200Vells, Bitter-Kas i escatologia necessària<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/DSCN0312%20petita.JPG" border="0" /></div><div><div>Dalt del Turó</div><div>Vells, Bitter-Kas i escatologia necessària</div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div>Baix del turó i me top amb el minibús que se'n du vells al centre de dia del poble de veïnat, i quasi atropella un moix que travessa el carrer. Damunt l'acera hi ha un d'aquells tels fins i secs que les serps es lleven quan canvien de pell. Me diu madò Francisca Laieta: “Ahir en vaig matar una dins es corral, no les esvairem no a ses putes serps!” “N'haurem de fer espinagada!!” li contesta el sen Toni Ferriol. “No fotre! Espinagada de serps, no en menjaria per res, ja sa d'anguila em fa com oi!” “Saps si hi hagués fam! Saps que deia mon pare? 'D'un calderó buit / no en treuràs res. / Ni cru, ni cuit'. “De que va morir ton pare?” “No ho sé, sempre he pensat que d'un còlic de Bitter-Kas, que en bevia molt, quan el privaren de beure suc...”. En Toni segueix per avall. “No sabeu que va passar amb son pare quan es morí?” li dic a madò Francisca, “Idò se trobaren que es bubul no passava pes replà de s'escala i ja havien fet mil provatures, mon pare s'arremangà, agafà es mort de din sa caixa, el se carregà a s'esquena, i li digué: 'aferra't fort!' i el baixà, els altres posaren es bubul dret i, buit, el pogueren baixar. Dins la sala de baix ho tornaren a compondre tot”.</div><div>Davant el forn s'atura en Miquel de Son Costa. “Què ja has arreglat el meu bocí?” “Ara tenc molta feina i hi vaig quan puc” “Vatuadell! Faig més via jo amb sa xapeta que tu amb sos cultivadors!!” “Anem a fer una seca!” “No. Vaig a posar-me a cobro perquè fa molta calor i no tornaré a baixar fins al vespre”.</div><div>Ja fa fosca i encara fa basca, però trob la rotlada a n'el cassino embruscada en un tema fonamental. En Joan Postó ha rebut una carta de la seguretat social on li diuen que s'ha de fer mirar si té càncer de 'colon'. “Sí” diu en Toni Resgo “ això que te demanen és una mostra de femta per veure com tens es budell gros”. “Femta? Merda vols dir?” “Això mateix”. “I com els ho he de dur?” “Idò hi ha un aparatet aposta”. “I...?” “I... has de cagar i n'hi has de posar una mica”. “I com?” “Que vol dir com? Assegut a sa tassa, fas, i l'agafes” “Amb ses mans?” “No! No l'has de tocar, és com un bastonet...” En Jordi Puigver, que se veu que sap de que va la cosa, diu: “Però no ha de tocar s'aigo, sa merda, vull dir. Has de cagar de cara a sa paret i allò rodola per sa part seca...” “Vatuadell !! Si jo cag de cara a sa paret, cagaré defora!” “Idò, si ho fas defora, hi poses abans un paper d'alumini, empaquetes sa merda i la dus al PAC i els dius: Aquí teniu es regalet!” “Abans, que cagaven a ses basses, això no passava” diu en Sebastià Mengo, tot nostàlgic. “No passava però hauries hagut d'anar viu a no confondre sa teva merda amb sa des que hi havia anat antes de tu!”. “Però sa teva era clara, del dia, sa seca era d'un altre i... no deu servir seca”. “Idò si no se pot tocar més que amb s'aparatet no seria millor agafar-la quan surt des cul?” Insisteix en Joan Postó. “Proveu, però només en volen com un gra d'arròs i així té es perill que emmerdis tot s'aparato!” “Saps que te vull dir? Que cridaré sa dona i me posaré un poc a la gatzoneta i que l'agafi ella” “I jo que som fadrí?” “Idò crida en Jordi que ja sap com se fa i ell t'ajudarà!” “Deixa, deixa... que aquest fa ses ensaïmades molt pudentes!” “Ja es ben ver que en parlar dels baixos tothom riu” sentencia en Guillem Volràs.</div><div>S'han fet les dotze i encara hi ha gent a la fresca, que no en fa. “Bona nit!” “Bona nit!” responen. A una rotlada m'escometen per saber coses de la meva veïna. “Que li ha passat a madò Vicença?” “A madò Vicença li han hagut de tallar una cama, per mor des sucre!” “Vaja, vaja... això és un paquet gran, no és un granissó, no!” Passa el camió del fems i, una, la madona Joana, viuda d'un militar de ciuró, se queixa: “Fa molt mala olor això!”. Li contesta un operari des de dalt del camió: “Madoneta, tot lo que duim és vostro!” Ben veritat, és un filòsof de la brutor, el femater aquest i no un folklòric ploramiques com un servidor.</div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div><div><br /></div><div><br /></div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137957
Fri, 23 Sep 2022 10:55:05 +0200Jardins d'altri agostencs Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/raixa%202.jpg" border="0" /></div><div><div>Jardins d'altri agostencs </div><div><br /></div><div>Els jardins d'altri són espigolades disperses per dins els sementers dels altres. Deia Josep M. de Sagarra: “Al poeta J.V. Foix li ha fugit la dona. Ella ja ha presentat al jutjat la demanda de separació. Al·lega: Virginitat al cap de set anys de casada”. (Al final ella fugí amb un treballador de la seva pastisseria de Sarrià) Ell, però, li escriu, una nadala trista : “També vindrem, Infant, a l'hora vella” ('...Vindré mudat, al costat de la dona, amb els vestits de quan ens vam casar'). “Els literats no saben rentar les obres de la placenta personal” diu Gabriel Ferrater. No saben o no en sabem?</div><div>“Un és amo del que calla i esclau del que parla” vaja: “En boca cerrada no entran moscas”. Parlar massa... “Prima la música, poi le parole”. “Parole, parole, parole, parole, parole, soltanto parole parole tra noi ” cantava na Mina. “What do you read my Lord?” “Words, words, words...” contesta Hamlet a Polonius...Paraules que no sempre acaben sent paraules d'amor, ni tan senzilles, ni tan tendres com les que cantava J.M. Serrat. En quan a gustos musicals, ja se sap... Segons Máximo Pradera, Hitler escoltava en secret peces de l'eslau i homosexual Txaikovski tocades per un violinista jueu. Ho explica molt bé Ana Rujas, Madrid, 32 anys, ambaixadora de la joieria Bulgari: “Vens d'on vens i ets qui ets” (?) Vaja amb la saviesa pija! Al manco Santa Teresa era més entenedora, ja sabeu amb allò de: “Vivo sin vivir en mi / y tan alta vida espero / que muero porque no muero” (“La gallina!” va respondre un estudiant pensant que era una endevinalla).</div><div>“No hem d'assumir que els experts són els únics que tenen dret a expressar-se en les qüestions que afecten l'organització de la societat” (Albert Einstein). Per això a vegades cal abreujar i descarregar-nos de llasts. Com feia el poeta Miquel Bauçà qui, en una autobiografia, acaba: “...Això va durar fins als meus divuit anys. A partir d'aleshores, no crec que calgui fer esment de res especialment notable”. I parlant de poetes: “Ella, que ni s'amaga ni es mou, / ni saps si es mira o et mira, / fent semblança de bastida, / es presta a sotmetre't al seu jou” (Guillem Mudoy). “L'ona persistent / aboca, a l'hora en punt, / la riuada cega” (Pere M. Carlos). Entre l' Hannibal ad portas i el péché mignon.</div><div>Res de debilitat el que cometeren José M. Pemán, Agustín de Foxá, Dionisio Ridruejo o Sánchez Mazas volguent troquelar el nostres capets amb els càntics feixistes que ens obligaven a aprendre: Montañas Nevadas, Yo tenía un camarada, Cara al Sol... “De Isabel y Fernando el espíritu impera / moriremos besando la sagrada bandera / nuestra España gloriosa nuevamente ha de ser / la nación poderosa que jamás dejó de vencer”. Ho podríem cantar ara amb música 'tecno' ja que “El 'tecno' és una mala herba, no morirà mai” ('Moderat'). Ai las! </div><div>Acab l'excel·lent treball de Gabriel Ensenyat: Fuster i els mallorquins. El debat identitari a la Mallorca tardofranquista, i n'extrec “La mangarrufa Villalonguiana”: atribuir els aspectes negatius dels poetes menors al grup d'intel·lectuals i escriptors d'expressió catalana que havien treballat des dels finals del segle XIX. Tots havien de ser com l'Aina Cohen de Mort de Dama. Era mangarrufaire en Llorenç Villalonga. Per acabar, Blai Bonet a La mirada: “...I l'amo de La Gota de Oro, la bodega, “ara mateix senyor Ferrater”, abocava la primera tassonada de foc a l'escriptor més ferest, més lúcid, més honest, més apassionat, més fred, més calent, més pur, més barrinat, de Catalunya, “una altra ginebra”, “senyor Ferrater, sí”. Ai, en Blai nostro! “Odiï beure amb qui se'n recorda” (Llucià de Samòsata). Servidor també i més quan es xerra de demés. </div><div><br /></div><div>Climent Picornell</div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137956
Fri, 23 Sep 2022 10:53:51 +0200Tórtores, somera, galliner i pesta<div><br /></div><div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/DSCN0367%20petita.JPG" border="0" /> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Tórtores, somera, galliner i pesta</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Les vespes assedegades beuen aigua al bevedor dels moixos. Un falcó desbarata el vol de dues tórtores turques que ja me tenen marejat amb el seu cu-cuuu, cu-cuuu constant i plorinyós. Me'n tem que tenc molts de veïnats ingressats; a un li han tallat un peu, a l'altre li han trobat un mal dolent, l'altre ha tengut un atac de feridura -ara li diuen un ictus- i a molts d’altres no els conec, estrangers europeus, musulmans i ciutadans que, qui sap, si s'amaguen de qualsevol malifeta en el petit poble.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Es queixen els pocs pagesos de l'augment del preu dels adobs, de l'electricitat, dels carburants, dels fitosanitaris, de l’alimentació dels animals...<span> </span>Malgrat tot, pel poble, passen màquines de <em>cossetxar</em> i tractors amb remolcs plens de gra cap a la cooperativa, algun altre va carregat de cebes novelles. “Aquestes maquinotes” me diu en Joan Llobet “han mogut totes ses fites dels bocins de foravila i ara, quan hi ha problemes de fins on arriba lo meu o on comença lo teu, tot és a base de peritos i de mirar es catastre, eren molt millors els canadors d'un temps!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">“Per paga” és en Gori Clopa que s’ha afegit a la conversa “ja ningú té someres o ases per llaurar”. I afegeix “Mon pare, al cel sia, va vendre una mula bisca que feia els solcs torts quan llaurava. 'Què té qualque tara?' Va demanar el mercader que la volia comprar. 'Totes les té a la vista!' va respondre mon pare. Al cap d'uns dies va tornar el comprador: 'L'amo -li va dir- torn perquè vos vull convidar a beure, mai m'havien venut una mula torta, i això que m'ho diguéreu!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Baix cap a la plaça i li explic lo dels meus veïnats a l'amo en Toni de son Gueraví, depressiu convençut. “Ha canviat molt el món” li dic, “Sí”, diu ell “ara hi ha molta botxor! Me sents Climent? Idò, sa vida és com una escala de galliner: curta...i plena de merda. Si no te pica un abella, te fas una mostela, sempre hi ha o bony o bua” L'amo en Toni va sempre amb un <em>palillo</em> estret enmig de les dents, es capaç de fer-li fer mil malabarismes a aquell trosset de fusta, per saludar l’aixeca per amunt sense dir res.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Vaig a dinar de cegues, un dinar monogràfic on no hi pot faltar el paté dels budellets dels animals de bec llarguer i carn saborosa amb aroma de garriga. Un dels comensals sent que comenta: “Si un ca te mossega, li has de donar una pallissa que s'ha de pensar que el mataràs; no l'has de matar, però ell s'ho ha de pensar. No tornarà a mossegar pus, al manco a tu!” En Guillem Plei explica que madò Maria Meca havia d'anar a Ciutat, al metge, a la clínica de Can Rotger i estava molt espantada, pel metge i perquè li havien dit que per Palma robaven molt, en una paraula: que hi havia lladres a cada cap de cantó. El seu home que sempre havia estat molt enginyós se presentà amb un eriçó viu i li diu: “Posa s'eriçó dins es bolso, veuràs tu si qualcú hi posa sa mà!” “Au, au, au... torna-te'n aquest animalet on l'has trobat que si el pos dins sa bossa me compixarà ses anàlisis que me va <em>ordonar</em> es metge!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Me'n torn de cap al meu turó, poblat per malalts i desconeguts, i a més, me diuen que torna haver-hi molts d'infectats pel virus. Passen dues rates pinyades i m’acollon de veure-les per damunt el meu cap portadores de coronavirus diversos a la saliva, la sang, l’orina i la femta. “Mal te toc pesta!” Solia dir mon pare quan maleïa o quan una cosa no li sortia bé. Reflexos genètics de les pestes d'antany?</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Climent Picornell</span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137955
Fri, 23 Sep 2022 10:51:18 +0200Jardins d'altri estiuencs. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/impression3d.jpg" border="0" /></div><div><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Jardins d’altri estiuencs</span></p><p class="p2" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; min-height: 18px"><span style="font-size: x-large"><br /></span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Els jardins d’altri bresquegen per dins els veïnats, lectures interessades o disperses, tot s’hi val. Som ara a l’estiu i en ona de calor, la qual cosa estormia els cossos i qui sap si les ànimes.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Ben igual que al rei Lluís XIV qui, el 14 de juliol, el dia que es va prendre La Bastilla, escriu al seu diari: “Avui, res”.<span class="Apple-converted-space"> </span>Quasi com Kafka quan el dia que esclatà la guerra mundial, escriu al seu dietari: “Avui horabaixa he anat a nedar”. Les dues coses asseveren que “La vida és una ficció basada en fets reals” (Ramón Eder).</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Per això el millor és saber sedassar els records i fer com Cecília <em>Gato </em>Fernández:<span class="Apple-converted-space"> </span>“Som depressiva però no trista, ús el petit escut de l'humor.<span class="Apple-converted-space"> </span>Com T. Zizec: “ L' única relació sexual exitosa succeeix quan les fantasies dels dos es superposen. Si un home té fantasies amb que fa l'amor damunt una bicicleta o la dona vol ser penetrada per un semental, el que realment està passant és que un cavall va en bicicleta”.<span class="Apple-converted-space"> </span>L’amor té molts de caires, un: “Ella és com el far que fa voltes, l'obscuritat total alternant amb una brillantor enlluernadora (Henry James), o un altre: “Teta que la mano no cubre, no es teta, sino ubre”, com ens recorda la saviesa popular.</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Ja que hi som, amb les parts del cos: “Siempre fue la lengua compañera del Imperio” ara resulta que Nebrija no ho deia per l'espanyol sinó pel llatí. Sempre ho veuràs! Però hem de ser conscients que les dues obres culminals de la literatura castellana estan protagonitzades una per un vell xiflat i l’altre per una puta vella, hi podem afegir Don Juan Tenorio, un acossador de mitjana edat. Quan s’és tan reduccionista <em>Porgy & Bess</em><span class="Apple-converted-space"> </span>(on s'hi canta <em>Summertime</em>: “És l'estiu i la vida és fàcil...”) és una història d'amor entre un coix i una al·lota guapa assocats per un macarra guapetó i un traficant de drogues.</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Tenia raó Albert Camus: “Sempre ens enganam dues vegades respecte a les persones que estimam: primer al seu favor i desprès en contra seva” . Però és que “En matèria de sentiments tots som autodidactes”<span class="Apple-converted-space"> </span>(Manuel Neila). També és ben cert que “A las relaciones tormentosas debería partirlas un rayo” (Carmen Canet). Malgrat tot les petjades sentimentals són males d’oblidar: “Los fets d'amor no puc metre en oblit;<span class="Apple-converted-space"> </span>/<span class="Apple-converted-space"> </span>ab qui els hagué, en el lloc, no em cau d'esment” (Ausiàs March). N’hi ha però que ho són més, difícil d’oblidar, vull dir: “No hi ha nostàlgia pitjor<span class="Apple-converted-space"> </span>/<span class="Apple-converted-space"> </span>que enyorar<span class="Apple-converted-space"> </span>/<span class="Apple-converted-space"> </span>el que mai va succeir”<span class="Apple-converted-space"> </span>(Joaquin Sabina).</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Deia Joan Fuster: “ Si en aquest món hi ha quelcom intrínsecament malvat és, sens dubte, l'Estat” i per reblir el clau, diuen que John Maynard Keynes definia el capitalisme com el sistema que es basava en “la convicció de que els homes més malvats cometen els actes més malvats per al bé de tothom”.<span class="Apple-converted-space"> </span>Pot ser que, com la democràcia, sigui el pitjor sistema de govern que s’ha inventat, a excepció de tots els demés.<span class="Apple-converted-space"> </span>Nogensmenys, “El contrari de la por no és el coratge sinò la solidaritat”<span class="Apple-converted-space"> </span>(Bernat Castany). Malgrat n’hi ha que són poc empàtics: “Yo no quiero hacer lo correcto<span class="Apple-converted-space"> </span>/<span class="Apple-converted-space"> </span><em>pa </em>esta puta mierda ya no tengo tiempo” ( C. Tangana). Una altre cantant el contradiu: “El meu objectiu és ser de cada vegada més honesta” (Luz Casal). Tanmateix, torna a dir Joan Fuster: “Creu-me, jove: no et faces cas! A la teua edat, un es passa la vida fent-se trampa a si mateix”.</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Els deman excuses per embafar-los amb aquests jardins estiuencs però “La meva missió és matar el temps i la d'aqueix és matar-me a mi. Se està molt còmode entre assassins” (Emil Cioran).</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137800
Tue, 09 Aug 2022 08:10:52 +0200Peripatetisme per Palma. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Estacio%20del%20tren.jpg" border="0" /></div><div><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Peripatetisme per Palma</span></p><p class="p2" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; min-height: 18px"><span style="font-size: x-large"><br /></span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Seu, un home mal vestit, als bancs de fusta del Born de Palma. Tira pa banyat i té un estol de coloms que li fan cas, però ell només se fixa en un colom coix, li falta una cama i li diu, fort: “guapa, guapa i guapa!” Els ramats de turistes, acalorats, s’hi fixen i el retraten mentre altres miren els seus mapes per saber on són. Són mapes sintètics de la ciutat, fàcils de llegir, lletjos. Servidor que estima els mapes, antics i moderns, no pot sinó sentir un cert malestar, no tots els mapes són com aquests d’informació turística. “Hi ha en els mapes una bellíssima concepció del món dibuixat, del món representat i de les inquietuds que cartes i plànols desperten en nosaltres: la curiositat contemplativa del científic meticulós, encisat per les descobertes, o la tafaneria de l'explorador nòmada, que sempre va una mica més enllà, tot ell acció i vivència”.<span class="Apple-converted-space"> </span>Me diu en<span class="Apple-converted-space"> </span>Josep Pedrals. Li he de donar la raó.</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">En el pas d’en Quint, davant La Pajarita, me trob amb en Jaume Sureda, els dos som hipocondríacs, molt. Li coment que fou Erich Fromm qui en <em>El cor de l'home</em> (1964) dedica un capítol al narcisisme, que explica els<span class="Apple-converted-space"> </span>hipocondríacs com personatges centrats en si mateixos que prenen el seu punt de vista, com la realitat. Em recorda que li vaig regalar el <em>Manual per a Hipocondríacs</em> on, en un dels seus apartats, es recomana als qui tenen doble personalitat que en anar al cinema o en viatjar en avió comprin sempre dos bitllets: un per a ells i l'altre per al seu altre jo. Em recomana <em>Hipocondria moral</em> de Pau Luque i Natalia Carrillo.</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Vaig fins a la plaça Major i baix per les escales que peguen a la Rambla, davant l’estàtua d’en Chillida. Un poc més avall a la corba que fa el carrer davant el teatre Principal, prop del fornet de la soca d'en Tomeu Arbona, veig en Joan Melis, abans que el pugui saludar m'enfloca: “Soc més lluny que estimar-te. Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos trobaran un regust de tu”. Trobes que hi ha per tant!<span class="Apple-converted-space"> </span>Això del Gabriel Ferrater s'ha desbocat: “Quan els cucs faran un sopar fred !!”<span class="Apple-converted-space"> </span>“I si és calentet el sopar!<span class="Apple-converted-space"> </span>Així havien de ser els seus poemes? Clars i llampants, realistes com una lletra bancària? Res, però res de res, on hi hagi Carner o Foix, o l’Ausiàs... tots els demés són mals aprenents!”. I no puc ni donar-li el bon dia. Se'n va cap a la Rambla recitant de memòria trossos sencers de <em>Les dones i els dies.</em></span></p><p class="p2" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; min-height: 18px"><span style="font-size: x-large"><br /></span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">M’assec a un dels bancs de la Rambla dissenyats per Gaspar Bennàsser i sent que me diuen: “Qui a bona cadira seu, bona ventura l'espera”. És en Jeroni Massanet, estudiàrem junts a l’Institut, es feu diplomàtic i ens veiem, per casualitat, cada molts d’anys. “Encara tens el bust de Pius XII al teu corral del poble?”<span class="Apple-converted-space"> </span>“Sí”, li constest, “manies de mon pare que era un romanòfil i un vaticanòfil i un papòfil, si es pot dir així”. “Si era un papa nazi!” me diu. “Alto!! Li replic, “Pius XII , no fou filonazi, ell no volia que hi hagués aquell extermini, però és ver que no el va denunciar, i sabia que hi era, perquè fer-ho era entrar en guerra, per això Benet XVI, en Ratzinger,<span class="Apple-converted-space"> </span>va frenar la seva beatificació”. “Ell ho sabia” insisteix en Jeroni, “quan els alemanys se'n dugueren milers de jueus romans a Auschwitz i<span class="Apple-converted-space"> </span>no digué res. Hauries de destruir l’estàtua”. “Que no és una estàtua és un bust damunt un pedestal”. “Idò això...” “El papa Francesc d'ara tampoc ha condemnat els russos que han envaït Ucraïna” li dic per disculpar-me un poc. “No és el mateix, no comparis...” S’acomiada i em fa pensar que, efectivament, mai tenguérem aquesta discussió amb mon pare. Venc d'una família<span class="Apple-converted-space"> </span>on no es parlà mai ni de sentiments, ni de política, ni de doblers...</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: x-large">Carrer sant Jaume avall me fix amb el casalot que ha reformat l’amo de Ryanair i me deman quant de patrimoni quedarà en mans de mallorquins d’aquí a un parell d’anys, al centre de Palma. La gentrificació avança manades desfetes!</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137799
Tue, 09 Aug 2022 08:08:14 +0200Sopar d'estiu amb botxor, alemanys i Thermomix. Climent Picornell<p class="p1" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""> </p><p class="p1" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/extermini%20mallorquins.jpg" border="0" /> </p><p class="p1" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Sopar d'estiu amb botxor, alemanys i Thermomix.</span></p><p class="p2" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; min-height: 16px"><span style="font-size: large"><br /></span></p><p class="p1" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Comença la temporada dels malanats sopars d'estiu. Quina mania! La gent vol mostrar ca seva i vol mostrar, també, les seves amistats: des dels rics i poderosos fins als raros i més pelats que un jonc com un servidor. Per això m'entra com a mala llet quan hi som, me moc entre el 'no havia d'haver vengut' i el 'no puc fer un lleig als meus amics'. Menú: Salmorejo, rissotto de tòfona, albergínies farcides de vegetals perfumats al romaní... I sempre m'asseuen a la pitjor taula, tots desconeguts, la meitat forans i estrangers, amb l'excusa de que servidor pot treure diversos registres per fer cas a tothom. Cas? Cas a quí?<span class="Apple-converted-space"> </span>A aquella parella d'alemanys rics, discrets i llegits que ja se pensen saber que som els mallorquins perquè ho han llegit a la traducció alemanya de “Queridos mallorquines”. Els explic que descendim de catalans i que el rei En Jaume va fer una mortaldat amb els moros, mallorquins, que hi va trobar per aquí, i que n'hi ha que reclamen la part de moro que ens pertoca. No entenen això: algú vol ser moro? Vaja quina raresa, diuen, els presentaré Antoni Bennàsser que és al sopar i els ho explicarà millor.</span></p><p class="p1" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">No hi pot faltar el conspiranoic que amb tota naturalitat ens explica que moltes empreses grans, quasi tots els governs i molts partits polítics han caigut en braços del marxisme cultural, que és com s'està duent a terme la destrucció del món lliure infiltrat pel feminisme, els LGTBI, l'ecologisme, l'ateisme, el multiculturalisme, la responsabilitat social empresarial... tots aquests ismes rosseguen i rovellen la societat actual. I que ara llegeix <em>La vuelta del comunismo</em> de Federico Jiménez Losantos. Li dic que ara estic repassant <em>L'origen de la família, de la propietat privada i de l'Estat</em> de Friedrich Engels, el company de Karl Marx, i que torn a albirar el triomf del proletariat, com ell mateix, el conspiranoic,<span class="Apple-converted-space"> </span>ens explica.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></p><p class="p1" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Una morena de cabell molt curt i accent francès però amb molt bon espanyol intenta desviar-nos de la discussió marxistoide i ens explica que el secret del benestar està en el <em>mindfulness</em>, que d'ençà que en fa la seva vida ha canviat completament: té el so més profund, està més descansada i li ha donat un giro a la perspectiva i la visió de la vida; i que ho fa <em>on line</em>, no va a cap oficina, a través d'un programa: <em>Calm</em>. Això, li dic, no és més que aprofitar-se de l'augment de l'ansietat, l'angoixa i la solitud i convertir les teràpies presencials en un roda de fer diners per Internet i que no és més que una eina pel control i la pacificació social, una espiritualitat controlada pel sistema capitalista”. Vaja! “I vostè?”<span class="Apple-converted-space"> </span>me demana, “En què m'entretenc? Jo? Idò naveg pel Facebook dels coneguts que s'han mort i encara tenen el portal obert, a veure si algú des de l'altra món hi penja algun post !”</span></p><p class="p1" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">I m'aixec de la taula sense dir res mes per anar a pixar. Als lavabos no trob l’interruptor i punyint, punyint li apag al llum i tanc dins el water a un home tot vestit de negre, al qual deman perdó, i que després veuré damunt un petit escenari tocant a la tiorba peces de Purcell i Dowland. Surt del pixador de les dones una metgessa, molt coneguda, tota vestida de vermell, rossa ella, la segueixo i s'asseu devora el seus <em>nóvio</em> nou, un<span class="Apple-converted-space"> </span>hereu d'una fàbrica de sabates que ja no existeix. Parla pel telèfon mòbil de les meravelles que fa la seva nova Thermomix. Ja no torn a la taula i aixecant les celles li faig una senya als amfitrions tots fent-los a saber que he acomplert el seu encàrrec, poc se poden imaginar que m'he barallat amb tots els de la meva taula. Cerc Léo Ferré a l'Spotify, <em>Avec le temps</em>, 'amb el temps tot desapareix, oblidam els rostres, oblidam les veus d'aquelles que estimàrem i que cercàvem davall la pluja'. Fa molts dies que no plou.</span></p><p class="p2" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; min-height: 16px"><span style="font-size: large"><br /></span></p><p class="p1" style="margin: 0px 0px 10px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Climent Picornell</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137798
Tue, 09 Aug 2022 08:04:27 +0200Els orígens de la turismofòbia Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mudoy%20ases.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Els orígens de la turismofòbia</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Abans de les enormes coes al Caló des Moro o de les porrades de la policia als turistes gats de Magaluf, abans dels anys seixanta, les relacions amb els turistes eren d’admiració i enveja cap a les formes de vida i les possibilitats econòmiques dels visitants, als quals, el nadiu considerava que l'honoraven amb el seu tracte, al mateix temps que es provocava un desencís per la inevitable comparança entre les pròpies formes de vida i les dels visitants. El procés de desenvolupament dels anys següents passà per una època d'emulació amb el turistes i hom es sentí "europeïtzat". Els mateixos residents a les Balears ens hem convertit en turistes i ens permeten menysprear les franges més dèbils, econòmicament, dels nostres visitants, els “guiris”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">En un principi hi havia grans canvis en les formes de vestir o d'expressió públiques que s'han anat anivellant. Moltes d'aquestes modificacions estan connectades amb els canvis dels valors religiosos, polítics, morals o culturals.<span> </span>La societat es feu<span> </span>més tolerant i permissiva<strong>.</strong> Els joves s'han pogut moure del clan familiar, gràcies al turisme, que va ajudar a promoure els primers conflictes generacionals. Per a algunes dones, els llocs de feina que el turisme oferia tingueren efectes d'alliberament i els permeteren allunyar-se de les tutel·les tradicionals estrictes, amb l'entrada d’un salari dins les famílies. Aquestes deixaren de ser unitats tancades de producció i de consum en una societat cada cop més oberta.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">El turisme provocà un autèntic trastorn cultural. S’ha comprovat que, des del primer moment, l'intercanvi entre les dues cultures, més que un enriquiment de la coneixença mútua donà lloc a una desvalorització de la pròpia imatge i a una folklorització de la cultura local. Aquesta es treu del seu context, es comercialitza i s'entra dins coneguts processos d'aculturació i homogeneïtzació. Tot i que, poc a poc, es fabricarà un discurs hostil cap a les franges més pobres i “hooliganesques” dels estrangers i una revalorització de tots els aspectes minusvalorats, quan s’arriba a cotes perilloses de substitució cultural. <span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">A les illes, per mor del turisme, <span> </span>cohabiten col·lectius amb pautes culturals diferents i amb impossibilitat d'integració a la societat, “soi dissant”, tradicional illenca. Això provoca xocs culturals diversos. Un dels exponents més clars és el retrocés en l’ús de la nostra llengua, enfront de les actituds d'algunes persones d’aquests col·lectius. Ara bé, a l'efecte que el franquisme tengué sobre la minusvaloració de la pròpia cultura hi hem d'afegir que gran part de la suposada "nova burgesia" que ha escalat econòmicament ja ha renunciant al seu senyal més evident d'identificació.<span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Hi ha també molts d’exemples de la influència del turisme en les formes materials de la cultura. Vet aquí un, <span> </span>en això que hom anomena els souvenirs. En un principi es venien a les Balears productes tradicionals, que poc després passaren a ser substituïts per uns productes degenerats, elaborats de forma massiva. Però, lentament, es recuperaran els productes tradicionals amb una dosi de valor afegit, com a reacció a la “prostitució” per la venda turística, en forma d’artesans minoritaris i revaloritzats. En els casos de relacions entre turisme i cultura immaterial passa el mateix. El turista quan compra un “package” de vacances compra cultura, encara que aquesta s’hagi reduït a quatre estereotips venuts pel tour-operator en el fulletó de propaganda o a una cultura-espectacle a les guies turístiques. La conclusió és que si bé en determinats casos el turisme pot funcionar com un estimulador de fenòmens culturals, la majoria de vegades els subjuga i trivialitza.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">El turisme va ser considerat com a font de progrés, no tan sols material. No així amb posterioritat en què se l'acusà de ser el responsable de la pèrdua de les senyes d'identitat de la col·lectivitat i de la degradació ambiental. <span> </span>S’ha ‘balearitzat’ també el patrimoni, no tot s’ha de vendre en funció del pragmatisme econòmic. El turisme provocà un emmirallament badoc pel cosmopolitisme postís, molts d’illencs interpretaren les seves arrels com una forma d’inferioritat: l’aparició de l’auto-odi. Ara els cossiers ballen quan és l’hora i el dia. No com ballaven abans cada deu minuts per un esbart de turistes. I això, pot servir d’exemple: tenim el negoci turístic, però conservant l’honradesa de no vendre el que no fa falta, ni la dignitat, ni la terra.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Climent Picornell</span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137728
Tue, 19 Jul 2022 12:06:55 +0200Falzies, bevedors, "Los Melones" i el saig<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/berlin.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: black"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: black">Falzies, bevedors, “Los Melones” i el saig</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: black">Ja fa calor de bon dematí. Les falzies i oronelles van i venen de davall les teules amb el renou que fan les seves ales quan s’ajupen per entrar dins l’abric de la coberta de les cases. La gent es queixa de calor i de que tot ha pujat. Tot és més car. Me prepar per baixar cap a la vila.“Això farà un tro” diu na Maria Colondra, grassa però àgil,<span> </span>“Lleva moixos! Aquest rumbo no el podem dur noltros!” solia dir mumareta. “Mira tu com eren d’estalviadors a ca nostra, 'tacaños', que se tallaven els cabells els uns als altres, per no gastar. Ja te pots imaginar es moixell que duien a damunt es cap!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: black">“Saps Climent, per què es cervell té dos hemisferis? Ben senzill: un vigila s’altre”, m’ho diu en Mateu Simó, magre i amb les mans plenes de morques arreglant la cadena de la seva bicicleta de muntanya davant ca madò Llucia Pocapalla. “Aquesta casa la deixà madò Llucia als capellans: van vius aquests, redéu! i endemés no les deixaven ses ronxes a l'església, ses beates velles, no!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: black">En tornar de comprar el pa me top amb en Joan Gavata que està escalivat, ha fet hort i els conills i altres animalons li espipellen la collita.“Jo a s’hort m’he avesat a posar dos bevedors”, li diu en Toni Bai, “Tudons, perdius, sebel·lins... tothom va a beure allà i no me piquen ni ses tomàtigues, ni els melons, que ho fan per sa puta setada que tenen en s’estiu!” Té fama d’esburbat en Toni, però en això és tot un exemple d’eficàcia.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: black">Faig el cafè defora i veig passar na Joana Confessa, fa bona cara. Na Joana, vídua, ha trobat parella. Estava a punt d'entrar en aquella edat que qui no fa baves, fa moc, però sempre havia tengut ínfules per dir: “Me posaré guapa...” (cosa molt difícil) “...i me n'aniré a ballar a Los Melones”. Los Melones, abans d'arribar a Es Cruce, és un bar de carretera on els fadrins i fadrines vells i vidus i vídues diverses van a disparar el darrer cartutxo amorós de les seves vides. Ballant, allà, conegué en Cosme Mitjapalla, també grandet com ella. En Cosme només tenia una dèria: tenia canaris, caderneres, pinsans, diamants... en el sostre de ca seva, a una habitació sencera tancada de rejilla. Tot el demés li importava poc. La gent advertia na Joana: “Ves alerta amb aquest: robava cotxos!” Ella ho sabia. “Va haver de venir al funeral de sa mare desfressat de dona!” També ho sabia, però també sabia que després de sortir de la presó poca cosa més havia fet. S'entenen i això a ella li ha canviat la vida.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: black">Me’n torn cap al turó que he d’acabar d’ordenar l’estudi. Canviï de lloc la trompeta i el revòlver del padrí. El revòlver diuen que l’emprà poques vegades. Una per anar a cercar-ne un que havia prenyat la filla major d'un amic seu i l’altra per anar a cercar-ne un altre que no s’havia presentat al seu casori. Li posà el revòlver al cap i li digué: “Demà a les sis a l’església!”<span> </span>I l’endemà hi hagué noces de pinyol vermell. El meu padrí, per part de mare, fou el saig del poble. Un funcionari públic, una espècie de municipal que també cantava les notícies pels caps de cantó, amb trompeta i tambor. Encara conserv la trompeta i el seu revòlver. Home autoritari fora de ca seva, un sac de pa a ca seva, on comandaven la seva dona i les seves filles. Me contava mon pare que quan li va demanar per casar amb la seva filla Maria, mumare, el saig li va repondre: “Des teu pa faràs sopes!!” Mon pare va interpretar que allò volia dir que sí i a partir d’aquell dia tengué entrada. “Si girassin s’ajuntament al sen revés jo seria s’únic que quedaria dret!”<span> </span>Dretanot, xulesc,<span> </span>per això de tenir pistola, nogensmenys, permetia als presos locals que anassin a arreglar els animals i que llavors tornassin a la presó. Quan feren la tomba neta el trobaren ben conservat, com un pergamí, i amb els mostatxos encara un poc tenyits de fumar picadura, mon pare solia dir que l’havia conservat la cassalla.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: black">Climent Picornell </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137727
Tue, 19 Jul 2022 12:02:40 +0200BENEIT !! Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/reinvidica-7.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Beneit!</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Fa temps que me passeig per les xarxes. Fa trenta anys que <span> </span>tenc e-mail, el meu primer va ser </span><span><a href="mailto:vrpic@uib.es"><span style="font-size: 14pt; text-decoration: none; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: windowtext">vrpic@uib.es</span></a></span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> (Vicerector Picornell) a la Universitat de les Illes Balears a la qual el rector Nadal Batle volia situar com a capdavantera en les tecnologies de la Informació. Fa prop de vint anys vaig obrir un blog a Balearweb que encara és actiu i bé, som a WhatsApp, Twitter, Facebook i Instagram. Vull dir que estic avesat al que significa anar per mig en això de l'Internet. Al principi aquesta cosa dels insults em feia efecte. Quan vaig fer el blog,<span> </span>a tot els apunts que hi pujava, puntual, un anònim m'escrivia: Beneit! Res pus. Beneit! I així un dia rere altre fins que es cansà. Era, ben segur, algú que em coneixia bé, perquè sabia que servidor era un puta beneit, i quedava ben a pler després de la seva defecació sense nom i llinatges. Els estalviï el meu historial d'insults internetians tant de persones anònimes com de <em>trolls</em>, com de gent que s'identificava, a la qual no he contestat mai de la vida.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">No vull dir amb això que em consideri d'una altra generació, som de la que som, que s'ha hagut d'adaptar als canvis tecnològics per no quedar descavalcat de tot. Boomers, Generació X i Millennials s'han anat succeint, els millennials, els nostres fills es demostren molt més generosos, vist com els hem deixat el planeta, no ens ho tiren a la cara, però són ja nadius digitals i això dels insults els llenega bastant.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Conta Manuel Rivas que les noves tecnologies no han modificat la tradició vexaminista, sinó que l'han reactivada de forma expansiva. Avui quasi tothom té accés o pot tenir-ho a un mitjà per donar la seva opinió, però també per ofendre, deshonorar o humiliar una persona i, a més, fer-ho de forma anònima. Sempre s'ha insultat. Hi ha hagut fins i tot una era daurada de la burla, coincidint amb la literària. Però era un poder molt elitista, imaginem a Góngora i a Quevedo fotent-se canya pel mòbil.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Davant l'enorme proliferació dels insults per Internet ja hi ha molts de mitjans que han tancat l'apartat dels comentaris de les seves edicions digitals. Un d'ells<span> </span><em>The Philadelphia Inquirer </em>ho ha fet perquè els comentaris havien estat segrestats per un petit reducte d'insultadors molt actius que omplien la secció de racisme, misogínia i homofòbia. Passa això un poc per tot, basten uns pocs participants molt prolífics perquè qualsevol notícia s'ompli de comentaris agressius, injuriosos i de molt mal gust. Servidor hagués pogut tancar o moderar els comentaris al meu blog, no ho he fet, per allò de la llibertat d’expressió i altres milongues seixantavuitistes... Els diaris digitals provaren de moderar el foros, per les seves repercussions legals. El tancament ha indignat als <em>haters, </em><span> </span>que van de lloc en lloc amollant les seves bufes dejunes, un d'ells, conta Miquel Echarri, va enviar la seva última ‘col·laboració’ tot diguent: “La vertadera raó de que hagueu tancat és que sou uns covards i vos fa por que la gent no combregui amb la vostra religió”. Molts de mitjans han externalitzat el seu diàleg imperfecte amb els lectors digitals cap a les xarxes socials i que siguin els seus vigilants qui imposin ordre.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Als foros d'Internet hi ha molta mala llet:<span> </span>si ha de conviure i aprendre'n o no ser-hi, és molt senzill. Un pot fer d'observador -mutilat, això sí- i<span> </span>s'estalvia les garrotades, com la que es pegaven en una discussió; deia,<span> </span>el que actuava amb el seu nom vertader: “Vull discrepar del que ha dit aquest senyor...” L'altre, amb nom fals, li contestava. “Senyor jo? Tu fill de puta!!” Idò. El que deia, coses de l'Internet. Eric Jarosinsky, que es presenta com un intel·lectual fallit, en el seu llibre <em>Nein. Un Manifest</em>, diu: “Això de les xarxes socials... va ser quan els nostres amics i familiars sortiren de les nostres vides i s'aficaren dins els nostres telèfons”. I des d'allà, tal vegada, ens insulten darrera la falsa identitat d'un <em>nickname</em> qualsevol.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Climent Picornell </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137726
Tue, 19 Jul 2022 12:00:29 +0200En l'hora de la meva mort Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/21393-climentweb.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">En l’hora de la meva mort</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">“En el cas del morir, quan la forma es dissol, s’obri la Vida que hi ha més enllà. És cert que una part de nosaltres desapareix, allò que es veu, però allò que no es veu no desapareix. Com ho sé? No m’ho facis dir perquè no ho puc explicar, però aquesta és una de les lliçons que aprens quan acompanyes persones en el procés de morir, i després<span> </span>d’haver-ho viscut tantes vegades, ja t’és igual el que pensin els altres perquè parles des de la pròpia experiència”. Són les paraules finals del llibre <em>Enric Benito. Una vida de coratge i compassió</em>, editat per LLeonard<span> </span>Muntaner (Palma 2022) en que la periodista Assumpció Cortès fa una llarga entrevista que repassa la vida d’aquest metge oncòleg, amic meu, que a través de les cures pal·liatives als malalts terminals s’ha anat especialitzant en ajudar a ben morir a les persones. Per a mi, que tenc una porada a morir-me, el lema –falsament atribuït a André Malraux- <span> </span>“El segle XXI serà espiritual o no serà” em sembla un adagi escapista, prov d’entendre’l i visit adesiara el web<span> </span></span><span><a href="http://www.alfinaldelavida.org/"><span style="font-size: 14pt">www.alfinaldelavida.org</span></a></span><span style="font-size: 14pt"> on n’Enric hi té penjades conferències, com és ara “El arte del buen morir”, “El morir escuela de vida” o “Preparando el viaje definitivo”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Quan s’acompanya a un malat a punt de morir segons Enric Benito “l’atmosfera canvia i tu t’adones que tens un estat de consciència com a més sensible i més d’intuir i percebre allò que passa. Instants lluminosos, màgics i especials que he pogut gaudir, molt especialment quan el malalt fa tot un procés i canvia la seva mirada...<span> </span>a un moment donat perceps que aquesta persona fa un canvi, comença a amollar, afluixar i es deixa anar. Llavors es troba amb una pau i una alegria que se’t transmet, perquè hi ets a prop i l’has acompanyada fins aquí”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Admir la feina i la saviesa de n’Enric Benito per tractar aquest procés que a mi tant m’espanta. Però també, en les nostres discussions, jo, un materialista dialèctic, que ha tornat vell, es revolta contra el caire espiritualista que tenen els moments d’aquests acompanyaments. No fa gaire llegia al <em>New York Times</em> un article de Molly Worthern, especialista en religions comparades, on manifestava: “</span><span style="font-size: 14pt">En combinar pràctiques religioses eclèctiques, els entrenadors espirituals presenten als seus clients les coses que la religió sempre ha promès. Ofereixen un camí cap al significat enmig del sofriment i eines per recuperar el sentit d’un món que ens arrossega pels talons. És en part perquè s'enfronten a una cosa que molts occidentals moderns lluiten per admetre: ni la submissió total a una institució religiosa tradicional, ni el materialisme ateu els pareixen correctes. Volem que l'univers ens agafi la mà, sense dominar-nos massa”.<span> </span>No és el cas de n’Enric, a qui respect moltísssim, però a un servidor, que em preocupa que a l’hora de la meva mort no faci un espectacle i aconsegueixi morir amb una certa dignitat, aquests instants tenyits d’espiritualitat transcendental em costen d’empassar.<span> </span>Crec que els <em>coachers</em> s'enfronten a una dosi addicional de desconfiança perquè basen la seva pretensió de transformar vides i carreres no només amb la psicologia autodidacta i altres certificacions dubtoses, sinó també en creences i rituals sobrenaturals que juren que han funcionat per a ells. Tot això no ho diu Benito, no me malentenguin, però és cert que una gran part d’aquest <em>coaching</em> o entrenament espiritual ven l’art de la determinació personal i la confiança en els poders invisibles de l’univers quan no es troba la resposta en la medicina tradicional o la psicoteràpia. La psicologia de l’autoajuda, el pensament positiu i totes les seves seqüeles me fan de murada per, si és el cas, he de deixar-me ben morir en mans del meu amic.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">“Jo estic convençut que feim part de quelcom que està molt més ben organitzat del que ens pensem i bastaria que féssim moltes menys coses perquè, crec que, moltes de vegades, no feim res més que embullar-ho tot”. Ens ho diu Enric Benito i afegeix “la felicitat no és un espasme o un orgasme còsmic... la felicitat prové també de la humilitat i de la gratitud que t’uneix a un estat de benaurança i de benestar perquè et sents gojosament connectat amb tot”. Per al vell hippie que som tot això me ressona, però la part d’agnòstic irredent m’impedeix amollar-me. Segons Benito a l’hora de la meva mort ho hauré de fer. Amollar-me.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Climent Picornell</span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137725
Tue, 19 Jul 2022 11:58:43 +0200Anècdota o categoria en geopolítica Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/6110.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Anècdota o categoria, en geopolítica</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"><span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">A dues fronteres del món no m’han deixat entrar, a Albània, en temps del dictador comunista Enver Hoxha i a Líbia, ja en temps de Gaddafi, ara farà quasi cinquanta anys. El cas d’Albània va ser pintoresc. Des de Iugoslàvia, un estat aferrat amb la saliva dejuna del mariscal Tito, per dins els boscos bellíssims de Montenegro, passat Titogrado i Kotor, vaig arribar a un lloc fronterer petit, uns militars d’aquells de gorra de plat amb el front alt, que no parlaven res en què ens poguéssim entendre, després de telefonar una bona estona ens digueren que ens en tornàssim per on havíem vengut. Camí de Grècia, per Kosovo i pel nord de Macedònia, em vaig témer que, tot i ser a Europa, les veus dels imams pels altaveus de les mesquites de Skopje em transportaven a un altra continent. Però mai no m’hauria imaginat les barbaritats genocides de la guerra posterior. De tornada vaig travessar un parell de kilòmetres militaritzats, entre Grècia i Bulgària, del que era el teló d’acer, o la cortina de ferro, com deien en anglès.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">A la frontera de Líbia, venint de Tunísia, els guardians ens feren esperar perquè tots havien de resar, tant els d’un costat com el de l’altre, per després, tanmateix, negar-nos el pas. La religió al nord d’Àfrica condiciona la vida pública normal i quotidiana. També a Algèria, tot i ser un país militaritzat i socialista. Hi havia entrat per mar i era l’època del Ramadà, doncs bé, a una ciutat d’un país socialista, durant el Ramadà </span><span style="font-size: 16pt">—</span><span style="font-size: 16pt">el mes en què el profeta Mahoma diu que s’ha de dejunar durant el dia</span><span style="font-size: 16pt">—</span><span style="font-size: 16pt">, a una ciutat enorme com l’Alger, amb el segell dels francesos encara, no hi va haver cap restaurant que ens servís dinar: a dejunar s’ha dit! La revolta de la sèmola i la mascarada democràtica, un parells d’anys més tard, llançà el país a massacres continuades, prolegomen de la islamització radical globalitzada.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Vull dir amb això que les anàlisis reduccionistes i excessivament ràpides de la geopolítica i sobretot de la geoestratègia mundial, necessiten un bon sedàs. Érem al món de les anècdotes, i a la clarividència que, de vegades, ens aporten. Quan era més jove m’havien venut que el Xa de Pèrsia, popular pel <em>glamour</em>, tacat i postís, de la seva dona Farah Diba, era el vigia d’Occident a l’Iran, el modernitzador, amb un exèrcit invencible. Un capellà, un aiatol·là que vivia exiliat, se’l va carregar en un tres i no res. Khomeyní va substituir el Xa. Anècdotes? Ja sé que no es poden relatar en un curs de geopolítica internacional i que s’ha de fer esment al petroli com a element explicatiu. Però l’anècdota és en la vida com un aforisme al pensament, una veritat condensada, que cal, això sí, interpretar.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">És per això que quan un observa el món modern <span> </span>s’arriba a embullar i fa mal destriar l’anècdota de la categoria. Malgrat un hagi estudiat el “<em>Dictionnaire amoureux de la géopolitique”</em> d’Hubert Védrine. Ens farà falta la competència globlal. </span><span style="font-size: 16pt">Verònica Boix<span> </span>encunyà juntament amb Howard Gardner, el concepte educatiu de “Competència Global” , definit com el conjunt de coneixements necessaris per a interpretar i comprendre les claus d’un món complex i interconnectat. Amb reptes com el canvi climàtic, les migracions, l’avenç de la tecnologia, els populismes. Hi afegiria el desenvolupament de les tecnologies de la quarta revolució industrial, amb la intel·ligència artificial, la robòtica, la impressió 3D o l’internet de les coses, la computació espacial, el metavers o la consolidació del 5G.<span> </span>Més amunt feia referència al món islàmic i a l’anècdota que es converteix en categoria. Així, com recordava John Carlin, “Els yihadistes de l’Estat Islàmic són tan esclaus de Twitter, o d’ Iphone, o de Netflix, o de Microsoft Word com la senyora que vota religiosament pel Partit Republicà a Oklahoma”. Volguent dir que fins i tot els més antiimperialistes són esclaus de les trobades tecnològiques de l’ imperialisme yanki, ja que voler entendre l’imperialisme en termes de conquerir territoris, és una forma molt antiga d’entendre el poder. El poder imperial deriva cada vegada més de llocs com Hollywood, de l’espectacle i del domini del món digital. Som davant de <span> </span>l’anècdota o de la categoria?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137724
Tue, 19 Jul 2022 11:55:25 +0200Jardins amb Damnatio memoriae. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/raixa%202.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Jardins d’altri i <em>damnatio memoriae</em></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Tornam als jardins dels veïnats que ens serveixen per confegir un escrit malgirbat i turmentat. Servidor és un procrastinador. Ja ho farem, demà..., ara no puc, demà, passat demà... Un vici, una perversió. El meu estimat Adolfo Bioy Casares, se deia a si mateix:<span> </span>“Deja para mañana, lo que puedas hacer hoy, Bioy”. En el mateix sentit, Fernando Pessoa: “No facis avui el que puguis deixar de fer també demà”. Ho dic perquè depàs l’acabament d’un article sobre turisme que ja hauria d’haver tancat. </span><span style="font-size: 16pt">«Còmodes hostatgeries, en els punts més difícils de Mallorca oferiran perpètua abundor...», s’imaginava Miquel dels Sants Oliver el 1891 o Bartomeu Amengual: «La indústria dels forans, lluny de ser matèria pecaminosa, constitueix un dels negocis més lícits i honestos...», 1903. En canvi<span> </span>el nostre savi Joan Mascaró i Fornés, el 1960, de la Universitat de Cambridge estant, ja advertia que «el turisme va matant Mallorca per l’egoisme brutal de fer diners». L’essència de la mallorquinitat, en el sentit romàntic del terme, és avui un brou diferent, en un territori petit d’un món globalitzat, convivint amb gegants. Retorn a la poca consideració de la nostra llengua </span><span style="font-size: 16pt">—</span><span style="font-size: 16pt">el nostre estendard</span><span style="font-size: 16pt">—</span><span style="font-size: 16pt"> que tenen els estrangers, recordant-los el que deia, per l’espanyol, J. L. Borges i, per l’alemany, G. Grass: «la meva llengua és la meva pàtria».</span><span style="font-size: 16pt"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Com diu<span> </span>E. Jarosinki, “El món d’avui té dos problemes: 1.- El món. 2.- Avui. <span> </span>Bé... tres, si comptam demà”. L’amo en Toni de sa Botigueta m’explicava l’altre dia, ja acomplerts els seus 96 anys: “Ara que havia après a escoltar, he tornat sord”. Me recordà molt Garcia Márquez: “La saviesa ens arriba quan ja no ens serveix per a res”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Bé que ho sabia Marilyn Monroe quan va dir: “la fama és com el caviar: a qui li agrada menjar caviar cada dia?”<span> </span>No es pensin ara que la cita és menor, només pel fet de que la digués una actriu famosa. No. “Si tot l’any fos festa, divertir-se seria més avorrit que treballar”, aquesta és del gran Shakespeare i ve a dir el mateix. Artistes! “L’art són dues coses. La cerca d’un camí i la recerca de la llibertat” (Alice Neel).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"><span> </span></span><span style="font-size: 16pt; color: #0f1419">“No s’ha de confondre la veritat amb l’opinió de la majoria”, Jean Cocteau. Tanmateix, com diu Marty Baron, amb coneixement de causa, és director de “The Washington Post”: “La gent se fia més dels seus sentiments que dels fets”. A veure si a la nostra època li aplicaran la </span><em><span style="font-size: 16pt">“Damnatio memoriae”</span></em><span style="font-size: 16pt">, que vol dir literalment “Condemna de la memòria”, ho empraven els romans per condemnar el record d’un enemic de l’estat, ni que fos l’emperador mateix. </span><span style="font-size: 16pt; color: #0f1419"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">No hi puc estar d’acord amb el que diu Doris Lessing: “El talent és quelcom corrent. No escasseja la intel·ligència, sinó la constància”. La meva experiència em du a haver vist persones constants, poc intel·ligents, atènyer els esglaons més alts. (Alerta! “Celos son hijos del amor, mas son bastardos...”<span> </span>deia Lope de Vega). Els intel·ligents i creatius solen ser poc constants, quasi tots... “L’estupidesa, sempre insisteix” reblava el clau Albert Camus. I parlant d’insistir: “L’inconscient no existeix , però insisteix”, deia Michel Foucault. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">“Aprendre a dubtar és aprendre a pensar” (Octavio Paz).</span><span style="font-size: 16pt; color: #0f1419"> "De totes les reaccions possibles davant una injúria, la més hàbil i econòmica és el silenci”, Ramón y Cajal. </span><span style="font-size: 16pt"><span> </span>Encara que si senten renous perversos que alterin els silencis, recordin que “Els acúfens es poden curar”, segons un anunci oximorònic llegit al diari <em>La Vanguàrdia</em>. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Climent Picornell</span><span style="font-size: 16pt"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137678
Mon, 04 Jul 2022 12:34:19 +0200Postal de Palma, de sa Calatrava amb un amb kipà. Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Carrer%20BRP%20Josep%20LL.%20Pol%20i%20Llompart.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Postal de Palma, <span> </span>de sa Calatrava a un amb kipà</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Retornant a Palma. La sent, de cada pic més, una ciutat de simulacions on, servidor, com altres, hi desenvolupa un cert fetitxisme historicista, vaig a un vell cafè, a una botiga antiga, passeig per una deixa històrica... Però aquestes restes, davant el progrés dels no-llocs, han tornat una obsessió </span><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">—</span><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">envaïdes per gent estranya cridada per les guies turístiques</span><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">—</span><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">, un sobrevalor urbà, quasi un espectacle, ja que l’ecologia humana que les va produir ja ha desaparegut.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">A Palma es van fent clares les generalitats i els mateixos processos que han sovintejat a les ciutats de tota Europa. Passejam pel puig de Sant Pere i des del Baluard <span> </span>faig una lliçó-exprés de geografia urbana i, malgrat sigui veritat que les ciutats es mostren iconogràficament a través dels seus símbols arquitectònics, testimonis de la seva història i de la seva memòria, <span> </span>per copsar el canvi de Palma en aquests darrers anys, s’ha de remarcar els processos immigratoris o l’avenç dels no-llocs, des de Louis Vuitton als McDonald’s, passant per Zara, Mango o El Corte Inglés. Lluny, el barri tradicional, simètric al que estam: la Calatrava. Un lloc encara? Sí? Com diu Salvador Bonet: “Sa Calatrava és un poble envoltat /de ciutat per totes parts / manco per la mar i qualque portaavions. / Sa Calatrava és un casc antic / no retornable, / un barri sense voreres / com l’univers / o com un potet de confitura. / Sa Calatrava és un portal / ple de clovelles de pipes / i rialles de nin, una al·lotea jugant a futbol / a dalt murada...”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Vaig cap als grans magatzems, divagant, pensant que a l’arravatament d’un moment com el de fer l’amor amb la teva parella, l’has de mesclar amb el teu dia a dia, molt manco triomfal:<span> </span>t’han tret un extremer i tens la galta inflada, t’han apujat la quota de les teves assegurances –de totes-, esperes els resultats de l’ecografia de la dona, tens un panxó immens que et reflecteix al mirall cada dia quan te dutxes, <span> </span>el veïnat de la dreta que ja torna a picar, amb si aniràs al cel, no dones oportunitat a l’infern (que són els altres, com deia Sartre).<span> </span>Record que el dia que signava llibres, el dia de Sant Jordi, l’editor comanda, entre els llocs que em tocà anar un era a les voltes de Jaume III davant els grans magatzems del Corte Inglés, la cosa anava bé, signàvem i passava gent amb llibres i roses. De prompte una mare s’aturà amb un fill a cada mà i assenyalant-nos els diu, molt seriosament: <span> </span>Veis! Esto son escritores!<span> </span>Els fills ens miraren i tornaren a partir, talment com si els haguessin dit: <span> </span>veis, son orangutanes, o veis, son barrenderos, o veis, son raros que exhiben en público su maldad!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">De retorn em fix amb un personatge, sempre vestit amb un xandall blanc, gras, grassot, assegut o allargassat damunt un banc del Born, davall un d’aquells cossiols, ara plens d’hortènsies. Sembla el personatge principal del grup ‘Mojinos Escocíos’, cabells llargs, i com a fet distintiu una kipà al cap, aquest barret petit que es posen els jueus. No sé si ho és, no sé a qui espera, no sé que hi fa, no gos demanar-li, no el veig mai parlar amb ningú malgrat hi és durant quasi tot el dematí, no sembla un sense casa, no sé... un enigma ciutadà més a resoldre.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Retorn al discurs peripatètic... A les portes del cel hi trobaré: un mallorquí que té bo, el meu metge de capçalera, ningú de cap conselleria de Presidència, na Francina en conversacions per no anar a l’infern, un pagès normal, una colla de professors de ciències socials, en Tom Hanks, el dimoni de Montuïri –ja se veia que no feia por-, un conegut dels meus pares que mai no vaig saber que nomia ni a que es dedicava, la Beata en conserva, un turista que sempre pagava l’ecotaxa, una bona grapada de socis del Mallorca, na Marilyn Monroe –ella no tenia la culpa-, un teatre de teresetes ple d’espectadors –a la terra només tenien quatre infants-, un home jove amb un xandall d’esport que havia caigut dins un clot... Menys mal que a tots els bars del cel fan bon cafè.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137677
Mon, 04 Jul 2022 12:33:42 +0200Calor, Amazon, prudència i moraduix<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/72633-texans.jepg.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Calor, Amazon, prudència i moraduix</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">He dormit malament i he recordat el <em>Bestiari</em> de Pere Quart : “La Natura diligent<span> </span>/<span> </span>ens procura una bèstia<span> </span>/<span> </span>per a cada molèstia. /<span> </span>Si a les fosques /<span> </span>ja no piquen les mosques<span> </span>/<span> </span>hi ha els mosquits<span> </span>/<span> </span>que treballen les nits.” Beren i pens:<span style="color: black"> </span>això ja no és el que era! Hi ha una mèl·lera al corral que s’ha avesat a menjar el pinso dels moixos. I va allepolida ferm.<span> </span>Senten un grill <span> </span>i encara no som al<span> </span>començament de l’estiu. La calor ha venguda abans de l’acostumat. “Serà bo aquest estiu, si ara ja fa aquesta calorada!!” Comenta la veïnada. És el comentari recurrent. Uns diuen que sí i altres que abans en feia més de calor que ara, i que això del canvi climàtic, o no és res, o ve de lluny. És l’amo en Toni de Garina: “Jo quan era jove no en tenia de calor, segava amb sa falç tot el jornal. Així mateix, quant arribàvem al tall, cercàvem un pou i hi tiràvem sa botilla de s’aigo... i una botella de mesclat que duia qualque espavilat!”<span style="color: black"></span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Al petit poble, com per tot, cada dia és un traginar de repartidors de paquets de tot el gènere que se comana per Internet, això fa que aquests personatges demanin als veïnats si coneixen en tal o en qual, “Tsamena! Tsamena? No en conec cap!” A la meva veinada li demanaren per jo i jo no hi era, com que no entenia al bon homenet, només li deia: “En esta casa no hay ninguno, ahora en este momento, no hay ninguno!” Clar, no hi havia ningú.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Un d’aquests repartidors, crec que era el d’Amazon,<span> </span>enganxà un dia madò Ciba a un cruce davant ca madò Joanaina Reimoro,<span> </span>el conductor que l’atropellà en anar-la a aixecar li digué: “Madona i que no heu vist que teniu un stop!” “Jo no he vist res”, respongué ella,<span> </span>“però en aquest poble passam un pic per hom, un de cada costat i ara me tocava a mi!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Faig el café i hi ha pocs parroquians. Havien operat de l’esòfag al bon amic Guillem Morduy i ell ens relatava l’operació. En haver acabat en Toni Sopa increpà a n’en Joan de sa Matança: “I tu, que fas matances cada dia l’hi podries haver fet s’operació!” En Joan, homo de bon posat, respongué: “Jo sé fer trossos, però tornar-los a compondre, <span> </span>ja és una altra cosa!” <span> </span>A n’en Joan, li demanaren per casar sa filla, els futurs consogres i el gendre, tothom ben mudat i ell, el pare de la novia, va respondre amb una gran dita mallorquina, va dir: “Molt bé, idò mos ho pensarem!” “Munpare!” va dir la filla. “Be, idò, volia dir que sí”. Prudència abans de res, la gran virtut de la pagesia.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Per davall el campanar passa en Pep Blaua amb dues cadires una amb cada mà, s’havien repartit l’herència de la tia monja. Eren molts de nebots i nebodes i cada un sortia amb la seva recordança: una amb un màquina de cosir, l’altra amb una dotzena de plats, l’altre amb un buffet, a un fins hi tot li tocà desmuntar la rentadora...<span> </span>He sentit contar que quan en Pep Blaua era jovenet sa mare envià a demanar el metge.<span> </span>El fill no se sentia bé i sa mare decidí cridar al metge Arnau. El metge el mirà, l’escoltà i posant-se el dit a la boca va dir: “Joana, això que té es teu fill, a casa bona li diuen “jaqueca”, aquí li direm un bon gat! Que dormi fins que tengui són!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Tenc calaputins dins la cisterna i vaig fins a l’apotecaria a cercar alguna cosa per tirar-hi, no fos cosa fes malfraig si hi tir lleixiu normal. Passa la dona d’en Xerafí Prudenci amb un cossiol de moraduix. Pens amb la glosa que m’ensenyà en Joan Petrer: <span style="color: black">‘No em toquis es moraduix, / toca’m sa moraduixera, / no me venguis per darrera, / vine per davant que és fluix”. Torn de cap al turó, entr a dins la casa i en ve al cap un haiku malgirbat<strong>: “</strong></span><strong>L'olor de ca nostra quan érem nins.</strong><strong><span> </span>/<span> </span><strong>La ‘caseta mia, per pobra que sia’, de la mare.<span> </span>/ Quimeres de futur.”</strong></strong><span style="color: black"></span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; color: black"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; color: black"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; color: black"> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137676
Mon, 04 Jul 2022 12:31:03 +0200Tomba, ex-capellà, garrovers i balconing<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Torro%20linees.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Dalt del Turó</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Tomba, ex-capellà, garrovers i <em>balconing</em></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Els gorrions teuladins comencen la simfonia, no per esperada menys esplendorosa. Una colla de tórtores turques fan el bordó baix, el contrapunt les gallines que escaïnen, el gall de llavor la trompeta i, per damunt de tot, un mel·lerot regna amb la seva melodia insuperable.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%"><span> </span>Me top en Xesc de son Cloques i m’envesteix amb una història seva: “Tenia madò Francina Cleca un rar sentit de s’ humor. Un dia vaig tocar a ca seva,<span> </span>es seu homo, en Francesc de son Beixosta, me devia doblers i feia temps que no el veia per mig.<span> </span>M’obrí ella”, “Què hi ha de nou?”, “Que hi és en Xisco?” vaig demanar-li, “Sí, passa, és dins aquell quarto”, “me n’hi vaig i els de sa funerària l’arreglàvem, ja era dins es baül, tu!, quina mala hòstia la de madò Francina. No vaig cobrar es deute com te pots suposar. <span> </span>Endemés, era tan jugador que ja s’ho havia jugat tot, i ho havia perdut tot, quan se’n va recordar que encara li quedava sa tomba i la se va jugar. I perdre”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Pens que madò Francina Cleca era veïnada de sa Tia Pepa. Sa tia, quan va sortir de capellà don Toni Parabin li va pegar un no se que, un... un... un... <em>algo</em>! <span> </span>Se’n va anar a consultar –ella s’hi havia confessat moltes vegades- si els pecats li havien estat perdonats o havia de tornar a recisar-los en confessió un altre pic per quedar en pau amb Déu-Nostre-Senyor. Li digueren que estàs tranquil·la que era Déu qui perdonava i que els capellans només feien de viàtics dels sacs dels pecats.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Passa n’Andreu de Queralba que va a arreglar la televisió a Can Pifaner. Quan dugueren la primera televisió a can Pifaner, ell la treia fins al batiport i els veïnats a la fresca la miraven fins a la mala hora. Menys l’amo en Pep Tastó que s’havia d’aixecar prest i dormia amb la finestra cap al carrer. Emprenyat de la puta televisió, va agafar per costum els dematins mentre junyia la bístia arrossegar les cadenes dels esterrossadors, per amunt i per avall, i així un parell de dies, les cadenes per amunt i per avall. Fins que en Joan Pifaner obrí la finestra i li digué: “Pep i que trobes que són hores d’arrossegar els ormejos?”. I en Pep li digué: “Ses mateixes que per veure sa televisió”. L’amo en Joan se donà per assabentat i a mitjanit entraven la televisió. ”Tu Climent ja no te’n recordes d’ells”. “Què vol dir? I tant! Jo també he manxat a l’orgue!” </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">A la rotlada del cassino es comenta que amb això de que aquests darrers anys les garroves van cares, ha pegat una frissor per sembrar garrovers i arrabassar els ametllers que tenen o tendran o han tengut Xillella. Els Garrovers empeltats a cinquanta euros cada un i, sense empeltar, a quaranta. És n’Amador de Torralba que diu : “Val més comprar-los empeltats , perquè sinó t’exposes a que quan els empeltis un o s’altre no te vagi i bé i hauràs tudat quaranta euros”. Tothom ho troba una reflexió amb molt de seny. I també comentaven això del <em>balconing</em>, els estrangers que cauen o se tiren per un balcó de l’hotel. En Joan Pello se’n recorda que un vespre també en parlaven, a la fresca, i madò Rosa de Grauxa escoltava i feia capades, fins que a la fi digué: “Què voleu? Aquesta gent pensa amb estranger!” El fill de madò Rosa, en Joan de Grauxa, era un homo esburbat. Se’n solia anar de Can Bordós ben abeurat i com que havia d’agafar la bicicleta fins a prop de Petra, remava així com podia. Més de dues vegades el trobaren adormit que havia pegat per dins sa vorera, per allà, per Son Burgues</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Vaig fins a baix de la Vila a can Cinquanta-dos, un restaurant, els dijous hi sol haver frit de freixura i els divendres de matances. O a l’inrevés. Quan torn, amb les dues racions de frit, <span style="color: black">les dues moixes, sanades, enormes, lluentes, emprenyoses, se pensen que els duc cosa. Tanmateix avesades a menjar pinso, si els don una altra menjua tenen, llavors, com un<span> </span></span>còlic miserere. Sona, molt apropiadament, per la llista de l’ <em>Spotify,</em> Juliette Gréco, cantant Boris Vian:<span> </span><em>Le Déserteur</em>. </span></p> <p><span style="font-size: 16pt; color: black"> </span></p> <p><span style="font-size: 16pt; color: black"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%"><span> </span></span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137575
Wed, 01 Jun 2022 16:37:42 +0200Joan Miralles i Montserrat, la minyonia d'un homenot Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/warhol%20goethe.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Joan Miralles i Montserrat, la minyonia d’un homenot</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Macs, Pols i Campanes</span></em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%"> <span> </span>és el títol <span> </span>de l’autobiografia de Joan Mirallles i Montserrat (Montuïri, 1945), des del seu naixement fins que ha fet Preuniversitari i se’n va a Barcelona a estudiar. Més que unes memòries és com una novel·la riu, una panòplia del seu temps.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Conformat amb múltiples escrits, recerques, articles i<span> </span>documents i també amb el seu primer diari que li feien escriure al Seminari. “Escriure és com caçar papallones al vol... i col·locar-les en el lloc degut” . Fa un fris aprofundit dels seus familiars rellevants, de Montuïri, Palma, del col·legi de la Salle, el Seminari nou, l’Institut Ramon Llull, <span> </span>que van travessant tot el llibre tenint, però, <span> </span>sempre Montuïri com a referència, la vida quotidiana, el franquisme, l’església, el cinema, l’escola...<span> </span>“Del Montuïri d’aleshores en tenc la recordança dels carrers polsosos, a l’estiu, dels macs, del toc de vespres, de les buines bistials, de l’arri resignat del carreter, amb qualque vatualmon, de les mosques sempiternes, i d’un sol que cremava el posterols a les pobres llebres, d’uns calçonets curts amb retranques, de qualque set a la camisa, d’algun sanxoborro als genolls, i d’unes avarques i, a l’hivern, un fred d’espant, una humitat catacumbària, sedes a l’orellam, bassiots pel carrer, bregues de bandolina, pedrada va, pedrada ve, i, a l’escola, betcollades...” </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">La mare: “Gran contadora d’històries, apassionada en els moments dramàtics, tenia fàcil el plor. Crec que això d’haver nascut a l’Argentina la predisposava a les emocions fortes i hiperbòliques”. Del pare en ressalta la seva senzillesa, la seva bonhomia, la seva discreció, la seva generositat. Els germans, <span> </span>cas Porrerenc, la casa on vivia i viu encara, amb la fàbrica annexa: la calç, els colorants, la màquina de les rajoles, la de fer bloquets... “Sempre he pensat que la casa pairal és el cordó umbilical que ens lliga a la mare terra. I, de fet, la nostra casa pairal, Cas Porrerenc, és un clos, un tros del món físic, on no hi ha cap paret, cap habitació ni cap recambró que no tengui una deu d’anècdotes, de fragments de vida, que perviuen com una petjada de ferro roent en la nostra memòria”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">De quan era al·lot pucer. Va néixer el 15 de novembre de 1945 (Dijous Bo) a les 11 de la nit. (Escorpí ). La <span> </span>comare de can Quelet ajudà a sa mare... la família esperava una nina! El primer record: palpant <span> </span>la pell i la carn flonja del braç de la padrina. I la seva primera expressió, la seva primera paraula: un dia, després de mamar, va dir <em>Picanocomena</em><span> </span>(contat pel germà gran) <span> </span>i les seves dificultats amb la parla, lingüista precoç: “saps que hi xera de marament en Tià des Coi”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">El paper de ca les monges, de fer oli als bancs<span> </span>(fer oli... vaja qui ho entén avui en dia que no fan oli més que a les tafones), ensenyar a llegir, posar “endiccions” amb aquella capseta de metall on hi feien bullir les agulles amb esperit, unes “agulles disforges” diu Miralles. <span> </span>A l’escola, damunt Can Xorri ressonen sinistres els càntics feixistes: “En pie camaradas, siempre adelante, cantemos el himno de la juventud, el himno que canta la España gigante...”. Encara trob que sortírem, més o manco, condrets.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%"><span> </span>“Moltes vegades m’he demanat com així vaig canviar els bous i vaig decidir fer-me capellà”.<span> </span>Després, va decidir deixar el seminari, entre les diverses raons: “un futur sense poder compartir la vida amb companyia femenina”. És una de les raons, i no he dit que fos la més important. <span> </span><span> </span>Sabia que volia estudiar lletres, però encara no li havia picat la ‘beia catalanista’<strong>. </strong>A l’Institut rememora els professors. M’ha reviscolat alguns dels meu propis fantasmes. El curs següent va arribar al pati de lletres de la Universitat Central de Barcelona, <span> </span>servidor, com en Joan, hi aprenguérem tot el que li faltava a una ciutat i a una societat provinciana, ens enlluernà la Barcelona dels anys seixanta i ens canvià la vida. <em>Macs, pols i campanes </em>amb amenitat, amb estil, ens enganxa, sobretot als qui, com un servidor, les coses que conta li són molt properes. Té fust de bon contador d’històries. En aquest llibre hi conta la seva.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Climent Picornell</span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137574
Wed, 01 Jun 2022 16:35:35 +0200Jack Kerouac, encara<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/kerouac_lucien.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 16pt; letter-spacing: 1.2pt">Jack Kerouac, encara.</span></em><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">E</span><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">nguany es compleixen alguns centenaris de naixement, entre ells els de Jack Kerouac i Gabriel Ferrater. Dos llibres seus me marcaren: <em>En el camí</em>, de l’americà i <em>Les dones i els dies</em>, del català. Dos textos llegits fa poc em refresquen la memòria: <em>100 años en la carretera</em> i <em>Vèncer la por (Vida de Gabriel Ferrater)</em>. Aquesta setmana ha fet cinquanta anys que Ferrater es suïcidà posant-se una bossa de plàstic al cap, d’ell n’escriuré més envant, avui toca Kerouac, malgrat se m’hagin avançat de per tot. ( I pens, també, amb Joan Fuster).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Jack Kerouac (Massachusetts, 1922 – Florida, 1969), l'autor de <em>On the road </em>(1957), <em>A la carretera o En el camí,</em> hauria complit un segle de vida el dotze de març passat si és que la seva fama com a “rei dels beatniks” no hagués exacerbat el seu alcoholisme. L'home que va signar <em>On the road</em>, no estava content d'aquella ona salvatge de popularitat. Però tampoc sabia frenar els seus impulsos. Als 47 anys moriria víctima d'una hemorràgia interna, massacrat pels seus excessos amb l'alcohol. Fins que va complir els sis anys, a la seva casa es parlava francès —<em>En el camí</em> va començar a ser escrita en aquest idioma—, després va aprendre anglès.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Quan es va llançar a la carretera, quan va conèixer a Neal Cassady, Allen Ginsberg o William S. Burroughs, quan es va dedicar a recórrer Mèxic i els Estats Units, Kerouac ja havia entès que, en l'escriptura, les paraules mai havien de pesar tant com per a esclafar les emocions. <em>On the road</em> va ser mecanografiada en només tres setmanes.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Kerouac s'inspirava en els saxofonistes del jazz quan s’asseia davant de la màquina d’escriure. Si alguna vegada gosava a apartar-se del ritual, era quan preparava <em>haikus</em>. Tenia 28 anys quan va escriure aquesta novel·la. El narrador és Sal Paradise i el protagonista Dean Moriarty, pseudònim de Neal Cassady, un dels seus amics. La quantitat de llibres que va vendre és incalculable. A dia d’avui es reediten a tot el món cent-mil exemplars cada any. Hi ha carretera, cervesa, marihuana, whisky, cocaïna, heroïna, vertigen i la necessitat d'estar “tombats d'esquena mirant al sostre i preguntant-nos què s'havia proposat Déu en fer un món tan trist”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">“Som catòlic i no puc cometre suïcidi, no li faria això a la meva família, però m’he plantejat beure fins a morir”, i <span> </span>un any després, Kerouac va començar a vomitar sang mentre transmetien un programa de cuina per televisió, allunyat d'aquella revolució que els seus llibres havien ajudat a eclosionar.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""><span> </span>Aquella escriptura febril i inconscient que Truman Capote va desqualificar, “això de Kerouac no és escriure, sinó mecanografiar”, va marcar <span> </span>diverses generacions d'artistes: Bob Dylan, Leonard Cohen, Neil Young, el Nou Periodisme o l'Actor's Studio, Tom Waits, Van Morrison, Patti Smith, David Bowie...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""><span> </span>“Jack Kerouac es fa famós de la nit al dia”, escriu Jean-François Duval en el llibre <em>Kerouac i la generació beat</em>. “A l'instant assistim a la consagració d'un home que, com es fa evident, tothom pren per un altre. Es confon al narrador amb l'escriptor”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">El “pare dels hippies” (?) va acabar els seus dies reclòs en una ciutat de Florida, un home envellit als 47 anys que odiava el Rock’n roll, que estava a favor de la guerra de Vietnam, que defugia aquells joves peluts que li duien flors i que acudien constantment a la seva porta.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Pero dins la seva escriptura hi ha una sensibilitat especial, una mescla de vulnerabilitat, gosadia i tristesa. Si bé la seva obra va ser incompresa i rebutjada, avui seria una gran errada deixar-l’ho fora dels escriptors més influents del segle passat.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Climent Picornell</span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137476
Mon, 09 May 2022 10:23:14 +0200Jardins d'Altri amb pessimisme<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Image-53CFC66225D711DA%20figa%20de%20moro.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #373737">Jardins d’Altri amb pessimisme</span><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""><br /> <br /> <span style="color: #373737">Els Jardins d'altri és confegeixen espigolant d'ací i d'allà, trobats a un lloc o un altre, fixats en un torcaboques d'un bar o en les notes d'un telèfon mòbil. No em critiquin massa per apropiar-me del que<span> </span>no és meu, els puc llegir el que deia Steve Jobs: “Quan et critiquen recorda aquesta frase: mai seràs criticat per algú que està fent més que tu, només seràs criticat per algú que està fent menys, o res”.</span><br /> <span style="color: #373737">El cas és que, on menys és pensa, salta una màxima o un aforisme, ja sigui en boca d'un savi o<span> </span>d'un bocamolla. Vegeu dos exemples: Tenia raó Cary Grant quan a la pel·lícula “Sospita” diu: “El secret de l’èxit és començar de molt amunt, no de molt a baix”. Idò. O Nicolas Gómez, un pensador molt, però molt reaccionari: “El suïcidi més acostumat en el nostre temps és pegar-se un tir a l’ànima”. La poesia de la dreta.(Vaja oxímoron!).</span></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif""><br /> <span style="color: #373737">Nogensmenys les paraules assenyades solen sorgir d'on pertoca:“La població en general no sap el que està succeint, i ni tan sols sap que no ho sap. Centenars de milers de milions de dòlars es gasten cada any per a controlar la ment pública" (Noam Chomsky). "Amb el temps, una premsa mercenària, demagògica, corrupta i cínica crea un públic vil com ella mateixa", Joseph Pulitzer. "El poder és la capacitat que té una persona o un determinat grup d'imposar la seva veritat com a veritat per a tots", <span> </span>Michel Foucault. Ja ho deia, també,<span> </span>ben a les clares Marx: “L'opinió dominant és l'opinió de la classe dominant”. O millor encara: “La llibertat de premsa és la llibertat de l'amo de la impremta” , això és de Lenin (que diria avui amb Internet,<span> </span>el mateix?).</span><br /> <br /> <span style="color: #373737">Cal, idò, anar al punt amb la lectura de la premsa, tant la de paper com la que feim, cada dia més, en línia, i cada vegada amb més <em>fakes</em> o notícies falses. Per això és ben cert que "El que més odia el ramat, és a aquell que pensa diferent. No és tant per l'opinió en si, com per la gosadia de voler pensar per si mateix. Cosa que ells no saben fer" , Arthur Schopenhauer. (La mare de Schopenhauer al seu fill: “Ets incapaç de dominar la mania de tenir raó. Has tornat insuportable!”). “Saber molt no és el mateix que ser intel·ligent. La intel·ligència no és només informació, sinó també judici per a manejar-la”, Carl Sagan. "Aprendre a dubtar és aprendre a pensar”,<span> </span>Octavio Paz. "Sigues un lliure pensador i no acceptis tot el que sentis com a veritat”,<span> </span>Aristòtil. ( Olé,<span> </span>els clàssics!)</span><br /> <br /> <span style="color: #373737">Hi ha dites que ja sigui pel seu conrador o per l'encertat del seu efecte esdevenen d'èxit, qui no ha llegit aquesta? “El major problema del món és que els bojos i els fanàtics estan segurs de si mateixos i els savis plens de dubtes" (Bertrand Russell). “Qui no vol pensar és un fanàtic; qui no pot pensar és un idiota; qui no gosa pensar és un covard”,<span> </span>Francis Bacon. Els antics ja ho sabien: “I això és l'esclavitud: no poder dir el que penses”, Eurípides.</span><br /> <br /> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #373737">Tot i que cal relativitzar l'activitat de meditar. Com diu Pablo d'Ors: “Meditar, ajuda a no prendre’s a si mateix tan seriosament”. Cal, idò, meditar de tan en quan en la solitud de ca nostra, sabent que: “La nostra casa és on els nostres intents d’escapar s’acaben” (Naguib Mahfuz). Sense oblidar que “A l’optimisme de la voluntat s’hi ha d’oposar sempre el pessimisme de la intel·ligència” Antonio Gramsci. Ai las!</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #373737">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137475
Mon, 09 May 2022 10:21:37 +0200Postals de Palma amb taca de sang<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/21396-L1140427%20torro%20ciutat%202.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Postals de Palma amb taca de sang</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Me top amb en Llucià Farreres, sempre capficat amb els seus temes i abans de dir-me bon dia ja m’amolla: “No diguis que no recordes quan aflorà als mitjans de comunicació estatals que Mallorca era pràcticament comprada per ciutadans alemanys, que ja la consideraven un altre estat, un altre <em>land</em>, i que no empraven l’espanyol com a llengua de comunicació, el que alguns indígenes parlàssim un <em>patois</em> estrany, era poc rellevant. Tot això remogut amb l’impacte de la globalització, la <em>Mallorca real</em> i la <em>Nueva Mallorca</em> substitutes de les mallorques, menorques, eivisses i formenteres d’un temps passat”. </span><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">“Jo ja no reconec Ciutat, Climent, <span> </span>ja no m’hi reconec, massa gent rara, massa gent d’aquesta que diu: ‘esos mallorquines!’ Com qui dir: que bé estaríem a Palma sense aquest putes mallorquins! De fora vendran que de casa et trauran. Idò això està a punt de passar...” I m’ho diu, justament, prop de l’església de sant Nicolau, damunt la taca de sang del l’amic suïcidat que es llançà des del tercer pis, la taca ja no hi és però jo la veig i la sent. L’espai viscut, una altra vegada protagonista de la meva ciutat.</span><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%"></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Per això m’agrada anar a passejar per l’extraradi, tenc una penya amb la qual anam a dinar per les foranes de Palma, més enllà de l’Eixample, per tastar aquest nou espais o per fugir del centre. Avui tocava a S’Alfabeguera, a una rotonda de la macro urbanització aferrada a l’antiga barriada del Secar de la Real, amb l’antic monestir desdibuixat entre els xalets i la mola colossal de l’hospital de Son Espases. És en Joan Carles Alou qui parla: </span><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">“Te’n recordes d’aquell viatge que férem pel nord d’Àfrica? A la frontera de Líbia, venint de Tunísia, els guardians ens feren esperar perquè tots havien de resar, tant els d’un costat com el de l’altre. La religió al nord d’Àfrica condiciona la vida pública normal i quotidiana. També a Algèria, tot i ser un país militaritzat i socialista. Era l’època del Ramadà, idò a una ciutat d’un país socialista, durant el mes en què el profeta Mahoma diu que s’ha de dejunar en de dia, a una ciutat enorme com Alger, amb el segell dels francesos encara surant, no hi va haver cap restaurant que ens servís dinar: a dejunar s’ha dit! La revolta de la sèmola i la mascarada democràtica, un parells d’anys més tard, llançà el país a massacres continuades, prolegomen de la islamització radical”.</span><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%"></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Canvi de tema. “Abans de la crisi del 2008 els promotors urbanístics, compraren finques de grans botifarres, casals aristocràtics a Palma, el Mallorqueta dels antics <em>alfonsinos</em>…”, ho comenta en Jaume Mengual, <span> </span>“Recordem que, fos quin fos el cas, l’ecotaxa remogué els corrals del poder i del comandar i provocà que els hotelers sorgissin de la penombra social i es manifestassin com a col·lectiu dominant. Després del que havien fet per les illes Balears, deien ells, consideraven una afronta ser tractats com a cobradors d’imposts”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Retorn cap a la plaça de la Llotja, per la via de Cintura, saturada. Ha plogut aigua amb fang i</span><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%"> en un parabrises d’un cotxe, trob la solució: «¿Tiene usted problemas económicos? ¿Se encuentra triste? ¿Vacío? ¿Sin ánimo o enfermo? ¿Tienes problemas con la droga? ¿Alcohol? ¿Desechado por la familia o por la sociedad? Le invitamos a tener un encuentro personal con Cristo, el Señor, con Él es posible salir de cualquiera de sus trágicos problemas. <span>Campaña Evangélica contra la droga, la alcoholemia y la delincuencia</span>”. Guard el paperet dins l’agenda, vull estar ben informat.<span> </span>Me’n vaig a les escales de la Seu a escoltar en Mariano Miranda tocar la guitarra; toca amb pulcritud i finesa, tot esperant la caritat dels guiris. He donat miques de pa a les sargantanes que corren damunt la murada, fartes dels pic-nics dels turistes, rebutgen el pa eixut. Abans n’hi havia des del baluard de Sant Pere fins al del Príncep, probablement desembarcades des de temps immemorials dels vaixells que venien d’Eivissa. Mentre, escolt el <em>Sitio de Zaragoza</em>.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%"> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137474
Mon, 09 May 2022 10:19:08 +0200Avui es canta la missa del To Pascal a Sant Joan<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Pere%20Nisart.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 18pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Avui es canta la missa del ‘To Pascal’ a Sant Joan</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 18pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">La missa del To Pascal (o en To Pasqual) es canta anit, durant la vigília Pasqual,<span> </span>a Sant Joan. És un fòssil musical viu, com el <em>Cant de la Sibil·la</em>. Aquesta missa encara se canta a l’Església de Sant Joan i ha passat de generació en generació possiblement des del segle XV, una vertadera joia que s’aguanta encara, durant més de cinc-cents anys, i que cal conservar. Si la volen escoltar, avui vespre la cantarem a la petita vila del Pla de Mallorca.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 18pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">És tracta d’una derivació de <span> </span>l’hàbit de cantar “a veus” àmpliament estès per gran part de l’àrea de llengües llatines, que prové d’una antiguitat històrica fonda i que arriba amb força al segle XIX, malgrat els pocs vestigis escrits, ens diu <strong>Jaume Ayats</strong> a <em>Cantar a la fàbrica, cantar al cor</em>. Per als etnomusicòlegs, com <strong>Ignazio Macchiarella</strong>, existia i encara perviu per gran part del Mediterrani el que ells anomenen <strong><em>cant multipart</em></strong>. No és, per tant, música monofònica o una monòdia produïda per un sol intèrpret, ni per dues o més persones que canten a l'uníson. Una manera de dir “cantar a veus”, però popular, lluny de la polifonia escripturada. A Còrsega, Sardenya, Gènova, Croàcia, Albània... encara ho mantenen. Aquesta manera de cantar </span><span style="font-size: 18pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #0f1419">era, abans, estesa arreu de Catalunya, València i les illes Balears.<span> </span>Va ser traspassada als cants religiosos i d’aquests a la Missa, com la del To Pascal de Sant Joan. És la única mostra que es conserva, germana del <em>cants dels Salers</em> a Mallorca, del <em>Deixem lo dol </em>menorquí<em> </em>o de les <em>Caramelles</em> d’Eivissa i Formentera.</span><span style="font-size: 18pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif""></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 18pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Com ens explica molt bé <strong>Bàrbara Duran</strong> a la seva tesi doctoral, <span> </span>a Mallorca existeix una pràctica de polifonia popular, que el poble cantava a cor i que encara és cantada per un reducte minso -cada vegada més i més- d'assistents als oficis de Pasqua. És la Missa del To Pascal, cantada únicament a Sant Joan, al Pla de Mallorca. A diferència de Còrsega, sembla que aquesta manera de cantar a veus no estava assignada a un sexe en concret, però no podem aventurar fins a quin punt això era així en segles anteriors al XX. Les dones pot ser s’hi afegiren després de la Guerra Civil, igualment l’orgue. </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; background: white"><span style="font-size: 18pt; font-family: "Times New Roman", "serif""><a href="https://twitter.com/amadeucorbera/status/1119927233441935360/photo/1"><span style="text-decoration: none; color: windowtext">A la nostra àrea territorial les característiques d'aquests cants són: dues o tres veus paral·leles; quan és a tres, la principal és la d’en mig; el baix sol actuar de fabordó, és a dir, d'una veu de baix fix o mòbil que sustenta l'arquitectura harmònica; el ritme sol ser lliure i organitzat segons el model mètric del <em>giusto sil·làbic</em>. Segueixen el mateix patró que les balades i cançons narratives populars. A Sant Joan s'ha pogut documentar que aquesta Missa del To Pascal és de tradició oral molt antiga, els cantadors no tenen partitures, la canten de cor i per tradició. Hi ha una veu principal i una o dues més que es mouen fent terceres paral·leles per damunt o per davall. El fabordó sol ser fet per l'orgue i s'empra el llatí popular. El To Pascal és la terminologia que descriu aquest mode tritonal sobre el que es construeixen totes les parts de la missa, diuen<span> </span><strong>Amadeu Corbera, Mireia Ferriol i Joan Miquel Bennàssar</strong>.<span> </span><strong>Joan Company</strong> ha fet la transcripció definitiva de les diferents parts de la missa i amb la Coral de Sant Joan n’han enregistrat, i pujat al <em>YouTube</em>, una versió canònica. </span><span style="border: 1pt solid black; padding: 0cm; text-decoration: none; color: blue"></span></a></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 18pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif""><a href="https://twitter.com/amadeucorbera/status/1119927233441935360/photo/1"><span style="text-decoration: none; color: windowtext">L'anomenada Missa del To Pascal basada en el to irregular del mateix nom es canta en llatí alternant cor i poble. No tenim constància de que es canti a cap altra església de Mallorca, conta <strong>Joan Bauzà Barceló</strong> a <em>La Música a Sant Joan</em>. </span><span style="text-decoration: none; color: windowtext">La vaig aprendre de ma mare quan encara era un nin i, a l’església, reconeixia la veu dels cantadors i cantadores més abrinats, entre ells la meva cosina Maria ‘de s’Arraval’ o l’amo en Miquel ‘Mena’. </span><span style="text-decoration: none; color: windowtext">És una missa d’una melodia senzilla i humil. Ara només falta continuar cantant-la dins l’església el dia que toca amb el cor parroquial dirigit per <strong>Miquel Àngel Gayà</strong> que ha servat la tradició. Avui vespre i demà</span></a>.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; background: white"><span style="font-size: 18pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Climent Picornell</span><span style="font-size: 18pt; font-family: "Times New Roman", "serif""></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 18pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137473
Mon, 09 May 2022 10:16:23 +0200Magraner, 'tirita', russos i cocaïna<p class="MsoNormal"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/132_barcelo.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Magraner, ‘tirita’, russos i cocaïna.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">El magraner s’ha escuixat. El tallam i guard la fusta més gruixada pels companys lutiers. Hi sembrarem al seu lloc una morera borda. Fa via a créixer i fa bona ombra. Les arrels tal vegada aixequin l’enrajolat però hi ha un bon clot, se faran endins.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Les notícies de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia me du a pensar que les prediccions i els temors que tenia el sen Arnau Collasso, al cel sia, <span> </span>s’han acomplert. Tenia una porada als russos (“Es rus és molt puta”, solia dir) i com que ho sabien, li feien creure que ja eren per les costes de Xorrigo i l’endemà arribarien a la vila i anirien directament al Montepío on ell hi guardava els seus estalvis. Els dies que seguien el sen Arnau vigilava davant la caixa d’estalvis per veure si hi veia fressa. Anava a la fusteria de l’amo en Toni Gros i allà la resta de fusters li feien por amb els russos,<span> </span>contant-li <span> </span>animalades. “Me sents Arnau?” li deia un dia l’amo en Toni, “Ara els russos pengen ses arades dels avions i amb un dia han llaurat lo que tu llauraries en deu anys!” “Molt puta es rus!” repetia el sen Arnau.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Me trob amb en Gori Bollesta que ve de Palma i me diu que quan ha passat Xorrigo, ja<span> </span>ha sentit que tornava a ser a ca seva.</span><span> “</span><em><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Si de Xorrigo veus Cabrera, bon temps t’espera</span></em><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">”, li dic, <span> </span>i continuam per avall cap al cassino, pensant que la vida moderna ens allunya de les inclemències del temps, al menys com les sentien els nostres avantpassats. I l’acusació al “canvi climàtic”, provocat per la contaminació atmosfèrica, ens fa pensar que els fenòmens anormals són el seu resultat. Així, pluges intenses, nevades fora temps o calors sobtades ens volem fer creure que abans, això, no passava. Res més lluny de la veritat. Tanmateix és un dels temes recurrents de conversa més habituals. És per això que hom descobreix, i redescobreix, que la saviesa popular, radicada en l’experiència de la natura, fruit de l’acumulació de sabers generacionals es manifesta generosa en les dites, parèmies i consells, habilitats en els refranyers i “parenòstics” populars, que no són més que l’expressió condensada d’anys i panys de contacte amb la mare natura. Pot ser, però, com diu Anton Chejov <span> </span></span><span>“</span><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Quan la gent és feliç no se’n tem de si és estiu o si és hivern”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">“¿Que hi feies devers Ciutat tu?” deman a n’en Gori, que davalla devora jo. “ Idò l’amo en Toni Bossa volia tenir es certificat des Covid i l’acompanyava a Son Llàtzer. Saps que ha passat? Idò quan hem estat a lloc, no trobaven per dins s’ ordenador ses clarícies de sa seva darrera vacuna. Ell preocupat ha dit a s’al·loteta que manejava sa màquina: <span> </span>“Me sent, si no ho troben, fa un mes que me vacunaren, encara duc sa ‘tirita’, la hi puc mostrar…” “No és d’allò més net l’amo en Toni” dic, “Pensa tu! Les cascarrulles el s’han fet seu. El pobre va quedar sord de nas”.<span> </span>“Sord de nas?”<span> </span>li deman.<span> </span>“Sí, quan un queda sense sentir olors, diuen que ha quedat sord de nas, o al manco, així ho deia mumare”. “Encara té ovelles?” Li deman. “No, caaa! Ja no mena cotxo. Abans posava ses ovelles dins una furgoneta grossa i les duia de bocí en bocí, ses ovelles ja havien aprés que ses figues els hi agradaven, <span> </span>botaven, i cap a davall sa figuera s’ha dit!”</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Al cafè em passen el ‘parte’:<span> </span>un detingut amb vuit quilos de cocaïna –era un colombià que vivia a cal capellà Burritano- , un intent de suïcidi, una parella nova estranya, un mort asfixiat per una gelera de butà... en una paraula, un caramull de laments, contrapuntejats amb el del “no plou i és molt necessari,<span> </span>ja veuràs tu que amb sa puta guerra que han mogut els russos pujarà tot i haurem de comprar més gra, si no plou...” La panòplia m’és de cada dia més coneguda i pens que hauré de variar la dita llatina <em>Sapere aude</em> –‘atreveix-te a saber’- per:<span> </span>prefereix no saber. La realitat ens escarrufa,<span> </span>a causa de la gent que té mal pel cap ... i no són crosteres!</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Climent Picornell</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137412
Mon, 25 Apr 2022 18:15:40 +0200Jardins d'altri amb evangelis Climent Picornell<div><br /></div><div><p class="MsoNormal" style="text-align: justify; line-height: 150%"><span> </span><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/raixa%202.jpg" border="0" /></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Jardins d’altri amb evangelis</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Els jardins d’altri pelluquen per ací i per allà, una mica desbaratats, lluny dels maximalismes del que és diu o de qui ho diu, vegin: “A ells només els preocupa d’on ve la gent i l’important és on va” (<strong>John Dillinger</strong>, assaltant de bancs). Llegesc a <em>Guerra i Pau</em> que un mestre que introdueixen a la secta, francmaçó, comenta que encara que es cregui que el pensament és fruit de la raó, no és així, és, com passa a tothom, fruit de l’orgull, de la peresa i de la ignorància. Jo crec que és ben cert i hi afegiria: i de la casualitat i del desbarat. Vegin sinó el que conta <strong>Manuel Vicent</strong>. En una ocasió un actor Shakespearià, molt famós, va començà a recitar el conegut monòleg de <em>Hamlet</em>: ‘Ser o no ser?’ <span> </span>A continuació va fer un mutis i va desaparèixer durant cinc inacabables minuts. Torna a l’escenari per un lateral, es planta a primera línia i afegeix: ‘Aquesta és la qüestió!’<span> </span>Davant aquest cop d’efecte, el públic el premià amb un gran aplaudiment. El que succeïa en realitat era que havia anat a cagar, indisposat com estava. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">En aquest sentit,<span> </span>escatològic, lliga bé el que segueix. <span> </span>“M’agrada llegir històries d’obsessos sexuals, toxicòmans incurables, lesbianes tatuades, feministes nimfòmanes, misantrops orgullosos de ser-ho, col·laboracionistes immundes, jueus antisemites, sàdics impunes, prostitutes felices. No em fa vergonya proclamar-ho: la incorrecció política és senyal de qualitat literària perquè la llibertat és més eficaç que la moral, sobretot quan els principals enemics a batre són l’avorriment i la lletjor” (<strong>Frédéric Beigbeder</strong>) “Si la poesia és fer de la mirada un món, ser poeta és fer bellesa de la ferida” (<strong>Amanda Gorman</strong>).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">“¿Què passa si l’evangeli segons Sant Marc va ser escrit per una dona?” (Titular llegit a <em>Le Monde</em>). No passaria res. No és tracta de trobar l’autor com tampoc es tracta de trobar el rostre de la suposada model de la pintura l’ <em>Origen del món</em> de <strong>Courbet</strong>, on es veu només una esplendorosa fufa en primer terme. I ja que hi som, consult <em>Literatura erótica para eyaculadores precoces</em>, de <strong>Juan Faerman</strong>. Capítol primer: “Ella el va mirar”. Fi. Sí, sí… s’ha acabat el llibre!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">“Els portuguesos són tendres i poc intensos, al contrari dels espanyols –els nostres contraris absoluts- que són apassionats i freds” (<strong>Fernado Pessoa</strong>). I un servidor hi afegiria que, com en la dita de <strong>Giacomo Leopardi:</strong> “Les persones només són ridícules quan pretenen parèixer el que no són”. Massa valents pretenem ser quasi sempre, i “Covard, realment covard és aquell que s’espanta davant els seus records” (<strong>Elias Canetti</strong>). <strong>Salman Rushdie</strong>, que sí que fou valent, ens recorda però que “La majoria de coses que importen en la nostra vida succeeixen en la<span> </span>nostra absència”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Hi ha dues paraules,<span> </span>empoderament o governança, que quan les sent em pos la mà al meu revòlver, com feia no vull dir qui, quan sentia la paraula intel·lectual. Ben igual que quan diuen circular o sostenible, volt en rodó a la persona que les pronuncia. Ara me prepar per unes quantes més de les que començ a desconfiar:<span> </span><em>feelmovie</em>, apodíctic, <em>spin doctor</em>, <em>travelogue</em>, <em>riproposta</em>, derelicte... Quina síndrome deu ser aquesta? Lletraferidura?<span> </span>Malsofridura,<span> </span>possiblement.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 16pt"> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137323
Mon, 04 Apr 2022 13:03:23 +0200Porgar fum<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/DSCN0312%20petita.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Porgar fum</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">«<em>A partir d’aquell instant... el paisatge es transformà lentament, obstinadament, omplint-se de fites: s’hi excavaren cisternes, pous, aljubs i albellons; s’hi traçaren síquies, camins de carro, camades i dreceres; s’hi construïren una casa, casetes d’eines, païsses, portasses, solls, galliners i sestadors. I la terra, abans cacera senyorívola, esdevingué pagesa</em>»<em> </em>. Així de bé ho explica Guillem Frontera a <em>La mort i la pluja, </em>com de tossudament <span> </span>ordenaren el paisatge els nostres avantpassats. Ho pens mentre som al Puig del Càrritx, davall un dels pins vers que sembrà mon pare i el qui me llaura el bocí, un de can Ventura Fort, <span> </span>me diu: “És mollericó aquest tros des bocí, ben mollericó, hi llaures i per tot és ben sec i allà encara hi surten unes bones llenques de fang”. Al bocí de devora hi pastura una guarda de porcs negres i faixats. ”Sap allò que contava ton pare?” “No. Però solia contar moltes mentides”. Li dic. “Idò que un dia els porcs anaren a pasturar a cas veïnat i es veïnat li digué al porqueret, que era ton pare: ‘què hem de fer?’ I ell li digué: ‘jo només som es porqueret’. ‘Idò’, li diu el veïnat, ‘i a l’amo que li diuen?’.<span> </span>‘A l’amo, mumare me va ensenyar que no li diuen res!’. Que te pareix? Just com ara”.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Idò a aquest bocí que veus, li coment a n’en Guillem Ventura Fort, <span> </span>uns el volien vendre i s’altre –l’amo en Toni Bronjo- el volia comprar, a un li feia finca i els altres, de la meva família,<span> </span>havien de menester els doblers, en parlaren i feren tec. Després d’haver signat a cal notari el comprador, en Bronjo, que era <span> </span>estufat, els diu, pensant que els havia fotut: “Si n’haguéssiu demanat més també hagués dit que sí”. Els altres, mon pare i el seu germà, que ja n’havien parlat, pensaren... “i tu si n’haguessis oferit menys també t’ haguéssim dit que sí”. Filosofia pagesa, ben igual que la de Wall Street.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Pensava, quan pujava de cap a ca nostra que un servidor havia fet també la seva evolució com a geògraf i com ideòleg: de hippie irresponsable, a marxista heterodox, passant a humanista romàntic, i en l’actualitat... folklòric ploramiques. En aquesta darrera accepció havia provat de construir el meu propi espai viscut, la meva geografia personal i, d’això, n’havien sortit un parell de testimonis en forma de llibre. Quan, amb aquestes, m’aborda en Guillem Xiu: “I tu... tu que sols escriure de la Mallorca Profunda i totes aquestes collonades. No saps lo que va passar a sa caseta de devora can Xisquet Frare? Idò, en trobaren un de mort. El van trobar mort en terra, devora es seu llit, sa veïnada, alemanya com ell, en comptes de cridar a sa Guàrdia Civil o a urgències, va cridar es fosser perquè el coneixia i aquest constatà que era ben mort, i cridà, ara sí,<span> </span>sa Guàrdia Civil. Es mort anava vestit amb sabates de tacó alt i prim, perruca groga posada, vestit de làtex amb dos forats, un davant i s’altre darrera, ja te pots imaginar on, un aro de ferro als ous i una gàbia per al pardal, sí, sí, sa perdiu engabiada... tot un attrezzo sado-masso,<span> </span>a cinc minuts del centre de la vila... I això és sa Mallorca Profunda? Sa dels sequers d’albercocs, sa de ses rotllades de peladors d’ametles i ses ballades de ball de bot amb un poc d’anís i galletes dolces? Au a porgar fum! A ca una puta sa Mallorca Profunda!!”. “I no te fa mal aquest canvi?” Li deman. “Mal? Sap que és tenir dolor? Idó tenir moltes cebes i no tenir comprador!” Definitiu, el raonament d’en Xiu, vaig pensar.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Tanmateix tothom estima el seu redol. A les <em>Corrandes de l’exili</em>, un poema de Pere Quart, diu en un tros:<span> </span>“En ma terra del Vallès<span> </span>/<span> </span>tres turons fan una serra,<span> </span>/<span> </span>quatre pins un bosc espès,<span> </span>/<span> </span>cinc quarteres massa terra... ( i el fa acabar diguent) ... Com el Vallès no hi ha res!”.<span> </span>Tothom estima el territori que ha conegut, per molt que l’hi canvïin.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Climent Picornell</span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137290
Mon, 28 Mar 2022 10:46:51 +0200Jardins d'altri, entre la vida i la pantalla. Climent Picornell<p> </p><p> </p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/image001.gif" border="0" /></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 15pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: black">Jardins d’altri, entre la vida i la pantalla</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: black">Els <em>Jardins d’altri</em> són una arreplegadissa disforja d’aquí i<span> </span>d’allà, a casa d’altri. No sé en el futur com els redactaré però com preveu Tim Berners-Lee, l’inventor del World Wide Web (WWW): «Estarem rodejats en tot moment i en tot lloc de cristalls vomitant imatges i informació, és a dir de multitud de pantalles que competiran per obtenir la nostra atenció.» Pantalles de plasma, líquides, evidentment. El que és realment important és el que ens mostraran aquestes pantalles. Ja ho preveia Guy Debord al 1967: «Vivim en un món realment invertit, el que sembla vertader no és més que un moment del que és fals: Espectacle». Segons el mateix Debord<span> </span>a <em><span> </span>El Planeta malalt</em>, diu<span> </span>(no ho prengueu com una nova versió del “Piove? Porco Governo!”) <em>:</em> «Quan plogui, quan hi hagi falsos niguls sobre París, no oblideu mai que és per culpa del govern. La producció industrial alienada du aquesta casta de pluja. La revolució du el bon temps.» Vaja! Vaja!</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: black">Entre les disseccions del que és la nostra vida hi han operat multitud de caps pensants. Vegeu-ne dos o tres exemples: </span><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: #1a1a1a">“La vida no és més que una continua successió d’oportunitats per a sobreviure”<span> </span>Gabriel García Márquez. Nogensmenys àdhuc (que abans s’escrivia molt), Vladimir Nabokov va més enllà :<span> </span>“La vida és un gran sorpresa. No veig perquè la mort no en podria ser una altra encara més gran”. Tanmateix “La història és un malson del qual estam intentant despertar-nos”<span> </span>sentencia Jame Joyce.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 5pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: black">“Picasso es comunista, yo tampoco”, va dir Salvador Dalí en el teatre María Guerrero, l’any 1951. No és una disculpa, ni molt menys, però segons Marcel Proust: </span><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: #1a1a1a">“Tot el que és gran en el món prové dels neuròtics”. Ho devia saber bé el tal Proust, sempre a la recerca del seu temps perdut. Conten que André Gide rebutjà el manuscrit de <em>Pel cantó de Swann</em> de Proust i que el definí com “un relat d'un jovenet que té mal adormir-se”. Tampoc devia saber que<span> </span>“Jugar amb foc desenvolupa en nosaltres mateixos l’habilitat de no cremar-nos”<span> </span>(H.G. Wells), curiosa variant del que ens deien quan érem nins: “qui juga amb foc,<span> </span>pixa en el llit”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: Arial, "sans-serif"; color: #1a1a1a">La gent famosa suscita sempre curiositat i ha d’assumir que l’hi carreguin segons quins morts. Vegeu: “La genialitat de l’infant Mozart va despertar, fins i tot, sospites ¿I si es tractava d’un nan i no d’un nin?<span> </span>(A. Trillas. <em>Petits grans genis</em>). Igual passa amb les darreres paraules que diuen que va dir l’almirall Nelson abans de morir: “Besa’m Hardy!” (referides al seu vicealmirall Sir Thomas Hardy, que tenia al seu costat). A Patrick O’Brien li demanaren en una ocasió si creia que veritablement ho digué, o formava part de la llegenda de Nelson. O’Brien respongué que als personatges cèlebres és millor no posar-los en la seva boca declaracions solemnes que és preferible fer-los dir: “Passim la sal, per favor”. En aquest sentit:<span> </span>¿Deu ser veritat el que deia mossèn Jaume Balmes? “Siau fàbriques, no magatzems!” Referides als emprenedors catalans del seu temps. A vegades erram amb l’apreciació, Com bé va dir Bàrbara Rey, una de les moltes amants de l’Emèrit: “Vos creis que l’estrella és el domador. I tanmateix l’estrella és el lleó!” </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: #1a1a1a">J.V. Foix: ”Em crec etern, i sol, / en immortal contrada; / oblido cant i arada, / i allò que fou no em dol. / Tot és gra, tot mallol / en el present que em fada”.<span> </span></span><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: black">Jorge Guillén: “Si yo hubiera sido catalán, yo habría escrito en catalán, pero nací en Valladolid, sin bilingüismo”. </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: #1a1a1a">Paul Verlaine: "Votre âme est un paysage…"</span><span style="font-size: 14pt; font-family: Arial, "sans-serif"; color: black"></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: Arial, "sans-serif"; color: black">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137186
Tue, 01 Mar 2022 22:33:59 +0100Boires, Erasmus, oliveres...<p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/thumb-7.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Dalt del Turó</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Boires, Erasmus, oliveres...</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">La boira, intensa, fina i freda, ho ha humitejat tot. Els ramellers van xops i un busqueret de cap negre i un ropit beuen les gotes que regalimen. Dins el ribell l’aigua ha fet un cristall amb la gelada de la nit. Baix ben abrigat per la capavallada cap al forn. Sent les campanes que toquen de mort. “Qui és?” deman, “Són pare d’en Miquel de cas Sifoner, el trobaren mort al seu bocí i l’hi han hagut de fer l’autòpsia, mira tu quin mal de cap per sa família”.<span> </span>“Això no hagués passat amb don Toni”. Dic jo. “I això?” I els cont que el meu sogre mori davant la seva caseta de Can Mal. El trobà un deñs exsecalladors que tenia aquell dia. Era ben mort. Cridaren al metge que, quan arribà, <span> </span>digué: “Encara alena!” “Però... és ben mort!” digué l’amo en Toni Biu. “Qui és el metge?” Digué el metge. “Vostè” diu en Biu. “Idò si jo dic que encara alena, encara alena. L’agafau i els duis a ca seva i allà ja diré si és mort o no!”<span> </span>Era un bon metge Don Toni de can Fullana.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">M’assec al cafè amb en Toni Grapellut que me conta el seu dia a dia. “Avui ha vengut el veïnat, un home violent i baralladís i que ara ha tornat més manso amb això d’haver-se’n de cuidar de sa seva dona que té Alzheimer”. “Mira, Toni,” me diu “t’ho volia dir a tu i no a ton pare que ja té molts d’anys, però alimenta una guarda de deu o dotze moixos i vénen dins lo meu i s’esmolen ses ungles amb sos troncs d’aquelles oliveres joves que he sembrat. Hi hauries de posar remei”. “Jo vaig pensar i pensar i per no dar un disgust a mon pare vaig comprar unes defenses de plàstic que se posen als tronquets dels arbres joves per protegir-los i els hi vaig posar. I s’ha acabat el conflicte. Idò! I és que a vegades feim voltes a sa sínia com els ases vells i sa solució és ben senzilla”. Veig que molta gent, amb els anys, s’amanseix i fa bonda, en Toni Grapellut era parent de Don Gaspar, el capellà, que tenia molt mal geni, he sentit contar<span> </span>que un dia va tallar el batall de l’ase amb una fals ben esmolada perquè l’animal l’havia mossegat!<span> </span>Jo el record bé a don Gaspar perquè era l’encarregat de recollir la mel a les caseres de ca sa meva tia Rosa, sense llevar-se la sotana, es tirava per damunt una xarxa, per evitar les picades de les abelles, i amb aquell aparell per fer fum, pareixia una astronauta barato.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">“Avui he vist sa de can Barrera”. “Quí? Aquella que tenia un ca bufó que no feia un pam d’alçada?” <span> </span>“Sa mateixa, feia molt mala cara”. “ No saps perquè? Idò sa filla de na Francina Barrera que era molt guapa i tenia un cap bo, però bo de tot, era un deu com estudianta. A un Erasmus que feu a Alemanya, a Colònia, es va trobar un kurd i s’hi va enamorar, i fa dos anys que no saben res d’ella. Bé, saben que és viva, això sí. Mira tu quina desgràcia! Sinó hagués estudiat ara faria cebet o vendria planters amb els seus pares i ara vés a saber per on para, qui sap si amb un fusell a la mà per una muntanya gelada del Kurdistan”. “Sa sogra ho du molt malament, també, <span> </span>i li han hagut de donar pastilletes”. “A na Venància de can Cabiu? Vaja, <span> </span>si allò era carn de xoric!<span> </span>Més dura que es ferro! Cap sentiment ni un! Mira tu! No devia ser vera!”<strong></strong></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Avui convida en Joan Trena que va néixer el dia vint-i-cinc de gener i par tant té sa saliva beneïda com correspon a tot el qui ha nascut el dia de la conversió de Sant Pau, conta que un pic, devia tenir set o vuit anys son pare el va fer anar a ca Sa Viuda d’en Toni Maiol que l’havia picada un abeller a la pitrera. I ja me tens en Joan posant saliva a ses mames de sa Viuda... quina servitud!”<span> </span>En Toni de can Poloni aprofita que no ha de pagar i s’aixeca diguent: “Los invitados dan alegría y cuando se marchan, más todavía. Me´n vaig perquè he de començar un fogueró, si vol prendre, <span> </span>tenc un caramull de branques i herbatge. <span> </span>Ara tot és molt humit. Però duc una capsa d’aquestes pastilles de començar foc i l’hi posaré sencera, veuràs tu si prendrà o no!” En Toni s’ha deixat<span> </span>els cabells llargs i els du arreplegats amb una coa. Record que el padrí Climent, el ferrer de s’Arraval, <span> </span>sempre solia dir. “Desgraciat s’animal que du sa coa a n’es cap!” No li vaig voler cercar mai el sentit, però avui crec que li he trobat.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%"> </span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137153
Mon, 21 Feb 2022 11:16:40 +0100De caminants, passejadors i "flâneurs" Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/berlin.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><span style="line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif""><span style="font-size: x-large">De caminants, passejadors i <em>flâneurs</em></span><span style="font-size: 14pt"></span></span></p> <p style="margin: 0cm 0cm 15.65pt; vertical-align: baseline"> </p><p style="margin: 0cm 0cm 15.65pt; vertical-align: baseline"> </p><p style="margin: 0cm 0cm 15.65pt; vertical-align: baseline"><span style="font-size: 14pt">Manuel Rodríguez Rivero al seu <em>Sillón de orejas</em> de <em>Babelia</em> es feia ressò de la munió de llibre que han aparegut sobre el caminar i les seves benaventurances. Per a esportistes, excursionistes, melancòlics, grassos... Centrats en la seva estètica, en les seves propietats sanadores, en la felicitat que procura, en la seva capacitat de propiciar el <em>mindfulness</em>, n’hi ha escrits per clàssics i per contemporanis. Des d’ <em>Elogi del caminar</em> de David Le Breton, <em>Caminar</em> d’ Erlin Kagge o <em>L’art del caminar</em> del monjo budista Thich Nhat Hanh, recentment traspassat.<span> </span>Un altre <em>Elogi del caminar</em> del neurocientífic Shane O’Mara (caminar aireja el cervell, trempa els muscles i ens fa més feliços) o <em>Filósofos de paseo</em> de Ramón del Castillo que analitza la versió del caminar i el pensar en gent con Nietzche, Adorno, Witggenstein, Sartre... El setembre del 2021 es publicava la versió catalana de<em> Caminar, una filosofia</em>, on Frédéric Gros ens convida a una activitat que no necessita aprenentatge, ni regles, ni tècnica, ni tan sols diners, només requereix una cosa: dues cames. Tot el demés és superflu. Gros <span style="background: #f0f6fb">intenta entendre la caminada com una experiència espiritual i fa servir grans figures per a les quals caminar era una disposició del pensament o una inspiració: Rimbaud i el desig de fugir, Gandhi i la política de la resistència, sense oblidar Kant i les seves marxes quotidianes per Königsberg.</span></span></p> <p style="margin: 0cm 0cm 15.65pt; vertical-align: baseline"><span style="font-size: 14pt">Servidor més que un caminador som un <em>flâneur</em>. Silvia Colomé, a <em>La Vanguardia</em>, <span> </span>també ens recorda que recuperant l’essència de l’autèntic flâneur s’han publicat, <span> </span>la <em>Fisiologia del Flâneur</em> de Louis Huart, <em>El peatón de París</em> de Leon-Paul Fargue o <em>La passejada</em> de Robert Walser, i, en femení, <em>Flâneuse</em> de Lauren Elkin. <em>Flâneur</em> és una d'aqueixes paraules que es refereixen a un acte molt concret, passejar, badocar, però que evoquen coses molt més complexes: una manera de relacionar-se amb la realitat, la llibertat, la lleugeresa, la ciutat. <span>Al llarg dels anys, el <em>flâneur</em> va passar de figura literària a símbol cultural i a una manera de pensar el món. </span>L'ús del terme en francés indica l'origen parisenc d'una forma nova, diferent, d'experimentar la ciutat, moure's per ella amb l'atenció el més desperta possible a fi d'apreciar-la com una immensa acumulació de detalls, de matisos, de contrastos subtils, de petjades de diferents passats. Diu Luís Alemany que per a potenciar l'atenció és necessari que el <em>flâneur </em>estigui totalment desocupat: que passegi sense presses, sense rumb fix, sense destí o objectiu i que miri molt de prop el que li envolta. Baudelaire és el nom que apareix sempre que es parla de <em>flâneurs</em>, juntament a Walter Benjamin o<span> </span>Edgar Allan Poe. <em>Per al flâneur perfecte, per a l'espectador apassionat, és una alegria immensa instal·lar-se en el cor de la multitud, el flux i reflux del moviment, enmig del fugitiu i de l'infinit. (Charles Baudelaire).</em></span></p> <p style="margin: 0cm 0cm 15.65pt; vertical-align: baseline"><span style="font-size: 14pt">Els <em>flâneurs</em> som autèntics vagabunds moderns, semblants a un globus i al caprici de la pròpia curiositat mentre naveguem pel món. Caminem sense propòsit ni itinerari, passejant d'un lloc a un altre.<strong><span style="border: 1pt none windowtext; padding: 0cm"> </span></strong>Els <em>flâneurs</em> som observadors apassionats, amb mirada exigent, som capaços de veure coses que els altres no veuen. Recollim inspiració, imatges, pensaments, records i experiències. Persones com Henry David Thoreau, JK Rowling, Albert Einstein, Charles Darwin, Aristòtil, <span> </span>William Wordsworth, Thomas Jefferson, Virginia Woolf, Soren Kierkegaard, Sòcrates, Ludwig Van Beethoven, Lev Tolstoi, Leonard Cohen…eren flâneurs. <span> </span><em>Per a ells els rètols brillants i esmaltats dels negocis són almenys tan bons com una pintura a l'oli ho és per al burgès. Les parets són l'escriptori contra el qual pressiona els seus quaderns; els quioscs són les seves biblioteques i les terrasses dels cafès els balcons des dels quals mira la seva llar</em> <span>(Walter Benjamin).</span><em></em></span></p> <p style="margin: 0cm 0cm 15.65pt; line-height: 23.5pt; background: white; vertical-align: baseline"><span style="font-size: 14pt">Climent Picornell</span><span style="font-size: 14pt"></span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137135
Wed, 16 Feb 2022 17:50:16 +0100Jardins d'altri de gener Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Jardins d’altri de gener</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Els Jardins d’altri arrepleguen un poc d’ací, un poc d’allà, sense subjecte, ni predicat. «Quan pogué controlar el tic de les seves rialles, va fer el que tots els mallorquins fan sovint: deixar d’escoltar i posar-se a xerrar en mallorquí. Tot una faramalla de rots i renous propis de porcs; això és el que semblava, quan parlaven» (Aurèlia Canaan, entorn de 1956). Pareix un declaració d’antimallorquinisme, però és, senzillament, el parlar destravat d’una nord-americana fent negocis a la Mallorca dels anys 50. I què me’n direu de l’aspecte d’un dels nostres tòtems reverencials? L’autor de l’incommensurable <em>Die Balearen</em>, l’arxiduc Lluís Salvador: «Vam poder comprovar que, efectivament, sa altesa no feia gaire bona fila. Vam veure un gran ancià de feixuga corpulència, que caminava amb petites passes maldestres, com els malalts de gota; té els ulls petits i les galtes grasses i vermelles, i el barbó i els cabells grisos; porta una levita on apareixen esbossats, en diverses taques, els països dels dos hemisferis; el tall és terrible i els botons estan descordats, i la gorra amb visera de xarol, que porta a la mà, sembla plena de greix.» Així el pinta Louis Codet, pintor i escriptor, nascut a Perpinyà, en un viatge que féu a Mallorca l’any 1911.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">«Qui perd els orígens, perd identitat», cantava Raimon (perd identitat, no «la identitat», matisava ell). Tot està amarat per la crisi galopant dels estats-nació contemporanis i la globalització (<em>libertè-égalité-fraternité</em> substituïdes per la <em>rentabilité</em>), que provoca una pèrdua de senyes d’identitat col·lectives que aboquen a la pèrdua de referents estables. Nosaltres, com a gats escaldats, de l’aigua tèbia hem de témer. De tota manera, com deia Orham Pamuk, premi Nobel turc: «No hi ha una sola definició del fet de ser turc. De la mateixa manera que no hi ha una sola forma de ser espanyol... Per a mi, com a escriptor, l’ànima d’un turc és la llengua». Sempre la llengua. «La meva pàtria és la meva llengua», digueren Borges i Günter Grass, del l’espanyol i l’alemany. Joan Maragall i Nadal Batle, del català.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">«Després de molts anys en què el món m’ha permès variades experiències, el que sé més, a la llarga, al voltant de moral i de les obligacions dels homes, li ho dec al futbol.»(A. Camus) L’ obra d’Albert Camus està trufada del gust per aquest esport. Ja de nin, la seva padrina Cardona trobava que gastava massa les soles de les sabates. La imatge de la glòria és quan «em fan porter titular i tres dies abans havia tastat per primera vegada la boca d’una al·lota», i la de la felicitat: «No hi ha cap lloc on un home sigui més feliç que dins un estadi.» Afegeix Camus: «La noblesa de l’ofici d’escriptor rau en la resistència a l’opressió, i per tant en dir que sí a la soledat».<span> </span>Per tant a l’ofici d’escriptor se li ha de respondre amb les qualitats del bon lector, segons Nabokov:” imaginació, bona memòria, cert sentit artístic i un diccionari”.<strong></strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Ja ho intuïa Montaigne : “Deixem-nos d’humilitats. Cada un parla segons les seves forces”. I per quan fan falta forces el que conta Marius Carol, segons ell “Jordi Pujol quan era president de la Generalitat es prenia un <em>speed </em>que consistia en dues aspirines, un cafè i una Coca-Cola. El resultat del còctel era immediat”. Quasi com una vacuna, per cert:<span> </span>“Viure sense Montaigne és com no vacunar-se” (Guillem Frontera). Es tracta com sempre de no confondre les coses. Ja ho deia José Mª Garcia “Butanito” parlant d’un periodista: “Mengano... confunde la entrevista con una felación”. Més clar aigua.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Climent Picornell</span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137068
Mon, 31 Jan 2022 12:49:17 +0100Nínxols, brebatge i orgues<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/DSCN0312%20petita.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Dalt del turó</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Nínxols, brebatge i orgues</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Una mèl·lera femella se menja els darrers lledons que queden a l’arbre, ara deuen ser ben dolços. Fa fred i hi ha rosades matineres. El caramull de llenya va minvant i la foganya fa la seva feina a les llargues nits. Com s’allarga i s’acursa la durada dels dies i de les nits? Per Nadal, una passa de gall. Per sant Esteve, una passa de llebre. Per l’any nou, una passa de bou. Pels Reis, una passa de vells. Per sant julià, una passa de ca. Per sant Antoni, una passa de dimoni. Per sant Sebastià, una passa de milà. Per santa Agnès, una hora més. Per la Candelera, una hora entera. Per sant Blai, una passa de cavall. Per sant Maties són iguals les nits i els dies. Sant Joan és el dia més gran. Per sant Pere el dia se fa enrere. Per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc. Per sant Narcís de sis a sis. Per Tots Sants els dies són germans. Per Nadal una passa de gall... i així roden i roden les estacions.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Na Francinaina Cota me du una senalla de llimones. “Ara Climent encara reia. Anàrem, ja fa estona, <span> </span>a un restaurant una mica bo i amb les gambes mos tragueren un cassolí amb aigua i mitja llimona. Noltros hi sucàrem sa llimona i el mos beguérem ben sencer. A la taula de veïnat els feren el mateix, però no el se begueren, s’hi feren netes les mans. I noltros riu que te riu dels veïnats per la seva mala traça!<span> </span>Anys després vaig saber que les que anàvem errades érem nosaltres...però ja ho veus noltros mos ne rèiem dels qui ho havien fet bé. Que te pareix secretari...?”<span> </span>Passa madò Bet de son Alvaires. “Saps que hi va haver una gran brega quan se repartiren s’herència?” Diu na Francinaina,<span> </span>“No per ses tallades grosses, que hi estigueren d’acord, sinó pels tres ninxos. Na Bet volia els ninxos d’enmig,<span> </span>als de dalt, deia, hi feia massa sol i als de baix hi pujava s’ humitat d’enterra... “Però si tu no te’n temeràs” - li deien els dos germans-<span> </span>“seràs ben morta”. “Però fort i no et moguis va voler el d’en mig. Són una mica primitius, a jo que me cremin i que espargeixin les cendres davall sa llimonera... i si menges gambes ja ho saps.”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Pas per davant una casa i sent parlar alemany. Uns estrangers han comprat can Joan dels Orgues. En Joan era una persona entranyable, excèntrica, quasi folla, deien que de massa estudiar el cap li trabucà. Mirava de passar per llocs estrets, se posava un bitllet de mil aferrat al front, dinava dues vegades, feia concerts amb una harmònica –uns orgues- que ja quasi havia esquinçada. “Loco, loco, loco!!! Li cridaven els nins i ell, quan tu els espantaves deia –“deixau-los anar, deixau-los, fer”. S’aturava momentàniament de la seva follia per saludar, per interessar-se per la salut d’un parent i llavors continuar tocant els orgues o passar per llocs inverossímilment estrets. Na Joana Covala hi envià el seu fill acabat de llicenciar en medicina. “Vés a veure que fa en Joan, l’he vist fer coses molt rares”. Entrà i demanà: “que no està bo en Joan?”<span> </span>I en Joan pegava bots per damunt el sofà. “ Bo i sa” , respongueren les seves dues germanes. Tenia una memòria extraordinària per recordar, per exemple, tots els sants del calendari. Va morir d’una pulmonia, diuen que perquè es va colgar al llit un dia de pluja sense eixugar-se i anava xop. El meu fill Julià, que ho havia sentit contar, després del bany exigia que li eixuguéssim bé els cabells, no fos cosa li passàs el mateix que a n’en Joan del Orgues. Al cel sia!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">En arribar a ca nostra salut els meus veïnats musulmans que me retornen tímidament el bon dia. Això és tota la relació que tenim. Deu ser impossible viure els uns amb els altres i no els uns al costat dels altres?<span> </span>Com si fóssim de suro i no de carn i os?<span> </span>O com oli i aigua?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">«Gener amerat, mig any assegurat», «Gener eixut, tot l’any put», «Si no fa fred pes gener, quan n’ha de fer?», «Per Sant Antoni, fa un fred del dimoni», «Per Sant Sebastià, fa un fred que no se pot aguantar». Ben cert, no és veritat?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137035
Mon, 17 Jan 2022 10:58:01 +0100Repensar-nos. Climent Picornell<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mudoy%20ases.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Repensar-nos</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Fa una temporada que el partit “Proposta per les Illes” ( el PI ) va de rota batuda, entre bregues internes i diversitat de pensament de com s’ha d’enfocar el mallorquinisme polític de centre dreta. Caldria que es posassin d’acord, és un espai polític important que, si desapareix aquest partit, o s’esmicola massa, serà ocupat per la dreta nacionalista-espanyola o el centre-dreta regionalista. Poc per la socialdemocràcia i encara menys per l’esquerra.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">No ha quallat a les illes un partit d’aquestes característiques després de la desfeta d’Unió Mallorquina, arrossegada per la corrupció de la seva principal lideresa Mª Aª Munar. La refundació, el PI, amb líders escindits del PP, més regionalistes, i el que quedava del partit ha mostrat els seus cruis, fruits dels personalismes, però també de la diferent visió política, més nacionalistes uns, molt més<span> </span>regionalistes-espanyolistes els altres.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Des de la <em>realpolitik</em> cal dir que, amb mentalitat d’esquerra socialdemòcrata i esquerra-nacionalista, es veu amb paor el fet que aquest espai polític centrista, més o menys nacionalista, s’esmicoli en dos o tres partits, així, xapat, es perd <em>chance</em> electoral i la suma per construir una altra majoria progressista, un altres pacte de progrés, se’n va en orris.<span> </span>Per tant ens hauria d’interessar a tots els qui des de les files del progressisme no volem veure la dreta aliada amb l’extrema dreta governant aquest país nostre.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">És molt cert que el reflex de les votacions electorals, més a les generals que a les autonòmiques, però també a aquestes, és de cada pic més a les illes reflex de la situació general de l’estat. Quasi un calc. Amb petites excepcions, com és el cas d’el PI. La irrupció de l’extrema dreta de VOX i de la dreta extrema de Ciudadanos, n’és un bon exemple. Com ho és també la irrupció dels indignats de les places amb el sobrenom de Podemos, aglutinant comunistes i extrema esquerra.<span> </span>És aquest un espai també en disputa. Amb els esquerrans de MES, derivant entre el nacionalisme i el comunisme, el progressisme, el verdisme, el feminisme i el que sigui per no perdre vots per les bardisses. Tanmateix si es presenta Errejón o un partit estrictament verd, perdran el vots que es volen arreplegar, abandonant o maquillant el seu nacionalisme-independentisme.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">A més </span><span style="font-size: 14pt">—</span><span style="font-size: 14pt">o a part— de les administracions públiques: ¿Qui comandava a les illes i qui comanda ara? Dels poderosos senyors de possessió, alguns dels quals nobles de segona, a la «nova burgesia» que havien de conformar els hotelers. En unes illes que no tengueren revolució industrial —ni la Il·lustració hi féu llum, malgrat els «Amigos del País», hem de ser francs— ara hi havien ascendit uns nous aristòcrates del ciment, <span> </span>la urbanització i l’hoteleria, unes desenes de personatges, que no han mirat gaire d’autobeneir socialment el seu poder, que en tenen. Les elits de poder, del poder fàctic, i no tan fàctic. Però qui comanda ara a les administracions públiques són els representants de les classes mitjanes i obreres que han aparegut aquests darrers cinquanta anys.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"><span> </span>A Catalunya els fets recents han obligat a fer revisió del catalanisme polític i a València també, per molt distorsionada que es faci la del valencianisme, una altra realitat és contumaç. Com s’hauria de llegir avui un país com el nostre? On situar ecotaxes, territori, turisme i medi ambient, <span> </span>estrangers residents, immigrants, globalització, «Nuevas Mallorcas» i les noves burgesies emergents i descendents? Els mallorquins, <span> </span>els antics i els nous, com hem canviat? Els qui parlam la variant mallorquina del català, els qui viuen i treballen a Mallorca, els qui manifesten la voluntat de ser mallorquins a la seva manera? I la nació, el territori de referència? Un ciberpaís? I el mallorquinisme o el balearisme polítics? </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">El cas de la discussió interna del PI fa que de tant en tant es <span> </span>remoguin els fangs que ens obliguen a repensar-nos. <span> </span>I reafirmar-nos. O no.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/137017
Mon, 10 Jan 2022 11:16:38 +0100Confinament, ventositat, presó<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/tempesta_biel_perello.jpg" border="0" /></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Confinament, ventositat, presó</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">He d’enterrar un moix i una rata morts<span> </span>i el que queda d’un colom que els moixos han deixat fet un pelleringo... pens que tenir esment del corral du aquests funeralets. Baix del turó cap a la vila i trob en Xisco Morcadins. “On vas?” Li dic. “A ses gallines. No sabies que durant es confinament sa Guàrdia Civil m'aturà?”<span> </span>“Dónde va?”. “A dar de comer a mis gallinas”. “A ver, a ver...” “i me miraven dins es cotxo un poal que duia amb peladures, trossos de pa... això que ara se diu 'orgànic' per tirar a n'es poal des<span> </span>fems. Un dels guàrdies civils me demanà: “Pero ¿Que les da de comer? ¿Basura?”. “Aquell agent de s'autoritat no sabia de que s'alimentaven ses gallinetes i jo me vaig estimar més no respondre, tanmateix, no n'haguessin tret aguller”. “S’ha mort madò Joanaina Xarreca” me diu abans de partir. La record molt bé, sempre darrera els visillos, era una dona que tenia l’habilitat de fer ganxet, resar el rosari i mirar s’Hola, tot al mateix temps!</span></p> <p style="margin-bottom: 0.0001pt; background: white"><span style="font-size: 14pt">Vaig fins al cassino a prendre un cafetó i em trob amb en Xisco “Bruscató” i m’assec amb ell, ha sortit de la presó fa poc, una qüestió de doblers... Du un anorak amb un brodat del golf de Bendinat, calçons vaqueros, ulls entre grisos i cels, barba, cabells rossos curts. És a punt de què l’informin del tercer grau, només haurà d’anar a dormir a la presó uns dies, i està com un flam, perquè a mesura que passa el temps pitjor ho viu. Es veu que té xerrera, sobre els voluntaris de religions diverses que hi van a fer feina per millorar les condicions de vida dels presos, i fan nosa als funcionaris. La monotonia de la vida presidiària, el mal ‘rollo’ de pensament, tot i que físicament està bé. “La presó té les parets altes no perquè no fugin els de dins sinó perquè els de fora no vegin el que passa”- , ara és al departament d’ ingressos. Ell no es considera un delinqüent -un que estava pensant amb antel·lació un crim- sinó algú que va tenir un accident, que tres o quatre circumstàncies –la política, el crèdit, el mercat, aquella persona, l’estat financer... Se’n va i entra en Perico Serra que me diu fluixet: “Jo també m’he fet delinqüent”. “Tu! Au ves!” “M’he fet contrabandista de garroves ... les m’han arribat a pagar a un euro i mig el quilo...” <span> </span>En Perico va tenir una accident i després de molt de redolar per diferents metges va poder cobrar sa paga de retirat... i ara fa estraperlo amb garroves, que és ver que han anat aferrapilla.<span> </span>Vaja, vaja...pens.<span> </span>Sense voler fa un pet i s’excusa: “M'ha sortit una ventositat!” “Uep, que has tornat de fi! Això abans se deia he fet un pet!”. “No! Fa més educat” me contesta “és com a s'alga que ara li diuen Posidònia!”</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Dos externs se barallen en el tasser del bar i un, el més fort, pega a l’altre amb sa mà morta, i se veu que li fa mal, “T'arrabassaré tots es botons de sa camia!!” li diu al pobre al·lot que reb i que va ben abeurat... Pens que això al poble també devia passar abans, però ara veig que passa més sovint. “Els <span> </span>pos terra de diatomees i purina d’ortigues...” sent que me diu en Perico que ara presumeix de que al que sembra no ho esquitxa amb res químic.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Tenc per mi que ja és hora de partir, entre la brega i la xerrameca del meu contertulià, trob que ja en tenc prou. A més fa fred i es a punt de ploure i tenc una canal a ca nostra que no va massa bé. Pas per davant la coa que hi ha al forn i només sent xerrar en foraster. Quins canvis a la petita vila! Pens amb la cançó de Quimi Portet,<em> Homes i dones del cap dret: </em></span><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", "serif"">"...sota una col, canta el poeta: / Des d'una àrea de servei, / la meva terra és com un parrac grapejat; / un país vençut pel davant i pel darrera; / d' atrotinada dignitat."</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> Els horabaixes tan curts me deprimeixen.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/136935
Wed, 22 Dec 2021 11:37:19 +0100Jardins d'altri hivernals Climent Picornell<p style="margin-bottom: 0.0001pt; background: white"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /></p><p style="margin-bottom: 0.0001pt; background: white"> </p><p style="margin-bottom: 0.0001pt; background: white"><span style="font-size: 14pt; color: #222222">Jardins d’altri hivernals</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; background: white"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; background: white"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222">Els jardins d’altri tresquen dins el que diuen que diuen que han dit... un poc desordenats. Paul Claudel: “L'ordre és el plaer de la raó i el desordre la delícia de la imaginació”. Amb aquesta cita no tenc perquè penedir-me’n i a més com diu sempre James Bond: “Penedir-se no és professional!” De totes les maneres sempre pens en la fatuïtat de les cites. Som tot el contrari del que deia Truman Capote, <span> </span>que </span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222">es feu aquest autoretrat: "Faig, més o manco, l'alçada d'una escopeta i som igual d'estrepitós. Som alcohòlic. Som drogoaddicte. Som homosexual. Som un geni". <span> </span>Bé... deixarem estar aquest viarany.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222">"Al principi de la revolta s'ha d’assassinar: abatre un europeu és matar dos ocells d'un tret, suprimir a la vegada un opressor d'un oprimit: queden un home mort i un home lliure; el supervivent sent per primera vegada davall els seus peus el sòl de la nació". Diu això Jean-Paul Sartre al seu prefaci a <em>Els condemnats de la terra</em> de Frantz Fanon. Llegit ara, el text és de 1961, fa seixanta anys, és ferest. Diuen que el ministre de l'interior el va voler empresonar i el president de la República, que era el General De Gaulle quan ho va saber, li va dir: "No s'empresona a Voltaire". En el mateix camí de la reflexió sobre el que deia Sartre, diu el cantautor <span style="background: white">Sisa: “Crec que la rancúnia i l'odi són els dos grans motors de la vida, molt més que l'amor. Jo procur fugir d'aquest esquema, perquè odiar cansa molt, és pesadíssim”.</span></span></p> <p style="margin-bottom: 0.0001pt; background: white"><span style="font-size: 14pt; background: white; color: #222222">Fugir de l’odi i anar cap a l’amor, però... </span><span style="font-size: 14pt; color: #212121">llegesc a una entrevista a Michel Houellebecq a <em>The Paris Review:</em> "Ja no existeix l'amor?” li demanen, “Aquesta és la qüestió” respon,<span> </span>“la idea materialista de que estam tot sols, vivim tot sols i morim tot sols. Això no és molt compatible amb l'amor". Diuen que de l’amor a l’odi hi va un no res, molt poca diferència. Com la d’aquell estudiant que li demanaren quina era la </span><span style="font-size: 14pt; color: #222222">diferència entre enologia i etnologia? I respongué: una “t”. Poca cosa. No sé si refiar-se de Houellebecq és molt sa. Deia B. Brecht: “Perquè no em fio d'ell, som amics”. O, <span> </span>P. Valéry: “La bêtise n'est pas mon fort” (L’estupidesa no és el meu fort).</span></p> <p style="margin-bottom: 0.0001pt; background: white"><span style="font-size: 14pt; color: #222222">Conten que circulava per l’entorn de Joe Biden, el president dels Estat Units, aquest acudit: “Quin és el país on no hi ha cops d'estat? Resposta: Els Estats Units. Per què? Perquè és l'únic país on no hi ha ambaixades dels Estats Units”. Un país tan ric. Scott Fitzgerald: “Els que són molt rics no són com tu o com jo. Són molt avorrits”. Amb el president Trump això dels cops d’estat al seu país s’hauria de matisar. És ver que s’ha de tenir la ment oberta però s’ha de vigilar que no et caigui el cervell en terra.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; background: white"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222">Per desembafar, un poc del poeta de Sarrià,<span> </span></span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222">J.V. Foix: " I en cloure els ulls per contemplar el paisatge <span> </span>/ de la mort carnal, / abandon en els glaços el bagatge <span> </span>/ del país natal".</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; background: white"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; background: white"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; background: white"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal; background: white"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"; color: #222222"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/136911
Fri, 17 Dec 2021 12:07:26 +0100Burgesia turística? Climent Picornell<p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/foto%20aeria%20cap%20formentor.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Burgesia turística?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Demanar-se si el turisme ha format una burgesia turística com a classe dirigent o dominant, o no, me sembla ja un poc recurrent. Però veure a la llista Forbes que els més rics de les Illes són els hotelers, tret dels dos Vergues, o la lectura que he de fer del llibre <em>Mi Vida</em> de Gabriel Escarrer Julià m’ha reverdit la cosa. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Hi ha la creença popular de que els nostres hotelers són uns ploramiques que dipositen els seus guanys en inversions exteriors després d’haver-se’n aprofitat de tot el que els donen les illes Balears. I ells ho saben. I els sap greu. Perquè, diuen, gràcies al seu coratge i al seu primer maridatge amb els tour-operators posaren en marxa una indústria, la turística, com mai havia tengut les illes. I de retruc crearen llocs de feina i aconseguiren que unes illes pobres passassin a ser riques i, que no només inverteixen a fora, sinó que renoven les seves estructures illenques, les que encara no s’han venut als fons internacionals d’inversió. I a més ara, que amb el turisme residencial, <span> </span>moltíssims d’illencs també en treuen un bon suc.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">És ben cert que els elements socials que han participat en els booms turístics a les illes són diversos: administració, empresaris, treballadors... Es però el camp del comportament empresarial qui en molts moments ha demanat el protagonisme, i,<span> </span>en altres, ha amagat la cara. Un altre dels<span> </span>aspectes interessants d'aquesta problemàtica és el d'esbrinar si, conjuntament a la transformació de la societat illenca, s'anava congriant el naixement d'una burgesia "nova", una burgesia que tendria el paper que tengueren les burgesies del segle XIX i principis del XX. Aquesta mena d’ elite havia de sorgir de l’empresariat turístic. Aquesta anomenada "Burgesia turística", s'hauria<span> </span>hagut de formar<span> </span>amb molt poc temps i, per tant, no es sap molt bé si ha assimilat el seu paper de classe enriquida-dirigent i té consciència del seu paper social.<span> </span>Ha esborrat, però, botifarres, terratinents i comerciants tradicionals com a classe dirigent, tret d’alguns epígons no del tot menyspreables. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Els empresaris però no volen suportar tot el pes del<span> </span>model turístic, adduint que no ho saberen fer d’altra manera o, principalment, la poca implicació de l’administració en no ordenar el creixement ja que aquesta ho va fer molt tardanament. Segons Josep Melià, les pautes d’acció i de valors poc assimilats s’han concretat en una classe que tendria més a veure amb els paradigmes dels nou rics, sense història i sense arrels, que funcionaven com un sindicat de pidolaires que no dubtava en “cremar” el territori i en col·locar a fora els excedents. Tal vegada és molt reduccionista, ho sé. Hi ha qui es manté a l’expectativa de com ho fan les anomenades segones o terceres generacions, molt condicionades, encara, per les primeres, dubtant entre ser la classe dominant o la classe dirigent, entre el poder fàctic tradicional i l’evolució d’una moderna societat de serveis.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">El pas èpic de l’expansió hotelera mallorquina per mig món ja té la seva hagiografia: <em>Los visionarios del Caribe</em>. Els Barceló, Escarrer, Hidalgo, Riu,<span> </span>Fluxà, Matutes, Piñero i darrere ells molts d’altres. Alguns per la Cuba castrista. Aquests fets donen bé la talla del pas dels hotelers dels anys seixanta, sotmesos als <span>tour-</span>operadors, a una nova classe empresarial, emprenedora i globalitzada. </span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Els empresaris turístics s’expandiren per mig món exportant el seu savoir-faire. Aquesta “burgesia” ¿S’han dedicat a exportar el model i a convertir-se en cadena internacional més que en preocupar-se d’influir en la societat balear, tret d’uns possibles torcebraços amb un govern de progrés d’abans,<span> </span>no amb el d’ara?<span> </span>Crec que no els fa falta ser classe dirigents, sí però que creuen que se’ls deu un millor reconeixement social.</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> I més ara que fan responsabilitat social corporativa, o paguen càtedres a la UIB, o ajuden al Tercer Món, o pregonen l’economia circular, o redueixen la petjada de CO2... Per què els fa falta ser si els va tan bé?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/136854
Thu, 02 Dec 2021 17:16:14 +0100Grills, solls i cocarrois<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/CD4850%20goldbeg%20bo.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Grills, solls i cocarrois</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Un parell de grills resistents, quatre lladrucs de cans llunyans, una tropa de galls que canten i se contesten, dos o tres sebel·lins que pareix que se queixen i el contrapunt dels trons dels caçadors són els sons que m'acompanyen en clarejar el dia mirant la boira per damunt el pla de ses Veles. Des de la finestra veig la casa de Can Bescoi. Havia sentit contar que abans quan hi havia un contenciós, una brega, un dels dos bàndols feia una 'enramada de merda' que consistia en embrutar el portal de l'altre casa amb excrements. A l'amo en Joan Bescoi n’hi feren una per qüestions de caça furtiva. Ho feu net i vetlà, dia rere dia, fins que afinà el que li duia tan olorós regal una altra vegada. A l'esquitxador merder el va fer de trobar en Bescoi i li va dir: “Ahir a les quatre de sa nit te tenia encanonat” No hi va tornar haver enramades de merda: Pus! Se va haver acabat! Ho trob molt mediterrani això: sicilià.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Passa en Jaume Forcadell que se feu mal a un peu i li feren un estol de proves i el donaren per inútil... “Encara te fa mal?” li deman,”Sí, però si amoll un parell de vatues, vatua el món!, vatuadell!!, vatuacristo!!!, no lleven es mal, però ho pareix!” “Per un còlic miserere no sé si serviria aquest remei!” li replic.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Al cassino n'Andreu de Palauva feia el que ell en deia Sociologia de les solls de porcs, segons les solls, la rellevància social, però no pensava, crec, en els que havien de fer netes ses basses, amb una forca, perquè lo que agafassin no fes suc, cap a dins el carro o el tractor... era una feina feixuga i bruta, poca gent la volia fer, ell, però continuava amb la seva Teoria de la Soll, com a mesura de l'economia pagesa d'un temps. Entra en Joan Coscorrí, a n'en Joan li digueren per escrit que li posarien un pal d’electricitat dins un bocí seu. A ell no li va parèixer bé i els ho anà a dir. Estira i amolla, estira i amolla... arribaren a un acord: no el posarien al mig del bocí. Però arribat el dia es troba el 'poste' ben enmig. Ja no va anar a discutir. Agafa la motoserra i ras! ras! El talla de ben avall. Els operaris, quan ho trobaren, prepotents, li tornaren a clavar. I en Joan ras! ras! El va tornar a serrar. Quan hi tornaren li posaren ben a la vorera. Idò! Que te pareix secretari? </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Pas per davant sa posada de Can Borga. Ara és de l'amo en Toni, casat amb madò Maria Sossega. És ver que sa seva dona és un poc bleda. I sembla que fou per això que l'amo en Toni de can Borga tornà a la casa de putes. En sortir se topà amb un company: “Com ha anat?” “Bé, li diu. N'he llogat una que la me xupava com un vadellet xupa sa mamella de sa mare” I amb això, senten una veu que diu: “Mon pare? Que feis per aquí?” I ell contesta: “Fill meu... i ara no trobes que per cinquanta euros no fa falta molestar ta mare?” El fill no sabé respondre i se n'anaren plegats cap a ca seva.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">M'atur al forn a comprar cocarrois, són excel·lents. La fornera vella que seu a una cadireta just sullà, me diu: “Climent a tu que t'interessen coses des poble, no saps que li va passar a n'en Toni Basso? Idò sa sogra li feia cocarrois i ell sempre, però sempre, li deia: “Heu de posar més panses a n'es cocarrois!” I ho repetia sempre que en menjava, fins que un dia, emprenyada la pobra dona n'hi feu un tot ple de panses, ni verdura ni un cap de porc, només panses. No s'ha sabut mai que va dir en Toni. Que te pareix?”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Me’n torn per amunt i me trob una allau de gent que no conec, nouvinguts a la petita vila, que no em saluden. Entr dins la casa i vaig fins a la cuina. Sent els cops que peguen les mosques, escarabats voladors i borinos diversos quan topen amb el vidre del finestral del corral; no patesc, tots tornen a partir, un poc estormiats, supòs.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", "serif"">Climent Picornell</span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/136823
Wed, 24 Nov 2021 19:37:00 +0100GUILLEM FRONTERA, paisatge i societat . Climent Picornell<p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mallorca%20juan%20de%20aguirre.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Guillem Frontera, paisatge i societat</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">No fa falta dir, o sí, <span> </span>que Guillem Frontera és un dels gegants de la nostra Literatura, un homenot de les lletres i de la intervenció social. Les seves opinions són respectades i les seves obres llegides per una munió de gent. Ara s’estan<span> </span>duent a terme unes sessions d’estudi i de reconeixement a la generació d’escriptors dels anys 70, <em>La narrativa dels 70. Gir de guió en la literatura a Mallorca</em>. <span> </span>I dins aquest cicle, avui divendres i demà dissabte, <span> </span>unes jornades monogràfiques dedicades a Guillem Frontera que ha fet setanta cinc anys i és a la plenitud de la seva creativitat.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Ja no hi ha cap dubte que la literatura és també una eina que usen altres ciències per a interpretar els seus quefers, també la geografia. La lectura de <em>Els Carnissers</em> (1968), la seva primera novel·la, tengué per a un servidor un impacte que em desvetllà com de clares són les mirades dels escriptors sobre la societat. No només això,<span> </span>el fet que Frontera sigui natural d’un poble del Pla de Mallorca, Ariany, com servidor ho és de Sant Joan, també del Pla, m’ha donat la mesura de la descripció del territori, i amb ell, <span> </span>el paisatge, sobretot d’aquest redol de Mallorca. </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">M’ha interessat sempre com ha treballat el paisatges a les seves novel·les. Diu Frontera<em>: “</em><span style="background: white">Les persones tenim la capacitat de convertir el paisatge en experiència i en història, per un procés d'identificació amb les empremtes que hi ha deixat l'home o amb les raons per les quals no s'hi ha establert o l'ha abandonat.”<em> </em></span>L’origen del concepte de paisatge té un estret lligam amb la pintura.<em><span style="background: white"> </span></em>Diu a <em>País i paisatge</em>, que “foren sobretot els escriptors i els gravadors viatgers del XIX els qui, per l’alquímia de la mirada, varen destil·lar paisatge de la naturalesa d’aquestes illes. Va ser a través d’ulls externs que començàrem a definir el paisatge… Els poetes de l’Escola Mallorquina s’identificaren tant amb el paisatge que alguns moriren –artísticament- de sobredosi”. Massa exacte. </span></p> <p class="MsoNormal"><em><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">“M’agraden els turons i les bardisses, el silenci subratllat del picarols de les garrigues, el temps immòbil coronant la suor d’aquests camps de blat prim que ara recordo. El fred i la boira, les gelades, l’ordi estufat, els albons florits, l’antiga veu que forada la pallussa d’una era. Les figueres de moro, les alzines... tot això tan llunyà que no recuperaré ja mai més” </span></em><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Guillem Frontera nasqué i visqué de jove, i ara hi roman, a Ariany <span> </span>i vegé la transformació social i territorial<span> </span>provocada pel<span> </span>turisme, el naixement d’una classe mitja, la pujada paulatina al poder de la nova classe dominant dels hotelers i constructors, la immigració dels treballadors peninsulars, el contacte i el canvi social de tota la població de les illes: de la que es resistia al canvi i de la que s’hi adaptava. A <em>La mort i la pluja (2007),</em> Ariany és transformat, literàriament,<span> </span>en Alànaria . <em>“El paisatge es transformà lentament, obstinadament, omplint-se de fites: s’hi excavaren cisternes, pous, aljubs i albellons; s’hi traçaren síquies, camins de carro, camades i dreceres; s’hi construïren una casa, casetes d’eines, païsses, portasses, solls, galliners i sestadors. I la terra, abans cacera senyorívola, esdevingué pagesa.”</em></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Les reflexions socials implícites en la seva trama novel·lística són evidents i el contrapunt del paisatge apareix molt sovint com un ritme sincopat que il·lumina o enfosqueix. <span style="background: white">Aquella Mallorca rural va ser esmicolada pels successius booms turístics, aquest canvi serà una constant en l’obra literària i periodística de Frontera, des del seu pas pel seminari franciscà de la Porciúncula, al descobriment de la seva vocació literària en català. Començà com a poeta però molt aviat passà a la novel·la i amb vint-i-tres anys escriu <em>Els carnissers</em> (“Vaig cercar la manera de contar un canvi històric que estava vivint i que tenia ganes de contar”). El salt a Barcelona el 1970 tengué per a ell una influència i una sèrie de contactes i vivències que li serviren per donar el pas per ser un autor més vivencial i per tocar el món editorial, del periodisme i l’adaptació televisiva. La faceta d’editor al costat de Pere Serra i després a <em>Ensiola,</em> caracteritzen una de les seves dèries juntament amb el discurs i l’afició a l’art.</span></span></p> <p class="MsoNormal"><em><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; background: white; font-family: "Times New Roman", "serif"">La ruta dels cangurs</span></em><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; background: white; font-family: "Times New Roman", "serif""> (1979<em>), Una dolça tardor</em> (1983), <em>Un cor massa madur</em> (1993), <em>L’adéu al mestre</em> (2013), <span> </span><em>Sicília sense morts</em> (2015) <span> </span>coagulen una visió desencantada de Mallorca, dels governants i dels empresaris sense cultura i sense sentit de la tradició, retrata els especuladors, els hotelers, el món de la corrupció ja sigui des de una novel·la negra o com a <em>La vida dels cossos </em>(2019) on hi apareixen amb la seva magnífica vitalitat la Barcelona de la Transició, el Madrid de les darreries del franquisme o la Mallorca de l’inici del vertigen turístic. </span><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">“Vull que el lector sàpiga comprendre el món que jo vull explicar, servint-li de punt de reflexió sobre determinades qüestions que jo vaig proposant. Encara que no cregui que els mallorquins, com a poble puguem sobreviure, almenys que ens deixin dir les darreres paraules, el per què d’aquesta mort”. <span style="background: white">Tot això tenint temps per escriure a la premsa o publicar un llibre d’aforismes (<em>Bombolles de sabó</em>, 2006) o conversar amb Pere Antoni Pons amb el magnífic retrat que li feu a <em>Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta (2017)</em>, un subtítol que agafa a la perfecció les obsessions de Frontera: el frenesí per la captació del canvi.</span></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif"">Ara li dediquen una atenció que sols reben els grans. Els qui deixen petjada.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", "serif""> </span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/136776
Fri, 12 Nov 2021 12:18:15 +0100Figues, moros, ciclistes, ciurons i un 'moticultor'<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/gallo.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><strong><span>Dalt del Turó</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Figues, moros, ciclistes, ciurons i un ‘moticultor’</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><em><span>Climent<span> </span>Picornell</span></em></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Faig una visita a les figueres que sembrà mon pare</span></strong><span> i n’agaf un paneret, bordissot i coll de dama blanques. Davall sa figuera ja en menj sentint aquella olor que fan les figueres en s’estiu.<span> </span>En tornar-m’en me saluda l’amo en Tòfol. L’amo en Tòfol Nialer va saber que havien posat una casa de putes al poble de veïnat, que és més grandet, més capital, i va decidir anar-hi. Li donaren les senyes i s’hi presentà en el mateix moment que treien un bubul, un taüt, amb un mort de la casa aquella. Voltà en rodó i decidí que ja ho provaria un altre dia. M’atur a conversar amb ell, bon contador d’històries. “Jo,<span> </span>Climent, tenia un cavallet, una ego,<span> </span>que no creia, i no hi havia manera. Ho vaig comentar a n’es ferrer Brull que ferrava animals de pota i me va dir: ‘Jo vendré!’ Un dia s’entrega i se’n va cap a s’ego i se posa a xerrar-li, però sense más ni menos comença a pegar-li un estol de galtades per sa cara, però fortes, fortes! En haver passat una estona li torna a xerrar un poc i s’acosta i me diu: ‘Ja està’. Tu! Voldràs creure que ara creu, però creu de bon de veres... Pareix un miracle i no ho és: devia se un poc bruixot en Brull!”</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Torn a peu pel camí des Rafal</span></strong><span> transitat per gent que camina i fa salut, no passen carros com abans, ni pagesos a peu, ho coment a n’en Sebastià Monjo i me diu: Idò, que te pensaves? Ahir vaig anar a s’hort d’en Ribes i<span> </span>no vaig veure cap cristià que fes feina amb aquella calorada, tot eren moros. Haurem de mester molta gent, els mallorquins han tornat molt triats i molt esquitarells amb segons quines feines! Té una mala ferida aquest problema... i ja saps que en diuen de les ferides: ‘Metge piadòs, nafra pudenta’”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>M’atur al cassino i al tasser hi ha un fill del sen Gori Bronder.</span></strong><span> Mon pare me contava que un dia que el senyor rector bevia una cervesseta li va dir al sen Bronder: “Gori, i no me vens a veure mai per devers l’església i, en canvi, vens molt a veure sa madona d’es cassino” En Bronder no s’ho pensà dues vegades: “Don Bartomeu, aquí pag i me donem beure i a l’església pagam i només beu vostè. Tanta sort, però, que llavors vostè escura!”. M’assec a defora i veig que se comencen a congregar ciclistes de dues castes davant l’església,<span> </span>és dissabte dematí, dels qui van per dins la garriga i dels qui van per la carretera, els dos grups però saben bé on s’han d’aturar per berenar...</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Passa en Colau Retort</span></strong><span> i l’escomet: “Te vull donar es condol, m’han dit que sa tia Maciana era morta. I que tenia?” I en Colau que és molt irresponsable me contesta: “Que tenia? Res. Dos quartons per devers es Rafal i res pus. Això tenia!”<span> </span>“Vaja!” li dic jo. Se seu a la taula en Bernadí<span> </span>des Moticultor, sempre ha estat un poc intel·lectual i contracultural:<span> </span>“Vaig anar a ses Torrres d’Ariany, i, per molt escèptics que siguem, és difícil veure com mos comportam a un buffet lliure d’un restaurant o d’un hotel i seguir pensant que els humans podem governar-nos a nosaltres mateixos”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>M’aixec i enfil la costa que me durà a ca nostra dalt del turó</span></strong><span>, mentre passava en Pep Colaua amb dues cadires i una màquina de cosir, mos va fer a saber que es feia el repartiment de l’herència de na Francisca Colaua. Eren, a repartir, devuit nebots, sa fillola i també, una part per l’església, total vint parts.<span> </span>“T’he vist assegut amb en Bernadí, saps perquè li diuen des Moticultor?” Me demana en Joan Praxedis. “ Idò, ell sempre ha estat d’idees rares, en<span> </span>Bernadí va conèixer sa dona ‘moticultant’”, “Què?” li deman. “Sí, moticultava en pèl un dia, ben desnu, només amb avarques, i sa que seria sa seva dona el mirava i se’n va enamorar”<span> </span>Llavors ho vaig entendre:<span> </span>de “Moticultor” ve “moticultar” com devia haver suposat. No li vaig demanà si s’enamorà d’ell, del seu pelleringo o del seu motocultor.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>S’amitger de Son Gobelles ha deixat una garba de ciurons</span></strong><span> a ca nostra. “Han deixat això” me diu el meu fill gran, que engronsa el seu fill petit, el meu nét. “Això?” Li dic. “Això són ciurons! A ca nostra se’n<span> </span>sembrava cada any una quarterada, ho has sentit bé? Una quarterada de ciurons. I fa mal collir-los! Fa molta vessa!<span> </span>Idò mumare ho sabia endegar. Saps que els ciurons s’han de collir de matinada, idò convidava una tracalada de gent,<span> </span>i lo que havia de ser una purga per noltros se convertia en una festa i tot a canvi d’un bon pa en sobrassada amb un tassó de vi. En sabia mumare, molt, en sabia!”</span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/136646
Wed, 06 Oct 2021 11:33:18 +0200Jardins d'altri amb aforismes Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/cabeza%20indimedia%20org.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><em><span>Jardins d’altri</span></em><span> amb aforismes</span></p> <p class="MsoNormal"><span>Són els <em>Jardins d’altri</em> captures desordenades d’opinions o, en aquest cas, d’aforismes d’altres. Com un rapinyaire sense zel. Vegin per començar el que diu Plini, el Vell : <em>Solum certum nihil est certi et homine nihil miserius aut superbiu</em><span> </span>(L’única certitud és que no hi ha res de cert i res hi ha més miserable o superb que l’home). Exemple d’aquesta supèrbia el dona E. Hemingway:<span> </span>“Vivim aquest vida com si en duguéssim una altra dins la maleta”. Malgrat ens adverteix Thoreau: “Com si poguéssim matar el temps sense ferir l’eternitat”. L’eternitat és molt lluny però un es va fent gran com Keith Richard ( component de The Rolling Stone): “Tenir sexe a la meva edat -77 anys- és molt més excitant, mai saps si tendràs un orgasme o un infart”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span>Me top, en un diari, amb la dita de Jesús Fueyo (sinistre intel·lectual (?) de Falange en temps de Franco): “Yo ministro, aunque sea de Marina”. A la que ha de seguir el que diu Quevedo: “Quien recibe lo que no merece / pocas veces lo agradece”.<span> </span>O<span> </span>Albert Camus: “L’estupidesa insisteix sempre”. I sobretot tenir en compte a Umberto Eco: “Temeu als profetes i a aquells disposats a morir per la veritat, ja que en general faran morir a molts d’altres amb ells, sovint abans que ells, moltes vegades en lloc d’ells”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span>En aquesta pandèmia que sofrim del Covid-19 hem vist un enaltiment, merescut, de la ciència que ens ha proveït de vaccins en un temps récord. Diu Juli Verne: “La ciència es composta d’errors, que al seu torn són les passes cap a la veritat”. O James Joyce: “Els errors són les portes dels descobriments”. També hem hagut de conviure amb els negacionistes als que caldria dir-los com B. Brecht: <span> </span>“L’ambició de la ciència no és obrir la porta del saber infinit, sinó el de posar límit a l’error infinit”. </span></p> <p class="MsoNormal"><span>Per tot això: “Cal tenir cura amb els mesquins que tractem massa. En tractar-los ens anem fent a la seva mida i podem prendre mal” diu<span> </span>Xavier Rubert de Ventòs qui també ens adverteix de que “La píndola va aportar el que cap reivindicació no havia aconseguit. La tècnica té raons que el cor pascalià no coneix”.<span> </span>Deu ser per això que Valentí Puig creu que “Ha fet més per la igualtat de la dona la rentadora automàtica que Simone de Beauvoir” (<em>Dioses de época</em>, 2021).</span></p> <p class="MsoNormal"><span>Per acabar aquest furt dels altres, algunes píndoles del Glossari d’Erik Jarosinski. Angoixa: Por al desconegut; Depressió: Por al conegut; Emoticó: Símbol que expressa una emoció que ja no sabem expressar en forma d’una cara que ja no soportam; Hegel: Un filòsof que com millor l’entens és sense haver-lo llegit mai;<span> </span>Matrimoni: un sindicat de deus ànimes. En vaga;<span> </span>Psicoanàlis: Fumar-te el puro de ton pare. En el divà de ta mare;<span> </span>Veritat: Una cançó d’amor alemana cantada per un mariner rus borratxo; Vida: La principal causa de<span> </span>mort.</span></p> <p class="MsoNormal"><span>Però sobretot no oblidem que: “Les mentides més cruels solin dir-se sovint en silenci” (Robert L. Stevenson). </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span>Climent Picornell</span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/136595
Wed, 22 Sep 2021 12:28:33 +0200Corbs, cendres, banyes i donardes<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/FONSMAX%202.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", serif">Corbs, cendres, banyes i donardes</span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> CLIMENT PICORNELL </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Faig la passejada abans que la calor encalenteixi les foranes del petit poble</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">. Una guarda de corbs se passeja per dins el rostoll després d'una bona ploguda d'estiu. Amb el cap van com a saludant envant i enrere amb les seves plomes ben lluentes. Se sent l'olor forta de la terra banyada. Cant la cançó: “Tirurit com plou / el vent se refresca / matarem el gall / torrarem sa cresta”. Dos infants donen patatilles a tres cabretes que treuen la llengua pel filferro esperant el confit. Un diu a l'altre: “Me pareix que li agraden més els meus palitos!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Pas per davant can Pep Masseno de qui conten que li pegà un atac de ronyons</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i tenia tant de mal que sortí al corral i se va jaure damunt sa banqueta de matar el porc. Quan va arribar el metge el trobà allà damunt i va dir: “Vaja! Aquest homo ja està preparat pes sacrifici!” Fins i tot el malalt va riure. A més ara la casa va capgirada, la nina se casa embarassada i a la família tot és plor i desconhort, quina desgràcia. El padrí vell en canvi no ho veu així, li comenta a la seva filla, la mare de la prenyada: “has de pensar que si una ovella va plena i la vens amb el menet dedins, val més; ho hauries de mirar així!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">A mitjan dematí toca anar al cementeri.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Agaf l'urna amb les cendres de la meva sogra, encara calentes. L'hem de soterrar devora el seu homo. Les remen un poc i em venen rampellades d'ella, fent les verdures sofregides, uns dels seus plats estrella, enviant-me on no hi plou, ella: generosa i geniüda, neguitosa per arribar d'hora a l'església i passar el rosari davant davant, seca però simpàtica a la seva manera... lluny del personatge en que s'havia convertit poc abans de morir xerrant sense sentit, cantant a totes hores cançons de l'antigor i de l'església i més aquests darrers dies abans de morir, ja ben retuda. Remen un poc més i surt la madona que feia coques a totes hores per regalar, surt la seva adoració pen Messi i el Barça, “els nostros”... Ei!! Me diuen... que l'hem d'entrar a la tomba.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Horabaixenc baix fins al cassino i convers amb en Pep Banyers</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que treu el discurs dels mallorquins desconfiats, de la gentada externa que s'ha assentat a la vila, dels moros que compren, no que lloguen, ara ja compren cases, i les cases de veïnat se devaluen pels nous inquilinos que han comprat, “ara tot està com aturat, molta gent no gasta ni surt mai del seu redol, si noltros haguéssim fet lo mateix estaríem tapats de doblers”. En Toni Muscler conta que el veïnat li ha eixermat tots els romeguers i els hi ha tirat dins lo seu. “Sense dir ni una paraula, amb la pala del tractor els hi he duit tots davant el seu portell, hi podien començar un fogueró de matances! No crec que puguin entrar a ca seva!”<span> </span>Passàvem revista a les diferents cases de pensament, ioga, meditació i altres coses similars que hi ha al municipi, per foravila. A una, de vegades, hi ha més de trenta cotxes, a una altra hi han posat tipis -aquelles tendes dels indis de nordamèrica-,<span> </span>a una altra hi han anat a mirar i els veuen a tots dins una sala amb parquet que estan com agenollats en silenci, a l'altre surten de nit i pareix que parlen amb el firmament... “Deuen adorar deus estranys!” Diu un que és llicenciat.<span> </span>“Ca barret! Tot entretén...” respon el sen Gori Magosta “l'església és buida i aquesta gent cerca na Maria per sa cuina. Ja ho val!”.<span> </span>Passa en Miquel Fibló i en veure'l el sen Mangosta conta:<span> </span>“en Miquel i la seva dona ja eren majorets i se varen separar. Un dia la seva exdona el cridà per si volia dur al seu company actual a l'hospital, que no tenia ningú i no estava bé. Ell, en Miquel, que encara se sent ferit li respon: “Jo, ses banyes les puc dur, ara, es bou sencer no, de cap manera!”. Me'n vaig cap al turó quan en Toni Siba li diu a n'en Miquel Lau:<span> </span>“La llavor de ceba és petitíssima!”...</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Arrib a ca nostra i sent parlar en francès.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Tenc uns nous veïnats que són belgues i al terrat on n'Antònia<span> </span>Bardosa, al cel sia, hi pujava només per estendre o donar menjar als coloms ara hi han construït un solàrium amb sofàs i butaques, hamaques i una dutxa sofisticada i tot lo dia són allà dalt amb un tassó a la mà i untant-se de crema sempre seguit.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Les donardes han espigat per la part que dona al puig de Bonany amb els seus braços plens de poms de flors. Fan de contrapunt al paisatge de l'estiu del Pla de Mallorca.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"> </p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/136425
Mon, 09 Aug 2021 12:10:41 +0200600 anys de la Llotja Climent Picornell<p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/IMG_0216%20angel%20de%20sa%20llonja%20petita.JPG" border="0" /> </p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">600 anys de la Llotja</span></p> <p class="MsoNormal">Climent Picornell</p><p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">1421-2021, <span> </span>han passat sis-cents anys d’ençà que en Guillem Sagrera, <span> </span>per encàrrec dels mercaders de Palma, començà a fer feina en la construcció de la Llotja. És ver que el contracte el signaren anys després però sabem cert que havien començat a fer feina anys abans, el 1421, enguany fa sis-cents anys.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Una efemèride que ha quedat sepultada entre altres<span> </span>coses per la Covid -19, però cal dir alguna cosa de l’edifici del gòtic civil més bell de la Mediterrània: la Llotja dels Mercaders de Palma. La Llotja, que havia de ser la seu del Col·legi de la Mercaderia, era un projecte que aquesta corporació tenia de molt poc després de la conquesta de l’illa per Jaume I. <span> </span>Ja l’any 1232 el rei En Jaume havia assenyalat uns terrenys, que li havien tocat, devora la Porta del Mar i prop d’un hospital que ara és l’església de Sant Joan de Malta. <span> </span>Passaren quasi bé dos-cents anys fins que no es començà l’edificació del que coneixem com la Llotja actual precedida, <span> </span>tal vegada, per un altre edifici més rudimentari, ja que hi ha testimonis de que hi havia una llotja de la Mercaderia prop de la plaça anomenada, abans, del Boters, en el barri del Raval de Mar. L’any 1426 es signà el contracte en que Sagrera, com a mestre d’obres, es compromet a acabar la Llotja “fins a la cuberta de las voltas inclusivament dins dotze anys primers vinents...” i després “dins tres anys apres vinents fer é acabar de sus la cuberta, totas las Torres, Merlets i altres obras...”</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">“Així es començà i continuà un edifici de base rectangular, amb una gran sala interior, coberta de volta de creueria, dividida en sis trams que suporten sis columnes de base octogonal i desenvolupament helicoïdal d’aresta i que embeuen directament, junt amb els murs, els nervis de les voltes. L’efecte és de sis palmeres gegantines que suporten la sostrada”. <span> </span>Així ho descriu molt bé Joana Mª Palou i Sampol en la Biografia que escriví de Guillem Sagrera (ca. 1380-1454), el seu arquitecte.<span> </span>Francisco Cifuentes, a la seva magnífica tesi doctoral (La Lonja de Guillem Sagrera. El Salón de los Mercaderes, 2015)<span> </span>analitza des d’una perspectiva global el projecte arquitectònic, ja sigui des del punt de vista de l’estereotomia ( a la Llotja l’espai i la construcció estan totalment imbricats) i des de la figura de Sagrera com arquitecte-escultor. Es coneixen tots els problemes que hi hagué entre els Mercaders i Sagrera, els seus hereus no cobraren el deute fins 1533, <span> </span>la qual cosa feu que l’obra s’acabàs més tard i que la dimensió escultòrica no es fes d’acord amb la programació. Prop de 1452 és donà per acabada, però per altres mestres d’obres. Sagrera mor a Nàpols el 1454. Si més no, ens queda un magnífic edifici que malgrat les inclemències a que ha estat sotmès <span> </span>històricament mantén un nivell i una presència incommensurables.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Ara bé com ho tenim ara? <span> </span>Després de la rehabilitació, pulcre i estimada, que en feu l’arquitecte Pere Rabassa entre els anys 2008-2010, de la que s’ha de destacar la retirada de l’infame teulat, substituït per un terrat que dignifica molt l’edifici,<span> </span>queden algunes coses pendents i urgents. Tals com la restauració del conjunt escultòric i, sobretot, la dignificació de l’espai on es troba la Llotja: el seu ecosistema urbà. L’arquitecte Antoni Alomar i Esteve ja ho deia i l’ajuntament de Palma ho manifestà l’any 2008: és necessari procedir a la reordenació de l’entorn de la Llotja, per dignificar una part fonamental del front marítim de Palma. L’ajuntament encarregà, l’any 2008, una primera fase a P. Rabassa <span> </span>i <span> </span>F. Cifuentes que exposaren unes possibles alternatives que afectarien a residents, presidència del Govern que ocupa el Consolat de Mar, comerciants, parcs i jardins de l’Ajuntament, etc.. i sobretot al ciutadà de Palma que veuria com l’espai públic ressalta l’entorn monumental de la Llotja.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Aquesta remodelació per fer ressaltar la Llotja afectaria la plaça de la Llotja i al seu lateral que dona a la mar, al passeig Sagrera i el seu vial interior, al jardinet de la Llotja que ara és ocupat per Presidència de Govern i al carrer Llotja de Mar fins a la plaça de les Drassanes. Els dos arquitectes presentaren unes propostes que transformaven els espais anteriors i que pretenien destapar <span> </span>l’edifici de la Llotja, avui mig ocult per l’arbrat , l’ocupació desmesurada per privats de l’espai públic o l’ocupació política del jardinet, entre altres.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Un grup de persones preocupades per aquesta problemàtica ens demanan, i ho feim també a l’ Ajuntament, si no creu que per festejar el sis-cents anys del començament de la Llotja no s’hauria de fer alguna cosa en aquest sentit.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%">Climent Picornell</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/136272
Tue, 06 Jul 2021 11:40:08 +0200Ullastres, jugadors i el dia s'allarga<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/image0011978193429.gif" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", serif">Ullastres, jugadors i el dia s'allarga</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", serif">Faig una volta p'Es Montagut cap al puig des Càrritx on el meu fill fa neteja d'ullastres que havien envaït i convertit un bocí amb una selva. Pas per devora cal Compare. <span style="color: black">L’amo en Ramon Sabater tenia un bocí per devers Cal Compare i hi tenia conills de rata, fins que un dia se’n va afartar i els va obrir ses gàbies i amb unes escorrejades els va acompanyar fins a sa carretera de Petra; passaren uns mesos i encara en veia qualcun. Ara a la gent li faria oi menjar conill de rata. He pensat amb el sen Jordi Garbella que tenia un bocinet just<span> </span>devora el d’en Ramon Sabater i hi tenia animalets: dues ànneres, quatre gallines, conills... res, <span> </span>això. Idò un dia li demanaren: “Que tens molts d’animals?” diu<span> </span>“Sí,<span> </span>moltes rates hi tenc!” “Que te pareix, era lo que hi havia més!<span> </span>Tenia un fill, pobret, que si ara ho he de dir amb bones paraules o no li sobrava res o li faltava un poc... m’enteneu?<span> </span>Se va morir abans de son pare, el bon jesuset el se’n va dur quan tocava, el sen Jordi patia molt per com quedaria es fill si se moria abans”.</span></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: black">Trob en Miquel Romagué, amb ell solíem jugar a escambrí i quan li tocava tirar a ell, s’ho pensava, i s’ho pensava, i s’ho tornava a pensar fins que l’amo en Toni Goixó li deia: “Es pardal Joan, què penses? Només tens tres cartes, tira’n una!” “Me costa decidir-me”, deia, “saps què passa? Jo he jugat molt i he perdut molts de doblers, i m'agrada pensar-ho, un pic a ca l'amo en Toni Frontera (que sempre deia 'A can Frontera, si no hi ha l'amo, hi ha sa cuinera') perquè tenia un restaurant i ell sempre estava assegut a la taula de joc. Allà un dia mos va agafar sa Guàrdia Civil i a jo me va tocar declarar després d'una dona que també l'havien agafada. El jutge que per cert era don Francisco, aquell que va tornar la seva dona quan ja no li servia, li va demanar: “Profesión?” I ella que era grossa com un armari de tres cossos va respondre: “Puta!” El jutge se va mirar l'escrivent i li va dir: “Ponga de Vida Alegre!” Era molt fi don Francisco i dolent com una esgarrinxada.<span> </span>Jo solia fer de xofer de l'amo en Francesc Tibles. Anava amb dos gaiatos i un pic, a n'Es Pinaró, cridaren: “Ve sa Guàrdia Civil!” I tothom escampà. I ell quedà tot sol i digué al cabo: “fa una estona hi havia molta gent!” Com un altre pic que a una timba devers Felanitx, el me vaig carregar i el vaig dur dins sa païssa i sa Guàrdia Civil -allò ja devia tenir ple- no hi va entrar. Esperarem i tornarem cap a la vila i l'amo en Francesc me va demanar que li deixàs doblers que ja ho havia perdut tot. Li vaig deixar 100.000 pessetes amb la condició de que les m'havia de tornar l'endemà. Anàrem a Sineu a Can Boldrà i ho va tornar a perdre tot. Però l'endemà me va tornar tots els doblers, els havia manllevat a n'en Barrotes d'Inca. A n'en Barrotes li pegà un atac de feridura i es va morir i no va cobrar. Jo a n'en Barrotes l'he vist perdre un milió de pessetes i treurer-se unes escriptures d'unes terres devers Xorrigo i perdre-les, les hi guanyaren dos germans forasters que feien de constructors... i coses com aquestes. Els mallorquins d'un temps eren molt jugadors! Més que ara! Però vaja tot això que jo te cont és del temps del rei Herodes!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: black">“Puix parla català, vejam que diu!”<span> </span>Això, que un contertulià atribuïa al rei En Jaume, no és més que una frase que Joan Fuster s'inventà, capgirant-la d'una que apareixia a un vers d'un sonet escrit pel caputxí Ciril Bofill l'any 1609 que deia : “Puix que parla en català, Déu li'n do gloria”. Això<span> </span>pensava mentre m'asseia al cafè on a més dels habituals del dematí, el pintor, el taxista, el guixaire...que se barrinaven unes bones xíqueres de cervesa, tota l'altre gent no parla mallorquí: hem desvestit un sant per vestir-ne un altre! N'arriba un, que és extern, i en Gaspar Portell, que el coneix i sap d'on és, li enfloca: “L'amo,<span> </span>que sou de Sineu? /<span> </span>I com ho heu conegut? / Si teniu es cul pelut<span> </span>/<span> </span>el teniu germà des meu!” “Voltros sou dolents” replica el sineuer “pegau a s'os de sa cama!”. “Tu... i aquella tia vostra que vivia per la Vila?” “Se va morir” diu el sineuer. “I que no vos va deixar res?” “Sí” diu “mos va deixar vius! Què ho trobes poc?”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: black">Horabaixenc, de tornada de la pujada al puig d'en Baldiri, veig que els sembrats ja tornen rossos, <span> </span>mir Sa Bastida -una de les grans possessions del terme- ara convertida en hotel rural de luxe, parlam dels nostres néts... i quan ja ens acostam al poble, encara fa claror i és tard, no de bades ja ha passat Sant Joan, amb la nit més curta i el dia més gran. És ver, l'any ha fet el seu cicle que començà per Nadal quan el dia s'allargà una passa de gall. “Per Nadal una passa de gall.<span> </span>/<span> </span>Per sant Esteve una passa de llebre.<span> </span>/<span> </span>Per Any Nou una passa de bou.<span> </span>/<span> </span>Pels Reis una passa de vells.<span> </span>/<span> </span>Per sant Julià una passa de milà.<span> </span>/<span> </span>Per sant Antoni una passa de dimoni.<span> </span>/<span> </span>Per sant Sebastià una passa de ca.<span> </span>/<span> </span>Per sant Agnès, una hora més.<span> </span>/<span> </span>Per la Candelera, una hora entera.<span> </span>/<span> </span>Per santa Maria, una hora i mitja cada dia.<span> </span>/<span> </span>Per sant Blai, una passa de cavall.<span> </span>/<span> </span>Per sant Maties, son iguals les nits i els dies.<span> </span>/<span> </span>Per sant Joan, el dia més gran.<span> </span>/<span> </span>Per sant Pere, el dia es fa enrere.<span> </span>/<span> </span>Per la mare de Déu d'Agost, a les set ja es fosc.<span> </span>/<span> </span>Per sant Narcís, de sis a sis. /<span> </span>Passat Tots Sants, els dies són germans”. I coses com aquestes...</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/136200
Mon, 21 Jun 2021 16:58:17 +0200Born Climent Picornell<p class="MsoNormal"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/frio-image012%20palma%201956.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Born</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Través el Born quasi cada dia, per no dir cada dia, a la cerca del meu cafè amb llet. El conec bé, sé quan canvien les flors dins aquells cossiolots en forma de copa –ara hi ha hortènsies-, <span> </span>vigil créixer les fulles dels seus enormes platers, que s’engronsen amb força els dies que fa vent o són colonitzats pels llums alegres de Nadal que s’enfilen i entorcillen per les seves branques. </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Al passeig hi he vist exposicions, manifestacions, fires i festes diverses. Mir de saludar cada dia les quatre lleones mamelludes i enfil de cap a la plaça de les tortugues ben per el mig del passeig. A banda i banda les botigues d’alt standing, els edificis senyorívols, alguns d’ells de’n <strong>Gaspar Bennàssar</strong>, s’Arquitecte per antonomàsia, la lògia de can Solleric, el jardinet de can Alomar, les màquines que l’agranen cada dia de matí o els operaris que reguen per davall els bancs de pedra, on ja ben prest s’hi han aposentat un parell de vagabunds sense-casa amb els seus tetrabricks de vi <span> </span>barat. La gent apressada que va cap a les feines diverses, que a l’horabaixa són substituïts per gent que passeja, nins petits que corren encalçant coloms, adolescents skaters, <span> </span>jovenets i immigrants que berenen i sopen del menjar ràpid del McDonald’s que és just allà prop. </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Però els meus primers records del Born són de quan era nin, de quan era un passeig molt més freqüentat, de quan hi havia cadires de ferro per seure’s i per les quals es pagava i on alguns es feien llustrar les sabates, i la gent es passejava amunt i avall, i els venedors de tramussos, coco i pomes de sucre feien el seu agost, a més dels venedors de globus inflables: mon pare no ens en va voler comprar cap mai, però sí, cada pic que hi anàvem, ens comprava un gofre-parissien que feia crec-crec i els venia un al·lot amb un capellet blanc.<span> </span>Que bons són els records bons d’infantesa!</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Més endavant el Born va agafar una pàtina de glamour, a finals dels anys seixantes, <span> </span>els turistes hi passejaven, quan Zara era el cinema Born i als baixos hi havia la cafeteria Miami, quan on ara hi ha el monument de n’<strong>Eaktai Ahn</strong>, hi havia el bar-restaurant Antònio i allà s’hi congregava la classe alta, la classe mitjana que volia figurar i la classe baixa que ho mirava tot, asseguda als bancs de pedra. Les terrasses de la vora dreta del Born –caminant cap a la mar- eren la part més florida de la Ciutat, juntament amb la plaça Gomila, era el temps en que cada dia era “fiesta en Mallorca” <span> </span>i Tito’s i Tagomago, lluny del Born, <span> </span>arreplegaven les starlettes<span> </span>més importants de la dansa i la música modernes. Jo tenia prop de vint anys. I quan tornava de Barcelona, on estudiava, cap dret cap al Born, passant primer pel Bar Bosch o la Granja Reus, o Can Tomeu que eren l’avantsala del passeig. I a prendre un entrepà de pa anglès al Miami i un combinat a l’Antonio, i a fumar un Winston de contraban –comprat a na Margalida devora el Wagons-Lits- rodejats de gent amb camises florejades, de dones amb vestits escotats, de jovenetes d’aquí que sabien que les estrangeres eren més fàcils que elles, <span> </span>i elles no ho volien ser, però... <span> </span>Era quan encara no teníem records i allà se n’anaven fabricant, arrebossats amb l’estucat i el papier mâché dels decorats postissos del Boom turístic i dels primers cotxes siscents amb els quals els menestrals de Mallorca aprenien a ser classe mitja.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Tot quan he dibuixat entrà en decadència, com tantes altres coses, fins que poc a poc recuperà un altre glamour, fred i postís, els de les botigues cares –i buides- de rellotges,<span> </span>joies, pells o de les grans franquícies de roba de vestir, aquestes sí, bullicioses. La pusil·lanimitat de l’Ajuntament autoritzant unes terrasses ben enmig del passeig, li ha fet perdre la perspectiva i la gràcia d’antic bulevard, per on durant molts de segles hi passà el torrent de sa Riera.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/136055
Tue, 18 May 2021 12:26:51 +0200Jugadors, Pitalers, alemanys i brebatge<div><br /></div><div> </div><div> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Tuta%20Absoluta.jpg" border="0" /></div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Jugadora, Pitalers, alemanys i brebatge.</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Ja han arribat els cabots, les oronelles i les falzies</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que gisquen en l’aire, alç el cap i el cel és tavellat, “d’aquí a dos dies, banyat” solen dir. Vaig per dins un sementer sembrat de favó, que va magre i, en canvi, les ravanisses grogues són quasi tan altes com jo. Les espases<span> </span>-com a gladiolets color de rosa- i les roselles, ben vermelles, se preparen per envair els sembrats durant el mes de maig.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Don el bon dia a na Praxedis Bruscana.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> El primer pic que obriren els bars na Praxedis va tenir una alegria, no per seure a una taula, no, per poder tornar a jugar a la màquina escurabutxaques; feu un somriure com qui es retroba amb el seu primer amor. “Tot el que deu haver estalviat”, va dir en Toni Xago, “diuen que s’hi juga la paga de s’homo i tot!”.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">L’amo en Joan Subirà</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> avui ha sortit de ca seva amb so traje des casar i li he demanat a sa filla on anaven tan mudats. “Idò anam a vacunar-lo i s’ha volgut encorbatar! I que no trobes tu que és important? Idò... això, mira’l-te no l’havia duit de quan batiàrem es nét!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Na Maciana me diu que el sen Jordi Pitaler és mort,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> d’una complicació d’apendicitis. ‘No pot ser que sigui mort d’apendicitis, els Pitalers de lo que patiu tots és de trencadura, d’això sí que pot ser que sigui mort. De totes les maneres ja ho saps: “Moren papes, moren reis,<span> </span>/<span> </span>moren bisbes, moren monges,<span> </span>/<span> </span>moren frares i canonges,<span> </span>/<span> </span>moren joves, moren vells.<span> </span>/<span> </span>Moren els que tenen béns<span> </span>/<span> </span>i moren els qui no en tenen,<span> </span>/<span> </span>moren els qui pretenen<span> </span>/<span> </span>i els qui no pretenen gens’. Que pogueu pregar molts d’anys per ell!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Un alemany fa coa al forn.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “Aquest” me diu na Catalina Corbeta “és un puta merdacaner,<span> </span>ha tancat per tot, es pinar i tot. Noltros no estam avesats a veure pinars tancats!”.<span> </span>Uns altres alemanys que havien fet un casal a Ses Rotes feren una festa un vespre i amollaren focs artificials. Bono! Cans que lladraven, ovelles que se removien dins els estadors i els cavalls d’en Francesc Patecal que volien botar per damunt el tancat... i en Francesc agafà l’escopeta i se n’anà cap allà; no sé que va fer, ni què va dir... però s’acabà la música i la festa.” “Què els digueres” li vaig demanar un dia, “Idò<span> </span>que ses coses se poden fer bé, malament o així com les feim noltros! Ho entengueren tot d’una!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Na Francinaina Molera passava per ser pobre</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, perquè sempre deia: “Ser pobre no és cap deshonra però és una bona desgràcia...” Però va resultar que, entre cases llogades a moros i a gitanos ha fet un dobler i pareixia que era un ‘pordiossera’... “Això no ho sé si ho era”, comenta en Joan Cloquis, “però lletja sí que ho és, però lletja que te lleva es singlot!”</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Passa en Toni de Cascanar:</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “Climent, <span> </span>un pi no deixa passar pes camí de Calicant hi haurem d’anar amb una màquina de serrar, però d’aquestes d’espasa llarga perquè té un bon tronc!” “Jo te seré de poca ajuda, però vendré; és allà on sembres domatigueres? I què les fas perquè cada any te vagin tan bones”. “Idò les don una medicina natural. Tu hi poses: prebe negre, alls, ortigues i calcigues, tot ben remenat amb aigua, i fa com un brou i amb allò esquitxes, no mata, però espanta sa Tuta i altres malalties. Jo això ho faig per no emplear sa química, no m’agrada, hem de salvar ses abelles, són molt importants i, aquest brebatge no els fa gens de mal”.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Torn cap a casa.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Dos moixos se gatinyen per un tros de carn que els he donat i que va resultar ser més forta que un trispol d’era. Guait ses parres de ca nostra , rebroten, després de tenir ses tanyades cremades per una gelada d’abril, tardana i per això més dolenta. Menjarem raïms!</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/135994
Mon, 03 May 2021 06:45:07 +0200Xaboles, ovelles, paracaigudista, vídues<div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Portada%20apunts.JPG" border="0" /> </div><div> </div><div><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large"><em>Xaboles</em>, ovelles, paracaigudista, vídues</span></p><p class="p2" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; min-height: 16px"><span style="font-size: large"><br /></span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Els ullastres m’han envaït el puig des Càrritx, com a tants de bocins a foravila, han tancat un dels camins del puig d’en Baldiri, el senderol de tres peus per anar a Son Ferrer el me llaura el veïnat i sempre seguit hi som... Una colla de perdius corren i volen per dins els sembrats que creixen i ja les tapen.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">És preocupant la invasió de casetes fetes de fusta, petites, o cotxes convertits en casa, xaboles de tot tipus en una paraula, posen llavors una piscina de plàstic i una bandera espanyola, i no són okupes, han comprat el bocí de terra, un bocinet, un quartó o mig, tant se val, allò és seu i com deia l’amo en <strong>Toni des Garrigó:</strong> “dins lo meu s’ajuntament no ha de venir a dir-me què hi puc fer i què no puc”. Idò això!</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Ho cont al cafè i en <strong>Gori Lladre</strong> diu: “Jo tenc un herbatge per tot que fa molt brut i molt descuidat, hi posaré cabres que diuen que ho fan net”. En <strong>Llorenç Cadebou,</strong> més experimentat li aconsella: “No posis cabres, ses cabres boten, surten, se’n van… val més un ase o dos, que se facin companyia”.</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">En <strong>Jaume Plaquet </strong>s’aixeca: “Me’n vaig a veure es ganado!” “I que en tens molt?” “Res,<span class="Apple-converted-space"> </span>nou ovelles, i ara ha caigut molt bé s’aigo que va fer, allò vaig sembrar civada mesclada amb margall –és margall és molt bo- i ha fet una estirada. Com ses carxofes!” Les carxofes donen molt de tema: que si les roben, la gent se creu que són com els espàrecs que són de tothom, que si ses meves deven tenir més de cinquanta anys les va sembrar es padrí i sempre les hi he tengut molt d’esment, que si les reguen o no, que si les blanques o si les negres són millors, més nostres, que si crues, torrades, frites o farcides...</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Entra en <strong>Pere Caminal</strong> i mercadejava un xot per Pasqua a n’en Jaume. “Vine i el veuràs!” “No vull veure sa llana!” li diu “vull veure ses costelletes, no, no… tu el mates i l’escorxes i jo ja faré els trossos que m’he fet un piló altet per fer bé sa feina…” Un del rotlo diu:<span class="Apple-converted-space"> </span>“Què mos haurem d’estrènyer sa corretja?” i s’altre: “Mos donaran pes sac!” i el savi sentencia: “Una cosa darrera s’altra, perquè ses dues coses al mateix temps no pot ser.”</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Me’n torn per amunt i me saluda en <strong>Joan Boveret</strong> i en <strong>Biel Carterò</strong> me diu: “Aquest, per no sebre,<span class="Apple-converted-space"> </span>no s’ha sabut ni suïcidar ho va provar quatre vegades i a sa que feia quatre ho va deixa anar, quatre o cinc!” En Biel Carteró, va a poc a poc i bona lletra. El record de jove quan era el meu ídol d’infantesa de quan me contava que s’havia tirat en paracaigudes a la guerra de Sidi-Ifni, de les antigues colònies espanyoles al desert del Sàhara, que en <strong>Franco</strong> regalà a n’el Marroc i ara els sahrauís reclamen com a República independent.<span class="Apple-converted-space"> </span>Es lamenta vivament del que li va passar fa uns dies a la seva finqueta d’Es Garrafell: “Idò, tu, uns cans me feren sang, o carn, me mataren tres ovelles, i un me va cridar: ‘dos cans te mates ses ovelles’ i hi<span class="Apple-converted-space"> </span>vaig i... no t’ho creuràs, dos canots, tu... i obr sa maleta des cotxo per treure s’escopeta i tots dos hi boten dins i hi pugen i ala, allà dedins, com si fos es seu cotxo, plens de sang i jo vaig tancar sa porta i crid sa guàrdia civil i miraren un xip que duien i cridaren l’amo i va ser un estranger que té un xaletarro allà devora i me va dir: què vos dec?<span class="Apple-converted-space"> </span>I rup-a-rup me va amollar lo que jo li vaig dir, sa meva boca va ser mesura... Bada tu i veuràs!”</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Passa en <strong>Jordi Cassà</strong>: “Diós”, “Diós”. “Aquest” diu en Biel “ no crec que vagi a fer llobades avui dematí! Maneja una viuda jove! I és que ara, saps que fa una si queda viuda? Quan una dona queda viuda se fa fer un quarto de baño, se compra un cotxe i se’n va a ballar a Los Melones... no és com abans que quedaven<span class="Apple-converted-space"> </span>a ca seva a veure si un altre viudo els deia qualque cosa... a ne’n Jordi li agrada remoure ses abelles!” “I a vos?” “Jo? A un rameller mort per molt que el reguis...”</span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Me prepar per pujar al puig de sant Nofre, ara foravila, tot tan verd, relaxa.<span class="Apple-converted-space"> </span></span></p><p class="p2" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; min-height: 16px"><span style="font-size: large"><br /></span></p><p class="p1" style="margin: 0px; font-variant-numeric: normal; font-variant-east-asian: normal; font-stretch: normal; line-height: normal; font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: large">Climent Picornell</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/135853
Thu, 01 Apr 2021 10:51:23 +0200La ciutat pandèmica Climent Picornell<div><br /></div><div> </div><div> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Planol%20Muntaner.jpg" border="0" /></div><p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">La ciutat pandèmica</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Me mir el Born assegut davant el brolladoret de l’obelisc de la plaça de les Tortugues amb un café amb llet a la mà que m’han despatxat al Bar Bosch a través d’una finestreta. Pens en el temps del confinament estricte. La pandèmia, súbitament, ens mostrà <span> </span>una altra ciutat. La ciutat solitària, silenciosa, atemorida, transgredida a moments. La ciutat dels cans i les cusses passejant amb els seus amos.<span> </span>El xisclar de les oronelles més aclaparador que mai.<span> </span>El consum abusiu de teleconferències i WhatsApps amb imatge. Els passos pel passadís de ca nostra. El consum compulsiu d’ordinadors, mòbils i sèries. La compra de queviures amb mascaretes i guants. Els aplaudiments a les vint hores amb les sirenes dels vaixells del port incloses. El pujar als terrats a estirar les cames i descobrir els nostres veïnats. La sortida amb embranzida a passejar pels espais urbans que es vetaven als cotxes. La casa, les relacions amb els nostres, de la serenitat a la histèria. Les notícies alarmants dels contagis i les UCI’s plenes de gent. La mort d’un amic ... i més por. I la ciutat deserta a les nits, sense ombres, ni cotxes, ni moixos. L’olor neta sense el fum dels cotxes i dels extractors dels restaurants. El silenci.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">El matí podia travessar el Born sense els impediments de les terrasses dels bars, solitari, tot sol enmig del passeig, acollonit per si t’aturava la policia, com si estassis fent alguna cosa prohibida, malgrat duies davall el braç la bossa de la compra al supermercat. Més casa, més passadís. Tot esperant el dia de poder sortir al camp, a reunir-te amb els familiars i amics, estugós dels teus veïnats no coneguts com si fossin empestats, i en canvi, gens recelosos amb els teus, que eren al cap i a la fi els qui contagiaven. La família, qui ho hauria dit? era el nucli principal dels virus contaminants. Ai las!</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">De llavors ençà la ciutat ha aparegut diferent, com diferents ens pareixen les imatges o les pel·lícules en les quals la gent es toca, es besa, o està a un espai públic o privat sense mascareta. Escenes del <span> </span>pre covid-19, li hem posat nom, i sabem que és una epidèmia i una pandèmia, i vèiem el que feien els xinesos o els nord-americans comandats respectivament per uns governants autoritaris i primmirats, els uns,<span> </span>i els altres per un histrió negacionista.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Ens hem hagut d’avesar a reconèixer la gent pels seus ulls, o a mirar els ulls amb més deteniment, o el color i les classes de les mascaretes, a rentar-nos obsessivament amb gel hidroalcohòlic, a desconfiar dels espais tancats, a resistir en l’exterior malgrat les baixes temperatures o la pluja. La fidelitat al nostre cafè amb llet matiner ha tengut diverses capes de realitat, modulades pel temps atmosfèric, més present que mai en les nostres pobres vides quotidianes.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">El començament de les vacunacions ens fa desitjar el retorn als nostres <em>locus amoenus</em>, als nostres espais de felicitat que es dibuixen en l’avenir com si mai haguessin d’arribar, malgrat això vulgui dir tornar a la ciutat del bullici i de l’embús, de la congestió i el trànsit pol·lucionant, dels estrangers en ramat, de la ciutat envaïda, venuda, normal als ulls dels qui la comanden i la modulen sense voler repensar-la, cosa imprescindible tanmateix.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Qui sap si enyorarem aquell estat de coses, sense pandèmia ni morts, sense pors, la solitud sense esgarrifor, la nostra casa com a refugi universal, els ulls com expressió màxima del paradís perdut.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 16pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/135810
Mon, 22 Mar 2021 17:29:08 +0100Més Jardins d'Altri Climent Picornell<div><br /></div><div> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/raixa%202.jpg" border="0" /></div><div> </div><div style="border-top: none; border-right: none; border-left: none; border-image: initial; border-bottom: 1pt solid #a2a9b1; padding: 0cm"> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt; line-height: normal; border: none; padding: 0cm"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: black">Més <em>Jardins d’altri</em></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt; line-height: normal; border: none; padding: 0cm"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt; line-height: normal; border: none; padding: 0cm"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122">El <em>Jardins d’altri</em> són recerques i trobades a cals veïnats. A vegades inconnexes i atropellades. Vegin: <strong>Ramon Gómez de la Serna</strong>: “La tortícolis del penjat és incurable” (<em>Greguerias</em>). No cal dir que aquests <em>Jardins</em> és fan enfora de la cita cabdal i transcendent,<span> </span><strong>Sandra Bullock</strong>: “Don les gràcies a ma mare per no deixar-me pujar a cotxes amb al·lots abans dels devuit anys perquè tenia raó: vaig fer el que ella pensava”. O prop de la cita psicosomàtica, <strong>Chenoa</strong>: “Hi va haver un any en que vaig provar de ser simpàtica, i em va sortir un èczema”. Però clar en un món turmentat com el nostre , amb la pandèmia i les noves guerres fredes a l’aguait no és sobrera la cita atribuïda a <strong>Einstein</strong>: “No sé amb quines armes es lluitarà a la tercera guerra mundial, però en la quarta serà amb pedres i garrots”. Deia que érem en temps de pandèmia, idò <strong>Albert Camus</strong>:</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “La pesta prové de l’excés. És un excés en si mateixa i no sap contenir-se. Sigueu-ne conscients si la voleu combatre amb clarividència”<span> </span>(<em>La Pesta</em>).</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122"> Certament, “Si algú diu la veritat, segur que tard o d’hora es descobrirà” (<strong>O. Wilde</strong>).<span> </span>La veritat és que totes aquestes qüestions un les entén després,<span> </span></span><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Jaime Gil de Biedma</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">: “Que la vida iba en serio<span> </span>/<span> </span>uno lo empieza a comprender más tarde”.<span> </span>(<em>No volveré a ser joven</em>). Malgrat que com deia</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122"> <strong>William Faulkner</strong>: “Entre el dolor i el no res, la meva opció és el dolor”.</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: black"></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt; line-height: normal; border: none; padding: 0cm"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122">La cita de Faulkner, un dels meus escriptor preferits, em du a la reflexió sobre la literatura. <strong>Truman Capote</strong>: “Tota la literatura és un pur xafardeig”. Però no basta, no és tan senzill l’ofici d’escriure, <strong>Maurice Blanchot</strong>: “Ningú pensa que les obres literàries es creïn del no res. Sempre venen donades d’antuvi, en el present immòbil de la memòria”. I com deia <strong>Baudelaire</strong>, que la seva inspiració era el seu bloc de notes desconfiant dels raptes de màgia fugissers, <strong>Umberto Eco</strong>: “Res és mes nociu per a la creativitat que el furor de la inspiració”. Servidor som un devot dels llibres personals i ja saben vostès, <strong>Nina Berberova</strong>: “En una autobiografia es parla d’un mateix, en les memòries es parla dels demés”.<span> </span>(<em>El subrayado es mío).</em> El llibre no morirà afectat per les noves tecnologies, també ho deia <strong>Umberto Eco</strong>, com la cadira o la forqueta i com afirma <strong>Bernardo Atxaga</strong>: “Obrir un llibre obliga a desestimar els aparells eléctrics, hi ha un canvi de forma d’estar”. </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt; line-height: normal; border: none; padding: 0cm"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122">Es podrien pensar que això va de pontificar, res més llunys de la meva intenció, com a <strong>Patrícia Highsmith</strong>: “M’interessa la moral, però no que em facin sermons”. I n’hem sentit molts de sermons els de la meva generació educats en el nacional-catolicisme. Tanmateix “Les religions moren quan es demostra que són certes. La ciència és el registre de les religions mortes” (<strong>Oscar Wilde</strong>, <em>again</em>). I és que les religions ens obligaven a la obediència cega, i ho relata <strong>Hannah Arendt</strong> quan vegé la pintada: “Ningú té el dret a obeir”, superposada a un monument mussolinià de Bolzano amb la inscripció: “Creure, obeir, lluitar”. Malgrat, com afirma <strong>Paul Krugman</strong>: “Tots som vulnerables a les creences que ens resulten convenients”. Certament,<span> </span>en aquests temps de poca militància</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: black">, </span><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122">Jack Kerouac</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122">: “Si la moderació és una falta, la indiferència és un crim”. Ja ho notava <strong>F. Dostoiewski</strong>: “La civilització ha creat un home sinó més ferotge, un de més cruel i pitjor que abans”.</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: black"></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt; line-height: normal; border: none; padding: 0cm"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122">És curiós que aquest <em>Jardins d’altri</em> conformats a base de mirar el que diuen els demés, tenen un cert perfum de còpia, <strong>Julian Barnes</strong>: “Quan <span style="background: yellow">Brahms va escriure la seva primera simfonia va ser acusat per algú d’haver</span> usat un gran tema de la Novena de <strong>Beethoven</strong>. La seva resposta fou: Qualsevol beneït ho notaria”. Escolt <strong>Brahms</strong> i el moix s’acosta i puja damunt un servidor, <strong>Antoni<span> </span>Pau</strong>: “Ens pensam ser els amos del nostres moixos i no som més que els seus agraïts servents”<span> </span>(<em>Gatuperios).</em></span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt; line-height: normal; border: none; padding: 0cm"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122"> </span></em></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt; line-height: normal; border: none; padding: 0cm"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: black"> </span></p> </div> <p class="MsoNormal"><em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122"> </span></em></p> <p class="MsoNormal"><em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif; color: #202122">Climent Picornell</span></em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/135758
Wed, 10 Mar 2021 17:23:40 +0100Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/gelabert4.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> </div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Gírgoles de poll, cebet, senyors i tirs</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></em></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Som prop d’ una siquiola al pla de Carrutxa</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, hi ha una partida de polls, pollancres n’hi ha qui en diu, on de petit hi anava amb mon pare a veure si hi havia gírgoles de poll. Ara les venen dins unes paneretes de plàstic als supermercats, ja sé que no és el mateix, però així és. Una ventada súbita escampa la calitjota bruta i polsosa que hi havia en l’ambient. De sobte fa més fred i l’aire és més clar i net. </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">De retorn li dic a n’en Tòfol Cendra: “M’en vaig per avall”. </span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"><span> </span>“Idò com ses caguetes!”, me respon , “Què?”, li dic, “Que si te’n vas per avall fas lo mateix que ses caguetes! Què no ho entens?”, en Tòfol sempre tan irònic,<span> </span>va amb un braç enguixat, allò va patinar amb una fulla de figuera de moro... Va anar un pic a Lourdes amb mon pare i va dur dins la maleta una marededéu de prop d’un metre, ben embolicada amb paper d’estrassa, quasi no hi cabia, encara la té a l’entrada de ca seva.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">A la finestra de Can Tronca, on despatxen cafès i altres quemullars,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> dos se posen messions de quin dels dos ha sembrat més cebes i quin dels dos du més manats de cebet dins la furgoneta. “Climent, vens? T’entretendria! No tot ha de ser llegir, a l’aire lliure hi trobaràs salut, vine!”<span> </span>“Deixa’l anar. Ja pots siular, si sa bístia no vol beure... Tanmateix no el ginyaràs!” M’ho diuen perquè em recorden llegint tots els diaris del cafè quan hom podia entrar als cafès i seure i xerrar una bona estona. No com ara per mor de la pandèmia que pareixem clandestins dels temps de la llei seca, esperant i fent coa a una finestra d’un bar i ens pega un esglai quan passa el cotxe de la Guàrdia Civil.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Toquen les campanes. El toc és de mort</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">. “Qui és?” demana la gent. “Es gendre del senyor de Son Fondo”. “I era jove ferm!”. “Sí, estava separat de sa seva dona”. Me comenta en Joan Gaià, de can Capsibo:<span> </span>“Avui l’he vist, en es senyor de Son Fondo, passejant per ses seves terres, ja deu tenir prop de cent anys, no li deu faltar molt”. Contaven d’aquell senyor, que <span style="color: black">sempre anava amb aquelles camises tan ben emmidonades, </span><span> </span>que era molt estret i molt ric,<span> </span>que quan se va morir sa dona, no ho digué a sa filla que estudiava a Barcelona, per no haver-li de pagar el passatge, ja li costava lo seu, pagar-li l’estudiar. Quan vengué sa filla i demanà per sa mare li digué: “és morta!”<span> </span>“Te’n diré una d’aquest senyor, la me contà mon pare”, diu en Joan Pallols,<span> </span>“un dia que segaven i batien, <span style="color: black">es senyor mirava,<span> </span>i va demanar s’aigo fresca dels segadors, i ell en duia d’aigo, però per no emplear sa seva!<span> </span>Senyors m’has dit? <span> </span>Però vaja... No ho hem de plegar d’en terra en això!”</span></span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Passa en Pep Pixa, de qui conten que a unes festes de Llorito</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> pixava darrera un cantó i el municipal li va dir. “Jove, això són cent pessetes de multa”. I ell se va posar la mà a la butxaca, la mà amb la que no aguantava la titola, <span> </span>tragué dos bitlles i li contestà: “Jau, aquí n’hi ha dues-centes <span> </span>i deixau-me acabar!” “Què? Has tornat a veure es teu padrí?”<span> </span>Li deman a n’en Pep. El seu padrí mort se li sol aparèixer els vespres damunt el comodí i li canta cançons. “Sí, avui, i anava remolest, me <span style="color: black">cantava més fort que de costum,<span> </span>li ha sortit sa vena anticlerical: “L’església és un sementer, / petit i dóna bon compte, / que mentre hi hagi gent tonta, / els capellans viuran bé”. “Els seus motius devia tenir es padrinet”, diu en Pep, “els qui l’enviaren -amb un tir a n’es cap- a una fossa comuna, els seus enemics, des poble, tenien cera del Corpus. Un dia va estar a punt de contar-ho, l’homenet pareixia com a begut i aquell vespre no era damunt el comodí, sinó allargat damunt el tocador de la cambra cantant el “<em>Cara al sol, con la camisa nueva</em>...”<span> </span>i cagant-se amb en José Antonio i amb n’Agustín de Foxá, <span> </span>i els falangistes del temps de sa guerra, de sa postguerra i d’en Franco, sobretot feia esment d’un que feia de regidor, per ventura el seu <em>matarife</em>... Jo que sé!<span> </span>Si torna un altre vespre li he de demanar”. I se’n va cap a ca seva, amb una senalla amb dos cossiols, diuen que els roba del cementeri. Però encara se gira i me diu. “Hi ha </span>homos-monges i dones-puríssimes... saps què te vull dir? Gent dolenta! Botxor! Botxor i més botxor!”<span style="color: black"></span></span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Me’n vaig cap al turó i pens que <span style="color: black">no m’agrada </span></span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif; color: black">que me diguin què he de fer. M’agrada anar a la meva bolla, badocar si fa el cas. No m’agrada haver de xerrar per força. “Vas molt pensatiu!” És en Tòfol Cendra que encara mira qui passa pel carrer. “T’atropellaran!”<span> </span>Entr a ca nostra pensant que no m’agraden les pel·lícules de por, ni les coses imprevistes. Ni el <em>Cara al sol</em>.</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/135714
Tue, 02 Mar 2021 11:59:21 +0100Jardins (d'Altri) Climent Picornell<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Carrer%20BRP%20Josep%20LL.%20Pol%20i%20Llompart.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><span>Jardins (d'altri)</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>He dedicat dos llibres a acoblar citacions transcendents, banals o esburbades, tan se val, com feia amb molta més manya que un servidor, <strong>Adolfo Bioy Casares </strong><span> </span>a<span> </span><em>De jardines ajenos</em>. Ara que el tancament de les discoteques, per mor de la COVID-19, ha provocat assistències tumultuoses a les llibreries, reprenc el quefer en aquest article. Qui tengui ganes de festa<span> </span>pot meditar, encara que si s'avorreix i li pega badallera recordi que “Sempre he pensat que el badall és un símptoma de pau espiritual” (<strong>Iñaki Uriarte</strong>, <em>Bostezar ante Dios</em>, 2019). Ja hi haurà temps després de la pandèmia per fer festa: “Les festes són la sutura que cus les nostres ferides any rere any” (<strong>C. Lévi-Strauss</strong>).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Entre cita i cita em faig un dry, amb oliva. I pens en el que va dir <strong>Dorothy Parker</strong>, referint-se al Dry Martini: 'Dos com a molt. Deprés del tercer som davall la taula. Després del quart som davall el meu amfitrió”.<span> </span>Més de Dry Martinis; l'advocat i amic <strong>Antoni Coll</strong> feu una intervenció magistral a la taula rodona en homenatge a Andreu Ferret: “A n'Andreu li agradaven el mar i el Mar...<span> </span>tini!” Alçà la copa i acabà. Curtet i alegret.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>“Gaudir dels inestimables beneficis que ens procura la llibertat de premsa, du aparellat els maldecaps que ens provoca”<span> </span>(<strong>Alexis de Tocqueville</strong>). Ara en temps de pandèmia sembla que ho hem oblidat. Tanmateix, el capitalisme, o millor, com diuen uns amics, el “turbocapitalisme” ens ha deixat l'illa feta pols. “Primer callàrem, i oblidàrem les cançons. Després tancàrem els ulls, i oblidàrem els paisatges” (<strong>Toni Gomila</strong>, <em>Acorar</em>). De totes les maneres cal recordar que<span> </span>“L'ecologisme sense lluita de classes és jardineria”. Ara demanen ajuda, els turbocapitalistes hotelers, però obliden que “El capitalisme sense bancarrota és com el catolicisme sense Infern”<span> </span>(ho diuen per Wall Street). I ja se sap que “Donde no hay justícia es peligroso tener razón” (<strong>Quevedo</strong>, 1580-1645). </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>“La poesia” deia <strong>Robert Graves</strong> “invoca aquelles coses que no hauríem d'oblidar mai”. Una altra de poesia; <span> </span>“Somos de la 'poesía secreta', <span> </span>digueren <strong>Pablo Neruda</strong> i <strong>Federico García Lorca </strong>als qui els anaren a cercar a l'estació del tren i no els trobaren, aquests cregueren que la ‘policia secreta’ els havia detengut. No, ells eren la 'poesia secreta'. Té una certa gràcia , no? <span> </span>“No nos une el amor sino el espanto, / será por eso que te quiero tanto”. És de <strong>J. L. Borges</strong>, però, ohhh!, no es referia a cap dona en concret, sinó a la ciutat de Buenos Aires. Val també per esmentar la poesia per a cantautors i la poesia popular. “La ausencia de integración entre géneros llevó al circuito de cantautores a ser 'cansautores' y creo que nos lo merecíamos” (<strong>Jorge Drexler</strong>).<span> </span>Una lletra canvia el sentit de la frase de Drexler; així mateix passa amb el rètol que he vist d'una botiga: “Lady Ganga”. Ara, la poesia popular: “El cura de mi pueblo /<span> </span>dijo al Obispo:<span> </span>/<span> </span>'Si me quitas la moza, / me cago en Cristo” (Popular d'Astúries, la me contà en <strong>Fruela Fernández</strong>).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>“Amb els budells del darrer capellà, penjarem al darrer capitalista”. Deia una pintada del Maig del 68. Era una reelaboració d'uns versos de Diderot al seu poema <em>Els Eleutèromans</em> que deia una cosa així com: “ Si la Humanitat escoltàs el seu cor... / … les seves mans teixirien els budells dels sacerdots /<span> </span>a falta d'una corda per estrangular els reis”. <strong>Denis Diderot</strong> (1713-1784) fou empresonat per publicar el 1749 <em>Carta sobre els cecs per a ús dels qui hi veuen. </em>Tres mesos a la garjola. Aprengué la lliçó i a fer dues cares, quan li convenia. Anys després es va morir, per cert, mentre menjava un albercoc,</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Ja se sap que hom pot tenir dues o més cares, com deia el<span> </span>representant del músic i compositor argentí <span> </span><strong>Àstor Piazzolla</strong>: “Arriba en el escenario, un Dios. <span> </span>Abajo, en el suelo, un hijo de puta”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Climent Picornell</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/135625
Thu, 11 Feb 2021 10:06:21 +0100Pandèmia, brasers, taronger bord<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/niguls%20texrtura.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><em><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">Pandèmia, brasers, taronger bord</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><em><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">Som al camí de Son Basqueja</span></strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">. Hi ha un centenar de metres en aquest camí que tenen una energia especial. Fa uns revolts, baixant, alzines a cada banda, fins que surts a un gran pla on hi pasturen, a lloure, una guarda de porcs, negres i mestallats.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">L'alarma creixent pel virus</span></strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif"> ha arribat al petit poble, la pandèmia. Al principi pareixia una cosa llunyana però, un mort aquí, tres ingressat a l'hospital més enllà, quatre confinats que són veïnats. Sembla que la fi del món, passa a passa, es vagi acostant. De totes les maneres, servidor, sempre amb la mascareta posada, mira de conservar les seves rutines. Si el deixen. Baix del turó.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">Pareix increïble. A les sis del dematí</span></strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif"> a la terrasseta del cafè fa un fred que pela. La madona em posa un braser amb un bon caliu i després un cafè amb llet ben calent. És cap d'any! Som tot sol al cassino. Al cap d'una estoneta arriba un sineuer, ho sé per les és a final de paraula quan comença a xerrar. Un discurs en contra dels telèfons mòbils, que si són una mania (llegiu “manie”), com una droga (llegiu “drogue”)... que la gent ara ja no xerra entre ella; ell els prohibiria. Em recorda aquella contarella d'un rei de l'antiguitat que volia prohibir l'invent de l'escriptura, ja que, deia ell, amb aquest nou invent la gent ja no empraria la memòria fiant-ho tot al que queda escrit, els records s'acabarien. I és ben ver, <em>quod scriptum est, escriptum est</em> i ja se sap que <em>verba volant</em>, el que s'escriu queda escrit per sempre i en canvi les paraules les se'n du el vent. I res... això, que fa un freter!</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">És d'un incert que no apareguin els parroquians habituals</span></strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">. Efectivament en Jordi de son Catlar i en Miquel Rominé ja s’acosten.<span> </span>En Miquel me diu, assenyalant en Jordi:<span> </span>“Amb una paraula... mira’l-te a n’aquest si va bo i això que l'han mandrinat amb doblers públics, per devers Son Espases...”<span> </span>Hi ha un cartell que anuncia porcelles rostides per endur-se’n. Diu en Jordi: “Entre una porcella i una ànnera, triï una ànnera. Però d'aquelles d'antes, mallorquina, no això que hi ha ara de cap negre... I parlant d'ànneres a Els Calderers, quan feren allò que han fet pels turistes, posaren ànneres de coll blau dins una bassa, com una piscina que feren amb plàstics, i els fugien cap a s'Albufera. Allò... entre dues fosques tornaven i els caçadors: pam, pam, pam... devers el Camp Rafal<span> </span>-allò és un pas de cegues-, i n'hi havia un esbart de més de dues-centes”.<span> </span>“Aquest fa ses osques grosses” comenta en Miquel, “Diuen que el temps se desbarata...” En Jeroni Guardià du brasers a davall les taules. Tothom amb mascareta... Com va dir James Joyce: “Ja que no podem canviar de país, canviem de tema”.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">Partesc cap a ca nostra.</span></strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Vaig darrera, darrera madò Bel Coniona, que se gira i fa un esglai: “Ara m’he regirada! M’he feta por<span> </span>de tu Climent! Com que hi ha tants d’externs i amb el morralet posat no conec sa gent”.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vaig pensatiu i pesarós. Desafiem el temps i tanmateix... Però no ens donam per perduts. Dubtam. I així dia rere dia, el llarg combat amb la vellesa, perdut d'antuvi. Va dir Albert Camus: “Envellir és passar de la passió a la compassió”.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif">Mir el corral. Una nevada m'escuixà una llimonera.</span></strong><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Vaig provar d'ajuntar el brancam però així i tot es va morir. De ben abaix rebrotà. Ara és un taronger bord, es veu que era el peu on empeltaren la llimonera. Va falaguer, ple de taronges agres que, tanmateix, donen vida al marge que va construir el sen Mendai que era, secretament, d'esquerres.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 15pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/135518
Tue, 19 Jan 2021 20:11:40 +0100Mussol, selleter i milanes<div><br /></div><div> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ruscusl.jpg" border="0" /></div><div> </div><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Mussol, selleter i milanes</span></em></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Baix cap a la vila i un aucellet, un coa-roja,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> s'exhibeix davant davant fent voladetes curtes. Llunyans, ressonen els trons dels caçadors. És molt dematí. L'amo en Toni Tacó ja entrecava els tarongers amb un xapó. Veig llum a l'obrador del forn, hi entr i el forner em regala una ensaïmadeta acabada de sortir, calentona encara. M'umpl de sucre-pols tota l'americana. Un ca aperduat es passeja pel poble i la gent el culpa de què espenya les bosses de fems. Sembla ximple però, espantat, no se deixa tocar, ni acostar.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Al cassino han posat una estufa</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que va amb clovella d'ametla i pinyol d'oliva... Hi fa calentoreta. En Nofre Perussa hi feu de cassiner un temps. Era un cassiner un poc trel·lerel·la, amb les dones, vull dir. Un dia una es presentà al seu cafè i l'increpà perquè ja no li feia cas, després d'haver-n’hi fet molt. “De mussols com tu, jo en trob a cada passa!” li digué ell. Ella se'n tornà, trista i cap cot. Al cap d'un parell de dies, al cassino va arribar dins un paquet un mussol mort. Ell fugí del poble i no hi tornà fins que l'hagueren d'enterrar. Sicília? Mallorca d'ha estona!</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">No sé qui, <span> </span>recorda en Llorenç Curt.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Xerrava tot sol, en Llorenç, però no era gens pardal, les anècdotes que es contaven d'ell eren, senzillament, genials. Una entre moltes: el pare d'en Miquel Tena, el va sentir que xerrava mentre llaurava, va voler saber que deia i, acotat dins el torrent perquè no el ves, s'hi va acostar; quan en Llorenç va arribar a una gaia prop d'on ell era, se va aturar i sense mirar-lo, va dir: “Miquel, que fas acotat dins sa síquia? Que cagues?” Però la millor per antonomàsia és la d'un dia quan un, beneit, se'n va voler fotre d'ell i, vegent-lo xerrar tot sol, li va demanar: 'Llorenç, amb qui xerres?' En Llorenç el se va mirar una estona i li hi enfloca: 'Ara ha fuit!'</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me conta l’amo en Toni Mico, que va ser selleter,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que ell va néixer cinc-mesó i el tenien dins una capsa de sabates amb cotó que li dava un poc de calentor. Però són pare, orgullós, a tothom que l’anava a veure, entre la ironia i l'orgull, els deia: “Mira’l-te, quines trossades que té!” <span> </span>“Te’n recordes?” diu el selleter Mico, “pegàvem un polvo cada any, però en parlàvem dos o tres, que dic: una generació en parlàvem!” El Selleter era petit, una escapció diré, amb molta conya marinera...<span> </span>“Jo, si t’he de dir sa veritat, ja no ho faig, no perquè hagi tornat vell sinó perquè fer-ho amb sa meva dona arribar a ser com..., de tant de veurer-mos,<span> </span>som com de família, que no és ver?” Deia: “Això dels maricons és un hobby”, volia dir és un lobby però ho confonia i ho repetia, i ho repetia, venga hobby per aquí, venga hobby per allà... Pensava que el selleter era com aquell ase que quan se va haver avesat a no menjar, se va morí.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"><span> </span>De camí cap al turó me top amb na Carmen</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">. S'ha ajuntada amb un negre, fort i gran. Ja té un grapat de fills de dos o tres homes diferents. Ara el negre li ha fet “un garbancito negro” que diu ella. Els seus altres fills juguen amb el negret, i l'empreneyen, la mare els foragita i crida: “Dejarle en paz, que es negro, pero no tonto!” <span> </span>Faig coa al forn, darrera una dona que me pareix que és sa germana d’en Biel Gargot. En Biel tenc per mi que ja no és un canonget. Ja té els seus anys. Li deman: “Que sou germana d'en Biel Gargot?”. Respon airada: “Sí. Però jo me rent!” Vaja! Ho deixarem anar! Pens. En arribar a ca nostra la veïnada m’escomet. Un eriçonet li menjava els ous de les gallines. “Saps què? Me digueren: Posa-li ‘pienso’ pels moixos. Al cap d'un parell de setmanes, una monada, s'animalet ho té ben clar què és lo que li agrada més”.</span></p> <p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 0.0001pt; line-height: normal"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Mir cap a les roques de sa Farinera Nova</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, hi torna a haver milanes. En veus adesiara volant, calmes, fent cercles, ales esteses. La creença popular encara dura, malgrat ja no hi hagi tantes lloques guardant els seus pollets, la milana pollera és vista com un enemic a la pagesia. Mon pare deia que, son pare ho va veure, dos corbs s'acostaren a una ovella morta i només se menjaren els ulls, res pus, després baixaren dues milanes i espipellaren una bona estona.<span> </span>S’ha fet hora d’anar a jeure. Ara a les cases hi fa bon viure.<span> </span>Però un temps, mos n'anàvem a dormir i aquells llençols de fil agafaven tanta fredor i tanta humitat que pareixia que te tiraves dins un bassiot. Llavors a poc a poc anaven agafant calentor, dins un cocó del matalàs de llana o de cli, amb la vànova cotonada -que pesava un quintà- a damunt i... bona nit si et colgues!</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/135338
Mon, 14 Dec 2020 11:43:36 +0100Plou, somnis i casa esbucada<div> </div><div> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/raixa%202.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Plou, somnis i casa esbucada</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Era tard, la una i busques,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> havíem tancat el cassino en Toni, n'Arnau i un servidor. Nit serrada, de llamps i trons i, de sobte, es va posar a ploure. Jo duia paraigua perquè els del temps ho havien advertit. Els canalons de l’església brollaven aigua a les totes. De prompte veig que ve cap a jo<span> </span>un<span> </span>home amb un sac pel cap, com anaven un temps quan plovia, era<span> </span>en Joan Perdai. “Bona nit!” li dic. “Bona la fa, ja era hora que plogués”.<span> </span>Per un moment em vaig sentir feliç, l’aigua damunt el paraigua, l’aigua rajant per la capovalla del turó, els peus remulls...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">L'endemà el cel s'havia estirat.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> I servidor havia dormit bé, entre somni i somni. Em sorprenen, encara, els somnis, dins els seus desbarats recullen pulsions reals de la teva vida i inoculen una nota d’imaginari ric i desballestat. Aquesta nit, un servidor, dins un dels meus somnis, havia d’estar preparat per dictar una conferència sobre “Per què els ocells no tenen dents”, de la qual cosa no en sabia absolutament res, la sala plena de gent, i jo passant pena per veure què diria. Passar pena, vet aquí la clau, l’angoixa, de molts de somnis.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Convers amb en Toni Cendrós i en Joan Bisbe</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> davant can Cantó.<span> </span>“I en Joan Cantó?” “L’han duit a sa residència” me comenta en Toni <span> </span>“ja no estava molt bé, però no tant com per ingressar-lo”. “Homo! Jo no ho sé,”, diu en Joan, “ un dia el vaig veure caminant damunt s’anguila de ca seva: ‘Joan’,<span> </span>li vaig dir,<span> </span>‘no veus que cauràs!’. I saps que me va contestar? ‘Ara no sé on som’. I de quatres vaig entrar a ca seva per avisar la seva dona. I saps que me va contestar? ‘Sííí... hi sol pujar, ja baixarà tot sol!’. “Saps què te dic:<span> </span>a sa dona haguessin pogut ingressar!” “I en als seus fills, perquè tanmateix saps com acabaran? Idò com tothom:<span> </span>fent pets a un racó!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">A la rotlada del cafè se comenta </span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">el darrer accident de cotxe d’en Guillem Coubou. “Saps que passa? Què sempre ha estat un 'vessiat'. Sa mare estava molt per ell, però una cosa grossa. Ja li havia comprat tres cotxes que ell havia esflorat. I ella, tota innocent me deia: “Sempre té els accidents en tornar... mai quan se’n va”. Aquella bona doneta no s’imaginava que era quan tornava que anava piques plenes, begut que ja no podia més”. Conversàvem sobre el robos de garroves que hi havia hagut mesos enrere, les espolsaven de l’arbre i quan l’amo hi anava ja no hi havia res. En Toni Burballa ens comenta que en una collita d’alls que feren, els deixaren defora, un dia sencer, devora el solcs on s’havien fet, perquè perdessin un poc d’humitat i se ‘torrassin’ un poc.<span> </span>“Massa ell”, diu “ se torraren tant que ja no hi foren. Desapareixeren, mos varen fer net, un dia per s’altre!”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">S'acosta en Biel Ronquer, dretanot de tota la vida</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, a ca seva ja ho eren, i diu mirant la rotllada: “Què feis, <span> </span>componeu el món?” Insisteix en Biel: “Lo que hauríeu de mirar són els negres, moros i panchitos que passegen per la vila i ara ses pasteres que arriben plenes per la mar, si hi afegiu ses malalties que peguen a foravila: un poc de cendrada, la xilella... vaja! Està fet de noltros!”. “Au Biel! Que no tens feines a una altra banda?” li diu en Sion Vespa: “Noltros no componem res, lo que miram és de no espanyar-ho més!”,<span> </span>i en Biel sentint-se engegat, parteix cap cot.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">De tornada en Pep Masseres m'envesteix</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> amb el seu discurs de sempre sobre la vellesa: “Conec que he tornat vell perquè quan som dins el llit i vull girar-me, me fa com a vessa, m'ho pens i qued com estava. Tanmateix a n'aquesta edat quan te fa mal una cama, te fa mal, tot és vell, tot és mort! Ja te'n pots posar de Reflex, pels collons i tot!” <span> </span>El deix amb les seves meditacions: “Siempre negatifo!” Què deia en Van Gaal...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me'n torn de cap a ca nostra.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Pas sempre per davant una casa que he vist com s’anava esbucant a poc a poc. Ara desfeta de per tot. Només l’escala se manté, incoherent i insensata, ja que no serveix per pujar enlloc. Arrib. Fa fred dins la casa però em fa vessa encendre el foc. M'aboc un tassonet de vi que em va regalar en Jaume Garau, OM, Oliver Moragues d'Algaida i pens en la glosa que qualque pic deia mon pare quan alçava la copa per brindar: “No hi ha com llet i fideus / per un homo prim de barra. / No hi ha com es suc de parra / per encalentir-se els peus”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/135143
Mon, 02 Nov 2020 19:57:48 +0100Hivern a foravila<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/grisetes.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong>"Grisetes". Fotografia de Sebastià Torrens</strong></p><p class="MsoNoSpacing"> Sebastià Torrens i Miquel Rayó han publicat un llibre que acaba de sortir: HIVERN A MALLORCA (Disset Edició, 2020). Amb nombroses i magnífiques fotografies de Sebastià Torrens. A cada un dels apartats hi ha un text introductori que hem escrit Miquel Rayó, Joan Mayol, Caterina Valriu, Gabriel Janer Manila i un servidor.</p><p class="MsoNoSpacing">Aquest que segueix és el meu text. </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: large; font-family: "Times New Roman", serif">Hivern a foravila</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: large; font-family: "Times New Roman", serif"> </span><span style="font-size: x-small; font-family: "Times New Roman", serif">CLIMENT PICORNELL</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Una bufada de vent, sobtada, sembla que escampi confeti de fulles. Si no fos per això i perquè el dia s’ha acurçat molt, hom no sabria que som a la tardor i a dues passes de Nadal. Tan bon temps fa que les parres han rebrotat dèbilment. Els inicis de l’hivern presenten un paisatge cert i conegut. Els pinars i garrigues verds, els camps llaurats. Però adesiara guaiten els ginjolers i els magraners que van perdent la fulla groguejada. Les llimones i les taronges cobren el seu color. Per les bardisses i parets seques la vidalba mostra les seves flors blanquinoses, penjant com campanuletes, símbol de l’hivern.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Foravila té, després de les plogudes <span> </span>i els primers intents del fred, un aire de transició. Els camps llaurats reprenen els ocres i els marrons, amb algunes clapes de call vermell. Els pagesos acumulen brancatge i fullam cap a caramulls i formiguers, i, tant si és foc de flama com foc covat, els fums són els qui donen el to al paisatge. Unes fumasses espesses, algun dia ben dretes com una xemeneia cap al cel, altres s’espargeixen baixes per dins els bocins i, de lluny, són com boires localitzades, però disperses a la vegada. L’olor d’aquesta casta de fum en particular és un dels elements de la tramoia del camp mallorquí en aquests dies. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Sents l’olor de la terra llaurada que es prepara per brostar. Sents els colors apagats, contravenguts per algun caquier amb poques fulles. Sents l’olor del foc i les voreres cremades mentre crepiten les flamatel·les dels romeguers.<span> </span>Sents els bolets que empenyen i surten esponerosos per damunt la fullaca dels alzinars i les garrigues. Sents el fred i la humitat dels dematins emboirats quan la calma congria la gelada. Sents les figueres com dormen.<span> </span>Sents<span> </span>la calma de l’univers mentre la natura treballa i els homes esperen el sús del bon temps. Sents el vent que remena els pinars. Sents la dolça mirada de la lluna que es colga per darrera els suaus turons cap al migjorn.<span> </span>Sents la força dels peus aguantant la somada del teu cos.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Constat que el dia s’ha allargat. Ja sabeu: Per Nadal una passa de gall, per Sant Esteve una passa de llebre, per Cap d’Any una passa de cap xerigany, per Sant Antoni una passa de dimoni, per Sant Sebastià una passa de ca... i així fins al dia de Sant Joan, la nit més curta i el dia més gran. Però crec que és més un estat d’ànim que no la precisió dels minuts que el dia ha crescut des del solstici d’hivern. Quan s’acurcen els dies, el ritme vital s’alenteix i es demostra, clarament, una falta de serotonina. Resultat: una malenconiosa sensació que els nostres psiquiatres identifiquen com depressions estacionals. A l’estiu tota cuca viu. I a l’hivern... a fer el cap viu. Irremeiablement sotmesos a les dictadures de les estacions. El paisatge des de la finestra té el contrapunt de l’espàrec enorme d’una atzavara que s’entrecreua amb els niguls, l’ombra de la pita, la gran donarda, permanent.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">A la fi hi ha hagut un parell de tongades de pluja. No va ploure quan tocava perquè hi hagués bolets en abundor, però ara ja hi ha aigua embassada per molts de bocins. Els tords volen baixos i se senten cantar els ropits. </span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">És temps d’espàrecs i de vent. </span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Les dues coses fan que anar per la garriga sigui treballós, les esparregueres per les punxades i el vent per la dificultat en caminar. Els albons ja han tret el seu meremec, la caramuixa per dir-ho tal com és, i escampen per foravila les seves inflorescències grosses i blanquinoses.</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Els xaragalls i el pedruscall que ha davallat l’aigua fins als camins són tot un símptoma, pins i mates van més verds. Dos cans d’un caçador travessen a tota el sementer, ell deu estar ajupit esperant un estol de perdius. De prompte el veig, amagat darrere una paret seca tapat per unes nespleres que ja eren allà quan servidor era nin</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Hi ha neu a la muntanya. </span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">La serra de Tramuntana, a la llunyania, es veu enfarinada i el fred arriba al Pla de Mallorca. No hi neva, però gela a foravila. <span>Un busqueret de cap negre espipella</span>. Ara, després d’una setmana de vent, fa uns dies esplèndids amb sol hivernal i cel blau. Han arribat a la fi les calmes de gener, majestuoses, grans dies, el sol com a l’estiu —exagerant un poc—, un pot anar màniga curta i els ametlers (els qui ha perdonat la plaga de <em>Xilel·la fastidiosa</em>) se n’adonen i floreixen a les totes, malgrat allò tan sabut de què <span> </span>“flor de gener, no omple es paner”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Els vespres són calms i es posa una boirada que la pots tallar amb un ganivet, no hi veuen a dues passes; el matí encara hi és i queda dins les clotades, les parts més enfonsades, quasi fins a gran dia. La rosada es pot veure damunt els cotxes i si vas per foravila et queden les botes ben xopes. <span> </span>L’olor de les flors dels nesprers i el tan particular aroma dels garrovers, seminal, omplen l’ambient. L’olivó de l’ullastre i el llentiscle de la mata ja són quasi madurs per oferir-se als estornells que han arribat afamegats de terres enllà. <span>Fa boirina, cama d’aranya</span>, pluja fina que quasi no banya però els sembrats ho han conegut després d’una temporada eixuta. </span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Surt un escorpí, mordales parades, de dins un tió quan l’agaf per dur-lo al foc. Fuig fent-se el valent, em sembla que mirant enrere, com els toreros acollonits. Ara<span> </span>plou. Un ullet de bou, damunt una branqueta finíssima de lledoner, es baralla amb un lledó madur de carn groga i poca; quan hi arriba, amb el bec, la branca es vincla i el lledó li passa per davant; ho torna a provar... Un tractor desventra la terra seguit per un estol d’esplugabous darrera darrera.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">La postal d’hivern té tocs de normalitat i vulgaritat previstes: a prop del foc, quatre rabassotes, un poc de fum, calius i espires. Anar a cercar quatre cames-roges i dos esclata-sangs... i, més foc. Pareix recurrent, repetitiu, però no ho és. El foc i la mar, sempre tenen per mirar. I és que els primers freds de l’hivern, de bon de veres, obliguen al ritual d’encendre la llar. No com abans que era l’única font de calor de les cases, ara és una espècie de luxe, amb l’escalfa-panxes de ferro suec o l’aire condicionat. De nins, a la foganya de cals padrins hi fèiem la vida, allò era un món rodó, sencer, total. Fins el punt que s’hi havia d’entrar, dins la foganya, tot un habitacle només per al foc. El padrí ho sabia i preparava els entreteniments, solia dur una branca d’estepa, ben seca i quan arribàvem, la posava damunt els calius rònecs i allò feia una flamarada petejant, amb espires i bufalagues. Jo preferia estar damunt la padrina, la falda feia com un cocó. Eren els moments de detectar els segadors, aquells llumenerets damunt els tions o quan s’encenia la sutja, quina lulea. Bastava poc.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/135066
Wed, 14 Oct 2020 18:58:15 +0200Mascaretes i garroves<div><br /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/miradamudoy%20petita.JPG" border="0" /></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Mascaretes i garroves</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Les fonollasses són altes i plenes de caragolins</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">. Pel camí d’Horta veig en Joan Garrigó, pastor, va dins el cotxe, poc a poc, parlant pel mòbil, amb el gaiato penjat del retrovisor lateral, i la guarda d’ovelles darrera, darrera. En arribar al seu bocí pega un siulo i el ca –un border collie- com una verga de llamp pega mossegada a una ovella i totes entren dins sa tanca.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Arrib al poble i a la Cooperativa afin una muntanya de garroves. Les garroves enguany van cares i n’hi ha moltes, tothom mira d’espolsar els garrovers, que són arbres agraïts. M’assec a fer un refresc amb la penya de xerraires. En Joan Terrà entra a fer una cervesa fresca: <span> </span>“Ara venc d’espolsar i ensacar garroves, i qualque paparra i molts de cartutxos de caçador. Ja ho val!” Qualcú se’n fot i li diu, veient-lo tot suat: “Això ho has de fer per teletreball!”<span> </span>Respon:<span> </span>“Els picapedrers també en faran de teletreball? Faran la mescla amb so telèfono?”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">A la terrassa hi ha genteta, quasi ningú amb mascareta</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, excepte un servidor i mestre Amador Xai. Com a desanimats, tots, en Joan Xilès comenta:<span> </span>“Si això va així, si continua així de malament, hi haurà fam, haurem de tancar amb pany i clau que mos fotran sa perxa i tot.”<span> </span>“Sa perxa? Lo que ja t’hauran fotut els porcs abans “, li replica en Toni Cauvet.<span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Passa en Bernat de can Tauló.<span> </span>“En Bernat” diu en Jordi Xeies “va vendre tres quarterades,<span> </span>per devers So na Moiana,<span> </span>a un estranger i quan varen haver firmat davant es notari un dia anà al bocí que havia venut i se’n va dur tots els arbres, els va arrabassar. Ell pensava que allò era seu i que no entrava amb so barrisc. Bestiar de pleta, saps que te vull dir, això eren a ca seva.<span> </span>Bono!<span> </span>S’estranger li volia fer tornar enrere es contracte... No sé com va acabar sa malifeta”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Qualcú comenta que en Bernat ha quedat fadrí.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> I en Tomeu Baixeres reflexiona en veu alta:<span> </span>“Jo, quan veia aquests fadrinots vells, pellosos, bruts... deia: <span> </span>me tenc de casar! Si hagués tengut una germana no ho hauria pensat perquè m’hagués cregut que amb ella ho tendria solucionat. I me vaig casar. Vatuadell! Me va venir a plom. Jo estava avesat a fer lo que volia, era un pubil consentit, ara vull això, ara vaig aquí... Se va haver acabat: D’on vens? On vas? Que saps quina hora és?<span> </span>I clar que ho sabia quina hora era! Si feia vuit vegades que mirava el rellotge temerós de lo que me diria en tornar. Això te dic. Una guingaia he tornat. I no te parl dels fills, els tenim massa aviciats, arribarà, si mos deixam, que haurem de fer fideus prims per un i fideus gruixats per un altre, ca,ca,ca... Nom hem de perdre sa llet pasturant”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">En Xim Galdent saluda un persontage. “Qui és?” deman, “És en Tomeu Brostat, feia estona que no venia per la vila, ha tornat vell, era un homo que feia planta, te n’has de recordar de lo que li va passar a n’en Brostat:<span> </span>idò que un negre li va barrinar sa querida”. <span> </span>“Sí... en Brostat, ara me’n record, <span> </span>és aquell que un llamp va entrar a ca seva i li travessà sa capçalera des llit, i ell hi dormia!” “Aquest mateix!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me’n torn de cap al turó</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i al cap de cantó del carrer de ses Parres na Joana Saleca se lamenta de què ha deixat el gelat dins el cotxe i quasi s’ha fus. No puc estar de recordar quan, abans, als cafès, allò les geleres anaven fluixetes i els polos, sobretot els de xocolata se vinclaven un poc i els havíem d’aguantar amb dos dits o sinó se vinclaven de tot i queien en terra. L’amo en Toni Pecos guaita damunt el portal,<span> </span>en Tomeu Gueraví, quan veu que el mir me diu: “No saps que <span> </span>a l’amo en Toni un dia li tocaren a sa porta. Era un que li volia vendre una assegurança de defunció, es seguro des morts que deien. Quan va fer una estona que es venedor xerrava l’amo en Toni li va dir: “Però meiam, es mort qui el posa?”, es venedor sorprès li diu: “Vos!” I l’amo en Toni li respon: “Res idò, així ho podem deixar anar”.<span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Un poc més amunt, ja a mitjan costa,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> dues dones discuteixen, són cunyades. La germana del seu homo li deia: <span> </span>“Maria i que no trobes que n’hi ha a bastament? T’has ajuntat amb una altra dona!<span> </span>No t’ha bastat amb un fill marieta?” <span> </span>I ella li respon: <span> </span>“I tu? Que t’entens amb aquell camioner i tens un fill drogoaddicte, que no te basta?<span> </span>Au, au, au... guarda tu devers ca teva, que endemés es teu homo enrevolta sa ‘panchita’ que guarda ta mare!”<span> </span>Que voleu? <span> </span>Mallorca Profunda?<span> </span>Pas aviat sense mirar.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/134873
Wed, 02 Sep 2020 22:05:13 +0200Ordi, separats i serp<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/a4_1_sbl.JPG" border="0" /></div><div> </div><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #525150"><span style="font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: small"><strong>Dalt del Turó</strong></span></span></span></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #525150"><span style="font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: small"><em>Ordi, separats i serp</em></span></span></span></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #525150"><span style="font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: small"><em><strong>Climent Picornell</strong></em></span></span></span></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #525150"><span style="font-family: "Times New Roman""><strong>Les falcies ja se n'han tornat, i els cabots de coa blanca també.</strong> Vaig fins al puig des Càrritx i me'n torn aborronat per la quantitat d'ullastres que han sortit dins el bocí. No hauria d'acabar així fora vila, però en du camí. Els xipresos que sembrà en Richard encara sobreviuen i guaiten per damunt l'herbada. “Què és pel camí de son Baró això?” Demana en Biel Rei. “Sí”, li dic, “Idò, avui ben dematí anava a fer un viatge de grava per allà i he vist una mora <em>runner</em>. “Què?” diuen la resta dels qui berenam. “Sí, sí... una mora <em>runner</em>. Una dona amb mocador pel cap, que se veia que era mora, amb sabates esportives i corr que te corr. Això és una nova categoria de dones caminadores”.</span></span></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #525150"><span style="font-family: "Times New Roman""><strong>Al cafè, en Toni Broga comentava: </strong>“Això és com fer fàbrica, que deien abans, posar quatre escombres al camí i tanmateix quan torna a ploure se n'ho du. Feina mal feta”. No sé a què se referia, però en Biel Velló va replicar, “Per feina mal feta, sa que vos contaré ara. Quan érem nins, en Joan de son Bestrai i jo carregàrem un camió ple de garroves, però ben ple, com una muntanya, massa ple, i partírem”. “Carregat que no se'n tem, carregau-lo ferm!” comenta en Jordi Fiquer. “Idò, devers els revolts de Meià allò s'engronsà i quan érem un poc més amunt, en Gori Veçó, es conductor, va fer una mala maniobra i... pam! Totes ses garroves pen terra... saps què és, que dos soldats d'espardenyeta com noltros féssim sa feina. Ja mos tens replegant garroves d'enmig i de ses voreres de sa carretera. Per voler dur-ne massa. Els dos missatges rèiem i en Gori, pensant que mos ne rèiem d'ell, va dir”: “Fora riure! Que l'amo és l'amo per molt pardal que sigui!”</span></span></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #525150"><span style="font-family: "Times New Roman"">En Bernadí Mablet s'enyora: “Me'n record que un temps, com ara, en temps de messes, quan s'omplia es remolc de gra d'ordi, jo hi pujava i hi nedava per dedins, com si fos aigua, me tirava es gra per damunt... i mai vaig tenir cap al·lèrgia, quatre faves a sa pell, però res més... disfrutava! Ara hi tires un infant dedins i l'has de treure perquè s'ofega d'asma. Com diu mon pare: això passa perquè són surats de danones”.</span></span></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #525150">“<span style="font-family: "Times New Roman""><span style="font-size: small"><strong>Son pare d'en Joan Melis s'ha separat,</strong> i té més de seixanta anys!” comenta n'Amador Brull. Respon en Vicenç de can Pujol: “Quant es va divorciar es meu germà, va ser es primer divorci des poble. Hi va haver plors i renecs a la família. S'únic que no deia res era es padrí vell que, a la fi, va sentencià: “Això que avui passa a Can Pujol demà passarà a cada casa des poble”. I tengué raó, sa teringa de separats, divorciats, pares i mares nous, va ser grossa! Qui no en tengué un, en tengué dos, o tres! I això...encara passa a la vila”.</span></span></span></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #525150"><span style="font-family: "Times New Roman"">En Joan Melisso conta que a l'enterro del seu conco, ahir, hi va haver polèmica: “No estàrem d'acord en repartir-mos s'herència”. “Vaja! Això és més vell que es pastar”, vaig dir jo. “Espera...” replica en Joan, “Això era davant es mort, que el baixàvem a sa tomba, mos barallàvem per sa casa. Emprenyat, es fillol del mort, va dir: 'Idò saps què? Sa casa era seva, que la reparteixi ell!' I va tirar ses claus dins sa tomba i se'n va anar des cementeri”.</span></span></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><span style="color: #525150"><span style="font-family: "Times New Roman""><strong>Horabaixando vaig a veure el futbol</strong> al cassino de baix. Al cap d'una estoneta, el partit ja havia començat, s'asseu a la taula en Pau Pons que em diu: “He dit sa missa a Sineu més aviadet per poder veure el Barça”. El mossèn és del Barça a matar i enguany ens ha dat poques alegries. “Quin poder que tenia l'Església!”, me diu alçant el cap i senyalant el gran edifici del Centre Parroquial. “Ara s'ha acabat això, com en Messi que també s'acaba!” No ho deia empacientat, però com si no tengués un remei per a l'ànima ferida. Feim amb na Margalida la passejadeta de rigor. En Guillem Tei, s'atura amb el cotxe i ens regala una partida de figues flors, albacors, bones, “millor que un pastís!”, deia mon pare. Les mos menjam, na Margalida i un servidor, allà mateix i donam un poc de pell a l'ase d'en Toni Bonsana que, enllepolit, en demana més amb un bons bramuls. Pareixia que cantava. Retornam cap al turó, tira, tira. Trobam l'amo en Guillem Ferret al carrer de ses Parres. “Com estau?” “Jo ja som a sa darrera tanca” respon “Ja me queda poc per pasturar”. En entrar trobam els moixos que s'entretenen amb el que queda d'una serp que han caçada.</span></span></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><p align="JUSTIFY" lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0.21cm; font-size: medium"><br /></p><div> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/134677
Fri, 24 Jul 2020 11:24:15 +0200Clots, discapacitats, el padrí i la rata-pinyada<div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mirlo.jpg" border="0" /> </div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Clots, discapacitats, el padrí i la rata-pinyada</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">He decidit podar un gessamí</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que havia envaït el carrer i la voravia, mentre una mèl·lera damunt el lledoner fa un concert. Passa en Joan Ventura i se queixa de que ha llogat una màquina de fer clots, <span> </span>a 180 euros cada dia. És com una barrina gegant, ha de sembrar arbres. “No te queixis”, li dic, “si haguessis de llogar un homo no te bastarien ni per començar”. Pens en com ha canviat foravila, en aquells jornals per fer clots de figuera, feina dura i mal pagada. En definitiva, el desenvolupament econòmic posat en marxa pel turisme, l’abandonament conseqüent dels pagesos, unit a l’augment de la mobilitat dels habitants –sobretot en cotxes particulars-, tot això afegit a què als petits municipis de la nostra comarca es gaudeix dels servies que antigament només es tenien a la ciutat ( aigua corrent, serveis sanitaris, educatius, comercials, noves tecnologies de la informació...) ha fet que els antics espais únicament rurals, ara siguin habitats per una població diversa que tan pot fer feina dins la comarca com a altres nuclis urbans, des de Manacor o Inca o Palma, com, acudir-hi per ser el seu lloc d’oci setmanal o vacacional.<span> </span>Els espais únicament rurals, morfològicament “foravila”,<span> </span>al Pla, resisteixen per la tecnificació d’uns pocs joves pagesos, alguns vells agricultors tradicionals, els pagesos a temps parcial o per la injecció de doblers que hi fan els “pagesos ocasionals”.<span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me pos el morralet pel Coronavirus</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i surt al carrer. Trob el sen Julià Castany. </span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">“Com estau?”, li dic.<span> </span>“I... per l’estil d’ahir”, respon. “Ara creuràs que m’he discutit amb sa meva dona un altre pic. On</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> hi havia sa bassa i ses solls dels porcs hi férem un poc de jardí <span> </span>i... tu! <span> </span>pensa que allà hi havia cents d’anys de fems i merda –jo hi havia cagat- i tot se va fer bo a més no poder. I ara una palmereta que hi vaig sembrar és un arbre enorme i disforjo. Quan fa vent s’engronça molt. Jo la vull arrabassar i sa meva dona –només per dur-me la contrària- no ho vol. Però tanmateix l’arrabassaré”. </span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Arrib a un dels bars que tenen obert</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">, ja som a la Fase 2 de la desescalada de la pandèmia. Sent xerrar a la taula del costat dos homes, un calb rapat i un amb cabellera blanca, diu el calb: “Només veig vells, només me fix en ses persones majors que jo; un que du gaiato, un que camina poc a poc, una parella molt major que sembla que s’aguantin l’un amb l’altre... Estic segur que es pànic em fa canviar de cara: ¿Com s’atura això? Jo encara no me sent vell però em ve sa por de tornar-hi”.<span> </span>“Jo en el fons” diu l’altre “sospir només, perquè alguna joveneta em faci una bona mamada. Hi sospir perquè m’he de conformar amb pegar qualque polvo, escadusser, <span> </span>a sa meva parenta, que amb els anys ha tornat malsofrida, lletja, ressentida i venjativa. En una paraula, una enemiga a casa. I li tenc por. I un poc de devoció. Una bona mamadeta, <span> </span>sense que ella ho sabés, m’aniria bé”. Pens: Vet aquí el resum, d’aquests dos personatges tan valents i segurs de si mateixos. Glòries passades, coques menjades. Com deia ma mare: <span> </span>“</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Allà on pareix que no hi plou, no hi poden estar de goteres”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Passa cap cot en Joan Guerxo.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Li dic a n’en Joan Canyomàs: “Saps... moltes de vegades aquestes caràcters tan histriònics, tan de fer riure, tan de cridar i fer-se notar, amaguen algun patir, no sabut, no confessat, no paït. A n’en Joan Guerxo, li passà. Abans no era gens com ara, que el veus i pareix un ànima en pena. Abans de bon matí ja el senties cridar, o eixalava coloms pel corral, canta que canta, o havia tos el ca damunt l’acera, xerrant-li fort com si fos una persona humana, o agafava una simbomba que havia feta amb un bidó de Coca-Cola i cantava pel bars. Un estiu va refer una caseta que, en temps de<span> </span>la República, els carrabiners havien construïda al puig de Baldruitx i allà s’hi havia fet ca seva, només perquè el vessin i xerrasin d’ell. Va tenir un nét. Tot era el nét, no se’n desferrava d’ell, pareixien una truja i el seu porcell de llet. Un dia, li digueren que el seu nét no hi era tot. Això li bastà. S’acabà la simbomba, el ca, el fer llata, el repartir tomàtigues a tothmon que en volia, s’acabà tot. Ara és així, no xerra, camina poc a poc, mirant sempre en terra. Idò, els seus dos fills, tampoc hi eren tots, els faltava cosa -“border lines”-, vorejant la ratlla, però havien creat cada un d’ells una família, casant-se amb gent com ells. Un èxit. Però quan el nét és feu manifest que també era així, aquell home s’esbaldregà i li sortí el què de bon de veres hagués fet ja amb els seus fills, visualitzar la seva pena,<span> </span>però s’ho havia tirat a s’esquena. Ara no.<span> </span>Pobret, la gent que el coneix poc, encara el veu com era abans i queda sorpresa”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Passa<span> </span>en Biel Capotàs,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> un dia me contà que el seu padrí vell, mort feia cinquanta anys, se li apareixia totes les nits. Dret damunt el comodí de l’habitació, calçons fermats amb un vencill, sabates de sola d’auto, se posava a cantar-li gloses: “Dones que teniu infants, / i els heu de dar figues seques / això són ses papeletes / que vos donaren ses dretes / quant anàreu a votar”. I aquell homonet, com si ell no hi fos, encara que es giràs a l’altre costat de llit: canta que te canta. Primer no en va fer cas, després pensà anar al psiquiatre, però, a la fi, sense que el padrí ho ves, prenia nota, ho copiava a una llibreta. D’aquí supós que li ve la vena de cantador.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">“Això és xaranga!</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> deia es pastor, i corria sense calçons” diu n’Amador de s’Arraval. <span> </span>Aquesta expressió en boca seva, un home seriós, em fa demanar-me si hi ha un humor mallorquí. La temptació és pensar en dos conceptes oposats: ¿Humor i mallorquí?<span> </span>I encara que, segons els francesos, l’ humor viatja tan malament com els formatges fets amb llet crua: ¿Tenim trets humorístics diferencials? Com per tot, supòs. Els mallorquins ens riem dels veïnats, feim befa dels poderosos i dels capellans, ens agraden els desbarats<span> </span>i fotre’ns de nosaltres mateixos, amb mesura, això sí. Però el dibuix que en surt no té massa pietat: gent poc compromesa, ajornadors dels problemes, «ja mos veurem» o «ja en parlarem», creure’ns més llestos que els altres...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Prenc un poc la fresca</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> al corral de d’alt davall el magraner ple de flors lluentes, ja és horabaixenc i el sol es pon tard. Un parell de rates-pinyades fan voltes per damunt el meu cap. Vatuadell! Pens amb el Coronavirus i entr escapat per endins. Ara hauré agafat mania a aquests animalons, per si no bastava amb el moscard tigre.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/134426
Tue, 02 Jun 2020 22:11:23 +0200Pandèmia i paisatge<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/foto%20aeria%20cap%20formentor.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt">Dalt del turó</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Pandèmia i paisatge</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Ens ha arribat el moment de confinar-nos a casa</span></strong><span style="font-size: 12pt"> per mor de la pandèmia del Coronavirus. De la Xina ha arribat també al petit poble.<span> </span>Els carrers buits –excepte algú que passeja el ca- no hi ha trànsit, els avions no travessen pel cel, la guàrdia civil que es passeja vigilant que tothom sigui a dins ca seva... No havíem passat una guerra els de la meva generació –si de cas, la guerra freda i la por a la bomba atòmica- però ara som en una situació excepcional que no oblidarem. La televisió no ajuda a assossegar-se, ja que les notícies constants del nombre de morts i contaminats fan pujar la sensació de por i d’inseguretat, la gent amb mascaretes, rentar-se les mans obsessivament.<span> </span>Canvien els nostres comportaments tancats a casa a pany i clau. Feim <span> </span>un ús sobresaturat dels telèfons mòbils per fer-nos la il·lusió de què estem connectats amb la gent que estimam, els ordinadors treuen fum cercant noves sobre el que passa al món, la lectura no és igual com abans fa més mal concentrar-se, surts a la finestra, al corral, al balcó i trobes els veïnats que fan el mateix, els saludes tímidament o efusivament, depèn. Et preocupes pel menjar i el beure que tens guardat, si et bastarà, si s’acabarà a les botigues, si has de sortir a comprar a la farmàcia. Penses si tot això no és un crit d’alerta de la mare natura, si haurem aprés alguna cosa quan en sortim, si hi haurà un canvi social després de l’alarma mundial que això ha suposat.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Puj al terrat</span></strong><span style="font-size: 12pt">. Es veritat que el poble, els seus carrers, les seves cases, les restes dels seus molins fariners, l’escola, la visió privilegiada ja sigui des del turó de Consolació o des del carrer Mirador<span> </span>són elements que han configurat la vida dels santjoaners i santjoaneres: han format part del seu paisatge. Com diu el pare Ginard: “El nostre paisatge és mogut i entremaliat com un paisatge de betlem. Més que grandesa, té la gràcia i l’encís perenne de les coses humils. Res d’accidents alterosos, res de vistes brillants i enlluernadores, emperò la nostra comarca té la frescor virginal d’un món acabat de fer”. No va ploure quan tocava perquè hi hagués bolets en abundor, però ara ja hi ha aigua embassada per molts de bocins. Els tords volen baixos i se senten cantar, encara, els ropits. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">S’acosta Pasqua i els seus rituals,</span></strong><span style="font-size: 12pt"> a un servidor -que sap que creure és criança- li fan fer de mosset, donant-li les feines més insignificants. Una d’elles és la d’esflorar els xítxeros que han d’anar dins les panades. No sé enguany com ho farem. Però crec que encara que sigui en petit, farem panades i rubiols. A mi em <span> </span>toca, com he dit esflorar xítxeros, o <span> </span>esclovellar pèsols, que ve a ser el mateix, i deixarem la variant felanitxera “estiragassons”. Un temps, en què mon pare era viu, feia un parell de solcs de xítxeros, un d’ells especials per a Pasqua. M’he enyorat d’aquest moment i he pensat amb el puig des Càrritx, la finqueta on ell trullava fins que es va morir, ja molt malalt entrecavava les tomàtigues de ramellet assegudet a una cadira i me deia: “si som viu, faré els solcs dels xítxeros allà baix, hi ha bona llacor”. S’arriba a fer com a mecànica la feina i dóna per entretenir-se, badant i mirant cap el bevedor del corral, freqüentat per busquerets de cap negre i teuladers. Avui ja he vist algunes falzies beure dins el safareig, sense aturar-se i com a lliscant per damunt l’aigua</span><span style="font-size: 12pt"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Pec un bot fins a la carnisseria</span></strong><span style="font-size: 12pt"> i hi trob un cartellet amb els nous horaris, per mor de la pandèmia. Pens amb l’amic Quimi Portet, un artista, amb un excel·lent sentit de la música i de l’humor. <span> </span>Va titular un disc seu : <span> </span>“Matem els dimarts i els dissabtes”. Ho va veure escrit a un cartell aferrat a una porta que resultà ser la “Carnisseria de Can Tomàs”.<span> </span>Amb una paraula,<span> </span>res. Res de res. “Saps què és res ?” em deia l’amo en Toni “Peremates”, idò , “un caragol buit, sense closca. Això és res”. L’ús del “res” per la meva veïna, madó Tonina “Peixofrito”, tenia la santa particularitat de fer fluctuar el seu sentit en la traducció : “Quieres nada ?” Volia dir, “que vols res ?” Deia Voltaire : “Gaudiu de la vida, que és ben poca cosa, tot esperant la mort, que és res“. I ja saben el què és res : “un caragol buit,<span> </span>sense closca”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">El sen Toni “Burguny” és mort.</span></strong><span style="font-size: 12pt"> Les campanes toquen de mort i amb aquesta situació de confinament pel Coronavirus encara semblen més llòbregues que de costum quan toquen per un difunt. Record molt bé el sen Toni. <span> </span>Assegut davall un ullastre, baldat, quasi de tot, havia arribat que només vetllava la guarda d’ovelles que pasturaven pels sementers d’enfront. Hi devia fer la vida. O sobreviure, sense parents i amb la seva hisenda, que havia estat bona, perduda a les timbes de joc de la comarca.<span> </span>Però quan havia venut ovelles, no se sap com arribava, però era sempre a la taula de joc que hi havia al reservat del casino del poble. No se sap com, perquè, amb el seu gaiato i amb un altre garrot amb llendera, a la mà esquerra, es torbava una hora a arribar de ca seva –dos carrers més enllà- fins al joc de cartes. Sempre, també, a la sortida, feia una pixaradota, descomunal, anegant-se els baixos dels calçons i els dos garrots que li feien de gaiatos. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">He perdut el poc entusiasme que em quedava</span></strong><span style="font-size: 12pt"> amb això d’haver d’estar tancat. Els deu passar el mateix a la resta de mallorquins? Crec que el que tenim en comú els illencs només ho podem entendre els illencs. Un poble sense entusiasme. Tal vegada li falta la lletra menuda a aquesta afirmació de mallorquinitat. Ara, la millor, per a un servidor la que solia contar, Guillem d’Efak, el nostre amic negre de Manacor. Un dia va demanar beure, en mallorquí, a un cafè del Pla de Mallorca; l’amo li respongué : “si no haguessis xerrat en mallorquí, m’hagués pensat que eres negre”. Era en Guillem un mallorquí que s’entusiasmava. Això el diferenciava del comú dels mallorquins, o dels mallorquins, més comuns.</span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/134144
Thu, 02 Apr 2020 18:23:56 +0200Carxofes, antigors i padrins<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/flowerthrower_canvas.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Carxofes, antigors i padrins</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Som per foravila</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i trob que s’aboleixen molts de bocins que abans pareixien un jardí. Casetes que s’esbuquen, devora unes altres que pareixen ‘palacios’ de nou ric o que són per llogar a estrangers. Albellons destrossats pels tractoristes. En fi, me freg els ulls i no són bellumes el que veig. Vaig fins a una vorera de carxoferes que va sembrar mon pare. La meitat de blanques i les altres<span> </span>negres. Veig que hi ha una tirada, la que fa partió amb el veïnat, que pareixen mortes. M’empreny. No deu saber que ses carxofes són delicades i han d’anar alerta amb s’esquitxar. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">A n’aquest bocí encara ara</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> quan el llauren surten bocins d’àmfores romanes i de trossets de collaret com de vidre. No seria gens estrany que el padrí hagués trobat cosa. Sentia a dir quan era nin que quan a la pagesia trobaven una cosa relacionada amb l’antigor dins un sementer –sovint, un enterrament, amb el seu aixovar-, l’ordre era : “dau-li arada fonda!”. Si apareixien restes arqueològiques, en comptes d’aturar i avisar l’autoritat, “dau-li arada fonda!” o tornar a tapar. Els pagesos tenien el sentiment de què si ho declaraven, havien perdut la terra i de què els beneficis directes es fondrien davall la suposada importància de les coses “d’en temps primer” o “dels temps dels moros”. Els papers, la burocràcia i la pèrdua del tros de terra corresponent. Així varen desaparèixer molts de jaciments al Pla de Mallorca, víctimes de l’espoliació inútil, ja que tret d’algunes poques peces, com<span> </span>el “tresoret almohade”, d’or, trobat per un particular i venut<span> </span>(ara exposat al Museu de Mallorca) les troballes no tenien interès pecuniari directe, per molt que la gent parli de collarets de plata i d’olletes plenes de monedes d’or. Han canviat els temps, la percepció i la consciència de la gent, però sobretot s’han enfortit les penes per les infraccions contra la destrucció del patrimoni. I, també,<span> </span>han canviat les arades del tractors : ara llauren més fons, encara.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me trob en Toni de s’Alfonda:</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “De cada dia hi ha més gent externa a la vila. Ha estat aquests darrers anys. Gent que xerra foraster, que te miren i no te diuen res, que passegen cans –alguns grossos i perillosos- que van molt als bars, però no fan poble, no van a l’església ni a les coses culturals o festives. Amb una paraula està fet de noltros. ¿Saps que te vull dir? Que hi ha alfàbies que fan tornar dolentes ses olives, idò a s’enrevés, <span> </span>moltes d’aquestes olives faran tornar dolenta s’alfàbia”. No mir de consolar-lo perquè té molta raó. Mentre passa en Simó que està a un grup de missatges de telèfon amb jo i li dic: “He rebut una foto i no sé què és ni què vol dir”. “Jo t’ho explicaré”, diu en Simó Pansa. “En Toni de can Goleta se va morir. Ofegat amb un tros de carn, no li pogueren treure de sa gargamella, allò l’havia roegada poc i quan la s’envià... Quan arribà s’ ambulància li tragueren però ja estava fet d’ell. En Xisco Morante va <span> </span>retratar el tros de carn i l’envià per Whatsapp i tothom ho va rebre al seu mòbil! És gros això dels telèfons!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Faig net les golfes de ca meva.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Hi trob la corneta del meu padrí saig. Pels joves d’ara: el saig era un funcionari municipal que feia de policia, de zelador, de ‘cantador’ de les notícies i avisos de l’ajuntament pels cantons del poble, sonant un tambor o tocant una corneta segons la intensitat del que anunciava, a això li deien fer una crida. Ma mare, al cel sia, <span> </span>em contà que quan exhumaren son pare,per fer neta la tomba, <span> </span>el tragueren del taüt, ben conservat. Havia mantengut la pell, com un plegamí, i encara guardava la fesomia, podrides només les parts blanes: era just ell. Si mon pare fos viu, hauria comentat: «Clar, se conservava amb esperit, per mor de sa cassalla, que en begué molta!»". I ma mare hauria replicat -sempre defensant els seus per damunt de tot- «Mon pare, però, bevia amb molt de coneixement». Com que dir, per quedar bé amb la gent, perquè era un home que anava molt per mig, representava l'autoritat, s'havia de fer amb tothom... Com si el ves, amb els seus mostatxos <span> </span>blanquinosos i un punt esgrogueïts pel fum i la nicotina del tabac que fumà fins el vespre abans de morir-se. M'hauria agradat veure la mòmia del padrí, «els cabells del cap i els pèls dels mostatxos també se conservaren», deia mu mare, comentant l'episodi, «això mos ve d'avior, he sentit contar que a una repadrina també la trobaren així». Mirin per on, un servidor, tan maniàtic, estugós fins i tot -«no hi ha cap estugós que no sigui brut»- idò m'hagués agradat veure'l, perquè el tenia molt ben dibuixat. De nin el vaig observar molt. A l'hivern quan arribàvem al poble, mon pare i ma mare em deixaven amb ell, dins la gran foganya atiava el foc amb la llarga bufadora, em demanava coses i li coneixia molt bé el dibuix de la seva cara i l'olor inconfusible que feia, mescla de fum de llenya i de tabac. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Surt al corral i passa un òliba</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> per damunt les cases sense fer gens de renou. Solen habitar per l’església. Sé que el meu padrí saig Miquel Lligat, es Saig, va ajudar el rector a agafar-ne una que havia fet el niu darrera un escut del bisbe ben amunt a dalt de l’altar major dins l’església. Ho solia contar com si hagués estat la cacera d’un tigre.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/134065
Tue, 17 Mar 2020 13:08:00 +0100Cafès, endolats i coentor<div> </div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/l1090714.jpg" border="0" /> </div><div><div><em><strong>Dalt del Turó</strong></em></div><div><br /></div><div><strong>Cafès, endolats i coentor</strong></div><div><br /></div><div><em>Climent Picornell</em></div><div><br /></div><div><strong>Basses d'aigua clapegen aquí i allà el pla de ses Veles.</strong> Ha plogut molt, més de cent litres per metre quadrat, els seregalls ho demostren i alguns torrents han sortit de mare. És el darrer dia de caça, demà comença la veda i els caçadors van estressats pensant els temps que els manca per tornar-hi. M'ho deia un caçador a un sopar de cabrits: “Si això ho dius a una escola, que menjaran un animal mort amb una escopeta, sa meitat de nins es posaran a plorar i s'altre meitat diran que els fa oi! I els mestres i pares com a mínim et denunciaran! Però si no les caçàvem, ses cabres són una pesta per sa Muntanya, com ses perdius i el conills al Pla, s'ho mengen i ho arrabassen tot! Fan malbé els ecosistemes, això ho he sentit a dir a qualcú de sa conselleria, però ja me va bé...”</div><div><strong>M'agrada el xivarri dels cafès els dematins</strong> mentre el cafè amb llet ben calent travessa la gargamella i va cap endins. Obris el diari, de paper, en prens un altre glop, mires les taules amb la gent diferent: uns que berenen abans d'entrar a la feina, uns desenfeinats que s'aixequen de matí, una penya de dones que se troben cada dia, gent rara com tu... Deia George Steiner, que es morí la setmana passada, que no es podia entendre la història d'Europa, sense els cafès. “Europa està formada i composta per cafès. Mentre hi hagi cafès la idea d’Europa tendrà contingut.” El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, pel debat intel·lectual i pel xafardeig, pel “flâneur” i pel poeta o pel metafísic amb el seu quadern. Diu Steiner : “En el Milà d’Stendhal, en la Venècia de Casanova, en el París de Baudelaire, el cafè albergà l’oposició política que existia, el liberalisme clandestí. Els qui volguessin conèixer Freud, o a Karl Krauss, a Musil o a Carnap, sabien en quin cafè els havien de cercar. Danton i Robespierre es reuniren per darrera vegada el Cafè Procope. A un cafè escrigué Lenin el seu tractat sobre empiriocriticisme, a un cafè mataren en Jean Jaurès, pels cafès peregrinava Walter Benjamin. Fins i tot les idees més abstractes han d’estar ancorades en la realitat, a l’essència de les coses, com el cas de la idea d’Europa, ancorada en els cafès”. Imbuït amb aquesta filosofia deman un cafè rebentat d'Amazona a n'en Toni des Centro.</div><div>Parlam de la vellesa. Tema recurrent i que se sent adesiara a la taula. “Sentir-se jove deu ajudar a tornar vell bé?” demana en Gaspar Morré. “Ajuda un poc però només de pensament, si demanes un poc massa més al cos, aquest no t'acompanya, fa figa. És llavors quant sents que realment has tornat vell”. “Me vaig fer una merxa de sa barra fins a s'orella” és en Llorenç Destre qui xerra “i es metge que me va cosir pareixia que cosia un camaiot. Vaig anar a son Espases i me digueren: qui vos ha fet això? el metge tal, vaig dir, i digueren res, això s'ha de descosir i me llevaren els punts i me feren una filigrana que ara ni se coneix, mira, pareix que m'hi han donat pedra tosca de lo fi que ha quedat”.</div><div><strong>“Al cel el vegem” és el que més vaig sentir</strong> quan me va tocar estar, un pic més, la setmana passada a la banca dels familiars endolats. Seguit de “en pau descans”, o “que poguem pregar molts d'anys per ell”. Molts no deien res però aixecaven o baixaven el cap mirant-me”. “Qui és aquest que ha entrat?” deman. “És el fill d'en Toni Massieno. Aquest prova de fer de senyor però no en sap, no li surt...” “De porcs i de senyors... ja se sap”, dic. A la sortida me conta en Joan Perearnau, “el fill d'en Massieno ha fet sempre mals negocis, i ho tornava a provar, però no hi havia manera, era com l'amo en Miquel Prudenci a qui provaren de vendre-li una assegurança funerària i ell per aclarir-se demanava: “Però es mort qui l'ha de posar?”, “Vos!” li digueren, i ell respongué. “Idò això és un mal negoci, si es mort l'he de posar jo”.</div><div><strong>Vaig a fer una volta pel poble</strong>. Veig na Fillama que se passeja i mira d'obrir les portes dels cotxes fins que en troba algun que no l'han tancat, llavors arramba amb el que troba. Quan l'escometen diu que no ha estat ella i no hi ha manera de que ho torni, només l'assistenta social la comanda, ni policia, ni guàrdia civil... Pens amb en Joan de cas mestre Cana, un altre personatge esmorrellat, que tocava els orgues pel carrer i sabia el nom dels sants de cada dia, se passejava mostrant un bitllet de 2000 pessetes pels carrer; a ca seva tots, o totes, eren especials, fadrines, xorques i viudes velles.</div><div><strong> Avui toca sopar amb la penya d'amics,</strong> sopar de sobrassada i camaiot torrats i suflé de can Salem d'Algaida. La sobrassada és coenta però coenta, a matar. “Amb sa coentor s'han destapat es forats des nas, no i els tenia ben plens de moc! Això és millor que es Vicks-Vaporub!” diu en Jeroni Serverí. “No vos afiqueu amb jo”, diu en Guillem Fei, qui ha fet les matances, “que cadascú agrani es seu redol...” “No te piquis Guillem” diu en Miquel Arimany “ara no veus que t'estimam més que unes sabates velles!”. “Sí, més que un bon cagar m'estimau” replica en Guillem.</div><div><strong>Retorn al turó amb una frase de James Joyce</strong> dins el cap, deia Joyce: “Ja que no podem canviar de país, canviem de tema”. Mai he sabut molt bé que volia dir. ¿Que havíem de suportar el país que ens havia tocat així com era? ¿Que no ens agradava, però era el nostre? ¿Que ja estava fart de reflexionar sobre el tema, per això valia la pena canviar? En fi, a jeure s'ha dit. Demà serà un altre dia i ja se sap: qui dia passa, any empeny.</div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/133923
Mon, 17 Feb 2020 11:08:31 +0100Divendres, paons, bous i esplugabous<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/haikai%2055.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Divendres, paons, bous i esplugabous</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Avui plou a voler, <span> </span>tot raja</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">. El moix s’acosta per estar a cobro i a mi m’agrada sentir el renou de la pluja quan cau. Tot és banyat,<span> </span>la temperatura ha baixat i ja pens en si es hora d’encendre el foc. Dubt fins que, enredat, vaig a cercar un parell de rebasses que són banyades- i encenc la foganya.<span> </span>Mir per la finestra en el mateix moment en que un busqueret de cap negre s’engronsa damunt una branca de cirerer del bon pastor amb les cireretes ben vermelles.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Entra a veure’m i a donar-me els molts d’anys</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> l’amo en Marc de Tramendó i s’asseu devora un servidor.<span> </span>“Jo, Climent, ho pensava ara avui que és divendres, <span> </span>que me moriré en divendres”. “I per què?” li deman. “Idò perquè totes ses putades que m’han passat, m’han passat en divendres”. “Mea’m, contau-me’n una!”. “Un pic compràrem amb en Toni Quintano una màquina de fer pous i allò feia girar una broca gran i sense témer-me’n m’enganxà per un braç i me va<span> </span>fer girar fins que en Toni la pogué aturar. Me salvà sa vida! Era divendres!” “Bé, però ” li dic jo “va ser mitja putada, perquè no vos va passar res”. <span> </span>“Però m’hagués pogut passar” me respon “Era divendres!” I d’aquí no el vaig poder treure tot esperant<span> </span>que no se morís devora jo, en bon dia de cap d’any. “¿I ara tu què trobes d’aquesta gent que tenen fills de potet?” “De potet? Què és això” li replic. “Sí, <span> </span>que no hi ha homo per mig, <span> </span>que els hi posen sa llavor de dins un potet. Una parella de nines, casades, i una filla d’en Bernat Cuminé, n’han tenguts”. “Idò, a mi” li dic “me pareix molt bé, cadascú ha de fer lo que més li convé i si els fill, o filles, de potet com deis vos, han nascut sans i bons, és una felicitat pels qui ho han decidit així”.<span> </span>No me contesta però no el veig molt convençut. El convit a un poc de coca de torró i un poc de vi dolç i ens tornam donar els molts d’anys.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Entr al cafè i me’n vaig a seure a la taula del racó</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> on n’Amador de s’Estany conta la seva aventura amb dos paons que va comprar. “Se cridaven amb altres ‘pavos-reials’ de per allà, a Carrutxa també n’hi havia i peguen unes volades llargues, i veus aquella galinorba en l’aire, o a damunt ses teulades, <span> </span>els vaig haver de llevar perquè me voltaven ses teules cercant dragons i me feien molt de malfraig. En canvi vaig posar un parell de quicos i me feren net de paparres tot el bocí, són eficients en això...”. Mentre en Miquel de Penyalva, que mira a la televisió les notícies sobre Catalunya, es declara com a “políticament despistat”,<span> </span>entra en Coves, un tractant de bestiar de Petra, i vaig a demanar-li un endarrer que tenc. <span> </span>Li mostr la iconografia betlemera i li deman si l’animal que dona calentor al bon jesuset és ase o mula: “ Ase o mula? Mul... o somera, o mul-somerí, perquè una somera argelina també ho podria ser, els moros l’usen molt. Per ser mula, que saps que ve del creuament de cavall i somera o d’egua i ase, és de figura massa esvelta... de tots els rucs que me mostres cap pareix que hagi duit albardà, si en duguessin serien molt grossos i no haguessin cabut dins sa cova ... Tan muls com mules no poden tenir fills i pels ulls, per sa mirada vull dir, me sembla més un guarà, o una somera que ja hagués tengut qualque pollinet...” Quan ho senten els amics me diuen:<span> </span>“deu ser vera allò que de tant de demanar arribaries a emprenyar es bou des Betlem”, animal, pel que es veu, carregat d’una infinita paciència. Ho deix córrer i convid a beure en Coves.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Surt a passejar, s’ha aturat de ploure</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">. Quan arrib al turó del santuari veig fum i sent<span> </span>xerrar en un idioma estrany:<span> </span>són un<span> </span>estol de russos que torren a les barbacoes del lloc. Tot d’una pens amb n’Arnau Collasso: els russos ja són a la vila! <span> </span>Era un home que no hi era tot, un bon Jan, afable i amb manies. Una d’elles era que els russos –els russos del temps de la guerra freda, comunistes- s’acostaven, per no dir que ja eren aquí i ell vigilava el Montepio on hi tenia guardats els doblers, perquè no els hi prenguessin. A la fusteria de ca mestre Antoni, al carrer de Petra, el tenien moltes estones i adesiara, el feien preocupar amb algun desbarat: “Mira tu, Arnau, si són putes els russos –li deia mestre Antoni, mentre feia burballes de fusta amb una plana- que ara esterrossen amb un esterrossadors penjats d’un avión, i saps que fan de via! Prest hauran esterrossat lo seu i vendran a esterrossar lo teu”. N’Arnau pobret se’n tornava molt preocupat a ca seva .</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Pas pel baixos de son Santos</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> i hi veig un estol de esplugabous blancs que segueixen un tractor que llaura un bocí ple de vinagrella, amb les seves flors grogues,<span> </span>i amb les fulles plenes de gotes de la pluja de fa una estona.</span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/133790
Wed, 22 Jan 2020 10:57:51 +0100Final de tardor, fotografies i niguls<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Final de tardor, <span> </span>fotografies <span> </span>i <span> </span>niguls</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">La tardor convida a l’hivern</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que deixarà la seva marca. Quant surts a fora vila sents l’olor de la terra llaurada que es prepara per brostar. Sents els colors apagats, contravenguts per algun caquier sense fulles. Sents el fum dels formiguers i les voreres cremades mentre crepiten les flamatel·les dels romeguers.<span> </span>Sents els tords<span> </span>i els estornells que passen<span> </span>escapats cap a l’olivó i el llentiscle. Sents els bolets que s’estufen i surten esponerosos per damunt la fullaca dels alzinars i les garrigues. Sents els primers rupits, les seves converses potents i elegants. Sents el fred i la humitat dels dematins emboirats quan la calma congria la gelada. Sents les figueres com dormen.<span> </span>Sents<span> </span>la calma de l’univers mentre la natura treballa i els homes esperen el sús del bon temps. Sents el vent que remena els pinars. Sents la dolça mirada de la lluna que es colga per darrera els suaus turons cap al migjorn.<span> </span>Sents la força dels peus aguantant la somada del teu cos.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Prepar, conjuntament amb n’Amador Paçol,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> <span> </span>un llibre sobre la feinada que va fer com a fotògraf en Toni de sa Botigueta, 94 anys, <span> </span>i hem quedat al cassino amb ell per xerrar-ne. El que més ens interessa és com es va fer retratista. “ Com me vaig fer retratista?”, <span> </span>diu, “Idò per casualitat, perquè vaig encontrar en Toni des Molins que havia trobat una màquina per dins es sembrat, repassant es blat, i la mos va dur a mostrar a can Nuviet,<span> </span>jo anava molt per can Nuviet, quan<span> </span>havien muntat sa barberia i en Toni va dur aquesta màquina i no la sabia manejar i jo tampoc,<span> </span>però la me vaig guaitar i a jo m’agradava fer fotos, lo que no tenia per comprar cap màquina i la vaig dur a mostrar,<span> </span>li vaig dir:<span> </span>deixa-la-me i jo la duré a mostrar a un que se n’entén. Vaig anar a can Vila, a Ciutat,<span> </span>i en Vila vell <span> </span>la se va mirar i va dir això és una bona màquina, <span> </span>una Retina de sa casa Kodak,<span> </span>lo que havia estat perduda per dins es sembrat i s’ estoig<span> </span>estava un poc tudat, però per dedins estava beníssim”. <span> </span>“Quin any devia ser?”<span> </span>“Jo no ho sé però jo encara era fadrí quan en Nuviet va muntar sa barberia a ca son<span> </span>pare, es cas és que vaig dir a<span> </span>n’en Vila:<span> </span>i que en podem pagar d’això?<span> </span>I ell va dir tant, no me’n record ara, i jo vaig dir, a n’en<span> </span>Nuviet:<span> </span>compra-la!<span> </span>I jo ja la manejaré. I res i en Nuviet la va pagar perquè jo no tenia cap dècima, lo que, en aquell temps jo era una espècie de secretari d’en Nuviet, i amb sos seus dobbers, jo no en tenia cap, en Nuviet me va finançar sa màquina i<span> </span>me vaig posar a fer fotos a n’els amics i... res. Així vaig començar!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Quan observ les seves fotografies,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> fetes durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX, pens que malgrat tot hagi canviat, els carrers un temps plens de pols ara estan asfaltats, els arbres de la plaça ja no són els mateixos, sempre queda un rastre, un element que les fa reconeixibles en l’actualitat, una deixa. Ben igual que en les fotografies de les nines i els nins a escola, malgrat els anys passats i els vestits canviats, queda una fesomia que travessa, implacable, el temps: uns ulls, unes orelles, uns cabells que ens recorden de forma potent els qui ara som la gent d’aquest poble. Per això el gran valor testimonial dels retrats i les fotografies antigues, història de vida viva, herència de nosaltres mateixos, testimoni de les famílies de santjoaners i santjoaneres, en un temps en què tot pareix que s’enfonsa, un salvavides de la nostra memòria, dèbil i esbravada.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">A la rotllada del cafè, un altre dia, <span> </span>el tema anava dels senyors de possessió</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> d’un temps i de com havia canviat la relació reverencial amb ells, els grans propietaris, els cacics.<span> </span>És n’Arnau Cantó qui parla: “Ara jo no en queden i els que queden i es creuen que ho són encara, senyors, són com pepots de fira, figures fora del seu escenari, com va dir algú al senyor de sa Fastina: “ara senyors ho som un poc tots, no me digui que és es senyor de sa Fastina, me digui es seu nom i llinatges!”. “Qui més qui manco o ha establit la seva possessió o l’ha venuda a un alemany, o hi té un agroturisme, o com en els Calderers hi ha fet un parc temàtic <span> </span>i, <span> </span>els qui es resisteixen, <span> </span>tenen les cases que s’esbuquen i encara se passegen creguent que ho són, però pidolen reverències i ja ningú els ne fa, com el senyor de son Crinto,<span> </span>xueta d’orella alta que s’ha cregut el seu paper en un temps en que qui més qui manco té més doblers que ell, o el de Reimart, que no té ni calefacció, ni aire condicionat, ni rentaplats dins l’enorme cuina ennegrida pels anys de fer-hi foc”. “Tot ha canviat” diu en Vicenç Pelut, i se posa a recitar: “El poble ja no és lo que era / com l’havíem conegut / es batia el blat a l’era / tothom era benvingut. / Sant Joan ja no és lo que era / com l’havíem conegut / ja no hi ha na Mateveta / ja no hi ha en Llorenç Curt”. <span> </span>De prompte canvia de tema: “¿Saps aquell ginjoler tan gros que havia sembrat jo feia anys? Idò ara mos hem repartit s’herència i ha quedat dins sa partió de sa meva germana.<span> </span>Ara es meu cunyat –que no el puc veure ni en pintura- se menjarà els meus gínjols, bé meus, ara són seus, vatuadell!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Se presenta en Miquel Grimalt i la conversa</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, prop de la foganya, <span> </span>va de noms. “Idò sí, els niguls tenen també noms propis a més dels seus noms científics, expressats aquests tal com ho feu Linneu per a la taxonomia de les plantes. Aquesta terminologia “nigulística” tan aviat és decidida i concisa com “cel tavellat” quan el cel és cobert de niguls petits en forma de tavells de llana, com màgica i delirant quan imagina ciutats en el cel –amb murades, torres i campanars- en el nigul anomenat “la ciutat de Troia”. Altres pics s’enrevolta d’un tel poètic com quan les boires són “boires tendres”. “He de confessar” li dic a n’en Miquel<span> </span>“que tenc un sentiment de reconfortament quan sent aquest noms i sobretot ara que els cels de tardor són espectaculars. De “na Ruixamantells” als “fadrins de Felanitx”, passant per “sa fel d’en Judes”, aquest -no podia ser d’altra manera- és un nigul que fa feredat, acompanyant dels caps de fibló”.</span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/133566
Mon, 16 Dec 2019 12:04:15 +0100Milanes, birros i quartons<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/gat.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Milanes, birros i quartons</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Arriba i sobrevola la vinya una milana, </span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"><span> </span>s’aixeca un esbart de sebel·lins, <span> </span>mai n’havia vist tants de plegats. Dinam a un restaurant dalt del turó amb uns bons amics, i amb el vi fresc s’amollen les llengües i les males llengües, surten temes d’astrologia, teràpia <em>gestalt</em>, constel·lacions familiars, educació en sentiments, la proactivitat... Uns hi creuen, altres no hi creim tant.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Horabaixa vaig a fer una volta per devers el pont de sa Llova</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, a vorera de torrent n’Ermengol Maçola, que ja ha fet els noranta, lleva herba amb una falç. “Saps què te vull dir que abans pegàvem foc als torrents i totes ses canyes i romeguers desapareixien, idò ara ho tenen prohibit, i amb so foc els animalons, en veure foc, partien, aquests ecologistes ara són dins es govern i els torrents són plens de brutor, fan més mal ses màquines de fer net que es pegar foc. De molt!” “De què són aquestes garbes?” Li deman.<span> </span>“Són de palla de blat. Sa palla des blat és més gruixada, sa canyeta és més dura, en canvi sa de s’ordi i sa de sa civada és més blaneta i els agrada més als animals. Però jo aquí hi tenia blat-xeixa”. El deix amb la seva tasca i pens amb allò que digué Simone de Beauvoir: <span> </span>“En el futur que ens espera està en qüestió el sentit de la nostra vida; no sabem qui som si ignoram què serem: reconeixem-nos en aquest vell o en aquesta vella”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Davallant cap el poble me trob en Melcion Rabassó, </span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">mala cara, l’han operat i li han tret la bufeta: “Per mor de sa <em>químio </em>vaig molt restret i faig uns birros grossos com a pedres, he de prémer molt. Ara me donen unes pastilletes i faig uns birrets més petitons, molt millor!”<span> </span><span> </span>Passa per devora en Xisquet, barba llarguíssima, grisosa, mal caràcter, sense cap dobler, pega unes bones panxades de fam, insulta la gent i els nins l’insulten a ell. “Ahir”, me diu en Melcior que és veïnat seu,<span> </span>“un nin petit li va demanar: ‘De què has sopat?’ ‘De què he sopat?’, va respondre ell, ‘De pixes de moix frites! I tu d’on ets?’<span> </span>“De can Clavari des Revolt”, respon el nin. “Des Revolt? No pot ser que siguis des Revolt essent tan beneït!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">M’atur al forn a comprar una raïssa</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i en Miquel Miqueló conta que va anar <span> </span>al metge pel seu mal i el metge li va dir que tenia una cama vella i malalta. “Això és s’edat!” digué el doctor. “No foi!”, respon ell,<span> </span>“s’altra cama té sa mateixa edat i està ben bona!”. No feia fosca i en Miqueló ja anava piques plenes, que havia begut un poc massa vull dir, així i tot encara m’amolla una de les seves sentències: “Els joves d’ara, Climent, no van de res i jo ja no vull junyir es tractor per anar a llaurar. Quan era nin només era feliç dins sa cofa des carro anant amb els meus pares cap en es tall i ara, res de res...”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Arrib fins al cassino a veure si hi ha parroquians</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> de la meva penya, i hi són. N’Arnau des Mitjà Pla explica:<span> </span>“Na Balompra tenia, bé, tenia, encara les té, dues quarterades devers son Gorgut i jo hi tenia dos quartons que li feien peça a ella i m’anava davant i darrera, i jo, ara per un costat, ara per s’altra... com sa coa des mul.<span> </span>Un dia m’atura i me diu, com emprenyada: “Allò teu, allò menut, que no té ni portell...” <span> </span>“I m’ho va pintar malament de tot. I jo en aquell bocinet l’estimava, hi havia un pou i es padrí Miquel <span> </span>hi feia un poc d’hortet. Saps què? Li vaig dir: Idò tu per lo meu no hi has d’anar a encalçar moneies! Si tan malament m’ho pintes ara no el te vendré, m’estim més que torni pinar!<span> </span>I me va dir de tot. <span> </span>D’ençà d’aquell dia ni ella, <span> </span>ni ningú de sa seva família me diuen bon dia”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">“<strong>Vos ne recordau d’en<span> </span>Simó-Simó, sí, aquell que returava?”,</strong> <span> </span>és en Jordi Balcaner el qui xerra,<span> </span>“un dia na Damiana Tova, que s’entenia amb ell, el va mossegar”. “On?” demana n’Arnau, “ On? A sa fava!” “Vatuadell! Això aborrona només <span> </span>de pensar-ho”. “Idò sí,<span> </span>li tornà ses putades que li feia en Simó-Simó amb una bona mossegada, i li deixà ben esmorrellada! Llavors sí que va returar, ses paraules no li sortien ni amb una manuella!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Continua en Jordi: “Amb això de fer-ho, tots mos estrenàrem a n’es <em>Barrio Xino</em>. Jo, es primer pic, en vaig triar una de mames grosses, estava grassa, però era molt aguda,<span> </span>i jo a s’hora de sa veritat punyia i punyia i no anava bé. I aquella xixisbea que me deia: <em>métemela dentro!</em> <span> </span>Perquè jo punyia per devers una rua de sa panxa: Saps què te vull dir? Que els joves d’ara estan en el cel, ses mares de ses seves al·lotes els fan es llit a ca seva! Mira tu quin canvi!” </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me’n torn cap al turó</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, l’amo en Miquel Pena ha de venir a pagar-me una quarteradeta que li tenc llogada, pens amb la misèria que em donarà, i un meló o dos, i el negoci que deu fer ell cobrant les subvencions. Però vaja així la terra està neta i ben llaurada, i a mi ni me lleu, ni en sé. Ni en vull saber. Només de pensar-ho ja em pega com una mollor. En fi. Per amunt s’ha dit!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/133263
Tue, 15 Oct 2019 18:35:43 +0200Fressar, calor i coentor<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ab_allapassa.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></em></strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Fressar, calor i coentor</span></strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">D’ençà que arribà la calor, els carrers són com un forn.</span></strong></span><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> L’aire calent arriba d’Àfrica i socorra els nostres cossos i els vespres les nostres ànimes. Vaja: que no ens deixa dormir a pler. Les falzies ja han partit, quan comença el juliol ja se’n tornen, queden els cabots<span> </span>-que fan aquells nius amb fang- que també partiran, un poquet més tard.</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Posen fibra òptica per tot el poble. Internet farà més via i la gent passarà més gust de baixar coses de la xarxa.<span> </span>És el futur i ja no sé si hi ha lloc per a l’enyorança,<span> </span>no sé ben bé de què. Justament al llibre que llegesc diu:<span> </span>“La nostàlgia és arqueologia: investiga vestigis i els interpreta. Però en comptes d’aplicar un mètode científic, s’alimenta d’una modalitat tendenciosa de la memòria” (Sergi Pàmies).</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dins el forn xerren de què han ingressat</span></strong></span><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> a l’hospital de Manacor al sen Tòfol de son Marrec. Dic que no sé qui és i miren d’explicar-m’ho. “Sí, has d’haver sentit parlar d’ell, és aquell que diuen que va vendre es mateix porc dues vegades, i l’havia cobrat també dues vegades. Lo que havia passat després no se sabia”. “Son pare”,<span> </span>és madò Marganxa qui ho diu, <span> </span>“ja patia de lo mateix, menjava una figa de moro i li va pegar un infart”. “Per mor de sa figa de moro?” deman. “No! Però se va estrevenir que la se menjava en es mateix moment”. Me’n vaig sense haver aclarit molt bé qui és.</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Salud en Miquel Gronxa que va dins un a cossetxadora enorme.</span></strong></span><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “Què, <span> </span>ja vas per feina?” li dic. “Sí, sí... ja hem començat.<span> </span>Per saber si has de començar a cossetxar ha de fer pols. Si no aixeques una polseguera amb sa màquina quan segues és que es gra encara no és madur, però enguany encara que facis pols i els sembrats són ben rossos, tot va magre, saps què te vull dir, no ha plogut...” Un cotxe pita de darrera i la cossetxadora parteix per avall. </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me top amb en Toni Sesgoll que dona la mà</span></strong></span><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> a<span> </span>un al·lot esportellat. “Ara venc d’un bocí que tenc al pla de ses Veles i el m’han invadit”, diu en Toni. “Els okupes?”, li deman jo. “No. Els caragolins i ses paparres. N’hi ha per tot!”. “I els melons?” li deman. “Bé. Saps què te vull dir?<span> </span>Que pels melons és millor passar els cultivadors que fressar. Fressar deixa sa terra massa esponjosa i un parells de pams més avall fa com un tap que no deixa passar segons quines arrels i, els melons, cerquen aigua més abaix. No ho dubtis, cultivar, molt millor”. “Padrí! Partim?” diu el nét esportellat.</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Pens en les coses que van passant per la vila:</span></strong></span><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> un jove que ha desaparegut, un acomiadament de fadrí que acabà a Menorca amb quatre despistats, moltes de cases que estan en venda per Internet, un intent fallit de suïcidi... Amb això pensava quan la me trob a ella. Forma part del paisatge del poble. Alguns col·lectius de nouvinguts miren de passar desapercebuts, però ella tota sola se basta per omplir el carrer i imposar la seva presència amb l’aire de la seva Cuba natal. Ella, en Xisquet amb la seva barbota de “homeless” (però ell te casa), na Bintrama amb la seva cussa, el meu cosí pintor sempre vestit de blanc amb taques de pintura, són el contrapunt de la música amb sordina que sona al poble: la discreció i la prudència en excés. </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dins el cassino hi trob el senyor rector que beu una cervesa</span></strong></span><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i diu a l’amo en Toni Bassegó: “Beveu ben tot sol, avui”. I l’amo en Toni li respon: “I vostè que no hi beu ben tot sol damunt l’altar. Massa ell no convida ningú? Idò!”. Quant surt el rector me diu: “tanta sort que en haver begut, a la missa, <span> </span>els capellans escuren la copa!”<span> </span>M’assec a la rotlada i el tema va del coent, del coent a la sobrassada, dels prebes coents... i n’Arnau Pantó conta: “Un temps a ca nostra als pebres coents els enfilàvem, com ses tomàtigues de ramellet. Un bon dia –mon pare era viu- se va amollar s’ase de dins sa païssa i no tengué altre idea que espipellar un enfilall d’aquells. Bon Jesuset! Aquell animalet! Començà a pantaixar i a fer sabonera per sa boca, orelles ben dretes... Tres dies! Tres dies va estar així ! Pobre bístia! S’ha d’anar alerta amb so coent!”.</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me’n torn cap al turó i pel camí</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> me trob amb una parella de nous habitants de la vila. “Mira aquest! No s'aguanta dret, ni fermat a un pi. I el de darrera<span> </span>tremola com una fulla de poll. Quina parella!<span> </span>Tot lo dia a n’es tasser des cassino. Es més petit només fa entrar a beure i sortir a fumar , se fumaria ses claus de Sant Pere”,<span> </span>diu en Toni de son Manques, “I sempre cerquen ronya per gratar, quan van beguts<span> </span>tenen<span> </span>més paraules que un misser . I es més alt i pelut, quan va eixut,<span> </span>no val un gafet<span> </span>boleiat a les fosques. Avui però duen una bona merda i<span> </span>la tenen més venal que una busca dins un ull”.<span> </span>“I al qui va darrera li han fet ses pessigoies ben endins” li dic jo. “ Au, au, au<span> </span>cadascú a ca seva”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="c1"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/132892
Wed, 07 Aug 2019 17:54:59 +0200Claveller d'aire, taronges i felicitat<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/niguls%20texrtura.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Claveller d’aire, taronges i felicitat</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">El claveller d’aire del jardí</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, penjat davall un taronger, ha florit de lila i rosa. Han arribat, a balquena, oronelles, cabots i falzies i la piuladissa d’aquests ocells anuncia ja l’estiu implacable i llarg.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Ha passat el trull de les processons, de les panades i els rubiols, de la missa del to pascal, dels pancaritats i tot aquest devessell. Encara record n’Andreu Barber travessant el carrer amb mig me damunt ses espatlles cap a ca nostra, ens l’havíem de repartir, la carn, <span> </span>i la freixura pel frit de Pasqua. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Precisament el me trob a n’Andreu</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que discuteix amb un altre home:<span> </span>“A mi, tant m’és jota com fandango!”. “Què hi ha res de nou?” deman. “No res. Amb en Joan Còrcolis havíem parlat de baratar-nos dos bocins, a tots dos mos feien finca, eren veïnats, però a s’hora de fer tec se va fer enrere, i me va començar a plorinyar que en volia més, que es seu era més guapo i més ben tallat. I per guapo, saps què te vull dir?<span> </span>Ja bast jo. I no va anar bé, i me sap greu”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Una joveneta surt de dins un cotxe</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> aparcat discutint amb el conductor, un jovenot: “No importa venguis a cercar-me més. Ja ho sabia que en tenies una altra per anar a passejar” . “Idò sí. I què?” li respon ell envalentonat ·” I millor que tu en tot! És més dona i més persona que tú!”. I arranca el cotxe mentre ella fuig escapada a peu. Vaja, pens, això deu ser un excés de testosterona, tòpic consol per a un servidor que ha iniciat ja fa anys la baixada cap a la decrepitud i no en té ni per fer cantar un cego.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Hi havia quatre ànimes al cafè</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i m’assec amb l’amo en Toni Basselgo i mestre Joan Cruanyes que duien conversa armada. “Li han fet ses pessigolles endins en aquest”.<span> </span>“ Idò que no ho saps? Que allà on pareix que no hi plou, no hi poden estendre de goteres”. No vaig saber molt bé a què es referien quan parlaven de l’amo en Toni Tonió, <span> </span>però... continuaren: “No! I la tenen més venal que una busca dins un ull!” . “ Sí, sí, és així” li responia “Saps que n’hi ha de beates a confessar!” “Per paga, surt quan ets altres se colguen!”. “Saps que te dic: val més creure-ho que anar-ho a cercar”. Massa ell,<span> </span>no en vaig treure aguller, no vaig entendre quin era l’assumpte i no ho vaig voler demanar.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Poc a poc arriben els analistes polítics</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, <span> </span>hi ha hagut eleccions, <span> </span>i el fraccionament de la dreta i la por a l’extrema dreta han canviat el mapa electoral.<span> </span>La tertúlia estava inquieta pel possible augment dels vots fatxes al poble, un poc més d’un centenar han estat. “No ha passat res que no passi a Europa” diu l’analista primer, “els han votat els franquistes, els joves desbaratats i els qui no volen moros!”. “I què els fan els moros?” “N’hi ha massa, diuen” .“I qui farà la feina que fan els moros i els panxitos? Ells? Si fan les feines que ningú vol fer!” . “És igual” diu l’analista segon “els populismes són això: respostes massa senzilles a problemes molt complexos”. “Idò per això, per la por als fatxendes, s’explica el que més gent hagi anat a votar, una participació alta sempre beneficia a les esquerres”, diu l’analista tercer: “Bé, això he sentit a dir...”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me’n torn cap al turó</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i només entrar a ca nostra<span> </span>en Joan Canyot se presenta amb un sac de taronges: <span> </span>“Climent, que tens taronges? No me diguis que sí perquè tanmateix et deixaré el sac... O són per tu o les regales, no... i ara són dolces i molt bones, tenen molt de suc, <span> </span>però els arbres ja tenen molta flor un altre pic i no en poden dur tantes!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Pasqua ha estat passada per aigua. </span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"><span> </span>No una aigua de canal, no, una boirina, cama d’aranya que pareixia que no banyava però convertia el dia grisot en un dia lleig. Les parres han tret, les figueres també i pels bocins tot és verd de diverses tonalitats. Ja veig els rosers<strong> </strong>florits que anuncien el mes de Maria i no puc sinó recordar aquelles cançons que cantàvem de nins plens de devoció mariana: “Oh Maria, mare mia / salvadora del mortal, / emparau-me i guiau-me<span> </span>/ <span> </span>a la pàtria celestial !”<span> </span>Pens si érem més feliços abans,<span> </span>però un consell antic diu:<span> </span>“Abans de sortir a cercar la felicitat, recorda-te’n primer de mirar bé per tot, a lo millor ja ho ets feliç i no ho saps”. Caldrà meditar-ho bevent un bon suc de taronja.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/132448
Wed, 08 May 2019 17:20:33 +0200Ravanissa, capsibos i olivó<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/146%20machinista%20org.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Ravanissa, capsibos i olivó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Apareix la primavera de cop, de ple cap a l’estiu.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> De cada any les estacions intermèdies són més curtes o desapareixen. De l’hivern passam a l’estiu. Mir els sembrats i hi repar moltes espases, aquells gladiolets color púrpura, entremig del blat i l’ordi i, sobretot, la ravanissa groga que ho senyoreja tot. Els sembrat van magres i les faves tomben el coll, no plou fa estona. Sent els puputs –pupuput!pupuput!pupuput!- que canten i que encara mengen cuques de la processionària dels pins. Salut a na Francisca Tirolo que sembra cebes amb el seu fill a un bocí del camí de les Casetes, prop de la cruïlla de les cases de l’hort de ca don Xim. “Me sents Climent?”, me diu, “tu que t’assolelles: molts de dies bons, fan un any dolent. Pels pagesos vull dir, per voltros, oficinistes, vos és ben igual, però la cosa va malament”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Passa un al·lota passejant la seva cusseta</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">. I pens amb la ironia i el destí, del seu malnom. M’ho contà mon pare.</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> El mestre Lliteras, batiava els al·lots amb un malnom particular. “Camaiot” ( perquè sempre en menjava), “Satán”, “S’arrossaire”, “La mief” perquè era coix (?), “S’aucellet”... A “S’aucellet” l’anomenaren així perquè un dia el mestre va demanar : “¿Que es el arco Iris ? Responde tú”. I aquest tu, que no ho sabia, va demanar en veu baixa : “què putes és s’arco iris?” I un, que de gran es casà amb una de Can Sobrassada, el va enganar i li va dir : “és com un aucellet petit!”. I va respondre, ben convençut : “un aucellet petit !” . Tothom es va esbutzar de riure, i li va quedar de mal nom, al poble, el mal nom que li va posar el mestre Lliteras per haver respost malament la pregunta : “S’aucellet”. Tota la seva família va ser, fins ara, de Ca S’aucellet.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">L’amo en Toni de ses Ferritges passa revista</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> al personal que passeja i als qui són dins el cafè:<span> </span>“Aquell que xerra pes colzos, just se’n recorda de santa Bàrbara quan trona”; “aquell altre, el veus?, només diu sa veritat quan s’erra”; “ i aquell de més a baix m’ha fet es corc de s’orella malalt només de repetir-me sa mateixa mentida, quan xerren malament de qualcú li agrada afegir garbes a n’es feix”. “I aquell que està tot sol ?” <span> </span>li deman : “Encalça’l a n’ aquest tord d’olivó!<span> </span>Se creu que el rei li ha de guardar els porcs, s’infla i s’infla i qualque dia es bony rebentarà...!” M’assenyala una dona que fa tres pics que passa: “Aquesta va i ve,<span> </span>com el batiport de Sóller”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif">A una taulada grossa amb vells i joves plegats</span></strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif"> algú diu que ha sentit que volen posar en marxa aquella sarsuela <em>Ai Quaquin que has vengut de prim!</em> Que conta les andances d’en Quaquin que torna de l’Argentina més pelat que un jonc i <span> </span>l’amo en Miquel Mane se posa a cantar: “Que hermosa és Mallorca i els mallorquins ! / mos morim de ganes de fer-mos endins / i deixam ca nostra i mos embarcam / i cercant fortuna darrera ella anam./ I és que som uns bàmbols / com no hi ha en el món / fugim de la ditxa / bàmbols, bàmbols som </span><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif">!” “Això ho és d’en Quaquin, m’ho sé tot de memòria, ara m’heu fet tornar jove una grapada d’anys”, diu ell.</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Diu n’Arnau de son Bastó:</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “A jo, els dragons me fan molt d’asunto. Crec que és per mor de què mumare me deia que si me’n queia un damunt el m’haurien de desferrar amb una planxa calenta. Pensa tu! Però jo ho vaig processar de petit i ara de gran no m’ho puc llevar des cap”. Algú comenta que es veuen menys aucells que abans i n’Amador de can Llamp conta: “Mon pare quan havia sembrat ses tomatigueres i les havia regades posava un parell o tres de canyes, com a mànecs de granera, dretes i clavades en terra. I, tu, quan ho miraves d’enfora ja hi havia un capsibo damunt que talaiava i baixava a menjar-se els escarabats”. “Capsibo?” demana un, “sí, capsibo, a altres pobles les diuen capseriganys o capsigranys, són putes, i quan tenen molt de menjar el guarden clavat a les pues de les mates”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"><span> </span>“Qui és aquest?”<span> </span>“És casat amb una filla d’en Tomeu Boira”</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, contesta en Miquel Macarroner, “és de per devers Santanyí, o de per allà baix. Me contaren que a un bocí, amb caseta, que té per devers sa Baronia, els de s’electricitat li foteren un ‘poste’ a un lloc i ell no li volia. I, ben xalest, va agafar es motoret i el va serrar. Idò tu! Tornaren els de s’electricitat i li demanaren per favor on el volia, i allà li posaren. No, i és que de vegades val més una barramada que un ja està fet. Sí, sobretot amb aquests que van tan sobrats, vestits amb un uniforme, sigui el que sigui...”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Feim un tast d’oli d’ullastre</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">. Està fet amb olivons d’ullastres de per devers els Castellots. És un oli primitiu, de bon color, perfumat i amb un retrogust àcid. Molt bo pel pa amb oli. Felicitam a en Francesc Casadesús que ha tengut la paciència de recol·lectar l’olivó i dur-lo a la tafona. </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/132357
Mon, 15 Apr 2019 13:09:49 +0200Llebres i rotondes<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/liebre.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Llebres i rotondes</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vaig a veure els meus tarongers</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> del puig del Càrritx: enguany és un any de moltes taronges. Hi ha menys ametlers florits que altres anys, molts són morts, <span> </span>i més bocins abandonats, arribarà que els ullastres s’ho menjaran tot, fan molta via,<span> </span>primer serà un revellar i després un ullastrar. Molts de bocins estan per sembrar encara i, per frissar, a un parell de tractors els han hagut de treure que s’havien encallat dins el fang de la terra molla.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">A la rotonda de la sortida del poble</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> un estranger quasi m’enverga una nespla. Pens que la rotonda és una de les construccions que més han proliferat aquests darrers anys. Estalvia semàfors, diuen, i reordena els trànsit de forma endògena. El “Pacte de Progrés” en volia col·locar una a cada parell de quilòmetres. Sigui com sigui n’han aparegudes a balquena. La veritat és que hi ha tot un art de saber entrar i sortir de les rotondes; alguns conductors afluixen la marxa quan hi són dins, van poc a poc, i quan un, que frissa un poc, prova de fer una mica de via, aleshores t’envesteixen i te miren com qui dir: “Eh! On vas! No veus que som jo qué té la prioritat!” Ara, a més, enmig de les rotondes s’usa fer-hi paret seca, sembrar-hi oliveres, en una paraula, fer-les més nostres: Rotondes nostres. Amb fassers i estàtues, també nostres. Cossiers, homonets de betlem, màquines d’<em>apissonar</em> o de batre. No se sap molt bé si es volen evocar o enaltir -com feien el feixisme i l’stalinisme- les feines i els treballs col·lectius o és, més bé, una interpretació mossona de l’etnologia i el costumari popular. Així con la gent posa rodes de carro a ca seva, per fer-la més seva, les institucions ara posen maquinària d’en temps primer. O criden en Sarasate perquè faci un poc de por als nins petits, amb la sembra d’un estol de personatges fantasmagòrics de ferro davant “Es Cruce”. M’han contat que en Toni “Bassetja” s’asustà de bon de veres quan les va veure i, en comptes de voltar, va partir tot dret i n’envestí dos o tres. Res, coses nostres.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Les xafarderies facebookeres del poble</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> circulen amb intensitat ja sia les dels naturals del poble com les dels nouvinguts, que si bregues pels carrers del poble, que si la guàrdia civil ve amb més freqüència, que si una està embarassada d’un negre, que si dos coneguts s’aferraren per una discussió per una fita de dos bocins veïnats...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">S’acosten les eleccions</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i els diferents actors polítics es comencen a moure. Al poble tot es fa amb menjar: xerrada política i menjar o xerrada i dinar. Les panades i els cocarrois i les ensaïmades són un incentiu polític de primer ordre. Servidor ho observa amb atenció, malgrat no serveixi per a la política. Com me va dir el sen Masseno: “Tu no serveixes ni per fer ombra”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">M’atur a comprar una ensaïmada de tallades</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, en no res serem als darrers dies de Quaresma. Més content que un ca amb un os, a la sortida me trob en Bernadí Gost que avui ja du el seu monotema: “A mi ses dones m’han enganat molt.<span> </span>Me deien sempre que era un polvo, i només un polvo <span> </span>i al segon ja volien dedicació exclusiva, només a ella... Totes m’han<span> </span>dit sempre lo mateix. M’han enganat molt!” <span> </span>El deix amb tot aquest endiumenjat.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me conviden a un dinar monogràfic de llebres</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, caçades. Som un grup heterogeni de caçadors il·lustrats i de no caçadors que es reuneixen a iniciativa dels primers per tastar: per començar unes burballes de llebre, després un civet de llebre i finalment uns lloms i llomets dels mateixos animals. El cuiner, eficaç i diligent, es fa esperar. Allò bull, hi tiren les burballes i al final un toc “gore”, un bon caduf de sang crua i líquida, ben vermella, que en bullir dona un toc negrós al brou. Deliciós. Altra tant del civet, no va voler fer llebre a la Royal, però el civet és boníssim amb el gustet de vi exacte. I finalment els llomets d’aquells animalons, només volta i volta per dins una pella, fluixíssims <span> </span>i gustosíssims. Els tiramisús del final escalfen la conversa, viva i relaxada, a un racó de la taula es parla de caceres i peces cobrades, <span> </span>i a l’altre part, de foravila i en concret de fer estelles del ametllers que ha mort la xilel·la. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me sent que vaig cop-piu.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Els al·lots han deixat la casa buida, vull dir que ja no hi són com hi eren abans, més temps. Ara cadascú campa per ca seva i les visites són més esparses. Ens queda la companyia dels moixos,<span> </span>que en fan poca. Reflexion sobre el llibre que llegesc, acompanyat amb música de Norah Jones (la filla de Rahvi Shankar) : “Vine amb mi allà on no ens puguin temptar amb les seves mentides”.</span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/132262
Mon, 01 Apr 2019 11:44:54 +0200Temps i contarelles de gener<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/137.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Temps i contarelles de gener</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Les calmes de gener i l’anticicló estancat </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">damunt Europa forneixen uns dies calms i assolellats. Fa fred a les nits i bon estar durant els dies. Nogensmenys, avesats com estam a veure aparèixer les imatges de satèl·lit per la televisió amb els pronòstics dels meteoròlegs interpretats pels homes i les dones del temps —ajudats per una gran parafernàlia tècnica— hem deixat de banda tota la saviesa del poble. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">El fet de tenir a Mallorca una climatologia irregular</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> («Temps, dones i fortuna, fan més voltes que sa Lluna»), havia fet brostar una interessantíssima meteorologia popular. Encara que la variabilitat del nostre clima deixa sempre una porta oberta: «Quan Déu ho vol, sense ennigulats i tot, plou». Les previsions eren una de les funcions del refranyer, talment com a «pronòstics», reposades moltes en el santoral. També existien «senyes» del temps: si les mosques es posen de cap per avall i piquen —es diu que van «mortals»—, si el bestiar s’espolsa nerviós, si cau la sutja negra de les antigues foganyes, són senyals de què ha de ploure. I “Si la Candelera riu, lluny és s’estiu”, i “... si plora, s’hivern és fora” <em>—</em>és el dos de febrer—, però també: «Tant si plora com si riu, lluny és s’estiu». </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Certament creix l’ interès social pel clima</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">, com es reflecteix a Internet; les estacions climàtiques modernes —que han baixat molt de preu— poden enviar les dades directament al nostre ordinador. Tots podem conviure amb la climatologia popular, construïda i constatada per la història del clima, ara canviant. Vegeu: «Aigo de gener, umpl ses botes i es graner», «Aigo de gener tot l’any va bé», «Brusques de gener, bon any mos ve», «Gener abeurat, febrer gelat», «Gener amerat, mig any assegurat», «Gener eixut, tot l’any put», «Si no fa fred pes gener, quan n’ha de fer?», «Per Sant Antoni, fa un fred del dimoni», «Per Sant Sebastià, fa un fred que no se pot aguantar». <span> </span>Ben cert, no és veritat?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Pas per davant la casa de na Caterina Vallsala.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Surt una música i una cridòria estruendosa. Pens que ha tengut mala sort. A na Caterina li tragueren la matriu i davant la impossibilitat de tenir fills, li pegaren les ganes d’adoptar. Anaren de quatres a Sudamèrica i tornaren amb una nina, ja grandeta. Segons l’anàlisi dels ossos del canell tenia set anys, però, un dia, <span> </span>després de pagar una factura d’una línia eròtica de més de 2.000 euros, saberen que l’al·loteta que havien adoptada devia ser més gran. Al cap de poc la nina començà una carrera fulgurant darrere els homes que acabà, anys després, amb tres embarassos. La mare adoptiva sovint l’amenaçava amb un «te tornaré». Que fou veritat, però que durà poc. Retornà cap aquí i acabà en un pis tutelat per una administració pública. Els pares adoptius, na Caterina i en Tomeu, es feren grans més aviat del que s’hi haurien fet normalment. Ara aquella nina, amb tres fills de tres homes diferents, viu a la casa dels seus pares mallorquins, ca na Caterina Vallsala al carrer de ses Perdius per on pas jo ara passejant, deia que hi viu amb els seus pares i germans biològics, que ha fet venir del seu país. Els pares adoptius, na Caterina i en Tomeu, <span> </span>viuen a una residència de vells, el pare procura oblidar que un dia va anar a Sudamèrica a cercar una nina petita a qui estimar, la mare no importa que ho faci, oblidar, una malaltia de nom conegut li ha menjat tots els records.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Els meus quintos em recorden que enguany en feim setanta</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">, d’anys, i què hem de fer un dinar de pinyol vermell. No m’agraden les trobades dels qui férem el batxillerat junts o dels qui som quintos. No m’agrada veure en què ens hem convertit. Ai, ai, ai !! Generació de petits burgesos ciutadans o propietaris de quatre quarterades als pobles. Tot plegat, un balanç aterrador, dirigint el que queda de la nau –un llaütet de trenta pams, no us pensàssiu- dins el temporal o la calma de la jubilació, els qui hi hem arribat. Queda el refugi, ja ho he dit, i ho tornaré a repetir, perquè de vegades, irremeiablement, és l’únic refugi, dels episodis de la infància. Sense saber-ho redibuixam l’"Amarcord" de Fellini, les contarelles de Rímini, transformades aquí en un "me’n record" reviscut a Ciutat o a alguna part de la ruralia de Mallorca. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">"Vos ne recordau de quan en Xisco de Son Moix</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> comprà el camió nou? L’esperava un genter a la plaça del poble. D’enfora aparegué tocant la botzina i duia qualcú més assegut devora ell que no sabien qui era". "No... i té ses orelles grosses, aquest que acompanya en Xisco!", digué el ferrer Prudenci. I tant que les hi tenia grosses, les orelles: hi duia un ase assegut!<span> </span>L’havia agombolat al seient, i aquell animalet, amb les orelles ben dretes, hi posava molta d’atenció en mirar per la finestra. Amb les potetes de davant, com un nin mans aplegades, assegudet devora el conductor. L’aset havia tengut la paciència de fer bonda des de Son Company, on en Tià Ca mort i n’Arnau Rafelino l’havien pujat de mala manera, fermat amb corretges i vencisos al seient. Era un pollinet de mig any,<span> </span>a un ase vell no l’hi haurien assegut. "Tanta sort que no ha fet menar el camió a s’ase", tornà a dir el ferrer Prudenci. "Hagués tengut bé collons, en Xisco!", sentencià don Toni Duret -qui morí pocs dies després d’un empatx de pastissos de nata-. I com aqueixa, un enfilall de contarelles de quan érem nins.<span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Deia que en aquestes reunions , de quintos o de batxillers,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> és fa molt això del recordar. Però no es volen recordar de l’esplendor dels cossos de quan eren joves, <span> </span>ara mig destruïts pel pas dels anys. Bé, les reunions es solen desfer, després del dinar: adéu, adéu, salut, salut. Els darrers que queden murmuren quatre maldats, quatre mentides o quatre veritats dels primers que han fuit. “A aquell, la dona fa anys que li posa banyes amb el seu massatgista...”; “A n’en d’allò, el se menja un mal dolent al pàncrees”. "Ai, si és el pàncrees no té remei!" I coses com aquestes...<span> </span>Pareix com si de tota una vida només en quedassin els baleigs, ballant per damunt l’erer.</span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/131960
Tue, 05 Feb 2019 13:34:51 +0100Verros i polissons<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mallorca%20juan%20de%20aguirre.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Verros<span> </span>i<span> </span>polissons</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">No fa fred encara, però ha plogut molt</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i en poc temps i hi ha moll per foravila. Un cap de fibló destrossa uns hivernacles a la vila on s’hi fan flors i planters. Trob davant ca nostra dos veïnats i ho comentam. “Vos ne recordau d’un altre que va passar fa vint anys? Arrabassà arbres i un parell de xemeneies des poble.” Diu l’amo en Mateu Xoflis. <span> </span>Afegeix el sen Tòfol Aguait: “Degué ser es mateix cap de fibló que aixecà es ferrer Peremates d’en terra. Torraven una porcella i ell va anar a protegir-la, però es fibló el se’n dugué vint passes enfora i el tirà damunt una mata. A ell el trobaren,<span> </span>a sa porcella, no”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Entram a<span> </span>l’hivern i suposadament a les seves malalties associades.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Bé que ho sap Jaume Guiscafré en el seu refranyer per a constipats: “<span style="background: white">Sant Fluimucil gloriós /</span> <span style="background: white">feis que me fugi sa tos!</span> / <span style="background: white">Sant Vicks-vaporub tenaç</span> / <span style="background: white">desembossau-me bé es nas!</span> / <span style="background: white">Halls i Praims, faré una festa...</span> <span style="background: white"><span> </span>/ si me feis fugir s'aresta!”. No sé si li és aplicable el que deia Emil </span>Cioran: ‘Les fonts d’un<span> </span>escriptor són les seves vergonyes; aquell que les rebutja està abocat al plagi’. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vet aqui una vergonya d’escriptor.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Que no ho és tant perquè és el somni d’anit. Somii que dorm dins l’entrada de ca nostra, amb un bon matalàs que ocupa tota l’amplària de l’entrada. De prompte sent qualcú que baixa l’escala i prova d’obrir el llum, però no s’encén, i jo pens “Què punyetes passa? Si el pag jo al llum!” Pitj repetides vegades, sense que s’encengui. La gent que baixa ja arriba. No sé com però reconec en Macià –el jove veïnat de ca nostra- que va amb una gorra (ho sé malgrat estigui a les fosques, coses dels somnis) i sé que va amb una al·lota seva (me l’imagin com una qui anava amb ell fa un temps, ara no sé si en té, però al somni era així). Ells es troben amb el matalàs i sense cap pregunta s’hi ajeuen. La veritat és que un servidor s’hi troba bé, confortable, malgrat ser l’entrada de la casa. Som al costat d’ella, que comença a fregar-se amb jo, fins que s’encamella damunt, sense bragues, nua per la part de baix i puc notar damunt les cames el seu sexe. Sense que en Macià se’n temi, supòs, el somni no em donava informació d’això, li pos la mà damunt. Not perfectament la seva vulva, el seu pèl, les rues interiors i el gust que ella i jo estam començant a passar i... aquí s’acaba. Com tots els somnis, quan venia lo millor.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Surt del forn i el me trob a un cap de cantó:</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “M’han dit que vos doni les gràcies”.<span> </span>“Me sents? Diga-los que en tenc encara de s’altra vegada que me’n donares”. És l’amo en Miquel d’Alpara, un “Sèneca” de poble, franc <span> </span>i generós a l’hora de donar consells. Molt més savis que el que vaig sentir a un d’aquests <em>coachers</em> moderns que predicava per una televisió, el que deia era una variant d’una sentència de Confuci, però arregladeta i quedava així de bé: ‘Tria una feina que t’agradi, així no hauràs de fer feina cap dia de la teva vida’. Queda bufó i compostet. Devia ignorar el predicador del benestar i de la felicitat els milions d’aturats que hi ha i, sobretot, la teoria del treball alienat de Karl Marx que venia a dir una cosa semblant però, per arribar-hi, feien falta unes quantes coses abans, entre altres, <span> </span>una revolució proletària. Quasi res du el diari!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Som a una taula del cafè amb tres homos grans,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> quintos, sumen, els tres, dos-cents setanta-nou anys.<span style="background: white"> Els coment que ha mort fa poc, als 103 anys<span> </span>–deu més que ells-<span> </span>Rita Levi Montalcini, premi Nobel de medicina que solia dir : "Quan mor el cos, sobreviu el què has fet, el missatge que has donat”.<span class="apple-converted-space"> Pens que caldria <span> </span>contraposar-hi la visió grollera de l’aforisme de Nietzche que diu: “Tot el que no em mata em fortifica”, que, en mallorquí, és transforma en : “Tot el que no mata engreixa”. “Que has dit?” Me demana en Nofre Lluna. “Res, xerrava amb jo mateix”. </span></span><span> </span>Després d’una estona de silenci, en Melcior de ca n’Estruc diu: “Tots aquests externs que han vengut a viure a la vila passegen un ca, a vegades dos. Jo crec que han vengut per poder tenir es ca a n’es corral. Ja ho veus tu, <span> </span>abans passejaven els verros i ara passegen els cans”.<span> </span>“Els verros? “ deman jo. “Abans els qui tenien cans no els passejaven, els tenien per caçar o per guardar, però n’hi havia tres que passejaven els seus verros pel poble – en Marc, en Mort i na Mateveta-<span> </span>i s’oferien per donar-lo a ses truges. Llogaven es verro, ho entens? Un pic per dia. El duien a sa mateixa casa dos pics per dos duros...<span> </span>Ja ho veus quin canvi!” </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Segueix la conversa amb el meu sanedrí particular.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “Vos ne recodau, crec que va ser en Tià Gran qui un dia de Corema dormia i es va despertar mentre el rector predicava: “I el Bon Jesús es va morir per voltros!”. Mig endormiscat va respondre: <span> </span>“Morir? No sabia ni que estàs malalt?”. “Era polissó en Tià Gran”,<span> </span>diu en Toni Botiguer,<span> </span>“però no es lo mateix ser polissó que ser intel·ligent. No. Un polissó et vol fotre... pot ser intel·ligent,<span> </span>però si te vol fotre és polissó”. “Es qui era intel·ligent era s’ase<span> </span>d’en Garaví. S’ase d’en Garaví s’aturava tot sol a totes ses tavernes on l’amo hi feia una seca. Estava ensenyat es puta aset. Ho havia aprés, mira tu si són intel·ligents els animalets!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Retorn a ca nostra a fer un poc de feina</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> amb un tema de toponímia i pens que devien ser e<span style="background: white">ls déus els qui tenien, en l’antiguitat, la potestat de posar noms. Posar noms a les coses, als objectes, als fenòmens, als llocs, als homes i les dones. Déu nostre senyor –el vertader, per suposat- quan hagué fet el món, en set dies justos, posà noms i descansà. Quedà ben a plaer. Se veu, però, que els déus no baixaven a batiar les coses menors i ja no en parlem de les més petites i utilitàries, sinó que amb tres o quatre noms fonamentals en tenien prou : mar, terra, home, dona, aire... i deixaven la resta sense anomenar. Per tant, els homes posarem noms. A tot o quasi tot. Tot toca tenir un nom i sinó en té, algú n’hi posa. I els déus no vigilen massa. Ve aquesta reflexió arran de que a un mapa militar he vist escrit “Casucha” on hi tocaria anar, ben escrit, el topònim “Carrutxa”. Se veu que els militars estrucaven els nostres noms de lloc com qui estruca blat de les Índies.</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/131626
Thu, 13 Dec 2018 11:03:55 +0100Salvatgina puta!<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/IMG_0484%20nitrato%20chile%20petita.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Salvatgina puta!</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">El paisatge de foravila s’ha concentrat en els camps segats</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i les bales de palla, rodones i grosses, contrapunt de la calor de l’estiu.<span> </span>Hi ha enguany molts de caragolins refugiats a dalt de les mates de fonoll com si fossen poms atapeïts de flors amb closques. Record amb nostàlgia les caragolinades que es feien abans amb els veïnats a la fresca. No sé qui me va esmentar l’abundància de perdius, que es mengen les domàtigues per foravila i jo m’he topat amb dos esbarts. “Ses garroves enguany pareixen botifarrons! Saps que hi van de bones, <span> </span>allò va ploure quan era hora i ara se coneix” me comenta na Joana Corberana que també se passeja. Ha fet molta boira i els rostolls són ben banyats.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Una colla de xorics gisca per damunt el campanar</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">. Passada l’església sent la televisió, fortíssima, quan pas per davant ca madò Praxedis de can Vauma. Ja no surt i quasi no hi sent per això li tenen posada cada dia la missa, l’any que ve farà cent anys. Veig en Sion assegut a un dels bars de la plaça Vella, allà me top amb en Cosme Guixa que sempre va manades desfetes, apressat: “En<span> </span>Sion Masdeu beu molts de gintònics, s’hi posa de bon dematí i no atura en tot lo dia, té una guarda d’ovelles veïnat de lo meu i les mata de fam, s’altre dia encara els vaig donar sa poda de ses oliveres per menjar perquè me feren llàstima... i els agradava molt o estaven famolenques no ho sé. Du mal camí en Sion, i fa molt mala cara, acabarà malament, massa gintònics”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Pel poble la gent surt els vespres, que han estat benignes fins ara</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, i està a la fresca defora de ca seva o fa rotllana, com un servidor, a un cassino de la plaça Nova. Passen també alguns moros amb les seves xilabes d’estiu llargues<span> </span>fins als peus... Els comentaris són oposats, ja els deveu imaginar: “No tenen vergonya! Aquí han d’anar com els altres! Ho fan per provocar!” Alguns més indiferents: “No... i deuen anar fresquets amb aquests camissons, sobretot si van amb so batall a lloure”. Els pro-magrebins: “Les arrels no s’han de perdre mai, ni ells ni noltros!” <span> </span>I coses com aquestes, <span> </span>mentre un demana un combinat, l’altre un granissat, i l’altre una canyeta ben fresca. A la nostra dreta contemplam com es desenvolupa l’eclipsi total de lluna <span> </span>–lluna de sang, li diuen- i després recupera la frescor. “No el tornarem a veure fins d’aquí a cents anys” diu en Miquel Fidonet. “No, i ets optimista tu. D’aquí a cents anys no en correrà cap de noltros per aquí baix!”. “Qui sap?” Replica sempre positiu n’Amador de sa casa Gran.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Conta en Julià Boscà que en Tomeu Ferranyé va vendre un bocí</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, fa estona, per un milió de pessetes, que va cobrar rup-a-rup, una damunt s’altra, res d’anar al banc. Amb la seva fortuna a les mans i per por de que no la hi robassin va cavil·lar on l’amagaria, i a la fi, se li encengué una llumeta. Va comprar un pa de dos kilos i a poc a poc el buidà de tota la molla. Dins aquell recipient buit hi enfornà els bitllets i allò li feu de banc o de caixa. Algú afegí que un nebot seu ho afinà i també hi posava mà, i fins i tot alguna vegada convidava el conco, amb els “seus” doblers.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">“Por? I sa por en haver-la vista és poca cosa”.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> <span> </span>Ho diu n’Arnau de Son Deix “però jo que visc a foravila qualque pic n’he tenguda. Un vespre feia fosca negra, però negra, jo ja era dins es llit i vaig sentir: toc-toc-toc, <span> </span>un renouer a defora. I així tres o quatre vegades: toc-toc-toc. Vaig agafar s’escopeta i vaig mirar, no vaig veure ningú. Vaig obrir sa porta i afin es ca amb un pot passat pes cap i allò, com que no hi veia, allà on pegava toc-toc-toc. Sa dona li havia donat menjar dins aquell pot i s’animalet hi aficà es cap i llavors no el podia treure. Ja veus tu sa por què era”.<span> </span>En Joan Masseno conta que un dia sentia a la sala de damunt un renouer con si qualcú arrossegàs coses: jas-jas-jas. I no s’aturava i de cada pic anava a més. Armat de valor puja i se troba un moix davall un garbell, que en volia sortir i no podia, i el garbell anava d’una banda a s’altra: jas-jas-jas. Una altra por que no va ser res.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">La conversa va de la collita de gra d’enguany</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que sembla que és molt bona, de les diferents ‘cossetxadores’ que operen pel poble. El rendiment a alguns llocs ha arribat a la fita extraordinària de mil quilos per quartó, quatre tonelades per quarterada com a cosa excepcional. Les ‘cossetxadores’ carreguen el gra dins els grans remolcs que duen el blat o l’ordi cap a la cooperativa o cap als magatzems de l’amo en Toni Fontanet, que diuen que és molt vell, però que encara vigila personalment el seu negoci, algú assegura que engreixat en temps del contrabando. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">“Ara sa palla no val res</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, però un any l’amo en Joan Molonco amb sa palla que va fer i va vendre, se va comprar un<span> </span>trast a s’Illot. I ara, pensa tu... molts de<span> </span>bocins s’aboleixen, plens de revells d’ullastre. Tota la pagesia s’abolirà”. “Ou!” Li diuen. “ Atura es carro! Que encara queden pagesos valents i joves!” “Si, sí valents? Ja me donareu sa raó”. La situació a Catalunya, el trullet de les oposicions dels joves de la vila, la sembra de vinya al poble (“És vi fet de callet és com es mè: o t’agrada o no t’agrada!” sentencia n’Amador de Montsalva), les diverses olors que fan les bufes dijunes o “Si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit” són els resums dels diversos temes que s’analitzen.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">“Salvatgina puta!” Això és el que va contestar el mestre Pagès</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> quan amb un grup de la vila va baixar a l’ Institut Ramon Llull de Palma a examinar-se i lo primer que varen fer va ser agafar la gorra al bidell i començar a córrer <span> </span>i la se passaven, entre en Marquet i en Ventran, fins que la tiraren per avall des de el pis de damunt. “Mestre, <span> </span>i quina casta d’alumnes duis?” “Salvatgina puta!” va respondre ell.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">A darrera dues dones separades</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> de fa poc es conten, és un suposar, els detalls de les seves batalles. “El Bon Jesús va fer sants els seus parents”, diu qualcú i no sabem a qui es refereix.<strong> </strong>A algú altre de la rotllana li pega l’enyorança i recorda quan anava a vendre melons a Alaró amb el carro, amb son pare, i a mitjan camí el pare baixava i li tallava d’un lloc que ell sabia, un poc de canya de sucre per xupar durant el lent recorregut. La força de la memòria.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/130936
Fri, 03 Aug 2018 12:22:49 +0200Vermell de roselles<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mirlo.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vermell<span> </span>de roselles</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vaig a fer una volta fins els pinars de Son Juny</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">. Els sembrats tornen rossos molt aviat i prest seran grocs i segadors. Entre ells, a vegades a balquena, hi surten les roselles. És inevitable recordar al gran poeta Salvador Espriu:<span> </span><span> </span><em><span style="background: white">Ara digueu: "La ginesta floreix, / arreu als camps hi ha vermell de roselles. / Amb nova falç comencem a segar / el blat madur i amb ell, les males herbes." / Ah, joves llavis desclosos després / de la foscor, si sabíeu com l'alba / ens ha trigat, com és llarg d'esperar / un alçament de llum en la tenebra! / Però hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí / </span><span> </span><span style="background: white">d'accés al ple domini de la terra.</span></em></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif">Faig coa al forn, avui pareix que ho regalen.</span></strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif"> “Vols es pa llescat?”, demana la fornera i respon en Tià Peremates: “Vols es pa llescat, vols es pa llescat... au, au, au... què és això des pa llescat? Fa com a colló. Arribarà que no sabrem ni tallar es pa! Pa llescat! No veus que un dia mos demanaran si el volem rovegat: idò jas! Bon Jesuset!”<span> </span>I surt remugant de mala manera amb un pa de dos quilos davall el braç: sense llescar, evidentment.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif">Pas per davant l’església i sent les dones,</span></strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif"> perquè tot són dones, i poques, ho he mirat: <em>“Oh Maria, mare mia /<span> </span>salvadora del mortal / emparau-me i guiau-me / a la pàtria celestial. / Amb los àngels i arcàngels / a Maria cantaré / més hermosa que la rosa / més florida que el roser”.</em> Això s’acaba, pens, recordant el mes de Maria de quan era infant amb l’església quasi plena i tot l’altar major ple de flors. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif">Al cassino avui hi ha de tertulians el sanedrí dels homes de més edat</span></strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif">. <span> </span>“Aquest solar l’hauries de comprar tu. Te fa finca! Això no té preu!” Li diu el sen Arnau de Santacília a l’amo en Bernat de Menton, i aquest li respon: “No vull anar a cas notari, ja no tenc edat. No hi vull tornar, si el volen que el comprin els meus fills”. “Ho comprarà un estranger” replica n’Arnau “ i el tendràs de veïnat i no són com noltros! Tenen uns altres costums!”<span> </span>“No el vull comprar t’he dit” i acaba fluixet en Bernat: “i tu saps que puc, que dobblers no me’n falten i a més: no vaig de córrer es xoquí!”<span> </span>Com qui diu no vull anar d’aquí a allà de bades!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif">“Un capellà castrense tenia d’ordenança</span></strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif"> el meu germà quan feia el servici, li feia com de criat, i no anà mai a n’es quarter. Abans manaven molt els capellans, no com ara!” “Encara ara...” replica en Toni Boirí. “Idò saps quina era s’especialitat des castrense? Posar-se en nom seu cases i finques d’algunes beates després d’haver-los promès que anirien cap dret cap a n’el cel”. “No... i són molt putes”. “L’església en sap molt de posar-se coses en nom seu. Fa dos-mil anys que ho fan i hi tenen sa mà trencada. Sense anar massa enfora lo que va passar amb sa senyora de can Vorquis, que li canviaren es testament, dues hores abans de morir, amb s’ajuda de dues monges i un notari dels seus. Entraren dins es quarto, tancaren es biuló i... Saps que en saben! Vaja!” L’amo en Biel Grandé és dels pocs anticlericals purs que conec, no hi ha conversa on no surtin els capellans i les seves suposades malifetes.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif">Torn a ca nostra pensant que demà he de fer el bolic</span></strong><span style="font-size: 14pt; background: white; font-family: "Times New Roman", serif"> per anar-me’n lluny però passaré gust de ser per la vila un altre dia. El taronger bord del corral de baix encara va carregat de taronges. Llegesc al diari que és mort en Màrius Sampere i Passarell, cerc un dels seus llibres a la bilioteca –si se’n pot dir biblioteca als caramulls i prestatges replens- i, oh meravella!, en trob alguns<em>. <span style="color: black"> "Per què tot comença pel principi? / No té sentit. El temps / <span> </span>et fa salivera a la boca. <span> </span>Així / ressuscita aquella estrella / morta fa mil·lennis / i, veus? / ja s'encén, / ja no és mentida, ja / sé que les coses no s'acaben / ni comencen: <span> </span>s'entrecreuen. Sí, ja sé / que viure és provar-ho infinites vegades"</span></em><span style="color: black"> ('Jerarquies', 2003).</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/130724
Mon, 02 Jul 2018 12:43:34 +0200Les possessions<div><br /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/48204-pi.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Les possessions</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Retorn al cafè després de la passejada</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, els ametlons ja són grossos i des del turó del Mussol es veu tot foravila, tenyida de diferents verds i les possessions a la llunyania: Son Brondo, Son Gual, Carrutxa, Solanda, Meià, Tagamanent, s’Almudaina.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Quan entr dins el cassino </span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">en Sion Nogroi comenta: “Idò les m’han robades totes, ses carxofes vull dir. En tenc una trinxa devora sa partió des bocí i les m’han fotudes totes, i eren d’aquelles negres, tan bones per menjar mullades en vinagre o torradetes, idò tu: cap ni una!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Els coment que m’han encarregat el pròleg</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> d’un llibre sobre possessions de Mallorca. “Possessions?” Diu en Miquel Blanquer: “D’això ja no en queden, vull dir que ja no són lo que eren quan hi havia missatges a balquena, allò hi havia parellers, bacivers, somerers, vaquers, cabassers, carreters, porquerets, conradors, hortolans, femeters, pastors, garriguers, criades, cuineres... <span> </span>Segons la grandària de la possessió una munió de treballadors la feien bullir durant la setmana i, els que podien, es diumenge anaven a n’els pobles de veïnat d’on se suposa que eren nadius. No era estrany que en èpoques de treball excepcional –sega, verema, collida d’oliva, poda...- llogassin més jornalers i jornaleres. I ara? Res de res, les que no són buides tenen un pagès, que no hi sol jeure i les cases queden totes soles”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">“I les que s’han venudes que me’n dius?</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Ho has de posar a n’això que escrius. Senyors d’aquell d’un temps, ja no en queden”.<span> </span>Els ho dic que hi pos que la substitució dels llinatges que de forma tradicional havien tengut la propietat és deguda a la compravenda per<span> </span>part de nous propietaris de diferent extracció social. Això s’accelera a partir de mitjans del segle XIX,<span> </span>a partir de la legislació desvinculadora que eliminava els fideïcomisos que afectaven a gran part de la propietat de les possessions i fa entrar aquestes en un nou mercat de compradors que seran comerciants o arrendataris de les mateixes, però també pagesos enriquits o ciutadans amb negocis d’èxit . “Però alguns senyors, botifarres, <span> </span>sí que en queden, tenien tant que encara després de vendre, qualque cosa els queda”, afegesc. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">L’amo en Joan Bresca diu fluixet:</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “Aquí, molts d’amos de possessió, compraren a n’els senyors, el gerent comprà al propietari, m’entens? Això passà molt, enganaven als senyors amb els contes i s’enriquien tant que la hi compraven”. “No... i estrangers que han comprat, també n’hi ha” diu en Sion Nogroi <span> </span>“I no en parlem dels agroturismes o hotels que hi han fet a les cases”. Malgrat aquests processos de venda, pens, que és veritat que sempre quedaran propietaris dels vells llinatges,<span> </span>que arribaran fins als nostre dies, però desvirtuant l’ús tradicional de la finca. Com el cas d’Els Calderers on fan un ús neo-rural de l’explotació convertida en un parc temàtic per a visita de turistes. No cal deixar de banda que l'agonia d’aquests "latifundis nobiliaris” arranca a principi del XIX amb una fragmentació que se consumarà amb la crisi agrària de principis del XX i s’aprofundirà després de la guerra civil i des de fa cinquanta anys amb els efectes del turisme. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Els dic que quan sentim la paraula possessió</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> el primer que ens ve al cap és la imatge<span> </span>de les cases. Aquestes poden ser molt diferents en grandària i estil i també en història. Però no hem d’oblidar que per mantenir les cases hi havia d’haver una explotació de terra, bàsica per l’economia de l’empresa. És cert que les cases són el mascaró de proa de les possessions i, si es vol,<span> </span>la representació del poder dels senyors, i del caciquisme, i que ho sabien i per això els dedicaren durant anys reformes i afegits. La manca d’uniformitat dels edificis de possessió es pot esperar de construccions de diverses èpoques i estils. A més de que a la seva extensió territorial –original, no la d’avui en dia- hi respon sovint la casa, més gran o més petita. Avui en dia això ja no és així, fruit de segregacions i establits diversos les possessions han minvat les seves quarterades i es poden trobar cases enormes amb poca terra. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">El seu estat actual ja no passa únicament per la seva funció agrícola</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> sinó que, en paral·lel al canvi de model econòmic sofert a Mallorca, s’han de tenir en compte les seves noves funcions. Agrícoles també, no cal dir-ho, però a més hem de fer notar els canvis de propietat, els establits d’alguna part del seu territori,<span> </span>o els usos residencials o turístics. Altres han estat restaurades i convertides en centres d’oci, seus d’organismes públics, restaurants, agroturismes, en definitiva funcions no agràries, però dins un espai eminentment agrícola. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Tots els de la taula afirmen que ells conegueren</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> les cases de possessió en temps en que els senyors, els amos o majorals, i els missatges comptaven amb els seus espais diversos. Des de la vivenda noble dels senyors, la casa a part que tenien els amos o arrendataris i els espais on es desenvolupava la vida dels missatges, la foganya, la cuina o qualsevol lloc on dormien,<span> </span>feien ressaltar l’espai social i territorial de les possessions. En Miquel Blanquer sembla que ho lamenti: “Pareix mentida que una cosa així que deu venir dels temps del rei En Jaume hagi arribat a n’això d’ara”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/130464
Tue, 15 May 2018 20:59:14 +0200Aucellons, panades i rubiols<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/robiols%202%20gmontserrat%20a%20mallorcaweb.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Aucellons, panades i rubiols</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">És<span> </span>temps d’espàrecs i de vent.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Les dues coses fan que anar per la garriga sigui treballós, les esparegueres per les punxades i el vent per la dificultat en caminar. Els albons ja han tret el seu memmeremec, la caramuixa per dir-ho tal com és, <span> </span>i escampen per foravila <span> </span>les seves inflorescències grosses i blanquinoses.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Pel carrers he vist</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> en Tomeu Ferro que pren el poc sol que fa davant ca seva amb les moixes damunt ell i me saluda; una dona mora tota tapada empenyent un cotxet i donant la mà a un <span> </span>altre infantó; una tropa de moters amb les seves màquines aparcades davall el campanar, van a berenar a la penya motorista; el senyor rector que surt amb una ensaïmada trunyellada del forn d’allà d’alt; les terrassetes cobertes dels bars de la vila plenes de gent del poble i de fora poble; un tractor enorme amb molt de fang als seus ormejos; la farmàcia plena de gent, <span> </span>és temps de grips i constipats;<span> </span>una teringa d’excursionistes que pujaran al puig de sant Nofre;<span> </span>dos autocars plens de gent de la tercera edat que s’aturen davant can Tronca; els al·lots i al·lotes que arriben amb el bus de l’ institut de Sineu i parteixen cada un cap a ca seva amb les motxilles plenes de llibres i quaderns; el rellotge del campanar que toca hores; el vent que arremolina fulles i papers del petit poble que, tanmateix, batega al compàs de les busques del rellotge de cada dia. Amén.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">“Per sant Macià, l’oronella vé i el tord se’n va”</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> diu en Jaume Cauvó. “Jo n’he menjades d’oronelles” replica en Tià Bracons. “I ara que dius!”, li deim incrèduls. “Idò, i només mengen moscards i moscartins, han de ser bones per força” intervé en Gori Plenxo que se treu les cascarrulles de les ungles, <span> </span>brutes com a carbó. “Són bones vos dic, n’he menjades i moltes. I tords també, lo que per sant Macià és una mica prest; caçàvem sempre amb lloves, enganalls o filats, no he disparat una escopeta mai. I verderols, i pinçàns i ropits i busquerets i caderneres i... ullets de bou que són<span> </span>ben petitons, i juies i grívies. Un pic en vaig agafar més de cent, en <span> </span>duia mig sac. Lo que emprenya és plomar-los. Però són bons de tot, bé... eren bons,<span> </span>ara està privat de caçar-ne i fa molts d’anys que no en menj, però frits o torrats o dins un arròs brut no hi ha res millor”. <span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Pens amb l’escassetat de proteïnes animals</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que un temps hi havia en la dieta dels pagesos, els aucellons, els caragols, algun conill de caça o fins i tot algun eriçó venien a satisfer-les. Ho dic i en Bernadí Baldraga me contesta: “No com ara que menjam carn, cada dia, cada dia”. “Tret d’un any”, torna a intervenir en Tià Bracons, “que mos digueren que estaven enverinats d’allà on venien, ho digueren pels tords, però jo no vaig voler menjar res que tengués plomes”. “Degué ser l’explosió de la central atòmica de Txernòbil”, <span> </span>afegesc. “No ho sé, però vaig pensar: <span> </span>no vull tenir s’ almud pes cap!”. “Idò me pareix que va ser per això”. “D’on has dit?” “De Txernòbil, de Rússia, avui és Ucraïna, lo que un temps era la URSS, els comunistes...” “Els devien haver enverinat aposta” diu en Sion Malleu. “Jo no ho sé però aquests russos són putes a més no poder!”. “¿Vos ne recordau de n’Arnau Collasso que vetllava el Montepío per por que no venguessin el russos i li fotessin els doblers?”. “Sí! I tanmateix no se’n dugué cap allà on és ara!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me’n torn cap a ca nostra, dalt del turó</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, passa un moix que fuig, com el dimoni de la Creu, escapat, no sé què ha passat. En entrar sent olor de menjar i la caloreta de la xemeneia i pens amb el que deia ma mare: “caseta mia, per pobra i petita que sia”.</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Ja som al trull de les panades, els rubiols</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i el crespells. Si la confitura no ha de vessar, si la pasta ha de ser bona, no ha de sortir una pasterada, el saïm la fa gustosa, si el brossat està ben trempat, si en feim massa de cabell d’àngel, si no ens recordam de les senyes i per trobar-ne un en concret n’encetam dos o tres, si la crema està feta amb la recepta de ca ses Fernández. <span> </span>I de les panades el mateix, si en feim poques de carn tota sola, que millor de carn i<span> </span>xítxeros, si la carn del bracet del mè és més bona que la d’altres llocs, si en farem un parell de xítxeros tots sols amb un poc de sobrassada, que si a un li agraden calentes, tretes del forn, i <span> </span>una altra encara passa gust l’endemà, que val més fer-les grossetes i la pasta fina, que si a Ciutat les fan de pasta dolça, i una panada per ser bona ha de ser de pasta llisa... I llavors entram en el trull del frit de freixura del dia de Pasqua, amb molt de fonoll, per suposat. Els rituals són per complir-los. Sobretot els de la cuina.</span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/130309
Thu, 19 Apr 2018 20:56:21 +0200Matances no atropellades, ensaïmades de tallades i un mort<div><br /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/cossierterrades.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Matances no atropellades, ensaïmades de tallades i un mort</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Hi ha neu a la muntanya.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> <span> </span>La serra de Tramuntana, a la llunyania es veu enfarinada ferm i el fred arriba al Pla de Mallorca. No hi neva però gela a foravila.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">M’atur al forn i toca comprar una ensaïmada de tallades</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> –amb sobrassada i carabassat-. La discussió és automàtica. “A mi ses ensaïmades m’agraden llises, és quan de bon de veres veus si <span> </span>és bona,<span> </span>tot lo demés lo que fa és emmascarar-les”. “No idò a mi si són farcides de cabell d’àngel, o de nata, o de crema cremada...” “O de xicolati!, diu na Bel Xonda. “Ca, ca, ca... “, és sa madona Ferrera qui xerra, “això mai s’havia vist, ses ensaïmades d’un temps eren llises o farcides de cabell, i si m’estrenys, amb albercocs, i pels ‘Darrers dies’ de tallades, tot lo demés són coses de ciutadanetxos, mai s’havia vist”. “No, idò s’altre dia me donaren a ca un conegut de Palma, ensaïmada amb pebres torrats per damunt, i no era dolenta”<span> </span>diu na Catalina de Son Cloquis amb autoritat de ‘panecilla’, mentre sa seva filla la mira embadalida. No hi ha acord. Ara tot ha canviat.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Toca anar a matances...</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"><span> </span>I així com ara la gent va per feina, “matances atropellades” els anomena <span> </span>en Xisco de Can Monroig,<span> </span>les matances de can Xipell són com les d’abans, amb molta gent. I molta que mira i fa nosa.<span> </span>Però d’això es tracte, de fer matances com un acte neo-social . Duren tot el dia i fins ben entrada la nit. A les matances de Can Xipell els joves ja fan de substituts dels vells en el trull matancer, tot i que els vells –darrera, darrera- duen encara el maneig. Hi trob <em>tutti quanti</em>, sense faltar-hi en Pere i n’Albert amb les xeremies i el guitarró liderant el cant del “Copeo Matancer” quan es posen les espècies i se mescla la carn i la xulla per fer el pastó que després serà la sobrassada. El lloc és espectacular, una antiga possessió que ha estat reformada amb un gust exquisit i on les matances formen part d’un caràcter familiar intel·ligent, amable i generós.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">M’agrada passejar sense massa sentit,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> vull dir sense anar enlloc. Em sent captivat pels escenaris de fora vila, els dels pinars, els d’alguns carrers perifèrics del poble petit. En aquesta forma de badocar el paisatge es transforma en categoria geogràfica, paisatges banals, però no per això menys amables i <span> </span>captivadors, adquireixen una categoria superior. Fer el badoc. “La felicitat és una forma de badoqueria”(Josep Pla).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">En tornar del passeig trob na Joana Fara</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, la conversa va de la seva filla i el seu gendre que no van gens bé de relació: “Ella aguanta i aguanta. Ell no és con noltros. Primer era tot ella, i ell n'estava gelós, però ara un pic menjada sa carnassa, passada sa fortor, ala, a caçar a fora. I la deixa amb dues criatures...” Se’n va amb els seus laments.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Senten tocar les campanades de mort</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">: “Qui és?” Es demana pel carrer. “No ho sé”. I es passa revista a la tropa de malalts que se sap hi ha pel poble.<span> </span>Poden ser “En Raíces” o en “Forever Young”, diu el meu fill menor, usant dos nous malnoms que tapen els de sempre. “En Raíces” perquè quan li anàvem a comprar el porc per fer matances, i sabent que les fèiem a la manera tradicional, sempre deia : “m’agradau perquè continuau<span> </span>ses ‘raíces’ antigues”, però no mos va fer mai descompte. I en “Forever Young” que és el padrí, o era -si no és el mort-, d’un company amb qui <span> </span>feren una pel·lícula sobre la seva vida de cada dia i li posaren de melodia -al film- la cançó d’en Bob Dylan “Forever Young”. <span> </span>Joan de Baimà i Joan Aguat eren els seus malnoms reals. A la fi aclarim que és el de Baimà el mort.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">L’amo en Toni Ganxó filosofa dins el cassino:</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “D’un mort, quan hi ha un mort a una casa, saps què és lo primer que diuen?”. “No ho sé” respon en Biel Grovis. “Idò : quan el mos n’hem de dur? Això diuen. No si era així o aixà, ni que tal o qual, sinó quan l’hem de dur a enterrar”. “Saps que te vull dir?”, diu en Biel, “Que a jo m’és ben igual lo que faran i lo que diran de mi...au!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">“Jo,<span> </span>quan vaig anar a fer el servici”,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> és l’amo en Biel Menja qui parla, “mai havia estat amb cap dona, tenia devuit anys, i tu, ja veus, passava una penada de que em matassin i no haver-hi pogut estar, no tenia conhort”. “Però no te mataren, veig” li diu el seu company<span> </span>en Toni Capsibo. “De s’endarrer que en duia quan vaig tornar, vaig fer matx, tant m’era una com una altra, vaig fer pocs roïssos creu-me. Anava pes poble i era com jugar a conions a amagar, de ses fadrines que visitava, i qualque casada!” I riu maliciosament i pega copets amb el gaiato en terra.</span></p><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/130069
Thu, 08 Mar 2018 12:18:13 +0100Calmes de gener i dignitat retornada<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/grisetes.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Calmes de gener i dignitat retornada</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Un busqueret de cap negre espipella un caqui,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> l’únic que ha quedat a l’arbre, sense cap fulla, de la tardor ençà. Ara, després d’una setmana de vent, fa uns dies esplèndids amb sol hivernal i cel blau, malgrat els pronòstics anunciïn fredor pels pròxims dies. Han arribat per fi les calmes de gener, majestuoses, grans dies, el sol com a l’estiu –exagerant un poc- un pot anar en màniga curta i els ametlers (que ha perdonat la plaga de <em>Xilel·la fastidiosa</em>) se’n donen compte i floreixen a les totes, malgrat allò tan sabut de què “flor de gener, no omple es paner”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Als foguerons de sant Antoni –de Viana anomenat-</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> el vent fa anar el fum per tot, als guapos i als lletjos, i els troncs ja fets un caliu gros tomben cap a un costat. “Aiii!!” diu la gent: amb uns ferros a posta en Pedro de Serbó i en Xavier Carrutino tornen a compondre la cosa. Na Bel Cosiona té una figuera, albacor, regaladora, morta. “¿I ara no podríeu anar-la a arrabassar i vos serviria per sant Antoni de l’any que ve? La me deixau davant ses cases i l’anau a cercar quan vos faci falta, no... i es grossa ferm!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">“Sant Antoni va anar a fira / amb un carro ple de moc</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">. / I no el pogué vendre tot / perquè tothom ja en tenia”. “Té molta raó aquesta glosa” diu l’amo en Joan Llubiner, “per què lo que és jo, duc un bon memeu!” Nins desfressats de dimoni, ximbombes que ja no sonen i glosadors ja entrats en anys, les cantadores més joves llegeixen les gloses a un paper: “Totes ses ‘rels d’una mata / me caben dins una mà. / Ets tan bo tu per glosar / com un caragol per batre”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Després del porquim, de l’ensaïmada trunyellada</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> -del forn d’allà d’alt- i del xicolati ben calent, adéu i fins l’any que ve.( “Sa Corema ja se’n ve / com un cavall en es cós / ximbobeta adiós / ja mos veurem l’any que ve”). Ben fumats, vull dir que la roba i el cos fan una olorada de fum, pujam cap al turó, fa una nit, freda, clara i ventosa. Mentre pujam la conversa va de lladres. “Entren lladres a les cases”, diu na Tonina Boireta, “entren pels corrals de darrera, la gent va com asustada. Un el va veure, al lladre, i se va pensar conèixer-lo, però llavors no ho va ser –digué sa Guàrdia Civil- , entren quan no hi ha gent”, “I quan n’hi ha també!”, li replica en Toni Monjo, “ a can Rafelet des Puig els foteren tot s’or de sa dona, i ells dormien a les totes”. A n’aquestes hores tothom es pensa veure bubotes i són ses ombres dels arbres que el vent remena.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vaig a la cerimònia en què tornen els ossos d’en Bubo,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> al poble de veïnat. Els han desenterrat d’una fossa comuna i els han identificat amb l’ADN dels seus familiars. Rafel Vallespir, Bubo de malnom, era el batle del poble, electe i democràtic, quan l’anaren a cercar i després d’un periple patètic l’assassinaren al cementeri de Porreres. D’això ha fet vuitanta-un anys, era l’any 1937, durant la guerra civil. Se li restableix l’honor i la pau que creien haver-li pres els seus botxins falangistes i el pesar i el dolor de la família queda esmorteït per la dignitat manifesta que li atorga la cerimònia. Hi ha molta gent, alguns ploren i quan entren les seves restes a la casa de la vila, a ca seva i al cementeri, espontàniament, esclaten les mamballetes. Pens que vuitanta-un anys per restablir una injustícia és un bon calvari, i més si els seus assassins moriren al seu llit i els degueren enterrar amb els seus avantpassats, cosa que li fou negada a n’en Bubo fins ahir mateix. I a molts que no han trobat. Descansin tots en pau.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/129874
Wed, 07 Feb 2018 18:50:18 +0100Cama-roges, bolets i Nadal<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Portada%20apunts.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Cama-roges, bolets, torrons i Nadal.</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Per fora vila hi ha molts de bocins llaurats,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> colors de terra remoguda, humida. Hi veig na Cati Binialera amb un xapeta i una senalla plena de cama-roges tendres que fan mengera: “Te’n duré una grapada en haver-les fetes netes” me diu . Quan torn sent l’olor melosa d’un nisperer. La cercada de bolets no m’ha topat molt, mir la bossa dins el batiport: quatre llemicoses, blaves, peus i orelles de rata, pugomes i un esclata-sang, un. Per fer sopes avui vespre ja basta.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Prepar les gotes d’equinacea, pròpolis i farigola</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> pel primer constipat, el nas ja suqueteja de valent, no m’haurien d’haver de dur a la clínica. A l’amo en Toni Marreco li dugueren, per un poc de cagarel·la, però no hi va voler quedar, a l’hospital de Manacor. “Me varen fer firmar per anar-me’n, passaven pena perquè ja n’he fet noranta-tres, però sa cagarel·la ja la tractaré jo amb quatre bullidures i un poc de règim. Empatxau-vos dels malalts que jo no hi estic! Els deia als metges”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Baixant del turó sent gent.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “De qui putes és aquest cotxo?!” crida en Toni Marinego pel carrer de ses Clenxes. “Me tapa s’entrada de sa portassa!! Me cago en l’ostrum!!” I crits i renecs. Fins que s’aixeca sa filla i per la finestra li diu: “Mon pare no cridis tant, aquest cotxo és d’en Manel que ha jagut amb jo, si has de treure es teu ara s’aixecarà”. “Ala idò” pensa en Toni per ell mateix : “A n’es tall cobraràs!”. Un veïnat, en Miquel Serro, que havia sortit i quan va ser allà i va veure s’endomassat, se’n torna, me diu: “Climent, això que ara el gendre espera a ser, o no, habiti a cals sogres, s’ha convertit en una cosa normal, ses sogres tenen ses filles prop i saben amb qui les s’han de veure, els pares encara no hi donen passada, remuguen i callen”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Al cafè hi fa bon estar,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> l’ escalfapanxes és ple d’estelles. “He llegit a sa revista des poble que es mes passat hi ha hagut cinc naixements a la vila: tres moros i dos de per aquí, un d’ells foraster. Han canviat molt ses coses!”. És en Guillem Pastoret, una setantena d’anys, jerseiet marró amb els punys un poc rossegats, habitual –quasi diria habitant- del cafè. “Tal dia com avui, dia més, dia manco de l’Immaculada, hi devia haver a la vila més de cinquanta cases que feien matances. Ara et posaria messions que avui no n’hi ha ni una que en facin”. “Els temps han canviat molt” li dic a n’en Guillem i l’hi explic lo d’en Marinego amb sa filla. “Senties grunyir”, continua ell amb el seu discurs, “a cada carrer, fosca negra, i veies el fum i la resplendor dels fogons per l’aigua calenta, ara només sents motos i cotxos a deshora”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Entra l’al·lot d’en Sion Peremates, nerviós i se’n va cap a ell: “Mon pare no me barregis: m’han pres es cotxo”. “Quí?” L’amenaça son pare. “Sa policia, el se n’ha duit! Estava mal aparcat” “A tu te’n duré jo! Només me dones maldecaps!” I surten tots dos del casino.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">A mitjan horabaixa vaig a comprar els torrons</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> al forn de Can Salem a Algaida. Els té bons, artesans i amb classe. D’ametla torrada, de vermell d’ou, de massapà, un poc de fort i de xocolata amb taronja i avellanes. Les ven al pes i ben empaquetats. Parlam una estona, en Jaume -magre, cabells llargs- i jo del món i de la bolla, dels temps convulsos i de les pizzes napolitanes, especialitat del meu fill jove que va fer pràctiques al seu forn.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Torn de Manacor d’escoltar <em>El Messies</em></span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> de Händel que han cantat diversos cors amb el pal de paller de la coral de la universitat, dirigida pel santjoaner Joan Company, amb l’orquestra simfònica. Amb la música encara dins el cap remen un poc el caliu, hi afegesc dos tions, allò fa quatre espires i el foc reprèn. Obr el llibre que llegesc –<em>Contra els Gourmets</em>- de Manuel Vázquez Montalbán i esper que me vengui la son.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Mig adormit, pens que s’acosta Nadal</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i, qui més qui manco, fa ressenya de les seves emocions que solen passar en silenci i, tanmateix, són necessàries per una vida plena. Hom pensa amb la manca de valors i amb les injustícies que són la taca per aconseguir una vitalitat forta, un creixement lliure des del bressol fins a la tomba. No sé si només passa ara, però en aquestes dates la reflexió s’accentua, sobretot a la vora del foc. <em>Per Nadal cada ovella al seu corral</em>. Amén. </span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/129628
Tue, 02 Jan 2018 17:33:54 +0100Passar pena, botifarres i porcelles<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/lavan.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Passar pena, botifarres i porcelles</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Les fulles de les parres i les del lledoner</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> entapissen els corrals. Fa vent, els fums de les cremades de voreres i el de les fogueres de les restes d’esmotxades dels arbres s’afegeixen als fumerals que surten de les xemeneies de les cases.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vaig a pagar una porcelleta que m’han cuita al forn</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">. El qui me cobra fa anys que s’hi dedica, me diu: “Abans sap que era d’emprenyós: un l’havia de matar, s’altre fer-la ben neta, una altre arreglar-la, pelar patates...ca barret! Ara? Ara telefones i les t’envien ben netetes i ben arregladetes. Només les has d’adobar, ses patates i tot ja vénen pelades i...de cap en es forn! Ha canviat molt sa cosa. Lo que no sé és d’on les duen, a ses porcelles vull dir, si són de Catalunya o de per Europa o de més enfora, no ho sé i no ho he demanat, però d’aquí no ho són, a no ser que les vulguis de porc negre, per aquí no en fan a bastament”. M’ofereixen un tros d’ensaïmada però dic que no, l’ensaïmada a deshores desana, per mor del greix.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Trob un fil d’en Pere de son Alcaipes.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Els de son Alcaipes li compraren la possessió a don Raimundo de Pocamel·la. Ells havien fet doblers amb una fàbrica de bigues de ciment i ja li havien deixat doblers més d’una vegada. Aquest pic quan en demanà més li digueren a veure quan els tornaria i ell es posà a tir i posà preu a la finca on residia, la Torre de Confonses. Feren tec per lo que digué, cobrà i partí cap a sudamèrica, ho deixà tot, les escopetes de caçar, l’arxiu de la família, les coberteries, els quadres, els llits fets, tot, tot, tot... la seva filla s’havia casada amb un alemany i no el venia a veure mai i ell cap a sudamèrica amb una brasilenya. Quina metàfora de la botifarreria mallorquina fugint escapada amb els doblers manllevats i amb la finca malvenuda a qui devien haver estat jornalers seus un temps.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Al cafè ja han posat en marxa s’escalfapanxes</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">. Al tasser hi ha dos guàrdia-civils, tres companyeros que comparteixen una bossa de patatilla i se juguen als daus qui paga. Asseguts, un que havia estat àrbitre de ‘lucha libre’ -que se feia a la plaça de Toros de Palma-, sempre me parlava d’en Tarrés i d’en Jim Oliver. Un que fou ajudant de notari, una parella d’externs, dues taules amb moros, la nostra taulada i a defora, hi fa vent, tres fumadors.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">“Democràcia és respectar els altres”.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “No em digui res més! Ara ho he entès”, “li vaig dir a don Joan Casals que era de Maó, jo anava am so grup d’en Fiol què era de la Democràcia Cristiana i que no férem res a les eleccions, perquè tot so n’ho dugueren els de l’UCD i els del PSOE”. És en Miquel de s’Hostalot el qui xerra, noranta-tres anys ben duits i que de prompte se fa una pregunta retòrica: “¿Deu ser vera que els mallorquins són passadors de pena?” I aquí cadascú diu de què i quan. Un passa pena per poder arribar a final de mes, un de poder collir ses cebes o els sembrats. “Que m’entrin” diu l’amo en Toni de sa Cometa “i pas pena pels al·lots, per com se defensaran quan jo no hi sigui”. “Jo pas pena per sa meva salut i perquè ja no som jove i moltes de coses ja no les puc fer i pens que ben aviat m’hauran d’ajudar i no hi puc consentir”. “Tu ets un poc betzol !” li enfloca en Sion Peremates. Un passa pena quan se desperta, un s’horabaixa, un es vespre, un quan se’n va a jeure. Alà idò, ja ho veis, una rotllada d’homos mallorquins passadors de pena.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me’n torn cap al turó i m’assec al colcador d’ase</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que hi ha defora de ca nostra. Era un lloc on s’hi solia seure i prendre el sol el padrí Climent, que havia estat ferrer. Assegut aquí li solia agradar xerrar amb jo, en aquell temps estudiant a la universitat de Barcelona, una fita a la meva família era el primer de tots que estudiava carrera. El meu padrí no se’n podia avenir dels canvis, però hi havia dues coses a les que no donava passada. Una, que una espècie d’avions s’aguantassin enlaire sense mourer-se, n’havia vist passar un amb un gran molinet damunt. S’altra, que fessin pagar per beure aigua, això li havia contat mon pare que en aquell temps anava molt a Roma i que allà havia comprat una botella d’aigua. Comprar aigua! On arribarem!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Avui hi havia una bona gelada</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, tot era blanc per foravila i això que ara el sol és potent, però les nits se coneix que fa molt de fred, sobret tot a ran de terra, i les fulles estaven ben enfarinades. Els arbres han perdut ses fulles i pens que les figueres despullades són tan guapes com vestides. </span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/129534
Tue, 19 Dec 2017 12:32:07 +0100De l'octubre i un albó<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/salt2%20pep%20torro%20Leica%20digilux.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt">Dalt del turó</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">De l’octubre i un albó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> <strong>Vénc de fer una volta a s’illot de sa Dragonera</strong> per dir adéu als banys de l’estiu. Enguany s’ha pogut nedar sense fred fins ben entrat l’octubre. Amb aquell color blau fort i el record dels espadats caiguent ben drets dins la mar fonda, retorn cap al pla de Mallorca.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Quan ja som a prop de la vila,</span></strong><span style="font-size: 14pt"> damunt el puig de Consolació, un esbart immens d’estornells fan un d’aquells niguls ondulants de milers d’aucells. Just su així se xapa en dos, just su així se torna a juntar; un tros de nigul s’ajeu en terra i l’altre continua amb les seves navegacions. És un espectacle que anuncia la venguda imminent del fred, el temps d’hivern, quan els aucells migrants fugen d’allà on són i vénen cap a Mallorca.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Octubre.</span></strong><span style="font-size: 14pt"> El refranyer és abundós i el caracteritza molt bé. La fi del mes és posat com indicador del fred que vendrà i de l’inici de l’encesa del foc per escalfar-nos. El dia s’acursa, “de sis a sis” són les hores de claror. Mosques i moscards minven de tal manera que “cada mosca val per sis”. Els bolets se remouen dins la fullaraca de les garrigues, els tords compareixen a menjar olivó i llentiscle. Això en diu:</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt"> </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Quan s'octubre ha arribat, es camp ben afemat .</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Octubre acabat, mor sa mosca i es moscard.</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Octubre finit, raïm collit.</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Octubre fred, mata es cuquet.</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Octubre humit, sa fruita ha podrit.</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Octubre mort, pomes a s'hort.</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Octubre tronat, hivern nevat.</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Octubre, octubret, s'endu sa calor i mos du es fred.</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Octubre, octubrot, fuig de s'ombra i cerca es foc.</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Quan l'octubre va a la fi, els tords ja són aquí. </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Per sant Lluc, posa ses olives en suc.</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial">Per s'octubre, des </span></em><a href="https://ca.wikiquote.org/wiki/Foc" title="Foc"><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; text-decoration-line: none; font-family: "Times New Roman", serif; color: windowtext">foc</span></em></a><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial">, ni massa lluny, ni massa prop.<sup> </sup></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Per </span></em><a href="https://ca.wikiquote.org/wiki/Sant_Francesc" title="Sant Francesc"><em><span style="font-size: 14pt; text-decoration-line: none; color: windowtext">Sant Francesc</span></em></a><em><span style="font-size: 14pt"> </span></em><a href="https://ca.wikiquote.org/wiki/Sembra" title="Sembra"><em><span style="font-size: 14pt; text-decoration-line: none; color: windowtext">sembra</span></em></a><em><span style="font-size: 14pt"> es </span></em><a href="https://ca.wikiquote.org/wiki/Blat" title="Blat"><em><span style="font-size: 14pt; text-decoration-line: none; color: windowtext">blat</span></em></a><em><span style="font-size: 14pt">, si no el tenies </span></em><a href="https://ca.wikiquote.org/wiki/Sembra" title="Sembra"><em><span style="font-size: 14pt; text-decoration-line: none; color: windowtext">sembrat</span></em></a><em>.</em><em><span style="font-size: 14pt"> <span></span></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Per </span></em><a href="https://ca.wikiquote.org/wiki/Sant_Narc%C3%ADs" title="Sant Narcís"><em><span style="font-size: 14pt; text-decoration-line: none; color: windowtext">Sant Narcís</span></em></a><em><span style="font-size: 14pt">, de sis a sis. </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Per Sant Narcís, cada </span></em><a href="https://ca.wikiquote.org/wiki/Mosca" title="Mosca"><em><span style="font-size: 14pt; text-decoration-line: none; color: windowtext">mosca</span></em></a><em><span style="font-size: 14pt"> val per sis. </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Quan a s'octubre plou, es bolet és mou.</span></em><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Codonys, nesples, serves, els darrers caquis,</span></strong><span style="font-size: 14pt"> els bunyols de les Verges i les primeres fires de tardor anuncien un nou costumari que ja toca a la porta. Octubre s’acaba i encenc el foc per primera vegada enguany. Quatre albons, quatre branques i quatre estellicons i allò ja ha partit a fer espires i prest farà un bon caliu. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Amb això entra el sen Massino:</span></strong><span style="font-size: 14pt"> “He vist fum a sa xemeneia i he pensat, en Climent deu torrar botifarrons i jo en vaig endarrer”. “A mi”, li dic, “m’agraden ben torrats que amollin suc, quasi com un cremalló”. “En canvi a jo no”, diu ell, “a jo m’agrada que se sentin ses talladates de fetge i es gust de ses llavoretes de fonoll”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt">Quan fa una estona, veu que he começat foc amb albons secs i li ve al cap una codolada i la me comença a contar. “Una porrassa vaig veure / que tenia un aubó / molt més alt que es puig Major / i tenia una rabassa com es castell d’Alaró. / Damunt una pedra estava / tan llisa com un paper / que si fos estat terrer / tota Mallorca abrigava. / S’aubó anava cresquent / ja no pareixia aubó / cent homes se resolgueren / un dia per taiar-lo. / Taiaren un any redó / i menció no li feren. / Com s’aubonada caigué / una branca s’esqueixà / i d’ella en varen obrar / cent barques que van per mar / i una per dins un torrent, / i des llenyam més dolent / cent sitges varen cremar / i com mentres l’estellaven / i en feien estellicons / a Ciutat en traginaren / més de cent mil carretons.” </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt"> “Està bé això”, li coment.</span></strong><span style="font-size: 14pt"> “No...i espera que no som ni a la meitat”. Amb això entra el meu fill gran i el deix escoltant la continuació: “Com en terra lo tengueren / entaulat i quant hi ha / un fuster lo hi va comprar / i des doblers que en donà / li bastaren per comprar / Bunyolí i Biniamar / llavò es terme de Sencelles / i totes aquelles riberes, / arribant fins a la mar...” Me’n vaig a la cuina i el sent que recita la poesia inacabable de l’aubó ditxós, és com una dècima desbaratada que no s’acaba mai. A la fi pareix que sí : “....feren barques canoneres / caixes bufets i pasteres / per tot el gènero humà. / I d’un tros petitoneu / unes portes per la Seu. / També varen judicar / de fer un pont damunt la mar / perquè poguessin anar / fins a Barcelona a peu.”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Satisfet de la seva poesia,</span></strong><span style="font-size: 14pt"> ben ple de pa amb botifarró i content amb el vinet que li hem dat, el sen Guillen Massino, enfila costa per amunt a cercar el jaç d’octubre, amb un poc de tapament.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/129416
Sun, 26 Nov 2017 19:23:56 +0100D'abans i altres essències<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Estacio%20del%20tren.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">D’abans i altres essències</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Des de les barreres de sa Bastida no veien el puig de sant Nofre</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> per mor de la boirada, espessa, que hi havia. Malgrat allò que diuen –bona boirada, bona calorada- ja han passat aquells dies espantosos en què obries la finestra i t’envestia un baf calent. Ja ha fet tres o quatre plogudes i han romput definitivament aquest estiu calorós donant pas a la tardor.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Trob en Miquel Fiter sempre enyoradís</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">: “Abans, Climent, tothom feia hort. Hi havia centenars de pous a la vila. I tothom es dedicava a fer hort, per vendre o per a ell. I ara? Res de res, tots aquests pous de greixina s’han abolit, tapats amb una post o coberts de romeguers. Una pena...” Continua: “Abans anaves a s’ajuntament i tenien una escala, sa més llarga des poble, i la deixaven a qui fos. Els ferrers també deixaven els rampins per si havies de treure un poal que havia caigut dins es pou o sa cisterna. I ara? Ara ningú deixa res per res. Mira tu si han canviat ses coses!” “Abans...” El deix amb la paraula a la boca, abans, abans...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vaig a berenar i m’assec amb l’amo en Gori Bauma</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">: “Idò jo te diré com pas es dia. Me’n vaig en es bocí i aparc davall sa figuera i els moixos -coa dreta- ja m’esperen, allò coneixen es renou des motor, i me van davant davant fins a sa caseta. Trec una cadira i me pos davall s’ullastre. Allà les don menjar, ben a prop de jo, devora els meus peus perquè els vull ximples, no m’agraden esquius. Mengen i llavors s’ajeuen, són set o vuit, i jo a sa cadira paresc el rei. Mir un xoric que fa es niu dins sa palmera, un traquet damunt ses canyes i coses com aquestes, observ un poc lo que passa per foravila. Llavors vaig a ses mongetes, es prebes, ses tomàtigues i es carabassins que tenc sembrats i en faig un parell de canastros i tenc per fer trempons i gaspatxos. En vaig aprendre de fer de gaspatxo i és com un trempó però no l’has de roegar, hi pos carabassó, tomàtigues, dues peres, dues prunes de frare... hi afegesc lo que em pareix i com que el faig jo, el faig així com vull. I li don turmix ben fi. I coses com aquestes... Que te pareix Climent sa meva vida?”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">S’asseu amb nosaltres el sen Toni Menxo</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> sempre bon contador d’històries: “Jo tenia un parell de gallines i se veu que anaven a menjar dins un tros d’en Cosmé des Montagut que ell tenia sembrat d’ordi i sempre se’n queixava molt. “Mira que te mataré ses putes gallines que me pelluquen s’ordi”. “Fins que un dia, emprenyat, vaig agafar tres garbes grosses, d’ordi, i els hi vaig descarregar davant ca seva; quan ho va veure va quedar més espantat que es blat de l’any tretze! Es pardal! Per un poc d’ordi que se menjassin ses gallines no m’havia d’emprenyar; massa ell so va prendre molt malament, no me saluda de llavors ençà”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Torn a ca nostra, na Margalida fa salsa pesto</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> amb les alfabegueres que li ha donat madò Antònia de son Politxó. Hi ha preparat per dinar d’albergínes farcides. Mel! He sentit a dir que en temps de ses albergínies cauen més els cabells. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Me’n vaig per avall i veig un moix que encalça una guatlèra</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que no sap volar, deu ser de les que repartiren a les corregudes de joies i pens: o va fugir de la gàbia, o ha escapat a l’infant que la guanyà, o un padrí l’ha amollada perquè no sabia què havia de fer amb el “regal”. A la fresca, dues madones, grasses, quan me senten passar siulant, me diuen. “vols que te’n cantem una”. “ Idò venga!” els dic jo. “ Idò mira”, em diuen: “Ni dissabte sense sol, / ni fadrina sense amor, / ni casada sens dolor, / ni viuda sense consol”. “Ja la me cantava sa meva padrina, mira tu!”. A mitja nit vaig fins al carrer Mirador a veure els coets de la festa. Les palmeres dels pirotècnics, que no eren tan majestuoses com els altres anys fan comentar a qualcú: “A aquestes palmeres pareix que les ha pegat s’escarabat!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Sent un concert de Sa Sini Band a la plaça,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> mentre un dragó surt de darrera el rètol de Caixabank i puja escapat per la paret cap a les teulades, ben a prop d’on els mobyletters hi havien col·locat una capelleta amb una purissimeta que ells anomenen la “Marededéu de ses Sempentes”. Hi fa bon estar ara a la plaça.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">La rotlada pren la fresca fins a altes hores de la nit</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> a la terrassa del cassino de la plaça Nova. L’ombra de l’estàtua del sant, o beat, és igual, pareix beneïr-los mentre la lluna avança cap a la seva vellesa, vull dir que ara som a la lluna nova.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">“He sentit”, és en Pep Ximarro, “que ara som “Sanjuanicos”. Sí, sí, “Sanjuanicos” mos va dir es capellà en el sermó de l’ofici de la festa”. Diu en Sion Valeri: “M’han contat que han vist en Joan Contré que anava amb sa somera cap a Sineu amb el carretó, anava al trot, escapat”. Contesta en Pere Doris: “Meam si l’aturen els civils i el fan bufar”. Replica en Justí: “A ell res, si fan bufar sa somera veuràs tu!”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “Això no és serio! Aquí tot el que deis és per un ‘me pareix’ o un ‘ho sentit a dir’, ja diuen que ‘si vols mentir repeteix el què has sentit a dir’, ses coses, per saber sa veritat, han de ser més precises”. Això ho sentencia en Miquel Manento. Li respon en Biel Sèrgol. “I tu que vols; te penses que aquesta rotlada és es Parlament? Si som quatre arreplegats i si mos lleves els ‘me pareix’ o els ‘ho he sentit a dir’ no podríem obrir sa boca i sa conversa s’acabaria ben aviat”. Per acabar la reunió, amolla un lament, habitual en boca de n’Andreu Gorball: “Els fills, ara, no van de res, de feina vull dir, a bresquejar pel gimnàs, sí, molt de músculs, però als cultivadors no s’hi volen aferrar... Està fet de sa terra i de noltros!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/129240
Tue, 24 Oct 2017 18:04:49 +0200L'estiu i la festa<p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">L’estiu i la festa</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Abans, a les nits d’estiu, poques coses hi havia per entretenir-se,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> mirar els estels, els primers satèl·lits artificials o els dragons caçant moscartins eren les funcions principals. Es veuen dins el cel estelat, lliure de la contaminació lumínica urbana, els avions carregats de turistes que cerquen l’aeroport de Son Sant Joan. Entr la meva cadira en el precís moment en què un estel amb coa cau, llargament, a la dreta del Carro Gros. M’estir amb força els cabells blancs.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Abans, la monja l’encenia i el frare l’apagava,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> l’estiu, vull dir. Entre vint de juliol Santa Margalida i vint d’agost Sant Bernat, succeïen totes les calors de l’estiu. Ara, la gent en veure baf, ja sua; tantes alertes meteorològiques confonen, i amb l’excusa del canvi climàtic qualsevol anomalia té ja culpable. En fi...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Com a contrapunt, durant l’època de la calor</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">, Mallorca és un territori fester. Herència d’abans, revenen les festes de l’estiu, en què tota cuca viu. La pausa, continguda, després de les messes, “el blat dins el sac i ben fermat”, possibilitava moments de desconnexió amb la dura feina de foravila. Però el fet de la festa, com una cosa extraordinària, ja no ho és, s’ha instal·lat en la nostra quotidianitat. Però la gent enyora els fets i els costums que la fan reviure de bon de veres. Més enllà dels actes rimbombants, de les costosíssimes berbenes, el senzill so de les xeremies ens retorna, més que qualsevol altra cosa, l’esperit de la festa ancestral. Les festes d’abans, record d’una Mallorca, idíl·lica i dura a l’hora, aspra, modelaven i suavitzaven aquesta aspror, la confitaven amb un poc de torró i quatre avellanes comprades a les torroneres –coqueres o avellaneres- convertides avui en venedores de juguetes de plàstic.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Abans, però, de festes, n’hi havia una, la major, la del poble i pus</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">. Ho consult al meu antropòleg de capçalera i és taxatiu. “El que dóna el seu caràcter a la festa és la seva ruptura amb la quotidianitat, el fet d’una cosa fora de l’ordinari: extraordinari. Això era ben cert a la Mallorca d’abans. El nivell de vida ens ha duit, fent una tudadissa, a que hi hagi festes a cada moment”. Continua l’antropòleg excitat: “La festa era una interrupció del treball o del costum diari, arrebossat d’un cúmul d’elements com la sobreabundància d’un dinar o la dimensió orgiàstica de les rodes de foc. Així ha de ser. Les festes del cicle anual, les del nostre cicle vital, totes estan sotmeses a processos rituals. Les festes rompen l’ordre habitual formant una cadència al llarg de l’any”. Li he de donar la raó: qui pot resistir viure dins la festa permanent, la sobreabundància constant, l’orgia contínua?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">La festa durant els inicis del segle XX continuarà el format </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">que s’havia anat construint durant el XIX amb la inclusió de balls, corregudes i focs artificials, referents genèrics de tota festa, entesa com un acte transversal d’alegria, típic de les societats pageses, que ajuda a configurar el sentiment de pertinença, des del clan familiar a les festes patronals en que, el poble com a protagonista, esdevenen configuradores de la identitat local.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Els espais de la festa, amb el seu necessari canvi d’aspecte</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> a través de l’enramellat, alçar bandera al campanar i el paperí pels carrers i places que conformen un “locus amoenus” d’aspecte diferent als espais de cada dia. Només el so de les petites tires de paper, comuniquen aire de frescor -alerta amb el plastiquí, aquesta flestomia substitutòria!-; cadafals per a les músiques i representacions públiques i profanes, el lloc on es farà la revetla o el cós per a les corregudes. Amb tot, hi ha un "tempo" fester: els passacarrers – música, xeremies, dimonis, capgrossos, tambors, repicades de campanes-; la revetla -amb ball, música i focs artificials- ; el dia del sant, o santa, o patrona, amb el toc de diana i l’ofici; les corregudes; el teatre i ja, més apropades a nosaltres, altres activitats, que de totes les maneres no fan sinó arrebossar els nuclis forts de les festes de sempre. És veritat que el poble és actor i espectador, però també ho és que alguns actors es fan indispensables. Per a un servidor no hi ha festa sense el so de la colla de xeremiers, és el so per antonomàsia de la festa de Mallorca, arrelat dins el nostre moll dels ossos. I què en direm del dimoni? Escindit, o no, de les colles de cossiers, el dimoni Cucarell es converteix a Mallorca en un dels referents de la nostra educació sentimental, un tòtem festiu de les celebracions dels estius dels pobles de l’illa. I les revetles, amb els seus focs d’artifici.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Així idò les festes han construït el seu estol de símbols</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> damunt els elements més significatius: paperí, xeremies, dimonis i focs d’artifici. Són les quatre columnates que ajuden a bastir tot l’edifici fester, per molt que s’allarguin avui en dia – des dels merescuts homenatges a la gent major o les corregudes de bicicletes o les “Varietés”, petits circs de butxaca que la televisió arraconà-. Hi ha un temps per néixer i un per morir. La festa ens regracia amb la vida i amb els seus ritmes i estacions.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Acabarà l'estiu passant per cada un dels meus rituals irracionals.</span></strong><span style="font-size: 12pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> Hauré sofert pregons de festes amb la inevitable i insuportable referència als temps passats, que sempre ens volen fer creure que foren millors, quan tothom era bon al·lot, les coses amables i la vida perdurable. Amén. El passat redibuixat com si fos el refugi pairal, el lloc des del qual no s'ha de mirar cap envant, perquè el què ve no agrada. Res ja no és el que era? Només una representació buida i postissa pagada per l'Ajuntament amb la partida comptable de les festes de l'estiu? Tanmateix servidor sap que el nostre és un poble amb història i per tant amb dret a la nostàlgia. Però d'aquí a fer màxima universal i irreversible el «res ja no és el que era», tenyeix la nostàlgia de melangia i engrillona el futur. Però, encara que el nostre món esclati -com deia René Char- els trossos que cauen tenen vida.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"><br /> <br /> </span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/129087
Sun, 24 Sep 2017 22:04:41 +0200Estiu de ple, amb serps i espluga-bous<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mudoy%20ases.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dalt del turó</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Estiu de ple, amb serps i espluga-bous</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Un menja mosques m’observa de damunt els seus posadors</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Té una dotzena de llocs i va canviant, ara su’quí, ara su’llà. Encalça un borino, una mosca, un papalló... fa feina a escarada. Però no és d’aquesta casta d’aucells que xerren per la vila, sinó d’uns altres. El cant (?) d’uns quants lloros té entretenguda tota una illeta de cases. Se veu que uns externs, que han triat el poble per viure tenen una gàbia amb quatre lloros que quan comença a clarejar ja han partit a barrejar i a fer aquells remiulos que fan els lloros. La gent dels corrals, que tots se donen, està cabrejada, ha donat part a l’autoritat, però l’ordenança municipal no està massa clara i continuen sense poder dormir a pler.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">D’aquest discurs es passa al dels externs</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> que han vengut amb cans. Que si no els duen fermats, que sis són de raça perillosa i no duen el morral posat i, llavors, que les aceres del poble estan plenes de merdes. Que si ells al seu país o a Ciutat no ho farien i en canvi aquí...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Faig un parell de piscines el matí,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> per recomanació mèdica i per estar en forma. La piscina els matins de prest, abans de que arribin els nins de l’escoleta d’estiu és un racó de pau. Les dones, jubilades, pocs homes o quasi cap, tothom gorro posat –les normes són les normes- fins que, poc a poc, va arribant gent més jove, alguns, fills de magrebins, fins que a les dotze arriba la lul·lea de nins amb les seves monitores.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Són dies calorosos de juliol</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i quan refresca un poc són vespres de conversa a la fresca, ja sia a les rotllanes davant les cases, ja sia als cafès de les places del petit poble: la plaça Nova, la Vella o la del Pesador dels Porcs. En aquests llocs és on millor es posa a prova el canvi, la nova multiculturalitat de la vila, entre negres, blancs, rossos i més morenos. Externs, estrangers, forasters, sudamericans, moros, ciutadans i turistes que ocupen les cases amb piscina que han fet gent del poble per llogar. Quin canvi quan un pensa que els únics forasters que hi havia fa uns anys eren els guàrdia-civils del quarter!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Les converses a la meva rotllana</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> són erràtiques, des d’en Joan Sineuer que afirma taxativament que als mostels els agraden els caquis madurs fins a n’Andreu de Rotaula que informa que a Gossalba han sembrat centenars d’oliveres i s’ha transformat en agro-turisme o que a sa Bastida hi fan obra per transformar-la en un hotel rural de vint-i-cinc habitacions. “No és més que es procés de decadència” afirma “de ses grans possessions, que aquí al poble començà quan es Calderers –es gran casal emblemàtic de sa ruralia potent- es va transformar en un parc temàtic per a visita de turistes”. Tothom li dona la raó.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">S’asseu en Joan des carrer Curt</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> emprenyat perquè una serp s’ha menjat el seu canari de dins sa gàbia. “No, i quan el s’havia engolit, llavors no ha poguda sortir. Allò havia engreixat, amb s’aucell a dins sa panxa, i sa reixa de sa gàbia era massa estreta. L’he morta i li he tret es canari de dins sa panxa, tot llemicós, però ja era ben mort”. “Se tornen!”, diu n’Arnau de son Dardut “ses mallorquines quan les afines fugen, aquestes noves, forasteres, se tornen cap a tu i te voldrien mossegar”. “Hauríem de calar foc a una vorera des camí de son Pillaró que n’està ple”. “Alerta amb so foc en s’estiu!”. “No! Més envant quan hagi plogut”. “Aquí ses serps vengueren amb aquelles oliveres velles, que dugué en Tià Camioner, de sa Península”. “No”, replica en Miquel Soper “vengueren d’Artà; on n’hi ha més és per Horta i Horteta i pes pla de ses Veles, per sa zona de Llevant, vengueren d’Artà”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">“I parlant d’animals nous,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> espluga-bous veig que els diuen, aquests aucells blancs, grossos, de bec groc que qualcun s’encamella damunt ses ovelles, abans no n’hi havia i ara quan llaures o passes ets esterrossadors venen darerra, darrera des tractor. Però una putada! Uns estols grossos! I són àgils i hàbils pareix que els has d’enganxar i no. Quan remous sa terra, on hi ha hagut garbes, solen sortir molts de ratolins, Idò tú, els enganxen amb so bec, els sacsegen fins que els tenen en bona posició i... per endins! Tot sencer, el veus com davalla pes coll fins al gavatx”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">En Miquel diu que té quinze mil tomatigueres</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> de ramellet sembrades; en Tomeu que el motocultor l’esclata “sempre seguit has d’alçar i alçar, m’esbraona, què vols que te digui”; en Joan Hortalà informa que n’Omar, un dels primers moros que dugué en Pep des Conhort, primatxel·lo i bigotut, és mort, a Barcelona; era àrab, no berber, deia ell, bevia alcohol i anava de dones i dormia on podia o on l’hi deixaven: per sa Bastida, dins una caseta a fora-vila, damunt els seients d’un camió abandonat... Arran de què surt en Pep des Conhort un conta el seu accident, quan esflorà el cotxe devers una paret de Carrutxa. “Quan en Miquel Escolanet va arribar, en Pep només deia: “Mon pare me matarà, me matarà, me matarà”. En Miquel li repetia que si estava bé, era lo més important. Però en Pep –filòsof dins sa desgràcia- li envergà: “Miquel i que no saps que és més bo de fer un fill que no comprar un cotxo nou! Me matarà, he dit!”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">En Sion Perecates reclama més beure al cassiner,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i ja va ben esquinçat. “Si dónes beure, ja saps a lo que t’exposes”. “No beguis pus” li diu el cassiner “que moriràs podrit!”. I en Sion li respon, autoritari i seriós: “Tu aboca, que podrit pot ser que sí, però corcat no!”. “Au, au, au” li diu el cassiner que li demana: “On és el Papa?”. “A Roma!” contesta en Sion. “Idò” diu el cassiner “cadascú a ca seva!” . “I els cans a Can Coll!” li replica en Sion que plega veles cap a son Dormes.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/128915
Thu, 24 Aug 2017 17:22:22 +0200Figues-flors i prebes coents<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/132_barcelo.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Figues-flors i prebes coents</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dos cavallets de serp, un verd i un color de cel m ‘acompanyen.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Adesiara un me passa davant o s’encalcen entre ells dos, les seves ales transparents els fan eteris i hermosos. Som de camí cap al turó del Mussol, prop de Carrutxa, a la recerca de figues-flors a les dues gran figueres, una de roja i l’altra albacor, que hi ha als dos costats del bocí. N’hi ha, n’umpl un paner i ja en tenc per a mi i per donar. El ventet suau remena l’olor de figuera i de rostoll dels camps segats.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Ara comencen els mesos de donar. </span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Donar el que et sobra o el que es fa amb un esplet, com els albercocs primerencs, però també els carabassins, les peres de sant Joan, les figues-flors, les primeres tomàtigues... i les converses de si estan o no estan esquitxades... “no...i no estan esquitxades són autèntiques”, però... “i si no esquitxes no culls res” respon un que passa. Són les converses que apareixen amb la calor, típiques de l’estiu i que s’aniran espargint durant el juliol i l’agost.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Me’n vaig al cafè amb el paner a fer un poc d’enveja</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i, quan la gent em braveja, entra l’amo en Melcior Busqueta i se posa a repartir prebes coents –verds, prims i llargs- com qui regala una cosa molt valuosa; sap perfectament a qui ha d’anar, com si sabés qui són els bons coneixedors de la coentor. “Ja me diràs coses”, diu, com qui està en el secret. A un servidor no li agrada el coent i per tant no comprenc molt bé el sentit de tal repartiment però he d’acceptar que hi ha fanàtics del coent i que és una cosa quasi ancestral dels mallorquins que de sempre han tengut una peculiar adscripció per la coentor i l’admiració per a qui resisteix l’ultra-coent. Vaig llegir que al segle XIX un viatger català que visità Mallorca es fixà amb dos costums dels mallorquins d’aquell temps: el gust pel coent i la mania per fer rots.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Parlant de rots, les converses dels parroquians no són d’allò més atractiu</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Diu el sen Gori Pellerí: “Ara he entès a un que vivia davall ca don Montserrat, sempre me deia que feia molts de pets, ‘tot lo dia fa pets’. I jo ho trobava raro i, ara, de vell he tornat com ell, també en faig molts, i veig que don Montserrat devia ser normal perquè com més va, més en faig, i més sonoros”. A una altra taula parlen d’un tal Xim: “Era més dolent que sa llenya de figuera”, deien “els ermitans de Bonany s’aturaven a ca seva quan baixaven amb so seu carro”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Vaig a una festa d’un bon amic.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> La qualitat de vida ens ha duit, fent una tudadissa, a que hi hagi festes a cada moment. Ja ho cantaven <em>Els Javaloyas</em> en els anys més preclars del primer “Boom Turístic” : “Cada dia es fiesta en Mallorca, cada noche nace un nuevo amor...” La cançó acabava, en anglès, dient : “Mallorcaaaa, Mallorcaaaaa, Paradise of Love!!” Hi seguien quatre compassos d’un bolero mallorquí. Devia ser el “Bolero de s’hort d’en Boira”. Qui sap. Un retrat ben absurd de Mallorca, vestida permanentment de festa per als turistes. Festes, però postisses. Ja que el que dóna sentit a la festa, és per sobre de tot la seva naturalesa cíclica. La festa és, primordialment, una interrupció del treball o del costum diari, arrebossat d’un cúmul d’elements com la sobreabundància d’un dinar o la dimensió orgiàstica de les rodes de foc. Així ha de ser. Les festes del cicle anual, les del nostre cicle vital i, fins i tot, les festes inesperades, totes estan sotmeses a un processos rituals. Les festes rompen l’ordre habitual, però dins un altre ordre establert, formant una cadència al llarg de l’any. El que és impossible és viure dins la festa permanent, la sobreabundància constant, l’orgia contínua. Per altra part: qui podria resistir viure una revetla permanent?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">A la festa, ell, que s’havia separat,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i servia gintònics amb delectació, me diu a cau d’orella ( “quin alè, a la fi me n’he desfet d’ella, i de les seves amigues, a moments no sabia si era tortillera...”). Mentre em diu això no sap que ella folla ja fa temps amb un amic nou, fill de mallorquins, un executiu d’una empresa de Madrid i que conegué a l’aeroport un dia que anava a veure un especialista que li resolgués el seu problemes de morenes recidivants. “Quin alè”, repeteix. Pocs dies després un dels seus dos nins li dirà: “Ma mare té un amic i dormen al teu llit”. Ai! Aquella fortalesa, el món li cau, li trabuca, era ell el que se n’havia desfet, cau el seu prestigi, les mirades dels seus amics, què en diran? –pensa-... I està fotut, molt fotut i “Cony! Ho he hagut de saber pel nin petit!” Això és el doble de fort: si li hagués dit ella no hauria estat la meitat de dur. Un cop baix a la seva autoestima de seixantí, que corr i sua i s’esbrava amb femelles exòtiques...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">De retorn capa a ca nostra</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> me fix amb les respostes de la gent quan els deman si els va bé. “Que va bé?” I na Ramona Balba me respon: “Mos ho pensam!”. Un poc més amunt en Tomeu Cussà me retorna: “Va bé i se compon!”. I entre els “va bé i millora”; “Ja ho veurem què serà en esser cuit”; “Si va bé, que duri que sol durar poc...” i altres contestes semblants arrib a ca meva dalt del turó, on, amb la toixarrudesa de sempre, miraré de posar ordre als caramulls de papers que tenc damunt la taula. Vaja quin boiano meleano!</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/128805
Fri, 04 Aug 2017 13:06:01 +0200Remeis per viure bé<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-24%20quedar%20be.JPG" border="0" /></div><div><p class="normal"><strong><span>Dalt del turó</span></strong></p> <p class="normal"><strong><em><span>Remeis per viure bé</span></em></strong></p> <p class="normal"><em><span>Climent Picornell</span></em></p> <p class="normal"><strong><span>M’ha tocat estar al banc dels endolats</span></strong><span> en la mort d’un familiar. Sent que la mort és cada vegada més prop i més present i que la seva cerimònia és menys dura si estàs acompanyat per la gent que estimava al mort o els qui queden. Metre passa la gent per davant movent el cap o movent els morros, per manifestar el seu pesar, jo també moc el cap, i pens en la lletania dels conceptes i remeis a treballar per viure millor.</span></p> <p class="normal"><strong><span>L’espiritualitat, la creativitat, l’art,</span></strong><span> la família, els amics, la soledat, el temps, l’angoixa, les pèrdues, el silenci, la paciència, l’agraïment, la transcendència, viure conscient, viure el present, la flexibilitat, els privilegis, la salut, saber-se apreciar, mantenir nets els filtres, l’escolta, la curiositat, les expectatives, en minoria: fanatismes no, gràcies!, la mirada d’àguila, l’ humor, la fidelitat, els doblers, la feina, la incertesa, el dolor, la malaltia, la mort, la ira, la gelosia, l’enyorament, les bregues, l’enveja, escolta el cor: la intuïció simplifica!, l’amor, una mà per rebre, l’altra per donar, Visca la diferència!, Llibertat contra responsabilitat… Vaja! ja ha acabat de passar gent i els familiars es tornen a encontrar mentre el capellà frissa de tancar les portes de l’església. Sortim i es manté la tertúlia post funeral damunt les escales del portal dels homes.</span></p> <p class="normal"><strong><span>Pens en quant duraran aquest rituals</span></strong><span>, o com moltes altres coses inevitablement fugen, se’n van, se moren o són capolades pels canvis que imposen –amb cita oximorònica de G. Steiner- “un silenci eixordador” a les nostres viles i els nostres fora-viles. </span></p> <p class="normal"><strong><span>De retorn a ca nostra se presenta en Toni Tavernes,</span></strong><span> fill de l’amo en Gori, que ha estudiat Bioquímica i ve amb dos potets amb micel·li de gírgoles de card. L’experiment consisteix en infectar les arrels d'unes canyes-fel·les que hem sembrat perquè així es converteixin amb productores d’aquesta gírgola que, per a mon pare, era el bolet número u, millor que l’esclata-sang i fins i tot, ai las!, millor que el picornell. </span></p> <p class="normal"><strong><span>Madò Antònia Gorrita a defora</span></strong><span>, ja a la fresca amb els meus veïnats, comenta que per devers ca seva un home sol prendre el sol nu al balcó, amb gran fressa pels habitants del seu barri prop de can Pere Cairol. Ja s’han queixat al batle, el qual ha recomanat a la família del nudista que li tenguin esment i que si vol prendre el sol com en Pixaolives que ho faci dins la casa, no mostrant les seves vergonyes, potents per cert, a tot el veïnatge, que s’ha escandalitzat. I és de la vila, no és cap dels nous que han vengut al poble a viure, externs que en deim per aquí.</span></p> <p class="normal"><strong><span>Dic que me’n vaig i em contesten</span></strong><span>: “No tornis amb ses mans buides!” Això ho deia sempre sa padrina Xarreta. I això volia dir quan tornis d’escola, quan tornis de missa, quan tornis del poble, no tornis mans buides; calia tornar amb un caragolet, un venciset, una branca per començar foc...tot cercat al camí, sense prendre res a ningú. Això era passada la guerra civil, quan la família vivia a foravila. Érem molts i era una forma d’ensenyar-nos a què tot ajuda, tot fa caramull.</span></p> <p class="normal"><strong><span>A la botiga ja han arribat els melons i les síndries del Marroc</span></strong><span>. Les síndries són més llargarudes, no rodones com les nostres i amb la pell més prima. Record un viatge pel nord d’Àfrica, per Alger en concret, on en vaig veure molts de camps sembrats de síndries; a tots ells però hi havia una cabaneta amb un home, el propietari o familiar, guardant perquè no les hi robassin. I feia molta de calor...</span></p> <p class="normal"><strong><span>Calor és el que em fa un estol de ciclistes que ara arriben</span></strong><span>, ben suats, al cafè, a berenar sense mirar prim, i amb una cridòria espantosa, caminant amb aquell tec a tec que fan les sabates d’anar en bicicleta. S’han fet habituals aquests grups, forans , estrangers i del poble, cada pic en veuen més embossant les carreteres i els nostres bars.</span></p> <p class="normal"><span>Mentre, al poble, avui hi ha comunions i es veu gent mudada, que després de la cerimònia aniran al refresc. El que dèiem: els rituals antics, molts d’ells lligats a l’església, encara aguanten, veurem per quant de temps.</span></p> <p class="normal"><span> </span></p> <p class="normal"><span> </span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/128679
Tue, 11 Jul 2017 21:29:47 +0200De l'unicorn al bell mig de l'illa aimada<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ppiedra.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><strong><em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">Dalt del turó</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%">De l’unicorn al bell mig de l’illa aimada</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Fuig de Ciutat i la darrera imatge que me’n duc</span></strong><span style="font-size: 14pt"> és la d’un gitano portuguès que passeja un manat enorme de bufetes, globus d’aquests per a infants, de figures diverses. Una bufeta en forma d’unicorn me pega amb la seva banya al cap. En manco de tres quarts ja som a la vila i m’assec al corral, per agafar aire, davall un taronger vell que va sembrar mon pare. L’olor de la flor de taronger i la remor de les abelles que hi van me <em>reconforta. El meu amic Joan, capità de barco, em contava que passant a</em> un parell de milles de la costa de València, de nit, li arribava l’olor dels tarongerars fins el seu vaixell. Avui és el vespre que els quintos d’enguany i els que ho seran l’any que ve fan la guerra de taronges i els més joves miren de prendre’ls el pi i dur-lo a la plaça, com un trofeu dels vençuts.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Vaig a fer la compra a can Bufalaga</span></strong><span style="font-size: 14pt"> i a la coa dues jovenetes forasteres, una d’elles esportellada, comenten: “Mi novio es policia local de Porreres...” “Pues no llega a los dos mil euros al mes” “Yo me pasaría a un policia nacional. O a un guardia civil, me gusta más un guardia civil!” Pens per a mi que és ben ver el que diuen que cada casa te un llum... o està apagat o està encès.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Vénen a recollir-me els meus amics Joan, Toni i Andreu</span></strong><span style="font-size: 14pt"> que cerquen el centre de Mallorca, per fer una eixida explorativa. Trescam per terres de Llorito, Sineu, Sencelles, Costitx i Sant Joan. Amb precisió d’agrimensors antics –però armats amb utensilis moderns- situen i prenen nota de quinze possibles localitzacions en aquests pobles, algunes són de tradició popular i algunes altres de localització geogràfica més científica, tot i que segons ells és mal de saber quina és la tècnica més acurada per saber on es troba el centre de la nostra illa. Jo els cant el nostre himne santjoaner amb lletra i música del mestre Rosselló Ordines: “Al bell mig de l’illa aimada / on la calma i ditxa estan, / seus oh terra consagrada, / oh vila de Sant Joan”. Els vull convèncer de què el centre de Mallorca és el pou de Solanda que travessa la terra fins a l’altre part del món.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">En tornar els convidam a dinar</span></strong><span style="font-size: 14pt">. Plat únic: Bajocada de faves. La recepta és senzilla i saborosa, molt del temps, ara que els canonets de fava són tendres: un bullit de bajoques, carxofes, colflori, patata i ous. Trempadet amb oli, sal i vinagre. És un plat esplendorós i humil, del temps en què es menjaven faves sempre seguit. Recordau el que cantaven abans: “En vint dies vaig menjar / seixanta vegades faves. / Es dematí de trempades, / es migdia de cuinades / i es vespre de rescalfades./ Les mos daven per sopar / i es diumenge per mudar/ les mos donaven pelades”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Jugam a escambrí el capvespre per passar el temps</span></strong><span style="font-size: 14pt"> i comentar la jugada pels dies de Setmana Santa, quan es faran els robiols i les panades, i el frit de Pasqua ( amb molt de fonoll ), i on anirem a dinar, si a ca nostra, si a ca la sogra, si vendran els fills i les nores, si tal i qual... Surt el tema de na Maria de can Mairotó que va engegar dos okupes d’un foravila seu a cops de garrot ( “aquesta és més viva que se cussa d’en Carabina”, diu algú de la rotllada, per afegir tot d’una: “ Mata! Que duc molts de punts!”) Els coment que me fa mal un peu, davall un taló i hom afegeix els seus, ja ho sabeu: “qui no té bony, té bua”... o “forat”, com diuen a poble extern.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">Vaig a fer una infusió quan ja comença a fosquejar</span></strong><span style="font-size: 14pt"> i, abans d’arribar al casino, en Joan Xamaner me comenta que enguany els cabots no han fet niu davall les teulades de ca seva. “En vengueren un parell fa dies, s’ho miraren, els nius de l’any passat estaven esbaldregats i degueren pensar que era massa feina i se n’anaren a un altre lloc. Me sap greu m’agradava sentir-los prop de sa finestra des meu quarto”. Na Joana Ximeni va coixeu-coixeu: “Què ha passat? Que quan era jove pareixia una cabrida que s’enfilava per damunt els garrovers i ara per baixar un escalonet m’ho he de pensar dues o tres vegades, això és s’edat”. “Per Pasqua? Si tenc es frit fet? Idò ara els meus al·lots m’han canviat ses aradores i el duran d’ <em>Es Cruce</em> de Vilafranca, i dues porcelles. I jo: a creure i a fer bonda”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt">De tornada cap al turó me trob amb gent desconeguda,</span></strong><span style="font-size: 14pt"> carregats de cans, xerren una llengua que no identific. Veig un nin que aprofita el wifi gratuït a defora del bar, davall el campanar del poble. Pas per davant can Toni de sa Botigueta i sent el martell d’encetar ametles i em dóna com una pau interior i pens: en Toni va per feina. Com un mantra, tac, tac, tac... que m’acompanya mentre faig el carrer Bellavista per amunt cap a s’Escaleta i en arribar a can Moratinos me gir i observ dins la foscor les siluetes de les muntanyes: de la mola del Fangar fins al puig de Randa. Avui fa mal destriar estels ja que la lluna serà plena demà, però avui ja ho pareix, se passeja per damunt el poble i il·lumina com si fos de dia els pinars de Son Juny.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/128164
Thu, 27 Apr 2017 21:17:51 +0200Brou a rompre !<div><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/inici.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dalt del Turó</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Brou a rompre !</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Hi ha hagut aigua a voler, i més</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Fins al punt que un dia quedàrem aïllats i incomunicats, per terra, de la resta de l’illa. Els torrents que recercaven els seus antics llits, els bocins anegats, sense molts dels desaigos que eren abans els albellons i, així i tot, ha plogut damunt banyat i per tant tot regalimava quan l’aigua tocava en terra. Possiblement una de les plogudes sostingudes més copioses dels darrers cent anys. Els torrents encara ragen tres setmanes més tard de l’episodi de pluges.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Els trob discutint fort dins el cafè,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> un està dret i l’altre fa com qui no el sent, llegint un diari. Tenen dos bocins de terra veïnats i el que està assegut ha fet una síquia travessant el camí i ara desaigua dins el de l’altre, el que està dret: “Cadascú que guardi sa seva aigo” li diu, “Per què m’he de beure sa teva? Tapa sa síquia avui mateix que no puc ni passar amb so meu cotxo”. I després de l’amenaça se’n va. “Tanmateix no ho faré!” diu caparrut el qui seu.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">En Guillem ve, a peu, de la residència dels vells</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> construïda a un punt que l’aigua anegava i amb un albelló que raja encara damunt la carretera de Petra i que recull l’aigua de son Falconer i es Montagut, deia, que ve de la residència de persones majors, a peu. És primatxel·lo i al cassino llegeix diaris amb fruïció mentre beu un cafè amb llet ple de galetes d’Inca ben trossejades, les menja quan ja s’han amerades, ben amerades... M’agrada xerrar amb ell: “Mu mare estava enterrada a una tomba que no era seva i un dia la me varen reclamar els seus propietaris i l’havia de treure”. Continua amb veu prima i pausada: “Era a una tomba de quatre nínxols, dos per banda. I me digueren que si ho havien fet com ho feien abans, un bubul damunt s’altre, que allò se podria i els ossos de damunt se mesclaven amb els ossos de davall i que no sabríem qui era qui. Però no, hi hagué una separació d’obra i així els vaig poder recuperar, els vaig posar dins un sac i ara descansen amb els de mon pare, tot dos junts. Estic ben content i prest hi aniré jo”. “No frisseu” li dic.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Entra el rector a berenar</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Ara i des de fa anys el rector és de poble extern i fins i tots hem tengut frares valencians, franciscans. M’explica l’amo en Pep Cucullí que amb motiu d’un canvi de capellà al poble hi hagué un acompanyament massiu del mossèn cap al seu poble natal : “Però, no t’equivoquis, no era que l’estimàssim, és que mos volíem assegurar que no tornaria enrere”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Els fumadors, defora dels bars, ho han passant pillo</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> malgrat les terrassetes que els han fet amb quatre plàstics, com un hivernacle de foravila però un poc més curiós. No els queda més remei que aguantar el fred i la pluja, ja se sap que “somada de gust, no pesa”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Fa un venter desmesurat a defora.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Trob el sen Toni Massena i li deman pel seu nét: “Encara estudia?”. “Si, no atura”. “I què estudia, ara?” “Idò me va dir que estudiava de Ministre! No... i t’assegur que s’hi aferra i fort als llibres, fa feina més hores que un rellotge. O això és lo que diu”. Pens amb aquella dita de Salvador Dalí: “La intel·ligència sense ambició és com un ocell sense ales”. I amb la picardia del nét del sen Toni.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Veig en Felip Primater cop piu. Ahir férem una calçotada.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Ara s’ha posat de moda el torrar aquests grells, calçats, i menjar-los sucats amb salsa romesco. Ho férem a un bocí on na Joana Monserrada s’hi ha arreglat una caseta, amb piscina, que lloga en s’estiu als turistes. Però hi hagué un denou. E</span><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">lla, na Joana, volia un bon clot per a la llimonera que havien de trasplantar de la casa del poble. I feren un clotarro majestuós. El vespre havia convocat els amics al sopar de calçots i, com sempre, en Felip Primater arribava tard. Venia amb el cotxe nou, vérem els llums per la camada que puja pel turó dels Aglans. Al cap d’un quart d’hora, quan ja hauria d’haver estat assegut a taula i no hi era, sortírem a veure que passava. Ell, assegut en terra, contemplava la feta. Havia anat a aparcar, d’esma, on aparcava sempre i tenia el cotxe cul per amunt dins l’enorme clot: ningú li havia dit que hi era. Dins el clot per a la llimonera hi havia sembrat el seu cotxe nou de trinca, feia una setmana que l’havia anat a cercar. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Pas per davant ca l’amo en Toni Piulo</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i el veig, darrera les vidrieres, assegut a la camilla. S'ha renegat de parlar, no té res a la gargamella, però ara no xerra. Té noranta anys, ben duits, i no diu una paraula. I era xerrador, sobretot quan pegava a la ginebra... però ara res de res ni amb unes estenalles li trauries un bon dia. Els vells de la vila que, com ell, han sobreviscut a les seves dones han quedat sorpresos perquè, confiats a morir-se abans, estaven mentalitzats de què les seves dones els servirien. Un dels laments del meu conco en Sion fou aquest: “No me’n puc avenir que l’hagi d’haver servida jo, i ara? Qui em servirà a mi?”. Me fa senyes i sense dir ni paraula m’arramba una dotzena d’ous de les seves gallines, per senyes em fa a saber que està bé i que tanqui la porta.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">De cada pic hi ha més gent</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> que no saluda per la vila. I ja se sap que qui no saluda o és extern o està barallat amb el qui s’encontra. Per tant, o hi ha més barallats o hi ha més externs. Me decant per això darrer. </span></p></div><div><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/127938
Sat, 11 Mar 2017 13:11:05 +0100Temps de matances i altres andances<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/6110.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Temps de matances i altres andances</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">A la fi ha plogut. Amb ganes. Molt</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">. Els aqüífers s’han recarregat i les cisternes s’han pogut omplir i algunes han vessat. A segons quin lloc del terme ha plogut més de dos-cents litres per metre quadrat. Bona saó. Moltes goteres a les cases que no estan massa preparades per a un diluvi d’aquestes característiques.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Veig un tallanassos que corr pel vidre</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> del corral i na Claùdia, regirada, afina un pregadéu, una <em>Mantis religiosa</em>, “superverda!” diu ella, damunt les fulles d’un filodendro. Mentre ens temem que han arribat els Reis carregats de presents. Jo he anat alerta a no espenyar sa jugueta abans d’hora. Llibres, cedés de música, preparats d’herbes per fer infusions, roba... Feim una festa amb xocolata, pa moixó i coca bamba. “</span><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Pels Reis, el temps creix i el fred neix</span></em><span style="font-size: 11.5pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: Arial, sans-serif">”.</span><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Surt a fer una volta. Durant dos o tres dies ha fet gelada</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">. Hi ha anticicló i el cel sense niguls és una característica que propicia les inversions tèrmiques prop d’en terra. El paisatge emblanquinat. Ara és el temps. Fa fredor però en Tomeu Terro pren el sol a defora de ca seva, rodejat de moixos i amb una cervesa a la mà: ·”Clemente! On vas tan de pressa? Quina velocitat que dus! Deus anar a sis o set per hora...” Pens en com es deu escalfar, abans la gent li pegava de braser, botella d’aigua calenta al llit, maridet, foganya escalfa panxes… però ara qui més qui manco al poble ja té calefacció central, aires condicionats, estufes de baix consum i he sentit a dir que sòl radiant.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Pas per davant can Marón i sent ses perdius engabiades</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> –txequetxé, txequetxé…- que m’escometen quan pas. Serà un bon any de taronges els arbres en van plens i ja han colorejat els bocins on hi ha tarongerars. Al meu corral en tenc un parell que sembrà mon pare i s’han fet grossos ferm, van carregats, esperem que sa mosca no els piqui en demasia. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">A un corral prop del meu hi ha un galliner de gallets de brega que solen escaïnar sovint. És l’endemà dels Reis, sant Julià, i me toca tirar tots els torrons que han sobrat. Basta de sucre! Els animalets en fan una vega. He tengut amics a casa i les converses no en sortien de si un té colesterol, l’altre artritis reumatoide, un altre sucre, un pren Sintrom pel cor...vaja! I a l’horitzó proper ja hi ha sant Antoni que és temporada de porquim i per conseqüent de greix. No en sortim! </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Entr a ca nostra i em veig al mirall de caoba</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> que em va regalar ma mare. Descambuixat, vell, gras, lleig. Me somric a mi mateix i em salut amb alegria, quin remei! Sonen el Beatles: “</span><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Let me take you down,</span></em><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> / ‘<span style="background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial">cause I’m going to Strawberry fields./</span> <span style="background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial">Nothing is real and nothing to get hung about. /</span> <span style="background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial">Strawberry fields forever</span></span></em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">”</span><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">... (Deixa’m dur-te allà, / ja que vaig als camps de maduixes. / Res és real i no hi ha res perquè preocupar-se./ Camps de maduixes per sempre”), mentre, repàs el <em>Pronòstic santjoaner de 2017</em> dedicat enguany al meu amic ja traspassat Josep Estelrich, el capellà Turricano.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Consult un llibre de Jean Bisson, conec l’autor,</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> un geògraf algerià. La policia francesa va retenir a l’aeroport de Marsella al seu fill, jove. Havien vengut a matances a ca nostra i se n’havia duit el cap del porc que, ben bullit i ben net de carn, cotnes i tendrums, li feu una il·lusió enorme. En obrir-li la maleta trobaren el cap del cadàver i el policia de duanes li feu explicar, a la comissaria de l’aeroport, d’on provenia la prova del delicte que no havia comès. Ara fa anys que ja no en feim de matances, massa feina i massa maldecaps.</span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Parlant de porquim, a W. Churchill li demanaren quin animal preferia, respongué: “Els cans ens idolatren, els moixos ens menyspreen, només els porcs ens consideren els seus igual. Els porcs, preferesc els porcs!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Surt a fer un cafetó</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i abans d’arribar veig a madò Tonina Rubertera que contempla la porta de can Rotget on un jovenot hi empotrà el seu cotxe, just al cap de cantó davant l’església. “Bono! Bono!” diu, remenant el cap.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; line-height: 115%; background-image: initial; background-position: initial; background-size: initial; background-repeat: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/127742
Thu, 02 Feb 2017 10:52:33 +0100El desembre congelat ( o això era abans?)<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/celestial.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">El desembre congelat (o això era abans?)</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Les fulles dels magraners entapissen el terra dels corrals</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> amb els seus colors grocs, ocres i marronencs. El cirerer del bon pastor va carregat de fruites vermelloses, el sembrà mon pare quan el vaig advertir que collir-les del pinar era prohibit, ara en tenim per dar i per vendre. Em du la imatge del pare que per aquests dies solia pujar a veure si havia d’escaldar sopes per a tothom, amb gírgoles i bolets i un ou que se prenia amb el brou calent. Per Nadal augmenta l’enyorament dels qui ja no hi són o dels qui són lluny.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">És per això que ha vengut la padrina de Costitx,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> hem de parlar per l’ordinador, via Skype, amb la seva néta que fa feina a Hèlsinki i no ve aquestes festes. No se’n pot avenir de veure-la tan prop, estant tan lluny; “fes bonda que tu ets polissona!” o “ves alerta!” són els contrapunts de la conversa que s’acaba amb quatre llàgrimes.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Fa fosca molt prest</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i els horabaixes i vespres se fan llargs i mals de passar, diu la gent. Fa foscor massa aviat. Haurem d’esperar el dia 21, el dia més curt de l’any i, ja sabeu, que per Nadal s’ha allargat el dia una passa de gall. El dia 21 de desembre vaig a comprar, ja ho fèiem amb mumare, un pastoret o un endiot de fang o un pastor amb una guarda d’ovelles al mercat que es fa a la plaça Major de Ciutat. Hi ha paradetes que els fan com abans, brillants i rudimentaris i cars com a foc.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Començ foc amb tions grossos</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> que els costa arrencar però llavors són agraïts. Quan el foc és fort hi tir un mostel i una geneta embalsamats que el padrí em va deixar, ell els tenia damunt la televisió, i ja s’havien arnat i perdien pèl a les totes. No els vull tirar al fems. Dins el foc fan flamarada i un bon estol d’espires crepitants que assusten el moix que s’escalfava a prop. Només queden uns fils de ferro que devien servir d’armadura. Pot ser la cerimònia ritual d’aquest solstici d’hivern.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vénen de visita els meus amics Joan i Valerià,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> com cada any, sopam i petam la conversa que té punts curiosos, com per exemple els avatars dels seus sogres durant la II Guerra Mundial; un d’ells, australià, anava amb un avió a bombardejar el centre d’Europa, col·laborà en la desfeta de Dresde, tornà viu. El sogre d’en Joan, indonesi, va ser capturat i pres a un camp de concentració dels japonesos al sud-est asiàtic. També en sortí viu. Coses de la globalització, això dels sogres de països llunyans.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Parlant de la II Guerra Mundial</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">, el mòbil se remena, el meu fill gran m’envia des de Berlin una fotografia del Checkpoint-Charlie, el punt on es topaven les zones americanes i russes del Berlin ocupat, metàfora de la guerra freda, trau de botó de la cortina d’acer (“Telón de acero” li deien en espanyol); ara s’ha convertit en una atracció turística, amb gent desfressada de soldats americans per guanyar un parell d’euros amb els guiris de torn. Qui ho havia de dir, però tenim menys memòria que un ordinador primitiu, un ZX Spectrum per exemple.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Vaig a comprar el pa i he fer coa.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Madò Bel Babaïna, una dona major, explica les andances dels seus sis fills i de prompte diu: “Tots són del mateix ventre, però no del mateix exemple”, per voler significar que tots són seus però diferents de caràcter; no sé si viuen encara amb ella perquè se’n du dos pans de dos quilos, grossos com rodes de carro.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Al cafè també hi ha molta gent.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> Estant calentets a dins i el racó més cridaner és una taula tota de dones –hi van quasi tots els matins- que parlen i comenten. M’assec a prop i puc sentir la conversa. Va de la mort d’un “senyor”d’un temps. Un ex-senyor seria ara. Ho era en el seu temps, ho era en l’època del mercadeig de porcs, de les sobrassades d’estraperlo, del ‘bones tardes tengui’ i el nacional-catolicisme. Com ha evolucionat tot!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Retorn a ca nostra dalt del turó,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> el meu fill petit ha arribat amb un paner ple de esclata-sangs, pugomes, peus de rata, llemicoses, orelles de llebre, xampinyons i un bolet dubtós –no s’han de fer roïssos, però s’ha d’anar alerta- consultam el llibre sobre bolets de les Balears i resulta que no és bo. Seran per les sopes escaldades del vespre. Abans però he de trobar els trastos per fer el Betlem, les neules per penjar i els quatre elements ornamentals. Trob els pastorets i pens en la cançó dels pastorets meteoròlegs: “Pastoret d’on véns? De la muntanya, de la muntanya. Pastoret d’on véns? De la muntanya de veure el temps. Quin temps fa? Plou i neva, plou i neva. Quin temps fa? Plou i neva per allà”. No és com enguany.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Espipell un poc de torró fluix</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> del qui fa el frare de Solanda, en Tomeu, amb la seva organització “Dignitat i feina”, i amb la fórmula que li passà sa mare. Avanç en la lectura del llibre de Miquel Horrach ( “L’estació de les pluges”), “la roba estesa és la bandera de la gent humil”, i prepar els quatre volums del “Cançoner popular de Mallorca” del santjoaner pare Ginard, enguany ha fet cinquanta anys que es va començar a publicar. Els tions fan foc a les totes i el moix fet una bolla fa aquell renou de motoret en marxa. Per Nadal cada ovella al seu corral. Amén.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/127589
Mon, 09 Jan 2017 18:03:28 +0100Panellets, morts i "tricotraco"<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/climentweb.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: 'Times New Roman', serif">Dalt del turó<strong></strong></span></em></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: 'Times New Roman', serif">Panellets, morts i <em>tricotraco</em></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">De dia encara fa calor</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> però tot d’una que el sol se pon, i més d’ençà que han canviat l’hora, fa frescoreta. Els vespres són calms i es posa una boirada que la pots tallar amb un ganivet, no hi veuen a dues passes; el matí encara hi és i queda dins els clotals, les parts més enfonsades, quasi fins a gran dia. La rosada es pot veure damunt els cotxes i per foravila et queden les sabates ben xopes si camines per dins l’herba. Codonys i magranes són les fruites de la tardor; les magranes, mollars, grosses i plenes, tenen encara el sentit de la fruita d’abans, gustosa i dolça.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Hem fet panellets amb ametla, sucre i pasta de moniato</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i després hem arrebossat les bolletes de pinyons, ametla, avellana, xocolata, cafè. Aquesta pasta, com un massapà, permet fer bolles rodonetes o allargades que després pintades de vermell d’ou i amb cop de forn, uns minuts, obren el miracle dels panellets que abans coneixíem enfilats en aquells rosaris –amb patena de carabassat- que regalaven els padrins i padrins-joves. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">De totes maneres, el Halloween ens ha capolat,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> ens ha passat per damunt i ni bunyols, ni panellets, ni flors als cementeris, el “truco o trato” ( broma o regal) ha fet camí dins el poble com un bulldozer o un tractor que llaura fondo. És el vespre del “tricotraco” que diu l’amo en Sebastià Castany: “No sé que diuen, tricotraco, i van desfressats de bruixots, un m’ha dit: jo vaig desfressat d’un que s’ha tirat dins una cisterna. Ara pensa tu!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Mumare solia fer aguiat de pilotes el dies del Tots Sants,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> fins un dia que, pobreta, ja no hi era tota, vull dir que ja no se’n recordava de les coses, aguià sense fer les pilotes, posà la carn capolada tal com li havien venuda a la carnisseria. Tots férem veure que ens agradava molt, però érem ben conscients que s’havien acabat els aguiats de la mare.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Surt a badocar un poc pel poble</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Ja ho deia Josep Pla: “La felicitat és una forma de badoqueria”. “Aquest sap més que sa xulla rància!” me diuen en veure’m arribar. Faig un cafè amb el tio Nofre i el seu company en Baltasar de son Cifre, que va amb una granota posada, vella però neta. Darrera ells una partida de cossiols d’estranys, blancs quasi tots, fan parèixer un jardí la voravia que altres dies és buida. Avui la botiga ha tret les flors al carrer, demà són els Morts. Me conviden a beure. “Moltes gràcies” dic, i em respon en Nofre: “Sí..., i un ca se’n va morir!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dins el cafè hi ha, des de fa un parell de dies, un homo gran</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, major vull dir, que està sempre tot sol. Deman qui és i me diuen que és un parent dels Medolls que varen emigrar a l’Argentina. “Era militar” me diu el sen Rafelino... Un militar torturador, pens jo, que se refugia a la vila per amagar-se de la persecució de la justícia del seu país; la seva vida anodina al poble contrasta amb la crueltat de la seva actuació militar durant els cops d’estat, tirant gent, de viu en viu, des de la porta dels avions a l’oceà Atlàntic. Tot és un excés d’imaginació meva i deman al meu veïnat: “Aquest que devia ser com en Perón?”. Me diu: “Ca barret! No li arriba ni a sa sola de ses sabates”. Vaja, pens, deu ser peronista.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Tastanejava, vull dir que s’engronsava,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> com si anàs begut. Anava adesiara per damunt la voravia i ara pel carrer. Anava ben begut i xerrava tot sol, fort: “És pitjor que un dimoni, és una ‘llocifera’!” “Aquest ha tengut brega a ca seva”, sent un pare que diu al seu fill, ja grandet, referint-se al gat: “Has d’aprendre a beure perquè sinó un dia una al·lota te deixarà i en comptes de beure molt te tiraràs d’una finestra per avall.” No sé per què pens amb una dita d’Eduardo Galeano quer vaig aprendre: “El masclisme és la por dels homes a les dones sense por”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Al cementeri veig un home davant una tomba plena de flors.</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Ha perdut el seu fill paraplègic, sempre el passevaja empenyent-lo dins una cadira de rodes i, ara, un pic mort, el fill, el pare no sap com ha de passar el temps. Record l’epitafi que va demanar Joan Fuster a la seva làpida: “Ací jau / Joan Fuster / va viure / com va morir: / sense ganes.”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Vaig a fer una volta per foravila. L’olor de les flors dels nisprers i el tan particular aroma de la dels garrovers, seminal, omplen l’ambient. L’olivó de l’ullastre i el llentiscle de la mata ja són quasi madurs per oferir-se als tords i estornells que arriben afamegats de terres enllà. El cant dels primers rupits anuncia l’arribada de l’hivern.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/127415
Wed, 07 Dec 2016 11:34:43 +0100Octubre o la curiositat<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/celiterra1.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Octubre i la curiositat</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dues vergues de llamp surten de dos caparrots</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> blancs i grisots i fan el renou d’un llençol que s’esqueixa, un tro escanyat. I com si això fos el sús, se posa a ploure a les totes. Tot d’una el carrer se converteix en un torrent brutinyós amb l’aigua que davalla color del fang que arrossega d’un boci de més amunt de ca nostra on, un temps, s’hi havia de fer una finca de molts de pisos. Les canonades escupen la brutícia que l’estiu i els ocells han acumulat damunt les teulades, i quan fa deu minuts d’aquest diluvi local, no universal, l’aigua se comença a aclarir i ja baixa neta i rutil·lant. Enyorava fervorosament un temps com aquest després de mesos de sequera, severa. Ja no recordava l’olor de terra banyada, de rostolls humits, del fred que s’esdevé tot d’una després de que ha començat a ploure, una mena de felicitat recorre l’ambient mentre cauen les gotes grosses com a monedes de dos euros. El moix s’ha posat a cobro amb el pèl mig banyat i jo vaig a cercar, si els trob, els paraigües i els anoraks. Quin canvi.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Armat de paraigua baix la costa cap a la plaça de l’església</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> i com sol succeir en aquest temps surt el sol que encara encalenteix. És inevitable pensar en la cançó napolitana coneguda de tothom: “<em>Che bella cosa é na jurnata é sole n’aria serena doppo na tempesta... O sole mio sta in fronte a te, o sole, o sole mio...”</em> En fi: massa prosaic, malgrat sigui cantat. Volta cantó n’Andreu Borró que m’enfloca: “Estic emocionat. Ara començ a veure la sortida. Havia de tornar a ingressar a la presó i tu! És molt dur allò, però molt!” I m’explica una llarga història de desavinences conjugals i impagaments de la manutenció dels fills, més unes coses sobre la seva indefensió. “Ara quasi tenc el que he de pagar per no haver de tornar allà dins”. I plora i s’envia la saliva i me demana: “No em podries deixar mil euros?” No li deix tot el que em demana però sí tot el que duc dins la butxaca, m‘ha fet cara que em contava la veritat. En fi, massa patètic per no ser vera.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">D’enfora, quasi a la fi del carrer Major veig en Sebastià Flonjo,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> camina amb dos gaiatos, llavors s’eixanca assegut damunt la bicicleta sense remar i poc a poc arriba a un bocinet que té prop del poble i allà, ajagut en terra, perquè no s’aguanta, entrecava i lleva l’herba. Quan ha acabat es torna a seure i camina damunt la bicicleta i quan ha fet les feines de ca seva, surt amb el dos gaiatos i tira tira arriba fins a la plaça. Per força de voluntat que no quedi.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">S’atura en Toni Capsibo, va en el seu Mobylette</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> amb un canastro de plàstic darrera i un poal de maonesa de cinc litres buit al manillar: és la seva cartera; tot mesclat a dins, papers, doblers, el pa... Com estàs Toni?” “Encara alenam” me respon “Es dia que mos aturem, estarà fet Sineu”, sí li dic “amb so campanar enmig”. Me fix amb na Catalina Garbuixa que berena mentre treballa amb el seu ordinador, un Mac; na Catalina me comenta que ha acabat un llibre, del qual em mostra la portada –un vaixell amb una silueta d’un home damunt- el text va dels vaixells que queden abandonats a ports diferents del Mediterrani amb la seva tripulació dedins amb la indiferència dels seus noliejadors. En Toni Capsibo escolta amb els ulls ben badats, el vull convidar a beure, és un gran contador d’històries, però no vol beure. “Beu” li dic, i ell em contesta “Ja pots siular, ja, si s’ase no té set, no beurà”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Entr dins el café i ja sent predicar l’amo en Sion Bardal:</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> “Ets homos mos pensam ser intel·ligents i som més beneits que una espardenya. En canvi mira tu es porcellins, quan sa truja els fa ja cerquen tot d’una sa mameta, sa seva, m’has sentit bé! I en canvi noltros quan naixem si mos deixassin tots sols no en suraria cap”. Hi ha més parroquians però me fix amb un a dona primaxel·la, alta i rossa tirant a blanquinosa; s’asseu sempre allà mateix i pren dues copes –com les de xampany- de vermut dolç amb un trosset de llimona.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">“S’és curiós en la mesura que s’és instruït”</span></em></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> deia J. J. Rousseau, ho pens per justificar-me un poc, sempre cercant què contar o que me contin, demanant adesiara de forma compulsiva, per no confondre la curiositat amb la bugaderia. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">És ja la fi de l’estiu, caldrà fer el niu a una altra part i canviar la monotonia, la vagància extrema i pegar un cop d’ull a la ciutat.</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/127249
Tue, 01 Nov 2016 20:34:03 +0100Ni paparres, ni segadors<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/huertasoller-erwin_hubert.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Dalt del turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">Ni paparres, ni segadors</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt"> </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt">Climent Picornell</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Torn de fer una passejada matinal per foravila</span></strong><span style="font-size: 12pt"> i després de fixar-me en un empelt de bruixa d’un pi, veig que les garroves ja cauen dels arbres i que les clovelles de les ametles se baden. És una any de sequera i el camp ho reflecteix. Puputs, tórteres turques i tudons van de la garriga a les bales rodones de palla del blat i l’ordi ja segats.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Ho cont als del café i quan l’amo en Miquel Sena sent la paraula segar ja es posa a recitar: “Sega arreu, sega en redó! / Sega, sega, segador, / Seguem fins a esvahir el mal, / seguem a dreta i esquerra! / Tant de bo es pogués fer igual / amb el botxins de la terra! / Tant de bo, igual o pitjor...! / Sega arreu, sega en redó / sega, sega, segador!!”. “D’on és això?” li deman. “De quan fèiem al teatre <em>Na Cecília de Solanda</em> que l’escrigué don Guillem Colom.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">L’amo en Miquel Malondra s’aferra a que és un any estrany</span></strong><span style="font-size: 12pt">, per mor de la sequera i manifesta: “És que per no haver-hi, no hi ha ni paparres! Tot va desbaratat, ses abelles també, els caragols que ja quasi no n’hi ha; abans anaves a cercar caragols i els trepitjaves, crec, crec, cretecrec, amb sos peus i ara els han de dur de s’Argentina o de per devers es moros! No anan bé! Ja ho deia en Pep dets Ulls: s’acabarà sa festa!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">“Avui de matí”, és l’amo en Pep de ca madò Ramoneta qui xerra, “regava els cossiols que tenc a defora i he vist asseguda una dona enmig des carrer. Havia caiguda. L’estir i la pos arrepitada a sa paret, era n’Apol·lònia Cascoia, i ella que només me deia: ‘tenc en Joan –el seu homo que ja no hi és tot- assegudet a s’excusat’. Vénen dues veïnades i jo entr a veure què feia en Joan i ja s’havia aixecat i no se sabia torcar i jo he fet el que he pogut... Me’n vaig a cercar el seu fill i era a sa Colònia i jo una suada amb aquesta calor...”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">“Abans sa gent era més forta,</span></strong><span style="font-size: 12pt"> quan érem joves no mos espenyàvem tant com ho fan ara, ara per qualsevol cosa ja posen collarins, ja els fan dur crosses, cada dos per tres a urgències, perquè deu ser això?” Respon mestre Tomeu Saio: “Tot aquest jovent d’ara són surats de danones, aquí hi ha es mal, en els danones; malcriats de tot, un estol de bec-collades els envergaria, verdanc els donaria jo!”. “No, però ara sa medicina fa coses que antes no feia; operaren es meu nét d’un genoll i li adobaren posant-li una cosa que me varen dir que era com a tunrum d’ase”. Se devia referir a algun d’aquests tendrums artificials que ara posen, vaig pensar jo. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Ara és en Jordi Colomí qui conta la seva:</span></strong><span style="font-size: 12pt"> “Avui sa meva veïnada, na Maria Fonta, me diu: ‘He posat a n’es testament que quan me mori no vull que toquin ses campanes, ni vull ‘obsèquies’, ni vull funeral i que me cremin i te volia demanar si te’n podies cuidar tu que saps córrer papers”. “I tu què li has dit?” “A tot li he dit que sí, però que si volia que la cremassin havia de deixar doblers, que si no hauria d’esperar els foguerons de sant Antoni, a qualque fogueró la socorrarien bé!”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Quan me pos dret per partir cap al turó me diuen:</span></strong><span style="font-size: 12pt"> “Climent has engreixat molt, t’hauran de posar sa ‘grípi’ més amunt; saps quin rebost que passeges, no t’haurien d’haver de mandrinar!”. Faig un poc de sociologia de carrer de camí cap a ca nostra. Me top amb una dona que té l’home enxufat a una màquina per alenar; una altra que se’n va a jugar amb l’ escurabutxaques del cafè; un que s’ha vengut a retirar al poble i camina poc a poc; el mossèn, que fa passes –amb el rosari a la mà- com qui fa gimnàstica; un moix que va ser meu i ara va aperduat pel poble; la cartera que fa el seu itinerari; una mora que fa feina a un comerç que, quant surt, se posa el mocador pel cap i se’n va amb el seu cotxe; un que té un depòsit d’aigua damunt un remolc i tot lo dia tragina; la furgona que se’n du els vells i discapacitats cap al centre de dia; el pintor vestit tot de blanc, sabates i tot, amb algunes taques de pintura; una partida de jovenots que cacen Pokemóns amb el telèfon mòbil; aquella alemanya rossa amb cotxe gros que ven i lloga cases del poble; una cosina meva que va amb un carretet per caminar que se’n va cap a l’estanc... </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Un poc més amunt me top amb un veïnat</span></strong><span style="font-size: 12pt"> que feia estona que no veia, en Miquel Ganxo: “He estat ingressat, vaig tenir molt de mal a sa ronyonada, feia el pixum molt marronós, el metge me receptà molta d’aigo i que me porgàs s’orí per veure si feia arenes o pedres. Vaig fer un parell de pedrolins com granets d’arròs i dues o tres gleves de sang presa. I avui estic millor, molta d’aigo i sinó basta, cap a l’hospital de Manacor”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">M’atur a mirar uns nius de fang</span></strong><span style="font-size: 12pt"> que hi ha al portal de les dones de l’església i a can Joan Xemarrí però els cabots ja els han abandonats i han partit, com ho feren els seus cosins –falzies i oronelles- fa unes setmanes. Coses de l’estiu i la calorada. El carrer pareix un forn.</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/126995
Wed, 07 Sep 2016 11:41:40 +0200Picadura d'abella, el llop i ram-usat-sac-arnat-suro-amb-ham<p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/IMG_1941%20b%20color.JPG" border="0" /> </p><p class="MsoNormal"><em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del turó</span></em></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Picadura d’abella, el llop i ram-usat-sac-arnat-suro-amb-ham </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Faig una passejada en bicicleta fins als Calderers</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> pel camí de les Casetes. La majoria de bocins ja estan segats, amb poques garbes, la collita ha estat magre, i el groc dels rostolls se contrapunteja amb el verd de les figueres, qualque noguer i els pins dels turons. De tornada me pica una abella a n’el front i me sent la coentor. Quan érem petits i passava això orinàvem i fèiem un poc de fang que l’escampàvem damunt la picada i ens calmava el mal. Trob que ja som un poc grandet per fer-ho i en arribar a casa em posaré una pomada que tenc per les picades. Passen estols de ciclistes, van a tota. I mentre estic aturat afin l’herba de sant Joan (<em>Hypericum perforatum</em>) i pens que he fer com cada any oli amb aquesta herba, algú l’anomena <em>pericó</em>, un oli que va bé per quasi tot, supòs que també per les picades d’abella.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">Demà és sant Joan, sortirà el corb de Sant Nofre</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> i sant Joan Pelós ballarà pels cantons del poble, després de que els al·lots hagin vist el ‘Sol com balla’ a la dematinada. Usos i costums ancestrals d’aquesta jornada, la nit més curta i el dia més llarg de l’any. Pens amb el poema de Joan Maragall <strong><span style="border: 1pt none windowtext; padding: 0cm; font-weight: normal; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial">“Ja les podeu fer ben altes / les fogueres aquest any. / Cal que brillin lluny i es vegin / els focs d’aquest Sant Joan. / Cal que es vegin de València, / de Ponent i de Llevant… / I en fareu també en la Serra / perquè els vegin més enllà… / i el crit d’una sola llengua / s’alci dels llocs més distants / omplint els aires encesos / d’un clamor de llibertat…!”</span></strong></span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; border: 1pt none windowtext; padding: 0cm; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial">M’atur a veure l’amo en Vicenç Mostel</span></strong><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; border: 1pt none windowtext; padding: 0cm; font-weight: normal; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial"> que no ha estat molt fi i quan li deman com es troba me diu: “Sa pell ja és des llop!”. Com qui voler dir que ja està fet Sineu. Però no ha perdut la xerrera, malgrat amb la seva única dent la veu pareix que li llenega. S’escura el nas amb un dit d’ungles llargues, però netes. “Es llop deixau-lo tranquil”, li dic, “tot això no serà res”. “Bufa de mula, dèiem quan no havia de ser res” me contesta, “però jo m’ho conec”. Entra el seu fill a demanar-li si vol beure, i quan ha sortit m’enfloca: “</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">A n’aquest es seu fill el durà a una residència en ser vell”. “I com ho sabeu?”, dic amb to d’interessat. “Idò perquè ell el du a sa guarderia i encara no camina”, me respon l’amo en Vicenç. “Un pic vàrem anar a ses Títeres amb ton pare, a Ciutat, tu eres petit, i compràrem ses entrades de molt amunt i tu te queixaves que volies anar a baix a veure-ho de més prop i ton pare cansat et digué: ‘a baix no mos convé anar-hi perquè si es lleons pixen, mos arribaran ets esquitxos’; i tu te conformares; vaja, vaig pensar jo, quina sabiduria la de l’amo en Climent; i voldràs creure que pixaren i ben a pler; en fi... és des llop i no en parlem pus”. El vaig veure ben convençut i ho vaig haver de creure que estava moridor.<span style="border: 1pt none windowtext; padding: 0cm; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial"></span></span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">“Ram usat sac arnat suro amb ham”</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> sent que en diuen per s’esquena i jo contest: “tard din tard sop”. Eren aquelles frases que usàvem de nins perquè ens semblàvem d’idiomes estrangers. És en Bernadí de son Pescasso, “t’en recordes”, me diu, “Cards verds taquen, secs piquen, si en toquen” , pareixia alemany. “Pujar, fa suar” ens pensàvem que era francès.” El padrí Ferrer, que sabia que el món era Mallorca, fora Mallorca i terra de Moros, sempre me deia que per xerrar anglès lo millor era posar-se un mac dins sa boca i... verigut vol dir pa eixut i verigüel vol dir Miquel... i tot lo demés és com noltros”. “Que te pareix secretari!” </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif">El sac arnat de la conversa m’ha duit a l’olor</span></strong><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> de les bolles d’arna que es posaven dins els ‘roperos’, ara, amb insecticides d’olors diverses, he perdut aquella olor antiga. “Som un poc sorda de nas” deia sa padrina per significar que no sentia les olors molt bé... i jo ho trobava una expressió extraordinària i un recurs per fixar el que per a ells no tenia nom: l’anòsmia. No sentir les olors. Servidor va ser sord de nas un mes i escaig per mor d’un antibiòtic, cosa molt desagradable i anguniosa. No sentir cap olor, ni de fum, ni de merda, ni de menjar, ni de suor, et fa sentir molt malament. Tanta sort que la vaig anar recuperant poc a poc. La primera olor que vaig sentir de bell nou fou la de la pell d’una llimona. Però només aquesta, cap altra. La següent la de cafè mòlt, la tercera la del meu desodorant...i així a poc a poc. Idò, on hem anat a parar amb el “ram usat sac arnat suro amb ham”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 14pt; line-height: 115%; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/126511
Thu, 07 Jul 2016 10:25:47 +0200Fuita de Ciutat, menja-mosques i anguila<p class="MsoNoSpacing"><a id="res_3300" href="http://jcmllonja.balearweb.net/get/terradMan1.jpg"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/resource/preview/terradMan1.jpg" border="0" /></a> </p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dalt del turó</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Fuita de Ciutat, menja-mosques i anguila</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Decidesc anar-me’n cap a la vila</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, fart de Ciutat i dels turistes que ho embossen tot. Pas per devora unes galeres –d’aquestes de passejar gent pel centre- els menadors són gitanos i un diu a un altre, mentre dos més el tenen agafat: <em>Yo voy preso pero te mato!! Te mato!!!</em> I l’altre que el se mira tres passes enfora acollonit. <em>Voy preso, pero me da igual, te mato!!</em> I fa força per desfer-se dels quatre braços que l’abraonen. Mentre els que el tenen diuen a l’altre: <em>Vete, coño! Que te va a matar!</em> Agaf el cotxe i seguesc el meu camí cap als semàfors de l’autovia, davant la Seu, allà equilibristes i malabaristes demostren la seva perícia i després passen el barret a veure si els conductors els donam alguna propina. Un fa coses amb una bolla de vidre, mentre una mare travessa empenyent un cotxet amb un nin que fixa la mirada a la bolla i -mentre s’allunyen- el nin gira el coll per no perdre’l de vista i el gira i el gira fins que ja no pot pus... El funambulista passa la bacina i ningú li dona res. Compungit, torna enrere i se prepara per quan el semàfor es torni a posar vermell.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Perquè se vegi la dimensió del canvi.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Quan arrib, el moix dorm espitellat dins una teula girada. Per damunt ell un menja-mosques fa de colibrí nostrat encalçant tot quant vola, adesiara s’atura damunt un fil i fa una merdeta. I torna-m’hi torna-hi a encalçar moscards, mosques i similars. Més amunt fan el mateix les falcies giscant i amb estols. Baixen i tornen pujar cridant-se entre sí, s’animen les unes a les altres. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Ja ha arribat la calor</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i esperam, amb temor, un estiu pesat. Dins el casino l’amo en Gori Puixal xerra d’aquesta calor que comença i de la poca aigua a foravila. “Enguany serà com una any, jo era petit, que dins es pou de Gossalba s’aigo es feu avall i hi començarem a veure es cap d’una anguila. Déu sap es temps que feia que era allà. Mon pare mos digué: ‘la podeu pescar tanmateix se morirà de set’. I noltros ho provàrem però era massa grossa i ses cordes i els hams que hi amollàvem, maldestres. Tanmateix s’hi morí. Enguany serà una cosa consemblant. De sec vull dir”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Els coment com he trobat el moix</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, dins sa teula, que ni se n’ha temut que arribava. “Jo a un moix que teníem a Son Vell, no ho creuràs, però li vaig posar vuit ‘endiccions’ que me manà es manescal, sinó s’hauria mort. L’estimava molt jo en aquell animal”. Em sorprèn el comentari en un home com l’amo en Gori -avarques de sola d’auto, calçons apedaçats, mans poderoses i boina sempiterna-, que si havia de seguir les pautes de la pagesia, no tenien tantes manies amb moixos i cans. Matar els moixets petits o tenir cans fermats durant anys amb un ‘roegó’ de pa com única manduca era el més normal. Per guardar i caçar rates. Moixonies, poques. Se veu que els temps han canviat.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">La conversa sobre els pous de fa un temps</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> deriva cap a coses de l’antigor, prop del pou de Gossalba, el de l’anguila, hi ha el campanar dels Moros. L’amo en Biel conta que son pare va fer llaurar un bocí perquè hi havien trobat coses antigues. Ho sentia a dir quan era nin, quan a la pagesia trobaven una cosa relacionada amb l’antigor, dins un sementer –sovint, un enterrament, amb el seu aixovar-, l’ordre era : “dau-li arada fonda!”. Si apareixien restes arqueològiques, en comptes d’aturar i avisar l’autoritat, dar-li arada fonda o tornar tapar. Els pagesos tenien el sentiment de què si ho declaraven, havien perdut la terra i els beneficis directes es fondrien davall la suposada importància de les coses “d’en temps primer” o “dels temps des moros”. Els papers, la burocràcia i la pèrdua del tros de terra corresponent. Així varen desaparèixer molts de jaciments al Pla de Mallorca, i també, víctimes d’una espoliació inútil, car, tret d’algunes poques peces -com el “tresoret almohade” ( d’or, trobat per un particular i venut, avui al Museu de Mallorca)- les trobades no tenien interès pecuniari directe, per molt que la gent parli de collarets de plata i d’olletes plenes de monedes d’or. Han canviat els temps, la percepció i la consciència de la gent, però sobretot s’han enfortit les penes per les infraccions contra la destrucció del patrimoni. I, també, han canviat les arades del tractors : ara llauren més fons, encara.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">‘Saps aquests que en duen de llana pes clotell, </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">encara que tenguin estudis !”no sé a qui se referien –crec que a mi, quan ja me n’anava- però feia estona que no l’havia sentit aquesta expressió com qui vol dir: ‘mesquinet, que sabrà aquest!’ M’ha recordat una expressió que emprava ma mare per referir-se als que volien ser molt i no hi havia per tant; sempre solia dir: “Aquest, saps que vol? Estora i murta!” </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Voltant cantó devora el forn</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> trob na Maria Perxana que me conta tota atabalada el que li va passar ahir dematí anant a l’hospital de Manacor. “Acompanyava amb so cotxo tres vellets, que havien estat ‘tocats’, i caminen o se moven malament. Ho faig com a voluntària d’una oenagé. Tenguérem un accident, un jove mos va empènyer amb so seu cotxo. Quan sortiren els tres fent etxures, es jove se va espantar des mal que els havia fet”. Fins que na Maria li digué: “no passis ànsia ja eren així abans de sa topada!” ‘Tanta sort, tanta sort per tots que no mos férem res. Me’n vaig a donar menjar als animals perquè quan arribaré s’ase serà mort de rialles. Pens amb la possible traducció d’aquesta darrera frase a un turista que passi pel poble. O a un ciutadanetxo...</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/126247
Sat, 04 Jun 2016 10:59:10 +0200N'hi ha que duren tota sa vida<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /></div><div><p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><em>Dalt del turó</em></span></span></span></p> <p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><br /> </p> <p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><strong>N’hi ha que duren tota sa vida</strong></span></span></span></p> <p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><br /> </p> <p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><em><strong>Climent Picornell</strong></em></span></span></span></p> <p lang="ca-ES" style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><br /> </p> <p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><strong>És ben dematí i al cafè ja n’ hi ha que expliquen i mormolen.</strong></span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> Els de la meva dreta conten que havien entrat lladres per la vila. Després dels planys de la majoria, va sentenciar en Pere Felip: “Massa ell si no hi havia lladres el Bon Jesús estaria tot sol allà a la creu”. La dita va fer el seu efecte perquè es passà a un altre tema, el dels divorcis; no se’n podien avenir de la quantitat de gent que se divorciava o se separava, també a la vila sense anar més enfora, i en Pere Felip tornà a sentenciar: “Hi ha matrimonis que acaben bé i n’hi ha que duren tota sa vida”. Aquí n’hi hagué més d’un que ho hagué de pensar dues a vegades per veure si en Pere tenia raó. En Pere és un home entès i llegit, bon conversador, havia estat escrivent a una notaria. Quan li demanaren explicacions de la dita, alarmats pel trencadís del matrimoni canònic, s’aixecà i amollà la darrera: “Sa nostra història no té ni port de sortida ni port d’arribada, només es tracta de no naufragar”. “Au, Diós”. I prengué per amunt: “Me’n vaig a veure si trobaré una raïssa devers es forn...”, diu a n’en Joan Praxedis que en du una davall el braç; “Tarde piulaste!”, li contesta, “jo duc sa darrera que hi havia, t’hi has posat massa tard”.</span></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><strong>En Joan s’afegeix a la rotlada i conta que en Pere Felip avui no menjarà pa.</strong></span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> La conversa deriva cap als morts, que també troben que n’hi ha molts a la vila, darrerament. “Jo”, diu en Joan, “vull que m’enterrin amb el cap a defora de la tomba, així estalviaré els recordatoris als de ca nostra i, sobretot, deixaré posat al testament que els qui se ‘colin’ al funeral passin a consolar els darrers de tots. On s’ha vist mai això de passar davant els altres! Pareixen afamegats”. Els escolt des de la meva taula i em ve al cap l’epitafi que volia Joan Fuster que li posassin a la seva tomba: </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>“Ací jau / j.f. / va viure / com va morir: / sense ganes”. M’aixec jo també per anar-me’n i en Pau Papa me diu: “I tu què trobes de la mort Climent?”</span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><em> “Omnes vulnerant, ultima necat” , </em></span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>després de la llatinada –que està escrita a un rellotge de Sol ( </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><em>Totes feren, la darrera mata, </em></span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>en referència a les hores)- afegesc: </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>“Jo” -rememorant Montaigne faig la nova contesta- </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>“Vull que estiguem ocupats, que prolonguem els deures de la vida tot quant poguem, i que la mort ens trobi sembrant cols, indolents cap a ella, i més encara cap al nostre jardí imperfecte”. “Jo només he entès lo de ses cols”, postil·la en Praxedis, “però està molt ben dit!”.</span></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><strong>Passa una dona xerrant per telèfon mentre empeny un cotxet</strong></span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> de nin petit: “Mos n’ haurem d’anar amb sa sonda posada... me sents? Me sents?” I cridant més fort :”Haurem de partir al creuer amb ell sondat!”. Vaja, pens, tenen un problema. Un poc més envant en Tomeu de ca na Fresca baixa de la seva furgoneta i obri darrera on hi du tres dotzenes de carabasses de les de fer cabell d’àngel, en tendrà fins a l’eternitat, me dic a jo mateix. “Agafa’n dues o tres que ses carabasseres enguany han anat feineres”, i més fluixet, “perquè els hi he donat molta d’aigo, que sinó...”. Amb una bossa de plàstic i les carabasses dedins faig camí cap al turó. En arribar crit el moix perquè ahir no el vaig veure i se presenta descambuixat i indolent. A Winston Churchill li demanaren quin animal preferia: “Els cans ens idolatren, els moixos ens ‘desprecien’, només els porcs ens consideren els seus igual. Els porcs, preferesc els porcs...!” Això mateix pens jo del meu quan se’n torna sense mirar-me. Avui no tendrà ració de pinso. Desagraït !</span></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%">“<span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><strong>Que puc entrar?” “I ves...!” dic.</strong></span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> És en Damià Manorris, bon amic, darrer reboll d’una família que fou terratinent un temps i amb llinatges que duen alguns lletraferits i qualque aspirant a sant i tot. Avui vé indignat: “Ara tu trobes que...” -i fa </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>la vindicació de la seva padrina, </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>poetessa</span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> d’un temps- “...I què si era franquista. Però que s’han cregut aquests exegetes de la </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>facultat</span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>, que ells no ho </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>haguessin</span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> estat franquistes si </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>haguessin</span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> vist (des</span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>de la perspectiva d’una senyora benestant, rica, terratinent, beata) com els rojos venien a prendre’ls la terra i la</span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> religió... Després ja ho veren</span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span> que en Franco era una animal, amb la llengua i </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>amb els costums que e</span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>lls tan </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>estimaven”. “I la teva tia monja que la faran santa a la fi?” “No ho sé, quan pens amb ella i amb les temptacions del dimoni, crec que li poden aplicar, per la carrincloneria de rondalla, ben igual que a Santa Catalina Thomàs, allò que deia Valle-Inclán: ” La pobra no sabia que lo millor de la santedat són les temptacions”. “En fi...” li dic. “He vist un dels teus fills i pareix un hippie”. “No”, li responc, “ és un hipster”, li aclaresc . “Un què?” “Un hipster. Res, res...un hippie amb la barba espessa i més mudat! Ara s’usa”. Li cont les converses del cafè, els morts, els lladres, els divorcis... Ell enganxa per aquests darrers i la pèrdua de l’estimació entre les parelles. “Saps què deia en una frase magistral J. Cortázar: ‘Ja no t’estim, amor meu’. Ho escriví a </span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span><em>La lenta màquina del desamor”</em></span></span></span><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>. Ja no t’estim, amor meu; condensa molt bé el pas destructiu dels anys triturant moltes parelles.</span></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm; line-height: 100%"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 14pt"><span>A defora senten els giscos de les falzies i les oronelles contrapuntejats pels crits d’un xoriguer.</span></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0.35cm; line-height: 115%"><br /> <br /> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/126009
Mon, 02 May 2016 23:23:07 +0200Per una moratòria turística a les illes Balears<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Pere%20Nisart.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Per una moratòria turística a Balears</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">CLIMENT PICORNELL</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Aquests darrers vint anys han estat frenètics a les illes Balears, es ve d’una llarga evolució que ha conformat el seu territori i la seva societat, dissenyat per un cicle de vida turística. Segons R. Butler es pot esbrinar si hi ha hagut un funcionament evolutiu -<em>naixement, creixement, maduració</em>- del destí turístic, per afrontar una anàlisi que permeti detectar els possibles escenaris de futur: <em>estancament, decreixement o rejoveniment</em>. Si hem de fer cas a l’augment sostingut del nombre de turistes - l’any 2014 catorze milions, l’any 2016, setze milions?- som en un rejoveniment constant del nostre model, amb efectes secundaris. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Per aquests vint anys que vendran: G. Doxey exposa el que ha passat i pot passar per la pressió dels turistes. <em>1.-Eufòria. 2.-Apatia. 3.-Irritació. 4.-Antagonisme</em> (el turisme és el cap de turc del creixement desordenat; apareixen fenòmens d’hostilitat; la promoció del lloc però no s’atura i es comença a fer malbé la reputació de l’àrea). Hi ha una <em>fase final</em> en la que part de la població autòctona intenta aprendre a viure en un nou territori que ja no tornarà a ser mai el que fou. Però si l’àrea, turísticament, és important continua augmentant el turisme massificat. A les Balears, a més, passa per ser un destí refugi del terrorisme i per saber donar ‘sol i platja’ a preus baixos, però satisfactoris pels turistes.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">El sentiment de congestió és comentari habitual dels residents i els polítics comencen a anunciar la necessitat de posar límits esmentant la <em>sostenibilitat</em>. S’ha de dir que el sentiment de saturació que els turistes hotelers han exercit sobre Mallorca, augmentat pels lloguers de cases vacacionals a la ruralia i els pisos turístics a les ciutats –Palma un macroparc temàtic en el futur, amb els creueristes?-, s’ha vist també catalitzat per la presència important de residents estrangers. Això ha pressionat també els territoris protegits i els espais interiors, considerats com espais refugi pels indígenes, espais totèmics, i ha activat els llums d’alerta del desbordament de les <em>capacitats de càrrega</em>.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">V. Smith dibuixa l’evolució del tipus de turista a mesura que les àrees de destí van creixent. De l’<em>explorador</em>, passant pel <em>turista elitista</em>, el <em>poc comú</em>, l’<em>inusual</em>, el <em>massiu incipient</em>, el <em>massiu</em>, el <em>xàrter</em> on ja es fa ressò de la pèrdua d’identitat que sofreix una àrea turistitzada. Prou turistes: haurà arribat el moment de fer téntol de bon de veres.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/125960
Tue, 26 Apr 2016 12:51:44 +0200Dia plujós amb quadern antic<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/haikai%2055.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dalt del Turó</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dia plujós amb quadern antic</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Fa boirina, cama d’aranya</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, pluja fina que quasi no banya però els sembrats ho han conegut després d’una temporada eixuta. Les mates de foravila també. He fet una volta pels pinars i hi he afinat cucs de ruda que després seran les papallones que nosaltres anomenam ‘reis’ (<em>Papilio machaon</em>). Els magraners del corral ja despunten uns brotets entre vermells i verds del que seran les noves fulles. Em ve al cap la dita: <em>Canvia d’opinió, mantén els teus principis. Canvia les teves fulles, mantén les teves arrels</em> (Victor Hugo).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Vaig a comprar el pa</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> <strong>armat amb un paraigua</strong>. Entr al forn que avui està molt ple. Molta gent hi comana les panades i els robiols en comptes de fer-los ells mateixos, la modernitat i la comoditat juguen al seu favor i d’altres acorden l’hora per dur-ho a coure. La discussió va sobre els menjars de setmana Santa i Pasqua; en Toni Remilgo mantén : “Antigament els mallorquins per Pasqua mataven aquest ‘menots’ de quaranta quilos, com fan els moros ara. Els mens de vint quilets o menos són un invent de fa quatre dies a Mallorca, aquí això del <em>cordero lechal</em> no se coneixia”. Entre qui s’estima més el me o el porc s’esdevé una espècie de brega, els xots són més ecològics, però “xotegen” quan els te menges –segons en Remilgo-, sobre els porquim hi ha opinions diverses de tot ; na Joanaina Pussera comenta que n’havia vist uns, de porcs, als qui els donaven les sobres d’un hipermercat. “Llavors sa llangonissa i ses sobrassades degoten o tornen blanques, no és raro, no és com noltros que tot lo que els hi donam per menjar és ben natural, sa bufeta de fa dos anys que vaig encetar ahir encara era meravellosa...” “Jo he d’anar alerta a n’es porc, tenc colesterol i es padrí va morir des cor, i mon pare va fer ‘cuec’ de lo mateix i per això jo l’hi he d’anar alerta...”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Continua el dia tapadot amb brusquina</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> mentre arrib al cassino a veure què hi ha de nou. Hi trob una rotllada de </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">companys que berenen... Jo els dic els mallorquinarros-arros. Molt reaccionaris, </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">amb aquella actitud </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">tan mallorquina, un poc </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">suficient</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> que pareix </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">sàvia</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> però és </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">esperpèntica</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i graciosa al mateix temps, tenyida de pardaleria:</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> “Vos ne recordau del mestre Maltès?” –és en Joan Bescanvi el qui xerra- “quan pegava sempre deia : “<em>Los golpes del maestro no duelen: esculpen</em>”. Record la sentència com una vella consigna escrita a la pissarra d’una escola en temps de la Segona República. “I tu Melcion com és que no t’has casat?” En Melcior Poquet és un home prim i llarg, ben vestit i xerrador: “Idò, me vaig fer grandet i veia que als meus amic els hi agradaven ses nines i a mi no. I vaig pensar: ‘jo dec esser més tardà’. I me vaig fer gran i res. Ho vaig tornar a pensar no fos cosa que m’agradassin els homos... però tampoc! I aquí me tens: un fadrí collons llargs!” “Encara ets a temps de provar-ho!” “Pensa tu! Una monja ho va provar i en va fer dos. Deixa, deixa...” Entra en aquell instant en Pere de sa Màniga i guaita per damunt ses espatlles de tothom, no saluda ningú. A la rotllada, un, diu fluixet: “Aquest, si no tengués tants de doblers, seria es més beneit des poble...” I les riallotes se senten fins a ca ses monges.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Retorn a ca nostra dalt del turó</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i cada dia me costa més pujar la costa. Fa frescoreta dins la casa i he hagut de començar foc. Continuaré ordenant les caixes amb documents i papers diversos. Surt un quadern amb apunts d’un viatge que vaig fer fa estona: menjar </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">xucrut</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> comprada al mercat de </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dubrovnik</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">; descripcions dels boscos de la frontera nord amb </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Albània</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">; ‘El último cuplé’ que vérem en serbo-croat a un cine, per </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">veure</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> com era xerrada així, tot i que les cançons eren en castellà...; dins la furgoneta on viatjàvem per Macedònia, camí de Grècia, en Frederic conta un conte que jo també vaig apuntar: “Va d’</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">un pobre que amara un tros de pa amb el baf que fa l’olla i el cuiner, quan l’afina, vol que li pagui per aquell baf, fort i no et moguis. Allò puja de to i han d’anar a cercar un home bo que faci de jutge. Els escolta a tots dos i decideix: ‘Tu cobraràs. I tu pagaràs’. ‘Jas un diner’, li diu al pobre. ‘Tira’l en terra!’. ‘Has sentit el renou?’ demana al cuiner. ‘Sí’, respon. ‘Idò’, diu l’home bo, ‘aquest renou és el teu pagament pel baf que se perdia de l’olla i que ningú hagués aprofitat”; ...i coses així, a un quadern que ha vist passar el temps, la humitat i els peixets de plata. El foc va a les totes i defora sent l’aigua de bombolla que fa rajar canals i carrers.</span></p><p class="MsoNoSpacing">_________________________ </p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: x-small">(DIBUIX DE <strong>GUILLEM MUDOY</strong>)</span> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/125803
Sun, 03 Apr 2016 20:00:35 +0200Figueres despullades i grípies buides<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/figuera2.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Figueres despullades i grípies buides</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Dins l’avió, tornant de París,</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> llegesc els versos d’Artur Rimbaud a <em>Le bateau ivre</em>: “Si alguna mar d'Europa desitjo, aquesta és la del bassiot,<span class="apple-converted-space"> </span></span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif"> / <span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial">freda i negra on, en el cap-al-tard perfumat, / <span class="apple-converted-space"> </span>un nin a la gatzoneta ple de tristor, hi deixa anar /<span class="apple-converted-space"> </span>una barqueta fràgil com una papallona de maig...” Mentre entram damunt Mallorca per Formentor, guait el paisatge, l’avió va baixant, reconec els pobles per on pas, entre ells el meu, amb el seu paisatge hivernal.</span></span><strong><em><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"></span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">La natura mai reposa,</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> però hi ha elements d’ella que pareix que sí ho fan. Com les figueres i els ceps, sense els raïms i les figues que tendran a l’estiu. Ara, les figueres desvestides ens comuniquen la força, adormida, dels seus milers de braços sense fulles, així, són tan hermoses com vestides a l’estiu amb el seu fullam. Els ceps, que vetllen el moment adequat per brostar els sarments, ens encomanen els ritmes de l’ecologia. </span><span style="font-size: 14pt; font-family: "Times New Roman", serif">Més enllà dels figuerals, més enllà del ceps, dels raïms i les rapes, els vegetals no són en aquests casos sinó mèdiums entre l’ofici d’una mirada i la natura. Una mirada que va molt més enllà del que tenim tan prop: </span><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> observam com la llacor de la terra esdevindrà saba en els elements més definidors dels paisatges i les essències de la mediterraneïtat.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">De l’aeroport vaig directe cap a comprar queviures.</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> Després d’una temporada fora hi ha poca cosa a ca nostra. -“Venim a omplir sa <em>gripi”</em>, diu en Melcior Masseno quan ens econtram dins la botiga. Pens amb el refrany: <em>es bou coneix son senyor i s’ase sa seva grípia</em>. És un home major però se val bé d’ell mateix i compra i es fa el menjar. “Ell ja no quedava res dins ca nostra per roegar, tret d’una pixa de porc que mon pare tenia penjada a una paret per fer tallants els <em>punticorrents</em>”. Veig bastants d’homes que van a comprar, cosa impensable fa uns anys, avesats a ser servits per les seves dones, sense saber fer cap cosa més que tallar un tros de pa i escampar-hi sobrassada.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">A un amic li han detectat un tumor</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">. Pens amb l’aforisme de Woody Allen quan diu: ‘les paraules més hermoses avui en dia ja no són ‘t’estim’, sinó: ‘és benigne!’. Esper que sigui el seu cas. Toc a la porta i em ve a obrir ell. El veig desmillorat. Té posada música de Mozart, en concret el seu extraordinari <em>Rèquiem</em> que ja escoltava, escolta i escoltarà <em>ad kalendas graecas</em>, esper, pel seu bé. El veig cop-piu, cop-piu, no se mou de dins ca seva que, malgrat sigui gran i espaiosa, funciona com un cercle tancat que alleugera el seu malestar, això sí, caminant pels mateixos senders li fa una sensació de cosa tancada i reduïda. Ha oblidat determinades sensacions, el seu cos se li fa estrany. Un vertader canvi d’estat, per a ell i per a tots els qui l’enrevolten. Tot plegat té un aire de Quaresma d’un temps, ara que s’acosta la festa del “Quart Diumenge” i el seu lloc emblemàtic: el santuari de Consolació; amb els seu turons, la creu que té com una mossa, la cisterna, les coquetes o casques, tot té un significat especialíssim per als qui tenen relació amb Sant Joan. “Me sent com dins un absurd”, me diu, “he perdut el que els hebreus en diuen la <em>chutzpah</em>, com allò d’aquell nin que mata als seus pares i després, en el seu judici, demana al jutge que li apliqui l’atenuant de què és orfe!” Li deix tres llibres que li he duit i vaig a fer un poc de <em>gasto</em> al casino.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">Hi trob en Tomeu Capnegre</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> que ja du la seva ració de suc. “¿Dónde estas Gayà?” Figura que li demana el sergent. “Estoy detrás de una ‘garba’ mi sargento!” Se contesta ell mateix creguent que es troba encara a la batalla de l’Ebre durant la guerra civil. Allà quedà aïllat del seu batalló i afamegat i amb sed, sempre em conta que va beure aigua d’una potada de cavall que havia fet un bassiotet... </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">En fi, retorn cap al meu turó camí del Revellar</span></strong><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif">. A una palmera datilera, de les que no els pega l’escarabat que mata els fassers, els aucells van a les restes del que va ser una viola de dàtils i pica que te pica se’n fan un llepadits. De la <em>roada</em>, encara regalimen unes gotetes que amb les picades frenètiques i suculentes dels animalons fan com una brusqueta quan hi pas per davall. Fa fred i això em fa sentir viu. I bé.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-size: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-position: initial; background-repeat: initial; font-family: "Times New Roman", serif"> </span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/125639
Sat, 12 Mar 2016 19:04:34 +0100Un sac buit no s'aguanta<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ametlers%20neu.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Dalt del Turó</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Un sac buit no s'aguanta</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Climent Picornell</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #222222">La gelada se veu damunt les teulades de l’església. </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #222222">No plou i els sembrats</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif; color: #222222"> van magres de tot. Fa un temps massa calorós per l'època que som i tant els animals com les plantes van com a despistats. Els sebel·lins gemeguen abans d'hora i les parres rebroten abans de què les hagin esmotxades, els ametlers treuen flor a les totes sense fer cas a les indicacions conegudes: "Flor de gener, no ompl es paner" o "Ametler no facis via, que nevarà qualque dia"... "Sense els pagesos saps què seria foravila? Idò quatre olivardes, quatre ullastres i quatre romeguers. Res d'ametlers, ni de sembrats, ni bales de palla. Ses males herbes s'ho menjarien tot" me comenta en Xesc Embrull "i si poguéssim pellucar qualque cosa de s'ecotaxa no vendria gens malament, perquè enguany si hem de resembrar ja veuràs tu..."</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">A n'es Puig des Càrritx</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> lo primer que sents quan arribes és un gall de llavor que canta i escaina de bon de veres i me vénen a rebre dues someres -una gelada i l'altra negra- menudetes i d'una certa edat, vull dir que no són jovenetes, però són curioses. Després de fer quatre feines i parlar amb n’Abdel, el magrebí que m'ho conra un poc, me comenta que han entrat lladres a la casa però que no se n’han duit res, als veïnats de per allà també els ha passat lo mateix. Retorn al poble pel pla de l'Enzell una d'aquestes planes que s'alterna amb els turons, coronats de pinars o ullastres, al Pla de Mallorca.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"><br /></span></strong></p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">En entrar al cafè</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">, poca gent, una rotllada de vells i dues taules amb gent. "I vos que li demanau a l'any que ha entrat?" li diuen a l'amo en Cormé Matxó, que respon taxatiu: "Talent i pa". "I res pus". I parlant de talent ja sabeu que "Un sac buit no s'aguanta" diu el sen Toni Coremer, "i un sac ple no se vincla" li contesta l'amo en Pau Xisclo. És hora d'anar a dinar i cadascú pren de cap a ca seva.</span></p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"></span><img src="/C:/Users/usuari/AppData/Local/Temp/msohtmlclip1/01/clip_image002.gif" border="0" alt="https://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gif" width="2" height="2" /><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Veig dos homes que no conec</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> a una taula xerrant baixet baixet com qui es conta un secret. Tal vegada parlen de secrets matrimonials… Amb això un agafa el mòbil i parla més alt: "Escolta Joan, què se torben els ous de canari a fer canarions?""Quinze dies, vale, gràcies". Bono! Tan de secret per això, m'havien semblat dos espies ucranians que feien la seva feina, a no ser que això dels canaris sigui una clau metafòrica: canaris? ous? bombes? explosions? Perdonau l'excés d'imaginació però és més interessant aquesta possibilitat que no una conversa de canaris, joves.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Entr a la carnisseria,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> la madona i una clienta discuteixen sobre les notícies penjades al <em>Facebook</em> per unes amigues del poble, queden per encontrar-se el vespre –via <em>WhatsApp</em>- al fogueró de sant Antoni. “Urooooo!” Diu na Fita quan entra i veu l’estol de palanganes que se’n du la facebookera que li respon: “Què te creus, que mos mocam amb sa màniga a ca nostra? Res de mistos de fer pets, coets des grossos!”. I paga, prop de dos-cents euros. La meva comanda de porquim és més senzilleta, per torrar un servidor i els de ca nostra; un poc de llomillo, un poc de panxeta, mitja dotzena de botifarrons i una llangonissa coenta i una altra dolça. El vespre torrarem, guaitarem les espires i bufalaies que se’n van per amunt i se fonen –les flamatel·les, els diuen a Costitx- cantarem quatre gloses i farem olor de fum en tornar a cases.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif">Avui, de retorn cap al turó,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman", serif"> no sé per què he pensat amb el pastor Noupalet, al cel sia. Solia passar per davant ca nostra i s'asseia al pujador de mul. Era un home d'una saviesa i d'una tranquil·litat manifestes, sempre, sempre s'aturava a fer la xerradeta quan baixava de ca la seva filla o de la seva caseta des Revellar. Tenia una gran memòria i era un gran contador d'històries: "Te recordes de madò Tonina Crevera que era generosa ella, oferia sempre la fruita que duia dins el paner. Ara això, ara allò, ara taronges, ara figues...però hi solia dur damunt el barram postís i tothom li deia: No, no... moltes gràcies, en tenim!" Solia dur un canet fermat amb una cordellina. El darrer pic que ens vàrem veure me deia amb ironia: "Ara vaig a veure si el cansaré un poc, en aquest canet..."</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/125308
Mon, 01 Feb 2016 12:16:49 +0100Coses dels desembres<p class="MsoNoSpacing"> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/haikai%2007.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dalt del Turó</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Coses dels desembres</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">El desembre és molt diferent del novembre.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Novembre és un mes melancòlic, s’acurça el dia, apareixen els fantasmes somorts per la manca de claror, els bioritmes s’alenteixen i es posen en qüestió moltes coses personals. La persecució del benestar -per mor d’aquest sofriment atenuat que patim- ens empeny cap a una vertadera addicció a la recerca de la felicitat. S’ha posat de moda, en aquesta recerca, la gestió de les emocions, de tal manera que s’entén el patiment -l’absència de felicitat- com a resultat d’una mala gestió personal de les nostres emocions. Si fos tan senzill! Tan obsessiva s’ha fet la recerca de la felicitat que, diu Pascal Bruckner, “el problema d’enfocar l’existència a la recerca de la felicitat suposa viure en plenitud només uns moments, rebutjant tots els altres instants, que són el gruix de tota una vida. Ni el plaer (un èxtasi breu robat al curs de les coses), ni l’alegria (una lleugera embriaguesa que acompanya la plenitud)... es poden comparar amb la irrupció a les nostres vides d’un esdeveniment o d’una persona que ens devasta i ens encanta al mateix temps: és el desig, el descobriment de l’amor”. Actualment <em>Internet</em> extreu enormes guanys de la vida afectiva de les persones en un territori globalitzat, només cal mirar el <em>Facebook</em>, una altra cara del fascinant capitalisme explotant els sentiments <em>on line</em>. La culminació de la societat de l’espectacle.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">El desembre, en canvi, ja s’albira un canvi de cicle</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> tot esperant el Solstici d’hivern quan el dia ja s’allarga: Per Nadal una passa de gall. Per Cap d’any una passa de cap-serigany i, ja dins el gener, per Sant Antoni una passa de dimoni i per Sant Sebastià una passa de ca. En fi. És, però, el cicle de Nadal els qui ens fa revifar. Un cicle com el de Pasqua carregat d’esdeveniments i amb un riquíssim costumari. Servidor, per Sant Tomàs, vaig a comprar encara ara un pastoret. ‘De Nadal a sant Esteve’ se sol dir quan una cosa no dura, ja que sant Esteve és l’endemà de Nadal. Els Innocents, el Cap d’any, els Reis –que sobreviuran al pare Noël-, les felicitacions nadalenques i els obligats molts d’anys!! O Bones Festes!! quans ens encontram pel carrer, els sopars rituals amb aviram i ou filat i torrons i la xocolata i les coques de Nadal, els Betlems i els arbres adornats (a mon pare no li agradava això de fer “árbol”), les neules, les nadales, la Sibil·la amb el seu missatge aterrador que avui a poca gent espanta (“...mars, fonts i rius tot cremarà”). En fi, entre el Fum, Fum, Fum i els regals dels Reis ens passam dues setmanes amb la casa enramellada i provant de sobreviure als àpats continuats i a l’excés de sucre dels torrons, les neules i la xocolata.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Per les vacances de Nadal i Cap d’any solen comparèixer amics</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> d’aquests que només veus un pic o dos a l’any, és el cas d’en Biel que viu entre Londres i la Toscana italiana. Férem junts el batxillerat i ell se n’anà a Anglaterra a treballar a un banc i feu una petita fortuna ben consolidada. Ens escalfam a la calentor del tió enorme d’ullastre. “Ah aquestes coques de Nadal! Me recorden les que feia mumare i aquests pastorets quan era nin i anàvem a cercar pelussa per fer el Betlem.” “Jo quan venc aquí, a la vila, me pega com un </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">desassossec</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, no me queda ni mon pare ni ma</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> mare</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, només una cosina d’enfora, tu i en Joan sou els únics amics que tenc i quan venc, sempre estau ocupats! Tu me dius que me compri una casa al poble, però jo estic </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">enamorat</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> de la Toscana. Un pic quan era jove, a un sopar, en </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Jaume</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Vidal i Alcover que hi era, ho va contar. De gran, jo l’havia idealitzada, i és com Mallorca, un poc diferent, però la vinya, les oliveres als turons, aquelles </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">possessions</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i a més a dues </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">passes</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> de </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Florència</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, de Pisa, de Milà, de Roma, saps que és de diferent per jo”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">No havia acabat de xerrar en Biel quan se presenta en Martí.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Aquest feia dos anys que no venia i s’ajunta a la conversa i a la menjua. “Ma mare fa uns anys que és morta”, dic, “i justament aquest dies rellegia el llibre <em>Rates al jardí</em> de Valentí Puig on hi diu: «La culpa de no haver estimat prou ma mare reprèn adesiara com un pòlip maligne. No vaig saber agrair-li a bastament la vida, ni tanta bondat que algunes vegades vaig confondre injustament amb un excés d’ingenuïtat...». És justament així; no sé si ens deu passar a tots el que ens hem sentit molt estimats pels pares. Afegeix Puig: «Per mi encara hi ha una imatge inesborrable del pare de família, del cap de família que sap ser cap de taula: tallant el pa a llesques, obrir un meló i fer-ne tallades precises i simètriques. Qui no sàpiga fer-ho poca autoritat té com a pare». “De pares i fills”, comenta en Martí, “hi ha una cita de Josep Pla que diu : «Hi ha quatre coses tangibles i concretes que no semblen d’aquest món, que ens transporten en un terreny ideal: l’escultura grega, dos o tres cants del <em>Paradís</em> del Dant, la <em>pasta asciutta</em> i l’amor filial».</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Quan se’n van les visites torn a la meva música (Dylan i Puntí) i als meus llibres.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Remén un poc el tió que recobra la flama i reprenc Jacques Attali, autor de <em>Breu història del futur</em>, el qual, fent un <em>remake</em><em> </em>de <em>La Decadència d’Occident</em> d’Oswald Spengler, diu: «Com totes les societats esgotades, Occident s’ha superendeutat per a mantenir el seu nivell de vida; en aquesta brega actual guanyaran els mercats; Europa camina cap al seu declivi, queden deu anys per estar tots arruïnats». A l’altre llibre que tenc en marxa, Hans Magnus Enzensberger, que ha publicat <em>La gran migració</em>, mira d’esbrinar com serà el futur d’Europa </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">—</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">amb tanta gent que hi va i hi ve</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">—</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, que serà més mestissa, hi conta que (m’ha recordat que els de la meva generació l’únic negre que havíem vist d’infants era el de can Matons) «el primer negre que vaig veure fou quan tenia nou anys...». Com serà l’ànima d’Europa? Es contesta: «Una cosa que canvia, que s’adapta, que es rebel·la, però que té voluntat pròpia». Qui sap.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: 16px">________________________________</span></span></p><p class="MsoNoSpacing"> (Imatge de Guillem Mudoy)</p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/125085
Tue, 05 Jan 2016 19:42:35 +0100De santa Catalina a Nadal, un mes cabal<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ruscusl.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"><em><span>Dalt del Turó</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><span> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">De santa Catalina a Nadal, un mes cabal.</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Durant bona part d’aquest mes de novembre</span></strong><span> l’estiuet de Sant Martí s’ha allargat de forma inusual provocant un temps gairebé primaveral. Baixant del turó cada dematí veig les boires que s’han ensenyorit als clotals i planes fins que el sol les travessarà. ‘Bona boirada, bona solellada’, solia dir mon pare.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Camin pel carrer Major</span></strong><span> fins arribar al cafè i fer el ritual: un bon café amb la llet ben calenta. Ja s’ha armat una tertúlia, pluridisciplinar, per no dir diversa, a una taula rodona i grossa. Però no sortim mai de sa parada de ses cebes: un altre mort per comentar.<strong> </strong>Un dels morts de la setmana, era més o manco jove, s’havia romput s’ansa des coll amb una topada del cotxe. Un pic,<strong> </strong>quan va tornar de curar-se de la clínica Capistrano i veient que li havia canviat tan el caràcter, el seu millor amic li va etzibà: “Té convenia més estar alcoholitzat”. En fi. Crueltats de l’excés de confiança que, ja diuen, que sol fer oi. S’havia casat feia poc amb una ballarina sudamericana, empeltada d’alemanya, de vint-i-cinc anys, ell en tenia cinquanta cinc. Abans s’havia casat dues vegades més, darrerament sel veia ombres molles, capell posat, caminant i mirant sempre enterra com si hagués perdut els menuts i no tengués esma d’aixecar el cap. Caçador de tota la vida, sobretot de cegues, les alegries eren ara els seus cans, la caça... En acabar de la desintoxicació i arribar al poble li digueren que tenia càncer i va quedar amb la, com sa jaia Biela. I ja no en sortí fins que s’estavellà amb el seu Golf. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Surten temes de conversa,</span></strong><span> diguem-ne, més habituals, com el fer llenya, comprar-ne per a l’hivern que no acaba d’arribar, però arribarà, el paper dels etsecalladors -que si coronen els arbres si ho fan a canvi de la llenya-. Els càstigs a l’antiga usança com rapar el pèl als al·lots, tallar les trunyelles a les nines... En algun moment les converses donen pas a alguna cosa més tràgica. Suïcidis, robatoris, banyes, atracaments, misèries... perquè no tot sigui tan candorós com la preocupació d’en Toni Massino que té ‘calaputins’ dins la cisterna o que la dona d’un ha fet sanar les moixes i han tornat enormes, lluentes i emprenyoses.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Entra el meu espàrring ideològic</span></strong><span>, fa cara com de retgirat i du les mans brutes de morques, la cadena de la bicicleta s’ha fet malbé. Me’n vaig a seure amb ell. Avui va de cosa gràfica, cinema i televisió, però està emprenyat: </span><span> “Els anuncis de pantis de senyora o de perfums cars, interrompien contínuament un documental que veia ahir sobre el camp de concentració i extermini de jueus d’Auschwitz. Vaig canviar de cadena i a IB3 feien la pel·lícula de l’ “Oeste”, <em>Johnny Guitar</em>; vaig esperar el moment en què na Joan Crawford li diu al jovenet: “Digue’m que m’estimes, encara que no sigui veritat”. “Justament, avui”, em comenta, “he llegit al diari -referint-se a un polític d’aquest nous-, lo mateix de la pel·lícula, però transformat hàbilment en: “Digue’m que no m’estimes, encara que sigui veritat”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>He de partir a fer la compra i a la botiga m’espera l’amo vell</span></strong><span> per contar-me una història succeïda fa un grapat d’anys allà mateix. “En Pep de can Cadebou -li deien això perquè era com un ca bufó que no feia un pam d’alçada- entra i diu: ‘posa-me’n un quilo per jo’, assenyalant el que li posava la seva dona a la clienta que estava servint. Eren pols de rentar ben blancs a ‘granel’. En Pep agafa el seu quilo i al cap d’una hora torna fet un nero. ‘Que me volies matar!’ La sabonera li rajava de dins la greixonera on feia confitura de prunes de frare llarg, tota la cuina n’anava plena, una sabonera aferradissa per mor de les prunes. Es pensava que el que havia comprat era sucre. ‘T’havia dit que me posassis un quilo de sucre!’ ‘No!’ Li vaig dir jo ‘tu vares dir posau-me un quilo de lo que se’n duia na Maria de cas Frare, i ella se’n duia pols de rentar, i es ver que pareix sucre!’ ‘Tanta sort que no li vaig donar sosa càustica, l’hagués mort de bon de veres!” <br /> <strong>M’atur a l’hortet de l’amo en Toni de sa Moleta</strong>. És com un jardí, ni una mala herba, tot compostet. Li coment la moda que s’ha introduït a les ciutats. En diuen ‘Jardins veggie’. Són jardins a balcons o dins cases i oficines que combinen plantes decoratives i comestibles. Es dissenyen de manera creativa defugint el concepte d’hort tradicional. Combinen colors i textures de la mateixa manera que en un jardí convencional (lletugues de colors diferents, bledes de tronxos enormes, pebres de colorins...) Vaig veure a Palma un ‘Veg truck’ dins una oficina amb gent fent feina a dotzenes d’ordinadors, mesclats amb tomàtigues penjant d’una estructura verda... Res a veure amb l’hortet on som ara. ‘El veïnat me volia comprar el trast i jo no el vull vendre, ja ho faran els meus fills si volen. Però ell erra que erra i, tanmateix, sap que no ho faré, no podrà: ha trobat barra de carro amb jo!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Arrib a ca nostra, tenc la llenya parada, anuncien fred pel cap de setmana </span></strong><span>i la setmana de santa Catalina. Me pos a fer la feina, trista, que m’han comanat, una nota necrològica del meu amic el capellà Turricano, mort fa poc, per sortir a una publicació del poble i, no sé perquè, pens obstinadament amb la ‘profecia’ d’André Malraux: ‘El segle XXI serà místic o no serà’. Què devia voler dir? Mentrestant, un renou em destorba. És el moix que grata els vidres de la cuina diguent-me: ‘Avui no m’has donat berenar’. He de fer una drecera ràpida: de la mística al pinso.</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/124801
Thu, 03 Dec 2015 10:39:58 +0100Aromes de tardor<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/poma%20magritte.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> <strong><em><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dalt del turó</span></em></strong></div> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Aromes de tardor</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Quan la tardor s’acosta no hi ha manera d’avesar-s’hi</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Acostumat a l’estiu, ara, la claror curtejant, els dies de vent i un poc fredolencs costen d’agradar, tot i que tenen el seu encant. Això i l’oblit de determinades sensacions del cos et fan sentir estrany i nou al mateix temps. Un vertader canvi d’estat. No tant però com el que pregona el premi Nobel de Física R. Feynman que diu que “ es requereix un esforç major de la imaginació per a distingir el que existeix del que no existeix”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Vaja, sense anar tan enfora -o enfilar-se tan amunt-,</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> som a la temporada en què menjam gínjols, els codonys ja tornen grocs, les nesples encara són grenyals, els caquis ja es passen de madurs –els nostres, no aquests groguencs i forts que venen als supermercats i no tenen gust de res-, les magranes que ja se baden mostrant els grans i enyorant quan les nostres mares les feien amb suc de taronja i una mica de mistela o moscatell, les serves de cada pic més males de trobar... I al mateix temps les Verges, els bunyols i les orellanes –i no en parlem d’aquells rosaris que es regalaven per Tots Sants amb la patena de carbassat- en definitiva tot ens envia missatges de què l’estació canvia malgrat el fret de bon de veres no hagi arribat encara. No sé per què he pensat amb el que Karl Marx i Friedrich Engels escrigueren al <em>Manifest Comunista </em> l’any 1848: “....tot el que era sòlid ara s’esvaneix dins l’aire”. No els sona? No és reiterativa amb els canvi dels temps actuals? Ja sé que no es referien al canvi d’estació però hi queda bé, no és ver?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Coment el meu estat d’ànim dins el cafè</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. I ja de tot d’una m’ataquen: “Res homo, no serveixes ni per aigo-cuita...” “Passa que has tornat més vago que un cucui...” “Cucui?” Dic jo. “Sí, és un ocell que no fa niu, de vago que és. En cerca un d’un altre ocell, que ja estigui fet i amb els ous dins el nieró, li fot els ous defora i hi pon els seus, així la mare –que no ho és- cova i cria els descendents de l’altre, que solen ser molts més grossos; mira tu si és vago i a qui entaferra la feinada!” “Has de fer es cap més viu, has de ser com mestre Sion Bonastre. Vos ne recordau d’aquell sermó des Quart Diumenge en què es predicador s’errà i digué que el Bon Jesús amb 5000 pans i 2000 peixos donà menjar a 5 persones... Davant s’erro fenomenal el sen Sion, que sempre seia prop de sa trona i pareixia que dormia, va dir fortet: ‘Bono, jo també ho sé fer en això!’. Es predicador se’n temé i rectificà sa multiplicació i ho deixà en cinc pans i dos peixos. S’any de davant, es mateix dia, arribà es moment des sermó i de sa multiplicació. Es predicador aquest pic ho digué bé i girant-se cap al sen Sion li digué: ‘que ho haguéssiu fet en això vos? Haguéssiu donat menjar a cinc mil persones afamagades amb cinc pans i dos peixos? Eh?’. El sen Sion li respongué fort: ‘I ves?’ ‘I com?’ Demanà es capellà. “Idò amb tot lo que va sobrar de l’any passat”. Tota l’església es posà a riure.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Però un servidor no en podia sortir del seu desànim:</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> “El sexe i la mort són l’entrada i la sortida d’aquest món” digué W. Faulkner. “No te posis transcendental” diu en Tià Renou “jo la sortida d’aquest món l’havia sentida contar a la meva padrina com que s’ànima, que és com un aucellet petit, surt per sa boca i se’n va per amunt cap al cel”. “Sí”, respongué l’amo en Sebastià Braulio, “ això passava als que havien estat bons al·lots, als dolents com l’amo en Toni Llofris, de dolent que era, l’ànima li sortí pes cul, fent una bufa!” “No siguis ordinari!” l’envesteix en Colau Siba. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Tot parlant de la mort surt el tema dels cementeris i dels dies de Tots Sants i el dia dels Morts amb els cementeris nets, els ajuntaments és de les coses que hi tenen més esment, tots. Perquè després a la gent els hi reti més la guapura de les flors i... coses com aquestes.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">No cal parlar de les inscripcions a les làpides dels cementeri</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, que solen anar entre el majestuós “He llaurat dins la mar i sembrat al vent” diuen que posa la d’en Simón Bolívar, el llibertador sud-americà, diu en Pep Nyoclis que va estar uns anys per ‘ses Bones Aires’ i la més lacònica, diu un servidor: “Avui jo, demà tu”. Curtet i alegret. “Ara no sé que t’he de dir...” “Idò digues sí, o no! I acabarem aviat!”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">M’aixec a pagar i surt del casino, i pensant</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> amb els rosaris de Tots Sants.... em ve al cap el poema -que no me’n record de qui és- : <em>Les ulleres del mestre, / la cartera dels rics, / la butxaca dels pobres / i una mà sense dits. / Els didals de les monges, / els capells dels penedits. / I un rosari amb creu de plata / i un rosari amb creu de guix / i un, amb creu de pa rostit. “</em></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Pujant cap al turó, no passa ni un alè d’aire</span></strong><span style="font-size: 14pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, però encara hi arriba l’aroma d’una <em>dama de noche</em> que es resisteix a desaparèixer. Mai l’havia sentida per aquí, pot ser tenc l’olfacte més reposat i hi ha lloc per aquestes sensacions, que són -i ho sé perquè un temps, per mor d’una malaltia, no vaig sentir cap olor ni una- i ho puc assegurar, les olors són una cosa important a la vida... Me’n vaig a geure amb aquesta bona sensació, tardoral.</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/124543
Mon, 02 Nov 2015 18:55:34 +0100APUNTS DEL PLA DE MALLORCA : ARRI I OU !! Climent Picornell<p class="MsoNoSpacing"> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/son%20duc%202.JPG" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">APUNTS DEL PLA. Arri i ou!</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Els ropits deven haver sentit les ganes de partir</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> de Mallorca; els dies assolellats i més llargs així els ho deuen manar. Ve el nostre ropit a acomiadar-se, abans ens fa una demostració d’aerodinàmica pels branquillons del magraner i se’n va. Enfora, fins l’any que ve.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Abans dels ropits arribar, vaig sentir una conversa</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> de cap de cantó que anava de serps. Algú n’havia trobades pels camins i els havia trobades molt llargues. Això desfermà l’alarma al poble. “Han vengudes dins els pans de terra quan duen oliveres grosses de fora Mallorca”. “Mosseguen” asseguraven algunes dones dins el forn, n’hi ha que les imaginen com una Boa constrictor menjant-se porcells sencers o com Anacondes berenant-se un estol de biciclistes, estrangers per suposat, per devers Biniali. “Ses serps avancen i ja són prop des poble” deia madò Tonina Fergona i na Bàrbara Sonella li contesta: “Ho havien d’haver pensat abans, no és en haver cagat que han d’estrènyer”. En Marc, biòleg, em puntualitza que no són verinoses i l’únic perill està en que desplacin les espècies de serps autòctones.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">El mateix dia vaig veure, en un passe privat i com a primícia</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, el documental <span>'El Pla de Mallorca: velocitat d'un canvi' els autors d'aquest treball audiovisual, Aina Socias i Pere Sureda, a més d'Ana María Peña, que s'ha fet càrrec de les tasques de realització varen obtenir la Beca d’Investigació 2011 de Cultura Popular concedida per la Fundació Cases Museu Llorenç Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet. El seu contingut passarà a formar part de l’Arxiu de Memòria Oral de Mallorca, que gestiona la Casa Museu Pare Ginard, com a equipament dedicat específicament a l’estudi i divulgació d’aquest autor i del Patrimoni Oral de la nostra illa. Es pretén mostrar a través de vivències dels propis personatges </span>com<span> la realitat social, ecològica, econòmica i cultural ha canviat radicalment en un període breu de temps. </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Bona feina, pulcra, sobre el canvi al Pla de Mallorca</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Vaig trobar molt potent l’explicació d’un home major que els deia mirant a la càmera i aguantant el mul per les riendes preparat per llaurar: “perquè se posi en marxa han de dir, arri!! I perquè s’aturi han de dir: ou!! Això que forma part de la memòria genètica de la pagesia, entre els tractors i els efectes encadenats del fenomen turístic, aquell homonet se n’havia temut que ja no l’entenien i que havia d’explicar els secrets de l’ utillatge: arri i ou. Quina collonada diran alguns però la cosa és molt més significativa del que ens pensam. Es una passa més cap a la Mallorca profunda, amagada i anegada. Els ciutadans acabaran tenint la raó?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Al mercat dels dijous hi trob la tertúlia dels homes grans, i savis</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> a la seva manera, amb reflexions alambinades. Deia l’amo en Joan Tortico: “Madò Coloma de cas Sant ahir se queixava quan passava el camió des fems; “Quina pudorassa!” deia un i altre pic ja que s’havia aturat davant ca seva. El femater li va contestar amb bon dret: “Madona sa pudor també és un poc vostra, sa que hi ha dins es camión vull dir”. I va callar en sec na Coloma. “Bona resposta i intel·ligent”, replica en Pontico. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Feim coa al pollastrer,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> un camionet que du una torradora de pollastres, mig poble en menja els dijousos, als altres pobles passa el mateix el dia de mercat. Mentre giren els pollastres en Joan Pontico pontifica: “ D’una truja plena, es porcellet que mama primer és es que surt primer o és es que va més viu que els altres?” Davant les cares d’ignorància dels altres se respon a ell mateix, “Idò dins es ventre ja n’hi ha preparat un per sortir primer i mamar davant”·. “Això me recorda mon pare, al cel sia”, diu en Toni Ferrall, “que, quan sa cussa feia es cussons, els hi canviava de lloc. Sa mare anava a n’es jaç i el trobava buit i per s’olor arribava a on mon pare els havia deixat. Sa cussa n’agafava un amb ses barres i el traginava i, després, ets altres. Mon pare s’hi fixava i només li deixava es primer, es qui sa cussa havia triat, ets altres no els volia perquè deia que per qualque raó sa mare l’havia triat es primer”. Alguna cosa he après fent coa.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Torn cap a ca nostra a dalt del turó i pas per davant ca els meus pares</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, una casa ara tancada -va tocar a la meva germana- i de sobte em ve al cap el poema de N. Giovanni. “Sempre queda dins nostre / una part d’aquell nin que necessita aferrar-se / a una mà forta”. </span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/118642
Thu, 24 Apr 2014 20:23:46 +0200JARDINS D'ALTRI: EL CREPUSCLE, SEMPRE, ENCENDRÀ ESTELS Climent Picornell<div><br /></div><div><p class="MsoNoSpacing"> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/portadaFicha-jardins-altri.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing">(Aquests jardins havien quedat perduts per dins l'ordinador) </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Jardins d’altri: el crepuscle, sempre, encendrà estels</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="apple-converted-space"><strong><span>Arrepleguen, els <em>Jardins d’altri</em>, d’ací i d’allà, sense massa ordre, ni concert</span></strong><span>. Josep Ramoneda: “Milan Kundera va explicar el totalitarisme com la pèrdua d’identitat. Vivim temps en què el privat es fa públic en la banalitat d’un narcisisme vulgar i en què el públic es fa privat en els terrenys subterranis del poder i la corrupció”. </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="apple-converted-space"><strong><span>Assistim aquest dies a una tragicòmica cerimònia de la confusió</span></strong><span>. Uns diaris presenten una comptabilitat d’un partit polític i es generen uns manejos per desvirtuar-la.</span></span><span class="apple-style-span"><span>“Per regla general, la gent es pren malament quan un no és de la seva opinió. I en aquest cas hauria de millorar la presentació de l’opinió de forma que fos acceptada. En comptes de fer això, l’afany per tenir raó, o millor, perquè ens donin la raó, es transforma en una disputa on es perd sovint la nostra qualitat moral i intel·lectual”. A. Shopenhauer (1788-1860) a <em>L’art de tenir sempre la raó</em> va descriure trenta-vuit tècniques per derrotar l’oponent, no per convèncer-lo. Una de les primordials és la necessitat de convèncer l’audiència abans que l’oponent. “L’interès per la veritat, que en la major part dels casos hauria de ser l’únic motiu per a mantenir el que es sosté com vertader, cedeix per complet el pas a l’interès de la vanitat. El vertader ha d’aparèixer com a fals i el fals com a vertader”. Encara ara es pot llegir aquest text amb connexions directes amb la modernitat quan veim els nostres polítics -en directe o a través d’una pantalla- que ens volen convèncer, fort i no et moguis, de què la mare de Déu nom Joana. Críptica la cita </span></span><span>Ludwig Wittgenstein? “Si un home pogués escriure un llibre sobre ètica que realment fos un llibre d’ètica, aquest llibre destruiria, com una explosió, tots els altres llibres del món”<span></span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Tot plegat, més vell que el pastar. Vegin, Pico della Mirandola (1463-1494)</span></strong><span> a <em>De hominis dignitate</em>, vertader manifest del Renaixement, el Creador li diu a Adam: “Et vaig col·locar en el centre del món, perquè poguessis mirar més còmodament el teu entorn i vessis tot el que hi ha. Ni celeste ni terrestre et férem, ni mortal ni immortal, perquè com a modelador i escultor de tu mateix, et forgessis la forma que preferissis, al teu gust i honra. Podràs degenerar cap al més inferior, amb els animals; podràs elevar-te amb paritat amb les coses divines, per la teva pròpia decisió”. Però n’hi ha que no ho creuen. “Som el típic Piscis”, escrigué Kurt Cobain abans de suïcidar-se, “trist, sensible, insatisfet”. Antídots? Vaig sentir dir a un pallasso (devia ser Tortell Poltrona?): “El sentit de l’humor és el sisè o setè sentit, però cap dels altres no serveixen per res sinó tenim aquest”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Sembla que ens hem posat sabuts. I ja saben que ‘Es saber no ocupa lloc</span></strong><span> / es saber poc embarassa, / tan se perd per saber massa/ com per saber massa poc’. És una glosa enganxada dels foguerons d’enguany que han estat matitzats pel vent, les espires que feien els troncs de figueres i garrovers, regolfaven contínuament i deixaven la gent blanca com si hagués nevat cendra. No s’encalentia ni na Gina Lollofrígida. (‘I es pastoret que guaitava / pes forat des rentador / i sentia aquella olor, aquella olor / de la xuia qui cremava’). Glops de vi i trossos d’ensaïmada cercant la calentor del caliu. Un poc irreverentment, i enganxant amb la corrupció de més amunt, pens amb l’aforisme<span class="apple-converted-space"> </span>de Nietzche que diu: “Tot el que no em mata, em fortifica”; que prop del foc, i en versió grollera, es transforma amb “Tot lo que no mata, engreixa”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“Seguir el joc de l’engranatge? / Fer esvoranc i obrir-me el call?</span></strong><span> / ¿Fer carrera de solista / i donar la volta al món? / Què cal fer...? No res, per ara.” (Miquel Bauçà, <em>El crepuscle encén estels</em>). Són els versos llegits al començament de l’últim programa d’IB3 ràdio (ha estat injustament suprimit) “El crepuscle encén estels”, per Pere Estelrich. Ell ha mantingut, sempre, el bon quefer i la dignitat. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Miquel Bauçà, “un poeta contaminat pel Windows i la CNN</span></strong><span>”, va dir d’ell Abel Cutillas. Poetes majors o menors? T. S. Elliot a <em>What Is Minor Poetry?</em> Suggereix que un poeta major és aquell que requereix la lectura de gran part de la seva obra per a la comprensió dels seus poemes, mentre que d’un poeta menor sabem d’ell només per alguna antologia o font parcial. Bauçà és un dels grans. Però vostès mateixos podran discernir sobre el menor i el major quan escoltin en el nou disc de Carla Bruni (2013) <em>El meu Ramon</em>. “El meu Ramon mantén l’equilibri / en els moments difícils, / és el patró. / El qui controla el negoci i / malgrat dugui corbata, / el meu Ramon és un pirata”. (El seu gran Ramon, naturalment, és en Nicolas Sarkozy, ex president de la França de la grandeur...)</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Ja que som, és un dir, a la poesia francesa. Ara, amb l’èxit al cinema de <em>Les Misérables</em>, de Victor Hugo,</span></strong><span> amb Globus d’Or i probablement amb Óscars, ressorgeixen reflexions sobre l’obra i l’autor. A André Gide, en demanar-li qui era el major poeta francès respongué: “<em>Hugo, helàs</em>!” Que es podria traduir com : “Hugo, ai las!” o “Hugo, ai de mi!” Toca, a continuació, la famosa cita de Jean Cocteau: “Victor Hugo era un foll que es pensava ser Víctor Hugo”. Umberto. Eco, fan d’Hugo: “M’agrada, i ja he celebrat el sublim per excés; l’excés pot capgirar la mala escriptura i transformar la trivialitat en una tempesta wagneriana”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>És cert però que a vegades fa mal discernir, per mor de la deriva de l’art modern</span></strong><span>. I això malgrat </span><span>“la modernitat és un moment en què l’art pren consciència tan de la seva precarietat com de les seves responsabilitats” (Gabriel Josipovici: <em>Què se n’ha fet de la modernitat?</em>). Molta gent es demana: <em>But Is It Art?</em> (Però això és Art?) com ho fa Cynthia Freeland, analitzant la producció artística recent. Per la seva part Vicente Verdú es veu sovint atacat “per l’insofrible nivell de la impostura”, i José Luis Pardo divaga sobre la “Estètica del pitjor”, amb un capítol titulat “Assajos sobre la falta d’ofici”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>És possible però que sigui pel que ja deien els Evangelis</span></strong><span>: “Déu ha revelat als nins i als ignorants, el que oculta als savis” O perquè encara coeja l’axioma del general: “Es aconsejable la decisión que hoy vamos a tomar, que contribuirá en gran manera a que quede todo atado y bien atado” (Francisco Franco). Algú ho havia de dir.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/115344
Fri, 21 Jun 2013 19:26:32 +0200DEU IDEES EN DEU MINUTS SOBRE TURISME I CULTURA Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/aplaudiments.gif" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Deu idees en deu minuts sobre Turisme i Cultura</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">0.- ‘Cultura i País’, grup d’anàlisi i opinió, organitza a una taula rodona sobre Turisme i Cultura. Cada ponent –Celestí Alomar, Antoni Riera, Pere Muñoz i un servidor- tenim deu minuts per exposar.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">1.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> El desenvolupament turístic ja no es considera absolutament profitós per a les societats receptores (el turisme ja no és allò de ‘la indústria sense xemeneies’) sinó que se li atribueixen tant costos com beneficis, impactes positius i negatius en les seves vessants econòmica, mediambiental, social i cultural.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">2.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Dues paraules, Turisme i Cultura, que pareix que haurien d’anar de la mà, fent una poderosa sinergia, no hi van tant. Sobretot quan augmenta el nombre de turistes, el turisme de masses, que genera sobre la cultura dels llocs visitats –i més si aquests són poc desenvolupats econòmicament- una sèrie important de canvis, a la cultura en general, a la cultura immaterial, i també a la cultura material (tanquen les coves d’Altamira, se regula la visita a la Capella Sixtina...)</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">3.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Els canvis en la cultura dels llocs, provocats, entre altres vectors, pel turisme, són vehicle de modernització, però també d’estandardització, d’uniformització cultural. Alguns científics socials li diuen “aculturació”, altres qualifiquen el turisme d’etnocida. Els turistes són considerats els nous ‘bàrbars del nord’. Determinades cultures de l’Àfrica són obligades a fer les seves danses rituals cada pic que hi ha un autocar de turistes. “Danzas mallorquinas Cossiers”, a la carretera vella d’Algaida, deia el recinte on els nostres cossiers ballaven per als turistes cada mitja hora. Ara no ho permetríem!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">4.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> És important avaluar els recursos i calcular la pressió turística a que estaran sotmesos i quina és la seva capacitat de càrrega, el llindars de tolerància que afecten la seva sostenibilitat; això, que és conegut en els recursos mediambientals, és més difós en els socials i culturals. ¿Fins on una societat impactada pel turisme mantén la seva cultura? El <em>Demonstration effect</em> (Efecte exemple) penetra ràpidament, el desig de ser com els turistes: més rics, més moderns... Qui fa sonar les alarmes? “Hombres cuidado con las extranjeras!” Predicava el bisbe des de les trones de Mallorca. Se n’havia temut que penetrava un vehicle de canvi, cultural, que ja no tenia retorn.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> 5.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Es generen situacions culturals de doble moral. S’accepten unes coses dels estrangers que no es toleren als nadius. Observin el que passa als països àrabs. La introducció del topless, el <em>beach boy syndrome</em> (aquí anomenats ‘picadors’). En el <em>Paradise of Love o l’illa imaginada. Musica i turisme a la Mallorca dels anys 60</em>, F. Vicens, analitza el<span> pas del “tittirurirurit cuac-cuac-cuac” al<span class="apple-converted-space"> “</span><em><span style="font-style: normal">She loves you, yeah, yeah, yeah</span></em>!” dels Beatles. Són exponents d’un fenomen, la música que, segons diu Antoni Pizà al pròleg, fa de passadís per on arribaran: “els primers bikinis, els brusquers (versió casolana dels rebels sense causa nord-americans), les drogues recreatives, una certa acceptació de l’homosexualitat, les relacions prematrimonials, el divorci, l’avortament, els cabells llargs, l’ús del tabac entre les dones, la minifalda, els calçons de campana, etc.”<span class="apple-converted-space">.</span></span><span class="apple-converted-space"> F<span>enòmens positius? Igualtat de sexes, emancipació dels joves, modernització dels costums, mal sigui per passar de la societat que bevia pinya a les anomenades societats de la Coca-Cola.</span></span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="apple-converted-space"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">6.-</span></strong></span><span class="apple-converted-space"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Sociòlegs, antropòlegs o etnòlegs quan analitzen el turisme són acusats de fer valoracions massa sentimentals. “Efectes secundaris o col·laterals, inevitables per sortir de la pobresa...” diuen alguns hotelers. Ho manifestaven cruament en temps de l’ecotaxa: “a un poble que anava descalç, els hem possibilitat tenir sabates i ara mosseguen la mà que els dóna menjar”. Però ja a tots els manuals de turisme s’hi analitzen, també, els impactes negatius: viàtic d’activitats no desitjades; actituds servils de la població receptora, etc.. Hi apareixen també: Banalització dels productes d’artesania o Pèrdua del sentit cultural. La banalització dels productes d’artesania, els souvenirs, per mor del turisme i la seva compra massiva, fa que desapareixin les arts tradicionals, al seu lloc creix un producte degenerat, massiu, sovint elaborat ja fora; però passats els anys es recuperen els productes primitius i autèntics, com una reacció d’autoestima. De les nacres (ara una espècie protegida) pintades i decorades amb pagesetes als <em>I love Mallorca</em> de les botigues de s’Arenal o Magaluf.</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="apple-converted-space"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">7.-</span></strong></span><span class="apple-converted-space"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Pèrdua del sentit cultural, si la cultura local és usada com a entreteniment dels turistes. Sant Joan de Ciutadella es massifica; a la India els flashos dels turistes turmenten les cremacions dels cadàvers... El turista, intrèpid, no coneix molt bé on és el punt de respecte cap a la cultura dels altres.</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="apple-converted-space"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">8.-</span></strong></span><span class="apple-converted-space"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Canvis de valors socioculturals. La majoria de turistes cerquen un cert exotisme, la qual cosa provoca un shock cultural i per tant canvis. Al llibre de Pilar Arnau, <em>Narrativa i Turisme a Mallorca 1968-1980</em>, s’hi analitzen a través de l’anàlisi de les obres dels literats i es </span></span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">fan avinents fets ocults per a la “literatura oficial”: L’aparició d’una nova classe social amb una ascensió frenètica. (<span class="apple-converted-space">Classe dominant: els hotelers, la nova burgesia? Els qui ens havien de dirigir el canvi social i cultural aquí, talment com ho feu la burgesia catalana, amb el Teatre del Liceu per estendard? Aquesta idea, -de Josep Melià-, ell, en vida, ja l’havia abandonada. L’ha treballada recentment el sociòleg Joan Amer)</span>; el sorgiment d’un proletariat de caire més urbà, la cara de l’explotació i la marginació; les escriptores palesen que a les dones se’ls exigirà durant més temps el puritanisme d’abans; confirmen la decadència de l’església catòlica com salvaguarda d’una moral que esdevindrà més hipòcrita. El mite de la Mallorca idíl·lica entrant en crisi.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">9.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Turisme i formes de cultura, o també, qui paga la postal dels ametlers en flor? Quan un turista, normal, compra un paquet de vacances, o el se fabrica per Internet, compra també cultura, molt sovint reduïda a quatre estereotips venuts pels tour-operators en els seus fulletons o a les guies que es manegen. Miratges culturals n’hi ha a totes les destinacions on festivals o costums son transformats en material de consum. Els turistes, en una gran majoria, veuen les seves destinacions en termes de superficialitat pintoresca, d’un previst tipisme. Es el que s’anomena la ‘comodització’ de la cultura, reduïda a tres o quatre visites preparades. La majoria de vegades el turisme més que estimular la cultural la subjuga i la trivialitza.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">10.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> El Turista que s’interessa per la cultura a Balears és un epifenomen del turisme de sol i platja dominant. Els milers de visites a la Seu (8.000 per dia a l’estiu, 25.000 als museus vaticans, no està malament la proporció!), l’Almudaina, el castell de Bellver són un ‘a més’ en una visita programada o en un cotxe de lloguer un dia que el sol està tapat. El turista cultural és un turista molt més motivat. És molt difícil que el turisme cultural sigui un desestacionalitzador del turisme d’estiu a Balears. Però el potencial cultural d’atracció d’aquest tipus de turisme a les Balears és enorme. I sobretot el de Palma, el seu casc antic és un cas únic a Europa. Fa falta una decisió més ferma, la creació d’atractius més forts amb base a un bon marketing i una bona marca –com la ‘Gaudí –Barcelona’- podria ser: Palma-el Gòtic-Ramon Llull-Miró-Barceló?</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/115066
Mon, 27 May 2013 20:05:34 +0200POSTALS, JARDINS, APUNTS ( I QUE ELS DÉUS MOS DONIN LA MAINA ) Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Tancados.JPG" border="0" /></p><p><strong> <span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Postals, Jardins, Apunts</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">(i que els déus mos donin la maina)</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Postals de Palma.- </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Descans una mica damunt el pont de Sa Riera que hi ha a baix de Sa Feixina. D’allà veuen clarament el passeig Marítim i el castell de Bellver. De nin se m’aferraren les cançons d’en Bonet de San Pedro (es va posar de san Pedro perquè era nascut just suallà a la barriada del puig de Sant Pere). “En la bahía de Palma / lo primero que se ve, / la Catedral, la Lonja / y el castillo de Bellver./ Lo primero que se ve / al arribar a Mallorca.” Aquesta és de “Canto a Mallorca”. Però tal vegada més desconeguda és “Siluetas de Bellver”: “Parda mansión feudal, / Bellver buscando el cielo / rasga el celeste velo, / mientras le besa la mar”. En fi.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Trob que la passejada ha d’acabar al Bar Bosch després de fer la volta des de la Falca Verda, de son Tril·lo fins al Fortí, i d’allà, ran de la Riera, fins al Club Nàutic, enfilant pel passeig de Sagrera, el Born i la plaça de les Tortugues. M’assec a l’única taula buida, quasi al fons, prop de l’escala que puja als excusats. I un pic els diaris damunt la taula, sent: “Me pegaban unos calambres en la vagina...”. Uep! Eren les dues veïnades meves de la taula de darrera, una, tremolenca, talment, clavada a Janis Joplin abans de suïcidar-se, a l’altra només li veia l’esquena. Els tremolors a la vagina van ser un tema que me va interessar, aplicant la màxima que me va ensenyar ma mare de què ‘una cosa era escoltar i l’altra sentir-ho sense voler’. Servidor les sentia i no podia fer res per no escoltar-les. “Lo bueno es que cuando follaba con Antonio no sólo me temblaba la vagina sino hasta el esternón...”. Aquell dia, justament, no s’aturava de passar gent coneguda cap al lloc comú i l’havia de saludar, cagondena, un ex president balear, una ex batlesa, ex importants funcionaris, un amic ex dibuixant, un ex amic a qui no vaig haver de dir res... i jo sense poder atendre degudament a les dues conversadores dels ‘calambres’. “Al final tuve que operarme”, vaig sentir quan ja pagaven i sortien. Vaja! La vida segueix bategant i no entén d’irreverències.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Jardins d’altri.- </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Llegesc a un reportatge de Ferran Mateo (“Todos quieren ser Hopper”) que el pintor Edward Hopper era un home que escrigué poc i parlà encara menys. Fascinants aquells quadres seus amb vistes modernes i personatges solitaris. Un dia li feren una entrevista i ell es tragué un paperet i llegí un text de Goethe: “El propòsit i la finalitat de tota activitat literària consisteix en reproduir el món que em rodeja com si fos el reflex del meu món interior”. En haver-lo llegit afegí que aplicava el mateix principi a la pintura. I punt i final. Afegeix Mateo: “El resultat són unes posades en escena de mínim attrezzo, només llum i color. No es limita a emmarcar a uns personatges anònims sinó que també s’interroga sobre el mateix acte de mirar, en l’era de la reproductibilitat...”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">I ara que som a l’era de la super-reproductibilitat, que imaginava ja Walter Benjamin, però en grau hiperbòlic, li demana el professor a l’alumne que ha de fer una exposició a classe (però es pot fer extensiu no només als alumnes sinó a tutti quanti): “Has preparat la feina o dus un PowerPoint?”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Un d’aquests <em>coachers</em> moderns predicava, per una televisió,</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> la fórmula definitiva de la felicitat, mesquinet! (diria un menorquí)</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. El que deia era una variant d’una sentència de Confuci, però arregladeta i quedava bé: ‘Tria una feina que t’agradi, així no hauràs de fer feina cap dia de la teva vida’. Queda bufó i compostet. Devia ignorar, el predicador del benestar i de la felicitat, els milions d’aturats que hi ha avui en dia i sobretot la teoria del treball alienat de Karl Marx que venia a dir una cosa semblant, però per desfer-se’n feien falta unes quantes coses abans, entre altres una revolució proletària. Quasi res du el diari!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Apunts del Pla de Mallorca</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">.- ‘Una perera, tota florida, amb aquell coloret de ses fulles, un verd molt pàl·lid i es poms de flors, tota plena, enmig des sementer. És un arbre que deu tenir prop de cent anys, sembrada a sa vorera d’una síquia que baixa des turó de son Juny i va cap a n’es pou de Son Santos. Va ser una visió com sa que diuen els evangelis que tengueren ets apòstols quan Jesucrist es transfigurà, o un fet semblant, per no exagerar massa”. Ho contava en Sión Tiratira que havia estudiat de capellà i posava sempre les sagrades escriptures d’exemple, emprant frases en llatí que llavors ell traduïa en les converses, <em>Umbra dei </em>o<em> Ubi sunt, </em>però<em> Do ut des</em>, era la seva preferida, ‘et dón perquè tu em donis...’ i coses així.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Havia retornat el fred després d’uns dies espectaculars i el tema de conversa era aquest. Que si <em>hasta el cuarenta de mayo...</em>, la primorositat dels meteoròlegs de TV3 i d’IB3, també, diu algú, que els espanyols de la primera no l’encerten tant. Que abans, si no plovia feien rogatives i fins i tot arribaven a passejar el Santcristo gros si la cosa era severa. I que si volen tenir bon temps el dia que se casen han de dur un paneret d’ous al convent de Santa Clara.”No feia falta anar a Ciutat”, diu l’amo en Miquel Mane, “a la vila teníem un personatge que tenia aquesta virtut, però més forta, en Mateu Ferrosuec. Si qualcú en alguna ocasió li demanava bon temps per un dia determinat, ell s’ho consultava a si mateix. Un dia es rector Mas li va demanar sol, per un dia de processó. Era pel Corpus, perquè sa brusca no espenyàs ses catifes de flors, i ell, en Ferrosuec, es va posar pensatiu i va començar a estrènyer es punys i a dir: ‘aquest puta mal temps!’ ...i pareixia que es barallava per aturar ses temibles borrasques que venien, impertorbables, cap dret cap a la vila per fotre un dels <em>tres jueves hay en el año que relucen más que el sol</em>... Ell, tu, es dimecres va ploure tot lo dia, però es dijous va fer un sol esponerós. Se n’ha de saber, perquè una cosa és endevinar es temps i s’altra assegurar-lo! I si ho voleu creure ho creis i sinó... tal dia farà un any!”</span></p><p class="MsoNoSpacing">_______________________________________________________________________________________________________________________________ </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Postdata.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Aquest és el darrer article que he escrit pel d<em>Balears (Diari de Balears)</em> que serà rellevat pel nou diari <em>Ara Balears</em>. Hi he escrit molts d'anys, tretze o catorze, quasi des del seu començament. Cada setmana un, a vegades dos articles; després me comanaren la ‘contra’ del dissabtes que vaig titular genèricament “Talaia Alta”, i l’última etapa, en el seu suplement cultural<em>, L’Espira</em>. Gràcies a Guillem Frontera i a Miquel Serra, el director, que ha consentit que escrigués un poc de tot, lluny de la comanda que em feu en un principi de què la meva temàtica voltàs entorn de la societat, el turisme i el territori de les illes Balears. Gràcies benvolguts lectors, sense hipocresia ...<em>mes semblables, mes frères</em>.</span></p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/114974
Sun, 19 May 2013 21:33:48 +0200SETMANA ( NULLA DIES SINE LINIA ) Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/limits%20mudoy.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Setmana (<em>nulla dies sine linia</em>)</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dilluns.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> M’ho conta ben convençut: ‘Mon pare i jo ens tornàrem a fer amics quan va comprendre que les ‘males companyies’ no eren els altres, sinó que era jo. Jo era la mala companyia per als meus amics. Quan ho va entendre, va ser com si sant Pau l’hagués descavalcat de cop en sec i ens tornarem fer amics, fins el dia que morí. Mira tu si era senzill i en canvi aquest mal entès beneït ens va fer estar barallats i distanciats més de quinze anys. Ho comprens? Jo no gaire, però et puc assegurar que és així, perquè m’ho digué ell. Encara no ho entenc molt be’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dimarts.- </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Fèiem un ranking de despatxos sobresaturats. El meu era un dels més recarregats de la Universitat. Carpetes de mapes i tesis enquadernades pareixia que estaven a punt de caure. Quan entraven els alumnes es veien obligats a passar pel mig d’un carrerany de llibres i treballs amuntegats, asseurer-se davant la taula, tan plena de paperassa, que només me veien per una encletxa estreta. N’hi havia que s’assustaven quan observaven tot aquell terrabastall, presidit des de la paret per un quadre antic “El gran puente colgante del rio del Este” i per un pòster de l’exposició que feu Miquel Barceló a la galeria Leo Castelli de Nova York, l’any 1986, on es veu l’artista rodejat, precisament, de caramulls disforjos de dibuixos. Però algú esmentà el despatx d’en B. Una mica desconhortat, i desnortat, tenia tant de material que hagué de posar la taula amb l’ordinador, l’única eina imprescindible per a ell, just darrera la porta, que s’obria si s’empenyia fort, ja que el paperum que hi havia enterra ho impedia. No hi podia entrar ningú més que ell. Els serveis de neteja de la casa feia temps que havien donat part, adduint que, a més, allò era un perill latent d’incendi o d’una gran epidèmia de peix de plata que s’estendria ferotgement pel campus universitari. Però, al cap i a la fi, sempre hi ha -com al circ- un ‘més difícil encara, senyores i senyors!’ Algú parlà, hiperbòlicament, del despatx d’en J a l’edifici d’Humanitats. La gran quantitat de material que havia anat atresorant li havia fet passar per les fases que s’han esmentat abans, fins que arribà el dia que no pogué ni obrir, ni molt manco, entrar-hi. Se veu que s’havia esboldregat una torre de llibres que arribava fins al sostre i allò impedia empènyer la porta, ni un pam. Feia mesos que J passava les tutories amb els seus alumnes al passadís, en una tauleta menuda, davant el seu despatx, i preparava les classes a una saleta comunal que hi havia allà prop.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dimecres.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Posam messions de records inesborrables. Comença en C : ‘Un record me volta pel cap, recurrent. </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Anava de Guerrero Negro a la llacuna Ojo de Liebre per una pista del desert, quan me pegà un cap de fibló i me vaig haver d’aturar. La meva companya, al seient de devora, anava, primer amb sostenidors, i després tota nua, amb un mocador pel cap, banyat d’aigua, la calor era vertaderament potent, no vull dir insuportable perquè allà hi érem els dos, cap al sud de la Califòrnia mexicana. Valia la pena. En arribar, cents de balenes dansaven dins l’aigua alhora. N’ Àngela, la meva amiga, va quedar aborronada i sortí del cotxe tal com anava, sense res. És una de les imatges de la meva vida, ella, nua, de perfil, resaltaven i destacaven els seus pits potents i el mocador que el vent feia voleiar; en segon terme, aquells animals, sortint i entrant dins l’aigua, fent una sabonerada increïble’</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dijous.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Presenta el seu darrer llibre Antoni Pizà, musicòleg felanitxer que ensenya a Nova York. Pizà escriu bé. <span>A mig camí entre la crítica musical, l’article d’opinió i l’assaig intel·lectual<em>, La dansa de l’arquitecte</em> (Editorial Ensiola) presenta més de dos-cents articles sobre la vida musical en els darrers deu anys. </span>A la llibreria “La Biblioteca de Babel” hi trob gent coneguda, el seu editor en Campaner de Muro, en Guillem Frontera que fa la presentació. M’assec a una cadira devora el rector de Campanet, que abans ho fou de Sineu, també musicòleg. Mentre parlen els protagonistes algú des de darrere, supòs que sense adonar-se’n, me tira constantment damunt el peu, o pel turmell, un llibrot sobre sexe al Japó, d’un caramull. L’aixeca, i el torna a tomar. Me gir pensant que és una joveneta que em tira els trastos, en aquest cas en forma de llibrot. No. És una senyora d’ulls axinats, abric blanc un poc brutinyós. Al final n’Andreu Riera al piano i en Xisco Palou a la flauta travessera fan un petit concert. El llibre aquell queda, tombat, mirant enterra.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Divendres.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Ho contava en Jaume Bover i Pujol a Jesús García Marín: “Vaig anar a Albània a la recerca d'una resposta: per quina raó els esclaus albanesos a Mallorca i Catalunya eren gairebé tots dones? Volia escriure una mica sobre aquesta qüestió. Llavors la bibliografia albanesa a Mallorca era inexistent i no hi havia Internet. Vaig treballar en la <em>Biblioteka Kombëtare Tiranës</em> o Biblioteca Nacional d'Albània. Era l'únic investigador estranger. Vaig ser tractat amb molta deferència. “Vostè! Deixi el seu seient a l'estranger!” Però no em van ajudar gens en la recerca d'informació. La clau va ser saber la Classificació Decimal Universal. Així vaig poder localitzar tot el que tenien de medievalisme albanès que vaig consultar sense cap problema. La majoria de llibres i revistes tenien una “R” enorme escrita en llapis, vermell i gruixut, que volia dir ‘prohibida la seva consulta als albanesos’. Finalment vaig aconseguir la resposta a la pregunta: Albània era tan pobra que els pares baixaven de les muntanyes a algun port per a vendre les seves filles a mercaders venecians i, des del mercat esclavista de Venècia, arribaven a Mallorca o a Barcelona”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Dissabte.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Trob na M. A. que ha venguda de Pequín i se ni torna. Parlam de la Xina, dels xinesos, del carrer Tort de la vila on hi ha tengut casa -i de Pekín estant s’hi enyora-, dels seus padrins, dels seus pares, de com xerren els xinesos usant metàfores, parèmies, com si per entendre’ls perfectament haguessis de tenir record o memòria prèvia de contes i moralines preexistents. Però ella ha fet progressos increïbles amb l’idioma. Em parla d’un projecte engrescador a cavall entre la Xina i aquí.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Diumenge.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Consult un llibre, conec l’autor, un geògraf algerià, <em>pied-noir</em>. La policia francesa va detenir a l’aeroport de Marsella al seu fill, jove. Havien vengut a matances a ca nostra i se n’havia duit el cap del porc que, ben bullit i ben net de carn, cotnes i tendrums, li feu una il·lusió enorme. En obrir-li la maleta trobaren el cap del cadàver i el policia d’aduanes li feu explicar, a la comissaria de l’aeroport, d’on provenia la prova, del delicte que no havia comès.</span></p><p class="MsoNoSpacing">_____________________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: GUILLEM MUDOY</span> </p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/114853
Wed, 08 May 2013 17:10:18 +0200LA CULTURA ENTRE L'UCI I EL RESET Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Cartelp.jpg" border="0" /></p><p> <em><span style="font-size: 12pt">La Cultura entre l’UCI i el reset</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt">Climent Picornell</span></em><em><span style="font-size: 12pt; font-style: normal"></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><strong><span style="font-size: 12pt">És cert que la crisi ha modificat l’escenari del finançament del sistema cultural</span></strong></em><em><span style="font-size: 12pt"> i que l’augment estrambòtic de l’Iva cultural provoca víctimes en el comerç i el consum de l’art, transformat en objecte de luxe. Descensos de més del 35 % en la recaptació del teatre o de més del 50% en l’edició de llibres a Balears empenyeran molts de gestors i creadors a fer com els músics de carrer: pidolant la voluntat del qui passa. Nogensmenys, el públic resisteix, al menys a Catalunya: ‘El pes més important del finançament cultural correspon a les aportacions dels ciutadans mateixos. Per cada euro aportat a la cultura per la Generalitat de Catalunya, l’Estat espanyol n’aporta 0,2 i els ens locals, 2,2; els turistes n’aporten 1; les caixes d’estalvis, 0,3, mentre que els ciutadans n’aporten 5,9. Amb això es supera el tòpic de què la cultura és una activitat majoritàriament subvencionada’.</span></em><em><span style="font-size: 12pt; font-style: normal"></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><strong><span style="font-size: 12pt">Són dades que maneja Carles Duarte, president del CoNCA</span></strong></em><em><span style="font-size: 12pt"> (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts), que vengué a Palma convidat per Cultura i País, grup d’anàlisi i opinió sobre el fet cultural de les illes Balears. La intenció del diàleg amb Duarte, persona experimentada en la gestió cultural -és també president de la Fundació Lluís Carulla- era intercanviar, i aprofitar, idees a partir de la recent presentació, març de 2013, per part del CoNCA, del seu informe sobre l’ <strong>Estat de la Cultura i de les Arts, 01-2013</strong> –dirigit per Norbert Tomàs Bilbeny- i que han subtitulat: ‘Crisi, Incerteses, Sinergies’. Una sèrie d’eixos són l’estaló de l’informe (la digitalització, l’educació artística, el redisseny del mapa cultural...) i les propostes per afrontar la situació es mouen entre les conegudes, les innovadores, la internacionalització, l’excel·lència... que s’entremesclen amb les situacions més desesperades d’alguns col·lectius. Se’m fa difícil resumir un document dens, que es pot consultar al web del CoNCA, per això n’extrec algunes citacions quasi sempre literals. </span></em><em><span style="font-size: 12pt; font-style: normal"></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><strong><span style="font-size: 12pt">En quan al paradigma digital es planteja ‘fer un reset de la cultura’</span></strong></em><em><span style="font-size: 12pt">, com reiniciar un ordenador, ja que la implantació de les tecnologies de la informació ha superat la capacitat d'adaptació de les administracions, de la indústria cultural -tradicionalment innovadora-, del món educatiu, i dels mateixos creadors. ‘S’han de redefinir nous models de negoci, que impliquen una reducció de les cadenes d’intermediaris, una diversificació de les activitats i una personalització més acurada del producte. Sense necessitat de grans estructures s’obren oportunitats de negoci per als continguts digitals’. No podem oblidar el sorgiment d’una nova forma de consum: ‘el seu objecte ja no és la propietat del bé, sinó l’accessibilitat als continguts’. Vull remarcar el cas, exemplificador, del consumidors de música per Internet que han demostrat que només els interessa comprar les cançons que ells volen i no les que ells volen més la mitja dotzena que venien d’afegitó en un compacte; està en entredit la distribució física de la música, no la retribució dels autors, ja que les vendes digitals s’estan consolidant com el canal més viable de la distribució la qual cosa posa en dubte que ‘la pirateria mati la cultura’, segons Llorenç Valverde, i s’han de cercar altres culpables.</span></em><em><span style="font-size: 12pt; font-style: normal"></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><strong><span style="font-size: 12pt">L’informe fa un toc d’atenció a la importància dels ensenyaments artístics</span></strong></em><em><span style="font-size: 12pt"> considerant-los una prioritat, ja que no tenen un reconeixement homologat amb itineraris d’altres coneixements científics, socials i humanístics. I més ara que l’aposta municipal i autonòmica per oferir espais de formació artística -en què les escoles municipals de música n'han estat protagonistes- s’ha vist estroncada per la reducció de pressupostos. ‘L’Avantprojecte de la llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (LOMCE) –a més de l’alteració del model d’immersió lingüística–, menysté els ensenyaments artístics. Es fa indispensable plantejar-hi alternatives’.</span></em><em><span style="font-size: 12pt; font-style: normal"></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><strong><span style="font-size: 12pt">Les polítiques culturals han de tenir en compte el territori.</span></strong></em><em><span style="font-size: 12pt"> S’ha de redissenyar el mapa cultural, per sobre de les limitacions municipals, promoguent el que anomenen ‘pols d’atracció’ distribuïts de manera geogràficament equilibrada, articulant així una nova xarxa cultural que demanarà una major connectivitat –i mobilitat- però rebrà l’ajuda de la immediatesa que permeten les tecnologies de la informació.</span></em><em><span style="font-size: 12pt; font-style: normal"></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><strong><span style="font-size: 12pt">S’ha de redefinir el model del món de la cultura, ‘al qual li fa falta musculatura</span></strong></em><em><span style="font-size: 12pt"> i estructures sòlides’. ‘Disposem de creadors amb talent però s’han de convertir les bones idees en projectes empresarials sòlids’. En els casos en què un projecte cultural compleix una funció de cohesió social, d’educació, de creativitat, de recuperació patrimonial o d’innovació, el lideratge i el suport públic és imprescindible. Però s’han de desenvolupar noves fórmules mixtes que permetin una millor participació ciutadana, un compromís del sector privat, promoure la figura dels business angels, aprofitar la Unió Europea a través del seu programa Creative Europe o nous sistemes de finançament, com el micromecenatge. ‘Es necessiten gestors culturals que aportin més visió empresarial als projectes culturals i una administració pública més compromesa’. S’han de promoure noves estratègies en la captació i la fidelització del públic amb l'impuls d’una agenda cultural compartida i amb la promoció de campanyes que ofereixin més visibilitat als projectes culturals. Garantir la transparència i traçabilitat dels espais culturals i un compromís més gran dels mitjans de comunicació amb la cultura.</span></em><em><span style="font-size: 12pt; font-style: normal"></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><strong><span style="font-size: 12pt">Cal apostar per reforçar la coordinació institucional per a la internacionalització</span></strong></em><em><span style="font-size: 12pt">. Ara bé, ‘la voluntat de ser presents internacionalment exigeix un alt nivell i la mesura d’excel·lència no pot ser avaluada amb uns criteris de cultura interna i endogàmica’. A tot això s’hi ha de sumar la defensa d’un increment del pressupost dels Departaments de Cultura, la creació d’una plataforma d’assessorament i formació amb l’objectiu d’ajudar el sector menys industrialitzat a introduir-se en el mercat digital. Posar en marxa un Institut Superior de les Arts. Convocar beques i afavorir la transversalitat entre la cultura humanista i la cultura tecnocientífica. Promoure la redacció d’un Estatut de l’Artista per regular el dret a la llibertat de creació, la protecció dels drets patrimonials, d’imatge, els aspectes jurídics, socials i laborals de la seva condició professional. I també impulsar la constitució d’un Observatori de la Cultura.</span></em><em><span style="font-size: 12pt; font-style: normal"></span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><strong><span style="font-size: 12pt">No estaria gens malament crear un organisme semblant al CoNCA a Balears,</span></strong></em><em><span style="font-size: 12pt"> ja que els anomenats ‘pactes culturals’ entre institucions no arribaren a funcionar mai. El CoNCA es va crear –al manco ho diuen els seus estatuts- </span></em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">per renovar les polítiques culturals, millorar, ampliar i estabilitzar el suport a la creació, amb el convenciment que les polítiques de foment i d'expansió de la cultura s'han de mantenir al marge dels canvis de govern</span><em><span style="font-size: 12pt">. En definitiva, l’informe sobre l’Estat de la Cultura i de les Arts, 01- 2013, mostra ben conscientment que ‘la cultura viu al nostres països una situació d'emergència però que ara és també un moment de reptes enormes i d'oportunitats per corregir errors i, sobretot, de lluitar contra la pèrdua de consciència del paper decisiu que té la cultura en la vida col·lectiva’.</span></em></p><p class="MsoNoSpacing">____________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: Miquel Barceló (2007)</span> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/114766
Thu, 02 May 2013 12:28:02 +0200POSTALS DE PALMA AMB LA RIERA I L'EMBAT Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Planol%20Muntaner.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Postals de Palma amb la Riera i l’embat</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Un gorrió treballa una crosta de pa, més grossa que ell,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> que ha quedat aperduada d’un sopar de la nit passada a la plaça. Mentre no s’acosta ningú li pega estopejades amb el bec, quan algun vianant traspassa la distància de seguretat prova d’endur-se-la volant. Però pesa massa i li cau. No se fa massa lluny, vigilant el tros de pa generós que li ha tocat. I això passa durant més d’una hora. Faig temps per partir cap al conjunt arquitectònic que formen l’Escola Aplicada d’Arts i Oficis, la Biblioteca Provincial, l’antiga escola de Comerç, l’escola de Pràctiques i l’Institut Ramon Llull, projectat per l’arquitecte Gómez Acebo, l’any 1912 i on servidor hi va estudiar els dos batxillerats i el pre-universitari.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Ens havien convocat, a la comunitat universitària, a fer un minut de silenci</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> en memòria de la nostra rectora la Dra. Montserrat Casas. Era a l’edifici ‘Sa Riera’, l’antiga Escola de Comerç, d’esquena al llit del torrent que tants de maldecaps ha donat a la Ciutat de Palma. En aquell edifici, un casalot oficial del segle passat, un servidor hi va tenir despatx quan era vicerector, un despatx decimonònic de parets altíssimes i amb una porta on amb ferro forjat unes lletres anunciaven el ‘Director’, dels temps en què hi havia allà els directors de l’Escola de Comerç, fou seu del Rectorat i de la Facultat de Dret, abans de pujar al Campus de la carretera de Valldemossa. Quan era nin des de l’aula escalonada on fèiem el segons curs de batxillerat veia el jardinet i les finestres del que anys després seria el meu despatx. Coses de la vida.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">L’endemà, dimarts, la Seu era plena per a donar l’adéu a la rectora</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, traspassada feia un dies. El rèquiem de Gabriel Fauré sonava. M’emociona el <em>Libera me, Dòmine</em> que record sempre amb la versió del baríton Dietrich Fischer-Dieskau. El cantava interiorment per no fer quedar malament els meus excompanys de la Coral de la Universitat, enfora veig el seu director, Joan Company, fent gestos alterosos perquè el pugui veure també l’organista enfilat a les altures. Era jove na Montserrat Casas, 57 anys, i li quedaven moltes coses per fer. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">El dilluns però, acabat el minut de silenci, vaig partir ran ran del torrent de la Riera</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, pel llit actual, abans passava per dins la ciutat, pel que avui són la Rambla i el Born cap a la mar. Travessà Palma centenars d’anys, causant desastres amb les seves inundacions periòdiques. ‘Lo diluvi’ d’octubre de 1403 provocà prop de cinc-mil morts. Per aquesta raó una de les obres públiques que més han afectat l’urbanisme de Ciutat ha estat el seu desviament. Ja el rei Jaume II el 1303 manà que fos modificat el curs de la Riera per tal que no entràs dins Palma (“...per ço que la ciutat ne seria pus sana e daria gran belesa e noblesa a la dita Ciutat”). Però no es feu fins a l’any 1613, en temps del virrei Coloma. Vàrem trobar, a l’arxiu de Simancas, el planells del seu nou disseny i ho publicàrem A Ginard, J. Morata, J. M. Seguí i un servidor ( “... para la ejecución de dicha mudanza abrióse un foso muy hondo desde detrás de los tintes y por arriba del tirador de oficio de los perarires hasta dar al valle o foso del baluarte llamado del Sitjar...”) . Record encara, quan era nin, els corders treballaven dins la Riera, per davant el que era el Frontón Balear. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">I pensava amb Manuel Ribas Piera que fa poc morí (1925-2013</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">) i que proposà desviar la Riera, un altre pic, al Pla General d’Ordenació Urbana de Palma. S’aprovà definitivament, 1973, tres anys després de la seva aprovació inicial, la qual cosa, sense suspensió de llicències, el desvirtuà en gran part. Al seu Pla proposava tres grans actuacions que ell anomenava ‘de envergadura però autofinançables’. Cobrir i unificar les estacions de tren; unir la Ciutat alta i la Ciutat baixa del nucli antic i un nou desviament de la Riera que seria conduïda cap al torrent Gros i terreys buits que deixaria es faria un parc que s’anomenaria la Falca Verda -per devers el cementeri- i més envant el llit es cobriria, es faria un aparcament soterrat i una via ràpida per damunt per accedir al centre de Palma. <strong> </strong>No és va desviar la Riera,ves a saber com hagués reaccionat el teixit urbà a una macro-obra d’aquestes característiques-. Ribas Piera fou un bon urbanista, l’havia llegit com autor de l’ apèndix per a l’obra <em>L’Urbanisme</em> de Gaston Bardet –on ja esmentava el <em>Regional Planning</em> de la Catalunya republicana- . La seva estratègia del ‘zoning’ a l’estil de Le Corbusier, amb polígons mono-funcionals avui ens sembla desfasada. Feu un pla pensat i justificat al mil·límetre amb bons estudis previs –‘Monografias de análisis y proyecciones’- on hi col·laboraren entre altres Lluis Carreño i Bartomeu Barceló, i una cartografia excel·lent.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">He seguint el torrent i he pres una estona el sol a la barana</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> <strong>del pont</strong> que projectà Eusebi Estada, ben davall del tros de Baluard de Sant Pere que fou enderrocat un vespre amb bomba de calç i amb traïció. </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Retorn cap a ca nostra pensant per què els odis acumulats es perden pel camí, malgrat un no vulgui. No seria millor, continuu, mentir-se a un mateix, tal vegada aquesta contradicció ens protegeixi: la veritat genera monstres. Vaja, avui ha sortit el dia aforístic. Mentre, prop de mi camina una al·lota jove que fa una oloreta deliciosa. Em recorda l’olor del dia quan fuig, una mescla d’anís, de té, de canyella, de cafè.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoPlainText"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Abans d’entrar trob el sense-casa que dorm als jardins de la Llonja</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Cada dia empenguent els seus anys indefinits i el seu carretó carregat. Avui me diu, ben convençut: ‘Ho sé tot de la vida: els doblers mouen el món’. Al temps que una llàgrima calenta se li ajunta amb un sorell de moc transparent. Em fa por veure’m dins ell. El temor a la soledat. L’instint ineducat. Coix de pensament. En rodar clau m’envesteix l’oloreta que fa ca nostra. Pens en quan érem nins i ma mare, en entrar, sempre deia: ‘caseta mia, per pobra que sia’. Quimeres del passat? O del futur? Sent una rialla fresca que puja de la plaça i un lament del nin petit del veïnat i pens que la mescla de les dues coses és la justa. Per què mortificar-se amb ansietats diverses, causes de pors i actes interromputs? Quantes oportunitats perdudes per no res. En fi, el que vendrà, tanmateix, bo o dolent, com una ametla que se dreça. O com un somni que retorna d’aquesta terra de naufragis, Mallorca, habitada per passadors de pena. O al menys així era, un temps, quan tothom se coneixia. Es posa a bufar l’embat i sent ja la plenitud de les diades de l’estiu que s’acosta; l’ombra dels tamarells, el giscar de les xigales, el cap coronat d’algues, la salabror de la pell i la vida perdurable. Amén.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/114681
Thu, 25 Apr 2013 00:42:40 +0200APUNTS DEL PLA DE MALLORCA OFEGATS PER L'ESTÈTICA Climent Picornell<div><p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Portada%20apunts.JPG" border="0" /></p><p class="MsoNormal"><strong><span>Apunts del Pla de Mallorca ofegats per l’estètica</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Quan he passat el revolt de Meià, enfilant cap al turonet de sa Tortuga</span></strong><span>, de Montuïri a Sant Joan, tenc a la dreta els costers suaus del camí del rafal Aixat, sembrats d’ametllers, i una trinxa d’alzinar a la cresta; a l’esquerra el pla, amb les cases de Tagamanent, Son Brondo, Son Gual, Carrutxa, tot d’una verdor tonal amable amb algun bocí amb tanta ravenissa groga que pareix que l’han sembrada. Quina diferència, pens, amb les pintures que Zuloaga feia de Castella, hi cercava, deia, la potència, l’aspror i fins i tot l’agrura d’aquells paisatges. En canvi els camps del pla de Mallorca conviden a la calma i la relaxació. Deu ser veritat el que Unamuno postul·là: “Seréis siempre unos niños, levantinos! Os ahoga la estética!” Idò sí, ofegats o amb l’aigua fins al coll. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Les vacances de Setmana Santa, fins a la segona festa</span></strong><span> es converteixen en un téntol temporal. Els corruptes, la crisi, l’atur, els desnonaments, el nou Papa, l’estafa de les preferents pareix que ralenteixen el seu ritme. Servidor les començava, un temps, el diumenge del Ram, quan mon pare, al cel sia, me duia un ram, beneït, que jo li havia comanat. El me feia de llorer i d’olivera. Un pic beneït, l’olivera, dins la casa, la lliurava de què hi pegassin els llamps, i el llorer, dins els aguiats, ens lliurava dels mals de panxa. Encara record la il·lusió d’aquell homenet quan el me duia pensant que quedava una espurna de creient dins el meu cossot d’agnòstic. Amb el temps he comprovat que no hi ha res pitjor que un descregut de quasi tot. En fi, molta església i poc perdó, solien dir. Ara, el ram el prepara la meva sogra, a Costitx. Tot sigui pels mals de ventrell i per no pagar tant en assegurances de la llar.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>En arribar al poble, abans d’anar a ca nostra, m’atur a berenar.</span></strong><span> Poca gent per mig i el cafè de baix encara tancat. Observ. Na Somata darrera sa finestra. En Corrino als bancs de la plaça esperant que obri el bar. Ella sempre tancada darrera els vidres. Ell sempre a lloure amb la seva bicicletona. Ella amb aire de senyorona antiga, monyo i tota d’obscur. Ell amb aire de <em>clochard</em>, xandall, mostatxos i cabells llargs. Ella un poc passada de rosca, per això no la deixen sortir. Ell, més que passat, xalest, però escometent tothom, regateja a la botiga, sempre amb una cervesa a la mà. A ella li tanquen la finestra a migdia i fins demà. Ell se’n va a ca seva d’horabaixa, es posa la ràdio, fort, i se colga de jorn. I així fins que se repeteix la mateixa andanada l’endemà. Ell apareix a la plaça, a ella li obren la finestra... pareix que se miren però a ella, ell no li interessa gens i ell de cada dia hi veu més poc. És la rutina tossuda dels personatges dels pobles petits.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Vaig al ‘casino’ de més amunt i m’assec amb en Sebastià Frare</span></strong><span>. ‘Saps què és lo que ha canviat més a n’es poble? Ho sentencia aixecant el gaiato, ‘Idò que abans tothom sabia qui eren els beneits. Aquell és beneit. I quedava clar. Ara no! Ara està tot mesclat. Els vius i els beneits tots mestallats i no els pots destriar. Saps què te vull dir? Saps que ho és de fotut no poder saber si un és beneit o no...’ Com que veu que llegesc el diari, s’aixeca i s’asseu a una rotlada d’homes, i una dona, malalta. La discussió va sobre les sopes. Si amb ou o no, si escaldades, més bé seques o amb molt de brou, si amb colflori, bledes o espinacs, o les del temps d’espàrecs i gírgoles. Si són millor les sopes d’estiu, les solleriques amb rodanxes de patata, prebe verd i un albercoc escaldat damunt... A moltes de cases, un temps, es berenava de sopes cada dia, a les nou del dematí. Un català al qui convidàrem a menjar sopes de matances s’espantà quan va veure que dins el plat hi posaven pa, ‘no poseu pa a aquestes verdures tan bones!’ ‘L’amo en Toni de son Vadell hi posava caragols, com si fos un arròs’, diu un. ‘Els caragols són tots maricons’, sentencia en Biel Marollat, i com que els altres l’observen inquisitius, mirant-los a tots per damunt les ulleres, afegeix: ‘ho vaig veure a un d’aquets programes de la televisió que fan els horabaixes’.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> <strong>Que hi ha res de nou per la vila? Deman. Una fruiteria</strong>... I què més? Poca cosa més, dos morts i un parell de separats. I gent sense feina que veu les coses més negres que el cul d’una olla. Pens que amb això de la vitroceràmica i la inducció els culs de les olles ara són immaculats, ja no hi mascara a les cuines. Passa un cotxe antic i l’amo en Toni Burriol, a qui no havien deixat xerrar, aprofita: ‘Noltros tenguérem un dels primers cotxes des poble i quan es decidia que aniríem a Son Amonda en cotxo, tota una tropa d’intendència se posava en marxa, tots es veïnats estaven avisats, a cada cap de cantó hi havia qualcú per aturant es trànsit –qualque carro venturer, pensa tu!- perquè havia de sortir es ‘Ford potada’ des padrí’; i ara no pots aparcar enlloc‘. Aquestes espardenyes ja demanen sopes!’ Li diu el sen Poquet a un jovenet que ha entrat. ‘És un parent de sa meva filla, parent per part des seu homo, que ja se va entregar amb dos al·lots, aquest i un altre més grandet’.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Aprofit el bon dia per anar fins el molí d’en Rinalt. </span></strong><span>D’allà estant pots mirar enfora. ¿Quan degué néixer el moment de fer determinats emplaçaments per a tenir unes bones vistes? Les ermites i santuaris que veig des d’aquí dalt, la de Bonany a Petra, Sant Salvador de Felanitx, Monti-Sion de Porreres, Cura, damunt la muntanya de Randa d’Algaida i, més prop, Consolació de Sant Joan són edificades a situacions prominents, altes. Per tant si un observa com estan disposats els llocs que ara fan de miradors, no ho són en absolut de forma desordenada sinó per afavorir aquesta emoció visual. Cabrera se veu al fons de la marina llucmajorera, el bec de Ferrutx a les muntanyes d’Artà i el cap de Formentor guaita per darrera el capcurucull del puig de sant Nofre. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>El davallament del Divendres Sant, </span></strong><span>la missa de to Pascal el dissabte a vespre, el perfum del fonoll dins el frit de freixura després del Matinal del diumenge, el pancaritat i les darreres panades i rubiols –de brossat sobretot- la segona festa, o la tercera, s’afegeixen al costumari obligat d’aquest folklòric ploramiques impenitent.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Deia el pare Rafel Ginard, observant la vista des del Santuari de Consolació: </span></strong><span>“Aquestes mòrbides inflors del terrer, brufat de pujols en miniatura i amb una cabellera de pins; aquests baixos de terres grasses tan llacoroses i fèrtils vénen a ser el cor, el bessó i la molla de Mallorca”. Fou un gran descriptor de les terres del Pla: “El nostro paisatge més que grandesa té la gracia i l’encís de les coses humils. Res d’accidents alterosos, res de vistes brillants, la nostra comarca té la frescor virginal d’un món acabat de fer”. Un altre ‘levantino’ ofegat per l’estètica.</span></p></div><div><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/114481
Wed, 10 Apr 2013 19:34:20 +0200JARDINS D'ALTRI AMB UTOPIA PRIMAVERAL Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/lenin.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Jardins d’altri amb utopia primaveral</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Els Jardins d’altri són enfilalls del que he pellucat per altres llocs</span></strong><span>. Molt sovint amb poc sentit. Per això sempre deman disculpes d’antuvi. Sortim de l’hivern i suposadament deixam enrere les seves malalties associades. Bé que ho sap Jaume Guiscafré: “<span>Sant Fluimucil gloriós /</span> <span>feis que me fugi sa tos!</span> / <span>Sant Vicks-vaporub tenaç</span> / <span>desembossau-me bé es nas!</span> / <span>Halls i Praims, faré una festa...</span> <span> / si me feis fugir s'aresta!”. No sé si li és aplicable, però farem un esforç, el que deia Emil </span>Cioran: ‘Les fonts d’un escriptor són les seves vergonyes; aquell que les rebutja està abocat al plagi’. Ja sé que les malalties no són matèria de vergonya, ni matèria de Bretanya, però algunes ens poden arrossegar a la tomba i llavors -no som molt fan seu, però vaig trobar ocurrent Pedro Ruiz exposant el seu lema per quan s’hagués mort-: “Donar, cremar i a la mar”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Ja que érem amb la mort, J. C. Onetti predicava constantment</span></strong><span> que la carència fonamental per la qual els éssers humans ens exterminam els uns als altres és la carència de pietat. Pietat, empatia, caritat, tolerància... coses de les que no gaudeixen les males persones. William Faulkner: “Ens podem refiar de les males les persones, no canvien mai”. Ni progressen en els seus sentiment, ni els manifesten, tan sols. ‘Els cans quan remenen la coa expressen el seus sentiments, com ho fa l’home’. Això prové d’una definició donada per un al·lot d’ESO i em recorda molt aquell aforisme de Joan Fuster que deia: “L’educació del cans consisteix en aconseguir obediència. Com la dels homes”. En definitiva, la solució, la podem trobar en el que contestà Henry James quan li demanaren per les tres coses més importants de la vida: “Ser amable, ser amable i ser amable”. Encara que per aconseguir-ho no sé si caldrà consultar l’anomenat “Observatorio europeo para el descubrimiento de lo imposible”, perquè, de cada cop més, el nostre problema serà que pensam una cosa, en sentim una altra i acabam dient el que ni pensam, ni sentim.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Obediència i llibertat? Bon dilema. I bon exemple el de la metàfora</span></strong><span> que emprava Mozart: ‘La llibertat només es troba entre barrots. Els barrots que formen el pentagrama’, aclaria, la pauta damunt la qual es confegeix la música. Per a ell devia ser la ginya de la seva llibertat. (Per cert, vaig sentir un al·lot que deia a la seva germaneta: “Mozart fou un nin prodigi, tant, que ja siulava simfonies dins el ventre de sa mare”). El fet és que Mozart estava tocat pel do de la música. La composició és en bona part un do, com el de la poesia. I ja en poden pegar de bots, si manca. Tanta sort que <strong><span style="font-weight: normal">algú se’n tem de ser un poeta... menor. Conta Jorge Edwards un encontre amb Neruda: </span></strong><span class="apple-converted-space"><span> </span></span><span>“Se’n va riure dels meus versos. Com que li havia agradat un llibre meu de relats, <em>El patio</em>, un dia li vaig dur un sonet. Li vaig llegir. No digué res, mantenia les mans damunt la panxa, mirant-me. ‘No t’agrada?’ li vaig dir. ‘Ets millor prosista’. Estava fart de què li llegissin versos; em contà que un personatge anava a llegir-li poemes fins i tot quan estava assegut al trono de l’escusat”.</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“Eduard Punset amb la seva identificable aura de pel rull i blanquinós</span></strong><span>, despunta entre un mar de neurotransmissors, és el jedi de la plasticitat cerebral… aplica el reiki a les contradiccions” (I. García – S. Nanclares). On no hi sol haver contradicció és<span class="apple-converted-space"><span> en el que escriu Empar Moliner: ‘Com tothom sap, darrera un ciutadà del món que no creu en les banderes hi ha un nacionalista espanyol’. I no cal escriure un assaig sobre això. Genial el jove de batxillerat, per això de l’assaig: ‘</span></span>Montaigne va voler ser escriptor tota la seva vida però no va aconseguir fer més que Assaigs’. Es mouen dins les utopies, aquests ciutadans del món, com en el gir meravellós d’un estudiant: ‘Tomás Moro escribió una obra sobre Etiopía’. Malgrat tot les noves tecnologies ens hi fan, ciutadans del món, però a la seva manera, qui sap si “There’s a worm in the Apple Inc.”( hi ha un cuc a la societat Poma).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Tal vegada he usat, un poc massa, errades d’estudiants </span></strong><span>en aquests Jardins d’altri, però algunes tenen un doble sentit deliciós. I acab en tres més, i pus: </span><span>‘El cervell té dos hemisferis; un vigila l’altre’. ‘La fe ens la dóna Déu per poder entendre els capellans’. ‘Conjuntivitis és la figura retòrica que consisteix en l’ús abusiu de conjuncions’. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>En fi, a l’entrada de la primavera</span></strong><span> a molts ens passa com a Josep Cuní. <strong><span style="font-weight: normal">Li pregunta Bibiana Ballbé</span><span>: ‘</span></strong><strong><span style="font-weight: normal">Com vas d’autoestima?’</span><span> </span></strong><strong><span style="font-weight: normal">Josep Cuní: ‘Depèn del dia. Funciona com l’Ibex-35’.</span></strong><strong><span></span></strong></span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/114368
Mon, 01 Apr 2013 22:23:09 +0200LA FI D'EUROPA I DE LES HUMANITATS Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/extermini%20mallorquins.jpg" border="0" /></p><p> <strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">La fi d’Europa i de les Humanitats</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">No és que els dos finals hagin d’anar lligats</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. No hi ha causa-efecte entre la fi d’Europa i les Humanitats. O tal vegada sí? El que vull dir és que he lligat Europa i les Humanitats per mor de dos manifests que es presentaren, amb dues setmanes de diferència, cada un pel seu compte. Un es feia ressò, segons els seus il·lustres signants, de que ‘Europa s’està morint’, així de taxatius, i l’altre, més pactista, alertava de què ‘la minva de la cultura humanística comporta l’empobriment del pensament, la precarietat del discurs ètic i la pèrdua de la cohesió de la nostra civilització’, provocant un analfabetisme funcional que genera grans buits en els sistemes de referències, la qual cosa permet submissions i manipulacions.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Com veuen, no és poca l’alarma dels signants</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> <strong>que se’n temen de dues coses.</strong> Per una part que Europa com una expressió de ‘voluntat i representació, com a somni i com a construcció que aixecaren els nostres pares’, i que ha duit pau i prosperitat i democràcia, s’acaba com qui desfà una calça. I per l’altra, les humanitats –amb els seus subgèneres: les llengües i la literatura, la filosofia, la història i les arts - ‘són percebudes com a mancades d’atracció, com si fossin poca cosa més que un llegat arcaic i sense interès’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Caldria demanar-se com o quins són els culpables d’aquesta situació crítica.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> D’una part ho tenen molt clar, ‘Europa se’n va en orris per culpa de la inacabable crisi de l’euro, la quimera d’aquesta moneda única abstracta, flotant, que no està unida a unes economies, uns recursos, ni a unes fiscalitats convergents’. Els defensors de les humanitats no dibuixen tan clarament el culpable de les desgràcies humanístiques però es deixa entreveure que és deguda a ‘la intensa preocupació dels governs i de la societat civil pel foment de la ciència, la tecnologia i les noves formes de transmissió del coneixement i de la informació’. En poques paraules, guaiten, per darrera els dos manifestos, dos dels fantasmes del nostre temps, d’una banda l’economia –i si tant volen el món de les finances- subjugant el món de la política i de l’altra la tendència a la valoració social dels coneixements anomenats ‘útils’, des de les ciències més dures a la formació professional, per damunt, o detraient hores i espai educacional a les humanitats.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Podria pensar que ens movem per dos dels llocs comuns de la modernitat</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> si no fos que els signants dels dos manifestos són personalitats de reconegut prestigi i no els fa gens de falta el renou mediàtic que es sol amagar darrera proclames d’aquest estil. El d’Europa, presentat el 28 de gener de 2013 a París, ve avalat per noms com el d’Umberto Eco, Claudio Magris, Antonio Lobo Antunes, Juan Luís Cebrián , Julia Kristeva o Bernard-Henri Lévy, entre altres; l’han titulat molt eufònicament i expeditivament ‘Europa o el caos’, poca broma, sense mitges tintes. De totes les maneres un està temptat de demanar-se per què precisament surt ara? Quan David Cameron ha anunciat un referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit a Europa o els sobiranismes de Catalunya, Escòcia o Flandes s’articulen fortament. L’altre, que fou presentat el 16 de gener de 2003 a Barcelona, ‘Unes humanitats amb futur’, du la rúbrica de Salvador Giner (qui ha tret ara el seu llibre <em>L’origen de la moral. Ètica i valors en la societat actual</em>), Rafael Argullol, Victòria Camps, Jordi Llovet o David Jou.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">De totes les maneres ja sé que no són els únics a reflexionar sobre aquestes dues idees</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> estructurals entre les quals ens movem i que es presenten com idees força de la nostra contemporaneïtat: una Europa unida per fer front o per ajuntar-se a la política nord-americana o a les dels nous estats emergents, o l’abagassadora presència de les noves tecnologies, no renyides, per cert, amb les humanitats, encara que ho pugui parèixer, però si viàtiques de les ciències que vehiculen el progrés tecnològic, des de la física de components informàtics a la biotecnologia. El manifest europeista mostra la seva vena atacant el berlusconisme, les institucions financeres -‘sense consciència, ni memòria’ fustigadores dels PIIGS (Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya)-, els xovinismes, els populismes, les ideologies de l’exclusió i de l’odi que, precisament, Europa havia de marginar: ‘que lluny que som de quan es cridava ‘tots som jueus alemanys’. Quasi xupant roda dels anteriors predicats, els altres signants insereixen la crisi de les humanitats, també, en una crisi més general del saber i els dos grups ensems, pro-humanistes i pro-europeistes, miren per enrere –i per envant- als mateixos llocs: Atenes, Roma i Jerusalem. Per a uns els bressols configuradors de la cultura occidental (els humanistes) ‘fonamentada en l’esperit crític i dialogal, la democràcia, la tolerància, el respecte a la ciència, el pluralisme de creences i el coneixement filosòfic’. Els europeistes miren també a la Roma i l’Atenes actuals com exemple de l’Europa recent que es desfà i que, si no es fa alguna cosa, desapareixerà.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Les propostes? En el camp de les humanitats</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> passen per un major reconeixement dins l’educació, des de garantir coses que semblen banals, com que tothom ha de saber llegir i escriure correctament fins a que no es suprimeixin dels<em> curricula</em> els escriptors clàssics o els grans relats de la Bíblia, o establir un cànon obert d’autors i obres que ‘resumeixi els fruits del coneixement humanístic que tothom hauria d’assimilar’. Els defensors d’Europa són més categòrics: ‘El teorema és implacable. Sense federació, no hi ha moneda que es pugui sostenir’. En poques paraules, sense un seriós plantejament de la integració política, sense una franca derrota de les competències ‘sobiranistes’ per part dels Estats nacionals, l’euro es desintegrarà. Curiosa la seva manera de cridar a files: ‘Abans es deia: Socialisme o Barbàrie. Avui hem de dir: Unió política o barbàrie’. ‘Unió política o mort’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Voldria resumir fefaentment el colofó del manifest</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> en pro de les humanitats. Ve a dir, amb realisme, que sense aliances estratègiques amb les ciències, les tecnologies i el món de la comunicació poca cosa hi ha a fer per impulsar allò que és essencial al món del pensament: l’autoritat de la raó. ‘Les humanitats tindran futur en la mesura que siguin enteses com a factor d’humanització, de responsabilitat moral i cívica i de creixement de l’esperit humà’. Aquest esperit aliancista agafa, per al problema d’Europa, tintes més negres ja que, per als signants europeistes, o es fa el pas cap a la integració política –amb substrat econòmic- o sortirem de la Història, abocats al caos. Hi ha qui ha titllat el signants del manifest d’Europa d’ “intel·lectual humoristes” pel fet de demanar-se, amb raó, si creuen realment que la mala praxis dels depriments estats-nació serà resolta per una entitat molt major. I per reblir el clau, un del signants humanistes, Jordi Llovet, referint-se a l’altra manifest –<em>Un somni europeu</em>- diu, “no sembla que el manifest dels intel·lectuals europeus hagi de servir per a res”. Com el seu, probablement. En fi, això. Ja veuen com rodolen dos plantejaments dels recurrents fantasmes que recorren el nostre continent.</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/114278
Mon, 25 Mar 2013 20:43:42 +0100PILOTS ITALIANS A MALLORCA I CRIMS DE GUERRA Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/pilots%20italians.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"> <span style="line-height: 19.5px; text-align: justify; font-size: xx-small; font-family: 'lucida sans unicode', arial, 'times new roman', sans-serif; color: #525150">(Pilots d'aviació italians de la Guerra Civil del 1936-39 de retorn a Itàlia. Bolònia. 1939)</span> </p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"><strong>Pilots italians a Mallorca i crims de guerra</strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"><strong><em>Climent Picornell</em></strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">"Palma de Mallorca, 22 d'octubre de 1937, Estimada mare</span></em></strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, aquest va ser el dia més terrible que recordaré sempre. Tres unitats, una d'elles era la meva, vam ser sorpresos en el moment culminant de l'acció, a 400 m., per un infern de foc antiaeri, foc disparat dels vaixells fondejats, el foc dels caces enemics... no ho puc descriure. Hem guanyat després d'un quart d'hora de lluita. “L'acció es va dur a terme amb brillantor", són les paraules dels meus superiors. Hem estat com a lleons, ens hem comportat com a vertaders italians."</span></em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> (Federico Cozzolino,1913-1938, pilot italià destinat a Palma, abatut i mort per les forces de Líster a la península, escrigué 22 cartes publicades el 1940: <em>Dai cieli di Spagna, lettere alla mamma...</em>).<strong></strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">L’Audiència Provincial de Catalunya ha admès a tràmit</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, febrer de 2013, una querella criminal presentada per l’associació <em>AltraItàlia. Movimento per la sinistra de Barcelona</em> i per A. Canòves i A. Rayas, després que un jutjat d’instrucció la desestimàs. Aquest fet ha posat damunt la taula, de nou, els bombardejos que, amb la base a Mallorca, realitzaren els pilots legionaris italians al litoral de la península Ibèrica, i en concret els dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938, ara fa setanta cinc anys, sobre Barcelona, amb enormes destrosses, molts de ferits i morts.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; background-color: #f9f9f9; font-family: 'Times New Roman', serif">Ja l’agost del 1936, l’aviació italiana va participar a Mallorca,</span></strong><span style="font-size: 12pt; background-color: #f9f9f9; font-family: 'Times New Roman', serif"> i va ser decisiva.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> E. Grassia (<em>L’Aviazione Legionaria da bombardamento (Spagna 1936-1939). Iniziare da stanotte azione violenta su Barcellona</em>): ‘</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Quines foren les raons de la intervenció? Construir un Mare Nostrum? El temor què França fes amistat amb un altre país mediterrani? La presumpció militarista i expansionista de Mussolini? Fer créixer la cotització italiana davant els alemanys? Fer provatures amb homes i mitjans?’</span><span style="font-size: 12pt; background-color: #f9f9f9; font-family: 'Times New Roman', serif"> Com bé plantejava l’exposició<span class="apple-converted-space"> </span></span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">“Catalunya Bombardejada”, a la guerra Civil Espanyola l’aviació tingué un paper decisiu. ‘Els bombardeigs intensius que afectaren la zona republicana són un nou model d’enfrontament bèl·lic en què la reraguarda és front de guerra i la població civil, blanc per a l’enemic’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">‘És la primera vegada que s’investigaran a l’estat espanyol</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> fets relacionats amb la Guerra Civil’ explica</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> <em>AltraItàlia</em>, a qui els va impressionar l’</span><span><a href="http://www.barcelonabombardejada.cat/?q=ca/presentacioexposicio" target="_blank" title="Quan plovien bombes"><span style="font-size: 12pt; text-decoration: none; font-family: 'Times New Roman', serif; color: windowtext">exposició “Quan plovien bombes”</span></a></span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, que mostrava com l’aviació<strong> </strong>italiana va dur a terme bombardejos prohibits. X<strong>.</strong> Domènech: ‘Després d’una primera onada de bombes, es torna a bombardejar aquells que surten a ajudar les víctimes’. Un grup d’italians residents a Catalunya van decidir iniciar un procés de reconeixement dels fets i demanda de perdó per part del govern italià. L’ascens al poder de Berlusconi ho va fer impossible.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">He llegit la resolució de l’Audiència, assenyala 21 oficials</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> que formaven part de la “<em>Squadra Legionaria Baleares</em>”(sic) que bombardejà Barcelona el març de 1938, comandats pel general Velardi. Indica també els noms de Benito Mussolini, comte Ciano, Francisco Franco, Serrano Suñer que –presumptament- pactaren i ordenaren executar aquells crims. En realitat l’ordre va partir directament de Mussolini per impressionar Hitler que havia annexionat Àustria feia pocs dies; ho conta Ciano al seu diari. La probabilitat de què siguin morts els acusats no creu el tribunal que sigui impediment per investigar i posa l’exemple de Rita Levi-Montalcini o Moisès Broggi que han viscut 103 anys. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Gioa, Buonamico, Giordano, Cassiani, Rossagnigo, Di Tullio, Corti, Montanari, </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Ruspoli, Zucconi<strong>,</strong> Quarantotti<strong>...</strong> Són els aviadors contra dels quals es dirigeix la denúncia per crims de guerra. Per vells que siguin, o morts, els denunciants diuen que no és un acte simbòlic: “eren militars especialitzats, conscients i orgullosos del que feien, gent molt ideologitzada que decidien sobre la vida i la mort des del cel i mai van expressar remordiments". X. Juncosa en va conèixer dos, el 1998, tinents a Espanya i generals a Itàlia, Paolo Moci i Alberto Lauchard. "Em van dir que eren els dos últims de la <em>Aviazione Legionaria</em>, i ja són morts". Moci justificava el bombardeig de Gernika. Al"Diari històric” del 8 Stormo, operant a Balears, està escrit: "Campanya d’afirmació de l’ideari feixista. Un telegrama del Ministeri d'Exteriors al general Berti: "L'Aviació de Balears serà reforçada i tindrà el deure de terroritzar la rereguarda roja i especialment els centres urbans". Aquelles accions mai van ser investigades penalment a Itàlia.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> 4736 morts a Catalunya. R. Aracil i J. Villaroya a <em>El país Valencià sota les bombes (1936-1939</em>) n’hi comptabilitzen 1850.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">("Palma de Mallorca, 23 d'octubre de 1937,</span></em></strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Escric des de l'hotel Royal perquè avui hem canviat l'hotel oficial. El Gran Hotel era al cor de la ciutat i molt més còmode. Però d'altra banda aquest és l'hotel més bonic de Mallorca. Imagineu que està sobre el mar i es pot gaudir d'una vista fantàstica. Amb el balcó tancat puc sentir el murmuri de l'aigua que fan les ones colpejant les vores dels jardins. Però en aquest bell lloc, aquesta mar tan blava i la lluna tan gran, hi falta només una cosa necessària: la pau, la tranquil·litat. Però, tot parla de la guerra, se sent en l'aire, es pot veure als carrers foscos plens de silenci, es veu en el color de la roba de les mares i a la cara de tots els homes i dones. L'altra nit, les sirenes van donar l'alarma. Les cases van ser abandonades i vaig veure escenes terribles. Mare estimada, els meus ulls no veuen més que guerra, les meves orelles no senten més que guerra. Però estic tranquil. En aquests dies d'intens treball ho he fet bé, he participat en totes les accions i pot estar orgullosa de mi perquè el teu fill, tan despreocupat, ja no ho és, lluita seriosament per la seua Pàtria". F. Cozzolino).</span></em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">La Llei d’Amnistia impossibilita tramitar accions penals</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> per motiu de la guerra civil entre espanyols, però en aquest cas van dirigides a italians. “Estimamos por tanto que estos bombardeos indiscriminados contra civiles, tenían por objeto únicamente bombardear barrios altamente poblados de Barcelona... sirviendo así como laboratorio de pruebas, lo que supone la comisión de crímenes en masa castigados por cualquier ley, en todo tiempo y lugar; ...por su naturaleza de lesa humanidad y crímenes de guerra no están prescritos, por lo que pueden y deben ser investigados por los Tribunales españoles”. Per això ordena la pràctica de diligències, esbrinar la filiació dels presumptes culpables, comissions rogatòries a Itàlia; ofereix accions civils i penals a les víctimes, designa dos pèrits experts en història, etc.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Hitler bombardejà Anglaterra, els aliats van convertir en ruïnes Dresden.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Bombes atòmiques caigueren sobre Hiroshima i Nagasaki. Avions nord-americans utilitzaren napalm a Vietnam. Els bombardeigs de la guerra del Golf, Sarajevo, Sèrbia es fan a les acaballes del segle XX. I durant el XXI, els de la guerra d’Iraq, Afganistan o sobre Líbia. Els magistrats, S. Vidal, M. Comas i C. Sánchez-Albornoz- diuen que només quan es tengui la certesa de que els implicats són morts es podrà arxivar el cas, “una de les pàgines més negres de la nostra història, no només pel nombre de víctimes, sinó per l’assaig que va suposar de mecanismes d’aniquilació de la població civil”.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/114197
Mon, 18 Mar 2013 10:09:31 +0100POSTALS DE PALMA AMB SETCIÈNCIES I UN FORÇARRUT I Climent Picornell<p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Image21056017087.gif" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Postals de Palma amb setciències i un forçarrut</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Un xoriguer, aturat completament, deu metres damunt un tamarell,</span></strong><span> per la punta del Gas, quasi damunt l’autovia, talaia les restes de menjar, o els ratolins, de la platja de can Perantoni. Mai havia vist un xoric urbà tan a prop de la mar a Ciutat, ales i coa esteses aprofitant l’embat, immòbil, absolutament desconnectat del renou i del trànsit que té davall.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Seguesc el camí i a la pujada cap a la Seu el vent oneja la capa d’un desfressat</span></strong><span> de cavaller de Malta amb dues espases, túnica amb grans creus de Sant Joan, just allà on abans hi havia la creu dels ‘caídos’ que la batlessa Calvo va fer llevar discretament. És la primera estàtua vivent que veig enguany. Farà poc calaix avui.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Al bar Bosch tenc de veïnades dues dones que s’han inflat els morros</span></strong><span>, pareixen germanes. De fet ho són: de silicona. Després del cafè amb llet i de la coca de patata, -mullada abans de remenar el sucre- partesc cap al petit supermercat de l’antic carrer de sa Llebre. Un, rapat, espera per pagar. ‘Uep! I tu?’, li diu la caixera.’He estat dos anys a sa presó!’. ‘I això?’. ‘Vaig esfondrar es cap a un homo...’. ‘Vaja!’. ‘Eh! Va ser en defensa pròpia!’. L’ex-pres compra cerveses, paga amb ferro, no du cap bitllet.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>En sortir me top amb un amic i veïnat. El veig amb mala cara, es queixa del cor,</span></strong><span> dels implantaments dentals i de la situació política. Encara fa feina, malgrat tenir més de setanta anys. ‘És l’únic que vaig aprendre a fer, i no tot m’ho ensenyaren els que em feien de mestres. Vaig fer de practicant al manicomi, on un dels caps, quan arribava, el dematí, se feia ‘llempiar’ les sabates per algun dels ‘locos’, abans els deien ‘locos’. Un dia en tenia un d’agenollat que les hi ‘llempiava’, i em cridà a mi, un metget jove a qui donar lliçons: ‘Veus, aquest és un esquizofrènic, i tal i qual’. El ‘llempiador’ s’aturà, i mirant-lo fixament li digué: ‘Oye, enano de mierda! Te gustan los pinchos morunos?’ I es tornà posar a ‘llempiar’. Què te pareix! El veig, com si fos ara mateix, i fa cinquanta anys justos!”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>És un dia d’interior, fent feina a l’ordinador,</span></strong><span> fins que es comença a fer de vespre. Els crepuscles de febrer són especials, sobretot els dels dies clars i freds. El Sol es pon i una claror rosada marca nítidament el perfils dels turons de la badia i el castell de Bellver. El color de rosa, mentre es mira per amunt cercant la lluna, es va diluint en lila, transformant-se en un color de cel clar que passa al blau fosc fins a fer-se negre quan, amb el cap ben aixecat, afinam els primers estels.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Toca sopar amb els amics a casa. Reunió de setciències, pedants i miserables</span></strong><span>. I en Joan ja comença, davant la posta del Sol: ‘L’aventurer, deia Malraux, és l’home a qui no l’il·lumina el Sol sinó la torxa que du la seva mà’. ‘Però ja fa temps que s’han acabat aquests tipus d’aventurers, com en Rimbaud’, li repliquen.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Prenint les infusions la cosa se complica, amb el discurs d’en Pere: ‘Connectar la física atòmica,</span></strong><span> la meditació, les emocions, la poesia també, amb una espècie de tirabuixó atòmic: els poetes són visionaris que enllacen amb els descobriments dels físics; és molt exagerat. Em sembla que és un tal Capra, a <em>El Tao de la Física</em>, qui mantén que l’univers és un entrellat de relacions i conseqüències, i cerca les connexions ocultes entre energia, clima, economia, justícia social i coses així, problemes sistèmics, interconnectats’. En Miquel recorda que Enzensberger ja ressaltava que els físics o els naturalistes que botaven al camp de l’ecologia humana o de l’economia els semblava descobrir Amèrica quan analitzaven problemàtiques socials, i la majoria d’ells no deien més que obvietats, altres repetien el que ja s’havia dit -i ells no ho sabien- i alguns es pensaven ser els primers que enunciaven alguna teoria, fràgil, que connectava amb la sostenibilitat i el medi ambient. I el pitjor, es transformaven en profetes activistes.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>‘És cert’, postil·l, ‘és la dificultat de ser científics eco-socials o bio-socials</span></strong><span>. I no en parlem dels científics físico-atòmics-social-poètico-tàntrics. No vull dir amb això que la fe dels conversos no pugui il·luminar algú, avesat a pensar dins les ciències dures, a fer-ho de forma, com deia Joël de Rosnay, ‘macroscòpica’, en comptes de microscòpica. Aquesta darrera condueix a saber moltíssim només d’una porció petitíssima de la vida o de la realitat. Però d’aquí a redescobrir-nos l’hort ecològic escolar o la teoria de sistemes de Von Bertalanffy, què voleu que vos digui...’ ‘Al cap i a la fi ja ho digué Alan Turing’, torna a ser en Joan, ‘a <em>La base química de la morfogènesi</em>, el que fan els nostres gens és manar que es produeixin substàncies activadores i inhibidores i, després, la química governada per la física i la matemàtica, fa la resta. Si això és poesia idò ja em va bé’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Sentim crits. Sortim al balcó, un home, desnu, cridant ‘me quiero morir!’ </span></strong><span>està<strong> </strong>mig penjat d’una finestra mentre un altre, més forçarrut, cap rapat, barba, cos musculós, li està diguent ‘que haces hijo de puta!’ i l’agafa per un braç i per la boca fins que aconsegueix pujar-lo. A la plaça ja hi ha gent que mira per amunt i dos o tres enfoquen els seus telèfons mòbils cap al pis. Es senten els crits: ‘cabrón, hijo de puta, comiendo pollas por las saunas, cúrate de una vez, fuera de mi casa!’. Al que se volia tirar per avall només el senten bramar, llastimosament: ‘Pepe, Pepe, Pepe…’ Segueixen els crits del forçarrut que –el veim per la finestra del seu balcó-, va amb una camiseta imperi feta un pelleringo i res mes, la perdiu que li penja, va i ve de l’habitació on hi ha el que gemega. ‘Vete, vete de mi casa, no vuelvas nunca más!’. L’altre: ‘Pepe, por favor, Pepe…’ Arriba la policia, un, del públic que s’ha format a la plaça indica: ‘en el tercero’. Pugen, toquen i els obre els musculós, es sent des de fora: ‘Sí, somos pareja, pero ésta es mi casa y quiero que se vaya, no quiero que se mate delante de mi, que se vaya!’ ‘Pepe, Pepe...’ Els tres policies tresquen, demanen, xerren, el fortot d’una banda a l’altra... així una hora. A la fi un policia, aguantant el qui gemegava, el baixa al carrer. El forçarrut, pel balcó: ‘mañana habré cambiado la cerradura, tus cosas estaran en una caja en la entrada, yo soy un señor, a mi no me chuleas con nadie... cabrón, enfermo!’</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Els amics parteixen. ‘En aquesta ciutat ja ni se poden suïcidar amb calma’, </span></strong><span>sentencia en Miquel. Abans d’anar a dormir afegesc aigua al <em>potos</em> del replà. Pens amb el títol del llibre que he vist avui: <em>La vida interior de les plantes d’interior</em>. Per si de cas en té, de vida interior, li dic bona nit.</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/114116
Mon, 11 Mar 2013 18:46:15 +0100LA MEMÒRIA BIOCULTURAL DE LES VARIETATS LOCALS DE LES ILLES BALEARS Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/6110.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"><strong>La memòria biocultural de les varietats locals de les illes Balears</strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">(Blat xeixa, blat barba, blat mort, blat mamento, blat mollar, civada rossa, civada negra, ordi mallorquí...)</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Vaig a Montuïri a la presentació del llibre <em>Varietats locals de les illes Balears</em></span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> d’Aina Socies Fiol que ha publicat Documenta Balear (2013). Introdueix l’acte Mateu Ginard, <em>Menescal</em>, fent una panoràmica sobre el paper dels col·lectius que punyen per oferir aliments més sans i més apropats, fets pels pagesos i neo-rurals d’aquí. L’autora explica la seva feina, ingent, d’una manera acurada, justa i breu, la qual cosa s’agraeix. Hi veig n’Andreu Ramis de Llorito, en Joan Miralles de Montuïri i m’assec entre en Joan <em>Collet</em> i na Joana M. Fiol, millor companyia impossible. Quedam amb n’Aina per parlar-ne una estona més l’endemà a Sant Joan, d’això i del paisatge del Pla, dels pagesos per hobby i dels que ho són a temps parcial, de la idealització del camp pels urbanites (ai la Mallorca Profunda!) i de la recuperació pràctica, i romàntica, de la memòria dels foravilers.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">‘Les varietats locals són aquelles que han estat cultivades, seleccionades i millorades</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> per diferents generacions i tenen un alt grau d’adaptació al lloc, i per això una major ‘resiliència’, que vol dir una gran capacitat per absorbir atacs i pertorbacions, conservant el seu funcionament. Aquesta ha estat una tasca que s’ha transmesa de generació en generació, seleccionant els fruits i les llavors de més qualitat, o en funció d’un millor gust, per exemple. Així s’ha aconseguit generar una adaptació agroecològica’. Tot aquest procés conforma un llegat sociocultural molt important que aquests darrers anys havia estat menyspreat, sobretot pels canvis provocats amb la incitació al consum que havien fet la televisió i el seu braç executor, les gran superfícies comercials, les quals compraven els productes en funció de la seva homogeneïtat, del preu, de la competitivitat -fins i tot entre països diferents- oferint fruita i verdura de llocs molts allunyats al punt de venda i consum. ‘Fruites contemporànies’ en diu Andreu Manresa: ‘Accelerades amb química de disseny, farcides d’hormones i additius, es recol·lecten verdes, prematures i maduren en càmeres de fred o gas: no tenen gust, ni fan olor’. Si resulta ser veritat que ‘som el que menjam’: bon jesuset de Pina!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">(Fava mallorquina, fesol fava de Sóller, fesol llarg o de metro, guixes mallorquines, guixons, llentia mallorquina, meló de la mel, pastanaga negra, patata d’Eivissa, pebre de tap de cortí, pebre ros, pebre ros gruixat, síndria de pinyol vermell...) </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Poc a poc però hi ha hagut una revitalització i una consciència del menjar millor</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, més sa sobretot, i defugint –les capes de la societat més conscients- els menjars tractats químicament o modificats genèticament. ‘Dins aquest corrents hi hem de situar la revitalització de les varietats locals que aporten salut, bon gust i, també, perquè no dir-ho, una idea de revitalitzar quelcom que es perdia i que forma part de la riquesa bio-cultural dels pobles’. És per aquests motius que els treballs com els d’Aina Socies Fiol són importants, perquè sistematitzen els coneixements i els esforços d’un grapat de gent de les Balears i són reflex d’un moviment més ample a nivell mundial que lluita contra l’erosió genètica (entesa també com l’empobriment de la diversitat agrobiològica) i de retruc -aquí s’hi veu el punt de‘guerrilla’- contra el control alimentari mundial per part de les grans multinacionals de l’alimentació i de les llavors. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">(Albercoc inquero, albercoc taronjal, cireres blanques de capellà, cirera de cor de colom, cirera llosetina, figuera abaldufada rimada, figuera coll de dama blanca-negra, figuera verdal negra, melicotoner blanc mallorquí...)</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Una part de la feina de n’Aina Socies Fiol s’ha feta en base a les entrevistes</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> amb pagesos, que són els qui en tenen les nocions i alguns encara guarden varietats –a part dels moderns bancs de llavors que conserven la biodiversitat cultivada dels pobles-. Per això va dissenyar unes fitxes extenses, per a la presa de dades durant el treball de camp, per caracteritzar la varietat (morfologia, fisiologia, agronomia, organolèptica...), el maneig, les tècniques, la producció.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">(Olivera sivillina, perera de la cera, perera moratina, perera de la Reina, pomera bauçana, pomera bonjesusa, pomera d’en Kane, pomera de morro de llebre...)</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Al Bolletí Oficial de les illes Balears (gener 2009) es publicà una llista</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> de varietats locals que es troben en risc d’erosió genètica, amb ajudes oficials pel seu conreu; la major part són arbòries, ara ja n’hi ha moltes més si hi afegim les herbàcies i les hortícoles, recuperades gràcies a diversos moviments socials i a algunes institucions. Com l’Associació de Varietats Locals de les Illes Balears, creada l’any 2002 (conserva 17 varietats de cereals, 50 varietats d’hortalisses, 400 varietats de fruiters i 7 varietats de vinya, a més de tenir en les finques dels seus socis llavors i fruiters); APAEMA (Associació de Productors d’Agricultura Ecològica de Mallorca); Slow Food; Jardí Botànic de Sóller (amb un banc de germoplasma amb 205 varietats); la UIB (amb 200 varietats de tomàtiga de ramellet); l’Institut de Recerca de la Direcció d’Agricultura, i algunes altres a Menorca i les Pitiüses. A Mallorca de les varietats de cereals, en destaca pel seu auge el blat xeixa panificable. De llegums hi havia 22 varietats i ara ja n’hi ha 93. De fruiters, centenars. D’hortalisses, alguns planteristes com ‘Ca na Justa’ o els ‘Planters Nicolau’ ofereixen més de cinquanta varietats diferents, així com els ‘Vivers Llabrés’ amb connexió amb Sloow Food venen varietats locals de fruiters.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">(Prunera de collet negre, blanca, de la Reina, de confitar, de frare llarg, d’en Frau, Bagassal, tomàtiga de cor de bou, mutxamel, de mateta, de Valldemossa, de Banyalbufar, de penjar o de ferro, mongeta de careta, mongeta blanca, rossa, negra, pintada, tendra de llavor blanca, tendra de llavor beixa...)</span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">‘La llavor és un bé cultural</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i darrera el seu intercanvi hi ha tot un món de coneixements. La reproducció en mans dels pagesos implica un maneig particular, una transmissió oral, per això s’ha de donar importància al relleu generacional’. Però també són bàsics els textos recopil·latoris, com aquest de n’Aina Socies Fiol, o els bancs de llavors, o els vivers i planters que en comercialitzen i, per tant, participen en aquesta tasca de recuperació. ‘Parlar amb els pagesos és important, pels criteris de sembra, de recol·lecció, de conservació de la llavor o de com fer l’empelt o el murgonat o com sembrar el pinyol per reproduir l’arbre. I no només per això sinó també per saber què s’ha de fer perquè sigui més gustós o, fins i tot, com s’han de cuinar aquestes varietats correctament’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Les varietats locals recuperen gustos, olors</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, una manera d’aguisar, una forma d’entendre la pagesia que -superant de molt allò tan carrincló i felló de ‘lo nostro’- ens lliga als coneixements dels ecosistemes nets i als sentiments forjats pel territori.</span></p><p class="MsoNoSpacing">----------------------------</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: "Campbell's soup cans", ANDY WARHOL (1962)</span> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/114039
Tue, 05 Mar 2013 17:21:33 +0100DE l'ORIGEN DEL PAISATGE (... I LA PINTURA DE LES BALEARS) Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Pere%20Nisart.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><strong><span>De l’origen del paisatge (... i la pintura de les Balears)</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Fent el que Baudelaire en deia el <em>flâneur</em></span></strong><span> -deambular, badocar sense cap objectiu fix-, vaig anar a parar al Baluard de Sant Pere. Plovia, i vaig entrar al museu, on una exposició, “Mallorca i la interpretació del Paisatge”, presenta paisatges mallorquins pintats entre 1872 i 1934. Diu el programa que “el segle XIX es trobava vinculat al Romanticisme i al Realisme, amb el retrat, el gènere costumista, la pintura d’història i el paisatge com a generes principals, aquest darrer defensat com a gènere independent pel pintor i acadèmic mallorquí Joan O’Neille” –vertader creador del paisatgisme a Mallorca- “al seu <em>Tratado de paisaje</em> (1862)”. Però pintors externs, catalans (Mir, Rusiñol, Junyer, Anglada Camarasa, Meifrèn) i argentins (Cittadini i Bernareggi), renovaren el gènere. Les peces, conegudes, algunes magnífiques. <em>El Molinar</em> de R. Anckerman, el <em>Pi de Formentor</em> d’Anglada Camarasa, <em>Deià</em> de S. Junyer, <em>Sa Pedrissa</em> de J. Mir, <em>Son Moragues</em> de S. Rusiñol, el <em>Paisatge de la Seu i dalt Murada</em> d’A. Gelabert, <em>Ariant </em>de Ll. Cerdà... </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Guillem Frontera diu, a <em>País i paisatge,</em></span></strong><em><span> </span></em><span>que “foren sobretot els escriptors i els gravadors viatgers del XIX els qui, per l’alquímia de la mirada, varen destil·lar paisatge de la naturalesa d’aquestes illes. Va ser a través d’ulls externs que començàrem a definir el paisatge… Els poetes de l’Escola Mallorquina s’identificaren tant amb el paisatge que alguns moriren –artísticament- de sobredosi”. Massa exacte. C. Cantarellas ens recorda que “els catalans aportaren estímuls als artistes illencs en el camí d’allò nou, jove, modern i, simultàniament, descobriren inspiració i procediments per dur a terme la pròpia obra”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>J. Maderuelo (<em>El paisaje, génesis de un concepto</em>):</span></strong><span> “Fou al sí de l’art de la pintura que sorgí el terme paisatge”, totes les altres disciplines s’han apropiat de la paraula. He recordat el meu temps de professor de Geografia del Paisatge. A les cultures antigues el paisatge natural era part del tot, de l’univers, i no era representat, ni descrit, ni anomenat de cap manera. Excepte a Xina i Japó. La natura a la Roma clàssica era l’oposició a la urbs, però es fa a prop del concepte amb els seus “loca amoena” (llocs agradables). La cultura bizantina tampoc tenia cap terme per expressar-lo, el món natural era una teofania, una manifestació de l’energia divina. L’edat mitjana viu sense el concepte i sense la seva representació, ni al Romànic, ni al Gòtic.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Hem d’esperar a les pintures del Giotto, a Assís, ca. 1290,</span></strong><span> per veure escenes, en segon terme, de naturalesa paisatgística, continuaran altres primitius italians, Peruggino, Paolo Ucello, Andrea Mantegna, Fra Angelico... Fins que el Renaixement aporta una nova relació de l’home amb la natura. Newton demostra que les lleis que governen el moviment de la terra i els cossos celests són les mateixes. La natura serà quelcom per ser estudiat o... gaudit. Fins que pels romàntics, el paisatge es converteix en un gènere <em>per se</em>, capta l’essència dels llocs i de la seva gent. Per això la paraula paisatge entra en la llengua culta tardanament designant, únicament, la representació pictòrica de la natura. Els primers paisatges són els fons de quadres i retaules, primer discretament, guanyant protagonisme gradualment fins que es converteixen en un gènere independent. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Segons A. Berque el naixement del paisatgisme</span></strong><span> s’esdevé perquè la pintura fuig del fet religiós i per la invenció de la perspectiva lineal que ofereix una nova visió del món. Holanda serà el bressol del paisatge com a gènere pictòric. Van Ruysdael, Van de Velde o Vermeer (la seva vista de Delft segons Marcel Proust era “el quadre més bell del món”). Goltzius, 1603, pinta el primer paisatge sol, només paisatge, unes dunes. Diuen, però, que fou Albrecht Dürer el primer qui és definí com a “pintor de paisatges”. Quasi al mateix temps El Greco experimentava amb <em>Vista de Toledo</em>, el primer paisatge sol pintat a Espanya.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Julien Gracq es queixava de què no entenguéssim que el paisatge</span></strong><span> és el rostre del territori, “tantes mans per transformar el món i tan poques mirades per contemplar-lo”. La pintura ens abocà a la forma de veure el paisatge. Dels italians als flamencs -Miquel Àngel, però, no podia sofrir la descripció minuciosa de la realitat que feien els flamencs-, Patinir, Brueghel, el Vell, Rafael (cal recordar </span><span>la “Germandat Prerafaelita” del XIX enyorant el <em>Quattrocento</em></span><span> italià</span><span>)</span><span>. Canaletto i les seves “vedute” de Venècia. El Paisatge, però, és la gran creació artística del XIX. Turner, Constable i la seva mirada a l’Anglaterra rural. Caspar D. Friedrich i l’exageració cercant la pietat a través del paisatge. Corot, Courbet, Pissarro, Monet, Van Gogh... i Renoir, Cézanne i la seva repetida muntanya de Sainte Victoire, Derain, Braque, Klimt, Schiele, Nolde, fins a mirades tan diverses com la de l’aduaner Rousseau, la tamització abstracte de Kandinsky, les vistes urbanes hiperrealistes d’Antonio López, fins als paisatges amb gent solitària de Edward Hopper, que tant em recorden els del desaparegut Guillem Gelabert.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>El geògraf </span><span>Carl Sauer pensava que “el paisatge és com un palimpsest,</span></strong><span> depositari d’iconografies més antigues”, que malgrat les malifetes modernes suren encara. Els pintors n’han estat testimonis i notaris. La Ciutat de Mallorques d’avui té traces, molt esbravades, de la que es veu darrera el Sant Jordi d’en Pere Niçard, del segle XV. O de Jaume Nadal que el XVIII pinta quadres d’empeltadors, de nevaters o de collidors de garroves que condueixen al paisatge que ens enrevolta. O Miquel Bestard (1592-1633) que té una vista de la ciutat de Mallorca des de la mar, preciosa i fidel, o un Sant Antoni amb posat ‘nonchalant’ amb un porc negre faixat de blanc i penyes i boscos, o l’enterrament de Ramon Llull amb la representació exacta de que és avui la plaça de ses Tortugues de Palma. O Antoni Fuster que ens mostra com eren els rentadors de Palma. O Antoni Gelabert -entre l’impressionisme i el modernisme- el claustre de sant Francesc. I les aquarel·les d’Erwin Hubert. O Juli Ramis i Jacobo Sureda amb els seus paisatges entre cubistes i expressionistes. Ramon Nadal i el seu quadre de la badia de Palma. O Miquel Llabrés amb colors més grisos i matitzats. Dionís Bennàssar tocat d’un cert fauvisme. Torrent i el paisatge menorquí de tanques de pedra, tractat també per Jaume Fedelich. Puget o Ferrer Guasch el d’Eivissa. John Ulbricth i la seva tècnica de contorns difusos i multicolors. Fins i tot Gaspar Riera i els seus bocins del Pla de Mallorca. O Xisco Fuentes...i tants d’altres.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Per D. Cosgrove la idea primitiva de paisatge</span></strong><span> era la de la representació artística o literària de l’escenografia vista per un espectador. </span><span>El fet de parlar sobre les qualitats d'un paisatge suposa assumir el rol d'observador. D’un <em>flâneur</em> en el meu cas. Poca cosa més.</span></p><p class="MsoNoSpacing">______________________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: SANT JORDI de Pere Nisart (ca. 1468)</span> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/113933
Mon, 25 Feb 2013 15:57:18 +0100APUNTS DEL PLA DE MALLORCA ENFANGATS PEL CALL VERMELL Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/f16.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Apunts del Pla de Mallorca enfangats pel call vermell</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“A ca nostra, es dia de Tots Sants, solíem girar ses canals</span></strong><span> de s’aigo des ploure cap a sa cisterna, t’ho dic perquè amb aquest temps ja no saps què has de fer, ni quin dia toca fer-ho…”, és n’Andreu Rafelindro que ja baixa d’arreglar els animals de la seva caseta d’Es Revellar. ‘Vas ben abrigat’, li dic. ‘Sí, faig més planta que un porc tapat amb una manta”. Deim adéu a na Magdalena Carota. A na Magdalena el metge li ordenà caminar. Quan li va demanar quant de temps, ell, sense pensar-ho molt li digué: ‘deu voltes a sa mansana’. I ella, aplicada, com qui compleix una recepta, cada dia, a la mateixa hora, fa voltes a la ‘mansana’ amb cara de seriositat com qui pren una purga o deu cullerades d’oli de bacallà. En s’estiu els veïnats l’escometien ‘I que ja tornes passar!’ ‘Que no has pensat en tot?’ Però ara ja saben que el caminar de na Carota té finalitats terapèutiques, que és una ‘dona caminadora’ més i són respectuosos: ‘No... i avui t’ho prens en calma!’ ‘Magdalena no has de frissar tant!’ I coses així.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Ma mare solia dir: “Per sant Antoni de gener, camina una hora més es traginer”,</span></strong><span> sospirant perquè s’allargàs el dia i blasmava els horabaixes i vespres inacabables i foscos de l’hivern, asseguda a la camilla, amb la companyia d’algunes veinades, sense poder sortir a la fresca, anhelant els dies en què a les nou de l’horabaixa encara fa sol: allò era vida, per a ella. Esper que allà on és sigui sempre així, lluny del temor que li provocaven els dies curts i les fosques llargues.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Roades, i alguna gelada, són les protagonistes de les nits calmes d’hivern,</span></strong><span> i boira als clotals. “Bona boirada, bona soleiada” deia el meu veïnat Polandre. La vinagrella, que mantén les gotes d’aigua damunt les fulles, s’ha ensenyorit del bocí. L’amitger ha estellat quatre ametlers morts a s’alzinar des Padrí i vaig a cercar-hi la llenya. Quan me’n tem vaig enfangat fins devers els garrons. I enfangat de call vermell que deixa un rastre potent i argilós que se fica per tot. Per afegitó el cotxe hi queda encallat. Com que no em bastarà la llenya i no vull ser com s’ase des Carritxar –que li feien dur sa llenya, però ell no se podia escalfar- en coman una tona a en Xumet de Vilafranca, que em du un carregament d’ametler i ullastre, tallat així com toca, a 0’17 euros el quilo, 170 euros. El mateix que em costen deu quilos de sobrassada casolana que tenia comanada.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>És hivern de ple. Ja se sap però que ‘per sant Antoni fredura i per sant Llorenç calura</span></strong><span>, <strong>ni l’una ni l’altra dura’</strong>. A les festes d’estiu i a les d’hivern, ara per sant Antoni amb els foguerons, el protagonista, per molt que surti com actor secundari, és el dimoni. Faig el meu hit-parade. En primer lloc el dimoni de Montuïri, que surt amb els cossiers, l’agost, ell tot sol se basta per dur a retxa tot el personal; en Banya Verda és fenomenal, tot energia, i tot tendresa quan se lleva la carota i mostra la cara als nins petits (‘ho veus, és un home!’); adesiara va a la rotllana on ballen els cossiers perquè la Dama li passi per damunt, però és com ‘un a més de’, vull dir que hi va perquè toca, la gent el vol veure assajant la llendera per les cuixes de la jovenalla, baixant escapat a una velocitat increïble per les capavallades del poble. En segon lloc, els dos dimonis d’Artà, que surten per sant Antoni de gener, els dels ases, el del porquet. Sant Antoni, que toca ser el protagonista fa un flac paper, estàtic, darrera un careta que no s’han preocupat gaire de què no sembli un careta, aposta; els dos dimonis, negres i esquelètics, ballant amb ritme, manegen amb elegància les dues barrotes, dos troncs de canya fel·la, amunt i avall, i la gent se’ls rifa, per dar-los doblers i retratar-se amb ells, mentre sant Antoni damunt l’ase, actor principal, és com un ‘enxufat’ del productor de la pel·lícula. En tercer lloc, els set dimonis de la festa d’estiu de sant Joan, dimonis rabiosos que fugen de la gàbia on havien estat tancats, picarol a la coa, i amb llicència per repartir fuetades, ells són de mel i sucre, ells poden pegar, però no rebre, el so de les xirimies hi posa el contrapunt fester i calorós. Els demés dimonis... i menys encara aquestes colles de diables domesticats i teatrals de les festes més modernes, alguns fins i tot amb les banyes flàccides!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> El padrí Ferrer ho tenia clar i advertia als fills: “No vull fer de baciner</span></strong><span> i anar captant almoina per caritat”. Li responia la padrina Ferrera –que era com un burjó de forn quan punyia-: “Calla! Que de pobre que ets no tens ni per sa mortaia! Si dures tant pudiràs més que la carn de vas!” Fa poc dies ha mort l’home més vell del poble, als 98 anys. Me trob el sen Parreta: “A partir d’ara, Climent m’has de tenir un respecte”. “Jo sempre el vos he tengut”. “Ja ho sé, però vull dir un respecte especial, ara som s’homo més vell des poble. No voldria que diguessin de jo lo que sentia dir a mon pare: ‘aquest dura més que un mànec de cullera! Si t’he de ser franc no frissava massa de ser-ho, però ara ho som”. 96 anys i té la memòria intacta. No li passa allò que fa més de cent anys Alois Alzheimer descobrí mirant amb el seu microscopi, unes lesions al cervell, plaques de senilitat causades per una proteïna que causen una discapacitat funcional i que provoquen la necessitat de dependència, la gent ho associa a la pèrdua de memòria. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>La memòria. Ara els homes i les dones majors del poble tornen a costura.</span></strong><span> Amb una maleta, com els al·lots menuts van a classe de ‘memòria’. Alguns més aplicats, altres més remolestes. Mir el quadern de la meva sogra. Ordenament de lletres per construir paraules; formar frases amb significat; unir dates, conceptes o llocs per potenciar el record semàntic; gnòsies, identificar ombres d’animals, proves de raonament senzilles, sudokus fàcils; completar sèries amb espais en blanc…així, al manco, no es deterioren encara més les seves capacitats cognitives. ‘Idò què te pensaves? No, i... no en fall ni un dels problemes que em posa sa mestra, som de ses primeres’. Classes de memòria, quasi res!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Al costat del foc que fan les estelles d’en Xumet acab <em>Temps de prodigis,</em></span></strong><span> una novel·la entretenguda i ben documentada, ambientada durant la revolta popular de les Germanies que ha escrit en Sebastià Manresa, <em>Timpano</em>, mascarats i agermanats, algun toc de realisme màgic, amb secta secreta inclosa. M’esperen els <em>Dietaris </em>d’en Joan Estelrich, <em>Turricano,</em> que ja he fullejat desordenadament.</span></p><p class="MsoNoSpacing">__________________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: MIQUEL BARCELÓ (Il·lustració per a la <em>Divina Comèdia</em>)</span> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/113803
Thu, 14 Feb 2013 19:21:16 +0100POSTALS DE PALMA DE LA MÀ DE ROSSELLÓ-PÒRCEL Climent Picornell<div><br /></div><div><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Carrer%20BRP%20Josep%20LL.%20Pol%20i%20Llompart.jpg" border="0" /> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: small">Postals de Palma de la mà de Rosselló-Pòrcel</span></strong></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small">Climent Picornell</span></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small"><strong>El meu barri -Llotja, Drassanes, puig de Sant Pere</strong>, <strong>església de Santa Creu-</strong>, és un barri farcit de plaques de pedra que notifiquen cosa. Al carrer de la Mar, una ens avisa que Sand i Chopin el 1838 hi passaren uns dies. Si partim pel carrer del Vi, primer n’hi ha una on visqué el famós ‘capità Antoni’, el tinent general de l’Armada, Barceló i Pont de la Terra; més amunt la placa d’homenatge al músic Joan M. Thomàs que hi nasqué i, a quatre passes, al cap de cantó del carrer de Can Sales amb el de la Pau (en aquest hi ha la d’en Weyler) una placa de marbre ens informa que allà Vigoleis Thelen hi visqué cinc anys. Si passam per davant el bar Martí cap a l’àbside de Santa Creu, al carrer de Sant Llorenç, avui nº 20, a una casa restaurada, hi ha la que m’interessa: “Aquí va néixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)”. Al segon pis, fa cent anys. Hi pas un dia sí i l’altre també.</span></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small"><strong>La celebració, merescudíssima, del centenari de Rosselló-Pòrcel</strong> servidor l’ha acanalada cap al barri i la ciutat on va néixer. Fill d’una família modesta, son pare feia de dependent a la botiga de roba de Can Ribes, que era al pas d’en Quint fins fa poc. Va anar a les monges del carrer de Sant Pere on encara ara hi ha una escoleta d’infants, que mira damunt la murada. Després, als col·legi dels teatins, sant Alfons, que te entrada pel carrer de sant Llorenç i també pel carrer del Vi –annexionà la casa del capità Antoni-, encara hi és. Podríem imaginar-nos un nin “putxero”, habitant del puig, enfrontat amb lluites infanticides amb els “catalineros”, de Santa Catalina, que estava -mai tan ben dit- a un tir de pedra, travessant la Riera i la Feixina. No ho crec, els seus amics li deien ‘en Figa’ i tengué sempre la cara plena de granissons.</span></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small"><strong>Després d’això, qui serà un dels poetes amb més influència</strong> a la poesia moderna, va a l’Institut, on el seu mestre Gabriel Alomar i Villalonga l’influirà fortament. Allà hi trobarà companys, alguns amb una certa transcendència social, Josep Font i Trias, filòsof, Bartomeu Mestre, psiquiatre, Josep Ferragut, arquitecte que fou assassinat, Francisco J. de la Rosa, Lluis Ripoll, Josep Roses, Robert Massanet, el pintor Ramon Nadal o Gabriel Fuster Mayans ‘Gafim’. Després, Barcelona, la Universitat, Carles Riba, Salvador Espriu... Fins que morí tuberculós al sanatori d’El Brull. No havia fet els vint-i-cinc anys.</span></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small"><strong>De Rosselló-Pòrcel vull remarcar el fet de ser de Ciutat</strong>, que no de cap poble de la Serra o del Pla, la qual cosa, a més de la mania piròmana, li marcà una petita part dels seus temes. És veu clarament en el seu poema <em>Auca</em> que vol ser un retaule, com un romanç de cec, de la societat mallorquina i de la seva infantesa: “Retorno a les festes llunyanes, / quan la muralla de ponent / plena d’estàtues blanques sobre el mar / incendia la Catedral amb palmeres polsoses / i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella, la primera vegada cosins, amb marineres blaves...”, al·ludint a la seva primera comunió.</span></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small"><strong>“El poeta hi reconstrueix la societat illenca amb ironia i afecte</strong>”, diu Maria A. Lladó que ha estudiat el poema; “a la presentació, ens situa en un espai (Mallorca- i el seu barri) i en un temps determinat (la seva infantesa). En el nus del poema el protagonista és un vaixell-rei (Jaume I) i el poeta mateix, que farà un recorregut ‘purificador’ fins a arribar als seus orígens. El final és un epíleg moralitzador”. És un poema llarg (68 versos) amb la imatge del vaixell Jaume I travessant els carrers de Palma, no hi falta ‘es Capità Antoni’: “Ara passa el Jaume I pel carrer de la Mar. / Quadreu-vos , / Carrabiners, / saludeu el Capità amb la pistola! / Capità, a la glorieta dispara sobre la multitud,/ com si fos el Polvorí que va esclatar amb el tro més gran de la terra...”</span></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small"><strong>A part dels ecos ‘rimbaudians’, o impressionistes segons Antoni Comas, </strong>o també surrealistes, o simbolistes, ‘valeryans’, o neopopularistes... és el poema més ciutadà de Rosselló-Pòrcel, farcit d’elements reals (com el pare Vidal ‘Taüt’) i anecdòtics, segons Josep M. Llompart, “del concretíssim horitzó ciutadà del poeta -mig sentimental i mig sarcàstic- de la Ciutat de Mallorca”. Això el converteix en un poema críptic per als qui no coneguin la Palma d’aquells anys. I, vaticina Llompart, “es tornarà un poema del tot obscur, ja irremissiblement opac, el dia que s’hagi esborrat per complet el record del puig de Sant Pere, del teatre Líric, dels cuplés de Carmen Flores, del passeig de la Riba, del vaixell Jaume I, de l’explosió del revellí de San Fernando, de les lleones del Born i de tantes i tantes coses que hi són al·ludides”. No del tot, el teatre Líric, és ver, ja l’han esbucat, el puig però continua -amb canvi de moradors després de la reforma urbanística a que fou sotmès-, les lleones mostren encara, altives, les seves grans pròtesis mamàries. R. Mosquera i J. Veny Mesquida, entre d’altres, han ajudat a desentrellar-ne el sentit.</span></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small"><strong>“Darrera la persiana sé el moment del cos al mirall</strong> / i espio el munt de la roba vora la flassada blanca. / Vaixell, trenca els arcs, els quioscs, les lleones. / El passeig està fart de mirades / i encara no ha après el peu ni la cuixa sota la falda./ Si vas a la Rambla, vaixell, trenca el verd de les Caputxines./ Llança el teu fum sobre la mòmia de sor Tomasa. / -Sor Tomasa, que balla amb el cardenal Despuig vestit de diable-.” El poema datat a Barcelona el 1935 va escandalitzar sectors conservadors del moment. Miquel Dolç, el 1949, li treia ferro. És dedicat a Gafim, un dels seus grans amics, un personatge peculiar de la vida cultural illenca: “En Tomeu era comunista, jo nudista”.</span></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small"><strong>Hi surten, el torrent de la Riera, la Feixina, el puig de sant Pere, el Born,</strong> la Riba, la meva venerada Llotja i el carrer de la Boteria, els boters ja hi feien renou durant el segle XV, i ja hi havia protestes ciutadanes pel brogit (“Boters, atureu els martells, canteu la cançó de Carmen Flores al Líric”), el brollador de la Rambla... A <em>Auca</em> hi veu Roberto Mosquera “un itinerari –la toponímia del qual el dota de coherència estructural- entre el port i el carrer dels Oms que segueix l’antic curs de la Riera fins a la mar; aigua amunt, que és tant com dir en recerca de l’origen”: “Ma mare, fadrina, canta al carrer de l’Om i broda.” “Les successives i desordenades analèpsies (referències al s. XVIII, el cardenal Despuig; a la fi del XIX, l’explosió del polvorí...) formen un collage d’enorme força expressiva”.</span></p> <p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small"><strong>Acaba <em>Auca</em>: “Rellotge, calla i no diguis que l’infant s’acosta”. </strong>Hi ressona una aire premonitori, diu Lladó, “d’'infant a adolescent, que s'ha convertit ara en poeta, poeta-vident, poeta-rebel, i tindrà una fi tràgica de poeta-maleït”. “Serà espasa i trencarà totes les cadenes; / les grises rengleres d’arbres li ensenyaran arts de bruixes;/ el seu cap serà penjat a la Porta Pintada / i el guardaran a la nit, perquè no parli”. Clara al·lusió al líder agermanat Joanot Colom, el cap del qual va quedar penjat a la porta Pintada tres-cents anys dins una gàbia. Salvador Espriu: “Rosselló-Pòrcel conegué amb amor els límits de la seva illa i la seva ciutat”.</span></p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"> </p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px">--------------------------------------------------</p><p style="font-style: normal; font-variant-ligatures: normal; font-variant-caps: normal; font-weight: normal; font-size: 12px; line-height: normal; font-family: "Times New Roman"; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: xx-small">IMATGE FETA PER JOSEP LLUÍS POL I LLOMPART</span> </p></div><div><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/113738
Sat, 09 Feb 2013 20:27:11 +0100JARDINS D'ALTRI ANTI-SISTEMA I AMB NOVES GENERACIONS Climent Picornell<p><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/panel4.gif" border="0" /> </p><p><strong><span>Jardins d’altri anti-sistema i amb noves generacions</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Els Jardins d’altri pouen del que han dit altres, de forma un poc inconnexa. Disculpin. Ha mort fa poc Rita Levi-Montalcini, premi Nobel de medicina, solia dir: “Quan mor el cos, continua vivint el que has fet, el missatge que has donat”. Tenia 103 anys. De quina generació devia ser?<span class="apple-converted-space"></span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>La teoria social, o literària, de la pertinença a generacions es dilueix</span></strong><span>. Qui no ha sentit parlar de la generació del 98 o de la del 27 o de la <em>Beat Generation</em>? Però a mesura que ens acostam a l’actualitat les generacions s’aprimen i les maneres d’entendre el món es comprimeixen. El significat biològic de generació ha deixat de tenir sentit, ja que el concepte ha botat al camp de les relacions socials i culturals. Ara, darrera cada cap de cantó, hi guaita una generació nova. S’han anat succeint de manera rapidíssima sense que fossin generacions en el sentit canònic del terme. J. E. Ruíz-Domènec cita la generació dels nascuts entre 1933-42, la que actuà durant els efervescents anys 60; la dels nascuts entre 1942-51 que ‘més que insistir en la revolució cultural, una idea que els semblava maoista, es plantejà crear un pensament crític per afrontar un canvi de paradigma social’. Seguí la generació X, immersa en la tecnologia amb la icona de la PlayStation, després la generació Y i la Z, dels nascuts entre 1996-2004, ‘el pitjor per aquestes dues darreres és l’espera d’una manera de governança que reactivi l’economia i la societat”. La generació Google, la generació Mazinger Z, la generació Loewe (als novíssims poetes, José .A. Valente els va batiar, “Generació Loewe”, “gent que no té res a dir”); la generació Nocilla (pel llibre<em> Nocilla Experience</em> que ‘obria indubtables expectatives en la narrativa’, retòrica banal de suplement literari); la generació del Tofu (ho canten <em>The Mamzelle</em>s)...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Sorgeixen generacions que recobren el vell aditament d’antisistema.</span></strong><span> “Com a conseqüència de l’ideologia dominant, que per la seva condició de tal es presenta com a no ideologia, el terme ‘ideològic’ es circumscriu a les ideologies anti-sistema” (C. Bertolo, <em>La cena de los notables</em>). “No som anti-sistema, el sistema és anti-nosaltres”, deien algunes pancartes dels ocupants de places del 15 M. Per I. López l’estratègia del sistema és clara, “situar el focus del malestar en algun col·lectiu que no siguin les élites econòmiques, per així desplaçar els eixos del conflicte, i amb ells, la descàrrega dels costs en els sectors socials amb menys capacitat de resposta política… Així, els aturats, esdevenen ‘vagos’ mantenguts per la beneficència de l’Estat del Benestar, segons el model atribuït a la Sra. Thatcher, una invariant del model neoliberal”. Es crea així una nova sub-generació.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> I és que els polítics... ja se sap.<span class="apple-converted-space"><span> Hillary Clinton quan s’enfrontava a Obama</span></span></span></strong><span class="apple-converted-space"><span> li retragué allò de què ‘quan fan campanya electoral parlen en poesia i quan governen parlen en prosa’, axioma atribuït a Mario Cuomo. Només falta afegir que alguns polítics fan com el burgès gentilhome de Molière, que parlava en prosa sense saber-ho. Amb prosa poètica contestaven els anti-sistema: ‘</span></span><span>Un altre món és possible’; ‘Hipoteca, igual a cadena perpètua’; ‘Un pisito como el del principito’ o ‘Gintònics a vuit euros, això és el que ens deixa Zapatero’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Som en un temps de moviments socials, que no són generacions,</span></strong><span> ni són exactament moviments socials o no són com els que coneixíem. I també som en temps de xarxes socials que no són, exactament, xarxes socials, són com els OVNI, parafrasejant a A. Fernández-Savater, objectes no molt ben identificats. Per a alguna premsa són només un titular: “L’assassí tenia perfil a Facebook” o “El Papa s’estrena amb un missatge al seu Twitter”. Observa R. Minchelena que molts dels xats, whatsapps o piulades s’enlairen per internet milers de kilòmetres per caure…al pupitre del costat! Si un es fixa amb la quantitat de beneitura, xafarderia i bugada que circula per Twitter o Facebook es fa evident el que deia Josep M. de Sagarra d’alguns contertulians de cafè, que els seus comentaris eren com “fotre escopinades decimonòniques”, infectes i avorrides. “<em>La Noria,</em> aquesta cantina de <em>Star Wars</em>” diu Miqui Otero per qualificar els tertulians d’algunes televisions. No cal però fer de menys un grup tan enorme de xafarders quan peguen una repassada a qualsevol cosa, no es pot menystenir.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“Sense cultura, internet seria per al porno i les apostes”</span></strong><span> (Teddy Bautista ex músic i ex cap de l’SGAE); com un mur de contenció és aquest estrany concepte hiperbòlic de Cultura: tot el que no és sexe, ni loteria. Em recorda el to de la resposta de Sofía Mazagatos (model, i actriu?) quan li demanaren per Vargas Llosa: “El segueixo fa temps, però mai he tengut ocasió de llegir res d’ell”. Al manco sabia que era escriptor, i m’estalviï la recordança de quan la ministra cità na ‘Sara Mago’. “Internet, naturalment, representa, sense intents de censura, el màxim de renou associat a la nul·la informació… Només nosaltres, homes d’estudi, treballant deu minuts, començam a filtrar i a trobar la dada que realment ens interessa”. Té raó U. Eco però sona pretenciós.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Tot canvia tan ràpidament. “Ahir no era ningú i avui ja deu 300 milions”</span></strong><span> (Chumy Chúmez). “De prompte els majors de quaranta anys, les minories socials i els arguments d’esquerra començàrem a fer nosa, o peresa, deixant tot l’espai per a l’exèrcit de <em>teenagers</em> anglosaxonitzats embotits en la seva roba de disseny” (V. Lenore).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Hi ha qui no troba generació. Com Dani Martin ex vocalista de <em>El Canto del Loco</em></span></strong><span>: “No me sent representat ni per la dreta, ni per l’esquerra. Ideològicament estam un poc perduts, hi ha molta falta de carisma. El Congrés pareix <em>Sálvame.</em> Falten líders”. A aquestes paraules hi postil·la Lenore: “És un raonament en sintonia amb la junta directiva de la CEOE, les campanyes publicitàries del Banc de Sabadell i els editors d’<em>Expansión</em>”. “L’antic <em>underground</em> s’ha convertit en el nou <em>mainstream</em>. Aquells gèneres musicals presumptament alternatius han acabat ocupant les parts centrals del sistema, i els seus autors no semblem posar res en qüestió. Les grans agències de publicitat usen els ‘divos’ i ‘dives’ <em>indie</em> per vendre els pedaços de Purificación García, la cervesa San Miguel o el SEAT Ibiza Spotify”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Les noves generacions. Res de nou. De les <em>Catilinàries </em>de Ciceró</span></strong><span>, quan analitza els amics de Catilina: “Aquests jovençans tan polits i delicats no només saben enamorar i ser estimats, cantar i ballar, sinó també clavar un punyal o donar verí”.</span></p><p class="MsoNoSpacing">_________________</p><p class="MsoNoSpacing"> <span style="font-size: xx-small">IMATGE: Còmic de ROBERT CRUMB</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/113678
Mon, 04 Feb 2013 18:32:13 +0100PIETAT PER LA GEOGRAFIA IMAGINÀRIA Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mr4_080_x.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Pietat per la Geografia imaginària</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">La Geografia, sense adjectius, té molts de segles d’història.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Durant aquest temps ha anat variant el seu objectiu (de geo, terra i de grafia, descriure) afegint-li, llevant-li o perdent atributs. En aquest llarg camí de coneixement, i desconeixement, i vist ara amb la perspectiva dels anys, ens adonam de com anaven d’errats o d’encertats els pares de la nostra ciència.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Els Reis d’enguany m’han duit -a més de pijama, bufanda i calcetins-, </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">el darrer llibre d’Umberto Eco (<em>Construir al enemigo</em>, 2012). Diu l’autor que s’hauria d’haver titulat “Textos d’Ocasió”, treballs dispersos que l’escriptor i catedràtic de Semiòtica ha anat confegint. En un d’ells aplega dues intervencions que feu a sengles congressos, un d’Astronomia i l’altre de Geografia, “Astronomies imaginàries”, on hi parla també de geografies imaginàries, les que practicaren persones que exploraven de bona fe el cel i la terra i, així i tot, s’enganaren, malgrat no ho fessin conscientment. No així els astròlegs d’avui, matitza, “gent de mala fe que no mereixen cap simpatia ni una, no són gent que s’hagin enganat, són enganadors. Argument tancat”·</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Una d’aquestes idees que ha anat evolucionant, per dir-ho d’alguna manera</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, és la de la forma de la Terra i el lloc que ocupa a l’Univers. Llegint el treball d’Eco recordava amb delit les meves classes introductòries de l’assignatura que vaig donar durant molts d’anys a la Universitat, “Evolució del pensament geogràfic”, i recordava sobretot les cares dels meus alumnes -desitjosos de fer una geografia aplicada i moderna, frissant de ser experts en el maneig dels moderns i informatitzats sistemes d’informació geogràfica- quan sentien noms com els d’Homer, Anaximandre, Tales, Hecateu, Heròdot, Dicearc, Anaxímenes... Havia de demanar un respecte per als qui havien estat, feia milers d’anys, col·legues seus d’estudis i professió, sobretot quan els explicava com Eratòstenes –el segle III a. C.- amb dues fustes i l’ombra del Sol calculà amb una exactitud sorprenent la longitud del meridià terrestre, i els demanava un poc d’empatia, que fossin conscients que d’aquí a uns pocs anys els futurs alumnes de la llicenciatura de Geografia també somriurien, com ho feien ells ara, quan algú els explicàs els programes i la tipologia dels ordinadors que usaven al començament del segle XXI.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Eco repassa, de forma elegant i succinta, aquestes qüestions</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> entorn de com creien els antics que era la forma de la Terra, des dels que deien que era “un rectangle, fet de terra i d’aigua, i rodejat per l’oceà que navegava damunt una espècie de coixí d’aire comprimit”, fins a uns altres que creien era un disc, pla, o per alguns un cilindre, fins que, per a Pitàgores -més per raons místiques-matemàtiques, que no empíriques- la Terra, digué ell, era una esfera. “Els pitagòrics” diu Eco “elaboraren un complex sistema planetari on la Terra ni tan sols era el centre de l’Univers. El Sol també era a la perifèria i totes les esferes dels planetes giraven entorn d’un foc central”. Plató amb la seva autoritat ens ficà en el trull de la Terra en el centre de l’Univers, fins a Copèrnic, Galileu i Kepler. En fi, aquí cal afegir que Ptolemeu, el gran geògraf d’Alexandria, el segle II d. C., sabia que la Terra era rodona i posà en marxa la seva divisió en meridians i paral·lels per situar-hi en el primer gran Atlas, els mars i la terra coneguda i també la no coneguda o ‘Terra Incognita’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Trob Umberto Eco, i el comprenc, molt condescendent amb els geògrafs cristians</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> medievals, detractors de l’herència clàssica que assimilaven amb el paganisme, fent retornar el món a la creació divina, la terra plana un altre pic, un disc, i en el centre Jerusalem. Lactanci, Orosi, Isidor, Beda, Ràban Maur... Surten uns dels temes més estimats d’Eco: els mapes denominats de T dins O; sobretot el que acompanya els <em>Comentaris a l’Apocalipsi</em> del Beat de Liébana, un text il·lustrat amb profusió per “il·luminadors” mossàrabs i que influí molt en l’art de les abadies romàniques i les catedrals gòtiques”. Entre la negació de la Terra rodona i l’afirmació de què era un disc pla com així ho assegurava la pseudo-ciència fosca i canònica tutelada per les esglésies, Eco hi fa una escletxa que va de Sant Agustí qui argumentava que “les Sagrades Escriptures a vegades parlen a través de metàfores, i tal vegada la terra sia esfèrica (però saber si és esfèrica o no, no serveix per a salvar l’ànima, i per tant podem ignorar la qüestió)”, fins al Dant, ja que qualsevol estudiant comprendrà llegint <em>La Divina Comèdia</em> que si Dant entra dins l’embut infernal i “surt per l’altre part vegent estrelles desconegudes als peus de les muntanyes del Purgatori, això significa que sabien perfectament que la terra era esfèrica”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Els romans feren una geografia descriptiva, regional i poc mira prim,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> amb excel·lents mapes de carreteres de l’Imperi, basta mirar la “Tabula Peutingeriana”, però, fins a arribar a una consideració més, permetin dir-ne, “científica”, de la representació de la Terra amb el mapa mundi de Mercator i la compil·lació d’Ortelius, Eco -no oblidem que és catedràtic de semiòtica- demana un esperit de comprensió i no de severitat amb els mapes medievals, “a molts d’ells la representació simbòlica contava més que la representació empírica, en molts casos el que preocupava al miniaturista –recordin aquí a Eco com autor d’ <em>El nom de la rosa</em>- era representar Jerusalem en el centre de la Terra i no com s’arribava a Jerusalem”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">A això hi hem d’afegir les ganes de sentir contar coses mítiques i fabuloses</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> que tenia la gent i així, durant segles, alguns dels textos geogràfics, mapes diversos o cròniques de viatgers, seran una matèria farcida de veritats conegudes, de mitges veritats intuïdes i d’altres moltes d’inventades. Quan Marco Polo contà el que vegé la gent no se’l creia, avesada a confondre geografia amb relat fabulós. Nogensmenys, afegeix Eco, amb aquestes construccions irregulars dins el cap, Polo arribà a la Xina, les Croades a Jerusalem i tal vegada els irlandesos o els víkings a Amèrica. O ¿Que hi feia en Colom cercant les Índies per dins l’oceà, víctima de l’error de Posidoni? Acaba Eco el seu relat sobre “geografies imaginàries i històries vertaderes”, citant com una carta probablement apòcrifa, del segle XII, descrivia un regne cristià governat pel fabulós “prebyster Johannes” –el pare Joan- molt més enllà de terra de moros; la seva cerca es transformà en un projecte polític d’expansió occidental cap a l’Orient imprecís, qui sap si més enllà de la terra de Gog (representada a la nostra icona més universal: l’Atlas del jueus mallorquins Cresques). O el cas d’Ortelius (del qual no fa ni dos dies el col·lega Antoni Ginard m’enviava la traducció del filacteri de Ciceró que el presideix el seu ‘Typus Orbis Terrarum’: “Quina de les coses humanes pot semblar gran...”), deia que Ortelius pintava al seu reverenciat mapa la ‘Terra Australis’ com una immensa clapa que enrevoltava tota la part antàrtica del planeta. Per trobar-la, navegants incansables exploraren aquells mars fins a topar-se amb Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda. Aquí cal un record per al nostre Felip Bauzà qui batià amb el seu llinatge una illa d’un fiord -Doubtful Sound, el canal Dubtós- del sud de Nova Zelanda.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Si hagués llegit abans aquest text</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> d’Eco l’hagués recitat als meus estudiants: “Pietat, idò, per als qui han lluitat en les fronteres de l’il·limitat i de l’avenir. Pietat per les grandeses i les errades a vegades fecundes de totes les geografies i astronomies imaginàries”.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/113581
Mon, 28 Jan 2013 10:40:20 +0100DE LA CULTURA DE LA TRANSICIÓ A LA CULTURA DE LA RETALLADA Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/freud9%20autoretrat.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">De la Cultura de la Transició a la Cultura de la Retallada</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">Defineix Raúl Minchinela la cultura d’aquest trenta-cinc últims anys</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">: “Cultura és tot allò que cau en la jurisdicció del ministeris de cultura, de les conselleries de cultura i de les regidories de cultura”. Li falta afegir “i de quatre fundacions o obres socials de caixes i bancs”. Té molt de cert, avui cultura ja no és tot allò que fa el ser humà, sinó alguna cosa més estreta, com es definia al principi. Alguns autors han provat de desxifrar el que ha estat la cultura d’ençà la mort de Franco, i han encunyat el terme Cultura de la Transició (<em>CT o la Cultura de la Transición</em>, Coord. Guillem Martínez, 2012).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">La Cultura de la Transició és el paradigma cultural hegemònic a l’estat espanyol</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"> des de fa més de tres dècades, diuen. Una cultura en la qual una novel·la, una cançó, una pel·lícula, un article, un discurs, una declaració o una actuació política estan absolutament pautats i prevists. Una aberració cultural. Així la va definir Guillem Martínez, malgrat ell mateix ens digui que és un concepte de creació col·lectiva. Comença després de la mort de Franco amb l’optimisme generalitzat pels nous rols dels intel·lectuals i creadors culturals i durant aquests més de trenta anys es transforma en una cultura encorsetada, que treballa per a l’Estat, l’únic gestor de l’estabilitat i la desestabilitat des del 1978. Diu Martínez que la relació de l’Estat amb la Cultura és la següent: la cultura no se fica en política –si de cas per donar la raó a l’Estat- i l’Estat no se fica en cultura –si de cas per a subvencionar-la, premiar-la o retre-li honors. ‘Sembla una relació civilitzada, de pares divorciats, però és, intrínsecament, una relació violenta’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">Segons Jorge Semprún, ex-ministre de Cultura</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">, ‘la Transició fou molt positiva però duia en ella mateixa l’amnistia, i l’amnèsia, per la qual cosa algun dia s’haurà de pagar el preu d’aquest procés’. Comenta Ignacio Echevarría que les reunions de Felipe González amb els ‘figurons’ de les arts, les lletres i el periodisme a la <em>Bodeguilla</em> de la Moncloa no eren sinó ‘per a mostrar públicament els creadors com a garantia de credibilitat, una airosa rúbrica al projecte de renovació i desmemoriada convivència’. Vázquez Montalbán ja intuí que aquests representants de l’establishment cultural serien els qui fixarien el gust del ‘culturalment correcte’ paral·lel al ‘políticament correcte’, i els mateixos que arraconarien amb el seu domini les actituds culturals crítiques, ‘pel bé de l’esperit conciliador que celebrava la cultura com una festa, un lloc d’encontre i no de confrontació’. Vet aquí el caminar de la cultura de la Transició que no es desballestà criticant l’arribada al poder del Partit Popular i que tampoc no es va despentinar quan la ministra de Zapatero, Ángeles González Sinde organitzava trobades per convèncer als ‘popes’ culturals sobre la il·legalitat de les descàrregues a internet. Segons Amador Fernández-Savater aquest manera hegemònica que ha tutel·lat la cultura aquests trenta anys darrers va néixer amb la derrota dels moviments radicals dels anys setanta i imposava els límits del que era possible: ‘la democràcia-mercat és l’únic marc admissible de convivència i organització del que es comú, punt i final’. Per això la Cultura de la Transició és una cultura fortament desproblematitzada, ja que conflictes i problemes són fissures potencials de l’ statu quo i de la seva repartidora de llocs, tasques i poder, malgrat sia cultural.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">A les autonomies perifèriques que tenim també una cultura diferent </span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">a la generada en castellà, la Transició hi va ploure damunt banyat, ja que a l’opacitat de la cultura catalana per a determinades plataformes –per exemple als suplements culturals dominants com ‘Babelia’ d’El País o ‘El Cultural’ d’El Mundo, no tant a ‘Cultura/s’ de La Vanguardia- s’hi ha de sumar la voluntat governamental de què la marca ‘España’ se’n dugui les grans inversions. Així i tot escriptors com Javier Marías es lamentaven de la supressió del Ministerio de Cultura entenent que “hi haurà 17 ministeris, cadascun més interessat, més corrupte i més provincià i no hi haurà ministeri que representi la política cultural de l’estat espanyol”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">A les Balears ja havíem constatat que la cultura </span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">era considerada un fet marginal i que el dèficits que patien els equipaments culturals no havien estat resolts. Per evitar l’absència de la cultura en els debats polítics i mediàtics, es creà el grup “Cultura i País” proposant que la cultura fos un element vertebrador de la vida dels ciutadans. Malgrat l’espoli econòmic i també cultural a que estam sotmesos, es pensava que hi havia d’haver lloc per a projectes culturals ambiciosos, rigorosos, innovadors, arrelats i universals. Mentrestant, la crisi en marxa, sembla que l’única via oberta sigui la que uneixi turisme i cultura, només si la cultura és capaç d’atreure visitants per combatre la desestacionalització, i sinó, entram dins la reducció de despeses, les retallades culturals , perquè, se’ns diu, s’havia allargat el braç més que la màniga.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">Crec que tenim força cultural per a situar els nostres creadors en un lloc més central</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"> i amb capacitat perquè el seu missatge articuli els canvis socials recents. Malgrat tot la cultura és vista com un sector que depèn de la subvenció pública, encara que cerqui el nínxol de mercat que la faci autosuficient. A sobre, la caiguda del consum cultural en sectors claus, com el dels llibres o la música, i la crisi, ha fet disminuir, a la vegada, els ingressos de les indústries culturals i els que hi destinaven les administracions públiques, que han tractat la cultura com si fos un article de luxe, augmentant-li l’IVA desaforadament. Festivals de cinema i temporades de concerts s’han hagut de suprimir i les petites empreses de creació cultural davallen de forma estrident.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">La cultura de mercat però es mantén i ens converteix en consumidors passius</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"> principalment de televisió o d’espectacles de masses, mentre les manifestacions innovadores i crítiques reben l’oblit de la subvenció i, si l’administració o el consumidor final no paguen pel producte que ofereixen, hauran de cercar nous camins de finançament o renunciar a la seva via artística. Més enllà del miratge de veure Carme Chacón fent de mare i ministra de la Guerra a la vegada, donant el pit en el cotxe oficial mentre visitava unitats de l’exèrcit –ho hiperbolitza Irene García-, ‘més enllà de que lesbianes, transsexuals, ‘queers’ o ex prostitutes hagin pres el poder en els mitjans de televisió massius, dinamitant per la via dels baixos molts models encasellats’, no significa que s’hagi posat en qüestió el paradigma de la Cultura de la Transició. Sembla un <em>dejà vu </em>del famós lema del príncep Salina a Il Gattopardo<em>: Se tutto deve rimanere com’è, è necessario che tutto cambi”</em>.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">I això passa quan la irrupció d’internet en el món cultural mina</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"> els processos anteriors i els suplements literaris ‘mandarinescos’ són suplantats pels blogs culturals, conformadors d’opinió cada pic més majoritàriament. I si és veritat que es veu internet com la gran potenciadora del boca-orella, eina de la llibertat d’elecció dels usuaris i, a la vegada, els autors augmenten la seva creativitat i la seva connexió amb el públic, aquest autors però, i aquí hi ha el gran però, no aconsegueixen amb la xarxa una remuneració que els permeti subsistir, ja sigui per la pirateria, ja sigui perquè es prioritza encara els mitjans clàssics, com el llibre o el cinema. Com deia una pancarta: “No basta piular” (twitejar) sinó que també s’ha de sortir al carrer, malgrat sembli una manera antiga de manifestar-se, com ho feren el 15-M. Per molt que es vulgui creure que els nous mitjans de la societat de la informació són ja l’expressió artística de la contemporaneïtat, encara navegam entre la Transició, la subvenció i la retallada.</span></p><p class="MsoNoSpacing">___________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: "AUTORETRAT" de LUCIAN FREUD (1922-2011)</span> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/113526
Wed, 23 Jan 2013 15:41:48 +0100POSTALS I SENYORS DE PALMA Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Pelizza-da-Volpedo--1901--I.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Postals i Senyors de Palma</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“I es mallurquí antigament aquí, en aquestes cases, se parlava un mallurquí hermós</span></strong><span>, rural, perquè clar, sa gent s’educava en contacte amb la pagesia, que eren es criats, i tota sa gent surtia de la pagesia, i tal. A posta es senyors conversaven aquest mallurquí tan... rústic, que és hermós perquè comparat amb es catalinero i aquestes coses de ses barriades; això és com es barceluní i es madrilenyo mateix: desmereix davant es castellà serio i bo, passa a totes ses capitals i a tots puestos”. Així s’expressa un senyor de Palma, ja major, entrevistat sobre el seu parlar.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“La noblesa mallorquina ha conservat una parla noble i senyora</span></strong><span> que, juntament amb el mallorquí de trona, ens forneix un llenguatge de bella factura, ric en lèxic i amb paraules pròpies que l’identifiquen com a classe”. Això ho llegia a la contraportada de <em>Els senyors de Palma. Història oral</em>, un interessant llibre que ens presenta Antònia Sabater (Ed. Documenta Balear, 2012) fruit de la seva tesi doctoral. I continua, “els senyors de Palma han viscut en primera persona les vivències que ens relaten i han estat testimonis dels canvis vertiginosos que s’han produït al llarg del segle XX: el pas d’una societat tradicional, més tost rural, a una altra de globalitzada i bolcada en la tecnologia”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>La intenció fonamental de l’obra és la de conèixer de ben a prop el món dels senyors de Palma</span></strong><span>, en una societat fortament estratificada, mitjançant l’estudi del seu “sociolecte”, entenent com a tal el conjunt de trets lingüístics associats a un estrat social; per exemple la llengua de l’aristocràcia, la de la classe treballadora, la dels sectors marginals, etc... A Palma hi podríem afegir al sociolecte del parlar dels senyors, el ‘calatraví’, el ‘catalinero’ o el parlar dels xuetes. Certament, i malgrat el text tengui una pretensió filològica –identificar un parlar determinat-, no se’n pot estar de caracteritzar socialment el paper dels seus entrevistats. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Els Morell, Villalonga, Truyols, Dezcallar, Cotoner, Montaner, España, Gual de Torrella</span></strong><span>, Zaforteza, Moragues, Dameto, Oleza, Ramis d’Ayreflor, Fortuny i altres que apareixen parlant amb Antònia Sabater són algunes de les restes d’aquestes castes, més o menys nobles. Uns arribaren a Mallorca amb el rei En Jaume, altres són descendents d’antics ciutadans, cavallers, mercaders o de l’estament de mà major. Eren fins fa pocs anys propietaris de nombrosíssimes possessions per Mallorca i de casals –la majoria amb un pati on hi plou- al barri antic de Ciutat de Mallorca, una icona de Palma, com la Llotja, la Seu o el castell de Bellver. Si be és veritat que, com ha estat estudiat, el canvi social ha fet que anassin venent o parcel·lant, la seva propietat immobiliària és encara potent, residual però important, res a veure, ni d’un bon tros, amb els segles passats. Valguin com exemples, encara que ca la Torre, el gran casal de darrera la Murada sigui avui la seu del Col·legi d’Arquitectes o que de Can Olesa al carrer d’en Morei, amb un dels més elegants patis de Ciutat, en fes una opció de compra Vicenç Grande -exemple del constructor esquerdat per la bombolla immobiliària- això no val per liquidar, tan aviat, als senyors de Palma com a classe social residual, que tanmateix ho són.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Antònia Sabater trunyella la seva recerca amb entrevistes amb profunditat</span></strong><span> de les quals n’extreu les característiques fonètiques, morfosintàctiques i lexicals d’aquesta casta <em>soi-disant</em> senyorial. Diuen ‘cumú’ i ‘custum’, però ‘coní’ i ‘coixí’ fent un ús particular de la o àtona, o ‘tunejant’ els seus propis llinatges: Rosseó per Rosselló, Aulesa per Oleza, de Can Catlar per Dezcallar, o l’ús d’arcaismes: estiga, siga, vulga, faça... la qual cosa els emparenta amb el parlar dels pagesos i dels capellans a les trones, models lingüístics ben vists pels senyors, i no com el parlar dels ‘mossons’, aquells <em>parvenus</em> esdevinguts rics que volen aparentar ser senyors, dels quals abominen amb estridència. També particularitzen les formes de tractament: ‘ senyor avi’ i ‘senyora àvia’, ‘onclo, ‘Pep germà’ ( i no ‘el meu germà Pep’, per exemple), ‘vossa mercè’... i algun dels entrevistats deixa ben clar que això de les Nou Cases no és més que un invent dels ‘filipistes’ és a dir dels seguidors del Borbons, o sia, els Botifarres. “A jo, no me molesta gens que me diguin botifarra, m’és igual! Que me diguin lo que vulguin! Però no tots es senyors mallorquins eren botifarres, sinó tot lo contrari! Eren partidaris dets austríacs i com que es Borbons eren més partidaris d’un centralisme...”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>La part central del treball és la dedicada al lèxic dels senyors, </span></strong><span>de les coses i els fets que formaven part del seu dia a dia i la majoria del qual són termes propis o no usats pràcticament mai per la gent d’altres estaments, o manllevats amb un sentit particular, o arcaismes. ‘Alcova’, ‘arxiu’, ‘cambra’, ‘s’estrado’, ‘sa gabella’, ‘es lligador’, ‘es recibidero’, ‘cadira de dida’, ‘es cobricel’, ‘ses mançanilles’, mundo’ (per un tipus de caixa), ‘lampadari’, ‘sofà’ o ‘cadira de peu de cabra’, ‘sotacopes’, ‘xicra’, ‘cotxer’, ‘xofer’, ‘llibrea’, ‘berlina’,’ birlotxo’, ‘quemullar’, ‘coixí reial’ o ‘imperial’ ( dolços), ‘conill amb suc de llanti’, ‘molls amb salsa de fetge’, ‘pasteló’, ‘tords amb butzetes’, ‘escambrai’, ‘guatlereto’, ‘xalina’...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>En fi. Aquests senyors que vivien als seus casals als quals mai digueren palaus</span></strong><span> ( “A Mallorca només hi ha el palau del Bisbe”), de Ciutat -mai de Palma-, que no volien ser tractats de vostè, ho detestaven –si de cas de vós, tu o vossa mercè- que quedaren mig engrunats entre l’Antic Règim i la revolució provocada pel turisme, guardaren, i encara ara, com en una endogàmia no dictada un parlar curiós, antic a estones, orgullosos d’ell, menyspreant per això els nous rics i el seu parlar ordinari i farcit de castellanismes. Com assenyala Joan Veny al pròleg, una de les dificultats del treball d’Antònia Sabater era “la seva peremptorietat, atesa la decrepitud de l’objecte d’estudi, una societat tradicional que es dilueix en la globalització i que, en el discórrer generacional, perd els accents que la distingeixen –la distingien- de la resta de la societat".</span></p><p class="MsoNoSpacing"><span>____________________________________</span></p><p class="MsoNoSpacing"><span><span style="font-size: xx-small">IMATGE: IL QUARTO STATO (1901) de G. Pellizza da Volpedo</span> </span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/113322
Thu, 10 Jan 2013 19:25:04 +0100APUNTS DEL PLA DE MALLORCA : NADAL DE MEL I SUCRE Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/celestial.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Apunts del Pla de Mallorca: Nadal de mel i sucre</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Mentre encenc el foc, amb el tió de Nadal,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> em ve al cap un poema de J.V. Foix d’ <em>Onze Nadals i un cap d’any</em>, fet al port d’Andratx, l’any 1952. Cerc el llibre i, cosa estranya, el trob: “Caraeixut i sense un sou / Vinc d’Enlloc en la Nit clara; / Una veu me diu On És, / Però em venç la faramalla. / Fora vila i franc d’alou, / Segueixo una estrella rara; / Guaito el cel a l’inrevés / Pel forat d’una miralla, / Una ala mou enrenou / Frec a frec d’una atzavara...”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Surt a fer una volta pel poble i per la barriada d’es Barracar</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, a un corral, darrera una paret d’esquena d’ase, guaita un magraner grandiós sense cap fulla i un centenar de magranes encara a les branques, moltes badades, amb les gotes de la roada i de la boira del dematí regalimant. Una colla de busquerets de cap negre hi treballa, la femella beu les gotícules que cauen, el mascle fa una vega amb els grans vermells. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Trob la meva cosina, na Margalida Ferrerenya, a l’apotecaria</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. “I què?” “No som estada molt catòlica”. “Sempre hem de tenir o bony o bua!” “Bua?” Diu una clienta, “Bony o forat? Deim noltros”. “A ca nostra sa padrina deia bua i jo ho vaig aprendre d’ella”. “I ara que xerres de sa nostra padrina, solia dir ‘Metge piadós, nafra pudenta’ quan mos curava una ferida i sa dosi d’esperit, generosa, mos feia veure els estels. “Quan cou, cura... i responíem de mala gana ...i quan pica, madura!, consentits ja amb ses manotades destres i sense manies”. Pens amb l’expressió ‘No som estada...’ de na Margalida. Es perd molt l’ús del “som anat, som fet, som trobat...” molts semblants al que en francès diuen ‘Je suis venu’, som vengut. Dolentons i ciutadanetxos, a l’Institut, a un company que ho deia li posarem de mal nom: “En Som-som”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">De retorn a ca nostra m’atur a mirar el llarg carrer</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. El carrer Major del meu poble té set-cents metres de llargària, i capamunta, o capavallada, segons com es miri. Un servidor viu a l’extrem de més amunt quan comença el turó del Revellar. Ben abaix hi intuesc n’Amador Mongí. Vuitanta anys i escaig, cames tortes, que empeny la seva bicicleta amb dues senalles penjades, una a cada banda del manillar. A poc a poc. Molt a poc a poc. Al cap de mitja hora ha fet uns pocs metres i al cap d’una hora serà a ca seva. “T’has de comprar una moteta” li solen dir. “I tanmateix no m’hi puc eixancar, no hi puc colcar, i me partiria davant-davant, l’hauria d’encalçar, sa bicicleta és més obedienta”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">A alguns balcons del poble els tres reis d’Orient pugen per una corda</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> il·luminada, substituint, poc a poc, els omnipresents pares Noel que, com una pesta, havien envaït tots els racons. Ho dic a n’en Sebastianet, que s’asseu al banc de davant, la nit de Nadal a Matines. “Ja he vist els teus reis”. “Sí, però” contesta l’infant “hi ha quatre bombilles que no s’encenen”. “Bé, ton pare les arreglarà”. Na Bàrbara, la filla del nostre mestre d’obres comença ja la primera estrofa de la Sibil·la: “El jorn del judici...”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Amb quatre estirades he fet el Betlem i penjat les neules ben retallades</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Al cap i a la fi és Nadal i cada ovella torna al seu corral. Ma mare solia recitar: “Quan tengué la cova neta, / Maria digué: Josep, / descansau una estoneta / que veig que teniu xubec”. En un Betlem o Pessebre que vulgui ser complet, no hi pot faltar la figura del caganer. Un pastoret ajupidet amb la seva ensaïmadeta acabada de fer. Conten que a un Betlem vivent d’un poble del Pla, en el que els personatges de Nadal eren representats per gent de la vila, no hi faltà el caganer, vivent. Calçons baixos darrera una mata, amb la seva merdeta de plàstic. S’esdevingué però que els visità una autoritat autonòmica important i el caganer, responsable i bon actor -qui sap si del mètode Stanislavski- quan passà l’autoritat, excepcionalment, va fer el que tocava: prémer i cagar de bon de veres. <em>Se non è vero, è ben trovato.</em></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">El dia de la segona festa, era dia feiner a la vila. Vaig haver de fer una mala feina.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Dur la meva moixa, na Nefertiti Piaget, al manescal. Un cotxe l’enganxà i feia quinze dies que havia quedat paraplègica. La factura diu: Eutanàsia, recollida del cadàver i incineració. Per espassar-me el mal tràngol vaig a caminar una horeta. L’amo en Toni Seniola llaura pel camí de Cal Compare. Li agrada contar-me mentides. “Un dia s’aturaren dues estrangeres amb un cotxo, i mos escometeren amb un parell de llengües diferents: devien ser es suec, s’alemany o s’anglés, al manco; i ni jo, ni es meu fill els hi poguérem donar clarícia de res. Idò, quan es meu fill digué: ‘Mon pare, deu ser guapo saber llengos!’, jo, que el vull llaurador i no escrivent, li vaig respondre: ‘Mira tu en aquestes dues, no els ha servit de res saber-ne tantes!” </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Llegesc a un diari: “La grandesa de Philip Roth</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> rau en que és capaç d’explicar immillorablement el món sense deixar de mirar la seva guixa” (Iker Seisdedos). Quina enveja! Mir pel finestral de l’estudi i, com per engrandir el miratge d’aquest món de mel i sucre, la pintada d’almangra, granatosa, damunt la llana de les ovelles tenyeix de tons vermells l’horabaixa d’hivern. Les pastures verdes, els ametlers sense fullam, amb alguna flor que ja hi despunta, assenyalen el camí de la fi de l’any amb els dies que ja s’allarguen: Per Nadal una passa de gall i per cap d’any una passa de cap-xerigany.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/113238
Sat, 05 Jan 2013 19:23:32 +0100JARDINS D'ALTRI, I EL MUSEU DE L'AFORISME, COM EXCUSA Climent Picornell<div><p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-19%20mudoy%20diaris%20i%20escarabat%202.JPG" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Jardins d’Altri, i el Museu de l’Aforisme, com excusa.</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">‘Els polítics i els bolquers s’han de canviar sovint... i pels mateixos motius”</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> (G.B. Shaw). M</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">’agrada el món de l’aforística, de les citacions, dels refranys, dels jocs literaris de paraules, cosa que m’ha fet escriure sobre aquestes temàtiques si m’han fet gràcia, no si m’han impressionat, ja que som més partidari de les citacions sense massa transcendentalisme afegit. Com en el teatre, no m’agraden els actors que sobreactuen. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">L’excusa avui, banal si tant volen, és la celebració dels deu anys</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> <strong>d’un museu petit</strong> i estrany que tenim a Mallorca. I la veritat és que pel món n’hi ha molts de museus rars. Més enllà dels museus normals, els d’història, de pintura, de ciències naturals, més enllà dels museus de crims, de sexe, de criatures deformes, de la xocolata, de joguines, més enllà de les mines i dels presidis transformats en museus, n’hi ha encara de més rars. Com el museu del penis a Islàndia, el dels paràsits a Tokio, els dels wàters a Nova Delhi, el del fems a Boston (amb fems dels famosos, de les “celebrities” diuen ara), el museu del pèl, el de la Marihuana -a Amsterdam i delegació a Barcelona-, el de la patata , i el de la patata fregida a Brussel·les, el museu del caramel Haribo a Usès de Llenguadoc, el de l’ou, els dels excrements, els dels cors-romputs o de les relacions amoroses trencades -a Croàcia-, el de les espècies, el de les bicicletes, el del sintetitzadors soviètics, el del plàtan, el del ‘botijo’, els dels embuts, el del condó, el dels ‘mistos’ o llumins -a Jönköping a Suècia-, el de les clavegueres de París, el del moix -a Kuching, que vol dir ciutat dels moixos, a Malàisia-, el de l’espionatge a Washington, el de la tòfona a Navarra, el de la pansa a Màlaga, el de les aromes, fins i tot hi ha un museu del ‘mal art’ i un que mostra les coses que no serveixen per res – a Herrnbaumgarten a Àustria- i que en comptes de dir-se ‘museum’ es fa dir ‘nonseum’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Quin és aquest de Mallorca que he catalogat de rar</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">? Idò el Museu de l’Aforisme, al poble de Consell. Diu el seu web:</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> ‘</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Sabíeu que aquest és l'únic museu que hi ha dedicat al món de l'Aforisme? Sabíeu també que és el museu més petit del món?’ </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Es va inaugurar el 2002 amb una conferència sobre la història i els objectius del món aforístic a càrrec d’Isidre Crespo.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">La ubicació definitiva va comptar amb la xerrada de l’escriptor Xevi Planas. S’ha de dir que l’impulsor d’aquesta dèria fou l’escriptor Joan Guasp que n’ha publicat llibres, com <em>Animus Iocandi</em> (‘S’ha de practicar per ser un veritable estúpid i que se noti’) o <em>Barçaforismes</em> (‘Als qui han imposat la seva autoritat amb les armes, hi ha gols que els fan més mal que una bala’).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Al web adjunt del museu hi trobam citacions</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> <strong>d’autors coneguts i altres no tant.</strong> ‘L’eternitat? Crec que m’agradarà: allà un hi entra ajagut’ (A. De Rivarol); ‘Aquell que diu tot el que pensa, pensa molt poc el que diu’ (M. Aguiló); ‘És molt perillós escoltar. Si un escolta, corre el perill de ser convençut’ (O. Wilde); ‘Quan el poble no té veu, es nota fins i tot en la manera de cantar himnes’ (S. Jerzy). Han organitzat Itineraris i tallers aforístics, han rebut visites i, fins i tot, proposen el 21 de desembre, el dia més curt i el que va obrir les portes el museu, com el “Dia Mundial de l’Aforisme”. Sentit de l’humor no en falta. ‘Només allà on noten la nostra absència som importants’ (R. Walser); ‘El silenci és la conversa de les persones que s’estimen. El que compta no és el que es diu, sinó el que no és necessari dir’ (A. Camus); ‘Ningú no és suficientment petit o pobre com perquè sigui ignorat’ (H. Miller).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">A través dels enllaços d’Internet hom pot accedir a diferents llocs </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">dedicats al quefer del qual parlam. Començam pels <em>Quatre-cents aforismes catalans</em> del doctor Joan Carles i Amat, escriptor, metge i guitarrista català, publicat l’any 1636. Obra que fou reeditada fins al segle XIX i emprada com a llibre de lectura a les escoles, moralitzant, al cap i a la fi: ‘Lome que tracta ab amigas, may li faltaran fatigas’; ‘Qui ab vestits se gasta massa, te lo cap de carabaça’; ‘Si alguns parlan de secret, no ti acostes ques mal fet’; ‘Sempre las festas majors causan al ventrell dolors’... A “Minimàlia”, s’ofereixen frases breus per ‘llegir, pensar, gaudir i endur-se’, amb la frase del dia, com és ara: </span><strong><span style="font-size: 12pt; font-weight: normal">‘Una zebra no necessita córrer més que una lleona, sinó més que les altres zebres’</span></strong><span class="apple-converted-space"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">(J.Wagensberg). “Diccitionari”, diccionari de citacions i frases cèlebres a cura de M. Cortès, D. Gàlvez, V. Pàmies i J. Puigmalet, que ja ha superat les tres mil citacions, n’agaf una d’elles publicada recentment<span class="apple-converted-space">:</span></span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> ‘<a href="http://diccitionari.blogspot.com/2012/12/transformarem-madrid-en-un-jardi-bilbao.html"><span style="text-decoration: initial; color: windowtext">Transformarem Madrid en un jardí, Bilbao en una gran fàbrica i Barcelona en un solar immens</span></a>’ (G. Queipo de Llano). “Eixamplèdia” recopila material aforístic, amb indexació segons el tema: ‘</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">En l'amor sempre hi ha una mica de bogeria. Però en la bogeria també hi ha sempre una mica de raó’ (F. Nietzsche); ‘</span><span class="estilo16"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Sobre les coses que no és coneixen és té una millor opinió’ (G. Leibniz); </span></span><span class="apple-converted-space"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">‘</span></span><span class="estilo16"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Divideix les dificultats que examines en tantes parts com siguin possibles per a una millor solució’ (R. Descartes); ‘La imaginació és l'ull de l'ànima’ (J. Joubert). </span></span><span style="font-size: 12pt; background-color: #ffe6b3; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">“Viquidites” </span></strong><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">és un projecte de la Fundació Wikimedia per produir una col·lecció</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> de<span class="apple-converted-space"><strong> </strong></span>dites, citacions, embarbussaments i frases fetes, en català. Té quasi nou-centes aportacions, com ara: ‘Jugar sense públic és jugar dins un cementeri’ (D.A. Maradona). <span class="apple-converted-space"><strong>“</strong></span>Proverbia.cat” és un altre dels webs que indexa frases cèlebres, el autors més citats: <a href="http://proverbia.cat/citasautor.asp?nombre=Johann+Wolfgang+von&apellidos=Goethe&autor=426" title="Frases cèlebres de Johann Wolfgang von Goethe"><span style="text-decoration: initial; color: windowtext">Goethe</span></a>, Gandhi, Wilde, Napoleó, Gracián, Séneca, Aristòtil, Emerson, Nietzsche, Pitàgores...</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Hi ha cada dia una frase escollida aleatòriament: ‘No deixis que es pongui el Sol sense que hagin mort els teus rancors’ (M. Gandhi).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Idò això, llarga vida al Museu de l’Aforisme –agermanat amb el Museu de l’Humor d’en Pep Roig, ‘els dos museus més pobres del món’- i al seu impulsor l’amic Joan Guasp, ja que ens permet focalitzar sobre aquestes dites que expliciten, o encobreixen, un significat especial. Pel qui n’hi vol trobar. </span><span class="estilo16"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">‘Abans de negar amb el cap, assegura't que en tens’ (T. Capote)</span></span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. </span><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></strong></p></div><div>___________________________________</div><div><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE GUILLEM MUDOY</span> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/113163
Mon, 31 Dec 2012 18:43:42 +0100TOTUM REVOLUTUM (NOTES DISPERSES) Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/1976-03-29.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Totum revolutum</span></em></strong><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> (notes disperses)</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">(0.- <em>Totum revolutum</em>. Locució llatina. Figuradament: Tot regirat. Conjunt de coses sense ordre).</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">1.- Quina de les dues és més expressiva i fonda?: “Mossegat per l’orgull, que en ell ocupava el lloc de l’ambició...” (Ho diu del caràcter de Luci Corneli Sul·la, Indro Montanelli a la seva <em>Història de Roma</em>) o “Tenc un cos per a l’amor i un cap per als negocis” (Melanie Griffith a “Armas de Mujer”).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">2.- Sobra o manca imaginació? “Innecesària” títol d’un article sobre l’excés de parts amb cesària; “Lady Ganga”, nom d’una botiga de roba usada; “Can Dinsky” , nom d’una galeria d’art de la part forana de Mallorca; “Desesperant a Godot” , comentari d’una obra de teatre que no ha agradat al crític...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">3.- Corr la tardor acompanyada de pluges i el fred toca a la porta. Les figueres abans vestides, ara es van despullant. “Tanmateix són iguals d’hermoses nues que amb les fulles”, comenta en Montserrat Pons i Boscana qui ha construït un figueral d’exposició, amb centenars de varietats de figueres que admira propis i estranys a Son Mut Nou, per la marina de Llucmajor. “A la nostra figa ‘rimada’, amb aquelles retxes, a Amèrica li han posat ‘Tiger’, que vol dir tigre”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">4.- Bob Dylan davant la recriminació de què als seus concerts no interpreta les cançons exactament igual que als seus discs: “Un disc no és més que un registre del que estaves fent un dia particular. I a ningú li agradaria viure el mateix dia una vegada i una altra, no?”. La relació amb la pel·lícula <em>Atrapat en el temps (El dia de la marmota)</em> és inevitable.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">5.- Me parla entre aïrat i decebut: “El meu poble és una terra d’orats. Els diumenges ja no hi queda ningú, tothom se’n va. Em fa la impressió de què només hi som jo, els moros i els forasters. A mi no m’han d’ensenyar massa coses: jo hi vaig néixer dins una vinya. I ara estic rodejat de ‘pijos’ que amb un pinzellet li treuen la pols als raïms perquè ho diu l’enòleg que, per cert, s’ha fet l’amo de les ametles. Falta racionalitat empresarial, feim un vi extraordinari que no se ven. Jo no puc més. Ja ho sé, jo no puc anar amb ningú, som massa caparrut. L’altre soci està com ‘encandilat’ per l’al·lota que el se’n du a Barcelona a veure cellers d’aquests que venen les botelles a 100 euros. La verema per a mi és com una religió, però dins el celler amb aquesta <em>troupe</em> d’aviciats i creguts, sense criteri... me sent un betzolot de fira que fa de Pere Mateu, m’entens? Idò he dit: basta!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">6.- Sembla que quan el general Perón volgué repatriar, l’any 1947, les restes dels pares del general San Martín -un dels líders de l’independència sud-americana- que eren enterrats a Espanya, les primeres negociacions es dugueren a l’ambaixada espanyola de Buenos Aires, on Agustín de Foxá, en un determinat moment comentà: “Si ustedes nos dan la carne, nosotros les devolvemos los huesos”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">7.- Desfilada vestits de novia dels anys 1950-2000. Al final la modista postil·la: “Si els pares es volen fer un retrat amb les filles que han fet de models que aprofitin, que pot ser no les tornaran a veure mai… vestides de novia, vull dir!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">8.- Xina, sempre surt Xina a les converses. I sobretot la seva estratègia geopolítica d’aquests darrers anys, el seu paper a Àfrica, el caràcters dels xinesos, la compra en grans quantitats de deute públic americà… Algú comenta que assistí a la visita que el vicepresident xinès, que ara ja és el president, va fer el castell de Bellver, aprofitant una escala tècnica aèria venint, per cert, d’Àfrica. La pregunta del xinès, recurrent: “És públic això?” “Sí, contestava la batllessa de Palma d’aquell moment”. “I perquè es fa pagar per entrar, si és públic?”. Si fa trenta anys ens haguessin explicat com és Xina en l’actualitat ens haurien tractat de visionaris-folls, o encara més, de traïdors, quan el marxisme-leninisme, i la seva ‘per-versió’ asiàtica, el maoisme, eren llei entre els ‘progres’ i intel·lectuals orgànics o compromesos de per aquí.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">9.- Cercant oximorons trob el poema de Salvador Espriu: “Diré del vell foc i de l’aigua. / Si crema molt la neu, glaçava més la flama./ Diré de l’espasa i de l’aigua ./ Si m’ha ferit la font / em guarirà l’espasa...”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">10.- El menjar: Arròs de marjal. El cuiner: en Pere “Toxedís”; conco d’en Ferran que un dia pujant a Maçana s’estimbà per un fondal del camí, donant lloc al nou topònim “el salt d’en Ferran”. Els ingredients tots saborosos, destacant la llebre, els colls blaus o ànneres d’Albufera, d’on també eren les dues polles d’aigua (“gallinetes de ropit” també els deien un temps, me diu en Pere). Dels vegetals hi sobresurten els fesols fava i les mongetetes pintades, de pasta reial… “L’arròs es tira quan és hora, per damunt, es remena el suficient perquè amollí el midó i després s’hi vessa el plat amb els aromes de les espècies de les quals hi sobresurt la canyella”. Plat únic. Qui més, qui manco se’n fa quatre o cinc plats.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">11.- Repàs el “Boletín Oficial del Obispado de Mallorca”, 1938: “Anomalías registrales. La morbosa exacerbación en algunas províncias del sentimiento regionalista llevó<span class="apple-converted-space"> </span>a determinados registros buen número de nombres, que no solamente estan expresados en idioma distinto al oficial castellano, sino que entrañaron una significación contraria a la unidad de la Patria…”</span></p> <div style="border-style: none none solid; border-bottom-color: windowtext; border-bottom-width: 1.5pt; padding: 0cm 0cm 1pt"> <p class="MsoNoSpacing" style="border: none; padding: 0cm"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">12.- Els anys, punyeteros, maleïts, ens forneixen d’una perspectiva quasi pornogràfica de les situacions passades.</span></p> <p class="MsoNoSpacing" style="border: none; padding: 0cm"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> </div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/113092
Wed, 26 Dec 2012 22:02:17 +0100"PAYS.MED.URBAN": EL PAISATGE, VALOR D'IDENTITAT I D' ATRACCIÓ ECONÒMICA Climent Picornell<div><br /></div><div><p class="MsoNoSpacing"> <span>.</span><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/tempesta_biel_perello.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“Pays.Med.Urban”: el paisatge, valor d’identitat i d’atracció econòmica</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>La bona qualitat del paisatge no és només un element de la identitat</span></strong><span> <strong>d’un territori</strong> i, al mateix temps, un patrimoni comú de valors (naturals, històrics i culturals) sinó que, com més va més, es demostra que és un potent recurs, per la seva capacitat d’atreure visitants, residents o empreses que el valoren molt. Per això, el paisatge passa a ser també un element de desenvolupament econòmic i un factor que eleva la competitivitat de les àrees que l’han gestionat correctament en la seva estratègia de sostenibilitat. Entre els factors de localització anomenats ‘blans’, hi figura modernament la qualitat del paisatge del lloc, un factor que no es pot ‘deslocalitzar’, una vertadera renda de situació.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>La Unió Europea en el seu programa operatiu MED (2007-2013)</span></strong><span> i en el marc de la cooperació transnacional està executant el projecte “Pays-Med-Urban”, focalitzat en el tractament de les àrees urbanes mediterrànies, amb l’eix del paisatge com factor central per augmentar la competitivitat i la sostenibilitat d’aquestes zones. El Consell de Mallorca aprovà les <em>Bases per a una estratègia del paisatge a Mallorca (2009)</em>, desenvolupant el ‘Conveni Europeu del Paisatge’. No fa gaire el Departament d’Urbanisme i Territori del Consell de Mallorca (<em>partner</em> des del principi d’aquest projecte) va trametre una sèrie de publicacions que són el resultat de les trobades de reflexió, dels treballs aplicats i dels premis concedits pels seus quinze socis europeus que co-participen en aquest projecte.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Els camps temàtics en els quals es participava</span></strong><span> són: 1.- La gestió adequada dels espais lliures periurbans com elements estructurants del paisatge, especialment el paper de l’agricultura. 2.- L’atenció a la qualitat paisatgística en la creació d’àrees d’oportunitat econòmica (parcs empresarials, tecnològics, logístics). 3.- La qualitat visual de les carreteres d’accés i entrada als nuclis urbans. 4.- La integració paisatgística de les noves zones residencials en l’espai periurbà. 5.- La qualitat visual i ambiental dels espais marginals urbans i la restauració dels espais degradats. 6.- La protecció de la imatge i la identitat urbanes, en especial les vistes exteriors de les ciutats.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Els resultats concrets d’aquestes línies de treball s’han materialitzat</span></strong><span> en uns dossiers i publicacions dels treballs, agrupats i liderats per diferents regions: a.- Observatori Virtual de Paisatges Urbans Mediterranis (Andalusia). Es tractava d’identificar punts d’observació estratègics de paisatges urbans i periurbans del territori de cada lloc integrant del projecte, amb fotografies i esquemes de tendències de transformació i recomanacions per a la intervenció. b.- Catàleg de Bones pràctiques per al paisatge en àrees urbanes (Múrcia). Plans, programes, obres realitzades, projectes de sensibilització, concursos d’idees, algunes de les quals foren dotades amb el ‘Premi Mediterrani de Paisatge’. c.- Guia per a la gestió dels paisatges urbans mediterranis en evolució (Llombardia). Una eina d’assessorament per a la presa de decisions en les polítiques d’incidència paisatgística sobretot en àrees periurbanes. d.- Activitats per a la sensibilització del paisatge (Catalunya). Tallers i seminaris per aclarir i etiquetar els requisits de la sensibilització en paisatge. La ‘sensibilització del paisatge’ és un procés obert i interactiu que millora la disposició de les persones a percebre estímuls i reflexions que ajuden a comprendre’l; mobilitza per això elements irracionals i racionals de forma simultània. Davant les situacions problemàtiques ajuda a superar la “cultura del no” per la “cultura del com” i la concertació dels agents socials a través de les ‘cartes del paisatge’, la ‘concertació del territori’ o la ‘participació i educació del paisatge’. e.- Paisatges d’oportunitat (Emília-Romanya). Recull de nombroses accions pilot realitzades en les zones urbanes i periurbanes europees en els sis camps temàtics del projecte. És fa esment especial de l’agricultura periurbana de zones poblades mirant les possibilitats restablir la relació camp-ciutat en termes ambientals, paisatgístic i econòmics, amb la planificació territorial participada d’agents privats i públics. f.- Portal Web “Pays Med, el portal dels paisatges mediterranis” (<a href="http://www.paysmed.net/"><span style="text-decoration: initial; color: windowtext">www.paysmed.net</span></a>) (Úmbria). Un portal on es poden consultar els resultats de tot el projecte.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>El Consell de Mallorca, soci d’aquest projecte des de 2007</span></strong><span> va enllestir una sèrie d’accions. Entre elles la realització de setze fitxes per a l’ ‘Observatori Virtual’, de les quals es van seleccionar, per publicar, les de Cala Major, La Real i Cala Millor amb les seves conseqüents recomanacions per a millorar la seva qualitat de paisatge (eliminació d’edificis obsolets, recuperació de zones boscoses, millora dels accessos a la mar, estratègies d’enjardinament, potenciació dels sistemes agrícoles de l’entorn, incorporació de la custodia del territori com eina de gestió del paisatge, limitació d’activitats incompatibles amb els usos residencials, consolidació de la xarxa de camins rurals històrics, restitució de la continuïtat territorial amb connectors ecològics i corredors paisatgístics). En l’apartat de ‘Bones Pràctiques’ es va seleccionar: un nou Cementeri a Llucmajor, el concurs d’idees per la rehabilitació de zones turístiques de Calvià i tres més, publicats; ‘Cartografiem-nos’ (un projecte de l’UNESCO-Museu des Baluard, aquest amb l’escola pública de La Soledat de Palma, on el seu alumnat reflexiona sobre el seu entorn pròxim); ‘Corredor Verd del front marítim de Palma’ (la modificació puntual del PGOU de Palma a la zona de l’edifici de GESA) i ‘Mesures de disseny d’un ecobarri’ (un projecte de l’IBAVI per a la zona posterior del barri d’El Molinar de Palma). En els camps de ‘Sensibilització del paisatge’ i els ‘Paisatges d’oportunitat’ es va explicar el ‘Masterplan d’ordenació i protecció paisatgística dels entorns del monestir de La Real’ i es va presentar la documentació de l’acció pilot desenvolupada en aquesta àrea periurbana de Palma que va viure durant 2003-2009 una forta tensió social deguda a les previsions urbanitzadores del Pla Territorial i a la construcció del nou hospital de Son Espases. A l’apartat de la ‘Sensibilització del paisatge’ s’hi va presentar el projecte “Serra de Tramuntana: paisatge cultural”, amb motiu de ser declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per l’UNESCO el 2011.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>En aquest projecte, el paisatge és contemplat no únicament com a valor ambiental, estètic i sentimental</span></strong><span> -que sempre ho és- sinó com un ‘capital’ territorial fonamental per al desenvolupament sostenible i per a la qualitat de vida, també a les àrees urbanes, algunes degradades, i a les periurbanes, molt desorganitzades. El tipus de paisatge urbà o periurbà és molt fàcilment banalitzable i sovint desposseït dels seus valors culturals i naturals, dels quals però sempre en queden restes. Així, fins i tot els paisatges agraris periurbans sotmesos a l’avidesa del consum de territori per la ciutat poden recuperar elements d’elevat significat patrimonial per ser reordenats amb ‘nou sentit’ paisatgístic.</span></p><p class="MsoNoSpacing">___________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: "Paisatge de Pollença" de BIEL PERELLÓ</span> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/113021
Thu, 20 Dec 2012 17:31:38 +0100BREU BIOGRAFIA DE FELIP BAUZÀ I CAÑAS Climent Picornell<p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><strong><span style="font-size: 14pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><strong><span style="font-size: 20pt">Breu biografia de Felip Bauzà i Cañas</span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><strong><span style="font-size: 14pt">Per</span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><strong><span style="font-size: 14pt">Climent Picornell Bauzà (*)</span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><strong><span style="font-size: 14pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/felip.jpg" border="0" /></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><strong><span style="font-size: 14pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><strong><span style="font-size: 14pt">Felip Bauzà i Cañas</span></strong><span>, nascut a Palma ( Mallorca) el 17 de febrer de 1764, al carrer de l’Esperit Sant, prop del Banc de s’Oli, a la casa que antigament es coneixia com s’Hostal des Racó, és una de les figures més rellevants de la ciència de finals del segle XVIII i del primer terç del XIX. Va morir a Londres, on hi és enterrat i on hi era exiliat per mor del seu ideari liberal, el 3 de març de l’any 1834. La seva tasca professional es desenvolupà a la Marina de Guerra de la corona espanyola, de la qual arribà a ser capità de navili, però la seva importància rau sobretot en les seves tasques relacionades amb la descoberta territorial científica, la geografia i la cartografia.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>De família humil, són pare Bartomeu Bauzà, natural de Deià, era picapedrer, i sa mare Maria Cañas, era de Sant Quintí de Mediona, al Principat de Catalunya. Els pares van enviar al seu fill Felip a estudiar matemàtiques a l’Acadèmia de Pilots de la Marina a Cartagena, tot i no tenir massa diners per pagar-li els estudis. Allà va fer una carrera molt brillant i el 3 de desembre de 1773 va ésser destinat al Departament de la Marina de Cartagena, sortint ben prest a navegar cap a Gibraltar i fent varies campanyes contra els anglesos. Durant els anys 1779 i 1782 es va anar formant com a marí i l’any 1783 era ja pilotí numerari a les ordres del tinent de navili Federico Gravina.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>Un aspecte, qui sap si determinant en la seva formació i la posterior tasca científica, fou el fet de participar en l’equip de l’expedició comandada per Vicente Tofiño de San Miguel, l’objectiu de la qual era l’aixecament d’un atles de les costes d’Espanya<em>. </em> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>Durant la segona meitat del segle XVIII una de les iniciatives de més transcendència en el camp geogràfic, cartogràfic i de les comunicacions per mar, consistí en la reforma i potenciació dels estudis nàutics i del millor coneixement dels litorals i dels rumbs per a la navegació. En aquest sentit i per encàrrec del ministre de Marina, Antonio Valdés, es va dur a terme el que coneixem com l’”Expedició Tofiño”, pel nom del seu comandant, Vicente Tofiño de San Miguel: l’Atlas Marítimo Español (1786-89). En la confecció d’aquest atlas hi participà Felip Bauzà, primerament com a pilot ajudant. La tasca es va dur a terme durant els anys 1783-85 al mar Mediterrani, del 1786-87 a les costes del nord d’Espanya i el 1788 a les illes Açores. Això el va familiaritzar amb l’instrumental científic adequat per a elaborar la cartografia més moderna de l’època. L’expedició Tofiño donà lloc a la publicació de l’ Atlas Marítimo de España, 1786-1789, composat per vint-i-una cartes nàutiques, setze planells i deu vistes, les quals es completen amb el <em>Derrotero de la costa de España en el Mediterráneo</em> <em>y su correspondiente de África</em> (1787) i amb el <em>Derrotero de las costas de España en el Océano Atlántico y de las islas Azores </em>(1789).</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>El 1786 Felip Bauzà ascendí al grau de segon pilot, pels mèrits contrets a les ordres de Tofiño i per la seva experiència en l’aixecament de cartes i mapes nàutics. A més del treball de camp, una vegada acabada l’expedició exerciria una tasca important en la delineació dels mapes i la preparació de les làmines per al gravat. Des d’aquest moment, pràcticament, ja no abandonarà la seva feina en relació a la cartografia i, a més, la seva participació posterior en l’”Expedició Malaspina”, és a causa de la bona feina que feu en l’expedició de Tofiño.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>L’any 1787 és professor de “Fortificació i Dibuix” a l’Escola Naval de Cadis ( a l’Acadèmia de Guardamarines ) i el 1789 és ascendit a alferes de fragata.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>Entre els anys 1789-1794, participa en l’Expedició Malaspina que el durà per Sud-Amèrica, Nord-Amèrica i el Pacífic. Les corbetes ‘Descubierta’ i ‘Atrevida’, durant aquests cinc anys, dugueren a terme una expedició de caire científic. A bord hi anaven naturalistes, físics, cartògrafs i dibuixants que amuntegaren una enorme informació. </span></p> <p class="MsoNormal"><span>Durant el segle XVIII és dugueren a terme un bon nombre d’expedicions científiques que es proposaven millorar els coneixements científics i geogràfics, aquests, eren imprescindibles per a la millora de la cartografia, en alguns llocs molt insegura, cosa que dificultava el control de les comunicacions i les relacions polítiques i comercials. L’astronomia i les ciències naturals foren també investigades, així com el món de la navegació o el de la fixació de fronteres, o detalls antropològics dels pobles que es visitaven. La majoria dels seus participants foren marins i militars que, al mateix temps, eren experts en altres ciències. Aquest fou el cas de Felip Bauzà i altres integrants de l’expedició de Malaspina, la darrera d’unes vint d’aquestes grans expedicions, promogudes i fomentades per l’Estat, que es dugueren a terme durant aquest segle.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>Les corbetes ‘Descubierta’ i ‘Atrevida’, sota el comandament d’Alejandro Malaspina i de José Bustamente y Guerra, sortiren del port de Cadis rumb al Río de la Plata el 30 de Juliol de 1789. Felip Bauzà anava a bord de la ‘Descubierta’. La ruta els dugué a Montevideo, la costa Patagònica, les illes Malvines, doblant el cap de Hornos, cap al sud de Xile, a l’illa de Juan Fernández, Valparaíso, i per la costa pacífica cap a Guayaquil, Panamà, Guatemala, Nicaragua i Acapulco. Continuen cap al nord d’Amèrica fins a la badia de Bering, Nutka i, de retorn cap a Califòrnia, tornen a Acapulco. D’allà cap a les illes Marianes i les Filipines, Manila i d’allà cap a Austràlia, recorrent la costa de Nova Irlanda, Illes Salomon, Nova Caledònia, arribant a Nova Zelanda. D’allà a l’illa de Tonga i un altre cop de retorn a El Callao. Sembla que des d’aquí, i per malaltia, Espinosa i Bauzà, a bord d’una fragata mercant van fins a Valparaíso, des d’on travessant la serralada dels Andes i la Pampa, arriben a Buenos Aires. A bord de la fragata Gertrudis, tornen a Espanya el 1794.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>En l’expedició de Malaspina juntament als informes polítics i socials dels virregnats, la cartografia era l’altra de les línies mestres. Se sap que l’almirall que comandà l’expedició va voler amb insistència que fos Felip Bauzà, pilot graduat d’alferes de fragata, qui en tingués cura, Bauzà es resistí però Malaspina insistí, la qual cosa s’ha d’agrair ja que Bauzà ha passat a la història de la cartografia, en una part molt important, per la tasca que realitzà en aquesta expedició.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>El 1794 assolí el grau de tinent de fragata.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>Els imperatius d’assortir de cartes als navegants va fer que es fundés l’any 1789 el ‘Depósito Hidrográfico’, altrament anomenat ‘Servicio Geográfico de la Armada’. L’any 1794, Malaspina d’acord amb el ministre Valdés, promou l’establiment de la ‘Dirección de Hidrografía’, del qual va ser el primer director Espinosa y Tello. Durant l’any 1795 Felip Bauzà hi era preparant la publicació dels treballs cartogràfics de l’expedició en que havia participat, que foren suspesos per mor d’un procés político-militar contra Malaspina. </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>El 24 d’agost de 1796 els seus superiors li varen donar l’ordre d’embarcar-se a la fragata <em>Mahonesa</em> per anar a lluitar una altra vegada contra els anglesos. Fet presoner, i posteriorment alliberat, va ser cridat el 29 de agost de 1797, per Espinosa y Tello a la capital de la Cort espanyola per encarregar-li la formació, dins de la Direcció d'Hidrografia i com a segon director, del Departament de Publicacions i Biblioteca, des d’on anirà desenvolupant la seva tasca de publicar i modernitzar la cartografia nàutica.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>L’any 1807 pren possessió com acadèmic de la Real Acadèmia de la Història amb una lliçó titulada <em>“Discurso sobre el estado de la Geografia de América Meridional”</em>.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>Durant la invasió de les tropes napoleòniques es empresonat. Però va aconseguir treure de Madrid el fons de documents del Depósito Hidrográfico, perquè no caigués en mans dels militars francesos. Més tard, ja en llibertat , l’any 1809, amb l’excusa d’haver de prendre uns banys medicinals, fuig cap a Sevilla, amb diversos caixons de materials i amb el mapa de la frontera franco-espanyola dels Pirineus dins la seva maleta particular.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>L’any 1815, mort Espinosa y Tello, és nomenat director de la Dirección de Hidrografía. En aquest anys corregeix el <em>Portulano de la Ámerica Septentrional</em> (1818) i el <em>Derrotero de las islas Antillas, de las costas de tierra firme y del seno Mejicano</em> (1820).</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>Quan el rei Ferran VII va jurar la Constitució l’any 1820 va ésser nomenat Vocal de la Junta Suprema de Censura i el 13 de maig de 1821 era escollit per les Corts com individu de la Junta Protectora de la Llibertat d’Impremta i se’l recomanava, per part del Govern, per fer una nova divisió del territori nacional. </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>L’any 1821 Felip Bauzà es nomenat director de la <em>Comisión de División del Territorio y de Hacienda</em>, que tenia com a missió proposar una nova divisió del territori espanyol amb regions i províncies. La seva proposta va ser imposada l’any 1822, tot i que va ser modificada diverses vegades, fins a la divisió definitiva del 1833. De forma conjunta amb l’anterior tasca, i a proposta seva, es decidí aixecar el primer gran mapa del territori espanyol, per la qual cosa fou nomenat (1820) director del <em>Levantamiento de la carta geográfica de España</em></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>La Guerra de la Independència, contra les tropes de Napoleó, desbaratà bona part dels projectes de reforma il·lustrats, entre aquests els de la modernització de la cartografia. Felip Bauzà ja en el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de la Història havia plantejat aquesta temàtica. Es pot suposar que per aquest motiu, se li va encarregar de part del govern constitucionalista, ja a l’any 1813, el dissenyar una nova divisió territorial d’Espanya. Es pensava que la construcció d’un nou estat liberal havia de menester una nova divisió territorial que posaria les bases per una reforma administrativa i fiscal del territori, eines bàsiques de la governabilitat. Aquest primer projecte de Bauzà establia 44 províncies, però no es va aplicar perquè el retorn de Ferran VII va suposar l’anul·lació de la legislació liberal. Fou però la base de la divisió de 1922. De totes les maneres, amb la informació estadística i cartogràfica imprecisa de que es disposava era un tasca dificultosa. Per això, l’any 1821, amb els liberals una altra vegada en el govern, com hem dit, Felip Bauzà fou nomenat Director de la “Comisión de División del Territorio y de Hacienda”. Des d’aquesta comissió, juntament amb Agustín Larramendi, presentà un dictamen en el qual proposava la creació de cinc comissions encarregades de realitzar la “Carta Geográfica de España”. Es duria a terme una nova triangulació del territori, un gran projecte que costaria a l’estat 579.010 “reales de vellón”. En aquest mapa, que no s’acabà completament, hi continuà treballant durant el seu exili posterior. Tanmateix no el veié conclòs, deia Bauzà que seria una gran obra “de 10 pliegos de longitud por otros tantos de latitud, o sea 100 pies cuadrados”. L’any 1922 es va aprovar, amb caràcter provisional, una nova divisió d’Espanya en 52 províncies, que no fou tampoc la definitiva, aquesta es va aprovar uns anys més tard, proposada pel qui era Ministre de Foment, Javier de Burgos, l’any 1833, tot i que recolzant-se amb moltes de les propostes de Bauzà.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>L’any 1822 va ser elegit i nomenat diputat a Corts per Mallorca. L’any 1823, en acabar el que es coneix com el “Trienni liberal”, i amb l’adveniment de l’anomenat “Decenni absolutista”, per mor de l’oposició a la política oficial d’aquell moment del rei Ferran VII, es va haver de refugiar a Gibraltar i després s’hagué d’exiliar a Londres. L’any 1826 és condemnat a mort en rebel·lia, per haver estat un dels diputats que havien votat, l’onze de juny de 1823, l’impediment moral del Rei. </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>Com molt bé diu Úrsula Lamb, que ha estudiat els anys d’exili de Bauzà “ el cosmopolitisme científic de Felip Bauzà i les seves relacions internacionals es reforçaren durant el seu exili a Londres, ciutat que l’acull, com a home de ciència i com a liberal actiu, durant els deu darrers anys de la seva vida”. Durant el seu exili Felip Bauzà tingué contacte amb científics de tot el món, entre el quals es pot citar Alexandre de Humboldt i el capità Fitzroy de l’expedició del Beagle ( 1831-1836) amb la qual hi participa Charles Darwin com a naturalista. Els cosmopolitisme de l’obra de Felip Bauzà és veié reforçat durant el seu exili forçós a Londres. El seu enorme arxiu és disgregà a la seva mort, una part és al Museo de América de Madrid i l’altre a la British Libray a Londres, on es conserva amb el títol de “Bauzá Collection”.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>El 23 d’octubre de 1833 és amnistiat per la reina Maria Cristina, amb restabliment dels seus drets, però va morir a Londres el 3 de març de 1834, on és enterrat a la </span><span style="font-size: 14px; font-family: sans-serif; color: #252525">St Mary Moorfields Roman Catholic Church</span><span style="text-indent: 35.4pt">, quan preparava el seu retorn.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>A més d’acadèmic de la Real Academia de la Historia, va ser membre de la Academia Nacional, en la secció de Ciencias Físicas y Matemáticas. Fou membre numerari extern de l’Acadèmia de Ciències de Baviera; Soci de la Royal Society de Londres, per la seva propagació de les Ciències Naturals; soci corresponent de l’Academia delle Scienze de Turin; membre de la Royal Geographical Society de Londres i de la Real Sociedad Marítima Militar y Geográfica de Lisboa.</span></p> <p class="MsoNormal"><span>Es podia llegir en un butlletí d’època: “El dia 3 de Marzo (de 1834) murió en Londres, de un ataque apoplético, cuando se disponía a regresar a España, acogiéndose al indulto Don Felipe Bauzà, célebre marino, director del Depósito Hidrográfico de Madrid, diputado a Cortes por las Baleares en el año 1820, y uno de los españoles más sabios de este siglo”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span>L’Ajuntament de Palma, a mitjans del segle XIX, posà el seu nom a l’antic carrer de sa Llebre i el seu retrat, pintat per Juan Mestre és a la galeria dels seus fills il·lustres.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>(*) Climent Picornell Bauzà </span></strong></p><p class="MsoNormal"><strong><span>(Professor emèrit de la Universitat de les illes Balears)</span></strong></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/112907
Wed, 12 Dec 2012 15:33:20 +0100APUNTS DEL PLA DE MALLORCA AMB GREGAL Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/figuera2.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Apunts del pla de Mallorca amb gregal</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">A ca nostra s’ha mogut tertúlia, amb les meves cosines,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> quan entra madò Coloma Mala i enfloca una expressió molt mallorquina, que pot semblar contradictòria. Madò Coloma entra i diu: “No m’assec perquè estic cansadíssima”. S’ha d’interpretar que en realitat vol dir: “no m’assec perquè fris d’arribar a ca meva i descansar”. Però entra en la conversa, que tracta de quan a la vila hi havia sis capellans a la parròquia i ara no n’hi ha cap, bé, un de retirat i el rector que resideix al poble de veïnat. És na Margalida que sap escarnir molt bé: “N’Aina sempre té els peus més freds que es nas d’un ca”, això ho va dir el capellà Concarrí de la seva criada sense temer-se’n. Els altres sí que se’n temeren, i sobretot ‘les’ altres. Na Ventura li digué fluixet a la veïnada: “Aquest homonet ara, sense voler, s’ha enfangat fins als esperons”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Amb en Xavier i en Miquel formàrem el “Col·lectiu Bessó de Mallorca” </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">que aconseguí una col·lecció remarcable de quasi cent castes diferents d’ametles. Vaig a veure en Xavier per proposar-li organitzar una conferència aprofitant una excel·lent memòria d’investigació (‘El cultiu de l’ametler a Mallorca’, de Jaume Fornés) que s’ha llegit fa poc a la UIB. Vaig ser el president del tribunal i mentre llegia el treball la meva ment divagava sobre un servidor collint ametles. “S’ha de dir aplegant, se cull la fruita a l’arbre, s’aplega la d’enterra” puntualitza na Margalida Barbera. Els sacs els duia a ma mare i a la tia Aina, les dues ja ben velles, perquè les pelassin. Ho feia per tenir-les entretengudes i que se sentissin útils fent alguna cosa de profit. Elles no ho entenien. Gens. Tot el temps que els duia sacs plens, pelaven com si anassin a escarada, amb una seriositat i un ‘estar amb la feina’ que em feia passar pena, com si fossin dones llogades. Quan trobava que ja n’hi havia prou, o jo em cansava d’espolsar, hi anava amb una botella de moscatell i una capsa de galletes dolces per celebrar que ja havíem acabat la temporada. Ara, mortes totes dues, espols un parell d’ametlers i quan en tenc dos sacs –per poder fer els panellets per a Tots Sant i els torrons per a Nadal- l’ametlerar queda amb les ametles als arbres i si a l’amitger que hi pastura les cabres li va bé, les espolsa, però no les aplega, no li agrada veure-les als arbres, ‘fa lleig’, diu. L’ametla a Mallorca avui és el ‘negoci de na Peixo Frito’, que deia el meu conco en Joan, i que devia ser molt semblant al negoci de madò Coloma, ‘que tot lo que guanyava amb so cul, ho fotia sa poma’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Quan surt de can Xavier, me top amb sa mare qui mantén una memòria elefantiàsica</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> de les coses d’abans, i menuda per les d’ara. Me reconeix i sense dar-me treva me diu: “ara et diré la poesia que mon pare va fer a ma mare per demanar-li si es volia casar”. I ja es partida a recitar “Un generós pensament / dins el meu cap s’il·lumina / per mi ets una fadrina / guapa i molt excel·lent, / Déu vulla que un casament / plegats poguem fer un dia / i que visquem amb alegria / amb pau i tranquil·litat / i si així és convenient / Déu mos do cents anys de vida./ Jo et diré lo que fa al cas / Tonina i m’has de sentir / si tu te vols casar amb mi / pots triar i elegir / el dia que tu voldràs / per companyia tendràs / un homo que no es capaç / de donar-te un que sentir. / Careta de xerafí / hermosa com un domàs / si amb un altre tu te’n vas / tal volta no serà així. / Sa que amb mi se casarà / no perdrà sa llibertat / per fer lo que ella voldrà, / s’entén dins un bon obrar, / sense fer cap desbarat, / si em volies tant de bé / com jo et vull en aquest dia / seria cert que algun dia / tendries per companyia / en Joan es Caminer. / Jo ja mai t’olvidaré / es temps de sa meva vida / cara de rosa florida / per mi ets sa més garrida / que ha creat Déu vertader”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">De tornada cap a casa trob un alienígena dins un pinar,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> segur que ha vengut d’un altre món, és una forma com de gírgola gegant de quatre metres d’alçària. Mir d’establir contacte amb ell, ho prov amb el <em>wimoweh, wimoweh</em> de <em>The Lion Sleeps Tonight</em>, però no va bé... Com a darrer recurs li recit ‘els setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat’ i allò se comença a moure, s’obri una porteta del tronc del boletarro... i era un servidor que s’havia condormit pensant que les brusques que ha fet aquest dies seran bones per anar per la garriga a cercar quatre esclata-sangs. Vaja!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Sempre que em trob passant en net uns apunts del Pla </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">m’agafa l’ànsia de no reflectir exclusivament els paisatges i els personatges d’un món de mel i sucre. D’un temps –“des temps d’En Primer”, diuen a Menorca- que no és d’avui, que hi és, però és residual o que conviu quasi sepultat per la modernor. Uns personatges de Betlem, mentre <em>Halloween</em> pega colzades, un món de bons i dolents. Com deia madò Dominassa “els dolents des meu poble no em fan gens de por, en canvi els externs -per bons que sien- tots me’n fan”. Idò el meu pànic és que es reflecteixi una cosa així i afavorir encara més aquell invent de la Mallorca Profunda, sense el seu vessant més real o tràgic. En fi</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333">El vent de Grec bufava amb fúria.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333"> El Gregal empenyia niguls foscos, de ploure. És un vent que quan s’emprenya és com el Mestral. “Més mal que el Mestral” solia dir sovint mon pare. És un dia potent, la natura mostra els seus braons. I és un dia trist, l’endemà de què en Joan, jove i bondadós, fos sempentejat per un cotxe cap a la mort.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/112848
Fri, 07 Dec 2012 21:20:00 +0100JOAN MASCARÓ I FORNÉS I THE BEATLES ( O GEORGE HARRISON ) Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/masc4.gif" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span>Joan Mascaró i Fornés i <em>The Beatles</em> (o George Harrison)</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Pere Estelrich m’envia una foto: un senyal de trànsit de ‘prohibit</span></strong><span> <strong>passar’ </strong>en el blanc de la qual un artista de carrer hi havia pintat unes tecles negres de piano. Hi vaig i hi trob un home que la se mira. Aquell home se semblava molt a algú. Dies després, com en un flashback, vaig saber a quí: a Joan Mascaró i Fornés. I vaig pensar si podria ser el seu fill Martí. Dies després, ordenant llibres, em vaig topar amb el diccionari sànscrit-català i a la pàgina XIII hi llegesc “...el doctor Climent Picornell tingué la iniciativa d’encetar una gran empresa: el primer diccionari sànscrit-català”. No ho havia reparat i em vaig sentir content tot recordant la proposta a Oscar Pujol a Nova Delhi fa prop de vint anys. A Canal + reemeten <em>Living in the Material World</em>, 91 minuts fantàstics de Martin Scorsese sobre George Harrison. El guitarrista del Pas d’en Quint, quan hi pas, canta <em>My Sweet Lord</em>...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Massa casualitats –el sànscrit, Joan Mascaró, George Harrison- apuntant cap al mateix lloc.</span></strong><span> Decidesc repassar apunts, llibres i materials. Enguany ha fet vint-i-cinc anys de la mort de Mascaró, un dels mallorquins més savis, pensador, professor de literatura anglesa i sànscrit a la Universitat de Cambridge, la mateixa on ensenyaren Erasme de Rotterdam o Ludwig Witggenstein. Curiosament a les seves biografies hi sol haver un lloc destacat, i qui sap si exagerat, per la seva relació amb <em>The Beatles</em>. Si, ja sé que tal vegada enfili el lloc més frivol i anecdòtic de l’obra magna de Mascaró, no vull menystenir la traducció dels textos hinduistes com el <em>Bhagavad-Gita</em>, els <em>Upanisahds</em> i el <em>Dhamapada</em> o els seus compendis com <em>Llànties de Foc</em> i <em>La creació de la fe</em>, els qual conec una mica, si més no perquè em tenc per un bon amic de la seva excel·lent traductora al català, Elisabet Abeyà i la meva dona, Margalida Munar, és autora de <em>La idea d’educació en l’obra de Joan Mascaró</em>. Ho podria consultar a Gonçal López Nadal, o al vilero Toni Mas (Sam Inot)... Però, sincerament, el que més capta l’atenció del qui el coneix poc o el que li dona popularitat en ambients on la seva obra no arribarà mai, és aquesta relació.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>La relació entre Mascaró i The Beatles va existir, però recontada amb excés i amb trets inexactes</span></strong><span>, com és el cas del nostre Blai Bonet: “...la ja mítica anada i estada dels Beatles a l’orient hindú, on canvià la vida, el vestir, la música i la mentalitat del grup de Liverpool, tengué les seves arrels, i després la seva planificació, a ca don Joan... Tots s’acostumaren a fer reunions a la casa dels Mascaró”. Aquest Blai! Això és fals. Te Blai, però, una descripció genial de Joan Mascaró tocant a ca seva de Santanyi, cercant el poeta de <em>Quatre poemes de Setmana Santa</em> i <em>Entre el coral i l’espiga</em>: “Un home baixet, grassó, que em semblà un homenet d’edat, amb una cara rodona i com d’angelet d’orgue, com deim al meu poble, de posat de pagès, els ulls pillastres i de nin que ja sent olor de sopes amb grell, que és la cara, la mateixa raça, dels grans homes d’art de la seva generació”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Sembla que la cosa va anar així.</span></strong><span> El 29 de setembre de 1967 a un programa de TV que feia David Frost hi sortí un interviu filmat amb el Maharishi Mahesh Yogi (un pocavergonya o un sant?) i els Beatles on parlaren de la “Meditació Transcendental”. Va ser tal l’èxit que el 4 d’octubre Frost feu un debat amb John Lennon i George Harrison i entre l’audiència convidada el Dr. John Allison, un grup de Quàquers, John Mortimer –que feia el paper d’ateu- i Joan Mascaró com especialista en els textos sagrats hindús que havia traduït i prologat. Això ho hem pogut veure fa poc –a IB3 i TV3- gràcies al meravellós documental que han fet Nofre Moyà i Sílvia Ventayol, titulat com un dels seus llibres: <em>Llànties de Foc.</em> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>El mes següent, novembre, Mascaró escriu a George Harrison</span></strong><span> i li diu que recentment ha escoltat la seva cançó <em>Within You, Without You</em> i que l’havia commogut i a la postdata li suggereix de posar música a la seva traducció de <em>The inner Ligth</em> (‘La llum interior’) un poema del <em>Tao te king</em> i li envia el seu llibre <em>Lamps of Fire</em> on hi és. A una carta posterior Mascaró comentava: “En Lennon me semblà una mica estufat, si bé ben prim amb ulleres gruixades. En George Harrison va ser molt amable i férem una xerrada amistosa”. El gener de 1968 George Harrison en va fer una versió a l’Índia amb músics d’allà. El 25 de gener Harrison escriu una carta a Mascaró: “pens que li agradarà aquest enregistrament de R. Tagore que vaig comprar a l’Índia. Estic encantat de dir-vos que he enregistrat la música de la cançó “La Llum Interior” i vos n’enviaré una còpia més envant quan estigui enllestida. Esper estigueu bé, amb els millors desitjos, sincerament, George Harrison. Jai, Guru, Dev”. <em>The Beatles</em> enregistraren <em>The Inner Light</em>, on Harrison canta i toca el sitar, que va ser la cara B del single on hi anava <em>Lady Madonna</em>, s’edità el març de 1968, abans de la famosa estada a l’Índia del grup.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Fou la primera cançó de Harrison que aparegué a un single de <em>The Beatles</em></span></strong><span>, la tonada exageradament hindú. A la seva autobiografia <em>I Me Mine</em>, pàg. 118, diu: “Aquesta cançó va ser escrita especialment per Juan Mascaró que m’envià el llibre i és un home vell i dolç. Va ser hermós. Les paraules ho diuen tot. AMEN”. Una còpia de la carta que li envià Mascaró apareix a les pàgines 117-119. Alan Clayson a la biografia de Harrison (<em>The Quiet One</em>) parla també a la pàg. 194 de la relació del Beatle i el mallorquí.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Però aquí s’acabà la cosa, que no és poc</span></strong><span>. La relació fou efímera entre Harrison i Mascaró. No crec que es tornassin a veure, ni que s’escriguessin pus però guardaren els dos bona memòria d’aquells moments. Diu Mascaró: “Vaig tenir l’acudit de donar-li la idea de què fes un disc espiritual. Ho ha fet i veig que <em>The Times</em> diu que aquest disc de Harrison ha tengut tant d’èxit que en un any li ha donat de drets de difusió un milió de lliures... De vegades una idea pot ser bona! No li escric perquè no tenc temps i si ell vol res ja sap que me pot escriure. La darrera carta d’ell fa molt, molt de temps”. Malgrat això el disc pòstum de Harrison <em>Brainwashed</em> (2002) té una claríssima inspiració en el <em>Bhagavad-Gita</em>.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>El descobriment d’Orient per la <em>Beat Generation</em></span></strong><span> americana va posar de moda coses que ara ens semblen normals (ioga, meditació, budisme, drogues...), l’episodi de <em>The Beatles</em> amb el seu Maharishi a l’Índia acabà d’espargir-ho pel món. Prest es demostrà que a McCartney no li interessava gens el ‘rollo’ hindú, a Lennon i al seu sarcasme menys, i Ringo deia “que només volia obrir una perruqueria amb els doblers que fes” , en canvi Harrison quedà marcat de per vida pel vessant espiritualista. La gent que treballava d’antany en aquestes qüestions ho mirava com de reüll, però Mascaró intuí un camí de sinèrgies productives i beneficioses, el savi nascut a Santa Margalida prengué la iniciativa amb Harrison.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span> <strong>El nostre homenot, és encara molt desconegut entre nosaltres</strong>, i com diu Joan Miquel Mut Garcia a la seva tesi doctoral ( <em>El ioga de Joan Mascaró</em>), “és segurament l’autor mallorquí més llegit del món, després de Ramon Llull”, un home que estimà apassionadament Mallorca i la seva llengua. ‘Le Cirque du Soleil’ feu una edició de cançons de <em>The Beatles</em> (‘Love’, 2006), on al final de <em>Here Comes the Sun</em> –la gran cançó de Harrison- s'hi sent al final la melodia de <em>The Inner Light</em>. “Arribar sense viatjar / veure-ho tot sense mirar / Fer-ho tot sense fer res”, diuen els versos finals de ‘La Llum Interior’ enunciant -amb paraules de Mascaró- que “més enllà del pensament lògic, hi ha el silenci de la contemplació”. Om.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/112757
Sun, 02 Dec 2012 17:48:32 +0100JARDINS D'ALTRI AMB NOVEMBRE DESAGRADÓS I MIG FILÒSOFIC Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/celiterra1.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Jardins d’altri amb novembre desagradós i mig filosòfic</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Els jardins d’altri són una arreplegadissa del que m’ha sobtat</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> o m’ha agradat del que han dit altres. Sense arribar a la seriositat transcendent de l’aforisme o millor, fugint-ne quan puc. El títol d’avui l’he mig manllevat de Robert Graves qui al final de la <em>La Deessa Blanca</em>, fa referència a la ‘Mare de la Muntanya’ i diu : “...però jo estic dotat fins i tot el novembre, / la més desagradosa de les estacions, / amb una sensació tan gran de la seva magnificència /que oblido la crueltat i la traïció passades, / sense importar-me, / indiferent d’on pot caure el pròxim llamp”. I no és que vulgui sacralitzar la poesia, que m’agrada però... </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Volen transcendència poètica? Idò vet ací el poema que els he traduït de Mario Benedetti: “Amb rius, / amb sang, / amb pluja / o rosada, / amb semen, / amb vi, / amb neu, / amb plors, / els poemes / solen / ser / paper banyat”. No arrib a tant però me sona que J. L. Borges titulà un dels seus escrits del llibre <em>El Hacedor,“</em>Borges y yo”. Fent conya del <em>Platero y yo</em> o tal vegada per demostrar que havia entès perfectament el ‘missatge’ del poeta J. R. Jiménez.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">I de la poesia a la novel·la. Li demanen a Philip Larkin la definició de novel·la:</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> “Un començament, un caramull de problemes i un final”. Me recorda molt allò de “exposición, nudo y desenlace” que ens ensenyaven a l’Institut. Devia tenir poca xerrera. En canvi Orham Pamuk s’esplaia: “La novel·la es pot comparar als somnis, que no són ‘la realitat’, però quan somies ho pareix”. I afegeix : “Les novel·les són segones vides” (Ho conta a ‘El que fa la nostra ment quan llegeix novel·les’ dins <em>El novel·lista ingenu i sentimental</em>).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Segones vides? O vides mal viscudes? H. D. Thoreau declarava</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> que als seus llibres parlava d’ell mateix perquè era la persona a la que millor coneixia. I Unamuno: “No hi ha altre diàleg vertader que el diàleg que tens amb tu mateix i aquest només el pots tenir estant tot sol”. Però alerta!, Carl Rogers era conscient de què si la seva vida “fos estable, prudent i estàtica viuria en la mort. Per això accept la confusió, la por i els alts i baixos emocionals, perquè aquest és el preu que estic disposat a pagar per una vida fluida, perplexa i excitant”. I hi va bé, com a colofó al pensament de Rogers, el que sempre deia V. Maiakovski: “Arriscar-se és perdre un poc, no arriscar-se és perdre-ho tot”. O més taxatiu, Voltaire: “Faig el que m’agrada perquè és bo per a la salut”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Qui pogués! Com els qui “Crecieron como porcelana de Limoges</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> / entre las sensitivas hortensias de sus villas. / Úberrimas nodrizas, / confortable calor de plusvalías” ( “Ells” dins <em>Chronica</em> de Miguel D’Ors). Tot d’una que hi tornam a pensar ens surt el tirabuixó que manifesta Blai Pascal: “L’home cerca un objecte que sempre se li escapa, cerca estabilitat i fermesa i tot s’esbaldrega al seu entorn: quant més sap, més coneix l’abisme del que ignora i més conscient és de la seva pròpia absurditat”. I ho remata així: “Els somnis són el darrer reducte de l’autèntica llibertat que li queda a l’esser humà”. Realitat, somni, ficció, novel·la, poesia...paper banyat! Sobretot ara que tot canvia, i com diu un titular del diari <em>Ara</em>: ‘Hem passat de l’era de Gutemberg –el qui inventà l’impremta- a l’era de Zuckerberg- el qui inventà el Facebook-’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Per desencallar la cosa i treure-li el ferro ditxós de la transcendència</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> -i ja que som a l’era Zuckerberg- he recercat pel jardins d’altri de la xarxa i he pellucat a dos en concret: <em>Soy FilosoRaptor</em> i <em>Nietzsche para los pobres</em>. <em>Soy FilosoRaptor</em>, un web amb cap d’animalot extingit però per a significar que la Filosofia no hi està extingida, per això proposa preguntes a mig camí entre l’acudit intel·ligent i l’aforisme, sense desdir de l’escatologia i la befa, si fa falta. Vegem. “Si te vacunen contra la ràbia, no et tornes a enfadar mai més?”; “Si una dona només sap un vers del poema: ja és miss univers?”; “El qui descobrí la llet, que putes li estava fent a la vaca?”; “Un terapeuta són 1024 gigapeutes?”; “Si les cuques-molles sobreviuran a una guerra nuclear, que deu tenir el ‘Raid’?” (aquell insecticida que ‘els mata ben morts’); “Com ho deu fer Freddy Krueger per fer-se net el cul?”; “Si sortim nets de la dutxa, per què després rentam les tovalloles?”; “Com es tortura a un masoquista?”; “Si un policia diu: ‘papers!’, i jo dic: ‘tisores!’ Qui guanya?”; “Si Déu és per tot per què s’ha d’anar a l’església els diumenges?”; “Si un barrufet es penja de quin color torna?”; “Matar un home és un homicidi, matar un suís seria un suïssidi?”; “Tots els drets reservats. Tots els asseguts extravertits?”; “Les ovelles quan no poden dormir conten homes?”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">L’altra web – Nietzsche per als pobres- incideix també amb el seu caràcter para-filosòfic.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Allà, des d’una pintada a una paret d’un carrer, a una fotografia amb sorpresa o, fins i tot una cita d’un filòsof –sense obviar les de Friedrich Nietzsche- formen el compendi que es penja a la xarxa. Vegin. “Vols saber el tamany d’una mentida? Mesura com és de llarga l’explicació i ho multipliques per com és d’ampla l’excusa” (No hi figura l’autor); “Basta que algú em pensi per ser un record” (Oliverio Girondo); “Era un home tan pessimista que si s’acubava, en comptes de tornar en sí, tornava en no” (Anònim); “Les dones tenen el punt G a l’oïda i qui cerqui més avall s’equivoca” (Isabel Allende); “La potència intel·lectual d’un home es mesura per la dosi d’humor que és capaç d’utilitzar” (F. Nietzsche)..</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/112606
Thu, 22 Nov 2012 18:21:43 +0100POSTALS DE PALMA DELS PRIMERS DIES DE NOVEMBRE Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ma%20i%20paraigues%20jaume%20gual.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Postals de Palma del primers dies de novembre</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">M’ha despert el ca de la veïnada d’enfront, </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">na Laura, que lladra damunt el balcó. Els cans urbans són emprenyosos, no com els de foravila amb aquells lladrucs llunyans. Els de Palma, tots, lladren just devora, o ho pareix, hores i hores; a la gent que passa, a les gavines –que se’n riuen-, a la seva madona que no els treu a pixar... A tot!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Han passat les Verges, Tots Sants i el dia del Morts,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> hem menjat bunyols, panellets i moniatos torrats i hem duit flors a les tombes. “Davant una mort, una llàgrima s’asseca, una flor es marceix, només una pregària roman”. És de Sant Agustí? Ara cal esperar si tornen els estols d’estornells a dormir a la calentor de Ciutat. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Me prepar per fer la caminada diària, una hora,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> a ritme ràpid. Baix l’escala i per davall la porta de l’entrada algú ja hi ha tirat propaganda. És una fotocòpia: “Vendo Acción del Golf Maioris por 16.000 euros con derecho a juego”. Vaja, pens, sí que deu ser veritat que la crisi avança, fins i tot els jugadors de golf demanen caritat –relativa- per les cases.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Les primeres persones que solc veure els matins són dones.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> L’agranadora, amb una granera de fibres vegetals gruixades. És guapa, morros pintats, uniforme verdós, adesiara la veig punyint el seu smartphone o a l’hora del berenar amb el seu ‘manso’ a un banc de la plaça. L’altra és la cartera, simpàtica, eficient i amb bona figura, “...després de la meva separació”, vaig sentir que deia un dia a una veïnada. I, finalment, la cambrera del bar de davant que arriba amb bicicleta. Treu les taules i les cadires a la plaça, sempre vestida de negre, escotada a l’estiu, abrigada –de negre, també- a l’hivern. Les salut a les tres, sempre, efusivament, habitants -com un servidor- de la ciutat de Mallorques.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Voltant cap a l’edifici que va ser la Comandància de Marina,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> avui Conselleria de la Presidència del Govern de les illes Balears, hi trob en Vicenç. Feia estona que no el veia pels carrers de Ciutat. Havia estat progre, o s’ho feia, però mantenia el seu convenciment de pertànyer a una antiga classe dominant. La que vivia als casals del barri antic, la que tenia una o dues o més possessions a la part forana. La veritat és que era antifranquista i li agradava fer onejar al terrat de la seva casa de vacances, i al seu vaixell, una bandera que no era l’espanyola. Però no deixava treballar la seva dona, perquè les dones dels mallorquins com ell, de la seva casta, no havien de fer feina. Aquesta dualitat el dugué a fer de la seva vida, poc a poc, un calvari personal, sempre pegant d’un lloc a l’altre. No digerir les seves contradiccions crec que li feu molt de mal. Fa mala cara.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Avui, pens, no és el meu dia de caminar tranquil,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i sobretot ràpid. Només pujar les escales de la murada, na Júlia me saluda, amb desgana, arreglada com sempre, sembla que no envelleixi, però ho fa, ho conec més per les seves respostes –forçades- que per la seva cara o el seu cos. “Ara he tornat d’Abissínia, bé, d’Etiòpia. Dels taxis d’Abdis-Abeba hi surts plena de puces”; “<em>Sister, sister!</em> Demanen els milers de pobres de la ciutat, que és un fangar quan hi plou i tan amunt et falta com l’alè, sempre estava fatigada”; “He estat en contacte amb dues oenagés, una holandesa i una anglesa, una reparteix menjar pels carrers i l’altra té menjadors, enormes”; “Hi vaig anar amb Lufthansa, que fa escala a Kenya per repostar, la benzina és molt més barata...”; “Adéu, adéu!” Ni em va demanar com m’anava. Una altra, per posar al llistat dels qui només et conten el que els passa a ells. Gran mecanisme de defensa i mirall d’inseguretat personal.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Cap a la Feixina, de quatres. El pont de sa Riera</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> fa avui clarament la seva funció ja que hi baixa molta d’aigua, marronosa i escumosa, ha plogut amb intensitat. A quatre passes, el monòlit inaugurat pel general Franco en record de l’enfonsament del creuer ‘Baleares’. L’havien d’haver enderrocat, malgrat li hagin tret lletres i sense imatges, tothom sap que significa. No fa ni una setmana que havia retrobat els dossiers de quan feia la documentació per una sèrie de capítols que el <em>Diari de Balears</em> publicà en motiu del cinquantenari de la guerra civil del 1936-39. Hi sortiren coses com el “Himno al crucero <em>Baleares</em>” de José Mª Pemán: “... Novios de las altas mares, / luchamos sin más aliento / que nuestro afán español: / las glorias del ‘Baleares’ / que las pregunten al viento / a las espumas y al Sol. Muchachas de España tirad a los mares / manojos de rosas en flor / ¡Para los que mueren por salvar a España! / ¡Para los que mueren por servir a Dios!” </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Sembla que ja agaf el ritme quan de prompte una veu potent</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> <strong>em passa,</strong> veloç, ben per devora. ‘No me tens gens de respecte, gens!’ ‘I la meva llibertat?’ ‘Aina!’ ‘I la meva llibertat?’ Així, amb una mà el telèfon a l’orella i l’altra al manillar de la bicicleta passa pel meu costat un jove, cridant pel carrer de Miramar que fa baixada. ‘I la meva llibertat?’... el sent enfora, quasi al final del carrer, fins que desapareix i es veu la mar, picada i un poc rabiosa, a l’horitzó.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/112473
Thu, 15 Nov 2012 18:55:10 +0100DECOASTRUCTION DEL LITORAL O EL TSUNAMI IMMOBILIARI MEDITERRANI Climent Picornell<div><p class="MsoNormal"> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/MallorcaPobreta%20guillem%20mudoy.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNormal"><strong><em><span>DeCOASTruction</span></em><span> del litoral o el tsunami immobiliari mediterrani</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Es presenta a Palma <em>DeCOASTruction. La desconfiguración del litoral mediterráneo español</em></span></strong><span> (Universitat Politècnica de València, 2012). El tema és clar, en un lapsus curt de temps, el litoral s’ha reconfigurat o, com diuen els autors, ‘desconfigurat’. El paisatge tradicional s’ha alterat de tal manera com si –amb expressió de Fernando Gaja- una febre urbanitzadora hagués provocat un ‘tsunami immobiliari’. L’anàlisi que es fa a <em>DeCOASTruction</em> és crítica, a ‘Un canvi d’actitud’ ho eleven al nivell de denúncia i el fet que quatre dels apartats estiguin redactats per arquitectes fan que adquireixi un cert caràcter d’autocrítica a la professió. <em>DeCOASTruction</em> no és urbanisme, ‘hi ha altres camins més enllà de requalificar hectàrees per a segones, terceres o quartes residències vacacionals, aixecar hotels damunt penya-segats i platges verges o <em>resorts</em> amb els seus camps de golf’. El turisme i la construcció han marcat una estratègia a un lloc sensible, el litoral, on determinats processos són irreversibles. ‘El resultat no escapa a qualsevol observador atent, l’antropització del litoral mediterrani, la destrucció d’ecosistemes, el sobreconsum de recursos són avui una hipoteca que no sabem molt bé com afrontar’.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>A Catalunya, N. Colamino i J. Roca Cladera destaquen la consideració global</span></strong><span> del fenomen de la hiperurbanització, que desborda el litoral. El procés a Catalunya ha entrat en un model de dispersió i difusió per tot el seu territori, ja que el fenomen de segones residències ha envaït tan l’espai rural com la franja litoral. ‘Assistim a un concurs de força, les ciutats es van compactant al mateix temps que es generen suburbis desconnectats, ciutats sense centre, o l’efecte ‘sprawl’, la dispersió pel territori’. La seva és una opció teòrica i ‘quantificadora’ del creixement explosiu que s’ha permès, creant una estructura que té ‘el policentrisme com a pauta de compacitat’. Citant O. Nel·lo: ‘El futur de la ciutat no sabem com serà, però si el que voldríem que fos’.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>El País Valencià, analitzat per F. Gaja, és un país més desertitzat a l’interior</span></strong><span>, amb un contrapunt brutal al litoral. El cicle de la hiperproducció immobiliària que va de 1996 a 2007, és un interval acotable, segons E. Burriel: ‘la dècada prodigiosa de l’urbanisme espanyol’. I després? La crisi, l’esgotament del model, el canvi, encara que no es sapi com, ni en quina cosa reconvertir-lo. Al País Valencià hi ha una quarta part de l’estoc de vivendes sense vendre de l’estat, unes dues-centes mil, però a més Gaja fa esment de la problemàtica del sòl vacant. Sòl per edificar tretze vegades la ciutat de València, una enormitat per afegir a la ‘digestió’ –pesada- de les vivendes sense vendre. ‘Desurbanitzar’ és un procés caríssim, l’exemple d’El Saler fa veure que recuperar la condició de ‘natural’ surt molt més car que urbanitzar. I avui els propietaris de molts d’aquests sòls vacants són els bancs que els tenen incorporats als seus balanços, amb una sobrevaloració enorme. ‘Lament concloure no concluint, però qualsevol cosa que es faci s’ha de fer per reduir l’impacte sobre el territori, el consum de recursos i la recuperació del lideratge per part de l’administració pública, amb control i transparència’.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Múrcia s’incorpora tardanament a aquests fenòmens, </span></strong><span>malgrat la macrourbanització de la Manga del Mar Menor. Amb aquesta excepció, diu J.A. Sánchez Morales, semblava salvada de la hiperurbanització quan de prompte, amb un model “innovador” -que vol dir diferent al turisme massiu urbà tipus Benidorm- aparegueren els <em>resorts</em> de turisme residencial, urbanitzacions tancades, amb golf. ‘Es va passar del carro a Ryanair’. Durant més d’una dècada tot el territori murcià serà un solar gegantí. ‘El <em>resort</em>, l’oxímoron del turisme residencial’, significa que la seguretat que procuren als seus residents es fa amb una forta hostilitat cap seu entorn (barreres, valles, càmeres, vigilants) de la que en bravegen els promotors. L’any 2004 van redactar <em>Murcia Horizonte Proyectivo </em>i foren desqualificats quan, diu Sánchez Morales, mai vàrem arribar a pronosticar una hecatombe de la magnitud de l’actual. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Andalusia té un litoral gran i ecològicament divers, i un tempo urbanitzador diferent</span></strong><span>, més prest a la Costa del Sol i més tard a Almeria.’Destrucción a toda costa’ ho titulen P.Marcos, E. Jiménez i S. Del Río, de <em>Greenpeace</em>. El deteriorament dels ecosistemes litorals és l’altra cara de la moneda de l’èxit fulgurant del creixement immobiliari. Hi ha una sèrie d’exemples dels pitjors casos d’hiperproducció urbanística: Punta Umbría, Mazagón, Puerto de Santa María, Marismas de las Aletas, Conil de la Frontera... i El Algarrobico. Els ajuntaments del litoral anadalusí havien proposat en els seus planejaments la construcció de prop de tres milions de noves vivendes, ‘la construcció s’havia convertit en un motor econòmic que robava al litoral l’equivalent de tres camps de fútbol al dia’. Els casos de corrupció urbanística es veuen com l’avís de que la sensació d’impunitat ha de ser desterrada del maneig del territori.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>El cas de Balears, que tracta l’arquitecte Manuel Cabellos,</span></strong><span> es mereix un article més extens, ja que és com un petit manual. Analitza el més de mig segle de desenvolupament turístic i la seva relació, estretíssima, amb el planejament urbanístic fins a la creixent conscienciació de què un altre model és possible. Comentaré només les alternatives que proposa als ‘forts desequilibris territorials, socials, culturals i paisatgístics de Balears que es van agreujant degut al creixement merament quantitatiu de turistes; s’han sobrepassat els límits’. Moltes construccions en sòl rústic s’han realitzat sense llicència, exemple de què la disciplina urbanística ha estat quasi inexistent. Planteja com alternatives: creixement zero en oferta turística i residencial; millora de la qualitat dels establiments turístics, del medi ambient i dels equipaments; la diversificació del sistema productiu. Això implicaria no ampliar la capacitat de ports i aeroports, reformar i revaloritzar les grans àrees turístiques, incentivar la formació professional, implantar una ecotaxa per millorar el patrimoni, canviar la construcció per la rehabilitació i la restauració de vivendes, la protecció del paisatge i del territori o la instauració d’un nou model de mobilitat menys contaminant i de menys consum energètic. ‘La densitat els estius és excessiva i la transformació del paisatge afecta no només la pèrdua del valor econòmic que fa de l’illa un lloc acceptable pel turista sinó també a la pèrdua personal, des dels records de la infància fins als paradisos dels quals hem fruit, avui difícils de trobar en estat verge’.</span></p></div><div>_____________________________________________</div><div><span style="font-size: xx-small">IMATGE: "Mallorca pobreta!" de Guillem Mudoy</span> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/112370
Thu, 08 Nov 2012 19:27:54 +0100APUNTS DEL PLA DE MALLORCA I ELS JORNALS QUE SE TORNEN Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/abejas2.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Apunts del Pla de Mallorca i els jornals que se tornen</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Faig temps per anar al cementeri. Sona el <em>Gelato al limon</em> de Paolo Conte</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">: <span>“E ti offro l’intelligenza degli elettricisti / cosi almeno un pò di luce avrà, / la nostra stanza negli alberghi tristi / dove la notte calda ci scioglierà. / Come un gelato al limon, / gelato al limon”. “... On la nit calenta se fondrà, com un gelat de llimona”, aquest Conte!, i és veritat que fa calor i basca com a l’estiu de ple.</span><span style="border: 1pt none windowtext; padding: 0cm"></span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Hi havia poca gent a les exèquies de la morta.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Després de consolar, al tanatori del petit cementeri, surt a fer una volta. El pla s’extén als peus del pinar i dos tractors llauren la terra seca. “Trob que hi ha poca gent”. És na Margalida Perantònia. “Per paga la morta només tenia una filla que no venia quasi mai al poble, i menos als funerals, i això d’anar a consolar són jornals que se tornen. M’entens?”. “Què li va passar?” deman. “Se tirà dins un pou. Quan li digueren a sa seva germana, que és més vella i fa estona que ha perdut es capet -per segons què, només per segons què-, digué: Quines quimeres, sa meva germana, saps quina planta que farà dins es bubul tota banyadota!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Al cafè hi ha poca gent</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Comentam que també hi ha poc personal pel mig. “Un temps no s’usava això d’aixecar-se tard. És ver, tothom feia es cap més viu que ara. Això d’aquests joves que els deixen jeure fins a la mala hora, en temps meu ningú ho feia. Això d’ara són vegues de geperut!”. És l’amo en Miquel Mariando que se gira cap a nosaltres.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Després de les festes d’estiu, han començat les fires, firetes i firons </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">als pobles seguint l’exemple de les fires grans (de Manacor, Llucmajor i Inca), les noves fires temàtiques. “Algunes tenen arrel –com la fira del pebre bord de Felanitx- altres han seguit el carrerany que marcaren ses festes inventades, del meló a Vilafranca, del Botifarró a Sant Joan o la del Bunyol a Petra,aquestes dues ja no es fan; enguany ha reviscolat la de l’ametla, a Santa Margalida”. “Si no hi ha tema, sa fira queda molt despersonalitzada, amb els mateixos marxandos a cada poble, que s’han de repartir quan n’hi ha tres o quatre a diferents pobles”, m’ho comenta la meva etnòloga de capçalera. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">“T’has fixat amb ses noves festes que han inventat els joves</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, afegides, o a part, de ses festes de s’estiu? Són festes que neixen per l’impuls d’un petit col·lectiu i agafen força. Mira “Sa Revolta” a Vilafranca, sa darrera nit de ses festes d’estiu, els joves fan bulla, un camió esquitxa i banya, el dimoni que fa etxures, quatre cubatilles, pomadetes i gintònics i fins l’any que ve. A Porreres fan, també sa darrera nit, “Sant Roquet”, amb una ensaïmada enorme i xocolata; a Petra se tiren clovelles d’ametla i aigua; a Sencelles bales de palla; a Costitx garroves –a Binissalem, al Raiguer, se tiren raïm- , a Sant Joan s’inventaren “Sa Xiringada Rabiosa” i se xeringaven aigua i beure i riure; a Sineu, un poc més el·laborada, una festa amb dos personatges pseudo-mítics “es Muc i sa Muca” que començà com per riure i diuen si enguany acabaren venent més de 1.500 camisetes fetes per a l’ocasió”. “Per lo que em contes”, li dic, “hi ha trets comuns: tirar-se coses, embrutar-se, banyar-se, uniformar-se amb camisetes pròpies, beure molt i riure, més o manco aprofitant els dies de ses festes, però al marge...”. “Sí, com amb ses fires temàtiques de tardor, els joves reinventen ses seves pròpies festes, no ho tenc molt estudiat, però va d’això, com es sopar “Aromàntic” de Montuïri, amb s’alfabeguera, no sé..., caldrà veure com evolucionen, a Vilafranca ja fa vint-i-cinc anys de sa primera “Revolta”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> “Que arribarà a fer res?” Demana i es demana el fuster Corpassa.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> I com si una molla l’hagués empès de la cadira l’amo en Miquel Mariando ve a cap a nosaltres i comença: “Tal dia com avui, ara haurà fet seixanta cinc anys, devers la una des migdia sa dona i jo érem a jeure una estoneta perquè feia molta de calor, com ara. I just-su- així ve sa nina i me diu: ‘mon pare entra aigo pes corral!” M’aixec i n’entrava un torrent per sa porta de darrera. I plou que te plou i trons i llamps. Amb un no res s’aigo m’arribà per sa guixa. Agaf sa nina i la vaig pujar damunt s’escudeller i sa dona i jo pujàrem damunt una camilla i amb una barra vaig fer palanca i vaig obrir una mica sa porta de davant i allò va començar a sortit i va anar a pegar a n’es carrer. Això tal dia com avui de fa seixanta-cinc anys, sa nina en tenia sis, jo en tenc noranta tres. S’horabaixa arreplegava tot quan podia entre es fang i es llot. Va venir un concejal i me va dir: ‘demà ho diré a n’es batle, meam si te podem ajudar’. Saps que va dir es batle: ‘És jove i s’espavilarà’. L’endemà va venir don Bartomeu, es capellà Birbe, i me va donar un sobre amb dues-centes pessetes –‘això t’ho dona sa parròquia’-. Per això, no he xerrat malament mai dels capellans... ni del Barça! I això que t’he dit és molt diferent sentir-ho contar que ésser-hi. Feia por!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Torn a ca nostra, dalt del turó, la tardor encara fa d’estiu</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Sent una mosca vironera, una xigala tardana, els pollets de la veinada, una campanada de les mitges hores del rellotge de l’església, un poc de vent fa caure fulles del magraner, el renou d’un avió llunyà ( “de sa panxa roja” diu el veïnat que els coneix pel color). Calor i basca. La moixa encalça dos cavallets de serp que volen enganxats copulant. Pens que aquesta darrera imatge, banal i natural, agafa un aire de dibuix japonès, o de haikú...però de poeta nord-americà.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/112281
Fri, 02 Nov 2012 14:39:04 +0100PARADISE OF LOVE o MALLORCA L'ILLA IMAGINADA (DEL 'CUAC-CUAC' AL YÉ-YÉ) Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/PALMA017%20guia%20costa.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><strong><em><span>Paradise of Love</span></em><span> o Mallorca l’illa imaginada (“Del <em>cuac-cuac</em> al yé-yé”)</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Els confés la meva fascinació per interpretar el canvi</span></strong><span> que han sofert les illes Balears amb el turisme com a catalitzador. De la Mallorca agrària i nacional-catolicista, passant per la societat amb doble moral –una pels estrangers, l’altre pels nadius-, la consolidació de les classes mitjanes, fins al miratge d’ara mateix.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Per això, quan llegia l’interessant llibre de Francesc Vicens,</span></strong><span> <em>Paradise of Love o l’illa imaginada. Musica i turisme a la Mallorca dels anys 60</em> (Documenta Balear, 2012), me reafirmava amb el colossal canvi que ens ha tocat experimentar als que hem viscut una part del desenvolupament turístic de les Balears. Aquí no en puc parlar in extenso però ja al pròleg, excel·lent, d’Antoni Pizà hi he trobat la metàfora perfecte d’aquest canvi:<em>“Del cuac-cuac al yé-yé”. De com unes simples onomatopeies van transformar la Mallorca dels anys seixanta</em>. De na Catalina de Plaça a la contracultura del <em>yeah-yeah</em>. Efectivament, el llibre, més enllà de l’estudi –completíssim- de la música moderna dels anys seixanta a l’illa , té com a finalitat demostrar que “el fet turístic propicià una notable acceleració del procés d’assimilació cultural; l’arribada massiva de turistes i la presència d’una comunitat estrangera estable predisposà l’illa a assumir els cànons estètics de les modes més cosmopolites que s’hi establiren amb més immediatesa que a la resta de l’Estat”, manifesta Vicens.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>I és aquí on el text ateny aquesta doble finalitat </span></strong><span>i per això ha d’interessar no només als friquis i col·leccionistes de tonades cantades per grups com Los Millonarios, Los Javaloyas, Los Cinco del Este, Los Valldemosa, Grupo 15, Los Beta Quartet, Los Bohemios, Los Talayots o el que feia Antoni Parera Fons en aquell temps, sinó que com assenyala Pizà, “la música, a la que a vegades se l’anomena ‘poder blan’, perquè la seva influència no s’exerceix per mitjà de la força bruta o de la imposició, sinó per la persuasió i pel principi del plaer... és un fenomen òptim per a dissecar les transformacions socioculturals d’una època i d’un lloc”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>I és per això precisament que els recoman la seva lectura</span></strong><span>, perquè entremig de l’enumeració de grups, de l’anàlisi de lletres i músiques de les seves cançons, de les discoteques que proliferaren en aquells anys –Tito’s, Tagomago, Barbarela, Sargent Pepper’s, Al Rojo Vivo...- o dels intèrprets notables que vingueren -record perfectament el dia que vaig sentir Eric Burdon al passeig Marítim, The Kinks a la plaça dels toros o Wilson Pickett a Barbarela- deia que entremig de tot això, hi veia el canvi i els ròssecs provocats pel turisme. Dels picadors, mallorquins que aprofitaven la major laxitud sexual de les estrangeres, a l’estètica yé-yé dels cabells llargs, tipus perruqueta dels primers Beatles: un clar exemple del turisme com viàtic del canvi cultural.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>És cert, el turisme ha estat el factor de transformació més important</span></strong><span> per a les illes Balears en el segle XX. Ha canviat l'economia, la societat, la cultura, l'estructura territorial, la qual cosa ha conduït a un procés de canvi en cascada que ha marcat perfectament dues èpoques: abans i després del turisme. És clara la transformació del sistema de valors dels residents, producte de l’estandardització del consum i del procés d’aculturació de la societat balear que ara s’interroga si no es podria haver fet d’una altra manera, si això durarà o si s’ha acabat. Amb paraules referides al model turístic: maduresa, saturació, obsolescència? Els impactes socioculturals del turisme han afectat les relacions familiars, els estils de vida col·lectius, les expressions creatives modernes i tradicionals de les Balears, com a altres destins turístics massius. Però no necessàriament com a causa única. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>El turisme de masses incideix sobre la societat de les illes,</span></strong><span> transformant-la en una societat moderna d’economia de mercat capitalista. La simultaneïtat en què es produeix l'impacte turístic a Balears i l’acostament de l’Estat espanyol a les pautes del model de vida occidental, ambdues variables dins l’època desenvolupista dels anys seixanta, fan que sigui difícil -pel seu encavalcament- discernir amb claredat si els canvis que es produeixen en la societat illenca són exclusivament deguts al turisme o s’inclouen dins el procés d’homogeneïtzació dels usos socials: accés als electrodomèstics, a l’automòbil utilitari, al desplegament dels mitjans de comunicació social, la TV principalment. És evident que abans de la dècada dels seixanta ja hi havia símptomes que apuntaven que la societat tradicional illenca havia sofert modificacions. Una sinèrgia és evident. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>L’estudi de Francesc Vicens incideix en l’estudi d’aquest canvi cultural</span></strong><span> de forma semblant al de Pilar Arnau, qui ja havia notat a <em>Narrativa i Turisme a Mallorca 1968-1980,</em> com les transformacions provocades pel turisme de masses afectaven la producció literària, que feia avinent fets ocultats per la “literatura oficial”. L’aparició d’una nova classe social amb una ascensió frenètica. El sorgiment d’un proletariat de caire més urbà, la cara de l’explotació i la marginació. Les escriptores palesen que a les dones se’ls exigirà durant més temps el puritanisme d’abans. Confirmen la decadència de l’església catòlica com salvaguarda d’una moral que esdevindrà més hipòcrita. “És destrueix el mite de la Mallorca idíl·lica i es presenta la descripció d’un microcosmos en crisi”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>La Mallorca</span></strong><strong><span> “paradís de l’amor” de la propaganda turística</span></strong><span>, la del pas del “tittirurirurit cuac-cuac-cuac” a la del <em>She loves you, yeah, yeah, yeah</em>! dels Beatles, versionada per qualsevol grup mallorquí a una terrassa d’un hotel, un estiu dels anys seixanta, són exponents d’un fenomen, la música, que fa de passadís per on arribaran, segons Antoni Pizà, “els primers bikinis, els picadors i els brusquers (versió casolana dels rebels sense causa nord-americans) a més de les drogues recreatives, una certa acceptació de l’homosexualitat, les relacions prematrimonials, el divorci, l’avortament, els cabells llargs, l’ús del tabac entre les dones, la minifalda, els calçons de campana, els valors socials i polítics progressistes, l’amor lliure, les comunes, l’esperança de la Revolució cubana, etc.” Ouuuu! Qui sap si no foren massa coses a l’hora! En fi, com he afirmat moltes vegades no val estudiar el turisme només a través de variables economètriques, fredes i sempre insípides, el llibre de Francesc Vicens i Vidal passa a formar part dels manuals que a les nostres facultats universitàries s’han de donar com a lectures recomanades, si es vol entendre correctament com han arribat a ser el que són avui les illes Balears.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/112176
Fri, 26 Oct 2012 10:18:44 +0200L' ATLAS DE LES NOVES POTÈNCIES EMERGENTS Climent Picornell<div><span>.</span><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mao91.jpg" border="0" /></div><div> </div><div> <strong><span>De l’Atlas de les noves potències emergents</span></strong></div> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span> <strong><em>Le Monde Diplomatique</em> publica una interessant col·lecció d’Atlas</strong>. Enguany, l’Atlas de les Minories, l’Atlas Financer i l’Atlas de les noves potències emergents. Acaba de sortir aquest darrer amb temes com El gran retorn d’Àsia; Així canvia el planeta; Tot se ven i tot se compra; De les antigues a les noves potències... Hi participen una cinquantena d’especialistes baix la direcció editorial de M. Bulard, A. Gresh, C. Samary, O. Zajec i P. Rekacewicz. Segons aquest darrer “En els mapes, aquestes línies gruixades que simbolitzen les fronteres generen la il·lusió d’un món seccionat en unitats de vida o països... Desgraciadament, no són més que una representació visual pobre d’una realitat complexa i variada. Les fronteres canvien amb el temps i a l’espai quan la història s’accelera i trontolla la geografia del món”. N’extrec una sèrie de reculls –de forma literal- i m’excús de no citar els nombrosos autors.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Durant la primavera de 2011, Xina era ja la primera potència manufacturera del món</span></strong><span>, posant fi a un segle de dominació dels USA, que a la vegada havien desbancat a Anglaterra en el canvi del segle XX. 2012 serà un any important per a Xina ja que el XVIII Congrés del Partit Comunista es celebrarà amb un fons de crisi, descontent social i tensions diplomàtiques. “Determinats analistes (interessats) pronostiquen que Xina –més endavant- es veurà atrapada per l’envelliment de la seva població i per l’esclerosi política, mentre que els USA es restabliran gràcies a la seva vitalitat demogràfica, a la potència del seu exèrcit i a l’hegemonia de l’anglès”. Brasil és ja a la cort dels Grans i l’Índia hi entra sense complexos, Turquia s’ha convertit en una potència important, Rússia fluctua entre la modernització i les gran desigualtats regionals.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>S’ha demostrat que érem en mans d’un sistema bancari ineficaç i d’alt risc</span></strong><span>. El crac del capitalisme financer, originat als USA el 2007 s’ha vist atenuat precisament per mor del desenvolupament dels països emergents, en particular Xina. “Ensambla els smartphones d’Apple, compra el bons del Tresor d’USA i sedueix una Europa anèmica, de la qual podria ser el seu sanador. Però sense que el diagnòstic estigui molt clar”. O sí. Jin Liqun responsable del fons <em>China Investment Corporation</em> afirma: ‘Crec que les lleis socials són obsoletes. Condueixen a la peresa i a la indolència abans que al treball dur’. Així, i aprofitant el fet de resoldre les contradiccions generades per la crisi s’estan eliminant les conquestes socials. L’Estat s’ha convertit en el promotor de la lliure circulació de capitals i de les reformes que ataquen els assalariats. L’inventor del concepte del PIB, Simon Kuznets, diu: ‘La mesura de la renda nacional difícilment pot servir per avaluar el benestar d’una nació’. No hi trobarem la miopia dels bancs i les agències de qualificació. Ni els índex de democràcia, de vulnerabilitat humana o de viabilitat mediambiental. “L’enorme deute que han contret les administracions l’ha convertit en un deute odiós”. En molts de casos s’ha contret en contra dels interessos de la població d’un Estat, sense el seu consentiment, però amb tot el coneixement de causa per part dels acreedors. Un exemple: “Goldman Sachs aconsellà al Govern grec com maquillar el seu deute i, així, endeutar-se més, això confirma que es dugueren a terme pràctiques inacceptables’. S’ha de reemborsar un deute ‘il·legítim’? “Es dibuixa un món on els actors de les finances són ostatges i còmplices a la vegada”, per una part els bancs centrals, els reguladors internacionals i per l’altra els grans inversors (fons de mútues, societats d’assegurances, fons especulatius, fons de pensions...), el grans conglomerats bancaris, els lobbys financers i les agències de qualificació emetent opinions sobre les qualitats dels prestataris.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Al mateix temps s’han anat produït canvis significatius,</span></strong><span> n’enumer uns pocs dels molts tractats en aquest Atlas. Dues revolucions protagonitzen els intercanvis a escala planetària: l’explosió del número de contenidors en el transport de mercaderies i la posada en xarxa dels ordinadors en les comunicacions (“El millor i el pitjor d’Internet? Un arma en mans dels militants a Birmània, a Egipte o a Wall Street i un mitjà de control per part dels Estats, una manera de confinar els ciutadans dins de sistemes tancats”). O l’accés als jaciment petroliers cada cop més difícil per a les grans companyies dominadores internacionals; les empreses nacionals dels països productors i les dels emergents posen en dubte el seu lideratge. La mala salut de l’energia nuclear és símptoma de que va a la deriva –excepte a Xina, Rússia, Índia i Corea- i l’opció d’alguns països emergents per les energies renovables pot accelerar el seu irresistible declivi. “El futur energètic es dibuixa com la quadratura del cercle: ha de respondre a la legítima demanda dels països emergents i alhora gestionar l’esgotament dels recursos fòssils i preservar el clima i el medi ambient de la Terra”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Les nacions riques (USA i Europa) continuen dominant la ciència mundial.</span></strong><span> Els científics es veuran comminats cada pic més a multiplicar les col·laboracions amb el sector privat, malgrat els seus efectes: la recerca del benefici a curt termini i la predominança de l’aplicació pràctica. Malgrat tot la universitat pública resisteix. El dret a l’educació continua essent una quimera per a milions d’infants d’ençà que l’Estat va començar a desprendre’s dels serveis públics en els anys 80. A partir dels anys 70 el fenomen migratori se presenta en els discursos públics com si fos un ‘problema’, en un context de xenofòbia creixent. “Són aquests immigrants, indesitjables i tan indispensables”. Tot contemplat per fenòmens com el reforçament de l’extrema dreta europea. I les guerres que no s’acaben, en nom del dret a la ingerència, amb el fantasma d’una nova confrontació amb Iran que suposaria una amenaça per a l’estabilitat mundial.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Com assenyala S. Halini “la relativa desaparició d’Occident</span></strong><span>, que sembla coincidir segons deia un president del Banc Central Europeu amb la ‘universalització de l’economia de mercat’, permet al capitalisme intensificar la transformació que el retorna als seus orígens. Gràcies a la crisi del deute sobirà i a l’emergència d’aquestes noves potències -menys ‘indolents’-, es desfà de les noses socials que les lluites obreres l’havien obligat a carregar”. “Al llarg del segle XX dos moviments transformaren el planeta: el socialisme i la descolonització. Ara un nou món amb un poder més repartit podria emergir”</span></p><p class="MsoNoSpacing">______________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: MAO d' ANDY WARHOL</span> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/112061
Thu, 18 Oct 2012 14:22:43 +0200POSTALS DE PALMA: QUASI RES DE NOU Climent Picornell<div><br /></div><div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/segura%20dos.jpg" border="0" /> </div><div> <strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Postals de Palma: quasi res de nou</span></strong></div> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Retorn a Palma i quasi no tenc temps d’estar a ca nostra,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> una obligació amb un diari i el dinar de celebració d’un seixantí em reclamen i m’he de mudar, avesat com estava a anar de qualsevol manera. Pec una mirada a la premsa i veig que importarem fems perquè tenim una incineradora massa grossa. Pens en la pel·lícula <em>Els companys,</em> on Marcello Mastroainni baixa a una estació de tren remota i demana: “Que paese è questo?” I algú de l’estació respon: “Questo è un paese di merda?” (així, en italià, perquè el fems ens han dit que ens l’enviaran d’allà...) </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Me pos la camisa, mir per la finestra i veig uns al·lots que tiren una pilota </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">a l’Àngel gòtic del portal de la Llotja, abans baixava i reprenia els qui ho feien. Pens si no seria millor canviar-lo per un de fals, fet d’aquestes resines que no es poden distingir del real. Ja sé que no seria el mateix i que en mirar-lo no deixaria de pensar en el seu doble, en el vertader, i amb en Sagrera, el seu escultor, formant-lo del tros de pedra de Santanyí fa centenars d’anys. Em passa el mateix que a la dona d’un ministre d’en Franco. Ho contava Laureano López Rodó a les seves memòries, quan era ambaixador al Vaticà. La dona d’aquell ministre havia comprat medalletes i rosaris i en la visita personal al Papa li demanà que les beneís. El Papa ho feu; però la dona demanà a López Rodó que li digués al Papa si podia repetir la benedicció</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> perquè no les havia tretes de la bossa de plàstic i no devia valer; la benedicció del Papa de Roma no travessa les bosses de plàstic, López Rodó empegueït li digué i el papa sol·lícitament tornà a beneir… Idò si el fan de plàstic a l’Àngel, no serà el mateix. M’entenen, no?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">S’havia de fer una fotografia amb escriptors per al suplement d’un diari</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, a les onze del matí a les escales del Castell de Bellver. Foto de família en vistes a una celebració o per l’obertura d’una nova mega-llibreria, ja no me’n record. La cap de Cultura del periòdic, va donant ordres com si fos un cap de protocol d'un president, autonòmic per descomptat. Una vegada al pati, es conformen grupets per afinitats, poetes amb poetes, novel·listes amb novel·listes, els assagistes tots sols i dispersos. “Acosteu-vos, per favor, el fotògraf vol que ens integrem amb el coll del pou”. Ara una sota els arcs de la lògia. Per amunt. Uns aconsegueixen pujar tot d’una, uns altres més lentament. Posen un banc en primer terme, se suposa que per als més ancians. ‘Vaja, que no... no! No vull asseure'm, fotre, si m'assec semblarà que estic jubilat!’ ‘Venga! que és perquè no estigueu tots en una mateixa filera, que així no us veurà ningú, els més baixets davant. Per favor!’ M'aixec damunt les puntes del peu i quasi em romp els músculs del ventre de les cames. “Mirau el fotògraf!” </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">“Ara una altra al costat del fossat, i el que no faci bonda, als cocodrils! </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">O a l'Olla del castell, a la masmorra!” Els turistes ens demanen: sou d’una convenció? D’un congrés d'informàtics? ‘No, som d’un club d'escacs’, respon no sé qui a una turista grassa... Grans mestres, alguna gran mestressa, i la resta mestressots. Majoria d'homes. Tot el món va cap a les escales de l'entrada, en el precís instant en que arriba un cotxe engalanat amb un nuvi, per a casar-se en unes noces civils. La qui suposam és la núvia, pel vestit blanc, fa fotos. La núvia fent fotos al nuvi? Com canvien les coses! Però no. Al cap de poc temps arriba l’altre nuvi. Són dos homes els que es casen. Es besen, vestit fosc, corbata de color, els dos amb ram, flor vermella a la solapa, el pare d'un d'ells mira enterra, els amics feliços, ells dos emocionats, pugen les escales entre els escriptors i escriptores convocats. “Bé, ja s’ha acabat. Per favor enviau-me els currículums. Gràcies!” Els escriptors se’n tornen. Els nous, els coneguts, els consagrats, els jubilats i els desconeguts. Un poeta va en un Porsche, un baixarà a peu, dos van en bici. Un <em>totum revolutum,</em> una fraternitat de la ploma. I no va amb segones.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Vaig al bar de cada dia. Les situacions sorprenents solen anar precedides de les rutines més banals</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. I no em referesc a un terratrèmol amb la calma prèvia o a les coses normals que fan els suïcides abans d’estimbar-se per un penya-segat, sinó a les coses rònegues, com anar a prendre un cafetó i que, de prompte, la teva veïnada de taula, a qui no coneixes de res, et digui, amb un fort accent italià: “He venido a enterrar a mi marido, hace un año y dos meses que está en un conservador, como si fuera carne congelada.¡Malditos abogados! Los de aquí, traidores, si no son conocidos, son parientes, todos tienen intereses más allá de sus clientes. Ahora tengo abogados alemanes”. Du uns calçons com de muntar a cavall, botes amb punta, calçons estrets i camisa de màniga llarga blanca. No és jove però hi té la pell de la cara, els cabells tenyits, curts, cap enrere. I li interessa que es sàpiga que viu a Berlin i que té sis fills... En fi. Me’n torn a ca nostra a meditar sobre els propòsits de l’esmena repensats durant l’estiu i fer temps pel maleït dinar. Trob, si fa no fa, la mateixa gent: un galerista que baixa les escales de la Seu, la cartera que reparteix la bossa enorme de correu, un expresident que surt apressat del seu despatx ben mudat, l’agranadora de morros pintats que em saluda efusivament i els sense-casa bevent vi de tetrapak als bancs del Born.</span></p><p class="MsoNoSpacing">_______________________________</p><p class="MsoNoSpacing">IMATGE: JEAN FRAN SEGURA </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/111948
Wed, 10 Oct 2012 21:04:00 +0200ELS INDIGNATS I LES PRIMAVERES Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-23%20petita.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Els indignats i les primaveres</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">És mal de creure que la democràcia s’expandeix perquè és moralment superior</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> a altres formes de govern. I això inclou els països àrabs i les seves anomenades primaveres. Segurament, com Daniel Innerarity, hauríem de pensar que s’estén perquè demostra fefaentment una millor eficàcia en les preses de decisió. Ja hem vist, la crisi ens ho ha demostrat, que els mecanismes per corregir els excessos no han funcionat, la qual cosa ha fet sortir gent al carrer -els indignats- que demanen més transparència als governs –per molt democràtics que siguin- i més comunicació amb els ciutadans. Vol dir això que no funciona la democràcia o que votar cada quatre anys no basta? Si es demanen vies alternatives i s’apel·la a la societat civil i a les decisions dels concentrats a les assemblees populars és perquè es percep que els partits -la seva forma de funcionament interna, sobretot- han segrestat el sistema polític. I amb il·lusió, sentiments o moralitat es fa difícil fer política en uns moments en què ja està ben demostrat que el sistema financer domina l’economia i, per això, la política.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">El cert és que l’evolució del moviment dels indignats</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i la deriva dels sistemes polítics als països àrabs després de les seves primaveres ens retorna al fet de creure que si un altre món és possible està dins aquest que vivim. I que sota l’asfalt no hi la platja i que les assemblees dels concentrats a les places podrien haver estat un happening tolerat pel poder que cada pic serà més intransigent amb experiments d’aquests. S’ha de recordar que l’avanç del neoliberalisme cap a la modernització del capitalisme aconseguí arraconar les mobilitzacions dels anys 60 i 70 a través del plantejament de què el sumatori de democràcia liberal més economia de mercat dibuixava un horitzó infranquejable, sense alternatives possibles. Entràvem dins l’entronització de l’individualisme, la competitivitat, l’enriquiment i el consumisme com a factors claus de l’èxit social. Els pensadors oficials s’encarregaren de certificar el triomf d’aquest capitalisme com l’únic sistema possible i del neoliberalisme com a visió hegemònica del món, el que s’anomenà “el pensament únic”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Però començà el cicle de l’antiglobalització i el crac econòmic del 2008,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> una crisi que fa entrar en crisi les solucions que s’havien donat tradicionalment per superar-les. D’aquí en sorgeixen nous moviments de protesta social d’envergadura, els dels indignats i les revolucions del nord d’Àfrica, com estendards d’un nou cicle contra els polítics i els poders financers. Ho resumien bé els elements d’ <em>Occupy Wall Street</em>: “Nosaltres som el 99 %, ells només l’ 1 %”. Els governants tradicionals parlaren aleshores de refundar el capitalisme, de moralitzar la vida política i d’instaurar un nou ordre econòmic més just i més eficient. Els pensadors que volien teoritzar els moviments dels indignats, analitzant les seves causes i donar-los continuïtat, parlaven de la necessitat de mantenir les dinàmiques assembleàries i consolidar-les; de traslladar la indignació als centres de treball superant la por; de combinar mobilitzacions concretes amb altres de més universals, a més de reforçar les experiències alternatives que havien anat sorgint en l’àmbit del consum i la producció alternatives, aprofitant les noves tecnologies amb les xarxes socials per construir “un altre món, que és possible”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Malgrat avui es posi en dubte, també, la superioritat moral dels pensadors</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> o que Alain Minc pronostiqui la fi dels intel·lectuals, en recuper un, Samir Amin, teòric de la “desconnexió” que analitza les causes i conseqüències de les revolucions àrabs, després de la sorpresa que va demostrar el president Obama quan mataren el seu ambaixador a Líbia, un país, va dir ell, “que havíem ajudat a alliberar”. Diu Samir Amin que, efectivament, molts d’aquests règims àrabs en el seu principi no eren democràtics però a criteris populars eren “legítims”, havien provat d’instaurar una educació generalitzada, una salut i uns serveis públics, una industrialització naixent, una mobilitat social... i eren antiimperialistes, “per això els combateren els politics occidentals”. Això durà més de vint anys durant els quals assistírem a la descomposició de l’URSS i a l’ofensiva neoliberal, mentre als països àrabs es produïa la degradació de les condicions socials i la corrupció generalitzada, que empengué la gent a les revoltes que coneixem com “les primaveres àrabs”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">A les eleccions que hi ha hagut posteriorment ha triomfat l’islam polític</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, clarament a Egipte i a Tunis, sobretot per la despolitització prèvia. Els habitants d’aquest països només coneixien els dos únics discursos tolerats: el discurs de la mesquita i el discurs de l’autoritat política, per això l’islam polític ocupa ara el lloc de la despolitització forçada i “la permanència dels germans musulmans no serà curta, sinó llarga i empobrirà els països àrabs per la seva declarada enemistat amb la modernitat, el salafisme nega la idea de llibertat -l’home ha estat creat per ser esclau del seu Senyor- i imposa una certa dictadura del clergat”. És en aquest sentit que determinats països àrabs que sorgiren com a països “no alineats”, progressistes, han retrocedit i les contradiccions d’interessos es veu cruament amb el que està succeïnt a Síria. Allà els USA volen la ruptura de l’eix Síria-Iran-Hesbol·là; Israel una segregació en diversos microestats; els Estats del Golf la consolidació d’una dictadura sunnita a l’estil wahhabita, encara que sigui a costa de massacrar els altres tipus de creients. “Veure a l’emir de Qatar i al rei d’Aràbia com a defensors de la democràcia no pot ser més que una farsa”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Samir Amin arriba a una conclusió respecte a l’estratègia de les potències occidentals</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> al món àrab: no hi volen cap democràcia sinó la continuació del lumpendesenvolupament (una expressió d’André Gunder Frank, com lumpenburgesia). Irak és el model: Saddam reemplaçat per tres règims (Sunnites, Xiïtes, Kurds); destrucció de l’estructura productiva; destrucció del sistema educatiu, reduït a l’ensenyament de la religió i un rudiment d’administració d’empreses. Tot per a aconseguir l’accés amb exclusiva als recursos naturals. Certament els USA quedaren sorpresos per les primaveres de Tunis i Egipte i van preveure estendre-les, ho assajaren amb Líbia, i ho proven amb Síria. El següent objectiu serà Iran (Obama ja llança aquests missatges en la seva campanya electoral) amb el pretext de la nuclearització, usant activament Israel. Serà l’ús de les guerres preventives, que tendrà, això sí, nous competidors: Xina i Rússia. “El capitalisme contemporani té poques coses més a oferir; després de les seves intervencions queden aquests tipus d’estats: islamitzats, dependents, desestructurats i... neoliberals”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Temps era temps, d’indignats i primaveres.</span></p><p class="MsoNoSpacing">_________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: GUILLEM MUDOY</span> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/111900
Mon, 08 Oct 2012 10:38:11 +0200DE LES TOMÀTIGUES DE RAMELLET A LES GOOD VIBRATIONS Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/72633-texans.jepg.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">De la tomàtiga de ramellet a les <em>Good Vibration</em>s</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">L’amic em demana un favor, al seu sopar de setanta anys,</span></strong><span style="font-size: 12pt"> seure a una taula que és com el cabrum de les processons i ‘dinamitzar-la’. No hi conec ningú, gent estranya, i no hi ha res que em faci més pànic. En fi, ara ja hi som. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">“Hola, hola, hola...” i cara de fer cas. No prov els entremesos,</span></strong><span style="font-size: 12pt"> <strong>a les nits tot em fan agrura;</strong> el veïnat de la dreta, pulcre i ben afaitat, me diu: “Servidor ara fa la dieta paleolítica?” “Paleolítica, del Paleolític?” “Sí, sí... la que menjaven els nostres avantpassats primitius, i ben carnívora, amb greixos, els greixos ens acursaren els budells i ens feren créixer el cervell!” “Però la gent es moria joveníssima” li replic. Pens que la gent s’avorreix massa i passa a creure qualsevol cosa. Sense ànim d’ofendre li deman: “Això no deu ser una variant d’aquestes medicines alternatives, un enganall desfressat de filosofia obscura passada per la pella del sabers... profunds?”. La meva veïnada, de cabells curtíssims, resulta ser un aliada, tanta sort: “Això, de la paleodieta fluctua, com els llibres d’auto ajuda, entre el conte xinés i la guia per a ànimes despistades, és ben igual que el comerç de la felicitat, la majoria de fórmules no són més que respostes prefabricades a preguntes insulses, tan originals com dir ‘per aconseguir-ho només ho has de desitjar de bon de veres’, això sí amb l’ajuda d’un manager personal, un <em>coach</em>; però si no aconsegueixes ser feliç, és per culpa teva!”. “Jo no hi estic d’acord”, es desperta una rossa insolent i exuberant, “la meva salvació ha estat una beguda isotònica que em faig jo mateixa amb aigua de la mar, mel i suc de llimona, sense els colorants i els aromes artificials que tenen les del mercat i crec amb l’efecte diapasó del nostre cos; les emocions són energia amb una vibració específica, i una emoció dolenta tendeix a instal·lar-se a les zones més dèbils del cos, on hi ha un estrés afegit o un desequilibri....” “Per això: <em>Good Vibrations</em>! Ja ho cantaven els <em>Beach Boys</em>!” Dic, per fer-me el simpàtic. “No se’n deu fotre?” em replica amb mala cara. “No exactament”, contest, “però estic en contra dels fraus i no sé com encara als hospitals públics no hi tenen en plantilla exorcistes diplomats o titulats en vibracions energètiques, en comptes de metges i infermeres”. “Idò conec metges que demanen als col·legis que incloguin l’educació de les emocions en els currículums oficials, les emocions negatives disminueixen les defenses del sistema immunitari”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Ja don la batalla per perduda quan un al·lot amb accent anglès es fica en la conversa</span></strong><span style="font-size: 12pt"> que ja té aire de brega: “Això de l’auto ajuda i les emocions és com una superstició, però dels nostres dies, com el pensament positiu –si desitges molt una cosa acabaràs per aconseguir-la- això per gent adulta no deixa de ser una bogeria, i en el fons un gran negoci. Molts de malalts crònics utilitzen teràpies alternatives...”. “Idò, això que diu vostè no és més que l’acceptació del fracàs de les teràpies tradicionals”. “Sí, però no han de ser substituïdes per estupideses que no es poden provar, ni mesurar, ni quantificar, sense saber a qui beneficiarà de bon de veres un objecte, un projecte o una pràctica”. “Vostès són uns ultra-racionalistes!”, diuen mirant-nos malament. De lluny, intuesc al meu amic i amfitrió que riu satisfet de veure l’embolic en què m’he aficat. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Un dels comensals s’interessa per les tomàtigues que hi ha damunt la taula.</span></strong><span style="font-size: 12pt"> “He sentit a dir que s’ha aconseguit una denominació especial per a les tomàtigues de ramellet?” “Tomates de ramillete”, tradueix una al seu company de Bilbao. “Sí”, responc, “l’Associació de Varietats Locals de Mallorca ha aconseguit que l’anomenin ‘Varietat de Conservació’, molt més estricta que la Indicació Geogràfica Protegida que pretenia la Conselleria que hi volia aficar també les seves imitacions híbrides industrials”. “¿Y que tiene de bueno el ramellet?”, demana el de Bilbao. “Mira”, li dic, “té una gran resistència a la sequera amb un eficient ús de l’aigua per fixar el carboni, de fet si les reguen es deterioren abans i l’altra qualitat, la perdurabilitat del fruit. Dura, fora de la gelera, més de sis mesos. Les subvarietats que s’han analitzat, crec que formen part de la sobirania agrària i de la identitat cultural de Mallorca”. Aquí, un que me mira amb mala cara, ja no va poder més i esclata: “Això! Tot acaba amb la identitat, ara només fa falta que modifiqueu l’Estatut d’Autonomia i hi poseu que per ser mallorquí s’ha de menjar cada dia pa amb tomàtiga, de ramellet! I de forma canònica: primer fregar la tomàtiga, segon espargir la sal i tercer l’oli. Això: quantes llesques? Tres? Nou? Ara serem un país on tendrem un vegetal per fixar la nostra idiosincràsia, com la patata els irlandesos o el cacauet els senegalesos, mira tu per on els progressistes hi posau la tomàtiga, que va ser duita d’Amèrica”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">“Una mallorquinitat importada! O sigui que el mestissatge, la hibridació no es pot consentir </span></strong><span style="font-size: 12pt">perquè erosiona la genètica? Ha de ser pura com els mallorquins de sempre? I les Sheiles, Samanthes, Mohameds i altres mescles d’alemanya i mallorquí o sueca, tenen categoria d’híbrids? I els drets de la tomàtiga de ferro de Menorca i la cor de bou de Formentera? Les l’haurem d’enfilar a branquillons d’ullastre, per fer més autèntics els enfilalls, o les podran guardar esteses en terra amb el capoll, i enfilar-les “by demand” en el moment de dur-les al mercat?”. “Mira, ja veig que vas gat, però això de fer un discurs transposant la puresa genètica dels vegetals i voler-hi trobar olor de racisme o que la no hibridació tengui ressons de xenofòbia és una barbaritat, m’has sentit?”. Però no afluixava –americana blanca, calçons estrets, Tissot al puny…- “Res, voleu confondre la gent, també serveixen per eliminar radicals lliures? Joves per sempre? Mallorquins joves per sempre? O el suc, ben fregat per la figa de les mallorquines produint multi orgasmes continuats? O de les llavors treure’n l’extracte helicoïdal dels fems del seu ADN per fer-ne una pila quasi eterna per als telèfons mòbils…?” “Ehhhh! Que la denominació l’hi ha donada el ‘Ministerio de España’ i té validesa europea, això no és cap cançó autonómica! Fatxenda! I si en menjassis probablement et canviarien les vibracions”.</span></p><p class="MsoNoSpacing">_____________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: PINTURA D' ANTONI MAS I ROIG</span> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/111702
Tue, 25 Sep 2012 14:46:53 +0200APUNTS DEL PLA DE MALLORCA D'UN ESTIU CALENT Climent Picornell<div> </div><div> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/iimpression3d2.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Apunts del Pla de Mallorca d’un estiu calent</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Els tarongers demanen beure amb les fulles mig doblegades</span></strong><span> i les tarongetes verdes com a pansides. Amoll l’aigua dins una siquiola i esper que les garangoles estiguin plenes, els aucells s’hi tiren, tot i jo ser prop. No servesc per hortolà, però es va morir l’amitger i ara faig el que vaig veure que feia per evitar que també es morin els arbres. En acabar m’atur al cassino.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Un gendre d’en Toni de Palipanc mostra al tasser del cafè unes mongetes</span></strong><span> verdes llargues, immenses, de més d’un metre. “Si vessiu la planta que fa aquest mongetó pareix en Bob Marley, amb aquestes ‘rastes’ que li pengen”. “Jo no sé qui és en Manllei aquest”, replica en Miquel Confret, expert hortolà, “però això és una casta de fesol, té bon gust i se pot cuinar però no és mongetó, ni prop fer-s’hi, però vaja, a plaça he vist qualcú que les hi ven”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>El brigada retirat que xerra poc i llegeix sempre els diaris</span></strong><span> postil·la amb saviesa, ‘militar por supuesto’, quan sap que en Toni Bonall i na Margalida Sofra s’han tornat a ajuntar: “Después de las grandes tempestades, reaparece la cama”. Com que ningú li riu la gràcia repeteix: “He dicho la cama, no la calma! Se entiende ahora?” I ben igual, cap rialla ni una. Ni mitja.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Servidor ha predicat en contra d’allò de la ‘Mallorca profunda’</span></strong><span>, com un invent de quatre ciutadanetxos lletraferits i algunes guies turístiques. Els únics pagesos de calçons en bufes ja només els trobarem a les processons de la Beata o ballant l’Oferta dins les esglésies. Els pobles del Pla, avui en dia, són contenidors en petit del que passa per tot arreu, contaminats definitivament pel mode de vida urbà, estandarditzat per la televisió i les xarxes socials. Circula la cocaïna, les separacions, o les unions d’homosexuals, poca gent va a missa, hi ha facebookers a balquena (un parroquià, habitual d’un bar, demanà ‘una copa de wi-fi’, vist que era de franc), en fi, de tot, com per tot. Res a veure amb la Mallorca d’un temps. Una altra cosa és fora vila on, junt a plantacions modernes –avui n’he visitada una de llúpol per fer cervesa- encara hi ha llocs que recorden aquell món de les rondalles, l’altra cara de la moneda del que són les ciutats: rostolls encalentits pel sol potent que torra el cul a les llebres, batzers i revells d’ullastre fent-se seus els bocins de terra abandonats, garrigues i pinars compartits amb casetes (i casals) comprades per alemanys i ciutadans o arreglades per gent del país. I, és cert, alguns sobrevivents d’aquells temps de quan es segava amb la fals i es feien garbes fermades amb vencills, no aquestes rodones emplasticades que, tanmateix, també les retraten els turistes.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>De camí cap al turó -casa mia per pobra que sia- contempl dues walkíries</span></strong><span> potentíssimes pintant la façana d’un dentista alemany que s’instal·là al poble. Un bon professional que primer només tenia clientela alemanya, residents del Pla de Mallorca, però poc a poc hi començaren ha anar nadius i veïnats del pobles de prop. Les walkíries són la representació de què els alemanys s’han anat cercant entre ells, la colònia, tan picapedrers com fusters o, en aquest cas, pintores d’estil wagnerià, i rubensià. Escarrufava veure-les enfilades tan amunt amb els seus rodets. Tot això passa davant el forn de can Mateu on encara fan ensaïmades trunyellades, grosses com una roda de carro. Dues Mallorques congeniant? O divergint?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>En Jordi Capsany passeja tot el dia pel poble, per prescripció mèdica.</span></strong><span> Com un <em>Perpetuum mobile</em>. Pareix sort i mut, i no ho és. Com un fantasma, ell i el seu gaiato, volt i volta, de bon dematí, horabaixa de ple, i entrada de fosca, sempre fent la mateixa tirada, llarga. Toc, toc, mirant sempre en terra, poques vegades alça la vista, i molt menys contesta un ‘bon dia’ o un ‘bona nit’. No és que sigui sull, és que està concentrat en el que fa. Podria parèixer que no se’n tem del que passa, però adesiara dóna mostra de què hi és. L’altre dia passava per davant el solar on fan els fonaments d’una casa nova per a la filla de n’Arnau Fai. De prompte en Jordi s’atura i diu a un dels picapedrers: “¿Y eres muy moreno tu, de donde vienes?”. “De Bolívia”, li respon el manobre, un home decidit i simpàtic. “¿De dónde?”. “De Amèrica!” li replica fort creient que és sord. “¿De tan lejos has venido per fer de picapedrer?” . I va continuar la seva ruta, llarga, i circular.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>El pastor Pellinet, és un home petit, capell gros, vell, m’atura dalt de la costa:</span></strong><span> “Climent, i ara no trobes que sa gent s’equivoca? Cerca sa fresca ara que no n’hi ha; és a n’es febrer, quan n’hi ha molta, que l’han d’arreplegar, no ara. Res! No me facis cas. Vaig a veure que fan els quatre pollets que tenc per allà dalt”. “Que ja no hi teniu ovelles?”. “N’hi tenia una dotzena dins una tanca i uns cans m’hi feren carn, les mataren totes, encara duc es disgust. De llavors ençà no n’he volgudes tenir pus, per un pastor ‘sorter’ com jo, veure aquella carnisseria va ser de més. Au, posa’t a cobro que el sol crema!”. Vagi la cosa com a metàfora de que a la ‘Mallorca profunda’ també hi ha desgràcies i no tot són pageses fent confitura de prunes de frare llarg. Les atzavares –donardes, deim per aquí- de davant la casa, han tret vares enormes, mentre les velles, mortes, bequen, ja no miren per amunt.</span></p><p class="MsoNoSpacing">___________________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: CHANO MÁRQUEZ</span> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/111568
Mon, 17 Sep 2012 09:00:20 +0200CICELY SAUNDERS (LA MORT NO COM UN FRACÀS SINÓ COM UN MISTERI) Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Estacio%20del%20tren.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Cicely Saunders (la mort no com un fracàs sinó com un misteri)</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Tenia pendent una trobada amb Enric Benito</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> després del congrés que ell havia organitzat sobre <em>Espiritualitat en Clínica. L’atenció al sofriment des de l’hospitalitat, la presència i la compassió</em>. El meu amic és un oncòleg expert en aquestes qüestions, les d’acompanyar el final de la vida dels malalts terminals a través de les cures pal·liatives hospitalàries i que aquest trànsit sigui fet amb pau i dignitat. Vaig veure com havia quedat el llibre sobre el qual havíem discutit aspectes editorials – <em>Velad conmigo</em>, de Cicely Saunders- i les actes del la <em>IX Jornada de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives</em>. En trec de la seva lectura algunes reflexions. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">El sofriment és consubstancial amb el ser humà i no és només un problema sanitari</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. De sempre s’han tractat de trobar formes per afrontar-lo, reduir-lo o donar-li sentit. P. Loncán ens diu que els clínic ho fan ara des d’unes actituds que impliquen acollida sense judicis, capacitat per estar atents a les necessitats i commoció davant el sofriment de l’altres. L’empatia és una de les expressions més clares de l’hospitalitat, essent capaç d’interioritzar la situació emocional del pacient que sofreix i que te per resposta el dolor, la por, l’ansietat, la pèrdua d’objectes afectius, un camí -en els malats terminals- que pot conduir a la desintegració de la persona.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">En aquest acompanyament cap a la mort,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> D. Gracia afirma que si els humans tendim a la plenitud ¿és la mort el <em>non sense</em>, la ruïna, el fracàs final d’aquesta aspiració? Per a totes les grans tradicions espirituals la mort no és la fi, sinó el gran pas, segon els sufís, la mort és la nostra nit de noces amb l’eternitat. Es cregui des del cristianisme, el budisme o des d’una concepció materialista de l’espiritualitat, la presència i obvietat de la mort ens sacseja i ens demostra la nostra fragilitat, ens fa por el desconegut, no saber què ens trobarem, desaparèixer, no existir.... El seu millor antídot és un bon guia, que doni confiança i elimini el dolor físic i el mental. L’anàlisi dels malalts en els processos terminals de la seva vida, segons Enric Benito, perfilen uns trets comuns; el pacient acompanyat segueix una evolució i un canvi caracteritzat per un creixement personal a través de les fases de sofriment fins arribar a l’esgotament, la renúncia a mantenir el control, l’acceptació, l’entrega i, una fase final, la comprensió i construcció d’una nova identitat i transcendència. No de bades J. Bátiz titulava la seva conferència: “L’espiritualitat en clínica: la seva fonamentació i el seu espai entre la psicologia, la religió i la bioètica”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Cicely Saunders (1918-2005).</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Aquesta introducció és per detallar el text de Saunders, <em>Velad conmigo. Inspiración para una vida en cuidados paliativos,</em> que la SECPAL i <em>La Caixa</em> han editat . Saunders fou la font primera d’on begueren els pioners de la medicina pal·liativa al món, en posà els fonaments en el <em>St. Christopher’s Hospice</em> de Londres a partir de 1967. Cinquanta-cinc anys després hi ha centenars de serveis de cures pal·liatives que valoren integralment la persona i “que consideren l’enfermetat terminal com un procés biològic i a la vegada biogràfic, i la mort no com un fracàs, sinó com un misteri”. Es dibuixa el camí de l’acompanyament dels pacients en un espai de coneixements biomèdics però es fan necessaris recursos que ajudin a entendre i mitigar el sofriment. <em>Velad conmigo</em> dóna sentit a les cures pal·liatives a partir de la dignitat del malalt terminal, entenent el procés de morir com una oportunitat de tancar la pròpia biografia. “La debilitat adquirida durant la malaltia és transforma en fortalesa en transcendir el sofriment a través de l’acceptació, fins a arribar a un espai de serenitat”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Assenyala D. Clark, catedràtic de Sociologia Mèdica, que Cicely Saunders</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> fou la primera metge que dedicà la seva carrera a l’atenció de les persones moribundes amb gran preocupació per la vida personal i espiritual dels pacients, des d’una ètica dels cuidadors amb una motivació: el tractament de persones ‘concretes’ davant la imminència de la mort. <em>Vetllau amb Mi</em> són les paraules de Jesucrist a l’hort de Getsemaní i independentment de què es comparteixin les creences religioses de Saunders, el llibre genera un discurs coherent sobre el paper de l’espiritualitat en aquests moments finals de la vida.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Una pacient li digué: “Gràcies. No només per les teves pastilles, sinó també pel teu cor”.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Agraïa sobretot la compassió, l’apropament i l’amistat. Es va donar compte que s’havia d’aprendre a sentir “amb” els pacients però sense sentir “com” ells. No llàstima, ni indulgència sinó un mirada amb respecte. Del “no vull morir” al “només vull que vagi bé” hi transcorr no només un procés d’acceptació, d’algú que passa del dubte i la por, a aconseguir sortir, passar a l’altre costat, bé. <em>Vetllau amb Mi</em> significa sobretot “estau aquí”, no me falleu, en un procés que transmet confiança i fidelitat. La mort significa enfrontar-se al final d’esperances i projectes; el dolor no és sols físic sinó també emocional (de fet, diu Saunders, el dolor mental pot ser el més irreductible de tots). La pena més gran d’un pacient moribund és la fi de les seves relacions i de les seves responsabilitats. “Es pot esperar contra tota esperança” però s’ha de compartir la veritat de la situació: fingir és esgotador per a tothom.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Renéixer després de morir és un concepte dominant</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> <strong>en les religions</strong>. El camí espiritual de Saunders és el cristianisme, la fonamentació religiosa per a ella és una necessitat, però es pot encarar des de l’ecumenisme i sense denominació confessional. Davant l’absència d’una creença en qualsevol cosa que estigui més enllà d’aquest món, s’havia trobat amb molta gent que pensava que la mort no era el final definitiu d’un esser estimat. “Quan no hi hagi cap creença en l’altra vida, abans de morir, hi ha temps per acabar les feines pendents en aquesta”. En totes les situacions terminals, ja sigui per càncer o per demències progressives, la persona està afrontant una sèrie de finals: el de l’autonomia física, de les relacions, dels plans de futur i del sentit de la vida. Però es pot mantenir una integritat essencial fins i tot en la debilitat i en la dependència, un sentit de la dignitat personal malgrat el deteriorament físic. “Ara que les cures pal·liatives estan esteses per tot el món s’ha de mantenir la preocupació per les necessitats espirituals dels pacients, la recerca de sentit, d’alguna cosa en què confiar i que pot ser expressada de moltes maneres, directa o indirectament, amb metàfores o amb silenci, amb gestos o simbòlicament”. </span></p><p class="MsoNoSpacing">___________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE <strong>XISCO FUENTES</strong></span> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/111458
Mon, 10 Sep 2012 15:31:56 +0200JARDINS D'ALTRI, QUAN S'HA APAGAT L'AGOST Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/2Maim%2001.jpg%20fi9guera%202.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Jardins d’altri, quan s’ha apagat l’agost</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">A les recopilacions de textos d’altra gent els anomen <em>jardins d’altri</em></span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> rememorant un text de Bioy Casares, <em>De jardines ajenos</em>. Desordenadament, a finals d’estiu un es troba, a l’hora d’escriure, com el cervell humà que funciona des de què naixem i mai s’atura, “fins que t’aixeques per parlar en públic...” deia G. Jensen. Per això les notes que un ha anat arreplegant, d’un diari, del darrer llibre que ha llegit, d’una conversa d’un vespre escrita després a un paper qualsevol, fan la funció de caixó de sastre per estirar les idees. A no ser que, per les presses, no s’hagi apuntat qui ho va dir o qui ho va escriure. És el cas de: “Sense tu, som jo”. Enigmàtica i fatal afirmació, que ha perdut, pel camí, el seu autor. Són coses del temps, d’aquesta calorada, de l’edat? Hi cap el dubte, com el de Claude Roy: “Es demana si és la seva vista que es debilita o bé és el món que es decolora”. Per una cosa semblant, Joan Margarit juga amb el vell i el nou: “És aquell nen callat que juga al sol. / S’està darrera d’aquests ulls de vell, / resisteix l’envestida del migdia / escoltant els confusos versicles de les ones / i els crits dels cossos nus i rovellats / entrant en l’aigua freda i transparent / de la platja de còdols. Té vergonya / va d’un a l’altre amagatall dels contes”, (<em>Autoretrat amb mar</em>).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Però vaja, cal enfocar-ho de bon grat. Encara que “Pensar en positiu,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> ha aconseguit que no hi hagi cosa de més mala fe que l’esperança”, és un dels laments de Rafael Sánchez Ferlosio quan es demana si hi ha hagut alguna vegada temps bons, i continua “els dies feliços els posa allà el record. Per això són tan tristos”. Sembla un corol·lari d’allò de què un pessimista és un optimista ben informat, però a un servidor li ha sonat a aquella sentència del Comte de Lautréamont: “El vostre esperit és perpètuament arrossegat fora de les seves frontisses i sorprès en la trampa de tenebres, construïdes amb art groller per l’egoisme i l’amor propi”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Hi ha però racons per l’alegria, la de l’estiu, els dies llargs</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, fer el que a un li plau, aquesta vaga sensació de llibertat. Sovint quan sent la paraula llibertat el cap em va a un parell d’idees i a un parell d’escrits. Aquest n’és un: “... / En el meu ca golafre i tendre / en les seves orelles aixecades / escric el teu nom. / En el pinta de la porta / en els objectes familiars / en la flama del foc / beneïda / escric el teu nom. /... / En la salut recuperada / en el risc desaparegut / en l’esperança sense / record / escric el teu nom. / I pel poder d’una / paraula / torn a viure / vaig néixer per conèixer-te / per anomenar-te / Llibertat”, (Paul Éluard).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">La felicitat i la seva relació amb el ‘m’agrada’ i el ‘no m’agrada’:</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> deu ser aquesta sensació de l’estiu i les vacances, on un fa el que vol? “M’agrada la lletuga, la canyella, el formatge, els prebes, els massapà... les roses, la lavanda, el xampany, les posicions lleugeres en política, Glenn Gould... els passejos moderats, les cireres, els rellotges, Sartre, Beckett, Fourier, Eisenstein, els trens...”. És de Roland Barthes, que continua però amb la inevitable llista dels no m’agrada: “No m’agraden les dones amb pantalons, Miró, Vivaldi, parlar per telèfon, la fidelitat, l’espontaneïtat...”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Aquesta relació de les coses que agraden, o no, i la felicitat</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> s’arrebossa de misticisme si anem a cercar-la dins nosaltres. Felicitat, amarada de tranquil·litat, de respiració equilibrada. Vaig guaitar un dia d’agost dins la petita església de Costitx on tres dones passaven el rosari, les veus ressonaven dins el temple buit. Vaig tenir la mateixa sensació de quan era nin i mon pare el me feia passar davant-davant, els misteris i la lletania. Ho rememora Umberto Eco: “La lletania ha de ser recitada com un <em>mantra, </em>com el <em>om mani padme hum</em> dels budistes; l’important no és tant que la <em>virgo </em>sigui <em>potens</em> o <em>clemens</em>, com el deixar-se dur pel vertigen sonor de l’enumeració... l’important és l’escansió rítmica del noms durant un temps llarg a bastament”, ( <em>El vertigen de les llistes</em>). La mateixa sensació per la repetició continuada l’he sentida avui amb el ritme obsessiu del <em>Bolero,</em> de Ravel, que pareix suggerir-nos que l’obra ha de continuar, eternament. Però, no. O si?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Molts retornam ara a les ciutats abandonant els llogarets</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> de mar, pla o muntanya creient que la cosa urbana encara ens ha de mostrar les eines de la modernitat, per líquida que aquesta hagi de ser. Es conserva encara un hàl·lux de superioritat damunt els habitants dels pobles que ens han acollit. Això no és veritat, no per la molt remoguda globalització, que arriba per tot arreu, tampoc ho era abans. Vegin: “Ens han de disculpar. Som al·lotes del camp... tret de funcions religioses, tridus, novenes, feines de la pagesia, batre, veremar, càstigs als servents, incests, incendis, homes penjats, invasions d’exèrcits, saquejaments, estupres, pestilències... no hem vist res”, (Italo Calvino. <em>El cavaller inexistent</em>).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Quan som dins el començament de setembre,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> enfilant la ciutat, prenc de J.V. Foix el seu poema-lletania: “Quantes roselles als prats de la vila. Tot n’és ple. / ...i quants ocells que fan ombra a l’ermita. Tot n’és ple. / Quantes estrelles quan l’agost s’apaga. Tot n’és ple. /... / Quantes antenes de T.V. en els àtics. Tot n’és ple”</span></p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: ANDREU MAIMÓ</span> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/111405
Thu, 06 Sep 2012 19:41:07 +0200CRÒNIQUES D'ESTIU D'UN FOLKLÒRIC PLORAMIQUES Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mirlo.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Cròniques d’estiu d’un folklòric ploramiques</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">“S’adreça l’or antic del cadafal / damunt el marbre de les velles fosses.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> / Jau Maria serena i virginal / Com un lliri trencat pel temporal, / més que de mort, sembla el seu llit de noces.” (Atribuït a Llorenç Moyà i Blai Bonet). El llit de la mare de Déu morta, enrevoltat de bellveures i alfabegueres, és la visita obligada que em transporta cap a la fi de l’estiu i, com per Nadal, retorn al meu poble del Pla per passar-hi les festes i assaborir les converses a la fresca. Tot fa un aire calm, a redòs de la bulla postissa de vorera de mar. He recordat Llorenç Villalonga: “El refugi natural fou el camp, on la pobresa no es confon amb la misèria”. Per fugir de les estretors de la post-guerra a Ciutat, qui podia anava al seu poble. Ho llegesc al pròleg de la primera edició de <em>Bearn</em>, que he recuperat, vist el caliportal que comportà, contat fil per randa a les cartes entre Baltasar Porcel i Llorenç Villalonga.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Aquí, les festes patronals, la festa major, tocarien esser el vint-i-quatre de juny,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Sant Joan. Però com que queia en temps de messes i tothom era a segar i a batre, es decidí canviar-ho a dia vint-i-nou d’agost, la Degollació de Sant Joan. A l’església hi ha un quadre esfereïdor: un criat passejant el cap sanguinolent del Baptista damunt una safata. Ja saben, Heròdies, la dona d’Herodes, pretenia sexualment sant Joan que es feia l’estret. Salomé, la filla, en una festa, balla i Herodes satisfet li promet el que vulgui; aconsellada per Heròdies li demana el cap del Baptista. Una història tòpica, com moltes del Nou Testament, per poder construir-hi les seves paràboles –atípiques- com la d’estimau-vos els uns als altres.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">La calor ens fa recloure dins les cases. El folklòric ploramiques, etòleg ocasional,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> fa una treva amb el problemàtic món exterior i es concentra en l’observació dels moviments de la moixa per espassar-se la calor: ara a un escaló, ara arrapitada a un poal, ara davall una begònia angelina carregada de flors, ara tan allargassada damunt les rajoles que pareix morta, ara dins la terra fresca de les lletugues... Sant Bernat, l’apagador de l’estiu, ha perdut els papers ja fa anys i dia vint d’agost la calor és de pinyol vermell. Fa quatre gotes fangoses que quasi no arriben enterra mesclades amb un baf insuportable.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">De nit prenim la fresca al capdamunt del carrer Major, som un grup resistencial i residual</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Després d’una discussió sobre la sembra de mongetes de pasta real –‘no se poden regar massa ni massa poc, quan les sembres, si les regues massa se podreixen, si massa poc no neixen bé...’-, una de les temàtiques bàsiques d’aquestes festes és si hi havia d’haver, o no, coets. Si amb la crisi econòmica els focs d’artifici són una despesa a suprimir per part dels ajuntaments, una tudadissa de doblers per una cosa evanescent que dura pocs minuts. O si eren una part fonamental de les festes. Per mon pare, el paperí que orna els carrers i mou el vent, el dimoni i els sons de les xeremies, i els coets -que ell anomenava rodelles- eren components integrals i bàsics de la festa. Al poble es va decidir que sí. M’he fet cronometrador de focs, vist que la seva durada és en relació al seu cost. Deu minuts a Sineu, dotze a Llorito, quinze a Campos… I amollats amb una cadència, diguem-ne, més lenta, per fer-los durar un poc més.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">L’horabaixa vaig a la Mobylettada. Els joves adoben els antics ciclomotors</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> que substituïren les bicicletes en la mobilitat dels pagesos, i fan carreres. Tots hi van disfressats. Me recorden la cançó de <em>Peor Imposible</em>: “Jo lo que vull és un pagès amb motorino que me sapi follar bé...”, fent aquella lectura de la mallorquinitat transformada, sociologia real a través de la cançó. Parlant de mallorquinitats, vaig a veure la representació d’<em>Acorar</em>, per en Toni Gomila. És la vegada que fa vuitanta-set que la representa i no fa un any que la va estrenar. L’escenari magnífic, el pati de la casa de Cas Donat a l’oratori de Consolació. Entre el públic hi afin en Guy de Forestier, l’autor de <em>Queridos Mallorquines</em>, una visió mel·liflua de nosaltres, que fa mamballetes i es mostra satisfet. Què deu voler dir això? En què deu desmerèixer l’obra de Gomila? Tal vegada sigui una d’aquestes perilloses ‘operas apertas’ on cadascú li dóna el significat que l’interessa i el final o conseqüència que troba? Hi he de pensar. Rellegiré les dues obres. El meu padrí Saig sempre em feia tenir present que els corbs no se s’apleguen amb les caderneres.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Abans d’anar a geure mir un poc el cel per si veig algun estel amb coa,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> llegesc dos capítols de la biografia de Terenci Moix de Juan Bonilla i pec una fullejada a altres llibres que tenc per esclovellar. Hi arrepleg una anècdota del poeta Miquel Bauçà, Meravell, de Felanitx. Com ja es sabut, arribà en bicicleta a les primeres <em>Conversaciones en Formentor</em> celebrades l’any 1959. Carles Riba quan ho sabé digué: “Aquest, es pot dir, és un poeta cíclic”. ( Miquel Pons, <em>Mestres i amics en la meva vida</em>). El diari d’avui proclamava “que la felicitat es troba en les coses petites”. Ho intuíem i ho deien alguns dels centenars de gurus que prediquen sobre el tema. Ara resulta que és cert, que fruir dels petits detalls ajuda a ser feliç, “en el nostre ADN hi ha unes minúscules peces, els micro ARN, que amb l’estrès s’alteren i ens condueixen a una infelicitat quotidiana crònica”. Els folklòrics ploramiques som una espècie que té atrofiats els seus ARN o els han mutat cap al passar gust de ser infeliços. Amb coets o sense.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/111285
Wed, 29 Aug 2012 23:18:29 +0200LONDRES 2012: BEATLES O ROLLING STONES, ENCARA? Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-6%20mudoy.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">Londres, 2012: Beatles o Rolling Stones, encara ?</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">“El rock and roll és un salvatgisme persistent...</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"> en competència deliberada amb els ideals artístics de la selva” . Era l’opinió de l’Encyclopaedia Britannica, a l’anuari de 1956. Sis anys després, ara fa cinquanta anys, els Rolling Stones feren els primer concert i, posteriorment, la música pop anglesa es convertiria en un dels màxims ingressos econòmics de l’estat. I ara a l’agost de 2012 el Beatle “Sir Paul McCartney” clogué la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Londres. Fins i tot sonaren els Sex Pistols, els punkies més desballestadors, tot i que no amb la seva cançó “God Save the Queen, the fascist regime, etc.”</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">També a la cerimònia de clausura dels Jocs, la història de la música pop anglesa</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"> dels últims cinquanta anys fou el fil conductor del qual s’enorgulleixen ara els britànics. Malgrat haguessin de ressuscitar a Freddy Mercury (Queen), construïssin un panteó per a John Lennon i la seva <em>Imagine</em> o traguessin del geriàtric a Ray Davies (The Kinks) o Roger Daltrey (The Who).</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">El rock and roll que no era en origen contracultural, ni antiautoritari</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">, ni amb excessiva crítica social -com ho fou determinada folk music, que Bob Dylan passà després al rock- creà una identitat específica de joves rebels. Entre els seus seguidors inicials a Europa, l’estudiant John Lennon. En efecte, els Beatles començaren, i els seguiren els Rolling. Amb una diferència, que es pot explicar amb la metàfora: “els Rolling ens feren saber que després d’aficar mà, venia el follar”. Vegin un titular de <em>Melody Maker</em>: “Deixaries sortir una germana teva amb un Rolling Stone?” Sembla que la deriva que duria a considerar els Beatles com a bons al·lots i els Stones com a dolents és una qüestió de marketing ideada pel manager A.Olhan. Optà per oposar-los i dibuixar els Rolling com a mal educats, diríem ara, anti-sistema, quan per provinença social els Rolling sorgien de classes més benestants. Tom Wolfe també ajudava: “Els Beatles et volen agafar la mà, els Rolling Stones volen cremar la ciutat”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">Així anà sorgint la divergència: “Tu de qui ets, dels Beatles o dels Rolling?”</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"> I cada pic, com si la decisió fos més excloent, i no com al ragazzo de Gianni Morandi <em>che amava i Beatles e i Rolling Stones</em>. El pas dels temps hi ajudà. Els Beatles jugaren un temporada a fer-se els hippies i les seves reflexions sobre la revolució eren més que reaccionàries i en canvi els Stones optaven més per una apologia lluitadora, i com exemple la seva peça <em>Street fighting man,</em> diuen que escrita per Mick Jagger després d’assistir a l’única manifestació que ha anat mai.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">La polarització –o dels Beatles o dels Stones- només apareix en la ment de gent poc informada</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">. Ho afirma Diego Manrique, fill, en el darrer número de la revista <em>Rolling Stone</em>. “En contra del tòpic, resultaven compatibles”. Fos com fos fins a la separació dels Beatles, quan Lennon i l’odiada Yoko Ono optaven ja per la via més reivindicativa, molts d’altres grups de la història del rock and roll havien emergit amb missatges més durs, socials, sexuals o de consum de drogues. Jimi Hendrix, The Doors, Grateful Dead, el gran Frank Zappa o Jefferson Airplane, aquests: “Mira el que passa als carrers / hi ha una revolució” (1969). Mentre el rumb dels Beatles era cap al <em>All You Need is Love</em>... que tenia també els seus acòlits melosos com Carole Kimg o James Taylor. David Bowie ja és anti-hippie (“Vull estrangular-los amb els seus collars de flors...”) prolegomen de què les coses guapes s’estaven transformant... en lletges? Els Ramones o els Sex Pistols amb el so potent de <em>Anarchy in the U.K.</em> (1976) tenien altres missatges per llençar que no eren els dels ja multimilionaris Rolling, Beatles o Pink Floyd. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">El rap, el hip-hop i sobretot la música robòtica de l’acid-house i les festes ‘rave’ carregades d’èxtasi,</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"> on els intèrprets han estat substituïts per DJ, fan aparèixer la trobada hippie de Woodstock com una congregació d'escolanets. Però encara n'hi ha que s’enyoren i com una mala imitació de la senyoreta Pepis demanen: I tu de qui eres? Dels Stones o del Beatles?. Pregunta que és un remake de la <em>Ballad of a Thin Man</em> de Bob Dylan on un beneitó que li diuen Mister Jones no entén res del que està passant. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">Que els Beatles eren Pop i els Stones Rock, tampoc és veritat</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif">, els Beatles foren molt més que Pop. Que es duien fatal entre ells, tampoc és veritat, Diego Manrique, pare, conta que els Rolling quedaren commocionats quan sentiren <em>Love Me Do</em>. Els Beatles es consideraven superiors i més avantguardistes que els Stones, i es sentien copiats per ells. Que els Stones eren perseguits i els Beatles acceptats, és un altre dels mites a rompre. S’acceptaren els Beatles quan aquests ja eren un fenomen massa enorme i és cert que durant anys “caçar un Stone” era el major trofeu al que aspirava la policia, a la qual dedicaren els Stones la seva cançó <em>We Love You:</em> Lennon i McCartney hi cantaven fent-hi els cors. Beatles o Rolling Stones? La pregunta ha perdut sentit. Sobretot després de l’edulcorada història del pop anglès que ens amollaren a la cloenda dels Jocs Olímpics aquesta setmana passada on no faltaven ni les Spice Girls. Aghhh!!! Però Gran Bretanya mostrava al món la seva música pop com la icona més preuada i representativa, poca broma! De totes les maneres, no hi vaig veure ni Mick Jagger, ni Keith Richards fent cucaveles per damunt l'escenari i sí en Paul McCartney fent cantar <em>Hey Jude</em> a tot el món. Restes de la pugna Beatles o Rolling Stones?</span></p><p class="MsoNormal">________________________</p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE GUILLEM MUDOY</span> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/111237
Mon, 27 Aug 2012 11:07:59 +0200GORE VIDAL, H. L. MENCKEN, O. WILDE I ELS AFORISTES IMPERTINENTS Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/pl_2.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Gore Vidal, H. L. Mencken, O. Wilde i els aforistes impertinents</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">“Escriu alguna cosa, malgrat sigui la teva nota de suïcidi”,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> la frase és de Gore Vidal, l’escriptor nord-americà que morí fa una setmana als 87 anys. També: “<span style="background-color: white; background-position: initial initial; background-repeat: initial initial">No basta triomfar, els altres han de fracassar”. O, “No perdis mai l’oportunitat de follar o de sortir per la televisió”. D’un determinat personatge deia: “M’encanta la manera com aconsegueix enunciar coses absolutament òbvies, amb aire de gran descobriment”. Proves que demostren la seva ironia i la seva mala llet. </span>No és que fos, explícitament, un escriptor d’aforismes, però sí que molts dels seus pensaments, esmolats i verinosos, acabaven agafant la forma d’una sentència que comunicava bé. Algú s’ha referit a ell com l’Oscar Wilde contemporani per mor d’aquest vessant, no per la seva homosexualitat, explícita en els dos escriptors -per motius bens diferents- sinó pel fet de construir sentències, moltes d’elles malèvoles i crítiques i, en alguns casos, ‘sobradament’ intel·ligents. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Essent un bon consumidor d’això que en diuen ‘quotations books’</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, d’alguns escriptors estaria disposat a acceptar el que deia Susan Sontag dels aforistes. <span style="background-color: white">"L’aforisme és una forma de pensament aristocràtic: és tot el que l'aristòcrata està disposat a dir-nos; pensa que hauríem d'aconseguir entendre les coses ràpidament, sense explicar amb precisió els detalls. El pensament aforístic es construeix com una carrera d'obstacles: espera que el lector ho entengui tot aviat, i segueixi endavant. Un aforisme no és un argument; és massa educat per a això. Per a escriure aforismes s'ha d'assumir una màscara -una màscara de menyspreu, de superioritat ".</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Oscar Wilde (1854-1900) a més de la seva obra literàriafou reconegut també pel seu enginy</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> a l’hora de redactar sentències elegants i corrosives. Casat i amb dos fills, una relació homosexual el dugué a la presó, després s’exilià a França on morí quasi en la indigència. (“Feliçment, crec que no som un ésser normal”. “Viure és el més rar del món. La major part de la gent just-just existeix”. “T’agradaria saber quin és el drama de la meva vida? Que he posat el meu geni en viure i en les meves obres només el talent”. “L’egoisme no consisteix en viure com un vol sinó en exigir que els altres visquin com volem nosaltres”).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">De totes les maneres més que en la línia de Wilde, que també, situaria Vidal en la de Mencken</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> (“<span style="letter-spacing: 0.6pt; color: #222222">La injustícia és relativament fàcil de suportar, el que fa fàstic és la justícia”).</span> Henry L. Mencken (1880 -1956) fou un dels més influents crítics literaris del seu temps, a més de periodista, assagista i aforista. Defensor de la llibertat de consciència, dels drets civils, lluità contra el puritanisme i el fonamentalisme cristià als USA. Els tallants aforismes de Mencken mesclen l’humor, amb la seriositat i la lucidesa. <span style="letter-spacing: 0.6pt; color: #222222">Gore Vidal els coneixia bé i li agradaven per la seva incorrecció política, de la qual ell en feia ús. De Mencken: “La democràcia és la teoria que assegura que la gent comú sap el que vol, i per això es mereix rebre-ho, durament”. “Donar a cada home un vot no ha fet tornar els homes més savis i lliures, igualment el cristianisme no els ha fet tornar més bons al·lots”. “Crec que tot govern és dolent, i tractar de millorar-lo és, com a molt, una enorme pèrdua de temps”.</span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Gore Vidal (1925- 2012) fou novel·lista, escriptor de teatre, de guions de cinema</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i sèries de televisió, articulista, assagista de política, història i literatura. Algunes obres escandalitzaren pel tractament de l’homosexualitat i la religió ( <em>Myra Breckinridge</em> o <em>Live from Golgotha</em>). Amb ell ha mort una figura que s’assembla al que anomenen ‘intel·lectuals de referència’... als USA. Insolent, brillant, liberal (per dir alguna cosa classificable) social i políticament, fou un apologeta de la degeneració de l’imperi americà imposat per la força de les guerres. (“Tot nord-americà preparat per a ser president hauria, per definició, de quedar desqualificat per ser-ho”. “La meitat dels nord-americans mai llegeixen un diari. La meitat mai vota. La meva esperança és que les dues meitats siguin la mateixa”. “Les nostres figures públiques son incapaces d’escriure els seus propis discursos i llibres i tenim proves de què tampoc són capaces de llegir-los”. “Fins que va sorgir la publicitat americana, mai se li havia ocorregut a qualcú, a qualsevol part del món, que els joves estaven captius en el món hostil dels adults”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">No sé si la Sontag tenia raó, amb allò de la superioritat i el menyspreu</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> amb els quals, deia, s’escriuen aforismes. Però en el cas d’aquests tres personatges una part de raó devia tenir, però al manco ells traduïen la seva suposada superioritat en una declaració de la seva crítica, sense por. Wilde (“L’experiència és el nom que tot el món dóna als seus errors”), Mencken (“Tot home decent s’avergonyeix del seu govern”)<span style="letter-spacing: 0.6pt; color: #222222"> </span>o Vidal ( “Confiï en una societat imbècil com aquesta per pensar que només existeixen dues categories: o ‘maricó’ o normal”). Continua Sontag, recalcitrant, als seus <em>Diaris</em>: “La literatura dels aforismes ens ensenya la saviesa del pessimisme”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Wilde: “És més difícil destruir que crear, i quan el que s’ha de destruir és la vulgaritat</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i l’estupidesa, la labor destructiva necessita no només coratge, sinó també menyspreu”</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. “La tragèdia de la vellesa no consisteix en ser vell, sinó en haver estat jove”. </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Mencken: “Demagog és algú que predica doctrines que sap que són falses a homes que sap que són idiotes”. “Un polític professional és un home professionalment deshonest. Per apropar-se a les altes esferes s’ha de comprometre tant i assumir tantes humiliacions que es converteix en una cosa no gaire diferent a una prostituta”. Vidal: “No hi ha cap problema humà que no es pugui resoldre si la gent fes senzillament allò que li aconsellen”. “Hi ha una cosa que defineix els buròcrates, no els agrada la poesia”. </span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/111117
Fri, 17 Aug 2012 22:34:47 +0200APUNTS DEL PLA DE MALLORCA AMB VORERA DE CARXOFERES Climent Picornell<div> </div><div><a id="res_9179" href="http://jcmllonja.balearweb.net/get/116%20%20-img041.jpg"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/resource/preview/116%20%20-img041.jpg" border="0" /></a> </div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Apunts del Pla de Mallorca amb vorera de carxoferes</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Els sembrats han tornat rossos quasi sense tèmer-se’n.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> En pocs dies els paisatge quasi irlandès de Pla, tot verd, les figueres i tot, ha deixat pas a una gradació de grocs i ocres que anuncia ja el temps d’estiu. Els nispros i després els albercocs primerencs anuncien la temporada de fruita i verdura estival amb els tòtems corresponents: els melons i els trempons. A una vorera, tota sembrada de carxoferes, les carxofes que han quedat sense collir s’ha fet altes com un fanal de processó, un pompó enorme que sobresurt per damunt les seves fulles disforges i les males herbes que les han envaït, el color lila, sense matisos, dels seus nombrosíssim pètals crida la vista amb pretensió de quadre impressionista.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">En entrar al cafè hi ha una bona rotllada d’homes xerrant i un home tot sol.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> “Lo ‘pometud’ ehh? Lo ‘pometud’, repetia en Melcior Morber. Feia estona que no ho sentia. Forma part d’aquestes contarelles que passen a ser de tothom. En Toni de s’Amagatall havia perdut sa seva truja, que anava plena, i li sabia un greuer perquè d’allò pràcticament en vivia, d’engreixar porcs i vendre’ls en ser hora. Prometé que si la trobava aniria a Lluc a peu. Trobà sa truja. Passats uns mesos el seu veïnat en Tòfol de son Pericó li digué: “Toni, i que ja has anat a Lluc?”. I en Toni sense pensar-s’ho gens li contestà: “Lo pometud se pot despomete” (Que traduït vol dir que ‘lo prometut es pot desprometre’). I deien que no hi era tot. Això s’estengué pel poble i ha passat a ser una expressió de tots. Per això deia que feia estona que no l’havia sentida, i fou en boca d’en Jeroni Coletre. La conversa anava de la crisi i de si el govern d’en Rajoy “havia pometud” i ara..., que si se n’han tornat alguns sud-americans però no els africans, que si aquell tenia vint homes llogats i ara només són dos i ell s’ha aferrat a sa feina com quan va començar, que si a s’Ajuntament donen menjar a qui no en té i hi va gent que no li fa falta, que si roben més per foravila, eines i fruita i cebes i verdura, que si tots els comerços se queixen però els restaurants estan plens, que, curiosament, és la mateixa expressió que emprà Silvio Berlusconi, el primer ministre d’Itàlia quan el marxaven.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Trob els dos germans, picapedrers retirats, bons manobres i bones persones</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, que surten de l’església un dia de matí entre setmana. “Que hi ha res de nou?”. “Es coloms! Posaren unes xarxes a n’es campanar perquè no hi entrassin –‘les posaren uns especialistes de València’, mos digueren- i ara n’hi torna ha haver”. “I ets ‘especialistes’ els has vists tu?”. “Deuen ser a València” vaig replicar. “Sí, però es coloms són per aquí. Posaren ses xarxes clavades a n’es marès, i es marès se desclosca i entre es forats i es buit que fa sa xarxa, penja, i encara els ho posa millor per fer nierons als punyeteros coloms”. “Haureu d’actuar voltros”. “Ja som un poc vells, però en Rafel que és més ‘lliquero’ pujarà damunt ses jàsseres que aguanten ses campanes i ho arreglarem”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Quan pas pel carreró des Frares, n’Antònia Mica, vídua, és sempre defora brodant</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> o fent ganxet. Pensava que era d’aquestes dones que mai s’havia mogut del poble, ni del seu carrer, estret i costerut. Però un dia que tenia xerrera me contà que de nina anava molt a Porrera, al Priorat de Catalunya. “Un germà s’hi havia casat i mumare m’hi feia anar perquè passava pena per ell. Si matàvem un porc o fèiem panades m’enviava cap a Barcelona amb barco. Jo disfrutava i ho tenia clar, en arribar al port havia d’agafar s’acera de mà dreta i no m’havia d’aturar fins arribar a s’estació de França i allà comprar un bitllet de tren fins a Reus, on m’esperaria es meu germà. Es maquinista des barco, un <em>Perric</em>, ho sabia i se’n cuidava de jo i un <em>Escolà,</em> policia armada que estava destinat a Via Laietana, també n’estava al tanto. Mumare m’havia fet un capot que darrera tenia un butxacot, que no se veia per davant i hi podia dur molt de gènero si pesava poc...”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Del carreró des Frares per amunt puc entrar a ca meva -dalt del turó- pel corral</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Els magraners han fet una quantitat feresta de flors vermelles i enterra n’està ple. L’arbre mateix se’n dóna compte que n’ha fetes massa i les escup. N’he agranat un poal ben ple. A una branca hi tenc penjada una clavellina d’aire que ara també ha florit. Té unes flors d’un blau elèctric, quasi fosforescent, amb un toc porpra enmig. Encara em meravella que pugui subsistir sense tenir terra, penjada d’una branca, vivint de l’aire, adquirint l’humitat de l’ambient i sal i minerals dels animalons, fulles i pols que hi queden retenguts. A l’ombra, na Nefertiti Piaget, una moixa amb llinatge -no es pensin que ens mocam amb la màniga a ca nostra-, ben ajaguda, cerca els llocs més frescos de la casa. S’acosta l’estiu de ple.</span></p><p class="MsoNoSpacing">_____________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE TOMEU l'AMO</span> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/111109
Fri, 17 Aug 2012 12:40:04 +0200JARDINS D'ALTRI, SOPANT RAN DE MAR Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/canales%20dragonera.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Jardins d’altri, sopant ran de mar</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Les converses, el vespres d’estiu, ran de mar, permeten estirar la cita</span></strong><span>, pellucada d’ací i d’allà, enganyosament erudita. Un dels contertulis enfloca: “La candidesa, el bonisme, la ingenuïtat, condueixen a l’hiperactivisme, al reiki i a ser devots de la mare Teresa Forcades”. “És l’optimisme tràgic dels indignats”, diu Salvador Cardús. “I sinó mirau el que passa després de les revoltes als països àrabs, motivades per la degradació de les condicions internes i la corrupció política. Veim com va triomfant l’islam polític, el discurs de la mesquita”. Diu Samir Amin que “emergeix un nou model d’estat: islamitzat, neoliberal, depenent i desestructurat que el capitalisme occidental pretén imposar: un estat amb ‘lumpendesenvolupament’, amb expressió d’A. Gunder Frank. Iraq és el model, Saddam reemplaçat, tres regions (sunnites, xiites i kurds), la destrucció de l’estructura productiva i la del sistema educatiu, reduït a l’ensenyament de la religió i l’administració –rudimentària- d’empreses. Tot en funció del saqueig dels recursos naturals”. “No recordau els moments del començament ferotge de la crisi? I les propostes de Sarkozy? Refundar el capitalisme, moralitzar les relacions financeres i instaurar un nou ordre econòmic, més properes a l’esquerra que al seu propi esdevenir polític?” “Tres anys després s’ha reinventat el mateix sistema!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“Els fets maduren a l’ombra, entre poques mans que teixeixen la trama de la vida col·lectiva</span></strong><span>, sense cap control, i la massa ho ignora, perquè no se’n preocupa” (A.Gramsci, <em>La cittá futura,</em> 1917). Segons V. Navarro hi ha hagut “Grans errades en la regulació financera, es pensava que s’havia de reparar –adobar- el sistema. I ara? S’ha deixat que els financers amb els mateixos pocs escrúpols amb què espargiren les hipoteques fems arruïnin països sencers apostant especulativament contra el deute sobirà, que ells mateixos provocaren”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“Això era la TINA (<em>There Is No Alternative</em>) que predicava la Sra. Thatcher?</span></strong><span> Individualisme, competitivitat, enriquiment, consumisme, èxit fonamentat en els doblers, el poder o la fama? Això era el ‘pensament únic’? Ara se veu també la crisi de les solucions imaginades per a superar la crisi actual”. “No em negareu que el que es nou és l’emergència d’un nou cicle de protestes contra la classe política i els poders financers (ja ho diuen els d’<em>Occupy Wall Street</em>: ‘Nosaltres som el 99%, ells l’1%’). Del malestar, s’ha passat a la indignació i a un inici de mobilització, sobretot per part de la joventut que no albira el seu futur. Cosa aïllada i poc connexa? Punta d’iceberg?” El mateix contertuli d’abans es reafirma: “L’optimisme tràgic dels indignats”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“I l’església quin paper hi juga?”, demana un. “Poca cosa</span></strong><span>. Què aporta la fe i l’església catòlica, demanes? El de sempre: evitar anar a l’infern i assegurar-se el cel. És la coneguda estratègia del premi i el càstig. Més vell que el pastar…” “El cristianisme ha perdut la batalla front a l’humanisme laic, avui ja no està molt clar de què ens salvaria Jesucrist ni quins beneficis obtendríem d’aquesta oferta salvística…” “Mirau el que diu Alexandre Jollien: “Crec en un Déu…” (pareixia que anava a seguir com en el Credo: ‘Pare tot poderós, creador del Cel i de la Terra…però no) “… del qual no en sé res”. És l’autor de <em>El Filòsof despullat</em>. “Vaja, sí que anam bé, idò, i és que ja ho deia C. Roy: “Els déus anteriors a Déu tenien subcontractistes. Se’ls subministrava un caos inicial que, mal que bé, ordenaven. El Déu judeocristià ho crea tot del no res”. “La por a la mort encara funciona com estratègia”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“Elias Canetti en una de les novel·les que no arribà a escriure </span></strong><span>volia que un dels seus personatges es digués ‘L’enemic de la Mort’. Un personatge que al cap i a la fi fracassaria, però al qui l’escriptor havia reservat una mort honorable: esclafat per un meteorit”. “La viuda del músic Alban Berg, Helena, el va sobreviure més de quaranta anys, durant els quals parlava amb ell, li demanava consells, li consultava decisions que havia de prendre, li transmetia records de persones vives que s’havia trobat pel carrer. Rara supervivència la del músic en la vida al·lucinada de la seva dona que havia aconseguit allò tan cercat: els vius que parlen amb els morts. I recíprocament: els morts que parlen amb els vius, o que hi creuen parlar”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“Música i mort, quin binomi!”. “Sabeu que enguany fa cinquanta anys del <em>War Requiem</em> </span></strong><span>de Benjamin Britten? El va composar per a la inauguració de la nova catedral de Coventry, l’antiga havia estat bombardejada el novembre de 1940 per una operació de l’aviació alemanya que havien batejat amb el nom de <em>Mondscheinsonate</em>, Sonata Clar de Lluna”. “Quin mal gust”, comenta una, “mesclar en Beethoven en aquest horror”. “Per mal gust el de G. Bernard Shaw: “No tenc cap apreci pel violoncel. Em recorda el renou d’una abella dins una gerra”. “Quina desgràcia no poder gaudir de les <em>Suites per a Violoncel Sol</em> de Bach. I si pot ser interpretades pel mestre Pau Casals”. “Per cert, el músic Josep Soler afirma que “La primera fuga del <em>Clavecí ben trempat</em> de Bach comença amb Do major: Do Re Mi Fa, Sol Fa Mi La Re, Sol, La Sol Fa Mi… i acaba amb Sol i amb un acord de Do major. Això és tonal? Això pot ser que sigui al voltant d’una tonalitat”. “Encara continuam amb si ens agrada, o no, la música atonal”. “Conta Soler que quan era jove es xiulaven obres com <em>L’Ocell de Foc</em> de Stravinski, deien que eren obra d’un boig. El jazz ha col·laborat molt, perquè moltes vegades acaba amb acords de sèptimes, novenes… impensables abans”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“En fi, per no acabar el sopar amb mala boca, recordau</span></strong><span>”: “En ocasions l’eternitat és la infància recuperada” (John Burnside) i, sobretot: “Per a l’ocell el niu, per l’aranya la teranyina, per a l’home l’amistat” (William Blake). “I els sopars d’estiu!”</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/110929
Sat, 04 Aug 2012 11:26:09 +0200PERIPLE D'ESTIU PER MALLORCA (AMB FALS 'ROMAN À CLEF') Climent Picornell<img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Ruiz.jpg" border="0" /><div><br /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Periple d’estiu per Mallorca (amb fals <em>roman à clef</em>)</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>La platja llarga i verge de sa Canova enguany està pleníssima d’algues</span></strong><span>. Les ones hi rompen amb esquitxotades, d’un brou espès i de renou sord. Els lliris de marina, perfumen el matí, tots badats, blanquíssims, i la tira de l’arenal pareix que s’enfila per l’horitzó cap al puig d’en Xoroi.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Feim el trempó a la fresca davall una figuera hivernenca</span></strong><span> i una mata selva alta com un arbre. “La llagosta la deixarem per un altre dia” diu, amb broma, en Tomeu. “Sólo me gustan los anillos, me deia un madrileny un dia que en vaig fer i em deixava les closques per a mi, el molt reputa!”. “Tu, que li donares llagosta, a mi que em donaren ahir a can Kewin salsitxes de tofu i després de sopar volia curar la meva cussa amb flors de Bach!”. “I en Ryan?” deman a n’Apol·lònia. “És mort”. “Vaja”. M’agradava anar a pescar amb ells dos, gent major, sàvia dins la mar. Lluny passa el vapor, vull dir el vaixell, primer el lent, després el ràpid que van cap a Menorca. El paratges coloniers són amables, cap edifici romp les línies de l’skyline, malgrat les voreres de les muntanyes no s’hagin recuperat dels incendis que preparaven individus avesats, per quan rebrotàs el càrritx les ovelles i les cabres tenguessin menjar verd i tendre.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Començ el meu periple, al nord del Llevant de Mallorca, he d’anar al Pla</span></strong><span>, després a Ciutat i finalment a sopar al Pariatge. Massa moviment per un dia d’estiu calorós. A través dels camps segats amb bales de palla, enormes, rodones, arrib a la vila. M’atur al cementiri, mon pare fa avui dotze anys que és mort i ma mare fa poc n’ha fet dos. Davant la seva tomba pens en el que més fermament m’havia comanat –a part de no barallar-me mai amb la meva germana- que no l’enterràs fins que no fes al manco més d’un dia que fos morta. De nina havia sentit a dir que havien trobat gent fora del seu taüt (‘bubul’, diuen per aquí) i no havien pogut sortir de la tomba. “Recorda aquella dona de Costitx que era morta i ressuscitava” em recorda na Margalida “Cada pic que es ‘moria’ la posaven dins una brullola amb aigua calenta i ressuscitava. Així fins a tres pic, el qui feu quatre ja no va anar bé... ni amb l’aigua que bofegava”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Arrib a la tertùl·lia dels meus amics al bar del cap de cantó de la plaça</span></strong><span> de la Llotja de Ciutat. “Arribes tard”, m’enfloca en Frederic. “Sí, però...”. “No hi ha disculpa” sense deixar-me acabar. Les converses són entrecreuades i caòtiques.“Plató sostenia que l’invent de l’escriptura seria dolent, ja que ens faria perdre la memòria, en deixar d’usar-la; Cervantes fa tornar foll a Don Quijote a causa de la lectura abusiva de llibres de Cavalleria i ara diuen que estar tantes hores davant l’ordinador o el mòbil ens farà no sabem exactament què…”. “Com diu Manuel Vilas: ‘L’exotisme és el nostre enemic. L’exotisme de <em>Cien años de Soledad</em> o de <em>El Romancero Gitano</em>, front a la literatura de la intel·ligència, front a Borges, per exemple”. “Luz y Taxímetros” demanava un diputat, equivocant l’ofici i l’eina. Tan se val!”. “Pareixen les definicions del professor Cazabonne: els cristians només poden tenir una dona, com anomenam aquest estat? Resposta: monotonia”. “Aquests canvis de significat són brutals. Que vos pareix “CarniSíria” o “DesGrècia”. “O Hèrnia Fiscal o Materialisme Histèric?”. “Qué es la vida? Un Frenadol!” mantenia J. Pérez Andújar... Deix els companys fent cerveses i prenc la ruta cap al Pariatge.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Ja al port vaig cap dret a nadar davall els tamarells de la casa</span></strong><span>, d’estil noucentista, talment com havia acabat l’estiu de l’any passat, als tamarells de Caloscamps, a l’altre costat de Mallorca, on he estat el dematí. De dins la mar algunes construccions de primera línia tapen un poc els excessos de casetones i casetotes que s’enfilen per la carena desdibuixant el que fou el port. Llunyans -per dins el buit que fa el torrentó d’Es Saluet- apareixen la vila d’Andratx i darrere el puig de Galatzó i la mola de s’Esclop. Es sent la campana de l’església que fa el toc de queda per a la missa. La missa al port és tard, encara fa claror, però ja és hora d’haver tornat de pescar o d’enrevoltar l’illot de sa Dragonera. Hora foscant s’encenen els llums i a l’enfront es sent la música que arriba de per devers el Villa Itàlia, un crooner estil Frank Sinatra d’estiu dels anys seixantes, vull dir que et transporta als estius d’abans, on a cada terrassa d’hotel hi havia un grup de música perquè ballassin els turistes, ara ja n’hi ha pocs, per no dir cap, si de cas algun disc jockey d’aquests ‘modernillos’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>A cals amics, la premsa, a balquena per damunt les taules, plenes també de llibres,</span></strong><span> Iphones i Ipads, ebooks, el futur de la cosa impresa i digital posa en marxa les converses canòniques, altres, més banals, qui sap si oculten problemàtiques soterrades i tal volta atenuades. En el temps del sopar es deriva de cap a l’intrascendència. La salut en primer terme –s’ha de conèixer que tots hem passat els seixanta, o quasi tots-, la pell, els ossos, les tendinitis, els pulmons, les morenes… Després les famílies, les mares i pares vells, els qui encara en tenen. Les jubilacions o prejubilacions i les mesures econòmiques, els retalls. El futur, ja no tan llunyà. Tots es fan estimar, vides paralel·les i en part coincidents. No els és aplicable la dita de Gramsci: “Odiï els indiferents perquè me molesta el seu plorinyar d’eterns innocents”. Tot aquest periple podria funcionar com un <em>roman à clef</em>, avorrit això sí, però cosa de ver hi ha.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/110882
Tue, 31 Jul 2012 23:07:25 +0200NOSALTRES, ELS MALLORQUINS / NOSALTRES, ELS VALENCIANS / NOSALTRES, ELS FUSTERIANS Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/l1130086.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Nosaltres, els mallorquins / nosaltres, els valencians / nosaltres, els fusterians</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Fa cinquanta anys <em>The Rollig Stones</em> feren el seu primer concert, es fundà l’Obra Cultural Balear</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif"> i s’edità <em>Nosaltres, els valencians</em> de l’escriptor de Sueca, Joan Fuster (1922- 1992) un dels millors assagistes del segle XX. Josep Melià el llegí mentre feia el servei militar a Melilla. Decidí fer una obra similar, <em>Els Mallorquins,</em> i demanà el pròleg a Joan Fuster. Melià acabà de redactar-la el 1964, la censura la mutilà i endarrerí. Caigueren “estat espanyol”, “nacional”, ni tan sols “regionalisme polític” fou acceptat. Però el censor no es degué fixar en què Fuster, al pròleg, usava en diverses ocasions Països Catalans (“Els Països Catalans, això que per entendre’ns ens hem acostumat a anomenar Països Catalans...”). El pròleg està datat a Sueca el novembre de 1964. La primera edició d’ <em>Els Mallorquins</em> és de març de 1967. La segona d’abril de 1967. Víctor Labrado comentant les paraules de Fuster -“ Vendre 1.500 exemplars és una bona xifra, entre Morella i Elx..”- manté que acabava ‘d’inventar’ per al País Valencià, la segona edició en català. Aquí ho feu Melià.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Joan Fuster qualificava de “paperet” el seu llibre i confirmà que mai s’hagués imaginat que provocàs tal impacte, no només a València, sinó també a Catalunya - i de retruc a Balears- aquella obreta encarregada per Max Cahner per a Edicions 62, que s’estrenava també. Per S. Enguix <em>Nosaltres, els valencians</em> és un text fonamental per entendre el debat identitari valencià (i català) –i balear, afegiria un servidor- i que agafà la major tensió social, tan a l’acadèmia com al carrer durant els anys setanta i vuitanta. Tensió que es reflectí de forma violenta quan l’ultradreta anticatalanista feu esclatar una bomba l’any 1981 a la porta de casa de Joan Fuster, cosa que l’afectà profundament.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">En motiu del cinquantenari de l’edició de <em>Nosaltres, els valencians</em></span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif"> s’han organitzat exposicions, cicles de conferències, la iniciativa “Nosaltres els fusterians” o una edició del diari <em>Ara</em> amb cites de Fuster a cada pàgina. Francesc Marc Álvaro: “Llegir a Fuster purga, neteja i proporciona una incomoditat molt saludable sobre les inèrcies que va acumulant el nostre punt de vista a mesura que s’acostuma al paisatge moral que ens rodeja. De la peresa a la impunitat hi ha una passa”. No li agradaven els actes públics de masses, ni que el convertissin amb estendard de res o que <em>Nosaltres, els Valencians</em> esdevingués un pamflet, ell el considerava un llibre provisional que s’havia d’ampliar.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Tornant al pròleg que Fuster va escriure a Melià per a <em>Els Mallorquins</em> </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">l’any 1964. És una peça poc coneguda. Allà es queixa de la manca de bibliografia sobre la temàtica i que la majoria d’obres, per no dir totes, són del Principat . “A Balears si exceptuam alguna cosa de Miquel del Sant Oliver, Gabriel Alomar i del senyor” (sic) “Estelrich poca cosa hi ha”. La cita obligada és <em>Notícia de Catalunya </em>de Jaume Vicens Vives, 1954, i torna a situar tots els intents de postguerra al Principat. “Per una inèrcia morbosa de segles l’òptica ‘comunitària’ dels homes del Principat s’ha restringit a aquests límits”. Veu la inhibició del Principat en l’anàlisi del país Valencià i de les illes Balears, “com un abstencionisme que ha tocat extrems quasi suïcides”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">“Ni a les Illes ni al País Valencià no havíem emprès una tasca similar</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">. Les temptatives teòriques realitzades al Principat sobre la circumscripció “regional” no tenien correspondència homologa, també regional, a les Illes o al País Valencià”. “¿Que som els “mallorquins” i “valencians”, en tant que “mallorquins i “valencians”? Davant la inexistència de resposta Fuster diu que ningú gosava, “el meu mèrit, si mèrit és, va ser l’atreviment”. “Amb <em>Nosaltres, els valencians</em> he ajudat alguns paisans meus a reconsiderar-se en la seva posició nacional... No afirmo que els hagi “convençut” de res, també crec haver alertat una mica els catalans de les altres regions, més amunt de l’Ebre i enllà de la mar, sobre el cas valencià”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Insisteix en el que anomena “aquesta identitat problemàtica”.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif"> “Només amb la restauració d’una consciència unitària dels Països Catalans podrem, uns i altres –“catalans”, “mallorquins”, “rossellonesos”, “valencians”-, sentir-nos normals en un esdevenidor desitjable. Però al mateix temps convé deixar ben insistit que les diferències internes entre les nostres regions són igualment marcades i tenen uns efectes no menys determinants”. “Hi ha regionalistes recalcitrants, suspicaços que ja s’imaginen víctimes anticipades d’un “imperialisme català”, potser més perillós que l’<em>altre</em>. Simètricament hi ha alguns almogàvers precipitats que creuen que si “tots som uns”, la <em>Greater Catalonia</em> és una cosa expeditiva i fàcil. Totes dues actituds em semblem improcedents: improcedent la por localista i improcedent la impaciència unificadora”. “El poble que som és un poble a “mig fer”, i hem d’acabar-ho de fer. O sucumbirem com a poble: desapareixerem del mapa, subsumits en una anèmica degeneració provincial, frustrats, sense nom ni nervi, amb l’estigma servil de la impotència i de la dimissió”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">El pròleg es manté a les dues primeres edicions d’ <em>Els Mallorquins</em></span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif"> i a la traducció castellana (de Gabriel Cisneros, “Cuadernos para el diálogo”,1968). Però a la tercera i quarta edicions, revisades i rebatiades (<em>La nació dels mallorquins)</em> desapareix. Melià troba que no es convenient, donat el nivell en el qual es mou el mallorquinisme polític d’aquell moment, prologar l’obra amb un escrit pancatalanista. Melià es declarà sempre catalanòfil, però no catalanista polític.<em> </em>Aquestes temàtiques encara provoquen aportacions de caire intel·lectual, polític i sentimental. “La consciència que va desvetllar un país”, o “Va establir un vincle inevitable entre modernitat i recuperació de la consciència nacional”, o “Els Països Catalans s’articulen sobretot des del món cultural”, són alguns dels titulars que he pogut arreplegar ara mateix arran del cinquantenari i a vint anys de la mort de Fuster. En fi, vagi aquesta aportació per ressenyar una de les repercussions que tengué a Mallorca <em>Nosaltres, els valencians.</em></span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/110835
Mon, 30 Jul 2012 11:14:50 +0200ESPAIS ESCRITS I CARTOGRAFIES LITERÀRIES ("ENTRE LA VINYA I EL FONOLLAR") Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/berlin.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="background-color: white">Espais escrits</span></em></strong><strong><span style="background-color: white"> i cartografies literàries (“Entre la vinya i el fonollar”)</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="background-color: white">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>“La claror cau verticalment, com un ganivet, damunt les teulades del pavelló d’infermeres. La voravia de la barana, que tanca el recinte del sanatori, lluu amb una claror àcida, calcinada. La voravia de pòrland deu cremar com un ferro. Les roques entre l’herba seca són blanques com pedres de calç.” <span class="apple-converted-space"> </span><span style="background-color: white">(Blai Bonet, <em>El Mar).</em></span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="background-color: white">La literatura mostra elements significatius dels processos socials</span></strong><span style="background-color: white"> <strong>i territorials</strong>, que ens permeten entendre la realitat a través del seu sedaç creatiu. Encara que els escriptors no sempre intenten que les seves obres siguin un reflex exacte de la realitat sinó que, en molts de casos, són metàfores de la mateixa, les seves temptatives configuren una particular geografia literària.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>“Les serres de Son Creus, tocant ja a Bearn, constitueixen la part més accidentada i grandiosa de l’illa. Sense més vies de comunicació que alguns caminois de bèstia, la solitud d’aquells paratges només es veu torbada per qualque caçador o qualque família de carboners que aixequen la seva barraca dins el més amagat de l’alzinar.” (Llorenç Villalonga, <em>Bearn).</em><span style="background-color: white"></span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="background-color: white">Interessa fins a quin punt l’espai esdevé protagonista,</span></strong><span style="background-color: white"> carrregant-se de poesia, parafrasejant G.Bachelard. Fins i tot en el llibres de viatges. Deia Tabucchi que relatar un viatge no significa només descriure’l, sinó ser capaç de transmetre les emocions que va suscitar. Així els llocs on es situen les accions, tan als relats, com a les descripcions paisatgístiques esdevenen alguna cosa més que un simple decorat. “Descriure és molt difícil, en canvi opinar es fàcil”, diuen que deia Josep Pla. Aliar-se amb el <em>genius loci</em> que desvetllarà la identitat del lloc, vet ací la tasca de l’escriptor, ressaltant la màgia del territori on es desenvolupen les accions, reals o inventades. Valle-Inclán era taxatiu: “Quan escric em deix dominar principalment pel lloc. Aquest determina l’acció”. A partir d’aquí, la fidelitat a un espai o aquest com a potenciador d’un mite: l’Andratx de Porcel, el Balbec o el Combray de Proust, el Yoknapatawpha de Faulkner, el Macondo de García Márquez o el Buenos Aires de Borges. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>“Pel Born, anava a la plaça de Cort, on, instal·lat a la terrassa d’un petit cafè, em servien una ensaïmada i un cafè negre perfumat. Aquests passeig matinal pels carrers tan suaus, d’una arquitectura tan amable, en la tebior de la llum i de l’aire primaverals, la plaça de Cort, el minúscul establiment, l’ensaïmada i el beuratge (encara el cafè era molt bo, i l’aigua dolça dels país el millorava perquè està demostrat que l’aigua dolça del litoral mediterrani el fa boníssim) em causaven la impressió de trobar-me a Itàlia.” (Josep Pla, <em>Homenots).</em><span style="background-color: white"></span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="background-color: white">Però no es tracta ara de teoritzar sobre el que denominam espais narratius</span></strong><span style="background-color: white"> sinó de donar compte de l’excel·lent treball que realitza, en aquestes direccions, l’associació "Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català"</span><span style="background-color: white"> , ho poden comprovar al seu web: </span><a href="http://www.espaisescrits.cat/">(www.espaisescrits.cat)</a><span style="background-color: white"> . Una associació privada, sense ànim de lucre, amb l’objectiu d’articular els projectes de custòdia, recerca i difusió del llegat tangible i intangible dels escriptors de la literatura catalana, per tal de cartografiar el patrimoni literari català a través de les institucions que el vetllen i en promouen la lectura i els estudis. Les Rutes Literàries i el Mapa Literari Català en són dos bon exemples. </span><span>En els darrers anys han sorgit diverses rutes literàries pels Països Catalans, algunes com a commemoració puntual d’una efemèride i altres que s’han consolidat com oferta cultural estable. Espais Escrits ha recollit totes les rutes que gestionen els seus associats.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span> “Més envant, com un rebroll o murgó del poble d’Artà que ha sorgit a través de les muntanyes, hi ha sa colònia de Sant Pere, llocarró de cases diminutes, casetes de fira o de betlem, pobre i miserable, de terra magre i curta, on únicament hi prosperen els tamarells i un poc de vinya, sense gaire més patrimoni que vent salobrós, aigua de mar i sol implacable.” (Pare Rafel Ginard, <em>Croquis Artanencs).</em><span style="background-color: white"> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>El que fa especial el treball d’<em><span style="background-color: white">Espais Escrits </span></em><span style="background-color: white">és la dinamització de la literatura catalana</span></span></strong><span style="background-color: white"> a través de les tecnologies de la informació. El Mapa Literari Català conté un miler de fragments d’obres literàries, acompanyats de contingut multimèdia, amb fotografies, vídeos i locucions dels textos que es pot visualitzar navegant amb</span><span> <span style="background-color: white">amb<span class="apple-converted-space"> </span></span><a href="http://www.google.es/chrome/?installdataindex=nosearch&hl=es&brand=CHMB&utm_campaign=es&utm_source=es-ha-emea-es-sk&utm_medium=ha" target="_blank"><em><span style="background-color: white; text-decoration: none; color: windowtext">Google Chrome</span></em></a><em><span style="background-color: white"> </span></em><span style="background-color: white">i<span class="apple-converted-space"> </span><em>Mozilla Firefox</em>. L’</span>any 2009 es reformula el projecte, fent ús de <em>Google Maps</em> i <em>Google Earth</em>, amb la possibilitat de descarregar arxius GPS i les Guies de les rutes literàries. Rep el “Premi Lletra” l’any 2010. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>“Aquí s’acaba el món, o tal vegada /comença, i el llenguatge de les pedres / és un recer misteriós i lúcid / per repensar la vida i estimar-la. /Aquí s’atura el temps i només resta / l’interrogant del mar, la desmesura / que empetiteix el gest, o bé l’exalta.” (Miquel Martí i Pol, Cap de Favàritx, a <em>Llibre de les solituds).</em></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>A Mallorca s’ha començat per Blai Bonet, Llorenç Villalonga i el pare Ginard</span></strong><span> ja que la Fundació de les Cases Museu d’aquests autors forma part dels associats d’Espais Escrits. Està previst el desenvolupament per a smartphones com Iphone, Android o Windows Mobile, que permetrà fer una ruta literària traçada, escoltant els textos locutats i consultant imatges de l’escriptor o del paisatge, avisant de l’existència de literatura associada amb el punt geogràfic concret on es trobi en aquell moment. Això reforçarà la influència amb l’ensenyament així com amb el turisme, a més d’articular els vincles entre cases, museus, fundacions, arxius, associacions i persones vinculades amb el llegat dels escriptors, per tal de cartografiar el patrimoni literari català. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>“Lo monestir de Miramar / fiu a frares Menors donar / per sarrayns a preicar. / Entre la vinya e·l fenolar ...”. (Ramon Llull, <em>Cant de Ramon).</em></span></p><p class="MsoNoSpacing"> _____________________________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE GUILLEM MUDOY</span> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/110600
Tue, 10 Jul 2012 20:07:29 +0200POSTALS DE PALMA ("WHAT IS THE CITY BUT THE PEOPLE?") Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/salt2%20pep%20torro%20Leica%20digilux.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Postals de Palma (<em>What is the city but the people?)</em></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Era Shakespeare qui es demanava que confegia la vida urbana</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">: “Què és la ciutat, sinó la gent?”. Idò això. Crema el sol ara que el dia és llarg i és bo aixecar-se prest per gaudir de la fresca de les matinades. Mentre me pos a escriure m'arriba un correu inesperat, amb un començament intrigant, un punt poètic, però real com la ciutat mateixa, diu: "Avui m'he anat a fer unes anàlisis de sang a l’ambulatori de la Casa del Mar, al port vell. En sortir no feia calor i he travessat el Parc de la Mar, de camí cap a la feina. Allà hi havia un estol de més de trenta corbs marins que encalentien ales i motors, talment ahir els jugadors que corrien pels laterals del camp de futbol fins el darrer moment del partit. No entenia per què tots es desplaçaven cap a la part del llac més acostada a ponent, fins que, sense avís previ – o jo no l'he percebut- s'han girat tots cap a llevant, han iniciat el vol alhora i han partit, dibuixant una V perfecta mentre desapareixien de la meva vista, cap a la mar gran.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Són les onze. Com cada dia, a la mateixa hora, sent la meva veïnada per la paret mitgera</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">, la senyoreta Orbayazábal, la major de les dues germanes, noranta-dos anys, començant a tocar el piano. Fou professora del conservatori, se nota la seva bona factura, encara que ja els <em>allegros </em>i <em>vivaces</em> són més aviats <em>lentos</em>. Cada dia entre les onze i migdia practica, m’agrada. Avui tocava Chopin, molt apropiat pel dia, calorós i lluminós, malgrat quan ell ho composà devia fer fred i boira. Segur.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Sempre que travessava el pont de la Riera per anar cap a l’antiga escola de Comerç</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif"> veia un cotxe aparcat amb un home major a dins. M’intrigava la cosa fins que, per casualitat, vaig saber que era el pare d’un al·lot que feia feina prop d’allà. El fill no estava molt bé, bevia i es drogava, s’havia deshabituat i li havien donat una feina, però el pare passava pena de que hi tornàs a caure. Per això l’acompanyava des del poble fins a Ciutat i esperava dins el cotxe les vuit hores que el fill era al tall. He sabut que el jove s’havia mort. El vell està desconsolat, era tot quant tenia aquell home del cotxe, el seu fill, diuen si era el fillol d’un home important.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Un d’aquests guitarristes que toquen pel pas d’en Quint</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">. No un, el de sempre, dels millors. Sol sonar davant l’antiga bomboneria de Can Garcias o un poc més amunt a les escales o un poc més avall quasi davant l’església de Sant Nicolau. Tocava <em>Heart of Gold</em> de Neil Young i tenia un únic espectador que cantava amb ell, silenciosament, però vocalitzant les paraules. Semblava un turista –cara vermella, pèl roig- la cara de satisfacció, de gust, era tanta que em vaig aturar a veure com acabava l’escena. “...keep me searching for a heart of gold, and I’m getting old”. El turista aplaudeix, li dona un bitllet de deu euros i abraça el guitarrista, que se sorprèn.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Vaig darrera uns gitanos, d’aquests amb guardapits, sense camisa i unes creus de plata i or</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif"> amb nostre-senyor crucificat copiades d’en Dalí. Cabells negres, abrillantinats. El més jove parla amb vehemència. Faig més via per posar-m’hi devora i escoltar de què va la conversa: els explica les guerres Carlines! Vaig una estona, amb ells i ho fa bé, fins i tot pronuncia correctament el nom de Zumalacárregui.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Una al·lota i un jove xerren a la terrassa del Capuccino a la plaça de les Tortugues</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif"> (rebatiada com Juan Carlos I). Ell la mira amb interès. Però excessiu interès. Un de fora, com un servidor se’n tem: sobreactua. Fa veure que el que li explica ella l’interessa però molt. Aquest excés d’interès el traeix, ho sé i ho veig. A ell no l’interessa massa el que ella li diu, l’hi interessa ella. El desig, sempre. Més enllà d’una cara amb atenció postissa.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">A la cua del petit supermercat de l’antic carrer de la Llebre,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif"> avui carrer de Felip Bauçà. “Tuve diecisiete hijos. Siete murieron y uno me lo quitaron las monjas. Me quedaron nueve. Y ya ves tengo nietos a pares”. La dona se’n duia deu paquets de Donuts de xocolata. “Y tengo sólo setenta años, el primero lo tuve con quince. Ya te puedes figurar”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Un grup d’al·lots fan un recorregut didàctic per Palma. Me passen, atropellats.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif"> En arribar a la porta de la Gabella Vella de la Sal, el seu professor, un ex alumne meu que havia fet l’itinerari quan servidor era el seu professor, els pega un siulo perquè tornin enrere: s’havien passat una estació pedagògica. Allà els ha d’explicar el paper de la Desamortització del segle XIX - més la de Madoz que no tant la de Mendizábal- en el sorgiment d’alguns espais públics de Ciutat. Això darrer me sona com si ho hagués escrit un servidor, ja fa anys. Els dos darrers jovençans del grup discuteixen, ella li diu a ell amb vehemència: “Xavier, ja està bé. Per mi com si te tires per un precipici!”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif"> _____________________________</span></p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">Imatge: PLATJA DE CAN PERE ANTONI (PALMA). Fotografia de PEP TORRO</span> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/110588
Mon, 09 Jul 2012 21:22:28 +0200APUNTS DEL PLA DE MALLORCA AMB PERSONATGES D'UN FUNERAL Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Portada%20apunts.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Apunts del Pla de Mallorca amb personatges d’un funeral.</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Faig temps al cafè abans d’anar al funeral</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">, lloc d’encontres amb gent que fa estona que no veus. M’assec amb l’amo en Toni de son Verdereta un home amb un galamó fenomenal, com una vela de barca. M’agradava tocar-li a ma mare, la pell de davall el coll, flonja i ella sempre entonava: “Vols que et faci una cançó / que no l’has sentida mai? / Vols que et faci un baverall / amb un tros de galamó?” </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">El funeral és el d’en Pere de son Reixonte.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif"> En Pere fou un home que passarà a la història del poble pels seus “hechos”. Mentre entram pel portal dels homes per anar a consolar, l’amo en Toni encara me’n conta un: “Li agradava beure amb sos amics i colgar-se tard. Un vespre d’aquets aparcà es cotxo enfora de ses cases i pegà una travelada amb una rel de pi i caigué de grapes. Es feu un bon trenc. Agafà una aixada llenyatera i da-li que te da-li fins que la s’hagué feta seva. I a dorme”. No va dir “a dormir” l’amo en Toni, sinó “a dorme”. “L’on demà son pare el despertà. ‘Pere, que hi ha hagut res de nou? He vist el cànyom de sa cuina ple de sang’. ‘Res mon pare, va passar això i això i com m’heu dit sempre vos, ses coses s’han de fer quan toquen, res de llavors, llavors... o demà, demà... Quan encara era calent m’hi vaig posar i ja està llest i no n’hem de parlar pus”. “Així era en Pere” me diu l’amo en Toni “Un poc capbuit i decidit. Una mescla rara”. Mentre recit l’habitual ‘al cel el vegem’ als seus nebots, mir si s’hi assemblen.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Entre la discussió de si la tomàtiga “muchamiel” té molt enmig que s’ha de tirar</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif"> i en canvi la de cor de bou tot és polpa, deman a l’amo en Bernadí Paulo qui és aquell personatge mudat i elegant. “En Tiuet de ca ses germanes Tiuetes, aquelles rosses de per s’Arraval”. Eren dues dones grans, grasses, immenses que quan s’asseien pareixia que no es podrien tornar a aixecar. Rosses i blanquinoses de pell, tenien un colmado al poble, no li deien botiga, li deien el colmado de ses Tiuetes. I un nebot i una dependenta, i elles sempre assegudes dins una habitació petitona darrera el mostrador vigilant el negoci, però feien veure que donaven conversa. M’afegeix l’amo en Bernadí: “En Tiuet, el nebot, posava mà al calaix quan no se’n temien –o ell s’ho pensava- i així, no feu feina fins que en va tenir quaranta de fets. Però en morir-se ses ties no passà lo que sa gent havia previst: “en Tiuet fondrà el negoci en dos dies”. Idò no, del colmado en feu un supermercado i ara en té un parell per Mallorca, i per sa península. No sempre ses coses van com sa gent se pensa que han d’anar. Ja veus que va sortir ros, de sa raça de sa mare, germana de ses tietes, son pare tenia es cabells negres i reülls, feiner com ell tot sol, però curtet per veure-hi més envant que la setmana que ve, en qüestions de negocis. Ses tietes el criaren com si fos es seu fill, era orfe de quan feu sa primera comunió- i si ara el vessin, bravejarien ferm d’ell: cotxos bons, un fadrinot orgullós, com un colom de casta grossa que no mossega s’esca de cap dona que el vulgui fermar curt”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">La gent xerra a les escales de l’església, es manté la cosa social dels funerals</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">, prop del monòlit –el “manolito”, que li deia en Pep Reprim- en honor d’un fill il·lustre, i el tema és com han canviat les coses. Un tema recurrent a les converses del poble entre la gent de mitja edat. I pareix que es posen messions per qui en conta la que ha canviat més. El “quan jo era nin” que sol ser el començament programàtic del discurs, aquesta vegada és en boca d’en Joan Piulo, “a l’hora de berenar –amb una llesca de pa amb formatge o de sobrassada amb sucre- les meves cosines, majors que jo, eren brodadores, amb els seu tambors, i me feien aguantar un fil amb un ferro que feia d’antena de la ràdio mentre donaven sa novel·la. ‘No te moguis!’ me deien si me remenava massa, perquè la ràdio feia un renou de fregit en el moment més interessant. Jo ho feia a posta, per fer-les patir, ja que me tenien mitja hora a l’estaqueta per sa punyetera novel·la. Idò a sa casa on vivien ses meves parentes ara hi viuen uns externs<strong> </strong>que han posat una granja d’avestrussos. Jo quan era nin els únics avestrussos que havia vist eren al TBO. I la conclusió final: “Ho veis com han canviat les coses al poble!”</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/110574
Sun, 08 Jul 2012 20:39:24 +0200OBSERVATORI ( FOTOGRÀFIC ) DEL PAISATGE DE BALEARS Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/baluard%201.jpg" border="0" /><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/baluard%202.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Observatori (fotogràfic) del paisatge de Balears</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">La gran majoria de les llengües del món no tenen cap paraula per dir ‘paisatge’</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Sembla que és perquè no els fa falta. El que avui en diríem paisatge natural, no tenia sentit en si mateix, formava part del tot, d’una cosmogonia, i tampoc el trobàvem representat. A les llengües de les nostres contrades tampoc. Apareix per primera vegada –procedent del francès- en el segle XVII i no és d’ús normal fins a finals del XIX, on es carrega a més, de significats compartits amb patrimoni, herència o, fins i tot, identitat. Designa la percepció que del territori en té la població, un caràcter que és el resultat de la interrelació de factors humans i naturals.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Paisatge és avui un terme d’ús corrent, per la seva importància intrínseca,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> pels impactes d’algunes activitats humanes tan al paisatge urbà com al natural. Segons Joan Nogué (Director de l’<em>Observatori del Paisatge de Catalunya</em>) les modificacions humanes del paisatge en el passat eren lentes i fàcilment absorbibles per la naturalesa; els elements nous hi entraven a formar part d’una forma, podríem dir, natural, i gradualment s’inserien en el quadre psicològic de la gent. Avui són males de païr. Segons A. Berque, perquè en una societat existeixi el concepte de ‘paisatge’ han de confluir: una paraula que el designi, una reflexió sobre el seu sentit, una representació pictòrica –o fotogràfica, afegiria un servidor- i literària -oral o escrita-.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">S’ha format una ciència del paisatge,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> adient a l’hora de descriure i sistematitzar la fragmentació d’un territori en distintes unitats, susceptibles de ser classificades i interpretades. Aquesta tasca és desenvolupada en gran mesura per geògrafs, diu A.Holt-Jensen: “la geografia és també una ciència visual amb similituds amb l’arquitectura i la història de l’art”. Els models i els mapes que expliquen els patrons del paisatge activen formes de pensament a les que no és possible arribar només amb paraules o números. La importància del paisatge per a la qualitat de vida, com a recurs econòmic i la conformació d’identitats territorials, fa que sigui present en les lleis d’ordenació territorial, balears i europees, i que existeixi un <em>Conveni Europeu del Paisatge</em>.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">La creació del web de l’ <em>Observatori Fotogràfic del Paisatge de les illes Balears </em></span></strong><a href="http://www.observatorifotograficbalears.com/">(</a><a href="http://www.observatorifotograficbalears.com/"><span style="color: windowtext">www.observatorifotograficbalears.com</span></a>) <span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">no és alié a la dedicació que Jaume Gual, fotògraf (i geògraf) hi té posada des de fa anys, ni tampoc al treball d’història de la fotografia que desenvolupa Maria José Mulet des del Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts a la UIB. Existeixen ja -amb aquest nom, o semblant- diversos ‘Observatoris del Paisatge’ a Europa i Amèrica, però l’ús de la fotografia com a metodologia específica els configura amb una de les eines més espectaculars per fer comparacions d’un mateix lloc amb fotografies de diferents èpoques. Com afirma Gual en una de les seves publicacions “</span><span style="font-size: 12pt; background-color: white; font-family: 'Times New Roman', serif">Mallorca ha estat visitada per viatgers que l'han reproduïda en els seus quaderns, llenços, plaques fotogràfiques o textos. Així mateix el seu paisatge ha estat motiu de treball per a molts d'afeccionats i professionals -Escales, Planes, Truyol o Bestard- i ha donat lloc a un material gràfic dispers, en ocasions en condicions deficients de conservació”. Per això es va pensar que, a més d'un necessari procés de restauració i conservació, s’hauria de digitalitzar, per a evitar la desaparició d'uns documents que descriuen com era el paisatge en un passat més o menys recent, amb un acord amb els diferents propietaris d'aquests fons gràfics. No hi ha voluntat d'arxiu o d'acumulació de fons originals, sinó de digitalització, documentació i datació, així aquests documents fotogràfics poden ser útils a la comunitat.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; background-color: white; font-family: 'Times New Roman', serif">A més es vol engegar un programa de documentació fotogràfica del paisatge</span></strong><span style="font-size: 12pt; background-color: white; font-family: 'Times New Roman', serif">, per poder fer fotografia comparativa. I en base a la refotografia s'establirien una sèrie de punts des dels quals es fotografiaria i refotografiaria el paisatge periòdicament -cada any- amb la qual cosa s'aconseguirien unes sèries que ens donarien dades de la seva situació en l'actualitat i que, amb el pas del temps, permetrien fer un seguiment de la seva evolució. Educar i conscienciar la societat sobre els seus valors sempre segons la definició que dóna el Coveni Europeu del Paisatge. Aquesta vocació informadora i formadora de l’<em>Observatori Fotogràfic del Paisatge dels illes Balears</em> ja s’ha traduït, en projectes com publicacions, material didàctic, exposicions itinerants, no només interessants per a estudiants i el públic, sinó també per al turista, fent referència al canvi d'usos del paisatge. I també oferint una base de dades gràfica que pugui ser consultada, lliurement, a través de la xarxa.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Cal fer esment del que J. Gual anomena “Itineraris fotogràfics”</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, projectes d’observació fotogràfica del territori que es basen en la delimitació d’un espai sobre el qual s’estableixen uns punts de vista des d’on es fotografiarà el paisatge, a intervals regulars, amb el mateix enquadrament, per tenir una successió d’imatges que, amb el pas del temps, permetran la seva comparació i l’anàlisi dels canvis. Han d’estar dirigits per professionals entre els quals hi ha d’haver un fotògraf que proposa les imatges, realitza la fotografia i la refotografia del paisatge. Cada imatge du una fitxa amb les dades: coordenades, localització i croquis, càmera, format, data i hora, observacions. Aquestes sèries ens donaran, amb el temps, una visió estroboscòpica d’un mateix lloc, es congelaran instants al llarg dels anys i podrem veure’n l’evolució. Així es pot aportar una mirada incisiva sobre les ruptures del paisatge i es podran prendre mesures de correcció. S’ha de fer amb rigor i regularitat. És una feina a llarg termini que convé començar quan abans millor. Si visitau el web de l’<em>Observatori Fotogràfic del Paisatge de les illes Balears</em> (amb el suport de la “Càtedra Sol Melià d’Estudis Turístics”) veureu com part d’aquestes feines ja estan en marxa.</span></p><p class="MsoNoSpacing">_________________________</p><p class="MsoNoSpacing"> <a href="http://www.jaumegual.com/"><span style="font-size: xx-small">IMATGES DE JAUME GUAL</span></a></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/110438
Tue, 26 Jun 2012 17:23:46 +0200JARDINS D'ALTRI, PEL JUNY Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/gat.jpg" border="0" /> </div><div><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"><strong>Jardins d'altri, pel juny</strong></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><br /></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"><strong><em></em></strong></span></span></div><div> </div><div><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"><strong><em>Climent Picornell</em></strong></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><br /></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"></span></span></div><div> </div><div><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Agaf el que trob interessant de per aquí i de per allà, confegint els meus Jardins d'Altri</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">, esburbats i </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">pretensiosament</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> erudits. De t</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">otes les maneres</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">,</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> com va dir molt encertadament l'actor George Burns: "El secret d’un bon dis</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">curs" -podria afegir</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> que també d'un article- "consisteix en tenir un bon començament i un bon </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">final i, llavors, tractar de què</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> els dos estiguin el mé</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">s prop possible". Ho provarem.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><br /></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-weight: bold; font-family: 'Times New Roman'"></span></span></div><div> </div><div><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-weight: bold; font-family: 'Times New Roman'">Del riure</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Claude Roy: “Els déus anteriors a Déu tenien subcontractistes: </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">se’ls</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> subminis</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">trava un caos inicial que més malament que bé</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> ordenaven. El Déu judeoc</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">ristià ho crea tot del no res". </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Segons Baudelaire (</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-style: italic; font-family: 'Times New Roman'">De l</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-style: italic; font-family: 'Times New Roman'">’essència del riure</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-style: italic; font-family: 'Times New Roman'">...</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">) "Crist conegué la cò</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">lera i també les llà</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">grimes però no el riure</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">,</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> això feu</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> que la cosa còmica hagi estat vista, </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">cristianament</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">, com un element </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">condemnable</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> i d’origen diabòlic". </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Agaf algunes d’aqueste</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">s reflexions d’un article de Raú</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">l Rodríguez sobre el morir-se de riure, uns apunts sobre el dolor i la diversió en la cultura. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">R</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">ecorden com Umberto Ec</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">o a la seva obra </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-style: italic; font-family: 'Times New Roman'">El nom de la rosa</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> fa que el monjo Jorge de Burgos sigui l’impugnador del riure, amagant els textos </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">d’ Aristòtil</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> on aquest tractaria l’humor</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> i la comèdia com una cosa bona i saludable o enverinant els monjos de l'aba</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">dia que els haguessin</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> llegit. El riure no crea dogmes, ni autoritarismes. Diu W. Benjamin que “El riure</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> és l’afecte més internacional i</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> més revolucionari de les masses”. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Literàriament</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> hi ha divergències</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">,</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> per</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> a Tolstoi “Les famílies contentes</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> són totes iguals, les famílies desgraciades ho són cada una a la</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> seva manera”; però per a Manuel</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> Vilas "Humorisme i novel·la són la mateixa cosa, com ho foren per a Cervantes, que inventà l'humor modern, per a Kafka i també per </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">a </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Joyce".</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><br /></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-weight: bold; font-family: 'Times New Roman'"></span></span></div><div> </div><div><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-weight: bold; font-family: 'Times New Roman'">De la cultura popular</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Cultura popular i cultura de masses no són el mateix, ja ho va dir </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Th. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Adorno que preferia </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">anome</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">nar-ho </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">“ind</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">ú</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">stria cultural” per evitar que</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> es pogués creure que la cultura de masses sorgia de les pròpies masses, des d’elles mateixes, i no com una planificació des d’amunt,</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">des del poder, </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">naixent</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">, per tant, en </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">instàncies</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> ben poc populars.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><br /></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-weight: bold; font-family: 'Times New Roman'"></span></span></div><div> </div><div><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-weight: bold; font-family: 'Times New Roman'">Del caminar</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Picasso: “Pensar amb els peus és la meva manera de caminar”. És l</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">a dita d’un geni o una </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-style: italic; font-family: 'Times New Roman'">boutade</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">? S’ho</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> demana Eduard Cairol, quan reflexiona entre la relació que tenen els peus i el pensament</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> a la </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">“</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Revista de Occidente</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">”</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">. Peripatetisme és passejar i pensar</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">,</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> conversant al </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">mateix temps. "Passejar va ser</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> durant molts de segles malt vist i els p</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">ensadors només tenien ulls per</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> mirar el paisatge de l’interior de l’ànima o la complexa geografia del més enllà, en la </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">triple divisió del cel, infern i</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">purgatori". Diuen que a partir de </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">que Petrarca pujà al Mont Ventoux,</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> i ho contà, s’</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">experimentà amb la natura una relació que avui reconeixem com moderna</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">. Fou Jean-</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Jacques Rousseau, qui</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> es va criar de nin al peu dels Alps</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">,</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> qui mantingué que el desenvolupament de la subjectivitat i el contacte amb la natura són inseparables (</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">“</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">la civilització ha allunyat l’home de la natura i per això l’ha corromput</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">”</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">). Això ho desenvolupa a la seva obra</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> inacabada</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-style: italic; font-family: 'Times New Roman'">Les reflexions</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-style: italic; font-family: 'Times New Roman'"> del passejant solitari</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> (1782), on alaba el “promeneur”, dient que passejant és quan s’a</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">rticulen amb una certa harmonia:</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> l’experiència del jo, la contemplació de la natura i un cert sentiment de </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">transcendència</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">. Volen res de més modern? Ara que els metges fan passejar la gent o que la sortida</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> al camp s’ha fet necessària per al</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> benestar, anys </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">després</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> de què</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> els hipp</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">ies pregonassin el retorn a la n</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">atura. Caldria llegi</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">r l’obra </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-style: italic; font-family: 'Times New Roman'">Caminar</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> de H. D.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> Thore</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">a</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">u</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> (1862). Nietzche era un vigorós marx</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">ador i deia:</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">“</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">no s’escriu només amb la mà, el peu acompanya sempre l’escriptor”. No està de més recordar Baudelaire qui desplaçarà aquesta </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">contemplació</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> del marc natural al marc urbà, amb la figura del </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-style: italic; font-family: 'Times New Roman'">flâneur</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">, el bad</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">ocador que deriva sense nord pels</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> carrers de les ciutats.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><br /></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-weight: bold; font-family: 'Times New Roman'"></span></span></div><div> </div><div><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-weight: bold; font-family: 'Times New Roman'">Dels epistolaris</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Som a la meitat de l’epistolari entre Llorenç Villalonga i Baltasar Porcel</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> (</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-style: italic; font-family: 'Times New Roman'">Les passions ocultes. Correspondència i vida</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">)</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">. I </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">encara </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">m’esperen les </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-style: italic; font-family: 'Times New Roman'">Cartes</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> de Saul Bellow… Escriure, en aquest cas escriure’s, ha jugat un paper fonamental en les xarxes de </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">sociabilitat</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">, des de les relacions familiars fins a les </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">intel·lectuals</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">. Les cartes són una finestra a la vida </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">íntima</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">. I una font més per a</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> l’estudi social o històric. Què</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> me’n diuen de les </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">correspondències</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> amoroses, les explí</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">cites o les secretes i els seus recorreguts en els arxius familiars? La </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">correspondència</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> entre </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">intel·lectuals</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> o científics a</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">juda a donar una visió diferent</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> dels grans personatges, alguna vegada una visió atroç. Devia contestar les mil cartes al dia que</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> segons</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> deien rebia François Mit</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">t</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">errand quan era president de França? I les cartes als consultoris sentimentals o als artistes estimats? Hi ha estudis de la correspondència, amb societats</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> científiques</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">que s’hi dediquen. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">¿Què</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> deuen pensar</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> de la desaparició quasi absoluta de la carta escrita en paper, avui en dia </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">substituïda</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> per l’email, els sms i tots els ginys electrònics internetians?</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><br /></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-weight: bold; font-family: 'Times New Roman'"></span></span></div><div> </div><div><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-weight: bold; font-family: 'Times New Roman'">D'endevinalles</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-weight: bold; font-family: 'Times New Roman'">. </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Uns nins plantegen la següent endevinalla: “Tots els que veim i agafam, els deixam. I tots els que no veim, ni agafam, els duim”. Ni Homer ho va saber contestar. Ho conta Heràclit. Es tractava dels polls que es llevaven </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">d</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">el cap. Ja podem, si volen, afegir les metàfores corresponents. Les coses que no veim, les que no podem tocar, ni agafar –com els polls que continuen al nostres cabells</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">, malgrat l’hiperhigiene moderna</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">-, </span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">no les veim però ens continuen picant i afectant</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">.</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> I això que se</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">rvidor no és</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> gaire freudià</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium; font-family: Times"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">.</span></span></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/110294
Sun, 17 Jun 2012 22:02:04 +0200LES POSSESSIONS DE MALLORCA: CADÀVERS EXQUISITS? Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Figura%20de%20Betlem.JPG" border="0" /></div><div><p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"><strong>Les possessions de Mallorca: cadàvers exquisits?</strong></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"><strong>Climent Picornell</strong></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"><strong>”Les possessions han estat fins a dates relativament recents els grans eixos articuladors del paisatge agrari de Mallorca</strong> i una unitat d'estudi per a entendre el món rural", diuen els professors Antònia Morey i Gabriel Jover editors del llibre <em>Les possessions mallorquines. Passat i present </em>(Documenta Balear, 2012). Un conjunt d’aportacions d’especialistes que, més enllà de l'estudi arquitectònic (les cases eren el centre directiu de la possessió), la idea de Morey i Jover és "la reflexió sobre la diversitat dels processos històrics que convergiren en la conformació d'una matriu territorial que tingué en les possessions un dels seus vectors clau, i aprendre de les formes de gestió anteriors, per abocar-ho a la problemàtica generada pel canvi a partir de la irrupció del turisme de masses, com la rendibilitat actual, el legat cultural, la seva preservació o el seu destí per a nous usos”.</p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"><strong>El llibre te diferents segments</strong>. <strong>Sobre l'origen i el concepte de possessió</strong>. Un capítol sobre les formes d'explotació i ús durant els segles XV al XVIII, un sobre les reformes a l'empara del reformisme il·lustrat, un sobre els canvis durant els segles XIX i XX. I dos capítols sobre el legat etnogràfic i artístic de les possessions i els nous usos i la preservació del patrimoni natural. Un text interessantíssim, de consulta obligada per a tots els qui s'hagin d'interessar pel tema. Sobre el per què de la llarga pervivència d'aquestes unitats d'explotació agrària, Morey i Jover creuen que es per la seva capacitat d'innovació i adaptació als canvis econòmics i socials, a més del sistema hereditari, que han fet que travessin els segles, no sense conflictes entre senyors, pagesos, arrendataris, jornalers, mercaders; han sabut adaptar innovacions productives, fins avui mateix on aquest món generat entorn del concepte possessió perdura, esmicolat, això sí, entre canvis de propietat, segregacions, establits i canvis d'us.</p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"><strong>Per Vicenç M. Rosselló Verger la Desamortització sols va afectar un centèsim</strong> <strong>de la superfície cadastrada,</strong> no va fornir una nova estructura de propietat “però obrí el famolenc mercat de la terra als comerciants, professionals, emfiteutes rics, tenidors del deute públic, prestamistes; la burgesia comercial aspirava a ser ‘tan terratinent’ com la noblesa”. No cal deixar de banda que l'agonia d’aquests "latifundis nobiliaris” -en expressió de Jover i Morey- arranca a principi del XIX amb una fragmentació que se consumarà amb la crisi agrària de principis del XX i s’aprofundirà després. Remarca Rosselló que "al segle XXI, podem parlar tot dret de liquidació. Les possessions -tan d'una òptica marxista com capitalista- són cadàvers; com a molt en resten algunes en mans de la noblesa". I posa alguns exemples, un estudiat per ell mateix (<em>Sa Torre de Montornès. La liquidació d’una possessió mitjana del Pla de Mallorca</em>, El Gall, 2010). Sa Torre de Montornès era una propietat aristocràtica fins a 1858 quan un burgès liberal la compra i l'estableix. La possessió es mig reconstruïda per una família que aspira al cacicat local i després entra en fallida. A banda del centenar de sorts quadriculades, la finca residual acaba a mans d'una firma de materials de construcció. </p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"><strong>Gran paràbola l'anterior. És ver que la noblesa encara en té, tenien tant</strong> que per molt que hagin venut encara tenen. Però dins el món de la propietat del milenar de possessions actuals hi trobarem els comerciants enriquits (o els seus hereus), o els xuetes - Margarita Aguiló: <em>La relación de los xuetes con el mundo de las possessions en el siglo XIX: ¿de arrendatarios y prestamistas a propietarios?</em>- o els amos (vertaders gerents de la possessió com empresa) que en un moment donat en compren desaforadament, fins i tot les administrades per ells mateixos, davant la desídia o l’engany als senyors. O ja amb el turisme estant, els hotelers -vencedors del combat social- que compren possessions amb ànim sumptuari, o els contrabandistes, Joan March –que n’adquirirà per parcel·lar fent passar molts pagesos de “proletaris a propietaris” (Josep Melià); financers fets a ells mateixos que compren on els seus pares hi feien de missatges. O un grup ecologista, el GOB, que compra -amb centenars de participacions- La Trapa, o s'Arxiduc que en comprà moltes, o el Govern de Balears i el Consell els grans propietaris actuals, o en Miquel de s'Estaca, o en Kuhn i els seus partners i similars, els alemanys rics, o els espanyols rics -mirau Son Moragues-, o Albocàsser sembrat d’oliverar per un forà, o sa Torre de Llucmajor que fou efímerament d’en Vicenç Grande –emblema dels promotors del boom urbanístic recent-, algunes són de bancs o caixes, o Santa Ponça, o alguns registradors de la propietat o recaptadors d’impostos, o de fundacions diverses de sabaters o pseudohippies, de l’Església, de l’Opus, del municipi (Galatzó), o dels russos que ja en compren, o d’un xinès que pot ser per herència senyor d’una gran possessió, o l’alemany del Fangar digne successor de don Pere Bonnin i Armstrong; i de ‘Don Tu’, Gabriel Marcel, enorme terratinent, qui se’n recorda? Si confrontàssim les possessions que enumera s'Arxiduc, sumassim les quarterades i analitzassim els seus propietaris i féssim el mateix ara, tendríem una cata fefaent del canvi: ha minvat la seva superfície i els botifarres, i molts de propietaris s’han resguardat darrera societats anònimes.</p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"><strong><em>Les possessions mallorquines</em> d’Antònia Morey i Gabriel Jover</strong> és un esglaó potent per entendre aquest procés, que a vegades es difumina darrera un agroturisme, una visita a sa Granja o un esplet de turistes per dins Els Calderers, o de les fotografies en color d’aquests llibres meravellosos que mostren la possessió decorada, però que amaguen el caciquisme darrera un arqueta barroca o, dins una caixa de morera de l'entrada, el robatori de l’amo, tot, després de travessar el magnífic portal forà i sortir a la clastra, a l’ombra del lledoner.</p> <br class="Apple-interchange-newline" /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/110293
Sun, 17 Jun 2012 21:49:24 +0200TEMPS D' AFORISMES Climent Picornell<p> </p><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/mudoy%20ases.jpg" border="0" width="367" height="520" /><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Temps d’aforimes</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">“Totes les religions s’assemblem per la bacina” </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">(Jules Renard); “El diable és molt optimista si creu que pot fer a la gent pitjor del que ja és” (Karl Kraus); “De nit les botigues de flors pareixen depòsits de cadàvers” (Ramon Gómez de la Serna); “Tothom es queixa de la seva memòria, però<span> </span>ningú se queixa de la seva intel·ligència” (F. De la Rochefoucauld); “Qui només entén de Química tampoc l’entén” (Georgh Ch. Lichtenberg). Són aforismes. Han rebut altres noms, “Aeròlits” (De Ory), “Sentències o dards” (Nietzsche), “Pol·len” (Novalis), “Coets” (Baudelaire), “Pensaments” (Joubert); “Pensaments estrangulats” (Cioran); “Pensaments repentins” (Siniavski); “Fulles caigudes” (Rozanov); “Fulles d’Hypnos (Char) i encara més (apunts, màximes o ‘greguerías’).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Mínimes </span></em></strong><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">en deia l’escriptor Claude Roy (1915-1997),</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> petites frases que escrivia en el seu dietari <em>Les rencontres des jours</em>, mescla d’humor, de malenconia, de sentit comú. Es tracta de dir coses importants sense pedanteria, amb un somriure. Per a un servidor aquests són els secrets dels bons aforismes, quan un es posa transcendental i engolafrat perden tota la força. Vegeu una selecció de Roy: “Que no hi hagi resposta no exclou l’absència de preguntes”; “La blana coixinada de les certeses de formigó”; “Canviava per complet d’opinió, però no d’estupidesa”; “Comparteix la meva opinió. Jo no. Feliçment”; “La meva veritat és tan modesta que dubta de tenir raó”;<span> </span>“Som pacifista, fins el punt d’exhortar-me constantment a firmar la pau amb mi mateix”; “Curat de l’esperança en el progrés, busca acomodacions amb el desastre”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Gaspar Hernández ha publicat <em>L’art de Viure (Aforismes d’escriptors)</em> (</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">2011), títol del programa de Catalunya Ràdio que fa sis anys que presenta i n’ha fet una selecció dels escriptors que més li han agradat. <span> </span>Una llicència que no s’ha volgut permetre és incloure’n un de Clint Eastwood, aquest: “Si a la vida vols una garantia, compra’t una torradora”. Vegeu-ne uns quants. “Fer patir és l’única manera d’equivocar-se” (Albert Camus); “Puc prometre ser sincer, però no imparcial” (J. W. Goethe); “Com més gran és la nostra felicitat, més desapercebuda ens passa” (Alberto Moravia);<span> </span>“No hi ha vent favorable per a aquell que no sap on va” (Guillem d’Orange); “La vida sense fum és com el fum sense el rostit” (Cesare Pavese); “Només ens curem d’un patiment, quan l’hem patit plenament” (Marcel Proust); “No facis als altres el que voldries que et fessin a tu. Potser els seus gustos són diferents dels teus” (G. B. Shaw).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Com diu Alex Rovira, una petita frase ens pot obrir una finestra a una percepció diferent.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> El que caracteritza un aforisme és que neix de l’honestedat, encara que sigui irònic o càustic i va més enllà. Alguns, des d’una provocació, porten el lector a connectar amb la seva essència, amb un espai interior sagrat. “El que una persona pensa d’ella mateixa és el que determina, o més aviat assenyala, el seu destí” ( H. D. Thoreau); O, el voleu més condensat? <span> </span>“Som allò que creim que som” (Anton Txèkhov); “No som tan jove per saber-ho tot” (Oscar Wilde); “La felicitat és una forma de badoqueria” (Josep Pla); “La vida d’una persona és un camí cap a si mateixa, l’assaig d’un camí, l’esbós d’un caminoi” (Herman Hesse); “Aneu amb compte amb la tristesa. És un vici” (Gustave Flaubert); “Mai no ens hem de penedir de les nostres llàgrimes” (Charles Dickens); “És molt més fàcil quedar bé com a amant que com a marit, perquè és molt més fàcil ser enginyós de tant en tant que cada dia” (Honoré de Balzac).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"><span> </span><em>Babelia</em> (nº 1068) dedica una part a la temàtica aforística d’una sèrie de textos</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, el de Jorge Wagensberg, <em>Más árboles que ramas. 1116 aforismos para navegar por la realidad</em> (2012), el d’Erika Martínez, <em>Lenguaraz (aforismos)</em> (2011) o el de Benjamin Prado, <em>Pura Lógica. (500 aforismos)</em> (2011). Antonio Fraguas comenta aquest gènere híbrid entre la poesia, el pensament i la ciència i fa avinent que l’activisme ciutadà que ha reverdit recentment necessitat d’idees rotundes amb capacitat d’arribar a la màxima profunditat amb el mínim espai, i això ho pot donar l’aforisme. Andrés Trapiello en el seu blog <em>Hemeroflexia</em> creu que Internet ha promogut el gènere aforístic, però: “Un aforisme mai és una drecera, ni una ocurrència, ni una improvisació, sinó la punta d’un iceberg d’un sistema filosòfic” i afegeix: “Qui va lent, arriba tard; el que va poc a poc, a la seva hora”. De totes les maneres com deia el mestre de l’aforística Karl Kraus: “Un aforisme mai pot ser la veritat completa; pot ser una veritat a mitges o una veritat i mitja”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"><span> </span>“Un aforisme és un pretext per a un text fora de context”.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> És de J. Wagensberg, físic i director científic de la Fundació La Caixa, per a ell un bon aforisme fuig del dogma, necessita una certa dosis d’humor i és idoni per iniciar una conversa. Per damunt la narrativa, la poesia i l’assaig, aquest pensament breu és el gènere literari més científic. “Viure envelleix” és l’exemple de que només amb dues paraules s’evoca el preu que paga la matèria viva per seguir-ho sent. Un aforisme i una llei de la natura comparteixen la bellesa de tot mínim evocant un màxim. Per a Wagensberg un bon aforisme és una reflexió liofilitzada per a ser recordada quan es presenti de nou l’ocasió d’activar la discussió: “Canviar de resposta és evolució, canviar de pregunta és revolució”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">“Certs homes prefereixen creure que fingim els orgasmes”</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> afirma Erika Martínez qui es demana: “Una llarga convalescència engendra novel·listes. La proximitat d’una catàstrofe, poetes. De quin forat surten els aforistes?” </span></p><p> ------------------------------</p><p><span style="font-size: xx-small">IMATGE: </span><a href="http://www.facebook.com/guillem.mudoy">GUILLEM MUDOY</a> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/109957
Sun, 27 May 2012 20:26:13 +0200POSTAL DE PALMA DES DEL RAVAL DE MAR Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/e10.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><strong><span>Postal de Palma des del raval de Mar</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>He esperat per redactar aquest article que l’embat remogués les cortines</span></strong><span> dels meus balcons i el fullam de les palmeres, ara florides, de la plaça de la Llotja. <em>Nulla</em><em> ethica sine aesthetica.</em> Som un habitant del raval de Mar de la Ciutat de Mallorca. Ho sé des de fa quatre anys quan la catedràtica i amiga Maria Barceló m’informà de la trobada d’un document que en parlava. “Ni tan sols la denominació raval de Mar (molt freqüent a la documentació) s’havia utilitzat mai”. La cosa l’intrigà i la seva recerca és convertí en el llibre <em>El raval de Mar de la ciutat de Mallorca (segles XIII-XIV), </em>Lleonard Muntaner editor (2012), on delinea la seva cartografia: la mar, sa Riera, la murada islàmica de finals del segle XII -que li feia d’esquena-, fins al puig de sant Pere. Un triangle entre la ciutat i la mar, de mig quilòmetre quadrat.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Ca meva està bastida damunt arcs gòtics, ben visibles, dels porxos medievals,</span></strong><span> davall dels quals treballaven barquers, bastaixos, calafats, mestres d’aixa, mariners, pescadors o boters i remolars –els dos carrers que conserven encara el nom d’on feien botes i rems-. Eren les voltes de Mar, la volta d’en Bolero, la dita de Remolars, la d’en Sagarra, la d’en Terriola… Ens podem imaginar un barri porticat, amb arcades plenes d’eines i mercaderies. O les queixes pels renous dels boters picant a tota hora ferro i fusta durant el segle XIV, que tenen la seva connexió moderna amb les protestes dels veïnats quan el barri de sa Llonja i sa Drassana se convertí fa uns anys amb un polígon monofuncional de bars i cafès renouers que no deixaven descansar. Abans, com ho demostra bé la doctora Barceló, el raval de Mar era el barri dels oficis mariners amb la Llotja, el Consolat de la Mar (tribunal del comerç marítim, seu del Col·legi de la Mercaderia, habitat anys després pels feixistes del ‘Movimiento Nacional’ i més recentment seu de la presidència del govern de Balears), la casa on es cobrava l’impost sobre la Sal –la Gabella- al començament del carrer de la Mar, la Drassana. Un barri comercial, d’entrada de mercaderies i viatgers, d’hostals i alfòndecs on s’hi hostejaven italians, castellans, pisans, genovesos, portuguesos, africans…Un barri de cases petites com la del mariner Gabriel Valls que vivia al carrer de la Boteria, el sastre Pere Cortés al carrer ample de Sant Joan, la del pescador Andreu Marí amb “dues stormies velles e ben dolentes e dos mortés de terra envernisada” i els casals on hi residiran els grans mercaders.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>S’urbanitza aquest espai lliure de la Mâdina Mayûrqa</span></strong><span> amb carrers drets que contrasten amb els torts de la ciutat musulmana. La construcció de la nova murada renaixentista tapà l’accés directe del barri a la mar on s’hagué d’accedir per portes i portelles; murada que es tomarà el segle XIX. Per a un servidor -veïnat d’aquest barri des que hi vaig comprar una casa que havia estat d’un pràctic del port- té el llibre de Maria Barceló un valor sentimental afegit, a més del que té com a extraordinària aportació al coneixement de l’evolució històrica de Palma. M’agrada imaginar-me els meus antics veïnats, en Pere d’Urrius, boter, en Ramon Pasqual, fuster, n’ Ochoe, l’hostaler biscaí, Domingo Sant Pere, trompeta, o a Cenitardino de Pontremol, genovès, a qui Bertran Espaer i la seva muller Simona venen un pati (que foren cases edificades i destruïdes per la Riera. Ai la Riera que hi feu tan de mal!). Alguns d’ells foren els primers pobladors d’aquesta trinxa de terra vora mar, prop del port, estructura condicionant de la vida del lloc, hi surt en Pere Ballester vigilant del pont de fusta que duia cap als vaixells. Com relata Maria Barceló es van succeint una sèrie del que diríem ara ordenances municipals, regles i sancions per millorar la vida en comú, com la que fa referència a impedir “l’adob de xarxes, ni estendre-les, ni quitranar-les” o a la prohibició d’adobar peix “que faci sutzura”, brutor, a no ser dins el torrent de sa Riera o dins mar però a una distància de la costa on “l’aigua toch fins al genoll o més amunt”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>“El raval de Mar era el primer escenari urbà que veien les persones quan arribaven</span></strong><span> a la capital mallorquina o el darrer en embarcar-se”. El dibuix de la portada del llibre, d’un manuscrit del segle XIV, reprodueix la Llotja (“La Lotja qui es fa en la plasa de la Botaria de Mallorques”), és com un dibuix infantívol i antic, el que més em sorprengué no fou la reproducció de l’àngel defenedor de la Mercaderia -al quan m’encoman cada matí-, sinó l’empedrat de la plaça, que és talment com el que hi ha ara mateix, de pedres rodones de vorera de mar. Em poden dir sentimental si tant volen, habitant d’un barri, que poc té a veure -pels seus moradors actuals- amb la nissaga del raval de Mar. Però si un grata, troba connexions amb personatges similars als qui descriu Maria Barceló i les sirenes del vaixells quan entren a port, bé ens recorden que encara som al barri de mariners i comerciants de l’antigor, per molt mestallat que ara ens sembli. Mir la plaça, dues gavines es barallen per estar, justament, al mateix lloc damunt la Llotja, amb crits i envestides, això, els ho puc ben assegurar, també devia passar quan el barri era, encara, el raval de Mar de la ciutat medieval de Mallorques</span></p><p class="MsoNormal">________________________________</p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: PORTAL DE LA GABELLA VELLA DE LA SAL AL CARRER DE LA MAR</span> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/109925
Thu, 24 May 2012 19:29:52 +0200ROBERT CRUMB A PARÍS Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/NYT5.gif" border="0" /></p><p> </p><p> </p><p><strong>Robert Crumb a París</strong></p><p>Climent Picornell</p><p><strong>Sempre m’havia agradat Robert Crumb (Filadèlfia, 1943), però el consumia una mica d’amagat. </strong>Comprava els seus llibres, tebeos gruixats, però no els deixava massa a la vista, com si me n’empegueís. Però vaja ara és al Museu d’Art Modern de París, fins al catorze d’agost, i els diaris, fins i tot els de dretes, mitifiquen la seva feina. Mare meva! No deuen haver llegit, ni mirat per damunt els dibuixos d’un dels autors socialment més corrosius. I quin alè, és com això de que beneeixin els teus gustos per repugnants que aquests siguin. “És estrany per un pioner de la contracultura exposar en un temple de la cultura”, ha dit.<br /><strong></strong></p><p><strong>Crumb és un dibuixant de còmics, un ‘cartoonist’ que diuen els americans,</strong> amb un estil gràfic que en principi sembla antic, amb tendència a la caricatura. Fins aquí res de nou, és la seva temàtica, molt d’acord amb el seu estil, la que el fa peculiar. Sàtira i humor, però també sexe i violència de manera ben explícita, masclisme i misogínia declarada la qual cosa el feu molt impopular entre el feminisme. Però no s’atura aquí, la crítica a l’establishment ultrapassa cap als estereotips racistes i sexistes i no se n’està de fotre’s dels models generats per la contracultura nord-americana, hippies i drogats. Mamballetes a dreta i a esquerra. Tothom rep. I ell també. Com assenyala bé G. Rodríguez Espinosa “és molt més cruel amb ell mateix, amb els seus autoretrats, que amb els seus personatges”. Una autoflagelació constant, es fa aparèixer com a neuròtic, ressentit, insegur, addicte al sexe... fins al punt de dibuixar la seva mare fent-li una fel·lació. No volien complex d’Edip? Ell a l’institut, ell en el Paleolític, ell nin aviciat amb matrones mamelludes, músic de jazz, intel·lectual orgànic. L’exageració autobiogràfica emmascara la seva personalitat.<br /><strong></strong></p><p><strong>És cert que de la seva biografia ha estat una drecera tortuosa. </strong>Pare marine, alcohòlic i violent; mare neuròtica i addicta als fàrmacs; ell mateix, petit, nas gros, ulleres de cul de tassó, les seves vivències durant els anys de la contracultura californiana, quan crea Zap Comix (“quan el còmic no era considerat un art i érem feliços”); “primer vaig deixar l’àcid, després les amfetamines, després els porros i finalment América”, referint-se a l’actual placidesa residint al sud de França des de 1991, fins a la seva mitificació parisina amb l’exposició Robert Crumb: de l’underground al Gènesi, set-cents dibuixos i dues-centes revistes, i el seu director evocant Brueghel, el compara amb Toulouse-Lautrec i iguala el seu Gènesi, en còmic, amb Gustave Doré.<br /><strong></strong></p><p><strong>Crumb ha arribat a ser considerat un artista digne del Museu d’Art Modern de París</strong> –no crec que el MoMA de Nova York ho fes- pels seus personatges. El moix Fritz, un moix viciós de moralitat llibertària, del qual es feu una peli qualificada de pornogràfica que no agradà a Crumb, matà el personatge i no el dibuixà pus; Mr. Natural, un gurú de llarguíssima barba blanca però amb tendències consumistes que humilia constantment al seu ‘alumne’ Flakey Foont; Whiteman el típic wasp (‘white, anglosaxon, protestant’) nord-americà, ultraconservador però amb desitjos sexuals desaforats; Angelfood McSpade una jove negra dibuixada segons l’estereotip que la classe mitja blanca té dels negres: beneitons per la seva raça, amb voluptuositat i voracitat sexual, parla carregada de slam o subllenguatge...; Mr. Snoid un home petit, sàdic, envejós i dolent que a estones viu dins el cul d’una dona; Mode O’Day una ‘pija’ novaiorquesa que vol ser cosa en els ambients artístics de la ciutat... i tot un seguit de personatges antropomòrfics com el moix Fritz o com la Porcelleta Patrícia. Per D. R. Decker aquests personatges ‘demostren una intel·ligència bruta que es limita a treure a passejar la seva peculiar absurditat i el seu sentit de l’humor: una repetició inacabable de nivells de percepció bàsics: sexe, droga, sexe, excreció, sexe...’ Al catàleg de l’exposició: “encarnen la decadència de l’home blanc, encara dominant, però fet una despulla moral i física”. Per alguns és com Rabelais, Swift, Twain o Goya, altres el redueixen a un pornògraf miserable.<br /><strong></strong></p><p><strong>És veritat que R. Crumb era ja un clàssic de l’historieta dibuixada, el novè art que diuen,</strong> abans de l’exposició, però la seva sàtira immisericordiosa l’havia mantengut lluny dels corrents majoritaris, considerat obscè i marginal, malgrat hagués creat escola. Certament, i torn citar Rodríguez Espinosa a Riff-Raff, Crumb no es justifica mai, ni se disculpa, ni per haver dibuixat el llibre del Gènesi (2009), ni pel seu costat obscur i repulsiu, sense concessions, ni al públic, ni al què diran, ni al lector –i manco a la lectora- ni a ell mateix. Ningú ho diria llegint les entrevistes d’aquestes setmanes amb fotografies tocant el banjo a ca seva, prop de Nimes, amb la seva col·lecció de sis mil vinils de blues, jazz i country editats entre 1926 i 1932. ‘Al meu poble hi ha un forn que fa bon pa i una carnisseria que ven bons embotits i costelles. A cap poble nord-americà es viu així de bé’. Però és ell, el dibuixant de biografies com la del músic Jerry Roll Morton, de l’escriptor Phillip K. Dirk i d’altres vides exemplars marcades per la marginació, la violència, les drogues o la locura. Com manifesta a la seva autobiografia (R. Crumb. Recuerdos y opiniones): “la meva pròpia condició consisteix en odiar el que som”, però ‘mentre dibuix la vida té un cert sentit’. En fi, ja tenc una bona excusa per tornar a Paris.<br /></p><p> </p><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/NYT5.gif" border="0" />
http://jcmllonja.balearweb.net/post/109847
Sat, 19 May 2012 16:24:13 +0200JARDINS D'ALTRI AMB JOYCE, AUSTER, LA CENSURA I ALTRES RECOL·LECTES Climent Picornell<div><p class="MsoNoSpacing"> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/48204-pi.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Jardins d’altri amb Joyce, Auster, la censura i altres recol·lectes</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">D’escriptors. Conten, millor dit, ho conta C. Hitchen, que a París s’acostà a James Joyce</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif"> una senyora i li suplicà que li permetés besar la mà que havia escrit l’<em>Ulisses</em>. Diu Hitchen que Joyce li contestà: “Em permet recordar-li, senyora, que aquesta mà ha fet moltes altres coses”. Paul Auster en fa referència, matisada, en els seus <em>Diari d’Hivern</em> quan ha de parlar de les seves mans. “De l’home mira sempre les mans”, deia <em>Raimon</em> Pelegero. Érem però a Auster: “Tots som uns estranys per a nosaltres mateixos i si tenim alguna sensació de saber qui som, és només perquè vivim dins de la mirada dels altres”. I que no és un poc així? Auster té detractors i admiradors radicals. Aquestes dualitats poden agafar un dels dos camins quan alguns autors no són al·ludits i desapareixen dels cànons literaris. Ja ho deia Pío Baroja: “Una tendència turbulenta m’impedeix ser un observador tranquil, i en no ser-ho, he, inconscientment, de deformar les coses que veig, pel desig d’apoderar-me d’elles, per l’instint de possessió, contrari al de contemplació”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Hi ha crítics moderns que ens volen protegir</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif"> <strong>del que troben execrable</strong> o sense la vàlua necessària per figurar en els seus cànons particulars. <em>Mutatis mutandis</em> ja ho feren, a la brava, els censors franquistes durant més de trenta anys. Ho comenta Peio Riaño en un extens article al <em>Cultura/s</em> de <em>La Vanguardia</em>, “enginyers de l’anima franquista” els denomina, que feien passar el xorrac, la serra o la llima a tot el que s’havia de publicar; comenta els casos de Pla, Cela o Delibes, llimant-los culs, mames i mamades, palpar escots, retallar discursos del temps de la República (“esta labor de lima puede confiársele al mismo autor por simple advertència”), censurar Nietzche o donar el vist i plau a l’obra ja que “no hay escenas inmorales, ni alusiones al separatismo catalán”. En el cas de Cela, qui havia tengut empriu a l’ofici, quan li toca passar censura a <em>La Colmena</em>, que no es publicà fins anys més tard a Espanya, Panero, censor, diu Riaño, “debió leer las alabanzas que le hizo al mismo tiempo que emitia la purga”. Ja ho val.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">En aquestes estava quan llegint que fa cinquanta anys de la publicació de <em>Nosaltres els Valencians</em> de Joan Fuster,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif"> el cap em va a <em>Els Mallorquins</em> que fou també objecte de censura. Ara ho contaré. Però primer Fuster. L’any 1962 publica <em>El País Valenciano</em>, una d’aquelles guies de l’editorial Destino i <em>Nosaltres els valencians</em>. Comenta Joan Garí que <em>El País Valenciano</em> en realitat “és una formidablement engrescadora visió del territori allunyada de qualsevol complaença, però també imbuïda d’un profund respecte. Com a bon patriota crític (els altres, els patriotes <em>tout curt</em>, no li interessen...). Fuster estimava i odiava el seu país”. En cinquanta anys han canviat coses essencials “però els valencians, substancialment, continuen sent una societat perplexa, ‘en perpètua somnolència digestiva’ tal com va diagnosticar encertadament Fuster”. Fulleig <em>Veure el país Valencià</em>: “ En aquestes zones del Nord, els valencians, com deia el cronista Gaspar Escolano (1611), “en muchas cosas catalanean”. I podia ser d’una altra manera? La continuïtat ètnica i lingüística, que arriba fins a Guardamar i fins a Elx, ací encara és més evident. La transició geogràfica a penes resulta perceptible: en la fonètica, en els costums, en les institucions consuetudinàries...” . Som una nació o una noció?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">La censura d’entrada prohibí <em>Els Mallorquins</em> però després de tres anys de</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif"> negociacions - caigueren determinats passatges, es retallaren expressions com “Estat Espanyol” o “nacional” (no referit a Espanya)...- decidiren autoritzar-lo. Diu Melià: “No crec que tallessin res d’essencial i vàrem decidir tirar al dret, si el llibre tenia cap aspecte positiu la gent se n’adonaria”. El que pretenien amb el gruix retallat per les tisores era rebaixar el llibre a un vessant únicament cultural, res de l’administració pública, ni tan sols “regionalismo político”. Però, en canvi, la primera edició du un pròleg de Joan Fuster, signat a Sueca, el novembre de 1964, on s’usa reiteradament l’expressió Països Catalans. “Els Països Catalans, això que per entendre’ns ens hem acostumat a anomenar Països Catalans...”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">Per aquests jardins d’altri vaig recollir una perla</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman',serif">, extreta de la revista <em>Historia Social</em> que tractava monogràficament ‘El respaldo social al franquismo’. És una comunicació d’un capellà de Málaga l’any 1939: “Habiendo quedado dicha iglesia sin armonium, pues uno ha desparecido y el otro lo inutilizaron por completo las turbas marxistas, a V. E. Suplica se sirva ordenar sea concedida a dicha iglesia –donde quedará en calidad de depósito- el armonium que pertenecia a la Logia Masónica “Pitágoras”. Sense manies i amb un poc d’aigua beneïda tot és reciclable!</span></p><p class="MsoNoSpacing">______________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: PINTURA DE SEBASTIÀ RAMIS</span> </p></div><div><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/109811
Tue, 15 May 2012 20:26:43 +0200EL VIATGE DEL DARRER LLIBRE D'ANTONIO TABUCCHI Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/inici.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><strong><em><span style="font-family: 'Times New Roman',serif">El viatge del darrer llibre d’Antonio Tabucchi</span></em></strong><span style="font-family: 'Times New Roman',serif"></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-family: 'Times New Roman',serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman',serif">La gent ara viatja massivament i compulsivament</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman',serif">. Però el romanticisme que s’associava al viatge ha minvat tant que ens fan falta escriptors que converteixin el seu periple en una mena de reflexió creativa, una mirada interessada. Això em suggeria el darrer llibre d'Antonio Tabucchi, <em>Viajes y otros viajes</em> (Anagrama, 2012) que sortí un poc abans de la seva mort. </span><span style="font-family: 'Times New Roman',serif">I no em referesc exactament a les rutes o cartografies literàries que es poden construir entorn dels espais novel·lats per un autor, al Londres de Conan Doyle o la Praga de Kundera. Ni tampoc a la captura dels paisatges en les novel·les o al pes de les ciutats dins l' escenari de la creació literària. Tot i que es pot bastir tota una estructura sobre l’espai narratiu, ben interessant per un geògraf, quan s'intenta esbrinar la geografia oculta o la implícita en els llibres de literatura. La Geografia és la ciència dels llocs, i ha oblidat sovint l’anàlisi de la càrrega subjectiva que duen els llocs quan es tenyeixen de sentiment, una geografia humanista, una topofília.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman',serif">Tabucchi ho transmet bé a <em>Les meves illes Açores</em>:</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman',serif"> "Un lloc mai és només 'aquest' lloc: aquest lloc som nosaltres en certa manera també. D'alguna forma, sense saber-ho, el duim dedins i un dia, per casualitat, arribam fins a ell... Aquestes coses s'aprenen amb el temps i, sobretot, viatjant." Just al contrari del jansenista Pascal que opinava que la majoria dels problemes dels homes deriven de no quedar-se tranquil·lets a ca seva. Tabucchi carrega els seus viatges de tot el que poden tenir de suggerent, com el viatge a l’infern del Dante o el viatge a l’interior d’un mateix de Hesse. O com en el poema de George Oppen: "Alguns dels llocs més hermosos del món són al cos de la teva dona”. La mirada passejada com un <em>outsider</em> i per tant, interessada, partidista o desviada, però pròpia. Antonio Tabucchi (1943-2012) ha estat uns dels grans escriptors de la modernitat. A més de la conegudíssima <em>Sostiene Pereira</em>, autor de moltes altres grans obres. Vivia mig any a Siena on hi feia de professor i l'altre mig a Lisboa.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman',serif">Hi ha la Florència de quan era nin, la Pisa de Leopardi, la casa-museu de Delacroix </span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman',serif">i el <em>Jardin des Plantes</em> de Paris (hi recorda el axolotl que esmenta Julio Cortázar), els cementeri (s) marí (ns) de Séte (el de Valéry i el de Brassens); la plaça del Diamant de Rodoreda amb la Colometa. El llibre és un aplec de textos breus però hi ha espai per donar pautes de com era per a ell la vida o l'escriure. "Conec tots els olivars de Creta", el cafè Fishawi d'El Caire on Mahfuz hi anava a escriure (i un altre cafè, La Brasileira a Lisboa, que tenia de parroquià <em>habituel</em> Fernando Pessoa). Washington (hi cita el llibre de Marc Augé <em>Els no llocs</em>), Mèxic amb el chili, el Brasil d'Ouro Preto (literalment Or Negre, dels esclaus); el Canadà, Gènova i el record del poeta Montale. Un bloc és dedicat a l’Índia i hi ha un "Quadern australià" ("Li deman a la meva filla: però per què hem vengut a Camberra?") I no hi podia faltar Portugal: "Oh Portugal!" Aquí fa la seva reinterpretació a <em>La Lisboa</em><em> d'un llibre meu</em>: "La novel·la és una al·lucinació, una passejada erràtica a través de la ciutat que no respon a cap lògica topogràfica". L’esperit de la psicogeografia del <em>flâneur </em>baudelaireià.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman',serif">Es bascula, de forma elegant, entre la descripció, el relat, la microhistòria</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman',serif">. Hi falten els viatges més extraordinaris. "Són els que no he fet, els que mai podré fer, els que permaneixen sense escriure, o tancats dins el seu propi alfabet secret davall les parpelles, a les nits”. "Viatjant un es topa sobretot amb els vius. A vegades també amb els moribunds. I també amb autèntics morts, depèn dels llocs". No ho diu Tabucchi pels paisatges de la misèria d'Àfrica o Àsia, sinó perquè un diumenge reb la visita de son pare, mort ja fa estona o escolta la veu del seu oncle Lucca a una habitació de Xangai. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman',serif">S’hi nota la fascinació visual i sensual pels mapes que patim els geògrafs</span></strong><span style="font-family: 'Times New Roman',serif">. Guarda un Atles de quan era nin perquè sigui dels seus néts -ja educats probablement amb el Google Earth- perquè sàpiguen que "la representació del món és relativa, que els colors dels mapes canvien, que les fronteres es desplacen ". “He viatjat molt i ho sent com un enorme privilegi perquè posar els peus en el mateix sòl tota la vida pot provocar un perillós equívoc, creure que aquesta terra ens pertany, com si no la tenguéssim en préstec...". Un vers de Rilke en aquest llibre és recurrent: "Em reconeixes tu, aire, ple dels llocs que una vegada varen ser meus?"</span></p><p class="MsoNormal">___________________________</p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: Fotografia de Jaume Gual</span> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/109752
Thu, 10 May 2012 10:01:19 +0200POSTALS DE PALMA, AMB CARRERS PLENS D'ARENA, EN WEYLER I UN LLADRE Climent Picornell <style>/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/10013-12.jpg" border="0" width="582" height="328" /><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Postals <span> </span>de Palma, amb carrers plens d’arena, en Weyler i un lladre.</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">A un semàfor, per passar cap al Born,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> hi som un servidor, una al·lota de trets indígenes, sud-americana, que passeja sempre un ca enorme a la mateixa hora (per encàrrec dels seus amos, supòs) i una mare amb un nin petit. La mare alliçona al seu fill: “Quants d’anys té n’Elies?”. “Tres”, diu el menut. “I els nins de tres anys poden conduir cotxes grans?”. Respon n’Elies amb determinació: “Sííí!”. “No. N’Elies només té tres anys”. “No, n’Elies té moooolts d’anys!”.<span> </span>Escoltant-los pens que el món no s’acaba, roda i repeteix els rituals del creure és criança. Roda el món i torna al Born. Un Born desconegut, ple de terrasses de bars, taules, cadires i parasols que ens han segrestat la perspectiva del passeig i aquell aire vuitcentista, la mirada neta fins la plaça de les Tortugues o fins el moll, en l’altre sentit. Un dels canvis sobtats de Ciutat a començament de primavera.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">I és que el centre de Palma després de Sant Sebastià i els darrers dies -amb sa Rua- entra dins una espècie de letargia</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> aparent, fonda. No arriben creuers amb turistes, tanquen bastants de restaurants, no hi ha músics ambulants, ni estàtues humanes a cada cap de cantó i els venedors de souvenirs prop de la Seu desapareixen. Quatre jubilats, com a peixos dins el rostoll,<span> </span>això que se’n diu turistes de la tercera edat, i gràcies. Amb l’arribada de la primavera tot es deixondeix. Apareixen els cridaners grups d’estudiants que trien Palma per als seus viatges d’estudis i la Setmana Santa atreu altres visitants. Retorna la jove romanesa que es disfressa de ‘bailaora’ andalusa, es maquilla de bell nou devora l’estàtua del foner a l’hort del Rei, fins i tot les sargantanes de la murada gosen treure el cap al sol de la primeria del mes d’abril. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Els carrers van plens d’arena espargida per les brigades municipals</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">, per evitar que s’aferri a l’asfalt la cera que raja de les espelmes i atxes dels penitents. La setmana és farcida de processons . No m’agrada aquesta uniformitat kukluxklanera, sempre m’he sentit del cabrum, aquella pandilla d’arreplegats que anaven al cul de la processó, dels dijous Sant <span> </span>sobretot, darrera, darrera, un de blau, un de blanc, un de lila, uns de persona normal, un arrossegant una cadenota per una promesa que va fer... Vindicació del cabrum!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">L’escarabat de les palmeres fa matx. Avui he vist cinc fassers més que han quedat reduïts</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> a un enorme tronc, sense fulles, després els tallen. La progressió és esfereïdora als jardins de Ciutat.<span> </span>Ho coment a l’amic Quimet prenent un Campari a la plaça d’en Weyler. “Saps, quan mon pare va ser a Cuba”, me comenta, “allà aprengué a cantar Havaneres i hi va fer doblerets. Havia fet una versió personal d’una molt coneguda:<span> </span>‘Un negro como los del Sudán / cantaba allá en un barranco: / Dios mío vuélveme blanco, / aunque sea catalán’. “Eren els qui feien més feina, deia mon paret, els altres miraven de fer-se rics sense foter-ne ni brot, cosa mala de fer”. Esperam per anar a una exposició sobre l’art copte d’Egipte al centre cultural que té La Caixa, ara CaixaBank, al que fou el Grand Hotel. “Saps” li dic<span> </span>“que el general Weyler, a part de fer de destraler <span> </span>devers Cuba i ser l’inventor dels premoderns camps de re-concentració allà, era un home molt aferrat, no gastava res que no fes falta, espartà. Com que era famós li demanaven fotos seves i ell comprava capses de mistos on hi sortia, en una sèrie que es deia ‘Personajes de España’, o una cosa així, les retallava i les donava o enviava, així li sortia més baratet; és com si ara el Rei enviàs segells amb el seu careto!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">A ca la Gran Cristiana hi ha<span> </span>picapedrers,<span> </span>és la seu del Museu de Mallorca</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">. Prop d’allà un gran casal també és en obres. Un arquitecte jove i quatre persones més miren papers a la clastra. Dos d’ells, una parella, són rossos, ben rossos.<span> </span>Me faig la reflexió que són dos estrangers que han comprat una altra d’aquestes venerables mansions, en mans, un temps, de la botifarreria mallorquina, els mercaders enriquits o els xuetes d’orella alta. Faig un paral·lelisme amb el que ha passat a la part forana <span> </span>amb les cases de possessió. Unes s’han convertit en agroturismes, com a dins Palma ho fan en hotelets del barri antic, moltes d’altres s’han venut a estrangers o a espanyols que les han transformat per a ells, o per tornar a vendre. Dins Ciutat els han esquarterats en apartaments de luxe, alguns altres els han comprat institucions o algun promotor urbanístic o <span> </span>algun hoteler, com a símbol de poder econòmic. El procés de substitució social,<span> </span>aquests darrers anys, s’ha quasi consumat.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Assegut a la plaça de la Drassana, al bar Las Arenas, un dels clàssics, hi ha mescladissa de clients</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">. Polítics del Govern, el Consolat de la Mar és a dues passes, turistes, veïnats, portuguesos que van per les fires venent juguetes i menjar amb unes furgonetotes immenses sempre aparcades per aquí, residents estrangers sobretot treballadors anglesos que fan feina al moll de mariners dels grans iots. Aquests freqüenten ara un ‘fish and chips’ que enpastifa d’olor d’oli refregit el puig de Sant Pere i la barriada de sa Llonja. Senten tambors de la processó del Sant Crist dels Boters. Coment a n’en Joan que mon pare m’explicava, quan jo era nin, <span> </span>que els tamborers de la Sala “per tocar bé els seus instruments havien d’estudiar set anys davall terra”, m’ho digué el primer pic que els vaig sentir i m’intrigà fins que vaig ser gran. Un veïnat de la nostra taula reparteix doblers a una tropa de nins que juguen a futbol per la plaça i els demana: “Que quereis ser de mayores?”. Un diu futbolista del Barça, dos de Reial Madrid, un vol ser traductor d’idiomes, cap bomber, ni femater, el més petit, <span> </span>amb cara d’espavilat, <span> </span>diu: “Yo quiero ser ladrón”; <span> </span>“Vamos !” exclama l’home. “ Però de joyas...!” replica <span> </span>el nin quan ja se’n torna.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Vaig reconèixer la fesomia tot d’una. Una dona major, elegant, travessant la plaça d’Espanya</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> cap a l’estació del tren, ara li diuen ampul·losament l’estació intermodal, no debades hi ha tren, bus i metro. Era una de les “purissimetes”. Dues germanes, veinades de ca nostra prop del pont del tren, d’una casa prop del bar ‘El Puente’. Cada horabaixa, ben mudades, sortien de ca seva i sa mare des de la finestra ens deia: “mirau-les bé, pareixen dues purissimetes”. I els quedà el malnom. Mai sabérem on anaven, fins que un parroquià del cafè, que feia de torner a la ‘maestria’ del quarter d’artilleria del carrer de Son Campos, digué a l’amo: “Jo, a una purissimeta d’aquestes l’hi he fet a prop a ca donya Juanita”. Quina desil·lusió, quan sabérem que feien de dones de la vida a una casa de per devers sa barriada de l’ “Amanecer”. He estat content de veure-la, m’ha retornat per un instant la vida frenètica del meu barri, quan era jove. Salut purissimeta! Ho devia saber sa mare?</span></p><p class="MsoNoSpacing">_______________________________________________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: <a href="http://www.xiscofuentes.com/laciudad.htm">XISCO FUENTES</a></span><a href="http://www.xiscofuentes.com/laciudad.htm"> </a></p> <br /><p> </p><p> </p><p> </p><p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/109452
Fri, 20 Apr 2012 15:53:09 +0200APUNTS DEL PLA DE MALLORCA: FALZIES, ESPÀRECS, SETMANA SANTA I... TANMATEIX Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/robiols%202%20gmontserrat%20a%20mallorcaweb.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Apunts del pla de Mallorca: falzies, espàrecs, setmana santa i... tanmateix.</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“Vols que et doni per escrit / es tornar vell lo que costa?</span></strong><span> / Jo som perduda sa força, / part de vista i ets sentits, / i arribam a ser avorrits / de sa mateixa gent nostra”. Així m’envesteix -les mans damunt les crosses- madò Francinaina <em>Meca </em> asseguda a un colcador d’ase que tenc devora el portal de ca nostra. Vaja, pens, quin començament de vacances. “Però els vostres vos estimen i se’n cuiden de vos”, li replic. Aixeca les espatlles per amunt i calla. Desfaig la maleta que he feta per estar a la vila el màxim de dies, al darrer moment hi he afegit dos llibres de Josep Massot i Muntaner, el monjo mallorquí de Montserrat, flamant i merescut Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany, un sobre la Guerra Civil i l’altre sobre el paper dels intel·lectuals a la post-guerra. Sortim a caminar, ara que el dia s’ha allargat per mor de moure les busques dels rellotges una hora endavant.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Fort i no et moguis en Joan, el nét de <em>can Xusquillo</em>, me vol mostrar la reforma </span></strong><span>que fa on era cal seus padrins, una casa gran de portal rodó. Després de destralejar contra el trui de la cooperació internacional –ha estat gerent d’un d’aquest instituts que repartien ajudes a les onegés- “els segrests ho han aturat, però s’havia convertit en un vivadéu, tothom volia anar a fer turisme amb els cooperants de bon de veres i feien nosa, avui pels cocodrils, demà per la duresa del desert... Cada injecció que posaven sortia a més de tres-cents euros, valia més la corda que el bou”. “Bé ara veuràs” i en comptes de mostrar-me ca seva me presenta una quadrilla de picapedrers comandada per un irlandès, l’arquitecte és brasiler, el fuster alemany, els peons magrebins, l’electricista però és mallorquí , “és l’únic que me fot”, me diu a cau d’orella. “Climent, estam convertint Mallorca en una terra d’orats i tots hi col·laboram”. No puc defugir el corol·lari sabut, allò de què els mallorquins ens passam la vida entre un “...i tanmateix” i un “ ja ho veurem...”, variants de què si les coses no les arregla Déu Nostre Senyor, ja s’arreglaran totes soles.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Sortim del poblet cap a foravila. El Pla en el començament d’aquesta primavera presenta una estampa esponerosa</span></strong><span>. Verd per onsevulla que un miri, favars, farratges i altres sembrats fan avinent una imatge com si no fos d’aquí, com si fos de més amunt, d’un lloc més plujós, Galícia, Astúries o Irlanda si algú observa des d’un turó el panorama cap a Sineu amb la Serra de Tramuntana al fons. Tot tan compost oculta la crisi del camp, de la pagesia com activitat econòmica, és un paisatge d’esquena a la balearització, mantengut pels pocs pagesos que queden i els centenars dels que hi fan per hobbie o els caps de setmana. Si de cas, les antenes de telefonia mòbil –als llocs més insospitats- rompen la placidesa de la vista i em recorden que la globalització arriba per tot arreu, com si vigilassin a un servidor, cercador d’espàrecs, malgrat ja dugui el manadet talment com m’ensenyà mon pare: estret amb una fulla d’albó travada amb una espina d’espareguera vera.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Cercant espàrecs se m’ha disparat la màquina de pensar, entre una punyida i una escarritxada</span></strong><span>; que si passen els anys i van quedant, com els baixos del vi, els orgulls mal embastats, les ambicions mal païdes, el plany per les coses que pogueren ser i no foren, els mals averanys per les que puguin venir i... tanmateix, ens queda el parlar amb els amics, l’escriure, l’estimar els nostres o estones com aquestes dins la solitud de la garriga, trescant per parets i bardisses pensant en la truita o amb els espàrecs torrats del vespre. Mesquinet de mi, folklòric ploramiques.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Per dins la vila es respira l’aire de la setmana Santa</span></strong><span>. El Davallament del divendres, la missa del ‘To Pascal’ el dissabte a la nit, la processó de l’Encontrada el diumenge de matí que encara es fa als pobles del Pla de Mallorca, mentre que a Palma crec que només a la parròquia de Santa Eulàlia. A Sàsser, a Sardenya, la hi vaig veure un any, la mare de Déu duia un mecanisme que li permetia abraçar el fill retrobat i sortia acompanyada dels apòstols que, amb gran teatre, ara diríem sobreactuant, feien com qui cercar al Bon Jesús i ho demanaven efusivament al públic que esperava la pregunta.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Al tasser del cafè hi trob en Jordi <em>Grumeter</em>, fa mala cara.</span></strong><span> “Ara faig un téntol amb s’agonia de ma mare. He passat mala nit, es metge m’ha dat males notícies. Està tranquil·la amb ses pastilles que li han donat, té es cap clar com un llum. “Quina hora és?” me demanava, “Ara les sentireu tocar, per què ho heu de mester?” I contava les campanades, “Una, dues... set. Són les set, Jordi, vull sabre s’hora en què me moriré”. “I, jo, m’he posat a plorar com un infant menut. Mala nit? Ses que deu haver passades ella per mor de jo...” El consol així com puc, me sorprèn, amb la seva pinta d’home dur i sull. Escolt la conversa de la taula d’experts en tot. Que ha estat un any fred, que aquests anys no serveixen per res, maten conreus i ulls tendres, com les gelades fora temps, però també maten tot quan animaletxo dolent hi ha, hi haurà menys mal, menys mosca, menys de tot... “I tu dius que no serveixen per res?”, és en Mateu <em>Deulofeu</em>, “ Idò jo te diré perquè em va servir. Tenia un gall a n’es pou Rodó més dolent que sa flestomia i no el podia agafar de cap manera, idò aquell dia de neu, amb aquella gelor ho va ser bo d’agafar, ses gallines estaven com estormiades, es gall dies abans voleiava com un puta, però amb sa neu pareixia un betzolot, per això me va servir sa neu, au!” L’altre especialista en tot, postil·la, definitiu i savi com un Sèneca: “Sa fredor entra pes cervell i es pollastres i es cabrits el tenen petit, però van destapats, quan fa neu o fred, els homos, que el tenen gros, s’han de posar capell. Això ho sentia contar a mon pare que no se treia sa gorra ni per jeure! I morí a cent anys.”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span> <strong>Me’n vaig a continuar les estacions de l’horabaixa.</strong> Sortint del cafè camí de la carnisseria de ca na <em>Miquelona</em> he vist la primera falzia d’enguany, entrava davall una teula de ca don Xim, un casalot mig abandonat davant la casa de la Vila. Ha fet aquell renou de fregar d’ales quan s’acomoden a entrar al seu mateix cau, estret, de l’any passat. Com que a ca don Xim no toquen la teulada ho deu haver tengut bo de fer, a altres llocs o no troben teula o han de cercar un lloc nou. Hauré de consultar el calendari fenològic per veure com d’alterades, o no, són les senyes de resposta de la natura a les condicions climàtiques, ja sabem, quan floreix el primer ametler o quan senten cantar per primer pic un rossinyol. Implacable, la natura, que, com deia Pere Quart, també “ens procura una bèstia, per a cada molèstia”.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/109378
Sun, 15 Apr 2012 13:33:52 +0200CULTURA ( LLIBRE DE PAPER O E-BOOK? CIÈNCIES O LLETRES? MERCAT VERSUS SUBVENCIONS? ) Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/poma%20magritte.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><strong><span>Cultura (Llibre de paper o eBook? Ciències o Lletres? Mercat <em>versus</em> subvencions?) </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>No diré res nou si manifest que som enmig d’un maremàgnum que afecta ben de ple la cultura.</span></strong><span> Des de la crisi econòmica, que amagreix la subvenció o la despesa dels particulars, fins a la deriva cultural que generen les noves tecnologies amb el paradigma frustrat del ‘tot gratis piratejat a Internet’ que dona pas al pagar, poc, però molta gent. Aquesta situació fa desembarcar intel·lectuals orgànics i despistats a plantejar-ho tot com una crisi de les humanitats enfront de les ciències ‘útils’. Sembla com si desenterràssim la discussió sobre <em>Les dues cultures</em> plantejada per C.P. Snow el 1959, ja saben, si és millor saber coses de Shakespeare o el segon principi de la termodinàmica. El futur d’aquesta nova cultura que està sorgint i la seva gestió haurien de defugir el que Jordi Gracia (<em>L’intel·lectual melancòlic</em>) anomena l’humanisme apocalíptic, el qual davant els canvis i la seva dificultat per comprendre’ls té la sensació de que viu l’ensorrament definitiu de la cultura humanista, i genera discursos sobre la decadència i la banalització cultural. I és aquí quan apareixen com a culpables principals les noves tecnologies. Es demostra, crec, que els joves llegeixen com abans, encara que sigui amb nous suports que no són llibres de paper, tot i que el fems cultural prolifera. Però en totes les èpoques s’ha fet referència a un passat més creatiu que sona a “allò sí que era música” dels nostres pares, però també al “mai escriuré amb ordinador” de fa més poc o “mai retrataré amb càmeres fotogràfiques digitals”. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>El president Obama l’any 2010 a la Hampton University:</span></strong><span> “Amb iPods i amb iPads, amb Xboxes i amb PlayStations –que no sé com funcionen- la informació esdevé una distracció, una diversió, una forma d’entreteniment, més que una eina d’enriquiment, més que una cosa adreçada a l’emancipació. Però tot això no ho dic per pressionar-los; és per donar més pressió al nostre país i a la nostra democràcia”. No tenen les màquines la culpa de la desafecció cap a la cultura. Patrícia Cohen manté que ja està sorgint una nova generació d’humanistes especialitzats en temes digitals i que aquestes tecnologies estan canviant la nostra comprensió de les arts, són una cosa nova que sorprèn tal com estan evolucionant. Els majors visitants de la digitalització d’obres literàries solen ser editors de diccionaris!</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>També és cert, com assenyala Inma Turbau, que les retallades en els pressupostos públics (també a la cultura),</span></strong><span> el rebuig creixent dels ciutadans a les polítiques indiscriminades de subvencions o la proliferació de la pirateria amb les noves tecnologies obliguen a creadors, intèrprets, artistes, gestors culturals i institucions a cercar noves modalitats, espònsors i patrons. Conten que Boileau presentà un poeta a un possible mecenes, ara diríem patrocinador: “Vull que conegui una persona que li garantitzarà la immortalitat. Però mentrestant, a canvi, vostè li haurà de donar algun dobler perquè ell sobrevisqui”. És bona la anècdota si més no per subratllar que la qüestió del modern patrocini de les arts, quatre-cents anys després, ha canviat poc. Si de cas, abans ningú gosava mossegar la mà que li donava menjar, avui però la independència dels creadors es converteix en entrebancs per una part i per l’altra. Segons J. A. Mañas, “la figura que més ha calat del creador contemporani és la d’un personatge amb desinterès material, amor intransigent per l’art, inconformisme, liberalitat sexual, genialitat , follia... el bohemi enfrontat a la societat burgesa; aquest creador evoluciona, se compromet, surt al carrer, es fa d’esquerres. Ser intel·lectual, artista i d’esquerres pareixia una mateixa cosa, fins que l’Estat comença a subvencionar els seus creadors. I arriba la crisi, amb la paradoxa de què ara els internautes més bel·ligerants duen anys enfrontant-se a aquells artistes i creadors esdevenguts defensors aferrissats dels drets d’autor i de l’intervencionisme estatal, en un agre debat”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Havíem arribat a creure que la cultura només l’administraven els estats o les comunitats autònomes o els ajuntaments,</span></strong><span> juntament al seu deure de proveir l’ensenyament públic o el personal sanitari. I no. I si ho feien, no es fugia del partidisme, per molt independents que poguessin parèixer els òrgans que es creaven. Ara s’albira que allò de què la cultura era el pal de paller d’un país o d’un poble era més relatiu del que ens pensàvem, o del que creiem, o del que sostenien alguns sobretot perquè no els retirassin les ajudes i subvencions, sense les quals, el concepte tradicional de maneig de la cultura no s’aguanta i més ara amb la crisi. Però atenció amb el discurs sobre les subvencions. També en reben les companyies aèries, els pagesos de mitja Europa o els nostres hotelers i amb xifres espatarrants, enormes, abusives, tant com perquè els discurs d’una cultura sense subvencions sigui també posat en qüestió: perquè només en la cultura? Com assenyala X. Marcé l’economia real esta farcida de subvencions directes o indirectes, de mecanismes de subtil o de descarat proteccionisme, fins i tot en aquesta època en que el lliure mercat té bona premsa (recordin les ajudes monumentals que els estats han procurat als bancs i caixes), enviar qualsevol empresa cultural, i dic qualsevol, a batallar al lliure mercat implicaria la fallida de moltíssimes d’elles.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>En aquesta economia de guerra en què viu la cultura després de cinc anys de crisi</span></strong><span> econòmica s’han d’explorar noves possibilitats, com la de rebre doblers en la declaració de l’IRPF. Si es pot marcar la casella que té l’església, també s’han de poder marcar institucions culturals, perquè segons Francesca Minguella, la Societat civil ha de ser renovada perquè obtingui credibilitat per gestionar aquesta cultura del futur que doti de futur a la cultura. O com en l’anomenat tercer sector, on un nombre creixent d’organitzacions no lucratives han començat a cercar noves formes d’obtenir ingressos actuant com organitzacions lucratives, encara que sigui amb una “fibra ètica”, davant l’espant de la seva desaparició si continuaven com abans. De forma semblant li pot passar a moltes empreses culturals.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Quan es parla amb gestors culturals d’institucions públiques o privades</span></strong><span> el <em>leit motiv</em> és general: no hi ha doblers amb els quals finançar els artistes o les propostes culturals que els arriben, des de llibres, a exposicions o projectes audiovisuals. A. Gelonch deia al seu blog que quan sent l’expressió “hem d’ajudar als artistes” invariablement pensa en expressions com “Salvem les balenes”, com si la flassada de les subvencions s’hagués d’estendre damunt els creadors perquè no estiguin tant a la serena (i així, de passada no protestin tant). Cercar solucions sense conèixer les causes de la situació actual sona a corporativisme o col·leguisme. Però els nous gestors culturals no hauran de ser comptables, ni tampoc comissaris polítics i sí que hauran de saber gerenciar, tenir una visió estratègica, conèixer el sector cultural, estar tècnicament ben preparats, batallar pels recursos, tenir capacitat d’adaptació als canvis, saber-se moure en ambients internacionals, proposar alternatives en funció de les situacions canviants... Existeixen? O s’estan formant empesos per les circumstàncies?</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Per tot això són necessaris els cercles de reflexió o els plans estratègics de la cultura</span></strong><span>, perquè la política de terra cremada que es sol produir quan hi ha un relleu polític institucional produeix uns terrabastalls tan profunds en el món cultural que no sabem encara com evitar-los, i, al mateix temps, encarar-nos amb la crisi i amb el canvi de paradigma: ja no som a Gutenberg, ni a la impremta.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> <span style="font-size: xx-small">_____________________________________________________________________</span></span></p><p class="MsoNormal">I<span style="font-size: xx-small">MATGE: René Magritte (1898 - 1967)</span> </p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/109341
Fri, 13 Apr 2012 08:23:06 +0200PER JARDINS D'ALTRI CANVIANTS I SERIOSOS Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/dylan_bob_2.jpg" border="0" /></div><div><p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Per Jardins d’altri canviants i seriosos</span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Bresquejant pel que han escrit altres trob símptomes de que els temps tornen a canviar</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">, parafrasejant la cançó de Dylan <em>The Times They Are a-changin’</em> (“Si el vostre temps és quelcom / que val la pena de conservar / aleshores el millor és que comenceu a nedar / o vos enfonsareu com una pedra, / perquè els temps estan canviant.”). De totes maneres sempre hi ha qui es resisteix. Vegin sinó el diàleg que fa tenir Sam Peckinpah al film <em>Pat Garret & Billy the Kid</em>: - ‘Els temps estan canviant Billy’. Respon Billy: –‘El temps potser que hagin canviat, però jo no’-.</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Els canvis ho van impregnant tot de manera subtil. </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">M’ho ha recordat l’expressió <em>Walking on eggs</em>. “Tenc un parell de coneguts que anaren als Estat Units amb els intercanvis educatius dels anys seixanta dirigits als líder estudiantils espanyols a través del ‘Youth program’. Els nord-americans volien aconseguir influència política internacional cimentada sobre l’empatia ideològica i l’atracció cultural més que, únicament, sobre el seu rotund poder econòmic i militar. Per això feren contactes amb el franquisme i amb l’oposició franquista però les ordres eren ‘walking on eggs’, caminant damunt ous, mirant de no romprer-ne cap, la qual cosa volia dir sense molestar en Franco, era això a finals dels anys 50, canvi subtil, diplomàcia de vellut”.</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Vivim en uns moments d’incertesa i de dubte, en què no sabem molt bé què</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> <strong>passa</strong> i, com diu l’axioma, “això és precisament el que esta passant, que no sabem el que passa”. Temps de dubtes. Josep Ramoneda conta que passava sovint per un lloc i no s’havia fixat mai amb el seu nom: plaça del Dubte. Segons la llegenda urbana la plaça tenia aquest nom perquè era tan petita que els veïns dubtaven de si era vertaderament una plaça o només una irregularitat del carrer. </span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Altres dubtes fan que les velles categories</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> <strong>que ens feien pensar la política</strong> s’esvaneixin, necessitam noves pistes. Vet ací una: “Una gran revolució democràtica s’està operant entre nosaltres. Tots la veuen, però no tots la jutgen de la mateixa manera. Uns la consideren una cosa nova i prenent-la com un accident esperen poder detenir-la, mentre que uns altres la jutgen com irresistible...” Malgrat aquestes paraules semblin provenir del moviment dels indignats o de les primaveres àrabs, són d’Alexis de Tocqueville (<em>La democràcia a Amèrica</em> , I, 1835). Tocqueville, besnét de Guillaume de Malesherbes –el qual després d’haver defensat el poble davant el rei, defensà el rei davant el poble, per això morí guillotinant- fa veure que les suposades espontaneïtats ( per exemple la del 15 de maig de 2011) s’han de matitzar. “Quan </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">la Revolució Francesa</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> agafà desprevingut el món no fou més que el complement d’una llarga labor, l’acabament ràpid i violent d’una obra en la qual havien pres part deu generacions”.</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Més canvis. “Quan Eva es va menjar, tota sola, la poma, va trobar el paradís”,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> és la paradoxa que serveix a Montserrat Pineda per denominar l’alliberament de la dona. I de retruc ser conscient de l’arquetip viril que havia carregat l’home de tota classe de mites, creences i estereotips amb els quals havia de viure per a ser considerat un home com calia. Ara, just al contrari, un home fort i possessiu ha deixat de estar ben vist.</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Després dels “Trente Glorieuses” que deia Jean Fourastié</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> per referir-se a l’edat d’or del capitalisme, l’era del creixement i plena ocupació després de </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">la II Guerra</span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> Mundial fins a la crisi del petroli de 1973, les sacsejades canviants s’han repetit, ara amb més intensitat. Amb motiu de la crisi i del canvi social actual, opinava Tony Judt (del qual crec que s’ha de valorar més el seu talent de polemista que el d’historiador ): “Ja no ens demanam si una iniciativa és bona o dolenta; ens demanam si és eficient, si és productiva, si beneficiarà el PIB, si contribuirà al creixement econòmic...”. Certament, d’entre la tensió que es genera entre el joc lliure de la força del mercat i els drets socials heretats de l’estat del benestar, sembla que neixi un antagonisme entre capitalisme i democràcia. Ja duim quatre anys d’estira i amolla entre inversors financers globals i estats-nacions pretesament sobiranes. “El poder polític, per assegurar la pau social, ha assumit una part del deute creat en el sector privat; així ha apuntalat les fàbriques de diners dels financers (restaurant els seus enormes sous i beneficis) però no ha pogut esborrar les sospites dels mercats de què amb aquest rescat s’havia excedit, i aquests li han demanat, de forma estrident, el retorn al diner fiable mitjançant l’austeritat fiscal per garantir que les seves inversions en deute sobirà no se depreciassin”. (Wolfgang Streeck).</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Ja que parlàvem d’història, malgrat sigui la recent, </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Pío Baroja fa dir, a <em>Las inquietudes de Shanti Andía:</em> “La història és el folletí de les persones serioses”. De totes maneres, torn a citar Baroja: “La gent creu que és molt més seriós el que avorreix que el que diverteix”. Rebla el clau G.K. Chesterton: “Divertit no és el contrari de seriós. Divertit és el contrari d’avorrit. Res més”, i ara ve la demostració del mateix Chesterton, “És ociós estar discutint sempre l’eterna alternativa de la raó i de la fe. La raó és, per si mateixa, article de fe”. I podríem continuar, encara que sigui amb un aforisme atribuït a Chesterton: “Quan els homes ja no creuen en Déu, no és que no creguin en res, és que s’ho creuen tot”. </span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Per això i per no posar-se massa seriosos, la citació de Tocqueville, uns dels meus pensadors favorits</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">, de quan un jesuïta, professor meu d’Història de les Idees Polítiques el me va fer llegir, me condueix a un altre escriptor de les meves preferències, Michel de Montaigne. En aquest cas no per parlar del seus famosíssims <em>Assaigs </em>(en excel·lent traducció al català de Vicent Alonso), sinó del seu <em>Dietari de Viatge</em> que Ignasi Aragay ha postil·lat com “Viatge a Itàlia d’un hipocondríac”, fins al punt de dir-nos que el protagonista principal del llibre són les pedres al ronyó, i els protagonistes secundaris les migranyes, els mals de queixal, les rampes, els vòmits, les diarrees o els refredats durant els seus dos anys de <em>Grand Tour</em> (1580-1581) per Suïssa, Itàlia i Alemanya. Es veu que Montaigne es dedicà no tant a pensar com a descriure què veia i el que li passava a la seva salut estantissa. “Durant tot el dia les ventositats al baix ventre em feren gran nosa i destorb”. Parlant d’hipocondríacs vaig llegir en un article d’Ana Maria Moix -on confessava la seva addicció al Vicks VapoRub (“Se frota y basta”)- que Jaime Gil de Biedma li contà que un parent seu que vivia pràcticament reclòs per mor de les seves malalties imaginàries, visità un dia el doctor Marañón, qui li dedicà molta atenció i que li degué explicar molt bé que tot el que li passava era només dins el seu cap. De tornada del metge es va fotre un tir. Existeix però un <em>Manual per a hipocondríacs</em>. Un dels seus consells podria ser: “Si pateix de doble personalitat quan vagi al cinema o viatgi en avió no s’oblidi de comprar dues entrades o dos passatges, un per vostè i un per al seu altre jo”.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/108983
Thu, 22 Mar 2012 15:53:34 +0100L' ARXIU D' ALAN LOMAX A INTERNET: UNA MIRADA A LES BALEARS DE 1952 Climent Picornell<div> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/36071-img2540510132033%20luna%20de%20miel%20en%20Mallorca%201951%20bis.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">L’arxiu d’Alan Lomax a Internet: una mirada a les Balears de 1952</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">L’any 1952 Alan Lomax (1915-2002) visità Mallorca, Eivissa i</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> <strong>Formentera</strong> amb la seva càmera de fotos Leica, un magnetòfon Magnerecord i el seu bloc de notes. “Alan Lomax és considerat un dels recopiladors de cançons més importants del segle XX, i els seus enregistraments de música als Estats Units, el Carib i Europa suposen una monumental aportació a l’estudi de les tradicions orals del món”. Així introdueix Lomax el musicòleg Antoni Pizà, coordinador de l’exposició que el 2006 realitzà a Sa Nostra i del llibre (amb CD inclòs) <em>Alan Lomax: Mirades</em> que s’edità (Sa Nostra- Lunwerg).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Fou a través de l’article d’ Iker Seisdedos al diari <em>El País</em></span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> (“El sant Grial del folklore és a la xarxa”) que vaig saber que dia 30 de gener de 2012 el projecte <em>Global Jukebox</em>, una espècie de gramola global, començà a caminar per Internet. Es tracta dels arxius visuals i sonors d’Alan Lomax, del qual diu Seisdedos: “Folklorista extraordinari, viatger incansable, etnomusicòleg tempestuós, músic, escriptor i cineasta ocasional va somniar cap al final de la seva vida que l’enorme arxiu d’enregistraments de camp que feu durant sis dècades, estaria algun dia disponible per a tot el món en una d’aquelles primitives computadores que tan alienes li resultaven per a la seva ànima de beatnik”. Alan Lomax va començar a enregistrar música amb son pare per a l’ <em>Arxiu de la Cançó Folklòrica Americana</em> de la Biblioteca del Congrés de Washington durant els anys 30. Són d’aquesta època els seus contactes amb la minoria afroamericana i els sector marginals del sud dels Estats Units. Quan s’anul·laren els fons que mantenien aquell projecte rebé l’encàrrec de la companyia de discs <em>Columbia Records</em> de crear una col·lecció de música popular d’arreu del món. Així, i també un poc empès per la caça de bruixes del maccarthisme, residí a Londres de 1950 a 1958. Iker Seisdedos ressalta la llegenda, excessiva diu, del personatge que descobrí a Fred McDowell, Lead Belly, Muddy Waters o Woody Guthrie, “un esquerrà seguit per l’ FBI que creia en recollir la veu del poble”. Un entretítol de l’article d’ <em>El País</em> remarca: “Fou el pare de la resurrecció folk de Bob Dylan o Joan Baez”. En certa manera fou un dels qui provocaren el <em>revival</em> de la moderna <em>folk music</em>, participà en l’organització dels famosos Festivals folk de Newport i també en l’enfrontament amb Dylan quan en l’edició de 1965 aquest introduí instruments elèctrics en les seves cançons. Ressalta John Szwed a la biografia de Lomax -<em>The Man Who Recorded the World</em> (Viking, 2010)- l’afirmació hiperbòlica de Don Fleming -director actual de la Fundació Alan Lomax-: “Obtingué una col·lecció de danses de dos mil cultures diferents”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Alan Lomax vengué a Palma l’any 1952 per assistir a un Congrés Internacional de Musicologia</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> i a la posterior Mostra de Folklore, segons Judith R. Cohen, especialista en el recorregut de Lomax per Espanya, “quan va reparar en la sorprenent riquesa musical del país va prorrogar el seu viatge mig any més a partir dels consells de Julio Caro Baroja, malgrat la Guàrdia Civil arribà a confiscar-li l’equip d’enregistrament”. En paraules de Lomax “empassant-me la meva aversió per <em>El Caudillo</em> i la seva obra vaig confirmar la meva participació al congrés, el coordinador del qual era Marius Schneider un refugiat nazi a Espanya, que em va deixar clar que tindria cura que jo no rebés cap ajut de cap musicòleg espanyol”. Antoni Pizà en el seu magnífic escrit “Una apassionada curiositat visual: Alan Lomax i la seva Leica a Mallorca, Eivissa i Formentera” (assequible també als <em>Google Books</em>) dibuixa un fris del seu recorregut per les illes Balears ( “23 de Juny. Avui per primera vegada he donat la mà a un feixista: el secretari del batle... La Badia de Palma és plena de velers... A Espanya m’he d’acostumar a fer feina amb capellans rurals...”). Pizà posa ja de manifest que havent-hi hagut altres recopilacions folklòriques –s’ha de citar l’ingent i benemèrita <em>Obra del cançoner popular de Catalunya (1921-39)</em>- no havien enregistrat la música com ho va fer Lomax. A Palma contactà amb el jove musicòleg García Matos, hi havia també al congrés l’etnòleg Joan Amades. El folklore mediatitzat dels <em>Coros y Danzas de la Sección Femenina de la Falange Española</em> va ser tot d’una ‘clicat’ per Lomax, “el grup de Campos és el que millor ha protegit de la influència turística el so real de la dansa”, i es llançà ell mateix a fer el seu treball de camp: “Abans de començar a tocar la ximbomba s’ha d’humitejar la mà. La fricció humida fa que es produeixi el so. A l’hotel teníem tassons d’aigua; als turons, només saliva...”. L’arxiu fotogràfic annex és una aportació iconogràfica complexa, “personatges i paisatges que van més enllà de la mirada etnogràfica o nostàlgica” com diu Pizà, per revelar una subtil mirada humana “per la seva rigorosa forma de representar unes condicions de vida extremadament dures en les que, tanmateix no desapareix mai la dignitat de la persona”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Manel Frau, qui feu -al text publicat el 2006- una anàlisi completa de la música tradicional</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> que enregistrà Lomax a Mallorca, diu: “Els enregistraments que Alan Lomax realitzà durant el seu viatge a Mallorca són a abastament eclèctics com per a oferir una visió general del folklore musical mallorquí durant el període posterior a la Guerra Civil. A la seva recopilació hi figuren improvisacions, gloses, cançons de bressol i cançons per acompanyar les feines agrícoles: sembrar, batre, recollir olives o l’elaboració de carbó. Igualment trobam melodies per acompanyar la dansa. Els enregistraments de camp de Lomax ens presenten un viatge a una terra que s’està esvaint com boirina”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Aquest material, no només el de les illes Balears, mostrat ja per <em>Sa Nostra</em> el 2006, és ara accessible al projecte </span></strong><a href="http://www.culturalequity.org/features/globaljukebox/ce_features_globaljukebox.php">Global Jukebox</a> a <span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">través de l’ <em>Association for Cultural Equity</em> ( </span><span><a href="http://www.culturalequity.org/"><span style="color: windowtext">http://www.culturalequity.org/</span></a> </span><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">), que ha culminat la digitalització de l’arxiu Lomax, amb més de 5.000 hores d’enregistraments sonors, 150.000 metres de pel·lícula, 5.000 fotografies i moltes pàgines sobre el costumari de mig món, incloses les illes Balears (prop de 200 tonades i un centenar de fotos) i els llocs de l’Estat Espanyol que visità. Actualment la Fundació Alan Lomax és supervisada per la seva filla Anna Lomax Wood qui manifesta que pretenen difondre per Internet la música que el seu pare recollí per així retornar-la als seus llocs de procedència, això en un primer pas i després “repatriar-la” depositant a les biblioteques dels pobles que visità una còpia dels fons enregistrats. El realitzador holandès Rogier Krappers realitzà a 2004 el documental <em>The songhunter</em> (“El caçador de cançons”) quan Lomax afectat per un vessament cerebral ja no podia explicar la seva carrera, Krappers feu parlar els altres protagonistes. Ara, – a més de a l’obra coordinada per Antoni Pizà-, cantadors i cantadores cantant, imatges de personatges i paisatges de Palma, Valldemossa, Consell, Orient, Sóller, Eivissa i Formentera a 1952 -abans del turisme de masses- són també assequibles a través de la xarxa.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/108927
Mon, 19 Mar 2012 11:17:31 +0100QUIASME ("...QUI PECA PER LA PAGA O QUI PAGA PER PECAR")<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/l1100289.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Quiasme (“... qui peca per la paga o qui paga per pecar”)</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>El tema surt d’una discussió entre amics, no d’una taula d’experts</span></strong><span> en retòrica o en figures literàries. Algú recordà que el president Kennedy digué: “No demanis el que el teu país pot fer per tu demana’t què pots fer tu pel teu país”. Més enllà de la reflexió a la que incita la frase hi apareix una forma especial de conformar-la, es repeteixen determinades paraules però col·locades en orde diferent. I. Fernández de Mato usava la mateixa tècnica per titular un article sobre les esqueles dels morts durant la guerra civil: “La mort de la cultura i la cultura de la mort”. Un marxista que era a la rotllada on discutíem assenyalà que Karl Marx era un vertader fanàtic d’aquest tipus de construccions, que a més de ser una figura retòrica també empeny a la reflexió i a la pedagogia; un dels llibres de Marx es titula “La misèria de la filosofia”, rèplica a “La filosofia de la misèria” de Proudhon. Un que havia estudiat de capellà fa la seva aportació erudita, de l’evangeli segons Sant Mateu (20,16): “Els darrers seran els primers i els primers seran els darrers” (per entrar al regne dels cels). “S’ha de menjar per viure, no viure per menjar” afegeix l’amiga preocupada per la nutrició i l’antropòleg expert en meteorologia popular remata: “Quan març fa d’abril, abril fa de març”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Un servidor apunta que no fa gaire a <em>Scripta Vetera</em>, una publicació on-line de geografia,</span></strong><span> havia consultat el treball de J. L. Ramírez “L’espai del gènere i el gènere de l’espai”, títol construït com els anteriors, talment com si fos un mirall, una simetria lingüística ( AB / BA ). Aporta un contertuli un titular recent: “Centres privats amb fons públics i centres públics privats de fons”. I l’experta en <em>feng shui</em> remata: “Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa”. Es tracta d’alguna cosa més que d’un joc de paraules que inverteix o canvia els termes d’una frase, el sentit d’aquesta també canvia, perquè fa contrast o antítesi amb l’anterior. La mestra es recorda d’una poesia de Francisco de Quevedo: “… ¿Siempre se ha de sentir lo que se dice? ¿Nunca se ha de decir lo que se siente?” Aquesta disposició creuada dels dos sintagmes és eficient en poesia –“Quina grua el meu estel / quin estel la meva grua” del gran Joan Salvat-Papasseit- però ho és també en periodisme, en política o en filosofia. Diu Ugo Foscolo: “Abans es penjaven els lladres a les creus, ara es pengen creus als pits dels lladres”. “Necessitam viure senzillament perquè els altres, senzillament, puguin viure” del Mahatma Gandhi o l’atribuïda a Voltaire: “El sentit comú és el menys comú dels sentits” o la de Sant Agustí: “La mesura de l’amor és l’amor sense mesura”, que extreta del seu context cristià, pot ser impresa a qualsevol postal cursi del dia de Sant Valentí</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>No tot és un divertimento, el president Bill Clinton amenaçava</span></strong><span> amb la força descomunal dels Estats Units: “Els donarem el poder del nostre exemple, però que estiguin preparats, quan sigui necessari els donarem un exemple amb el nostre poder”. Vaja amb el quiasme! Que és com s’anomena el recurs literari o retòric que creua paraules d’una oració a una altra; del grec <em>chiasmus</em> que prové de la lletra ix, que simbolitza aquest entrecreuament. “Cuando quiero llorar no lloro y a veces lloro sin querer” deia Rubén Darío o els tres mosqueters de Dumas: “Un per a tots, tots per a un”; o en aforismes, aquest de Lao-Tsé: “Les paraules elegants no són sinceres, les sinceres no són elegants”, o aquesta demanda falsament ingènua: “Són competents les autoritats competents?” que frega l’oxímoron.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Ara que surt a rotlo l’oxímoron, vaig consultar el web <em>Oxymoronica</em> de Mardy Grothe </span></strong><span>qui hi publicitava un llibre sobre el quiasme, <em>chiasmus</em> en anglès, que havia titulat: “Mai deixis que un beneit et faci una besada o que una besada et faci tornar beneit”. El quiasme, així, amb aquesta contraposició d’oracions amb les mateixes paraules en ordre diferent, articula un cert paral·lelisme invers. “Un espléndido brindis com brandy Espléndido” deia un anunci d’abans, el mercat publicitari també ha aprofitat aquest efecte: “Més val ara perquè ara val menys” o “Bonos ICO, l’interès més segur, la seguritat més interessant” (Uep! Els productes financers...!) Algunes variacions –el canvi d’una lletra o d’una paraula- fan el quiasme (petit, gran o complex) fronterer amb altres figures literàries, “fissures” retòriques els anomena Amadeu Viana. Efectivament aquestes figures creen fissures en el llenguatge per on s’hi endinsa la poesia, la filosofia, però també la publicitat o la ironia. És el cas del que els castellans anomenen “retruécano”, un quiasme també (malgrat es tradueixi com contrapet o joc de paraules), altres poden conduir a la paronomàsia quan es canvia una lletra o una síl·laba i ja s’entra dins el camí que pot anar fins als acudits o els embarbussaments. Es comença per un quiasme (“El savi no diu el que sap, el neci no sap el que diu), prosseguir pels “retruécanos”, usats, per exemple, als diàlegs d’ <em>Alícia en el país de les meravelles</em> ( “Veig el que menj / menj el que veig”; “m’agrada el que tenc / tenc el que m’agrada”), passar a la paronomàsia (difícil de distingir de l’assonància o l’al·literació) com feia Enric Moreu-Rei (“El Pere li treia el nus del pap” esdevenia “El Pere li treia el pus del nap”) o “Tanta tinta tonta que te atenta y atonta” de la cançó dels <em>Estopa</em>, al “Vendado que me has vendido” de Góngora, “Balla damunt la palla” de J. V. Foix o “I un poc de Sol / i un poc de sal. / I un poc de Cel” de Pere Quart, fins als embarbussaments - “Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat” o “En quin cap cap”- i acabar amb els palíndroms que són el mirall lingüístic perfecte, es poden llegir tant d’esquerra a dreta com de dreta a esquerra: “A Dènia, ve l’Eva i neda” o “Ai! L’odiava, i dolia!”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Vull fer esment de l’ús dels quiasmes malgirbats emprats com acudits</span></strong><span> a les sèries “No és el mateix...”. Exemples: “No és el mateix dues bicicletes velles que dues velles en bicicleta”; “No és el mateix una gorra de viatge que un viatge de gorra”...i així a centenars. S’ha de dir però que més enllà de l’ús d’aquestes tipologies de jocs de paraules o de les figures retòriques per a construir acudits, molts d’escriptors els han usat de manera efectiva. Alfred Jarry, Henri Michaux, Francis Ponge, Raymond Queneau, Samuel Beckett (“In the beginning was the pun”) o James Joyce que va construir el seu <em>Finnegans Wake</em> amb tots aquests elements com a dimensió lingüística principal. En fi, de l’errada del diari (“la putíssima Concepció” va escriure el linotipista sense voler) fins al quiasme, com el de Samuel Johnson examinant un manuscrit: “La part més bona no és original i la part original no és bona” o “Nosaltres oblidam el cos però el cos no ens oblida a nosaltres” d’Emil Cioran. Entre el joc de paraules, el lapsus freudià i la figura (“fissura”) literària.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/108746
Thu, 08 Mar 2012 17:14:00 +0100DUES POSTALS DE PALMA (UNA DE NADAL I UNA DE FEBRER AMB NEU) Climent Picornell<p class="MsoNormal"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Dibujo%20juan%20ballester%202.JPG" border="0" /></p><p class="MsoNormal"><a href="http://fabian.balearweb.net/post/18871">(IMATGE: Mapa de Palma de Joan Ballester, 1760)</a> </p><p class="Sinespaciado"><strong><span>Postals de Palma, caminant cap a Nadal.</span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span> Després d’uns dies de pluja apareix l’Arc de Sant Martí </span></strong><span>al bell mig de la badia, amb tots els seus colors, complet, semi rodó. Pens amb els ponts i el seu sentit d’encontre, de salvament d’un escull. El pont del tren de la meva infantesa prop de ca ma mare, els ponts damunt sa Riera els dies de torrentada, els ponts romans, els ponts penjats, els ponts de tiranys de Santiago Calatrava, el ponte Vecchio de Florència... Som davant cal Bisbe i pens amb el nom del seu cap, el Papa, el Pontífex, com indica la pròpia paraula, un suposat constructor de ponts entre dos móns separats, el de Déu i el dels homes. Una espècie d’Arc de Sant Martí, que a la Xina és considerat la unió entre el Cel i </span><span>la Terra.</span><span> </span></p> <p class="Sinespaciado"><span>El vent remena les tapareres de la murada, Gaudí deia que eren les barbes del bisbe, freguen les pedres, com si les agranassin. Dues monges caminen tapant-se la boca amb les seves bufandes blanques. Un pare Noel que va en bicicleta -estirant una espècie de sidecar tapat- saluda tothom sense deixar de pedalejar, quan veu les monges els fa una mica més de cas, són com del mateix gremi, deu pensar, elles, sorpreses, li tornen la salutació: s’acosta Nadal!</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span>Dia de trull per Ciutat, la gent va com apressada per les festes</span></strong><span>, amb un alè ja serem a cap d’any. He quedat amb el meu amic Jeroni . Esperant-lo m’he trobat mirant un baix relleu, de caire mussolinià que hi ha esculpit a una finca ben davant l’edifici de correus. Està signat per Horacio de Eguía. Eguía, basc, després de la guerra civil aparegué per Mallorca. Ma mare, quan era nina, va fer feina al seu taller, del qual se’n deia al poble “la fàbrica de Francos”, ja que allà es “fabricaven” els busts dels personatges de la postguerra: Godeds, José Antonios, Francos... La bubota d’en Ramon Llull, al començament del passeig Sagrera també és d’Eguía. Més envant, en el mateix passeig, encara hi és, un poc descol·locada ara, una pedra ciclòpia amb el cap de Rubén Darío damunt, no sé qui l’esculpí. A mi em feia por de nin quan mon pare feia llegir a la meva germana una placa que hi havia: “ Y que sirvan de polen tus cenizas / en nimbo azul de un florecer humano / salvándose las vallas fronterizas / con versos y con rosas en la mano”. Encara m`ho sé de memòria. No són els únics versos que he vist a una escultura de Palma. A l’hort del Rei davall una espècie de dona sense braços feta per J. M. Subirats, hi diu: “Per bé que trossejàrem / llurs estàtues. / Per bé que els bandejàrem / de llurs temples / no per això moriren / els Déus.” Són de Konstantinos Kavafis. Millor versos que no inscripcions fades com: “Antonio Maura, / igualó con la vida / el pensamiento”; que és el que diu l’estàtua que li feu Mariano Benlliure amb marbre negre, darrera el quiosc Alaska, la gent amb hamburgueses i <em>perritos calientes</em> s’hi asseu, d’esquena al que queda del maurisme a Ciutat.</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span>Apareix en Jeroni per fer el passeig anual per </span></strong><strong><span>la Palma</span></strong><strong><span> antiga, ell resideix a París i</span></strong><span> sol venir només un pic cada any. Anam darrera un guia turístic que condueix un grup de francesos, cabells negres, barba blanquinosa, ulleres de pasta, ben vestit, blazer blau i camisa de retxes. Els diu, en francès, a la placeta de l’Estudi General Lul·lià “com els havia explicat, totes les civilitzacions deixen testimonis del seu pas per la història, la present també” i els assenyala uns turmassots metàl·lics - les boques dels xucladors de fems que han proliferat per Palma- en el mateix instant que una dona hi aboca una bossa ben carregada de rebuig. El grup riu la gràcia i dues dones li donen la raó. </span></p> <p class="Sinespaciado"><span>En aquests dies de desembre és inevitable que pensem els dos en quan érem nins i el sortir a passejar per Palma amb els pares era el distintiu més gran de la felicitat. Hem anat a comprar al forn dels Paners galetes amb llavors d’anís. A la primera mossegada he sentit mon pare, real, a través d’aquella galleta flonja i antiga que fan igual fa anys i anys. Li agradaven també les avellanes crues que venien davant el teatre Líric –avui un tros de l’hort del Rei- i, sobretot, per Nadal, el torró de Can Garcias, al pas d’en Quint. D’aquelles passejades se’m fan presents els indiots que en grans guardes acampaven devers les avingudes, plaça d’Espanya, porta de Sant Antoni i la plaça Major. Ara ja quasi no se’n mengen d’escaldums d’endiot, dels menjars de Nadal, uns perduren i altres desapareixen o són substituïts per la modernor insípida del ‘fiambre’ i l’ou filat. El dia de Sant Tomàs, dia 21 de desembre, anàvem –servidor encara hi va- a comprar pastorets per afegir al Betlem. Els endiots , base verda, plomatge negre i moca ben vermella eren els meus preferits, encara en rodolen per ca nostra; ara però fan uns pastorets moderns, amb guardes de més de trenta endiots, amb el pastor. Una d’aquestes presideix l’entrada de ca nostra enguany. I la festa de l’Estendard amb l’escenificació de </span><span>la Colcada</span><span> recitada per Cristina Valls, després per Miquela Lladó: “Ja no sap ningú s’història / del nostre gran rei En Jaume: / mustia està ja sa pauma / que mos donà la victòria!” I l’homo dels nassos! Davant l’Ajuntament, el darrer dia sobre el banc del ‘si-no-fos’ mostren el gegant amb tants nassos com dies li queden a l’any, els pares fent pedagogia apresa dels seus pares i coses així...</span></p> <strong><span style="font-size: 11pt; line-height: 115%; font-family: Calibri">Mir per la finestra com els estornells retornen en grans estols de formes arrodonides</span></strong><span style="font-size: 11pt; line-height: 115%; font-family: Calibri"> des de la serra de Tramuntana. Àgilment es subdivideixen en altres grups més petits que es llancen com sagetes damunt els arbres del barri, els del Born, els del passeig d’Antoni Maura i els de la plaça de les Drassanes. Tot molt dinàmic, plàstic i hermòs. Però el costum d’aquests animalons que han après a conformar els seus dormidors al centre de Palma, com una forma de calentor i defensa, es transforma en problemàtica urbana. Els dies que no els espanten la piuladissa extrema de damunt els arbres anuncia l’alerta a passar-hi per davall, si un no vol sortir batiat amb els seus excrements, verdosos, de l’olivó que han devorat hores abans. Pos música a la posta de sol del dia més curt de l’any. El contratenor Philippe Jaroussky canta l’ària de Händel “Lascia ch’io pianga...”. Hi ha coses que tenen dues cares en aquest món. O més.</span><p> </p><p class="MsoNormal">___________________________________________________________________________ </p><p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"><strong><span>Postal de Palma, del panorama amb neu fins <em>ab urbe condita</em></span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Torn a Palma i neva</span></strong><span> <strong>on va ser el prat de Sant Jordi.</strong> Tot just comença i encara puc destriar un estol de juies de prat, fredelugues els diuen a Catalunya, elegants, amb el plomall que els surt de darrera del cap. Són aucells amb memòria i aquí cerquen el que era el seu habitat, empeses dels llocs on encara fa més fred. Als semàfors de prop del Portitxol, actuen dos pallassos, davall les flòbies que cauen, mentre els cotxes estan aturats, entre verd i vermell. Un llança a l’aire aquella espècie de bitlles, que li cauen per mor de la humitat i l’altre, amb un nas vermell, fa jocs amb pilotes. Un poc abans que es posi verd acaben i es treuen el capell, la gent així mateix els dóna, vull dir que em sembla que els dóna més que als qui demanen sense oferir res més que la mà parada. No vull ni treure la conclusió.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>En arribar a ca nostra puj al terrat per veure Palma emblanquinada</span></strong><span>, quatre dits de neu on n’hi ha més, les palmeres enfarinades i les gàrgoles de la Llotja blanques, també la del carrer de </span><span>la Llotja</span><span> de Mar que du un filacteri amb les lletres gravades que diu: <em>O com es fret!</em> Una conya del mestre felanitxer que l’esculpí, volguent dir quin fred que fa per aquí dalt, per al qui ho llegeix des del carrer. Avui és veritat, fa fred per tot.</span></p> <p class="MsoNormal"><span>Els mitjans de comunicació tenen la temptació de comparar aquest episodi de fred amb l’any de la neu, el febrer de 1956. El fet de que ara nevi tants de dies a Ciutat, set o vuit, en dues setmanes, ho fa un episodi excepcional, però no tant com l’altre. Servidor tenia sis anys i record mon pare al carrer Jacint Verdaguer cantonada amb el carrer Jaume Balmes fent un carrerany als dos pams llargs de neu que hi havia al jardinet de ca nostra per poder arribar al carrer. ‘S’any de sa neu’, la memòria de Ciutat esculpida també a cops de fets excepcionals des de la seva fundació. Com ‘S’any des grip’ (1918) o ‘Lo diluvi’, el 14 d’Octubre de 1403, en què l’immens aiguat va fer que Sa Riera, fora de sí, provocàs el fenomen catastròfic més destacable de les illes Balears, no se sap bé, però la inundació causà de </span><span>3.500 a</span><span> 5000 morts-. ‘Lo diluvi’ degué permanèixer molts d’anys dins la memòria col·lectiva dels desastres o dels fets inusuals de Palma. Com l’assalt al call del jueus el 1391, o la revolta dels agermanats quan conquerien el castell de Bellver, ja dins el segle XVI, o les pestes medievals o modernes, la groga de mitjans del XIX, o l’any de la pigota el 1868, o el terratrèmol que esbucà les torres més altes de </span><span>la Seu</span><span>, o l’entrada de les tropes borbòniques a començament del XVIII, o la venguda d’Alfons XIII el 1904, o la crisi de feina i subsistències que començà l’any 1914, o en Llorenç Bisbal parlant al balcó de Cort, primer batle de la segona República l’any 1931, o els bombardejos dels avions republicans a partir de 1936 o... l’any de la neu el 1956. No sembla que el fred d’enguany hagi de passar al caramull de les efemèrides ciutadanes.</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'">Decidesc que és un bon dia per passejar, anar a comprar un llibre i tallar-me els cabells.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman'"> M’atur al barber, per la finestra veig el passeig del Born nevat. Em parla de l’any de la neu, tema recurrent avui, ell tenia vint anys. Així com ho conta me reafirma que la percepció que tenen de la gent els barbers, ara dits perruquers, és finíssima, i encertada. Ell classifica en funció de si són bons al·lots, si són pobres –no tolera els senyorots-, si varen ser falangistes -son pare fou un republicà convençut al qui assustaren ferm-. Un barber és com un metge, toca la gent, li coneix la pell, les clapes, els fics, els morros, les dents, sap si el client va net o brut, si fa olor, veu com va canviant i fent-se vell perdent els cabells, les rues s’accentuen. Observa la salut a través de la closca, l’epidermis, els pèls... “Tu tens una cabellada, a sa teva família no els perden”; “Als meus padrins els enterraren amb cabells”, li replic. Recorda qui el tractà bé de petit, qui i com eren els homes d’abans quan anaven a les barberies: “Aquell quasi no tenia coll, el cap sembrat damunt les espatlles; aquell altre era molt presumit, jo l’arreglava però en acabar, ell se pegava, sempre, la darrera pentinada...”</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>El llibre el vaig a comprar a la llibreria Maneu 3, del passatge Can Maneu, resistint en els temps que corren,</span></strong><span> és a la porta de Sant Antoni. Hi vaig travessant el carrer del Sindicat desviant-me pels carrerons que un temps formaven part del que es denominava ‘es brut’, els carrers ocupats per la prostitució, el bar Kansas, el carrer de Santanyí, el proto-cabaret de Can Vallès, el “barrio”, o, com deien antigament, el bordell, que estigué segles enrere on és ara l’església dels caputxins i que devia existir -<em>ab urbe condita- </em>quan els romans fundaren Palma. Al carrer de </span><span>la Ferreria</span><span> encara ara hi veig senyores que exerceixen de putes –dones que fumaven, es deia abans- poques, però cridaneres, sobretot avui que la gent va excessivament abrigada, elles van molt destapades. És curiós que polítics i urbanistes han provat d’eradicar els bordells urbans amb decisions territorials. Gabriel Alomar al ‘pla d’ordenació urbanística’ de 1943 hi projectava una gran via que el xapava en dos i creia, així, desmantellar-lo, o com ara que hi han edificat l’enorme edifici dels jutjats desfent, esbudellant per emprar un terme urbanístic, el venerable barri de </span><span>la Gerreria. El</span><span> consum d’heroïna va massacrar els habitants del bordell amb més força que un Pla Parcial. Tanmateix encara en subsisteixen, de putes, que es traslladen d’emplaçament urbà, per la plaça de Toros, per darrera les Estacions, o els Instituts, per l’Hipòdrom... Em referesc a les putes de carrer, les de casa o pis particulars apareixen amb profusió als anuncis dels diaris seriosos, golafres de no perdre un bon pastís publicitari. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Molt prop de la llibreria, entre Can Salat i el ‘colmado’ de Can Maneu (</span></strong><span>encara amb els nombrosos sacs de llegums seques) –en el que fou la porta de Sant Antoni de les murades de Palma- trob la imatge del dia, la meva postal urbana. Una jove prostituta d’aspecte gòtic, vestida de negra, amb cadenes, ferros i pírcings a les orelles, la boca i la llengua, ulls molt maquillats foscos, talment com </span><span>la Lisbeth Salander</span><span> protagonista cinematogràfica d’ <em>Els homes que no estimaven les dones</em>, de Larsson, arrepitada a un cap de cantó, té a les mans... un enorme nigul de cotó de sucre! L’ha comprat a un carretet de “txutxes” de devora; el llepa, el mossega, hi passa gust. No crec que tengui més de vint anys, la seva ferotgia aparent -per la indumentària- contrasta amb la seva ingenuïtat, quasi infantil, per mor del cotó de sucre. En fi, tornen a caure quatre flòbies, mitja pell, que diria un entès. Me pos els guants, mentre través amb dificultats el carrer del Sindicat, ple de gent amb paraigües.</span></p><p class="MsoNormal"> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/108518
Fri, 24 Feb 2012 10:03:41 +0100DOS APUNTS DEL PLA DE MALLORCA (UN DE FINAL D'ANY I UN ALTRE AMB FINESTRALS) Climent Picornell<div><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ruscusl.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: 'Times New Roman', serif"><span style="font-size: x-large">Apunts del pla de Mallorca, primeria d’hivern.</span><span style="font-size: small"></span></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Constat que el dia s’ha allargat. </span></strong><span style="font-size: 12pt"> Ja saben: per Nadal una passa de gall, per sant Esteve una passa de llebre, per Cap d’any una passa de cap xerigany, per sant Antoni una passa de dimoni, per sant Sebastià una passa de ca... i així fins al dia de sant Joan, la nit més curta i el dia més gran. Però crec que és més un estat d’ànim que no la precisió dels minuts que el dia ha crescut des del solstici d’hivern, el passat dia vint-i-dos.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">“Ja tens el nadaler?” El nadaler era el nom que donàvem al tronc, gros, perquè duràs uns quants dies cremant per les festes de Nadal. Eren rabassotes d’ullastre o de mata de les rotes. O la part de baix -de soques d’ametller o garrover que s’havien mort- més gruixada i amb arrels, era la destinada a ser el tió de Nadal.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Les passejades pel poble o per foravila cobren un sentit més calmat,</span></strong><span style="font-size: 12pt"> malgrat l’aire fresc o la boira matinal. Els inicis de l’hivern presenten un paisatge cert i conegut. Els pinars i garrigues verds, els camps llaurats amb els ametlers i les figueres sense fulles (alguna flor blanca o rosa d’un ametler ja despunta en algun lloc més calent), els garrovers verdosos, uns bocins amb palmeres washingtònies que han proliferat esparsos aquí i allà. Però adesiara guaiten els ginjolers i els magraners que van perdent la fulla groguejada i els caquis que són els qui donen el toc vermellenc. Als corrals de les cases les parres encara perden fulles, els lledoners encara aguanten el fullam, de mala manera. Les llimones groguegen i les taronges cobren el seu color. Per les bardisses i parets seques la vidalba mostra les seves flors blanquinoses, penjant com a campanuletes, símbol de l’hivern.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> <strong>Deman al seu gendre que fa la madona des Pujol</strong> que era molt caçadora, d’abeurada i de filats, al coll, damunt el seu turó. Allà dalt s’hi havia fet col·locar dos o tres taulons i damunt, un butacot vell. Asseguda en aquella trona li era ben igual passar-hi les dematinades, sempre feia per l’arròs brut o pel seu plat preferit del dinar de cap d’any: els escaldums de tords amb pilotes. “Ara ja no caça” me comenta el seu parent, “un dia, clarejava, tenia ben estesos els filats, li pegaren de cop tres tudons i de l’envestida la tiraren per enrere, la butaca li caigué de damunt el cadafal, del cop se torçà el coll i va amb un collarí, si el se lleva li peguen marejos”. Comentam al cafè l’anunci d’un d’aquets sopars que sovintegen, anomenats de les “cultures”, on es poden tastar un entrant jueu (ara que ve Nadal, no és massa apropiat), un plat musulmà (senegalès, marroquí, nigerià..), un postre cristià, alguna beguda sud-americana. Per les associacions que ho fan és una tasca d’integració dels nouvinguts. Per E. Boute “és una usurpació d’àmbits de la vida quotidiana, beure i menjar, allunyats de la seva funció nutricional que són carregats d’un cinisme d’harmonia cultural i inter-religiosa, un fals infantilisme ecumènic; el binomi religió-menjar ha generat una cultura estalonada sobre la prohibició de molts d’aliments i la seva ritualització religiosa”. Beure i menjar, com follar, són religiosament perillosos.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Els bolets han estat tardans però a la fi els micòfags i cercadors s’han espassat l’ànsia</span></strong><span style="font-size: 12pt">. Tan a prop de Nadal ja donaven per perduda la temporada però les abundoses pluges de finals de novembre i principis de desembre ha possibilitat aquesta eclosió. Són dies de mostrar les trobades, sense deixar massa clar on s’han fet, els agres s’han de mantenir en secret, si de cas es deixen com en un testament de pares a fills, o de pares a néts, ara més que mai ja que els padrins se’n menen els infants menuts amb ells, a més del telèfon mòbil, no fos cosa se perdessin o els pegàs un infart per dins la garriga. Davant els paners, als caps de cantó, dins els cafès, se mostren les trobades espectaculars, per nombroses –una enormitat de senyorites, un paner ple de picornells- o per algun element excepcional, una blava enorme, un esclata-sang majestuós i sà. Desprès ve si són més bons torrats, si fritets, alguns només es poden posar als aguiats, però hi ha qui els torra, i qui els fregeix... I les discussions davant dels bolets dubtosos. Si són o no bons per menjar, si al poble del veïnat les se mengen (“ui, quin oi això, els pixacans se mengen, per res del món!” o “les blaves vermelles, ca...”). Si cal consultar els llibres dels experts el d’en Constantino i en Siquier va davant, o el d’en Felip Esteva de Capdepera amb excel·lents receptes, si al llibre es diu que són bons ho són, però abans alguns s’han de bullir o tirar la primera aigua, i si li posen dues forquetes, com a la gírgola d’alzina -una pugoma o cogoma llimacosa- la provarem: és bona de tot! Les sopes mallorquines amb brou a bastament i bolets variats, i un ou que s’escalda per a cada comensal dins la greixonera, marquen el zenit del carrerany que ens mena cap a Nadal i el cap d’any.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">M’arriba el <em>Parenòstic santjoaner</em> per a 2012</span></strong><span style="font-size: 12pt">. Un article del llorità Andreu Ramis tracta el costum del pa de Nadal. A la vila el dissabte de Nadal s’afegeixen al Betlem uns pans, abans pastats a les possessions o per les famílies benestants, que a l’Oferta de l’ofici del dia del Reis s’esbocinen i es reparteixen entre els feligresos. Segons el pare Ginard en menjaven les persones i també els animals per alliberar-se del mal de ventre. Ramis fa avinent les virtuts remeieres d’aquest pa, màgic i miraculós i indica que la seva forma –el pa de barcella o pa de corriola- circular o anul·lar ens mena a la simbologia solar, com altres coques o neules. A part de què el repartiment del pa remet a rituals de comensalitat, de socialització, de repartiment tribal d’aliments que l’Església assumeix i desdibuixa com a propis i els reinterpreta amb clau de caritat. “Tot plegat” afegeix Ramis “ens rememora alguns dels rituals pagans que romanen a les festes del cicle nadalenc i que foren cristianitzats”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Les repeticions, per anunciades, donen el to recurrent a la vida de poble.</span></strong><span style="font-size: 12pt"> Com quan, a la carnisseria hi torn a trobar l’amo en Biel de Son Garrover. Una de les clientes veient el que se’n du, li enfloca: “No... i vos, ... vos cuidau!” “I què trobes?” li contesta, “Que no ho he de fer? Som el qui tenc més a prop, de família, vull dir”. I me mira, em fa l’ullet i riu.</span></p></div><div> </div><div> </div><div> </div><div> </div><div> </div><div><strong><span style="font-size: 14pt">Apunts del Pla de Mallorca, de la finestra a l’aura</span></strong></div> <p class="MsoNoSpacing"><span>Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Sempre he sabut de la importància dels finestrals</span></strong><span> i he mirat de triar-los. M’agrada guaitar-hi, ja se sap que tot el que no entra per les portes entra per les finestres, és com allò dels</span><span> ulls com a metàfora de les finestres del cos. Record amb nitidesa les finestres de la meva infància. La de l’escola, la del nostre carrer, la de l’habitació de cals padrins on dormia de nin amb els raigs de pols il·luminats per la llum sol. Les de quan era estudiant que solien donar a montpellers foscos excepte una per la que veia el rellotge de la plaça de Catalunya, les dels hotels, la de la meva plaça a la ciutat sempre amb gent, la mar darrera els vidres a l’hivern... Tenc confegits un centenar de finestres, des de les més humils a les ubèrrimes. De la de més alta de ca meva, dalt del turó, s‘hi veu el poble –carrers i campanar-, per l’esquerra guaita el puig de Bonany, que dóna pas a planes i pujols, a l’horitzó, lluny, la mola del Fangar i Sant Salvador de Felanitx, cap a la dreta el santuari de Montisión de Porreres, el turonet de Consolació i el puig de Randa que tanca la panoràmica. Aquest és l’amfiteatre de les sortides de Sol, de les nits estelades sense contaminació lumínica, de les enormes ennigulades de la tardor. Dels fums dels dematins d’hivern. De l’olor de pa que encara ara ariba fins aquí dalt. Aquest paisatge que sempre ha estat aquí davant, ara és amenaçat per blocs de pisos que comencen a treure el nas, insolents, com a altres pobles de la ruralia de Mallorca.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Les repeticions, per anunciades, donen el to recurrent a la vida de la vila.</span></strong><span> Per això mir de variar les paraules d’encontre i salutació, de canviar la pregunta o la paraula ritual per saludar la gent del carrer. “Adéu”, sinó hi ha res a dir. “Com anam?” o “Va bé?” permeten i donen més joc. “Va bé?” “Va bé”. I s’ha acabat. Però si responen al va bé amb un “mos ho pensam”, s’introdueix l’ombra del dubte o de l’imprevist. I si un et contesta “podria anar millor”, ja l’hem feta, ens obliga a contra-contestar: “que hi ha res de nou?” I esbrinar quina és la qüestió. “Va bé?”, “Va bé i... millora!” Això es diu vent en popa. Si l’escomesa és “Va bé tot?” És bifurquen les respostes: “Tot és molt!”, o “Tot és massa!”; “Tot, tot, tot...” vol dir el mateix, però amb la matisació de què va bé, però només una cosa que està més o menys bé. L’altra branca proporciona respostes del tipus “li feim anar”, “...i si no va bé, li pegam quatre sempentes!”; “Si anàs millor s’espenyaria” i “una monada de bé”, són dues contestes que ens mostren els personatges feliços que encontrarem durant el dia.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Començ la jornada amb cafè amb llet, ben calent </span></strong><span>i a la taula de ben a la vora parlen tres germans. L’única femella, la més petita, mantén que la part del testament del seu oncle, el conco en Toni, que li toca a ella, ha des ser més grossa, ja que ella l’estimava molt més que els seus germans. “Molt bona raó”, li diu el seu germà Joan, “i com ho mesuram? Com ho sabem que tu l’estimaves més que noltros? I on està escrit que s’estimació és una variable testamental?”. I ella, sèria i decidida: “Idò, perquè era així! I per tant es meu caramull ha de ser més gros!” No els va convenç. El conco en Toni va morir d’un atac de feridura fa tres dies i no saben encara si havia fet testament o no.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>L’amo en Toni braveja de sabates noves dins el casino.</span></strong><span> “No, i m’ha dit la meva nora que les me puc banyar ben tranquil que s’aigo no trapassarà. Són especials. Ho diu aquí...” L’amo en Guillem que no ha de mester ulleres per llegir diu: “Goretex”. “Idò això”. “Bono, Toni, jo me’n record encara de quan anàvem descalços tot lo dia i teníem unes espardenyes pels diumenges anar pel poble. Mon pare me contà que quan s’havien de casar, anaven a manllevar les sabates a n’en Geroni de ca sa mestressa Moca, que les deixava a canvi d’una arengada. Ho has sentit bé? una arengada per dur ses sabates es temps des casament. I llavors o descalços o se tornaven posar ses avarques foradades”. “I és que ara tot va a lo grande. Crisis? A lo grande!” </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Tenc dos parroquians que s’asseuen a la meva taula un de nissaga del poble de tota la vida</span></strong><span>, però que feia feina a Ciutat i un altre de Ciutat que ha acabat fent feina al poble. Un va fer de torner molts d’anys i l’altre fa de fuster primater, ara més ben dit restaurador. Un xerra pels colzes, l’altra calla i fa ullades. “Jo des dels dotze anys toc fusta, vull dir que als dotze anys mon pare me va dir ‘frega aquesta fusta fins que faci olor d’all!’ I aquí me tens. Ara ja no volen passar el mossatge. Vénen i me diuen abans de fer feina: ‘què he de cobrar?’ I jo els dic lo que me va dir mon pare: ‘frega aquí fins que faci olor d’all!’ S’avorreixen i no tornen, ni passen a cobrar lo que els dec per un o dos dies de feina. Ara he pegat a sa restauració. Peces bones? Canteranos, sobretot, costureros, pasteres... Jo tenc dins el cap una pastera amb ales que quan s’estenen hi poden menjar catorze persones i no ocupa gens de lloc. Feta de llenya normal, avet o faig, no importa que sigui nord, ni reure, ni olivera. Però he quedat del poble fins al gorro. Perquè som de Palma no som com ells i mira que els meus fills han fet catequesi amb els seus i que la meva dona ha fet de cuinera pel poble i que jo com a fuster m’he relacionat amb els fusters, però no... no som del poble i m’ho fan sentir, un bitxo raro. Perquè som restaurador? Perquè sé cercar aigua amb una verga d’ullastre? Perquè sé veure l’aura de les persones i la seva càrrega elèctrica? No som com ells? Idò no! I què? Que se pensen que tot és parlar de boixar, de futbol, de... vatuadell! I que si una feina val deu jo cobri deu i ells vint? Per això me veuen raro! I a poc a poc m’han fet es buit a mi i a sa meva família. El meu nin ha arribat que tampoc se fa amb ningú. Me n’aniré, no tornaré a Ciutat, però sí a un altre poble un poquet més gran. Avui la meva aura fa xispes i mala corrent a tota hora”. A la cadira de devora en Xisco, mut, aixeca els ulls i les celles.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Faig una bona volta abans de tornar a ca nostra.</span></strong><span> </span><span>Veig anunciats a una casa particular “ous de gallines contentes”. N’hi compr dues dotzenes i deman com es diverteixen, les gallines. “Idò, estant a lloure, fora d’aquelles gàbies-presó, amb això en tenen prou, estan contentes, riuen sempre seguit...” Vaja, pens, el content, i enginyós, deu ser ell.</span></p><div> </div><div> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/108396
Thu, 16 Feb 2012 16:20:37 +0100FRA JUNÍPER SERRA ( I FRA LLUÍS JAUME) I LES ARMES DE DESTRUCCIÓ MASSIVA Climent Picornell<div><a href="http://www.mallorcaweb.net/afonib/climent.htm"><span style="font-size: xx-small"> </span></a><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/ametlers%20neu.jpg" border="0" /> </div><div> </div><div><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"><strong>Fra Juníper Serra (i fra Lluís Jaume) i les armes de destrucció massiva</strong></span></div> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">L’any que ve farà 300 anys del naixement de Fra Juníper Serra</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Un amic em demana informació per preparar un reportatge, serà un bon moment per recordar-lo. Pens també amb Fra Lluís Jaume i la seva estàtua que corona l’edifici amb més prestància del meu poble, el Centre Catòlic de Sant Joan. Com que les coses no vénen mai totes soles, al cap d’un dia Albert Sánchez Piñol publica al diari <em>Ara </em>(28-1-2012) la quarta entrega de la sèrie d’articles que ha anat titulant <em>Quan érem genocides</em>. Començà arrel del tractament a França de la qüestió, quasi extermini, dels armenis i el nombre quatre el dedicava al segle XVIII, Califòrnia, el paper dels conqueridors espanyols i el rol dels missioners que els acompanyaven. Avesats a sentir prioritàriament la part més triomfalista i hagiogràfica se’ns ha construit una història unidireccional amb el que ens han contat d’aquests missioners –molts d’ells catalans i mallorquins-, allò d’evangelitzadors, alguns martiritzats o la fundació de missions que després han esdevingut enormes ciutats de l’Oest americà (Los Ángeles, San Francisco, San Diego...), amb el colofó de l’estàtua de Fra Juníper Serra al <em>National Statuary Hall</em>, galeria dels personatges més rellevants d’USA, al Capitoli de Washington, com un dels pares de la pàtria nord-americana.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Sánchez Piñol, antropòleg, a més de novel·lista conegut,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> vull recordar-los que <em>La pell freda</em> s’ha traduït a trenta-set llengües- posa l’accent en el paper genocida, exterminador de pobles i de cultures que tengueren determinades accions colonitzadores a Amèrica. Al segle XVIII els russos penetren a Alaska, l’imperi espanyol alarmat de què puguin continuar cap al sud envia expedicions militars per consolidar el seu paper a Califòrnia. El militar en cap que en comanda una és Gaspar de Portolà, català, a qui succeirà Pere Fages que serà destituit pel virrei de Nova Espanya per desavinences amb Fra Juníper Serra. Segons Sánchez Piñol “es pot afirmar sense exagerar gaire, que la conquesta i els posteriors ‘apaciguamientos’ de Califòrnia van ser obra de catalans o individus de cultura catalana”, continua, “Portolà i els seus sequaços de la ‘Compañia de voluntarios catalanes’ duien amb ells l’arma de destrucció massiva més poderosa de l’arsenal espanyol: els missioners catòlics”. Algú podrà pensar que Sánchez Piñol aboca amb el broc gros. Valga’m Déu! Vaig pensar, si llegeixen això els impulsors de la santificació de Fra Juníper Serra: un projecte de sant, arma de destrucció massiva! Tanmateix la canonització ja ha trobat oposició en sectors indigenistes. Fa notar també la paradoxa de què la nostra gent d’església a l’interior sigui defensora de la cultura catalana i a l’exterior s’hagin comportat “com els agents més fanàtics de l’espanyolisme”. “Creien que duien la cultura a la perifèria de l’univers quan en realitat destruïen una constel·lació de cultures”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Me conta Antoni Marimón el cas del pare Bonaventura Sitjar, porrerenc,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> que va fer un vocabulari castellà de la llengua Salinan, quan s’edità, anys més tard, els americans havien continuat la tasca d’extermini tan bé que només quedaven cinquanta individus que la parlassin, el darrer morí el 1958. La nova historiografia, al ritme dels temps, ha arreplegat les benaventurances de la introducció de técniques modernes occidentals, però també les malifetes que es feren amb els pobles nadius, ja fa temps que s’acabà el tractament de matar indis com a trofeu com es feia a les primitives pel·lícules de l’Oest. Ho dic perquè una part de la historiografia clàssica mallorquina es decantà només per alabar el paper dels missioners, però també historiadors mexicans i nord-americans posen l’accent en l’aspecte genocida de la qüestió que tractam. Alguns d’ells, segons Sánchez Piñol, acusen el pare Serra d’haver creat un sistema de missions que seria el precedent dels “lager” (camps de treballs forçats) i anomenen Fra Juníper “The Eichmann of Califòrnia”, comparant-lo al cap nazi responsable de la logística del transport dels jueus als camps de concentració alemanys.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Les missions en terres de frontera, amb llocs i pobles desconeguts</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, alguns no coneixien l’agricultura, no eren un lloc de broma, ni una Arcàdia feliç amb bons salvatges i angelets salvadors, les missions, torn citar Sánchez Piñol, “van ser un lloc atroç”, segon la descripció d’un coetani “los indios viven sin libertad, obligados por la fuerza a trabajar sin recompensa ninguna y despojados de todos los placeres de la vida”. Entre càstigs i pregàries les missions eren un sistema per controlar i reprimir. El paper de Fra Juníper Serra (1713-1784) va ser clau, home d’una intel·ligència tàctica enorme. Però a qui mataren fou al frare santjoaner Fra Lluís Jaume Vallespir, jove professor de filosofia. Per mor de la seva expulsió, els jesuïtes deixaren moltes missions a Califòrnia que els franciscans “heretaren” l’any 1768, la qual cosa va fer augmentar urgentment el nombre de frares que es necessitaren, alguns d’ells foren mallorquins entre els quals hi havia Fra Lluís Jaume. No oblidem per res que la colonització obeïa directament a obtenir “més terres, més riqueses, més súbdits a qui exigir més imposts; igual a més diners, igual a més poder. Aquesta era l’equació màgica en plena voràgine colonialista” diu Josep Bausà Roig al llibre <em>Fra Lluís Jaume (1740-1775), </em> editat pel “Col·lectiu Teranyines” de Sant Joan l’any 2008. Això explica l’expansió cap a l’alta Califòrnia . “Un cop guanyada la confiança dels nadius, exercien sobre ells el mateix control que un pare de família, amb el baptisme, la submissió i el càstig per part dels missioners o els soldats, si incomplien les noves obligacions”. “Els soldats anomenats de ‘Cuera’ eren experts en supervivència a llocs hostils amb armadures de sis capes de cuir –d’aquí ve “cuera”- per protegir-se de les fletxes.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">No hi ha dubte que les revoltes dels indígenes, com la que acabà amb la vida de Fra Lluís Jaume</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> estaven alimentades per la repressió dels missioners i dels soldats contra els líders nadius escapats a les muntanyes, pels odis i rancúnies acumulats amb els espanyols, violadors sexuals de nombroses natives. A la missió de San Diego mataren el frare santjoaner diu Bausà “perquè el consideraven un home important, un xaman poderós amb un poder sobrenatural que els feia la competència usurpant funcions que consideraven privilegi propi”. Actualment San Diego té més d’un milió d’habitants, uns pocs milers de nadius viuen en una dotzena de reserves, és veritat que existeix un “Padre Luis Jayme Museum”. Bausà fa una bona narració del context on transcorren aquests moments històrics així com un acurat relat de la vida missionera. De totes les maneres matisa, “l’experiència americana del seràfic santjoaner va plena del que els lectors de best sellers anhelen trobar i amb què sovint es complauen: agressions sexuals, conflictes racials, desavinences entre autoritats, desercions, epidèmies, excomunions, expedicions insòlites de descoberta, morts horribles, inclosos caps escapçats, enforcaments i empalaments, natura salvatge, naufragis, penúries i patiments, rebel·lions, rivalitats i lluites entre grans potències pel control del comerç, suïcidis, violència gratuïta, etc.”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">D’aquí a que arribi el 2013 hi ha temps a bastament.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Es pot començar rellegint la <em>Brevísima</em><em> relación de la destrucción de las Indias</em> del pare Bartolomé de las Casas (1552). Però entre els elements que forneixen Sanchez Piñol, Bausà Roig i els nous historiadors, la santificació de l’evangelització per damunt qualsevol cosa, els beneficis de la modernització o el retorn de la llegenda negra espanyola hi hauria d’haver lloc per esbrinar el paper més o menys exacte d’aquells missioners mallorquins.</span></p><div> __________________________</div><div> </div><div><span style="font-size: xx-small">LA FOTOGRAFIA ÉS DEL MEU COSÍ</span> <a href="http://www.mallorcaweb.net/afonib/climent.htm"><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE CLIMENT PICORNELL (Fotògraf)</span> </a> <span style="font-size: xx-small">(1956-2003)</span></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/108313
Mon, 13 Feb 2012 16:25:13 +0100REMENANT EMOCIONS, AFECTES I FELICITAT Climent Picornell<div><a href="http://www.rcrumb.com/"> </a><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/crumb.jpg" border="0" /></div><div><p class="NoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Remenant emocions, afectes i felicitat</span></strong></p> <p class="NoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></em></strong><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p style="margin-bottom: 0.0001pt"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">La vida és un 10 % el que et passa i un 90% com t’ho prens,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> deia el compositor Irving Berlin. Si això és cert, el fet de comprendre-ho necessita un esforç suplementari de part nostra. I ho dic després de llegir l’article de Joan M. Tresserras, <em>L’onada reaccionària</em>, sobretot el seu començament, és una cita llarga però dibuixa bé un nou paisatge social: “<span style="color: #333333">Individualisme. <strong><span style="font-weight: normal">Culte a l'èxit en totes les seves formes</span>. </strong>Menyspreu de l'esforç i del mèrit. Enaltiment de la sort, l'atzar, la casualitat. Moda retro i<span class="apple-converted-space"> </span><strong><span style="font-weight: normal">evocació nostàlgica de velles formes classistes de distinció</span></strong><strong>. </strong><strong><span style="font-weight: normal">Xenofòbia</span></strong><strong>.</strong> Desplaçament de la crítica social per l'autoajuda. Banalització de les qüestions. <strong><span style="font-weight: normal">Frivolització de les diferències socials</span></strong><strong> </strong>complexes. <em>Yupisme neocon</em>. Elogi del facilisme. Presentisme -viu el moment<strong>!-.<span class="apple-converted-space"> </span></strong><strong><span style="font-weight: normal">Consum com a clau de realització personal. Desdibuixament de les causes col·lectives</span></strong><strong>.<span class="apple-converted-space"> </span></strong><strong><span style="font-weight: normal">Ressorgiment de l'esoterisme i formes mítiques d'espiritualitat.</span></strong><span class="apple-converted-space"> </span>Evasió. Apologia de l'irracional. Hedonisme. Desplaçament de l'art i la cultura per l'entreteniment. Deriva cap a la gratificació immediata. Predomini de l'efímer i del que no suposa compromís. Competitivitat.<span class="apple-converted-space"> </span>Ridiculització del bonisme. Negacionisme. <strong><span style="font-weight: normal">Reducció de la política al màrqueting electoral i a la gestió pública.</span></strong><span class="apple-converted-space"><strong> </strong></span>Episodis de frau i corrupció. <strong><span style="font-weight: normal">L'espectacle com a paradigma de comportament.</span></strong><span class="apple-converted-space"> </span>Desregulació. Liberalització. Mercat. <strong><span style="font-weight: normal">Desterritorialització. </span></strong>Deslocalització. Encobriment de la pèrdua de sentit. Proliferació de les coartades esporàdiques. Friquisme.<span class="apple-converted-space"> </span><strong><span style="font-weight: normal">Idolatria de la riquesa. Adulació al poder econòmic.</span></strong><span class="apple-converted-space"> </span>Sacralització de l'aparença. Teatralizació de la vida quotidiana. Artificis virtuals. Succedanis de l'experiència.<span class="apple-converted-space"> </span><strong><span style="font-weight: normal">Devaluació de l'anàlisi davant la descripció costumista. Descrèdit del rigor.</span></strong><span class="apple-converted-space"> </span>Especulació…”. Vaja! Tanta sort que més endavant fa una crida per despertar de la indiferència.</span></span></p> <p style="margin-bottom: 0.0001pt"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333"> </span></strong><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333">No fa gaire un servidor reflexionava sobre els valors,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333"> aquestes conviccions que hem anat formant i que determinen la nostra conducta i la nostra forma d’entendre el món i que influeixen en una part del 90% del qual parlava en començar l’article: honestedat, lleialtat, respecte, solidaritat, tolerància, responsabilitat, justícia, compromís, integritat, amistat, generositat, empatia… i que es veuen avui en dia, hem de ser francs, si hem de fer cas del que diu Tresserras, sotmesos als estaments del poder vehiculats a través de l’estat o millor dit -si em permeten una paraula antiga- del sistema. Aquests valors es fonen per la pèrdua de pes de l’educació i per l’abandonament, o renúncia, dels pares a la tutela integral dels fills, cedits a la televisió i als nous mitjans de comunicació que són els qui, aprofitant el buit, crearan referents i models a imitar. Això significa un abandó a la correcta configuració dels afectes, de les emocions, de la recerca de la felicitat, ara ja una mercaderia més a disposició d’usuaris i consumidors, com afirma Raúl Eguizábal a <em>El estado del malestar, capitalismo tecnológico y poder sentimental</em>.</span></p> <p style="margin-bottom: 0.0001pt"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333"> </span></strong><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333">En aquesta substitució que s’està produint per part de les noves empreses d’Internet</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333"> era on m’interessava fer la reflexió, en el pes de les anomenades xarxes socials, que tracten sobretot de produir “noves” relacions humanes en una rendible estratègia de la que emergeix un nou capitalisme, en paraules de Juan Martín Prada, un capitalisme afectiu. Certament, el sorgiment d’aquestes comunitats comunicatives intensifica el caràcter afectiu de la comunicació. Amics del Facebook o del Google plus? Una piluada al Twitter? Idò això, la sintonia afectiva, una síntesi de cibernètica i afectivitat, mercadejada amb les emocions derivades del contacte interpersonal digital, torn citar Prada, “la xarxa exemplifica com extreure un enorme benefici de la vida afectiva en un territori global”. Els humans ja no som considerats únicament un potencial de força de treball sinó que com posseïdors d’una vida que desitjam socialitzar, empatitzar, demanar amistat i passar gust conjuntament, ens ho permeten fer a través d’aquestes noves empreses, les noves places públiques, vertaders oligopolis internetians.</span></p> <p style="margin-bottom: 0.0001pt"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333"> </span></strong><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333">No cal ara esbrinar amb excés que l’afecte se diferencia de l’emoció i del sentiment</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333">. L’afecte precedeix a la consciència i al llenguatge –un potencial intern, és anterior a la memòria-, alegria, sorpresa, interès, ràbia, disgust, por, vergonya… Els sentiments en canvi són personals, biogràfics diu algú, i les emocions són les projeccions exteriors dels sentiments, que fins i tot poden ser fingides. Que l’home és un ser afectiu, ja ho deia Baruch Spinoza i aquests afectes no són només fonts d’alegries i tristors, de sensació d’existència, sinó de coneixement i orientació de la realitat on vivim o ens movem, ja ho he dit: territoris afectius.</span></p> <p style="margin-bottom: 0.0001pt"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333"> </span></strong><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333">Aquesta exposició generalitzada dels nostres afectes</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333">, emocions i sentiments a través de la xarxa no és més que una expressió de l’addició que tenim els humans de les societats modernes per gestionar les emocions en un món desencantat, citant Eve Kosofski. En el fons és una addició a la recerca de la felicitat. I no només en el món del treball, on ara un bon director no és ja aquell que s’imposa, sinó el que millor comunica als seus subordinats sentiments d’autorealització mentre fan la feina de sempre (fins aquí arriben les seqüeles de la intel·ligència emocional), sinó que en el món personal han arribat a fer-nos creure que si som infeliços és perquè no sabem gestionar correctament els nostres sentiments o les nostres emocions. “He comès el pitjor dels pecats / que un home pot cometre: no he estat / feliç”, es lamentava Jorge L. Borges en el seu conegut poema.</span></p> <p style="margin-bottom: 0.0001pt"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333"> </span></strong><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333">I aquí hi ha l’altre cap de fil d’aquesta recerca obsessiva que pot fer que oblidem que la felicitat</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333"> és bàsicament una emoció transitòria i que en la seva persecució, vegeu la paradoxa, hi radica la major part de la felicitat. O com assegura Pascal Bruckner, “si només hem de viure amb plenitud els moments de felicitat haurem de tirar als fems tots els altres que són el gruix de la nostra vida”. “Davant l’emmirallament pel mite de la felicitat, la millor autoajuda, és desenganyar-se”, diu G. Bueno. Per no acabar abominant de la xarxa i descreure del que deia J.-P. Sartre (“l’infern són els altres”) contaré la paràbola que vaig rebre en un power-point. S’hi narrava el fet d’un home malalt a un hospital que contava al veïnat, ferit pel càncer, la varietat de coses que ‘veia’ per la finestra. Els dos alleugerien així els seus mals. Un dia morí el que estava devora la finestra i l’altre passà al seu lloc. La sorpresa: la vista, era una paret... i el narrador de les meravelles que passaven per la finestra, era cec. Moralina: El dolor comunicat és la meitat, l’alegria compartida és el doble.</span></p> <p style="margin-bottom: 0.0001pt"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333"> </span></strong><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333">Fer feliços els demés és una de les fórmules més egoistes per aconseguir ser el doble de feliç</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif; color: #333333">. I torn al començament. Davant aquesta allau malèfica que ens sintetitzava Tresserras, els bons sentiments no són avui en dia una mercaderia molt productiva, amb la creença generalitzada de que la bondat és la virtut dels perdedors o si hem de fer cas a Jacques Lacan que deia “el manament cristià ‘estima el pròxim com a tu mateix’, s’hauria d’entendre irònicament, ja que tot el món s’odia a sí mateix”. Però davant l’onada insolidària de la societat competitiva caldria pensar com Goethe si “la bondat és la cadena d’or que enllaça la societat”. Tal vegada sigui certa la lliçó núm. 23 exposada per François Lelord a <em>El viatge d’Héctor o el secret de la felicitat</em>: “La felicitat consisteix en fer feliços els demés”. Amén.</span></p><p style="margin-bottom: 0.0001pt">_________________________</p><p style="margin-bottom: 0.0001pt"> <a href="http://www.rcrumb.com/">IMATGE: Robert Crumb</a> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/108070
Tue, 31 Jan 2012 11:20:46 +0100JARDINS D'ALTRI. D' STEVE JOBS AL VISCA L' INFERN! Climent Picornell<div><p class="MsoNoSpacing"> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/amo%204.JPG" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Jardins d'altri. D'Steve Jobs al Visca l'Infern!</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Arreplegant pels jardins del que han escrit altres, confegesc els meus redols de paraules. </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>La mort de Steve Jobs, el maquinador dels Macintosh i dels Apple, un dels personatges que ens ha transformat la modernitat, ha tengut les seves hagiografies i els seus redols d’ombres. Aquestes, dibuixades pels partidaris del programari lliure, pels qui coneixien les interioritats de la seva empresa, la seva mania pel secretisme en la fabricació dels seus productes... Tenia una germana , escriptora, Mona Simpson la qual aprofità per fer-ne un retrat més o menys apòcrif a una novel·la que titulà <em>A regular guy</em> (Un al·lot qualsevol o, millor, Un tipus normal): “Tenia el cap sempre tan ocupat en les coses que feia que no estirava mai la cadena del wàter”. És només un contrapunt prosaic al dibuix propagandístic del geni despistat. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Parlant de genis. Veig un altre dels documentals sobre música i músics de Martin Scorsese, <em>Living in the material world</em> sobre el Beatle George Harrison, el Beatle que tocava la guitarra solista, el que passava pel més orientalista. Marcos Ordóñez –a rel d’aquest reportatge- es demana pel megaèxit dels Beatles, les histèries col·lectives i tot allò. “Tal vegada els succeí, perquè jugaven com a infants i repartiren joc en un món amb gent vestida de gris”. I les seves derives posteriors, McCartney juga a “me’n vaig al camp”; Ringo va jugar a fer el cavernícola, a perseguir rosses; Lennon, el no menys milionari, juga a Black Panther i a <em>Imagine</em> , “imagina que no hi ha possessions...” (un dels millors acudits de la dècada, segons Ordóñez).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Parlant de possessions. Proclamava el falangista José Luís Arrese a 1957</span></strong><span>, època del franquisme autàrquic: “Queremos un país de propietarios, no de proletarios”. A 2006 s’iniciaren nou-centes mil vivendes a l’estat Espanyol. Més que a França, Alemanya i Itàlia juntes. Comprar una vivenda era un bona inversió. Deia Andy Warhol que “fer un bon negoci era la millor obra d’art”. Òbviament Warhol no es referia a què aquest hagués de tenir com a protagonista la venda d’una obra d’art. Així ha anat, l’ètica sacrificada en nom de l’art de fer doblers. No estaria de més ara que prest serà cap d’any i enfilam cap al 2012, recordar que de la caiguda del mur de Berlín, 1989, a la caiguda de Lehman and Brothers, 2008, han passat només vint anys. Ja som de ple dins l’època del traspàs del poder des dels estats, considerats sobirans (o tal vegada seria millor anomenar-los tardo-capitalistes), cap a una sèrie d’empreses multinacionals i financeres.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>“Temps era temps els estats eren sobirans”, diu Zygmunt Bauman, “avui la sobirania és una idea zombi, és morta però fa veure que es viva, no hi ha actors prou poderosos per aplicar les decisions que prenen els estats; el passat cap de setmana els líders polítics el se van passar tremolant a l’espera de la reacció dels mercats”. Bauman és el creador del concepte de <em>modernitat líquida</em>, Eva Piquer, la periodista que cobria la conferència de Bauman, diu: “Per un moment va semblar que els assistents a la conferència, més que sortir-ne en estat líquid, en sortiríem fets pols”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“Els temps de crisi redoblen la vida dels homes”</span></strong><span> diu Chateaubriand a les seves Memòries d’ultratomba. El sentit és clar. Però no cal oblidar la maledicció, de caire gitano o xinès: “Tant de bo et toqui viure una època interessant”. Segons M. Krätke, “el que estam travessant no és la crisi final del capitalisme, sinó la seva tercera o quarta gran depressió. Som al final de l’hegemonia dels Estats Units i d’un model de capitalisme, l’anglosaxó, la fi del model de desregulació financera capitanejada per Wall Street. Segons Paul Krugman des de la gran depressió dels anys trenta fins als anys setanta érem a l’època que ell denomina de “la banca avorrida”. Els bancs estaven fortament regulats i eren menys lucratius. Després sorgiren més i més productes, alguns d’exòtica innovació financera: futurs, opcions, derivats, swaps... Del TINA al TATA. De l’infame mantra thatcherià del TINA (“There is no alternative”, No hi ha alternativa, més que la que ella va imposar, volia dir); en canvi Susan George ens parla de substituir-lo pel TATA (“There are thousand of alternatives”, Hi ha milers d’alternatives). Cal desterrar així el “No future”?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>No hi ha futur, de Sid Vicious del conjunt Sex Pistols, que no era expert en macroeconomia</span></strong><span> precisament. Es complirà la profecia ? Ara ja passam de l’estat del benestar a l’estat del malestar: de Papà-estat a Mamà-Merkel. S’abandona l’estat del benestar però entram dins l’estat benefactor, captivador, que cerca, més que autoritat, consentiment i entusiame. I com ho aconsegueix? Idò a través de l’abandonament de l’autoritat dels pares que entreguen els seus fills a la televisió que els crearà els referents i els models a imitar o els delegarà al sistema educatiu, cada dia més qüestionat. Això implica, segons Raul Eguizábal, “una renúncia a la configuració dels afectes i les emocions, que es converteixen en una mercaderia més, a disposició dels nous usuaris i consumidors”. Com deia el fundador de la marca Revlon: “A les fàbriques produïm cosmètics, a les botigues venem esperança”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>S’ha atribuït la sentència, “Que ells facin les lleis, que jo faré els reglaments”</span></strong><span>, al comte de Romanones, en el sentit que l’aplicació de la llei rau en gran manera en la lletra petita que desenvolupa la seva aplicació. Aquests dies en què a Rússia hi ha hagut eleccions i la gent protesta per la seva convicció de manipulació, pensava en la dita de Iósif Stalin: “L’important no és qui guanya les eleccions sinó qui compta els vots”. El nom d’Stalin m’ha conduit al “Visca l’ Infern!” de Chateaubriand (diferent del “Viva la Muerte!” del general Millán-Astray) repassant la Revolució Francesa. “En l’època en què es donaven pensions per a la guillotina; quan es duia alternativament en la botonada de la carmagnole, en lloc d’una flor, una guillotina d’or o un trosset de cor d’un guillotinat; en l’època en què es cridava Visca l’Infern!, en què se celebraven alegrement les orgies sanguinolentes, era precís, per al fi de festa, arribar al darrer acudit del dolor: ‘quina edat tens?’ demanaren a Camille Desmoulins abans de degollar-lo: ‘L’edat del descamisat Jesucrist’. Continua Chauteabriand: “És de suposar que no s’aprèn a morir matant els altres”.</span></p></div><div>_________________________</div><div><span style="font-size: xx-small">IMATGE: <strong><em>TOMEU L'AMO</em></strong></span> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/107859
Thu, 19 Jan 2012 16:15:11 +0100NEOSOCIOLOGIA ILLENCA (UNA ADOPCIÓ, UN INTENT DE SODOMIA, UN SUÏCIDI) Climent Picornell<div><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small"><br /></span></p><p class="MsoNoSpacing"><a href="http://ca-es.facebook.com/people/Guillem-Mudoy/1113593150"><span style="font-size: xx-small"></span> </a><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/haikai%2055.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Neosociologia illenca (una adopció, un intent de sodomia, un suïcidi)</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">1.-</span></strong><span> Li tragueren la matriu i davant la impossibilitat de tenir fills, li pegaren les ganes d’adoptar. Anà de quatres a Sudamèrica i tornà amb una nina, ja grandeta. Segons l’anàlisi dels ossos del canell tenia set anys, però després de pagar una factura d’una línia eròtica de més de 2.000 euros, saberen que l’al·loteta que havien adoptada devia ser més gran. Al cap de poc la nina començà una carrera fulgurant darrera els homes que acabà amb dos embarassos. La mare adoptiva sovint l’amenaçava amb un “te tornaré”. Que fou veritat, però que durà poc. Tornà cap aquí i acabà en un pis tutel·lat per una administració pública. Els pares adoptius es feren grans més aviat del que ho haguessin fet normalment. Ara aquella nina, amb quatre fills, de quatre homes diferents viu al pis dels seus pares mallorquins amb els seus pares i germans biològics, que ha fet venir del seu país. Els pares adoptius viuen a una residència de vells, el pare procura oblidar que un dia va anar a Sudamèrica a cercar una nina petita a qui estimar, la mare no importa ho faci, una malaltia de nom conegut li ha menjat tots els records.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">2.- </span></strong><span> Solen sopar junts tots quatre fa molt de temps. I els anys van passant, i les manies, i la forma de veure el món i la idea de parella. “Quina enveja me feis tan ben avenguts vosaltres”. “Sí, hi estam ben avenguts”. “Sí?” “Sí, mira tu, per exemple, al Carrefour, ella tria i jo empenc el carretó; ella col·loca les coses dins les bosses i jo pag amb la tarja. Estam mil·limètricament ben avenguts”. Ella no entén la ironia i replica: “Ai, en canvi nosaltres, un desastre, tot lo dia discutint, ens hem hagut d’apuntar a un curset de renovació del vincle sentimental; és una mescla de pilates, reiki i constel·lacions familiars, i quan estam molt emprenyats, molt allunyats, hem de cantar uns mantres: Jaiiiii, guruuuu, deva…. (“Bonjesús”, pensa ell, “això pareix una mala versió de quan érem nins i cantàvem ‘qui té duros fuma puros, qui no en té fuma paper”). Mentre, els dos homes recullen la taula i dins la cuina li diu: “Me vull separar”. “Que te vols separar? Joan! Que ja no ets un nin”. “Mira n’Antònia ha canviat molt, darrerament té</span><span> unes sortides... com a elèctriques . ‘M’has de donar pes cul’ em va dir un bon dia. Vaja, vaig dir jo, i ara ? ‘Ho veig a les pel</span><span>is porno i na Francisca me diu</span><span> que ho fa amb so seu homo. Ho vull provar i tu no m’ho has fet mai’.</span><span> Ala idò, com que tu li fas a na Francisca, jo també a la meva. Però </span><span>a mi no m’havia fet falta mai entrar-li per darrera. Però, bé, si s’homo de na Francisca li feia, idò pes cul s’ha dit! Ha resultat que té</span><span> ‘hipertonia de l’esfínter anal intern’, li va dir el seu metge, estretor histèrica,</span><span> i te dic que n’hi vaig fer de coses i bé que la vaig untar de cremes i jo mateix em vaig embetumar de tot el que creia que la faria passar llisa. Res. ‘ai!, ai!... més fluixet! més poc a poc que me fas mal!’ Res. Ho vàrem deixar estar. I acabàrem, i acabam, com sempre, un poc ella damunt, un poc jo damunt, un poc ella agenollada, un poc arrepitada a un sofà de pell que, abans, la</span><span> posava catxondíssima. I al final, sempre, sempre, sempre igual, de bon de veres, sempre</span><span>:</span><span> </span><span> ‘tu no m’estimes’. I jo : ‘sí molt’. ‘No és vera tu no m’estimes, només me vols per això...’ I així. Del cul no n’ha tornat xerrar pus. Però des d’aquell dia, de res mes! Sa cosa va molt malament, i per tant ho tenc decidit: ella cap aquí i jo cap allà!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">3.-</span></strong><span> </span><span> </span><span>Volia ser, i ho era, el primer en tot. El que millor jugava a bàsquet, el primer que va anar a estudiar a Anglaterra... Aparentant que res no l’ importava, que tot li era igual, tot amb una ben estudiada informalitat. Però sí, li importava i molt. I es podia veure en la seves intervencions en les converses, dràstiques, tallants, encara que fossin disfressades de sarcasme. Guanyà molts doblers, va encertar en les seves inversions i amb els seus socis –mentre tot va anar be-. No duia massa comptabilitat, no li importava, agafava doblers si n’havia de menester, invertia en modernitzar les empreses, que li eren molt rendibles, fins que s’aturaren de ser-ho. Quan va començar a anar malament, tot va anar malament, des de les empreses a les seves amistats, els més amics foren els pitjors, i els seus socis, fins i tot els més minoritaris, a qui havia fet guanyar molts bons dividends, començaran a escaïnar i a tirar-li en cara la seva manera tan personal de gestió. Que si agafava doblers sense justificar, que si les feines a les seves propietats, que si els seus xofers els pagaven ells... Tot s’agreujà quan es va començar a veure estret, amb plets i denúncies. La cosa acabà amb les cases, propietats i comptes corrents embargats, enrevoltat de judicis, dels quals, ell, no se’n podia avenir. De ric passà a pobre, però pobre de bon de veres, i la seva família, les seves dones, els seus fills, no saberen o no pogueren ajudar-lo. Començà a prendre pastilles, abusava de somnífers i ansiolítics, fins que també li receptaren antidepressius dels quals també abusava. Un dia baix de forma, sense doblers per pagar-se els vicis als quals estava avesat i després de fer una cosa que no havia fet mai, però mai de la vida, demanar consell a dos amics, va decidir fer el que havia de fer, va prendre un còctel fenomenal de pastilles i s’adormí per sempre. Altivesa, orgull, intel·ligència i vivor, tot mal mesclat amb un voler quedar bé compulsiu, i amb una necessitat de que el reconeguessin com a triomfador sense ell haver-se de molestar en manifestar-ho. Així havia d’ acabar.</span><span></span></p></div><div>_____________________________________</div><div><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE GUILLEM MUDOY</span> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/107519
Sun, 01 Jan 2012 17:18:24 +0100ELS VELLS ROCKERS MAI MOREN? (PAU RIBA, JANIS JOPLIN, DON MCLEAN...) Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-28%20mudoy%20llibres%20i%20diaris%202.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNormal"><strong><span>Els vells rockers mai moren? (Pau Riba, Janis Joplin, Don McLean...)</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Pau Riba acaba de reeditar <em>Jo, la donya i el gripau</em>.</span></strong><span> El vinil retorna ara acompanyat de moltes més coses i embolicat amb un dibuix del nostre excels Miquel Barceló. El disc es va enregistrar fa quaranta anys -Riba en tenia vint-i-tres- en la més pura ètica i estètica del hippisme dels anys 70 a Formentera, un d’aquests llocs de les Balears que juntament amb Deià –abans havia estat El Terreno, després Pollença…- atreia artistes per la seva bellesa, pel seu magnetisme deia Robert Graves de Deià o, era el cas de Formentera, per la seva inclusió en la senda dels hippies nord-americans en el seu pelegrinatge des dels USA cap a l’Índia: era el repòs del Mediterrani. La gent de la illa en deia “els peluts”, primer amb menyspreu, després en feren la imatge de marca turística. Pau Riba hi arribà i hi enregistrà el disc -quasi a l’aire lliure-, i li va sortir com tocava. Era i és d’un bucolisme psicodèlic, amarat d’escenografia familiar, amb la mar, les figueres estalonades i les savines formenterenques, contrastant amb el seu rockerisme previ. A un servidor sempre m’han agradat, i encara ara, Pau Riba i Formentera, excepte a l’estiu quan els italians se’n fan amos i senyors. La pregunta davant aquesta reedició és: “No hi ha temps que no torn?” o “Ells vells rockers mai moren?” Poden ser dos axiomes que sempre es compleixen?</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Si més no, podem mirar als vells rockers que encara tenen ganes de donar canya</span></strong><span>. El meu fill Julià ha tornat fa uns dies de Roma del concert que hi feren Marc Knopfler i Bob Dylan, tocant algunes peces plegats. Dylan, el maig, va fer setanta anys. O els Rolling Stones que reediten el “Some Girls” de 1978 amb dotze temes inèdits, la qual cosa ha disparat la rumorología del seu retorn als escenaris per celebrar el cinquanta aniversari de la creació de la banda. “Calaveres incombustibles” els deia Donat Putx, un dels casos més increïbles de pervivència en la historia del rock and roll, amb innovació, transgressió i bon quefer musical. Charlie Watts el seu bateria també ha fet setanta anys. Tom Waits, Neil Young, Lou Reed, Patti Smith, Eric Clapton, James Taylor (calb) encara van per damunt els escenaris –un poc “estropeats”- i Leonard Cohen , setanta-set anys, encara fa directes, és un dir, obligat supòs per la malifeta que patí la seva economia.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Mai moren els vells, o les velles, rockeres? Sí.</span></strong><span> I alguns o algunes molt aviat, perquè envelleixen meteòricament. I pens amb Janis Joplin. Conta Jordi Soler (<em>Salvador Dalí y la más inquietante de las chicas yéyé,</em> 2011) que Leonard Cohen, que era un poeta bastant tristot, i Janis Joplin es trobaren dins un ascensor del Chelsea Hotel. Cohen cercava na Brigitte Bardot i Joplin a Kris Kristofferson. Segons Cohen en aquell hotel la gent menjava patates amb àcid i la mascota de Frank Zappa, una boa constrictor, es solia perdre pels passadissos. La suposada bacanal en què acabà l’encontre de Joplin i Cohen és relatada i cantada per ell a “Chelsea Hotel No. 2”. Canta Cohen: “Me digueres que preferies els homes guapos però que amb mi faries una excepció. Som lletjos però tenim la música”. Una sola vegada més es trobaren, al ‘camerino’ dels The Who, ella gata de Southern Comfort el seu licor preferit. Bé, el cas és el de la mort dels rockers o rockeres, vells o joves. En el cas de Joplin, joves, tenia vint-i-set anys quan es va suïcidar el 4 d’octubre de 1970. Ha fet quaranta-un anys, quasi els mateixos de quan Pau Riba se n’anà a Formentera. Joplin enregistrà <em>Pearl</em> amb The Full-Tilt Boogie Band, un disc pòstum, morí abans que sortís al mercat, “Me and Bobby McGee” una cançò que li havia escrit, mirin per on, Kris Kristofferson, fou el seu èxit.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Se’m fa inevitable, voltant per aquests anys, setanta i setanta-un,</span></strong><span> i el fet de meditar si moren, o no, els rock-stars, pensar en què Don McLean enregistrà el 1971 “American Pie” que conté el ritornello, una tornada, que diu: “...the day when the music died”, el dia en que va morir la música. És una cançó que recorda la mort dels músics Buddy Holly, Ritchie Valens i en Big Booper en un accident aeri, el tres de febrer de 1959, el seu avió s’estavellà en un camp de blat de les índies. La balada de Don McLean és una successió surrealista de metàfores suposadament extretes de la vida real, bàsicament de la música i dels músics que admirava, però també sobre la política i la situació social del moment als Estats Units i al món. Començant pel títol de la cançó, “So bye, bye Miss American Pie...”, amb aquest adéu a la senyoreta Pastís Americà, hi ha qui hi vol interpretar la pèrdua de la innocència de tota una nació, fruit del seu pas per la segona guerra mundial, on les coques de poma eren les postres reglamentàries de l’exèrcit; no hi falta el Chevrolet, emblema de l’època daurada que visqueren els USA abans d’entrar en el conflicte que marcarà les generacions posteriors, la guerra de Vietnam; l’assassinat dels Kennedy o el pas de la música com entreteniment a la música com a protesta. “Però alguna cosa em va tocar profundament... el dia que la musica va morir”. En fi. Sempre havia volgut escriure alguna cosa sobre aquesta cançó i, mirin per on, el fet que els rockers visquin eternament, o morin sobtadament ho ha fet possible. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Les referències de McLean, per altra part, són moltes de les meves referències</span></strong><span> sentimentals i musicals. Des del “Do You Believe in Magic” de The Lovin’ Spoonful, “Like a Rolling Stone” de Bob Dylan, “and while Lennon read a book of Marx...” els Beatles amb el Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band o la referència explícita i apocalíptica a la seva cançó “Helter Skelter”; The Byrds i, com no podia ser d’altra manera, Janis Joplin (“I met a girl who sang the blues...” , vaig conèixer una al·lota que cantava blues i li vaig demanar alguna bona notícia, però va somriure i se’n va anar). I tot això, problemess racials, socials i el canvi radical amb l’aparició dels “Flower Power”, els hippies que solcant el món anaven cap a l’Índia, a la recerca d’un nou paradigma vital i, alguns, s’aturaven a Formentera. El lloc on fa quaranta anys Pau Riba enregistrà <em>Jo, la donya i el gripau</em>, que ara s’ha reeditat. S’acosta Nadal, i els Reis, és un regal per quedar bé i per ajudar a què els músics, joves o vells, definitivament, no es morin. De fam.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/107494
Fri, 30 Dec 2011 20:51:32 +0100APUNTS DEL PLA DE MALLORCA AMB EN PAIROLÍ I ALTRES... Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Image-53CFC66225D711DA%20figa%20de%20moro.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Apunts del Pla, amb en Pairolí i altres.</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>A la fi hi ha hagut un parell de tongades de pluja.</span></strong><span> No va ploure quan tocava perquè hi hagués bolets en abundor, però ara ja hi ha aigua embassada per molts de bocins. Els tords volen baixos i es senten cantar els ropits. La crisi també afecta la petites viles del Pla, manco feina, atur, alguns immigrants se’n tornen i la gent gasta menys. “Noltros sempre tendrem un solc de bledes, quatre patates, dues cols i un caragol per omplir el gavatx, els de Ciutat ho tendran més pillo”, me comenta n’Andreu Pairolí, “jo només he de comprar s’arròs, es pa i s’oli, tot lo demés ho faig jo, i res d’aigua mineral, aigua del cel, de la cisterna que és la més bona!”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>De camí cap a la plaça me top amb n’Antònia, una amiga que fa de metgessa “Tot marxa?” “Tot és molt, però ho feim anar...”; “T’he vist que parlaves amb n’Andreu; li agrada xerrar, s’altre dia a sa consulta, entra i me diu ‘jo s’altre dia pujava s’escala...’ i ja vaig pensar: a veure a quin escaló me dirà per què ve; ‘idò’ continuà n’Andreu ‘ahir venia de comprar i quan vaig pujar s’escala –que l’havia enrajolada mon pare al cel sia, que ara fa dos anys que és mort...’ I jo pensant quan amollaria què li feia mal, perquè abans de dir-me què tenen enrevolten i enrevolten... els conec bé a aquests fadrins vells, o aquests viudos xorcs que vénen tots sols a queixar-se... Res, no va ser res, un poc de ciàtica”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Volta cantó en Macià Baroner, quan el trob el salut efusivament</span></strong><span>, fa estona donava fems de porc a mon pare qui, per aquest motiu, li estava molt agraït, havia sembrat un parell de tires de tarongers i aquella femada, aquella llacor els anava mel. Mon pare sempre ho contava amb il·lusió “me du els fems fins als tarongers”, per això li conserv una estima especial, una espècie d’agraïment delegat i li faig cas d’una manera especial. Ara es vidu, se li morí la dona de càncer no fa gaire. Me diu, “Ara m’he encontrat amb n’Andreu Pairolí i sempre me’n record de lo que em contava mon pare de son pare. Idò resulta que a un conco seu el cridaren per fer el servici, era temps de sa guerra, i digué al seu germà ‘te’n cuidaràs de na Francina?’, que era la seva al·lota; i se’n va cuidar tan bé que li va fer un al·lot: n’Andreu! Diuen que son pare va fer un mal negoci, na Francina va resultar ser una dona terrible, sulla, comandadora en excés. El germà quan tornà de sa guerra es va casar devers Sineu. Bé... Vaig fins a veure els porcells.”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Poc abans del kiosket, un autèntic drugstore en petit que ven quasi de tot, veig en Cosme Gotellet baixant pel carrer de l’Escaleta cap a comprar el diari i després a fer tertúlia al bar de sa plaça Nova. Ben mudat, capellet d’estil tirolès posat, gaiato, com sempre, content i satisfet, amb més de noranta anys i el cap clar com un llum. L’esper per baixar plegats, “Jo, Climent, ho tenc ben clar, acabaré, me moriré i tancaré un cicle i la veritat és que estic ben content; tenc les filles, néts i renéts ben a prop de ca nostra”. Avui ho acompanya amb una anècdota de quan feia feina, a un servei de l’administració pública, “saps què deia es meu superior -fèiem sa previsió des temps i no teníem com ara tants d’aparatos- que si sa previsió s’equivocava i ses condicions de s’atmosfera eren ses que eren, si no feia lo que havíem predit, era es temps es que s’equivocava i no noltros!” </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>De retorn n’Andreu Pairolí m’espera en el mateix cantó on ens havíem trobat. “Sempre dic li he contar i no hi pens mai i ara he dit: avui! Idò quan era al·lotot vaig domar una vaca, n’Estrella, primer me va tomar devers vint vegades i jo sense pegar-li, un altre pic, i un altre... fins que hi vaig poder colcar, quan se va fer grossa hi podien posar sis o set infants damunt; amb un siulo la feia venir i me llepava. Un dia me fa fer guanyar deu pessetes. Va fer una pixarada, per devers sa Clotal i en Tomeu Sanxot que guaitava me diu: ‘s’ha buidada bé!’ I jo li dic: deu pessetes que la faig tornar pixar! Que si i que no i que sí. Idò li vaig tocar sa cotorreta i aquell animal envergà una altra pixarotada. Què trobes? És bona aquesta! Ja sé jo que a tu t’agrada que te contin aquestes coses!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>De camí cap al cafè veig en Mohamed, un magrebí petit</span></strong><span>, que amb una jugueta que li ha regalada un veïnadet seu, una excavadora, treu tota la terra humida que pot d’un parterre de la plaça i pens amb en el que m’ha contat en Pairolí. M’interessen les coses normals de la vila i en faig apunts i per això alguns em fan depositaris de les rareses, les antiguitats i les excepcionalitats. Mentre pensava això, assegut a la taula de devora, en Guillem Llumot, me diu: “Ara te n’he contar una de bona, s’altre dia me vaig trobar dins un sac de saqueta, penjat de sa baula de ca meva, una gallina coixa. Supós que per si la volia escabetxar. Idò no. Jo l’he surada, té una cama descentrada i casi no s’aguanta, amb un poc de pinso, enciam, fruita, ara va bona. Allà on n’ho s’hi arriba per gratar-se jo li don un bon massatge, en sec; saps que li agrada! És com un cusset, s’acosta i jo la grat; té sa cresta ben vermella. Mira si m’estima que s’altre dia jo dormia a sa butaca, idò me va fer un ou damunt els peus! T’ho ben assegur! Ho has d’apuntar a n’això.”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Torna-m’hi, tona-hi, pens. Amb el somriure als llavis me’n torn cap al meu turó a fer la meva crònica desbaratada, que no amaga la real -crua i tendra a la vegada- del llogaret. Ara, a l’entrada de l’hivern, la terra banyada, hom no pot fer res més important que aparellar la llenya i començar foc.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/107480
Thu, 29 Dec 2011 11:26:04 +0100ELS SITUACIONISTES I EL ROMANTICISME REVOLUCIONARI Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/146%20machinista%20org.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Els situacionistes i el romanticisme revolucionari </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“Qui ha renunciat a desenvolupar la seva vida ja no podrà tampoc reconèixer la seva mort”</span></strong><span> (Guy Debord). Desant els caramulls de paperassa de ca nostra me surt una revista: <em>Plankton</em>. És només un forro fals, baix la pretesa revista de biologia marina hi ha el núm. 12 de l’ <em>Internationale Situationniste</em>, 1969. La Internacional Situacionista fou, en la realitat, una organització d’artistes i intel·lectuals que pretenia acabar amb la dominació capitalista. Creada formalment l’any 1957, per la fusió d’una sèrie de grups anteriors (Internacional Lletrista, Bauhaus Imaginista, grup COBRA, comitè Psicogeogràfic de Londres...), corrien els moments de l’antistalinisme i la sufocació comunista de les revoltes obreres a Polònia i Hongria. A França aquest corrent desembocà en la gran, i curta, revolta del Maig del 68. Els situacionistes són considerats uns dels impulsors i fornidors de continguts i eslògans del Maig del 68 a París. A 1972 es dissol després d’editar dotze números de la seva revista (1958-1969). En quedaren com exponents més coneguts noms com Gianfranco Sanguinetti, René Viénet, Guy Debord, Raoul Vaneigem... resultants d’una tropa de discutidors, anatemitzadors, cismes i purgues diverses. A Espanya, en ple franquisme, aquestes divagacions hiperintelectualitzades eren vistes com a maniobres petitburgeses que distreien les forces clàssiques de l’oposició d’esquerres del seu principal objectiu, l’enderrocament del general Franco i la restauració de la república democràtica. Això no llevava que a determinats ambients arribàs aquest missatge, amb retard. A alguns de nosaltres ens va fascinar, ens va engrunar -juntament amb els beatniks americans-, causant-nos un shock particular, conceptualment mal de pair. Jo hi vaig trobar un punt geogràfic que me va interessar, a través del que anomenaven ‘la deriva urbana’ es feia una lectura nova de la ciutat, l’espai situacionista volia canviar el significat de la ciutat, modificant la manera com se l’habitava, era la Psicogeografia.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>El missatge situacionista, rompia amb l’ortodòxia marxista-leninista</span></strong><span>, criticant radicalment els règims comunistes de l’Est d’Europa, reformulant les crítiques al capitalisme, el qual, consideraven, perfeccionava les tècniques de la seva dominació a Occident. Mario Perniola, el conegut filòsof italià els dedicà un llibre el 1998, traduït a l’espanyol el 2007 –<em>Los situacionistas</em>-, la revista <em>Quimera</em> un extra l’any 2000 coordinat per César de Vicente Hernando i la revista <em>Anthropos</em> un nombre monogràfic l’any 2010, els cit com exemples de que es continua mantenint un interès pel que fou aquest moviment. Mario Perniola conclou que la seva aportació es pot encabir en la línia fonamental que mantén que l’alienació contemporània se concreta en l’estat de passivitat contemplativa de la gent - produït i atiat pel neocapitalisme-, per aquest motiu, es fa necessària l’emergència d’una nova subjectivitat radical capaç de reconstruir-ho tot a partir d’un mateix, allunyant-se dels apriorismes dels partits polítics.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Guy Débord i Raoul Vaneigen són els qui han tengut més transcendència mediàtica, o més coneixença fora dels nuclis situacionistes. Sobretot el primer -se suïcidà el 1994- per la publicació de la seva obra cabdal <em>La Societat de l’espectacle </em>(1967) en la qual hi manifestava el seu paradigma: “Vivim en un món realment invertit, el que sembla vertader no és més que un moment del que és fals: Espectacle”. Segons Débord a més del món del treball, l’espectacle és la forma dominant de posar en relació els homes; els grans vehiculadors de l’espectacle contemporani són els mitjans de comunicació, els quals malgrat les seves suposades divergències mediàtiques no aconsegueixen ocultar una convergència espectacular: aconseguir la desinformació de la societat. Tota la informació és transforma en espectacle, i és per si mateixa portadora irreductible de l’ordre capitalista, essent engolida amb una passivitat inconscient per la societat actual. En una darrera obra <em>El Planeta malalt </em>diu<em>:</em> “Quan plogui, quan hi hagi falsos niguls sobre París, no oblideu mai que és per culpa del govern. La producció industrial alienada du aquesta casta de pluja. La revolució du el bon temps”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Vaneigen ha continuat publicant regularment, després de la seva obra <em>Tractat de saber viure per a ús de les noves generacions</em> (1967), un llibre poètic, revolucionari i emotiu. “No volem un món en el que la garantia de no morir de fam equivalgui al risc de morir d’avorriment”, sembla una pintada a una paret durant el Maig del 68. El seu discurs tracta, dit ràpidament, de la necessitat de canviarr la vida quotidiana, edificant una societat paral·lela, microsocietats coal·ligades, vertaderes formes de guerrilla en pugna per l’autogestió generalitzada. En alguns dels seus treballs posteriors (“Avís als vius sobre la mort que els governa i l’oportunitat de desfer-se d’ella”, “Per una internacional del gènere humà”), va adaptant el seu ideari “al desig d’alliberar-nos de ser governats per la por a la mort, viure en plenitud, autonomia i creativitat social”. “Res és sagrat tot es pot dir”. Autonomia i creativitat són, segons ell, els motors del quefer revolucionari.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Si haguéssim de reduir el discurs situacionista a paraules clau,</span></strong><span> serien: situació, vida quotidiana, individu, espectacle. En paraules recents de Vaneigem, “els situacionistes no profetitzaven res, col·laboraren en el treball d’excavació de la història, que anunciava la fi de l’explotació de la natura, del treball, de la depredació, de l’autoritat jeràrquica, del poder, del menyspreu i la por a la dona, de la subordinació dels infants, de l’ascendència intel·lectual, del despotisme militar i policial, de les religions, de les ideologies, de la repressió i les seves alliberacions mortíferes. Posaren les bases d’una internacional del gènere humà”. Quasi res! Accepta però que la Internacional Situacionista fou portadora d’un pensament crític radical que continua sent ignorat, “després de cinquanta anys d’ostracisme, el situacionisme és al panteó de les ideologies, exposat en els amfiteatres de la cultura com un cadàver indiferent”. <em>Romanticisme revolucionari</em>, al cap i a la fi. Fou Max Blechman qui recopilà –amb aquest títol- per City Lights Books un llibre sobre persones i moviments de revolta (Daniel Blanchard fa el capítol de Debord) i el subtitulà: “A drunken boat anthology”. Una antologia procedent de la publicació d’aire llibertari <em>Drunken boat, </em>que significa <em>Vaixell ebri,</em> com el poema de Rimbaud, un vaixell begut, però d’aigua, que s’enfonsa i viatja pels fondals, de l’alegria a la decadència. Un vaixell a la deriva? La deriva situacionista tal vegada?</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/107467
Wed, 28 Dec 2011 14:05:08 +0100QUATRE COLLITES PER JARDINS D'ALTRI Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/celestial.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Quatre collites per Jardins d’altri</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 20pt; font-family: 'Times New Roman', serif">1.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Novembre és un mes melancòlic, s’acursa el dia, apareixen els fantasmes somorts per la claror i la vitalitat de l’estiu, els bioritmes s’alenteixen i es posen en qüestió moltes coses personals. La persecució del benestar, per mor d’aquest sofriment atenuat que patim, ens empeny cap a una vertadera addicció a la recerca de la felicitat. S’ha posat de moda en aquesta recerca la gestió de les emocions, de tal manera que s’entén el patiment, l’absència de felicitat, com a resultat d’una mala gestió personal de les nostres emocions. Si fos tan senzill! Tan obsessiva s’ha fet la recerca de la felicitat que, diu Pascal Bruckner (<em>L’eufòria perpetua. Sobre el deure de ser feliç</em>), que el problema d’enfocar l’existència a la recerca de la felicitat “suposa viure en plenitud només uns moments, rebutjant tots els altres instants, que són el gruix d’una vida. Ni el plaer (un èxtasi breu robat al curs de les coses), ni l’alegria (una lleugera embriaguesa que acompanya la plenitud)... es poden comparar amb la irrupció a les nostres vides d’un aconteixement o d’una persona que ens devasta i ens encanta al mateix temps: és el desig, el descobriment de l’amor”. Actualment Internet extreu enormes ganàncies de la vida afectiva de les persones en un territori globalitzat, només cal mirar el Facebook, una altra cara del fascinant capitalisme explotant els sentiments on line. La culminació de la societat de l’espectacle.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 20pt; font-family: 'Times New Roman', serif">2.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> “Amb el peix de prémer pescat, el cuiner preparava la caldereta i en tirar la cabeça d’alls damunt l’oli calent aquell aroma que la brisa salada estenia per damunt la mar creava per primer pic l’univers i ja no existia la memòria... sinó la llum dels sentits fosa amb els pensaments. Res” (Manuel Vicent). El relat anterior sintonitza amb la importància de les olors. “Caseta mia per petita que sia” deia sempre ma mare quan frissava d’entrar a ca nostra. Una variació de “Casa mia per pobra que sia”. Això em repetesc sempre que entr a ca meva. I ensum l’olor. Record bé la de ca ma mare, una casa que fa anys que ja no existeix, el que era la meva habitació ara és el departament de fruites i verdures d’un supermercat, als baixos d’una finca nova. Fa anys, per mor d’un antibiòtic vaig perdre el sentit de l’olfacte. Me sembla que ja ho he contat. Terrible, un món sense olors. De quan vaig recuperar l’olfacte m’ha quedat el vici i el plaer d’ensumar-ho tot, compulsivament, com un ca llebrer. Per això m’agrada identificar l’olor que fan les cases.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 20pt; font-family: 'Times New Roman', serif">3.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> W. H. Auden va definir Espanya com “That arid square, that a fragment nipped off from hot Africa, soldered so crudely to inventive Europe” (Aquest àrid quadrat, aquest fragment que s’ha desprès de la calorosa Àfrica, tan cruelment soldat a la inventiva Europa). I els illencs que hi pintam? Els insulars sempre he pensat que vivim constantment en una frontera, la de la terra i la mar. Aïllament? Aïllament m’has dit? “Una illa no separa, ni reclou, singularitza”, Andrés Sánchez Robaina a <em>Cuaderno de las islas</em>, on reuneix el que ha sentit i recollit sobre aquests continents en miniatura. Illes que han estat presó, com Unamuno a Fuerteventura on tal vegada inventà la paraula de tres caps: “a-illa-ment”. Les illes que ens esperen, segons el profeta Isaïes. L’illa de Pascua ( <em>Te Henua</em>, que vol dir el mèlic o la guixa del món). A segons quines illes els pesa més l’aïllament, a segons quines altres la por al perill de l’arribada dels altres, travessant la frontera. Avui en dia però aquesta dialèctica està totalment esvaïda, sobrepassada per aconteixements de tipus mundial que ens afecten com al que més.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 20pt; font-family: 'Times New Roman', serif">4.-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Micro relats. Segons L. M. Díez, el que ell anomena l’acudit de Monterroso ha fet molt de mal a la literatura actual, amb el seu conte hipercurt: “Quan es va despertà, el dinosaure encara era allà”. Més exagerat Larry Smith editor del participatiu <em>SMITH Magazine</em> aconseguí amb el seu primer llibre de la sèrie <em>Six-Word Memoirs</em> esser el més venut a USA. La idea era condensar la vida d’una persona, o un retall, en sis paraules, la qual cosa, per cert, és una idea robada a Ernest Hemingway: “En venda: sabatetes d’infant, mai usades”. Calla moltes més coses que les que diu. De totes maneres encara amb més concisió, vaig llegir condensada la vida de la cantant Amy Winehouse, recentment traspassada als trenta-dos anys, en quatre paraules (tres, en català): <em>Too much, too soon</em> (Massa, massa prest). Un títol manllevat del segon disc dels <em>New York Dolls</em>.<span class="apple-style-span"><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white; color: #333333"> Tot i que la mort pot ser anunciada, és també una circumstància imprevista, com la de Percival Bartlebooth qui a </span></span> <em>La vida, instruccions d’ús</em> de Georges Pérec mor assegut davant un puzle amb l’única peça que li quedava per col·locar dins la mà, i que no se corresponia amb l’únic forat que quedava.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/107373
Thu, 22 Dec 2011 18:13:27 +0100ANTONI SASTRE I L'ANÀLISI DEL TURISME Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/baleares20.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Antoni Sastre i l’anàlisi del turisme a Balears</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>El turisme ens ha canviat de dalt fins baix, del cor a la fesomia</span></em></strong><span>. Constatar com ha anat aquest procés ha estat la tasca que ha involucrat un conjunt divers de personatges. Ahir vespre es va presentar el llibre en homenatge a l’economista i professor Antoni Sastre i Albertí (1949-2005), <em>Un impuls a l’anàlisi econòmica del turisme,(</em></span><a href="http://edicions.uib.es/Novetats_portada/?contentId=224308">Un impuls a l’anàlisi econòmica del turisme</a>) que el Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de les illes Balears ha dedicat a la seva memòria. Coordinat per Jaume Rosselló, és un aplec d’aportacions de professors i amics seus, amb el leit motiv de la investigació sobre el fet turístic.</p> <p class="MsoNoSpacing"><span>El Dr. Sastre fou un pioner en els estudis del turisme. No exactament com Miquel dels Sant Oliver (“Còmodes hostatgeries, en els punts més difícils de Mallorca oferiran perpètua abundor...”, 1891) o Bartomeu Amengual (“La indústria dels forans, lluny de ser matèria pecaminosa, constitueix un dels negocis més lícits i honestos...”, 1903) que inauguren una línia de reflexió sobre la significació del turisme a les illes Balears. També el Foment del Turisme (1905), la revista <em>La Nostra</em> Terra abans de la guerra civil, les primeres Assemblees Turístiques (1951, 1953), Rafel Alcover (“El turismo como fuente de riqueza”, 1958), etc. en foren també uns precursors; sense que hi manquessin ja les veus crítiques, Joan Mascaró des la universitat de Cambridge, el 1960, ja advertia que “el turisme va matant Mallorca per l’egoisme brutal de fer diners”. És cert també que durant els anys setantes B. Barceló des de la Cambra de Comerç, bancs, caixes (a 1973 “Sa Nostra” inicia la sèrie “Evolució Econòmica”) o sindicats ( és important l’<em>Análisis Socioeconómico de la hosteleria en Baleares</em>, 1970), marquen la via dels estudis turístics pioners. Però em volia referir més específicament a quan ja s’engega una via acadèmica en l’estudi del turisme.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Antoni Sastre fou un d’aquests primers estudiosos,</span></strong><span> inicià la seva tasca d’anàlisi del fet turístic des de molt prest. Tant en el vessant aplicat, ja al 1978, per exemple, en el <em>Pla d’ordenació de l’oferta turística de Menorca i Eivissa</em>, com en el de la recerca i l’ensenyament. I això ho feu quan poca gent ho feia, i diria més, quan pels mandarins acadèmics fer recerca sobre turisme estava mal vist. Era una temàtica menystinguda i, més diré, feia com a lleig en el currículum d’un professional universitari. Ho sé, com ell i com altres. Quan vaig proposar la formació del grup especialitzat en turisme i oci a l’Associació de Geògrafs Espanyols hi va haver incomprensió; rural, industrial, urbà, eren etiquetes beneïdes, turisme, massa novedosa, com si fos una “pseudociència” parafrasejant Mario Bunge. Però juntament amb catalans, valencians, andalusos o canaris, tan geògrafs, com economistes i sociòlegs érem ja ben conscients que, o fèiem recerca sobre el turisme, o no s’entenia res del que estava passant als nostres territoris i les nostres economies. Antoni Sastre, per tant, en feu un currículum primerenc, i dens, la seva tesi doctoral <em>Estructura, conducta i resultats del mercat turístic balear</em> és de 1988. Com bé assenyala Eugeni Aguiló al pròleg, s’ha d’esmentar especialment el seu treball durant vint anys (1984-2004) en les <em>Enquestes de Despesa Turística</em>, les quals en un entorn de molt poca informació turística a nivell estatal, fornien d’un instrument que permetia conèixer dades rellevants sobre el nostres turistes. La seva tasca com a professor el lliga als estudis de turisme de la UIB que ara compten amb un bon planter d’investigadors. Li hagués agradat veure-ho.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Record bé el darrer pic que parlàrem -dins el despatx del seu germà Francesc, a l’escola d’Hoteleria-,</span></strong><span> acabava d’arribar de la Xina, on hi teníem un projecte d’investigació, corprès encara per les dimensions del colós asiàtic, contava que havia perdut un tren ràpid que l’havia de dur a l’aeroport de tornada. En aquells dies estàvem aficats en la redacció de l’obra <em>Turisme: Territori i Societat</em> que el <em>Diari de Balears</em> entregava cada diumenge als seus lectors. Una bona partida de fascicles són redactats per ell, magnífics resums i estats de la qüestió sobre oferta turística bàsica, estructura de l’empresariat hoteler, les cadenes hoteleres, els fluxos i la despesa turístics, els perfils i les motivacions dels turistes, els majoristes de viatges, la relació del turisme amb l’agricultura, la indústria i el terciari… Redactàrem junts <em>Política econòmica i turisme</em>, on recordàvem que no fou fins molt tard que les administracions públiques s’adonaren que el turisme necessitava mesures reguladores, des de l’Unió Europea, passant per l’Estat, les Comunitat Autònomes, fins als municipis. Sempre entregà el treball a temps, mai se l’havia de pregar, era una de les característiques de la seva manera de fer feina.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Antoni Sastre, a més de gran coneixedor de fet turístic de les Balears era un dels nostres. En un temps en què fa mal saber qui són els nostres. Vull dir que era home de bon natural, calmat, però de conviccions fermes de país, fidel llegidor d’aquest diari, un banyalbufarí empeltat a Ciutat. Els diversos articles que trobareu en aquest llibre d’homenatge són avinents per recordar-lo i fer esment del seu paper de baula i de mestre en la investigació turística, tant la més tècnica, com la més crítica.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/107372
Thu, 22 Dec 2011 18:03:33 +0100PALMA, POSTAL DE TARDOR Climent Picornell<div><p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/sert-2.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Palma, postal de tardor</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">És encara dematí però el sol ja il·lumina l’Àngel de la Llotja</span></strong><span style="font-size: 12pt">, més lluny el castell de Bellver i el puig de Galatzó. La mar és calma, del port es distingeixen tres transatlàntics que ompliran Palma de turistes de creuer, turistes de classes mitges i proletàries, molts d’ells italians, que embossen Palma encara més.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Les rutines són per a complir.</span></strong><span style="font-size: 12pt"> Passejada per dalt murada. Al parc de la mar les estàtues humanes se pinten i es vesteixen, els oficinistes apressats van cap a Cort, les conselleries i les oficines del centre. La Seu és oberta, vaig a veure començar la missa, només una estoneta, a la capella que transformà Miquel Barceló. Baixant per les escales cap a la plaça de la Reina, al jardinet dedicat al poeta Joan Alcover, els sense casa que dormen als bancs de pedra es renten la cara i les mans a la fonteta. El Born ple de fullaca amb operaris que pengen els llums de Nadal, més de dos mesos abans. Al bar Bosch la clientela de sempre, en Joan, que fa els panets amb cara contenta, me diu: “Me jubil passat demà”. Em fa una llagosta de pa amb oli amb tomàtiga, calenteta i exclusiva. De prompte s’asseu una al·lota a la taula de veïnat; cabellera rossa, vestit ajustat, escotada. Amb les ungles llargues i pintades de vermell tecleja un sms al seu iPhone. Quasi immediatament li sona. “¿Que quieres?” (Silenci); “No has hecho nada por mi, no te debo nada!”(silenci); “Me tuve que marchar a Londres con una mano delante y la otra detrás”. “¿Porquè me llamas? No me llames más. Olvídame!” (Silenci, escolta...) “¡Eres un cabrón!”. És curiós que els veïnats de taula han quedat tots escoltant, però no la miren a ella, es miren entre ells i somriuen. Servidor no, quin caràcter, pens. En haver acabat mulla un tros de coca de patata dins el cafè amb llet. Amén.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">A la plaça de la Reina hi trob en Toni,</span></strong><span style="font-size: 12pt"> li deman si ha deixat el seu negoci, la botiga de llibres antics de devora santa Eulàlia, veïnat de sa Bodegueta, dos llocs clàssics del centre antic de la Ciutat; m’agradava perdrem entre els caramulls de revistes i paperassa, ell sabia de les meves manies: gravats i dibuixos de la Llotja, mapes antics, llibres de geografia, de juguetes; “M’he jubilat, però ho han agafat unes altres persones que hi faran reforma i ho tornaran a obrir, el negoci continuarà...”, m’ho conta amb la seva expressivitat i la seva gesticulació tan convençuda. Acabam discutint de la problemàtica d’haver de passar l’ITE (l’inspecció tècnica d’edificis) ara toca els edificis d’entre 75 i 100 anys d’antiguitat com el de ca meva o ca seva al carrer de ses Carasses.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Els turistes de creuer continuen saturant el centre, </span></strong><span style="font-size: 12pt">em recorda la passada nit de l’Art quan la gent es posà d’acord per sortir i omplir determinats carrers de la part antiga, un cert tipus de personal que s’havia engalanat aposta perquè la vessin, moderns, neohippies, indies o aquests que van tots de negre amb calcetins blancs per provocar i elles, atlètiques –s’ha de conèixer la gimnàsia aiurvèdica de mames i malucs-, gent d’aquesta que surt retratada a les pàgines de societat de n’Esteban Mercer o n’Eugènia Planas; es podria fer, amb la seva observació, una nova sociologia de la contemporaneïtat de Palma, pseudopijos que abominen dels llibres d’autoajuda –però els llegeixen d’amagat- mesclats amb estrangers residents que se volen fer els mallorquins, filles joves de butifarres no arruïnats, hotelers dispersos i sospitosos i tutti quanti que estira el cap per sortir a la foto. Durant els nostres dinars dels dijous tant en Joan Carles com en Jaume i jo, feim el propòsit de dibuixar una espècie de malla social d’aquesta genteta que no són polítics, ni escriptors, sinó fatus diversos, gent de la vida real, de l’alta i baixa societat, de la cultura del rock, dels bars de copes, del món de la drogoaddicció, dels urderground de Ciutat, que existeixen i tenen pocs relators. Com ara la trobada amb el gurú de l’slowfood, Carlo Petrini, al museu del Baluard, gent diversa des d’aquella al·lota que duia una dotzena de pebres coents enrevoltant els cabells recollits, fins a l’altra que anava amb vestit de per devers el regne de Bhutan, així com alguns dels organitzadors amb davantals negres, o com nosaltres mateixos que hi érem a escoltar el discurs mesclat de sostenibilitat, local contra global, antimultinacional, el gust de menjar bé per a tothom, però amb un toc ecopijo i pagès, tot ben batut.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Retorn a casa a l’hora en què l’ombra de les palmeres</span></strong><span style="font-size: 12pt"> es projecta damunt la façana de la Llotja, i sent que me criden. És una ex alumna, la record perfectament, un dia vengué al despatx i em demanà posposar un examen, en tenia un altre, de cant. “D’acord, però m’has d’interpretar alguna cosa del que t’examines”. I es posà a cantar primer <em>Moonlight serenade</em> i després <em>Stormy weather,</em> molt bé per cert. Ha acabat la carrera i ha trobat feina. Al·leluia!</span></p></div><div><br /></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/106656
Mon, 21 Nov 2011 12:08:56 +0100DE L'HUMOR, LES DÉCIMES DESBARATADES I LES CANÇONS VERDES Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/teta%20portalmix.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Del riure, les dècimes desbaratades i les cançons verdes</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Napoleó balla amb una dama italiana:</span></strong><span style="font-size: 12pt"> “Tots els homes ballen malament?” Li contesta la dama: “Non tutti, ma buona parte”. Un cert múscul de la intel·ligència fa falta per riure. I més per riure’s d’un mateix. “Es volia suïcidar però es conformà esqueixant la seva foto”. La ironia, que se’n fot de la mort i de l’estupidesa humana. <em>Barzelletta</em> (ferir de valent), en diuen en italià de l’acudit. Per cert, saben aquell de “Que fa un de Lepe vestit de vampir damunt un tractor? Sembra el pànic”. El conten a molts països quan es volen riure dels veïnats. Certament la burla, el joc de paraules, el sexe són eines de l’humor, provocant el riure que és, al mateix temps, una arma contra el poder i una teràpia contra les desgràcies.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">A la pregunta de si hi ha un humor mallorquí</span></strong><span style="font-size: 12pt">, la temptació és pensar en dos conceptes oposats: Humor i Mallorquí? Com “Pensamiento y Navarro”. Però ni tant, ni tan poc. I encara que, segons els francesos, l’humor viatja tan malament com els formatges fets amb llet crua, tenim trets humorístics diferencials? Com per tot. Els mallorquins ens riem dels veïnats, feim befa dels poderosos, i dels capellans, ens agraden els desbarats –ara parlarem de les dècimes desbaratades- i fotre’ns de nosaltres mateixos, amb mesura, això sí. Però el dibuix que en surt no té massa pietat: gent poc compromesa, ajornadors dels problemes “ja ens veurem” o “ja en parlarem”, creure’ns més llestos que els altres, cruels amb els nostres jueus, els xuetes...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Si trec el tema de l’humor, i del riure, és perquè hi faig recerca i perquè vaig proposar a Gabriel Janer Manila que durant la <em>XI Diada</em><em> del Pare Ginard</em>, ara fa un dies, ens parlàs d’algun dels seus vessants satírics. Trià la “Fantasia còmica al <em>Cançoner Popular de Mallorca</em>: Les cançons de desbarats i absurds”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Però entre els milenars de cançons recollides pel frare santjoaner</span></strong><span style="font-size: 12pt">, hi ha alguns buits: les cançons de contingut polític, les eròtiques o les de burla religiosa. De les primeres, probablement, no es volgué complicar la vida, ni la volgué complicar al seu editor, Francesc de Borja Moll, en temps del franquisme. “Dones que no teniu pa / i als fills donau figues seques, / això són ses papeletes / que vos donaren ses dretes / quan anàreu a votar”; aquesta no hi és, com tantes altres que el glosat havia popularitzat. De les eròtiques, tan podem pensar que, essent frare els qui les recollia, ja no les hi devien contar, o si més no, ell decidí no publicar-les. Moll en parla, al pròleg, dels documents “verds” o “bruts”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">De totes les maneres en Janer Manila en dos treballs</span></strong><span style="font-size: 12pt"> (<em>Sexe i Cultura a Mallorca, el cançoner i la narrativa i el teatre</em>) rescatà les cançons eròtiques, desxifrant el nostre codi sexual. Un exemple: “A Capdepera una n’hi ha / que cada dia se’n va a combregar. / Ella fa veure que hi va per Déu / i hi va per veure el pare Mateu. / El pare Mateu li donà consol, / li pegà premudes davall es llençol. / Davall es llençol hi varen trobar / sa de Capdepera amb un capellà”. Així són les coses, i malgrat aquests oblits, voluntaris, no li treuran al <em>Cançoner Popular de Mallorca</em> el fet de ser un dels estalons de la nostra llengua.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">La ponència de Gabriel Janer, que el Col·lectiu Teranyines de Sant Joan</span></strong><span style="font-size: 12pt"> publicarà als <em>Papers de Cal Pare Ginard</em>, agafà la sendera de la fantasia còmica i del riure festiu. Feu esment que el pare Ginard coneixia l’enorme capacitat de sàtira de mossèn Alcover, (“ riure’s del ball i dels sonadors, del sant i de la festa, i fins i tot de l’enterro...”) malgrat l’empràs moltes vegades a favor del seu integrisme. Els religiosos es divertien, ja en l’edat mitjana, amb els desbarats aplicats a la gramàtica o a les sagrades escriptures, que van perviure en les nostres dècimes desbaratades. “L’amo de Son Ametler, / un dia de matinada,/ trobà dins un panada / sa taleca d’es porquer./ De seguida que ho sabé / es prior de sant Jeroni / dispongué que en Pep Dimoni / se’n dugués a passejar, / damunt es call de sa mà, / sa torre de Babiloni.” Com bé digué Janer Manila aquests absurds i extravagàncies que, sense cap ni peus, provocaven les rialles, han passat al cançoner. Moltes han perdut part dels seus versos. “Una mosca vironera / venia sucre esponjat, / i una beia amb un xorrac / ‘faitava una cadernera / com un gall enmig de s’era / qui feia batre un llimac”. El recurs a l’absurd és una mostra de la congruència de l’humor mallorquí amb l’universal. Així com es pot aplicar una sistemàtica general a la classificació de les nostres rondalles, altre tant amb les dècimes desbaratades i la seva fantasia, filla de l’absurd. Janer fa veure que aquests diàlegs impossibles i contextos imprevists, hereus de cançons antigues, també eren usats pels surrealistes. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Saben aquell d’un mallorquí que pateix ejaculació precoç? Li diu ella desencisada: “ I ara?” Respon ell: “Vaja! No m’havia passat mai!”. Com en Biel de son Dalmau. Humor mallorquí? N’hauríem de tornar parlar.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/106595
Fri, 18 Nov 2011 14:25:04 +0100DE LA FAMÍLIA PLÀSTICA ALS CREIENTS SENSE ESGLÈSIA Climent Picornell<div><p class="MsoNoSpacing"> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/prov11.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">De la família plàstica als creients sense església</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">A aquestes conviccions, més o manco fondes</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, que determinen la nostra conducta o la nostra manera d’entendre el món, les solem anomenar valors. L’honestedat, la lleialtat, la tolerància, la responsabilitat, el compromís, la integritat, la solidaritat, el respecte, l’amistat, la generositat, l’empatia, la veritat... els hem anat formant i conformant i, com tot, van evolucionant a mesura que passen els temps. Àngel Castiñeira i Javier Elzo han dirigit el treball <em>Valors tous en temps durs </em>(Fundació Lluís Carulla – Càtedra de lideratge ESADE, 2011), on analitzen com ha evolucionat la societat catalana segons l’enquesta europea de valors. No l’he manejat, però llegesc i m’aprofit d’ una bona recensió, ampla, a <em>Foc Nou</em> (agost-setembre de 2011) feta per Lluís Saéz i Giol, i particip de la creença que es poden extrapolar els resultats a la societat balear, amb matisacions. <span> </span>La conclusió final és que “de cadascun dels aspectes de la vida que venien donats per les institucions socials preeminents –família, treball, església...- i que guiaven els valors i les nostres actituds, ara agafam el que ens agrada. Sense complexos, feim un ‘tuning’ personal de la nostra pròpia vida. Exigim poder fer el que volguem sense mediatitzacions”. Per això augmenta el liberalisme de drets i costums i les actituds més individualistes. Fer i deixar fer, però amb laxitud moral, amb “valors tous”, blans, poc cimentats <span> </span>i canviants (“líquids” en terminologia de Z. Bauman,<span> </span>febles en la de G. Vattimo), es manifestin, també i al mateix temps, actituds comunitàries i participatives.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Anem a veure aquesta evolució en un parell de redols:<span> </span></span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">la família, el treball i la religió. En la família, avançam cap a la “família plàstica”, la família a la carta. El matrimoni és una institució que canvia i passa de moda, proliferen les famílies sense sanció oficial de l’església o de l’estat, les parelles de fet, les famílies no tradicionals, les homosexuals, les monoparentals. I la nostra societat, qui ho havia de dir, ho ha encaixat amb normalitat. “En aquests temps que corren, construir, deconstruir i reconstruir famílies són actes corrents”. Es fa més difícil estabilitzar vincles, la parella és més fràgil, <span> </span>per la seva dissolubilitat i per la igualtat entre els dos cònjuges. Aquesta simetria de les parelles és el que implica democràcia familiar, diàleg, empatia, respecte, compartir tasques, temps per als amics... hi és vigent, però, la fidelitat i si hi ha fills volen que tenguin bones maneres, sentit de la responsabilitat, tolerància i respecte als altres.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">El Treball ha perdut centralitat,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> és en declivi enfront del temps d’oci i de les relacions socials. Passa a ser un “valor” instrumental per obtenir recursos econòmics. Ja “no som el que feim”, sinó que la nostra identitat s’ha desplaçat al que consumim o al estils de vida. Disminueix la voluntat d’assumir responsabilitats i la identitat amb l’empresa –per molta “intel·ligència emocional” que hi posin els discursos dels caps- i la igualtat de gènere en el treball es va engrandint. En canvi l’oci i l’associacionisme (cultural, musical, ecològic, social...) són valors en alça, més clientelars que participatius, i de cada pic amb més joves. En relació a això es fa patent la desafecció als polítics -que no a la política- <span> </span>ja que augmenta la participació política informal, a través de les TIC, sobretot les xarxes socials, dels moviments com els dels indignats, de la confiança amb determinades ONG; la democràcia, però, és un valor irrenunciable.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">La relació amb la immigració no és una actitud de xenofòbia, ni de racisme cultural, però sí de recança envers l’immigrant, sobretot ara en temps de crisi; existeix el sentiment de greuge comparatiu amb el nouvingut que es percep com a font de competència laboral, es congria la idea de què no hi ha d’haver més immigrants si no hi ha treball.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">L’església. La secularitat és galopant.<span> </span>És allò que A. Giddens ha anomenat la “destradicionalització”. El declinament de la importància atorgada als rituals religiosos és fort. En canvi augmenta el “creure sense pertànyer”, es creu en alguna cosa espiritual sense ser de cap secta. “Creients sense església”, mentre observam “les esglésies quasi buides, sense creients”. Passa un poc com amb la família, cadascú es fabrica una espècie de religió a la carta, una certa individualització de les creences, juntament a un conjunt d’individus desorientats i altres desentesos. La celebració dels moments vitals claus –naixement, matrimoni, mort-<span> </span>deixen de tenir una sanció religiosa i es transformen en laics. Aquesta desinstitucionalització de les creences augmenta molt, malgrat la religiositat o l’espiritualitat sigui vigent, però esdevé no canònica. Trob encertada l’expressió de Lluís Saéz i Giol, “cada persona tendeix a tunejar la seva vida”, en funció dels<span> </span>temps durs que ha tocat viure, triant el que convé, abandonant la tradició, “inventant adaptacions” a gran velocitat.</span></p></div><div>________________________________________</div><div><span class="Apple-style-span" style="font-size: xx-small">IMATGE: GUILLEM MUDOY</span> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/105959
Fri, 28 Oct 2011 08:31:57 +0200DE L' 11-S ENÇÀ, DE LA GEOPOLÍTICA A LA GEOECONOMIA Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/21396-L1140427%20torro%20ciutat%202.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">De l’11-S ençà, de la geopolítica a la geoeconomia</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">El mes passat s’acompliren deu anys de l’11-S</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, motiu pel qual es reflexionà a tots nivells sobre el canvi i la deriva del món i de la bolla. Excusin les obvietats. D’entrada: hom està d’acord en què la caiguda del mur de Berlin (1989), l’atac a les torres Bessones de Nova York (2001) i el començament de la crisi econòmico-social (2008) són les fites recents i essencials que han canviat el món i la manera que teníem de pensar-lo. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Per una part, <span> </span>l’esbaldregament <span> </span>del mur de Berlin</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> escenifica el tancament d’una concepció de la humanitat, la fi de la història ho varen voler batejar, el predomini del capitalisme quan els actors comunistes de la guerra freda cauen com fitxes d’un dominó, just a l’inrevés del que suposava H. Kissinger<span> </span>que passaria si Vietnam (una altra guerra dels USA) queia en poder dels rojos.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">D’una altra, l’atac de l’onze de setembre de 2001 </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">canvià la psicologia mundial. El factor religiós-terrorista agafava un protagonisme impensable, amb atemptats a tot el món, desencadenant les guerres d’Iraq i Afganistan. No sembla que la mort del cap d’Al-Qaida, Bin Laden (2011), hi hagi de posar fi definitiu; per afegitó les “primaveres” d’alguns països àrabs demanant democràcia (amb un protagonisme imprevist de les xarxes socials d’Internet) seran més llargues i incertes del que s’esperava.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">I la crisi. La crisi en la qual ara ens trobam i que, començant als bancs dels Estats Units (recordin les hipoteques-fems) sacseja el món occidental i trastoca el comportament de les finances mundials, reordenant l’economia mundial, presentant potències emergents, mentre la “potència” per antonomàsia, els USA, acumula deute econòmic de forma ingent.<span> </span>Algú ha anomenat a aquests processos anteriors, encadenats, com la transició de la geopolítica a la geoeconomia, ja que les relacions econòmiques imposen la seva supremacia en l’ordenament del món.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Naturalment aquets processos no es fan sobre el no res,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> sinó que s’edifiquen sobre els romanents de la història recent, però els canvis són acceleradíssims. A nivell geopolític es veu clar que des de la caiguda del mur de Berlin el duopoli URSS-USA va ser reemplaçat,<span> </span>en els anys 90, per un nou duopoli Xina-USA. Escainen les antigues potències integrades a l’Unió Europea, però Brasil, la Rússia capitalista, Índia i Xina és perfilen no ja com a potències emergents, sinó com a realitats d’un pes bàsic. De 2001 a 2011 Rússia i Xina han quadruplicat el seu PIB, Brasil i Índia l’han triplicat. Xina, India i Brasil ja representen el 70% del PIB d’USA. La reserva de divises de Xina és actualment l’espatarrant xifra de tres bilions de dòlars (la dels USA és només de cent-quaranta mil milions). El deute dels USA avui és comparable al de Grècia, el 150% del seu PIB.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">A nivell econòmico-social la crisi financera, de rebot,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> ha posat en entredit el denominat Estat del Benestar,<span> </span>amb l’aparició de retallades severes en els comptes públics i l’augment de l’atur, la pobresa i l’exclusió social malgrat l’enorme despesa en polítiques socials. Basta recordar que els sindicats durant els anys 90 derrotaren els estats que pretenien retallar les pensions, observin vint anys després el que està passant. Com es farà la reforma de l’estat del Benestar i damunt quines esquenes recaurà? Els moviments dels Indignats assenyalen i exigeixen responsabilitats als culpables: el sistema financer internacional –els mercats- i els polítics mals gestors.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">L’atac de l’11-S –molt menys devastador que els bombardejos de la segona Guerra Mundial o les bombes atòmiques al Japó-<span> </span>ha<span> </span>transformat, però, de forma brutal la manera de veure el món modern<span> </span>i ha causat dues noves guerres, amb implicacions de molts països. Cal recordar que la indústria militar i l’exèrcit dels USA és l’equivalent a la despesa militar conjunta de tots els altres països del món. La por a l’ús d’armes de destrucció massiva, lligades a alguns països musulmans, planteja la pregunta de quin és realment el nou paper d’algunes religions en les relacions polítiques, i econòmiques (no oblidem el paper del petroli) entre estats. L’islamisme radical ha estat el catalitzador, però les primaveres àrabs han demostrat que un canvi –no sabem quin encara, cal observar l’evolució a Egipte o a Líbia- és possible més enllà d’Al-Qaida, però no més enllà de la influència dels seus líders religiosos. La fractura entre musulmans i occidentals és un problema estratègic, també a l’interior d’alguns països amb emigrants massius.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Aquí hi ha un altre dels temes de debat. Després de l’11-S, l’emigració</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, regular i irregular, <span> </span>causa una obsessió per la seguretat interna dels països. La restricció migratòria amb mesures ingents de control, <span> </span>mesclada amb l’islamofòbia general i la xenofòbia creixent, ja amb representació política als parlaments, deteriora les relacions prioritzant el dilema seguretat versus immigració.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: 'Times New Roman', serif"><strong><br /></strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Podríem continuar amb la problemàtica ecològica</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> (i el gran fracàs per l’entesa pel Canvi Climàtic, tot esperant la nova Cimera de la Terra, “Rio+20”, el 2012) o el paper d’Internet i les seves Xarxes Socials. Però només vull apuntar que després de la Guerra Freda, la descolonització del Tercer Món, la desaparició del comunisme (queda el castrisme senil o la caricatura maoista), amb la caiguda<span> </span>del mur de Berlin i l’atac a les torres Bessones, el devenir de la història s’ha accelerat <span> </span>vertiginosament.</span></p><p class="MsoNoSpacing">____________________________________________</p><p class="MsoNoSpacing">IMATGE: PEP TORRO </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/105751
Fri, 21 Oct 2011 11:21:27 +0200APUNTS DE L'HORA DEL VARIAT Climent Picornell<div><p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/31821-picture-52%20grossa.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Apunts de l’hora del variat</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Solc baixar al cafè a l’hora del variat</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. El variat és una institució:‘ensaladilla’, pica-pica de sèpia amb ceba, ronyons, un musclo, una gambeta i un calamar arrebossat. La tapa per excel·lència. Allò que es prenia després de sortir de missa els diumenges. Tota la família, ben mudats. I un palo amb sifó o un vermutet, dolç, per suposat, per als infants aigua o un poc de pinya o ‘graciosa’. Després vingué la <em>patatilla</em> i el bitter sense alcohol. Però el variat, amb diverses accepcions segons els bars o casinos, ha travessat els anys amb bona salut. Deia això de la salut perquè ara va a missa poca gent, els fills van al seu aire, ja de ben joves. Però de variats un en pot trobar i, fins i tot a algun lloc fan ‘take away’, amb un plat gros de ca seva, el se’n duen i ja tenen el dinar fet del diumenge. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">De totes les maneres la sortida de missa</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> és, encara, l’hora canònica del variat i, a més ara hi compareix molta gent externa que viu al poble. És el cas d’un matrimoni amb un nin petit dins un cotxet. Primer de tot, sa mare li mulla la xupa dins la maionesa; un poc més tard dins el suc del pica-pica, després dins la coca-cola i finalment son pare, amb gran satisfacció, dins el cafè rebentat d’<em>Amazona</em>. El nin fa carusses però riu, estreny un poc el nasset i amb el rebentat obre la boca com si s’hagués empassat un glop de foc. Els pares, satisfets, convençuts de què tot li ha agradat d’allò més.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">“Què te pareix, secretari?”</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Me demana en Bernat <em>Rovellat</em> examinant detengudament des d’una altra taula la feta. “Aquest ninet ja està vacunat”. S’asseu en Miquel <em>Hortolà</em>, pulcre i net, i dirigint-se a en Bernat: “I que no tens feines, ni en diumenge?”. “Ja ho crec, jo, sempre en tenc de feines, lo que les enrevolt o les pas per damunt perquè no m’emprenyin”, respon. “Som com un avión que li costa arrancar, però quan és amunt pot anar amb quinta... bé, o sexta, no sé quantes marxes té un avión, però com es bous o es cavalls, me costa arrancar, saps què te vull dir?”. En Bernat, du sempre un brotet d’alfabeguera, o de mata, o de romaní darrera l’orella, com aquells fusters d’un temps que hi duien el llapis i feien olor del burball. Havia sentit a dir que sa mare, sa mestressa <em>Galla</em> havia tengut set fills, tots mascles, i per això el seu davantal curava de mal de panxa. “És ben ver i venia molta gent a ca nostra; érem veïnats de sa madona Joana <em>de Leirà</em> que era una dona molt enginyosa, sabia passar el rosari davant-davant i, al mateix temps, feia randa i mormolava amb la veïnada”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">A la taula de devora, un home passa més d’una hora</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> llegint els anuncis de contactes sexuals, perquè llavors diguin que no interessen a ningú. En Bernat avui va de filòsof de taverna: “Tots tenim una pàgina escrita, Climent. I qualcú en té dues o tres. Divorcis, presons, malalties... O no? Idò això, i qui no en tengui no ha estat res, coneix poc de sa vida. O no?” . Pega un bon glop a la cervesa. “Jo era picador, m’agradava picar ses estrangeres. Ses millors? Ses finlandeses, no tenien por de res, ni aturall. Jo anava pel <em>Zhivago</em>, pel <em>Bésame Mucho</em>. Per tots aquells apartaments me coneixien i una bona propina als conserges me donava ‘via libre’. Hi anava amb la moto i per allà funcionava amb taxi”. Me mira fixament: “No ho diries mai, però sempre que picava una estrangera pensava: si mumare me veia me pegaria un esbart de clotellades. De nin, aquella santa dona me feia pasturar ses vaques per dins els torrents, les havia de fer passar per davall els pontarrons i una vaca no se sap acotar, ni per boixar, la boixen de dreta, ho dic perquè si no podien passar els havia de fer ben nets... El primer pic que vaig anar a picar me vaig comprà unes sabates noves. ‘Quin numero té?’ Me digué el dependent. ‘Amb ses ungles tallades, un quaranta-cinc’. Ara tu me veus així, però feia planta. Per una medecina que vaig prendre vaig perdre ses dents”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">“Hem passat de sa misèria a sa baldor</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">”, postil·la en Miquelet, torcant-se els morros en haver acabat el variat. “A ca nostra un pic, en Norte, es ca, se menjà ous d’un nieró. Mon pare el crida. Hi va amb sa coa enmig de ses cames, ‘du dos ous’, me diu, els hi va posar en terra i li va fregar es nas fins que li va fer sang. No en tornà a tocar pus mai més. Un dia mumare havia comprat ensaïmades per berenar i es meu germà petit, va donar sa seva a n’es ca. ‘I s’ensaïmada?’ Digué mumare. ‘L’he donada a n’en Norte’. Idò tu... es ca estava assegut i aguantava s’ensaïmada amb sa boca, no la s’havia menjada. Havia après lo que estava bé i lo que no. No com sa gent d’ara. Malament anam”</span></p></div><div>_________________________________________</div><div><span class="Apple-style-span" style="font-size: xx-small">IMATGE DE GUILLEM MUDOY</span> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/105550
Fri, 14 Oct 2011 20:42:38 +0200EL CORREDOR MEDITERRANI, EL "MADRITERRANI" I ALTRES Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/marilyn%20stencil.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif">El Corredor Mediterrani, el “Madriterrani” i altres</span></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span><strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif"> </span></strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span><strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif">Climent<span> </span>Picornell</span></strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif"> </span></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif"><span>El Corredor del Mediterrani designa l’eix que uneix València i Barcelona</span><span> i es prolonga cap el nord fins a Perpinyà i al sud cap a Alacant ...i Múrcia i Andalusia Oriental. El seu <em>hinterland</em> d’influència inclou les illes Balears, amb els seus nodus portuaris. Eliseu Climent a través de l’<em>Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa </em>fa anys que promou l’EURAM o Euroregió de l’Arc Mediterrani, amb els territoris del país Valencià, Catalunya, Balears, Andorra i Catalunya Nord, un clúster econòmic, però també social i cultural. Tant el Corredor com l’Euram, se situen damunt terres apropades al Mediterrani que han estat sempre un niu de relacions i intercanvis des de l’antiguitat i ara agrupen gran part de la indústria i el comerç de l’estat espanyol.</span></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif"> </span></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif"><span>En aquests moments es mouen les seves forces polítiques</span><span>, sobretot per reivindicar el que sempre s’ha negat des de Madrid: <span> </span>una atenció especial a les seves comunicacions ferroviàries. La crisi econòmica ha posat en alerta aquesta “euroregió” conscient de què s’haurà d’enfrontar a un nou mapa europeu i a una nova etapa històrica, amb la necessitat d’acostar-se als més de cinc-cents milions de consumidors europeus i que el risc de quedar allunyats dels centres de gravetat comporta un altíssim perill de pèrdua de competitivitat. A més, ara, la fàbrica del món és Àsia i l’entrada a Europa és pel Mediterrani, no per l’Atlàntic com abans.</span></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif"> </span></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif"><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white">L’estat espanyol no ha invertit en la potenciació</span></strong><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"> d’aquest eix de transport mediterrani de persones i mercaderies i ha abocat els fons europeus en un model radiocèntric madrileny que, com ha demostrat Germà Bel, i la crisi ho ha reafirmat, és equivocat i ruïnós. Fa anys que es tenen les mateixes carreteres i les mateixes línies de tren que impedeixen una bona connexió, també amb els ports, entre ells els de les Balears.</span></strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif"><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white">La setmana passada es reuniren a Castelló els batles d’Alacant, Barcelona, Castelló, Girona, Palma,Tarragona,València i també els de Múrcia, Almeria, Granada, Màlaga i Cadis -socialistes, populars i nacionalistes- per fer pressió i demanar a Europa –i a Madrid- que la Xarxa Central Transeuropea de Transport (full de ruta 2030) inclogui el Corredor Mediterrani. El batle de Castelló </span><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white">considera que la trobada mostra la unitat que hi ha per aconseguir mostrar a la Unió Europea que és una qüestió estratègica ineludible també per a tot el continent; la infraestructura més convenient en termes de rendibilitat, sostenibilitat i inversions.</span></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif"> </span></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif"><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white">Segons el geògraf Joan Vicent Boira</span><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"> “És una visió moderna de la geografia, multiescalar, una reivindicació que afecta des del territori més petit, un municipi, a la gran economia continental, europea. Aquest és l'efecte poderós del Corredor Mediterrani respecte d’altres corredors, que són igualment grans, però que no són músculs del territori, té una dimensió econòmica, però en té una altra: reenfocar les relacions entre Catalunya i València”.</span></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif"> </span></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif"><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white">Dimecres passat, a València</span><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white">, els representants de les patronals i les cambres de comerç de Catalunya, València, Mallorca, Andalusia i Múrcia, també feren una declaració ferma exigint el mateix al Govern: que ho defensi davant la Comissió Europea; hi assistí Alberto Fabra, president de la Generalitat Valenciana. <span>Fabra i Valcàrcel, de Múrcia, dijous visitaren J. R. Bauzà i s’espera que contactin al seu homòleg Artur Mas a Barcelona.</span></span></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif"> </span></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif"><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white">Per què aquesta pressió per una causa tan clarament manifesta? Perquè</span></strong><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"> sempre Espanya ha estat contrària a unir com toca València amb Catalunya. A més la unió de Madrid amb França i Europa és perpetrava per altres llocs. No fou fins a desembre de 2010 que s’inaugurava la línia d’AVE Madrid-València, el que anomenaren alguns la línia del “Madriterráneo” i el corredor prioritari amb França ha estat sempre el central, Algeciras-Madrid-Saragossa-Canfranc, ho decidí el PP l’any 2003. Però els francesos han dit <span> </span>(2010) que l’entrada a França volen que sigui pel Mediterrani. El Corredor Central actual -previst- sortirà d’Algeciras, Madrid, <span> </span>Saragossa cap a Tarragona, Barcelona i la frontera cap a Perpinyà. Però i al sud de Tarragona? I l’enllaç amb València que possibilitaria la via al grandiós trànsit de les altres regions mediterrànies?</span></strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif"> </span></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif"><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white">Ja han sortit els qui demanen <span> </span>i no tenen</span></strong><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"> ni xarxa, ni línia, ni densitat, <span> </span>per emprar paraules de Boira. J.A. Monago, J.A. Griñán, M.D. de Cospedal, Esperanza Aguirre i L.F. Rudi es reunien dijous passat amb el ministre Blanco –qui embullà la troca amb quatre corredors diferents!- exigint el Central, l’eix 16, que passa per les seves comunitats, amb l’argument de què s’aprovà abans. Malgrat el ministre francès de transports i el comissari europeu hagin dit públicament que l’entrada ha de ser per la via de Barcelona.</span></strong></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif"> </span></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: arial, helvetica, sans-serif"><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white">Falten pocs dies perquè la UE decideixi.</span></strong><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"> El fet de que el Corredor del Mediterrani disposi de fons europeus és d’importància cabdal per al futur de les illes Balears, la nostra inclusió dins les àrees geoeconòmiques de València i Barcelona fa que sigui vital que aquestes funcionin amb eficiència. L’Espanya radial i ineficient que s’ha reforçat aquests últims anys, tudant enormes inversions, és molt potent ideològicament, però la “real-politik” és molt tossuda, tant que es faria de mal digerir que Madrid decidís uns eixos o corredors prioritaris que, al contrari del Mediterrani, siguin buits de contingut.</span></strong></span><span style="font-size: 12pt; background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white; font-family: 'Times New Roman', serif"></span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/105387
Mon, 10 Oct 2011 13:18:25 +0200NO MÉS "BLADE RUNNER", PER FAVOR Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/investidura%20107%20petita%20miquel%20barcelo%20cares%20tapades.JPG" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>No més <em>Blade Runner</em>, per favor</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><em><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"> </span></em></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white">Blade Runner</span></em></strong><span class="apple-converted-space"><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"> </span></strong></span><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white">és una pel·lícula dirigida per<span class="apple-converted-space"> </span></span><span><a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Ridley_Scott" title="Ridley Scott"><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white; text-decoration: none">Ridley Scott</span></a></span></strong><span class="apple-converted-space"><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"> </span></strong></span><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white">l'any<span class="apple-converted-space"> 1982</span></span></strong><strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white">.</span></strong><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"> Quan s’estrenà fou un fracàs, anys després però entrà en el reduït grup d’obres de culte de la ciència ficció.</span><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"> </span><span class="apple-converted-space"><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"><span> </span>El guió</span></span><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"> s'inspira en la<span class="apple-converted-space"> novel·la </span></span><span class="apple-converted-space"><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"> </span></span><span><a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Somien_els_androides_amb_ovelles_el%C3%A8ctriques%3F" title="Somien els androides amb ovelles elèctriques?"><em><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white; text-decoration: none">Somien els androides amb ovelles elèctriques?</span></em></a></span><span class="apple-converted-space"><em><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"> </span></em></span><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white">de<span class="apple-converted-space"> Ph. Dick</span></span><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white">.</span><span> </span><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white">Descriu un futur on els <span class="apple-converted-space"> “replicants</span>”, éssers fabricats amb enginyeria genètica, fan els treballs perillosos i degradants a les colònies exteriors</span><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white"> a la Terra</span><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white">; produïts per la Tyrell Corporation - "més humans que els humans"- van ser declarats il·legals després d'una revolta. Un cos especial de la policia,<span class="apple-converted-space"> </span><em>blade runners</em>, cerca i mata els replicants fugitius. Un<span class="apple-converted-space"> </span><em>blade runner</em><span class="apple-converted-space"> </span>semi retirat , Deckard (Harrison Ford), s'enfronta a un grup d’ells, a<span class="apple-converted-space"> Los Àngeles</span></span><span style="background-image: initial; background-attachment: initial; background-origin: initial; background-clip: initial; background-color: white">, l’any 2019.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Rosa Montero titula “Lágrimas en la lluvia” el seu darrer llibre</span></strong><span>. I he llegit que Ridley Scott ha decidit fer més pel·lícules de <em>Blade Runner</em>. No, per favor. No m’imagin en Deckard convertit en una saga com la de <em>Star Trek</em> o com la de la <em>Guerra de les Galàxies</em>. En som un fan, però ja no seria el mateix. Que m’agradi la ciència ficció, de la més seriosa a la més porronera, és una de les meves opcions, en literatura i en cinema. Vaig tornar gran el dia que em vaig aixecar d’una pel·lícula insuportable d’en Bergman. Va ser un alliberament. A partir d’aquell<span> </span>moment puc dir que m’agraden les pel·lícules de guerra, les de riure, les de sexe... i <span> </span>les de ciència ficció.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Sempre m’ha intrigat saber per què <em>Blade Runner</em></span></strong><span> que pot passar per una història d’amor, entre un humà (?) i una androide, o per una peli policíaca però del futur, esdevingué alguna cosa més. Pel tema? El tractament fílmic? M’ha ajudat una lectura d’estiu, que ha resultat ser més profitosa del que em pensava: <em>Blade Runner. Lo que Deckard no sabia</em>, de Jesús Alonso Burgos (Akal /Cine. 2011). Segons Burgos perquè<span> </span>presenta una perspectiva de la societat futura, inusual i inquietant i per la visualització del futur convincent. Comencem per aquí. Solia dir als meus estudiants que s’imaginassin la ciutat futura com la que es presenta a <em>Blade Runner</em>. La ciutat s’havia de dir “San Ángeles”, per significar una monstruosa hiperurbanització entre San Francisco i Los Ángeles, com la “ecumenòpolis” de Lewis Mumford, però el<span> </span>neotopònim fou rebutjat per Ridley Scott. S’hi veuen torres industrials que vomiten foc, barris de barraques on es ven menjar barat, anuncis amb personatges de perfil asiàtic, una espècie de <span> </span>temple babilònic on hi habita la Tyrrel Corporation... És –segons Juli Capella i Quim Larrea- un món fabricat amb detritus culturals, materials de desfeta, fems, fums, edificis corcats, pàries, homes malalts... que fonamenten un attrezzo reconegut, <span> </span>però generalitzat en el 2019. David Riera diu que són ciutats-collage, cementeris d’utopies, fragments piranessians de la història, romanents utòpics per la continua renovació tecnològica.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Per altra part el film es mou entre la temàtica coneguda de la tensió</span></strong><span> entre natural i artificial, entre els sers humans i els androides, on els humans enyoren un món natural que ha desaparegut: fosca, pluja àcida... En aquesta tessitura els replicants de <em>Blade Runner</em> són <span> </span>esclaus fugitius, negres que fugen de les plantacions del futur i es rebel·len. És una reflexió amb història a la cinematografia, basta recordar l’ordinador que no obeeix de <em>2001: Una Odissea de l’espai</em> . Però aquí els androides són una metàfora de la persona, són fisiològicament humans i no són els robots divertits, servicials i beneitons de la sèrie <em>Star Wars</em>. Aquesta concepció dels androides-humans però mortals provoca les reflexions sobre la vida. És per tant, <em>Blade Runner</em>, una reflexió sobre la mort. Segons Fernando Savater cap pel·lícula ho ha fet amb tant de rigor i amb tanta lucidesa. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Quin temps ens queda?</span></strong><span> Recordin l’escena al despatx de la Tyrell Corporation – “volíem que tingués un cert aire neofeixista o gòtic de classe dirigent, com si fos el dormitori del Papa”-<span> </span>Eldon Tyrell, el seu dissenyador, a qui el replicant Roy diu: “Vull viure més, pare”. Tyrell: “La llum que brilla amb el doble d’intensitat dura la meitat del temps”. I La música de Vangelis. Roy, que té pinta d’oficial nazi, però el seu discurs és de filòsof aristotèlic, quan mata a Tyrrel <span> </span>és com qui s’allibera del seu déu a través de la mort. Però Roy, al final, salva i <span> </span>perdona a Deckard, quan aquest –humà- no ho hagués fet. <span> </span>Recordin: “Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu... Tots aquest moments se perdran com llàgrimes a la pluja. És hora de morir”. És una escena molt bella en la qual Roy, el replicant, és transforma de dolent en heroi redemptor.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Tanmateix, tota aventura humana o còsmica ja ha estat contada.</span></strong><span> Aquesta casta de literatura protagonitzada per detectius cibernètics, <span> </span>hackers llibertaris o <span> </span>‘locandos’ erràtics per<span> </span>l’espai, tots, són descendents d’Homer. O <span> </span>d’H.G. Wells, de Juli Verne, d’Aldous Huxley o de Ray Bradbury. Fins i tot d’Isaac Asimov. A <em>Blade Runner</em> amb cossos i cervells envaïts i posseïts per la tecnologia, obligats a sobreviure en un món trist i degradat, però, encara, el que atorga la condició humana és la certitud de la mort. Donant la raó a Borges (<em>L’immortal</em>): “Tret dels homes, totes les criatures són immortals, perquè ignoren la mort”.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/104941
Sun, 25 Sep 2011 10:29:47 +0200SILENCIS I RENOUS (BACK TO PALMA) Climent Picornell <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman";} </style> <p class="Sinespaciado"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Pere%20Nisart.jpg" border="0" /> </p><p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Silencis i renous (<em>Back to Palma</em>)</span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></em></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Climent Picornell<span> </span></span></em></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Preparat per tornar a Palma, s’acaba l’estiu,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> faig la rutinària volta per foravila. La remor del vent dins el pinar, per poc que bufi, sembla més del que és. Com la mar i el vent, però tot plegat. A vegades parla, no metafòricament, pots entendre el que diuen i desdiuen les bufades lentes o les ràfegues apressades voltant pels cimals dels pins, enfilant els colls dels turons. A un racó del caminoi això encara és més precís, allà, lliure d’arbres, el vent s’esplaia, s’engrandeix, es fa lent, sembla que s’aturi abans de pujar per la llarga vorera. Me sent bé en aquest redol, és com una comunió natural, sense haver de menjar hòsties, ni representacions caníbals. Comprendre senzillament que tots som un, tot una mateixa cosa, així de senzill. (Mira tu, dirà més d’un, el folklòric ploramiques, va avui de <em>Beatus ille </em>neobudista).</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">El vent és la variant més pura del silenci, música de la natura.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> “Després del silenci el que més s’acosta a expressar allò inexpressable, és la música” mantenia Aldous Huxley.<span> </span>“Escoltau el vostre interior, més enllà de la respiració, més enllà del fluir de la sang i dels batecs del vostre cor arribarà un dia que escoltareu, el so de l’univers, que és el silenci” (Raimon Panikkar, <span> </span><em>El silenci de Buda). </em><span> </span>(Perdonin aquest altre parèntesis, però he recordat Arthur Koestler: “Ahir vaig descobrir el secret de l’univers; avui dematí l’havia oblidat”. S’havia menjat una dosi de LSD el vespre abans). “Situats en el silenci, despullats davant de la realitat una que té en l’Absolut l’origen i el fonament, percebem el batec de la vida en estat pur” (Teodor Suau).</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">No m’agraden les contraposicions banals i grolleres</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">. Silencis i pinars contra vida urbana i renous. Però quin<span> </span>remei! <em>Back to Palma</em>. A més, està demostrat que viure a una ciutat augmenta els riscos de patir depressions, ansietat o esquizofrènia. Els urbanites patim més malalties mentals que els de la part forana. El primer que trob en l’arribada a Palma és un home ajagut davant ca meva. Sembla mort, però damunt el portal hi ha dues botelles que suposadament ha esclovellades el personatge dorment. Tanta sort, pens, mentre pas per damunt ell carregat de bosses i motxilles. </span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Baix a la farmàcia i he d’escoltar el diàleg</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> del jove client. “Faig oposicions i estic nerviós”. “De què les fa?” demana la dependenta amb interès. “De Psicopedagog”. “Prengui això, Sumial, és com un ansiolític, però no li farà son i a més és sense recepta, els Valium, Orfidal, Tranquimazin els ha d’ordenar el metge”. “Que te vagi bé. Sort. I una hora abans de la prova en prens un. Aprovaràs!” . Vaig a comprar una bateria nova per al meu MacBook Pro. A la botiga un home baixet i calb, que no diu ni pruna i una al·lota de la casa. Mentre, surt un operari que dóna un ordinador a l’home baixet. Aquest, l’agafa i amb força i ràbia el tira enterra. La màquina se desventra esbudellada amb el cop. Surten més operaris i amenacen el client que diu merda en alemany repetides vegades. Es treu una tarja per pagar, li veig un passaport suís. Observ el que queda del MacBook Air –una joia de la informàtica- <span> </span>acollonit de què l’helvètic no tregui una pistola i ens mati a tots, indignat pel suposat mal servei de la botiga d’ordinadors. La ràbia era la darrera passa, abans de pagar.</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">En tornar a casa, en <em>Bob Esponja</em> pega galtades a <em>Mickey Mouse</em>,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> mentre es malparlen en una llengua que no entenc. Són dues estàtues vivents d’aquestes que atreuen –o espanten-, per un euro, a turistes i els seus fills per fer-se una fotografia. Hi ha indis, flamenques, centurions romans, homes sense cap, pistolers de l’oest, figures enfangades, el Zorro, en Dràcula dins els taüt... En <em>Bob Esponja</em> reclama el lloc en exclusiva a base d’hòsties, fins que en <em>Mickey </em>es treu el caparrot i remugant fuig escales amunt cap a La Seu. Encara he d’anar al tanatori de Sant Valentí, el pare d’un bon amic és mort. “Quan li hem dit a n’Arnau que no tornaria a veure el padrí, ha pensat una estona i ha dit :“És mort? Però, encara pensa?” Als seus set anys, per a ell té més valor, o l’inspira més inquietud tal vegada, el deixar de pensar que el deixar de viure. </span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">No sé si és el retorn a Ciutat o que envellesc malament</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">. A Palma em costa més l’acceptació que tot és u, tots som un i per tant tot és tot i jo som res i a la vegada tot... i creences absurdes com aquesta. Me ve al cap Philip Roth, vell i sull en la seva mala salut: “Només em sent jove quan escric”; el seu darrer llibre és <em>Nèmesi</em>, la deesa de la venjança, i de la fortuna, la que compensa els nostres èxits amb fracassos. No sé molt bé si situar la reflexió en l’absurd de la vida urbana o en </span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">la casualitat. Però</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> el silenci empallegós dels pinars s’ha tranformat escandalosament en renou, en tots els sentits, de </span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">la ciutat. Estranya</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> licantropia, en la llum clara d’un dematí de setembre.</span></p><p class="Sinespaciado">________________________________________</p><p class="Sinespaciado"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: SANT JORDI -amb Palma darrere- per Pere NISART (1468)</span> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/104624
Tue, 13 Sep 2011 15:23:10 +0200LLISTES D'ESTIU Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/22319-HaiKai.jpg" border="0" /></p><p> <style>/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman";} </style> </p><p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Llistes d’estiu</span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></em></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Hi ha dues castes de llistes de l’estiu.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> Les del començament i les de l’acabatall. Les del començament són més optimistes. Coses a fer durant les vacances, sopars amb els amics, llocs per visitar, eines per fer submarinisme, llibres per llegir que esperen de l’hivern… Les de l’acabatall són diferents, no són com les de l’any quan comença, però són les dels curs que comença. Mesclades amb les humils llistes del dia a dia (cabeces d’alls, llet, treure doblers del banc, telefonar a la germana…) agafen una altra tònica, hi ha coses per fer a diferents nivells, el pràctic, el laboral, el familiar, el millorament de la formació, de la salut, de la felicitat.</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Contemplant una miserable llista</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">, escrita en un tros de paper arrabassat d’un sobre, em faig a la idea de què és una extensió de la nostra memòria i per això hi depositam confiança; s’explica el neguit quan en perdem una: és com un Alzheimer sobrevengut. La vida ve a ser com un enfilall de llistes. Documents domèstics que ens permetrien entendre la nostra existència. Com una radiografia de la nostra vida. Només cal examinar la llista de telefonades que hem fet o els emails que hem enviat i rebut. I no en parlem de la importància de ser, o haver estat, a una llista, la dels interins per a la feina o la d’aprovats.</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">És, per tant, la senzilla llista de la compra,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> una baula més del nostre món farcit de llistes. I també ho pot ser l’enumerament de comportaments ètics, juntament a les llistes del que aspiram, o del que voldriem tenir, de les músiques que hem de comprar. S’hi entrecreuen les llistes primerenques que ens feren aprendre, les dels deu manaments, la dels dies de la setmana, la dels mesos de l’any, la dels adverbis, la dels drets fonamentals de l’home (que excloïa les dones, per cert), amb les de coses trascendentals o no. La llista de jugadors convocats per Pep Guardiola, la de països iremissiblement pobres, la de les tribus d’Israel ( Rubèn, Simeó, Leví, Judà, Dan, Neftalí; Gad, Aser, Issacar, Zabuló. Josep i Benjamí), o la dels planetes del sistema solar.</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Sense maximalismes: </span></strong><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">L’home i la dona són aquells animals que fan llistes</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">. Formen part dels nostres rituals, són uns instruments compulsius, sobretot pel goig -quasi orgasme- que provoquen quan tatxes algunes de les coses que hi havia per fer, i s’han fetes! Comprar un kilo de peres o anar a renovar el DNI. No em referesc, com han vist, a les llistes enteses com a rànkings (les 100 millors pel·lícules de la història o els 10 edificis més alts del món) sinó a les de qüestions més prosaiques, quasi tant com la llista de telèfons o la del bocatas d’un McDonalds, no a la llista dels delinqüents més cercats del món, la dels convidats a noces –una de les dues parts hi té més parents-, el testament, els candidats polítics....</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Vaig regalar a la meva dona –llistòmana convicta-</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> <strong><em>El Vertigen de las llistes</em></strong> d’Umberto Eco, un llibre sobre les enumeracions, tan les literàries -la de les naus i els capitans de l’Illiada o la dels llibres que no agradaven a Cervantes explicitats a través de Don Quijote- com les pràctiques, les poètiques, les visuals... Tampoc a vull acabar com el genial Georges Perec, la seva obra literària llistada, tan <span> </span>ben contada! No. En referia més al que parlava Ignasi Vidal-Folch: “Les llistes que elaboram per a determinades ocasions són microdocuments que ens parlen dels qui les redacta”. No han trobat mai dins el carretet de la compra una llista abandonada? <span> </span>La llegesc, examin el tipus de lletra, <span> </span>per imaginar-me com deu ser el personatge que l’havia redactada. Trob més emocionant això que les llistes fabricades com a rànkings ordenats, com la dels millors cinquanta llibres dels darrers anys per exemple i -com conta Javier Cercas- al darrer que va consultar no hi havia <em>La aventura de un fotógrafo en La Plata</em> de Bioy Casares, cosa amb la que coincidim, i estripà immediatament la llistat canònica. Les llistes enteses com a obsessió d’ordenar estan a l’ordre del dia, en un sentit classificatori, el que més agrada, el que no, el que més s’estima i el que més s’odia... </span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Circulava per dins el nostre cotxe un llibre, <em>14.000 things to be happy about</em>,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> on es llistaven catorze-mil coses per sentir-te més feliç: des d’aixecar-te dematí i veure sortir el sol, fins a ensumar l’olor del berenar dins la cuina. En fi, és el moment, a finals d’estiu, <span> </span>per a una vindicació de les humils pretensions d’ordenar la nostra existència amb la llista de la compra o la llista de la rentrée, que pot començar cridant al llanterner per aquell grifó que deixàrem gotejant a Ciutat o per al propòsit de menjar saludable amb més vegetals, cosa que recuperam, sempre, de les llistes més antigues. Dues grans categories de llistes personals ens gestionen el dia a dia o dissenyen allò que aspiram a ser. Alguns dels nostres desitjos complerts han format part abans d’una relació llistada.</span></p><p class="Sinespaciado">___________________________</p><p class="Sinespaciado"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: Guillem Mudoy</span> </p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/104337
Fri, 02 Sep 2011 09:54:19 +0200CALOSCAMPS I CALALOSCANS ( A BARTOMEU FIOL IN MEMORIAM ) Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/antoni%20cladera%20tramuntana.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Caloscamps / Calaloscans ( A Bartomeu Fiol <em>in memoriam</em>)</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Calaloscans i Caloscamps, són el mateix lloc,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> un amb llicència poètica i l’altre toponímica. <em>Calaloscans</em> és el títol del primer llibre de poemes de Bartomeu Fiol (1933-2011), que morí ara fa una setmana i <em>Caloscamps</em> la denominació d’una cala de la Colònia de Sant Pere molt estimada per un servidor. Cosme Aguiló a <em>La Toponímia de la costa d’Artà </em>diu: “Entrada de la mar, situada en el punt fronterer de les costes de sa Devesa i de Betlem, entre els llocs de sa Cuguça i sa Banyera de sa Senyora. És un racó d’aigües navegables amb petites embarcacions, voltat de penya-segats de marès, excepte a la punta de ponent”. “El problema no el planteja el determinant, que és ben segur que es refereix a <em>camps</em> i no a <em>cans,</em> sinó el genèric que avui crec que és <em>cala</em> i no <em>caló”</em>. Ignor si Fiol ho sabia o no, però no cal perdre massa els menuts amb aquesta circumstància, sabem que és el mateix lloc, probablement escollit per Fiol per la seva eufonia, cosa que li agradava, més enllà de si foren cans o camps els qui donaren nom al lloc.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Calaloscans</span></em></strong><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> fou el primer llibre que publicà, 1966.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Ho feu a l’editorial Daedalus, de Bartomeu Barceló i Pons, a la col·lecció “La Sínia” dirigida pels joves poetes –aleshores- Guillem Frontera i Jaume Pomar. <span> </span>“La Sínia” havia publicat <em>Poemes a Nai</em> de Miquel Àngel Riera; <em>A ritme de mitja mort</em> de Guillem Frontera; <em>Quatre quartets</em> de T. S. Elliot i <em>Cursa de Braus</em> de Miquel Bota Totxo, <em>Calaloscans</em> era el cinquè. El seguirien <em>El temps feixuc</em> de G. Frontera; <em>El Poble</em> de Miquel Martí i Pol; <em>Tota la ira dels justos</em> de Jaume Pomar; <em>Perquè cal ser covard</em> de Josep Melià i <em>Horitzons de Pedra</em> de Francesc Barceló. A l’interior d’aquest darrer una “Comunicació als nostres subscriptors” especifica que “...mantenir una col·lecció de poesia significa una tasca més plena de contrarietats que no de reconeixements” i acaba amb un “ja direm coses”. Com veuen, la “parenta pobra” com denominava Bartomeu Fiol a la poesia, pel llunyà 1969 ja remugava.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Calaloscans</span></em></strong><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> du un pròleg de Josep M. Llompart</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">, “Carta a Bartomeu Fiol”, on s’alegra de recobrar el diàleg amb ell, tot fent referència a les vesprades passades a can Llompart –germà gran, li diu Fiol- entre altres amb Miquel Carrió, Baltasar Porcel, “seriós i tan rigorós”, Miquel Bauçà, “taciturn i proletari, poeta per la gràcia de Déu” i Miquel Barceló, “aquell xicot frívol i esburbat, pèrit en tota casta d’esnobismes, amic fidelíssim, que m’escriu des de Nova York”. Acaba Llompart lloant el llibre “un versos cenyits, treballats gairebé fins a l’exasperació, lluminosos en la seva duresa esquerpa de diamant” i amb una referència als cans interiors: “Tu sí que pots afrontar pur i coratjós aquests gossos que ens lladren per dintre, vora la mar agitada”. “No crec en els poetes” mantenia Fiol , “però tots creiem en els homes. I crec en els poemes”. Fa quaranta cinc o sis anys d’això i no sabia si deixar-ho córrer i enviar “els cans lladradors a estudiar economia”. Seguiren a aquest llibre, multitud d’altres i unes col·laboracions fidels en aquest <em>Diari de Balears</em>.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Vaig un horabaixa a Caloscamps a llegir-lo de bell nou</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. Arrib a una figuera, que rebenta d’olor, pas per davall el passadís de mates i tamarells i damunt l’alga, a l’ombra d’un escar, pas la primera pàgina. El primer poema arranca amb una cita d’Ausiàs March (“Manxa bufant orgue fals no ret fi”) i ja situa el lloc: “Qualque part hi ha un mur per a llimats delers / sota el qual blanquegen calaveres d’ase. / No és agradable el paratge de la cala / però veritablement no sols és digne, / convenient i saludable / ans també necessari”. L’esperit del lloc hi és present durant tot el llibre “Aixeca un cep i saludem. / Et faig llegat d’aquest cup de most./ Deixa que lladrin”, en una referència clara a les vinyes que arribaven fins a vorera de mar. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Tornem al llibre, aspre, d’en Fiol. “Interregne, convidam a tots: / Maria Necessitat, Bertold March, / Joanot Còrpora / Ramon Masteguera, / Miquel Avalot / Mateu Cambuix... / A beure tant quant vulguin / d’aquest vi natural amb un pic d’agredolç / del rost de la Colònia de Sant Pere”. Poema 28. “¿L’hora dels cans, / aquesta cala foscant? / ¿O, per ventura, es troba, forana, / enllà del mar, darrera la tempesta? / L’honra dels cans plens d’escarn, quimera / amb febre, cercam encara, fort i no et moguis.”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">El sol s’ha post per darrera la cuculla de Fartàritx, més enllà de Pollença. Ja no hi ha ningú a la cala, més que un servidor i na Susie, la cussa dels veïnats de més avall que va pels redols. Pens amb Fiol quan escrivia i imprimia els seus poemes amb paper d’estrassa. Tir el llibre a la mar. La cusseta el treu, banyat. Hi pos un còdol dins, i el torn a tirar, més lluny.</span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/104107
Fri, 26 Aug 2011 09:17:13 +0200AFORISMES A L'ESTIU Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/peixos%20blog%208.JPG" border="0" /></div><div><p style="margin-top: 0cm; margin-right: 0cm; margin-left: 0cm; margin-bottom: 0.0001pt"><strong><span>Aforismes a l’estiu</span></strong></p> <p style="margin-top: 0cm; margin-right: 0cm; margin-left: 0cm; margin-bottom: 0.0001pt"><strong><span> </span></strong></p> <p style="margin-top: 0cm; margin-right: 0cm; margin-left: 0cm; margin-bottom: 0.0001pt"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p style="margin-top: 0cm; margin-right: 0cm; margin-left: 0cm; margin-bottom: 0.0001pt"><span> </span></p> <p style="margin-top: 0cm; margin-right: 0cm; margin-left: 0cm; margin-bottom: 0.0001pt"><strong><span>Feia dissabte a l’ordinador i hi trob un bloc d’arxius sobre aforismes.</span></strong><span> Ja saben que un <span>aforisme</span> és una sentència, breu i contundent, però al mateix temps reflexiva. Sinònims (<em>sensu lato</em>): adagis, apotegmes, màximes, axiomes, proverbis, sutres, dites ...<span> </span>Han de ser breus: “<span>Fútbol es fútbol”</span> deia Vujadin Boskov, “Siau qui sou”, impelia el nostre poeta.. La voluntat didàctica o crítica, fregant el joc de paraules, els <span>enllaça amb els refranys:” “Qui barata es cap se grata”.</span></span></p> <p style="margin-top: 0cm; margin-right: 0cm; margin-left: 0cm; margin-bottom: 0.0001pt"><span> </span></p> <p style="margin-top: 0cm; margin-right: 0cm; margin-left: 0cm; margin-bottom: 0.0001pt"><strong><span>Hi ha qui usa la subversió de l’aforisme clàssic,</span></strong><span> “Mentre hi ha vida hi ha esperança” i el converteix en “Mentre hi ha VISA hi ha esperança”. O usen la inversió del genitiu, una figura retòrica, </span><span>Nicolas Cage<span> a <em>Leaving Las Vegas</em>: “No sé si bevia perquè la meva dona em va deixar o si em va deixar perquè bevia”. Ni ha d’anònims: “Senyor funcionari: Mai faci res i mai li passarà res”. I n’hi ha d’autors antics i moderns (Rafael Azcona: “L’escepticisme és la vacuna contra el fanatisme”) com </span>B. Pascal, E. Cioran, K. Kraus, G. C. Lichtenberg, M. de Montaigne, H. L. Mencken... També Guillem Frontera a les seves <em>Bombolles de sabó</em><span> (“Amor? A veure qui la diu més grossa”)</span>. <span></span></span></p> <p style="margin-top: 0cm; margin-right: 0cm; margin-left: 0cm; margin-bottom: 0.0001pt"><span>Hi ha qui, fins i tot, ha considerat l’aforisme com a remei curatiu. Com <span> </span>G. Nardone (<em>La mirada del corazón. Aforismos terapeúticos</em>), amb el mínim esforç, aconsegueixen que el pacient obri una finestra. Tres exemples: “La por és el que més por em fa” ( M. de Montaigne); “Vivim en la por i per això no vivim” (Buda); “Els ansiosos primer construeixen els seus temors i després s’instal·len dins ells” (E. Cioran).<span></span></span></p> <p style="margin-top: 0cm; margin-right: 0cm; margin-left: 0cm; margin-bottom: 0.0001pt"><strong><span> </span></strong></p> <p style="margin-top: 0cm; margin-right: 0cm; margin-left: 0cm; margin-bottom: 0.0001pt"><strong><span>És antiga la mania dels aforismes,</span></strong><span> ja els llatins s’hi havien posat: <em>Audentes fortuna iuvet</em> (La fortuna ajuda als agosarats), <em>Modus omnibus in rebus</em> (Moderació en totes les coses) o <em>Fama volant</em> ( que no vol dir que la fama s’esvaeix, sinó que els rumors s’estenen). És ver que els aforismes són eines per a la reflexió. però no forçosament lligada a la </span><span>grandiloqüència<span>, ni a la pedanteria, com aquell d’Unamuno: “Què és l’home front a la natura? Res davant l’infinit. Tot davant del no res”. Sempre he cregut que així perden molta de la seva força. Sense haver de ser maximalistes i ultratrascendents, el minimalisme i la conya no els treu gens de profunditat. Pos l’exemple d’Oscar Wilde (</span>“Ho puc resistir tot, excepte la temptació./ Un home pot ser feliç amb qualsevol dona mentre no l'estimi. / L’experiència és simplement el nom que donem als nostres errors. / <span> </span>Estimar-se a si mateix suposa el començament d’un romanç etern”).<span> Com també els denostats Groucho Marx : (El seu epitafi: “Perdonin que no m’aixequi”) o Woody Allen (“Quan sent música de Wagner, m’entren unes ganes loques d’invadir Polònia”). O el torero Rafael Guerra, de qui diuen que va dir: “Lo que no puede ser, no puede ser, i además és imposible”.</span></span></p> <p style="margin-top: 0cm; margin-right: 0cm; margin-left: 0cm; margin-bottom: 0.0001pt"><span> </span></p> <p style="margin-top: 0cm; margin-right: 0cm; margin-left: 0cm; margin-bottom: 0.0001pt"><strong><span>Perquè no sempre grans homes produïren gran cites.</span></strong><span> Paul Claudel, ampulós aforístic als seus drames, amb molt de mal de panxa, no digué al metge “Llum, més llum!” com Goethe, no, <span> </span>digué: “Senyor metge, degué ser la botifarra que vaig menjar ahir?”, i morí. O Pancho Villa, preocupat per la gran frase final cridà un periodista: “Escriu..., bé, saps què... posa que quan me moria vaig dir una cosa important.” També a Bertrand Russell, li agradava la conya lluny de la sentència. “Què en pensa del alemanys?”, li demanaren: “No ho sé, no els conec a tots”.Volia significar amb això que no s’ha de pensar en l’aforisme únicament com una gran frase, feta per un gran home, amb gran transcendència.</span></p> <p style="margin-top: 0cm; margin-right: 0cm; margin-left: 0cm; margin-bottom: 0.0001pt"><span><span> </span></span></p> <p style="margin-top: 0cm; margin-right: 0cm; margin-left: 0cm; margin-bottom: 0.0001pt"><strong><span>També els Oximoron tenen part d’aforisme,</span></strong><span> són figures que invoquen la reflexió enfrontant conceptes antitètics <span> </span>(Banca ètica, Feliçment casats, Còpia original, Realitat virtual o la Llum fosca de Borges). També els graffitis contemporanis, a partir de Maig del 68, <span> </span>fan de la pintada de carrer aforismes de la modernitat (“Prohibit prohibir”, “Oblidau el que heu après, començau a somniar”, “Desembotonau-vos el cervell tan sovint com la vostra bragueta”...). En aquets camí, tothom formalitza aforismes. “S’ha de córrer com un negre, per viure com un blanc” (Samuel Etoo); “Tots els homes són iguals, per això els posen una cara per diferenciar-los” (Marylin Monroe): “Tot és relatiu, va dir Einstein” (Sara Montiel). Sense treure valor als dels intel·lectuals, Jacques Lacan: “L’inconscient no existeix, però insisteix”.</span></p> <p style="margin-top: 0cm; margin-right: 0cm; margin-left: 0cm; margin-bottom: 0.0001pt"><span> </span></p> <p style="margin-top: 0cm; margin-right: 0cm; margin-left: 0cm; margin-bottom: 0.0001pt"><strong><span>Hi ha aforismes que rodolen d’autor en autor</span></strong><span>. Un exemple: “Qui ho sap fer, ho fa. Qui no ho sap fer, ho sol ensenyar”. L’he vist atribuït a Joyce, B. Shaw, Nino Manfredi, Confuci, Karpov... fins i tot és per dins les Lleis de Murphy un conjunt de paradigmes fatalistes amb humor. “Si he pogut fer el que he fet ha estat gràcies a les espatlles dels gegants que m’han precedit” és atribuït a Newton, malgrat sia de R. de Chartres, segle XIII. </span><span>En fi, un dels perills dels aforismes, per a un servidor, és que s’usin amb un excés de transcendència i engolaframent. No és el cas dels recollits al <em>Bestiari</em> de Joan Fuster: “L’educació dels cans consisteix en ensenyar-los qui és el seu amo. Com totes les educacions”.<span></span></span></p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/103961
Fri, 19 Aug 2011 10:19:59 +0200MÉS APUNTS DEL PLA DE MALLORCA A L'AGOST Climent Picornell<div><p class="MsoNoSpacing"><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Neu04.jpg" border="0" /> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Més apunts del Pla de Mallorca a l’agost</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">El paisatge des de la finestra</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> té el contrapunt de l’espàrec enorme d’una atzavara que s’entrecreua amb els niguls, l’ombra de la pita, la gran donarda, permanent. “Com se graten ses tortugues?” demanava l’infant, amb insistència a son pare, que no li fa cas, mentre passen. <span> </span>Els corrals se toquen i sentim els veïnats sobretot ara a l’estiu. L’amo en Biel Montagut ha perdut el capet, el guarda una equatoriana que el tracta bé i l’estima. En haver acabat de berenar té ordres d’asseure’l a l’excusat i de no aixecar-lo fins que hagi fet del cos. ‘¿Sale ya, Gabriel?’ demana ella. ‘No’, respon ell, assegudet a la tassa i amb els calçons baixos. Al cap d’un minut: ‘¿Sale?’ Fins que a la fi, com un infant menut, satisfet d’ell mateix crida fort: ‘Ya sale, ahora sale!’.<span> </span>I tots els veïnats sabem que l’amo en Biel ha fet les feines quan tocava.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Si els sembla una frivolitat transcriure les converses dels amics, veïnats i passejants,<span> </span>a un servidor també; mira aquest, <span> </span>dirà més d’un, quin notari de menudències, quin quadre de sarsuela pagesa, com s’entretén,<span> </span>mentre el deute de l’estat trontolla o els intel·lectuals orgànics transmutats en homes indignats creixen pels cantons de les grans ciutats. Frivolitats?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Al cafè:</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> “Ara els fics se poden llevar per telèfon mòbil”, anuncia en Joan Vertrana, “els has de comptar, sense deixar-ne ni un, envies un SMS i ja està”. “I funciona? Perquè, abans, era més complicat, havies de tirar una pedreta dins el pou sense sentir-la caure dins l’aigua<span> </span>o fer un caramullet amb pedres i qui l’esbucava se’n duia el mal, i ara...”. “És que abans ses persones que feien de curanderos tenien ses coses més clares, l’amo en Toni Blaivo anava a cercar murtons per<span> </span>“sancogema”,<span> </span>feia carbó de llenya de xiprer -cremat un dia que no fos diumenge-, emprava caragols cercats el Divendres Sant per curar el dolor, feia picadís d’anguila seca dins un tassó de vi blanc, bullia brotets de ruda collits el dia de sant Joan sol ixent... però això de llevar fics per telèfono, me fa cara que és com aquests que surten per televisió i els telefonen i diuen “sí cariño...” i ja ho tenen arreglat. Ca barret! No és tan bo de fer!”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Sent les campanes, madò Vicenteta és morta</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">. De nina la tragueren de l’inclusa i uns nebots a qui feia hereus la tenien al sostre, no fos cosa els altres els prenguessin l’herència. ‘Tenc gana’, la sentien de baix que deia i li fregaven dues llesques de pa amb tomàtiga. La menaven estreta . Ella, d’amagat entrava a la cuina, se’n duia el que trobava per amunt, al seu quarto, i ho saberen perquè un dia la moixa davallava l’escala amb un enfilall de tres botifarrons... <span> </span>i la tancaren amb pany. Pobra dona!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Faig tertúlia sovint a ca les meves cosines, </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">a veïnat hi ha una família<span> </span>magrebina, la dona fa pa tot el dia, és com el forn del poble per als musulmans, uns pans rodons, d’un gruix de dos dits, blans. Tota la vetlada vénen moros, toquen el timbre i se’n duen bosses plenes. Aquest dia, havia començat el Ramadà, i na Joana de sa Coma duia una conversa poc en sintonia amb els veïnats: “Ara he trobat un camaiot que no me puja. Es nostro me fa agrura, no sé si són ses espicis. I me’n menj una tallada gruixada de tot, cada dia. No tenc sucre, tenc sa sang bé, idò en vull menjar, fins que pugui o es metge m’ho privi”. L’amo en Toni de sa Botigueta s’atura, obri la porta de la furgoneta : “Triau. Tanmateix ho he de regalar tot”. Tomàtigues, carabassins, cebes, carabassó rodó, peres, prunes de frare llarg... “A lo millor tenen qualque corc, però jo m’estim més un cuc que haver d’esquitxar. Mira tu que enguany els conills m’han pegat als pebrers i a ses meloneres i a lo millor no en tendré, però...”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Disminueixen els efectius que prenim la fresca.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> Els veïnats de més prop són a l’hospital de Manacor, ell ha tengut com una embòlia i ha quedat sense xerrar. Li deman al nét com està el padrí i me diu que ahir vespre, mentre somiava, va dir: <span> </span>vatuadell! i la padrina ho digué al metge que els va fer a saber que era una bona notícia, que tornaria a parlar, poc a poc. Se mou vent, símptoma de canvi de temps, l’amo en Toni Perauba <span> </span>tenia un canterano que feia renous, la fusta grinyolava, si el temps venia d’aigua. “Es canterano quan morí mon pare va tocar a sa meva germana i <span> </span>ara he de mirar sa televisió per sabre el temps que farà”. Passa una joveneta, arregladeta i fent bona olor, quan ja enfila la capovalla diu a madò Joana Rafelina: “En Miquel Gras vos envia memòries”. <span> </span>“Me sents? Li pots dir que encara en tenc de s’altre pic que me’n va enviar”. Se gira: “Aquest Gras vol ser molt i tots els qui se creuen ser més que els altres no són més que<span> </span><em>una mierda detrás de un cantón!</em>”.</span></p></div><div>______________________</div><div><span class="Apple-style-span" style="font-size: xx-small">IMATGE: Nevada de Febrer de l'any 1956 a Sant Joan (Pla de Mallorca) Turó des Revellar.</span> </div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/103799
Wed, 10 Aug 2011 09:44:08 +0200NOTES D' ESTIU Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/freud9%20autoretrat.jpg" border="0" /></p><p> <span class="Apple-style-span" style="font-size: 16px; font-family: 'Times New Roman', serif">Notes d’estiu</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">1.- La realitat té una dimensió de misteri, de silenci, de pura transcendència (Samuel Beckett)</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">2.- Des de la casa es veuen aquells monòlits acabats en punta que es troben per altres parts de la badia d’Alcúdia. Per fer tir els submarins, diuen que eren, després de la guerra. Ara els dos de la Colònia de Sant Pere, passat al macar de sa Torre,<span> </span>els han restaurats i repintats tal qual eren quan es varen fer. A uns els agraden, a altres, avesats a veure’ls com sempre, gastats, la pedra esmorrellada, troben que el capcurucull és massa vermell i que no s’hi diu amb el paisatge de marina, quatre pins, quatre tamarells, dues mates i un poc de fonoll marí. Xavier Mariscal els recordava bé: “Encara hi ha aquelles piràmides rares?”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">3.- Cinc vegades vaig passar pel camí i les cinc hi havia el puput al mateix lloc que alçava el vol quan passava amb el cotxe. Me vaig aturar a veure que hi havia i no vaig afinar res. El dia havia canviat ferm el vespre abans, bufava vent de nord que a l’estiu s’agraeix, cel ennigulat, fosc, la mar desbaratada i la cala plena d’algues, sense ningú. Ones, vent i tot el que havia tret la mar: plasticots, un telèfon mòbil espatllat, sabatilles d’estiu, un mabre que agonitzava... <span> </span>Un tros enfora veig una intrèpida nedadora que, nua, s’afica dins la mar. Sabia el que feia, aprofitava un redós, una entrada on la mar, allà, quasi no regolfava. Prenia el bany aferrada a una roca, ella i la seva cusseta. Surt, s’eixuga, es posa la roba i parteix.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Per no ser menys també m’hi vaig tirar, l’aigua era una espècie de sopa tèrbola, era un d’aquests dies en què xucla cap endins i no cal ser massa valent, però passes gust de nedar i sentir el diàleg, més vertader que mai, amb la mar, bruta de miques, llot i arena tot remogut i quatre gotes que comencen a caure d’aigua del cel.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">En sortir de l’aigua en Tonyo se presenta, abans de partir cap a les illes Açores, està investigant les egagròpiles dels corb marins que sempre són a Sa Cuguça, entre la banyera dels Ermitans i Caloscamps... Me comenta que fa quaranta anys que anellaren per primera vegada falcons marins als penya-segats de Sa Dragonera.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">4.- Sopam a Can Xorri de Montuïri amb amics molt estimats. És lluna plena que surt per darrera Son Collell i al cap d’una estona ja regna damunt Es Dau. Una orquestrina toca estàndards americans i alguna altra cosa, em queda el <em>Will you still love me tomorrow?</em> De Carole King. Efectivament: m’estimaràs encara, demà? S’acosta el fill d’una bona amiga que arrossega un càncer fa anys, amb recaigudes doloroses. “Com està ta mare?” “Està beníssim, ha anat a un xinès de Barcelona, que li posava agulles i li passava les mans, i feia molts de rots, uns rots fortíssims com si tiràs per la boca tot el que de dolent duia ma mare dins. No sé què voleu que vos digui, havia de passar o ha estat el xinès, però el tumor s’ha com a petrificat, s’ha aturat, s’ha secat, és inactiu. En fi...”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">A partir d’aquí les converses anaren bàsicament de salut, medecines, alimentació, la capacitat del propi cos per curar-se ell mateix, de constel·lacions familiars, de sistèmica i medicina sintergètica. Ja acabat el sopar als graons (“gravons”, diuen els montuïrers) de l’Esglèsia, tots anaven contra jo, defensor de la medicina al·lopàtica, la tradicional, la científica... Mig per provocar, mig perquè no puc sofrir la tropa de ‘mangantes’ que fan doblers amb quatre llegendes i quatre imposicions de mans.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">5.-El conco en Toni se presentà fa dues setmanes i me digué. “Hauries d’anar a mirar si la figuera roja de Carrutxa té figues”. “I on és?” Vaig respondre. “Com que on és? O no ho saps? Quan puges al Turó dels Mussols”. Entre Llorito, Sant Joan i Montuïrie (el cor de la Mallorca profunda?). En fi, sabent més o menys les tresques deix el cotxe al començament del camí perquè no s’hi pot passar, hi degué anar un tractor quan ho sembraren i encara no ha anat a ‘cosetxar’. Les calcigues, les cama-roges i altre herball s’ha fet alt de tot. A peu: tira milles. Prop d’un kilòmetre endins, per un camí de mala mort, a la fi, a la pujadeta del turó trob les dues quarterades. La prunera clàudia és morta, l’albercoquer té tots els albercocs en terra, la primera figuera és una coll de dama, l’altra és una bordissot blanca, tenen figons verds. Arrib a la de més enfora caminant per dins el blat xeixa, alt fins a la guixa, majestuosa, enorme, és la figuera roja; du un esplet de figues flors com mai n’havia vist, sanes, bones, picades de mèl·lera. Aquest safari de ciutadanetxo es veu recompensat amb la panxa plena i el silenci del sol post. Silenci de foravila, els ocells ja són a jeure i el grins no gosen, encara, posar-se en<span> </span>marxa. Silenci, perdut dins els sementers, assegut a una paret mitgera, el vent empeny els ullastres de la partió.</span></p><p class="MsoNoSpacing">______________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span class="Apple-style-span" style="font-size: xx-small">IMATGE: LUCIEN FREUD 1922-2011 (Autoretrat)</span> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/103535
Sat, 30 Jul 2011 18:06:50 +0200VIARANYS DELS NOSTRES LLIBRES Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/14937-piano.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Viaranys dels nostres llibres</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">En un sopar a la fresca, davant l’estació del tren de Sineu,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> surt la problemàtica de què hem de fer amb els nostres llibres. Alguns dels qui sopam en tenim molts a casa. Els donam? A qui? A la Universitat, que pareix l’única institució que n’assegura la permanència i la claredat de la donació? Els deixam als fills i que els venguin ells, o que els estimin com nosaltres? Feim una tria abans de donar-los i esplugam els qui tenen notes compromeses en les seves pàgines? Retiram aquells que tenen un valor, diguem-ne, sentimental?<span> </span></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Pocs dels qui som allà, per no dir cap, heretàrem una biblioteca familiar, sinó que l’hem anada construint al llarg dels anys. Hi havia pocs llibres a ca meva quan era nin. Una col·lecció de vides de sants -dotze toms enquadernats- i una espècie de Bíblia il·lustrada de la qual record només imatges molt afectades de personatges de l’antic testament, gent turmentada, i algun dimoni. Uns volumets d’estètica obrerista de la HOAC, còctel estrany de l’obrerisme catòlico-franquista en el qual hi navegà mon pare i del que n’hagué de sortir per cames. Dues subscripcions a dues revistes -cap d’elles de divulgació científica- “El Mensajero del Corazón de Jesús” i “El Correo de Fátima”-, aquesta amb un leitmotiv constant que anunciava que algun dia Rússia es convertiria -ja ho havia anunciat la Mare de Déu als tres pastorets- i així va succeir (s’admet una dosi raonable de conya). De nin, al Ram, a les paradetes que venien llibres, en comprava de la “Colección Pulga”, uns llibrets que cabien dins la mà. “Guerra y Paz”, “El Prisionero de Zenda”, Camilo José Cela o Noel Clarasó. Autors i temes resumits -per no dir mutilats- , encara en guard, molt carinyosament, alguns...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Tres dels qui sopàvem tenim el mateix problema,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> quan hem de menester un llibre que sabem que tenim, però que no trobam, anam a la biblioteca –la de la UIB, la de Can March o la pública de Can Sales- així feim més via en la consulta, i això si el llibre en qüestió ja no es passeja digitalitzat per Internet. Són relacions d’amor, odi, necessitat i nosa amb els nostres llibres en paper, ara que ja som en l’època dels ebook i de les biblioteques on-line, malgrat Umberto Eco ens prediqui que el llibre, com la cullera o la cadira, mai morirà. El cert és, però, que ens proposam fer la triadella aquest estiu. Començar <span> </span>ja, separar els llibres que donarem, dels qui quedaran a ca nostra. Jo ja ho he provat i he quedat embarrancat en el primer caramull. Ja sigui perquè no recordava bé el final d’un, ja sigui perquè dins un altre ha sortit un paper amb quatre notes de quan estudiava a Barcelona, sigui pel que sigui, la feina d’un dematí d’estiu queda reduïda a separar set o vuit llibres per guardar i<span> </span>dos o tres per donar. Serà una feina llarga.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">No ens passa res de nou. Conta Walter Benjamin</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> a <em>Desembal la meva biblioteca (Discurs sobre la bibliomania)</em> que reordenant els llibres per tornar-los a les prestatgeries se li acudia on els havia comprat o qui els hi havia regalat, o on el llegia, aquell, en un dia de pluja. Passa també amb els meus. Un era la meva lectura a la clínica durant <span> </span>la malaltia que dugué a la mort al meu pare, un altre fou el meu company en un vol de Londres a Boston, l’altre el vaig comprar a l’excèntrica<span> </span>llibreria Lello d’Oporto... Conflueix Benjamin amb Marcel Proust –<em>Sobre la lectura (Pastiches et mélanges)</em>- <span> </span>qui explica que dels llibres que més estimam recordam, molt més que el seu contingut, el que fèiem o els que ens passava en el moment en que els llegíem. Torn al meu caramull. Surt <em>The</em> <em>Teachings of Don Juan</em> de Carlos Castaneda, fou la meva lectura a una platja de Nea-Epidavros al sud de Grècia;<span> </span>la versió de Penguin Books de <em>On the Road</em> de Kerouac, el me va regalar un bon amic, em digué “tria un llibre, tendràs un record meu”, una semana justa abans de morir d’una pneumònia atípica que es com es deia a la SIDA abans de tenir nom; les <em>Poesie</em> de Giacomo Leopardi (“E sommamente divenuto esperto / della storia che detta è naturale, / ben già fin dal principio essendo certo / dello stato civil d’ogni animale….”), comprat a una parada de llibres vells de Torí;<span> </span>surten llibres dedicats pels seus autors; regals de la fira del llibre amb restes de pètals de rosa; la <em>Guía</em><em> de Mallorca, Menorca e Ibiza</em> de José (sic) Pla, comprada a Almeria per cinc duros. Els darrers del primer caramull, <em>Per</em> <em>acabar amb el judici de Déu i altres problemes</em> d’Antonin Artaud, el llegia al bar de la Cala de Deià, mentre devora jugaven a escacs Robert Graves i Alan Sillitoe (com a bon fetitxista els vaig canviar a l’amo per un tauler i fitxes noves, la Reina blanca estava apedaçada amb cinta aïllant negra);<span> </span>la <em>Història</em><em> de Roma</em> d’Indro Montanelli, en llegia un parell de capítols després de la sesta un estiu a la Colònia de Sant Pere… <span> </span>En fi. Faré poca tala, em sembla, el caramull dels llibres per quedar és gros i els qui són per abandonar és encara molt petit.</span></p><p class="MsoNoSpacing"> </p><p class="MsoNoSpacing">_____________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span class="Apple-style-span" style="font-size: xx-small">IMATGE: JOAN BROSSA</span> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/103419
Tue, 26 Jul 2011 21:06:22 +0200" I TU D'ON ETS ? " (ELS NOVÍSSIMS MALLORQUINS) Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/10783-torro%20cabrera.jpg" border="0" /></div><div><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“I tu d’on ets?” (Els novíssims mallorquins)</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>(“Puc arribar a pensar com una mallorquina, viure com ella, però sempre seré xinesa”).</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Dels grans canvis que han afectat les Balears els darrers cinquanta anys, amb el turisme com a factor desencadenant i la globalització com a variable generalista, el fenomen de la immigració és el més potent. Començà quan els peninsulars vengueren a fer feina a l’hoteleria i la construcció i s’accelerà amb immigració procedent de l’Europa comunitària, uns per residir-hi, els acomodats, i altres a fer feina. Damunt aquestes onades de gent durant els darrers vint anys s’accentuà la immigració d’Àfrica, d’Amèrica i d’Àsia. El resultat és la conformació d’una nova societat, multicultural, multiètnica, globalista o com es vulgui anomenar. Els illencs de nissaga antiga són ja minoria. La gent nascuda fora de les Balears són més. Són els nous, i novíssims, mallorquins i ho són senzillament, perquè viuen aquí. D’aquests novíssims, molts d’ells no parlen mallorquí, alguns ni espanyol, ni saben molt bé què és ser mallorquí més enllà de viure a Mallorca.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>(“El català només l’utilitzo a les classes que m’ho demanen, el castellà el faig servir amb els amics”).</span></em></strong><span> Conèixer d’on es senten és una recerca apassionant que ha duit a terme el geògraf Andreu Mir Gual a la seva Memòria de Recerca a la UIB, amb la màxima puntuació, <em>Identitat i Immigració. El cas dels adolescents argentins, marroquins i xinesos a l’eixample de Palma</em>. M’agrada més com a títol <span> </span>“I tu d’on ets?”, que li he manllevat. La tria de l’adolescència no és arbitraria ja que és el moment decisiu en la persona en la modelació del seu “jo”. En els adolescents immigrants augmenta la seva complexitat, per la diferent cohesió familiar, pel desconeixement de l’idioma o pels canvis de residència. Conformen, en paraules de Mir , “nous contingents inèdits en la memòria col·lectiva de les illes Balears”. Més enllà de l’autoimatge, l’autoestima o l’autorealització que conflueixen en el bessó de la identitat, hem de tenir en compte, <span> </span>a més, elements socials i culturals que formen part del dia a dia del concepte <span> </span>-entre la narrativa de la identitat nacional i la dimensió global de la identitat-, <span> </span>afegint-hi el manteniment de les seves arrels d’origen. Complicat i complex, un fenomen que es mou entre la multiculturalitat o l’assimilisme forçat d’alguns estats. <span> </span>Són uns joves que basculen entre el manteniment de la seva identitat ètnica i els processos d’aculturació, quan són integrats pels països de destí.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>(“Mai he tastat el tumbet; i la coca amb trempó una vegada que en feren a l’Institut”).</span></em></strong><span> Amb un magnífic apartat teòric, Andreu Mir, es proposa mesurar com es va conformant la identitat en una mostra d’aquests adolescents, després ho farà a tot Mallorca. La tasca es dugué a terme als <span> </span>barris de l’eixample de Palma <span> </span>amb avaluacions reglades i amb entrevistes de llarga durada amb aquests novíssims mallorquins dels quals en sabem poca cosa. I amb la hipòtesi de si serien iguals que els de la resta de ciutats europees. Els resultats donen uns perfils conformats pels anys acumulats vivint a Palma, pel seu entorn familiar i socioeconòmic i per la trajectòria acadèmica, a més del compromís amb els seus orígens, amb <span> </span>la família com variable determinant, i els amics com el lligam predominant amb la societat d’acollida. Tot i que consumeixen mitjans de comunicació globals, tenen contacte - Internet i el satèl·lit són els viàtics- amb els països d’origen, més els xinesos i els argentins que els marroquins, per a aquests la religió és un factor més determinant; xinesos i marroquins creuen que la gent té mal concepte del seu origen, no així els argentins. El consumisme occidental és un procés, silenciós, però implacable, i els valors que més admiren de la societat d’acollida són la llibertat, la seguretat, la higiene... <span> </span>tot i que per a ells molts són a l’espai públic i social, no han arribat a l’interior de les seves cases.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>(“Sempre m’agrada pensar <span> </span>que les meues filles tendran coses de les dues cultures</span></em></strong><span>”). La feina d’Andreu Mir ens acosta a històries de vida d’adolescents de <span> </span>“l’eixample de Palma uns dels espais més dinàmics i canviants del territori de les illes Balears”. La lluita entre la cultura dels seus llocs d’origen i la d’aquí és una constant, per això són més oberts a adquirir noves competències culturals, frenats però pel seu menor poder adquisitiu i per la seva família, menys oberta. “Ens trobam davant el naixement d’una nova subcultura a la ciutat de Palma, amb nouvinguts que estructuren les seves identitats amb elements procedents de la societat d’acollida i altres del seu origen, alguns contraposats”. <span> </span>“I si els demanen d’on són? La resposta no troba fissures: són d’allà on procedeixen, mai d’allà on viuen. Fins i tot aquells nascuts a Palma es consideren marroquins, argentins o xinesos, com una senya d’identitat que no esborra cap paper ni cap itinerari vital”.<span> </span>Han construït identitats diferents a les de les societats d’on provenen, però mantenen fermament que són d’allà. Pocs es senten mallorquins, però tenen un comportament assimilat als joves d’una societat occidentalitzada</span></p><p class="MsoNoSpacing">_____________________</p><p class="MsoNoSpacing">IMATGE<span class="Apple-style-span" style="font-size: xx-small">: PEP TORRO</span> </p></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/103026
Wed, 13 Jul 2011 09:12:11 +0200JARDINS D'ALTRI AMB BÀRBARS, MARES, EN VERGA... Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/cartuja-erwinhubert.jpg" border="0" /></p><p> <strong><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Jardins d’altri amb bàrbars, mares, en Verga...</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Reprenc un<span> </span>altre <em>Jardí d’altri</em> confegit amb esqueixos arreplegats. Ma mare fa un any que és morta. Justament el mateix dia que estic llegint <em>Rates al jardí</em> de Valentí Puig, un dels seus dietaris, diu: “La culpa de no haver estimat prou ma mare reprèn adesiara com un<span> </span>pòlip maligne. No vaig saber agrair-li a bastament la vida, ni tanta bondat que algunes vegades vaig confondre injustament amb un excés d’ingenuïtat...”. És justament així; no sé si ens deu passar a tots el que ens hem sentit molt estimats pels pares. També de Puig: “Per mi encara hi ha una imatge inesborrable del pare de família, del cap de família que sap ser cap de taula: tallant el pa a llesques, obrir un meló i fer-ne tallades precises i simètriques. Qui no sàpiga fer-ho poca autoritat té com a pare”. De pares i fills, m’evoca una cita de Josep Pla: “Hi ha quatre coses tangibles i concretes que no semblen d’aquest món, que ens transporten en un terreny ideal: l’escultura grega, dos o tres cant del <em>Paradís</em> del Dant, la <em>pasta asciutta</em> i l’amor filial”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Ja que som a Josep Pla cal aprofitar-lo. D’en Dalí, deia Pla, que era “l’impotent més eròtic de l’Empordà”. Seguint dins la via eròtica, el mateix Pla li digué un dia a Terenci Moix: “Terenci, vostè és maricón, oi?”. “Sí, senyor Pla, per servir-lo” respongué amb diligència Moix. Terenci es lamentava quan li demanaven el seu estat civil: “Repudiat. Com la Soraya”. I ja cap al final es queixava de què “Jo ja d’erotisme res de res amb aquest emfisema que tinc, si l’he de xupar m’ofego”. He arreplegat aquestes contarelles del <span> </span>darrer llibre de Luís Racionero <em>Memorias de un liberal psicodélico, </em>on hi explica que quan el nomenaren director de la Biblioteca Nacional, de Madrid, li demanaren si volia jurar o prometre damunt la Bíblia o la Constitució, digué: “No ho puc fer damunt el <em>Tao-Te-Ching</em>?”. “Això no serveix” va ser la resposta.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Vaig veure un bon documental de la productora “La Perifèrica” sobre en Joan March, en Verga; Racionero esmenta un parell de converses amb en José M. de Areilza sobre March que no coneixia. Contava Areilza, que havia estat ambaixador a França i Estats Units, que va demanar un dia a Joan March: “I vostès que mouen tants de milions hauran d’usar una clau secreta perquè no els espiïn?”. Contestà en Verga taxatiu: “Xerram en mallorquí”. També de José M. de Areilza: “Ja sap, March, que en Franco parla molt fluixet”. “ No, no <span> </span>ho sé, no hi he estat mai amb en Franco”, respongué en Verga. “Com és possible? Per què no l’ha visitat?” “Perquè no fos cossa que em demanàs qualque cosa” respongué el financer. Veritat o ficció, tot sigui per continuar alimentant la llegenda.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"><span> </span>Li demanen a D. Innerarty: “Intel·ligència col·lectiva, és una tautologia o un oxímoron?”. Resposta: “Avui és una tautologia, perquè intel·ligència ja és el mateix que col·lectiva, el que només ho sap un és com si no ho sabés ningú”. Oxímoron: “El present del futur” (ho he vist escrit a un d’aquests campaments que han fruitat amb eslògans quasi com els de maig del 68, ja saben, aquella revolució que s’acabà el juny del 68); em recorda el títol d’un llibre de Jacques Attali: <em>Breu història del futur</em>. Amb aquests temps que corren sembla que molta gent s’apunti al que deia Théophile Gautier: “Abans la barbàrie que l’avorriment”. Se’m fa present el poema de K. Kavafis. “I ara què esperam, tots a la plaça? / Avui arriben els bàrbars. / Per què està inactiu el Senat / i immòbils els senadors no legislen? / Perquè avui arriben els bàrbars...” <span> </span>Al poema, <span> </span>Kavafis fa arribar la nit i els bàrbars no han vengut. “Cau la nit i no arriben els bàrbars / i la gent venguda des de la frontera / afirma que ja no n’hi ha de bàrbars. / I ara que serà de nosaltres sense bàrbars? / Tal vegada ell fossin una solució malgrat tot”.<span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Bàrbars o avorriment. “Alerta amb el que desitges, que ho acabaràs aconseguint”. La cita sembla una versió alegre de la més terrible de Goethe “Ves en compte amb el que desitges de jove que de vell ho pots acabar aconseguint”. Vellesa i avorriment, angoixa i solitud. Dalí i Pla. “L’angoixa de l’espai-temps jo l’he transformada en formatge, en Camembert paranoic-crític, saborós, fonent-se melancòlicament” (Dalí). “Soc un Illòman” deia Pla<span> </span>“pateixo aquesta malaltia de l’esperit, un enyorament sempre permanent excitat per la meva solitud vagament misantròpica però recalcitrant”. Gens misàntrop el fet del poeta Louis Aragon qui començà una conferència de la següent manera: “Senyores i senyors, amigues i amics... amor meu” dirigint-se cap a la seva estimada que era entre el públic. Cursi, però emocionant, i molt educat.</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/102910
Thu, 07 Jul 2011 20:03:37 +0200CULTURA I GLOBALITZACIÓ ( I PAÍS ) Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/cabeza%20indimedia%20org.jpg" border="0" /></p><p> </p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Cultura i Globalització (i País)</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">L’organització erràtica del món cultural a les illes Balears així com la decreixent adhesió dels seus ciutadans a la cultura històrica del país expressada en llengua catalana van fer que un grup de gent creàssim un àmbit de discussió per impulsar processos de debat i reflexió: “Cultura i País”. Ens<span> </span>reunirem a Can Alcover (Obra Cultural Balear) per aprovar un primer document,<span> </span><a href="http://culturaipaisbalears.wordpress.com/2011/05/25/per-un-nou-impuls-a-la-cultura-el-document/">“Per un nou impuls a la cultura”</a>, amb propostes per aconseguir que la cultura esdevengui uns dels elements de centralitat en l’articulació del nostre país. Malgrat tot, la deriva cultural en un món globalitzat, on les noves tecnologies adquireixen un paper fonamental, fan repensar el paper residual dels països de petites dimensions i amb una llengua parlada per pocs milions de persones, com el nostre, <span> </span>front als grans moviments socials i econòmics que s’estan produint.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Les grans transformacions contemporànies apareixen etiquetades amb el nom de globalització, tot i que D. Harvey manté que hi ha poca diferència amb el que s’anomenava imperialisme. La globalització, que s’articula sobre el predomini de l’economia financera transnacional, demostra la impotència dels estats davant l’economia global. En relació amb l’anterior es reafirma la dominació mercantilitzada dels fluxos culturals de masses en <span> </span>l’anomenada societat global, com bé ho analitza M. Outeiriño en <em>A Trabe de Ouro.</em></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Ja Adorno i Horkheimer (1947) feren esment de l’expansió internacional del que anomenaren <em>Kulturindustrie</em>, que ha anat convertint-se en enormes canals de mercaderies culturals (“molt globals, però... bàsicament nord-americans”). Ara bé, una cosa és la globalització cultural i l’altra la imposició d’una cultura global unitarista. El que en diuen “desterritorialització de la cultura”, té efectes dramàtics sobre les cultures nacionals perquè les grans empreses no vehiculen més que una cultura estandarditzada que és incrustada en els mitjans de comunicació. Això sí, predicant la bondat de la comunicació sense fronteres (amb algun esperpent real: els valencians no poden veure TV3). M. Featherstone ho denomina <em>Cultura global </em>o “Cultura mercantil tecnificada homogènia”, un invent que posa en crisi la diversitat.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Aquesta diversitat, nascuda de les diferents tradicions i bressolada en les nacions prèviament a l’aparició dels fenòmens moderns de mundialització, ha estat reduïda i descontextualitzada, i la globalització ha seguit el camí de convertir, de moment, la cultura del segle XXI en una difusió sostinguda d’elements provinents, sobretot, dels USA. És cert que el concepte de cultura és relatiu, i de cada país, però també és universal, un conjunt de geocultures com diu I. Wallerstein. Però el desbordament dels estats o nacions, que en feien de contenidors, per la constel·lació post-nacional que derivà amb la globalització empeny cap a la concepció d’una <span> </span>nova “ciutadania global”, que també fa entrar en crisi la tradició i la diversitat: és la universalització de l’individualisme. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Això, juntament amb el que P. Sloterdijk anomena la “simultaneïtat desterritorialitzada” o el temps comú, la sincronització del tot el que passa al món –aquest temps comú dels mitjans de comunicació globals- crea a la vegada una homogeneïtzació, que també erosiona la diversitat de les formes culturals pròpies. Diu A. Kuper: “A mesura que ens semblam més els uns als altres, ens pareixem menys a tota la gent que va viure abans. És una convergència que ens distancia amb una rapidesa brutal dels qui han estat els nostres avantpassats recents”. Aquests processos penetren per la condició nodal - de cruïlla de gent- de les ciutats, pels mitjans de comunicació de masses, per les xarxes digitals. Les ciutats i el ciberespai són ja formes culturals d’un nou ordre transnacional. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Afegits a aquest procés han aparegut conceptes com hibridació, mestissatge, multiculturalisme, interculturalitat... Malgrat això, els mitjans globals transmeten idees reduccionistes que responen als interessos de pocs estats hegemònics, i les fan passar per “més universals”: no és res més que domini cultural. I per si no n’hi havia prou<span> </span>s’han aposentat en els circuits globals grups d’élites mediàtiques que impulsen una nova identitat, en podríem dir ‘cosmopolita’, amb un llenguatge de distanciament o de repudi cap al que és híbrid o mestís. Una reorganització de l’antic imaginari colonial (J. Friedman).<span style="color: #2a2a2a"></span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: 'Times New Roman', serif">Per tot això, oposar-se a la substitució de les literatures nacionals pels best sellers internacionals, o a l’esfondrament de la cinematografia pròpia pel pes enorme de Hollywood, o a que les nostres televisions estiguin saturades de productes americans... hauria de fer reaparèixer les cultures pròpies com un terreny de resistència contra el domini mercantil de la cultura global. Per exemple, a<span style="color: #2a2a2a">profitant algunes de les seves eines, com </span>Internet<span style="color: #2a2a2a"> i les noves tecnologies: s’ha de </span>desterrar <span style="color: #2a2a2a">la tecnofòbia. Les xarxes digitals són una gran oportunitat per </span>a<span style="color: red"> </span><span style="color: #2a2a2a">llengües com la catalana i territoris reduïts com les illes Balears, permeten obrir nous espais de comunicació entre els qui hi habitam i </span>internacionalitzar<span style="color: #2a2a2a"> la nostra cultura.</span></span></p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/102611
Tue, 28 Jun 2011 21:11:38 +0200DE LES PLACES A LA FLOR DEL GESSAMÍ Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-24%20quedar%20be.JPG" border="0" /></p><p><br /> <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">De les places a la flor del gessamí</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Dissabte.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> Vaig a comprar un gessamí. Quan vaig ser a Tunísia en venien als turistes, un pom tot de flors, amb un perfum... Ara resulta que les autoritats xineses han prohibit el gessamí, temoroses que sigui la flor que encapçali les revoltes al país. La rebel·lió dels tunisians, la primera d’aquestes noves revoltes, contra el president i la seva família de lladres, va ser la “Revolució del Gessamí”. Per això les autoritats xineses han entrevist que la flor imprescindible per al te xinès pot ser un agent de canvi. El gessamí ha estat bloquejat a Internet, s’ha retirat un vídeo del president cantant <em>Mo Li Hua</em> un himne a la flor (se tocava quan es donaven medalles als Jocs Olímpics de Pekín), s’ha cancel·lat el Festival Internacional del Gessamí, s’ha prohibit que es passegi en silenci amb aquestes flors, els cultivadors anuncien que<span> </span>els preus s’han esbucat... No volien teoria de la conspiració mundial? O, millor, l’aplicació de la teoria del caos? <span> </span>Podem començar per la flor de gessamí.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Diumenge.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> Després de votar, al carrer del Vi, -na Joana, la presidenta de la mesa està emprenyada perquè era suplent i la titular no s’ha presentat- me’n vaig a les escales de la Seu a escoltar en Mariano Miranda tocar la guitarra; toca amb pulcritud i finura, esperant la caritat dels guiris. He donat unes miques de pa a les sargantanes que corren damunt la murada, a l’estiu, fartes dels pic-nics dels turistes rebutgen el pa eixut. Abans n’hi havia del baluard de sant Pere al del Príncep, probablement desembarcades des de temps immemorials dels vaixells que venien d’Eivissa o de Cabrera, ara es localitzen només a aquest centenar de metres. Mentre, escolt el “Sitio de Zaragoza”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Dilluns</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">. Val més un vot, un toc de feisbuc, un tuit, o un sms? <span> </span>Malgrat el veredicte de les urnes, per internet demanen l’eliminació dels privilegis de la classe política, fórmules per aturar l’atur, benaventurances per accedir a la vivenda, mites per aconseguir serveis públics de qualitat, control de les entitats bancàries, reforma de la fiscalitat, referèndums per a les mesures dictades per la Unió Europea, reducció de l’enorme despesa militar... i repeteixen eslògans: “La cultura capitalista de cinc segles ha exhaurit ja totes les seves possibilitats” (José Luís Sampedro).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Dimarts.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> La trob, al Bar Bosch, i em mira amb cara inexpressiva. Ben al contrari de la cara que feia, fa tres o quatre estius, assaciada, plena, satisfeta mentre l’helicòpter aterrava damunt la platja, i les algues, per mor del vent de les pales, se removien i pareixien eixams d’abelles. Era el seu ‘novio’ que la venia a cercar per anar a dinar a Ciutadella (ara ell no té res, les empreses quebrades i quatre o cinc judicis l’amenacen amb la presó). </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Dimecres.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> De les solucions col·lectives a les individuals, en el parabrises del cotxe: “¿Tiene usted problemas económicos? ¿Familiares? ¿Se encuentra triste? ¿Vacío? ¿Depresivo? ¿Sin ánimo, o enfermo? ¿Tienes problemas con la droga? ¿Alcohol? ¿Se encuentra sin esperanza? ¿Desechado por la familia o por la sociedad? Le invitamos a tener un encuentro personal con Cristo, el Señor, con él es posible salir de cualquiera de sus trágicos problemas”. (<em>Campaña Evangélica contra la droga, la alcoholemia y la delincuencia</em>).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Dijous. </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Faig una volta per la plaça, transitòriament, d’Islàndia. Volia escriure de la <em>Spanish</em><em> revolution</em> però Salvador Cardús m’ho treu de la ploma: “L’arrel del seu èxit és que som davant d'un fenomen genuïnament mediàtic. La fascinació de les convocatòries massives suposadament "espontànies" a través de SMS, Facebook o Twitter, és un punt a favor. El disseny colorista de l'esdeveniment, propi d'un anunci d'Ikea o Decathlon, barrejat amb el primitivisme d'un foc de camp tribal al centre neuràlgic de ciutats cosmopolites, és un altre punt a favor d'una escenografia seductora. I, sobretot, el relat clàssic però irresistible: el poble indignat que s'alça contra els poderosos, David contra Goliat. Vaja: la possibilitat de retransmetre l'emoció de la plaça Tahrir, però sense risc de prendre mal.”</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Divendres</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">. El meu assessor de capçalera per a moviments extraparlamentaris fa un repàs de les places com a lloc públic de sonoritats augmentades. Plaça de les Tres Cultures a Mèxic, 1968, 400 morts?; Plaça de Mayo, 1977, Buenos Aires, comencen ‘las madres de Mayo’ reclamant els fills desapareguts; Plaça Azadí, Teheran, 1979, treuen el Sha i pugen els clergues musulmans amb Jomeini; Plaça de sant Wenceslau a Praga, 1989, enderrocament del comunisme; Plaça Tiananmen, Pekín, 1989, quants de morts?; Plaça de la Independència a Kiev, 2004, es repeteixen les eleccions fraudulentes; Plaça Tahrir, El Cairo, 2011, aconsegueixen la dimissió de Mubàrak; <span> </span>Plaça d’Islàndia, Palma, maig de 2011 (???) Abans, dictamina: “ No oblidis però que el general De Gaulle pensava que el maig del 68 era una revolta típica d’estudiants en primavera i quan se’n va tèmer va haver d’anar a cercar l’exèrcit... Se sap quan comencen, mai com s’acaben”.</span></p><p class="MsoNoSpacing">____________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: GUILLEM MUDOY</span> </p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/102429
Mon, 20 Jun 2011 21:32:14 +0200SABATES I BO-BO DE PALMA Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Joeph-Beuys_Sabates%201921-1986.jpg" border="0" /></p><p> <style>/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Sabates <span> </span>i <span> </span>bo-bo <span> </span>de Palma</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Veig venir de lluny el meu amic</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">. Trob que camina com a pegant botets, rar, però arriba satisfet, no sembla que dugui pedres dins les sabates. “Camin com els watusi africans”. “I això?” “Perquè duc unes sabates <em>Joya</em> que amb el seu disseny fan que el caminar sigui una aventura...” .“Vaja!” Sé de què va la cosa, és com una febre que ha pegat. Primer foren les MBT, la marca ‘fetén’, unes sabates que semblaven per a monges de l’exèrcit de salvació, després aparegueren altres marques clòniques, Skechers o semblants i finalment el millor del millor, caminar igual que els indígenes d’una tribu africana –que deuen anar descalços- pegant botets. Qui en du es converteix en missioner: “tothom n’hauria de fer servir”. Malgrat valguin un ull de la cara, o dos. I no s’aturen als peus les essències de la felicitat, no, les cames, les anques, les vèrtebres, tot se’n beneficia i, a més, passes a formar part d’una raça especial. Una subvarietat de personatges per als quals el caminar, el menjar, el pensar, el fingir, tot, tot, està encaminat a ser feliços, més que els altres si pot ser.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Estarien dins l’ona dels bo-bo (bourgeois-bohemian),</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> però burgesos-bohemis de Palma, la raça oposada als ‘ni-ni’ (ni treballen-ni estudien... ni tenen pasta). Una mutació dels antics <em>yuppies</em>, hibridats, més maniàtics, i ara un dels seus símbols distintius serien aquestes sabates amb una sola immensa que els fa caminar balancejant-se, amb meravelloses repercussions terapèutiques a tot l’organisme. I sobretot: que els altres ho sàpiguen. Tenen altres obsessions. Amb les toxines ambientals i amb les que ingerim, per això mengen molta d’herba o posen una cullerada de cúrcuma per tot o fan dietes depuratives, des la de la llimona i el xarop d’auró fins a les anomenades “detox” que clarifiquen la ment i enforteixen les funcions vitals. Tan se val si consisteixen en prohibir que es mengi tomàtiga de ramellet com obligar a consumir enormes quantitats de sèsam, torrat, això sí.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Per a aquests personatges, de la sanació física</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> es va cap dret a la sanació de la ment, malgrat s’hagi de fer consumint el que el meu amic Enric en diu ‘bijuteria espiritual’. Tot comença amb l’afegitó de l’exercici, d’això ja se n’ha aprofitat el capitalisme neoliberal i en fa un ‘pastón’. Però si les tropes (desarmades) de dones <span> </span>caminadores duen xandall de Carrefour i sabates de Decathlon, els bo-bo duen sabates Geox i xandall de Calvin Klein, i d’aquí, a practicar una varietat infinita de “wellness” o “fitness”, a un gimnàs hiperbòlic <span> </span>o pel passeig Marítim, com una mena de nova religió laica, diària i addictiva. Pilates i altres vulgaritats com el tai-xí són substituïdes per l’ifitone o el fitness-builder. Els bo-bo però necessiten contacte, poder intercanviar indicacions d’alimentació sana o de reconversió de les carreteres energètiques corporals, passar-se les adreces d’una argentina que fa post-reiki o d’un xamà que ha ressuscitat l’orgonometria. A més del ventre pla, la seva moda -entre hippie i Loewe (o Zara, “però ben combinada”)-, els bo-bo palmesans acudeixen a determinats llocs comuns on els hi atreuen els cronistes de les pàgines rosa que han proliferat als diaris. Gent mirant a la càmera, acudint a esdeveniments estranys: presentacions de llibres o inauguracions de locals on venen sucs naturals i es practica el zen mentre un conjunt interpreta un simfonia de bols tibetans.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">No és el que N. Brown anomenà la realització personal</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> a través del narcisisme. No. És una cosa més d’aquí, una còpia, un <em>fake</em> de l’autorealització amb envoltori de salut i esperit –pel seu esperit també va bé el gintònic-, una mescla de budisme passat per la Thermomix, una degenaració de la <em>gauche divine</em> cap a la <em>gauche caviar</em>, però d’ous de mussola. De l’ús de la bava de caragol poden passar als restaurants ‘chics’, també se droguen i coneixen els llocs abjectes de la ciutat. Són membres de oenagés solidàries amb pobres, sidòtics i, fins i tot, d’alguna catalanista. Idolatren gent dels Media. Són bourgeois i per tant miren la pela, i paguen pel que obtenen tan sigui pèl com ploma, com xocolata de comerç just. Abominen dels llibres d’autoajuda malgrat els llegeixin d’amagat. S’han re-empastat els queixals per eliminar materials perillosos i a les seves empreses fan responsabilitat social corporativa. Duen el cul més net que una patena de fer-se hidrotèrapia del colon. Quinoa o espelta formen part del seu vocabulari críptic i algunes nits, com la nit de l’art, s’engalanen, ells, “indies” però “agées” i elles marcant mugrons, drets i forts: s’ha de conèixer la gimnàstica ayurvèdica que practiquen amb un personal trainer. Són els nostres bo-bo palmesans mescla d’amor, ètica i ecologia amb eficiència, rendiment i economia liberal. Un mestall de Dr. Jekyll i Mr. Hyde però amb sabates caríssimes. </span></p><p class="MsoNoSpacing">_________________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: SABATES DE JOSEPH BEUYS (1921-1986)</span> </p> <br /><p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/101565
Thu, 26 May 2011 17:30:04 +0200BALEARS CAPITAL PARÍS Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/132_barcelo.jpg" border="0" /></p><p> <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman";} </style> </p><p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Balears capital París</span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></em></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></em></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Espanya, capital París. Tots els camins porten a Madrid</span></em></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">. Aquest és el llibre de Germà Bel on demostra fefaentment que l’obsessió continuada -des de<span> </span>l’establiment dels Borbons- de convertir Madrid en la capital única de l’Estat espanyol, com París a França, té una sèrie d’elements primordials, un d’ells les comunicacions centralitzades a través de la priorització d’un esquema radial amb centre al Gran Madrid. No sé si és l’estaló més important, <span> </span>però sí el que millor serveix a la ideologia centralista i unitarista que va fixar el km </span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">0 a</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> Madrid des del qual tothom havia de partir, a través del “camins reials” finançats amb doblers públics. La resta de camins –després carreteres , autopistes i aeroports- anirien a càrrec de qui en tengués necessitat. Aquest esquema sobreviu clar i llampant i <span> </span>ultra-caríssim. ADENA gestionant els aeroports i el trànsit aeroportuari i l’AVE, el tren ràpid, en són exemples, segons J.L.Ordóñez: “Construir l’AVE ha estat com bastir enormes catedrals ara que ja ningú va a missa”. Grans inversions per aconseguir dur gent de forma ràpida a Madrid, mega-estructures deficitàries que han de ser subvencionades constantment, i que després les perifèries de l’Estat, com els habitants de les illes Balears, hem de pagar també el bitllet de qui hi viatja.</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Diu A. Costas que G. Bel ha entès que la manera més eloqüent </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">de posar en evidència l’obsessió centralista no és amb discursos, sinó repassant amb rigor la història de les infraestructures, amb capítols sobre les autopistes, <span> </span>l’AVE –la gran obra faraònica de l’Espanya contemporània- i la gestió dels aeroports. El que costa cada quilòmetre d’AVE, amb la unió de ciutats per on circula poca gent, a la que -repetesc- pagarem el bitllet, converteix en patató (en no res) les petites inversions que fan, o que ens neguen i per les que ens barallam. La subseqüent ocultació de les xifres econòmiques no és sinó per tapar, per exemple, que Son Sant Joan de Palma paga les obres, també faraòniques, de Barajas, la qual cosa aboca les economies com la nostra a economies de tercera classe, fruit de la inversió prioritzada cap a aquestes idees.</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Tot això constatat amb xifres </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">per Bel, màster per la universitat de Chicago, investigador a Harvard i professor a la universitat de Cornell. Els 100.000 milions d’euros que haurà costat tot el programa d’AVE és una xifra enorme, quasi com el rescat actual d’Irlanda empantanegada per la crisi. I poca gent l’usa: tretze mil viatges amb l’AVE Sevilla-Madrid cada dia, per un parell de milions amb els trens de “rodalies”; trenta milions d’euros pot arribar a costar un km d’AVE! I en tenim més que França i Alemanya juntes, això sí, de forma radial madrilenya, abandonant el “corredor mediterrani”, l’enllaç amb França i Europa, tot per una mania de situar Madrid a poques hores de tothom. Ara es farà l’AVE Ourense-Burgos que tampoc anirà massa ple, deixant de banda zones vitalistes de la perifèria llevantina només per seguir conformant el que Ricard Pérez Casado anomena <span> </span>el “Pop central”.<span> </span>S’obeeix a un manament absolutament equivocat i malbaratador: Fer trens d’alta velocitat allà on no hi va quasi ningú i així, creuen, es desenvoluparan aquests llocs. En canvi on hi ha vitalitat econòmica, ja s’ho faran ells tots sols. Aquesta <span> </span>forma d’actuar, desfressada i oculta per les xifres del finançament de l’Estat, <span> </span>ha aconseguit unir a les illes Balears una plataforma diversa amb presència empresarial, que ha comprès que sense inversions en infraestructures es perd “el tren” del desenvolupament. Tot i que això ha significat acceptar un dels elements més preuats dels nacionalisme i l’independentisme polític, <span> </span>el furt dels recursos cap a Madrid per fer inversions ideològiques i de dubtós caire econòmic: el pop centralista. En tornaré a parlar més envant.</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Un altre exemple clarivident és el de la gestió centralitzada amb un model ‘soviètic’</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">, o ‘feixista’, del aeroports. Als països democràtics els aeroports i ports són gestionats per diferents models descentralitzats, per cambres de comerç, ajuntaments, regions,<span> </span>societats mixtes o <span> </span>empreses privades. Aquí no. AENA de forma quasi secreta els gestiona des de Madrid. Barajas l’any 2010 fou l’aeroport que més perdé (184 milions d’euros) i Palma qui més guanyà (44 milions). Quan es reclama un finançament just, i no només en el cas dels aeroports, <span> </span>la resposta ràpida i reduccionista, i no només <span> </span>de la dreta, és: “España se rompe”. Què vol dir: “No volem deixar de fer els comptes nosaltres”.</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">La presentació del llibre de Germà Bel a </span></strong><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">la Cambra</span></strong><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> de Comerç de Palma</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">, organitzada per l’ Institut I. Villalonga d’Economia i Empresa que impulsa l’Euroregió de l’Arc Mediterrani<span> </span>(Euram) i que ha publicat el <em>Llibre Blanc de les Infrastructures de l’Euram</em>, va ser un acte curiós. No per la presentació de l’autor, impecable, sinó pel públic assistent. Hi havia associats de </span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">la Cambra</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">, economistes, el president del Consell Econòmic i Social, gent de companyies aèries com Álvaro Middelmann, d’Air Berlin, però també un bon gruix de persones que pertanyien al món del nacionalisme i <span> </span>l’independentisme polític, representants del PSM, d’Esquerra Republicana <span> </span>i del Lobby per </span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">la Independència. Més</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> curiós fou que el primer en intervenir -després del president de </span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">la Cambra</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> de Comerç, d’acord amb les tesis de Bel- fos Middelmann -autor d’unes declaracions vexatòries contra l’ús del català als seus avions-, qui elogià Bel, es feia evident que hi havia coneixença. Sembla, per tant, que la força dels arguments econòmics clarifica la irracionalitat política-econòmica-centralista? Forçant la ingenuïtat, l’eslògan <em>España se</em> <em>rompe</em> que <span> </span>podria ser compartit per molts dels empresaris i gent de dretes d’allà dins estant,<span> </span>¿ja no deu servir per tapar les irracionalitats faraònico-madrilenyistes que posen en perill, eixutes de la inversió pertinent, el desenvolupament dels territoris com el nostre que allotgen parts vives de l’economia? I si això s’ha demostrat<span> </span>tan absolutament per les<span> </span>infraestructures ja ens podem imaginar per altres segments, des de l’agricultura a la cultura. I nosaltres, ens barallam pel patató.</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">“En diuen solidaritat, igualtat i eficiència i es tracta només de control polític” </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">afirma G. Bel. Persisteixen models de gestió amb arrels en les èpoques de control militar, <span> </span>quan, en aquests moments de competència, els aeroports són claus i decisius –i molt més a les Balears- per desenvolupar les potencialitats del territori al qual donen servei. La decisió de privatitzar una part d’AENA no modificarà en res aquesta política. “Des dels Borbons, s’ha provat de convertir Madrid en la capital total a imatge de París, però els aeroports de Lió o de Marsella no es gestionen des de París i el govern francès no té l’objectiu de connectar totes les capitals de província amb TGV i els peatges -a les autopistes- també es paguen a les que duen a París”. Durant la transició aquest control polític centralista era més soterrat, ara s’ha fet explícit i xulesc.<span> </span>“Aquesta és l’ànima perversa que jau darrera el discurs de la recuperació de competències per part de l’Estat, les propostes que van en aquesta direcció lluny de vetllar per la qualitat del sistema educatiu o del sanitari pateixen una obsessió malaltissa per reconduir les particularitats lingüístiques i culturals, ‘distorsionants de l’homogeneïtat d’Espanya’. El resultat serà un país en el qual molts no ens sentiríem reconeguts (ens hi sentim encara?) <span> </span>i on veurien (no les hi veim ja?) menystingudes les nostres oportunitats econòmiques, socials i culturals”.</span></p><p class="Sinespaciado">________________________________</p><p class="Sinespaciado"><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE MIQUEL BARCELÓ</span> </p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/101142
Tue, 17 May 2011 17:09:31 +0200APUNTS DEL PLA DE MALLORCA, AMB SERP I ANELL Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/IMG_3710%20cadires%20petita.JPG" border="0" /></p><p> </p><p><object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Apunts del Pla de Mallorca, amb serp i anell</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt"> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">La primavera ja s’ha ensenyorit del tot.</span></strong><span style="font-size: 12pt"> Una serp –en realitat una serpeta de dos pams i mig- puja per una paret que el sol ha encalentit. Ho trob prest per veure aquets animals deixondits, però ahir ja vaig veure un estol de ratapinyades. La serp en ser prop d’un forat hi entra. I en surten escapats, a<span> </span>tota, tres dragons, espaordits, dos de grossets i un menudetxo. Queden aturats a un metre del forat, per on guaita el cap de la serp fent com a badalls, o estiraments de les mandíbules, devia haver d’entrenar les seves barres. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">M’atur a comprar pa. Hi ha coa al forn.</span></strong><span style="font-size: 12pt"> “Pareix que ho regalen!” diu na Joana <em>Gutza</em>. “Com estàs?” Li deman, havia sentit a dir que li havien adreçat l’esquena; “Me torna a fer molt de mal, dilluns provaré amb acupuntura, que m’han dit que fa miracles”. “Joana, i has tornada ben blanca de cap!”, l’escomet n’Elionor de Son Superó. “No hi he tornada, ja ho era. Me tenyia, però me vaig voler veure amb so meu color i així som”. La fornera, amb els cabells d’un coloret avinagrat, li contesta: “Jo ni drogada, me voldria veure blanca...”. Toquen les campanes, és tocar de mort. “Qui és?”. “Madò Antònia de Can Xulatí”. “Vaja!” dic. Devia tenir prop de cents anys. Solia seure dins la botiga i així s’entretenia, jo li movia conversa. ‘Com vos trobau?’ ‘Qui ets?’ Era quasi cega, ‘Ahh... Idò estic bé, ja ho veus, tenc poc gastos, i com que cobr de s’Estat, encara no he tengut temps de gastar-ho tot, i es mes s’acaba i ja me tornen a abocar sa paga, què puc dir...?”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">El tema de la tertúlia al cafè és la terra roja.</span></strong><span style="font-size: 12pt"><span> </span>“Ha plogut fang”. “O pols vermella, voldràs dir, que se fa fang amb s’aigo”. “Vaig sentir a dir que era arena des deserts d’Àfrica, que es vent l’empenyia cap aquí”. “Idò què te pensaves? Que aquí no arriben també coses de fora? Que no vos n’enrecordau quan vengueren els tords contaminats per s’explosió de Txernòbil?” “Sí, però vengueren ells, no els dugué es vent”. “Es vent no sabem encara si en dugué de radioactivitat... com això de pel Japó”. “Jo, vos he de ser franc, en vaig menjar de tords. I molts dels qui en caçaren també”. “Jo els mirava ben mirats i, sa veritat, pareixien ben sans”. “Ara diuen però que això de lo ‘nuclear’ va per dedins i surt al cap de molts d’anys”. “En fi: morir màrtir, morir fàrtir”. “Ja ho pots ben dir, ‘val més morir d’un rot que d’un badall’. I que no és ver?”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Don Jaume seu a una taula, com cada dia,</span></strong><span style="font-size: 12pt"> examinant de prim compte els diaris. Vaig sentir contar a mon pare, ara que s’acosta la setmana de la Passió, un fet succeït de Don Jaume. Don Jaume Alzina Poll<span> </span>havia estat lliberal i durant la postguerra anava als oficis de Setmana Santa,<span> </span>més pel què dirien que no per les seves conviccions. Un dia el predicador de la Quaresma, el ‘coremer’, posava en marxa els seus recursos retòrics damunt la trona: ‘Qui vol anar al cel, <span> </span>que alci es braç!’ Tothom el va alçar, manco don Jaume. El predicador el va afinar i li digué amb veu retronadora: ‘I vos? Que no hi voleu anar al cel?’ Don Jaume, que s’havia condormit, en veure tanta de gent amb el braç aixecat, respongué: ‘Sí, però volia esperar un altre viatge, que aquest, per lo que veig, anirà molt ple’. Té noranta vuit anys, el cap clar, i ara ja no va ni a l’ofici de Pasqua.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">En Toni <em>Corcat</em>, gesticula molt</span></strong><span style="font-size: 12pt">. L’amo en Biel <em>Garaví</em> li afina un anell a la mà. “Toni, i dus un bon anell. No el t’havia reparat”. “Idò, sí. El m’ha fet es ferrer de Maria, és un anell per ses morenes. Diuen que si el dus posat te fugen”. “Deu ser ver?” “Jo no ho sé, però estic rabiós i com que en Miquel de Son Garrintxó el se posà i al cap de dues setmanes anava més content que un gínjol, <span> </span>ho provaré”. “No sabia que el ferrer de Maria tengués aquestes virtuts”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Partesc cap a Son Sec. </span></strong><span style="font-size: 12pt">Un amic s’ha arreglat la casa. El lloc és magnífic. El camí no sembla del Pla. Travessa pinars, garrigues i alzinars, sense veure més que això, pinars, garrigues i alzinars amb murteres i arboceres, enfilant-se per amunt, fins a la casa, des d’on es divisen les dues badies del nord de Mallorca. Un poc més amunt hi ha una capelleta. Un avantpassat, capellà, hi deia missa, les males llengües conten que pujava en carro pel camí i la criada a peu, per un tirany, i romanien aquí dalt un parell de dies… cadascú que ho interpreti com vulgui. La casa és com un <em>casale</em> de la Toscana, amb el frontis d’aquell color avinagrat, amb hortènsies gegants, glicines morades a punt de florir i unes pèrgoles amb aquesta falsa parra que ara treu les fulletes verdes que tornen vermelloses abans de caure. Té una bona pinacoteca, els quadres tancats dins una habitació que és un búnker; quan arriben els pengen i quan se’n van els tornen amagar. Tot el que té valor s’ha de tancar o t’exposes a qualsevol robatori. A Mallorca, a les cases de camp, has d’estar ben protegit.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">El meu amic pareix de poble. Ho és.</span></strong><span style="font-size: 12pt"> Vull dir però que té la imatge, volguda i cercada, de roter. Sembla més vell del que realment és, per com va vestit, per les sabates, unes xiruques modernes. Però ha viscut a Anglaterra, parla bé anglès i alemany, discuteix amb propietat i amb un discurs ben estructurat. No es veu ben bé quins són els ‘regals’ que li ha fet la vida. A no ser per la forma en què a vegades baixa els ulls i queda mut, sense dir absolutament res, una bona estona. He pensat si era per ser de la família de Son Sec. Hereu del seu conco en Pep, de Son Sec, que fa molts d’anys tengué un ‘pronto’ fatal. El conco, de jove, s’enamorà d’una al·lota molt guapa, però molt pobra. La deixà prenyada i s’hi hagué de casar. No visqueren a la possessió amb els pares, anaren a viure una casa del poble. La mare d’ella hi anà a ajudar després del part i el dia que se’n tornà, en Pep estrangulà la nineta. L’endemà l’enterraren, tornant del cementeri s’aturà al casino a beure i allà mateix els civils l’engrillonaren. Primer va estar tancat a la presó de Ciutat, llavors a un penal de la Península i, més tard, el tornaren. La seva germana estava empegueïda de dur-li menjar i hi enviava uns veïnats. Quan l’hagueren amollat,<span> </span>per Palma, cercava dins el fems i dormia pels portals o davall els porxos, no tornà pus pel poble. Va morir un vespre a un carreró, darrera la Seu. Ningú va saber mai què li havia passat pel cap per fer una cosa tan criminal com matar sa filleta. Però així he sentit contar que va ser.</span></p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/100576
Fri, 06 May 2011 16:31:19 +0200SETMANA SANTA SLOW Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/sa-017.jpeg" border="0" /> <style>/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Setmana Santa <em>Slow</em></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Ahir vaig veure una gentada comprant panades i rubiols</span></strong><span> al supermercat. Dins unes capsetes de plàstic ben etiquetades, caducaven al cap d’una setmana i avisaven de tots els additius –un caramull-. Vaig tenir, com amb moltes altres coses d’aquesta Mallorca d’avui, una doble sensació.<span> </span>De tot d’una em vaig dir: ‘jo no en menjaria mai d’aquestes!’ I per un altre costat vaig pensar que era una acomodació als signes del temps: coses que perduren deslligades del seu costumari. Vull dir que, progressivament, la gent va abandonant la feinada que suposa el fer panades, rubiols, crespells i el frit de freixura i se’n du les panades del supermercat o les que ha comanades al forn –on en fan tot l’any lluny del cicle de Pasqua-<span> </span>i fuig del trull que implica haver-se d’arromangar i posar la cuina a tota: fer tallades del me, farina, saïm, ous, suc de taronja, ribells, llaunes, trempar la carn i el brossat, els pots de confitura, aprimadors, foc al forn o dur-les a coure... Ca barret! Massa feina! Així, uns perquè no ho han fet mai –estrangers i nouvinguts- uns altres perquè la mare ja és morta i era la que aguantava la força de la tradició i ... tanmateix al forn les fan molt bones, les panades i els rubiols, i el frit de freixura es pot menjar a un restaurant o encarregar-lo a un <em>take-away</em> nostrat (‘Es Cruce’ de Vilafranca deu servir aquest dies milers de racions de frit de Pasqua, amb el fonoll necessari).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Damunt pautes socials ben assentades </span></strong><span>–les dones també fan feina fora casa, la gent no va a missa, la setmana santa d’avui són primordialment dies de vacances...- part del personal se’n va a fora, o a un hotelet de l’illa –amb spa! No se pensin-. I, a més, els costums alimentaris ja no són els de menjar panadotes ensaïmades, plenes de xulla i sobrassada, ara s’usa l’<em>Slowfod</em> i no és bo ‘atiborrar-se’, s’acosta l’estiu: val més fer footing o north-walking que no tanta caloria o tanta confitura de rubiol. I els més jovenets, no per tradició, van a disfressar-se a les processons amb les amigues conformant com un Halloween d’aquí, amb més actors que espectadors, més encapironats o caperutxes –cuculles diuen al meu poble- que gent que les guaita.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Qui vulgui la Setmana Santa d’abans</span></strong><span> ha de llegir la magnífica descripció que va fer el canonge ultramuntà Antoni M. Alcover, el mateix de les rondalles i el macro diccionari, a l’obreta <em>Corema, Setmana Santa i Pasco</em>. Se’n temerà de com era Mallorca, abans. Del domini total del tempo i de l’escenografia per part de l’església, que muntava una tramoia teatral mai vista, sotmetent la societat al seu ritme i aprofitant per fer caixa, A un servidor no li cal<span> </span>rellegir-la, encara me retronen les processons (‘Per vostre passió sagradaaaaaa...’)<span> </span>La culpa de la humanitat, explicada i expiada, enclavant i desenclavant el Bon Jesús. La Setmana Santa d’abans quin remenat! Amb l’escenificació dels dotze sermons, i les tres caigudes de Crist –es comentava molt si l’actuant fent de Crist queia bé o malament- ; la família dels Garavins que sempre duien –homes forts i abrinats, mudats aquell dia- el sant Cristo de la Sang. La processó del Sant Enterro amb els enormes foguerons que il·luminaven les possessions del terme, el meu padrí era qui feia el més gros; el so de les matraques al campanar, no podien sonar les campanes. Tal dia com avui, dissabte sant, al matí, la funció del ‘llum nou’ davant el portal de les dones, s’encenia el ciri pasqual amb els cinc grans d’encens recordant les cinc nafres de Crist i ja repicaven les campanes: <em>Gloria in excelsis Deo!</em> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Els caçadors disparaven les escopetes a l’aire,</span></strong><span> els nins pels carrers cantàvem “Aranyetes sortiu </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>que el Bonjesusset és viu!”; servidor de nin -ruquet posat- he acompanyat el salpasser a beneir cases, una imatge de l’edat mitja. La gent<span> </span>es confessava el dissabte sant per acomplir el precepte de combregar al menys un pic a l’any. Trec la carpeta dels records i hi surten les butlles que comprava mon pare, permetien menjar carn durant els dies de Quaresma –quin fenomenal negoci- i el bitllets que donaven a l’església “Ha combregat amb mi” i l’acròstic misteriós SLDC (les inicials de ‘Sap La Doctrina Cristiana’). La processó de l’Encontrada, el Matinal de Pasqua on el quaresmer feia l’únic sermó curtet, un any va posar messions que duraria un minut: “Crist ha ressuscitat / i se n’ha pujat al cel / toc l’orgue senyor Miquel / que es sermó ja s’ha acabat”. I a dinar-berenar de frit de freixura, costelles de mè, panades, rubiols i crespells. I a la segona festa captar (‘cantar’) panades, a la tercera festa els pancaritats –la tribu pujant als turons- i els balls dels quintos...</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>D’això, que en queda?</span></strong><span> Quatre restes del ‘tequemeneque’ ideològic nacional-catolicista transformades en moments d’espiritualitat. Perduda la gran escenografia eclesiàstica d’abans, ara les cerimònies són curtes i a deshora perquè no hi ha capellans a bastament que han de fer dues i tres funcions a llocs diferents. Davall-davall d’aquell costumari de quan les cuines feien flamada, apareixen les panades comprades, amb els rubiols i el frit de freixura que de cada cop, me creguin, es deslliurarà més de la llar familiar, per motius de l’oci o dels nous comportaments, més urbans i més globals. En quedaran restes disperses com l’assistència a algun concert presumptuós –molt millor si es un rèquiem de Fauré, Verdi o Mozart- pagat per alguna empresa important o un ‘Davallament’ amb efectes especials; un cap de setmana a una ciutat estranya o un dies de contacte amb la natura, lluny del saïmot panader. Ai el saïm! Element que contamina una gastronomia a la que -fort i no et moguis- li volem trobar un origen hebreu. Que si l’anyell pasqual i els jueus o que si els crespells i l’estrella de David, quan, tanmateix, les panades ja fa temps que duen saïm, xulla i sobrassada i ja se’n fan de tota casta, a més de les canòniques de me, les de carns mesclades i pèsols, n’he vistes de sèpia, de pèsols tots sols, de carxofes i els rubiols (de brossat, de crema i de confitures) ara ja n’hi ha de torró d’ametla, de xocolata, de ‘dulce de leche’ o de moniato i els crespells de motlles inimaginables (amb el perfil de Goethe o el mapa de Mallorca). </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>En fi. Tres o quatre dies de vacances, una panada calenta,</span></strong><span> la processó de l’encontrada i quatre coses més ens fan viure l’emmirallament d’un cicle etnològic esbravant-se, per molt que alguns mallorquins de ronyó clos practiquin l’ortodòxia o que els inevitables folklòrics ploramiques volguem desenterrar-hi fets ocults, qui sap si pagans, darrera les restes de la simbologia pasqual. Tal vegada tot acabi sent objecte de venda a les tendes de disfresses o material didàctic a les escoles o de compra als menjars asèptics dels hipermercats. O convertit en fer quatre voltes amb bicicleta per fora vila, menjant una panada de verduretes, sense saïm i sense xot: la setmana santa <em>slow</em>. Així potser sia. Però sense bitllet, perquè no S.L.D.C.</span></p><p class="MsoNoSpacing">-----------------------</p><p class="MsoNoSpacing"><a href="http://pep-torro.blogspot.com/"><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE PEP TORRO</span></a> </p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/100252
Thu, 28 Apr 2011 10:35:35 +0200PAISATGE AMB TRETZE HOMES Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/miradamudoy%20petita.JPG" border="0" /></p><p> <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt">Paisatge amb tretze homes</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt"> </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt">Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt"> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">1.-</span></strong><span style="font-size: 12pt"> A una terrassa d’un bar amb Internet, un calb, amb l’ordinador. Du unes ulleres de pasta, les falta una cama, i ha d’arrufar el nas constantment perquè no li caiguin.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">2.-</span></strong><span style="font-size: 12pt"> Contemplava, esmaperdut, la taca que havia fet sobre les rajoles de travertí de l’aeroport la copa de vi que li havia caigut. Passava això el dia que havia de travessar l’Atlàntic per reunir-se amb ella. Avui mateix però, l’ha enviat a filar estopa. L’excusa? Que discutien massa. L’enyorava a la seva manera, però la fogositat dels primers dies ja havia minvat a bastament. En una paraula: <span> </span>el desamor.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">3.-</span></strong><span style="font-size: 12pt"> Un home major, un “jubileta” que diuen els joves, <span> </span>apunta a un quadernet amb una lletra estreta i densa llargues asseveracions, seves o manllevades de les innombrables vegades que s’aixeca, s’asseu i torna amb llibres i revistes de la biblioteca pública. Tan vell, meravella el seu entusiasme.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">4.-</span></strong><span style="font-size: 12pt"> S’havia separat i me deia a cau d’orella: “qui alè, a la fi m’he desfet d’ella...”. Mentre em diu això no sap que ella folla, ja fa temps, amb un amic nou, un executiu d’una empresa de Madrid al qui conegué un dia que anava a veure-hi un especialista que li resolgués el seus problemes intestinals. Fins que un amic seu li conta. Ai! Aquella fortalesa! El món li tomba, li trabuca. Però, no era ell el que se n’havia desfet? <span> </span>Cau el seu prestigi davant ell mateix, les mirades dels seus amics, què en diran? –pensa-. I està fotut.<span> </span>Un cop baix a la seva autoestima de cinquantó, que corr i sua i s’esbrava a un gimnàs moderníssim.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">5.-</span></strong><span style="font-size: 12pt"> Du una gorreta amb visera llarga. És un home de mitja edat, mal vestit. Llegeix diaris bruts de dies passats, de molt a prop, tan a prop com li permet la llarga visera de la gorra que topa amb les pàgines i llenega per damunt el paper.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">6.-</span></strong><span style="font-size: 12pt"> Despistat, descontrolat i entristit, armat de bona voluntat, després d’estudiar tres o quatre llibres d’auto ajuda i <span> </span>tres-cents-seixanta-cinc pensaments sobre la felicitat, li va caure a les mans l’aforisme d’Ortega y Gasset: “No sabem el que ens passa i això és, justament, el que ens passa”. I va ser com posar oli a un llum. A partir d’aquí decidí no canviar de com era.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">7.-</span></strong><span style="font-size: 12pt"> Ulleres fosques, mig calb, amb la resta de cabells embrillantinats. <em>Fred Perry</em> negre màniga curta i a cada canell dues polseres. Una d’elles de cuiro amb un logotip estrany i l’altra amb uns quadradets plens com d’icones ortodoxes ja desgastats. Demà es casa amb el seu company.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">8.-</span></strong><span style="font-size: 12pt"> Té una trobada de feina molt important. A mitjan reunió li arriba un sms:<span> </span>“Dinam i escoltam ploure junts davall els llençols?” Posa una excusa i parteix.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">9.-</span></strong><span style="font-size: 12pt"> Du un anorak amb un brodat del golf de Bendinat, calçons vaqueros, ulls entre grisos i cels, barba, cabells rossos curts. Es veu que té xerrera, i m’ho demostra: ‘he passat més gust de parlar amb tu que de totes les converses intemporals que he de fer a la presó, que té 500 funcionaris per 1400 interns. I els voluntaris de religions diverses que hi van a fer feina per millorar les condicions de vida dels presos, i fan nosa als funcionaris’. <span> </span>És a punt de què l’informin del tercer grau, només haurà d’anar a dormir a la presó uns dies, i està com un flam, perquè a mesura que passa el temps pitjor ho viu. La monotonia de la vida carcel·lària, el mal ‘rollo’ de pensament, tot i que físicament està bé. Juga a pàdel, les quatre pistes estan sempre buides –‘la presó té les parets altes no perquè no fugin els de dins sinó perquè els de fora no vegin el que passa’- , ara és al departament d’ ingressos. Ell no es considera un delinqüent -un que estava pensant i perpetrant amb antel·lació el crim- <span> </span>sinó algú que va tenir un accident, que tres o quatre circumstàncies –la política, el crèdit, el mercat, aquella persona, l’estat financer...- el dugueren a actuar d’una determinada manera sense que ell ho tengués premeditat.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">10.-</span></strong><span> </span><span style="font-size: 12pt">Els colls blaus mengen galetes i trossos de pa que els tiren els turistes al pont nou, de fusta de teca i iroko, damunt el torrent del Saluet quan raja dins la colàrsega del port d’Andratx. Les ànneres demanen i demanen, cuà-cuà; pares amb infants petits, tothom dóna pa o pastissos als annerots i allò és una festa cada dia i cada nit de l’estiu. Fins i tot les llises hi compareixen.<span> </span>En primavera toca fer bonda i menjar menys o cercar-se la vida. Cuà? Demana una annereta a en Miquel que espera repitat a la barana. “Ostres la Viagra!” La pastilla d’anar fort. I es posa a cercar-la per totes les butxaques. Però no la troba. Cerca que cerca. “Vatuadell! No... i <span> </span>jo, sense pastilla no puc. I ella no ho sap! No sap ni que no pugui, ni que hagi de prendre una pastilla d’amagat. I ara que faig?”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">11 i 12.-</span></strong><span style="font-size: 12pt"> Dos homes diferents donen joc, o suc, a vegades molt semblant. Vegem-ho. Els dos personatges són d’aquells tan satisfets d’ells mateixos, encantats d’haver-se conegut. Un amb molts de cabells, l’altre amb el cap rapat. El fet és que un descabdella el fil d’allò de ‘la sort és teva si la cerques’, la vena positiva de les coses. En definitiva, deixar de banda el que el destí ja havia escrit per a tu. Em recorda quan et tiren les cartes o et llegeixen la mà, sempre diuen que anirà bé, encara que la lectura no ho digui, però no ho fan coneixedor, ni amb un mal rictus a la cara. L’altre personatge mormola que ell és caparrut, ‘ho diuen tots els qui em coneixen bé’. I els qui no el coneixen tant, també. Va dibuixant els trets de la seva personalitat, com a ell li agradaria ser, sense témer-se’n que el que va descrivint, no s’assembla gens a ell. El nostre dibuix, el real, el tal com és, tal com som, nosaltres mateixos estam impossibilitats de fer-lo correctament. Ens veim massa com ens agradaria veure’ns, com creim que som o, qui sap, com no ens agradaria ser, i tanmateix ho som. En definitiva, dels nostres personatges, el seu tarannà coincident és que parlen sempre seguit d’ells mateixos, del que fan, del que no fan i del que diuen que haurien de fer. El que fan els demés els és absolutament indiferent.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 16pt">13.-</span></strong><span style="font-size: 12pt"> Li tanc els ulls. És mort.<span> </span>Quan era ple de vida li agradava amb desmesura disfressar-se de dona. De monja sobretot.</span></p><p class="MsoNoSpacing">_________________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE GUILLEM MUDOY</span> </p><blockquote><br /></blockquote>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/100026
Fri, 22 Apr 2011 10:36:10 +0200JARDINS D'ALTRI, AMB FETITXISME Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/portadaFicha-jardins-altri.jpg" border="0" /></p><p> <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Jardins d’altri, amb fetitxisme</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Confegir uns Jardins d’Altri és una tasca</span></strong><span> que em du a arreplegar el que m’ha sorprès llegint d’ací i d’allà.<span> </span>Moltes de vegades anècdotes. La primera. José Manuel Zapata, fent de tenor al <em>Barber de Sevilla</em>, estava constipat: “Se passa molt malament, particularment en els aguts. Has d’estrènyer tant el cul que no t’hi passaria ni el bigoti d’una gamba”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Però no sempre l’anècdota se perd en ella mateixa,</span></strong><span> com la gràcia d’un acudit i res més. De quasi totes se’n pot fer corol·lari. Hans Blumenberg ha publicat <em>Les rialles de l’al·lota de Tràcia</em>, el títol ve d’una anècdota que li passà al savi grec Tales de Mileto, qui, observant el cel durant una de les seves passejades nocturnes va caure dins un clot, desfermant les rialles de la seva jove esclava. Rialles amb conclusió, final amb ‘moralina’, la contrària de la dita aquella que diu que “quan el savi assenyala el cel amb el dit, el beneit mira el dit”. Sempre he volgut fugir de la cita grandiloqüent, fosca i entravessada, i he cercat tot el contrari. Deia Z. Bauman que en aquesta societat nostra “els productes són relegats a tota velocitat a la condició de deixalles i els subjectes, nosaltres, podem ser tractats també com a fems”. Segons F. Castro Jover aquesta tendència ha migrat cap a l’art. Per això hi ha hagut la Música <em>Grunge</em> ( greixosa, ‘mugrienta’), <span> </span>el <em>Dirty realism</em> (el Realisme brut en literatura) i fins i tot la merda d’artista és un consum museístic, malgrat s’hagi d’entendre com un fetitxisme.<span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Llegeixin, si poden, el que en diu Giorgio Agamben:</span></strong><span> “L’objecte fetitxe en quant presència és en efecte alguna cosa concreta i fins in tot tangible; però en quant presència d’una absència, és al mateix temps immaterial i intangible, perquè remet contínuament més allà de sí mateix cap a alguna cosa que no es pot posseir realment”. Vaja!<span> </span>Me perdonaran però l’anterior definició m’ha lligat amb una altra anècdota que contava<span> </span>Guillermo Sheridan co-guionista de <em>Cabeza de Vaca</em>, quan per determinades escenes s’hagueren d’inventar una llengua amb la que parlaven els figurants que feien d’indígenes sud-americans. Per exemple, deien “Meachichilá” que podia significar segons el moment: “Fumarem aquestes herbes i ens posarem com una moto a veure si entram dins una ruta iniciàtica...” I així, tot era una pura conya marinera. Naturalment no hi posaren traducció a la cinta. Un conegut crític francès en veure que no hi havia subtítols quan xerraven els indígenes, ho trobà molt adient ja que d’aquest manera s’afirmava, segons ell, “l’abisme dels altres”. Tanta sort, diu Sheridan, fent un alè.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>El desentrellador de fetitxismes per antonomàsia fou Sigmund Freud.</span></strong><span> Idò, Freud: “L’esser humà no és un esser amable, únicament capaç de defensar-se si l’ataquen, sinó que se l’hi ha d’atribuir a la seva dotació pulsional una bona quota d’agressivitat. En conseqüència el seu pròxim no és únicament un objecte sexual, sinó una temptació per a satisfer en ell l’agressió, explotar la seva força de treball sense pagar-lo, usar-lo sexualment sense el seu consentiment, desposseir-lo del seu patrimoni, humiliar-lo, infligir-li dolor, martiritzar-lo i assassinar-lo”. <span> </span>Després d’això... <span> </span>més val que tornem al cantants, alguns dels fetitxes de la nostra modernitat, ja esbravada. Ara ha fet anys que <em>The Beatles</em> feren el seu primer concert a La Caverna de Liverpool. He llegit a un article de José Luís Pardo, comentant tres biografies de John Lennon, unes reflexions entorn de la difícil aliança del fantàstic <em>duetto</em> format per Lennon i McCartney. No hi ha dubte, diu Pardo, que Lennon va saber convertir les seves misèries i alegries juntament amb molts d’altres elements del seu ambient cultural en cançons excepcionals. Mentre Paul “polia” els engranatges melòdics, la funció de John Lennon era la de corregir la tendència de McCartney a una certa cursileria. Aquest va escriure –pel que seria després <em>I saw her standing there</em>- el següent: “ She was just seventeen / She was a beauty queen” ( Tenia només desset anys / era una reina de la bellesa). ‘Estàs de conya?’ exclamà Lennon en llegir-ho. I corregí els versos: “She was just seventeen / You know what I mean” ( Tenia només desset anys / Ja saps què vull dir).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>La cultura Pop dels anys seixantes fou d’una potència aclaparadora.</span></strong><span> Amb alts i baixos. V. Molina Foix bon coneixedor de l’època i dels personatges ho conta comentant una espècie d’autobiografia (“Érem uns nins”) que ha escrit Patti Smith, l’andrògina cantadora de <em>Radio Etiòpia</em>, on hi retrata la Nova York promíscua i psicotròpica que va viure amb qui fou el seu company, el fotògraf Robert Mapplethorpe, autor de les més descarnades fotografies de la generació. Qui ho diria! Quan es llegeix que Mapplethorpe continuava sent el catòlic fill d’uns pares provincians als qui no gosava dir-los que convivia amb una al·lota sense estar-hi casat. S’hagué d’inventar una història de noces amb Patti, amb una falsa fotografia. Un dia que anaren a visitar-los, el seu pare el primer que li va dir va ser: “T’has de tallar el pèl. Pareixes una dona!” </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Aquesta espècie de forats negres que passegen el nostres fetitxes </span></strong><span>de la modernor són també aplicables a Bob Dylan. R. González Ferri arriba a la conclusió de que Dylan se’n reia dels Estat Units, enfrontats a les seves vergonyes: ser terra dels homes lliures i haver de mostrar-se racista; ser el país habitat pels homes valents i perdre guerres enfrontant-se <span> </span>a nanets. Vist amb perspectiva, diu González Ferri, els USA ho superaren tot bastant bé, a força o a cops d’igualtat i d’individualisme. Dylan acompanyà aquest procés com el seu emblema. Però qui fou profeta esquerrà es convertiria amb multimilionari, sense ideologia aparent, tant li era cantar davant el Papa Joan Pau II, com fer anuncis per la marca de bragues i sostenidors <em>Victoria’s Secret</em>. Podríem generalitzar i afirmar –pel pes d’aquestes anècdotes- que en això derivà la contracultura dels seixanta? Una suma de rebel·lia vital i ortodòxia econòmica? Mes d’un pensarà que no és una mala combinació. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>No se sap molt bé si es perd la vergonya amb els anys</span></strong><span>. Perdre la vergonya, no implica perdre el respecte. No ho va dir exactament així Georg C. Lichtenberg (1742-99), va dir: “Quan els qui manen perden la vergonya, els que obeeixen perden el respecte”. Que és el que està passant un poc pertot.</span></p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/99769
Fri, 15 Apr 2011 09:53:58 +0200ClUTAT I EL PROGRÉS DELS NO-LLOCS Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/BookProduct_2124%20mcdonalds%206.jpg" border="0" /></p><p><br /> <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Ciutat i els progrés dels no-llocs</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Me crida François Musseau, </span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">corresponsal del diari <em>Libération</em>, a qui han encarregat un ample reportatge sobre Palma per a la revista <em>Geo.</em> Quedam a un bar prop del Born. Abans d’arribar-hi un home negre alt i gros me predica en un castellà rossejat: “Sin Dios, no hay salvación. Dame cincuenta céntimos para un bocadillo”.<span> </span>El venedor de diaris, en un paradeta, una taula de fòrmica aferrada a una de les lleones mamelludes del passeig, hi té un diccionari de romanès-espanyol i una màquina de fer xigarrets. Damunt el Born uns sahrauís joves hi ha muntat una tenda, com una haima del desert, i d’allà estant demanen la independència del seu país sotmès pel Marroc. Tot això ben davant de la nova botiga de superluxe Louis Vuitton –un no-lloc, ben igual a qualsevol altra botiga seva a qualsevol altre banda del món-, avui canvien el seu espectacular mostrador –on només hi ha un ‘bolso’ de dona- mentre un segurata ho vigila tot de ben a prop.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Mir d’explicar al periodista francès</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">, que ha corregut mig món, les particularitats de la meva ciutat, Palma, però al mateix temps es van fent clares les seves generalitats i els mateixos processos que han sovintejat a les ciutats de tota Europa. Passejam pel puig de Sant Pere i des del Baluard li faig una lliçó-exprés de geografia urbana i, malgrat sigui veritat que les ciutats es mostren iconogràficament a<span> </span>través dels seus símbols arquitectònics, testimonis de la seva història i de la seva memòria, li recoman el que hauria de veure i esbrinar, per copsar el canvi de Palma en aquest darrers anys, marcada pels processos immigratoris o l’avenç dels no-llocs, aquests emplaçaments ageogràfics, des de Louis Vuitton als McDonald’s, passant per Zara, Mango o El Corte Inglés. Al final li assenyal el barri tradicional, simètric al que estam: Sa Calatrava. Un lloc encara?</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Feia estona que en volia dir alguna cosa</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> del llibre de Jaume Franquesa <em>Sa Calatrava mon amour (Etnografia d’un barri atrapat en la Geografia del Capital)</em> Ed. Documenta Balear. Franquesa agafa el títol d’un poema de Salvador Bonet: “Sa Calatrava és un poble envoltat / de ciutat per totes parts / manco per la mar i qualque portaavions. / Sa Calatrava és un casc antic / no retornable, / un barri sense voreres / com l’univers / o com un potet de confitura. / Sa Calatrava és un portal / ple de clovelles de pipes / i rialles de nin, una al·lotea jugant a futbol / a dalt murada...”. Com diu Josepa Cucó “</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">el llibre ens endinsa en el món apassionant i mòbil dels centres històrics de les nostres ciutats, evidenciant la matèria, les textures i processos que els conformen i afaiçonen en aquesta canviant etapa de la postmodernitat. Els seus espais i racons, la memòria, els discursos i els conflictes dels habitants del barri, els projectes i malifetes dels calatravins i de l'administració, connectats amb les dinàmiques de processos més amplis que travessen a hores d'ara a tantes i tantes ciutats, atrapades en l'enganxosa teranyina de la geografia del capital”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Marc Augé, a <em>Paisatges planetaris</em>,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> revisa el concepte de no-lloc que va encunyar per designar els espais de circulació, de consum i de comunicació que avui s’estenen per tot, espais de la provisionalitat, de pas, de l’efímer, sobre els quals no és possible desxifrar ni relacions socials, ni una història compartida, ni signes de pertinença col·lectiva.<span> </span>Aeroports, autopistes, grans magatzems, hotels, franquícies diverses d’alimentació i roba, parcs temàtics, zones d’oci...<span> </span>Augé en fa una relectura i troba que frega amb dos límits.<span> </span>El primer, a alguns no-llocs s’hi poden establir vincles socials, els joves, per exemple, es reuneixen a hipermercats o a grans magatzems: un no-lloc, es pot reiventar com un lloc. El segon límit ve marcat pels espais virtuals de comunicació, que no són un lloc concret, per la qual cosa són també no-llocs, però s’hi poden intercanviar missatges i establir contactes socials. De fet s’anomenen “xarxes socials” a alguns d’aquests ciberespais, malgrat la gent pugui tenir-hi molts d’amics, com al Facebook, pot continuar sentint-se ben tot sol. Paradoxes de la modernitat.</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Remarca Augé l’enfrontament de dos món.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> Un d’ells el dels qui fugen de la misèria, la fam, la tirania, la violència de la natura… Cercant un paradís, molts troben un camp d’internament o de refugiats. El món que cercaven els rebutja. Els individus que han perdut el seu lloc sense trobar-ne un altre han quedat assignats, doblement, a no-llocs. Constata que, al mateix temps, els “llocs” propis es desdibuixen -a Europa sense anar més lluny- abunden les iniciatives per preservar, restaurar o protegir, ja siguin llengües, arquitectures, folklores, paisatges que, tanmateix es van convertint en espectacles i objectes de consum turístic: “la memòria és lenta, la història massa ràpida”. De cada pic es fa més difícil reconèixer el propi lloc.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Els no-llocs de l’abundància (aeroports, autopistes, centres comercials...</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">) són confrontats per Augé amb els no-llocs de la misèria que poden ser tant refugis com presons, objectes de control policial i d’ajuda humanitària. Que tenen en comú? Als aeroports, ports i fronteres, els emigrants i refugiats hi convergeixen amb els turistes, cercant exotisme, arena o sol, viatgen als mateixos llocs dels quals els emigrants volen fugir. Això ens proporciona la fotografia més emblemàtica de la nostra època: un turista davall un para-sol i, a pocs metres, un emigrant mort ofegat a la mateixa platja. Troba Augé que els camps de refugiats o els llocs d’acollida de les víctimes d’una catàstrofe natural són també no-llocs, encara que, si duren, s’hi recompon una certa vida social i s’hi redibuixa quelcom que es pot semblar a un lloc.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Mentre el neoliberalisme vol significar-se</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> per la lliure circulació i la lliure competència, amb imatges que remeten al moviment i la flexibilitat social, en canvi la visió de refugiats, detinguts i víctimes diverses, transmet la idea de bloqueig, de paràlisi econòmica i social. La lliure circulació de persones es transforma en un miratge mentre es multipliquen les mesures de control de la immigració o la pobresa es confinada a viure a determinats barris, mentre proliferen espais privats i vigilats només per a rics. Discontinuïtat i prohibició són, per Augé, també paraules clau de la situació global, per molt que oficialment sigui definida com de llibertat i d’intercanvi. La misèria, l’emigració, la violència, la desigualtat, les catàstrofes ambientals, les transformacions urbanístiques i paisatgístiques, conformen diferents cares de la humanitat actual.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Retornant a Palma, la sent de cada pic més una ciutat de simulacions</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> on, servidor, com altres, hi desenvolupa un cert fetitxisme historicista, vaig a un vell cafè, a una botiga antiga, passeig<span> </span>per una deixa històrica... Però aquestes restes, davant el progrés dels no-llocs, han tornat una obsessió –malgrat estiguin invadides per gent estranya cridada per les guies turístiques-, un sobrevalor urbà, quasi un espectacle, ja que l’ecologia humana que les va produir ja ha desaparegut.</span></p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/99394
Wed, 06 Apr 2011 09:46:11 +0200TOPÒNIMS DEL MÉS ENLLÀ: PURGATORI, CEL, INFERN Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/tempesta_biel_perello.jpg" border="0" /></p><p> <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Topònims del més enllà: cel, infern, purgatori</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Els llocs on hem de passar l’eternitat</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> -els qui hi creuen, i els qui no hi creim, també- <span> </span>el cel, l’infern, els llimbs o el purgatori, <span> </span>ja no els reconeixeríem, per no dir que s’han difuminat. <span> </span>El Papa Benet XVI els ha reformat. També l’anterior Papa, Joan Pau II,<span> </span>hi posà mà: “El cel no és un espai situat entre els niguls”.<span> </span>Ja no hi ha Sant Pere amb les claus damunt un cumulonimbus o un cirrus deixant entrar els bons i enviant als inferns als dolents, com ens anuncia la Sibil·la, que ara per més INRI –em referesc al toc més prosaic de la cosa-<span> </span>és Patrimoni de la Humanitat. L’infern ja sabíem que estava situat al centre de la Terra, un lloc calorós. I el purgatori? Benet XVI ha matitzat, fa un dies, que el purgatori no és un lloc físic, sinó “foc interior” dels propis pecadors. Fins i tot les acadèmies de les llengües han hagut de variar el seu criteri. Fins ara escrivíem Cel, Infern, Llimbs o Purgatori amb majúscules perquè<span> </span>eren considerats topònims –com Marratxí o Trípoli- encara que fossin topònims de caràcter “mític o imaginari” –com els Camps Elisis, Bàbia, El Dorado, Xauxa, Utopia o la Gandòfia, tots ells tan ben cartografiats per Joan Amades a <em>Geografia Fabulosa</em>-<span> </span></span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Ara hem d’escriure cel, infern, llimbs i purgatori</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> amb minúscules. Servidor que va viure temerós de petit dins aquell món imaginari i tenebrós, augmentat i mantengut pels capellans, no puc perdonar-los les angoixes que em feren passar amb alguns d’aquests topònims amb majúscula on podria anar a raure en ser mort. Encara ningú m’ha demanat disculpes. Com diu Juan G. Bedoya al seu excel·lent article <em>El Papa conclou la reforma de l’eternitat</em>, els papes estalvien ara als fidels catòlics aquella l’escatologia venjativa. Teòlegs importants se’ls van avançar, amb risc de ser anatemitzats. Hans Küng ja va escriure l’any 1975: “El cel de la fe no és el cel dels astronautes. No és un lloc, sinó una forma de ser”. Vaja, encara és viu, en Küng, no com Giordano Bruno que va ser cremat de viu en viu l’any 1600 per dissentir del cel dels eclesiàstics, o Copèrnic i Galileu que ho passaren ‘pillo’.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">La imatge del cel i de l’infern</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> que ha perviscut fins fa poc deia <span> </span>Julio Caro Baroja que era una creació dels predicadors bocamolls del Barroc, és quan es va fixar el model de vida després de la mort, l’invenció imaginativa d’un món d’ultratomba que ha perdurat fins ara fa poc. En un llibre deliciós, <em>Geografía de la eternidad</em>, Ana Martínez Arancón ha tengut la gràcia de reconstruir com deien que eren aquests llocs i els seus habitants, els àngels, o els dimonis, per exemple: “Les boques molt grosses i molt obertes. Les dents esmolades. Les gargamelles amples... Tot són ungles, de tots surten flames molt ardents, pels ulls, per les orelles...” És una estampa expressiva -com els nostres dimonis de les festes populars-<span> </span>que, malgrat la ingenuïtat, no perd el seu poder terrorífic. L’infern tenia segons el pare Martin de Roa “onze mil llegües de redó, espai necessari per a la multitud de pecadors que allà han de guardar perpetua presó”. En quant al cel, el paradís, tenia els seus atributs, com la serenitat blava de l’aire en calma, immutable per damunt els niguls, el jardí de flors que mai es marceixen, amb fruites delicioses i accessibles. Un lloc imaginable però difícil d’aconseguir sinó passaves abans per l’adreçador estret que t’imposaven. Ara es veu que han perdut la clau o han oblidat on és el camí on hi havia el ‘lletrero’ del topònim que posava, en majúscules: Cap al Cel.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">En la tradició cristiana la idea de paradís</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">, de jardí, prest fou substituïda per la de ciutat celestial, la ciutat de Déu; en la utopia possible el centre de poder era la gran metròpoli de l’imperi, una Roma celeste, una nova Jerusalem. Afegeix Martínez Arancón que els predicadors del segle XVII ajuntaven els tractats celestials amb els fonaments <span> </span>teòrics de la grandesa d’Espanya “de forma semblant a com si Espanya fos alguna cosa així com el regne de Déu en la terra, i per tant la cort celestial vendria a ser un Madrid etern, més perfecte, naturalment”. Tot rebossat amb <span> </span>llum, bellesa, perfum, evocació de músiques, ja anomenades, per aquest motiu, músiques celestials. Els prolífics jesuïtes eren qui més volien precisar: “A la ciutat celestial les places són d’or, clar com el vidre, les seves murades estan ornades amb pedres precioses, les portes d’esmaragdes i perles d’inestimable valor”. I com a resum: “és un lloc claríssim; és temperat, sense variacions del temps; és segur i etern; és ameníssim i delitós” Això era, naturalment, <span> </span>quan el cel dels cristians era el cel dels astronautes. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">A <em>La república filosòfica</em>,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> <span> </span>Juan J. Tamayo afirma que el procés de desmitificació començà durant <span> </span>la Il·lustració i arribà al seu punt fort amb els teòlegs dels anys quaranta del segle passat, R. Bultman per exemple, qui l’any 1941 a <em>Nou<span> </span>Testament i Mitologia</em>, <span> </span>capolà els dogmes del cel, de l’infern i del purgatori, l’existència del qual ja fou negada per Luter, per no ser a la Bíblia. Es demana Tamayo “En què queden aleshores els premis que prometien i els càstigs amb què amenaçaven els predicadors de la nostra infància nacional-catòlica? En pura creació de la literatura fantàstica?” Ho diu fent referència a un diàleg entre J. L. Borges i E. Sabato, quan aquest li demana què opina de Déu, diu Borges: “És la màxima creació de la literatura fantàstica. El que imaginaren Wells, Kafka o Poe no és res comparat amb la teologia”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Les conseqüències de tota aquesta literatura fantàstica</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> però han estat tremendes. Basta analitzar el paradís Terrenal. Ja saben la historieta. Adam visquent com un paixà; de prompte, perquè no estàs tan tot sol, d’una de les seves costelles, Déu-nostre-senyor creà Eva... Per mor de la ditxosa poma i la temptació reptiliana, foren expulsats: per culpa d’Eva. Des de les trones cristianes no es cansaren d’ensenyar que per mor de la dona, vam ser expulsats del paradís cap a les tenebres exteriors i haguérem de treballar. Aquest menyspreu cap a la dona era present encara, com comenta Bedoya, quan Pius XII, en els anys cinquanta del segle XX, ordenava nous capellans els recordava: “No sigueu mai ni Judes, ni Eva”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Els qui hem viscut les èpoques dures del poder eclesial</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">, amb les barbaritats que ens predicaven quan, com ara, s’acostava la quaresma, a la fi ho sabem: el cel ja no és un lloc físic, ni tampoc l’infern. Així idò, quina virgueria s’hauran d’inventar per fer por al personal? La por és l’essència de les religions, la por a la mort fonamentalment.<span> </span>Ens recorda Tamayo el que deia L. Feuerbach, autor de <em>L’essència del Cristianisme</em>: “La religió és el somni de l’esperit humà, l’essència divina és l’essència humana...” Però sobretot: “Si no existís la mort, no existiria la religió”. Amén.</span></p><p class="MsoNoSpacing">__________________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><a href="http://bloc.bielperello.com/"><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE BIEL PERELLÓ</span></a> </p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/99139
Wed, 30 Mar 2011 15:48:16 +0200UNA TEORIA DELS AMICS ÍNTIMS Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-6%20mudoy.jpg" border="0" /></p><p> <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p><p class="MsoNormal"><strong><span>Una teoria dels amics íntims</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Els homes no solem tenir amics íntims</span></strong><span>. Al manco així com les dones tenen amigues íntimes, d’aquelles que s’ho conten tot, de les qüestions amoroses a les fisiològiques passant per les domèstiques. Els homes, si de cas, tenim alguns, pocs, amics de confiança que, per assimilació amb elles els deim amics íntims. Així idò, què és un amic íntim? <span> </span>És una persona amb la qual penses, per si de cas un dia tens problemes –o en té, ell-, que funcioni, o funcionis, com una crossa. És una definició egoista, per tant, vertadera. Amics íntims? Sí, però sense xerrar massa de les coses íntimes, aquestes s’han de percebre, o entendre sense paraules, s’han de sentir de forma intangible. Només d’aquesta manera, podem contar un límit curtíssim de persones que entren a formar part de la categoria <em>sui generis</em> d’amics <span> </span>íntims.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Servidor en té un parell, pocs.</span></strong><span> Sovint he analitzat el meu comportament amb ells i més que vessar les meves veritats, angoixes o problemes, quan en tenc, <span> </span>mir de què ells no se’n temin. Curiós, però molt generalitzat. És una situació molt semblant a la relació que s’establia a les reunions del Politburó, quan es tractaven temes importants, el secretari del partit, el camarada Mudoiisky, demana al militant <span> </span>Klimentin Picornellov: “Klimentin, tens alguna opinió sobre aquest tema?” Respon Picornellov: “Sí, <span> </span>camarada, en tenc, però no estic gens d’acord amb la meva opinió”. De manera semblant, <span> </span>la relació amb els amics íntims més que en veritats es recolza fonamentalment en mitges mentides, en metàfores o, més enllà, cap a la paràfrasi o la metonímia. O l’oxímoron. Divines contradiccions!</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Cas a part el formen els amics íntims que creuen tenir comprensió,</span></strong><span> que t’escolten amb atenció i que no poden passar sense donar consells. És la subcategoria de l’ amic íntim especialista en intimitats. Amb aquests la relació es converteix en una espècie d’esgrima per poder interpretar qui diu la mentida més vertadera o la veritat més mala de raonar. És això que penses quan el teu amic íntim t’ha confessat alguna cosa: “Què m’haurà volgut dir amb això?” Els meus amics especialistes en intimitats -i aquí hi entren els <span> </span>psicòlegs i psiquiatres- <span> </span>gaudeixen d’un dels meus privilegis, d’una de les més preuades actuacions, dels homes en general. És molt clara. Davant un d’aquests especialistes, no pensis. No fos cosa que et llegissin el pensament. Però si penses, sobretot no diguis el que penses. I si penses i ho dius, mai ho has d’escriure. Però si penses, ho dius i ho escrius, no pensis, ni diguis, ni escriguis mai el que pensis: no diguis mai la veritat. Per això han fet ells una carrera! Es creuen tenir molta pipella i, per tant, el deure d’esbrinar la veritat. I la veritat, com deia Bertrand Russell, només <span> </span>pot ser el que espera la policia que li diguem.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Però el més fotut de les relacions entre homes</span></strong><span> que són amics íntims és la necessitat que tenen alguns d’ empènyer-nos a ser feliços. Si fa falta a ‘sempentes’. Quina mania! Són com el xofer de la camiona del meu poble, avariada, que cridava: “Baixau a empènyer!”. L’amo en Toni Penya que era a dins, contestà: “En Penya ha pagat, i no baixa!”. Idò això. Els bons amics íntims redueixen la seva actuació a fer-nos saber que ens coneixen, que saben com som<span> </span>i per tant no s’entesten a donar-nos consells, ni fórmules. Com la Constitució americana que diu que els americans tenen dret a la felicitat, però no hi ha cap reglament que desenvolupi aquest precepte. En canvi, empènyer a la gent a ser feliç és com estava redactada la fórmula al règim espantós dels Khmers rojos de Pol Pot. Aquest, per conduir el poble a la felicitat prohibí la intimitat, prohibí l’expressió dels sentiments, tant del riure com del plorar, llibres i juguetes foren confiscats, els monjos budistes foren obligats a casar-se i els musulmans a menjar carn de porc, es suprimiren les ulleres –objecte que es veia com a presumpció intel·lectual-... No m’imagin cap dels meus amics, íntims, sense les seves ulleres, o sense les seves juguetes. Tampoc hem de tolerar que ens empenyin per força a fer una regressió <span> </span>a la nostra infantessa, estadi on, diuen, hi reposen les causes de la nostra infelicitat. <span> </span>Ja ho sabia Quevedo, abans de Freud: “La vida empieza en lágrimas y caca, / luego viene la mu, com mama i coco, / siguénse las viruelas, baba y moco...”</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>A l’amic íntim se li pot dir tot,</span></strong><span> però així hi ha el perill de què deixi de ser íntim, o de que deixi de ser amic. Per tant és millor que sapi, sense haver-li<span> </span>de dir, que, tanmateix, les emocions, el plaers o els dolors ens impediran ser feliços per molt que ens ‘sempentegin’. Que ens passam la vida fent títeres i cucaveles cercant el finíssim equilibri entre el bé i el mal, el yin i el yang, la gimnàsia i la magnèsia, el gust i el disgust. “Només qui no odia ni s’entristeix està en plena possessió de la felicitat”, és la via ascètica i eixuta que predica el Mahabharata, connectada amb altres vies estúpides sense amor, ni devoció. Ja ho deia Borges oximorònic: “Només me queda el goig d’estar trist...”.<span> </span></span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span><span> </span>La millor qualitat de l’amic íntim és la d’embullar la troca.</span></strong><span> Se li ha de confessar <span> </span>no entendre molt bé el que ha volgut dir. Com Woody Allen amb els idiomes, deia: “Parl molt bé el francès però no aconseguesc entendre el que dic”. Exactament així.<span> </span>Encara que no s’entengui <span> </span>molt bé el que es diu - i això és el corol·lari més important- <span> </span>s’ha de saber perfectament el que es sent. Aquest sentiment, aquesta estima <span> </span>és la premissa essencial per saber si un és o si en té d’amics –més o manco- íntims.</span></p><p class="MsoNormal">_____________________________</p><p class="MsoNormal"><a href="http://web.mac.com/gmudoy/arritmia/Inici.html"><span style="font-size: xx-small">IMATGE ORIGINAL DE GUILLEM MUDOY</span></a> </p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/98587
Fri, 18 Mar 2011 16:25:54 +0100ON EREN QUAN TEJERO ENTRÀ AL CONGRÉS DE DIPUTATS? Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Pelizza-da-Volpedo--1901--I.jpg" border="0" /></p><p><br /> <style>/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>On eren quan Tejero entrà al Congrés de Diputats?</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Les realitats d’aquests dies imposen reflexions dures</span></strong><span>, amb explicacions complicades. Són les commemoracions del 23-F o les revoltes al nord d’Àfrica, amb el dictador i cleptòcrata Gaddafi bombardejant el seu propi poble. Les anècdotes donen cos individual als moments històrics que ens ha tocat viure. La pregunta “on eren quan van matar Kennedy?”, es va posar de moda als USA per a significar un moment de la quotidianitat que combregava amb un fet excepcional, un magnicidi. En aquest cas, servidor, estudiant, baixava el carrer dels Oms, camí de l’institut Ramon Llull. I, l’onze de setembre de 2001, on els va agafar? Quan els avions, en una gran metàfora de l’islam contra occident, esbaldregaven les torres bessones de Nova York? O, per cert, on eren vostès quan mataren Carrero Blanco? Però, vaja, del que es tracta en aquest mes de febrer és de rememorar els trenta anys d’aquell 23-F, quan una partida de militars i guàrdies civils franquistes volien retornar-nos a les obscures èpoques de la dictadura. Acudiré a la meva anècdota personal, perifèrica i insignificant. Tenia els meus alumnes fent un examen a una de les aules de la Facultat de Filosofia i Lletres, a son Malferit, prop d’on ara hi ha IKEA. En un moment donat entrà un professor a contar-me que per la ràdio –la ràdio va ser el nostre salvavides durant aquell dia i aquella nit- deien que la guàrdia civil havia entrat al congrés de diputats pegant trets. De damunt la tarima dic als estudiants que ja faríem l’examen un altre dia perquè hi ha hagut un cop d’estat militar. Un d’aquells universitaris pegà un bot i sortí per la finestra, corrent, travessà el pati, no sé on degué anar però m’ho imagin. Moltes vegades ho hem comentat amb alguns dels qui feien aquell examen, un d’ells, ara, col·lega a la UIB. Aquest bot marca el record, no per fer-ne una avaluació general, ni política, sinó per rememorar la força del moment. Al matí següent, mirava les imatges de la càmera de televisió que deixà un operador endollada, relatava, talment <em>cinema verité</em>, la terrible astracanada.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>On eren vostès quan el general Pinochet</span></strong><span> entrà al palau de la Moneda a Xile, l’onze de setembre de 1973, derrocant violentament el president constitucional Salvador Allende? Jo era a Gènova, d’Itàlia. Ho vaig saber per una enorme manifestació sindical. Els assistents en feien culpable, de passada, la democràcia cristiana italiana liderada per Taviani, parenta del partit que feia oposició a Allende, liderat per Frei. Em vaig quedar, pel record, amb l’anècdota del què cridaven: “Contro Frei, contro Taviani, operai cileni, operai italiani”. He fet la pregunta retòrica sobre el cop d’Estat del sinistre general Pinochet perquè m’anava bé per fer veure com animaren els nord-americans els colpistes xilens. Està ben demostrat, l’antiamericanisme era contrarestat <span> </span>amb intromissions directes, o indirectes, per mirar d’enderrocar governs, com en el cas de Xile, plenament democràtics. Sembla que ara el president Obama ha romput el modus operandi de què si el dictador era amic, era un bon dictador i se l’havia de deixar tranquil. Eren els casos de Tunísia o Egipte. I si no ho era, aleshores <span> </span>s’havia de fer el què fes falta: matar-lo, envair el país, sometre’l a setge econòmic... ho demostra la relació històrica dels USA amb la Cuba de Fidel Castro.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Mentre Muammar el Gadaffi</span></strong><span> està vivint les seves darreres hores a Líbia, m’ha duit el record d’una altra anècdota, fou aclaridora per a mi de com funcionaven determinades coses als països islàmics, lluny del guió après. A dues fronteres del món no m’han deixat entrar, a Albània, en temps del dictador comunista Enver Hoxha i a Líbia, ja en temps de Gaddafi, ara farà quasi quaranta anys. El cas d’Albània va ser pintoresc. Des de Iugoslàvia, un estat aferrat amb la saliva dejuna del mariscal Tito, per dins els boscos bellíssims de Montenegro, passat Titogrado i Kotor vaig arribar<span> </span>a un lloc fronterer petit, uns militars d’aquells de gorra de plat amb el front alt, que no parlaven res en què ens poguéssim entendre, després de telefonar una bona estona ens digueren que ens tornàssim per on havíem vengut. Camí de Grècia, per Kosovo i pel nord de Macedònia me’n vaig témer que tot i ser a Europa, les veus dels imans pels altaveus de les mesquites de Skopje em transportaven a un altra continent. Però mai m’hagués imaginat les barbaritats genocides de la guerra posterior. De tornada vaig travessar un parell de kilòmetres militaritzats, entre Grècia i Bulgària, del que era el teló d’acer (per cert, on eren quan tomaren el mur de Berlín?).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>A la frontera de Líbia, venint de Tunísia, els guardians</span></strong><span> ens feren esperar perquè tots havien de resar, tant els d’un costat com el de l’altre, per després, tanmateix, negar-nos el pas. La religió al nord d’Àfrica condiciona la vida pública normal i quotidiana. També a Argèlia, tot i ser un país militaritzat i socialista. Hi havia entrat per mar i era l’època del Ramadà, doncs bé, a una ciutat d’un país socialista, durant el Ramadà -el mes que el profeta Mahoma diu que s’ha de dejunar durant el dia-, a una ciutat enorme com Alger, amb el segell dels francesos encara recent, no hi va haver cap restaurant que ens servís dinar: a dejunar s’ha dit! La revolta de la sèmola i la mascarada democràtica, un parells d’anys més tard, llançà el país a massacres continuades, prolegomen de la islamització radical globalitzada.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Vull dir amb això que les anàlisis reduccionistes</span></strong><span> i excessivament ràpides de la geopolítica i sobretot de la geoestratègia mundial, necessiten un bon sedaç. Al món musulmà actual els documents filtrats per WikiLeaks i el seu esbombament per les xarxes socials d’Internet han aconseguit que, sumats al major desenvolupament econòmic d’alguns territoris, els joves i les naixents classes mitges se’n temessin del que passava als seus propis països, governats per una colla de lladres, i s’ho han pogut contar a ells mateixos usant ordinadors i telèfons mòbils. Però no oblidem, en la resolució de la crisi, el paper fonamental de la religió, es diguin germans musulmans o imans de les mesquites, i sobretot de l’exèrcit. De retruc ha fet variar la política exterior panxacontenta dels nostres països occidentals. Quin enorme ridícul el de França a Tunísia o el de l’Unió Europea amb el seu no intervencionisme a Líbia, incapaç de xupar roda del que anava diguent el president Obama (costa creure’l): que ara els dictadors, per molt amics que siguin, no tenen carta blanca.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Érem al món de les anècdotes,</span></strong><span> i a la clarividència que a vegades ens aporten. Quan era més jove m’havien venut que el Sha de Pèrsia, popular pel <em>glamour</em>, tacat i postís, de la seva dona Farah Diba, era el vigia d’Occident a l’Iran, el modernitzador, amb un exèrcit invencible. Un capellà dels seus, una aiatol·là, que vivia exiliat els se va carregar en un tres i no res. On eren vostès quan Khomeini va substituir el Sha? Anècdotes? Ja sé que no es poden relatar en un curs de Geopolítica Internacional i que s’ha de fer esment al petroli com element explicatiu. Però l’anècdota és en la vida com un aforisme al pensament, una veritat condensada, que cal, això sí, interpretar.</span></p> <p> ___________________</p><p><span style="font-size: xx-small">IMATGE: <a href="http://it.wikipedia.org/wiki/Giuseppe_Pellizza_da_Volpedo">G. PELLIZZA DA VOLPEDO (1868 - 1907), EL QUART ESTAT, 1901</a></span> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/98365
Sun, 13 Mar 2011 18:34:07 +0100APUNTS DEL PLA DE MALLORCA, AMB ESPÀRECS Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Bonjour%20Courbet%20Gustave%20Courbet%201854.jpg" border="0" /></p><br /><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Apunts del Pla de Mallorca, <span> </span>amb espàrecs</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span>Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“M’agrada collir-los,</span></strong><span> però menjar-los me fa molt d’asunto”. “Asunto?” demana en Joan. “Sí , asunto, mania. Es pardal! Jo sempre ho he dit així!” Replica en Tomeu de can Serenoi. Li he de fer l’explicació a en Joan, <span> </span>l’urbanita barceloní que tenc de convidat. “Sí, empram alguns castellanismes des de molt antic, aquest, ‘asunto’, com a sinònim de mania, d’oi, de fàstic que deis vosaltres. Però també deim de manera habitual ‘Quin tiempo!’ o <span> </span>‘Quina noche!’ per significar que fa molt mal temps. Que trobes?” En Tomeu s’ha presentat amb un bon manat d’espàrecs, fermat amb una fulla d’albó travada amb una pua de la mateixa espareguera. “No! I són tendres a més no poder! Quasi tots són d’espareguera vera, però n’hi ha un parell d’espareguera de gat, en aquests si no els vols els pots tirar. A mon pare no li agradaven i ja no els collia”. “De gat, vol dir d’home begut en mallorquí, no?” Inquireix en Joan. “No, en aquest cas no, de moix, de l’animal; del forat del moix a Mallorca em deim la gatera, agranar un forn és escombrar-lo, el grifó del cossi és l’aixeta...<span> </span>Bé. Gràcies Tomeu”. En Tomeu se sol aturar sovint després de bresquejar per foravila i sempre sol dur algun present. “I s’asunto per què és?” Li deman. Me diu, fluixet, a l’orella: “Saps què passa” torna enrere quan ja se n’anava “a mi m’agraden els espàrecs, sobretot dins una truita feta amb ous de ses meves gallines, però s’olor que me fa s’orí, un parells de dies, me fa molta de nosa”. “Idò els aprofitarem nosaltres” i vaig pensar que, com deia ma mare, de sa desgràcia de Judes, sant Macià en tengué ventures. “És veritat lo de la olor i també el gust que comuniquen a altres sucs corporals” afegeix en Joan que és metge “com és el cas de la llet de les dones que donen mamar, sembla que la fa tornar agra o excessivament olorosa, i desagrada als infants”. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>El cercar per garrigues i bardisses</span></strong><span> és una gran cosa: espàrecs, caragols, gírgoles variades... “Ara n’hi ha molts que no cerquen sinó que troben. Vull dir que n’hi ha molts que entren dins es sembrats i dins ses casetes i s’ho fan seu. Avui un parell de cols, demà totes les taronges, un solc de grells... de bones a primeres desapareixen. No sé si és que torna sa fam o què, però han augmentat molt els robatoris per foravila”. Amb la sana intenció de cercar espàrecs amb l’amic barceloní sortim a fer una volta. És un dia calm, fred i assolellat. Un borino ros prova de xuclar les flors d’una vidalba que s’estén com una catifa per damunt una paret seca. Fins fa dos dies, com qui diu, només les flors grogues de la vinagrella entapissaven marges, corrals i bocins. De la vinagrella en mossegàvem els tronquets àcids quan érem nins, vaig saber pel llibre d’Anthony Bonner que era una planta introduïda de sud d’Àfrica, de la regió del cap de Bona Esperança, devers el segle XVIII i que s’escampà per tot el Mediterrani. Fa setmanes que han florit <span> </span>impetuosos els ametlers, al meu quadern de notes vaig apuntar, de Joan Maragall: “A mig aire de la serra / veig un ametller florit / Déu te guard bandera blanca... / dies ha que t’he delit”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>De tornada, amb quatre espàrecs, ens aturam al cafè</span></strong><span>. “No vos ha topat gaire” m’enfloca n’Antònia. Hi ha la foganya encesa amb troncs d’ametler que hi cremen. Present el meu amic a la rotllada i explic el tema de les coses que fan “asunto”. “Idò t’has deixat dues expressions que són, també, ben nostres: un ‘pronto’ i un ‘hecho’. O no? Un ‘hecho’ és quan qualcú mos fa una cosa rara, una sortida de to i tenir <span> </span>un ‘pronto’ és <span> </span>quan fan una cosa que no farien normalment, quan el capet rodola. “Coses inexplicables” afegeix l’amo en Toni Vidalet “i ara vos ne diré una, per posar un exemple al teu amic. És de sa mare de na Toninaina Floca. Idò, quan a la Mare de Déu de Lluc la passejaven pels pobles, l’any 49,<span> </span>sa mare d’aquesta Toninaina, sense que se’n temessin va córrer i li va penjar un collar fet de prebes de cirereta. No li acabà de passar perquè l’havia fet massa petit i només li encasquetà. Quin esglai! Ses beates des poble volgueren fer un ‘desagravi’ a la Mare de Déu ultratjada, però tot acabà amb el rector fent-li un bon sermó. Sa gent no se’n podia avenir, aquella dona ni estava loca, ni venia de família de rojos, en fi, tengué com un ‘pronto’ i aquí se va acabar tot... però sa filla encara és sa filla d’aquella dona que posà un collar de prebes de cirereta a la Mare de Déu de Lluc. Sa mare, tret d’aquest ‘hecho’, es comportà la resta de sa seva vida amb tota normalitat”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>En arribar a ca nostra, dalt del turó</span></strong><span>, na Malika, la dona de n’Abdel, a qui de vegades li compram pa, pastissos i menjar preparat, amb un mocador pel cap com quasi totes les dones àrabs del poble, em du una botelleta d’oli d’Argan que li han enviat del seu poblet, de per la zona de Marraqueix. “Qué es això?” demana el català. “És un oli pastós, d’aquests olis com el de rosa de Mosqueta amb propietats poc conegudes, regenera la pell. És un oli primitiu, el treuen dels bessons dels pinyols d’aquells arbres que solent tenir cabres per damunt, també els recullen dels seus cagallons”. Li vaig comenar, perquè un dia fent un tast d’oli de les oliveres d’en Joan Mayol i el seu germà Martí, ell, en Joan, que prepara un llibre sobre l’oli de Mallorca i crec que sobre els olis de tot el món, ens donà a tastar una varietat de l’Amlou. L’Amlou es fa amb oli d’argan –si és per menjar, torren les llavors- , mel i ametla.<span> </span>En Joan ho fa amb el seu oli d’oliva, aconseguint una mescla que se pot escampar damunt pa, amb gustos primitius, dolcencs, de greixos nobles i saludables.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Entram per ajudar a preparar el dinar</span></strong><span> i hi trob assegut dins la cuina en Miki Cliana, un veïnat de més amunt. “Quin doble sis!” Li dic, “per cert avui m’han parlat de tu al cafè, un home me deia: més amunt de ca teva hi ha uns hippies que donen un tassó d’oli de soja cada dia a un porc que engreixen, mesclat amb el segó”. “Vatuadell!” ha contestat en Rafel Fraret “Els he deu sortir ben car!” “Això és una mentida” diu en Miki “no li donam cada dia”. “I tu, com estàs? Ja veig, però, que mala herba mai mor...” “ni es bestiar la se menja” afegesc. “Pots quedar a dinar” li diu na Margalida mentre talla una col per fer cuinat de mongetes. Les cols de cabdell fan un renou molt especial quan les tallen, de cosa fresca, grenyal. Com les seves fulles quan les separen del tronc. Renous de cuina, eterns, de sempre.</span></p><p class="MsoNoSpacing">_________________________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: <a href="http://commons.wikimedia.org/wiki/Gustave_Courbet">GUSTAVE COURBET (Bonjour Monsieur Courbet, 1854)</a></span></p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/97882
Wed, 02 Mar 2011 12:27:10 +0100JARDINS D'ALTRI, UNA MICA DESOLATS Climent Picornell<p> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Jardins d’altri, una mica desolats</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><span> </span><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/jardins09.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span> JARDINS D'ALTRI, UNA MICA DESOLATS</span></strong></p><p class="MsoNoSpacing">Climent Picornell </p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Els Jardins d’altri se van fent arreplegant d’ací i d’allà.</span></strong><span> La deriva esdevé, com sempre, esburbada, i a vegades depressiva. Jardí desolat, sense brollador eixut ni faune mutilat, ja me diran vostès. Partint dels canvis de significat, acabarem per les pasteretes de la mort, l’ànima i la decadència de l’home i, ja que hi som, la d’Occident. Ja veuran que servidor quan s’hi posa, no s’hi posa per poc. Mesquinet!</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>En un principi vaig envestir amb jocs de paraules</span></strong><span>: “Minoria absoluta” programa de televisió; “Cercle virtuós”,<span> </span>tot el contrari del<span> </span>viciós. Aquests s’han de dir en castellà: “Desechos adquiridos”,<span> </span>per una lletra! O “Encuentros en la certera fase”. És quasi com: ”Fue mofeta en su tierra” que deia Cabrera Infante a la seva novel·la <em>Tres</em><em> tristes tigres</em>, <span> </span>aquells qui,<span> </span>com els jutges del jutjat, menjaven fetge d’un penjat. “La mauvaise époque” hauríem de dir a l’actualitat per oposició a “La belle époque”, en la línia de la revista <em>L’Avenç </em>que titula el seu editorial “L’estat del malestar”, ara que esbuquen l’anomenada societat del benestar.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Talment com Jacques Attali,</span></strong><span> autor de <em>Breu història del futur</em> qui, fent un <em>remake</em> de <em>La Decadència</em><em> d’Occident</em> d’Oswald Spengler, diu: “Com totes les societats esgotades, Occident s’ha superendeutat per a mantenir el seu nivell de vida; en aquesta brega actual guanyaran els mercats; Europa camina cap al seu declivi, queden 10 anys per estar tots arruïnats”. Hans Magnus Enzensberger ha publicat <em>La gran migració</em> per esbrinar com serà el futur d’Europa -amb tanta gent que hi va i hi ve-, serà més mestissa, hi conta que (m’ha recordat que els de la meva generació l’únic negre que havíem vist d’infants era el de Can Matons) “el primer negre que vaig veure fou quan tenia nou anys...” Com serà l’ànima d’Europa? Li demanen: “Una cosa que canvia, que s’adapta, que se rebel·la, però que té voluntat pròpia”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>I aquí comença la desolació.</span></strong><span> L’any 1938 al Berlin nazi, Joseph Goebbels, ministre de propaganda d’Adolf Hitler, per fer avinent qui eren els artistes depravats muntà l’exposició <em>Música degenerada</em>.<span> </span>No cal dir que tots els constructors de “renous atonals”, amb Paul Hindemith al davant hi eren al·ludits; al cartell anunciador de la mostra es veia un músic negre tocant el saxofon amb una estrella de David cosida a la jaqueta. Per coses com aquestes “no hi cap garantia de que llegir més ens faci millors persones” manifesta el professor d’Història de les Idees, Alain Finkielkraut (algú ho trastoca i assegura que “llegir<span> </span>fa tornar guapos”), “el segle XX ens ha ensenyat que hi ha hagut gent molt cultivada capaç de comportar-se d’una manera detestable”. Són paraules de Finkielkraut, d’origen jueu, després d’haver escrit <em>Un cor intel·ligent</em>, una forma de respondre a la polèmica que es va desencadenar després de la broma- diu ell- que va fer en una entrevista a un diari israelià, on comentà que la selecció francesa de futbol, abans model de mestissatge “black – blanc- beur” (negre-blanc-àrab), havia passat a ser “black – black - black” (negre-negre-negre).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Les històries de vida, les biografies i les autobiografies</span></strong><span>, com més succintes millor, són testimonis fefaents de la degeneració, com a mínim del nostre cos. Vet ací com resumia la seva vida “El Cañete” un<em> bailaor</em> d’edat madura: “Em vaig casar tres vegades: La primera dona em va deixar; la segona es va morir i de la tercera en vaig fugir”. Em recordà a aquell banderiller del torero Juan Belmonte que esdevé batle del seu poble. Belmonte li demana com s’ho ha fet per arribar-hi, el banderiller li contesta: “Pues mire maestro ¿Cómo va ser? Degenerando... degenerando...” Dins aquesta sendera s’hi escau allò que canta Quimi Portet: “Des d’una àrea de servei, / la meva terra / és com un parrac grapejat; / un país vençut pel davant i pel darrera; /<span> </span>d’atrotinada dignitat”. Portet és molt més que el cantant bromista que vol aparentar.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>“Confessor d’homes? <em>Non sum dignum</em>”</span></strong><span> que deia Gesualdo Bufalino. Per això, insistesc, és molt millor la biografia, mal sigui desdibuixada en forma de novel·la. L’escriptor Saul Bellow es va casar cinc vegades –dues més que “El Cañete”-, tenia quatre fills de quatre dones diferents, deia d’ell que era un <em>serial marrier</em>,<span> </span>després de cada novel·la tenia ganes de fugir, escapar de les seves ex dones que es queixaven d’haver estat utilitzades en les seves obres, a una d’elles la fa morir en un accident d’aviació... En una de les cartes que s’han publicat, Bellow -un dels meus escriptors preferits de quan, de molt jove, vaig llegir <em>Herzog- </em>el 7 d’abril de 1966 escriu a <span> </span>en Margaret Staats: “...sigui com sigui, no esperava que a aquestes altures de la vida la meva ànima es pogués obrir a ningú d’aquesta manera. Que me n’aniria a dormir i me despertaria no l’alarma del rellotge, sinó l’amor... Evidentment quan vaig ser a Nova York em vaig fer un tall al dit per així tenir-ne una recordança. Me n’ha quedat una formosa cicatriu”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>L’ànima i el tall de Below</span></strong><span> me menaren a l’article de I. Fernández de Mato, <em>La mort de la cultura i la cultura de la mort</em> –una altre recapte d’inversió del genitiu, com <em>La misèria de la filosofia </em>de K. Marx contestant la<em> Filosofia de la misèria</em> de Proudhom-, on hi vaig poder pellucar dos costums, en la línia del que en diuen, en antropologia, rituals del cicle de la continuïtat, entre els quals hi ha el dol per la mort. Idò a València, als difunts, antigament,<span> </span>els feien un tallet a un dit perquè així pogués escapar l’ànima del seu cos i, al País Basc, per assegurar-se’n, supòs, movien una teula perquè pogués sortir de la casa l’ànima del difunt. Aquí és on s’escau aquella contarella, estesa per Mallorca, de que quan ens morim, l’ànima –ho explicava el mestre a una escola- és com un moscard que puja i puja cap al cel; l’alumne espavilat replica que ell no voldria morir-se a l’estiu: les falzies la se menjarien i si aconseguia escapar d’aquestes, les orenelles, que volen més amunt,<span> </span>la s’engolirien ben segur.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span>Amb aquest estat d’ànim, o d’ànima, continu la redacció</span></strong><span> d’algunes entrades d’un esborrany de llibre que s’hauria de dir <em>Diccionari normatiu de termes capitals</em>. <strong><em>Amor</em></strong>: Alerta! Enrampa! S’ha de manejar sempre amb el cos i l’esperit protegits.<span> </span><strong><em>Mort</em></strong>: No cal fer quasi res per evitar-la. O res de res. Si de cas jugar a escacs amb ella. Sempre però l’escac i mat el fa el mateix jugador. Podem fer totes les trampes que es vulguin, moure el cavall com si fos la reina. És ben igual. Tanmateix... Malgrat tot faig un redreçament maldestre d’una cita de Molière: “Morim només un pic, però durant molt de temps, morim durant tota una vida”. Però,<em> festina lente</em>: facem via lentament.</span></p><p class="MsoNoSpacing">______________________</p><p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: PROJECTE DE PORTADA PER <a href="http://web.mac.com/gmudoy/arritmia/Inici.html">GUILLEM MUDOY</a></span> </p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/97686
Fri, 25 Feb 2011 12:12:19 +0100IMAGINAR PALMA: CIUTAT I LA GENT Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/p0279%20colon%20tranvies.jpg" border="0" /></p><p> <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p><p class="MsoNormal"><strong><span>Imaginar Palma: la ciutat i la gent</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>El <span> </span>cinc de febrer, s’acabava</span></strong><span> <strong>el termini</strong> per presentar propostes, idees i suggeriments al procés de participació ciutadana<span> <a href="http://imaginapalma.com/lang/ca/"> </a></span><a href="http://imaginapalma.com/lang/ca/">“Imagina Palma”</a><a href="http://imaginapalma.com/lang/ca/"> </a>que l’ajuntament ha encetat per a la revisió del Pla General d’Ordenació Urbana (RPGOU). Juntament a això una comissió municipal ha explicat a entitats, agents socials i col·legis professionals aquesta espècie de trebolí d’idees previ a com hauria de ser el nou model urbanístic de Ciutat fins el 2025.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>A la web<a href="http://imaginapalma.com/lang/ca/"> </a><a href="http://imaginapalma.com/lang/ca/">“Imagina Palma”</a></span></strong><span> els <span> </span>entesos i tothom qui volgués hi ha penjat els seus desitjos, les seves reflexions i les seves manies de com voldria que fos en el futur una ciutat mitjana com Palma. No hi crec massa en aquestes propostes que solen esdevenir ingènues i excessives (com els pressupostos participatius), però està be obrir una via explicativa i de comunicació, encara que, al cap i a la fi, els nostres electes són qui decideixen, ho trob un canal ordenat i original. Ja veurem, després de les eleccions, si serveix o no.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>El meu dubte prové de què la gent assimila l’urbanisme</span></strong><span><span> </span>a una espècie de carta als Reis de l’Orient i tot el que voldrien que fos la ciutat ho imputen a un document normatiu que, evidentment, depèn de la ideologia de qui el redacti, i reflectirà per aquest motiu un concepte de ciutat, però que no aconseguirà que la gent sigui més amable o que hi hagi més seguretat als carrers, com demanen alguns. El Pla General d’Ordenació Urbana de Palma és l’instrument d’ordenació integral del terme municipal i defineix els elements bàsics de l’estructura del seu territori. Per això classifica el sòl establint els règims jurídics corresponents a cadascuna de les seves classes i categories. Ho fa mitjançant uns instruments de desenvolupament: programes d’actuació urbanística, plans parcials, plans especials i estudis de detall duits a terme pels projectes d’execució. Com es veu és més cru i menys poètic que moltes de les coses que es demanen a “Imagina Palma”, però també és instructiu el saber com es voldria que fos la ciutat ideal i fins on pot arribar, bisturí inclòs, el seu instrumental urbanístic.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Volia escriure un article per a la web d’ <em>Imagina Palma</em></span></strong><span>, però el temps –excuses de mal pagador- s’ha tirat damunt. Havia pres unes notes per a l’article que no he escrit. Volia fer veure fins a quin punt els anteriors PGOU’s –o equivalents- i les seves revisions durant el segle XX obeïen a concepcions urbanes diferents i a certs interessos, polítics i econòmics, alguns dels quals desvirtuaven els plans anteriors. Tots, però, condicionen el present de Ciutat. El Pla de Bernat Calvet (1901); el pla de Gabriel Alomar (1943); el pla de 1963, no se li sol posar nom, aprovat quan Màxim Alomar era batle de Palma; la revisió de Manuel Ribas Piera (1973); el pla de Manuel Cabellos (1985) amb Ramon Aguiló de batle; el pla de 1991, aprovat definitivament l’any 1998, amb el batle Joan Fageda, que és del que ara –ja amb moltes modificacions- l’ajuntament d’Aina Calvo, ha començat a revisar. Tots diferents, alguns poc executats, alguns desvirtuats, uns amb bona informació, un d’esquerres, un guardat dins un calaix fins que tothom interessat va estar servit...</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Què hi ha dit la gent a “Imagina Palma?”</span></strong><span> No <span> </span>he llegit totes les aportacions però si que, damunt, damunt, hi he trobat reflexions interessant d’experts, algunes propostes impossibles, altres certes i assenyades. Hi ha qui està preocupat per fins a quin punt es poden encabir els nous elements urbanístics amb la conservació dels tradicionals, des d’ampliar el port vell fins a soterrar la via de cintura per potenciar al màxim l’eix de la façana marítima; una metgessa demana una ciutat saludable i que respongui a les necessitats d’habitatge, medi ambient, cohesió social, oci, educació, mobilitat... quasi res! Un sindicalista aboga per condimentar correctament els grans reptes i els petits gestos urbanístics, no només al centre, també a les barriades obreres perifèriques, per assolir la Palma de la seva vellesa, on poder... caminar. Poder anar a peu per tot és el major indicador de qualitat de la vida urbana, hi afegeix un conegut urbanista. Un empresari de posat molt seriós demana una ciutat alegre, sembla una paradoxa. Com? Millorant el caràcter dels habitants de Palma, el manteniment i l’aspecte dels edificis i desitja, una altra paradoxa, un menor intervencionisme de l’administració pública. Un conegut economista hi cita l’emperador Kublai Jan per dir-nos que primer de tot són les necessitats de les persones que viuen, treballen o visiten la ciutat: “Imaginar per encertar”. “La ciutat, la gent, els ciutadans” titula una pintora amiga la seva intervenció. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Un professor de geografia, ecologista,</span></strong><span> troba que les mesures de Palma són insostenibles i incòmodes, per la seva extensió i per la seva densitat i voldria una ciutat governada pels ciutadans i no per les grans empreses amb interessos urbanístics i dóna noms (Acciona, ACS, Aldeasa, Sacresa, Sa Nostra a Son Bordoi, Urbis, Iberdrola, FCC, Hansa Urbana, el grup Cursach a la platja de Palma...); Obres i infraestructures, diu, condicionen el disseny de la ciutat física i material, però hi ha la gent a tenir en compte. Palma s’ha d’aturar d’urbanitzar i optar per rehabilitar, ser més hospitalària i diversa per a minimitzar els desplaçaments. No podia deixar de sortir l’adjectiu: “Cap a una ciutat sostenible” demana un técnic, sostenible per compacta (per no consumir més sòl), policèntrica (per no dependre d’un únic centre, evitant desplaçaments) i ben comunicada. Un arquitecte posa de manifest que a 1950, una Palma de 133.000 habitants, suportava amb lleugeresa 1400 cotxes. Avui amb 426.000 habitants té 230.000 cotxes, aqueixes xifres fan pensar que per a aconseguir una ciutat menys renouera, habitable i saludable s’han de transferir els viatges amb cotxe privat a mitjans de transport més eficients: transport públic, bicicleta o a peu. Les associacions de veïnats demanen una ciutat amb més comunicació entre barris, uns altres demanen més equipaments, millors voravies, rebaixar el nombre d’aparcaments, limitar l’altària dels edificis, biblioteques mòbils, cartells amb frases de filòsofs...</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>No oblidem que els romans feren el primer pla de Palma</span></strong><span>, dissenyant carrers i places, que els àrabs ampliaren les murades, que es tragué Sa Riera de dins Palma fa molts segles, que la Desamortització generà espai públics... En fi, un llarg camí fins a la revisió del pla que ara ha començat. PGOU’s n’hi ha haguts sempre<strong>,</strong> amb aquest nom o amb un altre. Curiosament aquest nom és hereu llunyà, des de la llei del Sòl de 1956, d’una idea franquista i centralista de l’urbanisme en cascada: un pla “Nacional”, els plans provincials i els plans generals d’ordenació urbana dels municipis. La participació ciutadana prèvia, amb idees de com voldrien la seva ciutat, és un bon element d’imaginació de la ciutat ideal. Encara que hi hagi elements utòpics. Més val així que no dir res i redactar el pla corresponent d’amagat, dins un despatx, esperant a l’exposició pública perquè els ciutadans se’n temin de com els governants pensen la ciutat, oblidant la gent. Ja ho fa dir Shakespeare al Coriolà: <em>What is the city, but the people?</em> Què és la ciutat, més que la gent? Idò això.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/97320
Thu, 17 Feb 2011 13:50:07 +0100D'ESTRANGERS I MALLORQUINS Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/l1170477%20torro%20a.jpg" border="0" /></p><p> <style>/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p><p class="MsoNormal"><strong><span>D’estrangers i mallorquins</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell </span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Me cridaren del setmanari en alemany <em>Mallorca Magazin</em></span></strong><span> per si volia donar la meva opinió per un dossier que preparaven sobre el tema “Així són els mallorquins”. Pretenien explicar als seus lectors, alemanys residents a Mallorca, la mentalitat dels illencs i volia saber si “la llengua, les tradicions, els costums, el caràcter, el paisatge són les peces del <em>puzzle</em> de la mallorquinitat”. Vaig decidir contestar tot i que, no feia gaire, havia llegit un treball de Joan Miralles Plantalamor i Amaia Iturraspe Bellver sobre les opinions i les actituds envers el català que tenien els estrangers d’origen europeu residents a Mallorca. Residents, en aquest cas, que ja hi vivien abans de la gran onada d’immigració dels darrers anys. Havien entrevistat sobretot <span> </span>alemanys i anglesos. L’opinió d’aquests estrangers, en la seva gran majoria, està en desacord amb les polítiques de normalització del català. Són partidaris de l’unilingüisme i, si de cas, del català per a un ús reduït i residual. El castellà és la seva <em>lingua franca</em> i es queixen de les notificacions que els ajuntaments els fan arribar únicament en català. Si tenen fills, solen aprendre el català de Mallorca, però si s’han de definir, volen que aprenguin bé el castellà –llengua d’abast internacional, manifesten-, primant així la utilitat per damunt qualsevol discurs sobre la identitat dels mallorquins. Miralles i Iturraspe al seu treball havien identificat bé les xarxes d’estrangers residents, amb elles es reforcen com a grup, però els allunya de qualsevol integració cultural, com a molt mostren interès per les coses més folklòriques de la mallorquinitat. Hi ha molt poques excepcions. Per això vaig enviar-los el text que segueix a continuació, “políticament correcte”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>No crec en els estereotips socials</span></strong><span>, en això de que els espanyols són així, els italians aixà, els mallorquins aixidessà… Perquè s'arriba a elucubracions vagues i generals: “els francesos són pecadors per luxúria; els anglesos perquè s'avorreixen”, deia R. Mannynng de Brunne, al segle XIV. Sir Bertrand Russell quan li demanaren com eren els alemanys, va respondre: “Ho sent, però no els conec a tots”. Els diccionaris enciclopèdics del segle XIX, com el de Pascual Madoz, repartien caràcters socials, dibuixant estereotips diferents: “Els naturals de Mallorca són generosos, forts i molt aplicats, valerosos, agosarats i aptes per a la guerra, sobris i de costums religioses i obedients a les autoritats". “Les dones d'Artà són hermosíssimes, d'una cintura esvelta; els homes de Manacor són robustíssims i amb una força extremada. A Felanitx es distingeixen pel seu singular gust per vestir i a Santanyí pel blanc esmaltat de les seves dentadures". Més modernament s'ha especulat sobre el caràcter dels mallorquins, Luís Ripoll (<em>El caràcter dels mallorquins</em>) o l'arquitecte Carlos García-Delgado sota el pseudònim de Guy de Forestier (<em>Queridos mallorquines</em>) van donar la seva versió edulcorada de la qüestió, quan, estudis recents, ens donen als mallorquins les quotes corresponents d’intransigència social, per exemple, sense excloure el racisme, gairebé com els altres europeus. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Quan s’associa als mallorquins altes dosis de placidesa</span></strong><span> i de calma, els diria que la història de Mallorca desmenteix, cada segle, aquestes asseveracions. Des dels grans navegants i cartògrafs de l'edat Mitjana a personatges com Ramón Llull, Anselm Turmeda, Juníper Serra o Felip Bauzà, que no són casos aïllats. Com tampoc ho són els conflictes socials interns, poc calmosos, com els assassinats de jueus, les revoltes camperoles de les Germanies o la repressió feixista en temps de la guerra civil del 36-39. En tot cas faria alguna excepció a major escala que la de Mallorca, com pugui ser la diferència entre els pobles del Mediterrani i els d'Europa del Nord. Com fa L. Racionero (<em>El Mediterrani i els bàrbars del Nord</em>), els del nord -com els bàrbars antics- estan envaint les nostres fronteres, com a turistes i residents, qui sap si més pacíficament que abans. Els del nord, marcats per l'ètica del protestantisme (en el sentit que li donà Max Weber en <em>L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme</em>), amb una relació estreta entre el treball, els diners i la moral. Els del sud, més tocats per la sensualitat, el clima amable i un concepte etiquetat com “bons vivants”. Evidentment en un discurs un poc més elaborat, caldria no confondre això amb el reduccionisme que defensa que la nostra cultura de la migdiada, per exemple, és millor que la mania centreeuropea i anglosaxona de viure per treballar. Dos caràcters diferenciats per una frontera invisible: els qui consumien mantega i cervesa i els qui usaven oli i vi. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Tal vegada el fet de ser illencs conferia una característica diferenciadora</span></strong><span>. Com integrants de poblacions petites i aïllades, érem, i repetesc érem, més desconfiats –al principi- amb tot el que provenia de l'exterior. Aquesta desconfiança es trencava i transformava en un sentit particular de l'acollida, sempre que els provinents de fora no posassin en qüestió els costums tradicionals. Ara, tanmateix, la globalització redueix les identitats particulars -per desgràcia- i va unificant, a tot el món, els caràcters. A qui denominam mallorquins en el segle XXI? Només als d’ascendència mallorquina de segles enrere, que són ja una minoria? S’hi han de sumar els qui van venir a treballar en l’inici del turisme des de la península Ibèrica, que si parlaven castellà, eren anomenats forasters i, també, els qui algú ha anomenat “nous mallorquins”, immigrants recents (treballadors i residents) d'Amèrica, Europa, Àsia i Àfrica. Qui és mallorquí? El qui ha nascut a Mallorca? El qui viu a Mallorca? El qui viu i treballa a Mallorca? És mallorquí qui té voluntat de ser-ho i és conscient que viu en un territori, un paisatge i una societat amb història, que ha generat unes senyes pròpies d’identitat, per molt que les vagin desdibuixant els estàndards socials que divulguen els grans mitjans de comunicació de masses. Més que en la pervivència de la mallorquinitat amable, que també hi pot ser (calma, flor d’ametler, ensaïmada, balls típics, sobrassada, festes populars, la pedra en sec...), crec en la necessitat d’assentar les bases sobre les quals ha de perviure la identitat del mallorquins d’ara: l’autodeterminació, la convivència entre les diferents llengües i cultures amb l’autòctona, la protecció del paisatge i, per que no, un finançament econòmic just.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>L’essència de mallorquinitat, en el sentit romàntic del terme,</span></strong><span> és avui un brou diferent, n’hi ha que li afegirien altres condiments, però li farien perdre el seu sentit o<span> </span>la transformarien en un espectacle. Mantenir la identitat dels mallorquins, a un territori petit en un món globalitzat, convivint amb gegants, és una tasca difícil però engrescadora.<span> </span>Ara que alguns fan rebrotar el conflicte entre castellà i català, quant aquest camina cap a una major normalitat, retorn a la poca consideració de la nostra llengua – el nostre estendard- que tenen els estrangers, recordant-los el que deia, per l’espanyol, J. L. Borges i, per l’alemany, G. Grass: “la meva llengua és la meva pàtria”.</span></p><p class="MsoNormal">__________________________________</p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE <a href="http://torro.balearweb.net/">PEP TORRO</a></span> </p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/97119
Fri, 11 Feb 2011 14:35:08 +0100ALGÚ SAP QUÈ S'HA FET D'AQUELLES FLORS? Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/warhol_flowers1970_1.jpg" border="0" /></p><p> <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p><p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">Algú sap què s’ha fet d’aquelles flors?</span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> </span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">Llorenç Valverde, de retorn d’un viatge per Estats Units,</span></strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> em fa un present, coneixedor de les meves senderes: el <em>Book of Haikus </em>de Jack Kerouac. Però, i no és menys important, comprat a la <em>City Lights</em><em> Books, </em>la llibreria que fundà el 1953 Lawrence Ferlinghetti a San Francisco. Del llibre què en puc dir? El seu autor J. Kerouac (1926-1969) ha estat catalogat de rei dels <em>beats</em>, de pare dels <em>hippies</em>, de darrer romàntic dels USA, llegenda i fascinació s’hi entremesclen. La fama li arribà per ser el cronista de la seva pròpia èpica, la dels beatnicks, els irreductibles contraculturals americans. Segons Norman Mailer no<span> </span>eren més que blancs fascinats pels negres. Però segons Allen Ginsberg: “Kerouac era poeta”. El contactes amb el budisme o amb l’obra proto-ecologista de H. D. Thoreau aprofundiren el seu sentiment pels haikus, composicions poètiques japoneses de tres versos de cinc, set i cinc síl·labes, amb rima o sense. Kerouac no era partidari d’haver-se de subjectar obligatòriament a la rigorosa mètrica, i així, tres versos senzills poden ser un haiku en qualsevol llengua (també s’han conrat a la poesia catalana, Espriu sense anar més lluny) mentre tenguin naturalitat, instantaneïtat, vivacitat, lleugeresa. <span> </span>Això els permeté una nova forma de llibertat temàtica, sil·làbica i ortogràfica com molt bé apunta al pròleg de Bartleby Editors, Marcos Cantelli.<span> </span><em>A raindrop from / the roof / fell in my beer</em> (“Una gotera des de / la teulada / caigué dins la meva cervesa”) o, <span> </span><em>I said a joke / under the stars / -No laugther </em>( “Vaig contar un acudit / davall els estels / -ningú va riure”).</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">Més enllà del paper de Kerouac, L. Ferlinghetti (Nova York, 1919)</span></strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> , editor, escriptor i llibreter, ha vist fa poc reeditada, amb il·lustracions de Frederic Amat, <em>Poetry as an insurgent act </em>(aquest títol sempre m’ha recordat <em>La poesía es un arma cargada de futuro</em> de Gabriel Celaya); fou un home clau de la generació Beat, de molts dels seus integrants en fou l’editor. El 1956 publicà <em>Howl</em>, el llibre de Ginsberg que funcionà com a manifest generacional. Ferlinghetti fou acusat d’obscenitat, però guanyà el judici, i el fet suposà un canvi radical en la noció de censura als USA, puritans i antisoviètics.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">Com es vehiculà tot això cap a Europa?</span></strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> Com entrà a ca nostra? Un país sotmès a la dictadura nacional-catolicista del general Franco. Entrà per la porta d’Anglaterra i per la funció d’importadors que feren alguns intel·lectuals, entre els qui s’ha de destacar a Lluís Racionero. Racionero entre 1968 i 1970 era a Berkeley, l’ull de l’huracà hippie i de la revolta d’estudiants. Tot el que passava a l’Amèrica d’aquells anys eren anècdotes o categories socials? Theodore Roszak al seu llibre <em>El naixement d’una contracultura</em> ens deia que fou una vertadera revolució cultural –a Occident, molt diferent de la Revolució Cultural xinesa empesa per la “Banda dels Quatre” amb connivència amb Mao Zedong-.<span> </span>Bob Dylan, els poetes Beat, les filosofies orientals, les drogues i altres substàncies psicodèliques, l’antimilitarisme amb el seu himne “Que s’ha fet d’aquelles flors?”... Racionero planteja com es produí la irrupció d’aquesta contracultura a l’estat espanyol i el seu frec a frec grinyolant amb la “intelligentsia” espanyola combatent del franquisme, amb el marxisme com a única arma i puerilment antiamericana. Al seu llibre <em>Filosofies de l’Underground</em> explica els principals components de la contracultura: l’individualisme (Blake, Byron, Hesse, l’Anarquisme...); les filosofies orientals (Zen, Ioga, Taoisme, Sufisme, Tantra...); la Psicodèlia ( LSD, xamanisme, la ment com energia...). “La meva generació” diu, “la del 68, es distingí de la dels anys 50 pel rebuig del marxisme, Freud i Nietzsche ens interessaven més que Marx i Engels. Ells eren etíl·lics, nosaltres psicodèl·lics”. Les conseqüències en foren la reivindicació de l’alliberament de la dona, la llibertat sexual, la igualtat racial, el poder gay, la introducció de l’ecologia en la política, “segrestada avui pels comunistes”.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">Deia que tota aquesta rauxa usà la porta d’entrada a</span></strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> <strong>Europa</strong> a través dels portals anglesos, Londres principalment, el que implicà una nova hegemonia cultural mundial anglosaxona de la mà del rock and roll, que es convertí en la cultura pop global. Si abans miràvem París com a referent cultural, molts ens giràrem cap a Londres, Nova York, Los Ángeles i San Francisco. La potència d’artistes visuals com Jackson Pollock, Robert Rauschenberg o Jasper Johns penetrà directament fins a Antoni Tapies, per exemple. Andrew Dempsey, comissari de l’exposició que actualment es mostra a la Fundació Miró (<em>Let us face the future</em>) defineix aquells anys com “L’edat dels submarins: els nuclears i el dels Beatles; el submarí groc encara solca la nostra imaginació i els Polaris nuclears no són més que xatarra”. Valgui com<span> </span>a metàfora.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">Però la metàfora dominant és “que s’ha fet d’aquelles flors?”</span></strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> La frase en qüestió prové de la traducció de <em>Where Have All the Flowers Gone?</em> Una cançó antimilitarista que composà Pete Seeger, inspirant-se en un romanç ucraïnès que havia llegit a una obra de M. Sholokhov. M’agradava la versió de Peter, Paul and Mary. Aquí la cantà el “Grup de Folk” que unificava música popular dels Països Catalans amb el nou folk reivindicatiu. I és cert que Pau Riba o Jaume Sisa representaren millor i molt abans la música d’aquella revolució cultural (a Madrid <em>Los</em> <em>Brincos</em> o <em>Los Bravos</em> enyoraven na Lola o volien una moto que els servís per a passejar, més hereus del <em>Duo Dinámico</em> que no de Dylan o dels Beatles), avui, Quimi Portet, Roger Mas, Manel o Joan Miquel Oliver dels <em>Antònia</em> <em>Font</em> contacten d’alguna manera amb el perfum d’aquella efervescència, com bé assenyala Carles Gàmez. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">No oblidem però que a la cançó hi havia una tornada</span></strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">, d’aquelles flors i d’aquelles al·lotes que anaven a cercar els marits que eren a la guerra, un ritornello: “Com és que no n’aprenen mai?<span> </span>Com és que mai n’aprendran?”. Aquí, cabells llargs, drogues, anticonformisme, ressorgiment de la llengua catalana o el marxisme freudià, conformaren un cocktail explosiu que afectà la meva generació, de la qual jo també vaig veure molts dels seus millors cervells destruïts. Tot per ara sentir la ministra d’economia, vicepresidenta de Zapatero, gestora impotent de la crisi global que ens fa saber que si dorm bé és gràcies al ioga. Les filosofies orientals, l’espiritualisme laic d’avui en dia, es passeja mediatitzat i degradat pels cursos de reiki i taixí organitzats pels ajuntaments i les associacions de veïnats. No sé si són exemples del fracàs estrepitós d’aquella revolució cultural o exemples reeixits de la capacitat fagocitària i caparruda del capitalisme afamegat que ressorgeix intacte de la crisi mundial actual. Tot el que he escrit em sembla com a ranci, antic, prehistòric. En fi. Kerouac “again”: <em>The other man, just as / lonesome as I am / In this empty universe </em>(“L’altre home, tan / solitari com jo / en aquest univers buit”). Sempre ens quedarà la futilitat i la inutilitat dels haikus.</span></p> <p> _______________________________________</p><p><span style="font-size: xx-small">IMATGE: "FLORS" <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Andy_Warhol">ANDY WARHOL (1970)</a></span> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/96712
Tue, 01 Feb 2011 12:35:23 +0100SIBIL·LES, ORACLES, HORÒSCOPS I COSES AIXÍ Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/prov11.jpg" border="0" /></p><p><br /> <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p><p class="MsoNormal"><strong><span>Sibil·les, horòscops, oracles i coses així </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>La meva padrina</span></strong><span> solia dir: “Si sabéssim l’endeví mos bastaria per viure”. És a dir, si coneguéssim el que ha de succeir no importaria fer feina, en podríem fer negoci. No es podia imaginar la pobre doneta que la seva sentència seria tan certa. El negoci de l’endevinar toca ser molt rendible, ho dic per la infinitat de gent que a hores d’ara s’hi dedica. Una altra cosa és que l’encertin.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>D’endevinar, el futur naturalment, anaven les sibil·les.</span></strong><span> I d’entre aquestes, la més famosa a ca nostra és la Sibil·la de Nadal, declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Aquest personatge és una variant dels <em>Oracula Sibyllina</em>, i de la representació dramàtica de la processó dels Profetes, interpel·lats per Sant Agustí. D’aquí en deriva el <em>Judici Signum</em> que esdevingué <em>Lo jorn del Judici</em> / <em>parrà qui haurà fet servici</em>... Que vol dir que el dia del Judici Final es farà patent qui haurà servit Déu Nostre Senyor. Em terroritzava la part ferotge de la profecia: “...gran foc del cel davallarà, mars, fonts i rius tot cremarà, los peixos faran grans crits”. En fi, tot sigui pel Patrimoni. De totes les maneres no deixa de ser una interpretació del futur, un oracle, al servei del poder, tant del que podríem anomenar el poder blan, amb capacitat per influir en els demés a través de la seducció i la persuasió, com del poder dur, amb la por o les amenaces de l’autoritat secular i eclesiàstica per aconseguir el sometiment, el control del poble.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Perdonin la deriva però era per fer esment de què això de l’endevinar</span></strong><span> i de les sibil·les és més vell que el pastar. Ja a l’Oracle de Delfos, a l’antiga Grècia s’interrogava als déus, amb la seva pitonissa que feia les prediccions cantades o escrites i, es diu que ja feien ‘trampa’, amb les comes o amb les oracions subordinades de les frases: “Aniràs a la guerra, no tornaràs”, o “Aniràs a la guerra no: tornaràs!”. En fi els trucs de sempre que són avui encara vigents. Perdin una estoneta llarga observant els pintorescos endevinadors i endevinadores professionals de la televisió, és molt il·lustratiu, ja siguin els de les cartes del Tarot o els de qualsevol altre subgremi. Elements espavilats que intueixen i interpreten el que els va indicant el seu demandant. Qüestions de parella, de salut, de feina o de diners, són contestades <span> </span>amb <span> </span>resolucions satisfactòries, consells generals, fins la recomanació de posar-se en mans d’un metge, per no tenir complicacions legals (“Te veo algo de hígado...”). Les sibil·les, pitonisses, vidents i tota aquesta ‘mangància’ té la rendibilitat assegurada, perquè sinó, com es poden permetre sortir per la televisió? Que deu valer una pasta! Tenia raó la padrina: el negoci d’endevinar serveix per a viure-se’n.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>De sempre els endevinadors han tengut feina</span></strong><span>, llegint les línies de la mà, la bolla de vidre, el pòsit del cafè, les fulles del te, les cendres dels xigarrets, els somnis... Quan me moriré? Me casaré? Per què m’ha fuit ell, o ella? I la seva consueta: Què he de fer per no morir-me aviat, per tenir diners, per fer tornar qui m’ha fuit, per avançar-me al meu destí... Per als qui tenguin dubtes de tot l’anterior els queda la possibilitat d’acudir als endevinadors i bruixots que han proliferat com l’escuma i no només a les televisions en hores de baixa audiència. A la meva plaça ha aparegut en un primer pis un cartell: “Oráculo. Consulta: 25 euros”. I si es té pressa, a un del carrer de veïnat, dedicat a la consulta de “arcanos, cartas astrales, màgia angelical, rituales personalizados, endulzamientos de pareja, protecciones angelicales...”, aquest altre actua també amb un horari d’urgències i dies festius, no fos cosa que un frissi! </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>El que es consulta sol ser més el prosaisme</span></strong><span> <strong>de les pulsions</strong> més conegudes que no la poesia dels bons desitjos. Dos paperets, deixats en una setmana al parabrises del meu cotxe, fan propaganda de dos grans “vidents” que ajuden a resoldre tots tipus de problemes amb garantia del 100 %; conflictes amorosos, situacions desesperades –pobre Santa Rita, amb aquets competidors!-, <span> </span>propugnen que “veurà els seus enemics agenollats”, “millorarà la seva capacitat financera”, “desintegrarà els dimonis”. Em faig a la idea que davant situacions que vénen mal dades, qui no pot anar al psiquiatre o el banc li nega un miserable crèdit, acudeixen als bruixots per recuperar la potència sexual, per sortir de la depressió o fins i tot com diu un, més economicista, “atreure clients al seu negoci”. A la bústia arrepleg un altre paperet, aquest dóna una adreça on acudir per si tenim problemes econòmics, socials o familiars, si estam tristos, deprimits, sense ànim, malalts, amb mals ‘rollos’ amb la droga o l’alcohol... ens esperen, de les 20 a les 23 hores cada dia per tenir un encontre personal amb Crist, que ens vol beneir, salvar i alliberar, i a més es projecta una pel·lícula gratis. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Malgrat el “Harrypotterisme”</span></strong><span> imperant, malgrat estigui ben demostrat que els horòscops o les cartes astrals no endevinen –per molt que estiguin fetes per ordinador o <em>on line</em>-, no encerten en quasi res de valor significatiu, molt menys que la probabilitat raonada per l’estadística descriptiva de treure una bolla blanca de dins una bossa amb bolles blanques i negres, molt menys!, <span> </span>és igual, els horòscops amb la seva mecànica celestial continuen sortint a diaris i revistes, són una part molt llegida, i els astròlegs i tarotistes ens continuen marejant amb l’era d’Aquarius, l’any de la rata o la carta del penjat.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Parlam d’astrologia i futurologia,</span></strong><span> però <span> </span>i dels endevinadors científics de la modernitat? I no m’estic referint als practicants de la prospectiva o dels models científics de predicció, ni a Alvin Toffler (futuròleg agnòstic), ni a l’escenari futurible del <em>Manifest Comunista</em>, no, em referesc als col·legues de J. K. Galbraith, del qual és coneguda la frase: “L’única funció de les previsions econòmiques és fer que l’astrologia sigui respectable”. Els economistes, ara que som dins una nova gran recessió, són- fent un paral·lelisme mèdic-<span> </span>especialistes forenses: certifiquen de què s’ha mort el pacient, incapaços de curar-lo o de pronosticar la seva evolució.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Per tant si volen saber on hi ha aigua o donar mal bocí</span></strong><span> a algú que odien, poden anar a cercar un saurí que amb un pèndol o una verga de magraner o un bruixot que amb espelmes negres els ho aconseguirà. Però veig que darrerament, fins i tot els especialistes endevinaires pouen dins una de les més poderoses fonts de l’endevinament, del futur: el passat. En previsió de futures demandes, com, qui guanyarà les eleccions de maig o si ens jubilarem i cobrarem, recordin l’eslògan: “quan vull saber coses del futur, mir el passat”. Acabarem pensant que el destí el cream nosaltres mateixos o que el passat és fruit del present i que aquest determinarà el que està per venir. Així, i amb una vestimenta estrambòtica, qualsevol endevina.</span></p><p class="MsoNormal">________________________</p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE GUILLEM MUDOY</span> </p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/96228
Fri, 21 Jan 2011 10:12:24 +0100FER BONDA O LES CASCARRULLES DE L'ANY PASSAT Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/FONSMAX%202.JPG" border="0" /></p><p><br /> <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p><p class="MsoNormal"><strong><span>Fer bonda o les cascarrulles de l’any passat</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span>Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Quan servidor era nin,</span></strong><span> per aquestes dates –amb els Reis a punt d’arribar- la pregunta recurrent era: ‘Has fet bonda?’ ‘Has estat bon al·lot?’ Solien respondre els meus pares dient que sí però donant a entendre que si era que no, no passava res: tanmateix no em durien carbó. Ara que he crescut una mica he sabut que els Reis són els pares. Però si </span></p> <p class="MsoNormal"><span>volem ho podem continuar negant. Qui ens ha d’obligar a dar-nos un bany de realitat quan l’any encara és tan jove? I si ens va bé viure enganats? Enganats, però per qui deixam que ens engani. Ja m’entenen, no? No és tan mal de fer. Qualsevol de nosaltres ha triat una tragèdia o una comèdia, una novel·la o un conte, o llegir el diari, per entretenir-se i tots funcionen en base a l’engany, la ficció que cada un de nosaltres admetem. Per molt que la realitat superi sempre la fantasia, funciona també en clau de consentiment mutu entre el lector o l’espectador, l’actor i l’autor. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Què se demana a l’any que comença?</span></strong><span> L’hipòcrita demana per a tothom però només espera per a ell. El fatu, el cregut, demana que tothom sapi que a ell li duen més que als altres. El ric, demana per als pobres, però perquè s’ho gastin als seus magatzems. El nin demana, esperant que li duguin. El gran espera poder dur el que li demanaran. El militar demana un canó que mati més i millor. El capellà, un miracle, tal com estan les coses a la seva església. El pagès que plogui si no plou i que no plogui si plou massa i que les subvencions no s’aturin. La Lluna demana el Sol. La Terra demana que s’acompleixi el compromís de Kyoto. La batlessa de Palma demana tranquil·litat i bons aliments i majoria absoluta en tornar-hi. La mare, salut per a tots, primer per als<span> </span>seus. El <em>forofo</em> que guany el seu equip, no que jugui bé, que guanyi. El nostre moix que el pinso no s’acabi. El culturista més cultura, avui en dia la gimnàstica és com la magnèsia, i més espectacles de franc on ell pugui lluir la seva enorme bufanda enroscada al coll... Demanar per demanar, sabates grosses! Però alerta que de vegades el que es demana s’acompleix.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>N’hi ha que graten més endins</span></strong><span> i s’embranquen amb un canvi de vida, més arreu, que arribi fins a un nou tractament que ha d’afectar <span> </span>l’amor o la família o els amics, aplicant a la seva reflexió de cap d’any filtres delicats com <span> </span>l’angoixa, la por, la incertesa, la gelosia, l’enyorament, la culpa. Alguns altres planifiquen l’esperada solució a la seva soledat, a la impaciència, a la malaltia, a la manca de feina quan... <span> </span>de sobte, els doblers no es torben a aparèixer -prepotents i permanents- com la pedra filosofal i més enguany que anam més magres i ens aboquen a la simplificació, la humilitat, la flexibilitat i, en molts de casos, a reivindicar l’humor, més que la ràbia, com a medicina universal.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Tots feim nous i bons propòsits</span></strong><span> de cara a l’any que ve. Com si fos tan senzill llevar-se les cascarrulles de l’any que s’ha acabat. Però els ‘molts d’anys!’ que ens dedicam mútuament pel carrer i la salut que ens desitjam són els emblemes de la felicitat que es demana per a l’any que comença. Molt més enllà del propòsit d’amagrir-se o d’aprendre anglès, apareixen a l’horitzó els tènues desitjos de ser més bons al·lots. El tema de la bondat, recurrent malgrat ja hagin passat els Reis, bondat que pot derivar en temes tan eteris com mirar de col·laborar amb alguns dels projectes per millorar la salut del planeta i de la gent que l’habita, coses com el canvi climàtic o el problema de la fam al món. En fi. <em>Wishful thinking </em><span> </span>que diuen els anglesos, pensament il·lusori, bons desitjos, i qui sap, si poca cosa més. </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>“No ens enganem, la bondat no ven”, </span></strong><span>diu Laura Ferrero, comentant el llibre de A. Phillips i B. Taylor <em>Elogi de la Bondat<span style="font-style: normal">. Parafrasejant-la</span></em>, els bons desitjos no venen. La bondat s’assimila modernament a la beneitura, el ‘bonisme’, seria la seva vessant hiperbòlica. Però, com assenyalen Phillips i Taylor, el que més ens espanta de nosaltres mateixos és el plaer que podem arribar a experimentar <span> </span>practicant la bondat, com un plaer prohibit, en evidenciar-nos que és el canal necessari que ens obri a tots els demés. Sense ella no hi ha comunicació vertadera amb ningú. Luter, Hobbes o Rousseau han teoritzat on radicava la bondat i on la seva perversió -del pecat original fins a la societat, que malavesa els homes, bons per naturalesa- fins que arribà Freud i ho posà en entredit,<span> </span>l’home no fou creat per cap déu sinó modelat per a la seva supervivència a través de la sexualitat. Així, la bondat esdevingué un enigma més –qui sap si un estigma- de la psicoanàlisi, en analitzar l’egoisme dels humans, egoisme que du al foment de la competitivitat del món actual i que ens divideix entre guanyadors i perdedors, bons i dolents. <span> </span>Com bé va dir Jacques Lacan: “el manament cristià que diu ‘estima al pròxim com a tu mateix’ s’hauria d’entendre irònicament, ja que tot el món s’odia sí mateix”</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Per tant, ara ja ho sabem: els reis són els pares.</span></strong><span> O no. Vull dir que els pares no són, en aquest cas, més que els actors d’una representació. La vertadera protagonista és la ingenuïtat dels nins petits que són depositaris de la il·lusió. Els reis de l’Orient<span> </span>són com qualsevol altre viàtic, una escenificació de què el regal és una eina per a la mútua satisfacció, disfressada de bondat. Que després les grans companyies internacionals dels regals entrin per dins aquesta representació, hi sembrin i hi recol·lectin per al seu propi benefici no treu, però, que les arrels de tot això siguin saludables: premiar als qui han fet bonda, i als qui no n’han feta tanta. De totes les maneres, servidor ja ha espatllat sa jugueta nova.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> _______________________________________</span></p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE <a href="http://www.maxbardin.com/">FRANCESC CAPDEVILA "MAX"</a></span> <a href="http://www.maxbardin.com/"><br /></a></p> <p><a href="http://www.maxbardin.com/"> </a></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/95969
Fri, 14 Jan 2011 10:14:42 +0100APUNTS DEL PLA (CORNETES, BUFETES I MANDARINES ANTIGUES) Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/figuera2.jpg" border="0" /></p><p> <style>/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p><p class="MsoNormal"><strong><span>Apunts del Pla (Cornetes, bufetes i mandarines antigues)</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Me fan pensar sobre la disjuntiva entre Ciutat i Part Forana. </span></strong><span>Vaig a <em>Etcètera,</em> un programa de televisió que fa la productora de Xesc Mulet, presentat pel manacorí Toni Tugores. Surten temes com que la denominació de part forana sobreviu, de quan a tot el territori de Mallorca no hi havia més que una ciutat i a més enrevoltada de murades. Les circumstàncies han canviat molt, però hi continua havent ciutadans i forans, encara que aquests no siguin els pagesos d’un temps i les condicions de vida i de mobilitat hagin variat el cent per u. És cert que l’articulació del sistema urbà de Mallorca s’ha reestructurat amb petites ciutats que fan de capitals de comarca, Manacor, Inca o pobles que tenen entorn de deu mil habitants. Al Pla, però, cap poble passa dels sis mil i alguns d’ells no arriben al milenar. La debilitat representativa en les institucions històriques (el sindicat de fora o el veguer de fora) s’ha esvaït. I sinó, preneu exemple dels forans en els òrgans polítics actuals, començant pel president balear Francesc Antich (d’Algaida) o la presidenta de Mallorca Francina Armengol (d’Inca). Aquestes i altres idees -com si les Germanies condicionaren la pagesia molts d’anys- sorgiren al programa.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>He rebut la revista <em>Descobrir Catalunya</em></span></strong><span> nº 150 amb un reportatge de l’escriptor català Jordi Puntí, on hi relata la seva visió del Pla: “Set dies al cor de Mallorca”. Vaig parlar aquest estiu amb ell mentre feia el treball de camp. Excel·lent i interessant ja que és una mirada externa sobre la nostra realitat. Puntí hi sent “la màgia rural del Pla de Mallorca” o “percep una presència latent de la religió i sobretot de les devocions arcaiques”. Deu ser així. El redactà quan “els camps segats de poc brillaven amb una llum tan daurada i sota el cel tan blau que et cremava la vista”. Ara és hivern i fa un fred que pela. He pegat foc a un bon tió i mostr la revista a madò Magdalena Basteca -que acaba d’entrar- ja que servidor hi surt retratat, devora l’estàtua del papa Pius XII que hi ha al nostre corral, la que va comanar mon pare a l’escultor Francesc Salvà. “Quantes vegades hi va anar a Roma ton pare?”, demana na Magdalena. “No ho record, més de cinquanta”. “Jo” diu ella “un pic hi vaig anar amb ell i pujàrem a la cúpula de Sant Pere; quan s’acabava s’arrambador de ferro, era de corda fins que sorties defora. Jo me vaig arrambar massa i una arracada feta d’un botó de cordonsillo me va caure per avall. En baixar ton pare mos digué: ‘ara vos podreu confessar, els qui tengueu pecats petits ho podreu fer en grupo’, i tots agenollats mos confessàrem, i passava un capellà i mos pegava un toc amb una canyeta al cap i els nostros pecats quedaven perdonats”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Imatges i pulsions d’abans i d’ara se mesclen</span></strong><span> dins la meva part forana: els paisatges d’un temps i les gents variades que l’han poblada aquests darrers vint i cinc anys. Avui la meva germana m’ha donat la corneta del padrí Miquel, que ma mare guardava. “Te’n recordes del padrí Tomeu?”, me diu na Margalida, “tocava el cornetí el vespres d’estiu a Son Horrac, de les altres possessions, lluny i tot, el sentien i a algunes ballaven d’aferrat, les dones amb les dones, això sí”. “Estava privat de menjar dolç, però quan sabia que hi havia coca dins el rebost i ningú el veia, com un nin petit que fa una cosa mal feta, hi entrava i, furtivament, en menjava. ‘Padrí que heu menjat coca?’. ‘Joooo...? noooo!’ I duia tota la pitrera plena de sucre i de miques”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Vaig a veure madó Miquela,<span> </span></span></strong><span>una veinada, molt estimada, de petits ma mare ens hi deixava a estones. Ara viu amb la filla a foravila. Seu i s’escalfa a una camilla amb un braseret elèctric damunt del qual hi han posat una banastra, com als de caliu, per protegir les sabates de la dona que no se’n tem i hi posa els peus damunt fins que l’olor de goma cremada avisa. “Estau bé?” “Ja ho veus, calenta, però m’enyor del poble. Saps com pas els dies? Idò jo t’ho diré. Avui he començat pel carrer de s’Arraval on, per cert, hi va néixer ton pare. Jo començ a pensar, a la primera casa hi havia els Borretes, que eren vuit, la padrina, ell, la dona -una de can Bustris- i cinc fills. Tres mascles i dues femelles: Tòfol, Amador, Felip, Praxedis i Gabriela. Tenien Son Costí i una bona soll al corral. La mare va morir de vena tapada de na Gabriela... Llavors venia Can Sospeta: aquí acabà que només hi havia en Gori, el fill, fadrí i pubil, que un ase li mossegà una mà i li arrabassà dos dits... Llavors venia cas Ferrer, tenien onze fills...”. I així passa els dies repassant carrers i carrers del seu poble, fent inventari de dones, homes, fills, filles, propietats i fesomies. Manté la seva memòria esmolada. Però s’enyora de ca seva, la casa que va vendre la filla per comprar-se un pis a Palma a una barriada de l’Eixample, ara plena d’immigrants, supermercats i locutoris.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Abans de tornar, m’atur al cafè.</span></strong><span> “Tens mala color!” Li diu l’amo en Toni Pericota a n’en Joan Escaboter. “Ara ho deia a n’en Melcior: en Xesc té color com de geniva de mort, d’aquelles figues de carn blanquinosa, brutenca”. “I quina color voleu que tengui si he tornat de Son Dureta fa quatre dies? M’han tret pedres de sa bufeta de sa fel”. I ja s’ha aixecat la camiseta i mostra la panxa als personatges que s’escalfen. “Vaja! I no tens cap merxa”. “Idò, ara no fan tall, m’han fet tres foradins”, i assenyala el paisatge del ventre després de la batalla. “Per un forat t’hi afiquen una televisió i pels altres dos els aparatos i obren sense haver d’obrir”. “N’han de sebre!” diu<span> </span>un Sèbio de per Ses Roques. “I molt”, reafirma l’amo en Toni des Caprixoll, “però molt, jo que n’he mort a centenars de porcs si qualque pic tocava sa bufeta de sa fel i vessava, ja podia tirar es fetge i ho veia amb sos meus ulls, si ho hagués hagut de fer mirant una televisió, pensa tu!”</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Reprenc el camí cap al turó</span></strong><span> per devora una paretota, alta, d’esquena d’ase, antiga, però ben conservada. Per damunt hi guaita un mandariner antic, d’aquells que fan fruites pinyolenques i la pell, quan les peles, amara els dits d’aquella olor cítrica que perfuma la casa tot el dia. En du a carretades, és un arbre vell i de soca generosa, tanmateix ningú les hi cull. Però li és ben igual, l’any que ve en torna a fer malgrat en aquell trast, un temps jardí, que tanca la paret alta i venerable no hi entra ningú fa anys.</span></p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/95568
Mon, 03 Jan 2011 15:13:33 +0100JARDINS D'ALTRI: DEL BUNGA BUNGA A L'HUMANISME Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/1976-03-29.jpg" border="0" /></p><p> <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> </p><p class="MsoNormal"><strong><span>Jardins d’altri: del <em>Bunga bunga </em>a l’humanisme</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Els meus <em>Jardins d’altri</em> arrepleguen i pelluquen d’ací i d’allà</span></strong><span>. Sense massa criteri, tot sia dit. Hi ha el perill acomplit que em passi com a Timothy Dexter (1748-1806) qui publicà una espècie d’autobiografia amb una sola oració gramatical sense cap signe de puntuació. Ni argument, ni tema. En una segona edició, al final, hi afegí una pàgina amb tretze línies de comes, punts i interrogants, perquè el lector adobàs el llibre així com trobàs. Els <em>Jardins d’altri</em> pateixen d’això, són com un <em>patchwork</em>, com una vànova cotonada apedaçada, que pesa molt i abriga poc. Saben que vaig agafar la idea, rebaixada i esbravada, de l’escriptor Adolfo Bioy Casares, (“Bioy era un solitari, de la subespècie dels qui van totsols al cine”, M. Paoletti). Em va agradar la seva obra <em>De jardines ajenos <span> </span></em>perquè, com passa al món, col·locava cites heroiques al costat de bajanades estrepitoses, poemes èpics al costat de poemes com aquest: “No escribo, ni leo. Poco hago / el centro de mi vida, ahora, es el lumbago”. Malgrat la lumbàlgia del moment Bioy estava disposat, si existís, a signar un contracte per viure cinc-cents anys.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Coses sublims, prop de coses ‘cutroses’</span></strong><span>. Quim Monzó conta la seva versió de l’acudit del <em>Bunga bunga</em>. Ho resumesc molt. “Dos blancs, membres d’una oenagé pija, són capturats per una tribu que no va de collonades sostenibles. El cap de la tribu demana: “<em>Bunga bunga</em> o mort? Un dels dos tria <em>Bunga bunga</em>. El cap s’aixeca el “taparrabos” i el sodomitza i darrera ell tota la tribu. L’altre oenagista (d’una ONG, val?) espantat tria: Mort! Diu el cap de la tribu: “D’acord. Però abans <em>Bunga bunga”</em>. És el nom que dona a algunes de les seves festes el primer ministre italià Berlusconi. Sorgí això del <em>Bunga bunga</em> quan interrogaven a Karima Keyek, una al·lota de desset anys que havia anat a una de les festes. No sé si toca aquí però l’hi pos: “És molt millor ser un Sócrates insatisfet que un porc satisfet” (John Stuart Mill).</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Conta Jaume Sureda, al seu blog <em>(Des)educació a les illes Balears</em>,</span></strong><span> que P.G. Wodehouse deia que hi ha tres condicions que faciliten l’escriptura d’unes bones memòries: tenir un pare excèntric, haver passat per una infància miserable i, finalment, tenir un pèssim record del pas per l’escola. Tenia raó Wodehouse: no proporciona el mateix material literari haver tingut un pare empleat de banca o un atracador de bancs. Tampoc no gaudeix dels mateixos arsenals per a la literatura (ni per a altres coses més peremptòries) qui s’ha criat a Son Banya que qui ho ha fet a Son Vida. Tampoc no és el mateix haver anat a escola amb uns bons docents que haver patit professors carabassots. Ho apunt per no haver de fer comentaris al recent Informe PISA. No sé si és el cas d’<span>Eric Cantona</span>, futbolista, pare actual de la revolta civil contra la banca qui pensava coses tan elevades com aquesta: "Quan les gavines segueixen les barques d’arrossegament és perquè pensen que les sardines seran llençades a la mar”. Bono!</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Reb un email d’un bon amic, que ha canviat l’adreça electrònica,</span></strong><span> la nova té el carrer de ca els seus pares. “Aquesta adreça, es correspon amb la de la meva infantesa, fins que vaig fer els catorze anys. La meva pàtria és la meva infantesa... em fa l'efecte que no és meu, que ho he manllevat a qualcú”. Li contest. Parlant de pàtries i d'infanteses. No ho sabia que fossis de per aquí, del barri on fa quaranta anys que hi tenc casa. Saps que la meva té el pont del tren com imatge més potent. "La pàtria és la meva infantesa", és una dita que he vist manllevada sovint, atribuïda majoritàriament a Rainer M. Rilke que l'emprava per no entrar en problemàtiques de pàtries més enllà de la infantesa. Baudelaire ho magnificava: "La veritable pàtria de l'home és la seva infantesa". Delibes hi tornava: "La infantesa és la pàtria de tots els mortals". Espriu hi afegia la llengua, a la infantesa, per confegir la seva pàtria. I Manuel Vázquez Montalbán aclaria: "La pàtria de cada un és la infantesa, en el sentit moral i cultural; en el sentit físic, els quatre cantons en els que hem pixat". <span> </span></span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>“Els escriptors, entre ells, no es llegeixen però es vigilen molt”. </span></strong><span>Com que pens exactament el mateix, ho vaig sentir a dir a Manuel Rivas, torn a llegir el poema <em>In dubiis</em> de Rilke on, certament, s’embulla en l’afany de ser ciutadà del món, tenyit amb <em>l’aurea mediocritas</em>: “A mi el més gran em sembla / qui no jura cap senyera / i, perquè es va apartar d’una part, / ara pertany al món sencer”. En fi. Això. Per tant ja ho saben, una frase descontextualitzada pot agafar un sentit erràtic. Com exemple de les coses que no són el què haurien de parèixer que són, el que conta Manuel Cuyàs que li explicava el ceramista M. Cumella; Antoni Tàpies li demana consell, s’ha de fer una casa i no sap si decidir-se per Le Corbusier o per J. A. Coderch. És va decantar per Coderch, tot diguent-li a Cumella: “És que tenia por que Le Corbusier em fes una cosa rara”. Ja saben el que pinta el senyor Tàpies... Tot parlant d’arquitectes, Bartomeu Forteza i Pinya no podia sofrir en Gaspar Bennàssar, “S’Arquitecte”, autor de l’edifici on ara hi ha Zara, de la Caixa de Balears<span> </span>i molts més, i de l’obelisc i font anomenats de les tortugues. Li endossà aquest poema: “O Font de les Tortugues portentosa! / Jo et vull cantar com símbol d’una raça / que aguanta resignada i silenciosa / l’arquitectura d’En Bennàssar”. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Citava Ferran Aguiló el conegut “D’un món que ja és un poc nostre”</span></strong><span> i ho transformava, per mor de la crisi mundial, en “un món que diuen que ja no és nostre”. Francesc Àlvaro ens explicava <em>Com funciona el món</em>, aquest que ja no és nostre, per saber-ho s’ha de fer un exercici de repensament constant del que està passant; citava per això Julian Assange, editor del famós web <em>Wikileaks</em>, ara dins la presó per publicar documents compromesos i pseudosecrets d’estat: “Abans d’aficar-me en aquest embolic em pensava saber com funcionava el món; però he visualitzat canvis enormes, la mort a escala mundial de la societat civil, els fluxos financers que es mouen amb velocitats vertiginoses, l’existència d’un Estat de seguretat amagat”. Com tots els poders, els poders reals, s’oculten, no els agrada esser assenyalats amb el dit. Poques coses noves, diria algú. En aquest cas poden triar vostès mateixos la postil·la, o la més coneguda citada per Robert Darnton (fundador del programa <em>e-Gutemberg</em>),“Quan vull endevinar el futur solc mirar el passat”, o la d’André Gide: “Toutes choses sont dites déjà...” ( Totes les coses ja estan dites, però com que ningú escolta, fa falta començar sempre seguit). Contra el poder, com diu la màxima de Panofsky: “Els humanistes rebutjam l’autoritat però respectam la tradició”.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p> </p><p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/95298
Thu, 23 Dec 2010 13:08:05 +0100VINDICACIÓ FINAL DE LES VELLES AGENDES Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/1669-Haikai%2002.jpg" border="0" width="630" height="690" /></p><hr width="100%" size="2" /><p> <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> </p><p class="MsoNormal"><strong><span>Vindicació final de les velles agendes</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Ara que entram en la voràgine de Nadal i els Reis</span></strong><span>, segurament molts de vostès s’hauran plantejat regalar (o regalar-se) algun estri electrònic. Des dels eBooks, als iPhones, iPads o a millorar els aparells ja convencionals, nous telèfons mòbils, nous ordinadors. Tots permeten dur agenda electrònica. Voldria fer, però, una vindicació de les agendes de paper, aquelles que abans regalaven a balquena les institucions i les empreses (la UIB ja no en va regalar el 2010, adduint que tothom ja la tenia electrònica). Servidor, desordenat, encara la faig servir, per molt que acabi com sempre <span> </span>convertint qualsevol cosa amb agenda, un tros de sobre o un tros de torcaboques. En fi, ja saben, aquells llibretons que tenien pàgines amb les hores del dia i un s’hi apuntava el que hauria de fer, a més de una llista de telèfons, després apareixeren espais per als correus electrònics i després... desapareixeren les agendes de paper, bé, desapareixeran, abans que els diaris o els llibres.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>No s’hi oposin massa. Recordin quan algú deia: Ordinador?</span></strong><span> No en tendré mai! Correu electrònic? Quina bajanada!<span> </span>Mòbil? Ni mort! Màquina de fotografiar digital? Quina traïció! Tanmateix tothom en té, tothom té email i un rodet fotogràfic és més mal de trobar que una antiguitat etrusca, i el mòbil és ja una neo-pròtesi de nosaltres mateixos. Per tant no es torbaran a tenir eBook (pareixia una utopia poder dur tres o quatre mil llibres –amb tinta- dins la butxaca i ja és possible, falta resoldre l’estàndard), o a llegir els diaris al seus mòbils o iPads, el súmmum per ara de les <em>tablets </em>electròniques, o a usar agenda electrònica, els qui no ho fan encara.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span><span> </span></span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Servidor és dual, en aquestes coses vull dir,</span></strong><span> amb el meus aparells digitals i les agendes de paper que, com a bon malalt amb síndrome de Diògenes, guard cabalment. Les de tots els anys. Hi ha qui mantenia que amb l’aparició del telèfon i el contestador automàtic es perdia la traça escrita de la història de les relacions humanes, o si es vol, de les relacions menors, del dia a dia de les persones. Mentre les cartes i les postals s’abolien lentament. Encara que formassin part d’una literatura efímera, les coses escrites en paper permetien fer una radiografia de la societat, també en el seu vessant familiar (lectura de cap d’any: <em>Letters</em>, les cartes de Saul Bellow). Els missatges dels telèfons es borraven, tot i que un servidor en guarda alguns de fa més de deu anys, que escolt encara ara i reconec les veus dels fills per molt que hagin canviat. Amb el fax la cosa canviava, malgrat la tinta del faxos s’esborronava amb els anys, algun rastre en quedava, com amb les fotocòpies.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Amb els emails és diferent ja que tornen fer escriure a la gent,</span></strong><span> com amb els sms dels mòbils, encara que alguns semblin jeroglífics. Uns els pot guardar si vol. Recordin que al Gmail, com a bon germà petit de Google, quan es volia suprimir un missatge et demanava per què el tiraves, si es podia guardar i cercar! Es poden tirar els emails, però sempre en queda un rastre, no se sap molt bé on, Internet té catacumbes on tot torna a ressorgir (<em>Laus Deo</em>! Dic jo. Mal li toc pesta! Diu qui ho vol enterrar definitivament). No en parlem dels blogs, twitters, facebooks, youtubes diversos on, devora monumentals estupideses, s’hi poden ajuntar tendres cartografies o subtils i emocionades narracions de gran part de l’humanitat, esdevenguda editora de si mateixa.</span></p> <p class="MsoNormal"><span>Com els deia, guard missatges de contestador, i emails des que en tenc –i ja fa vint anys- també guard les velles agendes de paper. Sí, ara ja agaf la de l’any passat per passar adreces a la d’enguany i sintonitzar-les amb les digitals dels ordinadors i els mòbils i després les coloc amb les d’altres anys i aprofit per fer una repassada a les agendes velles. M’hi surten veïnats d’altres llocs on hem viscut; cangurs dels infants; parents que ja no hi són; gent amb qui tenguérem un negoci o un projecte molt concret i que després s’esvaïren de les nostres vides; persones que no veim però que enyoram... Repassant-les surt tot això, una torrentada relacional: aquest on és?; aquest ara és un enemic, o enemiga, que abans era molt amic, o molt amiga, però molt!; aquest ens duia aigua amb un camió... i així una teringa de noms i de personatges que donen testimoni del que ha passat a les nostres vides. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Sempre apareix algun telèfon que no hi ha manera d’aclarir</span></strong><span> de qui és, però que ens sona, quasi de memòria, ben igual que el del nostre primer telèfon o el de ca els nostres pares, que ens surten de cor, ara en canvi no recordam o ho feim amb dificultat el dels nostres mòbils. Aquest telèfon que ens sona tant: de qui deu ser? Per què no provam de telefonar-hi. Venga! Una veu de velleta respon: “Digaaaa...”. Misteri. “Qui sou? Amb qui parl?” Demana ella. “Som en Climent”. “Qui?”. “Som en...?”. “Qui?”. Sentiu parlar fluixet a l’altre costat: “No entenc qui diu qui és? Jeroni, posa-t’hi tu!”<span> </span>En sentir el nom, identificau la casa i els pares de l’amic mort, jove. Una glopada de tristor perboca i quan penjau, un sentiment de mala consciència. Els hauria d’haver telefonat més sovint. L’altre número que no identific queda sense marcar. Per si de cas. Ai les velles agendes!</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Per tant, servidor enguany encara durà una agenda</span></strong><span> de paper i, apuntats a un tros de cartronet, els meus telèfons més freqüents i els d’emergència, a qui recórrer si qued tirat a la carretera, si em pega un atac d’enyorament o un de pànic, juntament amb els números secrets dels caixers automàtics –m’he trobat, com un babau, davant una màquina, sense encertar quatre punyeteros números- i els dels mòbils, i les paraules claus dels meus comptes de correu electrònic. Tanta encriptació me suposa un embull que resolc d’una manera artesanal, no sé si us ha passat el fet d’oblidar els <em>passwords</em> del blog, dels correus... i per a resoldre <em>l’horror vacuii</em> de quedar desconnectat, el paperet!, com una ‘xuleta’ d’estudiant.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Sophie Calle trobà fa anys una agenda pel carrer</span></strong><span>. No duia el nom ni les senyes del propietari. Començà a telefonar a cada una de les adreces que hi havia, per, de forma maratoniana, saber detalls de l’amo o la mestressa de l’agenda. Publicà els seus encontres successivament a <em>Le carnet d’adresses</em> (1983) a <em>Libération</em>, un diari de París. Aquesta escrutini -la mirada de la mirada-, la necessitat obsessiva de saber coses <span> </span>dels altres de S. Calle inspirà el personatge de Maria Turner del llibre <em>Leviatan</em> de Paul Auster. No sé si amb una agenda electrònica hagués estat possible. Sense el <em>password</em> no hi hagués pogut entrar. La seguretat ens hagués robat el misteri i qui sap si la nostàlgia. O no.</span></p><p class="MsoNormal">___________________________</p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE <a href="http://web.mac.com/gmudoy/arritmia/Inici.html">GUILLEM MUDOY</a></span> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/95069
Fri, 17 Dec 2010 11:02:36 +0100LA BALEARITAT IMPOSSIBLE Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/menorca%20correct.jpg" border="0" /></p><object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> <p class="MsoNormal"> </p><p class="MsoNormal"><strong><span>La Balearitat</span></strong><strong><span> impossible</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Ens sentim mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers</span></strong><span>. Poc o quasi gens “balears”. Per esbrinar si el sentiment de balearitat havia avançat, la revista <em>EL MIRALL</em> ens plantejà avaluar si el fet de compartir òrgans d'autogovern comuns ha servit per a aprofundir en la creació d'una identitat balear. Basta veure els títols de les aportacions dels altres dos articulistes - “Baleàrics? Els menorquins, què som?” de Joan F. López Casasnovas o “Quin balearisme, avui?” de l’eivissenc Isidor Marí- per copsar que s’alineen amb els interrogants. La indecisió amb què m’han respost sempre les persones a les quals he fet la pregunta ja mostren la tendència. És allò de: som mallorquí. No som balear, o no ens sentim balears a bastament, o som “de les illes”, així com qui no ho diu. Per molt que la circumscripció administrativa – abans “la província o la región”, dos termes amb mala connotació- <span> </span>ens faci partíceps de la mateixa deriva: la pertinença geopolítica a la comunitat autònoma de les illes Balears (les illes orientals de la península Ibèrica, d’Al Andalus com deien els musulmans i vull evitar-los els condicionaments històrics, que van des de la diferenciació antiga entre Gimnèsies i Pitiüses, passant per l’ocupació britànica de Menorca).</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>La insularitat és un dels tòpics que fonamenta</span></strong><span> part de les característiques físiques, històriques i socials de les illes Balears. Per a algú també les psicològiques, en considerar la insularitat conformadora d’identitats especials; des d’un sentiment de seguretat-inseguretat fins a una mentalitat conformista, d’inèrcia, algú hi assenyala el caràcter malèvol dels illencs. Qui sap. A això hi hem d’afegir la creença, quasi un axioma, de què les Balears més que conformar un tot connex i estructurat, són submóns apart cada una d’elles. L’aculturació i estandardització social d’aquests darrers anys fan que la insularitat s’hagi convertit en un atribut diferent -per mor de l’allau turística, el fenomen de la globalització o la immigració- però es mantenen els sobrecostos econòmics. Per tot això, als antics debats sobre insularitat i identitat<span> </span>hi hem d’afegir components nous, com el de la resistència o la supervivència com a poble. I dic antics debats als del provincianisme, regionalisme, nacionalisme, pancatalanisme, espanyolisme i, efectivament, el balearisme</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Tant hem marcat les diferències</span></strong><span> –pràcticament a cada illa i illot existeix una espècie de sargantana endèmica- que menyspream les similituds, tant les ambientals com les de la nostra història compartida. El tronc d’unitarisme que fou la conquesta catalana, amb la llengua per estendard, no fan de pal de paller fort a bastament, els projectes de pertinença queden diluïts en les ànsies insularistes. El que serien comarques d’un mateix territori aquí, amb la mar per frontera, illes, costa molt més refermar-les, i no en parlem quan hi afegim l’atracció gravitacional de pols més poderosos que Palma: Barcelona per als menorquins o València per als eivissencs. Fins i tot els qui tenen més clara la pertinença a alguna casta d’entitat unitària, lluny dels àmbits centralistes espanyols, han de fer filigranes per demostrar-ho. Des de <em>La nació dels mallorquins</em> de Josep Melià, passant per <em>La nació dels menorquins</em> de Nel Martí (però no <em>La nació dels balears</em>), i ho han de combinar amb la pretensió –com aquelles pepetes russes que van unes dins les altres- de superposar, sense violència ideològica, realitats que hom percep diferents. És allò de la nació emocional o íntima (cada una de les illes); la nació política (les Balears); la nació cultural (els Països Catalans). <span> </span>Filigrana que s’ha de fer tant per solventar les ànsies insularistes, la “realpolitik”, el fet de <span> </span>pertànyer a la comunitat que parla català...<span> </span>És cert que l’Estatut d’Autonomia de 2008, eleva els Consells Insulars al rang d’institucions autonòmiques per les competències transferides, ja no són simples organismes d’administració local. És el reforçament d’una línia federalista-insularista, lluny de les Diputacions, centralitzades a Palma, rebutjades sobretot pels menorquins. Tanmateix les illes menors continuen amb els seus memorials de greuges contra l’illa major, a la qual cosa s’hi sumen les actituds antimallorquines -i no en parlem de les antieivissenques dels formenterers-, reforçades per alguns mitjans de comunicació a les Pitiüses o per algunes forces vives a Menorca.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>L’antimallorquinisme és indestructible</span></strong><span> ja que no és més que una versió del petit contra el gros, retroalimentat constantment per l’aïllament físic –ja que ara no és comunicacional, a l’era de l’internet-, per la manca de massa crítica poblacional que impedeix assolir determinades funcions, ja siguin les universitàries o les hospitalàries: un menorquí o un eivissenc, i no en parlem d’un formenterer, no accedeix als mateixos serveis que els altres ciutadans de Balears, i de retruc que els de l’estat espanyol, pagant els mateixos impostos. Les inversions prioritzen l’illa major. Els costos de la insularitat mal solventats continuen alimentant antimallorquinisme que té com a colofó antibalearisme. S’hi poden oposar elements de confraternització recent com puguin ser el Parlament Balear (amb la supravaloració del vot dels electors de les illes menors), o els Consells Insulars amb competències reals, la tasca balearista de la televisió autonòmica IB3 retransmetent actes i festes populars de totes les illes, l’existència de la UIB descentralitzada, els viatges inter-illes incentivats dels jubilats, l’existència de textos didàctics amb les illes Balears com a subjecte educatiu, etc... que no han estat capaços d’assentar significativament el procés de la balearitat.<span> </span>Ho podem demostrar amb les anomenades arrels de pertinença; la gent es sent menorquina, eivissenca, formenterera o mallorquina d’una forma aclaparadora, més del 70%; tot i que el sentiment de balearitat ha augmentat un poc, en percentatges que freguen el 20 %.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Acabada <em>La via menorquina del creixement</em>,</span></strong><span> i posats uns fonaments similars a totes les illes, instaurats sobre el turisme i la venda de residències, ara cada illa cerca una via a la diferenciació, no per ànsies d’antibalearisme, sinó purament per augmentar el seu poder d’atracció de visitants. Les propostes balearistes han estat magres. Fa uns anys sorgí la plataforma “Sus Balears!” Però prest hagueren de donar explicacions ja que “hi havia gent que creia que el Sus Balears! <span> </span>rebutjava tant l'àmbit polític dels Països Catalans com els illencs més immediats perquè es limitava a un àmbit artificial: el de la província espanyola de les Illes Balears, elevada a la categoria de comunitat autónoma". Aquesta acusació es basava en la creença que és difícil qualsevol tipus d'unió suprainsular satisfactòria o que Balears és un invent del centralisme de Madrid. Aquest ideari de projecte d’articulació comuna ha estat aprofitat <span> </span>–un pseudobalearisme- en funció d’interessos electorals o espanyolistes; un pseudobalearisme raptat pels partits de rang estatalista que els projectes nacionalistes arrelats han rebutjat per aquests motius i han optat per organitzar-se illa per illa, deixant la balearitat irresolta i amb una mirada de sospita. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Ni per fer una enciclopèdia comuna ens hem posat d’acord</span></strong><span>: n’hem fetes tres de diferents. Ni per un himne comú ens hem avingut. Fa mal avançar en el consens social que es necessita per acceptar la balearitat. No és estrany que <span> </span>les reflexions erudites recents continuïn amb expressions com “una comunitat autònoma homogènia però diversa”, “una realitat pluriinsular comuna però diferenciada”,<span> </span>“un espai divers però coherent”... Una equació sense resoldre. O sense solució. O sense massa voluntat per posar-se d’acord. </span></p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/94765
Fri, 10 Dec 2010 12:16:35 +0100EL BARRI DE NA BEL Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/llonja9%20reflectida%20a%20la%20mar%20petita%20nova%202.JPG" border="0" /></p><p> <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> </p><p class="MsoNormal"><strong><span>El barri de na Bel </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Na Bel Cerdà i Soler va morir fa tres setmanes</span></strong><span>. Feia mesos que no la topava pel barri quan la seva filla, dins el Bar Bosch, plorant, em va dir: “ma mare és morta, ara venc d’enterrar-la”. Més enllà dels mèrits ciutadans, que en tenia, més enllà de la seva vessant de dinamitzadora social, que ho va ser i molt, la relació de la meva família amb na Bel va ser d’amistat i de veïnatge. Sempre tenia una paraula amable per als meus fills: tant li era ensenyar-los a fer un xorrac per acompanyar la música del ball de bot, com perdre horabaixes fent volar estels fets de canya i paper de diari, aprofitant l’embat mariner. Fins que va tenir el restaurant obert -el Singular, font de molts dels seus últims maldecaps- allà ens solíem veure fent la xerradeta després de dinar. Però aquests darrers mesos no l’havia vista ni poc ni gens. Em van dir que se n’havia anat a la casa que tenia a s’Estanyol d’Artà.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>El meu barri, el de sa Llonja i puig de Sant Pere</span></strong><span> de Palma li deu molt. Li deu un procés de recuperació que s’inicià a través de les naixents Associacions de Veïnats i del procés paral·lel de revitalització popular d’aquest tros de Ciutat que s’havia degradat físicament i moralment. Les cases, velles de segles, i la vida tradicional del barri de pescadors agonitzaven, tot això a dues passes de l’avinguda de Jaume III on els rics es compraven els seus pisos d’alt standing. Aquesta degradació ja anava bé als interessos especulatius que venien d’anys enrere. L’arquitecte Gabriel Alomar me contava que en al plec de clàusules, quan guanyà el Pla de Reforma i Eixample, l’any 1943, s’hi imposava l’erradicació dels barris de Sa Calatrava i del puig de Sant Pere. El descobriment per part dels veïnats de què l’Ajuntament declarava zona verda una illeta habitada destapà connexions rares i a 1974 es crea l’Associació de Veïnats, que trobà bona aliança en el Col·legi d’Arquitectes. Un vespre dues cases caigueren i moriren dues persones, això catalitzà la mobilització: “El puig per als seus habitants”. Es declarà part de la zona en estat de runa i s’aturà l’arrasament especulatiu del barri. S’aconseguí la redacció d’un PERI (Pla especial de reforma interior), el primer en ser aprovat a Espanya. Segons J. Franquesa, “s’estava bastint a Palma una contranarrativa legitimadora potent contra l’urbanisme oficial”. No sé si tots els objectius s’han aconseguit, però el caràcter del barri s’ha conservat, amb tots o part dels seus residents tradicionals. Aquí hi era na Bel, ben al cap davant.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Li encantava parlar-me de la vida al barri</span></strong><span> quan era nina, era tan viu el que em deia, que pareixia un acte d’una peça costumista. Les bregues, més enllà de la frontera que marcava el torrent de sa Riera, de “putxeros” (del Puig) contra “Catalineros” (de Santa Catalina), les pedrades eren la menor de les barbaritats. Les corregudes pels terrats. El moll, tan prop, els vaixells de línia que arribaven a l’altre costat de La Riba, que ja no hi és. O els primers estrangers que venien als locals del carrer dels Apuntadors, “ells amb smoking i elles amb vestit llarg, trèiem cadiretes defora, els miraven, i els admiràvem”. Na Bel visqué en una cruïlla, d’una vivor intraurbana excepcional i fou a temps de veure en què se convertien els carrers. Se’n va anar sense haver de sofrir el Halloween –imparable- apoderant-se del barri. Va recuperar tradicions que s’havien deixat anar: ella, quan ja ningú treia Sant Pere per dur-lo a passejar en barca fins a la farola de Porto Pi, s’hi va posar.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>He llegit un recordatori, emocionat, del seu amic i veïnat Jaume Llabrés</span></strong><span>. “De sa mare que era poblera na Bel va heretar l’essència de la cultura popular i va aprendre les cançons tradicionals de la seva boca. De son pare, alcudienc, na Bel tenia vertadera passió per la mar, ja que ell era mariner i passava llargues temporades embarcat”. Amb ell i Aina Pascual fou responsable del muntatge <span class="il">de</span> les exposicions del convent de les Caputxines<span>. Amb Eugeni Cañellas, Francesca Adrover, Antoni Peralta i Joan Guasp conformà el grup “Sis Som” per treure les teranyines a la música popular mallorquina, vint anys damunt els escenaris i una partida de treballs editats (</span><em>Cançons per a un capvespre, Tres i dos: Sis Som i Fruits de la terra</em>) en donen fe. Això remarca el seu paper d’agitadora a una Palma que iniciava el seu procés de transformació multicultural.<span></span></span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Vaig fer una volta pel barri de na Bel, abans d’anar als seu funeral</span></strong><span>, a l’església de Santa Creu, tot esperant que el Lobby de dones, l’Associació de Veïnats i els seus amics ens posem a fer feina per un reconeixement que es mereix. He travessat la plaça de la Llotja, els bars plens de italians de tres creuers grossos al port. Un cec escolta una radieta arrepitat a l’antiga Comandància de Marina avui una conselleria, s’hi passa hores i hores. Han tancat el moll de pescadors, ja no es pot anar a veure arribar les barques del bou; el carril bici travessa la plaça de la porta de Santa Catalina, amb els pins i dues estàtues de Ben Jakober –dos colomots de tamany descomunal- a cent metres de “l’església a l’inrevés” sembrada per la punta del campanar; el venedors de droga “trapitxeen” davant el bar que confronta amb la nova biblioteca Pública, prop del museu del Baluard; el carrer del Vi amb moltes cases restaurades per gent de bona posició que ha tornat dins murada – els acadèmics en diuen “gentrificació”-; el petit supermercat del carrer de la Llebre, neixen petites fruiteries, queda, encara, una carnisseria; la plaça de les Drassanes amb el seu trull –feixuc per als veïnats- guitarres flamenques, contenidors plens de fems, estornells damunt els plàtans altíssims. Els de la UGT es manifestaven davant el Consolat de la Mar, per la porta de darrera surt un conseller i el president Antich, amb cotxe, pel jardinet de la porta del Moll. Posen canonades noves, la merda no surarà quan les tronetes rebentin; en “Cariñoso”, el llanterner, passejant amb les mans a l’espatlla; els alemanys fan coa per entrar a La Bóveda on en Jaume talla pernil; l’escolà de Sant Joan de Malta, petit i grassonet, toca la campaneta; na Xisqueta cerca aparcament –un bé molt preuat- a un barri que és ACIRE (de circulació restringida) però on entra tothom qui vol; a sa Feixina pares amb infants petits, skaters davall el monument –ara innominat- per l’enfonsament del creuer “Baleares”; <span> </span>els sense-casa es fan el jaç al jardins públics bevent vi de tetrabric. <span></span></span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Les gavines van cap al moll, l’horabaixa s’enfosqueix</span></strong><span>, un pintor japonès, del natural, mira de capturar aquest moment; milers de cotxers circulen pel passeig Marítim; uns operaris ja pengen els llums de Nadal, mentre na Rosa diu al seu estimat que per Nadal vol estar amb ell, que no vol anar a ca els seus pares; una nina petita estreny una sirena de pedaç, aferrada a la mà de sa mare. La vida que segueix és l’expressió cursi que esdevé trista quan un servidor enfila el carrer de Sant Llorenç. La meva passejada pel barri on havia nascut na Bel és un homenatge. Petit i particular.</span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/94549
Fri, 03 Dec 2010 12:46:07 +0100EL "TOP TEN" DELS REFRANYS DE LES ILLES BALEARS Climent Picornell<p><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/aplaudiments.gif" border="0" /></p><p> </p><p><style>/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> </p><p class="MsoNormal"><strong><span>Els Top ten dels refranys de les illes Balears</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Un refrany és una sentència</span></strong><span>, molt semblant a un adagi, o a un proverbi, una màxima, un aforisme, en la mateixa línia d’una dita, una locució o una frase feta. “Qui no vol pols que no vagi a l’era” o “A la taula i al llit, al primer crit”. Són, també, alguna cosa semblant a regles no escrites de comportament, recolzades sobre evidències populars amplament admeses per tothom. Els grecs els heretaren de l’antic Orient, i els transmeteren als romans,<span> </span>Erasme de Rotterdam en la seva <em>Adagiorum Collectanea</em> en feu de pont per a difondre’ls per tot Europa. Algú els ha volgut qualificar com la “filosofia de la frase breu”, la condensació de la saviesa popular, amarada d’ironia, aferrada a una gran força expressiva. En català, dos mallorquins notables, Ramon Llull i Anselm Turmeda, a l’edat Mitjana ja feren ús del refranyer, recolliren i crearen proverbis. El refrany gaudeix de certes característiques estructurals que fan referència a la seva codificació, <span> </span>a la seva edificació verbal moltes vegades binària, sovint rimada. Té també una estructura rítmica, apel·la a les metàfores, a les comparances, a la sàtira, i no defuig, si escau, les onomatopeies. Ja des de molt antic, per tant, els hem usat per expressar de manera abreujada i mnemotècnica preceptes de la vida. “Tal faràs, tal trobaràs” o “Qui dia passa, any empeny”. Els diferents reculls existents han aconseguit arreplegar moltes d’aquestes expressions populars que la disminució de la vida pagesa i de la transmissió oral havia deixat baldats i, és ben cert, han desaparegut de la parla dels joves, i també dels qui no ho són tant.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Victor Pàmies, d’una forma exemplar i sistemàtica</span></strong><span>, recupera, classifica i codifica la paremiologia catalana, l’estudi dels refranys en la nostra llengua, usant les noves tecnologies. És el que es proposa des de fa anys a les seves webs i blogs a Internet (hi podeu entrar <a href="http://refranys.wordpress.com/"> http://refranys.wordpress.com/</a> ):<em><span> </span><a href="http://biblioteca-paremiologica.blogspot.com/" title="Ressenyes de diccionaris, refranyes i altres obres paremiològiques."><span style="text-decoration: none; color: #000000">Biblioteca paremiològica</span></a>, <a href="http://conferencies-paremiologiques.blogspot.com/" target="_blank" title="Materials audiovisuals de les conferències sobre paremiologia"><span style="text-decoration: none; color: #000000">Conferències paremiològiques</span></a>, <a href="http://diccitionari.blogspot.com/" title="Diccionari de citacions i frases cèlebres."><span style="text-decoration: none; color: #000000">Diccitionari</span></a>, <a href="http://frases-fetes.blogspot.com/" target="_blank" title="Recopilació de frases fetes i locucions catalanes, amb tota la informació disponible de les fonts consultades i les equivalències idiomàtiques corresponents."><span style="text-decoration: none; color: #000000">Dites i frases fetes</span></a>, <a href="http://enciclopedia-paremiologica.blogspot.com/" target="_blank" title="Enciclopèdia sobre paremiologia, la ciència que estudia els refranys."><span style="text-decoration: none; color: #000000">Enciclopèdia paremiològica</span></a>, <a href="http://etimologies.blogspot.com/" target="_blank" title="Origen de frases fetes i dites, per saber com i quan s’han originat"><span style="text-decoration: none; color: #000000">Etimologies paremiològiques</span></a>, <a href="http://paremiologia.blogspot.com/" title="Curs de paremiologia catalana."><span style="text-decoration: none; color: #000000">Paremiologia didàctica</span></a>, <a href="http://paremiosfera.blogspot.com/" title="Agregador de les novetats sobre paremiologia"><span style="text-decoration: none; color: #000000">Paremiosfera</span></a>, <a href="http://vpamies.blogspot.com/" title="Blog personal."><span style="text-decoration: none; color: #000000">Raons que rimen</span></a>, <a href="http://refranyer.blogspot.com/" title="Refranyer català amb les equivalències en castellà."><span style="text-decoration: none; color: #000000">Refranyer català-castellà</span></a>, <a href="http://refranyer-tematic.blogspot.com/" title="Refranyer temàtic català."><span style="text-decoration: none; color: #000000">Refranyer temàtic</span></a>, <a href="http://polsim.blogspot.com/" title="Programa sobre refranys i dites de Ràdio Vallromanes, al 94.2 FM."><span style="text-decoration: none; color: #000000">Un polsim de refranys</span></a></em>... S’ha posat com a fita tenir indexats 500.000 refranys en català l’any 2015. I ja en du més de 300.000! Una de les seves iniciatives començà fa mesos quan proposà als internautes i altres coneguts i <span> </span>amants dels refranyers la iniciatica d’el·laborar un ranking dels refranys més populars, el que ell anomenà els “Top ten dels refranys catalans”. Creà un blog especial i des de fa unes setmanes va publicant els resultats, producte de més de 1200 informants. Ja ha sortit el Top ten general i el del País Valencià. Faltava però el de les illes Balears. Li vaig escriure, impacient, per tenir els resultats dels de les illes Balears i em contestà ràpidament. “Climent: Concretem per aquesta setmana la publicació del Top ten de les Illes? Tot just ara estic treient les dades del País Valencià. Avui he publicat el Top 100 i demà o dimecres treuré els refranys que només ha dit un únic informant (petites perles, vaja). T'avanço el Top ten, extret de les enquestes rebudes per informants "purs" de les Illes. Fixa't que el Top ten és Top 11, perquè en desè lloc han quedat empatats dos refranys amb el mateix nombre de vots. El de la pols a l'era l'han dit gairebé una de cada tres persones (un 33%), com en el Top general, vaja! Si necessites alguna altra dada més, demana, d'acord?” </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Per tant i com a primícia per als lectors de <em>Blog</em></span></strong><span>, aquí els tenen: 1.- Qui no vol pols, que no vagi a s'era. 2.- S’ase va dir a n’es porc orellut. 3.- Qui barata es cap se grata. 4.- Qui dia passa, any empeny. 5.- Gat escaldat, d'aigua freda tem. 6.-Es tests semblen a ses olles. 7.- Qui no té cap, ha de tenir cames. 8.- Qui va amb un coix, al cap d'un any ho són tots dos. 9.-Una flor no fa estiu. 10 (a).- No diguis blat que no el tenguis dins es sac, i ben fermat . 10 (b).-A l'abril, cada gota val per mil.</span></p> <p class="MsoNormal"><span>N’hi ha un parell que es repeteixen -o són equivalents amb altres paraules- als del <span> </span>Top ten general (1.- <a href="http://vpamies.blogspot.com/2010/10/top-ten-1-qui-no-vulgui-pols-que-no.html"><span style="text-decoration: none; color: #000000">Qui no vulgui pols que no vagi a l'era</span></a>. 2.- <a href="http://vpamies.blogspot.com/2010/10/top-ten-2-al-maig-cada-dia-un-raig.html"><span style="text-decoration: none; color: #000000">Pel maig, cada dia un raig</span></a> . 3.- <a href="http://vpamies.blogspot.com/2010/10/top-ten-3-no-diguis-blat-fins-que-no-el.html"><span style="text-decoration: none; color: #000000">No diguis blat que no el tenguis dins el sac i ben lligat</span></a>. 4.- <a href="http://vpamies.blogspot.com/2010/10/top-ten-4-marc-marcot-mata-la-vella-la.html"><span style="text-decoration: none; color: #000000">Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot</span></a>. 5.- <a href="http://vpamies.blogspot.com/2010/10/top-ten-5-la-taula-i-al-llit-al-primer.html"><span style="text-decoration: none; color: #000000">A la taula i al llit al primer crit</span></a>. 6.- <a href="http://vpamies.blogspot.com/2010/10/top-ten-6-cel-rogenc-pluja-o-vent.html"><span style="text-decoration: none; color: #000000">Cel rogenc, pluja o vent</span></a>. 7.- <a href="http://vpamies.blogspot.com/2010/10/top-ten-7-per-nadal-cada-ovella-al-seu.html"><span style="text-decoration: none; color: #000000">Per Nadal, cada ovella al seu corral</span></a>. 8.- <a href="http://vpamies.blogspot.com/2010/10/top-ten-8-tal-faras-tal-trobaras.html"><span style="text-decoration: none; color: #000000">Tal faràs, tal trobaràs</span></a>. 9.- <a href="http://vpamies.blogspot.com/2010/10/top-ten-9-qui-dia-passa-any-empeny.html"><span style="text-decoration: none; color: #000000">Qui dia passa, any empeny</span></a>. 10.- <a href="http://vpamies.blogspot.com/2010/10/top-ten-10-lestiu-tota-cuca-viu.html"><span style="text-decoration: none; color: #000000">A l'estiu tota cuca viu</span></a>.), i als del País Valencià ( 1.-<span>Qui no vulga pols, que no vaja a l'era</span>. 2.-<span>A la taula i al llit al primer crit</span>. 3.-<span>Quan Benicadell porta capell, pica espart i fes cordell</span>. 4.- <span>Cel a borreguets, aigua a canterets</span>. 5.- <span>No deixes les sendes velles per les novelles</span>. 6.-<span>Li diu el mort al degollat: Qui t'ha fet eixe forat?</span> 7.-<span>De fora vindran que de casa ens trauran</span>. 8.-<span>A l'estiu tot lo món viu</span>. 9.-<span>Per Sant Joan, bacores, verdes o madures, però segures</span>. 10 (a).- <span>Tota pedra fa paret</span>. 10 (b).-<span>Estira més un pèl de figa que una maroma de barco</span>. 10 (c).- <span>Per Santa Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal</span>.).</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>El refrany més citat és una bona indicació: </span></strong><span>qui vulgui tranquil·litat, que no es cerqui complicacions. Altres fan referència a que no és canviïn les sendes velles per les novelles ja que, després, un s’ha de gratar el cap. Podem veure com es nota la vessant conservadora i assenyada que guia els consells tradicionals. Aquests preceptes vitals o morals, juntament amb els refranys de caire meteorològic i agrològic es situen el cap curucull dels rànquings nostrats, com ho demostra aquesta iniciativa de Víctor Pàmies. No hi ha dubte, però, que la seva potència, la brevetat, la concisió, la sonoritat han fet que els refranys (com els aforismes, les dites o les frases fetes) encara perdurin, com una mena de sublimació de la parla, un recull de la història menuda, no escrita, de la gent planera de tots els països. A la nostra terra, com per tot arreu, els refranys són fruit de la saviesa popular ja que gairebé tots els temes de la vida hi apareixen en forma d’idees, sentiments, consells i normes variades. Han estat el gresol de l’experiència i la voluntat d’educar a les generacions joves, que ara els poden trobar, si volen, també a Internet.</span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/94134
Tue, 23 Nov 2010 12:52:44 +0100DEL SEXE, LA INFIDELITAT I L'ORGASME SEC Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/haikai%2007.jpg" border="0" /></p><p><br /><object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> </p><p class="MsoNormal"><strong><span>Del sexe, la infidelitat i l’orgasme sec</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Va tenir esposa i dues amants durant trenta anys</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">. I ara, no se sabia molt bé com, s’havia destapat tot. Primer fou la seva dona qui ho va saber, i la que s’encarregà de què les altres dues sabessin que ho sabia, i de què sabessin cada una d’elles, que existien les tres, cosa que ell sàviament havia aconseguit aïllar. Les amants sabien que era casat, però no sabien que eren dues, es pensaven que eren, cadascuna, l’alternativa. I ara descobert el pastís, ell, tan agosarat, tan atlètic -“és que se cuida molt, miral-te pareix un atleta”, ara ja se sap en què feia tanta de gimnàstica-, desfet, prega i plora, desconsolat, demana a la seva dona que el torni a voler, que el perdoni,<span> </span>que no hi tornarà mai més. Plora, i plora... I la dona que li diu que no,<span> </span>que no el vol dins el llit devora ella, que no pot, que no s’imagina que li fiqui allò que ha passejat per tants de llocs diferents, i que no és per les mentides,<span> </span>que això li és igual, que és una cosa física, i que no li espassarà i que ja pot bramar. I ell que només vol tornar devora la dona, la bona, la del matrimoni i que no en vol cap de les altres, a les que visitava d’amagat. I això que una sí que el vol, ara podria ser tot per a ella, perquè l’altra, casada, tem que tot el rebombori arribi a les orelles del seu home i no vol trull familiar. Trenta anys és tota una vida. Són tres vides, tres llocs, tres boques, tres conys, tres maneres de veure el món, tres maneres de dir t’estim, sense dir noms. Però ell la vol a ella. Deu ser per orgull, ja que no pot ser per vergonya.</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">A França un 30 % de casats i casades</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> o amb parella estable han estat infidels; el 75 % no se’n pened, i a més no cerca un contacte furtiu i esporàdic sinó un contacte continuat. El sexe, que n’hi ha, sens dubte, no és prioritari, ho és més la nova relació estreta amb algú altre. El<span> </span>60% d’homes i el 40% de dones, infidels, segons una enquesta recent, donen com a motius principals, el tenir una nova experiència, la falta de relacions amb la parella, l’amor, el gust d’una cosa prohibida... El subjectes de la infidelitat: desconeguts, amics, col·legues, “ex”, un amic o amiga de la seva parella. Les cases respectives són el lloc preferit, també el cotxe i l’hotel. La frontera de la infidelitat només la posen en l’acte sexual complet un 14%. Tot s’ha de dir que les raons per les quals les parelles es mantenen fidels són: l’amor (68%), el respecte a l’altre (55%), les creences morals o religioses (16%), no haver-ne tengut ocasió (10%), el temor a les conseqüències en la família (10%).</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">“Infidels.com” es titulava un reportatge</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> que publicava <em>La Vanguardia</em>, sobre un web que té un gran èxit: posa en contacte casats amb vocació d’adúlters. “La idea” diuen els seus fundadors “prové d’estudis que demostren que la infidelitat és un fet generalitzat i per tant hem decidit facilitar-la organitzadament”. En deu mesos que fa que funciona té 400.000 membres. A França i a gran part d’Europa la infidelitat no xoca, “basta veure el cinema i la tv: tot el món engana a tot el món”. Segons una dona inscrita al web “elles generalment enganen els seus marits amb altres marits, l’adulteri té per tant quelcom de conjugal”. Segons Elia Quiñones, Internet, a través dels seus múltiples webs de contactes,<span> </span>permet un accés ràpid i discret, però sense garantia de qualitat, i amb el perill de reduir les relacions a objecte de consum, disfressat de sinceritat i d’anar directament al que es cerca: sexe. Però un sexe sense seducció, sense amor. Aquests cercadors de la xarxa juguen al <em>speed dating</em> (cites ràpides), amb la il·lusió de trobar –amb successives proves d’assaig-error- la persona adequada, en un torrent de noves coneixences, però també de frustracions i de fracassos. Per Quiñones, un “fast-food afectiu-sexual”. </span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">“La vida sexual de Chopin” em va sorprendre</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">. És un article del musicòleg mallorquí resident a Nova York, Antoni Pizà. Lluny de la imatge feble, malalta, tísica del músic, tengué una vida sexual podríem dir que normal. En parla a la correspondència amb les seves amants, sobretot amb Delfina Potocka, amiga de tots els grans artistes de París de la primera meitat del segle XIX. Fins i tot havien establert un cert codi amb paraules clau – la vagina era el “re bemoll”, el seu membre, “el pedal”- de tal manera que hi ha frases com “m’agradaria ficar-te el pedal ben endins del re bemoll”, com veuen, frases no exemptes d’una certa vulgaritat, mala d’empassar en un artista romàntic. Ara bé la idea de l’ejaculació chopiniana tenia una dosi d’irrealitat: “quant buit el meu suc dins una dona, fins al punt de quedar-me ben eixut, la inspiració m’abandona i no em vénen idees musicals noves al cap”. Sensació que converteix en un vertader axioma –el podríem anomenar del “semen com a fluid creatiu”- quan afirma que “els homes que fan gran descobriments s’han de fer enfora de les dones”. No els contaré el que pensava George Sand de Chopin com amant: magrel·lo.</span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">El teorema del semen, fluid de creativitat segons Chopin</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">, me va fer anar a un apunt sobre l’orgasme sec, que burlaria la tesi del music polonès. Sí, sí... l’orgasme sec dels homes, evidentment. Un orgasme sense ejaculació. És una de les claus del sexe tàntric. A través d’una sèrie de tècniques l’home pot viure el plaer sexual sense tenir la sensació de descàrrega. G. Ferrara, mestre del tantrisme, ens informa que es persegueix un sexe que augmenta l’energia psicosexual reprimida al llarg dels segles. L’orgasme sec requereix una sèrie de tècniques, mentals, com la concentració en determinats músculs, entonar sons per a frenar o pressionar un “punt sagrat” a uns set centímetres de la base del penis. Diu que l’orgasme tàntric masculí se sembla a l’orgasme femení, més total, aquest amb cinc nivells; el cinquè anomenat “ona de la felicitat” on la dona experiment set pics d’èxtasi, fins que allibera el que s’anomena la “Amrita”, un líquid lleugerament blanquinós, altament nutritiu. Això Chopin no ho devia saber, m’imagin. </span></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Seixanta quatre arts amatòries</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> són una part del tantra. De tal manera que practicar la “cullera”, la “respiració harmonitzada” o el “yab-yum”, segurament poden fer que les parelles avorrides o en crisi trobin en el sexe tàntric solució als seus problemes. Més enllà de la infidelitat. O de les tècniques gimnàstico-equilibristes, explicitades al més vulgaritzat Kama Sutra, de la teoria de l’energia sexual dels orgons del psiquiatre alemany Wilhem Reich o de la moderna Viagra que retorna en juvenil el sexe senil. Aquest darrer no era un problema per a Adolfo Bioy, gran amant, ja vell, lluny d’aquets remeis, es conformava: “En altre temps, de nit somiava i de dia me colgava amb dones. Ara somiï amb dones”.</span></p><p class="Sinespaciado">__________________________</p><p class="Sinespaciado"><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE <a href="http://web.mac.com/gmudoy/arritmia/Inici.html">GUILLEM MUDOY</a></span> </p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/93966
Thu, 18 Nov 2010 17:30:35 +0100"CULTURA I PAÍS" (Grup d'anàlisi i d'opinió) Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/31821-picture-52%20grossa.jpg" border="0" /></p><p> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> </p><p class="MsoNormal"><strong><span>“Cultura i País” (Grup d’anàlisi i d’opinió)</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><span>Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Som bastants els qui pensam</span></strong><span> <strong>que l’estat de la cultura</strong> al nostre país és insatisfactori. I <span> </span>que, per tant, caldria introduir modificacions urgents i decidides en el rumb de les polítiques culturals institucionals i en els usos culturals dels ciutadans. Quasi res! Però així es podria imaginar i impulsar un projecte cultural per a les illes Balears, concebudes com a país, sense autocomplaences però també sense complexos. Un projecte cultural arrelat i universal, capaç de fer compatibles les iniciatives de difusió social de la cultura de masses amb el foment de l’excel·lència creativa, que inclogui la recerca científica i la humanística, amb el suport de les institucions públiques amb una dotació pressupostària potent, obert a la innovació i compromès amb el patrimoni heretat. Hi hem d’afegir que els efectes indesitjats de la globalització i les transformacions demogràfiques de grans dimensions succeïdes a les illes aquests darrers anys –que per aquesta raó presenten una gran heterogeneïtat cultural-, sense polítiques eficaces d’integració fonamentades en el principi de la interculturalitat, duen el camí de convertir-nos en un país sense cohesió interna. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>N’havíem parlat altres pics</span></strong><span>, entre nosaltres i per separat, però una certa urgència ens feu reunir – a Guillem Frontera, Joan Melià, Damià Pons i un servidor, Climent Picornell- un dia plujós d’octubre al Pla de Mallorca per veure si totes aquestes reflexions quallaven en alguna cosa més. Va ser a partir d’aquí quan els quatre, com a grup promotor, decidírem redactar un text –del qual beu generosament aquest article- i estendre el procés de discussió a una quarantena de membres que, per una o altra cosa, estassin vinculats amb el fet cultural i tenguessin entre els seus objectius, també, el nostre país. D’aquí la conjetura d’anomenar el grup <em>Cultura i País</em>. Els membres promotors de <em>Cultura i País</em> simplement volem crear un àmbit de debat i de diàleg des del qual es puguin impulsar processos de reflexió, avaluació i prescripció sobre la cultura a les Balears, tant sobre les qüestions generals com sobre les més específiques o sectorials. Contribuir a crear una opinió pública més sensible i exigent, partidària de donar un paper rellevant a la cultura en la vida social, política i econòmica de tots els seus ciutadans, sigui quina sigui la seva procedència, edat o ideologia.<span> </span>Pensam que aquest grup d’opinió i d’anàlisi pugui tenir una entitat independent, integrada per persones que, des de posicions plurals, coincideixin en creure en la necessitat que la cultura a les Balears ha de ser un element molt més central en les polítiques públiques i un eix vertebrador de la societat. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Amb la promulgació de l’estatut d’Autonomia</span></strong><span> i la constitució del Govern de les Illes Balears i dels Consells de Mallorca, Menorca i Eivissa-Fomentera va començar un cicle polític que es preveia i es suposava que afavoriria un desenvolupament intens de la cultura, amb la consegüent superació progressiva dels seculars dèficits històrics. Dèficits en equipaments, en dotació de recursos, en oferta diversificada i de qualitat, en compromís dels poders públics amb la promoció social dels béns artístics i intel·lectuals,<span> </span>en els nivells de consum cultural dels ciutadans... I que també es superaria la insuficient adhesió de la població a les manifestacions culturals que es fonamentaven creativament en la identitat de les Balears, un tret molt important de les quals era que s’expressaven en llengua catalana. Això era a l’inici de la dècada de 1980 i l’objectiu ideal, aconseguir una situació homologable als estàndards dels països europeus normals, semblava que podria ser abastable en unes poques dècades. Tanmateix, el fet de disposar d’un règim d’autogovern limitat i d’haver de gestionar les polítiques culturals transferides per l’estat Espanyol amb dotacions insuficients -i moltes sense renunciar a tutelar-les-, pensam que no han donat com a resultat una situació que pugui ser considerada<span> </span>satisfactòria.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>A hores d’ara, novembre de 2010, </span></strong><span>i ja amb l’experiència de governs de signe ideològic diferent, ens preocupa l’estat de la cultura al nostre país. Malgrat poguem comptar amb conciutadans capaços d’una alta creativitat reconeguda i un bon nombre d’entitats compromeses activament en el foment de la cultura, ens sembla inqüestionable que el sistema cultural a les Balears es caracteritza encara per les seves mancances i la seva feblesa. Entre altres raons perquè els nivells de consum cultural continuen essent impropis d’un país que té una renda per càpita elevada o perquè els dèficits en equipaments culturals han estat escassament resolts –i alguns dels existents es troben en estat de precarietat- i<span> </span>encara en falten molts, en un país de més d’un milió d’habitants, amb una identitat i un patrimoni cultural singular <span> </span>que, a més, és visitat per milions de turistes.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Avui la cultura és la gran absent del debat polític.</span></strong><span> I si hi és introduïda, ho és per instrumentalitzar-la. El compromís que han tengut els diferents governs ha estat del tot insuficient, amb uns pressupostos mínims. Cal no ignorar, és veritat, que l’espoli fiscal que l’estat Espanyol practica fa que totes les àrees del govern autonòmic siguin clarament insolvents, la cultura també n’és una víctima. Però tampoc hi ha hagut massa predisposició a crear consensos, actuacions basades en la cooperació, a fer-ne una planificació racional a mitjà i a llarg termini. Les actuacions culturals basades en el dia a dia, per crear un focus d’atenció mediàtica momentani, han impedit consolidar iniciatives fonamentades en estructures perdurables, que incrementarien progressivament la seva eficiència. És cert que el paisatge cultural pot semblar farcit d’una gran quantitat d’ofertes, però es fa difícil deduir quin és el full de ruta global i estratègic de la cultura a les Balears. Tot plegat genera una sensació de tendència a la programació compulsiva, cada institució dins el seu àmbit. Amb independència, o d’esquena als agents culturals i amb poca complementarietat amb les entitats civils.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>La cultura produïda a les Balears</span></strong><span> té, a més a més, una base empresarial i industrial molt feble. El seu reforçament, com a plataformes de producció i distribució de béns culturals, hauria de ser una prioritat en els programes d’impuls a l’economia productiva. Han de rebre suport per circular, com a mínim, dins tot l’espai català. També els mitjans audiovisuals de bona qualitat, per poder tenir capacitat de competir dins el territori lingüístic propi amb totes les ofertes que hi siguin introduïdes des de fora. La seva adequació, com la de tota la cultura en general, al món de les noves tecnologies ha de ser un element de reflexió central i prioritari.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Per discutir i analitzar tot aquest ventall d’opcions</span></strong><span> i també dissenyar un mapa de prioritats, o la presència de la cultura en els programes electorals dels partits, l’estat de la música, el teatre, els arxius i biblioteques, la legislació estatal i autonòmica, la dimensió econòmica del fet cultural, els museus o la creació literària, hem convocat un grup ample de persones dia 10 de novembre a Can Alcover de l’Obra Cultural Balear. Procurarem tenir-vos informats.<span> </span></span></p><p class="MsoNormal">__________________________</p><p class="MsoNormal"><a href="http://web.mac.com/gmudoy/arritmia/Inici.html"><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE GUILLEM MUDOY</span></a> </p> <p class="MsoNormal" style="text-indent: 35.4pt"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span><span> </span></span></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/93658
Fri, 12 Nov 2010 11:53:58 +0100PAISATGES DE TARDOR, AMB FRUITA Climent Picornell<div><img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/6am130%20ansel%20adams.jpg" border="0" /></div><div><p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"><strong>P<span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">aisatges de tardor, amb fruita</span></strong></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; min-height: 12px; margin: 0px"><strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium"><em></em></span></strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium"><br /></span></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"><strong><em><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; min-height: 12px; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium"><strong></strong><br /></span></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"><strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">Foravila té, després de les plogudes d’octubre</span></strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium"> i els primers intents del fred, un aire de transició. Els camps llaurats reprenen els ocres i els marrons, amb algunes clapes de call vermell. Els pagesos acumulen brancatge i fullam cap a caramulls i formiguers, i tant si és foc de flama con foc covat, els fums són els qui donen el to al paisatge. Unes fumasses espesses, algun dia ben dretes com una xemeneia cap al cel, altres s’espargeixen baixes per dins els bocins i, de lluny, són com a boires localitzades, però disperses a la vegada. L’ olor d’aquesta casta de fum en particular és un dels elements de la tramoia de tardor al camp mallorquí.</span></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; min-height: 12px; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium"><strong></strong><br /></span></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"><strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">Les figueres groguegen per damunt </span></strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">la capçana i els ametlers estan ben retuts, entrats dins la pausa tardoral i hivernenca, mentre, per dins les garrigues, gírgoles, blaves i esclata-sangs se remouen davall terra. “Si plou per la tardor hi haurà esclata-sangs i sinó, aglans”. Els xaragalls i el pedruscall que ha davallat l’aigua fins als camins són tot un símptoma, pins i mates van més verds. Dos cans d’un caçador travessen a tota, ell deu estar ajupit esperant un estol de perdius. De prompte el veig, amagat darrera una paret seca tapat per unes nespleres que ja eren allà quan servidor era nin. </span></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; min-height: 12px; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium"><strong></strong><br /></span></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"><strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">Les nesples, fruita tardoral,</span></strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium"> mereixen que els facem una mica de cas. Amb bicicleta, quan érem nins veníem aquí, entre Llorito i Sant Joan i sense paciència mossegàvem les nesples verdes, aspres i fortes. La nespla verda damunt palla, madura, com a l’arbre, fins que es fa com una compota d’ella mateixa, blana i sucosa. Eren i són petites, en canvi ara veig al mercat nesples enormes; ha passat el mateix amb els gínjols: abans eren com olives, ara n’hi ha com ous de gallina. Hi ha dos vellíssims ginjolers, de gínjols menuts, a dues clastres de monges tancades de Palma. Per ser un arbre humil Jaume Santandreu fa un </span><em><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">Elogi de la nesplera, </span></em><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">els apunt els darrers versos: “Mon cor de terròs aspre no estima l’olivera / ni el taronger, ni el roure, ni l’alzina, ni l’om. / Retorn a la bardissa de malmesa sendera / només per contemplar-te, essencial nesplera / i voler ser qui som”. </span></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; min-height: 12px; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium"><strong></strong><br /></span></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"><strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">Les serves, com les nesples, s’ha de menjar molt pansides</span></strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">, sembla que de “cerva” ve cervesa en llatí, ja que els romans hi feien un brou espirituós, coses de l’etimologia, com “melmelada” que en origen vol dir codonyat. El tio Toni s’entrega amb un caixó de codonyes del Rafal; “són codonyes, no codonys! Són més grosses”. Tenen aquell color groc vellutat. En farem codonyat, la tia Jerònia amb les pells ens va ensenyar a fer un arrop. El codony era símbol de felicitat a Grècia, s’oferia a les nuvies el dia de les noces. Un taxi que vaig agafar a València en duia, de la casta que fan bona olor, per perfumar el cotxe.</span></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; min-height: 12px; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium"><strong></strong><br /></span></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"><strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">Quan no és l’estiu aquí ho és a Sud-àfrica</span></strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium"> o Sud-àmerica i d’allà ens arriben fruites fora temps. Abans, però, s’havia de menjar la fruita quan tocava, amb poques excepcions, quan es conservava per mitjans naturals o casolans o es feia durar, com els melons per les matances, penjats dins unes bosses de cordellina. O es secaven les figues, amb els acops o el pa de figa (torró de pobre, li deia l’amo en Pep Capsibo). Per les matances la fruita era el meló, algunes pomes tardanes, taronges i ametles encetades que es triaven directament damunt la taula perquè les havien torrades amb la closca. Ara els més naturistes i slowfoodistes retornen a predicar-ho: menjar el de més a prop i quan toca.</span></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; min-height: 12px; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium"><strong></strong><br /></span></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"><strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">Els estols d’estornell fan les seves figures</span></strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium"> compassades pel cel. Foravila és orfe de colors forts i provocadors, si exceptuam els tocs de groc dels codonyers i els carbassa dels caquiers. El dia s’ha acursat i ja anam cap a Tots Sant. “Per Tots Sants murtons, aglans, cames-seques i esclata-sangs”. És el temps d’aquestes fruites modestes, salvatges, algunes de la garriga: arboces, gínjols, atzeroles, caquis, codonys, magranes, nesples, serves, lledons, murtons, aglans, nous... No fa gaire en Jordi Fiol em mostrava una fotografia antiga d’un home major de Costitx, camisa esquinçada, avarques velles, que venia lledons. Avui ningú els fa cas, abans eren com els confitets d’ara, dels lledoners de les possessions, alguns monumentals, com el lledoner del cementeri de Montuïri (“Quin és s’arbre que fa fruita / més petita que un ciuró / primer es verda, llavors groga / i després com un carbó?”). Aranyons, d’un blau negrenc, esmussos si no són ben madurs, o murtons, són bons exemples d’aquestes fruites menors de tardor. Mateu Picornell em va donar a tastar el seu licor de murta, amb la maceració dels murtons, com fan el “patxaran” amb els aranyons.</span></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; min-height: 12px; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium"><strong></strong><br /></span></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"><strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">Les magranes badades impúdicament</span></strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">, les mollars de grans grossos i les agres per fer confitura que tan bé acompanya els rostits. Encara queden figues de moro que resisteixen ben madures. Se’n tuden a milions ara que ja no s’estruquen per donar als porcs. En Tomeu en fa un gelat excel·lent i Pere Ballester a </span><em><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">De Re Cibaria</span></em><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium"> proposa una espècie de confitura, sense sucre, es veu que la figa de pic, o de pala que diuen els valencians, ja és dolça a bastament. Ma mare, el primer pic que vengué a Palma, tenia tres anys, es va enamorar d’un caqui, mai n’havia vist, una dona en venia a una paradeta de l’estació del tren; quan son pare li hagué comprat, no li agradà... “aquells grells, llefiscosos!”, em contava. Atzeroles, petites, àcides. Citades al poema </span><em><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">La Relíquia</span></em><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium"> de Joan Alcover, aquell del “Faune mutilat / brollador eixut...”; un poc més envant diu: “... caçàvem bestioles / i ens fèiem esqueixos / muntant a les branques de les atzeroles”. D’atzeroles en va tenir un còlic en Jaume B. de s’Arracó i l’hagueren de dur a la Policlínica, tantes en va menjar. D’una atzerolera, vella i grossa, al costat d’un pou comú, en vaig surar un esqueix que ara tenc estalonat, perquè va créixer tort.</span></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; min-height: 12px; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium"><strong></strong><br /></span></p> <p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"><strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">Aglans d’alzines dolces, i noguers</span></strong><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium"> que abans eren uns arbres esparsos per foravila, en Mateu Ginard n’ha sembrat mitja quarterada. Les nous de Sóller són petites, algunes buides, però les plenes són superiors. Vaig al puig de Reig a veure les arboceres, cirera d’arboç li diuen a Catalunya, vermell acarabassat. Davall una arbocera, al campus de la UIB hi ha una placa en homenatge a un col·lega mort, congelat a l’Himalaia. Conté l’arboça quan és madura petites quantitats d’alcohol, per això la referència a les gateres i als vòmits si se’n mengen moltes. </span><em><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">Arbutus unedo</span></em><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">; </span><em><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium">unedo</span></em><span class="Apple-style-span" style="font-size: medium"> vol dir només una, no val menjar-ne moltes. A Còrsega en vaig comprar confitura. Al nord d’Àfrica el consideren un arbust que espanta dimonis i maleficis, per això els berbers el sembraven a ca seva. Passejar, menjar un lledó, un aranyó, un murtó, una nespla, com diu Andreu Manresa “és una temptativa per a evocar les sensacions profundes dels crus, aspres i subtils sabors vegetals de la prehistòria, potser”.</span></p><p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"> </p><p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px">___________________________________</p><p style="font: normal normal normal 12px/normal 'Times New Roman'; margin: 0px"><span class="Apple-style-span" style="font-size: x-small">IMATGE: FOTOGRAFIA D'ANSEL ADAMS</span> </p><div><span class="Apple-style-span" style="font-size: small; font-family: 'Times New Roman', Arial, Helvetica, sans-serif"><span class="Apple-style-span" style="font-size: 12px"><br /></span></span></div></div>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/93191
Mon, 01 Nov 2010 08:00:56 +0100"SENYOR AHIR"... I DESPÚSAHIR ("IMATGES DE MALLORCA") Climent Picornell<object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> <p class="MsoNormal"> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/verema%20mut%20masseta.jpg" border="0" /></p><p class="MsoNormal"><strong><em><span>Senyor ahir ... </span></em><span> i despús-ahir: <em>Imatges de Mallorca</em></span></strong></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><span>Climent Picornell</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>“Quan pogué controlar el tic de les seves rialles</span></strong><span>, va fer el que tots els mallorquins fan sovint: deixar d’escoltar i posar-se a xerrar en mallorquí. Tot una faramalla de rots i renous propis de porcs; això és el que semblava, quan parlaven” (Aurèlia Canaan, entorn de 1956). Pareix un declaració d’antimallorquinisme, és, senzillament, el parlar destravat d’una nord-americana fent negocis a la Mallorca dels anys 50. I què me’n diran de l’aspecte d’un dels nostres tòtems reverencials? L’autor de l’incommensurable <em>Die Balearen</em>, l’arxiduc Lluís Salvador: “Vam poder comprovar que, efectivament, sa altesa no feia gaire bona fila. Vam veure un gran ancià de feixuga corpulència, que caminava amb petites passes maldestres, com els malalts de gota; té els ulls petits i les galtes grasses i vermelles, i el barbó i els cabells grisos; porta una levita on apareixen esbossats, en diverses taques, els països dels dos hemisferis; el tall és terrible i els botons estan descordats, i la gorra amb visera de xarol, que porta a la mà, sembla plena de greix” . Així el pinta Louis Codet, pintor i escriptor, nascut a Perpinyà, en un viatge que feu a Mallorca l’any 1911. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Són observacions que ens fan dos personatges </span></strong><span>externs i que ens deixen espipellar com era la Mallorca de fa cinquanta i de fa cent anys. És la mirada dels altres, tan alliçonadora per un poble que es creu viure a la millor terreta del món, tot allò de la Roqueta... És cert que els relats dels estrangers i els viatgers s’han de sedassar i que alguns, sobretot els romàntics, no veien el que veien sinó el que creien que venien a veure i per tant no veien res. Hi ha excepcions, George Sand, qui en no veure el que esperava, l’agafà dels mallorquins, i dels porcs. Altres ens deixen anècdotes reveladores, J. A. de Cabanyes el 1838, s’espanta de la quantitat de prebes coents que s’hi menjaven i de l’enormitat de rots que feien els illencs. En fi, hauria d’ordenar els meus apunts sobre viatgers, afegint <em>Mallorca vista pels viatgers alemanys</em> de Germà García i Boned, per un curs que em demanen.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Louis Codet (1876-1914) escriu un text breu,</span></strong><span> <em>Imatges de Mallorca</em> (Ed. Documenta Balear, amb un estudi introductori completíssim de Francisca Lladó Pol), resultat d’un viatge l’any 1911, amb dibuixos i pintures. Codet és un personatge amb bona formació literària i artística que entén el viatge de forma diferent a la Il·lustració o al Romanticisme; un viatge més interior, de fuita, lluny de la decadència europea. En veure una velleta i dos infants damunt un ase camí de Lluc, li surt: “Em va semblar veure desfilar un conte de Perrault. Tot és tan antic a Espanya! S’hi viu tan dolçament com es feia antany. S’hi resta molt ignorant. No hi existeix l’esperit curiós. Nosaltres, els francesos que tant apreciem la novetat i l’aventura, correm el risc de jutjar malament aquesta bona gent...”. Són poques pàgines però entremig de molt bones descripcions paisatgístiques, s’hi contrapuntegen impressions de caire social: “Els petits diaris són una cosa fúnebre. A la primera plana, no s’hi veuen més que grans quadres negres que contenen les esqueles mortuòries. A continuació alguns comunicats, i després donen compte dels banquets que diverses ciutats ofereixen als seus torejadors”. Mentre descriu la diada de Tots Sants amb “les madones fregint bunyols de patata... les dones, joves i velles, vestides de setí negre”, el viatger “tenia la sensació d’una vella civilització que ens és del tot aliena”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>A <em>Senyor ahir</em>, (<em>Mr. Yesterday</em>), prologat de forma brillant</span></strong><span> per Llucià Rinyon (Documenta Balear), es reafirmen les impressions de Codet -cinquanta anys després-, quan se’ns dona una visió del que era fer negocis a Mallorca: construir un petit hotelet a Cala Rajada, a principis dels anys 50. Tot contat baix l’òptica d’una nord-americana, moderna, progressista i viatgera, Aurèlia Canaan (nascuda el 1909), que arriba molt prest a la conclusió que “mañana” a Mallorca vol dir mai, o en el millor dels casos... no se sap quan. Com ressalta Rinyon, l’any 1953 desaparegueren les cartilles de racionament, el 1955 s’inaugurà l’hospital de Son Dureta, el 1958 GESA instal·la la central elèctrica d’Alcúdia i el 1960 s’inaugura l’aeroport de Son Sant Joan. “A partir dels anys seixanta, ha estat un desfer calça...”. El llibre va de la construcció de l’hotel El Castillo de Cala Rajada, l’any 1956, per una parella d’americans amb una certa tintura beatnik, d’això va, i de molt més. De les percepcions, del tracte amb les <em>dramatis personae</em> que hi actuen, caricaturitzades, però de realitat: els missers, l’arquitecte, els mestres d’obres, els cambrers, la gent en general, de les monges de l’època i tot. La Mallorca que s’obria al turisme de masses, el qual farà fugir de Mallorca a la parella Canaan quan veuen que el que els havia fet quedar, desapareix –ells en tengueren una part de culpa-. És una de les descripcions més vives del canvi econòmic i moral de la societat de les illes Balears provocat pel turisme, contat amb una visió particular, una altra mirada d’un altre. “No hi havia minuts. Ni tampoc hores. Només temps. Temps per ballar. Temps per cantar. Progrés? Problemes mundials? Una idea no gaire clara dins el pensament de la majoria de persones, res d’important, res pel que s’hagués d’estar preocupat. Per ventura <em>mañana</em>...” . “Don Damián ens advertí que sempre havíem de mantenir les nostres activitats en secret, si no volíem pagar una fortuna per un bocí de terra. A Cala Rajada el més mínim rumor s’aspergia per tot...”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Uns anys després d’obert el seu hotelet</span></strong><span> se’n temem de què “Un primer indici que venien noves tendències en la moda de viatjar a tot el món va ser la manca de treballadors...”, compensada amb l’arribada dels primers immigrants andalusos, descrits lluny del políticament correcte: “Encara que no totes aquestes famílies duguessin sang gitana a les venes, com sol dir-se, molts tenien el mateix moreno de pell, trets facials romanesos, i comportaments capriciosos i violents que els feien passar, a la velocitat de la llum, de l’alegria festiva al fosc desafiament, de l’arrogància a... bé, aquí hi ha una característica diferent dels gitanos, a l’humil respecte per la feina dura”. Situacions que constataven els canvis:<span> </span>“ ...va ser quan descobrírem que cada un dels empleats tenien el seu petit aparell de ràdio... les motocicletes varen prendre el seu lloc on havien estat les bicicletes... A partir d’aleshores, el fet de no ser propietari d’un automòbil va significar un estigma de pobresa”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Mentre el Foment de Turisme anunciava</span></strong><span> que els turistes havien passat del milió (fa anys que passam del dotze milions!), els Canaan –“Com una erupció d’urticària, els hotels varen créixer en tots els terrenys prou grans... a vegades amb préstecs de fins al 100%”- decideixen deixar Mallorca i partir, dubten si cap a Grècia, al final se’n van a Cascais de Portugal. Com diu un dels traductors “a Nova York es va llegir com vivien els gabellins de l’època”, és molt més, hauria de ser un llibre de lectura obligada per conèixer la història social i econòmica de com era la Mallorca pobra i -segons Canaan- tranquila, del franquisme i quins foren els mecanismes que conduïren cap al primer dels “booms” turístics. Amb totes les seves conseqüències.</span></p><p class="MsoNormal">________________</p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: "TEMPS DE VEREMA" DEL FOTÒGRAF <a href="http://www.ajfelanitx.net/noticies/noticia.ct.html?tIte=fotografies-den-francesc-bonnin&cIte=15276">FELANITXER FRANCESC BONNIN ("EL MUT MASSETA")</a></span> </p> <p> </p><p> </p><p> </p><p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/92896
Mon, 25 Oct 2010 10:42:23 +0200"CALAMO CURRENTE" (APUNTS DISPERSOS) Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/picture-21%20mudoy%20diaris%201.JPG" border="0" /></p><p> <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> </p><p class="Sinespaciado"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Calamo currente</span></em></strong><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> (Apunts dispersos)</span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Climent Picornell</span></strong></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman""> </span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman"">1.- </span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Del terrat es veien les festes dels hereus del marquès de Mollò. Ell, fins que fou viu, va ser un homenet estret, amb els doblers, que no volgué fer cap millora a l’enorme palau. Jo el record d’un pic que havia aconseguit que me mostràs un parell de manuscrits de la seva enorme biblioteca i m’havia rebut allà dins, amb un fred que pelava, i un maridet amb calius als peus, no un braser, un maridet! Un pic mort la seva hereva duia endarrer de tirar la casa per la finestra i cada dia feia un sopar al jardí, que nosaltres dominaven des de ca nostra. Eren sopars servits per cambrers ben llustrats i on s’hi trobava una fauna diversa, des de gent amb smoking fins a ‘tios’ amb una bona cresta damunt el cap. I ella l’hereva, grassa, amb una grassor quasi mòrbida, i rica, molt rica, regnava damunt aquells estrambòtics convidats. </span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman""> </span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman"">2.- “</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">A la fi he aconseguit posar un mirall de dos metres a ca nostra. Sempre n’havia duit endarrer. El meu fill de catorze anys, s’hi passa mitja vida davant, s’hi pentina, s’hi mira, abans de sortir hi fa desfilades. I jo que el tenc penjat davant la meva habitació, què vols que te digui? Quan hi pas per davant, amb la bata posada, veig a ma mare, som jo, però veig a ma mare, i li he agafat mania. No m’hi mir”.</span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman""> </span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman"">3.- “</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Solomiiixo”. “Que diu que hi ha ?” Li fa tornar a repetir. “Solomiiixo”, torna a dir el cambrer amb un accent argentí lunfardo. “De serdo?” “Sí, de serdo, porque de ternera xa no tengo”. Pareixia un diàleg d’un tango ballat pels carrers de la Boca a Bones Aires, però era com una versió, un revival d’ <em>Ai Quaquin que has vengut de prim</em>.</span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman""> </span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman"">4.- </span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Assegudeta al sofà, darrera els ‘visillos’, veu passar na Biela pel carrer. “El seu home” –se diu a ella mateixa- “sa va morir més jove que el meu, li hagueren de tallar les cames, coses del sucre, i el va haver de servir quatre anys. En canvi el meu va ser dit i fet, un atac de cor, ningú no ho vol, però és una bona mort”. Els fills no la vénen a veure tant com ella voldria, vénen poc, no li basta.<span> </span>Els estima, però dubta si va estimar mai en Tòfol, encara calent dins el nínxol. “Només me cercava per fer-ho i res pus. Fer-ho i dinar o sopar i mirar la televisió. Mai me va dir t’estim”. I se posa dreta i rebenta en plors, i li ve al cap el nét molt malalt, i la filla separada..., i pensa que ella no ha de pensar aquelles coses. No toca.</span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman""> </span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman"">5.- “</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Li has demanat?” “Sí”. “I...què?” “Què t’ha dit?” “Res. No passa res”. “Com que no passa res! Catorze anys i ja du quatre xuclades al coll que pareixen quatre cops covats! I no passa res! La se tiren o no?” “Com és això de la ‘se’ tiren? O sigui que tu creus que no pot ser ella...<span> </span>¿Què te penses que perquè és la teva filla estimada és un <em>santito de guixo que no caga ni... o que no folla ni pixo</em>, en aquest cas?” “Idò sí, no pot ser ella. La ‘se’ tiren”. “I ella no hi deu consentir? Ai els pares! Els pares de filles hauria de dir...”.</span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman""> </span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman"">6.- </span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Gana. També talent, desanament, fam. Es diu de la sensació absolutament psíquica, que es tradueix en una frissor per rossegar alguna cosa, ja sigui una galleta d’Inca o un poc de pa amb sobrassada que ens calmi repentinament la desesperació que hom creu nascuda a la panxa. Els efectes balsàmics d’aquests productes, ja a les primeres mossegades, reafirmen que haurien de passar a ser medecines pagades per la seguretat social. Berenant, dinant o sopant es mantén aquesta disfunció baix un cert control, que es sol disparar a hores diverses durant el dia. O a la nit. A la nit el millor és la xocolata.</span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman""> </span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman"">7.- “</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Sortien cavalls de dins la paret”. És la definició modèl·lica que donà un home vell el primer pic que vegé una pel·lícula de cinema. Un altre personatge, molt conegut, i que no hi era tot, o tal vegada sí, es creia fermament tot el que passava a la pantalla. Si un és moria, o si l’altre el matava. Per això, plorava i reia, però no com ploraven els altres, sinó amb un plor real per una cosa que ell no distingia de la broma o de l’essència del cinema: la suplantació, el drama fingit.</span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman""> </span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman"">8.-</span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman""> Recordarà sempre quan va ser conscient que el seu fill anava creixent, que tornava gran. Un dia, en una discussió mentre sopàvem, ell fill li digué: “mon pare ets un utòpic”. Un utòpic! No era tant per si era veritat o no, com per la parauleta, un nin que diu utòpic, amb una certa propietat, ja deixa de ser un nin, molt més enllà d’allò dels conceptes concrets i les idees formals de Jean Piaget. Ets un utòpic!<span> </span>I a més devia ser veritat. Encara ara.</span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman""> </span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman"">9.- </span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">He vist moltes carreres que són el resultat de la perseverança i la tossuderia, front a la intel·ligència i la creativitat. La carrera d’aquell home, i la d’aquella dona també, <span> </span>era això, mesclada amb una certa inconsciència o ingenuïtat, no tenia noció de les seves pròpies limitacions. Això li feia fer i dir coses que els altres, més prudents o més discrets o amb mala consciència d’un mateix –però amb molts més coneixements i més ‘coneixement’- no farien mai de la vida. Per pudor, tal vegada.</span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman""> </span></p> <p class="Sinespaciado"><span style="font-size: 16pt; font-family: "Times New Roman"">10.- </span><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"">Elles i ells<strong>. </strong>Ella li fuig amb un jugador de futbol<strong>. </strong>Ella li fuig amb amb l’entrenador de gimnàstica<strong>. </strong>Ella li fuig amb el professor de ioga<strong>. </strong>Ella li fuig amb un multimilionari<strong>. </strong>Ella li fuig amb una altra dona.</span></p><p class="Sinespaciado">____________________________</p><p class="Sinespaciado"><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE <a href="http://web.mac.com/gmudoy/arritmia/Inici.html">GUILLEM MUDOY</a></span> </p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/92499
Thu, 14 Oct 2010 09:25:38 +0200PALMA: PERFILS DE LA CIUTAT ESVAÏDA I SUBMERGIDA Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/Japon%20en%20los%20angeles.JPG" border="0" width="779" height="585" /></p><p class="MsoNormal"><span class="c26"><strong><span>Palma: <em>Perfils de la ciutat esvaïda i submergida</em></span></strong></span></p> <p class="MsoNormal"><span class="c26"><span> </span></span></p> <p class="MsoNormal"><span class="c26"><span>Climent Picornell</span></span></p> <p class="MsoNormal"><span class="c26"><strong><span> </span></strong></span></p> <p class="MsoNormal"><span class="c26"><strong><span>Retorn després d’alguns mesos d’absència</span></strong><span> a practicar el vessant d’urbanita: devot de la ciutat. I em trob el passeig de Sagrera ocupat per un carrincló mercadet “hippie”. Cent anys després de què Gaspar Bennàssar (1869-1933), “s’arquitecte”, en un sol vespre urbanitzàs aquella esplanada malgirbada del barri de Raval de Mar (dec el bellíssim nom a la medievalista Maria Barceló). Patesc per si la remodelació dels entorns de la Llotja se’n durà immisericordiosíssimament aquest passeig. I lament que la noble plaça sia ocupada cada nit per un “botellot” organitzat i legal: més de tres-centes persones assegudes, beguent i menjant, a una placeta de reduïdes dimensions. Però el moment més greu és quan el matí següent vull comprar diaris on sempre els havia comprat, al quiosquet de n’Antònia, que a més de vendre’ls ens guardava la compra, feia ‘recaldos’ als coneguts, ens informava de les malalties i alegries dels veïnats... i no hi ha estada. Al seu lloc, una multinacional s’ha menjat el trosset i hi ha encastat una botiga, ben igual que les seves altres botigues de totes les altres ciutats on n’hi té: “Zara Home”. Un no-lloc més a Palma.</span></span></p> <p class="MsoNormal"><span class="c26"><strong><span> </span></strong></span></p> <p class="MsoNormal"><span class="c26"><strong><span>Tanta sort que en Vicenç Rotger</span></strong><span> ha tornat a obrir un parell dels quioscs que s’havien tancat. Una ciutat sense quioscs? Quina llàstima! Tot i que l’evolució de les grans urbs escup els punts de venda de diaris i revistes i mercaderia connexa. A Espanya se n’han tancat milers i milers i l’horitzó és el de la màquina expenedora de diaris o els venedors de cap de cantó. Una altra variant de la substitució del petit comerç, per les multinacionals o pels <em>free-lancers</em> que ocupen buits ocasionals i venturers.</span></span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Anar de compres o mirar els mostradors</span></strong><span> és un dels exercicis bàsics del viure a les ciutats. Un additament més de la cerimònia del passeig quotidià. Passejar per la ciutat amb l’attrezzo del comerç com un dels seus decorats, com ho són els músics ambulants, les clavelleres furtadores de carteres, la gent atabalada parlant pels seus mòbils... <span> </span>Palma canvia i creix. Ha crescut i, tal vegada no ha canviat tant. I mirant-la de més a prop ni ha canviat, si canviar era no mantenir el batec del que han representat les ciutats: ser capdavanteres del progrés, la modernitat i el multiculturalisme. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Però així com, per exemple, als cafès</span></strong><span> els han fabricat la seva petita història mítica, no s’ha fet amb les botigues. O és que no es comprava sabates Einstein? I Picasso, no emprava condons? O Lenin els canalons, per fer-los a la Rossini? Però és cert que és més sòbria la funció del comerç, no sembla lloc per a refugi del <em>flâneur</em> o de l’intel·lectual. Qui se’n recordarà del nostre petit quiosquet? <span> </span><span class="c26">És inevitable l’oblit, la poca memòria?<span> </span>Hom podria creure que el que és inevitable és la destrucció dels paisatges urbans,</span><span class="c25"> </span><span class="c26"> als quals els pot passar el que els urbanistes italians denominen massa gràficament,</span><span class="c25"> </span><span class="c26">“sventramento”; obrir el ventre i esbudellar la ciutat i col·locar-hi uns nous òrgans, més funcionals, però més asèptics. I així, la memòria urbana és substituïda per nous barris edificats damunt les runes dels anteriors, sense cor i sense passat. O encara pitjor, aquesta microcirurgia que elimina, lloc a lloc, petites botigues, estancs, cafès... <em>Lassalle Óptico, Perfumería del Teatro, Librería Oliver, Colchonería Lladó, Colmado Frau, La Mimosa, Carnecería Equina</em>...</span> O <span class="c28">conjunts d’edificacions que, pietosament, s’anomenen “Arqueologia Industrial”. Crec que avantposar el mot</span><span class="c25"> </span><span class="c28"> “arqueologia” es fa per commoure els responsables de conservar el patrimoni. Tal vegada així no enderrocaran estacions de tren del XIX, fàbriques del racionalisme arquitectònic de principis del XX, barris sencers de la ciutat alguns amb una xemeneia com estendard, botigues laxament art-deco que atresoren un redol de la identitat de Palma. </span></span></p> <p class="MsoNormal"><span class="c26"><strong><em><span> </span></em></strong></span></p> <p class="MsoNormal"><span class="c26"><strong><em><span>Perfils de la ciutat esvaïda i submergida</span></em><span>, ho bestrec </span></strong><span>dels llibres del capellà Caimari (<em>Els Perfils de la Ciutat</em>), del de <span> </span>J. Verdaguer (<em>La ciutat Esvaïda)<span> </span></em>i del de J. C. Llop (<em>En la ciudad sumergida</em>) per fondre algunes de les cròniques urbanes que transcorren per dins aquests solars de la desmemòria. </span></span><span>No voldria que em sentissin reivindicar aquells temps. Que si la ciutat era més amable, que si tothom se coneixia, que si els barris eren autosuficients i no havíem d’agafar cotxe i ara -maleït esperit del <em>zoning</em> de Le Corbusier, polígons monofuncionals- tothom s’ha de desplaçar, perdent temps i energia, a canvi d’aparcament. La ciutat, Palma, és un ens en transformació i evoluciona més ràpidament que la planificació feta des de les administracions. Deixant restes, estalons de la seva memòria. Som veïnat d’una finca que va construir Gaspar Bennàssar i vaig poder entrevistar abans de morir, Gabriel Alomar (1910-1997), dos subjectes històrics de la planificació de Palma, amb ombres i clarors a les seves obres. El carrer del Sindicat era marinat per dues botigues d’espècies, pebres i <span> </span>claus d’olor, habituals condiments per a les matances, però també nou moscada o canyella. El meu barri ha quedat sense botigues, “La Puertoriqueña” avui és un restaurant de disseny i “tapas”. Ho dic per les metàfores del canvi. Era millor? Era l’aire dels temps. Eusebi Estada (<em>La ciudad de Palma</em>, 1885), era partidari d’enderrocar les murades i ventilar la ciutat, tancada i malaltissa. Ara ho trobaríem un sacrilegi. Per això se’m fa difícil el comentari evocador i nostàlgic i no caure dins el costumisme urbà dels <em>Ayguaforts </em>de Gabriel Maura. Quan ho pens, tal vegada, m’hagi de respondre amb la meva mania de retratar o descriure personatges marginals que han quedat capolats per l’evolució de la ciutat: desadaptats, gent sense casa, dones alimentadores de moixos, inquilins solitaris...<strong> </strong>Personatges mals d’encabir dins les teoritzacions de “La Palma que volem” o “La Palma que dissenyam” que es llancen des de l’Ajuntament. Les ciutats, Palma, lluny de seguir els col·lectius reivindicatius o l’administració, són modificades per forces molt més àgils que les municipals, o les sentimentals.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>La pressió actual destrueix les xarxes socials</span></strong><span> existents als barris, amb l’amenaça connexa dels “assassins del comerç tradicional”, les gran cadenes comercials, usurpadores de les botigues d’antany. S’escenifica el triomf dels “no-llocs”. Així m’ha passat amb el quiosc desaparegut. Un buit urbà dins la meva Palma, només mitigat per les fotografies de Jaume Gual (<em>Botigues de Palma, </em>2008<em>),</em> que gràficament fa el que jo voldria poder fer: una semàntica de la ciutat, un pàlpit del que volia dir urbà, un reliquiari del què estimàrem i una penyora per als nostres fills.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Vaig néixer al passeig Marítim</span></strong><span>,<span> </span>vaig viure prop del pont del Tren, vaig tenir estudi al puig de sant Pere, al casalot de Can Canals amb la penya de gent rara, al cul de sac del carrer del Jardí, a la font de la Vila, a la plaça de la Llotja... La meva peripècia palmesana és testimoni d’haver pasturat per Ciutat, on, segons el mite, a les ciutats s’hi colga l'avantguarda, la modernitat. Però dins l'altre mite simètric, el de la postmodernitat Internetiana, tothom es pensa que té la caixa de les novetats a ca seva. Per això les ciutats no massa grosses, com Palma, pensen -ara més que mai- tocar amb un dit en el cel, malgrat el sedàs de crítics impertinents que es queixen quan es tanca el seu quiosc de tota la vida.</span></p><p class="MsoNormal">____________________________</p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: xx-small">IMATGE: JAUME GUAL ( <em>BOTIGUES DE PALMA. Un abans i un després</em> ) Palma. 2007</span> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/92031
Fri, 01 Oct 2010 17:15:16 +0200JARDINS D'ALTRI A LA "RENTRÉE" Climent Picornell<img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/image001.gif" border="0" /><p> </p><p><meta content="text/html; charset=utf-8" http-equiv="Content-Type" /><meta content="Word.Document" name="ProgId" /><meta content="Microsoft Word 10" name="Generator" /><meta content="Microsoft Word 10" name="Originator" /><link href="/C:%5CDOCUME%7E1%5CCliment%5CCONFIG%7E1%5CTemp%5Cmsohtml1%5C01%5Cclip_filelist.xml" rel="File-List" /> <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman";} </style> </p><p class="MsoNormal"><strong><span>Jardins d’altri a <em>la rentrée</em></span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Caldria dir-los que els Jardins d’altri són pellucades</span></strong><span> per dins els bocins dels altres. </span></p> <p class="MsoNormal"><span>Ara fa poc han estat les Festes de Gràcia, a Maó, on solen acabar amb la cantoria d’un himne (apòcrif) de la ciutat: ‘Es Mahón / una ciudad hermosa y galante / tiene co… modidades de una ciudad grande / hay comer, hay comercios de gran importancia / juzgado de primera instancia / y una hermosa electricidad…” etc.etc. Però cercant, cercant, vaig trobar un altre sub-himne d’una empresa maonesa: ‘Somos todos bisuteros / de la ciudad de Mahón / trabajamos en Catisa / con mucha satisfacción…”. Res, coses del googlejar. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Faig una feina per a un parenòstic</span></strong><span> i he hagut de cercar per dins refranyers, alguns ja informatitzats (Víctor Pàmies en té 300.000 arreplegats a<span> </span><em>refranys.wordpress.com</em> <span> </span>i ara indaga el <em>Top ten</em> dels refranys catalans) fins als llatins (<em>Asinum asinorum in saecula saeculorum</em>, sempre hi haurà ases, ja es deia fa milers d’anys i es pot comprovar amb aquest article) tot passant pels primers que apareixen escrits en la nostra llengua, d’entre els quals vull destacar els d’Anselm Turmeda <span> </span>(<span class="apple-style-span"><span style="color: #4c1130"> </span><span>“...<em> no l'he dictat en llatí</em></span></span> / <span class="apple-style-span"><em>per ço que el vell e lo fadrí,</em></span> / <span class="apple-style-span"><em>lo estranger e lo cosí</em></span> / <span class="apple-style-span"><em>entendre el puixen...<span> </span>Açò fo fet al mes d'abril,</em></span> / <span class="apple-style-span"><em>temps de primavera gentil; / noranta vuit tres cents e mil,</em></span> / <span class="apple-style-span"><em>llavors corríem.”</em> ) De Turmeda,</span> una dotzeneta curta: “Entre les gents, lo poc parlar és saviesa. / Si est estaca soferràs, e si est maça feriràs. / Can hauràs guanyat bon amic guarda'l bé. / Paraula no pot tornar, pus que es dita. / Si vols que diguen bé de tu, no parles mal de negú. /<span> </span>Si no seràs bon raonador jamai sies gran parlador. /<span> </span>Ço que oïràs dir faràs, e ço que ells fan esquivaràs. /<span> </span>Savi és l'hom qui pot trempar la sua ira. /<span> </span>Més val pa eixut ab amor que no gallines ab remor. / Si l'arbre gran vinclar volràs,<span> </span>ans que no els vincles trencar l'has. / De mal d'altre no hages pler. / Si tot ho vols, tot ho perdràs”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Ja vaig assajar amb refranys contemporanis</span></strong><span>: ‘Si tens algun pedaç brut, sortiràs al facebook’ o ‘Vagis brut o vagis net, sortiràs a Internet’. En aquesta sendera -la de la informàtica per a tothom i per tot- davant un cartell que anunciava que al cafè hi havia <em>Wifi gratis</em>, en Toni <em>Modollat</em>, que tot l’anglès que sap és el que sabien tradicionalment tots els mallorquins (‘Verigüel vol dir Miquel; verigut vol dir pa eixut i... tot lo demés és com noltros’) va demanar al cassiner que –si era de franc- que n’hi posàs un copa, de Wifi, i si l’hi agradava, repetiria.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Parlava del <em>Top ten</em> dels refranys en català encara no resolt,</span></strong><span> <span> </span>però el que sí que puc fer és un <em>Top nine</em> del llibre d’en Cosme Aguiló <em>Sic isti nostri sunt</em> (Així són els nostres) el seu segon llibre, de més de vuitanta narracions, farcit de parèmies. Les present molt resumides. 1.- A un bar de per devers sa Bassa de Manacor aparegué un cartell que deia: “Hoy tenemos cerebro!”<span> </span>I és bo, i fluix, el cervellet, no? 2.- Una nina de Santanyí dugué a les monges uns ous de sebel·lí –que coven amb la vista, com saben- per a una exposició; la monja transcriptora que no devia saber que era aital animal feu el cartell: “Huevos de jabalí”. Idò. 3.- Ja que va de monges; a s’Alqueria Blanca no hi havia oficina de correus, ho deixaven a ca un veïnat que se n’anà; traspassà la comanda al convent de les Agustines i posà un avís a ca seva: “Correos en casa de la monjas”. 4.- Una mare preocupada per l’urgència de l’estrena de la roba de les seues filles per Sant Pere, posa un telegrama a la modista: “La niñas desnudas. San Pedro encima”. 5.- Una embarassada explica a un foraster que havia de tenir “bessonios”, la germana, més lletrada, la corregeix: “Bessonios no, mestissos”. 6.- Inscripció davall la pintura d’un exvot a una ermiteta: “Purgóse y no iba. Rezó a </span><span>la Virgen</span><span>, y fué”. 7.- Aquesta és de Ciutat, “de gent de casa bona, orella alta i mobles de caoba”, explicant a un peninsular que quan anaven a passejar pel Born, hi anaven amb el personal a sou que se’n cuidava de les nines petites davant, davant: “con las tetas por delante”. 8.- Mestre Rafel Felip des Llombards feia auguris versificats com aquest: “Dise un hombre del Llombás: / -si el tiempo no viene mal-,<span> </span>/ que se hará una capital / ensima del arenal / que está serca del Pontás.” 9.-Per acabar la selecció ràpida, i esper haver-vos fet ganes de llegir el llibre sencer (Documenta Balear), aquesta de dues velletes de Felanitx, diu una a l’altra vegent-la més pansida que de costum. “Ai Maria, lo que tornam!”, a la qual cosa replicà l’altre: “Què vols que et diga Catalina? Per lo que has estat tu tota sa vida...”</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Molts d’escrivans i opinadors han mostrat el llautó,</span></strong><span> i la seva altura intel·lectual arran de la recent prohibició de las corrides de bous a Catalunya (<em>Germà llop, germà cavall, germà toro</em>, titulava un excel·lent article Xesc Bujosa). Els diaris anaren plens criticant la cosa, es podrien triar moltes de citacions per jardins d’altri. Salvador Sostres encolomava, hiperbòlicament, la feta a l’esquerra: “L’esquerra és aquesta ràbia. Sempre han volgut les nostres dones i els nostres doblers. I enfonsar-nos el iot només perquè no saben navegar”. “Es una vara de castigo clavada en el morro de un toro simbólico llamado España” ( I. Camacho). Quina Espanya? Aquella Espanya negra, tan vigent? Tot molt obscur.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Precisament, ha mort Gerson Goldhaber</span></strong><span> descobridor de l’energia obscura, el 75 % de tot el que existeix. No hi pot faltar una al·lusió a Darth Vader i la “part obscura de la força” de </span><span>la <em>Guerra</em></span><em><span> de les Galàxies</span></em><span>, no? Deu ser una porció dels forats negres, a la frontera del no res, entrevist per Andreu Manresa: “No hi ha res pitjor que un arròs dolent, fracassat... És el no res després de mitja hora d’espera”. Del no res a un caragol buit sense closca. És com l’evolució històrica del Principat de Mònaco (paral·lela a la del capitalisme d’aquests darrers anys) exposada en un reportatge titulat: “Del Glamour als escurabutxaques”...es podria afegir “fins al no res”. Encara vigeix allò de n’Antonio Machado: “Todo necio / confunde valor y precio”. I sinó escoltin Nicolau Sarkozy: “Hem d’aconseguir la implantació del capitalisme just!” Valent oximoron el del president francès! No deu conèixer, o tant li és, <span> </span>la definició de capitalisme que fa Carlota Pérez, economista especialitzada en bimbolles (econòmiques...ei!): “Capitalisme, sistema estrany que genera benestar col·lectiu a través de l’egoisme individual i que no ho fa amb harmonia, sinó a martellades”.</span></p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/91563
Tue, 21 Sep 2010 08:44:45 +0200LA PLATJA DE PALMA I L'EVOLUCIÓ DELS DESTINS TURÍSTICS Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/PALMA017%20guia%20costa.jpg" border="0" /></p><p> </p><p><object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman";} </style> </p><p class="MsoNormal"><strong><span>La Platja</span></strong><strong><span> de Palma i l’evolució dels destins turístics</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>El turisme a les Balears ha provocat un gran canvi social</span></strong><span>, en els processos de producció, en el cultiu de la terra -en “guaret social latent” -, ha sotmès la nostra natura a un estrès ambiental per l’augment de la urbanització. Ha transformat també el nostre sistema de valors. La societat balear s’interroga periòdicament sobre si es podria haver fet d’una altra manera, si el model s’ha exhaurit o si és el preu que s’ha pagat per passar de pobres a classes mitges. L’estudi dels cicles d’evolució, o de vida, dels destins turístics ens dona pautes per saber que conceptes que ara sentim, referits a ca nostra, com estancament, maduresa, saturació, obsolescència, degradació... han estat estudiats a altres parts, i els canvis proposats -substitució, protecció, mutació, reconversió, restauració, esponjament, post-estancament...- també. Ho he recordat quan he visitat l’exposició del Consorci Platja de Palma, on s’especifica que “la nostra missió és reconvertir, rehabilitar i transformar l’espai obsolet de </span><span>la Platja</span><span> de Palma en una destinació pròspera, innovadora, sostenible i lliure d’especulació”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>La platja de Palma és un espai litoral</span></strong><span>, amb el seu hinterland, que va des del Carnatge fins a s’Arenal de Llucmajor. Quatre kilòmetres de dunes, amb dessecament de la seva llacuna posterior i després la colonització del territori, primer pels residents estiuejants, després pel turisme de masses. Can Pastilla, </span><span>La Ribera</span><span>, Ses Fontanelles, Sometimes, Les Meravelles, Es Pil·larí, ses Cadenes i s’Arenal, fins a Son Verí-Cala Blava-Bellavista, han conformat un gran continu territorial residencial i turístic. El turisme hi posà el peu, primer lentament i després desaforadament, usant per als hotels i apartaments solars dissenyats per a residències familiars, a carrers estrets. S’anà bastint un espai mixt poblat per residents, estiuejants, turistes i activitats complementàries.<span> </span>Els primers hotels, Solimar, Brisas, San Francisco, Biarritz, Lido, Acapulco... coexistien bé amb els estiuejants, fins que –evolució del cicle de vida del turisme- els carrers del “Codillo”, del “Jamón”, la “Bierstrasse” o la cartografia entre els balnearis 4 i 9 de travestits, prostitutes, carteristes, clavelleres i trilers donen una imatge –desenfocada- del que s’anomena una zona turística madura, expressió piadosa per evitar dir degradada, “un espai obsolet” diu el consorci Platja de Palma; malgrat no tot el conjunt ho sigui; </span><span>la Platja</span><span> de Palma continua com a destí turístic massiu, però amb l’espasa de Damocles damunt, sobretot per la competència de les noves destinacions turístiques mediterrànies. El malestar dels residents, els problemes de congestió, de renou, generen progressivament la seva pèrdua d’atractiu, tot i que conserva molts turistes i grans valors, una platja enorme d’aigua neta, per exemple, a només sis kilòmetres de Palma, amb l’anunci d’un nou tramvia que les posaria en connexió.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>La remodelació de la primera línia en forma de passeig marítim</span></strong><span>, la modernització d’alguns hotels, al RGPOU anterior que ja proposava la reconversió de trenta cinc hotels a edificacions residencials, etc... foren algunes reformes parcials, reals o anunciades. Malgrat tot, la carrera d’obsolescència del macro-nucli turístic és evident. En aquestes el Consorci de </span><span>la Platja</span><span> de Palma, format pel govern d’Espanya, el de Balears, el Consell de Mallorca, i els ajuntaments de Palma i Llucmajor, és creat amb la missió de reconvertir </span><span>la Platja</span><span> de Palma en “un nou Mediterrani”. Vaja! La veritat és que alguna cosa s’havia de fer, posar pegats –microcirurgia turística i territorial- ja no “reinventava” la zona, en aquest cas un master-plan global; i un pla d’acció -que ara es presenta- i del qual, a les primeres, se’n desmarquen els polítics que tan ufanosament l’havien signat feia poc, en no donar-se’n compte que algunes de les accions imposaven traumes a la població resident -l’enderrocament de vivendes, la més sentida- i als hotelers, sempre plorinyant, també. És ver que una de les accions immediates diu textualment: “instrumentar un pacte social i institucional i una nova governança per al canvi”. Tot sigui per aconseguir una nova destinació turística: una renovació.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span> </span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Diari de Balears</span></em><span> fa un seguiment minuciós del dia a dia</span></strong><span>. No és el que pretenc fer, però sí incidir en la idea de què els destins turístics de tot el món evolucionen, neixen, creixen i es moren, d’èxit (per excés) o de fracàs (i passen de moda), si no fan alguna cosa, es transformen o renoven. </span><span>Aquesta anàlisi evolutiva és ben present a l’antropologia, la psicologia, la geografia, l’economia<span> </span>o la sociologia del turisme. Són conegudes les evolucions dels turistes a mesura que les àrees de destí van madurant, de l’explorador, passant pel turista elitista, el poc comú, l’incipient, el massiu, fins arribar al turista “charter” amb la pèrdua d’identitat que sofreixen les àrees de destí pels consums estandarditzats. Basta fer una volta pel “Balneari </span><span>6”</span><span> . En un altre model s’analitza el pas de l’Eufòria (les poblacions locals acullen amb alegria al turista i existeix la mútua satisfacció), a l’Apatia (creix el turisme i es pren consciència de que ja pertany a la quotidianitat), l’Irritació (entren en acció els fenòmens de saturació i els polítics tracten de solucionar-ho augmentant les infraestructures i provant de limitar el creixement), l’Antagonisme (el turista és el cap de turc de tots els mals del creixement desordenat; fenòmens d’hostilitat; augmenten els impostos, els fenòmens de corrupció, etc.; es fa malbé la reputació de l’àrea com a destí turístic), fins que la població autòctona aprèn a viure en un nou territori que ja no tornarà a ser mai el que fou. Continua el turisme massificat i cada pic més degradat.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Així idò, conceptes com maduració, saturació o obsolescència</span></strong><span>, són aplicats a les fases finals dels destins turístics. Gormsen modela perifèries turístiques, la més evolucionada Europa meridional, la segona els litorals de Califòrnia i Florida, la tercera el Nord d’Àfrica, la quarta el Carib... El model de Jean F. Miossec va de </span><span>la Fase</span><span> 0 (aïllament de la població receptora respecte al futur turístic) a </span><span>la Fase</span><span> 4 (es produeixen fenòmens de saturació, el turisme ha envaït, directa o indirectament, tot el territori; davant la preocupació, els “prenedors de decisions”, preparen plans d’ordenació i de salvaguarda ecològica). Chadefaud proposa una “Diacronia del producte turístic”. Però el model que ha gaudit de més èxit, és el de R . W. Butler. A una fase de descobriment o exploració, li segueix un inici i un desenvolupament del destí turístic, que va evolucionant amb l’augment de visitants, es consolida fins que s’arriba a una fase crítica de saturació de la capacitat de càrrega, la qual cosa produeix un estancament, que pot conduir o bé a una fase de rejoveniment, si es prenen mesures correctores, o bé a una fase de declivi, amb algunes altres evolucions que depenen de les actuacions sobre els recursos turístics.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Cal una mirada crítica sobre l’ús banal</span></strong><span> d’aquests conceptes en una teoria general del turisme</span><span>.</span><span> Però, el cas de les illes Balears, forma part dels models més evolucionats dels destins turístics? Es poden aplicar els models evolutius al conjunt de les illes o s’ha de fer<span> </span>illa per illa? O, limitant més l’escala, fer-ho zona per zona a cada illa? Ara per ara s’intenta fer a </span><span>la Platja</span><span> de Palma. I no serà gens senzill.</span></p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/91304
Tue, 14 Sep 2010 15:59:16 +0200COM UN MAC DE TORRENT (A LA CARRETERA) Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/kerouac_lucien.jpg" border="0" /></p><p><meta content="text/html; charset=utf-8" http-equiv="Content-Type" /><meta content="Word.Document" name="ProgId" /><meta content="Microsoft Word 12" name="Generator" /><meta content="Microsoft Word 12" name="Originator" /><link href="/C:%5CUsers%5Ccliment%5CAppData%5CLocal%5CTemp%5Cmsohtmlclip1%5C01%5Cclip_filelist.xml" rel="File-List" /><link href="/C:%5CUsers%5Ccliment%5CAppData%5CLocal%5CTemp%5Cmsohtmlclip1%5C01%5Cclip_themedata.thmx" rel="themeData" /><link href="/C:%5CUsers%5Ccliment%5CAppData%5CLocal%5CTemp%5Cmsohtmlclip1%5C01%5Cclip_colorschememapping.xml" rel="colorSchemeMapping" /> <style>/* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Com un mac de torrent (a la carretera)</span><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> <br /></span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><em><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">És la traducció lliure de <em>Like a Rolling Stone</em>,</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> com una pedra arrodonida, de tant de rodolar. La metàfora que emprà Bob Dylan al composar la seva cançó. A vegades forçam les temàtiques i altres vegades vénen totes soles.<span> </span>Jordi Puntí i Pere Antoni Pons es presenten a ca nostra per conversar sobre el Pla de Mallorca<span> </span>i surten els anys en què un servidor anava per Formentera, on mai anà Dylan, els anys en què sí que hi era James Taylor qui enyorant-se composà <em>Carolina in My Mind</em>.<span> </span>La petita de les Pitiüses es convertí un temps en una espècie de paradís, una estació de repòs per als hippies nord-americans que anaven en peregrinació cap a l’Índia, a guanyar les indulgències dels seus nous gurús, avorrits de la guerra de Vietnam, del pastís de poma de les seves mares i de la societat de l’excés de benestar. Les drogues i les noves incursions espiritualistes dictaven això, o quasi: música, comunes, amor lliure. Els qui vam viure aquella època quedarem fascinats i tocats. Formentera era a prop, i la “Joven Dolores” travessava els Freus sense saber que “els peluts” li donarien imatge turística.</span><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> <br /></span></strong></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Per<span> </span>això els nostres gustos s’ameraren de literatura i música nord-americanes</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">, més enllà dels Beatles i els Rolling Stones i de l’estricta Nova Cançó, malgrat a l’Institut llegíem el <em>Salut les copains!</em> Els viatges iniciàtics foren la nostra assignatura pendent que acomplírem com poguérem travessant mig món de qualsevol manera. Creuant<span> </span>l’Europa comunista, record columnes militars a la Iugoslàvia titista, Afganistan, fins al nord de l’Índia… Ara però, un servidor, folklòric ploramiques, s’eixuga les llàgrimes, cada dia a la mateixa hora, abans d’escaldar-se les sopes.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">Duc un empatx mal digerit i tenc lectures pendents d’aquesta temàtica que influí a la meva generació: <em>beatniks</em>, música americana, el pensament contracultural que s’inicià després de la segona guerra mundial als USA, que després de lluitar contra el feixisme, començaran a lluitar contra el comunisme, amb la guerra freda –amb punts calents localitzats, com Corea, Cuba o Vietnam-.<span> </span>Durant aquells anys cinquanta i seixanta del segle passat una sèrie d’icones catalitzaran els canvis comportamentals de la joventut mundial, l’inconformisme i les revoltes. És en aquest sentit que vull situar les dues lectures d’aquest acabatall d’estiu. Si els he de ser franc són llibres comprats pels meus fills, els mateixos que me canten “música per a prejubilats”,<span> </span>amb el <em>Teach your children</em> cantada per Crosby, Stills, Nash i Young, com himne. </span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif"">El primer és <em>A la Carretera</em>. <em>El rotlle original</em> de Jack Kerouac</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> (Ed 62, 2009) i l’altre, l’estudi de Greil Marcus sobre la cançó <em>Like a Rolling Stone. Bob Dylan en la encrucijada </em>(Global Rythm Press, 2010). Ja havia llegit <em>A la carretera</em>, en la versió mutilada publicada l’any 1957, li tallaren sobretot escenes sexuals, com la de la moneia sodomitzadora a una casa de putes de Los Ángeles. Aquesta és la versió completa, la que va escriure Kerouac en un rotlle de paper continu, amb el final mossegat pel ca del seu amic Lucien Carr. És una novel·la de viatge, farcida de reflexions, encapçalada per uns versos de Walt Whitman (“Vindràs a viatjar amb mí?”). Rebutjada per les editorials, denigrada pels “finolis” crítics literaris, amb el temps s’ha consolidat com l’obra més representativa de la contracultura naixent i genuïna, de quan els <em>beats</em>, no eren corromputs pels hippies posteriors. Com bé assenyala Howard Cunnell, el mecanografiat<span> </span>frenètic de Jack Kerouac, s’equipara als furiosos traços de la pintura de Jakson Pollock o als solos amb apoteòsics crescendos de Charlie Parker, la nova trinitat de la contracultura de la postguerra nord-americana: immediatesa i instint, front al tradicionals ofici i perseverança. Com reafirmen els estudis que acompanyen aquesta edició, no era del tot veritat que <em>On the Road</em> aparegués de cop i de tira. És cert que l’escrigué en vint dies seguits, però era el resultat d’un escriptor conscient del que volia ( “Com es diria d’aquest gent a l’Alemanya de Goethe?” es pregunta Kerouac). Apareix després de viatges i apunts previs, amb influències de Melville, Dostoievski o Joyce, per molt que fos vomitada damunt aquell rotlle de paper continu –vertader fetitxe contemporani que hom adora d’universitat en universitat, d’exposició en exposició-. El cert és que es convertí en una novel·la clau i influent, una peça condemnada a ser una obra menor però que farà trontollar la tipologia de novel·la contemporània, per la seva estructura, estil i continguts.</span></p> <p class="MsoNoSpacing"><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> Com fou una cançó diferent <em>Like a Rolling Stone</em>, Bob Dylan, 1965.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> Comença com un conte:<span> </span><em>Once upon a time…</em> “Hi havia un temps en què anaves molt elegant / En la flor de la vida llançaves diners als pobres / Te’n recordes? / La gent ja t’avisava, alerta nina, acabaràs malament… Ara ja no sembles tan orgullosa / D’haver de menjar de gorra. / Què se sent? / Vaguejant sense casa / Ignorada per tothom / Com un mac de torrent”. Un cop de tambor i una espècie de fanfàrria inauguren el que és la millor cançó del segle XX. Composada per un cantautor folk que volia conquerir les llistes d’èxit del rock, malgrat els seus seguidors (els de <em>Blowin’ in the Wind </em>o <em>Mr. Tambourine Man</em>) l’acusaven de Judes i traïdor. Una cançó feta l’any en què The Beatles editen el seu millor disc, <em>Rubber Soul</em> i els Rolling Stones <em>(I can’t get no). Satisfaction</em><span> </span>i Paul McCartney duia dins el cap la balada per a guitarra i quartet de corda que es dirà <em>Yesterday</em>. S’ha remorejat que Dylan titulà la cançó pel que significaven el Rolling Stones (s’havien posat el nom d’una cançó de Muddy Waters, <em>Rollin’ Stone,</em>1950). És un sermó del narrador –Bob Dylan- a la seva al·lota que ha iniciat un camí de davallada que no sap on la durà? Una paràbola del comportament dels joves dels anys seixanta? Com diu Michael Pissano, “Dylan no li parla a ella, et parla a tu (a mi, a nosaltres) dient-nos fins quin punt estam disposats a renunciar al que tenim en nom d’un futur arriscat, sense menjar assegurat, sense casa, tan sols una camioneta a la carretera”. La carretera, un altre pic, com una crida a algun tipus de revolució espontània. És obligat complementar la lectura amb la visió del film <em>No Direction Home </em>de Martin Scorsese.</span></p> <p><strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> La cançó no ha perdut<span> </span>amb el temps, el llibre de Kerouac, sí.</span></strong><span style="font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman","serif""> De totes les maneres tan una com l’altre, dues lectures de final d’estiu, són més interessant pel <em>making-of</em> que representen, els testimonis de com es van fabricar. Caldrà fer atenció a l’edició de la correspondència entre<span> </span>Kerouac i el poeta Allen Ginsberg, quasi dues-centes cartes escrites entre 1944 i 1963, moltes inèdites. He sabut que Francis Ford Coppola produeix el film sobre <em>On the Road</em> que han començat a rodar ara mateix, amb Sam Riley que interpreta a Sal Paradise –Kerouac- i Garrett Hedlund a Dean Moriarty, Neal Cassady en la realitat, un home que<span> </span>era feliç amb una joveneta, un cotxe i una carretera. Bob Dylan no conegué Kerouac però sí que manifestà: “És el primer escriptor que m’he cregut”. A Spotify, Tom Waits cantusseja <em>Jackie </em>(Kerouac) & <em>Neal</em> (Cassady). Ja toca retornar a Ciutat.</span></p><p> ____________________________________</p><p><span style="font-size: xx-small">IMATGE: JACK KEROUAC i LUCIEN CARR</span> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/90955
Fri, 03 Sep 2010 21:40:57 +0200EL "GENIUS LOCI" DE LA CALA Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/celiterra1.jpg" border="0" /></p><p> </p><meta content="text/html; charset=utf-8" http-equiv="Content-Type" /><meta content="Word.Document" name="ProgId" /><meta content="Microsoft Word 11" name="Generator" /><meta content="Microsoft Word 11" name="Originator" /><link href="/C:%5CDOCUME%7E1%5Cusuari%5CCONFIG%7E1%5CTemp%5Cmsohtml1%5C01%5Cclip_filelist.xml" rel="File-List" /> <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> <p class="MsoNormal"><strong><span>El <em>genius loci</em> (de la cala)</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>El camí passa per davall d’una pèrgola natural</span></strong><span> que han fet tamarells, mates i llampúdols. Mentre el baixava pensava que hi ha una cosa especial que es fa notar en alguns llocs. Eren els romans qui pensaven que cada espai tenia el seu <em>genius loci</em>. El geni del lloc, un déu menor, un esperit protector. Ho sentia quan em retrobava amb l’estiu i la “meva” cala. La meva, i la de tots, però per alguna raó, meva. Singular i protegida, malgrat cada any la vegi un poc més esbaldregada. Un pare ensenya la filla, els dos amb les ulleres de nedar: “el peixet de colorins és una donzella, allò un eriçó...”. Un matrimoni jove, blanc, amb dos nins negres hermosíssims, adoptats, supòs, reposen damunt els caramulls d’alga. Una piragua arriba silenciosa amb un pare i dues nines, deu ser un separat jove i li toca guardar-les. Una gavina corsa, de bec vermell, ens sobrevola mirant indolent a banda i banda.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Quelcom màgic resideix en determinats llocs</span></strong><span>, un encanteri, restes d’un geni antic, però permanent, que graviten amb força damunt els llocs que estimam i dels quals, conseqüentment o no, n’estam gelosos. <em>Nullus locus sine genio</em>, cap lloc sense geni. I no em referesc al <em>feng shui</em>, ni a la cursileria de la força tel·lúrica, no, és una cosa molt més senzilla. Arriben els nins que són de colònies a les cases dels antics quarters que servien a les bateries de costa, els Canons. Els monitors els estiren amb una Zodíac dins una pastereta, com qui fa surf però amb barqueta: “Quina puta passada!” “Només veia l’aigua de les hèlices!” “És total!” Són els comentaris de l’ estol d’infants. Més tardet arriben ja alguns dels <em>guest stars</em>, actors convidats, de la cala. Na Remeis i el seu home –un germà bessó del fatxa, ell no, ell és bon al·lot-, ella camina estirada, mitja edat, ben conservada, no l’ha tudada tenir fills, no en té, sempre amb un llibre, ell com com si no hi fos allà en aquell moment, amb el posat d’un intel·lectual orgànic, antic.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>El concepte de <em>genius loci</em> anà derivant, </span></strong><span>del geni del lloc a la identitat del lloc. Com qui dir que cada lloc té la seva pròpia signatura, conformada pel paisatge natural i per la petjada que li han deixat els homes. Als escars, sobretot al que va bastir l’amo en Toni <em>Fabioler</em>, pareix que els ha pegat corc, al marès, com a la fusta, mitges parets i barreres rovellades. Ja no guarden els llaüts d’un temps, amb un, fa anys, arribà en Joan <em>Petxo</em> amb un peixarro, una agulla imperial de dos metres, contant –Hemingway nostrat- la seva peripècia nàutica més enllà del cap Ferrutx. Li agradava contar que tallava els cabells al quarter, a Melilla; amb la mateixa maquineta –que s’encasquillava pels innombrables polls dels caps dels soldats- i amb les mateixes tisores que també fa servir per tondre el seu ca a bord. Encara talla els cabells a qui li demani.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Haurem de convenir, idò, que el <em>genius loci,</em> actualment</span></strong><span> es refereix més als aspectes característics d’un lloc que no al seu esperit guardià o protector, del qual a molts d’indrets de Mallorca, li ha fet bona falta. Els “no-llocs”, aquests llocs impersonals moderns, no tenen geni, no tenen “esperit”, no tenen res que els caracteritzi. Una padrina guarda quatre nines i un nin més grandet, néts seus, el nin ja te pèls per les cames i és allà de mal grat, ja se veu gran, però quin remei: s’embetuma de crema protectora. Passa la barca d’en Tòfol, es sent el seu tac-tac tacatatac-tac-tac, tan diferent de les altres barques, el seu motor Solé, de l’any tirurany, sempre ha tengut aquest ritme sincopat, descompassat, no pot anar als verderols que els altres no ho sàpiguen. Passa per davant na Cugussa, que -Cosme Aguiló ho certifica- vol dir na Banyuda, un insult medieval groller, la costa fa un cornaló que s’endinsa. En Tòfol <em>Catiu</em>, havia estat conductor de ‘golondrines’ i feia un arròs de peix fenomenal, ara ja no cuina, “es meu secret” sempre em diu “és que hi feia un <em>picadillo</em> amb un ingredient especial: melsa de cranca”. També tenia escar a la cala, però ara li és més lleuger amarrar al port esportiu, on –genuí “no-lloc”, sense geni- ple de senyorets, no pot fer el que feia quan arribava a l’escar de la cala. “L’amo en Tòfol: que ha anat bé sa potera?”. I ell se posava la mà dreta al braguer i deia fort: “Tu que te n’entens tant de la mar, / això és pop, o calamar?” I se remenava els ous. I reia. En fi, <em>genius loci</em>, de l’esperit guardià i protector del nostres llocs, a l’atmosfera especial que desprenen i captam, una naturalesa única, distinta, conformadora d’identitat. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Arriben amb la barca en Tomeu i en Guillem.</span></strong><span> Tenen cartografiats tots els troncs que la mar ha tret, des de <span> </span>l’arenal de Son Bauló fins al faralló d’Albarca. L’aigua salada ha amorosit la fusta com un paper de vidre. Ja n’han tret una partida. Demanen ajuda si els temporals els han encastat dins les roques, un pic mogut el remolquen amb la barca a terra ferma. I d’allà a can Tomeu, que tan els farà servir per una escultura com per fer de puntals. Avui en duen un que han tret de davall la mar, davant sa banyera dels Ermitans, ple d’aquelles estructures cilíndriques que fan els cucs tubícoles davall l’aigua. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Damunt la branca d’un tamarell sent un txec!</span></strong><span> És el renou que ha fet un menjamosques que ha caçat i va i ve amb companyia de la seva colla. “Tenc freeeeeeet” diu una nina tremolant. Una cusseta corre per damunt els còdols banyats de saladina, les pedres boten dins la mar. L’embat que no gosa. Unes veus de nins, lluny, però se senten claríssimes: “ara tornen”, diu el padrí vigilant. A gran sol, ja és més de mig dia, plouen senyors madurets amb calçonets curts, camiseta, capellet i avarques menorquines tots en bicicleta. La mar, que la brisa havia deixondit, ara és calma com una bassa d’oli. Na Margalida torna, amb les ulleres i el tub, de donar la galleta d’Inca esmicolada a salpes, variades, vaques i serrans que ja la coneixen, malavesades pe’n Tomeu que els dóna menjar tot l’any. Escolt, mentre m’eixuc i em pos les espardenyes d’espart, les converses erràtiques i recurrents d’un grupet de pre-jubilats: malalts, morts, atacs de cor i feridura, separacions i desamors, uns anunciats, altres amb greuges diversos. Com a contrapunt, nins i nines petits circulen alegres i impertinents: “ensuma aquesta fulla del meu llibre, fa olor de xocolata”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Pujam, de retorn a ca nostra.</span></strong><span> Per dins les vinyes les cucullades beuen, goteta a goteta, l’aigua que ha quedat als tubs de rec. Tenen una cresta damunt el cap, vaig llegir que s’aparellen volant, no sé si és ver, però m’agrada imaginar-ho. Un mostel entra al seu forat dins la paret seca feta de trossos de marès, com moltes a la Colònia de Sant Pere i escabetxa una mèl·lera. Només en deixarà les plomes i els quatre ossos més grossos. Deix Caloscamps enrere. Amb el seu esperit. Amén.<span></span></span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/90666
Fri, 27 Aug 2010 09:34:59 +0200ESCOLTAR EL TEMPS Climent Picornell<img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/14937-piano.jpg" border="0" /><p> </p><p><meta content="text/html; charset=utf-8" http-equiv="Content-Type" /><meta content="Word.Document" name="ProgId" /><meta content="Microsoft Word 12" name="Generator" /><meta content="Microsoft Word 12" name="Originator" /><link href="/C:%5CUsers%5Ccliment%5CAppData%5CLocal%5CTemp%5Cmsohtmlclip1%5C01%5Cclip_filelist.xml" rel="File-List" /><link href="/C:%5CUsers%5Ccliment%5CAppData%5CLocal%5CTemp%5Cmsohtmlclip1%5C01%5Cclip_themedata.thmx" rel="themeData" /> <style> </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p><p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">Escoltar el temps</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> </span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">Abans, la monja l’encenia i el frare l’apagava, </span></strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">l’estiu, vull dir. Entre vint de juliol Santa Margalida i vint d’agost Sant Bernat, succeïen totes les calors de l’estiu. Ara, la gent en veure baf, ja sua; tantes alertes meteorològiques confonen, i amb l’excusa del canvi climàtic qualsevol anomalia té ja culpable. No sé si també li haurem d’endossar la culpa de la crisi financera mundial, la guerra d’Afganistan, l’expansió comercial de Xina, la mutilació de l’Estatut de Catalunya, els embulls d’en Jaume Matas, les mitges veritats de Zapatero o la prohibició d’aquesta tortura pública que són les “corridas”. En fi. Retorn a les estones a la fresca, una de les activitats que resta públic a les infames televisions del TDT, i on els temes de conversa solen evitar les notícies calentes de l’actualitat i s’entra dins una letargia, només activada per les qüestions de proximitat física, allò que passa pel poble o allò que es pot tocar o es veu dins el cel estelat del Pla de Mallorca, lliure de la contaminació lumínica urbana, com els avions carregats de turistes que cerquen el radiofar de Costitx per enfilar cap a l’aeroport de Son Sant Joan. Únicament<span> </span>els sopars a fora, resten estones a la tranquil·litat, al karma, a l’impressió de fer de babau. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">I l’excés de festes.</span></strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> Abans n’hi havia una, la major, la del poble i pus. Ho consult al meu antropòleg de capçalera i és taxatiu. “El que dóna el seu caràcter a la festa és la seva ruptura amb la quotidianitat, el fet d’una cosa fora de l’ordinari: extraordinari. Això era ben cert a la Mallorca d’abans. El nivell de vida ens ha duit, fent una tudadissa, a que hi hagi festes a cada moment”. No puc fer cap cita d’autoritat i li surt amb lo primer que se m’acut: “Ja ho cantaven <em>Los Javaloyas</em> en els anys més preclars del primer Boom Turístic: “Cada dia es fiesta en Mallorca, cada noche nace un nuevo amor...”. La cançó acabava dient : “Mallorcaaaa, Mallorcaaaaa, Paradise of Love!!” Hi seguien quatre compassos del bolero de S’hort d’en Boira. Per ventura era un retrat real, però absurd, de la nova Mallorca que es dibuixava, vestida permanentment de festa per als nostres turistes. Festes postisses. Continua l’antropòleg excitat: “La festa era una interrupció del treball o del costum diari, arrebossat d’un cúmul d’elements com la sobreabundància d’un dinar o la dimensió orgiàstica de les rodes de foc. Així ha de ser. Les festes del cicle anual, les del nostre cicle vital i, fins i tot, les festes inesperades, totes estan sotmeses a processos rituals. Les festes rompen l’ordre habitual formant una cadència al llarg de l’any”. Li he de donar la raó: qui pot resistir viure dins la festa permanent, la sobreabundància constant, l’orgia contínua?</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">“Els vostres joves, els vostres fills”</span></strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> , respon en Sion <em>Peremaiol</em>, “surten cada dia, tenen la bossa plena, el depòsit del cotxe ple, la gelera plena... els heu malavesat, i això és mal de tornar enrere”. L’amo en Sion és un dels oracles de la reunió. La rotllana tradicional de veïnats es manté, malgrat d’any en any li manquen efectius –madò Maria de Cas Saig o l’amo en Marc de Termenor-. Qualsevol cosa va bé, però els grans temes –mundials o estatals-<span> </span>són etiquetats com a “desastres” o “havien fet llarg! saps quin rumbo que duia la gent!”. “Un temps” diu madò Francisca <em>Gaia</em> “hi havia menys coses per entretenir-se i sa gent passava s’estona sense tants d’aparatos”. Justament sona el mòbil del metge: una urgència. “Un temps, a la vila, no hi havia més de tres telèfons. Na Maruja de la Telefònica i dos o tres més. Quan jo era nina seiem a la fresca davant sa botiga de can Brotat, que eren dels pocs que tenien telèfon. Hi solia anar na Magdalena <em>Margònia</em> que tenia un ‘novio’ foraster que li telefonava a la botiga. Quan sonava el telèfon, la madona responia i deia: “Sí, está aquí” i donant-li l’aparell, negre, li deia: “És per a tu”.<span> </span>La rotllana cridanera i riallera callava en sec, enmudia i no se sentia ni piulo. Només na <em>Margoia</em> que deia:<span> </span>“...sí, ...no, ...bueno”. Indefectiblement, sempre, sempre, acabava diguent: “yo también”.<span> </span>I penjava l’auricular. Sortia i deia “Bona nit, i gràcies” i partia cap a ca seva. A les de defora els covia bastant a què devia respondre “yo también”. La madona grassa de Son Sureda, que tenia estudis i sabia llegir, creia que era la resposta al “Te quiero”. El dubte continuà dos estius, fins que na <em>Margònia</em> un dia desaparegué de la vila, sense aclarir el dilema. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">Poques coses hi havia per entretenir-se</span></strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">, mirar els estels, els primers satèl·lits artificials o els dragons caçant moscartins eren les funcions principals; avui però una cosa m’ha retornat a aquells temps. Una farola del cantó no s’acabava d’encendre, però ho provava, adesiara feia com un llamp, estava un segon encesa i es tornava a apagar. Idò això era el màxim entreteniment. “Què farem!”, adreçat al fanal com si fos una persona, “Uep, no... i ho prova!” “Aquest pic sí que ha pres de bon de veres”, quan feia uns segons que es mantenia encès. I així<span> </span>fins que s’ha aixecat tothom amb els bons propòsits de què algú, inconcret, convendria que anàs a la Sala a donar part, a veure si adobaven aquell fanal emprenyós.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">Davant aquesta cosa tan absolutament fútil</span></strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> i inconsistent no m’ha quedat més remei que evidenciar com passa el temps sense aturar-se. Sense ser-ne massa conscient, sinó, es farien més coses que no impliquessin la seva pèrdua. O deixar passar el temps, com un esport. Sentir passar el temps, quan els fills es van fent grans i desapareixen de davant teu, per anar-se’n a fer el niu a una altra banda. Escoltar el temps, amb calma, amb sossec, amb atenció, el renou del vent, els renous del teu propi cos. No malbaratar el temps, de forma transaccional, com si fos matèria d’intercanvi. “No tenc temps”, vol dir o que ets mort o que vas tensionat per massa coses per fer. Aprendre a dir no… Temps era temps... Temporades… Ja hi haurà temps… Ja vendran temps millors…<span> </span>Temps per a què? Per a les bajanades de cada dia durant l’hivern? Per als bons propòsits de l’estiu? Temps per a la creativitat, l’art, la família, els amics, la soledat, l’angoixa, les pèrdues, el silenci, la paciència, l’agraïment, la transcendència, per a escoltar els altres sense presses, per la curiositat, les expectatives, l’humor, la fidelitat, la incertesa,<span> </span>la malaltia, la mort, la ira, la gelosia, l’enyorament, les bregues... </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif""> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">He quedat tot sol, el sermó el me faig a mi mateix </span></strong><span style="font-family: "Times New Roman","serif"">–marxista penedit, hippie estentís, humanista romàntic de cap de cantó-. Entr la meva cadira en el precís moment en què un estel amb coa cau, llargament, a la dreta del Carro Gros. M’estir amb força els cabells blancs i me’n vaig a jeure.</span></p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: xx-small">__________________________________________________</span></p><p class="MsoNormal"><span style="font-size: xx-small">IMATGE DE JOAN BROSSA</span> </p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/90451
Sat, 21 Aug 2010 13:53:55 +0200ELS ANGLESOS, EL PONT I S'ALBUFERA DE MALLORCA Climent Picornell<p> <img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/grisetes.jpg" border="0" /></p><p><meta content="text/html; charset=utf-8" http-equiv="Content-Type" /><meta content="Word.Document" name="ProgId" /><meta content="Microsoft Word 9" name="Generator" /><meta content="Microsoft Word 9" name="Originator" /><link href="/C:/DOCUME%7E1/usuari/CONFIG%7E1/Temp/msoclip1/02/clip_filelist.xml" rel="File-List" /> <style> </p><p><style></style><strong><span>Els anglesos, el pont i s’Albufera de Mallorca</span></strong> </p><style></style><p style="margin: 0in 0in 10pt; line-height: 115%"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman"">Pas uns dies a ca uns amics molt prop del pont dels Anglesos</span></strong><span style="font-family: "Times New Roman"">. El pont passa per damunt del canal Gran de s’Albufera d’Alcúdia –malgrat quasi tota sia de Muro i Sa Pobla- que desaigua al mar, a la badia. L’origen del topònim és degut a una companyia, la “New Majorca Land Co” propietat d’uns anglesos que a partir de 1863 dessecà la gran zona humida del nord de Mallorca. John Frederick (La Trobe) Bateman –després explicaré el parèntesi anterior que envasa un cert enigma- i William Hope n’eren els propietaris i Henry Robert Waring un dels enginyers que executaren el projecte. Biel Perelló ho conta molt bé: “Els projecte dels anglesos suposa la perllongació mar endins dels malecons del Gran Canal per evitar obstruccions, l'obertura de dos importants canals laterals (el d'es Sol i sa Siurana), i l'efectiva dessecació de la zona inundada amb bombes hidràuliques mogudes per màquines de vapor. Un autèntic exèrcit de 1500 homes procedents de tot Mallorca i de fora, treballa a les ordres dels enginyers”. Vet ací “els anglesos” que donen nom al pont que la gent que va del port d’Alcúdia cap a Can Picafort i Son Serra de Marina ha de travessar. Una reial ordre de 1871 atorgava les terres, un parell de milers de quarterades foren dessecades, a la New Majorca Land Co. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman"">Cal recordar que els pobles de veïnat, sobretot els de Sa Pobla i Muro</span></strong><span style="font-family: "Times New Roman"">, feia segles que anaven ocupant els marges de s’Albufera, recuperant titànicament per al cultiu el que s’aniria conformant com Sa Marjal. Sembla que represàlies dels reis Borbons –per la guerra de Successió- acabaren amb la incorporació d’aquestes terres i també les del comú, al Reial Patrimoni, el rei es feu seu el treball de milers de pagesos durant segles. Fos com fos, el 1799 Alexandre de Canterac amb contacte amb la <em>Sociedad Econòmica de Amigos del País</em> ja havia proposat la dessecació. S’ha de tenir en compte que el que ara interpretaríem com un atemptat ecològic, en aquell moment, era vist com a símbol de progrés -posada en cultiu de terres anegades, sanejament de malalties- per la ideologia higienista dominant. Per això a 1851 ja hi havia una reial Ordre manant la dessecació, altres projectes ho provaren, el d’A. López (1853), el de M. Villaverde (1859),<span> </span>el cas és però que a l’any 1862 la concessió per transformar s’Albufera era en mans Josep Joan Figueres Porret, William Parkington Hunt i George Higgin Wynfield, els quals la varen vendre a Bateman i Hope, encara que Bateman acabà sent l’únic propietari.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman"">De totes les maneres l’èxit del projecte fou relatiu.</span></strong><span style="font-family: "Times New Roman""> Inundacions (‘plenes’ i balquenes d’aigua), filtracions, surgències i salinitzacions reduïren les terres disponibles per al cultiu a unes 500 quarterades. El projecte fou, en certa manera, un fracàs. L’any 1886 Bateman –tres anys abans de morir- fa donació al seu fill Lee Latrobe-Bateman, el qual endeutat i tallat el crèdit dels seus familiars des d ‘Anglaterra (llavors interpretaré per què), començà a vendre, fins que finalment la hipotecà i la finca acabà en mans de la família Gual de Torrella l’any 1896. S’acabaven 33 anys de relació directa entre els anglesos i s’Albufera.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman"">Ja fa temps, a Antoni Ginard i a un servidor</span></strong><span style="font-family: "Times New Roman""> ens interessà aquest fet: per què uns anglesos recalaven a s’Albufera a mitjan segle XIX? Férem un poc de recerca sobre el cas; conversàrem amb Alexandre Ballester i Melcior Tugores, i revisàrem la revista <em>Sa Marjal</em> i la documentació publicada . La figura central era en<span> </span>Bateman, un anglès –arriscant molts doblers-<span> </span>embarcat en un projecte hidràulic important a Mallorca. John Frederick (Latrobe) Bateman (1810-1889) fou un enginyer que posà les bases de la moderna enginyeria de conducció d’aigües a les ciutats. Són seus els projectes de<span> </span>Glasgow, Belfast, Bolton, Dublin, Newcastle, Oldham, Perth... també en realitzà a Buenos Aires, Nàpols, Constantinoble o Colombo a Sri Lanka.<span> </span>La de Manchester fou una obra gegantina que causà admiració a tota Europa. Era, per tant,<span> </span>un entès en aquests quefers de l’aigua. Fou president de la <em>Royal Society</em> i<span> </span>autor d’informes sobre el tema (<em>On the present of our knoledge on the suply of water to towns). </em>L’any 1869 ja projectà un tren submarí entre França i Anglaterra. No visqué molt per Mallorca, però tenia casa a Sa Pobla i a S’Albufera (Can Bateman, és avui la seu del centre d’interpretació de les 1700 hectàrees que en l’actualitat són parc natural); tengué relació amb Paul Bouvy del qual revisà el seu projecte per a la dessecació del prat de Sant Jordi de Palma i convidà Eusebi Estada a visitar les obres que feia a Manchester. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman"">A la seva casa de Sa Pobla hi havia una capella.</span></strong><span style="font-family: "Times New Roman""> Diuen que J.F. (Latrobe) Bateman era un home molt piadós. Era protestant, de la branca que sorgia de Jan Hus (1369-1415), un dels primers protestants rebel·lats contra Roma més de cent anys abans de Martí Luter; la seva “Unitas Fratrum” perseguida durant anys s’espergí pel món, no de forma massa nombrosa; Comenius (1592-1670) el pare de la moderna Pedagogia fou un dels seus, de la “Germandat de Moràvia”. Fos com fos, per part de la família de la seva mare, els Latrobe, hi havia pastors i missioners de l’església meroviana. El seu padrí Benjamin Latrobe ho fou, i sa mare, Mary Agnes Latrobe, era germana de Benjamin Henry Latrobe (arquitecte que construí el Capitoli de Washington) i de Christian Ignatius Latrobe (missioner, i també compositor musical, amic de Haydn).<span> </span>L’any 1883 John F. Bateman assumeix el nom de la família de sa mare, per llicencia reial i passa a ser John Frederick Latrobe Bateman, sembla que en honor del seu padrí. </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman""> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span style="font-family: "Times New Roman"">Paradoxalment el seu fill Lee Latrobe-Bateman</span></strong><span style="font-family: "Times New Roman"">, a qui va fer donació de la propietat de S’Albufera, reboll d’una nissaga pietosa i antany perseguida, es convertí en secret al catolicisme, no sé si a Mallorca estant. Se suposa que per no ofendre i contradir els seus pares que eren a Londres, era un criptopracticant. Uns anys després de mort son pare reconegué públicament el seu catolicisme. Sembla que les represàlies de la seva família, en certa manera integrista protestant, “protestants furiosos” diu el vicari Parera a la revista “Sa Marjal” quan parla de Gatamoix, la colònia agrícola adjunta al projecte i a la qual canvià el nom per Sant Lluís. Aquest fet sembla que afegí al banyat d’un projecte que no anava bé, en<span> </span>negar-li els seus parents els crèdits suficients per redreçar-lo. El 10 de març de 1896 la família Gual de Torrella en prengué possessió. Amb els anys s’hi sembrà arròs, s’ hi tragué sal, s’hi feu paper, s’hi colocà una central tèrmica, s’hi sembraren hotels, etc, etc... Una part de l’enorme extensió que John F (Latrobe) Bateman havia provat de dessecar esdevingué el Parc natural de s’Albufera de Mallorca. Una zona embassada amb marques de canals, sèquies, bombes i sifons, salines, camins i<span> </span>ponts. Un d’ells, el pont dels Anglesos m’ha fet companyia un parell de dies d’aquest estiu.</span></p><p class="MsoNormal">________________________________ </p> <p> <span style="font-size: xx-small">IMATGE DE <a href="http://www.sebastiatorrens.net/ca/index.html">SEBASTIÀ TORRENS</a><br /></span></p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/90145
Thu, 12 Aug 2010 15:35:23 +0200DIARI D'ESTIU D'UN FOLKLÒRIC PLORAMIQUES Climent Picornell<img src="http://jcmllonja.balearweb.net/get/son%20duc%202.JPG" border="0" /><p> </p><p> </p><p> <object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <style> </style> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-priority:99; mso-style-qformat:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:11.0pt; font-family:"Calibri","sans-serif"; mso-ascii-font-family:Calibri; mso-ascii-theme-font:minor-latin; mso-fareast-font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-theme-font:minor-fareast; mso-hansi-font-family:Calibri; mso-hansi-theme-font:minor-latin; mso-bidi-font-family:"Times New Roman"; mso-bidi-theme-font:minor-bidi;} </style> </p><p class="MsoNormal"><strong><span>Diari d’estiu d’un folklòric ploramiques</span></strong></p> <p class="MsoNormal"><span> </span></p> <p class="MsoNormal"><strong><em><span>Climent Picornell</span></em></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Qui s’aixeca de matí pixa allà on vol</span></strong><span>. És un costum que tenc quan<span> </span>retorn per les vacances d’estiu al meu poble del Pla de Mallorca. L’aixecar-me dematí. Encara permaneixen les olors de la nit. Les olors de l’estiu són diverses, des dels rostolls banyats de rosada<span> </span>fins a les olivardes dels camins o la de les figueres a gran dia. Hi ha però també les olors més domèstiques dels corrals. És l’època bona del tarongí i de l’herba lluïsa, el moraduix ha espigat i les alfabegueres regnen dins els cossiols. Abans només n’hi havia de fulla petita i de fulla un poc més ampla, ara ja en veuen de color lila i algunes de fulles grosses com una lletuga –“són per fer <em>pesto”</em>, me diu en Toni <em>des Planters </em><span> </span>“i enguany he duit aquestes, són alfabegueres d’Egipte, tenen la fulleta més en punta i només remenar-les fan aroma una bona estona”. Amb el sol s’esvaneix poc a poc la sentor del gessamí i la dama de nit.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Els rituals són per complir-los.</span></strong><span> Per tant: a comprar el pa i a berenar al casino, a la plaça. Baixant la costa, m’atur al forn, compr una barra, n’agaf una bona mossa que mossec i mir quina hora és a les busques del rellotge del campanar. En el mateix moment sona pels altaveus una crida de l’ajuntament: “Qui hagi perdut un ase, que ho digui, que li direm qui l’ha trobat”. Aquesta crida em regracia amb el cop de ruralitat de la vila, servidor que n’és un crític agre de tots els ciutadans que volen reduir els pobles petits de Mallorca a l’estereotip de pagesia i antigor, sense saber que per aquí la modernitat ha fet tala. Resten, però, alguns tocs de profunditat com el de l’ase de la crida, malgrat que ara els fan dur un xip informàtic. Passen tres nines petites, elles, encara que faci calor, van amb el vel musulmà pels carrers. Disculpin si faig d’escriptor costumista de dos reals, em deixin com a mínim la categoria de pardal assolellat, o de folklòric ploramiques, millor. Però la crida estava molt ben feta i a més ara s’ha posat de moda tenir ases o someres i els mercaders de bestiar gros tornen a fer negocis com en un temps quan els muls i les someres argelines regnaven pels camins polsosos i malgirbats de Mallorca.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>“Mul eguí o mul somerí?”</span></strong><span> Li demana na Margalida <em>Cabrera</em> a l’amo en Bernat <em>Randa </em>mostrant-li una vella fotografia que du sempre dins la cartera de son pare damunt una bèstia? “Eguí”. “Ses someres són més carinyoses, m’estim més una somera que un ca, per fer companyia, no per guardar, però també fan trull i se remenen per dins es bocins; un parell de someres fan molt de fems, bona llacor...” “Jo hi deix ses ovelles per això” diu na Xisca Prima. “No és lo mateix”, replica l’amo en Bernat, “es cagallons d’ovella són com qui salar es menjar, no entra, m’entens? Aquells cagallonets som com si espolsassis sal damunt un pa amb oli, els bocins, sa terra, ha de menester una cosa més grossa, més potent”.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>“Vaig menjar ase, un pic”,</span></strong><span> dic, mentre pec un glop de cafè-amb-llet. Els parroquians s’esvaloten. “Bono!” “Era a Sardenya, allà sí que n’hi ha encara d’ases i muls i bestiar gros. Érem els convidats d’una festa i per fer-nos cas feren un aset torrat”. “I...?” “Bo. És una carn negrenca, tallada fina és molt gustosa. Però jo, que voleu que vos digui –i això que pel món n’he menjades de coses rares- cada pic que mossegava una tallada, em venia al cap l’aset del padrí amb ses orelletes ben dretes...” A la taula hi ha un parell de pagesos joves (molts d’ells de professió principal urbana) que produeixen alls, melicotons, ceba blanca, tomàtiga de ramellet, planters, ramells, herbes medicinals amb alta tecnologia aplicada a l’agricultura. Però, és ver, queden encara quatre patriarques de l’antiga pagesia, que encara roman, la que arregla els albellons dels seus bocins, la que intueixes quan vas a cercar figues-flors a una figuera albacor perduda per dins un bocí malplà o les prunes que han escuixat les branques d’una prunera clàudia empeltada damunt un peu d’ametller. Trossets de la Mallorca profunda, només a l’abast d’uns pocs.</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>“És ver. Tots els animals ara duen un xip</span></strong><span>, saps els manescals que hi ham tornat d’estugosos. Jo en tenc un que arregla barrams, als cavalls, perquè sinó ses puntes des queixals, quan els poses ses cabeçades, els fan molt de mal i allò els ho han de llimar. Idò pareix un dentista de Palma, amb unes moles i uns baveros i unes ulleres especials i treballa dins les boques des cavalls com si ho fessin dins sa teva...”. “Sa guarda de cabres l’hauria de llevar, entren per dins els veïnats i fan mal a rompre. A un que li menjaren uns arbrets joves se va emprenyar. Sap què me va dir? El Bonjesús no les va voler a n’es Betlem a ses cabres!” “No tengueren tan de mirament. Els tomaren el barram amb dues pedres, mira tu quins dentistes més primitius!”</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>Abans de partir cap al turó</span></strong><span> m’atur a saludar un estol d’homes que fan el botet al tasser. En Cosme <em>Estel</em> comenta que ahir va arribar tard a ca seva, begut. La seva dona l’esperava desperta i li envergà un estol de galtades. Es lamenta mentre fa la primera copa d’herbes amb la seva confraria. “I tu què feres?” “T’hi tornares?” “Jo? I què volies que fes carregat de culpa?” En sortir veig una ambulància que arriba amb la sirena amollada. Van a l’ajuntament, cerquen en Tomeu <em>Sopat, </em>segons les anàlisis que duen en mà tocaria ser mort. En Tomeu dorm plàcidament a una cadira amb la mà a una cervesa mig plena...</span></p> <p class="MsoNormal"><strong><span> </span></strong></p> <p class="MsoNormal"><strong><span>He agafat munició per llegir els horabaixes.</span></strong><span> Dins ca nostra, una casa de paretotes gruixades, es conserva la fresca. He arreplegat els <em>Assaigs</em> de Montaigne, un tom qualsevol de les <em>Obres completes</em> de Josep Pla, els darrers llibres de Sebastià Bennàssar, Pere Antoni Pons, Àlex Volney, Melcior Comes... i per rellegir, <em>La mort i la pluja</em> del mestre Guillem Frontera. He d’acabar però encara <em>Argos el cec</em> de Gesualdo Bufalino. Diu el tros on recomenç: “Realment té raó aquell, la pilota que vaig llançar per amunt quan era nin, encara ara no ha arribat en terra...” Això –dins el xubec- me condueix a una escena familiar, situada davall una enramada feta de fulles de palmera a la vorera de mar, entre cala Gamba i la Ciutat Jardí, les Roques li deien. Menjàvem albergínies farcides amb salsa de tomàtiga. Amb ma mare i la meva germana hi anàvem de bon matí, a mig dia arribava mon pare qui, abans de res, es tirava a la mar des d’uns penya-segats immensos –jo els hi veia, m’ho pareixien-, la mar d’un blau fort. Aquells penya-segats són avui unes roques baixes i tot és al seu nivell real, excepte la magnitud de l’admiració d’un infant per son pare. Un servidor encara espera, també, que baixi del cel la pilota que vaig llençar per amunt, aquells dies quan era nin. I no ha tocat terra, encara. Els entesos crec que li diuen síndrome de <em>Peter Pan</em>.</span></p> <p> </p>
http://jcmllonja.balearweb.net/post/89793
Sun, 01 Aug 2010 11:21:30 +0200