Instants del temps

A casa

Ja fa tres mesos que resto perduda per aquest indret del m�n que em va veure n�ixer ja fa m�s de 25 anys. Perduda �s la paraula exacta. De tornada a casa per no ser capa� de resistir. "Antes rota que doblada", i a mi, em van trencar, per aquesta tossudesa meva de no rendir-me mai. Potser hagu�s estat m�s f�cil si ho hagu�s fet. Per� no �s el meu estil. Em van trencar per dintre, i em van trencar per fora. Semblava que no en quedava res de mi mateixa. Sols la por; aquella por que mai no ha desaparegut. I aqu� estic, despr�s d'haver passat un dels moments segurament m�s durs de la meva vida. Aquella ansietat que m'oprimia tant el pit que semblava que era la mort la que em venia a buscar. I a partir d'aqu�, tota la resta.

Incapa� de sortir al carrer; incapa� d'estar amb gent. Tres mesos amb aquesta f�bia cr�nica a sentir alguna cosa. Nom�s s�c capa� de sentir por; por a que duri per sempre. Ning� no ho pot entendre si no ho ha viscut. �s tan gran la tristesa que et fa mal el cos; �s tanta la soletat, encara que hi hagi tanta gent fen-te costat, que et sents incapa� de fer un sol pas. Sento com si el meu cos estigu�s petrificat, i s�c incapa� de pensar en res ara mateix. No li desitjo a ning� aquesta extranya sensaci� que paralitza tot el teu m�n. I tot, per haver desitjat tan sols una cosa en tota la meva vida: ser feli�.

Tant r�pid que �s diu, i que dif�cil �s aconseguir-ho. Ara mateix sembla quasi be impossible que mai sigui una realitat. Nom�s vull dormir; deixar passar les hores, i esperar, amb el tic-tac del rellotge, que en despertar tot hagi estat tan sols un malson.

Aquest cony de temps...

M'agradaria comen�ar a plorar i cridar ben fort que crec que no s�c capa� d'aguantar m�s aquesta situaci�. Per� no puc fer-ho, ja no se si per tossudesa o simplement per orgull. El cas �s que sembla que m'he conjurat amb mi mateixa per resistir fins que el cos aguanti, i, tot sigui dit, comen�o a tenir dubtes seriosos de que aquest cos meu aguanti gaire m�s.

Massa inconvenients, escassos favors, i exc�s de cansament, per no assenyalar un exc�s de confian�a en creure que la gent �s, simplement, bona per naturalesa. Be, d'aix� �ltim ja me'n vaig desenganyar fa molt de temps, per� sempre hi ha qui et sorpr�n.

La vida �s dura, i ning� t'ho posa f�cil. Ja tenia ra�, ja, qui m'ho va dir per primer cop. Avui, ja he sentit tants cops aquesta frase que fins i tot arribo a pensar que en s�c l'autora. Em trobo enmig d'un bon grapat de dubtes, i no se cap on tirar. Les cames, les tinc enganxades al terra, i les mans pesen tant que fins i tot trontollen amb cada mitja-passa, com si vulguessin caure a terra; costa tant prendre decisions! Qu� f�cil era quan alg� altre les prenia per nosaltres (no ho heu pensat mai?).

Blanc o negre. Tot o res. Avui sembla que no hi ha terme mig. I odio els radicals que no donen cap certesa. Sembla que aquest m�n encara ho complica tot una mica m�s.

Bon Nadal i Felississim any nou per tots (menys per t�, i una miqueta per t�, tamb�)

Bon Nadal i Felississim any nou per tots (menys per t�, i una miqueta per t�, tamb�). S�, aix� mateix. Perqu� �s el que toca, per� a t� no t'ho vull desitjar (i ja saps per qu�, oi?). Posa tota la teva indifer�ncia sota aquell arbre de Nadal que de segur ni tan sols has col�locat t�; guarneix la l�mpara amb cara mirada de despreci, i embolica els regals amb cada paraula pujada de to. Llavors, i sols llavors, tindras el Nadal que et mereixes. Aix� si, sempre i quan no hi hagi ning� al voltant rient amb les teves est�pides rialles i algun que altre acudit que de tant en tant gosses a deixar anar. Si ning� no ho vol sentir!

Quedat amb la teva soledat, i que tota la teva avaricia sigui la teva �nica companya. Tampoc no mereixes molt m�s. Ja saps el que �s sentir-se sol, oi? No envejo la teva vida ni un sol instant; tu la meva, em consta que s�. Perqu� mai sabr�s qu� vol dir estimar. I mentre, tampoc mereixeras sentir qu� �s el Nadal.

Et desitjo un Nadal a la teva al�ada, i tan de b� comencis l'any com et mereixes, enuegante amb els ra�ms de la sort, perqu� tu ja n'has tingut molta m�s de la que mereixes. I ja de passada, sigues el mirall de qui tu ja saps; potser aix� de passada, li agafa una mica de vergonya (tot i que jo crec que hi ha gent que mai no n'ha tingut), i potser aix�, un dia, riguem tots plegats d'aquest 16 de desembre en que em vas confirmar i deixar ben clar el tipus de persona que eres.

De mi, per a t�, perque �s Nadal, i diuen que en aquestes dates, tot es perdona. O no...

Ara que est� de moda...

"I si te marchas, crecer�...", canta aquella can�� que porta per t�tol el nom del protagonista de tants somnis infantils enmarcats al pa�s dels somnis, on tants i tants nens perduts lluitaven vers un capit� Garfi obsessionat amb el tic-tac del rellotge. El tic-tac del rellotge...

El temps passa (i tant que passa!), i no �s que l'amor ens calmi, ni que faci falta esperar que Peter Pan se'n vagi per fer-se gran; potser sigui just al contrari: un dia, te n'adones que l'has fet fora de la teva vida. Amb 25 anys, i poca cosa m�s que un grapat de somnis encara per perseguir, et despertes i descobreixes que ja no hi �s. I fins i tot el trobes a faltar. Et sents completament sola; completament nova. Tot all� que t'espantava, t'ha engolit. I tot all� que desitjaves, doncs s'ha transformat. Amb el temps, tot es transforma; es relativitza, i ja no �s una trag�gia pensar amb l'endem�, ni molt menys pensar amb tot el que t'espera; amb tot el que has fet.

Peter Pan ja no hi �s. I potser no m'adapti del tot a n'aquesta vida nova. Per� el que tinc clar �s que no el deixar� tornar. Mai m�s. Aquella petita part d'ell que val la pena guardar-la sempre estar� dibuixada a la pell, per� tota la resta, tot all� quedar� fora de tota una vida que queda per endavant.

M'acomiado de tu Peter Pan, com tants altres ho fan darrerament. Aquest cop, de deb�.

Tatx�n!

Petita piloteta peluda; blanc com la neu borrosa de tant com les mans s'hi possen per prendre'n tota la seva frescura i la tendresa continguda. Amb cada saltir� il�lusionat omples una miqueta m�s d'alegria cada espai desat en el temps que passa dia a dia, com qui no necessita res m�s per somriure cada mat�. Guaites preg�, assagut entre els meus peus, aquella galleteta que ni la millor paella podria substituir; persegueixes els meus passos, remenant cada rac�, per aconseguir una caricia, un somriure, que t'esperona i et converteix en aquella petita baralluga que tot ho capgira. M'agotes i m'alentes; tu omples els petits espais que encara restaven buits enmig d'aquesta vida nova. Tu em treus la por, i m'espantes a la vegada. Tan petit i tan fr�gil; tan poder�s a estones. Tu capgires el meu m�n. Tu ho canvies.

Gris

Anyoro els teus ulls foscos, i el teu somriure dol�, guaitant-me des de l'altre costat del coix�; anyoro aquella manera tan teva d'estr�nyem entre els teus bra�os de matinada, i la manera com em deies bon dia just despr�s de sortir el Sol...Anyoro les mir�des c�mplices mentre tota la resta de m�n continuava correns i nosaltres ens atur�vem plegats sense importar-nos tota la resta; i anyoro tamb� aquelles pessigolles que em feies sentir ben endins quan et veia arribar a mitja tarda. T'anyoro a tu. O potser anyoro all� que perseguia i les meves ganes, inconscients, reflexaven en tu. O, qui sap, potser, tan sols em trobo a faltar a mi... Qui sap, a aquestes al�ades, el nus s'ha recargolat i esdev� quasi imposible triar entre el blanc i el negre. Simplement camino per un gris no se si clar o fosc, intentant no caure, sense aferrar-me a res que anyori prou com per fer-me restar quieta. T'anyoro a tu; m'anyoro a mi. Qu� trist �s aquest coi de color gris.

De sobte

Un dia, mentre passeges de tornada per uns or�gens que comences a recon�ixer com a propis, te n'adones que, encara que pesi, hi ha un grapat de persones sense les quals podries viure tan feli� i d'altres sense les quals ja no t'imagines un dia a dia que, de tan rutinari, ha esdevingut ideal. Un grapat de persones, les primeres, que s'acosten irreverents, amb cara de com et trobo a faltar, per� de les que acabes descobrint que tan sols s'acosten en aquells moments en els que per nost�lgia, o potser per por de deixar enrera d'una vegada per totes un passat que ja no tornar�, volen recuperar alguna que altra hist�ia acabada per aborriment. D'altres, simplement juguen moment�niament a eludir la soledat que els consumeix. I d'altres, simplement, no tenen res millor a fer. Un grapat de persones que, per molt que les trobis a faltar, potser ja va sent hora de deixar-les definitivament enrera.

Les persones que formen part del segon grup, ben poques a n'aquestes altures, passen quasi be inadvertides. No fan soroll, ni et truquen o envien mil missatges recordant que un dia s'ha de quedar. Simplement, est�n all�, i el seu buit �s fa estrany quan hi manquen. Aquelles personetes que formen part de cada un dels teus plans sense haver-los de posar en una llista. Aquelles, que s'inclouen dintre els teus pensaments en plural, i s'emporten cadascun dels somriures sincers que se t'escapen per alguna tonteria que tan sols ells entenen.

Diuen que tornar als or�gens de tant en tant et recorda qui ets. Jo crec que, els or�gens, de tant en tant, et recorden qui s�n els altres. I t'emportes alguna sorpresa que no t'esperaves. No esperaves trobar-te sola despr�s de tant temps recordan-te aquell caf� pendent. No esperaves descobrir que els retretets tans cops rebuts podrien ser aplicats en l'altra direcci�n. Per� amb una ventatja. Cada cop que perdo alguns instants del temps passejant pels meus or�gens, em faig una mica m�s forta, i m�s segura. Hi ha coses que ja mai no tornaran. I potser sigui veritat que �s millor que sigui aix�. Somric tota sola, asseguda a una cadireta de fusta al mig d'un balco ple de flors tancades per la foscor. M'agradaria tenir-los a prop; per� ja no �s una trag�dia tenir-los lluny.

Par�s...

De tornada. Amb la mirada nova, i els ulls encara plorosos per haver hagut de marxar. Tot s'acaba, ja ho diuen, i sort que en tenim que aix� sigui. Passa a passa, amb aquelles ganes de caminar de qui coneix per primer cop. Amb aquell bategar insistent en tombar la cantonada i descobrir Notre Dame imponent just al davant; al pujar la darrera escala, despr�s de m�s de 300, mig ofegada i fent figa les cames, i descobrir un Par�s tranquil presentat al m�s pur estil postal de les de "jo hi vaig estar". Tanco els ulls i encara sento aquella paloma que enlairava el vol amb una verticalitat quasi perfecta evitant els turistes que tot ho omplen; encara sento el c�rrer calmat de les aig�es dels jardins de Louxembourg, mentre aquell �nec solitari entrava i sortia de l'aigua amb un ritual quasi cronometrat...

Diuen que el primer amor mai no s'oblida. Comen�o a pensar que potser tinguin ra�. Me'n vaig enamorar fa m�s de tres anys, i ara, de tornada per segona vegada, encara puc sentir el palpitar de qui li fan un pet� per primer cop; encara sento aquell fregar de pell tan dol� que fa que tota la resta quedi en ben poc.

I ja sols en queda el record. El record d'uns dies de somni dels que mai no hagu�s volgut despertar. Potser perqu� all� tot semblava m�s f�cil, sense tota la resta, ben lluny de tot all� que fa que el dia a dia sigui tan feixuc. Potser perqu� all� la mirada esdev� cada cop nova, i aqu� ja no n'�s capa�...

Somnis

Trontolles, i caus. Com qui prova a caminar a sobre uns tacons d'agulla, aquest cop si, massa alts. Provant a trobar aquella m� on agafar-se en la davallada ineludible. Per� quan te n'has adonat, ja ets a terra. Un cop m�s. I recordes cadascun dels seus somriures, aquells que feien que valgu�s la pena aguantar cada nova embranzida. I recordes les seves cares enfadades perqu�, un cop m�s, havies arribat tard. I et despertes. I no hi s�n. Diuen que el temps tot ho cura; per� jo segueixo pensant que, el temps, ho complica tot una miqueta m�s. Cada cop els somnis (que no els malsons) esdevenen m�s llunyans i m�s dif�cils de perseguir. Potser sigui que el gran motiu pel que sempre vas lluitar (tu mateixa, �s clar), ja no te prou for�a. O potser sigui simplement aix�, el temps, que ho complica tot una miqueta m�s.

Ja tinc ganes de tornar a trepitjar Par�s, per trencar la maledicci�, o confirmar-la. Per� sigui com sigui, per tornar-me a trobar a mi mateixa, que potser s� que estigui una mica perduda (per molt que dolgui quan s�n els altres els que t'ho diuen).

Batiburri

On mirar quan el passat es passeja pel davant d'aquella manera com ho feia temps enrera? Com protegir la pell contra aquella caricia innocent (o no, segons altres) esdevinguda aix�, com si res, com si f�ssim dos amics d'aquells que es coneixen tant, que tants cops confonen els bra�os sense m�s, perqu� s�, si nosaltres no som aquest tipus d'amics? Per qu� fingir que no he sentit aquella frase quan tothom sap perfectament per qu� l'has dita?

Moments d'extranya calma; tempestad imminent dintre una ment en debat entre el s� i el no; entre el voler i el voler encara m�s. On �s el l�mit de la estupidesa humana? La ra� no n'enten de sentiments, i es perd quan aquests es barregen fins extrems que fins i tot ells es confonen i ja no saben quin �s el motiu; on �s el rerafons que ho justifica tot plegat. Potser sigui que en queden ben poques ja de justificacions a aquestes al�ades. Potser sigui que la confusi� de sentiments m'hagi portat a voler tornar, potser per no sentir-me sola, potser perqu� la ra�, en veu baixeta, em va recordant de tant en tant on est� casa meva... per molt que pesi.