Climent Picornell

"Cine Dorado" i "Garganta profunda". Un altre adéu. CLIMENT PICORNELL.

jcmllonja | 14 Novembre, 2005 01:04

“Cine Dorado” i “Garganta profunda”. Un altre adéu.

Climent Picornell

M’arriben noves que tomaran el “Dorado”. Vell i abandonat. Per als al.lots que estudiàrem a les monges agustines del carrer de la reina Violant, el cinema Dorado, era el “Dorado”, un referent per al barri que l’hostejava comprés entre les vies del tren i la plaça de Santa Isabel, el bar Güell i els Hostalets. Era un barri amb una pàtina obrera –com molts de fora murada, La Soledat, s’Hort des Ca, ses Cent Cases...- ja que allà hi havia encara la fàbrica de les sedes, amb els telers funcionant nit i dia i amb les obreres entrant i sortint, la fàbrica de grifons de can Buades, la mistera o  fàbrica de mistos. Uns barris de cases de planta baixa, la caseta i l’hortet o el corralet, darrera. El meu itinerari cap a ca les monges el podria dibuixar ulls clucs : la merceria de Ca donya Isabel, la botiga del “Campaner”, el Rancho -un indret on hi anaren a viure els primers “murcians” de tots-, la cantonada de Ca madó Maciana, una botiga amb sacs i llegums, la impremta La Palmesana, el bar de Can Cantó, la carnisseria de Can Pansa, la lleteria, la cereria on l’amo componia ossos trets de lloc, l’entrada del col·legi de les monges amb un pati i una coveta amb la Mare de Déu de Lourdes, que venia un poc després de la destartalada i mig inacabada parròquia del Sagrat Cor, on els infants, a la seva entrada plena de pedrolots, hi caçàvem lluernes i les posàvem dins pots de vidre, talment com bio-llanternes.

Al cinema Doré, aquest era el seu primitiu nom, canviat en temps d’en Franco per “Cine Dorado”, hi anàvem els al.lots del barri, al Dorado i al cine Capitol, aquest és avui una sucursal de Sa Nostra a la plaça Fleming. Als dos hi vérem les primeres pel·lícules amb Cinemascope i Technicolor, als seus respectius amfiteatres habitats per uns bancs sense respatller. Davant, els carretets amb les llepolies : regalim, pipes saladíssimes, tramussos, xufletes i pomes i dàtils confitats; les pomes encara, però els dàtils... quan acabaves el sucre i arribaves al fruit esmussaven una cosa grossa. Hi he passat en aquest barri hores de tota casta de la meva infantesa i joventut. Els meus pares compraren una casa al carrer Jacint Verdaguer (fins fa dos dies era “Jacinto”), deu ser l’única planta baixa que hi queda en tot el carrer, hi ha encara un romaní i un nisprer, que sembrà mon pare al petit jardinet de davant, un temps un  gran arbre de pisos escupia les seves fulles acucades. Així, entre els magatzems agrícoles de Can Isern, els vins de Can Reus, els quarters militars d’Automòbils, la mítica casa amb jardí triangular immens i amb baranes metàl·liques, per on hi rebosaven els heliotrops i els hibiscus – al final del carrer Jaume Balmes, davant el Bar Güell- transcorria la vida i les andances dels al.lots d’aquell temps; em deix “El Recreo” i el quiosquet on canviavem tebeos i novel.les i el forn de devora el cinema amb el seu pastisset estrella, un “Negrito”, confegit amb totes les sobres dolces, un poc arrodonit, era lo més baratet.

De tot el que he dit quasi res no en queda. Ni el Pont del Tren. Queda ca nostra, un poc atabalada, el bar de Can Cantó, l’església que ja és acabada i les monges que han anat comprant terrenys i han engrandit, per exemple, a la lleteria hi han edificat un dels amfiteatres més grossos de Palma. Record la meva estimada Sor Lluïsa i la “Chasca” un llibre-tambor que ens feia marcar el pas, entrat a les classes com si fessim la instrucció.

I ara em diuen que s’ha venut el Dorado. No el deven haver comprat  les agustines? L’hauran de desempecatar,  perquè el Dorado, ja a les seves hores més baixes i per mirar de contrarestar la forta competència dels cinemes més moderns i més còmodes i més “multicines”, es transformà en un cinema porno, un cinema X, un cinema de pel·lícules de sexe. Passà a dir-se : Cine Alexandra. Si hi passava, a vegades, per davant, m’aturava a observar qui hi entrava, a veure si –com m’agradava imaginar- tot eren homes amb gavardina, com els de la famosa cançó, ànimes solitàries i onanistes. La veritat, era gent normaleta.

Un pic hi anàrem. Feien “Deep Throat”, en castellà als rètols : “Garganta profunda”. La pel·lícula s’havia fet famosa, ja que al confident que ajudà a Bob Woodward i Carl Bernstein, reporters del diari Washington Post a desenvetricollar el que s’anomenà “cas Watergate”  i que acabà forçant la dimissió del president dels Estats Units, Richard Nixon el juliol de 1972, l’anomenaren -el malnom perquè no el coneguessin-  com l’artista protagonista d’aquella pel·lícula porno. Ara sabem que era Fred Fielding, un conseller adjunt de la Casa Blanca. En fi, que l’artista en qüestió, la gargamella pregona, era Linda Lovelace, una porno-star, un mite –morta el 2002, als 53 anys - que a la pel·lícula tenia la particularitat  que el seu clítoris, el gallet, el gran fornidor d’orgasmes femenins, el tenia, justament al fons de la gargamella. I es passava la peli empassolant-se faves de mascles, com més grosses millor, fins quasi el cascabòs, ja que pel que semblava l’orgasme vaginal no era la seva especialitat. Érem un grup de pseudo-intel.lectuals i males persones que ens férem un fart de riure i no ens posarem bufanda ni passamuntanyes a la sortida perquè no ens coneguessin.

Idò ara el Dorado tanca. He rebut un e-mail rebotat d’un company, en el qual un nét de l’arquitecte que el va construir hi afegeix fotografies. Diu “...m'he apropat a l'antic Cinema Dorado (també Alexandra, quan es va convertir en sala X). Avui Andreu Manresa donava noticia del seu imminent enderrocament. La nota personal i sentimental, és que l'arquitecte que va projectar aquest edifici va ser el meu avi, Guillem Reynés i Font (1877-1918), autor també de l'antic cinema Modern. Guillem Reynés va ser un gran defensor de la llengua i el patrimoni d'aquest país i col.laborador de Gaudí, reformador de Lluc i La Real, seguidor d'alguna estela modernista i iniciador del regionalisme arquitectònic. L'edifici havia patit modificacions poc afortunades, però podria haver-se salvat com a equipament pel barri i com a testimoni i memòria d'una època de l'entorn dels Hostalets d'en Canals. Res a fer suposo.” Mirau quines peripècies. Només falta que hi fassin una capella, les monges. Retria més fer-hi pisos. Molts i molt petits.

 

Comentaris

Agraïment

Polonia | 14/11/2005, 10:12

Som una veïnada que segons els comotes de cases i topònims esveïts som de la vostra quinta. Moltes gràcies. Polònia.

Re: "Cine Dorado" i "Garganta profunda". Un altre adéu. CLIMENT PICORNELL.

Pep P | 14/11/2005, 22:22

En Guiem m'ha fet arribar l'adreça, que ja coneixia, per veure el comentari. M'ha agradat que fes còrrer el comentari i que quedés reproduit. Enhorabona per la resta

Plor amb tu! vatua redell per la cirereta!

LLUITADOR PER PALMA!!! | 18/11/2005, 20:48

Germà Climent, si nol anam vius ens esbucaran tota la nostra Palma. Na cirereta i els seus del Pepé són falsament conservadors: verament destructors. Per què no anam més vius i ungles! endavant company! He plorat de ràbia i impotència: El Pont del Tren d'en Bennàssar i ara el Doré. Fins quant aguanterem? VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA, DAMES!!!

M'has fet retornar a la meva infància

Joan | 01/12/2005, 19:02

No ets pots imaginar els records que m'has despertat... Sobre tot quan parles de Sor Lluïsa i la seva "Chasca" ja que aquesta barriada dels Hostalets, va ser la de la meva infància. Jo vaig nèixer al carrer Picornell al 1948. Es posible que anassim junts a aquella escola de ca ses monjes, ja que els teus records son exactament els meteixos que els meus. Una abraçada.
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb