Nautilus, espai de Lectura

Sar� Servito, "una puta que llegeix Epicur"?

Mon, 25 Apr 2011 22:27:24 +0200

Quan un cómic cau a les teves mans primer observes la portada, després passes la mà per sobre, com un acte reflex de comprovació (sí, és real!) i, finalment, l'obres. Aquí és quan tens la primera impressió i, com tothom sap, la primera impressió és important.

Sarà Servito era per mi una incògnita, ja que no havia llegit mai a l'autora, Laura, anteriorment. La primera impressió va ser un record als mosaics històrics, en aquest cas, venecians. Però les primeres impressions no sempre són certes. En aquest cas, Sarà Servito és un enorme fresc venecià trossejat i adaptat al llenguatge del còmic.

Venècia s'enfonsa igual que s'enfonsen els personatges d'aquesta història. Una ciutat que veu el seu declivi a través dels ulls de Marina que, com diu un dels personatges, "una puta que llegeix Epicur". I, em deman jo, i per què no? Pintora de dia, cortesana de nit en un joc de màscares on res pareix el que és i està condemnat a la destrucció. Només sobreviu l'hedonisme.

Aquest hedonisme es veu reflectit en la línia sensual que utilitza la dibuixant Laura i que es manté també en aquesta obra. Una història de crims, suspens i erotisme que tot passa molt ràpid, la història d'uns habitants de Venècia com la part d'un tot que es desmorona.

Sara Servito’, de Laura y Felipe H. CavaEdicions De Ponent

Per Paula Girart

Arqueologia del C�mic: La revista Trinca

Mon, 14 Mar 2011 19:43:18 +0100

ARQUEOLOGIA DEL CÒMIC: LA REVISTA TRINCA (1970-1973)

Miquel Coll

Encara record quan era un nin de 7 anys i vaig llegir per primera vegada “El miserere” de Carlos Giménez, una adaptació al còmic de la història de Gustavo Adolfo Becquer. Vaig estar dos dies sense dormir. També record que esperava amb ànsia les visites d’una amiga de la família que me solia comprar exemplars d’aquesta revista. I quan aquesta senyora me contava que l’hi havia demanat al quiosquer si la portada del número era pels atentats terroristes de Munich 1972 (era en Robinson Crusoe amb una entorxa!). Un bon dia s’acabaren les trincas, i me vaig passar a Vértice. Anys després, quan me vaig aficionar a 1984, Cimoc i altres revistes modernes, vaig tornar a pensar en Trinca. Crec que ha arribat el moment de recordar una mica a la millor revista de còmics espanyola dels 70 (i una de les millors d’Europa).

En el seu exemplar d'acomiad (el 65), l’editor ja comentava que Trinca era molt més reconeguda i apreciada a Europa que a Espanya. A dia d’avui, poca gent la recorda, i menys encara la reconeixen com el que va esser: la precursora de les excel·lents revistes dels 80 i un lloc de reunió dels millors dibuixants espanyols, on varen poder experimentar noves tendències amb quasi total llibertat.

I es que, llevat de algunes series de relleno per contentar a les autoritats (per exemple, “La pandilla Trinca”), la majoria son de una qualitat extraordinària i totalment asèptiques en la seva càrrega ideològica o, fins i tot, avançades per l’època. Així tenim l’excel·lent western “Manos Kelly”, de Hernández Palacios, on el tractament del color es desllumbrant i molt superior, en tots sentits, al seu posterior “McCoy”. Del mateix autor es la versió de “El Cid”. També destaca Juan Arranz amb “El Libro de la Selva”, adaptació del clàssic de Kipling i Víctor de la Fuente amb “Haxtur” i “Mathai-Dor”. Amb un estil totalment pop ens desllumbra Miguel Calatayud amb “Peter Petrake” i “Los doce trabajos de Hércules”, on, una vegada més, el tractament del color es espectacular. La ciència ficció es pressent des de els primers exemplar, amb series com “Andrómeda” (espectacular dibuix “setentero” de Guinovart) o “Las Màquinas”, de Fernando Bayona. I finalment, el gran Alejandro Azpiri va dibuixar una sèrie de relats inoblidables, com “Apologo del niño marciano” (en una línea argumental similar al “Crónicas Marcianas” de Bradbury), o “Enviados de los Astros” (molt en la línea de “los dioses dels espacio” que Von Danyken va posar de moda els anys 70 i que posteriorment Kirby va fer servir a les seves històries de “Los Eternos” de Marvel).

Altres series tenien un caire més satíric i surrealista (com “Es que van como locos” i “Maremagnum” de Ventura i Nieto), i altres anaven dirigides directament a un públic més infantil (“Los Guerrilleros”, de Andrade i Toledano). Del que no hi ha dubte es de que el nivell mitjà de les històries era molt alt.

Un altre factor a tenir en conte es que era la primera revista de còmics que es prenia amb serietat el mon del còmic, amb certes pretensions culturals. Es feien entrevistes als autors (propis i també estrangers), i es publicaven crítiques i assaigs sobre el mon de la historieta, el cinema i música. Record especialment l’homenatge de Esteban Maroto a Alex Raymond, a la seva mort a 1972. Es prenia molt en serio al lector i a les seves opinions, donant-l’hi la sensació de formar part d’una comunitat cultural, fet que actualment s’ha perdut.

Varies son les curiositats que es poden trobar a les seves pàgines. La primera paradoxa es que l’editava la editorial Doncel, l’editora oficial dels llibres del règim (per exemple, els llibres de text de “Formación del Espiritu Nacional”), i a pesar de tot va aconseguir ser innovadora i eludir la censura. També crida l’atenció trobar crítiques a Teddy Bautista (l'actual i molt criticat president de la SGAE) per la seva música “deshumanitzada”. I veure a un joveníssim Rafel Vaquer (Johnny Roqueta) com a guanyador del concurs de còmic, al nº59 de abril de 1973

I la qüestió es: si era tan bona, perquè va desaparèixer? Es varen produir una sèrie de circumstàncies, entre elles que la revista mai no va tenir molta tirada perquè era bastant cara (lògic, dada la seva cuidada edició), una certa ineptitud de la seva direcció, que va provocar enfrontaments amb els dibuixants (com quan es va pretendre publicar la revista a altres països europeus sense pagar drets d’autor) i la primera crisis del petroli a 1972. En qualsevol cas, sempre ens queda el record d’unes històries excepcionals creades a un moment gens propici per la llibertat i creativitat.

LOS VENGADORES n�1, LA EDAD HEROICA

Mon, 14 Mar 2011 19:13:18 +0100

LOS VENGADORES nº1, LA EDAD HEROICA

Brian Bendis, John Romita Jr.

Ed. Panini Comics, Febrer 2011

Després dels interminables crossovers que els darrers anys han caracteritzat la nostra editorial de super herois preferida, comença una nova època, anomenada genèricament “la edad heroica”. En ella, es retorna a un concepte simple, entès d'una manera positiva: el bons son bons i el dolents son dolents! Dic que d'una manera positiva perquè en la meva opinió era clarament necessari simplificar l'univers marvel per tal de poder fer més llegibles les histories i recuperar el concepte lúdic de llegir un còmic per disfrutar sense excessives complicacions. Es clar que això es més bo de dir que de fer. Moltes vegades s'intenta fer un còmic de pur entreteniment i resulta ser un bodrio. La qüestió es: l'han aconseguit en aquest cas els autors?

Per començar, l'elecció dels personatges es excel·lent. Es a dir, els dolents son dolentissims, de lo milloret de la història de Marvel: Kang, Ultrón i el Hulk del futur. Els dos primers, vilans històrics de la serie dels venjadors i el tercer un personatge excel·lent que podrà donar molt de joc. I els bons? Thor, Ojo de Halcón, Spiderman, Lobezno, el Capitán América, Spider Woman i Iron Man (i, pot ser, el Hombre Maravilla) Mai he acabat que d'entendre que Spiderman sigui un Vengador, ni tampoc Lobezno, ja que es tracte de personatjes de caracter individualista. A més, hi ha una especia de duplicitat innecessària en el cas de Spiderman i Spider Woman. Però, deixant això de banda, està clar que son tots molt interessants. Especialment grata per mi es la recuperació de Ojo de Halcón, un dels millors secundaris de l'univers marvel.

La història es interessant i te deixà amb ganes de saber més (es a dir, de comprar més còmics, d'això es tracte!) Aquest primer episodi es de presentació de personatges i preparació pel futur desenvolupament de la història, i l'objectiu es compleix amb nota. A més, hi ha algunes frases memorables que fan la lectura més agradable i ajuden a definir el caràcter dels personatges. El dibuix de Romita Jr. es especialment adequat en quant a contar la història, es a dir, pàgines clares on el dibuix està en funció de transmetre la història, i moments espectaculars quan es necessari per donar força dramàtica (l'aparició de Kang i la posterior reacció de Thor!)

En el costat negatiu, hi ha moments de certa inexpressivitat en els personatges, potser per un certa desídia per part de Romita Jr. en les vinyetes de transició, que provoquen certa perplexitat per la diferència entre el que es conte i el que es veu. En tot cas, encara que sigui un element per millorar, no impedeix que es pugui disfrutar de la història.

Es tracta per tant de un bon còmic de presentació de la nova serie dels Vengadores que, sense ser excepcional, si que resulta entretengut i te deixa amb ganes de comprar-ne més per sabre com continuarà la, inicialment, interessant història. A més, al final hi ha un article sobre les antigues portades del Vol.1 de Vértice, dibuixades per Enric i per López-Espí, que ajuda a situar-nos dins la molt llarga història dels Vengadores.

Miquel Coll

Rasl

Sun, 05 Dec 2010 20:23:59 +0100

Rasl volum 1. Jeff Smith.

Astiberri, 2010.

Jeff Smith és sinònim de Bone, sinònim d'obra magnífica per a lectors de 7 a 77 anys, dones i homes, nins i nines.

Bone és molt Bone. I Jeff Smith és molt Jeff Smith.

L'any 2007 vaig tenir la sort d'escoltar a l'autor parlant d'aquesta nova obra, a les fantàstiques Viñetas des de o Atlántico de A Coruña. El repte era realitzar una obra de ciència ficció per al públic adult. Més que per a l'adult, una obra dura i tràgica més coherent amb el realisme adult que amb la inocència infantil.

Hi ho ha aconseguit. Rasl és ciència ficció de la bona, vull dir amb fonament científic, captivadora, sugerent i amb gran intensitat en el ritme i argument.

En vull més!!!

El invierno del dibujante

Sun, 05 Dec 2010 20:21:45 +0100

El invierno del dibujante. Guió i dibuix de Paco Roca.

Astiberri, 2010.

Retenint entre les mans El invierno del dibujante, l'amic dibuixant Max expressava,: “Feia temps que no esperava amb ànsia la sortida d'un tebeo per poder llegir-lo!”.

Donades les circumstàmcies, aquesta nova obra del Premio Nacional de Còmic 2008 (Arrugas) no podia tenir un millor pròleg. Espontani i sentit.

El invierno del dibujante és com un assaig ficcionat en còmic sobre el primer moviment autoral a Espanya que emprengué l'aventura de la llibertat i del respecte a la seva feina i a la seva obra que l'autoedició podia suposar.

Conti, Peñaroya, Giner, Cifré i Escobar encarnen, com a col·lectiu informal d'autors, una personalitat honesta, lluitadora, emprenedora, apassionada pel seu treball, corporativa, jeràrquicament horitzontal i humana econòmicament.

Els “Cinc” representen l'esperit de lluita del dibuixant espanyol de l'època, present també en els supervivents d'avui. Qualitat, empenta, resistència i amor pel medi enfront de l'actual indústria. L'esperit és el mateix. La indústria ha canviat. En lloc d'abusar de l'autor espanyol, sodomitza el mercat inundant-lo de traduccions.

Paco Roca desplega una obra viva, càlida, sensible, preciosa, cuidada i carinyosa. Elegant en fons i forma, en ritme i musicalitat.

El invierno del dibujante ja és, sense cap mena de dubtes, un dels llibres de l'any.

L'edició que diferencia els capítols amb el color del paper, tot i apagar en certa forma l color del dibuixant, trob que aporta una mena de reforç positiu, subjectiu (i mal de descriure amb paraules) a la narració.

Per a mi, edició cuidada d'Astiberri.

Gora Astiberri!

Enhorabona Paco!

Crep�sculo (versi�n gr�fica)

Thu, 27 May 2010 17:35:41 +0200

Esta saga es muy famosa, y hace poco hicieron la novela gráfica, y yo en este mes de mayo os voy a hablar de ella.

Esta serie de cuatro libros (Crepúsculo, Luna nueva, Eclipse y Amanecer)

Es muy famosa en todo el mundo, y por eso ahora la han hecho en versión gráfica o cómic (lo que queráis), es la típica historia de la chica que se enamora de un vampiro… Pero esta muy bien, yo solo me he leído el primer libro (Crepúsculo) ya que por ahora solo se a publicado un libro jeje.

Los personajes se basan en Bella, Edward, la familia Cullen, los malos, Jacob, los hermanos de Jacob, el padre de Bella, y los compañeros de clase. Ahora os pongo una pequeña ficha de los protas (Edward y Bella).

Isabella "Bella" Marie Swan (más tarde Isabella Marie Cullen) nacida el 13 de septiembre, es una adolescente propensa a los accidentes que se muda de Phoenix (Arizona) a Forks (Washington) para vivir con su padre, Charlie. Aunque muchos chicos se sienten atraídos por ella cuando la ven, ésta se enamora de Edward Cullen, un misterioso y guapo adolescente que resulta ser un vampiro. En el 2do libro, habiendo consolidado una relación de noviazgo, Edward la deja porque cree que no le conviene y quiere que sea feliz y normal, pero Bella cae en una profunda depresión. Es consolada por su amigo Jacob Black, del que más tarde admite estar enamorada, pero no tan profundamente como de Edward (3º libro). Ella se casa con Edward (4to libro)y finalmente, después de un complicado embarazo, da a luz a su hija (Renesmee) que es mitad humana mitad vampiro, en cuya etapa descubre su don (es capaz de proteger a las personas que quiere, de los dones de otros vampiros siempre y cuando procedan de la mente). Se pone algo insoportable con Edward, ya que lo ama demasiado.

Edward Cullen (nacido Edward Anthony Masen) nació el 20 de junio de 1901 en Chicago (Illinois). Mientras estaba muriendo de gripe española, fue transformado en vampiro por el doctor Carlisle Cullen después de que la madre de Edward, Elizabeth, le suplicara que lo salvara como deseo póstumo, en 1918. Edward es el más rápido de los Cullen (familia de vampiros que se nutre de sangre de animales por respeto a la vida humana) y tiene la habilidad de leer las mentes, excepto la de Bella. Él se enamora de ésta poco después de que llegue a Forks. En el 18º cumpleaños de Bella, Jasper, su hermano adoptivo más propenso a la abstinencia, la trata de atacar cuando por accidente Bella se corta un dedo. Edward, al ver en el peligro en el que se encuentra Bella decide abandonar Forks con su familia, haciéndole creer que ya no la quiere. Luego de que abandona a Bella, Alice Cullen ve a Bella saltando de un alcantilado, pero no la vio ser salvada por Jacob. Pensando que Bella había muerto se lo cuenta a Rosalie, quien se lo cuenta a Edward, quien decide decide visitar a los Vulturis (realeza vapirica) para que lo maten. Bella se entera y lo salva haciéndole ver que está viva. Vuelve con Bella a Forks porque se da cuenta de que no puede vivir sin ella. Se casan en Amanecer y tienen una hija semihumana llamada Renesmee.

Os gustará.

Anabel

Capit�n Am�rica: Renacimiento

Fri, 21 May 2010 08:45:03 +0200

"Capitán América: Renacimiento"

Brubaker/Hytch/Guice Panini Còmics

A la fi ja tenim un del còmics més esperats de l'any! I l'espera ha valgut la pena. Fa devers 3 anys (el 14 de març de 2007) el Capitán América va ésser assassinat. Va ser una història complexe, amb un bon guió i un bon dibuix, amb sorpreses argumentals, que en cap moment ens va fer pensar que aquesta "mort" fos un aconteixement gratuït, sense més transcendència i que en dos dies el tendríem ressuscitat. Així va ser, la col·lecció del Capi va continuar sense el Capi per més de dos anys, i fins que no ha estat argumentalment adequat no s'ha plantejat el, per altre banda irremediable, retorn del Capità.

Abans de seguir, cal comentar que el personatge del Capitàn América, a diferència del que molta gent pensa, no es en absolut una figura representativa de l'Amèrica més conservadora (ja sabeu, l'associació del rifle, Reagan, Bush, Guantánamo, etc.) sinó que sempre ha estat un personatge destacat pels seus ideals perfectament coherents amb la cultura democràtica i fins i tot de protesta social (basta recordar la saga del "Imperio Secreto" o quan es va presentar a la presidència) Per aquest motiu, es un personatge que, sense ésser el meu favorit, sí que me cau simpàtic. I per això me va impactar la seva mort.

En realitat, el recurs argumental que ha fet servir Brubaker (excel·lent guionista, llegiu "Criminal") no es molt original (viatges en el temps i tot això, no cont més per no destapar coses) però si es efectiu i serveix per presentar un compendi de diversos moments centrals a l'historia del personatge. Especialment m'agrada la recreació de la descongelació per part de Namor i l'escena amb que lluita contra Hydra, els anys setanta, amb Rick Jones d'ajudant (on Hitch recrea l'escena originalment dibuixada per Steranko amb molt d'encert) D'aquesta manera, Brubaker s'assegura que els nous lectors puguin apuntar-se a la col·lecció, sense haver de renegar dels quaranta i pico d'anys d'història del personatge. Tot un encert.

Un altre encert es la presentació, al final del còmic, de diferents futurs alternatius cap a on pot anar la sèrie, que te deixen amb ganes de més, de continuar comprant el tebeo (que és de lo que se tracta)

El dibuix de Hitch i l'entintat de Guice son excel·lents, molt adequats al to de l'historia. I l'edició del Panini, reunint en un únic tom el sis números de la miniserie també es molt bona. Per tot això, recoman que llegigueu aquest llibre.

Miquel Coll

Daniel Clowes, del paper a la pantalla

Tue, 11 May 2010 18:06:36 +0200

Paula Girart

Benvinguts al fantàstic món de Daniel Clowes. I si dic fantàstic no és només en el sentit de "fascinant", sinó també de paranormal i inquietant. Els personatges de Clowes pertorben i t'endinsen en una altra dimensió, el que els teòrics cinematogràfics anomenen "Tercer Espai", dimensió on els personatges confonen la realitat i la fantasia, com en una pel·lícula de Lynch. Quant a aquesta pertorbant dimensió, també cal esmentar VideoDrome (pel·lícula surrealista i terrorífica alhora) on un home entra en una dimensió paranormal a través de pel·lícules "snuff-movie" VHS i qué té, fins i tot, unes reminiscències a Arrebato de Zulueta.

Però tornant a Clowes, ens deixem endur pel Tercer Espai de la mà de dues adolescents fent el pas a la vida adulta en un món fantasmal:

Un món inquietant el d'aquestes dues al·lotes antipàtiques que demostren sense pietat el seu odi envers l'entorn social i els anys que els esperen. El somni americà passat pel sedàs del nihilisme, el sarcasme, el cinisme i una gran dosi d'humor negre, sobretot a través del personatge d'Enid (Thora Birch).

Ghost world, del còmic a la pel·lícula no perd personalitat, ans el contrari, fins i tot a la pantalla s'afegeixen detalls que enriqueixen la trama i aprofiten els recursos del mitjà cinematogràfic per arrodonir encara més la història i, sobretot, construir als dos personatges.

Els personatges de Rebecca i Enid són molt forts i molt ben caracteritzats, tant que són personatges redons amb tots els seus conflictes interns fent ressò sobretot de Enid. Al còmic, en canvi, els dos personatges tenen quasi la mateixa importància i la relació entre elles és molt més ambigua i treballada. A la pel·lícula també hi intervenen altres personatges que prenen molta més importància.

Si fem un anàlisi més psicològic, afegiria que Enid és el personatge que representa la personalitat més apocalíptica, és a dir, més inadaptada i amb menys ganes d'arribar a formar part de la societat. No vol anar-se'n a viure al pis, no vol treballar i està indignada. Rebecca (Scarlett Johanson), en canvi, sí que té la intenció d'adaptar-se, no tant analítica i intel·ligent, però té la intenció de madurar. Rebecca és l'ombra de recolzament i es pot dir que els dos personatges es complementen i formen un personatge complet entre les dues parts.

Per acabar, també recoman Como un guante de seda forjado en hierro, un atre exemple a seguir de la "comicografia" d'aquest autor. A disfrutar-lo!

Pesadilla antes de Navidad

Thu, 29 Apr 2010 17:36:12 +0200

Pesadilla antes de Navidad

este mes, os voy hablar de una de mis películas/libros favoritos ¡Pesadilla antes de navidad! Seguramente ya habréis oído este título ¿no? Pues, aún así os voy hablar de él…¿Alguna vez os habéis preguntado de donde surgieron las fiestas? Pues esta vez nos adentraremos en la ciudad Halloween, donde Jack el rey de Halloween y sus habitantes. están celebrando la fiesta de Halloween, pero… A Jack le pasa algo, un vacío en el que siente que eso ya lo ha hecho varias veces (muchas), así que mientras paseaba por el cementerio acompañado por su perro fantasma Zero se adentra en el bosque y descubre varias puertas talladas en unos árboles, y entonces Jack se adentra en la ciudad de Navidad…

Se ha editado en muchos formatos

Está el libro con imágenes de la peli y las letras de las canciones (bueníssimo) que se ve en la primera imagen.

el comic de la segunda imagen es muy bueno, apetece leerlo nada mas verlo.todos son muy buenos ...éste si que mola.

Recomiendo escuchar la banda sonora, es pegadiza, divertidísima...una obra maestra

te queremos jacky a ti sally

anabel

MAUS, rates que es fan estimar

Sun, 11 Apr 2010 23:31:34 +0200

Paula Girart

Tanques el llibre. Rellegeixes la introducció, l'índex, tornes a mirar la contraportada. Ralentitzes la lectura, tornes enrere, retornes al punt present, mires la portada, rellegeixes la biografia de l'autor...I tot, justament, per no arribar al moment de tancar-lo definitivament.

Pareix que no pots copsar tota la informació, que te perds coses entre vinyetes, no pots aturar de llegir-lo però, alhora, pares per prolongar la miniexistència que significa llegir un bon llibre.

Aquest és el meu cas amb MAUS.

MAUS: Relat d'un supervivent
Art Spiegelman
Edicions Inrevés SLL 2006

L'holocaust és un tema molt tractat en la literatura. Està ple de biografies, autobiografies i, en definitiva, és una font inesgotable de relats en potència . Tots coneixem la història, idò perquè ens segueix apassionant una història com MAUS?

Des del meu afany amateur i iniciàtic als còmics, voldria començar per destacar el ritme i l'estructura de la història o, millor dit, de les històries. MAUS s'explica en dos temps:

El passat és l'holocaust, la història del seu pare que ha anat transcendint i filtrant-se deixant restes psicològiques fins i tot a les segones generacions. Artie, el narrador i escriptor del còmic, revela certs moments de la seva infància pensant-se que de la dutxa sortiria gas o demanant-se quin dels dos pares salvaria si havia de triar-ne un perquè no anés a la càmera de gas.

El present és la història del fill narrant-nos l'esdevenir de l'escriptura de MAUS, amb tots els seus entrebancs, bloquejos i moments brillants que implica encaminar-se en la creació artística. Sorprenentment, per mi és una de les parts que més em va fascinar: el metallenguatge i la història personal d'Art Spiegelman, la sinceritat en la qual plasma el moment íntim de l'artista i la relació d'amor-odi amb el seu pare.

Pura memòria històrica sense rompre el fil de les generacions, les causes-conseqüències del devenir històric. Les històries. La del pare Vladek Spiegelman i, en conseqüència, la del seu fill Art Spiegelman. La història serveix per conèixer el passat, entendre el present i predir el futur, això deia el meu professor de Socials i MAUS ho corrobora.

Quant al metallenguatge, el recurs de "distanciament" de l'autor a la pròpia història que està narrant explicita la consciència d'Art Spiegelman del mitjà que està utilitzant, el còmic, i la seva condició íntrinseca de ficció. Apart, també la"hiperaproximació" a la pròpia experiència, sense haver patit l'holocaust.

En aquesta imatge podem veure una de les culminacions de les dues històries: Art Spiegelman "patint" l'èxit de la primera part de MAUS i intentant reprendre el viatge de l'escriptura amb tots els records de l'holocaust, tot el regust de la història del seu pare. Aquí es junten les dues històries en una vinyeta.

Per tant, biografia i autobiografia s'entrellacen en una narrativa no lineal, que va saltant en el temps. El que em fascina també és el poder que agafen les dues històries, tant la de l'holocaust com les restes psicològiques que també deixa en Art.

Però tornant a la consciència de l'autor vers el propi mitjà, Spiegelman confesa les limitacions del còmic i la frustració de l'artista davant aquesta impossibilitat que és ser objectiu i mostrar les coses tal com són. Al començament del Capítol U de la segona part, titulat Mauschwitz, hi ha una escena fascinant de confessió de l'autor:

Spiegelman expressa les diferents opcions de dibuixar un personatge, la seva al·lota francesa, i ens ensenya tota la conversa en què els dos personatges decideixen quin seria el més idoni: una rana? un conill? un cèrvol? quin animal representa la nacionalitat francesa? Això només és el principi d'una gran confessió d'artista. La conversa dels dos personatges dins el cotxe esdevé amb el protagonista aclarint tots els seus dubtes i inseguretats vers el còmic que el lector en aquell moment està llegint. Això culmina amb el "distanciament" total amb l'obra:

" - I mirant de fer-ho a través d'un còmics em sembla que he apuntat massa alt. Potser hauré d'oblidar-me de tot això.

Hi ha massa coses que mai no podré entendre o visualitzar. La realitat és massa complexa per als còmics... s'hi han de distorsionar o deixar fora massa coses.

- Limita't a ser honest, estimat.

- El que vull dir és que a la vida real tu mai no m'hauries deixat parlar tant sense interrompre'm."

Ho sabem, com a lectors, estem davant una ficció. Això no és real, només és un intent aproximatiu a una realitat i l'autor és honest i ens ho explica. Però és un molt bon intent, ja que t'endinsa dins l'obra i arribes a estimar rates, a odiar moixos i a qüestionar porcs. Ara, després de MAUS, hi ha d'haver un procés de dol, un silenci per acomiadar aquesta miniexistència.