Blog de fotografia de Toni Salas

Enguany el pi se va fer esperar. Primer perquè no entrava a la plaça vella. El varen d'haver d'escursar. Llavors perquè el jovent no podia pujar. Dins una plaça que no hi feia fred s'allargava l'espectacle. A la fi, davant la impossibilitat dels altres de vencer al pal ensabonat, va ser un veterà i conegut pujador qui decidí lluir-se assolint la ramera amb el premi penjat.
Idò si, aquestes cares d'esforç i patiment no son per no caure, sinó per assolir la glòria que dóna una tradició. El sus el dóna l'esglaiós i greu so que fa el pi al quedar enclavat, i entre alderulls i bambelletes se senten els martells que l'enfalquen. Comencen, impacients, les lluites per la gran cucanya. Qui puja, baixa triunfal amb el gall per la cintura, símbol d'un poble que vol tradició.