S'Atalaia
https://atalaia.balearweb.net
No és la veritat sinó la mentida la força que mou la societat del nostre temps. Jean-François Revel (1924-2006)atalaia2024-03-28T16:45:54ZEl mercat i el coneixement
https://atalaia.balearweb.net/post/66996
<p><span style="font-size: small; font-family: times new roman,times"><span style="font-size: medium">Pels que ja fa una bona temporada que varem trepitjar les aules del món universitari, el Calbot d'avui divendres de la Fundació Catalunya Oberta, en la seva línia habitual tan encertada, ens diu el següent:</span></span></p><p><span style="font-size: small; font-family: times new roman,times"><span style="font-size: medium"> “Per una universitat al servei del coneixement i no del mercat”. Això deia la pancarta que encapçalava la irrisòria manifestació celebrada ahir a Barcelona contra l’anomenat Pla Bolonya. La primària contraposició de la pancarta es mereix un bon calbot: aquests noiets semblen desconèixer d’on surten els impostos amb els que es sufraga el coneixement, i també la seva vida regalada. I és que potser -i ara arriba el segon calbot- això del coneixement i el mercat els ho han explicat a l’inrevés, amb les particulars ulleres de l’ecosocialisme i altres pròtesis ideològiques del segle passat. La crosta leninista genera picors transgeneracionals. Consulti el seu metge o farmacèutic.</span></span></p><p><span style="font-size: small; font-family: times new roman,times"><span style="font-size: medium">Bon cap de setmana.</span></span></p>General2009-03-13T08:17:44ZatalaiaNi ZP ni Rajoy, on està el nostre Obama?
https://atalaia.balearweb.net/post/64153
No vull deixar-me arrastrar per aquesta obsessió obamista que podem trobar a tot arreu. Parles amb companys de feina, amb familiars i inclús amb polítics professionals, i el nom del nou President està omnipresent. Per estalviar comentaris, vos pas un article de <a href="http://www.elconfidencial.com" target="_blank" title="El Confidencial">El Confidencial</a> on retrata clarament el que no tenim ni esperam tenir...<p><strong>Ni Zapatero ni Rajoy o el liderazgo que España necesita (S. McCoy)</strong></p><span style="font-size: 10pt; line-height: 115%; font-family: 'Arial','sans-serif'">He de reconocer que no he sucumbido bajo el encanto de <strong>Barack Obama</strong>. Al menos no todavía. Las palabras en política, como bien es sabido, se las lleva el viento. Y ningún gestor pasa a la posteridad por el ardor de sus discursos sino por el valor social de sus acciones. La concordancia entre el dicho y el hecho se ha convertido en algo excepcional en ese manejo delegado de la cosa pública que es la democracia, pudiendo proceder las divergencias entre uno y otro de la incapacidad propia o derivada para cumplir lo prometido. En España tenemos un ejemplo palmario del primer supuesto en la figura del hombre de la ceja, incapaz de tener una visión realista de la propia situación nacional y de tomar en tiempo y forma las medidas adecuadas para contener las amenazas y reconducir las situaciones. O, al menos, de intentarlo de una forma medianamente coherente y no pegando tiros a diestro y siniestro a través de medidas deslavazadas e inconexas. Obama, por su parte, puede convertirse en un paradigma del segundo caso: imposibilidad de hacer presente en la sociedad el cambio anhelado por la ausencia de los resortes necesarios para llevarlo a cabo. Sin apenas margen en política monetaria y cambiaria, salvo ruptura dramática con sus socios comerciales y/o financiadores, todo queda en manos de un estímulo fiscal a acumular a lo ya publicitado, que es mucho en términos de peso sobre el Producto Interior Bruto de aquél país, con las implicaciones a medio plazo que eso supone. El hombre propone y el presupuesto y la realidad económica disponen. Es así.</span><span style="font-size: 10pt; line-height: 115%; font-family: 'Arial','sans-serif'">Sin embargo, hay que reconocer al nuevo inquilino de la Casa Blanca, por caer de forma deplorable en el argot periodístico, un intangible de importancia fundamental en nuestros días: el liderazgo, entendido como la capacidad de aglutinar esfuerzos hacia una meta establecida de antemano. Obama se ha echado el país a sus espaldas, ha activado los elementos motivadores necesarios para poner a la sociedad estadounidense en funcionamiento y se ha encargado de recordar que sólo llega a su destino quien emprende el camino, no importan las dificultades. La marca electoral <em>Podemos</em> alude a un esfuerzo colectivo que únicamente se puede lograr mediante contribuciones individuales. Absolutamente genial. Veremos a ver cómo se dota de contenido final su proposición de partida. No lo sabe ni él. Pero al menos ha activado los resortes necesarios para poner un poquito de esperanza entre el batiburrillo diario de experiencias negativas que los fundamentos de la economía estadounidense produce. Orgulloso de su nación, de la Historia norteamericana, de los principios que rigen su patria y de los símbolos que la representan, ha sabido dotar al continente conocido de un contenido novedoso que ha generado entusiasmo inlcuso más allá de las fronteras de su país. </span><span style="font-size: 10pt; line-height: 115%; font-family: 'Arial','sans-serif'">Igualito que en España. La pretensión de <strong>Zapatero</strong> de arrogarse un liderazgo similar al de Obama es de un patetismo que roza el esperpento. Si alguna vez pudo haber mimbres para ese cesto, cosa que dudo, ya no es el caso. No hay color, nunca mejor dicho. No sólo carece del elemento novedoso que es parte intrínseca del éxito del líder demócrata, sino que han sido sus propias actuaciones en los últimos casi cinco años de gobierno los que le han descabalgado de tal pretensión. Se lo ha ganado él solito, negando primero la crisis, minimizando su impacto después y yendo a remolque de los acontecimientos en los últimos meses. Ni diagnóstico, ni tratamiento, ni implantación. Eso por no entrar en otros elementos de carácter histórico, geográfico o social que hacen que sea contemplado por una parte relevante de la población más como un mal necesario que como un dirigente aglutinador. De hecho, lo normal en unas circunstancias como las actuales es que hubiera otro que se adjudicara su papel. Alguien capaz de presentar una alternativa susceptible de vencer de forma activa, y no por el mero curso de los acontecimientos, la tradicional inercia y pereza al cambio del votante con un poquito de sentido de estado, solidez argumental, buen equipo y mirada de futuro. Sorprende, más allá del eco mediático que la acompaña, la capacidad de <strong>Rosa Díez</strong> de asumir parcialmente ese papel sin entrar frontalmente en las cuestiones que afectan al bolsillo de los españoles, la principal preocupación de la ciudadanía en este momento. Una prueba más de la existencia de ese vacío de referencias que es una oportunidad única para el político que sea capaz de aprovecharse de ello… en beneficio de todos.</span><span style="font-size: 10pt; line-height: 115%; font-family: 'Arial','sans-serif'">Mucho pedir, parece. Y es que, cuando a servidor le preguntan, el mensaje es invariable. El problema de España no es lo malo conocido, que también, sino la falta de algo bueno por conocer. Simplemente no hay alternativa. De la agresividad de la primera legislatura, <strong>Rajoy</strong> ha pasado a la tibieza que ha caracterizado su actuación en los últimos diez meses hasta el punto de que muchos de sus votantes se preguntan, ¿dónde está el PP? El control interno del partido es subsidiario a la labor de defensa de los principios e intereses de los votantes. Así ha de ser siempre. Pero más en un momento como el actual donde hay que mostrar toda la categoría política de la que uno es capaz, por el bien del país. Lo contrario es una perversión de la actividad pública que inhabilita a quien la ejerce, pese a que nos hayamos acostumbrado a ella. Y más cuando la nave, a pesar de sus esfuerzos, hace igualmente aguas en varios frentes. Doble error. Es de todos sabido que en un sistema de baronías como el que caracteriza a la oposición en la actualidad, el liderazgo no puede venir nunca de dentro afuera, sino de fuera adentro. El reconocimiento del personaje en el ámbito electoral es el que justifica su posición de <em>primus inter cuasi pares</em> dentro de la estructura organizativa. Desgraciadamente para nuestra nación, por su condición de alternativa, Rajoy ya no es percibido como un líder de puertas afuera. Lo normal es que deje igualmente de ser reconocido como tal dentro de las paredes de Génova. Al tiempo.</span> <p class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify"><span style="font-size: 10pt; line-height: 115%; font-family: 'Arial','sans-serif'">¿Necesita España un Obama? La respuesta para servidor es un indudable sí. La política española pide a gritos un soplo de aire fresco que ni Zapatero ni Rajoy pueden ya aportar. Están ambos amortizados, uno por exceso, otro por defecto. Un nuevo liderazgo. Alguien que, conocedor de la realidad nacional y consciente de las dificultades plurianuales que de la misma se derivan como sigamos por este mismo rumbo, sea capaz de involucrar al conjunto de la ciudadanía en una Nueva Transición que permita corregir, con una visión crítica y constructiva, los errores que se han cometido hasta ahora, sentando así las bases que han de configurar nuestro futuro en los próximos no años sino décadas. Es una tarea que parece imposible a día de hoy pero es cuestión de creérselo. Nosotros también podemos. Tenemos la Historia, tenemos la materia prima, tenemos el orgullo. No somos menos que nadie. Aún estamos a tiempo. Lo importante no es caer sino saber levantarse; la inteligencia no es no errar, sino aprender de las equivocaciones. Necesitamos esa mano que nos dé el empujón inicial, que nos devuelva la ilusión. Que nos diga, mira al que está a tu lado, él comparte tu camino, desde su región, su condición social, su formación académica y, por ende, comparte tu destino. Somos diferentes pero somos uno en busca de lo mejor para todos. Estas son palabras que, como las de Obama, mueren tan pronto se escriben. Pero que ojalá alguien las haga un día realidad. Por el bien de todos.</span></p>General2009-01-22T11:26:19ZatalaiaLa Catalunya irreal
https://atalaia.balearweb.net/post/64069
Catalunya: un pais de dretes que vota esquerres?General2009-01-21T00:10:58ZatalaiaEl bien y el mal
https://atalaia.balearweb.net/post/61745
<p>...la historia del hombre no es la batalla del bien que intenta superar al mal. la historia del hombre es la batalla del gran mal que trata de aplastar la semilla de la humanidad. Pero si ni siquiera ahora lo humano ha sido aniquilado en el hombre, entonces el mal nunca vencerá...</p><p><span class="Apple-style-span" style="font-style: italic">Vida y Destino</span>, Vasili Grossman </p>General2008-12-03T20:54:20ZatalaiaHomenatge al meu pare (ja fa dos anys...)
https://atalaia.balearweb.net/post/61380
Los zapatos nos separan del animal que fuimos pero tambien del paraiso donde habitamos antes de ser animales. <div><br class="khtml-block-placeholder" /><div><span class="Apple-style-span"><span class="Apple-style-span" style="font-weight: bold">Jose Carlos Llop</span>, en el seu llibre <span class="Apple-style-span" style="font-style: italic">La Escafandra (Diarios, 1998-2000)</span></span></div></div>General2008-11-28T11:30:28ZatalaiaObama i les expectatives
https://atalaia.balearweb.net/post/61051
<p><em>Obama habla mucho, dice poco y no se equivoca nunca.</em> Serà cert?</p>General2008-11-24T09:20:43ZatalaiaCreure encara més en Estats Units d'Amèrica
https://atalaia.balearweb.net/post/60162
<p class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt"><span style="font-size: 14pt"><span style="font-family: Times New Roman">Llegir o escoltar els discursos dels senadors McCain i Obama, una vegada tancats els col·legis electorals i amb la confirmació del nomenament del nou President del Estats Units d’Amèrica, reafirma la convicció de que els valors de la democràcia i de la <span> </span>llibertat són vigents més que mai i que estan fortament arrelats i salvaguardats a aquesta jove nació. </span></span></p><p class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt"><span style="font-size: 14pt"><span style="font-family: Times New Roman"></span></span></p><span style="font-size: 14pt"><span style="font-family: Times New Roman"></span></span><span style="font-size: 14pt"><span style="font-family: Times New Roman">Per una banda, les paraules d’acomiadament, agraïment i disculpes del vell senador McCain són una demostració d’integritat i dignitat per a qualsevol aspirant a la <em>res publica</em>. El fet de que la mateixa nit es posi a les ordres del nou President, per ajudar-lo en aquests moments d’incertesa econòmica i militar, a més d’animar als seus simpatitzants i votants a que <em>“... I urge all Americans who supported me to join me in not just congratulating him, but offering our next president our good will and earnest effort to find ways to come together to find the necessary compromises to bridge our differences and help restore our prosperity, defend our security in a dangerous world, and leave our children and grandchildren a stronger, better country than we inherited..”. </em></span></span><span style="font-size: 14pt"><span style="font-family: Times New Roman">Aquesta crida a ajuntar esforços entre tots els ciutadans pel bé de la seva Nació és emocionant i exemplar. Honor, fair-play, dignitat i amor al seu país són alguns dels adjectius que en venen al cap. L’orgull de haver servit a la seva Nació en qualsevol escenari i situació, inclús en un moment tan difícil com aquest, d’haver d’acceptat la seva derrota electoral amb el més que probable adéu a qualsevol opció a la presidència, li dóna una força moral i prestigi d’incalculable valor. </span></span><p><span style="font-size: 14pt"><span style="font-family: Times New Roman">I què puc dir del proper President Obama? Reconeixement i agraïment al seu rival, d’entrada. Al mateix temps transmetent un missatge ferm i carregat de determinació, en línia amb la seva llarga campanya a les primàries i presidencials, de que el poble americà, tots plegats, podran sortir amb èxit de les guerres i crisis financeres que pateixen, accentuant aquest missatge de que <em>Yes we can</em>, però a la vegada advertint que caldrà treballar molt i dur per aconseguir un país millor on <em>“...El camí que ve serà llarg. La pujada serà costeruda. Potser no hi arribarem en un any i fins i tot tampoc en una legislatura, però tot i així, Amèrica: jo mai no he estat més esperançat de poder arribar-hi com ho estic aquesta nit. Us ho prometo: nosaltres com a poble hi arribarem. Hi haurà retrocessos i sortides fallides. Molta gent no estarà d’acord amb totes les decisions i les polítiques que emprengui com a president, i a més, sabem que el govern no pot solucionar tots els problemes, però sempre seré honest amb vosaltres sobre els reptes que encarem. Us escoltaré, especialment quan estiguem en desacord, i per sobre de tot us demanaré que us uniu a la tasca de refer aquesta nació de l’única manera que s’ha fet a Amèrica durant dos-cents vint-i-un anys - illa a illa, maó a maó, durícia a durícia...”</em></span></span></p><span style="font-size: 14pt"><span style="font-family: Times New Roman"><span style="font-size: 14pt">Després de mirar més enllà de l’Atlàntic, hom fa una ullada a casa nostra i què veu? Mediocritat, decadència, grisor...fins quan?</span></span></span>General2008-11-10T15:03:40ZatalaiaMiedo escénico en Londres
https://atalaia.balearweb.net/post/59163
<p>A vegades un no sap si el que llegeix als digitals (ni que sigui "confidencials") ho ha de creure o potser gràcies a ells ens assebantem de coses que fan plorar. Em sembla que era ahir on vaig llegir sa nostra escoleneta, na Carmensita Chacón, Ministre (o Ministra?) de Defensa, "...no quería asistir a una reunión de ministros de Defensa de la OTAN en Londres por miedo escénico y tuvo que convencerla la embajadora británica en Madrid..."</p><p>El fets són que durant dos dies de setembre havia una mena de cimera informal amb els 26 membres de la OTAN, on havien de discutir sobre la transformació i modernització d'aquesta organització. Inicialment no hi volia anar perquè "...encara no es trobava còmode i amb prou coneixements...". Finalment hi va haver d'anar-hi, però fent els mínims exigibles. Això mana al glorioso ejército español...pobre exèrcit. Deu meu, quin ridícul més espantós, per afegir a la seva gran carrera professional (vos en recordau de la xuleta a la mà a l'entrevista amb na Terribas o quan per "error" va sortir al seu currículum diguen que tenia un doctorat). Entre que aquesta té por i que el seu cap no el conviden a les cimeres de debò, la diplomàcia i representació a l'exterior d'Espanya fa rialles (o plorera).</p><p> I jo que em pensava que el miedo escénico només era al Bernabeu!</p>General2008-10-23T08:28:59ZatalaiaEts de dretes i no ho saps?
https://atalaia.balearweb.net/post/58084
<p><span style="font-size: medium"><span style="font-size: small"><span style="font-family: Times New Roman"><span style="font-size: medium"><strong>Ets de dretes i no ho saps</strong>, escrit pel periodista Jose Marti i editat per L’Arquer, ha estat una de les novetats mes agradables i recomanables de les meves lectures d’aquests darrers mesos. El sots-titol “Critica de la gran impostura catalana” és forca significatiu, del qual ho subscric totalment. La hipocresia, la vanitat i la falsetat sempre ho podem trobar a tot arreu, però malauradament ho puc constatar amb fets i paraules al Principat des de fa un grapat d’anys.</span><span> </span></span></span></span></p><p><span style="font-size: medium; font-family: Times New Roman">D’exemples en podria descriure a palades. Nomes cal recordar com va ser la campanya de les darreres eleccions generals fa un any a càrrec d’en Zaragoza, Iceta i Chacon. Una repetició, però amb altres paraules i eslogans, de la campanya del 2004 amb en Pepe Montilla. Si aquest presumia de "fets i no paraules" i ens entabanava amb aquella presumpte excel·lència en la gestió (per cert, de que, on i quan, tenguent en compte que en la vida ha treballat a una empresa!), aquesta vegada s’escolaneta Carmensita volia ficar sa por a sa ciutadania (i Déu ni do si ho va aconseguir, amb 25 diputats!), típica d’al.lot petit que li conten s’historia d’es llop al bosc, diguent que "…si tu no vas, ellos vienen…", amb una escenografia (per cert, brillant) d’aquella gran pel·lícula d’en Tarantino. </span></p><p><span style="font-size: medium; font-family: Times New Roman">Si li afegeixes que, en realitat, la feina bruta ja la havia feta el propi Partit Popular amb una magistral campanya de marketing i comunicació en els darrers anys amb unes formidables agències de publicitat encapçalades per en Fede i en Pedro J., el resultats no podien deixar de sorprender. Per cert, no puc acceptar l’excusa del vot útil per protegir-nos d’en Zaplana, Acebes & Co., que ja som grandets.</span></p><span style="font-size: medium"><span style="font-family: Times New Roman">En <em>Xavier Roig</em>, en un dels seus brillants articles a l’Avui, titulat <em>Catalunya Hooligan</em> de fa uns mesos, ja ho esmentava al assenyalar "…(que) el triomf de la maniobra de presentar al PP com l’enemic de Catalunya desmoralitza. Els països que s’erigeixen en dic de contenció d’una ideologia democràtica queden reduïts a simples i populistes repúbliques bananeres…". </span><span style="font-family: Times New Roman"> </span><span style="font-family: Times New Roman">Per aquest motiu, a l’hora de llegir aquest llibre no puc deixar de pensar amb tots aquests fets esmentats. </span></span><p><span style="font-size: medium; font-family: Times New Roman">Crec que l’autor ho clava al assenyalar que "…el llibre esta escrit per als qui tot i dir-se a si mateixos progressistes, demanen a la policia que faci de policia, que els criminals estiguin tancats tant temps com sigui possible, pagar menys impostos, una escola on el contingut acadèmic sigui l’element principal, mes llibertat i menys igualitarisme…". </span></p><p><span style="font-size: medium"><span style="font-family: Times New Roman">La gran contradicció de la societat catalana, majoritàriament, és aquest auto-flaire de progressista i avançats en drets i llibertats, inclús mirant per damunt s’espatlla a la resta de veïnats (inclosos es mallorquins), però que no deixen de ser profundament conservadors i tradicionals en el seu sentit més ample: el Govern m’ha d’ajudar a trobar una vivenda; si l’empresa tanca "sa barraca", m’ha de trobar una feina; no podem permetre tenir obert les botigues els dies festius; el Govern ens "recomana" que no podem circular a més de 80 km/h pel nostre be...</span><span style="font-family: Times New Roman"> </span></span></p><p><span style="font-size: medium"><span style="font-family: Times New Roman"></span><span style="font-family: Times New Roman"></span><span style="font-family: Times New Roman"></span><span style="font-family: Times New Roman"></span><span style="font-family: Times New Roman">Em sembla que avui en dia ja no es tracta de dir si ets de dretes o d’esquerres, com una simple etiqueta o perquè és-lo-que-toca, sinó mes bé quines són aquelles idees, valors i principis que defenses amb el major rigor i coherència. Ser de dretes, al igual que ser d’esquerres, ha de merèixer el màxim respecte com ideologia democràtica.</span></span></p>General2008-10-02T14:09:44ZatalaiaCapitalisme salvatge, neoliberals & Co
https://atalaia.balearweb.net/post/58024
<p>No soc economista però m'interessa molt entendre com es mouen ses forces econòmiques en el món. Arrel de la no-crisi (ZP dixit), no han faltat minuts perquè de seguida ja s'estigui esmolant ses astrals per tallar caps i altres coses a tots aquells que defensam el lliure mercat i les mesures liberals (econòmiques i polítiques).</p><p>Una excel.lent entrevista al gran satan del liberalisme, Xavier Sala i Martín, posa ses coses molt clares. A més de donar una visió molt diferent a la que els polítics i les seves corretges de transmissió (o sigui, mitjans de comunicació) ens empastisen, ens dóna una lliço pedagògica sobre finances i economia.</p><p>Que ho disfruteu!!!</p><h3 class="post-title">Comentarios de Sala i Martin sobre la crisis. </h3><div class="post-body"><div><div style="clear: both"></div><span style="font-weight: bold">1.- S’ha posat de moda parlar de “Regulació” i “Supervisió” i de “Intervenció Pública” i de “Fracàs del Liberalisme”. És l’episodi actual un fracàs del liberalisme i un triomf de l’intervencionisme?</span><br /><br /><div style="font-style: italic; text-align: justify">Per a respondre aquesta pregunta cal entendre quin és el problema i què l’ha originat. L’origen de l’actual crisi financera és al 2000-2001, després de la caiguda de la bombolla dels punt-com.<br /><br />Llavors, per a evitar que la borsa caigués, el suposat gran “Maestro” (Allan Greenspan) va rebaixar els tipus d’interès a gairebé zero. L’objectiu de Greenspan era que la gent no sortís disparada de la borsa i anés cap als bons de rendibilitat fixa (cosa que enfonsaria encara més la borsa) i, per tant, va fer que la rendibilitat fixa fos gairebé nul•la. Això va fer que els crèdits hipotecaris “normals” no interessessin (perquè donaven in interès de gairebé zero) i els bancs s’haguessin de buscar la vida a d’altres mercats.<br /><br />Un d’aquests altres mercats ca resultar ser el de la gent amb risc elevat de no tornar els diners. És a dir el sector “subprime” o gent generalment d’ingressos baixos amb dificultats per poder retornar la hipoteca. Com que aquesta gent no trobava un finançament “normal”, se’ls podia deixar prestat a tipus d’interès una mica més elevats. Per tant, per una banda tenim que el primer problema (el de les subprime) no el causa el lliure mercat sinó el representant de l’estat en la política monetària: el banc central dels Estats Units (el Banc de la Reserva Federal) amb el gran Greenspan al capdavant.<br /><br />El segon gran problema que tenim ara és el de l’excessiva securitizació dels bancs. És a dir, quan els bancs donen un crèdit, no es queden el contracte de la hipoteca en un calaix sinó que l’empaqueten amb d’altres hipoteques, creen un nou actiu financer amb grups d’hipoteques i el venen a algun inversor a canvi de diners. Aquests diners el banc els torna a deixar en forma de crèdit hipotecari a unes noves famílies i les hipoteques resultants es tornen a empaquetar i es tornen a vendre. Això es fa una, dues, tres, cent, i mils de vegades.<br /><br />Això, que els bancs ho han fet sempre, ho han fet de manera accelerada i exagerada durant els darrers anys. Us heu preguntat per què? Doncs hi ha diverses explicacions. Una es, de nou, que els tipus d’interès eren gairebé zero de manera que els bans van apostar per donar crèdits (a famílies sub-primes) amb marges petits i, per tant, si el marge era petit, el que s’havia de fer era multiplicar el número de crèdits. És a dir, el model de negoci passa a ser de “pocs guanys per hipoteca... però donem moltes hipoteques”.<br /><br />Una segona raó que indueix als bancs a securititzar els crèdits és la normativa de Basilea. La regulació de Basilea obliga als bancs a tenir uns balanços on la quantitat de crèdits concedits sigui només una petita proporció del capital del banc. Aquesta norma, en principi, havia d’impedir que els bancs donessin massa crèdits. Però els bancs van trobar una manera de saltar-se la norma: la securitització! El banc crea una fons d’inversió separat del banc (que s’anomena “conduit”). Aquest fóns va al mercat monetari, demana un crèdit i amb els diners, compra els paquets d’hipoteques al banc original. Fixeu-vos que amb aquesta operació, el balanç del banc queda sense “crèdits concedits” i, canvi, té diners a la caixa. La proporció de “credits concedits en relació a capital” passa ser zero i el banc passa a satisfer el requeriment de Basilea, la qual cosa li permet tornar a concedir crèdits. El banc, doncs, inflar la bola de neu, però és a base de crear aquestes institucions paral•leles (els “conduits”) que cada vegada estan més endeutades.<br /><br />Conclusió, la securitització massiva, que és un dels grans problemes de la crisi actual no només no ha estat evitada per la regulació sinó que ha estat CAUSADA per la regulació.<br />És més, la normativa de Basilea està contribuint a agreujar la crisi. Per què? Seguim el fil de l’argument. Si la proporció entre crèdits concedits en relació al capital del banc ha d’estar per sota d’un determinat número, quan el banc comença a descapitalitzar-se (per culpa de la crisi), deixa de complir l’objectiu de Basilea. Per tant, o bé es recapitalitza o bé deixa de donar crèdits (o fins i tot ha de desfer-se d’alguns dels crèdits concedits). És a dir, la normativa de Basilea fa que la crisi financera es traslladi al sector real perquè els bancs ESTAN OBLIGATS per la regulació a deixar de donar prestat! Ja veieu. El món al revés.<br /><br />Conclusió: Els fonamentalistes de la intervenció pública els ha faltat temps per a sortir a criticar el lliure mercat i a proposar més regles, més intervenció i més supervisió per part del sector públic. Abans de córrer tant, però, potser haurien de parar i reflexionar un moment sobre les causes del que està passant i veuran que aquesta crisi ha estat causada en part per la intervenció pública: Greenspan i les regles de Basilea.<br /><br /><br /><span style="font-weight: bold">2.-Més regulació i més intervencionisme, arreglaran el problema? </span><br /><br />Jo penso que no. Fixem-nos en tres exemples extrets de la present crisi. Quines són (o eren) les institucions financeres més regulades i més supervisades del planeta terra? Adivineu? Doncs Fannie Mae i Freddie Mac. De fet, eren tan regulades i tan supervisades que fins i tot es deien “institucions tutelades pel govern” (en anglès, Government Sponsored Entities o GSE).<br /><br />No cal dir que aquestes dues institucions estan al bell mig del problema ja que es van dedicar a comprar hipoteques per sobre de les seves possibilitats i a assegurar a inversors compradors de paquets d’hipoteques per sobre del que era prudent. TOT AIXO AMB LA SUPERVISIO CONSTANT DEL US SENATE BANKING COMMITTEE (comité bancari del Senat Nordamericà) presidit pel demòcrata de Connecticut, Chris Dodd. Per tant, ni la supervisió ni la tutela extrema a la què han estat sotmeses Fannie Mae i Freddie Mac han evitat la presa de decisions errònies i extremadament arriscades. Sent així, què ens pensar que la nova regulació que es vol imposar a la resta del sistema financer funcionarà?<br /><br />Nota: els defensors del mercat fa anys que demanen que el govern (al senat) que deixi d’intervenir perquè aquesta intervenció i protecció constant fa que els líders de FM i FM s’arrisquin massa. Al final tenien raó.<br />Nota: La oficina d’economia de la Casa Blanca va demanar fins a 17 vegades que es reduís la intervenció des del 2001. <a href="http://www.whitehouse.gov/news/releases/2008/09/20080919-15.html" target="_blank"><span style="color: #5588aa"><span>http://www.whitehouse.gov/</span><span class="word_break"></span><span>news/releases/2008/09/2008</span><span class="word_break"></span>0919-15.html</span></a><br /><br />Segon exemple, en comparació a d’altres sectors del sistema financer, la banca d’inversions està bastant regulada. Recordeu la novel•la del Sherlock Holmes “El Misteri de Silver Blaze”? El cavall Silver Blaze mor assassinat. Després de descartar a diferents sospitosos, Sherlock Holmes li diu a Watson: “No troba estrany el comportament del gos?”. I el Dr Watson va contestar: “però si el gos no va lladrar en tota la nit!”. “Exactament!”, va ir Holmes, “i això és el que és realment estrany. Si l’assassí hagués estat un desconegut, el gos hagués lladrat i com que no va lladrar, l’assassí ha de ser el cuidador del gos”.<br /><br />Doncs bé, hi ha un sector que està molt poc regulat i que, en no sofrir un gran desgavell durant aquesta crisi ens demostra que la crisi no està causada per la manca de regulació. Em refereixo als “hedge funds”. El grau de regulació i de supervisió estatal a la que estan sotmesos aquests fóns és molt inferior a la regulació i supervisió a la que se sotmet a la banca d’inversions. Aquesta és una altra prova que més regulació no és garantia de menys crisis futures.<br /><br /><br /><span style="font-weight: bold">3- Dit això, tota aquesta gent que proposa més regulació a partir d’ara, exactament quines regles proposen i qui se seuposa que les ha de posar aquestes regles?</span><br /><br />L’experiment comunista demostra que no hi ha cap buròcrata, cap funcionari ni cap polític capaç de dissenyar un sistema perfecte que tingui en compte totes les eventualitats possibles.<br /><br />El mateix passa als Estats Units (que potser ara que estarà tan intervingut i amb tant poder de l’estat s’haurà de passar a dir “Unió de Repúbliques Socialistes d’Amèrica”). I el mateix passa al sector financer: cap buròcrata ni cap funcionari ni cap senador del comitè de banca sap com reaccionaran els inversors davant de les noves regulacions (quin tipus de productes financers s’inventaran per saltar-se les regles, de la mateixa manera que es van inventar els “conduits” per saltar-se les regles de Basilea).<br /><br />Tampoc saben per on vindrà la propera crisi. Fixeu-vos que aquesta crisi ha agafat desprevinguts als millors experts financers del món (els propis directors generals dels bancs) i això que s’hi jugaven molt (han acabat perdent totes les seves fortunes). Creieu de veritat que un buròcrata que treballa de 9 a 5 a una oficina gris de Washington serà capaç de dissenyar un sistema regulatori que eviti una crisi que els experts més experts del món mundial no poden veure a 12 mesos vista?<br /><br />Una pregunta per als meus amics d’esquerres (bé, dic “amics” de manera retòrica perquè jo no tinc amics d’esquerres tot i que la meva germana, a la seva descripció del facebook diu que ho és): Exactament com haguessin regulat per evitar la crisi “subprime”? Haguessin fet una llei que digués que no es podia deixar diners a les famílies “subprime”? Suposo que saben que les famílies subprime són famílies pobres. S’adonen que aquesta llei hauria de dir alguna cosa com: “els bancs només podran deixar diners als rics; es pobres, per tant, estaran condemnats a no poder comprar un habitatge propi a no ser que prèviament no estalviïn durant 30 anys”. I després diuen que els progressistes defensen els interessos dels pobres.<br /><br /><br /><span style="font-weight: bold">4- Es bo el pla Bush per a sortir de la Crisi? Aconseguira els resultats desitjats?</span><br /><br />En poques paraules, el pla Bush consisteix a crear una institució pública, dotada de 700.000 milions de dòlars per a que compri tots els actius que tenen hipoteques com a garantia i que, com que les hipoteques no es cobraran, tenen un “valor de mercat ben baix” (la clau aquí és “ben baix”). D’aquesta manera, esperen recapitalitzar els bancs (els bancs rebrien els diners del govern) i “netejarien” els balanços dels bancs dels “forats” que tenen (un “forat” és un actiu que figura que valia molt però que quan el vas a vendre te un preu “ben baix”).<br /><br />Una pregunta que ens hem de fer és: al món hi ha trilions de dòlars que busquen ser invertits. Des de “hedge funds” fins a “sovereign wealth funds” (fons creats pels governs dels països productors de petroli i dels governs de Xina i Singapur per a ser invertits en altres sectors a l’estranger). Si hi ha tants diners per invertir, per què no compren quests actius dels bancs que tenen un “valor de mercat ben baix”? Si són a preu de saldo, seria un gran negoci, no? Es a dir, per què no es fa una recapitalització “privada” dels bancs?<br /><br />Resposta: no els compren perquè els bancs es neguen a vendre a preu de saldo. És a dir, no accepten que el valor de mercat sigui “ben baix” que fan els potencials compradors. I com que no es posen d’acord, no hi ha venda.<br /><br />Doncs, donat que els bancs es neguen a acceptar les ofertes privades fetes a un preu “baix” pels seus actius tòxics, què fa pensar a Hank Paulson que acceptaran el “preu de mercat” del que parla la seva proposta? La resposta: no ho acceptaran! Es a dir, el govern (és a dir, el contribuent) haurà de pagar un preu PER SOBRE DE MERCAT. Dit d’una altra manera, els impostos dels contribuents seran una mena de subsidi per als financers de Wall Street. Això no només és injust (la gent pobra subsidiant a la gent rica) sinó que genera una inestabilitat macroeconòmica perillosa ja que, a curt termini, aquests 700.000 milions de dòlars vindran en forma de deute (el govern no té els diners a curt termini i per tant haurà de demanar prestat) cosa que posarà pressió a l’alça dels tipus d’interès mundial (d’entrada avui l’euribor ja ha batut el rècord de la història, amb el perjudici que això causa a totes les famílies del món que tenen hipoteques).<br /><br />Però això no és tot. Encara hi ha el problema del l’atzar moral. Que no és un problema d’ara però que és un problema de futur. De la mateixa manera que per sortir de la crisi del 2001 es van assentar les bases de la bombolla que ha desembocat en la crisi financera actual, la intervenció pública massiva d’ara, proporciona calma als mercats (que com he dit al punt 1, han de ser ignorats) i esperança i fins i tot pot evitar una profunda recessió,... però pot estar assentant les bases per a la futura crisi: està dient als inversors que, en darrera instància, sempre estarà el papa estat per salvar el cul dels que s’arrisquen massa. És a dir, el pla de Bush, a més de ser car i crear inestabilitat macroeconòmica, sinó que pot estar sembrant les llavors de la propera crisi econòmica.<br /><br /><br /><span style="font-weight: bold">5- Cal realment reformar el sistema? Tan malament està la cosa?</span><br /><br />Jo no n’estic tant segur!<br /><br />Si! És cert, hi ha famílies subprime que no poden pagar les hipoteques... però la immensa majoria d’aquestes famílies POBRES ha accedit a la vivenda de propietat no gracies a un programa de caritat del govern sinó gràcies al mercat i al sistema financer.<br /><br />Si! És cert, hi ha bancs que s’han aventurat massa. Però gràcies a les innovacions financeres com els CDOs, que permeten a les empreses demanar prestat donant com a garantia una determinada font d’ingressos (i no pas donant com a garantia tot el capital de l’empresa), cosa que ha permès a aquestes empreses poder finançar projectes amb costos financers molt inferiors. Això ha generat llocs de treball, riquesa i progrés.<br /><br />Si! És cert, hi ha crisi ara. Però no oblidem que hem gaudit d’un període de creixement continuat durant 17 anys seguits!!!<br /><br />Conclusió: per avaluar si cal fer profundes reformes del sistema econòmic, no només s’han d’analitzar els problemes actuals (que hi són, clarament hi són) sinó que hem de mirar tots els aspectes positius que ha tingut el sistema (que hi són, clarament hi són). Potser s’haurien de canviar (no afegir) algunes regles (sobre tot s’ha de canviar la regla que obliga als bancs a vendre’s els crèdits quan ve la crisi econòmica), però cal posar-se nerviós perquè el que tenim ja funciona prou bé.<br /></div><div style="font-style: italic; text-align: justify">Entrevista obtinguda del bloc <a href="http://mislatero.blogspot.com/">http://mislatero.blogspot.com/</a></div></div></div>General2008-10-01T10:18:50Zatalaia