la br�ixola, blog de joan perell�

Tancat per dubtes. El desconcert de la br�ixola.

joanperello — Fri, 17 Feb 2012 20:20:18 +0100

Tancat per dubtes. El desconcert de la brúixola. Potser tornaré!

Antoni T�pies

joanperello — Mon, 06 Feb 2012 21:33:07 +0100

Una mica d'urgència se'm posa als dits ara que me n'assabent del traspàs d'Antoni Tàpies. Molt aprop meu tenc una obra que l'artista va donar a Acció Cultural del País Valencià arran de la negativa d'aquests a tallar les emissions de TV3. Un testimoni de la seva capacitat de lluita i cooperació en la causa per la defensa de la llengua catalana i la dignitat del país. Quants de cartells ha cedit a la causa? Tàpies era un artista intuïtiu a l'hora de crear però profundament reflexiu i intel·lectual a l'hora d'explicar la seva obra i vida. Record perfectament els primers quadres que vaig poder veure. No vull presumir d'entendre'ls, sinó de sentir-me fascinat, simplement. Com escriví Blai Bonet, cap allà l'any 60, Estic amb tu en aquesta humilitat / que no té fi, del guix, la sorra blanca / del marbre i de la mar, en l'alegria / definitiva de la cendra: fina / sorra mansa de l'home. En tu no cruix / de greu vergonya, de desesperança, / la terra esquerpa de verdor, dentada / com un lleó amagrit, d'aquesta pàtria. Massa urgència per escriure quan els records d'una obra pictòrica se mereixen més respecte. La cultura, en especial la catalana, li deu el seu traç i el seu gest.

Pel prestigi dels Premis Ciutat de Palma

joanperello — Sat, 21 Jan 2012 12:25:50 +0100

Ahir vaig participar, com no podia ser d’altra manera, a l’acte de Can Alcover en defensa de la llengua catalana i pel prestigi dels premis Ciutat de Palma. Me va complaure veure-hi la gran majoria d’amics escriptors, alguns editors, polítics i, sobre tot, molta gent. L’acte va ser un èxit i no va necessitar que ningú hi posàs un autocar com sembla que van fer els del Teatre Principal. A Can Alcover, bon ambient, literatura i un clam contra el PP. Me sap molt de greu veure com es poden perdre els premis Ciutat de Palma en català. Ja se sap que els certàmens literaris tenen un punt de rifa. L’obra guanyadora normalment no és l’única que es mereix el premi. Dóna la impressió que alguns dels participants a la convocatòria d’enguany s’haurien estimat més no guanyar en aquesta loteria, talment aquells que s’han equivocat fent més paperetes que li permetien els dècims i resen per a que no els hi toqui la grossa. El guanyador de novel·la ha decidit donar els diners a associacions culturals de Menorca. El guanyador de poesia també va tenir la seva frase reivindicativa. Resulta com a mínim curiós que, amb la quantitat de premis literaris que hi ha, hagin optat per presentar-se a uns dels quals no n’estan conformes amb la seva convocatòria.

Aquesta va ser la meva humil aportació en aquest vespre d’unitat cultural a l’entorn de l’Obra Cultural Balear, l’Associació d’escriptors en llengua catalana i el PEN Club Català.

Llegesc aquests dies el llibre de l’escriptor de Nàpols Erri De Luca, El dia abans de la felicitat, traduït de l’italià al català per la barcelonina Anna Casassas i que ha publicat l’editorial Bromera, a Alzira, el País Valencià. Ja ho veis, tot amb aparent normalitat. La llengua catalana és viva arreu. Es una bona novel·la, i un bon autor, que aprofit per recomanar-vos. A un moment determinat hi ha un personatge que diu:

“Em consolava amb els llibres de don Raimondo, papers esgrogueïts que ell recuperava quan algú volia desfer-se dels llibres.
-Una persona triga tota la vida a omplir els prestatges i un fill no veu el moment de buidar-los i llençar-ho tot. Què hi posen als prestatges buits, formatge? N’hi ha prou que me’ls tregui d’aquí, em diuen, I això que contenen tota la vida d’una persona, els seus desitjos, les despeses, les renúncies, la satisfacció de veure créixer la pròpia cultura centímetre per centímetre, com una planta.”

I aquestes paraules m’han fet pensar en el que succeeix aquí. Molta gent ha lluitat de valent per la cultura catalana. Ara, tres fills se’ns volen desfer de la nostra biblioteca. Na Maria, en Mateo i en José Ramón són alguns d’aquests fills. La convocatòria dels premis Ciutat de Palma d’enguany, juntament amb la resta de la seva política cultural en contra de la llengua catalana, és l’inici del desballestament de la nostra biblioteca. Ens toca resistir i lluitar de valent. Ja ho deia Joan Fuster: “Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.

Mal averany per un any de promiscu�tat

joanperello — Sun, 01 Jan 2012 11:21:54 +0100

El cop de l'atzar per començar l'any. Les cançons d'amor de Raimon van bé per aquest dematí de sol i quietud, o la música de Jacques Offenbach. Al cap i a la fi és l'atzar qui et duu la mà al prestatge. Tu només hi poses la teva predisposició. Res a veure amb la programació de les televisions per a la nit de cap d'any, excepte el C33 com sempre, sorprenent-nos amb un documental sobre Joan Baez. Café negre, una mica lluent. Llegesc Àlex Susanna, Promiscuïtat. La vida familiar, el llenyam i el foc, paisatges de llum crua. M'atur, i subratll, a un vers. El meu diccionari ets tu. A poc a poc s'acaba la música i els versos s'escolen per la tauleta. De cop el silenci a la casa. Moment per a la reflexió? Malament anam. La reflexió ens duu al desànim. Penses en la vida política que ens espera per aquest 2012. Un any de promiscuïtat, una barreja de coses inversemblants. Mals auguris, tot i la perfecció climatològica del primer dia de l'any.

il·lustració: Andrea Fortini

Olor de temps, la biblioteca de Patxi Echeverria

joanperello — Mon, 12 Dec 2011 18:43:33 +0100

En entrar a la galeria d'art Altair del carrer Sant Jaume per veure l’exposició de Patxi Echeverría Olor de temps ( Ma bibliotèque ) és convenient alenar fondo, conscients que ens toparem amb una de les millors exposicions que s’han fet enguany a Palma, i punt. L’obra d’Echeverría, pictòrica en la seva essència, és una investigació constant de la textura, un treball manual, quasi com la d'un ceramista o un artesà, però molt influenciat pel que veu i sent. Crec que les seves primeres obres conegudes no poden deslligar-se de la música, del jazz concretament. No només perquè pintàs alguns instruments o evocacions d'aquesta música, sinó per la sensació que hi donava a la seva pintura, l’obra d’un artesà que treballa a l’estudi amb la companyia d’aquests músics i que en trasllada l’essència. Després vam conèixer la seva capacitat d’observació, totes aquestes coses que es troben com a deixalles del mar, que en Patxi Echeverria ho va dur cap a l’espai de l’art, aquelles fustes, ferros, peixos... No són objectes de decoració, sinó la combinació de l’artista i l’artesà, l’observador i l’home que es deixa endur pels suggeriments de la natura i de tot el que ens envolta. Ara hem conegut una biblioteca molt particular de l’artista, una mostra de la seva darrera obra sota el títol Olor de temps. Qualcú tal volta pensi que l’autor ha fet malbé unes obres literàries. Jo, per si de cas no m’he volgut entretenir amb els títols, convençut que l’artista els hi ha donat una nova lectura. Potser els llibres són això, l’olor del temps. Si ens referim a la climatologia podem intuir que els llibres són com un estat d’ànim particular per a cadascú. Si ens referim al temps com la vida els llibres també tenen la seva resposta. La vida passa i ens queden les olors. Les biblioteques fan una olor molt especial. L’obra de Patxi Echeverría ha aconseguit crear la seva pròpia textura, el seu propi silenci, la seva pròpia olor. Els llibres bons mereixen més d'una lectura. La pintura també, naturalment.

La felicitaci� de Nadal de la Presidenta del Consell de Mallorca

joanperello — Fri, 09 Dec 2011 20:15:18 +0100

He rebut l'amable postal que m'ha enviat la presidenta del Consell de Mallorca, Maria Salom. Ho agraesc, tot i que sigui via correu electrònic. La Sibil·la i la Serra de Tramuntana es mostren com a exemple del que podem fer amb l'esforç de tots. Lamentablement l'actuació de les institucions governades pel PP ens donen molt poc marge a creure'ns les seves paraules. Els fets ens ho demostren, amb l'atac continu a la llengua catalana, els tancaments de mitjans de comunicació, les propostes d'urbanitzacions a zones emblemàtiques dins la pròpia Serra de Tramuntana com es Guix, o les propostes hoteleres a la zona de sa Ràpita entre d'altres. El que es pot aconseguir amb l'esforç de tots plegats ho podem perdre per mor de la gestió del PP.

Salut i molts d'anys!

El mar i la meva abstenci� de cada any

joanperello — Wed, 07 Dec 2011 15:01:49 +0100

Ara que la monarquia espanyola es troba en hores baixes, sotmesa a la crítica i els dubtes populars, me refugii llegint Isidor Marí, Monarquia: la meva sang blava és la mar. Prescindesc de les festes constitucionals, abstenint-me, però agaf vacances, potser contradient alguns dels preceptes de la nova política europea liderada per aquestes mirades sensibles que es dediquen Merkel i Sarkozy quan parlen de productivitat. He optat per la família, els amics i la literatura, com una santíssima trinitat. L'escenari és immillorable amb aquest blau de mar, Cabrera sense fissures a la línia de l'horitzó. He visitat Cortázar, livianament, com qui s'estampa amb la fosca per un atzucac o no acaba de sortir de la seva habitació. Trenta i tants anys són molts en la vida d'una persona, però s'ho paga fer-ne el trajecte si ho pots concelebrar. Aquests dies sembla com si me dedicàs a perfilar el meu recordatori i potser per això he escrit tan poc i he rellegit i corregit tant. S'ho paga? Si sabés respondre les preguntes que me faig, segur que hauria deixat de ser jo mateix.

Les dreceres invisibles (7): Moixos i gats als carrerons

joanperello — Wed, 09 Nov 2011 17:05:35 +0100

El moix, solitari com la llum del seu propi carreró on se n'ha fet l'amo, encalça les fesomies dels seus propis records. Qui millor n'ha parlat dels moixos i dels carrerons ha estat sens dubte Llorenç Villalonga: Pel barri, no hi passa ningú. "Els veritables habitants d'aquests carrers són els gats", ha dit Santiago Rusiñol. Mallorca és un país privilegiat per als éssers gatescos. El gat exigeix silenci, ordre i netedat, com un filòsof escolàstic: els renous del món no el deixarien meditar. Els moixos surten a moltes pàgines d'escriptors. Potser una de les imatges que s'han fet més famoses, en el món dels escriptors naturalment, és la de Julio Cortázar amb el seu Adorno als braços. Jo no he tingut mai moixos a casa, però vaig emmarcar una fotografia on, casualment, se me veu amb un als braços. Un homenatge subtil al creador Cortázar? Aquell moix, que era d'una neboda meva, va morir i jo no vaig aconseguir escriure mai com Cortázar. La meva història amb aquests animals no ha estat mai fàcil. Fins i tot se me posen els pèls de punta quan veig els seus eriçonar-se i, tot i que no ho vulgui reconèixer, me fan una mica de por amb el seu posat distant, de mirada entristida, com d'una tarda d'escriptor sense fe. Si hora foscant, caminant serenament pels carrerons del silenci, cavil·lós, me topàs amb el gat negre, potser faria com un personatge perdut d'un conte perdut de la meva joventut perduda. Aquest personatge i el gat es topen cara a cara a un carreró. Es miren desafiant la por de cadascú, amb el posat de pistoler a punt de treure l'arma de l'estoig. El personatge ha begut, innecessàriament. El gat... Uff, qui és el gat? Es miren i aviat ja no es temen. El gat i el moix són dues ànimes del mateix gest. No són els amos del carrer, sinó presoners d'aquests carrerons sense sortida. Viuen a la frontera de l'atzucac. Somos amigos desde una distancia infranqueable, com deia un personatge del mateix Cortázar respecte al gat Osiris.

foto: J.A. Pérez Salazar

les dreceres invisibles (6): un gris nabokov

joanperello — Mon, 07 Nov 2011 18:36:01 +0100

L'horabaixa és gris, un gris nabokov, de pluja constant i butaca de biblioteca de fusta per esperar esdeveniments sense pressa. L'horabaixa és gris, també, com una música gris fauré. El cel i els edificis agafen el mateix color, com el traç de la preparació d'una pintura. Fins i tot la pluja sembla d'un altre temps, qui sap si del temps d'una infància a vegades mala de recordar. Una viena amb pastilla de xocolata, tapissos a la paret amb cèrvols i paons, canalobres, un tictac de rellotge a la penombra. Paper i estilogràfica. Una taca de tinta a la roba. La bolla del món amb un lleuger crui a una frontera efímera. Llibres per no llegir mai, deprimits devora una taca de pols. Albums de fotografies evocant el pas del temps. La vida és deshonesta, fràgil. Hores de vessa, com un atzar difícilment feliç. Cada canterano, cada vànova, cada làmpada són com un alè de vell. Càmfora, bolles de gas, naftalina. L'olor d'una roba que mai més te tornaràs a posar. L'horabaixa és gris, un gris nabokov, de pluja constant.

Verd d'octubre

joanperello — Sun, 30 Oct 2011 21:53:10 +0100

Quietud i paisatge en aquest capvespre d'octubre. A fora vila, des d'una talaia privilegiada, intent desxifrar el llenguatge dels niguls i discernir la quantitat de verds hi trob en el camp. Arrib a pensar que aquest ja no és un color, sinó un matís. La pluja d'aquests darrers dies, tot i que no gaire abundant, ha donat llustre a les fulles d'aquesta tardana tardor, decaigudes fins ara. M'agrada aquest cel de pronòstic difícil, aquest canvi sobtat de sol a gris només per la fugaç i efímera aparició d'un nigul. M'agrada el llenguatge de la terra i la supervivència dels topònims. Els cans lladren a una certa distància, marcant territori, les fites de les propietats. Intent aprendre les paràboles del paisatge, les rondalles de la quietud. Estimar, si no s'explica bé, pot semblar cursi. Tem caure en aquest error si no sé explicar com pertoca aquest paisatge que estim. De fet, quina credibilitat tenim els qui no som pagesos? No és el mateix ser l'espectador feliç de la natura que l'actor compromés que treballa cada pam, cada solc, cada fulla d'arbre. Cegat pel poder del paisatge, retut i vençut pel pas imparable de les hores, per aquesta escurçada del poder del sol per mor del canvi d'horari, me retir a la sala del silenci, al balancí de la lectura. Llegesc Livro de Jose Luis Peixoto. Bona literatura.

Les dreceres invisibles (5): Coses de vells

joanperello — Mon, 24 Oct 2011 20:38:40 +0200

El vell no n'entén gaire de papers i aquesta nit n'ha hagut de signar-ne un. Maleeix la mala hora en que l'home de gris s'ha plantat al portal de ca seva i li ha donat a signar el paper. La fosca s'assemblava a les fesomies dels qui no hi tenen res a guanyar. Es mira al mirall perquè vol saber com és realment. Quasibé somriu en veure's a la lluna de l'armari que grinyola. Hi ha maneres de comprendre la vida i la més real és la d'acostar-se al mirall, observar les taques de la roba que fa temps no coneix ni la bugada ni el fil de l'estenedor, els quatre pèls escambuixats, la barba de vellard. Ara, quan acaba d'esqueixar el paper que li han duit a signar, se'n recorda d'aquelles vetllades de quan era nin en que la gent es dividia en dos bàndols, aquells que defensaven que hauria d'aprendre les lletres i els comptes, i aquells altres que defensaven que la vida és la millor mestra i no s'ho paga anar a costura. Ara, una mica baldat, vinclat com la tristesa, sap que mai no va poder decidir. No va aprendre lletra a bastament, i manco els números, però la vida no va ser gaire bona mestra. La vida ensenya a no perdonar. Ell, poruc davant la mort, sap que no hi és a temps a res. No sap ben bé el que deia aquell paper, però la mestra vida li diu que no pot esser bo. Una cama damunt l'altra, capcot, es posa les mans davall els genolls. No sap si esperar o si prendre una decisió. Plou com qui talla la cotna del cel. Hi ha llàgrimes amagades als ulls del vell. Lliçons inútils abans de morir.

mapes i territoris: el perd�

joanperello — Sun, 23 Oct 2011 16:23:46 +0200

Som d'aquells que tenen tant de respecte a la mort com a la vida, i no m'agrada veure com es pot desfermar la violència de la manera més cruel i salvatge, ni amb l'excusa d'alliberar cap territori. A Libia qui ens alliberarà dels salvatges que han acabat amb Gaddafi? Qui sap si a qualcú d'aquests que ara mostren la seva imatge amb alegria li concediran una quota de poder. ETA, durant aquests darrers quaranta anys, ens ha fet reflexionar molt sobre la vida i la mort. Ara, arran del cessament de la seva activitat terrorista, les víctimes recobren actualitat, i me deman qui ens alliberarà dels qui han de gestionar la pau? Tremoles quan llegeixes certa premsa o escoltes alguns comentaris, tot i que és molt comprensible la dificultat de perdonar. Existeix, però el perdó? A la darrera novel·la de Michel Houellebecq hi ha també algunes morts tràgiques que fan dir a un dels personatges: "qui ho ha fet... no hauria d'existir. Se l'hauria d'esborrar de la superfície de la Terra". Es molt difícil perdonar.

llibres

joanperello — Mon, 17 Oct 2011 20:30:35 +0200

foto Juan Alfonso Pérez Salazar

Se suposa que l'escriptura és una de les bases d'aquest edifici, un buc a vegades, que és la meva vida. Si és així, com s'explica que probablement fa més d'un mes que no he escrit? Potser escriure no és tan important, o perquè el germà major, la lectura, hi guanya pes, comanda. La lectura te pot estimular, però també te pot esbucar. En qualsevol cas la lectura, triada a la mida de cadascú, te pot endur cap a les sensacions de la felicitat, tot i que també genera uns canvis sobtats dins el meu ànim. Aquestes darreres setmanes he llegit, entre d'altres, una antologia de contes de Saul Bellow, el darrer llibre de poemes de José Carlos Llop, en el moment oportú, a l'inici d'octubre, Cuando acaba setiembre, del que m'ha agradat especialment un fragment durrellià, tant que potser per això mateix ho vaig anar a païr al far de Portocolom, davant la impossibilitat d'anar a Alexandria i, sobre tot, la densa novel·la de Jaume Cabré Jo confesso, la literatura en el seu màxim explendor i la màxima capacitat d'expressió. Estic, idò, d'enhorabona. Sona Pau Casals a l'habitació del costat interpretant Schubert. Fins i tot m'atrevesc amb El mapa i el territori de Michel Houellebecq, amb aquesta mirada que me recorda Salvatore Adamo potser pel seu pentinat tot i que una mica més escambuixat que el cantant, amb més interés i intensitat del que havia previst. Després José Luis Peixoto, David Vann. I l'escriptura? L'escriptura pot vessar silenci i no passa res.

Falta de respecte

joanperello — Sun, 18 Sep 2011 15:23:10 +0200

La paret humil on hi han clavat la placa no en té cap culpa. Les parets no tenen sentiments ni capacitat de posar ordre, però sempre suggereixen. A cada paret, a cada placa, hi ha sempre la responsabilitat humana, la d'aquells que donen ordres i que potser no n'haurien de donar. Donar nom d'un carrer a una persona com Pere Capellà d'entrada ens predisposa en sentit afirmatiu, perquè un hi entreveu darrera aquesta decisió el coneixement de la cultura del país i dels homes que han patit la seva manca de llibertat per defensar-la. No s'explica com després, feines fetes, es pot deixar sense tenir-ne esment del que es fa. De qui és responsabilitat? Qualcú ho va escriure malament a un paper i el manobre només ha copiat sense més responsabilitat? Es igual. En el fons és el país que va malament i no es veu capacitat de reacció. O pitjor encara, perquè potser anam a la deriva.

Temps tudat

joanperello — Tue, 13 Sep 2011 15:41:08 +0200

Ahir, emprenyat amb el món de la política cultural del meu país, vaig triar una imatge dramàtica de Rivera Bagur, però avui encara que no manco emprenyat que ahir, he cercat la serenitat d'un paisatge urbà de Miquel Brunet. He parlat del meu país i me deman de què me servirà tenir un país sense llengua. Si en el món de la política de les Illes Balears tot va remogut per mor de l'actitud incendiària dels dirigents, no passa el mateix amb la climatologia. Què donaria per poder disposar de tot el temps d'aquests dies de setembre per trescar pels carrerons del centre antic de Palma de prestet, abans de la benvinguda arribada dels turistes de creuer, o per foravila en aquestes hores de capvespre, o a ran de mar, a les penyes i les tenasses, amb la vista posada en l'horitzó trencat només pel perfil dels illots de Cabrera? Diu Saul Bellow que el lector modern, i els espectadors i oients també, està perillosament sobrecarregat. A mi ja me va bé disposar d'una pila de llibres pendents de llegir, especialment d'escriptors com Bellow, del que encara no sé si assistesc a una lliçó magistral de literatura o a una classe d'història, al capítol dels jueus que emigraren als Estats Units. Me sap greu, però, de no disposar de tot el temps que voldria per fer aquestes coses. Bellow no escriu el tipus de llibres que a mi m'agraden o que m'agradaria escriure, però en tenir-lo a les mans me costa desprendre'm de la força dels seus personatges. La veritat és que ens manca temps per viure la vida com voldríem i tudam un caramull de minuts pendents de l'estupidesa humana i de la mediocritat dels dirigents.

La devastaci�

joanperello — Mon, 12 Sep 2011 19:31:58 +0200

Rivera Bagur se'n va fer un fàstic de pintar figures humanes, senzilles, pintura naïf en diuen, una mica inexpressives, famílies sovint entre flors i sota els arbres, també de línies mínimes, però també va pintar l'expressió de la por i el dolor. Ara se'n parla poc dels pintors mallorquins que marcaren la diferència a la postguerra com Rivera Bagur, Brunet, Fraver o Mercant entre d'altres. Pel camí que duim aviat no en quedarà rastre de la cultura. Aviat hi haurà la conselleria de la devastació, o en plural, conselleries i regidories. No hi ha pressupost és l'argument. Hi ha una llista d'espera per pagar proveïdors i empreses, però sembla que els creadors en quedaran defora. La creativitat no es troba dins les prioritats. Mans de ferro. Mans sense expressió. Gestos polítics que marquen el camí de la devastació. No hi haurà paisatge en català.

Poc llum, sense llibres

joanperello — Tue, 06 Sep 2011 21:20:56 +0200

A la tauleta del jardí hi he deixat un caramull de llibres, tots començats, amb el punt de llibre just a punt per no perdre'm del tot: una selecció de contes de Saul Bellow, una antologia poètica de Charles Tomlinson, la poesia completa de John Donne, el suplement de cultura d'un diari del passat cap de setmana, la revista El Temps amb l'article insuperable de Mira. També hi ha les meves plaguetes on hi escric notes a mà i on hi treball o somii les meves dèries literàries. Hi ha també la temptació de prendre'm una copa. Mentrestant, unes cases més avall, uns infants apuren les seves darreres nits de vacances, una mica a lloure, com un autèntic sinònim de lleure, jugant uns jocs que no som capaç de desxifrar. També se sent el ressò de qualque film televisiu i, potser, un concurs banal a unes altres cases una mica més llunyanes. L'estiu, fins i tot en setembre, ja ho té això quan fa calor i la gent manté les finestres obertes de pinte en ample. Si fa calor no queden ni les cortines i totes les finestres s'obrin al món. La rutina televisa d'alguns veïnats és com un eixordador clam que batega dins la quietud del millor setembre possible de les nostres vides. Els meus ulls, una mica entabanats, manegen un gest de cansament. No hi ha res pitjor que llegir i saber, unes línies després, quan aquestes es creuen les unes amb les altres embullades, que no s'ho paga tenir cap llibre a les mans. Una remor, dins el fullam del fasser, te fa mantenir a l'expectativa per discernir si és un gest de rata, un moviment de mèrlera o la teva pròpia ombra que persegueix la teva ombra. No, aquesta nit no llegiré, conscient que l'estiu mancaba. Ensumaré el rastre de les darreres alenades de la climatologia benigna i escrutaré la fosca com qui anhela menjar-se la millor tallada del darrer tombet de la penombra. No aixecaré el cap en sentir passes pel carrer. Tota aquesta quietud, egoista, la voldré només per mi. Què bella és la rutina quan ets capaç de tocar la felicitat amb la punta dels dits! Deixau-me aquesta humitat de setembre, sota la vella làmpara que escarneix la meva mirada perduda cap a la silueta fosca de cada una de les senzilles plantes del jardí! Només uns dragons comparteixen el secret amb mí però ells van a la seva, caçant la seva obsessió. Mengen per fam o per instint?

Aquella ploma

joanperello — Tue, 06 Sep 2011 11:56:55 +0200

De jove aspirava a escriure amb ploma. Eren uns altres temps, quan ets adolescent i no ho vols creure. Ara, granat, només aspir a escriure. Per què aquesta obsessió? Teràpies de sedició, podria dir-me Lluis Maicas, autor d'un esplèndid dietari publicat per Ensiola, amb aquest títol, que posa a prova la contundència de la literatura del jo i la capacitat de la creació des de l'opció del dietari. Descartada la ploma, malgrat el component estètic que duu amb ella mateixa, la vida a poc a poc ens encamina cap els sucedanis, els bolígrafs i retoladors de punta fina, el café descafeinat, la tònica light, la cervesa zero... La vida, a poca intensitat. I si mai vaig tenir una montblanc, la vaig perdre o tudar per manca d'ofici d'escriptor. Només la puc recuperar al món virtual.

fotografia, Juan A. Pérez Salazar

Quietud de setembre

joanperello — Mon, 05 Sep 2011 20:55:31 +0200

Fotografia: Juan Alfonso Pérez Salazar

Ahir, de matinada, va ploure a voler després d’un dia de mar vella, de bandera vermella a algunes platges, amb l’aigua marronenca, arrossegant el fang de ves a saber quin territori. Avui, almanco l’horabaixa, la climatologia s’ha dedicat a crear quietud. Mires el mar, la fesomia de Cabrera davant, i penses que si has de creure en res ara és el moment. Tens dret a somiar i a travessar la frontera de l’optimisme. En deixar les vistes del mar, la bicicleta i tu ja sou un tot únic, pedalejant cap a les fites de la rutina. No hi ha urgències. Foravila pels qui no n’entenem de la seva realitat és l’esplendor de la natura. La veu del mar / arrancant el silenci del silenci, diuen uns versos de Charles Tomlinson. Camí de tornada cap a la mar, un altre pic. Els escars mal esbucats atien la fosca que comença a caure. A la mar dues imatges contraposades. Un llaüt lent amb llum tènue i la sonoritat de la tradició contra una moto d’aigua amb un renou que fa fàstic. La meva cal·ligrafia ja té dubtes. Quina llàstima haver de mirar el rellotge, comprovar-ne l’hora i posar el despertador a les sis, i per no gaudir de cap paisatge! Però robaré temps al temps encara per llegir unes pàgines de Saul Bellow, per exemple.

El suggeriment del silenci

joanperello — Sat, 03 Sep 2011 10:08:59 +0200

Cioran, en parlar de la seva relació amb Michaux, afirmava que li havia reprovat el fet d’haver volgut aprofundir massa amb un tema, ja que això el feia assemblar un científic. L’escriptor, diu Cioran, no ha de tenir una mentalitat de científic, sinó que només ha de suggerir. Jo, que coincidesc amb aquesta idea del suggeriment com a eina de la literatura, i que respect molt els científics, i als quals no neg la seva capacitat creativa, me deman quin llibre hauria escrit jo si fos del difícil gremi dels científics. Potser hauria volgut escriure un “Tractat del silenci”, o potser en plurar. Silencis, pauses, fragments... Ho deia Damià Huguet: “el corc d’aquest silenci que no té pau i dubta massa”.

Natura i literatura

joanperello — Fri, 02 Sep 2011 16:49:15 +0200

Ho vaig llegir a Erri de Luca, un dia plàcid del passat mes d'agost, llegint a foravila, quan la canícula encara no havia entrat: "A la natura no existeix la tristesa". Poc després vaig comentar la frase en veu alta i en Joan Noguera en va discrepar, no de la bellesa de la frase però sí de la veritat de la mateixa. A la natura també existeix la tristesa, va dir contundent. I la mort, afegí. Li vaig haver de donar la raó, a la mallorquina, amb una petita capada d'assentiment i arrufant una mica les celles. Té raó en Noguera, una persona al que molts tenen com a un urbanita però que se mou molt bé trescant per foravila i per la mar, fins i tot pels oceans llunyans. També té raó De Luca, que presumeix de conéixer bé les muntanyes. Deu ser que la realitat i la literatura, fins i tot la realista, no sempre coincideixen. Tot aixó m'ha revengut aquest capvespre de setembre, xafogós, amb l'amenaça d'una pluja de fang, contemplant els fassers de ca meva que un dia també s'entristiren i semblava que qualcún podia morir. Han reviscolat, almanco de moment i jo seguesc donant-li voltes a una cosa indiferent. La literatura no és per esser fidel a la realitat. La literatura és suggerència. I jo tenc ganes de natura i literatura. Com el personatge de "El pes de la papallona" a mi m'agradaria abraçar els arbres.

Un cert vitalisme

joanperello — Thu, 01 Sep 2011 18:05:05 +0200

Anava a escriure que m’agrada el mes de setembre, però en el fons no hi ha mes que no m’agradi. Potser som més vitalista del que aparent i del que pot semblar per les pàgines dels meus llibres. Ja ho deia Cioran: “La paradoxa de la meva naturalesa és que sent passió per l’existència, però alhora tots els meus pensaments són hostils a la vida”. Aquests darrers horabaixes d’agost, en acabar la jornada laboral, encara he tengut ganes de trescar per llocs de Mallorca com Pollença i Cala Figuera, en dues jornades diferents. M’apassasionen aquests llocs, tot i certs desastres passats, presents i presumiblement futurs. Els carrers de Pollença o la bocana de Cala Figuera, els calons d’en Busques i d’en Boira me captiven. Mir i no me cans de mirar. Per unes hores me distrec del comportament dels mercats, les jubilacions, les reformes constitucionals o les bregues internes dels qui es volen esser candidats a les eleccions. La quietud de les buguenvil·lies, de tornada a casa, també me fan un efecte balsàmic, perquè m’impedeixen conectar-me a internet o mirar les notícies per televisió. Tanmateix Libia, Síria, Son Gotleu, PSOE i PP es posen a l’aguait per estroncar-me la meva capacitat de vitalisme i me fan esser hostil a la vida.

Moments perduts

joanperello — Mon, 18 Jul 2011 17:52:00 +0200

Llegesc Don DeLillo, atordit : Cada moment perdut és la vida. No seguiria llegint davant la contundència d'aquesta frase. Ara mateix tancaria totes les finestres i les portes i me n'aniria a trescar per carrers sense gent, aquells carrers que fugen dels pobles i s'encaminen cap a foravila, fugint del seu propi temps, aquells carrers de velles portasses que ningú ja voldrà arreglar. Portasses i carrers dels moments perduts i que mai no es recobren. Els instants no productius. El temps que cerca el silenci. Ho repetesc, sense assaciar-me: Cada moment perdut és la vida.

Campos, sa R�pita, un altre pic!

joanperello — Tue, 12 Jul 2011 17:39:22 +0200

Crec que havien anunciat per avui una davallada de temperatura, i de fet el cel s’ha enterenyinat, però supòs que me vaig perdre una part de l’informe meteorològic que deia que, malgrat la davallada de temperatura, potser la sensació de calor encara podria esser superior, per mor de la xafogor i la humitat. A Campos no ha baixat gens la temperatura, sinó que dilluns, al punt del migdia, va arribar a la situació límit del termòmetre. El joc de la política, fins i tot des de opcions totalment legals i rigorosament democràtiques, ens posa als ciutadans en estat d’alerta i de prevenció. Sé perfectament el que ha passat al municipi on vaig néixer, però la manera de jugar que tenen alguns dels protagonistes d’aquest afer, posen en seriós dubte la seva credibilitat. Alguns d’aquests protagonistes, només amb un mes de diferència, han canviat de parer. Ja dic que fins i tot no hi ha cap emperò legal ni democràtic en el fet de presentar una moció de censura canviant el vot de fa un mes. El que manca, però, és una explicació. El grup polític +Acció, i no per manca de xàtxera del seu líder, no ha explicat suficientment el per què del canvi de vot. Potser és vera que el votant de +Acció, abans Unió Mallorquina, té un component conservador que l’acosta al PP, però també pot esser que els hagin votat per evitar el govern dels populars. Si ara han votat d’aquesta manera pel bé del poble, haurien d’explicar si fa un mes dipositaren el seu vot pel mal del poble. Ja ho vaig escriure fa unes setmanes que somiava com es construien hotels a sa Ràpita. Ara el malson és més aprop encara. La cultura i el país, més enfora.

ENCARNA VINYES

joanperello — Thu, 07 Jul 2011 21:27:35 +0200

S’ha mogut oratge en aquesta nit de calor. Potser hi ha hagut canvi de vent, de llebeig cap a xaloc. Llegint m’arriba l’olor d’una sardinada i la música del Nàutic. He llegit Thomas Pynchon i, desconcertat, m’ha semblat que me traslladava al paradís de la maria, la música dels surfistes, les guerres de les bandes del narcotràfic, els detectius i els policies. No sé si ho he somiat o si m’he deixat endur per l’àcid de les pàgines, però m’ha semblat veure-hi Rocío Dúrcal i moltes sèries de televisió. Entre i entre hi ha fragments de la millor prosa. Les fulles de les palmeres de casa, amb la seva remor i una certa agitació, ara mateix me recorden els millors moments de Pynchon. Repàs els correus electrònics i na Cèlia Riba me convida a la inauguració de l’escultura que Jeroni Bosch ha fet, per encàrrec d’ARCA, en homenatge a Encarna Viñas/Vinyes, just a la confluència dels carrers Isidoro Antillón i Llorenç Riber. Precissament l’època en que vaig mantenir més contacte amb en Josep Maria Llompart i n’Encarna, ells vivien al carrer Llorenç Riber i jo molt aprop. Ens topàvem sovint i fèiem algunes passes plegats. Eren els temps dels cerdos catalanistas, una pintada de l’extrema dreta que sovint apareixia al portal de la família esmentada. Per poc que pugui no hi puc faltar a la cita, dijous dia 14 a les 19 hores. Tot i que vaig tractar més en Pep Llompart, lector amable i crític dels meus primers poemes, tenc un record molt bo de l’energia d’Encarna Vinyes. No sé si a l’acte de dijous hi haurà representació política, però podria ser que a l’estimada Encarna, a més de tremolar-li les cames, se li estufi el pentinat. Ella, amb el seu company i uns quants de la seva generació, representen la integritat cultural i l’ètica d’aquesta terra. Nosaltres, els espectadors de la derrota. Llegesc Elisabeth Bishop: No és difícil dominar l’art de perdre. Recordem els cults.

Hotels a sa R�pita: m�scares, mascara...

joanperello — Thu, 30 Jun 2011 21:10:41 +0200

Hi ha en el meu vocabulari una paraula que tem per costum usar i que sovint no es llegeix com jo voldria. M’agrada la paraula mascara i que sovint esdevé màscara en mans de correctors i de lectors. La mascara i la màscara, tot i que a primera vista no tenen res a veure l’una amb l’altra, hi ha moments en que convergeixen i arriben a semblar-se. A vegades canviam la nostra fesomia, la màscara de la quotidionetat, amb mascara. D’aquesta actualment n’hi ha de molt de tipus i no sempre van associats al sutge, ni als carnavals o a les pintures de guerra dels indis d’antany. M’he distret de la lectura, un text que havia arraconat fa unes setmanes sobre l’oblit, de Maurice Blanchot, i m’he descobert amb aquesta dispersió sobre les màscares i la mascara, al jardí de ca meva a sa Ràpita, en aquesta nit que vol finiquitar el mes de juny, intentant sobreviure als atacs dels moscards, devora una espelma amb sucedanis de llimona. Mir les plantes i me fix especialment amb un ficus, quiet com l’ombra dels dubtes o l’evocació de l’oblit, i me n’adon del seu envelliment. Qualsevol diria que li han sortit canes a la verdor de les seves fulles. Mentre jo me faig preguntes sobre les màscares i la mascara, i a més he escrit sobre els records d’un temps quan ens embrutavem de vernis a la platja o de morques mentre culejavem motors, la gent també se fa preguntes sobre el que succeeix a Campos dins l’àmbit polític municipal. Me n’adon, amb una mica de sarcasme, que el fet de parlar de màscares i mascara no és una casualitat. Imagin que la providència m’hi duu ja que, qualque pic, i a Campos amb insistència, la política és un joc de màscares on alguns polítics s’emmascaren fins a l’ànima, com si jugassin a canviar de fesomia, o de camisa. Per a oblidar-me del món, o per retrobar-lo, torn a la lectura de Maurice Blanchot. Ell diu: “Misteriós, el que es posa al descobert i no es descobreix”. Blanchot no pensava en Campos, però jo sí, i encara més especialment en sa Ràpita. Anit somiaré amb la mascara, les màscares i, sobre tot, en hotels.

Hotels a sa R�pita: m�scares, mascara...

joanperello — Thu, 30 Jun 2011 21:10:32 +0200

Moscards i beates, despr�s de les gavines i les rates

joanperello — Tue, 21 Jun 2011 21:22:37 +0200

Fa uns dies, a l'empar dels resultats electorals de les illes Balears, vaig parlar de les gavines i de les rates, aquestes espècies que amenacen sovint el decurs dels dies i les hores. La gavina, rata de la mar, anuncia a pit descobert les seves intencions i es llança, ferotge, contra la seva presa, sense amagar-se'n, i fins i tot en fa ostentació al cel o a algunes tanques publicitàries. La rata, més fonedissa, guaita només quan els altres ja han tret pit i tracta de treure'n profit. Són aquells que, dins la xerrameca popular, són coneguts perquè no es cansen de dir "i que hi ha de lo meu?". Solen demanar pa i negar-lo al proïsme. Les beates, insectes de juny, efímeres, compareixen a les zones salobroses, a l'aguait de la pell més feble i solen desaparéixer quan veuen que no en poden treure gaire entrellat, devers les fogueres de Sant Joan. Enguany, després d'aquestes successives epidèmies, han comparegut els moscards, amb efervescència. Hi ha qui parla de canvi climàtic, però els més vells del llogaret recorden que tota la vida hi ha hagut moscards, sobre tot si el maig ha estat plujós i les tanques de foravila han quedat embassades. Jo, que també vaig a l'antiga, record que tota la vida he patit a la meva carnadura la picada ferotge dels moscards. Potser hi ha hagut alguns anys de certa tranquil·litat però sembla que ara han tornat amb més força que mai. Van crescuts i són com a tigres. No hi ha temps que no torni. Qui sap si alguns d'aquests moscards tornen a dur una camisa blava.

Lectura i realitat

joanperello — Tue, 14 Jun 2011 18:00:56 +0200

Seguesc amb la lectura de "La inminencia", els diaris de Sánchez Robayna, uns diaris que abasten un notable espai de temps, de 1980 a 1995. En aquestes pàgines no hi ha dolor, ni malalties, l'amor s'intueix però una mica imperceptiblement, sense vida quotidiana ni rutines, almenys fins allà on he llegit. Només hi ha art, literatura, cinema i paisatge, natural i urbà. "Ni confesión, pues, ni relato de mi mismo...". El llibre, per tant, és una reflexió permanent sobre l'art, acompanyada d'algunes cites d'alguns dels grans del segle XX, Novalis, Cioran, Lezama Lima, Blanchot... Intent mantenir-me a l'aguait, però sovint me descobresc amb la textura minimalista de la meva capacitat d'enteniment. El llibre, però, estimula. I enmig de la quietud d'aquest horabaixa retorn a la realitat. Aviat donaran les notícies i explicaran com va el debat d'investidura del nou president de les illes Balears. Els polítics, ara, no acostumen a llegir gaire, diuen que per manca de temps, però solen adornar els discursos que els hi preparen amb alguna cita important. Fins i tot als E.E.U.U. és costum que els presidents recitin alguns versos. Me deman quin escriptor deu haver citat José Ramón Bauzá?

El futur incert de Campos

joanperello — Mon, 13 Jun 2011 18:23:36 +0200

M'havia proposat escriure sobre els fets ocorreguts a Campos però finalment m'he decantat per no fer-ho. Avui he llegit un informe sobre les caixes negres que semblen donar la solució als interrogants que es fan quan esdevé una catàstrofe aèria per mor d'un accident. Aquestes caixes registren, entre altres coses, les converses de la tripulació durant un temps abans del fatal desenllaç. A Campos no hi ha hagut cap accident de navegació aèria però sí un daltabaix polític i social. Ens aniria molt bé, per treure'n l'entrellat del que ha succeït, si poguéssim tenir accés a unes imaginàries caixes negres que haguessin enregistrat totes les converses dels polítics que han negociat la batlia del poble aquestes darreres setmanes. Segur que descobriríem hipocresies, mentides i també estranyes habilitats per al cos a cos polític, tot ben vestit amb la frase de cercar el millor pel poble. No sé com acabarà, però sé que si no hi ha un the end feliç la banda sonora de la pel·lícula de les properes dècades pot sonar escardada. Es temps de crisi econòmica, bencert, i no podem anar de rialles, però part damunt del dia a dia encara hauria de quedar la dignitat i, sigui quin sigui el final de la crisi municipal, esper que aquesta, la dignitat, n'hagi pogut esser part essencial dels personatges involucrats. La crisi és un argument de mal pagador. El que compta és el poble, i no demagògicament, sinó en el sentit de país.