Anarcoefem�rides

[12/06] �La Rivoluzione in Italia� - Homenatge a Lizano - Neu - S�got - Binazzi - Bodeau - Dudragne - Costa - Mont�gudet - Dubost - Perdig�o - Ibor - Martin - Campbell - Chauvin - Mis�fari - Cottin - Toman - Vigna - Bertrand - Doucet - Read - Mart�nez Gracia - Blasco Puyo - Bald� - Koch - Pedra - Dadoun - Sanchez

efemerides — Fri, 12 Jun 2026 12:31:55 +0200

[12/06] «La Rivoluzione in Italia» - Homenatge a Lizano - Neu - Ségot - Binazzi - Bodeau - Dudragne - Costa - Montégudet - Dubost - Perdigão - Ibor - Martin - Campbell - Chauvin - Misèfari - Cottin - Toman - Vigna - Bertrand - Doucet - Read - Martínez Gracia - Blasco Puyo - Baldó - Koch - Pedra - Dadoun - Sanchez

Anarcoefemèrides del 12 de juny

Esdeveniments

Portada de La Rivoluzione in Italia

- «La Rivoluzione in Italia»: El 12 de juny de 1914 el setmanari anarquista Volontà d'Ancona (Marques, Itàlia), dirigit per Errico Malatesta, publicà un suplement al número 23 del periòdic sota el títol «La Rivoluzione in Italia. La caduta della monarchia sabauda» (La Revolució a Itàlia. La caiguda de la monarquia de la Casa de Savoia). En aquest suplement, que substituí el número ordinari del periòdic, s'anuncia la caiguda de la monarquia i es proclama la necessitat de passar a l'acció revolucionària a pocs dies de l'inici de l'esclat de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja).

***

Cartell de l'homenatge a Lizano

- Homenatge a Lizano: El 12 de juny de 2015 se celebra a la plaça del Sol de Barcelona (Catalunya) un acte d'homenatge al poeta anarquista Jesús Lizano Lizano, mort el mes anterior. El acte va estar organitzat pels col·lectius Aldarull, Ateneu Llibertari de Gràcia, Heura Negra, L'Oca de Gràcia i la Distribuidora La Polilla, i hi intervingueren Ferran Aisa, Manel Aisa, Carles Andreu, Jordi Bertran, Víctor Bonet Arboli, David Castillo, Enric Casasses, Neus Dalmau, Anna Dantinat, Eulàlia Framis, Pep Gómez, Magda Guillén, Nacho López, Núria Martínez Vernis, Vinyet Panyella, Josep Pedrals, Joan Ros, Martí Sales, Meritxell Sales, Guim Valls i Juan Vinuesa, entre d'altres.

Naixements

Foto policíaca de Georg Joan Neu (ca. 1894)

- Georg Joan Neu: El 12 de juny de 1869 neix Prien (Rosenheim, Ducat de Baviera; actual Alemanya) l'ebenista anarquista Georg Joan Neu, també conegut per la seva transcripció al francès Georges-Jean Neu. Son pare es deia Gaspard Neu i sa mare Madeleine Prandl. Emigrat a França, el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió d'aquest país per la seva militància i es refugià a Alemanya. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de Louis Ségot apareguda en el periòdic parisenc La Gazette de France del 7 de maig de 1892

- Louis Ségot: El 12 de juny de 1870 neix a Châteauroux (Centre, França) l'anarquista i sindicalista Louis Ségot, també conegut com Louis Segaud. Sos pares es deien Adolphe Ségot, baster, i Honorine Vacher. Es guanyava la vida com a ensostrador. Des d'Issoudun (Centre, França) s'instal·là a Roanne (Forez, Arpitània). El 23 de febrer de 1889 es casà a Roanne amb Benoîte Rafin, obrera bitllaire, amb qui el 21 de juny de 1891 tingué un infant (Louis Ségot). En aquesta època vivia al número 46 del carrer Moulins de Roanne. Participà activament en el grup anarquista «Les Révoltés» i, amb Claude James i Louis Thomasson, va ser un dels fundadors de les Joventuts Antipatriotes de Roanne. També va ser un dels organitzadors del «Banquet antipatriòtic» de les lleves de 1890-1891 que va tenir un gran ressò i que implicà que alguns dels seus participants fossin enviats sota vigilància als regiments acantonats a Algèria. L'11 d'octubre de 1890 presidí, amb François Barret i Clovis Demure, la conferència «La vérité sur l'anarchie», donada per Octave Jahn a la Sala Venise de Roanne i a la qual assistiren unes sis-centes persones. El 23 de gener de 1891 va ser condemnat a una multa de quatre francs i mig per «violències lleugeres». El 28 de març de 1891 va ser un dels oradors en una commemoració de la Comuna de París que el grup anarquista de Roanne celebrà al cafè regentat per un tal Gay i en la qual participaren unes 120 persones, una trentena de les quals van ser dones i una trentena joves de menys de vint anys. En aquesta època vivia al número 4 del carrer Rossignol de Roanne. El dia abans del Primer de Maig de 1891 va ser detingut, per a evitar els possibles aldarulls, juntament amb cinc companys (François Barret, Clovis Demure, Rodolfo Gallo, Antoine Sirot i Charles Vially), sota l'acusació d'«afiliació a una societat secreta». Jutjat l'11 de maig davant el Tribunal Correccional de Roanne, va ser condemnat a cinc francs de multa, ben igual que els altres companys. La policia creia que sabia el lloc on es trobaven diversos materials explosius que Clovis Demure, considerat el cap de la revolta, tenia. Durant els escorcolls domiciliaris, es va trobar a casa seva un segell d'un nou grup anarquista en formació, «Les Sans-Pitié», diversos exemplars de premsa anarquista (L'Anarchie, La Révolte) i una carta dirigida a Le Père Peinard, periòdic de l'anarquista Émile Pouget, amb qui mantenia correspondència, informant de la creació d'aquest grup i del bon funcionament dels altres tres grups anarquistes que operaven a Roanne; també informava de les actuacions dels grups socialistes, els membres dels quals, segons ell, s'integraven a diari a les files anarquistes. Amb Claude James, l'octubre de 1891 va ser enviat, per les seves opinions antipatriòtiques, al III Regiment de Caçadors de l'Àfrica, acantonat a Constantina (Algèria), però els dos companys desertaren i es refugiaren d'antuvi a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i després a Luxemburg, on va ser detingut el 5 de maig de 1892 amb el miner anarquista Constant Lambert. El seu cas va ser sobresegut, però a finals de juliol de 1892, gràcies als diners recaptats en dos col·lectes, s'exilià a Anglaterra, on sa companya es reuní amb ell. S'establí al número 26 de Fitzroy Street de Londres. A finals de novembre o a principis de desembre de 1892 va ser detingut a la capital anglesa. En 1896 encara residia a Londres. En aquests anys el seu nom va ser inscrit en el registre de la policia ferroviària de fronteres. En 1903 ja tornava a ser a Roanne i en 1911 sembla que era secretari del Sindicat de Lampistes i Galvanitzadors de la Confederació General del Treball (CGT). Louis Ségot va morir el 14 de febrer de 1946 al seu domicili de Roanne (Forez, Arpitània).

***

Pascuale Binazzi (segon per l'esquerra assegut) amb un grup de confinats a l'illa de Lipari (1927)

- Pasquale Binazzi: El 12 de juny de 1873 neix a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el militant i propagandista llibertari Pasquale Binazzi. Sos pares es deien Leopoldo Binazzi i Clorinda Dané. Va començar de molt jove a treballar com a obrer a l'Arsenal i esdevé anarquista. En 1891 coneix Pietro Gori en una gira de conferències. Pasquale col·laborarà en els diaris anarquistes L'Operaio, I Raggi i La Luce. El 16 gener de 1894 pren part, juntament amb Luigi Molinari, en un moviment insurreccionalista anarquista que s'apodera de la plana d'Avença (Lunigiana), però el 20 de gener l'exèrcit reprèn la situació i el grup llibertari es dispersa. Buscat per la policia, s'amaga a Lugano (Suïssa). Detingut el març de 1894, és lliurat a les autoritats italianes. De bell nou en llibertat per manca de proves, reprèn la seva feina a l'Arsenal. En gener de 1895 és empresonat amb Luigi Galleani i altres per la seva participació en una associació subversiva, i el 2 de febrer és condemnat a tres anys de desterrament a l'arxipèlag de Tremiti. El 16 de gener de 1896 és ferit durant una manifestació de solidaritat. En llibertat condicional el 1897, fixa la seva residència a Gènova, per retornar a La Spezia en 1899 on pren part, en 1901, en la creació de la Borsa del Treball de la qual esdevindrà secretari. Aleshores també actuarà en la lluita sindical. En 1903 funda amb sa companya Zelmira el setmanari Il Libertario i la cooperativa editorial «La Sociale». De 1906 a 1911 realitza gires de conferències arreu del país. En 1913 troba Malatesta, prenent part en el Congrés Anarquista de Pisa en 1915 i en el de Florència de 1916, on es crearà un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per coordinar l'acció antimilitarista. El 30 de maig de 1917 les autoritats militars suspenen Il Libertario i el desembre és detingut amb sa companya i enviats a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari. Alliberat el gener de 1919, reprèn la publicació del periòdic i assisteix, en abril, al congrés constitutiu de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI). El 27 de juliol de 1919 és de bell nou detingut i acusat de prendre part, un mes abans, en l'assalt d'un polvorí. El 29 d'octubre de 1922 és hospitalitzat quan el periòdic és destruït pels feixistes. El 19 de novembre de 1926 va ser condemnat amb Zelmira a cinc anys d'exili a l'illa de Lipari, però serà alliberat el novembre de 1928. El 4 de novembre de 1931 assisteix a la mort de Luigi Galleani i torna a La Spezia en 1937, on continuarà la seva activitat clandestina fins a la seva mort en aquesta localitat italiana el 5 de març de 1944.

***

Necrològica d'Émile Bodeau apareguda en el diari parisenc L'Humanité del 6 d'agost de 1918

- Émile Bodeau: El 12 de juny de 1877 neix a Montjoie (Blom, Llemosí, Occitània) l'anarquista i sindicalista Émile Bodeau. Paleta de professió, vivia al número 34 del carrer des Cascades del XX Districte de París (França). A començament dels anys deu fou secretari de la Cambra Sindical de la Maçoneria de Pedra del Sena. Quan la Gran Guerra va ser mobilitzat i destinat a la fàbrica de pólvora de Angulema (Poitou-Charentes, França) i el febrer de 1916 encara hi era. Va ser inscrit com «militant sindicalista antimilitarista». Émile Bodeau va morir l'agost de 1918 a París (França).

***

Jean Dudragne durant el seu segrestament a la seu de La Guerre Sociale (8 de juny de 1911)

- Jean Dudragne: El 12 de juny de 1879 neix a Vandenesse (Borgonya, França) el propagandista anarquista i antimilitarista Jean-Louis Dudragne. Era «fill natural» de la jornalera Pierrette Dudragne (Louise). Entre abril i maig de 1910 fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives per la I Circumscripció del X Districte de París (França) en nom del Comitè Antiparlamentari promogut pels periòdics La Guerre Sociale i Le Libertaire. Componedor tipogràfic, a finals de 1910 estava afiliat al sindicat respectiu i milità en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). A partir de juliol de 1910 es relacionà amb Géo Forny, qui amb son germà Marco portà una agència de policia privada. En aquesta època vivia al número 69 del carrer de l'Hôtel-de-Ville del IV Districte parisenc. El gener de 1911 va ser públicament denunciat com a confident de la policia per l'anarquista Georges Durupt durant un míting celebrat a la Sala Fabien; després d'una curta baralla, va ser expulsat, amb la seva companya Foncette Cavé, de la sala per Durupt. Per a defensar la seva bona fe, va escriure a André Schneider, secretari de l'FRC, per demanar-li que el cités amb Durupt davant un jurat d'honor. Durupt declarà que no volia perdre temps discutint amb un individu «tan poc interessant». Aquesta evasiva permeté Dudragne continuar en l'FRC i el 21 de gener de 1911 va ser nomenat gerent de Le Libertaire en substitució d'Eugène Péronnet. El 8 de juny de 1911 va ser segrestat per l'anomenat «Servei de Seguretat Revolucionària» a la seu de La Guerre Sociale juntament amb Eugène Bled (Bonnet) i, després de ser interrogat i jutjat per un «tribunal revolucionari», confessà. Aleshores va ser públicament denunciat en L'Humanité i La Guerra Social i en una assemblea plenària de l'FRC, celebrada el 13 de juny de 1911, es discutí l'«Afer Dudragne-Bled». Ambdós van ser exclosos de l'FRC i Dudragne va ser substituït en la gerència de Le Libertaire per Eugène Jacquemin. No obstant això, contràriament a Bled, el dubte persistí sobre la naturalesa de les relacions que Dudragne mantenia amb els germans Forny. En el seu descàrrec digué que havia estat objecte d'abusos i que realment era un militant lleial. Així les coses, el 30 de juny de 1911 l'FRC reuní un jurat d'honor per a decidir sobre els fets recriminats i sobre els tractes que amb els germans Forny havien mantingut el militant Adolf Reichmann i els anarcoindividualistes Cagnoli i Boulanger. Aquest jurat estava compost per Élie Murmain, Gédéon Bessède (Sylvaire), Pierre Monatte, Lentz, Pierre Martin, Guichard i François Cuisse. El 29 de setembre de 1911 va ser citat per l'Audiència del Sena com exgerent de Le Libertaire per ser jutjat per dos articles antimilitaristes signats per Auguste Dauthuille («Les volontaires») i per Édouard Sené («Aprés le 1er Mai») apareguts en el periòdic el 6 de maig d'aquell any, però els dos autors es negaren a seure's al seu costat i no hi assistiren. Finalment ell tampoc no hi assistí i va ser condemnat en rebel·lia a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa. El dubte continuà planejant durant el procés dels militants de La Guerre Sociale, contra els qui Bled i Dudragne havien denunciat per segrest. Durant l'audiència del 7 d'octubre de 1911 Miguel Almereyda reconegué que no pensava que fos un confident, però li reprotxava que estigués en relacions amb l'agent provocador Géo Fourny. El 12 de març de 1912, en l'apel·lació de la condemna per defecte del 29 de setembre de 1911 celebrada a l'Audiència del Sena, Dudragne declarà a la sala que era «anarquista revolucionari» i assumí plenament que Le Libertaire s'havia imprès en l'època; malgrat els testimonis de moralitat del seu cap i del secretari del seu sindicat, va ser condemnat, ben igual que Edouard Sené, a un any de presó i a 500 francs de multa per «articles injuriosos contra l'Exèrcit i provocació a l'assassinat i al pillatge». En l'article dedicat a aquest procés publicat en Le Libertaire es tractà Dudragne de manera neutra. El 9 d'agost de 1912 es beneficià d'una remissió de la pena. En 1914 va ser eximit i el 21 de febrer de 1915 es mantenia en aquesta situació. En aquesta època vivia al número 12 de l'impàs del Moulin-Joly del XI Districte de París. El 29 de maig de 1915 va ser jutjat en consell de guerra a París i condemnat a sis mesos de presó per haver-se trobat en un escorcoll al seu domicili dos segells de les oficines de reclutament de Baiona i d'Orleans. Durant la Gran Guerra s'oposà a l'«Unió Sagrada» i participà en les activitats dels «Amics de Le Libertaire». Va fer costat els antimilitaristes Louis Lecoin, Pierre Ruff i Claude Content durant els seus processos judicials de març de 1917. El 8 de març de 1919 es casà al XX Districte de París amb Céline Augustine Compagnon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Joan Costa Fabré (5 d'agost de 1919)

- Joan Costa Fabré: El 12 de juny de 1880 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista Joan Costa Fabré. Sos pares es deien Josep Costa i Àngela Fabré. Ferrador de professió, el desembre de 1917 abandonà Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) i passà a França buscant feina. Treballà per al camioner Mir de Portvendres (Rosselló, Catalunya Nord) fins a l'11 de febrer de 1919, data en la qual retornà a Catalunya. El 5 de juliol de 1919 tornà a passar a França clandestinament per Cervera (Rosselló, Catalunya Nord). Detingut un mes més tard sense els papers en regla, va ser fitxat el 31 d'agost de 1919 per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «anarquista militant» i retornat a la Península. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Un article de Montégudet en La Révolution Prolétarienne

- Adrienne Montégudet: El 12 de juny de 1885 neix a Eissodun (Llemosí, Occitània) la militant comunista i sindicalista revolucionària i després llibertària Victorine Valentine Augustine Amélie Valdant, més coneguda com Adrienne Montégudet. Filla d'una família pagesa de Puègmalsinhac (Llemosí, Occitània), sos pares es deien Jean-Félix Valdant, conreador i després agent d'assegurances, i Laurence Mathivet. Esdevingué mestra d'escola. Destinada a Roièra (Llemosí, Occitània), conegué el mestre Basile León Denis Montégudet, amb qui es casà el 23 de maig de 1908 en aquesta població. Amb son company milità en la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i en la Confederació General del Treball (CGT). A la mort de son marit, continuà militant-hi i en 1921 participà en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris a Au Buçon (Llemosí, Occitània). Secretària de la Unió Departamental de la CGT de Cruesa, continuà amb aquesta funció en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) en 1922, després de l'escissió sindical. La trobada amb un militant d'origen italià la portà un temps a Moscou, on esdevingué professora de francès. En 1927 tornà a França i intentà impulsar la propaganda en el mitjà pagès, però trencà amb el Partit comunista. Va tornar a l'URSS el setembre de 1930 per al Congrés de la Internacional Sindicalista Roja (ISR), però es mostrà molt crítica vers el règim soviètic i els delegats francesos que rebutjaven veure la realitat. A partir de 1931 col·laborà en L'Émancipation, periòdic de la Federació de l'Ensenyament i freqüentà el grup de Pierre Monatte, qui edità La Révolution Prolétarienne. Aleshores deixà el Llemosí i marxa cap a Marsella (Provença, Occitània), on prengué part en 1936 en les reunions anarquistes, esdevenint secretària del Comitè de Dones Llibertàries. Aleshores aportà el seu suport als refugiats italians i espanyols. A començaments de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Antíbol (Provença, Occitània) i després a Sant Pau (Provença, Occitània) on, en contacte amb Célestin Freinet, s'encarregà d'un grup de refugiats txecs, jueus la major part, que amagà a Cruesa i després a Baiona. Adrienne Montégudet va morir el 23 d'agost de 1948 a l'Hospital de Saint-Léon de Baiona (Lapurdi, País Basc).

***

Notícia de la detenció de Louis Dubost apareguda en el diari d'Angulema La Charante del 27 d'abril de 1912

- Louis Dubost: El 12 de juny de 1892 neix a Moulins (Alvèrnia, Occitània) el pacifista, maçó, anarquista i anarcosindicalista Louis Eugène Émile Dubost, conegut com Picrate o Le Père Émile. Sos pares es deien Jean Dubost, forner, i Marie Françoise Perret. Pintor de la construcció, en 1909 era delegat de Propaganda dels obrers enguixadors i pintors de la Federació Departamental del Sindicats Obrers del departament d'Alier. Aquest mateix any, amb Jules Vignes, fundà el periòdic anarquista regional La Torche, del qual només sortiren dos números el novembre de 1909 i el gener de 1910 a Moulins. Cap el 1910 s'establí a la regió parisenca. Sota el pseudònim Picrate, el febrer de 1911 col·laborà en L'Anarchie. En aquesta època vivia a Les Lilas i va fer amistat amb l'anarquista il·legalista Jules Bonnot. El 26 d'abril de 1912 va ser detingut, juntament amb Léon Bouchet i André Georges Roulot (Lorulot), responsables d'aquest periòdic, per organitzar col·lectes en favor dels empresonats i buscant una possible implicació amb la «Banda Bonnot», però després d'interrogats van ser posats en llibertat. Es declarà insubmís i en 1917 va ser condemnat per un consell de guerra a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a un any de presó. En els anys vint esdevingué firaire i en 1925 era secretari de la Unió d'Usuaris del Mercat Central de Rouen (Alta Normandia, França) i de la Federació Nacional dels Sindicats de Firaires i Venedors Ambulants. En 1933 entrà a formar part de la francmaçoneria (Lògia «Constance, Persévérance, Vérité» del Gran Orient de França) i milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP); també fou president de la Secció d'Elbeuf (Normandia, França) de la Lliga dels Drets de l'Home (LDH). Durant el període d'entreguerres, sota el pseudònim Picrate, col·laborà en el periòdic La Feuille, editat per Jules Vignes a Lió i Saint-Genis-Laval (Arpitània). Durant l'Ocupació i després de la II Guerra Mundial es dedicà a la formació de militants, entre ells Alexandre Hébert, destacat membre de la Confederació General del Treball (CGT) i Força Obrera (FO) del departament del Loira Atlàntic. El 13 de març de 1945 es casà a La Londe (Alta Normandia, França) amb Marie Cécile Massif. Durant els anys cinquanta i seixanta col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara Cahiers de l'Humanisme Libertaire, Contre Courant, Ego i Liberté. El 30 de març de 1966 participà, en nom del grup anarquista «Jules Durand» de Le Havre (Normandia, França), del qual era un dels seus principals animadors, al costat d'Stéphane Chatroussat i Louis Lecoin, en un míting celebrat al cinema Normandy de Rouen, organitzat per la Unió de Grups Anarquistes de Normandia (UGAN), en commemoració del trentè aniversari de la Revolució espanyola i que acabà en un enfrontament amb comunistes provocadors que havia a la sala. Louis Dubost va morir el 23 de febrer de 1987 al seu domicili de Caudebec-lès-Elbeuf (Alta Normandia, França).

***

João Perdigão Gutiérrez (1921)

- João Perdigão Gutiérrez: El 12 de juny de 1895 neix a Casillas del Ángel (Fuerteventura, Illes Canàries) el destacat militant anarquista Juan Perdigón Gutiérrez, més conegut sota el seu nom en portuguès João Perdigão Gutiérrez (o Gutiérres). Sos pares foren Manuel Perdigón Herrera i Dorotea Gutiérrez García. En 1900 amb sa família emigrà a l'Uruguai i el gener de 1904 a Santos (São Paulo, Brasil). Paleta de professió, de ben jove començà a militar en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes de Santos i destacà per la seva intel·ligència i capacitat per la polèmica, la paraula i els escrits en la premsa llibertària. En 1907 entrà en el grup «Infants Revolucionaris», amb son cosí Manoel Perdigão Saavedra i Severino Consalves Antunha, que realitzà una important tasca propagandística de distribució de fullets, butlletins, diaris i llibres; més tard prengué el nom de «Grup Amor a la Llibertat». A finals de 1908 participà activament en la vaga de conductors de vehicles de la Companyia Docas, que reivindicaven la jornada laboral de 10 hores i que fou sagnantment reprimida. Autodidacte, només freqüentà un any una escola obrera, el professor de la qual era un treballador que ni tan sols coneixia el portuguès. En 1909 assistí a actes de l'acabat de crear Centre d'Estudis Socials de Santos i a les actuacions del també nou grup teatral anarquista «Amor a l'Art». En aquest any també participà activament en les manifestacions de protesta contra el judici i afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910, amb Miguel Garrido, Primitivo Raimundo Soares, Antonio Vidal i Carlos Zeballos, destacarà en la propaganda anarquista dins els sindicats de Santos. En aquesta època participà en la campanya anticlerical sorgida arran de l'afer de la nina Idalina Stamato, interna a l'orfenat Cristóbal Colón sota la direcció del pare Faustino Consoni, que desaparegué súbitament dins de l'internat; el pare Consoni fou acusat per la premsa anarquista d'estupre. Entre 1912 i 1915 desenvolupà una intensa activitat anarcosindicalista a Santos, amb mítings, organització de vagues, reunions clandestines, persecucions policíaques i detencions. En 1912 intervingué en els actes de protesta contra la pena de mort dels militants anarquistes italoamericans Ettore i Giovanetti, acusats de robatori i d'assassinats, i en els de suport de la Revolució mexicana. S'oposa, amb els seus companys, a la Nova Llei d'Adolfo Gordo aprovada el gener de 1913 que pretenia augmentar les prerrogatives de l'Estat per a poder expulsar els estrangers, intentant que no s'establís cap temps de permanència al país per a poder considera un immigrant com a resident, i que donà lloc a moltes deportacions de treballadors. En 1914 fou un dels organitzadors de la campanya de protesta contra la carestia de la vida i l'augment de la desocupació, i, a partir d'agost d'aquell any, contra el començament de la Gran Guerra a Europa. Destacà en els fets insurreccionals de juny de 1917. L'any següent, fou l'enllaç a Santos del Comitè Insurreccional que, dirigit des de Rio de Janeiro per José Oiticica i Manuel Campos, intentarà portar a terme una revolució llibertària seguint l'exemple rus i que fracassarà el novembre de 1918 a causa de la traïció del tinent Ajus, infiltrat de la policia i que en un primer moment col·laborà en l'organització del cop, i que tot plegat donà lloc a la detenció d'Oiticica, Campos i Astrojildo Pereira. El març de 1919 participà en la creació del Partit Comunista de Brasil (PCB), creat sobretot per anarquistes i llibertaris, i del qual fou nomenat secretari de la secció de Santos –el sector comunista bolxevic, descontent amb la línia d'aquest partit llibertari, crearà en 1922 altra PCB, dirigit per João da Costa Pimenta. El juliol de 1919, davant la detenció de Miguel Garrido, els obrers de la construcció de Santos es posaren en vaga general i marxà a São Paulo comissionat per demanar els suport dels treballadors d'aquella ciutat. El març de 1920 entrà a formar part d'un altre comitè revolucionari a São Paulo, juntament amb Manuel Campos, Leopoldo Adamo, Zanellas, Cristovão i Indalecio Iglesias; on la seva missió consistia en aconseguir material bèl·lic a Santos i transportar-lo a São Paulo, però finalment el comitè fou descobert, detinguts Adamo, Cristovão i Iglesias, que van ser expulsats cap a Europa. L'abril de 1920, en plena vaga de la construcció, pogué fugí d'una detenció policíaca i el seu domicili fou escorcollat, detenint son pare i havent de viure a partir d'aquest moment en la clandestinitat. En 1920 un grup teatral anarquista estrenà al Saló d'Arts i Oficis el seu diàleg dramatitzat A Prisão, interpretat per Benito Novoa i Aurora Novoa. El gener de 1921 explotaren diverses bombes a Santos i la policia acusà 16 persones d'atemptar contra la vida de tres persones, entre elles Perdigão, Domingo Gonçalves i Antonio Julião, pedagog de l'Escola Moderna. Buscat per la policia, decideix, sota el nom de Mario de Silveira, fugir amb el company Justiniho da Silva (Tupi o Silvio Amorim) a Porto Alegre i, el 15 de maig de 1921, a Rio de Janeiro. Després marxà a São Paulo, on, denunciat per Evaristo Ferreira de Souza, antic administrador d'A Plebe i aleshores traïdor a la causa anarquista, fou detingut; tres dies més tard fou enviat a Santos i després de 24 dies tancat fou embarcat al vaixell de càrrega Itapan cap a Rio Grande do Sul, però, ajudat pels soldats de l'Armada Brasilera de la guarnició de la nau, pogué desembarcar clandestinament a Florianópolis i fugir. En 1922 prengué part activa en el debat entre bolxevics i anarquistes pel control de la premsa llibertària. En 1923 publicà a Santos el setmanari Dor Humana, del qual sortiran set números entre l'1 de maig i finals de juny d'aquell any. En 1924 fou detingut, amb Manuel Marques Bastos, per distribuir a Santos manifests de la Revolució dels Tinents, moviment colpista de militars que volien derrocar el govern d'Arthur Bernardes i que rebé el suport del moviment anarquista. En 1927, el govern del president Washington Luis, prohibí les manifestacions del Primer de Maig i Perdigão desobeí l'ordre i intervingué –juntament amb Manuel Estévez Fernández, José Fernández Álvarez, Luiz Gonzaga Madureira i Bernardino José Marques do Vale– com a orador en un acte. Cridat davant el cap de policia de l'Estat de São Paulo, Armando Ferreira da Rosa, per a donar explicacions, decideix fugir a San Bernardo, després a São Paulo i a Duartina, treballant venent roba, per acabar refugiant-se a la granja de l'anarquista d'origen italià Vicente de Caria a Sorocaba, ciutat on establirà la seva definitiva residència. El 8 de febrer de 1928 el diari A Tribuna publicà la seva foto acompanya d'un decret d'expulsió i qualificant-lo de «perill social», de «dinamiter» i d'«anarquista temible». Buscant l'anonimat davant la persecució policíaca i davant el temor a l'expulsió, optà per desprendre's per sempre del seu primer llinatge i, des d'aleshores, en els seus documents oficials apareixerà com a João Gutiérrez, fill de Manuel Gutiérrez Herrera i María García Gutiérrez. El 24 de febrer de 1928 es casà civilment amb Anarquia de Caria (1904-2003), filla del seu amfitrió, amb qui tindrà sis infants (Lily, Aurea, Ondina, Florial, Eden i Aldo). En 1928 redactà, amb l'ajuda de sa germana Sebastiana, les seves memòries, que van ser ampliades, a instància de l'historiador anarquista Edgar Rodrigues, amb uns apèndixs en 1959 i 1962. A Soracaba intentà organitzar, sense èxit, grups de propaganda i va escriure dos manifest, un sobre la commemoració del Primer de Maig i altre sobre l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Un poquet al marge de la militància activa per l'edat, encara va participar en tres congressos anarquistes, el que es realitzà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948, el del que es va fer entre el 27 i el 29 de març de 1959 i el de 1962, tots portats a terme a comuna anarconaturista Nossa Chácara, a Itaim (São Paulo, Brasil). Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics anarquistes, com ara O Sindicalista i A Plebe. João Perdigão Gutiérrez va morir en 1970 a Sorocaba (São Paulo, Brasil), on existeix un parc (Jardim Gutierres) en el seu honor. En 2007 l'historiador Jesús Giráldez Macía publicà la biografia Entre el rubor de las auroras. Juan Perdigón: un majorero anarquista en Brasil.

João Perdigão Gutiérrez (1895-1970)

***

Necrològica de Juan Antonio Ibor apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'11 d'abril de 1979

- Juan Antonio Ibor: El 12 de juny de 1903 neix a Sarsamarcuello (Loarre, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Ibor. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble, on treballava de pagès. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, que triomfà a la seva zona, aconseguí amagar-se i al final pogué passar a zona republicana, on s'integrà en un batalló i lluità al front d'Aragó. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. El desembre de 1939 va ser enviat a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba. Treballà de miner a Les Luminières i s'instal·là en una petita població de La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània), on es tornà a trobar amb sa companya Milagros i sos dos fills (Antonio i Nemesio). Milità en la Federació Local de la CNT de La Grand Comba. Juan Antonio Ibor va morir de silicosi absoluta el 24 de febrer de 1979 a La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri de Le Levade (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània).

---

Continua...

---

[11/06] �Revista Social� - M�ting de Michel - Congr�s Regional Antimilitarista - Confer�ncia de Saragossa - Vetllada a Rochester - III Congr�s CNT - Assassinat de Rosasco - Damalix - Menvielle - Sabini - Ehret - Ciuti - Courbe - Vanzetti - Lape�a - L�pez Saura - Coll - Urraca - Arcal - Castillo - Rogati - Elia - H�me - Ortiz - Rodr�guez Fern�ndez - Gallego - Ma�trejean - Macchi - Ortega - Qui�ones - Casanovas - Mart�nez �lvarez - Garc�a Claudios - �lvarez Garc�a

efemerides — Thu, 11 Jun 2026 12:30:07 +0200

[11/06] «Revista Social» - Míting de Michel - Congrés Regional Antimilitarista - Conferència de Saragossa - Vetllada a Rochester - III Congrés CNT - Assassinat de Rosasco - Damalix - Menvielle - Sabini - Ehret - Ciuti - Courbe - Vanzetti - Lapeña - López Saura - Coll - Urraca - Arcal - Castillo - Rogati - Elia - Höme - Ortiz - Rodríguez Fernández - Gallego - Maîtrejean - Macchi - Ortega - Quiñones - Casanovas - Martínez Álvarez - García Claudios - Álvarez García

Anarcoefemèrides de l'11 de juny

Esdeveniments

Capçalera de Revista Social

- Surt Revista Social: L'11 de juny de 1881 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari Revista Social. Eco del proletariado. Dirigit per Juan Serrano Oteiza, va defensar les tesis federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes i va ser en gran mesura l'òrgan d'expressió de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). De caire moderat, els editors de la publicació pensaven que calia acabar amb certs radicalismes per construir una organització obrera forta i nombrosa, basada en el legalisme, la moderació i el col·lectivisme com a principi econòmic; tot defensant la línia tàctica mantinguda pels congressos de l'FTRE de 1881 i 1882. Tenia un tiratge de vint mil exemplars, que la convertia en la publicació més llegida i difosa de l'època. Van col·laborar N. Palacio, A. Oreal, M. Arroyo, S. Espí, Vanoncí, Francisco Ruíz, Enric Borrell, Ernesto Álvarez, Federico Urales, José García, Pedrote, Vicente Danza, Francesc Tomàs Oliver, entre molts altres. Tomás González Morago va refusar col·laborar en no estar d'acord amb l'orientació de la publicació. En va editar 154 números, l'últim el del 15 de maig de 1884, i va deixar de publicar-se quan el sector radical (Pedrote, Daza, etc.) va acusar el sector moderat (Serrano Oteiza, Francesc Tomàs, etc.) de malversar fons de la publicació. Era hereva de La Revista Social, editada a Catalunya entre 1872 i 1880 com a portaveu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i després d'aquesta etapa madrilenya va tornar a editar-se a Catalunya fins a octubre de 1885.

***

Cartell del míting a la Sala de l'Harmonia

- Míting de Louise Michel: L'11 de juny de 1898 a la Sala de l'Harmonia de Paris (França) els anarquistes Louise Michel, Laurent Tailhade i Charles Malato fan un míting on tracten els grans temes polítics del moment: la crisi de subsistències, la repressió obrera a Itàlia, els processos de Montjuïc a Catalunya, la guerra de Cuba i l'enganyifa del sufragi universal, tot des d'una perspectiva llibertària.

***

Cartell del Congrés Regional Antimilitarista

- Congrés Regional Antimilitarista: L'11 de juny de 1905 se celebra a la Sala XX de la Borsa del Treball de Marsella (Provença, Occitània) el Congrés Regional Antimilitarista de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT). Només es tracta d'una reunió dels delegats de les seccions, no de militants. Va ser presidit per François Huau i el delegat de la Secció de Marsella fou Auguste Durand. Posteriorment es va realitzar una gran sessió artisticoliterària, organitzada pel Sindicat Internacional dels Oliers i les Seccions de Marsella de l'AIAT, que consistí en un concert musical, en un recital poètic i en una actuació del Grup Artístic del Teatre Social de la Borsa del Treball, tot amb temàtica antimilitarista.

***

Anagrama de la CNT

- Conferència de Saragossa de la CNT: Entre l'11 i el 12 de juny de 1922 se celebra a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anomenada Conferència de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Portada a cap amb permís governatiu, aprofitant el restabliment de les garanties constitucionals, es va realitzar com a reunió d'obrers de diverses localitats, sense especificar que eren de la CNT. La convocatòria d'aquesta conferència arrenca del ple de Lleida de 1921 quan Andreu Nin, Joaquim Maurín, Hilari Arlandis, Jesús Ibáñez i Gaston Leval van ser nomenats delegats per anar a Moscou al III Congrés de la III Internacional. Aquesta determinació va ser impugnada perquè el Comitè Nacional de la CNT no va ser present en el ple ja que estava empresonat. Un nou ple reunit a Logronyo l'agost de 1921 va desautoritzar aquesta delegació i va convocar la Conferència de Saragossa per plantejar el problema de l'adhesió o no a la III Internacional comunista. En aquesta conferència Ángel Pestaña va informar sobre el II Congrés de la III Internacional i Hilari Arlandis del III Congrés de la III Internacional. Després de grans discussions es va acordar la separació «absoluta, immediata i radical» de la CNT tant de la III Internacional com del seu apèndix sindical, la Internacional Sindical Roja (ISR). Malgrat això, com que l'acord del II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia del 10 al 18 de desembre de 1919), que va decidir l'adhesió provisional a la III Internacional, no podia ser revocat més que per un altre congrés, es va decidir fer un referèndum entre tots els sindicats en el termini d'un mes. Es va aprovar també una protesta contra la repressió que patia el poble rus per part del govern comunista. A més es va decidir l'adhesió de la CNT a la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que Rudolf Rocker, Milly Witkop, Valeriano Orobón i altres havien constituït a Berlín, i es va acordar protestar contra l'amenaça d'execució que pesava sobre els militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Després d'aquesta reunió, els sindicalistes partidaris de la ISR, en una conferència que es va celebrar a Bilbao a finals de 1922, van crear els Comitès Sindicalistes Revolucionaris, i el desembre d'aquell mateix any va començar a publicar-se a Barcelona el setmanari La Batalla, portaveu d'aquests comitès; el grup editor de La Batalla serà el que en 1930 creï a Catalunya el Bloc Obrer i Camperol (BOC).

Proposició signada per Ángel Pestaña i Salvador Seguí sobre la retirada de la CNT de la III Internacional aprovada per la Conferència de Saragossa (Saragossa, 11 de juny de 1922)

***

Cartell de la vetllada

- Vetllada a benefici de Sacco i Vanzetti: L'11 de juny de 1927 se celebra a l'Amalgamated Clothing Workers Hall de Rochester (Nova York, EUA) una vetllada a benefici dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, aleshores condemnats a mort. Organitzada pel Grup Llibertari de Rochester, l'acte consistí en un recital musical de piano i violí; en una actuació dramàtica del grup teatral Amalgama, que interpretà l'scherzo poètic de Felice Cavallotti Il cantico dei cantici; en una conferència d'Armando Borghi; en una nova interpretació dramàtica a càrrec del grup Germinal, que portà en escena el drama Giustizia è fatta!; per acabar amb unes cançons al piano.

***

Tribuna del III Congrés de la CNT (1931)

- III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT: L'11 de juny de 1931 al Teatro Conservatorio –avui Maria Guerrero– de Madrid (Espanya) s'inaugura el III Congrés Nacional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es perllongarà fins al 17 de juny. Hi assisteixen 418 delegats que representaven a 535.565 afiliats i 511 sindicats; la delegació catalana estava representada per 129 delegats de 92 poblacions i 296.459 federats. Fruit del clima sorgit arran de la proclamació de la II República espanyola, en aquest congrés sorgiran dues tendències enfrontades: la partidària que la CNT havia d'adaptar-se a la legalitat republicana –on militaven els vells anarcosindicalistes, com ara Joan Peiró, Ángel Pestaña, Clarà, Fornells o Massoni– i la partidària de lluitar al màxim per la Revolució Social –on militava la nova fornada d'activistes revolucionaris faistes, com ara Francisco Ascaso, García Oliver, Buenaventura Durruti, Ricardo Sanz o Frederica Montseny. Durant el congrés es va suscitar un apassionat debat en discutir-se l'informe del Comitè Nacional, on el sector extremista pretenia que durant les últimes etapes de la clandestinitat els comitès superiors havien tancat compromisos amb els elements polítics republicans (Pacte de Sant Sebastià de 17 d'agost de 1930), tendents a establir una moratòria de pau social, especialment a Catalunya, amb vistes a consolidar la República i facilitar-hi l'autonomia. Aquest congrés va ser un dels menys constructius i un dels més passionals de tots. Es va aprovar el pla de reestructuració de la CNT basat en Federacions Nacionals d'Indústria (FNI), però llevat de donar lloc a un debat esgotador el pla mai no es va posar en pràctica. Els enemics d'aquesta modalitat sostenien que les FNI implicaven una dualitat de funcions i es queia en la burocràcia; en canvi, els partidaris de les FNI sostenien que s'havien d'organitzar concentracions industrials obreres enfront de les concentracions industrials patronals. La CNT va editar la Memoria del Congreso extraordinario celebrado en Madrid los días 11 al 16 de junio de 1931 (Tipografía Cosmos. Barcelona, 1932).

III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT

Documental del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT

***

José W. Rosasco

- Assassinat de Rosasco: L'11 de juny de 1931 al restaurant Chechín, del carrer O'Gorman, d'Avellaneda (Buenos Aires, Argentina) un grup de quatre activistes anarquistes –Julio Prina, Lacunza (Nene), González (Gallego) i Gino Gatti–, dirigits pel mariner timoner i secretari general en dues ocasions de la Federació Obrera Marítima Juan Antonio Morán, abat de cinc trets de revòlver el major de l'Exèrcit José W. Rosasco que hi sopava. Eloy M. Prieto, secretari de l'Ajuntament d'Avellaneda, que acompanyava Rosasco, resultà ferit amb tres dispars. El cambrer Capurro fou ferit lleument d'un tret a la natgera. Rosasco, servidor lleial de la dictadura del general José Félix Uriburu i cap de la policia política de La Plata i interventor policíac d'Avellaneda, era el responsable de la repressió i de l'assassinat de nombrosos militants llibertaris. El mateix dia de la seva mort, Rosasco havia fet una batuda en la qual van ser detinguts 44 àcrates. L'anarquista Lacunza (Nene) també trobarà la mort arran d'aquesta acció i els seus companys el van fer desaparèixer per no deixar pistes sobre els autors de l'atemptat. N'hi ha tres versions sobre la mort de Lacunza: una que en sortir ensopegar amb una de les vidrieres trencant un vidre que el ferí mortalment; altra que caigué de l'impacte d'una bala de Pina mateix quan Lacunza es creuà; i la tercera, i més provable, ja que no hi havia sang a l'escenari, és que durant l'acció un fulminant atac de cor el deixà cadàver. La policia mai no va saber amb exactitud els activistes que van participar en aquest atemptat, encara que sempre sospitaren d'un grup dirigit per Juan Antonio Morán.

Naixements

Fotografia policíaca d'Auguste Damalix (19 de març de 1894)

- Auguste Damalix: L'11 de juny –algunes fonts citen erròniament el 13 de juny– de 1856 neix a Saint-Claude (Besançon, Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Eugène Émile Auguste Damalix. Sos pares es deien Claude François Damalix, hostaler, i Anne Bussoy. Treballava de fuster i vivia la número 15 del carrer Zacharie de París (França). El 19 de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació de pertinença a «associació criminal» i alliberat 10 dies després. El seu dossier va ser enviat el 3 d'abril de 1894 al jutge d'instrucció Henri Meyer. El seu nom figurava en el llistat d'anarquistes aixecat per la policia el 31 de desembre de 1894. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Germain Menvielle

- Germain Menvielle: L'11 de juny de 1861 neix a Tarba (Llenguadoc, Occitània) el mecànic anarquista i sindicalista Germain-Joseph-François Menvielle. Sos pares es deien François Menvielle, negociant, i Marie Botte. El 22 de febrer de 1889 va ser condemnat a Bordeus (Aquitània, Occitània) a dos anys de presó per haver infringit la llei del reclutament. Després s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) on el setembre de 1893 va ser condemnat per organitzar una reunió pública. Membre del Sindicat de Mecànics, aconseguí una certa influència i es mostrà fervent partidari de la participació dels anarquistes en els sindicats. El desembre de 1893 presidí les conferències marselleses de Sébastien Faure. Després de l'entrada en vigor el desembre de 1893 de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) i de l'ona de detencions i d'escorcolls contra els anarquistes, l'11 de gener de 1894 presidí un míting de protesta a la sala de l'antic Asil de Nit, que arreplegà unes dues mil persones, i on parlaren, entre d'altres, Joseph Gros i Sébastien Faure; segons un informe policíac, en aquest acte distribuí un gran nombre d'exemplars del periòdic La Révolte. El 17 de desembre de 1894, quan volia entrar en una reunió socialista per a participar en la discussió, va ser acusat d'«espia» per un responsable socialista i, després d'una curta baralla, expulsat de la sala. El 20 de juliol de 1896 va ser detingut acusat de robatori, però l'1 d'agost va ser alliberat i la causa sobreseguda. Posteriorment es decantà pel pla purament sindical i l'1 de maig de 1899 parlà en el míting que se celebrà a la sala Isnard, al barri marsellès de la Plaine, per protestar contra el tancament de la Borsa del Treball. A començament dels anys nou-cents, intervingué en reunions electorals, però sembla que ja no participà en el moviment llibertari i va ser esborrat, per decisió ministerial del 5 d'octubre de 1903, de les llistes d'anarquistes. El 19 d'octubre de 1911 es casà a Marsella (Provença, Occitània) amb Marie Adélaïde Victorine Martin. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Nazzareno Sabini

- Nazzareno Sabini: L'11 de juny de 1866 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Nazzareno Sabini, conegut com Sabino l'Anarchico. Sos pares es deien Girolamo Sabini i Annamaria Mei. Es guanyava la vida fent de venedor ambulant i s'adherí al moviment anarquista de ben jovenet. Quan tenia vint anys va ser condemnat a sis dies de presó per «ultratges a l'autoritat» i el 16 de març de 1888 va ser condemnat a 12 dies pel mateix delicte. Per al primer aniversari dels «Màrtirs de Chicago», el 13 de novembre de 1888, llançà, amb altres anarquistes, des de la galeria del teatre Goldoni d'Ancona pamflets de propaganda que portaven el títol «I socialisti marchigiani» (Els socialistes de les Marques). El 12 de juny de 1893 el Tribunal d'Ancona el condemna a dos meses i 20 dies de presó per «possessió il·legal d'armes» i després va ser condemnat a una pena d'assignació de residència. Era assidu de totes les manifestacions antiautoritàries i la policia el considerava un dels agitadors més importants d'Ancona. Sense treball estable, compaginava la fena de venedor ambulant i de subhastador amb la divulgació de la premsa anarquista, fins i tot fora de la seva regió. Amb Leandro Leoni, Luigi Mattioli, Remo Paniconi i Alberto Petrini, formà part del grup anarcoindividualista d'Ancona «Gruppo Autonomo». En 1910 realitzà una donació per al finançament del periòdic llibertari d'Ancona Lo Sprone i el juny de 1913, arran de la tornada d'Errico Malatesta a la ciutat, s'encarregà de recollir les subscripcions per al nou periòdic Volontà. Adherit al Cercle Anarquista «Studi Sociali», el gener de 1914, en un clima marcat per la represa de la lluita anarquista, va escriure un article titulat «Agli anarchici», que es publicà en Volontà, on es lamentava de la «mesquina» venda dels cinc-cents exemplars d'aquesta publicació en una ciutat com Ancona on el nombre d'anarquistes era altíssim i on recalcava la importància que tenia la premsa en la propaganda dels ideals anarquistes i en la lluita contra l'analfabetisme. El 21 de maig de 1914 va ser denunciat per distribuir pamflets antimilitaristes, amb l'agreujament de «reincidència». El 4 d'abril de 1916 va ser empresonat dos mesos per «ultratge a un funcionari públic». El gener de 1919 desafià la policia imprimint i aferrant, a instància dels anarquistes de Pisa (Toscana, Itàlia), un manifest en memòria de Pietro Gori en el vuitè aniversari de la seva mort. L'abril d'aquell any, s'encarregà de la distribució d'un centenar de pamflets pisans titulats Suffragio universale e Rivoluzione sociale i un mes després va ser multat per aferrar «manifests subversius» de la Unió Comunista Anarquista (UCA) d'Ancona, a la qual pertanyia. En 1920 s'emeté una ordre de busca i cerca al seu nom pel delicte d'«insurrecció armada contra els poders de l'Estat», arran de l'aixecament revolucionari de finals de juny a Ancona. Després de patir presó durant un any, va ser alliberat amb una sentència absolutòria. No obstant això, el 6 de juliol de 1924 noves preteses proves l'acusaren com a corresponsable amb son fill de l'assassinat del soldat Ubaldo Marchiani i del tinent Giovanni Ramella, el 26 de juny de 1920, quan la revolta d'Ancona; condemnat a mort, finalment l'1 de juliol de 1926 va ser absolt plenament. En els anys quaranta regentà un quiosc de premsa a prop del Caffè Nazionale d'Ancona. Nazzareno Sabini va morir el 7 de juny de 1955 a Ancona (Marques, Itàlia).

Nazzareno Sabini (1866-1955)

***

La detenció de François Ehret segons el periòdic parisenc L'Oeil de la Police número 37 de 1908

- François Ehret: L'11 de juny de 1871 neix a Moosch (Alsàcia, França) l'anarquista François Ehret. Era fill de Thiebaut Ehret, filador, i d'Anne Marie Hessler. Es guanyava la vida treballant d'obrer filador especialitzat en relligar els fils tallats. El 17 de juny de 1890 patí un accident al intentar muntar una bastida. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Merfy de Reims (Xampanya-Ardenes, França) i treballava a la filatura de Lefèvre, al carrer Saint-Thierry de la ciutat. En 1897, per mor de la seva assistència regular a les reunions del grup anarquista de Reims i l'amistat amb el llibertari Victor Grimbert, va ser inscrit en un registre d'anarquistes del departament del Marne. El març de 1897, amb l'anarquista Carpentier, marxà cap a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Segons els informes policíacs era de caràcter violent i alcohòlic. En 1901 la policia considerà que havia abandonat el departament del Marne. En 1908 vivia al carrer número 20 del Notre-Dame de Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) i treballava de electricista. El 25 d'agost de 1908 va ser detingut després de robar 16,50 francs del caixonet d'almoines de l'església de Notre-Dame-de-Lourdes de Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França); jutjat per aquest fet, el 31 d'agost d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) a quatre mesos de presó. El desembre de 1910 va ser novament condemnat a sis mesos de presó per haver robat a l'església de Fives de Lilla. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Amilcare Ciuti

- Amilcare Ciuti: L'11 de juny de 1887 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el pintor de la construcció i decorador anarquista Amilcare Germano Giuseppe Ciuti, també conegut com Amilcar-Joseph-Germain Ciuti, o simplement Joseph Ciuti. Sos pares es deien Eliseo Ciuti i Adele Micheletti. Nascut en una família anarquista, son pare fou un dels fundadors de la secció local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i sos germans i sa germana també van ser actius militants llibertaris. Ell ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista. En 1911 emigrà a França buscant feina i, després d'un breu període durant la Gran Guerra en el qual retornà a Pisa, en 1920 s'instal·là definitivament a Marsella (Provença, Occitània) amb son germà Cafiero Ciuti, aconseguint el 2 d'agost de 1927 la ciutadania francesa. Mantingué estrets contactes amb destacats militants anarquistes, sobre tot amb Carlo Cafiero, i amb sa família pisana, relacions que van ser contínuament vigilades per la policia. En aquesta època visqué a Sant Rafèu (Provença, Occitània). Continuà amb la seva propaganda anarquista i va fer amistat amb Enrico Zambonini, amb qui va ser detingut acusat d'haver ferit el 2 d'agost de 1928 d'un tret de pistola Giacomo De Muro, cònsol italià a Sant Rafèu; però va ser alliberat després d'haver confessat la culpabilitat de Zambonini. El 15 d'agost de 1929 participà en una reunió del Cercle Italià d'Educació Socialista (CIES) de Brussel·les (Bèlgica). El novembre de 1936 un informe policíac el considerava un dels militants més destacats del moviment llibertari del departament dels Pirineus Orientals. En aquesta època militava, amb Louis Montgon i Giuseppe Pasotti, en el Grup Anarquista de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), adherit a la Federació Anarquista del Migdia (FAM), grup que comptava amb 25 membres, dels quals 21 estrangers, especialment espanyols i italians, i que difonia Le Libertaire i L'Espagne Antifasciste. Durant la Guerra Civil espanyola la seva activitat se centrà en coordinar l'ajuda cap a l'Espanya llibertària i fou l'enllaç amb el Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola Antifeixista (CDREA), organització unitària de l'esquerra creada a Catalunya. La seva funció consistia en rebre els fons per reclutar voluntaris i per avituallar (queviures, medicaments, robes, etc.) les milícies antifeixistes. En 1937 informes policíacs destacaren la seva activitat en favor de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) arran d'una possible estada a Barcelona (Catalunya). Amb son gendre i Louis Montgon, a partir de febrer de 1939, i amb relacions amb el Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques d'Itàlia (CAPVPI) de París (Giovanna Berneri) i de Marsella (Pio Turroni), s'encarregà d'establir contactes i de l'ajuda als companys llibertaris italians internats als camps de concentració d'Argelers, del qual s'ocupà personalment, i de Sant Cebrià. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Lucien Courbe (1910)

- Lucien Courbe: L'11 de juny de 1888 neix a Molenbeek-Saint-Jean (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Lucien Alfred Albin, conegut com Luce Courbe. Es guanyava la vida treballant d'empleat en un gran magatzem. Formà part, amb Raymond Callemin, Édouard Carouy, Jean De Boë, Victor Kilbatchich (Victor Serge), Gassy Marin i altres, del Grup Revolucionari de Brussel·les (GRB), de tendència individualista. El 28 de gener de 1909 va ser detingut quan distribuïa fulls anarquistes davant la Casa del Poble de Watermael-Boitsfort (Brussel·les, Bèlgica). En 1909 quatre membres del GRB (Callemin, Carouy, De Boë i Victor Serge) emigraren a París (França) i es van veure implicats en el grup il·legalista anarquista conegut com «Banda Bonnot». Entre 1910 i 1912 va ser editor gerent del periòdic brussel·lès Le Révolté, òrgan dels anarquistes individualistes antiorganitzadors. En 1913 vivia amb sa companya Thérèse Van Binst al carrer Terre Neuve d'Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica). Amb sa cònjuge figurava en un llistat d'anarquista de la policia. Lucien Courbe sembla que morí de tuberculosi en 1916. L'agost de 1913 una persona amb la documentació de Lucien Courbe va ser detinguda a París; l'anarquista François Collas, que era el seu veritable nom, i que també feia servir el pseudònim de Jean Rémond, havia fundat dues societats de defensa dels petits comerços a París, de les quals era secretari general, i va ser detingut perquè era buscat a Bèlgica per insubmissió i deserció i per estafa en petits comerços francesos.

***

Bartolomeo Vanzetti

- Bartolomeo Vanzetti: L'11 de juny de 1888 neix a Villafalletto, a prop de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Bartolomeo Vanzetti. Nascut en una modesta família (Giovan Battista Vanzetti i Giovanna Nivello), quan tenia 13 anys marxa a Cuneo com a aprenent de pastisser. Explotat, vivint en unes condicions miserables, emmalalteix. Després de la mort de sa mare, parteix cap a Amèrica el 9 de juny de 1908. A Nova York comparteix la misèria dels emigrants fent diferents feinetes i esdevé anarquista vers el 1913. Més tard s'instal·la a Plymouth (Massachusetts) i treballa a la Cordage Company, on participa, amb l'anarquista Luigi Galleani, en una vaga d'un mes a començaments de 1916. Designat com a representant, queda inscrit en les llistes negres de la patronal. Aleshores es fa venedor ambulant de peix. El 5 de maig de 1917 obté la ciutadania nord-americana, però l'obligació d'inscriure's en la futura mobilització és votada el mateix mes. Per fugir-ne, decideix amb una trentena d'anarquistes refugiar-se a Mèxic, on coneix Nicola Sacco. Però després d'alguns mesos, retorna a Plymouth, alhora que la repressió s'intensifica contra els insubmisos i contra els anarquistes (Ràtzies de Palmer). El 5 de maig de 1920 és detingut amb Sacco i són acusats d'haver comès dos assalts: el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater i el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. La màquina judicial s'engega i el 16 d'agost de 1920 Vanzetti és condemnat pel primer robatori a 15 anys de presó. El segon procés es tanca el 14 de juliol de 1921 i Sacco i Vanzetti són condemnats a la pena capital pel robatori de 15.766,51 dòlars d'una fàbrica de sabates de South Braintree i per l'assassinat del seu comptable (Frederick Parmenter) i d'un guàrdia de seguretat (Alessandro Berardelli), malgrat la manca de proves. Comitès de defensa es formen arreu del món per sensibilitzar l'opinió pública sobre aquesta injustícia. Igual que Sacco en 1923, Vanzetti és tancat a començaments de 1925 en un hospital psiquiàtric. El 12 de maig de 1926 les condemnes de mort són confirmades. El 26 de maig, un immigrant portuguès anomenat Madeiros confessa des de la seva presó ser l'autor de l'assalt de South Braintree, però el jutge Webster Thayer rebutja reobrir-ne el cas. Malgrat una mobilització internacional intensíssima i a diverses pròrrogues d'execució, Nicola Sacco, Bartolomeo Vanzetti i Celestino Madeiros són asseguts a la cadira elèctrica durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927 a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant una immensa reprovació. El 23 d'agost de 1977, cinquanta anys després dels seus assassinats, Sacco i Vanzetti van ser exonerats de manera simbòlica per l'aleshores governador de Massachusetts, Michael Dukakis.

***

Ramiro Lapeña Altabás

- Ramiro Lapeña Altabás: L'11 de juny de 1897 neix a Villarroya de la Sierra (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Ramiro Lapeña Altabás. Estava casat amb dos infants (Remedios i Manuel). Es guanyava la vida treballant de ferrer i ferrador i militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual formava part de la seva junta directiva. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 es va amagar, però l'octubre d'aquell any es va lliurar als franquistes. Ramiro Lapeña Altabás va ser afusellat el 20 d'octubre de 1936 a la tàpia del cementiri de Calataiud (Saragossa, Aragó, Espanya) i llançat a una fossa comuna. Son germà Manuel Lapeña Altabás, també militant confederal, havia estat assassinat pel feixistes tres mesos abans. Les restes dels dos germans van ser exhumades l'abril de 1959 i enterrades a la cripta principal del Valle de Cuelgamuros (San Lorenzo de El Escorial, Madrid, Castella, Espanya). Sa família lluita judicialment per que les restes siguin exhumades i enterrades a Calataiud.

***

Juan López Saura

- Juan López Saura: L'11 de juny –algunes fonts citen erròniament l'1 de juny– de 1898 neix a San Antonio Abad (Cartagena, Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Saura. Sos pares es deien José López Velázquez, fogorner de l'Armada, i Josefa Saura Vidal. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), residint a les «Cases Barates» del barri obrer d'Horta. Durant la guerra civil fou milicià en el Grup 33 de la VIII Centúria de la «Columna Hilario-Zamora», dirigida per l'anarquista Hilari Esteban Gil i el capità Sebastià Zamora Medina al sector de Sástago (Saragossa, Aragó, Espanya). Quan el triomf franquista, d'antuvi aconseguí passar desapercebut, però el 10 de maig de 1939 va ser detingut. Jutjat en consell de guerra el 13 de setembre de 1941, va ser condemnat a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pena que tot d'una va ser commutada per la d'un any de presó menor. Sa companya fou Filomena Ortiz, amb qui tingué sis infants (José, Mariano, Josefa, Mercedes, Antonio i Pedro). Juan López Saura va morir el 8 de desembre de 1972 a l'Hospital de la Santa Creu de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental, Catalunya) i va ser enterrat en aquesta població. Son germà Antonio López Saura també va ser militant anarcosindicalista.

***

Necrològica de Francesc Coll Cuchi apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 7 de març de 1976

- Francesc Coll Cuchi: L'11 de juny de 1899 neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Coll Cuchi. Sos pares es deien Francesc Coll i Francesca Cuchi. A començament dels anys vint, amenaçat de mort pels pistolers de la patronal, hagué d'abandonar Reus, on militava en el moviment anarquista. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Durant l'ocupació nazi va ser deportat a Alemanya. Després de la II Guerra Mundial va ser nomenat secretari de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Fijac, on vivia i treballava de mecànic ajustador. Sa companya fou Justa Lucía Martina Martín González. Francesc Coll Cuchi va morir el 28 de desembre de 1975 al seu domicili de Fijac (Llenguadoc, Occitània).

***

Félix Urraca Valmaseda

- Félix Urraca Valmaseda: L'11 de juny de 1901 neix a San Asensio (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Urraca Valmaseda –el certificat de naixement cita el segon llinatge com Balmaseda. Sos pares es Donato Urraca García, llaurador, i Victoria Valmaseda Merino. Quan tenia 16 anys marxà a Vitòria buscant feina. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, treballà en l'empresa Ajuria. En 1927 es casà amb Pilar Gentil Acevedo, però enviudà tres anys després. En aquests anys començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir al nord a finals de mes i s'enrolà en el Batalló Durruti, amb el qual realitzà la campanya del Nord fins al final, essent ferit en combat. Des de Barcelona continuà la lluita amb son cunyat Julián Gentil, també cenetista. En acabar la guerra, amb el suport familiar, cap al 1942 muntà una botiga a Móra de Rubiols (Terol). Acusat de col·laborar amb el maquis del Maestrat i empresonat durant dos anys a Saragossa. En 1947 retornà a Barcelona, però sa família restà a Terol. Seguint uns negocis relacionats amb la ferralla marxà a les Illes Canàries. A les illes africanes va ser detingut i en 1950 aconseguí sortí lliure. Establert a Vitòria, aconseguí una feina, però de bell nou denunciat des de Móra de Rubiols, fou traslladat a aquesta localitat i apallissant, salvant la vida per intercessió del capellà de l'indret. Després de tres mesos tancat a la presó de Saragossa tornà a Vitòria, on visqué com pogué. Pel 1955 aconseguí una feina estable en una fàbrica de sucre fins a la seva jubilació en 1966. En 1960 enviudà novament d'Eugenia Baños Acevedo. Amb la jubilació s'establí a Barcelona amb sos cunyats fins al 1976, any que retornà definitivament a Vitòria. Félix Urraca Valmaseda va morir el 4 de maig de 1990 al seu domicili de Vitòria (Àlaba, País Basc). Son germà Julio Urraca Valmaseda també va ser un destacat militant anarcosindicalista.

***

Necrològica de Félix Arcal Berenguer apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 9 de juny de 1963

- Félix Arcal Berenguer: L'11 de juny de 1904 neix a Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Arcal Berenguer. Sos pares es deien Mariano Arcal i Ninache Berenguer. Quan era molt jove s'adherí al moviment llibertari i al Sindicat de Pagesos de Bujaraloz de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A començaments de la guerra civil formà part del Comitè Revolucionari del seu poble. Integrat als fronts, fou membre dels grups anomenats «Fantasmas», unitats integrades en la «Columna Durruti» encarregades de detenir i executar militants franquistes i clericals de la regió. El capellà de Bujaraloz sembla que va ser una de les seves víctimes. Segons el seu testimoni, Buenaventura Durruti Domínguez no aprovava aquestes accions i evità nombroses execucions. Quan la militarització de les milícies, a la qual ell s'oposà, marxà cap a Barcelona (Catalunya), però finalment retornà als fronts. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. També passà per les Companyies de Treballadores Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació nazi, participà en la Resistència, enquadrat en un grup guerriller que actuà a Bretanya. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Lo Mont (Aquitània, Occitània), on continuà militant en la CNT de l'exili. Malalt, i després d'un temps ingressat a l'Hospital Layné de Lo Mont, Félix Arcal Berenguer va morir el 2 de maig de 1963 al seu domicili de Lo Mont (Aquitània, Occitània).

***

Notícia de la detenció de Vicente Castillo Muñoz apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 9 de juliol de 1949

- Vicente Castillo Muñoz: L'11 de juny de 1911 neix a Órgiva (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Vicente Castillo Muñoz. Sos pares es deien Manuel Castillo Hidalgo, pagès, i Ana Muñoz Braojos. Ben aviat orfe, amb 12 anys treballà com a mosso als cafès i cuines. En 1924 començà a freqüentar els cercles llibertaris. En 1932 va ser cridat a files i el novembre de 1933 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i participà en la lluita antimilitarista en el si de l'exèrcit. En acabar el servei militar, retornà a Granada i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el company Silva, participà activament en l'organització i desenvolupament del Sindicat de la Indústria de l'Alimentació de la CNT. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil, Granada va caure a mans feixistes i el novembre d'aquell any va ser mobilitzat per l'exèrcit franquista. El 13 de gener de 1937, amb altres companys (Laureano Pérez, M. Hidalgo, etc.), desertà i, amb un centenar de persones, aconseguí passar a zona republicana i s'integrà en la «Columna Maroto» confederal. Després de la militarització de les milícies, la seva columna esdevingué la 147 Brigada Mixta i va ser nomenat sergent de la III Companyia, formada per militants de les Joventuts Llibertàries fugits de Granada. Va ser nomenat secretari del grup de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de la seva companyia i participà en els combats a Andalusia. Secretari de les Joventuts Llibertàries del 586 Batalló, va ser nomenat delegat d'aquest batalló per al ple de la FIJL que se celebrà a Baza (Granada, Andalusia, Espanya). A finals de 1938 va ser enviat a l'Escola Popular de Guerra de València (País Valencià). En 1939, al final de la contesa, amb altres companys del seu grup (Granizo, Pepe El Cordero, Picheli, etc.), aconseguí arribar a Sierra Nevada amb la intenció de passar més tard a França. Finalment retornà a Granada on ben aviat va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó per «rebel·lió militar». Reclòs a la presó de La Campana de Granada, en fou responsable de la cuina. En 1940 va ser traslladat a la penitenciaria del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i posteriorment a les d'Alcázar de San Juan (Ciudad Real, Castella, Espanya), de Yeserías (Arganzuela, Madrid, Espanya) i d'Astorga (Lleó, Castella, Espanya), on va ser alliberat l'agost de 1941. Retornà a Granada i començà a treballar en una fàbrica sucrera, de la qual diàriament furtava un o dos quilos de sucre amb els quals elaborava caramels i confits que després venia pel barri de San Pedro on vivia. Amb Ángel Vicente, creà una petita fàbrica de caramels. Integrat en la lluita clandestina, fou membre del Sindicat de l'Alimentació de la CNT de Granada. També albergà a casa seva el guerriller Juan Francisco Medina García (Yatero), que va ser finalment ferit en un enfrontament amb la policia. Organitzà nombroses evasions de militants empresonats i elaborà per a tal fi falses ordres d'alliberament. En 1943, amb F. Salcedo, montà al número 1 del carrer de la Paz una petita confiteria, on també hi vivia el company José Alguacil Carranza i sa família; va ser en aquest obrador on es tingueren la major part de les reunions clandestines de la CNT d'aleshores. Assistí a la reunió que es va realitzar a La Zubia (Granada, Andalusia, Espanya) per a coordinar la lluita guerrillera i participà activament en aquesta, proporcionant armes al grup guerriller llibertari dels germans Quero Robles. En 1947 advertí, amb Antonio Cañete Rodríguez, al Comitè Regional de la FIJL i al de la CNT de la traïció, per 200.000 pessetes, dels excenetistes Fermín Castillo i Miguel Contreras, que havien delatat els germans Quero Robles a la policia. En 1948 va ser nomenat secretari de Defensa i d'Organització del Comitè Provincial de Granada de la CNT i s'encarregà de l'evacuació de guerrillers, entre ells els germans Castillo Clares, via Tànger (Marroc). El 26 de maig de 1949, quan l'evacuació del grup, la Guàrdia Civil atacà el seu domicili granadí. Durant l'enfrontament armat, resultaren morts Gabriel Martín Montero (Corralico i Mariano) i José Sánchez Porras (Pepe El Catalán) i van ser capturats José Martín Montero (Sebastián), Milesio Pérez Jiménez (Modesto) i José García Pimentel (Eloy i Orejillas). També ell va ser capturat, ferit de set bales, i sa companya Isabel Amador Guzmán. Els inquilins del local, José Alguacil Carranza i la seva esposa Manuela Vizcaíno Alarcón, també van ser detinguts amb son fill de quatre anys. El capità Caballero, de la Guàrdia Civil, ferit en l'enfrontament, es lamentà de no haver pogut «matar tothom, dona i infant inclosos». Jutjat, Vicente Castillo Muñoz va ser condemnat a 30 anys de presó. El 28 de maig de 1962 va ser alliberat de la presó de Barcelona. En 1979 va escriure en dos volums les seves memòries, Recuerdos y vivencies, que publicà a Barcelona en una edició privada de 25 exemplars. Vicente Castillo Muñoz va morir el 19 de setembre de 1997 a Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya).

---

Continua...

---

[10/06] �La Solidarit� R�volutionnaire� - Confer�ncia de Roussel - �Le Cubilot� - Homenatge rescatats dels camps - �Cantaclaro� - M�ting confederal - Courbet - Petraroja - Broeckx - Ajalbert - Desgranges - De Marchi - Anibaldi - Butet - Ascaso - Mart�n Alqu�zar - Zazzi - Pardo - Romero - Puyal - Silvestre - Trenc - Ferr� - Calazel - Girard - Massal - Fr�mont - G�tiez - Cerruti - Gauzy - Adelantado - Guti�rrez Rojas - Palerm - Tilli - Babois - Temblador - Iglesias - Parera - Villegas - Fabre

efemerides — Wed, 10 Jun 2026 12:53:22 +0200

[10/06] «La Solidarité Révolutionnaire» - Conferència de Roussel - «Le Cubilot» - Homenatge rescatats dels camps - «Cantaclaro» - Míting confederal - Courbet - Petraroja - Broeckx - Ajalbert - Desgranges - De Marchi - Anibaldi - Butet - Ascaso - Martín Alquézar - Zazzi - Pardo - Romero - Puyal - Silvestre - Trenc - Ferré - Calazel - Girard - Massal - Frémont - Gútiez - Cerruti - Gauzy - Adelantado - Gutiérrez Rojas - Palerm - Tilli - Babois - Temblador - Iglesias - Parera - Villegas - Fabre

Anarcoefemèrides del 10 de juny

Esdeveniments

Portada del primer número de La Solidarité Révolutionnaire

- Surt La Solidarité Révolutionnaire: El 10 de juny de 1873 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcol·lectivista en llengua francesa La Solidarité Révolutionnaire. Organe socialiste hebdomadaire. An-archie-Collectivisme-Matérialisme. Portava l'epígraf «Cap dret sense deure, cap deure sense dret». Aquesta publicació estava editada pels revolucionaris francesos refugiats a Catalunya Charles Alerini, Paul Brousse i Camille Camet, i era l'òrgan d'expressió del «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», creat el 4 d'abril d'aquell any a la capital catalana. Aquest grup d'exiliats estarà constantment vigilat per agents de la Direcció de Seguretat francesa. Alerini ja es trobava a Barcelona des de 1871 després de les seves activitats revolucionàries a Ais i a Marsella, i ingressà en la Federació local barcelonesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i des de desembre d'aquest any formà part de l'Aliança bakuninista; en 1872 participà com a delegat espanyol en els congressos de l'Haia i Saint-Imier. Brousse, metge de Montpeller, va militar en les files republicanes federals fins a 1872, any en què s'adhereix a la Internacional; l'any següent és condemnat a quatre mesos de presó, cinquanta francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona abans de ser detingut. Camet, lionès, era l'únic d'aquest grup d'origen proletari i pertanyia a la secció d'obrers teixidors de l'AIT; va participar en els congressos de l'Haia i Saint-Imier com a delegat de les seccions franceses, i va entrar a la Península a principis de 1873. En el manifest, del «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional» publicat el mateix 4 d'abril de 1873, anuncien l'aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explicà que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França (emancipació lliure dels treballadors, an-arquia, col·lectivisme, antimutualisme i insurreccionalisme antiestatista), i informar sobre la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris transpirinencs. Trobem notícies locals i internacionals, sindicals, orgàniques de l'AIT, ressenyes històriques, etc. Jules Guesde, des de Gènova (Ligúria, Itàlia), se sumarà a la redacció d'aquest periòdic. Els articles anaven sense signatura, però trobem textos de Victor Cyrille i de Pere Gasull, entre d'altres. L'agost de 1873 el grup editor havia estat detingut a instàncies del govern civil de Barcelona acusat de «carlista», però va ser alliberat poc després. En van sortir 10 números, l'últim l'1 de setembre de 1873, i deixà de publicar-se perquè Brousse marxà cap a Suïssa i Camet cap a França.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic parisenc L'Action del 10 de juny de 1906

- Conferència de Roussel: El 10 de juny de 1906 se celebra al Grand Théâtre de Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) un gran acte lliurepensador per celebrar la separació de l'Església i l'Estat, sancionada el desembre de l'any anterior. Hi van fer conferències l'assagista, poetessa, periodista, lliurepensadora i anarcofeminista Nelly Roussel («La femme et la Libre Pensée») i l'exanarquista, antimilitarista i lliurepensador socialista Charles Futin («La Libre Pensée et le socialisme»). També van prendre la paraula el senador de l'esquerra democràtica Léon Gillot i els diputats Jean Bouveri (sindicalista i socialista) i Jacques Chaussier (radicalsocialista). La jornada va acabar amb un «Gran Banquet Democràtic» al Grand Hôtel de l'Europe de la població.

***

Capçalera de Le Cubilot

- Surt Le Cubilot: El 10 de juny de 1906 surt a Aiglemont (Ardenes, França) el primer número del periòdic quinzenal anarquista Le Cubilot. Journal International d'Éducation et de Lutte Ouvrière, realitzat a la colònia anarcocomunista «L'Essai» (o d'Aiglemont), creada per Fortuné Henry. André Mounier (Jean Prolo) en serà el gerent i administrador. En van ser col·laboradors, a part d'Henry i de Mounier, Limpide Semoy, E. Dantés, Piedplat, Georges Dulac (Émile), Aigrette, Henri Lequin (Raoul Renoir), Alphonse Taffet, Émile Pouget i Le Furet, entre d'altres. El periòdic, del qual es van editar 45 números fins al 29 de desembre de 1907, estava compost per quatre parts: la primera consagrada a un tema d'actualitat (sindicalisme, idees llibertàries, antimilitarisme, iniquitats del capitalisme, crítiques de la repressió de les vagues...); la segona analitzava textos legals que afectaven el sindicalisme a les Ardenes; la tercera part feia una relació de les vagues que estaven en marxa, així com les diferents reunions i temes a tractar-hi; i la darrera pàgina estava dedicada a poemes, contes llibertaris, caricatures anticlericals, consells d'higiene i de salut, etc. A la impremta de «L'Essai» també es van editar nombrosos fullets de diversos autors (Lermina, Faure, Laisant, Meslier, Parsons, Ravachol, Janvion, Malato, Boulgarin, etc.) i postals. El 15 gener de 1908 la publicació canviarà de nom i esdevindrà Le Communiste, però deixarà de publicar-se el desembre del mateix any.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic tolosà Boletín Interior de la CNT (MLEF) del 6 de juny de 1945

- Homenatge als rescatats dels camps de concentració: El 10 de juny de 1945 se celebra al Cine Plaza de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) un acte d'homenatge als rescatats espanyols dels camps de concentració nazis. L'acte, organitzat pel Centre d'Estudis Tolosa-Barcelona (CETB), va ser presidit per l'hispanista Jean Cassou, comissari de la República francesa de la regió de Tolosa, i el professor Raymond Badiou, alcalde socialista de Tolosa. Intervingueren Josep Ester Borràs, sobrevivent del camp de concentració de Buchenwald, i José Nieto, del camp de Dachau, a més de Frederica Montseny Mañé, N. Nogués Biset i Pierre Stefani, pel CETB.

***

Portada del número 1 de Cantaclaro

- Surt Cantaclaro: El 10 de juny de 1977 surt a València (País Valencià) el número zero del periòdic anarcosindicalista Cantaclaro. Órgano de expresión del Comitè de Fábrica de CNT. Estava publicat pels obrers anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la fàbrica metal·lúrgica de l'Empresa Nacional Elcano de la Marina Mercant. Els articles sortiren publicats sense autoria, però hi va col·laborar Trinidad Seguí. Els temes que tractà van ser l'assembleisme, l'autogestió, la conflictivitat obrera, la transició política, etc. Es publicà, com a mínim, un número més, l'1, el 7 de juliol de 1977.

***

Cartell del míting confederal

- Míting confederal: El 10 de juny de 1979 se celebra al Teatro Fleta de Saragossa (Aragó, Espanya) un míting d'afirmació anarcosindicalista organitzat pel Sindicat de Pensionistes i Jubilats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van Intervenir José María Bondia Román, Severino Campos Campos i Frederica Montseny Mañé. La intervenció de Montseny va ser considerada per la premsa com «explosiva», ja que considerà que «els problemes que té Espanya no poden ser resolts pel capitalisme» i que «és necessari anar cap a una nova revolució, a les vagues salvatges i a les explosions populars, fent servir, si cal, el combat i les barricades». Els polítics Santiago Carrillo Solares i Enrique Tierno Galván, comunista i socialista respectivament, també van ser durament criticats per Montseny.

Naixements

Gustave Courbet fotografiat per Nadar (1855)

- Gustave Courbet: El 10 de juny de 1819 neix a Ornans (Franc Comtat, França) el pintor revolucionari, proudhonià, communard i llibertari Jean Désiré Gustave Courbet. Fill de terratinents, son pare, Éléonor Régis Jean Joseph Stanislas Courbet, posseïa propietats a Flagey, on criava bovins i practicava la viticultura, i sa mare es deia Suzanne Sylvie Oudot. Quan tenia 12 anys entrà al seminari d'Ornans, on rebé les primeres ensenyances artístiques amb un professor de dibuix deixeble de la pintura preromàntica d'Antoine-Jean Gros. Després d'aquesta experiència amb els capellans tornà anticlerical i marxà al Col·legi Reial de Besançon, on seguí les classes de dibuix d'un antic alumne de Jacques Louis David. A finals de 1839 marxà a París, allotjat pel seu cosí Jules Oudot, per començar els estudis de Dret i continuar els de pintura als tallers de pintura de Charles de Steuben i d'Auguste Hesse. Es formà al Louvre copiant els venecians del segle XVI i Velazquez. Durant molt de temps va fer feina tot sol, ja que el seu realisme pictòric anava contracorrent. El 21 de juny de 1840 fou llicenciat del seu servei militar i s'instal·là al Barri Llatí, freqüentant l'acadèmia de Charles Suisse i vivint la bohèmia parisenca. En 1844 fou admès al Saló, on exposà el seu Autoportrait au chien noir, esdevenint el capdavanter del realisme. En 1848 esdevingué socialista, alhora que el seu talent comença a reconèixer-se, i fundarà un club social que s'oposarà als clubs jacobins i als partidaris del sector de la Montagne. L'agost de 1849 viatjà a Holanda, on descobrí les pintures de Frans Hals i de Rembrandt. En 1850 pintà una de les seves obres més famoses, Un enterrement à Ornans. En 1852 féu amistat amb el teòric anarquista Pierre-Joseph Proudhon, que l'influí profundament. Des del 1864 conreà l'escultura. En 1870 la seva reputació agafà tal volada que Napoleó III li oferí la Legió d'Honor, però com a republicà i socialista revolucionari, la rebutjà. Amb la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, fou nomenat president de la Comissió Artística per a la Conservació dels Museus Nacionals, que vetllava per la salvaguarda del patrimoni artisticocultural, i delegat de Belles Arts. Quan la Comuna de París fou proclamada, en fou elegit membre i passà a ocupar-se de la Comissió d'Ensenyament, esdevenint un dels responsables de la Federació dels Artistes. Votà contra el Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria». El 14 de setembre de 1870, en un escrit dirigit al Govern de Defensa Nacional, havia demanat que la Columna Vendôme, que evoca les guerres napoleòniques, fos desmuntada i transportada als Invàlids, però el 13 d'abril de 1871 la Comuna decretà la destrucció d'aquest «monument de barbàrie». Courbet reclamà l'execució d'aquest decret, que es materialitzà el 16 de maig d'aquell any davant una gentada eufòrica, i fou per aquest fet quan més tard se l'en demanaren responsabilitats. Després de la Setmana Sagnant, el 7 de juny de 1871 fou detingut i portant davant el III Consell de Guerra; el 2 de setembre d'aquell any fou condemnat a sis mesos de presó –que purgarà a París, a Versalles i a Neully– i a 500 francs de multa. Més tard, el 30 de maig de 1873, sis dies després de la seva elecció com a president de la República, el mariscal Mac-Mahon proposà la reconstrucció de la Columna Vendôme, amb la idea de fer pagar Courbet totes les despeses. Per fugir de la ruïna, s'exilià a Suïssa, però els seus béns i quadres van ser embargats. L'1 d'agost de 1875, com a llibertari antiautoritari, participà en el Congrés de la Federació del Jura a Vevey, ciutat on s'establí. Entre les seves obres pictòriques destaquen un retrat realitzat en 1865 del seu amic Proudhon, envoltat de ses filles, i nombroses obres «escandaloses» per als mantenidors de l'ordre moral establert, com ara L'origen du monde (1866) o Le Sommeil (1866). El 4 de maig de 1877 el pressuposts per a la reconstrucció de la Columna Vendôme s'establí: 323.091, 68 francs. Astorat, Courbet demanà pagar la xifra per anualitats, «favor» que li fou concedit: havia de pagar durant 33 anys 10.000 francs anuals –en acabar tindria 91 anys. Per solidaritat amb els seus compatriotes exiliats de la Comuna de París, sempre rebutjà retornar a França abans d'una amnistia general. Gustave Courbet va morir de cirrosi pel seu abús de l'alcohol el 31 de desembre de 1877 a La Tour-de-Peilz, a prop de Vevey, (Vaud, Suïssa); l'endemà, segons el reglament, havia de pagar el primer termini del seu ubesc deute. La seva voluntat fou respectada i fou inhumat el 3 de gener de 1878 a La Tour-de-Peilz. Les seves despulles foren traslladades a Ornans en 1919.

***

Foto policíaca de Gennaro Petraroja (ca. 1894)

- Gennaro Petraroja: El 10 de juny de 1860 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el sastre i propagandista anarquista Gennaro Francesco Mariano Petraroja, també conegut com Janvier-François-Mariano Petraroya (Petraroia o Pieteraroia), Dutroni i Janvier. Sos pares es deien Vincenzo Petraroja i Giulia Blanco. Condemnat per negar-se a fer el servei militar, en 1886 fugí a París (França). L'abril de 1890 va ser detingut, amb Saverio Merlino i Paraskiev Stoianov, per realitzar un manifest en ocasió del Primer de Maig acusat d'«instigació a la insubordinació i a l'assassinat» i va ser empresonat a Sainte-Pélagie. En aquesta presó parisenca acceptà treballar d'«auxiliar» i amb l'excusa d'escombrar els passadissos pogué establir contacte amb els presos anarquistes, com ara Saverio Merlino, Charles Malató i Ernest Gégout. El 13 de maig d'aquell any se li va decretar l'expulsió de França i s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Mentrestant, el 18 de juliol de 1890 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per haver distribuït pamflets als soldats encoratjant-los a no disparar sobre el poble. El 7 de novembre de 1890 participà en una reunió al domicili de Moïse Ardaine on es va decidir la difusió d'un manifest en memòria dels màrtirs de Chicago i probablement fou l'autor d'aquest text, amb el suport de Marco Sullam i Luigi Galleani, que va ser imprès en forma de pamflet en tres llengües. Poc després, l'11 de novembre, sa companya, Teresina Blanco, proposà en una reunió la formació d'un grup anarquista de dones llibertàries, ja que «la dona és més conscient de la misèria de l'home». El 15 de desembre de 1890 va ser expulsat de la Confederació Helvètica, amb Luigi Galleani, Paul Bernard, Hiskia Giuseppe Rovigo (Morelli), Paraskiev Stoianov i Lucien Weil (Henri Dhorr), pel repartiment del pamflet citat. En 1891 retornà a Nàpols i participà en una concentració dels desocupats dissolta per la policia i en activitats d'agitació per al Primer de Maig. Denunciat per «instigació a l'odi entre classes i desobediència a la llei», el 22 d'abril de 1892 va ser condemnat a 14 mesos de presó, però obtingué la llibertat provisional. Un cop lliure, immediatament participà, segons la policia, en «reunions secretes per a organitzar el Primer de Maig» i poc després redactà un manifest apologètic de l'anarquista Ravachol, fet pel qual purgà sis mesos de presó. En 1893 emigrà a Londres (Anglaterra), on retrobà Saverio Merlino, i col·laborà en el número únic del periòdic 1º Maggio, que es publicà a Lugano (Ticino, Suïssa). En aquesta època intentà crear una federació anarquista d'italians exiliats («La Solidarietà») i amb aquesta finalitat el gener de 1893 edità la circular «A gli anarchici italiani dell'estero» que va ser reproduïda en els periòdics Il Grido degli Opressi (Chicago, 14 de juny de 1893) i Lavoriamo (Buenos Aires, 1 de juny de 1893); en aquesta circular afirmà que la violència anarquista és la natural resposta a l'exercida per part l'Estat. A Londres obrí una sastreria al número 6 del carrer Upper, que segurament funcionà bé, ja que ajudà econòmicament Louise Michel. També entrà en contacte amb els emigrats llibertaris a Paterson (Nova Jersey, EUA), que preparaven la publicació de La Questione Sociale. Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 participà en el Congrés Internacional Socialista que se celebrà a Londres, on s'oposà a la tàctica parlamentària adoptada per la majoria marxista –va ser a partir d'aquest congrés que els anarquistes i els socialistes antiparlamentaris van ser definitivament exclosos dels congressos socialistes. L'agost de 1900, arran del magnicidi d'Humbert I d'Itàlia perpetrat per l'anarquista Gaetano Bresci, en l'article «Monarchia e Popolo», que Errico Malatesta publicà en el número únic Causa et effetti (1898-1900), va fer una crida als italians a «demolir la tirànica prepotència savoiana» que «ha reduït Itàlia a un país de misèria i de llàgrimes». L'any següent fou un dels responsables dels grup anarquista londinenc «L'Internazionale», que edità el periòdic L'Internazionale, el qual, dirigit per Silvio Coro i ell a la gerència, publicà quatre números entre el 12 de gener i el 5 de maig de 1901. En 1903, fent costat Malatesta en la seva lluita contra l'individualisme, intentà obrir una Cambra del Treball i fundà «Il Lavoro», grup que agrupava joves anarquistes i vells internacionalistes veterans de la Comuna. En 1907 tornà a Nàpols, obrí una sastreria i es mantingué fora de joc fins el maig de 1909, quan signà, amb Francesco Cacozza, un pamflet denunciant els «Fets de Sinopoli», on els carrabiners mataren uns manifestants desarmats. El juliol de 1909 publicà l'opuscle Dopo vent'anni. Dall'amorfismo all'umanismo verso l'anarchismo i el 13 d'octubre va ser detingut per complicitat en un atemptat contra una església. Entrà a formar part del grup «Sorgete», i el 21 de març de 1910 va ser posat en llibertat provisional. El 29 d'octubre de 1910 va ser condemnat a sis mesos de presó per complicitat en l'atemptat i en l'onada d'agitació contra la visita del tsar a Itàlia. En 1916 participà en la campanya contra l'execució en cadira elèctrica de l'anarquista italoamericà Carlo Tresca i establí contactes freqüents amb Giovanni Giordano i Renato Siglich. Impressionat pels fets revolucionaris russos, acceptà la lluita de classes com a un pas obligat en direcció cap la societat anarquista i, després de la Gran Guerra, sostingué la línia de la «unitat per la revolució». El 2 de febrer de 1919, en un reunió a la Cambra del Treball, obtingué dels companys el compromís de fer costat amb la propaganda la lluita dels treballadors i preparar-se per a l'aixecament contra els patrons i el govern. Entre el 12 i el 14 d'abril se celebrà a Florència (Toscana, Itàlia) el congrés constitutiu de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), que l'anomenà membre del seu Comitè de Coordinació. L'1 de maig de 1919, en un míting a Pozzuoli (Campània, Itàlia), va mostrar la seva solidaritat i el seu suport a la vaga dels siderúrgics de l'empresa Ilva, compromís que es va confirmar el 18 de maig en una reunió amb els socialistes d'Amadeo Bordiga. El desembre de 1919 obtingué que en el document final del Congrés Socialista Meridional figurés l'expressió «força socialista» en substitució de «govern socialista». Poc després, en el Congrés de l'UAI, que se celebrà entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), arribà a un consens sobre l'agenda per a la propaganda al Sud, tot afirmant que «el Soviet és el complement del Consell de Fàbrica» i que «els soviets garanteixen la descentralització, engegant la construcció del nou ordre social en la producció i el consum». Però, quan l'esperança revolucionària xocà amb el fracàs de les ocupacions de les fàbriques, i l'ambigüitat de la Cambra del Treball amb la reacció feixista, la unitat sostinguda per Petraroja no reeixí i les divergències sorgides amb els socialistes dividí els anarquistes napolitans en dos grups, els de «La Folgore», animat per Giuseppe Imondi i Armido Abbate, i els de «Libero Pensiero», on ell militava amb Francesco Cacozza i Carlo Melchionna. Aquest desacord esdevingué crisi política quan Giuseppe Imondi i Bruno Misèfari, que buscaven la ruptura, provocaren l'expulsió dels anarquistes que es reunien a la Cambra del Treball. En el II Congrés Anarquista de Campània, celebrat el 8 de setembre de 1921, el seu grup se separà, encara que entre el 2 i el 4 de novembre participà en el Congrés de l'UAI celebrat a Ancona (Marques, Itàlia). En 1922, quan es creà el grup «Prometeo», que intentà superar les dissensions, es mantingué al marge. En aquesta època on el feixisme era al poder, els anarquistes es reunien a la seva sastreria, però el 28 de novembre de 1926 va ser detingut i deportat per tres anys i vuit mesos a l'illa siciliana de Favignana. Traslladat a l'illa de Lipari, el 22 de desembre de 1927 va ser posat en llibertat condicional. En 1930 la seva direcció figurava en una agenda de Paolo Schicchi, fet que demostra que, malgrat la seva edat i la pressió del feixisme, encara es mostrava actiu. El 6 de juliol de 1936 Gennaro Petraroja va ser internat en un hospital psiquiàtric de Nàpols (Campània, Itàlia), on va morir el 21 de gener –algunes fonts citen el 31 de gener o l'1 de febrer– de 1937.

***

Foto policíaca de Jean-Baptiste Broeckx (ca. 1894)

- Jean-Baptiste Broeckx: El 10 de juny de 1861 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) l'anarquista Jean-Baptiste Broeckx –a vegades el llinatge citat erròniament de diverses maneres (Broeck, Broeks, etc.). Son pare es deia Pierre Joseph Broeckx, sabater, i sa mare Anne Joséphine Louise Lecte, i tingué un germà gran, Ernest Gustave Broeckx. Es guanyava la vida treballant d'obrer blanquer i després com a peó de camins. En 1881 va ser cridat a files, però, com que son germà gran feia el servei militar, va ser dispensat; aleshores vivia al número 1 de la plaça Marché de Saint-Denis. A principis de la dècada dels noranta milità, juntament amb son germà gran Ernest Gustave Broeckx (Brousse), en el grup anarquista de Saint-Denis (Bastard, Brille, Segard, etc.). A mitjans de març de 1892, ben igual que altres companys de Saint-Denis (Bastard, Chaumartin, Guerlinguer, Heurtaud, Voyez, etc.), el seu domicili va ser escorcollat. El 26 d'abril de 1892 va ser detingut a la fàbrica Belleville en la gran batuda d'anarquistes (51 detencions a París i 94 a la resta de França) arran de l'explosió al restaurant Véry de París del dia anterior i del judici de Ravachol d'aquell dia. El seu domicili, al número 10 del carrer Moulin, va ser escorcollat i es trobaren nombrosos fullets i periòdics anarquistes. Posteriorment es refugià a Brussel·les (Bèlgica). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 19 d'abril de 1896 va ser detingut a Saint-Denis després d'entrar enfollit en una casa particular buscant sa companya tot cridant consignes revolucionàries i de refugiar-se a casa seva mentre enarborà la bandera roja al seu balcó; quan la policia intentà entrar-hi, fugi per les teulades, però finalment va ser detingut, trobant-se en l'escorcoll del seu domicili propaganda anarquista i armes de tota casta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Jean Ajalbert

- Jean Ajalbert: El 10 de juny de 1863 neix a Courcelles (Clichy; actualment Levallois-Perret, Illa de França, França) el poeta impressionista, escriptor naturalista, crític d'art, advocat i anarquista Jean Ajalbert. Sos pares es deien Jean Ajalbert, criador de bestiar, i Marie Taiscedre, i en el part nasqué son germà bessó Maurice Ajalbert. Autor de nombroses novel·les, va participar en nombrosos revistes literàries i en la redacció de molts periòdics. A partir de 1892 va començar a freqüentar els cercles anarquistes, participant amb els seus articles en la premsa llibertària (Le Pot à Colle, L'Endehors, Le Plébéien, Les Temps Nouveaux, Almanach de la Question Sociale), i n'esdevingué el misser. El desembre de 1893 fou triat per Auguste Vaillant per defensar-lo; notificat només uns dies abans que el judici tindria lloc el 10 de gener de 1894, refusa defensar-lo com a mitjà de protesta i serà substituït per Labori. Sense il·lusions sobre la justícia, s'oposarà a l'Ordre rebutjant defensar cap causa arran del procés de Vaillant, per denunciar el simulacre de justícia, i abandonarà després l'advocacia. Ardent defensor d'Alfred Dreyfus, serà un dels primers a denunciar el seu linxament mediàtic i a fer costat Émile Zola i el seu J'acusse. Va col·laborar en Le Journal du Peuple, creat per Sébastien Faure per defensar Dreyfus i s'incorporarà en la redacció de Droits de l'Homme on es mostrarà com un terrible polemista, que fins i tot el portarà a batre's en duel el gener de 1898. En 1899 formà part, juntament amb Paul Adam, Lucien Descaves, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, del Comitè General organitzador del Congrés Internacional d'Art Social. Es va rebel·lar contra la gràcia atorgada a Dreyfus, perquè per a ell no hi havia altra sortida que la innocència, i això li va portar molts enemics, fins i tot jueus, a més de la impossibilitat d'escriure a nombrosos diaris. Sense ingressos, Aristide Briand, l'ancià teòric de la vaga general, li va confiar missions a Indo-xina que li inspiraran temes per a les seves novel·les. Va començar a col·laborar en L'Humanité i en L'Action, allunyant-se definitivament de l'anarquisme. Després va ser nomenat conservador del museu del castell de Malmaison (1907-1917) i més tard administrador de la Manufactura Nacional de Tapisseria de Beauvais (1917-1934). En 1917 va ser triat com a membre de l'Acadèmia Goncourt. Divorciat de Dora Charlotte Dorian, el 7 de maig de 1919 es casà al XVI Districte de París amb Camille Brunner. Malauradament les seves relacions amb el Poder el portaran durant l'ocupació nazi a participar activament amb el règim de Petain i a col·laborar en el diari L'Émacipation nationale, de Jacques Doriot, òrgan del Partit Popular Francès (PPF). Amb l'Alliberament, el març de 1945, haurà de patir una estada forçada a la presó del fort du Hâ, a prop de Bordeus, com a col·laboracionista. En sortir-ne, serà apartat de l'edició i expulsat de l'Acadèmia Goncourt poc abans de morir. Jean Ajalbert va morir el 14 de gener de 1947 a Caors (Carcí, Occitània) i fou enterrat a Bredons (Alvèrnia, Occitània).

***

Lió vist des del barri de la Croix-Rousse (1869)

- Pierre Desgranges: El 10 de juny de 1865 neix a Velafranche (Beaujolais, Arpitània) el militant anarquista Pierre François Desgranges, també conegut com Grange. Sos pares es deien François Desgranges i Claudine Marchand. Com son pare i son germà gran, Victor Joany, va treballar en una fàbrica d'escombres familiar i va militar en el moviment anarquista de Velafranche. A començaments de 1890 es va instal·lar a Lió i el setembre de 1894 es va casar amb Marie Canova, debanadora amb qui vivia. Va viure a diversos barris lionesos (Brotteaux, Lafayette, Vieux Lyon, etc.) i les seves activitats van atreure l'atenció de la policia que va escorcollar ca seva diverses vegades entre 1892 i 1893. Arran d'un escorcoll l'1 de gener de 1894 i en virtut de la Llei del 18 de desembre de 1893 va ser empresonat acusat de participar en una associació de malfactors, però va ser alliberat per manca de proves set dies després. Encara va ser novament escorcollat el 6 de juliol de 1894. Va estar relacionat amb Louise Michel, amb Sébastien Faure i amb Jean Grave. El 27 de desembre de 1891 va ser membre fundador a Brotteaux del grup «La Jeunesse Antipatriote» i va encarregar-se amb altres companys d'organitzar la manifestació del Primer de Maig de 1892 que volia que fos violenta. El febrer de 1892 va fundar el grup anarquista «Les Ennemis de toute candidature» i va freqüentar les reunions del grup «Ni Dieu, ni maître», instal·lat al carrer Mail del barri de La Croix-Rousse de Lió. Durant les eleccions legislatives de 1893 va realitzar actes de la candidatura abstencionista. Cap al 1896 va intentar coordinar les accions dels diversos grups anarquistes dispersos a Lió i va proposar, sense èxit, la constitució d'una societat estable que actuaria com a cobertura legal per facilitar les reunions i les conferències. En aquesta època va intentar, amb el suport del «Cercle de l'Égalité», fundar una biblioteca anarquista i va participar, juntament amb Sébastien Faure, en una activa campanya abstencionista. Més tard va projectar la creació d'una revista internacionalista lionesa, La Jeunesse Nouvelle, que amb perseverança i amb l'ajuda econòmica de subscriptors va aconseguir llogar un local que va servir alhora de sala de reunió i de seu de la revista. Només van sortir tres números, entre el 5 de desembre de 1896 i el 6 de febrer de 1897, i van col·laborar, entre altres, Bordat, Augustin Hamon, Lempol, Loys Dormain i Henri Perceval. El 18 de maig de 1897 va abandonar Lió i es va instal·lar a casa de son germà Victor a Velafranche. L'abril de 1898 va caure greument malalt i després d'una estada a l'hospital de Lió va ser novament portat a l'hospital de Velafranche. Pierre Desgranges va morir el 16 de juliol de 1898 a Velafranche (Beaujolais, Arpitània). Sa companya fou Marie Joséphine Curtet.

***

Foto policíaca de Juan De Marchi (1919)

- Juan De Marchi: El 10 de juny de 1866 neix a Torí (Piemont, Itàlia) –algunes fonts citen erròniament en 1864 a Calàbria (Itàlia)– l'anarquista Giovanni De Marchi Ennetti, més conegut com Juan De Marchi o Juan Demarchi. Sos pares es deien Giacomo De Marchi i Maria Ennetti. Fuster de professió, desertà de l'exèrcit i desplegà una vida viatgera arreu d'Itàlia i d'altres països i ciutats (Portugal, Marroc, París, Barcelona, Rio de Janeiro, etc.). A part de l'italià i del castellà, coneixia el francès i el portuguès. En 1893 emigrà a Buenos Aires (Argentina), on entrà a formar part del grup anarquista «Umanità Nova» (Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.). Cap e 1898 es traslladà a Xile, on continuà militant en el moviment anarquista. A la regió de Magallanes ajudà a organitzar els gremis de la zona. Entre 1900 i 1904 visqué i milità a Lota i a Curanilahue, ciutats de la regió xilena de Biobío, on va participar en la Mancomunal obrera. Després marxà cap el nord de Xile i entre 1917 i 1918 participà en les lluites portades a terme per les Lligues d'Arrendataris. Després passà a la zona central de Xile, instal·lant-se primer a Santiago i després a Valparaíso (Valparaíso, Xile). En 1922, a Valparaíso, on tenia el seu petit taller de fusteria de mobles al número 1210 del carrer Loira, conegué l'adolescent Salvador Allende, futur president del país, que aleshores estudiava al «Liceo Público Eduardo de la Barra», qui es va veure fortament influenciat pel seu pensament durant les llargues converses que mantingueren mentre li ensenyava a jugar als escacs i pels llibres anarquistes i socials qui li va deixar (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Paul Lafargue, Errico Malatesta, etc.). També va influir en altres militants, com ara Juan Gandulfo, Domingo Gómez Rojas, José Santos González Vera, Augusto Pinto, Manuel Rojas, etc. Col·laborà en diferents organitzacions llibertàries i periòdics (Bandera Roja, etc.), i finalment milità en el Sindicat de Moblistes de la secció local de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). El 3 de març de 1929, en plena dictadura de Carlos Ibáñez del Campo (1927-1931), va ser detingut i expulsat del país. S'establí a l'Argentina, on s'integrà en la resistència contra la dictadura xilena, participant en complots com ara el de l'«Avión Rojo» (setembre de 1930), on s'encarregà d'entrar armes des de Mendoza (Mendoza, Argentina) per la via del ferrocarril fronterer; però, traït pels militars antiibañistes, el pla va fracassar. Finalment retornà clandestinament a Xile, però va ser descobert per la policia, detingut i deportat a Illa Mocha, d'on sortí amb la caiguda de la dictadura. Segons alguns, en els últims anys de sa vida va fer de sabater. Va estar casat en dues ocasions amb dues xilenes i tingué sis infants (cinc filles i un fill). Molt malalt, es va veure obligat a traslladar-se de Santiago a Valparaíso, on tenia sa família. Juan De Marchi va morir a començament d'abril de 1943 a Valparaíso (Valparaíso, Xile) i va ser enterrat el 7 d'abril arropat per 300 companys i companyes. La seva figura es mencionada en la pel·lícula documental Salvador Allende, vive en la memoria (2004) de Patricio Guzmán.

Juan De Marchi (1866-1943)

***

Nick Anibaldi i sa companya Anita Francolini

- Nick Anibaldi: El 10 de juny de 1893 neix a Caporciano (Aburços, Itàlia) l'anarquista Domenico Anibaldi, més conegut com Nick Anibaldi. Sos pares es deien Giuseppe Anibaldi i Filomena Sidonio. Milità en el moviment anarquista des de la seva adolescència. Emigrà des de Nàpols (Campània, Itàlia), a bord del Cretie, cap a Boston (Suffolk, Massachusetts, EUA), on arribà el 21 de març de 1920. En 1922 treballava de miner a Belmont (Belmont, Ohio, EUA). El 13 d'octubre de 1927 va ser naturalitzat nord-americà. El 12 de juny de 1939 es casà a Detroit amb Anita Francolini. A partir de 1942 visqué a Canton (Wayne, Michigan, EUA), però s'instal·là definitivament a Detroit, on formà part del grup anarquista italià «I Refrattari» d'aquesta ciutat. Nick Anibaldi va morir d'una crisi cardíaca el 22 de juliol de 1972 a Detroit (Wayne, Michigan, EUA).

***

Notícia de la detenció de Marcel Butet apareguda en el diari de Saint-Lô Journal de la Manche et de la Basse-Normandie del 28 de maig de 1921

- Marcel Butet: El 10 de juny de 1894 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Marcel Édouard Butet. Sos pares es deien Jules Édouard Butet, empleat, Marie Provost, modista. Es guanyava la vida com a fuster. En 1911 formava part de la Federació Revolucionària Comunista (FRC). Segons informes policíacs, tenia la intenció de formar un petit grup anomenat «Groupe de la Vengeance» (Grup de la Venjança), encarregat de fer accions punitives contra els agents de la força pública. També segons la policia, volia realitzar una acció violenta en ocasió del Primer de Maig de 1911 agrupats els militants al voltant de la bandera negra que ell portaria. Entre 1912 i 1913 col·laborà en Le Libertaire. El desembre de 1912 signà, amb son germà Robert Butet (Stefano Sagnol) i Louis Villetard, membres de la secció de Saint-Ouen (Illa de França, França) de l'FCA, el cartell «Si la guerre éclate, ce que nous ferons» (Si la guerra esclata, això és el que farem), fent una crida al sabotatge de la mobilització. El 28 de gener de 1913 va fer, amb son germà Robert Butet (Stefano Sagnol), la xerrada contradictòria «L'individualisme, doctrine de révolte et de solidarité» (L'individualisme, doctrina de revolta i de solidaritat) a la Sala Radiguet de Saint-Ouen. Durant la primavera de 1913 intentà crear el grup «La Vengeance» i en la tardor d'aquell any fou membre del grup anarquista del XVIII Districte de París de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), del qual va ser nomenat secretari, i participà en la creació d'una biblioteca militant a la seu del grup, a la Sala de l'Espérance, al número 25 del carrer de Clignancourt, i de la qual es va fer publicitat en Les Temps Nouveaux. El 21 de febrer de 1914 participà, amb son germà Robert Butet (Stefano Sagnol) i Ernest Girault, en un acte organitzat pel Comitè d'Acció Antiparlamentària del XVIII Districte de París celebrat a la Sala Roudier. El 25 de maig de 1914 participà amb un centenar de militants anarquistes (francesos, jueus, russos i italians) en una manifestació al «Mur dels Federats» del cementiri parisenc de Père-Lachaise. En 1914 va ser mobilitzat en el 149 Regiment d'Infanteria i lluità als fronts. En 1917 passà a la reserva militar activa i va ser destinat a diverses fàbriques militars. El 26 de maig de 1921 va ser detingut davant del palau d'Elisi de París pel sentinella de guarda després de cridar «Visca l'anarquia!»; considerat dement, va ser enviat a la infermeria de comissaria del barri de la Madeleine. En aquesta època vivia al número 2 del carrer Daudin de Saint-Ouen. Després de diverses revisions militars per problemes nerviosos i delirants, el 21 de desembre de 1922 va ser definitivament llicenciat per «debilitat mental». Marcel Butet va morir el 14 de febrer de 1924 a Saint-Ouen (Illa de França, França).

***

Domingo Ascaso Abadía

- Domingo Ascaso Abadía: El 10 de juny de 1895 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Domingo Ascaso Abadía. Sos pares es deien Domingo Ascaso Corredor, comerciant, i Emilia Abadía Abad. Fou membre de la famosa família anarquista dels Ascaso, germà major de Francisco i d'Alejandro. Forner de pa de professió a Saragossa (Aragó, Espanya), ben aviat s'adscrigué als grups d'acció anarquistes aragonesos i se li atribuí la participació directa en la mort del redactor en cap d'El Heraldo de Aragón, a qui acusaven d'haver denunciat diversos soldats aixecats a la caserna d'El Carmen el gener de 1920. Membre del grup «Los Justicieros», a començaments de 1921 s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on s'entrevistà amb Buenaventura Durruti Domínguez durant la primera visita que aquest efectuà a la capital catalana i mostrarà la seva oposició a la creació d'una federació anarquista. Molt unit al seu germà Francisco, l'octubre de 1922 s'integrà en el grup d'acció «Los Solidarios». Durant la dictadura de Primo de Rivera fou perseguit durant la gran batuda contra els cercles llibertaris i el 24 de març de 1924 aconseguí eludir el cercle policíac a Barcelona. Va viure amagat al cementiri del Poblenou de Barcelona fins que Joan García Oliver el pogué passar a França –segons alguns s'exilia arran de l'execució de l'inspector de policia Antonio Espejo Aguilar. A França serví d'enllaç amb Durruti i son germà Francisco i tots plegats intentaren accelerar el moviment revolucionari que preveia una acció guerrillera als Pirineus que havia de crear un clima revolucionari a l'interior de la península. Formà part de la comissió encarregada d'organitzar l'expedició i d'obtenir l'armament necessari per a l'expedició de Vera de Bidasoa que es produí el desembre de 1924. A començaments de 1929 va viure l'exili a Brussel·les (Bèlgica), on per sobreviure venia mocadors i objectes d'escriptori. Després de la caiguda del dictador, retornà a la península. Com a membre del grup «Los Indomables» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou detingut després dels fets de Fígols i de Cardona i desterrat el 21 de gener de 1932 a Villa Cisneros (actual Dakhla, Sàhara Occidental) fins al setembre d'aquell any. Durant els anys següents es dedicà al camp sindical i, com a pastisser, milità enquadrat en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), deixant de banda els grups d'acció. Quan esclatà la Revolució espanyola el juliol de 1936 fou ajudant de Joan García Oliver en el Comitè de Milícies Antifeixistes. Poc després, amb Cristóbal Aldabaldetrecu Irazábal, dirigí la «Columna Ascaso» al front d'Aragó, especialment a la comarca de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), que abandonaren quan la militarització de les milícies i aquesta columna es transformà en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola –encara que el motiu sembla no haver estat la militarització, ja que la van defensar sense reserves en l'assemblea de milicians del 9 de març de 1937 a Barcelona, sinó l'oposició de Miguel García Vicancos, de Gregorio Jover i de Josep Joan Domènech que en continuessin al front. Com a delegat del Front d'Aragó havia participat el 24 de setembre de 1936 en el Ple de Federacions Locals i Comarcals del Comitè Regional de Catalunya de la CNT que se celebrà a Barcelona. De tornada a Barcelona, Domingo Ascaso Abadía fou abatut el 4 de maig de 1937 davant el Secretariat de Patrulles de Control a la Travessera de les Corts de Barcelona (Catalunya) durant les lluites de barricades contra les forces contrarevolucionàries comunistes durant els «Fets de Maig» i fou enterrat 11 de maig al cementiri barceloní de Montjuïc.

Domingo Ascaso Abadía (1895-1937)

---

Continua...

---

[09/06] �Le Libertaire� - Flores Mag�n - Miting per Delannoy - Protesta contra l'expulsi� de Malatesta - �Le Raffut� - �La Voce del Profugo� - Patrulles de Control - Exposici� d'Assandri - Brunet - Astier - Benoit - Bardin - Ortt - Paret - Jospin - Grimaldi - Mi�ana - Iglesias - Cubell - Villar - Fontanillas - Seijas - Mock - Carriol - Jacobson - Payan - Jahn - Borghesani - Adri�n - Spohr - Zavala - R�diger - Boussinot - P�rez Rodr�guez - Claux - Lanciotti - Sainz Alonso - Aguilar - Mur - Carril - Pintado - Pavlov

efemerides — Tue, 09 Jun 2026 13:20:46 +0200

[09/06] «Le Libertaire» - Flores Magón - Miting per Delannoy - Protesta contra l'expulsió de Malatesta - «Le Raffut» - «La Voce del Profugo» - Patrulles de Control - Exposició d'Assandri - Brunet - Astier - Benoit - Bardin - Ortt - Paret - Jospin - Grimaldi - Miñana - Iglesias - Cubell - Villar - Fontanillas - Seijas - Mock - Carriol - Jacobson - Payan - Jahn - Borghesani - Adrián - Spohr - Zavala - Rüdiger - Boussinot - Pérez Rodríguez - Claux - Lanciotti - Sainz Alonso - Aguilar - Mur - Carril - Pintado - Pavlov

Anarcoefemèrides del 9 de juny

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Le Libertaire

- Surt Le Libertaire: El 9 de juny de 1858 surt a Nova York (Nova York, EUA), editat i escrit totalment per l'exiliat polític Joseph Déjacque, el primer número del periòdic mensual Le Libertaire. Journal du Moviment Social. Déjacque va ser l'introductor del neologisme llibertari en contraposició a liberal. Aquest periòdic alterna crítica social i política, amb pamflets, assaigs teòrics i, fins i tot, peces teatrals, tot apel·lant a la Revolució Social i a la Sobirania Individual. Déjacque va publicar per lliuraments en aquesta publicació l'obra L'Humanisphère. Utopie anarchique, considerada la primera utopia moderna del moviment anarquista. En sortiran 27 números fins al 4 de febrer de 1861, per les dificultats econòmiques de l'editor i per l'esclat de la Guerra Civil nord-americana. Quan Déjacque va morir a França –havia aprofitat l'amnistia de 1861 per retornar-hi– la capçalera serà represa a partir del 16 de novembre de 1895 per Sébastian Faure i per Louise Michel. L'única col·lecció completa de Le Libertaire de Déjacque es troba a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Col·lecció completa de Le Libertaire de Joseph Déjacque

***

Els germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta) presos a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917

- Prohibició total dels Flores Magón: El 9 de juny de 1903 el govern mexicà del general Porfirio Díaz decreta que cap periòdic –n'havien publicat nombrosos: Regeneración, El Hijo del Ahuizote, El Nieto del Ahuizote, El Padre del Ahuizote, El Bisnieto del Ahuizote, etc.– o escrit dels germans Flores Magón pugui ser publicat als Estats Units Mexicans, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es va prohibir la publicació de tots els periòdics contraris al règim.

***

Cartell de l'acte

- Miting per Delannoy: El 9 de juny de 1909 se celebra a la Salle des Sociétés Savantes de París (França) un míting de solidaritat amb l'artista anarquista Aristide Delannoy, que havia estat condemnat, juntament amb Victor Méric, el 26 de setembre de 1908 a un any de presó i a 3.000 francs de multa per haver fet una caricatura del general Albert d'Amade en Les Hommes du Jour de l'11 d'abril de 1908 –D'Amade havia assassinat la primavera de 1908 al Marroc 1.500 persones innocents–, i tancat, feble i tuberculós, a la presó parisenca de La Santé. Van participar en aquest acte, organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS), destacades personalitats literàries i polítiques, com ara Jean Allemane, Jacques Bonzon, Anatole France, Jules Grandjouan, Marcel Sembat i Albert Willm, entre d'altres. Per a convocar el míting, Jules Gradjouan realitzà un artístic cartell i en el acte es van vendre obres de Delannoy. El número del 8 de maig de 1909 del periòdic L'Assiette au Beurre s'havia consagrat al suport del dibuixant condemnat, participant 33 artistes. Gràcies a les pressions, el 26 de juny de 1909 Aristide Delannoy va ser posat en llibertat.

Míting per Delannoy (9 de juny de 1909)

***

Cartell de la protesta

- Protesta contra l'expulsió de Malatesta: El 9 de juny de 1912 se celebra a la plaça Trafalgar de Londres (Anglaterra) un acte de protesta contra l'amenaça d'expulsió del destacat anarquista Errico Malatesta, condemnat aleshores a tres mesos de presó per difamació de l'espia del govern italià Ennio Belelli (Virgilio). L'acte va ser convocat per l'Associazione Internazionale per l'Arbitrato e la Pace (AIAP, Associació Internacional per l'Arbitratge i la Pau), organització creada a Londres en 1880 que propugnava el desarmament dels Estats, la fraternitat entre els pobles i l'arbitratge internacional en cas de conflicte.

***

Capçalera de Le Raffut

- Surt Le Raffut: El 9 de juny de 1917 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista Le Raffut. Journal d'action. Organe du Syndicat des Locataires, créé par G. Cochon (La Gresca. Diari d'acció. Òrgan del Sindicat dels Llogaters, creat per G. Cochon). Va ser dirigit per Georges Cochon, secretari de la Unió Sindical dels Llogaters Obrers i Empleats (USLOE), que reivindicava, a més de l'ocupació dels habitatges, la prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a termini vençut i l'aforament dels lloguers. Aquesta publicació, amb humor mordaç, es dedicà a denunciar els polítics, empreses, burgesos i propietaris que realitzaven abusos. La gerència la portà Germinal i, a partir del número 3, Chatel. Trobem articles d'A. M. Berthoulat, Pierre Brizon, Henri Die, Jean Fegha, Germinal, Libertas i Fernand Morelle. En sortírem, com a mínim, set números, l'últim el 28 de juliol de 1917, i va ser durament censurat per les autoritats. Després de la Gran Guerra, entre el 13 de novembre de 1920 i el 30 de desembre de 1922, sortí una segona època amb periodicitat setmanal (92 números en total) que portà diversos subtítols («Òrgan de combat», «Polític i financer», «Contra totes les iniquitats», «Òrgan de combat i de defensa social, política, econòmica i financera», etc.). Aquesta nova època va ser dirigida per Georges Cochon, Maurice Dhollières i Maurice Fournie, i en la gerència prengueren part Maurice Gantier, Raoul Colin i Georges Cochon. Un tema central d'aquesta nova època fou la denúncia de les atrocitats comeses a les colònies penitenciaries franceses. Trobem articles d'Eugène Bizeau, Victor Bonnans, J. Bottile, Paul Bourguignon, G. De Champs, Henri Chassin, Georges Cochon, Simone Dalzeto, Maurice Dhollières, Ferdinand Domela-Nieuwenhuis, Henri Fabre, Maurice Fournie, Lucie Germine, Maurice Gilles, J. P. Hulot, M. Jacques, Étienne Laurent, Charles Malato, Pierre Marchal, Jacques Mesnil, Fernand Morelle, Naquet, Jules Rivet, Jean Serres, Mariano Soler, A. Spick, G. Thioulouse, Georges Yvetot, etc. També trobem dibuixos de Henri Atalaya, G. De Champs, André Claudot, Germain Delatousche, Henri-Paul Gassier, Jean Magdeleine i C. Noël, entre d'altres.

***

Portada d'un número de La Voce del Profugo

- Surt La Voce del Profugo: El 9 de juny de 1923 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista i anarcosindicalista en llengua italiana La Voce del Profugo. Giornale antifascista e di propaganda sindacale classista (La Veu del Pròfug. Diari antifeixista i de propaganda sindical de classe). Publicat pels cercles antifeixistes italians a l'exili a França, va ser dirigit per l'anarquista Alberto Meschi i amb l'anarcosindicalista Émile Kock en la gerència. Seguí les consignes de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Els articles es publicaren sota pseudònim. Entre el 22 de setembre de 1923 i el 12 de gener de 1924 es va interrompre. En sortiren vuit números, l'últim del 12 de gener de 1924.

***

Patrulla de Control

- Dissolució del Cos de Patrulles de Control: El 9 de juny de 1937 un decret de la Generalitat de Catalunya dissol les Patrulles de Control revolucionàries. El 10 d'agost de 1936 es dóna a conèixer a Barcelona (Catalunya) el projecte d'estructuració i regulació de les Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop d'Estat feixista del més anterior i encarregades d'assegurar l'ordre revolucionari. Van ser creades amb la finalitat d'acabar amb els actes violents, els crims i els robatoris d'incontrolats que atemorien la població. Aquesta institució, netament revolucionària, nascuda de i per a la revolució, segons el projecte, estava comandada per un comitè de 11 delegats –quatre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quatre d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)–, i presidida per Josep Asens (CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió d'Investigacions, nascuda del Departament de Seguretat del Comitè de Milícies Antifeixistes, a mans d'Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control estava format per 700 persones de totes les organitzacions –325 de la CNT, 185 d'ERC, 145 de la UGT i 45 del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)– i es distribuïa en 11 seccions (Cas Vell, Aragó-Muntaner, Est-Nord-Barceloneta, Poble Sec-Casa Antúnez, Sans-Hostafrancs, Bonavona-Pedralbes, Gràcia- Sant Gervasi, Clot-Poblet, Horta-Carmel-Guinardó, Sant Andreu i Poble Nou) que es repartien la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres localitats de la zona barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de Maig de 1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans sotmetre aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment dissoldre-les. Les Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van ser un signe més de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i al cap i a la fi una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les patrulles de control elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb alguns responsables del Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat delictiva. A les ciutats –sobretot a Barcelona–, hi havia una patrulla a cada barriada amb el seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu propi grup de defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus escamots. La diversificació de poders creava descontrol i confusió, i als carrers, el desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i robatoris indiscriminats per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la revolució, amb el consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del Comitè d'Investigació. Aquest fet va se un llast molt important per al desenvolupament de la revolució, ja que originà sentiments de rebuig entre bona part de la població. Entre els membres de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills, José Carricondo (delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma), Josep Fuentes (Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente (Barcelona), Valentí Mariages, Agustín Martínez, Diego Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez (Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan Pérez Güell, etc.

Cos de Patrulles de Control

***

Cartell de l'exposició Luigi Assandri. L'anarchico con il ciclostile. Collage

- Exposició d'Assandri: Entre el 9 de juny i el 21 de juliol de 2023 es mostra a la Galleria Moitre de Torí (Piemont, Itàlia) l'exposició Luigi Assandri. L'anarchico con il ciclostile. Collage, a cura de Chiara Maraghini Garrone i Tobia Imperato. En els anys seixanta i setanta l'anarquista Luigi Assandri (Luigino) es dedicà a imprimir en ciclostil i en fotocòpies nombrosos textos llibertaris, a més dels butlletins Anarchismo i La Voce dell'Anarcosindacalismo, i el periòdic Sicilia Libertaria, i a distribuir-los ell mateix pels carrers torinesos; també va editar nombrosos cartells, molts d'ells amb la tècnica del collage. D'aquesta exposició s'edità un catàleg.

Luigi Assandri (1915-2008)

Naixements

Isidore Brunet

- Isidore Brunet: El 9 de juny de 1851 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, sindicalista revolucionari i, després comunista, Isidore Brunet. Era originari de Someire (Llenguadoc, Occitània). Es guanyà la vida treballant en diferents oficis (miner, terrelloner, venedor de diaris, etc.). Treballà en la construcció del Pont de Lecàs (Llenguadoc, Occitània). El 14 de juliol de 1879 es casà a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i tingué tres infants. Residí en diferents poblacions llenguadocianes (La Grand Comba, Gajan, Salinèla, Molesan). Reputat com a «socialista revolucionari», la policia assenyalà que creia «sincerament en l'anarquia» i que es caracteritzà per organitzar conferències, com ara la que organitzà en 1886 a Cauviçon (Llenguadoc, Occitània) amb Jean-Pierre Geay o la de Someire amb Josep Tortelier. També prenia la paraula als cafès dels pobles de la zona (Fònts, Lècas, Gajan). En 1887 residia a Molesan (Llenguadoc, Occitània). El 6 de juliol de 1889, amb Sébastien Faure, Octave Jahn, Monat, Tricot i Spartacus Verdier, fou un dels oradors del míting organitzat a Nimes per Jean-Pierre Geay en el qual assistiren unes 700 persones. En 1911 era delegat del Sindicat de Firaires a la Borsa de Treball de Nimes, creada el març de 1887, i estava afiliat a la Confederació General del Treball (CGT). El 4 de juny de 1912 dimití del seu càrrec de vicepresident de la Federació de Firaires de França. En 1912 era secretari de la Unió Departamental dels Sindicats del Gard. Quan la Gran Guerra portà a terme una intensa propaganda antimilitarista. En 1921 venia periòdics i era secretari de la Borsa del Treball de Nimes. Com a sindicalista revolucionari reivindicà l'acció comuna entre els anarquistes i els comunistes. Entre el 25 i el 26 d'agost de 1923, durant el congrés de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball Unitària (CGTR), va ser nomenat tresorer adjunt del departament del Gard. Acabà renegant absolutament de l'anarquisme i es passà al comunisme, arribant a declarar que «l'anarquisme era el pitjor enemic del comunisme» i que «els anarquistes eren preciosos auxiliars de la burgesia capitalista». Entre 1925 i 1929 fou gerent del setmanari anarquista de Nimes La Provence Ouvrière et Paysanne. El 25 de juliol de 1929, ja molt gran i malalt, va ser empresonat a Nimes per purgar diverses penes anteriors i per deure 14.000 francs de multa relatives a la publicació en el setmanari comunista Le Trevailleur du Languedoc, del qual era gerent, d'articles antimilitaristes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura de Paul Astier (1892)

- Paul Astier: El 9 de juny de 1857 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Paul Astier. Era fill natural no reconegut de la jornalera Éléonore Arsène Astier. Es guanyava la vida treballant de sabater artesà. Entre 1866 i 1878 va ser condemnat en diverses ocasions per nombrosos motius (robatoris, cops i ferides, rebel·lió, ultratge a agents, etc.). El 20 de maig de 1881 va ser sentenciat en consell de guerra a Rochefort-sur-Mer (Poitou-Charentes, França) a un any de presó per «rebutjar a posar-se la roba militar». En els anys vuitanta vivia al número 101 del carrer Barbâtre de Reims. L'agost de 1884 va ser un dels fundadors, amb Joseph Faucher i Charlemagne Leprêtre, entre d'altres, del grup anarquista «Les Résolus». Durant la primavera de 1885, de passada per Nancy (Lorena, França), participà en un par de reunions del Cercle d'Estudis Socials (CES), que havia fundat l'anarquista Charles Gallo. En 1887 la policia el fitxà com a «perillós» i amic de l'anarquista Théophile Lequet. El 30 de maig de 1887 va ser detingut per «embriaguesa, rebel·lió i ultratge als agents» i durant la detenció cridà «A mi amics, germans, visca la Revolució!»; jutjat per aquest fet, el 8 de juny de 1887 va ser condemnat a tres mesos de presó. L'agost de 1887 la policia assenyalà la seva partida clandestina cap a Verviers (Lieja, Valònia), on va viure al número 30 del carrer Martyrs. El març de 1891 va ser novament condemnat a un mes de presó per «ultratge i rebel·lió a agents». El 14 de maig de 1892 es casà a Reims amb la jornalera Marie Arthémise Justine, vídua d'Edmond Remi Doyen, de qui va enviudar mesos després, el 29 de març de 1893. Poc després, el 28 d'agost de 1893 es casà a Reims amb la jornalera Angélique Marie Philippot. En aquesta època continuava vivint al número 101 del carrer Barbâtre de Reims i a finals de novembre d'aquells any el seu domicili va ser escorcollat per la policia. El febrer de 1894, ben igual que molts altes companys, patí una nova perquisició domiciliària. L'estiu de 1896 la policia reportà que semblava que ja no hi anava a les reunions llibertàries i a finals dels anys noranta va ser esborrats de la llista de control d'anarquistes. Pau Astier va morir el 9 de novembre de 1902 al seu domicili, al número 1 del bulevard Saint-Marceaux, de Reims (Xampanya-Ardenes, França).

***

Foto policíaca de Joseph Benoit (2 de juliol de 1894)

- Joseph Benoit: El 9 de juny de 1861 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista Josep Alexandre Benoit. Era fill natural de Thérèse Jeanne Gabrielle Desplas, jornalera, i d'Alfred Jean Benoit, obrer filador, i el fill va ser reconegut amb el matrimoni de la parella celebrat el 25 de març de 1862. Es guanyava la vida fent d'oller d'estany i vivia sense estar casat amb una companya amb qui tingué tres infants. El 8 de setembre de 1880 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a sis dies de presó per «ultratge als agents». En 1881 vivia al número 140 del carrer Mouffetard del V Districte de París. Orfe, va ser dispensat de fer el servei militar. En 1894 era encarregat des de feia dos anys a la foneria de metalls Cathias, al numero 83 del carrer Pascal de París. En aquesta època vivia al número 140 del carrer Mouffetard de París, que també era la seu del periòdic La Révolte. L'1 de gener de 1894 advertí Jean Grave que la policia escorcollaria primer casa seva i després la seva. Després de registrar la seu del periòdic, la policia escorcollà el domicili particular de Jean Grave, una cambra al carrer parisenc de Monge, que havia llogat a nom de Joseph Benoit per intentar així fugir de les investigacions policials. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia aixecà un mandat d'escorcoll i de detenció a nom seu i l'1 de juliol, a les 4.30 hores del matí, el comissari de Val-de-Grâce de París es presentà al seu domicili i procedí al seu arrest. L'escorcoll no va permetre la confiscació de cap fullet o correspondència; enviat al calabós, va ser alliberat el 6 de juliol de 1894. En una carta enviada al prefecte de policia, el comissari indicava que el coneixia personalment des de feia anys, que era el cunyat de Jean Grave –sa germana, Clotilde Benoit, ja morta, havia estat companya de Grave– i que no havia estat mai implicat en política. La companya de Benoit, Suzanne Thill, també era militant anarquista i amiga de Jean Grave. Dos escorcoll efectuats al domicili de Suzanne Thill (el 2 de gener de 1893 i el 23 de maig de 1894) havien portat el descobriment de correspondència (entre ella una carta de Ravachol), papers (entre ells un tractat de fabricació d'explosius), manuscrits i impresos anarquistes. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer lliurà una ordre de processament al seu nom per «associació criminal» i el 31 de desembre de 1896 va ser inscrit en el registre d'anarquistes. Posteriorment a 1900 encara hi figurava en un llistat d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la desaparició de Louis Bardin apareguda en el diari lionès Le Progrès del 30 de juliol de 1897

- Louis Bardin: El 9 de juny de 1864 neix a Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània) –algunes fonts citen erròniament Givors (Roine-Alps, Arpitània)– l'anarquista Louis Bardin –algunes fonts citen erròniament François com a segon nom. Era fill de Thomas Bardin, fuster en la construcció, i Jeanne Giraud, modista. Son germà gran, Joanny Bardin (John), va ser també un destacat anarquista. Louis Bardin es guanyà la vida treballant de teixidor. A mitjans dels anys vuitanta, juntament amb son germà, va ser membre del grup anarquista de Viena del Delfinat, grup animat per Pierre Martin. En aquesta època vivia al número 8 del carrer Saint-Marcel de Lió (Arpitània). En 1884 va ser cridat a files, però va ser dispensat perquè son germà era a l'exèrcit. A principis de 1887 figurava en un llistat d'anarquistes i estava qualificat com «perillós». Participà en la manifestació del Primer de Maig de 1890, però no patí represàlies. Amb problemes mentals, a finals de 1897 se'n va anar del seu domicili i sa família denuncià la seva desaparició a la policia. El 3 d'octubre de 1900 va ser exclòs de les seves responsabilitats militars per «alienació mental». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Felix Louis Ortt (1917)

- Felix Ortt: El 9 de juny de 1866 neix a Groningen (Groningen, Països Baixos) el naturòpata, pensador humanista i anarcocristià Felix Louis Ortt, conegut com Felix. Sos pares van ser Jacob Reinoud Theodoor Ortt, alt funcionari del Rijkswaterstaat –departament per al manteniment dels dics, carreteres, ponts i navegabilitat dels canals del Ministeri d'Infraestructures i Medi Ambient dels Països Baixos– i Leontine Louise Josephine de Raikem. Provenia d'una família protestant ortodoxa força estricta i la instrucció bíblica que el seu tutor Issac da Costa T. M. Looman li va ensenyar exercí sobre ell una gran influència. A Haarlem va fer els estudis primaris i secundaris. A partir de 1883, seguint la tradició familiar, estudià enginyeria civil a l'Escola Politècnica de Delft i en 1887 sortí llicenciat especialitzat en hidrografia. En 1888 entrà a treballar, com era d'esperar, al Rijkswaterstaat. Quan feia feina al nou canal de Merwede va contreure la malària; incurable segons la medicina establerta, aconseguí guarir-se gràcies a la naturopatia. Això el portà al vegetarianisme, a fer-se abstemi i reivindicar una vida sana. En 1894, quan treballava a les oficines del Rijkswaterstaat de l'Haia, va ser traslladat per raons de salut a Brielle. En 1895 creà el «Sistema Ortt-De Bruin», unes taules de les marees de la costa holandesa que s'han emprat fins ara. En 1899, quan ja la seva forma de pensar s'havia «anarquitzat», abandonà la seva feina ja que els seus estudis apuntaven a un ús militar del port de Den Helder. També en aquesta època rebutjà el seu títol nobiliari i la seva herència i abandonà l'Església Reformada Holandesa en la qual havia tingut càrrecs. Membre de la Nederlandsche Bond ter Bestrijding van de Vivisectie (NBBV, Lliga Holandesa contra la Vivisecció), esdevindrà el secretari del seu fundador, C. van der Hucht-Kerkhoven. Fins al final de sa vida lluitarà contra la vivisecció, redactant informes i escrivint articles i llibrets. Com a propagandista del vegetarianisme i de l'abstinència total es posà en contacte amb l'ala radical dels joves de l'Església Reformada Holandesa organitzats en la Nederlandsche Protestantenbond (NPB, Lliga Protestant Holandesa), que publicava el periòdic De Hervorming (La Reforma). Aquest grup de joves radicals es va veure fortament influenciat pel pensament socialreligiós de Lev Tolstoi i es van definir com a «cristians anarquistes» i antiviolents. En 1897 aquest grup es va independitzar de l'NPB i edità la revista Vrede (Pau). Aquest mateix any Ortt va escriure Christelijk anarchisme (Anarquisme cristià), que després va ser editat sota el títol Het beginsel der liefde (El principi de l'amor). A més de Tolstoi, el seu pensament es va veure influenciat per Frederic van Eaden, que havia conegut en la joventut i que era membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (Lliga per a la possessió comuna de la terra), organització que reivindicava la creació d'indústries i la gestió de l'agricultura de manera autogestionada pels propis treballadors. També milità en la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit i durant un temps va ser editor del seu òrgan d'expressió De Pionier (El Pioner). Els anarcocristians holandesos crearen la Vereeniging Internationale Broederschap (VIB, Societat de la Fraternitat Internacional), que tenia com a missió la creació de colònies autogestionades basades en la igualtat i en la fraternitat seguint les passes del cristianisme primitiu. En 1899 crearen a Blaricum una colònia amb terres molt pobres adquirida pel professor Jac. Van Rees, que finalment no va unir-se a la colònia. Van participar en aquest projecte J.K. van der Veer, Lodewijk van Mierop, Anne de Koe i S.C. Kylstra, entre altres. En 1900 Ortt publicà Denkbeelden van een christen-anarchist (Pensaments d'un anarquista cristià) i en 1903 Het streven der christen-anarchisten (L'objectiu dels anarquistes cristians). Entre 1902 i 1903 s'incorporà a la colònia i treballà en la impremta i en l'editorial, alhora que feia tasques de naturòpata. Durant la gran vaga ferroviària de 1903, el comitè de vaga es va reunir a la colònia i aquest fet desencadenà l'animadversió de les classes dominats de les poblacions properes de Laren i Blaricum que acusaren els colons de «menjadors d'herba» i «nudistes». Un grup d'aquests desafectes, ebris de vi, calà foc els edificis de la colònia i els seus pobladors van haver de fugir sota la protecció de la policia. En tornar, un grup de colons considerà que la defensa armada era necessària per a contrarestar futurs atacs i això implicà la sortida del grup fundador del projecte, significant finalment la fi de la comuna anarcocristiana. Ortt va escriure una trilogia sobre la colònia. Dirigí durant un temps Vrede i després el periòdic De Vrije Mensch (L'Home Lliure). En 1915 signà el «Manifest de rebuig al Servei Militar», una crida a l'objecció de consciència individual i per la qual cosa alguns dels seus signataris acabaren a la presó. Ortt no va ser processat i en 1916 va escriure Het peil van ons rechtswezen (El raser del nostre sistema judicial), una mena d'acta d'acusació contra el sistema penal holandès. Després d'això abandonà els grups anarcocristians i no participà en la creació de noves organitzacions del moviment anarquista cristià creades en la postguerra. Entre 1901, any de la seva fundació, i 1929, any de la seva dissolució, participà activament en el Rein Leven-beweging (Moviment per una Vida Casta), que causà gran polèmica en relacionar les malalties venèries amb la prostitució, en reivindicar unes relacions sexuals destinades únicament a la procreació i en proscriure com a anatema l'ús del preservatiu i les relacions homosexuals. No obstant això, Ortt era partidari de l'amor lliure entre parelles heterosexuals i a partir de 1905 visqué en «matrimoni lliure» amb Tine Hinlópen –anteriorment havia estat casat amb Anna Petronella Gelderman i en 1932 es tornà a casar amb Maria Theresia Zeijlemaker. A partir de 1908, amb Van Mierop, creà a Soest l'Stichting Chreestarchia (Fundació per al Domini del Bé), que publicà llibres i creà una escola (Engendaalschool) a Soest, on va fer de mestre aplicant una metodologia pedagògica pròpia, molt influïda per la vida religiosa. En aquesta època va escriure relats bíblics i contes de fades per als infants. La seva particular filosofia, barreja d'espiritisme, teologia, filosofia, parapsicologia, física i monisme, no aconseguí força seguidors. Curiosament va ser un dels introductors i primers a popularitzar la teoria de la relativitat d'Einstein. Fou l'editor de la revista Spiritische, òrgan d'expressió de l'associació espiritista «Harmonia» i fou un dels confundadors de la secció holandesa de la Society for Psychical Research (Societat per a la Recerca Psíquica). Durant la II Guerra Mundial deixà de participar amb la Nederlandsche Vereeniging voor Nauurgeneeswijze (NVN, Associació Holandesa de Naturopatia) quan Hettema, el seu principal dirigent, col·laborà amb les forces d'ocupació alemanyes. El seu fill Felix, membre destacat de la resistència, va ser assassinat en 1944 en un camp de concentració nazi. Sempre treballà per a l'Oficina Vegetariana, fent conferències, mantenint la biblioteca i editant el periòdic Vegetarische Bode (L'Herald Vegetarià). Felix Louis Ortt va morir el 15 d'octubre de 1959 a Soest (Utrecht, Països Baixos).

Felix Ortt (1866-1959)

***

Pierre Joseph Paret segons el diari de Charleville Le Petit Ardennais del 21 de novembre de 1908

- Pierre Joseph Paret: El 9 de juny de 1888 neix a Sant Valier (Delfinat, Occitània) l'anarquista Pierre Joseph Paret. Sos pares es deien Gabriel, ajustador mecànic, i Maria Meunier. A Givors (Roine-Alps, Arpitània) fou aprenent de dibuixant i després treballà d'ajustador a la «Companyia Fives-Lille» al barri de Fives de Lille (Nord-Pas-de-Calais, França). Posteriorment es traslladà a Charleville (Ardenes, França), on esdevenint anarquista. En aquesta època vivia al carrer de la Gravière de Charleville i freqüentava la colònia llibertària «L'Essai» d'Aiglemont (Ardenes, França), dirigida per Fortuné Henry. El 14 de juliol de 1907 va ser detingut després de cridar eslògans antimilitaristes i portant una arma prohibida. Posteriorment va ser detingut, juntament amb el fuster anarquista Camille Thiry, sota l'acusació d'haver comés un robatori el 7 de juny de 1908 al domicili del dentista Louis Thiéry de Charleville, amb un botí de 10.000 francs. La incriminació va poder realitzar-se amb l'anàlisi de les empremtes digitals efectuades pel laboratori antropomètric policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Jutjat per aquest delicte a l'Audiència de les Ardenes, moment en el qual es va declarar anarquista, el 27 de novembre de 1908 va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats i a cinc anys de relegació; mentre que Thriy, reincident, va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i a 20 anys de relegació. També se'ls va acusar d'haver robat dinamita en una pedrera de la vall del riu Mosa amb la finalitat de cometre atemptats durant la festa nacional del 14 de juliol a la tribuna de l'hipòdrom, a la caserna del 91 Regiment de Línia i als domicilis de rics capitalistes. El 9 de juliol de 1909 ambdós van ser embarcats a bord del Loire i enviats a la colònia penitenciària de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa). El 14 de juliol de 1911 aconseguí evadir-se del camp de Sinnamary (Caiena, Guaiana Francesa). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Robert Jospin (1948)

- Robert Jospin: El 9 de juny de 1899 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) el militant socialista, pacifista i llibertari Robert Jules André Jospin. Fill d'una família protestant, sos pares es deien George Jospin, representant comercial, i Elisabeth Cazelly, costurera. Durant la seva joventut es va veure temptat per la religió i va estudiar en la facultat teològica protestant de París (França). El 15 de maig de 1923 es casà a Boulogne-sur-Seine (actual Boulogne-Billancourt, Illa de França, França) amb Marie Louise Charlotte Massart. Anticomunista visceral, en 1924 es va adherir al Partit socialista SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera). Profundament marcat per la Gran Guerra, va esdevenir un pacifista integral. Orador de talent, va escampar el seu ideal en gires de conferències com a secretari de la Lliga Internacional des Combatents per la Pau fins a 1939. El 2 d'agost de 1934 es casà a Meudon (Illa de França, França) amb Mireille Aliette Dandieu i un dels fills d'aquesta parella serà Lionel Jospin, destacat futur polític socialdemòcrata. En 1942 va patir una curta detenció per haver ajudat resistents, però va mantenir una posició ambigua vers el règim de Vichy, que el va nomenar conseller municipal de Meudon a començaments de 1944. Va esdevenir després responsable d'un establiment al servei de la infància delinqüent. Exclòs del Partit socialista amb l'Alliberament, es va reintegrar en 1955, però el deixarà deu anys més tard, per afegir-se a la Unió Pacifista. El seu contacte amb Victor Méric i Roger Monclin durant els anys vint el van animar a participar en la premsa llibertària: La Patrie Humaine, Le Libertaire, Le Réfractaire, etc. És autor del fullet L'objection de conscience devant la raison et devant les faits (1933). El seu últim domicili va ser a La Celle-Saint-Cloud (Illa de França, França). Bernard Baissat, cineasta llibertari, li va dedicar una pel·lícula, realitzada poc abans de la seva mort. Robert Jospin va morir el 9 de maig de 1990 a l'Hospital Raymond Poincaré de Garches (Illa de França, França).

***

Luigi Grimaldi (dret a la dreta amb camisa blanca), i altres companys que havien lluitat a la guerra d'Espanya, al camp de concentració de Gurs. L'estàtua en fang, obra de l'escultor anarquista Dante Pesco (Giandante X), es realitzà en record de la participació de Giuseppe Garibaldi en la batalla de Digione de 1870

- Luigi Grimaldi: El 9 de juny de 1900 neix a Baricella (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Luigi Grimaldi, conegut com Gigiàt al Buratèl. Sos pares es deien Natale Grimaldi i Luigia Rambaldi. Jornaler de professió i antifeixista declarat, en 1929 s'exilià a França. El 23 de juliol de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i fou milicià de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», combatent a Monte Pelado, al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies, formà part de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser destinat al front de Madrid. Participà als combats del front de l'Ebre i del Segre. El 24 de juliol de 1938 va ser ferit al braç esquerre a Tarancón (Conca, Castella, Espanya). Els serveis secrets estalinistes el qualificaren d'«anticomunista» i que havia desertat del front, portant una «vida descontrolada» a Barcelona. El 7 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Gurs i després al d'Argelers, d'on va fugir. Durant l'Ocupació, en 1940, va ser detingut, internat uns mesos a la presó de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment extradit a Itàlia. Tancat un temps a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), el 30 de juny de 1941 va ser jutjat, condemnat a tres anys de deportació i enviat confinat a l'illa de Ventotene. El 25 d'agost de 1943 va ser alliberat i s'integrà resistència enquadrat en la IV Brigada «Venturoli Garibaldi». Va ser detingut una desena de dies. Luigi Grimaldi va morir en 1962.

***

Necrològica de Josep Miñana Torregrossa apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de maig de 1991

- Josep Miñana Torregrossa: El 9 de juny de 1900 neix a Manuel (Ribera Alta, País Valencià) –algunes fonts citen erròniament Xàtiva (La Costera, País Valencià)– l'anarcosindicalista Josep Miñana Torregrossa. Sos pares es deien Francesc Miñana i Francesca Torregrossa. Quan era un infant es traslladà amb sa família a Catalunya. Ebenista de professió, des de molt jove milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. De manera autodidacta aconseguí una bona cultura i coneixements profunds del pensament anarquista. Durant la guerra civil ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat en la col·lectivitat del ram de la fusta. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. Amb l'Alliberament s'instal·là a Aubière, on fou un dels organitzadors de la Federació Local de la CNT de Clarmont d'Alvèrnia i secretari de la Federació Comarcal de la CNT de l'Exili. Assistí com a delegat de la CNT de Clarmont a diversos plens i congressos. Sa companya fou Pilar García. Josep Miñana Torregrossa va morir el 17 d'abril de 1991 a l'Hospital de Saint-Jacques de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat a Aubière (Alvèrnia, Occitània).

***

Julián Iglesias Iglesias

- Julián Iglesias Iglesias: El 9 de juny de 1903 neix a Casas del Monte (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Julián Iglesias Iglesias, conegut com Tomás Iglesias Iglesias. Era fill de Valentín Iglesias Gómez, jornaler, i María Encarnación Iglesias. A començament de la dècada dels trenta emigrà a Catalunya i a inicis de 1936 s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on entrà a treballar en una fàbrica de ciment i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sitges conegué Ana Carrión (Anita), que esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies i l'agost de 1936 participà en l'intent fracassat de conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de febrer de 1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir «lliurement» amb sa companya. El febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, quedant sa família a Sitges. Anita tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja que no reconeixien la seva «unió lliure» i obligaren a canviar de nom sa filla, que de Llibertat passà a dir-se Encarnación, com sa padrina. Internat al camp de concentració d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la construcció de ponts i de carreteres. Després va ser enviat a La Condamine (Alsàcia, França) per a treballar en la «Línia Maginot». Entre febrer i març de 1940 romania a Gorze (Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser enviat, amb la matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula 5.991, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny de 1941 va ser traslladat a Gusen. Julián Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de 1942 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria).

---

Continua...

---

[08/06] �Le Droit Anarchique� - �El Corsario� - �Volont� - Proc�s contra Lucetti - Court - �ti�vant - Petitcolin - Nunkov - Cibot - Prieur - Marcassoli - Bajatierra - Vars - Carb� - Dumas - Orob�n - Blanco Mart�nez - Garc�a Jim�nez - Chapero - Catalinas - Garc�a Gallo - Rueda - �lvarez - �lvarez Ferreras - C�spedes - Mart�n-Artajo - Francier - Pini - Antignac - Esteguy - Eckstein - Josep Pellicer - Pere Pellicer - Girelli - Alios - Girardin - Castro - Croix - Lino - Vieira - Torremocha - Salaet - Berenguer - Revenga - Juste

efemerides — Mon, 08 Jun 2026 13:32:11 +0200

[08/06] «Le Droit Anarchique» - «El Corsario» - «Volontà» - Procés contra Lucetti - Court - Étiévant - Petitcolin - Nunkov - Cibot - Prieur - Marcassoli - Bajatierra - Vars - Carbó - Dumas - Orobón - Blanco Martínez - García Jiménez - Chapero - Catalinas - García Gallo - Rueda - Álvarez - Álvarez Ferreras - Céspedes - Martín-Artajo - Francier - Pini - Antignac - Esteguy - Eckstein - Josep Pellicer - Pere Pellicer - Girelli - Alios - Girardin - Castro - Croix - Lino - Vieira - Torremocha - Salaet - Berenguer - Revenga - Juste

Anarcoefemèrides del 8 de juny

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Le Droit Anarchique

- Surt Le Droit Anarchique: El 8 de juny de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari Le Droit Anarchique. Journal hebdomadaire paraissant le dimanche à Lyon. Portava l'epígraf «Llibertat, Igualtat, Justícia». Era continuació de la saga de periòdics lionesos que nasqué amb Le Droit Social el febrer de 1882 (L'Étendard Révolutionnaire, La Lutte, Drapeau Noir, L'Émeute, Le Défi, L'Hydre Anarchiste i L'Alarme). Com els precedents, va ser durament perseguit per les autoritats i el seu primer gerent, G. Fronteau, va ser detingut el 13 de juny d'aquell any; Isidore Mounier n'agafà el relleu en la gerència de l'últim número. Els articles no anaven signats. Publicà crides de diferents grups anarquistes (Gruoupe des Amandiers, Les Parias Picards, Groupe Communiste-Anarchiste de Milà, Groupe Cyvoct de Lió, Sans-Culottes Lyonnais, L'Hydre, Les Impatients d'Allex, Les Indignés, Les Forçats, Le Droit à la Vie, Groupe Anarchiste de Villequier, Le Yatagan, Les Résolus, Jeunesse Révolutionnaire, Les Impatients de Beaucaire, Groupes Anarchistes de Nantes, etc.). Va fer dues subscripcions populars, una per a les famílies dels detinguts polítics i altra per a la propaganda. La repressió va ser tan dura que només va poder publicar tres números, l'últim el 22 de juny de 1884. Dos anys després, va ser continuat per La Lutte Sociale.

***

Capçalera d'El Corsario

- Surt El Corsario: El 8 de juny de 1902 surt a València (País Valencià) el primer número del quinzenal anarquista El Corsario. Periódico sociológico. Dirigit per José Alarcón, fou continuador del periòdic anarcofeminista La Humanidad Libre (1902). A partir del segon número passarà a tenir una periodicitat setmanal i canviarà el subtítol per «Semanario Sociológico». Hi van col·laborar T. Ros, María Losada, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Charles Malato, Ricardo Mella, A. López Rodrigo, Juan Ortega, Leopoldo Bonafulla i José Alarcón, entre d'altres. Mantingué agries polèmiques amb el republicà El Mercantil Valenciano i donà cabuda a comunicats i cartes dels que havien patit presidi pels fets de «La Mano Negra» i de la campanya per la revisió d'aquest procés. Fou freqüentment denunciat i segrestat, i el seu director detingut. L'últim número conegut és el 27, del 12 de desembre de 1902.

***

Capçalera del primer número de Volontà [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Volontà: El 8 de juny de 1913 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del periòdic setmanal propagandístic anarquista Volontà, dirigit des de Londres per Errico Malatesta. El periòdic sortirà fins La Settimana Rossa de juny de 1914.

***

Penitenciaria de l'illa de Santo Stefano

- Procés contra Lucetti: Entre el 8 i el 10 de juny de 1927 tingué lloc a Roma (Itàlia) el procés judicial contra l'anarquista italià Gino Lucetti, per l'atemptat frustrat contra Mussolini de l'11 de setembre de 1926. Lucetti va ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó –la pena de mort es va introduir a partir d'aquest cas– i altres dos companys, Leandro Sorio i Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9 mesos de reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la penitenciaria de la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com a «Illa del Diable». El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc després va morir a Ischia, el 17 de setembre de 1943, a causa d'un bombardeig nord-americà. Les interessants cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa família (1930-1935) es troben al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio Emilia existeix un Fons Gino Lucetti.

Naixements

Foto policíaca de Jean-Claude Court (17 de març de 1894)

- Jean-Claude Court: El 8 de juny de 1837 neix a Chassey-lès-Montbozon (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Jean-Claude Court, conegut com Joseph. Era fill natural de la jornalera Gabrielle Court. Es guanyava la vida com a marmanyer i venedor de pa dolç. Considerat «anarquista militant», a partir del 30 d'abril de 1893 el seu domicili, al número 112 del bulevard National de Vincennes (Illa de França, França), estava vigilat per la III Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia. El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes. El 17 de març de 1894 la policia escorcollà nombrosos domicilis d'anarquistes i ell va ser detingut per «associació criminal». Aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El seu dossier va ser enviat l'1 d'abril de 1894 al jutge d'instrucció Henri Meyer i sembla que va ser posat en llibertat dos dies després. El 31 d'octubre de 1896 figurava en un llistat d'anarquistes de la regió parisenca a controlar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Retrat de Georges Étiévant segons el periòdic parisenc L'Illustration del 29 de gener de 1898

- Georges Étiévant: El 8 de juny de 1865 neix al XVII Districte de París (França) l'antimilitarista i anarquista Claude-François Georges Étiévant. Son pare, comptable, es deia Jean-Baptista Étiévant i sa mare Victorine Rosalie Le Boulanger. Son germà major, Achille Henri Étiévant (Le Bosco), tipògraf, estava fitxat com a anarquista. El 13 de juny de 1883, Georges Étiévant, abans de ser cridat a files, s'allistà en l'exèrcit per cinc anys i fou destinat al II Regiment de Zuaus a la zona d'Orà (Algèria). En 1888 deixà l'exèrcit i es posà a treballar fent escultures en fusta. Posteriorment, com son germà, entrà a treballar de tipògraf a la impremta de Paul Dupont a Clichy (Illa de França, França). Antimilitarista convençut, cap el 1890 començà a freqüentar els cercles anarquistes i en 1891 va ser condemnat per primer cop a una multa de 50 francs per haver estat sorprès aferrant cartells anarquistes amb una pistola a la butxaca. Es negà a fer els períodes obligatoris d'instrucció destinats als reservistes i es declarà insubmís davant la II Oficina de Reclutament del Departament del Sena. Un informe policíac del 15 de febrer de 1892 el defineix com a partidari d'atemptar contra l'ambaixada d'Espanya per a venjar la mort dels anarquistes de Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). En aquesta època va crear el llibertari «Grup d'Amics d'Estudis Socials» d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) i durant un escorcoll al local on s'hi reunia, la policia trobà 25 cartutxos de dinamita robats el 15 de febrer de 1892 a Soisy-sous-Étiolles, actual Soisy-sur-Seine (Illa de França, França), que formava part del lot de dinamita que va ser emprada en els atemptats imputats a Ravachol. Processat amb Auguste Faugoux, Benoît Chevenet i Julien Drouhet, el 25 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència de Versalles a cinc anys de presó per ocultació d'explosius, pena que purgà a les presons de Clairvaux, actual Ville-sous-la-Ferté (Xampanya-Ardenes, França), i de Poissy (Illa de França, França). Durant el procés, va escriure una declaració de defensa, que no se li va permetre llegir, que va ser reproduïda i traduïda sovint en la premsa anarquista de l'època sota diversos noms i que ha esdevingut un clàssic de la «propaganda pel fet». En sortir de la presó, col·laborà en Le Libertaire, del qual va ser nomenat gerent. El desembre de 1897 va ser novament processat per «apologia del crim» a resultes d'un article («Le lapin et le chasseur») publicat en el número 103 de Le Libertaire. Fugint de la condemna, passà a la clandestinitat i fou sentenciat en rebel·lia a dos anys de presó per delicte de premsa. Durant la nit del 18 al 19 de gener de 1898 decidí venjar-se de totes les persecucions policíaques patides i propinà 22 punyalades a un agent de policia que estava de guàrdia davant la comissaria del carrer Berzélius de París; un segon agent, que sortí en defensa de son col·lega, també resultà ferit. Reduït, va ser tancat en una cel·la de la comissaria sense ser escorcollat i com que portava un revòlver, ferí un policia de diversos trets. Jutjat, el 15 de juny de 1898 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a mort, encara que cap agent va morir a conseqüència de les ferides; la pena, però, va ser commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat a colònia penitenciària. Georges Étiévant va morir el 6 de febrer de 1900 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa).

Georges Étiévant (1865-1900)

***

Foto policíaca d'Henri Petitcolin (2 de juliol de 1894)

- Henri Petitcolin: El 8 de juny de 1871 neix a Goersdorf (Alsàcia, França) l'anarquista Henri Petitcolin. Era fill natural de la jornalera Louise Laeufer i de Louis Peticolin, també jornaler, i l'infant va ser legitimat pel matrimoni de la parella celebrat el 24 de juliol de 1879 a l'XI Districte de París (França). En 1891 treballava de mosso d'oficina i vivia amb sos pares al número 51 del carrer Popincourt de l'XI Districte de París, data en la qual va ser cridat a files per a fer el servei militar, però la seva incorporació va ser prorrogada per «manca de talla». L'1 de juliol de 1894, a les quatre de la matinada, el cap de la I Brigada de Recerques de la Prefectura de Policia es presentà al domicili dels germans anarquistes Ferdinand i Raoul Borderie, al número 10 del carrer Louis Blanc de Saint-Ouen (Illa de França, França). La policia trobà Raoul Borderie al llit amb la jornalera Marie Agnès Delattre (Beaudoin) i al llit de Ferdinand Borderie es trobava Henri Petitcolin, el qual treballava aleshores d'envernissador en esmalt amb Ferdinand Borderie des de feia 15 dies. L'escorcoll d'aquest domicili no donà cap resultat, però Henri Petitcolin no va poder justificar la seva identitat i els seus mitjans de vida suficientment i va ser detingut juntament amb els germans. L'endemà, 2 de juliol de 1894, va ser fitxat com a «anarquista» en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però el jutge d'instrucció el posà en llibertat set dies després. El 13 de setembre de 1894 va ser integrat en el 156 Regiment d'Infanteria, on va romandre fins l'1 de novembre de 1895. El 27 de juny de 1895 el jutge d'instrucció va sobreseure el seu cas. Des del 2 de juny de 1898 vivia al número 23 del carrer Bravet de Marsella (Provença, Occitània). El 8 de maig de 1903, després de no presentar-se a la crida com a militar de reserva, va ser declarat insubmís; el 10 de març de 1908 es beneficià d'una prescripció, però l'1 de novembre de 1908 va ser novament declarat insubmís. El 5 d'agost de 1914 es casà a Marsella amb la marsellesa Marie Julie Joséphine Dajean i amb aquest matrimoni la parella legitimà quatre infants nascuts a Marsella: Jeanne Eugénie Henriette Desierée Dajean (1899), Louis Alexandre Petitcolin (1901), Octave Alphonse Dajean (1905) i Pierre Marius Dajean (1910). Quan esclatà la Gran Guerra, el 14 d'agost de 1914 es presentà voluntari a Marsella. El 10 de setembre de 1914 va ser ferit de bala al genoll esquerre i evacuat a l'Hospital Auxiliar Núm. 101 de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània). El 9 de juny de 1920 va ser absolt del delicte d'«insubmissió». El 13 d'abril de 1920 va ser proposat per a una pensió d'invalidesa. Henri Petitcolin va morir el 17 de setembre de 1939 al seu domicili, al número 17 del carrer Fontaine de Caylus, de Marsella (Provença, Occitània).

***

Konstantin Nunkov

- Konstantin Nunkov: El 8 de juny de 1877 –algunes fonts citen el 21 de maig– neix a Chirpan (Stara Zagora, Bulgària, Imperi Otomà) el revolucionari i guerriller anarquista Konstantin Ivanov Nunkov, conegut com Kosta Nunkov i amb el pseudònim de David Ognyanov. Era fill d'una família humil. Va fer els estudis primaris a la seva població natal i els secundaris a Plòvdiv (Plòvdiv, Bulgària, Imperi Otomà); tres anys després va ser expulsat per rebel de l'Institut Alexandre I de Plòvdiv i acabà l'educació a Burgàs (Burgàs, Bulgària, Imperi Otomà). No va poder estudiar a la universitat per manca de diners. Va fer el servei militar a enginyers i aconseguí un bons coneixements en explosius. Partidari del «terror revolucionari», va escriure dos fullets de teoria revolucionària, un en 1901 en defensa de les seves concepcions guerrilleres (atac sistemàtic contra els alts funcionaris i l'exèrcit turc, sabotatges, etc.) i altre una Guia per a la utilització dels explosius i dels mitjans de destrucció (1902), tot un clàssic que va ser utilitzat per les generacions posteriors. Després d'una temporada a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es relacionà amb la colònia d'exiliats russos, marxà cap a Bèlgica per a especialitzar-se encara més en explosius. Treballà uns anys en impremtes de Plòvdiv i de Sofia per ajudar sa germana en els estudis. A Plòvdiv va conviure un temps amb el revolucionari Peyo Yavorov. Des de 1895 (Insurrecció de Melnik) participà com a guerriller en el Comitè de Macedònia del moviment revolucionari que lluitava contra l'ocupació turca. Entaulà amistat amb destacats militants anarquistes (Petar Mandjoukov, Slav Merdjanov i Petar Sokolov), que el decantaren pel moviment llibertari. En 1900 lluità amb el destacament de Hristo Chernopeev a Gorna D�umaja, actual Blagoevgrad (Blagoevgrad, Bulgària). El gener de 1902 va ser nomenat responsable de la Vatréchna Makedonsko-Odrinska Révolucionna Organizaciia (VMORO, Organització Revolucionària Interior Macedònica-Andrianopolitana - ORIMA) de Progled (Chepelare, Smolyan, Bulgària, Imperi Otomà) i s'encarregà dels atacs a Xanthi i a Ahachelebiysko. Entre el 13 i el 15 d'abril de 1902 prengué part, com a organitzador i responsable del moviment anarquista, en el Congrés de Plòvdiv del Districte Revolucionari d'Adrianòpolis de l'ORIMA, el qual li va encarregar l'organització de la població rebel dels districtes tracis d'Alexandrúpoli i de Gumurdjina. El desembre de 1902, amb Dimo Nikolov, Peter Chapkanov i Tenyu Kolev, amb 100 quilos de dinamita, ajudà Marin Tcholakov a realitzar sabotatges a les vies fèrries de la zona d'Alexandrúpoli. Després d'haver participat en diversos combats guerrillers a Macedònia i a Tràcia, participà en la insurrecció d'agost de 1903 (Revolta d'Ilinden). Un cop aquesta va ser esclafada, retornà de bell nou a Macedònia per a acomplir tasques orgàniques i el juliol de 1904 se li va nomenar cap del Districte Revolucionari de Kumanovo, participant amb els insurgents armats serbis. El 2 de gener de 1905 acudí com a delegat al Congrés de l'ORIMA d'Skopje que se celebrà a Knezhevo (Kratovo, Macedònia, Imperi Otomà). Konstantin Nunkov va caure abatut el 12 de febrer –algunes fonts citen el 8 de febrer– de 1905 a prop de la vila de Koutlibeg (Kumanovo, Macedònia, Imperi Otomà) –algunes fonts citen Kočani (Kumanovo, Macedònia, Imperi Otomà)– durant un combat de quatre hores contra les tropes turques. Greument ferit, trencà abans d'expirar el seu fusell i el seu revòlver perquè no caiguessin a mans de l'enemic. Les memòries de Konstantin Nunkov, considerat un dels herois de la pàtria búlgara, es troben dipositades a la Biblioteca Pública «Ivan Vazov» de Plòvdiv.

Konstantin Nunkov (1877-1905)

***

Detenció de dos anarquistes durant la distribució de pamflets antimilitaristes a Sant-Etiève

- Alexandre Cibot: El 8 de juny de 1878 neix al XIV Districte de París (França) el propagandista anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Roger Alexandre Gaston Cibot, també conegut com Roger Sadrin. Era fill natural de Louise Cibot, armillera, i son pare, que no reconegué son fill en néixer, es deia Pierre Sadrin. Es guanyava la vida fent d'obrer fuster. En la dècada dels noranta vivia al número 28 del carrer de la Voute de París i era membre de la Joventut Llibertària del XII Districte. En 1896 participà en el moviment dels «Sense Feina». A començament de gener de 1897 va ser detingut a la sortida d'un míting contra «la Inquisició espanyola», en referència al «Procés de Montjuïc» que aleshores se celebrava contra els anarquistes catalans. El 5 de març de 1897 va ser novament detingut, juntament amb altres companys (Alfred Ebner, Gardin, André Carré, Ernest Girault, Mary Huchet, Émile Lebrun i Letrillard), per haver sabotejat una conferència clerical a l'església de Saint Ambroise. Jutjat per aquest fets, el 16 de març de 1897 va ser condemnat, ben igual que sos companys, a 15 dies de presó per «crits sediciosos» –havia escridassat «Visca l'anarquia!». El 22 de juny de 1897 va ser detingut quan anava a l'obra on treballava al carrer de la Roquette. Va ser un dels organitzadors de la manifestació del 8 d'agost de 1897 davant l'estàtua del màrtir del lliure pensament Étienne Dolet a la plaça Maubert de París. En aquesta època lluità contra el processament d'Alfred Dreyfus i la revisió del seu cas i va fer moltes xerrades antimilitaristes. El 8 de juliol de 1898 participà en un míting contradictori a la Sala Octobre de París, amb altes companys (Georges Brunet, Ernest Girault, Louise Réville, Joseph Tortelier, etc.), sota el títol «Zola et les étudiants», organitzat pel grup editor de Le Cri de Révolte, periòdic que havia de sortir el mes següent. El novembre de 1898 signà, en nom de Le Libertaire, un manifest de suport amb el coronel Marie-Georges Picquart. Posteriorment, però, ben igual que Émile Janvion, es va veure «decebut del dreyfusisme» i el juny de 1899 participà, amb Ernest Girault i Francis Prost, en un míting on es proclamà la necessitat de la neutralitat dels anarquistes en l'«Afer Dreyfus» i l'octubre d'aquell any cosignà (P. Brenet, Henri Duchmann, Émile Janvion, etc.) el manifest «Aux anarchistes» sobre el tema i on es criticava durament Sébastien Faure i el seu dreyfusista Le Journal du Peuple. En aquesta època fou membre del grup anarquista «Les Iconoclastes», animat per Émile Janvion, que es reunia al Cafè des Artistes, al carrer Lepic de París. El juny de 1898, en una reunió pública després de la condemna a mort de Georges Étiévant, es negà a demanar la gràcia, fet contrari als principis anarquistes, i reivindicà la venjança com a única resposta davant la condemna, termes que mantingué en una reunió que es celebrà aquell mateix mes a Puteaux (Illa de França, França). A finals de 1898 vivia al número 111 de l'avinguda de Saint Mandé de París i, amb Henri Duchmann, era secretari del «Cercle Léon Tolstoi», que feia xerrades al local del periòdic Pot à Colle, al carrer Chanzy. En 1899 era membre del «Grup d'Educació Llibertària», de l'«Escola Llibertària», que feia classes al carrer Titon, i de la «Biblioteca d'Ensenyament Llibertari de Bellville», al carrer Julien-Lacroix. El 9 d'agost de 1900, després d'una discussió amb l'enginyer i patró del taller de la «Carrosserie Industriel», al número 78 del carrer Claude-Decaen, sobre un sous impagats, va ser acomiadat juntament amb Schaeffer i un altre company. L'endemà, els tres col·legues retornaren al taller i apallissaren l'enginyer, un contramestre i els agents de policia que acudiren en la seva ajuda. En la tardor de 1901, sota el nom de Roger Cibot, figurava en un llistat d'anarquistes en busca i cerca a Suïssa i on figurava com a «representant de comerç». El setembre de 1901 va ser detingut preventivament quan la visita del tsar Nicolas II a París i a finals d'aquell any encara romania empresonat sense judici. En aquesta època era secretari del Sindicat de Treballadors No Qualificats de la Confederació General del Treball (CGT). Arran del Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam (Països Baixos) de 1904, fou nomenat membre del Comitè Nacional i secretari, amb Georges Yvetot, de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El juliol de 1904 va fer la xerrada «L'Internationale, sa nouvelle fondation» a la Sala Gambrinus de Saint-Ouen (Illa de França, França). En 1904 fou gerent del periòdic L'Ennemi du Peuple, en substitució d'Albert Kienert i on col·laboraven nombrosos anarquistes, com ara Zo d'Axa, Georges Darien, Lucien Descaves, Urbain Gohier, Émile Janvion, Charles Malato, Paul Robin, Han Ryner i Georges Yvetot, entre d'altres. Aquest periòdic es distingia pels seus atacs contra la francmaçoneria i contra certs companys llibertaris (E. Armand, Christiaan Cornelissen, Lev Tolstoi, etc.). Entre el 6 i el 8 d'octubre de 1905, un cartell de l'AIA titulat «Appel aux conscrits», signat per 31 reconeguts anarquistes, va ser aferrat als carrers parisencs; el text d'aquest cartell, violentament antimilitarista i antipatriota, feia una cridat als conscrits a girar els fusells cap els seus oficials i no cap els vaguistes i convocava a la vaga immediata i a la insurrecció si eventualment es declarava la guerra. El novembre de 1905 ocupava el càrrec de secretari del Comitè de Defensa Social (CDS) i portà a terme una intensa campanya en defensa del «Procés dels Quatre» (Caussanel, Bernard Harvey, Charles Malato i Pedro Vallina Martínez), encausats per un intent d'atemptat contra Alfons XIII a París. Dels 31 anarquistes signats de l'«Appel aux conscrits», 28 en van ser processats i jutjats entre el 26 i el 30 de desembre de 1905 a l'Audiència del Sena en un gran judici mediàtic, que els jutjats aprofitaren per a popularitzar l'antimilitarisme i l'antipatriotisme. A l'Audiència ell entrà cridant «A baix l'Exèrcit! A baix la Pàtria!» i fou condemnat a tres anys de presó. Fou un dels «dibuixants empresonats» que col·laboraren en el número del 14 d'abril de 1906 del periòdic L'Assiette au Beurre sobre les «presons de la República». Sembla que va ser alliberat quan l'amnistia del 14 de juliol de 1906. En sortir de la presó treballà de fuster al Teatre de l'Odéon i al Teatre Antoine i milità en la Unió Sindical d'Obrers Fusters de la CGT. Segons els diaris Le Matin i Le Cri du Peuple del 30 de maig de 1907, va ser acusat pel grup anarquista de Saint-Denis (Illa de França, França) d'haver robat una màquina d'escriure a la Borsa del Treball i 20 francs del fruit d'una col·lecta feia dos anys, fets pels quals ja havia estat jutjat i absolt en 1906. El maig de 1907 va ser detingut, amb altres companys (Albéric Léon Barrier, Alphonse Bussy, Fortuné Chastanet, Denis Domboy, Louis Edmond Jourdain, Armand Matha i Edmond Viltard), sota l'acusació de pertànyer a una banda anarquista de falsificació i d'emissió de moneda. Entre el 19 i el 21 de novembre de 1907 va ser jutjat amb Barrier, Domboy, Jourdain i Matha per l'Audiència del Sena i tots van ser absolts menys Jourdain i ell que van ser condemnats a cinc anys de presó i a 100 francs de multa –com que Jourdain tenia penes anteriors, va ser condemnat a la deportació en colònia penitenciària. Un cop lliure, milità en el CDS i entre 1911 i 1912 es mostrà força actiu en la campanya per a l'alliberament d'Émile Rousset i a finals de 1913 per a la de Jacob Law. El 7 de juny de 1913 es va casar al XI Districte de París amb Louise Jeanne Sadron. En aquesta època vivia al número 16 del carrer Voltaire del XI Districte de París i era membre del grup «Les Amis du Libertaire». Quan la Gran Guerra, sembla que al principi va ser integrat en la Defensa Nacional, però l'agost de 1915 ja figurava com a llicenciat de l'exèrcit. En 1916 fou inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes pacifistes i revolucionaris. Sota el pseudònim de Roger Sadrin col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Flambeau (1901-1902), Le Pétard (1904) i Bulletin du Comité de Défense Sociale (1909-1912), que portà una campanya contra els Batallons Disciplinaris Africans («Bat' d'Af») i en favor de l'alliberament d'Émile Rousset. Alexandre Cibot va morir el 3 d'abril de 1958 a l'Hospital Bicêtre de Le Kremlim-Bicêtre (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Lucien Prieur apareguda en el diari parisenc La Patrie del 5 de maig de 1907

- Lucien Prieur: El 8 de juny de 1881 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Lucien Maurice Prieur. Era fill d'Henri Émile Prieur, carter, i d'Alexandrine Pauline Binet, bugadera. Es guanyava la vida treballant d'obrer joier. En 1901 vivia al número 152 del carrer Saint Maur de l'XI Districte de París. El 15 de novembre de 1902 va ser cridat a files per a fer el servei militar i va ser destinat al 70 Regiment d'Infanteria, però el 19 de maig de 1903 va ser donat de baixa per «hipertròfia cardíaca amb palpitacions i arrítmia lleugera». El gener de 1904 vivia al número 7 del carrer Bolivar del XIX Districte de París. El 20 de maig de 1904 va ser incorporat al 120 Regiment d'Infanteria, però llicenciat el 9 de juliol de 1904 per «insuficiència aòrtica». El 4 de maig de 1907 va ser detingut al seu domicili, al número 79 del carrer Rigoles del XX Districte de París, com a autor, juntament amb altres 11 companys (Louis Aulagnier, Louis Binel, Maurice Boucheboeuf, Louis Coriol, Gaston Delpech, Charles Granvogel, Joseph Lelong, Marius Sales, Henri Eugène Turpin, Auguste Alphonse Vallet i André Léon Weber), d'un cartell antimilitarista i tancat a la presó parisenca de La Santé; jutjats els 12 militants per aquest fet per l'Audiència del Sena, tots van ser absolts el 26 de juny de 1907. En la dècada dels deu visqué al número 10 del carrer Envierges del XX Districte de París i estava fitxat per la Prefectura de Policia com a «anarquista comunista» i membre del «Foyer Popular» (Llar Popular) del barri de Belleville, adherit a la Federació Comunista Anarquista (FCA). Durant la Gran Guerra, el 23 de gener de 1915 va ser declarat exempt per a servir a l'exèrcit i aquest estatus es va mantenir en la revisió del 18 de maig de 1917. Lucien Prieur va morir el 10 de febrer de 1961 a Clichy (Illa de França, França).

***

Luigi Marcassoli

- Luigi Marcassoli: El 8 de juny de 1882 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli, conegut com Bigio. Sos pares es deien Giuseppe Marcassoli i Giacoma Ravasio. Visqué al popular barri de Pignola i aconseguí el títol de primària. Es guanyava la vida fent de forner i va ser molt actiu en el sindicalisme revolucionari de començaments de segle. El maig de 1908 presentà a la Prefectura de Policia de Bèrgam el text d'un manifest signat per diverses organitzacions sindicals (mecànics, sastres, fonedors, cistellers, blanquers, barreters, moliners, etc.) amb el qual sol·licitava permís per a realitzar el 24 de maig de 1908 al centre de Bèrgam una concentració en suport de la vaga de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i que comptaria amb la presència dels portaveus obrers Decio Papa i Canzio Cozzi. Realitzà nombroses conferències com a secretari de la Lliga dels Forners de Bèrgam. Amb Furio Pace, Aristide Paccinini, Agostino Rocchi i altres, creà la secció local de Bèrgam de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El febrer de 1913 intervingué en el debat d'una assemblea de la Lliga dels Forners que posà les bases d'una vaga per al següent estiu, primer pas per a la represa organitzativa del moviment obrer local. El 19 de març de 1913 obtingué el passaport i el 5 d'abril emigrà als Estats Units, però el 7 de novembre de 1913 retornà a Itàlia. El 27 de desembre de 1913 va ser condemnat pel jutjat de Bèrgam a una multa per infracció del Reglament de la Seguretat Pública. El 12 de juny de 1914 va ser novament condemnat a 40 dies de presó i a 120 lires de multa per «ultratge als agents de la Seguretat Pública». Durant l'estiu de 1914 fou un dels promotors del Grup Llibertari de Bèrgam i durant aquesta mateixa època va ser nomenat, com a representat sindical, membre del Comitè Obrer per a la Unitat Sindical, que es reunia al Cercle Socialista i a la Unió Sindical, antecedent de la reconstitució de la Cambra del Treball de Bèrgam, creada oficialment el 8 de gener de 1915. En aquesta ocasió, amb els companys sindicalistes Federico Luraschi i F. Pace, prengué la paraula per a condemnar el socialista Ugo Frizzoni, acusat d'haver afavorit amb la seva indecisió sobre la unitat sindical entre socialistes i sindicalistes, la manca d'adhesió a la Cambra del Treball de diversos sectors obrers (tramviaris, litògrafs i escombriaires). Formà part de la Comissió Executiva del nou organisme unitari i el març de 1915, amb l'obrer metal·lúrgic Merenda i el tramviari anarquista Giuseppe Papini, de la Comissió de Propaganada. Durant l'estiu de 1915 assessorà Casimiro Accini, nou secretari de la Cambra del Treball. Participà en la Gran Guerra i a partir del 10 de novembre de 1916 fou soldat de la V Companyia de Subsistències. El 30 de novembre de 1916 el prefecte de policia de Bèrgam va escriure una nota confidencial al comandat de la companyia per fer-li saber de la seva militància sindicalista i llibertària i per a demanar informació sobre ell. Després del conflicte bèl·lic, obtingué la declaració d'haver servit amb fidelitat i honor durant el seu servei militar. L'octubre de 1920, en ocasió de les eleccions municipals de Bèrgam, juntament amb els anarquistes Bernardo Ghibesi i Luigi Caglioni, aferrà manifests de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de Llombardia cridant a l'abstenció. Durant els primers anys vint estava subscrit al periòdic anarquista Fede. Freqüentà els anarquistes que formaven el Grup Llibertari de Bèrgam, amb els quals promogué subscripcions a favor de la premsa anarquista i en suport al perseguits polítics. Entre 1919 i 1922 es mostrà força actiu en la militància sindical de la Lliga dels Forners i de la Cambra del Treball, de la qual va ser nomenat el 13 de febrer de 1921 membre de la seva Comissió Executiva. El gener de 1926 va ser interceptada una circular a la impremta de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) de Milà (Llombardia, Itàlia), enviada a la seva adreça, que contenia el text del discurs amb el qual Bruno Buozzi assumí l'encàrrec de secretari general de la CGL. En aquesta època es relacionà amb destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Egidio Corti, Giovanni Gamba, Gaetano Ghirardi, etc. Estretament vigilat, sobretot després del 8 de febrer de 1926, quan li van ser trobar explosius al tipògraf anarquista Luigi Caglioli. Detingut immediatament, va ser alliberat després. El 30 d'abril de 1926 la seva habitació va ser escorcollada i la policia li va trobar un retrat fotogràfic de Giacomo Matteotti i un opuscle titulat Filippo Corridoni. Aquell mateix any encara era secretari de la Lliga dels Forners. Durant el feixisme s'afilià al Sindicat de Forners, que estava sota l'autoritat directa de Pietro Capoferri, federal feixista entre 1926 i 1929 a Bèrgam, exsocialista i propagandista sindical, seguidor de Filippo Corridoni, ferit i mutilat en la I Guerra Mundial, i després dirigent de l'Associació Nacional de Combatents i líder indiscutible del sindicalisme feixista de Bèrgam. En 1928 treballava de forner. A partir de la segona meitat de 1929 es trobà desocupat i sol·licità el passaport a la Prefectura de Policia per a viatjar a França i així poder reunir-se amb son fill Mario, emigrat durant la meitat dels anys vint a aquest país per a treballar com a tècnic en motors a la fàbrica automobilística Peugeot, però finalment no viatjà a França. Durant l'estiu de 1929 treballà dos mesos com a forner a Lenna (Bèrgam, Llombardia, Itàlia) en ocasió d'un campament de balilles feixistes, però després novament restà desocupat. El setembre de 1930 la Prefectura de Policia de Torí (Piemont, Itàlia) interceptà una carta des de França dirigida a ell amb quatre còpies del periòdic clandestí Avanti i dues còpies d'un manifest del setembre de 1930 redactat per la direcció del Partit Socialista Italià (PSI) i dirigida als treballadors italians. Durant els anys trenta va ser posat sota vigilància. L'octubre de 1940, encara que anarquista, no milità activament i el seu nom ja no figurava ni tan sols en la llista general de subversius; no obstant això, pel maig de 1942 encara era vigilat. Luigi Marcassoli va morir el 16 de desembre de 1957 en una llar d'ancians de Torre Boldone (Llombardia, Itàlia).

***

Mauro Bajatierra Morán (1919)

- Mauro Bajatierra Morán: El 8 de juny de 1884 neix a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Mauro Bajatierra Morán, que va fer servir els pseudònims de Patrocinio Gallego i Juan Beranza. Son pare, Ramón Bajatierra López, era l'amo d'una fleca i políticament conservador i sa mare, Carlota Morán Moreno, morí molt jove. Per influències familiars es dedicà l'ofici de forner. D'antuvi, encara que fervent anarquista, va estar afiliat tota sa vida al sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), com tota la Societat d'Obrers Forners, coneguda posteriorment com Societat d'Arts Blanques, i va ser força admirat per la resta d'obrers, ja que secundava les vagues malgrat tenir indústria pròpia. Quan la Confederació Nacional del Treball (CNT) desenvolupà estructures sindicals en el seu gremi a Madrid també s'afilià a la central anarcosindicalista i a l'Ateneu Sindicalista. Va viatjar arreu d'Europa, on va afermar els seus coneixements de francès, d'alemany i d'italià. Va participar activament en el llibertari Centre Federal del carrer Aguilera de Madrid, al costat del seu gran amic Pedro Vallina. Patí presó en diverses ocasions, fins a 15 anys en total durant sa vida, i fou membre de la maçoneria –fou iniciat el 10 d'octubre de 1916 a la madrilenya lògia «La Cantoniana» i va pertànyer a la lògia francesa «Plus Ultra». Gran lector, va crear diverses publicacions (Nueva Senda, El Quijote, etc.), conreà la prosa infantil i va escriure novel·les i obres de teatre. Com a militant anarquista, l'1 de gener de 1913 fou secretari del «Gran Míting Monstruós» en suport dels presos polítics i socials convocat per l'Ateneu Sindicalista de Madrid. Presidí la Federació d'Obrers i de Peons (FOP), a la qual va representar en el Congrés Internacional per la Pau de Ferrol de 1915 contra la guerra que aleshores assolava Europa; aquest mateix any va intentar fusionar la FOP amb la Federació Nacional d'Agricultors (FNA), per la qual cosa es va traslladar a Còrdova –conjuntura que va aprofitar per realitzar mítings arreu d'Andalusia (Montoro, Bujalance, Castro, Còrdova, Sevilla). El 21 de novembre de 1916 va representar la FOP en el IV Congrés de l'FNA de Vilanova i la Geltrú. Aquest mateix any va assistir, amb Eusebi Carbó, al Congrés de la UGT amb l'objectiu de concretar un possible pacte amb la CNT. En aquesta època abandonà el grup anarquista madrileny «Los Iguales», on militaven llibertaris de renom, com ara Moisés López, Feliciano Benito o Pedro Merino, i del qual va ser un dels fundadors. En 1918 va participar en la Campanya Nacional de Propaganda i en la preparació del Congrés de la Comèdia de la CNT, al qual va assistir i va signar el document anarquista de declaració de principis del comunisme llibertari. Durant la tardor de 1919 va participar en una gira de difusió de l'anarcosindicalisme a la conca de Peñarroya. Va ser un dels fundadors de l'Ateneu del carrer Pizarro que serà tancat en 1920 arran d'una de les seves detencions. En aquesta època va ser molt amic d'Andreu Nin. En 1921 fou detingut un temps, amb motiu de l'atemptat contra el cap del Govern espanyol Eduardo Dato, acusat de ser el subministrador de les pistoles per cometre el magnicidi, però en el judici d'octubre de 1923, en el qual el fiscal li demanava 15 anys de presó, no va ser condemnat per manca de proves, encara que fou desterrat –també havia estat detingut en 1913 arran de l'atemptat de Sancho Alegre contra Alfons XIII. En 1922 va ser membre del Comitè Regional clandestí de la CNT de Rioja, Aragón i Navarra amb seu a Saragossa. El juny de 1922, sota la falsa identitat de Juan Beranza, va aconseguir el permís del governador de Saragossa per llogar una sala on, l'11 de juny, es realitzarà el Ple clandestí de la CNT que va decidir la separació del sindicat confederal de la III Internacional i l'adhesió a la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT); en aquest ple, també es adoptar una moció que trencava amb l'apoliticisme tradicional cenetista. Entre 1922 i 1923 va realitzar tasques orgàniques amb M. Pérez a Sevilla i el setembre de 1923 féu un míting amb José María Martínez a Avilés. Durant la dictadura de Primo de Rivera va visitar les presons en diverses ocasions i va viure exiliat a França i a Bèlgica una temporada. En 1927 va ser processat pel famós «Complot del Puente de Vallecas» i aquest mateix any va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), vinculant-se sempre als grups específics. En 1930 va passar una temporada per Castro del Río. Durant els anys republicans va fer mítings, fomentà polèmiques en la premsa llibertària i fou jutjat en diverses ocasions per delictes de premsa. El 30 d'abril de 1935 va ser jutjat per la publicació del fullet Contra el capitalismo y contra el Estado i fou condemnat per un delicte d'inducció a la rebel·lió a sis mesos i un dia de desterrament amb presó sense fiança. Durant el període bèl·lic es va convertir en el símbol dels corresponsals de guerra de la premsa anarquista, col·laborant en diversos periòdics (Catalunya, CNT, Fragua Social, El Frente, Solidaridad Obrera, etc.) i dirigí Frente Libertario. Les seves cròniques estan reconegudes com les millors d'aleshores. A finals de 1937 va ser nomenat comissari de guerra i a partir del 3 de desembre de 1937 formà part de la secció espanyola de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Al final de la guerra va fer costat el Consell Nacional de Defensa, encapçalat pel coronel Segismundo Casado, i s'oposà firmament a l'intent de cop comunista que generà la constitució d'aquest organisme. Quan va caure Madrid a mans de les tropes feixistes, es va negar a abandonar la capital. Mauro Bajatierra Morán va morir el 28 de març de 1939 al carrer Torrijos del barri de La Guindalera de Madrid (Espanya), afusellat a la porta de ca seva després d'haver mantingut un tiroteig amb les tropes franquistes durant la desfilada de la victòria –altres fons diuen que va ser detingut, jutjat sumàriament i afusellat el 2 d'abril d'aquell any. El certificat oficial de defunció diu que morí d'un «síncope». Sa companya, Julia Agudo, va morir el 4 de desembre de 1969 a Madrid (Espanya). Durant sa vida, Bajatierra va col·laborar en infinitat de publicacions (Acció Libertaria, Acracia, CNT, Cultura y Acción, ¡Despertad!, Fragua Social, Hombre Libre, Humanidad, El Liberal, El Libertario, Mar y Tierra, Proa, La Protesta, Los Quijotes, Redención, Le Réveil, La Revista Blanca, Ruta Confederal, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, La Tierra, El Trabajo, El Tranviario, Umbral, ¡¡Unión!!, etc.) i és autor de nombrosos llibres i fullets –molts publicats en «La Novela Ideal»–, entre els quals destaquen Un ensayo revolucionario, La violencia social-fascista, El alma de la campiña, Desde las barricadas. Una semana de revolución en España. Las jornadas de Madrid en agosto de 1917 (1918), Comentarios al II Congreso de la Confederación Nacional del Trabajo de España (1920), Como las águilas (1927), La virgencita de los Merinales (1927), El pitu de Peñarudes (1927), Del Madrid de mis amores (1928), El alimañero (1928), La alegría del barrio (1929), Fuera de la ley (1929), El hombre que perdió el alma blanca (1929), Canciones anarquistas: airones de guerra contra el capitalismo y contra el estado (1930), Contra el capitalismo y contra el Estado (1930), Los ateneos libertarios. Su orientación. Su moral. Su táctica revolucionaria. Demostración de cómo se enseña a nuestros camaradas en la vida de los centros libertarios (1930), La justicia de los montañeses (1930), Hacia otra vida (1930), La rapaza de pradal (1930), Cómo deben resolver los campesinos el problema de la tierra (1931), ¿Quienes mataron a Dato? (1931), Crónicas del frente de Madrid (1937), Crónica de guerra (1937), La guerra en las trincheras de Madrid (1937), etc. En 2011 Julián Vadillo Muñoz publicà la biografia Mauro Bajatierra, anarquista y periodista de acción.

Mauro Bajatierra Morán (1884-1939)

---

Continua...

---

[07/06] Atemptat del Corpus - �En Marcha� - Settimana Rossa - Veidaux - Buosi - Thibivilliers - Corengia - Marianelli - B�lonie - Douyau - Barrial - Maraviglia - Jov� - Casanova - Conejos - Dupuy - Mascarell - Tort - Berton - Pati�o - Pujol Grua - Gruffy - M�let - Sol - T�llez - Pin�s - Gay - Sabini - Rueda - Castagna - L�pez Bretos - Sanrom� - Oca�a - Jov� - Ma�as - Mart�nez Cabrera - Escal� - Reboll - Grunfeld - Sol�s - Nicolazzi

efemerides — Sun, 07 Jun 2026 11:58:45 +0200

[07/06] Atemptat del Corpus - «En Marcha» - Settimana Rossa - Veidaux - Buosi - Thibivilliers - Corengia - Marianelli - Bélonie - Douyau - Barrial - Maraviglia - Jové - Casanova - Conejos - Dupuy - Mascarell - Tort - Berton - Patiño - Pujol Grua - Gruffy - Mélet - Sol - Téllez - Pinós - Gay - Sabini - Rueda - Castagna - López Bretos - Sanromà - Ocaña - Jové - Mañas - Martínez Cabrera - Escalé - Reboll - Grunfeld - Solís - Nicolazzi

Anarcoefemèrides del 7 de juny

Esdeveniments

Il·lustració de l'atemptat del Corpus

- Atemptat contra la processó del Corpus: El 7 de juny de 1896, a Barcelona (Catalunya), en plena repressió antianarquista, quan centenars de persones són sotmeses a tortura a la fortalesa presó de Montjuïc, una bomba llançada des d’un pis alt esclata enmig de la processó religiosa del Corpus Christi –on desfilen el bisbe, l’alcalde, el capità general i el governador civil–, quan passava pel carrer Canvis Nous de tornada a l’església de Santa Maria del Mar. Una dotzena de persones moriran arran de l’explosió i es comptaran 44 ferits. Quatre-cents anarquistes van ser detinguts i torturats, i molts d'ells desterrats. A Montjuïc se'n processaren 50 en Consell Suprem de Guerra i Marina dels quals foren condemnats a mort Lluís Mas, Tomàs Ascheri, Josep Molas, Antoni Nogués i Joan Alsina, i seran afusellats el 4 de maig de 1897; 20 ho foren a penes entre vuit i 20 anys de presó –abans de la revisió van ser 8 penes de mort i 67 de presó. Els cercles anarquistes van dir que l’atemptat va ser obra de la mateixa policia i/o de la patronal –gairebé tots els morts van ser del proletariat–, per justificar la gran repressió en massa que es desencadenaria després.

***

Capçalera del primer número d'En Marcha

- Surt En Marcha: El 7 de juny de 1909 surt a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el primer número del periòdic anarquista En Marcha. La major part de les col·laboracions no hi anaven signades, però Ricardo Andes, José Arbós, Arístides, Teresa Claramunt, Antonio Lorenzo, Elías Miguel i Solà van escriure. En sortiren sis números, l'últim el 10 de juliol de 1909.

***

Il·lustració de "La Settimana Rossa"

- Comença La Settimana Rossa: El 7 de juny de 1914, a Ancona (Marques, Itàlia), a la sortida d’un míting antimilitarista, realitzat a la Villa Rossa, seu del Partit Republicà d’Ancona, d’Errico Malatesta, i d’altres polítics republicans i sindicalistes revolucionaris (Pietro Nenni, Pelizza, Marinelli), per l’abolició de la Companyia de Disciplina de l’Exèrcit i per l’alliberament dels soldats de lleva Augusto Masetti i Antonio Moroni, la policia dispara sobre la concentració d’unes 600 persones, amb el resultat de tres de morts –els republicans Nello Budini, de 24 anys, i Antonio Casaccia, de 17; i l’anarquista Attilio Giambrignoni, de 22 anys– i una quinzena de ferides. En resposta a la violència policíaca, l’anarcosindicalista Unió Sindical Italiana proclama la vaga general a tot el país, on les insurreccions s’escampen (Roma, Florència, Torí, Milà, Nàpols, Parma, Bolonya, Palerm...). És el començament de La Settimana Rossa (La Setmana Roja), que durarà fins al 14 de juny i serà rebentada per la traïció dels socialistes i del seu sindicat. Malatesta, fugint de la policia, tornarà a exiliar-se a Londres.

Naixements

Necrològica d'André Veidaux apareguda en el periòdic parisenc Comoedia del 4 d'agost de 1927

- André Veidaux: El 7 de juny de 1868 neix a Levet (Centre, França) el químic, enginyer, poeta, dramaturg i escriptor anarquista individualista Jean-Baptiste Théophile Adrien Devaux, conegut sota el pseudònim d'André Veisaux. Fill d'una família burgesa resident a Niça (País Niçard, Occitània), sos pares es deien Adrien Devaux, negociant, i Clémentine Bry. De jove s'instal·là a París (França). Entre 1890 i 1899 col·laborà amb poemes en la revista La Plume i s'encarregà de l'edició del número 97 d'aquesta publicació, de l'1 de maig de 1893, dedicat monogràficament a l'anarquia, i on publicà l'assaig «Philosophie de l'anarchie». Entre 1890 i 1904 col·laborà en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, però especialment en Le Libertaire, on publicà assaigs importants. El seus articles i poemes van tenir una certa notorietat en la premsa llibertària i literària. Era assidu del cafè «Soleil d'Or» de París, freqüentat per nombrosos intel·lectuals amics seus (Charles Cros, Laurent Tailhade, Paul Verlaine, etc.). En 1894, segons l'agenda de Sébastien Faure, vivia al número 11 del carrer Leclerc de Meudon (Illa de França, França). En una entrevista per a Augustin Hamon per a la seva obra Psychologie de l'anarchiste socialiste (1895) declarà a aquest que viure l'ambient familiar burgès el va decantar per l'anarquisme individualista. En 1896 col·laborà en l'obra col·lectiva La tombeau de Charles Baudelaire. Des del punt dramàtic, va escriure La chose filiale (1898), peça teatral en cinc actes, primera part de la tetralogia social «La famille» que no va tenir continuïtat, però sembla que va ser representada en 1901 pel «Théatre du Peuple». En 1900 protestà, ben igual que altres escriptors i militants llibertaris, contra la prohibició del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar a París. En 1901 publicà en lliuraments en L'Éducation Libertaire l'assaig De l'éducation individualiste et libertaire, on comenta de manera crítica l'obra de Jean-Jacques Rousseau Émile, ou de l'éducation. En 1902 s'encarregà de l'edició, i d'escriure tots els textos, de l'Almanach illustré du Libertaire pour l'année 1903. Entre 1906 i 1907 col·laborà en Revue Littéraire de Paris et de Champagne, de la qual era secretari son amic Fernand Clerget, i en la qual van col·laborar nombrosos llibertaris. Posteriorment publicà reculls de poemes, però de mica en mica s'allunyà de l'anarquisme. Trobem textos seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara L'Agitateur, L'Art Sociale, L'Attaque, L'Auto, Chimère, L'En Dehors, L'Éducation Libertaire L'Étoile Socialiste, Harmonie, L'Homme Libre, L'Humanité Nouvelle, Le Journal du Peuple, Le Libertaire, Libre Examen, La Plume, Le Réveil de l'Esclave, La Révolte, La Revue Anarchiste, Revue Anticléricale, La Revue Libertaire, Vendémiaire, etc. Entre les seves obres podem citar Véhémentement. Poesies (1896), Auguste Rodin, statuaire. Socio-Philosophie d'Art (1900), Du haut de la tour... Poèmes de la guerre (1920), Les haltes de la route (1922), Nouvelle fables. Poésies (1925). El seu últim domicili fou al número 11 del carrer Ulm de París. André Veidaux va morir l'1 d'agost de 1927 a l'Hospital Cochin de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Gentilly (Illa de França, França).

***

Notícia de la detenció de Giovanni Buosi apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 17 de gener de 1896

- Giovanni Buosi: El 7 de juny de 1869 neix Conegliano (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Giovanni Buosi, conegut com Moreno. Emigrat a França, sembla que després de desertar de la Marina Reial italiana, es guanyava la vida com a jornaler i sabater. Les autoritats franceses el qualificaren d'«anarquista perillós». La policia de Marsella (Provença, Occitània) el buscava sota l'acusació d'haver aferrar durant la nit del 10 a l'11 de novembre de 1895 cartells anarquistes a les parets del Palau de Justícia, acció en la qual havia estat ferit de bala per un agent. Aquella mateixa nit havien estat detinguts Luigi Magni i Arriego Piattoli, acusats d'haver gravat en un mur «Visca els penjats de Chicago! Visca l'anarquia!», fet pel qual van ser condemnats el desembre de 1895 a quatre mesos de presó i a 100 francs de multa. Giovanni Buosi va ser condemnat el 5 de febrer de 1896 també a quatre mesos de presó i a 100 francs de multa. El gener de 1895 va ser detingut, amb Rafaele Beojoli –algunes fonts citen Gustave Parruchi (Parrini)–, a Toló (Provença, Occitània) sota la identitat del sabater Giuseppe Torre, fent servir la seva cartilla militar, i ambdós van ser traslladats el gener de 1896 a la presó marsellesa de Toló a l'espera de l'ordre d'expulsió del país. El 19 de febrer de 1896, sota l'acusació de «propaganda anarquista», se li va decretar la seva expulsió que li va ser notificada el juny d'aquell any. Segons algunes fonts podria tractar-se de un tal Jean Buan, que treballava a la fàbrica «Charbon Électrique» de Levallois-Perret (Illa de França, França); que en 1897 residia al número 131 del carrer Ordener de París (França); que fou l'organitzador a Marsella, amb Carboni i Orlando, de «La Marmite Anarchiste» i que allotjà nombrosos companys, entre ells Giuseppe Ciancabilla. Un altre Buosi fou secretari de la Confederació General del Treball (CGT) d'Itàlia a París en els anys trenta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca d'Eugène Thibivilliers (5 de març de 1894)

- Eugène Thibivilliers: El 7 de juny de 1870 neix a Puiseux-le-Hauberger (Picardia, França) l'anarquista Eugène Edmond Thibivilliers. Era fill d'Eugène Thibivilliers i de Florentine Fauveaux. Es guanyava la vida treballant de polidor de metalls a la fàbrica Christofle, al número 112 del carrer de la Gare de Saint-Denis (Illa de França, França). Fitxat com a «anarquista militant», el 26 de novembre de 1892 el seu domicili, al número 10 de la carretera d'Aubervilliers a Saint-Denis, va ser inventariat en el registre de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París. L'abril de 1893 vivia amb sa companya Marie Bédu al número 12 del carrer Corradi de Saint-Denis. El 26 de desembre de 1893 figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes amb l'adreça desconeguda. El 4 de març de 1894, quan la policia es presentà a la fàbrica Christofle per a detenir l'anarquista Auguste Heurteaux, un grup d'una seixantena de treballadors intentaren evitar l'arrest i ells va ser detingut juntament a François Carré i Heurteaux. L'endemà, 5 de març de 1894, va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 21 de març de 1894 va ser jutjat, amb altres companys (François Carré, Cyprien Gavot, Auguste Heurteaux, Alexis Lartigue i Arthur Maigret) per la Policia Correccional per «ultratges i rebel·lió» i condemnat a tres mesos de presó. L'1 de juliol de 1894 va ser detingut, juntament amb una trentena d'anarquistes, en una gran agafada a Saint-Denis. El seu domicili, al número 9 del carrer Samson, va ser escorcollat per policia sense resultats. El 31 de desembre de 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes de la policia i aleshores vivia al número 82 de la carretera d'Aubervilliers a Saint-Denis. En el llistat d'anarquistes de 1901 vivia al número 3 de l'Impasse Jean de Saint-Denis. El 4 de gener de 1913 es casà al XX Districte de París amb Marie Bédu i amb aquest matrimoni legitimà els cinc infants de la parella, tots nascuts a Saint-Denis: Eugène Florent (1892), Eugénie (1894), Paul Joseph (1899), Albertine Victorine (1903) i Charles Florent (1910). Eugène Thibivilliers va morir el 3 de març de 1914 al seu domicili, al número 7 del carrer Piat, del XX Districte de París (França) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

***

Giuseppe Reale Corengia Taborelli

- Giuseppe Reale Corengia Taborelli: El 7 de juny de 1882 neix a Fino Mornasco (Llombardia, Itàlia) l'activista anarquista Giuseppe Reale Corengia Taborelli, també conegut com José Coregia Taborello. Sos pares es deien Natale Corengia i María Taborelli. Cisteller de professió, emigrà a Buenos Aires (Argentina) i milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però va ser expulsat en aplicació de la Llei de Residència. Exiliat a París (França), formà part del grup anarquista al voltant del metge anarquista Pedro Vallina Martínez. S'establí a Barcelona (Catalunya), en una casa del número 13 del carrer dels Pins. El 15 de gener de 1910 s'instal·là en una casa d'hostes del número 25 del carrer de Jacometrezo de Madrid. L'abril de 1910 s'associà a Madrid a la Societat Gimnàstica Espanyola, fent ús assíduament del seu gimnàs. Giuseppe Reale Corengia Taborelli va morir el 23 de maig de 1910 a la Casa de Socors del districte Centre de Madrid (Espanya) a resultes de l'explosió fortuïta, al carrer Major madrileny –a prop del monument aixecat en record de les víctimes de l'atemptat de Mateo Morral–, de la maleta carregada d'explosius que portava quan es dirigia a l'Estació del Nord per atemptar, segons la interpretació policíaca, contra el tren exprés on viatjava el rei d'Espanya Alfons XIII. Segons la versió oficial, a les 9.26 d'aquella nit, el guàrdia Nicanor Blanco Segovia, que prestava servei al carrer Major, sentí una forta detonació, alhora que va veure un home que corria; quan l'agent anava a detenir l'individu, aquest es disparà dos trets a la templa dreta. Immediatament hi acudiren el capità de Seguretat Salgado i altres guàrdies, i com l'individu no havia mort, el portaren a la Casa de Socors. Corengia tenia la mà dreta cremada per l'explosió i ferides a diverses parts del cos. Es donava el cas que Coregia era coix i contrafet i geperut de la part dreta del seu cos i el braç dret no el podia aixecar, fet que implicava que s'hauria d'haver disparat amb la mà esquerra. La bomba consistia en una capsa petita de cabdals, carregada amb quatre tubs de pólvora comprimida i balins, sense dinamita; només va explotar un tub. La detonació no matà Corengia perquè aquest s'adonà que anava a explotar i llançà la maleta lluny d'ell. Gairebé amb tota seguretat Corengia no volgué realitzar cap regicidi, sinó destruir el monument a les víctimes de Morral. Deixà inèdit un voluminós text autobiogràfic (Mis memorias), del qual el diari madrileny La Voz en va publicar extractes entre el 8 i el 12 de juliol de 1935.

Giuseppe Reale Corengia Taborelli (1882-1910)

***

Luigi Marianelli

- Luigi Marianelli: El 7 de juny de 1884 neix a Peccioli (Toscana, Itàlia) el forner anarquista Luigi Marianelli. Sos pares es deien Serafino Marianelli i Rosa Montagnani. En els primers anys del segle vint va ser fitxat com a anarquista per les autoritats. Mantingué correspondència amb Errico Malatesta i altres destacats anarquistes, i fou l'ànima del grup anarquista del seu poble. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu des del punt de vista propagandista i en l'agitació sindical. El 3 d'abril de 1921 un escamot feixista, vingut de Pisa (Toscana, Itàlia) i capitanejat per Bruno Santini, realitzà una incursió a Peccioli, però ell amb un grup d'anarquistes que ja l'esperaven feriren set membres d'aquest esquadró i obligà la resta a fugir-ne. Detingut amb els seus companys, l'octubre de 1921 va ser jutjat pel Tribunal de Lucca (Toscana, Itàlia) i condemnat a un any i dos mesos de presó. Durant els anys del feixisme continuà mantenint els seus principis llibertaris i patí els controls i denúncies dels delators feixistes anònims, fet pel qual va ser arrestat en diverses ocasions. El gener de 1943 va ser detingut per la policia política i alliberat un mes més tard. Durant la II Guerra Mundial reprengué el contacte amb el moviment anarquista. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 participà a títol individual en el Congrés Nacional de Carrara (Toscana, Itàlia), constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), organització en la qual milità. Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 va ser delegat pel grup anarquista de Peccioli a la Conferència Anarquista de Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) i el 20 de maig de 1951 a la Conferència Nacional Pro Víctimes Polítiques de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). També entre el 19 i el 22 de març de 1953 assistí al V Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Luigi Marianelli va morir el 27 de març de 1958 a Peccioli (Toscana, Itàlia).

***

Foto antropomètrica de David Bélonie

- David Bélonie: El 7 de juny de 1885 neix a Ginhac (Carcin, Guiena, Occitània) l'anarquista il·legalista David Bélonie. Era fill natural de la costurera Marie Bélonie, fet que el marcà profundament, i amb 13 anys quedà orfe de mare. Per guanyar-se la vida va fer de criat d'un regidor municipal de Nespulé (Palajanjas, Llemosí, Occitània) i després marxà a París (França), on va fer diverses feinetes (oficinista, empleat de farmàcia, etc.). Apassionat de les llengües, estudià de manera autodidacta hebreu, anglès, rus i alemany. De ben jovenet s'introduí en els cercles llibertaris. L'hivern de 1904 residí a Londres (Anglaterra) i retornà a París el gener de 1905. Entre setembre de 1905 i octubre de 1906 treballà com a empleat a l'Apotecaria Thomas del barri parisenc de Saint-Denis. Fugint del servei militar, marxà clandestinament, després de furtar 60 francs de l'apotecaria per al viatge, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudia química i farmàcia. En 1907 recuperà la seva documentació per traslladar-se a Bèlgica, però, segons la policia, restà a Ginebra sota identitat falsa. En aquesta època va ser membre del grup anarquista «Germinal» de Ginebra, del qual formaven part José Estivalis i Octave Guidu, i s'especialitzà en falsificació de documents. El 30 d'abril de 1907 va ser detingut a Brussel·les per robatori. El 22 de setembre de 1907 va ser expulsat del cantó de Ginebra i marxà al de Basilea. Finalment va ser expulsat de Suïssa per apologia de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria. Després va fer feina a Lió (Arpitània) amb identitat falsa ja que estava en crida i cerca. Detingut per insubmissió, va ser tancat durant sis mesos a Lille, on amplià coneixements amb una altre gran falsificador anarquista, Alphonse Rodriguez. El novembre de 1910 retornà a Londres per passar una temporada. A París novament, va fer d'empleat comercial i posteriorment es va veure implicat en les activitats il·legalistes de la «Banda Bonnot», a la qual va aportar els seus coneixements de falsificació. El 12 de març de 1912 va ser detingut per complicitat de robatori ja que havia rebut una partida de valors mobiliaris –títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar– que havien estat robats el 21 de desembre de 1911 per Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier al recaptador de la «Société Générale» al carrer Ordener de París. Jutjat, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó i a 10 anys de desterrament. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la condecoració pòstuma de Xavier Douyau apareguda en el Journal Official de la République Française del 5 de juny de 1916

- Xavier Douyau: El 7 de juny de 1891 neix a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) l'anarquista Xavier Henri Victor Douyau, conegut com Jean Reynald. Era fill de Charles Philippe Douyau, empleat en la direcció de Correus, i de Louise Aimée Henriette Adour. El setembre de 1909 estudiava becat al Liceu Voltaire de París (França) i era secretari de la Joventut Socialista Revolucionària del IV Districte de París, adherida a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), i com a tal participà en la campanya de suport a Georges Marchal, exgerent de La Guerre Sociale, aleshores empresonat. El 18 de setembre de 1909 participà, com a delegat del Comitè d'Entesa de les Joventuts, en el gran míting antimilitarista celebrat a la Sala Issaly, al número 133 del carrer Saint-Antoine del IV Districte de París, organitzada per la Joventut Socialista Revolucionària del IV Districte. El 23 d'octubre de 1909 va ser detingut per llançar pedres contra agents de policia a la sortida d'una reunió de protesta per l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia a Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França); jutjat per aquest fet, va ser condemnat l'11 de novembre de 1909 a sis mesos de presó, a més de perdre la beca d'estudis. Va ser posat en llibertat el 13 de març de 1910 i el 15 d'abril d'aquell any va ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquesta època vivia al número 20 del carrer Guilhem a l'XI Districte de París i col·laborava en La Guerre Sociale, de Gustave Hervé. El 21 de setembre de 1910, durant una reunió antimilitarista de la Joventut Socialista Revolucionària de l'XI Districte, va fer una mena de «curs d'antipatriotisme» tot fent servir un fullet de Gustave Hervé. El 9 d'octubre de 1910, en una reunió celebrada pel «Groupe Révolutionnaire des Originaires de l'Anjou» a la Sala Fabien, al número 70 del carrer Archives del III Districte de París, va fer una conferència sobre l'educació tot fent una crida a l'acció revolucionària dins dels sindicats i defensant la formació de petits grups de quatre o cinc persones de confiança per cometre accions de sabotatge. El 17 d'octubre de 1910 Lucien-Célestin Mouquin, director general d'Investigacions a la Prefectura de Policia de París, ordenà la seva detenció, ben igual que la d'altres anarquistes, però no va ser trobat a diferents adreces. El novembre de 1910 era secretari de la Joventut Llibertària del Sena, que arreplegava els grups dels XI i XVIII Districtes de París i el de Saint-Ouen, i que tenia a més un grup teatral i esportiu. El 13 de novembre de 1910, amb altres companys (Hubert Beaulieu, Henri Combes, Jean Goldschild, Eugene Peronnet, Rivais i Pierre Ruff), participà en una reunió, al número 70 del carrer Archives, on es fundà la Federació Comunista Revolucionària (FCR). El 27 de novembre de 1910, en una reunió celebrada al carrer Bretagne, al III Districte de París, reivindicà les idees comunistes, tot criticant les socialistes. El 30 de gener de 1911 va ser novament detingut pel robatori d'una bicicleta i el 17 de juny següent va ser condemnat a 13 mesos de presó i a cinc anys de prohibició dels drets civils per «possessió d'arma i vagabunderia», recobrant la llibertat el 29 de desembre de 1911. En 1912 va ser cridat a files per fer el servei militar, però es va ajornar un any la incorporació per «adenitis cervical i submaxil·lar». El 9 d'octubre de 1913 va ser integrat en el III Regiment d'Artilleria de campanya del 10 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica. Després de passar per diverses unitats, quan esclatà la Gran Guerra va ser destinat el 26 d'agost de 1915 al 21 Batalló de Caçadors de a Peu i l'1 de gener de 1916 va ser nomenat sergent. Xavier Douyau va morir, en una trinxera a resultes de ferides de guerra, el 9 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de març– de 1916 a Douaumont (Lorena, França). Va ser condecorat pòstumament amb la Creu de Guerra amb Palma i en 1919 va ser amnistiat de tots els seus delictes.

***

Notícia de la detenció de Célestin Barrial apareguda en el diari de Nimes Le Républicain du Gard del 25 de març de 1914

- Célestin Barrial: El 7 de juny de 1892 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Célestin Louis Barrial, conegut com Le Parigot. Era fill de Victor Auguste Barrial, calceter, i de Marie Sophie Cédat. Es guanyà la vida treballant de sabater. El 18 de març de 1912 es casà a Nimes amb Adélaïde Lucie Durand i aleshores vivia amb sa mare ja vídua al número 5 del carrer Mûrier d'Espagne de Nimes. El 26 de febrer de 1913 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Nimes a vuit dies de presó per «violències i insults». Cridat a files per a fer el servei militar, el 10 d'octubre de 1913 s'incorporà al 3 Regiment de Zuaus, però el 5 de novembre de 1913 va ser llicenciat per «anquilosament del canell dret». El 31 d'octubre de 1913 s'havia divorciat davant el Tribunal Civil de Nimes d'Adélaïde Durand. L'1 de maig de 1914 va ser condemnat pel Tribunal Civil d'Alèst (Llenguadoc, Occitània) a vuit mesos i cinc anys de prohibició de residència per «robatori i violències». El 19 de febrer de 1915 va ser mobilitzat i destinat al 1 Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica, però el 2 de juny d'aquell any va ser llicenciat per «fractura antiga de l'avantbraç dret amb call viciós i anquilosament parcial de l'articulació del canell dret». El 16 de setembre de 1916 va ser detingut a Santa Camèla (Llenguadoc, Occitània) per «complicitat de robatori per encobriment». El 21 de juliol de 1923 va ser declarat invàlid per al servei en l'exèrcit per «cicatriu d'intervenció per apendicitis». En aquesta època vivia al número 4 del carrer Clérisseau de Nimes i formava part del grup llibertari local (Fieux, Gauzy, Geay, Revolon, etc.), el qual es reunia a la taverna regentada per l'anarquista Louis Victor (Mephisto). El 3 de juliol de 1926 es casà a Nimes amb Margueritte Mathilde Françoise Petit. Aleshores era cap de recepció en un hotel i vivia al número 4 del carrer Clérisseau de Nimes. El 5 d'octubre de 1927 va ser condemnat pel Tribunal Civil de Nimes a 50 francs de multa per «infracció ferroviària». En 1928 era membre del grup local de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). El 21 de febrer de 1930 es divorcià a Nimes de Margueritte Petit. El 10 de novembre de 1932 presidí una conferència d'Aristide Lapeyre, juntament amb Raoul Reynaud. En 1935 era el secretari del grup anarquista de Nimes, adherit a la Federació Anarquista Internacional (FAI). Entre 1935 i 1936 fou, amb Ludovic Pradier i André Prudhommeaux, un dels animadors del Comitè Anarcosindicalista de Nimes, que es reunia al número 10 del carrer Émile Jamais i, a partir de març de 1937, al Café de l'Industrie, al bulevard Amiral Courbet. En 1939, amb l'esclat de la II Guerra Mundial, no va ser mobilitzat. Aleshores vivia al número 1 del carrer Corconne de Nimes. Com que figurava en un llistat d'«anarquistes francesos perillosos per a la seguretat nacional», va ser detingut i internat durant dos anys en un camp. El 17 d'octubre de 1940 es casà a Nimes amb l'obrera Antoinette Marie Rose Pellet. Aleshores treballava muntant sabates i oficialment continuava vivint al número 1 del carrer Corconne, encara que residia a Sinha (Provença, Occitània). Durant l'ocupació alemanya va ser detingut en diferents ocasions. Durant la postguerra milità en el grup anarquista de Nimes, adherit a la Federació Anarquista (FA). Célestin Barrial va morir el 25 de novembre de 1946 a Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto policíaca d'Osvaldo Maraviglia

- Osvaldo Maraviglia: El 7 de juny de 1894 neix a Caldarola (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Osvaldo Maraviglia, conegut com Zio d'America. Sos pares es deien Teofilo Maraviglia i Eusebia Ravaglioli. Quan tenia 17 anys emigrà als Estats Units, reunint-se amb altres dos germans grans a Newark (Nova Jersey, EUA), on trobà feina en la indústria de la confecció de moda masculina. En aquells anys participà activament en les lluites obreres, formant part del sindicat Unió Local 24 de l'«Amalgamated Clothing Workers Union» (Unió de Treballadors de la Confecció). Sortí d'Itàlia amb idees socialistes, però ben aviat es decantà pel corrent individualista del moviment anarquista, distribuït la seva premsa, com ara Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i Era Nuova. Durant la Gran Guerra, malgrat la persecució, fou un dels animadors del Grup de Propaganda Revolucionària (GPR), que es reunia al número 89 de la Setena Avinguda de Newark. En 1916 la seva correspondència amb sa família a Itàlia començà a ser controlada per la censura militar, amb la finalitat de trobar continguts subversius i antimilitaristes. El 13 de maig de 1917 va ser detingut a Newark, denunciat per l'«exanarcoide nietzschià» Albino Scilimbraca, sota l'acusació d'haver «insultat la bandera»; jutjat el 23 de maig d'aquell any, va ser absolt per manca de proves. Després de la guerra fou dels primers a fer ressorgir la premsa anarquista després del llarg període de silenci i fou el promotor de L'Adunata dei Refrattari, que començà a publicar-se el 15 d'abril de 1922, moment a partir del qual tota sa vida estarà lligada a aquest periòdic. Esdevingué administrador i durant llargs períodes redactor, corrector i corresponsal, ocupant-se gairebé en totes les qüestions del periòdic. La seva formació acadèmica es limitava a l'ensenyament primari, però amb la seva capacitat, intel·ligència i energia, en pogué assumir totes les funcions. La seva jornada començava a les cinc de la matinada i terminava a les 10 del vespre, dividint-se aquesta en tres ocupacions: família, fàbrica i periòdic, havent ocasions en les quals el periòdic ocupava la major part del seu temps. La seva tasca fou una de les garanties de la llarga longevitat de L'Adunata dei Reffratari, sobrevivint durant molts anys als moments durs i a les crisis. Gràcies a aquest periòdic s'establí una gran i intensa xarxa de relacions entre el moviment llibertari nord-americà i el de la resta del món. També s'ocupà especialment de fomentar la solidaritat econòmica amb les víctimes de la repressió, recaptant diners i enviant-los on fos necessari sota el nom de Zio d'America, o també sota el nom de sa companya Maria Caruso, també militant llibertària. Entre els destinataris dels seus enviaments podem citar destacats noms del moviment anarquista internacional, com ara Camillo Berneri, Vincenzo Capuano, G. Cola, Giuseppe De Luisi, Francesco De Rubeis, A. Francini, Carlo Frigerio, Francesco Ippoliti, Errico Malatesta, Leonida Mastrodicasa, Elena Melli, L. Tollini, etc. Durant el període feixista la solidaritat no es limità a l'ajuda dels companys necessitats i les seves famílies, sinó que també es va fer costat activitats antifeixistes i conspiradores diverses (Sante Pollastro, Michele Schirru, etc.), fet que va atreu particularment l'atenció dels serveis de policia italians que operaven als EUA. Actiu propagandista i agut polemista, s'enfrontà als antifeixistes que expressaven judicis simplistes dins del moviment anarquista. En 1928 desencadenà una dura campanya contra Carlo Tresca, acusant-lo d'«espia» i de «comunista». Durant la Revolució espanyola promogué el suport dels combatents i entre 1936 i 1939 va anar a França per visitar els companys que treballaven per la labor. En 1940 amagà l'anarquista Ernesto Bonomini, aleshores buscat per la policia. Amb la caiguda del feixisme reprengué les relacions amb els companys italians, donant consells i proporcionant propaganda i suport financer. Com sempre que hi diners en marxa, patí insinuacions i crítiques per la seva gestió. En 1954, malalt greument del cor, deixà Newark i es traslladà a San Francisco (Califòrnia, EUA), abandonant l'administració del periòdic i restant només com a col·laborador i assessor. El 22 d'octubre de 1966, durant una manifestació a San Francisco en resposta a altra organitzada per un grupuscle racista i nazifeixista, i en la qual esclataren enfrontaments amb la policia, el seu cor no pogué resistir el moment i Osvaldo Maraviglia va caure mort fulminat. Part del seu arxiu es troba dipositat a la Boston Public Library.

Osvaldo Maraviglia (1894-1966)

***

Ramon Jové Brufau

- Ramon Jové Brufau: El 7 de juny de 1897 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista, i després marxista, Ramon Joan Jové Brufau. Sos pares es deien Joan Jové Vilalta, jornaler, i Maria Brufau Masana. Metal·lúrgic modelista de professió, treballà de tècnic en una fàbrica de Sabadell. D'antuvi milità en el republicanisme federal i després en la Federació Obrera Sindical de Sabadell, col·laborant en El Federal. Més tard entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga dels metal·lúrgics de 1910 fou membre del seu comitè, fet pel qual acabà empresonat. Entre 1924 i 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, formà part del Comitè Nacional de la CNT i en 1925 s'entrevistà amb Francesc Macià Llussà per a preparar un aixecament independentista. En 1928 participà en la polèmica que es donà en el periòdic L'Opinió sobre l'arrelament de l'anarquisme a Catalunya. En aquesta època col·laborà en Mirador i Solidaridad Proletaria. En 1929 cofundà «Edicions La Fona» i l'any següent publicà en aquesta editorial l'assaig socioeconòmic L'ideal obrer. La democràcia i l'anarquisme, obra crítica amb l'anarquisme. Aran de la vaga general de 1930 va ser empresonat de bell nou. Com la majoria dels sindicalistes sabadellencs, acabà formant part de la Federació Local de Sindicats (FLS) que s'adherí a la Unió General del Treball (UGT). Amb la proclamació de la II República espanyola milità i formà part de la junta directiva d'Estat Català - Partit Proletari (EC-PP), una escissió comunista d'Estat Català encapçalada per Jaume Compte Canelles. Col·laborà en L'Insurgent, on defensà la celebració d'una Conferència Nacional Obrera de Catalunya, de caràcter anticenetista furibund. El juny de 1932, en un congrés d'EC-PP, va ser expulsat juntament amb Domènec Ramon. Després d'això, s'afilià la Unió Socialista de Catalunya (USC) i es mostrà contrari a la unificació amb els comunistes i partidari d'una «democràcia obrera». El 26 d'octubre de 1932 va fer la conferència «Acció de govern i programa mínim» al local de la USC. En aquesta època col·laborà en Justícia Social. Òrgan de la Unió Socialista de Catalunya. A començaments de 1933 es manifestà partidari de la reconstrucció sindical de Catalunya al marge de la CNT i el juliol d'aquell any participà en el Congrés Extraordinari d'Unificació que pretenia la fusió entre la Federació Catalana del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i la USC; a proposta seva, s'aprovà una resolució a favor de militar dins la Unió General de Treballadors (UGT). En 1934 atacà durament l'Aliança Obrera i després dels «Fets d'Octubre» defensà una radicalització cap a una «democràcia obrera». El 20 de novembre de 1935 va fer la conferència «El pensament social dels obrers» al Campalans Club de Barcelona. El juny de 1936 formava part de la delegació de Barcelona Centre de la USC que proposà el cessament de tota col·laboració governamental. A començaments de juliol de 1936 era redactor del setmanari Justicia Octubre Social, portaveu dels partits que unes setmanes més tard crearien el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Quan era secretari general del Sindicat Metal·lúrgic de la FSL-UGT de Sabadell, Ramon Jové Brufau va morir el 19 de juliol de 1936 durant els combats contra la insurrecció militar feixista a la plaça de Catalunya de Barcelona (Catalunya) –fou l'únic sabadellenc que morí en la defensa de Barcelona. Des del 30 d'octubre de 1985 un carrer del barri de Can Puiggener de Sabadell porta el seu nom.

***

Antonio Casanova (esquerra), amb Simón Radowitzky, al front d'Aragó (1937)

- Antonio Casanova Prado: El 7 de juny de 1898 neix a Betanzos (La Corunya, Galícia) el militant anarquista, editor i traductor Antonio Casanova Prado. Va emigrar molt prest a Buenos Aires (Argentina) i es va posar a fer de forner a la zona d’Avellaneda, barri obrer on romanien els immigrants gallecs que acabaven d’arribar, i s’afilia al Sindicat de Forners, compost fonamentalment d’anarquistes gallecs, i que va jugar un paper molt important en la unificació del moviment obrer argentí –un dels dirigents forners més destacats va ser el gallec Adrián Troitiño, qui en representació del sindicat cofundà la Federació Obrera Argentina en 1901. Casanova militarà activament en el grup llibertari Ateneo Libre i el 13 de desembre de 1932 participarà en el II Congrés Anarquista Regional celebrat a Rosario. Entre l'11 i el 14 d'octubre de 1935 es realitzarà al Plata el Congrés Constituent, on es fundarà la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA), i Casanova en serà un dels fundadors. Quan esclata la Guerra Civil espanyola es trasllada a Barcelona –sota el nom d’un altre anarquista gallec forner, Manuel Freire– per participar en la Revolució i s'allistarà en la 28 Divisió que comandava Gregorio Jover, realitzant tasques periodístiques. A Barcelona va viure al carrer Muntaner, 514, amb Prince, Maguid, José María Montero i Simón Radowitzky, llegendari anarquista que va venjar els treballadors assassinats durant la Setmana Roja a Buenos Aires (1 de maig de 1909) matant-ne el responsable directe, el general i cap de policia Ramón Lorenzo Falcón. Acabada la guerra va exiliar-se a França, on va ser capturat pels nazis i reclòs en un camp de concentració, d’on va poder fugir i incorporar-se a la resistència, sota el pseudònim de Manuel Freire, participant en l’alliberament de París. En 1941 vivia a Marsella amb Bejarano i Blasco, va participar en la reconstrucció la CNT a França i va ser director de Solidaridad Obrera, a París, en 1944. Desil·lusionat quan va veure que les potències europees no derrocaven el feixisme de Franco, va tornar a Argentina, a fer de forner i treballar en altres oficis. Participà en l'Ateneu d'Avellaneda i va col·laborar en nombrosos diaris i revistes anarquistes, com ara Más Allá (1937-1938) i Tierra y Libertad, i va fer traduccions del francès i conferències. És autor del fullet Posición revolucionaria, editat per Tierra y Libertad a Bordeus en 1945, amb pròleg d'Ildefonso. Antonio Casanova va morir el 8 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).

Antonio Casanova Prado (1898-1966)

***

Necrològica d'Elías Conejos García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 d'abril de 1986

- Elías Conejos García: El 7 de juny de 1898 –algunes fonts citen erròniament 1900– neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Elías Conejos García. Sos pares es deien Ramón Conejos i Balbina García. Vivia al barri barceloní del Poblet. Xofer de taxi, fou un dels responsables de la Secció de Taxis del Sindicat dels Transports de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i després de la II Guerra Mundial fou un dels responsables de la Federació Local de Nantes de la CNT i un dels animadors del Comitè Regional de Bretanya d'aquest sindicat, participant com a delegat en diversos congressos. Col·laborà en el sosteniment econòmic del butlletí confederal Terra Lliure i participa en nombroses subscripcions del moviment llibertari. Sa companya, de la qual es va divorciar, fou Aurora García. Elías Conejos García va morir el 9 de març de 1986 al seu domicili de Nantes (Noaned, Bretanya).

---

Continua...

---

[06/06] �Cronaca Sovversiva� - �L'Insurg� - Baixa Calif�rnia - Confer�ncia de Casanovas - Confer�ncia de Montseny - Diancourt - Butaud - Aupicq - Poyer - Le Joly - Janu�rio - Dumas - Launoy - Brun - Fombuena - Atienza - Razier - Miguel - Pin�s - Ca�ete - D�ez Sada - Mambrilla - Kauffmann - Munch - Barcel� Cassad� - Havart - Lamotte - Maince - Massoni - Garc�a Rodr�guez - Andreu Fontcuberta - Camarasa - De Mulder - Rexroth - Burtin - Torres - Pirani - Mu�iz - Sacramento

efemerides — Sat, 06 Jun 2026 12:46:59 +0200

[06/06] «Cronaca Sovversiva» - «L'Insurgé» - Baixa Califòrnia - Conferència de Casanovas - Conferència de Montseny - Diancourt - Butaud - Aupicq - Poyer - Le Joly - Januário - Dumas - Launoy - Brun - Fombuena - Atienza - Razier - Miguel - Pinós - Cañete - Díez Sada - Mambrilla - Kauffmann - Munch - Barceló Cassadó - Havart - Lamotte - Maince - Massoni - García Rodríguez - Andreu Fontcuberta - Camarasa - De Mulder - Rexroth - Burtin - Torres - Pirani - Muñiz - Sacramento

Anarcoefemèrides del 6 de juny

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de Cronaca Sovversiva dedicat a la Comuna de París

- Surt Cronaca Sovversiva: El 6 de juny de 1903 surt a Lynn (Massachussets, EUA) el primer número del periòdic en llengua italiana Cronaca Sovversiva. Ebdomadario anarchico di propaganda rivoluzionaria (Crònica Subversiva. Setmanari anàrquic de propaganda revolucionària), editat per l'anarquista Luigi Galleani. Va tenir una gran distribució en els Estats nord-americans de Nova Anglaterra, Nova York, Nova Jersey i Massachusetts, però també per Europa. Sacco i Vanzetti hi van col·laborar en diverses ocasions. Víctima de la repressió antianarquista durant la Gran Guerra, el periòdic serà finalment prohibit el juliol de 1918 i Luigi Galleani detingut i expulsat dels Estats Units el 24 de juny de 1919. Galleani retornarà a Torí (Itàlia) on publicarà de bell nou el diari a partir del 17 de gener de 1920, però també allà serà víctima de la repressió per part del feixisme mussolinià. L'arxiu de Cronaca Sovversiva es troba a la University Publications of America (UPA).

***

Capçalera de L'Insurgé [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Insurgé: El 6 de juny de 1903 surt a Herstal (Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé. Organe libertaire hebdomadaire. Després tingué altres subtítols: Organe de propagande communiste-anarchiste i Organe libertaire paraissant tous les 15 jours. L'editor gerent en va ser Georges Thonar i hi van escriure nombrosos col·laboradors, com ara Antoine Antignac, Émile Armand, H. Beylie, Armand Binent, P. Boissie, J. Bonhomme, Max Borgueil, E. Chapelier, Ed Darteze, Pierre Des Chenes, Henri Fuss, J. Gueux, Louise H., J. Hardy, A. F. Herold, Marie David, F. Domela-Nieuwnhuis, P. Ibri, S. Lauzanne, A. Luquet, Ch. Malato, Jean Marestan, G. Marin, Camille Mattart, O. Mirbeau, Jules Moineau, Alexandra Myrial, J. De l'Ouerthe, G. Pollet, Émile Pouget, Georges Rens, Paul Robin, Dr. E. Segard, G. Thonar, Marie Verone, Louis Walter i Henri Zisly, entre d'altres. El periòdic estava il·lustrat amb nombrosos gravats, molts presos d'altres publicacions. Sortiren fins al gener de 1909 uns 200 números i no s'ha conservat cap col·lecció completa. Feia servir l'epígraf clàssic «La Vérité te fera libre!» (La Veritat et farà lliure!).

***

Soldats porfiristes del VIII Batalló de Mexicali que van combatre la rebel·lió magonista

- Repressió de la Comuna llibertària de la Baixa Califòrnia: El 6 de juny de 1911, a Mèxic, el president «revolucionari» Francisco Madero envia, gràcies al suport del govern nord-americà, tropes a l'Estat de la Baixa Califòrnia per esclafar l'experiència de comuna llibertària que, al crit de «Terra i Llibertat», s'havia posat en marxa amb la presa, el 29 de gener de 1911, de la població de Mexicali i després de Tijuana. La Comuna llibertària de la Baixa Califòrnia havia estat creada pels guerrillers magonistes del Partit Liberal Mexicà, ajudats per wobblies –anarcosindicalistes nord-americans dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)– i per nombrosos revolucionaris internacionalistes. El 22 de juny, després de tres mesos fecunds, els magonistes seran derrotats a Tijuana. Atrapats en el parany, els revolucionaris que buscaran refugi als Estats Units seran detinguts per l'exèrcit nord-americà. Aquesta revolució llibertària, molt mal coneguda, serà eclipsada per les revoltes de Villa i de Zapata les gestes dels quals són més citades.

***

Seu de l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy» anunciant l'acte

- Conferència de Casanovas: El 6 de juny de 1937 se celebra a la seu de l'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy», al número 610 de la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona (Catalunya), la conferència «Montjuich. Represión del anarquismo en 1895» a càrrec de Joan Casanovas Viladelprat, condemnat a 18 anys de presó per «complicitat» en el «Procés de Montjuïc» i que en 1900 va ser deportat a Mèxic. L'Agrupació Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy» va ser creada el setembre de 1936 per històrics militants del moviment anarquista català amb la finalitat d'organitzar actes culturals a la rereguarda a benefici de les milícies confederals, dels refugiats de guerra i dels vells militants llibertaris. Aquesta conferència va ser seguida d'altres tres: la del 13 de juny a càrrec de Joan Blasco Sala («Valor de la cultura anarquista»), la del 20 de juny de Manuel Buenacasa Tomeo («La virtud de los viejos anarquistes») i la del 27 de juny de Felipe Curto Piñol («La família, el amor libre y la emancipación de la mujer»).

***

Portada del fullet de la conferència (1937)

- Conferència de Montseny: El 6 de juny de 1937 se celebra al teatre Apolo de València (València, País Valencià) la conferència de l'exministra de la II República espanyola Frederica Montseny Mañé sota el títol «Mi experiència en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social». L'acte va ser organitzat per la Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè Nacional del Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta conferència Montseny repassà la seva etapa en el càrrec, les seves motivacions, prioritats i polítiques engegades, a més de denunciar les dificultats a les quals es va enfrontar i els entrebancs que va haver de sortejar del propi govern republicà i de diversos sectors confederals i anarquistes. El text de la conferència va ser publicat en fullet aquell mateix any.

Naixements

Signatura d'Auguste Diancourt (1881)

- Auguste Diancourt: El 6 de juny de 1840 neix a la Maternitat de Port-Royal de l'antic XII Districte (actualment XIV Districte) de París (França) l'anarquista Auguste Ange Diancourt. Era fill natural de Marie Séraphine Diancourt. D'antuvi es guanyà la vida de comptable. En 1871, durant la Comuna de París, fou membre del Comitè de Vigilància del carrer Rosiers, 4 Capità de la XVII Legió i comissari de policia dels Ferrocarrils del Nord. Durant la repressió de la Comuna es va refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El 5 de juliol de 1872 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per «usurpació de funcions» i el 3 de maig de 1873 el IV Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la pena de mort. En 1873 formà part a Ginebra de «La Marmite Sociale» i de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista (SPARS), coneguda com «Secció de Propaganda», adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència bakuninista. En 1877 marxà cap a Buenos Aires (Argentina), on va fer de corredor de joieria. De bell nou a França en data indeterminada, el juny de 1881 treballava de rellotger i vivia al número 148 del carrer Faubourg Saint-Martin del X Districte de París, que va ser el seu domicili definitiu. El 29 de desembre de 1881 es casà al X Districte de París amb la planxadora italiana Marie Catherine Ribet, vídua de Pierre Maria. Auguste Diancourt va morir el 16 de juny de 1883 al seu domicili del X Districte de París (França).

***

Georges Butaud

- Georges Butaud: El 6 de juny de 1868 neix a Mârciène (Charleroi, Valònia) l'anarquista Georges Émile Bertin Butaud, promotor dels «Milieux libres» (Medis o ambients lliures, és a dir, colònies o comunes anarquistes). Sos pares es deien Pierre Alexandre Butaud i Célina Angélique Boitel. En 1901 va ser anomenat administrador de Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, que va aparèixer a Viena del Delfinat (Arpitània), i des de 1912 a 1914 del mensual La Vie Anarchiste. Però és a la creació de colònies anarquistes que Butaud consagrarà sa vida, i hi participarà en un bon grapat: Saint Symphorien d'Ozon, a Isère (1899); «La Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry (1902-1906); Saint Maur (Seine), granja comunitària destinada a l'agricultura i a la ramaderia (1913), etc. Sensibilitzat pels problemes de l'alimentació, esdevindrà un adepte del veganisme radical, que posarà en pràctica després de la guerra a la colònia comunista llibertària de Bascon (Aisne). En 1922 va intentar crear una comuna vegana a Còrsega. L'abril de 1923 va fundar a París «Le Foyer Végétalien» (La Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un dormitori col·lectiu amb uns 60 llits i que oferia allotjament assequible per a anarquistes i simpatitzants que arribaven a París sense mitjans; el lloc era també un indret de reunió dels grups anarquistes espanyols de la regió parisenca i on es feien conferències sobre higiene, psicologia, sociologia, etc. En aquesta experiència van participar, a més de la companya de Butaud, Sophie Zaïkowska, militants anarquistes com Enric Gumà, Juan Muñoz, Agustí Bonany i Joan Torres i Rucarols. En 1924 fundarà altra llar vegana a Niça i editarà la revista teòrica Le Végétalien, que dirigirà fins a la seva mort i que serà continuada per sa companya fins al 1929. Georges Butaud va morir el 26 de febrer de 1926 al seu domicili d'Ermont (Illa de França, França). En 1929 Sophie Zaïkowska publicarà L'individualisme conduit au robinsonisme, le végétalisme permet le communisme, recull de textos de Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres podem destacar Ce que j'entends par l'individualisme anarchique (1901), Étude sur le travail (1912), L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), Tu seras végétalien! (1923) i Le végétalisme (1930, pòstum). Georges Butaud representa l'ala més radical («salvatgisme», «robinsonisme») del naturisme; proposava l'abandó total de la civilització, de la ciència, de les ciutats, de les tècniques agrícoles i considerava que la solució a la qüestió social passava per el retorn a l'estat salvatge de la humanitat, vivint de la recol·lecció; un dels introductors de l'actual anarcoprimitivisme.

***

Notícia de la detenció d'Octave Aupicq apareguda en el diari de Reims L'Indépendant Rémois del 15 de setembre de 1902

- Octave Aupicq: El 6 de juny de 1869 neix a Neuvilly (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Octave Aupicq, també citat erròniament Aupic. Sos pares es deien Constant Charlemagne Aupicq, domèstic, i Palmyre Godescaux. Treballava de contramestre teixidor, amb un germà seu, al tissatge de Châtelain de Saint-Quentin (Picardia, França). En 1888 publicà a Le Cateau (Nord-Pas-de-Calais, França) la cançó Les quatre sergents de la Rochelle.Chant patriotique. En una visita a casa de sos pares al seu poble natal, el 4 de setembre de 1889 s'intentà suïcidar de dos trets al pit; greument ferit, finalment sobrevisqué. El 26 de desembre de 1896 es casà a Reims (Xampanya-Ardenes, França), amb Marthe Eléonore Deverly, de qui es va divorciar el 16 de desembre de 1898 en aquesta ciutat. En aquesta època treballava de venedor ambulant de cançons. A finals de desembre de 1898 va ser detingut a la fàbrica Single d'Attigny (Xampanya-Ardenes, França) per «obstaculitzar la llibertat de treball». El juny de 1899, quan venia de Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), va ser detingut a Reims per «amaneces de mort» a sos sogres i com a desertor del 84 Regiment de Línia i va ser traslladat a Avesnes (Nord-Pas-de-Calais, França). Instal·lat a Labourse (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà de jornaler, els darrers dies de 1899 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal Correccional de Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) a un mes de presó per «abús de confiança» en la persona d'Édouard Scailliérez. En aquesta època la policia el considerava «perillós». El febrer de 1900 defensà, amb Lemoine, Ringuier i Watissé, els obrers teixidors en les negociacions amb la patronal i les autoritats –fins i tot el 21 de febrer de 1900 es va reunir a París (França) amb el president del Consell de Ministres francès Pierre Waldeck-Rousseau– en la important vaga del sector que es donà a Saint-Quentin i que durà mesos. En aquesta època era secretari de la Cambra Sindical. Posteriorment abandonà Saint-Quentin per anar a recollir remolatxa a Breuil (Picardia, França). El gener de 1901 estava detingut a la presó de La Santé de París i entre febrer i març d'aquell any visqué al carrer Entrepreneus i a l'avinguda de la Bourdonnais de París. Instal·lat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà en la redacció d'un periòdic, el maig de 1901 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «manifestacions hostils» al pas d'un batalló del 127 Regiment de Línia quan entrava a la caserna Vincent de de Valenciennes (Nord-Pas-de-Calais, França). L'agost de 1902 la policia assenyalà la seva fugida furtiva de Reims i el 30 d'agost d'aquell any va ser contractat a la fàbrica de gas («La Soudière») de Chauny (Picardia, França), però el 10 de setembre es va negar a realitzar una feina i va ser acomiadat; l'endemà tornà a la fàbrica i exigí al seu director Borreau un mes de salari amenaçant-lo de mort. Detingut pel fet anterior, el 13 de setembre de 1902 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a un mes de presó. En aquesta època estava inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. El 22 de maig de 1920 es casà a Wignehies (Nord-Pas-de-Calais, França) amb la domèstica belga Joséphine Grassart, vídua d'Armant Blas, i amb aquest matrimoni la parella legitimà son fill Albéric Octave Aupicq, nascut el 21 de juliol de 1916 a Wignehies. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de Marcel-Jean Poyer (20 de juny de 1912)

- Marcel-Jean Poyer: El 6 de juny de 1891 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista individualista Marcel-Jean Poyer, que va fer servir els pseudònims Paul Poyer, Robert Beautemps i Marcel Greniellet. Era fill de pares francesos que havien emigrat un any abans del seu naixement. Sos pares es deien Jean-Baptiste Paul Poyer, mecànic i comerciant, i Victorine Berthe, de qui va quedar orfe. Mecànic de professió com son pare, el setembre de 1911 va ser expulsat del cantó de Ginebra per vagabunderia. S'establí a París (França), on freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) i la seu del periòdic L'Anarchie, on treballà dues setmanes. En dues ocasions, l'agost i el desembre de 1911, va ser condemnat per «possessió d'arma prohibida». De setembre a novembre de 1911 visqué, sota el nom de Paul Poyer, al número 21 del carrer Meslay i del 23 de novembre al 16 de desembre de 1911, al número 121 del carrer Saint-Maur. La resta de sa família, composta de tres germans i dues germanes, vivien a Boulogne-sur-Seine (Illa de França, França). El 20 de juny de 1912 va ser detingut quan sortia de l'hotel «Compas d'Or», al número 72 del carrer Montorgueil, després de visitar altres anarquistes controlats per la policia; en l'escorcoll policíac de l'habitació de l'hotel «La Cascade», al número 48 de l'avinguda Secrétan de Paris, on vivia des del març anterior sota el nom de Marcel Greniellet i de professió corista, es van trobar exemplars del periòdic L'Anarchie, fullets anarquistes, dos flascons (un de cianur i altre de cloroform), armes robades en un atracament d'una armeria perpetrat per la «Banda Bonnot», estris de desvalisador, dues màscares i altres materials comprometedors. Tancat a la presó parisenca de La Santé, va ser jutjat a l'Audiència del Sena juntament amb els membres de la «Banda Bonnot» i el 27 de febrer de 1913 va ser condemnat a cinc anys de reclusió i a cinc anys de prohibició de residència per «encobriment de robatori, associació criminal i possessió d'armes prohibides». Durant el judici justificà el seu il·legalisme revolucionari. Va ser reclòs a la presó de Beaulieu (Normandia) i el 21 de juny de 1917 va ser posat en llibertat. Va ser exclòs de l'exèrcit i de la mobilització pels seus antecedents penals. En aquesta època treballava d'obrer ajustador-muntador. L'11 de març de 1920 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de presó per «infracció de la prohibició de residència». En 1924 vivia al número 43 del carrer Saintonge de París i entre 1937 i 1940 al número 26 del carrer Bucourt de Saint-Cloud (Illa de França, França). En 1946 estava subscrit a la revista anarquista Plus Loin. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Marcel-Jean Poyer (1891-?)

***

Signatura d'Albert Le Joly (1919)

- Albert Le Joly: El 6 de juny de 1893 neix a Brest (Bro Leon, Bretanya) l'anarquista Albert Le Joly. Era fill de Bernard Le Joly, encarregat d'arbitris municipals, i de Rosalie Cloarec. Orfe de pare, amb 13 començà a treballar com a empleat als arbitris municipals de Brest, on era considerat un treballador modèlic. El febrer de 1911, amb altres companys, fundà el grup «La Jeunesse Révolutionnaire» (JR, La Joventut Revolucionària), i, després de la dissolució d'aquest grup l'abril següent, s'adherí a La Joventut Sindical (JS), de la qual va ser nomenat secretari. Posteriorment s'afilià al «Comitè de Les Temps Nouveaux», fundat l'agost de 1911 per Paul Gourmelon i Jules Le Gall. Mobilitzat, el 16 de desembre de 1914 va ser destinat al 62 Regiment d'Infanteria i posteriorment passà per nombroses unitats militars i arribà al grau de sergent. El 21 de juliol de 1916 va ser ferit a primera línia al braç esquerre i a l'índex dret. El 16 de desembre de 1917 va ser destinat al I Grup d'Aviació i, després de passar per diverses unitats militars d'aviació, va ser desmobilitzat el 2 de setembre de 1919. Va ser condecorat en nombroses ocasions. El 18 d'agost de 1919 s'havia casat a Camaret-sur-Mer (Kernev, Bretanya) amb Jeanne Fortunée Le Quillec. En els anys vint visqué a Nantes (Bro Naoded, Bretanya). Albert Le Joly va morir el 26 de desembre de 1972 a Saint-Nazaire (País del Loira, França).

***

Arnaldo Januário

- Arnaldo Januário: El 6 de juny de 1897 neix a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) l'actiu militant i propagandista sindicalista i anarquista Arnaldo Simôes Januário. Va militar en les Joventuts Sindicalistes, partidàries de la violència revolucionària. Barber de professió, formà part de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Va ser col·laborador i tipògraf de la premsa llibertària: A Batalha –òrgan de la CGT–, A Communa, O Anarquismo, O Libertário i de la revista Aurora. El 18 de març de 1923, amb José Vieiria Alves, assistí com a delegat de Coïmbra a la Conferència Anarquista d'Alenquer. En 1927, com a membre del comitè de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), és detingut i deportat a diversos camps de concentració (Angra, Lubango, Mossâmedes), com a conseqüència de la repressió sorgida contra el moviment obrer arran de la Revolució reaccionària del 28 de maig de 1926. En 1932 surt del camp d'Okussi (Timor). Continuarà la lluita clandestina a Portugal contra la dictadura i es va capficar en els preparatius de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934. Després del fracàs d'aquest aixecament, fou detingut, torturat, jutjat i condemnat a 20 anys de presidi. El juny de 1934 va ser enviat al Fort de São João Baptista a l'Ilha Terceira i acusat d'agitador, juntament amb el militant llibertari Mário Castelhano, va ser brutalment torturat. El 23 d'octubre de 1936 va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd), on en el límit de la resistència i privat d'atenció mèdica, va morir empresonat el 27 de març de 1938. A Coïmbra existeix un carrer batejat amb el seu nom.

***

Notícia de la detenció de Francis Dumas apareguda en el diari L'Écho d'Alger del 31 d'agost de 1935

- Francis Dumas: El 6 de juny de 1898 neix al III Districte de Lió (Arpitània) el propagandista anarquista Francis André Jean Dumas, també citat com François Dumas. Era fill natural de la cosidora Adélaïde Nourrisson i va ser legitimat el 25 d'abril de 1899 pel matrimoni amb Jean André Dumas celebrat al III Districte de Lió. Obrer torner ajustador, va ser mobilitzat el 16 d'abril de 1917 com a mecànic i destinat a l'arma d'aviació. Posteriorment s'instal·là a Toló (Provença, Occitània) i fou membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL). En 1935 era secretari del grup de Toló de la Federació Anarquista Provençal (FAP) i responsable del Bulletin Intérieur de la FAF, que edità 11 números a Toló entre octubre de 1935 i agost de 1936, butlletí que es decidí publicar arran del congrés regional celebrat el 22 de setembre de 1935 a La Ciutat (Provença, Occitània), en el qual assistiren 13 grups. Durant la nit del 29 d'agost de 1935 va ser detingut a Toló quan aferrava pels arbres i els pals elèctrics de l'Avinguda del XVème Corps, a prop de l'arsenal de vaixells de guerra de Castagneau, el pamflet anarquista «Bas les masques» (Sota les màscares). En el moment de la detenció portava encara 121 exemplars d'aquest pamflet i a finals d'aquell mateix any va ser condemnat a una multa per haver aferrat un pamflet sense el timbre reglamentari. També era membre del grup «Jeunesse Libre» (Joventut Lliure). Després de la II Guerra Mundial s'instalà a Masamet (Llenguadoc, Occitània), fou membre de la Federació Anarquista (FA), secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i pel seu activisme va ser inscrit en les llistes negres de la patronal. Francis Dumas va morir el 29 de febrer de 1952 al seu domicili de Masamet (Llenguadoc, Occitània). Existí un F. Dumas, militant de la FA i que el juny de 1947 publicà a Cormoranche-sur-Sâone (Roine-Alps, Arpitània) un número de Cahiers de la Libération Sociale.

***

Necrològica d'Edmond Launoy apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 20 de juliol de 1929

- Edmond Launoy: El 6 de juny de 1902 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista i sindicalista Edmond Auguste Launoy. Era fill de Léon Amédée Lucien Launoy, forner, i de Mathilde Jeanne Clergé, domèstica. Es guanyava la vida treballant de perruquer. En 1923 participà econòmicament en el suport de l'edició diària de Le Libertaire. El 18 d'agost de 1924 es casà a Reims amb Carmen Marie Jolimay, amb qui tingué un infant. En 1924 era secretari de la Minoria Sindical del Sena del Sindicat de Perruquers Autònoms de París i va ser un dels delegats al I Congrés celebrat entre el 18 i el 19 de setembre de 1926 celebrat a París. En 1928 entrà com a membre de la comissió administrativa de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). A finals dels anys vint era el secretari adjunt de la Federació de Treballadors de la Confecció i el secretari de la Unió Regional Parisenca de la CGTSR. El seu últim domicili va ser al número 36 del carrer Tiquetonne del II Districte de París. Malalt durant cinc mesos, Edmond Launoy va morir l'11 de juliol de 1929 a l'Hospital Laënnec del VII Districte de París (França) i el Sindicat de Perruquers Autònoms de París obrí una subscripció popular per ajudar sa vídua i son infant.

***

Necrològica de Vicente Brun Zapater publicada en el periòdic tolosà Espoir del 13 d'octubre de 1963

- Vicente Brun Zapater: El 6 de juny de 1903 neix a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Vicente Brun Zapater. Sos pares es deien José Brun Valera, llaurador, i Encarnación Zapater Gaibar. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Durant l'Ocupació alemanya participà en la Resistència i entrà a formar part de les Forces Franceses Lliures (FFL), lluitant en la batalla de Narvik (Nordland, Noruega). Vicente Brun Zapater va morir el 13 de setembre de 1963 al seu domicili de Baiona (Lapurdi, País Basc) i va ser enterrat quatre dies després al cementiri de Saint-Léon d'aquesta població.

***

Marcelino Fombuena Escriche (1937)

- Marcelino Fombuena Escriche: El 6 de juny de 1903 neix a Villarquemado (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Fombuena Escriche, conegut com El Mando. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estava casat amb Raimunda Utrillas Romero, amb qui tingué tres infants. Lluità com a milicià en la V Centúria de la «Columna de Ferro». Marcelino Fombuena Escriche va mori el 27 d'abril de 1937 en acció de guerra al front. Segons altres informacions, en 1945 militava en Madrid (Espanya).

***

Gonzalo Atienza Díez

- Gonzalo Atienza Díez: El 6 de juny de 1904 neix a Melgar de Yuso (Palència, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Gonzalo Atienza Díez –erròniament el nom a vegades citat com Genaro i el segon llinatge com Díaz. Sos pares es deien Poncio Atienza i Baldomera Díez. Serraller i ferrer de professió, durant els anys republicans emigrà a Bilbao (Biscaia, País Basc), animat per uns militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que passaren pel seu poble. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), entrà a formar part dels grups d'acció confederals, destacant en atracaments a trens i bancs. Va ser detingut mentre intentava facilitar la fugida amb una corda llançada al pati de la presó de Burgos d'un dels atracadors de la sucursal del Banc de Crèdit de Melgar de Fernamental (Burgos, Castella, Espanya), fet pel qual va ser empresonat. El 22 de maig de 1935, quan intentava amagar amb Lucinio Villasana una arqueta àrab de marfil de l'època d'Abd-ar-Rahman III, valorada en mig milió de pessetes i que havia estat mostrada a l'Exposició de Barcelona, que dos individus (Ismael Rodríguez i Agustín Antonio Vega) havien sostret del Museu Provincial de Burgos el 21 de març de 1934, s'entaulà un tiroteig amb uns guàrdies municipals en el qual resultà ferit de mort –finà dos dies després– l'agent Faustino Mijangos de dos trets al ventre; Gonzalo Atienza resultà ferit de cinc trets i va ser detingut a la Casa de Socors de la ciutat. Jutjat per aquest fet, el 14 d'agost de 1935 va ser condemnat pel Tribunal d'Urgència de Burgos a 20 anys de presó menor per atemptat, homicidi i tinença il·lícita d'armes; els tres companys seus restants (Avelino Díaz, Álvaro Fernández Pérez i Lucinio Villasana), van ser condemnats a tres anys, sis mesos i 20 dies de presó per tinença il·lícita d'armes; empresonat al penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), sortí amb l'esclat de la guerra civil. Durant la contesa fou capità d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front del Nord i, quan aquest va caure a mans feixistes, passà a França i immediatament després a Catalunya, on continuà combatent, especialment a la batalla de l'Ebre. Després del triomf franquista restà a la Península i milità en la clandestinitat llibertària. A començament de 1943 formà part d'un grup de barri de la CNT a Barcelona (Catalunya) i el febrer de 1944 assistí a una reunió de delegats de barriades a Barcelona, on fou nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats barcelonesa de la CNT. El març de 1945 es traslladà a Madrid (Espanya), on mantingué relació amb Antonio Barranco Hanglin i Ramon Rufat Llop, ocupant fins a juliol de 1945 el càrrec de delegat del Comitè Regional de Catalunya en el IX Comitè Nacional de la CNT encapçalat per José Expósito Leiva i posteriorment en el X Comitè Nacional de la CNT encapçalat per César Broto Villegas, assistint com a tal entre el 12 i el 16 de juliol de 1945 al Ple Nacional de Regionals celebrat a Carabaña (Madrid, Castella, Espanya). El 6 d'octubre de 1945 va ser detingut amb gairebé tot el Comitè Nacional confederal; jutjat en consell de guerra sumaríssim a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya), el 21 de març de 1947 va ser condemnat a 30 anys de presó. D'antuvi tancat a Alcalá de Henares, després d'un intent de fugida del penal d'El Dueso, patí empresonat a cel·les de càstig, moment en que la seva salut es deteriorà força. Cap el 1974 va ser alliberat. Gonzalo Atienz Díez va morir el 6 de novembre de 1979 al seu domicili de Barcelona (Catalunya) i va ser enterrat al cementiri de Collserola de Montacada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya).

***

Notícia de la condemna de David Razier apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 17 de novembre de 1926

- David Razier: El 6 de juny de 1907 neix a Arle (Provença, Occitània) l'obrer agrícola anarquista David Lucien Razier, conegut com Grasille o Razille. Sos pares es deien François Razier i Marcelle Anne Brenac. A començament de la dècada dels anys vint fou membre del grup anarquista d'Aimargues (Llenguadoc, Occitània), format per una quarantena de membres, sobretot obrers agrícoles (els germans René i Robert Dumas, els germans Paul i Jean Jourdan, Alphonse Jalabert, Marceau Perrier, Laurent Lasgoute, etc.). Arran d'una manifestació a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) en contra d'una conferència ultracatòlica del general Édouard de Castelnau, celebrada el 14 de novembre de 1926, va ser condemnat l'endemà pel Tribunal Correccional de Montpeller, juntament amb Paul Calvet i Charles Raymond, a 10 dies de presó per «violències contra els gendarmes». En sortir de la presó, el 26 de novembre de 1926, va ser acollit a l'estació d'Aimargues per una seixantena de companys, per Louis Vaillaux, responsable de la Unió Anarquista de Llenguadoc (UAL), i per la fanfàrria del grup que tocà L'Internationale. En 1927 figurava en un llistat d'insubmisos «susceptibles d'activitats antimilitaristes de caràcter anarquista o comunista». David Razier va morir el 13 de juliol de 1992 a l'Association Hospitaliere Art Loisirs de Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Norberto Miguel Pardo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 14 d'octubre de 1962

- Norberto Miguel Pardo: El 6 de juny de 1910 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Norberto Miguel Pardo. Sos pares es deien Luciano Miguel i Agustina Pardo. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir, amb moltes dificultats, de la zona ocupada i arribar a zona republicana, on s'enrolà en les milícies. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració i enrolat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a La Bruguièira (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Poc abans de morir s'havia traslladat a Carcassona. Sa companya fou María Dolores Solano. Norberto Miguel Pardo va morir el 3 de juny de 1962 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Eusebio Pinós Regalado al camp de concentració d'Argelers

- Eusebio Pinós Regalado: El 6 de juny de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eusebio Pinós Regalado. Sos pares es deien Eusebio Pinós i Ampara Regalado. Quan era un infant es traslladà amb sa família a l'aragonesa Sariñena. Quan tenia 12 anys començà a fer feina i, per aquestes dates, després d'escoltar un propagandista anarquista arribat de Saragossa, es va fer anarcosindicalista, afiliant-se a la acabada de crear Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou nomenat per a secretari d'aquesta federació, però l'oposició paterna ho impedí. Després de fer el servei militar a València, es posar a fer feina de sabater i d'ataconador, treball del qual tirarà en diverses ocasions. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari de Sariñena, encarregant-se dels intercanvis i de l'avituallament, del menjador col·lectiu i del grup teatral. En aquesta època s'uní sentimentalment a Juliana Barrieras Tierz, militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la CNT. L'abril de 1937 marxà al front valencià, on restarà fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. Fou tancat al camp d'Argelers i després va fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), realitzant tasques als alts forns de Savoia i com a llenyataire. Més tard, amb l'ocupació alemanya, fou enviat pels nazis, amb son germà Gabriel, com a treballador forçat a Brest, d'on pogué fugir i integrar-se en el grup de Franctiradors Partisans (FTP) «La Vapeur» de la resistència antinazi a Savoia, amb son germà Gabriel i son cunyat José Barrieras. Amb l'Alliberament s'establí a Barbasan fins al 1950, data en la qual fou desterrat per l'Estat francès i s'hagué d'instal·lar a Villefranche. En aquesta localitat treballà a la fàbrica d'estampats tèxtils Gillet-Thaon i s'afilià a la Federació Local de la CNT, de la qual fou nomenat secretari en 1964, càrrec que ocupà fins a la dissolució de la federació en 1970. Durant els fets de Maig de 1968 només ell i un altre espanyol, Baldomero González, votaren en contra d'acabar la vaga en la seva fàbrica. Durant els anys setanta participà activament en el Comitè de Lluita Antiracista. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste. Eusebio Pinós Regalado va morir el 2 de novembre de 1976 a l'Hospital-Hospici de Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània). Son fill, Daniel Pinós, seguí les passes de son pare en el moviment llibertari.

***

Antonio Cañete Rodríguez

- Antonio Cañete Rodríguez: El 6 de juny de 1912 –el certificat de defunció cita erròniament el 16 d'agost de 1916– neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Cañete Rodríguez. Era fill natural, legitimat pel matrimoni de la parella el 30 de juny de 1912, d'Angustias Rodríguez Herrera i del paleta i militant anarquista Mariano Cañete Martínez, mort l'agost de 1932 a Granada arran dels conflictes derivats de l'aixecament militar de «La Sanjurjada». Obrer ebenista, començà a fer feina amb 12 anys i ja abans de la proclamació de la II República era membre de les Joventuts Sindicalistes. En 1932 començà a militar en les acabades de crear Joventuts Llibertàries. El maig de 1933 va ser detingut amb altres companys de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) arran de l'explosió de diverses bombes a Granada. Es responsabilitzà d'aquests fets, juntament amb Francisco Vargas Montijano, i ambdós van ser condemnats a més de cent anys. Fins a 1935 passà per les presons de Granada i de Loja i després va ser desterrat a Ceuta, abans de passar una temporada a Madrid. A començaments de 1936 es traslladà a Granada on el juliol d'aquell any li agafà l'aixecament feixista. Després de romandre un temps amagat, pogué fugir a la serra i el setembre d'aquell any a Iznalloz ingressà en la Columna Maroto. Entrà a formar part de «Los Niños de la Noche», escamot especialitzat en treure perseguits de la Granada franquista. El final de la guerra l'agafà a Alacant intentant fugir per mar, però va ser enxampat i tancat al camp de Los Almendros. Aconseguir sortir del camp i es traslladà a Granada, on va ser novament detingut. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per 30 anys de presó. Gràcies a les influències d'un familiar militar, va ser alliberat. Milità en la clandestinitat i va ser novament detingut. Més tard ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat en els comitès local i provincial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. En 1943 va ser detingut, amb Labrot i Macareno, arran de l'explosió en un local de Falange, atemptat en el qual no havia participat. A finals de 1945 fou delegat per Granada al Ple de la Regional d'Andalusia de la CNT. En 1946, amb Vicente Castillo Muñoz, desemmascarà Fermín Castillo i Miguel Contreras, els quals havien delatat els germans guerrillers llibertaris Quero Robles a la policia i informà personalment d'aquesta traïció al Comitè Nacional de la CNT a Madrid. En 1948 creuà els Pirineus. A França participà en les activitats de les Joventuts Llibertàries i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i ocupà càrrecs en les federacions locals de la CNT de Roanne i Dreux. En 1955 fou el responsable des de Roanne del Boletín Regional de les Joventuts Llibertàries. L'agost de 1958 assistí al Ple de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1959 enviudà de Dolores Rodríguez Fernández i l'any següent s'uní a la destacada militant anarquista Antònia Fontanillas Borràs. Amb sa companya i Manuel Hernández formà el grup «Alfa» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1966, amb Luis Andrés Edo, Alicia Mur Sin, Jesús Andrés Rodríguez Piney i Alberto Herrero Dativo, passà a la Península en una missió de propaganda, però el 23 d'octubre d'aquell any, sota el nom d'Antonio Herrera Rodríguez, va ser detingut al tren Madrid-Barcelona al seu pas per Saragossa per la Brigada Central d'Investigació Social de la Direcció General de Seguretat i l'endemà la resta del grup que ja era a Madrid. Acusat de formar part del grup d'acció «Primero de Mayo» i d'organitzar l'anomenada «Operació Durruti» –intentent de segrestar a Madrid un militar nord-americà d'alta graduació destinat a una de les bases dels EUA a la Península (Norman G. Gillette, comandant en cap de les forces nord-americanes a Espanya) o, en el seu defecte, el periodista Edmund Gress de la mateixa nacionalitat–, el 4 de juliol de 1967 va ser condemnat a Madrid pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) a tres anys i tres mesos de presó per pertinença a «associació il·lícita». El maig de 1969 va ser alliberat de la presó de Palència i retornà a França, on participà en les activitats del grup editor de Frente Libertario. Després de la mort de Franço viatjà en diverses ocasions a Granada. Durant els últims anys de sa vida fou membre dels Grups d'Afinitat Confederal (GAC). Trobem articles seus en Nervio i Boletín Ródano-Alpes. Antonio Cañete Rodríguez va morir l'1 d'agost de 1979 a l'Hospital de Dreux (Centre, França).

Antonio Cañete Rodríguez (1912-1979)

---

Continua...

---

[05/06] �Il Grido degli Oppressi� - �Il Proletario� - Festa del Llibre Llibertari - �Tot Vrijheidsbezinning� - Angiolillo - Chandre - Garc�a �lvarez - Alberola - Serru - Alfarache - Viribay - Mazzucchelli - Mulet - Ascaso - Oliv�n - Catani - Rausa - Gim�nez D�az - G�mez Ur�ndez - Briselance - Fal� - Morneghini - Rumney - Pellicer - Malaschitz - Tissier - V�ret - Lejeune - Torres L�pez - Agottani - Baruta - Aceste - Gordo - Bertola - Carpena

efemerides — Fri, 05 Jun 2026 11:58:23 +0200

[05/06] «Il Grido degli Oppressi» - «Il Proletario» - Festa del Llibre Llibertari - «Tot Vrijheidsbezinning» - Angiolillo - Chandre - García Álvarez - Alberola - Serru - Alfarache - Viribay - Mazzucchelli - Mulet - Ascaso - Oliván - Catani - Rausa - Giménez Díaz - Gómez Uréndez - Briselance - Faló - Morneghini - Rumney - Pellicer - Malaschitz - Tissier - Véret - Lejeune - Torres López - Agottani - Baruta - Aceste - Gordo - Bertola - Carpena

Anarcoefemèrides del 5 de juny

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'Il Grido degli Oppressi

- Surt Il Grido degli Oppressi: El 5 de juny de 1892 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic bimensual en llengua italiana Il Grido degli Oppressi. Pubblicazione dei Gruppi Comunisti-Anarchici di N.Y. e dintorni. Fou fundat per Francesco Saverio Merlino i Vito Solieri. Publicà col·laboracions d'Errico Malatesta, de Pietro Gori, d'Emilio Caporali i d'Amilcare Cappellaro. En 1893 edità el text d'Élisée Reclus «A mio fratello contadino» (Al meu germà pagès). Patí una interrupció entre el 26 de novembre de 1892 i l'1 de gener de 1893. Deixà de publicar-se el 13 d'octubre de 1894 a Chicago (Illinois, EUA), ciutat on s'havia traslladat la redacció en 1893.

***

Capçalera d'Il Proletario

- Surt Il Proletario: El 5 de juny de 1922 surt a Pontremoli (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic anarcoindividualista Il Proletario. Giornale anarchico. En sortí un número de prova precedent publicat l'1 de maig d'aquell any. Va sortir en un moment en el qual escamots feixistes actuaven diàriament als carrers italians i el moviment anarquista encara vivia la polèmica sorgida arran de l'atemptat al Teatre Diana l'any anterior i el debat entre «organitzadors», representats per Umanità Nova i la Unió Anarquista Italiana (UAI), i els «antiorganitzadors», defensats per L'Avvenire Anarchico. Dins del moviment anarcoindividualista hi havia dues tendències: els que fugien de la lluita social i buscaven desenvolupament íntim i filosòfic enclaustrats en la seva «torre d'ivori» i el sector majoritari, representat per Carlo Molaschi i Leda Rafanelli, entre d'altres, que des de les revistes Nichilismo o Pagine Libertarie acostaven les seves posicions individualistes al pensament de la UAI. També hi havia un sector molt minoritari d'individualistes representat per l'«anarquisme iconoclasta» o «heroic» que fugia de qualsevol programa polític, però que atacava l'Estat amb les armes a les mans. Aquesta publicació comptà amb el suport econòmic i les col·laboracions de l'escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari (Renzo Novatore), un dels màxims representants de l'anarcoindividualisme il·legalista. Aquesta publicació entrà en el debat sobre l'organització en el moviment anarquista, rebutjant l'absurd plantejament defensat per Pagine Libertarie sobre «o torre d'ivori o partit». Portà la gerència d'Il Proletario Emilio Toma i trobem articles de Mikhail Bakunin, P. Bernardi, Armando Diluvi, Enzo Martucci, Renzo Novatore, Tintino Rasi (Auro d’Arcola), Rogi, G. Romiti, Paolo de’ Verani, Erinne Vivani, entre d'altres. Va ser il·lustrada per Giovanni Governato. En sortiren cinc números, l'últim el 12 de desembre de 1922, quan la impremta va ser destruïda per un escamot feixista i Renzo Novatore havia caigut abatut dies abans en un tiroteig. A la capçalera portà cinc epígrafs, un per cada número: «Anarquia significa amor, no odio; reivindicació, no assassinat; vol benestar, ciència i llibertat per a tothom.», «El dolor i el sacrifici són plaer per al rebel que ama la lluita.», «L'Anarquisme és una filosofia hipercrítica per excel·lència. Però l'anarquista es riu de totes les crítiques.», «Jo us ensenyo el superhome. L'home és una cosa que cal superar.» i «La bogeria és molt rara en les persones individualment. En els grups, en els partits, en els pobles, en les èpoques, és la regla.»

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 31 de maig de 1988

- Festa del Llibre Llibertari: El 5 de juny de 1988 se celebra als locals de la Federació Local de París (França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) la «Festa del Llibre Llibertari». A més de l'exposició i venda de premsa i de llibres llibertaris, l'esdeveniment comptà amb una xerrada sobre temes d'actualitat a càrrec de Carmen Díaz Mayo, doctora i exdirectora de Solidaridad Obrera de Barcelona (Catalunya), i un gran festival artístic que inclogué les actuacions del grup de flamenc Oripando (Carmen Álvarez, Pablo Gilabert i Hierba) i dels cantautors Francisco Montaner i Paco Ibañez. També hi va haver menjars i begudes.

***

Cartell de «Tot Vrijheidsbezinning», amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis com a leitmotiv

- «Tot Vrijheidsbezinning»: Entre el 5 i el 8 de juny de 1992 té lloc a Appelscha (Ooststellingwerf, Frísia, Països Baixos) la reunió i càmping anarquista «Tot Vrijheidsbezinning» (Llibertat de Reflexió). En aquesta trobada es va presentà el projecte filosoficollibertari «Akigoloké» («Ecològica» a l'inrevés), de Michèl Post; la nova edició de la revista llibertària De Vrije Socialist (El Socialista Lliure), que publicà Ferdinand Domela Nieuwenhuis a començaments del segle XX; a més de debats sobre diversos temes (l'autogestió, la radicalització i la violència, etc.), música, teatre, etc.

Naixements

Michele Angiolillo Lombardi

- Michele Angiolillo Lombardi: El 5 de juny de 1871 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Michele Angiolillo Lombardi, també conegut sota els pseudònims Josep Sants, Giuseppe Santo i Emilio Rinaldini. Va començar a militar a Foggia en un cercle republicà del qual serà secretari. Enrolat en l'exèrcit en 1894, va esdevenir anarquista amb la lectura de fullets militants i va prendre part en accions de protesta contra el govern, que el van portar a una companyia disciplinària. L'abril de 1895 va ser condemnat a Lucera a 18 mesos de presó per la publicació d'articles jutjats subversius, però fugirà d'Itàlia i trobarà refugi a Marsella, on aprendrà l'ofici de tipògraf. En setembre de 1895, marxa a Barcelona sota el nom de Josep Sants i treballa a la impremta de la revista anarquista Ciencia Social. Detingut després de l'atemptat a la processó del Corpus al carrer Canvis Nous del 6 de juny de 1896, retornarà a Marsella. Més tard serà expulsat a Bèlgica per la policia francesa que sospita que prepara un atemptat. A Brussel·les s'adherirà a un sindicat de tipògrafs. En 1896 marxa a Londres, on travarà amistat amb Malatesta, després a Lisboa i a París, i finalment a Madrid, on trobarà el lliurepensador José Nakens. El diumenge 8 d'agost de 1897, a l'estació termal de Santa Águeda (Arrasate, País Basc) assassinarà de quatre tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo –polític reaccionari, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)– i es va deixar detenir. Jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot el 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (Guipúscoa, País Basc). En morir només va dir una paraula: «Germinal!» (en naixeran altres de nous). Actualment la presó de Bergara està ocupada per un gaztetxe i cada any, en l'aniversari de la seva execució, mans anònimes col·loquen roses roges a la seva tomba.

***

Joseph Chandre pintat per César Gallon (1906)

- Joseph Chandre: El 5 de juny de 1875 neix a Entratgues (Provença, Occitània) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista Joseph Véran Chandre. Sos pares es deien Véran Chandre, propietari conreador, i Anaïs Émilie Cheillan. Rebutjat per a fer el servei militar a causa de la seva petita talla, el juliol de 1899 entrà a treballar de ferrer al taller de caldereria de les construccions navals de l'arsenal marítim de Toló (Provença, Occitània). En aquesta època vivia a La Sanha (Provença, Occitània). El maig de 1905, amb Augustin Bayle, organitzà una conferència de l'anarquista E. Armand a La Sanha. En 1905, en plena campanya per la jornada de vuit hores, destacà en el camp sindicalista. També fou secretari i tresorer de la secció departamental del Var l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), amb l'anarquista Victor Busquère. En 1906 va ser un dels 31 signataris del manifest «Conscrits!» de l'AIA, que demanava als soldats abandonar les armes. Va ser despatxat vuit hores de la feina de l'arsenal per haver distribuït fullets antimilitaristes. El 26 de febrer de 1906 el seu domicili va ser escorcollat i se li va trobar documentació antimilitaristes. En 1906 col·labora en Le Libertaire i en La Révolte. A principis de l'estiu de 1907 organitzà una gira de conferències a Occitània (Var, les Boques del Roine, Vauclusa i Baixos Alps). El desembre de 1907 va fer una conferència a Marsella (Provença, Occitània) per al grup anarquista «Les Précurseurs». El 18 de novembre de 1908 va ser un dels organitzadors del concert del cantautor anarquista Charles D'Avray celebrat a la Borsa del Treball on acudiren unes vuitanta persones. El desembre de 1908 va fer una gira de conferències amb Victorine Despinocy, ell parlant de la vaga general i ella de l'educació social. En aquesta època vivia al número 9 del carrer Petit-Filadon de La Sanha. Posteriorment animà la secció local de La Sanha del grup anarquista «La Jeunesse Libre» (La Joventut Lliure) de Toló. En aquesta època va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. El 8 de gener de 1909 va ser nomenat secretari adjunt del Sindicat d'Aglomeració Obrera de Metal·lúrgics de La Sanha. Amb Antoine Bertrand, a partir de l'elecció del 7 de maig de 1911 representà la minoria revolucionària dels obrers de l'arsenal marítim de Toló (Antoine Bertrand, Victor Busquère, Louis Farsac, Toussaint Flandrin, René Groult, Paul Nicolini, Paul Viort, etc.) al Consell d'Administració (CA) del Sindicat de Treballadors de la Marina de la Confederació General del Treball (CGT) de majoria reformista, reelegits ambdós el 26 de gener de 1912. El gener de 1913 Antoine Bertrand va se exclòs del sindicat i el febrer d'aquell any ell deixà la candidatura al CA. També formà part del Consell d'Administració de la Borsa del Treball. Durant la Gran Guerra va ser destinat com a obrer especialitzat a l'arsenal marítim de Toló. En aquesta època va ser corresponsal de La Guerre Social i en 1916 del periòdic Ce qu'il faut diré, de Sébastien Faure. En 1916 participà activament en accions pacifistes, fet pel qual va ser detingut amb altres companys (Antoine Bertrand, Toussaint Flandrin, Paul Nicolini, etc.) i tancat el 8 de desembre a la presó marítima. Després de 72 dies de detenció preventiva, la investigació del I Tribunal Marítim va sobreseure el seu cas. El 13 de febrer de 1917 va ser revocat de l'arsenal per ordre del prefecte marítim de l'1 de febrer d'aquell any per «actes i propaganda antimilitarista» i la seva pròrroga d'incorporació militar anul·lada. Després d'haver-se plantejat amb Antoine Bertrand desertar, s'integrà en el seu regiment d'Infanteria a Dinha (Provença, Occitània), on restà fins la seva desmobilització de febrer de 1919 i d'on sortí amb un certificat de bona conducta. Aleshores s'integrà als tallers de màquines de l'arsenal i engegà una campanya per aconseguir els endarreriments salarials des de 1917 com a obrer mobilitzat; davant el rebuig de les seves demandes, en 1921 demanà la intervenció d'Henri Aiguier, diputat de la Gauche Républicaine Démocratique (GRD, Esquerra Republicana Democràtica). Entre l'1 de maig de 1919 i 1920 defensà les seves posicions llibertàries en mítings celebrats a la Borsa del Treball de La Sanha. El 21 de febrer de 1920 es casà a La Sanha amb la italiana Caterina Bertellotti (Catherine). En aquesta època vivia al carrer Evenos de La Sanha. El 12 de març de 1920 va ser reelegit membre del CA de la CGT. Arran de la vaga esdevinguda entre el 6 i el 8 de maig de 1920, li van retenir 24 dies el salari. El 20 de maig de 1920, per noves ocupacions, anuncià la dimissió del CA de la CGT. El 19 de juliol de 1925 es va jubilar. Joseph Chandre va morir el 7 de juliol de 1954 a La Sanha (Provença, Occitània). Son germà Félix Chandre va ser un destacat polític socialista.

Joseph Chandre (1875-1954)

***

Marcelino García Álvarez

- Marcelino García Álvarez: El 5 de juny de 1893 neix a Brañes (Oviedo, Astúries, Espanya) el propagandista anarquista Marcelino García Álvarez. Era fill natural de Josefa García Álvarez i sa mare morí durant el part. Son pare militava en les files socialistes, però ell de nin es decantà vers l'anarquisme. Cap al 1906 emigrà il·legalment als Estats Units i amb 15 anys començà a treballar a les mines de zinc de Virgínia Occidental; després farà diverses feines (descarregador de molls, fuster, fogoner, mosso d'ascensor, etc.) per diversos indrets nord-americans. En 1924 s'instal·là a Nova York, on conegué el tipògraf anarquista català Pere Esteve, director de Cultura Obrera. Quan aquest morí a l'any següent, Marcelino García continuà la seva obra, dirigint Cultura Obrera en diverses ocasions i editant Cultura Proletaria, periòdic anarquista continuador del primer durant més de vint anys. Formà part, com a coordinadors dels diversos grups àcrates hispanoparlants vinculats al periòdic Cultura Proletaria, de les United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertàries Unides) i es va fer popular en mítings, en picnics i gires anarquistes, especialment durant la campanya contra els processos de Sacco i de Vanzetti en la dècada dels vint. També milità en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en 1937 passà unes setmanes a Espanya, on s'entrevistà amb Emma Goldman. Després, amb les seves experiències, publicà diversos articles en Cultura Proletaria sobre la Revolució llibertària i pronuncià discursos per recaptar diners per enviar a la Península. En aquests anys fou vicepresident del Comitè Antifeixista Espanyol (CAE) dels EUA. En 1952 deixà de publicar-se Cultura Proletaria i uns anys més tard sa companya, Gloria, patí un vessament cerebral que la deixà paralitzada. Sa família s'instal·là a Palmerton (Pennsilvanià), on malauradament morí sa companya després de cinc anys de patiment i son fill deixà la vida en 1975 en un accident. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Despertar, Espoir, Tierra y Libertad, etc. Marcelino García Álvarez va morir l'1 d'abril de 1977 a Nova Jersey (EUA).

***

José Alberola Navarro

- José Alberola Navarro: El 5 de juny de 1895 neix a Ontinyena (Baix Cinca, Aragó, Espanya) el mestre i militant anarcosindicalista José Alberola Navarro. Fill d'una família pagesa, sos pares es deien Celedonio Alberola Villas i Manuela Navarro García. Mestre racionalista, seguidor de les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, va treballar sempre a escoles de diferents indrets de l'Estat espanyol que impartien aquest mètode i va col·laborar en la fundació de diversos centres d'ensenyament (Barcelona, Olot, Elda, Xàtiva, Alaior, Viladecans, Fraga, etc.), destacant extraordinàriament com a orador abans de la guerra. En 1918 va dirigir l'escola del Clot (també anomenada Farigola i Natura) i després va treballar a Olot, representant en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919 el sindicat d'aquesta localitat. Entre els anys 1922 i 1923 va intervenir en una gira de propaganda pel Llevant, Gijón, Astúries i Sama. En 1925 va participar en l'edició del periòdic El Libertario a Blanes. L'any següent vivia a València, regentant escoles racionalistes de primer ensenyament. Quan es va fundar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a València, el 1927, es va adherir individualment, ocupant càrrecs de responsabilitat en els primers comitès constituïts. En 1928 va viure a Alaior (Menorca). Va participar en el gran míting barceloní de 1930 amb Companys, Rovira i Samblancat, en pro de l'amnistia dels presos i contra la repressió i l'expulsió de Macià. El 15 d'abril de 1931 a Barcelona va participar en un míting de la FAI. Durant el període republicà es va adscriure en el corrent més anarquista, representant els sindicats de Gironella, Manresa, Berga, Navas, Pobla de Lillet i Sallent en el III Congrés Confederal de la CNT a Madrid (Congrés del Conservatori, 1931), on va rebutjar les federacions d'indústria, perquè afavorien el funcionarisme i el centralisme, i va defensar l'anarquisme pur i les comunes lliures. Va ser redactor de Solidaridad Obrera i va fer mítings a Manresa (setembre de 1931), localitat on va fer de mestre a l'escola racionalista entre 1931 i 1933. En 1936 va fundar una escola racionalista a Fraga i quan va esclatar la guerra va defensar la necessitat de prendre Saragossa en comptes de crear front. Va assistir el 22 d'agost de 1936 a una reunió de representants de la comarca d'Albalat amb la finalitat d'estructurar la nova economia i va coordinar l'assemblea amb Lozano i Val. Va participar en el ple de grups anarquistes d'Aragó a Alcanyís, el setembre de 1936, i encapçalarà la Conselleria d'Instrucció del Consell d'Aragó fins al 17 de desembre de 1936, quan el va abandonar per discrepàncies ideològiques. El març de 1937 va assistir com a delegat del Cinca al ple regional de comarcals d'Aragó a Alcanyís, on va atacar durament el Consell d'Aragó. Fins a la repressió estalinista va participar en el consell municipal de Fraga, s'uní després a la 127 Brigada. Quan la derrota va ser un fet, va exiliar-se a França i després passarà a Mèxic, on va fundar el col·legi Cervantes i va ser professor de literatura al col·legi Madrid durant 18 anys, fins a la seva mort. José Alberola va escriure articles en Cenit i va ser redactor d'Ética (València, 1935-1936), El Porvenir del Obrero (Alaior), Proa, El Productor (Blanes), La Protesta (Buenos Aires), Redención (Alcoi), La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad, Solidaridad Humana (Barcelona, 1932), Tierra y Libertad (1931), Tierra y Libertad (Mèxic), i també va ser administrador durant dos anys de Solidaridad Obrera; és autor del llibre Interpretación anarquista de la revolución (Lleida, 1937). José Alberola va ser assassinat l'1 de maig de 1967 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) en obscures circumstàncies.

José Alberola Navarro (1895-1967)

***

Notícia de Jean Serru sobre la seva gestió al front de la llibreria de L'Insurgé publicada en el número del 5 de setembre de 1925

- Jean Serru: El 5 de juny de 1896 neix a Le Mas de Lerou (Las Farjas, El Perigord, Aquitània, Occitània) l'anarquista Jean Ernest Serru. Sos pares es deien Bertrand Serru, conreador, i Louise Mazeau. Es guanyava la vida treballant de venedor ambulant i vivia la número 178 del bulevard de la Liberté d'Agen. En 1924, després de passar pel socialisme i pel comunisme, es declarà «simpatitzant llibertari» en una entrevista-enquesta publicada en el número del 15 d'abril de 1924 de Le Libertaire, on declarà que considerava Alexandre Millerand el polític més menyspreable i Action Française el partit polític més perillós. En 1925 formava part del «Club des Insurgés» i col·laborà en el periòdic anarquista parisenc d'André Colomer L'Insurgé. Journal d'action et de culture révolutionnaire individualiste, encarregant-se de la seva llibreria, al número 259 del carrer Charenton del XII Districte de París (França). A principis dels anys trenta era membre del grup anarcoindividualista «Savoir et Volonté» d'Agen. El 4 de març de 1928 visità, amb E. Armand i Désiré Beysse i les companyes d'aquests dos, la colònia comunista «L'Intégrale» a Lo Pui d'Agenés (Aquitània, Occitània), encapçalada per Victor Coissac, i a finals de maig d'aquell any publicà un informe sobre aquesta trobada en el periòdic L'En Dehors. Es presentà per Agen com a «candidat anarquista» a les eleccions legislatives franceses d'abril de 1928. En 1931 va fer costat econòmic al periòdic Le Libertaire. En 1933 dirigí una postal editada pel periòdic anarquista Le Semeur al Ministeri de la Guerra per protestar contra l'empresonament dels objectors de consciència. Entre 1933 i 1934 estava subscrit al periòdic La Grande Réforme. Organe de la Ligue de la Régénération Humaine. En 1935 figurava en un llistat d'anarquistes del departament d'Òlt i Garona i l'abril de 1937 estava fitxat per la policia com a un dels anarquismes més actius d'aquest departament. En aquesta època militava en el Grup d'Estudis Socials (GES) d'Agen, animat per Roger Bordeneuve, que comptava amb una vintena de membres (Germain Bergeon, Désiré Beysse, Roger Bordeneuve, Gérard Duvergé, Auguste Perrin, Vincent Radigales, Jean Sazy, etc.). Entre 1935 i 1936 col·laborà en el periòdic La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest, encapçalat per Aristide Lapeyre. Posteriorment es dedicà al comerç. En 1946 fundà, amb Manuel Devaldès i Georges Girardin, L'Homme et la Vie. Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle, que arreplegava anarquistes, individualistes, sindicalistes, maltusians, racionalistes, naturistes, pacifistes, feministes i, fins i tot, marxistes. El 24 de novembre de 1946 participà en el debat «La Vérité est-elle toujours bonne à dire?» amb destacats anarquistes (E. Armand, Manuel Devaldès, Henri Huchet, R. Joane, Gérard De Lacaze-Duthiers, R. Lantonnet, Rachel Lantier i Simone Larcher), celebrat a la Sala Noël de París. En 1947 intentà editar amb Georges Girardin la revista de caire surrealista Pan. Revue de l'humanisme, però només es va publicar el número de prova la primavera d'aquell any. En aquesta època volia fundar amb Georges Girardin una comunitat al Migdia. En 1952 va fer costat econòmic el Comitè de Resistència a la Guerra i a la Opressió. Jean Serru va morir el 25 de febrer de 1983 a la «Maison de Retraite de Pompeyrie» d'Agen (Aquitània, Occitània) on residia.

***

Progreso Alfarache

- Progreso Alfarache Arrabal: El 5 de juny –oficialment el 7 de juny– de 1897 neix a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Proudon Progreso Alfarache Arrabal, també conegut com Antonio Rodríguez, pseudònim amb el qual signava els articles en la premsa. Sos pares es deien José Alfarache Espinosa, taper anarquista, i Manuela Arrabal Castañeda. D'educació autodidacta, es va adherir molt jove a la Confederació Nacional del Treball (CNT) andalusa. Impressor i linotipista de professió, en 1919 va ser un dels delegats del Sindicat d'Arts Gràfiques de Sevilla en el Congrés de la CNT del Teatre de la Comèdia de Madrid. Aquell mateix any va ser detingut, amb altres militants (Vallina, Viejo, Chacón, Sánchez Rosa, Oliveira, Daza), arran de la vaga dels lloguers sevillana. Cap al 1920 va ser elegit secretari de la CNT andalusa i redactor del seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera (redacció de Sevilla), fins i tot durant el seu empresonament el maig d'aquell any. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a França, on va passar uns quants anys abans de retornar. En 1928 va ser membre del grup anarquista «Solidaridad». En 1929 va conèixer l'escriptor Ramón J. Sender, amb qui l'unirà una gran amistat. A partir del juny de 1930 va ser elegit secretari del Comitè Nacional de la CNT. L'agost de 1930 va participar en la Conferència Andalusa i com a observador de la CNT amb Rafael Vidiella en la reunió que donaria lloc al Pacte de Sant Sebastià, acord de les diverses forces republicanes per fer caure la monarquia. El 27 de setembre de 1930 va ser detingut a Jerez i considerat com el principal responsable del Comitè Revolucionari català que conspirava contra Primo de Rivera. L'octubre de 1930 va ser empresonat a Jerez, però va continuar dirigint durant el seu tancament el periòdic Acción, i, probablement, Mañana. El març de 1931 va ser alliberat, juntament amb Ángel Pestaña. A començaments d'abril de 1931 va ser processat, com a redactor de Solidaridad Obrera, per un article publicat en aquest periòdic. Després de la proclamació de la II República espanyola, va participar en el Congrés Extraordinari de la CNT celebrat entre l'11 i el 16 de juny de 1931 a Madrid. L'agost d'aquell any va participar en l'elaboració del «Manifest dels Trenta», text que signà. Exclòs de la CNT, es va arrenglerar amb els sindicats cenetistes d'oposició. El 28 de maig de 1932 va ser jutjat en consell de guerra pel delicte d'injúries a la Guàrdia Civil per l'article «La investigación parlamentaria por los sucesos de Sevilla», publicat en Solidaridad Obrera del 28 de juny de 1931, i fou condemnat a sis mesos de presó; com que no s'hi presentà, va ser detingut el 5 d'agost de 1932. En aquesta època va ser redactor de nombrosos periòdics llibertaris, com ara Cultura Libertaria i Estudios Sociales, i va dirigir Vida y Trabajo entre 1932 i 1933. El setembre de 1933 va ser nomenat vicesecretari del Sindicat d'Indústries Gràfiques i Similars de la CNT de Barcelona. Durant la guerra civil va ser membre del Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya i va ser el secretari d'Horacio Martínez Prieto quan aquest va ser nomenat ministre. En acabar la guerra va poder aconseguir exiliar-se a Mèxic, on va defensar les tesis col·laboracionistes de la Delegació i va organitzar en 1942 el grup «Nueva FAI», oposat als postulats defensats per Joan García Oliver. En 1944 va ser secretari de la CNT de Mèxic i va participar en el govern republicà de José Giral Pereira com a director de Pesca en el Ministeri d'Agricultura, alhora que col·laborava en tots els títols de la premsa llibertària en l'exili. A finals de 1946 va entrar clandestinament a Espanya per representar els grups de l'exili en el Comitè Nacional de la CNT. Detingut el març de 1947 a Madrid, va ser internat uns quants anys a Madrid i a Ocaña. Un cop alliberat va retornar a Mèxic, on a partir de 1963 i fins a la seva mort va ser director de la revista Comunidad Ibérica. Progreso Alfarache va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 20 de febrer de 1964 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de Mèxic (Mèxic); en morir va pronunciar les següents paraules: «Amo més la CNT que ma mare.»

***

Necrològica de Miguel Viribay Sagredo apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 18 de març de 1982

- Miguel Viribay Sagredo: El 5 de juny de 1900 neix a Prádanos de Bureba (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Viribay Sagredo –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Sagristá. Sos pares es deien Evaristo Viribay i Teresa Sagredo Forner de professió, quan tenia 16 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Instal·lat a Jaén a principis de la guerra civil amb sa companya i fills, comandà la Unitat Motoritzada del Cos de Transports a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya) i fou el creador del Batalló Ciclista «Enrique Malatesta» de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, milità en el Sindicat Únic d'Oficis Diversos de Jaén de la CNT, del qual era primer vocal. Miguel Viribay Sagredo va morir el 4 de febrer de 1982 al seu domicili de Jaén (Andalusia, Espanya) víctima d'un atac cardíac i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

***

Ugo Mazzucchelli

- Ugo Mazzucchelli: El 5 de juny de 1903 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'antifeixista i partisà anarquista Ugo Mazzucchelli. Sos pares es deien Ario Dante Mazzucchelli i Amalia Lorè. Nascut en una ciutat on l'anarquisme sempre ha estat força arrelat, el 9 de juny de 1921 va se detingut i empresonat amb altres companys de Nozzano, poble de Lucca, per possessió d'armes que usaven per defensar-se dels escamots feixistes. Enquadrat en els «Arditi del Popolo», en 1922 participà en la Defensa de Parma, amb 350 companys, comandats pel socialista internacionalista Guido Picelli i l'anarquista Antonio Cieri, enfrontant-se als escamots feixistes d'Italo Balbo. Les accions dels «Arditi del Popolo» no eren compartides pels comunistes i els socialistes i els seus militants tenien prohibit incorporar-s'hi; només sectors dissidents, com ara els seguidors d'Antonio Gramsci, hi participaren. Després d'aquests fets, i per no implicar sa família, es llança a la zona muntanyosa dels Alps Apuans, a prop de la pedrera de Lorano, sector en el qual actuarà més tard durant la resistència al feixisme en 1943. Durant el règim feixista pogué lliurar-se de ser detingut i confinat gràcies al seu aïllament. A partir de la primavera de 1944, amb sos fills Alvaro i Carlo, organitzà un grup anarquista que s'uní a altres grups ja actius, com ara el comandat per Ismaele Macchiarini. Detingut a causa d'una delació nazifeixista, quan estava a punt de ser afusellat a Massa aconseguí salvar-se ja que fou bescanviat pel fill del director de la presó pres com a ostatge per una esquadra partisana. En tornar a la Brigada, es trobà amb el problema de l'esquadró blindat de l'SS Walther Reder, que es dedicava a anihilar la població civil. Per contrarestar-lo es creà la Brigada Gino Lucetti (Batalló Lucetti), que a més de la lluita contra el feixisme reivindicava la Revolució social. Formà part dels grups que recaptaven l'«impost revolucionari» a industrials del marbre, banquers i potentats, per finançar el moviment partisà. El novembre de 1944 la guerrilla alliberà Carrara, però després de quatre dies la Brigada hagué de recular per manca de mitjans. Per fugir del cercle feixista, hagué d'instal·lar-se temporalment a Lucca. El març de 1945 tornà a Carrara i formà un nou grup, la Brigada Michele Schirru i un mes més tard aquesta brigada entrà amb les tropes aliades a Carrara alliberant la ciutat. Durant la postguerra l'activitat llibertària se centrà en el suport a la població i es creà la «Cooperativa del Partisà», encarregada de la distribució dels aliments i lluitar contra l'especulació. Aquesta cooperativa organitzà 25 centres de distribució de venda d'aliments a baix preus. La caiguda del feixisme implicà la caiguda del sector del marbre, font de la vida econòmica de Carrara. Per això creà la «Cooperativa de la Construcció Gino Lucetti», on 1.500 treballadors feien feina en règim d'autogestió, lluitant alhora contra el boicot engegat pel Partit Comunista Italià (PCI) contra aquesta experiència. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 es creà la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara, de la qual en fou, amb altres companys (Ugo Fedeli, Alfonso Failla, Umberto Marzocchi, etc.), un dels promotors amb sos fills. Amb el temps, esdevindrà propietari d'una important concessió d'extracció de marbre, la qual cosa l'allunyava en teoria del moviment obrer. Però, fidel a mantenir la memoria de la lluita antifeixista, en 1963 creà la secció de Carrara de la Federació Italiana de l'Associació Partisana (FIAP). En el Congrés de Liorna de 1965 encapçalà el grup contrari a la secció anarcoindividualista de L'Adunata dei Refrattari, que finalment fou expoulsada. En els anys setanta participà, amb el l'escriptor pacifista Carlo Cassola, en la Lliga pel Desarmament Unilateral. Després de molts d'anys de bregà amb les autoritats estatals, aconseguí col·locar una estela en marbre en record de Franco Serantini, assassinat per la policia el maig de 1972 a Pisa. També, després de lluitar contra totes les forces reaccionàries italianes, pogué col·locar un monument en memòria de Gaetano Bresci, l'anarquista que assassinà el rei Humbert I d'Itàlia. A finals dels anys vuitanta proposà la «modernització» d'alguns aspectes de la tradició anarquista i intentar compaginar-los amb els principis de la democràcia burgesa; acusat de «moderat», abandonà la FAI. Ugo Mazzucchelli va morir el 6 de gener de 1997 a Carrara (Toscana, Itàlia).

Ugo Mazzucchelli (1903-1997)

***

Necrològica de Víctor Mulet Mur apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 d'abril de 1985

- Víctor Mulet Mur: El 5 de juny de 1903 neix a Flix (Ribera d'Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Víctor Mulet Mur –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Vergés. Sos pares es deien Víctor Mulet Cervelló i Rosa Mur Camarasa. Ferroviari de professió, milità en la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya. En 1936 fou membre del Comitè de Defensa de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya) i entre maig i octubre de 1937 exercí de regidor municipal d'aquesta població. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació participà en la Resistència enquadrat en França Lliure. Visqué a la zona de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1960, arran de la reunificació confederal en l'exili, va ser nomenat, amb Eduard Pons Prades, secretari de Propaganda de la Federació Local de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Catalunya, però s'hi va sentir un estranger i retornà a França. Sa companya fou Pilar Font Solsona. Víctor Mulet Mur va morir el 20 de gener –algunes fonts citen erròniament el 20 de febrer– de 1985 al seu domicili de Quilhan (Llenguadoc, Occitània). Sos fills, Pilar Mulet Font i Víctor Mulet Font, són també militants llibertaris i esperantistes.

***

Joaquín Ascaso Budría, president del Consell d'Aragó, fotografiat per Albero y Segovia

- Joaquín Ascaso Budría: El 5 de juny de 1906 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. Era cosí de la família anarquista dels Ascaso Abadía de Almudébar. Sos pares es deien José Ascaso Abadía i Teresa Budría Gargallo. Va estudiar a les escoles Fuenclara de Saragossa. Manobre de professió, va militar en el potent Sindicat de la Construcció de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part del grup anarquista «Los Indomables», amb Ramón Andrés i altres, i en ocasions va col·laborar amb el grup d'acció «Los Solidarios - Nosotros» (Durruti, Ascaso, García Oliver, etc.). En 1924, després de patir presó, es va exiliar a França i només va tornar a la península quan es va proclamar la República. El maig de 1931 va ser membre del primer comitè de les acabades de crear Joventuts Revolucionàries saragossanes. L'agost de 1931 va liderar les manifestacions d'aturats i amb Chueca i Andrés va ser membre de la comissió cenetista creada per discutir amb les autoritats les solucions a l'atur. L'octubre de 1931 va ser elegit president dels paletes i manobres. El gener de 1932 fou detingut a Alcorisa i novament a finals d'aquell any. Durant aquest 1932 va organitzar amb Orquín i Santaflorentina una comissió pro obertura del Sindicat de la Construcció. En 1933 va encapçalar el Comitè Nacional abans del de Yoldi. Quan va esclatar la insurrecció anarquista a Aragó el desembre de 1933, va formar part del Comitè Nacional Revolucionari en representació de la regional aragonesa. Va acabar, per aquests fets, empresonat a Saragossa i a Burgos fins abril de 1934. Durant tota la República va ser partidari de la «gimnàstica revolucionària» promoguda per García Oliver i contrari a la moderació d'Abós, Servet i altres, i va publicar articles en CNT (1934) i en Germinal (1936-1937) d'Elx. Lluità a les barricades de Barcelona contra la sublevació militar el 19 de juliol de 1936 i es va enrolar en les columnes anarquistes per lluitar al front d'Aragó, primer en la de Durruti i després en la d'Ortiz. El 25 de juliol de 1936 va encapçalar el Comitè Revolucionari de Casp, càrrec que va deixar l'octubre, i va assistir a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, com a delegat de les columnes de milícies del front, que va acordar la creació del Consell de Defensa d'Aragó i va ser-ne nomenat primer president. El desembre de 1936, quan el Consell de Defensa d'Aragó va aconseguir el vistiplau de les autoritats republicanes, va seguir al front de la institució, essent nomenat el 19 de gener de 1937 delegat governamental d'Aragó. En 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT a València, on va demanar que es fes front a la pressió comunista, però poc després es va produir la reacció contrarevolucionària comunista d'Enrique Líster a Aragó que va suposar la dissolució manu militari del Consell de Defensa aragonès l'11 d'agost de 1937 i el seu empresonament durant 38 dies a prop de València sota l'acusació estalinista de «tràfic de joies». Poc després va marxar amb Antonio Ortiz a Andalusia, cridats per García Oliver, per organitzar la guerrilla, però el juliol de 1938 ambdós van abandonar el país per Andorra fugint dels estalinistes. Diversos sectors confederals van acusar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Establert a França, les autoritats gales el van tancar nou mesos a Marsella i va patir un intent d'assassinat, però finalment va poder fugir a Bolívia en 1947 i a Veneçuela l'any següent. Després d'una temporada per l'Uruguai, Paraguai i Xile, es va instal·lar a Veneçuela, on va fer sa vida treballant del que va poder (paleta, conserge, camioner, etc.), perseguit i abandonat pels seus antics companys que el van considerar un traïdor i un provocador d'escissions. Amb Ortiz, Gordo i altres exiliats, va fundar cap al 1960 el grup americà «Fuerza Única». Joaquín Ascaso Budría va morir en la indigència el 12 de març de 1977 a Caracas (Veneçuela). En 2006, coincidint amb el centenari del naixement de Joaquín Ascaso, l'historiador Alejandro R. Díez Torre va presentar les seves memòries Memorias (1936-1939). Hacia un nuevo Aragón.

---

Continua...

---

[04/06] Confer�ncia de Kropotkin - �La Barricade� - �Regeneraci�n� - Assassinat de Soldevila - Bomba a la Casa del Poble - M�ting de Goldman - Charasse - Villetard - Cappellaro - Lloyd - Claramunt - Vauloup - Fr�ville - Brau - Labadie - Pierucci - Hern�ndez P�rez - Heredia - Ferr� - L�pez Saura - Chatel - Faure - Not - Descarsin - Lemaire - Aysa - Chac�n - Montero - Isabal - Mart�nez Cuenca - Asens - Marzocchi - Sauvage - Milstein - �Pep Fusteret� - Portis - Mend�vil - Ogeret - Garc�a Pons - Sancho

efemerides — Thu, 04 Jun 2026 12:45:16 +0200

[04/06] Conferència de Kropotkin - «La Barricade» - «Regeneración» - Assassinat de Soldevila - Bomba a la Casa del Poble - Míting de Goldman - Charasse - Villetard - Cappellaro - Lloyd - Claramunt - Vauloup - Fréville - Brau - Labadie - Pierucci - Hernández Pérez - Heredia - Ferré - López Saura - Chatel - Faure - Not - Descarsin - Lemaire - Aysa - Chacón - Montero - Isabal - Martínez Cuenca - Asens - Marzocchi - Sauvage - Milstein - «Pep Fusteret» - Portis - Mendívil - Ogeret - García Pons - Sancho

Anarcoefemèrides del 4 de juny

Esdeveniments

Pamflet de propaganda del cicle de conferències

- Conferència de Kropotkin: El 4 de juny de 1882 el revolucionari anarquista Piotr Kropotkin fa una conferència a l'«Stratford Dialectical & Radical Club» d'Stratford (Essex, Est d'Anglaterra, Anglaterra). En un míting on Kropotkin parlà sobre els exiliats russos el maig anterior celebrat al Patriotic Club de Clerkenwell Green de Londres (Anglaterra), esclatà una discussió entre George Standring, editor de The Republican, i Charles Murray, de la Manhood Sufrage League, sobre si la Creu Roja era un grup polític o una associació filantròpica; en aquest míting Kropotkin conegué el jove anarquista Ambrose George Barker, de qui va acceptar la invitació de parlar a l'«Stratford Dialectical & Radical Club», secció de la London Municipal Reform League (LMRL). La conferència formà part d'un cicle setmanal en el qual intervingueren altres ponents (William Bruce, Herbert Burrows, C. A. Vansittart Conybeare, Edwin Dunn, Thomas Nugent, E. Robert Pearce i George Standring). Les conferències van estar presidides per Tom S. Lemon i Ambrose Barker actuà de secretari.

***

Portada del primer número de La Barricade

- Surt La Barricade: El 4 de juny de 1910 surt a París (França) el primer número del setmanari revolucionari La Barricade. Editat per Victor Méric, pretenia aglutinar totes les escoles revolucionàries socialistes (socialistes, comunistes, sindicalistes, anarquistes, etc.). Van participar en la redacció Maurice Allard, André Morizet i Charles Boudon, i trobem col·laboracions de L. Bertrand, Gaston Couté (Le Subéziot), Fernand Desprès, Guy Métives, A. Millerand, Louis Perceau, Louis-Alexandre Rode, H. Roux-Costadeau, René Viviani, entre d'altres. Els dibuixos van córrer a càrrec d'Aristide Delannoy i Gaston Raïeter. Publicà per lliuraments el llibre de Victor Méric Une saison à la Santé. Es van publicar 18 números, l'últim el del 8 d'octubre de 1910. En sortí una segona sèrie, que fou administrada per Ernest Reynaud; el cap de redacció i el gerent seguia sent Victor Méric. Hi van col·laborar Maurice Allard, Dingo, S. Graziani, Jamblique, René Morley, Gabriel Reuillard, entre d'altres. Les il·lustracions van ser dibuixades per Paul Poncet, Gaston Raïeter i Auglay. D'aquesta nova etapa sortiren 17 números entre el 4 de juny i el 22 d'octubre de 1913.

Victor Méric (1876-1933)

***

Capçalera del primer número de Regeneración

- Surt Regeneración: El 4 de juny de 1921 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el primer número del mensual anarquista Regeneración. Periódico de Estudios Sociales. Adscrit sense reserves al comunisme llibertari, segurament es creà per oposar-se al setmanari Lucha Social, portaveu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleida, fidel a les directrius emanades del Comitè Nacional probolxevic liderat per Joaquim Maurín procliu a la delegació cenetista al congrés constitutiu de la Internacional Sindical Roja (ISR) a Moscou. Publicà articles doctrinals i notícies d'actualitat, sobretot informant sobre el procés de la revolució russa, posant l'accent en la repressió al moviment anarquista en aquell país. Hi apareixen poques signatures i gairebé totes fent servir pseudònims (Galileo, Espurna); també publicà textos d'autors clàssics (Anselmo Lorenzo, Sébastien Faure, Guy de Maupassant, José Noja, etc.).

***

Portada d'Heraldo de Aragón del 5 de juny de 1923, notificant la mort del cardenal Soldevila

- Assassinat del cardenal Soldevila: El 4 de juny de 1923, a les quatre de la tarda, quan el cotxe del cardenal Juan Soldevila y Romero entrava a l'Escuela Asilo de San Pablo, situada a El Terminillo (Saragossa, Aragó, Espanya), dos individus, identificats després com a Francisco Ascaso i Rafael Torres Escartín, disparen 13 trets contra l'automòbil de l'eclesiàstic, que morí a l'acte. Juan Soldevila ocupava el càrrec de cardenal arquebisbe de Saragossa des de 1902, es caracteritzava per les seves postures reaccionàries i va ser el protector de Josemaría Escrivá de Balaguer. Ascaso i Torres eren membres del grup anarquista «Los Solidarios», i ajudats pels militants Juliana López Maimar i Esteban Euterio Salamero Bernard, van decidir realitzar aquest atemptat en represàlia de l'assassinat a mans dels pistolers del Sindicat Lliure de Salvador Seguí. En l'atemptat també van resultar ferits Luis Latre Jorro, nebot i majordom major de Soldevila, i el xofer de l'automòbil, Santiago Castanera. Detinguts poc temps després, l'Audiència de Saragossa condemnà Rafael Torres Escartín a cadena perpètua i a Francisco Ascaso en rebel·lia, ja que havia aconseguit escapar de la vella presó de Predicadores en una fugida en massa de reclusos dies abans. La seva mort provocà un gran impacte en l'opinió pública i va precedir en tres mesos el cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera.

***

La Casa del Poble de Palma

- Bomba a la Casa del Poble: El 4 de juny de 1936, a les 21.15 hores, explota una bomba a la Casa del Poble de Palma (Mallorca, Illes Balears) i resultaren ferits sis obrers, membres del Cor de l'Orfeó Proletari que es preparaven per a l'assaig, i el conserge del local: Reyes Díaz Fortuny, Jaume Dalmau Picornell, Miquel Lladó Font, Pere Oliver, Joan Sastre i Magdalena Company. Aquella mateixa nit, els representants de l'anarcosindicalista Confederació Regional del Treball de les Illes Balears i de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) es posaren d'acord i decretaren per a l'endemà una vaga general de 24 hores, que, efectiva i total, va impressionar els grups de dretes. Una manifestació demanà al governador civil la immediata clausura dels centres i la premsa d'aquests grups, i també l'empresonament de totes els dirigents feixistes de l'illa. Després, alguns grups anaren a les esglésies de Sant Jaume i de Santa Fe, a les quals calaren foc, i als locals del Centro Tradicionalista, d'Acción Popular i de Renovación Espanyola, que assaltaren. Tant els cenetistes com els socialistes defensaren aquestes accions i es mostraren satisfets de l'èxit d'aquesta protesta obrera. Un mes i mig després es produiria el cop d'Estat feixista.

Bomba a la Casa del Poble (04-06-1936)

«Una bomba en la Casa del Pueblo», en Cultura Obrera, 86 (11-06-1936), p. 3

«Una bomba hace explosión en la Casa del Pueblo», en El Obrero Balear, 1.796 (12-06-1936), pp. 1-2

***

Propaganda del míting publicada en el periòdic londinec Spain and the World del 4 de juny de 1937

- Míting d'Emma Goldman: El 4 de juny de 1937 se celebra al Conway Hall de Londres (Anglaterra) un míting de suport a la Revolució espanyola organitzat per la Unió Anarcosindicalista el qual s'hagué de posposar el 28 de maig anterior. Hi van intervenir la militant anarcofeminista Emma Goldman i Fenner Brockway, de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), que van parlar sobre les condicions per les quals passava la Revolució espanyola, i Sonia Clements, periodista d'Spain and the World, que parlà a benefici de la Unió Anarcosindicalista.

Naixements

Notícia d'una de les detencions de Jean Charasse publicada en el diari lionès Le Progrès del 3 de setembre de 1893

- Jean Charasse: El 4 de juny de 1836 neix a Roanne (Forez, Arpitània) l'anarquista Jean Charasse –el seu llinatge també citat erròniament Charrasse. Era fill de Jean Charasse, filador de cotó, i de Catherine Durand. Es guanyava la vida treballant de teixidor, i tingué un germà major, Gaspar Charasse, també teixidor. En 1853 va ser condemnat a tres mesos de presó per «robatori». Va ser membre del grup anarquista «Les Révoltés», fundat el 26 de juny de 1881 i que arreplegava una trentena de membres. El 10 de febrer de 1884 va morir a Roanne la seva esposa Marie Antoinette Verchère. El 22 d'abril de 1892 va ser detingut, juntament amb una quinzena de companys anarquistes de Roanne, de manera preventiva a la manifestació convocada per al Primer de Maig i va ser posat en llibertat dos dies després sense cap inculpació. En aquest època vivia al número 7 del carrer Jacquard de Roanne. El 2 de setembre de 1893 va ser detingut a Renaison (Forez, Arpitània) i empresonat a Roanne per furtar dos paners de raïm; jutjat per aquest fet, el 10 de setembre de 1893 va ser condemnat a 15 dies de presó i a 25 francs de multa per «robatori». El 28 d'octubre de 1893 el Tribunal Correccional de Roanne el condemnat a 15 dies de presó per «violació de tanca». El desembre de 1893 figurava en un llistat d'anarquistes de Roanne sota la qualificació d'«anarquista força militant». El 27 de setembre de 1894 va ser detingut sota el manament del director de contribucions indirectes per purgar penes de multa i no pagaments d'impostos. El 8 de març de 1896 va ser detingut després d'haver ferit el dia abans d'un cop d'ampolla Henri Cherbut, terrelloner i llogador del seu habitatge, durant una baralla per qüestions monetàries referents al lloguer; per aquest motiu, el 13 de març de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Roanne a 10 dies de presó per «cops i ferides». En aquesta època vivia la número 46 del carrer Aragó de Roanne i era orador assidu en les reunions anarquistes que se celebraven a la Sala Venise de Roanne. El 10 de juliol de 1897 es casà a Roanne amb la propietària i comercianta de comestibles Madeleine Gillot, vídua de Jean Domazon. En aquesta època treballava de jornaler i vivia a la Maison Domazon del carrer Sainte-Marie de Roanne. El 12 d'agost de 1898, en estat d'embriaguesa, discutí amb sa companya al seu domicili, tot provocant un incendi, motiu pel qual va ser detingut. En procés de separació, el 3 de març de 1899 sa exposa el va denunciar després d'haver tomat la porta del seu domicili a cops de pic. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jules Villetard (5 de març de 1894)

- Jules Villetard: El 4 de juny de 1851 neix a Ligny-le-Châtel (Borgonya, França) l'anarquista Jules Pierre Villetard. Era fill de Prudent Maurice Villetard, vinyataire, i d'Edmée Psalmon. El 22 de març de 1877 es casà a Pontoise (Illa de França, França) amb la cuinera Françoise Luce Dagois. En aquesta època treballava d'ajudant en un negoci de vins i vivia al carrer Tribunal de Pontoise. Des de desembre de 1892 figurava en un llistat d'anarquistes de la Prefectura de Policia i aleshores vivia al número 16 del carrer Étienne Marcel de Bagnolet (Illa de França, França). El seu nom estava inscrit en una llista de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893. El 5 de març de 1894 el seu domicili, al número 126 del carrer Étienne Marcel de Montreuil (Illa de França, França), va ser escorcollat per la policia; detingut, va ser fitxat aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon i posat a disposició judicial, recobrant la llibertat el 30 de març d'aquell any. En aquesta època treballava de terrelloner. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la partida d'Amilcare Cappellaro apareguda en el periòdic parisenc La Révolte del 2 de setembre de 1892

- Amilcare Cappellaro: El 4 de juny de 1853 neix a Borgosesia (Piemont, Itàlia) l'anarquista Amilcare Achille Oreste Cappellaro –el llinatge també citat Capellaro. Sos pares es deien Luigi Cappellaro i Anna Maria Branzini. Barallat amb son pare, amb 20 anys marxà cap el Brasil. Retornà a Itàlia i va ser detingut en diverses ocasions a Gènova (Ligúria, Itàlia) i al barri genovès de Sampierdarena. Posteriorment passà a Suïssa, d'on va ser expulsat, i a França. A París es relacionà amb diversos grups i destacats anarquistes (Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). El 16 de juny de 1884 es decretà la seva expulsió de França i es refugià a Gènova. Al barri genovès de Sampierdarena treballà en una adoberia i es dedicà a la propaganda anarquista. En aquesta època mantingué correspondència amb el periòdic parisenc La Révolte de Jean Grave i rebé nombrosos exemplars d'aquesta publicació que distribuïa entre els companys. «Perillós des de tots els punts de vista», segons la policia, participà en reunions anarquistes a Gènova i altres poblacions. En 1888 s'apropià d'un fos de 50 lires del periòdic Combattiamo, que retornà amb interessos en 1891. En 1890 sembla que heretà unes 30.000 lires, que destinà a ajudar companys necessitats i a la propaganda anarquista –envià suport financer a La Révolte de París i finançà amb 200 lires la litografia dels retrats dels «Màrtirs de Chicago» realitzada per Francesco Frattini, entre altres iniciatives. Va ser el promotor del «Circolo Operai» (Cercle Obrer), al carrer San Antonio Cortili de Sampierdarena. Aconsellà Luigi Galleani a establir-se a Sampierdarena per a dirigir l'organització i la propaganda anarquista. Segons un informe policíac de 1891, mantingué important correspondència amb grups anarquistes italians. Conegué destacats anarquistes italians, com ara Amilcare Cipriani, Emilio Covelli, Errico Malatesta i Saverio Merlino. També es dedicà a la venda ambulant de pells. Acabà el 31 d'agost de 1892 emigrant, amb Achille Gallina i Eugenio Grassi, amb el vaixell Attività des del port de Gènova cap al Brasil. Participà en la colònia anarquista «La Cecilia», engegada per Giovanni Rossi i altres companys (Lorenzo Arrighini, Evangelista Benedetti, Achille Dondelli, Cattina Dondelli, Giacomo Zanetti, etc.), a Palmeira (Paraná, Brasil). Corresponsal dels periòdics Gli Schiavi Bianchi, Il Grido degli Oppressi i La Révolte, envià articles a aquestes publicacions on es planyia de la mancança de dones i descrivia l'estat de depauperació de la colònia, tot demanant ajuda financera al moviment anarquista. En el número del 20 de gener de 1894 de La Révolte anuncià que havia abandonat «La Cecilia» i s'havia instal·lat a Curitiba (Paraná, Brasil). En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes de la policia ferroviària de fronteres francesa. Amilcare Cappellaro va morir en 1906 a Porto Allegre (Rio Grande do Sul, Brasil).

***

J. William Lloyd fotografiat per Levin a Nova York

- J. William Lloyd: El 4 de juny de 1857 neix a Westfield (Nova Jersey, EUA), a prop de la ciutat de Nova York, el metge i propagandista anarcoindividualista John William Lloyd. Nascut de pares immigrants britànics, son pare fou fuster i sa mare costurera. A partir dels 14 anys començà a treballar en diverses feines (tasques agrícoles, aprenent de fuster, jardineria, ramader, etc.) i començà a adquirir una cultura autodidacta. Més tard treballà al «Col·legi Higienicoterapèutic de Medicació sense Drogues» a Florence (Nova Jersey), sistema que aprendrà i que practicarà més tard a Kansas, Iowa, Tennesseee i Florida. En 1879 es casà amb Maria Elizabeth Emerson, parenta de Ralph Waldo Emerson. Després va fer d'assistent mèdic al Sanatorium de Vinton (Iowa) i després a la Colònia de Salut de les muntanyes de Tennessee. Entre 1900 i 1902 edità el periòdic The Free Comrade i entre 1910 i 1912 el publicà amb Leonard D. Abbott. A començaments dels anys vint es traslladà a Califòrnia, on establí la comunitat de Freedom Hill, que també es proveí d'una impremta en la qual publicà els seus llibres. Basà el seu anarquisme individualista en el jusnaturalisme, més que en l'egoisme com va fer Benjamin Tucker, fet que engendrà un seguit de conflictes entre ambdós pensadors llibertaris. Més tard modificà el seu pensament cap al minarquisme, que proclama la necessitat d'un Estat o Govern mínim. Fou conegut com el «metge sense drogues» i va escriure nombres obres, algunes inèdites, sobre les relacions de parella ideals i sobre el mètode karezza (coitus reservatus). Fou un entusiasta dels estudis etnològics dels indis nord-americans. J. William Lloyd va morir el 23 d'octubre de 1940.

***

Teresa Claramunt Creus

- Teresa Claramunt: El 4 de juny de 1862 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), en una família obrera, l'obrera tèxtil, militant anarquista, anarcosindicalista i feminista Teresa Claramunt i Creus. Era fill de Ramon Claramunt Munier, republicà federal i catòlic, i de Joaquina Creus Masana, i tingué dos germans (Àngel i Josep) i dues germanes (Maria i Purificació). Com a treballadora del ram tèxtil va participar en la «Vaga de les set setmanes» de 1883, que va mobilitzar milers d'obrers i d'obreres del tèxtil a Sabadell per reivindicar un augment de sou, la jornada de vuit hores i millores laborals. Claramunt va organitzar un grup anarquista al barri el 1884, influïda per l'enginyer Tárrida del Mármol. El 26 d'octubre de 1884 les obreres del tèxtil de Sabadell, reunides a l'Ateneu Obrer, decideixen integrar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola i elegeixen Teresa com a secretària. En 1885 va assistir a Barcelona al Congrés Comarcal de Catalunya. Entre 1888 i 1889 va haver d'exiliar-se a Portugal. A principis de l'any 1891 s'instal·la al barri barceloní de Gràcia. En 1892, amb Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo, crearà la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, primera societat feminista de l'Estat. El 1896, però, vivia amb el seu marit Antoni Gurri a Camprodon on s'havien traslladat per raons de feina. El 7 de juny d'aquell any esclata una bomba al pas de la processó de Corpus pel carrer Canvis Nous de Barcelona, atemptat que causa 12 morts i uns 35 ferits. Com a conseqüència d'aquest fet, Claramunt i el seu company són detinguts, torturats i jutjats, juntament amb altres anarquistes, en l'anomenat procés de Montjuïc. Commutada la pena de mort per la de desterrament, Teresa Claramunt i Antoni Gurri marxen exiliats a Londres i després a París i a Roubaix. En 1889 la filla de Claramunt i Gurri, Proletària Lliure, morirà –Teresa va ser mare cinc vegades, però tots els infants van morir poc temps després de néixer. Retornen a Catalunya a començaments del 1898. Els anys següents Teresa Claramunt, amb el seu nou company Leopoldo Bonafulla, resideixen a Gràcia on consta que tingueren domicili al carrer Bonavista, al carrer Argüelles, número 11 (avui Terol), i a Mariana Pineda, 5. A la vila hi desenvolupa nombroses activitats de caire feminista, sindicalista, de lliure pensament i anarquista. Entre d'altres entitats col·labora amb Amalia Domingo Soler en el Cercle Espiritista «La Buena Nueva» de Gràcia. L'any 1901, juntament amb el seu company Leopoldo Bonafulla, funda el periòdic El Productor, i col·labora en diverses publicacions (La Anarquía, La Tramontana, La Revista Blanca, El Rebelde, El Porvenir del Obrero i, fins i tot, en l'anglesa Freedom). En el gran míting obrer del Circ Barcelonès del 16 de febrer de 1902 va fer una crida de solidaritat amb els vaguistes de ram metal·lúrgic, que fou un dels factors bàsics de la gran vaga general de Barcelona entre el 17 i 24 de febrer de 1902. Aquest any va fer una gran gira propagandística per Andalusia, que acaba amb la seva detenció a Ronda i posterior expulsió de Màlaga. Durant els anys successius va participar en nombrosos mítings, gires de propaganda, etc., mostrant sempre la seva gran capacitat de convocatòria i de mobilització. Detinguda de nou amb motiu dels fets de la Setmana Tràgica el 1909, se la confina a Saragossa, on contribueix a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès. Va destacar en l'organització de la vaga de 1911 que va suposar la seva condemna de presó. Per mor de les pallisses durant els anys de presó, se li va declarar una paràlisi progressiva. La seva residència es va convertir en lloc de peregrinació per a la joventut anarquista i va exercir una forta influència sobre els integrants del grup Grisol-Solidarios. Posteriorment va viure a Sevilla, amb el suport d'Antonio Ojeda els fills del qual educava, amb l'esperança que el clima millorés la seva salut, mantenint alhora el seu activisme realitzant mítings. Ja molt malalta, després de l'atemptat contra el cardenal Soldevila el 4 de juny de 1923 a Saragossa, la policia escorcolla ca seva, però no el llit on jeu, que és l'amagatall de les armes. Tornà a Barcelona en 1924, on va viure un temps a casa de Francesca Saperas, molt afectada però per la paràlisi, que l'allunyà de la vida pública –en 1929 va ser l'última vegada que va participar en un míting. Teresa Claramunt va morir el 12 d'abril de 1931 a Barcelona (Catalunya). El seu enterrament, el 14 d'abril, que coincidí amb la proclamació de la II República espanyola, va ser ocasió per a una gran manifestació anarquista a Barcelona i el primer dia que va onejar la bandera republicana lliurement a la ciutat ho va fer a mitja asta per Teresa Claramunt. Propagandista i activista de primera fila de les idees anarquistes, fidel a l'anarquisme pur i intransigent, contrària al sindicalisme negociador i als tripijocs de la classe política, va escriure el llibret La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, publicat a Maó per El Porvenir del Obrero en 1905, on reivindica el dret de les dones a participar en la vida social, política i econòmica; també és autora d'El mundo que muere y el mundo que nace, obra teatral estrenada a Barcelona el 1896. Va escriure per nombroses revistes i periòdics anarquistes de l'època: La Alarma, Buena Semilla, El Combate, Cultura Libertaria, Fraternidad, Generación Consciente, El Porvenir del Obrero, El Productor, El Productor Literario, El Proletario, El Rebelde, La Tramontana, Tribuna Libre, etc. Una anècdota curiosa és que durant el franquisme els censors no van ser tan perspicaços com per adonar-se del nom del carrer que Teresa Claramunt té proper al port de Barcelona.

***

Capçalera de Le Cri du Soldat del qual Arcole Vauloup fou gerent

- Arcole Vauloup: El 4 de juny de 1877 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista i antimilitarista Arcole Vauloup. Era fill natural de la jornalera Louise Marie Vauloup. Es guanyà la vida com a electricista. De tarannà rebel, fou assidu dels correccionals i qualificat per la policia com a «anarquista antimilitarista perillós». Insubmís, fou enviat a companyies disciplinàries militars. El 20 de gener de 1894 fou condemnat a dos mesos de presó per robatori. Dos anys després, el 20 de juliol de 1896, fou novament condemnat a vuit dies de tancament per «ultratge». En 1907 signà el cartell antimilitarista «Aux soldats», però no fou jutjat. En 1908, després de la sagnant repressió de les vagues de Draveil-Villeneuve, es refugià a Bèlgica, on freqüentà els cercles llibertaris i antimilitaristes. Segons la policia local, realitzà propaganda anarquista a Saint-Gilles, intentà crear un periòdic àcrata i mantingué correspondència amb Clement i Le Du, del Sindicat de la Construcció de París, als quals hauria enviat fulletons que contenien «formules d'explosius». En maig de 1910 creà, amb Émile Aubin, el «Groupe des libérés des bagnes militaires» (Grup d'alliberats de les colònies penitenciàries militars), del quan va ser tresorer i Aubin secretari. En 1911 s'afilià a la Federació Comunista Revolucionària (FCR) i fou membre del Sindicat de Muntadors Electricistes de la Confederació General del Treball (CGT), del qual va ser nomenat secretari i de delegat en la Unió de Sindicats del Sena. Entre setembre i novembre de 1912 fou gerent del periòdic parisenc Le Cri du Soldat, el principal redactor del qual fou Émile Aubin. Inculpat en el procés del «II Cas del Sou del Soldat», va ser jutjat entre el 25 i el 26 de novembre de 1912 per l'Audiència del Sena i va ser condemnat, juntament amb sos 18 companys, a tres mesos de presó i una multa de 100 francs. Durant la Gran Guerra no fou mobilitzat a causa de la seva tuberculosi. Resistent a la guerra, fou membre del Comitè per a la Recuperació de les Relacions Internacionals (CRRI). L'estiu de 1917, després de la detenció de Lev Trotski, signà en nom del Sindicat de Muntadors Electricistes una crida en defensa dels «socialistes maximalistes». Sa companya va ser Berthe Chanson, costurera anarquista. Arcole Vauloup va morir el 17 de març de 1920 a l'Hospital Lariboisière de París (França).

***

Signatura de Marthe Fréville (1933)

- Marthe Fréville: El 4 de juny de 1893 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Marthe Céline Fréville. Era filla natural de la filadora Isabelle Victorine Fréville i va ser reconeguda per sa mare el 22 d'abril de 1898 a Lilla. A finals de la dècada dels deu tingué com a company l'ebenista anarquista català Enric Jornet Artal, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i desertor de l'exèrcit espanyol, a qui se li va decretar l'expulsió de França el 9 de febrer de 1917. Amb son company visqué al número 90 del carrer de la Roquette de l'XI Districte de París (França). L'agost de 1919 passà clandestinament amb son company a Bèlgica, amb el suport de Marcelle Canard, Lucien Chrisment i André Germain. El 21 de novembre de 1925 es casà a Lilla amb l'ebenista belga Gustave Vlièghe. En aquesta època treballava de domèstica i vivia al número 24 del carrer Fabre d'Églantine de Lilla. Vídua, el 6 de maig de 1933 es casà a Lilla amb el vigilant Maurice Jules Dubois. En aquesta època continuava treballant de domèstica i vivia al número 22 del carrer Général De Wet de Lilla. Marthe Fréville va morir el 13 de desembre de 1979 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França).

***

Foto de la policia francesa d'Eusebi Brau Mestres (3 de juny de 1919)

- Eusebi Brau Mestres: El 4 de juny de 1898 neix a Barcelona (Catalunya) –algunes fonts citen Badalona (Barcelonès, Catalunya)– l'anarquista Eusebi Brau Mestres –el primer llinatge citat erròniament a vegades com Grau i el segon com Brau–, conegut com El Català. Sos pares es deien Josep Brau i Rosa Mestre. Fill únic de vídua, vivia amb sa mare al Poblenou de Barcelona. Va ser denunciat per Antoni Puble Vendrebe per haver disparat una pistola contra sa mare i contra un fill seu que era present; durant l'interrogatori manifestà que havia disparat contra ell mateix i no contra sa mare. Posteriorment es guanyà la vida com a obrer metal·lúrgic fonedor. El setembre de 1918 passa a França i a Neuvy-Pailloux (Centre, França) treballà per a l'Allied Tank Factory, fàbrica de muntatge de carros de combat que l'exèrcit angloamericà havia creat a la població l'any anterior. Posteriorment va fer feina tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) abans de retornar a Catalunya. El febrer de 1919 passà novament a França i a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) treballà a la foneria d'un tal Berdaguer. Cap a la primavera de 1919, després d'haver demanat un augment de salari amb el company Vicente Reig Giffren i que aquest fos rebutjat, amenaçà el seu patró, fet pel qual va ser acomiadat i se li va obrir un expedient d'expulsió. A començament dels anys vint fou un dels membres del grup d'acció anarquista «Los Solidarios» (Francisco Ascaso Abadía, Buenaventura Durruti Domínguez, Joan García Oliver, Miguel García Vivancos, Gregorio Jover Cortés, Alfons Miquel Martorell, Ricard Sanz García, Gregorio Suberviola Baigorri, Manuel Torres Escartín). El 20 de gener de 1921 va ser detingut a Barcelona acusat de l'atemptat mortal contra Francesc Fontanilla Vinardell, encarregat de la «Foneria Roca» que l'havia acomiadat, esdevingut dos dies abans al Pont dels Àngels del barri de la Marina de Barcelona. En 1922, amb Buenaventura Durruti Domínguez, llogà un taller de foneria al Poblenou de Barcelona on es dedicaren a la fabricació clandestina de bombes de mà que servirien per als aixecaments revolucionaris que es tenien previstos. En aquesta època, en un enfrontament amb membres del «Sindicat Lliure», va ser ferit i es guarí de les ferides clandestinament a casa seva. L'1 de setembre de 1923 participà amb altres companys (Adolfo Ballano Bueno, Buenaventura Durruti Domínguez, Aurelio Fernández Sánchez, Miguel García Vivancos, Antonio Rodríguez El Toto, Gregorio Suberviola Baigorri i Rafael Torres Escartín), en l'atracament de la sucursal del Banc d'Espanya a Gijón (Astúries, Espanya), on el grup d'acció es portà 650.000 pessetes, el major botí que s'havia aconseguit fins aleshores en un atracament a la Península, i on resulta mor el director de la sucursal. En la fugida, dies després, el 9 de setembre de 1923, va caure mort en un enfrontament amb la Guàrdia Civil a les muntanyes properes al riu Nora, a la zona de Colloto (Astúries, Espanya). D'antuvi es pensà que el mort es tractava de Buenaventura Durruti Domínguez i la policia mai no el va identificar.

Eusebi Brau Mestres (1898-1923)

***

Laurance Labadie a Bubbling Waters, fotografiat per Charles Mentz (31 d'agost de 1930)

- Laurance Labadie: El 4 de juny de 1898 neix a Detroit (Michigan, EUA) el pensador anarcoindividualista Laurance Cleophis Labadie. Era l'únic fill de Sophie i Joseph Labadie, destacat escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista, conegut com Gentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Ben aviat Laurance va seguir l'exemple de son pare i es va involucrar en el moviment obrer. En 1915, quan feia de maquinista a Detroit, va participar en els piquets de suport a la vaga contra les 10 hores de feina. En 1933 va agafar la torxa de son pare que acabava de morir i va començar a reeditar clàssics de l'anarquisme individualista –com ara Slaves to duty, de John Badcock Jr.; Why I am an anarchist i Attitude of anarchism toward industrial combinations, de Benjamin R. Tucker–, que treia en la impremta manual heretada de son pare. També va editar obres seves, com Anarchism applied to economics, Superstition and Ignorance versus Courage and Self-Reliance i Origin and nature of government, i nombrosos poemaris. El seu pensament es fonamenta en les idees morals de Tucker, en el mutualisme econòmic de Proudhon i en l'egoisme llibertari d'Stirner. Durant els anys de la Gran Guerra va fer feina en la indústria de l'automòbil (Continental, Ford, Studebaker, Chevrolet) com a especialista de mecànica experimental, però mai no aprengué a conduir. Un cop jubilat, es va dedicar a investigar en la biblioteca de son pare i a escriure assaigs. També va participar activament en «The School of Living» (Escola de vida), colònia educativa creada a Suffern (Nova York, EUA) per Ralph Borsodi dedicada a l'ensenyament de la filosofia, reivindicant la tornada a la natura, i a aconseguir un món autosuficient, tractant temes molt diversos (autoresponsabilitat, ecologia, urbanisme, agricultura orgànica, consum responsable, cooperativisme, sindicalisme, abolició dels impostos, tecnologies netes, educació alternativa, autogestió, etc.). Va editar la revista Discussion, realitzada amb la multicopista de Mother Earth. Va mantenir correspondència amb Steven Byington, Henry Cohen, Marcus Graham, Agnes Inglis, John William Lloyd, Mildred and John Loomis, Herbert Roseman, Theodore Schroeder, John Scott, Benjamin Tucker i Don Werkheiser, entre d'altres. Laurence Cleophis Labadie va morir el 12 d'agost de 1975 a Suffern (Nova York, EUA). La seva biblioteca i el seu arxiu van ser dipositats a la Labadie Collection de la Universitat de Michigan (Ann Arbor, Michigan, EUA) per la seva neboda, Carlotta Anderson, en 1976. Laurance Labadie representa el corrent llibertari que es va desenvolupar durant les primeres dècades del segle XX conegut com mutualisme, barreja de les idees de Josiah Warren, Proudhon, William B. Greene, Lysander Spooner, Stephen Pearl Andrews, Ezra Heywood, Benjamin Tucker i altres pensadors.

***

Foto policíaca de Francesco Pierucci (1935)

- Francesco Pierucci: El 4 de juny de 1902 neix a Umbertide (Úmbria, Itàlia) l'anarquista Francesco Pierucci. Sos pares, botiguers, es deien Alexandre Pierucci i Clotilde Pasquini. De situació econòmica acomodada, a finals de 1923 arribà a França i s'instal·là al número 12 del bulevard de Cessole de Niça (País Niçard, Occitània), on treballà de comerciant. El 25 de setembre de 1928 va ser detingut pel comissari especial de l'estació de la Companyia de Ferrocarrils de París a Lió i a la Mediterrània (PLM) Arnaud per «violació dels segells oficials del visat de passaport». El juliol de 1935 va ser fitxat per la policia de Niça com a «anarquista llibertari» i membre dels cercles anarquistes, en els quals era considerat com un dels «més vells militants», i de moralitat i reputació «dolentes» per a les autoritats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Juan Hernández Pérez (1936)

- Juan Hernández Pérez: El 4 de juny de 1904 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Hernández Pérez. Sos pares es deien Antonio Hernández i Antonia Pérez. Amb son germà José Hernández Pérez, es traslladà d'infant a viure a Catalunya i ambdós s'integraren posteriorment en el moviment llibertari. Obrer vidrier, milità en el Sindicat del Vidrio de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera fou un dels organitzadors de la Secció del Vidre Pla (Vidre Flotat) del Sindicat del Vidre de Barcelona de la CNT. Durant la II República espanyola i durant la Revolució, fou secretari dels Grups de Defensa Confederal de Barcelona. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut i empresonat. Quan aconseguí la llibertar provisional, patí noves persecucions i passà definitivament a França, instal·lant-se a la zona del Loira, on treballà de xofer. Juan Hernández Pérez va morir el 15 de març de 1950 a Saint-Victor-sur-Rhins (Forêz, Arpitània) d'una crisi cardíaca.

José Hernández Pérez (1901-1986)

***

Necrològica de Francisco Antonio Heredia Vico apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 de setembre de 1980

- Francisco Antonio Heredia Vico: El 4 de juny de 1906 neix a Castilléjar (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Antonio Heredia Vico. Sos pares es deien Mateo Heredia i Juana Vico. Emigrà a Madrid molt jovenet i cap el 1928 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil s'exilià a França i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Posteriorment s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i durant l'Ocupació i des de 1940 del nucli confederal que actuava a l'embassament l'Aigle (Alvèrnia, Occitània), el qual, al voltant de José Berruezo, participà en la reorganització del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. El juny de 1943 assistí com a delegat al Ple clandestí de Mauriac (Alvèrnia, Occitània), on fou nomenat membre de la Comissió de Relacions de l'MLE. El setembre de 1943 va ser nomenat membre del primer Comitè Regional clandestí de la CNT. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Givors (Roine-Alps, Arpitània) i en 1945, després de l'escissió confederal en exili, va ser membre del Sostscomitè Nacional de la tendència «col·laboracionista». Després de la mort del dictador Francisco Franco passà a viure a Barcelona, on milità en el Sindicat del Transport Marítims i Terrestres de la CNT. Francisco Antonio Heredia Vico va morir el 24 de juliol de 1980 en una residència de Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) i fou enterrat en aquesta localitat.

***

Necrològica d'Aníbal Ferré Gómez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 16 de desembre de 1979

- Aníbal Ferré Gómez: El 4 de juny de 1915 neix a Valros (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Aníbal Ferré Gómez. Sos pares, espanyols, es deien Arnaldo Ferré i María Gómez. El 25 de novembre de 1940 es casà a Sant Maissemin de la Santa Bauma (Provença, Occitània) amb Palmira Campuzano, amb qui tingué quatre infants (Georges, Blanche, Violette i Élisée). Després de la II Guerra Mundial participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF). En 1954 va ser nomenat secretari de l'Oficina de la Unió Local de la CNTF i a principis dels anys seixanta era secretari de la 19 Unió Regional del departament de Boques del Roine de la CNT espanyola en l'exili, a més de secretari de la Unió Local de Marsella de la CNTF. En 1963, en el XII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Puteaux (Illa de França, França), va ser elegit secretari general d'aquesta organització, en substitució de Josep Esgleas Jaume (Germinal Esgleas), càrrec que ocupà del 30 de desembre de 1964 fins a 1970. Malalt de càncer, Aníbal Ferré Gómez va morir el 29 d'agost de 1979 al seu domicili de Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat dies després al cementiri de Saint-Pierre d'aquesta ciutat.

---

Continua...

---

[03/06] M�ting de Michel - �Reivindicaci�n� - Confer�ncia de Peir� - Representaci� de �Nuestra Natacha� - Pindy - Chatain - Cassoret - Le Minez - Perfetti - Cecili - Labrande - �lvarez - Bacourt - P�rez Hern�ndez - Puente - Salis - Charrodeau - Bellob� - Taitz - Roth - Chevry - Bienfait - Farsac - Colladant - Guti�rrez Caro - Deverly - Garc�a Giner - Quintavalle - Den�s - Miguel - Lafforgue - Dondon - Hern�ndez Marichal - Chapus - Casado - Mantovani

efemerides — Wed, 03 Jun 2026 12:53:09 +0200

[03/06] Míting de Michel - «Reivindicación» - Conferència de Peiró - Representació de «Nuestra Natacha» - Pindy - Chatain - Cassoret - Le Minez - Perfetti - Cecili - Labrande - Álvarez - Bacourt - Pérez Hernández - Puente - Salis - Charrodeau - Bellobí - Taitz - Roth - Chevry - Bienfait - Farsac - Colladant - Gutiérrez Caro - Deverly - García Giner - Quintavalle - Denís - Miguel - Lafforgue - Dondon - Hernández Marichal - Chapus - Casado - Mantovani

Anarcoefemèrides del 3 de juny

Esdeveniments

Louise Michel oradora

- Míting de Michel: El 3 de juny de 1886 al Teatre del Château-d'Eau de París (França) l'agitadora anarquista Louise Michel, juntament amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, fa un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville, que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin, subdirector de l'explotació minera, i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern». No obstant això, pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre d'aquell any.

***

Capçalera de Reivindicación

- Surt Reivindicación: El 3 de juny de 1915 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Reivindicación. Semanario anarquista. Defenderá la Revolución expropiador de Méjido y publicarà Literatura de Regeneración Social. Durant la primera quinzena de juliol de 1915 el periòdic es traslladà a Barcelona. Va ser dirigit per Eusebi Carbó Carbó i el cap de redacció fou Salvio Aiguaviva Vila, amb el suport de Formós Plaja Saló i de Joaquim Estruch Simó. Trobem col·laboracions de Jaume Aragó, Eusebi Carbó, Joaquim Estruch, Ricardo Flores Magón, Higinio Noja Ruiz, Formós Plaja, Rosendo Salazar i Marcelo Salines, entre d'altres. Tirà uns 2.500 exemplars i tingué distribució arreu de la Península. Fidel defensor del pensament magonista, reivindicà les tesis sobre la Revolució mexicana de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM) de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) de les acusacions d'Acción Libertaria, de Gijón, i d'El Porvenir Obrero, de Maó. També polemitzà amb El Obrero Moderno. Reivindicación tenia una visió kropotkiana de l'anarquisme, basat en el retorn a les societats preburgeses (comunisme primitiu de les comunitats indígenes mexicanes, en aquest cas), però enriquides amb el progrés cientificotècnic; la visió d'Acción Libertaria era spenceriana, reivindicant un progrés linial sense retorn. Es posicionà en contra de la Gran Guerra. Hagué de suspendre l'edició en diverses ocasions per causes econòmiques. En sortiren 16 números, l'últim el 22 d'octubre de 1915. En sortí una segona època entre el 30 de desembre de 1915 i el 16 de febrer de 1916.

***

Portada de l'edició de la conferència (1937)

- Conferència de Peiró: El 3 de juny de 1937 l'anarcosindicalista Joan Peiró Belis pronuncia al Gran Teatre de València (València, País Valencià) la conferència «De la fàbrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria», on va explicar la seva gestió al front del Ministeri d'Indústria del Govern de Francisco Largo Caballero de la II República espanyola entre el 4 de novembre de 1936 al 17 de maig de 1937. En aquesta conferència, que va ser radiada a tot l'Estat, relatà l'elaboració del decret de col·lectivitzacions i els problemes de la intervenció de l'Estat en la indústria, així com el projecte de creació del Banc de Crèdit Industrial i de tots els entrebancs posats pels comunistes en general i Juan Negrín López en particular. En aquesta conferència justificà l'entrada de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Govern republicà: «Per moltes exigències de la guerra, nosaltres van dir als treballadors que penséssim en la guerra abans que en la revolució. També van dir que la guerra acabaria amb la instauració d'una República federal de caire socialista. El triomf ha de beneficiar tothom: sindicalistes, socialistes, comunistes, republicans, a tots els que han contribuït a la victòria. La factura l'hauran de pagar l'Església, el militarisme i els capitalistes. Just és que en acabar la guerra els treballadors trobin una mica de justícia social.» Aquesta conferència es publicà aquell mateix any per les edicions de la Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la CNT sota el títol De la fàbrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria.

Conferència de Juan Peiró Belis (3 de juny de 1937)

***

Convocatòria de Nuestra Natacha apareguda en el periòdic tolosà Boletín Interno de la CNT-MLEF del 6 de juny de 1945

- Representació de Nuestra Natacha: El 3 de juny de 1945, a la Sala del Conservatori de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), l'Agrupació Artística de la Comissió de Cultura y Propaganda de la Federació Local de Tolosa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) representa dues sessions de la «gran obra pedagogicosocial» del dramaturg Alejandro Rodríguez Álvarez (Alejandro Casona) Nuestra Natacha, amb actuacions en els entremitjos de l'Orquestra Templado. Aquesta exitosa peça teatral va ser estrenada el 13 de novembre de 1935 a Barcelona (Catalunya) i va ser representada en nombroses ocasions durant els anys republicans. Tingué dues versions cinematogràfiques, una espanyola de 1936 i altra argentina de 1944.

Naixements

Jean-Luis Pindy durant la Comuna de París (1871). Fotografia de Ch. Reutlinger

- Jean-Louis Pindy: El 3 de juny de 1840 neix a Brest (Bretanya) el membre de la Internacional, communard i anarquista Jean-Louis Pindy. Sos pares es deien Louis Marie Pindy, guardià vigilant de penats, i Marie Jósephe Le Neindre. Fuster de professió, en 1867 és membre fundador de la secció bretona de la Internacional i participarà en els congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Brussel·les (1868) i de Basilea (1869). A finals de 1867 passarà a residir a París, on desenvoluparà una important tasca sindical. El 29 d'abril de 1870 serà condemnat a un any de presó per «incitació al delicte» i durant el tercer procés contra la Internacional el 8 juliol de 1870 a un any més. Alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República, serà un dels creadors del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i, el gener de 1871, un dels signataris del «Cartell Roig» que reivindica «Pas al poble! Pas a la Comuna!» El 18 de març de 1871 prendrà part en l'ocupació de l'Ajuntament de París, i després serà elegit, el 26 de març, membre del Consell de la Comuna pel III Districte, i el 31 de març serà nomenat governador de l'Ajuntament de París. Va votar contra la creació del Comitè de Salvació Pública. El 24 de maig de 1871, durant la Setmana Sagnant, donarà ordre d'incendiar l'Ajuntament de París. Va aconseguir fugir de les tropes de Versalles i es va amagar a París fins a març de 1872, quan va aconseguir passar a Lausana (Suïssa) i després a Chaux-de-Fonds, on, en contacte amb James Guillaume, esdevindrà un actiu militant de la Federació del Jura. El 16 de setembre de 1872 va assistir al Congrés de l'AIT antiautoritari a Saint-Imier, i després participarà als altres congressos que el van seguir. El 9 de gener de 1873 el IV Consell de Guerra contra els communards el va condemnar a mort en rebel·lia. En 1874, amb Bakunin i Andrea Costa, va projectar un pla insurreccional a Itàlia. En 1877 va crear, amb Paul Brousse i François Dumartheray, una secció francesa de l'AIT, amb el seu periòdic L'Avant-Garde. Després participarà en la fundació de la «Libre Pensée», a Chaux-de-Fonds (Suïssa). És autor d'una recepta culinària, la Paindy, veritable concentració de vitamines i de sals minerals (llegums, patates i carn), creada per portar-la a les torrées, picnics campestres al voltant d'un foc organitzats per les seccions internacionalistes del Jura, i que també servirà com a ranxo durant les dures vagues. També es diu que va inventar una varietat de nitroglicerina. Jean-Louis Pindy va morir el 24 de juny de 1917 a Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).

***

Notícia de la defunció de Benoît Chatain apareguda en el periòdic parisenc La République Française del 2 de març de 1895

- Benoît Chatain: El 3 de juny de 1842 neix a Saint-Jean-de-Bournay (Delfinat, Arpitània) l'anarquista Benoît-Georges Chataing, més conegut com Benoît Chatain i Savate o Savatte. Era fill natural de la costurera Magdalaine Chataing. Obrer teixidor, milità en el grup anarquista de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). Amb son germà Jules Chatain, va ser inculpat pels incidents esdevinguts el Primer de Maig de 1890 i el 8 d'agost d'aquell any, juntament amb altres nou companys (Jean Buisson, Jean Cellard, Jules Garnier, Louis Genet, Michel Huguet, Henri Lombard, Pierre Martin, Antoine Piollat i Alexandre Tennevin) i vuit companyes (Marie Béal, Rosalie Chastan, Adrienne Fustier, Marie Gagelin, Marie Huguet, Françoise Oriol, Anna Tavernier i Joséphine Tavernier) de Viena del Delfinat, va ser jutjat per l'Audiència d'Isèra. El 14 de juliol de 1891, a resultes d'una explosió, va patir un escorcoll; detingut amb altres companys (Alard, Comberousse, Garnier, Moussier, Orcelin), tots empresonats 27 dies, 17 dels quals al calabós, abans de ser alliberats tots llevat Moussier. Cap el 1892 el seu domicili, a la plaça de la Croix Rouge, va ser escorcollat sense cap resultat. Sa companya fou Émilie Buffard, de qui havia enviudat. Malat des de feia mesos d'atàxia locomotriu progressiva (neurosífilis), Benoît Chatain es va suïcidar el 30 d'abril de 1895, el dia abans del Primer de Maig, d'un tret al cap a l'Hospici de Viena del Delfinat (Delfinat, Arpitània). Deixà una mena de testament, on es reafirmava en les seves idees anarquistes i manifestava el seu desig que cap manifestació ni civil ni religiosa acompanyés son cadàver i que el seu cos fos donat a la Facultat de Medicina. Per por a una manifestació, les autoritats l'enterraren d'amagat el 2 de maig.

***

Polydore Cassoret amb el seu harmònium en una foto publicada en el diari de Lilla Gran Écho du Nord del 29 de setembre de 1932. Al medalló, Adolphe Degeyter

- Polydore Cassoret: El 3 de juny de 1849 neix a Gand (Flandes, Bèlgica) el cantautor de carrer anarquista Polydor Cassoret, més conegut com Polydore Cassoret. Sos pares es deien Jacques Philippe Cassoret i Jeanne Casterick. Es guanyava la vida treballant d'obrer descarregador en una filatura de cotó de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). El 25 de novembre de 1878 es casà a Lilla amb Virginie Caroline De Geyter (Virginie Degeyter). Per augmentar els ingressos, amb ajuda de sos cunyats Pierre Chrétien De Geyter (Pierre Christian Degeyter) i Adolphe De Geyter (Adolphe Degeyter), pensà a utilitzar l'harmònium portàtil cantant pels carrers i les colònies de minaires de Lilla en els temps lliures o durant els períodes de desocupació o de vaga. També animà els carrers de Dunkerque (Flandes del Sud) en companyia de ses dues filles randaires Adolphine i Marie Cassoret, una cantant i l'altre venent cançons. Va ser al seu harmònium on el juny de 1888 es va compondre l'himne L'Internationale, musicat per Pierre Degeyter amb lletra d'Eugène Pottier, paternitat que va ser també reivindicada per son germà Adolphe Degeyter. En 1890 va ser naturalitzat francès. Sa filla Philomène Françoise Cassoret també va ser una destacada cantant anarquista. Polydore Cassoret va morir l'11 de febrer de 1933 al seu domicili de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França).

Polydore Cassoret (1849-1933)

***

Nota sobre la defunció d'Hervé Le Minez apareguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 2 de desembre de 1905

- Hervé Le Minez: El 3 de juny de 1858 neix a Lambézellec (actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bretanya) l'anarquista Hervé Marie Le Minez. Sos pares es deien Jean Marie Le Minez, jornaler al port, i Françoise Ravaloc. Es guanyà com son pare, treballant d'obrer ajustador al port de Brest, i vivia al número 15 del carrer de Brest del barri de Kérinou de Lambézellec. En 1878 va ser cridat a files i declarat exempt. El 30 d'abril de 1892 va ser detingut, juntament amb els companys Claude Marie Barre i Rolland Alexis Le Moigne, per haver aferrat cartells anarquistes cridant a la manifestació del Primer de Maig; processats, el seu cas va ser sobresegut. El 29 d'octubre de 1892 testimonià en el judici celebrat a l'Audiència de Finisterre, a Kemper (Bro Kernev, Bretanya), contra l'anarquista Paul-Pierre Martinet per «excitació a l'assassinat i provocació a la indisciplina en l'exèrcit». En 1893 militava en el grup anarquista local (André Bizien, François Delaunay, Émile Hamelin, Rolland Lemoigne, Eugène Marion, Régis Meunier, Pierre Paubert, Jean-Marie Petrequin, etc.), la correspondència dels membres del qual va ser escrupolosament vigilada per l'oficina de correus. El novembre de 1893 va ser inscrit en el primer inventari d'anarquistes del departament de Finisterre i en el segon inventari, aixecat a finals de 1894, va ser qualificat d'«alcohòlic». Hervé Le Minez va morir el 29 de novembre de 1905 a l'Hospital Marítim de Brest (Bro Leon, Bretanya). Sa companya, Francine Feurmour, morí en 1936 pensionista de la Marina.

***

Notícia de la detenció de Salvatore Perfetti apareguda en el diari lionès Le Progrés del 16 de desembre de 1893

- Salvatore Perfetti: El 3 de juny de 1864 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Salvatore Perfetti, més conegut com Sauveur Perfetti. Es guanyava la vida treballant d'ebenista. L'estiu de 1893 va ser fitxat com a «anarquista» a Montelaimar (Delfinat, Arpitània) i posteriorment passà a Valença (Valentinès, Delfinat, Occitània), on freqüentà els cercles anarquistes locals. A mitjans de desembre de 1893 marxà cap a Grenoble (Delfinat, Arpitània). El 21 de febrer de 1894 es va decretar la seva expulsió de França, però aquesta resolució va ser suspesa el 6 d'agost de 1904. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Raniero Cecili

- Raniero Cecili: El 3 de juny de 1873 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Emiliano Raniero Cecili. Sos pares es deien Luigi Cecili i Maria Trillini. Es guanyava la vida fent de bastaix i cap el 1895 entrà en contacte amb el moviment revolucionari d'Ancona. Va ser acusat de participar, juntament amb Ercole Bernardelli i Silvio Maiolini, en un atemptat amb dinamita contra el consolat francès el 16 d'agost de 1895, coincidint amb el primer aniversari de l'execució de l'anarquista Sate Caserio. Fitxat com a «perillós», va ser deportat a l'illa de Ponça per 10 anys, però el març de 1896 va ser absolt d'aquest delicte juntament amb sos dos companys. Mesos després, el Tribunal Penal d'Ancona el condemnà a dos anys i set mesos de presó per «associació criminal». La primavera de 1899 retornà a Ancona, moment en el qual el moviment anarquista estava en plena efervescència en aquesta població (judici contra Errico Malatesta, mobilitzacions contra la carestia de la vida, naixement del periòdic anarquista L'Agitazione, etc.). Integrat en la redacció de L'Agitazione, en 1900 en va ser nomenat administrador, en substitució de Giò Batta Carboni, que, en perill de ser detingut, havia fugit. A finals de 1900 patí dues condemnes, una per «robatori» i una altra per «associació criminal», fet pel qual quedà fora de joc durant més d'un any. Es casà amb Elvira Zucchi, amb qui tingué tres infants (Spartaco, Caffiero i Carlo), els quals van ser educats de manera completament diferent a la dels altres nins del seu entorn. Fitxat com «intimidant i violent», el febrer de 1905 va ser ferit en un tiroteig entre bastaixos del port. Quatre mesos després, va ser denunciat per «resistència a un funcionari públic, incitació a l'odi de classe i temptativa de desordres» i condemnat a 10 mesos de presó. El Tribunal d'Apel·lació li va reduir la pena a dos mesos per «possessió il·legítima d'arma de foc». En sortir de la presó visità Pietro Gori a Portaferraio, a l'illa d'Elba, on aquest es trobava molt malalt de tuberculosi. En 1911 hi va tornar per al darrer comiat al poeta anarquista en representació dels anarquistes d'Ancona. S'acostà al moviment sindicalista i entrà a formar part de la Cambra del Treball d'Ancona, del consell assessor de la qual fou membre en 1913. En 1914 va ser nomenat vicepresident de la Federació de Bastaixos del Port, un dels pilars del moviment anarquista local. Després dels fets de la «Setmana Roja» de juny de 1914, va ser processat per «incitació a la violència», però la sentència d'agost d'aquell any l'exonerà per manca de proves. El 15 de desembre de 1914 va ser nomenat president de la Federació de Bastaixos del Port. L'agost de 1917, en plena Gran Guerra, es posà a fer feina al port de Blaia (Aquitània, Occitània), on a més de treballar en la descàrrega de carbó va dirigir la cooperativa dels obrers italians. Després del conflicte bèl·lic retornà a Ancona i va ser nomenat membre del comitè executiu de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919, després d'un mes formant part del comitè executiu de la Cambra del Treball, va dimitir a causa de la seva detenció per «desordres» durant les reivindicacions engegades pel nou augment dels preus. Després s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on donà suport al periòdic Umanità Nova, i a Parma (Emília-Romanya, Itàlia), on participà en el Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI). En aquesta època lluità per aconseguí el retorn d'Errico Malatesta a Itàlia. El 28 de juny de 1920 va ser detingut sota l'acusació d'haver confiscat armes dels bersaglieri disposats a salpar del port d'Ancona cap a Albània. Com a membre del Comitè d'Agitació Pro Víctimes Polítiques de la Cambra del Treball, el 6 d'octubre de 1920 demanà, des de les pàgines d'Umanità Nova, la intervenció immediata a favor dels 500 empresonats a Ancona, els quals havien començat una vaga de fam. En 1921 va ser novament elegit president del comitè executiu de la Cambra del Treball i hagué d'afrontar les problemàtiques qüestions de la postguerra (desocupació, encariment de la vida, etc.). Davant l'avanç feixista, demanà la col·laboració de totes les forces antifeixistes per enfrontar-se als escamots. Va fer costat la crida llançada des d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) per l'acabada de crear Alleanza del Lavoro (AdL, Aliança del Treball), per impedir l'avanç del feixisme mitjançant una lluita eficaç, i va difondre a Ancona el «Manifest nacional» elaborat durant la seva primera reunió d'abril de 1921. L'agost de 1922, davant els nous esdeveniments, l'AdL va fer una crida a la vaga general, que va ser convocada a Ancona, però no a la resta d'Itàlia. Obligat a fugir, s'establí a París (França) com a exiliat polític i mantingué correspondència amb Errico Malatesta. El desembre de 1930 va ser expulsat de França i es va refugiar, primer, a Brussel·les (Bèlgica) i, després, a Barcelona (Catalunya). En 1934 se li va revocar el decret d'expulsió francès i retornà a París, on va entrar en contacte amb altres nombrosos exiliats llibertaris italians. En aquesta època rebé el suport de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). A començament de 1935 se li va decretar l'expulsió de França, juntament amb Virgilio Gozzoli, Alfredo Perissimio i Guido Schiaffonati, fet pel qual es desencadenà una intensa campanya en el seu suport portada a terme pel Comitè de Defensa Social (CDS). El 5 de setembre de 1935, arran d'una denúncia del consolat italià de París, va ser detingut, juntament amb Emiliana Cuzzoli, sa companya d'aleshores, i Antonio Garbellini, per la policia de Saint-Denis (Illa de França, França) sota l'acusació de «fabricació de moneda falsa»; jutjat per l'Audiència del Sena, va ser condemnat a set any de reclusió i enviat a la presó de Melun (Illa de França, França), on mantingué correspondència amb sa família, la qual esperava la seva repatriació i que complís la pena a Itàlia. En 1937, però, es va fracturar el fèmur dret i, com que no va ser ben curat, degenerà en una greu infecció que li va provocar una semiparàlisi a les dues cames. Són les últimes notícies que tenim de la seva persona. En 1940 es trobava en una llista francesa d'«anarquistes perillosos» (Umberto Ceccotti, Enea Del Papa, Pietro Fantazzini, Aldo Fiamberti i Roberto Stanchi). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Raniero Cecili (1873-?)

***

Notícia de la condemna de Ferdinand Labrande apareguda en el setmanari parisenc Le Signal del 22 de març de 1908

- Ferdinand Labrande: El 3 de juny de 1875 neix a Toló (Provença, Occitània) l'anarquista i antimilitarista Ferdinand Marius Labrande. Era fill d'Antoine Labrande, jornaler al port, i de Virginie Josephine Vidal, bugadera. Obrer forjador de l'Arsenal de Toló, vivia al número 4 del carrer Peyre Ferri del barri de Saint Roch. El 14 de novembre de 1896 va ser incorporat en el 75 Regiment d'Infanteria per a fer el servei militar, on va romandre fins el 24 de setembre de 1899. En 1906 va ser fitxat per la policia com a propagandista anarquista i antimilitarista que freqüentava assíduament les reunions. El 20 de març de 1908 va ser condemnat en rebel·lia pel Tribunal Correccional de Toló a un mes de presó per haver entrat en un post de policia i haver injuriat els agents; quan va ser detingut portava fullets anarquistes i antimilitaristes i fórmules químiques per a la fabricació d'explosius. Aquesta condemna va implicar el seu acomiadament de l'Arsenal de Toló. El 12 de juny de 1909 es casà a Toló amb Marie Rose Gabrielle Granier, amb qui tingué un fill, Ernest Augustin Marius Labrande. En aquesta època estava en la reserva militar i el 10 d'abril de 1912 va ser integrat com a empleat de l'exèrcit en el port de Toló. El 10 de novembre de 1924 va ser alliberat de les seves obligacions militars. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Agustín Álvarez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de juny de 1978

- Agustín Álvarez: El 3 de juny de 1880 –algunes fonts citen el 31 de desembre de 1882– neix a Riofrío (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín Álvarez. Emigrà a l'Argentina, on entrà en contacte amb el pensament anarquista. Va fer la guerra d'Espanya i després de la caiguda del front del Nord, va romandre vuit anys a les muntanyes asturianes fins que va poder passar a la zona minera de Súria (Bages, Catalunya) i finalment pogué creuar els Pirineus. Sastre de professió i aficionat a la poesia, visqué a la Colònia de Malats i Mutilats d'Aymare (Guaiana, Occitània), organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Sa companya fou Ángela Rodríguez. Agustín Álvarez va morir el 28 de març –algunes fonts citen erròniament el 31 de març– de 1978 al seu domicili de Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Signatura d'Émile Bacourt (1906)

- Émile Bacourt: El 3 de juny de 1881 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista Émile Joseph Bacourt. Era fill d'Auguste Bacourt, obrer en papers pintats i després lleter, i de Marie Eugénie Baudevin, lletera. El 20 d'octubre de 1906 es casà a Beaumont-sur-Oise (Illa de França, França) amb la cotillaire Céline George. En aquesta època treballava de torner i vivia al número 7 del carrer Victor-Hugo de Beaumont-sur-Oise. L'11 de novembre de 1910 enviudà de Céline George. L'1 de juny de 1922 es casà al XIX Districte de París (França) amb la sotsarrendadora de parades del mercat Barbe Christine Deveydt, belga vídua d'Alexandre Louis Sidoine Avon. En aquesta època treballava de torner especialitzat en fer jocs d'escacs i vivia al número 58 del carrer Crimée del XIX Districte de París. Emigrà amb sa companya a Brussel·lès (Bèlgica), on regentà un magatzem de cautxú, al número 20 del carrer de la Violette. En 1927 la policia el controlà com a assistent a les reunions del grup anarquista de Brussel·les, que se celebraven al cafè «La Taverna des Alliés», al voltant dels destacats anarquistes Jean De Boë i Marcel Dieu (Hem Day). En 1927 la parella retornà a França i s'establí al barri de Mérard de Bury (Illa de França, França). Entre el 2 de maig de 1927 i el 22 de desembre de 1931, la parella formà part de la «Société Ozere, La Puile, Bacourt et Cie», d'arts gràfiques i impremta, establerta al número 39 del bulevard d'Strasbourg. Posteriorment passà a regentar l'«Orthopedie Bandages», al número 2 del carrer de l'Olivier d'Avinyó (Provença, Occitània); negoci que va ser venut el 8 de novembre de 1934. Émile Bacourt va morir el 9 de maig de 1968 a Évian-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània).

***

Diego Pérez Hernández

- Diego Pérez Hernández: El 3 de juny de 1887 neix a El Algar (Cartagena, Múrcia, Espanya) el jornaler anarquista Diego Pérez Hernández. Pel seu activisme anarcosindicalista fou detingut a Cartagena i a Barcelona, acusat d'atemptat a l'autoritat i de robatori a mà armada. Entre 1918 s'instal·là a França. Aquest mateix any fou detingut a Marsella, jutjat i condemnat a mort. En 1947 fou nomenat secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del sector ortodox, de Saint-Lô (Baixa Normandia). Després se'n perd el seu rastre.

***

Isaac Puente Amestoy

- Isaac Puente Amestoy: El 3 de juny de 1896 neix a Las Carreras (Abanto i Ciérvana, Biscaia, País Basc) el metge i teòric anarquista Isaac Puente Amestoy. Era fill de Lucas Puente García, farmacèutic carlista molt creient, i de Josefa Amestoy Hermoso de Mendoza. Va estudiar el batxillerat amb els jesuïtes d'Orduña i a l'institut de Vitòria (1911). Després d'estudiar medicina a Valladolid (1913-1914) i Santiago de Compostel·la (1914-1918), i d'una curta estada a l'exèrcit a causa de l'epidèmia de grip espanyola, va començar a exercir la seva professió a Cirueña, Vírgala i Maeztu, a partir del gener de 1919, com a metge de partit responsable d'una vintena de localitats i com a secretari inspector de la Junta Municipal. A Maeztu (Àlaba) va exercir fins a la seva mort, recordat pel seu humanitarisme vers els desvalguts. El 12 de maig de 1919 es va casar amb Luisa García de Andoin; del matrimoni nasqueren dues filles, Emeria i Araceli. No es coneix amb exactitud la data en la qual va començar a militar en el moviment anarquista, però sembla que el seu interès prové de conèixer dues persones: el poeta Alfredo Donnay, l'esposa del qual va atendre a Birgara, i el cenetista Daniel Orille, que va visitar Maeztu amb la finalitat de repartir propaganda entre els treballadors de construïen el ferrocarril basconavarrès. En qualsevol cas, en 1926 ja va ajudar els represaliats de Vera de Bidasoa. Va començar a col·laborar en la premsa llibertària en aquests anys sota el famós pseudònim d'Un médico rural, especialment amb articles mèdics (prevenció sanitària, informació sexual...) i molts en la revista Estudios. En 1928, amb Juan José Pastor, va ser membre del comitè fundador de la Lliga Mundial per a la Reforma Sexual de Copenhaguen, que després va rebutjar per reformista i timorata. Aquest any va ser criticat durament en La Revista Blanca pels seus comentaris sobre dues novel·les de la seva editorial: La Victoria i La hija de Clara. En 1929 va participar en la comissió que demanava l'indult del dibuixant llibertari Shum (Alfons Vila Franquesa). En 1930, acabat de caure Primo de Rivera, és nomenat diputat provincial per Àlaba, càrrec d'acceptació obligatòria ja que havia estat triat pel Col·legi de Metges d'Àlaba, i va assistir a la primera reunió el febrer on se li van adjudicar set comissions; encara que va rebutjar assistir a les següents reunions i va presentar la seva dimissió dos mesos després, alguns anarquistes –García Oliver especialment– van criticar durament la seva actitud com si això signifiqués el pas de Puente al reformisme. Durant el període republicà la seva figura assoleix relleu a tot l'Estat i notori prestigi en el camp llibertari pels seus escrits en premsa, fullets sobre temes científics i activitats específicament anarquistes. En 1931 va proposar la creació de la Federació Nacional de Sanitat en CNT, que es va assolir en el congrés de novembre de 1931 amb Augusto Alcrudo. El 16 d'abril de 1932 va ser detingut per participar en el boicot cenetista a la commemoració de l'aniversari de la República i, en vaga de fam a partir del 2 de maig, va ser alliberat el 12 del mateix mes. El novembre 1933 el Ple Nacional de Regionals de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el va nomenar ponent per redactar el dictamen sobre el concepte de comunisme llibertari i a finals d'any es va incorporar en el Comitè Nacional Revolucionari encarregat d'organitzar l'aixecament a Aragó i a La Rioja, acceptant la petició del Comitè Peninsular de la FAI i abandonant les seus compromisos i ocupacions. Després del fracàs de l'aixecament revolucionari, va ser detingut el 16 de desembre de 1933 a Saragossa i empresonat (Saragossa i Burgos). El 24 de gener de 1934 un escamot anarquista va entrar a mà armada als Jutjats de Saragossa i va destruir el sumari de la instrucció judicial i, davant la impossibilitat de continuar amb el procés, va ser alliberat el maig de 1934. Encara que no era molt amic de mítings i de reunions –no va assistir, per exemple, als congressos de 1931 i de 1936– va participar en el congrés de creació de la Federació Nacional de Sindicats Únics de Sanitat. Després va continuar treballant com a metge a Àlaba i amb la seva tasca de divulgació mèdica i social. El seu prestigi aleshores era enorme i permet comprendre que el Congrés de Saragossa de 1936 assumís bona part de les seves tesis sobre comunisme llibertari. Triomfants els militars el juliol de 1936 a Àlaba, la nit del 28 de juliol de 1936 va ser detingut per la Guàrdia Civil i la Falange al seu domicili de Maeztu i empresonat a Vitòria. La nit del 31 d'agost a l'1 de setembre, formarà part d'una treta de la presó i serà afusellat molt probablement a la gorja de Pancorbo (Burgos, Castella, Espanya). Com a escriptor i com a metge va mantenir dos consultoris en les revistes Estudios i Iniciales, on va deixar palès el seu caràcter progressista en sexologia i les seves opinions sobre medicina naturista i preventiva. Com a teòric de l'anarquisme se li recordarà sempre com a autor del llegidíssim fullet sobre el comunisme llibertari. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Acción, CNT, Crisol, Despertad, Estudios, Ética, Iniciales, Inquietudes, Liberación, La Medicina Ibérica, Nervio, Orto, El Pájaro Azul, La Revista Blanca, Revista Única, El Sembrador, Solidaridad Humana, Solidaridad Obrera, Solidaridad, Suplemento de La Protesta, Suplemento de Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, etc. És autor, a més, de nombrosos fullets: Alpinismo (1925), Embriología. Divulgación (1927), Higiene individual o privada (1930), Pueblo, el gobierno es tu enemigo (1931), Los microbios y la infección (1931), Apuntes sobre el comunismo libertario (1932), La sociedad del porvenir (1932), Los mártires de la CNT (1932, amb López Martínez), El comunismo libertario. Sus posibilidades de realización en España (1933), La sociedad del porvenir. El comunismo anárquico (1933), Cómo curar la impotencia sexual (1934), Independencia económica, libertad y soberanía individual (1935), El ocultismo cientifico del aborto (1935), Tratamiento de la impotencia sexual (1935), Ventajas e inconvenientes de los procedimientos anticoncepcionales (1936), La fiebre (1936), Tratamiento de la fiebre (conocimientos científico-naturales al alcance de todos), Por pensar así ¿somos delicuentes?, Métodos anticoncepcionales, Menstruación, su significación e higiene, La higiene, la salud y los microbios, Consejos prácticos para evitar el contagio de las enfermedades venéreas, etc. Encara avui, Isaac Puente Amestoy figura en el registro civil com a «desaparegut», però les seves propietats van ser confiscades, sa família va haver de pagar multes i va ser condemnat a mort pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Burgos. Després de l'afusellament, sa companya va rebre una notificació expulsant-la de Maeztu.

***

Antoine Salis fotografiat per per l'Studio Harcourt de París

- Antoine Salis: El 3 de juny de 1897 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista Antoine Hippolyte Pierre Salis. Sos pares es deien Pierre Louis Salis, fuster, i Marie Bernard, obrera de la seda. Durant la Gran Guerra va quedar cec i va ser condecorat amb la Creu de Guerra amb Estrella de Bronze. En 1918 fundà la Union Amicale des Aveugles de la Loire et de la Haute-Loire (Unió Amical de Cecs del Loira i de l'Alt Loira), organitzà un centre confecció i de venda d'objectes i utensilis diversos produïts pels invidents, creà la Cooperativa dels Cecs de la Loira i fundà i dirigí la «Maison des Aveugles» a Malatavèrna (Roine-Alps, França), casa de repòs i de vacances per a cecs. Militant anarquista com son germà Émile Salis, en 1920 es reunien al seu domicili les Joventuts Llibertàries. El 31 de desembre de 1925, amb la creació del Grup Anarquista-Comunista de Saint-Étienne, esdevingué el seu secretari general. Entre 1924 i 1926 fou delegat als congressos nacionals de la Unió Anarquista (UA), que esdevingué Unió Anarquista Comunista (UAC) en 1926. Com a artista líric, el març de 1927 va ser nomenat organitzador artístic del consell administratiu del grup de l'UAC format per Pierre Dobouchet, Régis Eyraud, André Garnier, Marcel Morel, Francis Poinard i Eugène Soulier. Durant els anys trenta també milità en la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i en el grup local de la Federació Anarquista Francesa (FAF). Membre de la Federació de Cecs Civils, des de 1930 en formà part del seu consell d'administració, fou gerent del seu butlletí i entre 1947 i 1960 la presidí. També fou membre d'«Amitié des Aveugles» (Amistat dels Cecs). En tot el període d'entreguerres es consagrà especialment a la defensa dels companys que patien ceguesa i en crear un sistema d'atenció que permetés una vida digna. Durant l'Ocupació participà, entre gener de 1943 i finals d'agost de 1944, en la Resistència enquadrat en un grup guerriller dels Franctiradors i Partisans Francesos (FTPF) de l'Erau afiliat a les Forces Franceses de l'Interior (FFI), fet pel qual, l'11 de març de 1947, va ser condecorat amb la Medalla de la Resistència i autoritzat a portar la insígnia núm. 283.381 de les FFI. Sa companya fou Marie Louise Charitat. Antoine Salis va morir el 9 de setembre de 1961 al Centre Hospitalari de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Un carrer de Saint-Étienne porta el seu nom.

***

Notícia de la detenció d'Henri Charrodeau apareguda en el diari marsellès Le Petit Provençal del 24 de novembre de 1939

- Henri Charrodeau: El 3 de juny de 1899 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista neomaltusià Henri Léger Alexandre Charrodeau. Era fill dels xocolaters Sylvain Henri Charrodeau i Marie Plat. En 1918 treballava de calderer i vivia amb sos pares al número 59 del carrer Clison del XIII Districte de París. El 19 d'abril de 1918 va ser integrat en el I Dipòsit Equipatges de Flota de l'Exèrcit i el 30 de març de 1920 va ser enviat al 148 Regiment d'Infanteria; després de passar per diverses unitats militars, el 22 d'abril de 1921 va ser llicenciat. En 1926 vivia al número 10 del carrer Pasteur de Villejuif (Illa de França, França) i posteriorment s'instal·là a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En els anys trenta va ser fitxat com «anarquista propagandista antimilitarista i per l'objecció de consciència» i era considerat un dels principals teòrics i agitadors del moviment llibertari de la regió niçarda. Amb el metge naturista i anarquista Axel Robertson-Proschowsky, director del Parc dels Tròpics de Niça, es dedicà a fer propaganda de la contracepció. Sovint assistí com a delegat del moviment anarquista en reunions i manifestacions esquerranes contra el feixisme i la guerra. En els anys vint conegué, en el món del cinema on treballava, l'anarquista neomaltusiana Hélène Patou, amb qui marxà a viure a Falicon (Provença, Occitània). En 1936 la parella conegué l'anarquista Robert Louzon, que aleshores vivia a Canes (Provença, Occitània), i gràcies a la seva influència ambdós marxaren cap a Barcelona (Catalunya) per fer costat la Revolució espanyola i on van conèixer Buenaventura Durruti Domínguez. Durant l'Ocupació, el 23 de novembre de 1939 va ser condemnat pel Tribunal Militar Permanent de la XV Regió Militar de Marsella (Provença, Occitània) a un any de presó, amb llibertat provisional, i 50 francs de multa per «declaracions derrotistes». En aquesta època tenia l'estatus de «destinat especial» i treballava de calderer per a l'exèrcit. Sentint-se la parella vigilada per la policia del Govern de Vichy, s'establí a la petita població de Pélasque (Lantosca, Provença, Occitània), on ell treballà de carboner als boscos i ella fent costura pels pagesos i conreant l'hort. El 23 de febrer de 1956 es casà a Niça amb sa companya Hélène Patou. Henri Charrodeau va morir el 3 de novembre de 1978 al XIII Districte de Marsella (Provença, Occitània).

---

Continua...

---

[02/06] �L'Avant-Garde� - Atemptat de Nobiling - Most - �Tierra y Libertad� - Judici contra Bertoni - �La Voz Confederal� - Exposici� Ferrer i Gu�rdia - Degalv�s - Bitterlin - Carion - Grosbois - Peroni - Grazia - Fern�ndez Garc�a - Arnedo - Garc�a S�nchez - Ruju - Rey - Roca - Morral - Sheitanov - Flores - Pedrero - Broutchoux - Mart� - Petacchi - Salas - S�nchez Saornil - Tetenbaum - Gim�nez Moreno

efemerides — Tue, 02 Jun 2026 13:07:46 +0200

[02/06] «L'Avant-Garde» - Atemptat de Nobiling - Most - «Tierra y Libertad» - Judici contra Bertoni - «La Voz Confederal» - Exposició Ferrer i Guàrdia - Degalvès - Bitterlin - Carion - Grosbois - Peroni - Grazia - Fernández García - Arnedo - García Sánchez - Ruju - Rey - Roca - Morral - Sheitanov - Flores - Pedrero - Broutchoux - Martí - Petacchi - Salas - Sánchez Saornil - Tetenbaum - Giménez Moreno

Anarcoefemèrides del 2 de juny

Esdeveniments

Portada d'un exemplar de L'Avant-Garde

- Surt L'Avant-Garde: El 2 de juny de 1877 surt a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el primer número de L'Avant-Garde. Organe de la Fédération Française de l'Association Internationale des Travailleurs –a partir del número 23, del 8 d'abril de 1878, portarà com a subtítol Organe collectiviste et anarchiste. Aquest setmanari serà publicat per Paul Brousse, amb la col·laboració de Jean-Louis Pindy, fins al 10 desembre de 1878, data de la seva prohibició i de la detenció de Paul Brousse per apologia de la «propaganda pel fet» i incitació al regicidi, pel seu article «Hoëdel, Nobiling, et la propagande par le fait» (15 de juny de 1878), que li portarà una condemna en 1879 i al seu desterrament de Suïssa. En el número del 18 de novembre de 1878 publicà una crònica del seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb Joan Oliva i Moncusí, qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel i Karl Eduard Nobiling contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a morir en l'intent d'assassinar el rei d'Espanya Alfons XII. Van ser-ne col·laboradors Piotr Kropotkin i Élisée Reclus, entre d'altres, i es van publicar 40 números, l'últim el 2 de desembre de 1878. Va tenir molta distribució a França i va ser continuat per Le Révolté, editat per Piotr Kropotkin i Élisée Reclus.

***

Dibuix de l'atemptat de Nobiling

- Atemptat de Nobiling: El 2 de juny de 1878 a Berlín (Alemanya), un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel contra l'emperador alemany Guillem I, el doctor en ciències econòmiques Karl Eduard Nobiling torna a intentar el magnicidi disparant dos tres amb un fusell de caça des de la finestra de la seva habitació d'hotel quan l'emperador passava amb cotxe descobert, ferint-lo greument. Després de parapetar-se a la seva habitació –situada al segon pis del número 18 de l'avinguda Unter den Linden (Sota dels Tells)–i d'haver disparat novament amb un revòlver contra les persones que el volien detenir, va intentar suïcidar-se disparant-se un tret, encara que només es va ferir. Detingut, va declarar que havia actuat així per motius estrictament polítics. Des d'aleshores, el terme «propaganda pel fet», emprat per Paul Brouse en el periòdic suís L'Avant-Garde, que va provocar el segrest de la publicació, entrarà a formar part del vocabulari del moviment anarquista. El 15 d'abril de 1879, Paul Brouse va ser jutjat a Suïssa per apologia del regicidi, alhora que el canceller Bismarck a Alemanya aprofitarà aquests atemptats per dissoldre el Parlament, convocar noves eleccions i així intentar crear lleis especials contra tot el moviment socialista. Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín a resultes de les ferides que es va produir.

***

Caricatura de Johann Most, segons Thomas Nast, publicada en el periòdic Harper's Weekly del 29 de maig de 1886

- Condemna de Johann Most: El 2 de juny de 1886 el propagandista anarquista Johann Most és condemnat a Nova York (Nova York, EUA) a un any de presó a l'illa de Blackwell per les seves paraules jutjades incendiàries i incitadores a l'avalot, que va pronunciar al Workingmen's Rifle Club de Nova York l'11 de maig anterior.

***

Capçalera de Tierra y Libertad

- Surt Tierra y Libertad: El 2 de juny de 1888 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic Tierra y Libertad. Quincenario Anarco-Comunista. Agafat del nom de la publicació Terre et Liberté, editada a París des de l'octubre de 1884, i que venia del crit revolucionari rus antitsarista «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). Era continuació de La Justicia Humana, que va sortir el 18 d'abril de 1886 i només va editar vuit números fins al 25 de novembre d'aquell mateix any. Amb la seva predecessora, introduí el pensament anarcocomunista a Catalunya i a la Península, polemitzà constantment amb El Productor i va ser important per relacionar els incipients grups d'afinitat anarquista que començaven a formar-se arreu. Fou dirigit i redactat per Martí Borràs Jover, amb el suport d'Emili Hugas, i administrat per Jaume Clarà i Pedro Ceñito, amb l'ajuda de Sebastià Suñé. Encara que quinzenal, a partir del número 19 sortí amb moltes irregularitats. Se'n publiaren 23 números, l'últim el 6 de juliol de 1889, i el 13 (11 de novembre de 1888) tingué un suplement especial dedicat als «Màrtirs de Chicago» imprès en paper morat. Desapareguda aquesta publicació, els anarcocomunistes barcelonins editaren set números del periòdic La Revolución Social, del 8 de setembre de 1889 al 20 de gener de 1890.

***

Notícia sobre el judicia a Luigi Bertoni apareguda en el diari parisenc La Libeté del 5 de juny de 1919

- Judici contra Luigi Bertoni: El 2 de juny de 1919, davant la Cort Federal de Zuric (Zuric, Suïssa), té lloc el procés judicial contra Luigi Bertoni i altres anarquistes italians, detinguts des de feia 14 mesos, «implicats» en l'anomenat «Complot de Zurich», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses. En defensa seva Bertoni va pronunciar un discurs de dues hores que ha esdevingut un clàssic de la literatura anarquista. Bertoni, i la major part dels implicats, van ser absolts. Els arxius de Bertoni sobre el «Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera de La Voz Confederal

- Surt La Voz Confederal: El 2 de juny de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarcosindicalista clandestí La Voz Confederal. Portavoz de los sindicatso de la CNT de Cataluña. També portà el subtítol «Órgano de los sindicatos de Barcelona de la CNT». Aquesta publicació irregular, òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sortí en substitució de Solidaridad Obrera que aleshores es trobava suspesa. En sortiren 10 números, l'últim el setembre de 1934. L'any següent es publicà una segona època d'aquesta capçalera, també clandestinament.

***

Cartell de l'Exposició Ferrer i Guàrdia

- Exposició Ferrer i Guàrdia: Entre el 2 i el 14 de juny de 2009 se celebra a la Residència d'Investigadors de Barcelona (Catalunya) l'exposició «Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna. La Setmana Tràgica». Organitzada per l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i la Residència d'Investigadors del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) de Barcelona, comptà amb la participació de nombrosos especialistes que realitzaren diverses conferències, com ara Pere Solà Gussinyer («Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna»), Eduard Masjuan Bracons («Mateo Morral i l'Escola Moderna»), Manel Aisa Pàmpols («La Setmana Tràgica»), Valeria Giacomoni («Puig Elias i l'Escola Racionalista»), Gerard Jacas Español («Que fou de l'Escola Moderna»), Bernard Muniesa Brito («La pedagogia avui») i Pedro García Olivo («Nada más terrible que un profesor libertario»). L'exposició i les conferències es tancaren amb un homenatge poètic a Francesc Ferrer i Guàrdia a càrrec el «Grup Poètic León Felipe».

Naixements

Oferta de treball de Josep Degalvès publicada en el diari parisenc L'Aurore del 31 d'octubre de 1898

- Joseph Degalvès: El 2 de juny de 1863 neix al barri de Montolivet de Marsella (Provença, Occitània) el professor i pedagog llibertari Joseph León Degalvès. Sos pares, jardiners, es deien Eugène François Degalvès i Marie Fabre. No solia fer servir el seu nom i signava J. Degalvès o simplement Degalvès. Estudià al seminari i en 1885 es llicencià en lletres a la Facultat de Lletres d'Ais de Provença (Provença, Occitània), de la qual havia estat becat en el curs 1884-1885. Després de fer de professor de lletres al Col·legi de Manòsca (Provença, Occitània), en 1886 va ser nomenat professor al Col·legi d'Aurenja (Provença, Occitània) i a principis de la dècada dels noranta ensenyà al Col·legi de Barceloneta de Provença (Provença, Occitània). L'octubre de 1892 començà a fer classes al Col·legi de Rumans (Valentinès, Delfinat, Occitània) i el novembre de 1895 entrà com a professor de lletres al Col·legi d'Ate (Provença, Occitània). Entre 1895 i 1898 col·laborà en Les Temps Nouveaux de Jean Grave. El gener 1897 va ser acomiadat del seu càrrec de professor de retòrica d'un institut de Caen (Normandia, França) a causa de les seves idees i va ser contractat com a professor lliure a l'Orfenat del Sena a La Varenne-Saint-Hilare (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de França, França), d'on també va ser acomiadat. El juny de 1897, amb Émile Janvion, creà la Lliga d'Ensenyament Llibertari i ambdós publicaren el fullet La liberté par l'enseignement. Amb Jules Ardouin i Jean Grave, participà en un projecte de fundació d'una escola llibertària segons el model pedagògic de l'anarquista Paul Robin, que va rebre el suport de nombrosos intel·lectuals (Charles-Albert, Ferrières, André Girard, Émile Janvion, Pietr Kropotkin, R. Laurens, Charles Malato, Ludovic Malquin, Louis Matha, Louise Michel, Élisée Reclus, Léon Rémy, Souise de Soubray, Lev Tolstoi). Es va obrir una subscripció popular per al funcionament d'aquesta escola, que rebé l'abril de 1898 1.800 francs, i en la qual participaren destacats intel·lectuals (Jean Ajalbert, Maurice Barrès, Octave Mirbeau, Émile Zola, etc.). El projecte, però, necessitava entre 10.000 i 15.000 francs per poder-se realitzar com calia i decidiren començar de manera més modesta organitzant l'estiu de 1898 unes «vacances llibertàries», on 19 infants estiuejaren en una finca de Pontorson (Normandia, França). Després de sorgir desavinences entre Degalvès i Janvion, el primer dimití de l'escola. Amb els fons restants, s'organitzaren entre el febrer de 1899 i juliol de 1900 cursos nocturns a la Salle des Sociétés Savantes i a la Salle d'Arras de París. Va ser jutjat per diverses qüestions (insult a magistrat, ultratge a l'exèrcit, participació en desnonaments clandestins, etc.) i patí petites penes de presó. Marxà cap a Brussel·lès (Bèlgica) amb la intenció de ser contractat per la Universitat Nova. El 16 de gener de 1898 va ser detingut al seu domicili, tancat a la presó de Minimes i posteriorment a la de Saint-Gilles; el febrer d'aquell any va ser expulsat de Bèlgica per haver usat un nom fals en la seva declaració d'estrangeria davant les autoritats i per freqüentar falsificadors de moneda. De bell nou a París, buscà un treball de comptable o fent lliçons a domicili, que no aconseguí i, sense feina i sense recursos, es veié obligat a demanar ajuda als companys. Entre 1898 i 1899 fou l'impressor gerent del periòdic parisenc L'Anticlérical, òrgan de la Lliga Anticlerical, el secretari de redacció del qual fou Constant Martin. En aquesta època vivia al número 48 del carrer de Cléry del II Districte de París i posteriorment passà a romandre al número 3 del carrer Petits-Carreaux. En aquesta època col·laborava en Le Libertaire, en el setmanari de Constant Martin Le Droit de Vivre i en el diari de Sébastien Faure Le Journal du Peuple. El 19 d'octubre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena per «insults a l'exèrcit» a tres mesos de presó, a 500 francs de multa i a pagar les despeses judicials, arran de l'article «Révolte militaire» publicat el 24 de juny anterior en Le Journal du Peuple, i el seu procés va tenir un gran ressò públic. El desembre de 1899 son pare s'intentà suïcidar, sense èxit, disparant-se al cap. El 26 de gener de 1900 va ser detingut al seu domicili i fins abril de 1900 purgà la pena a les presons parisenques de Fresnes i de La Santé; durant el seu tancament Augustin Hamon li procurà treballs de correcció de proves d'impremta. Els seus últims articles en Le Libertaire són de la primavera de 1902. En 1904 vivia al carrer Navarin del IX Districte de París i mantenia correspondència amb Louise Michel, aquesta exiliada a Londres (Anglaterra). En 1906 col·laborava en Le Supplément. Grand journal littéraire illustré. En el seu últim període vital col·laborà en Le Petit Parisien. Joseph Degalvès va morir el 12 de març de 1919 al XVIII Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

***

Charles-Albert Bitterlin

- Charles-Albert Bitterlin: El 2 de juny de 1867 neix a Dijon (Borgonya, França) –algunes fonts citen La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa)– l'anarquista, i després socialista, Charles-Albert Bitterlin. Sos pares es deien François-Antoine Bitterlin i Anne Miserez. Es guanyava la vida com a artesà d'encastament i gravador. En 1887 fundà, amb Pierre Coullery, la Societat Romanda del Grütli, de la qual va ser nomenat secretari. En 1889, quan la repressió sorgida arran de l'edició del «Manifeste des anarchistes suisses» d'Aimé Bovet i Albert Nicolet, purgà tres mesos de presó per no delatar noms de companys. En 1892 va ser condemnat a 20 francs de multa per defensar un borratxo contra la policia. El gener de 1893 intervingué en un debat contradictori entre Alcide Dubois i Adhémar Schwitzguébel a La Chaux-de-Fonds. Durant la nit del 10 a l'11 de desembre de 1893 va difondre a La Chaux-de-Fonds i a Le Locle (Neuchâtel, Suïssa) el manifest «La guerre des pauvres contra les riches», signat pels Grups Anarquistes Suïssos i editat a París (França) pel periòdic La Révolte, fet pel qual el 19 de desembre de 1893 el Consell Federal suís va decretar la seva expulsió de la Confederació Helvètica considerant que aquest manifest legitimava «la propaganda pel fet i el recurs a la violència». Altres companys seus del Cercle d'Estudis Socials de La Chaux-de-Fonds (Auguste von Gunten, Paul Janner, Arthur-Bertrand Monnin i Charles Alfred Reuge) van ser denunciats el gener de 1894 pel mateix motiu. El grup anarquista de La Chaux-de-Fonds, encapçalat per Charles Allement, intentà sense èxit realitzar una col·lecta en favor dels condemnats. Malgrat l'ordre d'expulsió, comparegué amb sos companys al judici i va ser condemnat, com la resta, a quatre mesos de presó i a 1.000 francs de multa per «amenaces i provocació de delictes». El periòdic La Sentinelle organitzà una subscripció popular per a poder finançar les multes i ajudar les famílies dels condemnats. Un cop lliure el 15 d'abril de 1895, s'instal·là a Morteau (Borgonya, França), on continuà militant en els cercles socialistes i sindicalistes. L'octubre de 1913 retornà a La Chaux-de-Fonds, on deixà de militar en el moviment anarquista i s'afilià al Partit Socialista. Estava casat amb Pauline Leibundgut. Charles-Albert Bitterlin va morir el 17 de desembre de 1933 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) i va ser incinerat tres dies després. El periòdic socialista local La Sentinelle publicà una necrològica elogiosa de la seva persona.

Charles-Albert Bitterlin (1867-1933)

***

Signatura de Jules Carion (1901)

- Jules Carion: El 2 de juny de 1871 neix a Fourmies (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Jules Alexis Carion. Era fill d'Alexis Carion, jornaler, i d'Adèle Désirée Brissart, domèstica. Restà orfe ben aviat. Cridat a files per a fer el servei militar, el 14 de novembre de 1892 va ser integrat en el 91 Regiment d'Infanteria, on restà fins el 24 de setembre de 1895. Es guanyava la vida treballant d'obrer de filatura especialitzat en nuar metxes trencades. L'abril de 1899, procedent de Saint-Denis (Illa de França, França), s'establí a Reims (Xampanya-Ardenes, França), on participà en les reunions del grup anarquista local. A mitjans de maig de 1899 retornà a la regió parisenca. El setembre de 1899, de bell nou a Reims, treballà a la filatura Clément. El 22 de juny de 1901 es casà a Reims amb la cardadora Émilienne Georgette Désumeur. Aleshores vivia al número 5 del carrer Périn de Reims. Posteriorment visqué a Mézières (Xampanya-Ardenes, França). El 25 de setembre de 1906 l'exèrcit el va llicenciar per «atrofia del membre inferior dret». Durant la Gran Guerra, va romandre en terreny francès ocupat pels alemanys. Posteriorment les autoritats militars van perdre el seu rastre.

***

Notícia de la condemna de Victors Grosbois publicada en el diari parienc Le Temps del 9 de març de 1901

- Victor Grosbois: El 2 de juny de 1880 neix Le Creusot (Borgonya, França) l'anarquista Victor Grosbois, conegut com Deroulede. Sos pares es deien François Victor Grosbois, gendarme, i Nicolle Mallard. Es guanyava la vida com a ajustador a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França) i estava fitxat per la policia com «anarquista convençut de caràcter violent i enrabiat». Participà activament en les revoltes que tingueren lloc entre el 15 i el 16 de febrer de 1901 a Chalon-sur-Saône; per aquest fet, el 24 de febrer d'aquell any va ser detingut per la gendarmeria sota l'acusació de «crits sediciosos» i «escàndol nocturn», processat i condemnat el 7 de març de 1901 per un Tribunal de Policia a tres dies de presó per «escàndol injuriós». Aquell mateix març fugí cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on va ser buscat sense èxit així com a Chalon-sur-Saône i a Le Creusot. Abans havia treballat per a una empresa de construcció mecànica a Batignolles (París) i tal vegada tornà a la regió parisenca. Va ser inscrit en el registre d'anarquistes desapareguts i/o nòmades. Sembla que és el mateix Victor Grosbois que des del setembre de 1903 assumí la secretaria adjunta de la Cambra Sindical Federada dels Emmotlladors en Metall de Dole (Borgonya, França) de la Confederació General del Treball (CGT). El 3 de maig de 1906 es casà a Dampierre (Borgonya, França) amb Aline Albertine François. Victor Grosbois va morir el 26 de febrer de 1956 a l'Hospital Necker de París (França).

***

Carlo Peroni

- Carlo Peroni: El 2 de juny de 1892 neix a Novara (Piemont, Itàlia) el tipògraf anarquista Carlo Peroni. Sos pares es deien Francesco Peroni i Angela Panigone. Després de fer els estudis primaris, entrà a fer feina com a aprenent de tipògraf en diverses empreses de la seva ciutat natal. Quan era adolescent, establí contacte amb destacats militants anarquistes locals que el van introduir en els principis teòrics del pensament llibertari, especialment en el d'Errico Malatesta. Membre del Cercle Agrícola del barri de la Bicocca de Novara, en 1909 estava subscrit al periòdic anarquista Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia). Les precàries condicions econòmiques que patia l'obligaren en 1910 a emigrar als Estats Units a la recerca de fortuna i s'establí a Nova York (Nova York, EUA), on treballà d'antuvi en un petit taller d'enquadernació i després com a bugader en un hospital gestionat per monges italianes. Mesos després es traslladà a Scranton (Pennsilvanià, EUA) on entrà a fer feina a la impremta de l'anarcoindividualista Umberto Molinari. En aquesta època freqüentà els ambients de l'emigració anarquista italiana i participà en els moviments d'agitació del moviment obrer local. El 14 d'agost de 1911 parlà durant el funeral a Scranton del militant anarquista Enrico Monarchi. Durant la tardor de 1911 un telegrama enviat a Roma (Itàlia) pel cònsol italià de Nova York informava del seu retorn a Itàlia sufragat pels seus companys llibertaris. A començaments de 1912 retornà a Novara i setmanes després va ser detingut acusat d'haver «proferit crits sediciosos, insults i resistència a un funcionari públic» durant una cerimònia en honor del rei Víctor Manuel III d'Itàlia. Durant l'escorcoll del seu domicili li van segrestar alguns números de periòdics anarquistes i opuscles i manifests antimilitaristes; denunciat a les autoritats judicials, va ser condemnat pel Tribuna Reial a 16 dies de presó que patí en estreta vigilància. Un cop lliure, continuà amb la seva tasca propagandística, assistint a mítings i reunions anarquistes. Durant molts anys fou secretari dels polígrafs de la Federació del Llibre i membre del grup «La Luce». L'estiu de 1913 promogué una trobada a la Cambra del Treball local entre activistes amb la finalitat de crear un Fascio Revolucionari a Novara, però el projecte no va reeixir a causa del petit nombre de participants. En 1913 s'enrolà com a músic en el 28 Regiment d'Infanteria de Novara i durant els anys de la Gran Guerra fou cap major del 22 Regiment d'Infanteria. Sembla que patí empresonament a Àustria. Després de les operacions bèl·liques, es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on participà activament en les agitacions obreres del «Bienni Roig» (1919-1920) i com a membre dels Arditi del Popolo en la lluita contra els escamots feixistes. De bell nou a Novara en coincidència amb l'arribada al poder de Benito Mussolini, es va veure obligat a abandonar la militància activa, limitant-se a realitzar donacions esporàdiques a alguns periòdics anarquistes que es publicaven a l'estranger. Després del gir dictatorial de 1926, va ser durament reprimit per règim i «convidat» a afiliar-se a la Unió de Sindicats Feixistes Industrials de Novara, però es negà en rotund. En 1931 va ser inclòs en el «tercer llistat» de «persones a detenir en determinades contingències», fet que implicava la seva detenció preventiva com a mesura de seguretat en visites, cerimònies i manifestacions feixistes. Després de la II Guerra Mundial s'acostà als comunistes i en 1946 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). En 1970 encara era viu a Novara. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Verenin Grazia

- Verenin Grazia: El 2 de juny de 1898 neix a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) l'advocat anarquista i anarcosindicalista, i després socialista i resistent antifeixista, Verenin Grazia, que va fer servir el pseudònim partisà Montini. Era fill de l'anarquista Vittorio Grazia i de Rosa Guidi. Seguint les passes de son pare, de ben jovenet entrà a formar part del moviment llibertari. Segons la fitxa policíaca, en 1913 ja militava activament i en 1915 esdevingué empleat de la Secretaria de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) de Rimini i posteriorment a Milà (Llombardia, Itàlia). Quan la Gran Guerra, l'estiu de 1917 va ser cridat a files i lluità als fronts; en 1919 va ser llicenciat. De bell nou a Rimini, va ser un dels militants més destacats el moviment anarquista de la seva regió. Fou un dels fundadors i principals redactors, sota el pseudònim W o Werenin, del setmanari Sorgiamo!, òrgan de la Unió Anarquista d'Emília-Romanya. Esdevingué director del Consorci de Cooperatives Agrícoles i de Consum de Rimini i va ser nomenat secretari nacional de l'USI. En 1920, per la seva activitat política i sindical, va ser fitxat per la policia. El 4 de juny de 1921 es casà amb Vanda Casadio, de família llibertària, amb qui tingué tres filles (Fedra, Poljana i Jordis). Va ser un dels fundadors del Grup Anarquista «Pietro Gori» dels «Arditi del Popolo» de Rimini. L'octubre de 1922, després de la dissolució del Consorci de Cooperatives Agrícoles i de Consum pels feixistes, s'instal·là a Bolonya. El febrer de 1922, per motius poc clars, va ser expulsat del moviment anarquista de Rimini. A Bolonya treballà durant uns anys a l'Oficina Regional del Treball i després, fugint de la repressió, passà a París (França). Retornat després d'un temps, i fitxat per la policia com a «anarquista perillós», hagué de treballar en diverses feines a Milà, Parma i Bolonya. Acostat al moviment socialista a Bolonya, durant la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI). El 25 d'agost de 1943 participà a Roma en la reunió per a la reunificació socialista portada a terme entre el PSI i el Moviment d'Unitat Proletària (MUP), que donà lloc al Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP). Amb l'esclat de la lluita contra el nazisme, va ser designat pel seu partit per a formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de la regió, del qual esdevingué secretari. Va ser un dels organitzadors de la Brigada Partisana dels Apenins de Toscana i Romanya. El setembre de 1944, assumí la coordinació de la Comissió Econòmica davant la postguerra. El 21 d'abril de 1945 va ser un dels dirigents de la insurrecció popular i del CLN, assumint-ne la direcció de l'Oficina del Treball. Esdevingué un dels membres més destacats del PSIUP i a finals de 1945 entrà a formar part del Consell Nacional en representació del seu partit. En 1946 va ser elegit diputat a la Cambra Constituent i en 1948 diputat del primer parlament republicà, càrrec que mantingué fins a 1953. Després de l'excisió socialdemòcrata, va romandre al PSI i fou partidari de la fusió amb el Partit Comunista Italià (PCI). A partir de 1949 ocupà durant una dècada el càrrec de secretari de la Lliga Nacional de Cooperatives (LNC). Entre 1955 i 1956 col·laborà en La Squilla. En 1958 va fer un viatge a Iugoslàvia. En 1963 abandonà el PSI i entrà en el PSIUP i en 1968 aquest partir es fusionà amb el PCI. Greument malalt, Verenin Grazia va morir el 31 de maig de 1972 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). En els anys noranta es va saber que des de la II Guerra Mundial havia tingut la doble militància socialista i comunista. Documentació seva es troba dipositada des de 1990 a la Fundació Ivano Barbieri de Bolonya. En 2020 Tito Menzani publicà la biografia Verenin Grazia. Patriota e cooperatore. Un carrer de Rimini porta el seu nom.

Verenin Grazia (1898-1972)

***

Francisco Fernández García

- Francisco Fernández García: El 2 de juny de 1902 neix a Mudargos (La Corunya, Galícia) –algunes fonts citen erròniament Muros (La Corunya, Galícia)– l'anarcosindicalista Francisco Fernández García, conegut com El Cubano. Era fill de José María Fernández Cudillero, fuster, i de María García Porta. D'infant emigrà amb sos pares a Cuba. Pescador de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), formà part de l'Agrupació Confederal Galaica a Bilbao (Biscaia, País Basc). Durant la guerra, l'octubre de 1936, s'enrolà en el «Batalló Celta» de la Marina de Guerra Auxiliar d'Euskadi, amb l'embarcació armada Nabarra (antic bacallaner a vapor Vendaval), on va fer d'engreixador. Francisco Fernández García va morir el 5 de març de 1937, juntament amb altres 28 mariners, dos d'ells confederals (Remigio Achirica Ibargoenechea i Antonio Álvarez Domínguez), al front Nord, durant el combat de Matxitxako, al mar Cantàbric, a les costes de Bizkaia (País Basc), quan la seva l'embarcació Nabarra va ser enfonsada pel creuer feixista Canarias. Sa companya, embarassada, tingué una filla mes i mig després de la seva mort, la qual batejà Francisca en honor de son pare.

***

Notícia sobre la condemna de Juan Arnedo apareguda en el periòdic barcelonès Solidaridad Obrera del 10 de juliol de 1932

- Juan Arnedo Jiménez: El 2 de juny de 1911 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Arnedo Jiménez –el certificat de defunció cita com a segnon llinatge Giménez. Sos pares es deien Miguel Arnedo Placencia i Beatriz Jiménez Pérez. Treballà de paleta i de tipògraf. Després de la proclamació de la II República espanyola milità en el moviment llibertari, en el Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Osca (Aragó, Espanya). El 30 de juny de 1932 va ser condemnat per un tribunal popular a l'Audiència Provincial d'Osca a dos anys i quatre mesos de presó correccional per haver posat durant la nit del 24 al 25 de gener d'aquell any dos cartutxos de dinamita a la via fèrria entre Osca i Tardienta –el jurat popular demanà d'ofici el seu indult– i va ser tancat a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya); dos companys seus, Paulino Dieste Ara i Francisco Jordán Gallego, en van ser absolts. En aquest any va col·laborar en Solidaridad Obrera. L'octubre de 1934 va ser novament empresonat dos mesos, juntament amb altres companys (Antonio Ascaso Jiménez, Juan Barrabés Asún i Mariano Catalina Mata), per «difusió de premsa clandestina». El febrer de 1935 va ser jutjat per la seva participació en els fets revolucionaris de desembre de 1933, però va ser absolt. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 era el president del Sindicat Únic de la CNT d'Osca i participà en els combats als carrers. Després de l'ocupació de la població per les tropes franquistes, aconseguí fugir a les muntanyes i s'integrà en els primers grups de milicians que intentaren alliberar la ciutat. Amb la militarització de les milícies va ser nomenat comissari delegat de Guerra de Brigada del II Batalló de la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió («Ascaso») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. L'abril de 1939 va ser capturat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i enviat al camp de concentració d'Albatera; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de reclusió i tancat a les presons d'Oriola, Elx i Huelva. El març de 1944 va ser posat en llibertat provisional. Posteriorment es va exiliar. Sa companya fou Francisca Sarte. Juan Arnedo Jiménez va morir el 28 de novembre de 1991 a Las Cabanas (Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica de Francisco García Sánchez apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 d'octubre de 1986

- Francisco García Sánchez: El 2 de juny de 1911 neix a La Unión (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco García Sánchez. Sos pares es deien Ramón García i Victoria Sánchez. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i visqué molts d'anys a París. Després de la mort del dictador Francisco Franco retornà en diverses ocasions a la seva ciutat natal i en 1983 s'hi instal·là definitivament. Francisco García Sánchez va morir el 17 de maig de 1986 a l'Hospital Perpetuo Socorro de Cartagena (Múrcia, Espanya) i va ser enterrat al cementiri de La Unión.

***

Antonio Ruju en el documental Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo

- Antonio Ruju: El 2 de juny de 1911 neix a Tissi (Tataresu, Sardenya) l'anarquista Antonio Ruju. Fill d'una família pagesa amb grans dificultats econòmiques, sos pares es deien Giuseppe Ruju i Baingia (Gavina) Masala. Quan tenia sis anys començà a treballar al camp llevant les pedres de les terres plantades amb vinyes. Quan pogué, intentà allistar-se a la Marina, però la sol·licitud va ser rebutjada per la seva «absència total de coneixements alfabètics». Després treballà traginant cabassos de tova. Emparat per un oncle matern, brigadier de la Policia Financera, aquest aconseguí que amb 18 anys pogués entrar en el cos, on va aprendre a llegir i a escriure, on tascà per primera vegada el cafè i on es calçà per primera vegada un parell de sabates. Després d'un primer entrenament militar, va ser destinat primer a Ligúria i després al Piemont. Durant la II Guerra Mundial entrà en contacte amb el moviment antifeixista i col·laborà amb la 43 Divisió «Sergio De Vitis» partisana de la Val Sangone piemontesa. Acostat al moviment anarquista, destacà en una operació particularment delicada que consistí en la rendició de la guarnició alemanya d'Avigliana (Piemont, Itàlia); proposat per a una creu militar al valor, la rebutjà per coherència a les seves idees llibertàries. Participà en les iniciatives dels grups àcrates adherits a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i conegué destacats militants, com ara Armando Borghi, Italo Garinei, Ilario Margarita, Giuseppe Mariani, Ernesto Rossi i Geatano Salvemini. Després de la guerra abandonà la Policia Financera i emprengué una carrera com a comptable, després com a assessor financer i finalment com a agent de canvi a la Borsa de Tori, activitats que li reportaren una riquesa considerable, amb la qual finançà nombroses iniciatives llibertàries. Participà en diversos congressos i reunions de la FAI i, amb Antonio Strinna i E. Bertran, en representació del Grup «Errico Malatesta» de Torí, assistí al V Congrés de la FAI que se celebrà entre el 19 i el 22 de març de 1955 a Civitavecchia (Laci, Itàlia) i al Congrés Nacional de Liorna (Toscana, Itàlia) celebrat entre l'1 i el 2 de maig de 1954. Durant els anys cinquanta mantingué polèmiques amb el comunista Palmiro Togliatti. En 1960 col·laborà en L'Adunata dei Refrattari, de Nova York (Nova York, EUA). Després del Congrés de Carrara (Toscana, Itàlia) de la FAI de 1965 i el naixement dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), el Grup «Errico Malatesta», del qual formà part, s'adherí al nou moviment. Entre novembre de 1976 i juny de 1979 s'encarregà de l'edició del butlletí Informatore anarchico fra compagni e gruppi aderenti ai GIA, òrgan d'aquesta organització. En els setanta mantingué polèmiques amb l'anarquista Pietro Valpreda. Durant els últims anys de sa vida s'acostà a la FAI i en 1993 decidí donar la seva biblioteca –uns 2.000 documents– a Tissi. També en 1993 publicà la seva autobiografia Dall'abisso alla vetta, amb un prefaci del seu amic Norberto Bobbio. En 2001 el cineasta Roberto Nanni estrenà el documental Antonio Ruju. Vita di un anarchico sardo. Antonio Ruju va morir el 25 de gener de 2002 a Torí (Piemont, Itàlia). El 13 de novembre de 2004 se celebrà una jornada d'homenatge a Tissi, organitzada pel «Sistema Bibliotecari Coros-Figulinas», sota el nom Un anarchico in borsa. Il fondo Antonio Ruju della Biblioteca di Tissi.

***

Benoist Rey fotografiat per Charlotte Perry (2022)

- Benoist Rey: El 2 de juny de 1938 neix al VII Districte de París (França) el tipògraf i escriptor antimilitarista llibertari Benoist Stanislas Jean Pierre Édouard Rey. Sos pares, dretans, reialistes i antisemites, es deien Jean Rey, arquitecte, i Hélène Rouard, i, entre sos 13 germans, tingué una germana religiosa. Poc donat als estudis, deixà l'escola en l'educació primària i a partir dels 12 anys esdevingué tipògraf, treballant entre finals dels anys cinquanta i principis del seixanta a diverses impremtes (Diéval, Maisons-Alfort, Pierre Gaudin i Marchand). En aquests anys milità en la Confederació General del Treball (CGT). En 1958 va ser enviat a fer el servei militar primer a Alemanya i a partir del 28 de setembre de 1959 a Algèria, en plena guerra, com a infermer en una unitat d'Infanteria semidisciplinària pacificadora de la Cabília. L'octubre de 1960 retornà a París i redactà un diari d'aquesta experiència traumàtica, publicat l'any següent sota el títol de Les Égorgeurs (Els degolladors), on denuncià la violència (assassinats, violacions, pillatges, destruccions, tortures, sadisme, etc.) exercida per l'exèrcit francès a la guerra d'Algèria, obra que va ser segrestada l'abril de 1961 per la policia a la impremta. Aquest testimoni esdevingué una obra clàssica de l'antimilitarisme i de denúncia de la repressió colonialista. Durant un temps milità amb els trotskistes de «Voie Communiste» (VC, Via Comunista). En 1962 va ser detingut quan feia guàrdia contra els atemptats de la feixista Organització Armada Secreta (OAS) davant el domicili de Simone de Beauvoir, amb una moleta i un puny americà; jutjat, va ser condemnat a vuit dies de presó amb llibertat provisional i una multa, la qual pagà Simone de Beauvoir, lloadora de Les Égorgeurs. El juny de 1962 visità l'URSS. Durant els fets de «Maig de 1968», participà en el Comitè d'Acció del VI Districte de París, repartint propaganda i a les barricades; detingut, passà un temps a l'Hospital-Presó Beaujon, on la policia enviava els militants capturats, i on va conèixer sa futura companya Christine, amb qui tindrà tres infants (Benjamin, Angélique i Jérémy). Entre 1961 i 1968 fou cap de fabricació de tres agències de publicitat. Després treballà un temps de brocanter als encants de Montreuil (llla de França, França). Entre 1969 i 1971 treballà al restaurant parisenc «La Marmite» i entre 1975 i 2000 a l'«Auberge des Traouques» de Montfan (Llenguadoc, Occitània). En 1999 Raymond Vidal-Pradines publicà el fullet biogràfic Benoist Rey i aquest mateix any guanyà el Gran Premi «Ni Dieu ni maître» per la seva obra Les Égorgeurs, després de la reedició d'aquest llibre «maleït». Entre 2006 i 2007 publicà en dos volums Les trous de mémoire, on explica els seus records juvenils, el «Maig 68», les seves experiències en el sector de la restauració i un viatge que va fer en 1975 a Algèria. En aquests anys col·laborà en Le Monde Libertaire. En 2011 publicà Mieux vaut boire du rouge que broyer du noir. Benoist Rey va morir el 22 de maig de 2026 a Montfan (Llenguadoc, Occitània).

Benoist Rey (1938-2026)

---

Continua...

---

[01/06] �L'union ouvri�re� - �Chicagoer Arbeiter-Zeitung� - Vaga de Cananea - �Revoluci�n� - ��manh� - �La Vie Anarchiste� - �Le Bulletin Libertaire� - �Marinarbetaren� - �Reconstruir� - Columbia i Maig 68 - Concert de Ferr� - Dard - Laisant - S�gard - Sen� - Bouffanais - Lerousseau - Puyo - Vales - Lavorel - Recoules - Abarca - Lagant - Carlizza - Domergue - Pensiot - Vicente Villanueva - Botev - Lucien Jean - Del Papa - Bulzamini - Gisbert - Cant� - Tannenbaum - Orselli - Le Flaouter - Parra - Aparisi - Rivas - Galiano

efemerides — Mon, 01 Jun 2026 13:04:40 +0200

[01/06] «L'union ouvrière» - «Chicagoer Arbeiter-Zeitung» - Vaga de Cananea - «Revolución» - «Ámanhã» - «La Vie Anarchiste» - «Le Bulletin Libertaire» - «Marinarbetaren» - «Reconstruir» - Columbia i Maig 68 - Concert de Ferré - Dard - Laisant - Ségard - Sené - Bouffanais - Lerousseau - Puyo - Vales - Lavorel - Recoules - Abarca - Lagant - Carlizza - Domergue - Pensiot - Vicente Villanueva - Botev - Lucien Jean - Del Papa - Bulzamini - Gisbert - Cantó - Tannenbaum - Orselli - Le Flaouter - Parra - Aparisi - Rivas - Galiano

Anarcoefemèrides de l'1 de juny

Esdeveniments

Portada de la segona edició de L'union ouvrière

- S'edita L'union ouvrière: L'1 de juny de 1843 es publica a París (França), després de moltes dificultats, L'union ouvrière, de l'escriptora hispanofrancesa Flora Tristan y Moscoso, una de les precursores de l'anarcofeminisme. Aquesta important obra és un dels primers al·legats a favor dels drets de la classe obrera i de les dones; un manifest per establir una organització internacional obrera dirigida a les classes obreres on les dones jugarien el paper que li pertoca. Per treure la primera edició va distribuir 3.000 prospectes demanant finançament. Entre l'1 de juny i el 10 de juliol, va rebre 43 cartes i 35 visites de obres de diversos oficis que s'havien presentat per ajudar-la en la seva tasca. Pel que fa els subscriptors, per als 4.000 exemplars de la tirada inicial, va aconseguir 123, entre ells noms com Béranger, Victor Considérant, Eugène Sue, George Sand, Hortense Allard, Blanqui, Louis Blanc, Ponsard, Mme. Desbordes Valmore, Louise Colet, els Didot, Paul de Kock, Marie Dorval, juntament amb els noms de planxadores, criades, porteres, sabaters, paletes, etc. També Flora Tristan va apuntar els noms dels personatges que la van rebutjar, com ara Lamennais, David D'Angers, Eugène Delacroix, Chateaubriand, Odilon Barrot, Laffitte, Garnier-Pagés, Dupin, el baró de Rothschild, etc. Amb la intenció de difondre la idea d'Unió Obrera, va projectar una gira propagandística de presentació del seu llibret arreu de França amb la intenció d'animar el proletariat a la creació de comitès locals d'aquesta Unió Obrera i de crear una publicació destinada a defensar els drets de la classe obrera, i que començarà el 12 d'abril de 1844.

***

Un exemplar del Chicagoer Arbeiter-Zeitung

- Surt Chicagoer Arbeiter-Zeitung: L'1 de juny de 1876 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del Chicagoer Arbeiter-Zeitung (Diari dels treballadors de Chicago), en llengües alemanya i anglesa; era el diari dels obrers alemanys emigrats. D'antuvi òrgan socialista, el periòdic tombarà progressivament cap a l'anarquisme amb l'arribada d'August Spies i de Michael Schwab, ambdós víctimes de la repressió (fets de Haymarket, 1886-1887). Serà la publicació anarquista més cèlebre de Chicago, amb un tiratge de 5.800 exemplars en 1886. Va tenir molts subscriptors a Europa, com ara Marx, Lassalle o Bebel. A partir de 1894 serà publicat per Max Baginski fins a 1907 i retornarà seguidament a l'òrbita socialista fins al 13 d'octubre de 1919.

***

"Tienda de raya" custodiada per soldats nord-americans durant la vaga de Cananea. Fotografia d'Agustín Víctor Casasola

- Vaga de Cananea: L'1 de juny de 1906 a Cananea (Sonora, Mèxic) esclata una importantíssima vaga minera contra l'empresa d'extracció de coure Cananea Consolidated Copper Company (CCCC), propietat del coronel nord-americà William Cornell Greene. Aquest esdeveniment s'ha considerat com un precursor directe de la Revolució mexicana de 1910 i a la ciutat de Cananea com al «Bressol de la Revolució». En començar el segle XX, la indústria minera era la més importat a Mèxic i les explotacions més importants radicaven al nord del país, a prop de la frontera amb els EUA. Els propietaris de les zones mineres eren inversors estrangers beneficiats per les polítiques impulsades pel règim de Porfirio Díaz; pel contrari, els obrers mexicans que treballaven les mines vivien en condicions d'explotació i de pobresa, sense gairebé drets laborals. Durant més de dues dècades, qualsevol oposició al porfiriato era reprimida durament, malgrat tot, en començar el nou segle, un grup d'opositors agrupats al voltant del «Club Liberal Ponciano Arriaga», impulsat per Camilo Arriaga a San Luis Potosí, i del periòdic anarquista Regeneración, impulsat pels germans Flores Magón a la Ciutat de Mèxic, no aturarien fins derrocar la dictadura de Porfirio Díaz. Aquest grup opositor, format sobretot per intel·lectuals i periodistes, s'havia exiliat als EUA a finals de 1903 a causa de la persecució política i la supressió de la llibertat de premsa a Mèxic. El novembre de 1904 reaparegué el periòdic Regeneración, primer a San Antonio (Texas, EUA) i que després es traslladà a Saint Louis (Missouri, EUA). Agrupats per la Junta Organitzadora del ja anarquista Partit Liberal Mexicà (PLM), els opositors a Díaz començaren a preparar la insurrecció armada, després de considerar que ja no era possible transformar el sistema polític mexicà per la via legal com pensaven en 1901. En aquest context arribaren a Cananea Enrique Bermúdez, José López i Antonio de Pío Araujo, activistes del PLM, amb la finalitat de reforçar l'agitació i la propaganda en l'organització obrera. Amb els obreres formaren un seminari anomenat «El Centenari», però quan els agitadors magonistes van ser detectats pels guàrdies de la mina i hagueren de fugir, aquest ja havien establert contacte amb Esteban Baca Calderón, Manuel M. Dieguez i Lázaro Gutiérrez de Lara que formaren l'organització secreta «Club Liberal de Cananea», lligada a l'anarquista PLM per preparar la revolució contra Porfirio Díaz. L'1 de juny de 1906 els 5.360 treballadors de la CCCC d'origen mexicà demandaren l'equiparació dels salaris als dels seus 2.200 companys miners nord-americans que també treballaven per a la mateixa companyia –els mexicans cobraven 3.50 pesos diaris, mentre els nord-americans 5 pesos diaris pel mateix treball– i unes jornades laborals de vuit hores. Com que aquestes demandes no van ser escoltades, els minaires van fer una crida a la vaga, acció que mai no s'havia vist en la història de Mèxic i que marcarà una fita en l'època porfiriana. Els vaguistes portaven com a símbols la bandera mexicana i un estendard amb un bitllet de cinc pesos, quantitat demandada com a salari mínim. El moviment fou encapçalat pels treballadors Juan José Ríos, Manuel M. Diéguez i Esteban Baca Calderón, els quals cridaren a la vaga just en el moment de sortir de les oficines de Greene i davant la negativa d'aquest a venir a la raó. Quan la marxa obrera es manifestava, en passar per una fusteria de la companyia, els treballadors nord-americans prengueren les armes i descarregaren els seus fusells, morint dos vaguistes i resultant nombrosos obrers ferits. En resposta a aquesta agressió els obrers mexicans atacaren amb pedres, resultant morts diversos miners nord-americans –entre ells William Metcalf, Conrad Kubler, Bert Rusler i els germans George– i entaulant-se una batalla campal entre els obrers rivals. Els treballadors nord-americans perseguiren els mexicans arreu del poble i els expulsaren cap a les muntanyes, però fugint els mexicans calaren foc una fusteria on els primers treballaven. Greene, mentrestant, acudí al cònsol nord-americà, qui demanà ajuda al govern del veí Estat d'Arizona i un escamot de 275 rangers, comandat pel capità Thomas H. Rynning, fou enviat per controlar la situació. El 2 de juny aquest grup entrà armat en territori mexicà amb l'excusa de custodiar la tienda de raya –establiment comercial en una hisenda o explotació, on es venen mercaderies als treballadors a compte dels seus salaris– i les instal·lacions mineres, i, amb el suport de la policia rural porfidista, perseguiren i assassinaren qualsevol vaguista que oferís resistència. Els minaires acudiren al governador de Sonora, Rafael Izábal, per exposar les seves demandes, però en el trajecte van ser agredits pels rangers, escampant-se el combat pel poblat. Durant la nit, les tropes nord-americanes hagueren de ser retornades al seu país. El 3 de juny es declarà la Llei marcial a Cananea i el moviment quedà gairebé controlat. Els líders miners, com ara Baca Calderón i altres integrants del PLM, van ser agredits i tancats a la presó política de San Juan de Ulúa. El resultat de les dues jornades de lluita va ser de 23 morts i 22 ferits, més de 50 detinguts i centenars de fugitius aterrats. El 6 de juny les activitats mineres tornarien a la normalitat amb la submissió dels obrers. A la vaga de la Cananea li seguirien les insurreccions que s'engegaren per començar una Revolució Social a Mèxic el 18 de setembre de 1906, que fou descoberta i reprimida per la policia política de Porfirio Díaz i per detectius nord-americans. El pla subversiu llibertari del PLM, que incloïa tornar a Cananea i unir-se als indis yaquis, va haver de ajornar-se. En 1911 Greene va morir a causa d'un accident amb el seu carruatge i en 1917 la CCCC fou adquirida per The Anaconda Copper Minig Company. En 1917 es va escriure un corrido titulat La cárcel de Cananea que rememora l'incident. Actualment la presó municipal de Cananea, construïda en 1903 al centre de la ciutat, és el «Museu de la Lluita Obrera», on es realitzen exposicions sobre la història del moviment obrer de la indústria minera. La mina de Cananea sempre ha estat escenari de disputes obreres, l'última el gener de 2008 amb una vaga que durà cinc mesos.

***

Portada del primer número de Revolución

- Surt Revolución: L'1 de juny de 1907 surt clandestinament a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el primer número de Revolución, successor temporal de Renovación, editat per Ricardo Flores Magón, Antonio I. Villarreal, Práxedis Guerrero, Manuel Sarabia, Lazaro Gutiérrez de Lara i altres, membres del Partit Liberal Mexicà. La publicació exhortava a l'ocupació de terres, a l'antiparlamentarisme, a l'aixecament armant revolucionari i a una guerra de pobres contra rics. Per aquesta data el cap de Ricardo Flores Magón tenia preu: 25.000 dòlars, i l'agost d'aquest mateix any, els revolucionaris van ser descoberts i detinguts. En 1908 Enrique Flores Magón, Modesto Díaz i Práxedis Guerrero reemprengueren l'edició del periòdic, però el maig va quedar definitivament clausurat ja que la policia secreta va entrar violentament a la impremta on s'editava Revolución i va empresonar els tres revolucionaris per «libel criminal»; Díaz morirà a la presó i Práxedis i Enrique aconseguiran la llibertat gràcies a Arizmendez i a Ulibarri.

***

Portada del primer número d'Ámanhã

- Surt Ámanhã: L'1 de juny de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic quinzenal Ámanhã. Revista popular de orientação racional (Demà. Revista popular d'orientació racional). Dirigida per Grácio Ramos i Pinto Quartim, aquesta publicació anarquista de qualitat tractava temes d'actualitat de l'època, realitzat apologies de l'amor lliure, del divorci, de la pedagogia llibertària, de l'ateisme, de filosofia, d'història, d'economia, de la nova ortografia, etc. Hi van col·laborar António C. Altavila, Augusto Casimiro, Bento Casimiro, Bento Faria, Coriolano Leite, Emílio Costa, José Bacelar, Manuel Ribeiro, Pinto Quartim, Tomás da Fonseca, Dikran Elmassian, Deolinda Lopes Vieira, Joã Branco, Anjelo Jorje, Antonio Cobeira, Lucinda Tavares, Rosalina Ferreira, Araujo Pereira, Lopo Gil, José Carlos de Souza, Jules Simon, Afonso de Bourbon, Antonio Cardoso, Ernesto Herrera, Mendes Assunção, José Simões Coelho, Antonio da Costa Oliveira, Élisée Reclus i Piotr Kropotkin, entre d'altres. El número 4 n'és un especial dedicat a Élisée Reclus. En sortiren 6 números, l'últim el 15 d'agost de 1909.

***

Portada d'un exemplar de La Vie Anarchiste

- Surt La Vie Anarchiste: L'1 de juny de 1911 surt a Reims (Xampanya, França) el primer número del periòdic mensual de caràcter anarcoindividualista La Vie Anarquiste. Libre tribune anarchiste, que proposava la regeneració individual per mitjà de la reforma naturista de les maneres de viure. El gerent n'era H. Richard i, a partir de març de 1912, Georges Butaud, que l'editarà a la comunitat de Bascon (Château-Thierry) i finalment a Saint-Maur-des-Fossés (regió parisenca). El periòdic deixarà de publicar-se, a partir de la declaració de guerra, l'1 d'agost de 1914 (27 números en total) i almenys va editar dos fullets: Mon point de vue de l'anarchisme individualisme (1911), d'Émile Armand, i L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), de Georges Butaud. N'eren col·laboradors, entre d'altres, Sophie Zaïkovska (companya de Butaud), Chapoton, R. Paquet, Francisque Faye, Robert Collino (Ixigrec) i Pierre Nada.

***

Portada del primer número de Le Bulletin Libertaire

- Surt Le Bulletin Libertaire: L'1 de juny de 1921 surt a Brussel·les (Brussel·les, Bèlgica) el primer número de Le Bulletin Libertaire. Organe du Groupe Libertaire de Bruxelles. Editat per Ernest Tanrez (Ernestan), la redacció i l'administració es trobaven al Café du Cyne de la Gran Place de Brussel·les. La major part dels articles van ser signats per inicials i l'únic nom que apareix és el d'Ernestan. Només en sortí un altre número el juliol d'aquell any.

***

Capçalera de l'últim número de Marinarbetaren

- Surt Marinarbetaren: L'1 de juny de 1924 surt a Estocolm (Suècia) el primer número del periòdic mensual anarcosindicalista Marinarbetaren. Arbetare i alla land, förena er! (El Treballador Marítim. Treballadors de tots els països, uniu-vos!). Portava l'epígraf «Una injustícia contra un és una injustícia contra tots». Era l'òrgan oficial de la Secció d'Estocolm de la Marintransportarbetarnas Industriella Union Núm. 510 (MTAIU Núm. 510, Sindicat de Treballadors del Transport Marítim Núm. 510) de l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Ressenyava moltes notícies sobre el sindicalisme de la marina mercant d'arreu del món i gasetilles traduïdes de l'anglès. Trobem articles i notes d'H. Anderson, C. G. Andersson, Oscar Augustson, F. Andrén, T. Flynn, N. N. Frogner, T. Mc Gill, Wm. Green, Peak Halyard, Uno Johansson, Arturo Lazcano, Sam Murray, Ture Nerman, Frank Norman, James Olsson, Otto Rieger, Carl Setterquist, Charle Shultz, Walker C. Smith, George Speed, Mimer Tonning, entre d'altres. El número 6, de l'1 de novembre de 1924, és un especial sobre l'anarcosindicalista Joe Hill. En sortiren 11 números, l'últim (doble) el març-abril de 1925. El sindicat IWW romangué a Suècia entre 1920 i ben entrats els anys trenta.

***

Capçalera del primer número de Reconstruir

- Surt Reconstruir: Durant la primera quinzena de juny de 1946 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic anarquista Reconstruir. Por el socialismo y la libertad. Estava editat per la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA) i la Federació Llibertària Argentina (FLA). Tractava temes de l'actualitat política i social des del punt de vista llibertari. Administrat per Luis Danussi, comptà amb les col·laboracions de Diego Abad de Santillán, Miguel Ángel Angueira Miranda, Fierre Ansart, Dardo Batuecas, Ángel Cappelletti, Alex Comfort, Juan Corral, Generoso Cuadrado Hernández, Luis Danussi, Luis Di Filippo, Luce Fabbri, Pietro Ferrúa, Luis Franco, Daniel Guerin, Valentín Kunica, René Lamberet, Arthur Lehning, Gastón Leval, Carlos Machado, Jacobo Maguid, Sebastián Marota, Oscar Milstein, Fidel Miró, Vladimiro Muñoz, Carlos Manuel Rama, Eugen Relgis, Horacio Elite Roqué, Helmut Rüdiger, Mara Elena Samatan i Héctor Woolands, entre d'altres. La publicació patí diversos processos per desacatament i segrests d'edicions, traslladant la seva impressió a Rosario (Santa Fe, Argentina). Edità 60 números fins el novembre de 1952 i entre novembre de 1955 i 1959 edità entre els números 61 i 90. També es creà una editorial del mateix nom que publicà desenes de fullets i llibres. Posteriorment, entre 1959 i 1976, s'edità una segona època amb la mateixa capçalera que publicà 101 números.

***

Pamflet de convocatòria de la manifestació de suport dels estudiants de Columbia al Maig francès

- Suport de Columbia al Maig francès: L'1 de juny de 1968 a Nova York (Nova York, EUA) la Coalició per un Moviment Antiimperialista i el Comitè de Coordinació de la Vaga d'Estudiants de la Universitat de Columbia realitzen davant el Consolat de França una manifestació en suport dels estudiants i treballadors francesos aixecats al crit de «De Gaulle! Up against the wall!» (De Gaulle! Contra la paret!». En aquestes dates molts de cartells realitzats per l'Atelier Populaire de l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de París es van distribuir i penjar a la Universitat de Columbia, ja que els estudiants francesos consideraven els alumnes d'aquesta universitat com a un antecedent intel·lectual i d'acció de la seva revolta.

***

Cartell de l'acte

- Concert de Léo Ferré: L'1 de juny de 1991 se celebra al Palais des Sports de París (França) un concert extraordinari del cantautor anarquista Léo Ferré. L'acte, organitzat per la Federació Anarquista (FA) francesa, es realitzà per celebrà el desè aniversari de Radio Libertaire. Va ser un dels últims concerts del cantautor.

Naixements

Signatura d'Adolphe Dard (1876)

- Adolphe Dard: L'1 de juny de 1836 neix al barri de La Croix-Rousse de Lió (Arpitània) l'anarquista Adolphe Lazare Anne Dard –ell signava Lazare Dard. Era fill de Nicolas Dard i de Marguerite Dolbeau. Es guanyava la vida treballant de teixidor. El 22 de gener de 1853 el Tribunal Correccional de Lo Vigan (Llenguadoc, Occitània) el condemnà a dos mesos de presó per «vagabunderia». El 25 d'octubre de 1876 es casà al IV Districte de Lió amb la teixidora Jeanne Chabert. En 1876 vivia al carrer Dumont d'Urville del IV Districte de Lió. En 1880 va fer costat el comitè de suport de La Croix-Rousse a la candidatura d'Auguste Blanqui a les eleccions legislatives. En 1882 militava en la Secció de La Croix-Rousse de l'anarquista Federació Revolucionària de Lió, fundada per Claude Bernard i Toussint Bordat. Va presidir diverses reunions importants, com ara la del 9 de setembre de 1882 a la Sala Élysée sobre la vaga dels conscrits, tot criticant el sufragi universal. Aleshores vivia al número 12 del carrer Mail del IV Districte de Lió. El gener de 1883, quan es trobava fugat, figurava en el llistat de jutjats en l'anomenat «Procés dels 66», en el qual es van jutjar destacats anarquistes sota l'acusació de «reconstitució d'una organització internacional de treballadors». El 19 de gener de 1883 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó, 2.000 francs de multa i cinc anys de prohibició dels drets civils. El 14 de novembre de 1887 va ser detingut a Lió i, després de presentar recurs a la seva condemna, el 22 de novembre de 1887 el Tribunal de Lió l'absolgué del delicte al qual havia estat sentenciat. Sembla que s'exilià a Suïssa, on va romandre fins el 1892. En tornar a França abandonà les activitats polítiques. El 6 de gener de 1895, arran d'una congestió, restà paralitzat i dies després, el 17 de gener, es va decretar el seu divorci de Jeanne Chabert. El seu últim domicili va ser al número 22 del carrer Cuire del IV Districte de Lió. Adolphe Dard va morir el 25 de juliol de 1895 a l'Hospital de La Croix-Rousse del IV Districte de Lió (Arpitània) i va ser enterrat dos dies després.

***

Nínxol d'Albert Laisant

- Albert Laisant: L'1 de juny de 1873 neix a Tours (Centre, França) l'enginyer, inventor, escriptor, poeta, militant anarquista, pedagog llibertari i francmaçó Albert Laisant. Era fill de l'intel·lectual anarquista Charles-Ange Laisant i de Clara Cécile Guichard. Enginyer de carrera, treballava al Ferrocarril de Cintura de París (França) i dissenyà diversos invents tècnics. La trobada amb Sébastien Faure li va descobrir l'anarquisme, ideal que encomanarà a son pare, i que ell també transmetrà a sos dos fills, Maurice i Charles. Entre 1899 i 1901 va ser l'ànima del periòdic L'Éducation Libertaire, òrgan de la Lliga per l'Educació Llibertària creada el juny de 1897. Va ser un dels signants en 1901 de la crida contra la condemna de Laurent Tailhade per un article publicat en Le Libertaire. També en 1901 s'adherí a la «Societat per a la Propagació de l'Esperanto». Entre 1903 i 1922 va fer nombroses conferències a les Universitats Populars parisenques. En 1906 publicà L'éducation de demain, fullet editat per l'anarquista Colònia Comunista d'Aiglemont (Les Ardenes, França). El 2 d'abril de 1908 es casà a Levallois-Perret (Illa de França, França) amb Marie Jeanne Charton. En 1910 publicà amb altres el fullet Le Néo-Malthusisme est-il moral?. El juliol de 1911 signà un manifests per la llibertat del dibuixant anarquista català Fermí Sagristà aleshores empresonat a la Península. En 1916 s'inicià en la francmaçoneria i dirigí durant anys l'Orfenat Maçònic, que el va renovar amb mètodes pedagògics moderns, però finalment dimití del seu càrrec a causa de crítiques sorgides per la seva gestió de l'orfenat. Passà fugaçment per la Section Française de l'Internationale Communiste (SFIC, Secció Francesa de la Internacional Comunista) quan aquesta es va crear. En 1925 va publicar la novel·la infantil Magojana: le maître du secret. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara L'Ére Nouvelle, Le Progrès Civique, etc. Deixà inèdita molta obra, especialment poesia. Albert Laisant va morir el 23 de novembre de 1928 a Asnières (Illa de França, França) i les seves cendres van ser dipositades al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Foto policíaca d'Émilien Ségard (2 de juliol de 1894)

- Émilien Ségard: L'1 de juny de 1875 neix a Salouël (Picardia, França) l'anarquista Émilien Ségard. Era fill natural de l'obrera fabril Fidéline Marie Léonie Mécrent i el 21 de setembre de 1880 l'infant va ser legitimat pel matrimoni a Saloul (Picardia, França) d'aquesta amb l'anarquista Philogene Ferdinand Ségard (Alexandre Ségard). Ben igual que son pare, fou membre del grup anarquista d'Amiens (Picardia, França). Es guanyava la vida com a pintor de carruatges. El 21 de març de 1894 va ser detingut amb son pare i tots dos van ser alliberats i el seu cas sobresegut. El 2 de juliol de 1894 va ser inscrit en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. El 16 de novembre de 1896 va ser incorporat per a fer el servei militar en el 51 Regiment d'Infanteria, però el 10 de novembre de 1897 va ser llicenciat per «bronquitis bacil·lar». El febrer de 1898 va ser detingut a Amiens amb 10 companys (Bordenave, Carlier, Desprez, Dumont, Goullencourt, Lebrun, Morel, Pasquet, Pechin i Warlin) després d'haver desencadenat una baralla durant una conferència organitzada per catòlics; denunciat per aquest fet, va ser condemnat a 20 dies de presó. A començament de segle la policia el donà com a desaparegut a Amiens. En 1904 era un dels responsables de la Secció d'Amiens de l'Associació Antimilitarista i en aquesta època vivia al número 69 del carrer Saint-Germain. En 1905 col·laborà amb el periòdic anarquista d'Amiens Germinal. Cap el 1912 vivia al número 10 del carrer Jourdel d'Amiens i aleshores la policia el definia com a «anarquista, poc militant». El 21 d'octubre de 1914 es casà a Amiens amb Gabrielle Charlotte Gaffet. El 10 de desembre de 1914 va ser declarat no apte per a l'exèrcit. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Édouard Sené (1912)

- Édouard Sené: L'1 de juny de 1887 neix al III Cantó de Nantes (País del Loira, França) el periodista i dibuixant i militant anarquista i sindicalista Édouard Louis Marie Sené, que va fer servir els pseudònims Sen i Édouard Lebreton. Sos pares es deien Édouard Sené, cirurgià dentista, i Marie Louise Tallandeau. Sergent del 25 Regiment d'Infanteria, el 19 de maig de 1910, quan estava de permís per una convalescència, va ser detingut a la plaça de la République de París (França) per «escàndol nocturn» durant una manifestació organitzada pel Sindicat d'Empleats de la Regió Parisenca. El juliol d'aquell any va ser llicenciat per ferides produïdes en servei. Destacat redactor, col·laborà durant molts d'anys en la premsa anarquista i sindicalista (Le Libertaire, Les Temps Nouveaux, La Vie Ouvrière, etc.). En aquesta època vivia al número 65 del carrer Lepic de París. El 9 de desembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió de La Voix du Peuple per a la seccions de borses del treball de la Confederació General del Treball (CGT). A partir de 1911 fou redactor de La Bataille Syndicaliste i en 1912 fou un dels fundadors, amb Édouard Boudot i Eugène Jacquemin, de Le Réveil Anarchiste Ouvrier. Dins de la CGT va estar més proper al sector de Victor Griffuelhes i de Georges Yvetot que del d'Alphonse Merrheim i Pierre Monatte, i simpatitzà amb Francis Delaisi. Entre el 22 i el 24 de juny de 1911 assistí, en representació de les borses del treball de La Sanha (Provença, Occitània) i de Gwened (Bro Gwened, Bretanya) a la Congrés Extraordinari de les Federacions Nacionals i de les Borses del Treball. També representà de bell nou la Borsa del Treball de La Sanha en el Congrés Extraordinari Especial de Federacions i de les Borses del Treball celebrat l'1 d'octubre de 1911. El 29 de setembre de 1911 va ser jutjat, juntament amb Auguste Dauthuille, per l'Audiència del Sena per dos articles apareguts en Le Libertaire del 6 de maig anterior. Ell va ser acusat d'«injúries cap a l'exèrcit» per un article anticolonialista sobre el Marroc. Ambdós es negaren a assistir al judici per no haver-se de seure al costat de l'exgerent Jean Dudragne, acusat de ser confident de la policia, i van ser condemnats en rebel·lia, ell a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa i Dauthuille a tres mesos de presó i a 500 francs de multa. Entre març i maig de 1912 formà part del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), que portà una campanya abstencionista en les eleccions municipals de maig. El CAR arreplegà 25 personalitats destacades del moviment anarquista i del sindicalisme revolucionari. En aquesta època portà a terme, en La Bataille Syndicaliste, la campanya per l'alliberament del sindicalista revolucionari Victor Bintz, aleshores purgant una pena en un batalló disciplinari. L'octubre de 1912 va fer campanya des de les pàgines de La Bataille Syndicaliste contra la visita a París d'Alfons XIII d'Espanya, a qui acusà de ser l'assassí de Francesc Ferrer i Guàrdia, fet que va ser denunciat per l'ambaixada d'Espanya i que el portà de bell nou davant els tribunals. L'11 de novembre de 1912, malgrat ser defensat per Mes Lafont i Pierre Laval, va ser condemnat per l'Audiència del Sena a un any de presó i a 3.000 francs de multa per un article sobre un accident mortal esdevingut en el 31 Regiment d'Infanteria. El desembre de 1912, a resultes dels atacs del «Comitè Bintz», encapçalat per Émile Janvion, que el van acusar d'haver boicotejat la campanya de suport a Bintz, d'estar connectat amb L'Action Française i de haver lliurat un informe complet del cas a Maurice Pujo, secretari dels «Camelots del Rei», va ser censurat pels responsables de La Bataille Syndicaliste. El 29 de gener de 1913, quan encara estava empresonat, va ser novament jutjat per l'Audiència del Sena per dos articles apareguts en La Bataille Syndicaliste, un contra Alfons XIII i altre sobre abusos comesos en un regiment, i va ser condemnat, juntament amb Eugène Morel, gerent del periòdic, a dues penes de cinc anys de presó i 3.000 francs de multa cadascun. Malalt, no pogué assistir al judici i l'endemà del veredicte va haver de ser ingressat a l'Hospital Cochin de París. En aquella època es parlava d'una possible amnistia pels delictes de premsa, però aquesta mai no arribà i davant la perspectiva de passar 10 anys de presó es desencadenà una campanya de premsa (L'Action Française, La Bataille Syndicaliste, L'Humanité, L'Intransigeant, Le Libertaire, L'Oeuvre, Le Rappel, etc.) reclamant el seu alliberament. Sota aquesta pressió, el Ministeri de Justícia acceptà examinar el «Cas Sené». El 9 d'octubre de 1913 fou testimoni en el judici d'Eugène Morel, que va tenir el suport de destacats intel·lectuals (Anatole France, Urbain Gohier, Marcel Sembat, Séverine i Gustava Téry), i després de la defensa de Pierre Laval i Ernest Lafont, Morel va ser absolt. L'alliberament de Sené no es produïa i el 14 d'octubre de 1913 el Sindicat de Premsa de París intercedí al seu favor davant el ministre de Justícia. Finalment el 17 d'octubre de 1913 la gràcia presidencial arribà i va ser alliberat aquell mateix dia de la presó parisenca de La Santé. En aquesta època vivia al número 14 del carrer Nicolet. El 6 de març de 1914 provocà una petita crisi en el si de La Bataille Syndicaliste quan va publicar un article anunciant que 10 presos polítics (Èdouar Boudot, Roger Fourcade, Louis Lecoin, André Mournaud, Pierre Ruff, etc.) serien «candidats de la llibertat» en les eleccions legislatives d'abril i maig, fet que disgustà L'Humanité i la direcció de Le Combat Syndicaliste es va veure obligada a desmarcar-se de les seves opinions. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament del Sena, quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat en el 25 Regiment d'Infanteria de Nantes i destinat al 13 Regiment d'Artilleria i al 12 Grup d'Autometralladores del Sector 31 a Boulogne-sur-Seine (Illa de França, França). El 22 d'agost de 1914 es casà a Nantes amb Armande Céline Martin. D'antuvi partidari de la «Unió Sagrada», evolucionà cap a posicions pacifistes. En aquesta època dirigí el periòdic satíric Tacatacteufteuf, editat pels grups d'autometralladores. En acabar la guerra va ser desmobilitzat. En 1920 col·laborava en L'Atelier i en La France Libre. Entre 1921 i 1923 fou secretari de redacció de Le Peuple. En 1922 va ser esborrat del «Carnet B» perquè no representava cap perill per a la seguretat de l'Estat. Fou un dels fundadors del diari Le Quotidien, del qual era secretari de redacció en 1923, i col·laborà en Le Petit Niçois, del qual fou secretari general. Posteriorment entrà com a periodista en el periòdic Détective, qualificat per Le Libertaire d'«infame libel policíac», del qual arribà a ser redactor en cap, i en 1929 va fer un reportatge a Alemanya. Divorciat, el 29 de setembre de 1931 es va casar al XIV Districte de París amb la secretaria italiana Antonia Cresta. En aquesta època vivia al número 76 del carrer des Plantes de París, que va ser el seu últim domicili. Malalt, després de patir una seriosa intervenció quirúrgica d'esplenectomia a finals de 1931, Édouard Sené va morir el 19 de gener de 1932 a l'Hospital Tenon de París (França) i va ser enterrat dos dies després al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

Édouard Sené (1887-1932)

***

Louis Bouffanais

- Louis Bouffanais: L'1 de juny de 1890 neix a Siecq (Aquitània, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Louis Joseph Bouffanais. Sos pares es deien François Bouffanais, forner, i Marie Verrieras. En 1914 arribà a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània), on fou mobilitzat a l'Arsenal d'Armament per a treballar com a obrer metal·lúrgic en diverses fàbriques de la regió. Posteriorment esdevingué venedor ambulant a Tarba, on vivia al número 86 del carrer de París. A finals dels anys vint intentà constituir un grup anarquista a Tarba. Fou membre de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Sébastien Faure en 1927 arran de la ruptura de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). També fou administrador-gerent del restaurant cooperatiu «Le Prolétarienne de Tarbes», al cantó dels carrers Clarac i Massey, creat en 1917 pels obrers de l'Arsenal i que tenia, a més d'un restaurant per a donar de menjar 1.200 clients al dia, una botiga de queviures i una carnisseria. Va pertànyer, a més a més, a la Unió Local de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Més tard fou membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), fundada el maig de 1934 per dissidents de la l'UACR al voltant, sobretot, de Charles Patat i de Louis Le Bot. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, en 1935 va ser advertit formalment per les autoritats per haver aferrat el 16 de novembre de 1934, juntament amb el militant pacifista Étienne Azema, als carrers de Tarba i als murs de l'Arsenal, pamflets de l'FCL contra la guerra, la mobilització i per la vaga general insurreccional. En un informe policíac del 18 d'abril de 1935 va ser qualificat de «militant anarquista perillós» i en aquesta època vivia al Chemin de la Sendere, amb sa companya Amélie Jeanne Marie Isola i sos dos infants. La policia assenyalà que estava en relació amb la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i que era amic íntim de l'anarquista pacifista Aristide Lapeyre, fundador del periòdic La Révolte de Bordeus (Aquitània, Occitània) al qual estava subscrit. La policia també el considerà com el principal animador en 1937 del moviment llibertari del departament dels Alts Pirineus. Durant la Revolució espanyola, participà en l'enviament de roba per a les tropes. En 1939 fou secretari de la secció de Tarbes de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El setembre de 1939, quan esclatà la II Guerra Mundial, distribuí el pamflet Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, publicat per l'antimilitarista anarquista Louis Lecoin. Més tard s'ocupà, dins del marc del moviment dels albergs, d'una associació esportiva llibertària i acollí al seu domicili nombrosos companys i refugiats, especialment espanyols i polonesos. També va ser membre actiu de la Ligue Scolaire pour la Paix (LSP, Lliga Escolar per la Pau) i col·laborà en el seu òrgan d'expressió. Son fill Henri Bouffanais, alumne de l'Institut de Tarbes, animà en aquests anys un grup de les Joventuts Llibertàries. Louis Bouffanais va morir el 3 de març de 1971 al seu domicili de Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània).

***

Necrològica de Simone Lerousseau apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 18 de maig de 1972

- Simone Lerousseau: L'1 de juny de 1898 neix al V Districte de París (França) la militant anarquista Simone Augusta Guymard, més coneguda com Simone Lerousseau. Sos pares es deien Jean Marie Guymard, guardià de la Pau, i Gabrielle Adéle Commissaire, taquígrafa. Estigué casada amb René Martial Lerousseau, de qui enviudà. Amb son company, el també anarquista Maurice Langlois, regentà un hotel a Saint-Calais (País del Loira, França). Ambdós, amb Berthe Faber, Pierre Lentente i Henri Zysly, van ser dels darrers que van veure amb vida Sébastien Faure el juliol de 1942. Després de la II Guerra Mundical, fou membre del grup anarquista «Amis de Sébastien Faure». Quan la parella es retirà, s'establí a «La Curguetie», petita casa a Lembrac (Aquitània, Occitània), on rebien la visita dels vells companys. Simone Lerousseau va morir de càncer el 17 d'abril –altres fonts citen erròniament el 16 d'abril– de 1972 al seu domicili de Lembrac (Aquitània, Occitània).

***

Necrològica de David Puyo Manero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de novembre de 1969

- David Puyo Manero: L'1 de juny de 1905 neix a Valljunquera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista David Puyo Manero. Sos pares es deien Liborio Puyo i Antonia Manero. Durant la dictadura de Primo de Rivera, amb son germà Ciriaco, marxà cap a França per a treballar en una mina de talc als Pirineus. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, retornà amb son germà a Valljunquera, on ambdós participaren en la col·lectivitat agrícola de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937 els dos germans van ser nomenats regidors municipals i durant la primavera d'aquell any, quan la reacció comunista, van ser detinguts per les forces estalinistes. En 1939, arran del triomf franquista, passà a França, on milità d'antuvi en la CNT de Pàmies i després en la de Mondonville i fou membre de la Comarcal de Vallderrobres en l'exili. Sa companya fou Encarnación Marier. David Puyo va morir el 28 de juny –algunes fonts citen erròniament el 27 de juny– de 1969 quan tallava una branca d'avellaner a la finca de La Carle, a Mondonville (Llenguadoc, Occitània), on vivia i caure a un rierol; fou enterrat tres dies després. Un altre germà, José Puyo Manero, va ser afusellat en 1940 pels feixistes.

***

Manuel Vales Fernández

- Manuel Vales Fernández: L'1 de juny de 1905 neix a Betanzos (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Vales Fernández. Sa mare es deien Esperanza Fernández Seijo, i tingué un germà, Francisco, i dues germanes, Arminda i Adelina. En 1920 havia emigra a l'Havana (Cuba). Es guanyava la vida treballant de jornaler i després de cambrer al quiosc «El Tarán» de Betanzos. Va fer el servei militar a Lleó (Castella, Espanya). Milità en el Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i era distribuïdor i corresponsal de la premsa obrera i anarquista (CNT, Solidaridad Obrera, etc.). A principis de 1933 organitzà una recol·lecta popular per ajudar les víctimes dels fets sagnants de Casas Viejas. Quan la vaga general del 9 de maig de 1933 va ser detingut amb altres companys i va ser empresonats uns dies. En aquesta època vivia amb la fruitera Emilia García Amor. Arran del cop militar de juliol de 1936, Manuel Vales Fernández va ser detingut per un escamot feixista, juntament amb José Rilo Garabal, també confederal; ambdós van ser portats fins a Teixeiro i assassinats a la carretera de Curtis a Sobrado (La Corunya, Galícia). Els seus cossos van ser trobats per una veïna dies després i enterrats al cementiri de Santa Aia de Curtis. Estava casat amb Esperanza Seoane García, amb qui tingué un fill, Manuel.

Manuel Vales Fernández (1905-1936)

---

Continua...

---

[31/05] Atemptat contra Alfons XIII - Atemptat de Morral - �L'en dehors� - Homenatge a Goldman - Par�s (31-05-68) - Cl�ment - Jaffard - Hautstont - Guerlinguer - Compagnon - Baget - Castelhano - Navarro - Portales - Carretero - Thomachot - Barsotti - Oddo - Aguzzi - Gaggi - Dauthuille - Marestan - Grazia - Mart�nez Duthil - ��igo - Roda - Vega - Davidson - Kottelanne

efemerides — Sun, 31 May 2026 12:13:22 +0200

[31/05] Atemptat contra Alfons XIII - Atemptat de Morral - «L'en dehors» - Homenatge a Goldman - París (31-05-68) - Clément - Jaffard - Hautstont - Guerlinguer - Compagnon - Baget - Castelhano - Navarro - Portales - Carretero - Thomachot - Barsotti - Oddo - Aguzzi - Gaggi - Dauthuille - Marestan - Grazia - Martínez Duthil - Íñigo - Roda - Vega - Davidson - Kottelanne

Anarcoefemèrides del 31 de maig

Esdeveniments

L'atemptat segons el periòdic parisenc Le Petit Jounal de l'11 de juny de 1905

- Atemptat contra Alfons XIII i Loubet: Durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny de 1905, al carrer Rivoli de París (França), una bomba és llançada contra el seguici oficial del president de la República francesa Émile Loubet i del seu hoste, el rei d'Espanya Alfons XIII, quan sortien del Teatre de l'Òpera de veure Sanson et Dalila. Ells sortiran indemnes, però l'explosió fereix 15 persones i mata un dels cavalls de l'escorta. El responsable, un anarquista espanyol que responia al nom fals d'Alexandre Farrés o Farras (o Eduardo Aviñó), mai no va ser detingut; però el 27 de novembre de 1905, quatre anarquistes, entre ells Charles Malato i Pedro Vallina, seran jutjats per complicitat en l'atemptat, encara que seran finalment absolts.

***

L'atemptat de Mateu Morral

- Atemptat de Mateu Morral: El 31 de maig de 1906, a les dues i deu minuts de la tarda, a l'alçada del número 88 del carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista català Mateu Morral Roca llança des d'una finestra del quart pis d'una pensió una bomba, dissimulada en un pom de roses roges, sobre la carrossa reial d'Alfons XIII i de la princesa Victòria-Eugènia de Battenberg que acabaven de celebrar les noces reials a l'església de San Jerónimo el Real. El pom-bomba anava directe a la carrossa reial, però va topar amb la línia elèctrica del tramvia i es va desviar cap a la multitud que observava la comitiva. L'explosió de dinamita va provocar almenys 28 morts i gairebé un centenar de ferits, però la parella reial va resultar indemne. Mateu Morral va aconseguir fugir de la pensió, on s'havia registrat amb les seves dades, però va ser detingut el 2 de juny per tres agents a Torrejón de Ardoz i es va suïcidar. En el posterior judici José Nakens, Francesc Ferrer i Guàrdia i altres anarquistes van ser condemnats per conspiració, però un any després van ser indultats. Durant la Guerra Civil espanyola, es va canviar el nom del carrer Major de Madrid, escenari de l'atemptat, pel de «Mateo Morral», en honor de l'anarquista, i també altre carrer del districte Centre madrileny, l'actual San Cristóbal, va portar-ne el nom.

***

Un exemplar de L'en dehors

- Surt L'en dehors: El 31 de maig de 1922 surt a Orleans (Centre, França) el primer número de L'en dehors. Organe de pratique, de réalisation, de camaraderie individualiste anarchiste, editat i administrat per E. Armand. Fundat per Zo d'Axa el 5 de maig de 1891, el periòdic bimensual que reapareixerà serà el portaveu de l'individualisme anarquista. Va comptar amb nombrosos col·laboradors (Eugène Bizeau, Hem Day, Manuel Devaldes, Eugène Humbert, Paul Paillette, Madeleine Pelletier, Han Ryner, Henry Zisly, etc.); es publicarà fins a l'octubre de 1939 i se n'editaran 335 números. Va sortir amb 475 subscriptors i un tiratge de 5.000 exemplars en 1927 i de 6.000 en 1930. Aquesta publicació va editar nombrosos suplements i fullets solts de diferents autors (F.A. Barnard, C. Berneri, Hope Clare, John R. Coryell, Luigi Damiani, Clarence S. Darrow, Marguerite Despres, D. Elmassian, E. Fournier, Emma Goldman, Ixigrec, G. de Lacaze-Duthiers, Abel Léger, Albert Libertad, E. Relgis, Alba Satterthwaite, Camille Spiess, Benjamin R. Tucker, etc.) tirats a la impremta La Laborieuse d'Orleans. En 1945 el periòdic L'Unique li succeirà, editat per Armand.

***

Cartell de l'homenatge

- Homenatge a Emma Goldman: El 31 de maig de 1940 se celebra al Town Hall de Nova York (Nova York, EUA) un homenatge pòstum en memòria de la destacada propagandista anarquista Emma Goldman, «l'excepcional dona del nostre temps», que havia mort el 14 de maig anterior a Toronto (Ontàrio, Canadà). En l'acte, presidit per Leonard D. Abbott, hi van parlar, entre d'altres, John Haynes Holmes, Roger Baldwin, Norman Thomas, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Harry Kelly, Martín Gudell Petrowsky (guia i traductor de Goldman en la seva visita a l'Espanya revolucionària), Rudolf Rocker (que va fer la seva intervenció en jiddisch), Dorothy Rogers i Eliot White. L'acte va ser amenitzat per Clifford Demarest a l'òrgan.

***

L'ordre regna de bell nou

- París (31-05-68): El 31 de maig de 1968 a París (França) es produeix un canvi en el govern arran dels esdeveniments d'aquest mes. Cinc ministres o secretaris d'Estat sortiran: Fouchet (Interior), Joxe (Justícia), Jeanneney (Assumptes Socials), Missoffe (Joventut) i Gorse (Informació); a més de Peyrefitte (Educació Nacional) que ja havia dimitit. També marxen Roger Frey (relacions amb el Parlament) i Pierre Dumas. Debré (Economia i Finances) i Couve de Murville (Assumptes Exteriors) canvien de cartera. Capitant esdevé ministre de Justícia i Marcellin acabarà de ministre de l'Interior. Ortoli s'instal·larà en Educació Nacional i Guéna en Informació. Entre els nou vinguts tenim Dechartre, Morandat, Galley, Le Theulre, De La Malène, Rey i Dienesch. El control dels canvis es restableix. Les eleccions legislatives es fixen per al 23 i 30 de juny. Comunistes i federats decideixen renovar l'acord electoral de desembre de 1966. Nombroses manifestacions gaullistes, com la d'ahir a París, es desenvolupen a diverses localitats d'arreu l'Estat francès: Lió (60.000), Nantes (20.000), Niça (15.000), Rennes, Tolosa, Marsella, Besançon, Clarmont d'Alvèrnia, Grenoble, L'Havre, Llemotges, etc. L'esquerra sindical i política organitza manifestacions antigaullistes a Nantes, Carmont d'Alvèrnia, Caen, Llemotges... La distribució de benzina torna a la normalitat a París. Centenars de milers de parisencs abandonen la capital durant el cap de setmana de la pentecosta; el balanç: 70 morts i 600 ferits a les carreteres. L'ordre regna novament.

Naixements

Jean-Baptiste Clément fotografiat per Nadar

- Jean-Baptiste Clément: El 31 de maig de 1836 neix Boulogne (Illa de França, França) el communard i autor de la cèlebre cançó Le Temps des Cerises, Jean-Baptiste Clément. Abans de l'esclat de la Comuna de París, havia estat condemnat a presó en diverses ocasions pels seus escrits i pamflets (Les carmagnoles, 89, etc.). Durant la Comuna es va integrar tot d'una i el 28 de maig de 1871, amb Varlin i Ferré, va resistir a l'última barricada. Amagat durant un temps, va poder trobar refugi al Regne Unit via Bèlgica. Condemnat a mort en rebel·lia el 1874, no va poder tornar a França fins a l'amnistia de 1879. Esdevé socialista i participa en el sindicalisme de les Ardenes, fent nombroses conferències, organitzant sindicats, etc. Le Temps des Cerises va ser escrita en 1866, però no serà fins a 1885 que dedicarà aquesta cançó a Louise Michel, infermera a l'última barricada del 28 de maig de 1871. Aquesta cançó esdevindrà el símbol de la Comuna de París. Jean-Baptiste Clément va morir el 23 de febrer de 1903 a París (França) i està enterrat al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

Foto policíaca de Julien Jaffard (2 de juliol de 1894)

- Julien Jaffard: El 31 de maig de 1857 neix a Lesterps (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Julien Ludovic Sébastien Jaffard. Sos pares es deien Louis Jaffard, mestre públic i tipògraf del periòdic Le Gaulois, i Marianne Herminie Faussier. Instal·lat a París (França), a partir de 1883 treballà d'oficinista a l'administració de Correus i Telègrafs, però en 1889 va ser acomiadat per «intemperància i inexactitud». El 31 de març de 1892, en una conferència presidida pel diputat radical Émile Trélat, va ser detingut després de cridar «Fora Trélat! Visca l'Anarquia! Visca Ravachol!»; escorcollat, se li trobaren escrits anarquistes i convocatòries de reunions del grup «Le droit à la vie». A començament de 1893 vivia al número 13 del carrer de Bièvre i posteriorment al número 2bis del carrer Saint Médard, on l'1 de juliol de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sota una denúncia d'«associació criminal», sense que la policia trobés res de compromès. En aquesta època es guanyava la vida distribuint prospectes pels carrers. El 9 de març de 1894 va ser condemnat a set dies de presó per «mendicitat»; durant el seu interrogatori afirmà que no assistia a reunions i que no tenia cap relació amb anarquistes. Tancat a la presó parisenca de Mazas, el 19 de juliol va ser posat en llibertat provisional i el 29 de juny de 1895 el seu cas va ser sobresegut. L'1 de juliol de 1894 el seu domicili, al número 2bis del carrer Saint Médard, va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. En 1894 tenia per companya Louise Philomène Crenaud, amb qui es va casar, habitava al número 56 del carrer Mouffetard i malvivia distribuint publicitat pels carrers i tota mena de feinetes. El desembre de 1894 figurava inscrit en el registre d'anarquistes. En l'última etapa de sa vida treballà de pastisser. Julien Jaffard va morir el 20 de gener de 1903 a la Casa Departamental de Mendicitat de Nanterre (Illa de França, França). En el moment de la seva defunció sa companya estava hospitalitzada.

***

Capçalera publicitària de Charles Hautstont

- Charles Hautstont: El 31 de maig de 1863 neix a Brussel·les (Bèlgica) el luthier anarquista Charles Hautstont. Fabricant d'instruments de música, formà part de la Secció d'Art dels Joves, creada en 1892 a Brussel·les i que reagrupava els joves artistes anarquistes. Aquest grup, que també era conegut com «Les Endehors», publicà el periòdic La Lutte pour l'Art, que edità vuit números entre el 24 de desembre de 1892 al maig de 1893 a Brussel·les i el redactor principal del qual fou Denis Villeval. Ben igual que son germà petit Jean Hautstont, estigué molt relacionat amb l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus, quan aquest fou professor a la Universitat Lliure de Brussel·les. També en 1892, amb son germà Jean, col·laborà amb el periòdic brussel·lès La Misère. Organe anarchiste bimensual. Entre el 1895 i 1897 fou tresorer del «Comitè de Socors en favor dels exiliats i torturats espanyols» que recaptà fons per als militants que patien represàlies a Espanya. Al seu domicili, al número 51 del carrer Éperonniers de Brussel·les, instal·là una petita impremta clandestina amb la qual amb son germà imprimia pamflets i obres anarquistes, a més de partitures de compositors amics rebutjats pels grans editors. Entre 1895 i 1904 edità amb son germà al seu domicili la «Bibliothèque des Temps Nouveaux», que publicà un nombre considerable de fullets de diversos autors (Charles-Albert, René Chaughi, Georges Eekhoud, Georges Étiévant, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Jacques Mesnil, Max Nettlau, Élisée Reclus, Lev Tolstoi, Richard Wagner, etc.). Fou l'encarregat de la reedició del llibre L'Humanisphère, de Joseph Déjacque, per a la «Bibliothèque des Temps Nouveaux». Segons la policia d'estrangeria, en 1899 va ser reclutat com a confident. En 1924 vivia a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) amb sa companya Alice de Sanoit, amb la qual va viure també a Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En 1909 tenia el seu taller de luthier al número 1 del carrer Lebeau de Brussel·les. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Jean-Pierre Guerlinguer (14 d'abril de 1894)

- Jean-Pierre Guerlinguer: El 31 de maig de 1865 neix a Saint-Avold (Lorena, França) el anarquista Jean-Pierre Guerlinguer –a vegades citat el seu nom com Jules i el seu llinatge com Guerlinger. Es guanyava la vida com a jornaler i sastre. En 1887 va ser condemnat per «robatori» i en 1890 per «robatori i vagabunderia». Entre els anys 1890 i 1895 fou membre del grup anarquista de Saint-Denis (Illa de França, França). El 18 de juny de 1891 va ser detingut, amb Émile Voyez, com a sospitós de ser l'autor d'un atemptat contra una comissaria de Levallois-Perret (Illa de França, França). Trobà refugi al domicili d'una tal Segard que, segons un confident, era la seva amant. El 7 de febrer de 1892 va ser condemnat, amb Charles Pierry, per la VIII Tribunal Correccional a 13 mesos de presó per haver robat el 4 de gener d'aquell any en una carboneria de Saint-Denis tres troncs de fusta i un feix de llenya per valor de 30 cèntims. A mitjans de març de 1892, el seu domicili del número 10 del carrer d'Strasbourg, ben igual que el de molts altres companys de Saint-Denis (Bastard, Broeckx, Chaumartin, Heurtaud, Voyez, etc.), va ser escorcollat per la policia. A començaments de juliol de 1893 va ser detingut arran d'un important robatori i, segons un confident, el producte d'aquest va ser lliurat, mitat per mitat, a Émile Pouget i a Jean Grave. L'1 de gener de 1894 va ser alliberat després de l'escorcoll del seu domicili del número 14 del carrer du Fort-de-l'Est de Saint-Denis en el qual no hi trobaren res. En aquesta època, sense feina, es dedicava a comprar peix al mercat parisenc de Les Halles i el venia a Saint-Denis. La seva correspondència va ser sistemàticament requisada per l'administració de correus i lliurada a la policia. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut al seu domicili, al carrer de la Charronnerie de Saint-Denis, que va ser escorcollat. En aquesta època venia verdura de manera ambulant. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut en una gran batuda contra el moviment anarquista per evitar aldarulls durant els funerals de l'assassinat president de la III República francesa Sadi Carnot. Va ser acusat de llançar per la finestra del cinquè pis del número 15 del passatge de Ménilmontant, el 19 de juliol de 1902, la prostituta Augustine Delessart, però el seu cas va ser sobresegut el 24 d'agost d'aquell any. El febrer de 1924 va ser detingut a Les Lilas (Illa de França, França), juntament amb el brocanter Grassin (Fatty) i Émile-Rémy Pinoix, per estafar els venedors al major del mercat de Les Halles. En aquesta època vivia al número 42 del carrer de Noisy de Bagnolet (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Signatura de Léon Compagnon (1897)

- Léon Compagnon: El 31 de maig de 1871 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista Eugène Léon Compagnon. Era fill dels teixidors François Eugène Compagnon i Marie Louise Godfrin. Es guanyà la vida com sos pares, treballant de teixidor. Vivia al número 23 del carrer Mont d'Arène de Reims. En 1892 va ser declarat exempt de realitzar el servei militar. A principis de 1893 la policia reportà que era assidu a les reunions del grup llibertari de Reims i que mantenia una estreta amistat amb l'anarquista Henry Lambert. El 21 de novembre de 1893, ben igual que la resta de militants de Reims, el seu domicili va ser escorcollat per la policia sense cap resultat. El febrer de 1894 va ser inclòs per la Prefectura de Policia en el llistat d'anarquistes, però finalment la policia assenyalà que semblava que havia deixat la militància. El 5 de juny de 1897 es casà a Reims amb la teixidora Marie Aline Blanche Letellier i continuava vivint al número 23 del carrer Mont d'Arène de la ciutat. El 19 de març de 1915 va ser mobilitzat i enviat al 155 Regiment d'Infanteria i el 23 de juny d'aquell any destinat al 202 Regiment d'Infanteria. Després de passar per diverses unitats militars com a infermer, va ser llicenciat el 20 de desembre de 1918. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fotografia policíaca de Víctor Hugo Baget Ruiz (14 d'agost de 1913)

- Víctor Hugo Baget Ruiz: El 31 de maig de 1889 neix a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista Víctor Hugo Baget Ruiz. Sos pares es deien Francesc Baget i Beatriz Ruiz. Segons la policia francesa el seu llinatge autèntic seria Faig. Viva a Barcelona (Catalunya) amb tres germans, tots «anarquistes perillosos» segons la policia. Es guanyava la vida fent de mosso de cafè. Sembla que va ser condemnat una desena de vegades per robatoris, cops i ferides. El 13 d'agost de 1913, provinent de Barcelona, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) sense documentació d'identitat i el desembre d'aquell any va ser fitxat a Perpinyà com a anarquista «molt exaltat i capaç de fer cops dolents». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Fitxa policíaca de Mário Castelhano (ca. 1936)

- Mário Castelhano: El 31 de maig de 1896 neix a Lisboa (Portugal) l'anarcosindicalista Mário dos Santos Duarte Castelhano. Va ser el tercer fill d'una modesta família dedicada als negocis i sos pares es deien José Maria i Maria dos Prazêres. Quan tenia 14 anys entrà a fer feina com a telegrafista en una estafeta de correus i poc després com a oficinista en la Companyia Portuguesa de Ferrocarrils, on establí contactes amb el moviment llibertari. En 1911 participà en la vaga de ferroviaris, resposta a les expectatives frustrades sorgides arran de la proclamació de la I República portuguesa el 5 d'octubre de 1910; però va ser en la vaga de 1914 on destacà especialment. També jugà un paper preponderant en la vaga ferroviària de 1918 desencadenada a causa de les repercussions de la Gran Guerra i que va ser durament reprimida per les autoritats republicanes. En 1920, amb Miguel Correia, coordinà la gran vaga ferroviària, que resultà un èxit parcial, però que implicà el seu acomiadament. No obstant això, continuà amb la seva militància i s'encarregà de la direcció del periòdic anarcosindicalista O Ferroviário. Afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), durant el debat sobre la necessitat de seguir l'exemple de la Revolució russa, que va fer que militants sindicalistes acabessin a les files bolxevics, va saber decantar-se per l'anarcosindicalisme, dedicant-se a la creació de sindicats ferroviaris. En 1921 a Porto fou un dels organitzadors de la Conferència Intersindical de Treballadors Ferroviaris. El juny de 1922 va ser membre de la comissió organitzadora del I Congrés de la Unió de Treballadors Ferroviaris, que donà lloc a la creació de la Federació Ferroviària (FF), de la qual va ser elegit secretari de Relacions Internacionals. Més tard va ser nomenat editor en cap d'A Federação Ferroviária, òrgan d'expressió de l'FF. També dirigí O Rápido. Va participar activament en la resposta popular contra el cop d'Estat militar del 28 de maig de 1926. Poc després d'aquest cop, fou elegit representant de l'FF en el Consell Confederal de la CGT i substituí Santos Arranha en la direcció del periòdic A Batalha, òrgan de la CGT. Quan la revolta del 7 de febrer de 1927 contra els militars va ser esclafada, la CGT passà a la clandestinitat i el seu diari A Batalha fou suspès, i poc després la impremta d'aquesta publicació va ser destruïda per la policia. Així i tot, continuà militant com a enllaç entre el Consell Confederal de la CGT i la resta d'organitzacions que funcionaven en la clandestinitat, sempre vigilat per la policia política, antecedent de Policia de Vigilància i Defensa de l'Estat (PVDE), creada en 1933 per l'Estat Nou feixista. El juny de 1927 va ser detingut amb altres companys (Manuel Rijo, Álvaro Ramos, Quintal Ferreira da Silva, etc.) i el 15 de novembre d'aquell any deportats a bord del sinistre vaixell-presó «Pedro Gomes». Amb Rijo, fou desembarcat a Novo Redondo (Angola), on troba feina a l'oficina d'una plantació. El setembre de 1930 va ser traslladat a l'Illa de Pico (Açores). L'abril de 1931, quan esclatà aixecament popular a Madeira contra el Govern, amb el suport de deportats polítics, arribà a Funchal (Madeira) juntament amb altres militants llibertaris (Rijo, Gonçalves Bibi, Fernando Barros, etc.) i, un cop aixafada la insurrecció, aconseguí, gràcies a un fogoner, ser embarcat cap a Lisboa a bord del vaixell «Niassa» amagat entre el carbó. A la Península reprengué les seves activitats llibertàries en plena dictadura d'António de Oliveira Salazar i en 1933 fou nomenat secretari de la CGT. Formà part del comitè organitzador de la vaga general preparada per al 18 de gener de 1934, però va ser detingut quatre dies abans. Jutjat per un Tribunal Militar Especial, va ser condemnat a 16 any de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, amb altres companys, el 8 de setembre de 1934 va ser deportat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), i el 23 d'octubre de 1936 al camp de concentració de Tarrafal, on jugà un paper molt important durant el «Greu Perill», epidèmia que assolà l'illa, organitzant l'assistència mèdica amb uns recursos limitadíssims. Mário Castelhano va morir el 12 d'octubre de 1940 a la Colònia Penal de Tarrafal (Chão Bom, Illa de Santiago, Sotavento, Cap Verd) a resultes d'una infecció intestinal que, sense medicar, el portà a la tomba en pocs dies. Pòstumament, en 1975, va ser publicada a Lisboa la seva autobiografia Quatro anos de deportação i va ser condecorat amb l'Ordre de la Llibertat. En 1999 Ana Maria Gameiro Duarte Castelhano donà el seu arxiu a la Biblioteca Nacional de Portugal, passant a formar part de l'Arxiu de la Cultura Portuguesa Contemporània.

Mário Castelhano (1896-1940)

***

Necrològica de Segundo Navarro Casas apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de desembre de 1966

- Segundo Navarro Casas: El 31 de maig de 1899 neix a Sarrión (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Segundo Navarro Casas. Sos pares es deien José Navarro i Cándida Casas. En 1919 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball i fou molt actiu durant els anys del pistolerisme. Durant la guerra civil lluità com a soldat en l'exèrcit de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. Sa companya fou Guadalupe Lizandra Garges. Malalt d'un càncer estomacal, Segundo Navarro Casas va morir el 9 de setembre de 1966 al seu domicili d'Au Sandre (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

Luis Portales Casamar

- Luis Portales Casamar: El 31 de maig de 1918 neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Portales Casamar. Sos pares es deien Francisco Portales Sirgado, mestre anarquista i anarcosindicalista, i Luisa Casamar Portales. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb el triomf franquista va ser empresonat i a començaments dels anys quaranta aconseguí la llibertat condicional. A Sevilla (Andalusia, Espanya) fou responsable de les Joventuts Llibertàries, de les quals formaven part son germà petit Juan Portales Casamar, Manuel Ramos, Valeriana Pérez i Juan Soto, entre d'altres. Arran del Ple Regional de la CNT celebrat el febrer de 1944 a Sevilla, va ser nomenat, amb son germà Juan, membre del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT. Fugint de la repressió, s'instal·là a Madrid (Espanya), on el gener de 1947, amb son germà Juan, s'integrà en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). El juliol de 1947 va ser nomenat delegat del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT per al Ple Nacional de l'FIJL que se celebrà a Madrid. Detingut dies més tard a la frontera francesa, va ser traslladat a Sevilla; jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 20 anys de presó. Després de 14 anys, que purgà a Sevilla, Burgos i Ocaña, va ser posat en llibertat condicional i passà a França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Sos germans Acracio, Juan i Suceso Portales Casamar també van ser una destacats militants anarquistes.

***

Crescencio Carretero Bordallo

- Crescencio Carretero Bordallo: El 31 de març de 1955 neix a Granátula de Calatrava (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Crescencio Carretero Bordallo. Després de fer el servei militar, en 1975 s'instal·là a Madrid i participà en el moviment veïnal del barri d'Usera on vivia. En aquesta època ja es declarà llibertari, arran de la lectura del llibre de Juan Gómez Casas Historia del anarcosindicalismo español. Sense contactes amb la militància confederal, d'antuvi milità en el «peculiar» Frente Sindicalista Revolucionario (FSR), que a començaments de 1977 s'integrarà en la reconstrucció del Partido Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña. Participà en la fundació de l'Ateneu Llibertari d'Usera i el setembre de 1977 s'afilià al Sindicat de Comerç de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1978 participà activament en la vaga de comerç d'aquell any, on l'actuació confederal va ser cabdal. En aquesta època ocupà la vicesecretaria de la CNT de Madrid. En 1979 passà a treballar en el Metro. El juny de 1979 va ser detingut en una manifestació de protesta per l'assassinat del cenetista Valentín González Ramírez. El desembre de 1979, després de l'escissió sorgida arran del V Congrés de la CNT i dels pertinents dubtes, es decantà pels escindits. En 1983 gairebé deixà la militància, encara que fins al 1988 cotitzà en els dos sindicats separats. Fracassà en la creació d'una secció sindical en el Metro madrileny i es posà a estudiar la carrera de Físiques. Quan es creà l'escissió Solidaritat Obrera de la Confederació General del Treball (CGT), s'afilià i milità en la secció sindical del Metro, encara que mai no acceptà formar part del comitè d'empresa. A començaments de segle realitzà tasques informàtiques per a la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) de Madrid. Trobem articles seus en Bicel, Contramarcha i El Solidario. Està afiliat a Solidaritat Obrera i sol presentar els llibres que aquest sindicat edita. Fins a la seva jubilació treballà com a tècnic de Línia de Metro a Madrid. És vocal de l'Associació Provincial de Majors i Pensionistes de Madrid de la Unió Democràtica de Pensionistes i Jubilats d'Espanya (UDP).

Defuncions

Necrològica d'Auguste Thomachot apareguda en el periòdic parisenc Le Drapeau Rouge del 6 de juny de 1885

- Auguste Thomachot: El 31 de maig de 1885 mor a Néully-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista Claude Auguste Thomachot. Havia nascut el 6 de novembre –algunes fonts citen erròniament el 9 de novembre– de 1843 a Mâcon (Borgonya, França). Era fill del fuster Antoine Thomachot, proscrit de la Revolució de 1848 que s'havia refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), ciutat on va morir l'abril de 1880, i de Jeanne Léonard. Obrer fuster com son pare, fabricant de somiers i tapisser, el juliol de 1870 signà un manifest contra la guerra dirigit als treballadors de tots els països. Durant el Setge de París, fou delegat de l'Ajuntament del IX Districte de París (França). Després de la desfeta de la Comuna de París, amb son germà petit Claude, s'exiliaren a Ginebra, on administraren el restaurant cooperatiu per a refugiats «La Marmite Sociale». En 1873 Auguste Thomachot formà part de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista de Ginebra, secció on participaren Armand Audebert, François Nicolas Josselin, Nicolas Joukowsky i Lion, entre d'altres, i que va durar poc. L'1 de setembre de 1873 fou delegat en el VI Congrés d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) «antiautoritària» que se celebrà a Ginebra, i, amb son germà i altres dos militants ginebrins, organitzà el míting de clausura de les sessions, que se celebrà el 4 de setembre. Entre abril i novembre de 1874 col·laborà el mensual llibertari ginebrí La Commune, que a partir del seu segon número va ser prohibit i continua sortint sota el subtítol Revue Socialiste. Cap el 1877 deixà Ginebra i passà a viure al número 145 del carrer Saint-Maur, al XI Districte de París. Entre 1881 i 1882 ajudà Émile Gautier a organitzar els primers grups anarquistes de la capital francesa i ell va pertànyer al grup del XI Districte. Va ser corresponsal del periòdic anarquista Le Révolté, fundat per Piotr Kropotkin, François Dumartheray i Georges Herzig, que començà a aparèixer el 22 de febrer de 1879 a Ginebra i des del 12 d'abril de 1885 es publicà a París. Cap el 1878 es va casar amb Andrina Emma Thampuzy, amb qui tingué un infant. Malalt de mania persecutòria, Auguste Thomachot va ser internat primer al sanatori parisenc de Sainte-Anne i després al de Ville-Évrard (Néully-sur-Marne, Illa de França), on va morir el 31 de maig de 1885.

***

Tomba d'Ariodante Barsotti

- Ariodante Barsotti: El 31 de maig de 1912 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ariodante Barsotti. Havia nascut el 13 de febrer de 1876 a Carrara (Toscana, Itàlia). Era fill d'Antonio Barsotti i d'Erminia Gemignani. Es guanyava la vida treballant de sastre. D'antuvi republicà, després de col·laborar amb Alberto Mario Lazzoni, ambdós es passaren a l'anarquisme, esdevenint militants força actius. Participà activament en les insurreccions de gener de 1894 i el 26 de febrer d'aquell any va ser condemnat en consell de guerra per un Tribunal Militar a 10 anys de presó i a tres anys de vigilància especial per «pertinença a associació criminal i incitació a la guerra civil». Arran d'una amnistia, el 26 de setembre de 1895 va ser posat en llibertat. Continuà militant sense destacar en el moviment anarquista i seguí vigilat per les autoritats. Sa companya fou Amelia Baratta. Ariodante Barsotti va morir el 31 de maig de 1912 a Carrara (Toscana, Itàlia) i va ser enterrat al cementiri Monumentale Marcognano de la ciutat.

***

Notícia de la mort de Cassien Oddo apareguda en el diari marsellès Le Petit Marsellais del 21 de juliol de 1918

- Cassien Oddo: El 31 de maig de 1918 mor a Sommelans (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista Cassien Baptistin Oddo. Havia nascut el 25 de maig de 1892 al barri de Montredon de Marsella (Provença, Occitània). Sos pares es deien Charles Auguste Oddo, jornaler, i Louise Thérèse Perron. Es guanyava la vida com a obrer vidrier i vivia a la Traverse Moutte de Marsella. Era membre del Grup de Propaganda Revolucionària i Antimilitarista de La Madrague de Montredon, fundat per Gaetano Antonsanti i del qual eren membres Eugène Audier, Léopold Fouque, Pierre Mino, Arthur Nutti, Émile Paris, Libéral Pequinot, Rodier i Félix Trotta, entre d'altres. Fou l'organitzador, amb el suport del Comitè de Defensa Social (CDS), de la representació el 24 de febrer de 1912 de la peça Le rêve de Rousset, celebrada a la Salle du Cinématrographe de La Madrague. El 10 d'octubre de 1913 va ser incorporat a files com a soldat de segona classe, però el 19 de juliol de 1915 va ser llicenciat per patir psoriasi generalitzada. En aquesta època vivia al carrer Fortin del barri de Mondredon de Marsella. El 24 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, va ser considerat apte per al servei i integrant el 20 de desembre de 1915 en la Companyia 9/64 del VI Regiment d'Enginyers amb el grau de mestre-obrer. Cassien Oddo va morir en acció de guerra el 31 de maig de 1918 a Sommelans (Picardia, França) i va enterrat en una tomba col·lectiva al cementiri municipal d'aquesta localitat –la tomba i el monument porten erròniament el seu nom com Séraphin Adolo.

---

Continua...

---

[30/05] �L'�galitaire� - Confer�ncia de Pelloutier - Confer�ncia de Garc�a Oliver - �La Rivolta� - �L'Anarchia� - Confer�ncia de Montseny - Par�s (30-05-68) - Bakunin - Metxnikov - Blondeaux - Cicero - Millet - Melchor Rodr�guez - Anteaume - Musetti - Mouysset - Hem Day - Cantini - Turroni - Glaser - Ritter - Guti�rrez Rojas - Carballo - Arroyo - Puig Antich - Greene - Danesi - Langlade - Loutrel - Lapie - Masbatin - Repossi - Revaud - Thomas - Gramantieri - Rodr�guez Ruiz - Danon - Gabald� - Raluy - Lolli - Gahete - Pernicone - Barroso - Stocco

efemerides — Sat, 30 May 2026 12:51:52 +0200

[30/05] «L'Égalitaire» - Conferència de Pelloutier - Conferència de García Oliver - «La Rivolta» - «L'Anarchia» - Conferència de Montseny - París (30-05-68) - Bakunin - Metxnikov - Blondeaux - Cicero - Millet - Melchor Rodríguez - Anteaume - Musetti - Mouysset - Hem Day - Cantini - Turroni - Glaser - Ritter - Gutiérrez Rojas - Carballo - Arroyo - Puig Antich - Greene - Danesi - Langlade - Loutrel - Lapie - Masbatin - Repossi - Revaud - Thomas - Gramantieri - Rodríguez Ruiz - Danon - Gabaldà - Raluy - Lolli - Gahete - Pernicone - Barroso - Stocco

Anarcoefemèrides del 30 de maig

Esdeveniments

Capçalera de L'Égalitaire [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Égalitaire: El 30 de maig de 1885 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic L'Égalitaire. Organe communiste-anarchiste. El responsable d'aquesta publicació bimensual va ser Eugène Steiger i els articles sortiren sense signatura alhora que reivindicava la «regla de l'anonimat» en la premsa anarquista. Sembla que tenia corresponsals a París, Marsella, Brussel·les, Torí i altres indrets. En sortiren 16 números, l'últim el 2 de gener de 1886, i també publicà alguns fulletons.

***

Cartell de la conferència "L'Art et la Révolte"

- Conferència de Fernand Pelloutier: El 30 de maig de 1896 a la Salle du Commerce, al número 94 del carrer Faubourg-du-Temple de París (França), l'anarquista i sindicalista revolucionari Fernand Pelloutier pronuncia la conferència «L'Art et la Révolte», organitzada pel grup «L'Art Social». La intenció de Pelloutier amb aquesta conferència es trobar les connexions entre l'anarquisme literari i el moviment obrer, lluitant alhora contra la recerca d'un hermetisme i un elitisme propi de certs «simbolistes esotèrics», contra un naturalisme «sense esperit» i contra la literatura d'evasió. L'art ha d'inspirar la revolta, s'han d'ajuntar «el comunisme del pa» i el «comunisme dels plaers estètics». Cal desmitificar l'art, ja que la funció de l'art és «revelar». L'Art ha de servir per fer revoltes. Aquesta conferència va ser publicada l'any següent a París pel grup promotor de l'acte; «L'Art Social», que edità entre 1893 i 1896 una important revista cultural del mateix nom, aconseguí el suport de intel·lectuals anarquistes per promoure conferències i debats als barris populars parisencs, convertint-se en un punt de referència per a la divulgació i el coneixement de l'art, de la literatura i de la ciència entre el moviment obrer. En 2002 la conferència va ser reeditada per Jean-Pierre Lecercle, on reprodueix el text de la conferència amb variants com a prefaci a la reedició del recull de poemes de Pelloutier De la colère, de l'amour, de la haine (1898) i afegeix nombroses notes sobre el moviment anarquista i «L'Art Social».

***

Portada del fullet de la conferència

- Conferència de García Oliver: El 30 de maig de 1937 l'anarquista i anarcosindicalista Joan García Oliver, fins dies abans ministre de Justícia de la II República espanyola, pronuncia al Teatre Apolo de València (València, País Valencià) la conferència «Mi gestión al frente del Ministerio de Justicia». En aquesta conferència plantejà la possibilitat de crear un «Govern sindical». El text en va ser publicat en un fullet aquell mateix any per la Comissió de Propaganda y Premsa del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i posteriorment va ser reeditada per la Confederació General de Treballadors (CGT) de Xile.

***

Partada d'un número de La Rivolta

- Surt La Rivolta: El 30 de maig de 1945 surt a Roma (Itàlia) el primer número de la revista mensual anarquista La Rivolta. Biblioteca di opere politico sociali (La Revolta. Biblioteca d'obres politicosocials). A partir del número 2 portà el subtítol «Collana di scritti politici sociali» (Recull d'escrits politicosocials). El responsable de l'edició fou l'advocat anarquista Camillo Porreca. Es publicaren textos de Mikhail Bakunin, Carlo Cafiero, Ludwig Feuerbach, Pietro Gori, Émile Henry, Aleksandr Ivanovič Herzen, Piotr Kropotkin, Sylvain Maréchal, Benoît Malon, Francesco Saverio Merlino, Max Nordau, Carlo Pisacane, Pierre-Joseph Proudhon, Lev Tolstoi, Alberto Tucci i Gérard Walter, entre d'altres. Publicà nombrosos suplements. En sortiren set números, l'últim el desembre de 1945.

***

Capçalera del número únic de L'Anarchia

- Surt L'Anarchia: El 30 de maig de 1946 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic L'Anarchia. Aquesta publicació va ser editada per l'impressor anarquista Lato Latini i hi va col·laborar Enzo Martucci.

***

Cartell de la conferència de Frederica Montseny

- Conferència de Frederica Montseny: El 30 de maig de 1965, a la Sala Sénéchal de Tolosa de Llenguadoc (Llenguadoc, Occitània), organitzat per l'Ateneo Español d'aquesta localitat, la propagandista anarquista Frederica Montseny i Mañé fa la conferència «Mujeres españolas del siglo XIX». L'Ateneo Español era el centre cultural anarquista dels exiliats llibertaris a Tolosa. Com a gairebé tota la propaganda dels actes culturals anarquistes de l'exili peninsular d'aquests anys, no es citen en cap moment termes àcrates, per evitar problemes amb les autoritats franceses.

***

Manifestació de suport al general De Gaulle (30 de maig de 1968)

- París (30-05-68): El 30 de maig de 1968 a París (França) el primer ministre Georges Pompidou demana a les 12.30 hores una entrevista al general De Gaulle, que de bon dematí ja ha redactat el text d'un discurs que pensa pronunciar a la tarda. Pompidou haurà d'esperar fins a les 14.30 hores, just abans del Consell de Ministres; porta una carta de dimissió, que serà rebutjada pel General, però l'exigeix la dissolució del Parlament. Jacques Foccart, un dels destacats consellers del General, informa d'una iniciativa en curs: les diverses xarxes gaullistes –França Lliure, Resistència, organitzacions de veterans, l'Associació per al Suport al General De Gaulle i diversos grups «obscurs» (feixistes d'«Occident» i d'altres grups d'extremadreta)–, després de dues setmanes de dura feina, des del 13 de maig, es comprometen a reunir tots els partidaris del General per a una manifestació, aquesta tarda a les 18 hores, als Camps Elisis; cal esborrar la imatge de banderes roges i negres passejant per París. A les 16.30 hores, entre el Consell de Ministres i la concentració de suport gaullista, el General parla només per ràdio ja que la televisió es nega a retransmetre'l: anuncia la dissolució de l'Assemblea Nacional, ajorna sine die la realització del referèndum, assegura que les eleccions legislatives seguiran el calendari constitucional previst i denuncia el perill comunista que vol conquistar França. En acabar el discurs comença la gran manifestació de suport a De Gaulle; un milió de manifestants –300.000 han vingut d'arreu l'Estat amb autocars i cotxes–, comptaran els convocants, avalen la idea que França ama l'ordre. El govern avisa que farà ús de la força, si ho considera necessari, per restaurar aquest ordre. Els crits que llança la massa són ben distints als que s'han cridat els dies anteriors: «Cohn-Bendit a Dachau!», «França per als francesos!», «De Gaulle no està sol!», «Mitterrand és un fracàs!», «Llibertat de treball!» La premsa franquista madrilenya elogia el president de la República francesa: «El general De Gaulle ens fa recordar el general Franco de fa vint anys.»

Naixements

Mikhail Bakunin fotografiat per Nadar

- Mikhail Bakunin: El 30 de maig –el 18 de maig, segons el calendari julià– de 1814 neix a Priamukhino, entre Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) el revolucionari i pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat el fundador del moviment anarquista internacional modern. Era fill d'una família aristocràtica terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van enviar a l'Escola d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va sortir oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en 1834 fou nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i enviat a Minsk i a Goradnia. L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar, prenent partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni no desitjat. Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el servei militar o en l'administració de l'Estat, va abandonar ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi va fer amistat amb un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi sistemàtic de la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj Ogarev) i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de Kant va ser inicialment el centre del seus estudis, però van avançar estudiant Schelling, Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle filosòfic al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va tornar a Moscou, on va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842 viatjà a Alemanya i va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista alemany a Berlín i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844 marxà a París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a més de relacionar-se amb els exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc, Cabet, Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va instal·lar una temporada fent costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a Suïssa, el govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la seva desobediència li van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a París, publicà una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual serà expulsat de França. Va prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va participar en el Congrés Eslau de Praga, i per la seva participació en la insurrecció de Dresde de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein, i condemnat a mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que va ser commutada per la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat a Àustria i el 17 de maig de 1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà. Tancat a la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una confessió dirigida al tsar Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a perpetuïtat. En 1857 li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria occidental. A l'exili siberià es va casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant polonès, i treballà un temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un permís, va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la infància, el governador Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i després passà a San Francisco (Califòrnia, EUA); a través del canal de Panamà arribarà a la ciutat de Nova York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara l'escriptor Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units fent contactes amb el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de desembre de 1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu, actuant des de Suècia a Itàlia, però especialment a Suïssa. En aquells anys confiava poder aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus, oprimits per l'Imperi rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la revolució polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir d'aleshores considerà el moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i prengué part en el primer congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», organització patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», considerada «demòcrata», el 25 de setembre de 1868 va fundar l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual reivindicava una sèrie de punts que constituïen la base del seu pensament polític: la supressió dels Estats nacionals i la formació en el seu lloc de federacions constituïdes per lliures associacions agrícoles i industrials; l'abolició de les classes socials i de l'herència; la igualtat de sexes; i l'organització dels obrers al marge dels partits polítics. L'entrada de l'Aliança en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una organització internacional i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest motiu l'Aliança es va desfer i els seus membres s'integraren individualment en la Internacional. En 1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme revolucionari, moltes vegades atribuït erròniament a Bakunin. El 15 de setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la Salvació de França, associació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió i que va proclamar l'abolició de l'Estat i la instauració de comunes revolucionàries, però que va fracassar el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a Sonvillier, les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees bakuninistes, va formar la Federació del Jura. Les diferències entres les seves idees i les de Karl Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió dels anarquistes de l'organització arran del Congrés de l'Haia, celebrat en 1872, i d'aleshores els bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels marxistes. El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per participar en el moviment insurreccional, però un cop fracassat pogué arribar a Locarno (Suïssa), on Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys a Suïssa malalt i fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la correspondència que mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx Bakunin va morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna (Berna, Suïssa) i fou enterrat al Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la francmaçoneria responia al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites socials i en la propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin, juntament amb Proudhon i després Kropotkin, és un dels teòrics més importants de l'anarquisme, i és el primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment polític i popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o anarquisme col·lectivista) suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat oficial, el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans, producció i distribució). La societat bakuninista s'organitzaria mitjançant la federació de productors i de consumidors que es coordinarien entre elles gràcies a confederacions. No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc., monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a cadascú se li ha de retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el sorgiment d'una classe ociosa que parasités el treball de les associacions lliures. El pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a París, va recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquen Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (1848), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Gosudarstvennost' i anarkhija (1873), Dieu et l'état (1882, pòstum).

***

Lev Metxnikov amb el vestit tradicional de samurai

- Lev Metxnikov: El 30 de maig de 1838 –el 18 de maig de 1838, segons el calendari julià– neix a Peterburg (Rússia) el científic, geògraf, etnòleg, artista i escriptor anarquista i garibaldí Lev IlIitx Metxnikov, també conegut per la seva transcripció francesa com Léon Metchnikoff o com Lev Mechnikov. Son pare va ser propietari a Khàrkiv (Ucraïna) i sa mare era d'origen israelita. Malalt durant la infància, no va poder suportar el rude clima del nord i en 1851 la família va emigrar a Khàrkiv perquè continués els seus estudis en millors condicions. Restablert, amb 16 anys va fugir del col·legi cap a Crimea per prendre part en la defensa de Sebastòpol; detingut pel camí, va ser tornat a la força a l'escola. Poc després, va començar a estudiar medecina a la Universitat de Khàrkiv, però set mesos després, va ser expulsat per revoltós. De tornada a Peterburg, va freqüentar l'Acadèmia de Medecina i va assistir als cursos de la Facultat de Física i de Matemàtiques, a més d'estudiar a l'Acadèmia d'Arts i a l'Institut de Llengües Orientals. En poc temps va aconseguir una educació multidisciplinar, sabent compaginar el seu esperit de revolta amb el règim universitari opressiu. En 1858 va ser triat com a intèrpret de la missió diplomàtica enviada als Sants Llocs sota la direcció de Mansurov. Després de visitar Constantinoble, el mont Athos i Jerusalem, a resultes d'un duel i d'una conducta poc respectuosa amb els sues caps, va ser rellevat del seu càrrec d'intèrpret. Després va entrar com a agent en una societat de navegació i de comerç; després d'un temps a Beirut i a Galati, no content amb la feina de negociant, va fugir, sense passaport i sense gaire recursos, cap a Venècia amb la finalitat de continuar amb els seus estudis de pintura, una de les seves grans passions. En aquesta època va participar en grups que lluitaven per l'alliberament d'Itàlia. Perseguit com a sospitós per la policia austríaca, va aconseguir fugir cap a Liorna i va entrar en un destacament rebel a Milbitz. Quan es va assabentar a Venècia de l'Expedició dels Mil de Garibaldi, va marxar ràpidament a Gènova, però va arribar tard: els bucs amb els voluntaris ja havien salpat la nit entre el 4 i el 5 de maig de 1860. Després de nombroses peripècies, va aconseguir arribar al sud de la península italiana i va combatre a Nàpols i a Calàbria com a capità del Centre de Comandament d'una brigada garibaldina. L'1 d'octubre de 1860, al riu Vulturno, va ser greument ferit per una mina i va ser portat a l'hospital de Nàpols, on camarades abnegats, entre ells Alexandre Dumas, el van salvar d'una mort segura. En 1861 va sortir «Annotazioni dei garibaldini», publicat en lliuraments a la revista en rus Russkij Vestnik (El Missatger Rus) i que va signar només amb la primera lletra del seu llinatge; l'any següent va publicar en la revista Il Contemporaneo l'assaig «Caprera», també sobre Garibaldi, sota el pseudònim Leon Brandi per raons de censura. Els anys següents, a Nàpols, a Liorna, a Florència, a Ginebra, els va consagrar a la propaganda política i social; i gràcies a la seva variada educació i al seu coneixement de les deu principals llengües europees, va esdevenir el traductor dels revolucionaris europeus (Garibaldi, Gerstsen, Bakunin, etc.), i va haver d'efectuar missions perilloses a Itàlia i a Espanya. Malgrat estar malalt, no va conèixer la fatiga i va desenvolupar una gran tasca propagandística: discursos, conferències, correspondència, articles a periòdics i revistes en diferents llengües, etc. Va col·laborar sobretot en dos famosos periòdics russos: Kolokol (La Campana), de Gerstsen (Herzen), i Sobremenik (El Contemporani), de Tchernichevsky. Per sobreviure, publicava amb els seu nom i amb pseudònim en revistes russes articles diversos sobre temes científics, sempre i quan no fossin detectats per la censura tsarista, ja que tota la seva obra estava prohibida. Però com que aquests ingressos eren insuficients, en 1873 va decidir estudiar xinès i japonès per fer de professor en una important escola de l'Extrem Orient. A començaments de 1874 va marxar a Tòquio, convidat pel ministre d'Instrucció Púbica per reorganitzar una escola russa fundada per estudiants japonesos. Aquesta institució prosperà força, un eixam d'alumnes acudia per a estudiar amb els mètodes científics d'Occident ensenyats en la seva llengua, amb professors vinguts d'Europa i d'Amèrica. Però després d'un temps, una anèmia galopant el va obligar a retornar a Europa, a través de Hawaii, de San Francisco i de Nova York, sempre portant el manuscrit del llibre que havia escrit i il·lustrat, L'Empire japonais, que va ser publicat a Ginebra en 1881. Poc després de tornar del Japó, va conèixer Élisée Reclus, a qui va ajudar en les descripcions sobre Xina i Japó de l'obra reclusiana Nouvelle Géographie Universelle. Els anys següents, a Clarens, a la riba suïssa del llac Léman, va continuar ajudant Élisée Reclus en els seus estudis, amb traduccions de llengües que aquest no coneixia, amb la redacció de estudis i de memòries, llegint i anotant proves, arranjant llibres i manuscrits, etc. En 1883 el Consell d'Estat de Neuchâtel li va oferir la plaça de professor d'Estadística i de Geografia Comparada a l'Acadèmia, càrrec que acceptà entusiasmat. En 1886 va publicar Une dynastie archaique du Japon. Malalt, l'hivern 1887 va agafar una excedència, i va retornar a Clarens amb l'ànim de continuar fent feina, però els metges van trobar que la seva malmesa salut era irreversible. Lev Metxnikov va morir, després de molt de patir, el 30 de juny de 1888 –el 18 de juny de 1888, segons el calendari julià– a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Pòstumament es va publicar La civilisation et les grands fleuves historiques (1889), amb un prefaci i necrològica del seu gran amic Élisée Reclus. Son germà, el biòleg Ilya Metxnikov (Élie Metchnikoff), va ser un dels fundadors de la immunologia i premi Nobel de Medicina en 1908. Les idees de Metxnikov sobre el paper del medi geogràfic van influir en el marxisme acadèmic soviètic, especialment en Plekhanov.

***

Signatura d'Eugène Blondeaux (1915)

- Eugène Blondeaux: El 30 de maig de 1883 neix a Tichey (Borgonya, França) l'anarquista Eugène Alexandre Blondeaux –algunes font citen erròniament el seu llinatge com Blondeau. Era fill pòstum del carreter Alexandre Blondeaux, mort vuit dies abans del seu naixement, i d'Eugénie Girard. D'antuvi es guanyà la vida treballant d'obrer armer a París (França), on vivia al número 8 del carrer Gardes del XVIII Districte i militava en el grup anarquista «Le Milieu Libre». El 17 de juny de 1905 s'establí a la colònia llibertària «La Clairière de Vaux» a Vaux (Essômes-sur-Marne, Picardia, França), primera comuna llibertària francesa creada sota l'impuls de Henri Beylie, Georges Butaud i Sophia Zaïkowska, i de la qual, a més de muntar un taller, va ser un dels seus responsables. Fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives de maig de 1906 i aferrà cartells amb el seu programa llibertari, impresos al número 20 del carrer Clichy de París. L'agost de 1906, segons informes policíacs, abandonà Vaux i passà a Bèlgica, amb la finalitat d'eludir el servei militar. El 4 de desembre de 1906 va ser declarat insubmís. El 25 d'abril de 1907 va ser condemnat per l'Audiència del Somme a vuit anys de reclusió, 100 francs de multa i 10 anys de prohibició de residència per «emissió de moneda falsa» –també va ser condemnat a la mateixa pena Léo François Ruault (Desroches). El 26 de juliol de 1907 va ser reclòs a la Presó Central de Melun (Illa de França, França) i el 3 de desembre de 1907 va ser integrat en les Seccions Metropolitanes d'Exclosos i destinat al Dipòsit de Seccions Metropolitanes d'Exclosos de Mers el-Kebir (Orà, Algèria Francesa; actualment Algèria), on va romandre fins el 4 de juliol de 1911. L'11 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i, després de passar per una unitat militar, el 26 de febrer de 1916 va destinat com a mecànic a l'empresa metal·lúrgica Claparède d'Argenteuil, on va romandre fins el 14 de març de 1919. El 17 d'abril de 1915 s'havia casat a Amiens (Picardia, França) amb la modista parisenca Léone Mourgues. El maig de 1919 vivia al número 22 de l'avinguda de la Glacière de Argenteuil (Illa de França, França). El 9 de juny de 1925 es divorcià davant el Tribunal Civil de Pontoise (Illa de França, França) de Léone Mourgues. El 4 d'agost de 1928 es casà a Châteaumeillant (Centre, França) amb Jeanne Marie Gabrielle Thiolat. Eugène Blondeaux va morir el 9 de febrer de 1960 a Châteaumeillant (Centre, França).

***

Notícia sobre Giovanni Cicero apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva aparegut el 2 d'octubre de 1915

- Giovanni Cicero: El 30 de maig de 1886 neix a Amantea (Calàbria, Itàlia) el miner anarquista Giovanni Cicero. Sos pares es deien Giuseppe Cicero i Maria Bruno. En 1904 emigrà als Estats Units i s'instal·là a Weedville (Elk, Pennsilvània, EUA), des d'on va fer costat els periòdics anarquistes L'Avvenire, de Nova York (Nova York, EUA), i Cronaca Sovversiva, de Barre (Vermont, EUA). En 1918 viva a Brookville (Jefferson, Pennsilvània, EUA) i estava subscrit al periòdic anarquista Mother Earth. Posteriorment s'establí a Nova York. Giovanni Cicero va morir el 7 d'abril de 1921 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Retrat de Marcel Millet aparegut en el periòdic parisenc L'Ére Nouvelle del 31 de maig de 1925

- Marcel Millet: El 30 de maig de 1886 neix a Canes (Provença, Occitània) l'escriptor, poeta, periodista, artista dramàtic, actor cinematogràfic i anarquista Paul Marcel Millet. Sos pares es deien Pierre Millet, propietari, i Marie Victoria Varaldi, i tingué un germà, Franc Marius Millet. Quan tenia 17 anys abandonà l'institut de Toló (Provença, Occitània) on estudiava filosofia i s'uní a una companyia teatral miserable de bufons i saltimbanquis («Signor Pitalugue») que feia representacions a les places de les petites poblacions occitanes. El 5 de juliol de 1910 es casà al XVIII Districte de París (França) amb l'actriu Madeleine Van Blitz (Mady Berry), de qui es va divorciar tres mesos després, el 20 de novembre de 1910 a París. En aquesta època vivia al número 32 del carrer Abbesses de París. Actuà a París en diverses companyies teatrals de la perifèria, a cabarets de barri, a cinemes de tercera categoria i, després d'aconseguir un cert èxit, va fer una gira per Amèrica amb la «Compagnie du Vieux-Colombier». Entre 1912 i 1913 dirigí, amb Maurice Pillet, la revista antimilitarista Les Horizons. Revue bi-mensuelle. El 14 de maig de 1914 es casà al XVII Districte de parís amb Marguerite Jeanne Thérèse Bureau –en van ser testimonis els dramaturgs Denys Amiel i Henri-André Legrand–, de qui es va separar el 28 de juliol de 1921 a París. En 1917, durant la Gran Guerra, va ser director d'escena a teatres del front i col·laborava en la revista pacifista, sovint censurada, La Caravane. Les chiens aboient, la caravane passe (1914-1919), dirigida per Paul Charrier, que s'ocupava sobretot de literatura i on col·laboraven anarquistes. Freqüentà els cercles llibertaris i sindicalistes revolucionaris, i tingué molta amistat amb Maurice Wullens, animador de la revista Les Humbles (1916-1949), en la qual va col·laborar. També va ser amic d'Adrien Boeufgras (Roger Denux), animador de la revista Les Primaires (1921-1939), en la qual també va ser redactor regular. El 16 de novembre de 1921 es casà a Canes amb Madeleine Marie Rosine Narcisse Dutruel, amb qui tingué un infant, Claude Millet, i de qui acabà enviudant. En aquesta època vivia a la finca Lou Biou, a l'avinguda Lérins de Cannes. Era conegut per la seva generositat. El maig de 1922 assistí al Congrés Internacional d'Artistes Progressistes i signà el manifest fundacional de la Unió d'Artistes Internacionals Progressistes. En 1932 va ser elegit membre de l'Acadèmia Mediterrània i en aquesta època exercia de bibliotecari municipal a Canes. En 1941 aparegué en el film d'Abel Gance Vénus aveugle i en 1942 en el d'Yvan Noé Les hommes sans peur. Posteriorment es retirà a la regió parisenca i després de la II Guerra Mundial col·laborà en el periòdic anarquista L'Homme et la Vie (1946). En 1947 fou membre del comitè d'honor de la revista La Société Humaine, de Georges Monde. Durant sa vida col·laborà regularment en nombroses publicacions anarquistes i culturals, com ara L'Art Libre, Belles-Lettres, Bibliothèque de l'Artistocrati, Le Cahier des Poètes, Les Cahiers Gris, Cahiers des Amis de Han Ryner, La Caravane, La Criée, Le Gay Sçavoir, Les Humbles, L'Insurgé, Le Libertaire, La Mêlée, Mercure de France, L'Ordre Naturel, La Phalange, Les Primaires, La Proue, La Revue Anarchiste, La Revue Anarchiste Internationale, Revue des Deux Mondes, La Revue de l'Époque, Le Semeur de Normandie, La Société Humaine, La Veilleuse, La Vie des Lettres et des Arts, Vivre, etc. Entre les seves nombroses obres, algunes de caràcter llicenciós, podem destacar Pitalugue. Roman (1920), Comédiants en tournée. Poèmes (1921), La roule (1923), La lanterne chinoise (1924), Forceries (1926), Famille... (1928), Léone, actrice de province. Roman (1929), Le Chariot de Thespis (1933), etc. El seu últim domicili va ser a Vigneux-sur-Seine (Illa de França, França). Marcel Millet va morir, en la misèria i oblidat de tothom, el 20 de gener de 1970 a l'Hospital Nord-Essonne de Juvisy-sur-Orge (Illa de França, França).

***

Melchor Rodríguez recita un poema a la bandera republicana (1938)

- Melchor Rodríguez García: El 30 de maig de 1893 neix al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya) el destacat anarcosindicalista i anarquista Melchor Rodríguez García, també conegut com Manuel Amador i com El Decano, i per alguns com El Ángel Rojo. De família pobre, aviat quedà orfe de pare (Gerardo Rodríguez Giráldez), obrer maquinista mort en accident als molls del Guadalquivir, i sa mare (María García Daura), treballadora en una fàbrica de cigars i costurera, va haver de surar tres infants. Va fer primària a l'Hospici Provincial de Sevilla, on va fer d'escolà. Durant sa vida va fer de tot (calderer, torero, carrosser, ebenista, xaperia, representant d'assegurances, etc.), però intentà seriosament ser una figura de la tauromàquia: debutà com a torero el 5 de setembre de 1915 amb èxit a Sanlúcar de Barrameda, però una enganxada greu a la plaça de Tetuán de las Victorias de Madrid el 4 d'agost de 1918 l'apartà de l'arena i després de diversos intents en 1920 (Salamanca, Viso i Sevilla) abandonà definitivament el toreig. Cap al 1920 estava afiliat a la Secció d'Automòbils del Ram de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, juntament amb Pualino Díez Martín i Manuel Pérez Fernández. Succeí Pérez Fernández en la presidència del citat sindicat i poc després s'instal·là a Madrid. En 1920, prohibida la CNT, s'afilià en la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i conegué Largo Caballero i Indalecio Prieto, però alhora formava part del grup anarquista «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Francisco Trigo, José Barrios, Guerra, Manuel López i Feliciano Benito) que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». En 1927 va ser un dels primers militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i quan es creà el Sindicat de Carrossers cenetista s'afilià immediatament i n'acabà com a secretari. Tingué el carnet número tres de l'Agrupació Anarquista de la Regió Centre. L'octubre de 1933 va fer mítings pro amnistia a Gijón i el juliol de 1934 presidí el gran míting de Madrid. El novembre de 1934, amb Celedonio Rodríguez, s'entrevistà amb Martínez Barrio i Vaquero per aconseguir la llibertat de dos-cents cenetistes. Ell mateix va estar pres en nombroses vegades durant la monarquia i durant els anys republicans, tant que era conegut pels carcellers com El Decano. En 1936 participà activament el la vaga de la construcció madrilenya. Entre el 5 de novembre de 1936 i l'1 de març de 1937 fou Inspector General del Cos de Presons del Ministeri de Justícia de Joan García Oliver. Amb aquest nomenament el ministre tractava d'arrabassar les presons madrilenys a la Conselleria d'Ordre Públic dirigida pel comunista Santiago Carrillo, amb la finalitat d'acabar amb la política de tretes indiscriminades i de poder instaurar tribunals populars. En aquest període Melchor Rodríguez destacà pel seu digne comportament vers els detinguts, fet pel qual fou acusat de quintacolumnista pels comunistes; per la denúncia de l'existència de txeques estalinistes («Afer José Cazorla», Conseller d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid); per eliminar les tretes –prohibí sense la seva autorització expressa la sortida de reclosos de les presons entre les 7 hores de la tarda i les 7 hores del matí–; i per oposar-se contundentment que 1.532 presos tancats a Alcalá de Henares i a San Antón fossin assassinats –alguns força coneguts, com ara Agustín Muñoz Grandes, Raimundo Fernández Cuesta, Peña Boeuf, Luca de Tena, Body Declané, Javier Martín Artajo, Serrano Súñer, Blas Piñar, Rafael Sánchez Mazas, Miguel Primo de Rivera, Margarita Larios, Valentín Gallarza, Raimundo Fernández-Cuesta. Així, des del sectors dretans el van batejar com El Ángel Rojo, pseudònim que ell rebutjava. El 8 de desembre de 1936 frenà, després de set hores d'estira i arronsa, la multitud que volia assaltar la presó d'Alcalá de Henares i assassinar presons «nacionals» en represàlia pels bombardeigs de l'aviació feixista a Madrid. L'1 de març de 1937 fou destituït del seu càrrec de delegat especial de presons pel govern del socialista titella del Partit Comunista d'Espanya (PCE), Juan Negrín. Més tard, fou regidor de Cultura i primer tinent d'alcalde de Madrid. Tingué molts amic del món de la faràndula i de la cultura, com ara els germans Álvarez Quintero, Emilio Carrere, Concha Espina, Manolo Caracol, La Niña de los Peines, Pastora Imperio, José María Pemán, Alfonso –que el fotografià en nombroses ocasions–, etc. En 1938 s'encarregà de la gestió dels cementiris madrilenys i com a tal, el 13 d'abril de 1938, es jugà la vida quan aconseguí que en l'enterrament del seu amic Serafín Álvarez Quintero s'exhibís un crucifix acomplint la seva última voluntat. El 2 de març de 1939 fou enviat pel Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a França i el 28 de març d'aquell any, com a últim alcalde de Madrid nomenat pel coronel Segismundo Casado i per Julián Besteiro del Consell Nacional de Defensa, fou l'encarregat de lliurar la ciutat a les tropes franquistes. En acabar la guerra, el 26 d'agost de 1941, fou condemnat a 20 anys i un dia de presó i no a la pena de mort, gràcies a molts testimonis de dretans (general Muñoz Grandes, Fernández Cuesta, Martín Artajo, etc.) que declararen al seu favor recordant l'esplèndid comportament com a director de les presons republicanes. Finalment, gràcies a la gestions del general Agustín Muñoz Grandes, peça clau de l'Exèrcit i mà dreta de Franco durant anys, només purgà cinc anys a la presó del Puerto de Santa María. Durant la postguerra, rebutjà propostes de càrrecs en el sindicat vertical franquista i milità en la CNT clandestina, fent costat el Comitè Nacional cenetista d'Enric Marco Nadal. Fou detingut i empresonat dues vegades per «difusió de propaganda política il·legal» i en 1947 per ajudar presos anarquistes. Durant els anys cinquanta i seixanta continuà militant en la CNT i en 1965 s'oposà radicalment a les maniobres del cincpuntisme. En aquests anys formà part de diversos comitès, assistí a nombrosos comicis regionals i nacionals cenetistes, patí 34 detencions, etc. Alguns criticaren que acceptés una condecoració del franquisme per les seves actuacions com a director de presons durant la guerra civil i que confraternitzés amb alguns cacics del franquisme –en 1956 el falangista José Antonio Girón de Velasco li dedicà un llibre anomenant-lo «avantguardista infatigable en la batalla per la Justícia i per la Llibertat de l'Home». Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Campo Libre, Crisol, ¡Despertad!, Frente Libertario, Proa, ¡Rebeldía!, Redención, La Tierra, etc. També va escriure lletres de pasdobles i de cuplets, entre altres, amb el mestre Padilla. Durant els últims anys de sa vida va treballar en una companyia d'assegurances («La Adriática») i visqué amb el seu antic company de plaça, el banderiller Castillito, i l'esposa d'aquest. Melchor Rodríguez García va morir el 14 de febrer de 1972 a l'Hospital de l'Estat de Madrid (Espanya) i insòlitament les autoritats franquistes permeteren que el seu taüt fos cobert amb la bandera roja i negra i que es cantés A las barricadas durant el seu enterrament al cementiri madrileny de San Justo; per contra, un grup de falangistes, que també acudiren al sepeli, pregaren per la seva ànima. En juliol de 2008 un carrer de la barriada de San Cayetano de Sevilla fou batejat amb el seu nom. El 16 de setembre de 2008, organitzat per la Confederació General del Treball (CGT), se li reté un homenatge a l'Ateneu de Madrid.

Melchor Rodríguez García (1893-1972)

***

Notícia de la detenció de Paul Anteaume apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 27 de maig de 1916

- Paul Anteaume: El 30 de maig –algunes fonts citen erròniament el 3 de maig– de 1895 neix a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França) l'anarquista Paul Anteaume –també citat erròniament Antheaume. Sos pares, no casats, es deien Jean Baptiste Anteaume, cisteller, i Joséphine Vignot, jornalera. Es guanyava la vida treballant d'obrer torner en coure. Vivia al número 76 del carrer Vertbois del III Districte de París (França). Freqüentà assíduament les reunions que se celebraven a la «Maison Commune», al carrer Bretagne. Quan la crida a files de 1914, la seva incorporació va ser ajornada per «bronquitis en evolució». El maig de 1916 va ser detingut, juntament amb la seva companya Fernande Stelzé, després que el seu domicili del número 10 del carrer Clignancourt de París fos escorcollat i es trobessin 186 monedes falses d'un i de dos francs i divers material per a l'elaboració de moneda falsa –en 1914 ja havia estat processat pel mateix delicte i absolt d'aquest delicte. Jutjat per l'Audiència del Sena el 18 de juliol de 1916, va ser condemnat a cinc anys de presó, mentre que la seva companya va ser absolta. L'11 d'agost de 1916 havia estat cridat a files en el 121 Regiment d'Artilleria Pesada, però va ser exclòs de l'exèrcit i el 17 d'octubre de 1916 integrat en les Seccions Metropolitanes d'Exclosos. Després de passar pel Dipòsit d'Exclosos de Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord), el 10 de gener de 1921 va ser destinat al Dipòsit d'Exclosos de Mers el-Kebir (Orà, Algèria Francesa; actualment Algèria), on va romandre fins el 20 d'abril de 1922. El 30 de maig de 1928 es casà a Montreuil-sous-Bois (Illa de França, França) amb Marie Thérèse Pellegrin, de qui es va divorciar el 18 de juliol de 1943 al Tribunal Civil de París. En 1928 treballava de viatjant i vivia al número 75 del carrer Voltaire de Montreuil-sous-Bois (Illa de França, França). En els anys trenta visqué a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia sobre la repressió contra Ugo Musetti i altres companys apareguda en el periòdic comunista marsellès Rouge Midi del 7 de desembre de 1935

- Ugo Musetti: El 30 de maig de 1899 neix a Sarzana (Ligúria, Itàlia) el manobre anarquista Ugo Musetti. Exiliat a França, vivia al número 8 del carrer République de La Sanha (Provença, Occitània). En 1935 figurava en el llistat d'anarquistes del departament de Var. Era membre del grup anarquista al voltant de Ugo Boccardi. El 7 d'octubre de 1935 se li va decretar l'expulsió, però, gràcies a una campanya en suport dels exiliats italians, de la qual va formar part el Comitè de Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT), finalment es va veure beneficiat amb una autorització provisional per a residir en el departament de Var. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

---

Continua...

---

[29/05] M�ting �Afer Aernoult-Rousset� - Par�s (29-05-68) - Michel - Romans-Ville - Domeniconi - Li�geon - Mayence - Carboni - Bidault - Li Shizeng - Bizeau - Rueda - Pi�as - Carles - Poveda - Merch�n - Gianotti - Macho - Masetti - Imbern�n - Trifon - Rivas - Pichon - Schirru - Di Sciullo - Pag�s Xart� - Gonz�lez Tagua - Robbiati - Boronina - Pamplona - Mart�nez Baena - Serra - Rodr�guez Guti�rrez - Lavi�a

efemerides — Fri, 29 May 2026 06:24:46 +0200

[29/05] Míting «Afer Aernoult-Rousset» - París (29-05-68) - Michel - Romans-Ville - Domeniconi - Liégeon - Mayence - Carboni - Bidault - Li Shizeng - Bizeau - Rueda - Piñas - Carles - Poveda - Merchán - Gianotti - Macho - Masetti - Imbernón - Trifon - Rivas - Pichon - Schirru - Di Sciullo - Pagès Xartó - González Tagua - Robbiati - Boronina - Pamplona - Martínez Baena - Serra - Rodríguez Gutiérrez - Laviña

Anarcoefemèrides del 29 de maig

Esdeveniments

Cartell del míting

- Míting «Afer Aernoult-Rousset»: El 29 de maig de 1910 se celebra a la Sala Ferrer de la Borsa del Treball de París (França) el gran míting «À bas les conseils de guerre!» (A baix els consells de guerra!). L'acte, organitzat pel Comitè de Defensa Social (CDS) de París, tenia la finalitat de denunciar l'anomenat «Afer Aernoult-Rousset». El 2 de juliol de 1909 Émile Rousset, terrelloner anarquista que feia el servei militar als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») i es trobava al camp disciplinari (Biribi) de Djenan el-Dar (Algèria), fou testimoni de la mort, a resultes de les tortures infligides, del també terrelloner llibertari Albert Aernoult, que hi havia arribat al camp el dia anterior; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. Rousset alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité, La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social (CDS), la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. En aquest acte hi van participar els membres del CDS de Marsella (Provença, Occitània) René De Marmande, Chardon, Edouard Barrat, Joseph Galeno, Auguste Durand, Augustin Sartoris i la vídua Augier.

***

El general Massu, comandant en cap de les Forces Franceses d'Alemanya

- París (29-05-68): El 29 de maig de 1968 a París (França) el Consell de Ministres, convocat com cada dimecres a les 10 hores, és ajornat en l'últim minut. El general De Gaulle ha abandonat secretament l'Elisi a les 11.15 hores en helicòpter cap a una destinació desconeguda. Al migdia, Pompidou declara ignorar on es troba el general i anuncia que farà una declaració a l'Assemblea Nacional l'endemà al matí. La Confederació General del Treball (CGT), que ha trencat amb la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) per haver aplaudit el retorn de Cohn-Bendit, i el Partit Comunista Francès (PCF) organitzen una manifestació per un «canvi polític de progrés social i de democràcia» de la Bastilla a Saint-Lazere a partir de les 15 hores, que es desenvolupa sense incidents i que arreplega centenars de milers de persones, segons els dirigents comunistes. A la tarda, el general De Gaulle és localitzat: es troba a Colombey-les-Deux-Églises de pas cap a Baden-Baden, on visitarà a les 18.30 hores el general Jacques Massu, comandat de les Forces Franceses de Alemanya (FFA). Tota casta d'opinions es desencadenen arran d'aquesta misteriosa visita i sobre les seves intencions. Eugène Descamps, secretari general de la CFDT, llança una crida a Mendès France per que accepti el poder. A la tarda, en una roda de premsa improvisada, Mendès France es declara partidari de formar un «govern provisional de gestió» a condició que estigui d'acord «tota l'esquerra unida».

Naixements

Louise Michel fotografiada per Nadar (1878)

- Louise Michel: El 29 de maig de 1830 neix al castell de Vroncourt (Lorena, França) l'escriptora, poeta, educadora, communarde i militant i propagandista llibertària Clémence Demahis Michel, més coneguda com Louise Michel –també sota el pseudònim literari d'Enjolras–, una de les figures més importants de l'anarquisme francès del segle XIX. Filla del senyor del castell, Charles-Étienne Demahis –o més probablement de son fill Laurent–, i de la jove serventa Marianne Michel. Al castell rebé una bona instrucció liberal i, després d'haver completat els seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de mestra. Escapolint-se de prendre jurament a l'Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853 obrí una escola lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855 inaugurarà una altra a la mateixa regió, a Millières, on ensenyarà inspirada en els preceptes republicans blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856 s'instal·là a París i continuà fent de mestra a l'escola dirigida per la senyora Vollier, a la rue du Château-d'Eau, amb qui establirà lligams gairebé filials. En aquests anys desenvolupà una intensa activitat literària, escrivint en prosa, rimant poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i col·laborant en els periòdics de l'oposició. També seguí diversos cursos durant els vespres i freqüentà animades reunions polítiques, on coneixerà destacats revolucionaris, com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault, Émile Eudes o Théophile Ferré, amb qui es lligarà sentimentalment. A començaments de 1869 ja pren part activa en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada secretària de la Societat Democràtica de Moralització, la missió de la qual era ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i armada amb un punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més, als funerals del periodista Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes policíacs, en aquesta època ja estava afiliada a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè Republicà de Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un París assetjat, durant el dia dirigia l'escola de la rue Houdon –externat que havia fundat en 1865 i on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes– i el vespre freqüentava les reunions polítiques, sobretot al Club de la Pàtria en Perill. El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional, assistí a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament contra el govern, el qual era acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de capitulació. El 18 de març de 1871 participà activament armes al coll, amb els companys del Comitè de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció popular que acabarà instaurant la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual intervindrà com a propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com a infermera d'ambulància i com a assessora d'instrucció i d'educació, sempre defensant un ensenyament lliure, les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el Club de la Revolució, sovint presidint les sessions que es realitzaren a l'església de Saint-Bernard de la Chapelle, i col·laborà en Le Cri du Peuple, de Jules Vallès. Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté a primera línia i on es dedicà també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana Sagnant», amb algunes desenes de companys del seu batalló, disparà els últims trets a la barricada de la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la repressió de les tropes de Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare que havia estat agafada com a ostatge. Fins al seu processament passà per diverses presons: Satory, Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà amb els testimonis al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat cantonal del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de desembre de 1871, fou condemnada a la deportació en recinte fortificat. Després d'estar tancada durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou embarcada el 24 d'agost de 1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos després abordaren a Nova Caledònia. Com era connatural en ella, sempre rebutjà qualsevol tracte de favor distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la Melanèsia es dedicà a instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill Ataï de 1878 contra el colonialisme francès, contràriament a alguns communards que participaren en la seva repressió. El 8 de maig de 1879 la pena li fou commutada a deportació simple i fou traslladada a Nouméa, on reprengué l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i després com a professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes. Després de refusar mesures de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a l'estació de Saint-Lazare de París, provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta. Des del seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la seva mort, anarquista de manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars de conferències a França i a la resta d'Europa (Regne Unit, Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions regionals i la consagració oficial de la propaganda pel fet com a mitjà més eficaç d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de 1882 fou detinguda per ultratge a un agent en una manifestació en commemoració del primer aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de presó. El 9 de març de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera, encapçalà, amb Émile Pouget, una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert, on la policia la dispersà. Durant la manifestació dos forns van ser assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el 22 de juny de 1883, a sis anys de presó per «incitació al pillatge». Alliberada el 14 gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de Rochefort, esdevingué una figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any, amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern», però pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es pronuncià contra la pena de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval. En 1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa propaganda en favor de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig. El 22 de gener de 1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li disparà dos trets de revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre restarà al seu cap, farà tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A resultes dels avalots de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat, hagué d'exiliar-se a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i a anarquistes exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als infants dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que hagué de tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a França en 1895, reemprengué les seves gires de conferències –tallades amb estades a Londres amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise Nouvelle) i sempre vigilada per la policia–, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i després amb Ernest Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya d'agitació de l'afer Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de conferències amb Girault, molt afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a l'Hotel de l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en sortir d'un míting. El seu cos fou portat a París i les seves exèquies, el 22 de gener, des de l'estació de Lió al cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de més de 100.000 persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any. A més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué sobre pedagogia i novel·les «populars», però sobre tot destaquen les seves Mémoires (1886) i La Commune. Histoire et souvenirs (1898).

***

Sabater francès

- André Romans-Ville: El 29 de de maig –algunes fonts citen erròniament el 30 de juliol– de 1849 neix a Rumans d'Isèra (Delfinat, Occitània) el militant anarquista André Auguste Romans-Ville, també conegut com Romanvil. De pares desconeguts, va ser trobat per un sotsoficial del III Regiment d'Artilleria al carrer Lanterne de Rumans d'Isèra i va ser batejat amb el nom de la localitat on va ser trobat. El 6 de setembre de 1872, quan realitzava el servei militar al 78 Regiment de Línia a Algèria, va ser condemnat per un consell de guerra a Constantina a un any de presó per «ultratge vers un superior». En tornar a la vida civil, reprengué el seu ofici de sabater. Casat, va ser abandonat per sa companya en 1881. Va esdevenir anarquista de manera autodidacta i a partir de 1890 participà activament en el grup «Terre et Liberté» de Rumans d'Isèra, i va establir correspondència habitual amb Sébastien Faure i Jean Grave, entre d'altres destacats militants anarquistes. En 1892 va ser inculpat després d'un escorcoll del seu domicili i d'una investigació, però finalment el seu cas va ser sobresegut, encara que va ser considerat per la policia com a el «principal agitador» de Rumans d'Isèra. El seu correu va ser escorcollat i rebia setmanalment un centenar d'exemplars de Las Révolte i de Le Père Peinard. En 1894 rebia correspondència amb l'anarquista suís Albert Nicolet. Sempre vigilat per la policia, quan es va desencadenar la histèria antianarquista arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la Cambra dels Diputats a París, fou detingut amb Pierre Martín i altres vint companys el 10 de febrer de 1894 i tots inculpats de «participació en associació criminal». Alliberat algunes setmanes més tard, encara va haver de fugir nombroses vegades de la persecució policíaca. A començaments de segle va ser esborrat dels llistats d'anarquistes. En 1905 va prendre part en el congrés constitutiu de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ferruccio Domeniconi

- Ferruccio Domeniconi: El 29 de maig de 1854 neix a Pergola (Marques, Itàlia) l'internacionalista anarquista Ferruccio Domeniconi. Fill d'una família benestant de propietaris, sos pares es deien Ugo Domeniconi i Maria Franceschini. President de la Societat Obrer de Socors Mutus de Pergola, el 24 de febrer de 1870 va ser detingut, amb altres companys, per participar en una manifestació sediciosa que proclamà a crits la República promoguda per Giuseppe Mazzini i Giuseppe Garibaldi. Fou des de finals de 1873 un dels introductors de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a les Marques. El 3 de juny de 1874 va ser detingut per aferrar, amb altres companys, el manifest del Comitè Italià per a la Revolució Social. Com a membre de la Secció de Pergola de l'AIT, l'agost de 1874 va ser detingut immediatament després dels fets revolucionaris de Villa Ruffi i de la instauració de la «Comuna d'Imola», a l'Emília-Romanya (Itàlia). Durant l'escorcoll del seu domicili es van segrestar diversos materials de propaganda política, un exemplar del fullet Principi del socialismo i altre de Simbolo dell'operario, redactat en forma de «credo» socialista. Processat i absolt durant el procés que es va celebrar l'octubre de 1874 a Ancona (Marques, Itàlia), el març de 1876 va ser jutjat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb altres internacionalistes de les Marques i de la Romanya, entre ells Andrea Costa, però finalment va ser posat en llibertat. En 1878 continuà amb la propaganda internacionalista tant a Pesaro com a Ancona i s'oposà a la campanya irredemptista portada a terme pels seguidors de Giuseppe Mazzini. Ferruccio Domeniconi va ser apunyalat fins a la mort el 5 de novembre de 1879 a Pergola (Marques, Itàlia), presumptament per un republicà, durant uns disturbis causats per raons que mai no s'han aclarit.

***

Notícia d'Octave Liégeon apareguda en el diari parisenc Le Petit Caporal del 13 de gener de 1883

- Octave Liégeon: El 29 de maig de 1856 neix a Mouchard (Franc Comtat, Arpitània) l'anarquista Octave-Antoine-Félicien Liégeon. Era fill de Claude Victor Liégeon, terrelloner, i d'Émilie Gravel, jornalera, i tingué tres germans. Durant tota la seva vida, treballà de blanquer a Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània). El 10 d'octubre de 1878 va ser condemnat a cinc dies de presó per «cops i ferides». A principis de la dècada dels vuitanta, va ser secretari del grup anarquista de Villefranche-sur-Saône («Le Glaive de Villefranche»), fundat per Antoine Desgranges, que formava part de la Federació Revolucionària del Sud-est (FRSE). En aquesta època mantingué la corresponsalia del periòdic anarquista Le Droit Social, tot caracteritzant-se per les seves expressions violentes. Assistí a diverses reunions de l'FRSE celebrades a Lió i participà en la subscripció organitzada pel Grup Anarquista del XV Districte de París (França) per a comprar un «revòlver d'honor» per a l'obrer Pierre Fournier, que havia disparat contra el seu patró a Roanne (Forez, Arpitània). A resultes de les violentes manifestacions de miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió (Arpitània) l'octubre de 1882, va ser implicat en l'anomenat «Procés dels 66» que el 8 de gener de 1883 s'engegà al Tribunal Correccional de Lió. El 19 de gener de 1883 va ser condemnat a quatre anys de presó, a 1.000 francs de multa, a 10 anys de vigilància i a cinc anys de privació dels drets civils, per complicitat en la compra de dinamita. El 13 de març de 1883 el Tribunal d'Apel·lació de Lió reduí la pena a tres anys de presó, 50 francs de multa i la vigilància i la privació es mantingueren. El 13 d'agost de 1885 va ser indultat. Amb sa companya Marie Vachet, el juny de 1883 tingué un infant, Louis-Octave Liégeon. El febrer de 1892 va ser un dels organitzadors de reunions públiques celebrades a Villefranche-sur-Saône. Després d'això, abandonà l'anarquisme i es decantà pel socialisme. En 1893 es presentà a les eleccions per la I Circumscripció de Villefranche-sur-Saône. El setmanari anarcocomunista lionès L'Insurgé, en el seu número del 19 d'agost de 1893, el tractà de «renegat» per la seva candidatura electoral. El desembre de 1896 va ser nomenat president de la cooperativa Unió Sindical dels Obrers Tintorers de Villefranche-sur-Saône. Octave Liégeon va morir el 20 de desembre de 1919 al seu domicili, al número 24 del carrer de la Quarantine, de Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània), en companyia de sa germana Marie Liégeon, vídua de Rouzière.

***

Foto policíaca de Gustave Mayence (17 de març de 1894)

- Gustave Mayence: El 29 de maig de 1860 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista Gustave David Mayence. Sos pares es deien Abraham Mayence, conductor de tren de la Companyia de Ferrocarrils del Nord, i Abigaïl Soreph. Obrer tapisser de professió, va ser incorporat a l'exèrcit en la lleva de 1880 i el 17 de novembre de 1881 destinat al 23 Regiment de Línia a Saigon (Cotxinxina francesa; actualment Vietnam), on va romandre dos anys i va ser condecorat amb la Medalla de Tonquín. Des de 1885 vivia en unió lliure amb Marie Le Troquer, amb qui tenia tres infants. Va fer una crida, publicada en diversos diaris parisencs, als combatents de Tonquín per a una reunió que es va celebrar el 5 de juliol de 1885 al seu domicili, al número 16 del carrer Poissonniers. Entre 1886 i 1888 treballà de tapisser al «Bon Marché» de París, d'on va ser acomiadat per «arrogància» i «manca d'aptitud». A partir d'aleshores treballà de manera irregular i, sovint sense recursos, va ser desnonat en diverses ocasions del seu domicili per manca de pagament del lloguer. El desembre de 1886 sol·licità feina d'agent de policia a Cotxinxina i aquest mateix any fou gerent de Montmartre, petit full literari i artístic. El juny de 1888 vivia al número 129 de l'avinguda de Batignolles de Saint-Ouen (Illa de França, França) i formà part del grup anarquista local. El març de 1889 va ser detingut després d'haver increpat un patró que havia guanyat una causa en Magistratura del Treball contra els obres de la Cambra Sindical dels Manobres. Posteriorment milità en els grups anarquistes del XVII i XVIII Districte de París. En aquesta època va estar molt lligat als anarquistes Louis Charveron i Marchal. El desembre de 1890 substituí Auguste Faugoux, condemnat a dos anys de presó, en la gerència de Le Père Peinard. En aquesta època vivia al número 31 del carrer Cadet de París. Amb altres companys del grup anarquista de Saint-Denis (Illa de França, França) (Michel Bastard, Henri Decamps, François Collion, Nestor Ferrière, Charles Galau, François Pernin i Arthur Voyez), va ser jutjat el 23 de març de 1891 davant l'Audiència del Sena per «provocació de militars a la desobediència» arran de l'article «Faut-il déserter?», aparegut en Le Père Peinard del 15 de març anterior; jutjat, va ser condemnat a finals d'abril de 1891 a sis mesos de presó i a 100 francs de multa, mentre que els seus companys van ser absolts. Va ser reemplaçat per Georges Berthault en la gerència de Le Père Peinard. El judici anterior va ser cassat el maig de 1891 per vici de forma i va ser de bell nou jutjat el 23 de juliol de 1891 a l'Audiència del Sena a Versalles (Illa de França, França), on la pena anterior va ser confirmada i ell internat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El 8 de juny de 1891 assistí a la manifestació que va portar una corona amb la inscripció «Hommage à la Commune» al Sacré-Coeur de Montmartre; aquesta concentració degenerà en una baralla que donà lloc a diverses detencions. El 21 de març de 1892 el seu domicili de carrer Lantiez, al barri parisenc de Batignolles, va ser escorcollat i la policia només va trobar exemplars de Le Père Peinard i fullets llibertaris. El 15 de setembre de 1893, a la seu de Le Père Peinard d'Émile Pouget, proposar per a contrarestar les «Festes Francorusses», que celebraven l'aliança militar amb ambdós països, realitzar manifestacions per a protestar contra la idea de pàtria. El 18 de setembre d'aquell any proposà llançar sobre la gentada que mirava els mariners russos periòdics i fullets anarquistes. El 15 de març de 1894 el prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i d'arrest al seu nom per «associació criminal» i dos dies després el comissari de policia del barri de Ternes el materialitzà al seu domicili, al número 61 del carrer Sauffroy del XVII Districte de París; en aquest escorcoll la policia requisà diversos periòdics (L'Anarchie, L'Attaque, Le Ça Ira, Le Chambard, Le Conscrit, Le Cri Typographique, L'En Dehors, Le Faubourg, La Lutte pour la Vie, Le Père Peinard, La Révolte) i altres materials (fullets anarquistes, cançons, cartells sense segell, notes escrites, etc.); portat a comissaria, el 18 de març de 1894 va ser tancar a la presó parisenca de Mazas. El 23 de maig de 1894 va ser posat en llibertat. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia lliurà una nova ordre d'arrest pel mateix motiu que l'anterior. L'1 de juliol de 1894 el comissari de policia del barri de la Plaine-Monceau escorcollà, sense cap resultat, el seu domicili al número 29 de carrer Balagny i va ser empresonat a Mazas després de passar per comissaria, on va romandre fins el 5 de juliol. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer va sobreseure el seu cas d'«associació criminal». A finals dels anys noranta treballava de tapisser al seu domicili del número 95 del carrer des Moines de París. En 1898 deixà clar en diversos comunicats a la premsa parisenca que res tenia a veure amb l'«anarquista» antisemita i confident de la policia Raoul Mayence, que havia portat a la detenció i expulsió de l'anarquista Mécislas Golberg –algunes fonts historiogràfiques confonen les dues persones. El seu últim domicili va ser al número 41 del carrer des Poissonniers de París. Gustave Mayence va morir el 31 de gener de 1917 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França).

Gustave Mayence (1860-1917)

***

Notícia de la detenció d'Adolfo Carboni apareguda en el diari parisenc Le Petit Parisien del 24 de setembre de 1902

- Adolfo Carboni: El 29 de maig de 1865 neix a Novara (Piemont, Itàlia) l’anarquista Adolfo Pietro Carboni, també conegut com Adolphe Pierre Carboni, i que va fer servir el pseudònim Alfredo Starmo (Alfred Starmo). Inscrit en el registre d’anarquistes estrangers no expulsats residents fora de França, a finals de 1897 arribà a París (França) amb sa companya després d’haver estat expulsat de Lausana (Vaud, Suïssa). A París visqué al domicili del pintor Giuseppe Sartorio (Henri) i buscava feina d’ajudant de cuiner mentre que sa companya treballava fent calces. Mantingué contactes amb l’anarquista Giuseppe Ciancabilla i amb un tal Jean Buon –tal vegada Giovanni Buosi. Segons informes policíacs, hauria participat, amb Jean Buon i un tal Orlando, a Marsella (Provença, Occitània), en la creació de «La Marmite Anarchiste» –que no sabem ben bé que era, si un periòdic o un organisme d’ajuda mútua. Cap el 1898 regentà una taverna a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). El 22 de novembre de 1898 se li va decretar l’expulsió de França i es va refugiar a Londres (Anglaterra). Treballà de tapisser i visqué al barri londinenc de Saint Pancras. L’estiu de 1902 era a París i el 25 d’agost d’aquest any va ser detingut, juntament amb Félix François Dubois, per temptativa d’estafa. En 1909 encara residia a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

La Brochure Mensuelle, editat per Émile Bidault

- Émile Bidault: El 29 de maig de 1869 neix a Palaiseau (Illa de França, França) el militant i propagandista anarquista Armand Émile Bidault. Sos pares es deien Clément Bidault, obrer vidrier, i Joséphine Rosalie Jacques, costurera. En 1886 va ser un dels fundadors –amb Joseph Tortelier, Murjas, Tennevin, Jahn, Nique, Edmond Marpaux, Etienne Falcoz, Émile Ferrières i altres– de la Lliga dels Antipatriotes, que tenia com a objectiu la lluita contra el militarisme, la guerra i el patriotisme. D'antuvi mecànic, després es passarà al món de la impremta. Divorciat de Anastasie Chenet, el 14 de març de 1913 es casà a Yvetot (Normandia, França) amb Noemi Joséphine Berthelot. Quan esclatà la Gran Guerra, fidel a les seves conviccions antimilitaristes i pacifistes, va fer costat la posició de Sébastien Faure. En 1916, com a pròrroga de mobilització, treballà en la fabricació de motors d'aeroplans a Billancourt. A partir de 1919 intentà crear una biblioteca ambulant i gratuïta. En aquesta època s'encarregà de l'administració de Le Libertaire i de la «Librairie Sociale». Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista (UA) a París, organització en la qual milità. En 1922 fou el tresorer del Comitè de Defensa Social. Fou l'editor de la revista de textos llibertaris La Brochure Mensuelle, que publicava a la seva impremta del carrer Bretagne de París, on també s'imprimien diverses publicacions llibertàries (La Revue Populaire, Terre Libre, etc.). Entre 1934 i 1945 va ser el gerent de La Conquête du pain, revista llibertària oberta a totes les tendències anarquistes. Émile Bidault va morir el 28 de gener de 1938 al seu domicili del III Districte de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Li Shizeng

- Li Shizeng: El 29 de maig de 1881 neix a Guangyang (Hebei, Xina) l'agrònom i pedagog anarquista Li Shizeng, també conegut com Li Yuying (Monjo de Pedra). Era fill d'una família mandarina i alguns dels seus familiars van ser ministres i alts mandataris de la Cort imperial manxú. Educat en un esperit obert al món occidental, en 1903 marxà amb una vintena d'estudiants a França, acompanyant Sun Baoqi, aleshores ambaixador de l'Imperi xines a França, per exercir d'agregat a la delegació xinesa. Però aviat abandonà el càrrec i decidí desvincular-se del seu futur com a alt càrrec burocràtic imperial per a estudiar, d'antuvi, Ciències Agrícoles a l'Escola Pràctica d'Agricultura de Chesnoy (Montargis, Centre, França), on es graduà. En 1906 es traslladà a París durant tres anys per realitzar estudis de química i biologia a la Sorbona i al laboratori del professor Gabriel Bertrand de l'Institut Pasteur. A la capital francesa descobrí el pensament anarquista –llegí amb passió Proudhon, Bakunin, Élisée Reclus i Kropotkin, a més dels darwinistes socials– i amb una colla de companys creà el Grup Anarquista Xinès de París. En 1906, amb Wu Zihui i Zhang Jingjiang, creà la «Société pour l'Avancement de la Morale» (Societat per l'Avanç de la Moral), basada en els principis anarcocomunistes. En 1907 fundà l'efímera revista xinesa il·lustrada Shi-chieh (El Mundo) i s'adherí a la Tongmenghui (Lliga Unida), societat secreta de resistència on participaven republicans, nacionalistes i socialistes. En 1907, amb Chu Minyi, publicà el pamflet Geming (Revolució). A partir del 22 de juny de 1907, el Grup Anarquista Xinès publicà el setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), dedicat sobretot a traduir al xinès els grans pensadors llibertaris. En 1908 fundà la Caséo-Sojaïne a la Garenne-Colombes (Illa de França, França), una petita fàbrica de transformació de la soja on començaren a treballar una trentena de persones que havien vingut directament de la Xina. A la Caséo-Sojaïne es van fer tot tipus de productes derivats de la soja, llegum barata i per la qual pensava que la Xina podria alliberar-se del problema endèmic de la fam. En aquesta factoria, amb l'ajuda del professor anarquista Wu Zhihui, impartí l'anomenat «Curs de Vespre», una mena d'escola nocturna de diverses disciplines (xinès, francès, matèries científiques, etc.). La Caséo-Sojaïne es regia en un règim força frugal i un codi moral força estricte, on estaven prohibits l'alcohol, el tabac, el joc i la prostitució. En 1911 es traslladà a la Xina en ocasió de la Revolució Republicana Xinesa (Revolució Xinhai). En 1912 publicà, amb L. Grandvoinnet, Le Soja. Sa culture, ses usages alimentaires, thérapeutiques, agricoles et industriels. En 1912 també, ajuntant els dos projectes que funcionaven a la Caséo-Sojaïne (fàbrica i escola) i amb el suport de les noves autoritats xineses republicanes, es creà el «Qingong Jianxue Yundong» (Moviment Treball-Estudi) que va créixer força i que va permetre a gairebé dos milenars de xinesos poder venir a França, els quals es beneficiaven de treball, suport mutu, cooperació i tot en un marc d'igualtat, principis estretament lligats al moviment llibertari. En 1914 obrí el primer restaurant xinès de París i l'any següent fundà a la Xina la «Qingong Jianxue Hui» (Societat del Treball Diligent i d'Estudis Frugals). En 1916 creà a París, amb Cai Yanpei, l'«Hua Fa Jiaoyuhui» (Societat Francoxinesa d'Educació), una escola per als treballadors xinesos i encarregada de promoure els intercanvis culturals i educatius entre els dos països. En 1919 projectà, amb son amic el doctor Syha, la fundació d'un Institut Pasteur a Beijing. En 1920 participà en la creació de la Universitat Francoxinesa de Beijing i l'any següent en la de la seva delegació a Lió (Arpitània). Després de la Gran Guerra, en plena crisi econòmica, el «Moviment Treball-Estudi» començarà a tenir problemes per part de les autoritats. En 1921 aquest moviment organitzarà nombroses manifestacions d'obrers-estudiants i una «Li Da Yundong» (Marxa sobre Lió), per protestar contra les restriccions de l'acabat de crear Institut Francoxinès que reservava l'accés només a les estudiants seleccionats a la Xina. Les autoritats francoxineses, temoroses de la introducció d'elements subversius en aquestes iniciatives, volien amb aquesta mesura, més que instruir els treballadors, crear elits intel·lectuals fàcils de controlar. La «Li Da Yundong», del 21 de setembre de 1921, consistí en una protesta dels obrers-estudiants xinesos que ocuparen la seu de l'Institut Francoxinès al Fort Saint-Irénée de Lió. En aquesta acció 104 obrers-estudiants van ser detinguts, tancats a la presó de Fort Montluc i, el 13 d'octubre d'aquell 1921, expulsats de França; tot plegat suposà la fi del «Moviment Treball-Estudi». En 1925 es convertí en el primer president del consell d'Administració del Museu del Palau Imperial de Beijing i en 1929 fundà l'Acadèmia Nacional a la mateixa ciutat. En 1932 treballà a Beijing amb Paul Langevin, delegat per la Societat de Nacions per reorganitzar l'ensenyament públic xinès. En 1945, després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Xangai (Xina). En 1946 va ser nomenat president honorari del «Gran Congrés de la Soja» de París. Continuà la seva tasca pedagògica amb la creació de la Biblioteca Sino-Internacional de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Entre 1949 i 1955 visqué a Montevideo (Uruguai), on en 1954 fundà i dirigí la Biblioteca Sino-Internacional de la capital uruguaiana. En 1956 s'instal·là a Taiwan, on esdevingué el primer director del Museu del Palau Nacional de Taipei. En 1966 es traslladà novament a França per reactivar l'Institut Francoxinès de Lió. Li Shizeng va morir el 30 de setembre de 1973 a Taipei (Taiwan) i va ser enterrat al Parc Nacional de Yangmingshan. Una part dels seus arxius es troben dipositats a l'Institut Pasteur de París.

Li Shizeng (1881-1973)

***

Eugène Bizeau

- Eugène Bizeau: El 29 de maig de 1883 neix a Véretz (Centre, França) el vinyater, jardiner, apicultor, poeta, ateu i cantautor anarquista Max Eugène Bizeau. Fill d'una família de vinyaters socialistes i anticlericals, sos pares es deien Eugène Bizeau, propietari, i Marie Souvée, modista. Als 13 anys obté el seu certificat d'estudis primaris i exerceix diversos oficis abans de dedicar-se a la vinya. Ben aviat va descobrir les idees llibertàries. Subscrit des dels 14 anys a la premsa anarquista, hi lliurarà els seus primers poemes, publicant en el periòdic L'Anarchie, fundat per Libertad. La seva poesia social i revolucionària serà interpretada pels cantautors de La Muse Rouge, una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris. En 1914 Eugène va ser llicenciat per «constitució feble» i no va deixar de denunciar el militarisme en les seves cançons, burlant la censura i col·laborant en la premsa anarquista, com ara CQFD, La Mêlée, Pendant la Mêlée i Par-delà la Mêlée. El 28 d'octubre de 1916 es va casar a Maciac (Alvèrnia, Occitània) amb Adélaïde Françoise Chambonnière, una institutriu i poetessa anarquista que va conèixer a través dels periòdics anarquistes d'Armand, i amb la qual tindrà dos infants (Max i Claire). En 1921 va participar en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti des de les pàgines de Le Libertaire. En 1929 i en 1934 els seus poemes van ser musicats i enregistrats i van ser contínuament emesos durant la Revolució espanyola a través de Ràdio Barcelona. En 1936 viurà amb sa família a Massiac (Cantal) treballant com a jardiner i apicultor. A Alvèrnia, Bizeau assistirà al final de la II Guerra Mundial. Retirat a la seva vila natal, Eugène Bizeau va morir amb 105 anys i va ser enterrat a Véretz. Entre els seus llibres de poemes destaquen Balbutiements (1910), Croquis de la rue (1933), Paternité (1938), Hommage à Paul-Louis Courrier (1972), La muse au chapeau vert (1972), Entre la vie et le rêve (1978), Les sanglots étouffés (1979), Les grapillons d'arrière-saison (1982), Lueurs crépusculaires (1985), Guerre à la guerre (1988); i entre els seus llibres de cançons Verrues sociales (1914), Cinq chansons (1929), Croquis de guerre (1988); a més del recull Eugène Bizeau a 100 ans, chansons et poésies (1983). En 1981 el cineasta llibertari Bernard Baissat va estrenar coutez Eugène Bizeau, un film dedicat a la seva memòria basat en una entrevista realitzada per l'historiador Robert Brécy. La sala de festes de Véretz porta el seu nom. Eugène Bizeau va morir el 17 d'abril de 1989 a l'Hospital de Tours (Centre, França).

***

Necrològica de Salvador Rueda Guillén apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 29 de març de 1962

- Salvador Rueda Guillén: El 29 de maig de 1891 neix a Guaro (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Salvador Maximino Rueda Guillén. Sos pares es deien Félix Rueda i Ana Guillén. Es va criar a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). En 1936 combaté el feixisme i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració i les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Va fer feina de llenyataire a Corgol (Alvèrnia, Occitània) i posteriorment en el Servei d'Aigües i Boscos de la zona de Le Chambon-sur-Lignon i de La Chapèla de Volòra (Alvèrnia, Occitània). Sempre milità en la Federació Local de Corgol de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Asmàtic, Salvador Rueda Guillén va morir d'un atac cardíac el 28 de febrer de 1962 a Champelhs (Alvèrnia, Occitània).

---

Continua...

---

[28/05] Setmana Sagnant - �L'Avant-garde Cosmopolite� - M�ting de la dinamita - Acciarito - Assassinat botx� - Par�s (28-05-68) - Andreis - Lima - �losu - Tejedor - Bacconi - Marziani - Hern�ndez S�nchez - Ledin - Allende - Franci - P�rez Yuste - Bonucci - Lapeyre - Hulot - Varlin - Gautero - Sarrau - Rosell - Van Dongen - Ripoll - Rauzier - Blicq - Balaguer - Zaf�n - Zimmermann - Helios S�nchez - Sent�s - Pons Prades - Pizarro - Camello

efemerides — Thu, 28 May 2026 06:19:52 +0200

[28/05] Setmana Sagnant - «L'Avant-garde Cosmopolite» - Míting de la dinamita - Acciarito - Assassinat botxí - París (28-05-68) - Andreis - Lima - Élosu - Tejedor - Bacconi - Marziani - Hernández Sánchez - Ledin - Allende - Franci - Pérez Yuste - Bonucci - Lapeyre - Hulot - Varlin - Gautero - Sarrau - Rosell - Van Dongen - Ripoll - Rauzier - Blicq - Balaguer - Zafón - Zimmermann - Helios Sánchez - Sentís - Pons Prades - Pizarro - Camello

Anarcoefemèrides del 28 de maig

Esdeveniments

Presa de l'última barricada al carrer Ramponneau (28 de maig de 1871)

- Últim dia de la Setmana Sagnant: El 28 de maig de 1871 a París (França) les forces de la Comuna no tenen més que una zona limitada entre el bulevard de Belleville, els carrers del Faubourg-du-Temple, de les Trois-Bornes, de les Trois-Couronnes i de la Folie-Méricourt. El combat és desesperat i es perllonga fins a l'últim cartutx. Eugène Varlin, internacionalista llibertari i membre del Consell de la Comuna, és afusellat. A migdia, el darrer canó de les forces federades al carrer de París (actualment carrer de Belleville) emmudeix; cap a les 14 hores, l'últim tret de fusell surt de la darrera barricada, la del carrer de Ramponneau. L'ordre regna; la repressió es desencadena.

***

Portada del primer número de L'Avant-garde Cosmpolite

- Surt L'Avant-garde Cosmopolite: El 28 de maig de 1887 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Avant-garde Cosmopolite. Aquesta publicació va ser editada pels destacats militants llibertaris Octave Jahn, Adrien Moucheraud (gerent) Alexandre Murjas, Paul Paillette i Eugène Tennevin. Els articles no van anar signats. Mantingué estretes relacions amb les Joventuts Anarquistes de París, la Lliga dels Antipatriotes i altres grups anarquistes de la regió parisenca. El 2 de juny de 1887 organitzà un gran míting contradictori de Louise Michel a la Sala Gaudin sobre la situació repressiva a Bèlgica. La redacció i l'administració radicaren al número 64 del carrer Fondary del barri de Grenelle del XV Districte de París. Només sortiren vuit números, l'últim el 23 de juliol de 1887, però el grup continuà en actiu, reunint-se al número 34 del carrer Théâtre, també de Grenelle. En aquest grup hi participaren molts anarquistes italians i britànics. En 1893 tenia uns vuitanta membres i es reunia al carrer Croix-Nivert del XV Districte.

***

Full volant de convocatòria de l'acte

- Míting de la dinamita: El 28 de maig de 1892 se celebra a la Sala Commerce de París (França) un gran míting públic i contradictori sobre la violència anarquista. Els temes que es tractaren van ser les recents explosions de dinamita i les seves causes; els exemples dels anarquistes Vittorio Pini i François Claudius Koënigstein (Ravachol); la repressió desencadenada arran de les explosions i les seves conseqüències en el moviment anarquista. Entre els oradors anarquistes que hi participaren es trobaven Gustave Leboucher, Jean-Baptiste Louiche, Gustave Mathieu, Poulain, Jacques Prolo, Joseph Tortelier i Michel Zévaco, entre d'altres; i entre els oradors contradictoris hi van ser presents H. Couthiers, Dangers, Mordacq i Antoine-Amédée-Marie-Vincent Manca-Amat de Vallombrosa (Marquès de Morès), entre d'altres. El 22 de maig anterior es repartiren centenars de fulls volants de convocatòria d'aquest míting en els actes en record de la Comuna de París celebrats al cementiri parisenc de Père Lachaise, a més de ser-hi aferrats cartells de convocatòria els dies abans pels carrers de París.

***

Judici de Pietro Acciarito segons La Tribuna Illustrata del 9 de juny 1899

- Condemna de Pietro Acciarito: Entre el 28 i el 29 de maig de 1897 l'Audiència de Roma (Itàlia) jutja i condemna el jove anarquista Pietro Umberto Acciarito a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat per l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897. En escoltar la sentència, Acciarito exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!»

Pietro Acciarito (1871-1943)

***

Notícia de l'assassinat del botxí de Barcelona apareguda en el diari d'Oviedo La Voz de Asturias del 30 de maig de 1924

- Assassinat del botxí de Barcelona: El 28 de maig de 1924, al carrer de la Riereta del barri del Raval de Barcelona (Catalunya), és assassinat Rogelio Pérez Vicario –algunes fonts citen erròniament el seu segon llinatge com Cicario–, «executor titular de sentències de la justícia» de l'Audiència territorial de la capital catalana. El difunt, ataconador de professió, va rebre una vintena de trets al carrer on vivia. Des de feia anys estava amenaçat de mort. Els militants anarcosindicalistes Juan Montejo Arranz i Josep Llàcer Bertran seran acusats d'aquesta mort i executats el 10 de novembre de 1924 a la presó Model de Barcelona. Arran de la mort del botxí de Barcelona, el govern desencadenarà una forta repressió que portarà la detenció de gairebé totes els comitès de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes, i seran clausurats els sindicats i suprimida Solidaridad Obrera; la CNT es va veure obligada a refugiar-se en la clandestinitat.

***

La vaga continua

- París (28-05-68): El 28 de maig de 1968 a París i a tota França la vaga continua arreu; sembla que la promesa d'un referèndum feta pel general De Gaulle no ha tingut cap efecte. La capçalera de L'Humanité és força expressiva: «Menteixen», i l'editorial remata: «La CGT no ha estat desautoritzada pels treballadors, com pretén tota la premsa burgesa. Per a saber la veritat sobre la lluita dels treballadors, refiïn-se únicament i exclusivament del periòdic dels treballadors.»; del periòdic comunista, és clar. A les 11 hores del matí, François Mitterrand, en roda de premsa, proposa la constitució d'un «govern provisional de gestió» de deu membres i anuncia que serà el candidat a l'elecció presidencial en cas que es doni un buit de poder, alhora que reclama la dimissió del govern i la dissolució de l'Assemblea. Els seus adversaris polítics l'acusaran de fer una crida a la insurrecció i a l'il·legalisme. La dimissió d'Alain Peyrefitte del seu càrrec de ministre d'Educació Nacional, lliurada el 13 de maig i rebutjada aleshores, és acceptada ara per Pompidou. En acabar la jornada, el primer ministre Georges Pompidou i Christian Fouchet, ministre de l'Interior, s'entrevisten successivament amb el president de la República, que havia rebut abans el general Fourquet, cap de l'Estat Major dels Exèrcits. A mitjanit, Daniel Cohn-Bendit, que ha entrat disfressat clandestinament a França des d'Alemanya, reapareix a la Sorbona.

Naixements

Fitxa policíaca d'Émile Andreis

- Émile Andreis: El 28 de maig de 1874 neix a Niça (País Niçard, Occitània) l'anarquista Émile Pierre Andreis. Era fill d'Antoine Andreis, propietari de diverses sabateries, i de Marie Carlin. Es guanyava la vida treballant de tipògraf. A principis de la dècada dels noranta residí a Lausana (Vaud, Suïssa), al número 11 de la plaça Saint François, ciutat on freqüentà els tipògrafs anarquistes Marius Dalmasso i Marius Baptistin Siccard. El novembre de 1894 treballava a la Impremta Niçoise de Niça i vivia al número 10 del carrer de l'Hôtel des Postes, tot freqüentant els grups anarquistes locals. El 25 de març de 1895 s'allistà voluntari per tres anys a Antíbol (Provença, Occitània) i va ser destinat al 12 Regiment d'Infanteria, acantonat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on va ser sotmès a vigilància especial. El 21 de desembre de 1895 va ser nomenat caporal i el 25 de març de 1898 passà a la reserva activa. El seu nom figura en els llistats de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 i del 31 de desembre de 1900. En 1901 treballava d'encarregat des de feia dos a la impremta «Petit Monégasque» de Mònaco (Principat de Mònaco), on residia, al número 5 del carrer Biovès del barri de La Condamine, sota l'amenaça de ser-ne expulsat «a la menor falta». El gener de 1906 va demanar ser esborrat dels llistats d'anarquistes, fet que obtingué el 27 d'agost de 1906, gràcies als informes d'Hennequin, propietari de la impremta «Petit Monégasque» i antic Comissari Central del Principat de Mònaco. En aquesta època vivia al número 4 del carrer Emma de Niça. Quan esclatà la Gran Guerra, el 2 d'agost de 1914 va ser mobilitzat i enviat al front. L'1 de febrer de 1917 va ser gasejat i el 21 de febrer va ser hospitalitzat a Nevers (Borgonya, França). Fins al 21 de gener de 1919 participà en la campanya contra Alemanya i el 10 d'abril de 1920 va ser definitivament llicenciat, amb una proposició de pensió temporal per «bronquitis emfisematosa difusa», que també es demanà en 1922. El maig de 1920 vivia a Mònaco. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Adolfo Lima

- Adolfo Lima: El 28 de maig de 1874 neix a Lisboa (Portugal) l'advocat, pedagog, traductor i escriptor anarquista i anarcosindicalista Adolfo Godfroy de Abreu Lima. Fill d'una família noble, rebutjà fer servir el títol de comte. En 1900 es llicencià en dret per la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) i exercí l'advocacia entre 1902 i 1910, quan deixà la jurisprudència i es dedicà en cos i ànima a la pedagogia llibertària. En 1908 fou professor de sociologia en el Curs Lliure d'Art de Representar de l'Associació de Classe dels Artistes Dramàtics. Entre 1911 i 1923 ensenyà a l'escola Liceu Pedro Nunes i va ser professor de metodologia a l'Escola Normal Primària de Lisboa, on destacà especialment fins el 1921 pels seus mitjans pedagògics. També va fer classes a l'Escola Taller Núm. 1, a Largo de Graça, i a l'Escola Normal de Benfica. Amant del teatre, participà activament en la iniciativa «Teatro Livre» i en 1914 publicà la conferència O teatro na escola. També fou cap dels serveis escolars de la societat «A Voz do Operário», col·laborador de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) i membre destacat de la Sociedad d'Estudis Pedagògics (SEP) i de la Lliga d'Acció Educativa (LAE). Col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara A Aurora, A Batalha, O Debate, Humanidade, O Intransigente, Novos Horizontes, A Sementeira, Terra Livre i O Trabalho, entre d'altres. Entre 1915 i 1920 col·laborà en Atlantida. Mensário artístico literário e social para Portugal e Brazil. Fou corresponsal de la revista francesa L'Éducation (1921-1927) i responsable de la Secció Portuguesa de la Lliga Internacional Pro-Educació Nova. En 1922 assistí al III Congrés Anarcosindicalista de Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal) de la Confederació General del Treball (CGT), on presentà la tesi Organizaão social sindicalista, que publicà el mateix any. Entre 1924 i 1927 dirigí Educação Social. Revista de pedagogia e sociologia. Arran de la implantació de la dictadura en 1926, l'octubre de 1927 va ser detingut i processat juntament amb altres membres de la Unió del Professorat Primari (UPP). Traduí Verdade, de Zola; As leis sociológicas, de Guillaume de Greef, A multidão criminosa, d'Scipis Siphole; As lições da guerra, d'Augustin Hamon; A psicologia do amor, de Gaston Dauville, A história da Terra, de L. de Launay, O direito do povo, de Edmond Picard, A luta universal, de Félix Le Dantec, i A Liga da Gente Nova, d'Henrik Ibsen, entre altres obres de sociologia, de psicologia i de divulgació científica. Dirigí l'Encilopédia Pedagógica Progredir i publicà nombroses obres pedagògiques, com ara Educação e Ensino. Educação integral (1914), O Ensino da História (1914), Metodologia (1921 i 1932) i Pedagogia sociològica. Princípios de pedagogia e plano de uma organização geral de educação (1936); estudis laboralistes, com O contrato do trabalho. Esboço histórico, critica do actual contrato do trabalho, contrato colectivo (1909), i obres de teatre llibertàries. Adolfo Lima va morir el 27 de novembre de 1943 a Lisboa (Portugal).

***

Fernand Élosu (1908)

- Fernand Élosu: El 28 de maig de 1875 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el metge neomaltusià, lliurepensador, anarquista i pacifista Fernand de Élosu, més conegut com Fernand Élosu o Docteur Élosu. Era fill natural de la costurera emigrant de Baiona (Lapurdi, País Basc) Rosa Antonia de Élosu. Després de fer els estudis de medicina, exercí al País Basc i posteriorment va fer de metge de família a Baiona. Aconseguí una gran reputació com a metge i com a propagandista de propostes avantguardistes (unió lliure, maternitat voluntària, antialcoholisme, etc.), dedicant-se també a l'estudi de la filosofia i de la política social. Abans de la Gran Guerra fou l'animador d'un grup llibertari a Baiona del qual formava part l'escultor sindicalista Mandagaran. El 13 de setembre de 1900 es casà a Baiona amb Félicie Thérèse Peyroutet. Fou un dels fundadors de la Universitat Popular de Baiona i formà part de la Libre Pensée. En 1908 l'Acció Sindical de Baiona i de Biarritz (Lapurdi, País Basc) li va publicar el fullet neomaltusià Amour infécond. Limitation raisonnée des naissances, però, denunciat per la venda d'aquest als quioscs, va ser jutjat aquell mateix any i condemnat a dos mesos de presó. En 1909 publicà, amb altres neomaltusians, el llibre Le Néo-malthusisme est-il moral? El 13 d'octubre de 1909 participà, amb André Augey i Élie Pécaut, entre d'altres, en un míting de protesta contra l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser nomenat president de la Secció de Baiona de la Lliga dels Drets de l'Home i aquest mateix any sa companya Thérèse, arran d'una conferència de Nelly Roussel, fundà el Grup Feminista de Baiona-Biarritz, el qual s'adherí a la Union Fraternelle des Femmes (UFF, Unió Fraternal de Dones). El maig de 1911 declarà a favor en el judici del metge francmaçó Long-Savigny, acusat de la mort d'una pacient a conseqüència d'un avortament a Biarritz. El març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Baiona per propaganda neomaltusiana. En 1914 col·laborà amb temes sanitaris en la segona sèrie del Bulletin de La Ruche, publicat a Rambouillet (Illa de França, França). Pacifista seguidor de Lev Tolstoi, aprengué rus només per mantenir correspondència directa amb la família de l'escriptor. Quan la I Guerra Mundial rebutjà la Unió Sagrada i el 14 de juliol de 1914 redactà i distribuí un pamflet contra la guerra. El 30 de juliol de 1914 fou l'organitzador de la manifestació pacifista que arreplegà una quarantena de militants que recorregué els carrers de Baiona i que s'enfrontà a una centena de patriotes hostils. Servi com a simple soldat d'infermer de segona classe a l'Hospital Militar de Baiona durant tota la guerra. En aquests anys bèl·lics col·laborà en Ce qu'il faut dire (1916-1917) de Sébastien Faure. En 1917 publicà el fullet de propaganda antialcohòlica Le poison maudit. L'alcool, que va ser reeditat en 1930, a més de traduït al castellà (El veneno maldito) i publicat en diferents edicions. En acabar la guerra, participà en el periòdic parisenc La Plèbe (1918), que reagrupava els partidaris antibel·licistes de la Conferència de Zimmerwald (agost de 1915). El març de 1920 va ser detingut acusat de practicar un avortament a una vídua de guerra, mare de vuit infants i aquest mateix any publicà En prison. Souvenirs de la maison d'arrêt et de l'hôpital. Entre 1922 i 1925 col·laborà en La Revue Anarchiste. També col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, redactant diversos articles, com ara «Alcoholisme», «Avortament», «Biologia», «Castedat», «Celibat», «Cervell», «Electroteràpia», «Evolució», «Medicina», «Tolstoisme» o «Violència» –en aquesta entrada criticà el llibre de Georges Sorel Réflexions sur la violence (1908) per la seva violència i es mostrà partidari d'una «revolució de les consciències» i no d'una «revolució de les baionetes». El 10 de novembre de 1930 llegí a Baiona, organitzada per les Joventuts Laiques, la conferència «Laïques et laïcisme». El 6 d'agost de 1934 parlà en una reunió pública antifeixista organitzada pel Comitè de Vigilància de Baiona on desmuntà les contradiccions del feixisme i criticà la ferocitat dels mitjans que fa servir per mantenir-se en el poder. En 1935 encara figurava en la llista d'anarquistes del departament dels Baixos Pirineus, ja que formava part del «Grup Estudis Filosòfics i Socials» de Baiona, que havia creat en 1929 amb altres lliurepensadors, i sovint presidia reunions públiques. Entre 1935 i 1936 col·laborà en el periòdic anarquista La Révolte, publicat a Bordeus per Aristide Lapeyre. En 1935 defensà activament els inculpats en l'anomenat «Cas de les esterilitzacions de Bordeus» i el 25 d'abril publicà l'article «Vasectomie et castration» en La Révolte. En aquests anys finals de sa vida, patí multitud de malalties (ceguesa, reumatisme, insuficiència renal, etc.) que l'obligaren a una vida gairebé monacal. Sempre refusà ser candidat electoral, fins i tot als comicis municipals, però arribà a patrocinar candidatures socialistes. Acceptà la presidència dels «Amics de l'URSS» de Baiona, però mai no s'afilià al Partit Comunista. Arran d'un escorcoll a la seu dels «Amics de l'URSS», va ser processat com a president d'aquesta entitat i el 8 de febrer de 1940 va ser condemnat per «temptativa de reconstitució de lliga dissolta» a sis mesos de presó. Detingut el 24 de juny de 1940 a Baiona, dos dies després de la signatura de l'armistici pel mariscal Philippe Pétain, va ser reclòs el juny de 1940, com a «indesitjable i individu perillós per a l'ordre nacional i la seguretat pública», d'antuvi a la presó de Dax (Aquitània, Occitània) i després va ser traslladat al camp de concentració de Gurs (Aquitània, Occitània). En el moment de la seva detenció traduïa al francès Don Quijote de la Mancha. Poc després va ser alliberat i se li va assignar residència vigilada a Aren (Aquitània, Occitània), però va ser novament empresonat el 23 de març de 1941 a Baiona. Malalt de pneumònia va ser posat en llibertat el 7 d'agost de 1941. Fernand Élosu va morir dies després, el 19 d'agost de 1941, al seu domicili, a Villa Hégo-Aldé, al barri de Saint-Léon de Marracq de Baiona (Lapurdi, País Basc). Sa filla, Fernande Élosu, va ser una destacada militant comunista.

Fernand Élosu (1875-1941)

***

Genaro Tejedor Delgado

- Genaro Tejedor Delgado: El 28 de maig de 1892 –algunes fonts citen erròniament 1896– neix a Hontalbilla (Segòvia, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Genaro Tejedor Delgado –citat a vegades erròniament com Jenaro–, conegut com El Madrid. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà com a obrer fonedor en la indústria metal·lúrgica. Durant la dècada dels deu milità en el Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i fou membre d'un grup d'afinitat anarquista que es reunia a Montjuïc. Fugint de la repressió, visqué diverses temporades (1919, 1922 i 1923) a París (França) i, segons fonts policíaques, va fer un viatge a Rússia. L'octubre de 1922 col·laborà en la preparació de l'atemptat contra Severiano Martínez Anido, que en realitat va ser una provocació policíaca muntada pel confident Inocencio Feced Calvo i el policia Florentino Pellegero. El 21 d'octubre d'aquell any va ser detingut amb altres companys cenetistes (Joan Manent i Pesas, Guillem Martí i Vicens Soler) a la plaça de Catalunya barcelonina portant un paquet amb sis pistoles i 16 carregadors. L'1 de juny de 1923 va ser jutjat amb Manuel Talens Giner pel «complot» contra Martínez Anido i absolts ambdós l'endemà. El febrer de 1930, en l'assemblea constituent confederal després de la dictadura de Primo de Rivera, fou elegit tresorer del Sindicat del Metall barcelonès. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 fou delegat del Sindicat del Metall de Barcelona en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT («Congrés del Conservatori») celebrat a Madrid. El 15 de febrer de 1932, quan exercia de secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica, va ser detingut per publicar fulls clandestins cridant a la vaga revolucionària. El 2 de juny de 1933 va ser jutjat per «injúries a la Guàrdia Civil» per un article publicat el 16 de desembre de 1932 en Solidaridad Obrera i fou condemnat a quatre anys de bandejament i a una multa de 500 pessetes. Després del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat secretari del Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT de Barcelona. Com a membre del comitè d'aquest sindicat, va participar l'agost de 1936, en l'organització de les indústries de guerra. Enrolat en les milícies, Genaro Tejedor Delgado va morir al front d'Aragó.

***

Giulio Bacconi

- Giulio Bacconi: El 28 de maig de 1894 neix a Siena (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Giulio Bacconi, conegut com Luccioni, i que va fer servir els pseudònims Gil-Bai i Marsiglia. Era fill natural de l'anarquista Parisina Bacconi. En 1913 es traslladà amb sa mare a Piombino (Toscana, Itàlia), on treballà als alts forns, l'ambient obrer i subversiu dels quals el va decantar per les idees llibertàries. L'estiu de 1914 va ser processat, amb el xarcuter Biagio Masi, per haver difós manifests subversius i en el mesos següents prengué part en les manifestacions contra la intervenció italiana en la Gran Guerra. Exonerat de la crida a files i militaritzat, com la majoria dels treballadors dels «establiments auxiliars», treballà els anys següents per a reorganitzar la Cambra del Treball Sindicalista de Piombino, de la Maremma i d'Elba. Fou el gerent administratiu de la Cambra del Treball durant el primer semestre de 1917 i membre d'una organització il·legal de suport als desertors. L'estiu de 1918 va ser cridat a files i destinat a infanteria, a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Cap a finals d'agost retornà a Piombino de permís i el 23 de setembre va ser detingut, juntament amb altres companys, en un establiment de Venturina (Toscana, Itàlia), on es celebrava una reunió anarquista clandestina. Tancat a la presó de Volterra (Toscana, Itàlia), el 25 d'octubre va ser alliberat i retornà a Bolonya. En acabar la guerra reprengué la seva activitat sindical i el 2 de novembre de 1919 presentà, amb Salvatore Salvadori, l'informe «Mezzi di lotta e di solidarietà» (Mitjans de lluita i de solidaritat) en el III Congrés de la Cambra del Treball. Elegit secretari administratiu d'Organització Econòmica, el gener de 1920 intervingué en les tasques del Consell General de la Cambra del Treball i el 23 de maig d'aquell any, al final del Congrés Anarquista de Follonica (Toscana, Itàlia), va fer un míting, amb Egizio Cennini, a la plaça de la localitat. El setembre de 1920 reivindicà l'ocupació de fàbriques en diversos mítings a factories de Piombino. El gener de 1921 presentà l'informe financer en el IV Congrés de la Cambra del Treball Sindical, celebrat al Politeama de Piombino, on va manifestar el bon estat de salut de l'organització sindical, com a mostrava la creació d'una sucursal de la Cambra del Treball a Massa Marittima (Toscana, Itàlia) i de diversos sindicats a diverses poblacions (Castagneto Carducci, Baratti, Castelnuovo, Campiglia Marittima, Bibbona i Cecina), així com per l'enfortiment del Sindicat Metal·lúrgic de Portoferraio (Toscana, Itàlia). Elegit secretari de la Cambra del Treball en substitució de Riccardo Sacconi que havia dimitit, desplegà durant els mesos següents una important activitat propagandística i organitzativa. El 2 d'abril de 1921 un informe del prefecte de policia de Pisa (Toscana, Itàlia) feia constar que exercia «moltíssima influència» entre els obrers i anarquistes de Piombino i que mantenia un «comportament despectiu» cap a les autoritats. Quan la violència dels escamots feixistes s'escampà arreu la Maremma, el juny de 1922 la Cambra del Treball va ser assaltada i clausurada i el juliol d'aquell any es va veure obligat a abandonar Piombino fugint de les represàlies feixistes. Després d'un temps a Torí (Piemont, Itàlia), el febrer de 1924 es refugià, amb sa mare, a Lió (Arpitània) i durant la primavera d'aquell any s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on treballà d'ajustador mecànic als tallers de la Societat Provençal de Construccions, als tallers de la Companyia Transatlàntica i a l'empresa Pinatel. Estava casat amb Egle Zazzeri, germà de l'anarquista Albino Zazzeri, amb qui va tenir un infant. El setembre de 1925 conegué Paolo Schicchi en un congrés de la Unió Sindical Italiana (USI) celebrat a París (França), i li va retreure a aquest la campanya d'extrema violència contra els anarquistes que havien col·laborat per a enderrocar el règim feixista amb Ricciotti Garibaldi, net de Giuseppe Garibaldi, però en realitat agent secret de Benito Mussolini. La disputa amb Schicchi, que va durar molt de temps, arribà fins i tot a l'enfrontament físic. En 1926 participà activament en la campanya de suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. A Marsella participà, amb altres companys (Dario Castellani, Fosca Corsinovi, Antonio Cherici, etc.) en el Grup Teatral Internacional, que va fer representacions a favor de les víctimes polítiques, com ara la celebrada el 24 de gener de 1926 per a celebrar la mort de l'anarquista Pietro Gori o la representació l'abril de 1927 al Bar Coulomb de Marsella de l'obra La bottega. Scene della ricostruzione fascista de Gigi Damiani. En 1927 va fer a Marsella la conferència «Il mio communismo». A principis de 1928, amb Gino Bagni (Andrea del Vertice), Léopold Faure i Sabatino Gambetti, edità el primer número del periòdic anarquista L'Ora Nostra, òrgan d'expressió dels anarquistes italians membres del «Comitè dels Fills dels Empresonats Polítics d'Itàlia». El juliol de 1928 el cònsol italià a Marsella, Carlo Barduzzi, demanà a les autoritats franceses la seva expulsió del país, juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Angelo Acillotti, Dario Castellani, Antonio Cherici, Bruno Chiarini, Nello Chiarini, Antoni Cherici, Gino Bagni, Ruggero Panci, Armando Pane, Torquato Muzzi, etc.), sota la falsa acusació que havia rebut de París tres bombes de rellotgeria amb la intenció de realitzar atemptats. En 1933 va ser inclòs com a «terrorista» en el llistat d'enemics del feixisme de primera categoria i en 1934 entrà a formar part del Grup Comunista Anarquista «Belle de Mai» de la Federació Anarquista del Sud-est de França, juntament amb Edoardo Angeli, Umberto Ceccotti, Marcello Cicero i Celso Persici, participant alhora en diverses reunions entre llibertaris, maximalistes, reformistes i membres de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En aquesta època, amb Umberto Ceccotti i Celso Persici, creà una cooperativa de treball al barri de La Capelette de Marsella, on donaven feina a exiliats llibertaris italians. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou delegat de Marsella al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») celebrat en un restaurant del número 30 del carrer de la Seina de Sartrouville (Illa de França, França), on participaren una cinquantena d'anarquistes italians exiliats d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Camillo Berneri, Ernesto Bonomini, Angiolo Bruschi, Antonio Silvio Casella, Carlo Castagna, Antonio Cieri, Angelo Diotavelli, Enzo Luigi Fantozzi, Carlo Frigerio, Giuseppe Gialluca, Onofrio Giglioli, Ribelle Giglioli, Virgilio Gozzoli, Rodolfo Gunscher, Umberto Marzocchi, Leonida Mastrodicasa, Mario Montavani, Italo Ragni, Umberto Tommasini, etc.) i que donà lloc al «Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria» (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Carlo Frigerio, Giuseppe Mariani i Umberto Marzocchi. El Primer de Maig de 1936 recorregué els carrers marsellesos en la manifestació del Front Popular, juntament amb altres companys (Edoardo Angeli, Ercolino Bardini, Angelo Girelli, Ludovico Rossi, Lazzaro Turroni, etc.), sota la bandera negra. Quan esclatà la guerra d'Espanya, sostingué la revolució i el 22 de setembre de 1936 marxà cap a Barcelona (Catalunya). L'octubre d'aquell any retornà a Marsella, on s'ocupà del subministrament d'armes i de roba per als milicians que lluitaven al front d'Aragó i organitzà el reclutament de voluntaris per a la lluita, tot amb el «Comitè Anarquista Pro Espanya» de Marsella (Carlo Alberto Bartolena, Umberto Ceccotti, Mazzino Chiesa, Ovidio Pessi, Rinaldo Purisiol, etc.). També marcà les diferències, amb Umberto Ceccotti, Luca Bregliano, Antonio Girelli i altres anarquistes, amb el moviment «Giustizia e Libertà» fent una declaració conjunta. En aquesta època formava part, amb Vezio Del Nudo, del grup anarquista «Cafiero» i vivia al número 27 del bulevard de la Révolution del barri de la Belle-de-Mai, en estret contacte amb Giuseppe Pasotti a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Entre 1938 i 1939 publicà a Marsella, amb Renato Castaglio, Umberto Ceccotti, Marcello Gregori i Pio Turroni, el Bolletino d'Informazioni dell'Unione Anarchica Italiana, òrgan de la Unió Anarquista Italiana (UAI), fundada entre el 25 i el 26 de desembre de 1937 a Marsella durant el Congrés Nacional dels Anarquistes Italians a l'Estranger per a reemplaçar la Federació Anarquista Italiana (FAI), reconstituïda l'abril de 1936 a França. En 1939 fou un dels creadors, amb altres companys italians i francesos (Renato Castagnoli, Umberto Ceccotti, Étienne Chauvet, Italo Del Proposto, Ferruccio Girolimetti, Marcello Gregori, Frédéric Lambert), del Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques (CAPVP) de Marsella. Durant la II Guerra Mundial participà en la Resistència. Després del conflicte bèl·lic va romandre, amb sa companya Egle Zazzeri, a França, on continuà militant en el moviment llibertari, juntament amb altres companys (Dino Angeli, Giulio Bacconi, Umberto Ceccotti, Macello Gregori, etc.), refundant el Grup Anarquista de Marsella. El març de 1958 pertanyia a «Aria Nuova», grup anarquista que va editar en aquests anys el seu fullet I principi anarchici. Teoria, metodo, organizzazione, escrit conjuntament amb Enio Cardoso. Giulio Bacconi va morir el 18 de novembre de 1980 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Emilio Marziani

- Emilio Marziani: El 28 de maig de 1895 neix a Villa Borgo (San Benedetto Po, Llombardia, Itàlia) l'anarquista Emilio Marziani, conegut com Umin i que va fer servir el pseudònim de Pedro Biosca. Sos pares es deien Anselm Marziani i Seconda Pedrazzoli. Es guanyava la vida fent de pagès i quan tenia 15 anys la policia ja el tenia controlat per anarquista. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en la infanteria. Quan acabaren les hostilitats, abandonà l'exèrcit abans de la desmobilització; jutjat, va ser condemnat a tres anys de presó per deserció, però es pogué beneficiar d'una amnistia. Entre el 3 i el 5 de desembre de 1919, alhora que la convocatòria de la «Jornada Roja» de Màntua (Llombardia, Itàlia), participà en els disturbis que tingueren lloc a San Benedetto Po. Processat, va ser acusat d'haver aferrat un manifest incendiari, fent una crida a la devastació i a la Revolució social promoguda pels anarquistes, i per aquest fet va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Brescia (Llombardia, Itàlia) a set mesos de reclusió per «incitació a l'assassinat». Posat en busca i cerca, el 24 de novembre de 1920 va ser detingut pels carrabiners, però aconseguí escapar i passar a la clandestinitat. Després d'uns mesos, el maig de 1921, va ser acusat de l'assassinat de Tullio Scarduelli, feixista de San Benedetto Po i condemnat el 28 d'octubre de 1922 per l'Audiència de Màntua a més de vint anys de presó per assassinat i ús d'arma de foc. Embarcà clandestinament a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb un vapor directe cap a Barcelona (Catalunya). A la capital catalana treballà de mecànic fins al 1924 o 1925. Amb el nom fals de Pedro Biosca, marxà cap a París (França), on treballà en diverses feines. En 1930, després d'haver estat condemnat en rebel·lia per diversos delictes, patint desequilibri mental i amnèsia, va ser internat en un manicomi, però tot sembla que fou una estratègia per a evitar la deportació. Durant els anys trenta continuà militant en el moviment anarquista, freqüentant grups d'antifeixistes i especialment el Comitè Anarquista de París. A principis de 1937 sembla que marxà a fer costat la Revolució espanyola, però no hi ha cap document oficial que corrobori aquesta afirmació. El 5 de setembre de 1939 el tenim a Brussel·les (Bèlgica) després d'haver estat expulsat de França a conseqüència d'un judici per recaptació de bens furtats. A Brussel·les formà part d'un grup anarquista format per, entre d'altres, Dante Armanetti, Azelio Bucchioni, Vincenzo Esposito, Cafiero Meucci, Paolo Moro, Corrado Perissimo i Agostino Sanna. Detingut perquè no duia cap document d'identitat, va ser portat al camp de concentració de Merksplas (Anvers, Flandes), d'on fugí en dues ocasions. El segon intent reeixí i pogué arribar a Anvers (Anvers, Flandes) amb el passaport de Giovanni Aragno, mort el 7 de gener de 1937 a front de Mirabueno (Guadalajara, Castella, Espanya), i amb el qual volia partir cap a Mèxic. Però va ser detingut de bell nou. Gràcies a la invasió alemanya, va ser alliberat. Amb un bitllet emès pel consolat italià de Brussel·les amb el qual havia de retornar a Itàlia, marxà cap a París. El febrer de 1941 va ser detingut per la policia francesa. Després d'alguns mesos en la clandestinitat, va ser detingut per la policia alemanya i deportat a Itàlia. Jutjat, va ser condemnat a cinc anys de confinament a la colònia penitenciària de Ventotene, on conegué Sandro Pertini. Posteriorment, entre agost i setembre de 1943, amb altres companys (Marcello Bianconi, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich, Onofrio Ludovici, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.), per ordre del govern de Pietro Badoglio, va ser reclòs al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a San Benedetto Po, on col·laborà ocasionalment en la premsa anarquista. Entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 assistí en representació del seu poble al Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Senigallia (Marques, Itàlia). En 1989 Reinhard Keller realitzà el documental, amb una mica de ficció, L'umin. Der anarchist sobre la seva figura. Emilio Marziani va morir el 23 de març de 1993 en una casa de repòs de San Benedetto Po (Llombardia, Itàlia).

***

Petita nota necrològica de Juan Hernández Sánchez publicada en el periòdic tolosà Cenit del 18 de setembre de 1984

- Juan Hernández Sánchez: El 28 de maig de 1896 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Hernández Sánchez. Sos pares es deien Juan Hernández i Dolores Sánchez. Actiu en les lluites obreres i el moviment llibertari des de molt jove, quan la vaga de 1917 a Jaén (Andalusia, Espanya), els membres del seu comitè de vaga (Anguiano, Besteiro, Largo i Saborit) van ser condemnats a mort, mentre treballava a La Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya), organitzà una escola per acollir els infants dels vaguistes, fet pel qual va ser acomiadat de la feina. S'instal·là a Barcelona (Catalunya), on treballà de calderer i als ferrocarrils. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra, va construir el primer tren blindat que va partir cap el front d'Aragó. Responsable d'una empresa, durant la guerra salvà vides humanes. Exiliat a França, milità en la Federació Local de Lió (Arpitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys cinquanta fou un dels creadors i animadors del grup artístic «Tierra y Libertad». Els seus últims anys visqué a la Residència de la Colagne, a Maruèjols (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Carmen Fernández. Juan Hernández Sánchez va morir el 4 de juliol de 1984 a Font Brunette (Mont-rodat, Llenguadoc, Occitània).

***

Necrològica d'Aimé Ledin apareguda en el periòdic parisenc Le Libertaire del 4 de maig de 1951

- Aimé Ledin: El 28 de maig de 1896 neix a Saint-Étienne (Forez, Arpitània) l'anarquista i sindicalista Aimé Antoine Osée Ledin. Era fill d'Henri Benjamin Ledin, comptable i destacat militant socialista i regidor municipal col·lectivista, i de Jacqueline Félicie Pley (Félicie Ledin), membre del Grup Feminista Revolucionari de Saint-Étienne. El 13 de maig de 1919 es casà a Saint-Étienne amb Marguerite Couturier i en aquesta època vivia al domicili de sos pares, al número 11 del carrer President Wilson. En 1921 era un dels membres més destacats de les Joventuts Llibertàries de Saint-Étienne. Es guanyava la vida treballant d'obrer metal·lúrgic i en 1923 militava en la Unió Sindical Metal·lúrgica de Saint-Étienne. També, entre 1922 i 1923, fou membre de la Federació de Sindicats Interindustrials (FSI), que fomentava un sindicalisme federalista amb intents d'acostament amb els comunistes. Va ser un dels animadors del corrent anarcocomunista, fundador del Cercle Anarquista «Entreine» de Saint-Étienne i entre maig i juliol de 1923 publicà tres números del periòdic La Lumière. Organe regional d'action et d'éducation libertaire. En 1928 i 1929 fou el distribuïdor per a Europa del llibre en italià en dos volums de l'anarquista Paolo Schicchi Casa Savoia, editat el primer per l'editorial Culmine de Buenos Aires (Argentina) i el segon per les edicions de L'Aurora de Boston (Suffolk, Massachusetts, EUA), però impresos ambdós per a l'edició europea a Saint-Étienne. En els anys trenta, amb sa companya, sa filla i sa germana Lucie, fou membre del grup de la Federació Anarquista Francesa (FAF) i aleshores treballava de reparador de comptadors d'aigua i vivia al número 35 del carrer Michelet de Saint-Étienne. El novembre de 1936 exigí a Le Libertaire la inserció d'un text a les seves pàgines amb l'amenaça d'enviar-lo a altres mitjans si la seva demanda no era satisfeta, però la redacció d'aquest periòdic l'acusà de «xantatge» i es negà a la seva publicació. A finals de 1936 creà un grup llibertari a Saint-Étienne. En 1937 col·laborà econòmicament amb el Comitè Anarquista Italià Pro-Espanya, promogut per Auro d'Arcola des de París (França). Després de la II Guerra Mundial formà part del grup de Saint-Étienne de la Federació Anarquista (FA), del qual va ser tresorer. Malalt, Aimé Ledin va morir el 15 d'abril de 1951 a Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Luciano Allende Saiz portant un company a Neuengamme (4 de maig de 1945)

- Luciano Allende Saiz: El 28 de maig de 1898 neix a Arantiones (Valderredible, Cantàbria, Espanya) el militant anarquista Luciano Allende Saiz, conegut sota el pseudònim de Toto. Sos pares es deien Luis Allende i Baselisa Saiz. Va patir una infància difícil i en 1913 va emigrar a França per fugir del servei militar. Es va instal·lar a Lió (Arpitània) i va fer feina a la vidrieria de Venissieux, als afores de la ciutat. Va marxar a la regió parisenca la primavera de 1914 i començà a treballar a la vidrieria de Clichy (Illa de França, França). Ja militant llibertari, va relacionar-se amb l'antimilitarista anarquista Gaston Rolland. Durant els anys vint treballà d'obrer en una fàbrica de ciment i visqué al número 120 del bulevard de la Vilette de París. En aquests anys va participar amb els grups anarquistes espanyols exiliats i va fer amistat amb Buenaventura Durruti Domínguez i Francisco Ascaso Abadía. També estava en contacte amb els militants francesos de la Unió Anarquista (UA) i amb Louis Anderson (Ander), administrador de Le Libertaire entre 1932 i 1939. A començament dels anys trenta s'establí en la petita colònia llibertària i naturista de Lo Pònt de Soliers (Provença, Occitània), fundada en 1929 per Joseph Estour i Marie Barrieu i que reunia vegetarians, esperantistes i naturistes la majoria llibertaris; residia al cabanyar de Sénès, amb sa companya Louise Pohut i la parella formada per Alfonso Rus i Teófila Paunero. En aquesta comunitat també hi vivia Salvador Gumà Clavell, que tenia com a parella Marguerite Estour, filla dels fundadors de la colònia. En aquesta època mantingué correspondència amb destacats companys, com ara Benoît Broutchoux, Séverin Férandel, Victor Giraud, Richard Penru, Marthe i Marcel Renouard, etc. La mort accidental de sa companya el juliol de 1932 va fer, sembla, que abandonés la comunitat. En 1935 vivia al número 14 del carrer Marchelli de Toló (Provença, Occitània) i figurava en el llistat d'anarquistes del departament del Var aixecat per la policia. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en l'exèrcit republicà, lluitant fins al final del conflicte. El gener de 1939 es va exiliar a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, del qual fugí, però, novament capturat, va ser internat al de Sant Cebrià, abans de ser incorporat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació va participar en la resistència a Savoia (Arpitània), sota el pseudònim de Toto, en la unitat anomenada «Batalló de la Mort». Va realitzar nombrosos serveis en la resistència abans de ser detingut per la Gestapo el 18 de març de 1944 a Montmélian (Savoia, Arpitània) i deportat el 20 de maig d'aquell any al camp de concentració de Neuengamme (Bergedorf, Hamburg, Alemanya). Durant l'alliberament del camp el 4 de maig de 1945, va ser fotografiat portant un altre deportat, antic empleat del Liceu de Barcelona, a les espatlles. En retornar de la deportació, es va instal·lar a París i va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili i després es va establir a Antíbol (Provença, Occitània), on va fer d'apicultor amb sa companya Marie Joséphine Bornat (Mariette). En els últims anys de sa vida va militar en la CNT i en la Federació Espanyola dels Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Luciano Allende Saiz va morir el 23 de gener de 1983 a la Clínica Cannes Oxford de Canes (Provença, Occitània) i les seves cendres va ser dispersades al jardí del militant llibertari Paul Ferrare a Gòuf Joan (Provença, Occitània).

Luciano Allende Saiz (1898-1983)

---

Continua...

---

[27/05] Setmana Sagnant - �Conquista do Bem� - III Congr�s de l'AIT - Confer�ncia de Juan L�pez - Par�s (27-05-68) - Salucci - Sigward - Spannagel - Meschi - Bidelli - Guidu - Valet - Vitoria - Del Nudo - Debart - Maurin - Bascou - Helios G�mez - Mart�nez Robles - Bordoni - Torrelles - Masot - Ventura - Grelaud - Di�trich - Pedruzzi - Canova - Vivancos - Ramus - P�rez Pazos - Ribeiro - Benvenuti - Petitdemange - Cruz - De la Calle - Mart�nez Escudero - Zilsel

efemerides — Wed, 27 May 2026 12:41:21 +0200

[27/05] Setmana Sagnant - «Conquista do Bem» - III Congrés de l'AIT - Conferència de Juan López - París (27-05-68) - Salucci - Sigward - Spannagel - Meschi - Bidelli - Guidu - Valet - Vitoria - Del Nudo - Debart - Maurin - Bascou - Helios Gómez - Martínez Robles - Bordoni - Torrelles - Masot - Ventura - Grelaud - Diétrich - Pedruzzi - Canova - Vivancos - Ramus - Pérez Pazos - Ribeiro - Benvenuti - Petitdemange - Cruz - De la Calle - Martínez Escudero - Zilsel

Anarcoefemèrides del 27 de maig

Esdeveniments

Ernest Pichio: Le triomphe de l'ordre (1877)

- Setè dia de la Setmana Sagnant: El 27 de maig de 1871 a París (França) les tropes de Versalles ocupen els barris del Trône (avui de la Nation) i de Charonne. Pel migdia, ataquen Belleville des de tots els fronts. A les 16 hores, el cementiri de Père-Lachaise és atacat per les tropes de Versalles; els federats hi tenen establertes dues bateries: una davant de la tomba del duc de Morny i l'altra als d'alta piràmide dreçada sobre la tomba de Félix de Beaujour. Els federats, que no han tingut temps o la previsió de fortificar el mur del recinte, repel·leixen els de Versalles durant dues hores, però comencen a tenir mancança de municions. Mentrestant, l'artilleria de Versalles entra en acció: obre bretxes i abat la gran porta, que servia de barricada. L'últim combat es desencadena cos a cos, amb arma blanca, entre les tombes de Nodier i de Souvestre, sota els ulls de Balzac esculpit per David d'Angers. 147 presoners són afusellats contra el mur i, durant els dies posteriors, milers d'altres communards morts als carrers durant els combats seran enterrats als seus peus en una fossa comuna. En memòria seva, aquest indret portarà el nom de «Mur dels Federats» i des del 1880 serà lloc de commemoració anual. Durant tota la nit, els artillers de Versalles, sota les ordres directes de Mac-Mahon, no cessaran de llançar bombes incendiàries sobre Belleville.

***

Portada del primer número de Conquista do Bem

- Surt Conquista do Bem: El 27 de maig de 1894 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el primer número del setmanari Conquista do Bem. Anarquista (Conquista del Bé. Anarquista). Partidària de la «propaganda pel fet», fou la primera publicació llibertària que s'edità en aquesta ciutat. Va ser dirigida per António José da Costa i hi trobem articles de Paul Lafargue, Jean Grave, Marnix, Octave Mirbeau, Alberto d'Oliveira, Ravachol i F. Soares, entre d'altres. Els redactors van ser processats i per decisió judicial prohibida; per aquest motiu només van sortir quatre números, l'últim el 29 de juny de 1894, que publicà un «Manifest» del Grup Anarquista de Coïmbra on denunciava la seva persecució i repressió.

***

Anagrama de l'AIT

- III Congrés de l'AIT: Entre el 27 i el 30 de maig de 1928 se celebra a Lieja (Valònia, Bèlgica) el III Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi assistiren representants de 14 països: Alemanya –Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD)–, Argentina –Federació Obrera Regional Argentina (FORA), Bèlgica, Espanya –Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili–, França –Confédération Générale du Travail Syndicaliste Révolutionnaire (CGTSR)–, Holanda Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV)–, Itàlia –Unione Sindacale Italiana (USI)–, Mèxic –Confederación General del Trabajo (CGT)–, Portugal –Confederação Geral do Trabalho (CGT)– i Uruguai –Federación Obrera Regional Uruguaya (FORU)–, etc. Formaven part del Secretariat de l'AIT Rudolf Rocker, Diego Abad de Santillán, Alexander Schapiro, Augustin Souchy, Lansik, Albert Jensen i Armando Borghi. El Congrés s'obrí amb un record als caiguts en la lluita per la llibertat i amb una referència sobre el cas de l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky, que portava 18 anys tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Argentina). En aquest congrés es tractà el tema de la guerra i de l'antimilitarisme, els fons de socors internacionals i la jornada de sis hores. També es palesà la dificultat que per al sindicalisme revolucionari significava el sorgiment a Europa de tendències totalitàries (feixisme i comunisme). El Congrés es tancà al crit de «Visca la Revolució Social mundial!».

***

Portada del fullet de la conferència

- Conferència de Juan López: El 27 de maig de 1937 se celebra al Gran Teatre de València (València, País Valencià) la conferència de l'exeministre anarcosindicalista Juan López Sánchez «6 meses en el Ministerio de Comercio». Aquesta conferència, organitzada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'havia de celebrar el 23 de maig, però finalment va ser suspesa i es realitzà quatre dies després. L'objectiu era explicar la gestió realitzada al capdavant del Ministeri de Comerç del seu responsable, el ministre de la CNT Juan López Sánchez en el Govern republicà presidit per Francisco Largo Caballero, després de dimitir del seu càrrec arran dels «Fets de Maig» d'aquell any. La conferència formava part d'un cicle de quatre en les quals els altres ministres confederals, Frederica Montseny Mañé, Joan García Oliver i Joan Peiró Belis, havien de donar a conèixer l'«obra constructiva» dels seus respectius ministeris de Sanitat i Assistència Social, de Justícia i d'Indústria. Durant la conferència Juan López digué que considerava equivocada la tàctica que guanyar primer la guerra per a fer després la revolució. L'estiu d'aquest mateix any aquesta conferència va ser editada, ben igual que les altres, per la Comissió de Propaganda i Premsa del Comitè Nacional de la CNT de València sota el títol 6 meses en el Ministerio de Comercio.

***

Banderes negres eufòriques a Charléty (27 de maig de 1968)

- París (27-05-68): El 27 de maig de 1968 a París (França), a les 7.40 hores del matí, les negociacions tripartites (sindicats, patronal i govern) del carrer de Grenelle finalitzen. El secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, es declara satisfet dels acords presos i, juntament a Benoït Frachon, vell líder sindicalista que ja havia negociat els acords de 1936 amb el govern de Léon Blum, presenta les conclusions als obrers de la fàbrica de Renault a Billancourt. Això és el que han aconseguit: el salari mínim passarà de 2,22 francs a 3 francs; el conjunt dels salaris, augmentaran primer en un 7% i uns mesos després en un 3%; es negociarà la rebaixa de l'edat de jubilació; reducció progressiva de la durada de la feina en vistes a aconseguir la setmana de 40 hores; revisió dels convenis col·lectius; i es garanteix el dret d'organització en seccions sindicats d'empresa. Els 15.000 obrers reunits per escoltar els acords no queden satisfets i esbronquen els seus representants i xiulen les seves «conquestes». A continuació, totes les grans fàbriques en vaga (Cléon, Mans, Citroën, Berliet, Rodhiacéta, etc.) rebutgen els acords, tot reivindicant la vaga salvatge generalitzada: «Els nostres 1.000 francs, ni un de menys. Les nostres 40 hores, ni una de més.» No pensen acceptar menys d'això, ara que 10 milions d'homes i dones han aturat el país i ocupat els seus llocs de feina. Georges Pompidou està furiós; la CGT hauria d'haver preparat el terreny. Unes 30.000 persones, reunides a Gobelins, d'on surten en manifestació, han respost a la convocatòria de la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i omplen l'estadi de Charléty. Després de moltes discussions, De Gaulle ha acabat per autoritzar aquesta concentració de l'esquerra no comunista. Les forces de l'ordre es mantindran prudentment al marge. A Charléty s'escampa l'eufòria entre els 50.000 assistents, el rebuig dels obrers de Billancourt als acords de la Conferència de Grenelle és una victòria inesperada per al moviment. La classe obrera no s'ha deixat corrompre pels tripijocs politicosindicals.

Naixements

Argante Salucci

- Argante Salucci: El 27 de maig de 1868 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'obrer anarquista Argante Salucci. Sos pares es deien Alessandro Salucci i Cesira Macconi. A mitjans dels anys noranta es traslladà amb sa família a la localitat toscana de Santa Croce sull'Arno. Fitxat com a «anarquista perillós», a finals de 1895 se li va assignar la residència a l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti. Argante Salucci va morir l'1 de març de 1896 durant un enfrontament entre els presos i la policia. En aquest incident van ser ferits diversos anarquistes (Pasquale Binazzi, Salvatore Corsaletti, Alfredo Del Lungo, Ettore Grassi, Emilio Leombroni, Carlo Lodi, Federico Manfredi, Davide Musetti, Romualdo Pappini, Alfredo Tranini, etc.) i en el procés que s'engegà van ser imputats una trentena de llibertaris, com ara Pasquale Binazzi, Aristide Ceccarelli –absolt durant la instrucció–, Roberto D'Angiò, etc. El cas de Salucci i el procés que es desencadenà van ser aprofitats pel moviment llibertari per a iniciar una campanya pública contra les assignacions de residència forçada i contra la llei d'excepció promulgada pel govern de Francesco Crispi arran de l'atemptat de l'anarquista Sante Caserio contra el president de la República francesa Sadi Carnot. Salucci esdevingué el símbol d'aquesta lluita, molt present en la premsa anarquista i socialista, especialment en L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília), que denuncià la brutalitat de la repressió i les dures condicions de vida dels desterrats. El febrer de 1897 el propagandista anarquista Pietro Gori va escriure en record de Salucci la poesia Elegia del sangue. Anys més tard, Pasquale Binazzi, en el seu periòdic Il Libertario del 3 de març de 1904, publicà l'article «L'eccidio di Tremiti. 1º marzo 1896! Alla memòria di Argante Salucci», on, emocionadament, recordava l'amic i company assassinat pels guàrdies carceraris. A Santa Croce sull'Arno, ciutat adoptiva de Salucci, durant tot el període del govern de Giovanni Giolitti, hi hagué un grup anarquista que portà el nom «Argante Salucci» i un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom.

Argante Salucci (1868-1896)

***

Joseph Sigward (assegut a l'esquerra) amb sa família (Bessèja, 1906)

- Joseph Sigward: El 27 de maig –algunes fonts citen erròniament el 18 de maig– de 1868 neix a Bessèja (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i sindicalista Joseph Sigward –a vegades el llinatge citat erròniament Sygward. Era fill de François Sigward, vidrier, i Célina Mazard, domèstica. Nascut en una família els ancestres de la qual eren vidriers alemanys de la Selva Negra, son pare era un monàrquic legitimista que volgué fer del seu fill un religiós. Es guanyà la vida ben igual que els seus avantpassats, treballant de bufador de vidre, però per reacció a son pare, esdevingué lliurepensador i anarquista, arrossegant son germà petit Melchior Sigward a la lluita revolucionària. Milità en el grup anarquista de Rive-de-Gier (Forez, Arpitània) i en 1892 va ser nomenat tresorer del Sindicat de Vidriers d'aquesta població. En 1892 s'encarregà de recaptar fons per als miners den vaga de Carmauç (Llenguadoc, Occitània). Emigrà a Itàlia, on en 1895 va ser nomenat administrador de la Cooperativa de Consum dels Vidriers de Liorna (Toscana, Itàlia). En 1896 va ser delegat de Pisa (Toscana, Itàlia) en el congrés dels vidriers. De bell nou a França, en 1896 va ser nomenat secretari del Sindicat de Vidriers de Panchòt (Boissa e Panchòt, Llenguadoc, Occitània) i en 1901 del Sindicat de Vidriers de Rive-de-Gier. En 1903 va ser delegat en el Congrés de «La Libre Pensée» celebrat a Roanne (Forez, Arpitània). En 1905 va ser un dels fundadors de la «Universitat Popular», de la qual va ser secretari. Freqüentà els cercles intel·lectuals i va fer amistat amb l'escriptor i polític radical Édouard Herriot. Entre 1904 i 1915 fou secretari de la Secció Federal dels Sindicats de Vidriers del Sud-Est, que havia estat fundat en 1902, i un dels dirigents de la Borsa del Treball de Rive-de-Gier. En aquests anys organitzà i assistí a nombrosos congressos federals dels obrers vidriers –Rive-de-Gier (1905), Albi (1906), Reims (1907), Le Tréport (1909), Vierzon (1910), Fourmies (1912), Chambon-Feugerolles (1916), etc.–, així com a congressos internacionals (Alemanya, Bèlgica, Espanya, Portugal, Regne-Unit, Suïssa, etc.). En 1908 va ser un dels fundadors de la Cooperativa de Consum «La Ruche Syndicaliste» i entre 1914 i 1920 fou secretari de la Borsa del Treball. Durant la Gran Guerra, en 1917, assistí al Congrés Federal de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) i el juliol de 1918 al de Versalles-París. En 1917 s'encarregà de reconstituir diversos sindicats (Andrézieux, Bessèja, Châlons-sur-Marne i Montleçon). Arran del moviment revolucionari de maig de 1918 i la detenció dels seus dirigents, ell, membre de la majoria confederal i considerat per les autoritats com «patriota» i no sediciós, va encapçalar el sindicalisme corporatiu. Hostil al sindicalista pacifista Clovis Andrieu i al seu cercle, va ser un dels que orquestraren la campanya contra Jean Morin de 1919. Va ser un dels administradors de la Vidrieria Obrera Cooperativa «La Fourmi» de Rive-de-Gier, creada el març de 1919. Entre el 3 i el 6 de setembre de 1919, com a secretari del Sindicat Nacional de Vidriers, assistí al XVI Congrés de Vidriers celebrat a París, on va proposar la creació de seccions nacionals d'ofici o sindicats nacionals, proposta que va ser acceptada. Durant la postguerra s'integrà en l'acció política i entre 1919 i 1925 fou regidor municipal socialista de Rive-de-Gier de l'alcalde Claude Drivon. Esdevingué a París secretari de la Federació Nacional dels Vidriers i mantingué la secretaria del Sindicat Nacional de Vidriers, a més de ser administrador la Cooperativa «La Verrerie» que es va crear a Roanne. Quan l'escissió confederal de 1922, restà dins la Confederació General del Treball (CGT). En 1924 presidí el sindicat de Rive-de-Gier i en 1929 fundà i dirigí, fins a 1938, la Secció d'Extreballadors No Pensionats de Rive-de-Gier. En 1936 va ser delegat de la fàbrica de vidre «Souchon-Neuvesel». En 1939 l'escriptor antifeixista, i comandant de les «Brigades Internacionals» durant la guerra civil espanyola, Ludwig Renn, evadit d'un camp de concentració del Migdia, es va refugiar a casa seva. En 1943 va escriure les seves memòries «Au fil des jours ou ma vie de travailleur. Plus de cinquante années de vie militante et de propagande socialiste, syndicaliste, coopérative en France et à l’étranger», que resten inèdites. Sa companya fou Marie Christine Scheirmann. Joseph Sigward va morir el 19 de juny de 1945 al Centre Hospitalari Universitari de Saint-Étienne (Forez, Arpitània).

***

Foto policíaca d'Alfred Spannagel (7 de juliol de 1894)

- Alfred Spannagel: El 27 de maig de 1875 neix al XVII Districte de París (França) l'anarquista il·legalista Alfred Vincent Spannagel –el seu llinatge també citat erròniament Spanagel. Era fill d'Ignace Spannagel, carter, i de Victoire Bouchain, modista. Es guanyava la vida treballant de serraller en la construcció. El 2 d'agost de 1893 va ser condemnat pel Tribunal Correccional del Sena a vuit dies de presó per «robatori». El 26 de desembre de 1893 el seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes i aleshores vivia al número 10 del carrer Franklin de Courbevoie (Illa de França, França). El 7 de juliol de 1894 va ser detingut, juntament amb son germà gran Émile Spannagel, també serraller anarquista, i ambdós fitxats com a anarquistes aquell mateix dia en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. Aleshores vivia amb son germà Victor Spannagel al número 45 del carrer d'Aboukir de Courbevoie. El desembre de 1894 va ser detingut amb sos dos germans, juntament amb altres 17 anarquistes, sota l'acusació d'haver comès 23 desvalisaments a París i a la regió parisenca. Jutjat, el 24 de juny de 1895 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i a cinc de prohibició de residència per «robatori qualificat». En 1895 vivia a Gaillon (Alta Normandia, França). En aquesta data va ser sortejat per a fer el servei militar i enviat el 24 de novembre de 1896, per mor dels seus antecedents judicials, al disciplinar II Batalló d'Infanteria Lleugera d'Àfrica. Entre el 25 de novembre de 1896 i l'1 de novembre de 1899 va fer la campanya d'Algèria. El 10 d'agost de 1898 havia estat destinat al I Regiment de Zuaus. El 28 d'agost de 1909 es casà al XVII Districte de París amb la cuinera Alphonsine Chartier, de qui acabà enviudant. En 1909 treballava de lampista i vivia al número 112 del carrer Truffaut de París. Quan esclatà la Gran Guerra, va ser cridat a files i el 4 d'agost de 1914 enviat al XI Regiment d'Infanteria. Després de lluitar als fronts i patir diverses hospitalitzacions, va ser destinat com a metal·lúrgic el 5 de gener de 1917 a l'empresa Delafosse de París i el 12 de gener d'aquell any enviat a l'empresa Liagie de Issy-les-Moulineaux (Illa de França, França). El 10 d'abril de 1918 va ser afectat a la fàbrica Zall de París. El 31 de març de 1919 va ser desmobilitzat i el 10 de novembre de 1924 definitivament alliberat de les seves obligacions militars. El 24 d'abril de 1930 es casà al VIII Districte de París amb la modista Léa Parlant. En aquesta època continuava treballant de lampista i vivia al número 8 del carrer de la Bienfaisance de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Alberto Meschi

- Alberto Meschi: El 27 de maig de 1879 neix a Bogo San Donnino (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alberto Meschi. Paleta d'ofici, aconseguirà una bona educació autodidacte i ben aviat participarà en les organitzacions proletàries de La Spezia. A finals de segle col·laborà en diversos periòdics, com ara Pro Coatti, la revista sindicalista L'Edilizia i en l'antimilitarista La Pace. En 1904 participà a Gènova en les vagues per a la reducció de la jornada laboral. En 1905 va emigrar a l'Argentina, on durant quatre anys continuarà amb les tasques sindicals d'organització formant part del Comitè Executiu de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i de la redacció del periòdic Organización Obrera. Després de participar en l'organització d'un congrés sindical sud-americà, a finals de 1909, arran d'uns violents enfrontaments socials i la repressió desencadenada, és detingut i expulsat de l'Argentina. De bell nou a Itàlia, partir de 1911 dirigirà la Cambra del Treball de Carrara. En aquesta època col·laborarà en Il Libertario. Encapçalarà les lluites dels obrers de les pedreres del marbre de la zona dels Alps Apuans i de Versilia. Després de l'experiència del Comitè d'Acció Directa serà un dels fundadors de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). En 1913 arran d'una vaga en les pedreres de marbre organitzada per l'USI el conflicte s'escamparà i s'organitzarà una vaga general de tots els sectors, que portarà l'any següent l'assalt i la destrucció de la Cambra del Treball de Carrara i la detenció dels seus responsables: Alberto Meschi, Riccardo Sacconi i Ugo del Papa; finalment, a causa de la pressió dels treballadors, seran alliberats. Juntament amb Armando Borghi mantingué una posició antiintervencionista en el si de l'USI durant la Gran Guerra. En acabar el conflicte mundial, entrà a formar part del Consell General de l'USI. Amb l'arribada del feixisme, la Cambra del Treball de Carrara és assaltada i Meschi és agredit en diferents ocasions, fets que l'obligaran en maig de 1922 a exiliar-se a França, on fundarà la Concentració Antifeixista i la Lliga Italiana dels Drets de l'Home. Quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà a Catalunya. En 1937, a Barcelona, formà part de la redacció del periòdic de l'USI Guerra di Classe, dirigit per Camillo Berneri primer i després del seu assassinat per Gozzoli, on publicà, entre 1938 i 1939, articles on denunciava la contrarevolució estalinista; després s'integrà en la «Columna Rosselli», on lluità fins a la caiguda de la República. Retornà a França i fou detingut pel govern col·laboracionista de Petain i internat a començaments de 1942 al camp de concentració de Noé. A finals de 1943, després d'una rocambolesca fuga, retorna a Itàlia. Després de l'Alliberament, el 25 d'abril de 1945, el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) li encarrega la direcció de la Cambra del Treball de Carrara, càrrec que ocuparà fins l'abril de 1947. Des d'aquesta data i fins a la seva mort continuarà assessorant els treballadors del marbre i participarà en gairebé totes les negociacions del sector. També es dedicà a la propaganda, publicant el periòdic anarcosindicalista Il Cavatore, activitat que implicarà un judici i una condemna en 1951 per un delicte d'impremta. Alberto Meschi va morir l'11 de desembre de 1958 a Carrara (Toscana, Itàlia). Una part del seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1972 Hugo Rolland publicarà Il sindacalismo anarchico di Alberto Meschi i en 1998 Massimiliano Giorgi treurà la monografia Alberto Meschi e la Camera del Lavoro di Carrara (1911-1915).

***

Foto antropomètrica de Giulio Bidelli (17 de juliol de 1925)

- Giulio Bidelli: El 27 de maig de 1888 neix a Cucigliana (Vicopisano, Toscana, Itàlia) l'anarquista Giulio Bidelli, també conegut com Jules Bidelli. Era fill de Francesco Bidelli i d'Elena Bertini. Es guanyava la vida treballant de fuster i ebenista. A principis dels anys vint s'integrà en el club anticlerical «Giordano Bruno» de Cucigliana, on s'acostà al moviment anarquista. En aquesta època col·laborà amb cròniques en el periòdic pisà L'Avvenire Anarchico. Per motius laborals, el 9 de novembre de 1922 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània), on vivia al número 2 del carrer Jean-Pierre Papon, i treballava en una fàbrica de mobles. Mantingué un estret contacte amb el grup anarquista italià local. Entre setembre i octubre de 1924 participà activament en les vagues de la construcció d'aleshores en un moment que es trobava desocupat. En un informe de la Prefectura de Policia de Niça s'indicava que es tractava d'«un propagandista convençut que gaudia d'una gran influència entre els compatriotes del barri de Riquier». A principis de l'estiu de 1925 va ser denunciat després d'haver-se barallat amb un col·lega de taller, possiblement feixista, al qual havia macat amb dos cops de martell al cap. El 6 de juliol de 1925, sota el pretext que constituïa «un seriós perill per a l'ordre públic», se li va decretar l'expulsió del país, la qual se li va notificar el 17 de juliol, amb l'ordre d'abandonar França en 15 dies. En aquesta època era vidu i vivia en parella amb Marthe Durbano, i tenia dos infants, un de 16 anys i un altre acabat de néixer. En 1932 es trobava a Niça i el 30 de novembre d'aquell any, amb altres companys (Agabitti, Ceola i Sperindio Marastoni), boicotejà la conferència de la societat feixista «Dante Alighieri» celebrada al Relais Fleuri de Niça. A principis de 1933 el Ministeri de l'Interior francès confirmà que el decret d'expulsió encara estava en vigor i aquesta es va fer efectiva. De bell nou a Itàlia, en 1935 un informe policíac confirmava que encara participava en el moviment anarquista i va ser constantment vigilat fins l'esclat de la II Guerra Mundial. En acabar la guerra reprengué la seva militància llibertària i en 1947 era membre del grup de Cascina (Toscana, Itàlia) de la Federació Anarquista Italiana (FAI), del qual formaven part destacats anarquistes com ara Pietro Bindi, Ludovico Caioli, Vasco Comaschi, Cornelio Giacomelli, Sergio Iacoponi i Giovanni Turini, entre d'altres. Giulio Bidelli va morir el desembre de 1965 a Cucigliana (Vicopisano, Toscana, Itàlia).

***

Notícia del processament d'Octave Guidu apareguda en el periòdic parisenc Le Matin del 15 d'octubre de 1908

- Octave Guidu: El 27 de maig de 1888 neix a Château-Renard (Centre, França) l'anarcoindividualista, antimilitarista i naturista Octave Louis Guidu. Sos pares es deien Auguste Guidu, serrador de fil, i Pauline Octave Leroy, costurera. Es guanyava la vida com a mosso de barberia i a començament del segle XX milità en el moviment llibertari. Després de declarar-se insubmís a l'Exèrcit, es refugià a Suïssa. En 1907 era membre, amb José María Estívalis Calvo (Armand Guerra) i David Bellonie, entre d'altres, del grup anarquista «Germinal» de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i de La Libre Pensée. En 1908 era membre, amb André Lorulot i Émilie Lamotte, entre d'altres, de la Colònia Comunista de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França), i aquest mateix any la impremta La Stéphanoise, a Sant-Etiève (Arpitània), li va publicar el fullet La vie naturelle, que dedicà a Henri Zisly i que contenia un text seu, un d'Élisée Reclus i un altre d'Henri Zisly. El 24 de setembre de 1908, en sortir de la presentació del fullet antimilitarista La crosse en l'air! en un local del carrer del Château de París (França), es posà a cantar cançons revolucionàries per l'avinguda del Maine i va ser detingut per la policia, a la qual insultà ben igual que al primer ministre francès Georges Clemenceau; per aquests fets, el 14 d'octubre de 1908 va ser jutjat per la VIII Sala del Tribunal Correccional del Sena, de la qual va ser expulsat per la seva actitud «insolent», i va ser condemnat a 15 dies de presó. En 1910 col·laborà en L'Anarchie. Després marxà cap a Egipte i el desembre 1911 vivia a Alexandria. En 1913 el periòdic barceloní Tierra i Libertad publicà la traducció al castellà del seu assaig sociològic «El hábito». En 1915 va ser condemnat a Suïssa a sis mesos de presó i a 18 mesos de prohibició de residència per «ultratges contra la moral i els bons costums». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto antropomètrica de René Valet

- René Valet: El 27 de maig de 1890 neix a Verdun (Lorena, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», André René Valet, conegut com Poil de Carotte (Pèl de Pastanaga, en referència al seu pèl-roig). Sos pares es deien Léon Jean Baptiste Valet, contractista d'obres públiques, i Marie-Thérèse Hamaide. Visqué a París i després dels estudis primaris es posà d'aprenent de manyà i amb el temps aconseguí muntar un petit taller de serralleria al barri parisenc de Denfert-Rochereau, alhora que freqüenta els cercles llibertaris. El 10 de desembre va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge a l'autoritat» arran d'una manifestació en commemoració de la Comuna de París. Marxà a Bèlgica fugint del servei militar, on conegué l'anarquista il·legalista Octave Garnier. De bell nou a França, s'adherí a la Joventut Revolucionària, de la qual arribà a ser secretari, i freqüentà la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltchiche i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie i Raymond Callemin treballava a la impremta. Va començar a cometre diversos actes il·legalistes amb la «Banda Bonnot», però aviat es van veure obligats a abandonar Romainville pressionats per la vigilància policíaca. Després viurà amb Marius Metge a Garches, però després de la detenció d'aquest el 4 de gener de 1912, s'amagà amb Garnier. El 25 de març de 1912 prendrà part en els robatoris de Montgeron i de Chantilly. Després del setge i mort de Jules Bonnot el 28 d'abril de 1912, van ser perseguits per la policia per tot arreu. Refugiat amb Garnier, i les seves respectives companyes, a «Le Petit Robinson», pavelló llogat amb nom fals a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), finalment seran denunciats i interceptats per la policia l'horabaixa del 14 de maig. Encerclats, els anarquistes decidiren resistir heroicament fins al final i després d'11 hores de setge de les forces policíaques i d'un batalló de zuaus, i d'unes 20.000 persones que havien anat a xafardejar, sucumbiren a les dues del matí del 15 de maig de 1912, després que els assaltants fessin servir metralladores pesants i dinamita. Encara viu després de l'assalt, Valet, segons les revelacions de la premsa, hauria estat assassinat al furgó policíac i per això el seu cadàver no va ser mostrat a son pare –altra versió apunta que fou linxat per la gentada enfurida. L'endemà els cossos de René Valet i d'Octave Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux. La companya de Valet, l'anarquista Anna Dondon, va ser detinguda, però no va ser processada.

***

Necrològica de José Vitoria Jiménez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de maig de 1969

- José Vitoria Jiménez: El 27 de maig de 1893 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista José Vitoria Jiménez. Sos pares es deien José Vitoria i Isabel Jiménez. Quan era un infant es traslladà amb sa família a Badalona (Barcelonès, Catalunya) i ben aviat entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ferrer de professió, com son pare, milità en el Sindicat Únic de la Metal·lúrgica de la CNT, del qual va ser membre del seu comitè, ben igual que dels de la Federació Local i de Pro Presos. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Establert a Ròcamaura, milità en la Federació Local de la CNT de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Agustina López. José Vitoria Jiménez va morir el 14 de març de 1969 al seu domicili de Ròcamaura (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència d'una grip i fou enterrat en aquesta localitat.

***

Vezio Del Nudo

- Vezio Del Nudo: El 27 de maig de 1896 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Vezio Del Nudo. Sos pares es deien Edoardo Del Nudo i Assunta Salvadori. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista de la mà de son pare i d'Amedeo Boschi, militant llibertari que patí assignació de residència durant el Govern de Francesco Crispi. Es guanyava la vida fent de paleta i d'estibador. Amb 16 participà en manifestacions subversives i amb 17 formà part del Cercle Anarquista del barri d'Ardenza de Liorna. En 1916, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i a finals de 1917 desertà, però va ser detingut el maig de 1918. Jutjat, va ser condemnat el 6 de setembre de 1918 pel Tribunal Militar de Torí (Piemont, Itàlia) a 20 anys de reclusió, però va ser alliberat arran de l'amnistia del 2 de setembre de 1919 del Govern de Francesco Saverio Nitti. Molt actiu durant el «Bienni Roig» (1919-1920), el 12 d'agost de 1921 va ser detingut, 24 hores després de la topada a Ardenza que van enfrontar els «Arditi del Popolo» contra la Guàrdia Reial, on resultaren ferits els anarquistes Averardo Nardi i Amedeo Badesseroni, que moriren poc després. Empresonat durant sis mesos a l'espera de judici, juntament amb altres companys (Ugo Menicagli, Antonio Bernini, Dante Nardi, Alvaro Paolotti Enrico Pracchia, Silvano Paolotti, Luigi Filippi, Menicagli, Turiddu Giuseppe Carlotti, Antonio Bernini, etc.), el febrer de 1922 va ser absolt pel Tribunal de Liorna, encara que condemnà a Pracchia a set mesos de reclusió i a Nardi a sis mesos i 15 dies. El 12 de febrer de 1923 va ser detingut, juntament amb son pare Edoardo i altres anarquistes i comunistes, acusat de «complot contra l'Estat», però el 28 d'abril d'aquell any va ser alliberat per l'acusació del Tribunal de Lucca (Toscana, Itàlia) per manca de proves. L'octubre de 1923, amb Silvano Paolotti, emigrà clandestinament a França i s'establí a Marsella (Provença, Occitània), on treballà de porter i desenvolupà una intensa activitat antifeixista. L'abril de 1925 pogué reunir-se amb son pare i l'any següent participà en Festa del Treball a la Casa Provençal, en l'acte propagandístic a Ròcafòrt e la Bedola (Provença, Occitània) amb altres companys (Giulio Bacconi, Paolo Bonatti, Adarco Giannini, Alfeo Pietrini i Balilla Vanni) i en la commemoració de Giacomo Matteotti, celebrada el 27 de juny de 1926 al bar Coulumb de Giacomo Matteotti. També fou assidu de les reunions anarquistes al barri de la Belle de Mai de Marsella i en les manifestacions contra la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Va fer costat la subscripció popular a favor del company Angelo Capannelli, que havia quedat cego. Va ser fitxat per la Prefectura de Liorna com a «provocador i prepotent». En 1927 assistí a la conferència «Il mio comunismo», de Giulio Bacconi, i prengué part en la festa llibertària «Pro fills dels empresonats» i en la protesta contra una xerrada del diputat d'extrema dreta Pierre Taittinger. L'11 de març de 1928 assistí, a la sala del Centre Català de Marsella, a la representació de la comèdia Le tréteau electoral, juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Carlo Cinquini, Paris Pampana i Salvatore Salvadori). Afiliat al «Comitè Pro Víctimes Polítiques», el juliol de 1928 se li va decretar la seva expulsió de França, juntament amb altres companys (Giulio Bacconi, Gino Bagni, Giovanni Dupuy, Bruno i Nello Chiarini, Ruggero Panci i Torquato Muzzi), sota la infundada acusació d'haver rebut tres bombes de rellotgeria des de París. En 1931 s'ocupà de la distribució a Marsella de postals amb l'efígie de Paolo Schicchi i de Michele Schirru. En 1932 es va mostrar actiu a Còrsega i en 1933 va ser inscrit en el llistat d'anarquistes terroristes de Liorna que vivien en l'estranger. En 1935 formà part del grup llibertari al voltant d'Ugo Boccardi (Gino Belli, Orlando Luciani, Ugo Musetti, etc.) i a començaments de 1937 es mostrà partidari de la retirada dels milicians anarquistes que lluitaven a Espanya. El setembre de 1940 va ser detingut i portat al camp de concentració de Saint-Hippolyte-du-Fort (Llenguadoc, Occitània) i el 8 de desembre d'aquell any va ser traslladat al camp de concentració de Le Vernet (Llenguadoc, Occitània), on el 20 de setembre de 1941 demanà la repatriació a causa de les condicions de vida intolerables que patia. El 10 de maig de 1942 va ser portat a la frontera italiana. Interrogat el 5 de juny de 1942 a Liorna, negà conèixer Ugo Boccardi i Vincenzo Capuana i afirmà que la seva relació amb Giulio Bacconi sempre havia estat superficial i que, malgrat vivien junts al barri marsellès de la Belle de Mai, no sabia que era anarquista i mai no parlava de política. No cregut per les autoritats feixistes, el 26 de juny de 1942 se li va decretar el confinament i va ser deportat a l'illa de Ventotene, on va romandre fins el 7 de setembre de 1942, quan la mesura va ser commutada per una amonestació. De bell nou a Liorna, va ser absolt el 28 d'octubre de 1942 en ocasió de l'amnistia decretada per commemorar el vintè aniversari de l'arribada del feixisme. Vezio Del Nudo va morir el 30 d'abril de 1966 al barri d'Ardenza de Liorna (Toscana, Itàlia).

Vezio Del Nudo (1896-1966)

***

Notícia sobre la condemna de Félix Debart apareguda en el diari parisenc L'Oeuvre del 24 de juny de 1922

- Félix Debart: El 27 de maig de 1898 neix a Lion-devant-Dun (Lorena, França) l'anarquista Félix Debart, conegut com Chiko. Sos pares es deien Émile Félix Debart, llenyataire i miner, i Marguerite Delobe, jornalera. Mutilat de guerra estava casat i era pare d'una nina. Treballava d'envernissador i vivia al número 51 del carrer Panoyaux de XX Districte de París (França). En 1919 era secretari dels grups dels XIX i XX Districte de París de la Federació Anarquista (FA). Membre del Sindicat d'Ebenistes i Envernissadors del Departament del Sena, el 14 de juliol de 1919 va ser agredit per la policia quan portava una corona de flors d'aquest sindicat al monument al soldat desconegut. Amb Louis Rimbault es presentà com a «candidat revolucionari» per a la II Circumscripció del Departament del Sena per a les eleccions legislatives de novembre de 1919. El 20 de desembre de 1919 es casà al XX Districte de París amb Marguerite Lemaire, sabatera. La tardor de 1921 era responsable, amb Pierre Mualdés i Maillart, de la comissió de control de Le Libertaire. Membre del grup del XX Districte de París de la Unió Anarquista (UA), representà el X Districte en el II Congrés de l'UA celebrat entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 a Villeurbanne (Lió, Arpitània). També fou secretari del grup «Amis du Libertaire». El febrer i el març de 1922 va se detingut com a gerent de Le Libertaire per fer propaganda a favor de Louis-Émile Cottin, que havia atemptat el 19 de febrer de 1919 contra el president del Consell de Ministres francès Georges Clemenceau; jutjat el 2 de juny de 1922 per XI Tribunal Correccional de París, va ser condemnat el 23 de juny d'aquell any, juntament amb Albert Soubervielle en rebel·lia, a sis mesos de presó. Va ser reemplaçat en la gerència del periòdic per Gabriel Journe. Posteriorment milità en Le Havre (Normandia, França). Félix Debart va morir el 30 de març de 1978 a l'Hospital Rothschild del XII Districte de París (França).

***

Necrològica d'Émile Maurin apareguda en el periòdic parienc Le Libertaire del 22 d'abril de 1937

- Émile Maurin: El 27 de maig de 1899 neix a Aimargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Émile Maurin. Sos pares es deien Abraham Maurin, conreador, i Marie Roux. En 1921 va ser un dels fundadors del Grup d'Estudis Socials (GES) d'Aimargues. També milità en la Unió Anarquista (UA). Malalt, Émile Maurin va morir el 27 de maig de 1899 a l'Hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Fitxa de la policia de l'Erau sobre Léo Bascou (1935)

- Léo Bascou: El 27 de maig de 1902 neix a Pesenàs (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista antimilitarista Léo Georges Albert Bascou. Sos pares es deien Georges Léon Bascou, tapisser, i Albanie Rose Bellet. Es guanyava la vida de tapisser, com son pare, a Pesenàs. Va ser condemnat a nou dies de presó per la Comandància General de la XVI Regió Militar per haver retornat la seva crida de mobilització al ministre de la Guerra amb l'anotació «Fora la guerra!». En 1935 figurava en una llista d'anarquistes de l'Erau establerta per la policia on s'especificava que era un «objector de consciència impenitent, però poc perillós i sense influència». El 9 de novembre de 1939 es casà a Privas amb Paule Louise Maisonneuve. Léo Bascou va morir el 4 d'abril de 1986 al seu domicili de Privas (Roine-Alps, França).

---

Continua...

---

[26/05] Setmana Sagnant - �Le Quotidien� - M�ting d'afirmaci� llibert�ria - M�ting anarquista - Par�s (26-05-68) - Debat sobre municipalisme - Vezzani - Reclus - Mich�e - Viel�-Griffin - Le Minez - Linert - Lebeau - Costa Iscar - Sandoval - Nouvellon - Zanelli - Livorio - Gonz�lez Sanmart� - R�glat - Cono - Iwanowski - Thierry - Rothen - Brandani - Bouza - Troiti�o - Mella - Chiossi - Paini - Ferr� - Molaschi - L�pez Rojas - Tolosana - Fal� - Arcos

efemerides — Tue, 26 May 2026 12:44:50 +0200

[26/05] Setmana Sagnant - «Le Quotidien» - Míting d'afirmació llibertària - Míting anarquista - París (26-05-68) - Debat sobre municipalisme - Vezzani - Reclus - Michée - Vielé-Griffin - Le Minez - Linert - Lebeau - Costa Iscar - Sandoval - Nouvellon - Zanelli - Livorio - González Sanmartí - Réglat - Cono - Iwanowski - Thierry - Rothen - Brandani - Bouza - Troitiño - Mella - Chiossi - Paini - Ferré - Molaschi - López Rojas - Tolosana - Faló - Arcos

Anarcoefemèrides del 26 de maig

Esdeveniments

Recreació de les execucions del carrer Haxo. Fotografia d'Eugène Appert

- Sisè dia de la Setmana Sagnant: El 26 de maig de 1871 a París (França) ja no existeixen ni el Consell de la Comuna ni el Comitè de Salvació Públic. El Comitè Central de la Guàrdia Nacional es replega al carrer Haxo i rep plens poders sota el control de Louis Eugène Varlin. La lluita es concentra al barri de la Bastilla, que resisteix durant tota la jornada, i al barri de La Villette, els defensors del qual acaben replegant-se a Bellville. Cap al tard, de la Comuna no queda més que aquesta barriada popular, on els canons de Buttes-Chaumont i de Père-Lachaise disparen sobre les tropes de Versalles fins que acaben les municions. Durant el dia, a l'escalinata del Panthéon, Jean-Baptiste Millière ha estat afusellat al crit de «Visca l'Humanitat!», juntament amb centenars de communards. Les tropes de Versalles fins i tot assassinen els ferits a les ambulàncies. A la tarda, una multitud furiosa es venja executant cinquanta ostatges –11 capellans i religiosos, 35 gendarmes i quatre ancians confidents de l'Imperi– al carrer Haxo, malgrat les súpliques de Varlin, que serà maltractat per la massa immisericordiosa.

***

Capçalera de Le Quotidien [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Le Quotidien: El 26 de maig de 1901 surt a Lió (Arpitània) el primer número del diari llibertari Le Quotidien. Organe de revendication ouvrière, editat per Sébastien Faure. El gerent en va ser B. Martenot i hi van col·laborar Victor Charbonnier, Sébastien Faure, Guerdat, Hubert Lagardelle, Marius Montet, E. Philip, Henri Ponard i Michel Zévaco, entre d'altres. En sortiren 294 números, l'últim el 15 de març de 1902.

***

Convocatòria del míting publicada en el periòdic marsellès Monde Nouveau de maig-juny de 1946

- Míting d'afirmació llibertària: El 26 de maig de 1946 se celebra al Cinema Palace Saint-Lazare de Marsella (Provença, Occitània) un gran míting d'afirmació llibertària. Van ser oradors Jean-René de Saulière (André Arru), en representació de la Federació Local de Marsella del Moviment Llibertari de la Regió Sud, i Paul Lapeyre, del Centre Nacional del Moviment Llibertari.

***

Propaganda de l'acte anunciat en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 26 de maig de 1950

- Míting anarquista: El 26 de maig de 1950 se celebra a la Sala Wagram de París (França) un gran míting anarquista organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van prendre part destacats militants llibertaris, com ara André Arru, Arsène Fontaine, Maurice Joyeux, Joe Lanen, Maurice Lavorel, Serge Nin i Zino.

***

La plana major comunista durant la Conferència de Grenelle: Benoît Frachon (a l'esquerra) i Georges Séguy (a la dreta)

- París (26-05-68): El 26 de maig de 1968 a París (França) és dia de negociacions. La Conferència de Grenelle continua per tancar els acords. La Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i la policia negocien per preparar un míting demà matí a l'estadi de Charléty, a prop de la Ciutat Universitària. El Ministeri de l'Interior i l'Elisi perquè De Gaulle accepti la celebració d'aquest míting. El premi Nobel Jacques Monod intercedeix altra vegada en favor dels estudiants. La policia està molt preocupada pel que faran els «extremistes» del «Moviment 22 de Març». El General De Gaulle dóna el vistiplau a Jacques Foccart perquè organitzi una gran manifestació de suport gaullista per al 31 de maig, que finalment tindrà lloc el 30. A Château-Chinon, on és alcalde, François Mitterrand presideix amb Guy Mollet, Gaston Defferre i René Billères una manifestació que reuneix 8.000 participants.

***

Cartell de l'acte

- Debat sobre municipalisme: El 26 de maig de 2012 se celebra a l'Espai Marfà del Centre Cívic Santa Eugènia de Girona (Gironès, Catalunya) el «Debat sobre municipalisme» dins del marc de les XIII Jornades Culturals Llibertàries, organitzades per la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Olot (Garrotxa, Catalunya). Els ponents van ser Manel Aisa Pàmpols, de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), i Jordi Navarro Morera, de la Candidatura d'Unitat Popular (CUB).

Naixements

Felice Vezzani

- Felice Vezzani: El 26 de maig de 1855 neix a Novellara (Emília-Romanya, Itàlia) el pintor, decorador i propagandista anarquista Felice Gaetano Vezzani, conegut sota diversos pseudònims (V. Enizza, Lux, Felix). Sos pares es deien Alessandro Vezzani i Giuseppa Rossi. De ben jovenet s'adherí al socialisme i en 1888, sota el pseudònim de V. Enizza, col·laborà en la revista satírica Bononia Rider, fundada a Bolonya per un grup d'estudiants socialistes (G. Podrecca, G. Galantara, etc.). Més tard va ser nomenat secretari de la Societat de Socors Mutus i de Resistència dels Obrers Forners i vicepresident de la Societat Obrera de Bolonya, esdevenint un dels animadors socialistes més importants de la regió. Fou un dels organitzadors de la manifestació del Primer de Maig de 1891, època en la qual s'acostà a les idees anarquistes. A partir de l'agost de 1892, arran del congrés del Partito dei Lavoratori Italiani (PdLI, Partit dels Treballadors Italians) celebrat a Gènova, en el qual participà i on els anarquistes van ser atacats pels seus companys socialistes, s'adherí definitivament al moviment llibertari. Decidí emigrar i el gener de 1893 arribà al Brasil. A finals d'aquell any fundà el setmanari anarquista humorístic L'Asino Umano, que publicà a São Paulo 28 números fins al 25 de març de l'any següent i per al qual realitzà dibuixos i poemes satírics. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut juntament amb una quinzena de militants anarquistes i socialistes (Antono Maffucci, Galileo Botti, André Allemos, Arturo Campagnoli, Suppo Serafino, Augusto Bargioni, Francesco Patelli, Alfredo Innocenzi, Giuseppe Bacchini, etc.) quan sortia d'una reunió preparatòria del Primer de Maig al Centre Socialista Internacional (SCI), del qual era president, i va ser empresonat durant set mesos a São Paulo i a Rio de Janeiro. Un cop alliberat, començà a col·laborar en L'Avvenire (1894-1895) de São Paulo, amb Giuseppe Consorti, Augusto Donati i Lodovico Tavani, entre d'altres. En aquesta època també col·laborà en el periòdic Lo Schiavo Bianco. El març de 1895 va ser novament detingut i expulsat cap a l'Argentina, on a partir del novembre de 1895 dirigí a Buenos Aires L'Avvenire, òrgan d'expressió dels anarquistes italians que publicà 250 números entre el 10 de novembre de 1895 i el 20 de febrer de 1904. També col·laborà en el bimensual romà Il Pensiero Moderno. El març de 1897 retornà a Itàlia i començà a col·laborar en el periòdic d'Ancona L'Agitazione (1897-1898) i en el seu suplement diari. El 14 de novembre de 1897 participà en el número únic del periòdic Il Domocilio Coatto, publicat a Forli, on denuncià la Llei d'assignació de residència. El març de 1898, amb Vivaldo Lacchini i Nino Samaja, cosignà, en nom del Cercle d'Estudis Socials de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels militants anarquistes jutjats a Ancona i que sortí publicat com a suplement del periòdic L'Agitazione. Després dels enfrontaments de maig de 1898 a Milà, va ser condemnat a dos anys, 10 mesos i cinc dies de presó per «incitació a la desobediència i a l'odi de classes mitjançant la premsa» i fugí clandestinament a Lugano. L'estiu de 1898 participà en el periòdic anarcocomunista L'Agitatore, publicat a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) per Giuseppe Ciancabilla, Domenico Zavattero i Ersila Cavedagni Grandi, però, en desacord amb els redactors, cessà de col·laborar-ne el 27 d'agost. A finals de 1899 marxà a París (França) on el contractaren en les obres de l'Exposició Internacional de 1900 i trobà nombrosos companys de la redacció de L'Agitazione i altres militants (Guglielmo Barnaba, Domenico Zavattero, Ernesto Cantoni, Pio Semeghini, Vivaldo Lacchini, Nino Samaja, Demetrio Francini, etc.). Aquest mateix 1899, sota el pseudònim de Felix, les edicions de Les Temps Nouveaux li van publicar el fullet Alle madri d'Italia. Des de la capital francesa, sovint sota el pseudònim Felix, col·laborà en diferents periòdics anarquistes italians, com ara L'Avennire Sociale (signant Dalla Francia), L'Agitazione, Combattiamo, Pro Justicia, etc. Formà part del Grup de Solidaritat Internacional i de Suport als Detinguts, animat per Charles-Albert, Jean Grave, Paul Delesalle i altres. Fou un dels corresponsals, amb Samaja i Lacchini, des de la seva fundació el juliol de 1900 a Ginebra per Luigi Bertoni, del periòdic Il Risveglio. Distribuí a França nombroses publicacions italianes, com l'abans citada, L'Avvenire de Buenos Aires i La Questione Sociale de Patterson. En 1901, durant la visita oficial del tsar Nicolas II a París, va ser decretada la seva expulsió, que finalment va ser suspesa arran de la intervenció de diverses personalitats polítiques franceses, especialment de Jean Allemane. El 30 de gener de 1902 col·laborà en el número únic de Pro Calcagno e contro il domicilio coatto, publicat a Messina, i, aquest mateix any, en L'Armonia de Nàpols. En aquesta època esdevingué un dels principals animadors de l'anarquisme italià a París, acostat al grup editor de Les Temps Nouveaux –a instància seva aquesta publicació tirà milers de targetes postals amb el retrat de Gaetano Bresci, que havia assassinat el rei Humbert I d'Itàlia– i establint estrets contactes regulars amb Luigi Bertoni a Ginebra i amb Errico Malatesta a Londres. Després col·laborà, amb Charles Malato, Carlo Frigerio i Amilcare Cipriani, en l'únic número de Verso l'Emancipazione, publicat l'1 de maig de 1906 a París per Malatesta. En 1913 participà en la campanya organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) a favor de l'antimilitarista anarquista Augusto Masetti i en l'únic número de Liberiamo Masetti, publicat en novembre d'aquell any a París. Quan esclatà la Gran Guerra, marxà a Londres, però l'abril de 1916 retornà a París, on continuà amb els seus contactes amb Luigi Fabbri, Armando Borghi i altres. En aquesta època col·laborà en Umanità Nova sota el pseudònim Lux. L'agost de 1917, després de la mort de sa companya, tornà a Itàlia, però en 1922 retornà definitivament a París, reprenent els seus contactes amb els exiliats italians i col·laborant en diferents publicacions anarquistes, com ara Fede (Roma), L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini (París, 15 de desembre de 1924), Il Monito (París), Germinal (Chicago), L'Adunata dei Refrattari (Nova York), Il Risveglio (París), Fede (París), Vogliamo (Biasca), etc. El 23 de gener de 1927 el Grup Artístic Internacional de Marsella li estrenà l'obra dramàtica Demenza giustiziera. L'octubre de 1927 cofundà, amb Luigi Fabbri, Camillo Berneri, Ugo Fedelli i Torquato Gobbi, el periòdic La Lotta Umana, publicat entre l'1 d'octubre de 1927 i el 18 d'abril de 1929 a París. Sa companya fou Maria Angela Rondini. Felice Vezzani va morir l'11 de febrer de 1930 al seu domicili del carrer dels Cloys de París (França). Pòstumament, en 1932, el Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques de París li publicà el fullet Fascismo. Bozzetto sociale in due atti. Com a artista realitzà diversos retrats de militants anarquistes (Virgilia D'Andrea, Giuseppe Ciancabilla, etc.).

Felice Vezzani (1855-1930)

***

Paul Reclus fotografiat per Nadar (ca. 1906)

- Paul Reclus: El 26 de maig –algunes fonts citen erròniament el 25 de maig– de 1858 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el militant anarquista, enginyer i professor Paul André Reclus, també anomenat Georges Guyou. Fill d'Élie Jean Pierre Michel Reclus i de Marthe Élisabeth Noëmi Reclus, els primers anys de sa vida els va passar en la «gran família» llibertària dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 tornà a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèja (Llenguadoc, Occitània), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres (Anglaterra), on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'establí a Escòcia, on treballà com a cartògraf i després com a professor. En 1903 Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establí a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif (1916), Les Frères Élie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Paul Reclus va morir el 19 de gener de 1941 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una vil·la dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.).

Paul Reclus (1858-1941)

***

Notícia d'una de les detencións de Louis Michée apareguda en el diari parisenc L'Univers del 27 de gener de 1903

- Louis Michée: El 26 de maig de 1861 neix al II Cantó de Nantes (Bro Naoded, Bretanya) l'anarquista Louis Léon Michée. Era fill de François Frédéric Michée, camàlic, i de Victoire Anne Daniel. En 1881 va ser cridat a files per a fer el servei militar, però va ser destinat als Serveis Auxiliars de l'exèrcit per «hernia inguinal esquerra». Entre 1886 i 1905 patí més de 30 condemnes per diversos delictes (rebel·lió, ultratges a agents i militars, embriaguesa, trencament de tanques, violació de domicili, vagabunderia, etc.) per part de diversos tribunals. A principis dels anys noranta, ben igual que sos germans, la policia el tenia fitxat com sense domicili fixe i amb continus desplaçaments. En 1904, aleshores fitxat com a «anarquista desaparegut i/o nòmada», circulava a peu pels departaments d'Aube i del Marne, treballant en diverses obres d'ensostrador especialitzat en galvanització. En 1913 la policia el controlà per Reims (Xampanya-Ardenes, França), provenint de Boult-sur-Suippe (Xampanya-Ardenes, França), on havia treballant de terrelloner en diverses obres, en direcció cap a Bèlgica. Segons la gendarmeria es dedicava a llegir versos pels cabarets. A finals de maig de 1914 la policia l'esborrà de les llistes considerant que ja no militava en el moviment anarquista. En 1916 ja comptava amb 48 condemnes i l'abril de 1923 circulava per Essigny-le-Grand (Picardia, França). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Francis Vielé-Griffin

- Francis Vielé-Griffin: El 26 de maig de 1864 neix a Norfolk (Virgínia, EUA) el poeta simbolista llibertari Francis Eybert Louis Viélé, més conegut com Francis Vielé-Griffin. Son pare, descendent d'una família protestant de Lió (Arpitània) que emigrà als Estats Units durant el segle XVII, fou el general i arquitecte nord-americà Egbert Ludovicus Viele i sa mare es deia Térèsa Sands, que descendia d'una família catòlica escocesa que fugí de les persecucions d'Oliver Cromwell. Quan tenia vuit anys, sos pares se separaren i l'abril de 1872 s'establí amb sa mare a París (França) –un germà seu restà als EUA i esdevingué novel·lista. Amb dos institutrius, una polonesa i altra suïssa, aprengué el francès i estudià al catòlic Col·legi Stanislas i més tard a l'Escola de Dret. En 1885 es casà i tingué quatre filles. En aquesta època, amb son amic Henri de Régnier, que havia conegut al Col·legi Stanislas, fou partidari del general Georges Boulanger. Cap el 1889, buscant la natura i la soledat, s'instal·là a la Turena (Centre, França) –durant els anys de la Gran Guerra visqué a la seva propietat de la Thomasserie, a prop d'Amboise (Centre, França)– i posteriorment al Perigord (Aquitània, Occitània). En aquests anys viatjà per Europa (Itàlia, Grècia, etc.). Amb Gustave Kahn, fou un dels teòrics del «vers lliure», del qual fou un fervent practicant. Mantingué una amistat íntima, gairebé filial, amb Stéphane Mallarmé. Es relacionà força amb els poetes Francis Jammes, André Gide, Albert Mockel, Paul Valery i Paul Verlaine. També fou molt amic del poeta Émile Verhaeren i del pintor Théo van Rysselberghe, ambdós anarquistes. Entre 1890 i 1893 codirigí amb Paul Adam i Bernard Lazare la revista cultural anarquista Les Entretiens Politiques et Littéraires i entre 1890 i 1907 col·laborà en la revista literària L'Ermitage, on escrivien nombrosos anarquistes (Bernard Lazare, Laurent Tailhade, Alphonse Retté, etc.). Va fer costat Alfred Dreyfus i la Revolució espanyola de 1936. Fou un dels fundadors de l'Acadèmia Mallarmé, institució que presidí, i entre el 5 de desembre de 1931 i el 12 de novembre de 1937 fou membre de l'Académie Royale de Langue et de Littérature Françaises de Belgique (ARLLFB). Va ser nomenat commandeur de la Legió d'Honor. Traduí de l'anglès al francès diversos autors, com ara Stephen Crane, Algernon Charles Swinburne i Walt Whitman. Trobem escrits seus en nombroses publicacions (Antée, L'Écho de Paris, Mercure de France, La Nouvelle Revue Française, La Phalange, La Proue, Revue de Paris, Vers et Prose, etc.) i en col·laborà en llibertàries, com ara Le Coq Rouge, L'En Dehors, La Revue Blanche, La Société Nouvelle, etc. És autor de Cueille d'avril (1886), Les cygnes. Poésies (1885-86) (1887), Ancaeus (1885-86), Joies. Poèmes (1888-1889) (1889), Diptyque (1891), Les cygnes. Nouveaux poèmes (1890-91) (1892), La chevauchée d'Yeldis et autres poèmes (1892), Pagai (1894), Swanhilde. Poème dramatique (1890-1893) (1894), La clarté de vie. Chansons à l'ombre (1897), Phocas le jardinier (1898), La Partenza (1899), La légende ailée de Wieland le forgeron (1900), Sainte-Agnes (1900), L'amour sacré. Poèmes (1903), La lumière de Grèce (1912), Voix d'Ionie (1914), Couronne offerte à la muse romaine (1922), La rose au flot. Légende du Poitou (1922), Le domaine royal. Discours lyriques (1923), Choix de poèmes (1923), Le livre des reines (1929) i Souvenirs d'enfance et de première jeunesse (1939, pòstum), entre d'altres. Sa companya fou Marie Louise Augustine Brocklé. Francis Vielé-Griffin va morir el 12 de novembre de 1937 a Bergerac (Aquitània, Occitània) i fou enterrat, amb sa mare, el 21 de juny de 1938 al cementiri parisenc de Père Lachaise. Sempre conservà la nacionalitat nord-americana.

Francis Vielé-Griffin (1864-1937)

***

Notícia de la detenció de François Le Minez publicada en el diari de Saintes L'Indépendant de la Charete-Inférieure del 24 de gener de 1905

- François Le Minez: El 26 de maig de 1866 neix a Lambézellec (actualment pertany a Brest, Bro Leon, Bratanya) l'anarquista François Marie Le Minez, també conegut com François Leminez. Sos pares es deien Jean Marie Le Minez, jornaler al port i analfabet, i Françoise Ravaloc. Es guanyava la vida treballant de mariner a la marina comercial. El 2 de juny de 1885 s'allistà voluntari per cinc anys en la Marina i va ser destinat als Equipatges de la Flota, on va romandre fins el 6 d'agost de 1889. L'1 de maig de 1892 va ser detingut a Brest, juntament amb el fuster Claude Barré i el boter Alexis Le Moigne, per haver aferrat als murs de la ciutat el manifest «Le Père Peinard»; processats, aquest cas finalment va ser sobresegut. En aquesta època treballava d'obrer al taller de construccions de ferro i vivia al número 49 del carrer Sébastopol de Lambézellec. El 19 d'octubre de 1893 va ser detingut a Toló (Provença, Occitània) per haver cridat «Visca l'anarquia! Fora França! Visca Alemanya!»; dies després va ser posat en llibertat provisional i unes dies més tard abandonà la ciutat amb Augustin Marcellin cap a Marsella (Provença, Occitània) amb la intenció d'arribar a Brest. Després d'una detenció a Rochefort (Poitou-Charentes, Occitània), el març de 1894, segons informes policíacs, abandonà Brest amb destinació desconeguda. El 28 d'octubre de 1896 va ser condemnat a Besièrs (Llenguadoc, Occitània) a sis dies de presó per «mendicitat» i el 18 de novembre d'aquell any a vuit dies de presó per «ultratges» pel mateix tribunal. Segons els registres d'investigació de la gendarmeria, el maig de 1899 es trobava al departament del Gard, després d'haver treballat, sembla, al port de La Sanha (Provença, Occitània). En aquesta època es dedicava a recórrer Llenguadoc venen reculls de cançons anarquistes. Detingut a la zona de Someire (Llenguadoc, Occitània), va ser posat en llibertat i partí cap a Nimes (Llenguadoc, Occitània). El gener de 1905 va ser detingut per la guàrdia rural, juntament amb Joseph Harivin, a Tesson (Poitou-Charentes, França), per «mendicitat i vagabunderia, amb amenaces» i traslladats a Saintes (Poitou-Charentes, França), on restaren empresonats; jutjat per aquest fet, el 25 de gener va ser condemnat a vuit dies de presó per «mendicitat en reunió». Detingut el 14 d'abril de 1905, el 12 de maig d'aquell any va ser jutjat en consell de guerra per «insubmissió» a Brest, però va ser absolt. El 5 de maig de 1905 va ser reintegrat al servei i destinat al 87 Regiment Territorial d'Infanteria a Brest, on va romandre fins el 30 de maig d'aquell any. El gener de 1906 vivia a Lançargues (Llenguadoc, Occitània). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Son germà major, Hervé Marie Le Minez, també va ser un destacat anarquista de la zona de Brest.

***

Auguste Linert dibuixat per Lucien Métivet

- Auguste Linert: El 26 de maig de 1867 neix a Drosnay (Xampanya-Ardenes, França) l'escriptor, dramaturg i propagandista anarquista Eugène Auguste Linert. Sos pares es deien Michel Auguste Linert, venedor de llauneria, i Caroline Zoélie Berton. Amant de la literatura i de la dramatúrgia, fou un dels joves autors del Teatre Libre, creat per André Antoine. En 1885 fundà a Reims (Xampanya-Ardenes) la revista artística mensual Essor Littéraire, que durà tres mesos, i publicà la comèdia en un acte Le billet comique. En 1886 sortí el poemari Premiers bourgeons i marxà a París buscant feina i per completar la seva formació. Poc després dirigí La Revue Champenoise. Organe de l'Académia Champenoise, publicada a Épernay entre 1887 i 1888, i dirigí aquesta acadèmia. A la capital francesa freqüentà les vetllades del cenacle «Coup de Feu», organitzades per l'advocat i antic communard Eugène Chatelain. En una d'aquestes vetllades conegué Louise Michel que havia vingut a fer una xerrada sobre les seves experiències a Nova Caledònia. El 26 i el 27 de desembre de 1890 representà al Teatre Libre el lúgubre Conte de Noël. Mystère moderne en deux tableaux, en prose, que narra la història de Rosa, dona del pastor Chariot, que infanta la nit de Nadal, massa d'hora a parer de son marit, i lliura l'inoportú infant als porcs perquè se'l mengin amb el dolç acompanyament de les nadales. En 1891, després de fer el servei militar, fundà a París, amb Gabriel de la Salle i Ludovic Hamilo, la revista L'Art Social (1891-1896), amb la finalitat d'ajudar a la transformació de la societat mitjançant l'art com a medi d'acció i on van col·laborar, entre d'altres, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Maximilien Luce, Charles Malato, Paul Minck, Eugène Pottier, Augustin Hamon, A. Zevaés, Léon Riotor, Valois, Fernand Pelloutier, Gustave Lerouge, etc. Després el grup escampà la seva propaganda a la companyia Teatre d'Art Social, que havia de presentar la tragèdia en cinc actes Danton, de l'anarquista Paul Napoléon Roinard, al Teatre des Fantaisies Parisiennes, però finalment, mancats de suficients actors, el projecte va ser abandonat. Gràcies a una subscripció llançada en els cercles socialistes i anarquistes, el 12 de març de 1893 pogué representar en sessió privada la seva peça La cloche de Caïn. Synthèse révolutionnaire en trois parties al Teatre des Fantaisies Parisennes. Aquesta «espectacle d'assaig» denuncia els «dimonis del capital» i reivindica la destrucció del capitalisme per la dinamita i l'incendi. Els crits de «Visca l'Anarquia! Visca la Social» llançats pels espectadors en acabar l'actuació, van fer que l'autor acabés a la comissaria de policia. El text de La cloche de Caïn no s'ha conservat. Entre abril de 1932 i juny de 1932, publicà en els números 84, 85 i 86 de la revista Plus Loin una mena de memòries: Souvenirs des temps d'anarchie. Una de les seves màximes era: «L'art ha de ser terrible per a ser vertader.» Sa companya fou Ida Bonvalet. Auguste Linert va morir el 21 d'octubre de 1946 al seu domicili de Les Lilas (Illa de França, França) –algunes fonts citen erròniament Noisy-le-Sec (Illa de França, França).

***

Autoretrat de Chris Lebeau (ca. 1935-1940)

- Chris Lebeau: El 26 de maig de 1878 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'artista, professor d'art, teòsof i anarquista Joris Johannes Christiaan Lebeau, conegut com Chris Lebeau i que solia signar CLB. Era el quart i últim infant d'una família treballadora empobrida. Sos pares es deien Jacques Charles Lebeau, socialista inclinat a l'alcohol que es va veure obligat per aquest motiu a canviar sovint de treball (maquinista, xofer, comerciant, etc.), i Grietje Scholte, costurera. En la joventut ajudà son pare a la venda del periòdic anarquista Recht voor Allen i l'alcoholisme d'aquest li va fer que ell restés tota sa vida abstinent, vegetarià, no fumador i, fins i tot, sense veure ni cafè ni te. De molt jove es va veure atret pel dibuix i entre 1892 i 1895 va estudiar a l'escola d'arts aplicades Quellinus d'Amsterdam. Entre 1895 i 1899 continuà la seva formació a l'Escola Estatal d'Arts Aplicades d'Amsterdam. El 7 de maig de 1902 es casà amb Anna Maria Leverington, amb qui va tenir una filla. Entre 1904 i 1914 va ensenyar a l'Escola d'Arts Aplicades d'Haarlem (Holanda Septentrional, Holanda), on va ser professor de Johan Briedé, que esdevingué un dissenyador gràfic molt influent. També va fer cursos de dibuix a l'Escola Vahana de la Societat Teosòfica (Karel de Bazel, Mathieu Lauweriks, etc.), que li van influir força, tant en el camp espiritual com artístic. Considerat com un dels artistes més representatius de l'Art Decó i del modernisme holandès, desenvolupà el seu art en totes les disciplines (dibuix, pintura, disseny, bàtik, ceràmica, mural, gravat, litografia, il·lustració, decoració, escenaris teatrals, arts menors, etc.). En 1904 fou un dels fundadors de la Nederlandsche Vereeniging voor Ambachts- en Nijverheidskunst (VANK, Associació Holandesa per a l'Artesania i l'Art Industrial), que reivindicava l'artesania contra la producció mecànica capitalista, seguint l'exemple de Walter Crane i William Morris. En 1908 va treballar un temps a Anvers (Flandes) i en 1914 passà sis mesos per les Índies Orientals Neerlandeses (actualment Indonèsia) fent escenaris i cartells per a la companyia de teatre «Hagespelers» d'Eduard Verkade. En tornar d'Àsia s'establí a La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos), on va perdre molta feina durant l'incendi del remolc on treballava. El 22 de juny de 1915 deixà sa companya i s'emparellà amb Nella Augusta Heijting, vídua d'Abraham van des Vies, que tenia una filla i un fill. En 27 de febrer de 1919 es va divorciar d'Anna Maria Leverington. En 1922 es va presentar a les eleccions parlamentàries d'aquell any pel Kunstenaarspartij (KP, Partit dels Artistes), creat ad hoc per a defensar la visió dels artistes revolucionaris. En 1922, també, durant el Congrés Sindical Internacional de caire socialdemòcrata celebrat a Amsterdam, dibuixà retrats d'alguns participants (F. Adler, E. Fimmen, L. Jouhaux, K. Radek, P. J. Troelstra, etc.). La unió lliure que mantenia amb Nella Augusta Heijting acabà el març de 1925. Entre 1926 i 1929 va romandre diverses vegades a Bohèmia, on elaborà vitralls. Entre 1926 i 1928 va fer murals a l'antiga església catòlica de Leiden (Holanda Meridional, Països Baixos) i en la representació de la «Fe» en aquesta església va incloure els anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti executats aleshores i els caps de Gandhi i de Lenin. També va treballà posteriorment a Bèlgica i a França. El 7 de maig de 1932 s'uní amb Maria Sofia Herman i el 12 de novembre de 1935 es casà amb Ilse Ruth Voigt a Londres (Anglaterra), matrimoni que es dissoldre el 14 de gener de 1937. Es definia com a «anarcocomunista religiós», però el seu anarcocristianisme era molt distint al d'altres llibertaris holandesos (Félix Ortt, Lodewijk van Mierop), basat en les filosofies orientals i en la teosofia i manifestat més en la seva manera de viure que en la militància. Per exemple, es va negar a fabricar botelles destinades a begudes alcohòliques o a dissenyar segells postals que representessin la reina. No obstant això, col·laborà estretament amb l'anarcosindicalista Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Aliança Sindicalista Holandesa) i assistí a actes anarquistes i antimilitaristes; també va fer dibuixos, pancartes i cartells per a la revista De Wapens Neder, de la Internationalen Anti-Militaristische Vereeniging (IAMV, Associació Internacional Antimilitarista), i per a les publicacions anarquistes Bevrijding, Licht en Waarheid, De Maker, entre d'altres. A més va dissenyar l'exlibris de Bart de Ligt i va fer un retrat a Albert de Jong, almics seus i anarquistes destacats. En 1933, quan els nazis assumiren el poder del govern a Alemanya, concertà un matrimoni de conveniència amb una refugiada jueva alemanya. En aquesta època tenia com a aprenent l'artista Sixta Lamchiena Saltet-Heddema (Sixta Heddema). Durant l'ocupació nazi, amb Heddema, utilitzà els seus coneixements artístics per a la falsificació a gran escala de documents per a la Resistència. El 3 de novembre de 1943 va ser detingut, juntament amb sa companya i Heddema, sota l'acusació d'haver ajudat jueus holandesos. Ell assumí tota la responsabilitat i sa companya va ser posada en llibertat. Els nazis li donaven la llibertat si prometia no participar en tasques il·legals i contra el règim en el futur, però es va negar a fer-ho. Després de passar pel camp de concentració d'Herzogenbusch (Vught, Brabant Septentrional, Països Baixos), on es va mantenir vegetarià donant el menjar als companys, el 24 de febrer de 1944, va ser traslladat el 25 de maig d'aquell any al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya), on Chris Lebeau va morir malalt de tifus i d'esgotament durant la nit de l'1 al 2 d'abril de 1945 –algunes fonts citen el 27 de març i el 30 d'abril de 1945. Un cop lliure, Heddema guardà l'obra de Lebeau a lloc segur i posteriorment la llegà a la Fundació de Belles Arts. El 9 de desembre de 1961 va ser enterrat al Camp de l'Honor del cementiri de Loenen (Gelderland, Països Baixos). La seva col·lecció es troba des dels anys setanta al Museu Drents d'Assen (Drenthe, Països Baixos) i en 1987 es va fer una retrospectiva de la seva obra. El 18 de febrer de 1981 el Memorial de Yad Vashem de Jerusalem (Palestina) el reconegué com a «Justos entre les Nacions» per ajudar els jueus víctimes de la persecució. Entre el 12 de novembre de 2011 i el 29 de gener de 2012 es va fer al Museum Willem van Haren de Heerenveen (Frísia, Països Baixos) l'exposició Chris Lebeau (1878-1945). Kunstenaar en anarchist.

Chris Lebeau (1878-1945)

***

Mariano Costa Iscar

- Mariano Costa Iscar: El 26 de maig de 1883 neix a Pamplona (Navarra) l'anarcoindividualista Mariano –també citat Manuel– Costa Iscar, també conegut com Antonio Faciabén Esquer. Son pare fou un metge gallec i sa mare, Mercedes Iscar, havia nascut a Valladolid. A Pamplona realitzà els estudis primaris i secundaris i son pare desitjà que estudiés medicina, però es decantà per les lletres. Cap al 1901 marxà, amb dues germanes, a Barcelona a viure amb una tia. A la capital catalana s'introduí en el moviment anarquista i començà a col·laborar en la premsa llibertària, sobretot Tierra y Libertad, periòdic dirigit per Tomás Herreros Miquel, i El Sembrador. Intimà amb nombrosos militants anarquistes, com ara Francesc Ferrer i Guàrdia, Ángel Pestaña, Salvador Seguí, Federico Urales, etc. En 1912 marxà a peu a París i es posà a fer feina de repartidor de pastissos i en una impremta. A París conegué sa futura companya, Juliette Hart, belga que s'havia refugiat en 1914 a França a causa de la Gran Guerra. En 1914, amb altre company anarquista, retornà a Barcelona a peu; poc després, també a peu i tota sola, Hart marxà també a la capital catalana. En 1916 publicà la traducció del llibre El anarquismo individualista. Lo que es, puede y vale, d'Émile Armand, a Barcelona, i aquest mateix any sortí el seu fullet Generalidades educativas, editat pel Grup d'Investigació Pedagògica amb el qual participava, que cridà l'atenció d'Eleuterio Quintanilla. A Barcelona va fer feina de carter. En 1917 participà en el grup barceloní «Juventud Ácrata», amb Salvio Aiguaviva Vila i Saturnino Meca González. A Barcelona també mantingué contactes amb Gaston Leval i amb Victor Serge. El juny d'aquell any Hart i Costa Iscar s'uniren sentimentalment i en 1920 retornaren plegats a París i després marxaren a Brussel·les, ciutat natal de Juliette Hart. Sense diners, decidiren partir cap a Vigo i ell ho va fer com a polissó en un vaixell. Descobert en alta mar, fou desembarcat a Exeter (Devon, Anglaterra) i tancat durant dos mesos a la presó. Aconseguí la llibertat gràcies al suport dels quàquers i d'un pastor protestant que el volgué convertir. Després embarcà en un vaixell espanyol i aconseguí arribar a Vigo i sa companya hi arribà amb tren. A la ciutat gallega va fer amistat amb l'anarquista José Villaverde Velo i participà en l'edició galaica de Solidaridad Obrera. Després la parella s'instal·là a la Corunya. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (Estudios, Proa, La Revista Blanca, etc.), a més de militar en la Lliga d'Educació Racionalista. En 1920 ambdós decidiren emigrar al Brasil. Com que anaven curts de cabals, ell embarcà clandestinament en un vaixell i en aquesta ocasió arribà sense problemes a Rio de Janeiro; poc després, Hart hi arribà pagant el seu bitllet en una altra nau. Al Brasil va fer feina de tipògraf. El 23 d'octubre de 1923 s'embarcà a bord del vaixell «Araguaya» al port de Santos cap a Buenos Aires (Argentina) i Hart partí el 24 de desembre d'aquell any del port de Rio de Janeiro per a reunir-se amb son company. A l'Argentina, fugint de ser molestat per les autoritats, prengué el nom d'Antonio Faciabén Esquer, ja que el seu estava força marcat com a anarquista a la Península. En aquests anys començà a introduir a Sud-amèrica i a la Península el pensament i la filosofia anarcoindividualista de Han Ryner i d'Émile Armand, traduint al castellà nombrosos articles i fulletons seus –de Han Ryner traduí, entre d'altres, Pequeño manual individualista (1928) i La sabiduría riente (1935). També col·laborà en publicacions franceses (Umbral, Cenit, etc.) i mexicanes (Tierra y Libertad, etc.), i fou redactor de La Protesta. A Buenos Aires treballà en diverses feines (tipògraf, monotipista, corrector, traductor, etc.) per a revistes, entre elles Caras y Caretas. La seva darrera feina, en la qual treballà 15 anys, fou la gerent de l'Institut Argentí de les Arts Gràfiques. Força il·lustrat en literatura i ciències socials, animà nombrosos projectes educatius racionalistes. En 1949 realitzà conferències sobre Han Ryner a la Biblioteca José Ingenieros i l'Associació Racionalista Jueva de Buenos Aires. Trobem articles seus en Al Margen, Cenit, Estudios, Ética, Helios, Humanidad, Iniciales, Nervio, Nosotros, Proa, La Revista Blanca, Salud y Fuerza, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen El feminismo (1914), Generalidades educativas (1916), Crítica y concepto libertario del naturismo (1923), La paz mundial y las condiciones de su realización (1950, amb altres) i La enseñanza laica ante la racionalista (1960, amb altres). Durant sa vida mantingué una interessant correspondència amb nombroses personalitats de l'època, com ara Han Ryner, Émile Armand, Pau Casals, Dr. Diquiera, Florencio Escardó, Vicente Fatone, Pedro Herrera, Panaït Istrati, Louis Lecoin, Gérard de Lacaze-Duthiers, Gérard Leretour, Eugèn Relgis, Eduardo Zamacois, etc. Mariano Costa Iscar va morir el 28 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).

---

Continua...

---

[25/05] Setmana Sagnant - �La Boje!� - Nold i Bauer - Federaci� Obrera Argentina - Atemptat de Taupin - Exposici� d'Ac�n - Par�s (25-05-68) - H�del - Molina - Kilifarski - Duchesnay - M�nguez - Oddo - L�pez Arango - Or� - Perfetti - Margel� - Carmagnola - Baroni - Aiati - Ca�izar - Horna - Bligand - Montefameglio - H�nault - Sagra - N�gro - Faure - Garc�a Dionisio - Cimini - Duval - Civera - Mattias - Ledo - Prat - Mari�osa - Segura - Soubrier-Dumonteil

efemerides — Mon, 25 May 2026 13:13:30 +0200

[25/05] Setmana Sagnant - «La Boje!» - Nold i Bauer - Federació Obrera Argentina - Atemptat de Taupin - Exposició d'Acín - París (25-05-68) - Hödel - Molina - Kilifarski - Duchesnay - Mínguez - Oddo - López Arango - Oró - Perfetti - Margelí - Carmagnola - Baroni - Aiati - Cañizar - Horna - Bligand - Montefameglio - Hénault - Sagra - Négro - Faure - García Dionisio - Cimini - Duval - Civera - Mattias - Ledo - Prat - Mariñosa - Segura - Soubrier-Dumonteil

Anarcoefemèrides del 25 de maig

Esdeveniments

Execució sumària, el 25 de maig a les 18.30 hores, de communards agafats armats al carrer Saint-Germain-l'Auxerrois

- Cinquè dia de la Setmana Sagnant: El 25 de maig de 1871 a París (França), a la riba esquerra del Sena, les tropes federades de la Comuna no controlen més que la Butte-aux-Cailles. Sota el comandament de Walery Wroblewski, i malgrat un violent bombardeig, hi resisteixen fins a mitja tarda, i després es replegaran cap a la Bastilla. Darrere d'ells, les tropes de Versalles ocupen tota la riba esquerra. A l'altra riba, la batalla es desencadena al Marais i sobretot als voltants de la plaça del Château-d'Eau –actual plaça de la República–, on Brunel a pres la direcció de la resistència. Els cinc dominics d'Arcueil i nou dels seus mossos presos com a ostatges el 19 de maig, transferits al fort de Bicêtre el 25, són morts durant la confusió regnant durant el bombardeig, quan són traslladats de lloc. Al cap vespre, quan el sol s'amaga a la plaça, Charles Delescluze, delegat de la Guerra de la Comuna, grimpa lentament la barricada del bulevard Voltaire i es deixa matar. Paul Antoine Brunel, Maxime Lisbonne i Auguste Vermorel seran ferits. Als barris ocupats, els presoners i sospitosos són afusellats amb metralladores per fileres.

***

Capçalera del primer número de La Boje! [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt La Boje!: El 25 de maig de 1885 surt a Vercelli (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic anarquista La Boje! Grido dei lavoratori (La Boje! Crit dels treballadors). «La Boje!» és el nom que van prendre les revoltes pageses que entre 1882 i 1885 tingueren lloc a la zona llombarda de Màntua. «La Boje!» significa en llengua vèneta «l'olla que bull» i ve de l'expressió que cridaven els camperols revolucionaris «La boje, la boje e de boto la va' de fora!» (Bull, bull i d'un cop trabuca!). Aquest setmanari va ser editat pel propagandista anarquista Luigi Galleani i només va treure un altre número, el 4 de juny de 1885. Portava la dita: «La Boje! È campo libero alla collaborazione operaia» (La Boje! Camp lliure a la col·laboració obrera) i un epígraf d'Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti): «Noi plebe, non morremo: Ma nel gran giorno, in faccia al sol lucente, giuistizia ci faremo!» (Nosaltres el poble, no morim: Però quan arribi el gran dia, amb el sol lluent a la cara, justícia hi farem!).

***

Nold i Bauer

- Alliberament de Nold i Bauer: El 25 de maig de 1897 els anarquistes Carl Nold i Henry Bauer, empresonats per complicitat en l'atemptat d'Alexandre Berkman contra el patró Henry Clay Frick durant la vaga de Homestead en 1892, són alliberats de la penitenciaria de l'Estat de Riverside a Pittsburgh (Pennsilvanià, EUA), després d'haver estat tancat quatre anys i tres mesos. Havien estat condemnats a cinc anys de treballs forçats, però la pena fou reduïda per bona conducta. Els grups anarquistes d'Alleghany organitzaren un gran recepció i una festa a Hazelwood per celebrar el retorn dels dos anarquistes. Berkman sortirà de presó en 1906.

***

Anagrama de la FORA

- Constitució de la Federació Obrera Argentina (FOA): Entre el 25 i el 26 de maig de 1901 a Buenos Aires (Argentina) té lloc el Congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA). Cinquanta delegats obrers, socialistes i anarquistes, representants de 35 societats obreres de la capital i de l'interior del país hi van prendre part, entre ells l'anarquista italià Pietro Gori. En aquest congrés, la FOA es reconeix autònoma vers els partits polítics, acorda la fundació de Borses de Treball, es pronuncia en favor de la vaga general, del boicot i del sabotatge com a formes de lluita, aprova la instal·lació d'escoles lliures patrocinades per la Federació i la necessitat de lluitar per la rebaixa o supressió dels lloguers. D'aquestes reivindicacions es desprèn l'existència d'un clar predomini anarquista entre els delegats al Congrés. Per altra banda, són aprovats diversos punts d'organització relatius al sistema de cotitzacions, a la pràctica de congressos anuals i a la representació de delegats –les seccions federals tindrien un delegat per cada 300 socis en el Comitè Federal, sense passar de tres delegats, fins i tot en el cas que la secció tingués més de 900 delegats. El congrés es va cloure amb una «salutació al proletariat universal que lluita per la seva emancipació, tot solidaritzant-se amb les seves lluites i desitjant bona salut al gènere humà per mitjà de la revolució social». Però des del II Congrés (abril de 1902), les divergències entre els anarquistes, més influents, i els socialistes es van manifestar i prepararen la seva separació. Arran del IV Congrés (juliol 1904), l'organització va prendre el nom de Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però no serà fins al V Congrés (26 d'agost de 1905), quan afirmarà la seva veritable orientació comunistallibertària. La FORA va arribar a tenir 250.000 membres i després de promoure nombroses vagues generals, en 1909, s'escindirà en dues organitzacions: FORA del IX Congrés (reformista) i FORA del V Congrés (fidel a l'ideal llibertari).

***

Georges Taupin segons Le Petit Parisien del 26 de maig de 1923

- Atemptat de Taupin: El 25 de maig de 1923, a la seu del grup catòlic i monàrquic Acció Francesa i del seu periòdic Action Française, al carrer de Roma de París (França), l'anarquista Georges Taupin, després de buscar inútilment per tot el local el líder d'aquest grup nacionalista d'extrema dreta Charles Maurras, dispara un tret de revòlver al sostre. Aquesta acció es realitza mesos després de l'atemptat de l'anarquista Germaine Berton, el 22 de gener d'aquell any al mateix lloc, i on resultà mort Marius Plateau, cap dels extremistes «Camelots du Roi». L'agressor va ser detingut sense oferir cap resistència per l'agent Joly al mateix lloc de la feta i portat a la comissaria de la Madeleine al carrer d'Anjou on fou interrogat per l'inspector Torlet. Taupin, obrer constructor de carcasses metàl·liques de 24 anys i resident a Ivry-sur-Seine, que havia sol·licitat entrar en Le Libertaire per reemplaçar el seu gerent Albertini aleshores empresonat, fou delegat en congressos de metal·lúrgics. Processat, va ser defensat pel prestigiós advocat Henry Torrés. Durant el judici, el 6 de juny de 1923, afirmà que no volia matar ningú sinó simplement mostrar que els anarquistes no tenien por de les amenaces d'Acció Francesa. Taupin va ser condemnat per «estralls, violències i ús d'arma prohibida» a 15 dies de presó i 25 francs de multa.

***

Cartell anunciador de l'exposició de Ramón Acín al Rincón de Goya (maig de 1930)

- Exposició d'Acín: El 25 de maig de 1930 s'inaugura al Rincón de Goya, al Parque de Buena Vista de Saragossa (Aragó, Espanya), l'exposició antològica d'obres (pintures, xilografies, escultures, obres en metall, etc.) de l'artista anarquista i anarcosindicalista Ramón Acín Aquilué. Poc abans, entre el 6 i el 20 de desembre de 1929, havia exposat amb gran èxit 60 obres a les Galeries Dalmau de Barcelona (Catalunya), una de les més prestigioses d'Europa. Amb aquesta exposició saragossana de 70 obres, molt influenciada per diverses corrents d'avantguarda (racionalisme, neocubisme, ultraisme, etc.), l'artista reté un homenatge al pintor Francisco de Goya y Lucientes i a l'arquitecte Fernando García Mercadal, qui projectà l'edifici racionalista Rincón de Goya entre 1926 i 1927, l'aixecà entre 1927 i 1928 i que acabà inaugurant-se el 16 d'abril de 1928, coincidint amb el centenari de la mort de Goya. Aquesta exposició s'emmarcà en els actes del centenari del romanticisme. La premsa d'aleshores es va fer ressò de l'exposició i a les primeres pàgines dels seus principals diàries (Cierzo, Diario de Huesca, Heraldo de Aragón, Montearagón, La Tierra, Tierra Aragonesa, La Voz de Aragón, etc.) es publicaren nombrosos articles al respecte; des del 31 de maig fins al 12 de juliol de 1930, aparegueren diferents ressenyes, comentaris i crítiques, signats per Marín Sancho, José Jarne, Zeuxis, «Albareda Hermanos» (José i Joaquín Albareda Piazuelo), Eloy Yanguas, Rafael Sánchez Ventura, Gil Bel, entre d'altres. Rebé dures crítiques, les úniques discordants de tota la premsa aragonesa, dels «Albareda Hermanos», que qualificaren Acín d'«avantguardista» i les exposicions d'avantguarda de «malalties infeccioses».

Exposició de Ramón Acín al Rincón de Goya

***

Manifestació de la gent de l'espectacle: Jean-Pierre Cassel, Michel Piccoli, Micheline Presle, Samy Frey, François Fabian, Jacques Brel i Jean Ferrat, entre d'altres

- París (25-05-68): El 25 de maig de 1968 a París (França), al matí, el primer ministre Georges Pompidou, en unes declaracions a la premsa diu que els esdeveniments desencadenats a França són una «temptativa evident de desfermar la guerra civil» i que a partir d'ara «tota reunió serà dispersada amb la major energia». A les 15 hores, comencen al Ministeri del Treball del carrer de Grenelle, les majors negociacions socials des del 1936, on s'ha intentant que tothom (sindicats, patronals, petites i mitjanes empreses, representants de les classes mitjanes, organitzacions agrícoles, etc.) hi participi. De Gaulle ha donat carta blanca al primer ministre per aconseguir la pau social. Pompidou, amb el suport de la patronal, d'arrencada concedeix un augment del 35% dels salaris mínims. 25 hores de negociacions caldran per arribar als acords socials més importants de tots els temps, amb un augment per al conjunt dels sous d'un 10%, i això sense gaire discussions. Mentrestant, els periodistes de les ràdios i de les televisions públiques es declaren en vaga; l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) només difonen un butlletí de notícies a les 20 hores, reclamen llibertat d'expressió. En aquesta vaga se sumarà tot el sector artístic (actors, directors de cinema i de teatre, músics, cantautors, etc.). 120 periodistes de l'ORTF serà acomiadats, entre ells Michel Drucker, Thierry Roland i Roger Coudrec.

Naixements

Max Hödel, segons Le Voleur. Cabinet de Lecture Universel el 19 de juliol de 1878

- Max Hödel: El 25 de maig de 1857 neix a Leipzig (Saxònia, Alemanya) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Emil Heinrich Max Hödel, que va fer servir el pseudònim Lehmann. D'antuvi s'afilià al Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands (SAPD, Partit Socialista Obrer d'Alemanya), però ben aviat trencà amb els socialistes argumentant que molt prometien emperò res no feien. A Leipzig es guanyà la vida com a lampista, però després es dedicà a la venda de periòdics (Die Fackel, Vorwärts, etc.) i a la difusió d'impresos polítics, fins i tot del socialistes cristians. El SAPD l'acusà que quedar-se amb la recaptació de la venda de la seva premsa i l'expulsà oficialment del partit el 9 de maig de 1878, dos dies abans de cometre l'atemptat que el faria famós. Després marxà de Leipzig i anà a Nuremberg, on fou buscat pel procurador de l'Estat que l'acusà d'ofenses a l'emperador. Més tard viatjà per Alsàcia, Lorena, Silèsia i Westfàlia, escampant propaganda socialista i anarquista. Segons alguns va pertànyer al sector bakuninista de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), però la policia mai no ho va confirmar i en els interrogatoris a vegades deia que era socialista i altres absolutament anarquista. Sense feina, el 25 d'abril de 1878 s'instal·là a Berlín. Pocs dies després, l'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per «traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya). Els atemptats de Hödel i de Karl Nobiling, uns dies més tard, el 2 de juny, contra l'emperador alemany van servir de pretext al canceller Otto von Bismarck per promulgar una Llei antisocialista l'octubre d'aquell 1878.

Max Hödel (1857-1878)

***

Notícia de la detenció d'Alfonso Molina apareguda en el diari parisenc Le Petit Moniteur Universal del 7 de setembre de 1892

- Alfonso Molina: El 25 de maig de 1857 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Alfonso Tomà Gregorio Molina, també conegut com Alphonse Molina. A Itàlia va ser condemnat en diverses ocasions. Després de viure un temps a Ginebra (Ginebra, Suïssa), a principis dels anys noranta emigrà a París (França), on es guanyà la vida treballant d'obrer joier. Des de setembre de 1891 vivia en una habitació moblada del carrer Ordener. A principis de desembre de 1891, amb l'anarquista Constant Martin, es dedicà a organitzar festes familiars amb xerrades populars amb finalitats propagandístiques. Ben igual que altres companys anarquistes connacionals (Giovanni Colombo, Guglielmo Guzzina, Dionigi Malagoli, etc.), rebia d'Itàlia periòdics i fullets per a la seva distribució entre els obrers italians establerts a París. Participà en les reunions d'anarquistes italians (Guglielmo Guzzina, Dionigi Malagoni, Severino Rappa, etc.) que se celebraven al domicili de Rappa, al número 89 del Faubourg Saint Antoine de París. El 29 de març de 1892 es va decretar la seva expulsió de França, però aquesta no se li va poder notificar ja que havia fugit cap a Itàlia. El setembre de 1892 va ser detingut a Torí, procedent de Londres (Anglaterra), on s'havia relacionat amb els anarquistes il·legalistes Luigi Parmeggiani i Vittorio Pini, i en possessió de dos grans brillants valorats en 2.000 francs. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes prescrit per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Varban Kilifarski

- Varban Kilifarski: El 25 de maig de 1879 neix a Harsovo (Razgrad, Bulgària) el militant, propagandista i pedagog anarquista Varban Kilifarski. Havia nascut en una família d'origen pagès, encara que per les seves formes semblava un aristòcrata. Son pare, originari de Kilifarevo, a prop de Tirnovo, feia de mestre a l'escola primària d'Harsovo. Més tard la família s'instal·larà a Razgrad. Varban passarà la major part del temps, sobre tot a l'estiu, a Teketo, a prop de Ichiklar, on s'ocupava, amb altres cinc famílies, de l'agricultura i de la silvicultura de l'immens bosc de Déliorman. De molt jove va descobrir les idees llibertàries de la mà d'un dels seus professors d'institut anarquista tolstoià i ja en aquell temps va ser detingut per primer cop per protestar contra els privilegis davant la presència d'unes autoritats. Enrolat en una organització socialdemòcrata, amb Mikhael Guerdjikov i Gotze Detxev, va participar en el moviment revolucionari federalista d'alliberament de Macedònia. En tornar a Bulgària en 1907, i després de passar un temps a la presó de Razgrad per una acció contra el milionari Guéchev, va crear amb Mikhael Guerdjikov i Nicolas Stoïnov nombrosos periòdics anarquistes (Svobodno Obshestbo, Bezvlastié) i l'editorial «Bezvlastié» (Acràcia), que publicarà en búlgar les principals obres de l'anarquisme. Aquesta feina intel·lectual la compaginava amb la feina agrícola a Teketo i va ser delegat al Congrés de la Unió Agrària. Influenciat per l'experiència de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, començarà a engegar una escola llibertària a Teketo, amb el suport del seu germà Christo, tolstoià antimilitarista, antic mestre d'escola a Kharkov (Rússia) que aconseguirà els permisos del Ministeri d'Educació per obrir una escola privada; però aquesta no reeixirà a causa de l'inici de la guerra als Balcans, que va tancar les escoles i va mobilitzar els mestres. Antimilitarista, es va exiliar a Suïssa, on va intentar construir amb companys búlgars i russos una comuna agrícola, però que no va reeixir per manca de fons. El gener de 1912 es va instal·lar a París i a partir de maig d'aquell any va esdevenir professor a l'escola llibertària «La Ruche», de Sébastien Faure, i això sense conèixer el francès. A «La Ruche» va organitzar el jardí i les terres de conreu, ajudat pels infants, i va fer feina a la seva impremta. El febrer de 1913 va marxar de «La Ruche» acompanyat de Jeanne Lebin, una de les col·laboradores anarcocristiana tolstoiana de l'escola, i es van instal·lar al barri parisenc de Villejuif, per ocupar-se de la propaganda anarquista. Va intervenir en un gran míting contra la prohibició de les autoritats franceses d'una visita de Kropotkin. En aquesta època va fer feines de tota casta per a subsistir: reparació de carrers, jardineria, instal·lació de calefaccions, etc.; a més de mantenir un hort de llegums a Villejuif que aprovisionava mig París llibertari. Quan va esclatar la Gran Guerra, el seu antimilitarisme el va obligar a exiliar-se, amb sa companya, a Florència (Itàlia) a partir de febrer de 1915, on va engegar una important campanya antireligiosa quan va veure la importància que jugava la religió a Itàlia. Obligat a fitxar la seva residència a Luca, va reprendre la feina agrícola i, com que tenia un hospital militar a prop, va engegar una campanya antimilitarista entre els soldats ferits. La seva companya va ser detinguda i expulsada d'Itàlia cap a França, quedant Varban tot sol amb una nina de cinc anys (Lilka) i malalt de tuberculosi i paludisme; i poc després, va ser internat a Campobasso fins al final de la guerra. Un cop la família es va reunir de bell nou, es va instal·lar a Lucca i Pisa. Va retornar a Bulgària amb sa família, però de Teketo només quedaven les ruïnes. Abans de morir va intentar aixecar de bell nou en aquells terrenys una comuna i un escola, però sense gaire èxit a causa del càncer. Varban Kilifarski va morir el 20 de gener de 1923 a Sofia (Bulgària). Va ser enterrat en mig d'un bosc propietat de sos parents.

***

Alfred Duchesnay

- Alfred Duchesnay: El 25 de maig de 1887 neix a Le Grand Andely (Les Andelys, Alta Normandia, Normandia) l'anarcoindividualista Alfred-Eugène Duchesnay. Era fill de Michel-Élie Duchesnay, paleta, i de Constance-Euphrasie Feuillette, jornalera i obrera en seda. Visqué en una mansarda al número 250 del carrer Convention del Districte de Vaugirard de París (França). Es guanyava la vida com a obrer enrajolador. El 4 de març de 1911 es casà al XV Districte de París amb Henriette Marie Thérèse Boissier, cobradora de la Companyia de Tramvies de París en la línia «Hôtel de Ville-Clamart», amb qui tingué aquell mateix any una filla. Durant la Gran Guerra fou membre del grup dels «Amics de Par delà la mêlée», publicació anarcoindividualista publicada per E. Armand i fou mobilitzat com a obrer enrajolador a les fàbriques Renault de Billancourt (Illa de França, França). Entre el 15 de març de 1918 i el febrer de 1920 publicà, amb Pierre Chardon i Marcel Sauvage, el bimensual anarcoindividualista La Mêlée. Libertaire, Individualiste, Éclectique. En 1920 la mansarda on vivia fou l'adreça postal i seu, com ja havia passat amb La Mêlée, dels periòdics anarcoindividualistes L'Un, que publicà un número el març, i Un, que publicà set números entre juny i desembre d'aquell any, i que van ser les publicacions que substituïren La Mêlée. Cap al 1922 s'instal·là a Niça (País Niçard, Occitània). Divorciat de la seva primera companya l'11 de maig de 1933, el 20 de setembre de 1934 es casà amb Gisèle Marie Veggian. Alfred Duchesnay va morir el 25 de juny de 1947 a Niça (País Niçard, Occitània).

***

Necrològica de Juan Mínguez Martínez apareguda en el periòdic tolsosà Espoir del 27 de març de 1978

- Juan Mínguez Martínez: El 25 de maig de 1892 neix a El Esparragal (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Mínguez Martínez. Sos pares es deien Juan Mínguez i Josefa Martínez. De jove emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya), milità activament en la naixent Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser nomenat president del Sindicat Tèxtil de Badalona. El 2 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb sa companya Teresa Fernández Ruiz –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Hernández–, també militant anarcosindicalista, i sa filla Isabel Mínguez Fernández (nascuda en 1929). En arribar separaren sa família; ell va ser tancat al camp de concentració de Bram i sa companya i sa filla van ser enviades a Morcens (Aquitània, Occitània). El setembre de 1940 sa família ja tornava a estar unida. Després d'un temps a Démouville (Baixa Normandia, França) i per Normandia, intentar refugiar-se sense èxit a Mèxic. En 1949, s'establí a Albi (Llenguadoc, Occitània), on va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT, càrrec que exercí durant uns anys. Juan Mínguez Martínez va morir el 26 de novembre de 1977 a l'Hospital d'Albi (Llenguadoc, Occitània). Alguns l'identifiquen, no sabem amb quin fonament, amb el manobre anarcosindicalista de Badalona Joan Minguet.

***

Notícia de la mort de Cassien Oddo apareguda en el diari marsellès Le Petit Marsellais del 21 de juliol de 1918

- Cassien Oddo: El 25 de maig de 1892 neix al barri de Montredon de Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista i sindicalista Cassien Baptistin Oddo. Sos pares es deien Charles Auguste Oddo, jornaler, i Louise Thérèse Perron. Es guanyava la vida com a obrer vidrier i vivia a la Traverse Moutte de Marsella. Era membre del Grup de Propaganda Revolucionària i Antimilitarista de La Madrague de Montredon, fundat per Gaetano Antonsanti i del qual eren membres Eugène Audier, Léopold Fouque, Pierre Mino, Arthur Nutti, Émile Paris, Libéral Pequinot, Rodier i Félix Trotta, entre d'altres. Fou l'organitzador, amb el suport del Comitè de Defensa Social (CDS), de la representació el 24 de febrer de 1912 de la peça Le rêve de Rousset, celebrada a la Salle du Cinématrographe de La Madrague. El 10 d'octubre de 1913 va ser incorporat a files com a soldat de segona classe, però el 19 de juliol de 1915 va ser llicenciat per patir psoriasi generalitzada. En aquesta època vivia al carrer Fortin del barri de Mondredon de Marsella. El 24 de novembre de 1915, en plena Gran Guerra, va ser considerat apte per al servei i integrant el 20 de desembre de 1915 en la Companyia 9/64 del VI Regiment d'Enginyers amb el grau de mestre-obrer. Cassien Oddo va morir en acció de guerra el 31 de maig de 1918 a Sommelans (Picardia, França) i va enterrat en una tomba col·lectiva al cementiri municipal d'aquesta localitat –la tomba i el monument porten erròniament el seu nom com Séraphin Adolo.

***

Emilio López Arango

- Emilio López Arango: El 25 de maig de 1893 neix a Cudillero (Astúries, Espanya) el teòric i propagandista anarcosindicalista Emilio López Arango, també conegut sota el pseudònim de Xáxara. Fill d'una família modesta de pescadors, era el segon de nou germans. Fins als 11 anys anà a escola, però després va haver de fer feina per ajudar sa família. El 14 de setembre de 1907, cridat per un oncle, emigrà a Cuba. A l'illa caribenya treballà de dependent en una botiga de Quinta (Santa Clara) durant dos anys i quatre mesos; a Las Vueltas, dos mesos en una botiga; i a altres localitats fins a la tornada a Espanya en 1910. El setembre d'aquest any marxà a l'Argentina, on va fer d'aprenent al gremi de forners. Sempre en contacte amb el món proletari, en 1912 començà a conèixer l'anarquisme a través de la lectura de Kropotkin. Juntament amb altres forners revolucionaris (Avelino Alarcón, Diego Mosquera), amb els quals viu i milita, participà en les vagues del gremi de 1912 i 1913, que van ser un fracàs i que el portaren 15 mesos a la presó. Durant el tancament a la Presó Nacional aprengué moltíssim d'altres interns (Apolinario Barrera, Teodoro Antillí, etc.), alhora que aprofità el temps amb la lectura i l'escriptura de poemes. El 13 de setembre de 1915 fou alliberat i immediatament entrà en la Societat de Resistència d'Obrers Forners de Buenos Aires, el portaveu de la qual, El Obrero Panadero, redactà a partir de l'1 de gener de 1916 i fins a la seva mort. En 1916 també començà a col·laborar en La Protesta, en una època d'importants lluites intestines (debat sobre el sovietisme, campanyes unificadores, il·legalisme i ús de la violència, etc.), i en el setmanari satíric El Burro –tres números entre l'1 i el 14 de maig de 1917. El 13 de gener de 1919 fou detingut i el maig d'aquell any, prohibida la premsa anarquista, marxà a Santa Fe. En 1919 publicà en aquesta ciutat, amb Diego Abad de Santillán i José Torralvo, La Campana, però fou expulsat de Santa Fe. De bell nou a Buenos Aires, treballà d'estibador i participà en l'organització dels formers. Entre 1920 i 1922 col·laborà en El Repartidor de Pan, altra publicació d'aquest gremi. En aquesta època formà part del Consell Federal de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en al seva premsa. En el Congrés Continental de maig de 1929 de Buenos Aires, del qual sorgí l'Associació Continental Americana de Treballadors (ACAT), representà la FORA i fou elegit secretari de Relacions Internacionals de l'ACAT. Defensà un anarquisme intransigent i lluità contra el comunisme, el reformisme i l'i·legalisme violent expropiador –representat pel sector de La Antorcha i per Severino di Giovanni–, alhora que palesava la necessitat d'una presència anarcosindicalista important; però aquesta línia el creà opositors que l'apartaren un temps de la redacció de La Protesta i del seu Suplemento. La virulenta polèmica portada a terme amb Abad de Santillán en La Protesta contra els atemptats i les expropiacions dels grups anarquistes il·legalistes (anarcobanditisme) fou la seva sentència de mort. Emilio López Arango fou assassinat el 25 d'octubre de 1929 a Buenos Aires (Argentina) amb tres trets de pistola a la porta de ca seva. Deixà companya, Carmen, i tres fills de curta edat. Els assassins foren militants anarquistes d'altra tendència, molt probablement per Severino di Giovanni. Les seves restes foren vetllades a la seu de la FORA per milers de treballadors. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, com ara Alborada, ¡Despertad!, Nuevos Caminos, Prometeo, Revista Única, Suplemento de Tierra y Libertad, Tribuna Proletaria, etc. És autor d'El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb Abad de Santillán) i Ideario (1942, pòstum). En 2007 Carlos Penelas publicà l'assaig Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario.

Emilio López Arango (1893-1929)

***

Necrològica de Pere Oró Ricart apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de gener de 1972

- Pere Oró Ricart: El 25 de maig de 1893 neix a Arenys d'Empordà (Garrigàs, Alt Empordà, Catalunya) –algunes fonts citen erròniament Alcanó (Segrià, Catalunya)– l'activista anarquista i anarcosindicalista Pere Oró Ricart. Sos pares es deien Josep Oró i Maria Ricart. Començà a treballar com a calderer i metal·lúrgic a Sabadell, on pertanyia al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga revolucionària de 1917, va ser un dels protagonistes de la lluita a les barricades sabadellenques i per això va haver de fugir cap a França, i a Bèlgica després, països d'on fou expulsat per les seves activitats llibertàries. De tornada a Barcelona es va integrar en els grups d'acció anarquistes que combatien el pistolerisme patronal i en els grups d'expropiació. L'agost de 1923 fou detingut amb Josep Espuñes Bach per la mort de l'agent del cos de vigilància Jesús Fernández Alegria, però fou alliberat per manca de proves. Dies després, el 29 d'agost, fou ferit de bala durant l'atracament del despatx de la indústria farinera de Pere Salisachs de Barcelona, on resultà malferit de mort Pere Vilalta Gras –gerent i caixer de l'entitat; republicà, era corresponsal a Barcelona d'El Motín i amic íntim de José Nakens– i 10 persones més –entre elles el caporal de la Guàrdia Civil Salvador Galeoto– durant el tiroteig de la fugida del grup, format, com a mínim, per Joaquim Pons Dílmer (Ramon Peris Llansà o El Americà), Enrique Alvareda Miró, Amadeo Sanmartín Suñé, Vicente Martín Fernández i Manuel González Serrano (Bautista Peroni), que van ser detinguts i jutjats –Antonio Dehesa Bayona i Ricardo Sanz García, van ser arrestats i processats, però finalment alliberats per manca de proves. Des de la presó signà la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», publicada el març de 1925 en La Protesta i en Solidaridad Proletaria, on criticava la manca d'acció dels sectors més sindicalistes de la CNT. El juny de 1926 fou processat per un delicte de «lesa majestat» per insultar el Rei a crits a la seva cel·la. Finalment, després de més de tres anys, el grup d'acció anarquista fou jutjat entre el 10 i 11 de gener de 1927 per l'assalt a la casa Salisachs i condemnat a cadena perpètua, a indemnitzar la família de la víctima i al reintegrament de la quantitat furtada. Quan purgava la pena a la presó de Figueres, protagonitzà una fugaç fugida que fou avortada pel sometent. Alliberat amb la proclamació de la República, trobà feina a Barcelona i s'afilià al Sindicat Fabril, Ram de l'Aigua de la CNT. Durant la guerra civil, lluità a la Secció d'Artilleria «Sacco y Vanzetti» de la Columna «Tierra y Libertad». Ferit durant l'atac a Toledo, retornà a Catalunya i es féu càrrec de la col·lectivitat de Cordelles, a Cerdanyola. En acabar la guerra, fugí a França i va passar per diversos camps de concentració (Argelers, Bram i Gurs). Després fou destinat a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) per realitzar tasques agrícoles. Participà en la fundació de la CNT a Aush, organització en la qual milità fins a la seva mort. Sa companya fou Manuela Torres Motis. Pere Oró Ricat va morir el 27 de juny de 1971 a Aush (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto de la policia italiana de Virgilio Perfetti

- Virgilio Perfetti: El 25 de maig de 1896 neix a Galeata (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Virgilio Perfetti. Son pare es deia Antonio Perfetti. Es guanyava la vida treballant de paleta. En data indeterminada emigrà a Basilea (Basilea, Suïssa), on era negociant i militava en el moviment anarquista local. En 1929 regentava una adrogueria a Huningue (Alsàcia, França). A principis dels anys trenta figurava en els llistats de busca i cerca de la policia feixista italiana amb l'ordre de detenció i d'empresonament. El 26 d'octubre de 1951 aconseguí la nacionalitat francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció de José Margeli Naudín apareguda en el diari madrileny La Correspondencia de España del 5 de novembre de 1921

- José Margelí Naudín: El 25 de maig de 1897 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el propagandista anarcosindicalista José Margelí Naudín –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Marguelí–, conegut com Joselito. Sos pares es deien José Margelí Carullas i Tomasa Naudín Soler –algunes fonts diuen erròniament que era fill d'una família d'origen magribina. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on exercí el seu ofici de caixista a la impremta del periòdic Tierra y Libertad i milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on destacà en tasques organitzatives i propagandístiques. En 1919 participà en la vaga de «La Canadenca». Amb Rafael Vidiella Franch, gran amic seu, fou un dels responsables a començament de la dècada dels vint del periòdic Solidaridad Obrera, quan s'edità a València (País Valencià) a causa de la repressió. L'agost de 1920 va ser detingut a València amb altres companys arran de l'atemptat mortal contra l'exgovernador de Barcelona, José Maestre de Laborde, comte de Salvatierra. Governativament va ser desterrat a Villarroya de los Pinares (Terol, Aragó, Espanya), però retornà clandestinament a València. El 4 de novembre de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Rafael Ruiz Romero i Ramón Inza), inculpat de l'atemptat comès a València contra Domingo Martínez García, confederal acusat d'haver malversat fons del sindicat. En 1926 s'adherí a la francmaçoneria. Amb el temps, entrà a fer feina en el diari barceloní La Vanguardia com a linotipista i corrector de proves. Els companys el coneixien pel malnom de Joselito, per les seves aficions taurines. Durant els anys republicans fou delegat confederal als tallers de La Vanguardia. Quan el cop feixista de juliol de 1936 participà en les lluites als carrers de Barcelona i fou membre del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de la ciutat, on defensà la conveniència de provocar un aixecament independentista al Marroc per entrebancar la reraguarda feixista, entrevistant-se per a tal fi amb el Comitè d'Acció Marroquí a Ginebra. Més tard entrà a formar part del Servei d'Informació del Departament de Guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França i el gener de 1940 passà, amb sa companya Julia Justo Sala, a Santo Domingo (República Dominicana), per acabar establint-se a Mèxic. Al país asteca es mostrà contrari amb les estratègies de la Delegació de CNT i del grup editor del periòdic Tierra y Libertad i a partir de 1942 va fer constat les tesis de la «Ponència» del seu amic Joan García Oliver. En 1947, amb Cristobal Aldabaldetrecu Irazábal, Gregorio Jover Cortes i Luis García, milità en la Subdelegació confederal de Mèxic i es mostrà a favor de la CNT de l'Interior. L'11 de juny de 1953 presidí un acte contra el pacte economicomilitar signat entre els governs nord-americà i franquista celebrat al teatre Arbeu de la capital mexicana. En aquesta època col·laborà en el periòdic tolosà España Libre i envià suport econòmic als combatents i presos de l'Interior. En 1956 va ser nomenat vocal de l'Agrupació de Militants de la CNT de Mèxic i en 1966 vicesecretari d'aquesta, la qual va fer costat l'estratègia cincpuntista. José Margelí Naudin va ser enterrat el 27 d'abril de 1969 a Mèxic (Mèxic).

---

Continua...

---

[24/05] Setmana Sagnant - �Le Drapeau Rouge� - Enfrontaments a P�re-Lachaise - M�ting d'aniversari de la �Setmana Sagnant� - M�ting per la unitat prolet�ria - Par�s (24-05-68) - Festa del Llibre Llibertari - �L'Enrag� - Sicard - Willems - Spencer - Zo d'Axa - Tassan Solet - Agu�li - Blasco - Guasco - Baj�n - Ferreira de Castro - Boilon - Montaresi - Andr�s - Albalat - Lombarte - Cadenas - Ram�n Valledor - Portales - S�geral - Nakachidze - Castallou - Spencer - Dingler - Galindo - Rodrigues - Mompe�n - Costa Ferrer - Raichō - Mart� Ib��ez - Giribet - Viadiu - K�p�s - L�pez Mingorance

efemerides — Sun, 24 May 2026 12:54:39 +0200

[24/05] Setmana Sagnant - «Le Drapeau Rouge» - Enfrontaments a Père-Lachaise - Míting d'aniversari de la «Setmana Sagnant» - Míting per la unitat proletària - París (24-05-68) - Festa del Llibre Llibertari - «L'Enragé» - Sicard - Willems - Spencer - Zo d'Axa - Tassan Solet - Aguéli - Blasco - Guasco - Bajén - Ferreira de Castro - Boilon - Montaresi - Andrés - Albalat - Lombarte - Cadenas - Ramón Valledor - Portales - Ségeral - Nakachidze - Castallou - Spencer - Dingler - Galindo - Rodrigues - Mompeán - Costa Ferrer - Raichō - Martí Ibáñez - Giribet - Viadiu - Képès - López Mingorance

Anarcoefemèrides del 24 de maig

Esdeveniments

París incendiat durant la Setmana Sagnant segons un gravat de l'època

- Quart dia de la Setmana Sagnant: El 24 de maig de 1871 a París (França), a les 8 hores del matí, els 15 membres del Consell de la Comuna que encara s'hi troben decideixen l'evacuació de l'Ajuntament. Dues hores després, Jean-Louis Pindy dóna l'ordre de calar foc l'edifici; Théophile Ferré igualment pren foc el Palau de Justícia i la Prefectura de Policia. Els incendis del dia anterior continuen i s'escampen, arribant a immobles habitats dels carrers Lille, Saint-Sulpice i del Bac. Charles Delescluze i els despatxos de la Guerra es repleguen a l'alcaldia del XI districte; el Comitè de Salvació Pública s'hi afegeix. Les tropes de Versalles capturen la flotilla de llanxes canoneres del Sena i s'apoderen del barri del Louvre, de la Banca de França, de la Borsa, del Palais-Royal, del carrer d'Assas, de Notre-Dame des Champs. A la riba esquerra del Sena, la fàbrica de pólvora de Luxemburg esclata pels aires al migdia, restant les tropes federades sense municions. Les tropes de Versalles ataquen les barricades del carrer Soufflot i del carrer Gay-Lussac. Les conquereixen poc a poc i, a la tarda, han ocupat tot el barri. Als voltants del Panthéon massacren sumàriament centenars de presoners i de sospitosos. Ferré signa l'execució de sis ostatges (l'arquebisbe de París Georges Darboy, el president Bonjean, l'abat Deguerry i tres jesuïtes), que seran afusellats a la presó de la Roquette a les 19 hores per un escamot de voluntaris. Els communards ja només controlen alguns districtes (XI, XII, XIX i XX) i algunes illetes (dels III, V i XIII).

***

Portada del primer número de Le Drapeau Rouge

- Surt Le Drapeau Rouge: El 24 de maig de 1885 surt a París (França) el primer número del setmanari Le Drapeau Rouge. Organe Révolutionnaire, Anarchiste, International. Portava l'epígraf «Contre la tyrannie tous les moyens sont légitimes» (Contra la tirania tots els mitjans són legítims). El gerent d'aquesta publicació, que es declarava «anarquista internacional», fou Amédée Denéchère. Els articles sortiren sense signar, però hi trobem textos de Maxime Ducamp i Eugène Vermersch. En sortiren cinc números, l'últim el 4 de juliol de 1885. Ja havia aparegut en 1880 una capçalera amb el mateix títol a Brussel·les (Bèlgica) i una altra apareixerà en 1889 a Lió (Arpitània). El 18 de març de 1882, durant un míting a París, Louise Michel demanarà l'adopció de la bandera negra per al moviment anarquista.

***

Ilya Repin: Míting anual en memòria de la Comuna al Mur dels Federats al cementiri de Père-Lachaise de París (1883) - Galeria Tretyakov (Moscou)

- Enfrontaments a Père-Lachaise: El 24 de maig de 1885, al cementiri de Père-Lachaise de París (França), durant el míting anual en memòria de la Comuna de París, van tenir lloc enfrontaments entre la policia, que carregà amb baioneta al fossar mateix, i els manifestants. A l'exterior la cavalleria va dispersar els obrers a cop de sabre. Balanç de la jornada: 40 ferits i 60 detinguts. El govern de «concentració republicana», dirigit pels radicals, volia impedir el desplegament de la bandera roja, un «emblema de la guerra civil». Els enfrontaments extremadament violents entre els manifestants i les «forces de l'ordre» a la necròpolis, i davant mateix del Mur dels Federats, on ondejava una gran bandera roja de la Unió Socialista Revolucionària. Le Cri du peuple denunciarà les «massacres» i la seva premeditació; de la banda del poder, el prefecte de policia Gragnon processarà els «instigadors» i les «bandes armades», i el ministre de l'Interior François Allain-Targé, blasmarà contra la «minoria d'agitadors que ha volgut desbordar la democràcia parisenca». A partir d'aleshores, cada any es desencadenarà una «guerra de banderes» al cementiri de Père-Lachaise durant la commemoració de la Comuna de París.

***

Propaganda del míting apareguda en el setmanari parisenc Le Drapeau Rouge del 24 de maig de 1885

- Míting d'aniversari de la «Setmana Sagnant»: El 24 de maig de 1885 se celebra al «Café du Vingtième Arrondissement» de París (França) un gran míting revolucionari d'aniversari de la «Setmana Sangnant». L'acte, que va ser organitzat pels editors del periòdic anarquista Le Drapeau Rouge, que sortí aquell mateix dia, portà com a títol «Les conséquences de la chute de la Commune» (Las conseqüències de la caiguda de la Comuna). En acabar, els grups anarquistes parisencs organitzaren una gran reunió pública a la Sala Graffard, al número 138 del bulevard de Ménilmontant del XX Districte de París.

***

Intervenció de Vicente Ballester Tinoco en el míting per la unitat proletària a la Plaça de Toros de Cadis (24 de maig de 1936)

- Míting per la unitat proletària: El 24 de maig de 1936 se celebra a la plaça de toros de Cadis (Andalusia, Espanya) un míting per la unitat proletària organitzat per la Federació d'Arts Gràfiques i presidit pel socialista Mariano Cancelo Sibello. El primer en intervenir va ser Vicente Ballester Tinoco, de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que atacà el feixisme i assenyalà la necessitat d'unificar les forces proletàries, com a primer pas per aconseguir el triomf de la revolució. Després intervingué Francisco Largo Caballero, secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT), el qual afirmà l'existència de la lluita de classes i agregà que el feixisme es trobava incrustat en totes les institucions de la II República espanyola (Exèrcit, Magistratura, força pública, etc.) i que calia una «republicanització» d'aquestes institucions. Acusà els capitalistes d'obstaculitzar la producció i de boicotejar econòmicament el govern republicà. També reivindicà l'aliança sindical i la «unificació» proletària (anarquistes, socialistes i comunistes) i exposà que la dictadura del proletariat no era opressió contra el proletariat mateix, sinó contra la classe capitalista. Acabà la seva intervenció amb un record a Luis Carlos Prestes, dirigent comunista empresonat per la dictadura de Getúlio Vargas al Brasil. La plaça de braus gaditana estava de gom a gom.

Míting per la unitat proletària (24 de maig de 1936)

***

Els manifestats armats amb l'atrezzo de l'ocupat teatre Odéon

- París (24-05-68): El 24 de maig de 1968 a París (França) la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) convoquen per a les 19 hores davant l'estació de Lió, a la riba dreta del Sena, una gran manifestació; el «Moviment del 22 de març» i els «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) són presents. El motiu és protestar contra la denegació del permís de residència a Daniel Cohn-Bendit, però els coordinadors de la revolta estudiantil tenen altres ambicions. A l'Estat francès hi ha 10 milions de vaguistes; els manifestants parisencs són cada vegada més nombrosos, més decidits i entrenats per al combat de carrer. Els partits d'esquerra, o bé romanen muts com els diversos partits socialistes, o bé s'ha quedat retardats pel que fa el moviment, com ara el Partit Comunista. El poder està indecís. Ni De Gaulle ni Pompidou aconsegueixen presentar un programa acceptable a la massa insubmisa partidària de la vaga salvatge. Els revolucionaris del Barri Llatí es troben en una posició força bona per prendre iniciatives i avui és un dia idoni per avançar una passa més. Es parla d'ocupar l'Ajuntament, com van fer els communars justament per aquestes dates fa gairebé un segle; altres parlen del Ministeri d'Economia, altres de la Borsa. La Confederació General del Treball (CGT) també havia convocat una manifestació a París, però comparada amb l'estudiantil queda enormement deslluïda. La gendarmeria no pot controlar la situació i l'Estat es planteja la necessitat de recórrer a l'Exèrcit per salvar la «crisi»: són posats en alerta els paracaigudistes de Castres i de Carcassona, els soldats d'Infanteria de Marina de Toló i les brigades motoritzades de Monthéry i de Maisons-Lafitte; per arrodonir l'estratègia es decideix atacar psicològicament: la segona brigada blindada de Rambouillet farà una tournée per les portes de París, concretament per Issy-les-Moulineaux. Per altra banda, des del 18 de maig tres organitzacions trotskistes, la Joventut Comunista Revolucionària (JCR), la Veu Obrera (VO) i el Partit Comunista Internacionalista (PCI) s'han constituït en «Comitè Permanent» conscients que el moment necessita d'una avantguarda obrera que «dirigeixi» la revolució. La reacció gaullista decideix posar en marxa els Comitès de Defensa de la República. Cohn-Bendit intenta entrar a Franca per la duana a prop de Forbach i es rebutjat. A l'estació de Lió són milers de persones, vingudes de tot el gran París; algunes molt preparades i «armades». Mentrestant, per primer cop des del començament de la crisi, el president de la República, el general De Gaulle es dirigeix per ràdio i per televisió a la població i anuncia un plebiscit per al 16 de juny sobre el que anomena «la participació», a fàbriques, a universitats, etc. i la «renovació del país». Com que l'Ajuntament està fortament protegit l'objectiu serà la Borsa. Els organitzadors només havien aconseguit un permís de concentració no de manifestació i quan aquesta comença i la policia ho impedeix, comencen ha construir-se barricades. La lluita està servida: còctels molotov, llambordes, arbres tallats –en seran 130 avui–; i la policia contesta: autobombes amb mànegues, bulldozers antibarricades, gasos lacrimògens. Les pallisses policíaques avui són especialment contundents. Una «petita» manifestació d'unes 5.000 persones trenca el cercle i arriba fins a la Borsa que es troba totalment desprotegida i poc després les flames s'escampen pel símbol del poder econòmic. Les comissaries del carrer Beaubourg, de la plaça del Panthéon i del barri dels Archives són assaltades. Fins a les sis de la matinada la guerra urbana serà l'ama del centre de París; una nit de 800 detinguts i de 450 ferits. A Bordeus (69 policies i 40 estudiants ferits), a Nantes, a Tolosa, a Estrasburg, a Grenoble, la nit també serà de sang i foc. A Lió el comissari de policia M. Lacroix mor trepitjat per un camió conduït per uns delinqüents barrejats entre els manifestants.

***

Portada del primer número de L'Enragé

- Surt L'Enragé: El 24 de maig de 1968 surt a París (França) el primer número del setmanari satíric de tendència llibertària –no anarquista stricto sensu– L'Enragé. Comité d'Action. Enquadrat en els fets de «Maig del 68» i com a resposta a Action, fou editat per Jean-Jacques Pauvert i dirigit per Jean-Pierre Castelnau. Fou imprès en diverses impremtes llibertàries semiclandestines, fugint de les pressions policíaques i de les del Partit Comunista Francès (PCF), i s'editaren uns 100.000 exemplars. La revista es compon essencialment de dibuixos (Blachon, Bosc, Cabu, Carbon, Flip, Gébé, Godot, Jad, Lacroix, Lagneau, Malsen, Pestre, Philippe, Reiser, Sabadel, Sesamo, Siné, Soulas, Roland Topor, B. Ward, Willem, Wolinski, etc.) i d'alguns textos de Siné. En sortiren 12 números, l'últim el 25 de novembre de 1968.

***

Convocatòria de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 14 d'abril de 1992

- Festa del Llibre Llibertari: El 24 de maig de 1992 se celebra al local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de París (França) la Festa del Llibre Llibertari. A més de l'exposició i venda de llibres de temàtica anarquista, la festa consistí en una conferència matinal sobre etnologia mexicana del pintor, intendent mercantil, economista i etnòleg Julio Alvar López titulada «Del V Centenario y en particular Redoble por Santa Fe de la Laguna» i en un concert dels cantautors Serge Utgé Royo i Sabine Viret. També hi hagué una tómbola amb diversos premis.

Naixements

Notícia sobre el judici de Clair Sicard apareguda en el periòdic de Bourges L'Independent du Cher del 22 de setembre de 1891

- Clair Sicard: El 24 de maig de 1840 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'anarquista Joseph Clair Sicard –a vegades el llinatge citat erròniament Siccard o Sicart– i que va fer servir el pseudònim de Victor Sicard. Sos pares es deien Joseph Sicard, sastre, i Louise Val. Antic communard esdevingut anarquista, heretà l'ofici de son pare. Fou un dels gerents del periòdic parisenc Le Père Peinard, d'Émile Pouget. En 1889 era membre del Comitè de Socors als Familiars i Detinguts Polítics, el secretari del qual era Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot. El juny de 1891 reemplaça Georges Berthault en la gerència de Le Père Peinard, condemnat a dos anys de presó per «incitació a militars a la desobediència civil i per incitació a l'assassinat, el pillatge i l'incendi». El 21 de setembre de 1891, com a gerent de la citada publicació, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 3.000 francs de multa i a dos anys de detenció de constrenyiment per un article sobre unes maniobres militars («Les grans manoeuvres») on s'insultava el general Félix Gustave Saussier aparegut el 13 de setembre d'aquell any, pena que va se confirmada el 12 d'octubre d'aquell any per l'Audiència del Sena –en aquesta ocasió sí que acudí al judici, però fugí durant l'interval en el qual el jurat deliberava abans de ser detingut. Arran de la condemna, va ser reemplaçat per Jules Dejoux. Es va refugiar d'antuvi a Brussel·les (Bèlgica) i després a Londres (Anglaterra), on va fer servir el pseudònim de Victor Sicard, vivint al número 5 de Wardour Street i freqüentant els cercles anarquistes francesos. Vidu, l'octubre de 1894 es casà per papers amb Ernesta Forti, companya de l'anarquista Constant Martin –aquest ja estava casat i ell s'esposà perquè ella, italiana, pogués obtenir el dret de residència a França–, amb el matrimoni també reconegué son fill, Alfred Forti, també anarquista, que passà a ser Alfred Sicard. A Londres albergà l'anarquista Antoine Vignaud (Négrot). Segons la policia, amb Jules Corti i Federico Mattaini, compraven, fabricaven i assajaren amb explosius. Segons els informes policíacs, estava en la misèria, treballant en petites reparacions de sastreria al seu apartament d'una peça al número 9 d'Stanhope Street. En 1894 va ser inscrit en el registre de vigilància especial de la policia de fronteres francesa. Beneficiat amb la Llei d'amnistia del 28 de gener de 1895, retornà a França el setembre d'aquell any i s'establí a París, al carrer de la Goutte d'Or, i posteriorment s'instal·là a Marsella. A finals de 1896 viva al número 5 del carrer Gérando de París. També fou membre del Grup de Socors als Detinguts, creat en 1898. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Charles Willems (18 de març de 1894)

- Charles Willems: El 24 de maig de 1841 neix a Hondschoote (Westhoek, Flandes del Sud, Flandes) l'anarquista Charles Louis Willems. Era fill natural de Marie Corneille Willems. Es guanyava la vida treballant de sastre a París (França). Considerat perillós per les autoritats, el 27 d'abril de 1892 va ser detingut per agents de policia de la II Brigada d'Investigacions de la Prefectura de Policia de París a les portes del Palau de Justícia quan s'havia acabat el procés a l'anarquista Ravachol; intentà resistir-se a la detenció, però sis policies el reduïren i va ser portat a comissaria. El seu nom figurava en un registre de recapitulació d'anarquistes del 26 de desembre de 1893, amb adreça desconeguda. El 18 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili, al número 8 del carrer Davy de París, el qual va ser escorcollat, i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre antropomètric del laboratori policíac parisenc d'Alphonse Bertillon. El 3 d'abril de 1894 el seu expedient va ser enviat a les autoritats judicials i el 5 de maig de 1894 va ser posat en llibertat. En 1894 figurava en un llistat d'anarquistes perillosos. Posteriorment el seu nom figurava en un llistat de recapitulació d'anarquistes del 31 de desembre de 1896 sense domicili i encara considerat perillós. Enviudà d'Hermance Leregnant. El seu últim domicili va ser al número 21 del carrer Feutrier del XVIII Districte de París. Charles Willems va morir el 5 de juliol de 1898 a l'Hospital Lariboisière del X Districte de París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri de Pantin (Illa de França, França).

Charles Willems (1841-1898)

***

Partitura d'una obra d'Émile Spencer

- Émile Spencer: El 24 de maig de 1859 neix a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica) el pianista i compositor musical anarquista Alexis Xavier Spencer-Owen, més conegut com William Schit's, Émile-Alexis-Xavier Spencer o, simplement, Émile Spencer. Era fill natural de la rendista Fanny Émily Spencer-Owen, que no reconegué l'infant fins el 11 de febrer de 1897. Estudià piano al Conservatori de Brussel·les i destacà com a compositor musical i professor. En 1879 viatjà a París (França) i poc després entrà com a director d'orquestra en un teatre de Luxemburg. En 1881 s'instal·là a París i treballà de professor al Concert des Ambassadeurs i per al cantant Émile Duhem. En 1881 s'instal·là a París, on es dedicà principalment a fer peces musicals per a vodevils i cafès cantants. L'execució en 1894 de l'anarquista Auguste Vaillant engegà la indignació del moviment llibertari el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. Va compondre gairebé 4.000 cançons per a una gran quantitat de destacats cantants (Adolphe Bérard, Jeanne Bloch, Dranem, Yvette Guilbert, Paulus, Polin, Sulbac, etc.), entre les quals destaquen L'anatomie du conscrit, Les conseils de la gran soeur, Côté pile, côté face, La fée verte, Gervaise, En revenant de Suresnes, L'océan, Les petits pois, Le rapin, La travailleuse, Vautour d'enfer, Voulez-vous des z'homards i, sobre tot, La jambe de bois. Émile Spencer va morir, el dia del seu aniversari, el 24 de maig de 1921 al seu domicili, al número 11 bis de Pongerville, de Nanterre (Illa de França, França) i fou enterrat quatre dies després al Cementiri del Centre d'aquesta localitat.

***

Zo d'Axa

- Zo d'Axa: El 24 de maig 1864 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarquista individualista, antimilitarista, propagador del pensament llibertari i periodista satíric Alphonse Victor Charles Jules Gallaud de la Pérouse, més conegut com Zo d'Axa. Era fill d'una família burgesa, descendent del navegador Gallaud de la Pérouse, net de l'abastador de llet del Princep imperial, i fill de Charles Gallaud, alt funcionari dels ferrocarrils d'Orleans esdevingut més tard enginyer de París, i de Julie Adèle Damoiseau. Sa germana, Marie, passarà alguns anys al Tibet on viatjarà vestida com un home acompanyada d'un sherpa, i publicarà en 1929 una història del budisme. Després dels estudis al col·legi Chaptal, Zo d'Axa s'allista en 1882 en el Cos de Caçadors d'Àfrica, però desertarà ràpidament, després d'haver seduït l'esposa del seu oficial superior. Refugiat a Brussel·les, va col·laborar en Les Nouvelles du Jour i després esdevindrà un temps secretari del teatre de l'Alcázar i més tard del teatre de l'Éden. Després de publicar un assaig poètic titulat Au galop, Zo d'Axa s'instal·la a Roma i freqüenta la Villa Mèdici on trobarà pintors com ara Scipione Vannutelli, Constant Montald i Cesare Biseo, pels quals posarà. Va col·laborar aleshores en el periòdic L'Italie, on va exercir la crítica artística. L'amnistia de 1889 li va permetre tornar a França i és en aquests moments que Zo d'Axa s'introdueix en els cercles llibertaris, encara que el seu individualisme l'empeny a rebutjar l'etiqueta d'anarquista. En maig de 1891 funda L'En dehors (Des de fora), un setmanari el títol del qual resumeix la seva forma de pensar i que publicarà 91 números fins a 1893 -el títol serà reprès en 1922 per Émile Armand. Els col·laboradors, anarquistes o no, hi van ser molt nombrosos: Tristan Bernard, Georges Darien, Lucien Descaves, Sébastien Faure, Félix Fénéon, Bernard Lazare, Errico Malatesta, Charles Malato, Louise Michel i Octave Mirbeau, per anomenar només alguns. En una atmosfera de propaganda pel fet i d'atemptats, L'En dehors és ràpidament el blanc de les autoritats, i patirà escorcolls judicials, persecucions i segrests. D'Axa, Louis Matha i Lecoq acabaran per ser condemnats. Després de la detenció de Ravachol i dels seus companys, Zo d'Axa llançà una subscripció pels infants dels detinguts i distribueix els diners a les famílies, fet que el portarà a la seva detenció per «participació en una associació de malfactors». Empresonat a Mazas, va rebutjar respondre els interrogatoris i signar cap paper, i va ser posat en incomunicació, sense visites i sense advocat. Posat en llibertat provisional després d'un mes, Zo d'Axa va declarar irònicament en sortir de presó: «La nostra pobra llibertat, provisional sempre.» Després del seu alliberament, Zo d'Axa va intensificar la seva acció pamfletària i un article de Jules Méry, jutjat ofensiu per l'Exèrcit, li va portar noves persecucions. Fastiguejat, marxa a Londres on trobarà Charles Malato, Louise Michel –qui havia conegut son avi–, Georges Darien, Émile Pouget, així com els pintors Maximilien Luce, Camille Pissarro i James Whistler. Partirà, després, amb una companyia de músics ambulants pels Països Baixos i després per Alemanya, on farà una estada amb els llenyataires de la Selva Negra. Més tard marxarà a Milà, on s'estava portant un procés contra anarquistes. Detingut en plena nit, és expulsat d'Itàlia amb alguns anarquistes italians. Després d'haver organitzat una revolta a bord del vaixell que el portava a Grècia, visitarà Atenes i dormirà a les runes del Partenó. Partirà ràpidament a Constantinoble, on serà detingut i després alliberat, marxant a Jaffa el gener de 1893, on també serà detingut algunes setmanes, fins que aconsegueix evadir-se i refugiar-se al consolat del Regne Unit, però és posat en mans de les autoritats franceses i embarcat a bord del vaixell La Gironde cap a Marsella. En arribar, Zo d'Axa passarà alguns dies a la presó de Marsella, com a presoner de dret comú. Transferit a París, va estar-se 18 mesos a la presó de Sainte-Pélagie com a pres polític i rebutjant signar una demanda de gràcia. Zo d'Axa va ser alliberat el juliol de 1894 i publicarà De Mazas à Jérusalem, que havia escrit a la presó i que va rebre crítiques ditiràmbiques i unànimes. Malgrat l'èxit del llibre, Zo d'Axa és ple de deutes, el seu periòdic mor i els seus col·laboradors es dispersen, cessant tota activitat pública fins a l'afer Dreyfus. Va esdevenir dreyfusard pel principi de justícia i per oposició a l'Exèrcit, encara que Dreyfus li era antipàtic. Va fundar un nou periòdic, La Feuille, on va editar textos seus essencials, il·lustrats per Steinlen, Luce, Anquetin, Willette i Hermann-Paul, entre d'altres. Fins a 1899 Zo d'Axa va publicar en La Feuille diversos articles antimilitaristes i anticapitalistes, i va engegar una campanya per l'abolició de les penitenciaries d'infants. Arran de les eleccions, La Feuille va triar un ase com a candidat oficial i va passejar-se escandalosament per tot París. El dia de l'escrutini, Zo d'Axa recorregué la ciutat damunt un carro tirat per un ase blanc, seguit d'una gentada riallera. La policia va posar fi a la manifestació detenint l'ase, després d'una colossal batalla campal, i va portar-lo al dipòsit d'animals. Però tota aquesta activitat va cansar Zo d'Axa i va partir de bell nou en 1900 als Estats Units, a Canadà, a Mèxic, a Brasil, a Xina, a Japó, a l'Índia... I va enviar sobre tots aquests països articles on palesava la seva set inexhaurible de justícia. Als Estats Units, per exemple, va visitar la vídua de Gaetano Bresci, l'anarquista que va assassinar el rei Umberto I d'Itàlia. De tornada a França va viure un temps en una barcassa per acabar a Marsella. El 3 d'abril de 1913 es casà al XIV Districte de París amb la italiana Beatrice Pierina Alexandrina Salvioni. Els últims anys de sa vida els va viure enfastidit i pessimista sobre la natura profunda de l'ésser humà, i finalment va decidir suïcidar-se el 30 d'agost de 1930 a Marsella (Provença, Occitània), després d'haver cremat la nit abans tots els seus papers.

***

Luigi Tassan Solet (1923)

- Luigi Tassan Solet: El 24 de maig de 1867 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, i després comunista, Luigi Tassan Solet, conegut com Gigi Solet. Era fill dels friülans Vincenzo Tassan Solet i Maddalena Sartogo, i tingué quatre germanes (Teresa, Maria Luigia, Regina i Anna). Després de fer els estudis primaris, treballà amb son pare a l'arsenal de Venècia. De ben jovenet, a més de dedicar-se frenèticament a la lectura i la seva formació autodidacta, començà a freqüentar els cercles socialistes venecians i cap el 1884 es decantà pel pensament anarquista. El 24 de març de 1889 es casà a Aviano (Friül) amb Teresa Stradella. Partidari de l'acció directa, el tiranicidi, la subversió i l'anarquia, en 1900 mostrà el seu suport a l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Umbert I d'Itàlia. El 12 d'agost de 1902 va ser condemnat a una multa de 10 lires per «injúries contra el rei» i el 27 d'octubre de 1909 purgà una pena de 15 dies de presó per «menyspreu al rei, al govern i als carrabiners». En 1911 va morir son fill Amedeo Tassan Solet en un accident laboral en una obra ferroviària a Holzwichede (Estat Lliure de Prússia; actualment Alemanya). D'antuvi treballà als magatzems del port de Triestre (Friül, aleshores pertanyent a l'Imperi Austrohongarès), després de picapedrer en obres ferroviàries i vials a Romania, a la regió friülesa de Càrnia i, finalment, com a capatàs, a Westfàlia (Estat Lliure de Prússia; actualment Alemanya), d'on va ser expulsat a principis de 1914 per «propaganda antimilitarista i subversiva», arran de distribuir el periòdic anarquista Il Libertario. Després tornà a Marsure (Aviano, Friül), d'on eren sos pares, on continuà amb la seva propaganda anarquista, distribuint la premsa anarquista i anticlerical (L'Asino, Il Libertario, etc.) entre els seus parroquians. En els anys anteriors a la Gran Guerra, els emigrants d'Aviano, només ocupats en part en les tasques de construcció del ferrocarril del Piemont, van ser organitzats pel moviment socialista i durant la primavera de 1915 esclatà una revolta de milers d'obrers que demanaven pa i feina. En aquesta època mantingué estretes relacions amb la Federació Anarquista de La Spezia (Ligúria, Itàlia). En 1917, després de l'ocupació per les tropes alemanyes, va ser deportat juntament amb tots els homes adults del poble, per mor de la protecció que s'havia proporcionat a desertors italians i txecs, però també com a venjança per part dels especuladors que s'havien vist afectats per les seves denúncies. En 1918 son fill Gaetano Tassan Solet, amb 22 anys, va morir malalt com a soldat presoner a Albània. Durant la postguerra va ser un dels sindicalistes més destacats del moviment obrer de la regió i els obrers van construir en règim d'autogestió la via ferroviària Pordedone-Aviano. En 1920 va ser detingut per tercera vegada per «injúries a la monarquia i a les forces de l'ordre». En 1921, amb la fundació del Partit Comunista d'Itàlia, s'hi adherí, patint la primera agressió dels escamots feixistes. En 1923 va ser condemnat a tres mesos de presó després de trobar-li una baioneta rovellada entre la ferralla que recollia per vendre, encara que va ser amnistiat. En 1924 va ser detingut i tancat 5 dies per «insults a l'autoritat i incitació a la subversió». Vigilat constantment pels feixistes, aquests li van confiscar llibres i documents, a més de les seves eines de feina que feia servir per treballar la petita pedrera que havia heretat de son pare. Decidí emigrar a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on treballà de paleta. En 1930 va tornar a demanar el passaport, però en 1932 va haver de renunciar-hi perquè ja no podia trobar feina. Luigi Tassan Solet va morir el 17 d'octubre de 1948 a Aviano (Friül). Son fill Giordano Tassan Solet (1905-1993), mecànic de professió, durant la Resistència contra els nazifeixistes, va ser el representant comunista en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) d'Aviano i després representà el PCI en la Junta Municipal d'Alliberament i va ser membre del Consell Municipal en diverses ocasions.

***

Foto policíaca d'Ivan Aguéli (14 de març de 1894)

- Ivan Aguéli: El 24 de maig de 1869 neix a Sala (Comtat de Västmanland, Suècia) el pintor impressionista, filòsof, orientalista i militant anarquista i animalista John Gustaf Agelii, més conegut com Ivan Aguéli, Gustave Agneli o Sheikh 'Abd al-Hadi Aqhili. Fill d'una família burgesa, sos pares es deien Johan Gabriel Agelii, veterinari, i Anna Kristina Nyberg. Mal estudiant, passà per diverses escoles (Sala, Västerås, Falun i Visby) i abandonà els estudis en acabar l'educació secundària. Quan tenia 20 anys volia ser artista, però son pare es va oposar. No obstant això assistí a l'escola Praktiska Arbetsskolan, al barri de Brunkebergstorg d'Estocolm (Suècia). En un viatge a l'illa bàltica de Gotland, dibuixà i pintà molt, demostrant talent en les seves primeres obres, fet que va atreure l'atenció dels pintors Richard Bergh, Karl Nordström i Anders Zorn que l'encoratjaren a continuar. L'abril de 1890 s'establí a París (França), on es relacionà amb el comerciant de pintures i quadres Julien François Tanguy (Père Tanguy), proper al cercle dels impressionistes i amic de destacats pintors (Van Gogh, Renoir, Manet, etc.). Gràcies al seu patrocini, va ser admès al taller del pintor Émile Bernard, membre de l'«Escola de Pont-Aven», moment en el qual prengué el pseudònim artístic d'Ivan Aguéli. A més d'aquesta vocació artística, filosòficament s'interessà pel corrent espiritualista i, apadrinat per Émile Bernard, va ser admès en la secció francesa de la Societat Teosòfica, relacionant-se amb el grup teosòfic «Ananta» (E. J. Coulomb, Jacques Tasset, etc.) i amb la neoteosofia d'Helena Blavatsky i d'Henry Stell Olcott. També s'interessà pel moviment anarquista, sovintejant els cercles llibertaris i els artistes militants. En 1891, de tornada a Suècia, passà per Londres (Anglaterra), on conegué Piotr Kropotkin. Freqüentà la Societat d'Artistes Suecs i la Biblioteca Nacional d'Estocolm, on llegí sobre orientalisme. En aquesta època pintà paisatges i escrigué «poemes en colors», inspirats en l'obra de Charles Baudelaire. En 1892 retornà a París i mantingué una estreta amistat amb la militant anarquista, poetessa i defensora dels dret dels animals Marie Huot. A París allotjà al seu domicili Charles Chatel, gerent de L'En Dehors i col·laborador de La Revue Anarchiste. Víctima de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser detingut l'abril de 1894 per haver allotjat a casa seva Charles Chatel, aleshores buscat per la policia, i per haver-se relacionat epistolarment amb la revista anarquista prohibida La Révolte, va ser tancat quatre mesos a la presó parisenca de Mazas a l'espera de judici. En aquest període de reclusió, començà a estudiar l'hebreu, l'àrab i l'Alcorà, i a interessar-se de valent per l'orientalisme. Jutjat entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», el setembre de 1894 va ser absolt i excarcerat. Un cop lliure marxà cap a Alexandria i El Caire (Egipte), on visqué uns mesos pintant paisatges i retrats dels habitants. Durant l'estiu de 1895 retornà a París. De cada vegada més es consagrà a l'esoterisme i a la metafísica, llegint determinats autors (Dionís l'Areopagita, Villiers de l'Isle-Adam, Fabre d'Olivet, Emanuel Swedenborg, etc.), però sense deixar de banda la seva obra artística. També estudià amb detall l'hebreu, l'àrab, l'hindustànic i el sànscrit a l'Escola Especial de Llengües Orientals, on son professor d'àrab clàssic, l'orientalista Joseph Derenbourg, el va introduir en el sufisme, especialment l'exegeta Abdallah ibn Omar al-Baidawi (Al Baidawi). Entre 1896 i 1913 va escriure cròniques sobre les novetats artístiques per a l'Encyclopédie Contemporaine Illustrée, revista creada per Anatole Théodore Marie Huot, marit de la seva amiga Marie Huot. Després de la mort de son pare el 22 de desembre de 1896, l'estiu de 1897 retornà a Suècia per a veure sa mare, però el juliol de 1897 ja era de bell nou a París. En aquesta època es va convertir a l'islam, però també va estudiar el budisme, el taoisme i el bahaisme. Entre 1898 i 1899 s'estigué a l'Índia i Colombo (Ceilan; actual Sri Lanka) en representació de l'Encyclopédie Contemporaine Illustrée. A Colombo visqué en una madrassa. Sense recursos, que li enviava sa mare regularment a París, hagué de tornar a França, però acabà tornant a Colombo, on restà fins 1900. El 4 de juny de 1900, amb el suport de Marie Huot i en el marc d'accions contra la tauromàquia en plena Exposició Universal, disparà amb un revòlver contra el torero francès Félix Robert i el banderiller de la seva quadrilla Ramón Laborda Tejero (Chato Laborda) quan hi anaven amb un cotxe que els transportava a la plaça de braus de Deuil-la-Barre (Illa de França, França), on s'havia de celebrar la cursa; Chato Laborda resultà lleument ferit al braç i al costat dret. Empresonat per aquest fet, va ser posat en llibertat provisional després de passar unes setmanes de reclusió preventiva a la presó de Pontoise (Illa de França, França) i de ser condemnat a una multa i a tres mesos de presó. Gràcies al debat que es desencadenà per aquesta acció antitaurina, les curses de braus van ser prohibides a la regió parisenca. Defensor del dret de les dones, en aquesta època va tenir una polèmica sobre el tema amb l'escriptor August Strindberg, a qui qualificà d'idiota per afirmar que la dona era inferior a l'home. En 1900 col·laborà en La Revue Blanche i en la revista ocultista L'Iniciation. A París, en 1901, conegué el metge, lingüista i militant anarquista italià Enrico Insabato, que compartia la mateixa passió per Orient, i ambdós projectaren la creació d'una mena d'aliança entre els pobles musulmans, asiàtics i europeus. Ambdós s'instal·laren a Egipte, on publicaren els periòdics anarquistes i anticolonialistes bilingües en àrab i italià Il Commercio Italiano i Il Convito, on Ivan Aguéli, sota la signatura de Sheikh'Abd al-Hadi'Aqili, publicà nombrosos articles, així com traduccions en italià de tractats esotèrics islàmics. En 1903 rebé al Caire la vista de Marie Huot. Cap el 1907 conegué a Egipte el xeic Abder-Rahman Elîsh El-Kebîr, seguidor del ritus malikita i un dels caps de la Universitat d'al-Azhar del Caire, que el va iniciar en el sufisme, esdevenint Sheikh'Abd al-Hadi'Aquili (Abdul-Hâdî) i mokaddem (representant de la confraria sufí xadhilita). A començament de 1909 començà a partir un sordesa creixent, però que no li va impedir continuar amb els seus estudis sobre l'islam esotèric i exotèric. Durant la tardor de 1909 se separà dramàticament de Marie Huot a Marsella (Provença, Occitània) i viatjà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Cap a finals de 1910 conegué l'orientalista René Guénon, que aleshores dirigia la revista La Gnose, en la qual col·laborà entre desembre de 1910 i gener de 1912, destacant la publicació de l'assaig «L'Art pur», publicat el gener de 1911. En 1911 cofundà amb René Guénon a París la societat secreta sufí «El-Akbariyah», destinada a l'estudi del mestre andalusí Ibn al-Arabi. L'estiu d'aquest any de 1911 visità Suècia i assistí esporàdicament a l'escola de pintura de Carl Wilhelmsson a Estocolm. En 1912 exposà en la Societat d'Artistes Suecs, única ocasió de la seva vida en la qual mostrà les seves obres en públic, però el mateix dia de la inauguració de l'exposició tornà a París. En 1913 visità la Turena i pintà paisatges de la vall del Loira. En 1914 retornà, per última vegada, a Egipte, on, a més de fer de guia i intèrpret d'un grup d'empresaris, es consagrà a la pintura de paisatges i de personatges del lloc. En 1915, en plena Gran Guerra, les autoritats britàniques l'acusaren de ser un espia a sou de l'Imperi Otomà i va ser expulsat d'Egipte, posant-lo en un vaixell cap a Espanya, país neutral. A finals de febrer de 1916 arribà a Catalunya, però mancat de recursos finances no pogué retornà a Suècia i s'instal·là a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) i a Barcelona. Completament sord, l'1 d'octubre de 1917 Ivan Aguéli va ser atropellat per un tren quan passava la via fèrria a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya); greument ferit, va morir quan acabava d'arribar a un hospital de Barcelona (Catalunya). Alguns autors, sense cap prova concloent, sostenen la teoria que va ser llançat a la via i per tant assassinat. Les seves restes romangueren a Barcelona fins el 1981, data en la qual van ser portades a Suècia i enterrades amb ritus islàmics al cementiri antic de la seva ciutat natal. La major col·lecció de les seves obres d'art es troben al Museu Aguéli de Sala i al Museu Nacional Suec de Belles Arts d'Estocolm. En 1969, en el centenari del seu naixement, sis quadres seus van ser reproduïts en segells suecs.

Ivan Aguéli (1869-1917)

***

Necrològica de Luis Blasco Gazo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 de desembre de 1976

- Luis Blasco Gazo: El 24 de maig de 1889 neix a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Trinidad Luis Blasco Gazo –algunes fonts citen erròniament el segon llinatge com Durán. Sos pares es deien Luis Blasco i Juana Gazo. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on treballà de paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1929 era vocal de la junta directiva del Centre Obrer Aragonès (COA) de Barcelona i el 23 de febrer de 1936 va ser nomenat vicepresident de la junta directiva de la Cooperativa del COA, integrada en la Federació de Cooperatives de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Local de la CNT de Castres (Llenguadoc, Occitània), població on residia. També formà part de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA). Sa companya fou Concepció Prats Camins. Luis Blasco Gazo va morir el 10 d'octubre de 1976 a l'Hospital de Castres (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat en aquesta població.

---

Continua...

---