Quan el món es posa a lloc
https://quanelmonesposaalloc.balearweb.net
Dilemes que arriben quan s'acurcen els diesL’humor canvia amb les estacions, com el vent. Pous i muntanyes sense voluntat s’alternen.
T’has plantejat deixar-ho tot, però sé que sol mai ho faràs. Cada petit racó de la vida quotidiana és una trampa, tot et diu que no ho facis. Quan el sol s’amaga i et sents buit, negre, quan et recorre l’espatlla una esgarrifança de soledat, quan els finals feliços et fan plorar; llavors és quan vols deixar-ho tot, potser perquè en aquell moment veus la bellesa de les coses.
<p>M’has dit “deixem-ho tot” perquè estàs trist. T’he agafat la mà i t’he dit que sí, no esperaré a que siguis el tu de sempre i et conformis un altre cop. M’he cansat d’esperar muntanyes que no arriben. Ara que estàs moix farem plans per escapar junts. Per favor, no tornis a ser feliç abans d’hora, no deixis de veure el món tal com el veus ara. Anem a ser lliures. Aquesta és la nostra estació, la de la foscor i la lluna després de les sis. Les ombres encobreixen els fugitius.</p>
<p>Ho sé, ho veus tan poc realista com jo, i per això només ho podem fer ara. Oh, cervell, per favor, escolta’m per un dia i deixa’m ser foll. Esperaré que vingui el pou més profund i et trairé, te m’enduré quan estiguis fart del tic tac dels rellotges. No m’oblidis, perquè jo, el teu cor, estic esperant per ser feliç. </p>
https://quanelmonesposaalloc.balearweb.net/post/105463
Wed, 12 Oct 2011 16:34:49 +0200En el món de les persones felices -part III<p>El so de la música retrona a les parets de la casa, plena de gent que es mou al mateix ritme, retorçant-se frenèticament. Ballen suorosos, somrient i amb les mans per sobre dels caps. Fa calor, es sent l’olor dels cossos humans massa junts, aferrants uns contra els altres, olor d’alcohol i saliva i maquillatge. La Laila navega en aquell mar d’adolescents embogits, quasi sense poder respirar. Se’n penedeix d’haver vingut a la festa, i obre una porta a l’atzar. Dues noies despullades besen un noi amb cara de felicitat. La Laila tanca la porta immediatament. N’obre una altra. Hi ha molta gent, fa olor de tabac i maria, però no és tan sorollosa com les altres. S’asseu a sobre d’un coixí al costat d’una noia rossa que mira al sostre amb la mirada perduda. Hi ha altra gent al seu voltant, gent que riu i beu i fuma, però cap capta l’interès de la Laila. Totes són noies-prototip flirtejant amb nois-prototip bronzejats i amb els cabells curts i engominats. S’obre una porta lateral, l’habitació s’omple de llum i renou per uns instants, i una silueta s’esmuny a l’interior. El temps s’atura per la Laila. </p>
<p>Ell és diferent. Entra a l’habitació i es converteix en el protagonista, immediatament, pren el control amb una mirada. És alt i prim, va descamisat i només duu uns pantalons de cuir negres i unes sabates espellifades. Amb una mà aguanta una guitarra vella i amb l’altra s’aparta els cabells llargs i foscos de la cara, deixant veure unes faccions agudes i una mandíbula marcada. Els seus ulls es mouen per l’habitació amb rapidesa, i la seva boca de llavis sensuals mostra un somriure indesxifrable. Dirigeix una mirada intensíssima cap a la Laila, i ella sent com un calfred li recorre l’esquena. Tothom calla i el noi s’asseu a sota de la finestra, es prepara per tocar. Mira al públic amb ulls desafiants i comença a interpretar una melodia greu, lenta però agressiva.</p>
<p>La Laila creu recordar aquells ulls, només que abans eren molt més tristos.</p>
<p> Continuarà...</p>
https://quanelmonesposaalloc.balearweb.net/post/104758
Sat, 17 Sep 2011 15:38:21 +0200En el món de les persones felices -part II<p>La Laila s’asseu a la cafeteria de l’escola en una taula del racó, amb la mirada baixa. La Laila no és gaire bonica. No és tan prima ni tan alta com les altres. No s’ha tenyit els cabells negres de ros platí, ni porta lents de contacte blaves sobre els seus ulls castanys, ni es pinta un somriure als llavis amb gloss de purpurina. La Laila només somriu quan de veritat val la pena somriure. És diferent a la resta perquè no fingeix ser qui no és, no fingeix estar sempre contenta i radiant. Va decidir fa temps que mai seria com els altres, que mai fingiria sentir una emoció que no estava sentint només per encaixar en la societat de la felicitat, quan tenia vuit anys i els seus pares li havien ordenat que fingís no estar trista. Però, com tothom sap, ser diferent i ser adolescent a la vegada és una de les pitjors coses que et poden passar, sobretot en el món de les persones felices, on tot és aparença. S’ha de ser molt valent per atrevir-se a ser autèntic, arriscar-se al rebuig de la gent. Ser diferent fa mal, però també et fa fort. </p>
<p>La Laila era menyspreada i estimada a parts iguals a l’institut. La majoria dels nois li parlaven, i algunes noies menys populars també. La opinió general d’ella era la d’una cosa curiosa que es podia mirar de lluny, però a qui no convenia acostar-se massa per mantenir una bona reputació. Així, la Laila s’asseia a la cafeteria amb la seva única amiga de veritat. </p>
<p>-En Gabi t’ha demanat per sortir –Va dir la seva amiga, la Fanny, convertint una pregunta en una acusació carregada de ràbia. </p>
<p>-Sí, i li he dit que no, ja ho saps –Va dir lacònicament la Laila, rosegant una patata fregida.</p>
<p>-També t’ho va demanar en Sergi l’altre dia... per què no en tries un i punt, i així potser deixaran de fixar-se en tu tots els homes d’aquet món –Va remugar la Fanny, mirant-la amb ulls dolguts.</p>
<p>-No t’enfadis... no en triaré cap perquè no m’agraden, no em fa ganes. –Va dir la Laila, acostumada a la gelosia de la Fanny. </p>
<p>La Fanny encaixaria perfectament en el món de les persones felices. És optimista, agradable i simpàtica amb tothom. Té els ulls d’un blau clar llampant, color de cel d’estiu, grans i rodons, i el cabell castany clar, com de mel, que duu llarg, emmarcant la seva cara de nena bonica. Probablement seria una més de les noies rialleres i a la moda si no fos per la influència de la Laila. La Fanny s’havia estancat a mig camí: havia après a demostrar el seu enuig davant la Laila, però davant la resta de la gent seguia somrient passés el que passés. Quan estava molt pertorbada, callava i era incapaç de dir un mot, movent els seus ulls d’un cap cap a l’altre cercant alguna cosa que l’ajudés a semblar normal i feliç. La Fanny resseguia cada racó de la cafeteria, nerviosament. Es sentia inferior, ja que ella era diferent sense tenir l’encant exòtic de la seva millor amiga. La Laila es sentia culpable, perquè era ella la causa de tots els malestars de la Fanny, qui ja no era capaç d’encaixar amb els altres però que tampoc s’atrevia a mostrar les seves debilitats. S’havia encaixonat en el limbe entre la veritat i les mentides, incapaç de triar entre una cosa i l’altra.</p>
<p> La Laila estava convençuda de que la societat del món de les persones felices només era una gran farsa, i que es necessitaven persones com ella per fer veure a la gent la veritat. Volia ensenyar-los el món de les persones desgraciades. </p>
<p>Tal com ella l’havia vist aquella nit quan tenia vuit anys.
El rostre del nen a l’altre costat de la finestra.</p>
https://quanelmonesposaalloc.balearweb.net/post/104757
Sat, 17 Sep 2011 15:31:27 +0200En el món de les persones felices -part I (pròleg)<p>En el món de les persones felices hi ha una nena que mira per la finestra i sent que el cor li pesa, que no té ganes de parlar i que li fa mal la gargamella. No sap el que és sentir-se trista, perquè ningú li ho ha explicat mai. Mai ha vist ningú plorar, a part dels nadons, o d’algú quan es fa molt, molt de mal. La nena mira els seus pares somrients, mirant una pel•lícula de riure, abraçats tendrament al sofà. La nena no es mou, no entén res. Té por. Vol dir-li a la seva mare, vol que el seu pare l’abraci, però té por d’aquella grapa freda que sembla que l’hagi empresonat. </p>
<p>-Mare, estic trista –Aconsegueix dir la nena, utilitzant un mot que va sentir en un documental fa temps. La mare i el pare es miren, amb els ulls oberts de bat a bat. Es miren abandonant, per primera vegada en la vida de la nena, aquella expressió d’immensa felicitat que sempre havia regnat en el aquella petita família, en el món de les persones felices.</p>
<p>
</p>
<p> Un nen entra saltironejant en una de les cases grises i tortes del carrer Poe, saltant alegrement, i trepitja una llauna buida que fa un cruixit baix els seus peus. Somriu i la torna a trepitjar. En un racó, un altre nen, prim i esparracat, el mira. És el seu germà petit. El seus ulls són grisos, caiguts. El nen es queda en silenci i sent algú plorar a l’habitació del costat. Entra, sense fer renou, i veu a la mare ajaguda al llit, sanglotant. Té una camisa del pare a la mà. El nen retrocedeix, posa els ulls en blanc i torna a sortir al carrer. Es sent lleuger, content. Està acostumat a veure la seva mare plorar, ja no l’afecta. Agafa un paper brut de terra i en fa un avió de paper, que llança cap amunt, entre els terrats d’uralita i l’observa pujar cap al cel, el cel taronja que sembla ser l’única cosa bella en quilòmetres. Al món de les persones desgraciades no hi ha coses boniques, però encara no els han pogut robar el cel.
El nen riu en veu alta, i la gent del carrer el mira malament. Homes sense afaitar que passen arrossegant els peus fent olor de cervesa barata, dones grasses i suoroses traginant carros de la compra llardosos.</p>
<p>-Què passa? –Demana, aixecant bé el cap, obrint el braços. –Estic content!</p>
<p>Veu la silueta de la mare mirant per la finestra, apartant una cortineta, mirant-lo amb llàstima. Fa que no amb el cap, i torna a l’interior de la casa, on farà el sopar amb el que pugui i ignorarà la visió patètica del seu fill menor. El nen baixa el cap i corre cap a la casa un altre cop, amagant el seu somriure.</p>
<p>-No pots estar trista –Diu la mare de la nena, tallant. –T’estimam, tens una bona casa, una bona família, amics, joguines i una televisió de quaranta-dues polzades. No pots estar trista.</p>
<p>-No m’importen les joguines, ni la televisió. Només...estic trista i prou.</p>
<p>-Princesa, escolta’m. No has de dir mai això. La gent no t’estimarà si dius que estàs trista, ho entens? La gent afortunada vol estar amb gent afortunada. Tu vols ser afortunada, princesa? –Demana el pare.</p>
<p>-És clar que sí. –Diu la nena.</p>
<p>-Llavors, no diguis mai més que estàs trista.</p>
<p>-D’acord, papa. </p>
<p>-Bona nena. –Diu la mare, acaronant-li els cabells.</p>
<p>La nena calla, però ha entès una cosa. No fa falta que sigui feliç, només ho ha de semblar. Com els seus pares, que no estan enamorats però ho fingeixen. Ho sap perquè a vegades els sent parlar. Els espia. En el món de les persones felices no hi ha discussions, només murmuris ràpids. Potser serien millor les discussions, potser seria millor poder dir que estava trista i que la seva mare simplement l’abracés en lloc de fer-la callar. La nena no ho sap. Acaba de descobrir la tristesa i, al mateix temps, la falsedat. No oblidarà mai aquell dia. </p>
<p>
</p>
<p>El nen puja a sobre de la teulada d’uralita i es pregunta si mai tindrà dret a ser feliç. Sap que la seva vida és trista, que el seu pare els va abandonar i que el seu germà està malalt. Sap que no pot aspirar a res i que la pobresa serà la única cosa que l’acompanyarà tota la vida. El nen ho accepta, no pot fer-hi res. L’únic que pot fer és somriure. No té esperança, no espera res, i per això mai es decep, mai s’enfonsa. Arronsa les espatlles i no pensa en res. Té el cor endurit pels cops, però tot i així, no dirà mai que està trist. Tothom l’odiarà per això, el nen ho sap: en un món de víctimes qui avança es converteix en l’enemic, per una causa tan senzilla com l’enveja.</p>
https://quanelmonesposaalloc.balearweb.net/post/104756
Sat, 17 Sep 2011 15:23:22 +0200Escrit de dues centes vint-i-dues parules. Records.Kurt Cobain et mira des de la paret blanca, tacada de roig dels coixins destenyits. Hi ha ratlles de llapis sobre la pintura, qui sap quina mà les va traçar. Jo estic asseguda a la vora del meu llit alt, del meu matalàs dur posat a sobre dels caixons. Tinc el cap cot i les mans caigudes sobre els genolls. Intentes buscar-me els ulls entre els cabells, però els únics ulls que veus són els del pòster, entelats pel fum d’un cigarret fotografiat. M’acaricies una espatlla, lentament. L’habitació és a les fosques. Jo separo els llavis, me’ls humitejo, m’hi passo la llengua per sobre, i et demano perdó. Jo no sé per què t’ho demano, només sé que m’he portat malament i que t’he fet mal. Tu em mires, somrius només un poquet i m’aixeques el cap amb suavitat, posant dos dits baix la meva barbeta. Em fas un petó al front. Un altre a la galta. M’abraces, dret davant el llit. Em dius que em perdones i que m’estimes.
<p>No, això no m’ho vas dir. No m’ho vas dir fins molt més endavant, per telèfon. Però tampoc hi havia cap pòster d’en Kurt Cobain a la paret aquell vespre, no hi seria fins molt més tard. Això és el que em queda, de tu: records difuminats com el fum d’un cigarret.
</p>
https://quanelmonesposaalloc.balearweb.net/post/103980
Sat, 20 Aug 2011 20:36:02 +0200Tres històries d'amor adolescent - part 3La Mònica va notar el frec del braç de l’Alicia de seguida, asseguda al pupitre del costat. Pell càlida, suau. Va haver de reprimir-se, de controlar-se per semblar indiferent. Per fingir que no desitjava tocar-la. L’Alicia i ella solien fer bromes, però sempre guardant les distàncies. Si no era homòfoba, se li acostava. Va apartar els ulls i va intentar concentrar-se en una altra cosa, pensar en un altre assumpte. Va pensar en en Jordi, el seu ex, si es podia dir així, assegut dues taules més enrere. Era una qüestió complicada, perquè ni tan sols es parlaven. Va ser una ruptura bruta, cruel. No es varen dir ni adéu. Va ser una relació intensa, però no el va estimar mai. No havia estimat mai ningú, ni home ni dona, ni creia que en fos capaç.
S’havia enrotllat amb un noi a una festa, feia uns dies. Guapo, simpàtic, amable. Li havia agradat. Ell li havia enviat missatges per tornar a quedar, ella no li havia respost. Estava tancada a qualsevol relació massa íntima, potser perquè tenia por que la tornessin a abandonar d’aquella manera. En realitat, el que més recordava d’aquella festa havien estat els ulls d’una noia rossa amb qui havia ballat una estona, uns ulls ardents, provocatius, maliciosos.
La Mònica no era lesbiana, d’això n’estava segura. Però no podia negar que sentís una atracció real cap a l’Alícia, ni cap a la noia de la festa. Com també l’havia sentida pel noi guapo o pel seu ex. Havia comentat allò amb els seus amics, fent broma, sobretot amb la Júlia i en Manel, però no s’atrevia a dir aquelles coses seriosament. Sobretot quan estava feta un bon embolic; mai havia pensat en una tercera possibilitat.
L’Alicia li havia fet replantejar-se moltes coses. Però ella mai ho havia de saber, això era el més important. Seria el final de la seva amistat i probablement de la seva reputació a l’escola, tal com li havia passat a la Júlia. No podia saber la veritat. En realitat, l’Alícia no li agradava seriosament, però si el suficient per fer-la reflexionar. En certa manera, haver d’amagar aquest sentiment feia que semblés una cosa dolenta, incorrecta. Prohibit estimar.
La Mònica reia, feia broma i li treia importància. Mai s’atrevia a dir en veu alta que no era heterosexual. Si ho feia, utilitzava termes inventats o menys seriosos, com heterocuriosa o heteroflexible. Semblava que així tenia menys importància. Estava segura que, en tota la seva vida, mai diria que era bisexual, ni tan sols a en Manel o a la Júlia. Mai, perquè no n’estava segura, i perquè en tot cas li feia vergonya demostrar que era diferent.
En el fons, cap dels tres entenia per què posar-li etiquetes a l’amor.
https://quanelmonesposaalloc.balearweb.net/post/103925
Wed, 17 Aug 2011 12:41:25 +0200Tres històries d'amor adolescent - part 2En Manel va mirar el mòbil i va veure que tenia un altre missatge de l’Andreu. Era, com de costum, força pujat de to. Va amagar el telèfon ràpidament, abans que cap company de classe se’n adonés. En Sergi, el seu millor amic, i l’únic de la seva classe que encara parlava amb ell de manera amistosa, desprès de sortir de l’armari, el va mirar amb cara interrogant. En Manel va moure el cap, pensatiu. Quan va tocar el timbre va sortir de l’aula i es va creuar amb l’Andreu. Van passar silenciosament l’un al costat de l’altre, sense dir res, sense mirar-se, dos complets estanys. No havien parlat mai a l’institut. Tampoc fora d’ell, en realitat; només s’havien trobat una vegada i havien anat per feina. S’enviaven molt missatges, això sí. Sempre per via internet o mòbil, mai en persona. Per a en Manel, el sexe era l’única cosa bona de ser gai, encara que en alguns moments li havia semblat bastant repugnant, sobretot el sexe oral. Les seves primeres experiències havien estat amb un noi quatre anys més gran, quan en Manel en tenia catorze. Feia poc, amb l’Andreu, darrere les dunes de la platja, havia anat un poc més lluny. L’Andreu era un any més gran, ja havia fet els disset, i anava un curs més endavant. En Manel tenia molts més amics de disset anys que de setze, perquè s’havia fet amb un grup de noies més grans. El problema seria quan, l’any que ve, es quedés sol. En Sergi se’n anava, i a part d’ell no tenia ningú. Era l’únic homosexual declarat de l’institut, a més de la seva amiga Júlia, i cap dels dos no ho havia tingut fàcil. A vegades tant li feia, el que pensessin els altres; contestava amb rèpliques mordaces a la gent que s’intentava ficar amb ell i li encantava vestir de manera estrambòtica. L’any passat havia cantat una cançó de Lady Gaga davant tot l’institut. Tothom reia, li feien vídeos i es mofaven d’ell, però va acabar la cançó. Es va sentir orgullós.
A vegades li agradaria parlar amb l’Andreu. Ell no es definia com a gai, li ho havia deixat ben clar: només volia experimentar. Res d’amor ni de ximpleries heterosexuals. A més, estava enamorat d’una noia del seu curs. Tot i saber tot això, en Manel no podia evitar fantasiejar sobre ells dos, sobre l’amor, en un món on els homosexuals no estiguessin destinats a no poder tenir relacions estables. Això era el que pensava en Manel; estava convençut de que moriria sol.
https://quanelmonesposaalloc.balearweb.net/post/103924
Wed, 17 Aug 2011 12:32:03 +0200Tres històries d'amor adolescent - part 1- Construiria davant tu una cabanya de salze i reclamaria la teva ànima, escriuria sincers versos de descarnat amor i els cantaria ben alt en el silenci de la nit, cridaria el teu nom al vent de les muntanyes i faria que fins i tot l’aire repetís el nom de... de... – La Júlia es va entrebancar amb les paraules perquè havia notat que li queien llàgrimes dels ulls. Va mirar als costats. Al pati tothom havia callat. La miraven amb ulls estanys, un poc de sorpresa, un poc de rebuig i un poc de vergonya aliena. Va sentir una rialleta provinent d’aquell que havia estat el seu millor amic, feia temps. Va parpellejar i va mirar als ulls a la persona que tenia davant, que l’escoltava amb perplexitat. La persona a qui li dedicava un poema d’amor après de memòria. La Marta. El cabell negre i prim li queia davant la cara, i semblava a punt de dir alguna cosa, amb un somriure de circumstàncies. Tot i així, era un somriure preciós. Feia un any que no parlaven, un any en que l’havia enyorat cada dia. Li havia costat reunir el valor. La Júlia va tancar els ulls, va respirar fondo i en veure que ella no pensava dir res va marxar, murmurant un “t’estimo” a penes pronunciat, que la Marta no va arribar a sentir. Varen esclatar rialles al seu voltant, mirades sornegueres, riures malintencionats i de desaprovació.
Era el poema d’una pel•lícula de temàtica homosexual. A la pel•lícula, la protagonista entrava a una classe i li cridava els versos a la seva estimada, que l’havia deixada per un noi. Al final la protagonista es suïcidava.
Ella també havia pensat en morir. Havia redactat imaginàriament mil notes de suïcidi, i l’última frase sempre anava dedicada a ella, a la Marta. Recordant el moment en què, en el vestuari, li havia confessat que es sentia incòmoda al seu costat. El moment en que tot el grup sencer li havia començat a donar l’esquena per culpa d’uns rumors estúpids. La Júlia es sentia furiosa cada cop que hi pensava. Que fos homosexual (cada vegada se sentia més còmoda amb aquest mot; però lesbiana no li acabava d’agradar) no significava que volgués violar totes les nenes de l’institut, ni que s’excités mirant les seves companyes al vestuari. No tenien per que sentir-se incòmodes. Li ho haguessin pogut dir abans, potser no li hagués fet tant de mal. No volia que les seves pròpies amigues se sentissin malament al seu costat. O potser només s’ho havia imaginat ella, que eren amigues. Quan la varen expulsar del grup, en un acord silenciós, es va sentir culpable. Culpable de ser com era. Culpable per estimar a qui estimava, tot i ser un sentiment tan pur. Amb aquell poema nomé havia volgut recordar-li la seva existència. Era com una declaració d’intencions, una petita venjança i una petita victòria. Es va asseure a un racó, eixugant-se les llàgrimes. Odi, ira, ràbia...amor, enyorança. Volia que tornés a estar al seu costat. Encara que fos com a amiga, només que fos allà i que li digués que no havia fet res malament.
https://quanelmonesposaalloc.balearweb.net/post/103920
Wed, 17 Aug 2011 12:27:46 +0200Relat curt escrit des d'una llitera. El cel de la VictòriaM’he girat i he vist el cel de nit. Ei, ja sé que no és res nou, però és bell. Com la mar: es mou però no canvia, sempre és igual de bella. Vella i nova a la vegada. A mi no m’agraden les estrelles perquè em fan por; masses de foc ardents que ens recorden que morirem, que som petits petits, febles, insignificants formigues indefenses que aixequen el cap cap a la fosca. Però avui fins i tot les estrelles em semblen, tot i que no boniques, acceptables. Es reflecteixen a la mar, horitzó fosc, i un arbre, un pi immens, es retalla contra aquest fons nocturn, ple de secrets. L’aire fresc duu a la pell sensacions noves o potser ja oblidades. Respir fondo, mirant el cel sense fronteres que eixampla els cor d’aquells petits humans que s’atreveixen a no tenir por. I, tot i no ser un d’ells, els meus ulls es commouen i em sent un poquet més lliure. Ei, és el cel de sempre. Però potser qui ha canviat, sóc jo.
https://quanelmonesposaalloc.balearweb.net/post/103888
Mon, 15 Aug 2011 18:09:37 +0200Relat curt de mirades. Mira'm.<p>Es miren, diferents, contraries, atracció i repulsió per la mateixa raó simple. Volen demostrar que no són tan diferents com l'altra pensa. Una s'entristeix i pensa si està sent realment autèntica. L'altra abaixa el cap i pensa que ella no és el que sembla. Si em coneguessis, pensen les dues, sabries que no sóc tan diferent.</p>
<p>L'autobús fa una sotragada, gira pels carrerons foscos del centre de Palma. Les faroles s'acaben d'encendre, la gent encara mira els mostradors. El cel s'enfosqueix i es taca de roig. Dins l'autobús, entre la gent, dues noies es miren i pensen. Una està dreta, agafada a la barra blava, i l'altra està just davant, asseguda al costat d'un home gran que pareix a punt d'adormir-se. Les dues duen uns auriculars a les orelles. Escolten música, i aquí s'acaben les semblançes, al menys aparentment.
Una és rossa, l'altra morena. Una duu arrecades roses i sabes amb tacó, l'altra piercings i botes militars de color negre. Agradable, agressiva. Comercial, autèntica. Res a veure, aparentment.
La rossa pensa que el seu ídol és Kurt Cobain, i s'avergoneix del seu aspecte. Pensa que quan va deixar de ser ella mateixa. La morena acota el cap, i es mira les botes de cuir. Té ganes de dir-li a la rossa que se les posa quan es sent inferior i no sap com ser ella mateixa. Pensa que a ella també li agradava jugar a ser princesa.
Es miren, avergonyides, una a l'altra. Com demostrar-te que sóc com tu?
Baixen del bus i no es miren. Una última mirada per sobre de l'espatlla. S'allunyen. Sentint-se culpables per no reflectir qui són en realitat.
Cops de tacó, repic de cadenes.
https://quanelmonesposaalloc.balearweb.net/post/103489
Thu, 28 Jul 2011 21:10:41 +0200