Microrelats
https://mirorelats.balearweb.net
L'accident<p class="MsoNormal" style="text-align: justify; line-height: 150%"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Estàvem en un bar a Porto Cristo com un dissabte qualsevol. Eren les cinc de la matinada i tots anàvem gats. Jo i en Pere havíem de marxar cap a i sols ho podíem fer amb el cotxe. Partirem rumb a Manacor. Passarem per davant de la gasolinera i alguna cosa no em sortí bé. Record poques coses de com tinguérem l’accident, sols record el soroll de l’ambulància que s’apropava cada pic més. El primer que vaig fer en estar estabilitzat va ser demanar per en Pere, el meu millor amic des de la infància. Ningú em contestava amb preguntes clares, els de l’ambulància em deien que encara no em podien dir res. Vaig sentir com un policia cridava a la mare d’en Pere per dir-li el que havia succeït. Escoltar de la boca d’un policia que en Pere havia mort va ser el pitjor record de tots. Em vaig aixecar per a cercar-lo per tot, no el trobava. Al final vaig decidir mira al voral de la carretera i vaig veure el seu cos tapat amb una manta. M’hi vaig apropar, vaig destapar-lo i amb llàgrimes que ballaven la meva cara em vaig demanar perquè. Em vaig quedar abraçant el seu cos ,encara calent, fins que els seus familiars arribaren. La seva mare només veure-me em va pegar una galtada i es va aferrar al seu fill amb la tristesa que pot sentir una mare al veure el que més estima, tirat a terra, sense vida. </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify; line-height: 150%"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Des de aquella nit els familiar den Pere no em dirigeixen la paraula. La veritat és que ho entenc, però jo em sent encara més malament. Només se que he perdut una persona molt important per a mi, i que si pogués fer enrere, no dubtaria en ser jo el que morís. </span></p> <p class="MsoNormal" style="line-height: 150%"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Paula Martinez Gomila</span></p>
https://mirorelats.balearweb.net/post/101820
Thu, 02 Jun 2011 11:09:22 +0200Bocins<span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier"> </span> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Obrir la porta de ca nostra, va ser la pitjor decisió que podia haver pres.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">A l’entrada, hi havia el mirall romput, pareixia que li havien pegat un cop de puny. Atemorida, vaig córrer cap a la sala. Els meus ulls no donaven peu al que veien: Els sofàs estaven destrossats i totalment foradats. La televisió tenia un cop que havia xapat la pantalla completament. Totes les fotos del prestatge estaven al terra i els vidres trencats. El quadre que va pintar la meva mare estava xapat per la meitat. La tauleta que em va regalar la meva germana quan em vaig casar, per sort, no estava rompuda però hi havia una nota: “Vas rompre el meu cor i ara està en trossets petits, com quan trenques un vidre i es romp en mil i un bocins; ara, cada un d’aquests cerca venjança. Això no ha acabat.” QUÈ?</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Al primer instant vaig pensar amb el meu primer exmarit. Déu meu! Vaig córrer cap a la meva habitació. Vaig amollar un crit ofegat. El meu llit estava ple de pintura vermella que pareixia sang. Els vidres de les finestres i els miralls també estaven tots esmicolats. Vaig anar com un raig fins al provador, on els miralls també estaven trencats i tota la roba al terra, però la meva intenció era a anar a la caixa fort que hi tenia amagada... No havien tret ni un cèntim.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Vaig descartar l’opció de l’ exmarit. El primer que hauria fet ell, hauria estat robar-m’ho tot, com sempre.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">I en Joan? Havíem sortit junts quan anava a l’institut i mai m’havia perdonat que li hagués posat “les banyes” amb aquell sud-americà. Però, per què després de tant de temps? L’havia de telefonar i demanar perdó. Quan anava a l’entrada a cercar el mòbil de dins la bossa, vaig sentir un cop fred a l’esquena. Alguna cosa m’havia travessat el pit. Em va pegar un calfred. Em costava respirar... Era l’home que m’havia amenaçat... Encara no havia sortit de la casa i m’havia matat. La venjança estava complida i jo m’estava morint.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Just quan anava a caure a terra vaig reunir totes les forces per girar-me i veure’l... Nàdia? No m’ho podia creure. La meva millor amiga m’havia traït? No, m’havia matat! Però, per què? Se’m va atracar amb el tros de vidre ple de sang que m’havia clavat a l’esquena. Em va dir: “ Jo t’estimava. Tu ho sabies i em vas destrossar el cor. Això mai t’ho perdonaré.” Què jo havia fet què? La meva millor amiga lesbiana? Mare meva! Si jo ho hagués sabut... Em costava respirar cada cop més. El cap em feia voltes... Res em pareixia real... Vaig tancar els ulls i vaig esperar la meva mort. El darrer que vaig sentir van ser les sirenes de l’ambulància.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Cecília Genovart Llodrà</span></p>
https://mirorelats.balearweb.net/post/101818
Thu, 02 Jun 2011 11:06:57 +0200Gana<span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier"> </span> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Feia vuit dies que no menjava. Bé, un suquet de taronja o una mossegada dels dinars tan bons que feia la seva mare.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Això de no menjar, li costava. Sempre li havia encantat menjar. Ho disfrutava. Però no es sentia bé amb el seu cos.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Quan estava amb companyia sempre es sentia diferent als demés. Es veia més... No ho volia ni pensar. Era un trauma que ja portava desde la infància: no poder dur roba bonica perquè no li cabia, no poder anar a fer deport per vergonya al que pensessin els altres... Fins a un punt que no volia ni anar a la discoteca a ballar o a “lligar”, com es sol dir.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Així que va començar a deixar de menjar llepolies, però va veure que no era suficient. Ja duia vuit dies sense menjar i eren massa.<br /> Es mirava al mirall i es podien contemplar aquelles cames primes, o millor dit, aquells ossos que estaven coberts per una capa fina de pell. Aquells braços que pareixien fideus. La panxa que envers d’anar-se’n cap a defora, s’enfonsava i marcava cada costella com les peces d’un xilòfon. A la cara, ja no existien les galtes; estaven totalment xuclades i aquells ulls cels, havien perdut tota vida que tenien, ja no brillaven.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Aquell dia, ja ni s’havia esforçat en sortir de la seva habitació. Els seus pares s’havien preocupat molt i desde l’habitació podia sentir els plors de la seva mare que sobrepassaven el renou de buit de la seva pròpia panxa.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">El cap li tornava a donar voltes. Es va estirar sobre el llit i va començar a pensar: recordava els pastissos de xocolata que feia la seva mare que era un paradís per la llengua, aquells macarrons tan bons de la padrina... No! No havia de pensar amb menjar.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Llavors, li va venir la imatge d’aquella camiseta colorida de la tenda del costat. Era preciosa, però l’única roba que duia, era de color negre perquè deien que sempre t’estilitza més. Va pensar amb les noies de la seva classe... Tan boniques... Volia una novia. Volia amagrir-se per poder agradar-li a les noies i que els seus amics no es burlessin d’ell a l’escola... Sentia la veu de fons de la seva mare: “David, David...” Però en David tenia gana, molta gana i estava dèbil, molt dèbil. No va aconseguir despertar-se.</span></p><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier"> Cecília Genovart Llodrà</span>
https://mirorelats.balearweb.net/post/101817
Thu, 02 Jun 2011 11:05:09 +0200Ella<span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Tenia la mateixa cara d’estúpida de sempre, però ara havia canviat el seu estil. S’havia tornat gòtica: duia els ulls pintats de color negre, d’una manera excessiva; pareixia que duia una màscara posada. </span><p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Aquests, juntament amb els llavis, pintats de blau, destacaven sobre el seu rostre pàl·lid. La seva llarga cabellera pèl-roja s’havia convertit en una cosa semblant a un fregall vermell d’estopa. Per acabar-ho d’adobar, portava una gorra de quadres blancs i negres. Semblava Oliver Twist (si aquest fos tan lleig). Fins i tot es pareixien amb les pigues de la cara.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Amb un jersei escotat, intentava ensenyar el que no tenia, aconseguint fer més pena de la que solia fer. La veritat és que amb aquella cara –tant pintada com sense-, aconseguia fer por a qualsevol. I jo pensava: què és de fàcil canviar una meravellosa vida per una en la qual ningú vol ser amic teu i vols cridar l’atenció de qualsevol manera...</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Tot això va ser per un noi. Sempre és per un noi, diem. Però, realment val la pena? Deixar anar la teva vida, les amistats, la família, l’alegria? Pens que no. Tothom té la seva manera de ser, i si a un noi no li agrada, que s’aguanti. I si canvies perquè ja t’és igual el que faci o deixi de fer, llavors sí que ets estúpida.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Encara record les seves paraules en aquell dilluns de mar: “tant de bò fossis la meva germana i no la que tenc. Ets genial”.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Genial? I un prebe! Dies després la seva manera de pensar havia canviat tant com ella, i de la seva boca havien sortit tota mena de calumnies sobre mi. Em sap greu per ella. La veritat és que sí que sóc genial.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">En alguns moments, sento una terrible enyorança d’aquells temps, de quan érem amigues. O almenys, això pareixia.</span></p> <h1><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Bàrbara Riera Bosch</span></h1>
https://mirorelats.balearweb.net/post/101816
Thu, 02 Jun 2011 11:01:05 +0200La importància de viure el moment<p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Aquella camisa transparent deixava veure el seu cos esquàlid i la seva pell, que era blanca com la neu. Tenia els ulls verds i els cabells que li quedaven eren castanys, curts, arrissats, però eren prims i estaven molt embullats. Feia tres mesos que estava ingressada a l’hospital amb anorèxia i depressió. Malgrat això, era preciosa. Sempre ho havia estat. El problema era que ella no s’ho creia.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Sempre es preocupava massa del seu aspecte. No li agradava el seu cos. Per aprimar-se, va començar a menjar molt menys. Només menjava cereals baixos en grasses. Als matins no berenava, dinava molt poc i quasi no sopava. Però no s’aprimava. Desprès va començar a vomitar. Els metges la van sotmetre a un règim basat en l’aportació de nutrients al seu cos, i la vigilaven tot el dia perquè no vomités. Va deixar de restringir-se el menjar i, encara que el seu pes es situava per davall del saludable, era estable.</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Feia un temps que ja s’havia oblidat tot l’assumpte,quan el seu xicot, en Marc, va tenir un accident de moto i va morir. Aquí sí que ja no va poder suportar-ho. Va recaure en depressió. Ara ja no li importava gens el seu aspecte. No menjava, no per aprimar-se, sinó perquè ja li era igual tot. Ja no duia la roba nova i guapa d’abans. Anava de qualsevol manera i normalment de color negre. Un dia va agafar la màquina de tallar els cabells del seu pare i es va rapar el cap. Sentia un gran pès al cor i pel treure’l fora vomitava. </span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">En Marc era la persona que més l’havia ajudat a superar el problema d’autoestima amb el seu cos, era l’únic que la podia convèncer de que era preciosa. Era l’únic i ara ja no hi era. S’odiava a ella mateixa, per centrar-se en l’aspecte, quan hi havia coses molt més importants a la vida. De què li servia, ara, estar prima?</span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Bàrbara Riera Bosch</span></p>
https://mirorelats.balearweb.net/post/101814
Thu, 02 Jun 2011 10:58:04 +0200Morir per viure i viure per morir<span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier"></span><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Tocaven les cinc de la matinada d’un dissabte com qualsevol altre.La nit anterior vaig conciliar la son d’una manera francament ràpida i a hores d’ara ja només feia voltes al llit d’una banda a l’altre i amb uns ulls com unes taronges.Deixà d’intentar-me convèncer de que podria tornar a tancar els ulls i obrí les persianes de fit a fit de forma silenciosa,intentant no despertar al Sol que ben segur encara dormia.Un cop dins la cuina,l’olor dels cargols del dia anterior encara rondava per la sala i no vaig poder evitar preparar-ne uns quants per més tard quan se m’obrís la fam.Com per costum em proposà sortir a fer un tomb fins que el món es llevés i així,almenys,em sentiria un poc menys sol.Pels carrers no hi rondava ningú.Unes quantes passes més i ja podia sentir el soroll del silenci,ja notava també la suau brisa dels matins,i l’olor,oh...com l’apreciava jo a aquella olor!No recordo bé el que va passar tot seguit,sols tinc gravats al cap aquells passos que caminaven al compàs darrera els meus i se’m feien estranys,aquelles alenades que em produïen un batec intens del cor d’una forma desmesurada.I era girar-me i no veure ningú.Però sentir,jo ho sentia. I sé que quan menys ho esperava vaig notar com una bala me travessava com si res.Les imatges van fer-se’m borroses i només podia veure la sang que em rajava per tot el cos.Mai no n’he sabut res més de la meva història,però vaig entendre que no havia de remoure bajanades.No sé que se’n va fer de casa meva,ni tan sols d’aquells cargols que encara m’esperaven damunt la taula de la cuina.Però tampoc m’importà massa.Era sencillament un fill de ningú i l’amo de res,l’anul·lat,corrent la llebre,morint la vida,fotut i refotut.Que no hi era encara que hi fos.Que no figurava en la història universal sinó en la crònica vermella de la premsa local.Un ningú,que costava menys que la bala que em matà.</span><p align="justify" class="MsoNormal" style="text-align: justify; line-height: 150%; vertical-align: top">Inès Rigo Femenias </p>
https://mirorelats.balearweb.net/post/101812
Thu, 02 Jun 2011 10:54:51 +0200Records permanents<p align="justify" class="MsoNormal" style="line-height: 150%; vertical-align: top"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Quantes vegades hem desitjat esborrar un dia, un instant, un moment, fins a un any de les nostres vides a esborrar tot i buidar la nostra memòria. <br /> Quantes vegades no volem tornar a ser nens, viure tot de nou, recuperar el que se’n va anar o ens va deixar, que el temps posi les coses al seu lloc. Alguns simplement no esperen res del temps. Tan se val tornar o avançar, simplement renuncien a que el temps continuï el seu pas i se'n van amb llàgrimes i un llarg adéu. Si volguéssim en algun moment perdre completament la memòria, quantes coses no perdríem? serien com aquelles coses que s'extravien accidentalment en una mudança i després s'estranyen. Perdríem el calor del primer petó i la sensació d'aquell matí que va ser perfecte. La nostàlgia per amors passats i la innocència amb la que ens lliurem al desconegut aquesta primera vegada. Quedarien enrere els amics que anaven a ser eterns, les cartes que ens van fer plorar, la primera o última vegada que vam veure a un gran amor, els braços més càlids, el dia que pensàvem que s'anava a caure el món, el dolor més bonic, el somriure més esperançador, el naixement del sentiment més pur. En realitat comencem una vida nova o matem altra plena de bells records? deixem una vida i un present que ens dóna infinites oportunitats per somiar amb un futur perfecte que no existeix o un tros de cel on no sabem que ens espera. Ningú va dir que fos fàcil, només van prometre que valdria la pena.</span></p><div align="justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier"> Inès Rigo Femenias.</span></div>
https://mirorelats.balearweb.net/post/101809
Thu, 02 Jun 2011 10:40:14 +0200Camí a la mort<p style="margin: 0cm 0cm 0.0001pt; text-align: justify; line-height: 150%"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">La llum es va apagar amb l'últim sospir de vida.</span></p> <p style="margin: 0cm 0cm 0.0001pt; text-align: justify; line-height: 150%"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Haruki es va despertar amb la mateixa il·lusió de cada dia. Va anar a despertar a les seves dues filles amb una tendra besada,va esmorzar amb un sospir i va partir cap a la multinacional on treballava.</span></p> <p style="margin: 0cm 0cm 0.0001pt; text-align: justify; line-height: 150%"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Ell tenia tot el que un japonès de classe mitjana podia arribar a tenir: Un bon sou , una família honesta i una casa acceptable on viure la seva impol·luta vida.</span></p> <p style="margin: 0cm 0cm 0.0001pt; text-align: justify; line-height: 150%"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Quan va arribar a la feina, va saludar amb el mateix carisme de sempre als seus companys i es va posar a fer les últimes operacions d'aquell mes.</span></p> <p style="margin: 0cm 0cm 0.0001pt; text-align: justify; line-height: 150%"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">De cop i volta, la terra va començar a fer un estrèpit moviment i va començar a balancejar-se. El moviment era constant i persistent. La gent es va veure immersa en un profund estat de paràlisis. Ningú perdia la cordura, però ningú sabia què fer, eren poques les persones que quedaven ja dretes i els carrers estaven a vessar, veient-se ja els primers cadàvers sucumbits pels fràgils edificis que s'havien esmicolat com si fossin de paper. Mitja hora més tard va arribar l'aigua, Una onada de 38 metres d'alt va arrasar tota la costa de Japó i la dels països fronterers. És imperceptible com l'aigua té la facilitat de donar-nos la vida, i com alhora, amb un simple moviment, pot sacrificar l' existència de més de dotze mil persones.</span></p> <p style="margin: 0cm 0cm 0.0001pt; text-align: justify; line-height: 150%"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Japó va sofrir un terratrèmol de 9 graus a l'escala de Richter, es comptabilitzen més de 12 mil morts i 20 mil desapareguts,. La majoria d'ells deuen estar colgats sota terra baix les restes d'una població que, malgrat el desastre, segueix donat la cara a la vida, intentant reconstruir el que la terra va reclamar de forma estrepitosa.</span></p> <p style="margin: 0cm 0cm 0.0001pt; text-align: justify; line-height: 150%"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Carles Lòpez Picó</span></p>
https://mirorelats.balearweb.net/post/101808
Thu, 02 Jun 2011 10:33:34 +0200Una vida d'altura<p align="justify" style="margin: 0cm 0cm 0.0001pt; text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Les fredes nits de gener em pelaven el cos, mentre la pluja gelada que plorava del cel no feien més que oxidar-me. En canvi, quan feia calor, durant l'intens mes de juliol el meu cos s'escalfava al màxim. Era per això que deien que el clima humit de Mallorca no m'afavoria.</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" style="margin: 0cm 0cm 0.0001pt; text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Mai no ho havia entès, no sé si era per la meva gran alçada, que em permetia saludar els ocells en ple vol, o per la meva forma prima i esgarrinxada, que la gent no em mirava de cara, sols alguns rodamons es recolzaven sobre mi. Il·luminava cada dia a les persones, però elles no em donaven res a canvi, sols una mirada lacònica per aferrar-me un paper, o simplement, per no topar-se amb jo.</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" style="margin: 0cm 0cm 0.0001pt; text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Amb els animals era diferent, la majoria de gossos marcaven el seu territori a les meves extremitats, i molts d'ocells, es quedaven meravellats veient les vistes que s'observaven sobre el meu cim.</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" style="margin: 0cm 0cm 0.0001pt; text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">No em movia mai del meu racó, però moltes vegades, sense fer res, provocava accidents, fossin de tràfic o de vianants, era tan insignificant per ells, que molts de cops s'estavellaven amb jo, causant-los un mal efímer que a fi de comptes jo havia provocat.</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" style="margin: 0cm 0cm 0.0001pt; text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Sempre havia pensat que les estrelles em feien la competència, tan brillants, clares com el cel d'estiu, brillants com uns ulls a punt de brollar. Moltes vegades havia pensat, que si la lluna minvava, era per fer de bressol a les estrelles.</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" style="margin: 0cm 0cm 0.0001pt; text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">La meva vida s'acaba, com tot a d'aquest mon, quan algun cotxe desorientat em destrossa estrepitosament, sols veig els últims crits dels ferits, mentre el meu cos es desfà en una nuvolada de cendra i metalls que posa punt i final a la meva existència.</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" style="margin: 0cm 0cm 0.0001pt; text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Sóc una farola. </span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" style="margin: 0cm 0cm 0.0001pt; text-align: justify"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Carles Lòpez Picó</span></p>
https://mirorelats.balearweb.net/post/101807
Thu, 02 Jun 2011 10:31:35 +0200Crema<div align="justify"> </div><div align="justify"> </div><p align="justify" class="MsoNormal"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Des de les cortines de la finestra encara es filtraven alguns raigs de sol . Però aviat solament quedaria el record d’aquella posta de sol de color vermells i ataronjats.</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" class="MsoNormal"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Vaig fixar un altre cop la mirada cap a la finestra i vaig sospirar. Era el dia perfecte per no fer res però havia d’estudiar pels exàmens finals.</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" class="MsoNormal"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Lentament vaig agafar el llibre de dins la maleta però abans de poder obrir-lo vaig quedar-me dormida.</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" class="MsoNormal"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Un mal estar em va despertar de la meva becaina. El principi estava molesta ja que el record d’un agradable somni s’havia esvaït de la meva ment però llavors en vaig començar a preocupar. Dins la meva habitació l’aire era massa aspes i em costava respirar.</span></p><p align="justify" class="MsoNormal"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Vaig baixar les escales que conduïen el pis de baix, pensant que caminant s’esvairia el desassossec però cada escaló que baixa en trobava pitjor. </span></p><p align="justify" class="MsoNormal"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Un fum espès s’arremolinava els meus costats i a poc a poc vaig entendre en la perill que em trobava.</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" class="MsoNormal"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Alguna cosa cremava.</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" class="MsoNormal"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">No volia baixar més escales. El fum no em deixava veure res i aquella calor m’asfixiava.</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" class="MsoNormal"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Vaig agenollar-me la terra com el meu pare m’havia ensenyat. Mentre el temor m’inundava vaig recordar el que el pare i la mare m’havien dit fa unes poques hores:</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" class="MsoNormal"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">“Tornarem el vespre, pensa a fer la tasca”</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" class="MsoNormal"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Coses simples els preocupaven.</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" class="MsoNormal"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Vaig arribar a la meva habitació. La part mes alta de la casa però encara entrava el fum. Vaig agafar el mòbil , no tenia bateria.</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" class="MsoNormal"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Coses simples podien duu a la mort.</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" class="MsoNormal"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Vaig obrir la finestra i vaig començar a cridar. Ningú em sentia i la casa es cremava. Vaig tornar a cridar i vaig fixar la vista a baix</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" class="MsoNormal"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">La cotxeria també cremava. La gent s’arremolinava el seu voltant preocupada com si miressin el telediari. Ningú em sentia.</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" class="MsoNormal"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Així que ,per primer cop em vaig convertir amb una nena valenta però sense esperança.</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" class="MsoNormal"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">La mort m’esperava.</span></p><div align="justify"> </div><p align="justify" class="MsoNormal"><span style="font-size: medium; font-family: courier new,courier">Caterina Manresa Perelló</span><span></span></p>
https://mirorelats.balearweb.net/post/101806
Thu, 02 Jun 2011 10:25:41 +0200