Anarcoefem�rides

[21/05] Setmana Sagnant - Execucions a Montju�c - Confer�ncies de Goldman - Par�s (21-05-68) - Confer�ncia de Joyeaux - Hapgood - Daniel Barret - Henry - �Lisardo� - L�pez Noguero - Massana - Gialluca - Call

efemerides — Tue, 21 May 2013 19:25:13 +0200

[21/05] Setmana Sagnant - Execucions a Montjuïc - Conferències de Goldman - París (21-05-68) - Conferència de Joyeaux - Hapgood - Daniel Barret - Henry - «Lisardo» - López Noguero - Massana - Gialluca - Call

Anarcoefemèrides del 21 de maig

Esdeveniments

- Primer dia de la Setmana Sagnant: El diumenge 21 de maig de 1871, cap a les 15 hores, Ducatel, sobrestant dels Ponts i Dics, obre la poterna del baluard 64, a prop de la porta de Saint-Cloud de París (França), aprofitant que no està vigilada, a les tropes de Versalles, comandades pel mariscal Mac-Mahon. És el començament de la «Setmana Sagnant» i el principi de la fi de la Comuna de París. Les tropes versalleses no troben d'antuvi cap resistència. Sota el comandament dels generals Douay i De Cissey, ocupen les fortificacions i la zona que separa aquestes del ferrocarril de cintura. Del costat de les tropes dels federats, Jaroslaw Dombrowski, absent del seu quarter general, no s'assabenta fins una hora després, que telegrafia al Consell de la Comuna demanant reforços. El Consell estava a punt de jutjar Gustave Paul Clusuret, sota la presidència de Vallès, i decideix continuar amb el judici, del qual va ser absolt, aixecant-se la sessió; serà l'última a l'Ajuntament. Cap mesura es pren, el Consell confia en el Comitè de Salvació Pública, que es contenta amb enviar Assi de reconeixement cap a Passy. Però els barris de Passy i d'Auteuil ja estan ocupats per les tropes de Versalles i Assi cau ferit i presoner. Els afusellaments dels resistents, dels federats i dels guàrdies nacionals comencen, als jardins i als carrers. Dombrowski no rep cap reforç.

***

- Execucions a Montjuïc: El 21 de maig de 1894, als fossats de la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), són afusellats, als crits de «¡Visca l'Anarquia», sis anarquistes: Josep Codina Juncà, Mariano Cerezuela Subies, Jaume Sogas Martí, Josep Bernat Cirerol, Manuel Archs Solanellas (Pelat) i Josep Sabat Oller. Tots havien estat condemnats, després de dures tortures, a mort en consell de guerra per l'atemptat al teatre Liceu de Barcelona el 7 de novembre de l'any anterior i, de rebot, per haver fabricat la bomba que fou llançada per Paulí Pallàs contra el general Martínez Campos el 24 de setembre del mateix any a la Gran Via barcelonina. En el consell de guerra foren condemnats a cadena perpètua altres quatre militants anarquistes: Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias. La detenció el 2 de gener de 1894 del vertader autor de l'atemptat del Liceu, Santiago Salvador, posà en evidència tant les actuacions policíaques com els mitjans per aconseguir les confessions. El mateix dia fou guillotinat a París el militant anarquista Émile Henry.

***

- Conferències de Goldman: El 21 de maig de 1907 a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la destacada militant anarcofeminista Emma Goldman engega un cicle de conferències sobre el pensament anarquista organitzades pel Social Science Club (SSC, Club de Ciències Socials). Aquell dia parlà al Burbank Hall sobre la «Idea equivocada d'Anarquisme» i el 24 de maig conferencià sobre «La construcció del vertader caràcter». L'endemà 25 de maig, al Naturopathic Hall, el tema a tractar fou «Crims dels pares i educadors». El diumenge 26 de maig realitzà els dos actes finals del cicle a Burbank Hall; a la tarda parlà sobre «L'esperit revolucionari i el drama modern» i a la nit va fer un debat amb el metge socialista Claude Riddle sobre «Acció directe versus acció política». Després d'unes quants debats entre Goldman i Riddle, aquest segon abandonà el socialisme i es declarà anarquista.

***

- París (21-05-68): El 21 de maig de 1968 esclata la vaga a la banca de França i el mercat londinenc de divises deixa de cotitzar el franc francès. Daniel Cohn-Bendit marxa a Berlín (Alemanya) i a Amsterdam (Holanda) en viatge de propaganda i Paris-Match posa a la seva disposició cotxe i xofer, a condició de poder acompanyar-lo. Aquest mateix dia, Christian Fouchet, ministre de l'Interior, signa la prohibició de residencia en territori francès de Cohn-Bendit; la notícia es farà publica l'endemà. Al Parlament es debat una nova moció de censura al govern; és la primera vegada en la història que es retransmet íntegrament en directe per la televisió, és una imposició dels periodistes de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) a la direcció. La benzina es raciona; els metges o els periodistes tenen dret a abastir-se i a les poques gasolineres obertes hi ha grans coes. Les bicicletes tornen a París. La gent comença a acaparar articles de primera necessitat (sucre, arròs, etc.). Els fems s'amunteguen pels carrers, arribant sovint a l'alçada del primer pis. No hi ha correu, ni trens, ni avions, ni metre, ni autobusos; els cafès són plens de gent que discuteix. Comencen les manifestacions pageses a l'Allier i a Bretanya. Les seus del periòdic comunista L'Humanité i del Conservatori de Música de París, ocupat pels estudiants, són atacats per escamots feixistes del grup «Occident».

***

- Conferència de Joyeux: El 21 de maig de 1971, a l'Ajuntament de Cachan (Illa de França, França), organitzat pel Grup Llibertari Kropotkin, de la Federació Anarquista (FA), l'intel·lectual anarquista Maurice Joyeux imparteix la conferència-debat «La vertadera cara de l'Anarquia».

Naixements

- Hutchins Hapgood: El 21 de maig de 1869 neix a Chicago (Illinois, EUA) el periodista, escriptor i pensador anarcoindividualista Hutchins Hapgood. Va créixer a Alton (Illinois), a la vorera del riu Mississipí, on realitzà els estudis primaris a diverses escoles públiques. Ben igual que son pare i sos dos germans, estudià a la Universitat de Harvard, on es llicencià en Filosofia i Lletres (1892) i, després d'ampliar estudis (sociologia i filosofia) a les universitats de Berlín i Friburg, doctorà (1897). Es va veure fortament influenciat pels filòsofs Max Stirner i Friedrich Nietzsche. Entre 1895 i 1896 realitzà un viatge al Japó amb la col·leccionista de pintura i mecenes artística Leo Stein, germana de Gertrude. Durant un temps ensenyà redacció anglesa a les universitat de Harvard i de Chicago. Després de realitzar diversos feines, esdevingué periodista com son germà major Norman, especialitzant-se en el periodisme muckraker (remenar la merda), com eren coneguts els articulistes que es dedicaven a denunciar públicament la corrupció política, l'explotació laboral i els abusos, les immoralitats i els draps bruts de personatges i d'institucions de l'època. La seva primera feina com a periodista fou en The New-York Commercial Advertiser, de la mà de Lincoln Steffens. El 22 de juny de 1899 es casà amb la periodista i escriptora Neith Boyce (1872-1951), secretària aleshores d'Steffens. En 1904 entrà com a crític teatral de The Chicago Evening Post. De bell nou a Nova York, va fer d'editorialista per als periòdics The Evening Post, The Press i The Globe. La feina de periodista la compaginà amb la publicació de llibres, com ara Paul Jones (1901), The spirit of the ghetto (1902), The autobiography of a thief (1903), The spirit of labor (1907), An anarchist woman (1909) i Types from city streets (1910). En 1912 prologà el llibre d'Alexander Berkman Prison memoirs of an anarchist, publicat per l'editorial Mother Earth, d'Emma Goldman, de qui era íntim amic. En 1916 va escriure, amb Neith, l'obra en un acte Enemies, que explora les relacions de parella des d'un punt de vista feminista. En 1919 publicà anònimament Story of a lover, on descrivia les seves relacions «obertes» amb sa companya, obra que fou prohibida inicialment per pornogràfica i que el catalogà com a un dels grans defensors de l'«amor lliure». En 1933 sortí la seva autobiografia, A victorian in the modern world, considerada una de les seves grans obres. Fou un gran amic de l'escriptora i patrocinadora artística Mabel Dogge Luhan i freqüentà assíduament el seu saló-tertúlia de la 5a Avinguda. Altres amics seus van ser Bernard i Mary Berenson, Jacob Epstein, Max Eastman, Anton Johanson, Walter Lippmann, Robert Morss Lovett, Gertrude i Leo Stein, Alfred Stieglitz, Maurice Sterne, i Mark Sullivan, entre d'altres. Fou, amb sa dona i altres, un dels fundadors del grup d'escriptors i artistes coneguts com els «Provincetown Players», que estrenarà l'obra Enemies. La seva carrera de periodista declinà a partir de 1918, amb la mort de Boyce, son fill major, i del final de l'era muckraker. Els últims anys de sa vida els passà amb Neith a Ney West (Florida), a la seva casa de Provincetown (Massachusetts) i en una granja a Richmond (New Hampshire). Hutchins Hapgood va morir el 19 de novembre de 1944 a Provincetown (Massachusetts, EUA) i fou enterrat al panteó familiar de l'East Cemetery de Petersham (Massachusetts). Pòstumament, en 1953, fou publicat el llibre, fet amb sa companya Neith, The story of an american family. Letters and commentary on the Hapgood family (1648-1917), on es relaciona la família Hapgood amb la història dels Estats Units.

Hutchins Hapgood (1869-1944)

***

- Daniel Barret: El 21 de maig de 1952 neix a Montevideo (Uruguai) el sociòleg, periodista, professor universitari i destacat militant anarquista Rafael Spósito Balzarini --també citat com Expósito--; conegut, a partir del 2001, sota el pseudònim de Daniel Barret, en homenatge a l'escriptor anarquista Rafael Barrett. Nascut a la Villa del Cerro, barri obrer de Montevideo (Uruguai) de reconeguda tradició llibertària i on viurà sempre, cap al 1967, encara adolescent, entrà en el moviment llibertari, destacant com a organitzador en el moviment estudiantil i, més tard, en el moviment sindical i veïnal. Cursà estudis de medicina, economia ecològica, filosofia i lògica, entre d'altres. S'afilià a la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), però quan aquesta organització abandonà la seva tradició anarquista, deixà de participar-hi. Durant els anys setanta, arran de la repressió contra els moviments esquerrans en general i anarquista en particular a l'Uruguai, s'instal·là a Buenos Aires (Argentina). En 1976, el cop d'Estat dels militars argentins, el tornà a portar al seu país. Caiguda la dictadura a l'Uruguai, va participar en el rellançament de la FAU i entre 1986 i 1987 va ser secretari general d'aquesta organització, però per fortes diferències ideològiques --criticà la noció d'«antiimperialisme» i el concepte pseudollibertari de «poder popular»-- presentà la dimissió i l'abandonà. A partir d'aquest moment participarà de manera individual i independent en diversos projectes llibertaris i es dedicà sobretot al periodisme i a la sociologia llibertaris. Va ser bon amic de Raúl Zibechi, René Lourau i Abraham Guillen. En 1989 va ser un dels fundadors de la revista cultural llibertària Alter, editada a Montevideo. Participà activament en el «Moviment de Veïns del Cerro contra el Port de l'Armada», quan l'Exèrcit uruguaià volgué construir un port militar al seu barri. Fins al 1999 va ser professor de la Facultat de Medicina de la Universitat de la República de Montevideo. En 1999 participà en la Trobada Llibertària de Tolosa de Llenguadoc. Entre d'altres experiències de gestió sociocomunitària, participà, com a representant de la Unió de Professors, en un projecte universitari sobre educació i salut a barris populars. Interessat pel projecte de la «Democràcia Inclusiva» --en 2002 prologà la traducció castellana (Hacia una democracia inclusiva. Un nuevo proyecto liberador) del llibre de Takis Fotopoulos--, va ser membre del International Advisory Board del International Journal of Inclusive Democracy. Participà en les activitats del Grupo d'Apoyo a los Libertarios y Sindicalistas Independientes de Cuba (GALSIC), creat en 2004. A partir de 2006 participà activament en les activitats del Fòrum Social Alternatiu i aquest mateix any realitzà un cicle de conferències a Mèxic. Entre el 6 i el 7 de desembre de 2007 assistí a Santiago de Xile al I Congrés d'Hermenèutica Llibertària. Aquest mateix any, juntament amb els companys d'El Libertario de Caracas, es posicionà contra la «Revolució Bolivariana» veneçolana. Publicà articles en revistes de sociologia (Democracy & Nature, etc.) i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (¡Libertad!, El Libertario, Tierra y Tempestad, etc.). Sota diversos pseudònims, publicà centenars d'articles, fulletons i llibres. Sa companya, Rosario Furest. Daniel Barret va morir, víctima d'un càncer, el 24 d'agost de 2009 a Montevideo (Uruguai) i, segon el seu desig, les seves cendres va ser dipositades el 5 de setembre al «Memorial dels Desapareguts», al Parc Vez Ferreyra de la Villa del Cerro de la capital uruguaiana. Deixà tres llibres inèdits: Los sediciosos despertares de la Anarquía (publicat en 2011), Cuba: el dolor de ya no ser. El dilema del socialismo y la libertad i La arquitectura del encierro. Donà la seva biblioteca llibertària a l'Ateneu Anarquista d'El Cerro.

Defuncions

- Émile Henry: El 21 de maig de 1894 és executat a París (França) el militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Émile Henry, també anomenat le Saint-Just de l’Anarchie. Havia nascut el 26 de setembre de 1872 a Barcelona (Catalunya), on son pare, Fortuné Henry, communard condemnat a mort en rebel·lia, s'havia refugiat després de l'esclafament de la Comuna de París. La família va tornar a França en 1880 després de l'amnistia i sa mare va muntar una botiga de begudes a Brévannes (Illa de França). Bon estudiant, exceptuant en química, va estudiar amb beques a l'escola Jean-Baptiste Say del barri parisenc d'Auteuil i va acabar el batxillerat en ciències a la Sorbona en 1888; després es va presentar als exàmens per entrar a l'Escola Politècnica, però no va aprovar la segona part de les proves. Després va treballar uns mesos en una empresa a Venècia i, de tornada a París, en una comerç. Tal vegada sota la influència de son germà major Fortuné, gran orador anarquista, esdevé seguidor de la Idea, fet que implicarà l'acomiadament de la feina; però trobarà treball com a encarregat dels llibres comptables en un taller d'un escultor decorador. En aquesta època va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Père Peinard, i participarà en l'administració del periòdic L'En-dehors, on tindrà una discussió teòrica amb Errico Malatesta, publicada en el número del 21 d'agost de 1892. Sospitós per a la policia, va ser detingut el 30 de maig de 1892 a resultes d'un míting en honor de Ravachol, però l'escorcoll del seu domicili va ser infructuós i va ser alliberat poc després. El 8 de novembre de 1892, la bomba de retardament que va dipositar davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra, en solidaritat amb els miners en vaga de Carmaux, explota finalment a l'interior de la comissaria de Bons-Enfants, on va ser transportada per un conserge imprudent, i provoca una matança de policies. L'endemà de l'atemptat partirà a Anglaterra. Refugiat a Londres, va freqüentar amb Matha durant l'any 1893 el grup «Autonomia». A finals de 1893, tornarà a París sota falsa identitat i llogarà una habitació on començarà a fabricar explosius. La tarda del 12 de febrer de 1894, determinat a copejar indiscriminadament la burgesia, llança una bomba al Cafè Terminus de l'estació de Saint-Lazare. Una vintena de persones resultaran ferides i una no en sobreviurà a l'explosió. En la seva fugida descarregarà el seu revòlver contra un cambrer del cafè i la policia que el perseguien, però serà finalment detingut. El 14 de febrer de 1894 l'escorcoll policíac comprovarà que l'habitació ha estat buidada pels companys, però encara hi trobarà explosius. Entre el 27 i el 28 d'abril de 1894 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i va reivindicar decididament els atemptats, subministrant totes les proves possibles per demostrar la seva culpabilitat, especialment pel que feia l'atemptat de Bons-Enfants, i després va llegir una declaració on va explicar perquè havia comès els atemptats i carregant ferotgement contra la societat burgesa. Va rebre amb joia la seva condemna a mort. A les 4.14 hores del 21 de maig de 1894, a la plaça de la presó de la Grande Roquette de París (França), guardada per la tropa, Émile Henry va ser guillotinat; les seves últimes paraules van ser: «Coratge camarades, visca l'anarquia!». Després d'un simulacre d'enterrament, les seves despulles van ser portades a l'Escola de Medicina per sotmetre-les a diversos experiments; després de les protestes de sa mare, les restes van ser tornades a la família i van ser enterrades al cementiri de Brévannes. Son germà petit, Jules, va plantar un arbre sobre la tomba i es va convertir en un lloc de pelegrinatge anarquista. En 2007 Walter Badier va publicar-ne una biografia Émile Henry. De la propagande par le fait au terrorisme anarchiste.

***

- Lisardo García García: El 21 de maig de 1951 és abatut a Soto de Lorío (Laviana, Astúries, Espanya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Lisardo García García, més conegut com Lisardo. Havia nascut en 1913 a Soto de Lorío (Lavina, Astúries, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Guerra Civil assolí el grau de tinent en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan Astúries caigué a mans feixistes, marxà cap a les muntanyes. En 1941 formà un grup guerriller per actuar a la zona de Pola de Laviana, Infiesto i Campo de Caso, amb base organitzativa a la Sierra de Gradasllamas i al Llano, on tenia punts de suport als principals pobles de la zona (Sotrodio, Bozadas i Carbayin). La major part dels homes provenien del grup d'Aurelio Díaz González (Caxigal), del qual Lisardo havia estat tinent uns mesos. A finals de 1941, fugint de la repressió, passaren a Lleó, on s'integraren durant un temps en el grup de «Los Arias». Força actiu a Astúries, se li va acusar d'extremada violència i de ser el responsable de la mort de 14 persones i, en 1942, de la mort de dos membre de la Guàrdia Civil en un atac a l'autocar de Sobrepiedra a Cangas de Onís, del cap de Falange de Caldao, d'un falangista i d'un sergent de Milícies a prop de Puerto del Pontón. Per mor d'una delació, Lisardo García García va ser sorprès el 21 de maig de 1951 a la sendera que porta a Soto de Lorío (Laviana, Astúries, Espanya) i abatut per la Guàrdia Civil.

Lisardo García García (1913-1951)

***

- Lorenzo López Noguero: El 21 de maig de 1956 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent anfranquista Lorenzo López Noguero, conegut sota diversos pseudònims (El Francés, Fernando i El Chaval). Havia nascut el 24 d'octubre de 1923 a Nantes (Bretanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juny de 1949 formà part del grup de sis guerrillers que des de França creuà els Pirineus i s'internà a l'Espanya franquista per Andorra. El 10 de juny d'aquell any aquest grup requisà el taxi de Josep Garriga Pijoan en un carrer de Lleida i amb ell arribà a Tremp, on atracà el banc Arnus i posteriorment a Balaguer el Banc Espanyol de Crèdit, a més de diferents masies; en una d'aquestes accions abateren Josep Murgo Guitard, membre del Sometent. El 18 de juny de 1949 part del grup (Lorenzo López Noguero, Francisco Cebolla Marcos i Baltasar González Pérez) van caure a mans de la Guàrdia Civil i la resta del escamot fou abatuda. El 19 de novembre de 1953 fou jutjat en consell de guerra a Lleida amb Cebolla Marcos i condemnats ambdós a mort per «actes de bandidatge i de terrorisme»; el 10 de febrer de 1956 aquestes penes van ser confirmades en cassació. El 17 de maig de 1956 Lorenzo López Noguero aconseguí fugir de la presó provincial de Lleida, però va ser interceptat i el 21 de maig de 1956 fou abatut per la Guàrdia Civil a Lleida (Segrià, Catalunya). Son company, Francisco Cebolla Marcos, fou garrotat el 17 de setembre de 1956 a la presó provincial de Lleida.

***

- Marcel·lí Massana i Vancell: El 21 de maig de 1981 mor al mas Letallet (Les Bordes-sur-Lez, País de Foix, Occitània) el guerriller anarcosindicalista Marcel·lí Massana Vancell, també conegut com Panxo (o El Gras). Havia nascut el 3 d'octubre de 1918 a Berga (Berguedà, Catalunya) i era el més petit de tres germans. Va perdre sa mare als set dies de néixer; aleshores Filomena Solé, La Dida, li va fer de mare. Orfe als cinc anys, quan son pare va patir un accident a la mina de Vila Forniu, va viure la seva primera infància a Llinàs i a partir dels set anys al col·legi religiós dels Germans de les Escoles Cristianes de Solsona, tutelat per son oncle Joan Massana, capellà de la vila, i passant els estius a Berga. Va abandonar el col·legi als 13 anys i després d'un any al Mas Recaus, a Sallent, amb sos oncles, va començar a treballar als 14 anys com a aprenent al taller mecànic de Ramon Canues, El Pixa-Vi. En 1934 feia feina de mecànic a l'empresa tèxtil de Can Rodergas, a Berga, i l'any següent va ingressar en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Berguedà, encara que sembla que ja va participar en el moviment anarquistes durant la revolució de Fígols. Quan l'aixecament feixista del 1936, va ingressar en el Comitè de Milícies de Berga i l'agost d'aquell any, s'enrola en la Columna Terra i Llibertat, intervenint en el front madrileny. De tornada a Catalunya es va allistar en la Columna Carot i Castan i, quan es militaritza, en la 25 Divisió, en la Brigada 118, combatent a Aragó des d'octubre de 1936 fins al final de la guerra --des d'abril de 1938 com a tinent-- que el sorprèn a Alacant. Va passar per diversos camps de concentració i presons (Albatera, Bétera, Porta Coeli, Manresa, Barcelona, Madrid) i va ser alliberat provisionalment en 1942. Mesos després, va negar-se a fer el servei militar i va passar a la clandestinitat, instal·lant-se a Organyà, contactant amb els contrabandistes de la zona i fent-se un especialista dels passos fronterers. En 1944 viu a Tarascon-d'Arièja i organitza la lluita guerrillera que el farà famós. En 1947 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc. En 1950 va tenir un conflicte amb carrabiners francesos i va haver de deixar la lluita de guerrilles. Els problemes amb el govern francès se salden inicialment amb un mes de presó, però per pressions del règim franquista, que també demana l'extradició, patirà de bell nou presó i després confinament a Deux-Sèvres i Leucamp fins al 1956, any que, lliure, es trasllada a París. A la capital francesa treballarà de mecànic i de jardiner, i ja malalt s'allunyarà de l'activisme resistint les pressions de Sabaté primer i més tard, a començaments dels seixanta, de Mera, Alberola i García Oliver per reincorporar-se a la lluita armada. Finalment es trasllada al Llenguadoc i rellançada la CNT, s'afilia al sindicat metal·lúrgic barceloní. El seu gran prestigi com a una de les principals figures del maquis llibertari rural es fruit de la seva intensa lluita antifranquista entre els anys 1944 i 1950, anys durant els quals va realitzar nombroses accions als Pirineus catalans (voladures de torretes elèctriques d'alta tensió i de dipòsits d'aigua, i altres sabotatges; segrests de destacats franquistes; expropiacions a falangistes, terratinents, empresaris; atracaments a fàbriques i mines; passades de frontera amb documentació, armes i combatents; etc.) fent servir com a bases Osseja, Berga i Manresa. Freqüentment va estar acompanyat per altres guerrillers, com ara Vila Capdevila, Busquets, Antonio Sánchez, Puig Torres, Pons Argilès, Dot, Saborit, Saturnino Sanz, Pérez Pedrero, Adrover, Massip, Crespo, Benítez, F. Martínez, Arcos, Puig Costa, M. Sabaté, Pepe Blanco, El Rana, Pometa, El Gachas, etc. Entre 1948 i 1949 va actuar intensament a la zona de Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Rocafort i Tarrassa, amb notable suport popular. Possiblement sigui l'únic grup guerriller a tot l'Estat espanyol que mai no va tenir cap baixa, ni morts, ni ferits, ni presoners. També cal destacar la tasca feta amb els joves de les Joventuts Llibertàries compromesos en l'edició del Ruta clandestí. Marcel·lí Massana va morir d'un atac de cor sobtat, al costat de sa companya Maria Calvó. El grup de rock català Brams li va dedicar en 1995 una de les seves cançons (Massana) i l'historiador Josep Clara una biografia en 2005 (Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Un mite de la guerrilla anarquista).

***

- Giuseppe Gialluca: El 21 de maig de 1987 mor a Pescara (Abruços, Itàlia) el militant comunista i després anarquista Giuseppe Gialluca. Havia nascut el 19 de març de 1901 a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia). L'agost de 1922, com a militant comunista i treballador mecànic dels ferrocarrils, va participar activament en la vaga general antifeixista. En 1923 fou acomiadat i començà a treballar amb son germà Renato i l'antic ferroviari Antonio Colucci com a ferrer i forjador. A començaments de 1928 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a La Ciutat (Occitània), on entrà en el cercle llibertari de Giulio Bacconi, Adarco Giannini, Dario Castellani, Fosca Corsinovi i Giovanni Dupuy, esdevenint anarquista. A finals de 1929 marxà a París, on s'adherí al grup anarquista editor del periòdic Fede, el director del qual era Virgilio Gozzoli. Durant l'estiu de 1931 partí cap a Barcelona (Catalunya), on participà en diverses manifestacions. De bell nou a França, treballà en la Llibreria Moderna de París. En 1933 fou detingut per expulsar-lo, però poc després el trobem a Nantes. A començaments de 1935, ben igual que molts altres refugiats italians, fou detingut per no respectar el decret d'expulsió. En aquesta època participà activament en les reunions dels anarquistes italians a París per organitzar la lluita contra la política d'immigració de les autoritats franceses i en favor del dret d'asil. Marxà a Espanya tot d'una d'assabentar-se de l'aixecament feixista i el 10 d'agost de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Tierra y Libertad», combatent a Talavera, Toledo, Madrid i Terol. L'agost de 1937 retornà a França amb Vincenzo Mazzone, Luigi Fracassi i Tomaso Serra. Detingut a Perpinyà, fou condemnat pel tribunal de Cervera de la Marenda a 24 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió». A començaments de 1939 el trobem a Nantes. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia.

Giuseppe Gialluca (1901-1987)

***

- Joan Call Bonet: El 21 de maig de 2002 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el mestre racionalista, dibuixant artístic i militant anarquista Joan Call Bonet, conegut simplement com Call. Havia nascut el setembre de 1914 a Barcelona (Catalunya). Fill d'una família obrera, va fer estudis a l'Escola Normal de Barcelona. Apassionat del futbol jugà amb el FC Barcelona. A Gironella (Berguedà, Catalunya) fou mestre racionalista en una escola depenent de la Generalitat de Catalunya i s'uní sentimentalment a Palmira Viladomiu, filla del destacat militant anarcosindicalista Josep Viladomiu Viñoles. Durant la Guerra Civil lluità en la «Columna Durruti» i amb la militarització de les milícies ensenyà dibuix a l'Escola de la 26 Divisió, amb seu a Prats. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i patí el camp de concentració de Vernet. Esdevingué un dels animadors del club de futbol de Luzenac, a prop de Vernet. Aconseguí reunir-se amb la família Viladomiu i a Pàmies (Llenguadoc, Occitània) treballà en el metall. Després s'instal·là a Acs (Llenguadoc, Occitània) on va fer feina en una fàbrica de gasoses que la família Viladomiu arrendà, però que només era rendible l'estiu. En 1947 a Tolosa fou delegat d'Acs al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). S'establí a Tolosa, on començà a treballar com a pintor decorador, feina a la qual va anar especialitzant-se artísticament fins esdevenir un distingit dibuixant publicitari, col·laborant en la premsa llibertària i, a partir de 1954, en el periòdic tolosà La Depêche du Midi, on entre aquest any i 1979, any de la seva jubilació, fou responsable de la Secció de Dibuixants. En 1947 participà, amb l'obra titulada Terror, en l'exposició organitzada per la Secció de Cultura de l'MLE i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Tolosa. En aquests anys fou professor de dibuix en el curs impartit per l'Obra Cultural de l'MLE-CNT a França i mantingué estret contacte amb artistes catalans exiliats (Carlos Pradal, Joaquim Vicens Gironella, Manuel Camps Vicens, Francesc Forcadell Prats, Hilari Brugarolas, etc.). Realitzà els calendaris de 1948 i 1949 de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i nombrosos cartells d'actes, com ara el de la III Exposició d'Artistes Espanyols celebrada en 1958 al Palais des Beaux Arts de Tolosa. Les seves il·lustracions les podem trobar en nombroses publicacions llibertàries, com ara CNT, Espoir, El Frente, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, etc., i en portades de revistes i de llibres, sobretot de l'Editorial Ideas de Tolosa. També col·laborà en els anys cinquanta amb el grup teatral llibertari tolosà «Terra Lliure». El 4 de febrer de 1988, en aplicació de l'amnistia, va ser reintegrat en el Cos de Professor d'EGB com antic funcionari de la Generalitat de Catalunya. En 2010 la seva obra es pogué veure en l'exposició antològica Toulouse et les artistes espagnols de l'exil celebrada a l'Ensemble Conventuel des Jacobins de Tolosa.

Joan Coll Bonet (1914-2002)

Actualització: 21-05-13

[20/05] �Tierra y Libertad� - Manifest magonista - M�ting de Goldman - Bertoni - Par�s (20-05-68) - Cross - Lucien Jean - Samson - Abad de Santill�n - Berneri - Vierge - Andr� L�o - Mastrodicasa - Kater - Cubero - Farvo - Trama

efemerides — Mon, 20 May 2013 18:17:05 +0200

[20/05] «Tierra y Libertad» - Manifest magonista - Míting de Goldman - Bertoni - París (20-05-68) - Cross - Lucien Jean - Samson - Abad de Santillán - Berneri - Vierge - André Léo - Mastrodicasa - Kater - Cubero - Farvo - Trama

Anarcoefemèrides del 20 de maig

Esdeveniments

- Surt Tierra y Libertad: El 20 de maig de 1899 surt a Madrid (Espanya) editat per Federico Urales el primer número d'un suplement de La Revista Blanca, que esdevindrà autònom i setmanal dos anys després sota el títol definitiu de Tierra y Libertad. El nom es va prendre del moviment populista rus homònim, per resumir l'anhel dels desheretats del món. Amb aquesta capçalera ja havia aparegut un periòdic quinzenal a Gràcia (Barcelona) que va editar 23 números entre 1888 i 1889. El Tierra y Libertad lligat a Urales va ser diari durant la segona meitat de 1903 i va ser prohibit després de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), motiu pel qual la publicació, aleshores editada per José Estivalis, es traslladà a Niça (Occitània). Suprimit en 1919, el periòdic reapareixerà en 1923 a Barcelona i entre maig de 1930 i 1939 serà l'òrgan de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i portarà a partir d'abril de 1931 el subtítol «Órgano de la Revolución social de España», i serà diari en els anys de la Guerra Civil. Durant el franquisme, va ressorgir clandestinament i esporàdicament a partir de 1946 i durant els anys cinquanta, abans de reaparèixer a Barcelona en 1977 mensualment i com a òrgan de la FAI. Paral·lelament un periòdic que porta aquest nom serà publicat mensualment a Mèxic pels anarquistes espanyols exiliats a partir del 25 de juny de 1944.

Carta de Soledad Gustavo a Louise Michel sobre el Suplemento a La Revista Blanca (20-04-1901)

***

- Manifest col·lectivista a la Baixa Califòrnia: El 20 de maig de 1911 els magonistes del Partit Liberal Mexicà (PLM) publiquen un manifest incitant a prendre possessió col·lectiva de la terra als territoris alliberats de la Baixa Califòrnia, per una «vida feliç i lliure, sense amos ni tirans». La Rebel·lió de la Baixa Califòrnia o Alliberament de la Baixa Califòrnia van ser uns esdeveniments emmarcats en la campanya militar de caràcter llibertari que va impulsar el Partit Liberal Mexicà al nord de la Baixa Califòrnia en 1911, en plena Revolució mexicana. Els rebels es van enfrontar a les forces del règim dictatorial de Porfirio Díaz i més tard al govern provisional de Francisco I. Madero. La revolta va ser planejada i coordinada per la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà des de Los Ángeles (Califòrnia), amb la finalitat d'escampar la revolució social a la resta del país, enarborant el Programa del Partit Liberal Mexicà de 1906. A més de la Baixa Califòrnia, grups magonistes lliuraven batalles a altres Estats, com ara Sonora, Chihuahua, Coahuila, Tlaxcala, Veracruz, Oaxaca, Morelos i Durango. El control de la península de la Baixa Califòrnia, en la estratègia de la rebel·lió del PLM, era part d'un pla de contingència en cas de patir derrotes als Estats del nord, la qual cosa suposava menor força de les guarnicions federals de la zona, de tal manera que seria fàcil prendre les places i guanyar temps per reorganitzar l'Exèrcit Liberal, per després avançar cap al sud de la península i dirigir-se a Sonora i a Sinaloa. Després de l'aixecament del 20 de novembre de 1910, grups magonistes i maderistes van combinar les seves forces per ocupar places importats als Estats del nord, però les diferències ideològiques entre ambdós grups va provocar que poc temps després sorgissin confrontacions. Els magonistes van perdre presència a Chihuahua i quan alguns es van reagrupar a la Baixa Califòrnia, va començar una nova campanya amb la presa de Mexicali.

***

- Míting d'Emma Goldman: El 20 de maig de 1916, a la Union Square de Nova York (Nova York, EUA), la militant anarquista Emma Goldman realitza un míting a l'aire lliure des d'un automòbil davant una gran multitud d'obrers per protestar per l'empresonament del doctor Ben Reitman per distribuir informació sobre el control de natalitat. Rauh Eastman, Bolton Hall i Jessie Ashley seran detinguts en aquesta manifestació i acusats també de distribució il·legal de propaganda antinatalista.

Míting d'Emma Goldman (20-05-1916)

***

- Detenció de Luigi Bertoni: El 20 de maig de 1918 és detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) Luigi Bertoni, redactor del periòdic anarquista bilingüe Le Réveil / Il Risveglio, per un pretès «Complot de Zuric», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses i del muntatge judicial que trobarà el seu epíleg en el judici del 2 de juny de 1919 davant la Cort Federal de Zuric. Els arxius de Bertoni sobre el «Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- París (20-05-68): El 20 de maig de 1968 a París (França) els escriptors ocupen la vil·la de Massa, seu de la «Société des Gens de Lettres» (Societat de la Gent de Lletres); els quadres administratius envaeixen les oficines del Conseil National du Patronat Français (CNPF, Consell Nacional de la Patronal Francesa); les seus dels col·legis d'advocats i de metges són ocupats simbòlicament. Al teatre, vaga il·limitada dels actors: els teatres tanquen. El Conservatori de París vota una vaga de 15 dies prorrogables; els alumnes ocupen els locals des de fa quatre dies; s'organitzen concerts a les fàbriques, a les facultats, als hospitals. Davant la vaga, la Confederació General del Treball (CGT) fa una crida a «augmentar les condicions de lluita», però no llança cap consigna ni cap programa reivindicatiu. S'estima en 10 milions el nombre de vaguistes a l'Estat francès. La benzina s'exhaureix a les gasolineres i es prepara el racionament. Molts ciutadans fan coes als bancs de Ginebra i de Lausana per obrir comptes, llogar caixes de seguretat i es parla d'enormes evasions de capitals. Gairebé tots els instituts de París estan ocupats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts). Aquesta nit els estudiants rebran a la Sorbona visites de qualitat: filòsofs, sociòlegs i escriptors, com ara Kostas Axelos, Pierre Bordieu, François Châtelet, Marguerite Duras... A les 22 hores arriba Jean-Paul Sartre, que es troba un amfiteatre ple de gom a gom: «Pensava que estàveu farts de classes magistrals», ironitza. Al mati Le Nouvel Observateur havia publicar una entrevista-diàleg entre Sartre i Cohn-Bendit.

Naixements

- Henri-Edmond Cross: El 20 de maig de 1856 neix a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) l'il·lustrador, pintor puntillista i anarquista Henri-Edmond Delacroix, més conegut com Henri-Edmond Cross. Fill d'una família de comerciants benestants de bijuteria (Alcide Delacroix i l'anglesa Fanny Woollett), fou introduït en el món de la pintura per un cosí de son pare, el doctor Auguste Soins. En 1878 ingressà a les Escoles Acadèmiques de Dibuix i d'Arquitectura de Lille, on assistí durant tres anys a l'estudi del pintor Alphonse Colas. En 1881 s'instal·là a París i continuà els seus estudis al taller d'Émile Dupont-Zipcy. Aquell any exposà com per primer cop al Saló i decidí canviar el seu nom pel d'Henri Cross --versió anglesa i reduïda de l'original-- per no ser confós amb el famós pintor romàntic; en 1886 adoptà finalment el nom d'Henri-Edmond Cross, per distingir-se de l'escultor francès Henri Cros. En 1884 col·laborà en la fundació de la Societat dels Artistes Independents, on conegué els pintors neoimpressionistes Seurat, Dubois-Pillet i Angrand, però encara durant la dècada dels vuitanta la seva pintura es veurà influïda per Bastien-Lapage, Manet i pintors impressionistes. D'idees llibertàries, fou amic de pintors anarquistes com Félix Féneon, Théo Van Rysselberghe, Paul Signac, Maximilien Luce, Charles Angrand, etc. Col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux, il·lustrant-ne les cobertes. També donà aquarel·les, dibuixos i quadres per a tómboles anarquistes per recaptar fons. En 1891, any de la mort de Seurat, fou decisiu en la seva trajectòria artística ja que pintà la seva primera obra neoimpressionista (Portrait de Madame Cross) i, a causa de problemes reumàtics, es traslladà a viure amb la seva futura esposa, la model Irma Clare, al Midi, primer a Cabasson i finalment a Saint-Clair, on romandrà la resta de sa vida, llevat de dues estades a Itàlia en 1903 i 1908, i visites anuals a París per exposar al Saló dels Independents. Un any després de la seva arribada a Saint-Clair, Paul Signac fixà la seva residència a Saint-Tropez, a pocs quilòmetres de distància. En companyia de Signac, afermà la seva tècnica, pintant marines i escenes de vida camperola utopicolllibertàries. En aquests anys concorregué a diversos salons de «La Libre Esthétique» a Brussel·les. A partir de mitjans dels anys noranta Signac i Cross abandonaren els diminuts puntets de color per pinzellades més gruixudes i ordenades, semblants a quadrets de mosaics; aquest «neoimpressionisme de segona generació» tindria una gran importància en la gestació del fauvisme, resultat del pas de molts dels futurs artistes fauves (Matisse, Derain, Puy, Manguin, Camoin, Marquet, Valtat) per Saint-Clair i Saint-Tropez a començaments del segle passat. En 1905 exposà per primer cop en solitari a la Galeria Druet i en 1907 Félix Fénéon organitzà una retrospectiva de la seva obra a la Galeria Bernheim-Jeune. Henri-Edmond Cross va morir de càncer el 16 de maig de 1910 a Saint-Clair (Provença, Occitània).

***

- Lucien Jean: El 20 de maig de 1870 neix a París (França) l'escriptor anarquista Lucien Dieudonné, més conegut com Lucien Jean. Era fill d'una modesta família treballadora d'origen alsacià. De petit assistí a l'Escola Municipal i després fou alumne de l'Escola Turgot; sa mare l'educà en la religió catòlica. Orfe de pare als 16 anys, tingué una salut molt delicada. En 1886 es va fer empleat municipal i entrà com a auxiliar a la Prefectura del Sena de París. Més tard, treballà com a dissenyador en una oficina municipal de l'Avinguda Victoria. Cap al 1895 començà a freqüentar les reunions literàries, com la de la redacció de La Plume, i els cercles anarquistes, on destacà com a orador. Assistí, sobretot, a les reunions anarquistes de la Montagne-Sainte-Geneviève, on va fer amistat amb Zo d'Axa, Jules Guérin, Victor Barrucand, Louis Lumet, Émile Janvion i Georges Deherme, entre d'altres, i les de «L'Art Social», celebrades a Belleville o a Ménilmontant. Escriptor reconegut, només tingué temps per autopublicar-se 200 exemplars d'un petit llibre Dans le jardin (1901) i dos petits opuscles Un vieil homme (1905) i Souvenirs de l'hôpital (1906). Fou col·laborador de nombroses revistes anarquistes i d'avantguarda (Antée, L'Art Social, L'Enclos, L'Ermitage, L'Humanité Nouvelle, Le Mercure de France, La Nouvelle Revue Française, Le Parti Ouvrier, La Plume, La Société Nouvelle, etc.) i fundà la publicació mensual Aujourd'hui, que només publicà quatre números entre el 15 d'abril i l'agost de 1902. En 1904 fundà, amb Émile Janvion i Charles-Louis Philippe, el Sindicat Parisenc d'Empleats Municipals (SPEM), de caire llibertari, adherit a la Confederació General del Treball (CGT). En 1910 son amic Georges Valois arreplegà alguns dels seus millors escrits i els publicà sota el títol de Parmi les hommes, que tingué una segona edició en 1960. Exercí una gran influència sobre Charles-Louis Philippe, el qual el va fer servir en dues ocasions com a model literari: per al seu Louis Buisson en Bubu de Montparnasse i per al seu Lucien Teyssèdre en Croquignole. Lucien Jean va morir l'1 de juny de 1908 a París (França) d'una pleuresia mal curada. Sa vídua, amb qui tingué dos infants (Jean i Lucienne), fruit d'una mena de mania persecutòria, destruí records i escrits deixats per son marit. El crític literari anarquista Henry Poulaille el reivindicà en la seva nòmina d'«escriptors proletaris» i en 1942 publicà el seu llibre L'homme tombé dans un fossé. Michel Ragon també el distingí. En 1952 Louis Lanoizelée publicà l'assaig biogràfic Lucien Jean. L'écrivain, l'apôtre.

***

- Izak Samson: El 20 de maig de 1872 neix a Amsterdam (Països Baixos) el propagandista anarquista i antimilitarista, socialista abans i socialdemòcrata després, Izak Samson. Nascut en una família jueva, son pare, Israël Samson, era carnisser, i sa mare es deia Rebekka Koek. Durant algun temps va fer servir el nom de son pare (Israël) com a segon nom. S'afilià a la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), de la qual va ser nomenat secretari de la secció d'Amsterdam i distribuí el seu òrgan d'expressió Recht voor Allen (Drets per a tothom). Tallador de diamants de professió, en 1894 participà activament en la vaga del sector i estava afiliat a l'Algemeene Nederlandsche Diamantbewerkersbond (ANDB, Unió General de Treballadors del Diamant d'Holanda), que després d'infinitat de conflictes el va suspendre de militància en 1899 arran d'una forta discussió en una assemblea. El 12 de juny de 1895 es casà amb Judith Silas, amb qui tingué un fill. El maig de 1897 va ser condemnat a tres mesos de presó per «traïció a la pàtria». En 1898 va abandonà la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista), a la qual s'havia associat, i començà a militar en el moviment anarquista. Entre l'1 de desembre de 1900 i el 22 de novembre de 1902 edità la revista anarcocomunista De Zweep (El Fuet), que aparegué irregularment amb el suport de diversos coeditors, com ara Johan Jacob Lodewijk, Henriëtte Hoogeveen i J.L. Bruijn. Entre 1903 i 1904 col·laborà habitualment en De Vrije Socialist (El Socialista Lliure). El juny de 1904 participà en el Congrés Antimilitarista de l'Amsterdam i s'incorporà a la Secció de l'Haia de la Internationale Anti-militaristische Vereeniging (IAMV, Associació Internacional Antimilitarista). Reivindicà una organització permanent que aglutinés tots els anarquistes i, el 23 d'abril de 1905, participà activament en la creació de la Federatie van Vrijheidlievende Communisten (FVC, Federació dels Comunistes Llibertaris), que en 1907 es transformà en la Landelijke Federatie van Vrijheidlievende Communisten (LFVC, Federació Nacional dels Comunistes Llibertaris), que es va dissoldre dos anys després. En 1905 edità, amb P.M. Wink i Christiaan Cornelissen, l'òrgan de l'FVC De Vrije Communist (El Comunista Lliure). El setembre de 1906 substituí J. C. Stek en el càrrec de president de l'FVC. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam, on es mostrà partidari de la participació dels sindicats en el moviment anarquista. Durant molt de temps va ser membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (GGB, Societat per una Propietat Comuna de la Terra). A principis de 1909 s'incorporà a la nova Socialistenbond, creada l'any anterior, i entaulà relacions amb el seu dirigent G.L. van der Zwaag. L'1 de febrer de 1909 es divorcià de Judit i el 24 de febrer del mateix any es casà amb Adriana Magdalena Sprenger. Després de la desaparició de la Socialistenbond mantingué contactes amb el Sociaal Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata dels Treballadors), a instàncies de Johannes Cornelis Hendrik Philippus Methöfer, exanarquista i exmilitant de la Socialistenbond, que s'havia afiliat en 1912. Quan esclatà la Gran Guerra marxà al front i va fer de corresponsal per a diversos de periòdics, com ara Het Volk, Algemeen Handelsblad i Het Nieuws van den Dag. A partir de novembre de 1914 marxà a Bèlgica i més tard, fins a finals de febrer de 1917, al front francès. En 1917 aparegué a Amsterdam una antologia dels seus articles sota el títol Brieven, indrukken en beschouwingen door een neutraal journalist aan het Westfront der Geallieerden gedurende de jaren 1914, 1915, 1916, 1917 (Cartes, impressions i observacions d'un periodista neutral en el front occidental dels aliats durant els anys 1914, 1915, 1916, 1917). El 2 de novembre de 1917 es divorcià de sa segona esposa. Després de la guerra, entre 1918 i 1920, va fer de representant d'una fàbrica de cervesa sense alcohol. Més tard es reuní amb son fill D. I. Samson a Anvers, on el 5 d'abril de 1924 es casà amb Maria Henrica Isabella Simkens i on treballà com a llibreter professional. No obstant viure a Bèlgica, continuà militant en l'SDAP i participà en els seus mítings com a orador. A més de les obres citades és autor de Vrijheid of gezag (1897?), Geweld en recht (1897), Aan de onderdanen van koning Alkohol en z'n bestrijders (1900?) i Het nut van arbeidsbeurzen (sd). Izak Samson va morir el 14 de desembre de 1928 a Anvers (Flandes, Bèlgica).

***

- Diego Abad de Santillán: El 20 de maig de 1897 neix a Reyero (Lleó, Castella, Espanya) un dels militants més destacats dels moviments llibertaris espanyol i argentí, Sinesio Baudilio García Fernández, més conegut pel pseudònim de Diego Abad de Santillán. Sa família va emigrar a l'Argentina en 1905 --sos pares foren Donato García Paniagüa i Ángela Fernández. Va començar a treballar al Plata des dels 10 anys en oficis diversos, especialment al ferrocarril, i assisteix a l'escola nocturna. En 1912 retorna a Espanya per estudiar el batxillerat (Lleó, 1913-1914) i Filosofia i Lletres en la Universitat de Madrid (1915), on va fer amistat amb Eugenio Noel i Salvador Seguí, i es va lliurar a l'escriptura --revista Los ciegos, opuscles sobre El derecho de España a la revolución i el llibre Psicología del pueblo español (1917). Ficat en la bohèmia i en la lluita revolucionària, és empresonat un any i mig arran de la vaga general de 1917. Amnistiat en 1918, marxarà a l'Argentina fugint del servei militar, integrant-se en el moviment anarquista de Santa Fe, amb el qual havia fet contacte a la presó a través de Tomás Herreros. Fundarà la revista La España futura, col·laborarà en la premsa llibertària i farà amistat amb Torralvo i López Arango, amb els qui publicarà La campana, i amb Barrera i Radowitzky. En 1919 torna a la presó arran d'una vaga a Buenos Aires i després començarà a publicar en La Protesta i s'afiliarà en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) en qualitat de kropotkià. En 1922 marxa a Alemanya, on farà estudis de medicina, i des d'on continuarà col·laborant en La Protesta i Suplementos. A Hamburg i Berlín es relaciona amb l'anarquisme militant (Goldman, Arshinov, Berkman, Volin, Schapiro, Makhno, Ghezzi, Kater, etc.) i va mantenir estrets contactes amb Max Nettlau, Rudolf Rocker --els quals traduirà, juntament a Bakunin-- i Elise Kater, sa futura companya, ajudant-los intensament en el rellançament de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i assistint als congressos de 1922 i 1924. Des de la revista Suplementos va defensar plantejaments puristes contra els que considerava reformistes sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), afavorint el naixement de «l'Específica», nom amb que seria coneguda la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb el seu concepte de «trabazón», que va trobar ressò en Buenacasa, Herreros, Magriñà i altres que funden El Productor a Blanes. En mig de les lluites contra comunistes reformistes escriu amb López Arango El anarquismo en el movimiento obrero (1925). En 1926 va retornar a l'Argentina, sense acabar els estudis de medicina, per tractar de solucionar l'antagonisme regnant en el si de La Protesta i desenvolupa una extensa campanya en favor de Sacco i de Vanzetti, alhora que comença a dubtar de les solucions violentes, interessant-se pels problemes econòmics i pel socialisme constructiu; també va dirigir el periòdic La Antorcha. Va intervenir en la fundació de l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT), de la qual va redactar-ne la declaració de principis en 1929, i va afavorir les actituds revolucionàries en el mar de la FORA. El pronunciament militar d'Uriburu en 1930 el va condemnar a mort per intent de sedició contra l'Estat, però va poder fugir del país i passar a Montevideo; tornant a Espanya poc abans de començar el Congrés de 1931. Després d'una estada a Barcelona, va retornar a Montevideo, on va conspirar i va internar-se clandestinament a l'Argentina, on va reorganitzar la FORA i va preparar una campanya en favor dels exiliats. A mitjans de 1933 el trobem a l'Espanya republicana, on s'enfronta al «trentisme» i als qui esperen tot amb la República. En 1934 va animar el grup anarquista «Nervio» i en 1935 va ser nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI. Va participar en el rellançament de Solidaridad Obrera, va posar en marxa Tierra y Libertad i Tiempos Nuevos, i va intentar, sense cap èxit, que les seves positures econòmiques s'imposessin en el Congrés de 1936. Amb la sublevació feixista, va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Barcelona, en representació de la FAI, el 21 de juliol i posteriorment en el Consell d'Economia de la Generalitat l'agost. Entre el 17 desembre de 1936 i març de 1937 va ser elegit conseller d'Economia de la Generalitat. A partir de maig de 1937 es va desencantar i en 1938 va fundar Timón. Va decantar-se progressivament cap a posicions revisionistes --l'abril de 1938 es va afegir al Comitè Nacional del Front Popular Antifeixista, sorgit del pacte entre els sindicats UGT i CNT--, encara que combatés Martínez Prieto i Marianet en el Ple d'octubre de 1938. El gener de 1939 va passar a França, on va patir els camps de concentració, i poc abans d'acabar la Guerra Mundial es va traslladar a Santo Domingo i a Xile --on va tornar publicar Timón--, per acabar finalment establert novament a l'Argentina durant decennis dedicat a l'elaboració d'una immensa obra intel·lectual (traduccions, enciclopèdies, llibres...). En 1945 va donar suport a l'escissió de la CNT, fent costat Horacio Martínez Prieto, Manuel Buenacasa i Juan López. Va ser cofundador de l'editorial Americalee, director de La Campana (1948), col·laborador de Reconstruir, antiperonista acèrrim des del 1955. Durant aquest llarg exili ideològicament va evolucionar cap a les tesis col·laboracionistes i va caure en un progressiu reformisme, acostat al cincpuntisme, que es va fer palès quan va retornar a Espanya, després de vendre optimistament totes les seves pertinences argentines, un cop mort el dictador Franco, en 1976. Va intentar rellançar Timón a Madrid i Barcelona, va patir una estafa i gairebé mor al carrer. Anarquista universal, extraordinàriament influent a Espanya i a Amèrica, escriptor prolífic amb infinitat d'articles escampats arreu la premsa llibertària, així com autor de una important nòmina de traduccions, de llibres i de fullets, alguns de referència. Va col·laborar en Acción, Acción Libertaria, Acción Social Obrera, Acracia, Boletín de la Agrupación de Militantes de CNT de Méjico, Cenit, Comunidad Ibérica, Construir, Cultura Proletaria, Historia Libertaria, Mañana, La Protesta, Revista Internacional Anarquista, Sindicalismo, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Va traduir Fabbri, Landauer, Nettlau, Rocker; a més de prologar nombrosos llibres. És autor de diversos diccionaris bilingües i enciclopèdies, com ara Gran Enciclopedia Argentina, Gran Omega, Historia argentina, Diccionario de argentinismos. De ayer y de hoy; va dirigir l'Enciclopedia Jurídica Universal, etc. De temàtica anarquista i obrerista són Opúsculos, Resumen histórico de la revolución mexicana, ¿Colaboración y tolerancia o dictadura?,España ayer, España mañana, El derecho de España a la revolución (1917), Ricardo Flores Magón (1924), El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb López Arango), Los anarquistas y la reacción contemporánea (1925), La jornada de seis horas (1926), Historia del anarquismo en Argentina (1930), Bancarrota del sistema económico y político del capitalismo (1932), La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario de la Argentina (1933 i 1971), Reconstrucción social. Nueva edificación económica en Argentina (1933, amb Lazarte), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Juanel i Villar), Las cargas tributarias. Ensayos sobre las finanzas estatales (1935), La represión de octubre (1935), El organismo económico de la revolución. Cómo vivimos y cómo podríamos vivir en España (1936), El problema de la armonía revolucionaria (1937), Gli anarchici e la Revoluzione spagnola (1938, amb Fabbri), Por qué perdimos la guerra (1940), En torno a nuestros objetivos libertarios (1945), Los fundamentos de la geografía económica de América (1945),Contribución a la historia del movimiento obrero español (1962-1965), Estrategia y tàctica: ayer, hoy y mañana (1971), De Alfonso XIII a Franco (1974), El anarquismo y la revolución en España. Escritos (1930-1938) (1976), Memorias (1897-1935) (1977), Historia de la revolución mexicana (1992, pòstum). El seu ideari ha evolucionat substancialment amb el temps, passant d'una anarquisme radical marcadament anticomunista i antireformista, a una progressiva assumpció de la importància dels problemes econòmics, que el porta a una síntesi de planificació i d'anarquisme espontaneïsta, i a la valoració històrica del capitalisme, com a fase necessària en la història de la humanitat que ha posat el gènere humà en disposició d'alliberar-se, rebutjant l'anarquisme sense programa. Durant els anys setanta, ja ancià, el seu programa va ser molt diferent al primitiu: sindicalisme participatiu, la revolució d'avui és la reforma, necessitat dels tècnics sindicals, l'Estat és més repressiu i perillós que el capitalisme, Espanya és tasca de tots... Abad de Santillán va morir el 18 d'octubre de 1983 a Barcelona (Catalunya). En 1935 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam va rebre des de Berlín 15 capses contenint l'arxiu d'Abad de Santillán. En 1938 aquest es va posar en contacte amb el director de l'IISH per salvar els arxius de la CNT-FAI, que, efectivament, van ser enviats a aquest centre, però els documents i biblioteca d'Abad de Santillán de Barcelona no van poder ser salvats a temps. En 1975, 1976 i 1986 l'IISH va rebre adicions a l'arxiu. Altra part del seu arxiu es troba dipositat a la Biblioteca Pública Arús de Barcelona.

Diego Abad de Santillán (1897-1983)

***

- Camillo Berneri: El 20 de maig de 1897 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) l'escriptor, periodista, filòsof i militant anarquista Camillo Berneri, també conegut com Camillo da Lodi. Sa mare, la feminista socialista Adalgisa Fochi, era professora de primària i escriptora de literatura infantil. Passà la seva infància a Reggio de l'Emília i a causa de la seva admiració per Camillo Prampolilni esdevingué militant --l'únic estudiant-- de la Federació Juvenil Socialista (FJS) d'aquella localitat, de la qual arribà a ser membre del Comitè Central i destacant en la seva acció cultural en l'òrgan de la federació (L'Avanguardia) i d'agitació. En 1915, durant la Gran Guerra, criticà en una «Carta oberta als joves socialistes d'un jove anarquista», publicada en L'Avenire Anarchico, la degradació del Partit Socialista Italià (PSI), la seva burocràcia política possibilista, la manca de connexió amb les bases i la manca d'esperit de sacrifici i es declarà antimilitarista i anarquista, molt influenciat per la propaganda àcrata del militant Torquato Gobbi. En aquests primers anys freqüentà Errico Malatesta i Luigi Fabri. En 1917 es casà amb una companya d'estudis, la també anarquista Giovanna Caleffi. Cridat a files, fou exclòs de l'Acadèmia Militar de Mòdena a causa de les seves idees antimilitaristes i llibertàries i en 1918 va ser enviat al front. El juliol de 1919 fou empresonat a l'illa de Pianosa després de la vaga general d'aquell mes. Sota el pseudònim de Camillo da Lodi començà la seva activitat literària col·laborant en diferents publicacions llibertàries, com ara Umanità Nova, Pensiero e Volontà, L'Avvenire Anarchico, La Revoluzione Liberale, La Rivolta, Volontà, etc. El procés revolucionari rus exercí una gran influència sobre el seu pensament i fins al 1922 defensà la idea de soviet com a consell obrer al marge del bolxevisme. En 1922, sense deixar de banda la premsa anarquista italiana i internacional, acabà els seus estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Florència i esdevingué professor de ciències humanes en aquest centre. En arribar el feixisme, i darrera refusar jurar lleialtat al nou règim, fou expulsat de la docència universitària. Després de diplomar-se en filosofia, ensenyà aquesta disciplina durant alguns anys a instituts de diversos localitats (Montepulciano, Florència, Cortona, Camerino, Bellagio, Milà). Instal·lat a l'Úmbria, mantingué contactes amb el moviment antifeixista florentí que editava el periòdic Non Mollare! (Sense Afluixar!). En aquests anys participà activament en la Unió Anarquista Italiana (UAI) i en 1926 participarà a Ancona en l'últim congrés d'aquesta organització abans de ser il·legalitzada. En maig de 1926, amb la instauració de les «lleis excepcionals», va haver d'exiliar-se a França, juntament amb sa companya Giovanna Caleffi i ses filles, Marie Louise i Giliana Berneri. Durant uns anys hagué de rodar arreu d'Europa (França, Suïssa, Bèlgica, Luxemburg, Holanda, Alemanya) com a conseqüència de la dinàmica detenció-expulsió, suportant una dura vida d'exiliat polític (detencions, vigilàncies policíaques, interrogatoris regulars, arbitrarietats de tota casta, provocacions d'agents feixistes, etc.). Però, malgrat això, la seva cultura s'amplià en aquests anys en diferents fronts (ciències, psicologia, etc.). En aquesta època va escriure articles antireligiosos, feministes, sobre la política exterior del feixisme italià i el seu espionatge --destaca aquí el seu llibre Mussolini alla conquista delle Baleari (1937)--, contra el feixisme, etc. Quan esclatà la Revolució espanyola el juliol de 1936, fou un dels primers que hi marxà. Instal·lat a Barcelona (Catalunya) a partir del 29 de juliol d'aquell any, participà activament en les activitats llibertàries de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Juntament amb el socialista d'esquerres Carlo Rosselli, organitzà la confederal «Secció Italiana de la Columna Ascaso» i marxà al front com a membre del seu Consell de Defensa, amb el suport del company anarquista Francesco Barbieri. Contrari a la militarització de les milícies i per problemes de salut (sordesa), sobre tot després de les batalles de Monte Pelado del 18 d'agost de 1936 i d'Osca del 3 de setembre d'aquell any, tornà amb Francesco Barbieri a Barcelona per ajudar en tasques intel·lectuals i polítiques --un temps col·laborà en el Consell d'Economia de la Generalitat. A partir del 9 d'octubre de 1936 publicà el setmanari anarcosindicalista Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI), i on sintetitzà la seva interpretació de la revolució llibertària que s'estava produint i que disgustà especialment Antonov Ovseenko, cònsol general de l'URSS a Barcelona; també col·laborà en La Revista Blanca i en Estudios. Fidel partidari de guanyar la guerra a través de la revolució, publicà una carta oberta en aquests termes dirigida a la ministra anarquista de Sanitat Frederica Montseny. També va fer de periodista radiofònic per a l'emissora CNT-FAI i realitzà transmissions en llengua italiana dirigides al seu país. En el llibre pòstum Pensieri e battaglie (1938) criticà la situació política en la qual s'havia immers el moviment anarquista català i el seu «governamentalisme» i posà en guàrdia aquest contra una possible contrarevolució del comunisme estalinista; alhora que llançava suggeriments polítics que moltes vegades no van ser entesos (proclamació de la independència del Marroc, coordinació de les forces militars, augment progressiu de la socialització, etc.). Arran de la instauració del govern titella estalinista de Juan Negrín, la repressió contra els militants antiestalinistes s'engegà, especialment els llibertaris i els seguidors del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El pis barceloní on vivia Berneri, juntament amb altres militants anarquistes italians (Barbieri, Mastrodicasa, Fantozzi, Tosca Tantini i Fosca Corsinovi), --a la plaça de l'Àngel núm. 2, 2n, 2a--, va ser moltes vegades violat per comunistes i ugetistes durant les jornades de Maig de 1937 a Barcelona. Sobre les sis de la tarda del 5 de maig de 1937 una patrulla amb braçals de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) d'uns 15 homes armats, dirigida per un Mosso d'Esquadra vestit de paisà, que es va identificar amb la placa 1.109, va irrompre al pis dels companys i després d'un violent altercat, Berneri i Barbieri van ser portats cap a la plaça de Catalunya. Les dones van quedar soles. Aquella mateixa nit la Creu Roja va trobar el cos de Barbieri a les Rambles de Barcelona. Camillo Berneri va ser assassinat la nit d'aquell 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya) i el seu cos fou trobat l'endemà a pocs metres del de Barbieri, a prop de la plaça de la Generalitat. Entre les seves obres cal destacar Un federalista russo: Pietro Kropotkin (1925), Morale e religione (1925), I llavoro attraente (1925), La garónne e la madre (1926), Mussolini «normalizzatore» (1927), Lo spionaggio fascista all'estero (1928), Le péché original (1931), Mussolini, gran actor (1934), L'operaiolatria (1934), El delirio racista (1935), Il lavoro attraente (1937), Carlo Cattaneo, federalista, L'emancipazione della donna, Pietrogrado 1917 - Barcellonna 1937 (1964, pòstum), Mussolini, psicologia di un dittadore (1966, pòstum). A Reggio de l'Emília un important arxiu del moviment anarquista (Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa) fou constituït en 1962 en la seva memòria amb documents i materials seus. Camillo Berneri està considerat un dels intel·lectuals de primera fila del moviment anarquista internacional.

Camillo Berneri (1897-1937)

***

- Galo Vierge Santa Eufenia: El 20 de maig de 1906 neix a Pamplona (Navarra) el periodista taurí, escriptor i militant anarcosindicalista Galo Vierge Santa Eufenia, conegut com Bonarillo. Fou el major d'una família nombrosa de vuit germans molt pobre. Son pare feia de fuster assalariat. Entre 1914 i 1916 sa família no el pogué mantenir i romangué a la Casa de la Misericòrdia de Pamplona, on coincidí amb el també futur anarquista Miguel Yoldi Beroiz, del qual es va fer íntim amic. En sortir, amb 10 anys, treballà de factòtum en una sabateria i després aprengué l'ofici de metal·lúrgic. Encara que es considerava cristià, arran de la repressió desencadenada a conseqüència de l'aixecament de Bera (Navarra) del 7 de novembre de 1924 es va fer anarquista. Aconseguí una cultura important de manera autodidacta. Aficionat a la tauromàquia, volgué ser torero sota el nom de Bonarillo i participà en diverses corridas, com la del 29 de maig de 1927. En 1931 va ser nomenat tresorer del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre l'1 i el 10 de maig de 1936 representà el seu sindicat en el IV Congrés de la CNT a Saragossa (Aragó, Espanya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 exercia de secretari del Sindicat del Metall. El 31 de juliol d'aquell any, quan sortia de la feina, va ser detingut per un escamot de requetès. La seva biblioteca va ser cremada al carrer davant casa seva, patí apallissaments i fou tancat al Fuerte San Cristóbal d'Ezkaba, a prop de Pamplona. Tres mesos i mig després, gràcies a la intercessió de la coneguda llevadora Dominica Español, amiga de la família, la filla de la qual estava casada amb Esteban de Guayo, un cap dels requetès, el 16 de novembre de 1936 va ser alliberat; abans de sortir, però, va ser obligat a casar-se per l'Església –estava casat civilment amb sa companya i tenia dues filles. A partir de 1941 treballà en la construcció per a «Huerta y Cía», empresa constructora del panteó del dictador Francisco Franco a Cuelgamuros (Madrid, Espanya), realitzant tasques de desenrunament, reurbanització i construcció a la Ciutat Universitària destruïda per la guerra. En 1942 va escriure el llibre de memòries sobre la repressió franquista a Pamplona Los culpables. Entre 1949 i finals dels anys setanta exercí de crític taurí en el periòdic Pensamiento Navarro i també col·laborà en Pregón, Vida Vasca (1961-1977), El Ruedo i la revista del Club Taurí de Pamplona. El maig de 1988 publicà en edició particular no venal de 50 exemplars Los culpables. Pamplona 1936, llibre reeditat per al gran públic en 2006, i en 1991 Recuerdos y tragedia de dos Repúblicas en España. Galo Vierge Santa Eufenia va morir el 10 de març de 1997 a la Casa de la Misericòrdia de Pamplona (Navarra), on havia passats dos anys importantíssims de la seva infantesa.

---

Continua...

---

[19/05] �Osvobojdenie� - Confer�ncia kropotkiana - �El Amigo del Pueblo� - Par�s (19-05-68) - Peidro - Gim�nez L�pez - Gu�rin - Aisa - Ellul - Florist�n

efemerides — Sun, 19 May 2013 18:02:18 +0200

[19/05] «Osvobojdenie» - Conferència kropotkiana - «El Amigo del Pueblo» - París (19-05-68) - Peidro - Giménez López - Guérin - Aisa - Ellul - Floristán

Anarcoefemèrides del 19 de maig

Esdeveniments

- Surt Osvobojdenie: El 19 de maig de 1914 surt a Ruse (Ruse, Bulgària) el primer número de la revista mensual Osvobojdenie (Alliberació). Estava editada per l'organització anarquista de Ruse i n'era responsable Goulaptxev. Amb el suport de Nicolas Stoïnov, de Varban Kilifarski i d'alguns independents i socialistes, Goulaptxev va crear la primera editorial llibertària búlgara, que tenia impremta pròpia i funcionava en règim de cooperativa. Aquesta editora va publicar, a més d'Osvobojdenie, nombrosos llibres i fullets, la major part traduïts del rus i del francès.

***

- Conferència kropotkiana de Durant: El 19 de maig de 1918, al Labor Temple del Fourteenth Street de Nova York (Nova York, EUA), l'escriptor, filòsof i historiador anarquista William James Durant ofereix una històrica conferència kropotkiana sota el títol Peter Kropotkin. The Russian Revolution. Will Durant en aquests anys era professor de l'Escola Moderna de Nova York, inspirada en els fonaments del pedagog llibertari català Francesc Ferrer i Guàrdia.

***

- Surt El Amigo del Pueblo: El 19 de maig de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista El Amigo del Pueblo. Portavoz de Los Amigos de Durruti. De periodicitat irregular, fou l'òrgan d'expressió de l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» i li donaren aquest títol en record de la publicació de Marat durant la Revolució francesa. Pretenia palesar les experiències revolucionàries sorgides arran de les jornades de juliol de 1936 i de maig de 1937. Com que el primer número fou mutilat per la censura, el segon sortí de manera clandestina i s'arribaren a editar 15.000 exemplars. Dirigida per Jaume Balius, hi van col·laborar Antonio Bonilla, Ada Martí, Domingo Paniagua, Jaime Rodríguez, Eleuterio Roig, Pablo Ruiz i J. Santana Calero, entre d'altres. Aquesta publicació, que fou duríssima contra els marxistes i contra els petitburgesos, alhora que molt crítica vers les actuacions dels portaveus anarquistes durant els «Fets de Maig» de 1937 a Barcelona, comptà amb el boicot total dels sectors dirigents de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tot el contingut de la publicació girava al voltant de la defensa de la Revolució de juliol de 1936 i en l'últim número, el 12, de l'1 de febrer de 1938, presentaren el programa de «Los Amigos de Durruti»: junta revolucionària, autonomia municipal, poder sindical i control obrer. Finançat amb aportacions de combatents, aquest periòdic anuncià l'obertura de locals a Sants, Torrassa, Gràcia i Sabadell; hi havia un nucli important a la conca minera del Cardoner i la seva influència creixia entre les Joventuts Llibertàries. També despertava interès a França, on la majoria del moviment sindicalista revolucionari i un sector de l'anarquisme eren molt crítics amb l'actuació de la CNT i de la FAI. Entre juliol i desembre de 1961 el Grup Franco-Espanyol de «Los Amigos de Durruti» (Jaume Balius, Pablo Ruiz, etc.) edità a França quatre números d'una nova sèrie del periòdic, que no tingué gaire ressò. En 1977 diversos grups llibertaris i autònoms barcelonins realitzaren una edició facsímil dels vuit primers números del periòdic original i d'altres materials de l'Agrupació de «Los Amigos de Durruti».

***

- París (19-05-68): El 19 de maig de 1968 a París (França), a les 11 hores, són requerits pel general De Gaulle el primer ministre Georges Pompidou; el ministre de l'Interior, Christian Fouchet; el ministre d'Informació, Georges Gorse; el ministre dels Exèrcits, Pierre Messner; i el prefecte de Policia de París, Maurice Grimaud. El General vol parlar amb els responsables del manteniment de l'ordre: «La reforma, sí; le chienlit [el caos, la mascarada], no.» De Gaulle exigeix la «neteja» de l'Odéon aquest mateix dia i de la Sorbona l'endemà. També vol tornar a controlar l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF). De Gaulle dona permís per obrir foc si és necessari. Pompidou demana més forces de l'ordre, les vagues s'escampen per tota França; ahir vint esquadrons de la policia parisenca van haver de sortir a «províncies». Fins i tot hi ha sectors de la policia i sindicats policíacs que es plantegen secundar les vagues, com han fet els funcionaris de Correus i de l'Électricité de France (EDF). Mentrestant, els vaguistes dels dipòsits d'autobusos de París bategen el bulevard Malherbes com «Avinguda de la Chienlit».

Naixements

- Josep Peidro: El 19 de maig de 1897 neix a Mutxamel (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Josep Peidro Vilaplana, conegut com Pepet. Originari d'una família alcoiana empobrida, son pare es deia Santiago Peidro Planas, fabricant de «cafè» (beuratge alcohòlic típic alcoià), i sa mare Teresa Vilaplana Jordà, bugadera. Sa família, formada per quatre germans, vivia al barri pobre de Caramanxel d'Alcoi (Alcoià, País Valencià). Com que son pare es va veure inútil d'una cama i no podia fer cap feina, quan tenia set anys, sense haver anat a l'escola, entrà a treballar com a aprenent en una impremta, on començà a conèixer les primeres lletres. Després va fer altres feines amb jornades de 10 i 12 hores i acabà aprenent l'ofici de torner a diversos tallers mecànics. Quan tenia 18 anys caigué malalt de tifus. Va ser donat exempt per a fer el servei militar ja que havia de mantenir sos pares ja majors i malalts. Cap al 1918 s'afilià al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi, on gairebé tots els metal·lúrgics de la localitat estaven adherits a la socialista Unió General del Treball (UGT). El 16 de novembre de 1922 es casà amb Amparo Montserrat, amiga de la infància que treballava com a bambunera, operària de la fàbrica de paper de fumar «Bambú». Encara que considerat un dels millors torners alcoians, va ser boicotejat per la seva militància i es trobà sense feina. En 1923 el governador militar i civil d'Alacant Cristino Bermúdez de Castro dissolgué els Sindicats Únics i l'Ateneu Sindicalista alcoians i continuà amb detencions, escorcolls i encalçaments dels militants per la Guàrdia Civil. Aquest mateix any nasqué sa primera filla, Empar. En aquest situació, cridat per son germà gran Santiago, a començaments de 1925 marxà a França a la recerca de feina; però, pocs mesos després, retornà ja que les expectatives es van veure frustrades i la pressió policíaca cap als obrers peninsulars militants era obsessiva. Poc després nasqué sa segona filla, Carme. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità activament en la clandestinitat. El novembre de 1927, arran d'una vaga a la fàbrica de teixits de llana i de cotó «Terol Hermanos SA» i que acabà implicant tota la classe obrera alcoiana, va haver de fugir de la Guàrdia Civil per les taulades i trobà refugi a Alacant amb uns companys que li van trobar feina de mecànic en un taller d'automòbils. Més tard es reuní amb sa companya i sos dos filles a Alacant. En 1929 tots retornaren a Alcoi, on trobà feina i començà a militar de bell nou. Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la legalització de la CNT l'abril de 1930, participà activament en la reorganització del moviment llibertari alcoià, com ara la creació, amb altres companys (Cándido Morales, Josep Julià, Josep Corbí, Balaguer, etc.), del Centre d'Estudis Socials, creat l'agost d'aquell mateix any i del qual fou president, o la constitució del Sindicat Metal·lúrgic el setembre de 1931, mes en el qual nasqué son tercer fill, Albert. Com gairebé tots els militants llibertaris alcoians, va fer costat el «Manifest dels Trenta». El desembre de 1931 aconseguí, amb altres militants (Daniel Llin, Tomás Payá, Constantí Miralles, Emilio Ferri, Gonzalo Bou, etc.), després d'afiliar-se al Sindicat de Metal·lúrgics i Similars de l'UGT, que aquest ingressés en la CNT. També va ser delegat de la Federació Local de CNT. L'estiu de 1932, arran d'un incident amb Quico l'Alt, patró de la fàbrica on treballava, marxà d'Alcoi i s'instal·là a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) on ja li havien buscat feina de torner al taller Casa Diago. Com que no havia Federació Local de CNT a Vila-real, freqüentà el Centre Obrer de l'UGT. L'octubre de 1934 la CNT va ser prohibida i quan fou legalitzada novament l'octubre de 1935 fundà, amb altres companys (Vicent, Ernesto Gómez, Alejandro Navarro, Martín Gil, etc.), el Sindicat Únic d'Oficis Diversos de Vila-real, que es reunia al Centre Obrer «La Unión». Poc després organitzà un míting, dins el marc de la campanya pro amnistia, en el qual van participar Durruti i Ascaso. Va fer viatges propagandístics a Castelló i a València. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part amb José Casinos, en representació de la CNT, del Comitè de Defensa Antifeixista, format per totes les forces esquerranes de la localitat. Volia anar al front, però va ser requerit perquè s'encarregués dels tallers metal·lúrgics i readaptar-los a la producció de material bèl·lic i així les dues centrals sindicals crearen la Cooperativa d'Obrers Metal·lúrgics UGT-CNT composta per cinc tallers, que passaren de produir material de reg a fabricar obusos per al Ministeri de la Guerra. El 6 d'octubre de 1936, amb Martín Gil, ocupà les oficines del Registre de la Propietat i cremaren els llibres i documents del seu interior. En aquesta època intervingué en mítings i conferències. El setembre de 1937 participà en la constitució de la «Col·lectivitat Productora Campesina UGT-CNT» de Vila-real, que estava formada per dues cooperatives de consum, una de la CNT i altra de l'UGT. El juny de 1938, davant l'avanç de les tropes franquistes, fugí amb bicicleta cap Alcoi, quan els feixistes ja trepitjaven els carrers de Vila-real i després de cremar els arxius del sindicat. A Alcoi entrà a treballar al Departament d'Avituallament, dirigit per Vicent Oriola, i on s'encarregà que els repartiments fossin equitatius. El 2 de gener de 1939 va ser nomenat cap de la Conselleria Municipal d'Avituallament, càrrec que abandonà poc després quan va ser cridat a files, però no va anar al front sinó que va ser destinat a la fabricació d'obusos en un taller socialitzat. Quan la victòria feixista era un fet, el 18 de març de 1939 fugí a Alacant i l'endemà salpà a bord del carboner «African Trader» cap a Mèxic, però en alta mar el cuirassat franquista «Canarias» obligà el vaixell a ancorar a Orà (Algèria). Després va ser confinat en diversos camps de concentració i Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) africanes, com ara Camp Morand, Boghari, Oudja, Bou Harfa, Le Kef, Colom-Béchar). Joan Josep Peidro Vilaplana va morir el 22 de juliol de 1940 a l'hospital militar d'Oudja (Rif, Marroc) a conseqüència d'un càncer d'estómac i després d'una operació que res no pogué fer per salvar sa vida. En 2005 els seus familiars Miquel i Andreu Amorós Peidro publicaren José Peidro, de la CNT. Retazos del movimiento obrero y la guerra civil en Alcoi y Vila-real.

Josep Peidro (1897-1940)

***

- Pedro Giménez López: El 19 de maig de 1903 neix a Minglanilla (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Giménez López. En 1936 fou membre del Comitè de Defensa de la Regional de Llevant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, en acabar la guerra, passà al nord d'Àfrica i fou internat al camp de concentració de Morand (Boghari) i, l'any següent, al de Susoni (Boghari). Amb l'Alliberament s'instal·là a Alger, on milità en la Federació Local de la CNT de la capital algeriana. Pedro Giménez López va morir el 25 de febrer de 1970 al sanatori Rivet d'Alger (Algèria).

***

- Daniel Guérin: El 19 de maig de 1904 neix a París (França) el militant comunista llibertari, historiador, escriptor, tipògraf i lluitador pels drets homosexuals Daniel Guérin. Fill d'una família burgesa liberal i dreyfusista, Daniel Guérin es va llicenciar en Ciències Polítiques i va quedar molt impressionat per les obres de Proudhon, Marx, Pelloutier i Sorel. En 1923 viatja a Itàlia i l'any següent a Grècia; després farà el servei militar com a sotstinent d'infanteria a Estrasburg. Va esdevenir un socialista revolucionari --va participar activament en la campanya contra l'execució de Sacco i Vanzetti-- i un antiimperialista arran de la seva estada a Síria, entre 1927 i 1929, i d'un viatge a Indo-xina en 1930. En aquests anys va militar amb els sindicalistes revolucionaris de la revista La révolution prolétarienne, de Pierre Monatte, i va fer feina de tipògraf i de corrector d'impremta --en 1932 es va adherir al Sindicat de Correctors de la CGT al qual restarà afiliat fins a la seva mort. Va viatjar a l'Alemanya prehitleriana amb bicicleta l'agost i el setembre de 1932 i va escriure un llibre amb les seves impressions (La peste brune, 1932). A mitjans dels anys 1930 Guérin va ingressar en el grup de l'esquerra revolucionària de Marceau Pivert, i quan aquesta tendència va ser exclosa de l'SFIO i es va crear el Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP), Guérin va esdevenir-ne un dels responsables, situat a l'esquerra del grup i pròxim a Trotskij, amb qui va mantenir correspondència. El 29 de setembre de 1934 es va casar amb l'austríaca Marie Fortwangler i d'aquesta unió naixerà Anne, el 22 d'agost de 1936. Durant l'època del Front Popular francès, va ser un membre actiu en el moviment d'ocupacions de fàbriques i cofundador dels Albergues de Joventut. En 1937 va denunciar les maniobres dels stalinistes a Espanya, i amb alguns camarades reagrupats entorn de Maurice Jacquier, va fer costat polític i material a la CNT-FAI i al POUM, tot criticant ferotgement la política de no-intervenció del govern Blum. Va mantenir correspondència amb Ángel Pestaña, de la CNT, per assenyalar-li la importància de la descolonització del Marroc. Exiliat a Oslo (Noruega), on intentarà crear un secretariat internacional contra la guerra, treballa de cambrer en un restaurant. Quan Noruega va ser envaïda pels nazis, va ser detingut l'abril de 1940 per la Wehrmacht i internat a Alemanya fins a 1942, que va ser amollat per problemes de salut. Va participar en la Resistència i, acabada la guerra, als EUA, va prendre part en 1946 en les lluites obreres i racials, abans de ser expulsat en 1949 en plena «cacera de bruixes» maccarthysta. L'esclafament dels consells obrers hongaresos en 1956 i la lectura de les obres completes de Bakunin van acabar per confirmar la seva orientació llibertària. A partir de 1959 i de la publicació de Jeunesse du socialisme libertaire, buscarà una nova via, síntesi entre l'anarquisme i el marxisme, publicant Pour un marxisme libertaire i À la recherche d'un communisme libertaire. En 1960 va signar la «Crida dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria i va ser inculpat, defensant després la independència algeriana des del Comitè França-Magrib. En 1965 va escriure un dels seus llibres més famosos, L'Anarchisme, popularització del pensament llibertari traduït a molts idiomes. Va prendre part en els esdeveniments del Maig del 68 des de les files llibertàries del grup editor de la revista Noire et Rouge i del Moviment 22 de Març, i va crear l'any següent, amb Georges Fontenis, el Moviment Comunista Llibertari, abans d'ajuntar-se amb la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) en 1980, on militarà fins a la seva mort. En 1979 morirà sa muller i companya llibertària, Marie, fet que el deixarà en un profunda depressió. Més tard participarà en accions antimilitaristes i treballarà amb el Front Homosexual d'Acció Revolucionària (FHAR), intentant plantejar la qüestió homosexual en el món obrer. Com a historiador és autor de Ni Dieu, ni Maître. Anthologie du moviment libertaire (1965), però també de nombrosos assaigs polítics (Les Antilles décolonisées, 1956; Front populaire, révolution manquée, 1963; Décolonisation du noir américain, 1963; Rosa Luxembourg et la spontanéité révolutionnaire, 1971; La Révolution française et nous, 1976; Proudhon oui et non, 1978) i sobre sexualitat (Kinsey et la sexualité, 1955; Shakespeare et Gide en correctionnelle?, 1959; Homosexualité et révolution, 1983; Essai sur la révolution sexuelle après Reich et Kinsey, 1989). Una de les seves últimes aparicions públiques va ser en 1986 en el debat «Il y a 50 ans... en Espagne 36-37: L'expérience révolutionnaire et autogestionnaires», amb Georges Fontenis i nombrosos militants de la CNT espanyola, com ara Enric Marco Nadal i Antonio Rivera. Daniel Guérin va morir el 14 d'abril de 1988 a Suresnes (Illa de França, França). Els seus arxius es troben principalment a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine (BDIC) de Nanterre i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Daniel Guérin. Combats dans le siècle (1904-1988), és el títol d'una pel·lícula francesa, dirigida per Patrice Spadoni i Laurent Mulheisen en 1994, sobre la figura d'aquest influent pensador.

Daniel Guérin (1904-1988)

***

- Manel Aisa: El 19 de maig de 1953 neix a Barcelona (Catalunya) el documentalista i agitador cultural anarquista Manuel Aisa Pàmpols. Criat al barri del Raval de Barcelona, ben aviat es va relacionar amb el moviment anarquista. Cap al 1973 va participar en l'Associació de Veïns del «Chino» i poc després es va integrar en un col·lectiu llibertari de Sant Antoni-Chino --embrió de l'Ateneu Llibertari del mateix nom-- i en una comuna. A finals de 1976 es va afiliar en el ram de la construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va participar activament en la reconstrucció del sindicat anarcosindicalista: secretari d'Organització de la Federació Local barcelonina entre 1977 i 1978, anys d'esdeveniments força importants (Jornades Llibertàries de Barcelona, vaga de les benzineres, míting de Montjuïc, etc.); secretari de Propaganda del Sindicat de la Construcció en 1980, etc. En 1982 va abandonar la CNT i va centrar la seva tasca en el camp cultural, sobretot com a documentalista del Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) i organitzador d'activitats de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), al qual s'havia associat en 1979, i del qual ocuparà càrrecs directius. Aquestes activitats les fa compatibles amb una llibreria especialitzada en temes socials (Llibres Aisa), amb el foment dels llibres de temàtica llibertària a través de l'Editorial Sintra i amb les seves aficions pictòriques --va exposar en la mostra «Artistes per la llibertat» de l'Exposició Internacional de l'Anarquisme de Barcelona de 1993. Ha col·laborat en diverses publicacions llibertàries (Boletín Bibliográfico AEP, Catalunya, Ideas-Orto, La Lletra A, Noticiari AEP, Polémica, Solidaridad Obrera, El Vaixell Blanc, etc. És autor de Cronología. Presencia internacional del anarquismo (1993), L'efervescència social dels anys 20 (Barcelona, 1917-1923) (1999), La Barcelona rebelde: guía de una ciudad silenciada (2003 i 2008, amb altres) i La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la Transició als Països Catalans (2005, amb altres), a més de prologar nombrosos llibres.

Defuncions

- Jacques Ellul: El 19 de maig de 1994 mor a Peçac (Aquitània, Occitània) d'un càncer l'historiador, sociòleg, teòleg protestant i pensador anarquista Jacques Ellul. Havia nascut el 6 de gener de 1912 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Les seves arrels van ser d'allò més cosmopolites: l'àvia paterna era sèrbia d'Obrenovic; l'avi italià, però de Malta; son pare, de Trieste, fou ciutadà austríac i alhora britànic; i sa mare fou filla d'una francesa i d'un portuguès anomenat Mendès. Son pare feia d'apoderat de l'empresa vitícola de Louis Eschenauer i sa mare era professora de dibuix. Jacques Ellul realitzà els estudis secundaris als instituts de Logchamp i Montaigne de Bordeus, on destacà en llengües (llatí, francès, alemany) i en història, acabant el batxillerat quan tenia 17 anys. Volia esdevenir oficial de Marina, però son pare l'obligà a estudiar dret a la facultat de Bordeus. El 10 d'agost de 1930 Déu se li manifestà i a partir d'aquesta revelació es convertirà al cristianisme. L'any següent tindrà altra mena de revelació, Karl Marx, autor que llegirà de manera compulsiva. En aquests anys conegué Bernard Charbonneau, i sa esposa Yvette, que esdevindrà un col·lega inseparable en els seus estudis sobre l'ecologia política i en la crítica de la societat moderna des de la perspectiva llibertària. En 1936 obtingué el doctorat amb una tesi titulada «Histoire et nature juridique du mancipium» i entre 1937 i 1938 va fer classes a la Facultat de Dret de Montpeller i després a les de Estrasburg i Clarmont d'Alvèrnia. En 1940 el govern feixista de Vichy li revocà el càrrec per ser fill d'estranger i s'instal·là a la petita vila aquitana de Martres, on participà en la Resistència, dedicant-se alhora a l'agricultura per alimentar sa família. Després d'Alliberament, entre el 31 d'octubre de 1944 i el 29 d'abril de 1945 farà de conseller municipal i l'octubre de 1945 serà inclòs en la llista electoral de la Unió Democràtica i Socialista de la Resistència (UDSR), que serà un fracàs. Després d'aquestes experiències «polítiques», rebutjarà per sempre més la via de la democràcia parlamentària. Amb una concepció cristiana de la vida, allunyada tant de l'integrisme cristià com de la Teologia de l'Alliberament, encapçalarà l'Església Reformada de França fins a 1970, però sempre fou un marginat en els cercles protestants. Entre 1958 i 1977 fou president del «Club de Prevenció de la Delinqüència Juvenil», alhora que prenia part activa en les lluites ecologistes des del «Comitè de Defensa de la Costa Aquitana». Els seus estudis sobre l'evolució de la societat moderna des d'un punt de vista ecologista, on constà la desaparició del món rural i la seva substitució per un món tecnològic, han donat lloc a una cinquantena de llibres traduïts en una dotzena de llengües i un milenar d'articles. En 1954 aparegué La technique ou l'enjeu du siècle, primer lliurament de la seva trilogia consagrada a la crítica de la societat tecnològica. Aquesta obra, descoberta per Aldoux Huxley, li atorgà una notable autoritat en els cercles universitaris nord-americans i centenars d'estudiants californians assistiren als seus cursos de l'Institut d'Estudis Polítics fins al 1980, any de la seva jubilació. Va publicar articles força polèmics en nombroses publicacions, com ara Réforme, Le Quotidien de Paris, Ouest-France, Sud-Ouest Dimanche, etc. Militant anarquista proper al situacionisme i crític del pensament i de les derives marxistes, sempre pensà que el cristianisme i l'anarquisme buscaven un mateix fi basats en l'«ètica del no-poder». Va escriure nombrosos treballs teològics sobre els aspectes subversius i alliberadors de l'Evangeli i sobre la «perversió» de determinats supòsits del cristianisme. La seva crítica dels mitjans de comunicació i del control de la tecnologia és fonamental per entendre el món modern; Ivan Illich el considera un dels seus pares intel·lectuals. Entre les seves obres fonamentals podem destacar L'illusion politique (1965), Histoire de la propagande (1967), Métamorphose du bourgeois (1967), Autopsie de la révolution (1969), Contre les violents (1972), De la révolution aux révoltes (1972), Éthique de la liberté (1973-1974), Le système technicien (1977), L'idéologie marxiste chrétienne (1979), Changer de révolution. L'inéluctable prolétariat (1982) i Anarchie et christianisme (1988). Després de patir molt, Jacques Ellul va morir el 19 de maig de 1994 a Peçac (Aquitània, Occitània) d'un càncer. La pel·lícula de Godfrey Reggio Koyaanisqatsi li ret un homenatge, juntament amb Guy Debord i Ivan Illich. Jacques Ellul està considerat un dels primers filòsofs de l'ecologisme europeu i de la idea de «decreixement» i, juntament amb Jürgen Habermas i Martin Heidegger, un dels principals pensadors del fenomen de la tècnica al segle XX.

Ramon Alcoberro: Introducció a Jacques Ellul

***

- Julián Floristán: El 19 de maig de 1997 mor a Royan (Poitou-Charentes, França) l'anarcosindicalista Julián José María Floristán Urrecho. Havia nascut el 16 de març de 1905 a Haro (La Rioja, Espanya) en una família humil i orfe de pare. Va abandonar l'escola abans de fer els 10 anys i als 14 va començar a treballar d'aprenent de fuster. A partir de 1920 començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Haro i el gener de 1926, en fer els 20 anys, per eludir el servei militar, marxà a Miranda, des d'on, després de fer contacte amb l'anarquista Laurentino Tejerina, es va traslladar clandestinament a França. Residí a Donibane Lohizune i a Biàrritz, fins que les dificultats econòmiques per trobar feina el van obligar retornar a la Península: el setembre de 1927 feia feina als ferrocarrils de Burgos com a fuster i en 1929 va passar una temporada a les navarreses Carcastillo i Tafalla. Aquest mateix any va instal·lar-se a Santa Coloma de Gramenet, on va ser delegat del Comitè Pro Presos, intervingué en la fundació de la Casa del Poble, va ser corresponsal de Solidaridad Obrera i distribuïdor de la premsa anarquista. Mancat de feina, en 1933 es va establir a Palma (Mallorca, Illes Balears), on va arribar a ser secretari de la Federació Local de CNT, membre de l'Ateneu Racionalista de la barriada de Santa Catalina, responsable del setmanari Cultura Obrera i corresponsal de Solidaridad Obrera; també va patir un procés per delicte de premsa. En 1936 va marxar a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) i va assistir al congrés d'aquell any com a delegat cenetista per Torre del Compte. Quan va esclatar la Revolució de juliol, es va traslladar ràpidament a Torre i Gandesa, i va intervenir en la sufocació de l'aixecament feixista a Villalba de los Arcos. Després es va sumar a la columna constituïda a Tarragona per alliberar Aragó, participant en la presa de Calaceita i arribant fins a Vall-de-roures. Aquest mateix mes de juliol s'unirà a la columna Carod-Ferrer, que va acabar abandonant per discrepàncies amb el cap, passant a encarregar-se com a secretari general de les col·lectivitzacions de 19 pobles de la zona de Vall-de-roures. En produir-se la ràtzia dels estalinistes d'Enrique Líster contra les col·lectivitats, es va veure forçat a amagar-se, fins que aconseguí arribar a Lécera, on es va unir a la Brigada Confederal 117, integrant-se en els serveis d'Intendència; més tard, va formar part del Batalló Remiro. El 9 de febrer de 1939 va passar a França per Bourg-Madame i patí els camps de concentració de Mauzat, Vernet i Set-fonts. Més tard va acabar en les companyies de treballadors d'estrangers, d'una de les quals va desertar pels Pirineus, acabant a Fumel. Després de l'Alliberament, va treballar a Frontonh i La Sala, per assentar-se definitivament a Royan. A l'Estat francès va militar en la CNT, participant en diverses activitats orgàniques: secretari de la comarcal de Vall-de-roures en l'exili durant moltíssims anys; presència en el Congrés de París de 1945 i en diversos plens de la regional de Tolosa; secretari general de la CNT de Fumel entre 1945 i 1947, de Frontonh --i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA)-- i de Royan, des de 1954; secretari d'administració de la regional tolosana entre 1947 i 1949; etc. Des de 1931 va ser assidu de la premsa llibertària, publicant articles, sota diversos pseudònims (Royan, Urrechu, Florián, Riojano) en Ação Directa, Boletín de los GG de Defensa Confederal, Boletín Interno, Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Combat Syndicaliste, Cultura y Acción, Cultura Obrera, Espoir, Ideas, Nervio, Nuevo Aragón, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umanità Nova, Umbral, etc. Va col·laborar en el llibre Comarcal de Valderrobres (1971) i és autor unes memòries Cosas vividas (1971).

Julián Floristán (1905-1997)

Actualització: 19-05-13

[18/05] Cincinnati Time Store - �El Perseguido� - �Germinal� - �Proa� - Par�s (18-05-68) - Pelletier - Damiani - Arondel - Haywood - Casteu - Fontcuberta - Poblador - Gonz�lez Entrialgo - Lashortes - Dorlet - Torrelles - Laborit - Mu�oz Congost - C�spedes

efemerides — Sat, 18 May 2013 19:46:06 +0200

[18/05] Cincinnati Time Store - «El Perseguido» - «Germinal» - «Proa» - París (18-05-68) - Pelletier - Damiani - Arondel - Haywood - Casteu - Fontcuberta - Poblador - González Entrialgo - Lashortes - Dorlet - Torrelles - Laborit - Muñoz Congost - Céspedes

Anarcoefemèrides del 18 de maig

Esdeveniments

- Inauguració del Cincinnati Time Store: El 18 de maig de 1927, a Cincinnati (Ohio, EUA), Josiah Warren (1798-1874), considerat el primer anarquista individualista americà, inaugura el primer Time Store (Magatzem del Temps), on posarà en pràctica les seves idees econòmiques basades en la teoria del valor-treball i del comerç just. En aquesta botiga minorista, els articles són venuts al seu preu real, en funció del temps de treball que s'ha necessitat per realitzar-se i vendre’s; els intercanvis eviten la moneda capitalista americana i es porten a terme amb labor notes (bitllets de treball). Aquest reeixit experiment durarà fins a maig de 1830, quan Warren portarà aquesta idea a la comunitat New Harmony entre 1842 i 1847. El Cincinnati Time Store serà la primera experiència mutualista de la història, però Warren també serà el primer editor del primer periòdic netament anarquista, The Peaceful Revolutionist (El revolucionari pacifista), publicat el gener de 1833. Warren va adoptar la teoria del valor-treball segons la qual el valor d’un producte és la suma de l’esforç realitzat en produir-lo o adquirir-lo, i conseqüentment no era ètic carregar un bé amb un preu més alt que el del cost assumit pel venedor quan l’introdueix en el mercat; en definitiva, s’oposava als guanys. Warren va resumir aquesta política en la frase: «El cost és el límit del preu.» I, creient en la feina com el cost bàsic de les coses, va sostenir que a igual quantitat de feina naturalment rebria igual compensació material. Es va plantejar examinar si les seves teories podien ser posades en pràctica establint la seva «botiga de treball per treball». Si el seu experiment reeixia, el pla era establir diverses colònies on tots els participants acceptessin usar «el cost com a límit del preu» en totes les seves transaccions econòmiques, esperant que tota la societat eventualment adoptés aquest precepte en tots els assumptes econòmics. A la botiga, els consumidors podien comprar béns amb «bitllets de treball», que representen un conveni per exercir una feina. Els articles de la botiga s’apujaren inicialment un 7% per comptar el treball requerit per introduir-los en el mercat amb el preu incrementat segons el temps que un consumidor gasta amb el botiguer, mesurat amb un comptador de temps; després aquesta apujada va ser reduïda a 4%. El blat de moro va ser usat com regla (12 lliures de blat per hora de feina). El resultat d’aquest sistema va ser que ningú no va poder-se lucrar de la feina dels altres; tot individu rebia el producte complet de la seva feina. Es van fer ajustaments per la dificultat i els desacords sobre la consideració de l’esforç realitzat, ja que aquest temps no va ser l’únic factor pres en compte. Warren també va posar pissarres a la paret on les persones podien publicar quina mena de serveis buscaven o quins venien perquè altres poguessin respondre, i comerciar entre ells usant «bitllets de treball». Després d’un difícil període inicial, la botiga va demostrar ser força reeixida. Els béns de Warren van ser molt més barats que els de la competència, encara que va insistir que no volia posar les altres botigues fora de mercat. Altra botiga veïna es va adherir als mètodes de Warren. El fet que els preus dels béns apugessin el consum amb Warren, la majoria de vegades, va donar com a resultat transaccions molt eficients. Warren va dir que estava fent més negocis en una hora que en un negoci normal en un dia, motiu pel qual tancava la botiga part del dia per descansar. Encara que el magatzem va ser un èxit, el problema de considerar el mateix temps de feina per diferents dificultats de feina va ser una gran preocupació per a Warren, que no estava disposat a reconciliar el mètode subjectiu per determinar el valor de les coses amb les seves teories que no fos altra que confiar que el judici individual. Les idees de Warren han tingut una gran influència en el «comerç just».

***

- Surt El Perseguido: El 18 de maig de 1890 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic anarquista clandestí El Perseguido. Periódico comunista-anárquico. Va ser publicat pel grup Los Deseredados, format per llibertaris espanyols, principalment, argentins i alguns francesos (Gregori Inglán Lafarga, Rafael Roca, Manuel Reguera, Beltrán Cosini, Fortunato Serantoni, Ingla Lafargue, Cerambide, B. Salheens, S. Requena, J. Roux, Ragazini, Pierre Quiroule, Alex Sadier). La publicació tindrà una certa influència entre els treballadors europeus emigrats i era partidària de la «propaganda pel fet», publicant lloances quan es produïen atemptats i realitzant col·lectes per a les famílies dels anarquistes repressaliats, com ara Paulí Pallàs. Estava en contra de qualsevol forma d’associació llibertària organitzada (comissions, reglaments, federació, confederació, sindicat, «partit anarquista»...) tot reivindicant el «grup d’afinitat» sota el principi ideològic que «l’anarquisme és específicament inorganitzable»; també va rebutjar de manera taxativa els plantejaments anarcocol·lectivistes. Va ser dirigit per Rafael Roca i per l’ebanista català Gregori Inglán Lafarga, i entre els seus col·laboradors va tenir a Pierre Quiroule. A Xile es va distribuir i va tenir una gran acollida. Malgrat ser un periòdic clandestí la difusió del qual era molt perillosa, va passar d’un tiratge inicial de 1.000 exemplars a 1.700 en el número 26 i a 2.000 a partir del 36, per acabar amb un tiratge de 4.000 des del número 60. Va tenir una gran durada per a l’època, ja que va deixar de publicar-se el gener de 1897, però els anarcocomunistes antiorganització publicaran a partir de 1898 El Rebelde.

***

- Surt Germinal: El 18 de maig de 1918 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número de Germinal. Hoja quincenal libertaria. Va ser dirigida per Joan Ferrer Farriol. Hi van col·laborar Fortunato Barthe, Ramon Bonjoch, Josep Casasola, Josep Estrañi, Joan Ferrer, Leandro Flancho, Vicente Franco, Vicentina Israc, Ernesto Lecocg, Ángeles López de Ayala, Anselmo Lorenzo, Nisck, Riffle, Lluís Umbert, J. Vidal i A. Zozaya, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 28 de juliol de 1918.

***

- Surt Proa: El 18 de maig de 1935 surt a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) el primer número del periòdic anarquista Proa. Semanario de doctrina, crítica y combate. Els responsables de la publicació foren Antoni Esteve i José Juan Romero. Hi van col·laborar, entre d'altres, Acracio Progreso, Mingo, Miguel González Inestal, Manuel Fonfría i Gaston Leval. En sortiren com a mínim 17 números, l'últim el 14 de setembre de 1935, encara que es probable que continués fins al desembre de 1935 quan hagué de suspendre la publicació per dificultats econòmiques. Era una segona època d'aquesta mateixa capçalera publicada a Elda entre 1931 i 1932 com a òrgan d'expressió del Sindicat Únic de Treballadors de la Confederació Nacional del Treball - Associació Internacional dels Treballadors (CNT-AIT).

***

- París (18-05-68): El 18 de maig de 1968 l'ona de vagues i d'ocupacions s'escampa per tot França: vaga i ocupació a Thomson-Houston de Chauny; vaga escalonada a les mines de potassa d'Alsàcia; aturada i míting als «Chantiers de l'Atlantique» de Saint-Nazaire; interrupció de la feina a les mines de carbó del Nord; deu empreses metal·lúrgiques en vaga i ocupades a l'Havre; ocupació de les drassanes del Sena; a la regió parisenca, vaga a Balcock-Atlantique a La Courneuve, Farman a Boulogne, Alsthom a Saint-Ouen, Chausson a Gennevilliers, Ericsson a Boulogne, Nouvelles Messageries de la Presse Parisienne (NMPP, Noves Agències de Distribució de la Premsa Parisenca) a Bobigny, Idéal-Standard a Dammarie; a Lió, 30.000 obreres en vaga --Berliet, Rhodiacéta, Rhône-Poulenc, Fivers-Lille, Richard Continental, Gendrom i Normacen han estat ocupades--; vaga i ocupació a Rhodiacéta Besançon, a Forges i Acieries del Creusot; aturades espontànies als transports parisencs; interrupció gairebé total del trànsit a la Société Nationale des Chemins de Fer Français (SNCF, Societat Nacioinal dels Ferrocarrils Francesos); els centres de classificació postal de París, Marsella, Lió i Rouen han estat ocupats; el moviment s'estén a la construcció aeronàutica; totes les fàbriques Renault estan en vaga i ocupades... A la tarda, l'emissora radiofònica Europe 1 anuncia dos milions de vaguistes. A petició del jurat, se suspèn el festival de Canes, on la majoria de directors francesos havien retirat les pel·lícules en competició. A les 22.30 hores, el general De Gaulle arriba a l'aeroport d'Orly; la diplomàcia romanesa compren que hagi decidit acurçar la seva estada al país. Pompidou ofereix la seva dimissió, però el general la rebutja.

Naixements

- Madeleine Pelletier: El 18 de maig de 1874 neix a París (França) la psiquiatra, feminista i socialista Madeleine Pelletier. Filla de mare fadrina que es guanyava la vida com a venedora ambulant, conegué una infantesa molt pobre i ben aviat s'encarà amb sa mare, dona dura i dominant. Quan tenia 13 anys freqüentà un grup anarquista, però se n'allunyà per consagrar-se a la lluita feminista. En 1897 aprovà el batxillerat, que havia estudiat per lliure, i l'any següent aconseguí entrar a estudiar a la Facultat de Medicina de París a força de voluntat i malgrat els nombrosos obstacles que trobà com a dona lliure i emancipada. Com a antropòloga, començà a estudiar les relacions entre la talla del crani i la intel·ligència, segons les teories de Paul Pierre Broca, amb Charles Letourneau i Léonce Manouvrier. En oposició a la idea segons la qual la intel·ligència estaria en proporció al volum del crani i que fonamentava la inferioritat intel·lectual de la dona, trencà amb l'antropologia i decidí consagrar-se a la psiquiatria a partir de 1906 i fou la primera dona a França que obtingué el diploma de psiquiatria mèdica; també fou la primera dona que aconseguí una plaça en un psiquiàtric de l'Estat. En 1904, s'havia adherit a la maçoneria, participant en la lògia mixta (homes i dones) «La Nouvelle Jérusalem», però fou obligada a abandonar-la per la seva defensa a la contracepció i a l'avortament. Assídua a les reunions feministes i anarquistes des de l'adolescència, en 1905 s'afiliarà a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) --entre 1905 i 1914 fou membre del Consell Nacional de l'SFIO-- pensant que era un mitjà eficaç de propagar la causa de la dona i a partir de 1906 esdevindrà secretària del grup feminista «La Solidarité des femmes», una de les més radicals de l'època i que reivindicava els mètodes violents de propaganda. Es definia com a una feminista integral i reivindicava totes les emancipacions possibles (polítiques, econòmiques, socials, intel·lectuals, sexuals, etc.) de la dona. Entre 1907 i 1914 editarà La Suffagiste, publicació centrada en la reivindicació del vot de la dona. En 1908 representà «La Solidarité des femmes» en les manifestacions sufragistes de Hyde Park a Londres. En 1910 serà la primera candidata femenina, pel XVIII Districte parisenc, en les eleccions legislatives. Durant aquests anys, va participar en la majoria dels congressos internacionals socialistes en representació de l'SFIO. En 1913 va fer propaganda antimilitarista en els àmbits femenins i participà en nombroses manifestacions antibel·licistes. L'adhesió dels seus companys socialistes a la «Unió Sagrada» ho va veure com a una traïció, fet pel qual s'allunyà de l'SFIO. Durant la Gran Guerra treballà per a la Creu Roja, auxiliant els soldats de tots els països combatents. Després de la guerra començà a col·laborar en Le Libertaire i en L'Idée Libre amb articles antimilitaristes, educatius, feministes, etc. Pròxima al moviment neomaltusià, col·laborà en nombroses publicacions llibertàries d'aquest corrent. En la seva vida privada fou coherent amb la seva manera de pensar i era partidària de la «masculinització» o «virilització» de la dona: portava els cabells curts, es vestia com un home i decidí no tenir relacions sexuals; tot plegat fou vist pels sectors reaccionaris com un atemptat contra la identitat sexual. El desembre de 1920 assistí al Congrés de Tours de l'SFIO i, arran de l'escissió, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), futur Partit Comunista Francès (PCF). El juliol de 1921 viatjà il·legalment a l'URSS i en tornà publicà Mon voyage aventureux en Russie communiste, primer en la revista La Voix de la Femme i després com a llibre en 1922, on criticà el terror, la burocràcia, la misèria, el misticisme bolxevic i la situació de la dona en el món comunista. En 1926 abandonà categòricament el comunisme i abraçà, després d'anar i de venir, l'anarquisme definitivament. En aquesta època escriurà per a l'Encyclopédie Anarchiste. En 1927 defensà Nèstor Makhno en el periòdic La Fronde. Després va escriure novel·les utòpiques i en 1933 publicà la seva autobiografia, La femme vierge. Aquest any també s'adherí al «Grup Fraternal de pacifistes integrals Mundia». En 1937 patí una hemiplegia que la deixà parcialment paralitzada, però continuà practicant avortaments obertament i gratuïtament, per la qual cosa, en 1939, fou detinguda arran d'una denúncia. Jutjada segons la «Loi Scélérate» (Llei Perversa) de 1920, va ser condemnada, però per raons de salut fou internada a l'asil d'Épinay-su-Orge (Illa de França, França), on morí confinada el 29 de desembre de 1939. Madeleine Pelletier va publicar nombrosos llibres sobre els drets de la dona, entre els quals destaquen La femme en lutte pour ses dorits (1908), Idéologie d'hier. Dieu, la morale, la patrie (1910), L'émancipation sexuelle de la femme (1911), La droit à l'avortement (1913) i L'éducation féministe des filles (1914). En 1992 Charles Sowerwine i Claude Maignien publicaren la biografia Madeleine Pelletier, une féministe dans l'arène politique.

***

- Gigi Damiani: El 18 de maig de 1876 neix a Roma (Itàlia) el poeta, periodista, militant i propagandista anarquista Luigi Damiani, més conegut com Gigi Damiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Ausinio Acrate, Simplicio, etc.). Nascut en una modesta família catòlica, quedà orfe de mare, per la qual cosa aviat acabà en una casa correccional per miners a Nàpols. Després d'organitzar una revolta per intentar fugir, fou empresonat. En sortir marxà a Roma on treballà a la botiga de son pare. Després de conèixer la història de Ravachol en la premsa burgesa descobrí l'anarquisme i a partir de 1892 esdevingué una actiu propagandista. El setembre de 1894 fou confinat per la seva militància a Porto Ercole i després a l'illa de Tremitie, Favignata i Lipari. De bell nou a Roma, el setembre de 1896 començà a col·laborar en el periòdic L'Avvenire Sociale (1896-1905). Durant la manifestació del «Primer de Maig» de 1897 fou detingut i tancat a la presó amb Romeo Frezzi. El 28 de setembre de 1897 emigrà al Brasil i s'instal·là a l'Estat de São Paulo, d'antuvi a Tieté i després a Alto da Serra, on va viure confeccionant decorats teatrals. La seva primera contribució a la premsa anarquista en llengua italiana al Brasil fou una poesia («Ad una contessa») apareguda el 28 de novembre de 1897 en el periòdic La Birichina, dirigit per Galileo Botti a São Paulo. Després continuarà col·laborant en la premsa anarquista italiana i portuguesa de São Paulo. Quan arribà al Brasil coincidí amb una ona repressiva per part de l'Estat que havia expulsat nombrosos militants anarquistes italians (Felice Vezzani, Arturo Campagnoli, etc.) i contribuí a la revifalla del moviment llibertari i a la creació a São Paulo, amb Alfredo Mari, del periòdic Il Risveglio (1898-1899). En 1900 fou empresonat alguns mesos sota l'acusació de «violència sexual» per haver ajudat son company José Sarmento a «raptar» una jove que volia fugir de sa família per amor. En aquesta època col·laborà en el periòdic Il Dirito (1899-1902), fundat per Egizio Cini a l'Estat de Paraná, on acabà instal·lant-se en 1902. També col·laborà en el periòdic anarquista en llengua portuguesa O Despertar, publicat per José Buzzetti. En aquests anys va fer de corresponsal a Curitiba de La Battaglia (1904-1912), el qual publicarà en fullet una de les seves novel·les socials, L'ultimo sciopero. En 1908 tornà a São Paulo i en 1911 reemplaçà Oreste Ristori al front de La Battaglia i altres capçaleres posteriors --La Barricata (1912-1913) i La Barricata / Germinal (1913). En 1914 substituí Alessandro Cerchiai en la direcció de La Propaganda Libertaria (1913-1914) i en 1916 Angelo Bandoni en la gerència de Guerre Sociale (1915-1917). Les seves nombroses poesies socials i els seus articles exposen conceptes de teoria social, alhora que són una crònica de la societat brasilera i de la colònia italiana de São Paulo. El juliol de 1917 participà activament en la vaga general, que serà resposta amb una brutal repressió policíaca. Arran d'un nou moviment vaguístic durant la tardor de 1917, fou expulsat del Brasil i retornà a Itàlia. En arribar a Gènova fou detingut i només fou alliberat vint dies després gràcies a la campanya de Pascuale Binazzi des del setmanari Il Libertario, publicació en la qual passarà a col·laborar des d'aleshores, així com en Guerra di Classe i el diari anarquista Umanità Nova, dirigit per Errico Malatesta. Després de la detenció l'octubre de 1920 de tota la redacció d'aquest últim periòdic, el publicà regularment i clandestinament. Arran de l'atemptat del teatre Diana el març de 1921, reprengué la publicació del diari el juliol i la continuarà fins al 28 d'octubre de 1922, quan la impremta romana del periòdic fou destruïda pels feixistes. Després d'aquest fet, fugí, amb sa companya Lidua Meloni, a Palerm o el juliol de 1923 nasqué sa filla Valeria. El setembre de 1923 retornà a Roma i fundà el setmanari Fedé (1923-1926), que editava 13.000 exemplars. També fundà els periòdics mensuals Vita (1925) i Parole Nostre (1925). El 25 de setembre de 1926, després de l'atemptat de Gino Lucetti contra Mussolini, el seu domicili fou escorcollat i el 13 d'octubre marxà cap a Gènova i Milà, per passar clandestinament a França, on, el novembre, s'instal·là a Marsella. Entre 1926 i 1927 col·laborà en el periòdic de Virgilia d'Andrea Veglia i fundà el mensual gratuït marsellès Non Molliamo (1927), editat a Marsella pel Comitè Italià d'Acció Antifeixista i que tindrà difusió clandestina a Itàlia. El maig de 1927 nasqué a Marsella son fill Andrea. El setembre d'aquell any fou expulsat de França i s'establí a Bèlgica. El setembre de 1928 fou detingut a Lieja per «temptativa d'assassinat» i empresonat fins al desembre. A començaments de 1929 passà a Luxemburg i entrà clandestinament a França. Després de ser allotjat per diversos companys, com ara Damonti a Amiens, retrobà sa família a Puteaux i participà en una nova època de Fedé (1929-1931), dirigida per Virgilio Gozzoli. El març de 1930 fou novament detingut per «infracció al decret d'expulsió» i empresonat vint dies. De bell nou a Bèlgica, no li fou autoritzada la residència i rodà per diversos països, d'antuvi a Hamburg, on treballà com a traductor, i, arran de la proclamació de la República espanyola, a Barcelona, on preparà un pla per fer fugir Malatesta d'Itàlia. El setembre de 1931 fou expulsat d'Espanya i arribà amb sa família al nord d'Àfrica, primerament a Orà i després a Tunísia, on sa companya morí el desembre de 1932. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics anarquistes italians de l'exil, com L'Adunata dei Reffrattari, La Lanterna i Il Risveglio. Després d'obtenir, no sense problemes, un salconduit de les autoritats franceses, aconseguí arribar a Itàlia el febrer de 1946 i s'integrà en la redacció d'Umanità Nova. Durant el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat entre el 21 i el 26 de febrer de 1948, fou nomenat gerent d'aquest setmanari. Però, arran del deteriorament progressiu de la seva visió a causa d'un glaucoma del qual havia estat operat a Tunísia, hagué de mitigar les seves activitats periodístiques. El juny de 1951 fou denunciat per «apologia d'atemptat» contra el consolat francès a Gènova i condemnat a vuit mesos de presó. Després d'una nova operació d'oftalmologia, es retirà a Carrara i després a Roma. Gigi Damiani va morir el 16 de novembre de 1953 a Roma (Itàlia). Entre les seves obres destaquen L'ultimo sciopero, La Repubblica, I paesi nei quali non bisogna emigrare. La questione sociale al Brasile (1920), Il didietro del re. Memorie di un mancado regicida raccoltre e tradotte da simplicio (1921), Il problema della liberta (1924), Voci dell'ora, riflessioni (1924), La palla i el galeotto (1927), La Bottega. Scebe della roconstruzione fascista (1927), Cristo e Bonnot (1928), Fecondita (1929), Viva Rambolote (1929), Del delito et della pene nella societa di domani (1930), Astorno, una vita (1930), I ceti medi e l'anarchismo (1937), Carlo Marx e Bakunon in Spagna (1939), Razzismo e anarchismo (1939), Rampogne, versi di un ribelle (1946), Il problemo della liberta (1946), Sgraffi (1946), Discorsi nella notte (1947), Le ragioni di una antitesti tra comunisti ed anarchici (1948), L'utopia anarchica e la realta anarchica (1948), Diabolica carmina. Poesie panagerggianti e anticlericale (1949), La mia bella anarchia (1953), entre d'altres.

***

- Maurice Arondel: El 18 de maig de 1887 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) l'anarquista i anarcosindicalista Maurice Lucien Léon Arondel. Calderer en coure de professió, després de la mort de sa mare es va veure molt afectat i s'enrolà a la Marina per set anys. A resultes d'una brega amb un contramestre que havia insultat sa mare, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de l'Àfrica del Nord. Aconseguí evadir-se quan picava pedra amb un grup de forçats a cent metres de la línia fèrria i saltà a la plataforma d'un vagó de tren que passava; després d'una marxa nocturna de tres setmanes pel desert, aconseguí arribar a Alger on una nit fou sorprès per una patrulla quan es disposava a dormir en una xalupa esperant ser embarcat clandestinament cap a França. Aquesta detenció implicà una nova condemna afegida. Quan esclatà la Gran Guerra, com a molts membres dels «Bats d'Af» (Batallons d'Àfrica), fou enviat al front. Durant el quart dia de trinxeres, calmà la set amb el aigua dipositada en un clot d'obús que resultà estar contaminada pel gas mostassa. Greument gasejat, tornà cec i fou enviat a reraguarda i lliurat a la vida civil. A finals de 1926 s'integrà en el moviment llibertari i participà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Louis Louvet. Durant els 10 anys següents participà amb aquest grup --aferrant cartells, assistint a les xerrades i manifestacions, etc.-- i agafà el costum de denunciar els servidors del poder presents sota el crit d'«Eux autres» (Els altres), nom amb qui designava l'enemic. En 1928 s'adherí a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) i participà activament en el moviment de solidaritat amb els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Durant una campanya electoral, fou condemnat a una pena de presó per haver atupat un polític. Després de la II Guerra Mundial treballà en la construcció a París i en 1945 s'afilià a la Federació de la Construcció i de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). A partir de 1946 fou nomenat tresorer de la II Regió del Syndicat Unique du Bâtiment (SUB, Sindicat Únic de la Construcció), càrrec que ocupà fins al 1950. També fou l'administrador de Le Travailleur du Bâtiment (1950), òrgan nacional del SUB i de l'òrgan regional del Sindicat de Treballadors Públics de la Regió Parisenca SUB (1948-1953). El març de 1952 fou elegit tresorer de l'Oficina Confederal en el Congrés Confederal de la CNTF. Maurice Arondel va morir el 13 de febrer de 1961 a l'Hospital Bichat de París (França) i, després d'incinerat, les seves cendres van ser dipositades el 16 de febrer al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Defuncions

- Bill Haywood: El 18 de maig de 1928 mor a Moscou (Rússia) el militant anarcosindicalista nord-americà William Dudley Haywood, més conegut com Big Bill. Havia nascut el 4 de febrer de 1869 a Salt Lake City (Utah, EUA) i son pare era un genet del Pony Express que va morir de pneumònia quan Bill només tenia tres anys. Quan tenia nou anys, fent un tirador de pedres, la navalla si li va escapar i li va tallar l’ull dret, cosa que el deixà cec per sempre. Amb 15 anys va començar a treballar a la mina. En 1886 els esdeveniments de Haymarket (manifestacions, altercats, execucions...) el van impressionar i radicalitzar profundament. Va dirigir la Western Federation of Miners (WFM) entre 1900 i 1905. En 1901 es va afiliar, amb la WFM, en l’American Socialist Party (ASP, Partit Socialista Americà), del qual va ser expulsat pel seu suport als mètodes de l’IWW, com ara el sabotatge i l’acció directa. Big Bill va ser un gran orador i un gran promotor de la vaga general com a tàctica per acabar amb el capitalisme. En 1905 va participar en la fundació de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món), amb la finalitat de crear una unió de tots els treballadors. En 1906, va ser jutjat, amb altres companys, per la mort de l’exgovernador d’Idaho, però van ser absolts el juliol. Durant els últims anys de vida del cantautor llibertari Joe Hill, ambdós varen mantenir una fluida correspondència. En 1918 va formar part dels 165 militants de l’IWW condemnats per la seva oposició a l’«esforç de guerra» i acusats d’espionatge i de sedició; Big Bill va ser condemnat a 20 anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Gràcies a la campanya de suport per a la seva alliberació, va aconseguir un breu període de llibertat en 1921, però quan el Tribunal Suprem va rebutjar la seva apel·lació va aprofitar per fugir, de molts anys de presó o de la mort, i marxar cap a la Rússia soviètica, on va assessorar el nou govern bolxevic i el van posar a càrrec d’una colònia en una explotació hullera a Kuzbas. Finalment, desencantat totalment del «paradís dels treballadors», morirà a Moscou. Les seves cendres es van dividir en dues part: una va ser sepultada amb les restes del seu amic John Reed a la muralla del Kremlin a la plaça Roja de Moscou, prop de la tomba de Lenin, i l’altra va ser enviada a Chicago on va ser enterrada prop del monument als anarquistes de Haymarket que tant el van influir. La seva autobiografia Bill Haywood's Book va ser publicada en 1929.

Bill Haywood (1869- 1928)

***

- François Segond Casteu: El 18 de maig de 1935 mor a París (França) el militant anarquista François Segond Casteu. Havia nascut el 27 de febrer de 1876 a Niça (Provença, Occitània) en una família de tres infants; sa mare, vídua, va criar-los religiosament, però Segond Casteau en l'adolescència va perdre totes les creences. Tipògraf d'ofici, va militar en la Confederació General del Treball (CGT). Quan tenia 20 anys va ser cridat al servei militar, però només va suportar 19 dies i va desertar, exiliant-se a Suïssa. Es va casar amb una dona que portava cinc infants d'un anterior matrimoni. En 1910, quan el president Fallières, que havia rebutjar la gràcia al militant anarquista Liabeuf, va visitar Suïssa, Casteu el va tractar d'assassí en el periòdic La Voix du Peuple de Lausana; detingut, va ser tancat 20 dies i expulsat després. En aqueta època sa companya va morir i va restar amb cinc infants. Va instal·lar-se aleshores a l'escola llibertària de Sébastien Faure «La Ruche», fundada el 1904 a Rambouillet, on va conèixer Eugénie Trébuquet, amb qui es casarà. En 1914 va ser mobilitzat a Beauvais, però va restar malalt tres anys en un hospital. En 1918 es va instal·lar a Haucourt. Va col·laborar en Le Libertaire i, sobretot, en el setmanari anarquista picard Germinal, de qui esdevindrà corresponsal i distribuïdor a Beauvais. El 17 de setembre de 1920 va participar amb G. Bastien en la fundació de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Les seves opinions van fer que fos inquirit i jutjat per la justícia infinitat de cops. En aquesta època va pertànyer al Soviet de l'Oise i va representar la Federació de l'Oise en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de l'UA a París. El setembre de 1927 serà perseguit pel bisbe de Beauvais pels seus articles anticlericals publicats en Germinal i tancat a la presó d'Amiens; després d'una vaga de fam de 18 dies per aconseguir l'estatut de pres polític, va ser alliberat. Va continuar les seves activitats en Germinal fins a la desaparició del periòdic en 1933. En 1928 va ser elegit tresorer de la Federació Anarquista de l'Oise. En 1931 va ser novament perseguit i empresonat 10 dies. També va col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari Le Réveil Typographique i en La Revue Anarchiste. François Segond Casteu va morir el 18 de maig --alguns autors citen el 21 de maig-- de 1935 a l'Hospital Broussais de París (França) i va ser incinerat el 23 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

- Josep Fontcuberta Nivera: El 18 de maig de 1939 és afusellat al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Fontcuberta Nivera, també conegut com Pep Tortosa. Havia nascut el 23 de maig de 1901 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Quan era adolescent s'instal·là a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya), on treballà de paleta --va fer el paviment de l'església del poble-- i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta localitat conegué Francesca Font Domenec, que esdevindrà sa companya i amb qui tindrà dos infants, Àngela i Joan. Durant la guerra civil lluità com a voluntari al front de l'Ebre, on era conegut com Pep Tortosa. Quan acabà la guerra, sembla, va ser denunciat per un company de feina i detingut. Tancat a la presó Model de Barcelona, Josep Fontcuberta Nivera va ser afusellat el 18 de maig de 1939 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) --son fill Joan aconseguí veure'l la nit abans de la seva execució.

Josep Fontcuberta Nivera (1901-1939)

***

- José Poblador Colás: El 18 de maig de 1943 es afusellat a Jaén (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Poblador Colás, conegut com Pancho Villa. Havia nascut cap al 1904 a La Puebla d'Híxar (Terol, Aragó, Espanya). Aparellador de professió, des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Saragossa i a Madrid. Poc abans del cop d'Estat feixista de 1936, la CNT li encarregà enviar un comboi d'armament des de Madrid a Barcelona. El juliol de 1936 participà en l'atac a la Caserna de la Montaña a Madrid ocupada pels feixistes i després organitzà una columna de milicians per combatre a Alacant, València i Múrcia. També organitzà un grup guerriller llibertari («Los Hijos de la Noche»), al qual es van sumar presos alliberats del penal de Cartagena, encarregats d'operacions darrera de les línies enemigues i caracteritzat, segons alguns, per la seva extrema violència. Amb la militarització de les milícies el seu batalló s'integrà en la «Columna Andalusia-Extremadura» i fou nomenat comandant del 216 Batalló de la 79 Brigada Mixta, que actuà al sector d'Alcalá la Real (Jáen). També combaté als sectors de Jaén de Valdepeñas de Jaén, Los Villares, Castillo de Locubín i Frailes, on hauria estat autor de nombroses execucions de dretans. Ferit a una cama, va ser evacuat a Jaén i el seu batalló va ser dissolt a causa de les dissensions amb els comunistes i els socialistes. Al final de la guerra, segons alguns, va ser detingut a Alacant i tancat al camp de concentració d'Albatera, aconseguint la llibertat poc després; segons altres, pogué fugir d'un batalló disciplinari que treballava a l'embasament de Cíjara (Badajoz, Extremadura, Espanya). En 1940 feia feina d'aparellador amb un arquitecte a Madrid sota una falsa identitat. El desembre de 1941, arran d'una delació, va ser detingut i traslladat a Jaén. Jutjat en consell de guerra, va ser acusat de la mort d'una vuitantena de simpatitzants de la dreta. Condemnat a mort, José Poblado Colás va ser afusellat el 18 de maig de 1943 a les tàpies del cementiri de San Eufrasio de Jaén (Andalusia, Espanya) per un escamot comandat pel tinent Miguel Peláez Díaz, del Batalló Ciclista Núm. 2. El seu cadàver va ser llançat a la fossa 702.

***

- Avelino González Entrialgo: El 18 de maig de 1977 mor a Mérida (Libertador, Mérida, Veneçuela) el militant anarcosindicalista Avelino González Entrialgo. Havia nascut el 3 de novembre de 1898 a Tremañes (Gijón, Astúries, Espanya). Encara que bon estudiant, començà a treballar des dels 13 anys. D'antuvi milità en el Partit Republicà Federal d'Eladio Carreño, però després de freqüentar el Centre de Societats Obreres de Gijón (Pedro Sierra Álvarez, Eleuterio Quintanilla Prieto, Avelino Iglesias) s'adhereix a l'anarquisme. Entre 1914 i 1918 participa en l'Agrupació Llibertària de Gijón. En 1915 començà a treballar el vidre i coneix el destacat militant anarquista Acracio Bartolomé. En 1916 fou delegat per Gijón en el Congrés de la Federació Espanyola de Vidriers a Barcelona i en 1917 participà activament en la vaga general d'aquell any. En 1918 participà en el desenvolupament de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de fer el servei militar i d'actuar en els grups antimilitaristes, torna a Gijón, on col·laborà en el rellançament cenetista. Durant la dictadura de Primo de Rivera actuà en la Casa del Poble, als ateneus obres i en diverses tasques de propaganda a la regió, alhora que s'oposà durament als intentes d'infiltració comunista. Amb l'establiment de la II República lluità contra les pretensions hegemòniques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en la CNT i es mostrà molt decebut del boicot faista a les Federacions Nacionals d'Indústria. Com a secretari de la Federació Nacional del Metall, assistí al Congrés de la CNT de 1931 com a delegat del Metall de Gijón; també fou delegat del mateix sector als plens regionals de maig i setembre de 1931 i de febrer de 1932. En aquesta època presidí l'Ateneu Obrer de La Calzada. La seva postura contrària a la FAI fa que s'acosti als trentistes i als Sindicats d'Oposició. En maig de 1933 féu un míting a Logronyo amb Fausto Villamor Pérez i l'agost d'aquell any signà el document de l'oposició d'Astúries. Va fer mítings a Sama i patí presó a Oviedo a resultes de l'aixecament de finals de 1933. En aquesta època es convertí en un fervent partidari del pacte amb la Unió General de Treballadors (UGT) i fou el representant de la CNT en l'Aliança Obrera asturiana amb la UGT. Després de l'aixecament de la comuna asturiana de 1934, de la qual formà part en la Comissió d'Aliança del Comitè Revolucionari, s'amaga a Gijón fins maig de 1935, quan aconsegueix fugir a París i a Brussel·les, via Sant Sebastià. Amb l'amnistia de 1936 retornà a la Península i assistí al Congrés de Saragossa participant en la ponència sobre l'Aliança Obrera. Quan esclatà el cop militar feixista formà part de la Comissió de Defensa de Gijón i s'ocupà de la secretaria de Mobilització en el Comitè de Guerra, destacant en el sector milícies i acompanyant al comandant Gallego per tots els fronts de la regió. A partir d'octubre de 1936 representà Astúries en el Comitè Nacional de la CNT, a Madrid, com a secretari de Defensa, mostrant-se partidari de l'entrada de la CNT en el govern de Largo Caballero i de la militarització. En aquesta època formà part del grup «Sin Nombre» de la FAI. Quan acabava el conflicte, el 7 de març de 1939, s'encarregà de la secretaria d'Assumptes Militars en el Comitè Nacional del Moviment Llibertari. Quan la derrota fou un fet, abandonà la Península l'últim dia de la guerra per Gandia i s'establí a Londres (Anglaterra). El 14 d'abril de 1939 a Londres fou elegit membre del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), amb seu a França. Quan esclatà la II Guerra Mundial abandonà França i marxà a Amèrica (Argentina, Bolívia, Xile) i s'instal·là definitivament a Veneçuela. En l'exili s'adscriví a les tesis col·laboracionistes del Subcomitè Nacional i lluità fervorosament per una única CNT que acceptés els pressuposts del Congrés de 1936. En 1964 col·laborà en la publicació parisenca Asturias. És autor d'un informe sobre els Fets de 1934 que es troba dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca, on també es conserva la correspondència dirigida a sa companya Olivia Díaz i a ses filles Acracia i Libertad durant el seu exili a Brussel·les (1935-1936).

Avelino González Entrialgo (1898-1977)

---

Continua...

---

[17/05] Atemptat contra Regueral - �Lucha Libertaria� - Par�s (17-05-68) - Calabresi - Sa�a - Borr�s - Clastres - Clar� - Porto - Vimes

efemerides — Fri, 17 May 2013 19:42:19 +0200

[17/05] Atemptat contra Regueral - «Lucha Libertaria» - París (17-05-68) - Calabresi - Saña - Borrás - Clastres - Clarà - Porto - Vimes

Anarcoefemèrides del 17 de maig

Esdeveniments

- Atemptat contra Fernando González Regueral: El 17 de maig de 1923, al carrer Cervantes de Lleó (Castella, Espanya), durant la celebració de la Festa Major, l'exgovernador de Biscaia, el tinent coronel Fernando González Regueral --un dels responsables del pistolerisme patronal i de la ferotge repressió contra la classe obrera de començaments dels anys vint, i membre del Partit Conservador-- és assassinat a trets quan sortia del Teatre Principal de veure la sarsuela El rey que rabió i es dirigia a ca seva. L'autoria d'aquest assassinat mai no es va saber, encara que la policia sospità dels anarquistes Gregorio Suberviola Baigorri (Toribio Soberviola o Torinto) i Antonio el Toto, membres del grup d'acció anarquista «Los Solidarios»; Laurentino Tejerina Marcos va ser detingut, però no va ser processat per manca de proves. Els activistes van aconseguir fugir del lloc dels fets malgrat la presència de nombrosos guardaespatlles i policies.

Atemptat contra Fernando González Regueral (17-05-1923)

***

- Surt Lucha Libertaria: El 17 de maig de 1957 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic mensual Lucha Libertaria. Órgano de la Federación Anarquista Uruguaya. Aquesta federació va ser creada l'octubre de 1956 i va participar en l'edició del periòdic, Voluntad; de fet el primer exemplar de Lucha Libertaria portarà el número 171, ja que en realitat és el mateix periòdic amb nom distint. Avui en dia encara es publica.

***

- París (17-05-68): El 17 de maig de 1968 la vaga s'escampa per tota França. Els obrers comencen les seves accions sense previ avís i ocupen les seves fàbriques arreu (Berliet, Rhodiaceta, Rhône-Poulenc, SNECMA... Exigeixen «els nostres 1.000 francs, ni un més; les nostres 40 hores, ni una menys». A París, el metro entra en vaga, començant per la línia 2. A les 14 hores, l'assemblea general de la Sorbona decideix fer una altra marxa a Billancourt a partir de les 17 hores. La Confederació General del Treball (CGT) reacciona tot d'una i difon un pamflet a la Sorbona abans de les 16 hores «desaconsellat enèrgicament» que es mantingui la iniciativa, considerada una «ingerència externa»; els estudiants, però, decideixen marxar de tota manera. A Billancourt, malgrat la pressió de la CGT, hi ha molts d'obrers esperant-los. Un cartell a la porta de la fàbrica els posa en guàrdia: «Joves treballadors, hi ha elements revolucionaris que intenten suscitar la divisió en les nostres files per debilitar-nos. Aquests extremistes no són més que agents de la burgesia, que fins i tot reben grans recompenses de l'empresariat.» El festival de cinema de Canes s'ha inaugurat, encara que el ministre Georges Gorse no ha pogut assistir a la cerimònia. A París els alumnes de l'escola de cinema de la rue Vaugirard l'han ocupat. Avui es celebrarà l'Assemblea Nacional del Cinema Francès; convoquen «tots els realitzadors, productors, distribuïdors, actors, periodistes i membres del jurat presents a Canes a oposar-se, en col·laboració amb els seus homòlegs estrangers i amb els mitjans al seu abast, a la continuació del festival». El festival és al carrer. La convocatòria de manifestació davant de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) convocada pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts), pel «Moviment del 22 de març», per la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i pel Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup), per protestar pel tractament informatiu dels esdeveniments --els noticiaris televisius només dediquen un minut i mig a la insurrecció estudiantil mentre que la ràdio no parla d'altra cosa--, patirà un canvi. Quan els estudiants, amb el suport dels tècnics i dels periodistes, decideixen manifestar-se pel control de l'ORTF pels seus treballadors i pel dret a la informació, el Partit Comunista Francès (PCF) avisa els obrers i la joventut perquè no caigui en aquesta «provocació». La CGT pressionarà la UNEF perquè desconvoqui la manifestació per «irresponsable». Finalment es comunica una nota: «Després de la convocatòria de la manifestació davant l'ORTF d'aquesta tarda, i sota la pressió del personal de l'ORTF, hem aconseguit l'aparició en televisió dels responsables del moviment estudiantil i universitari. Així doncs, transformem la nostra convocatòria de manifestació d'aquesta tarda davant l'ORTF en una crida a un suport concret a les lluites obreres.» No es produirà la temuda ocupació salvatge de l'ORTF, però durant una hora Sauvageot, Geismar i Cohn-Bendit parlaran en la televisió en directe amb tres periodistes de dretes. Malauradament per al govern, que esperava un efecte contrari, els estudiants surten ben parats del debat televisiu. Immediatament el primer ministre parlarà després dels revoltosos en un programa en diferit que resultarà contraproduent; el directe va guanyar al diferit. En acabar el dia, França compta amb més de 600.000 obrers en vaga.

***

- Atemptat contra Luigi Calabresi: El 17 de maig de 1972, a les 9.15 del matí, és assassinat de dos trets davant ca seva, al carrer Cherubini de Milà (Llombardia, Itàlia), el comissari de policia Luigi Calabresi, responsable de la mort del ferroviari anarquista Giuseppe Pinelli el 15 de desembre de 1969. Tres militants d'extrema esquerra, Adriano Sofri, Giorgio Pietrostefani i Ovidio Bompressi seran condemnats l'11 de novembre de 1995 per aquest atemptat a 22 anys de presó, malgrat les seves declaracions d'innocència i l'absència de proves que els incriminin.

Naixements

- Joan Saña Magrinyà: El 17 de maig de 1899 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Saña Magrinyà –el segon llinatge sovint castellanitzat per Magriñá. De jove, quan treballava d'aprenent de mecànic ajustador, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. El desembre de 1920 va ser detingut amb una vintena de companys a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) per intentar celebrar una reunió clandestina. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1929 a Barcelona amb Pere Foix Cases, Pere Carles Boix i Joan Mut Novell, i conegué les cadenes de presos que es desplaçaven a peu de presó en presó. Fugint del servei militar, s'exilià tres anys a París (França). En 1928 fou membre, amb Ángel Pestaña Núñez, Joan Peiró Belis i Pere Foix, entre d'altres, del grup anarquista barceloní «Solidaridad», i fou responsable, amb Antonio García Birlán, del seu òrgan d'expressió, la revista Mañana (1930-1931). Va ser nomenat president del Sindicat del Metall confederal de Barcelona i membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1934, amb Joan Peiró, va ser nomenat gerent del Consell Tècnic de la Cooperativa del Vidre de Mataró. Segons alguns, fou l'organitzador del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Igualada. Fidel seguidor del corrent trentista, formà part dels Sindicats d'Oposició. Durant els anys bèl·lics encapçalà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT i fou administrador del Servei d'Higiene Infantil. A partir del 2 de juliol de 1937 i fins el final de la guerra, presidí el Comitè de Producció Cinematogràfica d'Espectacles Públics (CPCEP), a petició de Marcos Alcón Selma, president del Sindicat de la Indústria de l'Espectacle confederal i germà de sa companya Ángela. L'experiència serví de base per a la creació del Consell Superior de la Indústria del Cinema, que acabà presidint. Aquest CPCEP produí unes setanta pel·lícules i defensà el salari únic en el sector. Tingué greus problemes amb alguns actors, com ara el famós tenor Hipólito Lázaro. Amb el triomf franquista passà a França i, quan la invasió nazi, retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut dies després. Un cop lliure, s'integrà en la lluita antifranquista i el seu domicili esdevingué un lloc de contacte dels comitès nacionals i regionals confederals, dels quals formà part. En 1943 sembla que fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb Camil Piñón Oriola de secretari. Durant aquests anys patí nombroses detencions i empresonaments, com ara el de desembre de 1944, fins sumar cinc processaments i 11 anys de presó al llarg de sa vida. En aquests anys treballà d'electricista al Teatre Romea de Barcelona i fou membre del clandestí Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT. Entre 1951 i 1952 fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El gener de 1953 va ser detingut per darrer pic a Barcelona; jutjat en consell de guerra el 5 de febrer de 1954 a Madrid, va ser condemnat a cinc anys de reclusió, que purgà a la presó d'Alcalá de Henares. Quan aconseguí la llibertat s'instal·là a la capital catalana. El 15 de novembre de 1985 va participar en un col·loqui, amb Josep Eduard Adsuar i Abel Paz, sobre «La resistència a Catalunya (1939-1950)» a la Casa de la Caritat de Barcelona. En aquests últims anys de sa vida formà part de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Joan Saña Magrinyà va morir el 9 de febrer de 1992 a Barcelona (Catalunya). Son fill, Heleno Saña Alcón, és un destacat intel·lectual llibertari.

***

- José Borrás Cascarosa: El 17 de maig de 1916 neix a Monegrillo (Saragossa, Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Borrás Cascarosa. Nascut en una família pagesa radical socialista, va anar a escola fins als nou anys. Adherit a les Joventuts del Partit Republicà Radical Socialista (PRRS), en 1931 va abandonar aquest grup per acostar-se a les idees llibertàries, que defensarà totalment a partir de 1933. En 1934 es va adherir a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). A començaments de 1936, amb Pes, Peralta i Francisco Martínez, va fundar la CNT de Monegrillo, de la qual serà secretari. Quan va esclatar la guerra es va enrolar en la Columna Durruti, on va representar Monegrillo en el Comitè de Defensa de Pina de Ebro. Va defensar les tesis anarquistes radicals i va començar a escriure en Cultura y Acción i en Titán. El febrer de 1937 va ser nomenat delegat de Pina de Ebro en el Congrés Regional de Col·lectivitats a Casp i va ser nomenat secretari del Comitè Comarcal de Col·lectivitats de Pina, amb residència a La Almoda. Més tard serà nomenat secretari del Consell Comarcal de Col·lectivitats, càrrec que ocuparà fins a la repressió estalinista de 1937. Després de la destrucció de les col·lectivitats per Enrique Líster, es va reintegrar en la 119 Brigada de la XXVI Divisió en la unitat de transmissions, on va fer tasques de propaganda en els grups culturals de l'FIJL. Després de participar en la campanya de Catalunya, va passar a França, on va ser internat als camps de Vernet i de Sèt-fonts; després va fer feines al camp a prop de Chateaudun i de Saint-Claude. Arran de l'entrada de les tropes alemanyes a França, va marxar a Bordeus, Tolosa i l'Arieja, on va participar en la reorganització de la CNT, en la preparació de passis clandestins de la frontera i en la resistència antinazi amb la xarxa de Francisco Ponzán Vidal. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari departamental de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de l'FIJL, a més de redactor del butlletí Sembrador. Va defensar les tesis ortodoxes com a delegat de Varilhes en el Congrés de la CNT de París de maig de 1945. El novembre de 1946 va ser nomenat membre de la Permanent de la CNT de l'Arieja --que reagrupava 21 federacions local amb 1.000 adherits--, lloc que ocuparà fins al novembre de 1948. Entre 1952 i 1959 va ser secretari de l'FIJL en l'Exili i director del seu òrgan d'expressió Ruta. En 1955 va ser membre del Secretariat Intercontinental (SI), reemplaçant el dimissionari Morales Guzmán, en el càrrec de secretari de Cultura i Propaganda. En diverses ocasions serà elegit membre del SI (1958, 1960-1961), alhora que membre de la Comissió de Relacions de la Regional Aragón, Rioja i Navarra en l'Exili. Va participar en la major part dels congressos i plens de l'Exili i va representar la CNT entre el 25 i el 27 d'agost de 1958 en el X Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Tolosa. En 1969, casat amb la francesa Yvonne Bertrand, amb qui tindrà tres infants, va obtenir la nacionalitat francesa i viatjà per primer cop a la Península des del final de la guerra civil. L'agost de 1969, arran d'un ple a Bordeus, va ser exclòs de la CNT. Adherit en els Grups de Presència Confederal, va editar el periòdic Frente Libertario. També va ser membre de l'«Amicale de la XXVI Divisió» i col·laborà en el seu butlletí. Després de la mort de Franco es va afiliar al Partit Socialista Francès. Entre les seves obres podem destacar El movimiento libertario ante el problema español (1946), La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975) (1975, amb altres), Políticas de los exiliados españoles (1976), El sindicalismo español en la encricijada (1976), Une certaine idée de l'Europe (1980), Aragón en la revolución española (1983), Histoire de Mauthausen: les cinq années de deportation des républicains espagnols (1989), España (1900-1936): las causas de la Guerra Civil (1993), Del radical socialismo al socialismo radical y libertario: memorias de un libertario (1998), Reflexiones en torno a la actual situación española, etc. Va fer servir diversos pseudònims, com ara José Cantaclaro, Jacinto Barrera, Sergio o Sergio Mendoza. José Borrás Cascarosa va morir el 5 de desembre de 2002 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

- Pierre Clastres: El 17 de maig de 1934 neix a París (França) l'antropòleg, etnòleg i pensador anarquista Pierre Clastres. D'estudiant milità en la Unió d'Estudiants Comunistes (UEC) i es va veure força influenciat pel marxisme antiestalinista de la revista Socialisme ou Barbarie (1949-1967). En 1977, quan participà en la fundació de la revista Libre, juntament amb Miguel Abensour, Cornelius Castoriadis, Marcel Gauchet, Claude Lefort, Maurice Luciani i altres, trobà molts dels antics membres de Socialisme ou Barbarie. Després d'estudiar filosofia, s'interessà, sota la influència de Claude Lévi-Strauss i Alfred Métraux, per l'antropologia americanista. També es va veure força influenciat pel Discours de la servitude volontaire ou le Contr'un, que Étienne de La Boétie redactà en 1549 i que s'edità pòstumament en 1576, que sempre reivindicà i el qual cità nombroses vegades en els seus textos antropològics. Realitzà nombrosos estudis antropològics de camp, com ara amb els indis guaranís al Paraguai (1963 i 1965); amb els txulupís al Gran Chaco (1966 i 1968); amb els yanomami a la selva brasilera (1970), amb son col·lega Jacques Lizot; i amb els guaranís al Brasil (1974). En 1968 participà activament en els fets de «Maig del 68». En 1974 va entrar com a investigador al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS, Centre Nacional d'Investigacions Científiques) i publicà el seu recull d'assaigs La société contre l'État. Recherches d'anthropologie politique, la seva obra més coneguda i admirada. Les seves crítiques a l'estructuralisme i a Claude Lévi-Strauss, sobretot pel concepte que aquest té sobre la guerra com a resultat del fracàs de l'intercanvi en les societats «sense història» o «primitives», el portà a abandonar el Laboratori d'Antropologia Social del Col·legi de França. En 1975 va ser nomenat director d'Estudis a la Secció V de l' École Pratique des Hautes Études (EPHE, Escola Pràctica d'Alts Estudis) de París. Pierre Clastres va morir el 29 de juliol de 1977 en un accident automobilístic a Gabriac (Guiana, Occitània) deixant una obra inacabada i nombrosos textos inèdits i dispersos. Cal citar, entre les seves obres més importants, moltes d'elles pòstumes, Chronique des indiens Guayaki (1972), Le grand parler. Mythes et chants sacrés des indiens guarani (1974), Archéologie de la violence. La guerre dans les sociétés primitives (1977), Les marxistes et leur anthropologie (1978), Recherches d'anthropologie politique (1980), Mythologie des indiens chulupi (1992), etc. Els seus estudis sobre la guerra, l'aversió a qualsevol tipus de divisió social i d'acumulació de poder, el no-poder del cap tribal, etc., en les «societats primitives» --societats sense Estat, ni fe, ni llei, ni rei-- són fonamentals per entendre el que s'ha vingut a nomenar «antropologia anarquista».

Defuncions

- Sebastià Clarà Sardó: El 17 de maig de 1986 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Sebastià Clarà i Sardó. Havia nascut en 1894 a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya). Passà la seva infantesa al camp, a casa d'un oncles, i anà a l'escola laica de Sant Feliu. D'adolescent treballà de pagès, a la indústria suro tapera del seu poble i, com a manobre, a la carretera de Sant Feliu a Tossa. Emigrà a França, on va fer feina a les fàbriques de taps de suro de la Gascunya; després marxà a París, on l'aplegà la Gran Guerra i va viure el debat que aquest conflicte suscità en el moviment anarquista. Entre 1915 i 1917 va ser secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a París. En 1917 fou responsable del Grup de Propaganda Llibertària de Llengua Espanyola i intentà publicar, sembla que sense èxit, el periòdic Tribuna Libertaria. Detingut, va ser portat a la frontera francoespanyola. Aquell mateix 1917 s'establí a Mataró, on participà en els conflictes vaguístics que es desencadenaren arreu de la comarca. En 1919, des de Salt, s'encarregà d'organitzar els Sindicats Únics de la Federació Comarcal de Girona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 assistí al II Congrés Nacional de la CNT (Congrés de la Comèdia). El 7 de setembre de 1920 va ser jutjat en consell de guerra a Girona per «insult de paraula a força armada». Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922, en representació de la CNT de Salt, assistí a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Blanes. Aquest mateix any fou membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1923 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional Catalana de Grups Anarquistes, que s'havia acabat de crear. També aquest any representà la CNT, amb J. Ferrer Alvarado, en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). A més a més, en 1923 va fer mítings a diverses poblacions (el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Sebastià). Durant la dictadura de Primo de Rivera intervingué en diverses conspiracions antimonàrquiques juntament amb sectors polítics i en 1927, arran de la vaga dels suro tapers, va ser desterrat i marxà de bell nou a França, establint-se a Montalban. Novament a la Península, en aquests anys de final de la dictadura, destacà com a orador, fent mítings a diverses localitats (Manresa, València, etc.). El 27 d'abril de 1930 va fer un míting d'afirmació sindical al Teatre Nou de Barcelona, amb Joan Peiró, Emili Mira, Pere Massoni i Ángel Pestaña. L'1 de maig de 1930, al Cafè del Carril de Vic, organitzat per l'Associació Obrera de Vic, llegí la conferència «Orientació sindical», i el 13 de maig d'aquell any, al teatre Fortuny de Blanes, organitzat pel Sindicat Únic confederal, la conferència «La finalitat i tàctiques de la Confederació Nacional del Treball». El 10 de juliol de 1930 impartí la conferència «Modalitats i finalitats del sindicalisme» a la Casa del Poble de València. En aquesta època es posà al front de la Federació Local de la CNT de la capital catalana i l'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres companys (Ángel Pestaña, Tomàs Tuso, Pere Foix, etc.). Fins al setembre de 1931 fou redactor de la Solidaridad Obrera dirigida per Joan Peiró i fins i tot la dirigí entre l'octubre de 1930 i juny de 1931, fins que en 1936 va ser novament redactor. En 1931 prologà el llibre de Francisco Cañadas El Anarquismo. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatro Conservatorio de Madrid, i a partir d'aquesta reunió assumí progressivament les tesis purament sindicalistes, arribant a reivindicar un «sindicalisme neutre» compatible amb activitats polítiques al marge de la lluita sindical. L'agost de 1931, fou un dels redactors i signants del «Manifest dels Trenta» i per això fou expulsat de la CNT. El 22 de setembre de 1931 dimití, junt amb Joan Peiró i la resta de la redacció, de Solidaridad Obrera. Durant la II República espanyola s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) --era amic personal de Lluís Companys, a qui havia conegut a la presó Model de Barcelona-- i fou cap d'Estadística del Departament de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Després del IV Congrés Nacional de la CNT, celebrat entre l'1 i el 10 de maig de 1936 a Saragossa, reingressà en els Sindicats d'Oposició de la CNT i es va fer càrrec de la Secció de Funcionaris del Sindicat de Serveis Públics i, per aquest sindicat, fou delegat en el Comitè Regional de la CNT. El 13 de març de 1938 participà en l'homenatge a la memòria de Salvador Seguí que es realitzà davant la seva tomba al cementiri de Montjuïc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a la Península i entaulà relacions amb els falangistes, participant en la formació del Partit Laborista, fet pel qual una gran part de la militància confederal l'acusà de traïdor. Durant la dictadura crea el Centre Lleidatà, lloc de trobada i d'informació, boicotejat per la militància confederal. En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Trobem articles seus, alguns signats sota el pseudònim de Floreal, en diverses publicacions, com Acción Social Obrera, Acracia, Boletín Oficial, La Comena Obrera, Cultura Libertaria, Solidaridad Obrera, El Vidrio, etc.

***

- José Manuel Porto García: El 17 de maig de 2001 mor a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista José Manuel Porto García. Havia nascut el 16 de juny de 1909 a Monfero (la Corunya, Galícia). Son pare, llaurador, emigrà una temporada a Buenos Aires (Argentina) i l'Havana (Cuba), on es va fer anticlerical. En 1927 es traslladà amb sa família a Serantes, localitat propera a Ferrol, on entrà a treballar com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Unió General de Treballadors (UGT), on conegué el llibertari Jesús Rodríguez Pérez, amb qui muntà un taller, el qual acabà especialitzant-se en el muntatge de forns. Després de conèixer el doctor neuròpata Roberto Remartínez Gallego a València (País Valencià), es va fer naturista. Durant els anys de la II República espanyola es relacionà amb el metge naturista Francisco Iturralde Cabez de Vaca i ajudà econòmicament la seva Escola Racionalista. En 1934 compartí la seva vida amb Encarnació Docal. Entre 1934 i 1936 assistí a classes de la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la. En aquesta època formà part de la Lliga Racionalista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir a les muntanyes, però en 1938 va ser detingut i enviat com a soldat de l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Al final de la guerra retornà a Ferrol i a partir de 1943 el seu domicili es convertí en centre de reunions de la CNT clandestina. S'encarregà de la propaganda i fou nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT. Durant la II Guerra Mundial afavorí les maniobres d'agents anglesos que actuaven a Ferrol. El març de 1947 va ser detingut, juntament amb altres companys anarcosindicalistes, i, després de ser torturat, fou alliberat poc després. Mantingué, amb Jesús Rodríguez Pérez, la CNT de Ferrol, malgrat detencions i apallissaments. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977 participà en la reorganització de la CNT a Ferrol i en la creació del seu Sindicat de Jubilats.

***

- Dolores Vimes Domínguez: El 17 de maig de 2007 mor l'anarcosindicalista Dolores Vimes Domínguez. Havia nascut el 7 de març de 1911 a Constantina (Sevilla, Andalusia, Espanya) en una família anarquista. Abans de la proclamació de la II República espanyola ja pertanyia a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Son pare, Juan Vimes Durán, fou un dels fundadors del sindicat a Constantina i durant la dictadura de Primo de Rivera i amb la República estigué pres en diverses ocasions. Son pare i son germà va ser assassinats pel feixisme a Madrid en acabar la guerra. Son company, José Teyssiere Gómez, també cenetista, va ser condemnat a la pena de mort, però, un cop commutada la pena i després de passar per la presó de Sevilla, fou destinat al camp de concentració de La Corchuela, a uns vuit quilòmetres de Dos Hermanas, on més de mil presos polítics treballaven en la construcció del canal del Baix Guadalquivir. En 1942 hagué de casar-se religiosament amb son company al mateix camp de La Corchuela per poder cobrar unes pessetes amb les quals poder alimentar sos fills. El 28 de desembre de 1942 Teyssiere aconseguí evadir-se del camp i, després de passar un dies amagat a casa d'uns companys, Dolores el portà a la seva cabana del barri dels Cuarteros, on aconseguí mantenir-lo ocult durant cinc anys fins que la seva situació va ser normalitzada. En els últims anys de sa vida participà en actes sobre la memòria històrica i sobre el reconeixement dels presos del Canal. El seu testimoni fou recollit en els llibres El canal de los presos (1940-1962) (2004, de diversos autors) i La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005), de José Luis Gutiérrez Molina; i en el documental Presos del silencio (2004), de Mariano Agudo i Eduardo Montero.

Actualització: 17-05-13

[16/05] �Le Droit Social� - Par�s (16-05-68) - Delal� - Lacerda - Alom� - Schmitz - Sans - Lefran�ais - Cross - Kavernido - Mackay

efemerides — Thu, 16 May 2013 19:47:10 +0200

[16/05] «Le Droit Social» - París (16-05-68) - Delalé - Lacerda - Alomà - Schmitz - Sans - Lefrançais - Cross - Kavernido - Mackay

Anarcoefemèrides del 16 de maig

Esdeveniments

- Surt Le Droit Social: El 16 de maig de 1885 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic quinzenal Le Droit Social. Organe anarchiste. Portava el lema «Mort als burgesos!». Era continuació de Le Droit Social (1882) de Lió (Arpitània). El gerent va ser Alphonse Lauze i comptà amb el suport d'Étienne Bellot i de Jean Auguste Joly. Els articles no van anar signats, però hi van col·laborar, a més dels citats, Auguste Chauvin, Georges Deherme, Théophile Gouzet, Minnie Lecompte, Justin Mazade i el barceloní Josep Torrens. Només es publicà un altre número el 13 de juny de 1885, on demostrà la inutilitat del sufragi universal i aconsellà «votar anarquista», és a dir, calar foc les urnes electorals; també en aquest segon número publicà alguns articles en italià.

***

- París (16-05-68): El 16 de maig de 1968, a la fàbrica Sud-Aviation, de Bouguenais (Bretanya), uns estudiants procedents de Nantes han passat la nit amb els obrers per a ocupar la fàbrica. Aquesta mateixa nit, els obrers de la fàbrica de Renault de Cléon han ocupat també la seva fàbrica i han segrestat el seu director. De bon dematí, una delegació d'ocupants a sortir, apilotada en dos cotxes, per a propagar la vaga a altra fàbrica de Renault, la de Flins. A les 14 hores, els obrers de Renault-Flins voten la vaga i l'ocupació. Una delegació conjunta de Cléon i de Flins surt per demanar els companys de Billancourt que s'afegeixin al moviment. A les 15 hores, a la Sorbona de París, el «Comitè d'Ocupació» publica un comunicat que crida a l'ocupació immediata de totes les fàbriques de França i a la formació de Consell Obrers. Les Nouvelles Messageries de la Presse Parisienne (NMPP, Noves Agències de Distribució de la Premsa Parisenca), que distribueixen la totalitat de la premsa francesa, es declaren en vaga; la notícia no tindrà periòdics. A la tarda, el personal de l'hospital psiquiàtric de Sainte-Anne ocupa la institució. A les 15 hores, la vaga salvatge s'imposa, taller per taller, a la fàbrica Renault de Billancourt. A les 17 hores, els responsables de la Confederació General del Treball (CGT) de Billancourt s'estimen més deixar d'oposar-se al moviment vaguístic; ben aviat els 23.000 obrers de la fàbrica s'hauran afegit al moviment engegat pels obrers de Sud-Aviation dos dies abans. A les 18.30 hores, el Comitè Executiu del Partit Comunista Francès (PCF) «prevé als treballadors i als estudiants conta tota consigna aventurada, sobretot amb motiu de manifestacions a les quals no es trobi associat»... Cap al tard, a Billancourt, la CGT impedeix que els estudiants, vinguts de la Sorbona, penetrin a la fàbrica.

Naixements

- Auguste Delalé: El 16 de maig de 1864 neix a Tours (Centre, França) el militant anarquista i sindicalista Auguste Delalé. Nascut en una família pobra de teixidors, de jove també farà de teixidor, però aviat aprendrà l'ofici de sabater a Romans d'Isèra (Occitània), centre important de la indústria sabatera. Va col·laborar des de 1880 en el periòdic La Révolte, de Jean Grave. Va militar en diversos grups anarquistes de Droma, com ara «Les Indignés», de Vienne, a partir de 1888. De març al 20 d'octubre de 1893 va ser gerent de Le Père Peinard, d'Émile Pouget, en substitució d'A. Gardrat i va patir dues condemnes per difamació --una a Cherbourg, en desembre de 1893, i altra a Grenoble, en març i abril de 1894. La seva companya, la militant anarquista Aline Blanc, era mare de la que serà coneguda neomaltusiana i llibertària Jeanne Humbert. Entre 1898 i 1899 participa amb una escissió socialista de Romans en la constitució d'una efímera Lliga de la Coalició de Forces Revolucionàries de Romans d'Isèra i Bourg-de-Péage. Instal·lat a Besançon treballarà de representant de joieria i més tard a Tours organitzarà un grup anarquista pel qual passaran Jean Marestan, Louise Michel, Laurent Tailhade i Alexandre Jacob. En 1903, a París, va col·laborar amb Le Libertaire, fet que li va implicar una nova condemna a dos mesos de presó per difamació a Dijon. Es va introduir més tard en el sindicalisme i va esdevenir, juntament amb Georges Yvetot, un representant de la Borsa del Treball de París. El maig de 1904 reemplaçarà el vell militant sabater Le Mao com a gerent de l'òrgan oficial de la Federació Nacional de Cuiros i Pells, L'Ouvrier des Cuirs et Peaux. En aquesta mateixa època serà elegit secretari del sindicat de sabaters parisencs, lloc que ocuparà alternativament amb un altre anarquista, Bossard, que el succeirà definitivament en 1907. El juny 1904 va participar a Amsterdam en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i quan la secció francesa de l'AIA va ser creada el setembre de 1904, Delalé en serà el tresorer. L'abril de 1907, arran d'una vaga de sabaters, va ser acusat d'incitació a la revolta, però va acabar en un sobreseïment. El juny de 1908 va ser delegat de la Confederació General del Treball (CGT) arran d'una vaga de cosidors de sabates a París. El març de 1909 va demanar el permís per editar un periòdic anarquista anomenat Le siècle nouveau, que si va aparèixer, va ser per poc temps. Auguste Delalé va morir el 12 de maig de 1910 a París (França) i el seu cos va ser incinerat al cementiri de Père-Lachaise. Al seu enterrament van assistir-hi personalitats del món sindical i llibertari, com ara Henri Dret, Charles Malato, Montéhus i Alexandre Luquet.

***

- Maria Lacerda de Moura: El 16 de maig de 1897 neix a la hisenda «Monte Alverne» a Manhuaçu (Minas Gerais, Brasil) la feminista llibertària, escriptora polèmica, oradora prestigiosa i activista cultural i política del Brasil de les primeres dècades del segle XX Maria Lacerda de Moura. Cinc anys més tard, sos pares (Modesto de Araujo Lacerda i Amelia de Araujo Lacerda) es van traslladar a Barbacena. En aquesta ciutat Maria Lacerda va començar els seus estudis primaris a l'«Externato del Asilo de Huérfanos», tenint com a professora una religiosa, la Germana Rosa. Per contrarestar la influència de l'ensenyament religiós que rebia sa filla, Modesto Lacerda, home culte i anticlerical, va convèncer Maria, que tenia entre 10 i 12 anys, perquè traduís el gran pensador anticlerical Maurice Lachâtre. Es va llicenciar a l'Escola Normal de Barbacena el 1904, i es va interessar per les idees anticlericals i pedagògiques dels anarquistes, especialment de Francesc Ferrer i Guàrdia. Maria El 14 de gener de 1905 es va casar amb Carlos Ferreira de Moura. Va dedicar-se a ampliar la seva educació (música, pintura, xilografia, pirografia, brodadura, etc.), sense abandonar la lectura. Quan tenia 21 anys va ser nomenada professora de Treballs Manuals de l'Escola Normal de Barbacena, passant després a ensenyar pedagogia, higiene, i acabar com a directora del «Podagium», annex de l'escola. Va buscar finançament per solucionar la situació d'un grup de gent que mal vivia a xaboles i que va donar lloc a la creació del conjunt «Vila D. Vicoso» de 22 habitatges construïts a la Colina de Barbacena. Es va dedicar a l'ensenyament gratuït fundant la Lliga Contra l'Analfabetisme, en col·laboració amb els Oficials de l'Escola Militar, on va intentar aplicar els mètodes de Montessori, Robin, Faure i Ferrer i Guàrdia. Va escriure nombrosos articles i llibres criticant la moral sexual burgesa, denunciant l'opressió sexista exercida sobre les dones, riques i pobres. En 1920, a Rio de Janeiro, va fundar la Lliga per a l'Emancipació Intel·lectual de la Dona, que lluitava a favor del sufragi femení. Entre els temes triats per l'escriptora tenim l'educació sexuals de les joves, la virginitat, l'amor lliure, el dret al plaer sexual, el divorci, la maternitat conscient i la prostitució, qüestions poc discutides per les dones de l'època. Va publicar articles en diversos periòdics, sobretot en la premsa anarquista brasilera (A Plebe, O Combate), argentina i espanyola, i va editar en 1923 la revista Renascença, especialitzada en les qüestions sobre la formació intel·lectual i moral de les dones. Va atacar durament la societat caduca, la desigualtat social, la corrupció, l'ús dels càstigs corporals en l'ensenyament, els vicis, les drogues, el joc; la seva bandera de lluita era l'emancipació de la dona, la divulgació de les arts sanes, de la poesia, de la música, dels llibres i de la qüestió social. En aquest mateix any va desagradar molts anarquistes per referir-se positivament a les reformes educatives promogudes pels bolxevics a la URSS, tota vegada que ja s'havien denunciat les persecucions que patien els anarquistes russos per part dels comunistes. Les invitacions per part del Partit Comunista Brasiler, acabat de crear, perquè ingressi a les seves files seran constants. De la mateixa manera, va publicar diversos assaigs, com ara: Em torno da educação (1918), A mulher moderna e o seu papel na sociedade atual (1923), Religião do Amor e da Beleza (1926), Han Ryner e o amor plural (1928), Fascismo: filho dileto da Igreja e do Capital (1928), Amaie não vos multipliqueis (1932) o A mulher é uma degenerada? (1932). Maria de Lacerda Moura és considerada una de les pioneres del feminisme a Brasil, fundadora en 1921 de la Federació Internacional Feminista. Es va convertir en una difusora al Brasil del pensament del filòsof anarquista Han Ryner i va ser molt popular a l'Uruguai, Xile i Mèxic, països on va fer una important gira propagandística en 1929. Com a anarcofeminista es va unir als moviments obrers i sindicals de la seva època, i entre 1928 i 1937, corresponent al període més intens de la seva activitat intel·lectual, va formar part d'una comunitat llibertària autogestionària a Guararema (São Paulo), formada principalment per anarquistes individualistes i desertors espanyols, francesos i italians de la Gran Guerra. Va descriure l'experiència d'aquesta època d'aquesta manera: «Lliure d'escoles, lliure d'esglésies, lliure de dogmes, lliure d'acadèmies, lliure de proteccions, lliure de prejudicis governamentals, religiosos i socials.» La repressió política durant el govern de Getúlio Vargas va obligar a la dissolució de la comunitat, havent de fugir a Rio de Janeiro, on va treballar a Ràdio Mayrink Veiga llegint horòscops. Va formar part de la maçoneria i dels Rosa-Creu, però es va distanciar d'aquesta públicament quan va saber que la seva seu a Berlín havia estat cedida als nazis. La seva última conferència (O Silêncio) va ser realitzada al Centre Rosa-Creu, al qual va tornar a lligar-se durant els últims anys de sa vida. Maria Lacerda de Moura va morir el 20 de març de 1945 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

Maria Lacerda de Moura (1897-1945)

***

- Josep Maria Alomà Sanabras: El 16 de maig de 1909 neix al Catllar (Tarragonès, Catalunya), en una família pagesa, el pedagog anarquista i anarcosindicalista Josep Maria Alomà i Sanabras. Paleta de professió, fou militant del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tarragona. Als locals del Centre Anarquista de Tarragona feia classes als companys analfabets, alhora que difonia la premsa llibertària (Solidaridad Obrera, La Revista Blanca, Tiempos Nuevos, etc.). Durant el servei militar a Saragossa, fou delegat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va fer amistat amb els germans Ascaso. A Saragossa salvà la vida de nombrosos indigents que vivien a la vora de l'Ebre durant una de les crescudes del riu. Pedagog de formació autodidacta, es va llicenciar com a mestre durant la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut arran de la insurrecció anarquista a la conca del Cardener (Sallent, Cardona, Balsereny, etc.). Va tenir una actuació destacada en els «Fets de Tarragona» de novembre de 1932, quan la Guàrdia d'Assalt intentà dissoldre una manifestació de rabassaires, que comptava amb el suport de la CNT, que protestava per la prohibició per part del governador civil Ramon Noguer Comet d'un míting al Teatre Tarragona en el qual s'anaven a denunciar les flagrants injustícies i agressions que es produïen camp català, on la Guàrdia Civil detenia arbitràriament pagesos i robava les collites. El gener de 1933 fou tancat durant vuit mesos sense judici a la presó de Pilats de Tarragona per «rebel·lió militar» arran de la repressió desencadenada com a conseqüència dels fets de Casas Viejas. En 1935 realitzà una gira propagandística amb Joan Peiró per les comarques tarragonines, fent conferències sobre anarquisme i cooperativisme. En aquest anys col·laborà en Solidaridad Obrera. Arran de l'aixecament militar de juliol de 1936, el 6 d'agost fou nomenat vocal de Cultura del Comitè Local de Milícies Antifeixistes de Tarragona. A partir del 22 d'octubre d'aquell any, fou tinent d'alcalde i regidor de Cultura, en representació de la CNT-FAI, de l'Ajuntament de Tarragona, moment que aprofità per difondre la cultura entre les classes populars (promoció del cinema cientificoeducatiu, funcions de teatre revolucionari, concerts operístics i de música clàssica, promoció de la pintura i de l'escultura, creació d'escoles per a adults, fundació de l'Ateneu Llibertari, constitució del Comitè de la Cultura Física i l'Esport, unificació del Gimnàstic i el Tarragona FC al Casal d'Esports de Tarragona, creació de museus, etc.). D'ençà de la fundació, el 28 de novembre de 1936, fou president de l'Ateneu Llibertari de Tarragona. El desembre de 1936 constituí la Secció de Cinema Cultural. Com a delegat del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU), i com a president de la delegació comarcal d'aquesta institució a partir de l'octubre de 1936 i fins a juliol de 1937, promogué una educació influenciada pel pensament de Francesc Ferrer i Guàrdia i aconseguí escolaritzar més de dos mil infants del carrer. Creà el Sindicat Únic d'Ensenyament i Professions Liberals de la CNT, del qual esdevingué president. Gràcies a la seva intervenció, nombrosos capellans, persones vinculades amb el cop d'Estat feixista i dretans perseguits en la reraguarda republicana salvaren la vida, com ara els mossens Pere Batlle Huguet i Salvador Ritort Faus, i el marquès de Pinares. Defensà el patrimoni historicoartístic tarragoní des del Comitè d'Incautacions d'Obres Culturals i evità el saqueig i crema de la Catedral de Tarragona i la destrucció del seu tresor artístic. En 1936 també dirigí el Diari de Tarragona, portaveu de la CNT-FAI, des del qual promogué les transformacions de la Revolució Social i denuncià els crims feixistes i estalinistes, així com el paper que jugaren les democràcies europees durant la guerra civil. El maig de 1937 fou un dels fundadors de la cooperativa de consum «La Reguladora de Vendes» de la CNT. A finals de setembre de 1937 s'incorporà als fronts bèl·lics, combatent durant un mes a Villarrobledo. En 1938 col·laborà en el periòdic Sur. Diario del Ejército de Andalucía con sede en Baza. El març de 1939, com a comissari polític destinat al front de Baza (Andalusia) i cap de Propaganda de l'Exèrcit Republicà del Sud, s'oposà als intents per part de Juan Negrín de pactar amb els sollevats feixistes. Al front conegué la madrilenya Ángeles Camelo, amb qui es casà. Amb el triomf feixista, va ser detingut per les tropes franquistes al port d'Alacant i, després de passar pels camps de concentració de Los Almendros, Albatera i Porta Coeli, va ser tancat a la presó tarragonina de Pilats. Jutjat, va ser condemnat a mort per «rebel·lió militar». Gràcies al testimoni de persones que havien salvat la vida a causa de la seva intervenció (sacerdots, aristòcrates, carlins, falangistes, monàrquics, militars colpistes...), la pena va ser commutada a 30 anys de presó i després de molts anys d'empresonament, va ser alliberat, però desterrat de Catalunya (Osca, Madrid, Màlaga, Còrdova, Almeria, Huelva) i sota la prohibició d'exercir de mestre, per la qual cosa es dedicà al sector de la construcció. Durant la dictadura franquista participà en el Comitè Pro-Presos i en diverses accions clandestines del moviment llibertari. També fou president del Centre Social d'Entrevías de Madrid. A finals dels anys seixanta retorna a Tarragona i després de la mort del dictador Franco, participà en la refundació de la CNT i en la creació de l'Ateneu Llibertari de Tarragona, i col·laborà en Solidaridad Obrera. Josep Maria Alomà Sanabras va morir el 9 de maig de 1993 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). En 2009 el seu nét, Ramon Gras Alomà, publicà la biografia Utopia, una Esperança. La Història de Josep Alomà. El 3 de desembre de 2009 s'inaugurà a Tarragona un carrer que porta el seu nom. Sos germans Pau, afusellat en 1940, i Jaume, mort a la presó en 1942, també van ser militants anarcosindicalistes.

Josep Maria Alomà Sanabras (1909-1993)

***

- Hans Schmitz: El 16 de maig de 1914 neix a Wuppertal (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Hans Schmitz. Fill d'una família llibertària; son pare, del mateix nom, era un destacat militant anarcosindicalista i juntament amb sa mare, Sophie Schmitz, eren membres de la Liga fur Mutterscutz und Soziale Famililienhygiene (Lliga per a la Protecció de les Mares i per una Família Social Higiènica), que es dedicava a fer avortaments a dones necessitades. Des de ben jovenet Hans Schimitz participà en els moviments anarquista i anarcosindicalista, d'antuvi en la Freie Jugend Morgenröte (Aurora de la Joventut Lliure), després en les Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventuts Anarcosindicalistes d'Alemanya) i en la Freien Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió de Treballadors Llibertaris d'Alemanya), adherida a l'Associació Internacional del Treball (AIT), i més tard en els Schwarzen Scharen (Escamots Negres), l'organització anarquista de resposta a les agressions nazis. Estudià per a torner, però li costava trobar feina a causa de les seves idees polítiques. En 1931 participà en l'obra Staatsräson. Ein Denkmal für Sacco und Vanzetti (Raons d'Estat. Homenatge a Sacco i Vanzetti), d'Erich Müsham. En aquest mateix, quan portava la camisa negra dels Schawarzen Scharen i una navalla a la butxaca, va ser detingut. En 1933, quan el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalsocialista dels Treballadors Alemanys) arribà al poder i dissolgué els grups anarquistes i anarcosindicalistes, portava la tresoreria de les SAJD de Wuppertal. Des d'aquell moment hagué de militar en la clandestinitat i es dedicà amb els companys a boicotejar els actes i desfilades nazis, a aferrar cartells, a fer pintades i a altres activitats de resistència. També participà en el transport de perseguits polítics fins a la frontera, fent de correu amb bicicleta. En 1935 durant un enfrontament amb les Joventuts Hitlerianes, conegué Gertrud, una militant de l'organització juvenil antinazi Edelweisspiraten (Pirates Edelweiss) de Düsseldorf, que esdevingué sa companya. Fou força actiu en els grups de solidaritat amb la Revolució espanyola. L'1 d'abril de 1937 rebé la visita de la Gestapo al seu lloc de feina, però com que havia estat avisat abans, la policia no pogué trobar res que el comprometés; no obstant això, va ser condemnat a dos anys i tres mesos de presó en un judici en massa de companys llibertaris que va purgar a Herford. Un cop lliure, va ser considerat, afortunadament, «indigne per al servei militar» i retornà a la resistència enquadrat en els Edelweisspiraten. Gertrud va ser obligada a treballar en una fàbrica d'armament a Düsseldorf i tenia l'esperança que gràcies al matrimoni li fos permès traslladar-se a Wuppertal i així no haver de treballar en la indústria armamentística, però això no va succeí i en 1942, el mateix dia del seu matrimoni, Has va ser cridat a files ja que el patró de sa companya exigí que fos donat com a apte per al servei militar i així poder mantenir la seva obrera al lloc de feina. Dins de l'Exèrcit continuà amb la resistència de manera discreta, escoltant les emissions radiofòniques de l'enemic, autolesionant-se per a no anar al front, fent sabotatges a l'armament, etc. Quan acabava la guerra va ser enviat a França com a ajudant de l'encarregat del manteniment d'una bateria antiaèria de quatre canons i els seus sabotatges aconseguiren que la bateria no abatés cap avió. Després del conflicte bèl·lic s'afilià a la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació de Socialistes Llibertaris), organització fundada en 1945, heretera de la FAUD i adherida, com aquesta, a l'AIT. Durant la dura postguerra, lluità perquè les condicions laborals en les empreses metal·lúrgiques on treballava fossin les més adients per als obrers. A començaments dels anys noranta va ser nomenat «afiliat d'honor» de la Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures) de l'AIT. En 1993 el seu testimoni va ser recollit per Volker Hoffmann, Jörg Lange i Dieter Nelles per al documental Umsonst is dat nie. Arbeiterjugend und Nationalsozialismus in Wuppertal (Mai no és per res. Joves treballadors i nacionalsocialisme a Wuppertal), que en 2002 va ser publicat en fulletó sota el mateix títol. Durant els últims anys de sa vida es dedicà a fer conferències i xerrades sobre les seves experiències. Hans Schmitz va morir el 22 de març de 2007 en un hospital de Düsseldorf (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) on tres setmanes abans havia estat ingressat. El 10 d'abril de 2007, seguint la seva última voluntat, les seves cendres van ser enterrades en una tomba sense nom al cementiri de Nordfriedhof de Düsseldorf.

Hans Schmitz (1914-2007)

***

- Joan Sans Sicart: El 16 de maig de 1915 neix a Barcelona (Catalunya), en una família de la petita burgesia il·lustrada, el militant anarcosindicalista i mestre racionalista Joan Sans i Sicart. Son pare, Joan Sans i Amat, pintor --és autor d'un retrat de Joan Peiró que es troba al Museu de Mataró-- i escultor, republicà federal i lliurepensador, fundà en 1922 el periòdic anticlerical Palmàrium a Sant Feliu de Guíxols, publicació que el va arruïnar. Joan Sans Sicart va fer els primers estudis a Sant Feliu de Guíxols. Entre 1928 i 1929, sota la dictadura de Primo de Rivera, la família es va exiliar a Perpinyà i acabà els estudis primaris en aquesta localitat. En 1930 retornaren a Catalunya completament arruïnats. Va començar a fer feina a Badalona de litògraf --arribà a ser oficial--, alhora que cursa per lliure el batxillerat. En aquesta època freqüentà nombrosos intel·lectuals i militants anarquistes (Peiró, Montseny, Esgleas, Pou, Buenacasa, etc.) i s’afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Molt aficionat a l'esport, quan tenia 17 anys esdevingué campió de Catalunya d'atletisme en 800 metres i, als 20 anys, campió de Catalunya dels 400 metres obstacles (junior i senior). En 1935 va ser cofundador de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures. En 1936 obtingué el títol de mestre i començà a fer feina a l'escola racionalista «Salut i Alegria» de Badalona. Aquest mateix any, prengué part des dels seus començaments en el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). Participà activament com a orador en la Federació Local de Badalona de la CNT i fou alumne de l'Escola de Militants Llibertaris de Barcelona dirigida per Manuel Buenacasa. El juliol de 1936 es preparava per a córrer els 800 metres en les Olimpíades Populars de Barcelona quan esclatà l'aixecament feixista. Va allistar-se com a voluntari en la Centúria Polydor, que operà a Cadaquès i a la costa empordanesa, i després es va integrar en la Columna Durruti, on tingué càrrecs de responsabilitat: delegat d'una companyia de metralladores, comissari del Batalló de Xoc de la XXVI Divisió, comissari de diverses brigades (128,142 i 121) i, a començaments de 1939, comissari del XVIII Cos de l'Exèrcit. Quan van esclatar els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, com a delegat de batallons de la costa nord catalana, fou partidari d'enviar les tropes cap a Barcelona per lluitar contra l'estalinisme, mentre tancava la frontera després de controlar els carrabiners i de dominar de fet totes les comarques gironines; però de res no serví a causa de la claudicació dels sectors directius de la CNT. En acabar la guerra, s'exilià a França i, després d'un temps al camp de Sant Cebrià, formà part d'un grup de treballadors estrangers amb base a Muret. En 1940 va assistir a l'enterrament de Manuel Azaña en representació de la CNT. En aquests anys va col·laborar amb la resistència antinazi (xarxa Saint-Lys-Muret-La Montagne Noire) i jugà un important paper en la reorganització de la CNT a Muret a partir de 1944 des de les files de la fracció ortodoxa. En 1945 participà en la redacció de la ponència sobre la valoració del trienni bèl·lic en el Congrés de París. Entre 1945 i 1946 féu diversos mítings i conferències per tot arreu (Tolosa, Carcassona, París, Gaillac, Montpeller, Caors, Perigús, Sant-Etiève, etc.). L'agost de 1946 fou nomenat pel Ple de Tolosa secretari de Tresoreria i d'Arxius del Comitè Nacional de la CNT. En aquesta època féu amistat amb Albert Camus. Durant els anys següents va exercir càrrecs de responsabilitat: delegat cenetista en la Subdelegació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Europa occidental, tresorer de l'AIT en l'època de secretaria de Raymond Fauchois, participació en la comissió organitzadora de la Conferència de Tolosa de 1947, assistència al II Congrés de Tolosa d'aquell mateix any, en el Ple de Tolosa de 1951 en representació de Veneçuela, en el Congrés de l'AIT de 1951, en el Ple d'Aymaré de 1952, representant en la Junta Española de Liberación (JEL), etc. Entre 1957 i 1958 realitzà nombrosos mítings (Clarmont d'Alvèrnia, Bordeus, etc.). En 1959, a resultes d'obscures maniobres del sector Montseny-Esgleas, fou inhabilitat pel Ple de Vierzon per exercir càrrecs, quan en realitat era l'aspirant a encapçalar la secretaria general de la CNT. En 1961 féu un míting a Grenoble. Poc després va abandonar la militància orgànica molt afectat pel comportament de la família Esgleas, amb la qual havia mantingut estretes relacions des de la infància --fou un temps secretari de Frederica Montseny. Després de trenta anys com a comptable a Tolosa es retirà amb la categoria de cap de comptabilitat. Entre 1960 i 1969 fou tresorer del Centre de Cultura de Colomièrs en representació dels muntanyencs; també participà en nombroses activitats esportives: escalador als Alps i als Pirineus, entrenador d'equips juvenils de basquet entre 1970 i 1980, etc. En els anys setanta va participar en activitats antifranquistes amb dirigents com Rodolfo Llopis, Jorge Semprún i l'últim president de la República en l'exili, José Maldonado González. En 1981 entrà en l'«Amicale Durruti», en la qual exercirà de tresorer i escriurà per al seu butlletí. Durant els anys noranta es va dedicar a redactar les seves memòries, a estudiar sobre la història del moviment anarquista, a fer conferències i a defensar la unitat dels sectors llibertaris. Va escriure articles en diverses publicacions llibertàries (A la lucha, Boletín Amicale 26 División Durruti, Nueva Senda, Vía Libre, Vibraciones, etc.) i és autor de Relatividad del poder revolucionario y de los principios anarquistas (1994, inèdit), Le chemin de la liberté (1995), Escoltant el meu avi (1999), Comissari de xoc (2001; traduït al castellà en 2003 sota el títol Comisario de choque. Crónica de una guerra que nunca imaginé i al francès en 2007 com Commissaire de choc. L'engagement d’un jeune militant anarchiste dans la Guerre Civile espagnole), Comisario en el exilio. La esperanza frustrada de un luchador por la libertad (2004), Quebrando los silencios del olvido (2004), Responsos laicos. Peiró, Einstein y otras ideas andariegas (2004), Reflexiones de un libertario (2006), El dia de les sirenes. El triomf anarquista del 19 de juliol de 1936 (2007). Joan Sans i Sicart va morir el 30 de setembre de 2007 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Sa companya, també militant, fou Rosa Foguet Doll. El cineasta Manuel Cussó-Ferrer preparava un documental sobre la seva vida.

Joan Sans Sicart (1915-2007)

Defuncions

- Gustave Lefrançais: El 16 de maig de 1901 mor a París (França) el revolucionari membre de la Internacional i communard Gustave Adolphe Lefrançois, més conegut com Gustave Lefrançais. Havia nascut el 30 de gener de 1826 a Angers (País del Loira, França) en una família antibonapartista. Va entrar com a adjunt a l'Escola Normal de Mestres de Versalles, on va destacar per les seves idees revolucionàries, laiques i socialistes, i per intentar ensenyar «lliurement» els pensionats i alumnes seguint els postulats de l'«Escola Emancipada»; però va ser ràpidament acomiadat. Després de substituir un col·lega a l'escola de Dourdan, va treballar com a comptable d'un contractista parisenc fins a la Revolució de 1848, a la qual s'adherirà mitjançant l'Associació de Mestres Socialistes. El programa educatiu va que publicar amb altres amics li va costar ser detingut. El 12 de juny de 1848 va ser condemnat a tres mesos de presó i a dos anys de residència vigilada a Dijon per «possessió d'armes de guerra». El 27 de març de 1851 les autoritats li van notificar la prohibició d'ensenyar. Arran del cop d'Estat de Louis-Napoléon Bonaparte del 2 de desembre de 1851, va exiliar-se a Londres. En la misèria londinenca, va trobar Joseph Déjacque amb qui fundarà el restaurant cooperatiu «La Sociale». Va retornar a França en 1853 i va realitzar diversos oficis, alhora que militava en l'oposició al Segon Imperi. En aquest anys es va adherir a la maçoneria de ritu escocès, però la va abandonar tot d'una per «fada i religiosa». A partir de 1868 va esdevenir un dels oradors més populars de les reunions polítiques parisenques, exigint la propietat col·lectiva, la supressió de l'herència, les unions lliures, el divorci i altres reivindicacions revolucionàries, que li van implicar multes i penes de presó. Després de la caiguda de l'Imperi, va organitzar el Comitè de Vigilància del quart districte parisenc i va ser delegat del Comitè Central Republicà de París. Durant el setge de París, va ser detingut arran de la insurrecció del 31 d'octubre de 1870 contra el Govern de Defensa Nacional i empresonat quatre mesos a Mazas, a Vincennes i a la Santé, abans de ser absolt el 24 de febrer de 1871. El 26 de març d'aquell any va ocupar l'escó del Consell de la Comuna en representació del quart districte parisenc. El 29 de març va inscriure's en la Comissió Executiva, però el 3 d'abril passarà a la Comissió de Treball i de Canvi, per passar el 21 d'abril a la Comissió de Finances. Va votar contra el Comitè de Salvació Pública --amb Vallès, Varlin, Courbet, Franckel, Beslay, Longuet, Vermorel i altres-- i va signar el «Manifest de la Minoria» contra aquesta institució. Durant la Setmana Sagnant va combatre a les barricades de la Bastilla i de l’Arsenal, i durant la repressió va aconseguir fugir de les tropes de Versalles, que el van condemnar a mort en rebel·lia en Consell de Guerra el 30 d'agost de 1872. Refugiat a Ginebra, es va adherir a la secció de la Internacional, però el desembre de 1871 va optar per la bakuninista Federació del Jura, que s'acabava de constituir, seguit els postulats de Bakunin i rebutjant els de Marx. Cap a finals de 1871 va publicar a Neuchâtel el seu Étude sur le mouvement communaliste à Paris en 1871, molt lloat per Kropotkin i que és un dels testimonis més importants de tots els que van escriure els communards. Va ser membre de la presidència del congrés internacional antiautoritari de Saint-Imier de setembre de 1872 i va col·laborar en La Révolucion Sociale, òrgan de la Federació del Jura. A Suïssa va realitzar diverses feines per guanyar-se la vida, alhora que col·laborava en diverses periòdics anarquistes. En aquests anys va col·laborar estretament amb Élisée Reclus en la realització de la Géographie Universelle. Arran de l'amnistia va retornar a París en 1887, participant activament en l'agitació política, però sempre al marge dels partits i denunciant «La enganyifa del sufragi universal». No obstant això, va acceptar ser candidat a les eleccions legislatives de 1889 com a protesta «antiferrysta i antiboulangista». Sempre llibertari, va rebutjar amb tot el terme anarquista. Entre les seves obres podem destacar Aux Parisiens, le 31 octobre! Sa cause, son but, sa nécessité… (1870), République et révolution. De l’attitude à prendre par le prolétariat français en présence des partis politiques (1873), De la dictature (1875), Où vont les anarchistes? (1887), La Commune et la révolution (1896), Souvenirs d'un révolutionnaire (1902, pòstum), L’idée libertaire dans la Commune de Paris (1958, pòstum), entre d'altres. Gustave Lefrançais va morir el 16 de maig de 1901 a París (França) i va ser enterrat tres dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Eugène Pottier li va dedicar la seva peça més coneguda, L’Internationale, quan la va publicar en 1887.

***

- Henri-Edmond Cross: El 16 de maig de 1910 mor de càncer a Saint-Clair (Provença, Occitània) l'il·lustrador, pintor puntillista i anarquista Henri-Edmond Delacroix, més conegut com Henri-Edmond Cross. Havia nascut el 20 de maig de 1856 a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill d'una família de comerciants benestants de bijuteria (Alcide Delacroix i l'anglesa Fanny Woollett), fou introduït en el món de la pintura per un cosí de son pare, el doctor Auguste Soins. En 1878 ingressà a les Escoles Acadèmiques de Dibuix i d'Arquitectura de Lille, on assistí durant tres anys a l'estudi del pintor Alphonse Colas. En 1881 s'instal·là a París i continuà els seus estudis al taller d'Émile Dupont-Zipcy. Aquell any exposà com per primer cop al Saló i decidí canviar el seu nom pel d'Henri Cross --versió anglesa i reduïda de l'original-- per no ser confós amb el famós pintor romàntic; en 1886 adoptà finalment el nom d'Henri-Edmond Cross, per distingir-se de l'escultor francès Henri Cros. En 1884 col·laborà en la fundació de la Societat dels Artistes Independents, on conegué els pintors neoimpressionistes Seurat, Dubois-Pillet i Angrand, però encara durant la dècada dels vuitanta la seva pintura es veurà influïda per Bastien-Lapage, Manet i pintors impressionistes. D'idees llibertàries, fou amic de pintors anarquistes com Félix Féneon, Théo Van Rysselberghe, Paul Signac, Maximilien Luce, Charles Angrand, etc. Col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux, il·lustrant-ne les cobertes. També donà aquarel·les, dibuixos i quadres per a tómboles anarquistes per recaptar fons. En 1891, any de la mort de Seurat, fou decisiu en la seva trajectòria artística ja que pintà la seva primera obra neoimpressionista (Portrait de Madame Cross) i, a causa de problemes reumàtics, es traslladà a viure amb la seva futura esposa, la model Irma Clare, al Midi, primer a Cabasson i finalment a Saint-Clair, on romandrà la resta de sa vida, llevat de dues estades a Itàlia en 1903 i 1908, i visites anuals a París per exposar al Saló dels Independents. Un any després de la seva arribada a Saint-Clair, Paul Signac fixà la seva residència a Saint-Tropez, a pocs quilòmetres de distància. En companyia de Signac, afermà la seva tècnica, pintant marines i escenes de vida camperola utopicolllibertàries. En aquests anys concorregué a diversos salons de «La Libre Esthétique» a Brussel·les. A partir de mitjans dels anys noranta Signac i Cross abandonaren els diminuts puntets de color per pinzellades més gruixudes i ordenades, semblants a quadrets de mosaics; aquest «neoimpressionisme de segona generació» tindria una gran importància en la gestació del fauvisme, resultat del pas de molts dels futurs artistes fauves (Matisse, Derain, Puy, Manguin, Camoin, Marquet, Valtat) per Saint-Clair i Saint-Tropez a començaments del segle passat. En 1905 exposà per primer cop en solitari a la Galeria Druet i en 1907 Félix Fénéon organitzà una retrospectiva de la seva obra a la Galeria Bernheim-Jeune.

***

- Filareto Kavernido: El 16 de maig de 1933 és assassinat a l'Arroyo Frío (El Jamao, Moca, Espaillat, República Dominicana) el metge anarcocomunista, pacifista, filòsof nietzscheà, idista i propagandista de les comunes llibertàries Heinrich Goldberg, més conegut com Filareto Kavernido (El amic de la virtut que viu a la caverna, en Ido). Havia nascut el 24 de juliol de 1880 a Berlín (Alemanya). Fill d'una família jueva benestant, son pare, Ludwig Goldberg, era metge i sa mare es deia Elise Karfunkel. Entre 1904 i 1905 va fer estudis de medicina a Berlín i a Friburg de Brisgòvia, on es doctorà en 1905 --juntament amb l'escriptor Alfred Döblin--, amb una tesi sobre la «ceguesa histèrica», amb el neuròleg i psiquiatra Alfred E. Hoche. Després s'establí com a metge a Berlín i s'especialitzà en ginecologia, cobrant popularitat per atendre gratuïtament les pacients sense recursos. Fortament influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche, el 15 de maig de 1910 abandonà oficialment el judaisme i admeté el seu agnosticisme. Ben aviat es declarà anarquista i propagandista del pacifisme, del naturisme i de la sexualitat lliure. Políglota (francès, anglès, italià), s'apassionà per l'Esperanto i col·laborà en La Socio i Libereso; a més d'especialitzar-se en la seva versió reformada d'aquest idioma artificial, l'Ido. En 1913 hagué de fugir d'Alemanya després de ser acusat de negligència mèdica en dos casos amb resultat de mort i marxà als Estats Units durant un any i després al Regne Unit. Quan esclatà la Gran Guerra va ser confinat per les autoritats britàniques i passà tres anys empresonat. El novembre de 1918, en acabar la guerra, retornà a Alemanya i creà a Rotes Luch, a 25 quilòmetres de Berlín, amb una vintena de persones la comunitat rural «La Kaverno di Zaratustra» (La Caverna de Zaratustra, en Ido), basada en el pensament nietzschià, en les idees «utòpiques» clàssiques (Plató, Fourier, etc.), en els principis del comunisme llibertari i en l'autogestió econòmica mitjançant l'artesania i l'agricultura. Entre 1920 i 1921 edità, com a mínim, els tres fullets dels «Mitteilungsblätter aus Zarathustras Höhle» (Butlletins d'Informació de la Caverna de Zaratustra), una col·lecció de textos didàctics sobre diversos temes (filosofia, temes culturals, faules en Ido, etc.) i realitzà nombroses conferències en diferents centres revolucionaris. En aquesta època es relacionà amb l'escriptor anarquista Rudolf Grossman (Pierre Ramus) instal·lat a Viena. Per la seva pràctica de l'amor lliure i del nudisme, la colònia llibertària va ser titllada d'escandalosa i en 1925 Kavernido va ser acusat per la justícia alemanya de practicar avortaments i s'exilià a París (França), on va fer amistat amb el propagandista anarquista Émile Armand i començà a col·laborar en el seu periòdic L'En-Dehors. En aquest període, demanà suport per al seu projecte a l'anarcofeminista Margarethe Faas-Hardegger, que des de Suïssa volia crear una comuna de característiques semblants a la seva. En 1926 publicà a Berlín en Ido La raupo. Originala fabulo (L'eruga. Faula original). En 1926 també la colònia, formada per 12 adults i 17 infants, emigrà a Torretas de Lop (Provença, Occitània), però per diversos motius (precarietat, dissensions, etc.) entrà en crisi i es traslladà a prop d'Ajaccio (Còrsega). Arran de la denúncia d'una seguidora que l'acusà d'autoritari i de dèspota, va ser tancat durant sis mesos, però finalment el jutge desestimà el cas. En 1929 va escriure un article on palesà que havia passat sis anys de sa vida a la presó en cinc països distints a causa de les seves conviccions politicofilosòfiques. L'1 de juliol de 1929 les restes de la colònia, tres adults --Kavernido, sa companya Amalia Michaelis (Mally) i Carl Uhrig (Carlos el Alemán)-- i els quatre fills de la parella (Guillermo, Esperoza, Faro i Víctor), embarcaren a Bordeus cap a Haití i finalment la comuna s'instal·là a l'Arroyo Frío, a prop de Moca, gràcies a unes parcel·les donades pel govern dominicà per artigar terres. Exercí com a metge dels pobres de la zona, però la comunitat, a causa de la precarietat del terreny i del boicot de les autoritats i de l'Església, no avançà segons els pronòstics. En aquesta època va descriure les seves experiències comunals en L'En-Dehors. Constantment vigilat per sicaris del govern del dictador Rafael Leónidas Trujillo i del terratinent Jacobito de Lara, finalment va ser segrestat per uns desconeguts. Filareto Kavernido va ser assassinat a trets el 16 de maig de 1933 a l'Arroyo Frío (El Jamao, Moca, Espaillat, República Dominicana) per dos pistolers. La biografia de Filareto Kavernido ha estat rescatada de l'oblit gràcies a les investigacions de Tobias Gloger i Santiago Tovar.

***

- John Henry Mackay: El 16 de maig de 1933 es va suïcidar a Stahnsdorf (Brandenburg, Alemanya) el teòric i propagandista de l’anarcoindividualisme, escriptor i poeta, John Henry Mackay. Havia nascut el 6 de febrer de 1864 a Greenock (Renfrewshire, Escòcia), fill d'una família rica, de pare escocès i de mare hamburguesa, que es traslladarà a Saarbrücken (Alemanya) en 1865. John Henry Mackay creixerà i s’educarà com un alemany i obtindrà aquesta nacionalitat. De jove escriurà poesia i publicarà cinc volums de poemes socials i revolucionaris. Estudiarà filosofia, història de l’art i literatura a les universitats de Kiel, Leipzig i Berlin, i viatjarà per Europa i els Estats Units. De la seva trobada a Londres amb Maria Dänhardt, vídua de Max Stirner, entre 1887 i 1888, naixerà la seva passió per l’autor de L’Únic i la seva propietat; d’aleshores, no cessarà de treure Max Stirner de l’oblit, i amb aquesta finalitat escriurà una biografia del teòric de l’individualisme mort en 1856. En 1891 va publicar la seva novel·la reportatge Die anarchisten (Els anarquistes, 1892), descripció de la misèria obrera londinenca i argumentació individualista oposada a la noció comunista. Aquest llibre serà completat en 1920 per Der Freiheitsucher (Tot buscant la llibertat), de forta càrrega antiestatal, i després per Abrechnung (Ajust de comptes, 1932). En 1898 Mackay farà amistat amb Rudolf Steiner, amb el qual prepararà el pamflet propagandístic Sind Anarchisten Mörder? (Són els anarquistes uns assassins?). Els escrits i les teories de Mackay van tenir molta influència en l’organització de reivindicació homosexual d’Adolf Brand, Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Propis), a la qual s’incorporarà en 1906, essent molt amic del científic i cofundador de l’organització, Benedict Friedlander. A més de Proudhon, de Nietzsche i d’Stirner, l’americà Benjamin R. Tucker, amb qui serà molt amic, tindrà una gran influència en el pensament de Mackay i publicarà articles en la revista Liberty de Tucker. Gràcies a les seves recerques i a la reedició de les obres d’Stirner, serà a Alemanya, abans de 1914, l’origen de la renovació de l’anarquisme individualista. Oblidat de tothom, es va retirat a Berlin-Charlottenburg i es va suïcidar amb una sobredosi de morfina deu dies després de la crema dels llibres i de l’arxiu de l’Institut per la Investigació Sexual efectuada per les Joventuts Nacionalsocialistes. Richard Strauss va musicar en 1894 dos poemes de Mackay inspirats en l’amor pels nois, «Morgen» (Albada) i «Heimliche Aufforderung» (Invitació secreta), de la seva obra Vier Lieder (Quatre poemes), Op. 27, --quatre de les seves millors cançons segons el seu estudiós Michael Kennedy--, i que va oferir com a regal de noces a la seva núvia la soprano Pauline de Ahna. Amb el temps es descobrirà que els articles de temàtica homoeròtica i de reivindicació de la pederàstia signats sota el pseudònim Sagitta van ser escrits per Mackay. L’arxiu-biblioteca de Mackay sobre Max Stirner, el més complet del món (300 manuscrits i 1.200 llibres únics), va ser adquirit en 1925 per David Riazanov per a l’Institut Marx-Engels de Moscou, on es troba actualment.

Actualització: 16-05-13

[15/05] �L'Affam� - �L'�re Nouvelle� - �El Preso Social� - Confer�ncia de Han Ryner - �La Grande R�forme� - �Terre Libre� - �La Rue� - Par�s (15-05-68) - �A Idea� - Malicet - Fauvet - Gagliardi - Law - Mallo - Celma - Valet - Lami - Moutafov - Salgado - Girolimetti - Salas

efemerides — Wed, 15 May 2013 21:50:42 +0200

[15/05] «L'Affamé» - «L'Ère Nouvelle» - «El Preso Social» - Conferència de Han Ryner - «La Grande Réforme» - «Terre Libre» - «La Rue» - París (15-05-68) - «A Idea» - Malicet - Fauvet - Gagliardi - Law - Mallo - Celma - Valet - Lami - Moutafov - Salgado - Girolimetti - Salas

Anarcoefemèrides del 15 de maig

Esdeveniments

- Surt L'Affamé: El 15 de maig de 1884 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic bimensual L'Affamé. Organe communiste-anarchiste paraissant tous les quinze jours (L'Afamegat. Òrgan comunista-anarquista que apareix tots els 15 de cada mes). Va ser administrat per Auguste Chauvin i la gerència la portà Louis Bouisson i C. Godard. Encara que els articles es publicaren anònimament, hi van col·laborar Louis Buisson, Étienne Bellot, Auguste Chauvin, Prosper Ferrero, C. Godard, Justin Mazade, Alphonse Montant (Monat) i Joseph Torrens. Aquest periòdic sortí en un període de recessió econòmica i durant una epidèmia de còlera que deixà nombroses víctimes entre les capes més desafavorides de la població --el seu primer gerent, Bouisson, caigué malalt el juliol d'aquell any i per això va ser substituït per Godard. Alguns articles es publicaren en llengua italiana. En sortiren sis números, l'últim el 27 de juliol de 1884, i els seus responsables van ser perseguits, jutjats i condemnats per la justícia.

***

- Surt L'Ère Nouvelle: Pel maig de 1901 surt a París (França), editada per E. Armand i Marie Kugel, el primer número de la revista mensual L'Ère Nouvelle. Quan va morir Kugel, Armand va seguir tot sol la publicació. La revista tindrà diversos subtítols («Guerra a les iniquitats socials», «Revista d'emancipació individual», «Unió Evangèlica Independent», «Revista mensual», etc.), segons l'evolució d'Armand mateix, que des del cristianisme llibertari evolucionarà fins a l'anarquisme individualista. El 16 de maig de 1901 inauguraren la seu de la revista (carrer Julie, 42, i Joannès, 2, de París). La revista es va suspendre durant l'empresonament, a partir del 6 d'agost de 1907, d'Armand per emissió de falsa moneda i es va reprendre amb el número 46 d'abril de 1910; l'últim número serà el 56, de maig-juny de 1911. La tirada era d'uns 2.500 exemplars i en determinats moments es va publicar a Billancourt i a Orleans. Entre els col·laboradors trobem A. Blanc, Madeleine Carlier, Alfonse Chafo, Ernst Crosby, A. Fromentin, J. B. Henry, Ch. Hotz, Kropotkin, Marie Kugel, Jacques Le Peager, Mealy, Octave Mirbeau, Max Nettlau, Raoul Odin, J. Prudhommeaux, Paul Richard, Jean Roth, Edouard Rothen, A. Sartoris, J. Tregouboff, Samuel Vincent, T. Waffler, Henri Zisly, entre d'altres. També va editar fullets de diversos autors: Émile Armand, Marie Kugel, Constantin Gherer, Madeleine Vernet, Voltairine De Cleyre, etc.

***

- Surt El Preso Social: Pel maig de 1926 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de l'anual El Preso Social. Publicación del Comité Pro Presos Sociales de Buenos Aires. En sortiren set números, l'últim en 1931.

***

- Conferència de Han Ryner: El 15 de maig de 1927, a l'«Escola del Propagandista» de París (França), organitzada per Georges Chéron, l'intel·lectual anarcoindividualista Han Ryner pronuncia una reeixida conferència sobre Élisée Reclus. El gener de 1928 serà editada en «La Brochure Mensuelle» amb el número 61 sota el títol Élisée Reclus (1830-1905). Posteriorment serà reeditada en diverses ocasions pel «Grup Maurice-Joyeux».

***

- Surt La Grande Réforme: Pel maig de 1931 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual La Grande Réforme, amb un llarg subtítol: Organe de la Ligue de la Régéneration Humaine fondée par Paul Robin en 1896. Culture individuelle - Réforme de la morale sexuelle - Transformation social. Aquesta publicació neomaltusiana, la va dirigir Eugène Humbert i va deixar de publicar-se al número 100, coincidint amb la declaració de guerra l'agost de 1939. Després de la guerra, en 1946, es reprendrà fins a 1949 quan deixarà de publicar-se per manca de mitjans; en aquest temps, i sota la direcció de Jeanne Humbert, sortiren 32 números. Es finançava de la venda de preservatius. Els arxius de la publicació i els d'Eugène i de Jeanne Humbert es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Surt Terre Libre: Pel maig de 1934 surt el primer número del periòdic mensual Terre Libre, editat per l'Aliança Lliure dels anarquistes de la regió del Midi. Canviarà nombroses vegades de subtítol i en 1936 esdevindrà l'òrgan de la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF). Va dedicar moltes pàgines a la Revolució espanyola. Realitzat a Aulnay-sous-Bois i després a Nimes, sortirà a la regió parisenca i es publicarà fins a la declaració de guerra (juny i juliol de 1939). Un dels principals responsables va ser André Prudhommeaux. També editaren uns quaderns mensuals signats per diversos autors (Malatesta, Lafargue, Rolland, Nizan, Bouët, Weil, Fouyer, Lapeyre, Berneri, etc.).

Terre Libre (1934-1939)

***

- Surt La Rue: Pel maig de 1968 surt a París (França) el primer número de La Rue. Revue trimestrielle culturelle et littéraire d'expression anarchiste. Editada pel «Grup Llibertari Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA), recuperava la capçalera de l'únic número que havia publicat en 1966 el «Grup Jules Vallès». En aquesta publicació de gran qualitat --entre 80 i 100 pàgines i amb nombrosos números especials (anarquisme i marxisme, Bakunin, ecologia, sexe, etc.)--, els gerents de la qual foren Suzy Chevet i Maurice Joyeux, escriuran nombrosos col·laboradors, com ara F. Agry, J. Barrue, Roland Bacri, Guy Benoit, P. V. Berthier, Hellyette Bess, Roland Brejon, C. A. Bontemps, Catherine Boisserie, Annie Bizeau, Michel i Dany Bonin, R. Bosdeveix, R. I Odile Caffenne, Jean Roger Caussimon, M. Cavallier, Bernard Clavel, J. P. Chabrol, Jacques Champagne, Paul Chauvet, Louis Chavance, Paul Chenard, Suzy Chevet, Joël Cochot, Alain Crapaud, Ronald Creagh, Ch. Despeyroux, Hem Day, Guy Dejardin, J. C. Devinck, A. Devriendt, Joël Essemble, Maurice Fayolle, Léo Ferré, Maurice Frot, J. L. Gerard, Gérard Gemelweiss, Roger Grenier, Daniel Guerin, Robert Guillaume, Henri Gougaud, R. Hagnauer, Jeanne Humbert, Isidore Isou, Maurice Joyeux, Pierre Jovenintin, Jean Lacassagne, B. Le Hyaric, M. Laisant, A. Lehning, Serge Livrozet, R. Marques, Jean Maitron, A. Mira-Milos, Pierre Meric, P. Nurnberg, Mathilde Niel, Marc Prevotel, Ramon Pino, Jean-Loup Puget, A. Proudhommeaux, Jean Yves Queffelec, Michel Ragon, Jean-Paul Richepin, J. M. Raynaud, Jean i Marie Rollin, Bernard Salmon, A. Sadik, Gui Segur, Louis Simon, Jean-Ferd. Stas, etc. En sortiren 37 números, l'últim el segon trimestre de 1986. També tenia una editorial («Editions La Rue»), que publicà dos discs i llibres i fullets (Paul Chauvet, Roland Bosdeveix, Maurice Fayolle, Maurice Joyeux, Paraf-Javal, etc.).

***

- París (15-05-68): El 15 de maig de 1968 el «Comitè d'Ocupació» de la Sorbona de París (França), en assabentar-se de l'ocupació de la fàbrica Sud-Aviation, envia un telegrama de suport al comitè de vaga, «de la Sorbona ocupada a la Sud-Aviation ocupada». A la fàbrica Renault de Cleón, a prop de Rouen, 4.500 obrers decideixen declarar-se en vaga i ocupar la seva fàbrica, seguint l'exemple dels seus companys; també en segresten el director i sis membres de l'administració, és la «Nanterre obrera». A la Sorbona els estudiants emprenen el difícil aprenentatge de la democràcia directa. El «Comitè d'Ocupació», elegit en assemblea general, on es troba René Riesel, un «rabiós» situacionista de Nanterre, polemitza amb el «Comitè de Coordinació», on es troben Jean-Louis Péninou i Marc Kravetz, antics quadres de la Unió Nacional d'Estudiants Francesos (UNEF) esquerrana i futurs periodistes de Libération, que intenten organitzar una comuna estudiantil. El debat entre «irresponsables» i «buròcrates» s'accentua. L'assemblea general tracta de conciliar, inútilment, les postures: el poder no es comparteix. El «Comitè de Coordinació» suggereix al «Comitè d'Ocupació» que es retiri. René Riesel s'encolereix i «apel·la a la base», arengant la multitud al pati de la Sorbona. Es realitza una nova assemblea general i s'exigeix als «buròcrates» que s'expliquin. Cap al tard, entre dues i tres mil persones ocuparan el teatre Odéon, que és a prop de la Sorbona, després de la representació vespertina. Al cap i a la fi, és al perímetre alliberat; i el teatre dirigit per Jean-Louis Barrault i Madeleine Renaud té major capacitat que l'aula més espaiosa de la Sorbona. El nou programa s'hi penja tot d'una al vestíbul: «Quan els parlaments es converteixin en un teatre burgès, tots els teatres burgesos han de convertir-se en "parlaments".» La policia no intervé. Els taxis parisencs es declaren en vaga 24 hores.

***

- Surt A Ideia: Pel maig de 1974 surt a París (França) el primer número de la revista trimestral A Ideia: Órgão anarquista especifico de expressão portuguesa, editada pel grup d'exiliats llibertaris portuguès «Os Iguais» (Els Iguals). Amb la Revolució portuguesa es traslladarà a Portugal, on es lligarà a l'Editorial Sementeira de Lisboa, i tindrà com a subtítol «Revista trimestral de cultura e pensamento anarquista». Se'n publicaran 55 números fins a 1991 i a partir de maig de 2001 es tornarà a editar anualment a Ourém (Portugal) per João Carlos de Oliveira Moreira Freire (João Freire).

Naixements

- François Malicet: El 15 de maig de 1843 neix a Nouzon (Ardenes, França) el militant llibertari François Malicet. Membre del grup anarquista «Les déshérités» (Els desheretats) de Nouzon, creat el 1892. Va fer amistat amb Fortuné Henry, germà d'Émile Henry, arran d'una conferència que va fer a la regió. En 1903 Malicet va participar a l'assaig de colònia comunista llibertària d'Fortuné Henry a Aiglemont, però per mor d'una diferència amb un altre colon, Mounier, la deixarà. Barber de professió i aleshores anarquista, va fer seva una divisa que arribarà a ser molt popular: «Et du boyau du dernier prêtre, serrons le cou du dernier flic» (I dels budells del darrer capellà, penjarem el darrer poli). François Malicet va morir assassinat el 7 de setembre de 1927 per un lladregot.

***

- Pierre Fauvet: El 15 de maig de 1859 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista francès Pierre Fauvet. Per mor de les seves activitats militants i per la seva vida errant i borrascosa Fauvet va patir entre 1878 i 1891 dotze condemnes per robatori, vagabunderia, cops i ferides, amenaces i violència contra els agents a Sant-Etiève i Montbréson, Lió i Lausana (Suïssa). En maig de 1886 va participar en un assumpte de falsificació de moneda i en juny de 1891 va ser alliberat després de ser sospitós d'haver participat amb Ravachol en l'assassinat de l'ermità de Chambles. Membre dels grups anarquistes de Sant-Etiève, organitzarà les gires de Sébastien Faure en aquesta regió d'octubre a desembre de 1891, i va ser perseguit per infracció a la Llei de 30 de juny de 1881 sobre les reunions públiques. En octubre de 1896 ca seva va ser escorcollada i s'hi va trobar nombrosa propaganda subversiva, però no explosius que era allò que es buscava. Armer, primer, i firaire, després, el setembre de 1900 va ser designat per portar a París les queixes dels firaires de Sant-Etiève. El nom de Pierre Fauvet és un dels que apareix amb major freqüència en els documents policíacs, malgrat l'estreta vigilància a la qual estava sotmès. Pierre Fauvet va morir el 23 de març de 1901 a Sant-Etiève (Arpitània).

***

- Antonio Gagliardi: El 15 de maig de 1866 neix a Biogno-Breganzona (Ticino, Suïssa) l'anarquista Antonio Gagliardi. Fill d'una família benestant i religiosa, sos pares es deien Luigi Gagliardi i Teresa Boffa. Estudià a l'Institut Landriani de Lugano. En 1885, arran de conèixer militants llibertaris toscans que havien estat condemnats en rebel·lia durant el procés florentí contra Errico Malatesta i Carlo Caffiero, esdevingué anarquista i participà activament en l'ajuda dels proscrits. Propietari d'una empresa de vi a Melide (Ticino), en 1890, amb l'arribada a Lugano de Francesco Cini i Mario Paoletti --que els associà al seu negoci-- i amb altres companys, com ara Isaia Santo Pacini i Attilio Panizza, creà la base del grup anarquista italià de Lugano. Va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista de Capolago, que se celebrà el 6 gener de 1891 en aquesta localitat del cantó de Ticino i on conegué Amilcare Cipriani, Francesco Saverio Merlino, Errico Malatesta, Ettore Molinari i Pietro Gori, entre d'altres. El febrer de 1891 fou nomenat membre del Comitè Directiu de l'acabat de crear Cercle d'Estudis Socials «Humanitas», el qual, sota l'aparença d'un grup cultural, amagava la nova organització anarquista fundada a Lugano i de la qual formaven part Attilio Paniza, Isaia Pacini, Innocenti Francesco i Mario Paoletti, entre d'altres. En 1893 conegué Sante Caserio a Lugano i, després de l'assassinat del president de la III República francesa Marie François Sadi Carnot a Lió (Arpitània) per aquest, va ser acusat per la premsa gal·la de ser, amb Edoardo Milano, el promotor de la reunió celebrada entre març i juliol de 1893 a Lugano on es va planejar l'atemptat. En 1894, amb Arturo Boffa, regentà el «Caffé Rossini», lloc de reunió dels grups anarquistes, fins al setembre d'aquell any que va rebre l'ordre de cessar aquests aplecs. Arran de l'atemptat del qual va ser víctima Pietro Gori el 15 de setembre de 1894, amb Attilio Panizza, creà una mena de servei de vigilància armat amb un gruixut bastó per evitar noves agressions a l'advocat anarquista. Després de l'expulsió de Gori i d'altres militants italians, mitigà forçadament les seves activitats. Entre 1896 i 1897 conegué el comte Giuseppe Griffith, simpatitzant llibertari, i especialment la seva esposa B. Rosalia Fagandini Griffith, que en 1898 esdevindrà la seva companya. Aquest mateix any, amb sa nova companya, marxà a la Suïssa alemanya i milità a Basilea, a Sankt Gallen i a Zuric, on regentà amb l'anarquista Giuseppe Bonaria el magatzem de queviures «Il Risveglio». Fou un dels 112 signants del manifest «Els antimilitaristes suïssos als treballadors», que aparegué publicat en Il Risveglio el 28 d'abril de 1906. Per les seves activitats de comerciant en vins, en 1913 va ser nomenat secretari de Relacions amb els grups anarquistes italians a Suïssa, càrrec en el qual va ser refermat en el Congrés dels Anarquistes Italians de 1918, i sempre en estret contacte amb Luigi Bertoni. En 1918, a causa de la Gran Guerra, retornà amb sa família a Lugano, on llogà uns terrenys a Molino Nuovo, a prop del cementiri de la localitat, on es dedicà al conreu de tomàtigues que exportava a Zuric. Amb l'excarceració de Bertoni, el 26 de juliol de 1919 organitzà una conferència sobre el dret d'asil a Lugano que resultà un fracàs pel boicot de l'Ajuntament de la localitat. En 1921 es traslladà a Bellinzona on creà, amb Giuliani Fichter-Jaeckli de Basilea, la «Destilleria Vinicola, SA». En 1922, quan Luigi Bertoni organitzà una reunió per celebrar el cinquantenari del Congrés de Saint Imier, entrà clandestinament el setembre d'aquell any a Suïssa Errico Malatesta que encara mantenia la seva ordre d'expulsió. Arran de la pressa del poder pels feixistes, amb sa companya Rosalia i altres militants (Carlo Vanza, Clelia Dotta, Giuseppe Peretti, Franz Moser, Savino Poggi, etc.), creà des de Bellinzona una xarxa d'evasió a través de les muntanyes que ajudà més de cent companys a fugir d'Itàlia i a passar a Suïssa. Aquesta xarxa, després d'aconseguir documentació falsa i gràcies al suport de Ferdinando Balboni, aconseguí passar clandestinament molts de refugiats a França barrejats entre els treballadors d'una pedrera situada a la frontera francosuïssa. En aquesta època muntà a Bellinzona una empresa de vins amb el seu amic Giuseppe Bonaria («G. Gagliardi e G. Bonaria & Cie»), la seu del qual va ser el «quarter general» de les gires propagandístiques que Luigi Bertoni realitzava regularment a Ticino. Antonio Gagliardi va morir el 6 de maig de 1927 a Bellinzona (Ticino, Suïssa) i fou incinerat el 7 d'agost a Lugano després d'unes paraules de Bertoni.

Antonio Gagliardi (1866-1927)

***

- Jacob Law: El 15 maig de 1885 neix a Balta (Transnístria, Ucraïna, Imperi Rus), en una família jueva, l'anarcoindividualista, partidari de la «propaganda per l'acció», Yankev Lev, més conegut com Jacob Law o Israël Lew. Després de dos anys a Odessa, en 1905, fugint dels pogroms i del servei militar, emigrà amb sa família als Estats Units i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), on el seu nom va ser transcrit pel de Jacob Law, nom amb el qual signarà des d'aleshores. A Nova York treballà de pintor decorador i de sastre. Poc després, el juliol de 1906, abandonà el domicili familiar i s'embarcà amb un vaixell de bestiar cap a Liverpool (Anglaterra). El 8 d'agost de 1906 arribà a París (França) i s'albergà una temporada amb una tia seva, Sarah Krupp, la qual treballava de venedora al mercat parisenc de les Halles. A París Jacob treballà de manera irregular com a sastre. En aquesta època deia que havia esdevingut anarquista llegint el poeta llibertari en jiddisch David Edelstadt, a més dels clàssics (Bakunin, Kropotkin, Élisée Reclus, Nietzsche, Schopenhauer, Kant, etc.). Durant la manifestació del Primer de Maig de 1907 a París, a la plaça de la República, disparà cinc trets de revòlver sobre els cuirassers muntats des de la imperial de l'òmnibus Madeleine-Bastille. Només el cuirasser Ollagnier resultà lleugerament ferit. Detingut immediatament pels viatgers de l'òmnibus, fugí miraculosament del linxament. El 8 d'octubre de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i es va declarar anarquista individualista, fet pel qual va ser condemnat l'endemà a 15 anys de treballs forçats a l'illa de Saint-Joseph, a la Guaiana Francesa, i a 20 anys d'assignació de residència. Sa mare, que havia vingut expressament dels Estats Units per assistir al judici, patí una crisi de nervis en escoltar la sentència. En 1922 el periòdic Le Libertaire llançà una campanya per aconseguir la seva amnistia i la d'altres companys (Germaine Berton, Louis-Émile Cottin, Gaston Rolland, etc.) i entre altres accions edità milers de petits cartells engomats. A la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa restà 18 anys en unes condicions terribles i sempre es declarà anarquista, negant-se a realitzar els treballs obligatoris, fet pel qual passà llargues temporades a la masmorra. El 10 de maig de 1924 va ser alliberat i l'any següent retornà a París, on freqüentà les reunions llibertàries. En 1926 publicà el llibre Dix-huit ans de bagne, amb un prefaci d'André Colomer i Georges Vidal i il·lustracions de Jules Grandjouan, on explicà l'horror del sistema carcerari de les colònies penitenciàries d'ultramar i no deixà en molt bon lloc els seus companys llibertaris. Després d'això, les autoritats franceses decretaren la seva expulsió i a partir d'aquí es perdé el seu rastre. En 2005 i 2013 el seu llibre fou reeditat.

***

- Nicolás Mallo Fernández: El 15 de maig de 1915 neix a la Corunya (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Nicolás Mallo Fernández. En 1936, quan esclatà la guerra, fugí de Galícia i s'establí a Astúries. Amb el triomf franquista passà a França i a finals de 1939 marxà, amb José Ledo, a Amèrica (República Dominicana, Cuba i Mèxic). A finals de 1945 retornà a França. Acostat al corrent moderat de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan l'anarcosindicalista José Expósito Leiva va ser ministre del Govern de José Giral Pereira de la República espanyola en l'exili s'encarregà a París (França) de la Direcció General de Muntanyes i Boscos. Gairebé de seguit marxà a Madrid per reforçar el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries dels anomenats «col·laboracionistes», al qual representà el març de 1946 en el Comitè Nacional de la CNT. El març de 1947 assistí a Madrid al clandestí Ple de Regionals i el 24 d'aquell mes va ser detingut quan viatjava amb tren per lliurar documentació orgànica del congrés a les regionals d'Astúries i de Galícia. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó i fou tancat a la penitenciaria valenciana de Sant Miquel dels Reis, on en 1958 encara romania malalt de tuberculosi òssia. Més tard, s'acostà al sector cincpuntista i en 1967 va ser nomenat secretari per a l'Exterior del Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Francisco Royano Fernández. Després de la mort del dictador Francisco Franco, ben igual que altres antics confederals, col·laborà en la fundació, el 20 d'octubre de 1978, de la Unió Democràtica de Pensionistes (UDP), creada per assessorar els jubilats i pensionistes dels diversos règims de la Seguretat Social i on desenvolupà diversos càrrecs, com ara secretari de Premsa i de Relacions Públiques i vicepresident; des de 1984 i fins a la seva mort ocupà el càrrec de president de la UDP. L'abril de 1992 el Govern espanyol li concedí la Medalla al Mèrit en el Treball en la seva categoria d'or. Nicolás Mallo Fernández va morir el 26 de juliol de 1994 a Madrid (Espanya).

***

- Miguel Celma Martín: El 15 de maig de 1920 neix a Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Celma Martín. Des de molt jove s'introduí en el moviment llibertari. El febrer de 1937 s'enrolà a Pina de Ebro en la 55 Centúria de la Columna Durruti, després de convèncer Pilar Balduque, secretària del cap de la columna Ricard Sanz García, que el considerava massa jove. Arran de la militarització seguí en la mateixa centúria, ara sota el nom de 119 Brigada, i serví com a sergent d'informació. Assistí a una escola de la 26 División (antiga Columna Durruti), realitzà diversos informes i es va veure com la seva pretensió de ser aviador va ser rebutjada per la seva curta edat, però acudí a l'Escola d'Enginyeria Militar de Sarrià. Fou, per la Confederació Nacional del Treball (CNT), secretari del Consell d'Administració de la Col·lectivitat de Calanda fins a la destrucció del procés col·lectivitzador per les tropes antirevolucionàries comunistes d'Enrique Líster Forján. Després retornà a la 119 Brigada i s'incorporà a l'Escola d'Informació a Artesa de Segre fins que fou ferit, a la zona de Tremp durant l'ofensiva feixista de l'Ebre, i internat a l'hospital de Farners de la Selva. El febrer de 1939 passà a França, però fou retornat des del castell del Voló a la Península. De bell nou a França, passà per diversos camps: Sant Cebrià --va romandre dos mesos i amb Ginés Martínez i altres s'encarregà del seu condicionament i fou secretari del primer nucli con confederal--, Vernet, Setfonts i Bram. El novembre de 1939 fou portar a treballar a Orleans. Amb l'ocupació alemanya, s'instal·là a L'Avelanet i va fer de llenyataire per Ribesaltes, Salmiech i Noalhac, fins que fou detingut per la gendarmeria pronazi. L'abril de 1943 fou portat a una fàbrica de ciment a Seta, on malvisqué. El maig aconseguí fugir i s'integrà fins al final de la guerra al maquis de Losera en un grup de guerrillers jueus. Amb l'Alliberament s'establí a L'Avelanet i milità en la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el sector ortodox. En 1952 fou delegat per l'Arieja al Ple d'Aymar, on defensà la presència del secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En el Ple de novembre de 1957 va ser nomenat secretari general i de Relacions Exteriors de l'FIJL. En 1958 assistí al Ple de Vierzon. El 26 de novembre de 1959 assistí amb Roque Santamaría Cortiguera, en representació del sector ortodox, a la primera reunió de l'Aliança Sindical, que es va veure paralitzada quan aquests no acceptaren la presència de cal altra facció cenetista en les negociacions. En els anys posteriors ocupà càrrecs orgànics i delegacions importants. En 1960 fou secretari de la Federació Local de Calanda de la CNT en l'Exili. Entre el 26 d'agost i el 3 de setembre de 1960, durant el II Congrés Intercontinental de Llemotges, redactà la ponència «Acció directa i revolucionària» sobre Defensa Interior (DI), amb Germinal Esgleas Jaume i Vicent Llansola Renau. En el Ple de Tolosa de Llenguadoc de 1962 fou elegit delegat de la CNT en l'AIT i en el VI Congrés de 1963 fou nomenat secretari de Propaganda i de Cultura del Secretariat Intercontinental (SI). En 1965 fou nomenat secretari adjunt de Coordinació del SI i de bell nou de Propaganda i de Cultura en 1967. Durant els anys seixanta realitzà nombroses conferències (Dijon, Marsella, Bordeus, etc.), va fer de periodista per a la premsa llibertària fent servir diversos pseudònims (J. Alaudo, B. Torre-Mazas, M. Linos, Cal-Andino, Lave Lanet, Martín Pirineos, etc.) i animà els cursos d'esperanto organitzats per la Federació Local de l'FIJL de Tolosa de Llenguadoc. En 1974 prologà el llibre de Frederica Montseny Crónicas de CNT (1960-1961). El 27 de març de 1977 participà, a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes de Madrid, en el primer míting públic i autoritzat de la CNT a l'Interior d'ençà de la Guerra Civil. Va ser delegat del SI al V Congrés de 1979. El novembre de 1980 assistí a la Setmana Cultural Confederal de València. Fou administrador de Despertar i Espoir, i en 1984 dirigí la revista Cenit. Participà en els documentals El Frente. Durruti, connais pas (1977), de Raymond Cazaux; Un autre futur. Espagne Rouge et Noir (1988), de Richard Prost; i en Vivir la utopía (1997), de Juan A. Gamero. En 1996 prologà el llibre de Miguel Grau Caldu Memorias completas (1913-1991). Trobem articles seus en Boletín Interno CIR, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste, Conciencias Libres, Espoir, Ideas, La Protesta Obrera, Siembra, Tierra y Libertad, Titán, Umbral, etc. És autor d'Informe de gestión del secretariado al Congreso Intercontinental de Federaciones Locales (1963, amb altres), XXXI aniversario de la Revolución española (1967, amb altres), Variantes sobre la anarquía (1979; existeix una segona part inèdita), Anales del exilio libertario (Los hombres, las ideas, los hechos) (1985; únic tom publicat de cinc projectats), El comunismo como función social (1988; segona part inèdita), El federalismo y sus áleas. O ¿ir a qué? (1989), La collectivité de Calanda (1936-1938): la révolution sociale dans un village aragonais. Le témoignage de Miguel Celma (1997); així com diversos textos inèdits (Diccionario social, Nuevos soliloquios, etc.). Miguel Celma Martín va morir el juliol de 2007 a Cépet (Llenguadoc, Occitània) i, complint la seva última voluntat, el seu cos fou lliurat a la ciència.

Defuncions

- René Valet: El 15 de maig de 1912 mor a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», René André Valet, conegut com Poil de Carotte (Pèl de Pastanaga, en referència al seu pèl-roig). Havia nascut el 27 de maig de 1890 a Verdun (Lorena, França) i era fill d'un contractista d'obres públiques. Visqué a París i després dels estudis primaris es posà d'aprenent de manyà i amb el temps aconseguí muntar un petit taller de serralleria al barri parisenc de Denfert-Rochereau, alhora que freqüenta els cercles llibertaris. El 10 de desembre va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge a l'autoritat» arran d'una manifestació en commemoració de la Comuna de París. Marxà a Bèlgica fugint del servei militar, on conegué l'anarquista il·legalista Octave Garnier. De bell nou a França, s'adherí a la Joventut Revolucionària, de la qual arribà a ser secretari, i freqüentà la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltchiche i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie i Raymond Callemin treballava a la impremta. Va començar a cometre diversos actes il·legalistes amb la «Banda Bonnot», però aviat es van veure obligats a abandonar Romainville pressionats per la vigilància policíaca. Després viurà amb Marius Metge a Garches, però després de la detenció d'aquest el 4 de gener de 1912, s'amagà amb Garnier. El 25 de març de 1912 prendrà part en els robatoris de Montgeron i de Chantilly. Després del setge i mort de Jules Bonnot el 28 d'abril de 1912, van ser perseguits per la policia per tot arreu. Refugiat amb Garnier, i les seves respectives companyes, a «Le Petit Robinson», pavelló llogat amb nom fals a Nogent-sur-Marne (Illa de França, França), finalment seran denunciats i interceptats per la policia l'horabaixa del 14 de maig. Encerclats, els anarquistes decidiren resistir heroicament fins al final i després d'11 hores de setge de les forces policíaques i d'un batalló de zuaus, i d'unes 20.000 persones que havien anat a xafardejar, sucumbiren a les dues del matí del 15 de maig de 1912, després que els assaltants fessin servir metralladores pesants i dinamita. Encara viu després de l'assalt, Valet, segons les revelacions de la premsa, hauria estat assassinat al furgó policíac i per això el seu cadàver no va ser mostrat a son pare --altra versió apunta que fou linxat per la gentada enfurida. L'endemà els cossos de René Valet i d'Octave Garnier van ser llançats en una fossa comuna del cementiri de Bagneux. La companya de Valet, l'anarquista Anna Dondon, va ser detinguda, però no va ser processada.

***

- Antonio Lami: El 15 de maig de 1925 mor a Viareggio (Toscana, Itàlia) l'anarquista Antonio Lami. Havia nascut el 12 de desembre de 1880 a Pontedera (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Pantaleone Lami i Gemma Masi. Es guanyà la vida com a barber. Ben igual que sos germans (Dagoberto, Mario i Ottorino), començà a militar en el socialisme i després es passà al moviment anarquista. El maig de 1921, arran dels incidents esdevinguts durant un míting sindical a Muggiano, on son germà Mario era l'orador i on un policia de paisà resultà mort, va ser detingut juntament amb son germà Dagoberto, mentre sos altres germans Mario i Ottorino aconseguiren fugir. En 1923, durant el procés, on sos germans van ser condemnats a dures penes, Antonio Lami va ser alliberat, però a la sortida del tribunal un escamot feixista l'esperà i l'apallissà fins el punt que el 15 de maig de 1925 morí a Viareggio (Toscana, Itàlia) a resultes dels cops rebuts.

***

- Stefan Moutafov: El 15 de maig de 1925 es assassinat a la caserna de Veliko Tarnovo (Veliko Tarnovo, Bulgària) l'obrer anarquista Stefan Moutafov. Havia nascut en 1903 a Gorna-Orehovitza (Veliko Tarnovo, Bulgària) en una família zíngara. Militant de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), va ser detingut després de participar en una reunió d'aquesta organització a Gorna-Orehovitza i posteriorment assassinat.

***

- Manuel Salgado Moreira: El 15 de maig de 1967 mor al barri de Perivale de Londres (Anglaterra) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Salgado Moreira --alguns autors citen Moreiras com a segon llinatge--, conegut com Tabarro. Havia nascut en 1899 a La Corunya (Galícia). Instal·lat de ben jovenet a Madrid (Espanya), va fer feina com a empleat d'assegurances i començà a militar molt prest en la Federació Local de Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els grups anarquistes madrilenys. Entre 1918 i 1920, amb Pedro Falomir Benito, promogué el Comitè Pro Presos i Perseguits de la CNT madrilenya i aquest fet el portà en diverses ocasions a comissaria. Entre 1920 i 1923 ocupà càrrecs de responsabilitat en la CNT del Centre i a partir de juliol de 1923, amb altres companys, edità a Madrid el periòdic El Libertario, on col·laborà sota el pseudònim de Tabarro. A partir de la dictadura de Primo de Rivera, sense feina a causa del boicot patronal i constantment vigilat per la policia, visqué com pogué fins a 1925 quan entrà a fer feina en un petit forn familiar. Amb l'arribada de la II República participà activament en la reconstrucció confederal i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va fer costat la vaga de telefònica. El juliol de 1933 va ser detingut en una agafada amb altres militants, com ara els germans Falomir Benito, Melchor Rodríguez, Germán Alonso Galán, Adolfo González Romero, Miguel Narciso López, Juan Morales López, Miguel García Martínez, etc. Milità en l'Ateneu Llibertari del Puente de Toledo, del qual era de secretari quan el cop feixista de juliol de 1936. El 21 de juliol participà en l'assalt de la caserna de La Montaña i entrà a formar part, amb Eduardo Val i José García Pradas, del Comitè de Defensa de la Regional Centre de la CNT-FAI. Com a cap dels Serveis d'Intel·ligència de l'Estat Major de la Defensa (SIEMD) del Ministeri de la Guerra --més coneguts com «Serveis Especials», que realitzaven tasques d'espionatge i contraespionatge al Madrid assetjat i les actuacions dels quals són d'allò més discutides--, representà a la CNT en l'Estat Major del general José Miaja Menant, fins el novembre de 1936 quan va ser substituït, arran de patir un accident de cotxe que l'obligà a romandre hospitalitzat, pel comunista Ángel Pedrero García. Més tard, el 17 de febrer de 1937, resultà ferit a Madrid quan la metralla, fruit d'un bombardeig de l'aviació feixista, penetrà dins del cotxe on viatjava, episodi en el qual morí el seu col·laborador Pedro Orobón Fernández. El 17 d'octubre de 1937 intervingué en un míting de la FAI madrilenya amb García Pradas, Joaquín Cortés i Frederica Montseny. L'abril de 1938 assistí com a delegat de la CNT del Centre, amb García Pradas i Val, al Ple Nacional Confederal de Regionals. En aquesta època dirigí durant un temps Frente Libertario i col·laborà en Campo Libre i Juventud Libre. Al final de la guerra mantingué posicions declaradament anticomunistes i participà de manera destacada en l'aixecament del general Segismundo Casado contra el Govern estalinista de Juan Negrín. Embarcà, juntament amb Casado, Val, García Pradas, Manuel González Marín i altres, a Gandia a bord del creuer «Galatea» cap al Regne Unit i així va salvar la vida. Sa companya, Asunción González, no va tenir la mateixa sort i va ser detinguda per les tropes feixistes i tancada durant nou anys --ell va ser condemnat a mort en rebel·lia en un consell de guerra. El 14 d'abril de 1939 assistí a una reunió a Londres amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) amb la finalitat de solucionar el problema de la duplicitat representativa confederal en l'exili i va ser nomenat delegat, amb José Cabañas Catalán i González Marín, del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Regne Unit. Més tard, amb Agustín Roa Ventura, s'integrà en el Comitè de la CNT i en Comitè d'Enllaç de l'Aliança Sindical entre la CNT i la Unió General de Treballadors (UGT), on defensà les tesis confederals «col·laboracionistes» de l'Interior. En aquesta època fou nomenat, amb Juan López Sánchez, delegat del Comitè Nacional de la CNT al Regne Unit. En els últims anys de sa vida treballà com a encarregat d'un restaurant a Londres freqüentat per exiliats espanyols. Assessorà Gerald Brenan i John Brademas en els seus estudis sobre la Revolució espanyola. És autor, sempre signant sota el nom de Tabarro, d'Aguijonazos. Tabarras antiestatales (1932), Herejías marxistas (1933?) i El fascismo. Su génesis marxista (1934), on sempre defensà el seu anticomunisme. En 1949 col·laborà amb altres autors en el llibre homenatge Marie Louise Berneri (1918-1949). A Tribute.

Manuel Salgado Moreira (1899-1967)

***

- Maria Girolimetti: El 15 de maig de 1981 mor a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Maria Girolimetti, coneguda com Sdazarina. Havia nascut el 28 de novembre de 1895 a Senigallia (Marques, Itàlia). Fou la primogènita d'Ercole Girolimetti i, com sos germans Carlo, Mario i Ferrucio, fou militant anarquista. En 1912 s'instal·là a Santarcangelo di Romagna, on va fer de domèstica. En 1924 emigrà a Montbéliard (Franc Comtat, Arpitània) on trobà un important grup d'anarquistes italians exiliats i on en 1926 es reuní amb son germà Carlo. En 1928, després d'haver sobreviscut realitzant feines domèstiques, tornà a Itàlia. En 1930 retornà legalment a l'Estat francès i s'establí a Grassa (Provença, Occitània) amb sa germana Felicia, companya del militant Domenic Nanni, amb la qual projecta activitats comercials. Després del fracàs d'aquestes, el març de 1930 retornà definitivament a Santarcangelo on treballà com a venedora ambulant. Entre 1927 i 1943 fou estretament vigilada per les autoritats italianes que la qualificaren d'«anarquista perillosa». Durant el règim de Mussolini continuà amb les seves activitats llibertàries malgrat les amenaces feixistes.

---

Continua...

---

[14/05] Prohibici� de la lectura de tabaqueria - Par�s (14-05-68) - Bevington - Sanz - Kostelanetz - Powles - Humanes - Spooner - Molina - Ganuza - Sacrist�n - Xena - Friedetzky - Adelita del Campo - Boussinot - Edgar Rodrigues

efemerides — Tue, 14 May 2013 19:53:26 +0200

[14/05] Prohibició de la lectura de tabaqueria - París (14-05-68) - Bevington - Sanz - Kostelanetz - Powles - Humanes - Spooner - Molina - Ganuza - Sacristán - Xena - Friedetzky - Adelita del Campo - Boussinot - Edgar Rodrigues

Anarcoefemèrides del 14 de maig

Esdeveniments

- Prohibició de la lectura de tabaqueria: El 14 de maig de 1866 a través d'un decret de la Capitania General de Cuba, aleshores colònia espanyola, es prohibeix a tota l'illa la lectura col·lectiva als tallers de tabaqueria. El costum de l'ús de lectors de tabaqueria es va fer habitual a molts de tallers i tingué un paper essencial en el desenvolupament de la consciència proletària. Cada operari contribuïa amb una quota perquè el lector pogués rescabalar-se del jornal que deixava de cobrar durant el temps que emprava en la lectura. La força d'aquesta activitat va ser reconeguda i temuda pel alguns empresaris, que desencadenaren en la seva contra una campanya ferotge. S'adduïa que, a causa d'aquestes lectures públiques, les reunions d'artesans es convertien en cercles polítics i que dels periòdics es passava a llibres sediciosos que alteraven la moral i l'ordre públic. Amb el decret quedava prohibit «distreure els operaris de les tabaqueries amb tota classe de lectura de llibres i periòdics i de discussions estranyes a la feina» i es recomanava la constant vigilància per a impedir aquestes activitats. Nombrosos propagandistes revolucionaris, sobretot anarquistes --entre els quals destaca Luisa Capetillo-- i independentistes, van fer de lectors i, malgrat les prohibicions, la lectura continuà no només a tota Cuba sinó també a les tabaqueries nord-americanes de Cayo Hueso, Nova York i Tampa. La lectura pública serví com a excel·lent vehicle per a la propaganda revolucionària que culminà amb la independència de Cuba i, sobretot, contribuí de manera eficaç a la propagació de la cultura entre les classes treballadores. En 1902 amb la instauració de la República de Cuba, aquesta activitat, qualificada per José Martí com a «tribuna avançada de la llibertat», continuà com a catalitzador en el moviment obrer. Els obrers tabaquers, el sector proletari més destacat de la lluita social, la utilitzaven per donar a conèixer els abusos contra la classe obrera, difondre coneixements, preparar l'organització sindical i fer costat les vagues.

***

- París (14-05-68): El 14 de maig de 1968, a les 7.35, el general De Gaulle parteix de París (França) cap a Romania en visita oficial; aquest dies la cúpula de l'Estat aprecia molt la política exterior i el General no ha volgut ajornar aquest viatge a un país de l'Est, les vel·leïtats independentistes pel que fa Moscou del qual beneficien la seva política contra els «blocs». Ceaucescu, amb qui va a congratular-se el cap de l'Estat francès, estava aleshores en els començaments de la seva sagnant carrera de dictador. A les 9 hores, a la fàbrica Sud-Aviation, de Bouguenais, a prop de Nantes, els obrers, que reclamen des de fa algunes setmanes un augment salarial de 35 cèntims pler compensar una disminució de la durada de la feina, voten aquest matí fer vaga sense previ avís, és a dir, una vaga il·legal, «salvatge». Durant tot lo dia continuaran les discussions amb la direcció pels 35 cèntims. Com a últim recurs, a la tarda, els dos mil obrers decideixen ocupar la seva fàbrica i segresten el director i els administratius d'aquesta empresa nacionalitzada dins despatxos les portes dels quals solden. A París la Sorbona, declarada «Comuna Lliure», resta oberta als treballadors; és un símbol important. Manifestacions estudiantils i de grups dels comitès d'acció parteixen cap a les fàbriques cridant la consigna: «UUU. Usines, Universités, Union» (Fàbriques, Universitats, Unió). Nombroses vagues esclaten arreu de l'Estat.

Naixements

- Louisa Bevington: El 14 de maig de 1845 neix a Saint John's Hill (Battersea, Surrey, Anglaterra) --actualment pertany a Londres (Anglaterra)-- la poetessa, periodista i assagista darwinista i anarquista Louisa Sarah Bevington, també coneguda amb el llinatge Guggenberger del seu marit. Nascuda en una família de quàquers benestant, sa mare es deia Louisa De Horne i son pare Alexander Bevington, un avantpassat del qual havia estat tancat de jove a la presó de Nottingham amb George Fox, fundador de la Societat Religiosa d'Amics. Era la primogènita de vuit infants, set dels quals nines. Atreta per la ciència, la música, la metafísica i la poesia, des de la infància va escriure poemes, alguns dels quals es publicaren en la publicació quàquera Friends' Quaterly Examiner. Molt influenciada, com George Eliot i Constance Naden, pel filòsof i sociòleg Herbert Spencer, especialment per la seva teoria sobre l'evolució de l'univers i del món, establí una relació intel·lectual amb ell i aquest la introduí en els cercles científics i literaris. En 1876, sota el pseudònim Arbor Leigh --recordant l'epònima heroïna Aurora Leigh d'Elizabeth Barret Browning--, publicà en edició privada el seu primer llibre de poemes --Herbert Spencer estampà quatre d'aquests poemes en la revista nord-americana Popular Science Monthly sota el títol «Teachings of a day». A aquest llibre li seguirien Key-Notes (1879) --recull de tota la seva poètica fins aleshores-- i Poems. Lyrics and sonnets (1882). Va escriure i impartí conferències sobre el racionalisme, la religió, la propietat i la filosofia determinista i el darwinisme social --va ser qualificada com «la poetessa de la ciència de l'evolució» i el mateix Charles Darwin havia llegit Keynotes, després de confessar que no havia obert cap llibre de poesia des de feia 15 anys--, i publicà nombrosos articles qüestionant el cristianisme. En 1879 publicà l'article «Modern atheism and Mr Mallock» en la revista Nineteenth Century, que fou força comentat. En aquest mateix any col·laborà amb textos sobre determinisme en la revista Mind. The psychological quarterly. En 1881, a instàncies de Herbert Spencer, publicà un article defensant la moral evolucionista («The moral colour of rationalism») en The Fortnightly Review. En 1883 marxà a Alemanya on es casà amb l'artista pintor muniquès Ignatz Felix Guggenberger. En 1890, després del fracàs del seu matrimoni, retornà a Londres on començà a freqüentar els cercles anarquistes, gràcies a la seva amistat amb Charlotte Wilson, fundadora en 1886 del periòdic llibertari Freedom, i entrà a formar part del cercle de Piotr Kropotkin. En aquesta època signà els seus escrits poètics i assagístics amb el seu nom de fadrina i va fer conferències a l'Autonomie Club londinenc. Les seves dèries de portar els cabells curts, la falda minsa i botes d'home donà que parlar a les dames victorianes de l'època. En 1891 la Ethical Society l'encarregà el capítol sobre l'evolució per a l'edició ampliada del llibre Religious systems of the World i aquest mateix any publicà el Dame nature's dumb sermon. Oposada a la «propaganda pel fet», col·laborà en el periòdic anarcocomunista londinenc Liberty. A journal of anarchist communism, fundat el gener de 1894 pel sastre James Tochatti, i on publicà nombrosos poemes, faules morals, articles i assaigs. També col·laborà en els periòdics The Torch of Anarchy --publicat per les nebodes, Helen i Olivia, de l'artista Dante Gabriel Rossetti-- i Commonwealth. Amiga de Louise Michel, traduí a l'anglès el seu assaig sobre la Comuna de París. En 1894 publicà amb William Morris el llibre The why I ams, ella amb «Why I am a expropriationist» i ell amb «Why I am a communist». Amb Tochatti intentà organitzar una Aliança Comunista Anarquista per a la qual redactà An anarchist manifesto que va ser distribuït l'1 de maig de 1895, però sense ressò. Aquest mateix any publicà la col·lecció de poemes Liberty lyrics, l'assaig Common-sense country i el fullet Chiefly a dialogue. Concerning some difficulties of a dunce. Malalta d'insuficiència cardíaca, Louisa Bevington va morir el 28 de novembre de 1895 a la seva casa del carrer Lechmere de Willesden (Middlesex, Anglaterra) --actualment Londres (Anglaterra)--, després de patir sis mesos d'hidropesia i quatre anys d'una malaltia crònica al mitral del cor. El seu funeral laic del 3 de desembre al cementiri de Saint Pancras de Finchley (Barnet, Middlesex, Anglaterra) comptà amb la presència de Piotr Kropotkin, James Tochatti i les germanes Rossetti, entre molts altres companys. Pòstumament, en 1896, Tochatti publicà el seu fullet Anarchism and violence.

***

- Marcelino Sanz Mateo: El 14 de maig de 1894 neix a Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Marcelino Sanz Mateo. Fill de Juan Sanz Ballester i de Valera Mateo Bielsa, pagesos aragonesos. De ben petit es dedicà a les tasques del camp, però aprengué les lletres i l'aritmètica al convent de frares del poble. En 1918 es casà amb Benigna Formento Espallargas, amb qui tindrà tres filles (María, Juana i Alicia) i cinc fills (Sebastián, Valero, Anastasio, Lauro i Daniel). El 14 d'abril de 1935 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), interessant-se pe les idees col·lectivistes. Després de la victòria del Front Popular, el 15 d'agost de 1936 l'Ajuntament d'Alcorisa el nomena delegat d'Agricultura. Durant la guerra obrí ca seva als soldats republicans i als combatents de les Brigades Internacionals que arribaven per reprendre forces dels combats al front d'Aragó. Fugint de la tropes franquistes sa família marxà cap a Catalunya i l'abril de 1938, després d'una caminada de més de 200 quilòmetres amb carro, arribà a Vilafranca del Penedès (Alt Penedès, Catalunya) i s'instal·là a la cooperativa agrària cenetista «La Peregrina», que tenia bones relacions amb la cooperativa d'Alcorisa. Quan els exèrcits feixistes creuaren l'Ebre, tornà a carregà el carro i, amb una caravana formada per les famílies de «La Peregrina», fugí cap a França. Després de més de 200 quilòmetres de retencions, arribà a La Jonquera i creuà la frontera el 9 de febrer de 1939. Concentrats els exiliats a El Voló (Rosselló, Catalunya Nord), els militars francesos, ajudats per soldats senegalesos, separaren a la força els homes de les dones i els infants. Marcelino fou tancat al camp de concentració d'Argelers i la resta de sa família va ser allotjada en un hotel de Mézin (Aquitània, Occitània) requisat. Entre el 13 de març de 1939 i l'1 de juny de 1940 Marcelino va escriure 72 cartes a sa família i que van ser publicades l'agost de 2006 pel seu net Norberto Artal Sanz sota el títol Francia no nos llamó. Cartas de un campesino aragonés a su familia en la tormenta de la guerra y del exilio (1939-1940). Després ingressà en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i quan les tropes nazis ocuparen França ingressà en l'Exèrcit francès. Detingut pels ocupants, després de passar pels camps de Parpaillon, a La Condamine, i de Gorze, fou deportat a Alemanya. Marcelino Sanz Mateo va morir el 19 de juliol de 1941 al camp de concentració de Gusen, a prop de Mauthausen (Mühlviertel, Àustria).

Marcelino Sanz Mateo (1894- 1941)

***

- Richard Kostelanetz: El 14 de maig de 1940 neix a Nova York (Nova York, EUA) l'artista, crític artisticoliterari, poeta i escriptor anarquista Richard Cory Kostelanetz. Fill de l'emigrat rus i advocat Boris Kostelanetz i d'Ethel Cory, és nebot del compositor André Kostelanetz. En 1962 es graduà a la Universitat de Brown i entre 1964 i 1965 estudià al King's College de Londres amb una Beca Fulbright; en 1966 obtingué un màster d'Història d'Amèrica per la Universitat de Columbia. Ha aconseguit nombroses beques internacionals (Guggenheim, Pulitzer, Vogelstein, Pollock-Krasner, etc.) que l'han portat a treballar (docent, conferències, etc.) a diferents llocs del món (Londres, Berlín, Estocolm, Jerusalem, etc.) i a fer feina en diferents camps (periodisme, ràdio, música, arts plàstiques, etc.), sempre defensant les avantguardes artístiques. Col·laborador habitual de prestigioses revistes literàries i d'assaig (Partisan Review, The Hudson Review, etc.), s'encarregà de fer els perfils biogràfics dels grans mestres (artistes, músics, escriptors, etc.) per a The New York Times Magazine, que després recopilà en Master minds (1969). Entre les seves obres de crítica literària, sempre polèmiques, destaquen The end of intelligent writing. Literary politics in America (1974), A dictionary of the Avant-Gardes (1999) i SoHo. The rise and fall of an artists' colony (2003). Entre les seves obres de ficció, considerades d'allò més radical, podem citar In the Beginning (1969), Short Fictions (1974), More Short Fictions (1980), Furtherest Fictions (2007), etc.; i les de poesia visual Visual Language (1970), I Articulations (1974), Wordworks (1993), More Wordworks (2006), etc. A més d'obres literàries ha treballat les arts plàstiques gairebé des de tots els camps (teatre, pintura, audio, cinema, fotografia, vídeo, holografia, gravats, llibres d'art, instal·lacions digitals, etc.) i moltes vegades alhora, creant el concepte de «polyartist». Ha editat treballs musicals a B.B. King i Philip Glass. La seva estètica estaria a cavall entre el minimalisme, el constructivisme, el formalisme radical, l'experimentació total i la provocació. Entre els seus assaigs de temàtica anarquista sobresurten Political Essays (1999) i Toward Secession. More Political Essays (2008), i des del 1987 forma part del consell editorial de la revista llibertària Liberty. Ha donat part del seu important arxiu a la Fales Library de la Universitat de Nova York.

***

- Valerie Powles: El 14 de maig de 1950 neix a Birmingham (West Midlands, Anglaterra) la mestra, historiadora vocacional i activista veïnal anarcoindividualista Velerie Gay Powles. A principis dels anys setanta s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on es guanyà la vida com a mestra. Interessada pel moviment llibertari durant la Guerra Civil, va fer estudis des del Centre de Recerca Històrica del Poble Sec i des de l'Associació per a la Recerca Històrica i Documentació. En 1977 s'instal·là al Poble Sec, barri al qual es vinculà políticament i emocionalment. Organitzà la defensa contra la destrucció del Refugi 307, resguard antiaeri de la Defensa Passiva barcelonina construït durant la Guerra Civil al Poble Sec per defensar-se dels bombardeigs de l'aviació feixista; aquesta gesta va ser explicada per Joan Villarroya i Judit Pujadó en el llibre El Refugi 307. La Guerra Civil i el Poble-Sec (1936-1939) (2002). En 1997 se li atorgà el VI Premi Sants-Montjüic. En 1998 fou la promotora de la plataforma «Salvem El Molino pel barri» --després «Fem girar El Molino»--, per aturar la destrucció a mans del nou propietari de la seva decoració modernista dissenyada per Manuel Raspall en 1913 i que va implicar veïns, comerciants i col·lectius d'artistes; dels contenidors d'escombraries va poder recuperar molta documentació d'aquest cabaret que després va ser donada a l'Institut del Teatre de Barcelona. En els seus últims participà en la recuperació i ocupació del Teatre Arnau i en la del Bahía (La Lleialtat) i es preocupà per la supervivència de l'antiga Font d'en Conna, menjador popular a l'aire lliure que va ser retratat per Santiago Rusiñol i que era el preferit de les famílies obreres per a celebrar la revetlla de Sant Joan. Amiga d'Abel Paz, Manel Aisa Pàmpols i la poetessa Giomar Castaños, era sòcia activa de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP). En 2010 publicà, amb Manel Risques, Manel Aisa, Oriol Granados, Ramon Anglès i Antonio Santafé, el llibre Montjuïc i el seu entorn (1936-1939). Xerrades i itineraris, editat pel Centre d'Estudis de Montjuïc. Valerie Powles va morir el 13 de juny de 2011 a Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc.

***

- José Luis Humanes Bautista: El 14 de maig de 1957 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista José Luis Humanes Bautista. Després de fer els estudis de batxillerat, en 1974 entrà a treballar com a administratiu a la banca, professió en la qual romandrà fins a la seva prejubilació en 2005. Educat en el cristianisme, al final de la dictadura franquista assumeix els principis llibertaris sota la influència de companys de feina. En 1977 s'afilià al Sindicat de Banca de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. En 1983 acceptà les tesis del sector que s'escindí de la CNT i que acabà creant en 1989 la Confederació General del Treball (CGT), sindicat en el qual s'afilià i on ocupà càrrecs de responsabilitat. Entre 1986 i 2005 fou delgat sindical en la seva empresa i entre 1983 i 1993 i 2001 i 2003 secretari d'Organització de la Secció Sindical. Durant un temps fou secretari general del Sindicat de Banca de la CGT i entre 1983 i 1988 secretari d'Organització de la Federació Local de la CGT de Madrid. Entre 1988 i 1992 ocupà el càrrec de secretari d'Organització de la Federación de Sindicatos de Banca, Bolsa, Ahorro y Crédito (FESIBAC, Federació de Sindicats de Banca, Borsa, Estalvi i Crèdit) i entre 1993 i 2001 de tota la CGT. Des del 1996 és coordinador de la Comissió Confederal de Solidaritat amb Chiapas de la CGT, viatjant en repetides ocasions a Mèxic, i a impartit nombroses conferències arreu de la Península sobre el tema zapatista. En 1998 fou membre de la I Comissió Civil Internacional d'Observació pels Drets Humans (CCIODH) a Acteal (Chiapas, Mèxic). És assidu a tots els congressos, conferències sindicals i plens, gairebé sempre com a delegat, de la CGT. Trobem articles seus en diferents publicacions, com ara Alternative Libertaire, El Bicho, La Campana, CNT, Debates, Libertad, Librer Pensamiento, Rojo y Negro, etc.

Defuncions

- Lysander Spooner: El 14 de maig de 1887 mor a Boston (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, iusnaturalista i teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Lysander Spooner. Havia nascut el 19 de gener de 1808 a Athol (Massachusetts, EUA). Jurista de formació i de professió, va militar en les files dels abolicionistes, desplegant una gran activitat contra el judici i l'execució del líder abolicionista John Brown (1859). En 1834 va escriure el seu primer assaig, un pamflet contra el clericalisme i la religió. Empleat comptable en el Banc Nacional de Nova York, decideix marxar a Ohio on compra un terreny, però s'arruïnarà pledejant contra l'Estat per l'anul·lació d'un projecte de tancament. En 1843 publica un assaig de reforma bancària que preconitza una economia basada sobre la lliure cooperació dels individus desembarassada de la tutela de l'Estat. En 1845 va escriure Unconstitutionality of slavery, assaig radical contra l'esclavitud, i en 1850, A defense for fugitive slaves, on defensava el dret de fuga dels esclaus. En 1870 escriu The constitution of no authority, on es manifesta com a pensador anarquista radical en definir qualsevol govern com una associació de lladres i d'assassins i en rebutjar tota legislació, ja que s'oposa al dret natural i és, per tant, criminal. Aquest llibre tindrà una gran influència entre els filòsofs anarquistes nord-americans. Considerat una figura excepcional del seu temps, la seva concepció llibertària del dret natural --que és una definició sui generis dins de l'anarquisme-- parteix de la premissa que diu que, segons el dret natural, els individus tenen drets (a la vida, a la llibertat, a la propietat, etc.), però el capitalisme, l'Estat i els seus monopolis impedeixen aquests drets. Aleshores, segons el seu llibre Natural Law, or The Science of Justice (1882), si es vol estar conforme amb el dret natural, entès aquest en el sentit religiós i de naturalesa, cal desobeir i aixecar-se contra tot allò que se li enfronti, com ara el capitalisme, l'Estat, l'exèrcit, etc. Enèrgic anticapitalista i enemic de l'Estat, reconeix que la policia i els exèrcits dels Estats no són més que guàrdies de seguretat privats que protegeixen els rics i els monopolis del capitalisme, del qual diu que només pot existir a partir de l'extorsió i del robatori. En The vices are no crimes (1875) exposa que els vicis no poden ser castigats ja que són assumptes personals, sempre que no afectin la resta de persones. La seva definició de l'ètica diu que tots els individus tenen els mateixos drets morals objectius, però és qüestió de cadascú acomplir-los, és a dir, el seu compliment és netament voluntari. Una de les seves accions més conegudes és la creació d'una petita empresa de correus en 1844 (The American Letter Mail Company) que competiria amb l'empresa estatal de correus i amb la qual buscava demostrar que qualsevol acció particular, autònoma o descentralitzada és més eficient que l'acció estatal o centralitzada; a més a més feia palesa la seva insubordinació a l'Estat, ja que aquest tenia el monopoli de correus. Agosaradament va oferir a l'Estat nord-americà els serveis de la seva petita empresa per millorar el servei, però la resposta que va rebre de les autoritats va ser l'expropiació i el seu pas a règim estatal. En teoria econòmica va aprofundir els seus estudis en les propostes d'un lliure mercat de crèdits en la banca mutualista. Va col·laborar amb el seu amic Benjamin Tucker en el periòdic individualista de tendència mutualista Liberty i en The Radical Review. Després de la mort d'Spooner el seu arxiu va passar a Tucker qui va publicar nombroses obres inèdites, però un incendi va destruir els seus manuscrits i el fons editorial de Benjamin Tucker.

***

- Antonio Molina Vázquez: El 14 de maig de 1945 mor a Huelva (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Molina Vázquez. Havia nascut el 15 de març de 1910 a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya) en una família humil. Orfe de pare, emigrà amb sa mare i sos germans (Francisco i Hilaria) a la comarca minera de Riotinto i tota sa família s'establí a Nerva, on s'introduí en el moviment anarquista. A partir de 1929 es posà a fer feina com ajustador de segona a la foneria «Riotinto Limited» i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), destacant com a militant. Com que aconseguí una important cultura autodidacta, va ser mestre dels obrers que tenien inquietuds i es caracteritzà com a defensor dels drets dels miners. Fou secretari de la CNT de Nerva i representà els miners de Riotinto amb els diàlegs amb la patronal. Arran dels fets d'octubre de 1934 va ser detingut i empresonat a Huelva. Després d'aixecament feixista de juliol de 1936, dirigí amb Antonio Guerrero González (El Sastre) una columna de miners que, força reforçada amb grups de persones que fugien de les tropes franquistes, arribà a Madrid l'agost i es reconvertí en la Columna-Batalló Andalusia-Extremadura, més tard anomenada Columna Lliure Estartacus --77 Brigada Mixta de l'Exèrcit Regular de la República després de la militarització de les milícies. Després dirigí un batalló de la 77 Brigada i encapçalà la 110 Brigada Mixta, que lluità a Extremadura. El desembre de 1937, en sortir de l'Escola de Guerra, va ser nomenat comandant, i el març de 1939 fou ascendit a coronel en cap de la 13 Divisió. Al final de la guerra, l'abril de 1939 fou detingut al port d'Alacant i tancat a la presó de Sant Miquel dels Reis d'Oriola i el 31 de juny de 1939 traslladat a la madrilenya de Yeserías. El 22 d'abril de 1940 a Madrid fou condemnat en un primer consell de guerra a mort, però la pena fou commutada el 8 de maig per manca de proves. Va comptar amb informes favorables de persones de dretes a les quals havia salvat la vida. El 16 de novembre de 1940 fou traslladat a la presó de Huelva, on s'integrà en el comitè clandestí de la CNT i de la Unió General dels Treballadors (UGT), format a la presó per Manuel Álvarez, Luciano Suero Serrano i Francisco López del Real. El 31 de maig de 1943 fou de bell nou condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió militar». Antonio Molina Vázquez va morir de fam --oficialment «col·lapse circulatori»-- el 14 de maig de 1945 a la presó de Huelva (Andalusia, Espanya), un dia abans de sortir en llibertat.

***

- Guillermo Ganuza Navarro: El 14 de maig de 1949 cau abatut a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya) el guerriller llibertari Guillermo Ganuza Navarro. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, al final de la guerra civil, va ser empresonat pels franquistes. Posteriorment, el 17 d'agost de 1946, va ser novament detingut a Barcelona i sortí en llibertat provisional el 25 de desembre d'aquell any, però va ser novament detingut immediatament. Un cop lliure l'agost de 1948 decidí s'exiliar-se a França. El 15 d'agost de 1948, amb Francisco Denís Díez (Català) com a guia i altres companys, creuà els Pirineus i s'integrà en el grup guerriller de Josep Lluís Facerías (Face), a qui havia conegut en 1946 a la presó Model de Barcelona i havia fet una gran amistat. El maig de 1949 passà a la Península en una missió amb Facerías i Juan Serrano (El Chofer), però el grup va ser interceptat per la Guàrdia Civil. Guillermo Ganuza Navarro caigué en una emboscada i fou abatut el 14 de maig de 1949 a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya).

***

- Eugenio Sacristán Carrasco: El 14 de maig de 1964 mor d'un infart a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Eugenio Sacristán Carrasco. Havia nascut el 15 de novembre de 1894 a Aranda de Duero (Burgos, Castella, Espanya). Quan tenia 18 anys es traslladà a Biscaia (País Basc), on començà a treballar als Alts Forns. Després de vaga revolucionària de 1917, en la qual va ser detingut, empresonat i torturat, participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els anys següents destacà en la seva militància, juntament amb Isidoro Orrantia, Luciano Mateos del Amo i Baroja. L'11 de gener de 1921 va ser detingut, amb altres companys (Zoilo Retuerto, Manuel Carreras Oliver, Saturnino Arasomel, Agapito Ureña i Celedonio Valencia), acusat de l'assassinat de Manuel Gómez, gerent dels Alts Forns de Biscaia. L'octubre de 1921 va ser jutjat, amb altres companys, sota la imputació de fabricar bombes a Sestao (Biscaia, País Basc). En aquests anys vint col·laborà amb Isidoro Orrantia en La Revista Blanca com a representants de la Comarcal de Biscaia de la CNT. En 1925 es traslladà a Santurtzi (Biscaia, País Basc), on visqué repartint carbó amb un carro, i en 1926 i 1927 envià diners per als presos des de Santurtzi en la campanya de suport organitzada per La Revista Blanca. En 1928 s'integrà en el grup anarquista «Cultura i Premsa» de Portugalete (Biscaia, País Basc). Durant els anys de la II República espanyola visqué a Santurtzi, on en 1932 obrí un magatzem de fruites, que repartia amb un cotxe i una camioneta. En 1933 participà en la refundació del sindicat de la CNT «El Crisol», amb Saturnino Aransáez Aransáez i Robledo. En aquests anys, al seu domicili s'allotjaren destacats companys (Durruti, Ascaso, Montseny, etc.) durant les seves gires propagandístiques. Viatjà sovint a diverses localitats, especialment a Labastida (Àlaba, País Basc), a casa de Barrón, i a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya), a casa de Brea. També entaulà amistat amb Isaac Puente Amestoy a Maeztu (Àlaba, País Basc). Durant la Guerra Civil lluità al Front Nord enquadrat en el «Batalló CNT Reserva». El 6 abril de 1937 va ser nomenat capità de Milícies de la CNT i després fou responsable, com a comandant, dels batallons confederals de la caserna de La Casilla. En aquests anys també representà la CNT en un Tribunal Popular. Quan Bilbao caigué a mans feixistes, passà a Astúries fins l'enfonsament del front. Quan fugia per mar, va ser detingut i tancat a diverses presons (Camposanco, Porlier i Larrinaga). Jutjat a Bilbao, va ser condemnat a mort, pena que li fou commutada més tard per la de vint anys de presó. Purgà la pena a Burgos i a la vall de Cuelgamuros, construint el «Valle de los Caídos». En 1945 sortí en llibertat condicional, però l'any següent va ser novament detingut i, acusat de formar part d'un Comitè Pro Presos a Burgos, passà 18 mesos empresonat. Un cop lliure s'establí al seu poble natal, guanyant-se la vida com a venedor ambulant de peix per Burgos, Sòria, Segòvia i Valladolid. Son fill, Helios Sacristán també és militant anarcosindicalista.

***

- Josep Xena Torrent: El 14 de maig de 1988 mor a Caracas (Veneçuela) el militant anarquista i anarcosindicalista català Josep Xena Torrent. Havia nascut el 19 de juliol de 1907 a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya) en una família humil treballadora i cenetista, fet que no va impedir que aconseguís una bona educació de manera autodidacta. Lampista de professió, s'establirà a Palafrugell, on s'afiliarà a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Interessat per l'esperanto, va crear una escola nocturna a Palafrugell amb la seva companya Harmonia Puig, i en 1926 assistirà a un congrés esperantista de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Apàtrida Mundial) a Lió. Insubmís al servei militar, es refugia a França fugint de la dictadura militar de Primo de Rivera, i visqué a París i a Perpinyà. A França entrarà en contacte amb el grup «Los Solidarios» (germans Ascaso, Durruti, García Oliver, etc.) i en 1931, amb la proclamació de la República, entrarà a Espanya. En els anys republicans ensenyarà amb Harmonia la pedagogia racionalista de Ferrer i Guàrdia a l'Escola Lliure d'Alaior (Menorca), entre 1931 i 1932, i a l'Escola Ferrer i Guàrdia de l'Hospitalet, en 1932, en substitució de Joan Roigé. Militarà en la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Hospitalet i del Baix Llobregat, participant en diversos congressos del període --en representació del Sindicat Únic de Treballadors de Fígols, va ser delegat al Congrés de 1931 de la CNT. El 19 de juliol prendrà part en els combats contra la rebel·lió feixista als carrers de Barcelona i l'endemà va encapçalar la delegació del Baix Llobregat en l'assemblea de la CNT-FAI on es va manifestar partidari de la postura de García Oliver sobre la necessitat d'implantar el comunisme llibertari i contrària al col·laboracionisme amb les forces polítiques, proposta que va ser derrotada. Durant la guerra, però, va ser regidor en representació de CNT a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, ocupant-ne la regidoria d'Economia. El desembre de 1936 va intentar implantar a l'Hospitalet el salari únic. Durant els mesos que la CNT va assumir en solitari l'Ajuntament de l'Hospitalet (del 29 de desembre de 1936 al 9 de febrer de 1937), va ser l'alcalde de la ciutat. Els dos últims anys de la guerra va ser secretari del Comitè Regional de la FAI i el desembre de 1937 va formar part de la delegació de la CNT que va assistir a París al congrés extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de la pèrdua de Catalunya es va exiliar a França on va ser immediatament empresonat --va ser el primer pres de la CNT-- a Perpinyà i a Montpeller, i condemnat a 10 mesos i a l'expulsió. Gràcies al Consell General del Moviment Llibertari --del qual era membre amb Germinal Esgleas, Frederica Montseny, Germinal de Sousa, García Oliver, entre d'altres--, va aconseguir embarcar cap a Santo Domingo, començant així el seu llarg exili sud-americà. Assentat a Ciudad Trujillo, va ser el representant del Consell General del Moviment Llibertari i s'ajustà a l'ortodòxia lligada a la línia Esgleas-Montseny. Seguidament viurà a San Juan de Managua, amb Josep Abella, com a mestre. En 1945 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on va desenvolupar una intensa vida llibertària, especialment després de la caiguda de la dictadura (1958): va fundar el Centre Cultural i una espècie d'ateneu llibertari (Estudis Socials) i va animar el butlletí AIT de la Federació Obrera Regional Veneçolana (FORVE). Sempre contrari a les unificacions confederals («que retornin els esgarriats»), es va oposar a la confluència de 1960 i va assistir al congrés de Llemotges de 1960. En 1963 era secretari general dels grups de defensa confederals a Veneçuela. El juliol de 1976 va fer un míting a Tolosa de Llenguadoc en representació de la FORVE. A finals dels anys 70 i principis dels 80 va participar en actes a Espanya: V Congrés de la CNT (1979), míting a l'Hospitalet (1 de maig de 1982), conferències en 1985 en l'aniversari de la fundació de la CNT, conferència a Barcelona (19 de juliol de 1986), etc.; a més de diverses col·laboracions en el periòdic CNT (1986). La seva companya, Harmonia Puig, va morir el 22 de juny de 1989 a Caracas i la seva filla, Nereida, va ser un temps secretaria de les Joventuts Llibertàries de Veneçuela.

Josep Xena Torrent (1907-1988)

***

- Heinrich Friedetzky: El 14 de maig de 1998 mor a Colònia (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) l'anarcosindicalista Heinrich Friedetzki. Havia nascut el 8 d'octubre de 1910 a Bebra (Hessen, Imperi alemany) en una família nombrosa de vuit germans. En 1912 sa família s'instal·là a Ratibor (Alta Silèsia, Imperi alemany) --actual Racibórz (Silèsia, Polònia). Sa mare morí en 1913 i son pare, ferroviari, en 1920. Quan tenia 14 anys deixà l'escola popular i estudià durant tres anys i mig l'ofici d'electricista. Després de llegir el fullet Moses oder Darwin?, d'Arnold Dodel, abandonà el catolicisme i radicalitzà les seves idees. En 1928 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i, més tard, als grups de defensa antinazis «Schwarze Scharen» (Escamots Negres) de Ratibor. També participà en un grup de teatre obrer i s'educà de manera autodidacta. En 1933, durant un viatge de sis mesos a la Península Ibèrica amb Max Piechulla i Adolf Blodarcz, trobà a Barcelona (Catalunya) nombrosos companys de l'Alta Silèsia --Paul Czakon, Alfons Malina i Bernhard Pacha, entre ells-- que s'havien exiliat a la capital catalana fugint de la repressió desencadenada arran del descobriment un amagatall d'armes dels «Schwarze Scharen» a Beuthen per part de la policia alemanya. Els tres companys, després d'haver travessat a peu Txecoslovàquia, Àustria i Suïssa vivint de la venda de postals, s'havien dispersat a França per passar per separat clandestinament la frontera a Espanya. Friedetzki, des de Perpinyà, arribà a Barcelona amagat sobre els eixos d'un vagó de tren alemany i en aquesta ciutat, per intermediació de Solidaridad Obrera aconseguí contactar amb un company alemany i trobar Czakon i els altres; després de viatjar per València i Almeria, retornà, sempre a peu, a Alemanya amb els altres companys de viatge. En 1937, en plena guerra d'Espanya, amb Max Piechulla, intentaren des de Perpinyà entrar clandestinament a la Península i arribar a Barcelona on serien atesos per Augustin Souchy; sense èxit, marxaren a París on, sense mencionar la seva pertinença a la FAUD, s'allistaren a les Brigades Internacionals. Un cop a Barcelona, no pogueren separar-se, com era la seva intenció, del grup de voluntaris estrangers i van ser integrats en una unitat de les Brigades Internacionals (Batalló Ernst Thälmann de la XI Brigada) a València. Després d'un curs de formació, el febrer de 1938 van ser enviats al front, on van ser objecte de vigilància per part dels comissaris polítics comunistes i finalment empresonats acusats d'espionatge nazi. En març de 1938 ambdós van caure presoners de les tropes italianes i van ser tancats al monestir burgalès de San Pedro de Cardeña. Friedetzki, que parlava perfectament el polonès i el txec, per evitar ser deportat a l'Alemanya nazi, es va fer passar per ciutadà txecoslovac. A començaments de 1939, quan la invasió de Txecoslovàquia, va ser lliurat a la Gestapo i deportat a Alemanya. Assabentats de la seva vertadera identitat, el novembre de 1939 va ser condemnat pel Volksgerichtshof (Tribunal del Poble nazi) a dos anys i mig de presó per «combatent de l'Espanya roja» i internat fins al final de la guerra als camps de concentració de Sachsenhausen i de Ravensbrück. Gràcies al seu ofici d'electricista pogué salvar la vida fins l'alliberament del camp per les tropes soviètiques l'abril de 1945. Després de la guerra, fugint de l'ocupació comunista de Silèsia, s'establí amb la seva companya i sos tres fills a Lübeck (Slesvig-Holstein, Alemanya) on milità en la Föderation Freiheitlicher Sozialisten (FFS, Federació dels Socialistes Llibertaris), organització successora de la FAUD, i formà part del Comitè dels Exinternats dels Camps de Concentració. En 1993, després de la mort de sa companya i emmalaltit, s'instal·là a Colònia (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya) per viure a prop d'un nebot i on establí contacte amb joves militants anarquistes, realitzant conferències sobre les seves experiències a diferents indrets. A partir de 1994 passà els hiverns a Alacant (Alacantí, País Valencià), on el clima era més benigne per a la seva malaltia; en aquesta ciutat es relacionà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Heinrich Friedetzky va morir el 14 de maig de 1998 a Colònia (Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya), l'endemà d'haver retornat d'Alacant.

Heinrich Friedetzky (1910-1998)

---

Continua...

---

[13/05] Escola Moderna de S�o Paulo - Par�s (13-05-68) - Manifest d'Els Gnomos - Negre - Barreto - Bour - Clovys - Lion - Virgilio - Bagaglino - Ivanov

efemerides — Mon, 13 May 2013 19:37:18 +0200

[13/05] Escola Moderna de São Paulo - París (13-05-68) - Manifest d'Els Gnomos - Negre - Barreto - Bour - Clovys - Lion - Virgilio - Bagaglino - Ivanov

Anarcoefemèrides del 13 de maig

Esdeveniments

- Inauguració de l'Escola Moderna Núm. 1 de São Paulo: El 13 de maig de 1912 s'inaugura l'Escola Moderna Núm. 1 al carrer Saldanha Marinho del barri de Belenzinho de São Paulo (São Paulo, Brasil). La iniciativa, que comptà amb el suport dels sindicats de la Confederació Obrera Brasilera (COB), va ser fruit d'una intensa mobilització proletària i la col·lecta de fons necessària per a la seva creació començà el 14 d'octubre de 1909, l'endemà de l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrida a Barcelona (Catalunya). Aquesta recaptació de diners va ser centralitzada per la Comissió Pro-Escola Moderna de São Paulo, que recollí les aportacions de diversos subcomissions creades a diversos barris de la ciutat i de l'interior d'Estat (Bauru, Cãndido Rodrigues, São Caetano, etc.) i de Rio de Janeiro. Aquest projecte rebé el suport de molts de sectors socials interessats en la pedagogia racionalista i llibertària, com ara obrers, membres de professions liberals i, fins i tot, industrials, i de diversos grups politicosocials (positivistes, militars, higienistes, metges, francmaçons, lliurepensadors, etc.). La Comissió Pro-Escola Moderna de Rio de Janeiro, per exemple, va estar formada per cinc obrers, tres industrials, un metge i un advocat; i la de São Paulo per dos industrials (un d'ells, Dante Ramenzoni, en fou el tresorer), un negociant, un comptable (l'anarquista Leão Aymoré, que n'exercí de secretari), un artesà i els periodistes llibertaris Neno Vasco, Edgard Leuenroth, Oreste Ristori i Gigi Damiani. La idea era fundar a São Paulo una institució que creés una escola per a infants, una centre de formació per a professors amb una biblioteca específica i una editorial de llibres i de periòdics de pedagogia anarquista; és a dir, crear a São Paulo allò que Ferrer i Guàrdia creà a Barcelona. L'Escola Moderna Núm. 1 de São Paulo va estar dirigida pel pedagog i periodista anarquista João Penteado --en 1917 va ser substituït per un curt període pel professor anarquista Primitivo Soares (Florentino de Carvalho). En 1915 l'escola es va traslladà al carrer Celso Garcia, on funcionà fins el seu tancament. Des de la seva inauguració l'escola funcionà amb classes mixtes de nins i de nines i la proposta curricular estava basada en el racionalisme ferrerià, abraçant tota mena de matèries (lectura, cal·ligrafia, gramàtica, aritmètica, geografia, geometria, botànica, geologia, mineralogia, física, química, història, dibuix, mecanografia, etc.), a més de nombroses sortides a l'exterior (excursions, horts, etc.). També es feien classes nocturnes per als adults. L'escola tenia entre 45 i 50 alumnes durant les classes diurnes i entre 12 i 15 durant les nocturnes. Des del punt de vista editorial publicà el Boletim da Escola Moderna --tres números entre el 13 d'octubre de 1918 i l'1 de maig de 1919, amb articles sobre ensenyament racionalista, efemèrides llibertàries, anuncis de conferències i de festes, etc.-- i O Início --escrit i dirigit pels alumnes i del qual sortiren tres números entre el 5 de setembre de 1914 i el 19 d'agost de 1916, amb redaccions de l'alumnat, notificacions, festes a favor de l'escola, debats sobre diversos temes, etc. Poc temps després de la creació d'aquesta escola s'inaugurà l'Escola Moderna Núm. 2 al carrer Müller de São Paulo, dirigida per Adelino de Pinho, mestre llibertari que ja s'havia encarregat de l'Escola Social de la Lliga Obrera de Campinas; en 1914 es crearen la de Bauru, dirigida per Joseph Joubert, i la de Cãndido Rodrigues, dirigida per Élvio Nervi; i el desembre de 1918 s'inaugurà l'Escola Moderna de São Caetano, barri de São Paulo, dirigida per l'activista anarquista José Alves. Arran d'un important període vaguístic i de la mort del citat José Alves a causa d'una explosió a casa d'uns companys del barri del Brás, el govern brasiler decidí reprimir qualsevol iniciativa llibertaria i el 19 de novembre de 1919 João Penteado rebé una notificació oficial de Oscar Thompson, director general d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo, on s'anul·lava l'autorització de funcionament de les escoles modernes amb caràcter definitiu. L'Escola Moderna Núm. 1 va haver de transformar-se en Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho, on João Penteado va romandre com a director fins a la seva mort en 1965.

***

- París (13-05-68): El 13 de maig de 1968, la ciutat de París (França), commocionada per la resistència heroica dels estudiants, contempla la més gran manifestació de masses organitzada des d'Alliberametn. De les 13 a les 21 hores, gairebé un milió de ciutadans desfilen a través de la ciutat ocupant el carrer des de la plaça de la República a la plaça de Denfert-Rochereau; quan la manifestació arriba a Denfert-Rochereau encara hi ha gent que no ha sortit de la plaça de la República. S'entonen eslògans de tota casta, violents, polítics o humorístics: «Feliç aniversari, general» --el 13 de maig precisament es feien 10 anys de l'ascensió al poder de Charles de Gaulle--, «Amb deu anys n'hi ha prou», «Pompidou a l'inodor», «De Gaulle assassí», «Govern popular», «Una desena iracunds», «Tots som rabiosos», «Roma! Berlín! Budapest! La mateixa lluita», etc. Estudiants, obrers, professors, artistes, marxen amb el puny alçat, cantant La Internacional. Abunden les banderes roges i negres i milenars de cartells evoquen totes els problemes: la repressió, els escamots de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat), De Gaulle, la solidaritat obreroestudiantil, la Universitat, el poder al carrer, la joventut, l'atur... El servei d'ordre de la Confederació General del Treball (CGT) intenta inútilment treure fora els manifestants que porten la bandera negra anarquista; és el seu concepte d'«unitat». L'ambient varia segons l'indret: crits davant el Palau de Justícia, on el Tribunal d'Apel·lació havia decidit la llibertat provisional dels estudiants detinguts. Sorprèn el silenci a l'entrada del Barri Llatí, quan la manifestació s'acosta als llocs on van esdevenir les sagnants batalles estudiantils. A tot París, no s'observen policies ni CRS, només helicòpters de l'exèrcit sobrevolen la ciutat; els esquadrons blindats de l'exèrcit estan a l'aguait a la base de Satory. Més tard, els estudiants ocupen la Sorbona i hi estableixen debats permanents. A la cúpula onegen tres banderes: la roja, la negra i la del Viet Cong. Noves consignes: prosseguir la vaga, boicotejar els exàmens, ocupar les facultats, portar l'agitació a la jove generació obrera.

***

- Manifest d'Els Gnomos: El 13 de maig de 1982, a Palma (Mallorca, Illes Balears), el col·lectiu llibertari Els Gnomos llança el seu «Manifest de presentació», un decàleg de principis. El grup hi actuava des de feia un parell de mesos, però aquest manifest n'és la presentació oficial. Els Gnomos estava format inicialment per un grup d'universitaris llibertaris amb una peculiar forma de veure la lluita política, que per a ells havia de ser una lluita lúdica: acudien disfressats a les manifestacions, llançaven minúscules paperines amb missatges càustics, feien actuacions de teatre de carrer, pintades surrealistes amb betum, happenings, animació infantil, petits sabotatges, provocacions als partits polítics establerts, etc. El grup es va dissoldre en 1987 quan va canviar d'estratègia i es va integrar en el naixent Ateneu Llibertari Estel Negre que va ajudar a crear.

Els Gnomos: Manifest de presentació (13-05-1982)

Naixements

- Josep Negre: El 13 de maig de 1875 neix a Lludient (Alt Millars, País Valencià) el tipògraf, periodista, orador i militant anarcosindicalista Josep Negre. Instal·lat a Barcelona, va ser un dels organitzadors del congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'últim secretari de «Solidaritat Obrera» i primer de la CNT. En 1908 va polemitzar, juntament amb Tomás Herreros Miquel i Bueso, amb els seguidors de Lerroux, destacant en la vaga contra el periòdic lerrouxista El Progreso, que durarà nou mesos. Com a president de la societat «L'Art d'Imprimir», va participar en el comitè de vaga que va actuar durant la Setmana Tràgica de 1909. També aquest any va parlar en la inauguració de l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. Durant el Congrés de 1910 va defensar la necessitat de la nova organització obrera i va formar part de la ponència de reglaments. L'agost de 1910 va ser nomenat vicepresident de la Secció d'Obrers Ferroviaris de la Regió Catalana, que s'acabava de crear, malgrat no pertànyer al sector, precisament per evitar les represàlies contra els ferroviaris. Entre 1910 i 1911 va fer mítings cenetistes a Barcelona i a París, i després de la vaga general en solidaritat amb els miners bascos de 1911 va patir presó, fruit de la delació de Leroy que el va acusar de participar en un pretès Comitè Revolucionari. Un cop reorganitzada la CNT, va assumir novament la secretaria del sindicat anarcosindicalista. Va representar les societats de Puerto Real i Vigo i a l'Ateneu Sindicalista de Barakaldo en el congrés de 1911, al final del qual va ser detingut i empresonat. En 1912 va ser assidu del Centre Obrer Barceloní, amb Seguí, Lorenzo, Cuadros, Aragó i altres. En 1913 va ser membre de l'Assemblea Catalana de CNT i de la comissió clandestina de la CNT catalana entre 1913 i 1914. Va assistir amb Romero al Congrés Sindicalista Internacional de Londres del 27 de setembre al 2 d'octubre de 1913, on, segons l'anarquista exiliat a Londres Vicente García, va fer la seva intervenció en català. Pel 1914 va intentar amb Lorenzo llançar una revista i va formar part d'una comissió clandestina de la Confederació Regional del Treball de Catalunya que va intentar reorganitzar la CNT. Quan en 1914 la CNT va tornar a la legalitat, va ser nomenat secretari general del nou Comitè Nacional. Durant la Gran Guerra va pertànyer a l'equip de Solidaridad Obrera, de la qual seria director en 1916, i va ser acusat per Salvador Seguí, Salvador Quemades i Manuel Buenacasa de germanòfil i de relacionar-se amb l'ambaixada alemanya, crítiques que el van afectar profundament fins el punt que l'agost de 1917 va abandonar tota activitat orgànica i va enemistar-se profundament amb els sectors directius cenetistes. El novembre de 1917, però, va col·laborar en Solidaridad Obrera i el desembre de 1918 va integrar-se en la campanya de propaganda de la CNT. En 1919, amb la repressió de la vaga de La Canadenca, va ser empresonat a la nau Pelayo al port de Barcelona. Arran de la Revolució de 1936 demanà la reintegració a la CNT i participà en diverses campanyes de propaganda, en el Sindicat d'Indústries Siderometal·lúrgiques i en el cercle «Los de Ayer y los de Hoy». Durant sa vida va col·laborar en diverses publicacions llibertàries (Cultura Obrera, Ilustración Ibérica, El País, El Progreso, Ruta, Los Nuevos, El Rayo, Tierra y Libertad, La Unión Ferroviaria, La Voz del Obrero, Solidaridad Obrera, etc.) i és autor de ¿Qué es el sindicalismo? (1919), Recuerdos de un viejo militante (1936) i ¿Qué es el colectivismo anarquista? (1937). En acabar la guerra va exiliar-se a França. Josep Negre va morir el 24 de desembre de 1939 al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) i sa companya i sos infants van ser recollits a prop de Souillac per l'anarquista Maxime Mattéi, conegut de Negre.

Josep Negre (1875-1939)

***

- Lima Barreto: El 13 de maig de 1881 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el periodista i escriptor anarquista Alfonso Henriques de Lima Barreto. Fill del mulat nascut lliure João Henriques de Lima Barreto i de la filla d'esclava lliberta Amàlia Augusta Barreto. Son pare feia de tipògraf, professió que aprengué a l'Imperial Institut Artístic, on s'imprimia el famós periòdic A Semana Ilustrada, i era monàrquic, lligat al vescomte d'Ouro Preto, padrí del futur escriptor; i sa mare tingué una acurada educació amb la qual arribà a formar-se com a professora. Amàlia morí jove de tuberculosi en 1888 i João hagué de criar els quatre fills. Lima Barreto, mulat i per tant víctima del racisme en un Brasil que acabava d'abolir oficialment l'esclavitud, pogué gaudir d'una bona instrucció escolar gràcies al suport del seu padrí. Els primers estudis els realitzà a Niterói, a l'escola pública de Teresa Pimentel do Amaral, i després es matriculà en l'única institució d'ensenyament secundari de l'època, el prestigiós Col·legi Pedro II, al centre de Río de Janeiro, els estudiants del qual eren fills de l'elit politicoeconòmica. En 1897 fou admès en el curs d'enginyeria de l'Escola Politècnica, al Largo de São Francisco. En 1902, però, hagué d'abandonar els estudis per assegurar el manteniment de sos germans, ja que son pare havia enfollit. Malgrat ser profundament antimilitarista, en aquests anys treballà com a funcionari amanuense en la Secretaria de Guerra, càrrec que compaginava amb col·laboracions en diversos periòdics (Correio da Manhã, Jornal do Commercio, Gazeta da Tarde, Correio da Noite, A Quinzena Alegre, Tagarela, O Diabo, Revista da Época, etc.), on signava sota diversos pseudònims (Rui de Pina, Dr. Bogoloff, S. Holmes, Phileas Fogg). En 1907 edità amb alguns amics llibertaris i intel·lectuals (Fábio Luz, Domigos Ribeiro, Elísio de Carvalho) l'efímera revista Floreal. En 1909 publicà a Lisboa el seu primer llibre, amb aspectes autobiogràfics i de crítica social, Recordações do escrivão Isaías Caminha. El setembre de 1909 es produí a Rio de Janeiro la «Primavera de Sang» --manifestació estudiantil contra l'arbitrarietat policíaca que acabarà amb diversos ferits i dos morts a mans de la policia-- i en el judici als policies fou cridat per formar part del jurat, qui votarà per la condemna dels acusats. L'episodi fou un gran escàndol en l'època i, a causa de la seva posició durant el judici, mai no tingué cap ascens en el seu càrrec d'empleat públic en la Secretaria de Guerra. A partir de 1911 publicarà en lliuraments en el Jornal do Commercio una de les seves obres més importants, Triste fin de Policarpo Quaresma. A partir de 1916 el seu alcoholisme s'agreujà i tingué forts episodis de depressió i de neurastènia, que el portaren a l'internament psiquiàtric. En 1917, en plena agitació social (vagues, repressió, etc.), començà a col·laborar en la premsa anarquista (A Plebe, A Voz do Trabalhador, A Lanterna) i defensà públicament les víctimes de la repressió política. Com molts companys anarquistes durant els primers anys, va fer costat la Revolució bolxevic i publicà el maig de 1918 el Manifesto Maximalista: Ave Rússia. En 1920 va veure frustrats els seus intents d'entrar a l'Acadèmia Brasilera de Lletres. Entre les seves obres destaquen O Subterrâneo do Morro do Castelo (1905), Recordações do escrivão Isaías Caminha (1909), O Homem que Sabia Javanês e outros contos (1911), Triste fim de Policarpo Quaresma (1915), Vida e morte de M. J. Gonzaga de Sá (1919), Cemitério dos vivos (1920), Histórias e sonhos (1920), Os Bruzundangas (1923, pòstum), Clara dos anjos (1948, pòstum), Outras histórias e contos argelinos (1952, pòstum), Coisas do Reino de Jambom (1953). Lima Barreto va morir d'una crisi cardíaca l'1 de novembre de 1922 al suburbi empobrit de Todos Os Santos de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Molt influenciat pels autors russos clàssics, fou el crític més agut de l'època coneguda com «República Velha» al Brasil i la seva obra, de temàtica social i militant, privilegià els pobres, la classe treballadora, els arruïnats, els bohemis. Va ser durament criticat pels seus contemporanis pel seu estil nu i col·loquial, estil que influí especialment els escriptors modernistes.

***

- Félix Bour: El 13 de maig de 1881 neix a París (França) el tipògraf i anarquista il·legalista Félix Bour, també conegut com Herselin i Tellier. Era fill natural de Félicie Moulard, criada, que s'havia casat amb home anomenat Bour, i fou criat per l'àvia a Brumetz (Picardia). Un cop va aconseguir el certificat d'estudis, esdevingué aprenent de tipògraf a París. En 1901 va conèixer l'anarquista Alexandre Jacob en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i ràpidament es va comprometre amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la Nit», capitanejada per Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment anarquista. El primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902 a l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre Jacob, Léon Ferré i Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril de 1903 l'agent de policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i Léon Pélissard a l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per protegir la fuita obre foc matant Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i Bour l'endemà. La confessió de la seva amant, Léontine Tissandier, permet desmantellar completament l'organització il·legalista creada per Jacob. Félix Bour va ser jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens acusat de pertànyer a la banda de «malfactors» anomenada «Treballadors de la Nit», formada per una vintena de persones, d'haver comès 13 robatoris i de l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va acumular nombrosos càstigs a la colònia penitenciària, a més de tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en 1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag perforat després d'empassar-se una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint Joseph (Guaiana Francesa).

***

- Clovys: El 13 de maig de 1885 neix a París (França) el cantautor, compositor i intèrpret anarquista i pacifista Clovis Poirier, més conegut sota el seu nom artístic de Clovys. Fou fill d'un cuiner i d'una dona de fer feines que es passaren al comerç de vins. En sortir de l'escola primària entrà com a aprenent d'enquadernador i després farà tota mena de feinetes (bastaix, transportista, empleat de comerç, mecànic, obrer pintor, etc.), però interessat des de molt jove en la cançó social. Anarquista des dels 25 anys, no aturarà durant mig segle de consagrar el seu talent a la propaganda per la cançó. Després d'interpretar les cançons dels seus predecessors (Pottier, Rictus, Couté, etc.), cantarà el seu propi repertori, que passarà a ser molt popular. Exempt en 1914, no serà mobilitzat durant la Gran Guerra, però intentarà, malgrat la censura, fer viure el seu ideal pacifista mitjançant les seves cançons, amb el suport d'altres cantants no mobilitzats (Mouret, Coladant, M. Hallé, etc.). En aquests anys col·laborà força amb «L'Avenir Social», l'orfenat de Madeleine Vernet. En aquesta època va escriure el seu famós poema pacifista Zimmerwald-Kienthal. En 1918 treballà coma cap de servei de la Unió dels Cooperants. Entre 1917 i 1926 dirigirà i animarà «La Muse Rouge», una societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris, com ara Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, entre molts d'altres. Entre 1918 i 1930 col·laborà en els fascicles Nos Chansons, publicats per Coladant amb el patrocini de «La Muse Rouge». Entre 1922 i 1926 s'encarregà de publicació de la primera sèrie de La Muse Rouge. Revue de propagande révolutionnaire par les arts, impressa a «La Fraternelle» de Sébastien Faure, i on es van publicar nombrosos textos i cançons d'Eugène Bizeau, André Colomer, Gaston Couté, Sébastien Faure, C. A. Laisant, Louis Loréal, Jules Rivet, Madeleine Vernet, etc. La segona sèrie (1932-1934) va ser editada per Jean-Paul Monteil. També col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, especialment en Le Libertaire, i participà en tota mena de festes llibertàries i sindicalistes. A la mort de Sébastian Faure, el 14 de juliol de 1942, li dedicarà alguns sonets d'adéu. Després de la II Guerra Mundial continuà col·laborant en la premsa llibertària (Le Combat Syndicaliste, Défense de l'Homme, Le Libertaire, Pensée et Action, L'Unique, La Voie de la Paix, Contre-Courant, etc. El 14 de març de 1953 participà en un gala de suport en benefici del periòdic Contre-Courant, de Louis Louvet, a la Sala de les Sociétés Savantes de París, amb Rachel Lantier, Léo Campion i Paul Primert, entre d'altres. Passarà els últims anys a l'hospici d'Ivry en la més absoluta misèria i un comitè d'ajuda publicarà un quadernet amb un recull dels seus millors poemes i cançons, a més d'organitzar una gala en favor seu el 13 de febrer de 1955. No és va restablir del tot i Clovys va morir poc temps després, el 25 d'abril de 1955, a l'hospici Alquier-Debrousse de París (França).

Clovys (1885-1955)

***

- Henri Lion: El 13 de maig de 1895 neix a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'impressor i resistent anarquista Antonin Lion, més conegut com Henri Lion. Amb son germà Raoul, reprengué la impremta fundada a Tolosa per son pare, el llibertari Jean-Louis, on van imprimir durant el període d'entreguerres nombrosos cartells, pamflets i periòdics del moviment llibertari i anarcosindicalista. En acabar la guerra d'Espanya, es posaren en contacte amb la xarxa d'evasió creada per l'anarquista Francisco Ponzán Vidal. El maig de 1940 van imprimir en castellà el Manifiesto de la Alianza Democrática Española (ADE); aquesta crida a la neutralitat espanyola en la II Guerra Mundial va ser introduïda clandestinament a la Península per la xarxa de Ponzán i implicà l'execució de diversos militants anarquistes, com ara Agustín Remiro Manero. Durant l'ocupació els germans Lion posaren la seva tipogràfica al servei de la resistència, especialment al de la xarxa «Comba»t, i imprimiren nombrosos pamflets, cartells i documentació falsa per a les persones buscades per la policia política i la Gestapo. També aconseguiren a Josep Ester Borràs els papers necessaris per al bon funcionament del seu grup de resistència «Liberté». En 1943, amb Jean-René Saulière (André Arru), que havia creat a Marsella un petit grup anarquista internacional d'una desena de membres, imprimiren clandestinament mil exemplars del fullet Les coupables i, en juny d'aquell any, dos mil exemplars de l'únic número de La Raison, òrgan de la Federació Internacional Sindicalista Revolucionària (FISR). En aquesta època també imprimiren la primera edició clandestina del llibre Pour assure la paix. Comment organiser le monde, de l'anarcosindicalista Pierre Besnard. També van imprimir cartilles i tiquets de racionament per als grups resistents. En aquests anys els germans Lion funcionaven amb dues impremtes. Després de dos escorcolls per part de la policia que resultaren infructuosos, els germans Lion van caure finalment a resultes d'una trampa parada per la Gestapo amb la complicitat d'un jove col·laboracionista francès. El 5 de febrer de 1944 Raoul i Henri Lion; Amélie Mardaga, esposa de l'últim, i el conjunt del personal, entre ells el jove aprenent de 17 anys, futur secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), Georges Séguy, van ser detinguts a la impremta. Durant els dies posteriors van ser detinguts una quarantena de militants, entre ells el mestre Maurice Fonvieille, responsable regional dels maquis del moviment «Libérer et Fédérer», i Raymond Naves, responsable del clandestí Comitè d'Acció Socialista (CAS). Tancats a la presó de Saint-Michel, els reus van ser interrogats a la seu de la Gestapo del carrer Maignac, on Henri Lion fou salvatgement apallissat. El 24 de febrer de 1944 els germans i els seus empleats van ser traslladats a París i el 22 de març d'aquell any Henri Lion i son germà van ser deportats de Compiègne al camp de concentració de Mauthausen i després a Gusen. El 21 de setembre de 1944 Henri Lion va ser gasejat al Castell de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). La plaça Dupuy de Tolosa de Llenguadoc, després de l'Alliberament, va ser rebatejada com «Plaça dels germans Lion».

***

- Virgilio: El 13 de maig de 1915 neix, al carrer de Sant Cristòfol del barri del Pont d'Olot (Garrotxa, Catalunya), el pintor anarquista Virgili Batlle Vallmajó, més conegut com Virgilio o Virgilio Vallmajó. Sos pares es deien Josep Batlle Casadellà i Rosa Vallmajó Costa i tingué tres germans. Era fill d'una família treballadora, encara que acomodada, ja que son pare feia d'encarregat en una empresa relacionada amb el ram del tèxtil al poble veí de Sant Jaume de Llierca. Va fer els primers estudis a les Escoles Pies i de ben jovenet va començar a treballar al taller de d'imatgeria religiosa de Can Castellanas, on es va introduir en el món de la pintura. Posteriorment entrà a fer feina a la fàbrica tèxtil de Can Jombi, lloc on començaren les seves activitats anarcosindicalistes. En aquesta època participà en les activitats del Centre Obrer d'Olot. Més tard, passà a treballar a la paperera Torras de Sant Joan les Fonts (Garrotxa, Catalunya), on destacà com actiu militant llibertari. Soci de l'Orfeó Popular, en 1935 va ser nomenat vicepresident d'aquesta societat cultural i recreativa, de la qual va formar part del seu esbart dansaire i del seu equip de futbol. També jugà en la Joventut Obrera i en el CD Montsacopa. Quan el cop feixista de juliol de 1936 entrà a formar part del Comitè Antifeixista de Sant Joan les Fonts, dominat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organitzacions a les quals estava afiliat i per a les quals realitzà tasques propagandístiques. Poc després, marxà voluntari al front d'Aragó, integrant-se, probablement, en la Columna «Los Aguiluchos». Fou membre del Cos de Sapadors i Minadors, que tenia la seu al castell de Bizién (Osca, Aragó, Espanya), i participà en diversos combats a Belchite i Fuentes del Ebro. Malalt de tuberculosi retornà a Olot i va anar a un sanatori del Montseny; el 25 de febrer de 1938 ingressà a l'Hospital de Girona i el 16 de març d'aquell any el Tribunal Mèdic el va declarà inútil per al servei militar. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà el Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers, del qual pogué fugir. Instal·lat a París, establí contacte amb Pablo Picasso, artista al qual realitzà diversos retrats, i entaulà una estreta amistat amb el poeta Jaume Sabartés Gual, amb qui discutirà sobretot de filosofia, a més de relacionar-se amb la colònia d'exiliats republicans. L'esclat de la II Guerra Mundial i l'agreujament de la seva malaltia el van obligar a passar a la «França Lliure». Fou internat a l'hospital de Montalban (Guiena, Occitània), on conegué Jeanne Marcelle Daynès, infermera i diplomada en farmàcia, a més de ser d'una família aristocràtica i monja de l'orde de sant Vicenç de Paül, amb qui es casarà després que aquesta abandonés els hàbits. A Montalban col·laborà amb l'artista Sébastienne Marre, filla del pintor Henri Marre, i gràcies a ella conegué l'obra de diversos autors d'avantguarda jueus refugiats al Midi fugint de l'ocupació nazi, com ara Otto Freundlich i Sonia Delaunay. Un cop casat, es traslladà a Tolosa de Llenguadoc, on muntà un taller de fusteria (Maison Batlle), on fabricà joguines. A Tolosa es relacionà amb la colònia d'artistes exiliats (Manuel Camps-Vicens, Antoni Alos Moreno, Hilari Brugarolas, Joaquim Vicens-Gironella, etc.) i muntà l'única exposició individual de pintura de què es té constància. Durant l'ocupació participà en activitats de la Resistència i després de l'Alliberament, s'afilià al Partit Sindicalista Espanyol (PSE). En aquests anys, passà per diversos sanatoris perquè li tractessin la malaltia, com ara el dels Banys d'Arles o l'Hospital de Revel. En 1947 nasqué son únic fill, Michel. Virgili Batlle Vallmajó va morir de tuberculosi el 29 d'agost de 1947 a la seva casa (número 40 del Quai de Tounis) de Tolosa (Llenguadoc, Occitània). L'artista Virgilio era gairebé un desconegut fins que la galeria madrilenya José de la Mano el reivindicà per primera vegada arran de la trobada d'un conjunt de les seves pintures (aquarel·les, olis i dibuixos) en un graner del seu domicili i, entre el 20 d'octubre i el 17 de novembre de 2005, muntà l'exposició «Virgilio Mallmajó (1914-1947). Del neocubismo a la abstracción geométrica». Entre el 5 d'octubre i el 27 de desembre de 2011 es pogué veure a la Imaginart Gallery de Barcelona l'exposició «Virgilio Vallmajó (1914-1947). El Matisse Constructivista» i gairebé alhora, entre el 15 d'octubre de 2011 i el 22 de gener de 2012, es mostrà al Museu Memorial de l'Exili (MUME), a La Jonquera (Alt Empordà, Catalunya), l'exposició «"Virgilio". Virgili Batlle Vallmajó. La radicalitat estètica d’un pintor català anarcosindicalista exiliat a Tolosa», el comissari de la qual fou l'historiador de l'art Narcís Selles Rigat i de la qual s'edità un llibre-catàleg.

Narcís Selles: «El llegat de Virgili Batlle, "Virgilio". Entre la revolució social i la revolució artística», en Revista de Girona, 274 (set-oct. 2012). pp. 40-43

Defuncions

- Alfredo Bagaglino: El 13 de maig de 1936 mor a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarquista Alfredo Bagaglino. Després de nombrosos anys d'activisme llibertari, especialment a les mines de carbó d'Illinois (EUA), és deportat pel govern nord-americà a Itàlia en 1920 per mor del seu anarquisme. Detingut pel règim feixista italià, serà tot d'una condemnat a la relegació en un centre de confinament, on romandrà alguns anys.

***

- Ivan Ivanov: El 13 de maig de 2009 mor a Yverdon-les-Bains (Vaud, Suïssa) el metge anarquista Ivan Ivanov, també conegut com Jean Dobriat. Havia nascut en 1926 a Bulgària. Durant els anys cinquanta prengué part en la creació del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) a Ginebra. Entre 1956 i 1959 publicà la revista Trevoga (Alarma) i divulgarà en francès i en búlgar diversos textos poc coneguts de Mikhail Bakunin. Instal·lat a Sainte-Croix (Vaud, Suïssa), en 1976 publicà el llibre La Confédération et le «parti» Marx i edità en búlgar Balkanska Duma (Paraula Balcànica), periòdic llibertari revolucionari òrgan de la Federació Anarquista Búlgara. Entre 1979 i 1983 edità en francès Orient-Occident. Périodique d'informations fédéraliste-humaniste. Després de la caiguda dels règims comunistes, encara que afectat per una malaltia greu, marxà a Bulgària per integrar-se en el renaixent moviment anarquista búlgar. El setembre de 2007 participà en el cinquantè aniversari de la creació del CIRA a Lausana i el 20 de juliol de 2008 n'assistí a l'assemblea general.

Actualització: 13-05-13

[12/05] �La Sociale� - �Acracia� - Cas Sacco i Vanzetti - Par�s (12-05-68) - Pellicer - Novatore - Ferrero - Urban - Von Rauch - Blanco - Casas - Delal� - D'Andrea - Fontanet

efemerides — Sun, 12 May 2013 20:18:48 +0200

[12/05] «La Sociale» - «Acracia» - Cas Sacco i Vanzetti - París (12-05-68) - Pellicer - Novatore - Ferrero - Urban - Von Rauch - Blanco - Casas - Delalé - D'Andrea - Fontanet

Anarcoefemèrides del 12 de maig

Esdeveniments

- Surt La Sociale: El 12 de maig de 1895 surt a París (França) el primer número de La Sociale. Paraît tous les dimanches. Editat per Émile Pouget, que acaba de retornar a França gràcies a una amnistia resultat d'una elecció presidencial, era simplement el canvi de nom per a trampejar la llei del periòdic Le Père Peinard, que aleshores estava prohibit. En van ser gerents P. Rogier, J. A. Rogier, A. Gauthey i C. Favier. Els articles no van signats i els únics noms que apareixen, a més de pseudònims, són Pouget i F. Pelloutier. Fou il·lustrat per Bordier, M. Luce, C. Meunir i A. Willette. Aquesta publicació va costar a Pouget una estada de quatre mesos a la presó per un delicte de premsa. Malgrat això, el periòdic continuarà publicant-se fins al número 76, del 18-25 d'octubre de 1896, que es va eclipsar amb la reaparició de Le Père Peinard.

***

- Surt Acracia: El 12 de maig de 1918 surt a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) el primer número d'Acracia. Periódico quincenal. A partir del número 14, del 22 de novembre de 1918, el subtítol serà «Periódico semanal». Editat pel grup «Acracia», fou dirigit per Hermós Plaja Saló i finançat per sa companya Carme Paredes Sans amb els minsos guanys d'una cantina. Recollia una extensa i continuada informació de l'activitat sindical (informació de conferències, mítings, vagues, campanyes de propaganda, etc.) i de la vida orgànica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El número 11 és un extraordinari dedicat a la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia. Hi van col·laborar Salvio Aiguaviva, Juan Aragonés, José Arranz, Fortunato Barthe, Alfredo Calderón, Juan Campos Villagrán, Eusebi Carbó, Josep Casasola, Rosari Dulcet, Eduardo G. Gilimón, A. Gómez, José Martínez, Antònia Maymón, Higinio Noja Ruiz, Domingo Roca, Anastasio Rodríguez, Josep Roigé, Onésimo Ruiz, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 25 de desembre de 1918. Comptà amb una «Biblioteca Acracia», continuada en la seva segona època a Reus --cinc números entre el 28 de gener i el 17 de març de 1923--, on s'editaren obres d'Amador, Bakunin, Barthe, Blanqui, Converti, Faure, Girard, Gori, Hucha, Kropotkin, Palmiro Lidia, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Ricardo Mella, Most, Prat, Reclus, Salvochea, Ramón Segarra, Suñé i Torres Tribó, entre d'altres.

***

- Confirmació de la pena de mort de Sacco i Vanzetti: El 12 de maig de 1926 la Cort Suprema de Justícia de Massachusetts (EUA) confirma la condemna a mort dels militants anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti.

***

- París (12-05-68): El 12 de maig de 1968 a París (França) els manifestants detinguts durant els aldarulls són alliberats per ordre del procurador de la República. Els estudiants condemnats a penes de presó ferma són posat en llibertat per decisió del tribunal d'apel·lació. Al Barri Llatí totes les forces policíaques es retiren i només queda un agent per regular el trànsit, alhora que sorgeixen controvèrsies entre els sindicats de policia i el govern. Els organitzadors de la manifestació programada per al 13 deliberen deu hores, durant les quals discuteixen, entre amenaces de ruptura, l'itinerari i els eslògans de la manifestació de l'endemà. Els responsables dels principals programes televisius protesten contra l'«escandalosa mancança» d'informació donada per l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) sobre els esdeveniments. Alain Peyrefitte, ministre d'Educació, prepara la seva carta de dimissió, que serà lliurada el matí del 14 de maig a Georges Pompidou, que la rebutjarà. La dimissió del ministre d'Educació serà admesa i anunciada el 28 de maig.

Naixements

- Josep Lluís Pellicer i Fenyé: El 12 de maig de 1842 neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant, caricaturista i pintor anarquista Josep Lluís Pellicer i Fenyé (o Feñé), també conegut com Gabriel Nyapus o Nyapus. Oncle del també anarquista Rafael Farga i Pellicer. Obligat per sa família estudià per a mestre d'obres (aparellador, agrimensor, etc.), però alhora realitzà estudis artístics (dibuix, pintura, etc.) i fou deixeble de Ramon Martí i Alsina, exposant en la Societat d'Artistes. Cap al 1865 viatjà a Roma per realitzar estudis pictòrics, on pintà olis com Zitto, Silenzio, Che passa la ronda, etc. De ben jovenet col·laborà en setmanaris d'humor (Lo Xanquet, Un Tros de Paper, El Tiburón, Barcelona Cómica, L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, etc.) i començà a ser conegut com a dibuixant i caricaturista sota el pseudònim de Gabriel Nyapus. Introduït en els cercles republicans, en 1865 fou membre del Comitè Local del Partit Democràtic a Barcelona i el desembre d'aquell any assistí al Congrés de Cooperatives i de Societats d'Ajuda Mútua. En 1867 s'instal·là una temporada a París i escrigué Notas y dibujos sobre la Exposición Universal de París, que més tard publicà per lliuraments en La Vanguardia. A partir de 1869 s'establí a Barcelona, on es presentà a les eleccions municipals i el febrer sortí elegit regidor de l'Ajuntament pel Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Poc després participà en la creació de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Barcelona, en una reunió celebrada el 2 de maig de 1869 al seu taller amb el beneplàcit de l'internacionalista i bakuninista Giuseppe Fanelli, on signà com a president el manifest «De la Sección Barcelonesa de la AIT a las secciones de Europa y América». Dies després, el 18 de maig, va firmar el «Pacte Federal de Tortosa» com a membre del Comitè Local del PRDF. En 1871 es traslladà a Madrid i, en produir-se l'escissió marxista de l'AIT, es decanta pel sector bakuninista. En 1872 realitzà la sèrie «La Comuna de París» per a La Ilustración de Madrid. Entre 1872 i 1873 dibuixà per al periòdic anarquista El Condenado i també per al Gil Blas. En 1874, amb Farga, Viñas i altres, assistí a la reunió que acordà reactivar l'Aliança bakuninista. Durant la dècada dels setanta destacà especialment com a il·lustrador de les revistes gràfiques més importats de l'època, fent de corresponsal i d'il·lustrador de les guerres carlines (1872-1876) per a La Ilustración, Le Monde Illustré i The Graphic, entre d'altres. Després de cobrir la guerra russoturca com a agregat de premsa al bàndol del Gran Duc Nicolau com a corresponsal, s'establí un temps a Montsó, on pintà el quadre Las Quintas. En 1878 es traslladà a París, des d'on envià col·laboracions per a La Vanguardia, Diari Català i Renaixença, en les quals introduirà l'impressionisme. De bell nou a Barcelona, destacà com a il·lustrador d'obres literàries (Palacio Valdés, Pérez Galdós, Pitarra, Quevedo, Cervantes, etc.), dibuixà cartells de les exposicions d'arts (1891, 1892, 1894, 1896 i 1898), decorà la Biblioteca Arús, dissenyà capçaleres de periòdics (La Ilustración Artística, Diari Català, El Cohete), dirigí la secció artística de l'editorial Montaner i Simon, participà en l'Exposició Universal de 1888, intervingué en la fundació dels museus Artístic Municipal i de Reproduccions Artístiques, dels quals fou primer director. Entre 1886 i 1888 col·laborà sota pseudònims en Acracia. Durant els seus últims anys participà amb el grup de Rusiñol a Sitges i amb la segona exposició del Cercle Sant Lluc (1895). En 1898 fundà amb Eudald Canivell i Masbernat i amb l'impressor Josep Cunill l'Institut Català de les Arts del Llibre i fou nomenat acadèmic de Belles Arts de Barcelona. Josep Lluís Pellicer i Fenyé va morir el 15 de juny de 1901 a Barcelona (Catalunya).

***

- Renzo Novatore: El 12 de maig de 1890 neix a Arcola (Ligúria, Itàlia) l'anarcoindividualista il·legalista, escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari, més conegut com Renzo Novatore. Fill d'una família pagesa molt humil, no s'integrà en la disciplina escolar i abandonà les classes en el seu primer any. Treballà la terra amb son pare, el qual el va educar de manera autodidacta, especialment en la poesia i la filosofia. Ben aviat s'introduí en el moviment anarquista del seu poble i de la propera La Spezia i començà a llegir els clàssics llibertaris (Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Max Stirner, Pietro Gori, etc.) i filosoficoliteraris (Friedrich Nietzsche, Georges Palante, Oscar Wilde, Henrik Ibsen, Arthur Schopenhauer, Charles Baudelaire, etc.). A partir de 1908 abraçà, per influències stirnerianes, l'anarcoindividualisme. Va ser acusat, amb Abele Ferrari, de calar foc l'església de la Madonna degli Angeli del seu poble durant la nit del 15 al 16 de maig de 1910 i fou tancat durant tres mesos, però la seva participació en aquest fet mai no es va demostrar. En 1911 passà a la clandestinitat ja que la policia el buscava per robatori. El 30 de setembre d'aquell any la policia el detingué per vandalisme. Sempre rebutjà el treball assalariat i reivindicà l'expropiació individual i fins i tot l'ús de la força si calia. En 1912 va ser cridar a fer el servei militar, però va ser eximit per causes que desconeixem. En 1914 començà a col·laborar en periòdics anarquistes i n'arribà a publicar, sota diversos pseudònims (Il soldato del sogno, Mario Ferrento, Andrea Del Ferro, Sibilla Vane, Brunetta l'Incendiaria, etc.), en un gran nombre (Cronaca Libertaria, Il Libertario, Iconoclasta!, Gli Scamiciati, Nichilismo, Il Proletario, Pagine Libere, L'Adunata dei Refrattari, La Testa di Ferro, etc.) i mantingué intensos debats amb altres intel·lectuals anarquistes (Camillo Berneri, Carlo Molaschi, etc.). Cridat a files durant la Gran Guerra, el 26 d'abril de 1918 desertà del seu regiment. El 31 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia a mort per deserció i traïció per un tribunal militar. En aquella època ja estava casat amb Chiara Emma Rolla, amb qui tingué tres infants. A finals de 1918 son fill més petit va morir i retornà a ca seva arriscant-se a ser detingut. Amb Auro d'Arcola creà un col·lectiu anarcofuturista a La Spezia, alhora que militava en un grup antifeixista d'«Arditi del Popolo». Fou íntim d'Enzo Martucci i Bruno Filippi. Participà activament en l'aixecament de maig de 1919 a La Spezia i fou membre del seu Comitè Revolucionari, juntament amb sos amics Dante Carnesecchi i Tintino Persio Rasi. Amb la repressió desencadenada arran del seu fracàs, el 30 de juny s'amagà pels camps de Sarzana, però denunciat per un pagès va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó, però pocs mesos després fou alliberat gràcies a una amnistia. Amb el creixement del feixisme decidí retornar a la clandestinitat i participar activament en el moviment insurreccional. En 1920 publicà la recopilació d'articles Il mio individualismo iconoclasta. Aquest mateix any, després d'haver intentat fer-se amb un dipòsit d'armes d'una caserna del Val di Formola, va ser novament detingut. Un cop lliure, participà en un intent insurreccional frustrat a La Spezia. L'abril de 1921 publicà, amb Tintino Rasi i Giovanni Governato, la revista Vertice. Rivista anarchica e di pensiero, de la qual només sortí el primer número. Durant l'estiu de 1922 un escamot feixista assetjà ca seva per intentar assassinar-lo, però aconseguí fugir llançant diverses granades. Perseguit, rebutjà la idea d'emigrar i s'uní a la banda expropiadora de l'anarquista Sante Pollastro. Renzo Novatore resultà mort el 29 de novembre de 1922 pels carrabiners durant un tiroteig en una taverna (Osteria della Salute) de Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia); un company del grup tingué la mateixa sort, però Pollastro aconseguí fugir. Pòstumament, en 1924, es van publicar dos fullets recopiladors dels seus articles sota els títols Al disopra dell'arco i Verso il nulla creatore. L'anarquista expropiador Severino Di Giovanni es va veure fortament influenciat per la seva figura i creà a l'Argentina el «Grupo Anarcoindividualista Renzo Novatore» de l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI).

Renzo Novatore (1890-1922)

***

- Pietro Ferrero: El 12 de maig de 1892 neix a Grugliasco (Torí, Piemont, Itàlia) el militant anarcosindicalista Pietro Ferrero. Ben aviat s'integrà en el moviment anarquista i, com a membre fundador del «Fascio Libertario Torinese», participà activament en les accions de protesta contra l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 serà un dels primers membres del Centre d'Estudis Socials, a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, que aviat es transformà en Escola Moderna i de la qual esdevindrà secretari en 1911; aquesta escola, inspirada en els principis de la pedagogia llibertària de Francesc Ferrer i Guàrdia, estava dirigida per Maurizio Garino. Adherit al Sindicat Metal·lúrgic de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en 1912, després del fracàs d'aquest sindicat en una vaga, s'afilia per unificar la lluita a la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), adherida a la Confederazione Generale del Laboro (CGL, Confederació General del Treball), esdevenint l'editor responsable de la revista mensual La Squilla, suplement de propaganda del Metallurgico Federale. En 1914 participà en les agitacions sorgides arran de la «Settimana Rossa» italiana. Fou un membre destacats dels grups de protesta contra l'aventura imperial italiana a Líbia. En 1917, amb altres anarquistes de la Barriera di Milano, participà en el motí de Torí contra la patronal i la guerra. En 1918 començà a treballar com a mecànic a la Fabbrica Italiana Automobili Torino (FIAT). En aquests anys es mostrà força actiu contra la deriva reformista de la FIOM, militant, juntament amb el seu company i amic Maurizio Garino, en l'ala intransigent, revolucionària i anticorporativista d'aquest sindicat. En 1919 fou elegit secretari de la FIOM torinesa i decidí abandonar el seu lloc de feina i consagrar-se plenament a la lluita sindical. Durant el seu secretariat es va veure implicat en nombroses lluites laborals, entre les quals destaca l'«Sciopero delle Lancette» --«Vaga de la Busca», efectuada l'abril de 1920 contra la decisió unilateral de la FIAT d'ajustar l'horari laboral a l'horari solar-- o el moviment d'ocupació de fàbriques. Amb Garino, redactà el «Manifest pel Congrés dels Consells», apareguda el 27 de març de 1920 en L'Ordine Nuovo. El juliol de 1920, en el moment més explosiu i abans de la primera ocupació, presidí una assemblea del Comitè Intern del Consell de Fàbrica on sostingué que els treballadors torinesos estaven disposats a tot i va fer una crida a la FIOM a fer costat la lluita revolucionària i anarcosindicalista de l'USI. Durant el moviment dels Consells de Fàbriques fou un dels militants més actius i radicals, oposant-se fermament, en el Congrés Nacional de la FIOM a Milà, a la ratificació reformista de l'«Acord D'Aragona-Giolitti», que proposava l'evacuació de les fàbriques i que acabà finalment amb les ocupacions. Pietro Ferrero va morir tràgicament en els fets coneguts com «Strage di Torino» (Matança de Torí), esdevinguts el 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia), quan un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte va fer una «batuda correctiva» per tot el Torí proletari. Segrestat a la Cambra del Treball torinesa, després de llargues i atroces tortures que acabaren amb la seva vida, el cadàver fou destrossat i arrossegat pels carrers de Torí fermat a un camió com a un trofeu victoriós. El clima de terror feixista a Torí era tan absolut que al seu enterrament només assistiren 15 persones, quan Ferrero era una de les persones més estimades i conegudes de les classes obreres de la ciutat piamontesa. El 7 de novembre de 1923, la fàbrica d'automòbils «Amo» de Moscou (URSS) prengué el nom de «Pietro Ferrero». Durant la resistència antifeixista, un grup de partisans torinesos, particularment actiu durant la insurrecció al Piemont, prengué el nom de «33 Battaglione Squadre di Azione Partigiana (SAP) Pietro Ferrero», en el seu honor.

***

- Philippe Urban: El 12 de maig de 1896 neix a Karlsruhe (Gran Ducat de Baden, Imperi alemany) --altres fonts citen Estrasburg (Alsàcia)-- l'anarquista Philippe Jacques Urban. Ciutadà francès per «reintegració», residí a Estrasburg. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat en l'Exèrcit alemany i el 16 d'abril de 1917 caigué presoner. Després de la guerra s'instal·là a Düsseldorf, on milità en les Joventuts Anarcosindicalistes. Durant la postguerra realitzà nombrosos desplaçaments a una banda i altra de la frontera francoalemanya. En 1923, durant el dur període d'inflació econòmica, practicà l'«expropiació dels expropiadors», obligant els automobilistes a la sortida de Düsseldorf, pistola en mà, a lliurar-li diners i objectes de valor. Detingut, va ser jutjat i, segons relatà el seu amic Rudolf Treiber, pronuncià davant el tribunal un discurs de defensa memorable. Un cop lliure retornà a Alsàcia. El 19 d'agost de 1933 va ser condemnat a Estrasburg a un mes de presó i a 25 francs de multa per «cops i ferides» i el 17 de desembre d'aquell mateix any a Dole a 15 dies de presó per «vagabunderia». L'abril de 1935 edità a Estrasburg el primer número del periòdic Freie Erdekk (Terra Lliure), primera publicació anarquista en llengua alemanya que sortí a Alsàcia --no sabem si el segon número, previst per a l'1 de maig, va ser finalment publicat. El 5 d'abril de 1935 va ser detingut a l'obra de la construcció on treballava i fou interrogat durant algunes hores. Assabentat de l'aixecament feixista el juliol de 1936 a Espanya, l'agost d'aquell any viatjà a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la Columna Durruti, on fou delegat d'una centúria fins que va caure ferit el novembre d'aquell any. Entrà a formar part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i cap al febrer de 1937, amb altres companys (Helmut i Herbert Aul, Albert Kille, Fritz Koehn, Helmut Klose, Heinz Petry i Richard Winkler), entrà en el «Cos de vigilància de Fronteres de Portbou», unitat de milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després dels fets de «Maig de 1937» marxà a França i s'establí a París, on milità en el grup dels DAS d'aquesta ciutat. En 1937 el seu nom figurava en la llista de la Seguretat General francesa dels anarquistes «terroristes», on figuraven els «individus susceptibles de cometre un atemptat contra el president de la República».

***

- Georg von Rauch: El 12 de maig de 1947 neix a Marburg (Hessen, Alemanya) el militant anarquista Georg von Rauch. Son pare era professor de filosofia a la Universitat i ell, després d'acabar l'escola en 1966, va començar a estudiar filosofia autodidàcticament. Aquest mateix any, es va casar amb la seva núvia Illo, qui en 1967 donarà a llum una filla, Yamin. Interessat per la política, el clímax dels moviments dels joves alemanys amb la mort per un tret de la policia de l'estudiant Benno Ohnesorg durant una manifestació, li va influenciar força. Va ingressar en la Freie Universität Berlin (Universitat Lliure de Berlín) i va col·laborar amb la Sozialistischer Deutscher Studentenbund (Associació Socialista Estudiantil Alemanya). A Berlín les seves activitats polítiques contra la guerra de Vietnam es van anar radicalitzant. L'intent d'assassinat per un jove neonazi contra un dels majors representants del moviment estudiantil, Rudi Dutschke, en 1968, va ser el límit per a Georg von Rauch i es va adherir a un grup anarquista de guerrilla urbana. Aquest va ser el principi d'una carrera delictuosa, detinguda quan el van arrestar per apallissar un periodista el 2 de febrer de 1970. Va ser condemnat el 8 de juny de 1971, però va aconseguir fugir el mateix dia. A partir d'aquest moment va ser un conegut personatge influent en l'escena estudiantil alemanya. La seva fuita només va durar sis mesos, el 4 de desembre de 1971 a Berlín (Alemanya) va rebre un tret de la policia. La seva mort violenta el va convertir en un màrtir i en el paradigma de la lluita política del seu temps. La resta de membres de la seva organització va crear el «Bewegung 2 Juni» (Moviment 2 de Juny), la branca anarquista de la Red Army Fraction (Fracció de l'Exèrcit Roig). L'hospital berlinès Bethanien, després de ser ocupat, va ser rebatejat Georg-von-Rauch-Haus, com a homenatge al jove llibertari.

***

- Carmen Blanco García: El 12 de maig de 1954 neix a Lugo (Lugo, Galícia) l'escriptora en llengües gallega i castellana, il·lustradora i professora anarcofeminista Carmen Blanco García, que ha fet servir el pseudònim Emma Luaces, en homenatge a Emma Goldman. Filla d'una família que patí represàlies en la dictadura franquista, en la dècada dels setanta entrà a formar part del moviment llibertari (Ateneu Llibertari «Ricardo Mella») i del moviment feminista (Asociación Galega da Muller i Feministas Independentes Galegas). En 1974 entaulà una relació sentimental amb l'escriptor i poeta llibertari Claudio Rodríguez Fer, amb qui té una filla (Mariña). Exercí de professora de literatura a instituts i escoles de formació professional a diverses ciutats gallegues (Santiago de Compostel·la, Chantada i Lugo) i, ja en aquest segle, de Literatura Gallega a la Facultat d'Humanitats del Campus de Lugo de la Universitat de Santiago de Compostel·la. Entre 1981 i 1983 col·laborà en «Cuadernos de Cultura» de La Voz de Galicia i entre 1997 i 2010 en el seu suplement «Culturas». Amb son company Claudio Rodríguez Fer, coordina des de 1996 la revista multicultural i llibertària Unión Libre. Cuadernos de vida e culturas. En 2005 fou una de les fundadores de l'Asociación para a Dignificación das Vítimas do Fascismo (ADVF), de la qual és actualment secretària, i membra del Consello da Memoria des de 2006. Trobem col·laboracions seves en diverses publicacions periòdiques, com ara Andaina, Animal, Arco da Vella, Boletín Galego de Literatura, Casa de Gramática, Devora libros, Festa da palabra silenciada, Galicia Internacional, Grial, Guieiros, Ínsula, Letras, Luzes de Galiza, Marea Negra, Nordés, A Nosa Terra, Ólisbos, Quimera, Reflexións filosóficas, O Resplandor das Atochas, A Saia, Tempos Novos, etc. En 2000 va escriure l'himne gallec de la «Marxa Mundial de les Dones» (Marchando máis aló). En 2009 amb Claudio Rodríguez Fer muntà l'exposició Vermellas. És autora de nombrosos assaigs, especialment referents a les interrelacions entre poder, dona, sexe i cultura, i d'obres narratives. Entre les seves obres destaquen Conversas con Carballo Calero (1989), Carballo Calero. Política e cultura (1991), Literatura galega da muller (1991), Escritoras galegas (1992), Libros de mulleres (1994), Mulleres e independència (1995), Nais, damas, prostitutas e feirantas (1995), O contradiscurso das mulleres (1995), Luz Pozo Garza. A ave do norte (2002) Alba de mulleres (2003), Estraña extranxeiera (2004, poesia), Vermella con lobos (2004, narrativa), Sexo e lugar (2006), Volverlles a palabra. Homenaxe aos represaliados do franquismo (2006, amb altres), María Mariño. Vida e obra (2007), Casas anarquistas de mulleres libertarias (2007), Atracción total (2008, narrativa), Uxío Novoneyra (2009), Novoneyra. Un cantor do Courel a Compostela (2010), Feministas e libertarias (2010), Un mundo de mulleres (2011, poesia), Lobo amor (2011), Vivas en nós. Mulleres represaliadas polo franquismo na Coruña a raíz de 1936 (2011, amb Claudio Rodríguez Fer), etc. A conreat la creació plàstica dissenyant i il·lustrant nombrosos llibres de poemes. Son germà Martín Blanco García és un destacat militant anarcosindicalista.

***

- Just Casas Soriano: El 12 de maig de 1954 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'historiador i militant anarcosindicalista Just Casas i Soriano. Fill de pares egarencs, entre els 14 i els 36 anys va fer d'electricista i als 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. La seva militància el portà a ser detingut en dues ocasions (1972 i 1979). En 1994 s'instal·là a Terrassa. De formació autodidacta, començà els estudis d'història i acabà llicenciant-se en Història Moderna i Contemporània i doctorant-se en 1999 amb la tesi Les relacions socials durant la Generalitat republicana. Sindicalisme, empresa i Jurats Mixtos. La Conselleria de Treball (1931-1936). En 2001 fou nomenat secretari de la CNT de Terrassa i en 2004 membre del Comitè Regional de Catalunya del sindicat anarcosindicalista. En 2003 va ser nomenat professor titular en el Departament d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). En 2007 fou un dels impulsors, fundadors i primer president del Centre d'Estudis Llibertaris Francesc Sabat de Terrassa. En 2008 fou un dels signants del «Manifest de professors i professores en suport a les mobilitzacions estudiantils» contra l'anomenat «Pla Bolonya». A més de conferències i de mítings, ha col·laborat en la premsa llibertària (CNT, Orto, Solidaridad Obrera, Terme, etc.) i en la premsa acadèmica (Afers, etc.). Està especialitzat en les activitats cenetistes durant els anys republicans, en el sistema laboral de la Generalitat de Catalunya, sobre el periòdic Solidaridad Obrera, etc. És autor de Ca n'Anglada, lluita d'un barri (1996, amb altres), Historia Social de San Adrián de Besós (1996, amb Manuel Márquez Berrocal), Del molí a l'ordinador. Passat i present de Barberà del Vallès (2002, amb altres), La política de treball de la Generalitat republicana (1931-1938) (2003, la seva tesi doctoral), Generalitat de Catalunya. Obra de govern (1931-1939) (2006, amb altres), etc.

Defuncions

- Auguste Delalé: El 12 de maig de 1910 mor a París (França) el militant anarquista i sindicalista Auguste Delalé. Havia nascut el 16 de maig de 1864 a Tours (Centre, França), en una família pobra de teixidors. De jove Auguste també farà de teixidor, però aviat aprendrà l'ofici de sabater a Romans d'Isèra (Occitània), centre important de la indústria sabatera. Va col·laborar des de 1880 en el periòdic La Révolte, de Jean Grave. Va militar en diversos grups anarquistes de Droma, com ara «Les Indignés», de Vienne, a partir de 1888. De març al 20 d'octubre de 1893 va ser gerent de Le Père Peinard, d'Émile Pouget, en substitució d'A. Gardrat i va patir dues condemnes per difamació --una a Cherbourg, en desembre de 1893, i altra a Grenoble, en març i abril de 1894. La seva companya, la militant anarquista Aline Blanc, era mare de la que serà coneguda neomaltusiana i llibertària Jeanne Humbert. Entre 1898 i 1899 participa amb una escissió socialista de Romans en la constitució d'una efímera Lliga de la Coalició de Forces Revolucionàries de Romans d'Isèra i Bourg-de-Péage. Instal·lat a Besançon treballarà de representant de joieria i més tard a Tours organitzarà un grup anarquista pel qual passaran Jean Marestan, Louise Michel, Laurent Tailhade i Alexandre Jacob. En 1903, a París, va col·laborar amb Le Libertaire, fet que li va implicar una nova condemna a dos mesos de presó per difamació a Dijon. Es va introduir més tard en el sindicalisme i va esdevenir, juntament amb Georges Yvetot, un representant de la Borsa del Treball de París. El maig de 1904 reemplaçarà el vell militant sabater Le Mao com a gerent de l'òrgan oficial de la Federació Nacional de Cuiros i Pells, L'Ouvrier des Cuirs et Peaux. En aquesta mateixa època serà elegit secretari del sindicat de sabaters parisencs, lloc que ocuparà alternativament amb un altre anarquista, Bossard, que el succeirà definitivament en 1907. El juny 1904 va participar a Amsterdam en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i quan la secció francesa de l'AIA va ser creada el setembre de 1904, Delalé en serà el tresorer. L'abril de 1907, arran d'una vaga de sabaters, va ser acusat d'incitació a la revolta, però va acabar en un sobreseïment. El juny de 1908 va ser delegat de la Confederació General del Treball (CGT) arran d'una vaga de cosidors de sabates a París. El març de 1909 va demanar el permís per editar un periòdic anarquista anomenat Le siècle nouveau, que si va aparèixer, va ser per poc temps. Al seu enterrament van assistir-hi personalitats del món sindical i llibertari, com ara Henri Dret, Charles Malato, Montéhus i Alexandre Luquet, i el seu cos va ser incinerat al cementiri de Père-Lachaise.

***

- Virgilia D'Andrea: El 12 de maig de 1933 mor a Nova York (Nova York, EUA) la poetessa, militant i activa propagandista de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme italians Virgilia D'Andrea. Havia nascut l'11 de febrer de 1890 a Sulmona (Abruços, Itàlia) i òrfena des de nina, va ingressar amb sis anys en un col·legi catòlic. Sempre rebel contra la institució i l'ordre social, es refugia en els llibres i la poesia. Companya i col·laboradora d'Armando Borghi, secretari de l'USI (Unió Sindical Italiana) i del seu òrgan de premsa Guerre de classe. Tasques que assumirà Virgilia tota sola en 1921 quan Borghi romangui empresonat. En març de 1922, participa en el IV Congrés de l'USI, on la secretaria li és de bell nou confiada, juntament amb el seu company. Militants antifeixistes, són amenaçats de mort per les seves activitats, i després de la Marxa sobre Roma feixista, decideixen exiliar-se i abandonar Itàlia en 1923; anaren a Berlín, més tard a París (1924) i finalment als EUA, on continuaran les seves accions, especialment a favor de Sacco i Vanzetti. Virgilia, bona oradora, participarà amb el seu company en mítings i col·laborarà en el periòdic anarquista L'Aduanata dei Refratari. En morir va deixar diverses col·leccions de poemes i una col·lecció d'articles publicats a Nova York poc temps abans.

***

- Vicent Fontanet Gombau: El 12 de maig de 1961 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Vicent Fontanet Gombau. Havia nascut en 1918 a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Durant la guerra civil lluità com a milicià en una unitat especialitzada en operacions --sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures), rescatar presoners, etc.-- darrera les línies franquistes comandada per l'anarquista Juan Bautista Albesa Segura (Batista). Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de concentració, com ara Argelers i Bram. A començaments de 1940 s'allistà en la 141 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que operà al departament de Loir i Cher sota les ordres dels militars del Camp des Landes. Quan l'ocupació alemanya, els militars francesos abandonaren la CTE a la seva sort i retornà a peu al Midi, acabant internat al camp de concentració de Barcarès. Després va ser integrat en el 143 Grup de Treballadors Estrangers (GTE), establerta a l'Avairon, per treballar com obrer agrícola a les granges del sud d'aquest departament. Després de deixar el GTE, arribà a Marsella, on va ser detingut pels alemanys. Amb el perill de ser deportat a Alemanya, fugí i retornà a l'Avairon on s'integrà en la IX Brigada de guerrillers espanyols i participà en la Resistència i en els combats de l'Alliberament. Durant la tardor de 1944, com altres membres de la IX Brigada, participà en els operacions de la invasió de la Vall d'Aran enquadrat en l'operació «Reconquista d'Espanya». Amb el fracàs de la temptativa, retornà a França i s'allistà en el IV Batalló de Seguretat establert a Carbona fins a la desmobilització el març de 1945. Després de l'Alliberament, amb Victorià Segura, fou un dels organitzadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exil de Lunèl on milità fins la seva defunció. Vicent Fontanet Gombau va morir el 12 de maig de 1961 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i la seva al·locució fúnebre va ser pronunciada pel vell militant anarquista búlgar Salomon Alkalay.

Actualització: 12-05-13

[11/05] Atemptat de H�del - �Discontent� - Par�s (11-05-68) - Tocci - Simon - V�zquez Aguirre - Bueno Uribe - Albin - Gella - Riera �lvarez - Yvetot - Soto - Garc�a Polanco - Serna

efemerides — Sat, 11 May 2013 21:12:03 +0200

[11/05] Atemptat de Hödel - «Discontent» - París (11-05-68) - Tocci - Simon - Vázquez Aguirre - Bueno Uribe - Albin - Gella - Riera Álvarez - Yvetot - Soto - García Polanco - Serna

Anarcoefemèrides de l'11 de maig

Esdeveniments

- Atemptat de Max Hödel: L'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín (Alemanya), el lampista anarquista, aleshores desocupat, Emil Heinrich Maximilian Hödel, de 21 anys d'edat, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per «traïció a la pàtria» cridant «Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya).

Max Hödel (1857-1878)

***

- Surt Discontent: L'11 de maig de 1898 surt a Lakebay (Washington, EUA) el primer número del setmanari anarquista Discontent. Mother of Progress (Descontentament. Mare del Progrés). L'editor responsable fou Oliver A. Verity i en el consell de redacció figuraven George H. Allen, Charles L. Govan i James F. Morton Jr. Aquesta publicació fou l'òrgan oficiós de la colònia anarquista «Home Colony» (Comtat de Pierce, Washington, EUA), creada en 1896, i, a més de notícies sobre la colònia llibertària, tractà temes d'allò més divers (amor lliure, pacifisme, educació, feminisme, economia, capitalisme, política internacional, religió, salut, vegetarianisme, repressió, llibertats d'expressió i de premsa, poesia, etc.). Trobem textos de George H. Allen, J. I. Arnold, Kate Austin, A. L. Ballou, J. C. Barnes, James Beeson (Image Breaker), Edgar D. Breinkerhoff, Steven T. Byington, Ed. W. Chamberlin, C. H. Cheyse, F. A. Cowell, H. F. Hadley, Lizzie M. Holmes, C. L. James, Nellie M. Jerauld (Juno), J. L. Jones, J. Alfred Kinghorn-Jones, Andrew Klemencic, Joseph A. Labadie (A. Crank), E. C. Miles, James F. Morton Jr, A. Alan Noe, Charles Penhallow, E. J. Schelhous, J. T. Small, Charlotte Perkins Stetson, William H. Van Ornum, A. Warren i Ross Winn, entre d'altres. A partir del 28 de juny de 1899 suspengué l'edició i la reprengué el 2 de maig de 1900 a Home (Comtat de Pierce, Washington, EUA). Aquesta publicació tingué una àmplia difusió i comptà amb dos centres de distribució (Boston i San Francisco), a més de repartidors a Seattle, San Francisco i Honolulu. El maig 1902, després que Charles L. Govan fos acusat de violació de la Llei Comstock arran d'un article defensant l'amor lliure, l'oficina de correus de Home va ser tancada i els inspectors postal la van traslladar a la petita ciutat de Lakebay, a tres quilòmetres enfora. En sortiren 186 números, l'últim el 23 d'abril de 1902, i va ser substituït per Demonstrator, que es publicà a Lakebay i tragué 142 números entre l'11 de maig de 1903 i el 19 de febrer de 1908.

***

- París (11-05-68): L'11 de maig de 1968 a París (França) l'última barricada cau a les 5.30 de la matinada. Una hora després, el Comitè Polític del Partit Comunista Francès (PCF) fa saber que «condemna la ferotge repressió i expressa la protesta indignada dels treballadors, dels intel·lectuals i dels joves». A les 9 del matí, les grans centrals sindicals obreres --Confederació General del Treball (CGT), Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i Força Obrera (FO)-- es reuneixen, a petició d'Alain Geismar, i acorden cridar a la vaga general conjuntament amb la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) el dilluns 13 de maig. Seguidament negocien el recorregut d'una manifestació per París: Geismar, dirigent de l'SNESup, vol que passi pel Barri Llatí, els altres no; finalment, Geismar se sortirà amb la seva. A les 17 hores, un petit escamot dels «Comitès 3 de maig» aconsegueix ocupar el Centre Censier, annex de la Facultat de Lletres i es transformarà en un amfiteatre de discussió permanent de les comissions. Més de mil joves obrers realitzen una manifestació en direcció al Barri Llatí per expressar la seva solidaritat amb els estudiants, molts dels quals participaran, durant la nit, en els debats organitzats al Censier. A les 19 hores, el primer ministre, Georges Pompidou, arriba a Orly després d'un excel·lent viatge per Iran i Afganistan. El cap d'Estat De Gaulle dóna carta blanca a Pompidou i aquest sortirà aquella nit per la televisió pronunciant un discurs conciliador: la Sorbona reobrirà les portes a partir de dilluns i les classes es reprendran; també a partir de dilluns el Tribunal d'Apel·lació podrà, conforme a la llei, estatuir sobre les peticions d'alliberament presentades pels estudiants; el govern, també, activarà les reformes necessàries en la Universitat. Sembla una capitulació, però els moviment rebutja les pseudoconcessions dels gabinet.

Naixements

- Pilade Tocci: L'11 de maig de 1850 –algunes fonts citen el 24 de maig– neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'agitador anarquista Pilade Baldasare Pietro Tocci, conegut sota diversos pseudònims (Paride Armandi, Armandi-Oreste, Acratos, etc.). Sos pares es deien Andrea Tocci i Carola Vandini. Durant sa vida realitzà diverses feines (barber, ferroviari, quiosquer, etc.) i per això fou un anarquista «itinerant», segons les possibilitats de treball que anava trobant, especialment per la costa tirrena toscana. A començament dels anys setanta a Liorna s'adherí a la secció bakuninista de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Establí estrets contactes amb els internacionalistes de Pisa i en 1878 col·laborà en Il Lavoro, el primer periòdic publicat per aquests. Després s'establí a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on la policia de l'indret el qualificà com d'«anarquista perillós». El febrer de 1889, a resultes de l'acció d'un agent provocador (Angiolo Azzati) que s'havia infiltrat en el grup i havia muntat un fals atemptat amb dinamita per al 19 de febrer de 1889 al Politeama Duca de Gènova, durant una festa de beneficència on havien de ser presents l'aristocràcia i les autoritats militars locals, va ser detingut, juntament amb altres 12 companys (entre ells el sabater Giuseppe Dini), per «associació de malfactors». Durant el judici, celebrat entre el 7 i el 9 d'octubre de 1890, el barroer muntatge policíac quedà palès i l'acusació d'atemptat va ser desestimada, però la d'«associació de malfactors» seguí endavant i restà 15 mesos tancat preventivament a l'espera de judici. El juny de 1890 va ser condemnat pel Tribunal de Sarzana a tres anys i dos mesos de presó i a dos anys de vigilància policíaca. Sospitós d'haver participat en les revoltes de Carrara de 1894, on havia estat acollit per Luigi Molinari des de finals de 1893, el setembre de 1894 va ser detingut a Liorna; jutjat, va ser condemnat a cinc anys d'assignació de residència. No obstant això, abans de la sentència, fugí a Suïssa i s'instal·là a Lugano (Ticino, Suïssa), on trobà Pietro Gori i altres destacats anarquistes. En aquests anys figurava en el llistat d'anarquistes a controlar per la policia de fronteres francesa. El 27 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de Suïssa. En 1897 intentà publicar un periòdic, Questioni ardenti, però sembla que no reeixí. En els primers anys del segle XX col·laborà en Il Libertario de La Spezia i en 1911 participà en el Congrés Anarquista Regional de La Spezia. Posteriorment milità en el grup anarquista «Né Dio né padrone» (Ni Déu ni amo), constituït al barri de Migliarina de La Spezia. Pilade Tocci va morir el 9 de desembre de 1916 a La Spezia (Ligúria, Itàlia).

***

- Charles Achille Simon: L'11 de maig de 1873 neix a Saint-Jean-le-Blanc (Centre, França) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Charles Achille Simon, també conegut com Biscuit o Ravachol II. Jove aprenent de vidrier, es va revoltar per la injustícia del procés de Henri Decamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, i va esdevenir còmplice de Ravachol, ajudant-lo a fer explotar els apartaments del president de l'Audiència Benoît i del seu substitut Bulot. Per aquests fets l'Audiència del Sena el va condemnar, el 26 d'abril de 1892, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat al presidi de la Guaiana, trobarà altres companys, com ara l'anarquista Clément Duval. El 22 d'octubre de 1894, durant la «Revolta de les Illes de la Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa), es va refugiar en un cocoter i com que no volia baixar a requeriment dels guàrdies, va ser abatut mentre cridava «Visca l'anarquia!».

Charles Achille Simon (1873-1894)

***

- Eduardo María Vázquez Aguirre: L'11 de maig de 1887 neix a Vilaoscura (Sober, Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Eduardo María Vázquez Aguirre, conegut com Bigote. En 1906 emigrà a l'Argentina, on es guanyà la vida fent de tot (perruquer, fuster, sabater, etc.), però sobre tot va fer de xofer. Dirigí la Societat de Resistència de la Unió de Tramviaris i milità en la «Sociedad de Chauffeurs». El gener de 1919 participà activament en els fets de la Setmana Tràgica a Buenos Aires i per això va ser acomiadat del «Tramway Anglo Argentino» on feia feina. El 21 de maig de 1921, quan el local de la Societat de Xofers va ser assaltat per un escamot dels Joves de la Lliga Patriòtica, va ferir un d'aquest en un braç. En els anys vint participà activament en la campanya en suport a Sacco i Vanzetti. Amic de Simón Radowitzky, Kurt Wilckens, Andrés Vázquez, Severino Di Giovanni, Emilio Uriondo i Roscigna, entrà a formar part dels grups d'acció i expropiadors i per la qual cosa va ser empresonat en diverses ocasions. Intervingué en els atemptats contra el cap de la policia de Buenos Aires Ramón Falcón (14 de novembre de 1909) i el tinent coronel Héctor Benigno Varela (25 de gener de 1923), botxí dels jornalers de la Patagònia. També s'encarregà de distribuir explosius emprats per a inutilitzar els taxis esquirols. El 9 de maig de 1923 durant una discussió de feina ferí d'un tret de revòlver el cap de l'estació del metro de Caballito de Buenos Aires i per aquest fet va ser condemnat a 14 mesos de presó. Abans de complir la condemna, va ser deportat a Espanya, però desembarcà al Brasil ajudat per anarquistes peruans i brasilers que li van ajudar a passar a l'Uruguai. Amb Radowitzky intervingué en una expropiació en aquest país abans de retornar clandestinament a l'Argentina. En 1925 ordí un pla amb l'anarquista Boris Wladimirovich per a prendre per assalt l'hospici de les Mercedes i capturar Jorge Ernesto Pérez Millán Temperley, membre de la Lliga Patriòtica que assassinà l'anarquista Kurt Wilckens, amb la finalitat de penjar-lo públicament a la plaça de Mayo de Buenos Aires, pla que fracassà. Sa companya fou Genoveva Valencia, també anarquista. Eduardo María Vázquez Aguirre va morir en 1953 a Buenos Aires (Argentina).

***

- Carmen Bueno Uribes: L'11 de maig de 1918 neix a San Clemente (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Bueno Uribes. Fou la més petita d'una família nombrosa. Son pare morí jove i son germà major, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es traslladà a Madrid, on marxà tota la família posteriorment. En 1935 aconseguí titular-se en infermeria a Valladolid. Afiliada a la CNT com a infermera, participà a Madrid en la revolta popular del 18 de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Militaritzada, fou responsable com a tinent d'una sala de 66 llits de l'Hospital de Sang creat a la Sala de Festes de l'Hotel Ritz de Madrid. El setembre de 1938 s'uní amb son company, esperantista i vegetarià, a l'Ateneu Llibertari del Centre i ambdós es traslladaren a València. El 4 de gener de 1939, poc abans del triomf feixista, nasqué sa filla (Carmen Delgado) i es traslladà a Madrid, on fou delatada per un metge feixista i arrestada en diverses ocasions. Durant la postguerra exercí la solidaritat visitant els companys tancats a les presons madrilenyes o enterrant els cossos dels afusellats a les tàpies del cementiri. En 1951 es va separar i reprengué la seva professió i dos anys després es titulà com a comare --portà al món la futura escriptora Almudena Grandes. En 1953 se casà amb l'escriptor i periodista anarquista Eduardo de Guzmán i quan en 1991 morí aquest, s'encarregà de difondre el seu llegat. En 2007 i 2008 participà en els homenatges a Eduardo de Guzmán que van fer, respectivament, la Universitat Popular de Palència i l'Ajuntament de Villada. Carmen Bueno Uribes va morir el 12 de novembre de 2010 en una residència de la tercera edat de Madrid (Espanya), on havia estat portada l'any anterior arran de patir un vessament cerebral que la deixà en una cadira de rodes, i l'endemà fou incinerada acomiadada pels companys del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT.

Defuncions

- Albin Cantone: L'11 de maig de 1929 mor arran d'un carcinoma el propagandista anarquista lionès Albin Cantone, més conegut com Albin. Havia nascut a Itàlia el 1888. Com a obrer metal·lúrgic va haver de retirar-se per un problema mèdic a la mà dreta i aleshores es va dedicar a la propaganda, la poesia, la crítica, l'edició i el disseny. Entre 1917 i 1918 va publicar la revista Les Glaneurs i va participar en altres publicacions periòdiques, com ara Les vagabonds (1921-1922), La Brochure Mensuelle o Semeur. És autor de Religion (1922) i de Parmi nos pionniers. Une vingtaine de portraits de militants révolutionnaires (1927).

***

- Miguel Gella Pardo: L'11 de maig de 1938 mor al front de la serra de Castelfrío (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Gella Pardo. Havia nascut en 1898 a Osca (Aragó, Espanya) i sos pares van ser Ramón Gella i Isabel Pardo. Pagès, fou president de la Societat de Camperols, adscrita a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Osca, i estava considerat per la Comissaria d'Investigació i Vigilància com a «anarcosindicalista perillós», especialista en explosius i protagonista d'actes de sabotatge en línies elèctriques i vies fèrries. Durant la vaga de transportistes i de mecànics, el 25 de maig de 1932, la Torre de Felipón on vivia, situada a les afores d'Osca, va ser escorcollada per la Guàrdia Civil i es trobà pólvora, metxes i el fullet Las tareas de las organizaciones sindicales revolucionarias y su trabajo en las fábricas. Per aquest fet fou detingut 23 dies, jutjat el 23 de setembre de 1932 i condemnat per «tinença d'eines per a la fabricació d'explosius» a tres anys i dos dies de presidi correccional. Quan l'aixecament feixista, el mateix matí del 19 de juliol de 1938 aconseguí passar-se a zona republicana i s'allistà en les Milícies Confederals de Barbastre. Amb aquestes tropes frenaren a Nueno l'atac feixista que prengué les Lomas de Aracués. Des del gener de 1937, ja capità, aconseguí arribar a les faldes del Gratal i poc dies després reconquistaren les Lomas de Aracués i Lierta. El 7 d'abril de 1937 participà en el frustrat atac al Mondó i el Carrascal de Chimillas, l'objectiu del qual era encerclar Osca. Amb els seus homes de les Milícies de Barbastre s'infiltraren en zona feixista i donaren un cop amb explosius a Esquedas, però l'assalt de les tropes anarquistes italianes fracassà al Mondó. El 27 de juliol de 1937, al front del IV Batalló de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió «Ascaso», prengué el Molino de las Salinas i entrà a Puibolea. El març de 1938 va ser ascendit a comandant del II Batalló arran de la mort del seu antecessor, Francisco Salamero, el 19 de març de 1938 a Minuesa pel projectil d'una tanqueta italiana. El maig de 1938 s'engegà l'ofensiva de les tropes feixistes al front d'Alfambra sobre la posició de Castelfrío, fortificada per sapadors de la 127 Brigada Mixta. La posició va ser bombardejada per artilleria, tancs i aviació enemiga i va ser ferit per la metralla. Evacuat a un hospital de reraguarda, morí dies després, l'11 de maig de 1938. Va ser enterrat a València enmig d'una gran manifestació de dol davant la gran popularitat assolida per la 28 Divisió. En 1938 el Tribunal de Responsabilitats Polítiques d'Aragó li va obrir expedient (C-536), però el va sobreseure en 1943 en assabentar-se de la seva mort.

***

- Jerónimo Riera Álvarez: L'11 de maig de 1938 és afusellat a Oviedo (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Jerónimo Riera Álvarez. Havia nascut cap al 1896 a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) i sos pares es deien Jenaro Riera i Jesusa Álvarez. Electricista de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la dictadura de Primo de Rivera va ser força perseguit. En 1924 va ser detingut pels fets de la «Sanjuanada». El maig de 1928 va ser novament detingut amb altres companys (José Antuña, José Pueyo, Pedro Martín i Francisco Díaz) a La Felguera i portats a Madrid per a ser interrogats acusats de planejar un atemptat contra les obres de l'Exposició Internacional de Barcelona, però van ser alliberats 36 hores després, denunciant els maltractaments que havien patit en el periòdic El Noroeste. El 29 de març de 1931 va fer un míting al seu poble natal. Amb la proclamació de la II República espanyola, el maig de 1931 assistí al Ple Regional confederal, en representació de la Federació Local de La Felguera, i entre l'11 i el 17 de juny d'aquell any representà el Sindicat Metal·lúrgic d'aquesta localitat en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid; també el setembre de 1931 assistí al Ple Regional de la CNT en nom del Sindicat Metal·lúrgic de La Felguera. En 1934, arran de la Revolució d'Astúries, s'hagué d'exiliar amb sa família, instal·lant-se a Llemotges (Llemosí, Occitània). Amb l'aixecament feixista, el juliol de 1936 des de La Felguera marxà a Gijón on va combatre la reacció feixista. En 1937 fou redactor del periòdic CNT editat a Gijón. Quan Astúries ja estava perduda, intentà fugir per mar a França --on havien marxat sa companya, Patrocinio Vuelta, i sos infants, Abelardo i Sara--, però va ser capturat pels franquistes i tancat al camp de concentració de Camposancos (La Guardia, Pontevedra, Galícia). Identificat, va ser traslladat a Oviedo, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Jerónimo Riera Álvarez va ser afusellat l'11 de maig de 1938 a Oviedo (Astúries, Espanya) i les seves restes llançades a la fossa comuna del cementiri. Era un bon amic de Buenaventura Durruti.

***

- Georges Yvetot: L'11 de maig de 1942 mor a París (França) el tipògraf, antimilitarista i militant anarquista i anarcosindicalista Georges Louis François Yvetot, conegut per alguns com Le Bouledogue (El Buldog). Havia nascut el 20 de juliol de 1868 a la caserna dels Minimes de París (França) on son pare, d'origen normand, feia de gendarme. Orfe de mare, i més tard de pare, creixé amb els Frares de la Doctrina Cristiana i en l'Obra dels Orfes-Aprenents d'Auteuil, dirigida per l'abat Roussel. Per mor de la tuberculosi no va fer el servei militar. Entre 1887 i 1894 treballà com a tipògraf i corrector en La Patrie i Le Petit Soir. En aquests anys treballava per un salari inferior al normal i no desenrotllà cap activitat política. La seva introducció en el món militant començà representant una cooperativa de consum en el Comitè Obrer de la Vidrieria. Sota la influència de Fernand Pelloutier esdevingué anarquista i l'ajudà com a tipògraf en la composició del periòdic L'Ouvrier des Deux Mondes. A la mort de Pelloutier li succeirà en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball (FBT), amb el suport dels seguidors de Jean Allemane (allemanistes) i de Paul Brousse (broussistes), i Paul Delesalle serà nomenat secretari adjunt. Serà reelegit en aquest càrrec en tots els congressos fins a la Gran Guerra. A partir del Congrés de Montpeller de setembre de 1902, el secretari de la Secció de les Borses del Treball (SBT) exercirà alhora la funció de secretari de la Confederació General del Treball (CGT) i per això fou, fins al 1918, el segon dins la jerarquia sindical. Presentà els balanços de l'FBT o de l'SBT en diversos congressos: Niça (setembre 1901), Alger (setembre 1902), Bourges (setembre 1904), Amiens (octubre 1906), Tolosa de Llenguadoc (octubre 1910) i Le Havre (setembre 1912). En els últims dos congressos també presentà un informe sobre La Voix du Peuple. Durant el Congrés de Marsella (octubre 1908) romania empresonat. Representà el sindicalisme francès en diverses trobades del moviment sindical internacional: delegat, amb Griffuelhes, a Dublín (1903) sense que tinguessin èxit les seves tesis; representant de la CGT, amb Jouhaux, en la Conferència Internacional de París (agost 1909), on polemitzà durament amb Legien defensant la superioritat de l'acció econòmica sobre l'acció política i proposant, sense èxit, l'organització de congressos internacionals periòdics; participant en la Conferència de Budapest (1911), on entrà en conflicte amb el sindicalisme hongarès; delegat en cap dels sindicalistes francesos en el Congrés d'Alemanya (1911) i del qual haurà de fugir precipitadament cap a França perseguit per la policia; etc. Anarquista proudhonià, es mostrà reticent a l'entrada de l'FBT dins de la CGT durant el IX Congrés el setembre de 1901 a Niça i sempre defensà la independència del sindicalisme respecte als partits, especialment durant el Congrés de Bourges de 1904, on palesà la seva hostilitat a qualsevol pacte amb el Partit socialista. Amb altres anarquistes fundà el desembre de 1902 la Lliga Antimilitarista, que esdevingué després del Congrés d'Amsterdam, de juny de 1904, una secció de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En el Congrés d'Amiens contribuí a l'adopció de la influent «Carta d'Amiens» d'independència sindical. Gran orador, s'especialitzà en la propaganda antipolítica i antimilitarista, fet que el portà nombroses vegades a ser detingut i condemnat, com el setembre de 1903 quan fou condemnat a Nantes a un mes de presó i a 100 francs de multa. Per la campanya pel «Sou del soldat» i, més tard, per la difusió del Manuel du soldat fou denunciat nombroses vegades, però moltes vegades acabaren en absolució. Però a Rouen fou condemnat, el febrer de 1904, a dos anys de presó; el juliol d'aquest mateix any a tres mesos i 100 francs de multa; i el novembre a dos mesos i 50 francs de multa. El 30 de desembre de 1905 va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa per l'afer del «Cartell Roig», crida als soldats editat per l'AIA. Aquest mateix any va publicat La Vache à lait, editat per l'AIA. Detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1907, juntament amb Charles Marck i altres companys, fou condemnat a quatre anys de presó el juny i alliberat l'abril de 1908. Novament detingut i processat l'1 d'agost de 1908 amb tot el grup dirigent de la CGT i amb altres militants arran de la massacre de Villeneuve-Saint-Georges, el 30 d'octubre de 1908 serà absolt amb la resta. Durant les seves detencions la secretaria passà a mans de Delesalle i de Garnery. Portà a terme una activa campanya per la pau i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. En 1912 publicà en La Bataille Syndicaliste un article titulat «Désertez!» i pel qual el ministre de Justícia Jean Louis Barthou el detingué el juliol de 1913. A començaments de 1914, Gaston Doumergue, president del Consell de ministres, alliberà presos antimilitaristes, però no Yvetot que havia estat condemnat a un any de presó. Oposat a tot reformisme, combaté, especialment l'octubre de 1910 en La Voix du Peuple i en el Congrés de Tolosa, contra l'arbitratge obligatori, per la llibertat de vaga, contra tota llei reformista, etc. No mostrà hostilitat vers els cercles intel·lectuals i fou un dels principals propulsors de l'adhesió dels funcionaris (correus, mestres, etc.) als sindicats. El març de 1907 participà activament en la vaga dels estibadors i en el Congrés de la Federació de Mestres. Quan esclatà la Gran Guerra, la política de la «Unió Sagrada» el desmoralitzà i abandonà orgànicament les tasques sindicals retornant al seu ofici de tipògraf. En aquesta època fou director de l'Associació Nacional dels Orfes de Guerra, amb seu a Étretat, i es dedicà plenament als infants. En 1915, a més de treballar com a corrector en Le Journal i en L'Information, marxà a Montenegre i a Sèrbia per evacuar orfes iugoslaus quan els exèrcits dels imperis centrals ocuparen el país. Eliminat del Comitè de la CGT en 1918, s'inclinà cap les minories cegetistes. Durant el període d'entreguerres participà en campanyes pacifistes i col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes francesos i belgues: Le Combat (1926-1929), La Conquête du pain (1934-1935), La Patrie Humaine (1931-1939), Le Raffut (1921-1922), La Revue Anarchiste (1929-1936), Le Semeur (1923-1936), etc. L'1 de maig de 1918 fou admès en el Sindicat de Correctors i entre 1920 i 1932 en pertanyé al Comitè Sindical. En 1935 publicà les seves memòries en La Conquête du pain i participà amb el grup de militants al voltant del setmanari Sydicats, fundat l'octubre de 1936. En maig de 1938, a Draveil, sota els auspicis de la Lliga dels Drets de l'Home, va fer una conferència sobre Pelloutier juntament amb Froideval i R. de Marmande. A començaments de 1939, amb Ch. Marck i G. Guiradu, fundà un grup de suport mutu de vell militats cegetistes (Ble, Le Pen, Cleuet, Perrot, Charlier, De Marmande, etc.). Poc abans de la guerra, signà el manifest «Paix immédiate», de Louis Lecoin; denunciat, no fou empresonat a causa de la seva salut. Després de la declaració de guerra, abandonà la CGT. En 1940 es va sotmetre a una greu operació, perdé la feina i caigué en la misèria. En 1942, per sobreviure acceptà presidir el Comitè Obrer de Socors Immediats (COSI) fundat pels sectors sindicals col·laboracionistes amb els ocupants alemanys arran dels bombardeigs britànics sobre la zona industrial parisenca. Aquest compromís amb els sectors col·laboracionistes li serà fortament criticat, malgrat una vida militant irreprotxable. Poc dies després, Georges Yvetot va morir a causa de les seqüeles d'aquesta operació l'11 de maig de 1942 a París (França) i fou incinerat el 15 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise davant de dues-centes persones. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdic llibertaris, com ara Le Libertaire, Le Mouvement Socialiste, L'Avant-Garde, La Guerre Sociale, La Révolution, La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, L'École Émancipée, La Bataille Syndicaliste, Plus Loin, La Voix Libertaire, etc., i col·laborà en L'Éncyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. És autor de Le syndicalisme, les intellectuels et la CGT (s. d.), Vers la grève générale (1902), ABC syndicaliste (1908), Le nouveau manuel du soldat (1908), Syndicat et syndicalisme (1910, amb Delesalle, Griffuelhes i Pouget) i La triple action de la CGT (1913), entre d'altres.

***

- Antonio Soto Canalejo: L'11 de maig de 1963 mor a causa d'una trombosi cerebral a Punta Arenas (Magallanes, Xile) el militant anarquista Antonio Gonzalo Soto Canalejo, conegut com El Gallego Soto. Havia nascut el 8 d'octubre de 1897 al carrer Pardo Baixo de Ferrol (La Corunya, Galícia). Son pare (Antonio Soto Moreira) morí a la guerra de Cuba, en l'enfonsament del vaixell «Oquendo» durant la batalla de Santiago de Cuba contra l'armada nord-americana, quan tenia un any. En 1900, amb sa mare (Concepción Canalejo González), novament casada, emigrà a Buenos Aires (Argentina), però retornarà a Ferrol a causa de discrepàncies amb son padastre, Eduardo Rey. Va viure amb unes ties --germanes de son pare-- beates i autoritàries i, encara adolescent, comença a llegir literatura anarquista i s'apassiona amb l'antimilitarisme de Tolstoi. En 1914, contrari a la guerra colonial al Marroc, es declara insubmís a l'exèrcit i emigra a l'Argentina, on treballarà com a tramoista en la companyia teatral Serrano Mendoza, que feia gires teatrals i de sarsueles pels ports de la Patagònia. La Revolució russa de 1917 el marcà fortament. En 1920 arribarà amb la companyia a la ciutat patagònica de Trelew, on participarà en activitats de protesta, intervindrà en mítings i patirà la primera detenció, que implicarà la seva expulsió de la província de Chubut. Després, amb la companyia, marxà a Río Gallegos, també a la Patagònia, on s'involucrà en les activitats de la Societat Obrera, adherida a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Poc després, a petició d'un dels seus assessors, el periodista basc José Maria Borrero, abandona el teatre per dirigir el moviment obrer de la comarca. El 24 de maig de 1920 fou elegit secretari general de la Societat Obrera de Río Gallegos i adquirí notorietat entre els obrers rurals. Amb el suport de Domingo Barón, Baltasar Lorido i altres llibertaris, es converteix en el cap de la Patagònia insurgent. El juliol de 1920 fou detingut a causa de la vaga del Gran Hotel de Puerto Gallegos i el setembre d'aquell any fou de bell nou pres per intentar retre un homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia; intentant, sense èxit, les autoritats expulsar-lo del país el mes següent. Amb Manuel Outerelo, Argüelles, Font i altres, desenvoluparà una gran tasca de propaganda per tota la regió alhora que desaprova les accions violentes de la banda d'El Toscano. A finals de 1920 la rebel·lió patagònica s'engega amb els obrers de Río Gallegos i orientats per Soto i altres anarquistes espanyols (Leoncio Alonso, Antonio Fernández, Antoni Freire, Domingo Tarragó, Eligio Bautista, José Traba, José Díaz, Francisco García, Paulino Martínez, Enrique García) adquireix un caire revolucionari. Soto, al front d'un grup de 500 genets, aconsegueix prendre diverses hisendes, però l'exèrcit argentí, comandat pel tinent coronel Héctor B. Varela, contraatacarà. que implicarà una forta repressió. Aconsegueix arribar a Buenos Aires i representa, amb Daniel Blanco, la Societat Obrera de Río Gallegos en el XI Congrés de la FORA, on denuncia la repressió i l'actitud de la burocràcia de la FORA de Buenos Aires, sense trobar cap ressò ni tan sols en les files anarquistes. El 6 de desembre de 1921, Soto i el seu grup són finalment encerclats a La Anita, una hisenda de l'alta muntanya. L'exèrcit venç els aixecats, afusella més de 120 revolucionaris i indulta aquells que són més aptes per al treball. Soto, amb un grup de 12 lleials, pogué fugir per les muntanyes i entrà a Xile pel pas de Sentinela, després de negar-se a lliurar les armes i perseguit per l'exèrcit argentí i els carrabiners xilens que no volien que entrés al país. En aquesta època patí una campanya difamatòria per part dels dirigents de la FORA del IX Congrés, però seguí comptant amb un gran prestigi entre els sindicats argentins. A Xile deambulà per diverses ciutats: Puerto Natales, Punta Arenas, Valparaíso --en aquesta ciutat es casà amb Amanda Souper i d'aquest primer matrimoni naixeran sis fills (Alba, Antonio, Mario, Aurora , Amanda i Enzo)--, Iquique, etc. A Santiago va fer feina de xofer del seu propi autobús recorrent Xile de nord a sud --patí diversos accidents de trànsit importants-- i pogué reprendre la seva militància anarquista. En 1932 s'intal·là a Punta Arenas. Més tard obrí un cinema, anomenat «Libertad», a Puerto Natales, on també assessorà sindicalment els obrers de la indústria frigorífica. Quan esclatà la Revolució espanyola no hi pogué marxar a causa de la seva mala salut. El 5 de març de 1938 es casarà de bell nou, amb Dorotea Cárdenas, de l'illa de Chiloe, amb qui tindrà una filla, Isabel. En 1945 es traslladà a Punta Arenas, on va fer feina en una foneria on adobaven motors de vaixells i després va viure d'una parada de fruites al mercat. Més tard passà una temporada errant per Tierra de Fuego i després retornà finalment a Punta Arenes, on obrí un restaurant anomenat «Oquendo», en honor del vaixell on navegà son pare. En aquesta ciutat participà activament en diverses entitats, com ara el Centre Republicà Espanyol, el Centre Gallec (1950), el Club Esportiu de Pesca i Caça (1951), la Creu Roja Internacional, la Societat d'Amics de la Unió Soviètica --malgrat el seu reconegut i inequívoc anarquisme-- i fins i tot féu costat la candidatura de Salvador Allende. La salut l'obligà a deixar el restaurant i muntà una pensió que portarà el seu llinatge, situada al carrer Ecuatoriana, i que s'ajudarà econòmicament amb un camió que portava càrregues des del port. En 1962 abandonà tota mena de treball. Sembla que va estar força unit a la fracció espanyola de la FORA (Abad de Santillán, Manuel Villar Mingo, Emilio López Arango, José Torralvo, etc.). La seva figura ha estat protagonista de diverses pel·lícules --La Patagonia rebelde (1973), Patagonia, utopía libertaria (1998)-- i de llibres i assaigs (José María Borrero, González, Osvaldo Bayer, Lois Pérez Leila, etc.). A Buenos Aires existeix el Centre Gallec-Argentí d'Estudis Sindicals i Socials «Antonio Soto» i a Ferrol un carrer porta el seu nom.

***

- Bernabé García Polanco: L'11 de maig de 2004 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) el militant anarquista Bernabé Miguel García Polanco. Havia nascut el 21 d'abril de 1920 a Cadis (Andalusia, Espanya). Durant la seva infància freqüenta l'Ateneu Llibertari i l'Escola Racionalista de Cadis. Va lluitar en la 70 Brigada Mixta i, en acabar la guerra, a Alacant, el 28 de març de 1939, aconsegueix embarcar al buc anglès Stanbrookm, últim que va sortir del port, cap a Orà. En aquest vaixell viatjaren 2.638 republicans espanyols, inclosos 94 estrangers. Internat al camp de concentració francès de Morand enmig del desert, va poder escapar i s'allista en la Legió estrangera de Sid-Bel-Abbé. Per mor d'un enfrontament amb un superior, és enviat vuit mesos a un manicomi de Marsella i a l'asil d'Ais de Provença. Fugit de bell nou, és detingut pels alemanys, que l'internen al camp de concentració de Grin (Noruega) fins a l'alliberament pels anglesos. Portat per la Creu Roja a Suècia, treballa com a ajudant de cuina a Sigtunas i farà classes d'espanyol a Göteborg. Després s'enrolarà com a marí mercant al vaixell Stockholm que el 25 juliol de 1956 topa amb l'Andrea Doria, salvant-se del naufragi i rescatant-ne quatre persones; va ser un dels desastres marítims més famosos de la història, només superat pel Titanic. Roman un mes a Nova York i passa un temps a París, abans de recalar com a mariner a Montreal. Allà va fundar un centre cultural a partir del qual es va formar la Federació Anarquista Canadenca i el Front d'Alliberament del Quebec (FAQ). És detingut el 1963 quan vivia a Sherbrooke acusat d'actes terroristes i de ser el cap de l'FAQ. Aleshores portava sis anys il·legal a Canadà i com a apàtrida feia feina a Correus i gaudia de les simpaties dels estudiants, fet que li va permetre fer xerrades a la Universitat de McGill. Alliberat de tots els càrrecs poc temps després, marxarà a Puerto España i a Mèxic. En 1972 passa una temporada per Argentina i Xile, d'on és expulsat, sobrevivint amb grans penúries econòmiques. Durant els anys 80 torna, després de quaranta anys d'exili, a l'Estat espanyol i s'estableix juntament amb sa germana a Saragossa, militant en el Sindicat de Jubilats. Va realitzar en aquests anys moltes xerrades i va publicar en Cenit (1995-1999), CNT (1991), La Escuela Moderna, Ideas-Orto, Force, Ráfagas i Umbral, de Montreal. Així mateix va escriure diversos llibres i fulletons, com ara El abuelo del parque (Saragossa, 1989), El hombre de Cádiz, Pensamientos ácratas (Saragossa, 1991), Pensamientos de un viejo luchador, Un viejo marino, Por tierra de señoritos, El Profeta, Papá Perro, El pastor de Ejea o Cosas marineras.

Guindilla: «A Bernabé García Polanco», en Butlletí Estel Negre, 146 (novembre 2004)

***

- Emiliano Serna Martínez: L'11 de maig de 2007 mor a Bilbao (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Emiliano Serna Martínez. Havia nascut el 9 de desembre de 1915 a Barakaldo (Biscaia, País Basc). De pares burgalesos molt humils; son pare treballava als Alts Forns i va tenir cinc germans. Va estudiar en un col·legi de monges, amb els salesians i amb els Germans de la Doctrina Cristiana fins al 1932. Després es va posar a fer feina de marmitó un temps fins que va ser acomiadat. Després de llegir Faure, Büchner, Ibarreta i les revistes anarquistes de l'època, va abandonar les idees religioses i va començar a militar en les Joventuts Llibertàries. En 1933 va afiliar-se al sindicat «El Yunque», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barakaldo. En aquesta època, va veremar a la Rioja, conegué els calabossos per fer pintades abstencionistes, va participar en les protestes dels aturats --que el van portar quatre mesos a la presó en 1934--, fou delegat del Grup de Defensa Confederal «Carabina» i va tenir per mestre en l'acció Jesús Escauriaza. En 1935 va formar part del Comitè de les Joventuts Llibertàries de Biscaia i l'abril d'aquell any el van empresonar a Larrínaga (Bilbao) per portar una pistola. Durant el Bienni Negre va estar tancat al reformatori d'Alcalá. No se li va aplicar l'amnistia de febrer de 1936 i va restar tancat al fortí de San Cristóbal de Pamplona, del qual va sortir en plena guerra. Després d'una any per la muntanya navarresa, va aconseguir arribar a Barakaldo on va ser detingut i enviat al batalló Arapiles (Estella) de l'exèrcit franquista. El juliol de 1938 va poder evadir-se a Esterri i va passar a zona republicana, enrolant-se en la 24 Divisió d'Antonio Ortiz i fent feina d'administratiu en la Secció Cartogràfica de l'Estat Major de l'Exèrcit de l'Ebre. El febrer de 1939 s'exilià per Le Perthus a França i patí els camps d'Argelers i de Gurs --on va trobar els companys anarquistes bascos Vicente Moriones, Liberto Gil i Enrique Goñi-- i la 150 Companyia de Treball fins a l'Alliberament. El febrer de 1946 va participar en la Plenària del Comitè Regional de la CNT reformista del Nord a Baiona en representació de Pau. Com a vicesecretari del grup dels Baixos Pirineus, va ser delegat per Pau al Ple Regional de Baiona de novembre de 1946, que va acordar l'entrada en el Govern Basc, i secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) dels Baixos Pirineus. Va ser secretari de l'Aliança CNT-UGT a Pau. El juliol de 1947 va ser membre del Subcomitè Nacional de la CNT a Tolosa de Llenguadoc per la regional del Nord. En aquesta època va ser administrador i corresponsal d'España Libre. Més tard, va ser membre del Consell Delegat de l'Interior quan el Govern Basc de l'Exili estava a punt de cessar. En 1954 va retornar definitivament a Bilbao. En aquesta època va treballar molt en el camp cultural: conferències sobre la història de la CNT, secretari de l'Associació Artística Biscaïna i secretari de la societat «El Sitio», ambdues de Bilbao; a més de confundador i gerent de la Llibreria Herriak a partir d'abril de 1972; també participar en les tertúlies del cafè Mauri i de la cafeteria «La Concordia» de Bilbao. Després de la mort de Franco va militar en la CNT, però va abandonar el sindicat quan l'escissió. El 29 de maig de 1984 a San Sebastià va participar, amb Manuel Chiapuso, Ángel Aransáez i altres, en el debat sobre la CNT del cicle «Protagonistes de la historia basca (1923-1950)» organitzat per la Societat d'Estudis Bascos. En 1986 va ser un dels fundadors de l'Associació d'Amics d'Unamuno de Bilbao. Sa companya fou Elena Andrés. Va publicar articles en Askatasuna, España Libre, Estudio y Acción, Champa, La Gaceta del Norte, Hierro, Hoja del Lunes, La Hora de Mañana, Pérgola, Polémica --va ser membre del seu consell de redacció--, Solidaridad Obrera, Tribuna Vasca, etc. És autor d'unes memòries: Un anarquista de salón (1996).

Actualització: 11-05-13

[10/05] Par�s (10-05-68) - �Les anarchistes� - Siger - M�ric - Gorodesky - Castellote - Mart�nez Vita - Garc�a Bar�n - Bergegren - Loquier - V�ctor Garc�a

efemerides — Fri, 10 May 2013 20:52:43 +0200

[10/05] París (10-05-68) - «Les anarchistes» - Siger - Méric - Gorodesky - Castellote - Martínez Vita - García Barón - Bergegren - Loquier - Víctor García

Anarcoefemèrides del 10 de maig

Esdeveniments

- París (10-05-68): El 10 de maig de 1968 a Nanterre (París, França) els militants del «Moviment del 22 de març» ocupen la facultat que ha esta reoberta. A les 8 del matí ja hi ha 2.000 alumnes d'instituts reunits a la plaça Clichy convocats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts); passaran per tots els instituts de París. A migdia es troben a Saint-Lazare, ja són 5.000. La vaga és gairebé genera a tots els instituts parisencs. Una nombrosa manifestació arriba durant la tarda al Barri Llatí. Els serveis d'ordre de les manifestacions se suprimeixen. S'aixecaran unes 60 barricades al Barri Llatí. Aquesta nit s'entaularan els combats més violents, serà la «Nit de les Barricades» i commourà tota l'opinió pública per la sagnant repressió (granades de fum, ús de gas tòxics, pallisses, persecucions fins i tot als immobles, etc.) i l'heroica resistència dels manifestants. Va ser l'espurna que va engegar tota la solidaritat popular. Les lluites de carrer seran transmeses en directe per la ràdio, tota França les escoltarà. A les 5.30 de la matinada caurà l'última barricada. El balanç de la «Nit de les Barricades» serà de més de 500 detinguts, un milenar de ferits, alguns greus, 188 automòbils cremats, el Barri Llatí arrasat.

***

- Estrena de Les anarchistes: El 10 de maig de 1968 a la sala de La Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades.

Léo Ferré: Els anarquistes (1968)

Naixements

- Siger: El 10 de maig de 1858 neix a Constantinoble (Imperi Otomà) el militant socialista revolucionari i després anarquista Jules Regis, més conegut com Siger. Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Vivre, fundat per G. A. Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. Fou condemnat en diverses ocasions per les autoritats per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del «Grup de socors als detinguts polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. Siger va morir en la misèria el 12 de juny de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia.

***

- Victor Méric: El 10 de maig de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Méric, també conegut com Flax. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement, Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La «der des der» (1929), Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.

Victor Méric (1876-1933)

***

- Bernard Gorodesky: El 10 de maig de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarcoindividualista Bernard Gorodesky, també citat com Godoresky. Fill d'immigrants russos, sos pares es deien Penkos Paul Gorodesky i Aline Grenetz. Es guanyava la vida com els seus pares, venen mobles i objectes antics i vells. En 1904 abandonà el domicili familiar. Entrà a formar part del moviment anarquista i es col·locà com a tipògraf en el periòdic L'Anarchie. S'instal·là a Versalles (Illa de França, França), on conegué Henriette Joubert, coneguda pel veïnat, pel seu aspecte sever, com La Générale de l'Armée du Salut (La Generala de l'Exèrcit de Salvació), la qual esdevingué sa companya. En 1911 retornà a París i treballà en diverses impremtes i a la Impremta Municipal de París. Insubmís a la Llei Militar, fou membre actiu de la redacció del periòdic L'Anarchie, al carrer Fessart del barri de Belleville parisenc. Implicat en processament de la «Banda Bonnot», la primavera de 1913 va desaparèixer amb sa companya i fou objecte de dues ordes de detenció (26 de març i 4 d'abril de 1912) inculpat de robatoris, complicitat i encobriment de delinqüents i per associació de malfactors. Jutjat, va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys de presó per encobriment i per donar asil a Jules Bonnot i Octave Garnier al seu domicili del carrer Cortot. En 1923 encara apareixia en una llista d'«anarquistes desapareguts del Departament del Sena en crida i cerca». La policia mai no el va trobar i fins i tot va ser buscat pel Marroc.

***

- Tomás Castellote Benito: El 10 de maig de 1889 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a París (França).

***

- Juan Martínez Vita: El 10 de maig de 1914 neix a Suflí (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Martínez Vita, que fou conegut per diversos pseudònims (Juanito el Rebelde, Juan Horta, Moreno, etc.). Quan era un infant emigrà amb sa família a Catalunya i s'establí a les Cases Barates del barri barceloní d'Horta. A partir de 1930 començà a militar en els rams de la construcció i del mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i més tard en les Joventuts Llibertàries. Participà activament en la vaga de la construcció i en el moviment revolucionari de desembre de 1933, i formà part dels grups de defensa confederal. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, intervingué en el setge de la caserna de Sant Andreu de Barcelona i formà part de les patrulles de control. Després s'enrolà en la companyia de metralladores de la Columna Durruti, amb els voluntaris italians, búlgars i francesos de la secció dels germans Roselli. Va combatre a Fuentes de Ebro, a les muntanyes d'Alfajarín, a l'operació «Vedado de Zuera» de l'estiu de 1937 i a la presa de Belchite. Després lluità a la campanya de l'Ebre integrat en el municionament de bateries del Cos de Tren fins al final de la guerra. El 9 de febrer de 1939, arran del triomf franquista, passà la frontera pel Pertús. Després de romandre tancat cinc mesos al camp de concentració de Sant Cebrià, s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que el novembre de 1939 va ser enviada a les Ardenes per realitzar tasques a la Línia Maginot. Amb la victòria alemanya, passà dos mesos fugint amb altres companys de la detenció fins arribar a Marsella. Després d'intentar sense èxit embarcar-se cap a Mèxic, restà a França fins a la derrota nazi. Amb l'alliberament es posà a treballar com a estibador al port de Marsella i milità en la CNT de la capital occitana. Entre 1945 i 1997 ocupà el càrrec de secretari d'Administració i Propaganda del Comitè Regional de Provença i de la Federació Local de Marsella. En 1981 publicà a Marsella les seves memòries sota el títol Andanzas de un refugiado español. Fou assidu col·laborador del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Sa companya fou la destacada militant anarcosindicalista i anarcofeminista Pepita Carpena Amat. Juan Martínez Vita va morir el 3 de novembre de 2001 a Marsella (Provença, Occitània). En 2002 es publicà pòstumament el llibre Les errances d'un réfugié espagnol (1914-2001), traducció al francès de les seves memòries, reeditades en 2005 sota el títol Juan Martinez-Vita dit... Moreno.

Juan Martínez Vita (1914-2001)

Pepita Carpena (1919-2005)

***

- Antonio García Barón: El 10 de maig de 1922 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio García Barón, també conegut com Antonié i El Rubio. Fill de pagesos i pastors de classe mitjana i republicans, en 1934 començà a freqüentar el local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de forta implantació a Montsó, i especialment la seva important biblioteca, on llegí els clàssics anarquistes (Reclus, Kropotkin, Mella, Urales, etc.). Arran del cop feixista de juliol de 1936, i malgrat la seva curta edat, s'enrolà com a milicià en la Columna Durruti al seu pas per Montsó. Quan el triomf franquista era un fet, el 10 de febrer de 1939 creuà els Pirineus per la Seu d'Urgell amb les combatents de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) i fou internat al camp de concentració de Vernet. L'octubre de 1939, fugint de la misèria del camp, s'enrolà en l'Exèrcit francès i va ser enviat a la V Companyia d'Armes de Cambrai, formada per estrangers, per cavar trinxeres i defensar la Línia Maginot. Després de combatre les tropes alemanyes durant la primavera de 1940, intentà arribar al Regne Unit des de Dunkerque, però el juny de 1940 va ser detingut pels nazis i enviat, primer, a Nuremberg i, a partir del 6 d'agost de 1940, al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 3.422. Després de cinc anys treballant a l'infern de la pedrera del camp, el 10 de maig de 1945 va ser enviat formant part d'un comando a la fàbrica Heinkel de Viena i, després del bombardeig del camp pels aliats, a fer tasques agrícoles. En 1945 aconseguí fugir i va fer de guia a les tropes nord-americanes cap a Mauthausen, que fou alliberat el 5 de maig de 1945. Després de la guerra s'instal·là a París (França), on treballà a la fàbrica Marconi i va fer amistat amb l'escriptor anarquista Gaston Leval. Creuà clandestinament els Pirineus i, vestit de capellà, visità sa mare a Montsó. En 1951, animat per Leval, marxà a Amèrica i s'instal·là a Rurrenabaque, a la selva amazònica boliviana, on creà el desembre de 1953 amb sa companya Irma Cortez --amb qui tingué posteriorment cinc infants-- una mena de paradís llibertari en una zona del riu Beni, que batejà com «República Independent del Quiquibey», vivint de la pesca i de la caça de manera autogestionària --manipulant un parany per a jaguars perdé la mà dreta. En 1995 l'escriptor Manuel Leguineche publicà El precio del paraíso. De un campo de exterminio al Amazonas sobre la seva experiència. El desembre de 2000, acompanyat pel seu amic i membre de l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma, Pedro de Echave García (Peter, Guindilla), i amb el suport econòmic de l'Ateneu Llibertari Estel Negre i la Federació Local de la CNT de Palma, retornà a la Península per arranjar determinades qüestions familiars i visitar un reputat oftalmòleg, moment que aprofità, abans de retornar a Bolívia, per fer diverses conferències (Saragossa, Barcelona, Palma, etc.) sobre els camps de concentració nazi i la implicació de l'Església catòlica i les autoritats franquistes en aquest crim. En 2005 publicà, editat per José Joaquín Beeme, García Barón. Un anarquista de Monzón en la selva boliviana. Cinco años de superviviente en Mauthausen. Malalt de glaucoma, abandonà amb sa companya la selva i marxà a San Buenaventura on sabedor del seu destí deixà de prendre aliments. Dues setmanes després, el 17 de novembre de 2008, Antonio García Barón va morir a San Buenaventura (La Paz, Bolívia).

Antonio García Barón (1922-2008)

Guindilla: «A Antonio García Barón. In memoriam», en Bloc de l'Ateneu Llibertari Estel Negre (12-01-2009)

Defuncions

- Hinke Bergegren: El 10 de maig de 1936 mor a Estocolm (Suècia) el socialista, periodista, escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik Bernhard Bergegren, més conegut com Hinke Bergegren. Havia nascut el 22 d'abril de 1861 a Estocolm (Suècia). Sos pares es deien Evald Theodor Bergegren i Carolina Hillberg, i tingué cinc germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis primaris i entre 1878 i 1883 estudià ciències socials, teoria estètica i literatura a l'estranger. El 16 de setembre de 1886 es casà amb Anna Cajsa Gustafsdotter. En 1889 fou un dels primers militants de l'acabat de crear Sveriges Socialdemokratiska Arbetareparti (SAP, Partit dels Treballadors Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu de 1890 fou el secretari de redacció del seu òrgan d'expressió, Social-Demokraten, publicat a Estocolm. Destacat representant de la tendència revolucionària i anarcosindicalista a dins del SAP, entre el 15 de març i juny de 1891 edità i dirigí els nou números de la revista anarquista Under Röd Flagg (Sota la Bandera Roja), que va ser la primera publicació sueca que presentà de manera detallada els pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Lev Tolstoi, etc.) i que polemitzà durament amb el sectors marxistes del SAP, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i la vaga general. En 1892 creà el Socialdemokratiska Ungdomsklubb (Club de Joves Socialistes), on es reunia el jovent més radical d'Estocolm i que en 1892 passà a denominar-se Sveriges Socialistiska Ungdomsförbund (SSU, Associació de la Joventut Socialista de Suècia). A partir de 1898 col·laborà en el periòdic anarquista editat a Estocolm Brand (Torxa). A causa dels seus punts de vista anarquistes, en 1908 va ser expulsat del SAP, com molts altres companys de la tendència socialista llibertària, després d'una dura polèmica amb el seu líder, Hjalmar Branting. Destacà especialment com a propagandista de l'amor lliure i del control de natalitat. En 1910 per la seva conferència Kärlek utan barn (Amor sense infants) va ser processat i condemnat a una curta pena de presó en virtut d'una llei que recentment s'havia aprovat i per la qual es declarava il·legal la defensa dels sistemes d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta llei passà a denominar-se Lex Hinke, en el seu «honor» --aquesta llei fou derogada en 1938, dos anys després de la seva mort. En 1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit Comunista Suec), amb l'esperança ingènua d'acostar els leninistes a l'anarcocomunisme, i aquest mateix any assistí a Moscou (URSS) al II Congrés de la Internacional Comunista com a representant de Suècia, juntament amb Zeth Höglund i Fredrik Ström. Quan en 1929 l'SKP s'escindí, entrà a formar part del Socialistiska Partiet (SP, Partit Socialista), oposat a la línia prosoviètica. A més de textos de caire polític, com a escriptor és autor de novel·les, contes i obres de teatre. Entre els seus llibres destaquen Jakten efter själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren. Roman från arbetarrörelsens tidigare år (1907), Sedlighetskråkor. Lustspel i fyra akter (1909), Fri kärlek. Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag (1910), Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Ljusets fiender. Föredrag (1910), Ungsocialismen. Historik. På uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb. och författad (1917), entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936 a Estocolm (Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra Begravningsplatsen (Cementiri del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg publicà la biografia Små mord, fri kärlek. En biografi om Hinke Bergegren.

Hinke Bergegren (1861-1936)

***

- Victor Loquier: El 10 de maig de 1944 mor a l'hospital d'Épinal (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. Havia nascut el 29 d'octubre de 1866 a Nancy (Lorena, França). En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles.

***

- Víctor García: El 10 de maig de 1991 mor a la Clínica Mas de Rocher, de Castèlnòu de Les (Montpeller, Llenguadoc, Occitània), el militant anarcosindicalista, escriptor, traductor i historiador del moviment anarquista internacional Tomás Germinal Gracia Ibars, més conegut com Víctor García. Havia nascut el 24 d'agost de 1919 a Barcelona (Catalunya) i de molt petit sa mare el va portar a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent), d'on era oriünda. Orfe de pare ben aviat, la família es va instal·lar a Barcelona, on amb 12 anys va treballar en la indústria tèxtil. Membre del sindicat fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1933 i de les Joventuts Llibertàries de Gràcia des del 1936. Va militar en el grup «Los Quijotes del Ideal», amb Abel Paz, Liberto Sarrau i altres, fundat l'agost de 1936 i que s'oposa al col·laboracionisme anarquista en el govern; i publica els seus primers articles en el seu portaveu, El Quijote (1937), i en Ruta. Durant la guerra combatrà amb «Los Aguiluchos» i quan la militarització abandona el front i se suma a la col·lectivitat de Cervià de les Garrigues amb Abel Paz i Liberto Sarrau, on va fundar les Joventuts Llibertàries i va ser membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquestes, alhora que feia de comptable a la Casa CNT-FAI de Barcelona. Després del desastre de l'Ebre, es va unir a la 26 Divisió i, ferit a Tremp, va passar a França, on va anar i venir d'un camp de concentració a l'altre (Argelers, Barcarès, Brams). De Brams va marxar a Remomantin com a teixidor. Després va venir Marsella (1941), pantà de Llac Mort (1942), amb estades a la presó de Marsella i de Lió. Detingut com a resistent al Delfinat, és empresonat al camp de Vernet pel Govern de Vichy, però aconsegueix fugir quan el volien enviar a Dachau. L'Alliberament de França l'agafa a París. Va assistir al Congrés de 1945 i en abril, en el Ple de Tolosa, accedeix al Comitè Nacional de les Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries com a secretari d'administració, que acabarà abandonant per incompatibilitat amb Benito Milla. Després serà administrador de Ruta i de Solidaridad Obrera, que va deixar per discrepàncies amb el sector dominant de Laureano Cerrada. Més tard va ser primer secretari de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) i va fundar el seu òrgan d'expressió en esperanto Senstantano (Antiestatal), i com a membre de l'IJA va assistir al Congrés Nacional de Joves Àcrates Italians (Convegno di Faenza) de juliol de 1946. A finals d'aquest any, es va infiltrar a la península per fer costat les Joventuts Llibertàries de l'Interior, però va ser detingut el desembre i empresonat a la presó Model de Barcelona --durant el tancament va redactar els butlletins Esfuerzo i Acarus. El juliol de 1947 va ser alliberat i després de viure un temps a Barcelona, en contacte amb Antonia Fontanillas i treballant en la construcció. L'agost de 1948 va aconseguir, amb l'ajuda de Francisco Denís, passar la frontera. Cremat de la lluita, el desembre de 1948 marxarà a Veneçuela, on s'instal·larà, abans de fer un viatge al voltant del món, treballant en diversos oficis: Uruguai (1954), Brasil (1956), Argentina i Xile (1957), Panamà, Japó, sud-est asiàtic, Xina, Índia, Turquia, Egipte, Iraq, Israel, Xipre, Grècia, Itàlia, Alemanya, Holanda, França, i de bell nou Veneçuela en 1961. A Caracas va ser secretari d'un centre cultural i d'estudis socials, va encapçalar la CNT --unificada a Veneçuela en 1960--, i va editar Ruta en dues èpoques (1962 i 1969), després d'una estada a França i Trípoli (1966-1968). El 19 d'abril de 1966 va ser expulsat de la CNT de Veneçuela amb Vicente Sierra i va criticar raonadament en Ruta el cincpuntisme. En 1975 va fer altra gira per Amèrica. En 1976 va visitar Espanya i els seus últims anys es va passar a Montadin (Occitània). Víctor García va morir, després d'una llarga i penosa leucèmia, el 10 de maig de 1991 i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Montadin. Incansable militant i propagandista, ha escrit moltíssim en la premsa anarquista des dels 17 anys, fent servir, a més de Víctor García, diversos pseudònims (Germen, Santo Tomás de Aquino, Egófilo, LG, Ibars, Quipo Amauta, Julián Fuentes, entre d'altres. A publicat articles en Castilla Libre, Cenit, Combat Syndicaliste, Crisol, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Cultura Libertaria, Cultura Proletaria, Frente Libertario, Gioventù Anarchica, Historia Libertaria, La Hora de Mañana, Ideas-Orto, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Mujeres Libres, Nueva Senda, La Obra, Presencia, La Protesta, El Rebelde, Reconstruir, Regeneración, Ruta, Senstantano, Solidaridad Obrera (París), Tierra y Libertad, Umanità Nova, Umbral, Volantà, etc.; i ha diridit Crisol, El Rebelde, Ruta (Caracas). Ha traduït al castellà l'Enciclopedia anarquista, de Sébastien Faure, i és autor d'una ingent quantitat de llibres, entre ells: América, hoy (1956), La incógnita de Iberoamérica (1957), El Japón hoy (1960), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo (1961, amb altres), Raúl Carballeira (1961), La militancia pide la palabra (1961), Escarceos sobre China (1962), España hoy (1962), Juicio contra Franco (1962), Coordenadas andariegas. México, Panamá y Océano Pacifico (1963), Franco y el quinto mandamiento (1963), El pensamiento anarquista (1963), La internacional obrera (1964 i 1977), El sudeste asiático (1966), Il Vaticano (1966), El anarcosindicalismo en España (1970, amb Josep Peirats), El protoanarquismo (1971), Las utopías. De la Arcadia a 1984 (1971), El anarcosindicalismo, sus orígenes, su estrategia (1972), Bakunin, hoy (1973), Georges Orwel y su visión apocalíptica del mañana (1973), Las utopías. Inmersión en el pesimismo (1973), Kropotkin, su impacto en el anarquismo (1974), Kropotkin; la sociedad fue primero (1974), Bakunin (1974), Contestación y anarquismo (1974, amb Octavio Alberola), Kotogu, Osugi y Yamaga, tres anarquistas japoneses (1975), Centenario de Barret (1976, amb Ángel J. Cappellettí), Museihushugi, el anarquismo japonés (1977), Las utopías y el anarquismo (1977), Godwin y Proudhon (1977), El pensamiento de P. J Proudhon (1980), Caudillismo, golpismo, militarismo y fascismo en América Latina (1982), La sabiduría oriental (1985), Antología del anarcosindicalismo (1988), Utopías y anarquismo (1992), La FIJL en la lucha (amb Felipe Alaiz), Anarquismo de los urbanitas, La moral anarquista y el trabajo moralizador, Proyección de Iberia en América, Taiji Yamaga, Diccionario enciclopédico de militantes anarcosindicalistas (inèdit), El fascismo en Latinoamérica (inèdit). En 1993, Carlos Díaz Hernández li va dedicar una biografia: Víctor García, el Marco Polo del anarquismo.

Actualització: 10-05-13

[09/05] Par�s (09-05-68) - Edelstadt - Vasco - Suberviola - Wullens - Casta�eda - Olaya - Borr�s - Luz - �El Abisinio� - Bj�rneboe - Jospin - Alom� - Lamberet

efemerides — Thu, 09 May 2013 19:49:17 +0200

[09/05] París (09-05-68) - Edelstadt - Vasco - Suberviola - Wullens - Castañeda - Olaya - Borràs - Luz - «El Abisinio» - Bjørneboe - Jospin - Alomà - Lamberet

Anarcoefemèrides del 9 de maig

Esdeveniments

- París (09-05-68): El 9 de maig de 1968, a París (França), de bon dematí el periòdic comunista L'Humanité parla de «la justa causa dels estudiants», en un evident canvi de camisa. Aquest mateix matí, davant de la reacció d'una gran quantitat de militants, la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) fan autocrítica, pel que fa a l'ordre de dispersió donada el dia anterior. El govern anuncia que tant Nanterre com la Sorbona seran reobertes «progressivament». A les 14 hores, la policia comença a deixar passar els estudiants cap a la plaça de la Sorbona, previ control. Rebutjant aquest «filtratge» i aquesta pseudoapertura, reafirmant els tres punts reivindicatius indiscutibles del moviment, els estudiants realitzen espontàniament i durant algunes hores una asseguda al bulevard Saint-Michel, davant de la plaça de la Sorbona. G. Séguy, secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), i E. Descamps, secretari general de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), es presenten personalment a la seu del sindicat estudiantil. Per la seva part, tot sol i per raons personals, l'escriptor Louis Aragon, membre del Comitè Central del Partit Comunista Francès (PCF), baixa al bulevard Saint-Michel. Rebut amb una xiulada i amb insults parla amb els estudiants, però refusa explicar l'actitud que ha tingut el Partit des dels primers dies pel que fa el moviment i, finalment, marxa. Tothom en aquesta assemblea improvisada està d'acord que el moviment han de dirigir-lo els comitès de base i no els buròcrates autodesignats. A la tarda, dispersió. Cap al tard, es produeixen discussions a l'edifici de La Mutualité, en ocasió d'un acte inicialment programat per la Joventut Comunista Revolucionària (JCR) sota el lema «La joventut, de la revolta a la revolució», i ara obert a tot el moviment. Participen nombrosos delegats estudiantils d'Alemanya, d'Itàlia i de Bèlgica, alguns dels quals seran expulsats «per participar en manifestacions polítiques». Es discuteix sobre l'acció a seguir pel moviment, de la unitat d'acció de les organitzacions revolucionàries i de la necessitat de trobar formes flexibles d'organització. Jacques Sauvageot, líder de la UNEF, en parlar de certs grups que participen en l'acció, expressa que tant la Federació d'Estudiants Revolucionaris (FER, trotskista) com la Unió de la Joventut Comunista Marxista-Leninista (UJCML, proxinesos) comparteixen una comuna rigidesa que els impedeix integrar-se completament en la dinàmica del moviment. En acabar el dia, el ministre d'Educació, Alain Peyrefitte, rectificat allò que havia anunciat al matí, anuncia que, en vista de com es van desenvolupant els fets, «no es reuneixen les condicions necessàries per a la reobertura de la Sorbona». A Givet (les Ardenes), la fàbrica Wisco, en vaga des de l'abril, és ocupada pels treballadors.

Naixements

- David Edelstadt: El 9 de maig de 1866 neix a Kaluga (Kaluga, Rússia) el poeta jueu en llengua jiddisch i propagandista anarquista Dovid Edelshtat, més conegut per la seva transcripció David Edelstadt o pel pseudònim Paskarel. Son pare va haver de servir forçosament 25 anys en l'exèrcit tsarista; aquest servei militar obligatori en l'exèrcit imperial rus --«Soldats de Nicolau» anomenaven als seus integrants-- s'utilitzava sovint contra les minories ètniques, jueus inclosos. Aquest fet, juntament amb l'obligatorietat de ser educat en la llengua i la literatura russes a mans d'un tutor, l'afectà profundament. Quan tenia 12 anys publicà el seu primer poema en rus. En 1880 es traslladà a Kiev, on vivien germans seus, i s'introduí en el moviment revolucionari rus. Després d'aconseguir escapar del pogrom de Kiev del 8 de maig de 1881, en 1882 emigrà amb un germà gran als Estats Units, portats pel grup «Am Olam» (Poble Etern), que propagava la immigració a Amèrica per establir-hi comunes. D'antuvi visqué a Cincinnati (Ohio, EUA), on es posà a fer feina de trauer en un taller de confecció, professió que mantindrà, i a estudiar anglès, alhora que entrà en contacte amb el moviment llibertari. Instal·lat a Nova York, s'uní als «Pionire der Frayhayt» (Pioners de la Llibertat), primer grup d'obrers anarquista jueu de la ciutat, el qual sorgí arran de la detenció d'un grup d'anarcosindicalistes que lluitaven per aconseguir la jornada de vuit hores i que posteriorment passarien a la història sota el nom de «Màrtirs de Chicago». A més d'ell, s'afegiren al grup altres escriptors i oradors, com ara Saul Yanovsky, Roman Lewis, Hillel Solotaroff, Moshe Katz, Alexander Berkman o J. A. Maryson. «Pionire der Frayhayt» es dedicà a realitzar reunions, convocar concentracions i recaptar fons per ajudar els anarquistes de Chicago, com ara un ball al Lower East Side que recaptà 100 dòlars, que van ser lliurats a les famílies d'aquests processats. Aquest grup es dedicà a fer propaganda anarquista entre els immigrants jueus que a diari arribaven als EUA, creà un club de lectura en jiddisch i edità fullets, sobretot sobre l'«Afer Haymarket». Aquesta intensíssima propaganda portà a la creació de grups a altres ciutats (Baltimore, Boston, Filadèlfia i Providence) i amb altres companys realitzà conferències a Filadèlfia. «Pionire der Frayhayt» mantingué contactes amb el grup anarquista jiddisch de Londres i Edelstadt col·laborà en el seu òrgan d'expressió Der Arbeter Fraynd. També col·laborà en Die Wahrheit, Tfileh Zakeh, Varhayt i Der Morgenshtern, moltes vegades fent servir el pseudònim Paskarel. Va ser nomenat l'editor en cap del periòdic Fraye Arbeter Shtime, el qual amplià i popularitzà, publicant-hi una sèrie de poemes dedicats als «Màrtirs de Chicago». En 1889 va escriure el poema In Kamf (En lluita), que musicat esdevingué l'himne gairebé oficial dels treballadors jueus d'arreu del món. L'octubre de 1891, tuberculós a causa de les dolentes condicions de vida i de feina, es va veure obligat a deixar els càrrecs i es traslladà a Dever per a intentar restablir-se i des d'on envià col·laboracions a la premsa llibertària. Però el guariment no arribà i David Edelstadt va morir el 17 d'octubre de 1892 a Denver (Colorado, EUA); fou enterrat al «Workmen Cercle» (Cercle dels Treballadors) del cementiri de Golden Hill de la ciutat de Golden (Colorado, EUA). Després de la seva mort nombrosos «Grups Culturals Edelstadt» sorgiren a diferents ciutats nord-americandes (Chicago, Boston, etc.) i, alguns anys més tard, fins i tot un a Buenos Aires (Argentina). A Nova York es creà el cor Edelstadt Singing Society. En 1997 la filòloga Ori Kritz publicà The Poetics of Anarchy. David Edelshtat's Revolutionary Poetry.

David Edelstadt (1866-1892)

***

- Neno Vasco: El 9 de maig de 1878 neix a Penafiel (Porto, Nord, Tâmega, Portugal) l'escriptor, poeta, periodista, advocat i militant anarcosindicalista Gregório Nazianzeno Moreira de Queirós e Vasconcelos, més conegut com Neno Vasco. Quan tenia uns vuit anys emigrà amb son pare i sa madrastra a São Paulo (São Paulo, Brasil). Alguns anys més tard retornar a Portugal per concloure els estudis instal·lat a casa de sos avis paterns a Amarante. Matriculat a la Facultat de Dret de Coimbra, compartí aula amb futurs il·lustres intel·lectuals portuguesos, com ara el poeta Teixeira de Pacoaes, Faria de Vasconcelos o António Resende. En 1901 acabà la carrera i començà les seves activitats llibertàries. El 2 de maig de 1901 publicà el pamflet L'Academia de Coimbra ao Povo Portuguez, on criticava fèrriament les arbitrarietats de la policia. Aquest mateix any començà a escriure articles per al periòdic republicà O Mundo, publicat a Lisboa i dirigit per Mayer Garção. A finals de 1901 retornà al Brasil on tot d'una prengué contacte amb els anarquistes italians a través dels quals conegué l'obra d'Errico Malatesta que a partir d'aquell moment exercirà una profunda influència en el seu pensament. Poc mesos després entaulà correspondència amb Malatesta i les seves idees i concepcions es modificaren. Des del Brasil envià textos revolucionaris i sobre literatura que van ser publicats per la revista portuguesa A Sementeira, on també va escriure un article memorable sobre la vida i obres de l'escriptor llibertari francès Octave Mirbeau. A São Paulo, a partir de 1902, començarà a editar el periòdic Amigo do Povo, amb Benjamin Mota, Oreste Ristori, Giulio Sorelli, Tobia Boni, Ângelo Bandoni, Gigi Damiani i Ricardo Gonçalves. La influència d'aquesta publicació fou immediata no només com a un dels principals espais de diàleg del moviment anarquista brasiler sinó també com a eina de reflexió de qüestions relacionades amb el feminisme, per la qual cosa el nombre de dones que hi col·laboraven fou considerable. En aquest periòdic va escriure nombrosos articles sobre literatura i llengua portuguesa i defensà una tesi de reforma de la prosòdia portuguesa i sobre la renovació de la literatura lusitana al Brasil que creà una tremenda polèmica amb dos acadèmics brasilers. Més tard llançà la revista mensual de crítica social i de literatura Aurora. Dins les pàgines del periòdic Voz do Trabalhador respongué a les crítiques d'alguns anarquistes, com ara Luigi Galleani, que acusaven les organitzacions anarcosindicalistes de ser únicament una nova forma de govern. També participà activament en la posterior polèmica sobre les relacions entre anarquisme i sindicalisme en les diferents corrents del moviment llibertari. En 1904 publicà Evolução, revolução e ideal anarquista, traducció al portuguès de l'obra francesa homònima d'Élisée Reclus. En 1905 es casà amb l'anarcofeminista Mercedes Moscovo, filla d'una família espanyola de tradició anarquista. En aquesta època desenvolupà una intenta tasca propagandística del pensament llibertari, esdevenint un pensador de referència en el moviment anarquista brasiler. També en 1905 començà a editar el periòdic A Terra Livre, amb sa companya, Edgard Leuenroth i altres, i engegà una campanya de suport i de recollida de diners per a la Revolució russa. En aquests anys mantingué una estreta relació amb altres anarquistes d'origen portuguès que militaven al Brasil, com ara Adelino Tavares de Pinho --comerciant de Porto que farà de professor a l'Escola Moderna--, Marques da Costa --editor del periòdic O Trabalho--, Manuel Cunha, Diamantino Augusto, Amílcar dos Santos, Raul Pereira dos Santos, José Romero, etc. En 1909 traduí al portuguès l'himne revolucionari A Internacional del francès Eugène Pottier i ràpidament la seva versió s'escampà en els cercles anarcosindicalistes brasilers i portuguesos. Proclamada la República en 1910, retornà a Portugal, on continuà desenvolupant la seva militància anarquista i col·laborant alhora en la premsa llibertària brasilera com a corresponsal, especialment en la revista A Lanterna amb la seva secció «Da porta de Europa». En aquesta època destaquen el seus articles sobre la situació social al Brasil per a la revista llibertària A Sementeira i la seva participació en les tertúlies organitzades per António Pinto Quartin al cafè Chiado i al domicili d'aquest al carrer Heliodoro Salgado amb nombrosos anarquistes, com ara Sobral de Campos, Aurelio i Susana Quintanilha, Mario Costa, Alfonso i António Manacas, Lucinda Tavares, etc. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1911 participà en el I Congrés Anarquista Portuguès i l'any següent engegà la col·lecció «A Brochura Social», amb Lima da Costa, editat dues obres. En 1913 publicà el fulletó Geórgias: ao trabalhador rural (1913), en el periòdic setmanal de Pinto Quartin Terra Livre, i Da porta da Europa. Factos e ideias: a questão religiosa, a questão política, a questão económica (1911-1912). En aquesta època prengué part en diverses trobades anarquistes, com ara la Conferència Anarquista de Lisboa (1914), oferí diversos cursos de formació als joves de les Joventuts Sindicalistes en O Germinal i un curs de llengua italiana al domicili d'Aurelio Quintanilha on assistiren nombrosos militants (Adriano Bothelo, Maria Amelia Caldas, Suzana Quintanilha, António Manacas, Sibral de Campos, etc) i on sa cunyada Aurora Moscoso coneixerà l'amfitrió amb qui acabarà casant-se. També publicà obres teatrals de caire social, com Anedota em 1 acto (1911), Pecado de simonia (1907) i Greve de inquilinos: farça em 1 acto (1923, pòstum). Neno Vasco va morir de tuberculosi i gairebé en la indigència el 15 de setembre de 1920 a São Romão do Coronado (Trofa, Porto, Nord, Gran Nord, Portugal). Pòstumament el col·lectiu editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha publicà la seva obra principal A concepção anarquista do sindicalismo (1923) i que fou reeditada en 1984. Al barri Cidade Tiradentes de São Paulo existeix un carrer que porta el seu nom i al municipi de Nova Iguaçú de l'Estat de Rio de Janeiro un edifici construït en 1976 també. En 2009 l'historiador Alexandre Samis publicà la biografia Minha pátria é o mundo inteiro. Neno Vasco, o anarquismo e o sindicalismo revolucionário em dois mundos.

***

- Gregorio Suberviola Baigorri: El 9 de maig de 1896 neix a Morentin (Navarra, Espanya) l'anarquista d'acció Gregorio Suberviola Baigorri, també conegut com Toribio Soberviola o Torinto. Fou fill una família nombrosa de sis germans que es dedicava a la feina de paleta --dos germans, però, es dedicaren a la vida religiosa. Visqué a Morentin fins al 1919, quan, després de fer el servi militar a Lizarra, marxà de ca seva primer a Saragossa i després a Sant Sebastià, que va ser quan s'integrà en el moviment llibertari. Treballà en el bastiment del Casino Gran Kursaal Marítim de Sant Sebastià com a capatàs de mines i, amb Manuel Buenacasa Tomeo, organitzà els obrers de la construcció, sobretot immigrants. En 1920, amb l'arribada de Buenaventura Durruti a Sant Sebastià, fou un dels creadors del grup d'acció de defensa «Los Justicieros», amb Moisés Ruiz, Cristóbal Aldabaldetrecu i Marcelino del Campo, força actiu a Saragossa i Sant Sebastià. Fou acusat d'haver projectat atemptats frustrats contra Fernando González Regueral, governador de Biscaia, i, fins i tot, contra el rei Alfons XIII d'Espanya aquell any i tot el grup fugí cap a Saragossa, on, amb el suport d'Inocencio Pina, aconseguiren salvar la pell. A la capital aragonesa projectaren crear una federació anarquista d'àmbit peninsular --clar antecedent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- que catalitzes la revolució i aconseguiren diners per a l'adquisició d'armes a Eibar gràcies a assalts d'entitats bancàries basques. Entre 1921 i 1922 es dedicà a l'estudi de la teoria anarquista i sembla que assistí a sessions de la Conferència de Saragossa de 1922. En aquesta època els membres de «Los Justicieros» s'amplià (Rafael Torres Escartín, Francisco Ascaso Abadía) i prengué el nom de «Crisol». A partir de 1922 el grup s'instal·là a Barcelona, on passaren penalitats i misèries, però aconseguiren reforçar el grup amb militants del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1922, gràcies a aquestes noves incorporacions, es constituí el grup «Los Solidarios». Aquest grup es plantejà novament la creació d'una federació anarquista i engegaren una campanya d'accions espectaculars amb la finalitat de lluitar frontalment contra l'Estat i crear un clima revolucionari amb l'establiment d'un Comitè Nacional Revolucionari. El març de 1923 fou detingut a Saragossa i fou involucrat en un crim contra membres del Sindicat Lliure. El 8 de novembre de 1923 aconseguí escapar de la presó saragossana. Quan era a la presó, el 17 de maig de 1923, el grup executà el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, i el setembre assaltà el Banc d'Espanya de Gijón, però, així i tot, fou implicat en les accions --només hagués pogut participar en aquestes accions si entre març i novembre estigués en llibertat. A partir del cop d'Estat de Primo de Rivera la persecució policíaca s'incrementà i el grup es va veure obligat a dispersar-se. A començaments de 1924, fou localitzat el seu domicili a Barcelona i durant l'enfrontament amb les forces de l'ordre, el 24 de febrer de 1924, davant ca seva, al carrer de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble-sec de Barcelona, va morir Marcelino del Campo i ell resultà ferir. Gregorio Suberviola Baigorri va morir el 13 de març de 1924 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) a conseqüència de les ferides rebudes amb la topada amb la policia.

***

- Marcel Wullens: El 9 de maig de 1899 neix a Esquelbecq (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant llibertari i sindicalista Marcel Wullens. Amb son germà Maurice, mestre i anarquista com ell, va col·laborar en la revista Les Humbles, dirigida per Maurice, així com en el periòdic L'Insurgé. En 1925 els dos germans signaren una protesta adreçada a la Unió Soviètica per obtenir l'alliberament de Nicolas Lazarevitch, empresonat des de 1924 a l'URSS. Però de sobte Maurice en retirarà la seva signatura i, tot defensant posicions bolxevics, trencarà amb son germà i amb l'anarquisme. Marcel restarà fidel al pensament llibertari i participarà a partir de 1925 en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. Marcel Wullens va morir el 7 d'abril de 1928 de tuberculosi.

***

- Ángel Castañeda Ochoa: El 9 de maig de 1909 neix a O Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) --altres fonts citen Catoira (Pontevedra, Galícia)-- l'anarcosindicalista Ángel Castañeda Ochoa --algunes fonts citen com a segon llinatge Ochantado. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936, quan el cop d'Estat feixista, treballava al vapor mercant «Cabo San Agustín», el qual es posà al servei de la II República fent travessies entre els ports republicans mediterranis i els de la Unió Soviètica. A finals de 1938, quan el triomf franquista en la guerra d'Espanya era un fet, el vaixell es trobava a Odessa i les autoritats soviètiques van impedir que hi retornés. La majoria de la tripulació, gairebé tots membres de la Unió General del Treball (UGT) i de la CNT, demanaren sense èxit papers per emigrar a França o a Llatinoamèrica. El 22 de juny de 1941 va ser detingut, amb el conjunt de la tripulació, per la policia secreta estalinista per negar-se a treballar a les fàbriques soviètiques i nacionalitzar-se soviètic i deportat a Iacútia (actual República de Sakhà) per a treballar en la construcció d'una línia fèrria. El novembre de 1942, amb els supervivents, va ser traslladat al camp de concentració 99 de Karagandà (Kazakhstan, URSS; actual República de Kazakhstan), on també van ser deportats una trentena de pilots alumnes de l'aviació republicana espanyola. Fins al 1940 es comunicaren directament amb sa família, deixant de fer-ho en aquesta data; però els parents en tenien notícies indirectes gràcies a expresoners alemanys, austríacs i d'altres nacionalitats. Més tard va ser tancat amb camp de concentració d'Schachty (Rostov, URSS). Gràcies a una campanya internacional engegada en 1947 per la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i pel seu secretari, l'anarquista Josep Ester Borràs, i a la qual es van sumar altres organitzacions republicanes i sindicals en l'exili a excepció feta de les de filiació comunista, el març de 1954 va ser repatriat per la Creu Roja Internacional, amb altres supervivents, a bord del buc «Semíramis» cap a l'Espanya franquista. Cínicament, aquests antifeixistes, que van arribar al port de Barcelona (Catalunya) el 5 de maig de 1954, van ser repatriats per les autoritats comunistes juntament amb els exmembres de la nazifeixista «División Azul» que restaven tancats als camps de concentració soviètics.

***

- Francisco Olaya Morales: El 9 de maig de 1923 neix a Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) l'escriptor i historiador anarquista Francisco Olaya Morales. Mogut pels fets revolucionaris de 1934 a Astúries, començà a militar ben prest en el moviment llibertari local, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Linares, de les quals fou nomenat secretari de Cultura. En 1937 va ser elegit secretari de Cultura i Propaganda del Comitè Provincial de Jaén de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i responsable de l'emissió setmanal de Radio AEJ 37 de Linares. Durant la guerra realitzà tasques culturals com a milicià de la cultura enquadrat en la Columna Andalusia-Extremadura (88 Brigada Mixta). En acabar la guerra reorganitzà les Joventuts Llibertàries a Linares. El setembre de 1939 organitzà la primera vaga coneguda durant el franquisme, però fou detingut i empresonat a Úbeda fins al 1945. En 1949 s'exilià clandestinament a França, on, d'antuvi, va fer feina de miner. Després s'instal·là a París, on treballà com a traductor per a empreses i particulars. A França desenvolupà càrrecs orgànics rellevants en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. Entre 1958 i 1960 dirigí Nervio, òrgan dels llibertaris andalusos. En 1961, en el Congrés de Llemotges, va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT. El 23 de maig de 1961 signà l'Aliança Sindical entre la CNT i els sindicats Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB). Com a periodista, col·laborà en la premsa llibertària de l'exili i en nombroses revistes americanes. En aquesta època fundà i dirigí El Rebelde. En 1962 assistí com a delegat al Ple de Tolosa de Llenguadoc i l'any següent, representant la CNT de l'Exili, al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1965 fou delegat per Neauphle al Congrés de Montpeller, que abandonà per desacords amb el cercle de Germinal Esgleas i Frederica Montseny. Va col·laborà amb Fernando Valera Aparicio, últim cap de govern de la República espanyola en l'Exili (1971-1977), realitzant missions diplomàtiques i estudis sociològics a Mèxic i a Iugoslàvia per a defensar els interessos dels exiliats espanyols. Durant un temps fou administrador de CNT. A partir dels anys seixanta es dedicà a la història del moviment anarquista i a la seva divulgació a través de llibres, conferències, congressos, etc.; també treballà com a historiador en universitats americanes. Posseeix un important arxiu i biblioteca que reuneix més d'un milió de documents originals o facsímils sobre la història moderna i contemporània d'Espanya i d'Europa, així com milers de llibres, microfilms i capçaleres de premsa. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara Bicel, Castilla Libre, Cenit, CNT, Frente Libertario, Ideas-Orto, El Rebelde, Siembra, Sin Fronteras, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. És autor de De una a otra revolución (1789-1918) (1961), España desnuda (1967), París 1968. La revolución frustrada (1972), Genocidio español en la España de los Austrias (1975), La comedia de la no-intervención en la guerra civil española (1976), La conspiración contra la República (1979), De la revolución industrial al cooperativismo (1983), La intervención extranjera en la guerra civil (1990), El oro de Negrín (1990 i 1997), Hispania y el descubrimiento de América (1992), Historia del movimiento obrero español (Siglo XIX) (1994), La gran estafa. Negrín, Prieto y el patrimonio español (1996), De la Puerta del Sol a Casas Viejas (2002), El expolio de la República. De Negrín al Partido Socialista, con escala en Moscú: el robo del oro español y los bienes particulares (2004), La gran estafa de la guerra Civil. La historia del latrocinio socialista del patrimonio nacional y el abandono de los españoles en el exilio (2004), Las verdades ocultas de la Guerra Civil. Las conspiraciones que cambiaron el rumbo de la República (2005), Los traidores de la Guerra Civil. El papel de los funcionarios del Estado, los oligarcas y las potencias extranjeras durante la contienda nacional (2005), Historia del movimiento obrero español (1900-1936) (2006), entre d'altres. En 2005 la Unión de Colectivos Librepensadors Acracia de Linares, juntament amb la productora Útopi, realitzà un documental sobre sa vida i obra, dirigit per Óscar Martínez, titulat El violento oficio de la Historia. Francisco Olaya Morales va morir el 16 de març de 2011 a París (França).

Defuncions

- Martí Borràs Jover: El 9 de maig de 1894 se suïcida a Barcelona (Catalunya) el sabater anarquista Martí Borràs Jover, conegut com El Sord, pels seus problemes d'oïda. Havia nascut el 23 de febrer de 1845 a Igualada (Anoia, Catalunya). Sos pares van ser Josep Borràs Vidal, un teixidor de cotó també igualadí, i Rosa Jover Faura, de Cornellà de Llobregat. Milità en el moviment anarquista del barri barceloní de Gràcia. El 19 d'octubre de 1869 es casà amb la també llibertària Francesca Saperas Miró, amb qui tindrà com a mínim 10 fills, dels quals, després d'un nin gran que es deia Joan, només van sobreviure cinc nines: Salut, Antonieta --que morí jove--, Mariona, Mercè i Estrella --Salut i Mariona també seran militants--, i el seu domicili es convertí en centre d'activisme llibertari i refugi de perseguits. En 1871 fou elegit membre del Comitè Local de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) de Barcelona i participà el 29 de març de 1871 en la redacció de la Protesta de la Asociación Internacional de los Trebajadores. Federación barcelonesa, publicada aquell mateix dia en La Federación, on va fer palesa la seva postura política dins els corrents de l'època: tot canvi social havia de ser pacífic i amb el consentiment del poble. Amb el pas del temps la seva actitud va anar decantant-se cap a posicions més radicals. Des del 22 de setembre de 1872 fou secretari de la Comarca de l'Est de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola i en constituí a ca seva la seu. Durant el Congrés Obrer de la Regió Espanyola, celebrat entre el 23 i 25 de setembre 1881 al teatre Circ de Barcelona, fou un dels oradors que s'oposà a l'entrada del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Pablo Iglesias a l'aliança. D'antuvi col·lectivista, evolucionà cap a l'anarcomunisme després d'entrevistar-se en 1875 amb Errico Malatesta en una estada d'aquest a Barcelona i de llegir els periòdics francesos Le Révolté i La Révolte; i formà un grup propagador del comunisme anarquista a Gràcia animat també per Emili Hugas. El maig de 1883, amb la secció de Gràcia, publicà un document, conegut com «Projecte de reglament de la Federació de la Regió Espanyola», on demanà la supressió del Consell Comarcal o, per defecte, del Consell Regional. A partir del 18 d'abril de 1886, i fins al 25 de novembre d'aquell any en que desaparegué, amb Emili Hugas edità el periòdic La Justicia Humana. Quincenal Comunista-Anárquico, primera publicació anarcocomunista de la Península. Malgrat tot, el seu grup anarcocomunista edità un nou òrgan d'expressió, Tierra y Libertad. Quincenario Anárquico-Comunista, que es publicà entre el 2 de juny del 1888 i el 6 de juliol de 1889, i que s'imprimia en un petit local de Gràcia i era distribuït per sa companya i per sa filla Salut. Creà la «Biblioteca Anarcocomunista», on traduí i publicà importants fullets --El Salariado, de Piotr Kropotkin; La sociedad al día siguiente de la Revolución i Autoridad y organización, de Jean Grave (Jehan Le Vagre); i Proceso de los anarquistas de Chicago--, i que distribuïa fullets editats a França. En aquesta època col·laborà en La Revolución Social, El Revolucionario i El Combate. Entre 1892 i 1894 col·laborà com a corresponsal en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido. Periódico Comunista Anárquico. La policia el va implicar en l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina el 24 de setembre de 1893. Detingut l'endemà del fet, fou tancat incomunicat durant 21 dies al castell de Montjuïc. El 15 d'octubre de 1893 va ser ingressat a la presó de Barcelona, al carrer de la Reina Amàlia. Borràs, que era completament sord, en no poder escoltar i contestar adequadament durant els continus i durs interrogatoris es desesperà totalment. Martí Borràs Jover s'emmetzinà ingerint una capsa de mistos el 9 de maig de 1894 a la cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya) després d'haver escrit una carta a la seva dona on aconsellava a ses filles que treballessin a cor ple per l'anarquisme mitjançant el convenciment i no mitjançant la força. Durant el seu enterrament es produïren aldarulls quan un grup de companys interceptaren el carro fúnebre i intentaren arrabassar, sense èxit, la creu del taüt. Pocs dies després, el 16 de maig de 1894, la causa instruïda contra ell i altra vintena de militants anarquista, va ser sobreseguda definitivament. Deixà obres inèdites, com ara la peça teatral Un grano de arena.

Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

***

- Fábio Luz: El 9 de maig de 1938 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el metge anarquista Fábio Lopes dos Santos Luz. Havia nascut el 31 de juliol de 1864 a Valença, al sud d'Estat de Bahia (Brasil). Després de passar la seva infància i adolescència a Valença, entre 1883 i 1888 va estudiar Medicina a Salvador. En aquest període ja participava en la propaganda abolicionista i republicana. Va instal·lar-se a Rio de Janeiro en 1888 fent de metge en un hostal d'immigrants a Pinheiros. A més de practicar la medicina higienista, va aconseguir una feina d'inspector escolar. Més tard, amb una clínica instal·lada al barri del Méier de Rio de Janeiro, va obtenir l'admiració i el respecte de la comunitat local per la forma desinteressada que tractava els pacients, fins i tot els que no tenien recursos, hostilitzats per les epidèmies que en aquella època assolaven la capital federal. Luz es va alinear amb la corrent anarquista llibertària basada en els principis fonamentals de Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Errico Malatesta. Malgrat ser un intel·lectual de classe mitjana, un «burgès», com es definia, va fer costat i va participar en les iniciatives dels treballadors anarquistes, impartint conferències i mítings, i escrivint en la premsa obrera (A Plebe, A Vida, Voz da União, Spartacus, etc.). Un projecte al qual va dedicar molt de temps, en l'àrea de l'educació, va ser la creació en 1904 de la Universitat Popular d'Ensenyament Lliure de Rio de Janeiro, amb la finalitat de formar científicament i políticament el proletariat, que, encara que va durar pocs mesos, donà lloc a la participació d'importants intel·lectuals carioques, com ara Elisio de Carvalho, Felisbelo Freire, Rocha Pombo, Evaristo de Marais, Pedro Couto, José Veríssimo i altres; Luz hi va impartir l'assignatura d'Higiene. Sempre fidel a l'anarcocomunisme i sabedor de la necessitat de la literatura com a eina d'educació, de discussió i de propaganda anarquista, va escriure fullets, obres didàctiques infantils i novel·les de temàtica social i d'orientació àcrata, i va col·laborar en una impremta llibertària. Entre les seves obres més famoses, totes molt influenciades pel tolstoisme messiànic, podem destacar Novelas (1902), Ideólogo (1903), Os emancipados (1906), Virgem-Mãe (1908), Elias Barrão e Xica Maria (1915), Nunca! (1924) o Manuscrito de Helena (1951). En 1914 participarà en la creació del Centre d'Estudis Socials, on impartirà conferències. Quan esclatà la Revolució russa en 1917, Luz, juntament amb José Oiticica, van ser els que més van combatre les pretensions bolxevics de control de la classe obrera brasilera, formant el grup «Os Emancipados» i des dels periòdics A Luta Social i Revolução Social, publicacions en «guerra textual» contra els bolxevics. No perdia cap oportunitat per fer proselitisme de l'anarquisme, com quan va prendre la seva cadira a l'Acadèmia Carioca de les Lletres o participant en infinitat de tertúlies. Fábio Luz va ser una de les figures més destacades de l'anarquisme brasiler, propagador de l'amor lliure en les files revolucionàries, defensor de l'higienisme, de la pedagogia llibertària i de l'ecologisme.

***

- Jaume Parés Adan: El 9 de maig de 1946 és abatut per la policia a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Jaume Parés Adan, conegut com El Abisinio, pels seus cabells negres i cresps. Havia nascut en 1910 a Barcelona (Catalunya). Obrer metal·lúrgic, de jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a partir de 1926 entrà a formar part dels grups clandestins de defensa confederals. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'allistà com a milicià en la Secció de Transport de la «Columna Durruti», treballant als garatges i tallers socialitzats Casanovas de Barcelona reparant i blindant els vehicles de la columna. També va fer d'escorta d'Eugenio Vallejo Isla, cap de la Secció de Siderometal·lúrgica de la Comissió d'Indústries de Guerra (CIG) de la Generalitat de Catalunya. Com a membre del Comitè de Defensa de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), en 1938 participà, amb Francesc Sabaté Llopart, en l'alliberament d'un company que havia estat ferit durant un enfrontament amb les forces de la Generalitat de Catalunya i que havia estat interrogat en una txeca estalinista. Quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Durant l'ocupació nazi, participà amb la Resistència. Després de l'Alliberament, entrà a formar part del grup guerriller de Francesc Sabaté Llopart (Quico). El juliol de 1945, amb Quico, Joan Salas Millan (El Roget) i Emilio C., acompanyà a la Península Ángel Marín Pastor i Lucio Gómez Arnaiz, delegats del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) encarregats de crear un Comitè d'Enllaç Permanent entre l'exili i l'Interior. El 20 d'octubre de 1945, amb Sabaté i Salas, gràcies a les informacions facilitades per Victorio Gual Vidal, participà en l'alliberament durant un trasllat de tres presoners, un comunista i dos companys confederals. Després, també amb Sabaté, participà en diverses expropiacions a diferents entitats bancàries i a capitalistes acabalats de l'Hospitalet de Llobregat. Interceptat per la policia, Jaime Parés Adan va ser cosit a trets per la policia franquista, sense cap possibilitat de resposta, el 9 de maig de 1946 quan entrà a l'escala del domicili de sa companya a la Travessera de Gràcia de Barcelona (Catalunya) on es refugiava.

Jaume Parés Adan (1910-1946)

***

- Jens Bjørneboe: El 9 de maig de 1976 se suïcida a Veierland (Nøtterøy, Vestfold, Noruega) l'escriptor, dramaturg, poeta, assagista, pintor i pedagog anarcoindividualista i antropòsof Jens Ingvald Bjørneboe. Havia nascut el 9 d'octubre de 1920 a Kristiansand (Vest-Agder, Noruega). Fou el més jove de tres fills d'una família acomodada enriquida arran de la Gran Guerra; son pare Ingvald Bjørneboe era un navilier d'origen belga, cònsol de Bèlgica i polític conservador, i sa mare es deia Maja Svensson, coneguda com Sørlandets vakre Maja (Maja, la bella del Sud), per la seva joventut. La seva infància va està marcada per la depressió i la malaltia; hagué de romandre anys al llit afectat per una pneumònia greu, temps que va dedicà a la lectura i a l'escriptura. Quan tenia 12 anys començà a consumir alcohol amagat dels pares i quan tenia 13 anys va intentar suïcidar-se penjant-se d'un arbre, però la branca es va trencar. A l'escola mostrà una actitud rebel i va ser expulsat de l'Escola Catedralícia de Kristiansand, per mantenir relacions sexuals amb una nina més petita, i d'altres centres educatius. En 1938 morí son pare i l'any següent viatjà amb sa mare a Itàlia i a l'Alemanya nazi. En 1940, quan Alemanya envaí Noruega, es va presentà voluntari a l'exèrcit, però va ser rebutjat per la seva salut. L'estiu d'aquell any es va embarcar com a grumet, viatjant als EUA i a l'illa d'Svalbard, més enllà del cercle polar àrtic. Després es traslladà a Dinamarca i més tard s'instal·là a Oslo, on visqué en els cercles bohemis, artístics i llibertaris. A la capital danesa aprengué a pintar, assistí a l'Escola d'Arts i Oficis i s'interessà per la literatura i la filosofia danesa, especialment per la de Søren Kierkegaard; també es relacionà molt amb els refugiats europeus que fugien de la guerra. A Oslo entrà en contacte amb l'antroposofia, formant part del seu cercle, amb Karl Brodersen i André Bjerke. En 1943, fugint amb Karl Brodersen de l'«Arbeidstjeneste» (Servei de Treball obligatori alemany), s'establí a Estocolm (Suècia), on conegué la pintora i fotògrafa antropòsofa judeogermana Louise Charlotte Funk (Lisel), amb qui es casà. Funk el va introduir en la literatura, la dramatúrgia i l'art alemanys (Bertolt Brecht, Friedrich Durrenmatt, Georg Büchner, etc.), aspecte que li influencià força. La lectura de Die Moorsoldaten (1935), de Wolfgang Langhoff, on es descriu les dures condicions dels presoners del camp de concentració d'Oranienburg, li va impressionar fortament. De bell nou a Oslo en 1945, es dedicà la pintura simbòlica i a l'escriptura. També en 1945 va viatjar pel Berlín en reconstrucció. La seva predisposició vers l'antroposofia es va veure palesa quan en 1950 entrà com a mestre de fusteria i d'altres matèries en una escola Waldorf (Escola Rudolf Steiner) d'Oslo, experiència pedagògica que duraria fins al 1957, i en 1951 quan publicà el seu primer llibre Dikt, recull de poemes de fort contingut misticoreligiós i influïts per Rainer Maria Rilke. Després es passà a la literatura de marcat contingut criticosocial, com ara Før hanen galer (1952), dura invectiva contra la postguerra i l'horror nazi; Jonas (1955), contra el sistema escolar autoritari i l'Estat, i Den onde hyrde (1960), novel·la anticarcerària escrita després de passar un temps a la presó condemnat per conduir ebri. En 1952 abandonà la «Den norske Forfatterforening» (DnF, Associació d'Escriptors Noruecs) i fou un dels fundadors, amb son cosí l'escriptor i poeta André Bjerke (1918-1985), de la «Forfatterforeningen av 1952» (Associació d'Escriptors de 1952), partidaris de l'estàndard riksmal o bokmal en el debat sobre la llengua noruega. En 1957 va patir una forta depressió que el llançà encara més a la beguda, que intentà equilibrar viatjant (Itàlia, etc.). En 1959 va fer una visita al Berliner Ensemble, i va fer amistat amb alguns dels seus membres. Aquest mateix any va conèixer la jove actriu Tove Tveteraas i en 1961 es va separar de Lisel. En 1961 mateix es casà amb Tveteraas, amb qui va tenir tres fills. A partir de 1964 es dedicà força al teatre, col·laborant amb Eugenio Barba a l'Odin Teatret d'Oslo. Entre 1966 i 1973 publicà la trilogia «Bestialitetens historie» (La història de la bestialitat), amb empremtes pel filòsof Michel Foucault i considerada per molts com la seva obra mestra, formada per Frihetens øyeblikk (1966), Kruttarnet (1969) i Stillheten (1973). En 1966 s'edità anònimament la novel·la Uten en trad, per la qual va ser processat l'any següent per «pornografia i obscenitat», confiscant l'edició de l'obra i prohibint-la a Noruega. El judici, del qual va ser absolt finalment, li va suposar una enorme promoció i el llibre va ser traduït a diverses llengües europees. En 1974 va publicar la seva última gran obra, Haiene. Poc abans de morir sortí l'obra de teatre Rode Emma (Emma la Roja), sobre la vida de l'agitadora anarquista Emma Goldman. Minat per la depressió i l'alcoholisme, Jens Bjørneboe es va suïcidar penjant-se el 9 de maig de 1976 a Veierland (Nøtterøy, Vestfold, Noruega). Entre els seus assaigs destaquen Semmelweis. Et anti-autoritært skuespill (1968), Norge, mitt Norge. Essays om formyndermennesket (1968), Vi som elsket Amerika. Essays om stormaktsgalskap, straffelyst, kunst og moral (1970), Anarkismen. I dag? (1971) i Politi og anarki. Essays om katter, domstoler og mennesker (1972). Marcat pel pensament de Friedrich Nietzsche, sempre es va autodefiní com «anarconihilista». Bjørneboe està considerat com un dels autors noruecs més importants de la postguerra.

---

Continua...

---

[08/05] Fets de Maig - Par�s (08-05-68) - Salgado - Roscigna - Fedeli - Woodcock - Esteve - Zasulic - Lemel - Lallana - Samp�riz - Hirszauge - Mouna - Escuder

efemerides — Wed, 08 May 2013 20:22:25 +0200

[08/05] Fets de Maig - París (08-05-68) - Salgado - Roscigna - Fedeli - Woodcock - Esteve - Zasulic - Lemel - Lallana - Sampériz - Hirszauge - Mouna - Escuder

Anarcoefemèrides del 8 de maig

Esdeveniments

- Últim dia dels Fets de Maig: El dissabte 8 maig a Barcelona (Catalunya) la normalitat va ser absoluta, però els ànims encara no estaven apaivagats, ja que la situació era de vencedors i vençuts. Els guàrdies portats des de València es passejaven en grups per la ciutat amb talant provocatiu, com pacificadors victoriosos. Els cenetistes es negaven a lliurar les armes i a ser escorcollats, fet que va donar lloc a algun episodi amb morts, ja que els guàrdies destruïen els carnets cenetistes. Van sortir tots els diaris amb total normalitat i l'òrgan del PSUC, Treball, ja assenyalava com a màxim responsable dels fets al POUM; fins i tot La Batalla, del POUM, que s'imprimia a altres impremtes després de la confiscació de les seves, i Solidaridad Obrera, de la CNT, recomanaven abandonar la lluita i reprendre la feina. Els combats havien acabat i havien deixat uns cinc-cents morts i més d'un milenar de ferits. D'aleshores ençà, el camp va quedar lliure per a la repressió stalinista: els comunistes del PSUC van aconseguir l'hegemonia enfront de la CNT, i el POUM va ser declarat il·legal.

***

- París (08-05-68): El 8 de maig de 1968 a París (França), els combats entre estudiants i forces de l'ordre acaben a les 3 de la matinada. L'Humanité surt el matí acusant el govern. Els diputats comunistes reclamen la gràcia per als condemnats i es produeix la primera declaració oficial de la direcció del Partit comunista, on es confirma la nova línia: denuncia del govern, de la repressió i del «sistema d'ensenyament inadaptat». De bon dematí, els estudiants dels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts) comencen a actuar. A molts instituts, sobre tot de París, però també a la resta de l'Estat, els alumnes es manifesten, fins i tot amb els seus professors. Uns dos mil alumnes de l'institut Paul Valèry del Districte XII de París, desfilen pel barri alertant els altres instituts i escoles; el mateix passa amb els instituts Buffon, Charlemagne, Turgot o Rodin. A les 18 hores es produeix un míting a la Facultat de Ciències de l'Halle aux Vins. La majoria dels congregats no sembla voler acceptar fàcilment el brusquer canvi de parer de les direccions de les organitzacions polítiques que fins al dia abans havien vituperat el moviment. Els manifestants, després d'alguns discursos dels sindicalistes, cridaven: «Oportunistes!» El «Moviment del 22 de Març» decideix escampar la lluita contra la repressió policíaca no només al Barri Llatí sinó a tot París. Cap a les 20 hores, després de l'acte, al qual participen Alfred Kastler i Jacques Monod, premis Nobel de medicina, una manifestació comença la marxa cap al Barri Llatí enmig d'una suau pluja; son unes 20.000 persones. Una hora més tard, davant dels jardins de Luxemburg, a la plaça Edmond Rostand, els «organitzadors» donen l'ordre de dissolució, provocant entre els manifestants decepció i descontent. Es formen grups de discussió: els manifestants no admeten que el seu moviment sigui «utilitzat, reciclat o castrat» per forces polítiques que li són alienes, i «que pretenen únicament reforçar la seva oposició al gaullisme en benefici de la socialdemocràcia». Mentrestant es produeix un debat a l'Assemblea Nacional, on la comunista Fédération de Gauche Démocratique et Socialiste (FGDS, Federació d'Esquerra Democràtica i Socialista) fa una proposta de llei que demana l'amnistia dels estudiants empresonats; però el govern rebutjarà tota discussió. Aquesta nit, el general De Gaulle rep un telegrama: «Demanen encaridament faci gest personal susceptible apaivagar rebel·lió estudiantil: amnistia d'estudiants condemnats, reobertura de facultats. Respectuosament: François Mauriac, François Jacob, André Lwoff, Jacques Monod i Albert Kastler.»; tots premis Nobel.

Naixements

- Francisco Salgado González: El 8 de maig de 1887 neix a Pontedeume (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Francisco Salgado González. En 1913, afiliat al Sindicat de Barrinadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer un míting al Ferrol, amb Antonio Orosa, Román Delgado Monteagudo, José Tobías López Bouza i altres, contra la repressió a l'Argentina. A partir de 1914 començà a realitzar tasques sindicals a Pontedeume, participant en la fundació del Sindicat de Mariners Pescadors, del qual fou el seu primer president. En 1919 assistí al Congrés de la Comèdia cenetista en representació de la Unió de Pescadors de Pontedeume i del sindicat «El Despertar de la Humanidad» de Mera. En 1920 participà en la creació de la CNT de Puentedeume, de la qual fou nomenat secretari del seu comitè. Més tard marxà a Ferrol, on fou un dels fundadors del Sindicat Únic del Ram del Transport, i va fer feina com a treballador portuari, sobretot com a estibador. L'agost de 1931 fou nomenat vocal del primer Comitè de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de Ferrol. El febrer de 1932 va ser detingut per participar en una vaga contra les deportacions d'obrers i aquest mateix any fou delegat dels carregadors de Ferrol en el Ple Regional confederal de Galícia a Ferrol. En 1933 acudí al Ple cenetista de Santiago en representació del Sindicat del Transport del Ferrol i de la Unió Marítima de Fene. En 1934 presidí el Sindicat del Transport. Arran dels fets d'octubre de 1934 fou detingut, jutjat per possessió d'explosius i empresonat fins a octubre de 1935. El desembre de 1935 representà diversos sindicats del Ferrol i de Pontedeume al Ple Regional de Galícia de la CNT a Orense. En 1936 fou delegat d'Ares i de Ferrol al Congrés de la Federació Nacional d'Indústria de la Pesca. Aquest mateix any representà els obrers dels transport i de l'alimentació de Ferrol i els pescadors d'Ares al Congrés de Saragossa de la CNT. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 pogué amagar-se durant tres anys a Ferrol i salvar-se de la repressió. Francisco Salgado González va morir de malaltia en 1939 a Ferrol (La Corunya, Galícia), poc després d'acabar la guerra i després de rebutjar un oferiment per participar en un intent de fuga des del port de Ferrol.

***

- Miguel Arcángel Roscigna: El 8 de maig de 1891 neix a Buenos Aires (Argentina) l'activista i expropiador anarquista Miguel Arcángel Roscigno, més conegut com Miguel Arcángel Roscigna. Sos pares, Vicenzo Roscigno i Filomena Delmastro, eren immigrants italians que havien arribat a l'Argentina en 1887. Es va fer obrer ferrer de la construcció i milità en el gremi dels metal·lúrgics. Estava casat amb Victoria Romano, també filla d'italians. A partir de 1909, arran de la mort del coronel Ramón Lorenzo Falcón, cap de la Policia de Buenos Aires, a mans de l'anarquista Simón Radowitzky, començà a interessar-se per les idees anarquistes. En 1923 fou nomenat secretari del Comitè Pro Presos Socials i Deportats de Buenos Aires, organització que en 1928 començà a editar el periòdic El Preso Social. En 1924 decidí preparar la fuga de Radowitzky i per a aquesta empresa entrà a fer feina de carceller a la colònia penitenciaria d'Ushuaia on es trobava empresonat. El pla fracassà perquè en un congrés de la Unió Sindical Argentina (USA) celebrat a Buenos Aires els socialistes i sindicalistes d'aquesta organització, per desprestigiar el moviment anarquista, palesaren la seva tapadora. Acomiadat de la feina i expulsat del penal, abans d'abandonar Ushuaia incendià la casa del director del presidi. Més tard organitzà la primera fuga del forner Ramón Silveyra, condemnat a 20 anys de presó. En aquest mateix 1924 quatre anarquistes (els germans Alejandro i Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover), que havien vingut d'Espanya per a recaptar fons per a finançar la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, van fer una gira d'assalts, robatoris i atemptats arreu de Sud-amèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile i Argentina). A Buenos Aires havien realitzat dos atracaments, a l'estació de Las Heras i a l'estació de metro de Primera Junta al barri de Caballito de Buenos Aires, els quals van ser un desastre i acabaren amb un policia mort. Roscigna decidí integrar-se en aquest grup expropiador i el 19 de gener de 1926 set individus (els germans Ascaso, Durruti, Jover, Andrés Vázquez Paredes, Emilio Uriondo i Roscigna) assaltaren la sucursal San Martín del Banc de la Província de Buenos Aires, amb un botí de 64.085 pesos i amb un empleat mort i altre de ferit. Amb els diners dels atracaments, finançà part de la campanya d'agitació contra els interessos nord-americans a Sud-amèrica en ple «Afer Sacco i Vanzetti». El 24 de juliol de 1927, després de rebre informes de la policia uruguaiana sobre la seva implicació en l'atemptat amb bomba a la legació nord-americana a l'Uruguai i sobre la preparació d'un artefacte explosiu col·locat dins d'un llibre per ser enviat al director del penal d'Ushuaia, va ser detingut a casa seva a Buenos Aires. Després de diversos dies d'interrogatori, va ser alliberat per manca de proves. Amb Andrés Vázquez Paredes i els germans Vicente i Antonio Moretti, formà un nou grup expropiador i l'1 d'octubre de 1927 aquest assaltà el pagador dels sous de l'Hospital Rawson de Buenos Aires; el botí fou de 141.000 pesos, però l'escorta Francisco Gatto resultà mort quan intentà disparar per evitar el robatori. La banda de Roscigna decidí fugir del país i amb el suport de Bustos Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i els germans Moretti creuaren el delta amb el bot E pur se muove i arribaren a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo. Vázquez Paredes prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una recerca dels activistes sense parangó. El botí del Rawson va ser destinat a la solidaritat anarquista i al finançament de falsificacions de diners argentins per l'alemany Erwin Polke. L'11 de febrer de 1928, Emilio Uriondo, empresonat per posar una bomba a la legació nord-americana de Montevideo, va ser alliberat i se sumà al grup de Roscigna. En aquesta època Durruti li proposà que actués amb el seu grup a Espanya, però Roscigna s'estimà més seguir lluitant al Río de la Plata. En el grup de Roscigna, a més d'Uriondo i dels germans Moretti, s'integraren tres anarquistes catalans del grup de Durruti: Jaume Tadeo Peña, Pere Boadas Rivas i Agustí García Capdevila. Impacients, en 1928 els germans Moretti i els catalans assaltaren pel seu compte l'Oficina de Canvi Messina de Montevideo, portant-se un botí de 4.000 pesos uruguaians i deixant tres morts i tres ferits. Arran d'una confidència, la policia cercla la casa on s'havia refugiat el grup; els tres catalans i Vicente Moretti es van lliurar als agents, però Antonio Moretti cremà els diners i després se suïcidà amb un tret al cap. Vicente Moretti i els catalans van ser tancats a la presó de Punta Carretas de Montevideo, Uriondo fugí al Brasil i Roscigna retornà a l'Argentina. El febrer de 1929 Roscigna assaltà els establiments Kloeckner i l'octubre de 1930, amb Severino Di Giovanni, atracà el pagador d'Obres Sanitàries al barri de Palermo de Buenos Aires. El setanta per cent del botí de 286.000 pesos es va destinar al suport dels companys anarquistes presos i per a finançar l'alliberament dels companys tancats al penal de Punta Carretas. El 18 de març de 1931 els tres anarquistes expropiadors catalans i Vicente Salvador Moretti, juntament a cinc presos comuns que van aprofitar la conjuntura, s'evadiren de la presó de Punta Carretas després d'haver excavat des dels banys un túnel de 50 metres de llargària i quatre de profunditat. Dos reclosos més, l'anarquista Aurelio Rom, cunyat d'Antonio Moretti, i un pres comú, que van sortir els últims, van ser interceptats i detinguts. El túnel, perfectament equipat, passava per sota calçades i muralles, i anava a parar en un magatzem de fusta i carbó («El Buen Trato») obert l'agost de 1929 per l'anarquista Gino Gatti, qui serà el veritable «enginyer» de l'obra, ajudat per José Manuel Paz, qui s'encarregarà de la instal·lació elèctrica i de la ventilació, i per Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i Fernando Malvicini, anarquista del grup de Severino Di Giovanni. Pocs dies després, el 27 de març de 1931, arran d'una delació, Roscigna, Moretti, Vázquez Paredes, Paz i Malvicini van ser detinguts. Jutjats, van ser condemnats a sis anys de presó. El 31 de desembre de 1936, complida la pena, les autoritats uruguaianes aplicaren als penats l'«Edicte d'Indesitjables» i van ser expulsats cap a Buenos Aires i lliurats al Departament d'Ordre Social argentí. Paz va ser traslladat a Córdoba on finalment va ser alliberat per un grup anarquista que atacà la comissaria. L'última notícia coneguda sobre Roscigna fou el 25 de maig de 1937. A Roscigna, com a Vázquez Paredes i a Malvicini, se li va aplicar l'anomenada «Llei Bazán» –l'inspector general Fernández Bazán establí com a norma per als seus subordinats la llei de «Primer, disparar; després, preguntar»– i van ser assassinats i llançats al Río de la Plata. Mai no es van trobar els seus cadàvers.

Miguel Arcángel Roscigna (1891-1937)

***

- Ugo Fedeli: El 8 de maig de 1898 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escriptor i propagandista anarquista Ugo Fedeli, també com Hugo Treni o G. Renti. Va començar a treballar molt jove i va completar la seva formació professional seguint cursos nocturns en una escola tècnica. Va començar a militar en els grups de joves llibertaris de Milà («Franchi tiratori» i «Ribelli milansesi») que portaven campanyes antimilitaristes en contra de la guerra de Líbia i va fer amistat amb alguns militants que després seran destacats, com ara Francesco Ghezzi i Carlo Molaschi. Immers en el cercles anarcoindividualistes, majoritaris al Milà de l'època, representats per Molaschi, Leda Rafanelli i Giuseppe Monanni, va participar activament en les lluites socials i en 1913, durant la vaga organitzada per l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) va ser detingut per primera vegada i fitxat per la policia com a «anarquista perillós». Poc abans d'esclatar la Gran Guerra, amb Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Rafanelli i Molaschi, va editar el periòdic Il Ribelle (1914-1915), el gerent del qual va ser Giovanni Fontanelli i que feia costat els anarquistes no intervencionistes; en aquest periòdic va publicar el seu primer article: «Abasso la guerra». En aquesta època va ser requerit nombroses vegades per les seves accions antimilitaristes. En 1917, després d'haver fet feina alguns mesos com a obrer militaritzat, va ser cridat a files, i en nom dels «principis tolstoians», va desertar. Detingut a Suïssa, serà jutjat en 1919, juntament amb Luigi Bertoni, en el procés de la «Bomba de Zuric», i expulsat de Suïssa quan va ser declarat innocent després de passar uns mesos empresonat. El novembre de 1919 va tornar a Itàlia i va ser amnistiat en 1920. Es va casar amb Clélia Premoli, la seva companya de tota sa vida, el juliol de 1920. Després serà un dels fundadores i corresponsals d'Umanità Nova i també membre de la redacció de la revista Nichilismo (1920-1921), òrgan dels militants individualistes, el gerent de la qual serà Giuseppe Invernizzi. En 1921 a Milà funda el periòdic L'Individualista del qual només se'n publicaren quatre números perquè els redactors (Pietro Bruzzi, Francesco Ghezzi i Ugo Fedeli mateix) i el gerent (Eugenio Macchi) van ser incriminats en el complot de l'atemptat del teatre Diana (23 de març de 1921). Després d'haver de recórrer tot Europa fugint dels feixistes, va arribar a Berlín amb Pietro Bruzzi. Després, amb Francesco Ghezzi, i sota el nomb de Alfred Fidler, va marxar a Rússia. Amb Ghezzi i Bruzzi va representar a la USI en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR). A l'Hotel Lux va trobar Alexandre Berkman, Emma Goldman i alguns militants llibertaris russos encara no empresonats. Va estudiar la Revolució russa i va col·laborar en Anarchiski Vesnik, però finalment va haver de fugir en 1923 de la Unió Soviètica perseguit. Va romandre a Berlín, treballant de carboner i d'ajudant d'impremta, i va participar com a delegat dels anarquistes russos en el congrés de fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i pel qual serà detingut. En 1924 va marxar a París, on va freqüentar el cercle d'exiliats anarquistes russos, entre ells Makhno i Volin, i va participar en els debats sobre la «Plataforma d'organització de la Unió General dels Anarquistes» (Plataforma Arshinov). Amb Sébastien Faure, Séverin Férandel i Buenaventura Durruti va ser un dels fundadors de la Librairie Internationale, de les Editions Anarchistes i de La Revue Internationale Anarchiste, de la qual va ser el responsable de la secció italiana d'aquesta revista trilingüe. Va participar activament en la campanya a favor dels militants anarquistes empresonats a la Unió Soviètica, com ara Ghezzi, i en altres campanyes (Castagna, Bonomini, Sacco i Vanzetti, etc.). Arran de l'atemptat comès el juny de 1924 pels feixistes contra Giacommo Matteoti, es va constituir a París el «Comitato d'Azione Antifascista», que arreplegava socialistes, republicans i anarquistes, i amb E. Abate, Alberto Meschi i A. Borghi va representar els darrers. També va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va fundar les revistes Iconoclasta i La Tempra (1924-1925) amb Virgilio Gozzoli. En 1929 va ser expulsat de França i després de Bèlgica. Entre 1927 i 1929 col·laborarà amb el diari La Lotta Umana, dirigit per Luigi Fabbri. En 1929 va marxar a Montevideo (Uruguai), on va fundar la revista Studi Sociali (1930-1935) i va prendre part en la fundació del Comitè Internacional de Relacions Anarquistes el 1931, sempre al costat de Luigi Fabbri. Va ser deportat a Itàlia el desembre de 1933 per la dictadura uruguaiana de Gabriel Terra i confinat a l'illa de Ponça, Colfiorito, Monteforte Irpino i Ventotene fins a 1943. Durant aquests anys de presidi son fill de vuit anys morirà. Esdevingué l'animador del Conveni Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia (Milà, 1945), presidí el Primer Congrés Anarquista a Carrara, i va ser secretari de la Federació Anarquista Italiana entre 1945 i 1952, i membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) des de 1948. En 1951 va ser contractat per Adriano Olivetti com a bibliotecari i organitzador de cursos per al Centre Cultural Olivetti. Col·laborà en una gran quantitat de periòdics llibertaris i en moltes publicacions sobre anarquisme, especialment en estudis bibliogràfics i biogràfics. Ugo Fedeli va morir el 10 de març de 1964 mor a Ivrea (Piemont, Itàlia). El seu arxiu i la seva gran biblioteca personal estan repartits entre l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i l'Arxiu Família Berneri de Regio Emília (Itàlia).

***

- George Woodcock: El 8 de maig de 1912 neix a Winnipeg (Manitoba, Canadà) l'escriptor, crític literari i historiador anarquista George Woodcock. De petit marxà amb sos pares a Anglaterra, on estudià a la Sir William Borlase School i al Morley College. Encara que de família humil, guanyà una beca per anar a la Universitat d'Oxford, però va rebutjar aquesta oportunitat perquè havia de reconèixer una observança religiosa i en comptes d'això prengué una feina d'empleat en el Great Western Railway. Al ferrocarril començà a interessar-se per l'anarquisme, pensament polític que mantindrà durant tot sa vida, escrivint diversos llibres sobre el tema (antologies, biografies, estudis històrics, etc.). En aquests anys s'introduí en el món de la literatura i conegué importants escriptors, com ara T. S. Eliot, Aldous Huxley, Dylan Thomas, Roy Campbell, Herbert Read, Julian Symons o Mulk Raj Anand. Conegué George Orwell després de mantenir dues discussions públiques a través de les pàgines de la publicació Partisan Review. Orwell va escriure que en el context d'una guerra contra el feixisme, defensar el pacifisme era «objectivament ser profeixista» i Woodcock mantingué postures obertament antimilitaristes; malgrat aquesta diferencia, esdevingueren bons amics --anys més tard, en 1966, Woodcock va escriure The crystal spirit, un estudi crític sobre Orwell que fou guardonat amb el Governor General's Award. En aquests anys col·laborà amb l'editorial anarquista Freedom Press, treballant en l'edició de War Commentary i de Freedom. Durant la II Guerra Mundial treballà en una granja com a objector de consciència. En 1949 tornà a Canada, instal·lant-se eventualment a l'illa de Sooke (Vancouver, Colúmbia Britànica), on fracassà con a granger. Amb el suport d'amics pogué traslladar-se a Vancouver, on finalment compra una casa a Kerrisdale. Entre 1954 i 1955 ensenyà en la Universitat de Seattle i entre 1954 i 1956 realitzà nombrosos guions radiofònics per a la Canadian Broadcasting Corporation (CBC). En 1955 aconseguí un càrrec de professor associat al departament d'anglès de la Universitat de la Colúmbia Britànica, on va romandre fins a la dècada dels setanta. En aquesta prolífica època començà a escriure llibres de viatges, poesia, assaig, traduccions, crítica literària, biografies, així com obres sobre l'anarquisme. En 1959 fundà el periòdic Canadian Literature, la primera revista dedicada a la literatura canadenca. En 1962 publicà una de les seves obres més reconegudes Anarchism: a history of libertarian ideas and movements. Durant sa vida obtingué nombrosos premis, com a la beca de la Royal Society of Canada (1968), el Premi Molson (1973) o la medalla de la UBC a la biografia més popular (1976). Però només acceptà premis atorgats pels seus col·legues, rebutjant els emesos per l'Estat canadenc, com ara l'Ordre de Canadà; l'única excepció fou el Premi Llibertat de la ciutat de Vancouver, que acceptà en 1994. Cap al final de sa vida s'interessà força per la difícil situació del poble tibetà i viatjà a l'Índia, on estudià el budisme, féu amistat amb el Dalai Lama i creà la Tibetan Refugee Aid Society (Societat d'Ajuda als Refugiats Tibetans). Amb sa dona, l'artista Ingeborg Linzer (Inge), creà la Canada India Village Aid (Ajuda a les Aldees Índies de Canadà), que patrocina projectes de suport a les zones rurals índies. Amb aquestes dues organitzacions va fer realitat la seva idea de cooperació voluntària entre els pobles al marge de les fronteres estatals. També creà un fons d'ajuda econòmica per als escriptors canadencs necessitats. És auto d'Anarchy or chaos (1944), The incomparable Aphra (1948), Ravens and prophets (1952), Anarchism: a history of libertarian ideas and movements (1962), Faces of India: a travel narrative (1964), The crystal spirit: a study of George Orwell (1966), The Doukhobors (1968, amb Ivan Avakumovic), The Hudson's Bay Company (1970), The anarchist prince: a biographical study of Peter Kropotkin (1971, amb Ivan Avakumovic), Into Tibet: the early british explorers (1971), Victoria (1971), Dawn and the darkest hour: a study of Aldous Huxley (1972), Rejection of politics and other essays on Canada, canadians, anarchism and the world (1972), Canada and the canadians (1973), Who killed the British Empire?: an inquest (1974), Amor de Cosmos: journalist and reformer (1975), Gabriel Dumont: the Métis chief and his lost world (1975), South Sea journey (1976), Peoples of the Coast: the indians of the Pacific Northest (1977), The anarchist reader (1977, editor), Anima, or, Swann grown old: a cycle of poems (1977), Two plays (1977), The world of canadian writing: critiques and recollections (1980), 100 great canadians (1980), Confederation betrayed! (1981), The meeting of time and space: regionalism in canadian literature (1981), Taking it to the letter (1981), The University of British Columbia: a souvenir (1986, amb Tim Fitzharris), Northern spring: the flowering of canadian literature in english (1987), Pierre-Joseph Proudhon: a biography (1987), Caves in the desert: travels in China (1988), The Purdy-Woodcock letters: selected correspondence (1964-1984) (1988), William Godwin: a biographical study (1989), A social history of Canada (1989), Powers of observation (1989), The century that made us: Canada (1814–1914) (1989), British Columbia: a history of the province (1990), Tolstoy at Yasnaya Polyana and other poems (1991), Anarchism and anarchists: essays (1992), The cherry tree on Cherry Street and other poems (1994), entre d'altres. George Woodcock va morir el 28 de gener de 1995 a Vancouver (Colúmbia Britànica, Canadà). En 1998 George Fetherling li dedicà una biografia: The gentle anarchist: a life of George Woodcock.

George Woodcock (1912-1995)

***

- Eduard Josep Esteve: El 8 de maig de 1916 neix a Casinos (Camp de Túria, País Valencià), en una família de paletes, el militant anarcosindicalista Eduard Josep Esteve, també conegut sota els pseudònims de Germen, Germen Esteve i José López Aguado. Orfe de mare als nou anys, va deixar l'escola quan en tenia 11. El març de 1931 es trasllada a València, on va queda força impressionat amb la proclamació de la II República. Després de la lectura de Malatesta i de Kropotkin es va declarar anarquista i va ingressar en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Atret pel naturisme, participarà també en el grup esperantista «Libera Vivo», on militen destacats membres de les Joventuts Llibertàries valencianes. Membre del grup juvenil anarquista de Vega Alta, va ser nomenat delegat a la Federació Local de les Joventuts Llibertàries. Després seria nomenat secretari general de les Joventuts Llibertàries locals i provincials, en substitució de Manuel Morell Milla, fins al final de la Guerra Civil. El juliol de 1936 va intervenir en l'assalt de les casernes de l'Alameda i amb Alorda va requisar els locals per a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); dies després, va ser reelegit secretari de l'FIJL de València, càrrec que mantindrà durant tota la guerra llevat d'uns mesos que va estar en la Brigada 82 al front de Terol. En acabar la guerra, atrapat a Alacant, va patir empresonament als camps de Los Almendros i Albatera, fins que amb l'ajuda del grup «Libera Vivo» i del Comitè Nacional de Pallarols, va aconseguir arribar a Barcelona i passar la frontera per La Pobla de Lillet. Tancat durant un mes a Perpinyà, va ser enviat al camp de Sant Cebrià i després, amb Juan Zafón Bayo i Eleuterio Quintanilla Prieto, a una companyia de treballadors a la frontera belga. Enfonsat el front gal, va creuar mitja França fins que va ser apressat i tancat a Vernet i Argelers. Reincorporat en la 21 Companyia, va marxar a l'arsenal de Mably i, un cop l'arsenal va ser requisat pels alemanys, va viure a La Rochelle i a Bordeus, ciutat d'on va intentar fugir en quatre ocasions durant els quatre mesos que va romandre. Va aconseguir finalment fugir a Tolosa de Llenguadoc i es va unir a la Xarxa Ponzán en 1941. A finals de 1942 va entrar a Espanya com a responsable d'un grup de la xarxa de Ponzán. Quan va caure Francisco Ponzán Vidal, va restar a Barcelona, mesclat entre els treballadors de la capital catalana. En 1945 va ser membre del Comitè Local de la CNT barcelonina, però va ser detingut i alliberat gairebé immediatament, incorporant-se de bell nou al Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Aquell mateix any, es va unir al Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, amb el qual trencarà en 1946 per ser contrari a mantenir contactes amb l'exili. A mitjans de 1946 va col·laborar amb el Comitè Regional de la CNT de Félix Carrasquer, dedicant-se sobre tot a la reorganització de les comarques barcelonines. Més tard va formar part del Comitè Regional català d'Hermes Piquer Fargas i va assumir la secretaria general el desembre de 1946, quan encara era secretari de la Federació Local barcelonina, en uns moments de forta empenta confederal. Però el 20 de maig de 1947 és detingut i empresonat durant dos anys a la presó Model de Barcelona. En llibertat condicional a partir de 1949, es va afiliar al Sindicat d'Espectacles de la CNT, del qual arribarà a ser president en 1952. Aquest mateix any va ser empresonat i jutjat en consell de guerra amb altres companys confederals a Madrid el 5 de febrer de 1954, va condemnat a quatre anys, dels quals complirà dos. Un cop alliberat, tornarà a treballar en el mateix ram, quan ja el declivi confederal és un fet. Durant la dècada dels 60 va participar, amb Ginés Camarasa, en la reconstrucció d'un comitè nacional cenetista, després del període de Juan José Gimeno, convocant un Ple Nacional de Regionals del qual va sortir elegit Ismael Rodríguez. Quan va esclatar el «cincpuntisme», que va suposar la ruptura de la unitat cenetista en l'interior, Esteve va condemnar l'aventura. Anys més tard, com a membre del Comitè Regional de Catalunya va ser delegat a la Comissió de Relacions de França. Durant el període de Cipriano Damiano González, per discrepància amb l'exili, va abandonar tota tasca orgànica. En 1976 va retornar a la lluita i va ser elegit per a representar el Sindicat d'Espectacles de Barcelona en el V Congrés, però es va negar a participar per no estar d'acord amb l'altre delegat. Després de la ruptura confederal es va marginar, però sempre atent d'evolució de la CNT. Durant els seus últims anys va col·laborar en la revista Polémica. Eduard Josep Esteve va morir el 29 de desembre de 1996 a Barcelona (Catalunya) i va ser dels no molt nombrosos militants que va romandre a l'Espanya franquista i sempre va defensar les prerrogatives de l'interior sobre les de l'exili.

Eduard Josep Esteve (1916-1996)

Defuncions

- Vera Zasulic: El 8 de maig de 1919 mor a Petrograd (Rússia) la revolucionària, anarquista i, després, marxista menxevic Vera Ivanovna Zasulic (o Zasulich, Zassoulich). Havia nascut el 8 d'agost de 1849 --el 27 de juliol segons el calendari julià-- a Mikhajlovka Gzatskogo (Rússia) en una família noble. Després dels seus estudis a Moscou, es lliga als estudiants revolucionaris de Sant Petersburg i al moviment populista, fet que li va portar la detenció el maig de 1869 per mantenir correspondència amb el nihilista Sergei Netxaiev. Empresonada a la fortalesa de Pere i Paul, serà alliberada en març de 1871, i s'instal·larà a Kharkov on militarà en el grup bakuninista «Els avalotapobles del sud», que cometran diversos atemptats contra la dictadura tsarista. De tornada a San Petersburg, el 5 de febrer de 1878 (24 de gener per al calendari julià), va disparar amb un revòlver contra el general Trepov, prefecte de policia responsable de les tortures patides per A. S. Emelianov (Bogolioubov), membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat». Trepov només resultarà ferit i Vera serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, va tornar entrar a Rússia per militar amb el grup Divisió Negra. Però en 1883 s'allunyarà de l'anarquisme i s'alinearà en les files marxistes, fundant en 1883 a Ginebra, amb Plekhanov, Pavel i Aksel'rod, la primera organització marxista russa (Emancipació del Treball). Va ser redactora del diari Iskra i va formar part del Partit menxevic, prenent part en el congrés de la II Internacional com a membre d'aquest corrent. Va ser traductora i introductora de les primeres publicacions de Marx i Engels, i publicà articles polítics i assaigs en nombroses revistes russes i d'altres països europeus.

***

- Nathalie Lemel: El 8 de maig de 1921 mor cega i en la misèria a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) la communard, militant anarquista i feminista Nathalie Duval, més coneguda com Nathalie Lemel. Havia nascut el 26 d'agost de 1826 a Brest (Bretanya) on sos pares tenien un cafè. Va ser educada en una escola religiosa fins als 12 anys i després treballarà enquadernant llibres. En 1845 es casa amb un enquadernador vuit anys més gran que ella, Jérôme Lemel, amb qui tindrà tres fills. En 1849 la parella es trasllada a Quimper on obre una botiga d'enquadernacions i llibreria. Aquesta activitat durarà fins a 1861, quan el negoci fa fallida i es veuen obligats a deixar la Bretanya i a marxar a París a la recerca de feina. La seva primera ocupació a París sembla que va ser la venda de llibres i l'enquadernació, alhora que esdevé militant socialista. L'agost de 1864, any de la creació de la Primera Internacional, els enquadernadors comencen una forta vaga i un dels militants més coneguts serà Eugène Varlin. En 1865 Nathalie Lemel s'adhereix a la Internacional i quan una nova vaga esclata, formarà part del comitè vaguístic i serà elegida delegada sindical, un fet excepcional a l'època. Es distingirà per la seva determinació i per les seves qualitats d'organitzadora, lluitant per la paritat de salaris entre homes i dones. Segons un informe policíac: «Es caracteritza per la seva exaltació, s'ocupa de política; als tallers, llegeix en veu alta els periòdics nocius; freqüenta assíduament els clubs polítics.» A tot això cal afegir-hi una forta oposició al Segon Imperi. En 1868 abandona el domicili conjugal, per mor de l'alcoholisme de son marit, fet que no va millorar la reputació als ulls dels benpensants i de la policia, però li va permetre dedicar més temps a la militància. Amb Varlin i altres enquadernadors, participarà en la creació de La Ménagère, una cooperativa d'alimentació, i de La Marmite, un restaurant obrer --que amb el temps comptarà amb quatre establiments per a vuit mil obrers--, treballant en la preparació dels àpats. El 18 de març de 1871 va esclatar la insurrecció de la Comuna de París i a partir d'aquesta data Nathalie Lemel treballarà activament en els grups de dones i prendrà sovint la paraula. Aquests debats l'animen a crear l'11 d'abril, amb Elisabeth Dmitrieff, aristòcrata russa relacionada amb Karl Marx, la Unió de Dones per la Defensa de París i d'assistència als ferits, i Nathalie formarà part del comitè central. El 26 de març, després de les eleccions, s'estableix un consell revolucionari on figuren personalitats com ara Jules Vallès, Charles Delescluze, Raoul Rigault, Gustave Flourens, Eugène Varlin, etc. La ciutat de París serà administrada per la Comuna fins la Setmana Sagnant quan, el 21 de maig, les tropes acantonades a Versalles entren a sang i foc dins la ciutat; aquesta setmana acabarà el 28, quan es produïren els últims combats al cementiri de Père Lachaise. Durant aquest període, Nathalie Lemel combatrà a les barricades de la plaça Blanche,i en particular la del carrer Pigalle, atenent els ferits. Amb la desfeta de la Comuna, desesperada, s'intenta suïcidar bevent absenta, i és detinguda el 21 de juny de 1871. El Consell de Guerra la condemnarà a la deportació i a la reclusió a la penitenciaria de Nova Caledònia. Quan els seus companys reclamen a les autoritats una gràcia, ella mateixa enviarà una carta al prefecte explicant que rebutja qualsevol mena de gràcia i tota acció que es porti al seu favor. Serà embarcada a bord del Virginie, al mateix comboi que Henri Rochefort i Louise Michel. Tant Nathalie Lemel com Louise Michel s'oposaran fortament a la separació dels deportats entre homes i dones, però elles seran desembarcades cinc dies desprès que els homes, el 14 de desembre de 1873, a la península de Ducos, lloc fortificat amb una tanca on compartirà la cabana amb Louise Michel, influint-se mútuament ideològicament. Fins a la Llei d'amnistia de 1880 no seran alliberades i podran tornar a la metròpoli. Nathalie va trobar feina al periòdic L'Intransigeant, on continuarà la seva lluita feminista, passant penúries econòmiques fins a la seva mort. El 8 de març de 2007, en ocasió del Dia Internacional de la Dona, per acord municipal del 27 de març de 2006, una plaça del barri dels Enfants Rouges de París, al cantó dels carrers Dupetit-Thouars i de la Corderie, on en altre temps tenia la seu la Primera Internacional, i a prop d'on Nathalie Lemel vivia, al cul-de-sac Béranger, serà batejada amb el seu nom.

***

- Luisa Lallana: El 8 de maig de 1928 és assassinada a Rosario (Santa Fe, Argentina) la militant anarcosindicalista Luisa Lallana. Havia nascut cap al 1910. Obrera portuària de l'establiment industrial Mancini dedicada a cosir bosses d'arpillera per a embossar cereal destinat a l'exportació, estava afiliada a la Federació Obrera Local de Rosario, adherida a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Mentre repartia durant la matinada, amb la seva companya de feina Rosa Valdez, pamflets del Comitè de Dones de Portuaris en suport a la vaga dels estibadors del port de Rosari a un grup de treballadors contraris a l'aturada de la feina organitzada per la Societat d'Estibadors, va ser assassinada d'un tret al front per Juan Romero, esquirol d'Avellaneda a les ordres de Tiberio Podestá, gerent de l'Associació del Treball (AS), encarregada de reclutar «treballadors lliures» (crumiros o carneros), i membre de la ultradretana i paramilitar Lliga Patriòtica Argentina (LPA). Ferida de mort, expirà al vespre. La indignació va ser impressionant i es decretà la vaga general a Rosario. L'endemà 9 de maig, el seu seguici fúnebre, encapçalat per un milenar de dones, i el seu enterrament al cementiri de La Piedad, enmig d'una vaga general convocada per la FORA, el Partit Comunista i la Federació Obrera Local, va ser una gran manifestació de solidaritat de la classe treballadora argentina --entre 3.000 i 20.000 manifestants, segons les fonts-- que va ser durament reprimida per la policia. El clima d'agitació obrera va ser tan gran, que l'explorador torpediner Córdoba i el canoner Independencia, atracaren al port per reforçar l'acció de la Sotsprefectura Marítima i la Prefectura de Policia de Rosario. Luisa Lallana va ser un símbol, però només va ser una de les 11 persones de la classe treballadora que van morir en aquella vaga de maig de 1928. Actualment un grup de persones de Rosario reivindica que un carrer de la ciutat porti el seu nom.

***

- Cosme Sampériz Janín: El 8 de maig de 1937 mor a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) el mestre llibertari i després comunista Cosme Sampériz Janín. Havia nascut el 6 de gener de 1900 a Candasnos (Osca, Aragó, Espanya) i sos pares van ser Cosme Sampériz Lavedán i Ramona Janín Baches. Després de passar pel Seminari de Lleida (Catalunya), en 1913 es matriculà per fer el batxiller a l'Institut d'Osca. Després estudià magisteri al Liceu Escolar de Lleida, dirigit per la parella de mestres Frederic Godàs Legido i Victorina Vila Badia, seguidor de les ensenyances llibertàries de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. Restà al Liceu Escolar fent de professor fins que hagué de marxar a fer el servei militar. Destinat a Melilla, romangué a Àfrica més de tres anys i conegué el mestre Heraclio C. Ventosa, amb qui travà una ferma amistat. En 1925 marxà a Cuba, amb sos germans Ricardo i José, i amb Ventosa, instal·lant-se a Palma Soriano (Oriente, Cuba), on en 1929 regentava i dirigia el prestigiós «Liceu Escolar» en un edifici llogat. A l'illa caribenya es casà amb Josefa Cabañas Cabrera (Dulce), de família benestant. A Cuba impartí conferències, va escriure en la premsa progressista i realitzà una important tasca social. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou tancat un temps a la presó del Castell del Príncep de l'Havana. Cap al 1932, a resultes de la repressió generada per la dictadura machadista, retornà a la Península --son germà José ho havia fet abans. Amb sa companya s'establí a Albalate de Cinca, on tenia algunes propietats, i visqué d'una granja agrícola i d'un hort. Quan esclatà la Revolució de 1936, col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT), elogià el procés col·lectivitzador i va escriure articles per a diversos periòdics llibertaris, alguns amb son germà José, com ara Acracia, Orientación Social, Solidaridad Obrera, Surcos, etc. El 13 d'octubre de 1936 va ser destinat com a mestre a Alcola de Cinca. En 1937 va fer un gir ideològic i es convertí en destacat dirigent comunista d'Osca i, afiliat a la Federació Aragonesa de la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la Unió General de Treballadors (UGT), passà a condemnar el col·lectivisme. Cosme Sampériz Janín va ser assassinat el 8 de maig de 1937 a Alcolea del Cinca (Osca, Aragó, Espanya) en el context dels «Fets de Maig» de 1937 durant un enfrontament amb un grup de col·lectivistes cenetistes. El seu cos va ser llançat al riu Cinca i recollit a Fraga, on fou enterrat.

Cosme Sampériz Janín (1900-1937)

José Sampériz Janín (1910-1941)

***

Eliezer Hirszauge: El 8 de maig de 1954 mor d'un atac de cor a Tel Aviv (Israel) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista Eliezer Hirszauge --també transcrit com Eliezer Herszauge i Eliesor Hirschauge-- i conegut sota el pseudònim d'A. Góral. Havia nascut en 1911 a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi rus) en una família jueva molt religiosa. D'infant estudià en una heder i de jove en una ieixivà, on s'instruí en les bases del judaisme i de l'hebreu. Un cop graduat, aprengué l'ofici de tipògraf contra els desigs dels pares que el volien dedicar al comerç i no a una professió incompatible amb la seva religió. Després d'un temps explorant els diversos corrents del pensament socialista, durant la dècada dels trenta començà a fer propaganda anarquista entre els joves del hassidisme de Varsòvia i la seva casa es convertí en un centre de reunió i de debats. Publicà els llibres d'André Gide Retour de l'URSS (1936) i Retouches â mon retour de l'URSS (1937) i en 1936 un fullet sobre William Godwin en el centenari de la seva mort. En aquests anys col·laborà en nombrosos periòdics revolucionaris d'arreu (Polònia, Alemanya, Regne Unit, França, Estats Units, Japó). Durant la II Guerra Mundial es refugià amb altres jueus polonesos a la Unió Soviètica, però acabà, juntament amb sa companya, en un camp de concentració i condemnat a treballs forçats --posteriorment va descriure aquella època com «Els set cercles de l'infern». En 1947 emigrà a l'Estat d'Israel i s'instal·là a Tel Aviv on fou un dels animadors dels grups anarquistes jiddisch sorgits entre els supervivents de la Xoà. A finals dels anys quaranta col·laborà regularment en diversos periòdics anarquistes jiddisch internacionals, com ara Fraje Arbeter Sztyme (Nova York), Der Frajer Gedank (París) i Dos Fraye Vort (Buenos Aires). Amb sa companya Dinah Huzarska, amb qui tingué dos infants, portà una biblioteca anarquista a Tel Aviv. Mantingué amistat amb el socialista revolucionari Isaac Nachman Steinberg i l'escriptor i psicòleg Israel Rubin, simpatitzants del corrent anarcosionista. A partir de 1950 començà a editar una sèrie de fullets llibertaris sota el títol «Bibliotek Frayer Gedank» (Biblioteca del Pensament Lliure). En 1951 publicà en hebreu Peter Kropotkin. Toledotav, reayonotav, sefarav: shanah Sheloshim le-moto (1921-1951) (Piotr Kropotkin. La seva història, les seves idees i els seus llibres), un fullet en ocasió del trentè aniversari de la mort del pensador anarquista. El gener i el desembre de 1952 tragué a Tel Aviv els dos únics números del periòdic anarcosindicalista en hebreu De'ot (Opinions), on es publicaren textos seus i d'altres autors (Rudolf Rocker, Albert Einstein, George Woodcock, Isaac Nachman Steinberg, etc.). En 1953 publicà en jiddisch, sota el pseudònim A. Góral, Troym in farvirklekhung. Zikhroynes fartseykhenungen bamerkungen vegn un der anarkhistisher bavegung in Poyln (La realització dels somnis. El moviment anarquista polonès, memòries i comentaris), que fou reeditat en 1964 amb records de sa companya.

---

Continua...

---

[07/05] �L'Insurg� - Fets de Maig - Par�s (07-05-68) - �Action� - Legalitzaci� CNT - Mart�nez Baena - Lera - Beltrandi - Gurn�s - Cucca - P�rez Guzm�n - Serantini - Zube - Meltzer

efemerides — Tue, 07 May 2013 20:18:20 +0200

[07/05] «L'Insurgé» - Fets de Maig - París (07-05-68) - «Action» - Legalització CNT - Martínez Baena - Lera - Beltrandi - Gurnés - Cucca - Pérez Guzmán - Serantini - Zube - Meltzer

Anarcoefemèrides del 7 de maig

Esdeveniments

- Surt L'Insurgé: El 7 de maig de 1925 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Insurgé. Journal d'action révolutionnaire et de culture individualiste. Va ser dirigit per André Colomer i hi trobem articles de Robert Antoine, Émile Armand, Aimé Bailly, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier, Jean Bucco, André Colomer, Madeleine Colomer, Gabriel Cordoin, Jeanne Dalman, Renée Dunan, Sébastien Faure, C. Fichet, Cécile George-Felice, B. Giaufret, Goulden, Hauteclaire, F. Hebert, Ch. F. Hérelle, Jean Mathieu Jisca (René Ghislain), Aristide Lapeyre, Brutus Mercereau, Marcel Millet, Raoul Odin, Madeleine Pelletier, E. Perioux, Benoît Perrier, Henry Perrin, Henry Poulaille, Jules Rivet, Han Ryner, Mohamed Saïl, Marcel Say, Louis Simon, Albert Soubervielle, Victorien Truchet, Georges Vidal, Maurice Wullens, entre d'altres. El servei de llibreria del periòdic el portà Madeleine Colomer. Les «Editions de l'Insurgé» publicaren en 1925 el llibre A nous deux patrie! La conquête de soi-même, d'André Colomer. En sortiren 61 números, l'últim el juliol de 1926.

***

- Quart dia dels Fets de Maig: El divendres 7 de maig de 1937, a Barcelona (Catalunya), abans de sortir el sol, la ràdio va transmetre una nota de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que demanava el «restabliment complet de la normalitat». Els anarquistes van demanar als governamentals que tothom retirés les barricades, que es posessin en llibertat simultàniament tots els hostatges i que es descartessin per ambdues parts tota mena de represàlies; a les cinc de la matinada aquestes proposicions, en teoria, van ser acceptades. Aquell dia la normalitat va ser gairebé absoluta a tota la ciutat i ja des de les primeres hores van funcionar normalment els serveis públics, la majoria dels comerços van obrir les portes i la gent va començar a transitar pels carrers. Moltes fàbriques i el moll van reprendre les seves activitats, encara que a moltes zones obreres es va decidir començar a treballar a partir del dilluns. A la fàbrica l'«España Industrial» de Sants es va produir un curiós incident: els obrers, quan van anar a fer feina, van observar que a l'interior de l'edifici hi havia uns 230 guàrdies civils detinguts, concentrats allà després del desallotjament de diverses casernes i d'altres indrets que ara controlaven els amotinats; aquest obrers es van negar a reprendre la feina si no eren alliberats, i els encarregats del Comitè de Control de l'empresa va acordar alliberar-los, cosa que permeté reprendre la producció. De tota manera va haver alguns tirotejos a Sant Andreu, on va morir un home, a la Via Laietana, i un intent d'atemptat contra l'automòbil oficial de la ministra de sanitat Frederica Montseny, que anava acompanyada del secretari del Comitè Nacional de la CNT, Marianet R. Vázquez, i del secretari de la ministra, Baruta, que va resultar ferit, per part d'un grup de militants del PSUC que guardava una barricada a la Diagonal, prop de Pedralbes. A primeres hores del matí el comandant Emilio Menéndez va ser nomenat comissari general d'Ordre Públic, en substitució de Rodríguez Sales. A la Comissaria General d'Ordre Públic hi romanien encara, a la una del migdia, 206 detinguts per motius relatius als Fets, evidentment, tots contraris a les forces governamentals, i van ser alliberats per ordre del nou comissari. A les sis de la tarda van arribar des de València el tinent coronel Emilio Torres, nomenat pel Govern Central cap superior de Policia de Barcelona, i José M. Díez, nou comissari general d'aquella Prefectura. Entre les 8 i les 9 de la tarda van arribar des de València 80 camions (alguns autors parlen de 120) carregats de guàrdies d'assalt, fent-ne un total de cinc mil, i dues companyies motoritzades que van desfilar per la ciutat com ho farien en una ciutat conquistada, i en passar per davant del Comitè Regional de la CNT, a la Via Laietana, van ser tirotejades. La jornada va acabar amb un manifest del Comitè Regional de la CNT-FAI on es feia palesa la «voluntat unànime de col·laborar amb la major eficàcia i lleialtat en el restabliment de l'ordre públic a Catalunya» i, després d'oferir el seu concurs al Govern de la Generalitat i al nou delegat d'Ordre Públic, demanava «Unitat i confiança, lleialtat i igualtat de drets i de deures per a tots els sectors antifeixistes en tots els aspectes.».

***

- París (07-05-68): El 7 de maig de 1968 el Barri Llatí de París (França) es va despertar en estat de setge. Als instituts es desenvolupen nombroses accions per parts dels anomenats «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts). A partir de les 18.30 hores a Denfert-Rochereau comença la «llarga marxa» de 25 quilòmetres, organitzada per la Unió Nacionals dels Estudiants de França (UNEF), el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) i el «Moviment 22 de març». La manifestació dura fins a mitjanit, travessant tota la ciutat. A la desfilada cap cartell partidista, només una gran pancarta enmig de la manifestació: «Visca la Comuna!». Els diputats i ministres gaullistes contemplen amb angoixa 40.000 estudiants i obrers que pugen pels Camps Elisis cantant La Internacional. Sobre l'Arc del Triomf confraternitzen les banderes negres i les roges. També apareix el primer número d'Action, el periòdic de la insurrecció estudiantil; es van tirar 6.000 exemplars que es van vendre en dues hores durant la manifestació. Per primera vegada s’estén el pànic. Un informe del cap de policia expressa que el servei de l'ordre s'ha vist desbordat, i això que eren 5.000 membres. La manifestació, molt fluida, molt mòbil, molt nombrosa, no va poder ser realment controlada. Les forces de l'ordre ja no parlen de manifestació sinó de revolta --48 hores després faran servir el terme «insurrecció». Entre Montparnasse i Saint-Germain tot són barricades. Entre els dirigents de les centrals sindicals regna l'estupor. La Confederació General del Treball (CGT) desconfia dels «aventurers». La Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) es manté a l'aguait, però centenars de trucades telefòniques es realitzen a les centrals sindicals; provenen dels responsables dels sindicats de base i anuncien que els obrers estan llestos per a unir-se a les manifestacions d'estudiants pel Barri Llatí. Els motius: la repressió, però sobretot un creixent sentiment de solidaritat. Altres escamots de la Compagnie Républicaine de Sécurité (CRS, Companyia Republicana de Seguretat) arriben per a reforçar la capital. Un informe fet pels serveis sanitaris revela amb sorpresa que, entre els ferits greus durant els enfrontaments, hi ha més policies que manifestants. Els actes de solidaritat arreu de l'Estat francès i a l'estranger es multipliquen. Durant la nit un incident avergonyirà la policia parisenca davant la premsa mundial en aquesta revolució sense armes: al bulevard Montparnasse els manifestants es refugien al cafè Le Select i els CRS llancen granades a l'interior del local alhora que bloquegen les sortides; els bombers i els infermers hauran de trencar una vidriera de la terrassa d'aquest gran cafè per evacuar els clients ofegats per efecte dels gasos.

***

- Surt Action: El 7 de maig de 1968 surt a París (França) el primer número del periòdic Action, portaveu de les reivindicacions dels grups estudiantils insurgents parisencs. El primer número portà com a nota de menció de responsabilitat «Ce journal a été réalisé avec le soutien de L'UNEF [Unió Nacionals dels Estudiants de França], du Mouvement du 22 mars (Nanterre) et des Comités d'Action Lycéens (CAL)» i a partir del número 4 (5 de juny de 1968) com a subtítol «Ce journal a été réalisé au service des Comités d'Action, avec le soutien de l'UNEF, du SNESup [Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior] et des Comités d'Action Lycéens». D'antuvi setmanal, després tingué una periodicitat irregular i passà dels 20.000 exemplars dels primers números a una tirada de 100.000. Va està dirigit per Jean-Pierre Vigier i a partir del número 45 (30 de maig de 1969) per Jean Schalit. La major part dels articles no van anar signats, al contrari de les nombroses il·lustracions i dels còmics (Serge Bosc, Cardon, Kerleroux, Jean-Marc Reiser, Sesamo, Maurce Sinet [Siné], Roland Topor, Willem, Georges Wolinski, etc.). Hi van formar part del comitè de redacció Frédéric Bon, Jean-Marcel Bouguereau, Michel-Antoine Burnier, Marc Kravetz, Jean Schalit i André Sénik, entre d'altres. Els primers números del mes de maig es van centrar en els enfrontaments amb la policia i la repressió i a partir de juny s'introduïren reportatges i articles de fons sobre diversos temes (ocupacions de fàbriques, vagues obreres de Renault-Billancourt, funcionament de les manifestacions, consells obreres de Torí, acció directa, comitès d'acció, extraparlamentarisme, l'escola, autonomia, violència, etc.). També cobrí les manifestacions estudiantils de suport que es van fer arreu del món, especialment a Mèxic i al Japó. En sortiren 47 números, l'últim el 3 de juny de 1969, un cop sufocada totalment la revolta.

***

- Legalització de la CNT: El 7 de maig de 1977, a les 11.30 hores, Juan Gómez Casas i Pedro Barrios Guazo, del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), presenten els estatuts de la CNT a les oficines del Registre d'Associacions Sindicals de Madrid (Espanya) per a la seva posterior legalització; va ser última central sindical històrica a fer-ho. Dies després es notificava que s'acceptava la sol·licitud i el 14 de maig quedava formalment legalitzada, després de 38 anys de clandestinitat.

Legalització de la CNT

Naixements

- Carlos Martínez Baena: El 7 de maig de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'actor, dramaturg, director teatral, cantant, poeta, i guionista cinematogràfic llibertari Carlos Martínez Baena, conegut com Baena. Quan era un infant es traslladà amb sa família a Mèxic i amb el temps esdevingué periodista. En 1920 a l'Argentina i l'Uruguai començà a fer d'actor i poc després retornà a Espanya amb una sòlida formació escènica que li va permetre actuar en les millors companyies teatrals, especialment en la del Teatre Espanyol d'Enrique López Alarcón, la de Gregorio Martínez Sierra i la de Catalina Bárcena, que dirigí un temps. Creà el seu propi elenc teatral, la «Companyia Carlos M. Baena», que representà obres seves i d'altres dramaturgs. El novembre de 1923 la Companyia Martínez Sierra li estrenà l'obra Almaviva i el 28 de juny de 1924 aquesta mateixa companyia representà al teatre Novedades de Barcelona el sainet en un acte i en vers Triana. En 1925 va fer una gira teatral per l'Argentina amb la Companyia Linares Rivas i després amb la de Concepción Alona. El 13 de desembre de 1925 participà, amb Amparo Martín, Esther Sanjosé, Clara Campoamor, Nigro Paciano, Sroost i César Juarros, en l'acte per la igualtat de l'home i la dona davant la llei celebrat al Teatre Eslava de Madrid, organitzat per la Societat Espanyola d'Abolicionisme. En 1929 publicà, i estrenà el 13 de setembre d'aquell any per la seva companyia al Teatre Eslava de Madrid, la comèdia en tres actes ¡Levanta Magdalena!. Durant la primera meitat dels anys trenta realitzà pel·lícules a l'Argentina, Espanya i als EUA, a més de enregistraments sonors de tangos i de cançons. Fou primer baríton de la Companyia Esperança Iris i interpretà sarsueles. Dirigí el Teatro Nacional d'Espanya i d'ell sorgí la idea de crear la Casa del Actor per acollir la gent de l'espectacle retirada i amb pocs recursos. Instal·lat a Barcelona, s'afilià al Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El novembre de 1936 participà amb la conferència «Poetes de la Revolució» en la II Conferència Pro-Cultura, al local social d'Artistes Cinematogràfics, Extres i Figuració del SUEP-CNT de Barcelona, organitzat per aquest sindicat; i pocs dies després, el 19 de novembre, participà en el míting d'afirmació revolucionària i confederal, organitzat pel SUEP-CNT, al Gran Price de Barcelona, amb Marcos Alcón, Miquel Espinar i J. R. Magrinyà. Per encàrrec de la CNT, realitzà guions per a documentals i pel·lícules produïdes pel Sindicat de la Indústria del Espectacle (SIE), com ara La conquista de Carrascal de Chimillas (1936, amb Ramón Oliveras), El cerco de Huesca (1937, amb Ramón Oliveras), División heroica (1937, amb Ramón Oliveras), En la brecha (1937, amb Ramón Oliveras), El frente y la retaguardia (1937) o Liberación (1937, amb Ramón Oliveras i Josep Amic Bert). El 4 d'abril de 1937, en representació del Comitè de Producció Cinematogràfica, parlà, amb Joaquín Ascaso, Antonio Ortiz, Lluís Jubert, Miquel Espinar, Marcos Alcón, Valentín R. González i Joaquín Cortes, en el míting informatiu sobre el front d'Aragó celebrat al Cinema Coliseum de Barcelona, organitzat pel SUEP-CNT. El 28 d'agost de 1937, com a membre del Comitè Nacional d'Amics de Mèxic (CNAM), prengué part en l'acte commemoratiu del vintè aniversari de la Revolució russa, organitzat pels Amics de la Unió Soviètica, als locals barcelonins del Sindicat de Mestres Nacionals del la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE). El 17 d'octubre de 1937, representant el CNAM, participà en el míting d'homenatge a la solidaritat soviètica i mexicana vers la II República espanyola celebrat al Teatre Goya de Barcelona, organitzat per la Secció Catalana del Socors Roig Internacional (SRI). En 1937 fou membre de la Comissió de Censura, Lectura i Repertori del Consell Central del Teatre (CCT) de Catalunya. Forma part de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya (CIEPC) i, com a membre d'aquest organisme, dirigí en 1938 el cicle «Teatre d'Art» al Teatre Barcelona --del qual era director--, amb obres clàssiques i modernes (Lope de Vega, George Bernard Shaw, Jacinto Benavente, Henrik Ibsen, Rodolfo Viñas, etc). El 18 de juny de 1938 recità un recull de les seves poesies a l'acte de clausura de l'«Exposició de Periòdics Murals» celebrada a la Llar del Soldat de Barcelona. Pocs dies després, el 26 de juny, al Teatre Tívoli de Barcelona, participà en la festa (dansa, música i poesia) d'homenatge a Federico García Lorca i a benefici dels mobilitzats cenetistes de la Indústria de l'Espectacle. El 13 de juliol de 1938 participà en l'acte de gratitud de les mares dels infants refugiats a Mèxic, organitzat pel CNAM al seu local barceloní, on llegí el poema «Mensaje al Mundo». El 18 d'agost d'aquell any inaugurà --i 15 dies després clausurà-- l'exposició de dibuixos a la Casa de Cultura de Barcelona de l'artista mexicà Ángel Soto sobre motius de Marià Fortuny, organitzada per la Comissió del Centenari Fortuny i la Generalitat de Catalunya. El 15 del setembre de 1938 parlà, amb Jaume Miravitlles, Manuel Buenacasa i Josep Maria Sbert, en el míting radiofònic per celebrar la independència mexicana, organitzat pel CNAM i la Comissaria de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El 16 d'octubre de 1938, al Teatre Poliorama de Barcelona, en representació del CNAM, clausurà amb un míting antifeixista, amb altres (Adalberto Tejeda, Fernández Clérigo, Joan Sauret García, Margarita Nelken, Rueda Ortíz i Pascual Leone), la «Setmana de Mèxic». En aquest any de 1938 fou nomenat membre del Consell de Cultura Superior de la II República espanyola, ben igual que altres intel·lectuals d'aleshores (Benavente, Antonio Zozaya, Machado, Serra Hunter, Odón de Buen, Llopis, etc.). En aquests anys bèl·lics col·laborà en la revista barcelonina Mi Revista. Amb el triomf feixista s'exilià i en 1940 retornà a Mèxic. A partir de 1941 va començar a aparèixer en pel·lícules mexicanes, sobretot en papers de caràcter d'homes bondadosos d'edat (mestres, sacerdots, etc.) i en molts de papers secundaris. Realitzà pel·lícules amb Luis Buñuel --El (1953), Ensayo de un crimen (1955), El río y la muerte (1955)--, amb Mario Moreno (Cantiflas) --El supersabio (1948), El portero (1950), El siete machos (1950), El analfabeto (1961)-- i amb nombrosos artistes i cantants famosos aleshores (Carlos Gardel, Arturo de Córdova, Libertad Lamarque, Miguel Aceves Mejía, Pedro Infante, Pepe Biondi, María Félix, Imperio Argentina, etc.). Es va implicar força en el Sindicat d'Actors mexicans. En la seva època mexicana també va escriure guions cinematogràfics --La abuelita (1942), Maravilla del toreo (1943), El último amor de Goya (1946), El amor abrió los ojos (1947). En 1970 rodà la seva última pel·lícula, Angelitos negros, de Joselito Rodríguez. En total intervingué com a actor en 73 pel·lícules. Com a poeta publicà La musa que leyó a Kempis (1923) i Inquietud. Oraciones y motivos (1929), entre d'altres. Carlos Martínez Baena va morir el 29 de maig de 1971 a la ciutat de Mèxic (Mèxic). Son fill, Carlos Baena, seguí les passes de son pare i és un reconegut actor a Mèxic.

Carlos Martínez Baena (1889-1971)

***

- Ángel María de Lera: El 7 de maig de 1912 neix a Baides (Guadalajara, Castella, Espanya) el periodista, escriptor i sindicalista llibertari Ángel María de Lera García. Nasqué a Baides per mor de la professió de son pare, metge rural. En 1913 es traslladà a Membrilla i més tard a Fuente del Fesno, ambdues localitats de Ciudad Real, on passà la seva infantesa fins al 1920 que marxà a prop de Guardia (Àlaba, País Basc) per viure amb son avi, apotecari. Després ingressà al Seminari Menor de Vitòria, on cursà estudis de Filosofia i Humanitats fins als 18 anys. Son pare havia mort en 1927 i sa mare i germanes s'havien traslladat a La Línea de la Concepció (Cadis, Andalusia), localitat on es va traslladà i on va acabar els estudis de batxillerat. En 1932 començà la carrera de Dret a la Universitat de Granada, de la qual només va poder cursar quatre anys a causa de la Guerra Civil. Durant la dictadura de Primo de Rivera començà a escriure contra la monarquia i a partir de la instauració de la II República espanyola col·laborà en el periòdic revolucionari La Tierra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), però crític amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1935 s'afilià al Partit Sindicalista (PS), promogut pel seu amic íntim Ángel Pestaña, i s'encarregà de la seva expansió a Andalusia. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Estudios. En el II Ple del PS de Cadis de 1936 va ser nomenat el seu candidat a les eleccions de febrer d'aquell any, partit que aconseguí dos escons, però el seu el cedí a Pestaña. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué fugir de La Línia per Gibraltar i el setembre arribà a Madrid. Milità activament en el PS i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, El Sindicalista. En 1937 entrà a formar part del Comitè Nacional del PS. Lluità com a comissari de Guerra als fronts de Madrid i Nord i a la batalla de l'Ebre. El març de 1939 visqué directament la rebel·lió de Segismundo Casado i el seu Consell Nacional de Defensa, i amb el triomf franquista, va ser detingut a Madrid. Empresonat en una casa de detenció falangista, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mor, però la pena fou commutada per una condemna de 30 anys. Tancat a la presó madrilenya de Porlier i a la toledana d'Ocaña, en 1944 se li va concedir la llibertat provisional, però en 1945 va ser novament detingut i tornà a ser jutjat en 1947; condemnat a 21 anys, va ser indultat poc després. Un cop alliberat en 1947, per guanyar-se la vida treballà en diverses feines (peó de paleta, distribuïdor de gasoses, comptable en una fàbrica de licors, administratiu, etc.). Després es dedicà a la seva passió, la literatura, vivint els hiverns a Madrid i els estius a la localitat murciana d'Águilas, i treballant com a periodista literari per al periòdic ABC. En 1957 publicà la seva primera novel·la, Los olvidados, que havia escrit 10 anys abans i que tracta sobre els emigrants andalusos que malviuen als barris de barraques perifèrics de Madrid. Entre 1962 i 1963 viatjà a Alemanya com a enviat especial d'ABC per a fer cròniques sobre els treballadors emigrants espanyols i que en 1965 van ser publicades en llibre sota el títol Con la maleta al hombro. Fundà i presidí la Mutualitat Laboral d'Escriptors de Llibres i l'Associació Col·legial d'Escriptors, i fou considerat un dels pares de la defensa de la propietat intel·lectual i dels drets d'autor; gràcies a ell els autors pogueren entrar en el règim de la Seguretat Social. Entre 1974 i 1977 publicà la seva trilogia novel·lística sobre la guerra civil titulada Los años de la ira --en realitat una continuació de la seva obra més popular, Las últimas banderas (1967, Premi Planeta)--, formada per Los que perdimos (1974), La noche sin riberas (1976) i Oscuro amanecer (1977). En morir el dictador Francisco Franco, tornà a la militància política i participà en les eleccions de 1977 en les llistes de l'Aliança Socialista Democràtica (ASD), que no aconseguí cap escó. En 1978 publicà la biografia novel·lada Ángel Pestaña. Retrato de un anarquista. A més de les citades, entre les seves obres, especialment novel·les de tall realista i de forta càrrega social (emigració, èxode rural, crítica de la burgesia, etc.), destaquen Los clarines del miedo (1958; Orson Welles afirmà que era la millor novel·la escrita sobre el món taurí i fou portada al cinema), La boda (1959, també portada a la gran pantalla amb guió seu), Bochorno (1960, també cinematografiada), Trampa (1962), Hemos perdido el sol (1963), Tierra para morir (1964), Por los caminos de la medicina rural (1966), Los fanáticos (1969), Necesidad del libro (1971), Mi viaje alrededor de la locura (1972), Se vende un hombre (1973, Premi Fastenrath de la Reial Acadèmia i de l'Ateneu de Sevilla), Diálogos sobre la violencia (1974), Carta abierta a un fanático (1975), El hombre que volvió del paraíso (1979), La masonería que vuelve (1980), Secuestro en Puerta de Hierro (1982) i Con ellos llegó la paz (1984, pòstuma). Algunes d'aquestes obres han estat traduïdes a diversos idiomes. També va ser guionista de novel·les-serials radiofòniques. Cap al final de sa vida donà 15.000 volums de la seva biblioteca al poble d'Águilas. A començaments de juliol de 1984 va ser ingressat malalt a causa d'una metàstasi òssia no localitzada. Ángel María de Lera García va morir el 23 de juliol de 1984 a l'Hospital Provincial de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al cementiri civil d'aquesta localitat. Deixà vídua i dos fills. Diversos carrers a la Península porten el seu nom, a més de dos premis literaris.

Ángel María de Lera (1912-1984)

Defuncions

- Ciro Beltrandi: El 7 de maig --alguns apunten el 9 de maig-- de 1941 mor a Brussel·les (Bèlgica) el mestre d'escola elemental i militant anarquista Ciro Beltrandi. Havia nascut el 7 d'abril de 1900 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Fou fill d'Antonio Beltrandi i de Maria Rosa Frontali. De jove formà part de la Federació de la Joventut Socialista, quan en aquella època encara mantenia posicions revolucionàries i antimilitaristes. Després de la Gran Guerra s'adherí als grups anarquistes i en 1920 començà els estudis de pedagogia a la Universitat de Bolonya. L'11 de juliol de 1921 a Imola fou apallissat per un escamot feixista i es defensà a trets. Detingut per haver disparat l'exrepublicà Mansueto Cantoni, esdevingut cap del feixisme local, i inculpat de temptativa d'homicidi, fou condemnat el 16 de maig de 1924 a nou mesos i 10 dies de presó. Però fou alliberat per una amnistia i per fugir de la repressió feixista s'instal·là a Roma. En 1926 passà clandestinament a França. Després de viatjar per Moscou i per Odessa en 1927, entre 1929 i 1930 s'instal·là a Suïssa, on fou ajudat per companys arran d'una hospitalització per tuberculosi. Després de viure entre Suïssa i Bèlgica, freqüentant diversos sanatoris (Ginebra, Zuric, etc.), tornà a França, on entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 representà els grups de Savoia en el II Congrés Anarquista dels Exiliats Italians realitzat a Puteaux i on es decidí la publicació del periòdic Lotte Sociale (1933-1935), els principals redactors del qual foren Leonida Mastrodicasa, Virgilio Gozzoli, Amleto Astolfi i Remo Franchini. A causa de la seva mala salut no podia treballar i sobrevivia gràcies a la solidaritat dels companys. El 16 de juliol de 1935 fou detingut per expulsar-lo, però el seu estat de salut ho impedí i s'instal·là a Chambéry amb sa mare, on col·laborà amb el grup «Giustizia e Libertà». A finals de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) per ocupar-s'hi en tasques de propaganda anarquista. El 6 de març de 1937 deixà Barcelona i amb Giuseppe Tinti retornà a França. El 8 d'octubre de 1938 fou expulsat d'aquest país i es refugià a Brussel·les amb el suport dels companys Ugo Guadagnini i Celso Bendanti, naturals d'Imola. Ciro Beltrandi va morir el 7 de maig de 1941 en un hospici de Brussel·les (Bèlgica).

***

- Eugeni Gurnés Bou: El 7 de maig de 1943 es afusellat a Girona (Gironès, Catalunya) l'anarcosindicalista Eugeni Gurnés Bou. Havia nascut cap al 1907 a Llagostera (Gironès, Catalunya). Xofer de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 27 de març de 1933 es casà amb Carme Mascort Busquets, amb qui tindrà tres infants. Quan la Revolució, entre el novembre de 1936 i febrer de 1937 fou alcalde-president del Consell Municipal de Llagostera. Amb el triomf franquista passà a França, però l'octubre de 1940 retornà a Catalunya pensant que no se li podia retreure res de la seva actuació durant els anys bèl·lics. Detingut per les autoritats feixistes, va ser acusat sense cap prova de l'assassinat de quatre capellans a Llagostera i el febrer de 1943 va ser condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió». Eugeni Gurnés Bou va ser afusellat el 7 de maig de 1943 al cementiri de Girona (Gironès, Catalunya). A començament del segle XXI sa filla Rosa Gurnés Mascort i sa néta Maria Eugènia Riera Gurnés, amb el suport del Grup de Recerca de la Memòria Històrica de Llagostera, interposaren un recurs per obtenir la revisió del procés i l'anulació de la sentència de son pare argumentant que no se li podia condemnar per «rebel·lió» ja que justament el que havia fet era defensar el règim legítim contra una «rebel·lió feixista». Aquestes demandes de revisió van ser rebutjades en 2004 per la Sala Militar del Tribunal Suprem i en 2006 pel Tribunal Constitucional espanyols. El febrer de 2007 el recurs va ser finalment acceptat a tràmit pel Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg, essent així el primer cas de revisió d'un afusellat pel franquisme.

***

- Francesco Cucca: El 7 de maig de 1947 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'escriptor i poeta anarquista Francesco Cucca. Havia nascut el 25 de gener de 1882 a Nuoro (Barbagia, Sardenya). Orfe de pare (Salvatore Cucca) i de mare (Caterina Zunnui) de petit, amb nou anys començà a treballar de pastor a Nuoro i a Fonni. En 1896, arran d'una crisi agrària, abandonà la Barbagia i partí cap al poble d'Iglesias, al sud de l'illa, on treballà com a aprenent en una taverna. Més tard entrà a fer feina en una mina d'aquesta localitat, on entrà en contacte amb el pensament anarquista. Mentre, durant les nits estudiava, llegia i es conreava de manera autodidacta. A poc a poc, va anar arreplegant llibres, revistes, periòdics i reculls antològics dels autores de la literatura de la seva època, com ara Salvatore Satta, Giosuè Carducci, Giovanni Pascoli, Gabriele D'Annunzio, Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti), etc. Després entrà a fer feina en l'empresa «Cignoni & Lumbroso», de Liorna, que importava fusta africana i amb 20 anys va ser enviat a Tunis (Tunísia) com a representant, agent i administrador, on va romandre fins al 1939. Viatjà per les ciutats i pobles magrebins (Marroc, Algèria i Tunísia), coneixen els seus habitants i els seus costums i estudiant les cultures araboberber i islàmica, sense oblidar la lectura i l'aprenentatge de llengües. A Tunísia començà a escriure en prosa i en vers. S'adherí al socialisme revolucionari i a l'anarquisme i sempre mantingué una postura anticlerical, anticolonialista –fou incondicional de Paul Vigné d'Octon– i antiintervencionista. Establí estretes relacions amb nombrosos escriptors (Sebastiano Satta, Attilio Deffenu, Grazia Deledda, Paolo Orano, Giuseppe Lipparini, Mario Puccini, Ezio Bartalini, etc.) i amb els moviments anarquista i socialista de la seva època. Col·laborà amb el periòdic anarquista i anticolonialista L'Unione di Tunisi, dirigit per Ettore Sottovia, i en diverses publicacions (Il Convegno, Il Nuraghe, Rivista Sarda, etc.). A Tunísia entaulà una estreta amistat amb l'anarquista Niccolò Converti. Sostingué econòmicament la revista Sardegna!, del seu amic Attilio Deffenu. En 1939, arran de l'esclat de la II Guerra Mundial, deixà definitivament l'Àfrica i s'instal·là a Roma, on entrà com a empleat en el Ministeri d'Indústria, i, posteriorment, a Nàpols. La temàtica de la seva literatura se centra en la història de Sardenya, en l'imaginari dels pagesos i pastors, en les tradicions locals, en el món dels bandits sards, en la infància, etc. Entre les seves obres destaquen Poemetto del dolore (sd), I racconti del Gorbino (1909), Veglie beduine (1913 i 1993), Galoppate nell'Islam (1922 i 1993), Muni rosa del Suf (1996, pòstuma), Algeria, Tunisia, Marocco (1998, pòstuma), etc. Francesco Cucca va morir, en la més absoluta pobresa i soledat, el 7 de maig de 1947 a Nàpols (Campània, Itàlia).

***

- Juan Pérez Guzmán: El 7 de maig de 1970 mor a Decazeville (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Pérez Guzmán. Havia nascut el 16 de gener de 1897 a Bélmez (Còrdova, Andalusia, Espanya). Des de jove s'adherí al moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. En 1930, a causa de la seva militància, fou expulsat de l'Estat francès i s'establí a Barcelona (Catalunya). Lluità a la guerra civil i amb el triomf franquista passà els Pirineus i fou internat a camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial fou traslladat al nord d'Àfrica i internat a camps saharians. En 1943, amb el desembarcament nord-americà a Algèria, s'incorporà en les forces aliades, amb les quals lluità fins a 1945. Amb l'Alliberament s'instal·là a Decazeville, on treballà com a miner i destacant com un dels animadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Va ser delegat en representació del sindicat anarcosindicalista en la major part de congressos i assemblees plenàries realitzades per aquesta organització en l'exili. Entre 1950 i 1960 col·laborà assíduament en la premsa llibertària (Boletín Informativo, Boletín Interno CIR, Boletín Ródano-Alpes, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Nervio, Nueva Senda, Solidaridad, Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera, etc.).

***

- Franco Serantini: El 7 de maig de 1972 a Pisa (Toscana, Itàlia) és trobat mor a la cel·la que ocupava el militant anarquista Francesco Serantini. Havia nascut el 16 de juliol de 1951 a Cagliari (Sardenya). Abandonat en un reformatori, és adoptat per una família sense fills, però quan mor la mare adoptiva tornarà a la beneficència. En 1968 és enviat a l'Institut d'Observació de Menors de Florència que el destinarà a l'Institut de Reeducació Pietro Thouar de la plaça Sant Silvestre de Pisa en règim de semillibertat --hi havia d'anar a dinar i a dormir. En 1971 s'integrarà en el grup anarquista Giuseppe Pinelli alhora que estudia comptabilitat. El 5 de maig de 1972 va participar en la concentració antifeixista convocada per Lotta Continua a Pisa contra el míting del diputat Giuseppe Niccolai del feixista Moviment Social Italià (MSI). La concentració és atacada durament per la policia i durant una de les càrregues, Franco és detingut prop del riu Arno, a l'alçada del passeig Gambacorti, i és apallissat salvatgement. Després de portar-lo a la caserna dels carrabiners és tancat a la presó pisana de Don Bosco, on l'endemà serà interrogat i ficat en una cel·la d'aïllament. Dos dies després de la detenció, el 7 de maig de 1972, Serantini serà trobat sense constants vitals a la seva cel·la i mor a les 9.45 poc després de ser traslladat al Centre Clínic de la presó. Els seus funerals, dos dies després, seran una gran manifestació popular.

Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972)

***

- Kurt Zube: El 7 de maig de 1991 mor a Friburg de Brisgòvia (Baden-Wurtemberg, Alemanya) l'editor, llibreter i escriptor anarcoindividualista Kurt Helmut Zube, que va fer servir el pseudònim N. H. Z. Solneman --les seves inicials més namenlos («anònim» en alemany) a l'inrevés. Havia nascut el 14 de juliol de 1905 a Danzig (Pomerània, Imperi Alemany) --actualment Gdansk (Polònia). Fou l'únic fill del matrimoni de classe mitjana format per Nathanael i Alice Zube. A partir dels set anys començà a patir una pèrdua auditiva crònica i no fou fins la invenció dels audiòfons moderns que començà a tenir converses de manera normal. Després de graduar-se al Kronprinz Wilhelm Realgymnasium de Danzig, es matriculà en filosofia i ciències polítiques en aquesta ciutat. Després de quatre anys d'estudis, es llicencià en 1929 a Berlín. Aquest mateix any conegué l'escriptor anarcoindividualista John Henry Mackay, redescobridor del pensament llibertari de Max Stirner. En 1929 també fundà la revista literària Radikaler Geist (Esperit Radical) i treballà com a escriptor, editor i llibreter per correu. En 1930 es casà amb Hildegard. Després d'una intensa correspondència entre Zube i Mackay i algunes visites, en 1931 el primer fundà la Societat Mackay, que tenia com a missió difondre el pensament anarcoindividualista i ajudar financerament els intel·lectuals necessitats en mig de la gran crisi econòmica mundial. En 1933, a causa del suïcidi de Mackay i de la situació política alemanya, la Societat Mackay s'extingí. Aquest mateix any les autoritats nazis li van bloquejar els comptes i les seves publicacions van ser confiscades i prohibides. La seva revista Radikaler Geist, on havien publicats autors reconeguts (Andre Gide, Gerhart Hauptmann, Kurt Tucholsky, Ernst Jünger, etc.), va ser prohibida --el seu article publicat en el primer número de la revista «Heil Hitler», en el sentit de «Guarir-se de Hitler» no va agradar gens els nazis. Els seus manuscrits i la seva valuosa biblioteca privada va ser cremada per la Gestapo. Els continus escorcolls, l'amenaça de ser deportat al camp de concentració d'Oranienburg, un interrogatori de dos dies en 1934 i una situació financera insostenible li van obligar a plantejar-se la fuita i el 6 de gener de 1935 marxà amb sa dona a Viena. L'11 de juliol de 1935, però, les autoritats del Reich li confisquen el passaport alemany i el declaren apàtrida. Aquest mateix any es va divorciar de Hildegard amb qui havia tingut dos fills Jörn (John Zube), que serà un dels seguidors de la «panarquisme» de Paul Émile de Puydt, i Karla. Instal·lat a Suïssa, pogué malviure de l'escriptura i participà activament en la WIR Genossenschaft --Cooperativa Nosotros, de Wirtschaftsring (Anell Econòmic); actualment encara existeix sota el nom de WIR-Bank--, on invertí tota la seva malmenada fortuna. Aquesta cooperativa de suport mutu s'havia creat el 16 d'octubre de 1934 a Suïssa i després fundarà altres cooperatives de suport, com la Selbsthilfe auf Gegenseitigkeit (SAG, Auto Ajuda Mútua) i la Existenz-Sicherung auf Gegenseitigkeit (ESAG, Assegurança de Vida i Ajuda Mútua). El març de 1938, amb l'annexió d'Àustria al Reich alemany, es va traslladà durant un temps a Berlín amb sos pares, on va treballar en unes oficines. En 1942 es casà amb la seva segona esposa, la qual havia conegut a Viena. Després de la II Guerra Mundial les autoritats d'ocupació nord-americanes no li van autoritzar la feina d'editor perquè era apàtrida. Més tard pogué publicar a Gmunden durant sis mesos la revista Europäischer Beobachter (L'Observador Europeu), fins que la potestat decisòria sobre edicions passà a les autoritats austríaques. En 1946 publicà en l'Editorial Weltweiten el seu fullet Der Weltverband der Staatenlosen (Associació Mundial d'Apàtrides). Amenaçat d'expulsió per les autoritats austríaques, abandonà la seva residència a Sankt Konrad i retornà a Alemanya. Com que no tenia passaport, no se li permetia l'emigració a l'estranger i passà per diverses ciutats alemanyes (Friburg, Munic, Hildesheim, etc.) visquem com podia. Finalment aconseguí solucionar els problemes burocràtics i pogué continuar les seves tasques d'editor i de llibreter per catàleg i en 1951 li va ser retornada la nacionalitat alemanya. A Munic fundà Drei Eichen Verlag (Editorial Tres Roures) i entre 1956 i 1968 edità la revista llibertària Erlesenes (Selectes). En aquests anys col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist (L'Esperit del Temps) d'Hamburg. En 1974 refundà la Societat Mackay, dedicant-se a la publicació de les obres de l'escriptor anarcoindividualista, com ara Lernziel Anarchie i Zur Sache. És autor de nombroses obres, com ara Manifest des Friedens und der Freiheit. Der Gegenpol zum Kommunistischen Manifest (1977) i Der Bahnbrecher. John Henry Mackay. Sein Leben und sein Werk (1979). Kurt Zube va morir el 7 de maig de 1991 a Friburg de Brisgòvia (Baden-Wurtemberg, Alemanya). L'estiu de 2005 el seu arxiu i biblioteca van ser traslladat a la Bibliothek der Freien (Biblioteca de la Llibertat) de Berlín. L'anarcoindividualisme de Zube segueix la tradició de Josiah Warren, Max Stirner, Benjamin Tucker i John Henry Mackay, encara que ells s'estimava més parlar d'«anarquisme cientificocrític».

***

- Albert Meltzer: El 7 de maig de 1996 mor a Weston-super-Mare (Somerset, Anglaterra) el destacat militant anarquista i resistent antifranquista Albert Isidore Meltzer. Havia nascut el 7 de gener de 1920 a Totthenham (Londres, Anglaterra) en una família de jueus i protestants irlandesos. Quan tenia 15 any es va interessar pel socialisme, però serà a través de la pràctica de la boxa que descobrirà l'anarquisme en els ambients dels rings --defensà la boxa en un míting d'Emma Goldman quan aquesta la va criticar-- i va ingressar en el «Freedom Grup», la principal organització anarquista londinenca. A partir de 1936 es va mobilitzar en suport de la Revolució espanyola i en 1937 va crear el grup «The Friends of Durruti» (Els Amics de Durruti) i va integrar-se en el «Libertarian Youth Moviment». En 1938, amb documentació falsa, va marxar a Alemanya amb la intenció de cometre un atemptat contra Hitler que finalment no va reeixir, però a Hamburg va participar en una xarxa de contraban d'armes per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) cap a la Península, alhora que actuava d'enllaç entre el moviment anarquista espanyol i els serveis d'espionatge britànics. Després va exercir diversos oficis (empleat del gas, reporter, firaire, comediant, actor de cinema, venedor de llibres de segona mà...) i en 1939 va ser un dels editors del periòdic anarquista Revolt! i va participar en War Commentary. El 28 d'abril de 1940 es va crear de bell nou la Federació Anarquista i va ser nomenat secretari. En 1944 va rebutjar l'ordre de mobilització i va ser detingut, jutjat per deserció i empresonat. Després va ser obligat a enrolar-se en el «Pioneer Corps» per lluitar a Egipte, però va acabar participant en un motí al Caire que li va implicar dos judicis marcials. De tornada a Anglaterra en 1948, va continuar amb la seva militància anarcocomunista --sempre es mostrarà contrari a l'anarcoindividualisme. En 1962 va començar a participar en la resistència llibertària antifranquista, primer en el «Grup 1 de Maig» i després en el «Guddon's Grup». Va crear el grup de suport a Stuart Christie quan aquest va ser empresonat en 1964 a Espanya pel seu intent d'assassinar Franco i quan aquest va ser alliberat, plegats van fundar l'Anarchist Black Cross (Creu Negra Anarquista), en suport dels presos anarquistes. En 1970 va editar amb Stuart Christie la revista Black Flag, però poc després va ser detingut acusat de complicitat amb el grup anarcoterrorista «The Angry Brigade» (La Brigada Enrabiada). En 1971 va crear a Londres, amb Miguel García, el Centre Ibèric Internacional, que organitzava campanyes de solidaritat amb els activistes llibertaris (CNT, MIL, GARI, etc.) empresonats. També va ser membre fundador de la biblioteca anarquista Kate Sharpley Library, que també edita llibres de temàtica anarquista. A començaments dels anys vuitanta va incorporar-se a l'anarcosindicalista Direct Action Movement (Moviment d'Acció Directa) i a la seva successora Solidarity Federation (Federació Solidària). També va ser secretari del «Red & Black Club» de Deptford, quan vivia a Lewisham. Va col·laborar en multitud de publicacions llibertàries, com ara Spain and the World, The Struggle, Controversy, War Commentary, Revolt!, Solidarity, Brand, Volontà, Freedom, Direct Action, Man!, Workers in Uniform, Cienfuegos Press Anarchist Review, Secular Review, The Iconoclast, Cuddon's Cosmopolitan Review, Ludd, Ruedo Ibérico, Black Flag, etc. Entre les seves obres podem destacar The floodgates of anarchy (1970, amb Stuart Christie), The anarchists in London (1935-1955) (1975), A new world in our hearts: The faces of spanish anarchism (1978), Anarchism. Arguments for and against (1981), i la seva autobiografia I couldn't paint golden angels. Sixty years of commonplage life and anarchist agitation (1996), entre altres. Albert Melzer va morir el 7 de maig de 1996 a Weston-super-Mare (Anglaterra) d'un vessament cerebral durant un congrés de la Solidarity Federation i fou incinerat el 24 de maig al cementiri de Lewisham.

Actualització: 07-05-13