Ad modum maioricensem: un blog que vol ser un bloc

LA PRIMERA VEGADA QUE SE SUSPENGUEREN LES FESTES DE LA BEATA (1928).

LA PRIMERA VEGADA QUE SE SUSPENGUEREN LES FESTES DE LA BEATA (1928).

Enguany no és la primera vegada que s’han de suspendre les festes de la Beata. No fa ni cent anys, l’any 1928, l’Ajuntament de Santa Margalida va acordar suspendre-les com a conseqüència d’una epidèmia de tifus causada per la ingestió de gelat en mal estat.

El gelat servit per un cafè del poble per les festes de Santa Margalida de l’any 1928 va fer emmalaltir centenars de persones i va ser la causa d’un nombre apreciable de defuncions. Per a molta de gent i alguns metges de la Vila, la malaltia no era altra cosa que una intoxicació, produïda per la mescla de productes en mal estat o, també, per la fermentació del gelat. Contràriament, segons el metge Pere Santandreu i totes les autoritats sanitàries provincials, a part d’una intoxicació es tractava també d’una epidèmia de febres tifoides que s’hauria propagat a partir del gelat en mal estat. Les anàlisis que es dugueren a terme de l’aigua emprada per a la preparació del gelat, l’examen dels malalts i l’autòpsia dels difunts confirmà que, efectivament, es tractava de febres tifoides, una malaltia molt habitual a la Vila i a tota la comarca. Així es fa avinent en una crònica de 1899, en la qual s’indica que “Per sa Pobla, Alcúdia, Muro y Santa Margalida s’hi ha desarrollat un esplet de tifoideas que fa por.”

Però no tothom estava d’acord amb el diagnòstic; molta de gent pensava –i ho pensa encara- que, per molt que diguessen els metges, es tractava simplement d’una intoxicació. Així i tot, les epidèmies mèdiques que indicaven que es tractava de febres tifoides eren clares, llampants i concloents: a part dels exàmens mèdics, aparegueren nous casos que no havien begut gelat i molts de dies després. El nombre de malalts augmentava (a començaments d’agost hi havia 217 casos, que hem de suposar que degueren ser molt més, ja que només es devien comptabilitzar els més importants). Que es tractava d’una epidèmia de tifus s’evidencia, a més, en el fet que l’epidèmia no es va donar oficialment per erradicada fins passats cinc mesos, el 19 de desembre de 1928.

La gran extensió de la passa, va obligà a acordonar la Vila i a suspendre -l’única vegada que en tenim constància- les festes de la Beata, va fer que la causa de la malaltia fos motiu de discussió, no sols a la Vila, sinó a tot Mallorca. Un metge, el Dr. Aguiló de Son Servera, va publicar un article en què intentava explicar, de manera clara i entenedora, les causes de la malaltia, que a parer seu no era altra cosa que febres tifoides. En paraules seves:

“Quant esclatà sa epidèmia, s'Institut d'higiene amb so seu digne Jefe Doctor Durich, amb un zel que els honra, se dedicaren a trobar sa causa des mal. Hi havia un dato elocuent: no més estaven malalts es qui havien pres gelat a un determinat establiment, y a cercar un tòxic en ses sustansis que serviren per fabricar es gelat dedicaren es seus primers pasos. Es resultats varen esser negatius: ni químicament se trobà cap vereno, ni injectant aquestes substàncies a conís de rates aquests presentaren cap síntoma d'enverenament. S'hipótesis d'un enverenament per una sustància dolenta empleada en sa fabricació des gelats, quedava descartada. En vista de aquests resultats y de que de s'examen de malalts se poría deduir que se tractava d'una infecció, cap an aquest camí se orientaren ses investigacions, trobantse sense cap dupte que se tractava d'una epidèmia de Tifoidea.”

Els documents que vos presen a continuació (només una part dels existents) vos permetran resseguir aqueix procés que vos he descrit. Procedeixen de l’Arxiu Municipal de Santa Margalida i de les següents publicacions: Ramon Rosselló (1993): Santa Margalida vista per la premsa (1785-1930), Ajuntament de Santa Margalida, 1993; Documents per a la història de Santa Margalida, Ajuntament de Santa Margalida, 2005; Santa Margalida. Última Hora. 125 anys. 125 años de noticias, agost de 2018.

M’he limitat a ordenar-los cronològicament, a fi que el lector interessat puga parar esment en els dubtes que, de tot d’una tenien les autoritats sanitàries, les discussions que hi havia a la Vila sobre l’origen de la malaltia i la repercussió a la premsa. Tot plegat, ja ho veureu, s’assembla molt –salvant les distàncies— a tot el que hem viscut fins ara amb la qüestió del coronavirus. Esperem que, com va passar aleshores, aqueixa passa acabi aviat i poguem reprendre les nostres vides.

1928, juliol, 25.- Reunió de la Comissió Municipal Permanent de l’Ajuntament. Passen comptes de les festes Santa Margalida. Encara no es fa cap referència a l’epidèmia causada pel gelat (AMSM 98 f. 50-51).

1928, juliol, 28.- Reunió de la Comissió Municipal Permanent de l’Ajuntament. El batle president afirmava que suponía enterados a los señores de la Comisión de la epidemia desarrollada en esta localidad durante estos últimos pasados días con motivo de unos helados confeccionados en malas condiciones por el vecino de esta villa Miguel Ferrer Moncadas y por lo tanto con verdadero disgusto lo ponía en conocimiento de los señores de la comisión al objeto de adoptar las medidas que la gravedad exhijía. Es va decidir que el batle convocàs la Junta Municipal de Sanitat per adoptar les mesures que fossen necessàries contra l’epidèmia. A més es decidí proposar a la Junta Municipal de Sanitat que la Comissió de Salubritat es dividós en subcomissions, que partint d’un centre comú, investigassen a cada barriada els possibles focus d’insalubritat (AMSM 98 f. 51-52).

1928, juliol, 28.- Sessió extraodinària de la Junta Municipal de Sanitat. Acto seguido el Sr. Inspector municipal de sanidad entera a la junta de haberse presentado en la localidad una hepidemia [sic] toxi-infecciosa que aumenta de una manera alarmante y cuyo número de atacados es de unos sesenta en sum mayoria enfermitos de cuatro a diez años. Igualmente manifiesta el inspector que tan pronto se dio cuenta que se trataba de una hepidemia hizo las gestiones oportunas para descubrir el origen de la misma, que dieron por resultado el poder afirmar que todos los atacados habían tomado elados o mantecados en el café de Miguel Ferrer Moncadas; una vez adquirido este convencimiento se personó dicho inspector al café antes mencionado incautándose de los paquetes de polvos que acostumbrava emplear el dueño del café para la confección de mantecados, como igualmente se recogió una muestra de agua de la cisterna de dicha casa. Acto seguido manifiesta el inspector a los señores de la Junta que en vista de la gravedad del caso urge poner en conocimiento de las autoridades sanitarias superiores de la provincia la hepidemia que se ha presentado y las gestiones hechas para descubrir su origen. .Enterada la junta de las manifestaciones hechas por el inspector municipal de sanidad acuerda por unanimidad sean presxentados al Sr. Inspector provincial de sanidad los dos paquetes de productos y la muestra de agua recogidos del café de Miguel Ferrer (AMSM 586 f. 49-49v).

Dia 31 de juliol “La Almudaina” publicava una nota titulada “¿Intoxicación en Santa Margarita?” dient que fa uns dies circulava la notícia “de que una extraña enfermedad había atacado a numerosos vecinos de Santa Margarita”. Continua dient que el governador, que es trobava a Inca, anà a Santa Margalida acompanyat d’altres personalitats, inclòs l’inspector de Sanitat i juntament amb els metges locals per estudiar el cas i “después de estudiar detenidamente cada uno de los casos sacaron la conclusión de que en todos ellos concurre la circunstancia de haber consumido helados confeccionados por un preparado comercial que indudablemente no reunía condiciones”.

Dia 31 de juliol de 1928, el “Correo de Mallorca” publica una nota titulada “Infección en Santa Margarita”, on es diu que “Desde hace unos días estábamos enterados, pero no autorizados para publicarlo, que en el pueblo de Santa Margarita habían sufrido una infección buen número de vecinos”.

Des d’Inca hi anà el governador acompanyat de l’inspector provincial de Sanitat, Joan Durich, el qual el dia abans ja havia estat en el poble per intervenir en el cas. Després d’estudiar aquest fet, s’ha arribat a la conclusió que es dóna el cas que totes aquestes persones malaltes consumiren gelat que contenia un preparat comercial que no reunia les degudes condicions.

Dia 1 d’agost aquest diari torna parlar del cas amb una nota titulada “Infecciones en Santa Margarita” i anuncia que amb motiu d’aquest cas el proper Bolletí Oficial de la Província publicarà una circular.

Són casos de toxi-infeccions degudes a gelats en males condicions i per tant els batles no permetran que els gelats es fabriquin sense les degudes condicions sanitàries.

Dia 1 d’agost el diari “La Almudaina” amb el títol “Los intosicados de Santa Margarita” continuava informant del cas dient que s’estan fent anàlisis de laboratori per saber d’on procedeix la intoxicació.

Dia 3 d’agost el diari Correo de Mallorca insisteix sobre el cas i diu que només estan malaltes aquelles persones que consumiren gelat a un cert cafè.

Dia 3 d’agost de 1928, “La Última Hora” publicava una nota titulada “De la enfermedad aparecida en Santa Margarita”, on comenten que el governador, de tornada a Palma procedent d’aquesta vila els ha informat sobre “el estado anormal creado por la toxi-infección por que atraviesa el vecindario”.

Dia 3 d’agost el diari “La Almudaina” continuava informant sobre “Los intoxicados de Santa Margarita. Fallecen otros 3 atacados”. La nota resalta que entre les defuncions o malalts no hi ha contagi “lo cual demuestra que no se trata de ninguna infección, sino de una intoxicación”. El governador ha resolt que tres metges ciutadans es traslladin a aquesta vila i també que sien afegides 7 Germanes Agustines “para que asistan en caso necesario a los enfermos de mayor cuidado y necesitados”. La nota continua comentant que la passada festa de Sant Jaume acudiren a Santa Margalida persones de Vilafranca, Inca, Porreres i Palma i “sólo han padecido intoxicaciones los que tomaron helado en malas condiciones, existiendo dos atacados en Villafranca, otro en Inca, otro en Porreras y otro en Palma”. Aquests dies s’ha produït una defunció a la vila i una dotzena d’invasions.

1928, agost, 4.- Reunió de la Comissió Municipal Permanent de l’Ajuntament. El batle comunica a la Comissió que s’ha rebut un telegrama en el qual el governador civil comunicava que la el ministre de Governació ha concedit una subvenció de 10.000.-pta para atender debidamente a los atacados de la enfermedad reinante. La Comissió resol agrair aqueixa subvenció, especialmente al Ilustre y benemérito Excelentísimo señor Gobernador Civil Don Pedro Llosas Badia que haciéndose perfecto cargo en una de las visitas realizadas a la localidad de la necesidad imperiosa de combatir por todos los medios la epidemia que azota a los moradores de esta villa, interesó eficazmente al gobierno de S. M. Una subvención para hacer frente a los numerosos gastos que ocasiona a este municipio (AMSM 98 f. 52v-53).

Dia 4 d’agost el diari Correo de Mallorca diu que el governador ha rebut un telegrama del batle informant de “tres nuevas invasiones y una defunción”.

Dia 5 d’agost el diari “La Almudaina” anota “Otras invasiones y otra defunción”. El difunt és de Sencelles, el qual havia anat a Santa Margalida i també havia consumit gelat.

Dia 7 d’agost, el diari Correo de Mallorca diu que el telegrama rebut pel governador ha informat de l’estat actual d’aquesta malaltia que és: 23 altes, 3 invasions i 2 defuncions. Es posen en pràctica mesures higièniques escrupolosísimes.

Dia 8 d’agost el diari Correo de Mallorca publica aquest resultat: una defunció, cap alta ni invasió.

Dia 8 d’agost el periòdic “La Almudaina” informa de 2 nous casos de defunció però 23 malalts han estat donats d’alta.

Dia 9 d’agost, el diari “La Almudaina” diu que una al·lota de Llubí està malalta perquè havia acudit a Santa Margalida. La nota afegeix que a la vila s’han produït 217 casos de febres tifoidees.

Els dies successius “La Almudaina” informa que anaren apareixent al periòdic notes semblants.

Dia 11 d’agost, el diari Correo de Mallorca diu que l’estat actual és: 185 atacats, 3 invasions, una defunció i 19 altes.

1928, agost, 11.- Sessió extraodinària la Junta Municipal de Sanitat, presidida per l’inspector provincial de sanitat. Acto seguido el Sr. Inspector provincial de sanidad usó de la palabra notificando que se había hecho cargo de la hepidemia que por cierto revestía carácteres de extrema gravedad dado el número crecido de nuevos enfermos que a diario se registraban. Enteró seguidamente a la Junta de los trabajos de investigación efectuados en el laboratorio del Instituto provincial cuyo resultado había sido conformativo de que se trataba de una epidemia toxi-infecciosa de naturaleza tífica, producida por la ingestión de elados del café de esta localidad propiedad de Miguel Ferrer; que dada la naturaleza infectiva de dicha epidemia y conocido el germen que la engendraba era de absoluta necesidad intensificar por todos los medios profilácticos atajar dicho mal y al efecto recomendó encarecidamente a todos los señores vocales procurararan convencer a los moradores de esta localidad de los beneficios que les reportaría el usos de todos aquellas prácticas que recomienda la higiene en casos de hepidemia. Igualmente se acordó fueran colocados en todos los cafés y sitios visibles unos bandos dónde se detallaran todas aquellas prácticas higiénicas de resultados prácticos comprobados, especialmente la vacunación preventiva y la esterilización de las aguas de bebida y demás alimentos que se comen curdos, además se recomendó el aislamiento de los enfermos (AMSM 586 f. 50-50v).

1928, agost, 11.- Sessió de la Comissió Municipal Permanent. El batle president informa del curso altamente satisfactorio que sigue la epidemia reinante que durante estos últimos pasados años días ha azotado a los moradores de esta villa. A més, la Comissió Municipal Permanent fa constar en acta l’agraïment al Sr. Inspector provincial de Sanitat, al Sr. Emili Darder, i als metges Pere Santandreu Planas, Bartomeu Grimalt Santandreu i Antoni Oliver March (AMSM 98 f. 53v-54v).

Dia 12 d’agost a La Almudaina es diu que dels 217 atacats ja només queden pendents 185 que necessiten esser observats.

1928, agost, 18.- Sessió de la Comissió Municipal Permanent. El batle president, exposa que en vista de las circunstancias extraordinarias con motivo de la epidemia que está azotando a los vecions de esta localidades de opinión se suspendan los festejos cívicos que en honor de la Beata Catalina Thomàs debían de celebrarse el primer domingo de setiembre próximo y por tanto suplicaba a los compañeros de Comisión se sirvieran así acordarlo, petició que acceptaren els membres de la Comissió (AMSM 98 f. 54v-55).

Dia 18 d’agost el diari Correo de Mallorca amb el títol “La intoxicación de Santa Margarita” anota que els malalts milloren.

Dia 25 d’agost el diari Correo de Mallorca anota el resultat actual: 129 atacats, cap defunció, cap invasió i 4 altes. “La epidemia sigue un curso satisfactorio”.

Dia 29 d’agost, en la crònica de Santa Margalida, i amb el títol “Supresión de fiestas”, en el correo de Mallorca es comenta que “debido a la gran desgracia que aflige este pueblo con motivo de la epidemia reinante, el Ayuntamiento ha acordado suprimir los festejos que en honor de la Beata Catalina Thomás debían celebrar el primer domingo del mes próximo”.

1928, setembre, 3.- Ban de la Batlia, en la qual es comunica a la població, que la Junta Municipal de Sanitat, presidida per l’inspector provincial de Sanitat i amb l’assistència del cap de la secció d’epidemologia de l’Institut Provincial d’Higiene i dels metges de la Vila, en la reunió que va tenir l’1 de setembre de 1928 va acordar que en vista de que siguen persistiendo los casos de fiebre tifoidea consecutivos a la ingestión de elados y habiéndose dado algunos en otras personas que no habían consumido dicha sustancia lo cual indica un comienzo de contaminación de otras personas de la población se acordó intensificar las medidas de aislamiento de los enfermos atacados que de un principio se dictaron. A més, la Junta havia acordat que, en cas que es produís una defunció, que es dugués a terme una desinfecció rigorosa; dur a terme una intensisima campaña de vacunación antitífica, obligatòria per a les persones dedicades a l’assistència dels malalts i aquelles que estiguessen de qualque manera de contacte amb ells. Tot això, a més d’altres mesures per tal d’evitar la propagació de l`epidèmia (AMSM 586, full solt).

Dia 28 de setembre el diari Correo de Mallorca ublica un article titulat “La Epidemia de Santa Margarita. Conferencia del Doctor Darder”.

El 22 de desembre de 1928 el diari Última hora publica un article titulat “Extinguida la epidemia tífica” i en què llegim: “Ayer por la mañana visitó al Sr. Gobernador una comisión del Ayuntamiento de Santa Margalida haciéndole entrega de la copia del acta aprobada por dicha corporación en el día 19 del actual, en la que en vista de un oficio del señor Inspector Provincial de sanidad se acordó considerar absolutamente extinguida la epidemia tífica que durante los meses de agosto, setiembre, octubre y noviembre último azotó dicha villa. Se hace constar en ella, a propuesta del señor alcalde, la gestión meritísima y el generoso concurso y ayuda que durante la epidemia ofreció a los moradores el Gobernador Civil de la provincia, don Pedro Llosas, cuyo ejemplar y cristiano altruismo puso de relieve en las repetidas visitas que hizo a dicha villa durante la epidemia ( ... ). Se hace constar también el testimonio con expresivo voto de gracias al Inspector Provincial señor Durich y a los médicos don Emilio Darder, ·don Pedro Santandreu, don Bartolomé Grimalt y don Antonio Oliver, que no escatimaron sacrificios para asistir debidamente a los epidemiados. Finalmente se hace constar un expresivo voto de gracias para la benemérita Comunidad de Hermanas Terciarias de san Agustín, que con su inestimable y piadosa asistencia a los enfermos ofrecieron en todo momento el más edificante ejemplo de caridad cristiana. El Gobernador agradeció a los comisionados los referidos que calificó, por lo que a él afectaban, immerecidos.

L'epidèmia del gelat a les gloses.

S’any vint-i-vuit va venir

una trista enfermedat

a dins es nostro poblat

de resultes des gelat

que en Rasca va produir

i a molts les costà morir

i alguns no passà així

però ben atropellat.

Tot es poble s’endolà

dins aqueixa temporada

tala maldita notada

sempre s’anomenarà

molta de gent va quedar

trista i desconsolada

plorant son pare o sa mare

o fill o filla o germà.

En gros motiu se trobava

es poble entussiasmat

vegent tal enfermedat

amb un mort a un veïnat

i s’altre de combregat

i es seu qui ja no parlava

i poques bones noves dava

sa Junta de Sanitat.

Respongué aquest descarat ***

se fa precís dir-ho així

dalt de sa trona i va dir

que Déu mos havia enviat

un càstig an es poblat

i pes qui n’estava nafrat

va ser molt mal d’assaborir

*** [el rector]

Fragment de les Cançons noves versificades p’en Miquel Morey Juan (1936)

Ametlers, ametlerars i ametlars a l'edat mitjana a Mallorca

Espesses vegades, perquè segons què –un ofici, un cultiu, una llengua, una manera de viure— siga objecte d'estudi pareix que ha d'haver pres el tomb de fer el darrer bategot o, com a poc, d’anar de rota batuda. Pareix que hi ha d'haver por que estiga a punt de desaparèixer. És el cas, per exemple, del conreu de l'ametler a Mallorca, que no fa gaire anys era ben rendible i proporcionava ingressos més que dignes als pagesos o als propietaris. Ara, però, han arribat les lamentacions, l'ocasió per reivindicar la importància de l’ametla i l'hora de plorinyar traient a rotlo el record d’una societat que ja podem donar per esvaïda. Perquè ara, entre malalties, la vellura dels arbres, les dificultats per a la mecanització i uns preus que minven o munten —sobretot— per mor de la conjuntura nord-americana, perilla ferm que, en qüestió de poques dècades, les grans extensions d'ametlerar de Mallorca, part de la postal turística illenca, siguen un paisatge residual a fora vila. Abans que això passi, l'amic en Jaume Fornés hi haurà dedicat una tesi doctoral que, ben segur, serà modèlica, una vindicació de l'ametlerar i dels pagesos, però defugint nostàlgies malaltisses; és a dir, amb la mirada fitada cap a l'esdevenidor.

Les grans extensions d'ametlerar, tanmateix, són relativament modernes. Regirant papers i pels comentaris que em fan investigadors que consulten arrendaments dels segles XVII i XVIII, fa l'efecte que el conreu començà a cobrar importància en el segle XVII, i més encara en el XVIII, als pobles de prop de Ciutat i del Raiguer. Gent com els amics en Pep Villalonga i en Damià Ferra-Ponç hi m'han fet reparar, com també que m'han fet parar esment en les clàusules dels contractes d'arrendament de possessions d'aqueixes contrades què fixaven com a obligació sembrar-hi ametlers. Però no tot Mallorca anava igual, ni molt manco. De fet, a la segona meitat del segle XIX hi havia pobles, com Santa Margalida, on actualment és característic, que no n'hi havia. D'ametlerar, vull dir; no d'ametlers: d'ametlers n'hi ha de documentats de ben enrera, a l'edat mitjana. Però com a arbres aïllats, com ara podem veure albercoquers o pruneres dins un tros sembrat de blat o d'ordi, o com un parell –llarg, vull dir— d'ametlers a un endret en concret, que el singularitzaven paisatgísticament.

Per exemple, l'infatigable Ramon Rosselló Vaquer ha documentat, a 1306, "la bassa dels Ameulers" a Santanyí. (1) Una altra cosa és quan hi va a començar a haver-hi ametlerar, i a on. No deixa de ser simptomàtic que els primers que he aconseguit documentar (no he fet cap recerca exhaustiva, tanmateix) es localitzin precisament al Raiguer: en Jaume Capó Villalonga va documentar que a 1491 a Lloseta hi havia una sort de terra anomenada "l'Ametlerar", que confrontava amb el camí que anava des d'aqueixa població cap a Sencelles. (2)

D'altra banda, a Bunyola es documenta, també en el segle XV, un topònim -"ametlar"— que supòs que tenia el mateix significat que ametlerar i que –si no m'err— degué aparèixer mitjançant el mateix mecanisme de formació de mots que fa que, del nom del fruit de l'olivera –oliva— en derivi “olivar”, i que fa del nom de l’arbre en provenga “oliverar”. Això em fa pensar que, així com “ametlerar” deriva clarament d’”ametler”, “ametlar” ho devia fer d’“ametla”.

En un mateix protocol notarial, de 1439, hi apareixen tres mencions a “ametlar”: “la tancha de l’ametlar”, una sort d’“olivar e ametlar” i la “sort de l’ametlar” (3). La mateixa estructura dels topònims, tot i que indica l’existència d’ametlerar, fa pensar que encara n’hi havia poc, perquè la presència d’un tros de terra sembrat d’ametlers continuava essent una fita ressenyable dins el paisatge rural d’aleshores, fins el punt que servia per caracteritzar-la o per donar-li nom.

Tanmateix, aquests mateixos topònims fan avinent que l’existència d’ametlerar no devia ser tampoc cap raresa en aqueixa comarca –el Raiguer i les foranes de Ciutat—, tant per les característiques edafològiques dels terrenys com per la proximitat del principal centre de consum de la Mallorca d’època.

De fet, una cerca ràpida del google m’ha permès comprovar que el topònim “ametlar” encara es conserva a Bunyola i Santa Maria. Però que el mot no aparega en el Diccionari Català-valencià-balear (ni com ametlar ni com ametllar) em fa sospitar que el genèric ja no deu ser viu i que els topònims en deuen constituir la forma fossilitzada. Però per aclarir-ho, li hauré de demanar a qualcú d’aqueix endret que en me trega el net; per exemple, a l’amiga Bàrbara Suau. Ja escriure per ací què en me diu.

Notes:

(1) Ramon Rosselló Vaquer, Noticiari de Santanyí, Santanyí, 2000, pàg. 30.

(2) Jaume Capó Villalonga, Història de Lloseta, tom I, Lloseta, 1985, pàg. 223.

(3) Arxiu del Regne de Mallorca Protocol notarial M-163 f. 94, 94v i 159v.

Qu� va ser i qu� hauria de ser el 31 de Desembre (article al Diario de Mallorca)

Article al Diario de Mallorca:

http://www.diariodemallorca.es/opinion/2015/10/29/i-hauria-31-desembre/1066508.html

Què va ser i què hauria de ser el 31 de Desembre

rran de la publicació del reportatge "Los expertos defienden el día 31 de diciembre" (Diario de Mallorca, 25 d´octubre) diferents persones m´han demanat com és que neg el caràcter de genocidi que va tenir la conquesta de Mallorca d´en Jaume I només amb l´argument que la destrucció no va ser deliberada i, de més a més, com és que defens que el 31 siga la Diada de Mallorca. El que sostenc, i així ho vaig respondre quan m´ho demanaren, és que, en rigor, la conquesta de Mayurqa no pot ésser considerada un genocidi perquè no es va dur a terme amb la voluntat inequívoca i primigènia de destruir, físicament o culturalment, la societat andalusina (una altra cosa és quin va ser el rumb que després prengueren els fets).

Què va ser i què hauria de ser el 31 de Desembre

29.10.2015 | 02:41

Què va ser i què hauria de ser el 31 de Desembre

Antoni Mas Forners

Arran de la publicació del reportatge "Los expertos defienden el día 31 de diciembre" (Diario de Mallorca, 25 d´octubre) diferents persones m´han demanat com és que neg el caràcter de genocidi que va tenir la conquesta de Mallorca d´en Jaume I només amb l´argument que la destrucció no va ser deliberada i, de més a més, com és que defens que el 31 siga la Diada de Mallorca. El que sostenc, i així ho vaig respondre quan m´ho demanaren, és que, en rigor, la conquesta de Mayurqa no pot ésser considerada un genocidi perquè no es va dur a terme amb la voluntat inequívoca i primigènia de destruir, físicament o culturalment, la societat andalusina (una altra cosa és quin va ser el rumb que després prengueren els fets). S´ha de recordar que durant el setge de Madina Mayurqa hi hagué ofertes de pactes que varen estar a punt d´ésser acceptats, i que no foren els únics. Dic això perquè el genocidi (en la seva accepció de delicte internacional) és "qualsevol dels actes perpetrats amb la intenció de destruir, totalment o parcial, a un nacional, ètnic, racial o religiós com a tal". I d´acord amb la definició del diccionari de la Real Academia Española (la del Diccionari de l´IEC, "Exterminació d´un poble, d´un grup ètnic, etc.", és excessivament concisa), un genocidi és un "exterminio o eliminación sistemática de un grupo humano por motivo de raza, etnia, religión, política o nacionalidad". I "sistemático" és "que sigue o se ajusta a un sistema". Per tant, allò determinant, d´acord amb aqueixes definicions, és l´existència de la intenció deliberada de destruir un poble com a tal. I la conquesta de Mayurqa, fora negar-ne per res el caràcter destructiu, no es planificà amb la intenció, deliberada i programada, d´aniquilar la societat andalusina. Una conquesta, d´acord amb la praxis militar de l´època, podia acabar de diferents maneres, tot depenent de si es produïen o no pactes de rendició. Si n´hi havia, es podia limitar (i no és que això siga poca cosa, precisament) a dominar la societat conquerida, a espoliar-la, o fins i tot a expulsar-la, totalment o en part, però sempre d´acord amb aquests pactes. Si no hi havia pactes la conquesta es podia dur a terme a sang i foc, i permetre el saqueig dels béns, que es convertien en botí dels conqueridors. I, si la població era de religió diferent (aqueix en el cas de Mayurqa), els mateixos conquerits es podien convertir en botí de guerra i esser esclavitzats. Així esdevenia a les dues ribes de la Mediterrània. Per tant, a 1229, la destrucció de la societat de Mayurqa era només un (terrorífic, això sí) dels escenaris possibles.

Fa alguns anys, en una publicació acadèmica, i vos prec que em permeteu que m´autociti, vaig escriure que: "No hi ha cap dubte que la presa de Madina Mayurqa fou una massacre, però la indubtable magnitud de la matança no ha de fer oblidar que Jaume I va fer servir totes les estratègies i mitjans possibles per aconseguir el domini de les Illes Balears, des de la violència més implacable fins a pactes que, almanco en principi, podien resultar relativament poc lesius per als musulmans de May?rqa. La batalla de Portopí va ser seguida, la primavera de l´hivern de 1229, per una espècie de pacte tàcit amb els andalusins que seguien Ben Abet „que, cal tenir-ho present, va ser romput per aquests darrers. Així mateix, la matança de Madina Mayurqa va comportar cavalcades, amb les quals Jaume I forçà la rendició dels resistents a Artà, que no eren res pus que pagesos atemorits (i posteriorment encaptivats). El rei que dugué a terme el pacte amb Xuaip, gràcies al qual es reteren els castells i part dels refugiats a la serra de Tramuntana„, el que va acordar la submissió dels andalusins de Menorca, és el mateix que va convertir els habitants de Madina Mayurqa i la resta dels resistents a les muntanyes en captius." ("Les conquestes de Mallorca i d´Eivissa", Jaume I Commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I, IEC, 2013)

I encaptivar, en aqueix context, vol dir esclavitzar. Per tant, qüestionar el caràcter de genocidi de la conquesta no vol dir que en neg els efectes destructius; més aviat tot el contrari: el que sostenc (i això ho faç com a historiador, i expert en aqueix tema) és que entre el 31 de desembre de 1230 i l'estiu de 1232 va deixar d´existir la societat andalusina de Mayurqa, com a conseqüència dels efectes destructius de la conquesta (mortaldats, emigracions, esclavització de la pràctica totalitat de la resta i "exportació" de bona part), de la creació d´una nova societat (la del regne de Mallorca), formada a partir de l´assentament de colons cristians (procedents en la gran majoria de Catalunya, però també d´Occitània, Aragó i l´actual Itàlia), per les restes, minoritàries, dels andalusins autòctons i per la població jueva (autòctona i arribada després de la conquesta). I, a més, a partir de la segona meitat del segle XIII, integrada també per esclaus d´origen forà (que en la primera meitat del segle XIV arribaren a suposar devers el 20% de la població!). Les restes de la població andalusina i els seus descendents no tengueren més remei que diluir-se lingüísticament, culturalment i religiosament dins la nova majoria, demogràfica i social, d´origen català, de llengua catalana i religió cristiana (un destí, d´altra banda, consemblant al de molts d´andalusins de Portugal i del Regne de Castella i, en molts d´aspectes, comparable als dels musulmans de Sicília i al seu dolorós corol·lari de Lucera). Aquest és l´origen del poble mallorquí, per mor d´això parlam la llengua que parlam i tenim els llinatges i cultura que tenim.
I ara pas a parlar com a ciutadà: jo no pens que s´haja de celebrar la conquesta, ni que ens haguem de veure únicament com els continuadors dels conqueridors, però tampoc ens podem veure únicament, perquè seria més que inexacte, com a descendents dels andalusins autòctons, perquè la majoria de la nostra nissaga ve de fora. Per tant, som també, i sobretot, descendents dels conqueridors, dels colons i immigrants cristians que hi vengueren llavors, dels jueus del nord d´Àfrica, de Catalunya i d´Occitània, i dels milenars d´esclaus que hagueren de venir forçats a Mallorca. Jo pens que el 31 de desembre, una festa cívica molt antiga, de les més antigues d´Europa, ha de ser la Diada de Mallorca, però mudant de contengut; opín que ha de ser una festa que servesca per recordar i per vindicar aquells andalusins que lluitaren per defensar la seva terra, els que moriren fent-ho, els que foren esclavitzats, els que foren venuts fora de l´illa, i els que quedaren a Mallorca que, si duien sort, aconseguien la llibertat a força d´autoexplotar-se i que, per afegitó, havien de mudar de llengua, de cultura i de creences religioses. Però també pens que ha de servir per recordar que, com a conseqüència de tot allò, va néixer el poble mallorquí actual, el nostre. A parer meu, ho hem de rememorar tot plegat, amb uns endarrers comuns: que no hi haja pus guerres, ni pus pobles que haguen de perdre la seva llengua i la seva cultura, i sempre reivindicant que tots els pobles del món puguen viure en pau i llibertat. En definitiva: commemorar el 31 de desembre i convertir-lo en la Diada de Mallorca hauria de ser un acte de memòria històrica, de reconeixement dels vençuts, de refús a la violència, a les guerres i a la privació de drets col·lectius i, a més, hauria servir per deixar constància que els mallorquins, els actuals, fills de la guerra i la colonització, començàrem a existir com a conseqüència d´aquells fets d´armes de dia 31 de desembre de 1229. Tot es pot fer el mateix dia, i pens que s'hi ha de fer, perquè tot va lligat. I, agradi o no agradi, no deixarà d'estar-hi.

Professor associat d´història medieval a la Universitat de les Illes Balears

L'endarrer d'un pare del segle XV: aconseguir la llibertat de la seva filla (Hist�ries d'esclaus i captius, I)

Durant l'edat mitjana el regne de Mallorca va ser una de les societats europees on l'esclavitud va tenir més importància; possiblement va ser, almanco segons quines èpoques, aquella on els esclaus suposaven el percentatge més elevat amb relació a la població total (a la primera meitat del segle XIV podien depassar el 20% de la població, i hi ha historiadors que afirmen que arribaven al 20%).

Això fa que a la documentació mallorquina d'aquells segles hi haja moltíssimes de referències a aquests esclaus, a les seves condicions de vida i a les seves peripècies vitals. Vet-ne ací una.

L'any 1458 en Jacomí, un esclau del ciutadà Nicolau de Pacs, reclamava un deute a un veïnat del terme d'Algaida, n'Arnau Pericàs, "habitant en lo terme del alou del Raffalet". Concretament, vuit lliures que li quedaven a pagar de 16 quarteres de forment (varietat de blat). Un deute com n'hi havia molts a tots els pobles de Mallorca. Però l'esclau -possiblement gràcies a la intercessió del seu propietari- va poder arribar a fer la seva reclamació en persona al governador del regne ("a suplicació de paraula per part del dit Jacomí sobre açò a nós feta"). Un esclau reclamant deutes? Per a qui no ho sàpiga, hi havia molts d'esclaus que malavejaven d'aconseguir la lliberat -i sovint l'aconseguien- mitjançant els contractes de talla, en els quals es fixava un preu per al seu alliberament, habitualment ben alt en relació amb les possibilitats de l'esclau.

Amb aqueixs contractes els esclaus assolien una situació de semillibertat, que els permetia fer feina per compte d'altri (molt sovint, com a jornalers en les terres dels lliures, o com a mossos a la menestralia), llogar terres i fer préstecs amb els doblers que aconseguien. Espesses vegades les persones que havien llogat els esclaus, o que n'havien rebut doblers o queviures en préstec, es torbaven a pagar-los, o miraven de no fer-ho. Aleshores, com ara, sempre era més bo de fer resistir-se a les reclamacions dels dèbils, dels marginats i dels exclosos, per molt justes que fossen. Per mor d'això, les reclamacions dels esclaus eren molt freqüents, i si les autoritats els feien cas devia ser tot perquè el pagament dels deutes, al cap i a la fi, assegurava el negoci del seu propietari.

Què té d'especial, idò. la reclamació d'en Jacomí? Idò que afirmava havia de menester aquelles vuit lliures, no per aconseguir la seva llibertat, sinó la de la seva filla Miquela, també propietat d'en Pacs; com llegim en el document (n'actualitz l'ortografia, no el lèxic):

"lo dit Jacomí no ha pogut obtenir satisfacció ne paga del dit Arnau la qual cosa torna en gran dan(y)

e perjudici evident del dit Jacomí majorment com vulla aquelles per rembree quitar la persona

de una filla sua apel·lada Miquela, del dit en Nocolau de Pacs, l

es quals li manquen per aconseguir e haver la llibertat de la dita Miquela".

El governador, "atès que la dita quantitat ha a servir per la llibertat de la dita Miquela" -així ho precisava- ordenà al batle que fes embargar i subhastar de n'Arnau Pericàs que bastassen per a pagar el deute. Les característiques especials del cas -un esclau que tractava d'alliberar la seva filla- degueren ser la causa que el governador hi posàs un esment especial. Molts d'altres esclaus, que de vegades també feien arribar les seves reclamacions al governador, no ho tenien tant bo de fer.

Si vos interessa el tema, podeu consultar, entre d'altres obres, el meu llibre: Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles XIV i XV (Palma, 2005, Lleonard Muntaner editor).

El "Dia despr�s" de les ordes d'imposici� del castell� de 1768: intentant redactar en espanyol (i complir les ordes d'en Carles III) a un poble de Mallorca

A 1769, a l’inventari dels béns d’en Gabriel Estelrich, àlies Casat, de Santa Margalida, estès per la cúria reial d’aqueixa població, entre d’altres, s’hi consignaren els següents objectes:

“dos thovallas de pastar, una blanca la otra retxada, siete liensos de drapo (...). En la cosina. Item una pastera vieja (...) dentro la misma se enquentrado (...) un calderón de aramo, dos sartenes de aramo (...) una mesita de alsina con su cachón (...) dose cutxaras grandes de madera (...) dos dosenas de escudillas (...) una farrada, beinte salsitchas y sinco langonisas (...) dos sávanas de estopa” (...) sinco tinacas (...) un baste nuevo de bestia grande (...) dos coralones de trillar (...) treinta cavallones de càrrix (...) dos manteles el uno de cotón con randa el otro de brino (...) ocho sábanas de drape” (...) dos almuadas con randa hasul (...) un colxón (...) una barsilla con dos sércoles de hierro (...) quatro salsitxones de cerdo, otro salsitchón grande vulgo bisbe de puerco (...) guixas (...) un tinaca envernissada”.

La llengua d’aqueix inventari –una mescladissa malgarbada de castellà i de català- és una mostra de les dificultats que devien tenir molts d’escrivents mallorquins per complir les ordes de castellanització obligatòria dictades per en Carles III.

En compliment de la legislació dels reis Borbons, sobretot de la –tristament- famosa Cédula d’Aranjuez (1768) i d’altres disposicions d’en Carles III, l’ensenyament a les escoles mallorquines s’hagué de fer en castellà (“mando que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad, y Retórica se haga en lengua Castellana”, hi ordenava el monarca) i els municipis illencs –aleshores, ja amb l’estructura castellana dels ajuntaments- començaren a escriure les actes municipals en castellà i, de mica en mica, la resta de la documentació. L’objectiu de tot plegat era clar, llampant i explícit a la mateixa cèdula i a d’altra documentació preparatòria: “extender el idioma general de la Nación” i que “depuesto todo espíritu provincial se subrogue el laudable de Patria o Nación”. En Felip V i els seus successors malavejaren de valent per construir una nació –l’espanyola- basada en la homogeneïtzació institucional i administrativa dels seus territoris. Això suposà la substitució de les institucions de les diferents entitats polítiques de la Corona d’Aragó per les castellanes i, “de facto”, la desaparició de totes aqueixes entitats, com el Regne de Mallorca. Una de les peces bàsiques d’aqueix procés de construcció de la nació espanyola va ser la castellanització lingüística. De tot d’una es va circumscriure a determinats àmbits, com a l’administració judicial i a l’exèrcit, però sempre amb l’endarrer d’introduir progressivament el castellà (n’hi ha prou a recordar que a 1717 en Felip V ordenà que “se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos”).

Tot l’anterior pot aidar a entendre que a 1768 ja hi hagués, entre la minoria alfabetitzada, gent que havia estudiat castellà –o en castellà- i que per això mateix fossen capaços de redactar les actes municipals i d’altra documentació en aqueixa llengua. Pel que sabem, els ajuntaments forans –almanco la gran majoria- trobaren un escrivent o secretari amb coneixements de castellà a bastament com per escriure-hi les actes municipals a partir de 1769 o, en alguns casos, alguns anys després.

Però una cosa eren les actes municipals, amb un llenguatge estereotipat, de naturalesa administrativa, que els escrivents mallorquins podien fer servir més o manco bé, segurament amb texts que els feien les funcions de manual, i una altra cosa la redacció de documents que requerien un coneixement relativament profund del castellà, part damunt tot del lèxic. És a documentació com aqueixa on podem observar quin era el vertader grau de coneixement del castellà que tenien aquests escrivents i notaris. I, almanco de tot d’una, el domini del lèxic que tenien era ben limitat. Això feia que sovint s’haguessen de limitar a castellanitzar, “a la brava”, molts de mots i estructures sintàctiques, de vegades amb autèntiques traduccions literals. I això per no parlar de les dificultats que tenien per pronunciar determinats sons del castellà. Tot plegat és la causa que, en segons quins documents redactats els primers anys que seguiren les ordes de obligatòria (com el fragment que he reproduït més amunt) hi trobem un veritable híbrid del castellà i del català. Un llenguatge que podria fer-nos venir una rialla a la boca, si no tenguéssem present que és la manifestació de les primeres conseqüències dels projectes de substitució lingüística promoguts pels Borbons.

Els mallorquins segons google

Els estereotips, diuen, són injusts. I és ver, perquè no són altra cosa que la imatge que té segons quina gent sobre el comportament, qualitats i defectes d'un col·lectiu, formada per mor d'així com són o del que fan una fracció -que se suposa que és la majoritària o la més característica- d'aqueix grup humà. Però això no lleva que no puguen tenir part de raó, o molta, d'així com són molts, per ventura la majoria, dels membres de la col·lectivitat que són objecte i subjecte dels estereotips.

Fins a quin punt són certs i fins a quin punt són falsos és tota una altra qüestió, que ara no pertoca treure a rotlo i que tampoc ho duc endarrer. En tot cas, crec que podrem sobreviure tots quants som sense treure'n el net avui mateix.

Bé: tot quan he dit fins ara és perquè en un grup de facebook, sobre paraules mallorquines (https://www.facebook.com/groups/paraulesmallorquines/?fref=nf) hi hagut una persona que ha tengut la idea de cercar, en castellà, "los mallorquines son". Les paraules que més freqüentment han estat associades a la cerca (i que podem considerar els estereoptips vigents sobre el caràcter mallorquí) no li han agradat gens ni mica.

A mi m'han vengut de nou i així és que he tornat a fer la cerca. Els resultats només han mudat una mica, però encara m'han vengut més de nou i -ho reconec- m'han fet venir un rialla. Vos aferr una captura de la imatge, perquè vegeu quins han estat, i a quines paraules ha associada la cerca "los mallorquines son" segons quina gent que escriu en castellà. La cosa per ventura no és representativa, ja ho sé, però és ben il·lustrativa de la imatge que té aqueixa gent dels mallorquins i del nostre caràcter. Ho dic per les connotacions ideologicoidentitàries i sociopsicològiques (quins mots composts més curts; visca l'IEC!) de la qüestió. En fi, germanets, així ens veu i així ens veu molta de gent (i que en demana parer, o confirmació, a al Gran Germà Google)...

Els usos identitaris de la tipografia, segons n'Alexandre Serrano.

Quan i com la tipografia pot tenir usos --i finalitats-- identitàries. Un interessantíssim post (El signo de la nación: usos identitarios de la tipografía) de n'Alexandre Serrano.

http://abcdefghijklmn-pqrstuvwxyz.com/2015/09/8020/

"Call el castell�, cant el mallorqu�": una vindicaci� mallorquina de la llengua en el segle XVII

Tant a Catalunya com al País Valencià són ben coneguts els elogis o vindicacions de la llengua que s’hi dugueren a terme durant l’edat moderna. De vegades ben sincers i d’altres una espècie de justificació per l’abandonament literari del català en benefici del castellà. Això en una època en què el prestigi del castellà, esdevengut una llengua de cultura d’àmbit europeu i convertit en la llengua de la cort hispànica, va propiciar que molts de lletraferits catalanoparlants preferissen emprar-lo en les seves obres literàries i cronístiques.

Mallorca no va ser l’excepció d’aqueix procés voluntari de castellanització literària (però no administrativa, ni notarial), ni tampoc en els elogis o vindicacions de la llengua. Un dels més eloqüents i explícits el constitueix un conjunt de dos poemes que, segons en Salvador Reus (1991), eren “part dels poemes que es varen presentat a les festes de la beatificació de santa Rosa de Lima, celebrades al convent de Sant Domènec de Manacor l’any 1669”.Contràriament, en Jaume Serra (2001), sosté de manera versemblant que són d’elaboració més primerenca, concretament de 1645. Independentment de la data, el seu contengut és clar i llampant, una autèntica vindicació de la nostra llengua:

"A Santa Rosa. Romans.

Mallorca no pot callar,

vol vuy en púpblic axir;

oygan quants voldran oyhir

que en los temples vol cantar.

Massa havem dormit fins are

y prou havem estat muts;

Déu no·ns ha fet tartamuts

sinó de llengua ben clara;

y tant com la castellana,

que en la Iglésia llatina

canta, y la mallorquina

isca y cant de bona gana,

alabe a son Creador

y a sa Mare sagrada,

y en esta festa rosada

la Rosa, divina flor. (...)

A la matexa santa, altre romans.

Call el castellà,

cant el mallorquí,

que el dret és igual

que·y ha entre si,

per vuy celebrar,

cantar, referir

moltas alabancas

de la que florí,

la divina Rosa,

en aquest món trist,

després transplantada

en lo etern jardí.

¿Per què més Castella

se’n vendrà ací

cantant ab sa llengua

y no ha de axir

mallorquina llengua,

que pot competir

ab qualsevol altre

en parlar pulit?

(...)

Salvador Reus i Belmar (1991), “Dos elogis mallorquins de la llengua (Segle XVII)”, Miscel·lània Jordi Carbonell, 1, Volum 1, Barcelona, 69-96.

Jaume Serra i Barceló (2001): “La religiositat popular en el s. XVII: les festes de beatificació de Rosa de Lima en el convent de Manacor. Un exemple de resistència cultural a la Mallorca del s. XVII”, I Jornades d’estudis locals de Manacor, Mallorca, 359-383.

Una figuera martinenca de l'any 1421

Sovint hi ha paraules, dites o noms que, és segur perquè les deim espesses vegades, fa l'efecte que no deuen ser gaire antics, però que -tanmateix- hi ha pics que ho són ferm o que almanco no són gens novells. Mostra d'això són el nom de castes o de varietats de fruits, d'arbres o d'altres vegetals, com la figuera martinenca que apareix mentada a 1421 a Santa Margalida (una "figuera martinencha d’en Pere Vel").

A un temps, sobretot a l'edat mitjana, a segons quines contrades de Mallorca, com les sorts de la pagesia del Pla i del Llevant, no hi havia gaire arbres. Eren, per així dir-ho, un element que resultava fàcilment observable dins el paisatge, el primer que atalaiaven dins aquelles planures de camps oberts. Això explica que trobem els arbres fent de fita de parcel·les o que servissen per identificar el tros de terra aquí on eren, com és el cas d'aqueixa figuera martinenca. No em vendria gens de nou (no ho puc assegurar, però) que aqueix document que trec a rotlo fos una de les referències més antigues de les d'aqueixa casta. He vist (no sé si la referència és exacta ni en quin document es basa, però això no lleva que puga ser certa) que n'hi ha una de mentada a 1259 (vegeu-ho ací). Si això és així, resulta plausible pensar que aqueix nom, per l'antigor d'aqueixa primera referència (1259), i per l'estructura lingüística (Martinenc és un llinatge català), ja devia existir a Catalunya abans de 1229 i que degué arribar a Mallorca amb els pobladors catalans que s'hi instal·laren en les primeres dècades posteriors a la conquesta. Però també es podria tractar d'un mot nat a Mallorca mateix, format a partir de l'antropònim d'un dels posseïdors dels terrenys on hi havia la figuera, o dels pagesos que els conraven. No ho sé. Possiblement no ho sapiguem mai; en tot cas, vet ací la referència del document:

1421, febrer, 4.- “A 4 de fabrer Donatió feta per Matheu Mestra en favor de Nadal Mestra en poder de Joan Tarriola notari". Es tracta de donacions de béns situats a Santa Margalida. En un fragment de l'acta (que és incompleta) podem llegir que un dels béns que donaven estava situat “pertiendo del portel del cap de le peret tayant per lo marge eundo a la era del cap del marge de le hera e va al cap de la vinya e figuera martinencha d’en Pere Vel fily d’en Mertí Vey” (ACM)

Retorn (un blog que fa de bloc)

Després de molt de temps -massa- fora tocar comparació, tornaré a escriure per ací. Ho faç amb l'endarrer que aqueix blog em servesca, per així dir-ho, de bloc de notes, de documents, de detalls, d'anècdotes i de berbes semblants que sovint em vénen al cap i que -coses de de frissar, de tenir-lo a mil bandes i a cap- se'n van i descompareixen i no tornen pus. No vol dir que siguen res de l'altre món, però qualque cosa hi pot haver d'interessant dins tot aqueix garbuix miscel·lani.

De qu� servien les s�quies i els albellons

Quan escric aqueixes paraules, tots els diaris van plens de les inundacions que –ho llegesc al Diario de Mallorca- han estat causades pel pitjor temporal de pluja dels darrers trenta anys. No diré que no haja plogut molt, i que a segons quins indrets la intensitat de la pluja no haja estat excepcional (vet si ho ha estat!), però a d'altres, com diuen els nostros majors, ha plogut bé. Molt -fins a un 30% més- però bé; és a dir, fora aiguades de molts de litres en molt poc temps. Per què és, idò, que hi ha hagut inundacions en aqueixs indrets on no hi ha hagut pluges tan fortes o -si tant voleu- per què és que han estat tan importants? Bona part de la culpa -si la podem anomenar així- la té la destrucció progressiva que pateix, des de fa una quarentena d'anys, la xerxa de drenatge tradicional (albellons, siquions de partió, síquies, torrentons, torrents, clavagueres...) que han construït o canalitzat els pagesos i els picapedrers mallorquins durant centenars d'anys, acumulant els esforços de moltes de generacions. De qui n'és la responsabilitat? A parer meu, de molta de gent. Per exemple (i vull que quedi clar que no responsabilitz la totalitat d'aquests col·lectius), de pagesos mecanitzats que, llaurant a molta fondària i fora parar gens d'esment, espenyen els albellons, destrossen les síquies o les omplen de terra; d'arquitectes, promotors i mestres d'obra que tapen o esbuquen tota quanta cosa els fa nosa per construir; d'enginyers que fan projectes de reparació i eixample de torrents amb el llit i els costats de ciment, com si als torrents només hi vessassen les aigües les síquies "majors"; de tots aquells arquitectes, aparelladors i enginyers que no tenen en compte -a bastament, almanco- les característiques del règim pluviomètric de Mallorca i que per això mateix no preveuen un sistemes de drenatge o d'evacuació suficients; de polítics, promotors i tècnics urbanístics que han permès o propiciat la urbanització d'indrets on ningú, fa cinquanta o cent anys, li haguera passat pel cap fer-ho. En definitiva, la responsabilitat és de tots aquells que han oblidat o no han tengut en compte que el paisatge actual de Mallorca no és precisament natural, sinó que és en gran part una construcció social; és a dir, la suma dels efectes de l'acció humana durant molts de segles. Aquesta transformació es va concretar -entre d'altres aspectes- en la construcció d'una xerxa de drenatge, basada en els albellons i les síquies, que va permetre la posada en conreu de moltes de les terres argiloses del Pla i de les zones lacustres de l'illa i, a més, en una selecció i un ús dels llocs d'hàbitat i dels espais de conreu que tenia en compte, a més d'altres factors, els riscs d'inundació. Tot plegat, amb la intenció d’evitar el que, tot i el funcionament d’aqueixa xerxa de drenatge, esdevengué a una vila del Pla a mitjan segle XVII, en un any de pluges molt intenses: “no s’hi cullirà dels fruits de lo any passat la terça part per causa de no haver pogut sembrar lo millor de las terres per les moltes aigües i les qui·s són sembrades haver-les negades les tantes aigües”. Són paraules d’un document de l’època, que resulten estranyament consemblants a les declaracions dels portaveus de les associacions de pagesos que hem sentit aqueixes darreres setmanes. Quin és el resultat d'oblidar i de no tenir en compte tot l’anterior? La situació que vivim aqueixs dies, almanco en els llocs on ha plogut bé. I mapes de sòls i de riscs d'inundació, amb les pertinents corbes de nivell, que queden molt guapos i donen una imatge de molta de previsió, però que no serveixen per res si no es tenen en compte a l'hora de planificar.

AMF

PD: Si continau, podeu llegir una excel·lent descripció, de caire etnològic, de per què es feien les síquies i albellons

“És cert i indiscutible que, temps enrera, a Mallorca plovia més que no plou ara. Això feia que moltes sorts (terres de conró) s’embafassen d’aigua, s’engatassin i fos impossible entrar-hi a fer la feina i sembrar-la de bon temps, mal si s’adelantaven, perquè s’exposaven a perdre la feina i la llavor i mal si es retrassaven perquè la mala anyada era segura. Les terres com més bones eren més s’omplien d’aigua que, en no tenir sortida, quedava embassada, cosa que feia ben poca gràcia a la gent que vivia dels grans que collia en l’estiu, blat per pastar, llegums per cuinar, ordi o civada per sostenir i engreixar animals. (...) Davant la realitat d’unes terres d’aigües embassades i altres plenes de gorgs, terres de bona qualitat, terres de blat igual a terres de pa, els nostres repadrins s’hagueren d’enginyar per fer unes rudimentàries síquies amitgeres, entre partió i partió, per treure l’aigua i enviar-la a la mar, i no contents amb les síquies que no acabaven de resoldre de tot el problema, per poder-hi fer oportunament la feina, aquells pobres homos sense lletra, que no eren enginyers, però sí enginyosos, valent-se de la seva natural intel·ligència, començaren a assajar de fer albellons, la cosa més senzilla i natural i la més pràctica, per allò que havien de mester que era trempar les saons de les terres bones. Albellons n’hi ha de tota casta: curts, amples, llargs, més estrets, de més fondària i de manco fondària, segons el terreny i la necessitat concreta de cada finca. Un albelló, en poques paraules, és una síquia senyada en el lloc convenient, que plena de pedres grosses, més o manco ben compostes, reblida de macs que tapaven amb una gruixa a bastament per poder llaurar o cavar sense tocar la reblada de macs, deixant la terra com abans de fer l’albelló.Quan ve la temporada de ploure i la terra està “gata”, naturalment l’aigua es filtra i xumora fins que, arribant a l’albelló, troba fàcil sortida entre les pedres enterrades i l’albelló es converteix en un canal que treu l’aigua sobrant, deixant la terra a punt per fer-hi la feina necessària per collir una bona anyada.Les pedres per omplir la síquia de l’albelló les hi duien en carros que carregaven a qualque claper de prop, altres vegades les espedregaven dins la mateixa finca, deixant-la neta de pedres i doblement amillorada, al deixar-la sense macs i albellonada.A la Vila hi ha moltes de finques que tenen el seu albelló, però com que darrerament han passat molts d’anys pocs plujosos, en penes han rajat i s’han descuidat tant que seria bo de veure que, si tornassen els anys plujosos d’abans, n’hi hagués més d’un embussat. Així com s’han descuidat els albellons s’han descuidat les síquies, tapant-ne moltes que per qualque cosa les havien fet, i seria bo de fer haver-les de tornar obrir per treure l’aigua si al temps li donàs per ploure.(Antoni Rubí: En aquell temps... La Vila abans de 1925 (II), Santa Margalida, 2001, 364-367).

Qu� t� a veure el ball de bot amb la Sardana?

Fa un grapat d�anys, aqueixa pregunta era un recurs habitual entre aquells que pretenien negar o q�estionar la unitat ling��stica i l�afinitat �o comunitat, com volgueu� cultural entre Catalunya i Mallorca. Per� la q�esti�, per molt que no passi d�an�cdota, �s interessant, nom�s pels termes i la intenci� amb qu� estava plantejada.

La resposta, naturalment, �s que el ball de bot i la sardana no tenen res a veure, tret d'haver estat convertits en els balls folkl�rics "oficials" de les respectives comunitats aut�nomes, pa�sos o nacions (aix� darrer, ho deix a gust de cadasc�). Com �s sabut, el terme� �ball de bot� sol �sser emprat per designar un conjunt de balls que, en�gran�mesura,�s�n el resultat d'una importaci� relativament recent -del segle XVIII o XIX, segons sembla-, i que, com veurem, en varen substituir o en despla�aren altres de preexistents.�D'altra banda, i fins ben entrat el segle XIX, la sardana fou nom�s un -n'hi havia d'altres- dels balls de Catalunya, que tengu� la sort, almanco pel que fa a la seva superviv�ncia, que els renaixentistes el reinventassen i el convertissen en s�mbol i mitj� d'exaltaci� de la personalitat del Principat. En una paraula: en el ball de Catalunya. Tant �s aix� que no va ser� fins el 1850 que es fix� la coreografia definitiva d'aqueix conjunt de balls actualment anomenats sardana i que a l'edat mitjana eren coneguts com a ball rod�. Un ball que, de m�s a m�s, no fou tampoc exclusiu del Principat, sin� que s'espand�, juntament amb la repoblaci� catalana, m�s enll� de les seves fronteres. Aix� �s el que es despr�n, almanco, de testimonis com els d'en Mateu Rotger i Capllonch a la sevaHistoria de Pollensa (1898): El baile que se usaba en Pollensa en el siglo XIV y XV parece que hab�a de ser la sardana catalana o cosa muy parecida. V�mosle denominado con el nombre de ball rad�. [Exactament el mateix nom amb qu� era conegut a Catalunya en la mateixa �poca].Ten�anse de la mano los danzantes, que unas veces eran hombres solos y otras hombres y mujeres, alternando en este caso los unos con las otras.�

No �s per res, per� sospit i em fa l�efecte que si el ball rod� de Mallorca haguera arribat al segle XIX amb prou vitalitat com per esdevenir� un s�mbol de mallorquinitat, el ball de Catalunya ara seria un altre: pentura el ball dels bastoners, potser qualque dansa d�inspiraci� proven�al �per tot all� del llemosinisme- o, fins i tot, les jotes, boleros i parados que ara ens resulten tan familiars i mallorquins.

Resumint, tot plegat, a Mallorca, al Principat i a Espanya, �s poca cosa m�s que un proc�s d'invenci� de la tradici�. O millor, diferents processos d'invenci� de la tradici�, amb intencions i or�gens ben diversos, per� que han acabat tots dins el mateix sac, el dels s�mbols i les tradicions auton�miques o nacionals (de la naci� que siga). Aix�, evidentment, despr�s de rebre el pertinent vist-i-plau i la necess�ria promoci� per part dels governs auton�mics, que per qualque cosa en s�n els m�xims interessats -tot seguint, �s clar, l'exemple del govern espanyol, que ja fa estona ferm que s'hi dedica, i amb prou �xit-. La cosa encara resulta m�s clara i llampant si param esment que el m�tode emprat pel Govern espanyol per a la creaci� i la legitimaci� de les tradicions-s�mbols ha consistit fins ara en la seva jerarquitzaci� a partir del grau de representativitat nacional� que li era atorgat en funci� dels interessos del�moment Un singular r�nquing que, en el solemne batibull de danzas y cantos regionales, encap�alaven i encap�alen encara, ben significativament, el flamenc, el pasdoble, les sevillanas i la copla (espa�ola, �s clar).

En conseq��ncia, cada comunitat aut�moma que se precie �amb voluntat o no de ser un pa�s, aix� �s indiferent� ha de menester els s�mbols adients per a justificar-la i singularitzar-la, per a conferir-li o refor�ar-li aqueixa identitat diferenciada que, de vegades, no ha existit mai o, dit d�una altra manera, gaireb� no es difer�ncia de la d�altres. Tant si la voluntat �s de bastir s�mbols de caire nacional, com si �s d'engirgolar un sano regionalismo -de marca-no-t'hi fixis, per� molt nostro� la creaci� de s�mbols respon a les mateixes necessitats i empra les mateixes eines; tot va b� i tot �s susceptible d'�sser elevat a la categoria de tradici�-s�mbol, indistintament: la bandera o l'escut, la hist�ria o l'himne, la gastronomia o l'arquitectura...

Per�, perqu� acabi d'anar b� i que tothom fa�a la vega sencera, tamb� �s convenient que aquests s�mbols no siguen compartits amb ning�, i, si pot ser, que siguen anomenats nom�s amb el nom de la Comunitat. Si no �s aix�, n'hi ha que poden sentir que� mancaba la seva personalitat, i enjoncar-nos endemeses que s�n freg-no-freg l'esperpent. I aix� val per a tot: per a la bandera -qui no recorda les disputes per la "propietat" de la quatribarrada, el blau de la senyera valenciana, o la pol�mica del castellet?-, l'escut -�dem d'�dem-, la llengua -mirau que passa a Val�ncia, i que n'hi ha que volen que passi ac�: una lengua propia� per a cada Comunidad Aut�noma-, l'himne -pobra Balanguera-, la diada �qu� hem de rememorar, les Franqueses o la Conquesta ?-;� el ball, -qu� t� a veure el ball de bot amb la sardana?- o, que encara �s m�s psicod�lic, la fauna: n'hi ha hagut, i molt doctes ferm, que han reivindicat la balearidad del Myotragus. Qui l'hi havia de dir,� a aqueixa pobra cabreta, que ella i les seves banyes havien d�acabar convertides en veritables s�mbols de la personalitat bale�!

Es tracta, en definitiva, d'una q�esti� fascinant, present a totes les societats �absolutament totes creen les seves tradicions, els seus s�mbols i els seus mites� i que ac� podria resultar molt �til que qualc� n'estudi�s, tot seguint les petjades d�en Hobsbawm, els episodis m�s recents i quotidians, aquells que, com a molt, no passen d�an�cdota period�stica.

I llav� vengu�rem es mallorquins...

Fins que es va estendre l�escolaritzaci�, i la gent de Mallorca va comen�ar a estudiar hist�ria �d�aquella manera que tots coneixem� un dels pocs personatges hist�rics que coneixia tothom era el rei en Jaume� i l�afer hist�ric per autonom�sia era la conquesta de Mallorca. La repressi� o l�autocensura havien fet desapar�ixer de la mem�ria altres fets m�s incom�des �i amb conseq��ncies igualment tr�giques, com la Revolta Forana i les Germanies. De fet, el rei en Jaume, la conquesta i la venguda de Sant Vicent Ferrer eren els �nics personatges hist�rics que (si no m�err, perqu� ho escric de cap) que va recollir moss�n Alcover a les seves Rondalles.

D�al�lot, encara vaig �sser a temps a sentir parlar del rei en Jaume, i de la conquesta de Mallorca, quan anava amb mon pare� per les finques i possessions del terme, i per qualque poble de per devora. Els pagesos, que sabien que m�agradaven �ses coses antigues�, em solien dir on havia �antigors�, �antiguidees� o �cementeris des Moros�; �s a dir, restes prehist�riques. Ho record com si fos ara: �aqueix claper �s des temps des moros �em deien tots solemnes�, perqu� abantes Mallorca era des moros�. D�aix�, jo ja en sabia cosa: a l�escola m�havien parlat de la �reconquista� i, de m�s a m�s, jo havia llegit la Hist�ria de Santa Margalida. En aqueix llibre, el primer que vaig llegir en catal�, el pare Joan Francesc March i en Ramon Rossell� explicaven la conquesta de Mallorca i hi deixaren escrit que els catalans havien repoblat Mallorca. Jo, coses d�al�lot que feia el batxiller, em pensava �sser un poc part damunt aquells pagesos que, ara me�n tem, em respectaven perqu� era un al�lot pag�s que sabia �lletra�. Tanmateix, la cosa em venia de nou, i sempre que podria aprofitava per treure-la a rotlo. I els pagesos em contaven, tots conven�uts, poc m�s o manco amb aqueixes paraules, que �aix� va durar fins que va venir el rei en Jaume, que va treure a defora es moros i llav� vengu�rem es mallorquins�. M�s d�un pic em demanaren d�on era que vengu�rem. Em fa l�efecte que la meva resposta �de Catalunya� no els feia gaire gr�cia. �Potser�, �si tu ho dius deu �sser aix�, �no m�ho haguera pensat mai� i qualque sortida remolesta i desconfiada �com �aix� t�ho han dit a s�escola?�� eren, com a molt, els comentaris, si n�hi havia, a la meva resposta. M�s envant me�n vaig t�mer que aqueix era el record que havia quedat, despr�s de m�s set-cents anys, de la conquesta de 1229 i de la colonitzaci� feudal: el rei heroic i legendari, la mem�ria dels antics �propietaris� de la terra �els moros que havien constru�t els clapers i les �antigors�� i, tamb�, el convenciment del canvi demogr�fic que causaren la conquesta i la colonitzaci�. Perqu� els pagesos �sabien� que ells �la seva societat� venia de defora. I, en termes b�sics, l�encertaven. Que a Mallorca hi haguessen rom�s un cert nombre d�andalusins �mallorquins antics� batiats, no va alterar per res el resultat final de la conquesta de 1229. Els pagesos que jo tractava, �s clar, no es q�estionaven per res si all� que havia fet el rei en Jaume ��treure a defora es moros�� havia estat bo o xerec. Per� s�� que pareix que el record que Mallorca havia tengut uns altres amos els inquietava i els creava una certa �mala consci�ncia�; m�s que res, per all� d�haver pres la terra als �moros�. I aix�, a parer meu, �s perfectament comprensible, perqu� aquella gent s�havia criat en una societat pagesa, en la qual la terra era el b� m�s preuat i el robatori --ara no anirem a cercar per qu�-- un dels crims m�s detestables. Aix� d�aqueixa �certa mala consci�ncia� per mor d�haver pres la terra als moros, ho reconec abans de tot, pot �sser nom�s una impressi� meva. Per�, en tot cas, dir� qu� �s que em va fer venir aqueixa idea al cap.� I tornar� a les hist�ries que em contaven els pagesos.� Una cosa que em digueren m�s d�una vegada, quan anava amb mon pare als establits i a les possessions de per la Marina, era que a una de les possessions de ve�nat hi havia una porta amb un pany molt antic, que era �des temps des moros�. La hist�ria, o rondalla, o contarella �com vulgueu� era que un dia va compar�ixer a aquella possessi� un moro amb una clau (i de vegades, deia qualcun, tamb� amb papers). Quan li demanaven qu� volia, deia que era descendent dels moros que eren els propietaris de la casa fins que els ho prengueren quan va venir el rei en Jaume (o quan �prengueren� o �conquistaren� Mallorca.) �Perqu� �em deien els pagesos� Mallorca era seu, i sa casa era des temps des moros�. El moro, em contava el pag�s, hi havia anat per recobrar la casa i, per demostrar que era seva, passava la clau pel pany, i la porta s�obria. I fet aix�, el moro afirmava que mouria plets, i que tornaria a tenir la casa.� Vaig tenir sort, i amb mon pare an�rem a la possessi� on, suposadament,�hi havia anat el moro,�i en vaig poder parlar amb l�amo, o amb l�amitger �no record qu� era, exactament�. Aquell homo em digu� que aix� no havia passat all�, sin� que havia contar dir que havia estat a una possessi� ve�nada. El pany del portal de les cases, evidentment, era nou, com tamb� ho era la porta. I ja podeu imaginar que a l�altra possessi�, aquella on em deien que havia passat aix�, tampoc en saberen res, i em contaren que�la feta�havia estat a una altra possessi�. I parlant amb un homo vell de la Vila, em va dir que havia sentit a dir que all� havia passat a Son Fortesa de Manacor, �que s�n unes cases molt antigues�. I ja no ho vaig anar a cercar pus; Manacor aleshores em queia molt lluny. Ara, quan hi pens, em fa l�efecte que la �rondalla� de la clau del moro era aix� que ara en dirien una �llegenda urbana�; �s a dir, una contarella que resulta �o resultava� f�cilment cre�ble,� perqu�, d�una manera o de l�altra, hi suren pors de la societat que les tramet. En aqueix cas, pens jo, por als moros. O millor dit, al retorn dels que eren considerats els leg�tims propietaris de la terra.� Hist�ries d�un temps en qu� la terra ho era tot i en qu� robar-la era un dels pitjors crims que podria cometre un pag�s.

Un document sobre la imposici� del castell� a Mallorca en el segle XVIII

�s m�s que probable que els especialistes en el tema coneguen aqueixa refer�ncia sobre la imposici� del castell� a Mallorca, per� jo no ho vaig fer fins fa relativament poc temps, gr�cies a l�amabilitat de l�amic� en Sebasti� Riutort, arxiver de Muro. En tot cas, sempre ve de nou poder llegir als mateixos documents not�cies semblants a les que apareixen a la bibliografia sobre aqueixa q�esti�. Es tracta d'un fragment d'unes ordenances, del 1764 (Arxiu Municipal de Muro, llibre 8262, sense foliar), que remetien les autoritats militars de Mallorca als oficials, sergents i caporals de la Part Forana de Mallorca en qu� els indicaven -en castell� i catal�- que�

Ser� assi mismo de la obligaci�n del Oficial, Sargento, y Cabo el imponer al Soldado en el idioma castellano (al que no le sepa) habl�ndoles siempre en �l, hasta que se consiga este importante asunto, pues en ning�n caso, ni acontecimiento se ha de ense�ar el exercicio, ni dar nombre a las prendas, y menages de un soldado, que no sea en la referida lengua castellana, y se prohibe por punto general el mandarles, ni pedirles nada en mallorquin, hasta tanto se impongan en todas las obligaciones del soldado.

�Ser� ax� matex de la obligaci� del Oficial, Sargent, y cabo al imposar el Soldat en el idioma castell� (al que no el sap) perlant-los sempre en ell, fins que se conseguesca este important assumpto, puis en ningun cas, ni temps se ha de ense�ar lo exercici, ni dar nom a les prendas, y menatjes de un soldat, que no sia en la referida llengua castellana, y se prohibeix per punt general el menar-los ni demanar-los res en mallorqu�, fins, y tant que se imposan en totas las obligacions de soldat.

Que tots els cap�tols de les ordenances tenguessen una versi� en totes dues lleng�es �cosa habitual en l��poca-- mostra que molts d'aquells oficials als quals manaven que parlassen en castell� als soldats mallorquins no el devien entendre, o que almanco en tenien uns coneixements ben limitats. I m�s poc l'entenien�encara la�gran majoria dels habitants de la Part Forana. Per� el castell�, de mica en mica, anava esdevenint la llengua dels �rgans de govern i, des de m�s enrera, de la cultura. En poques paraules, el castell� es convertia en la lengua de Mallorca. I la nostra, en un dialecto. Ja s� que tot aix� �s ben conegut, per� conv� tenir-ho present. Perqu� �s l�origen del nostre present.

�

Treballs que falten

Primer de tot, gr�cies a les persones que m'han fet observacions i s'han interessat pels meus treballs. Responc una q�esti� que m'han plantejat. No he penjat tots els meus treballs perqu� a) n'hi ha que tenen restriccions per �sser publicats o difosos a altres indrets diferents de l'original; b) d'altres els vaig publicar conjuntament amb d'altres persones. Si m'autoritzen a�penjar-los, ho far� d'aqu��a poc temps.�