La Cova de les Bruixes
http://joem.balearweb.net
<HEAD>
<title>La Cova de les Bruixes</title>
<link rel="shortcut icon" type="image/x-icon" href="http://joem.balearweb.net/get/73138-covabruixes.ico" />
</HEAD>
<DIV STYLE = "text-align:center">
<TABLE STYLE = "text-align:center"; align="CENTER">
<TR>
<TD><A HREF=http://joem.balearweb.net/category/739/1649><img HEIGHT= 100 src="http://bloc.balearweb.net/resserver.php?blogId=739&resource=cvportada.jpg" alt=""/></A></TD>
<TD><A HREF=http://joem.balearweb.net/category/739/1650><img HEIGHT= 100 src="http://bloc.balearweb.net/resserver.php?blogId=739&resource=edelweiss.jpg" alt=""/></A></TD>
<TD><A HREF=http://joem.balearweb.net/category/739/1652><img HEIGHT= 100 src="http://bloc.balearweb.net/resserver.php?blogId=739&resource=cornuda.jpg" alt=""/></A></TD>
<TD><A HREF=http://joem.balearweb.net/category/739/1654><img HEIGHT= 100 src="http://bloc.balearweb.net/resserver.php?blogId=739&resource=denali.jpg" alt=""/></A></TD>
<TD><A HREF=http://joem.balearweb.net/category/739/1653><img HEIGHT= 100 src="http://bloc.balearweb.net/resserver.php?blogId=739&resource=ciclisme.jpg" alt=""/></A></TD>
<TD><A HREF=http://joem.balearweb.net/category/739/1651><img HEIGHT= 100 src="http://bloc.balearweb.net/resserver.php?blogId=739&resource=platja.jpg" alt=""/></A></TD>
</TR>
<TR>
<TD><A HREF=http://joem.balearweb.net/category/739/1649>Reflexions</A></TD>
<TD><A HREF=http://joem.balearweb.net/category/739/1650>Avions</A></TD>
<TD><A HREF=http://joem.balearweb.net/category/739/1652>Natura</A></h6></TD>
<TD><A HREF=http://joem.balearweb.net/category/739/1654>Viatges</A></h6></TD>
<TD><A HREF=http://joem.balearweb.net/category/739/1653>Ciclisme i Esports</A></h6></TD>
<TD><A HREF=http://joem.balearweb.net/category/739/1651>Territori i Política</A></h6></TD>
</TR>
</TABLE>
</DIV>El mont Perdut 1975-2015El 3 d’agost de 1975 cinc al·lots complíem un dels nostres somnis i fèiem cim al Mont Perdut (3.355 m), curiosament no era el nostre primer <i>tres mil</i>, ja que una hora abans havíem fet el Cilindre de Marboré (3.328 m), que va ser el primer <i>tres mil</i> de tots nosaltres. Moltes vegades he pensat com un cop arribats al llac gelat de Marboré vàrem pujar primer al Cilindre que al Perdut, segurament degut al seny que en José Luís Segovia (el major del grup, que va complir els 16 anys dos dies després) aportava al grup: així vàrem fer els 2 cims, segurament si haguéssim pujat el Perdut primer, l’eufòria ens hagués fer no pujar el Cilindre.
<p>
El grup, era casi més infantil que juvenil, i el formaven en José Luís, que va complir els 16 durant el viatge, Tomeu Rigo (Prusik) i jo, que també teníem 15 i en Dani San Juan i Jordi Capó que acabaven de complir els 14!, si a vegades m’estranya perquè no vàrem pujar primer al Perdut, encara em sorprèn més, molt més com els nostres pares ens varen deixar partir als cinc, sense que fos cap cosa organitzada ni hagués cap responsable.
<p>
En José Luís va ser sense dubte l’ànima del viatge, quan no existia ni Internet ni Google va saber trobar mapes, objectius, cims, rutes, refugis, autobusos, llocs de sortida i arribada i tota la informació per arribar al Parc Nacional d’Ordesa, on començava la ruta. Només va fallar que d’Ainsa a Torla no havia bus, i després de quedar espantats a Ainsa, tan lluny del nostre objectiu, ens va suposar una despesa extra contractar un taxi que ens va pujar als cinc fins a l’entrada del parc nacional.
<p>
Al dia següent, arribada fins al refugi de Góriz i el dia següent, es a dir el 3 d’agost vàrem fer cim, els nostres primers <i>tres mil</i>, amb les típiques bromes entre tots de que ens estalviaríem pagar el xampany (encara no es deia cava) perquè tots ens havíem “desvirgat” junts.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/ezc6i5lsxh5r3mozn00cv/glaciar5.jpg?raw=1&rlkey=mov762shncsruwh0s2h1l7wyy"/"""""""""""""""""><p style="text-align: center"><b>Tomeu (Prusik), José Luís, jo, Jordi i Dani, el grup complet a un glaciar (Foto: PepXisco Pardo)</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/0cymowo88icu8eh0rb60c/perdut.jpg?raw=1&rlkey=5wbama0l7thnl12eakqwr3sin"/"""""""""""""""""><p style="text-align: center"><b>Dani, José Luís i jo al cim del Perdut (tot i que no estic segur que no sigui el Vignemale) </b></p>
<p>
Tres dies després és produïa una d’aquelles casualitats que fan que dubtis que hagi estat una casualitat i no una cosa planificada; en un dia molt dolent vàrem coincidir al cim del Taillón (3.147 m al costat de la bretxa de Roland) 11 mallorquins de tres grups distints, per un costat nosaltres cinc, per un altre Pep Xisco, Pila, Bernadí i Felip i per un altre Manel i Leo, coneguts com els Saltimbanquis. Potser avui en dia, amb tant whatsapp, twitter, email, Facebook i mòbils, sembla fàcil quedar d’acord per trobar-se, però vos puc assegurar que llavors va ser una autèntica sorpresa estar al cim i veure arribar successivament als altres grups de mallorquins, que quedaven igualment sorpresos quan ens veien allà d’alt
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/8jkoxw8ndhpjallfep2wf/taillon.jpg?raw=1&rlkey=sz4521z1uwz6c6ghib28x4d4b"/"""""""""""""""""><p style="text-align: center"><b>De esquerra a dreta Dani, Jordi, José Luís, jo, Pep Xisco, Pilar, Leo, Bernadí, Tomeu, Felip i Manel, 11 mallorquins de tres grups diferents, reunits casualment al cim del Taillon</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/na9296p329cvyixoalum8/taillonbona.jpg?raw=1&rlkey=kvlwax8rq6xklg97ksuhc6w4l"/"""""""""""""""""><p style="text-align: center"><b>Amb algú canviat de lloc, tots menys en Pep Xisco al cim del Taillon (foto: PepXisco Pardo)</b></p>
<p>
Però com va dir en Ramond de Carbonières (el primer que el va pujar a l'any 1787) el mont Perdut és la muntanya calcària més maca del món, i aquesta bellesa em va deixar impressionat. El Perdut va seguir exercint una forta atracció sobre mi, i així, quatre anys i un mes després, tornava a trepitjar el seu cim, en aquest cas casi a posta de sol, carregats amb sacs i menjar i disposats a dormir allà dalt. Mentre la resta del grup quedaven a dormir a Gòriz amb la idea de pujar al dia següent, en Toni Nebot, n’Eduardo i jo vàrem pujar a la mateixa tarda, gaudint d’una posta de sol, una nit i una sortida de sol úniques. Una nit així, a un lloc com el cim del mont Perdut és difícil d’explicar amb paraules i és una experiència d’aquelles que marquen, per la força de les sensacions que es viuen.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/c8obvrtgdb08q1s8pwvt2/juve0032.jpg?raw=1&rlkey=8t58kx9pis7gwxose906o1r1n"/"""""""""""><p style="text-align: center"><b>Saragossa? Barcelona? Probablement Saragossa, ja que en aquells anys no teníem experiència i no ho vàrem saber, però així era la vista nocturna des del “llit” (foto: Toni Nebot)</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/xgbfjz7z3w092lgjrgdgc/juve0036.jpg?raw=1&rlkey=i80tkp5jhnd8j2l1zuioa2bb0"/"""""""""""><p style="text-align: center"><b>El lloc on vàrem dormir, just al cim del Perdut, en Miquel (Teret), que ens va deixar, Eduardo i Jaume sortint dels sacs, i els sacs buits de Toni i meu (foto: Toni Nebot)</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/dbmj5cj6h4uhiybdu3c9d/vivakperdut.jpg?raw=1&rlkey=8e8rncpjj4z6ae7hk2u21ecy6"/"""""""""""><p style="text-align: center"><b>Eduardo i jo al cim del Mont Perdut, i els sacs dels altres (foto: Toni Nebot)</b></p>
<p>
El meu tercer encontre proper amb el Perdut, es va produir l’any passat, a l’agost del 2013 mentre anava a la busca de pela-roques (<i>tricholoma muraria</i>) per les parets de la zona de Paztan, no vaig trobar l’ocell, però si vaig poder gaudir de les impressionants vistes de la cara nord del mont Perdut, on la glacera ha minvat de forma molt acusada al llarg d’aquests anys.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/e14pnkh8jrd3kx7f5y0rp/MontPerdut.jpg?raw=1&rlkey=4mhjcnytm9y5e85s7j49eqgsu"/"""""""""""""""""><p style="text-align: center"><b>La cara nord del Mont Perdut, on encara queden restes de l’antiga glacera penjant </b></p>
<p>
Amb els prismàtics podia veure perfectament com anava arribant la gent al llunyà cim del Perdut, com estaven uns minuts i començaven la davallada; i allà, buscant l’esquiu pela-roques entre els penyals de la zona em va venir al cap una idea que podia ser absurda però al mateix temps engrescadora: “Si havia pujat al Perdut per primer cop el 3 d’agost del 1975, per que no tornar pujar un altre cop el 3 d’agost del 2015?” Encara havia dos anys de temps per a preparar-me i qui sap si en Jordi i en José Luís, els dos que queden actius dels cinc d’aquell llunyà agost, també s’apuntarien.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/g05fmtjwj7hhid935rm8i/cimPerdut.jpg?raw=1&rlkey=o2zhnzfqeib4azen8ib8alogs"/"""""""""""""""""><p style="text-align: center"><b>Amb el zoom es veia la gent arribant al cim del Perdut i es va fer clara l’idea de tornar-hi</b></p>
<p>
Ha passat un any i ja només falta un altre per el 3 d’agost del 2015, i no he fet res per preparar-me per aquest nou repte, ans al contrari, potser soc més sendentari que mai; així i tot, com dic, encara falta un any i per tant encara estic a temps de posar-me en forma i tornar a pujar a un cim tan especial per mi com és el Mont Perdut.
En qualsevol cas, ja no queda massa temps per començar a preparar el repte, si és que hi vull tornar.
http://joem.balearweb.net/post/120049
Sat, 09 Aug 2014 00:00:52 +0200Fotografia de llarga distànciaEn Mark Bret (un dels geeks de la fotografia d'ultra-llarga distància) al seu magnífic bloc <a target="_blank" href="http://horitzonsllunyans.wordpress.com/2014/07/25/les-primeres-fotografies-dels-alps-des-de-els-pirineus-possible-record-mundial/"> “Horitzons llunyans”</a> (especialitzat amb el tema i amb fotografies impressionants), ha publicat aquests dies un post sobre unes fotografies dels Alps, fetes per ell des del Canigó, al Pirineu Català. Aquestes fotografies són possiblement un nou record mundial de fotografia de llarga distància, amb 381 kms!!!!, superant per 15 kms la que fins ara sembla que tenia el record mundial, una foto del mont Denali (Alaska) feta des del el pic Sanford, a 365 kms.
<P>
Jo, a part de les habituals fotos de Menorca o Eivissa des de Mallorca, o alguna molt espectacular de Mallorca des de Menorca i altres similars, tinc tres albiraments que s’acosten o superen els 200 kms, una des de Mallorca, altre a Arizona amb l’aire pur del desert i altre a Alaska.
<p>
La del desert d’Arizona, està feta des del <a target="_blank" target="href="> Petrified Forest National Park </a>, un lloc increïble al mig del desert i del territori Navajo. Des d’allà i gràcies a la gran sequedat de l’aire del desert, es podia veure perfectament el Fremont i el Humphreys Peak, en el massís del San Francisco, al nord de Flagstaff (AZ), a una distància total de 179 kms.
<p>
A continuació podeu veure la foto i un esquema realitzat amb programes de simulació del territori, que mostra els relleus tal com es veuen des del punt d’observació, i s’observa la coincidència, tot i la diferent forma del Flying Butte, a l’esquerra de la foto, que al model surt molt més arrodonit, ja que els models tendeixen a suavitzar les formes.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropbox.com/u/15575662/bloc/muntanya_AZ.jpg"/"""""""">
<p style="text-align: center"><b>Les muntanyes de San Francisco, a Arizona vistes des de 179 kms</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropbox.com/u/15575662/bloc/arizona_teo.jpg"/"""""""">
<p style="text-align: center"><b>El model digital que es correspon perfectament amb la foto</b></p>
<p>
La segona és una foto presa des del Nus de la Corbata, en Escorca, a la carretera de sa Calobra. Al matí ja havíem estat a la Talaia d’Albercuix, i sorprenentment, malgrat els seus baixos 381 metres es veia el massís del Montseny, distingint-se clarament el Turó de l’Home, el Matagalls, el coll Formic. Així que a la tarda vaig pujar al Nus de sa Corbata, esperant que amb el sol darrera i més altura es pogués veure millor la costa catalana; desgraciadament el dia havia anat canviant, i havia calitja i núvols i no era tan clar com al matí, vaig poder aconseguir algunes fotos de la costa tarragonina i les muntanyes de Prades, situades aproximadament entre 210 i 220 kms del punt on jo estava.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/s/jnido152g2deu1u/peninsula1.jpg"/"""""""">
<p style="text-align: center"><b>Malgrat la “mala” visibilitat, es veu perfectament la zona de Prades, a Tarragona</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropbox.com/u/15575662/bloc/peninsula3.jpg"/"""""""">
<p style="text-align: center"><b>Un altre punt de la costa tarragonina, a més de 200 kms del Puig Major</b></p>
<p>
La tercera, està quilòmetre amunt, quilòmetre avall, disputant-se el meu record personal de fotografia de llarga distància, però com que és un lloc on difícilment tornaré moltes vegades, m’estimo més pensar que els 218 kms que separen la vorera del fiord d’Anchorage (Alaska) del cim del mont Denali (també anomenat McKinley) són el meu record, sobretot per tot el que va representar per mi aquell albirament i la posterior visita al Denali, que ja he contat en un post anterior d’aquest mateix bloc que vaig anomenar <a target="_blank" href="http://joem.balearweb.net/post/20712"> “Denali: Retrobament a Alaska”</a> i que coincideix amb un dels moments més increïbles de la meva vida.
<p>
Com es pot veure a la foto, estava pràcticament al costat de la mar, a l’Aeroport d’Anchorage, a un aparcament esperant el moment de tornar cap a casa, quan en sortir el sol vaig veure la immensa mola del Denali (recordem que te és el cim més alt de Nord-America amb 6.194 metres) i no vaig parar de fer fotos, fins que vaig córrer cap el cotxe i cap a la muntanya.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropbox.com/u/15575662/bloc/denali_218.jpg"/"""""""">
<p style="text-align: center"><b>El mont Denali (6.194 m) vist des de la ciutat d’Anchorage a 218 kms</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropbox.com/u/15575662/bloc/denali_teo.jpg"/"""""""">
<p style="text-align: center"><b>El model digital que es correspon perfectament amb la foto</b></p>
<p>
Així que a l’espera de poder superar aquestes distàncies, la foto més llunyana que he pogut fer fins ara, és aquesta del Denali (des de 218 kms del meu objectiu) en un dia molt especial per mi.
http://joem.balearweb.net/post/120017
Tue, 05 Aug 2014 20:32:03 +0200Una tarda de por a Death ValleyQui no s’ha preguntat alguna vegada que és la por? Per què tenim por? Quins motius fan que de cop ens acollonem sense que aparentment hi hagi cap raó lògica? Jo per suposat que sí, que a vegades he sentit aquesta sensació que et fa secar la boca, suar les mans i dubtar del que estàs fent; recordo perfectament alguna d’elles: escalant al Cilindre de Marbore, pujant al Pic Maou, veient com em duia la corrent a Canyamel sent molt petit... Però possiblement cap d’elles hagi estat tan irracional, tan violenta, tan absurda com la que vaig sentir al desert del “Valle de la Muerte”, a la zona nord del parc nacional del mateix nom, a Califòrnia.
<p>
Els que em coneixeu o els que seguiu aquest bloc, ara molt aturat per la immediatesa de mitjans com el Facebook, sabeu que som una persona que, a part dels ocells o els avions, sent una atracció molt forta pels territoris de frontera i els llocs soterranis (coves, túnels, mines, cràters, etc.), coses totes elles molt abundants al desert de Califòrnia i Arizona.
<P>
Ja vos podeu imaginar el que vaig pensar quan després de recórrer la zona més “comercial” i transitada del Parc Nacional de Death Valley (Vall de la Mort) em dirigia cap al nord, en direcció a Yosemite i vaig veure al mapa un forat a la delimitació del parc nacional, un lloc que es deia “Crater” i una pista que tampoc és parc i que connecta la zona de Crater amb la carretera prop del poble de Big Pine. Immediatament vaig pensar: “aquest lloc ha de ser un lloc especial per nassos, segur que val la pena anar-hi”.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/p71holjcll224y08mipn5/crater.jpg?raw=1&rlkey=fwneeizgdf2glt6r6xns2w3uz"/"""""""""""""""""""">
<p style="text-align: center"><b>”Crater”: Un lloc així ha de ser un lloc especial, situat al mig de no res, perdut, amb una pista que arriba, i amb aquest nom...</b></p>
<p>
Quan em passa això hi ha poc a fer, poc importava que ja fos horabaixa avançada, que el temps no estigués gens clar amb una tempesta que amenaçava descarregar de cop (amb tot el que això comporta al desert), que fossin 68 kms de pista d’arena i pedra, que per arribar s’hagués de passar una primera serralada (les muntanyes Panamint Range), després creuar (12 kms) el fons d’arena blanca de la vall de la Mort, les anomenades Eureka Dunes i després pujar fins al cor d’una segona serralada on està Crater.
<p>
Quan em passa això, quan un lloc m’atreu d’aquesta forma una mica irracional, tot els obstacles semblen petits, tot esdevé superable i cap impediment sembla insalvable, així que vaig calcular el que tardaria (encara no existia Google Earth i les aplicacions que te diuen el temps estimat) i de forma gairebé impulsiva vaig deixar la carretera cap al nord i vaig enfilar cap a Crater, tot i que no sabia ni tan sols el que era.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700"src="https://www.dropbox.com/scl/fi/7a8cd6zavr4ncl9f1spdj/ruta_crater.jpg?raw=1&rlkey=75s0jlxfld2o0u8akk1vxhobf"/"""""""""""""""""""">
<p style="text-align: center"><b>La ruta, el camí de terra, creua una serralada, després 12 kms d’arena al fons de la vall i puja a l’altre serralada, fins i tot Google només preveu que es pot anar a uns 30 kms/hora</b></p>
<p>
No se quin factor va ser el que més va influir, si la enorme tempesta que s’estava formant i que feia que semblés que el sol estava a punt de marxar, creant una foscor que ja feia por; si va ser l’estat de la pista, que primer va pujar cap a un pas per després baixar cap al fons de la vall, sempre per barrancs de roques i sorra fosca, sense un matoll verd; si eren els cartells avisant que en cas de tempesta i fortes pluges anessis molt alerta a aquells barrancs que es produeixen torrentades sobtades; si era el fet d’anar tot sol; o si era l’electricitat que havia a l’ambient, el que recordo perfectament era la sensació d’angoixa que duia, tot el temps pensant “què faig aquí... hauria d’estar en la carretera en direcció al nord” i pensant, a cada lloc on era possible, si fotia el camp, feia mitja volta i m’oblidava de “Crater”.
<p>
Evidentment, no ho vaig fer, cada punt trobava una excusa per seguir, fins coronar el port, fins sortir d’aquest barrant, fins passar aquest comellar, fins arribar al fons i veure com era el camp d’arena d’Eureka... El cas era tenir sempre un motiu per a no tornar enrere, per a continuar. La primera hora la vaig passar creuant la primera serralada de muntanyes, les Panamint Range, de roques fosques, plenes de minerals com tota la zona; i quan la pista començava a obrir-se en valls més amples, va aparèixer l’objecte que em va provocar la por més irracional que n’he tingut mai: <b>un cotxe aturat a la vorera amb les llums enceses</b>
<p>
No se perquè aquell cotxe amb les llums enceses em va provocar tanta angoixa, tanta por; potser era perquè no havia vist ni persones ni cotxes en tot el camí; o perquè aquell cotxe aturat a la vorera i amb les llums enceses no havia d'estar allà; o perquè no es veia ningú en tota l'àrea; no ho se, però vaig asustar-me, vaig parar per pensar que havia de fer. Vaig pensar que segurament era la típica parella de novis que havia tingut una avaria fent la típica ruta per Las Vegas i els grans parcs nacionals. Això em va reconfortar una mica i vaig pensar que ja que estava allà el millor era seguir endavant, accelerar i no parar.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/2hj780a3qxxblhdhpmeq3/cotxe_desert.jpg?raw=1&rlkey=09xzkzlt6qmp7re9xvj893z6x"/"""""""""""""""""""">
<p style="text-align: center"><b>Aquest cotxe llunyà em va produir una por difícil d'explicar</b></p>
<p>
Això vaig fer, accelerar, passar intentant veure si havia algú a dintre del cotxe o per allà i seguir el meu camí. Veure que no havia ningú, ni al cotxe, ni defora, ni a la zona, no va servir per calmar-me, al contrari: on estava la gent del cotxe? Com tenien els llums encesos? Quant temps pot aguantar una bateria així? Aquests pensaments no em varen tranquil·litzar gens, tot al contrari, em va venir un nou dubte al cap “Si jo m’he convençut que era una parella i així i tot no hagués aturat... Qui aturaria si jo tingues un problema? Cosa gens difícil en 130 kms de pista de terra”.
<p>
La resposta no era per estar tranquil, i així vaig creuar la zona de les Eureka Dunes, a estones a 20 km/h per no foradar cap roda, i a estones a 90 o 100 per arribar ràpid a Crater i tornar enrere abans que fos de nit o caigués la tempesta que cada cop semblava més propera. Després de creuar la zona d’arena, un estret barranc de parets verticals em va portar fins a Crater, que va resultar ser un conjunt d’edificacions i estris esbucats d’unes mines de sulfur abandonades. Estic segur que en altres circumstàncies hagués quedat una bona estona, mirant i caminant per tot allò, però entre el fort vent, les herbes seques en forma de bola que creuaven la zona, l’amenaça de tempesta, i el cotxe dels llums encesos, no vaig estar ni cinc minuts; es difícil per mi explicar perquè tenia aquella inquietud, aquella sensació de por i angoixa.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/1t7gvx5vgw0ycgn59rhzs/crater_mine.jpg?raw=1&rlkey=e4qb85b8nxj1lg5r9vaa3dz1k"/"""""""""""""""""""">
<p style="text-align: center"><b>Finalment Crater eren unes mines de sulfurs abandonades (Foto: Luis Oleson)</b></p>
<p>
La tornada va ser un permanent patir, amb l’esperança de que el cotxe no estigués encara parat, vaig creuar la zona de dunes amb una angoixa com crec que mai he tingut, a estones accelerant molt i a estones frenant i anant tira a tira mentre pensava: “estic boig, encara pegaré amb una pedra i em carregaré una roda o em sortiré de la pista i em carregaré el cotxe”; quan la pista va començar a pujar cap als Panamint, en sortir d’una corba el vaig veure; allà estava el cotxe, aturat a la vorera, sense cap moviment al seu costat, i com abans, amb els llums encesos.
<p>
Vaig parar un moment, vaig respirar a fons mentre mirava tot l’entorn, vaig fer una foto (dolentíssima perquè les mans em tremolaven) i vaig accelerar, passant ràpid al costat del cotxe, sense veure ningú a la zona. Després ja cap a Big Pine, tot tenia un altre color, fins i tot va sortir el sol mentre pensava <b>"que absurda pot arribar a ser la por..."</b>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/faf47wb0j05bsqk85to5p/_llums.jpg?raw=1&rlkey=okr3mdqzedm46ycy15eenylg2"/"""""""""""""""""""">
<p style="text-align: center"><b>El cotxe del misteri, ningú a kms i kms a la rodona, i els llums encesos</b></p>
<p>
http://joem.balearweb.net/post/119710
Mon, 07 Jul 2014 21:02:29 +0200Alaska: Incendi a la taigaAquests dies de foc a Mallorca, de drama continuat per l’incendi a Andratx, Estellencs i Calvià que ha arrasat més de 2.000 hectàrees, he recordat un altre incendi que em va sorprendre l’any 2003 a Alaska, fent la “<a target="_blank" href="http://joem.balearweb.net/post/20513">Dalton Highway</a>" (una de les rutes més impressionants d’occident) que des de prop de Fairbanks porta a Deadhorse a l’oceà Àrtic després de gairebé 700 kms de ruta sense asfalt.
<P>
La Dalton Road o Haul Road és una pista que transcorre en paral·lel al oleoducte Àrtic – Valdés on cada 120-150 kms hi ha una estació de bombeig i creua de nord a sud tota la península d’Alaska. Tot i que el camí va canviant a cada pas, a cada revolt, a cada riu que es creua, podem diferenciar tres grans trams: el primer, des de Fairbanks fins al riu Yukon, creuant les White mountains, uns suaus turons coberts d’un espès bosc de taigà format bàsicament per piceas i bedolls; el segon tram puja suaument des del riu Yukon fins a creuar els monts Brooks, sense dubte el de paisatges més espectaculars i el tercer és la immensa plana inclinada del North Slope, una tundra infinita des dels Brooks fins a l’oceà, coberta únicament per molses i líquens i on ens varen sorprendre uns estranys miratges formats pel fenomen conegut com a “<a target="_blank" href="http://joem.balearweb.net/post/14576">Fata Morgana</a>”.
<p>
L’incendi lògicament el vàrem trobar al primer tram, als grans boscos que cobreixen els turons ben bé des de la sortida de Fairbanks, és el tram amb més tràfic de la “Dalton”, ja que molta gent de Fairbanks puja fins als turons més allunyats per veure el sol de mitjanit, ja visible des d’aquestes suaus muntanyes. La ruta en aquesta primera part és una successió de pujades i baixades, per suaus valls i turons coberts de bosc, gairebé sempre amb l’oleoducte al nostre costat, en paral·lel a la pista.
<p>
Per a explicar com va anar la nostre trobada amb l’incendi gegant, potser el millor és fer-ho de forma gràfica, amb una sèrie d’imatges que expressen millor que moltes paraules les dimensions de l’incendi:
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/biw5umvtjn6c2ttqk19ht/fum1.jpg?raw=1&rlkey=qtmfcozf3vqwuj59wzbptlt24"/""""""""">
<p style="text-align: center"><b>fum? boira? una tempesta?</b></p>
<p>
El primer contacte amb l’incendi va ser aquesta visió des d’algun dels turons dels White mt., en un primer moment vaig pensar: “s’acaba la calma, darrera les muntanyes sembla que hi ha una tempesta o boira i això pot complicar la ruta, que ja no és gens fàcil”, evidentment estava equivocat, i el que m’estava esperant a l’altre costat de les muntanyes no era mal temps, sinó un incendi d’enormes proporcions.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/yfzek0q62dz9w5z5y2if3/fum2.jpg?raw=1&rlkey=dam3sy5lvodpoa0rsnqd7qiu9"/""""""""">
<p style="text-align: center"><b>Acabada la pujada es veu que és fum</b></p>
<p>
Superada la nova cadena de turons vàrem sortir de dubtes, no era boira ni un front de tempesta, sinó un incendi forestal. La primera impressió és que, malgrat la gran quantitat de fum, el foc es troba localitzat a un racó a la nostre dreta i amb l’immens territori que tenim davant de nosaltres ja serà mala sort que la carretera es dirigeixi cap a la zona de l’incendi.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/6ymnutjmedsonv218c2x2/fum3.jpg?raw=1&rlkey=uq95od31pv4qwhkclz3ud8hgp"/""""""""">
<p style="text-align: center"><b>El foc ocupa una vall</b></p>
<p>
A mida que ens acostem cap a l’incendi sembla que aquest ocupa el fons de la vall cap a la que es dirigeix la carretera, així i tot a la ruta no hi ha cap senyal de perill ni es veu moviment de bombers ni cap altre vehicle, així que tot i que ens preocupem una mica, seguim endavant pensant que no deu ser per tant, que no hem arribat fins a 50 kms del Yukon per tirar enrere per quatre flames i una mica de fum.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/ij4oih44im9jyegpmfk52/fum4.jpg?raw=1&rlkey=70wbaebo60waui02r2mznti4a"/""""""""">
<p style="text-align: center"><b>Es veuen focus de foc arreu del bosc</b></p>
<p>
Arribats al fons de la vall, veiem que el foc està una mica estès a tot arreu, no és un punt concret de foc, sinó que durant quilòmetres i quilòmetres circulem entre foc i zones cremades, tot i que sembla com si l’incendi hagués sigut uns dies abans i estigués extingit o al menys controlat. Ens sorprèn no veure a ningú, ni arribant ni marxant, ni cap avió intentant apagar les flames que es veuen a la distància.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/wqcjatbacn9wd4t69nkl6/foc1.jpg?raw=1&rlkey=zhhjh2sceq70lkxteoxetpldg"/""""""""">
<p style="text-align: center"><b>Finalment, arriben les flames</b></p>
<p>
Finalment, la nostre esperança s’enfonsa, comencem a veure flames relativament prop de la carretera i sembla que estem arribant a la zona de l’incendi que encara està activa. La situació és realment preocupant, ja que continuem sense veure cap moviment ni de persones ni de vehicles i sembla que anem directes cap a les flames. Així i tot ens costa parar i tornar enrere i a cada nova corba pensem: una mica més, a veure si això s’acaba.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/69dq5zfcbjta38j47yv40/foc2.jpg?raw=1&rlkey=weerenc6sbyo3qtkcmprfecsl"/""""""""">
<p style="text-align: center"><b>El foc ja està a la cuneta</b></p>
<p>
El moment crític va ser quan les flames ja estaven a la mateixa cuneta, flames vives i fortes, que ens fan plantejar-nos que potser és el moment de tornar enrere, ja que fa moltes milles que estem entre foc i fum i sembla que cada quilòmetre la situació es complica una mica més, sense tenir clar si al final continuarà estant el camí de tornada obert com està ara.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/7a4qan5bzwzqhnyljr67o/foc3.jpg?raw=1&rlkey=7dpgxhgt067j3evy6yirs2pv5"/""""""""">
<p style="text-align: center"><b>Malgrat tot, no sembla greu</b></p>
<p>
I és en aquest moment, quan estem a punt de fer la volta i deixar les complicacions per un altre moment, quan ens adonem d’un detall que fins ara no havíem valorat. Tenim les flames, vives i molt actives a 2 o 3 metres i així i tot estem “tranquil·lament” amb el cotxe parat a la pista, fent fotos i pensant si seguim o tornem. I això que vol dir? Doncs aparentment que si això es el pitjor que podem estar: amb les flames a 2 metres i no passa res, quin problema hi ha en continuar? Tanmateix les flames no poden estar més a prop, i igualment ens adonem que aquests arbres, aquestes picees i bedolls no són pins, mates i estepes, no cremen amb la violència amb la que cremen els nostres boscos allà a la mediterrània. A Mallorca, quan crema un pi, una mata o un ullastre, crema com si s’hagués d’acabar el món i no pots estar a menys de 20 o 30 metres; aquí, als boscos d’aquesta taigà d’Alaska estem parats a una pista de 12 metres, crema als dos costats i estem fent fotos al foc com si rés.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/9glrr1t29zo8d7boz5l7e/avisos.jpg?raw=1&rlkey=t8mrxo8825bw7c8cy5z88nbae"/""""""""">
<p style="text-align: center"><b>Finalment vàrem seguir fins a l’Àrtic</b></p>
<p>
Com veieu a la foto anterior, finalment després de veure que pitjor que amb foc als dos costats no podríem estar, vàrem continuar, i efectivament aquell foc als dos costats va seguir durant un parell de quilòmetres, en els quals la sensació d’estar ficant-te en un gran embolic era enorme, fins que mica en mica les flames es varen allunyar del camí i finalment el fum va començar a quedar enrere. Després va venir el pas del riu Yukon, la pujada fins als monts Brooks (impressionant), el descens a la tundra i creuar tota la tundra fins a l’oceà Àrtic, on va començar a plantejar-se que havíem de tornar creuar tota la zona de l’incendi, ja que es una carretera que no te cap creuer ni altre sortida, Fairbanks, amb els seus carrers i carreteres asfaltades està a 494 milles (795 kms) i enmig està tota la zona de l’incendi que vàrem creuar el dia anterior i tot i que encara està a més de 500 kms, no es fàcil oblidar-se del tema i durant tota la tornada tenim els nervis sobre que trobarem per tornar creuar la zona del foc.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/cc6snkq39oqklgrqtmiee/fumt2.jpg?raw=1&rlkey=vxwfmvls2i5659ss144y5jyds"/""""""""">
<p style="text-align: center"><b>Trobem un cartell que diu “closed road”</b></p>
<p>
Quan creuem el Yukon i ens acostem a la immensa zona de l’incendi el fum ho cobreix tot però no es veuen grans columnes que són les que normalment indiquen els focs més actius, uns quilòmetres després ens cau l’ànima als peus quan trobem uns cartells als dos costats de la carretera indicant que la carretera està tancada “the road is closed by fire”. En un primer moment pensem “no hauríem d’haver passat, ara no podrem sortir en varis dies”, però després apliquem la mateixa teoria que a l’anada i pensem que el millor es anar provant fins que no es pugui passar.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="https://www.dropbox.com/scl/fi/bp2kj8g7ri3cvz98156ii/fumt1.jpg?raw=1&rlkey=yqlj5ls7elt9j3f39yl3dcolp"/""""""""">
<p style="text-align: center"><b>Molt de fum, però ja no es veu foc</b></p>
<p>
I no ens equivoquem, durant quilòmetres i quilòmetres circulem entre un espès fum que fa enfosquir el dia, però a diferència de l’anada dos dies abans, aquest cop ja no veiem flames, només un fum molt dens que fa molest el conduir, fins que un finalment comença a aclarir-se i sortim de la zona afectada.
<p>
El més curiós de tot es que ni a l’anada i a la tornada vàrem veure una sola persona intentant apagar el foc, ni amb mitjans terrestres ni aeris, ni bombers, ni forestals, ni policia, ni avions, ni helicòpters, res... Quina superfície es va cremar? No he trobat xifres a Internet però al 2004 he trobat dos incendis semblants, un de 525.000 hes. i altre de 247.000 hes. El que vàrem veure i creuar no l’hem trobat, però a l’anada varen ser més de 50 kms entre foc i flames.
http://joem.balearweb.net/post/115899
Fri, 09 Aug 2013 12:31:01 +0200El ciclismo que cambia?<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="550" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/tfrei.jpg"/""""""><p style="text-align: center"><b>Amigos habéis oído ya hablar de Gas6 (Growth arrest-specific 6) ?</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="550" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/rrico.jpg"/""""""><p style="text-align: center"><b>Finalmente el ciclismo ha encontrado un corredor limpio que bate el record de los corredores dopados</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="550" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/100ynunca.jpg"/""""""><p style="text-align: center"><b>100 ediciones del Tour, 110 años de carrera francesa, 130 de ciclismo, y es la primera vez que se ataca subiendo desarrollo</b></p>
<p>
La primera frase es un tuit de Thomas Frei (@thomasfrei) corredor que dio positivo por EPO en el BMC en el 2010 y que antes habia pasado por Astana, la frase está enviada a dos periodistas británicos; la segunda es otro tuit, en este caso de Riccardo Ricco (la Cobra), también positivo por CERA en 2010 y que realizó algunas exhibiciones impresionantes tanto en el Giro como en el Tour y estuvo a punto de morir por realizarse autotransfusiones; finalmente la tercera frase es de Sergio de <a target="_blank" href="http://ciclismo2005.com"> Ciclismo2005.com </a> una web imprescindible para tener una visión diferente y real del ciclismo y de las carreras, y se refiere al ataque de Froome en el Mont Ventoux y resume como ninguna otra la sensación generalizada de que algo ha cambiado en el ciclismo.
<p>
¿Qué ha ocurrido para que se haya creado esta impresión generalizada de que está pasando algo?, que hace que hasta medios como la TVE o el Marca hablen de doping sin haber habido un positivo de por medio, todos repitiendo el mantra de que no hay doping si no hay positivo (olvidando claro los siete tours de Armstrong).
<p>
La respuesta tiene un nombre: Sky Pro Cycling, o Sky-Postal como se empieza a conocer al equipo de Brailsford, por la similitud con el famoso US-Postal, al que sin embargo ya ha superado. Si el año pasado sus prestaciones ya eran sorprendentes e impresionaban al aficionado, lo de este año 2013 ya no tiene explicación posible, no hay forma de entender lo que ocurre en ese equipo si no se incorpora un elemento del que hace años que se oía hablar y que definitivamente ya debe haber irrumpido en el pelotón: <b>los tratamientos genéticos</b>.
<p>
En este caso nos encontraríamos ante la cuarta generación de métodos de mejora del rendimiento, y posiblemente ante la más peligrosa de todas, mucho más peligrosa incluso que la anterior, la que aún funciona en la mayoría de equipos, donde las manipulaciones sanguíneas y el abuso de la EPO y sus derivados, han provocado la muerte de varios ciclistas y situaciones de extrema gravedad como la del propio Ricco, ingresado al borde de la muerte por realizarse autotransfusiones.
<p>
La primera generación fueron los estimulantes, entonces todo era mucho más fácil, nada de tratamientos larguísimos en el Teide o en Gerona, bastaba con alguna anfetamina (o estimulantes similares) antes o durante la carrera y recuperarse después. Era la época de los rostros desfigurados, del esfuerzo por encima del límite, de la extrema y enfermiza delgadez de los ciclistas. Esa época coincidió con algunos de los más grandes como Anquetil, Merckx, Ocaña, Fuente (y no digo que ellos tomaran, sino que coincidió con su época), era un ciclismo espectacular y grandioso, porque las anfetaminas inhiben los miedos y se vivían ataques desde lejos y batallas épicas.
<p>
Posteriormente, coincidiendo con la irrupción del gran Hinault, llegaron los corticoides y los anabolizantes. Se acabaron los ciclistas escuálidos, demacrados, se acabó el ciclismo loco de ataques a tres puertos de meta, los corredores echaron musculatura, se hincharon de cara y de piernas y acabaron pagándolo los tendones que no podían absorber tanto músculo; fue la época de las tendinitis interminables.
<p>
La tercera generación es aquella en la que aun estamos inmersos: la sangre, el enriquecimiento sanguíneo, ya sea mediante transfusiones, autotransfusiones, EPO, CERA, centrifugados de glóbulos rojos, en definitiva todo lo que se ha vivido estos años, con bolsas de sangre incluidas. Los campeones de esta época no hace falta ni citarlos, están en la mente de todos y se inicia aproximadamente coincidiendo con la irrupción de Indurain y dura hasta nuestros días. En estos años se da la circunstancia de que tan famosos como los ciclistas son los médicos que los llevan y todos conocemos a Conconi, Sabino Padilla, Ferrari, Eufemiano Fuentes...
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/froomewiggins.jpg"/""""""""><p style="text-align: center"><b>Froome y Wiggins, hacen cosas que jamás había hecho nadie sobre una bicicleta, quizás es el “ciclismo que cambia”</b></p>
<p>
Pero de repente se ha roto la baraja, ha aparecido un nuevo equipo, el “equipo científico” el Sky, que ha conseguido dar una vuelta de tuerca más y por lo que parece y se ve en la carretera, ha conseguido dejar en evidencia a todos los demás equipos, que no es que vayan un peldaño atrás, es que parecen un pelotón de juveniles en el que de repente han soltado un equipo de profesionales. Y ayer, entre la frase de Sergio (cierta pues jamás nadie había atacado subiendo piñones) y los tuits de Frei y Ricco, me vinieron a la cabeza conversaciones con un amigo químico hace unos años, cuando comentábamos que la próxima estación era el “doping genético”, probablemente indetectable, probablemente peligrosísimo, probablemente demoledor, seguramente irreversible.
<p>
Y pienso que estamos en ello, de repente he empezado a comprender transformaciones milagrosas como las de Froome (ni siquiera era un buen corredor hasta que en la Vuelta 2011 nos dejó a todos sorprendidos), la de Kennaugh, Kennauque? (gracias Sergio), la de Porte un rodador malillo que cuando ahora tira subiendo solo le aguanta su líder, y como no la de Wiggins, un pistard transformado en ganador del Tour, que de repente no puede aguantar pequeñas subidas de cuarta categoría. La historia de que no sabe bajar, que de repente se la ha olvidado, no es más que una cortina de humo que la gente repite creyéndose graciosos, como si Wiggo no hubiera ganado un Tour y hecho tercero en otro y segundo en una Vuelta a España; ¿acaso esos tours y vueltas no tenían bajadas? Y las hizo todas con los de delante, quizás no bajaba como Samuel Sánchez, pero bajaba como cualquier profesional.
<p>
Patrañas y mentiras las justas, lo que le está ocurriendo a Sir Bradley, sea lo que sea, es un misterio que quizás algún día se sepa o quizás no se sepa jamás, pero que desde luego no tiene nada que ver con las bajadas, en absoluto.
<p>
¿Qué es el GAS-6? No lo se, buscando en Internet veo que las siglas corresponden a Growth arrest-specific 6, no se lo que es, apenas se que es un producto relacionado con la genética y tratamiento de algún gen; tampoco se porqué lo cita Frei en su tuit a dos periodistas, a dos glosadores de las glorias del Sky Team; lo que si intuyó es que todo sería mucho más fácil de explicar si estuviéramos dejando atrás la época de los hemo-druidas <a target="_blank" href="http://ciclismo2005.com"> (otra vez gracias Sergio) </a> y entrando en un nuevo paradigma, ya no de estimulación del sistema nervioso, ni de desarrollo muscular, ni de mejora sanguínea, sino en el definitivo, el del tratamiento genético.
<p>
Quizás sí, quizás sea cierto que estamos ante un ciclismo que cambia.
http://joem.balearweb.net/post/115678
Wed, 17 Jul 2013 12:48:11 +0200Dragonera: El món al revésAra fa 36 anys, el 7/7/77, dos grups de caire anarquista, Terra i Llibertat i Talaiot Corcat varen ocupar l’illa de Dragonera, de forma inesperada per la societat mallorquina, que es disposava a gaudir del segon estiu sense el dictador Franco, feliçment mort feia poc. L’ocupació es va fer per cridar l’atenció sobre l’enorme tragèdia que planejava sobre la petita illa, ja que la Comissió Provincial d’Urbanisme acabava d’aprovar el Projecte d’Urbanització (darrer pas abans de començar les obres) d’una descomunal urbanització amb hotel, xalets, casino i port esportiu, això sí, era ecològica ja que només es permetrien els cotxes elèctrics.
<p>
A aquests grups sens va dir de tot, ens varen dissoldre, desallotjar, amenaçar, insultar, varen rebre cops de porra, i no es va dir que érem pro-etarres perquè encara no se l’hi havia ocorregut a la dreta. Per sort també vàrem rebre un suport immens i majoritari de la societat mallorquina. De fet, existeix un cert reconeixement de que a l’urbanisme, l’ecologisme i a la protecció del territori hi ha un abans i un després de la lluita per salvar la Dragonera.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropbox.com/u/15575662/bloc/dragonera_talaiot.jpg"/""""""""">
<p style="text-align: center"><b>Aquí, al local de Talaiot Corcat es va començar a salvar la Dragonera</b></p>
<p>
Després de l’ocupació, les manifestacions, els actes, els concerts a Sant Elm, va venir una llarguíssima lluita als tribunals, a la qual el GOB va agafar el relleu dels grups llibertaris i va canviar la lluita al carrer per la lluita legal. Aquesta llarga batalla judicial va durar set anys, fins que al 1985 el Tribunal Suprem ens va donar finalment la raó i va declarar il·legal la urbanització prevista a Dragonera.
<p>
No se si cal dir-ho, però si de cas ho direm; a cada una d’aquestes instàncies judicials, a cada recurs, a cada judici, a cada contenciós, a cada passa, vàrem tenir en contra l’Ajuntament d’Andratx i el Consell de Mallorca, (sí, aquests que ara es posen medalles i inauguren plaques), més preocupats de salvar els interessos dels promotors, de PAMESA, que de preservar el paradís que encara avui és la Dragonera. Tant el Consell de Mallorca com l’Ajuntament d’Andratx, varen fer tot el possible i més, perquè la urbanització pogués tirar endavant.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropbox.com/u/15575662/bloc/dragonera_salom.jpg"/""""""""">
<p style="text-align: center"><b>Aquests que ara s’omplen la boca de medi ambient, o són els que volien urbanitzar Dragonera (o són els seus hereus)</b></p>
<p>
Finalment, malgrat tot els seus esforços, el Tribunal Suprem va declarar ferm la il·legalitat de la urbanització i aquí es quan es varen donar per vençuts; ja no havia cap esperança d’urbanitzar l’illa. En aquell moment varen pensar que l’illa era molt maca i valia la pena protegir-la, i, sobretot, varen pensar que calia compensar al propietari, per tots els maldecaps passats i per que no havien pogut fer el gran negoci d’especular amb el territori. I la manera de compensar a la propietat per el “lucro cessant” va ser comprar l’illa, així que un any després de la sentència del Suprem, el Consell de Mallorca va comprar sa Dragonera.
<p>
I Això és el que celebraven ahir a l’illa les autoritats de l’ajuntament i del Consell, que fa 25 anys des que varen comprar l’illa, repetint el mantra de que fa 25 anys que es va salvar sa Dragonera.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropbox.com/u/15575662/bloc/dragonera_manifa.jpg"/""""""""">
<p style="text-align: center"><b>Així es va salvar sa Dragonera, i aquests no surten a la placa...</b></p>
<p>
Mentida! Dragonera es va començar a salvar molt abans, amb l’ocupació, amb les manifestacions, amb els recursos i els contenciosos del GOB; i a cada una d’aquestes passes, vosaltres, els mateixos que ara inaugureu plaques i vos poseu medalles estàveu en contra.
<p>
Per a més informació podeu llegir a aquest mateix bloc:
<p>
<a target="_blank" href="http://joem.balearweb.net/post/37229"> Dragonera: 30 anys</a>.
<p>
<a target="_blank" href="http://joem.balearweb.net/post/37281"> Dragonera: 7/7/77 – 7/7/7</a>.
http://joem.balearweb.net/post/115649
Mon, 15 Jul 2013 20:30:03 +0200Sky-Postal arrasa en el Tour 2013Avui al Tour de França, a l’etapa reina dels Pirineus, la meva afició al ciclisme ha patit un nou cop, d’aquests que fan mal i que fan que fins i tot et plantegis si val la pena seguir passant hores davant el televisor per veure un esport que cada vegada es sembla més al “pressing catch” o la lluita, on el resultat ja es coneix abans de començar i l’únic tema important és que hi hagi espectacle. I això és el que ha passat avui a l’etapa de Pailheres, un súper port que no es mereix el lamentable espectacle de que el grup el coroni comandat per un pistard com Peter Kennaugh, que en 2 anys i mig que porta de professional no ha pujat davant ni un pont d’autopista.
<p>
Perquè el pitjor d’avui no és que en Chris Froome hagi donat un cop casi mortal al Tour 2013, no; això ja s’esperava veient la seva marxa des que va patir una greu malaltia a Àfrica i va tornar a Europa transformat en un “winner” <a target="_blank" href="http://joem.balearweb.net/post/111129">(vegeu aquest article per entendre la transformació d’en Froome)</a>, que tot i ser miraculosa no deixa de ser semblant a la d’en Armstrong després del seu càncer de testicles i d’en Contador després del seu cavernoma cerebral. Es a dir bons corredors (en el cas d’en Froome ni això) que després d’una forta malaltia tornen al ciclisme convertits en guanyadors, en autèntics números 1.
<p>
El pitjor no és tampoc que en Richie Porte, un rodador sense massa qualitats ni per pujar ni per l’sprint s’hagi transformat en un “killer”; tots el recordem en la seva època de gregari d’en Contador i cap de nosaltres podrà recordar alguna pujada en la que estigués davant o ajudés el més mínim al “carnívor de Pinto”. Doncs sí, aquell Richie Porte què com el seu company Kennaugh arribava en la grupeta dels esprinters, avui s’ha permès el luxe de pujar els duríssims primers quilòmetres del Plateau de Bonascre (conegut comercialment com Ax-3-Domaines) esprintant com si de llençar en Cavendish a l’esprint es tractés. Ha tirant tan fort que no només ha despenjat als “segundons” dels altres equips, sinó que ha despenjat a tota la resta de líders (als que no havia despenjat ja en Kennaaugh clar). Quan el seu líder Froome ha atacat només ell ha pogut anar darrera d’ell, i els dos (dos desconeguts fa 2 anys) han entrat primer i segon a la meta.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/sky.jpg"/""""""""><p style="text-align: center"><b>Les exhibicions sanguínies de l’Sky-Postal fan esgarrifar</b></p>
Però com dic, essent greu, el pitjor no és que aquests dos corredors desconeguts fa 2 anys hagin fet primer i segon; el pitjor és el que hem vist fer al seu company Peter Kennaugh, un corredor de pista, sense cap altre mèrit que haver nascut a l’illa de Man i ser un excel·lent rodador i pistard (és campió del món i olímpic amb persecució olímpica). Doncs aquest corredor de pla ha fet els darrers quilòmetres de Pailheres a un ritme impressionant, fent que corredors de primer nivell es despengessin; però després de terminar la pujada ha continuat tirant del grup, fent una baixada descomunal fins a Ax. I no content amb això, ha seguit tirant les primeres rampes de Bonascre a un ritme fortíssim i despenjant més corredors.
<p>
Al ciclisme professional de les grans voltes, hi ha uns nivells que tothom reconeix, els líders que són aquells que poden guanyar la general i se la solen jugar als grans ports de muntanya; els gregaris de luxe, que són aquells que els acompanyen fins als darrers ports i fan la feina bruta i finalment els gregaris de base, aquells que treballen en el pla, que pugen i baixen als cotxes per aigua, xubasqueros o menjar. Doncs bé, quan un d’aquests gregaris es capaç de destrossar el grup a un port com Pailheres i quan un dels gregaris de luxe com en Porte, no només despenja als líders de les altres formacions sinó que després segueix i fa segon, doncs quan passa això és que alguna cosa no s’està fent bé.
<p>
A la televisió, a les ràdios, als diaris es cansaran de dir que és el “nou ciclisme”, el “ciclisme que canvia”, que l’Sky és l’equip que treballa i mima fins i tot els mínims detalls; en Carlos de Andrés ens contarà els maillots tan súper perforats que porten (com si els altres duguessin el cotó que duia Ocaña); en Pedro Delgado ens parlarà dels plats ovalats i els rodaments ceràmics (com si la resta d’equips duguessin material Zeus dels anys 70); Alix o Chozas ens parlaran dels estiraments, de com es controlen amb el menjar o el pes (com si els altres mengessin Whoopers per sopar); i els diaris o teles més generalistes ens explicaran altre bajanades, com quan ens mostren a tota plana o pantalla com els pilots de Ferrari ensenyen a conduir als auxiliars de l’equip.
<p>
Tots ens parlen o ens parlaran d’aquestes beneitures, però ningú parlarà de les concentracions a Tenerife, on viu i treballa Eufemiano Fuentes i què està lluny dels controls per sorpresa; ni dels certificats metges que permeten prendre productes que els altres no poden; ni d’oblits de saber muntar en bicicleta com el de Wiggo al Giro d’Itàlia, com sí per guanyar el Tour 2012 no hagués hagut de baixar ports llarguíssims i no les baixadetes de riure on es tallava a Itàlia; ni dels wats de potència que treu Wiggo o Froome, que són literalment impossibles; ni de com cada dia que passa aquest equip se sembla més al US-Postal de n’Armstrong, al Mapei de Romminger o al Saunier-Duval d’en Ricco i Matxin.
<p>
En definitiva, ningú als medis de comunicació parlarà d’això, al contrari, ens parlaran de que desprès de l’Operació Puerto i del judici a Armstrong, el ciclisme està canviant, que ens trobem davant un nou ciclisme, el “ciclismo que cambia” i la veritat jo veig que sí, que canvia, i tant que canvia, però a pitjor...
<p>
L’Sky ja fa temps que ha superat qualsevol versió anterior i ja és l’<b>SKY-POSTAL</b>.
http://joem.balearweb.net/post/115530
Sat, 06 Jul 2013 22:49:56 +0200Hubara, Corredor, Tarabilla: FuerteventuraHubara, corredor saharià, tarabilla canària...
<p>
...Què tenen en comú aquests tres noms? Què factor interrelaciona la hubara, el corredor i la tarabilla i els vincula?
<p>
El factor que uneix aquestes tres noms, apart del fet de que els tres són aus, és el fet que tots tres es poden veure a una illa: Fuerteventura; a aquesta àrida illa canària és l’únic lloc del món on es possible veure aquests tres ocells, que així i tot mai són fàcils de veure, ja que són ocells escassos i d’hàbits esquius.
<p>
<b>L’avutarda hubara</b>, <i>Chlamydotis undulata fuerteventurae</i>, que així es diu la subespècie canària, és un ocell gros de 65 cm d’alçada que viu a les zones desèrtiques del nord d’Àfrica i a les illes Canàries més orientals, especialment a la de Fuerteventura, ja que a Lanzarote i la Graciosa és molt més escassa, quedant menys de 800 aus. Per tant si un vol veure l’hubara de Canàries, tot i que la pot trobar a Lanzarote, és molt millor buscar-la per Fuerteventura, i així i tot, no serà gens fàcil observar-la. A Fuerteventura es troba sobre tot als jables i a los llanos de Tindaya, un lloc molt àrid del nord-oest de l’illa.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/hubara1.jpg"/"""""""""><p style="text-align: center"><b>La hubara, símbol de Fuerteventura, dels mateixos colors que el desert on viu</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/llano_tindaya.jpg"/"""""""""><p style="text-align: center"><b>La plana de Tindaya, hàbitat preferit de la hubara</b></p>
<p>
El <b>corredor sahariano</b> <i> cursorius cursor</i>, és un limícola de 25 cm, parent del sebel·lí i els corriols, que a diferència de la majoria dels seus parents viu a zones desèrtiques o semi desèrtiques, amb una distribució molt semblant a la hubara, a Canàries es troba als mateixos llocs que la hubara i el mateix passa a Fuerteventura, tot i que sembla més abundant als jables arenosos.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/corredor1.jpg"/"""""""""><p style="text-align: center"><b>El corredor saharià, un simpàtic limícola que no viu a zones humides, sinó desèrtiques</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/jable_jandia2.jpg"/"""""""""><p style="text-align: center"><b>A les zones arenoses del Jable de Jandia és on més corredors es veien, fins a 17</b></p>
<p>
Però el que fa que aquestes tres espècies únicament puguin ser vistes a Fuerteventura és la <b>tarabilla canària</b> (ja em vist com les altres dos també es poden veure a Lanzarote i a Àfrica), ja que aquest petit ocell de poc més d’11 cm, anomenat <i>saxicola dacotiae</i> només viu a l’ílla “majorera”, coneguda així per els mahos, els seus primers pobladors. A diferència dels dos primers, la tarabilla canària viu als barrancs secs amb vegetació de tarajales i és més fàcil de trobar que les dues aus estepàries.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/tarabilla.jpg"/"""""""""><p style="text-align: center"><b>Aquest mascle de tarabilla canària no sembla content amb el nostre pas pel barranc</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/bco_torre.jpg"/"""""""""><p style="text-align: center"><b>Els barrancs secs amb tarajal són l’hàbitat on viu el vitrac “majorero”</b></p>
<p>
Sens dubte, el més fàcil de trobar va ser la tarabilla canària, el fet de que visqui a llocs més localitzats i tancats com els barrancs secs, i que el Barranco de la Torre, un dels llocs on és més abundant, estigui només a 4 kms de l’aeroport, va fer que fos la primera de les tres espècies trobada i sense massa problemes, ja que a més a més els vitracs tenen costums que els fan més fàcilment visibles, com la de posar-se a les puntes destacades de les branques o llocs prominents.
<p>
Amb una mica de sort, hi ha prou amb fer una passejada al llarg d’alguns dels barrancs on viu, en el nostre cas va ser del de la Torre; un barranc que sol tenir una petita corrent d’aigua, un espès tarajal i on es va sorprendre només entrar la presència d’una parella d’ànnera canyella. Més endavant, a la zona central del barranc ja vàrem veure el mascle de vitrac cantant sobre una pedra, amb cara d’indignat per la nostra presència; poc segons després enteníem els motius, quan a una pedra veïna ens mirava entre sorprès i espantat el seu petit, un jovenet gris i inquiet que amb el seu reclam va fer que també aparegués la mare. No es varen ajuntar els tres en cap moment, però vàrem poder gaudir de la seva presència uns minuts, asseguts a una pedra, amb la família de tarabillas al nostre entorn.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/tarabilla_mami.jpg"/"""""""""><p style="text-align: center"><b>Un jove de vitrac canari es mostra sorprès de la nostra presència</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/tarabilla_jove.jpg"/"""""""""><p style="text-align: center"><b>L’aparició de “mama” vitrac a una roca prominent va completar la família, que ocupa i marca (ja veieu la mare i el pare sobre les roques) territori a un racó al tarajal del barranc de la Torre</b></p>
<p>
Els espais oberts i desèrtics on habiten, i la seva costum de no volar gairebé mai, feien preveure que el difícil seria veure els altres dos objectius del viatge, la hubara i el corredor, però al menys en el cas del segon no ho va ser massa. El primer lloc per buscar-les varen ser les planes arenoses del Jable de Jandia, a la zona més alta de l’istme; terres blanquinoses, sense relleu i amb molt poca vegetació. La millor manera? Una bona matinada, sortir en plena nit de l’hotel i estar al jable quan comenci a sortir la llum. Els espais son immensos, i ja s’intueix la dificultat que pot tenir trobar 2 ocells que no volen i que al contrari que la majoria d’ocells el que fan es quedar quiets quan s’alarmen.
<p>
Les primeres dues hores no varen pintar gens bé, poca llum i cap ocell, fins que de cop, a la dreta del camí sembla que s’ha mogut alguna cosa. La primera impressió en no tornar veure res més, és que el vent deu haver mogut alguna branca o matoll sec, però quan anem a seguir algun moviment ràpid torna cridar la nostre atenció. Ja no hi ha dubte, 20 m hi ha hagut moviment, potser una rata o un esquirol dels que s’han convertit en plaga a l’illa, però pocs segons després un nou moviment els hi delata definitivament.
<p>
Dos petits corredors caminen i corren, de pedra a pedra, de matoll a matoll, simpàtics, preciosos, camuflats, amb una forma d’estirar el coll inconfusible... Allà hi ha una parella de corredors, la primera de les vàries que veure a la zona els propers dies (tot buscant la hubara vaig haver de tornar a Jandia). Els minuts que vaig poder gaudir de l’observació dels corredors saharians varen ser divertits degut al seu comportament, quiets, coll estirat, petita carrera, altre cop ben estirats, mirant l’horitzó, picar alguna cosa en terra, curta carrera, això sí, no els vaig veure volar en cap moment. Finalment vaig continuar camí, amb la certesa de que la hubara, molt més grossa que els corredors seria fàcil de veure.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/corredor3.jpg"/"""""""""><p style="text-align: center"><b>Els corredors saharians no acostumen volar, sinó que corren agils entre matolls i pedres</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/corredor2.jpg"/"""""""""><p style="text-align: center"><b>La postura amb el cos i cames estirades així com la cella blanc i negre els fa ser un ocell elegant</b></p>
<p>
Desgraciada o afortunadament la hubara no va ser tan fàcil de trobar, després d’intentar-ho al jable de Jandia vaig decidir provar sort a los Llanos de Tindaya, una zona semblant però més pedregosa i de majors dimensions. Igual que amb el corredor, la clau vaig pensar que era estar molt prest a lloc i veure sortir el sol des dels propis plans de Tindaya, però moltes hores després i de recórrer tota la zona i tots els camins entre Tindaya i El Cotillo, rastrejant i deixant els ulls en un dia de molta calor i vent.
<p>
Després de moltes hores buscant em dono compte que precisament el costum del corredor saharià de córrer petits trajectes fa que sigui mes fàcil de localitzar que la hubara, que no corre mai i que al contrari del corredor quan veu el perill en lloc de córrer o volar com fan la majoria d’ocells s’acota en terra suaument i sembla una pedra més. Finalment el dia està a punt d’acabar, el vent ha anat creixent cada cop més duent una sorra vermella directa des d’Àfrica que fa impossible obrir ni uns centímetres les finestres del cotxe, ja que els vents superen els 100 kms/hora, penso que el millor es partir i buscar la hubara un altre dia ja que la sorra a l’aire està fent que fins i tot es faci fosc abans d’hora.
<p>
I de sobte, quan menys m’ho esperava, al costat de les primeres construccions del poble, en mig d’una tempesta de sorra i vent brutal, veig una hubara creuar lentament el camí davant del meu cotxe; la frenada va ser de les que fan saltar els airbags i la presa per intentar treure la càmara, sortir del cotxe i intentar veure cap a on partia la hubara va ser proporcional a la parsimònia i la lentitud amb que es movia l’ocell. No sé si influïda pel terrible vent i la sorra del desert, o perquè és el seu comportament natural, la hubara es va moure durant minuts lentament al costat del cotxe, deixant-me fer-li moltes fotos, la majoria no molt bones perquè era casi de nit, però recompensant-me per les més de 12 hores passades a aquell tros del Sàhara illenc.
<p>
La veritat, es que aquells minuts observant la hubara entorn del camí i del cotxe et fan comprendre perquè es tan difícil de trobar, no vola, no es mou sobtadament, no corre, no fa renous, simplement camina tan poc a poc, que a vegades recorda a un perezoso, ja que hi ha passes que ni tan sols posa la pota en terra, sinó que la deixa a mig camí, com pensant els riscos i avantatges de completar el pas; i quan algun moviment nostre, algun renou de la càmara l’espanta una mica, res de posar-se nerviosa, simplement de forma suau, casi imperceptible s’acota i queda esclafada contra el terra. Amb aquest comportament, no es estrany que quan la buscava a les planes desèrtiques, ja fos a peu o en cotxe, la hubara et vegi a tu molt abans de que tu ni sospitis que ella està a la zona i simplement s’acoti i passi desapercebuda fins que ja no estàs prop; de fet això em va fer ser conscient que a la majoria d’ocells els hi descobrim quan espantats de la nostra presència volen lluny.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/paso_chico.jpg"/"""""""""><p style="text-align: center"><b>Fins i tot a una zona tan inhòspita com aquesta varen fer una urbanització de la que queda el traçat dels carrers i els 2 “pisos piloto”, avui ocupats per hippies</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/tindaya_pols.jpg"/"""""""""><p style="text-align: center"><b>Un fortíssim vent del desert carregat d’arena i ofegant va terminat en una descomunal tempesta</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/hubara2.jpg"/"""""""""><p style="text-align: center"><b>Quan veu perill o se sent amenaçada simplement s’acota en terra</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/hubara3.jpg"/"""""""""><p style="text-align: center"><b>Veient la hubara i com es mou s’entén que sigui el símbol de Fuerteventura i contemplar-la és simplement un espectacle</b></p>
http://joem.balearweb.net/post/115436
Sat, 29 Jun 2013 16:00:29 +0200Cofete (Fuerteventura) un lloc molt especialQuan voles cap a Fuerteventura ja saps que vas a la més àrida de les illes canàries, la més propera al continent africà, al Sàhara i la més apartada dels vents alisis que generen les pluges a les altres illes de l'arxipèlag. Així i tot, sorprèn l’aridesa que et trobes només sortir de l’aeroport; fins i tot si ja coneixes Lanzarote o les zones seques de la resta d’illes, no deixa de sorprendre’t la tremenda sequedat que es perceb a tot Fuerteventura. Després t’expliquen als pobles d’interior, a les zones turístiques ni ho saben ni els interessa, que fa quatre anys que no plou, que gairebé no cauen més que unes gotes des de fa molts d’anys i que l’illa no ha estat sempre igual.
<p>
I segurament sigui cert, perquè a moltes bandes de l’illa es veuen marjals, arbres morts, zones que semblen haver estat conreades, llocs per acumular l’aigua a les rieres, en definitiva estructures i formes que donen a entendre que no fa massa temps allà havia vegetació i conreus. De fet, seguint la guia que vaig utilitzar, arribava a llocs on el llibre deia “en la zona de cultivos” o “entre los frutales”, i allà no havia absolutament res, ni cultius, ni fruiters, ni cap senyal significativa de verdor, com si aquests anys sense pluja, juntament amb l’arribada del turisme hagi significat l’abandonament total del camp i la mort del poc verd que hi havia.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/villa_lata.jpg"/"""""""><p style="text-align: center"><b>Tota l’illa és d’una aridesa extrema, plena de pedra i roques com en runes</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/betancuria.jpg"/"""""""><p style="text-align: center"><b>La vall de Betancuria és la més verda i humida de Fuerteventura</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/terrasses.jpg"/"""""""><p style="text-align: center"><b>Abans de la llarga sequera es conreaven zones que ara són totalment desèrtiques</b></p>
<p>
L’altre cosa que sorprèn de Fuerteventura és la manca de grans estructures geològiques, de grans escenaris dels que hi ha a les altres illes (Garajonay, Taburiente, Teide, Timanfaya, etc.); a Fuerteventura no hi ha grans relleus, no hi ha grans escenaris paisatgístics, fins i tot les muntanyes que hi ha són discretes i sembla com si tot el que ens rodeja fos un enorme territori de restes de roques i pedra, un camp de runes; l’aspecte general no és gens maco, no penses en cap moment: “...que maco que es això”
<p>
En mig d’aquests escenaris i paisatges negres, grisos i foscos, trobem els espais més espectaculars de l’illa, que allà s’anomenen “jables”, unes zones increïblement blanques, formades per acumulació de sorra blanquíssima i en moviment. Els dos jables més importants de l’illa es corresponen amb els dos parcs naturals existents, concretament el de Jandia al sud i el de Corralejo al nord; el primer més consolidat i de sorra fixada, però el de Corralejo dominat per dunes mòbils que es mouen amunt i avall de forma permanent, com si d’un ésser viu es tractés.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/forestal.jpg"/"""""""><p style="text-align: center"><b>L’únic bosc de l’illa, un pinar de pi canari molt castigat per la manca d’aigua </b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/tindaya.jpg"/"""""""><p style="text-align: center"><b>La muntanya de Tindaya, espectacular en mig de la tempesta d’arena</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/dunas_corralejo3.jpg"/"""""""><p style="text-align: center"><b>Les dunes mòbils del jable de Corralejo, creuant la carretera general</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/cofete_jable.jpg"/"""""""><p style="text-align: center"><b>El jable de Jandia, arena blanca en mig de la roca volcànica</b></p>
<p>
L’altre gran punt d’atenció de l’illa són les platges de Cofete, situades a l’extrem sud de la península de Jandia, al parc natural del mateix nom. Es tracta d’un lloc estrany, amagat i de difícil accés, amb dues platges verges (Cofete i Barlovento) separades per un petit illot de roca, ambdues d’una qualitat excepcional. A Cofete també hi ha un petit poblet, la presència del qual és actualment incomprensible; i només es pot entendre des del record d’uns temps on devia ploure molt més que ara; un poble enmig de l’aridesa més extrema, on resulten estranyes fins i tot les dimensions del seu cementiri, explicables només perquè degut a la sequedat de l’aire i a la sal, els cadàvers no es descomposen.
<p>
Però a més a més, a Cofete existeix un altre element que crida l’atenció des del moment en que ens acostem a la zona, que sorprèn fins i tot més que les platges, el poble i el cementiri; es tracta de la Casa Winter, una estranya i enorme casa, situada en un lloc elevat des del qual es domina tota la zona de barlovento de Jandia, així com les platges i l’oceà. No cal dir com xoca una casa així allà, es troba absolutament fora de lloc i precisament per això és tan impactant.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/sotavento.jpg"/"""""""><p style="text-align: center"><b>Les platges de Cofete són autènticament espectaculars, verges, immenses</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/cofete_beach.jpg"/"""""""><p style="text-align: center"><b>La platja de Cofete, d’arena blanca i dorada</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/cofete_nord.jpg"/"""""""><p style="text-align: center"><b>Cofete, un poble a un lloc impossible i de molt difícil accés</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/cofete_poble.jpg"/"""""""><p style="text-align: center"><b>Cofete, vist de més a prop, on es distingeix la cafeteria, únic edifici actiu del poble</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/cofete_cementiri.jpg"/"""""""><p style="text-align: center"><b>Part del cementiri de Cofete, especial per que els morts no es corrompen</b></p>
<p>
Sobre la Casa Winter hi ha multitud de llegendes, mites, misteris i històries i possiblement aquesta casa sigui un dels majors misteris que amaga l’illa de Fuerteventura.
<p>
Què fa allà aquella enorme casa amb aspecte de mansió o castell?
<p>
Perquè està a Cofete i no a altres indrets de l’illa molt més accessibles i habitables?
<p>
Aquestes i moltes altres preguntes mai tindran resposta, i el misteri s’incrementa quan se sap que va ser ordenada construir a l’any 1946 per Gustav Gunter, un enginyer alemany sobre el que circulen tot tipus d’històries sobre les seves relacions amb el III Reich. Deixant de banda aquestes històries, el cert és que la casa, d’aspecte impressionant, està allà a un racó perdut del món, que a la punta de Jandia va fer construir un petit aeroport i que tampoc se sap be el motiu, tot això va ser abandonat al poc temps, sembla que els Winter no varen arribar-hi a viure mai, quedant la casa en mans d’una família local que eren els encarregats del seu manteniment.
<p>
El cert, és que quan vaig pujar fins a la casa Winter, només havia una senyora molt, però molt major, gairebé invàlida amb una cama rompuda i mal soldada; plorant la seva desgràcia per la mort recent de dos familiars; em va explicar que la seva família i ella eren a la casa des dels temps dels Winter, i que ara pertanyia a una societat de las Palmas, que esperava que es moris ella i el seu nebot per fer “no se que” amb la casa. La veritat és que la dona, d’edat indefinible però per sobre o molt a prop dels 90, impressionava a aquell lloc tan aïllat i misteriós, els seus plors esperant la mort i lamentant-se de que la mort li arribaria sola allà mentre el seu nebot no era a l’illa, arribaven al cor i la seva invitació per entrar i visitar la casa era gairebé irresistible, una temptació d’aquelles difícils de vèncer.
<p>
Em va costar molt dir que no podia entrar, que no tenia temps i marxar d’aquell lloc. Un lloc que sense cap dubte té alguna cosa molt especial.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/casa_winter_lluny.jpg"/"""""""><p style="text-align: center"><b>La casa Winter, des de la punta de Jandia, on estava l’aeròdrom que va fer construir en Winter</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/cofete_winter2.jpg"/"""""""><p style="text-align: center"><b>La casa Winter amb el poble de Cofete en primer terme</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/casa_winter2.jpg"/"""""""><p style="text-align: center"><b>La Casa Winter, desproporcionada i misteriosa al mig de Jandia</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/torre_winter.jpg"/"""""""><p style="text-align: center"><b>L’edifici es troba actualment en molt mal estat, producte del seu semi-abandonament</b></p>
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/bloc/winter_vella.jpg"/"""""""><p style="text-align: center"><b>L’única resident a la Casa Winter, tan estranya com el lloc i la pròpia edificació</b></p>
http://joem.balearweb.net/post/115425
Thu, 27 Jun 2013 22:17:14 +0200El "Big Year" ja és un "Great Year"Al “<a target="_blank" href="http://joem.balearweb.net/post/113945">darrer post que vaig escriure al bloc </a>”, ja deia que enguany seria per mi un any molt especial, que deixaria altres coses i dedicaria temps i ganes a fer un </B>“Gran Any”</B> , un “Big Year”; un any dedicat a veure ocells, a veure el major nombre possible d’ocells i la veritat és que el “Bigyear” ha acabat enganxant-me més i tot del que em podia imaginar abans de l’1 de gener. Tot i que em conec i se que mai faig les coses simplement perquè sí, no m’esperava estar a aquestes altures de la primavera gaudint dels ocells d’aquesta manera, segurament tot afavorit per la que probablement està sent la millor migració pre-nupcial dels darrers 20 o 25 anys; una migració que ha aconseguit que el Big Year no sigui ja només un Big Year, sinó que ja és i serà un Great Year, és a dir un Gran Any.
<p>
A començament d’any, el meu objectiu era arribar a les 175 – 180 espècies, lluny de les 220 o així que pensava que farien els primers, però com que estic sortint molt més al camp del que em pensava (la bicicleta està penjada des del 12 de gener) i això ha fet que vegi moltes espècies que altres anys no havia vist, com fumarells, tots els corriols, baldritges, etc. Això i que ha estat una primavera realment excepcional, amb moltes observacions de rareses o espècies poc comuns i sobre tot amb una borrasca que va durar 6 dies, a finals del mes d’abril, durant els millors dies de la migració; una borrasca que sens dubte va significar greus dificultats i problemes per a milers i milers d’aus, però que per els ornitòlegs i “bigyeardistes” va significar un tap gegant que va fer que milers d’aus quedessin atrapades a Mallorca sense possibilitats de continuar cap al nord, incrementant així les probabilitats de trobar-les al camp.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/by_mallorca/fotos/147_arpella_russa.jpg"/""""""><p style="text-align: center"><b>Una de les 6 arpelles russes que es varen veure els dies de la gran tempesta d’abril</b></p>
<p>
Per alguns varen ser dies de no parar, per tot arreu de l’illa havia ocells d’interès i els mòbils, i programes com Whatssapp i Twitter, varen tenir molta feina, passant avisos i més avisos, cosa que també ha facilitat que molta més gent pogués arribar i veure molts dels ocells interessants. Nosaltres vàrem declarar el nostre centre d’acció a la zona humida de Can Cullerassa, entre l’Albufereta i el Port de Pollença, aquell camí va ser declarat la “Zona 0” i cada matí ben d’hora érem allà decidint cap a on ens movíem segons les notícies i el que s’havia vist els dies anteriors. Varen ser dies de pluja, de molt fred, de mala visibilitat, de fotos dolentes, d’arribar cada dia amb el material mullat, de cremar rodes i gastar benzina, però també un dels millors dies d’observació d’aus que s’han viscut a Mallorca en molt temps; pels que han vist la pel·lícula del Big Year i recordin l’escna, aquest sis dies d’abril han estat la nostra particular visita a la illa d’Attu.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropbox.com/u/15575662/by_mallorca/fotos/156_papamosques_collar.jpg"/"""""">
<p style="text-align: center"><b>Un dels “sorpresons” de la tempesta, un papamosques de collar, al torrent de Sant Jordi</b></p>
<p>
Com ja hem comentat, el que per nosaltres va ser una oportunitat única de gaudir de la presència d’aus que no es veuen habitualment, bé perquè no creuen per Mallorca o la creuen ràpidament la illa, també va ser un terrible problema per moltes aus, especialment pels hirúndids (oronelles i cabots) i les falzies, ocells acostumats a viure a l’aire i menjar petits insectes, que els dies de pluja forta, a diferència d’altres ocells que s’amaguen als arbres, no poden amagar-se ni trobar insectes per menjar; de ben segur molts varen morir durant la tempesta o intentant arribar a les costes del continent, però també això forma part de l’evolució i millora de l’espècie.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/natura/rustica.jpg"/"""""">
<p style="text-align: center"><b>A prop de la “zona 0” de can Cullerassa les oronelles no es podien ni moure encara que les toquessis</b></p>
<p>
Varen ser sis dies de migració a tope, dies d’arpelles russes, d’arpelles cendroses, de xoriguers petits, de xoriguers cama-rojes, de gaig blaus, de mosquiters siuladors, de moltissims papamosques negres, el papamosques de collar, oriols per tot arreu, 18 llambritges menudes, la gavina becprim, boscarles, titines, mussols emigrants, fumarells alablancs, garses de mar, curleres, ibis negre... En definitiva de tot i molt i tot arreu. Però després no ha acabat la migració, fa uns dies a la zona de Formentor i Cases Velles, dormien 500 aligots vespers i ens donàvem un espectacle grandiós quan al matí sortien volant de tots els racons de Formentor, i donant per tancada la millor migració en molt temps.
<p>
O això era el que nosaltres pensàvem, que la migració estava tancada, quan encara ahir ens ha sorprès amb la “bomba” final de la primavera, un <b>“primer per a les Balears”</b>, o FOBI (First Of Balearic Islands), es a dir la primera vegada que l’espècie es vista a les illes, descobert fa dos dies per el gran Maties al Salobrar de Campos, es tracta d’un fuell (chorlito), en aquest cas propi de nord-america, anomenat fuell americà (quina poca imaginació) o pluvialis dominica, que cria al nord de Canada i Alaska i que passa l’hivern a Argentina on es coneix com a “Chorlo pampa”, un fuell que per algun motiu desconegut s’ha desviat de la seva ruta des de la Pampa a la tundra àrtica i ha acabat al Salobrar de Campos, en definitiva la perla final d’una migració inoblidable i sens dubte serà una de les joies del Big Year 2013.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropboxusercontent.com/u/15575662/by_mallorca/fotos/167_fuell_america.jpg"/"""""">
<p style="text-align: center"><b>El fuell americà vist aquests dies al Salobrar, sense dubte serà una de les joies del Big Year 2013, un gran FOBI, trobat també per en Maties Rebassa</b></p>
<p>
http://joem.balearweb.net/post/115092
Wed, 29 May 2013 22:28:21 +0200El Big Year Mallorca 2013Possiblement al llarg d’aquest any 2013, els que em coneixeu em trobareu rar, canviat, diferent... Potser un dia en trobeu pel pla de Cúber, o per es Salobrar, o pujant al Galatzó, on feia moltíssims anys que no pujava; si ens trobem a algun lloc i em veieu amb uns prismàtics penjats al coll o amagats a l’americana i em demaneu “que cony fas per aquí?” us hauré de reconèixer que estic fent “<a target="_blank" href="http://bigyearmallorca.blogspot.com.es/"><b>El Big Year</b></a>”, el gran any, una “competició” entre amics que consisteix en veure qui veu més espècies d’ocells en un any natural, en un àmbit determinat, en el nostre cas l’illa de Mallorca.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropbox.com/u/15575662/by_mallorca/BY_books.jpg"/"""""">
<p style="text-align: center"><b>Els estris per un bon Big Year</b></p>
<p>
I la següent pregunta és “I per què feu un Big Year?”, i òbviament aquesta és molt més difícil de contestar i que la resposta s’acostaria bastant a la d’aquells muntanyers que per explicar perquè pugen muntanyes ens contesten que senzillament perquè estan allà; amb els ocells crec que és igual o molt similar, els hi busquem, els hi observem perquè sabem que estan allà, perquè sabem que arriben en certes dates, que crien a certs llocs, que s’alimenten a uns altres i per això ho fem, simplement perquè estan allà, com les muntanyes.
<p>
Així i tot, això no bastaria per explicar perquè jo, i com jo 50 amics més a Mallorca i un parells de centenars a l’estat espanyol (paral·lelament al nostre Big Year Mallorca 2013 es va posar en marxa un altre Big Year Spain) estem de Gran Any i dedicarem bona part dels esforços d’aquest 2013 a buscar ocells aquí i allà. Per explicar això caldrà explicar com a finals de 2012 tots estàvem molt engrescats amb la lectura del llibre “<a target="_blank" href="http://joem.balearweb.net/post/112772"><b>¿Para que sirven las aves?”</b> de n’Antonio Sandoval</a>”, un magnífic llibre que a alguns ens havia tornat escalfar la passió per observar fins i tot els ocells més comuns. Però a més, en aquell estat d’eufòria col·lectiva, el grup que habitualment seguim la migració de rapinyaires a Albercutx (GORA) ens vàrem reunir per a veure junts a Costitx la pel·lícula “The Big Year”, on 3 ornitòlegs nord-americans (un milionari, un informàtic i un guanyador anterior que te el record d’espècies vistes i poques manies per tornar a guanyar), fan el seu Big Year al llarg dels Estats Units. Una comèdia senzilla i sense massa aspiracions, però divertida i amb uns grans exteriors.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropbox.com/u/15575662/by_mallorca/logo_the-big-year-13rgb-02.jpg"/"""""">
<p style="text-align: center"><b>El logo del Big Year Mallorca</b></p>
<p>
En acabar la pel·lícula, a la qual molts de nosaltres ens havíem vist reflectits en mil i una anècdota, simplement tots sabíem que al 2103 faríem un Big Year a Mallorca, de fet ningú ho va proposar, no va existir la frase “per què no fem un nosaltres?”, sinó que quan ens vàrem donar compte ja estàvem definint regles, possibles espècies a veure, xifres a aconseguir (evidentment molt lluny de les 750 d’Estats Units), etc. Simplement, havia començat el nostre Big Year Mallorca 2013.
<p>
A partir d’aquí vàrem establir el terreny de joc: Mallorca, sense illots i sense l’arxipèlag de Cabrera (inclou les aigües properes); les espècies que valien i les que no (les exòtiques o introduïdes); el control mensual de la classificació i poques regles més, i a partir de l’1 de gener els 45 que per ara participem al Big Year varen començar a sumar espècies, algú tan aviat com mitja hora després de les campanades, quan veia un mussol reial, altres després d’una xocolata amb xurros varen passar la primera ressaca de l’any amb un complet dia de “birding” sumant més de 70 espècies en el primer dia de l’any.
<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://dl.dropbox.com/u/15575662/by_mallorca/fotos/004_reieto_hivern.jpg "/"""""">
<p style="text-align: center"><b>L’ocell més petit d’Europa, només 9 cm i amb una preciosa cara que recorda un pallasso</b></p>
<p>
Així que ja ho sabeu, si enguany ens trobem i em trobeu que estic “rar”, si observeu que vaig menys en bicicleta, que estic menys a Palma i més a racons “inhospits” com Mortitx o la marina de Llucmajor, no és que no estigui be, simplement és que <b>estic fent el meu Big Year</b>.
http://joem.balearweb.net/post/113945
Tue, 26 Feb 2013 09:52:33 +0100Tancat!<p>
<p style="text-align: center"><img alt="" width="700" src="http://joem.balearweb.net/get/tancat2.jpg"/""""">
<p style="text-align: center"><b> </b></p>
<p>
<a target="_blank" href="https://www.facebook.com/prouretalladesalmedinatural">Teniu informació permanent al Facebook</a>
<p>
<a target="_blank" href="http://www.balearweb.net/ccoo-espaisnb/comunicats.htm ">Comunicats dels treballadors</a>
http://joem.balearweb.net/post/112837
Fri, 07 Dec 2012 14:05:24 +0100