Majorment Catat�nic

Ad�u, Mallorca

Després de sis anys residint a l'illa a finals de mes marxo profundament decebut. Sense feina, sense doblers i sense cap esperança d'arrelar en aquesta terra.

Després d'haver passat uns dos anys escrivint totes aquelles idees del meu entorn que creia constructives en aquest blog, amb tota la bona voluntat d'integració en aquesta societat i amb voluntat de reflexió.

Després d'escriure 135 cartes al director que no han suposat cap reconeixement ni cap porta oberta malgrat el meu interès. Després de set o vuit articles d'opinió que cap diari va voler publicar.

Després de patir una profunda decepció durant els anys del segon Pacte de Progrés a tots els nivells, aguditzat amb l'any de govern del PP que patim actualment.

Després de 15 mesos aturat i havent exhaurit totes les opcions econòmiques i laborals al meu abast, estiguessin relacionades o no am la meva formació i experiència.

I sobtetot, la conclusió de que aquesta crisi no està suposant el redescobriment de valors i capacitats, sinó l'eliminació de la gent més inquieta i creativa. Jo dic prou, em rendeixo. Aquestes illes no tenen remei. A força de buidar-me lentament la butxaca m'he quedat sense alè. M'hi torno per no acabar a un menjador social, viure de prestat a casa d'amics o sentor-me absolutament sol.

Els responsables de Balearweb poden tancar aquest blog quan ho desitgin. No ha servit per a res, apart d'un recorregut personall força interessant que ha acabat en el buit.

Ja no puc més. Adéu, Mallorca.

Chronochrome: Balears a tot color (1912)

El meu primer article d'opinió, originalment escrit en castellà.

Refusat pel Diario de Mallorca, Diario de Menorca i Diario de Ibiza. Després publiquen a les seves seccions d'Opinió autèntiques porqueries i mediocritats de col·laboradors esporàdics.

(Sort que els setmanaris de Sóller em tracten molt bé)

Assíduament recordam la Mallorca d’ara fa un segle a través de pintures, postals i fotografies. També se’n conserven algunes filmacions parcials i en un pèssim estat de conservació, presidides per l’hieratisme d’un incipient setè art, que tenen molt poc de descriptiu de la vertadera quotidianitat i sí molt de teatral i impostat. El patrimoni audiovisual és actualment dels més valorats i popularitzables, presidit per la imatge en moviment, i que augmenta la seva vàlua patrimonial quan més allunyats són els seus orígens. Així succeeix amb el nostre fons cinematogràfic, que a les Balears compta amb un fons en fase de restauració i classificació a través de l’Arxiu del So i de la Imatge de Mallorca (ASIM), creat l’any 1999.

En els darrers anys la companyia cinematogràfica francesa Gaumont, una de les poques que pot presumir d’un segle d’existència (nasqué l’any 1895, així com el setè art), hi dóna a conèixer el seu vast arxiu cinematogràfic, al qual hi afegí el de la desapareguda companyia Pathé, la seva rival durant els primers anys del passat segle i que incrementa més si cap la qualitat dels seus fons documentals. Entre d’altres primícies, Gaumont dóna a conèixer darrerament filmacions corresponents a les seves primeres pel·lícules en color. Però no únicament les de la seva primera època, corresponents al pintat fotograma per fotograma i abastament documentat pels experts, sinó del peculiar sistema anomenat Chronochrome o Trichromie.

El Chronochrome és un sistema de filmació en color creat l’any 1911, que consisteix en una càmera amb tres objectius amb un filtre de color diferent (verd, blau i vermell) adequadament enfocats i sincronitzats per realitzar una filmació simultània i coordinada, la combinació de les quals donava com a resultat una imatge de color excepcionalment natural i autèntica. Léon Gaumont, creador del sistema (i de passada, fundador de la companyia) no fou l’únic que va aplicar aquesta tècnica, tanmateix fàcil d’enginyar i experimentada per altres companyies patentant-lo amb diferents noms (tal vegada el més conegut sigui el Kinemacolor). Però Léon Gaumont va aconseguir excepcionals resultats de qualitat, amb l’afegit que s’han conservat íntegrament en el poderós arxiu de la companyia.

Malgrat els òptims resultats, el sistema tenia les seves limitacions. Necessitava considerables dosis de llum natural, la qual cosa el feia inviable per a gravacions d’estudi i eliminà la possibilitat d’explotar-lo comercialment, a més de la complexitat tècnica de nou aparell per a la seva fabricació i difusió. Per això, Léon Gaumont va aplicar el seu sistema per filmar documentals de paratges exteriors. La seva càmera es passejà des de 1911 per tota Europa per plasmar-la amb una autenticitat mai vista fins aleshores i projectada en el Gaumont Palace, la principal sala de projeccions de la companyia, a París.

Ja fos per la proximitat geogràfica, les relacions comercials amb Sóller o per l’estància de Frédéric Chopin i George Sand a Valldemossa, la qüestió és que el Chronochrome de Gaumont va estar a les Balears. Prova d’això és -com a mínim- una pel·lícula d’uns sis minuts, la fitxa de la qual es pot consultar a la plana web de l’arxiu Gaumont-Pathé. També es pot gaudir íntegrament des de fa uns uns meses a la web de Youtube com a "1912 Majorca Chronochrome". Es filmaren imatges del Port de Palma, la Seu i l’Almudaina, gent corrent del carrer i del camp, una panoràmica de Valldemossa, el pont romà de Pollença, l’aqüeducte de Ternelles i les restes d’una torre àrab. Tot en un color perfecte, a pesar de tractar-se d’un document de l’any 1912. I és possible que hi hagi més documents d’aquest tipus, ja que la companyia Gaumont va descobrint el seu valuós arsenal amb comptagotes i amb l’inefable olfacte comercial que l’ha duita a sobreviure durant més de cent anys.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914 Léon Gaumont va decidir guardar el seu sistema, poc adequat per filmar amb tanta fidelitat la cruesa de la sang que esquitxaria tota Europa durant quatre anys. El rescatà a principis dels anys 20, però va ser definitivament abandonat a causa de la inevitable complexitat de l’aparell. Tanmateix, ens va deixar unes impagables imatges dels últims anys de la Belle Époque, fins fa pocs anys desconegudes i d’un valor incalculable. A dia d’avui, Mallorca pot presumir de ser l’únic paratge de l’Estat que conserva filmacions en color de fa un segle. I encara podrien haver-ne mes, però sempre depenent dels temps comercials marcats per la Gaumont. La projecció realitzada en el Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) el 19 d’octubre de 2009 ha estat, fins el moment, la última aportació. Qui sap si Sóller estarà present a la següent mostra.

Mallorca l'any 1912. Film en color

Filmació feta amb el sistema Chronochrome de Léon Gaumont. Un document històric de valor incalculable.

A cada porc li arriba el seu Sant Mart�: Antonio Alemany Dezc�llar

Diari de Balears: Retirada de passaport i fiança de 250 mil € a l'autor dels discursos de Matas.

Diario de Mallorca: El juez fija fianzas de 2500.000 euros para el jefe de prensa del PP y para Antonio Alemany.

Última Hora: El juez retira el pasaporte y pone una fianza de 250.000 euros al autor de los discursos de Matas.

El Mundo: Fianzas de responsabilidad civil de 250.000 euros para Martorell y Alemany.

Esperem que es faci justícia i que, apart de les corrupteles i la decaiguda vida política, la justícia també actuï contra la putrefacció del periodisme xantatgista, difamador, polititzat i sectari que representa l'execrable personatge que nom (Don?) Antonio Alemany Dezcallar.

Aquí tenim la resposta del periodista "independent", en la línia de l'autor: amb "seny, cordialitat i ponderació": Mi experiencia con el juez Castro y el fiscal Horrach.

Algunes perles del seu text:

"...tenía una relativa buena impresión del juez Castro porque, aunque justiciero y desaforado, me parecía un juez valiente. [...] Tras la experiencia de ayer, tengo una mala opinión..." Naturalment, un jutge pot ser millor que el rei Salomó... fins que actua contra tu. Molt coherent, si senyor, lloar el sistema mentre actuava contra els teus adversaris i despotricar contra ell quan actua en contra teva.

"...al edificio de los Juzgados estaban los fotógrafos de los medios de siempre: Diario de Mallorca y los de los periódicos de Pedro Serra..." Sempre esmenta als diaris del Grup Serra, fruit de la seva obsessió de veure conspiracions d'aquest grup contra ell. Ha afegit al Diario de Mallorca, medi amb el que té relacions cordials... però que ara fica al mateix sac.

"Las imputaciones son tan graves como intolerables..." Frases breus com aquestes diuen molt: una imputació pot ser fundada o infundada, però no pot ser intolerable. Aquest llenguatge revela un judici de valor, una valoració personal sota la qual subjau una convicció d'impunitat i de trobar-se per sobre del bé i del mal que sempre l'ha caracteritzat per jutjar a la gent.

"...el interrogatorio me ha parecido, sencillamente, demencial, en sus formas y en su fondo." Opinió personal lògica en tractar-se de l'imputat. Això és un argument escrit contundent i per defensar-se?

"Tanto el juez Castro como el fiscal Horrach, con enfermiza insistencia, practican el método apodíctico, es decir, que lo que ellos afirman es incondicionalmente cierto y necesariamente válido" Ells tenen una documentació que els ha portat a aquesta imputació. Quan cridaven a imputats d'UM a aquest senyor li semblava molt bé, i si eren del PP senzillament xerrava d'altres coses. Ara són "gent malaltissa" (aquest individu insulta amb una facilitat...i li sembla tan normal...!)

"Toda su argumentación se ha basado en intolerables juicios de intenciones y en una pretendida «lógica», mimbres tan etéreos como inaceptables cuando se está jugando con la rectitud y los derechos de las personas." Quan es tracta d'ell, bé que parla de drets de l'individu! I quan el seu diari encetava campanyes contra persones determinades sense judici previ, què deia ell dels drets de les persones? Callava com putes.

"Hechos, no hipótesis absurdas." M'està dient que un jutge prevarica? és això?

"...de forma pública y notoria, estábamos contratados como asesores. De hecho, casi la totalidad de los discursos y conferencias de Matas y Cañellas fueron elaboradas por mi despacho..." O sigui, aquest personatge cobrava a raó de 4000 euros mensuals per escriure els discursos de l'expresident Jaume Matas a través d'una empresa seva. Això serà punible o no (crec que no ho és, francament), però èticament és indecent que qualcú cobri d'un governant una sucosa nòmina pels discursos (o per la feina que sigui) i a la mateixa hora vagi fent gala d'ètica, independència, i rectitud moral.

Ah!, llavors parlava de Matas com "el mejor gestor de la historia de Baleares". I segurament parlava elogiosament de les paraules i declaracions de Matas ... continguts que havia escrit ell mateix. No mosseguis la mà que et dona de menjar, ja ho diuen. Ara diu coses ben diferents: hemeroteques, diví tresor.

"Y los hechos son que [...] estos dos profesionales de la Justicia me involucran en unos delitos nefandos." Això ho haurà de decidir la justicia, tal com està fent amb UM i el PP.

"...anuncio que interpondré querella criminal contra el juez Castro y el fiscal Horrach." Ells també ho podrien fer per haver-los acusat de "justiciero y desaforado", "interrogatorio demencial", "enfermiza insistencia", i en suma de prevaricació i falsedat.

"...no será delito ejercer el principio acusatorio contra los que, frívola y ridículamente, lo ejercen injustamente contra mi persona." Afegiu-ne: "frívolos y ridículos" segueix, home, segueix...

"Ser juez o fiscal no significa tener patente de corso, sino, en todo caso, patente de ecuanimidad y legalidad." Afegim: el jutge i el fiscal no són equànims ni legals.

Aquí s'acaba l'article... per sort per a l'imputat Alemany. En un sol article dóna raons suficients perquè el jutge i el fiscal interposin la querella que ell vol presentar per les mateixes raons. I si cerquem a les hemeroteques el podrien empaperar...

Totes, totes, totes les idees són defensables. Però amb educació, respecte, pedagogia, afany de divulgació i convicció, amenitat, tolerància, sensibilitat, empatia i cordialitat. Tot el contrari que aquest nefand personatge, entossudit en amotllar la realitat al seu discurs. Irrespetuós, maleducat, sectari, dogmàtic, elitista, perdonavides, condescendent, paternalista, desagradable, presuntuós, asocial, menyspreador, intel·lectualoide, antipàtic i difamador. I encara li paguen per atiar el foc.

Quien a hierro mata, a hierro muere.

No juzgues y no serás juzgado, no condenes y no serás condenado." (Lc 6,36-38)

El maltrecho f�tbol femenino balear

El fútbol femenino en Baleares sigue siendo un deporte marginal. Sus dos principales clubes, el Collerense y el Sporting Ciutat de Palma, apenas sacan algún beneficio de su apuesta deportiva. Ni el meritorio ascenso del Collerense a la máxima categoría ha servido para relanzar este deporte. Solo la implicación de los dos grandes clubes masculinos podría relanzarlo, pero viendo su actitud es suficiente para darse cuenta del desdén y poca sensibilidad que padece este emergente (y malviviente) fútbol femenino.

El Real Mallorca creó su equipo femenino en 2008, aunque realmente absorbió un equipo ya existente, el Peña Arrabal. Muchos de sus partidos ni siquiera los juega en la ciudad deportiva sino en el campo de su ex-equipo, y en la web del club no aparece ni mencionado. Encima, habiéndose ganado el derecho a ascender este verano, renunció para humillación de un equipo que se lo había ganado. No sería por falta de dinero...

El Atlético Baleares carece de sección femenina, y no por falta de medios. El motivo argumentado, que no disponían de espacio para acoger más equipos. Posteriormente, el club anunció que aumentaría de 8 a 14 sus equipos de fútbol base... ¿y no había espacio para un equipo femenino? Tampoco la rivalidad con el Real Mallorca y la posibilidad de igualarlos (incluso superarlos) en competición femenina ha servido para disuadirlos.

La situación en el resto de islas es mejor, ya que la respuesta de sus principales clubes es más digna. En Menorca el Sporting Mahonés creó su equipo en 2009 con buena acogida, y en Ibiza lo hizo el Atl. Jesús aunque es muy probable que la UD Ibiza también se implique en cuanto resuelva su maltrecha economía.

La manifestaci� ciutadana a Palma contra la corrupci�

Vaig acudir a la manifestació convocada a Palma en protesta per la corrupció del passat dissabte 12 de desembre. A la concentració, prevista al Passeig del Born, s'hi varen concentrar aproximadament fins a un miler de persones a mesura que transcorria la reivindicació.

No va haver cap incident i hi prengueren part gent de tota mena, condició i ideologia. Convisqueren pancartes fetes a mà per ciutadans corrents, amb lemes de tota mena i força originals. L'ambient va ser festiu en tot moment, sempre pacífic i reivindicatiu. No vaig veure (almenys en el meu cas) cap polític de major o menor rang. Però sí militants de base de tot tipus de partits, i especialment em va satisfer veure l'exbatle de Palma, Ramon Aguiló, en una humil i discreta segona fila.

Espontàniament la concentració va fer una mena de "recorregut turístic": primer al "Palacete" de Jaume Matas (potser el moment més intens de tota la Mani), després al Parlament davant la porta del carrer Conqueridor, i finalment davant el Consell i Cort. En tot moment varen predominar proclames que sorgien espontàniament, i tot i que sorgien dirigides especialment contra Matas i Munar, també es va exigir que el Pacte es deixi de "codis ètics" i contemporitzacions semblants.

Tots varen rebre pels seus corresponents pecats i delictes, sense salconduits ni indulgències, i sense mirar carnets de partit. Per tot arreu hi havien càmeres de televisió, fotògrafs i periodistes de tots els mitjans prenent nota, la qual cosa ha garantit una justa difusió de l'esdeveniment.

Tal com es pretenia, no es veié cap símbol de formacions polítiques, associacions o col·lectius que intentessin capitalitzar la mobilització. Cap "Moisès" redemptor va intentar encapçalar-la: només el conjunt dels Tambors per la Pau aportaren un alegre ritme a un jornada que durà hora i mitja.

Crec que ha estat un èxit d'assistència, tractant-se d'una convocatòria estesa únicament a través d'Internet, sense grans suports ni publicitat, ni cap organització visible... i sobretot sembla que la ciutadania comença a despertar davant tanta misèria i tanta decadència. Potser es tracti d'un primer capítol d'acció popular. Esperem que a partir d'ara ningú no intenti capitalitzar-ho, perquè tot ha sortit espontàniament rodó.

Per acabar, vull donar l'enhorabona a tots els assistents.

Rain Drops keep falling on my head

de Dos hombres y un destino (1969).

Las que tienen que servir (1967)

Escena de una españolada propia de "Cine de Barrio", pero que viéndola me produce escalofríos...

Sólo hace 40 años y no parece que hayamos cambiado mucho...

La revoluci� circulat�ria de Palma, un dels "reptes ol�mpics" de Ciutat

Enguany Palma es troba immersa en un caramull d'obres que no semblen tenir fi. El Plan E ha afavorit una cascada d'intervencions que, sense el seu finançament, haguessin estat posposades indefinidament per manca de doblers. Però un dels temes més interessants i innovadors a les actuacions omnipresents a Ciutat és el replantejament viari afegit.

Durant els governs municipals anteriors, els grans projectes urbanístics i viaris culminats estaven presidits per dos factors. En primer lloc, foren actuacions d'abast local sense mesurar-ne el seu paper en el conjunt de Ciutat. En segon lloc, aquesta política va millorar molt els accessos a Palma: tercer carril autopista d'Inca, Jacint Verdaguer (que no havia de ser un parc...?), però sense acompanyar-lo d’una reordenació viària que absorbís aquest creixent parc mòbil i el subsegüent efecte embut. Un parc mòbil que, tanmateix, creix any rere any.

En particular, em crida molt l'atenció la vertebració i condicionament de dues rondes de circumval·lació viària que complementaran el trànsit de les Avingudes. Un primer anell viari, en sentit ponent, serà importantíssim. El format pels carrers avinguda Argentina, Balanguera, Andreu Torrens, José Alemany Vich, Ausiàs March, Jaume Balmes, Josep Darder i Reis Catòlics (i Brotad en un futur). El seu arranjament per aconseguir un cinturó que complementi i descongestioni les Avingudes serà peça clau una vegada estigui enllestit, i més quan es culmini l'obertura del carrer Brotad per enllaçar-hi amb l'autovia de Ponent i absorbir el trànsit d'entrada a Ciutat.

És curiós que, malgrat ser un vial de circumval·lació tan lògic (només cal mirar el mapa per veure'l) fins ara no s'havia potenciat. A aquells trams acabats o pròxims a la seva finalització queda palès que disposarà de tres carrils per a turismes, dos d'aparcament, un carril bici i la renovació del seu mobiliari urbà a imatge d’unes “segones Avingudes”.

El segon anell viari, en sentit llevant, el formen els carrers d'Antoni Marquès, Julià Álvarez, Francesc Sancho, Gabriel Maura, Nicolau de Pacs, Francesc Barceló i Joan Alcover. Gaudeix d'una urbanització similar a la del primer anell viari, però té l'inconvenient que no complementa el trànsit de les Avingudes, sinó que el desvia de part del seu traçat des de General Riera (caldrà veure com es resol el trànsit en el punt del desviament, una cruïlla força complexa). I si fem cas dels projectes futurs de Cort, aquesta serà la única via de circulació de turismes en sentit llevant, ja que les Avingudes quedarien reservades al transport públic (bus, taxi i tramvia), i al carril bici.

Tot això vol dir que el trànsit en sentit ponent es veurà molt beneficiat en disposar d'una doble corona circulatòria, mentre el de llevant tan sols es desviaria: a priori, un greuge comparatiu. En tot cas, els plans de Cort encara podrien modificar-se: sigui dit de pas, trobo a faltar un millor accés i divulgació pública als projectes, un defecte que continua sense esmenar-se.

Aquest frenesí urbanitzador guarda trets comuns amb la Barcelona preolímpica (1986-92), tant en el volum d'obra feta com en el seu impacte social a tots els nivells. Cap barceloní va restar aliè a la transformació, i directa o indirecta tothom s’hi va implicar. El procés fou trepidant, caòtic i sovint molest, però tingué un efecte balsàmic: va fomentar el debat ciutadà en un projecte emergent de ciutat, carrer a carrer i barri a barri, dels projectes presents i futurs, més enllà de les infraestructures olímpiques. Aquí no hi ha un gran esdeveniment a mode de corol·lari (tal vegada la capitalitat cultural de 2016, si tenim sort), però com en el cas de Barcelona la meta és fer ciutat. Les olimpíades van acabar, la nova urbs s'hi quedava.

Trobo a faltar aquesta il·lusió i un debat ciutadà generalitzat. Sovint molesten les obres, però poques vegades ens preguntem què s'hi vol aconseguir. No mirem més enllà del seu impacte puntual, no hi ha paciència ni sentit col·lectiu, i abunden les reaccions viscerals sense mesura. Quanta gent coneix en detall la planificació dels nous anells viaris? Qui agrairà els beneficis que li reportin? I sobretot... qui entonarà el "mea culpa" si les seves crítiques eren exagerades o precipitades?

Les molèsties causades per les obres poden atribuir-se a una mala planificació o a l'obligació d'enllestir-ho tot abans de cap d'any, la qual cosa obliga a escurçar els terminis i simultanejar actuacions. Però moltes de les obres fetes són "deutes pendents" d'anys anteriors, ajornades per manca de doblers o de planificació. Calien i no es feien. El Plan E serveix per recuperar terreny, i malgrat que podria haver un nou Plan E en 2010 cal aprofitar que paga l'Estat per posar-se al dia. Tal vegada en 2010 es pugui continuar, ja sense presses ni urgències històriques, la transformació de Ciutat.

La grav�sima imposici�n ling��stica en Baleares

Estamos rodeados de imposiciones en materia lingüística. Ved, si no, la falta de libertad que padecemos en nuestro país: ¡hasta 140 normativas legales coartan nuestros derechos! ¡Hasta cuándo!

1• Constitució espanyola (27 desembre de 1978) obliga el coneixement del castellà.

2• Llei 85/78 Reales Ordenanzas de la Fuerzas Armadas (28 desembre de 1978) obliga el castellà en els actes de servei.

3• RD1011/81 Reglamentació sobre la comercialització de greixos comestibles. Obliga l’etiquetatge en espanyol.

4• RD 334/82, que regula l’ús del castellà a la xarxa viària, als transports públics i passos fronterers.

5• RD308/83, reglament sanitari dels olis vegetals que obliga el castellà.

6• RD 2872/83, sobre Reglament de Girs Postals i telegràfics, obliga els impresos en llengua castellana.

7• RD1521/84 sobre reglamentació tècnico-sanitària dels productes de pesca, les etiquetes obligatòriament en idioma espanyol.

8• Llei 30/1984, sobre Mesures de Reforma de la Funció Pública, obliga tàcitament el coneixement del castellà als opositors i concursants.

9• RD 1915/84 sobre reglamentació d’escorxadors de conills i enmagatzament i distribució de la carn. Obliga l’etiquetatge en llengua espanyola oficial de l’Estat.

10• RD 2223/1984 que aprova el Reglament General d’Ingrés del Personal al Servei de l’Administrtació de l’Estat, obliga tàcitament el castellà, i oblida absolutament el coneixement del català a les convocatòries.

11• Ordre Ministerial 29 de març de 1984 que aprova la norma de qualitat per a préssecs amb destinació al mercat interior.

12• RD 179/85 que reglamenta els escorxadors d’aviram i comercialització de la carn. Les etiquetes s’han de redactar obligatòriament en la llengua espanyola oficial de l’Estat.

13• Llei Orgànica 6/85 del Poder Judicial obliga la llengua castellana en tots els procediments judicials. Tolera amb condicions dins del territori català la llengua catalana.

14• RD 1348/85 sobre el reglament d’ordenament de les assegurances privades. Obliga el castellà per la presentació de la documentació administrativa.

15• O. M. de 29 de maig de 1985 aprova normes per a albercocs destinats als mercat interior.

16• OM 19 d’agost de 1985, sobre norma reguladora per al comerç exterior de cols xineses.

17• OM 23 de setembre de 1985 sobre etiquetatge dels productes de pelleteria.

18• OM de 15 d’octubre de 1985 sobre Norma de Qualitat per al musclo, cloïsses i escopinyes en conserva.

19• OM de 15 de novembre de 1985 sobre etiquetatge de peres, pomes i raïm. Obliga el castellà.

20• RD 2216/1985 sobre envasat i etiquetatge de substàncies considerades nocives i perilloses. Obliga el castellà.

21• RD 2374/1985 sobre especificacions tècniques de les centrals telefòniques privades. Obliga el castellà.

22• RD 2323/1985 sobre reglamentació per elaborar, emmagatzemar i transport dels succedanis de cafè.

23• RD 2379/1985 de 20 de novembre sobre els aparells receptors de televisió.

24• RD 2706/1985 sobre autòmats programables industrials, és obligatori que els subministradors i fabricants tinguin els catàlegs en castellà.

25• OM 14 de gener de 1986 sobre normes de qualitat de la carn picada de vaquí, oví i porcí. Recorda l’etiquetatge del decret 2058/82

26• Llei 11/86 de Patents obliga el castellà a la documentació presentada.

27• OM de 24 de març de 1986, sobre l’etiquetatge dels alls i apis, obliga “al menos” la llengua espanyola.

28• RD 1070/1986, sobre terminals telèfònics i mòdems, obliga el castellà en la documentació.

29• OM 29 d’octubre de 1986, sobre normes de qualitat de la patata, obliga l’ús del castellà a les etiquetes.

30• OM de 29 d’octubre de 1986, sobre les tripes naturals amb destinació al mercat interior, obliga l’etiquetatge en castellà.

31• OM de 29 d’octubre de 1986, sobre la cansalada i la cansalada viada, obliga el castellà a les etiquetes.

32• RD legislatiu 1257/1986 de 13 de juny, per adaptació de la llei 3/1980 a les normes de la CEE en matèria cinematogràfica.

33• RD 1495/1986 que aprova el Reglament de Seguretat a les Màquines. Obliga que les instruccions estiguin “almenys en castellà”.

34• RD 2003/86, aprova el Reglament Orgànic dels Cossos d’Oficials, Auxiliars i Agents de l’Administració de Justícia. Exigeix el castellà i només atorga 6 anys d’antiguitat al coneixement del català.

35• RD 2551/1986, sobre elaboració i comercialització de l’oli de pinyola refinat, obliga l’etiquetatge en castellà.

36• RD928/1987 relatiu a l’etiquetatge dels productes tèxtils. Obliga el castellà.

37• RD 1094/1987 de 26 de juny. Reglamentació sobre elaboració i comercialització de cereals.

38• RD 1261/1987 de 11 de setembre sobre reglamentació de la elaboració, fabricació i comercialització dels sucres destinats al cos humà.

39• RD 1174/87 regula el règim jurídic dels funcionaris d’Administració Local. Per resolució de 14 de desembre de 1987, superat el coneixement del castellà, podrà examinar-se de català però només com a mèrit.

40• OM 1 de juliol de 1987, que aprova la norma de qualitat del iogurt, obliga el castellà.

41• RD 1261/1987 que aprova la reglamentació tècnico-sanitària dels sucres destinats al consum humà. Obliga el castellà a l’etiquetatge.

42• RD 1453/1987 que aprova el reglament de neteja, conservació i tenyida de tèxtils, cuiros i pells. Obliga que la informació sigui “almenys en castellà”.

43• Decret 1496/87 de l’obtenció, l’expedició i homologació de títols universitaris. Obliga la llengua castellana. Subsidiàriament permet la llengua catalana.

44• OM de 23 i 27 de novembre de 1987, que regulen els plàtans i nespres respectivament. Obliga el castellà a l’etiquetatge.

45• RD 58/88 sobre protecció dels drets del consumidor als serveis de reparació d’aparells d’ús domèstic. Obliga que “al menos en castellano”.

46• RD 197/1988 de 22 de febrer sobre fabricació i tràfic d’objectes elaborats amb metalls preciosos.

47• RD 192/1988 de 4 de març, sobre la venda i ús del tabac per protegir la salut.

48• RD 429/88 que aprova el Reglament Orgànic del Cos de Secretaris Judicials. Obliga el coneixement del castellà, i només atorga 6 anys d’antiguitat pel coneixement del català.

49• OM de 6 de febrer de 1988 sobre certificacions dels reproductors bovins de raça pura.

50• OM de 28 de març de 1988 que aprova les normes de les caseïnes i els caseïnats alimentaris. Obliga el castellà a l’etiquetatge.

51• RD 349/88 sobre la reglamentació tècnico-sanitària de productes cosmètics. Imposa l’ús de la llengua espanyola oficial de l’Estat.

52• RD 472/1988 sobre generació d’areosols. Obliga que almenys sigui en castellà l’etiquetat.

53• Llei 10/1988 de Televisió Privada. El 20% de les pel·lícules comercials emeses mensualment seran “d’expressió originària espanyola”.

54• Llei 11/88 sobre protecció de les topografies dels semiconductors. Obliga el castellà, i si es presenten amb una altra llengua cal que hi hagi la traducció al castellà.

55• RD 833/1988 que aprova el Reglament de residus tòxics i perillosos. Obliga almenys la llengua espanyola oficial de l’estat als recipients.

56• RD 1122/88 que aprova la norma general d’etiquetatge, presentació i publicitat dels productes alimentaris envasats. Obliga el castellà com a mínim.

57• Llei 32/88, de Marques. Obliga el castellà als documents presentats.

58• Llei 38/1988 de Demarcació i Planta judicial. El president del Tribunal Superior de Justícia el català només serà un mèrit.

59• RD 1231/1988 sobre el transport i comercialització del cafè. Obliga l’etiquetatge en castellà.

60• RD 1232/1988 sobre succedanis del cafè. Obliga també el castellà a l’etiquetatge.

61• RD 1338/1988 sobre elaboració i venda de l’orxata de xufla. Etiquetatge en castellà obligat.

62• RD 1425/1988 sobre productes plàstics destinats a envasar productes alimentaris. Cal que l’etiquetatge sigui en castellà.

63• RD 1426/1988 sobre circulació i comerç preparats alimentosos per a règims dietètics. Obligació d’etiquetar-ho en castellà.

64• RD 1468/88 que aprova el Reglament d’etiquetatge i presentació de la publicitat de productes industrials destinats a la venda directa als consumidors. Obliga “al menos la lengua española oficial del estado”

65• OM de 26 de maig de 1988 sobre models del Registre Civil (defunció i de criatures abortives). Obliga el castellà i tolera el català com acompanyant.

66• OM d’11 de juliol de 1988 sobre normativa del calçat. Obliga l’etiquetatge informatiu en castellà.

67• OM de 30 de juny de 1988 sobre el comerç del safrà. Etiquetatge obligat en castellà.

68• OM 28 de juny de 1988 sobre Aparells d’Elevació i Manutenció de grues-torre desmuntables per a obra. Tot serà almenys en castellà.

69• OM de 28 de juny de 1988 sobre aparells de pressió referent a l’aire comprimit. La redacció en castellà serà exigible en el moment final de posar-ho en disposició dels usuaris.

70• OM de 5 de desembre de 1988, sobre pinsos simples. Obligat el castellà.

71• Llei Orgànica 2/89 processal militar. Obliga el castellà en totes les actuacions judicials. El català caldrà traduir-lo.

72• OM de 30 de gener de 1989 sobre comercialització de pinsos compostos. Obliga el castellà als envasos.

73• RD 126/1989 sobre comercialització de patates fregides. Obliga el castellà als envasos i retolació dels productes.

74• RD 149/1989 sobre pintures, vernissos, tintes d’imprimir, i coles. Obliga el castellà a l’etiquetatge.

75• OM 21 de març de 1989, sobre el porc salat i cansalada viada. Obliga el castellà a l’etiquetat.

76• RD 645/1989 sobre pesca i aqüicultura, obliga el castellà a les dades obligatòries de l’etiquetatge.

77• OM de 20 juliol de 1989 del Ministeri de Justícia sobre fe de vida, naixement, matrimoni i defunció, obligatòriament en castellà, amb text en català subordinat.

78• RD 1066/1989 que ordena les Telecomunicacions. Obliga el castellà a les memòries tècniques.

79• RD 1597/89 que aprova el Reglament del Registre Mercantil. Obliga que les inscripcions es facin exclusivament en castellà.

80• Llei 21/1990 de 19 de desembre, sobre les assegurances de la vida i assegurances privades.

81• Llei 25/1990 del Medicament. Obliga els texts almenys en llengua castellana.

82• OM 15 de febrer de 1990, sobre l’etiquetatge d’articles de marroquineria, i viatge.

83• OM de 15 de febrer de 1990, sobre la normativa de l’etiquetatge informatiu dels guants.

84• RD legislatiu 339/1990, que desenvolupa la llei sobre trànsit, circulació de vehicles i seguretat viària.

85• RD 472/1990 de 6 d’abril que regula els disolvents d’extracció utilitzats en l’elaboraciuó dels productes alimentaris.

86• RD 668/1990 de 25 de maig, sobre elaboració i comercialització de materials polimèrics en relació als productes alimentaris.

87• Llei 7/1991 que crea l’Instituto Cervantes., amb objectius només per l’”espanyol”.

88• Llei 30/1991 de 20 de desembre, sobre la redacció dels testaments, obliga el castellà en aquells territoris que no siguin forals.

89• OM 3 d’abril de 1991, que regula la distribució i exhibició del material audiovisual, autoritzant només la traducció al castellà.

90• RD 162/1991 fabricació i comercialització dels plaguicides. L’etiquetatge obligatori almenys en castellà.

91• OM de 14 de juny de 1991, sobre productes fertilitzants. L’etiqueta i l’envàs hauran d’estar redactats almenys en llengua castellana.

92• RD 475/1991 sobre productes cosmètics. Obliga el castellà.

93• OM del 8 d’abril de 1991, sobre Reglament de seguretat de les Màquines. Obliga almenys en castellà les plaques, instruccions i etiquetes.

94• RD 1082/1991 sobre la cura i manteniment de les lents de contacte. Obliga el castellà.

95• RD 1109/1991 sobre aliments ultracongelats. Obliga el castellà a les etiquetes.

96• RD 1111/1991 sobre els additius alimentaris, obliga el castellà.

97• RD 1164/1991 sobre comerç d’aigües de beguda envasades. Obligatori el castellà a les etiquetes.

98• RD 1534/1991 sobre circulació i comerç de pastes alimentàries. Obliga el castellà.

99• RD 1650/1991 sobre elaboració i venda de sucs de fruita. Obligació de l’etiquetatge en castellà.

100• RD 1688/1991 sobre preservatius de cautxú . Als envasos s’obliga almenys la llengua castellana.

101• RD 1809/1991 sobre circulació i comerç de preparats alimentaris en règim dietètic. Obligació de fer en castellà l’etiquetatge.

102• RD 1810/1991 sobre circulació i comercialització de caramels, xiclets, confits i llaminadures. És obligatori el castellà a l’etiquetatge.

103• RD 13/1992, sobre Circulació Urbana i Interurbana, obliga que els senyals siguin “almenys en l’idioma espanyol oficial en tot el territori de l’Estat”.

104• RD 15/1992 sobre elaboració i venda de begudes refrescants. Obligació d’envasarles en castellà.

105• RD 212/1992 sobre etiquetatge dels productes alimentaris envasats, que anul·la el RD 1122/88. Obliga que necessàriament almenys estigui en llengua espanyola oficial de l’Estat.

106• RD 510/1992 que regula l’etiquetat dels productes del tabac. Obliga el castellà i tolera el català subsidiàriament.

107• RD 930/1992 sobre propietats nutritives dels productes alimentaris. Obligació d’etiquetar-ho en castellà.

108• RD1408/1992 sobre preparats per a lactants. Obligació d’etiquetat en castellà.

109• RD1436/1992 sobre carns picades i carns en trossos. Obligació d’utilitzar almenys el castellà.

110• Llei 30/1992 sobre Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú. La llengua dels procediments tramitats per l’Administració de l’Estat seran en castellà. Es pot utilitzar el català només als escrits que s’hi adrecin.

111• OM 12 de juny 1992, que regula les proves d’aptitud per a l’accés a les facultats i Col·legis universitaris. Les proves només en espanyol.

112• RD 19/1993 de mesures urgents per a la cinematografia, que imposa quotes pel cinema en versió doblada, i amb sancions pertinents.

113• RD 308/1993 sobre comercialització dels mol•luscs bivalves vius. Obliga el castellà a l’etiquetat.

114• RD 349/1993 sobre comercialització de lleixius. Etiquetatge, presentació i publicitat en castellà.

115• RD 479/1993 regula els radiofàrmacs d’ús humà. Els prospectes si res més no seran en castellà.

116• RD 731/1993 sobre provisió de llocs de treball pels funcionaris de l’Administració Local amb habilitació de caire nacional. Obliga el castellà, i atorga punts de mèrit pel català.

117• RD 1078/1993 que aprova el Reglament sobre envasat i etiquetat dels preparats perillosos. Obliga el castellà, així: “al menos en la lengua española oficial del Estado”.

118• RD 1904/1993 sobre producció i comercialització de productes carnis i d’altres determinats productes d’origen animal. Obliga el castellà a l’etiquetatge.

119• RD 2070/1993 que aprova el reglament tècnico-sanitari dels vinagres. Obliga el castellà a l’etiquetatge.

120• RD 2236/1993 que regula l’etiquetat i el prospecte dels medicaments d’ús humà. Obliga que almenys en la llengua espanyola oficial de l’Estat.

121• RD 124/1994 que regula l’equitatge i la informació referent al consum d’energia i altres recursos dels aparells d’ús domèstic. Imposa el castellà.

122• OM de 4 de juliol de 1994 sobre utilització i comercialització d’enzims, microorganismes i els seus preparats en l’alimentació animal. Obliga que en totes les indicacions almenys sigui utilitzada la llengua castellana.

123• RD 1185/1994 sobre l’etiquetatge dels productes del tabac distints de les cigarretes. Obliga el castellà i admet altres llengües.

124• RD 1679/1994 sobre condicions sanitàries a la producció i comercialització de llet crua, llet tractada tèrmicament i productes lactis. Obliga el castellà a l’etiquetatge i als certificats sanitaris.

125• OM 10 d’octubre de 1994 sobre control i certificació de llavors i plantes de viver. Obliga el castellà a les indicacions obligatòries.

126• RD 2163/1994 sobre comercialització i i autorització de productes fitosanitaris. Obliga el castellà a les etiquetes.

127• RD 2208/1994 que regula els medicaments homeopàtics d’ús humà de fabricació industrial. Obliga expressament la llengua castellana a les etiquetes.

128• RD 2549/1994 sobre el reglament dels aparells de pressió, referent a generadors d’aerosols. Obliga el castellà a l’etiquetatge.

129• Resolució 9 de gener de 1995 del Ministeri de Cultura, que fa ajudes a la creació de guions cinematogràfics. Obliga a presentar-los en castellà, fins i tot en aquells que siguin redactats en una altra llengua espanyola.

130• Llei 30/1995 d’Ordenació i Supervisió de les Assegurances Privades. Obliga que les pòlisses han d’estar en castellà.

131• RD 53/1995 sobre circulació i comercialització de la cervesa i del malt líquid. Obliga el castellà a l’etiquetatge.

132• RD 109/1995 sobre els medicaments veterinaris. Obliga el castellà als prospectes.

133• RD 110/1995 sobre medicaments homeopàtics veterinaris. Obliga el castellà igual que a la norma anterior.

134• RD 157/1995 sobre pinsos medicamentosos. Obliga l’etiquetatge almenys en la llengua espanyola oficial de l’Estat.

135• RD 733/1995 sobre expedició de títols acadèmics i professionals corresponents als ensenyaments establerts en la Llei Orgànica 1/1990. Obliga que siguin en castellà.

136• RD 929/1995 de 9 de juny sobre el reglament del control de les plantes de viver.

137• OM de 6 de setembre de 1995 sobre la Norma General de Qualitat per a la llet pasteuritzada destinada al mercat interior. Obliga el castellà a l’etiquetatge.

138• Ordre de 6 de setembre de 1995 sobre la Norma General de Qualitat per a llet concentrada destinada al mercat interior. Obliga el castellà a l’etiquetatge.

139• RD 1718/1995 de 27 d’octubre sobre l’etiquetatge dels materials dels components principals del calçat.

140• RD 1787/1996 de 19 de juliol, que aprova el reglament dels equips de telecomunicació.

141• RD 1784/1996 de 19 de juliol, que aprova el reglament del Registre Mercantil, obliga les inscripcions registrals en castellà.

Estamos rodeados de imposiciones... ¿a qué esperan para advertirnos?

¿O en casa de herrero, cuchillo de palo?

Curso del 63, una pantomima del 15

Tuve oportunidad de ver el programa Curso del 63, y pronto me di cuenta del macabro espectáculo que se nos ofrece.

Un profesorado de corte autoritario y desagradable, muy caricaturesco e impostado, pero que más o menos da el efecto pretendido. Al ver a los alumnos internos me di cuenta de que todos son del mismo patrón: extracción social casi marginal, escasa formación, lenguaje pobre y soez, desconocedores de normas y responsabilidades, e ingobernables por sus padres (cuyos testimonios lo justifican plenamente). Y que encima son presentados como "muestra general" (?) de las nuevas generaciones. Casi tiene más de reformatorio que de internado.

El programa consigue un efecto subversivo: nos lleva sutilmente a la conclusión de que la mano dura es la mejor receta para unas generaciones salidas de la enseñanza actual, mostrada por omisión como ineficaz. Curso del 63 es una recreación simplista y sesgada, ya que ni el sistema de enseñanza es fiel al antiguo, ni el alumnado representa a la juventud actual; pero esa es la imagen que transmite y que cala en la audiencia. El programa está consiguiendo que muchos añoren un patrón de enseñanza que, con sus logros y carencias, es inejecutable en un país democrático con enseñanza universal.

Presentar el programa como generador de debate social es falaz, máxime teniendo en cuenta que la misma cadena produce y emite series (como Física y Química) que contradicen esta voluntad. Curso del 63 es una farsa televisiva más de la telebasura actual. Una pantomima donde los profesores son actores y los alumnos compiten entre ellos por un premio, donde la pedagogía y la formación son pisoteados por la audiencia.

Universitat, radiotelevisi� i 2016. Cultura, educaci� i projecci� exterior a S�ller

Aquí teniu tres pinzellades que, segons el meu humil criteri, haurien de ser claus per al desenvolupament futur de Sóller a través dels seus principals potencials: cultura, educació i projecció exterior.

Primer: la necessitat d’un centre universitari actiu i funcional. Als darrers anys, les activitats organitzades o coparticipades per la UIB al centre universitari de Sóller són pràcticament inexistents, comparades amb la intensa activitat de que gaudeixen altres centres de l'illa (en especial destaquen els de Campos, sa Pobla i Llucmajor, que mantenen una activitat constant). Part d'aquest dèficit pot ser degut a la manca d'una seu pròpia i adequada, disgregada entre el Centre d’Informació Jove i la Biblioteca. Caldria que aviat el centre universitari tingués unes instal·lacions pròpies i funcionals on, per posar alguns exemples, poguessin organitzar-se de manera estable les Jornades d'estudis locals del municipi o algunes de la Universitat Oberta per a Majors (UOM).

Una bona opció seria habilitar part de les dependències del CEIP es Fossaret com a centre universitari quan l'escola es traslladi al futur edifici de Ca les Ànimes, mantenint així la funció formativa que fins enguany ha mantingut. Si hi afegim que també l'escola d'adults (CEPA) recentment inaugurada tindria allà la seva seu, es Fossaret podria concentrar eficaçment tota l'activitat formativa dels sollerics majors de 18 anys.

Segon: la necessitat d'una corresponsalia i un estudi radiotelevisiu estable a la ciutat. Caldria que Sóller, com a municipi més poblat de la zona, gaudís d'unes instal·lacions mínimament adequades per mantenir una cobertura televisiva i radiofònica pública estable. D'aquesta manera podria facilitar-se un cobriment informatiu més àgil i adequat de portes enfora quan fos necessari. Tal vegada un estudi, petit però modern, seria possible a qualsevol de les dependències municipals. Sóller gaudeix d'una sòlida premsa escrita; però no pot dir-se el mateix del pla audiovisual.

Per posar un exemple, Radiotelevisió de Mallorca (Ona Mallorca i [M] Televisió) manté tretze corresponsalies al llarg de tota l'illa (una quarta part dels municipis mallorquins), però aquestes es distribueixen d'una manera força irregular al llarg de la nostra geografia. Cap d'elles cobreix la zona central i nord de la serra de Tramuntana, i les més pròximes es troben a Andratx, Esporles, Consell i Lloseta. Com pot ser que estiguem tan desassistits, i més tenint en compte la nostra orografia? Cal plantejar-s'ho.

Tercer: integrar Sóller dins la candidatura a capital cultural de les Illes. L'any 2016 l'Estat espanyol acollirà la capitalitat europea de la cultura, i dins la quinzena de ciutats que han presentat la seva candidatura per organitzar-la es troben les Illes Balears (els organitzadors han entès encertadament que Palma havia de comptar amb tot l'arxipèlag per oferir una candidatura ferma). Ja s'estan concretant alguns actes de la candidatura: l'estrena a Palma d'un nou musical d’Andrew Lloyd Webber, la creació d'un premi Formentor de literatura o la nova fira d'art Mare Nostrum, que faria la seva primera edició el mes de juliol de 2012 al nou palau de congressos de Ciutat.

Com el projecte tot just acaba de fer-se públic, encara s'està planificant i roman obert a tot tipus d’idees. Sembla clar que Sóller tindria molt a dir i més a guanyar. De moment el projecte ja ha rebut el recolzament de l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB) i Foment del Turisme de Mallorca. El Ministeri de Cultura seleccionarà la candidatura guanyadora per juliol de 2010, encara hi ha temps per concretar-hi els objectius i oferir idees per incorporar-se al projecte amb l’enorme potencial que posseeix la Vila. Però no ens adormim, cal que ens hi afanyem. És una gran oportunitat.

Edvard Grieg, dansa simf�nica n. 2 (1897)

Una petita joia musical, gairebé desconeguda. Injustament.

El sistema Trichromie Gaumont i la Mallorca de 1912-1913

El proper 19 d'octubre, al MOMA (Museu d'Art Modern de Nova York) s'exhibirà la pel·lícula "Trichromie!", selecció de filmacions realitzades entre els anys 1912 i 1913 amb Trichromie (o Chronochrome), protosistema de filmació en color enginyat pel cineasta francès Léon Gaumont.

(Filmació vers 1913, una de les dues pel·lícules conegudes amb Chronochrome)

La iniciativa corre a càrrec de la companyia Gaumont, que cada any presenta una mostra restaurada del seu fons documental a l’arxiu Gaumont-Pathé. Hi ha una quarantena de filmacions amb aquest sistema, però encara avui dia només se'n coneixen un parell.

A diferència d'altres sistemes de l'època (com el Kinemacolor de 1906), el Trichromie destaca per una gran qualitat cromàtica i de definició d'imatge, i per a nosaltres té un interès afegit més enllà de l'històric i cinematogràfic. No fou enginyat a Anglaterra o Estats Units sinó a França, un país més proper a la nostra geografia.

(La desfilada de la victòria del 14 de juliol de 1919, la segona i darrera filmació amb Choronochrome que avui coneixem)

La seva necessitat de llum natural va limitar-lo al rodatge d'exteriors impedint filmacions d'estudi, afavorint-hi el seu ús documental, fent que Gaumont fes nombrosos viatges per filmar aquells llocs i fets més atractius de l’època i exhibir-los a París. Això converteix les seves pel·lícules en un testimoni únic del seu temps. Per exemple, a una d'elles (d'uns set minuts) es veuen paratges de la Riviera francesa, Berlín i Venècia.

Per això, la projecció al MOMA es presenta com l’oportunitat de visionar materials inèdits durant gairebé cent anys... i també comprovar si els viatges de Gaumont varen arribar fins a les Illes: descobrir imatges de Balears en 1913, a tot color, seria fabulós. Tanmateix, enguany només es projectarà una selecció dels fons de Gaumont: potser caldrà esperar a conèixer tots els materials per esbrinar si existeixen imatges d’una Mallorca, la de fa un segle, a tot color.

"Voy a acabar con Aina Calvo" El Mundo, por una vez, acierta

Por una vez, estoy de acuerdo en los contenidos de El Mundo-El Día de Baleares... e incluso en sus formas:

"Objetivo: acabar con la alcaldesa.

Serra dirige una campaña de desprestigio contra Calvo por el control del museo (Es Baluard)

Pedro Serra ha sacado a la calle los tanques de letra impresa con un objetivo: desgastar la imagen de la alcaldesa de Palma por no plegarse a sus exigencias en el museo público de Es Baluard. El editor no oculta la intención de reeditar la cárcel de papel con la que cubrió la figura del primer alcalde socialista de la democracia, contra el que inició una guerra desde sus diarios cuando se negó a cederle el Teatro Municipal situado junto a la sede de su grupo de comunicación.

Serra ya se jacta de su propósito en público. El lunes 21 de septiembre celebró una cena en honor al ex ministro César Antonio Molina, conferenciante en un acto organizado por Última Hora. A mantel puesto, cuentan que declaró ante los asistentes: "¿Sabéis quién era Ramón Aguiló? Yo me lo cargué, igual que voy a acabar con Aina Calvo".

Los ataques a Calvo: viajes sin misterio y despacho de 2008

Los ataques a la alcaldesa desde los periódicos del grupo se han sistematizado desde mediados de agosto con informaciones que, más allá de la crítica a la gestión de la primera edil, pretenden sembrar dudas sobre su ética como dirigente.

-Se vende como actualidad el gasto en mobiliario para el despacho de Calvo en tiempos de crisis, a pesar de que el cambio de muebles se produjo a principios de 2008.

-Las visitas a Madrid para representar a Palma en la FEMP (Federación Española de Municipios y Provincias) se presentan como "los viajes misteriosos de la alcaldesa"

-Se informa de su salida por la puerta trasera del consistorio durante la manifestación de los vecinos de Son Gotleu, a pesar de que cruzó el portón principal como el resto de ediles.

Los artículos de opinión y las notas sin firmar se multiplican en el diario de Serra, quien lleva varias semanas dedicando una tribuna dominical a la alcaldesa en calidad, sobre todo, de presidenta del Patronato de Es Baluard, el museo que ha dejado de manejar como un coto privado al entrar en las prácticas de lo público.

[...] Serra ya ha preparado el contraataque: una encuesta con malos resultados para la alcaldesa, más golpes por no doblar la rodilla y negarse a devolver el feudo a Don Pedro."

Lástima que haya tan poca gente dispuesta a alzar la voz por sincera convicción de defender la libertad y la justicia... y aún menos de denunciarlo sin tomar partido por uno de los dos bandos de las trincheras mediáticas.

No se me escapa que este posicionamiento responde a la permanente guerra Grupo Serra-El Mundo, y que a las primeras de cambio El Mundo arremeterá contra la alcaldesa socialista por el simple hecho de que ésta es de izquierdas. En otras palabras: la aparente "defensa" de Calvo es circunstancial y viene motivada por una causa preferente. Contradiciendo la menor son "coherentes" con la mayor, y aunque sea fruto de un movimiento puramente estratégico el resultado (por una vez) es justo.

¿Es legítimo que el enfado de un señor al que (¡sólo una vez!) no le dejan hacer lo que quiere, utilice todos los medios a su alcance para destruir la carrera de la persona que se ha atrevido a decirle "no"? Lo malo es que funciona, viendo lo ocurrido con Ramon Aguiló (UH)... o no, viendo la campaña de desprestigio contra Grosske (El Mundo). En este caso, el tiempo dirá.

Seguramente hay muchos más casos como estos (sólo llevo cuatro años en la isla), de diferente íindole y dimensiones; pero la memoria es flaca para muchos. Sobretodo cuando les va el sueldo en ello.

Si en su momento critiqué a Inda, Pery, Antonio Alemany y demás fauna por sus excesos, hoy lo hago con Pere Serra. A los primeros les presumo mala fe, al segundo infantilismo. Pero el resultado es el mismo.

Sólo me queda compadecer a toda la plantilla de los diarios del Grupo Serra, que han de callar ante estos berrinches de niño malcriado. Sobretodo a los que han de hacer de "mercenarios" y se ven forzados por imperativo laboral a escribir los opúsculos pro/contra el proscrito de turno. Es una humillación, pero entiendo que les va el sueldo.

Todo esto no debería ser así, pero empiezo a entender qué es Mallorca. Y sigo sin acostumbrarme a tanta ruindad.

Can Prunera, cr�nica d'una censura annunciada

Can Prunera, llums i ombres

No tinc cap dubte que l’obertura de Can Prunera com a casa-museu és un regal per als amants de l’art. És una joia del modernisme arquitectònic i la seva restauració s’ha fet de manera exemplar. Passejar per les seves dependències de la planta noble i del primer pis suposa tornar enrere en el temps i rememorar en viu l’època gloriosa del Sóller modernista. El seu soterrani, habilitat com a sala d’exposicions temporals, és molt funcional i acollidora, i de la seva gestió futura dependrà la projecció de Can Prunera com a centre artístic de primer ordre. S’ha cuidat fins al mínim detall: mobles, enrajolats, estucats, vidreres... tot denota meticulositat i professionalitat en el seu procés de restauració.

Malgrat tot, alguns detalls no acaben de convèncer. Especialment en relació a la seva exposició permanent, allotjada fonamentalment a la segona planta i amb altres obres disseminades per la resta del casal. Fonamentalment aquesta col·lecció és d’art contemporani i bona part de la qual correspon a dates molt recents (inclús del segle XXI), una fet força contrastant amb el conjunt artístic-arquitectònic d’un casal construït l’any 1911. Escadusserament es troben obres pertanyents a aquesta època (si deixem de banda el mobiliari, excel·lentment recuperat), o mostres pertanyents a corrents artístics d’acord amb l’estètica de Can Prunera, la qual cosa distorsiona la seva funció de centre d’interpretació del modernisme.

A més el casal no és de titularitat pública sinó que està regit per la Fundació Tren de l’Art, tot i que les institucions participen del patronat que la regeix. El mateix succeeix amb la col·lecció permanent, de titularitat privada, que podria ser traslladada o disminuïda per decisió del seu propietari com ha succeït recentment al museu d’Es Baluard de Palma. Encara que la predisposició actual de sengles protagonistes és immillorable (i a la vista estan les fites aconseguides), l’actual posició de les institucions públiques no és la més adequada per garantir el manteniment de Can Prunera a plena disposició de la ciutadania a llarg termini en les condicions actuals. El present és molt il·lusionant i prometedor, però cal esperar a esdeveniments futurs.

*************************************************

Creo que he batido todos los records: cinco de seis diarios de las islas han censurado esta carta. Tan solo Sa Veu de Sóller se ha dignado a publicarla. Nunca una de mis cartas había suscitado tanto rechazo.

Por un lado los tres diarios dependientes del Grupo Serra (UH, DdB i Sóller), lo cual entra dentro de lo lógico, por desgracia, pues el dueño de los diarios también ha promovido la restauración de Can Prunera.

Pero también El Mundo y Diario de Mallorca han obviado la carta, quienes por el juego de filias-fobias o simple sentido de la actualidad tendrían que haberla publicado en algún caso. La envié dos veces a todos los diarios, por si acaso, no fuera a fallar el correo electrónico. El resultado ha sido el mismo: una unanimidad acojonante. Una bajada de pantalones y una cobardía de unas dimensiones que no me esperaba por parte de todos sus protagonistas.

Hay temas tabú, como en toda sociedad. Pero llega a ser tan obtuso como retorcido cuando afecta a todo el mundo, y más con temas tan (aparentemente) anecdóticos. Más aún cuando una carta como la mía intenta ser ponderada y no hacer apología casi pelotil o crítica descarnada. Si "llevarse bien" y mantener una amistosa competencia entre medios pasa por no rozar determinados temas en los que subyace mucho más que lo que se ve, incluso entre los supuestos extremos, mal vamos.

Tan solo en una ocasión los cuatro "grandes" diarios me dejaron de publicar una carta (y he enviado 126, no es una queja sin fundamento). En aquella ocasión se notaba el porqué, pero lo de ahora ¡es tan absurdo...!

Me han decepcionado. Por censores, por provincianos, o por infantiles. O todas las (sin)razones a la vez.

Can Prunera, luces y sombras

No tengo ninguna duda de que la apertura de Can Prunera como casa-museo es un regalo para los amantes del arte. Es una joya del modernismo arquitectónico y su restauración ha sido ejemplar. Pasear por sus dependencias de la planta noble y primer piso es volver atrás en el tiempo y rememorar la época gloriosa del Sóller modernista. Su sótano, habilitado como sala de exposiciones temporales, es muy funcional y acogedor, y de su gestión futura dependerá la proyección de Can Prunera como centro artístico. Se ha cuidado hasta el mínimo detalle: muebles, embaldosados, estucados, vidrieras... todo denota meticulosidad y profesionalidad en el proceso de restauración.

Aunque algunos detalles no acaban de convencer. Especialmente en lo que concierne a la exposición permanente, alojada en la segunda planta y con obras diseminadas por el resto del casal. En gran parte la colección es de arte contemporáneo y en su mayoría de fechas muy recientes, algo que contrasta un tanto con el conjunto artístico-arquitectónico de un casal construido en 1911. Apenas hay obras pertenecientes a esa época ni muestras pertenecientes a corrientes artísticas acordes con la estética de Can Prunera, lo cual distorsiona su función de centro de interpretación del modernismo.

Además, el casal no es de titularidad pública sino que está regido por la Fundación Tren de l'Art, aunque las instituciones tienen participación en ella. Lo mismo ocurre con la colección permanente que es de titularidad privada, que podría ser trasladada o disminuida por decisión de su propietario como ha sucedido en Es Baluard. Aunque la predisposición actual de ambos es inmejorable (a la vista están sus logros), la posición de las instituciones públicas no es la adecuada para garantizar la plena disposición del Can Prunera para disfrute de la ciudadanía a largo plazo. Esperemos acontecimientos.

Dos Espa�as, no: dos hinchadas (art�culo de opini�n)

Artículo de opinión firmado por Antonio Pérez Henares. Cuando alguien dice lo que piensas pero lo hace con palabras mucho más acertadas es mejor leer, aprender y reflexionar.

Dos Españas, no: dos hinchadas

Procuro intentar el pensamiento y cada vez me distancio más de la ideología. Cada vez estimo más lo primero y menos lo segundo. Incluso empiezo a creer que ambos son, en sí mismos, antagónicos y excluyentes. Al menos como en España se entiende la ideología, así resultan y cada vez de manera más enconada.

Aunque, en realidad, por estos pagos el concepto ideológico, como cuerpo de doctrina, prácticamente no existe. Es más, está severamente contraindicado y resulta una tacha de imposible superación para el ejercicio de la política. Aquí se "es" de izquierdas o de derechas por todo menos por pensamiento y razón. En ese todo entra la pasión, la víscera, la tradición, el sentimiento de pertenencia y acaba todo en el desprecio, la imputación de todo el mal y, en suma, el odio al otro. Y la sigla es la trinchera, el bunker impenetrable en el cual se encierra y se parapeta ante cualquier duda y desde donde se dispara contra cualquier crítica. La sigla es también el salvoconducto. El que permite el tránsito, ofrece cobijo, encuadra y protege. Y aunque no se desee te es adjudicado a la fuerza. Porque, maniqueísmo puro, si no es de los unos aquí no se entiende que no se sea de los otros.

En España la ideología no tiene que ver con las ideas sino con la pertenencia al bando y el símil mas exacto de acción y reacción idénticas es el de los hinchas del fútbol. Los "míos" y los "otros". Los míos son los buenos, los otros, el enemigo. Todo claro, todo resuelto, no hay problemas ni complejidades. Y resulta, encima, que como en el fútbol el equipo y los dueños del equipo viven en otro mundo y con alejamiento supino a sus forofos a quienes eso si hay que motivar y excitar cuando así conviene.

La llama que no puede dejar de arder un instante es la de la pasión. Fundamentalmente la pasión contra el rival. Y para ello hay que rebuscar agravios. Da igual donde, en la historia, la intención o la invención. Cualquier cosa vale. Se trata de establecer la diferencia, la raya del odio. Porque , en realidad los españoles, como los aficionados de fútbol, se parecen mucho entre si. En lo esencial piensan de manera muy similar –son más las diferencias generacionales que las ideológicas– aunque se sientan en las antípodas y por ello hay que exacerbar la confrontación y las diferencias. Cuanto más cercanía en vida y obra más hay que resaltar la diferencia en el habito y la parafernalia.

Por tanto los amos de los clubs, los dueños del escenario y los mantenedores de la farsa han de encontrar desesperadamente la identidad a través del habito para convertir a todos en monjes. Y la mejor seña de identidad sentimental, no hay, duda, es la unidad en el odio al contrario. Mucho más que en el amor a lo propio.

Resulta esclarecedor, sin embargo, que el doble exacto del fanático propio estará en el hooligan del equipo contrario. Y cuanto más extremista, mas idéntico será en su comportamientos. Y será el hincha perfecto, cuando todo raciocinio y pensamiento haya quedado extinguido. Cuando tan sólo exista el total "amor a los colores", que es tanto como decir , la enemiga absoluta a los contrarios. Y, por supuesto, da igual como actúe los propios y los contrarios. Eso no importa en absoluto. Como en el fondo nada en esto ha tenido que ver el pensamiento, ya que decir de la idea y, a no ser en su acepción más envilecida, ni siquiera de la ideología.

Nada más falso que la vieja cuestión de "las dos Españas" en este siglo XXI. En absoluto es esa la realidad ni sociológica ni vital. Lo que hay son dos hinchadas. Y lo que se pretende cada día es sacar a pasear un agravio y en lo que jamás se descansa es en el fuego declarativo contra el enemigo por parte de los comisarios y los agitadores. Lo que quieren es ponernos a todos y cada uno a cavar en su trinchera. Y lo malo es que lo consiguen –es creciente el número y el enardecimiento de los cavadores de trincheras– y son muy pocos los que se atreven a decirle que caven ellos, o su madre o su abuelo.

********************

Y tú (sí, tú!), que defiendes la equidistancia y la objetividad... ¿a qué hinchada perteneces realmente?

Meditation (1893)

de Jules Massenet (1842-1912).

El misterioso independentismo de las islas X

El pasado mes de marzo apareció publicado en Cataluña un estudio sociológico del perfil medio del independentista catalán. En él se reflejaban datos muy curiosos, como que uno de cada tres tiene el castellano como lengua materna, o dos de cada diez han nacido fuera de Cataluña, lo cual sin duda rompe muchos tópicos.

Esto me llevó a preguntarme cuál es el perfil del independentista balear.

Primero hemos de llamarlo independentista X, pues para ellos el término "Baleares" es una imposición del Estado (con permiso de los honderos): hemos de decir "isleños", so riesgo de confundirnos con los canarios, chipriotas o aleutianos. Alguien debería decirles que la figura de los ayuntamientos la trajo Felipe V y que el concepto actual de "Estado" viene de Franco.

Pero es igual: Baleares, caca.

Tampoco podemos hablar de independentismo como ideología y activismo propios. En realidad ha derivado hacia una "deslocalización-de-la-metrópoli", es decir: cambiar Madrid por Barcelona, y sustituir una plácida sumisión por otra más cercana geográfica y culturalmente, pero sumisión al fin y al cabo.

El misterio se acrecienta al defender la pertenencia a los Països Catalans sin previamente vertebrar el archipiélago (-balear-), a la sazón más factible. Si ambas entidades no existen, cuesta entender por qué hay que renunciar a aproximar a las islas ente ellas y en cambio identificarnos con Valencia o Cataluña, defendiendo lo difícil y descartando lo fácil.

Y en Cataluña? no saben nada de esto. Es más, lo que conocen mejora lo existente: creen que somos un país vertebrado, sin complejos y con personalidad propia. Ni los soberanistas catalanes más acérrimos plantean una "anexión invasiva" de las islas.

Son precisamente los "catalanes de Mallorca" (sic) quienes se dejan llevar por el “agregacionismo” al Principado, manteniendo las actitudes acomplejadas y sumisas de siempre basadas en primitivas filias y fobias, cambiando la rojigualda por la estelada, sin desarrollar un pensamiento social o intelectual verdaderamente transformador.

En 15 años este “independentismo” nunca ha llegado a un 1% de apoyo electoral. Encima dinamita el tradicional nacionalismo balear, dividiéndolo o llevándolo a la abstención, con una presencia que nunca pasa de testimonial. En resumen: una X muy pequeña, nada nuevo, y sobretodo un estorbo.

Corrupci�, passivitat i radicalisme: ses Illes a tres bandes

Aquests són els grans defectes del món polític balear. No hi ha gaire on escollir quan pràcticament tots les opcions polítiques pateixen algun dels tres mals esmentats. Tots tres de naturalesa molt diferent, repartits de manera que ningú no està lliure de culpa.

La corrupció és el mal amb més mala premsa, però no pas el més letal. És dins el PP on han aparegut la gran majoria dels casos, encara que a UM -a petita escala però amb similar gravetat- ha repetit els mateixos ítems. Unes conductes immorals i indecents que no són flor d'un dia, ja que s'han generat després d'anys d'una procés que ha afavorit la seva incubació i desenvolupament. Perquè malgrat que siguin una petita minoria els executors finals, per aflorar-ne cal una permissivitat i/o tolerància massiva.

En segon lloc, la passivitat ideològica. Un mal difícil de precisar, fonamentat en l'absència d'idees o comportaments definits, i no en fets consumats. Són els socialistes qui -llevat d'honroses excepcions- s'han caracteritzat per deixar fer amb un perfil polític força desdibuixat. La raó és clara: el seu creixent suport electoral ininterromput des de fa deu anys recomana mantenir un perfil que mantingui la tendència. Pragmàtic i eficaç, però a costa d'aigualir ideologies i maneres de fer pròpies. El resultat és un apropament al PP (més formal que altre cosa) però amb un manera de fer èticament més acceptable.

Finalment, el radicalisme. Entès com a ideologia o la gestió d'aquesta per persones i grups. És un defecte dels petits partits (PSM, Entesa, ERC, Verds i EU) que, mancats dels defectes dels dos grans partits, haurien de ser l'alternativa. Però l'honestedat i la creença en unes idees no és suficient. Manca un mínim pragmatisme ideològic, quan sovint la seva aplicació és tan rígida com irreal. I els seus dirigents protagonitzen cícliques desavinences i personalismes que acaben en lamentables espectacles públics. Resultat: la pèrdua progressiva del seu suport electoral (la meitat en deu anys).

Malgrat la corrupció té més mala fama, no és l’indicatiu amb major pes. I encara més: els dos grans partits tenen moltes més possibilitats de sobreviure sense canvis profunds, gràcies a la inèrcia del bipartidisme consolidat. Al darrer decenni cap daltabaix electoral ho ha desmentit, i res fa intuir que hagi una renovació d'idees, cares o comportaments en ambdós casos. Sí en el cas dels partits petits, que tenen més a perdre tot i que els seus defectes siguin menys “punibles”. Que com defensar uns postulats ideològics sigui més castigable a les urnes que la corrupció o l'absència dels mateixos dóna molt que pensar.

Seria fàcil concloure que la corrupció i la indefinició ideològica dels grans partits són un reflex cosubstancial de la pròpia societat -un anàlisi força derrotista. Però també pot especular-se que el creixent càstig que reben els petits partits són part del seu peatge a pagar com a potencials portadors de valors i actituds més renovadores i gèrmens d’una futura classe política de nivell, però endèmicament mal gestionades. Víctimes d'una societat decebuda que prefereix escanyar opcions més esperançadores si no són capaces d’oferir una alternativa, abans que condemnar la mediocritat dels grans partits.

L'Estaca (1968)

Concert al Camp Nou, davant 100.000 persones (1985).

L'avi Siset em parlava de bon matí al portal
mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l'estaca on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar!

Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar.
Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar.

Siset, fa molt temps ja, les mans se'm van escorxant,
i quan la força se me'n va ella és més ampla i més gran.
Ben cert sé que està podrida però és que, Siset, pesa tant,
que a cops la força m'oblida. Torna'm a dir el teu cant:

Si estirem tots, ella caurà...

L'avi Siset ja no diu res, mal vent que se l'emporta,
ell qui sap cap a quin indret i jo a sota el portal.
I mentre passen els nous vailets estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset, el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots, ella caurà...

Country Gardens (1918)

de Percy Grainger (1882-1961).

El monolit de sa Feixina, llei sense just�cia

Al monument de sa Feixina de Palma li queda poc temps de vida. Les passes fetes per Cort els darrers dos anys dirigides a erradicar els darrers vestigis de la simbologia franquista són espaiats i per a alguns massa lents. Però res a veure amb la paràlisi i desídia dels consistoris anteriors.

Artísticament, el monolit no té cap valor: el seu disseny és tan inexpressiu com enigmàtic. Urbanísticament té una robustesa i una desproporció de tamany en un entorn ajardinat que es presumeix amable i d'esplai, a més que ocupa un espai excessiu. I històricament va ser aixecat per un règim dictatorial sobradament conegut, en els seus anys més repressius i de major penúria econòmica i social. Aquests factors intensifiquen la missió per la qual el monument va ser construït: intimidar i imposar amb la seva contundent presència els valors dictatorials que s’hi representen.

(Parc de sa Feixina de Palma, amb el voluminós monolit al seu centre)

Els defensors de la seva supervivència argumenten que el monolit fou aixecat en homenatge als gairebé 800 morts del vaixell de guerra “Baleares”, tots ells mallorquins. Ben al contrari: el franquisme va utilitzar la memòria dels morts en combat per glorificar i legitimar el seu règim. I encara diria més: no hagués calgut cap homenatge a víctimes concretes perquè el règim aixequés algun tipus de monument d'autolloança dels seus valors dictatorials. Tampoc la subscripció popular és un aval que el legitimi, perquè molts represaliats per la dictadura (víctimes, familiars i amics) varen col·laborar per a evitar mals majors, i altres per temor a ser classificats com "desafectos al régimen" (amb totes les conseqüències que això podia comportar).

(Inauguració del monument l'any 1947, amb la presència del General Franco)

Finalment, l’argument defensat per altres de mantenir vestigis físics del passat dictatorial com a record per evitar fets semblants en un futur (com el camp de concentració nazi d’Auschwitz) tindria la seva lògica si aquest vestigi no estigués enclavat en un lloc tan cèntric i estratègic de la ciutat. I en qualsevol cas aquí estan els llibres d’història, molts i bons, escrits sobre el conflicte: la memòria a través de la lectura i la formació és la millor prevenció possible.

A molts els dol la seva presència... però a quí pot molestar la seva absència? El record dels morts del “Baleares” és legítim, doncs són víctimes d’un conflicte bèl·lic on tothom surt perdent. Però per què ha d'estar lligat a aquest mastodóntic monòlit apologètic del franquisme? Seria molt més emotiu un grup escultòric que buidés l'excessiu espai ocupat, en harmonia amb el parc que ho envolta, i que també reivindiqués la memòria dels vençuts i represaliats pel règim franquista. Un homenatge a uns i altres, víctimes d'una guerra absurda. Per exemple, una rèplica de "La catedral" d’Auguste Rodin (dues mans que s'entrellacen), seria una mena d’homenatge molt més emotiu, senzill i conciliador.

A hores d’ara, cap ciutat espanyola manté vestigis de tal calibre en el seu nucli urbà; sa Feixina és el (pen)últim exemple d’aquesta delirant arquitectura feixista supervivent, i tot indica que els seus dies estan comptats.

Titan (1888)

Colapso 121

Después de dos años y medio enviando cartas al director, me he colapsado. Sigo teniendo ideas pero carezco de la energía y definición suficiente para plasmarlas en texto escrito. Hasta un total de 121 cartas han aparecido en los rotativos de las islas, una experiencia árdua pero siempre interesante para quien desea implicarse en la vida cotidiana de su comunidad y contribuir en algo a su mejora y avance.

Tal vez he cumplido una etapa en la que el patrón de carta al director (escueta, impersonal, sin licencias de estilo) me ha acabado por encorsetar y, al fin al cabo, cansar por su estrechez. He ido notando como la gama de temas se iba reduciendo progresivamente como elección personal, buscando cierta originalidad respecto a los temas de actualidad y también evitando repetirme a mí mismo. Lógicamente, la consecuencia de este proceso tenía que ser el agotamiento, tanto de temas disponibles como de originalidad permanente y, al fin y al cabo, de ganas.

También he evolucionado en todos los conceptos. He aprendido a redactar con más soltura (a pesar de mi rígido concepto del bien escribir, siempre exigente), me he adaptado al patrón "cartadirectil" con más o menos éxito (mi punto flaco siempre ha sido la brevedad exigida, más de una habrá ido a la papelera por eso), a la par que iba inmiscuyéndome en la vida cotidiana balear (empecé cuando llevaba un año y medio en las islas, ya llevo 4) y asumía todos sus matices con una intensidad que sólo la perspectiva del tiempo puede conferir.

Mis cartas también han estado determinadas por el trascurso político (mi tema favorito, junto con la cultura), y en paralelo a ellas he podido plasmar mi propia evolución. Si en mis primeros tiempos me mostraba primordialmente crítico con el entonces partido gobernante, mi sentir actual en ese campo es de absoluta decepción con todo y con todos, un factor añadido (y quizá definitivo) que me ha hecho desistir en mi redacción opuscular habitual. El escepticismo no es igual con todo el mundo, hay categorías y gradaciones que lo matizan. Pero es difícil salvar a alguien de la quema, o al menos reconocerle un rédito positivo.

En fin, me impliqué demasiado en su redacción. Y eso desgasta, vacía, agota. Compensa mucho verse plasmado en negro sobre blanco, también que algunos (que los hay) me sigan y reconozcan mi nombre aunque no sea especialmente original (como "Manuel García" debe haber miles).

He tenido la suerte de que todas mis cartas (salvo tres, creo recordar) han salido en uno o más diarios. Salvando el Diari de Balears, que me ha publicado casi el 100%, y los dos semanarios de Sóller, el resto de rotativos (Diario de Mallorca, El Mundo, Última Hora) rondan la mitad de las mismas; creo que no está nada mal para un aficionado vocacional.

Pero más de una vez me he desesperado al ver que cartas que yo suponía muy agudas o interesantes no salían en uno u otro periódico, aún a sabiendas de que no soy el único que escribe; pero a veces te encuentras cosas publicadas que vete a saber como se atreven a enviar eso... y que encima se lo publiquen. Y no me refiero a solamente a lectores, sino también a (algunos) columnistas y opinadores tan henchidos de ego como disminuidos de respeto y empatía con su alrededor.

Además, es imposible escribir con absoluta libertad. Los vaivenes de las líneas editoriales propician que las cartas se publiquen o no, en unos sí y otros no (y viceversa, al cabo de un tiempo) lo que propiciaba el juego de adivinar quiénes me iban a publicar cada carta -y casi nunca me equivocaba. Últimamente no sé si he acabado escribiendo sobre lo que quería, o a gusto de cada diario, o sobre sus temas "preferidos" pero a mi modo, o en definitiva como un redactor freelance y sin sueldo.

Llegado a este punto, hay que parar. Si la satisfacción personal desaparece y se convierte en un todo rutinario, ya no compensa. No vale la pena escribir a cambio de nada (entiéndase nada como mucho más que dinero y fama).

Creo que he acabado por tener la sensación de que, por mucha dedicación y constancia que puedas tener, necesitas tener tu corralito o capillita para alzar tu voz, sea ésta entonada o desafinada, incisiva o como una cacerola desportillada. Y eso acaba desanimando, pese a saberlo desde el primer día. También será eso, talmente. La prensa... una relación amor-odio imponderable en los platos de mi balanza personal.

Todo esto también ha acabado afectando al blog, que nacio antes de esta iniciativa. En un primer momento extraje textos de la bitácora para ser publicados en los diarios, luego progresivamente fueron los textos diseñados expresamente para los diarios los que conformaron las entradas del blog en un proceso sutil e imperceptible incluso para mí. Eso ha transformado totalmente el blog, que ha perdido frescura y espontaneidad en los textos, además de espaciarlos. En cambio ha ganado en precisión y laboriosidad en los temas tratados, aunque perdiendo el factor básico en todo blog: el sello personal más espontáneo y genuíno.

Aunque, por mucho tiempo que pase, me es inevitable escribir ladrillos como este hasta para decir buenos días.

Y como no, estoy de vacaciones. La desconexión y la distancia geográfica favorecen una perspectiva lejana de la cotidianidad, y aunque sigo colapsado en ideas (creo que llevaba dos semanas sin poder escribir una línea, pese a haberlo intentado) al menos he podido desembozar el blog con un autodiagnóstico en este texto.

Quien sabe, a lo mejor este mismo texto podría servir como carta.

Metalenguaje del cartadirectismo. Suena bien, más que mi nombre.

Veremos más adelante. Siempre me sale algo. O casi, hasta ahora.

La segunda oportunidad (1978-79)

TV3 e IB3, un pacto entre desiguales

Recientemente pasó por nuestras islas la directora general de TV3, Mònica Terribas. Además de atender a los medios por cuestiones relacionadas con la cadena catalana, Terribas tuvo que afrontar un cúmulo de preguntas relacionadas con el llamado "acuerdo de reciprocidad" entre TV3 e IB3, mediante el que determinados programas de la cadena catalana no pueden verse en las islas.

Es mucho el recelo que ha despertado el pacto sellado. Se habla mucho de la libertad de elección de canal como un derecho irrenunciable, aunque hasta ahora se basó en una situación alegal por resolver. Pero el problema de fondo es otro. Si Terribas hubiese presenciado después de las elecciones catalanas de 2006 a los miembros del actual tripartito de gobierno repartirse el control de los medios de comunicación públicos como parte de su pacto de gobierno, se hubiese quedado atónita (y seguramente hubiera dimitido).

Entonces entendería qué sucede, porque eso es lo que pasó aquí un año después cuando los componentes del actual pacto de gobierno se repartieron el control directo de los diferentes medios. Dudo mucho que la propia Terribas alcance a entender la naturaleza soterrada de la polémica suscitada, que va más allá de la letra impresa. Quizá ni lo sabe, a pesar de que es algo pactado, firmado y conocido por todos (¿se lo habrá comentado alguien?). Entonces entendería que el pacto es tácitamente desigual, ya que a ojos de los baleares los protagonistas son una gran televisión "de país" (TV3) y una pequeña televisión "de partido" (IB3).

Como la mujer del César ha de parecer honrada además de serlo, la cadena balear ya puede hacer la mejor gestión posible que nadie dejará de verla como una televisión politizada. Hasta que Baleares no tenga una ley de medios de comunicación y una corporación de radiotelevisión similares a la catalana que garanticen una autonomía del poder político, todo avance será irrisorio.

Televisi� de Mallorca, per a una creixent minoria

Que un programa de televisió de les Illes arribi a tres-centes emissions no és gaire habitual a un món comunicatiu dominat per les audiències i la rentabilitat. Va organitzar-se l'emissió núm. 300 al Teatre Principal de Palma per celebrar-ho, i calia fer reserva per assistir-hi. Ho vaig deixar fins a darrera hora pensant-me que no seria difícil tenir lloc. El motiu? que la cadena té una escassa audiència, i que el programa s'emet en una franja horària dominada pels grans canals. Però vaig quedar-me fora: tot estava reservat. Vaig pecar de confiança.

El programa és De Nit, presentat per Neus Albis, i l'emet Televisió de Mallorca. Un mitjà que, en teoria, ningú veu i no té cap utilitat. Però ves per on van ser capaços d'omplir el Principal només amb les peticions d'assistència de la seva audiència fidel, sense autoritats ni càrrecs públics, ni regalant invitacions a l'engròs. Un mèrit encara més gran quan el programa tracta de l'actualitat informativa i no és cap còpia del "Tómbola" o de "Operación Triunfo". I duu més de dos anys en pantalla. Algun programa d'IB3 ho faria?

TV Mallorca nasqué a l'ombra d'IB3, vista com un contrapoder i considerada com un caprici de l'ex-presidenta del Consell. Però el seu funcionament ha estat molt regular des dels seus inicis i no ha variat malgrat els canvis de govern -la qual cosa demostra la seva despolitització, tant abans com després. Gaudeix d'un pressupost anual d'uns 10 milions d'euros i sense dèficit, contrastant amb el deute de 170 milions acumulats per IB3 en pocs anys. No coneixem la seva audiència precisa, ja que es mesura agrupada amb la resta de televisions locals; però tanmateix no seria el factor de pressió que sempre ha estat per a IB3.

No fa gaire, el senador Joan Huguet va suggerir la fusió d'IB3 i TV Mallorca. Jo aniria més enllà: convertiria TV Mallorca en la nova televisió balear, deixant IB3 com un canal secundari temàtic i d'entreteniment (i retallant el seu pressupost). A poc a poc TV Mallorca ha aconseguit arrelar amb una audiència estable i fidel, sense seguiments massius però generant audiències molt concretes: minoritàries, però fidels. Omplir el Principal no era gens fàcil, la qual cosa demostra que les minories creixen i s’imposen. I que la televisió ben feta, sense grans mitjans ni despeses però amb rigor i qualitat, té el seu premi.