Món de Llibres

Aquests dies ha sortit a la venda la darrera novel·la de Paul Auster, Bogeries de Brooklyn , de l’editorial Edicions 62, potser la més optimista de totes les seves obres.

Nathan Glas, un ex venedor d’assegurances de seixanta anys que ha sobreviscut a un càncer i a un divorci després de trenta tres anys de matrimoni, torna a Brooklyn —el lloc on va néixer i on va viure la seva infantesa— disposat a passar de qualsevol manera els pocs anys que pensa que li queden de vida. Però el que Nathan Glas no havia previst és que a Brooklyn es trobarà amb Tom, un nebot seu,  i també amb un grapat més de personatges (molts d’ells femenins) que li canviaran la vida fins al punt de convertir-lo en un home feliç.

En essència, Bogeries de Brooklyn és la típica novel·la de personatges amb històries que s’entrecreuen. En ella Paul Auster tracta una vegadamés tots els tòpics que el cinema i la literatura americana ens han presentat fins a l’embafament: homosexuals, estafadors, transformistes, prostitució, drogues, sectes religioses, etc, etc, però ho fa amb la precisió i la perícia dels grans narradors. Amb un llenguatge exacte i directe, fora floritures literàries i cent per cent al servei de la narració, ens va explicant la vida d’uns personatges  presentats, la majoria d’ells, com a bons i vitalistes, perquè a Bogeries de Brooklyn Paul Auster sembla estar molt interessat a defensar la bondat de la gent. També, com en altres novel·les seves, l’autor torna a insistir en l’atzar, les casualitats i en la capacitat de l’home de refer la seva vida. En aquest sentit, la novel·la seria una mica una faula sobre les segones oportunitats. També, com sempre, aprofita algun dels personatges per retre homenatge als seus escriptors preferits: Poe, Whitman, Kafka, Thoreau...

Tot i que crec que Bogeries de Brooklyn és una bona novel·la, personalment no la considero la millor de Paul Auster, en canvi sí que penso que és la més fàcil de llegir i la més entretinguda. M’atreveixo a dir, però, que Auster, segurament conscient de la seva indubtable mestria, ha descuidat alguns detalls que a un autor menys famós se li criticarien. Per exemple, la resolució d’alguns personatges és una mica precipitada, i la línia argumental té algunes petites descompensacions. També, al meu criteri, el perfecte lligat final entre tots els personatges resulta una mica forçat.

Una vegada resolta la novel·la, sense cap justificació argumental comprensible, Auster ens afegeix vuit línies conclusives apocalíptiques, tremendistes i patrioteres sobre l’atemptat de les torres bessones que em semblen absolutament fora de lloc. Però vaja, estam parlant d’un autor sempre molt interessant i d’una novel·la que s’ha de llegir.

Tomeu Matamalas