Anotacions m�s o manco impertinents

Oh, l�Estatut!

Thu, 01 Jul 2010 19:04:20 +0200

Pens que s’ha de ser doctor en alts estudis diplomàtics o tenir varis màsters en entrellats político-pobletans per copsar tot aquest embolic de l’Estatut. Jo no arrib a tant i només se m’ocorren dues hipòtesi:

1.- Una nació és prou autònoma o independent –com se vulgui dir– per establir el seu règim político-administratiu i les seves relacions amb les altres nacions.

2.- És un absurd que el Congrés i el Parlament d’una altra nació hagi de discutir, definir i validar l’estatut de nacionalitat d’un grup que pretén ser nació dins una altra nació. ¿Què te que veure el T.C. espanyol amb la que vol ser una llei fonamental de Catalunya?

Si Catalunya és una nació, el T.C. d’Espanya, en això de l’Estatut català hi pinta tant com un tribunal de sàtrapes, el govern de Zimbabwe o la O.M.S.

La llengua catalana a Internet: una viv�ncia

Sun, 23 May 2010 19:20:11 +0200

És una tranquil·litat. La batlessa Calvo prorroga sis mesos el servici de “comissaris”, com diu un diari; a mi m’agrada més dinamitzadors de la llengua. Amb una llengua dinamitzada, a més de normalitzar les relacions, se pot fer una bona immersió. En canvi, això de “comissaris” sona molt malament; no vull dir que per força s’hagi de pensar amb la Gestapo, no importa anar tan lluny, basta recordar la vergonya de fa cinquanta anys, en què qualsevol publicació en llengua catalano-mallorquina, o com se vulgui dir, –a part que havia de ser poètica o literària sense cap esquerda–, havia de tenir les proves d’impremta amb el segell del vist i plau de l’autoritat i, en cas contrari, editor i autors acabaven a la comissaria. Endemés, qui escrivia una llengua que no li havien ensenyat s’havia de cercar la vida perquè qualque lletraferit li corregís les errades lèxiques, ortogràfiques i sintàctiques. Ara, ja fa anys, s’ensenya a escriure en català i, oi més, tenim els assessors lingüístics que asseguren l’escriptura estàndard. S’ha guanyat en una llegua publicada neta de localismes i regust pagesívol. I no és només l’Ajuntament qui promou iniciatives i subvenciona pròdigament les activitats i entitats que tenen l’objectiu de difondre, protegir i vigilar el bon ús de la llengua de Llull, Eiximenis, Vicent Ferrer, Bernat Metge (l’únic d’aquesta llista nascut en lloc pròpiament català), Ausiàs March, Joanot Martorell, Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi, Isabel de Villena, Joan Roís de Corella i d’assegurar l’encertada prosòdia ensems que l’ortografia i la sintaxi. Si Roma hagués actuat amb tanta diligència, encara que l’imperi se n’hagués anat en orris, el llatí hauria sobreviscut a la maledicció babèlica. He dit que és una tranquil·litat la que dóna la Sala, però no seria prou si també el Govern i el Consell no fossin generosos amb l’OCB i entitats similars y derivades.
Una bona prova del bé que es pot fer amb recursos públics se reflexa en el quadre següent:

Crec, tanmateix, que tota la munificència demostrada encara no és suficient. Queden zones ermes on no ha arribat tanta dedicació i tant de peculi. Ho he comprovat personalment i he quedat desil·lusionat. Se podria pensar que la culpa és meva: que en llengua catalana escric pitjor que en espanyol. Tot i que jo creia que era al revés, ja que fins i tot vaig rebre de bon gust, fa anys, que un destacat escriptor i membre de la RAE que coneix, a més d’altres, les dues llengües meves me digués que escric millor en llengua catalana que en l’espanyola. No pens, per tant, que tota la culpa és meva, a pesar que l’estadística que he tret no és gens encoratjadora. Tenc dues bitàcoles obertes a Internet, una en cada llegua, i una part dels articles els public primer en català i després, traduïts, els penj en el blog en castellà. Comparant articles que tenen les dues versions, surt això:
Articles: 16
Lectures en català:      3.819 =    4,5%
Lectures en castellà: 81.274 = 95,5%
Però no acaba aquí la cosa. Una rúbrica, la de “Mi càncer”, degut que tenia parents i amics que no coneixen la llengua catalana, vaig decidir fer-la en llengua espanyola. L’estadística treta dóna les següents xifres:
Articles: 124
Visites/lectures: 287.550
Mitjana del total de visites/lectures: 2.338
Mitjana de visites/lectures dels articles dels darrers mesos: 6.000
Xifra més alta de visites/lectures en un article: 20.916
Amb aquestes dades puc concloure:
·         Els catalanoparlants llegeixen poc
·         Els catalanoparlants llegeixen en castellà
·         Un escrit en llengua catalana té un potencial minvat de lectors
·         Un escrit en llengua espanyola té un potencial de lectors 75 vegades superior que un escrit en llengua catalana.

I ara, una història recent. Volia comprar un llibre d’una col·lecció concreta d’una editorial mallorquina; qualsevol títol: era per veure les mides, el tipus de paper, la tipografia, l’acabat. En dos grans magatzems hi havia molts pocs llibres d’editorials mallorquines, i per descomptat res de lo que jo cercava; en un altre, pocs llibres en català i cap editat a Mallorca. En dues llibreries només quatre llibres mallorquins que feien rialles. Ja ho sé, podia haver anat a tir fet, però aquesta no era la gràcia. Es clar que ja el tenc el llibre que volia, i vaig poder triar. La gràcia estava en veure si les ajudes a la OCB, les dinamitzacions, les sucoses subvencions arriben al foment de la cultura escrita i a la difusió dels llibres. I és trist, per no dir vergonyós, haver de pensar que els doblers no són invertits: son dilapidats en faramalles i en canongies i sinecures. I, per si no fos bastant la broma, mentre s’incrementen les assignacions a les obres pies catalanistes, el Consell i els ajuntaments redueixen les assignacions per mantenir i actualitzar el fons de les biblioteques. Mentrestant, com sempre, hi ha quatre eixelebrats o somiatruites que des de fa mig segle segueixen amb les mateixes ganes o necessitat irremissible de conrear la llengua pròpia. Potser creguent en la utilitat d’una íntima i vaporosa dèria.

El Senyor no prev� la traducci� simult�nia

Wed, 12 May 2010 19:49:58 +0200

Els transmissors de la història sagrada tenen una insistència malaltissa en descriure un déu gelós de la preeminència de la seva obra humana. Sovint expliquen les precaucions i mesures que déu pren per no ser superat per la criatura feta a la seva imatge i semblança. I endemés el mostren com un ser del qual la omnisciència és més be limitada i gens eterna. El passatge, més avall transcrit n’és una prova més.

La torre de Babel 11 1 En tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules. 2 Els homes van emigrar des de l'orient, trobaren una plana al país de Xinar i la van poblar. 3 Llavors parlaren entre ells de fer maons i coure'ls al forn. Així començaren a fer servir maons en lloc de pedra, i asfalt en lloc de morter.4 Després van dir: – Vénga, edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel; així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la terra.5 El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que construïen els homes, i es digué: «Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d'ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. 7 Baixem a posar confusió en e! seu llenguatge perquè no s'entenguin entre els.»8 Així el Senyor els va dispersar des d'aquella regió per tota la terra, i van abandonar la construcció de la ciutat. 9 Per això, aquella ciutat porta el nom de Babel, perquè allà el Senyor va posar la confusió en el llenguatge de tota la terra, i des d'allà el Senyor va dispersar els homes arreu de la terra.

¿És possible que déu no sabés que el Senat espanyol tendría la idea lluminosa de fer ús de la traducció simultània? ¿O, per ventura, va pensar que no valia la pena preocupar-se per un fet imbècil i dispendiós? Ni això els salvarà de la confusió quan són als escons; i déu farà un tip de riure quan vagin pels corredors i les escales, on no els valdrà ni l’i-pad.

Don Felip sols t� una cara

Fri, 07 May 2010 02:07:37 +0200

Una senyoreta o una senyorona que surti amb la pell polida i ben planxada en un paper ‘couché’ tot d’una fa pensar que l’han arreglada amb ‘photoshop’.

Es parla del photoshop com si fos un invent recent, i aquest no és més que el trasllat a la computadora del retoc i la modificació de les imatges fotogràfiques des que existeix el negatiu, i la supervivència de l’embelliment , d’antuvi fins ara, que els ‘refinats’ encomanen als pintors retratistes de tècnica ‘esteticien’.

Hi havia fotògrafs d’estudi que eren vertaders mestres en l’ús llapis i gratadors sobre el negatiu; altres eren uns manaces i deixaven uns retrats que feien pena.

¿Qui no recorda les fotografies oficials durant molts d’anys d’en José Antonio, del ‘Caudillo’, de Pius XII, de les estrelles del cinema i, de les darreres dècades, del rei Juan Carlos?

Dues persones que sempre han estat separades per més de cent millas

El retoc d’imatges té un bon historial com eina d'emmascarament, de modificacions i d’enganys; ara simplement s’ha avançat: l’ordinador permet fer canvis molt més complexes i ràpids. Sols se necessita un equip suficient i una certa destresa.

Tot i amb això, si la Zarzuela o l’autor de les fotografies de Don Felip diuen que no han utilitzat el Photoshop, se’ls ha de creure. Don Felip és abastament disciplinat i estàtic per, després de canviar d’uniforme, només variar una mica la posició del guant blanc i, tanmateix, posar el cap exactament igual, mirar de la mateixa manera, conservar el dibuix dels llavis amb la seva ombra, i la barbeta i l’arruga del coll com si no hagués vist passar una mosca ni hagués hagut de respirar.

Es pot constatar tanta perfecció hieràtica en la prova que he fet. He ajuntat el cap de cada una de les tres fotografies; sobre la primera he traçat una línies blanques, aquestes les he unides amb ‘Control-G’ i el conjunt l’he copiat sobre les dues fotografies restants. Tanta exactitud en la coincidència de les línies amb la posició dels trets de la fesomia, ja que no és un cap ‘copiat i aferrat’ (segons diuen), pot ser la premonició –els deus siguin misericordiosos i ens en alliberin– d’una monarquia digital.

La banca s'ajuda amb Hait�

Tue, 23 Feb 2010 12:59:56 +0100

No tota, evidentment, si és ver, i és de suposar que sí, lo que diu la pàgina web de "La Caixa": que no cobra cap comissió ni a l'impositor ni al destinatari pels donatius ingressats en els comptes d'ajuda a Haití. És més, per cada 10 Euro ingressats per particulars i entitats fa un donatiu complementari d'1 Euro. Dit d'una altra manera, complementa els donatius efectuats per mitja del comptes oberts a "La Caixa" per aquesta finalitat amb 10%.

Altra cosa és si tots els doblers ingressats als comptes de les ONGs seran ben aprofitats o una bona part s'haurà de destinar als 'ineludibles' gastaments de despatxos d'organització i supervisió. Els més esquiterells pensam que sempre s'enganxa una part per les bardisses.

Per això, és laudable la claredat amb que una altra part de la banca, per no deixar de participar en les trameses monetaris, ingressi sense cap detracció l'import rebut al compte, però cobri un 3% de comissió al impositor. O ho pretengui, perquè hi ha hagut qui no ha volgut pagar 180 Euro graciosament al banc i ha retirat el 6.000 Euro de la finestreta i ha cercat un altre mode de donar ajuda.

Un Maserati vermell

Wed, 03 Feb 2010 02:12:05 +0100

Pareix que ho cerquen amb pinces. A un polític de València li retreuen que hagi comprat un Jaguar i damunt que un altre polític li hagi conseguit un descompte de 3.000 euros. No hi ha per tant: un descompte d’aquesta quantitat pot representar un 10%, o un 5% o 2,30% sobre el preu de venda. És un descompte abusiu? I pensar que un polític del PP pugui comprar un cotxe d’aquesta categoria és una tranquil·litat. Demostra que és prou solvent i que no necessita el vehicle oficial per desplaçaments particulars.

A mi me pareix molt pitjor, i si voleu escandalós, l’immens parc mòbil d’Audis oficials (1.200 ?!) de preu igual y superior, que circulen per actes representatius, per acudir als jutjats y per us particular, fins i tot per dur la cusseta a que li facin les piules i li posin un llacet. I tot, benzina i manteniment, a càrrec de l’erari públic descontrolat per qualsevol de les sigles polítiques.

I parlant de solvència personal, ¿no mereixia respecte el Director del Centre Cultural Luis Salmerón, de Madrid, que pels anys 80 del segle passat, aparcava davant o pels voltants del centre un vistós Maserati vermell, no sé si vermell per ser un color emblemàtic de la marca o pel color de la rosa i el puny.

Ca�n

Tue, 26 Jan 2010 23:05:47 +0100

Caín. Aquest és el títol del darrer llibre de l’escriptor Saramago. Un llibre que diu que tenia pensat; que se va torbar a posar-se a escriure’l; i que quan va començar el va fer en poc temps.

Caín pens que rememora el Caín bíblic. Un Caín amb molt mala fama. La història, la faula o, simplement, el catecisme hebreu, despatxa la seva maldat en poques paraules.

El senyor Saramago, amb tan elementals punts d’agafada, haurà tengut planes en blanc de sobra per anar bolcant la seva capacitat inventiva i reflexiva.

Mort d’Abel. Gustav Doré.
Xilografia, 24,6 x 19,6 cm.

Què haurà escrit el senyor Saramago que uns l’alaben i altres lamenten no disposar de la Inquisició o, al manco, de l’Index Librorum Prohibitorum et Expurgatorum que tant de bé feia al poble fidel?

Abans de llegir el llibre de Saramago, he repassat el Gènesi. Deix de banda el relat de la creació del món, que interpretacions ben serioses fixaren sobre 4000 anys a.C., James Ussher, arquebisbe anglicà, va establir, concretament, que l’inici de la Creació va ser el capvespre del 23 d’octubre de 4004 a.C. del calendari julià.

Les troballes fòssils i les investigacions científiques i astronòmiques donen dates molt més llunyanes, inabastables pels calendaris de civilitzacions conegudes i molt manco per cronologies bassades en anys solars i hebdomadaris.

Se diu que el Gènesi, o sigui el relat de la creació del món, pogué ser escrit per Moisès. Anau a sebre! De tota manera, ben bé podria ser que qui va passar dues tongades en el Sinaí per donar al poble escollit (que no virtuós i exemplar) el que podem pensar que és un primer codi civil, també fixàs, sinó en pedra viva, en tauletes de fang, la seva interpretació d’un relat, més simbòlic que verídic, transmès oralment durant 2.500 anys, segons la datació mencionada de James Ussher. Hi ha que reconèixer, no obstant, que la història de Caín que mos ha arribat de la Bíblia Setantina, no està molt ben narrada, és d’exposició confusa, i desordenada en la cronologia, cosa que no passa amb el Decàleg (així com figura a l’Èxode).

Llegint el capítol 4 de text que tenim del Gènesi, s’ha de pensar que no existí Adam ni Eva ni Caín ni Abel ni Set ni els descendents de Caín amb noms propis especificats; i, si existiren, és preocupant comprovar que tenien un déu amb bastant mala idea; que sense cap raó comprensible se complagué amb l’ofrena d’Abel i refusà la de Caín per convertir-lo en un assassí, aparentment per divertir-se o per pur sadisme. Igual que ja ho havia fet amb Adam i Eva amb l’arbre del bé i del mal.

De la qüestió del barram d’ase com arma agressiva i si els fruits de la terra que oferí Caín eren passats i de mala qualitat, encara que figurás a la Història Sagrada que mos ensenyaren, no en veig cap menció en el Gènesi . En canvi, me crida l’atenció que se pot llegir: «Tubalcaín [era] forjador de tota casta d’eines o armes de tall, tant de bonze com de ferro», i l’Edat del Ferro comença devers 1500 a.C. Segons això hauríem de concloure que Adam, Eva, i els seus fills, nets, besnéts i rebesnéts pogueren esser creats en un període entre 3000 i 1200 a.C., bastant després que els pintors de les coves d’Altamira.

Admetent aquesta darrera hipòtesi, seria lògica la representació de Caín i d’Abel feta per Gustav Doré, una representació que no té res que veure amb la que pinten de l’home erectus i l’home sapiens.

Visca l�efic�cia!!! D�Endesa a Correus

Wed, 13 Jan 2010 19:46:56 +0100

No fa molt vaig llegir que Espanya corrupta –incloses unes autonomies que no volen formar part de la lliga i un arxipèlag del qual uns quants esmaperduts demanen la colonització barcelonina– té 3.200.000 funcionaris i l’any 1976 en tenia 600.000.Aquest gran progrés ha servit per complicar la vida ciutadana, tràmits que abans es podien fer a un sol lloc ara s’han de completar en successives ubicacions, i això comptant (no en mancaria d’altra) amb la ràpida ajuda de la informàtica.

Per conseguir una major excel·lència burocràtica fins i tot hi ha una bona col·laboració entre empreses privades i ens públics. Sols una mostra. Durant els darrers mesos de 2009, a ca nostra hem adaptat la instal·lació elèctrica a la normativa vigent sobre elements de control de potència amb l’actuació d’un instal·lador autoritzat, las necessàries gestions y comprovacions de la corresponent companyia Endesa (ara són vàries), i, quan tot estava a punt per la conformitat definitiva, la modificació del treball per una variació dels requisits en el darrer moment. A la fi, l’acceptació per Endesa.

Més, ai las!, Endesa, que ha sabut el canvi del nom del nostre carrer possiblement pels papers presentats, nos ha enviat una carta certificada en la que diu: «su instalación eléctrica no está dotada de ICP».

Hi aquí entra la col·laboració de “Correos” per completar la tramoia. La carta certificada que ha enviat Endesa no ha arribat a ca nostra, sinó un avís “d’entrega a domicili” per poder recollir-la a l’oficina. I a l’oficina de correu, a fer coa, i perdre el temps, per obtenir una carta inútil.

Item més: des de fa uns mesos, el repartidor de correu sempre deixa un avís de les cartes certificades. Mai hi ha ningú a ca nostra? Jo crec que prepara els avisos abans de sortir a repartir, així ja no ha de pujar al pis i fer firmar.

Sense concessions a Marroc

Sun, 20 Dec 2009 02:41:34 +0100

Perfecte, tot un èxit del govern espanyol en el retorn a casa de l’activista sahrauí Aminatou Haidar. I sense fer cap concessió al Marroc; el president del govern espanyol ha donat un no rotund, clar i llampant.

Algú se pot creure l’afirmació del president, té tot el dret a combregar amb rodes de molins, i si es devot fervorós d’aquesta mena de comunió ja deu tenir el carcabòs tan ampla com l’arc de l’Almudaina.

Altres ja estam acostumats a entendre no lo que diu el senyor Rodríguez, sinó lo que s’endevina rere afirmacions tan categòriques com les seves de sí o no.

¿Es possible que no hagi fet cap concessió, com per exemple, que no dirà ni piu pels abusos i asserviments de Marroc sobre el poble abandonat per Espanya?

S’ha de ser molt ingenu per no veure que l'admissió de Haynar a España ja va esser una flagrant concessió a l’entrada o segrest imposat per Marroc, que el comandant de l’avió i funcionaris espanyols es veren obligats a acceptar per ordres rebudes de Madrid.

Una mostra que aclareix bastant lo succeït és una diligencia policial que he rebut per Internet.

Per ser una falsificació és molt clara y detallada.

Aquí la podem veure.

Una gossada contra Matas

Tue, 10 Nov 2009 13:21:30 +0100

Té gràcia. Em referesc a Jaume Matas. Quin xafarranxo més implacable! Els ‘pupils’ de l’ex han fuit cercant un recer tranquil. Però al deixeble, que ha depassat el propi mestre (que va carregar el mort a Cuart i es lliurà per prescripció), una gossada segurament afuada amb destresa li envesteix per tots els costats.

I tot, per excés de confiança! O per prepotència! O per manca de precaució! Tant li hagués costat posar en el seu piset una caixa fort de 2 m3? Segur que hi cabia i que era més fàcil de pujar que a una casa del Passeig Marítim. I hi hagués pogut posar carpetes amb papers explosius, això que en diuen dossiers, que l’haguessin protegit molt més que un ciri a la Sang.

Munar: Dia negre? O el principi de l'exculpaci�?

Thu, 22 Oct 2009 13:22:24 +0200

Ahir vaig enviar a varis amics el següent correu:

«Una de les dues imatges la va comprar n’Amalia quan vivíem a Madrid. Les dues imatges no estan relacionades. Lo curiós es que han aparegut aquests dies, una en un periòdic i l’altra rebostejant un calaix.

La casualitat m’ha fet pensar que si “se lo miran todo” possiblement no estaria farta: així, una part del tot podria distreure i fer oblidar l’altre part del tot.»

Un dels amics me va contestar mencionant la tradició matancera i recordant que el mes de novembre tenim Sant Martí de Porres i Sant Martí de Tours, aquest entroncat amb una dita popular. <7p> L’altre amic, és més directa. Diu: «Na Munar és com sa nina del dibuix...»

Al primer li vaig explicar: «Encara no sabia res de la imputació. Serà tan sols un acord més perquè el jutge digui que no roba res contra ella? O ella té “dossiers” a mà par amenaçar amb una explosió d’alta repercussió política? Ja veurem què passa!

A l’altre, també li he dit: «En enviar-te es dibuix i es titular de diari, no sabia que la senyora ja estàs citada per declarar com imputada. Pot ser un acord per declarar-la innocent i deixar clar que és intocable?»

Avui se pot llegir:

En una fotografia, la senyora té una rialla un poc forçada. Però no ha de perdre l’esperança: la sap molt llarga.

La vacuna pot fer m�s mal que la grip A

Thu, 08 Oct 2009 00:59:22 +0200

La ministra del ram ha dit que se preveu que el 15 de novembre se comenci la vacunació per la grip A.

Esper que ningú li faci cas i que no se li ocorri a cap excel·lència decretar obligatòria la vacunació. Per si de cas, l’oficina del defensor del poble ja hauria d’anar preparant quina casta de desobediència civil o de rebel·lió popular es podrà dur a terme sense que s’apliquin sancions.

Per justificar el dispendi en la compra de vacunes i desfer-se’n d’un emmagatzematge molt perillós hi ha maneres manco danyoses que injectar-lo a les persones en dues dosis.

Cada dia s’alcen veus autoritzades advertint que la vacunació pot fer més mal que la grip A. La darrera que he conegut és del 16 de setembre de la doctora en salut pública Teresa Forcades i Vila.

El seu escrit acaba en

La meva proposta és clara:

- a més de mantenir la calma, prendre precaucions de sentit comú per evitar el contagi i no deixar-se vacunar, cosa que ja proposen moltes persones de seny al nostre país
- faig una crida a activar amb caràcter urgent els mecanismes legals i de participació ciutadana necessaris per assegurar de forma rotunda que no es podrà forçar ningú en el nostre país a ser vacunat en contra de la seva voluntat, i que els qui decideixin lliurement vacunar-se no seran privats del dret a demanar responsabilitats ni del dret a ser compensats econòmicament (ells o els seus familiars) en cas que la vacuna els causi una malaltia greu o la mort.

I aquesta proposta és la conseqüència de tota l’explicació, ben documentada, que ha donat abans, on també diu:

-Cal saber que hi ha tres novetats que fan que la vacuna de la grip nova sigui diferent de la de cada any: la primera novetat és que la majoria dels laboratoris estan dissenyant la vacuna de manera que amb una sola injecció no sigui suficient i en calguin dues; l’OMS recomana també que no es deixi d’administrar la vacuna per la grip estacional; qui segueixi aquestes recomanacions de l’OMS s’exposa a ser injectat tres vegades; això és una novetat que teòricament multiplica per tres els possibles efectes secundaris, però que en realitat ningú no sap quins efectes pot tenir perquè no s’ha fet mai; la segona novetat és que alguns dels laboratoris responsables han decidit afegir a la vacuna coadjuvants més potents que els utilitzats fins ara en la vacuna anual; els coadjuvants són substàncies que s’afegeixen a la vacuna per tal d’estimular el sistema immunitari; la vacuna de la grip nova que està fabricant el laboratori Glaxo-Smith-Kline, per exemple, conté un coadjuvant anomenat AS03 (una combinació d’esqualè i polisorbat) que multiplica per deu la resposta immunitària; el problema amb això és que ningú no pot assegurar que aquest estímul artificial del sistema immunitari no provoqui malalties autoimmunitàries greus al cap d’un temps (com ara la paràlisi ascendent de Guillain-Barré); i la tercera novetat que distingeix la vacuna de la grip nova de la vacuna de cada any és que les companyies farmacèutiques que la fabriquen estan exigint als estats que signin acords que els confereixin impunitat en cas que les vacunes tinguin més efectes secundaris dels previstos (ex. està previst que la paràlisi de Guillain-Barré afecti unes 10 persones de cada milió que es vacunin); els EEUU ja ha signat un acord que allibera tant els polítics com les farmacèutiques de tota responsabilitat pels possibles efectes secundaris de la vacuna.

A blocs.catalunyareligio.cat se pot llegir l’escrit complet, que conté:
1. Dades científiques
2. Irregularitats que cal explicar
3. Conseqüències polítiques de la declaració de ‘pandèmia’
4. Una reflexió
5. Una proposta

I a www.vimeo.com/6790193 hi ha un vídeo on la metgessa/monja o la monja/metgessa s’explica amplament.

L�OMS, amb la vacuna per la grip A, recolza solucionar la superpoblaci� mundial

Wed, 30 Sep 2009 03:09:22 +0200

No me puc resistir. He d’escriure encara que és tard. He llegit unes manifestacions de la doctora Rauni Kilde, ex ministra de sanitat de Finlàndia, que són molt congruents amb lo expressat en el meu article És ineficaç o nociva la vacuna per la grip A?, i, endemés, anant més enfora dels gran interessos econòmics farmacèutics subrepticis, descorre la cortina d’un ampli programa per resoldre la superpoblació de la nostra petita bolleta de l’univers, per millorar el medi ambient , reduir la pobresa i deixar a un nivell satisfactori la renda per càpita. (Com més tenguin els rics, més alt surt el quocient de dividir la renda nacional pel contingent de població.)

El programa dissenyat per les gran élites mundials, amb els USA al front, les indústries farmacèutiques amb l’expert Donald Rumsfeld, possible aconseguidor de l’exempció de responsabilitats judicials contra la salut que tant costaren fa unes dècades als laboratoris d’USA, el programa, deia, per mitjà d’aliments modificats genèticament, ones de mòbils (que ja estan manifestant la seva influència en tumors cerebrals y ceguera), antivírics, i la possible mescla (francament temible) des ceps del virus humà, del virus porcí i del virus aviar, pretén reduir la població del planeta Terra al manco en dos terços.

La doctora Kilde també adverteix que incloent les dones embarassades en els primer grups de risc per tenir preferència en la vacunació s’obtendria la eliminació de les pròximes generacions.

La doctora espera que ningú se vacuni, especialment els nins i les encintes. El programa de millora de la situació de la població, como es veu, encara que posi carn de gallina, està molt ben concebut.

Podeu veure i llegir les manifestacions de la doctora Rauni Kilde:

�s inefica� o nociva la vacuna per la grip A?

Mon, 21 Sep 2009 12:13:01 +0200

Isabel va llegir l’article La Luna, Marte y el globo de la pandemia porcina i no li va quedar clar això de la grip porcina. Me va dir:

“El correu que vas enviar fa pocs dies referent a les vacunes, no l´acabo de veure clar. No se si quan parles de la grip porcina és reialment la grip porcina o estàs parlant de la grip A. Et prego que quan tinguis una estoneta m-ho tornis a explicar. La grip A em té una mica desorientada, crec que no expliquen la veritat i, per altra banda, si es cert el que diu la OMS, pot ser que la situació es compliqui. Al marge de tot, creus que es necessari vacunar-se?”

La meva resposta, que crec pot interessar a altres persones, ha estat aquesta:

Isabel,
gràcies pel teu escrit. La labor que elogies m'ha vengut de rebot i com a conseqüència de laringectomia, s'ha produït de forma natural i crec que fins i tot m'ajuda a mantenir-me jove en els meus 72 anys.
Quant a la grip porcina, aquest és el nom que se li va donar inicialment; ara li diuen grip A, que queda més fi.
Segons he arribat a aclarir la grip aviar era molt més perillosa y agressiva però menys contagiosa. La grip A és molt contagiosa però lleu. Els casos de mort es solen donar en persones que tenen altres patologies. Si no, en uns dies de molèsties menors que les de la grip normal se passa fàcilment i endemés se queda immunitzat. En canvi, la grip normal és molt més agressiva i perillosa, et té uns dies fet pols, produeix més morts que la grip A, i crec que no immunitza.
La grip A només es transmet per contacte directe i normalment humit. No es transmet ambientalment. Tossint o esternudant s'infecten zones pròximes, també si un afectat es toca la boca o els ulls o el nas pot passar el virus a altres persones o coses que toqui.
El virus sobreviu unes hores, i per contacte amb un pom d'una porta, amb una barra d'autobús, etc, es pot transmetre per les mans, i si la persona que ha tocat el lloc contaminat es frega els ulls, el nas o la boca pot agafar el virus. La recomanació més important per evitar contagi es la netedat, principalment de les mans després d'haver estat a llocs públics. Una bona ensabonada de mans, que arribi bé fins a les juntes del dits, pot ser la solució. O fregar-se les mans amb gel d'alcohol, del qual es pot dur en una bossa o en una butxaca un envàs petit.
La vacuna és molt poc segura i es creu que sols eficaç en un percentatge baix, això si no resulta perjudicial; els possibles efectes secundaris no es coneixen, i els de la grip aviar varen produir alteracions neuro-cerebrals pitjors que la pròpia grip.
Una infermera m'ha dit que creu que s'ha creat una histèria innecessària. I una altre infermera veterana i un metge amb els quals ho he comentat, m'han dit que no tenen intenció de vacunar-se. Jo tampoc pens arriscar-me a una vacuna de resultats poc fiables i dubtosos.
Contràriament, sí pens vacunar-me, com altres anys, de la grip normal.
Les manifestacions y estadístiques de la OMS no pareixen molt de fiar, com a mínim són tendencioses perquè la tenen enganyada o perquè juga del costat del negoci farmacèutic.
A Mèxic, on va començar la preocupació, ja quasi no se'n parla, i les zones turístiques tenen bona ocupació amb molts de turistes nord-americans.
A l'Argentina estan molt més preocupats per la pujada d'imposts i el robatori dels polítics. En tot cas la grip A afecta grups desfavorits i de poca netedat.
Això, és lo que pens sobre aquesta pandèmia, lucrativa per determinats sectors, igual que passa amb la utilització de màquines i aparells bèl•lics.
Té donat una bona tabarra, no et podràs queixar.
Una abraçada i una besada fortes.

Tranquil fins avui

Sun, 02 Aug 2009 18:15:45 +0200

Fins avui m’he sentit tranquil. Els dos darrers atemptats (o són atacs d’una guerrilla antiespanyola?) no han fet tant de mal com haurien pogut fer si l’organització bel•licosa no hagués estat tan sovint minvada, desmembrada, desfeta i els seus membres controlats, i aquells que encara no han passat per las ‘residències’ estatals poc els falta per ser empresonats.

L’assenyat, preocupat i endolat govern espanyol, amb el gran oracle al front i les ploracossos fades morganes, la vicepresident dels cabells de punta i el ministre de repetició, com un disc retxat, així ho venen assegurant repetidament. Fins avui, per tant, podíem sentir-nos tranquils.

Però, avui, ja no. “Hay que darles en la cabeza y acabar con ellos”. Una frase que posa la carn de gallina per qui la dita. I varis diaris coincideixen en publicar, quasi exactament, l’afirmació del Rei. Ell, per altra banda, també diuen que ha dit que se sent encantat i seguríssim a Mallorca. ¿Ho ha dit per tranquil•litzar el negoci turístic? Vat a sebre. O perquè (així crec que ho vaig llegir en una notícia) han vengut a Mallorca sis-cents agents de seguretat per protegir el sobirà i el seu entorn?

Baltasar Porcel, responsable dels seus actes

Thu, 09 Jul 2009 01:04:28 +0200

«Déu ens agafi sense confessar i cadascú sigui responsable dels seus actes». La frase és d’en Baltasar Porcel. Figura en un dels seus llibres, n’estic quasi segur, encara que no sé si tal qual l’he escrita. Lo cert, és que la dita és d’ell, sigui d’un llibre, d’una entrevista o d’una conversada. Ara, sense cap dubte, en Baltasar la ratificaria.

Els actes, les obres, són la nostra vertadera realitat, fan que l’energia s’individualitzi en la carn i els ossos constituint una figura personal, això que en deim vida humana.
I l’esdevenir humà realitzat en actes i obres, tangibles i intangibles, desenvolupats amb coherència progressiva, configuren, en un punt y un ara de l’eternitat, la substanciació d’això que definim com a vida terrenal: un trajecte de goigs i d’ombres (Torrente Ballester), de records i d’oblits, que deixen un rastre, en uns casos feble i de significació reduïda, més ample en altres i en alguns importants i transcendents, mentre arriba l’hora de traspassar el mirall que, engolint la corporeïtat, manté, a l’altra costat de l’argent viu, allò que sempre ha estat i sempre serà: una espurna de l’alè vital de l’Univers, que a la mida y capacitat pròpia tendrà més o manco ressò.

Després que vaig escriure un article en el qual parlava del linfoma d’en Baltasar, que jo creia superat –ell me va enviar un correu-e agraint l’escrit i dient que no s’havia assabentat dels meus càncers–, no se m’ocorregué imaginar que, amb el bon aspecte que havia recuperat, tan prest li rebrotàs la malaltia i les conseqüències fossin definitives.

Uns anys, els primers de la nostra coneixença i abans que ell partís a Barcelona, ens veiem sovint i fèiem unes bones xerrades. Llavors, ell a Barcelona i jo a Madrid, només ens trobàvem per viatges de l’un o de l’altre o de retornades coincidents a l’illa i, sempre, però, ressonava una íntima corda afectiva. I ell, que tenia una memòria excel·lent –la meva és més precària– em demanava per la dona i pels fills, i d’aquests recordava què estaven fent.

Des de la dreta: Baltasar, Àngels, Amàlia i jo

El desembre de 2008, en un article-entrevista, “Recuerdos de Miró”, de Miguel Vicens a Diario de Mallorca, Baltasar Porcel va dir: «A mí el primero que me habló de él ya en el año 50 fue el pintor y poeta mallorquín Josep Maria Miró i Llull, aunque en la isla lo que interesaba en aquellos años eran principalmente los pintores paisajistas y los postimpresionistas». Hi havia d’haver un malentès del periodista; l’any 50 tots dos teníem 13 anys i no ens coneixíem. Ell hauria dit els anys 50. I m’ho confirmà: «Sí, deia anys 50!». Va ser la darrera vegada que parlarem.

Ara, després de 72 anys d’estada simultània d’ambdós en el costat visible del mirall, l’íntima corda afectiva ja ressonarà per sempre en el gran buit del qual, sense còmput del temps, brolla l’energia del cosmos i s’assumeix definitivament la responsabilitat dels propis actes.

Curts de gambals

Mon, 29 Jun 2009 20:51:46 +0200

O són curts de gambals o mos volen fer creure que la Mare de Déu nom Tonina. Un titular de diari diu: “El patrimonio de Matas no se justifica con sus ingresos”. Ni que fos un treballador que ha de fer una declaració de renda així com toca! Perquè supòs que se refereixen als ingressos declarats i subjectes a tributació. En el cas del Sr. Matas no és aquesta la resadora a tenir en compte.

Els ingressos o el patrimoni del Sr. Matas queden plenament justificats pel mer fet de ser polític, i més si consideram que ha estat president del Govern Balear.

Només mancaria que a un ex president se li donàs un tracte distint d’altres ex presidents, de la ex presidenta del Consell i d’altres alts i sacrificats servidors del poble.

No fumar va servir

Fri, 15 May 2009 00:01:04 +0200

Quasi deu anys sense fumar no ho evitaren i no sempre és per fumar. Tanmateix, fumar ajuda ben molt. I fos o no el motiu el fumar, haver deixat de fumar temps enrere va fer que l’acceptació i la recuperació de les cirurgies pel càncer de laringe i pel de pulmó fossin molt bones.

L’equip de deshabituació del tabac del CAP de la Marina, de Barcelona, dóna molt bones raons per deixar de fumar i detalla els beneficis que comporta.

El CAP de la Marina t’ajuda a deixar el nociu hàbit del tabac
ALICE BYRAM / ELISABET GIMENO / CRISTINA SERRANO
El tabac és un hàbit quotidià implantat a la nostra societat, però darrerament la conscienciació que el tabac atempta contra la nostra salut és cada dia més evident. Això s'ha fet evident a I’hora de comprovar que cada dia més gent vol deixar de fumar, i el més significatiu és que pot deixar-ho.
A causa del tabac, més del 30% de les morts van ser causades per malalties coronaries (infarts) i més del 40% per cerebrovasculars (embòlies) en menors de 65 anys (Banegas JR, Med Clin (Barc) 2001; 117:692-4).
El tabac, actualment, és la primera causa de morts prematures (fins a 7 vegades més) si la comparem amb els accidents de transit, la sida i/o altres drogues il•legals. El més important és que és evitable, és a I’abast de tothom poder reduir aquesta estadística.
Deixar I'hàbit del tabac té beneficis des dels primers minuts (la pressió arterial i freqüència cardíaca tornen a la normalitat), en les primeres hores (reducció de nivells de nicotina i monòxid de carboni en sang i normalització deis nivells d'oxigen), en les 2 primeres setmanes (els pulmons eliminen restes del tabac, el gust i l’olfacte milloren, es respira amb més facilitat i el cor fa menys esforç) i del primer al tercer mes (menys arrugues, ossos més forts , dents més blanques, millor forma física).
No obstant, els beneficis més importants es donen al passar anys de deixar de fumar; ja que al cap d'un any el risc de malaltia cardíaca i de patir un atac de cor descendeixen a la meitat. Al cap de 10 anys el risc de càncer de pulmó es redueix a la meitat respecte als fumadors, i al cap de15 el risc d'una malaltia cardíaca ja és igual al d'una persona que no ha fumat mai.
El més important és que la persona tingui clar que vol deixar de fumar. Per fer-ho, disposa de I'ajuda dels professionals de salut (metges i infermeres) a la seva disposició.
Al CAP de la Marina tenim una consulta de deshabituació del tabac funcionant des del febrer. Si has decidit deixar de fumar pensa en un dia concret per fer-ho, aprofita la X setmana sense fum (del 25 al 31 de maig de 2009).
Comença a canviar la teva alimentació: menjars senzills, no fritures, poca sal, sense cafè ni alcohol, dos litres d'aigua, picar (fruita fresca, pastanagues, xiclets sense sucre).
Canvia certs hàbits: acabar la dutxa amb aigua freda, després de menjar passejar, practica esport amb regularitat, tingues les mans ocupades (bricolatge o manualitats) i practica activitats relaxants (ioga o meditació).
No oblidis que 47.261 persones deixen de fumar el 2008, segons les dades d'atenció primària de I'ICS. Si ets una persona no fumadora, segueix així!!! Anima als teus a deixar de fumar. NO FUMAR només t'aporta beneficis, si ets una persona fumadora no dubtis a visitar-nos si necessites ajuda:
CAP LA MARINA
CI Amnistia Internacional
932988850
tabacolamarina@yahoo.es

apunts
Els beneficis de deixar de fumar
Al cap de 20 minuts de deixar de fumar la tensió arterial i el ritme cardíac comencen a normalitzar-se.
Al cap de 8 hores, I'oxigen en sang augmenta i s'aproxima al nivell normal. Els nivells de nicotina i monòxid de carboni es redueixen a la meitat.
Al cap de 24 hores, disminueix el risc de patir un infart. Els pulmons comencen a remoure mucositat. El monòxid de carboni s'ha eliminat.
Al cap de 48 hores, es recupera la capacitat olfactiva i la gustativa. La nicotina desapareix de I'organisme.
Al cap de 3 dies, es respira amb més facilitat i augmenta la capacitat pulmonar. Es redueix la tos i augmenta la sensació de benestar.
Al cap de 15 dies, millora generalitzada de la circulació sanguínia. La dependència física a la nicotina ha desaparegut.
D'1 a 2 mesos la tensió arterial recupera valors normals. Millora el flux sanguini a mans i peus.
De 3 a 6 mesos augmenta la resistència a les infeccions. Es consolida la conducta no fumadora!

Dos equips estrangers en terra estranya

Thu, 14 May 2009 13:06:22 +0200

És curiós que la final de la “Copa del Rey” –no d’oros sinó d’Espanya– la juguin dos equips estrangers. I encara té més gràcia que l’equip més estranger presumesqui d’haver guanyat el trofeu.

Lo que no té passada és que TV1 canviï d’escenari quan una bona part dels ‘futbolers’ ret un espontani i cridaner homenatge a l’himne nacional i al propi rei de la nació que organitza la Copa.

Sic transit gloria mundi et ore mus farinam est.

Gr�cies, senyor Pla

Wed, 13 May 2009 00:55:03 +0200

Gràcies, senyor Pla. Reproduesc el seu escrit i així m’evit tornar a escriure lo que vostè ja ha publicat. Només he afegit una apostilla: ni vostè ni jo pretenem treure’n cap profit de la immersió ni ser considerats per l’obra catalana balear (OCB ?).

Gracias, Sr. Pla. Reproduzco su escrito y así me evito volver a escribir lo que usted ha publicado. Sólo añado una apostilla: ni usted ni yo pretendemos beneficiarnos de la inmersión ni ser considerados por la obra catalana balear (OCB ?).

Merci, M. Pla. Je reproduis son document et ainsi je m'évite d'écrire à nouveau ce que vous avez publié. J'ajoute seulement une commentaire : ni vous ni je prétendons profiter de l'immersion ni être considérés par l'oeuvre catalanne balear (OCB ?)

Thanks, Mr. Pla. I reproduce his writing and like that I avoid myself to return to write what you have published. Only I add an annotation: do neither you nor I try to benefit from the dip not even to be do not even considered by the Catalan Balearic work (OCB?).

Dank, Herr Pla. Ich reproduziere sein Schreiben und folglich werde ich vermieden , um zurückzukommen, um zu schreiben, was Sie veröffentlicht haben. Ich addiere nur eine Anmerkung: weder versuchen Sie noch ich, von der Immersion zu profitieren noch durch die balearische katalanische Arbeit (OCB) betrachtet zu werden.

Ringraziamenti, sig. Pla. Riproduco la relativa scrittura e sono evitato così per rinviare per scrivere che cosa avete pubblicato. Aggiungo soltanto un commento: nè voi nè io provate a trarre beneficio dall'immersione né ad essere considerati tramite il lavoro Catalan Balearic (OCB ?).

DECÍA Charles Moeller que la cristiandad seria perfecta si no existiesen determinados cristianos, y digo yo que la independencia seria maravillosa si no existiesen independentistas obcecados e imbéciles. Idéntico problema se nos plantea hoy, cuando determinados políticos, que se autodenominan demócratas y progresistas, empiezan a repetir las mismas equivocaciones y abusos de autoridad que tantas veces ellos mismos atribuyeron a la dictadura y a Franco. Los gobernantes que prohibieron el catalán en Cataluña son tan execrables -y estúpidos como los que ahora tratan de imponerlo a ultranza como lengua única y propia en las escuelas y en los estamentos de la vida pública. La mitad de mi obra -literatura y periodismo- está escrita en catalán y confieso humildemente que siempre he propugnado el conocimiento y el buen uso de ambas lenguas, que siempre han sido para mí entrañables y propias. Es muy triste, por no decir repugnante, la política de aquellos que, por puro rencor visceral, fomentan la primacía y la exclusividad del catalán, en detrimento del castellano que también es lengua propia de los españoles que hemos nacido aquí.

Vaig ficar la pota

Sun, 22 Feb 2009 21:01:29 +0100

Vaig caure de morros en la trampa.A primera vista me va parèixer desorbitat el resultat del simple càlcul. Vaig pensar, però, que molt ase havia de ser qui el publicàs si era fals y molt manco se’m va ocórrer que fos fet a posta. Així i tot, no les tenia totes.Ara, dos amics m’han advertir de l’error en el quocient de la divisió i un diu que s’ha publicat amb mala intenció.Evidentment: 700.000 milions de dòlars dividits entre 6.700 milions de persones, dóna 104,47 dòlars per persona, no 104 milions; i 30.000.000.000 (trenta mil milions) d’euros entre 46.063.511 (46 milions) de persones, surt a 651,27 euros, o sigui, unes 108.000 pessetes per persona.És cert que moltes persones tenen una pensió que no arriba a 600 euros mensuals, però d’això a poder fer-se rics amb el Càlcul Elemental que vaig publicar...

C�lcul elemental

Fri, 13 Feb 2009 17:33:10 +0100

Tenia ben clar, i des de fa molts d’anys, que si existeix un negoci absolutament malvat i espoliador, aquest és el bancari; i que si hi ha alguna actuació governamental totalment irracional, aquesta és que amb els imposts dels ciutadans –i per més befa amb endeutament a pagar amb futurs imposts– s’hagi de sufragar les arques bancàries per evitar que aflori el dispendi i el robament dels cabals dipositats per la pròpia ciutadania.

No estaria bé, per altra banda, que els bancs i les caixes, si es veuen estrets, poguessin retreure els doblers que figuren en comptes debitoris dels partits polítics en general i en particular els donatius i gracioses aportacions als partits que detenen el poder per obtenir la seva connivència i la màniga ample per cobrar comissions abusives i aplicar taxes d’interès que mereixen dignament la qualificació d’usuraris.

Tanmateix, no havia tengut l’ocurrència de fer el senzills càlculs que circulen per la xarxa. S’exposa que “el pla de rescat als bancs amb doblers dels contribuents, que encara se discuteix en el congrés dels EE.UU., costarà la indimensionable xifra de 700.000 milions de dòlars [...] Si es divideixen ‘solsament’ els 700.000 milions de dòlars entre els 6.700 milions de persones que habiten el planeta, equival a entregar-los 104 MILIONS DE DÒLARS A CADA UN.” (Avui, la premsa publica que la xifra s’ha aprovat –lleugerament retocada– per l’import de 840.000 milions de dòlars.)

Referint-se a Espanya, el càlcul és encara molt més aclaparador. I això que la nostra gran banca segueix demostrant la seva 'bona gestió' i tranquil·litzant els depositants pregonant els beneficis obtenguts.

” España
En estos momentos su población es de 46.063.511 habitantes, según datos del padrón municipal de 2008.
HACEMOS EL CÁLCULO:
30.000.000.000 de euritos entre 46.063.511 habitantes sale a 652,18 millones de euros PARA CADA ESPAÑOL, lo que equivale a 108.261 millones de pesetas.”

"Detente bala"

Thu, 29 Jan 2009 15:24:50 +0100

Panem et circenses, idò això, Juvenal ho va emprar per expressar la decadència del poble romà, que només pensava en el repartiment de blat en el fòrum i en espectacles gratuïts. Ara, el blat ja no es reparteix en el fòrum, perquè no n’hi ha per tots i potser perquè una bona part la se queden o la malgasten els organitzadors de saraus i disbauxes per fer-nos creure que la Mare de Déu nom Tonina.

No vull pensar que siguin tan banastres com a per creure’s, ells mateixos, les beneitures que amollen i quedar-se com enfarinats dontancredos amb un capirot blanc com el pallasso August o amb un solideu vermell i un pectoral.

Perquè, ja me direu si un pot dir de veres que allò que duen escrit els autobusos de Barcelona és una flastomia. No és més que una insensatesa que s’invalida ella mateixa i ve a afirmar lo contrari de lo que vol dir: probablement Déu no existeix és equivalent a probablement Déu existeix. ¿O és que no s’atreveixen a ser rotunds? Haguessin quedat millor dient: Déu no existeix. Encara que tampoc valdria un gafet el corol·lari que han escrit a la carrosseria: si la fermesa i la dignitat humana sols tenen sentit si Déu existeix, anam ben arreglats, ¡pobre humanitat! També podríem parlar –per ara, deixem-ho– de teisme i ateisme, al cap i a la fi dos dogmatismes de les mateixes traces.

Passem ara a dontancredo, que, en un hemicicle color de cel, sols li faltava anar vestit de mare abadessa i repartir confits i escapularis. Casualment, passant per davant del televisor, el vaig veure tot piadós i coll tort –com era costum en alguns frares per demostrar recolliment i humilitat– en una de les afirmacions segurament més inefables de la funció: «No son para eso». Tanta sort! Les armes que Espanya ven a Israel no són per matar palestins. Nos ha llevat un pes de damunt, podem tenir la consciència tranquil·la. A Israel, per poder donar als palestins, els deu haver enviat uns caixonets plens de Detentes. Segurament qualcú els recorda. En la guerra de la Memòria Històrica, eren unes estampes i unes plaquetes amb la imatge del Cor de Jesús i una inscripció: Detente bala, el corazón de Jesús está conmigo.

El �principi de la distinci� entre civils i militars

Sun, 11 Jan 2009 00:31:15 +0100

Fa poc vaig llegir que els historiadors Pau Cateura, Josep López i Antoni Ferrer qualifiquen de drama humà l’entrada del Rei En Jaume amb les seves tropes a la Ciutat de Mayurka. Es refereixen a la invasió o conquista ocorreguda l’any 1229.

En aquells temps, fa prop de vuit segles, la gent era molt bèstia. Avui hagués estat un drama humanitari, que així se denominen ara els actes bèl·lics similars.

Potser, aquest adjectiu humanitari avui s’empra amb molta de lleugeresa i poca precisió, però s’utilitza en la premsa i la televisió per pa i per sal: crisi humanitària, desastre humanitari, fugida humanitària, bombardeig humanitari... i així, tant com vulgueu.

Fins ara havia cregut que es correcte dir ajuda humanitària, mai, tanmateix, matança humanitària; a no ser que la matança tengui l’objectiu ben intencionat que la gent deixi de patir passant a millor vida.

Exemple d’objectiu militar

La confusió semàntica de la paraula humanitari, a la fi, ja no serà possible; ho ha deixat ben clar la ministra de l’esmòquing sense corbatí. D’humanitari, sols es podrà denominar un atac que seleccioni adequadament l’objectiu. Segons la premsa, la ministra ha dit que «en les noves “Reales Ordenanzas” s’inclourà el principi de la “distinció”, que obliga a diferenciar entre combatents i no combatents, entre objectius militars i instal·lacions civils»./p>

Ho voleu més clar? Així seran de veres humanitàries les accions bèl·liques. Primer es farà la separació i delimitació de militars i civils (ho podria fer l’ONU o una ONG creada ad hoc) i després, vinga míssils, tancs i fusells metralladors! Ara comprenc perquè un altre ministre recomana als desocupats que s’allistin en l’exèrcit: es podria rebaixar la fatídica xifra que creix per damunt dels tres milions i la ministra disposaria de més efectius per atendre els compromisos d’incrementar l’ajuda militar a països en guerra. Endemés, faran falta soldats per donar-los la medalla al valor quan els vagin a enterrar, perquè ells seran l'objectiu humanitari autoritzat.

Tots sants i santes

Sat, 01 Nov 2008 01:54:20 +0100

"Tots sants i santes. Idò tots. Això sí, uns més i uns altres menys. Ésser sants no treu la capacitat de sopesar la qualitat de la santedat: uns ben evangèlics i uns altres fets a força de talonari i padrins. Com per tot i en tot."
Bartomeu Bennàssar. Des de la finestra del càncer. Pàg 315. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2008, 392 p.

Pregària
San ex Marquès de Peralta que, a força de porfidiejar, reberes el títol de les mans beneïdes del cabdill per gràcia divina i humilment a ell renunciares i el cedires al germà Santiago, ora pro vobis.

Aut�psia amb barratina

Thu, 23 Oct 2008 19:26:08 +0200

Amb el permís del Sr. Rembrandt i en honor del Govern Balear.

�Ley de Memoria Hist�rica� me feia olor de socarrim

Thu, 16 Oct 2008 01:28:12 +0200

Una disposició que es digués “Ley de Memoria Histórica” me feia olor de socarrim, especialment per l’ús que se’n fa i els casos en els quals se la menciona.

M’imagin que la denominació vol ser un abreujament metafòric o arguciós del llarg títol de la llei.

Això de “memòria històrica” resulta sospitós per la redundància. La Història, per definició, és una memòria del passat. Potser s’encertaria dient “llei de memòria selectiva històrica” o “llei de transvaloració de la història”, al manco quant a la utilitat que se li dóna.

El títol exacte és: “LEY 52/2007, de 26 de diciembre, por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura”.

”La guerra en España. Toledo.
Forma en que dejaron los rojos
el Santuario de la Vega”

La llei, en l’exposició de motius, diu: «El espíritu de la Transición da sentido al modelo constitucional de convivencia más fecundo que hayamos disfrutado nunca y explica las diversas medidas y derechos que se han ido reconociendo, desde el origen mismo de todo el período democrático, en favor de las personas que, durante los decenios anteriores a la Constitución, sufrieron las consecuencias de la guerra civil y del régimen dictatorial que la sucedió».

És vera que, a pesar que la llei es refereix a les persones que sofriren les conseqüències de la guerra civil i del règim dictatorial (i repeteix varies vegades ‘guerra civil’) també és bastant sinuosa i carrega les tintes contra el franquisme. I sembla que han pres el rave per les fulles, i els ha produït diarrea mental, els antifranquistes hereus de la dictadura que s’omplen la boca amb tanta ‘memòria històrica’.

La llei va dirigida «a los que vieren y entendieren», diu Juan Carlos I. Veure és possible, no de bades hi ha botigues d’ulleres per tot arreu; per lo demés, cadascú entén lo que vol. I, per delicadesa i no ferir sentiments, actua recatadament de matinada.

Un acte de viol�ncia a Son Ll�tzer fotografiat per "Salut i For�a"

Sun, 21 Sep 2008 22:11:07 +0200

Tot pot ser perquè hi ha persones d’aspecte bonhomiós que en canviar d’escenari poden ser un model de violència. Nos ho mostren cada dia els més vistosos continuadors de “El Caso”, els telediaris; i fins i tot hi hagut velletes adorables, mestres del delicte. No m’estranyaria que la història de El quinteto de la muerte se bassàs en un fet real.

Sort que el periodisme pot desemmascarar els delinqüents. Ara mateix, el periòdic “Salut i Força” ha demostrat la seva perspicàcia publicant una fotografia de bona mida i en primera plana ja no d’uns presumptes sinó d’uns ben visibles i reconeixedors agressors a una professional de bata blanca.

La dita fotografia apareix baix del titular “La violencia golpea de nuevo a los profesionales del hospital Son Llàtzer” i, si bé l’article que la segueix fa principal referència a un infermer linxat, l’editorial acaba diguent: «Hay que tener presente que los episodios de violencia en el ámbito de la sanidad no siempre consisten en palizas como la que fue objeto el enfermero de Son Llàtzer. En la mayoría de ocasiones consisten en amenazas e insultos que igualmente condicionan la labor de los profesionales, independientemente de que pasen a engrosar o no las estadísticas de denuncias».

Les persones de la fotografia, tant els agressors com la professional amenaçada, les conec personalment. Dos dels homes, me costa creure que siguin agressius; de l’altre, i sobretot vegent la cara que posa –el fotògraf ha sabut captar el moment oportú i la redacció triar bé la imatge–, no posaria la mà en el foc. D’aquest home reproduesc la fotografia tan clara com la publicada pel periòdic.

I perquè vegeu fins on poden resultar enganoses les aparences, sols vos puc dir que, després d’una demostració tan evident com la feta per “Salut i Força”, encara hi ha persones que queden espantades i no s’ho poden creure. Jo vos puc assegurar que la foto (sense flash) ha estat feta a Son Llàtzer; i també que és una imatge ‘robada’ i publicada sense el coneixement ni l’autorització de cap de les persones retratades. I per si això fos poc s’ha feta en un recinte on els pacients tenen dret a la confidencialitat de la seva assistència. Clar que tractant-se de desemmascarar uns delinqüents... !

Per la meva part, quant a la persona per la qual no puc posar la mà en el foc, he de dir-vos que a més de per Son Llàtzer també ronda per Son Dureta i per la mateixa classe de servei on l’han fotografiat a Son Llàtzer. Ja he advertit de la seva presència als corresponents professionals sanitaris. M’han dit que no se creuen que l’individu sigui violent. Que pensin lo que vulguin. Jo els he avisat.

-----------

NOTA
Ara, fora verbes. He reclamat al director de “Salut i Força” que faci l’oportuna rectificació sobre la fal·laç i difamadora fotografia.

Un monument pel senyor Garz�n

Sun, 07 Sep 2008 03:12:23 +0200

El senyor Ramon encalça ses al·lotes,
El senyor Ramon encalça tot el món.
Això cantavem de nins corrent pel carrer.
No obstant, pareix que la lletra més normal es:
El senyor Ramon engana les criades.
El senyor Ramon engana tot el món.

I uns comparses de punyetes, el Govern Español, el PSOE i el ministre dels forenses li fan la "rueda de las patatas". Ja ho deuen haver après de l'Educació per la ciutadania.

Un monument es mereix el senyor Garzón, i li podrien fer eqüestre aprofitant el cavall de n'Espartero.

Una llengua per a tothom

Fri, 13 Jun 2008 01:20:26 +0200

A l’inici de la sexta dècada del segle passat, a la classe de Grec, el professor ens parlà de Llorenç Riber. Jo era alumne intern i, a la pròxima visita familiar, vaig demanar que em comprassin La minyonia d’un infant orat. El llibret era –i és–, estampat l’any 1935, de la Biblioteca “Les Illes d’Or”, una col•lecció encisadora que ens mantenia el cor obert a la llengua, “l’amor a la literatura nostrada”, que escriví el mateix Riber.

Aquells anys de la ‘repressió franquista’ xerràvem normalment en mallorquí (a Mallorca); ens enteníem bé amb la gent d’Eivissa, de Menorca, de Catalunya; ben molt estimàvem la llengua pròpia i els lletraferits publicàvem –com és ara a Ponent– poesia i escrits sobre literatura i altres temes.

A l’hora de parlar i d’escriure ens sorgia espontània, de rels fondes, la llengua natural. Vat aquí: “sorgia de rels fondes”; cal tenir-ho en compte. Com el pi, que com més arrela més se pot enfilar.

Tanmateix, aquells anys, ni de prop fer-s’hi, somiàvem amb la ‘immersió’ i ‘normalització’ lingüística que protegeixen i empenyen les institucions ‘democràtiques’ actuals.

De totes maneres, encara no hem assolit una difusió suficient de la llengua com la que tenen l’anglès i l’espanyol, per exemple. (El xinès, que parlen més persones que qualsevol altra llengua, no serveix com exemple. Per molt que la seva extensió geogràfica sigui enorme, no deixa de ser una barrejadissa mancada de normalització.) Bé, amb això vull dir que l’esquifida difusió d’una de les meves llengües, ha motivat que a l’hora d’escriure en Internet sobre el càncer i la problemàtica de la laringectomia, ho fes en l’altra. Així, la repercussió dels mes escrits sols ha tengut els límits comunicatius dels possibles 270 milions d’espanyols i hispanoparlants.

Per ara hauria estat impossible que, escrivint en la meva llengua més íntima, hagués pogut ajudar a enfrontar el fosc enfonsament personal y relacional de molts de mutilats de veu i obrir-los una finestra o una porta per on torna entrar la claror. ¿Fos estat possible, sense anar més lluny, poder ensenyar a tornar parlar –es a dir, a articular els sons necessaris per expressar el seu pensament– a un home de Caracas?

Ja m’agradaria que els 89 articles de “Mi càncer” en el bloc http://bitacora.mirollull.com i tots els comentaris que han suscitat s’haguessin pogut escriure en la llengua catalana, tot i que fos en la modalitat barcelonina. Perquè així pugui ser ara ja no manca tant. Les institucions governants no escatimen ni mitjans ni normes ni decrets per aconseguir una immersió general, no només dels qui tenen la nostra llengua com a natural sinó també d'aquells d’altres contrades que tenen la sort de poder trepitjar o viure en un territori privilegiat.

El segle passat i fins fa poc hauria estat impensable que els administrador públics fossin tan clarividents en qüestions lingüístiques. Mai és tard, tanmateix. I potser s’ha necessitat l’evolució generacional. És sabut que hi ha trets genètics que es tornen a manifestar a la tercera u quarta generació següent. No m’estranyaria que així succeís: es podria haver produït un rebrot hereditari del francofeixisme.

L’explicació, clar, podria ser més simple: per ventura els cappares polítics responen al tipus “tordo”, que diuen en castellà, o sigui, “con la cabeza pequeña y el culo gordo”. Això darrer, per aferrar-se a les poltrones; lo primer, per imperatiu biològic.

Rodrigo de Santos �era� del PP

Fri, 14 Mar 2008 23:23:08 +0100

No es pot dir que el PP hagi actuat fortiter in re, suaviter in modo*. Més bé ha estat fortiter in re atque in modo. Ràpidament i contundent, l’ex edil –un que tenia fama d’actuar encertadament i correctament– ha estat foragitat de les files honestes per una qüestió de pagar amb una targeta pública la companyia dels “boys” i altres herbes.

No crec que cap partit, inclòs UM, posi cap tap a la determinació popular ni tengui cap inconvenient per la decisió de l’ajuntament antipopular de posar el cas en mans judicials.

No es tracte que l’ex regidor hagi exercit una llibertat personal i sexual avui en dia demandades per una gran part de la societat i beneïdes pel govern de torn, sinó que hagi passat el cost a l’erari públic. Perquè vull suposar que el bessó de l’assumpte és la manera de pagar.

Que els mitjans de comunicació –i sobretot els que volen carnassa i millor si és del PP– facin llenya és normal. Però no crec que del cas de Rodrigo de Santos se’n hagi de fer un gra massa.

¡Quantes persones ‘honorables’ –qualsevol que sigui el seu color polític– no es diverteixen igual que Rodrigo de Santos! Si els llocs per ell freqüentats són un bon negoci deu ser perquè tenen una ‘bona i selecta’ clientela. ¿O no?

Per tant, deixem de fer llenya de l’arbre caigut. Rodrigo de Santos més que un deshonest ha estat un ingenu –víctima de certs hàbits proliferants– que ell mateix s’ha embolicat per no ser prou espavilat.

La malversació de fons públics li pot costar ben cara. Endemés serà un oportú exemple d’escarment públic molt aprofitable políticament.

Pareix que Rodrigo de Santos no havia caigut en la temptació d’aprofitar el càrrec per enriquir-se; altres ho fan i bé se’n cuiden de posar-ho difícil als jutges si hi arriben. Rodrigo de Santos s’ha engrunat per una imbecil·litat i, per comparació quantitativa, quasi una futilesa.

----------

* Fuerte en el fondo pero suave en las formas.

No entenc per qu�

Fri, 07 Mar 2008 23:50:16 +0100

No entenc per què, per un assassinat terrorista, s’ha de donar per finalitzada la campanya electoral.

Amb més motiu, s’hauria hagut de continuar donant la cara i reunint la gent.

Estaria bé aturar una festa o una carnavalada, però no veig perquè interrompre uns actes cívics conduents a les urnes, que, diuen, són inherents al sistema democràtic.

¿O es que tot no és més que una farsa bullangosa i fins i tot els mateixos actors, davant d’una bestiesa com aquesta, se senten desbordats?

¿O es que els capares polítics no saben què dir i temen les conseqüències de pujar a un cadafal?

S’ha dit que, transmutat, el President Rodríguez Zapatero ha proposat la suspensió al cap de l’oposició i ha partit immediatament a la Moncloa.

La prompta aparició del Ministre de l’Interior, per dir una frase que ni ell se creu, ha estat igual que no dir res. Pareixia que, allò que vàries vagades havia anunciat que estaven preparant els contínuament “desarticulats”, a la fi s’havia produït, i, endemés, oportunament –com la brutalitat ferroviària de fa quatre anys–.

Ara només manquen els aplaudiments en el funeral, els dies de dol, manifestacions amb pancartes...

Tot junt, un gran desvergonyiment.

Els "Ciutat de Palma" en v�ries lleng�es

Wed, 07 Nov 2007 21:44:16 +0100

Ja s’ha acabat el termini de presentació d’obres als Premis Ciutat de Palma 2007, organitzats pel consistori ciutadà, i no en queda res del rebombori que es va alçar sobre les llengües.

Per molt que el senyor Jovellanos posi cara pensativament trista, ¿no pot una entitat convocar els premis que cregui oportuns?

I, endemés, que els premis de novel·la i poesia siguin només en català, això no vol dir que el Comú rebutgi altres llengües.

¿No ha convocat el Premi d’Arts Plàstiques en català, castellà i anglès? Si admetre obres pintades o fetes en qualsevol dels tres idiomes no és una bona prova de diversitat idiomàtica, ja me direu què volen els que escaïnen.

Son Espases i Descartes

Sat, 06 Oct 2007 19:29:37 +0200

Pens, idò som. El senyor Antich ha recordat Descartes, i amb gran dolor del cor ha aconseguit fer funcionar un trosset del cervell –això vull creure- i ha pres una decisió racional.Una decisió encertada que fins i tot por afavorir la presidenta del Consell, que duu camí de necessitar la unitat d’atenció coronària si se li agreuja la destrossa del cor
El senyor Antich, tanmateix, podria haver pensat una mica més i hauria trobat una solució millor pel gran problema invasiu dels coritos (si de veres es aquest el problema); no em referesc que els proposàs partir a Lluc, com ha fet el prior Vallespir, perquè, segons tenc entès, a La Real fan una útil labor social. Però, sí, els hagués pogut proposar plaçar el monestir en un altre lloc més propici per al recolliment monacal i, de passada, reconstruir l’edifici, millorant la distribució interior i solucionant això del pis que els manca. Aquesta podria ser una solució millor que la fressa de modificar el projecte de l’hospital de Son Espases i enllestir un talús en el què, potser, es podrien sembrar begònies.
El claustre, que està bé, i les quatre pedres primitives de La Real no serien difícils de traslladar.
¿Es que ja ningú recorda que l’esglesieta de Sant Elm, pedra a pedra cada una numerada, del principi del Passeig de Sagrera la passaren devora del mollet de Sa Llonja des Peix?

Xirinacs, l'esclau alliberat

Fri, 17 Aug 2007 11:22:49 +0200

Ivonne de Carlo
metropoliglobal.com

Fa cinquanta anys, Raoul Walsh va filmar la pel·lícula intitulada Band of angels, que vàrem conèixer com L’esclava lliure, bé, realment, com La esclava libre, dit en una de les llengües dels tres ocupants, opressors, esclavitzadors dels ‘Països Catalans’.

Ara, Mossèn Xirinacs, l’esclau alliberat, amb el seu gest, elevat a símbol independentista, ha volgut donar un crit definitiu de protesta, i ja que en tota la seva vida d’adult no ha vist la manera d’alliberar els ‘Països’ de les tres potes opressores, s’ha convertir en paradigma de la llibertat, i com qui no vol però segurament volent, ha marcat la pauta que han de seguir els dirigents covards massificadors del poble.

Una nació esclava –ha deixat escrit– és una vergonya de la humanitat i de l’univers.

Mossèn Xirinacs, si realment era lúcid i una greu malaltia no ha influït en el seu suïcidi, ha demostrat la manera d'eludir l’oprobi de l’opressió. Els seus devots i els qui amb ells combreguin ja saben com poder aconseguir l’alliberament.

Son Dureta, no i s�; Son Espases, ja

Thu, 02 Aug 2007 19:17:34 +0200

L’excusa per empantanegar la realització de l’Hospital de Son Espases no pot ser l’arqueologia; aquesta, contràriament, seria un motiu de llustre per l’edificació. Una vitrina, ben il·luminada, amb unes àmfores i unes quantes pedres velles, quedaria molt vistosa. ¿O, precisament, és això que vol evitar el president del Govern Balear, no fos cosa que diguessin que ho ha copiat del PP?

Bé, ara fora bromes. ¿La sanitat pública mallorquina necessita un nou hospital? ¿I si el necessita ha de ser precisament prop de La Real, un recinte religiós, del qual les quatre parets y pedres originals no trastocades de l’històric monestir també cabrien en una vitrina reliquiari?

La dècada dels cinquanta del segle passat l’Illa tenia uns 350.000 habitants quan s’inaugurà Son Dureta, al qual, l’any 1987 amb 200.000 habitants més, li havien crescut varies ampliacions mal forjades.

I mentre la població mallorquina seguia creixent més que la mitjana nacional, l’any 1989 es decidí la construcció d’un segon hospital. El 1996 –la població passava dels 600.000 habitants– se’n començà la construcció i en inaugurar-se, 2001, la població s’havia duplicat en relació a la de la inauguració de Son Dureta.

Ara, mentrestant es discuteix qui n’ha de treure benefici de la nova construcció d’un hospital i de la reforma o demolició de Son Dureta, la població ja és de 800.000 habitants. I tenim Son Dureta, Son Llàtzer, Manacor i Inca. Son Llàtzer, en modificació interior per ampliar llocs de consulta i atenció mèdica; Manacor i Inca en estat accessori; i Son Dureta, envellint i desatès per liquidació.

Refer ara Son Dureta pot ser una solució molt bona per, durant el temps de les obres, reduir notablement la seva capacitat d’acció i perquè els malalts es puguin divertir amb el trull de les obres, i menjar pols, impureses i bactèries; també per comptar amb un camp d’estudi d’infeccions.

Potser no sigui prudent ni tocar ni prescindir de Son Dureta, i pareix lògic construir, com més aviat millor, Son Espases. En poder posar en funcionament Son Espases, la població illenca haurà arribat a 850.000 o 900.000 habitants, i el nou espai ja resultaria insuficient. I com que Son Dureta, anys i anys, hauria seguit deteriorant-se, convendria ja tenir el plànols per refer de nova planta el primer hospital i posar-ne la primera pedra. Donat el creixement demogràfic autònom, el degut a la immigració autoctonomitzada i la seva descendència, el del mestissatge, i el de la nova i constant aportació exterior, la població podrà sobrepassar el milió d’ànimes i els recursos sanitaris tornar quedar curts. L’any 2050, amb la tendència previsible de creixement, Mallorca pot arribar a tenir de 2 a 3 milions d’habitants.

Els hospitals –consultes, quiròfans, màquines de diagnòstic, rehabilitació, hostatge, manteniment, servicis complementaris, etc. etc.– necessiten, per càpita, un espai definible i mínim, per al qual, per poc que l’atenció hospitalària no els importi als politicastres més enllà de la propaganda electoral, de l’enfrontament partidista i dels beneficis col·laterals propis i per a parents i amics, no podem prendre com a mostra la menor necessitat d'ampliació dels cementiris. En els hospitals, descartats i superats el del camp de concentració de Ravensbrück i similars, encara no és pot recórrer a la regulació numèrica per incineració.

�Republicans mon�rquics?

Sat, 28 Jul 2007 20:15:07 +0200

No sabia que encara sortís El Jueves, i, possiblement, tampoc el jutge el qual qualcú va empènyer a actuar contra una portada, crítica d’una acció presidencial, de bastant mal gust.

La manca de consideració i els atacs a la monarquia, si es que són punibles i exigeixen reparació, es troben per altres indrets.

Si els jutges han de segrestar i prohibir imatges antimonàrquiques haurien d’haver començat per les fotografies d’uns Lladó i Grosske, ara muntats en el carrusel polític, fotent-se del Rei: volen enderrocar la monarquia i van a Marivent, ben mudats, a fer el ‘paripé’ al Rey. Això, sí, que, de bon de veres, és una conya marinera.

2 500 � per un coit reeixit

Tue, 10 Jul 2007 13:00:27 +0200

El senyor Rodríguez Zeta pareix que duu un preservatiu en el cervell, i les idees li queden impol·lutes de contagis externs; una altra cosa és que les que li proposa el subconscient no puguin nodrir-se del contacte necessari amb l’exterior.

Després de tanta de campanya a favor de les gometes, ara ens surt amb la decisió de pagar pel bon resultat del coit.

De cop i resposta m’ha vengut al cap el sarcasme de La Codorniz: “Señora, no tire sus abortos: faltan guardacoches”.

¡Hala, 2 500 euros per celebrar el naixement o el bateig! Però, després, ¿qui carrega amb les depeses fins que el nounat arribi a l’edat de poder ingressar a les tropes pacifistes de l’exèrcit?

En temps de la democràcia orgànica també s’afavoria la natalitat -segurament algú ho recorda- amb una quantitat mensual per fill, per dona no treballadora i familiars dependents, i també amb una quantitat per naixement endemés d’una altra en contreure matrimoni.

I, abans de la quantitat fixa, l’ajuda a la família era vertaderament més generosa. ¡Allò era ajuda, un poc conflictiva, però ajuda de veres! Funcionava així: de la nòmina total de l’empresa es calculava un percentatge (si no ho record malament) del 25%; l’import resultant es dividia pel total de punts que sumava la plantilla i així s’obtenia el valor del punt. Els treballadors que tenien dret a punts per matrimoni, fills i familiars el cobraven en el seu rebut de nòmina.

Com es pot comprovar, era un sistema social que deixa petita qualsevol decisió per estimular l’increment demogràfic.

El sistema –res es perfecte- tenia inconvenients, però eren mínims. En posaré dos exemples personals:
La meva possible primera feina –jo rondaria els disset o divuit anys- va ser impossible en conèixer-se la meva situació familiar: mare viuda i quatre germanes menors. En afegir els meus punts s’augmentava el divisor, el dividend no pujava massa perquè el meu sou seria baix, però el quocient (el valor del punt) baixava notablement, i, per acabar-ho d’arreglar, a mi em tocava més de la meitat dels punts. En corresponia més per punts que per sou. I em vaig quedar sense el treball.
Després d’haver tengut varis anys una feina on no hi havia problema de punts, vaig passar a una altra. La qüestió dels punts no va ser obstacle per a la contractació. Però, a l’empresa sols hi havia una persona amb dret a punts i la quantitat que cobrava per punts li va baixar més de la meitat. Per si això fos poc, aquesta persona esperava passar a encarregat en jubilar-se l’actual, que ja li faltava poc, i jo, precisament, vaig esser contractat per conèixer el negoci, actuar amb les mateixes facultats que l’encarregat i substituir-lo en jubilar-se. Con es pot pensar, el ‘pretendent’ em va rebre d’ungles i procurà indisposar-me amb l’altre personal. La sang no va arribar al riu: el personal, ben aviat, m’admeté amb simpatia, i el ‘pretendent’, encara que li vaig haver de dir que tengués en compte qui manava, va tombar el coll.

Temps desprès els punts passaren a l’import fix comentat a càrrec de l’Institut Nacional de Previsió, que a Palma va tenir les oficines en el Gran Hotel, un edifici en el que s’emparedaren columnes i adornaments per donar-li un aire utilitari i sobri que encaixava molt bé amb la mediocritat de les ‘camisas viejas’ i dels militars amb complement civil.

Els �Ciutat de Palma�

Sat, 07 Jul 2007 11:08:50 +0200

Perfecta, Nanda –o Ferrana, o, per ventura millor, Rana, com proposa Joan Pla en el seu Puput i Angelots de dia 5-, que no es pugui repetir allò de fa 40 anys rodons, que el certamen literari es deia ‘Premios Ciudad de Palma’, i en els quals hi havia, per a major inri, el ‘Premio Bartolomé Ferrá’ de teatre que admetia dues llengües. A aquest premi, aquell any, es presentaren 22 obres: 20 en castellà i 2 en català, ambdues del mateix autor, un barceloní. Tres obres en castellà i dues en català foren escollides a la primera votació; a la tercera votació quedà premiada una del barceloní i finalista una en castellà.

La primera i ràpida actuació pública de la regidora de Cultura i no sé què més, redrecerà un assumpte que venia anant d’Herodes a Pilat.

L’èxit i solidesa del certamen queden, aixì, plenament garantides: si no es presenten autors balears (pel motiu que sigui, potser perquè no n’hi hagi) es podran presentar els de Catalunya.

D’altra banda, si no hi ha balears que sàpiguen escriure en castellà, cosa cada dia més freqüent, s’evitarà que es puguin presentar als premis autors foresters, hispanoamericans o immigrants, que no fan cap falta a la cultura nostrada.

'El Mundo' i els dos 'Peric�s'

Sun, 01 Jul 2007 00:42:33 +0200

Mai no havia llegit cap article de don Joan Pericàs. Ara, però, n’he llegit dos que duen la seva firma. Els ha publicat –30 de juny– El Mundo/El Día de Baleares sota la pregunta «¿Le parece bien que el Pacte reduzca aún más las clases de castellano?»

Un Pericàs diu «NO». L’article d’aquest és informatiu, reflexiu, normal, correcte.

L’escrit de l’altre Pericàs, que opta pel «SÍ», és un article molt més important y notable. És sòlid, quasi monolític, mesell de saviesa antropològica i lingüística.

El senyor Pericàs de dalt, molt encertadament, manifesta que el nou govern «acomete con responsabilidad la protección de la lengua propia, minorizada y atacada hasta la saciedad por personas, grupos de presión y tribunas que utilizan argumentos tan peregrinos en el ámbito de la cultura y la formación como el de la utilidad». (No he traduït aquesta oració per por de no encertar i, també, per no trastocar la prosa del defensor de la llengua pròpia.)

Si l’imminent Govern Balear no se n’ha donat compte, convé que pensi en incorporar el senyor Pericàs de dalt en el seu equip. Per les seves dots retòriques i la seva capacitat persuasiva, podria exercir meravellosament unos funcions equiparables a les que va tenir Paul Joseph Goebbels en el govern democràtic d’Alemanya.

Esper que l’alta consideració que mereix l’al·ludit no quedi invalidada per un fet tan anodí com és el d’escriure en castellà, llegua també denominada espanyola.

Democr�cia 'al comptat'

Fri, 29 Jun 2007 11:21:37 +0200

La senyora Munar ha donat una resposta contundent a la senyora Estaràs: li ha dit que es greu que la diputada no entengui “el principi bàsic i irrefutable de la democràcia”, un principi en el què es basa la seva designació com a presidenta del Parlament.

”Crec –ha dit- que una de les primeres coses que han de conèixer tots els ciutadans és que l’acord, el diàleg, el consens és la cosa més important de la democràcia”.

La diputada de UM exposà que arriba a ser president “aquell que aconsegueix reunir més voluntats i això és un principi bàsic i irrefutable de la democràcia”.

¡Què millor podia dir la dona que més sap de democràcia des de Clitemnestra! Sobretot, havent afirmat també, que serà presidenta per a tots, i assegurat que exercirà el càrrec “amb justícia, diàleg i esperit constructiu”.

¿Qui pot discutir la validesa democràtica de la seva elecció per la majoria, encara que només sigui per la diferència d’un vot? “Vere dignum et justum est...”

Quant al diàleg, i diàleg democràtic i per al consens, tampoc es pot posar en dubte, com tampoc “la humilitat” amb què assumeix el càrrec. Uns dies abans de ser designada presidenta del Parlament, supòs que com a presidenta d’UM, no li caigueren els anells per establir diàleg de consens. Amb l’ànsia de poder servir el poble, crec que per telèfon, va oferir una xifra generosa per obtenir un vot a favor d’un candidat a batle. Coneixent la seva bona disposició pel diàleg i el consens, no crec que escatimàs l’us del telèfon –fix o mòbil-, i pens que no va ser una sola cridada, la que va fer.

Els laringectomitzats: una 'bona' explicaci�.

Fri, 22 Jun 2007 03:00:36 +0200

Els diaris tenen especialistes per tractar les variades informacions. Fa uns dies, El Mundo/El Día de Baleares va donar, a cinc columnes, la notícia d'un conveni entre l'Associació Espanyola contra el Càncer (junta de Balears) i l'IB-Salut per atendre els laringectomitzats.

Jo creia conèixer què és i con funciona la laringe, i també què passa quan a una persona li han de retallar part del mecanisme anatòmic que es manifesta amb la nou del coll o li han d'extirpar completament.

Sobre aquest assumpte, el redactor de la notícia, un tal J.R.R., en setze línies d'uns 5 cm de llargària seguides i algunes aïllades, dóna unes explicacions tan precises y clares que o he de canviar tot quan sabia d'això o he d'afirmar que el saberut redactor ha aconseguit, amb el mínim espai, escriure el màxim de disbarats.

Comença dient que els laringetomitzats han de parlar y respirar per una cànula que comunica la seva laringe (a l'altura del coll) amb l'exterior. Aquesta afirmació deixarà amb la boca badada tots els oto-rino-laringòlegs, els logopedes, els foniatres i tots els traqueotomitzats, que, precisament, han de respirar pel forat fet en el coll perquè tot el conjunt laringi se n'ha anat en orris. Quant a parlar per la cànula, els fabricants de pròtesis li agrairan l'invent, i també perquè aquest tub (pel lògic increment de vendes) s'hagi d'utilitzar de per vida. També diu que els laringectomitzats han de parlar amb moltes de dificultats i tapant el forat. No, no és així: els laringectomitzats, en gran part, poden parlar bastant bé, bé o molt bé, per fer-ho sols necessiten un aprenentatge ben orientat per logopedes o foniatres. I res de tapar el forat: tapant el forat sols deixen de poder respirar.

Abans i després de la laringectomia total

Diu, encara, més dois el tal J.R.R però amb la mostra ja n'hi ha prou. ¡I pensar que tot hagués quedat bé si no hagués volgut 'millorar' la informació donada per l'AECC

Nota: En casos especials s'ha de parlar tapant el forat per desviar l'aire dels pulmons a l'esòfag. Ho explic a Año II - La prótesis fonatoria.

Arriba dia 27

Fri, 25 May 2007 20:20:56 +0200

Ja arriba dia 27. ¿S’acabarà tanta mentida orgiàstica o tanta orgia mentidera?

La reflexió de dia 26 es pot plantejar amb el refrany: Fugir del foc i caure a les brases.

O, senzillament, prenent-s’ho amb rialles.

Composició

La llicenciada Obreg�n "Mercedes"

Fri, 25 May 2007 12:00:59 +0200

La llicenciada senyora Obregón manifestà a la revista OKS: “Ponerme pecho ha sido mi mejor decisión”.

No vull dubtar que ella consideri que aquesta ha estat la seva millor decisió ni intentar aclarir en quina escala de valors basa el seu criteri.

No puc evitar, no obstant, donar la meva visió de la imatge de la seva fotografia de cada estiu i comparar-la amb la que tenia abans de posar-se dos balonets. Per poder fer-ho he investigat els incommensurables fons de la Xarxa.

La imatge posterior a la reparació anatòmica l’he complementada a partir d’un comentari que vaig sentir a la llicenciada pel televisor. Encara que, sincerament, crec bastant exagerat que afirmi que, després de muntar en ella, que és un “Mercedes”, cap altre automòbil és satisfactori per als qui l’han provada.

Amb tots els meus respectes pels seus coneixements biològics, pens que en construcció automobilística no els té gens sobrats. ¿No seria més adequada la comparació amb el Biscuter o el 4lates? ¿O no els recorda?

CD "spam" o amb "virus"

Fri, 18 May 2007 19:06:07 +0200

He rebut una targeta postal amb un CD. Crec que m’ha vengut amb un diari local.

És fastigosa la invasió de correus electrònics que arriben a l’ordinador y que no són altra cosa que “fems” o intents destructius.

Ara també venen CDs per transmissió terrestre.

El CD, ni tan sols l’he separat del suport de cartolina i plàstic. No em mereix confiança. És possible que només sigui propaganda, però igualment pot ser això que en diuen “malware”, o sia, software malintencionat.

D’una cosa n’estic quasi segur, per no dir segur del tot: és un CD amb un virus que no reconeixen els programes de detecció. És tracta d’un virus que ataca l’ètica.

Fern�ndez de la Vega, la primera

Sun, 29 Apr 2007 00:56:09 +0200

Refr. -"S'ase diu orellut an es porc, per falta d'orelles"; "S'ase digué an es porc orellut, i ell en tenia set canes": es diu referint-se a aquells que recriminen els altres per defectes que ells també tenen (Mall., Men.).
Alcover-Moll. Diccionari català-valencià-balear

Ni més ni pus!

Els llimbs: ara, jard� d�infants en el cel

Sun, 22 Apr 2007 02:13:01 +0200

A l’article Els llimbs i el riu Jordà, davant la intenció de l’ex prefecte de la conservació de la fe d’anihilar els llimbs, vaig escriure: “¿Què passarà amb les animetes dels infants no batejats? ¿Tornaran a vagar per l’infinit? S’ha dit que la misericòrdia divina els admetrà en una zona asèptica del cel. ¿És possible? En parlarem.”

La meva sèrie d’articles sobre les darreries de l’home va quedar aturada en El Cel (II), la porta, de novembre de 2006, però no és closa. No obstant, he de tornar als llimbs. Vaig acabar l’article amb un “En parlarem”, i ara n’és arribat el moment.

”Deixau venir a mi els nins”
1883. Xilografia.

Una notícia d’EFE, datada a la Ciutat del Vaticà, diu que l’Església Catòlica ha eliminat els llimbs.

La Comissió Teològica Internacional, que depèn de la Congregació de la Doctrina de la Fe (ex Sant Ofici), que va començar a estudiar la qüestió el 2004, quan l’actual pontífex n’era el prefecte, ha publicat un document intitulat “L’esperança de salvació per als nins que moren sense ser batiats.

Segons l’informador, el document destaca que ni en la Sagrada Escriptura ni en la tradició hi ha una “resposta explícita”; d’altra banda, “estima que existeixen sèries raons teològiques per creure que els nins no batiats que moren se salvaran i gaudiran de la visió de Déu”; i considera que Déu és misericordiós i “vol que tots els essers humans se salvin”.

“La gràcia –afegeix- té prioritat sobre el pecat i l’exclusió de nins innocents del cel no pareix reflectir l’amor especial de Crist pels més petits.”

La Comissió diu que “els llimbs representaven un problema pastoral urgent, ja que cada pic són més els nins nascuts de pares no catòlics i que no són batiats”.

Per entendre què diu i què vol dir la Comissió Teològica Internacional amb aquest document, haurem d’esperar a conèixer el text. Per les referències que se’ns donen a la notícia, no pareix altra cosa que un entreteniment de teòlegs, i, per cert, bastant malgarbat.

¿O es que pretenen pal·liar el descens d’entrades al Cel, obrint la mà, amb un jardí d’infants per a tota casta de nins no batiats, no sols de famílies catòliques sinó també d’atees, agnòstiques, de qualsevol creença i, fins i tot, seguidores de bruixots?

No crec que estigui gens bé fer-se amb els nins, separant-los dels seus pares i parents, de les famílies mahometanes, budistes, sintoistes, mormones... però, sants pares té l’Església... que si no ambullen troca, ja hem direu per a què serveixen.

Els pobres nins sense batiar, s’estan passant la Història de mudances. En el segle I, amb la redempció, s’assentaran en els llimbs; en el V, Sant Agustí els va passar a l’infern, on estigueren vuit segles; en el XIII, els llimbs se consolidaren i els tornaren a traslladar; i ara, després d’altres vuit segles, els obrin un jardí d’infants en el cel. Esperem que la Congregació de la Doctrina de la Fe hagi resolt definitivament aquest problema pastoral urgent.

L'ONU, un 30 per cent - En Joan, un ter�

Tue, 10 Apr 2007 01:44:13 +0200

En els principis del descristianisme, l'ONU ve redactant un informe molt coincident amb la Revelació que un tal Joan va fer a principis del cristianisme, que les traces, tants de segles després, de ser-ne la confirmació.

A. Durero. Els set àngels (detall). Xilografia de la sèrie Apocalipsi.

Vet aquí els dos texts, comparats:

"L'informe presentat a Bruxel·les afirma que l'escalfament ja té impactes "visibles a la major part dels sistemes biològics i físics del planeta". Confirma que a "tots" els continents hi ha signes evidents d'aquests impactes en els animal i les plantes. Aquests efectes negatius provocaran que el 30% de les espècies entrin pròximament en perill d'extinció...
Tan difícil situació vendrà paral·lela a una gran crisi dels recursos hídrics. Un dels principals motors de la vida a la Terra com es l'aigua dolça, serà sotmès a grans transformacions que dificultaran la seva disponibilitat.
...les glaceres de l'Himalaya, que alimenten els sis rius principals d'Àsia... duran greus conseqüències. Cents de milions de persones es trobaran en similars problemes per regar les seves collites.
En el cas dels Alpes, 50 milions d'europeus patiran aqueixes penúries. La conca mediterrània serà, novament, una de les més afectades per la menor quantitat d'aigua dolça disponible per als cultius, això unit a un menor i més irregular règim de pluges.
L'estudi adverteix que entre 75 i 250 milions de persones a Àfrica podrien enfrontar-se a l'escassetat d'aigua el 2020. Igualment estima que la producció de les collites podria caure fins un 30% en el sud y centre d'Àsia."
(Informe de l'ONU) (El Mundo/El Día de Baleares, 8/4/2007)

"Aleshores els set àngels que tenien les set trompetes vas preparar-se per a tocar.
Va tocar el primer, i foren abocats a la terra una pedregada i un foc mesclats amb sang. La tercera part de la terra, la tercera part dels arbres i tot l'herbei van quedar abrasats.
Va tocar el segon àngel i fou abocada al mar una espècie de gran muntanya, roent de foc. Una tercera part del mar es va tornar sang; la tercera part dels animals que hi viuen van morir i la tercera part de les naus va ser destruïda.
Va tocar el tercer àngel, i un astre gegantí, encès com una torxa, caigué del cel damunt la tercera part dels rius i de les fonts d'aigua. El nom de l'astre és Absenta, i la tercera part de les aigües es va convertir en una absenta tan amarga que molta gent en va morir.
Va tocar el quart àngel, i fou destruïda la tercera part del sol, de la lluna i de les estrelles. Tant el dia com la nit s'enfosquiren una tercera part i perderen així un terç de la seva llum."
Apocalipsi. 8,6-12. (La Bíblia. Edició balear del CETEM. Barcelona, 1994)

El text del tal Joan (que no es sap ben bé qui era) fou escrit en un estil de molta riquesa simbòlica. Tots dos, tanmateix, són aclaparadors.

El de l'ONU, pareix que encara no s'ha acabat. El de Joan, sí, és complet, i cap al final diu:
"Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d'abans havien desaparegut, i de mar ja no n'hi havia". (Ap. 21,1)

Una finestreta al jard� japon�s

Thu, 29 Mar 2007 14:19:39 +0200

Un dia va desaparèixer de la finestreta. I vaig fer un bon alè.

Em recordava el bon costum de les cases japoneses tradicionals. ¿Sabeu que tenen un caminal que du a un racó del jardí on hi ha l’escusat? Un recinte que els usuaris curen de tenir ben net i on frueixen d’una vista refrescant i aromàtica i, en esser el temps, també florida.

Hokusai. Meravelles
Xilografia.

“Una cambra de te és un lloc encantador, mes allò que s’ha concebut per la pau de l’esperit son els escusats. Sempre distants de l’edifici principal, a l’abric d’un bosquet d’on ens arriba flaire de verdor i molsa; després d’haver passat per arribar-hi una galeria coberta, ajupit en la penombra, banyat per la llum suau del 'shoji' i absort en els teus somieigs, tastes, al contemplar l’espectacle del jardí que s’estén des de la finestra, una emoció impossible de descriure.”

Junichiro Tanizaqui, Elogio de la sombra, Editorial Siruela (Trad. pròpia)

A Mallorca, potser sense tant de refinament, a les cases camperoles també hi havia una cosa semblant. El petit lloc solia tenir una porta de fusta amb retxilleres, vinclada pel sol i la pluja, o, de vegades, una simple cortina de sac o de roba de matalàs, i una finestreta per on es veien els ametlers i les oliveres. A una casa de muntanya, fins i tot, vaig utilitzar un autèntic lloc comú. La cambra era llarguera i a un costat hi havia, adossat a la paret, un banc de baixos emblanquinats i seient, de fusta bona, amb tres forats a bastament distància per ser usats per tres persones. I es sentia la remor d’un rierol que corria pel rocam on reposava l’edificació.

També a Ciutat, sobretot a barriades, cases de planta baixa amb hort o jardí solien tenir un lloc, un poc fresc a l’hivern, bastant plaent. A cals meus padrins era davall l’escala del terrat, i ben a prop de la porta hi havia una herba-lluïsa, unes pasteres amb llimoneres i flors, i una mimosa.

Ara, qui em va fer recordar tot això (el que va desaparèixer) ha tornat. I per la finestreta no es veu un paisatge bucòlic exterior o els gessamins d’un jardí. Es veu algú que, des de dins del recinte, ens parla tallant les frases i amollant les paraules a empentes: talment con si hagués de fer força. I pens que si no està bé parlar amb la boca plena, molt manco és polit donar les notícies prement.

Hist�ries bastant g�tiques - V. El vampir

Tue, 06 Mar 2007 23:09:41 +0100

El vampir del Santíssim

El vampir del Santíssim
mll. 2007. Simulació.

L’obra artística d’en Miquel Barceló no és una obra estàtica, és una obra viva que s’assaona amb el temps.

Fa anys em contaren que en una casa tenien un Barceló del qual anaven caiguent fideus en el sofà. La senyora que havia comprat el quadro va demanar al pintor que adobàs la fideuada. “No s’ha de tocar res –li va dir l’artista-; això és normal: els meus quadres es van acabant i millorant de dia en dia.”

Potser, aquesta és l’explicació dels vidres romputs de la Seu; també ho podrà ser, l’explicació, quan es vagin amollant les 1.500 estaques que, amb grampons, fixen els trossos de fang cuit en el mur primitiu amb restes de pintura antiga de la capella de Sant Pere.

Tornant al vitrall d’estil Transsilvània, la trencadissa, ben bé podria haver estat causada per la intrusió intempestiva del vampir del Santíssim.

______

Articles anteriors:
El drac de na Coca
El geperut de Notre Dame
El Bou coix
La mà del Moro