Aix� no �s un blog! Pere Joan Pons Sampietro

Silvio, Vice i amb la primavera al fons, Houllebecq

Tue, 19 Feb 2019 10:13:33 +0100

La veritat, sembla primavera. Aprofitem. Com més va, més pens que Silvio de Sorrentino és un gran film a bocinets. Ja no sobrevola la cartellera, però me sembla un film que apareix i apareix de forma recurrent. El vicio del poder és un compendi-embrió del que avui són les fake news, la desinformació en el seu màxim esplendor. Un film excel.lent, i més en versió original. Però res supera les tres primeres pàgines del llibre Sérotonine, editat per Flammarion. Seguesc pensant que Houllebecq és el gran visionari de la societat post-evertything en estat inflamable (tant de bó encara quedàs alguna cosa d'aquella societat líquida) de la que tots fem part. Abracabrante!

M�s val tard que mai, estimada Europa

Fri, 16 Sep 2016 13:51:24 +0200

Oh, sorpresa, l'economista Jean Pisani-Ferry plagiat de forma grollera tant pel president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, com per Hollande i Merkel després de la reunió d'ahir a París abans de la primera cimera europea sense els nostres estimats illencs abanderats del Brexit. Curiós que Pisani anunciàs en el seu llibre, Le réveil des démons de fa ja anys que Europa havia passat d'una crisi financera, a una altra econòmica i social per acabar en una crisi existencial. Totalment d'acord. El que me costa de creure és que ara Juncker, i de sobte Merkel i Hollande, hagin descobert que el motor del nostre continent, el projecte de la UE, estigui en el divà. Ja fa temps que ho sabem, i els líders ens ho anuncien com una novetat absoluta. La veritat, Europa necessita d'audàcia i de compromís amb els seus valors més que amb les entitats financeres i l'austeritat. el projecte està vigent, els seus pilots necessiten una dosi d'imaginació que ara per ara és una protagonista absent. Ni més ni menys Europa, simplement una Europa que doni respostes al creixement, a la seguretat, a la política exterior, als refugiats, als populismes, a la globalització, des de la perspectiva fundacional, i no des de la perspectiva simplement funcional de fer complir uns paràmetres que maten el projecte i a la gent. Per sort, Europa és més necessària que mai front el que tenim per endavant.

Galeano com ant�dot

Wed, 27 Jul 2016 09:54:03 +0200

Mentre assisteixes estorat a una Europa del no assetjada per la barbàrie però sense gaires respostes, ni il.lusions, ni grans somnis més enllà de fer respectar el dogma del dèficit i el deute públic, mentre un impostor mentider mobilitza i polaritza els Estats Units, mentre la paciència de tothom s'esgota esperant que un personatge que es va declarar guanyador de les eleccions mogui un dit i deixi la seva casa de vacances anual monclovita, mentre tot això passa m'ha tocat fer els anys. Ja saben, un everest. Com antídot, el cazador de historias, de Galeano. Altament recomanable...

Submissi�, puresa, olivier rolin

Thu, 21 Jul 2016 22:41:19 +0200

Lectures impactants d'aquests mesos. Soumission, del provocador + irreverent Houllebecq. Purity, puresa, de Jonathan Franzen. I darrerament no he pogut trobar cap dels darrers llibres del senyor Olivier Rolin. Hauré de visitar Amazon. Per cert, un jovenet de menys de 30 anys ha meravellat Avinyó amb la mítica versió teatral de 2666, del mestre Bolanyo. Moments apassionants, lectures més que interessants.

Posi en silenci el despertador

Wed, 17 Jun 2015 16:24:58 +0200

Escoltin, comença l'estiu, gairebé estam a punt. Temps de lectures. De recomanacions. De llibres a llegir, o a rellegir. De discs que per supost ja no compram, però que hauríem de recercar. Recoman Grace, de Jeff Buckley. Una obra d'art. Compren si poden els Quatrains, d'Omar Khayam. Van molt bé per combatre la calor. Una meravella de poeta. Posin en silenci el despertador. Agafin un Camilleri. Montalbano no falla, és millor que un Campari Orange. No té rival. I per cert, apaguin twitter...

Del Twitter i Aurora Bern�dez, de Gone Girl a Pierre Lama�tre

Tue, 18 Nov 2014 14:50:48 +0100

Twitter arracona aquest blog gairebé sense voler. Però tractam de resistir. Passen els mesos i Europa sembla un continent invisible, absent del present. Tenim un especulador de president de la Comissió que de moment no sabem a on va. I mentre esperam una nova Europa passen les coses importants. Acabar un llibre de Pierre Lamaître, au revoir là-haut, que posa els pèls de punta i com diu el final, té una part de realitat i una part de ficció, o veure a Aurora Bernárdez trobar-se amb Cortázar. Sempre me va semblar una dona fantàstica i enèrgica. Tenc ganes de llegir la correspondència que va publicar amb Cortázar i que encara no m'he comprat. Per cert, vaig anar veure Gone Girl al Ciutat. És màgic com d'un guió de diumenge horabaixa et puguin enganxar més de dues hores i mitja en dilluns vespre. El cinema en sala no té preu. Encara que ahir vespre només èrem 7 a la sala. Que després ningú no es queixi si tanquen cinema a ca nostra....

De Portishead i de coses que m'agraden: De Lee Ufan, Richard Serra i Cristina Iglesias, per� sobretot, de Chillida

Tue, 17 Jun 2014 15:18:57 +0200

Normal 0 21 false false false MicrosoftInternetExplorer4

Cada vegada que vaig a Madrid intent acostar-me al museu Reina Sofia. Ara ja sabem que de la monarquia millor no hi estar-hi molt al cas, però la realitat és que m'agrada l’escultor Richard Serra, i sempre que puc, vaig a veure les escultures enormes que hi ha a la planta baixa. Fa temps, en el 1997, el mateix any que Portishead va fer el seu conegut concert a New York, vaig visitar el Guggenheim i vaig descobrir Cristina Iglesias. En sóc fan, i la segueixo. M'agrada la seva "grandeur" a l'hora del seu art, de les seves escultores que me semblen gegantines. Vaig viatjar a Corea i Japó ja fa molt de temps i no vaig poder veure res de Lee Ufan, que ara es pot veure a París. De París me quedaré sempre amb l'exposició de Chillida, el referent, un gran entre els grans.

Ara que han passat les europees, lectures

Mon, 02 Jun 2014 11:55:31 +0200

Les europees ja queden enfora, ara està de moda abdicar. Hi haurà primàries per a poder elegir monarca, o anirem a altres modus institucionals? Mentrestant, recomanacions. Tres lectures. La primera, la del capital de Piketty. No tenc el plaer de comptar amb el llibre, però és segurament el llibre més mediàtic dels darrers anys. I això que parla del...capital! Recoman l'inici del darrer llibre de Pierre Lemaitre (Au revoir là-haut). Fa que pateixis el dolor igual que els soldats de la primera guerra. Un gran narrador. I per acabar, Ulrick Beck, el millor llibre segurament sobre l'Alemanya europea que ens ha tocat patir. Una meravella de lectures.

De l'Europa trencada i escolti senyor Establishment, vost� ho va veure venir?

Thu, 29 May 2014 13:59:11 +0200

La lectura és la de disparar contra el pianista. Malament. Fa unes setmanes, Cáritas va presentar un document duríssim sobre la situació de pobresa a Espanya. Els que manen ens van dir que era fals. Save The Children el va certificar. A qui creu que engana l'establishment? Sense cercar paral.lelismes, qui ha vist venir el canvi del passat diumenge? Fa temps que parlam amb amics que les places fa tres anys que estan plenes de descontent, però que les places mancaven d'un líder. El 25-M demostra que places i lideratge s'han trobat. I trob que és una bona notícia. El que me desagrada és la manca d'autocrítica de l'establishment, de la majoria de mitjans de comunicació, dels senyors que fan enquestes, del poder en general, també dels partits en la seva globalitat. Com en el 2002 amb la derrota de Jospin a la primera volta de les presidencials franceses, de sobte es materialitza el malestar, i ningú ho ha vist venir- Oh, sorpresa! Les èlits no entenen res. Lo més trist és que no s'hagi vist, que l'establishment no hagi interpretat des de fa temps el cabreig que té molta gent, i que algú pensàs que el futur passa per l'austeritat, per sacrificar la gent per salvar els bancs. Per això ens hem de felicitar, perquè les coses poden canviar, també des de l'autocrítica que han de fer les grans formacions, i les no tan grans. Personalment, i més enllà de la clau nacional, el que més greu més me sap és la trista Europa que es dibuixa d'aquestes elecciones. Una Europa alemanya i merkeliana, una Europa que segueix el camí de l'austeritat, i que sobretot reforça el seu relat entorn al populisme. El sud ha votat pels canvis, el nord pel seguidisme. Una Europa trencada, una Europa que me desagrada. Per cert, qui voti Juncker, vota tot això i més.

Contra Europa, per les pol�tiques de Merkel

Tue, 27 May 2014 16:00:57 +0200

Ja ha passat temps suficient per fer una primera avaluació dels resultats de les eleccions de diumenge, més enllà de l'anàlisi en clau nacional. Es tractava de votar per un canvi o per un projecte que es va iniciar en el 2004 i que fins ara ha tengut dos grans elements transversals, un model de sortida de la crisi que ha passat per l'austeritat i els retalls, l'absència d'un projecte institucional, de governança, social i de política exterior. Bé, podem fer la lectura de que hi ha hagut una "revolució" en clau nacional, però el missatge que fan els electors dels 28 països és el de la validació de l'actual projecte de Barroso, Van Rompuy i Merkel. Primera força, el PPE, tercera, els liberals. Sumats, fan més de 300 escons. Els mercats supòs que estaran feliços. Com el film de Fellini, è la nave va....Certament, hi ha ruptura amb Le Pen, l'esquerra de Tsipras y Podemos, però insuficient per invalidar els projecte dels darrers 10 anys. Merkel, sincerament, ha tornat guanyar la batalla del 2014. Hem votat contra Europa i el projecte europeu, però no ens enganem, s'ha votat per Merkel i els seus estimats mercats.

Le Pen, Beppe Grillo i l'amor pel populisme

Wed, 14 May 2014 15:45:24 +0200

Per favor, no em critiquin. No diré mai que els grillinis tenguin res a veure amb la nostra inefable Marie Le Pen. Le Pen té un relat de protecció del món ideal francòfon, la grandeur, i per això és la Joana d'Arc contra la globalització, i per això serà capaç d'acabar amb Europa, els immigrants, els burocràtes, la manca de feina i la pobresa. Grillo és més innovador, tira contra l'star-system, vol acabar amb el monopoli de tota la vida a Itàlia, i adora la paraula populisme, el més "maco de la política", segons ha dit recentment. Me semblen dues opcions com les altres, ara bé, són sempre a la contra, i així el relat té més sortida i efecte. Alguna proposta en positiu és possible?

Touaregs, immigraci� i Saska Sassen

Mon, 12 May 2014 11:31:52 +0200

Fa uns anys, a Níger, vam tenir un parell de xofers tourages que me van fer una gran reflexió, que val com a raonament pel que passa en el continent negre. Em van comentar que en el temps que treballaven amb l'ONG a on jo treballava, no es dedicaven a "transportar" persones des de Níger cap a Tunísia, Argèlia per poder sobreviure. Per a ells, no era més que una altra forma de subsistència, i la nostra presència al final era un factor econòmic induït. No tenc dubtes que així era, i avui immigració per Europa no pot significar perill, sinó oportunitat per a un continent que es fa gran a marxes forçades. Per entendre també el nostre camí, recoman la lectura del llibre immigrants i ciutadans, de Saskia Sassen, que explica com hem passat de ser un continent "exportador" a situacions vergonyosos com les de Lampedusa, per no parlar d'Espanya. Europa ha de resoldre aquest pilar, que és el de la nostra relació amb el món i també amb la immigració, amb un missatge en positiu, amb propostes en positiu, de forma transversal, i sobretot respectant el nostre ADN, el fet de ser un continent que ha estat fins fa poc la pàtria de l'estat del benestar. Hem de batallar per preservar-ho.

Ida, el cinema Ciutat i John Coltrane

Sun, 11 May 2014 23:25:28 +0200

Ida és segurament és un dels films més fascinants que he vist aquests darrers anys. Segurament l'escena jazzística en la que un grup toca Naima de John Coltrane és una de les més poètiques que he vist darrerament. Després, Ida és un mirall de víctimes i botxins, del nazisme i del comunisme, de l'extermini jueu i de la repressió exercida pel comunisme de després de la segona guerra mundial. Ida és el cinema en grans lletres. Fins fa pocs dies era possible veure aquesta obra mestra al meu cinema de referència i de que sóc soci, el Cine Ciutat, que té cada vegada més una millor programació. Enhorabona i gràcies!

La recuperaci� o com vendre en positiu 5,1 milions d'aturats

Mon, 05 May 2014 15:59:51 +0200

No fa falta fer un post per rebatre el govern de l'Estat. Basta veure els indicadors que s'han presentat aquesta setmana passada. Pensions congelades, funcionaris amb salaris congelats, 5,1 milions d'aturats a finals del 2015, retallada de 30.000 milions per complir amb el dèficit. I 20% d'aturats en el 2017. I d'això en diuen recuperació? Això és ciència ficció, de recuperació res. O començam per Europa i canviam els indicadors, o tendrem aquesta recuperació durant molt de temps. Europa és la solució, però cal canviar-la el més aviat possible. Pensar que presideix la Comissió Europea un dels homes de les Açores...

Europa, el privilegi de tenir lectors i el llibre de Thomas Pickety

Tue, 29 Apr 2014 07:59:38 +0200

No hi ha res millor que rebre missatges sobre els posts que has fet. Un lector, Pere Antoni, em fa veure que el meu darrer post és embullat, supòs que parlar d'Europa sempre costa, i sobretot si hom ho ha fet a les set del matí del diumenge.

Per això em proposa un nou redactat del que vaig escriure diumenge, i a mi me sembla molt més clar, la veritat, i per això faig la proposta d'adaptar-lo al meu post anterior. Aquí el teniu:

Però aquesta Europa ha de canviar, i s'ha de fer amb un contracte social dels individus que la composen, que faci que poguem ser més lliures com a individus, que poguem exercir una millor democràcia, que els europeus ens posem en el lloc de l'altre; un nou contracte social que millori i ens retorni el i al model de benestar i redueixi les desigualtats. Es aprofundint en el model d'Europa dels pares fundadors, el model de la llibertat, la democràcia i la igualtat que sortirem de l'Europa de MerkelMaquíavel.

Pere Antoni també me fa propostes, com la reducció de la jornada laboral per a la creació d'ocupació, una idea que jo mateix m'he aplicat quan treballava a EuroNews, la televisió europea, a França en el 2000 i 2001. 35 hores, quatres jornades de feina de set del matí a quatre de l'horabaixa. Era un gran contracte entre ciutadans i empreses i administració, però a França va guanyar poc després Sarkozy amb el lema treballar més per guanyar més. En fi..., ja sabeu el que va passar.

També suggereix Pere Antoni liberalitzar horaris comercials a condició de fer 4 torns de sis hores, amb la seva corresponent rebaixa fiscal de manera que a l'empresari li surti més barat que un fent extres. Me sembla una proposta almenys per reflexionar.

També suggereix nacionalitzar els bancs. Jo no hi estic d'acord perquè és el que ja s'està fent de forma encuberta amb els rescats, crec que hagués valgut més deixar-los caure...

Es la sort de tenir lectors! Per cert, Thomas Pickety i el seu llibre sobre el capital ha revolucionat moltes coses. En parlam en el proper post.

Dormim amb el nostre enemic? Fins fa poc hem dormit amb Merkiavelo

Sun, 27 Apr 2014 08:18:34 +0200

Vaig tenir la sort de passar un any a la ciutat de la Tour Eiffel fent un Màster en Dret Europeu i Internacional. Una de les frases que més m'han quedat d'un dels tutors és el concepte de generositat, generositat dels guanyadors de la segona guerra mundial (perdó, guanyadors segons l'imaginari de França) per a la construcció d'una Comunitat Europea que en la Declaració Schumman és deia que havia de ser pas a pas, cosa a cosa, per després fer una gran Europa. Aquesta generositat per a la construcció d'una Europa dels individus és la que ha desaparegut amb els anys de crisis dominats per la doctrina Merkiavelo. Crec que el continent dels individus que tothom vol i que tothom somnia ha perdut algunes coses essencials, com la de estendre la mà, la de tenir una Europa més horitzontal, que permeti més llibertat als individus a l'hora de moure´s, d'expressar-se, de poder combatre la verticalitat que ens ha imposat Merkiavelo. Ningú vol conviure en un espai en el que no té res a dir i a on només escolta que és un deudor irresponsable. Aquests anys hem perdut la confiança en Europa perquè l'Europa alemanya que vivim ha romput l'esperit Schumman de 1950 i que es resumeix en un element senzill: mereix la pena viure en un continent en el que me donen lliçons sense legitimitat democràtica sense que hi hagi confiança recíproca entre els ciutadans que hi vivim? Jo estic convençut que vull seguir en aquest continent del que et sents orgullós en quant viatges cinc minuts a l'exterior. Però ha de canviar, i s'ha de fer amb un contracte social dels individus que la composen aquesta Europa, i que faci que poguem ser més lliures com a individus, que poguem exercir una millor democràcia, que hi hagi un nou contracte social que millori i ens retorni al model de benestar i reduexi les desigualtats. Podem ciutadans més lliures i amb més democràcia profunditzant en el model d'Europa dels pares fundadors, hem de tornar a signar un contracte individual del benestar, de ue els europeus ens posem en el lloc de l'altre, que sortirem de l'Europa de MerkelMaquíavel. El 25 de maig és una oportunitat per canviar coses. Veurem si preferim validar la reforma laboral que ha aplicat Rajoy però que ha dictat Merkiavelo o si en canvi volem oferir un nou contracte social. Ben interessant el moment.

I vost� qu� pensa d'Europa?

Fri, 25 Apr 2014 08:22:59 +0200

Algunes de les coses que pens sobre Europa, i que vaig publicar fa dos dies en el Diario de Mallorca.

El 25 de maig és un moment cabdal per al nostre continent, i també per a les nostres vides. Similar al de fa gairebé 30 anys, quan Jacques Delors va arribar a la presidència de la Comissió Europea, tot just un any abans de l´entrada d´Espanya a la Unió Europea.

Un moment similar perquè el projecte progressista de Delors va arribar a Brussel·les en un moment "d´euroesceptiscime" de la mà de Margaret Thatcher, i també de crisi que s´arrossegava dels anys 70 tant econòmica com institucional.

Amb polítiques progressistes, amb una revolució i un impuls europeista, vam fer passos de gegant pel mercat únic, per la unió econòmica i monetària, amb l´acta única europea, i ho vam fer per una Europa molt més social amb suport als més febles. Vam fer una Europa més competitiva, que va anar integrant nous membres, amb un mercat més obert, amb menys barreres fiscals, amb la creació del programa Erasmus i el suport al sector audiovisual europeu, però també una Europa que garantia la protecció a les persones „s´ha de recordar el programa europeu d´ajut al més febles„ que en temps de crisi ho passen pitjor.

Avui tenim el mateix repte que el projecte Delors: canviar la crisi i l´eurescepticisme per una nova Europa, més competitiva, més oberta al món, però sobretot una Europa més social i més convençuda que mai que hem de ser el continent del benestar, de la llibertat i dels drets humans. Una Europa que torni a creure en el gran continent que som, i en tot el que hem construït que ha de ser la base per rellançar un nou continent capaç de ser líder global del segle XXI.

Les eleccions són l´eina que tenim per canviar les regles del joc, no per seguir executant les que s´han aplicat aquests darrers anys, i per fer-ho possible els progressistes de la família europea comptam amb Martin Schulz, un home d´esquerres i compromès amb els valors de justícia, solidaritat i llibertat, per fer un punt i apart a les polítiques de retalls contra les persones „polítiques contra tots i cada un de nosaltres„ que sofrim aquests darrers anys. Ens jugam tenir un home progressista, demòcrata i socialista al front de la Comissió, perquè per primera vegada elegim nosaltres el president en aquestes eleccions. I no és banal elegir el president d´Europa, perquè serà qui dirigirà polítiques que afecten cada dia a les nostres vides.

És essencial creure que podem canviar el projecte europeu, perquè Europa és el director d´orquestra d´una partitura que han de fer sonar els països membres, aquí Mariano Rajoy. I si el director d´orquestra té com a dogmes immutables els retalls, les polítiques públiques cada cop més reduïdes i externalitzades, menys inversió en sanitat, educació i polítiques socials mentre fa polítiques de rescat a cost zero pels bancs, el camí per a les persones d´aquesta terra serà cada cop més dur, més difícil, més desigual, més injust.

I perquè hi hagi un punt i apart, perquè hi hagi de nou un projecte de dimensió social pels 500 milions de ciutadans, hi ha d´haver un canvi. Un canvi de polítiques, un canvi de cares.

El projecte europeu fa passes endavant però sempre fa passes endarrere. El projecte europeu necessita un nou Delors, un pla Marshall que es materialitzi en polítiques que estimulin la creació de llocs de feina, que consolidi i recuperi el model de benestar que hem construït en el nou continent des de la fi de la segona guerra mundial, però també que rellanci la competitivitat del nostre continent. El projecte europeu ha de revisar la nostra política econòmica i monetària a on ha primat més controlar la inflació, la reducció del dèficit que la igualtat entre les persones, la persecució dels paradisos fiscals i la imposició d´una taxa a les transaccions financeres.

I per suposat, volem els progressistes una Europa que miri el món des de l´ambició de ser un actor global, sense por i amb la consciència de que si invertim en tecnologia i coneixement, també podem ser líders en aquests àmbits. I tant que si! Necessitam aquesta nova Europa amb l´esperit de Delors, rellançant un projecte amb il·lusió, per a les persones, que sobretot faci de la creació de llocs de feina el primer combat, i molt especialment per a joves i majors, i que això és faci des de la innovació, la tecnologia, els nous nínxols d´ocupació com el tercer sector i la cultura, les tecnologies verdes, el turisme sostenible, la reindustrialització des del coneixement.

Europa és un continent en crisi perquè les seves polítiques obliden que els seus ciutadans estan disposats a fer sacrificis, però es neguen a ser sacrificats. És intolerable i inacceptable que Europa toleri un sol desnonament, que toleri que 120 milions de persones visquin en situació de pobresa, que hi hagi 27 milions de persones sense feina, que les nostres fronteres siguin vistes com una presó i no un espai d´oportunitats d´un continent que necessita talent i mà d´obra perquè envelleix a marxes forçades.

Jo crec en aquesta Europa que pot ser cabdal en segle XXI si deixa d´actuar com un club de rics en decadència, i ho pot ser defensant un model de benestar basat en la llibertat i els drets humans, amb respecte pel medi ambient i pionera en la lluita contra el canvi climàtic, i amb voluntat de ser una Europa més competitiva, però sobretot una Europa exportadora de cultura, defensora de l´educació, que preserva l´Estat del benestar i és capaç d´innovar per seguir sent competitiva, més forta en política exterior, i sobretot, ambaixadora de la justícia i la solidaritat universal.

Aquest és el continent en el que crec que tots volem viure, que respecta a tots els que hi vivim, que respecta cada una de les nostres llengües, que integra la diversitat, i sobretot, no exclou al que cerca la llibertat i la dignitat a casa nostra. Per això, és el moment de donar solucions, i els progressistes en tenim, canviant el dèficit, la inflació i els rescats per les persones, la cultura, el coneixement, l´educació, la justícia i la solidaritat.

Cada idea, un combate y una soluci�n contra el 23,5%

Fri, 11 Apr 2014 11:39:41 +0200

Un 23,5% como indicador del sacrificio que está padeciendo toda una generación de jóvenes de menos de 25 años en España. Como clave de bóveda de que algo en nuestra Europa va en dirección equivocada. Que la media de desempleo sea de dos cifras a nivel de los 27 el pasado mes de marzo revela que nuestras cifras que superan el 50% entre los jóvenes en España son tan insoportables como la del resto de países. Por ello hay que dar soluciones. Mi primera experiencia laboral seria fue justo antes de aquella crisis de caballo de 1993. Tenía la impresión que valía la pena ir a la universidad, que había futuro, que tendríamos oportunidades, y que Europa era una garantía de ello. Lo sigo creyendo, y por ello defiendo que debe haber un punto y aparte en lo que se ha venido haciendo en Europa. Punto y aparte a la austeridad, a la falta de valentía política y de estímulos para el crecimento, punto y aparte para lanzar un Plan Marshall de inversiones que generen empleo, y sobretodo creemos oportunidades para la gente que tiene que ser el futuro de este continente. Cinco millones de jóvenes sin trabajo en Europa son incompatibles con la austeridad. Hay que acelerar la garantía juvenil que ha desbloqueado Europa, pero sobreto hay que proponer soluciones ya. Me rebelo contra la idea de que se pueda sacrificar a una generación entera. Necesitamos políticas públicas, inversiones que generen actividad, y que por supuesto permitan que mucha gente se lance sin red, como yo creía que se podía hacer a principios de los noventa.

Ecotaxa i prospeccions, el cocktail perfecte

Wed, 09 Apr 2014 11:06:38 +0200

Molt sovint, el temps deixa entreveure les coses amb perspectiva. Ara és un bon moment per fer un petit apunt respecte a aquests anys passats ja fa un temps, a on qui tocava els interessos d'un sector clau amb mesures com aquella famosa ecotaxa de principis de la dècada passada, passava a entrar en una llista negra de la que era difícil sortir. Avui encara ressonen aquells tambors...Curiós que ara, els mateixos (alguns d'ells) que no volien de cap de les maneres un impost per defensar el nostre patrimoni més important, el nostre territori en sentit ampli, ara estiguin darrera la pancarta contra les prospeccions. Me sembla una gran notícia, esper simplement que quan parlin d'aquella famosa ecotaxa diguin el mateix, que un impost per protegir el nostre territori, la nostra qualitat mediambiental i el nostre turisme és vital perquè és una manera de defensar el nostre petroli, el turisme. Perquè avui defensar un no a les prospeccions i un si a l'ecotaxa és defensar el mateix. Qui pensi diferent, és incoherent.

Holllande, � la recherche de son Sarkozy

Tue, 01 Apr 2014 10:52:05 +0200

Avril 2002. Je venais de quitter Lyon et Paris après presque deux ans de navette TGV entre les deux villes. Je me suis installé à Péron, un petit village dans l’AIN (01) à 20 minutes en voiture du CERN, de l’Organisation Mondiale du Commerce ainsi que des Nations Unies. Aux portes de Genève et à une heure de Bourg-en-Bresse, la France d’en bas, celle qui proclamait jour après jour le premier ministre de l’époque, M. Raffarin. Et soudain, Jospin s’éclipsa suite à sa campagne de copie de l’original, M. Chirac, qui à son tour était une copie conforme de l’authentique M. Le Pen. La copie n’est jamais un bon chemin, surtout si on est en train de copier quelqu’un qui est en train de faire une copie…. Et ayant comparé les sentiments de la France réelle avec les rêves des Parisiens, aucune surprise. Paris, et après le reste…et voilà le sorpasso de ce jour du mois d’avril 2002 ! Depuis, on connaît la chanson. Sarkozy inonda la France de son parler vrai depuis le Ministère de l’Intérieur (24 heures sur 24 on entendait Sarko partout), et fut le président star grande gueule pendant cinq ans. Et voilà maintenant M. Hollande, deux ans après sa victoire, qui se voit contre les cordes avec la défaite aux municipales. Et alors..quoi faire ? Regardons vers la droite, allons chercher la copie de l’original et de l’authentique. Recherchons l’esprit Sarkozy de rassembler et si possible d’absorber ces gens qui votent le FN (et même la droite) afin de mettre frein au FN. Je me demande comment va-t-on attirer les familles de gauche…. Ça fait déjà un petit moment que je n’habite plus en France, et donc je n’ai pas assez de finnezza pour tout comprendre, mais en écoutant le nom du nouveau premier ministre, et donc voilà, on est à nouveau à la recherche des phantasmes du début des années 2000, après la défaite de M. Jospin.