Coll d'en Rabassa

Avui horabaixa he tornat a passejar pel Carnatge

Avui horabaixa he tornat a passejar pel Carnatge. Feia temps que no hi anava. No em venia de gust. La darrera vegada que hi vaig passar, de cap a Ca’n Pastilla, em vaig trobar el pas barrat per unes màquines que feien una fonda ferida al perfil de la costa. Era, com vos podeu imaginar, la primera destralada contra la població des Coll per dur a terme la imposició del famós gasoducte. I dic famós, perque no ha estat per manca de donar creu que s’han pogut donar a conèixer les poques coses bones que ens duria al Coll i Ca’n Pastilla (cap, ni una) i totes les dolentes (massa pics enumerades). Avui ja es massa tard per poder fer res al respecte. Una vegada s’ha aprovat pel Consejo de Ministros (Madrid) les úniques coses que hi podem fer els quatre que ens sentim colonitzats que quedem (els altres no es tenen per tals) es dir als quatre vents, de tan en tan, que estem molt emprenyats i que volem compensacions ,que legalment ens pertoquen... Però crec que el camí de cap a les compensacions està tan barrat com el del propi passeig. Les forces no sempre acompanyen als qui tenen la raó, i a la contra, la raó no acompanya sempre al qui té la força. No son paraules, sinó fets.

No es pot estar lluitant tota la vida, almanco no sempre en la mateixa guerra. La irreversibilitat dels fets es una mur massa gran per a botar-lo. Crec que ara es l’hora de pensar en altres coses igual d’importants, com son la conservació i la bona i més adequada gestió de tot el que hem guanyat a força de lluitar-ho.

Aquest petit trocet de Mallorca que fa uns anys estava destinat a convertir-se un altre pic en una central tèrmica productora d’electricitat es avui un interessant projecte de jardí botànic i una idíl·lica zona d’esbarjo per els passejants de tota Mallorca, indígenes o foravilers. Inconscientment, per la proximitat dels terrenys, està abocat a convertir-se en una part molt important del projecte d’un eix cívic proposat ja fa molts d’anys per uns quants ciutadans que proposava unir en un sol corredor mediambiental des del Carnatge a Ses Fontanelles i d’allà al Prat de Sant Jordi amb la protecció de la síquia que va a morir, donant vida, a Ses Fontanelles.

Una gran part d’aquesta feina ja està feta. No hem acabat. Això no s’acaba mai tan aviat. Queda una feinada per fer: No està tancat així com cal el pas pels vehicles al Carnatge, ni hi ha una cera per passar els vianants des d’es Coll a Ca’n Pastilla, ni una il·luminació en condicions pels més nocturns, tant a la banda de la mar com al camí de Ca’n Pastilla. No hi ha un centre d’interpretació de l’espai, encara que les antigues cases s’estan esbucant i s’omplen d’”ocupas”, La degradació, animada per la manca de neteja, es evident, el vandalisme es notori (gairebé totes les cordes tallades, els bancs ja s’han hagut de canviar, ixi com els fanalets) i una llarga llista de feines a fer que fan que la lluita al nostre barri continuï sent tan necessària com sempre. Ja tenim el gasoducte. No el volíem, però ja el tenim. Es el preu del progrés i d’una mala elecció de governants esburbats que no es varen saber oposar a una decisió del Gobierno de España presa ja fa set o vuit anys i mantinguda per manca de gambals i d’interès. No ens agrada, però es el que hi ha, i no podem canviar-ho. Ara ens toca aferrar-nos a un altra lligam, fer-nos solidaris en altres causes que ens importen molt, tant o més que l’altra. No em vull rendir. Encara hi ha molt que millorar. La lluita continua. Visca la terra.

SES FONTANELLES, ENTRE L'AMOR I L'ODI

I heu de pensar i pensar i creure que, segons les cròniques, tot el pla de Mallorca, sobretot pel que fa el pla de Sant Jordi, Sa Porrassa, a Magalluf, Alcudia i Pollença,...gairebé la meitat de l'illa, era tot un prat, o una albufera o un salobrar, si volem infestat de malària i altres cucades del mateix caire. Impossible la supervivencia humana, almenys tal i com l'entenem avui. Eren alres temps. Hi havia terres a bastament per a tothom i la vida era millor a Eivissa o Menorca que no pas a la major de les illes. Els fenicis, jueus navegants, ja ho sabien i s'establiren sense coverbos a la seva molt estimada Ebussus, a on es coneix avui com a Vila, i per tot arreu

QUAN EL SAVI APUNTA A LA LLUNA

El final d'aquesta dita es: "l'idiota mira el dit".

Ja tenim gasoducte. Bé, gasoducte no encara, pero si el fet que ens menysprea com a ciutadans de Palma: la seva presencia en forma d'obres d'adaptació. El tub avança de forma amable per sota les aigües de la badia i sorgeix com el monstre del llac Ness a pocs metres dels nostres peus. S'alça més poderós que mai i ens diu amb el seu idioma de ferro buidat, de cuc metàl·lic, serp marina descontrolada, que ja és aquí i que ha vengut per quedar-se entre noltros, ens agradi o no, com un ocupa qualsevol. La gent des Coll, hem aguantat anys i anys a la seva padrina, fins que va morir fa uns anys. Recordau-la. Una vella malsofrida, pudenta i renouera que umplia les nostres nits estiuenques de flaires inesborrables i músiques mai prou a bastament bé catalogades.

Aquella vella Central Tòxica de Sant Joan de Déu, deixava anar gasos sofrosos que infestaven de químics tòxics els lleus de les criatures que jugaven al pati de l'escola que Emili Darder, Batle de Palma, va fer construir als anys trenta, poc abans de que la mort el trobés practicant l'ofici de demòcrata republicà. Ofici, val dir-ho, que si no el més antic del mon, és, sens dubte, el més difícil. En aquell cas, un savi ja apuntava a la lluna. El braç estirat, enlairat, mostrava el satèl·lit blanc. Ens volia fer veure les rues, els cràters, el mar de la tranquilitat... El poble començava a mirar-se'l pels peus. Es fixava en les sabates, els calçons, la camisa, la cara, el braç i, finalment, el dit.
I això era tot, com si no hi hagués res més. Com si la distancia feu que la lluna fos inabastable, tan impossible com llunyana. Avui, sembla ser mes a prop. Cada dia que passa la veiem més gran, més poderosa. Sabem la importància que té sobre les forces de la mar, sobre el creixement dels arbres, sobre l'humor i la voluntat dels homes, fins i tot dels més descreguts. No ho sembla, però la lluna és la mateixa de sempre.

Avui, a la vora de la mar, hi ha un home assegut sobre una penya que guaita senyora sobre l'escuma de les ones.

L'home mira a l'infinit amb una mirada trista, com si es perdés a la llunyanía. Quan uns altres homes passen per devora ell, un dels vianants s'atura i el mira. S'hi acosta i li demana:

-Qué mirau, bon home ?

-El que arribarà des d'Eivissa, per sota la mar.

-No veig res...

-Es una serp gegantina, digué l'home allargant el braç, assenyalant el bell mig de la badia. Quan arribi semblarà profitosa. Vendrà preparada, programada per ajudar-ens a viure millor. Sempre que estigui tranquila i contenta, no li hem de tenir por. És quan algú la punyi que pot enrabiar-se i fer-nos veure tot lo perillosa que pot ser. No ho sap ningú, i és impossible saber quan pot donar-se el cas...

Quan l'home va girar la cara per veure quí li parlava, veié, amb molta pena, que el nouvingut, el curiós, el demanador, li mirava embadalit el dit.

TORRE DEN PAU

Foto: Marisol Sarabia, allà on no la criden, cercant protagonisme...

I ara ja em pega un tremolor...

Vaig veure al diari de dissabte, dia 18 d'octubre que la batlessa, Sra Calvo, va fer una passejadeta pels voltants de Can Pastilla, acompanyada per els directius d'una de les associacions de veinats, la més representativa, segons marquen ara els cànons establerts pel regidor Grosske, ningunejant, de pas, a les altres associacions.

Jo tremol... Tremol perque, per circumstàncies alienes a les voluntats dels deus i dels homos, l'antiga Associació de Veinats des Coll den Rabassa, potser, donada l'actual minça activitat que té, estigui considerada com la menys representativa de les associacions que hi ha a la barriada. Si qui ha de fer de cicerone a la batlessa, en cas de que es vulgui dignar a voltar per Es Coll, fou algun representant de la "Asociacion de Vecinos Ses Cases Noves", que els deus ens guardin...!

Cal recordar que la Sra Perales (suposadament va ser ella, i no la Sra Sarabia, presidenta de FEPAE, en el seu nom), històrica representant i directiva d'aquesta associació, es va manifestar com a partidaria de la construcció d'un centre de interpretació del Parc Nacional de l'Illa de Cabrera. Això no seria res dolent si no fos perque el recinte, si aquest desbarat hagues prosperat, hauría passat a mans del "Ministerio de Medio Ambiente" (Madrid) i la població des Coll s'hagués hagut de conformar amb poder prendre l'hombra al pinaret de defora. Malgrat, gràcies a que el PP va perdre l' Ajuntament (i els seus doblers) i totes les institucions, aquell pre-pacte (Fajeda-Matas) s'en va anar a n'orris, avui per avui, encara ningú no sap el destí definitiu de Torre den Pau. Sabem que veren començar-se unes reformes. Darrerament no es veu cap moviment de picapedrers ni materials d'obra. De fet, ja en fa mesos d'això. El que es indiscutible es que el quarter està tancat amb pany i clau, les entrades secundaries encimentaddes i els al·lots han d'anar a jugar a un altre lloc, tal volta menys adient. Instal·lacions tudades, en poques paraules.

Convé que quan la batlessa s'acosti a ca nostra, hi hagui qualcú que pugui mostrar-li, a pesar del parer del regidor Grosske, la realitat del barri i les seves gents i circumstàncies, que només algú que estimi aquesta terreta com cal pot fer-ho. Vos faig un petit resum-recordatori d'algunes de les mancances que tenim, per si qualcú vol fer el favor de recordar-li (si ve)

-renou aeroportuari

-lloc de pas cap a Son Banya

-Torre den Pau

-Pont des Molinar

-manca de poliesportiu municipal

-mancança d'institut

-transit de Cardenal Rossell

-gasoducte

BOMBARDEJAR PANAMA

-"Veus aquesta?. Idò...jas! Ara ja has rebut d'aquesta!"-
I mentre s'en fotia de noltros, al·loteus, el Tio Joan ens feis partícips de la seva saviesa d'infant del carrer, fill de la guerra. I quan, embadalits, miràvem la ma esquerra, ens envergava clatellada amb la dreta, que fins a l'hora tenia amagada sense que es pogués ni tan sols sospitar les seves vertaderes intencions. Des d'aquelles dates tan llunyanes, jo, gat escaldat, en veure que qualcú em demana que fixi la meva atenció sobre un lloc determinat, sobre una acció concreta, mir discretament als voltants, cercant la ma amagada, encarregada de fer l'autèntica malifeta, cop de gràcia a la innocència. Aixi i tot, de res em val quan el culpable de l'acció s'escapa després del fet amagat entre una multitud especialment ensinistrada per fer de paret, de barrera humana, entre ell i els seus perseguidors.

Una vegada, ja fa anys, quan va esclatar "l'affair" de la Monica Lewinsky, vaig veure a la premsa un acudit que deia:

- Senyor President: S'ha destapat l'olla i tothom ja ho sap...! Que hi hem de fer perque la gent no en faci cas...? -

- Es molt fàcil: bombardejar Panamà. -

Els nostros governants d'abans sempre varen ser d'un aprenent desmesurat i s'hi posaren de bon de veres a fer les obres faraòniques que tots coneixem i aconseguiren que la població no parlés d'altre cosa. Per davall, xiu-xiu, s'anaven oblidant l'entremaliat cas Mapau, el rocambolesc cas Formentera, l'escandalós primer Bitel...Anaven apareguent altres floretes com el cas cavallistes, les brutors del regidor llucmajorer i la socia, suports del batle, el tràgic succés del pont del tren de Palma, amb nocturnitat i cara dura, el mur de la vergonya del mercat d'Inca, les ximpleses de l'andritxol adoptat per llei i els altres dos barruts, i un llarg etcétera del que la meva memòria ja no s'en fa resò si no es a força d'agenda.

A tot i això, la gent mirava com creixien les autopistes a força de destrucció del paisatge , veien creixer una jugueta infantil inmensa sobre el Baluart de Sant Pere, sentien parlar de fotre una taronja gegantina que s'obriría i tancaría a la bocana del port de Palma i que també serviría per cantar-hi òpera. Des d'Eivissa, ens arribaven els planys dels que lluitaven contra la destrucció de Ca Na Palleva, enfrontant-se a policies nacionals (d'Espanya) d'importació. En Matutes, mentider com sempre, prometia un grapat de milions al qui pogués demostrar les seves vinculacions amb el negoci que suposaven les autopistes de l'illa germana. Tot a major glòria del que deia, i mai no va poder demostrar, que n'era el president de tots els illencs.

Noltros, el poble desgovernat, acostumat a patir tot tipus de vexacions ignominioses, ens anavem ofegant cada dia un poc més dins el fang de la corrupció i veiem, embadalits, com el cel de canostra s'umplia d'espires provinents dels esclafits de les bombes a lluny, a l'altre banda de la mar , al mateix temps que l'aire de l'illa brunzía del renou que feien els avions quan tornaven victoriosos del bombardeig de Panamà.

ON ETS, CARA GUAPA ?

"Si l'hem de veure a la presó, no sirà pel que ha robat", deia una i altre vegada aquell conegut meu que sabia ben bé del que parlava. Les evidencies massa grans i clarificadores des del principi el feien blanc absolut de les investigacions provocades per les denúncies d'un grapat de mares de menors.

Menys d'un any abans, el seu cap pare va haver de tirar pilotes fora quan acusaven formalment a un conegut promotor ex guardia civil de construïr casetes i xalets a llocs protegits, amb la connivencia d'un altre parell de barruts, també inculpats. Aleshores, per aquest homoniqueu no va rompre cap llança ningú:
-"Jo no soc sa mareta" ... "Ens ha decebut a tots" ... "Ja no es del partit"- ...

Les closques benpensants que fins ara l'havien enlairat sense gairebé saber amb qui s'haurien de colgar, ara, com a molt, deien que el coneixien de no feia massa i que fou una imposició feta a la qui no era la seva mareta pel qui sí era el seu pare (politicament parlant, es clar...Un embull massa mal de desembullar. El desembullador que el desembulli...

Ningú degué dir-li que el mon de la política fou fàcil, encara que sí li degueren dir que, una vegada dedins, pots fer el que et vengui de gust, sobretot quan tens la benedicció dels de més amunt... L'enganaren...

Poc després, el qui no sabía dir que no, apareix al llibre de les bajanades de la nostra societat illenca. D'axest val més no parlar-ne massa, perque hi ha tan poqueta cosa a dir, que ja en tenim prou amb el que sabem...

De la que anava a la Xina i s'inventava despeses que ella mateixa s'autoritzava i pagava (a ella mateixa) amb els doblers de tots, encara no ho sabem tot, però tinguem per ben cert que després del brou, per espés que sia, ve el bollit, fet d'escapcions, de troços lletjos, poc aparents, però igual de substancios.

I a tot i això, per on es perd el gran cap pare ? A les Amériques, lluny, a on no pugui sentir els bels dels seus fills politics quan els desxullen, que, quan els ulls no ho veuen, el cor no ho sent.

Va ser quan va esclatar el trò del "Turisme Jove " quan uns agosarats periodistes localitzaren al guru a un luxos hotel de Miami (EEUU). Intentàren d'entrevistar-lo i els contestà: "No estoy interesado" (a resondre cap pregunta) i els va penjar el teléfon, fent gala d'una amabilitat que normalment precedeix als prohomes com ell. Poc després, l'home es passejava pel seu destí migratori d'estiu i mostrava somriure fluorat arreu de la platja. No va parlar amb ningú dels seus, i tan sols per no haver de contestar dues úniques preguntes. A saber:

-"Per qué t'amagues i ens deixes abandonats a la nostra sort (molt dolenta, per cert, darrerament) quan tú ets el darrer responsable dels fets que s'imputen als que tú posares o feres posar als llocs que els va permetre robar, estafar, malmenar, abusar i un altre rosari de fets que ara no se m'acudeixen, però que hi son i ja sortiran quan sigui l'hora?"-

I l'altra pregunta, que també li farien els seus, i només els seus, els més in·nocents, es:

-"Per qué has marxat tan enfora i no has defensat, almanco durant quatre anys a través del teu escó de diputat al nostre Parlament, els interessos dels qui t'han votat i, per tant, dipositat la seva total confiança amb el seu vot?"

No cal dir noms, no cal anomenar carregs, ni departament, ni ajuntaments.Tos els coneixem. I bé...Hem de fer un esforç i conservar aqueixos fets a la nostra memòria, única arma adient per tal d'evitar que es repeteixin.

Mentre estic escriguent aquestes retxes sona una "copla" a la radio, segurament dedicada al bon home del que parlàvem:

"Eres mi vida y mi muerte

Te lo juro, compañero

No deberia de quererte

y sin embargo te quiero..."

Amb quí pensava qui la va escriure?. No ho puc evitar. Faig comparances i em pix de riure...

ELS FANALS I ELS HOMES

Si d'una cosa anam curts al casc antic del nostro barri es d'espais pels vianants. Es gairebé impossible d'arribar des de Cardenal Rossell a la mar sense haver de baixar de l'acera per mor dels ditxosos fanals que ens han plantat al bell mig.

Entenc que la il·luminacio es un servei de caracter comunitari que es posa al nostro abast per tal de facil·litar-ens l'aribada d'un lloc a un altre sense haver de correr cap tipus de perill. Avui, el dilema es l'haver de triar entre la gran sopegada perque ens manca la llum o que un cotxo ens faci malbé quan, per raons obvies, hem de devallar (o fins i tot tornar enrere), ja que el fanal del que parlam no ens permet el pas. No vull parlar malament de ningú, ja em coneixeu, pero no hi puc fer mes i m'imagin la conversa que amb ell mateix degué tenir l'operari de l'enllumenat quan posava el fanal al lloc on no permetria passar la gent per manca d'espai:" A mi m'han dit que a quaranta centimetres de la paret, idò a quaranta centimetres de la paret...que no hi passa ningú ? Idò que no hi passin...A mi m'han dit que a quaranta...". Quan es transforma en una questio de conciencia es en el supòsit de que qui camina, empeny un cotxet d'infants, una cadira de rodes o qualque altre aparell d'us obligat. Retgira.

He provat de trobar al responsable del desgavell, i encara no ho he aconseguit. No ho deix de mans. Quan jo sàpiga el seu nom, també el sabreu voltros.

Salutacions.

A LA VORA DE L'AEROPORT

Si una màquina es capaç de volar plena de gent, el primer que hauria de fer el qui patrocina l'aparell es prendre les mesures necessaries per tal de convencer a l'usuari de que la seva seguretat està més que garantida. Avui ningú no dubta de que els aparells electronics, conectats als sensors més fiables, siran capaços d'avisar del més petit denou que tengui l'avió

Sens dubte captarà el canvi exagerat d'altària i les màscares cauran, conectades als diposits d'oxigen, sobre els passatgers retgirats per que puguin alenar sense problemes. Si s'encalenteix un motor o si té algún problema al tren d'aterratge...tot ho sap i es disposa a avisar al pilot per tal de posar remei al perillos desgavell i evitar la catàstrofe.

També es veritat que aquestes mesures de seguretat van dirigides basicament als humans que viatgen dins l'aeronau i gairebé mai a garantir la segureat dels que no hi volen, dels qui son a terra, a caseva.

Avui, ben viva encara la durissima imatge de l'avió estavellat a Madrid, els nombrosos passatgers morts: homes, dones, infants...victimes de les adversitats, de la tecnica imperfecta i de la mala sort, volem pensar que aquest fet es impossible que es pugui reproduïr a Palma . I ho hem de pensar per tal de que no s'escampi el pànic que es provocaria si algú, pres d'un atac de fantasia, volgues veure el mal aqui on no hi es, i sobreposes els planells de les pistes, la de Madrid sobre la de Palma, sobre qualssevol de les dues de Palma, l'una en direcció a la mar i l'altra en direcció a terra, cap a Inca, i veies, amb no poca sorpresa, que, en el primer cas, si un avió tengues la mateix desgracia a canostra, s'hauria estavellat al Coll den Rebassa i, possiblement, sobre el traçat del gasoducte, sino directament sobre les cases... En el segon cas, qui hagues rebut, i fort, hauria estat Sant Jordi.

A la T4 de Barajas, la desgracia s'ha cobrat mes de cent cinquanta morts i una vintena de ferits, alguns d'ells molt greus. No vull ni pensar en la possibilitat d'extrapolar les dates de Madrid a la nostra realitat. Centenars d'avions s'enlairen cada dia, i a cada vol, a cada instant (a l'estiu cada cinquanta segons) es posa en perill la vida dels nostros parents, amics i veïns. I tot això per qué ? Doncs, suposadament, per fer possible la prosperitat economica d'aquesta Comunitat Autònoma. I ens demanam: a canvi de qué ?

-A canvi d'unes mesures de seguretat extremes que garanteixin el benestar de la població ?. No!

-A canvi d'unes mesures mediambientals encaminades a evitar la contaminacio acústica a les poblacions afectades ? Admetre això seria una fal.lacia, ja que les mesures adoptades fins ara son clarament insuficients, i fins i tot, en alguns casos, insultants (*).

-A canvi de prendre les mesures imprescindibles, necesaries i suficients que assegurin la protecció físisca de les poblacions en cas d'accident, desenvolupant i publicant plans d'emergencia, donant-los a coneixer entre les poblacions afectades ?. No!. Ningú d'entre les poblacions des Coll, Can Pastilla o Sant Jordi ha estat assabentada de l'existencia d'aquests plans d'emergencia. Vull recordar que en una conversa mantinguda amb l'anerior Director General d'emergencies, Sr. Joan Pol, recentment condecorat per que ho va fer tot molt be a la passada legislatura, va explicar que al pla d'emergencies relatiu al gasoducte des Coll, no s'hi contemplaven ni els riscs relatius a un atemptat terrorista o a l'estavellament d'un avió. Per cert, aquest senyor condecorat que ho va fer tot tan be, no s'en tornà a enrecordar mai mes del tema i s'en va anar sense fer els deutes i el pla d'emergencies relatiu al gasoducte va quedar sense fer. Avui, crec que ja n'hi ha un, encara que la població des Coll el desconeix. Potser que el pla d'emergencies relatiu als possibles accidents aeropoprtuaris existeix. Si es així, queda pales una vegada més el despreci de les autoritats aeropotuaris de l'estat de cap a la població civil afectada per les seves infrastructures.

-A canvi de la gestió d'aquestes infrastructures per part de les Comunitats Autonomes dins curt o mig termini ? No!. Recordam que s'ens ha oferit unicament la cogestió, aixo vol dir la gestió a mitges. Encara ningú ha dit quina es la meitat del pastis que ens correspon gestionar, pero, si ha d'esser com sempre ha estat, m'estim mes no pensar-ho...

Despres de tants de NO, crec que puc fer una pregunta que de bon segur tendrà un SI per resposta: Volem que tot això canvii ? Crec que la resposta més obvia es el SI. Si, per la dignitat, si per la justicia i si, per la raó, que sempre ens sobra.

(*) En aquests moments hi ha menjadors de cases afectades pels renous de l'aeroport, incloses dins la petjada acústica, que no es poden insonoritzar perque les cuines no hi entren i aquestes persones propietaries de les cases, cometeren la gosadia de fer una cuina americana o una cuina-menjador.

Benvolguts collers, amics tots:

Tots hem trobat a faltar aquests darrers anys al nostro barri la presencia d’algú en qui poguéssim veure reflectides les nostres reclamacions, les nostres queixes... i anyoram la figura d’aquell batle de barri que signava els certificats de bon aconducta perquè ens lliuressin el permís de ciclomotor, al qui s’acudia quan ja es feia precisa la seva intervenció “in extremis” perquè es tornés a engegar el fanal del nostro cap de cantó... i tantes...

Avui, aquesta figura s’ha vist desplaçada per altres que, sense ànims de menyspreu ni de crítica, no ens son tan properes. Les ciutats creixen, i amb elles les poblacions dels seus barris. Aquesta es duplica, triplica en pocs anys. Es natural que, de l’Ajuntament, se’ns assignin uns representants que, en el millors dels casos, ens son uns totals desconeguts. La oficina municipal que està instal·lada a Cardenal Rossell es un lloc al que ens podem dirigir per resoldre algun tràmit administratiu , però cal dir que únicament arrelarà la nostra reclamació si abans l’ajuntament hi ha delegat en aquesta oficina la qüestió que li exposam. Si no es així, haurem d’agafar els atapins i... cap a Palma !!

No es això el que s’ha de menester. Els illencs tenim més que demostrat que, a les institucions, el que diu el ciutadà, si no es presenta amb un bon grapat de signatures, es, simplement irrellevant.
Volem, amb la creació d’aquest blog, poder aconseguir el botar aquest tràmit amb l’administració. Si l’Ajuntament vol saber el que vol , que ha de menester i que pensa la gent des Coll, haurà de bastar amb una connexió amb la pàgina i tindran a l’abast la informació, la denuncia i, si s’escau, un ample debat sobre la possible solució.

Aquest blog està obert a tothom que també vulgui estar-hi per a la resta dels usuaris. No val tirar la pedra i amagar la ma. Tanmateix, tots ens coneixem... Hi hem de ser respectuosos i tolerants, així com crítics, irònics i honrats. Si ens aplicam aquestes màximes, veurem que, reialment, tots hi sortirem guanyant, i aconseguirem que la barriada des Coll deixi de ser un “Villarriba contra Villabajo” i poguem actuar davant les institucions governants amb tota la força que ens donarà la unitat i la intel·ligència. Vos hi esper a tots. Enviau fotos, vídeos i articles. Digau la vostra. Feis-vos sentir. De bon rollo. Salut i força...